Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Durant molts mesos es va especular sobre la possibilitat que el Tribunal Suprem espanyol presentés unes qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per mirar d’entrebancar l’aplicació de l’amnistia als dirigents independentistes condemnats o perseguits per malversació pel Primer d’Octubre. Hi havia el temor que la sala penal que presideix Manuel Marchena i que el jutge instructor Pablo Llarena volguessin ajornar-ne l’aplicació i que fessin maniobres per mantenir actives les ordres de detenció contra el president Puigdemont i la resta d’exiliats. Però la decisió que han acabat prenent és molt més dràstica: no solament mantenen actives les ordres de detenció, sinó que ni tan sols adreçaran cap pregunta al TJUE, de manera que provaran de tancar qualsevol via europea oberta i que tot el litigi es dirimeixi dins l’estat espanyol, l’única jurisdicció on saben que poden guanyar, perquè les normes les reescriuen i les reinterpreten ells, per més que violentin la voluntat del legislador a l’hora d’impulsar i aprovar una llei, tal com ha passat ara amb l’amnistia.

Marchena i Llarena diuen en els seus escrits que no cal demanar res al TJUE perquè la llei és prou clara sobre què és exclòs de l’amnistia i, segons ells, la malversació atribuïda a Puigdemont i els seus consellers sobre els preparatius del referèndum és clarament fora de l’amnistia. I per això diuen que és una qüestió “aliena a les funcions pròpies del TJUE”, que es tracta “d’una norma interna que no qüestiona la primacia del dret de la Unió”, i d’un abast que “s’ha de fixar per la jurisdicció interna i a partir de criteris d’interpretació judicial habituals, és a dir, avaluant la voluntat legislativa que la va impulsar”, entre més elements.

És xocant aquest fragment de la interlocutòria de Llarena quan parla de la importància d’avaluar la “voluntat legislativa” amb què es va impulsar la llei d’amnistia per a determinar-ne l’abast. Perquè allò que acaben fent és exactament la contrària d’aquella voluntat legislativa: construeixen tot un castell argumental per mirar de justificar que la llei exclou la malversació vinculada a l’1-O; per mirar de dir que hi va haver “enriquiment personal de caràcter patrimonial” per bé que mai no n’havien parlat en les seves resolucions sobre la causa contra l’1-O, ni tan sols en la sentència de l’octubre del 2019, tal com els recorda la magistrada Ana Ferrer, l’única veu discrepant de la sala, en un vot particular contundent que esquerda per primera vegada la unitat dels magistrats en aquesta qüestió.

De la lectura de la llei se’n desprèn “l’inequívoc propòsit legislatiu d’amnistiar l’aplicació de fons públics a la celebració dels referèndums que van tenir lloc a Catalunya els anys 2014 i 2017”, adverteix Ana Ferrer als seus companys. Però Marchena i la majoria de la sala insisteixen –com feien els fiscals rebels del Suprem que van ser apartats de la causa– que finançar l’1-O equivalia a obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial. I valgui com a exemple de la manera que tenen d’explicar-ho aquesta comparació que fa el jutge Llarena: “Perquè existeixi un benefici personal de caràcter patrimonial no cal que hi hagi un augment material i estable dels actius patrimonials de l’autor del delicte. S’obté un benefici d’aquesta naturalesa tant en adquirir béns privatius de permanència (un vehicle o un immoble) com quan s’obtenen béns d’exhauriment immediat (l’adquisició de marisc o els estupefaents, per esmentar només alguns exemples).”

És a dir, comparen el concepte de benefici personal de tipus patrimonial fugaç que significaria comprar marisc o drogues amb el de fer un referèndum, si en surten perjudicades les arques de l’estat…

I amb aquests arguments no és estrany que la magistrada Ferrer adverteixi del perill de retorçar els conceptes legals i de vulnerar el principi de legalitat “i de vigència de la norma”. Perquè buiden la llei de contingut i l’omplen amb la seva voluntat, que és fer dir al legislador allò que no diu amb el propòsit d’esbotzar l’amnistia als màxims dirigents del Primer d’Octubre. La sala del Suprem que presideix Marchena porta això tan al límit que arriba a dir que a la Comissió de Venècia ja li estava bé que s’amnistiés la malversació amb propòsit de benefici personal, i que “ha estat el legislador que ha procedit, amb l’exclusiu objectiu de perdonar el delicte pel qual compleixen condemna els responsables polítics del procés, a separar allò que hem anat entenent com a ànim de lucre”.

És com si els digués: “Si ara no els amnistiem és perquè vau voler dir massa clarament que no els volíeu amnistiar; si haguéssiu deixat el text tal com era abans de l’examen de la Comissió de Venècia, (potser) els tindríeu amnistiats.”

Mantenir Puigdemont dins l’autarquia judicial espanyola

El cas és que no apliquen l’amnistia a la malversació, que ni tan sols hi expressen dubtes. I això és important del punt de vista de la seva estratègia: perquè això els fa prendre la decisió de no aixecar les ordres de detenció. La llei diu, en l’article quart, que restaran sense efecte les ordres de detenció “a les persones a qui resulti d’aplicació aquesta llei”, i que s’hauran d’aixecar per més que hi hagi la suspensió del procediment judicial per la presentació d’una pre-judicial. Però el Suprem ni els considera persones a qui s’hagi d’aplicar l’amnistia per la malversació ni pregunta res al TJUE. I a qui sí que considera que s’aplicaria l’amnistia, que és Marta Rovira per la desobediència, sí que li aixequen l’ordre de detenció per més que es proposin de fer una pregunta d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional.

D’aquesta manera, tot esquivant una vegada més el propòsit de la llei, és a dir, que les ordres de detenció ja les haurien d’haver retirades quan la llei va entrar en vigor, ara fa tres setmanes, els jutges del Suprem mantenen l’amenaça de detenció contra Puigdemont, Puig i Comín i, a més, els tallen la via d’auxili europea en cas que pretenguessin de travessar la frontera i de tornar a Catalunya amb les ordres de detenció encara vigents.

Perquè sense un procediment pre-judicial obert al TJUE per part del Suprem, Puigdemont no podria demanar mesures cautelars de llibertat en cas de detenció a l’alt tribunal europeu. El Suprem reté així el control absolut sobre la llibertat deambulatòria de Puigdemont, ara ja sense la immunitat associada a la condició d’eurodiputat però sense gosar, això sí, d’enviar cap euroordre nova contra ell ni contra cap altre exiliat català. Perquè saben, arran de la sentència del TJUE del 31 de gener del 2023 sobre el GOI, que molt probablement la perdrien.

En tenen prou de mantenir l’amenaça real i viva sobre el president i els exiliats en cas de voler tornar. I juguen amb això, i amb el fet que tot plegat acabi en darrera instància en mans del Tribunal Constitucional espanyol. Amb aquest pla del Suprem, a Puigdemont i a la resta d’exiliats els resta el recurs d’empara al Tribunal Constitucional (previs recursos interns al Suprem que no és pas previsible que prosperin) perquè els sigui aplicada la llei correctament i perquè els aixequin les ordres de detenció. És un camí que pot ser relativament llarg, de força mesos, i pot no encaixar amb el calendari per al retorn i per a una possible investidura que Puigdemont pugui tenir al cap, ni ara ni en cas de repetició electoral.

I en cas de detenció?

Puigdemont pot tibar la situació amb un retorn, tal com va anunciar, en el moment que hi hagi una sessió d’investidura, sigui de qui sigui. Ara, amb aquesta argúcia del Suprem per fer dir a la llei allò que no diu, podria reeixir, per exemple, la presentació d’un habeas corpus en el cas hipotètic que Puigdemont fos detingut si tornés amb les ordres de detenció vigents? Quin jutge podria entendre que és retingut i privat de llibertat de manera il·legal vista la interpretació de la llei que fa el Suprem? Qui gosaria? I en darrera instància, novament, hi hauria el recurs d’empara al Tribunal Constitucional.

Tot restaria a les mans de la institució presidida per Cándido Conde-Pumpido, un home del PSOE, enemic declarat de Manuel Marchena. Un Tribunal Constitucional amb majoria dita progressista que hauria de ser, teòricament, guardià de la lletra de la llei tal com ha estat concebuda, que per alguna cosa els partits independentistes es van acabar empassant les línies vermelles dels socialistes espanyols. La qüestió serà veure si haurà servit per a res, o per a acabar de revestir la presó judicial per a l’independentisme que ja fa anys que la cúpula judicial espanyola ha construït.

Durant molts mesos es va especular sobre la possibilitat que el Tribunal Suprem espanyol presentés unes qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per mirar d’entrebancar l’aplicació de l’amnistia als dirigents independentistes condemnats o perseguits per malversació pel Primer d’Octubre. Hi havia el temor que la sala penal que presideix Manuel Marchena i que el jutge instructor Pablo Llarena volguessin ajornar-ne l’aplicació i que fessin maniobres per mantenir actives les ordres de detenció contra el president Puigdemont i la resta d’exiliats. Però la decisió que han acabat prenent és molt més dràstica: no solament mantenen actives les ordres de detenció, sinó que ni tan sols adreçaran cap pregunta al TJUE, de manera que provaran de tancar qualsevol via europea oberta i que tot el litigi es dirimeixi dins l’estat espanyol, l’única jurisdicció on saben que poden guanyar, perquè les normes les reescriuen i les reinterpreten ells, per més que violentin la voluntat del legislador a l’hora d’impulsar i aprovar una llei, tal com ha passat ara amb l’amnistia.

Marchena i Llarena diuen en els seus escrits que no cal demanar res al TJUE perquè la llei és prou clara sobre què és exclòs de l’amnistia i, segons ells, la malversació atribuïda a Puigdemont i els seus consellers sobre els preparatius del referèndum és clarament fora de l’amnistia. I per això diuen que és una qüestió “aliena a les funcions pròpies del TJUE”, que es tracta “d’una norma interna que no qüestiona la primacia del dret de la Unió”, i d’un abast que “s’ha de fixar per la jurisdicció interna i a partir de criteris d’interpretació judicial habituals, és a dir, avaluant la voluntat legislativa que la va impulsar”, entre més elements.

És xocant aquest fragment de la interlocutòria de Llarena quan parla de la importància d’avaluar la “voluntat legislativa” amb què es va impulsar la llei d’amnistia per a determinar-ne l’abast. Perquè allò que acaben fent és exactament la contrària d’aquella voluntat legislativa: construeixen tot un castell argumental per mirar de justificar que la llei exclou la malversació vinculada a l’1-O; per mirar de dir que hi va haver “enriquiment personal de caràcter patrimonial” per bé que mai no n’havien parlat en les seves resolucions sobre la causa contra l’1-O, ni tan sols en la sentència de l’octubre del 2019, tal com els recorda la magistrada Ana Ferrer, l’única veu discrepant de la sala, en un vot particular contundent que esquerda per primera vegada la unitat dels magistrats en aquesta qüestió.

De la lectura de la llei se’n desprèn “l’inequívoc propòsit legislatiu d’amnistiar l’aplicació de fons públics a la celebració dels referèndums que van tenir lloc a Catalunya els anys 2014 i 2017”, adverteix Ana Ferrer als seus companys. Però Marchena i la majoria de la sala insisteixen –com feien els fiscals rebels del Suprem que van ser apartats de la causa– que finançar l’1-O equivalia a obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial. I valgui com a exemple de la manera que tenen d’explicar-ho aquesta comparació que fa el jutge Llarena: “Perquè existeixi un benefici personal de caràcter patrimonial no cal que hi hagi un augment material i estable dels actius patrimonials de l’autor del delicte. S’obté un benefici d’aquesta naturalesa tant en adquirir béns privatius de permanència (un vehicle o un immoble) com quan s’obtenen béns d’exhauriment immediat (l’adquisició de marisc o els estupefaents, per esmentar només alguns exemples).”

És a dir, comparen el concepte de benefici personal de tipus patrimonial fugaç que significaria comprar marisc o drogues amb el de fer un referèndum, si en surten perjudicades les arques de l’estat…

I amb aquests arguments no és estrany que la magistrada Ferrer adverteixi del perill de retorçar els conceptes legals i de vulnerar el principi de legalitat “i de vigència de la norma”. Perquè buiden la llei de contingut i l’omplen amb la seva voluntat, que és fer dir al legislador allò que no diu amb el propòsit d’esbotzar l’amnistia als màxims dirigents del Primer d’Octubre. La sala del Suprem que presideix Marchena porta això tan al límit que arriba a dir que a la Comissió de Venècia ja li estava bé que s’amnistiés la malversació amb propòsit de benefici personal, i que “ha estat el legislador que ha procedit, amb l’exclusiu objectiu de perdonar el delicte pel qual compleixen condemna els responsables polítics del procés, a separar allò que hem anat entenent com a ànim de lucre”.

És com si els digués: “Si ara no els amnistiem és perquè vau voler dir massa clarament que no els volíeu amnistiar; si haguéssiu deixat el text tal com era abans de l’examen de la Comissió de Venècia, (potser) els tindríeu amnistiats.”

Mantenir Puigdemont dins l’autarquia judicial espanyola

El cas és que no apliquen l’amnistia a la malversació, que ni tan sols hi expressen dubtes. I això és important del punt de vista de la seva estratègia: perquè això els fa prendre la decisió de no aixecar les ordres de detenció. La llei diu, en l’article quart, que restaran sense efecte les ordres de detenció “a les persones a qui resulti d’aplicació aquesta llei”, i que s’hauran d’aixecar per més que hi hagi la suspensió del procediment judicial per la presentació d’una pre-judicial. Però el Suprem ni els considera persones a qui s’hagi d’aplicar l’amnistia per la malversació ni pregunta res al TJUE. I a qui sí que considera que s’aplicaria l’amnistia, que és Marta Rovira per la desobediència, sí que li aixequen l’ordre de detenció per més que es proposin de fer una pregunta d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional.

D’aquesta manera, tot esquivant una vegada més el propòsit de la llei, és a dir, que les ordres de detenció ja les haurien d’haver retirades quan la llei va entrar en vigor, ara fa tres setmanes, els jutges del Suprem mantenen l’amenaça de detenció contra Puigdemont, Puig i Comín i, a més, els tallen la via d’auxili europea en cas que pretenguessin de travessar la frontera i de tornar a Catalunya amb les ordres de detenció encara vigents.

Perquè sense un procediment pre-judicial obert al TJUE per part del Suprem, Puigdemont no podria demanar mesures cautelars de llibertat en cas de detenció a l’alt tribunal europeu. El Suprem reté així el control absolut sobre la llibertat deambulatòria de Puigdemont, ara ja sense la immunitat associada a la condició d’eurodiputat però sense gosar, això sí, d’enviar cap euroordre nova contra ell ni contra cap altre exiliat català. Perquè saben, arran de la sentència del TJUE del 31 de gener del 2023 sobre el GOI, que molt probablement la perdrien.

En tenen prou de mantenir l’amenaça real i viva sobre el president i els exiliats en cas de voler tornar. I juguen amb això, i amb el fet que tot plegat acabi en darrera instància en mans del Tribunal Constitucional espanyol. Amb aquest pla del Suprem, a Puigdemont i a la resta d’exiliats els resta el recurs d’empara al Tribunal Constitucional (previs recursos interns al Suprem que no és pas previsible que prosperin) perquè els sigui aplicada la llei correctament i perquè els aixequin les ordres de detenció. És un camí que pot ser relativament llarg, de força mesos, i pot no encaixar amb el calendari per al retorn i per a una possible investidura que Puigdemont pugui tenir al cap, ni ara ni en cas de repetició electoral.

I en cas de detenció?

