Després de sis anys de silenci discogràfic, Obeses torna amb un disc doble anomenat L’ai al cor, que consta de dues parts: Sístole, que s’ha publicat ara i té sis cançons, i Diàstole, la segona part, que es publicarà a la tardor i que en tindrà vuit. En total, catorze cançons, una més que el disc anterior, Fills de les estrelles (2018), seguint un fet que ja és tradició a la banda: que cada àlbum tingui una cançó més que l’anterior.

Parlem d’aquesta nova estrena amb el cantant i compositor d’Obeses, Arnau Tordera, que reivindica que, tot i que el grup ha estat aquest temps sense publicar disc, no han parat d’estar actius, amb projectes com El ressorgiment de l’Atlàntida (2021), amb la Cobla Berga Jove i el Cor d’Obeses, un experiment musical que va ser condecorat amb el Premi Capital de la Sardana 2021 a millor proposta artística i Arnau Tordera va rebre el Premi Rotllana 2019, concedit per la Federació Sardanista de les Comarques de Lleida, pels arranjaments de cobla que va escriure.

—Publiqueu un disc en dues parts per criticar el consum frenètic i impulsiu de la música?
—No és per criticar-ho, que també, sinó per oferir un espai de contemplació d’aquesta obra en un temps determinat. Avui en dia tot es consumeix de manera rapidíssima, les obres musicals tenen un temps efímer de durada. Vam optar per aquesta publicació dual, en primer lloc, perquè el disc té catorze cançons. A la història del projecte sempre hem generat una peça més cada vegada, i ara tocava fer-ne catorze. És més d’una hora de música, per això vam considerar treure aquesta primera part de mitja hora i, després, la segona. Volem aportar la possibilitat d’un gaudi majúscul, que la gent pugui fixar-se en cadascuna d’aquestes composicions.

—Es parla del silenci discogràfic d’Obeses durant aquests sis anys. En quin moment aterra aquest nou disc?
—Com bé dius, són sis anys de silenci discogràfic, malgrat que Obeses ha estat permanentment en actiu. L’any 2019, just abans de la pandèmia, vam començar un projecte titànic amb la Cobla Berga Jove i el cor d’Obeses. Vam fer alguns concerts, però, malauradament, la pandèmia ho va estroncar. El 2020 era un any molt prometedor, i va acabar essent un daltabaix. Després, vaig estar immers en el projecte de La gata perduda, una òpera del Liceu que va suposar una dedicació exclusiva durant molt temps. D’una manera o una altra, l’agenda ha dilatat el temps d’espera fins que arribés aquest disc. Però, naturalment, cada vegada que aquest temps d’espera es dilatava més, les ganes de treure’l i de generar nova música per a Obeses augmentaven. L’espera ha fet encara més gratificant el retorn.

—Us heu trobat un panorama gaire diferent respecte de fa sis anys? Continueu mantenint el vostre lloc dins la indústria?
—Sí. L’avantatge de formar part d’un projecte que va al marge de tot, al marge de modes, de cànons, d’estètiques determinades, és que t’ofereix la possibilitat de fer un recorregut a part. Obeses no ha estat mai de moda ni ho estarà. Camina per un altre tipus de senders de la creació artística i això et dóna autonomia en relació amb les adversitats que té el mercat musical. En aquest sentit, considero que, simplement, hem aterrat al mateix lloc on érem. Com dic, Obeses, per a bé i per a mal, funciona al marge de circuits ja establerts i prototípics. Seguirem per aquest camí independent.

—Dèieu que ha estat difícil trobar el moment per a tornar a publicar amb Obeses. En algun moment vau arribar a considerar de desvincular-vos del projecte per continuar la vostra carrera personal?
—No ha estat mai dins el meu pensament deixar aquest projecte. Obeses és l’element principal de la meva carrera musical, i en la jerarquia de projectes que conformen la meva vida artística, per dir-ho així, Obeses hi té un lloc preeminent. El principal, de fet. És allà on considero que m’expresso amb més veritat com a artista. Per tant, no. No m’he plantejat en cap moment el contrari. El que volia era acabar les meves obligacions professionals en altres àmbits –que han estat plaents, satisfactòries i enriquidores, no ho negaré en absolut– perquè tenia moltes ganes de tornar a allò que és amb el que més gaudeixo de la música: crear peces per a Obeses i oferir-les en directe.

—Sempre comenteu que amb Obeses us manteniu al marge i, fins i tot, heu arribat a dir que no us havien pres mai gaire seriosament. Però amb aquest sisè disc heu aclaparat la crítica i els mitjans.
—D’aquí a uns quants anys, podrem mirar el projecte d’Obeses amb prou perspectiva per adonar-nos que, a l’inici del projecte, ningú ens va prendre seriosament per molts motius. Un grup d’aquest tipus, amb aquest nom, amb aquest discurs… Hi havia una desgana general cap a aquest projecte i poques ganes de prendre-se’l seriosament, malgrat que nosaltres hem apostat sempre per allò que fèiem, i ho hem defensat amb el més gran poder i amb el mateix discurs que et podria oferir avui. Obeses ha treballat amb la mateixa direcció amb què va néixer, la voluntat d’excel·lir en la música, d’oferir una música diferent, rica, enriquidora, i unes experiències musicals satisfactòries i plaents per al públic. I continuem aquí. Després de quinze anys –l’any vinent farà quinze anys del primer concert–, la banda no s’ha mogut ni un mil·límetre del camí traçat inicialment. En tot cas, ha canviat, en bona part, l’opinió general que envoltava el projecte o l’opinió general del país.

—…
–Molts mitjans ara ens reben amb molt més respecte que anteriorment. Ara, el respecte un se l’ha de guanyar a força de donar credibilitat a allò que fa com a artista. Jo crec que ho he fet, fins al dia d’avui, en tots els projectes en què he estat implicat, també a Obeses. Bé, a vegades, certs projectes necessiten més temps que uns altres perquè la societat els entengui, els respecti i en gaudeixi. Ara hi ha un respecte general cap a aquest projecte i també cap a mi com a artista. Falta culminar un darrer pas del projecte, que és que aquesta música arribi al màxim de gent possible del país. Hi treballem. Hi ha moltíssima gent que encara no ha tingut ocasió de gaudir d’aquesta música perquè no hem pogut oferir-la a grans festivals. No se’ns ha projectat com a altaveu, no hem tingut ocasió d’aparèixer de manera gaire recurrent a radiofórmules. Hi ha un públic majoritari al qual costa d’arribar, però no ens rendim.

—Realment és un objectiu d’Obeses, arribar a tocar en un festival?
—No, aquest no és l’objectiu. L’objectiu d’Arnau Tordera i d’Obeses és que la gent que va a festivals tingui l’oportunitat d’escoltar Obeses. És molt diferent. És a dir, a mi m’interessa, com a projecte, que aquesta banda pugui tocar en certs festivals que aglutinen una massa important. Ara, jo, com a part de la societat, el que celebraria vertaderament és que, en aquests llocs on es reuneix un quòrum de gent notable per gaudir de la música, tinguessin la possibilitat d’accedir a una música que els proposa una cosa diferent d’aquella més canònica, d’aquella més prototípica i establerta en patrons tallats amb la mateixa fórmula. Això és el que m’agradaria.

—Ara sembla que les noves propostes culturals només tenen cabuda dins els festivals. Com valoreu el model cultural actual del país? I el futur?
—El model actual no és esperançador, i no ho és perquè, des de la visió artística idealitzadora de tot plegat, oblidem que aquest sector és un negoci. Aquí hi ha gent interessada a fer el màxim de calés possible a costa del que sigui: de carregar-se els formats encara més petits, les programacions de festes majors, d’associacions locals, etc. I, per tant, de centralitzar tota l’atenció en grans festivals –amb subvencions més que generoses– i, al mateix temps, festivals que programen grups que formen part dels mateixos promotors de certs festivals. En conseqüència, hi ha una perversió absoluta del sistema i un monopoli de la visibilitat dels projectes musicals del país. Això és una mala notícia, es miri com es miri. Han fet desaparèixer les sales i els concerts de petit format, que eren justament l’espai on les propostes que no anaven lligades a aquests grans promotors tenien la possibilitat de fer-se veure. S’ha apostat per aquestes fórmules que acaben essent un negoci completament fred i desvinculat de la música. El que m’agrada dels concerts d’Obeses és que la gent que hi ve, hi ve a gaudir de la música. I això és una cosa que podrem defensar sempre davant de tothom. Continuarem batallant per això.

