El cap de l’Oficina d’Onomàstica del IEC, Joan Anton Rabella, creu que el nom Marc pateix de la saturació d’haver estat el més posat ininterrompudament del 1997 al 2021. El 2022 va caure al tercer lloc i l’any passat, al setè, segons dades publicades per Idescat. Segons Rabella, hi ha noms que es gasten i que, per això, Marc continuarà baixant fins a desaparèixer del rànquing dels més populars els anys vinents. En una entrevista a l’ACN, ha destacat de les dades d’aquests darrers d’Idescat que Gala era l’únic cas dels noms més posats que tenia una prevalença especial en una zona del país: l’Alt Empordà, on va viure Gala Dalí, la parella del pintor surrealista.

Marc, amb prop de 1.200 nounats cada any entre el 1997 i el 2021, ha anat caient sense aturador d’ençà del 2014, quan va ser el nom de 1.084 criatures. El 2022 va ser destronat com a nom més popular i, l’any passat, encara va baixar més: tan sols 347 nens. Rabella pronostica que acabarà fora dels quinze més posats, però que encara falta més temps, i ha ironitzat: “Dir ‘Marc’ en una classe i que es girin tots els nens durant molts anys ha acabat fent canviar d’opció molts pares.”

L’adeu de Messi del Barça feia pensar en un lideratge curt de Leo

Això ha impulsat uns altres noms, com ara Leo, que si bé el 2022 va ser primer i enguany, tercer, continua entre els més freqüents de nen. Rabella diu que el fet que Leo Messi deixés de ser jugador del FC Barcelona ja feia pensar que segurament a curt termini no tindria tant d’èxit, perquè el nom anava molt lligat al futbolista.

D’una altra banda, opina que la moda per a nen són els noms molt curts, i que, en canvi, els de nena són més diversos, amb Martina, Júlia, Emma i Lucía entre els més emprats. Així, constata que els pares tenen criteris diferents per a decidir en un sexe o un altre. Sobre les nenes, ha destacat que Júlia i Martina es mantenien molt. De fet, fa catorze anys que s’han repartit el lideratge ininterrompudament. L’any 2009, Paula va ser el darrer nom que va aconseguir el primer lloc abans de l’hegemonia actual.

Els criteris per a triar es remunten al segle XIV

En general, entre els criteris per a triar noms, Rabella creu que hi ha tendències creuades a usar els noms que són moda i, d’una altra banda, a voler-se individualitzar. Una doble inclinació que ha passat sempre. Així, analitzant les dades del XIV a partir dels fogatges, s’observa que els noms també són molt estables i que segueixen el criteri de la moda i seguir la tradició, però això no vol dir que no hi hagués noms amb una freqüència petita, explica.

Noms territorials que es perden

Una dinàmica que abans tenia una gran influència eren els noms que tenien representativitat territorial, com ara Cinta a Tortosa i Narcís a Girona, però aquesta tendència com més va és més petita. Al Baix Ebre hi ha 389 dones anomenades Cinta, gairebé la meitat de tot Catalunya, i al Gironès hi ha 459 homes que es diuen Narcís, una quarta part de tot el Principat. Però cap dels dos noms supera la dotzena de nadons d’aquests darrers quatre anys sumats al conjunt de Catalunya.

Amb tot, Rabella recorda que, en alguns casos, un nom desapareix, però després hi ha una recuperació, tal com va passar amb Vinyet. És un nom típic de Sitges, en honor al santuari de la Mare de Déu del Vinyet. De fet, a Garraf n’hi ha 120 del total de 917 i és la comarca on n’hi ha més. I, malgrat que al tombant del segle XXI no n’hi havia més de 20 per any, durant la dècada passada van arribar a una quarantena o cinquantena cada any, i el 2023, 34 nenes es van dir Vinyet.

Els sons més difícils de pronunciar

Rabella no veu patrons especialment clars d’orígens dels noms quant a l’idioma. Si bé diu que els curts solen ser més catalans, n’hi ha que funcionen en més d’un idioma, i també uns altres de llengua castellana, com ara Lucía. Entre els estrangers, diu que destaquen Liam, Enzo, Hugo i Mia.

Un element que sí que pot ser un criteri és l’eufonia, és a dir, que soni bé. Rabella diu que hi ha sons més complexos, com ara la erra, la enya o les elles, que són més difícils de pronunciar, de la mateixa manera que les paraules llargues, cosa que pot ajudar a descartar candidats. Alhora, hi ha sons més dolços que poden tendir a aparèixer en les tries dels pares.

Els encausats per l’atac a la comissaria de Vic el febrer el 16 de febrer del 2021, en el marc de les protestes contra la detenció del raper Pablo Hasel, han demanat que se’ls apliqui l’amnistia. L’Associació d’Advocats d’Osona en Defensa dels Drets Humans, que exerceix la defensa de quatre investigats, considera que els actes de responsabilitat penal, administrativa o comptable es poden amnistiar d’acord amb l’article primer de la llei, que fa referència en l’àmbit objectiu.

L’entitat apunta que va ser una protesta en el context del procés independentista i que, d’acord amb la llei, s’han d’amnistiar, entre més actes, els de desobediència, sigui quina sigui la naturalesa, els desordres públics, els d’atemptat contra els agents de l’autoritat i de resistència.

El sindicat de Mossos d’Esquadra USPAC, que defensa els agents, s’hi ha oposat. En un comunicat, explica que ja han presentat l’escrit i reitera que demana tres anys de presó per a cada investigat en defensa dels dotze agents que van ser ferits. “Lluitarem fins on sigui necessari perquè no quedi impune cap delicte comès contra un mosso d’esquadra”, expliquen. El cas és pendent de dictar judici.

Cèsar Lagonigro, en conversa amb VilaWeb i preguntat pel recorregut de la petició d’amnistia, apunta que l’escric s’ha presentat amb l’objectiu de fer palès que en la protesta del febrer del 2021 hi havia un rerefons independentista. I que amb la manifestació, a part de rebutjar la detenció de Hasel, també pretenia de denunciar la repressió contra el moviment.

Què va passar el 16 de febrer del 2021?

De totes les protestes de rebuig a la detenció de Pablo Hasel, la de Vic fou la més cridanera de totes. No pas per la quantitat de gent, sinó per la fotografia del desenllaç: una comissaria dels Mossos destruïda.

La protesta va començar a la plaça Major de la ciutat, com tantes altres, i es va adreçar als jutjats, situats al costat de la comissaria de la policia espanyola. Hi havia gent diversa. I, espontàniament, un grup va decidir d’anar cap a la comissaria dels Mossos. Aquesta acció va sorprendre els agents que hi havia a l’edifici, perquè no era prevista. L’ambient, a diferència de la plaça Major, començava a ser més tens, oimés tenint en compte les imatges d’actuacions policíaques contra manifestants que arribaven d’ací i d’allà. Fins que va volar el primer roc, i tot va esclatar.

La ràbia es va canalitzar amb violència. Objectes contra l’edifici, pintades en favor de la llibertat de Hasel i corredisses. La policia no estava preparada. La comissaria és la seu de l’àrea bàsica d’Osona i és integrada per agents de seguretat ciutadana. No són experts en ordre públic i els mancava tota mena de material per a controlar la situació. Estaven completament desbordats i es van trobar obligats a arrecerar-se dins l’edifici. Va ser en aquest moment que van decidir d’activar el codi 33, que es fa servir per situacions d’extrema gravetat. Vint minuts després, van arribar reforços de la BRIMO i l’ARRO de Manresa, que van actuar durament contra els manifestants i també van fer servir projectils de foam.

La jornada va acabar amb quatre detinguts: tres a càrrec dels Mossos i un de la Guàrdia Urbana de Vic; i una dotzena d’agents ferits. Aquella mateixa nit, els màxims comandaments dels Mossos i d’Interior –entre els quals el director de la policia, Pere Ferrer; el major, Josep Lluís Trapero; i el conseller d’Interior, Miquel Sàmper– es van desplaçar fins al lloc dels fets per comprovar els danys i donar suport als agents. Segons la policia, havia estat un atac sense precedents.

Els encausats per l’atac a la comissaria de Vic el febrer el 16 de febrer del 2021, en el marc de les protestes contra la detenció del raper Pablo Hasel, han demanat que se’ls apliqui l’amnistia. L’Associació d’Advocats d’Osona en Defensa dels Drets Humans, que exerceix la defensa de quatre investigats, considera que els actes de responsabilitat penal, administrativa o comptable es poden amnistiar d’acord amb l’article primer de la llei, que fa referència en l’àmbit objectiu.

L’entitat apunta que va ser una protesta en el context del procés independentista i que, d’acord amb la llei, s’han d’amnistiar, entre més actes, els de desobediència, sigui quina sigui la naturalesa, els desordres públics, els d’atemptat contra els agents de l’autoritat i de resistència.

El sindicat de Mossos d’Esquadra USPAC, que defensa els agents, s’hi ha oposat. En un comunicat, explica que ja han presentat l’escrit i reitera que demana tres anys de presó per a cada investigat en defensa dels dotze agents que van ser ferits. “Lluitarem fins on sigui necessari perquè no quedi impune cap delicte comès contra un mosso d’esquadra”, expliquen. El cas és pendent de dictar judici.

Cèsar Lagonigro, en conversa amb VilaWeb i preguntat pel recorregut de la petició d’amnistia, apunta que l’escric s’ha presentat amb l’objectiu de fer palès que en la protesta del febrer del 2021 hi havia un rerefons independentista. I que amb la manifestació, a part de rebutjar la detenció de Hasel, també pretenia de denunciar la repressió contra el moviment.

Què va passar el 16 de febrer del 2021?

De totes les protestes de rebuig a la detenció de Pablo Hasel, la de Vic fou la més cridanera de totes. No pas per la quantitat de gent, sinó per la fotografia del desenllaç: una comissaria dels Mossos destruïda.

La protesta va començar a la plaça Major de la ciutat, com tantes altres, i es va adreçar als jutjats, situats al costat de la comissaria de la policia espanyola. Hi havia gent diversa. I, espontàniament, un grup va decidir d’anar cap a la comissaria dels Mossos. Aquesta acció va sorprendre els agents que hi havia a l’edifici, perquè no era prevista. L’ambient, a diferència de la plaça Major, començava a ser més tens, oimés tenint en compte les imatges d’actuacions policíaques contra manifestants que arribaven d’ací i d’allà. Fins que va volar el primer roc, i tot va esclatar.

La ràbia es va canalitzar amb violència. Objectes contra l’edifici, pintades en favor de la llibertat de Hasel i corredisses. La policia no estava preparada. La comissaria és la seu de l’àrea bàsica d’Osona i és integrada per agents de seguretat ciutadana. No són experts en ordre públic i els mancava tota mena de material per a controlar la situació. Estaven completament desbordats i es van trobar obligats a arrecerar-se dins l’edifici. Va ser en aquest moment que van decidir d’activar el codi 33, que es fa servir per situacions d’extrema gravetat. Vint minuts després, van arribar reforços de la BRIMO i l’ARRO de Manresa, que van actuar durament contra els manifestants i també van fer servir projectils de foam.

La jornada va acabar amb quatre detinguts: tres a càrrec dels Mossos i un de la Guàrdia Urbana de Vic; i una dotzena d’agents ferits. Aquella mateixa nit, els màxims comandaments dels Mossos i d’Interior –entre els quals el director de la policia, Pere Ferrer; el major, Josep Lluís Trapero; i el conseller d’Interior, Miquel Sàmper– es van desplaçar fins al lloc dels fets per comprovar els danys i donar suport als agents. Segons la policia, havia estat un atac sense precedents.