Puigdemont pot tibar la situació amb un retorn, tal com va anunciar, en el moment que hi hagi una sessió d’investidura, sigui de qui sigui. Ara, amb aquesta argúcia del Suprem per fer dir a la llei allò que no diu, podria reeixir, per exemple, la presentació d’un habeas corpus en el cas hipotètic que Puigdemont fos detingut si tornés amb les ordres de detenció vigents? Quin jutge podria entendre que és retingut i privat de llibertat de manera il·legal vista la interpretació de la llei que fa el Suprem? Qui gosaria? I en darrera instància, novament, hi hauria el recurs d’empara al Tribunal Constitucional.

Tot restaria a les mans de la institució presidida per Cándido Conde-Pumpido, un home del PSOE, enemic declarat de Manuel Marchena. Un Tribunal Constitucional amb majoria dita progressista que hauria de ser, teòricament, guardià de la lletra de la llei tal com ha estat concebuda, que per alguna cosa els partits independentistes es van acabar empassant les línies vermelles dels socialistes espanyols. La qüestió serà veure si haurà servit per a res, o per a acabar de revestir la presó judicial per a l’independentisme que ja fa anys que la cúpula judicial espanyola ha construït.

Ara feia molts anys que Dani de la Orden no filmava en català. D’ençà de Barcelona, nit d’hivern s’havia passat al castellà. Però aquest cap de setmana ha estrenat al cinema Casa en flames, el seu nou film, ambientat a la Costa Brava i enregistrat en català, encara que amb força presència del castellà. De moment, l’estrena ha estat tot un èxit i ha aconseguit d’entrar al rànquing de les més vistes d’aquests dies. Una victòria per al cinema en català, encara que no lluny de la polèmica. Una vegada més, el film ha estat doblat al castellà i en algunes zones del país no es podrà veure en la versió original. Parlem de tot plegat amb el director, Dani de la Orden.

—Fa uns quants dies, el productor Tono Folguera piulava: “Demà s’estrena Casa en flames, de Dani de la Orden, una pel·lícula preciosa, rius (molt), plores (una mica), actors extraordinaris, excel·lent guió i molt, molt ben rodada. Si no rebenta la taquilla, ja cal que com a país amb llengua pròpia ens ho fem mirar. Ja ho veurem! Aneu al cine!”
—És un missatge molt bonic. En Tono és una persona que respecto i admiro moltíssim. Encara que, sobre aquest aspecte polític, no sé si en sé prou, per opinar. No en sé, ni de política, ni de quin país som… Però entenc que en Tono vol dir que tenim una pel·lícula catalana, popular, amb una bona història i pensada per a un públic molt ampli. No és una pel·lícula de nínxol, que pot fer més mandra de veure, sinó que és una pel·lícula divertida i emocionant. Té molts ingredients perquè agradi a tothom. I a més, és feta en català, l’idioma d’aquí. No deixa de ser una pel·lícula que passa a la Costa Brava. Parlem dels pijos catalans, per tant, és lògic que parlin català. Expliquem la realitat d’un lloc, on es parla aquesta llengua.

—Per això heu decidit de tornar a filmar en català… La pel·lícula us ho exigia?
—No ha estat una decisió conscient. És a dir, no vaig pensar: “Vull que la següent pel·lícula sigui en català.” Però quan vam tenir la idea d’aquesta pel·lícula, de seguida ho vaig tenir clar. Era el més lògic. A més, és una barreja, també hi ha personatges que parlen en castellà. Si féssim una pel·lícula que passa a Barcelona i tothom hi parlés sempre en castellà, crec que no seria realista. Si més no, no seria la meva realitat. La meva realitat és el català, la barreja. I això és el que intento reflectir en la pel·lícula.

—Malgrat tot, el film ha estat doblat íntegrament al castellà. L’altre dia en parlava amb la Maria Rodríguez, una de les actrius, que em deia que no entenia per què s’havien de doblar les pel·lícules del català al castellà.
—Entenc el que diu la Maria, però com a director he d’escoltar tots els bàndols. Precisament, avui ho he parlat amb un dels productors. Els cinemes d’Espanya, que no estan tan centrats en el cinema d’autor, com ara sí que ho són els Verdi o els Renoir de Barcelona, exigeixen les pel·lícules doblades al castellà. Diuen que a la gent li agrada de veure les pel·lícules doblades, que si són amb subtítols, no hi van. També s’ha de dir que això ha fet que tinguem un doblatge fantàstic. He consumit pel·lícules doblades tota la vida, fins i tot avui, quan estic cansat em poso una pel·lícula doblada. Ara, entenc que per a un actor, si pensa en la part artística, és més complicat. S’han passat hores buscant matisos en la interpretació. I més en una pel·lícula com aquesta, que és molt d’actors. De sobte, ho han de doblar tot plegat en un estudi, fredament, sense la veritat del moment… Entenc que pensin que han treballat molt per fer certes coses, i que amb el doblatge es perd un percentatge molt alt de la seva actuació. Entenc totes dues bandes, però no sé trobar la solució perquè tothom estigui content. Per mi, és ideal veure una pel·lícula en versió original amb subtítols. Però no a tothom li agrada o sap gaudir-ne… Hi ha cinemes que ens diuen que la posarien en versió original, però que si no la posen en versió doblada, no hi anirà ningú. És complicat.

—Per tant, no podeu decidir en quin idioma es veu? Ahir llegia algú que es queixava que al País Valencià no es podrà veure en català.
—Sí, és així, no es podrà veure en català. No hi podem fer res. Al final el públic decanta la balança cap a on vol les coses. Sí que crec que aquesta pel·lícula que és bastant bilingüe perquè hi tens tant Macarena García com Alberto San Juan, que actuen en castellà. Seria interessant de veure-la en versió original. Crec que es pot gaudir veient-la en versió original. Però, és clar, si la gent la vol doblada, ho hem d’oferir, encara que es perdin matisos preciosos. Hem fet cinc anys de feina, assajant i buscant les paraules adients, la rima de les escenes… Això es perd, i és una llàstima.

—Entrem en la història. Podríem dir que tracta d’una família que s’estima molt, però que no s’estima bé?
—És això. S’estimen molt, però no ho saben fer bé. S’estimen, per exemple, des de la toxicitat. El personatge de l’Enric Auquer és un narcisista victimista, només pensa en ell, en com se sent. I si tu no estàs a l’altura pel que fa al seu amor, et fa un numeret i et munta una situació molt extrema. La mare estima des de l’òptica que se sent oblidada i sola. Estima des del reclam, vol tornar a ser el centre que va ser de la família. En canvi, el pare estima des del punt de vista que ja ha fet tot el que havia de fer, que ja ha fet la seva feina. El personatge de la filla, interpretat per la Maria Rodríguez, estima des de la ràbia. És una mare que estima molt els seus fills, però té el rol de sergent, ha de posar els límits als petits. I, al final, acaba fent de dolenta de la pel·lícula. És una figura complicada. Fer de policia dolent acaba esgotant-la. Fins i tot, hi ha un moment que li genera rebuig cap als seus fills. Hi ha un moment de la pel·lícula que diu: “Crec que no m’estimo la meva família.” És una mare increïble i se sent malament perquè sent rebuig pels seus, perquè no pot més.

—Al final, tot plegat fa que l’espectador se senti reflectit amb algú d’aquesta família. Tot i que no sé si és gaire bo, que ens sentim interpel·lats per aquests personatges.
—Aquests dies em trobo que molta gent em diu que és la meva pel·lícula més personal, i, és clar, m’espanto, perquè els personatges són tots uns fills de puta… Però si traiem la part més extrema, que per això és una pel·lícula, i tot és elevat al màxim, crec que tots hem estat una mica victimistes o tòxics alguna vegada quan hem estat en una relació que no era igual. A ningú li agrada sentir que estima més que l’altra persona. Si no tens la seguretat molt ben posada, pots descarrilar una mica. Hi ha molts pares que senten que han donat molt, però no reben el que han donat. I tots tenim pares i mares que ens treuen de polleguera, les famílies perfectes no existeixen. I, per tant, quan la gent em diu que hi ha vist el seu pare o la seva mare, no significa que siguin exactament com a la pel·lícula, sinó que hi ha coses que els els han recordat. Totes les famílies callen moltes coses.

—Tots semblem famílies perfectes, però després…
—Tant de bo hi hagués més famílies que tinguessin prou maduresa emocional per a poder-se dir: “Això que has fet m’ha molestat, parlem-ne. Establim un diàleg bidireccional en què tu expliques les teves queixes, i jo les meves, i així arribem a un acord, en què la meva manera de ser no et faci infeliç, i jo no senti que renuncio a res.” Tant de bo poguéssim parlar les coses sense arribar al conflicte. Amb la meva parella, ho intentem. Crec que és millor poder dir: “Estic enfadat, em passa això…” Parlar-ho tot és molt sa.

—La mare, interpretada per Emma Vilarasau, és qui té un paper més important. Vol recuperar la família com sigui.
—Sí, exactament. El que és bonic és que és un objectiu que ni ella sap, i que l’espectador va entenent a mesura que avança la història. Té una estructura estranya. Durant bona part de la pel·lícula en desconeixem l’objectiu. D’alguna manera, volia generar més preguntes que respostes.

—Com dèiem, Vilarasau n’és la gran protagonista. I, quan la veus brillar, et demanes com pot ser que fes onze anys que cap director de cinema no li hagués ofert cap paper.
—Ella mateixa ho diu, això potser s’hauria de preguntar als productors. Ningú s’ho explica. També ha fet molt de teatre, de manera que segurament no ho pot compaginar. De vegades el talent no és directament proporcional al volum de feina que tens. Per sort, no ha parat de fer teatre. De fet, la tenia el cap perquè l’havia vist a L’oreneta i Tots eren fills meus. Va fer una feina increïble. No sé per què els altres no li han trucat, a mi sí que em va venir al cap quan vaig decidir de fer aquesta pel·lícula, i li vaig voler fer un càsting.

Ara feia molts anys que Dani de la Orden no filmava en català. D’ençà de Barcelona, nit d’hivern s’havia passat al castellà. Però aquest cap de setmana ha estrenat al cinema Casa en flames, el seu nou film, ambientat a la Costa Brava i enregistrat en català, encara que amb força presència del castellà. De moment, l’estrena ha estat tot un èxit i ha aconseguit d’entrar al rànquing de les més vistes d’aquests dies. Una victòria per al cinema en català, encara que no lluny de la polèmica. Una vegada més, el film ha estat doblat al castellà i en algunes zones del país no es podrà veure en la versió original. Parlem de tot plegat amb el director, Dani de la Orden.

—Fa uns quants dies, el productor Tono Folguera piulava: “Demà s’estrena Casa en flames, de Dani de la Orden, una pel·lícula preciosa, rius (molt), plores (una mica), actors extraordinaris, excel·lent guió i molt, molt ben rodada. Si no rebenta la taquilla, ja cal que com a país amb llengua pròpia ens ho fem mirar. Ja ho veurem! Aneu al cine!”
—És un missatge molt bonic. En Tono és una persona que respecto i admiro moltíssim. Encara que, sobre aquest aspecte polític, no sé si en sé prou, per opinar. No en sé, ni de política, ni de quin país som… Però entenc que en Tono vol dir que tenim una pel·lícula catalana, popular, amb una bona història i pensada per a un públic molt ampli. No és una pel·lícula de nínxol, que pot fer més mandra de veure, sinó que és una pel·lícula divertida i emocionant. Té molts ingredients perquè agradi a tothom. I a més, és feta en català, l’idioma d’aquí. No deixa de ser una pel·lícula que passa a la Costa Brava. Parlem dels pijos catalans, per tant, és lògic que parlin català. Expliquem la realitat d’un lloc, on es parla aquesta llengua.

—Per això heu decidit de tornar a filmar en català… La pel·lícula us ho exigia?
—No ha estat una decisió conscient. És a dir, no vaig pensar: “Vull que la següent pel·lícula sigui en català.” Però quan vam tenir la idea d’aquesta pel·lícula, de seguida ho vaig tenir clar. Era el més lògic. A més, és una barreja, també hi ha personatges que parlen en castellà. Si féssim una pel·lícula que passa a Barcelona i tothom hi parlés sempre en castellà, crec que no seria realista. Si més no, no seria la meva realitat. La meva realitat és el català, la barreja. I això és el que intento reflectir en la pel·lícula.

—Malgrat tot, el film ha estat doblat íntegrament al castellà. L’altre dia en parlava amb la Maria Rodríguez, una de les actrius, que em deia que no entenia per què s’havien de doblar les pel·lícules del català al castellà.
—Entenc el que diu la Maria, però com a director he d’escoltar tots els bàndols. Precisament, avui ho he parlat amb un dels productors. Els cinemes d’Espanya, que no estan tan centrats en el cinema d’autor, com ara sí que ho són els Verdi o els Renoir de Barcelona, exigeixen les pel·lícules doblades al castellà. Diuen que a la gent li agrada de veure les pel·lícules doblades, que si són amb subtítols, no hi van. També s’ha de dir que això ha fet que tinguem un doblatge fantàstic. He consumit pel·lícules doblades tota la vida, fins i tot avui, quan estic cansat em poso una pel·lícula doblada. Ara, entenc que per a un actor, si pensa en la part artística, és més complicat. S’han passat hores buscant matisos en la interpretació. I més en una pel·lícula com aquesta, que és molt d’actors. De sobte, ho han de doblar tot plegat en un estudi, fredament, sense la veritat del moment… Entenc que pensin que han treballat molt per fer certes coses, i que amb el doblatge es perd un percentatge molt alt de la seva actuació. Entenc totes dues bandes, però no sé trobar la solució perquè tothom estigui content. Per mi, és ideal veure una pel·lícula en versió original amb subtítols. Però no a tothom li agrada o sap gaudir-ne… Hi ha cinemes que ens diuen que la posarien en versió original, però que si no la posen en versió doblada, no hi anirà ningú. És complicat.

—Per tant, no podeu decidir en quin idioma es veu? Ahir llegia algú que es queixava que al País Valencià no es podrà veure en català.
—Sí, és així, no es podrà veure en català. No hi podem fer res. Al final el públic decanta la balança cap a on vol les coses. Sí que crec que aquesta pel·lícula que és bastant bilingüe perquè hi tens tant Macarena García com Alberto San Juan, que actuen en castellà. Seria interessant de veure-la en versió original. Crec que es pot gaudir veient-la en versió original. Però, és clar, si la gent la vol doblada, ho hem d’oferir, encara que es perdin matisos preciosos. Hem fet cinc anys de feina, assajant i buscant les paraules adients, la rima de les escenes… Això es perd, i és una llàstima.

—Entrem en la història. Podríem dir que tracta d’una família que s’estima molt, però que no s’estima bé?
—És això. S’estimen molt, però no ho saben fer bé. S’estimen, per exemple, des de la toxicitat. El personatge de l’Enric Auquer és un narcisista victimista, només pensa en ell, en com se sent. I si tu no estàs a l’altura pel que fa al seu amor, et fa un numeret i et munta una situació molt extrema. La mare estima des de l’òptica que se sent oblidada i sola. Estima des del reclam, vol tornar a ser el centre que va ser de la família. En canvi, el pare estima des del punt de vista que ja ha fet tot el que havia de fer, que ja ha fet la seva feina. El personatge de la filla, interpretat per la Maria Rodríguez, estima des de la ràbia. És una mare que estima molt els seus fills, però té el rol de sergent, ha de posar els límits als petits. I, al final, acaba fent de dolenta de la pel·lícula. És una figura complicada. Fer de policia dolent acaba esgotant-la. Fins i tot, hi ha un moment que li genera rebuig cap als seus fills. Hi ha un moment de la pel·lícula que diu: “Crec que no m’estimo la meva família.” És una mare increïble i se sent malament perquè sent rebuig pels seus, perquè no pot més.