—Com?
—Hi ha una solució que fa temps que reivindico: els artistes han d’assumir responsabilitats. Evidentment, és un sector complex i és difícil viure de la música, però, alhora, un artista ha de comprendre el seu lloc a la societat, i ha de comprendre que té responsabilitats davant d’això. Moltes vegades, quan a un artista li va prou bé, s’oblida de totes les influències que té en el panorama i en el sector. Al final, als festivals en qüestió, hi toquen artistes. Per tant, ells decideixen de continuar engegant aquesta maquinària i alimentant-la. Bé, és una responsabilitat compartida, en definitiva. Els promotors tenen responsabilitat, els representants també i, sobretot, els programadors, que tenen la capacitat de fer que el públic per al qual programen –que en molts casos són equipaments públics o festivals amb molt finançament públic– puguin tenir unes altres activitats. I que les experiències musicals no vinguin determinades per una qüestió canònica, preestablerta.

—Aquest format devalua la cultura?
—Exactament. D’això parlava quan parlo de la responsabilitat. És a dir, qualsevol acte implica responsabilitat. En aquest sentit, s’ha alimentat un sistema de consum de la música que acaba desvirtuant la mateixa música i traient-li tot el seu valor. I la gent considera que la música i qui hi ha darrere no mereix pagar una entrada més que assequible pels concerts, perquè les entrades no són cares ni de bon tros. Hem normalitzat pagar morterades desorbitades per artistes estrangers. Això no sorprèn ningú. La gent és capaç de pagar cent cinquanta euros, tres-cents fins i tot, sense cap problema, amb la plena convicció que allò val la pena. En canvi, no és capaç de pagar cinc euros per un artista català, perquè li sembla que és menor. Això és un error, i és una cosa que s’anomena diglòssia cultural, de la mateixa manera que hi ha la diglòssia lingüística. Considerar que és coherent pagar per aquests artistes i no pels artistes que són més a prop teu és un error absolutament profund i que hem de revertir com més aviat millor.

—Parleu de responsabilitat. Una de les crítiques actuals al sector cultural és precisament la falta de posicionament en certs temes.
—En molts casos els artistes tenen por que dir allò que pensen els tanqui portes. És una cosa sorprenent, no? Tothom hauria de batallar perquè pogués dir allò que pensa! En canvi, els artistes contemporanis, en bona part, acaben fent un art que té una funció estrictament d’entreteniment. No hi ha cap pòsit ideològic en allò que fan, no hi ha ni tan sols cap idea. És simplement un entreteniment banal més o menys ben construït que, en el millor dels casos, és entretingut i, en el pitjor, avorrit. Podríem arribar a la conclusió que això no és art, és simple entreteniment. A alguns els semblarà bé, a mi no m’ho sembla de cap manera. No parlo de fer cançons de proclames polítiques en tot moment. A vegades, una cançó que utilitzi una estètica determinada és una decisió ideològica tan profunda o més que una proclama tocada sobre un ritme de ska. No he estat mai devot de certs corrents musicals que tenen una càrrega ideològica molt concreta, però que no m’atreuen musicalment. Sempre he procurat que la qüestió musical i l’excel·lència en l’aspecte estètic de la música pogués dialogar precisament amb el missatge.

—Creieu que, en el vostre cas, dir el que penseu sense embuts us ha obert portes?
—Diria que no. Justament, vist en perspectiva, m’he complicat la carrera. Abans parlàvem de festivals: Obeses no és present a cap festival del país. És així. Hem tret nou disc i, després de quinze anys de trajectòria, no som a cap festival. Em sembla bé. És una espècie de càstig o una espècie de censura en què et diran: “No, aquí no et programem.” Però, al mateix temps, la gent i la societat necessita gent que digui les coses. Si no hi ha algun artista que pugui alçar la veu en la immensitat de misèria que ens envolta, realment no sé quina funció tenim com a col·lectiu i com a gremi. M’han tancat portes per haver dit certes coses i haver-ne denunciat d’altres. Potser això m’ha obert unes altres portes, però en tot cas és la meva manera d’expressar-me i de portar a terme aquesta responsabilitat que és ser artista en una societat.

—Parlem una mica del disc. Dediqueu una cançó a “La meva llengua”.
—És una idea que vaig tenir fa uns quants anys. Estimo la llengua catalana, la valoro. És la llengua amb què he conegut el món i amb què se m’ha revelat una part essencial de la meva personalitat i la configuro. Tenia la voluntat de retornar a la llengua bona part d’allò que m’ha donat en termes de satisfacció personal, de plaer, etc. Quan vaig tenir aquesta idea, consumia diversos materials audiovisuals de cançons tradicionals amb pandero quadrat. És un tipus de cançó tradicional que a Catalunya es feia interpretant el pandero quadrat amb les mans i en què hi havia percussió i veu. Es generava un ritme, un patró rítmic continu, habitualment amb subdivisió ternària i sobre la qual es desplegava una cançó tradicional. Sempre es diu que en aquestes cançons de transmissió oral hi ha un pòsit de coneixement. A vegades és una idea, a vegades és una reflexió, a vegades és una virtut que s’exalta, etc. També es diu que les cançons tradicionals tenen tot aquest pòsit històric i ideològic, però també tenen una llengua. Les cançons, a part de transmetre el missatge que transmeten, transmeten una llengua. Vaig pensar que seria bonic que una cançó que mira la tradició que utilitza la llengua catalana com a element vertebrador de tot plegat, es vehiculés precisament a partir de la mateixa llengua.

—Sou dels qui creu que, mentre es faci en català, tot s’hi val?
—A veure… El que és estrany és que un artista català que visqui en aquest país no s’expressi en català. Això és una raresa. És una manca de sensibilitat artística tan insultant per a la professió que a mi em sembla sorprenent que ho acceptem amb naturalitat. I que ens estranyi i que celebrem, entre cometes, que la gent del país faci cançons i música en català. Venim d’on venim, però hem d’entendre que la gent d’aquest país, naturalment, s’ha d’expressar i ha de cantar en la seva llengua. Fins que no comprenguem que això és el més natural i el que s’ha d’exigir als artistes catalans, estarem actuant de manera absolutament subordinada a unes altres idees.

—Una altra cançó és “Amor artificial”, que reflexiona sobre com la intel·ligència artificial afecta les relacions humanes. Realment creieu que l’amor actual és més artificial que fa uns anys?
—No sé si és més artificial, però sí que s’ha encaminat cap a un punt de consum de les relacions gairebé més lúdic i menys humà, amb l’aparició de noves tecnologies. Al final, amb l’aparició d’aquests sistemes de contacte, s’ha desvirtuat el que era la coneixença de les persones, descobrir els ritmes en un vincle humà. S’ha dinamitat completament, això. Tot passa per l’algorisme, que sap tots els nostres gustos, les nostres característiques, les nostres subtileses i tot allò que gent del nostre entorn no sap. L’algorisme ens coneix tant com el nostre entorn o més, i a vegades, fins i tot més que nosaltres mateixos.

—Fa anys que es diu que sou un grup multiestilístic. No hi ha manera d’encasellar-vos  en cap gènere musical concret. Arribaríeu a fer reggaeton, per exemple?
—No ens hem tancat mai cap porta estilística. Qualsevol dels estils que la humanitat ha generat al llarg de la seva història és un espai d’expressió que pot suscitar-nos interès creatiu. Hem tocat peces d’estils molt diversos, hem creat cançons que contrasten molt entre si, que provenen d’herències culturals també molt diferents, i no descarto en absolut assaborir, en algun moment, algun gènere d’aquest tipus sempre que la idea que generi la peça –i d’on es vertebri tota la qüestió creativa– sigui estimulant. Evidentment, el que no faré serà una peça d’aquest tipus per la gràcia de fer-la com a repte, no. Si tinc una idea que s’ha d’expressar amb aquest codi estètic, sortirà.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

El Parlament Europeu encara no ha pres cap decisió sobre l’escó de Toni Comín, tot i que ja ha rebut una comunicació de la JEC amb la llista dels parlamentaris elegits en la circumscripció espanyola en què no hi ha el diputat de Junts. Ho confirmen a VilaWeb fonts de l’eurocambra, que precisen que fins que no hagin passat els cinc dies que la llei espanyola dóna als diputats electes per prometre la constitució –i, per tant, fins que no disposin de la llista definitiva de la Junta Electoral espanyola– no prendran cap decisió. I la decisió la prendrà la presidenta, Roberta Metsola, després d’haver escoltat el parer dels serveis jurídics, habitualment decantats cap a les tesis de les autoritats espanyoles quan han intentat d’impedir que els exiliats tinguessin la condició d’eurodiputats.