Els encausats per l’atac a la comissaria de Vic el febrer el 16 de febrer del 2021, en el marc de les protestes contra la detenció del raper Pablo Hasel, han demanat que se’ls apliqui l’amnistia. L’Associació d’Advocats d’Osona en Defensa dels Drets Humans, que exerceix la defensa de quatre investigats, considera que els actes de responsabilitat penal, administrativa o comptable es poden amnistiar d’acord amb l’article primer de la llei, que fa referència en l’àmbit objectiu.

L’entitat apunta que va ser una protesta en el context del procés independentista i que, d’acord amb la llei, s’han d’amnistiar, entre més actes, els de desobediència, sigui quina sigui la naturalesa, els desordres públics, els d’atemptat contra els agents de l’autoritat i de resistència.

El sindicat de Mossos d’Esquadra USPAC, que defensa els agents, s’hi ha oposat. En un comunicat, explica que ja han presentat l’escrit i reitera que demana tres anys de presó per a cada investigat en defensa dels dotze agents que van ser ferits. “Lluitarem fins on sigui necessari perquè no quedi impune cap delicte comès contra un mosso d’esquadra”, expliquen. El cas és pendent de dictar judici.

Cèsar Lagonigro, en conversa amb VilaWeb i preguntat pel recorregut de la petició d’amnistia, apunta que l’escric s’ha presentat amb l’objectiu de fer palès que en la protesta del febrer del 2021 hi havia un rerefons independentista. I que amb la manifestació, a part de rebutjar la detenció de Hasel, també pretenia de denunciar la repressió contra el moviment.

Què va passar el 16 de febrer del 2021?

De totes les protestes de rebuig a la detenció de Pablo Hasel, la de Vic fou la més cridanera de totes. No pas per la quantitat de gent, sinó per la fotografia del desenllaç: una comissaria dels Mossos destruïda.

La protesta va començar a la plaça Major de la ciutat, com tantes altres, i es va adreçar als jutjats, situats al costat de la comissaria de la policia espanyola. Hi havia gent diversa. I, espontàniament, un grup va decidir d’anar cap a la comissaria dels Mossos. Aquesta acció va sorprendre els agents que hi havia a l’edifici, perquè no era prevista. L’ambient, a diferència de la plaça Major, començava a ser més tens, oimés tenint en compte les imatges d’actuacions policíaques contra manifestants que arribaven d’ací i d’allà. Fins que va volar el primer roc, i tot va esclatar.

La ràbia es va canalitzar amb violència. Objectes contra l’edifici, pintades en favor de la llibertat de Hasel i corredisses. La policia no estava preparada. La comissaria és la seu de l’àrea bàsica d’Osona i és integrada per agents de seguretat ciutadana. No són experts en ordre públic i els mancava tota mena de material per a controlar la situació. Estaven completament desbordats i es van trobar obligats a arrecerar-se dins l’edifici. Va ser en aquest moment que van decidir d’activar el codi 33, que es fa servir per situacions d’extrema gravetat. Vint minuts després, van arribar reforços de la BRIMO i l’ARRO de Manresa, que van actuar durament contra els manifestants i també van fer servir projectils de foam.

La jornada va acabar amb quatre detinguts: tres a càrrec dels Mossos i un de la Guàrdia Urbana de Vic; i una dotzena d’agents ferits. Aquella mateixa nit, els màxims comandaments dels Mossos i d’Interior –entre els quals el director de la policia, Pere Ferrer; el major, Josep Lluís Trapero; i el conseller d’Interior, Miquel Sàmper– es van desplaçar fins al lloc dels fets per comprovar els danys i donar suport als agents. Segons la policia, havia estat un atac sense precedents.

El copresentador del programa El búnquer Jair Domínguez ha criticat a les xarxes socials la decisió de Catalunya Ràdio de traspassar el programa de la franja nocturna a la de la una del migdia. Domínguez ha lamentat que es va assabentar de la decisió ahir i s’hi ha mostrat completament en desacord. A més, ha explicat que ell no havia signat res. Segons fonts consultades per l’ACN, la renovació del contracte ja va ser signat per 3Cat i la productora d’El Corral de l’Humor, d’en Peyu, que, afegeixen, ja era coneixedora del canvi d’horari.

Peyu: “No m’interessava cridar ‘puta Espanya’ als Ondas” 

A parer de Dominguez, la una del migdia és horari protegit –tot i que s’allarga fins a les deu de la nit, quan s’acaba actualment el programa– i aquest fet va en contra d’un dels pilars de l’espai, que és parlar sense embuts. Admet que això els ha costat querelles i demandes, però defensa aquesta manera de fer les coses. “I jo vull continuar fent-les.” També opina que el to que s’aconsegueix en un programa nocturn no es pot assolir al migdia.

El primer d'ells és que va en contra d'un dels pilars del programa: parlar sense embuts del que ens rota. Ens ha costat querelles i demandes, cert, però nosaltres fem les coses així. I jo vull seguir fent-les.

— Jair Dominguez (@sempresaludava) July 3, 2024

Domínguez admet que atès que el programa també s’ofereix com a pòdcast el públic l’escolta quan vol, però diu que encara creu en l’oient de ràdio. I a aquest oient, a la una del migdia no se li pot oferir el mateix que a la nit, a parer seu: “A aquella hora vols teca, informació, safareig, actualitat. Nosaltres no som res d’això”, diu. A més, afegeix que la una és una franja en què hi pot haver mainada escoltant i no es pot dir qualsevol cosa.

Em direu "és un podcast, la gent ho escolta quan li rota". D'acord, però jo soc un boomer i encara crec en l'oient de ràdio. A la una del migdia no pots concentrar-te en una història. A aquella hora vols teca, informació, safareig, actualitat. Nosaltres no som res d'això.

— Jair Dominguez (@sempresaludava) July 3, 2024

Per tot plegat, diu que lluitarà perquè el programa conservi l’essència, perquè és el que volen els oients, diu. A més, considera que l’equip del programa justament es deu a l’audiència, que ha convertit “aquesta idea boja en un programa que ha sigut líder i ha guanyat premis“.

Neus Rossell: “És molt senzill criticar els mestres, és moda” 

Com he dit, jo no he signat res. Lluitaré perquè el programa conservi la seva essència intacta, que és el que l'oient ha deixat clar que vol. Ens devem a vosaltres, els que heu convertit aquesta idea boja en un programa que ha sigut líder i ha guanyat premis.

— Jair Dominguez (@sempresaludava) July 3, 2024

I rebla: “Si el programa ha de ser una altra cosa, si se’ns ha de censurar o si se l’ha col·locat en aquesta franja per deixar-lo morir, jo no hi participaré.”

Si el programa ha de ser una altra cosa, si se’ns ha de censurar o si se l’ha col·locat en aquesta franja per deixar-lo morir, jo no hi participaré. Salut i escalf.

— Jair Dominguez (@sempresaludava) July 3, 2024

El copresentador del programa El búnquer Jair Domínguez ha criticat a les xarxes socials la decisió de Catalunya Ràdio de traspassar el programa de la franja nocturna a la de la una del migdia. Domínguez ha lamentat que es va assabentar de la decisió ahir i s’hi ha mostrat completament en desacord. A més, ha explicat que ell no havia signat res. Segons fonts consultades per l’ACN, la renovació del contracte ja va ser signat per 3Cat i la productora d’El Corral de l’Humor, d’en Peyu, que, afegeixen, ja era coneixedora del canvi d’horari.

Peyu: “No m’interessava cridar ‘puta Espanya’ als Ondas” 

A parer de Dominguez, la una del migdia és horari protegit –tot i que s’allarga fins a les deu de la nit, quan s’acaba actualment el programa– i aquest fet va en contra d’un dels pilars de l’espai, que és parlar sense embuts. Admet que això els ha costat querelles i demandes, però defensa aquesta manera de fer les coses. “I jo vull continuar fent-les.” També opina que el to que s’aconsegueix en un programa nocturn no es pot assolir al migdia.

El primer d'ells és que va en contra d'un dels pilars del programa: parlar sense embuts del que ens rota. Ens ha costat querelles i demandes, cert, però nosaltres fem les coses així. I jo vull seguir fent-les.

— Jair Dominguez (@sempresaludava) July 3, 2024

Domínguez admet que atès que el programa també s’ofereix com a pòdcast el públic l’escolta quan vol, però diu que encara creu en l’oient de ràdio. I a aquest oient, a la una del migdia no se li pot oferir el mateix que a la nit, a parer seu: “A aquella hora vols teca, informació, safareig, actualitat. Nosaltres no som res d’això”, diu. A més, afegeix que la una és una franja en què hi pot haver mainada escoltant i no es pot dir qualsevol cosa.

Em direu "és un podcast, la gent ho escolta quan li rota". D'acord, però jo soc un boomer i encara crec en l'oient de ràdio. A la una del migdia no pots concentrar-te en una història. A aquella hora vols teca, informació, safareig, actualitat. Nosaltres no som res d'això.

— Jair Dominguez (@sempresaludava) July 3, 2024

Per tot plegat, diu que lluitarà perquè el programa conservi l’essència, perquè és el que volen els oients, diu. A més, considera que l’equip del programa justament es deu a l’audiència, que ha convertit “aquesta idea boja en un programa que ha sigut líder i ha guanyat premis“.

Neus Rossell: “És molt senzill criticar els mestres, és moda” 

Com he dit, jo no he signat res. Lluitaré perquè el programa conservi la seva essència intacta, que és el que l'oient ha deixat clar que vol. Ens devem a vosaltres, els que heu convertit aquesta idea boja en un programa que ha sigut líder i ha guanyat premis.

— Jair Dominguez (@sempresaludava) July 3, 2024

I rebla: “Si el programa ha de ser una altra cosa, si se’ns ha de censurar o si se l’ha col·locat en aquesta franja per deixar-lo morir, jo no hi participaré.”

Si el programa ha de ser una altra cosa, si se’ns ha de censurar o si se l’ha col·locat en aquesta franja per deixar-lo morir, jo no hi participaré. Salut i escalf.

— Jair Dominguez (@sempresaludava) July 3, 2024

El copresentador del programa El búnquer Jair Domínguez ha criticat a les xarxes socials la decisió de Catalunya Ràdio de traspassar el programa de la franja nocturna a la de la una del migdia. Domínguez ha lamentat que es va assabentar de la decisió ahir i s’hi ha mostrat completament en desacord. A més, ha explicat que ell no havia signat res. Segons fonts consultades per l’ACN, la renovació del contracte ja va ser signat per 3Cat i la productora d’El Corral de l’Humor, d’en Peyu, que, afegeixen, ja era coneixedora del canvi d’horari.

Peyu: “No m’interessava cridar ‘puta Espanya’ als Ondas” 

A parer de Dominguez, la una del migdia és horari protegit –tot i que s’allarga fins a les deu de la nit, quan s’acaba actualment el programa– i aquest fet va en contra d’un dels pilars de l’espai, que és parlar sense embuts. Admet que això els ha costat querelles i demandes, però defensa aquesta manera de fer les coses. “I jo vull continuar fent-les.” També opina que el to que s’aconsegueix en un programa nocturn no es pot assolir al migdia.

