Enguany fa vint-i-cinc anys de la fundació del celler Clos Galena a la DOQ Priorat. Al capdavant del projecte hi ha Merche Dalmau, amb la direcció tècnica de Toni Coca i Enric Amorós com a responsable de les vinyes. Per celebrar l’aniversari, aquesta setmana s’ha organitzat un tast vertical d’anyades dels vins Galena i Clos Galena al restaurant Via Veneto de Barcelona i s’ha presentat el vi commemoratiu de l’aniversari.

La història del celler Clos Galena és de superació: Miguel Pérez, farmacèutic i enòleg, va fundar-lo el 1999 al municipi del Molar (Priorat). La seva dona, Merche Dalmau, treballava fora del món del vi, a la farmàcia Dalmau de Reus, que havia obert el matrimoni, tot i que el projecte vinícola també era compartit. Tanmateix, ara fa onze anys, Miquel Pérez va tenir un càncer que no va superar i ella, amb tres filles petites, es va veure abocada a decidir si continuava el projecte. L’enòleg Toni Coca, que portava la direcció tècnica del celler de bon començament, va donar tot el suport a la vídua i ella va decidir de posar-se al capdavant del celler, que havia estat el somni del seu marit.

Avui, Merche Dalmau, propietària i gerent de Clos Galena, produeix 155.000 ampolles anuals (95.000 DOQ Priorat, 50.000 DO Terra Alta i 10.000 DO Montsant) i conrea 20 hectàrees de vinya ecològica de les 30 hectàrees que té en propietat. Exporta un 70% de la producció. Amb tot, la sequera persistent a tota la comarca del Priorat ha fet que enguany disminuís molt la producció i la preocupació és alta per com serà la situació climàtica a partir d’ara i com resistiran les vinyes.

Vinyes de Clos Galena al Molar (Priorat).

El celler Clos Galena també elabora el vi Formiga de Vellut, que l’any 2017 es va servir durant el sopar dels premis Nobel a Estocolm. Se’n va triar l’anyada 2014. Per primera vegada un vi català participava en aquest esdeveniment internacional de primer ordre.

Bo i coincidint amb els vint-i-cinc anys, el celler ha presentat un vi commemoratiu, el Clos Galena 25 Anys d’un Somni, que solament sortirà aquesta anyada d’aniversari. Se n’han fet 1.398 ampolles i cadascuna té un preu de 125 euros. També es posaran al mercat algunes anyades històriques de Galena i Clos Galena procedents de l’enoteca del celler.

El tast vertical de Clos Galena

El tast vertical, conduït per Toni Coca, va incloure del vi Galena les anyades 2010, 2013 i 2019; i del vi Clos Galena les anyades 2007, 2012 i 2019. Es va tancar amb el Clos Galena del vint-i-cinquè aniversari, que és de l’anyada 2022.

La gamma dels vins Galena conté un cupatge de garnatxa negra, carinyena, cabernet sauvignon i merlot. Per la seva banda, el Clos Galena és el vi icònic del celler. D’ençà del començament ha mantingut una mateixa línia i ha optat per la garnatxa negra i la carinyena (amb raïm nascut d’una vinya plantada fa més de setanta anys), afegint-hi també vi de la varietat sirà. El vi fa una criança entre dotze mesos i catorze en bótes de roure francès i americà. Posteriorment, s’afina a l’ampolla durant dos anys o tres pel cap baix, abans de vendre’s.

Segons Toni Coca, més enllà de les varietats, “amb el Clos Galena sempre hem buscat maduresa i una certa corpulència sense perdre delicadesa, i amb el Galena busquem un vi més immediat, un estil més directe, amb la concentració i tipicitat del Priorat, però sense arribar a la delicadesa del Clos Galena”.

Entre les anyades tastades del Galena va destacar el del 2010: amb l’expressió de la fruita seca i de closca, amb un taní molt viu, i tot i que era un vi madur, mantenia frescor, també. I entre els vins de Clos Galena tastats va destacar el del 2007, un Priorat expressiu i afinat pel temps, amb una acidesa viva encara, però que no punxa. Segons Toni Coca és una de les millors anyades del celler.

Clos Galena 25 Aniversari.

Sobre el Clos Galena 25 Anys d’un Somni, elaborat amb el cupatge clàssic del Clos Galena (garnatxa, carinyena i sirà, amb 1% de cabernet sauvignon), és clarament un altre estil i es mostra diferent: hi predomina la fruita, és fresc i elegant. Al nas és una festa, en boca el temps acabarà de conjuminar tots els elements. Però aquest vi, tal com ja s’ha dit, no es tornarà a repetir. Coca va deixar clar que no es volia canviar l’estil dels vins de Clos Galena, sinó que s’havia volgut fer un vi commemoratiu una mica diferent. És un vi que té anys de guarda, per a qui vulgui i pugui esperar a beure-se’l.

Enguany fa vint-i-cinc anys de la fundació del celler Clos Galena a la DOQ Priorat. Al capdavant del projecte hi ha Merche Dalmau, amb la direcció tècnica de Toni Coca i Enric Amorós com a responsable de les vinyes. Per celebrar l’aniversari, aquesta setmana s’ha organitzat un tast vertical d’anyades dels vins Galena i Clos Galena al restaurant Via Veneto de Barcelona i s’ha presentat el vi commemoratiu de l’aniversari.

La història del celler Clos Galena és de superació: Miguel Pérez, farmacèutic i enòleg, va fundar-lo el 1999 al municipi del Molar (Priorat). La seva dona, Merche Dalmau, treballava fora del món del vi, a la farmàcia Dalmau de Reus, que havia obert el matrimoni, tot i que el projecte vinícola també era compartit. Tanmateix, ara fa onze anys, Miquel Pérez va tenir un càncer que no va superar i ella, amb tres filles petites, es va veure abocada a decidir si continuava el projecte. L’enòleg Toni Coca, que portava la direcció tècnica del celler de bon començament, va donar tot el suport a la vídua i ella va decidir de posar-se al capdavant del celler, que havia estat el somni del seu marit.

Avui, Merche Dalmau, propietària i gerent de Clos Galena, produeix 155.000 ampolles anuals (95.000 DOQ Priorat, 50.000 DO Terra Alta i 10.000 DO Montsant) i conrea 20 hectàrees de vinya ecològica de les 30 hectàrees que té en propietat. Exporta un 70% de la producció. Amb tot, la sequera persistent a tota la comarca del Priorat ha fet que enguany disminuís molt la producció i la preocupació és alta per com serà la situació climàtica a partir d’ara i com resistiran les vinyes.

Vinyes de Clos Galena al Molar (Priorat).

El celler Clos Galena també elabora el vi Formiga de Vellut, que l’any 2017 es va servir durant el sopar dels premis Nobel a Estocolm. Se’n va triar l’anyada 2014. Per primera vegada un vi català participava en aquest esdeveniment internacional de primer ordre.

Bo i coincidint amb els vint-i-cinc anys, el celler ha presentat un vi commemoratiu, el Clos Galena 25 Anys d’un Somni, que solament sortirà aquesta anyada d’aniversari. Se n’han fet 1.398 ampolles i cadascuna té un preu de 125 euros. També es posaran al mercat algunes anyades històriques de Galena i Clos Galena procedents de l’enoteca del celler.

El tast vertical de Clos Galena

El tast vertical, conduït per Toni Coca, va incloure del vi Galena les anyades 2010, 2013 i 2019; i del vi Clos Galena les anyades 2007, 2012 i 2019. Es va tancar amb el Clos Galena del vint-i-cinquè aniversari, que és de l’anyada 2022.

La gamma dels vins Galena conté un cupatge de garnatxa negra, carinyena, cabernet sauvignon i merlot. Per la seva banda, el Clos Galena és el vi icònic del celler. D’ençà del començament ha mantingut una mateixa línia i ha optat per la garnatxa negra i la carinyena (amb raïm nascut d’una vinya plantada fa més de setanta anys), afegint-hi també vi de la varietat sirà. El vi fa una criança entre dotze mesos i catorze en bótes de roure francès i americà. Posteriorment, s’afina a l’ampolla durant dos anys o tres pel cap baix, abans de vendre’s.

Segons Toni Coca, més enllà de les varietats, “amb el Clos Galena sempre hem buscat maduresa i una certa corpulència sense perdre delicadesa, i amb el Galena busquem un vi més immediat, un estil més directe, amb la concentració i tipicitat del Priorat, però sense arribar a la delicadesa del Clos Galena”.

Entre les anyades tastades del Galena va destacar el del 2010: amb l’expressió de la fruita seca i de closca, amb un taní molt viu, i tot i que era un vi madur, mantenia frescor, també. I entre els vins de Clos Galena tastats va destacar el del 2007, un Priorat expressiu i afinat pel temps, amb una acidesa viva encara, però que no punxa. Segons Toni Coca és una de les millors anyades del celler.

Clos Galena 25 Aniversari.

Sobre el Clos Galena 25 Anys d’un Somni, elaborat amb el cupatge clàssic del Clos Galena (garnatxa, carinyena i sirà, amb 1% de cabernet sauvignon), és clarament un altre estil i es mostra diferent: hi predomina la fruita, és fresc i elegant. Al nas és una festa, en boca el temps acabarà de conjuminar tots els elements. Però aquest vi, tal com ja s’ha dit, no es tornarà a repetir. Coca va deixar clar que no es volia canviar l’estil dels vins de Clos Galena, sinó que s’havia volgut fer un vi commemoratiu una mica diferent. És un vi que té anys de guarda, per a qui vulgui i pugui esperar a beure-se’l.

La notícia que el Consell del PP atorgava el premi de les Lletres, dins els guardons del Nou d’Octubre, a Ferran Torrent va córrer com la pólvora i la majoria dels titulars ho van titllar de sorpresa. Torrent, l’escriptor que ha retratat més bé les èpoques daurades i corruptes dels governs d’Eduardo Zaplana, premiat per Carlos Mazón, el seu fill polític, tenia un puntet morbós. Però a Torrent, aquesta circumstància li ha fet gràcia i parla de normalitat. No amaga la sorpresa, però interpreta el guardó dins la normalitat democràtica.

En aquesta entrevista, que fem l’endemà de l’anunci, ho raona. Està satisfet perquè a setanta-tres anys continua escrivint, anant al casino a jugar al dòmino o al truc, i a dinar amb els uns i els altres, que és la manera, diu, d’obtenir informació. Ferran Torrent anuncia que el mes de febrer traurà una novel·la, es titula El jo que no mor i és la continuació de Memòries de mi mateix, i mostra la cara més tendra quan parla de la seua germana, que té Alzheimer, però encara el reconeix. Va confessar-li el secret de la concessió del premi quan encara no era públic.

—Us he de dir que m’ha sorprès, la concessió del premi, no sé si a vós també.
—Sí, moltíssim. No em podia esperar mai de la vida que la Generalitat governada pel PP em donara un premi. Però fa un parell de setmanes vaig llegir que l’Ajuntament de València donava un premi a Marc Granell, i vaig pensar, està bé que no es premien perfils ideològics. Així i tot, no podia imaginar-me que dues setmanes després em telefonarien per dir-me…

—Qui us va telefonar?
—Miquel Nadal, el director general de Cultura. Era diumenge passat, i no sabia com dir-m’ho. El conec i pensava que em cridava per un dinar pendent que tenim, però em diu, et donaré una notícia i no sé com te l’agarraràs… I em va dir que m’havia proposat ell. I jo li ho vaig agrair. I em va dir que no diguera res perquè no era oficial. I tinc una anècdota. Els diumenges dine a casa de la meua germana i li dic, et contaré un secret: m’han donat el premi de les Lletres Valencianes. I ella, ah, sí? I es va emocionar molt. Mig minut després li dic, te’n recordes del secret que t’he contat? Però ella ja no se’n recordava.

—En un país normal, hauríem trobat natural que un govern del PP premiàs Ferran Torrent.
—A mi també m’ha sorprès, i això vol dir que no som en un país normal. Però si mires els països de normalitat democràtica, el nord d’Europa i Anglaterra, amb tradicions democràtiques molt llargues, canvia el govern, però la cultura no ho paga. Ací, la cultura escrita ho ha pagat.

—Si el torero Vicente Barrera hagués continuat essent conseller de Cultura, us haurien donat aquest premi?
—Crec que no, però t’assegure que jo no l’haguera acceptat. Parlem d’una hipòtesi bastant hipòtesi. Però és massa fort. I a més a més, sóc antitaurí, sóc animalista. Però és que la hipòtesi és molt bèstia.

—Us ha donat el premi de les Lletres un govern que ha ignorat el centenari d’Estellés i que diu que no donarà ni un cèntim a entitats catalanistes. Es pot interpretar com un emblanquiment d’aquesta gestió?
—Quan a mi em parla Miquel Nadal, jo no sé a qui li donaran els altres premis. Per tant, jo no me’n faig responsable. Però accepte aquest premi del punt de vista literari. No me l’han donat per un perfil ideològic. I els altres, tampoc me l’han donat per un perfil ideològic.

—Els “vostres” no us el van donar. Quasi que ho preferiu?
—Ahir vaig parlar amb Ximo Puig, que és amic personal, i em va donar l’enhorabona, i quan parlàrem del tema, jo li vaig dir, president, vosaltres no havíeu de donar-me’l perquè jo sóc amic teu o perquè sóc més afí al govern del Botànic. Els premis s’han de donar per trajectòries i que s’acaben els amiguismes i que es reconega la vàlua de la gent. Si la tinc, que me’l donen, i si no, no passa res. No treballe per això. Si hi ha una il·lusió en la meua vida és que alguns llibres meus continuen llegint-se quan acabe d’escriure.