Comença a caure la gran mentida sobre l’escó de Puigdemont

De manera que pot molt ben ser que Comín comenci la nova legislatura, el 16 de juliol, el dia de la sessió constitutiva del Parlament Europeu, sense tenir reconeguda la condició d’eurodiputat. I això, malgrat els 443.000 vots que va rebre. Però Roberta Metsola encara no l’ha presa, la decisió, i té dues opcions: o bé mantenir el criteri que va prendre el seu predecessor en el càrrec, el socialista italià David Sassoli, quan va reconèixer Carles Puigdemont i Toni Comín com a eurodiputats, el desembre del 2019, o bé denegar-li la credencial, tot acceptant allò que li diu la JEC.

La primera opció implicaria que Metsola passés per alt la llista d’eurodiputats que li acabi enviant la JEC (que no inclouria el nom de Comín) i que donés per bona la llista d’eurodiputats electes en la circumscripció espanyola publicada al BOE del divendres 28 de juny. Perquè, segons que deia el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en la sentència sobre la immunitat d’Oriol Junqueras del desembre del 2019, aquesta és la llista que té valor, la dels parlamentaris electes, tant si han jurat la constitució espanyola com si no. Perquè aquesta formalitat sobrevinguda en el cas espanyol no pot ser cap impediment ni cap requisit perquè un europarlamentari exerceixi com a tal.

Per això, arran d’aquella sentència, Sassoli va obrir la porta del parlament a Puigdemont i a Comín. I ho va fer també perquè, l’endemà de la sentència Junqueras, el TJUE mateix corregia la decisió que uns mesos enrere, al començament d’aquesta passada legislatura, el TGUE (la primera instància judicial europea) havia pres contra els interessos dels dos eurodiputats independentistes, quan els havia denegat la petició de mesures cautelaríssimes perquè poguessin accedir a l’hemicicle malgrat la decisió d’Antonio Tajani de vetar-los.

Tajani, el president sortint de l’eurocambra, va fer cabal d’allò que li va dir la JEC i no va admetre Puigdemont, Comín ni Junqueras, que no havien jurat la constitució espanyola. Tres anys després, el TGUE (una altra vegada) va prendre una decisió contra els interessos de Puigdemont i de Comín quan va dictar sentència sobre la demanda que tots dos van presentar contra el vet de Tajani. El tribunal aleshores va dir que Tajani havia actuat correctament, perquè no podia fer res més que allò que li diguessin les autoritats espanyoles.

Arran d’aquella sentència del TGUE (que no era definitiva), els serveis jurídics de l’eurocambra van apujar el to contra la situació de Puigdemont, Comín i Ponsatí; van arribar a qüestionar la validesa de les seves credencials i fins i tot van criticar la decisió que havia pres Sassoli de permetre’ls d’exercir d’eurodiputats. Fou aleshores, també, que l’eurodiputat de Ciutadans Adrián Vázquez, com a president de la Comissió d’Afers Jurídics, i aprofitant l’empenta de la sentència del TGUE, va qüestionar les credencials d’eurodiputat de Puigdemont, Comín, Ponsatí i Jordi Solé, que tampoc no havia jurat la constitució espanyola. Va pressionar la presidenta de la cambra, Roberta Metsola, perquè demanés a la JEC la documentació que mancava per a poder-los confirmar les credencials, i la JEC va respondre que cap no podia tenir la condició d’eurodiputat, que no havien jurat la constitució espanyola.

Aquella resposta, Metsola la va traslladar als seus serveis jurídics, que la van desar en un calaix fins ara. Silenci. Perquè, malgrat la sentència del TGUE, hi havia pendent el recurs que havien presentat a la instància judicial superior, el TJUE, els eurodiputats independentistes, i que no havia de trigar a sortir. Però encara no té data. Sí que hi ha, si més no, les conclusions de l’advocat general en el procediment (que poden ser orientatives del sentit que prendrà la sentència) sobre el recurs de Puigdemont i Comín. I el missatge és contundent: “No es permet a cap estat membre de suspendre temporalment l’exercici del mandat d’eurodiputat, i qualsevol intent en aquest sentit és manifestament contrari al dret de la Unió.”

I això és el que pretén fer de nou la JEC amb Comín. I també és el que podria fer Metsola, si seguís la veta de la sentència del TGUE del 2022, que és l’única que, ara per ara, té damunt la taula sobre el cas concret de les credencials. Però té una sentència del TJUE del 2019 que li diu que la llista d’eurodiputats vàlida a efectes de les prerrogatives dels eurodiputats no és la que li faci arribar ara la JEC, sinó la que el BOE va publicar amb tots els eurodiputats electes divendres passat, on sí que hi ha el nom de Comín; i el més important: té encara una sentència que ha de venir, sense data concreta però que no ha de trigar.

Metsola, membre del Partit Popular Europeu, pot ser permeable a les pressions dels seus col·legues espanyols i de Dolors Montserrat. I es pot veure temptada de vulnerar els drets d’un eurodiputat electe amb el risc que d’ací a pocs mesos el TJUE la deixi en evidència. Què farà finalment, quina decisió prendrà, se sabrà d’ací a pocs dies.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

A l’Instagram d’Ona Llibres hi han penjat un vers de Joan Margarit que em va com anell al dit. M’agrada tant quan els versos em parlen!, i encara més quan són els versos d’un vell amic. No sé què devies pensar, estimat i enyorat Joan, mentre els escrivies, però avui, rellegint-los, la intimitat de la teva escriptura travessa el temps i l’espai com una sageta universal i es torna mirall per la meva ànima.

“Comprendre cansa. Però mai tant perquè no pugui ser l’últim refugi”, diu el poeta. De quin comprendre parles?, em demano. I se m’eixamplen pensaments i emocions interpel·lats per la teva reflexió. Fa temps que alço el viure a partir de preceptes gens fàcils: comprendre’m a mi alhora que comprenc els altres, els qui estimo, el qui conec i aprecio i fins i tot aquells que desconec. Analitzar-nos amb profunditat i donar-nos la raó a nosaltres mateixos és un bàlsam temptador, però altament perillós. Hem d’entendre’ns per entendre el món, però cal que, al mateix temps, recordem que la nostra veritat conviu amb les veritats dels altres i que és a mig camí entre les raons pròpies i les raons alienes on comencen a establir-se les relacions sanes, cooperatives, amoroses i de cures. En aquesta premissa crec, i en aquesta premissa m’enroco tot sovint, cercant aquesta àrea etèria de les relacions humanes; la taula de negociació del dia a dia, la zona dels pactes, de les concessions, de l’entesa.

Fa anys que inverteixo diners a fer teràpia i la cosa més interessant que succeeix conversant amb la meva psicòloga és quan tot d’una atura prudentment la meva xerrameca desmesurada i em diu: “D’acord. Tal persona t’ha tractat malament, t’ha menystingut, t’has enfadat, estàs dolguda i trista. Però ara, en comptes d’assenyalar amb el dit índex cap enfora, gira el dit i apunta cap al teu propi pit.” Heus aquí el gran exercici: sentir el dit acusador, encegat de raons pròpies, tombant-se cap a un mateix i forçant-nos a l’autocrítica; una autocrítica compassiva i dolça, però sempre desagradablement interessant. És aleshores que s’alcen preguntes com ara: per què has cedit? Per què has aguantat? Per què has permès? Per què has callat? Què hauries pogut fer diferent? Què hauries pogut fer millor? Malgrat que es desarma, o precisament perquè em desmantello, em fascina quan algú és capaç de fer aturar el meu pensament racional i em contradiu o m’obliga a dubtar, a repensar, a tornar a mirar i a reconsiderar qui sóc i com visc.

A còpia de sessions de psicòloga, he entès que quan sóc capaç de comprendre més els altres és quan em comprenc més a mi mateixa. Com més aprenc a perdonar-me, més puc perdonar els altres. Com més empatia cap a mi, més empatia cap enfora. Però com passa sovint en qualsevol afer vital, la cosa més difícil és trobar l’equilibri just i mil·limètric perquè tot avanci amb harmonia. I en les relacions humanes, aquest equilibri malparit implica aprendre a llepar-nos l’ego ferit en la justa mesura, tenir raó i reafirmar-nos, sí. Veure’ns a nosaltres mateixos, sí, però alhora que veiem els altres. D’aquí ve la dificultat de l’assumpte: si és cansat comprendre’s a un mateix, encara ho és més comprendre’ns alhora que comprenem els altres. L’empatia és una tartera rocosa, però ja fa temps que vaig comprendre que per a arribar al cim, per a coronar l’entesa amb un mateix i amb el món, aquesta és l’única senda. Ara, com es fa per no esborrar el jo mentre s’atén un tu?