El primer d'ells és que va en contra d'un dels pilars del programa: parlar sense embuts del que ens rota. Ens ha costat querelles i demandes, cert, però nosaltres fem les coses així. I jo vull seguir fent-les.

— Jair Dominguez (@sempresaludava) July 3, 2024

Domínguez admet que atès que el programa també s’ofereix com a pòdcast el públic l’escolta quan vol, però diu que encara creu en l’oient de ràdio. I a aquest oient, a la una del migdia no se li pot oferir el mateix que a la nit, a parer seu: “A aquella hora vols teca, informació, safareig, actualitat. Nosaltres no som res d’això”, diu. A més, afegeix que la una és una franja en què hi pot haver mainada escoltant i no es pot dir qualsevol cosa.

Em direu "és un podcast, la gent ho escolta quan li rota". D'acord, però jo soc un boomer i encara crec en l'oient de ràdio. A la una del migdia no pots concentrar-te en una història. A aquella hora vols teca, informació, safareig, actualitat. Nosaltres no som res d'això.

— Jair Dominguez (@sempresaludava) July 3, 2024

Per tot plegat, diu que lluitarà perquè el programa conservi l’essència, perquè és el que volen els oients, diu. A més, considera que l’equip del programa justament es deu a l’audiència, que ha convertit “aquesta idea boja en un programa que ha sigut líder i ha guanyat premis“.

Neus Rossell: “És molt senzill criticar els mestres, és moda” 

Com he dit, jo no he signat res. Lluitaré perquè el programa conservi la seva essència intacta, que és el que l'oient ha deixat clar que vol. Ens devem a vosaltres, els que heu convertit aquesta idea boja en un programa que ha sigut líder i ha guanyat premis.

— Jair Dominguez (@sempresaludava) July 3, 2024

I rebla: “Si el programa ha de ser una altra cosa, si se’ns ha de censurar o si se l’ha col·locat en aquesta franja per deixar-lo morir, jo no hi participaré.”

Si el programa ha de ser una altra cosa, si se’ns ha de censurar o si se l’ha col·locat en aquesta franja per deixar-lo morir, jo no hi participaré. Salut i escalf.

— Jair Dominguez (@sempresaludava) July 3, 2024

Avui, 4 de juliol de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• L’escó de Comín, a les mans de Metsola: o escolta el TJUE o cedeix a la pressió espanyola
• Casposa, ultraconservadora i inculta, la València que María José Català somnia 
• Arnau Tordera: “Obeses no és present a cap festival del país. És una espècie de càstig” 
• Acabada la llengua, acabada la diferència, acabada la nació I Editorial de Vicent Partal 
• Com han canviat la Gran Bretanya aquests catorze anys de govern conservador 
• Cinc aspectes que cal tenir en compte de les eleccions del Regne Unit 
• Les grfprutesbosses de Dior I Mail obert de Núria Cadenes 
• És cansat haver de comprendre-ho tot I Mail obert d’Estel Solé 
• El català es continuarà ensenyant a la Universitat de Grenoble-Alps després de la mobilització estudiantil
• Les deu dades més destacades de l’InformeCat sobre l’estat del català 
• Ricard Valentí: “Hi ha prou policies per a aturar-ho, però pensen que com que són gitanos, ja s’ho faran, que es matin entre ells” 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui, 4 de juliol de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• L’escó de Comín, a les mans de Metsola: o escolta el TJUE o cedeix a la pressió espanyola
• Casposa, ultraconservadora i inculta, la València que María José Català somnia 
• Arnau Tordera: “Obeses no és present a cap festival del país. És una espècie de càstig” 
• Acabada la llengua, acabada la diferència, acabada la nació I Editorial de Vicent Partal 
• Com han canviat la Gran Bretanya aquests catorze anys de govern conservador 
• Cinc aspectes que cal tenir en compte de les eleccions del Regne Unit 
• Les grfprutesbosses de Dior I Mail obert de Núria Cadenes 
• És cansat haver de comprendre-ho tot I Mail obert d’Estel Solé 
• El català es continuarà ensenyant a la Universitat de Grenoble-Alps després de la mobilització estudiantil
• Les deu dades més destacades de l’InformeCat sobre l’estat del català 
• Ricard Valentí: “Hi ha prou policies per a aturar-ho, però pensen que com que són gitanos, ja s’ho faran, que es matin entre ells” 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui, 4 de juliol de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• L’escó de Comín, a les mans de Metsola: o escolta el TJUE o cedeix a la pressió espanyola
• Casposa, ultraconservadora i inculta, la València que María José Català somnia 
• Arnau Tordera: “Obeses no és present a cap festival del país. És una espècie de càstig” 
• Acabada la llengua, acabada la diferència, acabada la nació I Editorial de Vicent Partal 
• Com han canviat la Gran Bretanya aquests catorze anys de govern conservador 
• Cinc aspectes que cal tenir en compte de les eleccions del Regne Unit 
• Les grfprutesbosses de Dior I Mail obert de Núria Cadenes 
• És cansat haver de comprendre-ho tot I Mail obert d’Estel Solé 
• El català es continuarà ensenyant a la Universitat de Grenoble-Alps després de la mobilització estudiantil
• Les deu dades més destacades de l’InformeCat sobre l’estat del català 
• Ricard Valentí: “Hi ha prou policies per a aturar-ho, però pensen que com que són gitanos, ja s’ho faran, que es matin entre ells” 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Durant la revetlla de Sant Joan hi va haver quatre morts i una cinquantena de ferits. El focus es va posar en el tiroteig del barri de la Font de la Pólvora de Girona i l’assalt posterior a l’habitatge d’un dels presumptes autors. Els mitjans remarcaven l’ètnia gitana dels autors, que vinculaven amb la delinqüència. Un estereotip que, per molts anys que passin, sembla lluny d’eradicar-se.

Parlem amb Ricard Valentí, gitano i president de la Plataforma Nacional pels Drets del Poble Gitano a Catalunya, sobre l’antigitanisme i la deixadesa policíaca i institucional que hauria de fer-hi front. Ens rep a la vila de Gràcia, el seu barri, que considera un “oasi” per a la comunitat gitana catalana, mentre menja a corre-cuita abans d’anar-se’n cap a un casament.

—Hem presenciat un augment de l’hostilitat i de comentaris racistes perquè hi ha qui culpa la comunitat gitana dels assassinats que hi va haver a Girona la nit de Sant Joan, per exemple. Què en penseu?
—Hi va haver crims a tot Catalunya. Però comesos per gitanos tan sols en un lloc, a la Font de la Pólvora. I es va criminalitzar que eren gitanos. Però, què vols que et digui?

—A Figueres unes quantes persones van assaltar l’habitatge d’un dels presumptes autors del tiroteig, com a venjança. Què respondríeu als qui diuen que és un comportament típicament de gitanos?
—Tot plegat va semblar una mica de l’oest, però això no passa sols amb els gitanos. Cada dos per tres a les notícies surten històries d’un home que ha degollat el seu fill per fotre la seva dona, i la violència vicària no és pròpia dels gitanos, sinó dels paios. De tots els polítics que han robat, no n’hi ha cap de gitano. A vegades ens diuen: “Això són coses de gitanos.” I jo a vegades dic: “Són coses de paios.” Quan tu em coneixes, ni jo sóc tan gitano ni tu tan paio. Som persones, i en aquest món hi ha de tot, gent bona i gent dolenta, i prou.

—La policia va decidir de no actuar per aturar l’assalt a la casa del presumpte autor dels fets, perquè deia que hi havia massa gent. Com la valoreu, aquesta actuació?
—No va ser una actuació correcta. Ells són els cossos de seguretat, i per tant han d’actuar. Els paguen per posar ordre. Hi ha prou policies a Catalunya per a aturar això. Però pensen que com que són gitanos, ja s’ho faran, que es matin entre ells.

—Els periodistes han establert uns codis d’actuació comuna –al CAC, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, a la Unió de Periodistes Valencians…–  que diuen que no s’ha de mencionar l’ètnia llevat que sigui absolutament transcendent per als fets. Així i tot, molts mitjans han posat l’accent en el fet eren gitanos. Com us l’expliqueu, aquest retrocés en l’ètica dels mitjans?
—Penso que, en termes generals, ara la situació està millor que anys enrere. És cert que a TV3 mateix els vam haver de tocar el crostó fa un temps, per dir-los que paressin el carro. Però a escala individual, hi ha presentadors que em truquen i consulten amb mi la informació abans de publicar-la. A Unió Romaní, cada any fem un anuari en què comparem tot el que es diu als mitjans de comunicació i a les xarxes socials sobre els gitanos, i la situació ha millorat.

—I en el cas concret del barri de la Font de la Pólvora?
—En aquest cas, els mitjans ho van vincular amb drogues, i es va utilitzar un vocabulari concret: “clan”, “baralla”… Com que són gitanos, queda millor dir-ho, com si fóssim en una pel·lícula d’El Padrí. Sona més bé. Però quan això passa entre paios, ho diuen d’una altra manera. 

—La societat tendeix a associar ètnia gitana amb delinqüència. Per què? Ens passa més que amb altres ètnies?
—Ha passat tota la vida. D’ençà que vam arribar al país, ens van titllar de dropos, de dolents, de delinqüents, de bruixes, de dimonis… És un estigma que fa sis-cents anys que dura. Però no sols passa amb els gitanos. Als musulmans, els relacionen amb terrorisme, i a les dones de sud-americà o de l’est, amb la prostitució. Costa molt de trencar l’estereotip. Per això caldria fer molta pedagogia a les escoles. I tothom pot estigmatitzar, no solament l’extrema dreta… Els catalans també deixa’ls anar, perquè hi ha cada comentari a les xarxes socials de gent amb la bandera independentista… Si ets racista, ets racista, siguis de dretes o d’esquerres.

—Penseu que l’antigitanisme ha augmentat últimament?
—Sempre ha estat així, i ara més, amb el creixement dels partits d’extrema dreta. El primer prejudici que hi ha a Espanya és l’antigitanisme, més que la xenofòbia i l’antisemitisme. I això passa quan normalitzes certs comentaris, com “Aquell gitano em va estafar” o “Aquell gitano em va robar”…

—Les condicions socioeconòmiques de l’ètnia gitana tenen un paper important en aquest tractament racialitzat?
—Les lleis del nazisme ja perseguien el gitanisme i el sensellarisme. Els Reis Catòlics van fer 233 lleis antigitanes. Per tant, la pobresa genera pobresa: si t’ho prenen tot, si et fan fora de casa, aniràs a robar, perquè necessites menjar i els teus fils també. Després aquesta gent és segregada, oblidada, enviada a la perifèria, perquè no interessa tenir la seva imatge al centre de les ciutats.

—Com a gitano, vós i la gent de la vostra comunitat, teniu por de les increpacions racistes i de la violència en contra vostre?
—Jo no, perquè tinc la sort de viure al barri de Gràcia, on hi ha menys racisme que en altres llocs. L’única plaça de tot Europa dedicada als gitanos és aquí, a la vila de Gràcia: la plaça del Poble Gitano. Aquí potser hi ha menys racisme perquè ens veuen gitanos catalans. No he sofert mai racisme, potser és pel meu aspecte. Ara, en aspectes fonamentals com l’habitatge, l’escolarització, la sanitat o la feina, hem d’anar als llocs i invisibilitzar-nos; dir que no som gitanos. És un racisme que no es veu. Per exemple, amb el currículum, si veuen un cognom gitano, el llencen sense haver mirat quins estudis té el candidat. També es veu en comentaris com “Aquest pis ja està llogat”, o “El cotxe ja l’he venut”.