—Al final, tot plegat fa que l’espectador se senti reflectit amb algú d’aquesta família. Tot i que no sé si és gaire bo, que ens sentim interpel·lats per aquests personatges.
—Aquests dies em trobo que molta gent em diu que és la meva pel·lícula més personal, i, és clar, m’espanto, perquè els personatges són tots uns fills de puta… Però si traiem la part més extrema, que per això és una pel·lícula, i tot és elevat al màxim, crec que tots hem estat una mica victimistes o tòxics alguna vegada quan hem estat en una relació que no era igual. A ningú li agrada sentir que estima més que l’altra persona. Si no tens la seguretat molt ben posada, pots descarrilar una mica. Hi ha molts pares que senten que han donat molt, però no reben el que han donat. I tots tenim pares i mares que ens treuen de polleguera, les famílies perfectes no existeixen. I, per tant, quan la gent em diu que hi ha vist el seu pare o la seva mare, no significa que siguin exactament com a la pel·lícula, sinó que hi ha coses que els els han recordat. Totes les famílies callen moltes coses.

—Tots semblem famílies perfectes, però després…
—Tant de bo hi hagués més famílies que tinguessin prou maduresa emocional per a poder-se dir: “Això que has fet m’ha molestat, parlem-ne. Establim un diàleg bidireccional en què tu expliques les teves queixes, i jo les meves, i així arribem a un acord, en què la meva manera de ser no et faci infeliç, i jo no senti que renuncio a res.” Tant de bo poguéssim parlar les coses sense arribar al conflicte. Amb la meva parella, ho intentem. Crec que és millor poder dir: “Estic enfadat, em passa això…” Parlar-ho tot és molt sa.

—La mare, interpretada per Emma Vilarasau, és qui té un paper més important. Vol recuperar la família com sigui.
—Sí, exactament. El que és bonic és que és un objectiu que ni ella sap, i que l’espectador va entenent a mesura que avança la història. Té una estructura estranya. Durant bona part de la pel·lícula en desconeixem l’objectiu. D’alguna manera, volia generar més preguntes que respostes.

—Com dèiem, Vilarasau n’és la gran protagonista. I, quan la veus brillar, et demanes com pot ser que fes onze anys que cap director de cinema no li hagués ofert cap paper.
—Ella mateixa ho diu, això potser s’hauria de preguntar als productors. Ningú s’ho explica. També ha fet molt de teatre, de manera que segurament no ho pot compaginar. De vegades el talent no és directament proporcional al volum de feina que tens. Per sort, no ha parat de fer teatre. De fet, la tenia el cap perquè l’havia vist a L’oreneta i Tots eren fills meus. Va fer una feina increïble. No sé per què els altres no li han trucat, a mi sí que em va venir al cap quan vaig decidir de fer aquesta pel·lícula, i li vaig voler fer un càsting.

Aquesta setmana serà frenètica per tot l’estat francès, sobretot per al Rassemblement National de Marine Le Pen i per al Nou Front Popular, l’àmplia coalició d’esquerra. Entre tots dos –amb un 33,3% dels vots els primers i un 28,6% els segons– han fet miques la ja feble majoria que fins ara donava marge a Emmanuel Macron. Tot i que aquests darrers mesos la governabilitat ja era complicada i l’entorn polític liberal feia aigües pertot arreu, ara el cop és encara més dur: la majoria presidencial ha baixat fins al 21% del vot. La primera certesa és que el pròxim primer ministre no serà Gabriel Attal, el jove ungit per Macron fa tan sols mig any. La premsa francesa i la internacional ja proclamen amb titulars grandiloqüents la mort del “macronisme”. Els estrategs del seu espai ja li cerquen substitut per al 2027. Els crítics el renyen per haver jugat amb el destí de l’estat francès avançant les eleccions. L’acusen d’haver-se fet petit en una bombolla. L’oposició li retreu que hagi perdut contacte amb la societat. N’hi ha que gosen demanar-se si dimitirà, tot i que ell ha dit que no plegaria fos quin fos el resultat. És un enterrament en directe en presència del finat, que encara respira.

Tot esperant el segon adveniment de Marine Le Pen

Les exèquies, però, encara duraran tres anys, fins a les pròximes presidencials, i la setmana vinent encara s’ha de resoldre qui vetllarà el polític fins el 2027. El candidat de l’extrema dreta, Jordan Bardella, i el portaveu dels insubmisos, Jean-Luc Mélenchon, posen tota la carn a la graella per empènyer els votants a triar entre els seus dos blocs. Després d’haver neutralitzat el president, ara no volen que el macronisme pugui condicionar l’agenda política de la legislatura que s’obre. Tots dos demanen una majoria absoluta com a única opció possible per a evitar que governi l’altre. Demanen màniga ampla per evitar el col·lapse institucional d’una assemblea ingovernable. Bardella, que és traçut sembrant zitzània, ha demanat un cara a cara amb Mélenchon, cosa que ha causat enrenou dins el Nou Front Popular. Els conservadors i l’extrema dreta fan servir l’espantall que Mélenchon, la figura més polèmica de la coalició d’esquerres, pot ser primer ministre, tot i que molts dels seus companys de candidatura ho han desmentit obertament perquè no genera consens. Mélenchon diu que Bardella s’haurà d’encarar amb un altre insubmís, i, en canvi, la dirigent dels ecologistes, Marine Tondelier, diu que ara li toca a ella.

També hi ha un clima creixent de discrepàncies internes entre els aliats de Macron. En el seu cas, la font del conflicte és a qui donaran suport per a la segona volta en aquelles circumscripcions en què els seus candidats hagin obtingut la tercera posició –o la quarta. El primer ministre Attal va dir ahir que l’objectiu principal havia de ser de barrar el pas a l’extrema dreta, tot insinuant que preferiria que es donés suport als candidats del front d’esquerres. Va arribar a parlar de deure moral. Unes altres figures autoritzades, com ara el seu propi ministre de Finances, Bruno Le Maire, que ja abans de diumenge havia equiparat l’extrema dreta i els insubmisos, ha sortit a dir que per ell no hi havia jerarquia i que totes dues opcions són igual de dolentes. Le Maire ha demanat que els seus votants votessin candidats “del camp socialdemòcrata” a la segona volta si no n’hi havia cap de la majoria presidencial, però n’excloïa els insubmisos de Mélenchon, als quals troba massa radicalitzats. També van fer-ho ahir l’ex-ministre François Bayrou i l’ex-primer ministre Édouard Philippe, aliat de la majoria presidencial, que va demanar que cap vot no se n’anés cap a la França Insubmisa ni cap al Rassemblement National.

L’extrema dreta té pràcticament assegurats tres dels quatre escons a Catalunya

A la segona volta, hi passen tots els candidats que han superat el 12,5% del vot, i això, en les legislatives amb més participació en gairebé quatre dècades, ha convertit aquesta discrepància subterrània entre Attal, Le Maire i uns altres en una qüestió central, perquè, extraordinàriament, hi ha 301 circumscripcions en què han passat matemàticament de fase tres candidats en lloc de dos –i, en 5 més, n’han passat 4. La resposta més veloç va ser la de la coalició d’esquerres, que va anunciar que retiraria els seus candidats allà on haguessin estat tercers, amb l’objectiu de posar bastons a les rodes al Rassemblement National. En la seva compareixença, Attal també va demanar diumenge als candidats de la coalició presidencial que retiressin les candidatures en el mateix supòsit. Tanmateix, en el cas dels macronistes, la divisió interna sobre la conveniència de fer-ho i el component local de la decisió poden enterbolir aquesta retirada. Segons el recompte del diari Le Monde, ara com ara hi ha prop de 173 candidats que han renunciat a presentar-se a la segona volta. La resta encara tenen unes hores per a decidir-ho, però no és clar que, entre els liberals, tots acabin acatant l’ordre de dalt.

La complexitat d’aquest trencaclosques de candidats i vets encreuats encara fa més probable que la situació després de la segona volta sigui de paràlisi institucional. Cap de les opcions que es van posant damunt la taula no preveu una direcció plàcida. Bardella podria aspirar a governar una coalició més enllà del Rassemblement National amb la part dels Republicans que s’hi ha anat acostant aquestes darreres setmanes. Macron podria provar també de nomenar algú d’aquest “camp socialdemòcrata” a què es referia Le Maire, configurant una mena de centre-esquerra poc ambiciós que servís per a anar tirant. I hi hauria l’opció d’un govern més aviat tecnòcrata, provisional. El símptoma més evident que l’estat francès s’encamina a l’excepcionalitat és que totes les opcions semblen tant probables com improbables.

Milers de manifestants surten al carrer, després dels resultats, en suport del Nou Front Popular

Aquesta setmana serà frenètica per tot l’estat francès, sobretot per al Rassemblement National de Marine Le Pen i per al Nou Front Popular, l’àmplia coalició d’esquerra. Entre tots dos –amb un 33,3% dels vots els primers i un 28,6% els segons– han fet miques la ja feble majoria que fins ara donava marge a Emmanuel Macron. Tot i que aquests darrers mesos la governabilitat ja era complicada i l’entorn polític liberal feia aigües pertot arreu, ara el cop és encara més dur: la majoria presidencial ha baixat fins al 21% del vot. La primera certesa és que el pròxim primer ministre no serà Gabriel Attal, el jove ungit per Macron fa tan sols mig any. La premsa francesa i la internacional ja proclamen amb titulars grandiloqüents la mort del “macronisme”. Els estrategs del seu espai ja li cerquen substitut per al 2027. Els crítics el renyen per haver jugat amb el destí de l’estat francès avançant les eleccions. L’acusen d’haver-se fet petit en una bombolla. L’oposició li retreu que hagi perdut contacte amb la societat. N’hi ha que gosen demanar-se si dimitirà, tot i que ell ha dit que no plegaria fos quin fos el resultat. És un enterrament en directe en presència del finat, que encara respira.

Tot esperant el segon adveniment de Marine Le Pen

Les exèquies, però, encara duraran tres anys, fins a les pròximes presidencials, i la setmana vinent encara s’ha de resoldre qui vetllarà el polític fins el 2027. El candidat de l’extrema dreta, Jordan Bardella, i el portaveu dels insubmisos, Jean-Luc Mélenchon, posen tota la carn a la graella per empènyer els votants a triar entre els seus dos blocs. Després d’haver neutralitzat el president, ara no volen que el macronisme pugui condicionar l’agenda política de la legislatura que s’obre. Tots dos demanen una majoria absoluta com a única opció possible per a evitar que governi l’altre. Demanen màniga ampla per evitar el col·lapse institucional d’una assemblea ingovernable. Bardella, que és traçut sembrant zitzània, ha demanat un cara a cara amb Mélenchon, cosa que ha causat enrenou dins el Nou Front Popular. Els conservadors i l’extrema dreta fan servir l’espantall que Mélenchon, la figura més polèmica de la coalició d’esquerres, pot ser primer ministre, tot i que molts dels seus companys de candidatura ho han desmentit obertament perquè no genera consens. Mélenchon diu que Bardella s’haurà d’encarar amb un altre insubmís, i, en canvi, la dirigent dels ecologistes, Marine Tondelier, diu que ara li toca a ella.

També hi ha un clima creixent de discrepàncies internes entre els aliats de Macron. En el seu cas, la font del conflicte és a qui donaran suport per a la segona volta en aquelles circumscripcions en què els seus candidats hagin obtingut la tercera posició –o la quarta. El primer ministre Attal va dir ahir que l’objectiu principal havia de ser de barrar el pas a l’extrema dreta, tot insinuant que preferiria que es donés suport als candidats del front d’esquerres. Va arribar a parlar de deure moral. Unes altres figures autoritzades, com ara el seu propi ministre de Finances, Bruno Le Maire, que ja abans de diumenge havia equiparat l’extrema dreta i els insubmisos, ha sortit a dir que per ell no hi havia jerarquia i que totes dues opcions són igual de dolentes. Le Maire ha demanat que els seus votants votessin candidats “del camp socialdemòcrata” a la segona volta si no n’hi havia cap de la majoria presidencial, però n’excloïa els insubmisos de Mélenchon, als quals troba massa radicalitzats. També van fer-ho ahir l’ex-ministre François Bayrou i l’ex-primer ministre Édouard Philippe, aliat de la majoria presidencial, que va demanar que cap vot no se n’anés cap a la França Insubmisa ni cap al Rassemblement National.

L’extrema dreta té pràcticament assegurats tres dels quatre escons a Catalunya

A la segona volta, hi passen tots els candidats que han superat el 12,5% del vot, i això, en les legislatives amb més participació en gairebé quatre dècades, ha convertit aquesta discrepància subterrània entre Attal, Le Maire i uns altres en una qüestió central, perquè, extraordinàriament, hi ha 301 circumscripcions en què han passat matemàticament de fase tres candidats en lloc de dos –i, en 5 més, n’han passat 4. La resposta més veloç va ser la de la coalició d’esquerres, que va anunciar que retiraria els seus candidats allà on haguessin estat tercers, amb l’objectiu de posar bastons a les rodes al Rassemblement National. En la seva compareixença, Attal també va demanar diumenge als candidats de la coalició presidencial que retiressin les candidatures en el mateix supòsit. Tanmateix, en el cas dels macronistes, la divisió interna sobre la conveniència de fer-ho i el component local de la decisió poden enterbolir aquesta retirada. Segons el recompte del diari Le Monde, ara com ara hi ha prop de 173 candidats que han renunciat a presentar-se a la segona volta. La resta encara tenen unes hores per a decidir-ho, però no és clar que, entre els liberals, tots acabin acatant l’ordre de dalt.

La complexitat d’aquest trencaclosques de candidats i vets encreuats encara fa més probable que la situació després de la segona volta sigui de paràlisi institucional. Cap de les opcions que es van posant damunt la taula no preveu una direcció plàcida. Bardella podria aspirar a governar una coalició més enllà del Rassemblement National amb la part dels Republicans que s’hi ha anat acostant aquestes darreres setmanes. Macron podria provar també de nomenar algú d’aquest “camp socialdemòcrata” a què es referia Le Maire, configurant una mena de centre-esquerra poc ambiciós que servís per a anar tirant. I hi hauria l’opció d’un govern més aviat tecnòcrata, provisional. El símptoma més evident que l’estat francès s’encamina a l’excepcionalitat és que totes les opcions semblen tant probables com improbables.

Milers de manifestants surten al carrer, després dels resultats, en suport del Nou Front Popular

Segons que ha pogut saber VilaWeb, el director general d’Enciclopèdia Catalana, Joan Abellà, deixarà l’entitat al desembre. La intenció és posar-hi una nova direcció i convertir Enciclopèdia Catalana en un nou grup, tot i que avui la Fundació Enciclopèdia Catalana, que n’és la propietària, solament té el segell Text (llibres de text, continguts didàctics), els continguts digitals d’Enciclopèdia.cat i Diccionari.cat i Enciclopèdia Art.

Joan Abellà ha estat al capdavant del grup editorial d’ençà del 2018, quan el van nomenar director general, i ha dirigit totes les operacions empresarials d’aleshores ençà, amb l’objectiu de reflotar Enciclopèdia Catalana. Les accions més destacades han estat fer-se seva la distribuïdora Àgora i fer societat amb les Punxes, l’altra distribuïdora, per crear Entredós Logistics, que havia de convertir-se en la gran distribuïdora catalana, però que a la pràctica ha portat al límit el Grup Enciclopèdia. L’entitat va arribar a tenir un deute de gairebé deu milions d’euros i aquests darrers mesos ha fet un ERO, amb trenta-set treballadors al carrer i la venda de la seu i els segells editorials.

Els segells d’Enciclopèdia passen al nou grup Abacus Futur

El 5 de juny proppassat, Oriol Soler, director general de la cooperativa Abacus, i l’empresari Jaume Roures van presentar Abacus Futur, un projecte editorial i audiovisual que es converteix en el segon o el tercer (segons qui ho digui i com es miri) grup editorial més important en català, després del Grup 62, propietat de Planeta, i frec a frec amb Penguin Random House.