—De moment, ja passa. Teniu molts lectors.
—Sí. No sé què passarà en el futur, perquè la intel·ligència artificial ho liquidarà tot. Els premis a la trajectòria se’ls emportaran robots.

—Escriurà novel·les, la intel·ligència artificial?
—Ja t’ho fan. M’ho han fet, Ferran Torrent, i jo dic, no, eixe no sóc jo, però ja ho intenten i ho poden perfeccionar. Si ens paguen igualment, que treballe el robot [riu].

—Teniu o heu tingut amics al PP. És això que us ha donat una visió privilegiada per a escriure les novel·les sobre València que heu escrit?
—D’una banda, sí, però de l’altra, tinc l’avantatge que sóc de poble i freqüente la gent de poble. Després de dinar vaig al casino a jugar una partida al dominó i, per tant, tinc un barem de, més o menys, com és la societat. Una vegada dinava amb Brauli Duart al Palmar i va venir un senyor perquè li signara un tovalló i em va dir que era guàrdia civil. És la segona vegada que li firme a un guàrdia civil, perquè una altra vegada em van parar en un control d’alcoholèmia i em diu, ah, tu ets Ferran Torrent, en valencià, i em diu, vés-te’n a casa. No havia begut, eh? T’ho dic perquè no tinc complexos. No tracte la gent ideològicament sempre que hi haja un respecte. Sóc observador i, a més, m’agrada saber-ho tot. He tingut informació de tot.

—La informació, la teniu perquè us ve gent a contar-vos-ho o teniu una capacitat especial per a extraure-la?
—La gent confia en mi. I a més, en un restaurant, amb un bon vinet, la llengua s’afluixa. Sempre he respectat els anonimats. Sempre he pensat que la informació no era per a gastar-la, sinó per a tenir-la. Després, tu li dónes un aspecte literari, però l’autèntica informació és per a tenir-la tu. Tenia un informador molt bo, que coneixia les clavegueres molt bé. Me’l van presentar perquè ell em volia conèixer. Des d’aleshores vam mantenir una relació fins al punt que anàvem a un restaurant i ell entrava primer i també eixia primer, perquè no ens veieren mai junts.

—Era un policia?
—No era policia, però no et diré res més, perquè em va dir que volia que sempre guardara el seu anonimat. Però sabia un munt de coses. Jo li demanava permís per dir una cosa i ell em deia, això sí i això no. Algunes informacions venien d’una persona que ells no li haurien ni deixat entrar [riu].

—El zaplanisme us va valer per a aquella trilogia mítica sobre la corrupció.
—Estic molt agraït a Zaplana.

—Creieu que del mazonisme també en podreu fer una trilogia?
—Estan escaldats, no ho crec. És una putada per a mi, però estan escaldats. [Riu.] He furgat una miqueta, per veure, però, de moment, no.

—En el Botànic també heu furgat?
—En el Botànic, no molt, la veritat, perquè els informadors que tenia estaven més en l’altra banda, i jo no he notat res anormal en el Botànic. Només que han tingut una miqueta de por, de voler quedar bé, però la veritat és que no he vist res anormal. O no m’ho han contat.

—En què treballeu, ara?
—Trauré novetat el mes de febrer. És com una segona part de Memòries de mi mateix i es diu El jo que no mor. Passa dos anys abans. Són els mateixos personatges, amb Ava Gardner d’estrella invitada. Quan era adolescent veníem a veure el catch i davant hi havia l’hotel Metropol, que tenia una cafeteria on anaven els pijos del moment. Nosaltres guaitàvem per veure les dames ben empolainades. L’hotel Metropol té molta història. És on anava Hemingway, on va estar el servei secret soviètic en la guerra. Ava Gardner, que jo sàpiga, no va estar-hi mai, però va viure durant tretze anys a Madrid. És una novel·la sobre l’engany, l’autoengany, les identitats. Ningú és el que és. Estic molt content perquè és el que volia fer.

—L’heu escrita molt de pressa, aquesta.
—Molt, sí. I té una anècdota. L’octubre passat vaig agafar una grip sense febre, amb molta tos, i com que no sabia si era covid i no volia fer-me la prova, em vaig quedar a casa. Volia començar-la al gener, però ja que era a casa, vaig començar. Comence a treballar i a treballar, i no parava. Jo no tinc mai argument, només en tinc un 10%. El que sí que tinc són personatges, subtrames, perquè són més fàcils… M’hi vaig posar i la primera redacció la vaig acabar en quatre mesos.

—No és l’habitual, això.
—No, encara que Voltaire va escriure Càndid en tres dies. Aquesta novel·la és complicada, d’estructura, perquè hi ha una conversa entre un general i el falsificador, que és l’actualitat, mentre va desenvolupant-se la trama. La conversa no ha d’interferir en la trama, ni la trama en la conversa. Al final convergeix. No és fàcil, això.

—També teniu amics a Vox?
—No! Bé, conec la gent del poble, però eixos són militants de base que conec de tota la vida. Els veig al casino i ja està. Al casino del meu poble no parle de política, hi vaig a passar l’estona, a jugar al xamelo o al dòmino i al truc. És el meu ambient, la meua gent de tota la vida. Recorde una tertúlia, que ja han desaparegut tots, excepte Paco el Cabut, que, a l’estiu, a les set i mitja del matí, en el banquet de la plaça ens reuníem cinc o sis persones. A mi m’entusiasmava, perquè la gent potser no té cultura, però té vida i m’explicaven coses… És gent que havia començat a treballar a deu anys, i per això ja mereixen un respecte. Vaig posar eixa tertúlia a Un dinar un dia qualsevol. Si tu, em referia al lector, mai has tingut una tertúlia així, no saps què és la vida. Aquesta gent és la que et diu com és la vida.

—Potser per això les novel·les de Ferran Torrent són així de vives i els diàlegs són com són.
—Sí. I perquè jo crec més en l’humanisme que en la ideologia. No m’importa l’opinió que tinga aquesta gent. Sé que han passat per uns trams molt difícils en la seua vida. Postguerra, han treballat d’ençà que tenien deu anys. No saben què és anar a un balneari, no saben què és anar a un bon restaurant. Si tu no coneixes eixa gent, si no coneixes què pensen de la vida, no saps res de la vida. Pots haver anat a la facultat, però no saps on és la vida. Jo jugue al dòmino amb un home que li diuen Fernando que té noranta-tres anys, i m’ha donat frases fabuloses. Una, fa molts anys, perdem la partida i li dic, per què no m’has donat el sis?, i ell diu, donar cansa. Això és filosofia pura. I l’altra, guanyem, el felicite, i em diu, estic en un gran moment. La boca torta, coix… Em vaig trencar de riure. No hi ha cultura, però hi ha vida.

—El vostre gran moment, quin és?
—[Pensa.] Ara seré una miqueta carrincló. Cada diumenge que vaig a veure la meua germana li faig un vídeo, i és collonut, perquè ella encara em reconeix i parlem. L’Alzheimer té records profunds, però no en té d’immediats. Li ensenye fotografies i reconeix el pare… I quan entre, li diu cada diumenge a la xica que la cuida, és el meu germà. Té aquella il·lusió de dir aquest és el meu germà.

—I professionalment?
—Professionalment, he tingut la sort de tenir bons moments. Novel·les que han sigut importants. Gràcies per la propina. Els meus inicis. I el 1987, quan prenc una decisió molt complicada, que és professionalitzar-me. Jo volia ser novel·lista.

—Era més fàcil que ara?
—Sí. Molt més fàcil. No tenia fills, ara en tinc un perquè el vaig adoptar posteriorment, però en eixe moment… Treballava a la Conselleria de Cultura de Ciprià Ciscar i vaig pensar, si em quede, no escriuré… Amb Un negre amb un saxo vaig decidir professionalitzar-me. I, justament, vénen dues novel·les un poc de transició fins a Gràcies per la propina. No era més fàcil, però sí que ho era molt més que ara.

—Heu estat prou crític amb els vostres amics del Botànic, sobretot, perquè no van fomentar prou l’ús social del català.
—És el més important per mi. Cada vegada hi ha més escriptors i és una cosa que em sembla bé, però crec que si es parla en valencià, s’acabarà llegint en valencià. L’ús de la llengua és el que més em preocupa. Sense llengua no tenim res.

—Continueu essent tan crític amb la socialdemocràcia, que ací, per exemple, no ha servit per a evitar l’ascens de l’extrema dreta?
—Em posaré en un jardí. Quan els socialdemòcrates d’ací, alguns d’ells, molt amics meus, es queixaven que Vox entrava al parlament, jo els vaig dir, per què no pacteu amb el PP uns punts mínims perquè no entre el feixisme a governar? Potser és perquè us interessa que hi siga per a poder criticar? Ja m’he posat en el jardí. Però jo ho hauria fet. Fins i tot, sent de Compromís, ho hauria fet. Et deixe governar amb uns mínims pactats, a canvi que no governes amb ells si tant us preocupa. Amb la socialdemocràcia sóc crític perquè no saps mai si és carn o peix. Llegeixes la història de la socialdemocràcia i a Alemanya es cagaren en els pantalons. A la Unió Soviètica els van fotre molt. Crec que l’estat ha d’estar present en coses importants, la pensió, la sanitat, l’educació… que la gent tinga accés a això, però després, veuràs socialdemocràcies en un lloc o en un altre i no tenen res a veure. Ací tens a Alfonso Guerra, que jo crec que és feixista i no ho sap, a Felipe González, a Bono, a una gent que està més a l’esquerra i dius, a veure si s’aclareixen, que hi haja un poc d’ortodòxia. Si tu vols votar socialdemocràcia, no estic parlant de mi, no saps què votes. Igual que han pactat amb Sumar i companyia, també haurien pogut pactar amb Ciutadans… Parle amb amics d’ací i són més d’esquerres, el Page aquest de Castella és un espanyolista de cap a peus, Ximo Puig és un federalista… No em puc agrair.

—I els nacionalistes valencians, on són?
—Ho tenen complicat, ara. A vegades em fa la sensació que demanen perdó. Per exemple, l’altre dia vaig veure, celebrem el dia de la comunitat amb una bandera blava. Perdona, la bandera blava és la de la ciutat de València… A mi m’és igual, no vull entrar en això de les banderes perquè em sembla un rotllo increïble… I aquest esperit tan faller, que se’ls note, més faller encara! Als pobles se’ls nota molt festers… A vegades tinc la sensació que volen fer-se perdonar. I jo crec que això és un error. Al final, la gent que et seguirà són els teus, no els cabreges! No faces com jo que a vegades cabrege els meus lectors.

—Els feu emprenyar?
—A vegades pense que la gent vol associar sempre que si escrius en català has de ser d’aquesta manera, no? Però jo sóc molt heterodox. La gent que em coneix confia en mi plenament, però tinc opinió pròpia. Tot el que fa l’esquerra no em sembla bé. Tot el que fa el nacionalisme no em pareix bé. I ho dic. Sempre parlem de llibertat d’expressió, de normalitat, i després tots som unes contradiccions enormes, no ho entenc. Quan hi ha algú que s’expressa tranquil·lament, des del seu punt de vista, no els agrada. Tots els partits són dogmàtics i volen que sigues dels seus i que penses igual que ells.

—…
—Si no ets lliure personalment, com entendràs les llibertats polítiques? La llibertat comença per un mateix, no és una frase feta. És veritat. A mi m’han oferit premis monetaris importants i he dit que no perquè m’obligaven a fer certes coses i jo no estava disposat a passar per ací. Però ara ve el parèntesi: si m’haguera fet falta, ho hauria acceptat. I ho he fet des de la llibertat. Però potser, si m’haguera fet falta, no hauria tingut llibertat per a fer-ho.

—Teniu molts amics al Principat. Ara que governen els socialistes es diu allò que el procés s’ha mort. També ho penseu?
—No s’ha mort. A mi, Illa no m’agrada. És un senyor que té molt clar el seu espanyolisme. Ara, potser se suavitzarà una mica, però els resultats són els que són. Crec que no s’ha mort en absolut el procés. Això continuarà. A més, la governabilitat d’Espanya depèn de Junts. No sé si Junts ho gestionarà bé, això. A veure la intel·ligència que hi ha. Tinc la sensació de fa tres o quatre anys ençà que el govern espanyol, Pedro Sánchez, barons com Ximo Puig, Illa i companyia, pensen en un estat federal. Sóc una mica visionari, avise. Crec que es volen saltar la monarquia. I no em cau bé, Pedro Sánchez. Crec que està disposat a tot pel poder, i per això mateix, estic segur que no vol passar només com un primer ministre, sinó com algú que podria portar la tercera república. Són sensacions. I també diré una cosa, i si vols ens hi juguem una paella, d’ací fins que jo traga la novel·la al febrer, crec que hi haurà eleccions generals.

—D’ací al febrer?
—Sí. Sánchez no pot aguantar. El pressupost i també el cas de la dona. No hi entraré perquè no el conec bé, però furguen molt. Crec que és una càrrega excessiva i que ell jugarà a dir o jo o el llop. És molt propi de la gent egòlatra. Em fa la sensació que la cosa va per ací. Crec que veurem coses espectaculars.