Tots pequem d’algun massa. Si alguns són massa apàtics, uns altres som massa empàtics. Que sovint poso els altres per davant meu, fa temps que ho sé, però ha estat fa poc que he descobert que aquest tarannà meu resulta que té un nom, un d’aquests nous conceptes que ens arriben en anglès: burnout d’empatia, en diuen, d’això meu. En català vindria a ser “desgast per empatia”. Fa gràcia perquè sembla que ara descobrim les emocions humanes, com si no fos de tota la vida això de sentir-se consumit de tant comprendre-ho tot. Les dones, de fet, en som les principals víctimes, d’aquest suposat nou concepte; aquest és el vestit feixuc fet a mida amb què la societat ens ha mudat. El desgast per empatia el té aquella gent que s’esforça constantment a sostenir les relacions amb els altres a qualsevol preu, aquella gent que sent que sempre està pendent de les emocions alienes i fa cabrioles per no ferir, per no ofendre ningú, aquella gent que no gosa dir mai no, que no s’atreveix a contradir perquè carrega una culpa immensa, aquella gent a qui han fet creure que ser bona persona és esforçar-se per entendre els altres i esforçar-se per fer-los canviar mentre els acompanya emocionalment en la seva tortuosa transformació. Aquella gent que sol ser gent de gènere femení.

Comprendre cansa i tal vegada, ara que sembla que som a l’era de la desconstrucció de tot allò construït maldestrament, toca també d’enderrocar el vessant més condemnatori del concepte comprendre. Però, com dèiem, si demolim la idea de comprensió per deslliurar-nos del cansament, hem de fer-ho amb la justa mesura per no esfondrar l’empatia saludable que tant ens manca socialment. Com diu Joan Margarit al seu vers, la comprensió ha de ser sempre un refugi, una llar contra l’individualisme, un aixopluc per a nosaltres mateixos i per a la bona gent, un alberg de pau des d’on mirar el món i refer-lo, un recer des d’on entendre els altres, sense esclafar-nos a nosaltres mateixes.

València, 2024, fa un any que la dreta i l’extrema dreta governen la ciutat. Fa unes quantes setmanes, l’equip de premsa de Vox a l’ajuntament es vantava d’haver canviat el nom de la Gran Fira de València pel de Gran Feria de Valencia a les xarxes socials. Fa tres dies, en la inauguració dels actes de la fira que popularment és coneguda com a Fira de Juliol, una banda de cornetes i tambors feia sonar, en ple centre de la ciutat, “El novio de la muerte“, l’himne de la legió espanyola. Molta gent que presenciava els actes va quedar astorada. Potser recordaven les cavalcades inaugurals de la Gran Fira amb la desfilada de nanos i capgrossos que representaven personatges valencians; tabaleters i dolçainers; els gegants Nelet i Quiqueta; muixerangues i dansades pel centre de València, que s’havia fet aquests darrers anys.

L’Ajuntament de València utilitza la música per reespanyolitzar les Falles

La commoció que es viu en àmbits polítics de la ciutat és absoluta, perquè aquest acte d’exaltació de la dictadura succeeix quan fa tot just uns dies que el consistori de María José Català, del PP, va prohibir el desplegament de la bandera de l’arc de Sant Martí per a celebrar el Dia de l’Orgull, i s’afegeix a tot d’actes més que menystenen la llengua, la cultura i les tradicions dels valencians.

València en el punt de mira i María José Català, la responsable

Aquest cas de la fira s’ha fet viral i la imatge de la marcialitat amb què els músics van interpretar l’himne de la legió espanyola i de tota la desfilada ha sorprès, ha indignat i ha esmussat molta gent. Gent de fora la ciutat i el país que ha viscut aliena al procés persistent i constant de regressió en valors democràtics i culturals. En paraules de Compromís i del PSOE, els dos partits que ara són a l’oposició, actes com els de l’altre dia fan retrocedir la ciutat més de quaranta anys. Totes dues formacions en responsabilitzen la batllessa, María José Català, i la posen al centre d’aquests fets. Per acció o per omissió, o per totes dues coses.

Tots dos partits la qualifiquen de molt més conservadora que no prova d’aparentar. Borja Sanjuán, portaveu socialista, diu que amb aquestes demostracions Català no paga cap peatge a Vox per mantenir-la en el govern. “Ella pren les decisions que tenen molt a veure amb aquesta simbologia tan regressiva. S’hi sent molt còmoda. Crec que l’única diferència amb Juan Manuel Badenas, de Vox, és que Català té unes formes menys histriòniques, però la realitat és que en la qüestió de fons, en aquest aportar un militarisme i una presència de simbologia molt conservadora a les festes, n’està molt orgullosa”, diu.

Un any amb María José Català a la batllia: així ha canviat València

Pere Fuset, que va ser regidor de Cultura Festiva amb Compromís, ara veu com el govern conservador desfà tots els passos fets per a recuperar una Gran Fira de València que van trobar en plena decadència. Coincideix amb Sanjuán i diu que no és bo responsabilitzar Vox d’aquestes coses. “Ella és la batllessa i no pot fer veure que passava per allí. Té la responsabilitat de tot el que es fa. No hi ha cap diferència entre el PP i Vox. Són els mateixos, amb matisos de tenir un cubata més, però el discurs és el mateix”, diu, i afegeix que a Català ja li va bé la possibilitat d’escudar-se en el fet que és Vox qui fa aquestes coses. A la vegada, reconeix que Vox fa servir el mètode de provocació per aconseguir titulars. “És el manual de l’extrema dreta, provocar, fer-la més grossa cada vegada perquè nosaltres reaccionem”, diu.

Espanyolització acomplexada

Pere Fuset mira de posar un toc d’humor a la situació i diu que ni el cineasta Luis García Berlanga no hauria estat capaç de concebre un espectacle com el de l’altre dia. El regidor de Compromís està convençut que la responsable de Festes sabia que la banda de cornetes i tambors interpretaria aquesta peça de reminiscències franquistes.

Cap dels dos partits no va assistir a la inauguració de la fira perquè estan en total desacord amb el programa i perquè fins ara no havia estat mai un acte protocol·lari, sinó que era espontani i popular. A parer seu, ni en l’època de Rita Barberà el programa de la fira no va ser tan espanyolitzat com aquest. De 250 activitats programades, només dues són en català: un monòleg i un musical titulat La maredeueta.

Tant Compromís com el PSPV relacionen aquest fet espanyolitzador amb d’altres que l’equip que dirigeix María José Català ha anat fent en aquests dotze mesos. Hi ha, per exemple, el cas de la música en la prèvia de les mascletades de falles. Els mateixos concerts de falles, l’exaltació de la fallera major o el canvi absolut de la cavalcada dels reis que va organitzar un regidor del PP i que, per tant, no es pot atribuir a Vox. “Es va canviar la banda sonora específica en valencià, van excloure els personatges valencians i van deixar carrosses sense eixir”, diu Fuset. Per a Sanjuán, el fet espanyolitzador té a veure amb el fet que el PP interpreta la qüestió de la llengua com una cosa de bàndols. “Crec que és una qüestió d’autoodi i de complex que solament parla de la persona que l’exerceix. Crec que la gent estava prou còmoda i tenia molt normalitzada la presència del valencià a les festes de València. Probablement, no trobarem gaires exemples de polítics tan acomplexats com els del PP valencià respecte de la llengua o la cultura valenciana”, diu.

El regidor de Compromís recorda que l’esquerra ha rebutjat aspectes del folklore moltes voltes. “Hem dit que el valencià era una llengua folkloritzada i que la dreta només la volia per al folklore i ara som en un moment que no passa ni això. Ara volen eliminar el valencià i, si poden, el folklore.”

El portaveu del PSPV continua reflexionant sobre el paper de la batllessa en aquesta qüestió i en unes altres. “Probablement, molts dels seus votants no s’esperaven que fes retrocedir la ciutat quaranta anys. Però no únicament en coses simbòliques, sinó amb qüestions que tenen a veure amb la transformació de la ciutat. Va desmuntant totes les polítiques que la van dur a convertir-se en capital verda europea, ha llevat la promoció activa de les polítiques d’ocupació de les dones… La idea d’eixa València avançada i progressista en el sentit europeu de la paraula és una idea que s’ha abandonat en la ciutat.”

La baixa de Bertín Osborne

Els concerts dels Vivers són el punt fort dels actes de la Gran Fira de València. Aquests darrers anys, s’havia donat molt de protagonisme als grups i músics valencians amb èxits d’assistència notable. Enguany, s’ha optat per portar grups i cantants espanyols. El cas de Bertín Osborne ha destacat perquè amb prou feines ha venut 150 entrades de les dues mil previstes. Ahir, el cantant i presentador de televisió va anunciar que suspenia tota la ronda d’estiu per problemes de veu. Borja Sanjuán en fa broma i diu que els espanyols hauran d’agrair als valencians el fet d’evitar-los la visita d’Osborne.

