El president dels Estats Units, Joe Biden, va insultar el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, i el va acusar de mentider després de l’entrada de l’exèrcit israelià a Rafah, al sud de Gaza, segons que revela el nou llibre del periodista i editor associat de The Washington Post Bob Woodward.

El llibre, War, ofereix un relat dels moments clau de Biden en crisis internacionals, des de la retirada de l’Afganistan fins a enfrontar-se a Putin abans de la invasió d’Ucraïna o les picabaralles amb Netanyahu. El llibre es basa en centenars d’hores d’entrevistes i explora les guerres polítiques i personals de Biden durant la seva presidència, incloent-hi detalls sobre la seva decisió de quedar al marge de la campanya del 2024 i converses sobre els problemes legals del seu fill Hunter Biden.

Segons Woodward, un dels assessors de seguretat nacional de Donald Trump, Keith Kellogg, es va reunir en secret amb Netanyahu durant un viatge a Israel a començament d’any. Al seu retorn, Kellogg va fer circular una nota que culpava Biden de l’atac dirigit per Hamàs a Israel, i escriu: “Aquesta visita va reforçar que l’erosió de l’administració Biden en la capacitat de dissuasió dels EUA a escala mundial i les seves polítiques fallides envers l’Iran han portat Amèrica a una guerra regional al Llevant amb conseqüències devastadores per al nostre aliat Israel.”

En aquell moment, els assessors de Biden van pressionar els dirigents d’Israel perquè acordessin un alto-el-foc com a part d’un esforç per a evitar una invasió de Rafah, al sud de la Franja de Gaza. Les súpliques van ser inútils; l’ofensiva de Rafah va començar el mes de maig. Ningú no va detectar els límits de la capacitat de l’administració per a frenar Israel amb més intensitat que Blinken. “Era obvi que Blinken no tenia cap influència”, escriu Woodward.

En una trucada privada el mes d’abril, Netanyahu va prometre a Biden que l’ofensiva de Rafah duraria solament tres setmanes. “Aquell fill de puta, Bibi Netanyahu, és un paio dolent. És un coi de malvat!”, va dir Biden en privat a un dels seus socis la primavera del 2024, mentre la guerra d’Israel a Gaza s’intensificava, segons que escriu Woodward. També es va queixar que Netanyahu era un mentider interessat únicament en la seva supervivència política. I va dir divuit de cada dinou persones que treballaven per a Netanyahu també eren mentideres.

Alhora, el llibre ofereix detalls sobre les converses privades de Donald Trump amb el president rus Vladímir Putin, i un enviament secret de proves de la covid-19 de Trump a Putin per al seu ús personal. Putin va acceptar els subministraments, però es va esforçar per evitar-ne les conseqüències polítiques, no per ell, sinó per al seu homòleg nord-americà. Va advertir Trump que no revelés que havia enviat l’escàs equip mèdic a Moscou: “No vull que ho diguis a ningú, perquè la gent s’enfadarà amb tu, no amb mi.” Quatre anys després, la relació personal entre tots dos sembla que es manté, segons Woodward, mentre Trump fa campanya per tornar a la Casa Blanca i Putin manté la guerra a Ucraïna.

A començament del 2024, l’ex-president nord-americà va ordenar que un assessor extern de la seva oficina a Mar-a-Lago, el seu club privat i residència a Florida, fes una trucada telefònica privada amb el dirigent rus, segons el relat de Woodward.

Aquest setembre ha estat el segon més càlid d’ençà que es tenen dades, segons el programa europeu Copernicus. La temperatura mitjana global s’ha situat als 16,17 graus centígrads, més d’un grau i mig per sobre de la temperatura que feia els setembres de l’era pre-industrial. El mes de setembre més calorós registrat mai va ser l’any passat, quan la temperatura mitjana va ser 1,74 superior a la mitjana de setembres del període 1850-1900.

El segon any més càlid

Si les dades continuen com fins ara, enguany serà el segon any més càlid enregistrat al planeta. Per ara, la temperatura és d’1,62 graus superior als nivells preindustrials. A més, aquestes dades confirmarien, per segon any consecutiu, que s’incompleixen els límits de l’Acord de París, que tenen com a objectiu limitar l’escalfament global per sota els dos graus respecte als nivells preindustrials, preferiblement per sota els 1,5 graus.

Pel que fa a Europa, Copernicus destaca que les temperatures de setembre estan per sobre de la mitjana a l’est i nord-est d’Europa, però per sota a gran part de l’oest d’Europa, incloent-hi França, la major part de la península Ibèrica i Islàndia.

Precipitacions extremes

Samantha Burgess, directora adjunta del Servei de Canvi Climàtic de Copernicus, assegura que aquest mes han observat més episodis de precipitacions extremes. En concret, l’Europa central i de l’est han patit pluges intenses i inundacions, mentre que a la península Ibèrica i al nord d’Europa ha sigut un setembre més sec de l’habitual.”El risc de pluges extremes continuarà augmentant amb l’augment de les temperatures”, alerta Burgess en un comunicat.

L’Assemblea francesa no estudiarà al ple la iniciativa proposada per l’esquerra per provar de destituir el president de l’estat, Emmanuel Macron, després d’haver acordat la conferència de presidents, l’òrgan que reuneix els diferents partits, d’aturar el procediment de manera definitiva.

La França Insubmisa (LFI) havia promogut aquesta moció com a rèplica a la decisió de Macron de nomenar a un primer ministre conservador, tot i la victòria de l’esquerra en les últimes eleccions legislatives. La iniciativa ja havia tingut un primer rebuig a la comissió de lleis de la cambra.

Ara, la conferència de presidents de l’assemblea ha decidit que el ple ni tan sols ho estudiï, en una decisió que ha unit als diputats aliats de Macron i de la dreta tradicional, així com l’abstenció de Rassemblement National de Marine Le Pen. El coordinador nacional de LFI, Manuel Bompard, ha assegurat que el partit de Le Pen és avui “una assegurança de vida” per a Macron, però ha anticipat que tornaran a provar-ho.  “No abandonarem: tornarem a presentar una resolució fins que la destitució sigui discutida a l’Assemblea Nacional”, ha proclamat.

Precisament avui l’assemblea és escenari de la primera moció de censura contra el govern de Michel Barnier, que no disposa d’una majoria absoluta. Més de cent noranta diputats d’esquerra han donat suport a aquesta moció, però el llindar dels dos-cents vuitanta-nou sembla inabastable sense el suport de la ultradreta, que ja ha dit que no tombarà per ara l’executiu.

Alerte : Marine Le Pen et les macronistes viennent de s’arranger pour empêcher le débat à l’Assemblée Nationale sur la destitution de #Macron.

Le RN est l’assurance vie de Macron.

Nous n’abandonnerons pas : nous redéposerons une résolution jusqu’à ce que la destitution soit… https://t.co/pX7NDsPtHm

— Manuel Bompard (@mbompard) October 8, 2024

La batllessa d’Isona i Conca Dellà (Pallars Jussà), Jeannine Abella, ha denunciat a les xarxes que el Departament d’Interior, que dirigeix Núria Parlon, li ha comunicat en castellà la pre-alerta del pla Inuncat, que s’ha activat arran de la tempesta de les darreres hores. “A banda de preguntar per quin motiu es fa en castellà, agrairia que no es torni a repetir”, escriu Abella, també diputada de Junts, i diu que és inadmissible que la Generalitat no es dirigeixi en català a la resta d’administracions i als ciutadans.

Hola @interiorcat he rebut per part del CECAT aquesta notificació al correu d’alcaldia de l’ajuntament d’Isona i Conca Dellà. A banda de preguntar per quin motiu es fa en castellà, agrairia que no es torni a repetir. És inadmissible que un departament de la @gencat no es… pic.twitter.com/hv2AwURoL8

— Jeannine Abella (@Jean_Abella) October 8, 2024

Un accident amb quatre camions obliga a tallar el trànsit a l’autovia A-7 a Sagunt (Camp de Morvedre) en direcció sud, segons que informen la DGT i Emergències de la Generalitat.

L’accident ha tingut lloc cap a un quart de dues de la matinada al quilòmetre 307 de la via, a la sortida de Gausa. Ara per ara només s’ha confirmat que hi ha un ferit lleu.

La carretera continuarà tallada fins que acabin de retirar els camions i es netegi la calçada. La DGT ha establert un desviament per la V-21 per a reprendre la circulació a la A-7 per la CV-32.

La Prova d’Accés a la Universitat (PAU) del curs actual es farà els dies 11, 12 i 13 de juny del 2025 a Catalunya, segons que publica el Departament de Recerca i Universitats. El curs passat els exàmens es van fer abans, el 4, 5 i 6 de juny. De fet, la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) va proposar que les proves es fessin la primera setmana de juny arreu de l’estat, preferiblement del 3 al 5 de juny, però donant “flexibilitat” segons els calendaris de finalització del batxillerat.

Els alumnes estan pendents de saber els models dels nous exàmens de les PAU, en aplicació de la nova normativa estatal. El fet de no tenir-los encara ha portat el Sindicat d’Estudiants estatal a convocar els estudiants d’ESO, batxillerat i FP a una vaga el divendres.

Els estudiants reclamen que es publiquin immediatament els models de les proves i critiquen que s’està jugant amb la seva salut mental i el seu futur. A més, critiquen l’actuació policíaca en una protesta que va tenir lloc la setmana passada a Múrcia per demanar aquesta publicació.

El jutge del jutjat penal 11 de Barcelona, José María Asencio, s’ha negat a aplicar la llei d’amnistia als síndics del Primer d’Octubre —Jordi Matas, Marc Marsal, Marta Alsina, Tània Verge i Josep Pagès—, tal com li exigien les defenses. En una providència, que ha pogut consultar VilaWeb, el magistrat es nega a aplicar la llei perquè creu que abans ha de resoldre un recurs d’un dels advocats de la defensa que té data de gener.