—No us retirareu mai?
—No. Fins als noranta. I dels noranta als cent em divertiré.

—I anireu a jugar al xamelo.
—Sempre.

És un estudi científic, així n’hem de dir. Una investigació neurològica d’un museu i una universitat europeus d’upa. Mentre ho llegeixo veig de reüll la ciència que es peta de riure, davant aquest estudi realitzat per “una empresa independent d’investigació en neurociència del consumidor” (no en dono el nom per allò de l’efecte crida) per a la Galeria Reial Mauritshuis de l’Haia i la Universitat d’Amsterdam. Neurociència del consumidor! No de l’espectador ni del públic: del consumidor. La persona que mira –consumeix, perdó– un quadre. L’original, no la còpia, que quedi clar. És un estudi a favor de la cultura elevada, no faltaria sinó. Conclou que és molt millor per a la salut emocional mirar l’original que no una reproducció. Textual: “La contemplació d’una obra d’art original activa el cervell de manera distinta que davant una reproducció. El resultat és una resposta emocional deu vegades més gran.” Quina troballa. Em trec el barret.

Ho llegeixo i em costa de creure. Signa la informació Isabel Ferrer, que segueixo des de fa anys, les seves cròniques són precises i documentades. Aquesta, també. L’estudi s’ha fet a partir d’un quadre en concret. Quin? La noia de la perla, del pobre Vermeer, que se’n fa un tip, de ser reclam publicitari a tort i a dret. Pobre Vermeer, que ja em direu si podia arribar a pensar mai que un quadre seu tindria al davant un consumidor. No el consumidor antropològic cultural que hauria volgut, un que se’l mengés amb els ulls i se l’empassés fins que formés part de la seva carn i la seva sang, del seu cor i el seu cap. No. Sinó un consumidor de l’era dels negocis de masses de la mirada. Que no ha anat al museu per fundar o refundar o alimentar una relació íntima amb una obra d’art sinó per obtenir un “benefici emocional”. Potser és el mateix i servidora fila massa prim, però les coses avaluades com a beneficis no em sembla que tinguin gaire a veure amb els sentits, la veritat, que són la base de la relació amb l’art. Per no dir que les emocions són poca cosa, al costat de les sensacions.

No baixo de l’hort, però. És cert que la immensa majoria dels visitants que la Mauritshuis aplega diàriament per poder fotografiar in situ la Mona Lisa del Nord –com també és coneguda la noia que sembla dur una perla, que no és una perla sinó un efecte de la meravellosa tècnica de la llum de Vermeer– més que miradors i contempladors són, en efecte, consumidors. De productes de consum ràpid. Anem a pams, però. Potser és que el museu es gasta una pasterada per proclamar que l’obra s’ha de mirar i no guardar-la en una foto del mòbil? Li donaré aquest marge de confiança. Però si és així, la fredor em mata. L’estudi s’empara en raons científiques, en el cas de la contemplació de la jove (amb perla o sense): “Un fenomen neurològic especial, pel qual la noia atrapa el visitant en un bucle d’atenció visual” que va dels ulls a la boca i a l’arracada, i sant tornem-hi de l’arracada als ulls i a la boca. Quina manera més dessubstanciada de dir que hi podem establir una relació carnal, sensual, un ball dels sentits.

Ciència, insisteixo, en diuen ciència: efectuat en dues fases, hi van participar dos grups entre 21 i 65 anys. Alguns coneixien el quadre i uns altres no. En la primera ronda, 10 d’aquestes persones es van posar una gorra d’aquelles de fer un electroencefalograma i un dispositiu de seguiment ocular portàtil. Van contemplar així el quadre de Vermeer i 4 obres històriques més de categoria. El segon grup de 10 persones va fer el mateix amb reproduccions i el mateix parament. En la segona fase de l’estudi, les 20 persones es van sotmetre a un escàner de ressonància magnètica funcional, a la Universitat d’Amsterdam… I aquí ho deixo, busqueu la resta per internet si us vaga. Socors, ajut!

És un estudi científic, així n’hem de dir. Una investigació neurològica d’un museu i una universitat europeus d’upa. Mentre ho llegeixo veig de reüll la ciència que es peta de riure, davant aquest estudi realitzat per “una empresa independent d’investigació en neurociència del consumidor” (no en dono el nom per allò de l’efecte crida) per a la Galeria Reial Mauritshuis de l’Haia i la Universitat d’Amsterdam. Neurociència del consumidor! No de l’espectador ni del públic: del consumidor. La persona que mira –consumeix, perdó– un quadre. L’original, no la còpia, que quedi clar. És un estudi a favor de la cultura elevada, no faltaria sinó. Conclou que és molt millor per a la salut emocional mirar l’original que no una reproducció. Textual: “La contemplació d’una obra d’art original activa el cervell de manera distinta que davant una reproducció. El resultat és una resposta emocional deu vegades més gran.” Quina troballa. Em trec el barret.

Ho llegeixo i em costa de creure. Signa la informació Isabel Ferrer, que segueixo des de fa anys, les seves cròniques són precises i documentades. Aquesta, també. L’estudi s’ha fet a partir d’un quadre en concret. Quin? La noia de la perla, del pobre Vermeer, que se’n fa un tip, de ser reclam publicitari a tort i a dret. Pobre Vermeer, que ja em direu si podia arribar a pensar mai que un quadre seu tindria al davant un consumidor. No el consumidor antropològic cultural que hauria volgut, un que se’l mengés amb els ulls i se l’empassés fins que formés part de la seva carn i la seva sang, del seu cor i el seu cap. No. Sinó un consumidor de l’era dels negocis de masses de la mirada. Que no ha anat al museu per fundar o refundar o alimentar una relació íntima amb una obra d’art sinó per obtenir un “benefici emocional”. Potser és el mateix i servidora fila massa prim, però les coses avaluades com a beneficis no em sembla que tinguin gaire a veure amb els sentits, la veritat, que són la base de la relació amb l’art. Per no dir que les emocions són poca cosa, al costat de les sensacions.

No baixo de l’hort, però. És cert que la immensa majoria dels visitants que la Mauritshuis aplega diàriament per poder fotografiar in situ la Mona Lisa del Nord –com també és coneguda la noia que sembla dur una perla, que no és una perla sinó un efecte de la meravellosa tècnica de la llum de Vermeer– més que miradors i contempladors són, en efecte, consumidors. De productes de consum ràpid. Anem a pams, però. Potser és que el museu es gasta una pasterada per proclamar que l’obra s’ha de mirar i no guardar-la en una foto del mòbil? Li donaré aquest marge de confiança. Però si és així, la fredor em mata. L’estudi s’empara en raons científiques, en el cas de la contemplació de la jove (amb perla o sense): “Un fenomen neurològic especial, pel qual la noia atrapa el visitant en un bucle d’atenció visual” que va dels ulls a la boca i a l’arracada, i sant tornem-hi de l’arracada als ulls i a la boca. Quina manera més dessubstanciada de dir que hi podem establir una relació carnal, sensual, un ball dels sentits.

Ciència, insisteixo, en diuen ciència: efectuat en dues fases, hi van participar dos grups entre 21 i 65 anys. Alguns coneixien el quadre i uns altres no. En la primera ronda, 10 d’aquestes persones es van posar una gorra d’aquelles de fer un electroencefalograma i un dispositiu de seguiment ocular portàtil. Van contemplar així el quadre de Vermeer i 4 obres històriques més de categoria. El segon grup de 10 persones va fer el mateix amb reproduccions i el mateix parament. En la segona fase de l’estudi, les 20 persones es van sotmetre a un escàner de ressonància magnètica funcional, a la Universitat d’Amsterdam… I aquí ho deixo, busqueu la resta per internet si us vaga. Socors, ajut!

Aquesta tardor Francesc Serés torna a les llibreries amb El món interior (Proa), una obra a cavall del reportatge literari i de la novel·la, dos gèneres coneguts de l’autor i amb què ha escrit literatura de la bona. Serés parteix de vivències directes o pròximes, de vides anònimes, d’històries reals d’amor i supervivència per aixecar una autèntica “història europea”. El món interior parteix de tres moments i espais històrics de l’Europa d’aquests darrers cent anys: la guerra del 1936-39, la Segona Guerra Mundial i la guerra entre Ucraïna i Rússia.

L’autor treballa amb elements de l’experiència personal pròpia: les vivències familiars al front d’Aragó, l’exploració de la memòria oculta de Berlín (on l’autor i la seva dona russa acullen refugiats ucraïnesos), el rescat de la memòria per mitjà del col·leccionisme obsessiu d’àlbums familiars, etc. Un relat testimonial que ens porta d’Hamburg a Saidí, dels diaris i les fotografies de l’Alemanya de la Segona Guerra Mundial als testimonis de la invasió russa d’Ucraïna, El món interior recull l’experiència del front d’Aragó dels Orwell, Hemingway, Sales, Sender i Weil, la mirada dels fotògrafs i dietaristes dels documents trobats a Berlín, les converses amb la família i els amics que s’han quedat o que han fugit de Rússia i d’Ucraïna. Serés explora la condició humana per mitjà de la vivència personal d’una guerra familiar i llunyana, una història europea.

Francesc Serés (Saidí, 1972) ha publicat la trilogia de novel·les De fems i de marbres, els reculls de contes de La força de la gravetat, Contes russos i Mossegar la poma. També ha escrit dues obres de no-ficció: Matèria primera i La pell de la frontera. Amb La casa de foc (2020) va guanyar el premi Proa de novel·la i el premi Llibreter. També ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Literatura i el premi Ciutat de Barcelona. La mentida més bonica és la seva darrera novel·la.

Llegiu un fragment d’El món interior, de Francesc Serés (Proa).

L’editor de Proa Josep Lluch explica als lectors de VilaWeb:

“Quan penso en El món interior i altres llibres de Francesc Serés –com Matèria primera o La pell de la frontera– em ve al cap el personatge del Jordi de Can Sol de la novel·la La casa de foc, que fa de saurí. Com aquell personatge, l’escriptor de Saidí detecta els corrents d’aigües subterrànies, les coves obertes en el ventre de la terra, les vetes de minerals, les falles que anuncien desplaçaments futurs. Els ulls sempre tan oberts de Francesc Serés semblen penetrar en ‘el món interior’. I no és difícil imaginar-lo remenant amb avidesa àlbums de fotos familiars en mercats d’antiguitats de Berlín, durant aquells mesos en què la covid proveïa aquests establiments d’abundants béns personals ‘sense valor’. Veiem l’escriptor provant de localitzar la casa familiar que apareix en un àlbum, reconstruir la història oculta d’uns dietaris, preguntant-se per la història d’objectes heretats. Quant de passat podem assumir?, es pregunta el lector. A casa de la seva àvia, a Saidí, el passat apareix –en ocasió d’unes obres domèstiques– en forma de bomba de mà amagada entre l’encanyissat i les teules. ‘La meva família ha viscut amb un paquet de bombes a sobre del cap durant tres generacions’, escriu Serés. ‘La història sempre deixa rastre’, insisteix. L’escriptor segueix aquests rastres amb el lector al costat, encuriosit, captivat, conscient que les batalles del front d’Aragó i de Berlín reapareixen avui en altres bandes, com vetes subterrànies que afloren amb determinació.”

Podeu comprar El món interior de Francesc Serés a la botiga VilaWeb

The Washington Post · Rebecca Tan

Singapur. Els cables submarins que travessen el fons de la mar de la Xina Meridional fa molt de temps que connecten a internet els països del sud-est asiàtic.

Per a mantenir l’extensa xarxa de cables i desenvolupar-ne de noves, les companyies privades han confiat durant dècades a poder circular lliurement per aquesta via aquàtica, malgrat les reclamacions territorials sobre l’àrea per part de la Xina i mitja dotzena de països més.

Però ara, la competència pel control de la mar de la Xina Meridional encalla la reparació i la molt necessària construcció de cables submarins, n’eleva els costs i, fins i tot, dificulta les telecomunicacions, segons que expliquen més de trenta persones del sector dels cables submarins que han accedit a parlar en exclusiva amb The Washington Post.

A mesura que la Xina accentua les reclamacions territorials sobre aquesta via navegable, a les empreses els resulta com més va més difícil d’obtenir l’aprovació de Pequín per a operar-hi, segons que assenyalen executius d’empreses de cablatge, consultors i reguladors governamentals. Algunes reparacions del cablatge s’han endarrerit mesos a causa dels retards en l’obtenció de permisos xinesos. Dos projectes nous de cablatge, pel cap baix, fa anys que arrosseguen retards.

La determinació de la Xina de consolidar el control sobre la mar de la Xina Meridional ha convertit la via navegable en un comodí per a les empreses de cablatge, segons que diu Kelvan Signen, director executiu de l’empresa indonèsia Super Sistem. “El problema és que ningú no sap fins on arribaran”, diu, en al·lusió a les forces marítimes xineses. “Qui vol córrer aquest risc?”, afegeix.

Com més va més, les empreses de telecomunicacions s’allunyen de l’estratègica via marítima per evitar d’enfrontar-se a aquesta mena d’envits o acabar atrapades en la disputa més àmplia sobre el cablatge entre la Xina i Occident –i particularment els Estats Units, que han intensificat la pressió sobre empreses i governs perquè evitin de treballar amb companyies xineses.