—L’antigitanisme o el racisme té solució?
—No, no s’acabarà mai, això. Amb cap ètnia. Avui dia, per exemple, hi ha una suposada llibertat d’expressió que em permet agafar una pancarta que digui “No m’agraden els gitanos”, i no em passa res.

—Quina responsabilitat hi tenen les institucions?
—Les institucions tenen la culpa de moltes coses. Ells pensen: “Aquest què vol?, la pagueta?” I et donen la pagueta. I així callem. I es crea un cercle: jo no em vull integrar, però tu tampoc vols que m’integri; jo no vull estudiar i si em dónes una pagueta per anar passant, a bodes em convides. Això no canviarà.

—Creieu que cal canviar alguna cosa? Què hi poden aportar els gitanos?
—És que la culpa no és nostra. La vila de Gràcia es pot dir que és gitana; fa més de dos-cents anys que som aquí. Fa més que hi som nosaltres que no pas moltes famílies. Hem aportat idioma, perquè hi ha paraules catalanes que no són catalanes, són nostres. I si algú ha conservat el català som els gitanos catalans. Parlem el català autèntic. També hem aportat el flamenc, la rumba catalana… Tot això és nostre. Hi ha llocs en què no hi ha tant racisme, com la vila de Gràcia. Per mi és un oasi on podem viure els gitanos. Perquè qui és racista, calla.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Durant la revetlla de Sant Joan hi va haver quatre morts i una cinquantena de ferits. El focus es va posar en el tiroteig del barri de la Font de la Pólvora de Girona i l’assalt posterior a l’habitatge d’un dels presumptes autors. Els mitjans remarcaven l’ètnia gitana dels autors, que vinculaven amb la delinqüència. Un estereotip que, per molts anys que passin, sembla lluny d’eradicar-se.

Parlem amb Ricard Valentí, gitano i president de la Plataforma Nacional pels Drets del Poble Gitano a Catalunya, sobre l’antigitanisme i la deixadesa policíaca i institucional que hauria de fer-hi front. Ens rep a la vila de Gràcia, el seu barri, que considera un “oasi” per a la comunitat gitana catalana, mentre menja a corre-cuita abans d’anar-se’n cap a un casament.

—Hem presenciat un augment de l’hostilitat i de comentaris racistes perquè hi ha qui culpa la comunitat gitana dels assassinats que hi va haver a Girona la nit de Sant Joan, per exemple. Què en penseu?
—Hi va haver crims a tot Catalunya. Però comesos per gitanos tan sols en un lloc, a la Font de la Pólvora. I es va criminalitzar que eren gitanos. Però, què vols que et digui?

—A Figueres unes quantes persones van assaltar l’habitatge d’un dels presumptes autors del tiroteig, com a venjança. Què respondríeu als qui diuen que és un comportament típicament de gitanos?
—Tot plegat va semblar una mica de l’oest, però això no passa sols amb els gitanos. Cada dos per tres a les notícies surten històries d’un home que ha degollat el seu fill per fotre la seva dona, i la violència vicària no és pròpia dels gitanos, sinó dels paios. De tots els polítics que han robat, no n’hi ha cap de gitano. A vegades ens diuen: “Això són coses de gitanos.” I jo a vegades dic: “Són coses de paios.” Quan tu em coneixes, ni jo sóc tan gitano ni tu tan paio. Som persones, i en aquest món hi ha de tot, gent bona i gent dolenta, i prou.

—La policia va decidir de no actuar per aturar l’assalt a la casa del presumpte autor dels fets, perquè deia que hi havia massa gent. Com la valoreu, aquesta actuació?
—No va ser una actuació correcta. Ells són els cossos de seguretat, i per tant han d’actuar. Els paguen per posar ordre. Hi ha prou policies a Catalunya per a aturar això. Però pensen que com que són gitanos, ja s’ho faran, que es matin entre ells.

—Els periodistes han establert uns codis d’actuació comuna –al CAC, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, a la Unió de Periodistes Valencians…–  que diuen que no s’ha de mencionar l’ètnia llevat que sigui absolutament transcendent per als fets. Així i tot, molts mitjans han posat l’accent en el fet eren gitanos. Com us l’expliqueu, aquest retrocés en l’ètica dels mitjans?
—Penso que, en termes generals, ara la situació està millor que anys enrere. És cert que a TV3 mateix els vam haver de tocar el crostó fa un temps, per dir-los que paressin el carro. Però a escala individual, hi ha presentadors que em truquen i consulten amb mi la informació abans de publicar-la. A Unió Romaní, cada any fem un anuari en què comparem tot el que es diu als mitjans de comunicació i a les xarxes socials sobre els gitanos, i la situació ha millorat.

—I en el cas concret del barri de la Font de la Pólvora?
—En aquest cas, els mitjans ho van vincular amb drogues, i es va utilitzar un vocabulari concret: “clan”, “baralla”… Com que són gitanos, queda millor dir-ho, com si fóssim en una pel·lícula d’El Padrí. Sona més bé. Però quan això passa entre paios, ho diuen d’una altra manera. 

—La societat tendeix a associar ètnia gitana amb delinqüència. Per què? Ens passa més que amb altres ètnies?
—Ha passat tota la vida. D’ençà que vam arribar al país, ens van titllar de dropos, de dolents, de delinqüents, de bruixes, de dimonis… És un estigma que fa sis-cents anys que dura. Però no sols passa amb els gitanos. Als musulmans, els relacionen amb terrorisme, i a les dones de sud-americà o de l’est, amb la prostitució. Costa molt de trencar l’estereotip. Per això caldria fer molta pedagogia a les escoles. I tothom pot estigmatitzar, no solament l’extrema dreta… Els catalans també deixa’ls anar, perquè hi ha cada comentari a les xarxes socials de gent amb la bandera independentista… Si ets racista, ets racista, siguis de dretes o d’esquerres.

—Penseu que l’antigitanisme ha augmentat últimament?
—Sempre ha estat així, i ara més, amb el creixement dels partits d’extrema dreta. El primer prejudici que hi ha a Espanya és l’antigitanisme, més que la xenofòbia i l’antisemitisme. I això passa quan normalitzes certs comentaris, com “Aquell gitano em va estafar” o “Aquell gitano em va robar”…

—Les condicions socioeconòmiques de l’ètnia gitana tenen un paper important en aquest tractament racialitzat?
—Les lleis del nazisme ja perseguien el gitanisme i el sensellarisme. Els Reis Catòlics van fer 233 lleis antigitanes. Per tant, la pobresa genera pobresa: si t’ho prenen tot, si et fan fora de casa, aniràs a robar, perquè necessites menjar i els teus fils també. Després aquesta gent és segregada, oblidada, enviada a la perifèria, perquè no interessa tenir la seva imatge al centre de les ciutats.

—Com a gitano, vós i la gent de la vostra comunitat, teniu por de les increpacions racistes i de la violència en contra vostre?
—Jo no, perquè tinc la sort de viure al barri de Gràcia, on hi ha menys racisme que en altres llocs. L’única plaça de tot Europa dedicada als gitanos és aquí, a la vila de Gràcia: la plaça del Poble Gitano. Aquí potser hi ha menys racisme perquè ens veuen gitanos catalans. No he sofert mai racisme, potser és pel meu aspecte. Ara, en aspectes fonamentals com l’habitatge, l’escolarització, la sanitat o la feina, hem d’anar als llocs i invisibilitzar-nos; dir que no som gitanos. És un racisme que no es veu. Per exemple, amb el currículum, si veuen un cognom gitano, el llencen sense haver mirat quins estudis té el candidat. També es veu en comentaris com “Aquest pis ja està llogat”, o “El cotxe ja l’he venut”.

—L’antigitanisme o el racisme té solució?
—No, no s’acabarà mai, això. Amb cap ètnia. Avui dia, per exemple, hi ha una suposada llibertat d’expressió que em permet agafar una pancarta que digui “No m’agraden els gitanos”, i no em passa res.

—Quina responsabilitat hi tenen les institucions?
—Les institucions tenen la culpa de moltes coses. Ells pensen: “Aquest què vol?, la pagueta?” I et donen la pagueta. I així callem. I es crea un cercle: jo no em vull integrar, però tu tampoc vols que m’integri; jo no vull estudiar i si em dónes una pagueta per anar passant, a bodes em convides. Això no canviarà.

—Creieu que cal canviar alguna cosa? Què hi poden aportar els gitanos?
—És que la culpa no és nostra. La vila de Gràcia es pot dir que és gitana; fa més de dos-cents anys que som aquí. Fa més que hi som nosaltres que no pas moltes famílies. Hem aportat idioma, perquè hi ha paraules catalanes que no són catalanes, són nostres. I si algú ha conservat el català som els gitanos catalans. Parlem el català autèntic. També hem aportat el flamenc, la rumba catalana… Tot això és nostre. Hi ha llocs en què no hi ha tant racisme, com la vila de Gràcia. Per mi és un oasi on podem viure els gitanos. Perquè qui és racista, calla.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Durant la revetlla de Sant Joan hi va haver quatre morts i una cinquantena de ferits. El focus es va posar en el tiroteig del barri de la Font de la Pólvora de Girona i l’assalt posterior a l’habitatge d’un dels presumptes autors. Els mitjans remarcaven l’ètnia gitana dels autors, que vinculaven amb la delinqüència. Un estereotip que, per molts anys que passin, sembla lluny d’eradicar-se.

Parlem amb Ricard Valentí, gitano i president de la Plataforma Nacional pels Drets del Poble Gitano a Catalunya, sobre l’antigitanisme i la deixadesa policíaca i institucional que hauria de fer-hi front. Ens rep a la vila de Gràcia, el seu barri, que considera un “oasi” per a la comunitat gitana catalana, mentre menja a corre-cuita abans d’anar-se’n cap a un casament.

—Hem presenciat un augment de l’hostilitat i de comentaris racistes perquè hi ha qui culpa la comunitat gitana dels assassinats que hi va haver a Girona la nit de Sant Joan, per exemple. Què en penseu?
—Hi va haver crims a tot Catalunya. Però comesos per gitanos tan sols en un lloc, a la Font de la Pólvora. I es va criminalitzar que eren gitanos. Però, què vols que et digui?

—A Figueres unes quantes persones van assaltar l’habitatge d’un dels presumptes autors del tiroteig, com a venjança. Què respondríeu als qui diuen que és un comportament típicament de gitanos?
—Tot plegat va semblar una mica de l’oest, però això no passa sols amb els gitanos. Cada dos per tres a les notícies surten històries d’un home que ha degollat el seu fill per fotre la seva dona, i la violència vicària no és pròpia dels gitanos, sinó dels paios. De tots els polítics que han robat, no n’hi ha cap de gitano. A vegades ens diuen: “Això són coses de gitanos.” I jo a vegades dic: “Són coses de paios.” Quan tu em coneixes, ni jo sóc tan gitano ni tu tan paio. Som persones, i en aquest món hi ha de tot, gent bona i gent dolenta, i prou.

—La policia va decidir de no actuar per aturar l’assalt a la casa del presumpte autor dels fets, perquè deia que hi havia massa gent. Com la valoreu, aquesta actuació?
—No va ser una actuació correcta. Ells són els cossos de seguretat, i per tant han d’actuar. Els paguen per posar ordre. Hi ha prou policies a Catalunya per a aturar això. Però pensen que com que són gitanos, ja s’ho faran, que es matin entre ells.