Cal assenyalar que les defenses van demanar l’amnistia quan la llei va entrar en vigor, el passat 11 de juny. Tanmateix, durant gairebé quatre mesos, el jutge no va fer cap mena de pronunciament, tot i que la llei d’amnistia detalla que s’havia d’aplicar amb “caràcter preferent i urgent” en un termini màxim de dos mesos.

En la providència, del 30 de setembre, Asencio comunica a les parts que ha rebut els escrits reclamant l’aplicació de l’amnistia. Tanmateix, en compte de tramitar-los i consultar la fiscalia, el jutge ha decidit de recuperar un recurs de gener, en què un advocat s’oposava a la seva decisió d’enviar el cas al TSJC —amb data de 13 de desembre— arran de l’aforament de Verge com a consellera.

Els síndics van ser jutjats el 3 i 4 de març de 2021, després de tres ajornaments, i van ser absolts dels delictes de desobediència greus i d’usurpació de funcions. Tanmateix, arran d’un recurs de la fiscalia, el 2022, l’Audiència de Barcelona va anul·lar la sentència i va ordenar de repetir el judici.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El jutjat d’instrucció 4 de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) ha arxivat la causa contra el raper Morad per uns aldarulls l’octubre del 2022. Això deixa sense efecte la mesura cautelar que impedia al cantant d’entrar i restar al barri de la Florida, segons que ha avançat El Periódico.

Morad va ser detingut l’octubre del 2022 per presumpta implicació amb uns aldarulls a la Florida en què es van cremar dos cotxes i dos contenidors. Ara el jutjat ha arxivat la causa perquè ho ha demanat la fiscalia i no hi ha acusació particular. El ministeri fiscal considera que no s’ha acreditat que els fets es puguin atribuir a l’acusat.

El jutjat, doncs, decideix el sobreseïment provisional de la causa i que les mesures cautelars adoptades restin sense efecte.

La quarta Biennal del Pensament de Barcelona, impulsada per l’ajuntament de la ciutat, comença avui i durarà fins diumenge. Hi haurà una seixantena d’activitats –sobretot conferències i debats, però també lectures dramatitzades, seminaris i concerts–, la majoria de les quals en espais pròxims al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Les altres es repartiran per set punts diferents de la ciutat, com ara la plaça de la Virreina, els Jardins de Pla i Armengol i la Model. Enguany, l’organització ha pretès de fer una relectura dels ideals de la Il·lustració, coincidint amb el tricentenari del naixement del filòsof Immanuel Kant. Serà una biennal especialment filosòfica, en què han perdut pes les reflexions urbanes –tot i que continuen essent-hi– i n’han guanyat qüestions més teòriques.

L’escriptor i hel·lenista Raül Garrigasait, president de la Casa dels Clàssics i un dels comissaris, explica que la biennal mira d’anar seguint l’esperit del temps i les preocupacions de cada moment. Les dues últimes –l’any 2020 i el 2022– van copsar el neguit per la pandèmia de coronavirus i per la guerra d’Ucraïna. Aquesta volia “reflectir la sensació de canvi d’època” que recorre sobretot el món occidental, la sensació generalitzada de punt d’inflexió. D’aquí el lema, “L’endemà de tot”, i els sis itineraris en què es distribueixen els actes: els desafiaments de futur, la paraula –els canvis en la comunicació, les qüestions lingüístiques–, l’ecologia, el gènere, la perspectiva descolonial i els noms propis –on es parlarà, per exemple, de Kant i d’Antoni Tàpies, de qui se celebra també el centenari.

Un diàleg entre pensadors d’aquí i de fora

El mosaic de les converses, expliquen els organitzadors, ha mirat de barrejar autors i pensadors consagrats a l’estranger amb els d’aquí, d’edats variades, però amb bona presència de joves. “La biennal és un moment molt oportú per a fer aquesta connexió” –diu Garrigasait–, procurant de respectar una proporció raonable en què el fet important sigui el diàleg obert. Hi vindrà, per exemple, el novel·lista i dramaturg libanès Wajdi Mouawad, autor de novel·les com Ànima (Periscopi) i d’obres com Incendis i Cels, que conversarà amb el director Oriol Broggi i la periodista Laura Serra; o l’assagista i novel·lista anglesa Zadie Smith –autora de L’home dels autògrafs i Sobre la bellesa, totes dues publicades a la Magrana–, que parlarà amb la poetessa Míriam Cano, dijous, i amb el sociòleg Miquel Missé, divendres.

La proporció de participants d’aquí i de fora és, si fa no fa, de meitat i meitat. La directora del CCCB, Judit Carrera, destaca que s’ha seguit a consciència un criteri que donés valor al pensament que es crea a Catalunya i que s’ha mirat de convidar ponents traduïts al català, com ara –a més de Mouawad– l’escriptora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir, de qui Club Editor acaba de publicar La veritat sobre la llum, i que parlarà amb l’escriptora Núria Bendicho, autora de Terres mortes (Anagrama). També té, és clar, obres en català la romanesa Herta Müller, guardonada amb el premi Nobel de literatura l’any 2009, i que és un dels plats forts de la programació. També hi ha actes amb l’artista Perejaume, el compositor Joan Magrané i les cineastes Carla Simón i Elena Martín, per exemple.

Una caixa de ressonància

Els comissaris de la biennal són, a més de Garrigasait, Mar Rosàs, professora de bioètica a la Universitat Ramon Llull; i Xavier Fina, consultor cultural i llicenciat en filosofia, que fa pocs dies fou nomenat director general de Promoció Cultural del govern de Salvador Illa. Tots tres han cooperat, a més a més, amb el CCCB. En canvi, els actes de la programació artística han anat a càrrec de la productora cultural la Sullivan; i els actes que es fan al Canòdrom, a càrrec de la iniciativa Capital de la Democràcia Europea, de què Barcelona és seu d’ençà de l’any passat i fins al mes vinent. I, és clar, l’ajuntament impulsa i promou la biennal –el programa mateix té una salutació del batlle Jaume Collboni, que la celebra com un “espai que democratitza el debat”.

Es pot fer pensament crític de debò amb el suport de les institucions? L’organització defensa que sí. Garrigasait respon que l’ajuntament no mira d’imposar pas cap programa amb els actes concrets, que de fet n’hi ha que s’allunyen dels seus projectes polítics i que, a més a més, els convidats no tenen lligams directes amb les institucions ni, per tant, cap dependència econòmica. Si una cosa caracteritza la biennal, diu, és que fa de “caixa de ressonància del pensament occidental” i que els camins i els temes que transita “tenen molt més a veure amb l’hegemonia cultural occidental del moment” que no pas amb els interessos institucionals. Carrera en reivindica la presencialitat i la participació del públic, i creu que fins ara s’ha assolit l’objectiu d’obrir els debats als ciutadans.

Si els primers anys hi havia hagut certes crítiques per la falta d’inclusió de l’actualitat política catalana en el debat, ara s’hi han inclòs actes que hi van estrictament vinculats. Una de les converses es titula “Catalunya-Espanya: i ara, què?” i hi participaran el catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo i el professor de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra Marc Sanjaume, moderats per la periodista Núria Orriols. Un altre acte tractarà de “l’amenaça més gran que hi ha hagut mai a la diversitat lingüística del planeta” i la baixada de l’ús social del català, amb Jean-Rémi Carbonneau, professor del Departament de Literatures i Llengües del Món de la Universitat de Mont-real, i les lingüistes Mònica Barrieras, Carla Ferrerós i Yásnaya Elena Aguilar Gil.

El desembre del 2020 un militant de la PAH de Lleida va anar a un bloc de pisos del barri de Pardinyes per fer de mitjancer entre un noi immigrant que treballava de temporer i que vivia en un domicili del fons voltor Cerberus que havia ocupat i un grup de veïns que el volien fer fora. La situació havia escalat de tensió, tant dins el bloc com al barri en general, on s’hi havia de construir un alberg per a temporers i hi havia hagut mobilitzacions en contra. Gil Ferré, l’activista de la PAH, va mirar de parlar amb els veïns: “D’entrada, em van insultar, i deien que en aquell bloc no hi volien ni moros ni hippies. Va ser impossible el diàleg. Un dels veïns es va encendre i va donar-me un primer cop i els altres s’hi van afegir i em van agredir”, va explicar en una entrevista a VilaWeb. Durant la batussa, un dels veïns va acabar amb l’espatlla dislocada i tot plegat es va saldar amb denúncies encreuades entre totes dues bandes. La de Ferré es va arxivar “per falta de solidesa”, però la dels veïns en contra seu va acabar en un judici el març del 2023, que es va acabar suspenent per donar una oportunitat a la mediació. No obstant això, el mitjancer va concloure que els veïns no volien dialogar i es va reactivar la via judicial, que es concretarà avui en un judici contra Ferré. L’acusen de delictes de lesions i demanen una condemna de dos anys de presó o una indemnització i una pena de multa que, sumades, arriben a 20.000 euros, segons que informa la PAH.

El temporer havia ocupat el pis solament un mes i mig abans dels fets i poc després ja va afrontar l’actitud dels veïns. “L’insultaven per motius racistes, trucaven al timbre a les nits i li van tallar la llum a mitjans de desembre. A més, finalment, van arribar a instal·lar una porta blindada al replà de l’escala perquè quan l’assetjat sortís de casa, no pogués tornar a entrar”, relata Milouda Gasmi, portaveu de la PAH. Arran d’això, l’home va cercar suport a la PAH, que va mirar de parlar amb els veïns. La primera vegada tot va acabar a crits, i la segona, Ferré hi va tornar i és quan hi va haver la batussa.

“Em vaig tirar a terra i em vaig tapar per defensar-me dels cops. Fins que va arribar la policia. M’han denunciat perquè, durant l’agressió, un dels veïns es va dislocar l’espatlla i me’n responsabilitzen. Jo, contra vuit persones; hauria de ser Rambo per a dislocar una espatlla contra vuit persones. I es basen en això”, va explicar Ferré l’any passat a VilaWeb. Una vegada va arribar la policia va identificar els veïns i Ferré, però tot seguit van obrir la porta del pis en què vivia el temporer i el van desnonar. Una actuació que, segons la PAH, es va fer sense ordre judicial i va fer que l’home passés a viure al carrer.