Com a resultat de la pressió dels Estats Units, tres projectes de cable transpacífic finançats per empreses nord-americanes s’han desviat per evitar la mar de la Xina Meridional. Però aquests desviaments són més llargs, menys directes i costen desenes de milions de dòlars més de desenvolupar, segons que expliquen els consultors.

Aquests darrers quatre anys, el govern nord-americà ha blocat tres projectes de cablatge, pel cap baix, que haurien unit els Estats Units amb Hong Kong per por que la Xina pogués espiar o sabotar-ne les comunicacions. Les empreses de cablatge, tant nord-americanes com xineses, es van veure obligades a abandonar milers de quilòmetres de cable ja estès al fons marí o que ja havia estat soldat en fàbriques.

Molts d’aquests detalls sobre els endarreriments i l’assetjament xinesos, la pressió nord-americana i les mesures que les empreses han pres com a resposta no s’havien donat a conèixer anteriorment.

Segons l’empresa d’investigació TeleGeography, més d’un 99% de les telecomunicacions intercontinentals –incloent-hi la connexió a internet– es fa mitjançant cables de fibra òptica que recorren el fons de les mars del món.

Almenys onze d’aquests sistemes de cables amb múltiples ramals són a la mar de la Xina Meridional. Durant dècades, aquesta xarxa ha estat la manera més eficaç de connectar els centres d’internet a l’Àsia –Singapur, Hong Kong, el Japó– entre si i amb la resta món. Ara, la xarxa afronta envits sense precedents, segons les empreses responsables.

La digitalització de serveis com ara la banca o la sanitat, juntament amb l’auge de la intel·ligència artificial, ha fet multiplicar les necessitats de connectivitat a Singapur i bona part de l’Àsia (fotografia: Ore Huiying/The Washington Post).

Un incident recent, que fins ara no havia transcendit, revela els esforços de la Xina per a refermar el domini sobre la zona. A l’abril, la tripulació d’un vaixell privat que transportava cables submarins, escortat per un vaixell de la marina vietnamita, feia una reparació dins la zona econòmica exclusiva (ZEE) del Vietnam, a centenars de milles de la Xina continental, quan va veure aproximar-se un vaixell guardacostes xinès.

La nau xinesa es va acostar a menys d’una milla del vaixell de reparació i va exigir, per ràdio, de saber la naturalesa de les activitats del vaixell, segons que informen executius de la companyia de cablatge, que també aporten fotografies de la trobada entre tots dos vaixells i captures dels missatges de text de la tripulació de reparació el dia de l’incident. Després de la retirada del vaixell de la marina vietnamita a causa de l’incident, el vaixell xinès va passar un dia sencer voltant-lo abans de deixar-lo estar definitivament. Va ser aleshores que la tripulació va poder acabar la feina.

Executius de l’empresa, que parlen amb condició d’anonimat per a protegir-ne els interessos comercials, diuen que aquesta trobada és el primer incident que els consta d’aquesta mena amb un vaixell de reparació a la mar de la Xina Meridional.
“Nosaltres vam veure clar què era: una demostració de força”, diu el cap de manteniment de l’empresa.

L’assertivitat xinesa creix

Amb la presidència de Xi Jinping, la Xina s’ha tornat com més va més assertiva a l’hora de plantejar reivindicacions sobre la mar de la Xina Meridional i de rebutjar les dels altres sis governs que diuen que la via navegable els pertany parcialment. Els guardacostes xinesos han fet servir tàctiques violentes per exercir el control sobre la via, fins al punt d’encerclar i atacar amb canons d’aigua vaixells guardacostes estrangers.

Alguns armadors de vaixells d’instal·lació de cablatge diuen que han considerat la possibilitat d’ampliar la cobertura de l’assegurança dels vaixells desplegats a la mar de la Xina Meridional. Uns altres diuen que han avaluat els protocols de seguretat, incloent-hi la possibilitat de navegar amb escortes navals o estacionar guàrdies armats a bord dels vaixells.

El Ministeri de Defensa xinès, que participa en la concessió de permisos de navegació per a la instal·lació de cablatge, no ha respost a una petició de comentari per a aquest article. Tampoc no hi ha respost el Ministeri d’Afers Estrangers de la Xina, que sol respondre a les preguntes dels mitjans de comunicació internacionals.

En una conferència de premsa feta el desembre passat, Mao Ning, portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers, va rebutjar les informacions publicades pel Financial Times i Nikkei que apuntaven que la Xina havia restringit l’activitat de cablatge a la mar de la Xina Meridional. “El govern xinès sempre ha adoptat una actitud acollidora i ha fet costat a uns altres països i empreses de telecomunicacions en la instal·lació de cables submarins internacionals en aigües sota jurisdicció xinesa”, digué.

Els cables submarins d’arreu el món són vulnerables a amenaces de tota mena, tant artificials com naturals. Però els cables sota la mar de la Xina Meridional són més propensos a sofrir danys que els de pràcticament qualsevol altre lloc, perquè la via navegable és alhora una ruta marítima important i un dels caladors principals del món, cosa que significa que constantment hi passen vaixells amb àncores i xarxes que s’hi enganxen, segons el Comitè Internacional de Protecció de Cables (ICPC).

Segons dades inèdites de l’ICPC facilitades a The Washington Post, cada poques setmanes es registra una avaria, pel cap baix, en un cable d’aquesta via navegable. En comparació, en les aigües entre Amèrica del Nord i del Sud –en què hi ha una densitat semblant de cables– tan sols hi ha avaries una vegada cada pocs anys.

Segons les convencions de l’ONU, les companyies de cablatge tan sols necessiten permís d’un país per a reparar avaries dins les seves aigües territorials, que s’estenen a 12 milles de la costa, però cal no pas per entrar dins la seva zona econòmica exclusiva (ZEE), que s’estén fins a 200 milles de la costa. Tanmateix, ateses les tensions en la mar de la Xina Meridional, moltes empreses han començat a demanar permís per entrar en les ZEE. Quan hi ha reclamacions que s’encavalquen, les empreses solen demanar permisos a diferents països.

Les reivindicacions de la Xina estan delimitades als mapes per una línia de deu punts. Encara que un tribunal de l’ONU va dictaminar el 2016 que aquesta línia no tenia cap base en el dret internacional, moltes empreses de cablatge no s’atreveixen a enviar vaixells més enllà de la línia sense autorització xinesa. “Tant hi fa si les aigües, en realitat, no els pertanyen”, diu Howard Kidorf, soci gerent de la consultora de telecomunicacions Pioneer Consulting. “Si la Xina actua com si la línia de deu punts fos xinesa, és com si ho fos”, afegeix.

Una dona fa servir un portàtil en un cafè de Singapur. Instal·lar més cables a la mar de la Xina Meridional és la manera més eficient d’abordar les necessitats creixents de connectivitat a l’Àsia, segons els analistes (fotografia: Ore Huiying/The Washington Post). Els cables malmesos llangueixen

El problema és que aconseguir permisos xinesos ha esdevingut com més va més difícil, cosa que ha contribuït al fet que els temps d’espera per a reparacions a la mar de la Xina Meridional esdevinguin considerablement més llargs que en qualsevol altra part del món, segons que expliquen executius de set empreses de cablatge. Abans es trigava menys de deu dies a obtenir els permisos de la Xina; ara es pot trigar quatre mesos, segons els executius. A voltes, les sol·licituds es rebutgen per petits tecnicismes o amb molta poca justificació, cosa que obliga les empreses a reprendre el procés.

La informació recopilada per TeleGeography sobre les reparacions que s’han fet públiques mostra que, d’ençà del 2021, les avaries en diversos sistemes de cable a la mar de la Xina Meridional han trigat, habitualment, més de dos mesos a arreglar-se.

L’any passat, els cinc cables submarins internacionals que donen servei al Vietnam van malmetre’s, si fa no fa, alhora. Segons els proveïdors d’internet, es va trigar vuit mesos a acabar les reparacions, cosa que va obligar el Vietnam a redirigir el trànsit per cables terrestres i xarxes de satèl·lit amb una amplada de banda inferior. Això, de retruc, va alentir la velocitat d’internet en algunes parts del país.

Alguns consultors i executius del sector del cable suggereixen que els endarreriments en la concessió de permisos xinesos són una resposta als intents recents del govern nord-americà de restringir la participació de Pequín en projectes internacionals de cablatge. Uns altres atribueixen els retards a la importància que la Xina atribueix a les activitats estrangeres prop de les seves bases militars a la mar de la Xina Meridional.

La Xina ha convertit esculls remots de la mar en bases militars, i probablement no vol que vaixells estrangers s’acostin a aquests llocs avançats o interfereixin en els cables no cartografiats que hi arriben, segons que explica Mike Constable, consultor i ex-director executiu del proveïdor xinès de cables Huawei Marine, ara rebatejat com HMN Technologies.

Segons Constable, en dècades anteriors les empreses podrien haver afrontat els retards en les reparacions a còpia d’estendre encara més cables al fons de la mar de la Xina Meridional. Però ara hi ha com més va més inversors importants que ja no estan disposats a posar-hi més cablatge –si més no, després de veure què va passar amb el sistema de cables conegut com a SJC2.

Les empreses de reparació de cablejat submarí sovint volen permisos de més d’un país per a poder operar a les aigües de la mar de la Xina Meridional (fotografia: Ore Huiying/The Washington Post). Un projecte fonamental aturat

El sistema Southeast Asia-Japan 2 (SJC2), que s’estén al llarg de 10.000 quilòmetres, va ser dissenyat per millorar la connectivitat entre els països de l’Àsia. Finançat per un consorci internacional que inclou empreses nord-americanes i xineses, entre més, empra cable construït per l’empresa japonesa NEC. A l’agost, el projecte arrossegava gairebé quatre anys de retard. Segons els consultors, aquests endarreriments són molt poc freqüents en el sector submarí.

Gran part del retard és a causa de l’endarreriment de permisos xinesos, segons que expliquen executius de dues empreses del consorci que parlen amb condició d’anonimat per protegir els seus interessos comercials. Els organismes xinesos han denegat els permisos durant anys per temor al fet que els cables, de fabricació japonesa, poguessin incloure elements que permetessin a uns altres governs d’espiar-ne les comunicacions. Un portaveu de NEC, per la seva banda, diu: “No hi ha absolutament cap comportament relacionat amb l’espionatge en cap de les nostres activitats empresarials.”

La Xina va concedir autoritzacions per al projecte el 2023. Però, arribats a aquell punt, els permisos més antics per al projecte havien caducat, i part de la tecnologia de cablatge ja era obsoleta. L’objectiu és que el cable sigui llest a final d’any.

Els retards han resultat molt costosos, segons un executiu, atès que les empreses del consorci s’han vist obligades a retenir els contractistes més temps que no preveien i a reformular els pagaments del deute. I com que les obres s’han allargat, l’empresa ASEAN Cableship, contractada per col·locar el cable, no ha pogut encarregar-se d’uns altres projectes, cosa ha implicat una pèrdua important de negoci potencial, segons que n’explica el director executiu, Shiun Jye Too.

Al mateix temps que el SJC2 ha restat aturat, dos projectes dirigits per la Xina sense participació nord-americana han continuat endavant i són a punt d’entrar en funcionament l’any que ve, segons anuncis públics. Tots dos projectes, que travessen la mar de la Xina Meridional, són construïts per l’empresa xinesa HMN Technologies. “No hem tingut cap problema amb els permisos xinesos”, diu un executiu d’una empresa xinesa de telecomunicacions que participa en els projectes.

Per a molts en el sector, la lliçó és clara. “Cal treballar molt estretament amb el govern xinès i reconèixer-lo com el titular principal del fons marí”, diu Oli Pope, consultor nord-americà. “És l’única manera”, afegeix.

Temors d’espionatge i sabotatge

La decisió original del govern nord-americà, l’any 2020, de blocar un projecte de cable que unia els Estats Units amb Hong Kong per temors d’espionatge i sabotatge va commocionar les empreses de telecomunicacions. D’aleshores ençà, Washington cada vegada està més convençut de la importància dels cables submarins per a la seguretat nacional i es preocupa més per la vulnerabilitat, segons que explica Justin Sherman, director executiu de Global Cyber Strategies, amb seu a Washington.

Enguany, funcionaris i executius nord-americans s’han reunit unes quantes vegades amb representants del govern vietnamita per pressionar-lo perquè deixi de col·laborar amb empreses de cablatge xineses. Reuters van ser els primers a informar d’aquests esforços de pressió. El govern nord-americà ressalta els riscs de l’espionatge xinès i vincula les possibles inversions nord-americanes a xarxes “netes” sense participació xinesa, segons que diuen empreses i consultors.

Els Estats Units han instat específicament el Vietnam, juntament amb Taiwan i el Japó, a invertir en projectes que protegeixin els cables de l’espionatge, segons que diu Anne Neuberger, assessora adjunta de seguretat nacional nord-americana per a tecnologia cibernètica i emergent, que es va reunir amb el màxim dirigent vietnamita la setmana passada. “La Xina té un programa de ciberespionatge sofisticat i ben dotat de recursos, per la qual cosa és necessari garantir que el trànsit viatja protegit”, explica.