—Els periodistes han establert uns codis d’actuació comuna –al CAC, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, a la Unió de Periodistes Valencians…–  que diuen que no s’ha de mencionar l’ètnia llevat que sigui absolutament transcendent per als fets. Així i tot, molts mitjans han posat l’accent en el fet eren gitanos. Com us l’expliqueu, aquest retrocés en l’ètica dels mitjans?
—Penso que, en termes generals, ara la situació està millor que anys enrere. És cert que a TV3 mateix els vam haver de tocar el crostó fa un temps, per dir-los que paressin el carro. Però a escala individual, hi ha presentadors que em truquen i consulten amb mi la informació abans de publicar-la. A Unió Romaní, cada any fem un anuari en què comparem tot el que es diu als mitjans de comunicació i a les xarxes socials sobre els gitanos, i la situació ha millorat.

—I en el cas concret del barri de la Font de la Pólvora?
—En aquest cas, els mitjans ho van vincular amb drogues, i es va utilitzar un vocabulari concret: “clan”, “baralla”… Com que són gitanos, queda millor dir-ho, com si fóssim en una pel·lícula d’El Padrí. Sona més bé. Però quan això passa entre paios, ho diuen d’una altra manera. 

—La societat tendeix a associar ètnia gitana amb delinqüència. Per què? Ens passa més que amb altres ètnies?
—Ha passat tota la vida. D’ençà que vam arribar al país, ens van titllar de dropos, de dolents, de delinqüents, de bruixes, de dimonis… És un estigma que fa sis-cents anys que dura. Però no sols passa amb els gitanos. Als musulmans, els relacionen amb terrorisme, i a les dones de sud-americà o de l’est, amb la prostitució. Costa molt de trencar l’estereotip. Per això caldria fer molta pedagogia a les escoles. I tothom pot estigmatitzar, no solament l’extrema dreta… Els catalans també deixa’ls anar, perquè hi ha cada comentari a les xarxes socials de gent amb la bandera independentista… Si ets racista, ets racista, siguis de dretes o d’esquerres.

—Penseu que l’antigitanisme ha augmentat últimament?
—Sempre ha estat així, i ara més, amb el creixement dels partits d’extrema dreta. El primer prejudici que hi ha a Espanya és l’antigitanisme, més que la xenofòbia i l’antisemitisme. I això passa quan normalitzes certs comentaris, com “Aquell gitano em va estafar” o “Aquell gitano em va robar”…

—Les condicions socioeconòmiques de l’ètnia gitana tenen un paper important en aquest tractament racialitzat?
—Les lleis del nazisme ja perseguien el gitanisme i el sensellarisme. Els Reis Catòlics van fer 233 lleis antigitanes. Per tant, la pobresa genera pobresa: si t’ho prenen tot, si et fan fora de casa, aniràs a robar, perquè necessites menjar i els teus fils també. Després aquesta gent és segregada, oblidada, enviada a la perifèria, perquè no interessa tenir la seva imatge al centre de les ciutats.

—Com a gitano, vós i la gent de la vostra comunitat, teniu por de les increpacions racistes i de la violència en contra vostre?
—Jo no, perquè tinc la sort de viure al barri de Gràcia, on hi ha menys racisme que en altres llocs. L’única plaça de tot Europa dedicada als gitanos és aquí, a la vila de Gràcia: la plaça del Poble Gitano. Aquí potser hi ha menys racisme perquè ens veuen gitanos catalans. No he sofert mai racisme, potser és pel meu aspecte. Ara, en aspectes fonamentals com l’habitatge, l’escolarització, la sanitat o la feina, hem d’anar als llocs i invisibilitzar-nos; dir que no som gitanos. És un racisme que no es veu. Per exemple, amb el currículum, si veuen un cognom gitano, el llencen sense haver mirat quins estudis té el candidat. També es veu en comentaris com “Aquest pis ja està llogat”, o “El cotxe ja l’he venut”.

—L’antigitanisme o el racisme té solució?
—No, no s’acabarà mai, això. Amb cap ètnia. Avui dia, per exemple, hi ha una suposada llibertat d’expressió que em permet agafar una pancarta que digui “No m’agraden els gitanos”, i no em passa res.

—Quina responsabilitat hi tenen les institucions?
—Les institucions tenen la culpa de moltes coses. Ells pensen: “Aquest què vol?, la pagueta?” I et donen la pagueta. I així callem. I es crea un cercle: jo no em vull integrar, però tu tampoc vols que m’integri; jo no vull estudiar i si em dónes una pagueta per anar passant, a bodes em convides. Això no canviarà.

—Creieu que cal canviar alguna cosa? Què hi poden aportar els gitanos?
—És que la culpa no és nostra. La vila de Gràcia es pot dir que és gitana; fa més de dos-cents anys que som aquí. Fa més que hi som nosaltres que no pas moltes famílies. Hem aportat idioma, perquè hi ha paraules catalanes que no són catalanes, són nostres. I si algú ha conservat el català som els gitanos catalans. Parlem el català autèntic. També hem aportat el flamenc, la rumba catalana… Tot això és nostre. Hi ha llocs en què no hi ha tant racisme, com la vila de Gràcia. Per mi és un oasi on podem viure els gitanos. Perquè qui és racista, calla.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

El 12 de desembre de 2019, el primer ministre Boris Johnson aconseguia una clara majoria absoluta al parlament britànic. Havia convocat eleccions avançades després de no haver pogut aprovar un acord sobre el Brexit. Tanmateix, en quatre anys i mig, tot i l’àmplia majoria parlamentària, hi ha hagut tres primers ministres i una situació de forta inestabilitat.

Boris Johnson, símbol de la sortida de la Unió Europea, va dimitir per pressions internes a causa del Partygate, les festes organitzades a Downing Street en plena pandèmia. Liz Truss no va restar al poder ni un mes i mig, però va coincidir amb la mort de la reina Elisabet II, després de set dècades de regnat. I Rishi Sunak, malgrat l’experiència en uns quants governs, tampoc no ha corregit la tendència. La gestió de la pandèmia, unes males dades econòmiques, el debat sobre la immigració, a més de problemes en serveis com la xarxa de trens o el sistema de salut, han enfonsat els conservadors i ara totes les enquestes apunten a un triomf contundent dels laboristes, que podrien aconseguir la victòria més àmplia de la història.

1. La ‘supermajoria’ dels laboristes i el sistema electoral

L’enfonsament del partit ara encapçalat per Sunak ha tingut sens dubte un gran beneficiat: el cap de l’oposició, el laborista Keir Starmer. No és pas un dirigent especialment popular i, de fet, la majoria d’electors en tenen una opinió negativa, però el sistema electoral britànic l’ha catapultat fins a nivells inusitats.

La Gran Bretanya és dividida en 650 circumscripcions i hi ha un sistema d’una sola votació, anomenat first-past-the-post, en què el candidat més votat aconsegueix l’escó. Això fa que sigui un sistema molt poc proporcional i que un partit amb un cert avantatge pugui fàcilment obtenir la majoria absoluta d’escons. Això ha beneficiat històricament les dues grans formacions, i ha fet que molts electors optessin pel vot útil. En canvi, partits minoritaris amb un suport important es poden trobar sense representació. En les darreres eleccions, els conservadors van aconseguir 365 diputats dels 650 –la majoria és de 326– amb un 43,6% dels vots; i enguany, els laboristes, amb solament un 40% dels vots, però a vint punts de distància dels conservadors, podrien tenir més de 400 escons i fins i tot superar els resultats històrics de Tony Blair l’any 1997, que en va aconseguir 418.

Starmer, de seixanta-un anys, ha tingut un paper discret, moderat i poc sorollós mentre els conservadors s’anaven enfonsant. Cap de l’oposició, ha tret rèdit electoral d’acusar Sunak d’haver fracassat tant en el terreny econòmic com en el migratori. En canvi, no presenta grans propostes. Tot i tenir un discurs europeista, ja ha dit que no proposarà de tornar a la Unió Europea. S’ha oposat a la retallada d’imposts proposada pels tories i alhora ha estat acusat de fer una purga del sector més esquerrà, que havia representat l’anterior cap del partit, Jeremy Corbyn.

Ara tot requereix recuperar el poder després de catorze anys a l’oposició. Per contra, Sunak fa crides desesperades per evitar una supermajoria del Partit Laborista, tot dient que això originaria una pujada indiscriminada d’imposts i una arribada d’immigrants en massa.

Illegal migrants are waiting for Labour. pic.twitter.com/X5rZulAwip

— Rishi Sunak (@RishiSunak) July 1, 2024

 

2. Aturar l’alternativa de l’extrema dreta de Farage

Sunak, amb les baixes expectatives electorals que té ara mateix, hauria pogut aguantar uns quants mesos per a convocar eleccions, fins al mes de gener, tot esperant canvis a escala estatal o internacional que poguessin sacsar la política britànica. No obstant això, va decidir de convocar eleccions el 22 de maig, poques setmanes després de les eleccions locals.

Una clau que ho pot explicar és el Reform UK, hereu del Partit del Brexit, encapçalat per Nigel Farage, que s’ha vist impulsat a les enquestes i que evidencia que pot prendre molts vots als conservadors i fins i tot sobrepassar-los. El darrer sondatge mostra una diferència estreta en el vot popular –un 22% per al Partit Conservador i un 15% per a Reform UK– però, el sistema electoral mantindria la primacia en escons: els conservadors en tindrien 102 i l’extrema dreta de Farage solament 3. Així, l’avançament electoral, tot i portar a una derrota electoral inapel·lable, impedeix la consolidació del projecte –en construcció–, permet als conservadors de mantenir l’espai i els dóna cinc anys de coll per reconstruir-se sense haver estat substituïts.

Final YouGov MRP shows Labour on course for historic election victory

Labour: 431 (+229 from GE2019 result)
Con: 102 (-263)
Lib Dem: 72 (+61)
SNP: 18 (-30)
Reform UK: 3 (+3)
Plaid: 3 (-1)
Green: 2 (+1)

Fieldwork: 19 June – 2 Julyhttps://t.co/JxacgEVIPW pic.twitter.com/g8G2mtbGTn

— YouGov (@YouGov) July 3, 2024

Farage, que ha tornat a la primera línia per a aquestes eleccions, podria assolir una de les seves grans aspiracions: aconseguir per primera vegada un escó a la Cambra dels Comuns. El partit s’ha reivindicat com una alternativa vista la previsible victòria laborista, amb un programa clarament d’extrema dreta que advoca per una “immigració neta zero”, deportar de manera immediata els delinqüents estrangers, augmentar la presència de la policia al carrer, eliminar la regulació “innecessària” del mercat i, en general, “simplificar” el sistema tributari britànic.

3. Una nova crisi interna dels conservadors?

Sunak, de quaranta-quatre anys, el primer ministre més jove que ha arribat al càrrec, no ha pogut reconduir la situació. De primer, semblava aportar certa tranquil·litat i estabilitat. Va proposar un enduriment de les polítiques migratòries, una reducció de les llistes d’espera i una rebaixa de la inflació. Però aquestes millores econòmiques no han arribat i el seu pla de deportacions de Ruanda ha fracassat. Això ha fet posar en dubte la seva capacitat de governar.