La PAH relaciona els fets amb “el caldo de cultiu racista promogut no tan sols per Vox, sinó també pel PSC”. En aquells moments, el paer en cap de Lleida era Miquel Pueyo, d’ERC, i el cap del PSC, Fèlix Larrosa, es mobilitzava contra l’alberg de temporers. Quan Larrosa va obtenir la vara de paer en cap va descartar el projecte de l’alberg. Divendres, Larrosa es va reunir amb el president Salvador Illa al Palau de la Generalitat i, entre més qüestions, van parlar de fer un acompanyament de persones vulnerables per tota la ciutat en compte de fer un alberg on es concentressin.

Jordi Borràs, Laura Bergés i Anna Gabriel encapçalen un manifest de suport

Personalitats del món cultural, polític, universitari, jurídic i associatiu han demanat l’absolució del militant de la PAH en un manifest de suport, que també demana la fi de la repressió contra el moviment per l’habitatge. A més, refusen les campanyes d’odi cap a la immigració, demanen solucions per a l’habitatge dels temporers i denuncien el model agroindustrial que consideren que condemna els petits pagesos i explota els temporers.

Entre els sotasignats hi destaca la vice-rectora d’estudiants de la UdL, Montse Rué, l’ex-diputat Pau Juvillà, el catedràtic d’ecologia Lluís Coll, la portaveu del Comú de Lleida, Laura Bergés, i la seva companya de partit Elena Ferre. Entre els periodistes, hi destaquen Jordi Borràs i Carme Rocamora. Entre els qui han estat càrrecs institucionals, hi ha noms de pes, com ara Anna Gabriel i Carles Riera. La llista de sotasignats es completa amb l’editora Joana Soto, la jurista Esther Sancho, l’ex-diputat Josep Manel Busqueta i l’ex-portaveu de Stop JJOO, Bernat Lavaquiol.

Com que la notícia no parlava de futbol, ni del rei emèrit espanyol ni d’armes blanques, de seguida es va deixar passar: l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona ha traduït a eurets el valor de cuidar gent gran sense cobrar: 10.105 milions l’any en no-salaris, una xifra que representa el 4,1% del PIB català. I això que només s’hi ha comptat l’atenció als dependents més grans de seixanta-cinc anys. Si no és abusar, n’espero una segona part que computi la resta i tinguem la dimensió completa del deute als qui –a les qui– sostenen la civilització amb les seues mans.

Perquè parlar de cuidar és parlar de civilització. Em remeto a l’antropòloga nord-americana Margaret Mead (1901-1978), que en va situar l’inici no pas en l’invent de la roda ni en el foc ni en el tomàquet de sucar, sinó en un fèmur fracturat i soldat aparegut en un jaciment. Un fèmur refet indicava que algú s’havia compadit de l’homínid infortunat i li havia dedicat temps, atencions i aliments fins que es va poder tornar a valdre. Altrament, el convalescent hauria patit la mateixa sort que qualsevol altre mamífer amb el mateix diagnòstic: una mort segura per inanició, per deshidratació o a queixals dels depredadors.

Des d’aquell fèmur soldat fins als nostres dies, una part de la humanitat es dedica a fer la vida impossible als altres i una altra part a fer-los-la possible, literalment. Vull dir que hi ha un flux constant de gent que mata i gent que salva. Per a matar, no cal la intermediació escandalosa d’una arma, n’hi ha prou de donar un malviure d’alguna modalitat en què el capitalisme excel·leix. També, quan parlem de salvar, de seguida ens vénen al cap professionals amb bata blanca, uniformats en camions udolants, socorristes enfilats en una talaia davant del mar. Gent que cobra un salari per vetllar-nos, que és reconeguda amb drets laborals, a més de socialment. Però, més enllà de les intervencions puntuals, evitar que la gent es mori –de fam, de set o a queixals dels depredadors– és una feina de fons.

I aquesta feina de fons té gènere, com sap tot fill d’una mare: l’estudi del començament revela que 102 dels 148 milions d’hores gratuïtes l’any de “cures” –en mala hora se’ns va acudir de traduir els “cuidados” castellans per aquest esguerro– són dispensades per dones; individualment, sis més a la setmana que els hòmens. Parlen les dades, no el senyor Manel que de tant en tant baixa a la farmàcia a comprar els medicaments. I encara una altra: una part significativa del pes de cuidar dependents grans recau sobre les filles de 45 a 65 anys, la dita “generació sandvitx”, perquè s’ha trobat que s’ha de fer càrrec dels pares quan encara té a càrrec els fills, si és el cas. Per tant, mentre el dia no tingui més de 24 hores, el diferencial cuidador entre elles i ells és un vas comunicant que té repercussions en la dependència econòmica de les parelles i en les futures pensions. I si encreuem les dades amb un altre estudi del mateix Observatori, un que diu que el 43% de les catalanes serien pobres si visquessin soles, és que quadra tot.

En aquest cap de la història les dones han conquerit moltes fites emancipatòries, però davant de la crida del cuidar, el xantatge emocional i la culpa continuen intactes, són un motor tan greixat com el primer dia. A moltes senyores que s’han passat la vida atenent els altres –els fills, els pares, els sogres, els germans, els marits–, quan per fi podrien començar a respirar, els arriben els néts: són temps de divorcis, de bronquitis i de salaris que no donen. A Suècia, que saben que amb amor no es paguen les factures, no només fa cinquanta anys que tenen permisos parentals retribuïts, sinó que ara ja en poden transferir una part als avis, a altres familiars o amics. Salvar vides també és això: invertir en la llibertat d’elecció dels cuidadors potencials, afavorir que puguin continuar els seus plans vitals, perquè el benestar crida el benestar.

Una anècdota en relació amb això, per mi significativa: l’altre dia, a la ràdio nacional, justament parlaven d’avis que s’havien de cuidar dels néts. En una ronda de trucades, totes les àvies incidien en la gratificació i el goig que els suposava encarregar-se dels fills dels fills: anar a buscar-los a l’escola, alimentar-los, tornar-los als pares en condicions, mentre que l’únic testimoni d’un avi, l’únic senyor, va portar a col·lació amb molta gràcia la possibilitat d’una compensació pels serveis de cangur en forma de creuer a Mallorca, i va dedicar una menció al temps merescut dels jubilats per a cultivar la cultura i les aficions. I ho trobo significatiu perquè il·lustra el resultat de dues maneres ancestrals de criar: a les xiquetes en el valor suprem de donar-se als altres, i als xiquets en el valor de contribuir a si mateixos, i cadascú a casa seua.

Però aquest món antic ja és en crisi. Les noves generacions de dones n’han après dels mestres, i els seus desitjos i aspiracions personals no són tan fàcils de doblegar com en èpoques anteriors. Ara encapçalen estudis, elaboren informes, s’interessen per qui feia el sopar a l’Adam Smith, saben que les teories econòmiques dominants fan trampa: donen per descomptat el treball gratuït de les dones i xiquetes arreu del món, la feina de fons que equilibra l’equació. De la mateixa manera, saben que cuidar no és natural, que ningú no neix especialment dotat per a aquest ofici que, a diferència de parir o alletar, el pot aprendre tothom. I les que han format famílies de pocs membres, que són les que abunden ara i més que abundaran, saben que quan n’hagin de dependre no les podran atendre ni volent ni obligadament, perquè al preu d’un vaixell se n’enfonsaran dos.

Segur que estem tots d’acord que cal una reorganització social que posi fi a aquesta incompatibilitat irracional entre viure i salvar, entre guanyar-se la vida i cuidar. L’únic obstacle que hi veig, i que no és poc gros, és que la urgència de canviar aquest destí només la senti la meitat de la població.

La historiadora i etnomusicòloga Maria Salicrú–Maltas (Mataró, 1978) va presentar l’any 2021 la seva tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona, titulada La Nova Cançó: aportació musical, repressió i censura (1958-1978). Fruit dels seus anys d’investigació en arxius catalans i espanyols per a culminar el doctorat, acaba de publicar Aquesta cançó, no! (Comanegra), en què explica la seva trobada cara a cara amb els censors de les cançons de Lluís Llach, Raimon, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat. El resultat és un relat que sembla ficció i no ho és pas, en paraules del prologuista Plàcid Garcia-Planas, que ens porta agafats de la mà a les entranyes de la censura franquista de bracet dels seus executors.

—Amb aquest llibre veiem que la Nova Cançó us ha acompanyat durant vint anys de recerca. Però, quin és el vostre primer contacte?
—Des de petita, a casa n’escoltava els discos. No en vaig viure directament l’època, perquè sóc del 78, però sempre ha estat present a la meva vida. Recordo el pare tocant la guitarra i jo mateixa les he tocat en focs de camp, en festes familiars… Me n’han agradat les cançons i, d’alguna manera, també són la banda sonora de la meva vida.

—En quin moment us la comenceu a mirar amb ulls d’historiadora?
—Fa més de vint anys, estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona, ja volia fer un treball sobre la censura a la Nova Cançó a l’assignatura d’història de Catalunya del segle XX i el meu professor, Borja de Riquer, em va aconsellar que anés a investigar a l’arxiu del Govern Civil. El que em vaig trobar va ser tan al·lucinant que vaig decidir que continuaria investigant. I, estirant, estirant, van passar vint anys.

—Vau descobrir que el franquisme considerava la Nova Cançó com la seva autèntica bèstia negra.
—Totalment. La trobaven un altaveu del separatisme, perquè aconseguia un gran públic catalanista i antifranquista. I era al punt de mira. És evident que se censuraven músics i artistes en castellà, anglès o francès, però els que ho feien en català se’ls mirava amb lupa.

—Dieu que els censors asseguraven que allò que en castellà, aparentment, no volia dir res, en català era ple de sentit i era perillós.
—És que hi havia censors catalans o catalanoparlants. Ja fos a la delegació del Ministeri d’Informació i Turisme, o al ministeri mateix de Madrid. Això és una gran novetat, perquè fins llavors tothom es pensava que els censors eren castellans.