Un portaveu del Departament d’Estat dels EUA diu que els funcionaris de l’administració Biden han participat en cursos de formació al Vietnam per “promoure l’ús de proveïdors de confiança i provats […] i alhora fomentar la diversitat de rutes de cable submarí per evitar la polèmica mar de la Xina Meridional”.

Molta gent del sector submarí diu que la preocupa que el govern dels EUA pugui anar més enllà –per exemple, a còpia de prohibir a les empreses xineses la reparació de cables de propietat nord-americana, cosa que dificultaria encara més les operacions a la mar de la Xina Meridional.

Però cercar rutes que evitin del tot la mar de la Xina Meridional canvia uns problemes per uns altres, segons que diu Alan Mauldin, director de recerca de TeleGeography. Algunes de les rutes alternatives travessen aigües menys profundes, cosa que fa que els cables siguin més propensos a tenir avaries. I com que hi ha pocs cables que recorrin aquestes noves rutes, seria difícil, en cas de trencament, de traslladar el trànsit uns altres cables que passin per les mateixes zones.

Un consorci d’empreses que exclou a les companyies xineses planeja un nou sistema de cablatge que travessi la mar de la Xina Meridional per les aigües que Pequín no reclama com a pròpies, segons tres consultors amb coneixement del projecte. Però aquesta tampoc no pot ser una solució a llarg termini, diu Constable.

Estendre els cables pel centre de la mar de la Xina Meridional –amb un tronc principal que es ramifica a banda i banda– continua essent la manera més directa i eficient de satisfer la demanda creixent de connectivitat a l’Àsia. Però això també implica, inevitablement, d’operar en les aigües que la Xina pretén de dominar.

No hi ha opcions fàcils per al cablatge, diu Constable. Si la disputa pel control de les aigües continua escalant, explica, el problema no farà sinó augmentar. “Temo que les coses tan sols es complicaran”, sentencia.

Mapa de Laris Karklis. Pei-Lin Wu ha contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

The Washington Post · Rebecca Tan

Singapur. Els cables submarins que travessen el fons de la mar de la Xina Meridional fa molt de temps que connecten a internet els països del sud-est asiàtic.

Per a mantenir l’extensa xarxa de cables i desenvolupar-ne de noves, les companyies privades han confiat durant dècades a poder circular lliurement per aquesta via aquàtica, malgrat les reclamacions territorials sobre l’àrea per part de la Xina i mitja dotzena de països més.

Però ara, la competència pel control de la mar de la Xina Meridional encalla la reparació i la molt necessària construcció de cables submarins, n’eleva els costs i, fins i tot, dificulta les telecomunicacions, segons que expliquen més de trenta persones del sector dels cables submarins que han accedit a parlar en exclusiva amb The Washington Post.

A mesura que la Xina accentua les reclamacions territorials sobre aquesta via navegable, a les empreses els resulta com més va més difícil d’obtenir l’aprovació de Pequín per a operar-hi, segons que assenyalen executius d’empreses de cablatge, consultors i reguladors governamentals. Algunes reparacions del cablatge s’han endarrerit mesos a causa dels retards en l’obtenció de permisos xinesos. Dos projectes nous de cablatge, pel cap baix, fa anys que arrosseguen retards.

La determinació de la Xina de consolidar el control sobre la mar de la Xina Meridional ha convertit la via navegable en un comodí per a les empreses de cablatge, segons que diu Kelvan Signen, director executiu de l’empresa indonèsia Super Sistem. “El problema és que ningú no sap fins on arribaran”, diu, en al·lusió a les forces marítimes xineses. “Qui vol córrer aquest risc?”, afegeix.

Com més va més, les empreses de telecomunicacions s’allunyen de l’estratègica via marítima per evitar d’enfrontar-se a aquesta mena d’envits o acabar atrapades en la disputa més àmplia sobre el cablatge entre la Xina i Occident –i particularment els Estats Units, que han intensificat la pressió sobre empreses i governs perquè evitin de treballar amb companyies xineses.

Com a resultat de la pressió dels Estats Units, tres projectes de cable transpacífic finançats per empreses nord-americanes s’han desviat per evitar la mar de la Xina Meridional. Però aquests desviaments són més llargs, menys directes i costen desenes de milions de dòlars més de desenvolupar, segons que expliquen els consultors.

Aquests darrers quatre anys, el govern nord-americà ha blocat tres projectes de cablatge, pel cap baix, que haurien unit els Estats Units amb Hong Kong per por que la Xina pogués espiar o sabotar-ne les comunicacions. Les empreses de cablatge, tant nord-americanes com xineses, es van veure obligades a abandonar milers de quilòmetres de cable ja estès al fons marí o que ja havia estat soldat en fàbriques.

Molts d’aquests detalls sobre els endarreriments i l’assetjament xinesos, la pressió nord-americana i les mesures que les empreses han pres com a resposta no s’havien donat a conèixer anteriorment.

Segons l’empresa d’investigació TeleGeography, més d’un 99% de les telecomunicacions intercontinentals –incloent-hi la connexió a internet– es fa mitjançant cables de fibra òptica que recorren el fons de les mars del món.

Almenys onze d’aquests sistemes de cables amb múltiples ramals són a la mar de la Xina Meridional. Durant dècades, aquesta xarxa ha estat la manera més eficaç de connectar els centres d’internet a l’Àsia –Singapur, Hong Kong, el Japó– entre si i amb la resta món. Ara, la xarxa afronta envits sense precedents, segons les empreses responsables.

La digitalització de serveis com ara la banca o la sanitat, juntament amb l’auge de la intel·ligència artificial, ha fet multiplicar les necessitats de connectivitat a Singapur i bona part de l’Àsia (fotografia: Ore Huiying/The Washington Post).

Un incident recent, que fins ara no havia transcendit, revela els esforços de la Xina per a refermar el domini sobre la zona. A l’abril, la tripulació d’un vaixell privat que transportava cables submarins, escortat per un vaixell de la marina vietnamita, feia una reparació dins la zona econòmica exclusiva (ZEE) del Vietnam, a centenars de milles de la Xina continental, quan va veure aproximar-se un vaixell guardacostes xinès.

La nau xinesa es va acostar a menys d’una milla del vaixell de reparació i va exigir, per ràdio, de saber la naturalesa de les activitats del vaixell, segons que informen executius de la companyia de cablatge, que també aporten fotografies de la trobada entre tots dos vaixells i captures dels missatges de text de la tripulació de reparació el dia de l’incident. Després de la retirada del vaixell de la marina vietnamita a causa de l’incident, el vaixell xinès va passar un dia sencer voltant-lo abans de deixar-lo estar definitivament. Va ser aleshores que la tripulació va poder acabar la feina.

Executius de l’empresa, que parlen amb condició d’anonimat per a protegir-ne els interessos comercials, diuen que aquesta trobada és el primer incident que els consta d’aquesta mena amb un vaixell de reparació a la mar de la Xina Meridional.
“Nosaltres vam veure clar què era: una demostració de força”, diu el cap de manteniment de l’empresa.

L’assertivitat xinesa creix

Amb la presidència de Xi Jinping, la Xina s’ha tornat com més va més assertiva a l’hora de plantejar reivindicacions sobre la mar de la Xina Meridional i de rebutjar les dels altres sis governs que diuen que la via navegable els pertany parcialment. Els guardacostes xinesos han fet servir tàctiques violentes per exercir el control sobre la via, fins al punt d’encerclar i atacar amb canons d’aigua vaixells guardacostes estrangers.

Alguns armadors de vaixells d’instal·lació de cablatge diuen que han considerat la possibilitat d’ampliar la cobertura de l’assegurança dels vaixells desplegats a la mar de la Xina Meridional. Uns altres diuen que han avaluat els protocols de seguretat, incloent-hi la possibilitat de navegar amb escortes navals o estacionar guàrdies armats a bord dels vaixells.

El Ministeri de Defensa xinès, que participa en la concessió de permisos de navegació per a la instal·lació de cablatge, no ha respost a una petició de comentari per a aquest article. Tampoc no hi ha respost el Ministeri d’Afers Estrangers de la Xina, que sol respondre a les preguntes dels mitjans de comunicació internacionals.

En una conferència de premsa feta el desembre passat, Mao Ning, portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers, va rebutjar les informacions publicades pel Financial Times i Nikkei que apuntaven que la Xina havia restringit l’activitat de cablatge a la mar de la Xina Meridional. “El govern xinès sempre ha adoptat una actitud acollidora i ha fet costat a uns altres països i empreses de telecomunicacions en la instal·lació de cables submarins internacionals en aigües sota jurisdicció xinesa”, digué.

Els cables submarins d’arreu el món són vulnerables a amenaces de tota mena, tant artificials com naturals. Però els cables sota la mar de la Xina Meridional són més propensos a sofrir danys que els de pràcticament qualsevol altre lloc, perquè la via navegable és alhora una ruta marítima important i un dels caladors principals del món, cosa que significa que constantment hi passen vaixells amb àncores i xarxes que s’hi enganxen, segons el Comitè Internacional de Protecció de Cables (ICPC).

Segons dades inèdites de l’ICPC facilitades a The Washington Post, cada poques setmanes es registra una avaria, pel cap baix, en un cable d’aquesta via navegable. En comparació, en les aigües entre Amèrica del Nord i del Sud –en què hi ha una densitat semblant de cables– tan sols hi ha avaries una vegada cada pocs anys.

Segons les convencions de l’ONU, les companyies de cablatge tan sols necessiten permís d’un país per a reparar avaries dins les seves aigües territorials, que s’estenen a 12 milles de la costa, però cal no pas per entrar dins la seva zona econòmica exclusiva (ZEE), que s’estén fins a 200 milles de la costa. Tanmateix, ateses les tensions en la mar de la Xina Meridional, moltes empreses han començat a demanar permís per entrar en les ZEE. Quan hi ha reclamacions que s’encavalquen, les empreses solen demanar permisos a diferents països.

Les reivindicacions de la Xina estan delimitades als mapes per una línia de deu punts. Encara que un tribunal de l’ONU va dictaminar el 2016 que aquesta línia no tenia cap base en el dret internacional, moltes empreses de cablatge no s’atreveixen a enviar vaixells més enllà de la línia sense autorització xinesa. “Tant hi fa si les aigües, en realitat, no els pertanyen”, diu Howard Kidorf, soci gerent de la consultora de telecomunicacions Pioneer Consulting. “Si la Xina actua com si la línia de deu punts fos xinesa, és com si ho fos”, afegeix.

Una dona fa servir un portàtil en un cafè de Singapur. Instal·lar més cables a la mar de la Xina Meridional és la manera més eficient d’abordar les necessitats creixents de connectivitat a l’Àsia, segons els analistes (fotografia: Ore Huiying/The Washington Post). Els cables malmesos llangueixen

El problema és que aconseguir permisos xinesos ha esdevingut com més va més difícil, cosa que ha contribuït al fet que els temps d’espera per a reparacions a la mar de la Xina Meridional esdevinguin considerablement més llargs que en qualsevol altra part del món, segons que expliquen executius de set empreses de cablatge. Abans es trigava menys de deu dies a obtenir els permisos de la Xina; ara es pot trigar quatre mesos, segons els executius. A voltes, les sol·licituds es rebutgen per petits tecnicismes o amb molta poca justificació, cosa que obliga les empreses a reprendre el procés.

La informació recopilada per TeleGeography sobre les reparacions que s’han fet públiques mostra que, d’ençà del 2021, les avaries en diversos sistemes de cable a la mar de la Xina Meridional han trigat, habitualment, més de dos mesos a arreglar-se.

L’any passat, els cinc cables submarins internacionals que donen servei al Vietnam van malmetre’s, si fa no fa, alhora. Segons els proveïdors d’internet, es va trigar vuit mesos a acabar les reparacions, cosa que va obligar el Vietnam a redirigir el trànsit per cables terrestres i xarxes de satèl·lit amb una amplada de banda inferior. Això, de retruc, va alentir la velocitat d’internet en algunes parts del país.

Alguns consultors i executius del sector del cable suggereixen que els endarreriments en la concessió de permisos xinesos són una resposta als intents recents del govern nord-americà de restringir la participació de Pequín en projectes internacionals de cablatge. Uns altres atribueixen els retards a la importància que la Xina atribueix a les activitats estrangeres prop de les seves bases militars a la mar de la Xina Meridional.

La Xina ha convertit esculls remots de la mar en bases militars, i probablement no vol que vaixells estrangers s’acostin a aquests llocs avançats o interfereixin en els cables no cartografiats que hi arriben, segons que explica Mike Constable, consultor i ex-director executiu del proveïdor xinès de cables Huawei Marine, ara rebatejat com HMN Technologies.

Segons Constable, en dècades anteriors les empreses podrien haver afrontat els retards en les reparacions a còpia d’estendre encara més cables al fons de la mar de la Xina Meridional. Però ara hi ha com més va més inversors importants que ja no estan disposats a posar-hi més cablatge –si més no, després de veure què va passar amb el sistema de cables conegut com a SJC2.

Les empreses de reparació de cablejat submarí sovint volen permisos de més d’un país per a poder operar a les aigües de la mar de la Xina Meridional (fotografia: Ore Huiying/The Washington Post). Un projecte fonamental aturat

El sistema Southeast Asia-Japan 2 (SJC2), que s’estén al llarg de 10.000 quilòmetres, va ser dissenyat per millorar la connectivitat entre els països de l’Àsia. Finançat per un consorci internacional que inclou empreses nord-americanes i xineses, entre més, empra cable construït per l’empresa japonesa NEC. A l’agost, el projecte arrossegava gairebé quatre anys de retard. Segons els consultors, aquests endarreriments són molt poc freqüents en el sector submarí.