Abacus Futur aplega els segells propietat d’Abacus (Ara Llibres, Amsterdam, la Casa dels Clàssics-Bernat Metge i Inuk), de Jaume Roures (Navona, després d’haver-li venut la seva part Tatxo Benet, i Arcàdia) i els segells propietat fins ara d’Enciclopèdia Catalana, que ha comprat i que es disputava amb Penguin Random House (Univers, la Galera, Elastic Books, Rata, Ediciones Invisibles, Bridge, Catedral i Viena Edicions). Resta fora de l’acord l’editorial d’Ernest Folch (Folch & Folch). També incorpora els projectes audiovisuals que desenvolupa Abacus, als quals s’afegirà Jaume Roures quan acabi els compromisos audiovisuals actuals, segons que han explicat.

La presentació a la premsa es va fer a l’edifici del carrer del Peu de la Creu, al barri del Raval de Barcelona, que fa anys va ocupar el primer Grup 62 (Edicions 62 i Empúries). També es va donar a conèixer l’organigrama editorial, amb Xavier Mallafrè de director general d’Abacus Futur i Ernest Folch de director editorial, del qual dependran els editors següents: Ester Pujol (Univers), Joan Carles Girbés (Ara i Amsterdam), Isabel Monsó, Enric Viladot i Blanca Pujals (Viena), Montse Ingla i Antoni Munné (Arcàdia), Pema Maymó (la Galera), Raül Garrigasait (la Casa dels Clàssics) i Estefanía Martín (Navona).

La conferència de premsa que presentava Abacus Futur es va convocar a corre-cuita, després d’haver aconseguit de signar el dia abans la venda dels segells d’Enciclopèdia Catalana, una operació complexa, d’orfebreria financera, per la quantitat d’entitats bancàries implicades. Ja és sabut que Enciclopèdia Catalana es va veure forçada a vendre els segells editorials per la necessitat d’ajudar a eixugar un deute milionari, que feia més d’una dècada que arrossegava i que abans dels actius dels segells ja l’havia portat a vendre’s la seu, que va comprar el propietari de la cadena de supermercats Bon Preu, i a fer un ERO el febrer d’enguany, que va afectar trenta-set treballadors.

Enciclopèdia manté el llibre de text

L’endemà de la venda dels segells i just abans de la presentació d’Abacus Futur, els vint-i-nou treballadors que eren subjectes al canvi se n’anaven d’Enciclopèdia Catalana. Van ser convocats a la seu del carrer del Peu de la Creu i Oriol Soler i Jaume Roures els presentaven el projecte, juntament amb la resta de persones que treballaran per a la nova empresa de continguts. Amb tot, la seu del carrer del Peu de la Creu no serà operativa fins d’ací a uns quants mesos, el gener de l’any vinent. Mentrestant, treballen a les oficines d’Abacus del carrer del Perú.

D’esquerra a dreta: Oriol Solé i Jaume Roures, el dia que van presentar Abacus Futur.

Amb la venda dels segells literaris, Enciclopèdia Catalana és reduïda a la mínima expressió amb els tres segells abans esmentats. Per això és dubtós que es pugui anomenar grup editorial. Amb tot, ara com ara Enciclopèdia Catalana té entre quaranta i cinquanta treballadors, la meitat dels quals forma part del segell Text. Text és un actiu important, que no es va voler vendre en cap moment, que és la divisió de llibres de text, que es va crear el 1991 i que dirigeix amb èxit Xavier Carrasco. Amb Text, Enciclopèdia Catalana vol remuntar el projecte editorial.

La gran incògnita, què passarà amb Àgora Solucions Logístiques

De totes les accions i operacions fetes per reflotar Enciclopèdia Catalana, la més important que resta per a saber és què passarà amb la distribuïdora Àgora. Actualment, les Punxes és a punt d’adquirir les accions d’Àgora i de ser propietària única d’Entredós, el magatzem situat a la Granada del Penedès. Les negociacions fa mesos que van començar.

Però el que encara no se sap és si Enciclopèdia Catalana mantindrà la distribuïdora Àgora, que avui solament distribueix els antics segells d’Enciclopèdia Catalana, després d’haver-se’n anat totes les editorials del Grup 62, les més importants que distribuïa, que d’ençà del febrer distribueix Logista Libros, la distribuïdora del grup Planeta. I també d’ençà que se’n van anar la vintena de segells que formen part de Xarxa de Llibres, comercial que va interposar una demanda a Àgora per un valor de 2,8 milions d’euros, per deutes no pagats, danys i perjudicis i estoc no retornat.

Tanmateix, una opció que encara no se sap si tirarà endavant és la que faria que Abacus Futur comprés Àgora, per tenir distribuïdora pròpia, com els altres grans grups tenen. En una entrevista a La Vanguardia, Oriol Soler al gener deia: “Valorem molt positivament el sistema comercial d’Àgora, ens agradaria continuar treballant amb ells. Segur que la logística no serà en l’equació de la compra dels segells, però si es pot fer alguna cosa, per a nosaltres estaria molt bé. Ho acabem d’explorar, perquè voldria aprofitar el talent que hi ha a Àgora.” Segurament, se sabrà abans no s’acabi l’any i Joan Abellà abandoni la direcció general d’Enciclopèdia Catalana.

Segons que ha pogut saber VilaWeb, el director general d’Enciclopèdia Catalana, Joan Abellà, deixarà l’entitat al desembre. La intenció és posar-hi una nova direcció i convertir Enciclopèdia Catalana en un nou grup, tot i que avui la Fundació Enciclopèdia Catalana, que n’és la propietària, solament té el segell Text (llibres de text, continguts didàctics), els continguts digitals d’Enciclopèdia.cat i Diccionari.cat i Enciclopèdia Art.

Joan Abellà ha estat al capdavant del grup editorial d’ençà del 2018, quan el van nomenar director general, i ha dirigit totes les operacions empresarials d’aleshores ençà, amb l’objectiu de reflotar Enciclopèdia Catalana. Les accions més destacades han estat fer-se seva la distribuïdora Àgora i fer societat amb les Punxes, l’altra distribuïdora, per crear Entredós Logistics, que havia de convertir-se en la gran distribuïdora catalana, però que a la pràctica ha portat al límit el Grup Enciclopèdia. L’entitat va arribar a tenir un deute de gairebé deu milions d’euros i aquests darrers mesos ha fet un ERO, amb trenta-set treballadors al carrer i la venda de la seu i els segells editorials.

Els segells d’Enciclopèdia passen al nou grup Abacus Futur

El 5 de juny proppassat, Oriol Soler, director general de la cooperativa Abacus, i l’empresari Jaume Roures van presentar Abacus Futur, un projecte editorial i audiovisual que es converteix en el segon o el tercer (segons qui ho digui i com es miri) grup editorial més important en català, després del Grup 62, propietat de Planeta, i frec a frec amb Penguin Random House.

Abacus Futur aplega els segells propietat d’Abacus (Ara Llibres, Amsterdam, la Casa dels Clàssics-Bernat Metge i Inuk), de Jaume Roures (Navona, després d’haver-li venut la seva part Tatxo Benet, i Arcàdia) i els segells propietat fins ara d’Enciclopèdia Catalana, que ha comprat i que es disputava amb Penguin Random House (Univers, la Galera, Elastic Books, Rata, Ediciones Invisibles, Bridge, Catedral i Viena Edicions). Resta fora de l’acord l’editorial d’Ernest Folch (Folch & Folch). També incorpora els projectes audiovisuals que desenvolupa Abacus, als quals s’afegirà Jaume Roures quan acabi els compromisos audiovisuals actuals, segons que han explicat.

La presentació a la premsa es va fer a l’edifici del carrer del Peu de la Creu, al barri del Raval de Barcelona, que fa anys va ocupar el primer Grup 62 (Edicions 62 i Empúries). També es va donar a conèixer l’organigrama editorial, amb Xavier Mallafrè de director general d’Abacus Futur i Ernest Folch de director editorial, del qual dependran els editors següents: Ester Pujol (Univers), Joan Carles Girbés (Ara i Amsterdam), Isabel Monsó, Enric Viladot i Blanca Pujals (Viena), Montse Ingla i Antoni Munné (Arcàdia), Pema Maymó (la Galera), Raül Garrigasait (la Casa dels Clàssics) i Estefanía Martín (Navona).

La conferència de premsa que presentava Abacus Futur es va convocar a corre-cuita, després d’haver aconseguit de signar el dia abans la venda dels segells d’Enciclopèdia Catalana, una operació complexa, d’orfebreria financera, per la quantitat d’entitats bancàries implicades. Ja és sabut que Enciclopèdia Catalana es va veure forçada a vendre els segells editorials per la necessitat d’ajudar a eixugar un deute milionari, que feia més d’una dècada que arrossegava i que abans dels actius dels segells ja l’havia portat a vendre’s la seu, que va comprar el propietari de la cadena de supermercats Bon Preu, i a fer un ERO el febrer d’enguany, que va afectar trenta-set treballadors.

Enciclopèdia manté el llibre de text

L’endemà de la venda dels segells i just abans de la presentació d’Abacus Futur, els vint-i-nou treballadors que eren subjectes al canvi se n’anaven d’Enciclopèdia Catalana. Van ser convocats a la seu del carrer del Peu de la Creu i Oriol Soler i Jaume Roures els presentaven el projecte, juntament amb la resta de persones que treballaran per a la nova empresa de continguts. Amb tot, la seu del carrer del Peu de la Creu no serà operativa fins d’ací a uns quants mesos, el gener de l’any vinent. Mentrestant, treballen a les oficines d’Abacus del carrer del Perú.

D’esquerra a dreta: Oriol Solé i Jaume Roures, el dia que van presentar Abacus Futur.

Amb la venda dels segells literaris, Enciclopèdia Catalana és reduïda a la mínima expressió amb els tres segells abans esmentats. Per això és dubtós que es pugui anomenar grup editorial. Amb tot, ara com ara Enciclopèdia Catalana té entre quaranta i cinquanta treballadors, la meitat dels quals forma part del segell Text. Text és un actiu important, que no es va voler vendre en cap moment, que és la divisió de llibres de text, que es va crear el 1991 i que dirigeix amb èxit Xavier Carrasco. Amb Text, Enciclopèdia Catalana vol remuntar el projecte editorial.

La gran incògnita, què passarà amb Àgora Solucions Logístiques

De totes les accions i operacions fetes per reflotar Enciclopèdia Catalana, la més important que resta per a saber és què passarà amb la distribuïdora Àgora. Actualment, les Punxes és a punt d’adquirir les accions d’Àgora i de ser propietària única d’Entredós, el magatzem situat a la Granada del Penedès. Les negociacions fa mesos que van començar.

Però el que encara no se sap és si Enciclopèdia Catalana mantindrà la distribuïdora Àgora, que avui solament distribueix els antics segells d’Enciclopèdia Catalana, després d’haver-se’n anat totes les editorials del Grup 62, les més importants que distribuïa, que d’ençà del febrer distribueix Logista Libros, la distribuïdora del grup Planeta. I també d’ençà que se’n van anar la vintena de segells que formen part de Xarxa de Llibres, comercial que va interposar una demanda a Àgora per un valor de 2,8 milions d’euros, per deutes no pagats, danys i perjudicis i estoc no retornat.

Tanmateix, una opció que encara no se sap si tirarà endavant és la que faria que Abacus Futur comprés Àgora, per tenir distribuïdora pròpia, com els altres grans grups tenen. En una entrevista a La Vanguardia, Oriol Soler al gener deia: “Valorem molt positivament el sistema comercial d’Àgora, ens agradaria continuar treballant amb ells. Segur que la logística no serà en l’equació de la compra dels segells, però si es pot fer alguna cosa, per a nosaltres estaria molt bé. Ho acabem d’explorar, perquè voldria aprofitar el talent que hi ha a Àgora.” Segurament, se sabrà abans no s’acabi l’any i Joan Abellà abandoni la direcció general d’Enciclopèdia Catalana.

The Washington Post · Niha Masihi Annabelle Timsit

El partit d’extrema dreta francès Rassemblement National s’ha situat al capdavant en la primera volta de les eleccions legislatives de diumenge, amb el 33% dels vots, fet que consolida la prominència del president del partit, Jordan Bardella, de vint-i-vuit anys.

Es preveu que Bardella esdevingui primer ministre si el partit pot ampliar el seu avantatge en la segona volta de votacions i és capaç de formar govern. Aquest seria el segon triomf del partit d’ençà que el comanda Bardella, que ja va ser àmpliament aclamat pel triomf de Rassemblement National a les eleccions europees del juny, en què va obtenir el 31,4% dels vots, més del doble del percentatge de vots obtinguts per la coalició del partit centrista Renaixement, del president francès, Emmanuel Macron.

Els resultats de les eleccions europees van empènyer Macron a prendre una opció arriscada: dissoldre el parlament i convocar eleccions avançades, una maniobra que sembla que li ha sortit malament.

La segona volta de les eleccions serà aquest diumenge, 7 de juliol.

Qui és Jordan Bardella?

Nascut el 1995 en una família amb arrels italianes, Bardella va créixer als suburbis desfavorits del nord de París. Es va unir a Rassemblement National (aleshores anomenat Front National) a setze anys, quan Marine Le Pen, degana de la política nacionalista francesa i euroescèptica, assumia la direcció del partit del seu pare, Jean-Marie Le Pen.

Bardella va treballar en la campanya presidencial de Marine Le Pen el 2017. Cinc anys més tard, va ser la primera persona fora de la família Le Pen de ser elegida per encapçalar el partit.

Bardella ha construït una base de votants i seguidors joves, incloent-hi 1,7 milions a TikTok. Si els crítics veuen Bardella un titella de Le Pen, els seguidors consideren el seu ascens des dels orígens de classe treballadora fins als nivells més alts de la política francesa una font d’inspiració.

Pierre-Stéphane Fort, periodista d’investigació i autor d’un nou llibre sobre Bardella, va dir fa un temps a The Washington Post que Le Pen, una hereva de mitjana edat, havia vist un valor en la història d’origen de Bardella i el va modelar en un substitut comercialitzable i coneixedor de les xarxes socials que podia arribar a nous votants.

Què és Rassemblement National i la seva plataforma?

El partit d’extrema dreta antiimmigració i nacionalista va ser fundat el 1972 i va ser encapçalat per Jean-Marie Le Pen fins el 2011. Le Pen és un negacionista de l’Holocaust, condemnat, i ha estat multat amb milers d’euros pels tribunals per les repetides declaracions en què trivialitzava l’extermini sistemàtic dels jueus durant la Segona Guerra Mundial.

Durant la dècada següent, el partit va ser encapçalat per la seva filla Marine Le Pen, que va provar d’allunyar el partit de la seva imatge antisemita. El 2015, el partit va fer fora Jean-Marie Le Pen arran d’una entrevista en què havia descrit les cambres de gas nazis com un “detall de la història”.

Marine Le Pen va rebatejar el Front National com a Rassemblement National el 2018. Els crítics van assenyalar ràpidament que el nom era similar al del Rassemblement National Populaire, un grup polític que va col·laborar amb el govern pro-nazi de França durant la Segona Guerra Mundial.

Sota la seva direcció, el partit es va acostar més a la presidència quan es va enfrontar a Macron el 2017 i el 2022. Va perdre totes dues vegades.

Què ha passat la primera volta de les eleccions?

Mentre que Rassemblement National ha encapçalat els resultats amb el 33% dels vots, l’aliança dels partits d’esquerra Nou Front Popular ha quedat en segon lloc, amb un 28%. L’aliança Junts de Macron ha rebut un cop dur, amb un 21% dels vots. En una declaració de diumenge, Bardella va prometre que promouria la “unitat” si es convertia en primer ministre, però va continuar atacant el seu principal adversari, l’aliança d’esquerres, dient que la seva victòria “portaria el país al desordre, la insurrecció i la ruïna de l’economia”.