—Lluís Llach o Raimon són dels més perseguits…
—En Raimon va començar abans i és un dels més censurats i prohibits, però t’adones que no només van prohibir cançons o van censurar-ne dels cantautors més populars i compromesos, com Llach o Raimon, sinó també dels Falsterbo, dels Esquirols, el Grup de Folk o la Trinca. La censura ho abasta tot fins el 5 de desembre de 1978. I la cronologia és important. Perquè no s’acaba amb la mort de Franco, sinó que encara va durar tres anys més. Censurant al mateix ritme, sense afluixar. Tens la temptació de pensar que a partir de la mort del dictador baixarien els expedients, però fins el desembre del 1978 hi ha setanta-vuit cançons censurades.

—Hi havia censura sobre els continguts dels discs –les lletres, bàsicament–, censura sobre l’emissió a ràdio i televisió i censura dels repertoris de concerts i recitals.
—A més, els alts càrrecs podien decidir sobre un disc, un concert o una cançó, directament. O la policia, enmig d’un concert, donar-lo per acabar perquè s’havia esvalotat massa el galliner. També es posaven problemes per fer els concerts, amb base a qüestions tècniques, com la manca d’extintors o lavabos. Algunes decisions es prenien des de Madrid, com la censura dels discs, i d’altres des d’aquí, en el cas dels concerts. Les prohibicions “des de dalt” solien venir del governador civil i la prohibició radiofònica o televisiva també des de Madrid.

—Paraules com ara “llibertat” i “presó” eren vetades. Expliqueu que la cançó “Diguem no” va ser especialment ratllada pels censors.
—Sobre el fragment de la cançó que diu “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó”, el censor que la va examinar em va dir que l’havia ratllat perquè si aquests homes eren a la presó no podien tenir raó. Aquell home ara ho veia d’una altra manera, però en aquell moment hi havia paraules vetades.

—Hi ha un leitmotiv que articula el vostre llibre, que és la recerca infructuosa de la prohibició de “L’estaca”, de Lluís Llach.
—M’ha fet parar boja, perquè encara no l’he trobat i hauré de continuar investigant. Tot indica que la va prohibir pel broc gros el governador civil el desembre del 1969, però no he trobat el document. He trobat de tot, però això no he trobat i mira que he buscat a tot arreu. És com una dèria que tinc de trobar-ho. Però el fet és que es va prohibir des de dalt, com “Què volen aquesta gent?” o “Diguem no”, de les quals sí que he trobat la prohibició.

—Heu remenat arxius de tota mena. Denuncieu que heu trobat boicots o ordres des de dalt de fer desaparèixer documentació o de no mostrar-vos-la.
—Ara pots consultar en línia els catàlegs dels arxius i a vegades un historiador t’ha dit que ha pogut consultar un document, i, en canvi, quan hi vas et diuen que no existeix. Llavors vol dir que ha passat alguna cosa, perquè no vol dir que no ho hagi demanat bé, perquè sempre he estat rigorosa amb els permisos i les autoritzacions, he fet les cartes que tocava, etc. Però en algun lloc hi ha alguna cosa que no m’han volgut ensenyar. Ells no ho saben, que me n’he assabentat, però si llegeixen el llibre, se sentiran una mica ridículs.

—També us heu trobat un país sense catalogar…
—Això ha estat horrorós. Cal una inversió per a catalogar la documentació de la Nova Cançó. No pot ser que a la majoria d’arxius que he consultat hi hagi un seguit de capses sense indexar, que cal mirar foli per foli, i esbrinar què hi ha a cadascuna. Això és esgotador. I no et pots despistar, perquè pots trobar una perla en qualsevol moment, en el lloc més inesperat. Vaig trobar la prohibició de “Què volen aquesta gent?” enmig d’uns rebuts.

—Aquest llibre no és una versió reduïda o llegible de la vostra tesi, sinó que expliqueu el vostre procés de recerca i ens acompanyeu a descobrir qui eren els censors i reconstruir l’estructura de la censura amb noms i cognoms.
—A la tesi havia d’anar directa al gra, no podia explicar el procés. Tenia clar que això ho volia explicar, i el periodista Plàcid Garcia-Planas sempre m’animava a fer-ho. Al final em vaig atrevir a escriure-ho en un llibre en primera persona, perquè és la millor manera que vaig trobar per narrar-ho. Que el lector m’acompanyi en el viatge, anant endavant i enrere, descobrint peces d’aquest trencaclosques… I, sobretot, no opinar, perquè cadascú es faci una idea de cada censor.

—La vostra recerca dels censors té alguna cosa de detectivesca.
—És així com em sentia, perquè a tots aquests censors els he localitzat per les seves signatures. A partir d’aquí, he fet servir guies telefòniques, hemeroteques, llistats del BOE…

—Quan els trobeu i els truqueu, què els dieu?
—El que intentava és que no sortís mai la paraula censura, però sí que deia “visat de cançons”, que és com en deien oficialment.

—I com reaccionaven?
—Alguns es van enfadar, uns altres es van justificar i alguns m’ho van explicar tan tranquil·lament, com si no hagués estat un boicot a una estructura d’estat tan fonamental com la Nova Cançó.

—Què era “la sala de la cantonada”?
—Era com anomenaven la sala on treballaven els censors, en una cantonada del Ministeri d’Informació i Turisme. No li deien sala de censura, sinó que n’hi deien “sala de la cantonada”. Allà deien que es llegien llibres i s’anomenaven a si mateixos lectors. Però és que no només es llegien llibres, els censuraven!

—És curiós el personal que formava part d’aquesta sala: generals desvagats, capellans, buròcrates, professors que feien hores, opositors arribistes…
—Tots eren gent afí al règim, o de famílies afins o vinculats a l’Església, però és important de destacar que tenien cultura i carreres universitàries. Perquè trenca el tòpic del censor poc lletrat. El censor de les dents brutes que deia en Joan Manuel Serrat al documentari La cançó censurada. Res a veure. La majoria eren professors d’universitat o d’institut. A mi em va sobtar especialment que la majoria haguessin publicat llibres.

—Alguns no solament no tenen cap inconvenient de parlar-ne, sinó que us acompanyen als espais on van treballar.
—Això per mi va ser un regal, perquè un d’entrada no pot accedir al Ministeri de Defensa, que és avui a l’edifici que era el Ministeri d’Informació i Turisme. Un d’ells em va dir, no et preocupis, direm que ets la meva neboda i entrarem. I així vaig poder veure com és avui “la sala de la cantonada”.

—Què tenen en comú?
—Feien jornades laborals de quatre a vuit o de deu a dues. Anaven a llegir i després continuaven les seves vides. Per ells, feien la seva feina, que al règim algú havia de fer. Per tant, estaven contents que els haguessin triat per decidir què es llegia i què no en tot un país. Hi havia també una certa voluntat de prosperar, de ser eficients i obedients i, en conseqüència, més papistes que el papa, perquè no els fessin fora. Eren molt detallistes, s’agafaven a qualsevol argument per censurar i prohibir, sigui una paraula, una estrofa o tota una cançó.

—Hi ha cap reacció que us cridés especialment l’atenció a l’hora d’acarar-vos amb ells?
—Com diu en Plàcid, què passa quan truques a la porta d’un censor quaranta anys després i li ensenyes les seves notes? Hi ha molts moments, moltes actituds, molts comportaments, però sobretot recordo moltes cares de sorpresa, de pensar que m’han enxampat.

—Alguna idea de redempció o de justificació?
—En alguns casos, sí, en uns altres, no. Hi ha el que diu, és igual, i el que intenta redimir-se.

—Dèieu abans que la censura va continuar fins el 5 de desembre de 78, el dia abans del referèndum sobre la Constitució espanyola. Però, què se’n va fer, dels censors?
—Molts d’ells eren funcionaris, per tant, els van haver de recol·locar en uns altres ministeris, especialment al de Cultura, que va ser el que va donar continuïtat al d’Informació i Turisme, o en unes altres institucions, com ara la Biblioteca Nacional espanyola o a RTVE. Als catalans, amb el traspàs de competències, els van haver de recol·locar a la Generalitat.

—N’heu trobat algun que va fer política en democràcia…
—Un va ser militant del PSOE i, un altre, senador del PP.

—Hi ha contradiccions, com ara les de les censores que al matí censuren els cantants que a la nit van a veure en concert.
—Parlant amb ells no ho trobava una contradicció. Per elles, al matí feien la seva feina i a la tarda se n’anaven als concerts. Perquè era el seu moment d’oci i, com que potser no estaven d’acord amb el règim, tot i col·laborar-hi, ho expressaven allà.

—Però feien mal als músics, els posaven traves i els impedien de treballar.
—No ho veien així. A més, eren noies molt joves, que potser les havia col·locades algú allà per treballar.

—Us va sorprendre trobar censores?
—Molt. Vivim en una societat tan patriarcal que et penses que els homes són els que ho han fet tot. I, és clar, dins l’imaginari col·lectiu, els censors eren homes. Però també hi havia dones. Algunes d’endollades, per dir-ho així, i unes altres membres de la Sección Femenina del Movimiento, molt convençudes d’allò que feien.

—Parleu d’una censora especialment temuda.
—La Victòria Arquer, d’aquí Barcelona. Enric Frigola, locutor de ràdio molt prestigiós, tremolava quan havia d’anar a presentar un disc de Concèntric a la censura, perquè deia que era la Inquisició en persona. Atenia els organitzadors de concerts i els mànagers dels cantants a peu dret, i rere el taulell, llegia les lletres i les anava ratllant. Ho feia davant seu i, a més, en català.

—Era una humiliació.
—De fet, he escrit aquest llibre per dignificar els professionals de la Nova Cançó, els músics, els editors, els tècnics i el públic.

—Vau acabar tenint una relació molt bonica amb Lluís Serrahima, un dels impulsors de la Nova Cançó i autor de la lletra de “Què volen aquesta gent?”.
—Mentre anava fent la recerca el tenia al dia de tot el que feia. I quan anava trobant coses de la censura de la seva cançó, l’hi portava. Estava content que “Què volen aquesta gent?” els hagués fotut tant. N’estava orgullós.