Gran part del retard és a causa de l’endarreriment de permisos xinesos, segons que expliquen executius de dues empreses del consorci que parlen amb condició d’anonimat per protegir els seus interessos comercials. Els organismes xinesos han denegat els permisos durant anys per temor al fet que els cables, de fabricació japonesa, poguessin incloure elements que permetessin a uns altres governs d’espiar-ne les comunicacions. Un portaveu de NEC, per la seva banda, diu: “No hi ha absolutament cap comportament relacionat amb l’espionatge en cap de les nostres activitats empresarials.”

La Xina va concedir autoritzacions per al projecte el 2023. Però, arribats a aquell punt, els permisos més antics per al projecte havien caducat, i part de la tecnologia de cablatge ja era obsoleta. L’objectiu és que el cable sigui llest a final d’any.

Els retards han resultat molt costosos, segons un executiu, atès que les empreses del consorci s’han vist obligades a retenir els contractistes més temps que no preveien i a reformular els pagaments del deute. I com que les obres s’han allargat, l’empresa ASEAN Cableship, contractada per col·locar el cable, no ha pogut encarregar-se d’uns altres projectes, cosa ha implicat una pèrdua important de negoci potencial, segons que n’explica el director executiu, Shiun Jye Too.

Al mateix temps que el SJC2 ha restat aturat, dos projectes dirigits per la Xina sense participació nord-americana han continuat endavant i són a punt d’entrar en funcionament l’any que ve, segons anuncis públics. Tots dos projectes, que travessen la mar de la Xina Meridional, són construïts per l’empresa xinesa HMN Technologies. “No hem tingut cap problema amb els permisos xinesos”, diu un executiu d’una empresa xinesa de telecomunicacions que participa en els projectes.

Per a molts en el sector, la lliçó és clara. “Cal treballar molt estretament amb el govern xinès i reconèixer-lo com el titular principal del fons marí”, diu Oli Pope, consultor nord-americà. “És l’única manera”, afegeix.

Temors d’espionatge i sabotatge

La decisió original del govern nord-americà, l’any 2020, de blocar un projecte de cable que unia els Estats Units amb Hong Kong per temors d’espionatge i sabotatge va commocionar les empreses de telecomunicacions. D’aleshores ençà, Washington cada vegada està més convençut de la importància dels cables submarins per a la seguretat nacional i es preocupa més per la vulnerabilitat, segons que explica Justin Sherman, director executiu de Global Cyber Strategies, amb seu a Washington.

Enguany, funcionaris i executius nord-americans s’han reunit unes quantes vegades amb representants del govern vietnamita per pressionar-lo perquè deixi de col·laborar amb empreses de cablatge xineses. Reuters van ser els primers a informar d’aquests esforços de pressió. El govern nord-americà ressalta els riscs de l’espionatge xinès i vincula les possibles inversions nord-americanes a xarxes “netes” sense participació xinesa, segons que diuen empreses i consultors.

Els Estats Units han instat específicament el Vietnam, juntament amb Taiwan i el Japó, a invertir en projectes que protegeixin els cables de l’espionatge, segons que diu Anne Neuberger, assessora adjunta de seguretat nacional nord-americana per a tecnologia cibernètica i emergent, que es va reunir amb el màxim dirigent vietnamita la setmana passada. “La Xina té un programa de ciberespionatge sofisticat i ben dotat de recursos, per la qual cosa és necessari garantir que el trànsit viatja protegit”, explica.

Un portaveu del Departament d’Estat dels EUA diu que els funcionaris de l’administració Biden han participat en cursos de formació al Vietnam per “promoure l’ús de proveïdors de confiança i provats […] i alhora fomentar la diversitat de rutes de cable submarí per evitar la polèmica mar de la Xina Meridional”.

Molta gent del sector submarí diu que la preocupa que el govern dels EUA pugui anar més enllà –per exemple, a còpia de prohibir a les empreses xineses la reparació de cables de propietat nord-americana, cosa que dificultaria encara més les operacions a la mar de la Xina Meridional.

Però cercar rutes que evitin del tot la mar de la Xina Meridional canvia uns problemes per uns altres, segons que diu Alan Mauldin, director de recerca de TeleGeography. Algunes de les rutes alternatives travessen aigües menys profundes, cosa que fa que els cables siguin més propensos a tenir avaries. I com que hi ha pocs cables que recorrin aquestes noves rutes, seria difícil, en cas de trencament, de traslladar el trànsit uns altres cables que passin per les mateixes zones.

Un consorci d’empreses que exclou a les companyies xineses planeja un nou sistema de cablatge que travessi la mar de la Xina Meridional per les aigües que Pequín no reclama com a pròpies, segons tres consultors amb coneixement del projecte. Però aquesta tampoc no pot ser una solució a llarg termini, diu Constable.

Estendre els cables pel centre de la mar de la Xina Meridional –amb un tronc principal que es ramifica a banda i banda– continua essent la manera més directa i eficient de satisfer la demanda creixent de connectivitat a l’Àsia. Però això també implica, inevitablement, d’operar en les aigües que la Xina pretén de dominar.

No hi ha opcions fàcils per al cablatge, diu Constable. Si la disputa pel control de les aigües continua escalant, explica, el problema no farà sinó augmentar. “Temo que les coses tan sols es complicaran”, sentencia.

Mapa de Laris Karklis. Pei-Lin Wu ha contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Els Castellers de Lleida van estar els vencedors de la jornada d’ahir del Concurs de Castells gràcies al 2 de 8 amb folre carregat en cinquena ronda, juntament amb el 7 de 8 i el 3 de 8, que els van permetre de sumar un total de 2.375 punts. En segona posició es va situar la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau, que va fer història en descarregar el primer 5 de 8 del seu repertori, acompanyat del 3 i el 4 de 8, amb un total de 2.345 punts. Per la seva banda, els Castellers de la Vila de Gràcia van aconseguir el tercer lloc amb el 2 de 8 amb folre carregat i el 3 i 4 de 8, amb 2.135 punts en total.

Emocions a flor de pell al Concurs de Castells de Tarragona, la diada castellera més internacional

La quarta i cinquena posició van estar per als Castellers de Sant Cugat, amb 2.115 punts, i els Sagals d’Osona, que en van obtenir.

Ahir a la tarda, les divuit colles classificades per a la segona jornada del certamen es van concentrar a la Tarraco Arena Plaça. La primera jornada va ser diumenge passat a Torredembarra, i la darrera serà avui, amb la participació de les dotze millors colles del món casteller.

Amb motiu del norantè aniversari dels fets del Sis d’Octubre de 1934, l’Assemblea Nacional Catalana ha organitzat una recreació històrica a la plaça de l’Ajuntament d’Igualada per commemorar la proclamació de l’estat català. Hi han participat l’Ajuntament d’Igualada i la Fundació Reeixida i s’hi han aplegat desenes de figurants i visitants per reviure un dels moments més importants de la història contemporània de Catalunya.

L’acte ha consistit en la recreació d’un mercat de l’any 1934, amb la presència de personatges representatius del teixit industrial de la ciutat, com ara blanquers, teixidors i traginers, i més figures de l’època, com ara venedors de diaris, marxants d’art, sabaters, vinaters i floristes. Entre les activitats destacades, ha tingut un paper especial la recreació de la fotografia icònica de Procopi Llucià, feta per l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, en què l’estelada onejava al balcó de la casa de la vila.

Fotografia: ANC. Fotografia: ANC. Fotografia: ANC.

Durant l’acte, l’historiador Oriol Falguera ha narrat els fets del 6 d’octubre de 1934, quan Lluís Companys va proclamar l’estat català a Barcelona, fet que va causar una revolta popular i una repressió dura per part del govern de la República espanyola. A més de Barcelona, més de dos-cents cinquanta municipis es van adherir a la proclamació, quaranta-vuit dels quals van hissar l’estelada. Igualada va tenir un protagonisme especial, immortalitzat en la famosa fotografia de l’estelada al balcó de la casa de la vila.

La recreació ha inclòs la representació de la presa de la plaça per part dels milicians, l’assalt a l’armeria, la detenció del batlle de Calaf i el desenllaç amb l’entrada de l’exèrcit republicà a la ciutat.

Fotografia: ANC. Fotografia: ANC.

Segons l’Assemblea Nacional Catalana, l’objectiu d’aquesta iniciativa ha estat recuperar la memòria històrica d’una manera lúdica i pròxima a la ciutadania i transformar un acte polític en una activitat cultural per a tots els públics, sense perdre’n el significat reivindicatiu i de conscienciació nacional.

Amb motiu del norantè aniversari dels fets del Sis d’Octubre de 1934, l’Assemblea Nacional Catalana ha organitzat una recreació històrica a la plaça de l’Ajuntament d’Igualada per commemorar la proclamació de l’estat català. Hi han participat l’Ajuntament d’Igualada i la Fundació Reeixida i s’hi han aplegat desenes de figurants i visitants per reviure un dels moments més importants de la història contemporània de Catalunya.

L’acte ha consistit en la recreació d’un mercat de l’any 1934, amb la presència de personatges representatius del teixit industrial de la ciutat, com ara blanquers, teixidors i traginers, i més figures de l’època, com ara venedors de diaris, marxants d’art, sabaters, vinaters i floristes. Entre les activitats destacades, ha tingut un paper especial la recreació de la fotografia icònica de Procopi Llucià, feta per l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, en què l’estelada onejava al balcó de la casa de la vila.

Fotografia: ANC. Fotografia: ANC. Fotografia: ANC.

Durant l’acte, l’historiador Oriol Falguera ha narrat els fets del 6 d’octubre de 1934, quan Lluís Companys va proclamar l’estat català a Barcelona, fet que va causar una revolta popular i una repressió dura per part del govern de la República espanyola. A més de Barcelona, més de dos-cents cinquanta municipis es van adherir a la proclamació, quaranta-vuit dels quals van hissar l’estelada. Igualada va tenir un protagonisme especial, immortalitzat en la famosa fotografia de l’estelada al balcó de la casa de la vila.

La recreació ha inclòs la representació de la presa de la plaça per part dels milicians, l’assalt a l’armeria, la detenció del batlle de Calaf i el desenllaç amb l’entrada de l’exèrcit republicà a la ciutat.

Fotografia: ANC. Fotografia: ANC.

Segons l’Assemblea Nacional Catalana, l’objectiu d’aquesta iniciativa ha estat recuperar la memòria històrica d’una manera lúdica i pròxima a la ciutadania i transformar un acte polític en una activitat cultural per a tots els públics, sense perdre’n el significat reivindicatiu i de conscienciació nacional.

El consell nacional de Catalunya en Comú ha aprovat la ponència política i organitzativa per a la IV Assemblea Nacional del partit, que es farà els dies 16 i 17 de novembre. El document situa la missió dels Comuns a encapçalar la construcció d’una majoria política social que els permeti d’interpel·lar un espai social molt ampli, i els defineix com una força de lluita i de govern. Segons la ponència, Catalunya és en una etapa de transició després del procés d’independència, que consideren finit, amb una recomposició d’espais en què veuen opcions de creixement electoral. Els Comuns opten per un autogovern fort basat en el finançament singular dins un estat espanyol federal plurinacional i situen les eleccions municipals del 2027 com un desafiament estratègic prioritari.

El text considera que el darrer cicle electoral no ha estat positiu per a Catalunya en Comú, en un context polític diferent del de fa deu anys i en un moment de menys mobilització. Tot i això, diuen que han estat determinants en la nova etapa que s’ha obert a Catalunya, que qualifiquen de transició després d’haver tancat la dècada del procés.

Els Comuns consideren que s’obre un nou cicle polític en què la societat catalana es retroba en un “nou catalanisme”. Sobre això, alerten que Catalunya té dues opcions: o bé una majoria orientada cap a les elits i els poders econòmics, o bé la construcció d’una majoria popular. La ponència defensa que Catalunya en Comú encapçali aquesta “majoria popular, social i climàtica”. En termes electorals, opten per interpel·lar un espai social més ampli que s’identifica amb els valors de l’esquerra i del catalanisme, i veuen possibilitats de creixement una vegada superats els blocs del procés. Consideren que els espais electorals es recomponen i que això els obre noves oportunitats.

En tot cas, afegeixen que guanyar l’hegemonia no es fa solament a les institucions, sinó també amb la batalla cultural, l’impuls de moviments socials i la pressió des de la societat. Per això, es defineixen com una força de lluita i de govern.

La ponència també reconeix que Catalunya en Comú ha anat configurant una identitat, però assenyala que cal que aquesta identitat sigui més reconeixible i diferenciada en el panorama polític català, que consideren complex.

“La fi del procés no és la fi del conflicte social”

El text opta per un nou pacte amb l’estat espanyol per a assolir un autogovern fort basat en el finançament singular i el reconeixement del caràcter plurinacional i plurilingüe de l’estat. A més, subratllen que Catalunya necessita un finançament propi com a eix central d’un autogovern renovat i que el canvi en el sistema de finançament ha de ser una oportunitat per al conjunt de territoris del règim comú per a satisfer les seves aspiracions a un finançament just, que consideren legítimes.