Sense admetre la derrota, Macron va lloar l’alta participació i va fer una crida a “un reagrupament ampli, clarament democràtic i republicà per a la segona volta”. Si a la segona volta no hi ha una majoria clara per a un partit o coalició, la política francesa podria quedar paralitzada, diuen els experts. “La crisi francesa tot just ha començat”, diu Gérard Araud, ex-ambaixador francès als Estats Units, a The Washington Post, i compara la jugada electoral de Macron amb la campanya fallida de l’emperador Napoleó Bonaparte per a envair Rússia el 1812.

Què significaria una victòria de Rassemblement National?

Si Rassemblement National pot ampliar el seu avantatge en la segona volta, podria formar el primer govern d’extrema dreta a França d’ençà de la Segona Guerra Mundial, fet que forçaria a fer un “govern de cohabitació”, amb Macron com a president la resta del seu mandat, fins el 2027, i Bardella com a primer ministre.

Si la majoria de seients a l’Assemblea francesa fossin per a Rassemblement National i Bardella es convertís en primer ministre, això els donaria més poder per a impulsar les seves idees populistes, euroescèptiques i anti-immigració en el corrent polític principal i per a impedir que Macron implementés la seva agenda pro-europea i pro-negocis.

Això també podria ocasionar problemes a la Unió Europea, tenint en compte que Rassemblement National va fer campanya una vegada per sortir-ne. Tot i que ha suavitzat la seva posició i ja no advoca perquè França surti de la UE, moltes de les seves polítiques continuen en desacord amb el bloc. També hi ha interrogants sobre què podria significar un govern de Rassemblement National per a la guerra d’Ucraïna. Bardella s’ha oposat a enviar-hi míssils de llarg abast que podrien apuntar al territori rus, segons Le Monde, i també està en contra d’enviar soldats francesos a lluitar a Ucraïna, cosa que Macron no ha descartat.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

The Washington Post · Niha Masihi Annabelle Timsit

El partit d’extrema dreta francès Rassemblement National s’ha situat al capdavant en la primera volta de les eleccions legislatives de diumenge, amb el 33% dels vots, fet que consolida la prominència del president del partit, Jordan Bardella, de vint-i-vuit anys.

Es preveu que Bardella esdevingui primer ministre si el partit pot ampliar el seu avantatge en la segona volta de votacions i és capaç de formar govern. Aquest seria el segon triomf del partit d’ençà que el comanda Bardella, que ja va ser àmpliament aclamat pel triomf de Rassemblement National a les eleccions europees del juny, en què va obtenir el 31,4% dels vots, més del doble del percentatge de vots obtinguts per la coalició del partit centrista Renaixement, del president francès, Emmanuel Macron.

Els resultats de les eleccions europees van empènyer Macron a prendre una opció arriscada: dissoldre el parlament i convocar eleccions avançades, una maniobra que sembla que li ha sortit malament.

La segona volta de les eleccions serà aquest diumenge, 7 de juliol.

Qui és Jordan Bardella?

Nascut el 1995 en una família amb arrels italianes, Bardella va créixer als suburbis desfavorits del nord de París. Es va unir a Rassemblement National (aleshores anomenat Front National) a setze anys, quan Marine Le Pen, degana de la política nacionalista francesa i euroescèptica, assumia la direcció del partit del seu pare, Jean-Marie Le Pen.

Bardella va treballar en la campanya presidencial de Marine Le Pen el 2017. Cinc anys més tard, va ser la primera persona fora de la família Le Pen de ser elegida per encapçalar el partit.

Bardella ha construït una base de votants i seguidors joves, incloent-hi 1,7 milions a TikTok. Si els crítics veuen Bardella un titella de Le Pen, els seguidors consideren el seu ascens des dels orígens de classe treballadora fins als nivells més alts de la política francesa una font d’inspiració.

Pierre-Stéphane Fort, periodista d’investigació i autor d’un nou llibre sobre Bardella, va dir fa un temps a The Washington Post que Le Pen, una hereva de mitjana edat, havia vist un valor en la història d’origen de Bardella i el va modelar en un substitut comercialitzable i coneixedor de les xarxes socials que podia arribar a nous votants.

Què és Rassemblement National i la seva plataforma?

El partit d’extrema dreta antiimmigració i nacionalista va ser fundat el 1972 i va ser encapçalat per Jean-Marie Le Pen fins el 2011. Le Pen és un negacionista de l’Holocaust, condemnat, i ha estat multat amb milers d’euros pels tribunals per les repetides declaracions en què trivialitzava l’extermini sistemàtic dels jueus durant la Segona Guerra Mundial.

Durant la dècada següent, el partit va ser encapçalat per la seva filla Marine Le Pen, que va provar d’allunyar el partit de la seva imatge antisemita. El 2015, el partit va fer fora Jean-Marie Le Pen arran d’una entrevista en què havia descrit les cambres de gas nazis com un “detall de la història”.

Marine Le Pen va rebatejar el Front National com a Rassemblement National el 2018. Els crítics van assenyalar ràpidament que el nom era similar al del Rassemblement National Populaire, un grup polític que va col·laborar amb el govern pro-nazi de França durant la Segona Guerra Mundial.

Sota la seva direcció, el partit es va acostar més a la presidència quan es va enfrontar a Macron el 2017 i el 2022. Va perdre totes dues vegades.

Què ha passat la primera volta de les eleccions?

Mentre que Rassemblement National ha encapçalat els resultats amb el 33% dels vots, l’aliança dels partits d’esquerra Nou Front Popular ha quedat en segon lloc, amb un 28%. L’aliança Junts de Macron ha rebut un cop dur, amb un 21% dels vots. En una declaració de diumenge, Bardella va prometre que promouria la “unitat” si es convertia en primer ministre, però va continuar atacant el seu principal adversari, l’aliança d’esquerres, dient que la seva victòria “portaria el país al desordre, la insurrecció i la ruïna de l’economia”.

Sense admetre la derrota, Macron va lloar l’alta participació i va fer una crida a “un reagrupament ampli, clarament democràtic i republicà per a la segona volta”. Si a la segona volta no hi ha una majoria clara per a un partit o coalició, la política francesa podria quedar paralitzada, diuen els experts. “La crisi francesa tot just ha començat”, diu Gérard Araud, ex-ambaixador francès als Estats Units, a The Washington Post, i compara la jugada electoral de Macron amb la campanya fallida de l’emperador Napoleó Bonaparte per a envair Rússia el 1812.

Què significaria una victòria de Rassemblement National?

Si Rassemblement National pot ampliar el seu avantatge en la segona volta, podria formar el primer govern d’extrema dreta a França d’ençà de la Segona Guerra Mundial, fet que forçaria a fer un “govern de cohabitació”, amb Macron com a president la resta del seu mandat, fins el 2027, i Bardella com a primer ministre.

Si la majoria de seients a l’Assemblea francesa fossin per a Rassemblement National i Bardella es convertís en primer ministre, això els donaria més poder per a impulsar les seves idees populistes, euroescèptiques i anti-immigració en el corrent polític principal i per a impedir que Macron implementés la seva agenda pro-europea i pro-negocis.

Això també podria ocasionar problemes a la Unió Europea, tenint en compte que Rassemblement National va fer campanya una vegada per sortir-ne. Tot i que ha suavitzat la seva posició i ja no advoca perquè França surti de la UE, moltes de les seves polítiques continuen en desacord amb el bloc. També hi ha interrogants sobre què podria significar un govern de Rassemblement National per a la guerra d’Ucraïna. Bardella s’ha oposat a enviar-hi míssils de llarg abast que podrien apuntar al territori rus, segons Le Monde, i també està en contra d’enviar soldats francesos a lluitar a Ucraïna, cosa que Macron no ha descartat.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Introduir el vessant estrictament filosòfic en determinats assumptes teòrics de l’independentisme. Aquest és l’objectiu del curs “Independentisme: una aproximació filosòfica”, que comença dilluns que ve, dia 8, a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (UB). Seran vint hores de curs, repartides en deu sessions impartides per un ventall de professors tant independentistes (per exemple, Marta Roqueta), com no independentistes (per exemple, Manuel Cruz, del PSC), que volen donar eines teòriques als alumnes.

“Es tractarà de demostrar com tot allò que fa referència a les disputes sobre l’independentisme, tant d’una banda independentista com d’una banda no independentista, responen a uns problemes fonamentals, de fons, que no es poden resoldre com resolem problemes científics, matemàtics o, fins i tot, pràctics. Problemes, per exemple, relatius al subjecte polític, la llei, el concepte mateix de democràcia, la diferència lingüística. Més que d’autors, parlarem de problemes, farem filosofia per sobre de tot”, ens diu l’organitzador i professor del curs, Carles José Mestre, professor associat de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (UB).

“No crec que les fonts que passen per ser típicament liberals (Locke o Hobbes) siguin de gran ajuda. Farem servir Aristòtil, Charles Taylor o Alasdair MacIntyre, que per mi són molt valuosos per a parlar de subjecte polític. MacIntyre és un autor típic o força representatiu de l’anomenat comunitarisme. Necessitem molta llum, per començar, en el cas del subjecte polític. Quan tu dius ‘Catalunya i els catalans’, no parlem del mateix. El concepte de ‘poble’, de ‘catalans’, és dinàmic, històric. I, en canvi, quan passem a parlar de Catalunya, per al meu gust, ja comencem a equivocar-nos, perquè ja estatitzem, duem a un terreny estàtic allò que és dinàmic. Cosifiquem, algú podria dir. En aquest sentit, el concepte de nació és un parany per com l’aprofiten d’una manera normativa molt important, des de l’altre cantó de l’independentisme. Aleshores, és més interessant treballar amb uns altres conceptes. I, per mi, el de ‘poble’ és interessant”, explica Mestre.

Josep Lluís Martí, un dels experts consultats pel govern Aragonès per a fer l’acord de la claredat, parlarà d’Independentisme i llei. Just Serrano Zamora, jove investigador que ha passat per Alemanya, i ha treballat amb persones que han mirat de posar en relació la política i l’ètica, farà “Independentisme, principis, valors i virtuts”. Genoveva Martí, que representa el corrent de filosofia analítica, “intentarà de posar ordre en els usos de les paraules, tal com aquestes paraules es fan servir habitualment en la disputa política”, explica Mestre. Nicola Ricardi, investigador italià, amb una tesi sobre Vox, “a qui van obrir les portes de l’organització i va poder gairebé arribar fins a la cuina”, parlarà de populisme. Marta Roqueta, coautora de Màtria o barbàrie!, també és una de les professores: parlarà d’independentisme i gènere.

“A qui vingui, li servirà per a revisar la seva pròpia posició. I després, per veure si, a partir d’aquesta revisió, pot enfortir més la posició en qüestió, o, fins i tot, desplaçar-se més aviat cap a un lloc o cap a un altre. Però amb elements de judici teòric al seu abast”, clou Mestre.

Introduir el vessant estrictament filosòfic en determinats assumptes teòrics de l’independentisme. Aquest és l’objectiu del curs “Independentisme: una aproximació filosòfica”, que comença dilluns que ve, dia 8, a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (UB). Seran vint hores de curs, repartides en deu sessions impartides per un ventall de professors tant independentistes (per exemple, Marta Roqueta), com no independentistes (per exemple, Manuel Cruz, del PSC), que volen donar eines teòriques als alumnes.

“Es tractarà de demostrar com tot allò que fa referència a les disputes sobre l’independentisme, tant d’una banda independentista com d’una banda no independentista, responen a uns problemes fonamentals, de fons, que no es poden resoldre com resolem problemes científics, matemàtics o, fins i tot, pràctics. Problemes, per exemple, relatius al subjecte polític, la llei, el concepte mateix de democràcia, la diferència lingüística. Més que d’autors, parlarem de problemes, farem filosofia per sobre de tot”, ens diu l’organitzador i professor del curs, Carles José Mestre, professor associat de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (UB).

“No crec que les fonts que passen per ser típicament liberals (Locke o Hobbes) siguin de gran ajuda. Farem servir Aristòtil, Charles Taylor o Alasdair MacIntyre, que per mi són molt valuosos per a parlar de subjecte polític. MacIntyre és un autor típic o força representatiu de l’anomenat comunitarisme. Necessitem molta llum, per començar, en el cas del subjecte polític. Quan tu dius ‘Catalunya i els catalans’, no parlem del mateix. El concepte de ‘poble’, de ‘catalans’, és dinàmic, històric. I, en canvi, quan passem a parlar de Catalunya, per al meu gust, ja comencem a equivocar-nos, perquè ja estatitzem, duem a un terreny estàtic allò que és dinàmic. Cosifiquem, algú podria dir. En aquest sentit, el concepte de nació és un parany per com l’aprofiten d’una manera normativa molt important, des de l’altre cantó de l’independentisme. Aleshores, és més interessant treballar amb uns altres conceptes. I, per mi, el de ‘poble’ és interessant”, explica Mestre.

Josep Lluís Martí, un dels experts consultats pel govern Aragonès per a fer l’acord de la claredat, parlarà d’Independentisme i llei. Just Serrano Zamora, jove investigador que ha passat per Alemanya, i ha treballat amb persones que han mirat de posar en relació la política i l’ètica, farà “Independentisme, principis, valors i virtuts”. Genoveva Martí, que representa el corrent de filosofia analítica, “intentarà de posar ordre en els usos de les paraules, tal com aquestes paraules es fan servir habitualment en la disputa política”, explica Mestre. Nicola Ricardi, investigador italià, amb una tesi sobre Vox, “a qui van obrir les portes de l’organització i va poder gairebé arribar fins a la cuina”, parlarà de populisme. Marta Roqueta, coautora de Màtria o barbàrie!, també és una de les professores: parlarà d’independentisme i gènere.

“A qui vingui, li servirà per a revisar la seva pròpia posició. I després, per veure si, a partir d’aquesta revisió, pot enfortir més la posició en qüestió, o, fins i tot, desplaçar-se més aviat cap a un lloc o cap a un altre. Però amb elements de judici teòric al seu abast”, clou Mestre.

La batalla contra l’amnistia ha esclatat. Desobeint de manera flagrant la llei, el Suprem espanyol ha refusat d’amnistiar el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig pel delicte de malversació i ha acordat de mantenir vigents les ordres de detenció a l’estat espanyol en contra seu. A més, la sala penal tampoc no aplica l’amnistia als dirigents independentistes condemnats a penes d’inhabilitació, entre els quals hi ha el vice-president Oriol Junqueras.

La rebel·lió arriba molt pocs dies després d’haver fet el PSOE i el PP a Brussel·les un gran pacte sobre el poder judicial –dins el qual sembla que no entrava una cosa tan senzilla com aconseguir que els tribunals complesquen la llei. I poques hores després d’haver insinuat Pedro J. Ramírez –un periodista sense escrúpols, però generalment ben informat de què passa a Madrid– tot cofoi en un article que es titula “Puigdemont timado y amarrado” que hi ha una maniobra pactada entre tots dos partits per mantenir fora de joc el president per mitjà d’aquestes decisions judicials increïbles.

No vull fer cabal especialment a això que diu Pedro J. Ramírez, un home que no ha dubtat mai a mentir a favor de la causa. Però és evident que la realitat és la que és i això sí que és indiscutible. Després de tota la feina feta a favor de l’amnistia, després de la difícil negociació i redacció del text i després –sobretot– del preu pagat per Esquerra i Junts, per endavant, la realitat indiscutible és que la llei, avui, no s’aplica. I prou. No sembla que passe res.

Evidentment, ara començarà un periple judicial que pot arribar a ser d’anys perquè la mesura s’aplique. És obvi que si el cas acaba arribant mai a Europa, els espanyols rebran una nova patacada. Però, mentrestant, ells van fent i aniran fent. Per a Pedro Sánchez la situació no pot ser més còmoda: és president del govern gràcies a una llei que no es compleix, però, tal com han quedat avui les coses, el retorn de Puigdemont depèn, bàsicament del Constitucional espanyol; per tant, de Sánchez mateix. I negociar amb un ostatge és molt còmode. Puigdemont pot assumir el risc de tornar i ser detingut –Turull va dir ahir que passaria això. Però, si ho fa, qui es posarà en risc i se la jugarà és ell. Per més pactes que haja fet i més coses que negocie en secret i amb mitjancers internacionals a Suïssa.