—En algun cas, els censors ja eren morts i heu intentat de trobar-ne les famílies. Per parlar del censor gironí Mariano Oliver, us adreceu al seu fill, l’economista i professor de la UAB Josep Oliver Alonso.
—Amb tota la bona voluntat volia parlar amb ell, perquè el seu pare va ser un dels principals censors de Girona, però no em va contestar mai. No passa res. Té tot el dret de mantenir un silenci, però és una pena, perquè et podria corroborar coses que he trobat, dir si són certes o no. Potser s’ha mantingut al marge perquè no podia aportar res…

—Però hi ha una sensació de tabú de molta gent a l’hora de parlar de la col·laboració amb el franquisme. Catalans inclosos.
—La dictadura no hauria durat quaranta anys sense una implicació tan gran de la societat. L’antifranquisme va ser mínim, i per això no va aconseguir de tombar l’estaca.

—Fent recerca trobeu el vostre pare implicat en l’organització d’un concert de Raimon a Mataró.
—Un concert que va portar problemes a tothom: a Raimon, als organitzadors, al públic i, fins i tot, a la policia. Vaig poder parlar amb gent que hi va assistir i va acabar detinguda, amb els organitzadors i, em vaig trobar que un d’ells era el meu pare. Però no ho sabia i me’l vaig trobar a l’expedient. “Ramon Salicrú Puig. Fill de Ramon i Dolores…”, amb l’adreça i tots els detalls. Li vaig preguntar i va ser un xoc per ell. No sabia que l’havien espiat. Em va dir que li feia recordar coses tristes.

Pot una dona reencarnar-se en bar? “Ai, Dolors, tanca’m el bar, anem a la mani”, diu un grafit en el mur del mirador dels jardins Canals i Sunyer, al barri de Vallcarca, de Barcelona. En record d’aquell “Ai, Dolors, porta’m al ball, avui que ve tothom”. Són les deu del matí i aquí per a esmorzar mengen entrepans de pernil i fan tertúlies i començo a escriure aquest article mirant els edificis del Coll i, a la vall, l’avinguda. Una veïna pregunta quin és l’horari del ioga o el taitxí, i una altra interroga a la cambrera quant fa que aquest recinte, històricament en runes, s’ha obert al públic. Fa cinc mesos que aquí s’ha instal·lat una guingueta moderna amb nom propi. La Dolors. A l’estructura metal·litzada des d’on despatxen cafès i begudes, un retrat d’una parella dels anys trenta o quaranta. Una senyora somrient de blau pop es deixa besar. “Casa seva és casa vostra”, hi diu al costat. La vaig conèixer per casualitat, anant a peu de casa a la plaça Lesseps. Qui és aquesta il·lustre veïna del barri?, vaig pensar. De seguida ho vaig trobar. La Dolors Canals, acompanyada del seu marit, el pintor Joan Sunyer. No era viva, però algú, amb encert, l’havia ressuscitada. Ara era la protagonista d’aquest establiment. Algú li havia fet un homenatge. Resulta que la Dolors havia estat la propietària del casalot que fins fa poc restava mig abandonat sota el pont de Vallcarca. Ara, les veïnes del barri, gràcies a la presència de la Dolors, sabem que aquesta casa blanca, on només queden parets i algunes rajoles hidràuliques, va ser el consolat de Dinamarca a Barcelona. Trec el cap entre les reixes. De dins la casa és buida, només hi queda l’estructura. A l’interior de la planta baixa, unes taules de bar apilades i unes quantes cadires. Fa pocs dies, aquesta casa es va obrir al veïnat amb una agenda setmanal d’activitats culturals. Però qui és la dona que ha posat nom a aquesta barra tan moderna del pont de Vallcarca? M’imagino una Dolors qualsevol, veïna de Vallcarca, de carisma i caràcter expansiu. Investigo una mica més i veig que, a part d’això del carisma que s’observa només amb la fotografia, va ser una pedagoga pionera, que va néixer l’any 1913, va estudiar medicina, psicologia i biologia, i es va dedicar a la recerca científica sobre la primera infància. Va liderar un moviment pedagògic renovador de la Segona República, i començada la guerra, va fugir a l’exili. De França a la República Dominicana, d’allà a Cuba, i finalment es va instal·lar durant trenta-quatre anys a Nova York, on fins i tot va presentar un programa de ràdio sobre pediatria a la CBS. Amb la mort de Franco, va tornar a Catalunya i es va instal·lar als baixos d’aquest edifici, on va viure fins a la seva mort.

La Dolors, sense saber-ho i després d’anys de la seva mort, s’ha encarnat en bar. I amb aquesta reencarnació ha continuat la seva tasca social en ple segle XXI. Ha eixorivit el barri durant les festes majors, ha acollit els aniversaris dels nous infants, les noves generacions, ha servit esmorzars i dinars sans. Ha aplanat la terra per al ball i ha cedit espai a les dones discjòqueis. La Dolors s’ha transmutat en les mans i cames de les dones que la regenten. Qui li havia de dir que continuaria fent bé fins i tot sense forma física? Qui li havia de dir, a la Dolors, que es convertiria en guingueta feminista defensora dels productes ecològics? En un extrem, un plafó de verd fluor exposa el manifest i els valors que proclamen que aquí els ideals de la pedagoga continuen vigents. Que tots els infants poden jugar i córrer lliurement, i que no s’admeten insults masclistes ni LGBT-fòbics. Aquí es fa memòria republicana del barri. T’imagines que la Dolors sortirà en algun moment entre els matolls o pujarà per les escales laterals que connecten amb el carrer de Bécquer. Fabules que amb els cabells ja grisos de perruqueria deu feinejar per la cuina, que ha col·laborat penjant les banderoles del pati o ha escrit a la pissarra “amanida de tomàquet” o “flors de carxofa” del menú de migdia.

Hi ha formes vives de fer memòria. Algunes tenen la capacitat d’actualitzar el record d’una manera tan natural que ni tan sols som conscients d’estar fent un esforç de memòria. Transmetre memòria pot ser divertit si la fem de carn i moviment. Un exemple semblant el vaig trobar aquest estiu als carrers de Douarnenez, a la Bretanya. En ple festival de cinema de la localitat, desenes de noies cantaven juntes en rotllana i agafades de la mà. Què feien aquelles dones desafiant la humitat festivament i en cercle? Vaig preguntar-ho a les assistents i em van explicar que rememoraven la vaga que feia cent anys havien protagonitzat les dones sardineres de la localitat, quan es van negar a treballar per dos rals enllaunant sardines. Presenciava en directe l’emoció d’una vaga reencarnada en ball nocturn. La mateixa joia que desprenien em va portar a voler saber-ne més, a unir-me a aquell homenatge. Com amb la Dolors. I vaig preguntar. La lletra que entonaven deia que l’any 1924 totes les dones picaven fort amb els peus, esclops de fusta contra el terra, com un exèrcit, i que Douarnenez, després d’aquella famosa vaga, no va tornar a ser el mateix.  Les dones de l’any 2024 en aquesta petita ciutat portuària bretona es preparaven aquest estiu per celebrar el centenari de la victòria d’aquestes dones treballadores contra els patrons de les conserveries.

També hi ha formes vives de fer memòria de la desmemòria. Em ve al cap l’exercici de la directora suïssa Valeria Stucki al documental Zimmerwald que vaig veure fa poc a la Mostra de Cinema Front, a Roquetes (Baix Ebre). Stucki va decidir tornar a un poble que havia intentat esborrar la seua memòria. Amb la càmera, acompanya un equip de joves estudiants mentre investiguen els enigmàtics fets que van tenir-hi lloc l’any 1915: la trobada internacional entre Lenin i Trotski. Al poble es va fer creure que era una trobada d’ornitòlegs, pensada per observar ocells, però en realitat s’hi va celebrar una conferència secreta que va ser una crida a l’aliança dels treballadors del món sencer en contra de la Primera Guerra Mundial. Aquesta efemèride va ser deliberadament oblidada pel veïnat, que no va voler deixar constància dels fets, possiblement a causa de la mala premsa del comunisme durant la Guerra Freda o de la suposada neutralitat suïssa en les qüestions internacionals. De fet, a la dècada de 1960, l’alcaldia de la localitat va vetar el projecte de col·locar una placa que recordés la presència de Lenin enlloc, dient que Zimmerwald era un poble allunyat del gran món on cada dia es repetia la mateixa quotidianitat sense importància. En canvi, a les aules de tota la Unió Soviètica els llibres parlaven d’aquest poble, gairebé com un mite, on va néixer la revolució. Tots els nens soviètics sabien de la seva existència i milers de cartes, postals i dibuixos de la Unió Soviètica arribaven a les bústies del municipi demanant més informació sobre aquells fets.

Més de cent anys després, aquest grup d’alumnes ha corroborat que no queden petjades visibles que els fundadors de la revolució bolxevic haguessin estat allà. Stucki mostra com un poble també pot provocar un oblit forçat. De la mateixa manera que la Dolors apareix cada dia lluent i plena de vitalitat inspirant-nos amb la vida d’una dona valenta, Zimmerwald sembla condemnat a una boira densa. Igual que el monument franquista al mig del riu Ebre, a Tortosa, que cada dia es desperta imponent, sense que ningú l’hagi retirat o hi hagi intervingut amb tones de pintura rosa. Hi ha desmemòries que deixen en evidència les nostres vergonyes o quins són encara els nostres valors contemporanis. Així com hi ha memòries reencarnades en bar o en ball, també hi ha memòries reencarnades en buit, en absència d’acció, i això també explica moltes coses.

 

The Washington Post · Lizzie Johnson i Kostiantyn Khudov

Cim de l’Hoverla, Ucraïna. Tots pugen la muntanya –el soldat i el civil, l’àvia i el nét, el grup de turistes i l’excursionista solitari, els residents de l’est d’un país devastat per la guerra i d’un oest que n’ha evitat els pitjors efectes–, encara que només sigui per experimentar un breu i preciós instant sense por.

Ací, al cim de la muntanya més alta d’Ucraïna, la guerra s’esvaeix.