La ponència remarca que la fi del procés no és la fi del conflicte nacional i recorda que Catalunya és l’únic territori que no té un estatut aprovat pels ciutadans. Així mateix, assenyalen que mantenen el referèndum com a horitzó: “La resolució del conflicte implica referendar un acord, que s’ha de construir entre les forces polítiques catalanes i després pactar amb l’estat com a culminació del procés de diàleg.”

Eixos d’acció política

La ponència també fixa els eixos d’acció política que s’hauran de definir a l’assemblea del novembre. Els Comuns opten per la transformació ecològica i social, el feminisme, l’ampliació de drets laborals amb l’objectiu d’arribar a les trenta-dues hores setmanals i situen l’habitatge com a primera prioritat, amb mesures com ara la regulació dels lloguers de temporada i l’impuls d’un gran parc públic d’habitatge.

També defensen una única xarxa integrada en els àmbits educatius i sanitaris i una reforma fiscal que equipari l’estat espanyol a la pressió fiscal dels països europeus, amb un impuls a la fiscalitat verda. Respecte de la política migratòria, opten per una reforma de la llei d’estrangeria i per un canvi en el model d’acollida actual. També proposen un pacte per a un nou model turístic.

Organització

En l’àmbit organitzatiu, la ponència destaca el desafiament d’augmentar la participació dins el partit i fora i de tenir més arrelament a tot el país. També marca l’objectiu de créixer com a organització amb més inscrits i situa les eleccions municipals del 2027 com el gran desafiament a què Catalunya en Comú ha de dedicar tot l’esforç.

Robert Raga, batlle de Riba-roja de Túria (Camp de Túria), ha decidit de presentar-se a les primàries per disputar la secretaria general del PSPV a València a l’actual titular, Carlos Fernández Bielsa. N’ha informat la cadena SER, que afegeix que, tot i que Raga encara no ho ha fet oficial, ha pres la decisió perquè té prou suports significatius en unes quantes comarques, inclosa una part significativa de la ciutat de València.

Les primàries es faran durant un congrés del PSPV de València que encara no s’ha convocat, perquè s’ha de fer després dels congressos federal i espanyol del PSOE, prevists per a l’any vinent. Raga i el seu equip han estat sempre partidaris de defensar la singularitat del PSPV dins el PSOE i donar una importància especial a les comarques. Aquest debat podria arribar a tenir ressò per mitjà d’esmenes al congrés federal que es farà a Sevilla entre el 29 de novembre i el primer de desembre.

Tant Raga com el seu equip donen suport totalment a la secretària general del PSPV, Diana Morant. No obstant això, manté serioses discrepàncies amb Bielsa. Segons que informa la cadena SER, el batlle de Cullera (Ribera Baixa), Jordi Mayor, també ha estat esmentat com a possible candidat per a disputar la secretaria general de València a Carlos Fernández Bielsa.

Un jove ha estat condemnat a sis mesos de presó i a pagar una multa de 720 euros per un delicte d’odi i dos delictes lleus de lesions perquè va insultar i agredir unes quantes persones del col·lectiu LGBTI durant les Falles de València. Segons que ha informat el diari Levante-EMV, la condemna inclou, a més, una inhabilitació per a exercir cap professió educativa durant cinc anys i mig i el pagament d’indemnitzacions per danys morals a les víctimes.

Els fets van ser la nit del 19 de març al barri d’Aiora, quan el jove, en companyia de sis menors d’edat, va abordar quatre persones que van identificar com a membres o simpatitzants del col·lectiu LGBTI. Van començar amb insults com ara “Marietes de merda” o “Ni em toques, que s’encomana”, abans de passar a les agressions físiques.

Una de les víctimes va ser colpejada repetidament fins a caure a terra, però  els agressors van continuar pegant-li i insultant-la per la seva orientació sexual. Aquesta persona va acabar amb lesions a la barbeta i el pòmul que van requerir assistència mèdica. Un altre agredit va tenir una contusió al genoll, tot i que no va rebre atenció mèdica immediata perquè se li havia mort un familiar i no ho va prioritzar. Això li va representar set dies de perjudici personal per pèrdua temporal de qualitat de vida.

La condemna, que s’ha dictat després d’un acord entre la defensa del condemnat i la fiscalia de València, inclou la suspensió de la pena de presó en canvi que el jove participi en un curs de reeducació en matèria d’igualtat, perquè la pena no supera els dos anys. La fiscal Susana Gisbert, delegada de la secció de Delictes d’Odi i contra la Discriminació, ha supervisat l’acord.

Segons que recull la sentència, les víctimes van expressar que es van sentir profundament humiliades per la violència i els insults rebuts, i el tribunal ha determinat que el condemnat havia d’indemnitzar-les per danys morals.

El PP diu que ha descobert que l’ex-diputat i ex-batlle d’Alaior Pau Morlà s’amagava al perfil de Facebook i Instagram Alaior Confidencial per criticar el govern municipal de José Luis Benejam i difondre falsedats. Segons que denuncia el PP, Morlà es va delatar a si mateix ahir perquè, per error, va publicar un missatge per a Alaior Confidencial al seu compte personal. Aquest descuit ha permès al PP de constatar que darrere aquest perfil s’amagaven el PSOE i Pau Morlà, en què diu que es dediquen a difondre mentides de fa més d’un any.

Captures difoses pel PP.

El PP considera lamentable i vergonyós que una persona que ha ocupat la màxima responsabilitat actuï de manera covarda i darrere l’anonimat. A més, han exigit a Morlà una disculpa pública i que, a partir d’ara, fos transparent i donés la cara.

El president francès, Emmanuel Macron, ha demanat que s’aturés el lliurament d’armes a Israel per a fer-les servir contra Gaza. “Penso que avui la prioritat és que trobem una solució política, que deixem de lliurar armes per a combatre a Gaza”, ha dit en una entrevista a France Inter. Segons Macron, França no en lliura, i cal que els altres estats facin igual.

A l’abril, el ministre de les Forces Armades francès, Sébastien Lecornu, va dir que les exportacions armamentístiques de França a Israel tan sols representaven un 0,2% de les exportacions franceses en defensa, un total de 27.000 milions d’euros el 2022. Això representen 15 milions d’euros en armament, i 34 milions d’euros, d’un total de 8.800 milions, per a mercaderies de “doble ús”. Segons el ministre, són principalment peces descartades.

Tanmateix, una investigació periodística va trobar que al port de Marsella hi havia un carregament de material per a fabricar munició de petit calibre que s’havia de lliurar al gegant de defensa israelià Elbit.

Un grup d’activistes veïnals i de la CGT ha pres accions directes per l’excés de turisme a les rutes dels autobusos 24 i V19 de Barcelona. Els activistes, equipats amb armilles grogues, han entrat dins els autobusos que s’aturen a la parada del CAP Larrard, al barri de Gràcia, a prop del parc Güell, han fet seure els turistes al fons del vehicle i han donat prioritat als veïns. A més, han fet aixecar els turistes dels seients reservats per a la gent gran i persones amb mobilitat reduïda. Els conductors dels autobusos han permès que els activistes ho fessin sense interferències.

Aquestes accions s’emmarquen dins les demandes de les entitats i associacions veïnals per a millorar la mobilitat i l’accés al transport públic en zones del barri, com ara els Tres Turons, on l’afluència en massa de turistes cap al parc Güell ha originat situacions que els residents veuen insostenibles. Els activistes reclamen a Laia Bonet, primera tinenta de batllia i presidenta de TMB, un seguit de mesures per a evitar el col·lapse de les línies de bus més emprades pels veïns, especialment la V19 i la 24, que sovint es veuen saturades pels visitants que es dirigeixen al parc Güell.

Reclamacions concretes per a millorar la mobilitat

Entre les demandes principals, els activistes insisteixen en la necessitat d’augmentar la freqüència de pas dels autobusos i garantir que la línia V19, reforçada fa poc, mantingui aquest reforç de manera permanent. Consideren que aquesta mesura, per si sola, no és prou, i per això reclamen que s’implanti un pla pilot d’agents informatius a les parades més conflictives. Aquests agents, segons que proposen, haurien de garantir que els turistes respectin les normes de convivència, com ara ocupar els seients adequats i facilitar l’ús del transport als residents.

El col·lapse de les línies de bus a la zona dels Tres Turons ha causat enfrontaments freqüents entre turistes i veïns, tal com han denunciat avui els activistes. A la parada del CAP Larrard, just a l’entrada del parc Güell, l’allau de visitants impedeix sovint el tancament de les portes dels autobusos, cosa que causa estrès als conductors i incomoditat als passatgers. A més, reclamen un augment de la freqüència dels autobusos de barri 119 i 114, que es veuen col·lapsats quan hi ha incidències, i que els vehicles siguin accessibles per a persones amb mobilitat reduïda, és a dir, que evitin els busos coneguts com a “ambulàncies”.

El turisme de masses, al punt de mira

Els activistes també han expressat la preocupació per l’impacte del turisme de masses a la zona. A més de la saturació dels autobusos, han denunciat la presència d’autocars turístics que creen macroparades i causen problemes de seguretat per a vianants i conductors. Sobre això, han demanat la instal·lació de baranes de seguretat i més mesures per a limitar la velocitat dels vehicles, especialment a la zona de la carretera del Carmel.

Una de les propostes més destacades és la reducció de la cabuda del parc Güell i la limitació de la publicitat d’aquest espai turístic als principals punts d’arribada de visitants a la ciutat, com ara les terminals de l’aeroport. També proposen de reduir l’horari d’obertura del parc als turistes per evitar la coincidència amb les hores punta laborals i així permetre una convivència més bona amb els residents.

La presidenta del grup parlamentari dels Comuns, Jéssica Albiach, ha dit que serien molt exigents en la negociació del pressupost de la Generalitat per a l’any vinent, especialment respecte del calendari dels acords a què van arribar amb el PSC per facilitar la investidura de Salvador Illa. “Hi ha temes que si no comencem a negociar ara, no arribarem a temps a final de la legislatura”, ha dit. Segons que ha explicat, el seu grup insistirà que es compleixi tot el que es va pactar i s’assegurarà que les mesures es comencin a executar immediatament.

Entre les prioritats dels Comuns, Albiach ha destacat l’accés a l’habitatge, amb la demanda d’augmentar el pressupost destinat a aquesta àrea i desplegar el règim sancionador de la llei per controlar els habitatges d’ús turístic i el lloguer temporal. A més, ha posat èmfasi en la necessitat d’un estudi sobre la càrrega turística que el país pot suportar, i ha reiterat la voluntat de repensar la taxa turística per recaptar més fons, destinats íntegrament a polítiques d’habitatge.

La proposta de pressupost del govern serà, segons Albiach, “la prova del cotó cap a on volen anar, per saber si van en la direcció correcta i si aquesta legislatura servirà per a recuperar el temps perdut”.

Crítiques a les baixes flexibles

Respecte de la proposta de “baixa flexible” anunciada aquesta setmana per la ministra de Seguretat Social espanyola, Elma Saiz, Albiach ha estat contundent i ha dit que era una ocurrència. “Els drets dels treballadors no es matisen, no s’afebleixen, es blinden, es defensen i s’amplien”, ha dit. Durant el consell nacional dels Comuns, fet avui a Barcelona, ha dit que aquesta mesura afavoria la possibilitat que un cap obligués els treballadors malalts a anar a treballar. “Ens tindrà davant cada vegada que vulgui retallar drets i llibertats dels treballadors, es digui com es digui i sigui del partit que sigui”, ha reblat.

Ha contraposat la proposta de la ministra amb l’acord recent per a desmantellar la llei mordassa, que ha dit que era un pas fonamental per a recuperar drets i llibertats a l’estat espanyol. “Aquesta és la manera correcta d’avançar, i no amb ocurrències com la que hem sentit aquesta setmana”, ha dit.

Suspensió del comerç d’armes amb Israel

Sobre la situació a Gaza, ara que fa un any de la guerra, Albiach ha criticat la inacció de la comunitat internacional i del govern espanyol, que considera que han actuat massa tard. Ha instat l’executiu espanyol a suspendre immediatament les exportacions d’armes a Israel, trencar relacions amb el seu govern i encoratjar la comunitat internacional a fer igual. “No és qüestió de discursos, és un imperatiu moral, i és el moment d’accions contundents”, ha sentenciat.

Finalment, ha fet referència a la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el dentista municipal de Barcelona i ha demanat al govern de Jaume Collboni que no solament mantingués aquest servei, sinó que n’ampliés l’abast i el fes extensiu a tot Catalunya.

El premi al millor vi català dels premis Vinari 2024 ha estat per a Ànima de Cal Pagès 2019, del celler l’Antic Magatzem (DOQ Priorat). Aquest vi negre ha obtingut la màxima puntuació absoluta. És un vi de carinyena nascut de vinyes centenàries en coster del paratge de les Sentius i sobre sòls de llicorella. És el primer vi que va elaborar aquest projecte vitivinícola. Un producte que surt al mercat després de passar 12 mesos en bota nova de roure francès i que es pot trobar a la botiga per uns 45 euros l’ampolla.

Quant al millor vi escumós 2024, els premis Vinari han destacat Sabaté i Coca Reserva Familiar 2014, del celler Sabaté i Coca (Corpinnat). És un monovarietal de xarel·lo, collit en vinyes molt velles de la finca Terroja de la propietat. Una part del vi base fermenta en bota de castanyer. Té una criança mínima en ampolla, abans de sortir al mercat, de 90 mesos i surt en una producció petita que supera de poc les sis mil ampolles.