Al final de tot, l’episodi del pacte amb Sánchez en canvi de l’amnistia recorda molt allò que ja va passar el 2017. Entre la classe política independentista continua pesant massa la idea que a Madrid n’hi ha uns de bons i uns de dolents i que al final et pots entendre amb els uns perquè cal frenar els altres. I això, per no dir directament que és una mentida, és un error d’apreciació greu.

Ells, i dic ells amb la intenció que ho deia Joan Fuster, són un. I a l’efecte de la repressió dels drets nacionals catalans i dels drets civils dels independentistes, tant se val l’un com l’altre.

Per tant, confiar que els del PSOE són uns espanyols més presentables que els del PP és d’una ingenuïtat colossal. Quan els convé, solament quan els convé i durant el temps imprescindible, es fan els bons i prometen que faran les coses d’una altra manera. Però tot plegat és pura escenografia interessada. Perquè a l’hora de la veritat, i em remet als fets, no tenen cap escrúpol per a protagonitzar la repressió o per a aprofitar-se’n –Salvador Illa tant encapçalava del bracet de Vox i el PP la manifestació de Barcelona contra la República com espera ara de ser president aprofitant-se que el Suprem colla Puigdemont.

Mentre no entenguem, i mentre no assumim amb els fets, que això és un conflicte nacional –nació contra nació– en què allà no podem tenir aliats sinó solament, i en tot cas, interessos, no hi ha gran cosa a fer. Perquè ens torejaran sempre amb colps de muleta, veròniques i chicuelinas –o com caram es diga això que fan amb els bous… I quan puguen ens clavaran l’espasa al coll a quatre mans –que, en la necessitat de fer-ho, els uns i els altres, que no s’enganye ningú, estan completament d’acord.

 

PS1. Però, dit tot això, és cert que van passant coses i que l’alegria amb què anaven tots junts el 2017 ja no és ben bé la mateixa. Josep Casulleras, per exemple, ens explica en aquest documentadíssim article com per primera vegada una magistrada del Suprem ha fet un vot particular en què avisa de la barbaritat que es comet i les conseqüències que pot tenir.

PS2. Un jove de vint-i-vuit anys pot ser el pròxim primer ministre francès i el primer d’extrema dreta d’ençà del règim de Vichy. Niha Masihi i Annabelle Timsit ens expliquen en aquest article qui és Jordan Bardella.

PS3. VilaWeb deu la seua existència als 25.000 subscriptors que el fan possible, però en necessitem més. Vosaltres també podeu ajudar-nos. Encara no ho sou? Aneu a aquesta nova pàgina i descobrireu tots els beneficis de fer-vos de VilaWeb.

La batalla contra l’amnistia ha esclatat. Desobeint de manera flagrant la llei, el Suprem espanyol ha refusat d’amnistiar el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig pel delicte de malversació i ha acordat de mantenir vigents les ordres de detenció a l’estat espanyol en contra seu. A més, la sala penal tampoc no aplica l’amnistia als dirigents independentistes condemnats a penes d’inhabilitació, entre els quals hi ha el vice-president Oriol Junqueras.

La rebel·lió arriba molt pocs dies després d’haver fet el PSOE i el PP a Brussel·les un gran pacte sobre el poder judicial –dins el qual sembla que no entrava una cosa tan senzilla com aconseguir que els tribunals complesquen la llei. I poques hores després d’haver insinuat Pedro J. Ramírez –un periodista sense escrúpols, però generalment ben informat de què passa a Madrid– tot cofoi en un article que es titula “Puigdemont timado y amarrado” que hi ha una maniobra pactada entre tots dos partits per mantenir fora de joc el president per mitjà d’aquestes decisions judicials increïbles.

No vull fer cabal especialment a això que diu Pedro J. Ramírez, un home que no ha dubtat mai a mentir a favor de la causa. Però és evident que la realitat és la que és i això sí que és indiscutible. Després de tota la feina feta a favor de l’amnistia, després de la difícil negociació i redacció del text i després –sobretot– del preu pagat per Esquerra i Junts, per endavant, la realitat indiscutible és que la llei, avui, no s’aplica. I prou. No sembla que passe res.

Evidentment, ara començarà un periple judicial que pot arribar a ser d’anys perquè la mesura s’aplique. És obvi que si el cas acaba arribant mai a Europa, els espanyols rebran una nova patacada. Però, mentrestant, ells van fent i aniran fent. Per a Pedro Sánchez la situació no pot ser més còmoda: és president del govern gràcies a una llei que no es compleix, però, tal com han quedat avui les coses, el retorn de Puigdemont depèn, bàsicament del Constitucional espanyol; per tant, de Sánchez mateix. I negociar amb un ostatge és molt còmode. Puigdemont pot assumir el risc de tornar i ser detingut –Turull va dir ahir que passaria això. Però, si ho fa, qui es posarà en risc i se la jugarà és ell. Per més pactes que haja fet i més coses que negocie en secret i amb mitjancers internacionals a Suïssa.

Al final de tot, l’episodi del pacte amb Sánchez en canvi de l’amnistia recorda molt allò que ja va passar el 2017. Entre la classe política independentista continua pesant massa la idea que a Madrid n’hi ha uns de bons i uns de dolents i que al final et pots entendre amb els uns perquè cal frenar els altres. I això, per no dir directament que és una mentida, és un error d’apreciació greu.

Ells, i dic ells amb la intenció que ho deia Joan Fuster, són un. I a l’efecte de la repressió dels drets nacionals catalans i dels drets civils dels independentistes, tant se val l’un com l’altre.

Per tant, confiar que els del PSOE són uns espanyols més presentables que els del PP és d’una ingenuïtat colossal. Quan els convé, solament quan els convé i durant el temps imprescindible, es fan els bons i prometen que faran les coses d’una altra manera. Però tot plegat és pura escenografia interessada. Perquè a l’hora de la veritat, i em remet als fets, no tenen cap escrúpol per a protagonitzar la repressió o per a aprofitar-se’n –Salvador Illa tant encapçalava del bracet de Vox i el PP la manifestació de Barcelona contra la República com espera ara de ser president aprofitant-se que el Suprem colla Puigdemont.

Mentre no entenguem, i mentre no assumim amb els fets, que això és un conflicte nacional –nació contra nació– en què allà no podem tenir aliats sinó solament, i en tot cas, interessos, no hi ha gran cosa a fer. Perquè ens torejaran sempre amb colps de muleta, veròniques i chicuelinas –o com caram es diga això que fan amb els bous… I quan puguen ens clavaran l’espasa al coll a quatre mans –que, en la necessitat de fer-ho, els uns i els altres, que no s’enganye ningú, estan completament d’acord.

 

PS1. Però, dit tot això, és cert que van passant coses i que l’alegria amb què anaven tots junts el 2017 ja no és ben bé la mateixa. Josep Casulleras, per exemple, ens explica en aquest documentadíssim article com per primera vegada una magistrada del Suprem ha fet un vot particular en què avisa de la barbaritat que es comet i les conseqüències que pot tenir.

PS2. Un jove de vint-i-vuit anys pot ser el pròxim primer ministre francès i el primer d’extrema dreta d’ençà del règim de Vichy. Niha Masihi i Annabelle Timsit ens expliquen en aquest article qui és Jordan Bardella.

PS3. VilaWeb deu la seua existència als 25.000 subscriptors que el fan possible, però en necessitem més. Vosaltres també podeu ajudar-nos. Encara no ho sou? Aneu a aquesta nova pàgina i descobrireu tots els beneficis de fer-vos de VilaWeb.

Jordi Graupera (1981), el nou president d’Alhora, ens rep al campus la Salle de la Universitat Ramon Llull, en què fa de professor. Ens trobem per valorar els mals resultats electorals recents i per què el partit fundat per ell i Clara Ponsatí no va entrar al parlament, i quina autocrítica en fa. Alhora té la mirada a les municipals del 2027, i Graupera explica quins són els objectius d’una formació que tot just comença a caminar.

Jordi Graupera, president d’Alhora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Veig que sou elegit president. Per un any. Com és que el càrrec és d’un sol any?
—Per un tecnicisme molt avorrit. Totes les organitzacions que comencen tenen el mateix problema, la llei t’obliga a fer un congrés fundacional el primer any, per omplir els càrrecs que els estatuts preveuen quan el registres. Per tant, en aquesta direcció hi ha una disposició addicional a l’estatut que diu que és una direcció provisional, que té com a missió desplegar els estatuts i, al cap d’un any, amb el mecanisme que els nous estatuts preveuen, triar la direcció definitiva, per dir-ho així.

—D’ací a un any, noves eleccions a Alhora?
—Em sembla bé. És un any per a arrencar el partit i fer una valoració dels resultats.

—Feu una valoració dels resultats i per què, així i tot, fundeu el partit.
—Els resultats són molt dolents. Crec que són els pitjors resultats possibles. El nostre objectiu tampoc no era entrar al parlament. Quan ens vam presentar a les eleccions sabíem que no hi entraríem. La raó per la qual ens vam presentar a les eleccions és que si tu anunciaves que volies crear una organització política nova, que plantés cara a l’enviliment de la vida pública a Catalunya, et llançaven unes eleccions i al cap de sis dies te’n retiraves, això era que el projecte nasqués mort. Si demanaves audàcia a la població, havies de demostrar que eres audaç. Per nosaltres aquestes eleccions eren el principi de l’evidència del procés decadent dels partits que han comandat la política catalana els últims quinze anys. Era el moment de posar uns arguments a l’esfera pública tan visibles com fos possible per a tothom, encara que d’entrada no capturessin gran part de l’electorat. I una tercera raó: tens una idea diferent? Et presentes a les eleccions i la defenses. No és cap drama. Aquests objectius es van complir amb escreix: vam tenir les idees que no tenia ningú, les vam defensar honestament i vam aconseguir que la gent sabés que existíem.

—Vós, personalment, quines expectatives teníeu?
—A partir de l’1% em semblava un bon resultat. El dia abans vam fer una porra interna, i jo vaig dir el número més baix de tota la porra: 25.000. Van ser 14.000.

—Per què no entreu? Pel moment? Per què?
—No existeix el moment bo perquè una organització política nova aparegui a Catalunya amb els principis que nosaltres defensem. Quan ens vam presentar amb Primàries el 2019, tothom em deia que no era un bon moment. Ens deien, teniu raó amb les coses que dieu, exploten la moral de la gent, ens agafen emocionalment, però la gent ho acabarà veient més endavant. No és mai el moment, perquè la política catalana està molt tancada. Hi ha dues possibilitats. O bé la política catalana és com l’americana, en el sentit que si vols fer política institucional, has d’entrar en un dels partits, fer-t’hi un lloc. Mirar d’estirar-lo, o acabar liderant-lo, i aleshores fer política institucional. Això és l’opció 1. Opció 2, dins aquests partits polítics és des d’on no es pot fer política, perquè quan hi entres les dinàmiques sistèmiques fan que acabis incorporat a un projecte que en realitat no és el mateix amb què entres. Sóc partidari d’aquesta segona interpretació. Penso que tothom que ha entrat als partits polítics, sense excepció, ha acabat formant part d’aquest mecanisme d’estabilització. Ens passaria igual si entréssim als partits.

—Quines lliçons heu après de cara al futur perquè no us torni a passar?
—A la gent la preocupa molt això i a mi em preocupa menys. Em presento en totes les eleccions perquè crec que el que defenso és just i necessari per al país, perquè crec que hi ha una injustícia que ningú adreça i que els partits que se suposa que les han d’adreçar no ho fan. I si fos l’últim català que defensa l’autodeterminació i la independència de Catalunya, ho continuaria fent. Amb les Primàries del 2019, crec que l’aprenentatge més important és el que vam fer després. Hi havia vint-i-cinc regidors de Primàries repartits pel país i no vam saber-ho aprofitar. Hi havia gent mobilitzada a Barcelona, que no vam saber retenir. I aquesta vegada crec que ho hem fet molt bé. Hem acabat les eleccions d’una manera molt més fràgil que no pas ara fa cinc anys, i, en canvi, hem sabut articular la gent, posar-nos a treballar immediatament, cuidar-nos els uns als altres.

Jordi Graupera, president d’Alhora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Potser hi haurà eleccions catalanes a l’octubre. Alhora s’hi presentarà?
—Aquest congrés ha estat a porta tancada perquè volíem que fos una sessió de treball honesta i no un acte de propaganda. El consens a què hem arribat és que estem preparats per al que vingui i ens hem de preparar per al que sigui. I que aquesta decisió s’ha de prendre, si és que es convoquen eleccions, amb una consulta oberta a la militància que hi hagi en aquell moment. Hem dividit els objectius entre electorals i no electorals. El nostre objectiu electoral primer són les municipals del 2027. I ens posem a treballar en les municipals del 2027. Hem començat a distribuir tasques per començar a treballar en aquest front. Però si hi ha unes eleccions abans, no ens agafaran amb el més calent a l’aigüera, tal com va passar al maig.

—Vós, personalment, creieu que Alhora s’hi hauria de presentar a l’octubre?
—És una decisió que s’ha de prendre en el context, no crec que s’hagi de prendre ara.

—Ideològicament, Graupera deia: “Sóc de dretes i d’esquerres.” I Alhora?
—Som nacionalistes catalans que han entès una cosa, que és que per a fer avançar nacionalment el país, si ets d’esquerres t’has de menjar algunes coses que són tradicionalment de dretes i si ets de dretes t’has de menjar algunes coses que són tradicionalment d’esquerres. Per tant, és gent pragmàtica, ideològicament, i amb sentit de la justícia. Crec que això són dues coses que es donen.

—El fet que en sigueu president, quines atribucions us dóna?
—Tinc el lideratge de l’executiva en el sentit propositiu, i vaig presentar un informe de gestió, perquè ja n’era el president, i unes prioritats estratègiques que van ser aprovades en assemblea, que tenen tres potes. Una és aquesta de començar a treballar per al desplegament territorial. Som un partit antibarcelocentrisme i, per tant, municipal. Dos, hi ha una pota, que és la formació: se’ns acosta gent de gran qualitat en diversos àmbits del coneixement. Posarem aquest coneixement al servei de tothom del voltant del partit. Això també és veritat respecte de la política municipal. I una tercera aposta, que és la comunicació, que és que volem crear avingudes de comunicació directa amb la nostra gent, haurem de generar continguts de manera permanent. Sabem que els mitjans de comunicació no són el nostre camí natural perquè som extraparlamentaris i, per tant, hem d’intentar de crear tant com puguem una audiència pròpia. Aquesta és una de les prioritats estratègiques que l’assemblea m’ha encomanat i que, en conseqüència, dedicaré els mesos vinents a desplegar.

—Els partits tenen sous interns. Alhora en tindrà ?
—La feina professional s’ha de pagar. Les hores de la gent s’han d’alliberar. Crec que això no és el problema de la política. Hem fet una lectura bastant comparada d’estatuts de partits polítics de tot el continent. I, contra tot pronòstic, el més radical no és ni Podem ni la CUP, és el PNB. El PNB és un partit en què la tasca institucional i la tasca del partit estan completament separades i, per tant, les tasques professionals dins el partit són remunerades i dins la institució, també, però no es barregen. No ha interessat a ningú que a l’interior dels partits polítics catalans hi hagi mecanismes per a evitar que hi hagi incentius perversos per la “pagueta”.

—Que vós en sigueu president implica que en sereu el candidat?
—No.