Les sirenes antiaèries són inexistents; no es veuen míssils enlloc. En aquest punt de les profunditats dels Carpats, el silenci és eixordador. Els núvols grisos i blavosos freguen els pics pròxims, i els arbres de fulla perenne cobreixen les muntanyes fins allà on arriba la vista. El vent acarona suaument les cares dels muntanyistes, com un recordatori de què és la pau.

Desenes de milers de persones pugen l’Hoverla cada any, però aquest pic de més 2.000 metres ha adquirit un significat nou d’ençà que Rússia va envair Ucraïna el 2022. La muntanya s’ha convertit en un pelegrinatge perquè els excursionistes exorcitzin la pena i el dolor, encara que sigui tan sols per unes hores.

“Vull respirar aire fresc. Allà a dalt, ets més a prop de Déu”, diu Oksana Kotliarenko als peus de la muntanya, un matí de mitjan setembre.

L’Hoverla és una de les rutes més populars d’Ucraïna (fotografia: Oksana Parafeniuk/The Washington Post).

Ella i el seu marit fan una ullada a les botigues de la base de la muntanya. Els comerciants lloguen bastons de caminar, botes i abrics. Els venedors ofereixen banderes ucraïneses, imants de nevera i medalles commemoratives, a més d’ampolles de vi i xarop de pinya medicinal.

“És clar, que val la pena”, diu el propietari de la botiga, Anatoly Gaponyuk, sobre l’Hoverla. Assegut en un petit tamboret fora de la seva botiga, espera els clients. “Tots els ucraïnesos hi han d’anar d’excursió, com a mínim, una vegada”, afegeix, mentre observa com la parella emprèn el camí cap amunt.

Un camí per fer

El començament del sender es troba al final d’una carretera de grava més enllà dels negocis que anuncien lloguers de quadricicles i dels grangers que guien els seus cavalls pel voral herbós del camí, del lloc de control on una parella de soldats del centre de reclutament pren la fresca, preparats per fer arribar avisos de reclutament als caminants que compleixin els requisits.

A l’aparcament principal, Vladislav Palitxuk, de 23 anys, intercepta els conductors i els cobra la taxa d’aparcament: 50 hrívnies, uns 1,10 euros. Porta una armilla reflectora groga i una ronyonera penjada del pit. Aquesta temporada ha rebut un gran nombre de soldats a la muntanya, entre els quals, molts amputats. Alguns hi arriben en grans autobusos. Uns altres hi arriben en vehicles familiars plens de nens. Tots solen anar vestits de verd militar.

Aquest matí, un xàfec que cau fa difícil de veure l’Hoverla. L’aparcament està poc concorregut. Prop del petit edifici on els col·legues de Palitxuk descansen, un gos es llepa les potes amb el pelatge mullat.

Palitxuk ha pujat l’Hoverla mitja dotzena de vegades aquest estiu. La caminada, diu, “es fa per provar-te alguna cosa a tu mateix”.

Muntanyistes en una botiga al peu de l’Hoverla (fotografia: Oksana Parafeniuk/The Washington Post).

Del bosc, entre els avets, apareix un soldat. Un impermeable verd en cobreix la motxilla. Diu que té els dits glaçats, després d’haver fet nit al cim.

“He pensat a girar cua moltes vegades, a causa de les ferides que tinc a les cames per les explosions”, diu un soldat, Iaroslav, que demana de ser identificat tan sols pel seu nom de pila per les seves responsabilitats en l’estructura orgànica de la intel·ligència militar ucraïnesa. “Mirava enrere i tan sols podia pensar en la vida que havia viscut. Mirava cap amunt a la recerca de motivació”, explica.

Es deia a si mateix que el cim de la muntanya era just davant seu, com també hi eren els millors dies de la seva vida –”el cim”, diu.

Iaroslav, als peus de l’Hoverla després de fer-ne el cim (fotografia: Oksana Parafeniuk/The Washington Post). El cim de la seguretat

Dos senders principals travessen el flanc de la muntanya: el verd, lleugerament més llarg però més assequible, i el blau, més curt però més costerut. Tots dos convergeixen en un punt rocós de la muntanya que porta al cim. Junts, formen un circuit d’uns sis quilòmetres d’anada i tornada.

Cada quilòmetre duu les empremtes dels visitants. Hi ha noms i missatges escrits amb retolador a les roques: “Maixa, Katia, Vitalii, Eva, 2023”. “Donbàs”, en referència a l’est d’Ucraïna, en gran part ocupat per Rússia. “Free Azov”, per als soldats de la Brigada Azov, molts dels quals fets presoners durant l’assalt rus a Mariúpol a començament de la guerra.

No gaire lluny del cim, Illia Begday, de 19 anys, i Oleksandr Kosmak, de 20, descansen en una de les roques més grosses per recuperar l’alè. Han conduït tota la nit per llevar-se a les sis del matí i fer el cim d’hora, després d’haver dormit en una benzinera. Tant l’un com l’altre ja havien fet l’Hoverla quan eren nens, però com que les noves lleis de reclutament continuen reduint l’edat d’allistament, els preocupava no tenir una altra oportunitat d’escalar la muntanya.

Begday i Kosmak, a l’Hoverla (fotografia: Oksana Parafeniuk/The Washington Post).

“Pot ser que no tingui cap més oportunitat d’arribar al cim”, diu Kosmak.

“Tots vivim sota els atacs russos”, diu Begday. “No saps mai si el míssil t’agafarà a tu, la pròxima vegada”, continua.

S’aixequen i enceten l’últim pendent abans del cim, amb la respiració agitada.

Al cim, la boira s’arremolina.

Centenars de banderes –n’hi ha de desgastades pel sol i esfilagarsades i n’hi ha de noves i brillants– resten lligades en un gran monument metàl·lic que fa molt de temps que és al cim, però que no ha estat fins aquests darrers dos anys que s’ha començat a cobrir amb vestigis de la guerra. A la base del monument hi ha una màscara antigàs, un conill de peluix gris, un projectil d’artilleria, un camió de joguina, una carmanyola d’acer verda i retrats de militars de gairebé totes les brigades.

El cim de l’Hoverla és ara ple de banderes (fotografia: Oksana Parafeniuk/The Washington Post).

Kotliarenko, que diu que ha arribat als peus de la muntanya en taxi, contempla el paisatge. La darrera vegada que va escalar l’Hoverla, fa més de quinze anys, al cim tan sols hi havia un grapat de banderes. Ara, les banderes ucraïneses ocupen tot el cim. Examina una placa especial en honor d’un dels primers soldats ucraïnesos que van morir a la guerra.

“Això no m’ho esperava”, diu.

A poc a poc, la gent va arribant.

“Encara que aquí es respira tranquil·litat, els objectes recorden que la guerra continua”, diu Heorhii Pidgulko, de 24 anys. “Gràcies a Déu que encara tenim llocs com aquest; si no, ens tornaríem bojos. És agradable no despertar-se amb sirenes o explosions, sentir que estàs fora de perill”, explica.

A prop, oneja una bandera en què es llegeix “Ucraïna per sobre de tot”.

Per al futur, una promesa

L’endemà, la tempesta marxa i el sol tornar a brillar sobre el cim. Papallones taronges aletegen en la brisa; les flors floreixen.

Avui, milers d’excursionistes passegen pels peus de l’Hoverla. Un comandant militar de 45 anys, amb les cames plenes de cicatrius de cremades i ferides de metralla, ha vingut a la muntanya amb tota la família. Una mare duu en braços un nen petit. Un grup de 29 persones arriba a la muntanya des de Khàrkiv, una ciutat pròxima a la frontera que s’ha convertit en blanc predilecte dels míssils russos.

“Després de viure a Khàrkiv, ni tan sols ens fa por pujar l’Hoverla”, diu Vira Kovtun, de 50 anys. “Així és la vida a Khàrkiv: te’n vas al llit i dónes gràcies a Déu per haver superat el dia. Al matí, dónes gràcies a Déu per haver-te llevat”, continua.

Gairebé tots els excursionistes descriuen un sentiment d’eufòria en arribar al cim, una victòria en si mateixa. La muntanya els recorda que són vius amb cada alenada, amb cada pas sobre el camí fangós, amb cada gota de suor.

Al cim, la gent es fa fotografies amb banderes ucraïneses. Comparteixen entrepans, bressolen els nens, riuen amb els amics. S’estiren sobre l’herba humida, contemplen els ocells que solquen el cel i els pobles llunyans que brillen al sol.

Oleksii Skurativskii, de 39 anys, desplega la bandera del seu escamot i es fa una fotografia amb els seus fills, de 7 anys i 11. De permís del front, diu que vol enviar les fotografies per al seu comandant, juntament amb una promesa: que algun dia, després de la victòria, pujaran plegats l’Hoverla amb la bandera, la signaran i la deixaran al cim.

El cim de l’Hoverla és ara cobert de vestigis de la guerra, incloent-hi retrats de soldats (fotografia: Oksana Parafeniuk/The Washington Post).

“A vegades és gairebé insuportable, ser al front”, diu Skurativskyi, que pertany a la 54a brigada mecanitzada. “Aquí veus com n’és, de bonic i ric, el nostre país. És inspirador, et buida la ment i t’omple de positivitat per al futur.”

Contempla les vistes una altra vegada, i sospira: “Les muntanyes guareixen.”

Oksana Parafeniuk ha contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Com cada any, la Comissió 9 d’Octubre ha convocat una manifestació a València amb motiu de la Diada del País Valencià. Enguany portarà el lema “Som País, parlem valencià” i, per tant, tindrà per eix principal la llengua i el territori. La protesta partirà de la plaça de Sant Agustí a les 18.00 i pujarà pel carrer de Colón fins a arribar al Parterre, on es llegirà el manifest. A la capçalera de la manifestació hi haurà representants de les entitats que conformen la comissió.