Alhora, en l’àmbit personal, va ser assenyalat pel Partygate i va haver de pagar una multa. A més, també es va saber que la seva esposa, hereva d’una fortuna milionària, s’havia beneficiat d’excepcions fiscals perquè va declarar que no residia al Regne Unit. El matrimoni té una fortuna de vora 760 milions d’euros i sembla que supera fins i tot la fortuna del monarca Carles III.

Si bé ja es preveu la patacada electoral, tot apunta a una nova crisi que apartarà Sunak del cap del partit amb l’objectiu de començar la reconstrucció. El cop final podria ser la pèrdua de l’escó. L’any 2019, Sunak va guanyar a la circumscripció de Richmond i Northallerton amb un 63,6% dels vots, contra un 16,4% del candidat laborista, però ara diuen que el pot arribar a perdre. Si és substituït, s’elegirà el sisè cap del partit en vuit anys.

La cursa dins el Partit Conservador depèn en gran part del nom dels diputats que mantinguin l’escó, perquè es preveu que passarà de 365 escons a vora 100. Entre els potencials candidats hi ha Penny Mordaunt, portaveu parlamentària i tercera a les primàries del partit, l’ex-ministra de l’Interior Suella Braverman, que va ser destituïda el mes de novembre per Sunak i que té un tarannà encara més dretà; Kemi Badenoch, una altra dirigent, ara mateix ministra d’Empresa, que duria a un tomb conservador; i Tom Tugendhat, ministre de Seguretat, que va quedar cinquè en les primàries del 2022, que podria ser el candidat dels més centristes.

4. Un altre torcebraç de l’independentisme escocès

Tot i la previsible victòria per majoria absoluta dels laboristes, el primer ministre escocès, John Swinney, ha reiterat que una majoria d’escons del Partit Nacional Escocès en les eleccions britàniques a Escòcia equivaldria a un nou mandat per a organitzar un segon referèndum.

Tanmateix, amb un partit en hores baixes i sense la independència a l’horitzó, les enquestes no apunten pas en aquesta direcció. Fa cinc anys, l’SNP va aconseguir 48 escons dels 59 en joc, amb una demanda clara d’un segon referèndum, però ara haurà de batallar durament per no ser superat pels laboristes. Un mal resultat dels independentistes molt probablement endarreria un nou embat fins a les eleccions escoceses del 2026.

Per the BBS model / per the Electoral Calculus model this is:

SNP ~ 20 / 26
Lab ~ 29 / 25
Con ~ 3 / 1
LD ~ 5 / 5

EC give a tiny SNP seat lead, BBS a substantial Labour lead. How could SNP win most votes but Labour most seats? The Central Belt, basically: https://t.co/egCmdSYj7b https://t.co/xvul88sMyM

— Ballot Box Scotland (@BallotBoxScot) July 2, 2024

 

Al nord d’Irlanda, el Sinn Féin va superar els unionistes per primera vegada en nombre d’escons i provarà de tornar a guanyar, en plena consolidació dels republicans com a gran partit, que ara encapçala el govern nord-irlandès. Un bon resultat seria un nou pas cap al referèndum d’unificació de l’illa. En relació amb això, cal remarcar que els diputats republicans no ocupen els seus escons per la tradició de l’abstencionisme. Per una altra banda, el Plaid Cymru provarà de resistir contra l’avenç dels laboristes, especialment forts a Gal·les.

5. El trencament definitiu del bipartidisme?

Segons la darrera enquesta els liberal-demòcrates obtindran 72 escons, molt per sobre dels 15 actuals, i s’acostaran als conservadors, que en poden obtenir un centenar. Aquest resultat seria el millor del partit en unes eleccions generals fins ara.

El Partit Liberal Demòcrata –temps enrere soci de coalició dels conservadors– fa unes propostes més ambicioses que no pas els laboristes: volen millorar la salut i reincorporar el Regne Unit a la Unió Europea, a més de reformar el sistema electoral.

Malgrat que el sistema electoral beneficia els grans partits, també és cert que quan els partits minoritaris són capaços de fer seu un escó, el poden consolidar i esdevenir una alternativa, i aleshores són els grans partits que pateixen per recuperar-lo. Ara hi podria haver com mai un augment d’aquestes alternatives a tot el Regne Unit, perquè també podrien tenir representació els Verds i Reform UK.

Aquests tres partits, juntament amb l’SNP i Plaid Cymru, poden posar fi al sistema electoral actual i substituir-lo per una representació proporcional a les eleccions generals del Regne Unit. Una quantitat important podria facilitar el debat i la consolidació d’alternatives en un moment en què els conservadors toquen fons. I, malgrat la negativa dels laboristes, un bon resultat d’aquestes formacions podria dificultar que es mantingui el bipartidisme tal com el coneixem.

Com cada any, la Plataforma per la Llengua ha publicat un nou InformeCat, que recull cinquanta dades significatives sobre l’estat de la llengua catalana als Països Catalans a partir d’uns quants estudis. Són dades tant positives com negatives sobre la salut del català, que expliquen l’estat de la llengua amb una visió multifactorial. Una de les més destacades és que l’ús exclusiu del castellà dels infants creix de deu punts en el pas de la primària a la secundària, extreta de l’enquesta sobre drets dels infants i adolescents del Síndic de Greuges. Però n’hi ha moltes més que mereixen interès. Vegeu-ne una selecció tot seguit.

Els alumnes de català en centres públics andorrans han crescut d’un 122,9%

El darrer quadrimestre del 2023 el nombre de matriculacions en escoles de català públiques d’Andorra va ser de 3.805 alumnes, i en el mateix període de l’any passat havia estat de 1.707. Un augment del 122,9% que el Departament de Política Lingüística andorrà va atribuir a l’anunci de la reforma legislativa per a fer obligatori un nivell mínim de català per a renovar el permís de residència. A més, la llei obliga els treballadors de cara al públic a fer la primera salutació en català i a parlar en català als clients si ells el parlen. En cas d’incompliments, es preveuen sancions per a les empreses de 1.200 euros a 60.000, segons la gravetat. “Andorra és l’exemple que les polítiques lingüístiques ben fetes serveixen”, deia ahir Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua.

Cerni Escalé: “Si una persona no té la voluntat d’aprendre català, se n’haurà d’anar del país”

Gran augment del català a les plataformes de televisió a la carta

Aquest darrer any el català ha tingut un gran impuls a les plataformes de televisió a la carta. D’una banda, l’estrena de la plataforma 3Cat ha posat a la disposició dels espectadors 280.000 hores de continguts audiovisuals en català. I, d’una altra, l’acord de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Departament de Cultura per a cedir de franc doblatges i subtítols a les plataformes comercials hi ha fet créixer molt l’oferta en català. Un moviment al qual cal afegir l’interès de les plataformes d’oferir continguts originals en català.

Entre les grans plataformes, l’augment més important és el d’HBO Max, que va passar de 5 títols en català el primer de desembre del 2022 a 150 un any després, un augment del 2.900%. Ara, la plataforma que més títols ofereix en català és Prime Video, que va passar de 433 als 754 el desembre de l’any passat. A Movistar+ n’hi ha 545; a Rakuten TV, 418; i a Netflix, 256. Per contra, es destaca l’immobilisme de Disney+, que en un any pràcticament no va créixer i va passar de 63 títols a 66.

El 78,1% dels catalanoparlants diuen que ser capaç de parlar en català té una gran importància per a ser considerat català

De cada deu catalanoparlants que viuen a Catalunya, vuit creuen que és molt important de saber parlar català per a ser considerat català. L’enquesta sobre valors a Catalunya del 2023 feta pel CEO demana als enquestats que posin nota a l’afirmació que, “per ser realment català”, cal ser capaç de parlar català. Entre els catalanoparlants, el 78,1% hi posaven un 8, un 9 o un 10. La nota mitjana era de 8,6%. En canvi, entre els castellanoparlants la nota mitjana baixava al 6,4 i només el 44,8% hi posava un 8, un 9 o un 10. Una afirmació que mostra el potencial del català per a la inclusió social.

Un 86% dels catalans opina que s’han de fer polítiques per garantir l’ensenyament del català als immigrants

Una dada relacionada la trobem a la tercera onada del 2023 de l’enquesta Òmnibus del Centre d’Estudis d’Opinió, en la qual els enquestats havien de valorar, en una escala del 0 al 10, la frase “Fins a quin punt està d’acord que la Generalitat ha de fer polítiques lingüístiques per garantir l’ensenyament del català a les persones immigrades?”. El 86% dels enquestats va donar una puntuació superior a 5, que representa un gran aval a aquestes polítiques. De fet, un 44,8% hi va posar un 10 i la puntuació mitjana obtinguda és del 7,8.

El 27,3% dels illencs diuen que parlen sempre en català a la família

L’Institut espanyol d’estatística va publicar el darrer 2021 dades lingüístiques significatives en la nova enquesta de les característiques essencials de la població i els habitatges, que substitueix el cens de la població i habitatges que es feia cada deu anys. Una de les dades que en podem extreure és que hi ha un 54,2% de ciutadans de les Illes que parla sempre en castellà amb la família, i que el 27,3% hi parla sempre en català. Un 14,1% diu que parla “freqüentment” en castellà, i un 11,16% en català. I hi ha una coincidència del 14,2% dels que diuen que “a vegades” hi parlen en català i els que “a vegades” hi parlen en castellà. L’altra cara de la moneda és el 46,9% que diu que no parla mai amb la família en català; els que no hi parlen mai en castellà són només el 17,6%.

El 9,4% dels valencians que no parlen català a la família sí que en parlen amb els amics

Una altra dada de l’enquesta de les característiques essencials de la població diu que un habitant de cada deu del País Valencià que no parla mai en català amb la família, sí que fa servir la llengua alguna vegada quan interactua amb els amics. El 55,4% diu que no parla mai en català amb la família i el 50,2% mai amb els amics. Així doncs, un 9,4% que no són catalanoparlants a casa sí que ho són amb les amistats. Una altra dada relacionada: un 15,9% dels valencians que no parlen català amb la família sí que en parlen a la feina, tot i que hi ha un 46,6% que no parlen mai en català en l’àmbit laboral.

Un 53,9% de les converses entre infants a caus i esplais de Catalunya són en català, però puja al 73,2% quan s’adrecen a un cap

Un informe propi de la Plataforma per la Llengua i el Consell Nacional de Joventut de Catalunya mostra que fins i tot en ambients tradicionalment molt catalanoparlants la llengua catalana ha tingut un retrocés important. Globalment, el 69,7% de les converses durant les activitats de caus i esplais de Catalunya es fan en català, però quan les interaccions són entre els infants baixen al 53,9%. Ara, la xifra augmenta considerablement (73,2%) quan s’adrecen a un cap o un monitor, les figures d’autoritat en aquests espais. D’una altra banda, les converses entre caps i monitors en català són el 80,3%, però baixen al 77,4% quan parlen amb els infants.

Cal tenir en compte que l’estudi mostra diferències importants en l’ús del català segons l’entorn sociolingüístic on sigui el cau o l’esplai. Allà on ja hi ha poca presència social del català, la llengua de les converses no arriba al 50% en cap de les combinacions, i la més alta és del 49,4%, de monitors i caps entre ells. En aquests entorns, només el 15,3% de les converses entre els infants són en català.