Jordi Graupera. President d’Alhora. (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

—Voleu tornar a ser candidat?
—Ja ho veurem. L’estratègia que hem aprovat en aquest congrés és començar a treballar per a les municipals i, per tant, si hi ha eleccions anticipades ja en parlarem, però podria ser que no torni a ser candidat a res fins el 2028. El meu objectiu per aquests anys és posar-me a fer que aquest partit existeixi. Ara mateix penso en com m’ho faig per aixecar un partit al marge de les institucions catalanes que només obté recursos donats voluntàriament per la gent que vol que existeixi. Primer ens hem d’implantar. El gran problema de l’independentisme català és el gran problema que també té Alhora, que és de credibilitat. La credibilitat, en política, te la guanyes amb el cos a cos, tocant-te. Doncs anem a buscar un espai als municipis del país per a generar un gruix de credibilitat.

—A l’independentisme, ara, què li cal?
—Clarament, li falta credibilitat, i també té a veure amb el fet que tot el relat del procés s’ha construït sobre la negació de les idees del nacionalisme d’alliberament nacional. Hi ha hagut un procés de negació dels principis bàsics de com s’alliberen les nacions, perquè hi havia vergonya o indefensió apresa pel franquisme o la teoria sobre ampliar la base que en realitat eren pretextos per a no fer les coses que s’havien de fer. Hi ha una manca de pensament dur en aquest sentit. I el pensament dur que hi ha a la política catalana s’arrenglera amb unes altres tesis que són xenòfobes o populistes i que, per tant, converteixen el nacionalisme necessari en una eina xorca de cul-de-sac. Un discurs nacionalment fort, i incardinat amb els valors de fons de la societat catalana de drets humans, d’estat de dret, d’obertura, de comerç, això és Alhora. La tradició catalana és molt rica perquè és una tradició nacionalista, com també pot ser la corsa, la bretona, però molt més desplegada intel·lectualment. Pots llegir des de Salvat-Papasseit fins a Josep Pla, pots llegir des de Valentí Almirall fins a… I sempre hi trobaràs una articulació moderna, autoconscient.

—Voleu afegir res?
—M’agradaria que la gent donés una oportunitat a la complexitat. Aquests anys vinents, els partits del procés entraran en una decadència que serà molt difícil de remuntar. Serà molt difícil que tornin a tenir l’hegemonia que tenien i la temptació serà obrir-se a discursos més simples, més populistes, més demagògics, que vagin més a l’entranya i que donin resposta al malestar que sentim davant un món que sembla que se’ns desfà. I m’agradaria dir a la gent que donés una oportunitat a un pensament que és optimista per naturalesa i que és nacionalment fort i a què no fa por endreçar el món complex d’una manera que doni resultats. I això som nosaltres. Ja sé que demana un esforç, ja ho sé, que demana d’aturar-se un moment i atrevir-se a pensar una estona més. Cada vegada ens diuen que fem ràbia perquè som repel·lents i som pedants i tot plegat. Ja ho entenc, però ja hem provat totes les altres vies i, per tant, obrim-nos a provar de tenir una conversa una mica més complicada.

Jordi Graupera. President d’Alhora. (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

Jordi Graupera (1981), el nou president d’Alhora, ens rep al campus la Salle de la Universitat Ramon Llull, en què fa de professor. Ens trobem per valorar els mals resultats electorals recents i per què el partit fundat per ell i Clara Ponsatí no va entrar al parlament, i quina autocrítica en fa. Alhora té la mirada a les municipals del 2027, i Graupera explica quins són els objectius d’una formació que tot just comença a caminar.

Jordi Graupera, president d’Alhora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Veig que sou elegit president. Per un any. Com és que el càrrec és d’un sol any?
—Per un tecnicisme molt avorrit. Totes les organitzacions que comencen tenen el mateix problema, la llei t’obliga a fer un congrés fundacional el primer any, per omplir els càrrecs que els estatuts preveuen quan el registres. Per tant, en aquesta direcció hi ha una disposició addicional a l’estatut que diu que és una direcció provisional, que té com a missió desplegar els estatuts i, al cap d’un any, amb el mecanisme que els nous estatuts preveuen, triar la direcció definitiva, per dir-ho així.

—D’ací a un any, noves eleccions a Alhora?
—Em sembla bé. És un any per a arrencar el partit i fer una valoració dels resultats.

—Feu una valoració dels resultats i per què, així i tot, fundeu el partit.
—Els resultats són molt dolents. Crec que són els pitjors resultats possibles. El nostre objectiu tampoc no era entrar al parlament. Quan ens vam presentar a les eleccions sabíem que no hi entraríem. La raó per la qual ens vam presentar a les eleccions és que si tu anunciaves que volies crear una organització política nova, que plantés cara a l’enviliment de la vida pública a Catalunya, et llançaven unes eleccions i al cap de sis dies te’n retiraves, això era que el projecte nasqués mort. Si demanaves audàcia a la població, havies de demostrar que eres audaç. Per nosaltres aquestes eleccions eren el principi de l’evidència del procés decadent dels partits que han comandat la política catalana els últims quinze anys. Era el moment de posar uns arguments a l’esfera pública tan visibles com fos possible per a tothom, encara que d’entrada no capturessin gran part de l’electorat. I una tercera raó: tens una idea diferent? Et presentes a les eleccions i la defenses. No és cap drama. Aquests objectius es van complir amb escreix: vam tenir les idees que no tenia ningú, les vam defensar honestament i vam aconseguir que la gent sabés que existíem.

—Vós, personalment, quines expectatives teníeu?
—A partir de l’1% em semblava un bon resultat. El dia abans vam fer una porra interna, i jo vaig dir el número més baix de tota la porra: 25.000. Van ser 14.000.

—Per què no entreu? Pel moment? Per què?
—No existeix el moment bo perquè una organització política nova aparegui a Catalunya amb els principis que nosaltres defensem. Quan ens vam presentar amb Primàries el 2019, tothom em deia que no era un bon moment. Ens deien, teniu raó amb les coses que dieu, exploten la moral de la gent, ens agafen emocionalment, però la gent ho acabarà veient més endavant. No és mai el moment, perquè la política catalana està molt tancada. Hi ha dues possibilitats. O bé la política catalana és com l’americana, en el sentit que si vols fer política institucional, has d’entrar en un dels partits, fer-t’hi un lloc. Mirar d’estirar-lo, o acabar liderant-lo, i aleshores fer política institucional. Això és l’opció 1. Opció 2, dins aquests partits polítics és des d’on no es pot fer política, perquè quan hi entres les dinàmiques sistèmiques fan que acabis incorporat a un projecte que en realitat no és el mateix amb què entres. Sóc partidari d’aquesta segona interpretació. Penso que tothom que ha entrat als partits polítics, sense excepció, ha acabat formant part d’aquest mecanisme d’estabilització. Ens passaria igual si entréssim als partits.

—Quines lliçons heu après de cara al futur perquè no us torni a passar?
—A la gent la preocupa molt això i a mi em preocupa menys. Em presento en totes les eleccions perquè crec que el que defenso és just i necessari per al país, perquè crec que hi ha una injustícia que ningú adreça i que els partits que se suposa que les han d’adreçar no ho fan. I si fos l’últim català que defensa l’autodeterminació i la independència de Catalunya, ho continuaria fent. Amb les Primàries del 2019, crec que l’aprenentatge més important és el que vam fer després. Hi havia vint-i-cinc regidors de Primàries repartits pel país i no vam saber-ho aprofitar. Hi havia gent mobilitzada a Barcelona, que no vam saber retenir. I aquesta vegada crec que ho hem fet molt bé. Hem acabat les eleccions d’una manera molt més fràgil que no pas ara fa cinc anys, i, en canvi, hem sabut articular la gent, posar-nos a treballar immediatament, cuidar-nos els uns als altres.

Jordi Graupera, president d’Alhora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Potser hi haurà eleccions catalanes a l’octubre. Alhora s’hi presentarà?
—Aquest congrés ha estat a porta tancada perquè volíem que fos una sessió de treball honesta i no un acte de propaganda. El consens a què hem arribat és que estem preparats per al que vingui i ens hem de preparar per al que sigui. I que aquesta decisió s’ha de prendre, si és que es convoquen eleccions, amb una consulta oberta a la militància que hi hagi en aquell moment. Hem dividit els objectius entre electorals i no electorals. El nostre objectiu electoral primer són les municipals del 2027. I ens posem a treballar en les municipals del 2027. Hem començat a distribuir tasques per començar a treballar en aquest front. Però si hi ha unes eleccions abans, no ens agafaran amb el més calent a l’aigüera, tal com va passar al maig.

—Vós, personalment, creieu que Alhora s’hi hauria de presentar a l’octubre?
—És una decisió que s’ha de prendre en el context, no crec que s’hagi de prendre ara.

—Ideològicament, Graupera deia: “Sóc de dretes i d’esquerres.” I Alhora?
—Som nacionalistes catalans que han entès una cosa, que és que per a fer avançar nacionalment el país, si ets d’esquerres t’has de menjar algunes coses que són tradicionalment de dretes i si ets de dretes t’has de menjar algunes coses que són tradicionalment d’esquerres. Per tant, és gent pragmàtica, ideològicament, i amb sentit de la justícia. Crec que això són dues coses que es donen.

—El fet que en sigueu president, quines atribucions us dóna?
—Tinc el lideratge de l’executiva en el sentit propositiu, i vaig presentar un informe de gestió, perquè ja n’era el president, i unes prioritats estratègiques que van ser aprovades en assemblea, que tenen tres potes. Una és aquesta de començar a treballar per al desplegament territorial. Som un partit antibarcelocentrisme i, per tant, municipal. Dos, hi ha una pota, que és la formació: se’ns acosta gent de gran qualitat en diversos àmbits del coneixement. Posarem aquest coneixement al servei de tothom del voltant del partit. Això també és veritat respecte de la política municipal. I una tercera aposta, que és la comunicació, que és que volem crear avingudes de comunicació directa amb la nostra gent, haurem de generar continguts de manera permanent. Sabem que els mitjans de comunicació no són el nostre camí natural perquè som extraparlamentaris i, per tant, hem d’intentar de crear tant com puguem una audiència pròpia. Aquesta és una de les prioritats estratègiques que l’assemblea m’ha encomanat i que, en conseqüència, dedicaré els mesos vinents a desplegar.

—Els partits tenen sous interns. Alhora en tindrà ?
—La feina professional s’ha de pagar. Les hores de la gent s’han d’alliberar. Crec que això no és el problema de la política. Hem fet una lectura bastant comparada d’estatuts de partits polítics de tot el continent. I, contra tot pronòstic, el més radical no és ni Podem ni la CUP, és el PNB. El PNB és un partit en què la tasca institucional i la tasca del partit estan completament separades i, per tant, les tasques professionals dins el partit són remunerades i dins la institució, també, però no es barregen. No ha interessat a ningú que a l’interior dels partits polítics catalans hi hagi mecanismes per a evitar que hi hagi incentius perversos per la “pagueta”.

—Que vós en sigueu president implica que en sereu el candidat?
—No.

Jordi Graupera. President d’Alhora. (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

—Voleu tornar a ser candidat?
—Ja ho veurem. L’estratègia que hem aprovat en aquest congrés és començar a treballar per a les municipals i, per tant, si hi ha eleccions anticipades ja en parlarem, però podria ser que no torni a ser candidat a res fins el 2028. El meu objectiu per aquests anys és posar-me a fer que aquest partit existeixi. Ara mateix penso en com m’ho faig per aixecar un partit al marge de les institucions catalanes que només obté recursos donats voluntàriament per la gent que vol que existeixi. Primer ens hem d’implantar. El gran problema de l’independentisme català és el gran problema que també té Alhora, que és de credibilitat. La credibilitat, en política, te la guanyes amb el cos a cos, tocant-te. Doncs anem a buscar un espai als municipis del país per a generar un gruix de credibilitat.

—A l’independentisme, ara, què li cal?
—Clarament, li falta credibilitat, i també té a veure amb el fet que tot el relat del procés s’ha construït sobre la negació de les idees del nacionalisme d’alliberament nacional. Hi ha hagut un procés de negació dels principis bàsics de com s’alliberen les nacions, perquè hi havia vergonya o indefensió apresa pel franquisme o la teoria sobre ampliar la base que en realitat eren pretextos per a no fer les coses que s’havien de fer. Hi ha una manca de pensament dur en aquest sentit. I el pensament dur que hi ha a la política catalana s’arrenglera amb unes altres tesis que són xenòfobes o populistes i que, per tant, converteixen el nacionalisme necessari en una eina xorca de cul-de-sac. Un discurs nacionalment fort, i incardinat amb els valors de fons de la societat catalana de drets humans, d’estat de dret, d’obertura, de comerç, això és Alhora. La tradició catalana és molt rica perquè és una tradició nacionalista, com també pot ser la corsa, la bretona, però molt més desplegada intel·lectualment. Pots llegir des de Salvat-Papasseit fins a Josep Pla, pots llegir des de Valentí Almirall fins a… I sempre hi trobaràs una articulació moderna, autoconscient.

—Voleu afegir res?
—M’agradaria que la gent donés una oportunitat a la complexitat. Aquests anys vinents, els partits del procés entraran en una decadència que serà molt difícil de remuntar. Serà molt difícil que tornin a tenir l’hegemonia que tenien i la temptació serà obrir-se a discursos més simples, més populistes, més demagògics, que vagin més a l’entranya i que donin resposta al malestar que sentim davant un món que sembla que se’ns desfà. I m’agradaria dir a la gent que donés una oportunitat a un pensament que és optimista per naturalesa i que és nacionalment fort i a què no fa por endreçar el món complex d’una manera que doni resultats. I això som nosaltres. Ja sé que demana un esforç, ja ho sé, que demana d’aturar-se un moment i atrevir-se a pensar una estona més. Cada vegada ens diuen que fem ràbia perquè som repel·lents i som pedants i tot plegat. Ja ho entenc, però ja hem provat totes les altres vies i, per tant, obrim-nos a provar de tenir una conversa una mica més complicada.

Jordi Graupera. President d’Alhora. (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

L’altre dia ens llevàvem amb novetat dels Estats Units, en concret l’esperpent del debat electoral entre un president xaruc que amb prou feines s’aguantava els pets i un ex-president milhòmens no gaire menys vell i amb trenta-quatre condemnes penals encara calentes. Al país de les llibertats, amb permís del Madrid sobirà, hom parlava de “pànic” entre els qui havien posat calés en la campanya del primer, talment com accionistes que temen per una inversió fallida. Mentrestant, en el nostre fus horari, els qui vam néixer ahir ens demanàvem com era possible que la terra de les oportunitats hagi donat abans un combo de dos presidenciables al límit de la decadència, intel·lectual i moral l’un, física i mental l’altre, abans que no pas dues homòlogues mínimament menys malfactores i atrotinades.

Sobre el post-debat als nostres mitjans, em va cridar l’atenció les respostes dels experts als periodistes que expressaven la mateixa sorpresa: i Kamala Harris? Ui, replicaven molts saberuts, aquests quatre anys quines polítiques ha fet, en immigració i en feminisme? No re, un bluf. I la governadora de Michigan? Ui, no la coneixen ni a casa seua. I la Hillary Clinton? Ui, la veuen massa com un altre Biden. I la Michelle Obama? Bé, heu d’entendre que amb la presidència del seu home va perdre vuit anys de vida familiar i ara la vol recuperar. Ai. Ui. Heu d’entendre que. Sense saber jo res de política internacional, i de la nacional justet, em fa l’efecte que per més experimentades que siguin les senyores, els demanen tot de coses que amb els equivalents han resultat ser va, tira, tira. I que els mateixos poders empenyen les candidatures presidencials per la via clara i diàfana de la pasta, no se la juguen amb la mateixa alegria amb elles que amb ells. Però ja hem quedat que jo no hi entenc.