L’origen de la Gran Fira de València

L’origen de la Gran Fira de València l’hem de cercar en el darrer quart del segle XIX. En un intent perquè la burgesia romangués a la ciutat una part de l’estiu en compte d’anar-se’n als horts o a les segones residències, el consistori es va inventar tot un seguit d’activitats lúdiques. El nom original era aquest de Gran Fira de València, fins que a partir dels anys noranta del segle passat va perdre el “gran” i el nom va quedar establert com a Fira de València. A partir de l’arribada de Compromís i PSOE al govern municipal, es va voler recuperar el nom primer, l’esplendor i la marca de Gran Fira de València. Va ser el 2016 quan es va inaugurar el rètol lluminós dissenyat per Ricardo Alcaide que ha servit com a reclam i com a fons per a moltes fotografies. Enguany també ha desaparegut del seu lloc de la plaça de l’Ajuntament. Pere Fuset explica que ha demanat a la regidoria de Festes per què no hi era i li han confirmat allò que temia: que no l’han posat perquè és en català.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

La Plataforma per la Llengua va presentar ahir el seu InformeCat del 2024, que inclou cinquanta dades sobre l’estat del català arreu dels Països Catalans.

M’ha cridat molt l’atenció que el sondatge de què extreu les dades demana als enquestats que posen nota a l’afirmació segons la qual, “per ser realment català”, cal ser capaç de parlar català.

Les respostes són tan contundents com previsibles. Entre els catalanoparlants, el 78,1% hi posen un 8, un 9 o un 10 com a resposta –i la nota mitjana és un 8,6%. En canvi, entre els castellanoparlants la nota mitjana baixa fins a 6,4 i menys de la meitat dels enquestats, tan sols el 44,8%, defensen la relació entre la llengua i el país, amb un 8, un 9 o un 10.

El debat ve de lluny, però m’alegra que es propose novament, després d’una dècada llarga en què l’independentisme, incomprensiblement, ha llevat importància al paper de la llengua, enaltint un bilingüisme que tots sabem de fa dècades que és mortal per al català. I acceptant una criminalització de la llengua que és una autèntica vergonya.

Què és o deixa de ser una nació és un debat tan complicat i amb tantes cares que es fa gairebé impossible. Però hi ha una característica que es destaca per sobre de totes les altres i no es pot esquivar mai: si parlen diferent, són diferents.

Perquè la llengua és una expressió clau de la identitat cultural. Reflecteix la manera en què una comunitat percep i interactua amb el món. Perquè una llengua comuna facilita la comunicació i la cohesió social. Perquè la llengua és el vehicle principal per a transmetre el coneixement, la història i les tradicions d’una generació a una altra. I perquè mantenir la llengua pròpia preserva la singularitat i l’autonomia cultural de qualsevol grup humà.

Fa pocs dies vaig entrevistar el filòsof ucraïnès Volodímir Iermolenko, un home que coneix bastant bé la realitat del nostre país i que ha reflexionat molt, precisament, sobre la construcció nacional, no solament d’Ucraïna sinó de tot Europa. I va ser tan clar que feia enveja: “Ens passa igual com a vosaltres amb els espanyols. Us assembleu. L’única diferència que es capta de seguida és que parleu diferent. Per tant, acabada la llengua, acabada la diferència, acabada la nació.”

És això, tan simple com això: acabada la llengua, acabada la diferència, acabada la nació. I, segons que sembla, en vista de l’enquesta recollida per la Plataforma per la Llengua, ho entén tothom: els qui volem continuar essent això que som, perquè la convertim en el factor clau de la catalanitat, però també els altres. O és que us penseu que aquests nostres veïns castellanoparlants que en l’enquesta lleven importància a la llengua catalana no són ben conscients que, acabada la llengua, acabada la diferència i acabada la nació?

 

PS1. Aquests dies s’ha parlat massa de l’escó de l’eurodiputat Toni Comín. S’han considerat segures massa coses que, ara com ara, no són clares. El parlament no ha pres encara cap decisió i no té una decisió simple ni fàcil. Josep Casulleras ens ho explica amb tots els detalls: “L’escó de Comín, a les mans de Metsola: o escolta el TJUE o cedeix a la pressió espanyola”.

PS2. Avui hi ha una altra convocatòria electoral importantíssima –i ja n’hi ha hagudes unes quantes, enguany. Són les eleccions del Regne Unit, on tot indica que el Partit Conservador perdrà el poder que ha exercit aquests darrers catorze anys. Avui us oferim aquest article d’Alexandre Solano sobre les eleccions en si i aquest altre d’Adam Taylor i William Booth que explica com ha canviat el Regne Unit aquests darrers catorze anys.

PS3. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

ERC ha citat a declarar dilluns l’ex-director de comunicació del partit durant el març del 2023, Tolo Moya, pel cas dels cartells de l’Alzheimer contra Pasqual Maragall i Ernest Maragall. Tal com ha avançat La Vanguardia i ha pogut confirmar VilaWeb, la comissió d’ètica del partit ha citat Moya dilluns vinent, dia 8. Fonts de la formació esperen que la investigació sigui àgil.

Moya, que va agafar la baixa dilluns, és també assessor de l’Àrea de Comerç, Consum i Salut Pública de la Diputació de Barcelona. Director de comunicació d’ERC durant els fets de l’enganxada de cartells el 2023, ha dit que està “molt tranquil” després d’haver estat assenyalat per Ernest Maragall, candidat del partit a Barcelona fa un any, com a responsable darrere de l’acció.

En unes declaracions a RAC1, Tolo Moya ha reclamat una investigació per a poder exposar “les proves que demostren qui és l’ideòleg de tot aquest grup, com funcionava i fins on arribava el coneixement de tot això”. I Moya ho ha situat més enllà dels cartells: “Aquí es tracta de qui va muntar aquesta trama i com actuen quan se n’assabenten.”

La secretària de Salut Pública de la Generalitat, Carmen Cabezas, ha anunciat que deixarà el càrrec el 13 d’agost perquè es jubila. Ho ha avançat La Vanguardia i ho ha confirmat l’ACN. Cabezas, que ostenta el càrrec des del juny del 2021, va informar ahir de la decisió als seus col·laboradors a través d’una carta.

Va fer els 65 anys el 9 de juny, i si bé hauria pogut treballar fins als 70 anys, ha decidit no prolongar la carrera. En l’exercici del seu càrrec, ha hagut de gestionar la pandèmia de la Covid-19, durant la qual va organitzar la campanya de vaccinació.

El català es continuarà ensenyant a la Universitat de Grenoble-Alps. La situació d’interinitat de l’equip directiu de la institució va fer-ho perillar, però finalment les negociacions entre els nous dirigents i l’Institut Ramon Llull (IRL) han fructificat i les classes es mantindran el curs vinent. La decisió encara no s’ha comunicat als alumnes. Dues alumnes de la facultat havien recollit més de 12.000 signatures per a evitar-ne la desaparició.

La renovació del conveni entre la universitat i l’institut havia quedat suspesa perquè el rectorat interí no volia prendre decisions estratègiques. Ara el catedràtic Yassine Lakhnech ja ha estat reelegit oficialment i, per tant, la situació s’ha desblocat.

El servei de llengües de la Universitat de Grenoble-Alps ensenya català d’ençà de fa gairebé trenta anys. A més, d’ençà del 2002, forma part de la xarxa universitària d’estudis catalans a l’exterior de l’IRL, que formen unes 130 universitats repartides en 30 països de tot el món.

Més de 12.000 signatures per l’ensenyament del català

Arran del risc de perdre les classes de català a la seva universitat, dues alumnes, Anaïs Cercy i Océane Parreau, van impulsar una recollida de signatures en línia per a evitar-ho. El primer objectiu era obtenir-ne 10.000 i, en tan sols catorze dies, ja el van superar. Finalment, en van recollir més de 12.000.

“Per a nosaltres és molt important l’ensenyament de català, perquè ens permet d’entendre més bé la història de l’estat espanyol, sobretot la història contemporània i el franquisme, i també perquè ens agrada la cultura catalana”, explicava Anaïs Cercy.

L’ensenyament de català, en perill: alumnes impulsen una recollida de signatures per a salvar-lo a Grenoble

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha publicat l’obra del filòleg Joseph Gulsoy Els parlars d’Énguera, Anna, Xella, Bolbait, Navarrés, Quesa i Bicorp. El ‘Vocabulario de Enguera y de la Canal de Navarrés’. Es tracta de la culminació d’un projecte de llarga durada començat a principi dels anys seixanta del segle passat i impulsat per Joan Coromines. L’objectiu era donar a conèixer els parlars d’origen castellano-aragonés al País Valencià.