El cartell d’enguany reivindica la defensa de la llengua, el territori i la llibertat en un moment polític convuls. El lema es refereix a l’arraconament i la situació de diglòssia institucionalitzada de la llengua pròpia, agreujada per la nova llei educativa. I s’hi fa servir el terme “País Valencià” per tots aquells que han estat censurats pel fet d’emprar-lo i com a reivindicació del territori com a espai de convivència veïnal enfront de l’especulació.

Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià i portaveu de la Comissió 9 d’Octubre, subratlla la importància d’aquesta convocatòria en un context marcat per les contínues tensions amb l’estat espanyol sobre el finançament, per la manca de compromís de l’actual Consell de la Generalitat amb els drets lingüístics, per la censura a revistes, escriptors, artistes, músics i a tothom qui empre el terme –vàlid i estatutari– “País Valencià”.

Aquest és el cartell de la manifestació del Nou d’Octubre d’enguany:

La Comissió 9 d’Octubre és integrada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), ACV Tirant lo Blanc, Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), Ca Revolta, CCOO-PV, Compromís, Decidim, Intersindical Valenciana, ERPV, EUPV, Escola Valenciana, la Plataforma per la Llengua, Podem i la Societat Coral el Micalet. La Coordinadora Obrera Sindical també organitza una manifestació per a la Diada del Nou d’Octubre, que partirà de la plaça de Sant Agustí a la mateixa hora, però amb un recorregut diferent: passarà pels carrers de Xàtiva, Colón, Porta de la Mar i Navarro Reverter i acabarà a la plaça d’Amèrica. “Ens cal aturar l’antivalencianisme que practiquen perquè ens condueix a la desaparició nacional, a la destrucció del territori i a la precarització com a classe treballadora. Fem-ho juntes!”, diuen al comunicat.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by COS l’Horta (@coslhorta)

Helena Solà i Tàrraga (Barcelona, 1976) tenia pensat de donar-se de baixa com a militant d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) l’11 de setembre d’enguany. Hi havia uns quants factors que la motivaven a prendre aquesta decisió. D’entrada, els mals resultats electorals que el partit arrossegava. Veia que l’electorat, i també la militància, havien enviat un missatge clar, però que la direcció, a parer seu, no n’havia fet cabal. Més tard es va destapar l’escàndol dels cartells dels germans Maragall i l’estructura paral·lela que es dedicava a fer joc brut, i això la va acabar de carregar de ràbia i vergonya. S’havia travessat una línia vermella, una manera de fer política amb què Solà no se sentia identificada, i en aquest punt no va tenir cap dubte que havia d’estripar el carnet.

Però el 2 de setembre fou citada a una reunió amb militants que van oposar-se, com Solà, a cedir la presidència de la Generalitat de Catalunya a Salvador Illa. I quan va obrir la porta de la sala s’hi trobà tot de gent que pensava com ella. Militants molt indignats i molt crítics amb la direcció actual, però també amb ganes de canviar el rumb del partit. Ella volia deixar ERC, ho va transmetre de bon començament. Però els “no ho facis” i “anima’t a col·laborar amb Foc Nou” van començar a ressonar. I és així com Helena Solà ha passat de voler desempallegar-se del seu partit a voler presidir-lo. La primera dona a presentar-se per al màxim càrrec orgànic del partit en tota la història d’ERC.

La candidatura Foc Nou es va presentar oficialment dissabte. La mà dreta de Solà és Alfred Bosch, ex-conseller i ex-cap de files d’ERC a Barcelona, que aspira a ser secretari general. I el número 3, Gabriel Fernàndez, portaveu d’ERC a Sabadell, que es presenta per encapçalar una vice-presidència denominada de Cohesió i Emancipació Nacional. Foc Nou pretén d’aplegar el vot dels 2.847 militants que es van oposar a investir Illa i la resta d’indignats amb la direcció actual.

Els impulsors del projecte creuen que ERC no ha de pactar amb el PSC a cap institució. No obstant això, defensen el pacte d’investidura, malgrat que ells no l’hagin avalat. Segons Solà, faran mans i mànigues perquè s’apliqui. “El fiscalitzarem i el farem complir”, digué dissabte. Foc Nou és una candidatura concebuda com la tercera via. Una etiqueta que no convenç Solà. “Som una opció diferent de les dues candidatures, que jo diria que són oficialistes. Són una mica la mateixa cosa, però s’han dividit perquè s’han barallat. Foc Nou representem coses absolutament diferents”, va dir ahir en una entrevista a Els matins de TV3. Solà deixa clar que cap dels membres de la candidatura que encapçala no ha tingut responsabilitats amb l’escàndol dels germans Maragall i l’estructura B. “Això ens ha causat una crisi d’identitat. L’orgull de pertinença l’hem perdut”, afegeix.

Cerdanyola del Vallès, l’epicentre polític de Solà

Solà és llicenciada en educació primària a la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa de mestra d’educació primària i llengua anglesa en una escola pública i estudia el tercer curs de psicologia a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). És militant d’ERC d’ençà del 23 d’abril del 2015 i actualment és consellera nacional del partit. Ha estat responsable de l’oficina del delegat del govern a Barcelona, assessora tècnica d’educació a la Diputació de Barcelona i consellera de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Ara, la vida política de Solà s’ha forjat a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental), on resideix.

Solà va ser portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Cerdanyola entre l’any 2011 i el 2023. El 2015 també es va presentar com a cap de llista, en un any de canvis polítics a tot el país, amb Ada Colau a la batllia de Barcelona amb BComú i Joan Ribó a València amb Compromís. A Cerdanyola, Solà també aspirava a capgirar el tauler polític i prendre la batllia al PSC, però Carles Escolà, cap de llista de Compromís per Cerdanyola, vinculada a la CUP, li va prendre el protagonisme.

Aquell 2015, les eleccions les va tornar a guanyar el PSC, però no va tenir prou suport per a tornar a governar. La llista d’Escolà va aconseguir cinc regidors i va aconseguir la batllia gràcies als vots dels quatre regidors d’ERC, els tres de CiU i els 2 d’ICV – EUiA – Moviment d’Esquerres – Entesa. Quan ERC vivia un moment dolç, de creixement institucional i electoral, Solà es trobà sorpresa per un sorpasso de la CUP. I això tenint en compte que totes dues formacions havien aconseguit dos regidors en les eleccions del 2011, amb uns quatre-cents vots a favor de Compromís.

Malgrat aquest xoc amb la realitat, poc d’un any després, l’abril del 2016, ERC i CiU van arribar a un acord amb Escolà i van entrar al govern municipal. Solà va esdevenir la primera tinenta de batllia i regidora de Cultura, Qualitat Urbana, Comerç, Promoció Econòmica i Turisme. Segons el batlle, l’objectiu era “consolidar el canvi” manifestat en les darreres eleccions amb un pacte que havia d’aportar estabilitat en l’executiu. La calma va durar ben poc. Durant vuit mesos, la tensió es va fer evident en uns quants episodis d’estira-i-arronsa en el si de l’equip de govern.

El gener del 2017, ERC va sortir del govern municipal i va deixar Compromís per Cerdanyola en la mateixa situació que al començament de la legislatura, amb tan sols cinc regidors. En un comunicat, el grup de Solà deia que plegava del govern perquè havien perdut la confiança amb el batlle. “Cal ser francs i reconèixer que no existeix confiança amb l’alcalde per continuar endavant i veiem impossible complir els objectius que ens van motivar a entrar al govern de la ciutat”, van dir.

Segons ells, el govern d’Escolà va ser incapaç de “generar consensos”. En l’escrit també van anunciar que havien posat en coneixement dels jutjats de Cerdanyola i la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el contingut d’un informe de la secretaria general en què s’alertava de possibles il·lícits penals en la gestió de les societats amb participació de l’ajuntament. Compromís per Cerdanyola es quedava completament sol perquè Escolà ja havia destituït els tres regidors de CiU el setembre del 2016 per “manca de lleialtat” i per haver “trencat el compromís dels acords del programa”. En vista d’aquest panorama, el PSC va presentar una moció de censura per apartar Escolà de la batllia. ERC la va refusar i va impossibilitar un canvi en l’executiu local.

En les eleccions del 2019, Solà va desfer-se d’aquella espina que duia clavada d’ençà del 2015: ERC va aconseguir cinc regidors i va superar finalment Compromís per Cerdanyola –que es va presentar amb el nom Guanyem Cerdanyola–, que en va aconseguir tres. No obstant això, el PSC va fer seva la batllia.

De Cerdanyola a la presidència d’ERC amb Foc Nou

Solà va comunicar el 13 de gener de 2022 que no es tornaria a presentar en les eleccions de Cerdanyola: “La vida política no ha de ser llarga –deia– i la regeneració dels òrgans polítics és imprescindible i positiva, i aquesta s’ha de produir tant en el si dels partits com a les administracions que gestionem.” Solà deixà el càrrec perquè creia que hi havia d’haver una renovació política. Ara es presenta a la presidència d’ERC amb la mateixa idea: que calen nous lideratges per a capitanejar el partit, que passa un moment delicat.

Solà és contundent amb tot l’escàndol dels cartells Maragall i l’estructura B. “Com a militant d’ERC aquests fets no em representen, m’avergonyeixen. Calia haver actuat quan se’n va tenir coneixement. Cal suspensió de militància preventiva, investigació fins al final i amb totes les conseqüències i restitució total. No amb les meves aportacions al partit”, va piular a començament de juliol. Foc Nou s’ha desmarcat de totes dues accions i les ha criticades repetidament. Demanen que es constitueixi una comissió d’investigació que arribi al fons dels fets i, si cal, que s’encarregui una auditoria externa per aclarir-los. “La militància té el dret de saber què ha passat”, va dir Solà el dissabte en la presentació.

Al juliol, Solà va signar, juntament amb Oriol Junqueras –ara mateix el seu màxim rival–, un article conjunt a La Vanguardia. En l’escrit, l’ex-president d’ERC donà per fet que la secretària general, Marta Rovira, i la majoria de l’executiva no tenien constància de l’estructura paral·lela i les seves activitats. Junqueras es mostrà convençut que tota la trama i les derivacions s’esclaririen en la investigació interna d’ERC: “Per salut democràtica, per la confiança que ens mereixem totes les dones i homes que estimem ERC, per Catalunya i els Països Catalans, amb la certesa que la democràcia sempre guanya i que fent pinya ens en sortirem”, deia, en un article que, a part de Solà i Junqueras, també van signar Bernat Solé, Bàrbara Lligadas, Norma Pujol i Marc Puigtió.