Els premis Vinari són anuals i els organitza el digital VadeVi d’ençà de fa dotze anys. La cerimònia de lliurament s’ha fet al Teatre Casal de Vilafranca del Penedès, amb uns cinc-cents convidats. Conduïda pel Mag Lari, s’ha pogut seguir en directe pel Canal 33.

El propietari del celler l’Antic Magatzem, Adrià Domènech Simó, explica: “Som un celler familiar situat a Porrera. Després de moltes generacions dedicades a la pagesia, vaig fer un pas endavant i vaig decidir crear el celler l’Antic Magatzem, als baixos de la casa per part materna (cal Simó), la casa on vaig néixer. A final del segle XIX, en aquest mateix edifici, la família començava a comercialitzar vi, oli i fruita seca, i amb el pas del temps la casa va ser coneguda com a cal Simó o el Magatzem.” Per part de pare, la família també era pagesa de Porrera. La casa era cal Pagès. Per això els vins d’aquest celler tots acaben amb la terminació d’aquest renom. Tot i tenir uns orígens pagesos llunyans, l’Antic Magatzem és un projecte jove. La primera verema va entrar al celler el 2022.

La resta de medalles d’or, plata i grans ors s’han repartit per tota la geografia catalana. Tanmateix, en quantitat de medalles recollides, vora el centenar, la més premiada és la DO Cava, seguida de la DO Penedès i la DO Terra Alta, totes dues amb una trentena de medalles cadascuna.

Premis Vinari Gran Or ordenats per Denominacions d’Origen:

–DO Cava:

• Vinari Gran Or al millor vi escumós rosat jove: Brut Rosé Millésimé 2022, de Caves Roger Goulart.

• Vinari Gran Or al millor vi escumós rosat reserva: Cava Reserva de la Propietat Rosé 2017, de Caves Oriol Rossell.

• Vinari Gran Or al millor vi escumós blanc jove: Jove Eco Guarda 2022, d’Adernats Vinícola de Nulles.

• Vinari Gran Or al millor vi escumós blanc reserva: Miquel Pons Brut Nature Reserva 2021, de Caves Miquel Pons.

• Vinari Gran Or al millor vi escumós blanc gran reserva: Duran 5V Gran Reserva 2019, de Caves Ramon Canals Canals.

–DOQ Priorat:

• Vinari Gran Or al millor vi negre amb criança: Clos Abella 2020, de Marco Abella.
• Vinari Gran Or al millor vi negre de guarda: Ànima de Cal Pagès 2019, del celler l’Antic Magatzem.

–DO Penedès:

• Vinari Gran Or al millor vi blanc jove: Nat 1917 Chardonnay Muscat 2023, de Cellers Domenys.

• Vinari Gran Or al millor vi brisat: El Bosc Negre 2021, d’Albet i Noya.

Corpinnat:

• Vinari Gran Or al millor vi escumós de llargues criances: Sabaté i Coca Reserva Familiar 2014, Sabaté i Coca (Corpinnat).

–DO Conca de Barberà

• Vinari Gran Or al millor vi negre jove: 12@ 2023, del celler Carles Andreu.

–DO Montsant:

• Vinari Gran Or al millor vi rosat: Coca i Fitó Rosat 2022, del celler Coca i Fitó.

–DO Tarragona:

• Vinari Gran Or al millor vi blanc amb criança: Jujol 2022, del celler Vives Ambròs.

–DO Terra Alta:

• Vinari Gran Or al millor vi dolç, ranci o de postres: Coca i Fitó Ambre 2021, del celler Coca i Fitó.

Altres premis

–Premi Vinari al millor celler: Castell d’Or.

–Premi Vinari Euroselecció Riedel a la trajectòria professional: Agustí Torner Samper (Vilafranca del Penedès, 1951), un dels darrers boters d’ofici de Catalunya. Fa uns quants mesos que es va jubilar, després d’haver dedicat tota la vida a la Boteria Torner, on donava continuïtat a un llarg llegat familiar que té els orígens a començament del segle XVIII.

–Premi Vinari Gràfiques Varias a la millor etiqueta: Vinerel·les, el projecte més personal del propietari del celler Altavins Viticultors Joan Arrufí.

–Premi Vinari Nissan al millor projecte ecològic: vins el Cep.

–Premi Vinari AGBAR a la millor iniciativa de recuperació de vinya: El projecte de recuperació de varietats autòctones de vinya de la Torre Lluvià té l’origen l’any 2018 i neix fruit de la col·laboració entre l’Ajuntament de Manresa, la fundació AMPANS, Collbaix i el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Pla de Bages, que compta amb el suport de l’INCAVI.

–Premi Vinari Banc de Sabadell a la iniciativa més innovadora: El celler Llopart, amb el viticultor i cap de producció Pere Llopart, va introduir a les seves finques una tècnica innovadora, que han anomenat “de l’empapat”, i que, amb uns clots dibuixats amb el llaurat de les finques, ha de permetre de retenir l’aigua i canalitzar-la cap on ara mateix és més necessària que mai: la mateixa planta i les seves arrels.

 

Albert Serra (1975) continua acumulant premis i ara s’ha endut la Petxina d’Or al Festival de Cinema de Sant Sebastià per Tardes de soledad, el documentari sobre la tauromàquia. En aquesta entrevista feta dimecres, Albert Serra, subscriptor de VilaWeb, i mig afeccionat als toros de petit, ens parla de París estant, on fa retocs encara al seu primer i premiat documentari. Tardes de soledad s’ha fet durant 3 anys, 14 corrides i 42 toros (incloses places de València i Castelló) i és el seguiment íntim del torero peruà Andrés Roca Rey i la seva quadrilla. Ells són els grans protagonistes, justament amb una cruenta descripció de la mort animal, enregistrada al detall, de l’obra de Serra.

Albert Serra, cineasta (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—He llegit que de petit havíeu anat als toros. A Olot?
—A Girona sobretot, tampoc no en tinc un record gaire clar. Era molt petit. També a Olot, Lloret, Sant Feliu de Guíxols.

—A casa vostra eren afeccionats als toros?
—No gaire, mon pare una mica.

—A La Razón s’han enamorat d’Albert Serra: “La càmera del català entra fins a l’habitació de l’hotel on vesteixen el torero, un moment fascinant per l’ambivalència masculí-femení.”
—Sempre s’ha dit, tradicionalment, de la corrida, que convoca l’univers masculí (força, poder, lluita, duel) però amb unes armes que són femenines (la gràcia, la dansa, el control del temps, l’espai, el moviment i el temple, el tremp) El tremp, una certa modèstia, característica bastant femenina. En tenen tots els toreros, i per això són molt cinematogràfics, molt fotogènics, perquè la seva vida depèn d’una cosa molt simple, que és estar atent al toro. Entendre quin caràcter té, com reaccionarà, si és més noble o més malparit. I això demana molta calma i molta observació. Tot el contrari del món actual, un altre petit valor, el contrast de la tauromàquia amb el món actual. Avui, que tot és sobrereacció a qualsevol estímul, a qualsevol notícia, a qualsevol cosa, la vida del torero depèn precisament de no sobrereaccionar. De tenir el temple famós. Una qualitat bastant femenina, diria jo. I el vestuari mateix, plàsticament, és un vestuari perfectament femení.

—Un altre element del film és la mort animal. Una idea en què us recreeu, he llegit.
—El toro, com els animals en general, no és conscient de la mort, i, per tant, hi ha una mirada més innocent. Els ulls reflecteixen una cosa que és diferent de l’autoconsciència dels humans. I és una cosa en què el pudor o la cosa moral hi té menys cabuda. Perquè és una espècie que no és l’ésser racional. La frontera entre la vida i la mort és això, la vida que s’escapa d’un cos o que l’abandona. I això tenia una visualització molt més poètica que en els éssers humans, que sí que són conscients de la mort i que en general crea una tensió o una autoconsciència, una tristesa.

—Per què en aquest film no hi ha plans generals?
—Vaig pensar que ja ho hem vist moltes vegades. Eren com una mica banals, vulgars, i el tema folklòric tampoc no m’interessava. Era més poder filmar aquesta relació del torero amb el toro i del torero amb la quadrilla. Hi ha molts plans en què el toro mira directament a la càmera, cosa que rarament es veu. I evitar el públic. Queda el sol, evidentment, que crea una mica d’ambient.

—La relació entre el torero i la quadrilla, quina és?
—No diré que tots els de la quadrilla són toreros frustrats, perquè a vegades hi ha gent que té més vocació de fer aquesta mena de feina, però tots participen en aquesta admiració. Només si ets torero et diuen maestro. Ell és realment qui es juga la vida amb un risc molt superior als altres.

—He llegit que us voleu desmarcar del debat de si estem a favor de la tauromàquia o en contra.
—D’alguna manera jo sento admiració pels toreros i pel toreig. I si em diguessis si hi estic a favor o en contra, si s’hagués de votar, jo hi votaria a favor. Evidentment, amb totes les excepcions, que si la gent les vol fer desaparèixer, això és l’evolució del món i la gent votant decidirà. Però, per mi, representa un grau de compromís. I posa en joc la vida i convoca uns altres elements, el sacrifici animal, el ritual. I en aquest món de plàstic en què es viu avui dia, em fascinava una mica. El documentari, però, no t’estalvia les imatges més cruentes. Sempre amb un rerefons plàstic interessant, perquè, si no, quin sentit tindria? És tota una lògica formal que es va imposant. Per tant, la idea que l’espectador hi pugui trobar alguna motivació ideològica, algun significat previ, és absurda.

—Heu fet l’obra en 3 anys, 14 corrides i heu vist morir 42 toros. De tots, hi ha algun moment que recordeu en especial?
—El que més m’impactava, cada vegada, era el valor del torero i el risc que assumia. Gairebé sempre m’espantava, i en feia bromes, i em tapava els ulls perquè tenia por que l’enganxés el toro. Em posava una mica nerviós.

—És el primer documentari que feu. Quines diferències heu trobat la ficció i el documentari?
—La metodologia del que feia ja era metodologia documental. En tant que no donava gaires instruccions als actors, sempre hi havia tres càmeres gravant, tota l’estona, càmeres petites, i so directe. Potser aquí encara era més exagerat no parlar amb els actors. La incomunicació era molt més gran encara.

—Per les crítiques que n’he llegit, és molt impactant, diuen, el so de l’alè del toro morint. El toro portava micròfon?
—No, però ho gravem tan a la vora com podem. I tots els toreros portaven micròfons sense fils. Aquesta pel·lícula no es podia fer fa tres anys perquè fa tres anys se’ls havia de canviar la pila cada vint minuts.

Albert Serra, cineasta (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Roca Rey. Per què heu triat de seguir aquest torero i no un altre?
—Havia començat gravant-ne dos i l’altre el vaig anar descartant. Roca Rey dóna més ocasió, té un caràcter especial, té molt de compromís. Dóna molt més joc en qualsevol circumstància.

—Heu treballat en tres llengües: català, francès i ara castellà.
—Evidentment, la tauromàquia és un tema majoritàriament espanyol. On succeeix l’element més tradicional i més radical, on el toro mor (a Portugal no succeeix, a França sí que succeeix, però n’hi ha menys tradició), el cor de tot això, és Espanya. No es podria fer de cap més manera.

—Roca Rey està content amb el film? L’ha vist?
—El va veure en un muntatge que no és el definitiu. Vaig tenir la sensació que no es mirava la pel·lícula com un objecte cinematogràfic, sinó analitzant la seva pròpia prestació com a torero. Ell té tres cojidas. És clar, per a nosaltres és molt bo. A ell, de gràcia, no n’hi deu fer tanta. Entén-me. A part que està tot molt amplificat. Això és un retrat molt i molt pròxim, molt íntim, i veure una pantalla gran és xocant. Amb el temps s’ha de veure quina és la relació que mantindrà amb aquesta obra.

—Què hi feu, a París?
—Retocs al documentari. Aquesta pel·lícula l’hem feta tota a París. És una coproducció francesa amb Arte. Hem estat aquí mesos i mesos i ara continuem aquí i preparem la pròxima pel·lícula, que aquesta potser t’interessarà: és sobre Rússia. L’eterna rivalitat entre Rússia i els Estats Units. Estaria ambientada al principi de la guerra d’Ucraïna amb aquesta dicotomia: és millor per al món, per al benestar del món, que Rússia com a tal, i l’ex-Unió Soviètica, com a contraposició, existeixi o no? És millor per al bé de la humanitat? Per cert, em va agradar molt l’entrevista que vas fer sobre Rússia i Ucraïna, com es diu aquest català…

—Rafael Poch!
—Aquest! Aquest dóna unes informacions a l’entrevista molt bones. Molt bones. I recomana un autor, Jacques Baud, de qui ara m’he llegit quasi tots els llibres. Baud és dels serveis secrets, representant de Suïssa a l’OTAN. L’única persona que he llegit mai que parla de tots aquests conflictes (com ara el de Rússia i Ucraïna, però també el d’Israel i Palestina) amb equanimitat. Que és una cosa molt difícil de trobar avui dia. Pensa que sóc subscriptor de VilaWeb. També de The Financial Times, d’El País, de l’Ara. Perquè la cultura s’ha de pagar, però el periodisme també!