Moments com aquests també són indicadors de com de lluny que som de la igualtat plena, vull dir si et poses a pensar quant falta, perquè es doni la coincidència no només de dues candidates a presidir una gran potència, sinó d’una jaia senil entrebancant-se contra una delinqüent fatxenda de setanta-vuit anys. Ho veurà mai, la història de la humanitat? Mudo la pregunta: ho tolerarà mai? Si volem perdre una mica de temps amb la lupa del #notallmen, sempre es pot adduir que aquesta és una conjunció excepcional també per als hòmens, que es limiten a ser pioners d’un altre terreny conquerit. Però si parlem purament i simple de l’edat activa, entesa com una aspiració humana més, la falta de presència equivalent de dones de la tercera edat –es pot dir, tercera edat?– en posicions de poder canta més que mai.

Atès que les senyores tenen una esperança de vida més llarga, només per probabilitats ja haurien de superar la presència masculina sènior en tots els àmbits del manar. I qui diu esperança de vida, diu experiència de vida. Les velles –es pot dir, velles?– han tingut un contacte privilegiat amb les forces invisibles que fan rutllar el món mentre els senyors s’emporten el mèrit. I que difícil no deu ser, jo ja ho entenc, jubilar-se d’aquest lluïment. Fa quatre dies, l’independentisme va fer coincidir dos candidats de més de setanta-cinc anys a les eleccions per Barcelona, i aleshores ja vam quedar entesos que l’edatisme és un prejudici lleig, a banda d’injust, però la sensació per a moltes observadores era que es tractava de la mateixa pel·lícula una vegada més, i no sé valtros, xeiques, però jo ja tinc ganes de veure’n una de diferent.

Sí que la ficció (sense ciència-) ens ha donat alguna presidenta dels Estats Units gran, que tingués setanta anys a tot estirar, tot i que fent el paper fotocopiat dels rols masculinitzats dels seus homòlegs, d’això algun dia n’hem de parlar. També l’última de Borgen ens ha permès de gaudir d’una ex-presidenta danesa menopàusica –massa jove, per al tema que avui ens ocupa–, ventant-se les calorades abans d’una reunió amb un delegat xinès. No ens ho podeu fer, això, guionistes. No ens podeu ensenyar una punteta de la maduresa en dones dirigents, quan l’aventura tot just comença, i privar-nos de la continuació de veure septuagenàries i octogenàries al poder, de veure’n moltes, tantes com jaios ens hem hagut d’empassar des que tenim memòria fent tots els papers de l’auca en vestit i corbata. Tantes com calgui fins que ens hi acostumem de la mateixa manera que ens heu acostumat a veure hòmens arrugats com panses de protagonistes a les pantalles, i així puguem seguir les trames igual de despreocupadament, amb la mateixa inèrcia, relaxades.

Algú que no vulgui mareig deu pensar que si encara no tenim resolt el #onsónlesdones? –puntets de color esquitxats en fotografies de cimeres mundials, taules internacionals, congressos gastronòmics, cartells de festivals–, demanar-nos “on són les dones grans?” és massa demanar, i ja ni t’explico la fantasia boja de voler-ne de responsables de botons nuclears. Però som ambicioses, què vols fer-hi. Algunes amb poca sang ja ho som per les altres, i només demanem de viure prou per veure-ho: les notes de color que avui hem de distingir d’entre vastos camps de naps, veure com s’escampen i es fan velles i més sàvies i que encara continuen grimpant –sí, grimpant–, amb els cabells sense tenyir, alliberades, arrugades, operades de cataractes. Que n’hi hagi tantes a tot el món, i ara que se m’entengui la provocació, que fins i tot unes poques es puguin permetre el luxe de fer catúfols com un Biden, de ser velles verdes com un Trump, borratxes com un Juncker, narcisistes, sociòpates, degenerades, sonades, perquè encara hi ha qui pensa que per a merèixer-se la igualtat, les líders hauran de ser sempre, totes i a tot arreu, unes santes.

Ahir, l’Autoritat Portuària de València (APV) va licitar les obres de l’ampliació nord del Port de València, tot i haver-hi tres processos judicials oberts en contra. Això podria tenir conseqüències tant legals com econòmiques per a l’APV i el govern espanyol. D’una banda, hi ha una sentència ferma del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va anul·lar la resolució que donava la potestat a l’APV per a decidir si calia una nova declaració d’impacte ambiental (DIA) o no. D’aquesta manera, l’òrgan substantiu per a prendre aquesta decisió tornava a ser Ports de l’Estat, que depèn, al seu torn, del Ministeri de Transports espanyol.

Aquest procés judicial el va guanyar la plataforma ciutadana Comissió Ciutat-Port, que va demanar al Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol una nova declaració d’impacte ambiental perquè la que hi havia era del 2007 i la consideraven caducada. El ministeri era l’organisme que havia d’exigir que Ports de l’Estat complís les seues obligacions com a responsable ambiental del projecte i demanàs una nova declaració. No obstant això, la plataforma denuncia que el ministeri no ha fet res en els dos mesos legals que tenia per a executar la resolució de la sentència.

Arran d’aquesta situació, la setmana passada, la Comissió Ciutat-Port va presentar una nova demanda d’execució forçosa de la decisió judicial perquè el Ministeri per a la Transició Ecològica notificàs tant a Ports de l’Estat com a l’Autoritat Portuària de València que no podien continuar la licitació de les obres perquè, a la pràctica, no hi ha DIA, atès que la del 2007 va decaure amb la sentència del tribunal madrileny. Amb tot, les obres es van licitar ahir.

“La dada més cridanera, i que s’oculta en la informació que facilita l’Autoritat Portuària, és que es dragarà fins a 28 metres de profunditat en la dàrsena del port de València i fins a 27 metres en la dàrsena de Sagunt, i que es pretén de dragar fins a 10 milions de metres cúbics a València, quan la DIA del 2007 tan sols recollia 18 metres de profunditat i 1,5 milions de metres cúbics en aquesta ciutat”, denuncia la plataforma en un comunicat.

Antonio Montiel, membre de l’equip jurídic de la Comissió Ciutat-Port, explica que cal que demanen una nova DIA perquè les obres que volen fer ni tan sols es recollien en la declaració del 2007. “Aquella DIA no podia recollir el que es vol fer ara, que són moltes més excavacions i moviments de metres cúbics de sorra del fons marí. I això és, precisament, un dels elements que agreujarà l’efecte de refracció de les ones i, per tant, que s’òbriga l’impacte de les ones cada vegada més al sud i que es pose en perill el litoral i l’Albufera”, diu.

Eulàlia Sanjaume: “Paga la pena destrossar l’Albufera per un aparcament de contenidors? Jo crec que no”

Quines conseqüències legals pot tenir la licitació?

“Com a mínim, cal una sanció al Ministeri de Transició Ecològica, que no ha fet res. I cal denunciar que el ministre de Transports, Óscar Puente, es comporta com si fos el portaveu del lobby portuari, en lloc de vetlar perquè l’organisme que depèn d’ell, Ports de l’Estat, faça els deures en matèria ambiental. Nosaltres demanarem responsabilitats”, diu Montiel.

A més de la sentència del tribunal madrileny, hi ha dos processos oberts en el Tribunal Superior de Justícia valencià, que fan referència a l’aprovació del projecte tècnic per a fer l’obra civil, i la mateixa licitació de les obres. El jurista explica que ampliaran el recurs contra la licitació a l’adjudicació. “Continuarem la batalla judicial, necessàriament”, diu.

Si, malgrat tot, les obres prosperassen, l’administració s’enfrontaria a unes possibles indemnitzacions milionàries, perquè l’empresa adjudicatària tindria dret de recuperar la despesa feta i el 6% del benefici industrial, que és el que es deixaria de percebre sobre el total de l’obra. “Nosaltres ho hem advertit. Hem dit moltes vegades que no volíem que això es convertís en un nou cas Castor, i sembla que no ha preocupat a ningú. Ni als consellers de l’autoritat portuària, ni tampoc al ministre”, assenyala.

El projecte Castor va costar al govern espanyol al voltant de 1.350 milions d’euros en indemnitzacions. Teresa Ribera, en aquell moment ministra d’Energia i Medi Ambient espanyola, va aprovar la declaració d’impacte ambiental per a la plataforma subterrània d’emmagatzematge de gas construït a la mar davant la costa de Vinaròs (Baix Maestrat), que ocasionà milers de terratrèmols a la costa de les Terres de l’Ebre. Ribera és ara al capdavant del Ministeri per a la Transició Ecològica.

Qui assumiria les responsabilitats?

Andrés Boix, professor de dret administratiu de la Universitat de València, explica que les indemnitzacions les hauria de pagar l’administració espanyola. No obstant això, assenyala que hi ha una previsió en la llei que diu que els funcionaris o càrrecs públics que, amb coneixement i intenció, o de manera molt descurada, provocassen alguna mena d’il·legalitat o problema que implicàs una afecció econòmica a l’administració pública, haurien de respondre amb el seu patrimoni.

“Però això és com un unicorn, no s’utilitza mai. Bé, s’ha utilitzat contra els càrrecs públics i funcionaris catalans en qüestions derivades del procés. Però és una cosa que no s’utilitza pràcticament mai. No obstant això, la possibilitat d’utilitzar-lo existeix, per descomptat. Si un càrrec públic ha generat un perjudici per la seua manera d’administrar, ha de respondre”, diu.

Per què continuen la licitació?

Montiel considera que hi ha un “encabotament” del lobby portuari i de totes les empreses vinculades a la Confederació Empresarial Valenciana, que veuen oportunitats de subcontractacions amb el projecte d’ampliació del port. Però també del ministeri d’Óscar Puente, que s’ha alineat políticament amb el PP valencià per fer avançar el projecte. “Vol recuperar la confiança del sector empresarial valencià i presentar uns resultats d’inversions en la Comunitat Valenciana que compensen tot allò de l’infrafinançament. Però, en qualsevol cas, jo crec que aquest tema no està perdut, ni de bon tros, en termes judicials. I, a més, la pressió social i de molts experts ens avala”, acaba el jurista.

Ahir, l’Autoritat Portuària de València (APV) va licitar les obres de l’ampliació nord del Port de València, tot i haver-hi tres processos judicials oberts en contra. Això podria tenir conseqüències tant legals com econòmiques per a l’APV i el govern espanyol. D’una banda, hi ha una sentència ferma del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va anul·lar la resolució que donava la potestat a l’APV per a decidir si calia una nova declaració d’impacte ambiental (DIA) o no. D’aquesta manera, l’òrgan substantiu per a prendre aquesta decisió tornava a ser Ports de l’Estat, que depèn, al seu torn, del Ministeri de Transports espanyol.

Aquest procés judicial el va guanyar la plataforma ciutadana Comissió Ciutat-Port, que va demanar al Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol una nova declaració d’impacte ambiental perquè la que hi havia era del 2007 i la consideraven caducada. El ministeri era l’organisme que havia d’exigir que Ports de l’Estat complís les seues obligacions com a responsable ambiental del projecte i demanàs una nova declaració. No obstant això, la plataforma denuncia que el ministeri no ha fet res en els dos mesos legals que tenia per a executar la resolució de la sentència.

Arran d’aquesta situació, la setmana passada, la Comissió Ciutat-Port va presentar una nova demanda d’execució forçosa de la decisió judicial perquè el Ministeri per a la Transició Ecològica notificàs tant a Ports de l’Estat com a l’Autoritat Portuària de València que no podien continuar la licitació de les obres perquè, a la pràctica, no hi ha DIA, atès que la del 2007 va decaure amb la sentència del tribunal madrileny. Amb tot, les obres es van licitar ahir.

“La dada més cridanera, i que s’oculta en la informació que facilita l’Autoritat Portuària, és que es dragarà fins a 28 metres de profunditat en la dàrsena del port de València i fins a 27 metres en la dàrsena de Sagunt, i que es pretén de dragar fins a 10 milions de metres cúbics a València, quan la DIA del 2007 tan sols recollia 18 metres de profunditat i 1,5 milions de metres cúbics en aquesta ciutat”, denuncia la plataforma en un comunicat.

Antonio Montiel, membre de l’equip jurídic de la Comissió Ciutat-Port, explica que cal que demanen una nova DIA perquè les obres que volen fer ni tan sols es recollien en la declaració del 2007. “Aquella DIA no podia recollir el que es vol fer ara, que són moltes més excavacions i moviments de metres cúbics de sorra del fons marí. I això és, precisament, un dels elements que agreujarà l’efecte de refracció de les ones i, per tant, que s’òbriga l’impacte de les ones cada vegada més al sud i que es pose en perill el litoral i l’Albufera”, diu.

Eulàlia Sanjaume: “Paga la pena destrossar l’Albufera per un aparcament de contenidors? Jo crec que no”

Quines conseqüències legals pot tenir la licitació?

“Com a mínim, cal una sanció al Ministeri de Transició Ecològica, que no ha fet res. I cal denunciar que el ministre de Transports, Óscar Puente, es comporta com si fos el portaveu del lobby portuari, en lloc de vetlar perquè l’organisme que depèn d’ell, Ports de l’Estat, faça els deures en matèria ambiental. Nosaltres demanarem responsabilitats”, diu Montiel.

A més de la sentència del tribunal madrileny, hi ha dos processos oberts en el Tribunal Superior de Justícia valencià, que fan referència a l’aprovació del projecte tècnic per a fer l’obra civil, i la mateixa licitació de les obres. El jurista explica que ampliaran el recurs contra la licitació a l’adjudicació. “Continuarem la batalla judicial, necessàriament”, diu.

Si, malgrat tot, les obres prosperassen, l’administració s’enfrontaria a unes possibles indemnitzacions milionàries, perquè l’empresa adjudicatària tindria dret de recuperar la despesa feta i el 6% del benefici industrial, que és el que es deixaria de percebre sobre el total de l’obra. “Nosaltres ho hem advertit. Hem dit moltes vegades que no volíem que això es convertís en un nou cas Castor, i sembla que no ha preocupat a ningú. Ni als consellers de l’autoritat portuària, ni tampoc al ministre”, assenyala.

El projecte Castor va costar al govern espanyol al voltant de 1.350 milions d’euros en indemnitzacions. Teresa Ribera, en aquell moment ministra d’Energia i Medi Ambient espanyola, va aprovar la declaració d’impacte ambiental per a la plataforma subterrània d’emmagatzematge de gas construït a la mar davant la costa de Vinaròs (Baix Maestrat), que ocasionà milers de terratrèmols a la costa de les Terres de l’Ebre. Ribera és ara al capdavant del Ministeri per a la Transició Ecològica.

Qui assumiria les responsabilitats?

Andrés Boix, professor de dret administratiu de la Universitat de València, explica que les indemnitzacions les hauria de pagar l’administració espanyola. No obstant això, assenyala que hi ha una previsió en la llei que diu que els funcionaris o càrrecs públics que, amb coneixement i intenció, o de manera molt descurada, provocassen alguna mena d’il·legalitat o problema que implicàs una afecció econòmica a l’administració pública, haurien de respondre amb el seu patrimoni.

“Però això és com un unicorn, no s’utilitza mai. Bé, s’ha utilitzat contra els càrrecs públics i funcionaris catalans en qüestions derivades del procés. Però és una cosa que no s’utilitza pràcticament mai. No obstant això, la possibilitat d’utilitzar-lo existeix, per descomptat. Si un càrrec públic ha generat un perjudici per la seua manera d’administrar, ha de respondre”, diu.

Per què continuen la licitació?

Montiel considera que hi ha un “encabotament” del lobby portuari i de totes les empreses vinculades a la Confederació Empresarial Valenciana, que veuen oportunitats de subcontractacions amb el projecte d’ampliació del port. Però també del ministeri d’Óscar Puente, que s’ha alineat políticament amb el PP valencià per fer avançar el projecte. “Vol recuperar la confiança del sector empresarial valencià i presentar uns resultats d’inversions en la Comunitat Valenciana que compensen tot allò de l’infrafinançament. Però, en qualsevol cas, jo crec que aquest tema no està perdut, ni de bon tros, en termes judicials. I, a més, la pressió social i de molts experts ens avala”, acaba el jurista.