El 83,3% dels andorrans creuen que parlar habitualment català és important per a considerar si algú està ben integrat a Andorra

Quatre andorrans de cada cinc (83,3%) creuen que el fet de parlar habitualment en català és determinant per a considerar si algú s’ha integrat bé al país o no, segons l’estudi “La immigració a Andorra 2022”. Tot i que és una xifra alta, ha baixat. Ara fa vint anys, el 91,9% dels residents a Andorra consideraven molt o bastant important comunicar-se en català per a estar ben integrats. A més, l’enquesta diu que el 48,8% dels residents estan d’acord que el coneixement del català sigui obligatori per a treballar en certs sectors econòmics, i només el 7,8% és contrari a haver d’acreditar el coneixement del català per poder treballar.

La Fiscalia de Barcelona tan sols tramita en català un escrit de cada deu

L’àmbit de la justícia continua essent un dels forats negres de la llengua catalana. Segons que es desprèn de les dades que el fiscal superior de Catalunya, Francisco Bañeres, va presentar al parlament, la fiscalia de Barcelona tan sols presenta aproximadament el 10% dels escrits en català. La fiscalia amb un percentatge de català més alt és la de Manresa, amb un 18%; seguida de la de Tarragona, amb un 15%.

Són dades molt baixes, però Bañeres va dir que es preveien avenços notables en matèria civil i que a la fiscalia de Granollers el 30% dels escrits en matèria civil es feien en català. A la de Badalona era un 15%, i la Fiscalia Superior de Catalunya feia servir el català en tots els seus escrits davant el Tribunal de Cassació.

Cap de les denúncies de la Plataforma per la Llengua contra agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil per vulneracions lingüístiques no han implicat sancions

Finalment, val la pena de destacar que en cap de les vuit denúncies que la Plataforma per la Llengua ha presentat del 2022 ençà contra agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil per vulneració de drets lingüístics no s’ha obert procediment sancionador. L’organització destaca que les denúncies no han servit de res, malgrat que tenien enregistraments i proves escrites que acreditaven moltes de les discriminacions, i que això permet als agents “un clima d’impunitat absoluta”. Remarquen que no és tan sols que no hi hagi hagut cap sanció, sinó que en cap cas l’administració no ha volgut investigar les conductes dels agents.

Com cada any, la Plataforma per la Llengua ha publicat un nou InformeCat, que recull cinquanta dades significatives sobre l’estat de la llengua catalana als Països Catalans a partir d’uns quants estudis. Són dades tant positives com negatives sobre la salut del català, que expliquen l’estat de la llengua amb una visió multifactorial. Una de les més destacades és que l’ús exclusiu del castellà dels infants creix de deu punts en el pas de la primària a la secundària, extreta de l’enquesta sobre drets dels infants i adolescents del Síndic de Greuges. Però n’hi ha moltes més que mereixen interès. Vegeu-ne una selecció tot seguit.

Els alumnes de català en centres públics andorrans han crescut d’un 122,9%

El darrer quadrimestre del 2023 el nombre de matriculacions en escoles de català públiques d’Andorra va ser de 3.805 alumnes, i en el mateix període de l’any passat havia estat de 1.707. Un augment del 122,9% que el Departament de Política Lingüística andorrà va atribuir a l’anunci de la reforma legislativa per a fer obligatori un nivell mínim de català per a renovar el permís de residència. A més, la llei obliga els treballadors de cara al públic a fer la primera salutació en català i a parlar en català als clients si ells el parlen. En cas d’incompliments, es preveuen sancions per a les empreses de 1.200 euros a 60.000, segons la gravetat. “Andorra és l’exemple que les polítiques lingüístiques ben fetes serveixen”, deia ahir Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua.

Cerni Escalé: “Si una persona no té la voluntat d’aprendre català, se n’haurà d’anar del país”

Gran augment del català a les plataformes de televisió a la carta

Aquest darrer any el català ha tingut un gran impuls a les plataformes de televisió a la carta. D’una banda, l’estrena de la plataforma 3Cat ha posat a la disposició dels espectadors 280.000 hores de continguts audiovisuals en català. I, d’una altra, l’acord de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Departament de Cultura per a cedir de franc doblatges i subtítols a les plataformes comercials hi ha fet créixer molt l’oferta en català. Un moviment al qual cal afegir l’interès de les plataformes d’oferir continguts originals en català.

Entre les grans plataformes, l’augment més important és el d’HBO Max, que va passar de 5 títols en català el primer de desembre del 2022 a 150 un any després, un augment del 2.900%. Ara, la plataforma que més títols ofereix en català és Prime Video, que va passar de 433 als 754 el desembre de l’any passat. A Movistar+ n’hi ha 545; a Rakuten TV, 418; i a Netflix, 256. Per contra, es destaca l’immobilisme de Disney+, que en un any pràcticament no va créixer i va passar de 63 títols a 66.

El 78,1% dels catalanoparlants diuen que ser capaç de parlar en català té una gran importància per a ser considerat català

De cada deu catalanoparlants que viuen a Catalunya, vuit creuen que és molt important de saber parlar català per a ser considerat català. L’enquesta sobre valors a Catalunya del 2023 feta pel CEO demana als enquestats que posin nota a l’afirmació que, “per ser realment català”, cal ser capaç de parlar català. Entre els catalanoparlants, el 78,1% hi posaven un 8, un 9 o un 10. La nota mitjana era de 8,6%. En canvi, entre els castellanoparlants la nota mitjana baixava al 6,4 i només el 44,8% hi posava un 8, un 9 o un 10. Una afirmació que mostra el potencial del català per a la inclusió social.

Un 86% dels catalans opina que s’han de fer polítiques per garantir l’ensenyament del català als immigrants

Una dada relacionada la trobem a la tercera onada del 2023 de l’enquesta Òmnibus del Centre d’Estudis d’Opinió, en la qual els enquestats havien de valorar, en una escala del 0 al 10, la frase “Fins a quin punt està d’acord que la Generalitat ha de fer polítiques lingüístiques per garantir l’ensenyament del català a les persones immigrades?”. El 86% dels enquestats va donar una puntuació superior a 5, que representa un gran aval a aquestes polítiques. De fet, un 44,8% hi va posar un 10 i la puntuació mitjana obtinguda és del 7,8.

El 27,3% dels illencs diuen que parlen sempre en català a la família

L’Institut espanyol d’estatística va publicar el darrer 2021 dades lingüístiques significatives en la nova enquesta de les característiques essencials de la població i els habitatges, que substitueix el cens de la població i habitatges que es feia cada deu anys. Una de les dades que en podem extreure és que hi ha un 54,2% de ciutadans de les Illes que parla sempre en castellà amb la família, i que el 27,3% hi parla sempre en català. Un 14,1% diu que parla “freqüentment” en castellà, i un 11,16% en català. I hi ha una coincidència del 14,2% dels que diuen que “a vegades” hi parlen en català i els que “a vegades” hi parlen en castellà. L’altra cara de la moneda és el 46,9% que diu que no parla mai amb la família en català; els que no hi parlen mai en castellà són només el 17,6%.

El 9,4% dels valencians que no parlen català a la família sí que en parlen amb els amics

Una altra dada de l’enquesta de les característiques essencials de la població diu que un habitant de cada deu del País Valencià que no parla mai en català amb la família, sí que fa servir la llengua alguna vegada quan interactua amb els amics. El 55,4% diu que no parla mai en català amb la família i el 50,2% mai amb els amics. Així doncs, un 9,4% que no són catalanoparlants a casa sí que ho són amb les amistats. Una altra dada relacionada: un 15,9% dels valencians que no parlen català amb la família sí que en parlen a la feina, tot i que hi ha un 46,6% que no parlen mai en català en l’àmbit laboral.

Un 53,9% de les converses entre infants a caus i esplais de Catalunya són en català, però puja al 73,2% quan s’adrecen a un cap

Un informe propi de la Plataforma per la Llengua i el Consell Nacional de Joventut de Catalunya mostra que fins i tot en ambients tradicionalment molt catalanoparlants la llengua catalana ha tingut un retrocés important. Globalment, el 69,7% de les converses durant les activitats de caus i esplais de Catalunya es fan en català, però quan les interaccions són entre els infants baixen al 53,9%. Ara, la xifra augmenta considerablement (73,2%) quan s’adrecen a un cap o un monitor, les figures d’autoritat en aquests espais. D’una altra banda, les converses entre caps i monitors en català són el 80,3%, però baixen al 77,4% quan parlen amb els infants.

Cal tenir en compte que l’estudi mostra diferències importants en l’ús del català segons l’entorn sociolingüístic on sigui el cau o l’esplai. Allà on ja hi ha poca presència social del català, la llengua de les converses no arriba al 50% en cap de les combinacions, i la més alta és del 49,4%, de monitors i caps entre ells. En aquests entorns, només el 15,3% de les converses entre els infants són en català.

El 83,3% dels andorrans creuen que parlar habitualment català és important per a considerar si algú està ben integrat a Andorra

Quatre andorrans de cada cinc (83,3%) creuen que el fet de parlar habitualment en català és determinant per a considerar si algú s’ha integrat bé al país o no, segons l’estudi “La immigració a Andorra 2022”. Tot i que és una xifra alta, ha baixat. Ara fa vint anys, el 91,9% dels residents a Andorra consideraven molt o bastant important comunicar-se en català per a estar ben integrats. A més, l’enquesta diu que el 48,8% dels residents estan d’acord que el coneixement del català sigui obligatori per a treballar en certs sectors econòmics, i només el 7,8% és contrari a haver d’acreditar el coneixement del català per poder treballar.

La Fiscalia de Barcelona tan sols tramita en català un escrit de cada deu

L’àmbit de la justícia continua essent un dels forats negres de la llengua catalana. Segons que es desprèn de les dades que el fiscal superior de Catalunya, Francisco Bañeres, va presentar al parlament, la fiscalia de Barcelona tan sols presenta aproximadament el 10% dels escrits en català. La fiscalia amb un percentatge de català més alt és la de Manresa, amb un 18%; seguida de la de Tarragona, amb un 15%.

Són dades molt baixes, però Bañeres va dir que es preveien avenços notables en matèria civil i que a la fiscalia de Granollers el 30% dels escrits en matèria civil es feien en català. A la de Badalona era un 15%, i la Fiscalia Superior de Catalunya feia servir el català en tots els seus escrits davant el Tribunal de Cassació.

Cap de les denúncies de la Plataforma per la Llengua contra agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil per vulneracions lingüístiques no han implicat sancions

Finalment, val la pena de destacar que en cap de les vuit denúncies que la Plataforma per la Llengua ha presentat del 2022 ençà contra agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil per vulneració de drets lingüístics no s’ha obert procediment sancionador. L’organització destaca que les denúncies no han servit de res, malgrat que tenien enregistraments i proves escrites que acreditaven moltes de les discriminacions, i que això permet als agents “un clima d’impunitat absoluta”. Remarquen que no és tan sols que no hi hagi hagut cap sanció, sinó que en cap cas l’administració no ha volgut investigar les conductes dels agents.

És la història de sempre, la ximpleria de voler exhibir qualsevol galindaina, per molt galindainosa que sigui, tan sols pel fet de saber que qui la vegi entendrà que t’ha costat una morterada, que t’ho pots permetre, que tu sí i els altres no. Res de nou a l’oest, certament, per bé que en aquesta pràctica idiota determinats humans són capaços d’arribar a límits de ridícul que, ho confesso, encara avui, amb tant com hem vist i conegut al llarg dels segles, em continuen sorprenent (penso ara en allò que explicava l’altre dia en Sergi Unanue, que a Dubai paguen quantitats astronòmiques per aconseguir determinats números de matrícula per als cotxes tan sols perquè se sap que, com més baix el número, més car; és a dir, que en aquest cas ni tan sols es compra res que sigui mínimament tangible, un iot, una joia, una bossa, una samarreta estripada amb la marca ben grossa, sinó el número de matrícula que diu que t’has volgut gastar diners perquè sí, perquè se sàpiga, perquè això et dóna posició: “es van arribar a pagar 14 milions d’euros, l’any passat, per una matrícula amb el número 7”, escrivia Unanue).