Deixant de banda el vessant polític, Solà també ha treballat com a gestora de productes de l’empresa PharmaNord i com a assessora d’alumnes a l’escola d’idiomes Brighton de Sabadell. És mare de dos nois i una noia. En el camp cívic, ha estat secretaria i portaveu de la Plataforma en Defensa del 0-3 –pensada per a denunciar la falta d’una política educativa en l’etapa de 0 a 3 anys a Cerdanyola i la falta de places de qualitat– i directora de Creu Roja Joventut a la Creu Roja de Sabadell, on va ser voluntària durant nou anys.

Avui comença el tercer debat important que ha d’encarar Salvador Illa al parlament, però el primer que posarà realment a prova el suport que té. ERC i els Comuns, socis d’investidura i negociadors prioritaris per al pressupost de l’any vinent, pretenen lligar curt el govern amb les propostes de resolució que es votaran dijous: Esquerra, per apuntalar el pacte del finançament singular que Illa insisteix a dir que complirà i, els Comuns, amb l’habitatge. Són les dues qüestions que també capitalitzen les negociacions dels comptes de l’any vinent. Les converses, encapçalades per la consellera d’Economia, Alícia Romero, ja han començat però es podrien allargar fins després del congrés d’Esquerra, el 30 de novembre, perquè el govern no vol portar el pressupost al parlament fins que no en tingui garantit el suport i ERC viu unes setmanes convulses fins al congrés.

Illa va allargar la mà des del primer moment a tots els partits, llevat de Vox i Aliança Catalana, però ni Junts ni el PP no han volgut ser inclosos fins ara en una geometria variable que els complicaria el paper d’oposició frontal al govern socialista. A la pràctica, Illa ha defugit d’obrir fronts polèmics amb ERC i els Comuns. Per això caldrà veure fins a quin punt és possible que el PSC i Junts s’entenguin: si el PSC continua aparcant discòrdies potencials amb els seus socis d’investidura en qüestions com el Hard Rock o l’ampliació de l’aeroport del Prat per procurar d’entendre-s’hi i si el partit de Carles Puigdemont prioritza l’exercici de la fiscalització i descarta, per tant, qualsevol imatge d’acord, ni que sigui parcial.

L’habitatge és l’àmbit en què Illa preveu d’enfocar el debat, amb un anunci durant la intervenció en què se centrarà en els serveis públics, segons fonts de la presidència. Abans de l’estira-i-arronsa de demà amb els grups parlamentaris, aquesta tarda Illa farà un discurs en què també és previst que parli del finançament, del pressupost i de la llengua, a més del context internacional. ERC portarà al debat la defensa del sistema de finançament singular, i aspira que tant els socialistes com Junts li donin suport. La clau serà si la proposta d’Esquerra va més enllà o no de l’acord d’investidura tancat amb el PSC. Fins ara, la vice-presidenta espanyola María Jesús Montero ha insistit que el seu govern complirà la cessió de la gestió i la recaptació de l’IRPF de l’any vinent perquè el 2026 les pugui assumir la Generalitat, però aquesta era l’única concreció del pacte. Amb la resta, ERC i els socialistes s’havien instat a negociar per desplegar l’anomenat finançament singular, que hauria d’incloure la cessió de tots els tributs i una contribució a la solidaritat amb les comunitats autònomes de règim comú pendent de pactar-se. Junts, per una altra banda, ha declarat que no prendrà posició sobre l’acord fins que no hagi vist el text de la llei.

El finançament, per tant, es pot convertir en un altre motiu de discrepància entre ERC i Junts, en un moment en què la pèrdua de la majoria absoluta independentista dificulta que es puguin aprovar propostes de resolució sobre el dret d’autodeterminació. La portaveu parlamentària d’Esquerra, Marta Vilalta, va explicar que també presentarien una proposta de resolució sobre el referèndum i per recuperar la regulació catalana dels lloguers de temporada i per habitacions. Els Comuns estan d’acord a recuperar el decret que no s’aprovà durant la legislatura anterior, quan el PSC es va abstenir i Junts hi va votar en contra. El grup de Jéssica Albiach pretén que el govern es comprometi a augmentar els recursos destinats a les polítiques d’habitatge en el pressupost i reclamen igualment un augment de la fiscalitat turística.

Junts, que al congrés espanyol va tombar la proposta de la regulació dels lloguers de temporada i per habitacions que havia impulsat Sumar, pretén definir al parlament la seva posició sobre l’habitatge centrant-se també en les garanties de seguretat jurídica dels propietaris i en l’exercici de les competències que té Catalunya. Fonts de Junts, a més, insisteixen que intentaran que es faci evident el “sucursalisme” d’Illa i que defensaran el seu model de país del punt de vista nacional i sectorial en àmbits com la demografia, la llengua, l’educació, la seguretat i la sanitat. El partit arriba al debat de política general després de les jornades a Waterloo en què van oficialitzar l’entrada d’independents com Agustí Colomines a la direcció del grup parlamentari, i on es va consagrar l’emergència dels caps de llista i diputats Salvador Vergés, Jeannine Abella i sobretot la portaveu del grup parlamentari, Mònica Sales, que ha assumit responsabilitats de direcció internes. Tot i la projecció que s’espera que progressivament assumeixi Sales, demà serà el president del grup parlamentari, Albert Batet, qui intervindrà en el debat amb Illa com era habitual, segons fonts de Junts.

La CUP, per una altra banda, també presentarà una proposta per a regular els preus del lloguer i insistirà en la creació d’un observatori de l’aplicació de la llei d’amnistia. Són lluny els anys en què els independentistes marcaven un debat que servia per a definir en l’agenda política els horitzons del procés i la lluita antirepressiva.

Arran de la monumental escridassada que Salvador Illa ha rebut a Tarragona aquest cap de setmana, alguns socialistes han reaccionat a les xarxes socials dient que els xiulets no tenen gens d’importància i que allò que compta són els vots.

La seua prepotència és coneguda, però si donem per vàlida aquesta opinió és difícil de no respondre-hi recordant-los que Salvador Illa, i el PSC, tan sols han tingut els vots del 16% dels electors catalans –o del 27%, si fem els càlculs sobre els qui van anar a votar. No n’hi ha per a fer bots d’alegria, precisament.

Passa sempre? Si fa no fa. No tan exageradament com passa amb el president Illa, però més o menys sempre passa que la representativitat és deficitària. Cap president de la Generalitat, ni de dalt ni de baix, ni cap president del govern espanyol no han estat elegits amb xifres que s’acosten al 50% dels votants.

I això és així perquè el sistema electoral espanyol, basat en els condicionaments de la llei de reforma franquista, és particularment deficitari. I perquè, tot i els anys que han passat, el Parlament de Catalunya continua sense acordar un sistema electoral propi que puga corregir les deficiències de l’actual.

Un detall, difícil de demostrar amb el format actual del parlament, però evident: l’independentisme té en el conjunt del país una sòlida majoria social –reflectida també en els xiulets i escridassades que rep el president– que tanmateix no es reflecteix en un parlament en què una sola circumscripció, la de Barcelona, elegeix ni més ni menys que el 63% del total dels diputats.

Però hi ha alternatives i crec que és urgent de posar-nos-hi a treballar. Estic convençut que cal proposar una reforma profunda de la cambra. I, tot i que seria qualificada inicialment d’il·legal, crec que fóra bo de promoure una reforma del parlament a partir d’una ILP impulsada, per exemple, per l’ANC o per entitats diverses.

La reforma hauria de tenir dos objectius clars: facilitar més la representativitat de la cambra i llevar força als aparells dels partits, donant més llibertat als diputats. Ambdues coses es poden aconseguir, per exemple, adoptant un sistema com l’andorrà.

La proposta concreta seria de canviar el sistema d’elecció dels diputats. El Parlament de Catalunya es podria reduir, per exemple, a un total de 86 diputats, elegits en dues urnes: 43 en una, com a candidats individuals per majoria directa, un per comarca; i 43 més en l’altra, per llistes de partit, en una sola circumscripció nacional, no pas per províncies com ara. Cada elector, doncs, emetria dos vots.

Fa temps que els partits més petits es queixen que l’existència de quatre circumscripcions els dificulta l’entrada al parlament, cosa que, traslladant la llista de partits a una sola circumscripció nacional, es matisaria. I la por de les altres circumscripcions a la macrocefàlia de Barcelona també seria compensada per l’elecció directa de diputats per circumscripció. Aquests diputats, a més, com que serien elegits per ells mateixos i no necessàriament com a membres de partits, tindrien una força i un arrelament en la societat molt més ferms que no actualment.

El fet que la meitat de la cambra no depengués d’una llista tancada per les executives de Barcelona aportaria als diputats un grau de llibertat desconegut fins ara i forçaria el parlament a respondre més a la realitat del carrer.

El diputat pel Baix Ebre, per entendre’ns, dependria molt més dels seus electors que no pas de la seu de Barcelona, cosa que en un moment de tanta decepció envers el comportament dels nostres representants estic segur que seria molt positiva en termes democràtics.

El germans Roca, que regenten el Celler de Can Roca, obriran a finals d’aquest mes el seu primer restaurant a l’estranger. Concretament, serà a la destil·leria Macallan, situada a la regió de Speyside, a Escòcia.

Joan Roca: “A vegades sembla que transgredir la tradició sigui un pecat”

Ho ha anunciat Joan Roca durant la seva ponència a la primera jornada del congrés Sant Sebastià Gastronomika. A més, ha reconegut que, malgrat que sempre van tenir clar que no obririen un restaurant fora, finalment han canviat d’opinió gràcies a aquesta col·laboració amb la destil·leria de whisky Macallan.

Jordi Roca: “La distonia em va aparèixer en un moment de molt d’estrès, vaig col·lapsar”