L’obra té prop de 6.700 entrades amb informació provinent de les entrevistes personals fetes d’ençà del 1962 per Gulsoy durant les visites als pobles de la comarca. Una altra font d’informació és la correspondència personal mantinguda amb informants de les diferents localitats i el buidatge sistemàtic de les fonts escrites de la literatura enguerina a partir de finals del segle XIX.

L’AVL considera que aquesta obra és una joia lexicogràfica que, a banda de les dades habituals inclou informació addicional molt valuosa com ara els exemples d’ús procedents de la literatura popular o de les entrevistes fetes per l’autor mateix.

Deixeble de Coromines i valencià d’adopció

Joseph Gulsoy és un lingüista canadenc nascut a Turquia l’any 1925 i és fill adoptiu de la vila d’Énguera d’ençà del 2013. A la Universitat de Chicago es va convertir en deixeble de Joan Coromines i va estudiar la filologia catalana. L’any 1961 es va doctorar en filologia romànica. Manuel Sanchis Guarner el va qualificar de valencià naturalitzat en esperit i convicció. L’any 2018 li van concedir la medalla de l’AVL i en aquella ocasió, qui n’era membre, Emili Casanova va afirmar que Gulsoy és el gran deixeble de Coromines. “El millor filòleg de la nostra llengua no nadiu, un dels tres filòlegs més importants en l’actualitat amb Germà Colón i Joan Veny.”

L’obra de Joseph Gulsoy es presentarà divendres al saló de plens de l’Ajuntament d’Énguera amb la presència de Matilde Marín, batllessa de la localitat; Verònica Cantó, presidenta de l’AVL; Francisco Teruel, diputat de Cultura de la Diputació de València; Emili Casanova, de la Universitat de València; Vicent F. Garcia Perales, de la Universitat CEU Cardenal Herrera; i Pep Aparicio, de l’Institut d’Estudis Territorials del Caroig.

La defensa del president Carles Puigdemont ha fet arribar al Tribunal Suprem espanyol les al·legacions per les quals demana que se li apliqui l’amnistia en la causa del Tsunami Democràtic, en què és acusat d’un delicte de terrorisme. L’advocat Gonzalo Boye recorda en l’escrit dirigit a la magistrada instructora Susana Polo que la llei només preveu algunes excepcions, una de les quals és el terrorisme, segons la definició de la Unió Europea, i els fets que hagin causat, de manera intencionada, greus violacions dels drets humans. A parer seu, cap dels fets investigats no es pot emmarcar en aquesta definició.

Boye també assenyala que el Conveni Europeu dels Drets Humans, la vulneració del qual podria comportar l’exclusió de l’amnistia, prohibeix de llevar la vida de ningú de manera intencionada, cosa que no va passar en el cas del Tsunami. A més, el conveni prohibeix la tortura o els tractes i penes inhumans o degradants, cosa que també exclouria l’amnistia, segons la llei, però Boye també recorda que en les protestes del Tsunami no hi va haver cap agressió d’aquesta mena.

Alay demana a García-Castellón que l’amnistiï pel Tsunami i li recorda que no es pot criminalitzar la protesta

La fiscalia del Suprem també l’avala

Fa deu dies, la fiscalia també va demanar que s’amnistiés Carles Puigdemont i el diputat d’ERC al parlament Ruben Wagensberg, que també és perseguit per terrorisme. En aquest sentit, Ángeles Sánchez-Conde va assegurar que no hi havia “cap dubte” que els fets entraven dins l’abast de la llei. En l’escrit, va indicar que el Suprem mateix havia dit que la finalitat del moviment era “la subversió de l’ordre constitucional i la desestabilització greu de les institucions democràtiques impedint als poders públics el compliment dels seus fins”, cosa que no encaixa amb la directiva europea 2017/541 sobre el terrorisme. A més, va argumentar que en els fets investigats no s’havien comès violacions greus dels drets humans, regulats en els articles 2 i 3 en la Convenció Europea de Drets Humans (CEDH).

A final de febrer, la sala penal del Tribunal Suprem va acordar per unanimitat d’assumir la competència d’investigar la implicació de Puigdemont i Wagensberg en la causa. Els magistrats de la sala que presideix Manuel Marchena no van seguir el criteri de la tinenta fiscal, que desaconsellava que el Suprem l’assumís. L’Audiència espanyola manté la causa per a la resta d’investigats.

L’advocacia de l’estat demana d’aplicar l’amnistia als investigats del cas Tsunami

La família d’Enric Sirvent, que exerceix d’acusació particular, i Òmnium Cultural, que exerceix d’acusació popular, han presentat davant l’Audiència de Lleida les al·legacions per a oposar-se a l’aplicació de la llei d’amnistia al policia espanyol acusat d’haver agredit Sirvent el Primer d’Octubre. Sirvent va tenir un infart a conseqüència de les càrregues al col·legi electoral del Centre Cívic la Mariola de Lleida. “No estem parlant d’una actuació superficial de la policia, sinó que va ser agredit i va patir una mort sobtada, tot i que se’l va poder reanimar”, ha dit l’advocat Carles López. Han defensat que aquest cas tenia un element diferenciador i més greu perquè no s’apliqués l’amnistia a l’agent, com va fer ahir un jutjat de Barcelona amb quaranta-sis policies espanyols.

Enric Sirvent: ‘Aquell dia, la policia sabia què faria i jo m’havia d’haver mort’

López precisa que la llei exclou els supòsits en què s’ha vulnerat l’article 3 del Conveni Europeu dels Drets Humans, referents als casos en què es pot considerar que la policia va torturar o va tenir un tracte inhumà o degradant. Considera que l’actuació de la policia va ultrapassar el seu propòsit i va ser abusiva, agressiva i excessiva contra persones que no cometien cap delicte. Per això diu que les actuacions de la policia que poden ser objecte de l’amnistia són les que tenen el propòsit d’evitar la comissió d’un delicte, i que la participació dels ciutadans en el referèndum no ho va ser pas.

L’agent era acusat d’un delicte de lesions amb l’agreujant de motivació ideològica i de prevalença del caràcter públic. L’acusació popular i la particular li demanen tres anys de presó. “Són fets que han de ser enjudiciats i aleshores valorar si realment poden ser amnistiats, perquè en aquest moment, tal com estan plantejats, no ho són”, ha conclòs López.

Vuit veïns del Raval han denunciat al parlament que Vox els demana més de sis anys de presó per haver-se manifestat contra el feixisme el setembre del 2020. Els fets van passar quan una comitiva del partit ultra va visitar el barri barceloní. Aquell dia, una trentena de manifestants va intentar de boicotar-los i, segons els escrits d’acusació, van llançar-los ous, lleixiu i llaunes. “És el món al revés: els delictes d’odi, que es van crear per protegir minories vulnerabilitzades, ara es fan servir per defensar qui predica l’odi”, ha denunciat Santi Aranya, un dels encausats. La plataforma de suport ha convocat una nova manifestació per a demanar-ne l’absolució el 15 de juliol, el dia que comença el judici a l’Audiència de Barcelona.

[VÍDEOS] Un grup de veïns expulsa els membres de Vox en un acte al Raval de Barcelona

Santi Aranya ha afegit que seran jutjats per haver plantat cara al feixisme en una manifestació de rebuig als ultres de Vox que van anar a insultar tot un barri dient que era un “femer multicultural”. A més, ha explicat que en la comitiva ultra hi havia Jordi de la Fuente, ex-membre del partit neonazi MSR, i la diputada al congrés espanyol Rocío de Meer, a qui acusen de compartir contingut negacionista de l’Holocaust.

Protesta contra la presència de Vox al Raval el setembre del 2020.

El procés, que inicialment s’havia de fer l’any passat, es farà finalment entre els dies 15 i 23 de juliol. En els escrits d’acusació, Vox demana fins a sis anys de presó i multes de 4.500 euros, i la fiscalia sol·licita sancions de 7.200 euros als encausats i indemnitzacions de 700 euros. Se’ls acusa de coaccions, amenaces, delictes d’odi i danys.

La plataforma de suport també ha criticat el paper de la Fiscalia de Delictes d’Odi, els Mossos i la policia espanyola en la instrucció de la causa. “En un món normal, dir que el Raval és un ‘femer multicultural’ és incitació a l’odi”, ha rebatut Aranya, que ha conclòs: “El judici hauria de ser al revés i anar-hi nosaltres com a acusació.”

El govern espanyol farà canvis legislatius per a limitar de manera més efectiva tant els lloguers temporals com els pisos turístics que han proliferat aquests darrers anys. Segons que ha dit avui la ministra d’Habitatge espanyola, Isabel Rodríguez, volen modificar la llei de propietat horitzontal per “empoderar els veïns” i fer que l’opinió de les comunitats sigui vinculant a l’hora d’autoritzar, o no, qualsevol activitat econòmica a les finques.

En el cas dels lloguers temporals, l’escletxa legal de molts habitatges turístics, la ministra ha defensat que s’hagin de justificar i registrar. “La temporalitat dependrà de la causa”, ha dit, i ha vinculat aquest format a pràctiques com els estudis o la investigació.

Per la seva banda, el Sindicat de Llogateres ja ha dit que la mesura no servirà de res. El portaveu de l’entitat, Enric Aragonès, ha considerat que els canvis normatius que vol tirar aprovar l’executiu espanyol no desincentivaven pas l’ús d’aquesta modalitat. “Es desaprofita l’oportunitat de regular veritablement aquests lloguers”, ha afirmat.

Martina i Jan són els noms més posats als nadons el 2023 a Catalunya, segons l’estatística publicada per l’Idescat. Leo va destronar Marc el 2022, després de l’hegemonia que havia durat un quart de segle –d’ençà que es tenen registres, el 1997–, però l’any passat els 393 nadons que es van anomenar Jan van superar els 372 nens que duen el nom de Leo. Biel (387), Pol (376) i Nil (374) són els altres noms populars en el sexe masculí. Entre els noms de nena, Martina (405 nadons) recupera el primer lloc que va assolir cinc vegades la dècada passada, la darrera, el 2016. Júlia (390), Mia (339) i Emma (327) són els altres noms populars de nena.

Júlia va ser el nom de nena més posat durant sis anys seguits, entre el 2017 i el 2022, però l’any passat va caure a la segona posició. Fa més d’una dècada que Martina i Júlia estan entre els noms més posats entre els nadons de sexe femení, però si bé al voltant del 2010 tots dos comptaven amb gairebé 1.000 nounades més cada any, ara totes dues se situen en unes 400 per any. Les dades coincideixen amb la baixada de natalitat a tota Catalunya, durant quinze anys seguits, amb una xifra que el 2023 ha caigut al nivell mínim des del 1995.

Els noms curts continuen dominant els rànquings

Darrere d’aquests dos noms, les modes en onomàstica pel que fa a les nenes continuen sent noms curts, amb Mia i Emma com a tercer i quart apel·latius més populars. Lucía (324), Ona (323), Gala (311), Sofia (295), Aina (274) i Olívia (268) completen el top 10. Maria, en onzena posició, Laia, en la quinzena, i Paula, en la divuitena, són els únics dos noms que eren populars a finals del segle XX i que encara es mantenen forts. D’altres que eren molt posats fa un quart de segle, com ara Laura, Andrea, Anna o Alba han desaparegut de les posicions de lideratge i no arriben al centenar de nadons el 2023.

El nom més popular de dona en el conjunt de la població, Maria, es manté fort, però els següents –Montserrat, Maria del Carmen i Marta– són residuals entre les nounades l’any passat.

Pel que fa als nens, Jan arriba a dalt de tot del rànquing per primera vegada des que Idescat facilita la informació, el 1997. Fins a l’any 2005, no va entrar dins dels vint més posats, i des de llavors no ha parat d’escalar posicions. El 2020 va ser segon, i el 2022, cinquè, amb una lleugera tendència a la baixa, però menor que d’altres en el context actual de declivi de la natalitat.

Així com amb les nenes, els noms curts també s’estilen entre els nens, ja que Biel, Pol i Nil ocupen les altres places d’honor. Leo, que va desbancar Marc l’any passat, només ha aguantat un any com a nom més posat de nen i ara és cinquè, tot i que a prop del lideratge, amb 372 nadons. Just per sota de Martí (367), Marc és el setè més popular, però en caiguda lliure. Si bé el 2014 n’hi va haver 1.084, en aquesta dècada no ha parat de baixar fins als 347 de l’any passat.

Amb tot, és l’únic dels més posats fa un quart de segle que encara es manté en el top 10, mentre que apel·latius com David, Daniel, Sergi, Jordi o Albert han desaparegut de les primeres posicions. Entre el conjunt d’homes, Antonio i José són els més freqüents, però cap dels dos és encara popular i no passen de la seixantena de nadons per a cadascun.

Per comarques, Júlia i Martina domiment quant a nenes, ja que són el més posat a sis cadascuna. Mia i Ona se situen primeres a quatre, i Aina, a tres. Amb tot, a la comarca més poblada de Catalunya, el Barcelonès, el nom estrella és Sofia.

Quant als nens, Jan és el més popular a cinc comarques, mentre que Biel ho és a quatre, i Hugo, Martí, Marc i Nil, a tres. Al Barcelonès, el més posat és Mateo.

Enric Masip, membre del gabinet de presidència de Joan Laporta i de la comissió esportiva del FC Barcelona, ha tancat el seu compte a X per l’escàndol que han generat algunes de les republicacions que havia fet, amb un clar contingut masclista, homòfob i xenòfob.

“Ahir es va produir cert rebombori a les xarxes socials a conseqüència de l’activitat del meu compte de Twitter. A causa del meu càrrec al Barcelona i al meu recorregut com a jugador a l’entitat que estimo, vull transmetre a l’opinió pública que la llibertat d’expressió de vegades pot entrar en conflicte amb el rol que un té assignat al món laboral”, escriu.

De vegades sí pot entrar en conflicte amb el rol que un té assignat en el món laboral.
Com a conseqüència de l’enrenou viscut i que els missatge que he inserit en el meu mur han pogut causar malestar, especialment, perquè han posat al president Laporta i al FC Barcelona

— Enric Masip (@enricmasip5) July 3, 2024

“Arran del soroll viscut i que els missatges del meu mur poden haver causat malestar, especialment perquè han posat el president Laporta i el Barcelona en una situació incòmoda que mai hauria volgut que passés, envio aquest missatge per anunciar que tanco el meu compte a X”, continua Masip.

En una situació incòmoda que mai hagués volgut que passés, envio aquest missatge per anunciar que tanco el meu compte a X.*

— Enric Masip (@enricmasip5) July 3, 2024

Ahir, en unes declaracions a El Periódico, va comentar que amb aquestes republicacions no donava la seva opinió, sinó que exposava “situacions rellevants”. “Només manifesto el que està passant i el que està passant al carrer. No estic en contra de la immigració. La legal. Tampoc no estic en contra del col·lectiu LGBTI, encara que hi ha situacions que jo no comparteixo i que són una vergonya. Però no ho manifestaré a les xarxes socials”, va dir.

El Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha exonerat part de la malversació per la qual es va condemnar en el cas dels ERO l’ex-conseller d’Ocupació d’Andalusia Antonio Fernández, que és empresonat. El ple ha anul·lat la seva condemna i ha ordenat a l’Audiència de Sevilla que dicti una nova sentència que rebaixi la seva pena.

Segons que informa el tribunal, la decisió ha estat adoptada pel ple amb set vots a favor i quatre en contra. Els magistrats diuen que es va vulnerar en part el seu dret de la legalitat penal, però rebutgen que s’hagin lesionat els seus drets de la presumpció d’innocència i de la tutela judicial efectiva.

Fonts jurídiques consultades per Europa Press expliquen que el TC considera que l’Audiència de Sevilla haurà de redactar un nou pronunciament tan sols en relació amb la possible comissió d’un delicte de malversació en les modificacions pressupostàries de 2000-2001 i a les disposicions de fons inclosos en el programa 3.1 L en absència o amb desviació del seu fi públic.

Fernández va ser condemnat a set anys i onze mesos de presó i a dinou anys i mig d’inhabilitació per un delicte continuat de prevaricació en concurs amb un delicte continuat de malversació. Va ser condemnat no només per haver intervingut en les modificacions pressupostàries que van arbitrar els fons per al pagament dels ERO, sinó també per haver signat, com a president de l’Institut de Foment d’Andalusia (IFA), convenis particulars amb el director general de Treball a través dels quals es van materialitzar unes quantes ajudes.

El TC li perdona una part de la malversació, però deixa fora de l’empara els actes de pressupostació i gestió que –en qualitat de vice-conseller d’Ocupació– va realitzar per a les modificacions pressupostàries de 2000 i 2001, abans que les lleis de pressupostos haguessin incorporat el concepte de transferències de finançament de l’IFA a l’Agència d’Innovació i Desenvolupament d’Andalusia (IDEA).

El tribunal també exclou de l’empara les disposicions de fons ordenades en l’àmbit de la Conselleria d’Ocupació entre 2002 i 2009 sota la vigència de les lleis de pressupostos que incorporaven aquestes aplicacions al programa 3.1 L, però que van excedir el seu àmbit de cobertura perquè es van fer en “absència de fi públic”.

La direcció de Ford d’Almussafes i el sindicat majoritari UGT han tancat l’acord que s’havia anat forjant aquestes darreres setmanes per a acomiadar 626 treballadors de la planta. Els altres mil que de bon començament també havien de ser despatxats passaran a treballar de manera interrompuda perquè entraran en un cicle d’ERTO que durarà tres anys, fins que comence la fabricació del nou model de vehicle adjudicat per la marca a aquesta planta.

Els 626 acomiadaments es pactaran amb operaris de 53 anys o més, que rebran indemnitzacions que poden arribar a 40.000 euros. S’hi poden inscriure fins al 31 de juliol els treballadors amb una antiguitat de més de cinc anys.

Aquest és el quart acomiadament de treballadors que Ford aplica d’ençà del 2018. L’any 2015, la planta tenia 9.200 treballadors en plantilla. Ara en quedaran poc més de 4.000.

Carlos Faubel: “A Ford salvarem una situació delicada i hem estat a punt d’un moment més perillós”

L’ERTO rotatiu es negociarà de moment fins el 31 de desembre. A partir del gener del 2025 haurà d’entrar en vigor un mecanisme per a habilitar el govern espanyol a fer l’acompanyament, que també s’ha compromès a fer la Generalitat. UGT, que té majoria en el comitè d’empresa, espera que les condicions de l’ERTO es tanquen demà mateix.

Com afecta la baixada de producció de Ford el teixit  industrial d’Almussafes?

La pressió política de l’oposició i del govern espanyol ha obligat el PP a desmarcar-se de Vox una vegada més. El motiu ha estat el canvi de nom d’un curs que imparteix l’Institut Valencià de Seguretat Pública (Ivaspe), que és responsabilitat de la Conselleria de Justícia –en mans d’Elisa Núñez (Vox)–, i que s’havia de dir de “violència intrafamiliar“. Avui, tant la consellera de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge, Susana Camarero, com la d’Hisenda i portaveu del Consell, Ruth Merino, ambdues del PP, han reconegut que havia estat una decisió “desafortunada” i que es tornaria a canviar el nom: es dirà de “violència sobre la dona“.

Camarero ha dit que el canvi de nom era un error, que “mai no s’havia d’haver produït”. Ha explicat que el seu departament s’havia posat en contacte amb la Conselleria de Justícia perquè canviàs el nom. Ha insistit que l’ús del nom “violència intrafamiliar” en el curs de l’Ivaspe havia estat una equivocació. “La terminologia és ‘violència sobre la dona’. Qualsevol altra cosa no es correspon ni tan sols amb el contingut del curs”, ha dit.

La pressió política

L’oposició ha assenyalat la “preocupant deriva” que el govern de PP i Vox ha pres en matèria de violència de gènere. “El govern de Mazón salta tots els consensos democràtics respecte a combatre la violència de gènere i, també,  la mateixa legislació vigent”, ha dit Verònica Ruiz, portaveu d’Igualtat de Compromís a les Corts. Ha denunciat que havien impedit que el comissionat per a la Lluita contra la Violència sobre les Dones, a les ordres de la consellera Camarero, acudesca a les Corts a donar explicacions sobre les polítiques contra la violència de gènere desenvolupades pel Consell.

“És un escàndol. Hem demanat que el comissionat comparega des del mes de setembre passat i ara PP i Vox han vetat eixa oportunitat, vuit mesos després. No podrem demanar-li explicacions de per què han esborrat la formació de la policia local per a combatre la violència de gènere o per què proposen un nou Consell Valencià d’Igualtat que és innecessari i inútil, en detriment del Consell Valencià de les Dones, que a hores d’ara encara no han convocat”, ha dit Ruiz.

El PSPV ha anunciat que presentaria mocions en tots els ajuntaments del País Valencià per a reclamar al Consell de Mazón l’aprovació del segon pacte valencià contra la violència de gènere, a més d’un nou conjunt de mesures. Maria Such, la secretària d’Igualtat de la formació, ha criticat la falta de gestió de Mazón i l’ha acusat d’haver deixat aturades les polítiques de lluita contra la violència de gènere. A més, ha lamentat que el País Valencià “haja de ser notícia perquè tenim un govern que desprotegeix les víctimes i tracta d’adoctrinar els policies utilitzant el terme ‘violència intrafamiliar'”.

D’una altra banda, el govern espanyol havia anunciat que estudiava accions judicials per aquest canvi de nom. Ana Redondo, la ministra d’Igualtat, l’ha refusat i ha assenyalat el retrocés que hi ha en els territoris governats pel PP i Vox. Redondo ha explicat que les violències intrafamiliars existeixen, però que el masclisme porta a la violència de gènere. “És el masclisme el que assassina les dones i assassina els seus fills. És el masclisme, que és dominació de l’home sobre la dona pel fet de ser dona. I aniquilar-la és un element masclista. Per tant, quan es canvien les paraules, es canvien els conceptes, es canvien les idees, es canvia la cultura”, ha dit.

Alerta Solidària ha avisat que les sentències emeses pel TSJC en relació amb l’amnistia tenen “un error material que causa una greu indefensió als independentistes”. Expliquen que la sala d’apel·lacions va actuar “de manera arbitrària” donant validesa als fets declarats provats per les sentències que, precisament, havien estat impugnades perquè aquests fets no quedessin com a provats. És a dir, en una situació en què les defenses intentaven aconseguir de revocar les sentències, el TSJC no ha entrat a discutir si els fets havien de ser condemnats o no, sinó que els ha entesos com a definitivament provats i els ha amnistiat.

“Acumulativament, el TSJC va negligir el deure de motivar la resolució perquè sense cap mena d’explicació ha donat per acreditats els fets continguts en les sentències qüestionades”, ha dit Alerta Solidària en un comunicat. També expliquen que han sol·licitat els corresponents aclariments per tal que la sala revoqui la validesa dels fets recollits per les sentències qüestionades. “Altrament, ens trobarem obligats a formular els recursos corresponents contra aquestes resolucions del TSJC que acorden les amnisties.”

Que els fets de les causes es considerin provats, encara que siguin amnistiats, no és una qüestió menor o purament simbòlica, sinó que pot acabar afectant els encausats. Per exemple, és el cas de l’Oleks, condemnat inicialment a set anys de presó i ara amnistiat. L’amnistia deixa oberta als agents la possibilitat de reclamar per la via civil, cosa que no podrien fer si els fets no es consideressin provats. En el seu cas, la via civil pot acabar implicant que hagi de pagar una indemnització que pot arribar a 60.000 euros.

El cas de l’Oleks: amnistiat, però amb el risc d’haver de pagar 60.000 euros

Set menors de Vilanova i la Geltrú han quedat ferits, un d’ells de gravetat, una volta el seu autobús s’ha precipitat per un barranc de quinze metres a la Vall de Benasc. Els menors són integrants de la banda musical ZeBrass. El responsable del grup, Josep Contreras, que també viatjava a l’autobús, ha confirmat el fet a l’ACN i ha explicat que els afectats estan fora de perill. Segons el que ha relatat, a l’autobús hi havia una vintena de persones i el conductor. Tots els passatgers són catalans. El vehicle era un autobús llançadora que puja excursionistes al refugi d’Ángel Orús i per causes que s’investiguen ha bolcat i s’ha precipitat marge avall.

Segons que ha explicat la Guàrdia Civil, els fets han tingut lloc cap a tres quarts de quatre de la tarda.

L’accident ha tingut lloc al camí veïnal sense quilometrar que va de Grist al refugi Ángel Orús, en sentit ascendent, al terme municipal de Saünc. El bus ha sortit pel marge esquerre del camí i ha caigut quinze metres.

Segons la informació que proporciona la Guàrdia Civil, el ferit greu ha estat traslladat a l’hospital de Barbastre en helicòpter, mentre que la resta de ferits han anat al mateix centre hospitalari, però en ambulància. De la vintena de passatgers, catorze són menors d’edat.

Per la seva banda, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú també ha confirmat la notícia i ha explicat que el batlle, Juan Luis Ruiz, ha pogut contactar amb el responsable de l’entitat per posar-se a disposició de tots ells i de les famílies.

Segons afegeix el consistori, en aquests moments tots els components del grup estan tornant a Vilanova i la Geltrú excepte tres ferits hospitalitzats, un dels quals es troba a Saragossa i dos a Barbastre.