És la història de sempre, sí, la plusvàlua, el creixement del valor d’un producte qualsevol independentment del seu valor real, per efecte de la demanda, de l’especulació, la propaganda, el que sigui.

És la història de sempre: l’explotació salvatge de recursos, de terres, de… persones.

És la història de sempre, sí: vull dir que ja ho sabem i que passa arreu i passa des de temps immemorials, però resulta que hi ha vegades, hi ha moments en què tot això es fa visible de manera especial i crua, i que en el detall podem trobar-hi el paradigma. Perquè hi ha coses que, de tan conegudes, se’ns fan paisatge que no crida l’atenció, i potser val la pena aprofitar algun petit fet amb més càrrega mediàtica que ens ajudi a tornar a posar el conjunt sobre la taula.

Com ara això de les bosses de Dior.

Jo també he escrit la marca al titular a posta. Segurament, si hagués escrit “treballadors explotats” no aconseguiria cridar gaire l’atenció. Però Dior, sí. Dior és marca. Dior és luxe. Dior és moda i accessoris, perfums i bellesa (sic). Una bossa de Dior és, en fi, faré ara un petit teixit aleatori amb frases seves, una peça arquitectònica que ret homenatge a la passió creativa i al savoir-faire excepcional dels ateliers de la marca, un símbol d’elegància i de bellesa que s’enriqueix amb peces inèdites. I l’exclusivitat. I la qualitat excepcional.

Cinc persones d’origen filipí i disset d’origen xinès treballaven en un obrador prop de Milà a càrrec d’un matrimoni també d’origen xinès. Diguem-ne “obrador” i pressuposem-ne unes condicions que de cap manera no té: els obrers, molts dels quals sense contracte, estan envoltats de dissolvents i coles inflamables (sense els contenidors adequats, evidentment), de retalls de cuiro, de teles, treballant, informava el Corriere della Sera, en “màquines de les quals, per augmentar-ne la capacitat productiva, s’han eliminat els dispositius de seguretat” (dispositius que serveixen, quan hi són, per evitar les descàrregues elèctrDioriques o l’impacte sobre les persones de fragments de productes polits). Afegim-hi les jornades laborals inacabables i el fet que han de fer vida allà mateix, vida precària en una mena de cuina, una mena de menjador, una mena d’habitacions col·lectives i dos banys en condicions higièniques deplorables.

I així, a còpia de treball hiperprecaritzat, d’aquest ignominiós règim de semiesclavatge, d’una bossa pretesament superacurada i superdissenyada i superexclusiva i supermirafiori que quan és a la botiga ven per 2.600 euros, en realitat Dior n’ha pagat 53 euros.

Tu tingues un grup mare (Louis Vuitton no-sé-què-més) que té una filial a Itàlia que té una empresa comitent que subcontracta els de la nau esclavista, i dedica’t a vendre posturetes pel món, qualitat i creació d’alta artesania i tanta matràfega publicitària com hi vulguis afegir, i fes diners i més diners sense preocupar-te, evidentment, de les persones que en realitat t’ho fabriquen. Ni en quines condicions.

En quines infracondicions.

Sigui a Itàlia o a qualsevol altra part del món (on encara pot ser més difícil la denúncia). Sigui Dior o una altra marca (que avui ens dóna l’excusa per a parlar-ne, però que a Itàlia mateix també s’han obert investigacions a Armani, posem per cas). Ja siguin bosses d’autoanomenat luxe, ja siguin foteses d’una altra mena.

Ja siguin els explotadors que ho venen, ja siguin els còmplices que ho compren.

Glamur, en diuen.

És la història de sempre, la ximpleria de voler exhibir qualsevol galindaina, per molt galindainosa que sigui, tan sols pel fet de saber que qui la vegi entendrà que t’ha costat una morterada, que t’ho pots permetre, que tu sí i els altres no. Res de nou a l’oest, certament, per bé que en aquesta pràctica idiota determinats humans són capaços d’arribar a límits de ridícul que, ho confesso, encara avui, amb tant com hem vist i conegut al llarg dels segles, em continuen sorprenent (penso ara en allò que explicava l’altre dia en Sergi Unanue, que a Dubai paguen quantitats astronòmiques per aconseguir determinats números de matrícula per als cotxes tan sols perquè se sap que, com més baix el número, més car; és a dir, que en aquest cas ni tan sols es compra res que sigui mínimament tangible, un iot, una joia, una bossa, una samarreta estripada amb la marca ben grossa, sinó el número de matrícula que diu que t’has volgut gastar diners perquè sí, perquè se sàpiga, perquè això et dóna posició: “es van arribar a pagar 14 milions d’euros, l’any passat, per una matrícula amb el número 7”, escrivia Unanue).

És la història de sempre, sí, la plusvàlua, el creixement del valor d’un producte qualsevol independentment del seu valor real, per efecte de la demanda, de l’especulació, la propaganda, el que sigui.

És la història de sempre: l’explotació salvatge de recursos, de terres, de… persones.

És la història de sempre, sí: vull dir que ja ho sabem i que passa arreu i passa des de temps immemorials, però resulta que hi ha vegades, hi ha moments en què tot això es fa visible de manera especial i crua, i que en el detall podem trobar-hi el paradigma. Perquè hi ha coses que, de tan conegudes, se’ns fan paisatge que no crida l’atenció, i potser val la pena aprofitar algun petit fet amb més càrrega mediàtica que ens ajudi a tornar a posar el conjunt sobre la taula.

Com ara això de les bosses de Dior.

Jo també he escrit la marca al titular a posta. Segurament, si hagués escrit “treballadors explotats” no aconseguiria cridar gaire l’atenció. Però Dior, sí. Dior és marca. Dior és luxe. Dior és moda i accessoris, perfums i bellesa (sic). Una bossa de Dior és, en fi, faré ara un petit teixit aleatori amb frases seves, una peça arquitectònica que ret homenatge a la passió creativa i al savoir-faire excepcional dels ateliers de la marca, un símbol d’elegància i de bellesa que s’enriqueix amb peces inèdites. I l’exclusivitat. I la qualitat excepcional.

Cinc persones d’origen filipí i disset d’origen xinès treballaven en un obrador prop de Milà a càrrec d’un matrimoni també d’origen xinès. Diguem-ne “obrador” i pressuposem-ne unes condicions que de cap manera no té: els obrers, molts dels quals sense contracte, estan envoltats de dissolvents i coles inflamables (sense els contenidors adequats, evidentment), de retalls de cuiro, de teles, treballant, informava el Corriere della Sera, en “màquines de les quals, per augmentar-ne la capacitat productiva, s’han eliminat els dispositius de seguretat” (dispositius que serveixen, quan hi són, per evitar les descàrregues elèctrDioriques o l’impacte sobre les persones de fragments de productes polits). Afegim-hi les jornades laborals inacabables i el fet que han de fer vida allà mateix, vida precària en una mena de cuina, una mena de menjador, una mena d’habitacions col·lectives i dos banys en condicions higièniques deplorables.

I així, a còpia de treball hiperprecaritzat, d’aquest ignominiós règim de semiesclavatge, d’una bossa pretesament superacurada i superdissenyada i superexclusiva i supermirafiori que quan és a la botiga ven per 2.600 euros, en realitat Dior n’ha pagat 53 euros.

Tu tingues un grup mare (Louis Vuitton no-sé-què-més) que té una filial a Itàlia que té una empresa comitent que subcontracta els de la nau esclavista, i dedica’t a vendre posturetes pel món, qualitat i creació d’alta artesania i tanta matràfega publicitària com hi vulguis afegir, i fes diners i més diners sense preocupar-te, evidentment, de les persones que en realitat t’ho fabriquen. Ni en quines condicions.

En quines infracondicions.

Sigui a Itàlia o a qualsevol altra part del món (on encara pot ser més difícil la denúncia). Sigui Dior o una altra marca (que avui ens dóna l’excusa per a parlar-ne, però que a Itàlia mateix també s’han obert investigacions a Armani, posem per cas). Ja siguin bosses d’autoanomenat luxe, ja siguin foteses d’una altra mena.

Ja siguin els explotadors que ho venen, ja siguin els còmplices que ho compren.

Glamur, en diuen.

La Gran Bretanya ha estat governada pels conservadors durant aquests últims catorze anys. Però el partit arriba a les eleccions d’avui amb una manca profunda de popularitat. Els enquestadors, de fet, prediuen una gran victòria dels laboristes. Hi ha una sensació generalitzada entre els votants que les coses no han anat bé amb el govern dels tories i que el país està estancat, si no en un declivi perillós.

Gairebé tres quartes parts dels enquestats creuen que el país està pitjor que no pas fa catorze anys, segons l’empresa londinenca YouGov. Més del 46% diuen que està “molt pitjor”. I, en certa manera, les dades econòmiques ho confirmen.

Si més no, cal acceptar que aquest temps ha estat caòtic. En catorze anys, la Gran Bretanya ha tingut cinc primers ministres, entre els quals un que va durar quaranta-nou dies i prou –el govern més breu en centenars d’anys. I nou secretaris d’Afers Estrangers. I vuit secretaris de l’interior.

Durant el regnat dels tories hi va haver quatre eleccions generals, una votació sobre la independència d’Escòcia, que va fracassar, i una altra sobre la sortida de la Unió Europea, que no va fracassar i va donar pas a la desvinculació de la Gran Bretanya del bloc continental.

Però el Brexit, aprovat pels votants el 2016 i completat el 2020, tan sols és un dels canvis sísmics que hi ha hagut en aquest país. Els conservadors van prendre les regnes del govern després d’una crisi financera mundial, van veure com una pandèmia colpejava la Gran Bretanya més fortament que a molts països de l’entorn i van respondre a una gran guerra terrestre al continent europeu. I, per acabar-ho d’adobar, es va morir la reina.

Les conseqüències d’aquests catorze anys han estat un punt cabdal de la campanya laborista. El dirigent del partit, Keir Starmer, probablement el pròxim primer ministre, ha impulsat el canvi. Però, del desafiament que afronta la Gran Bretanya, què és resultat de males polítiques i què era inevitable?

L’herència del Brexit

És curiós, però a la Gran Bretanya ningú no vol parlar del Brexit ja, tret de Nigel Farage.

David Cameron va cometre segons molta gent un gran error polític: mantenir Farage i el seu Partit de la Independència del Regne Unit en el si del Partit Conservador per a les eleccions generals del 2015 prometent-los un referèndum sobre el Brexit. Ell pensava que els votants britànics voldrien romandre a la Unió Europea. Però no. Al cap de poques hores de la votació, Cameron va anunciar la dimissió. El mandat de Theresa May va ser consumit pel caos del Brexit. Boris Johnson era un entusiasta del Brexit. També ho és Rishi Sunak. En general, la gent considera que el Brexit ha estat un fracàs. Però no hi ha marxa enrere possible –si més no, ràpidament.

El vot a favor de sortir de la UE va ser impulsat en part per la por de la immigració. Deixar la Unió havia de servir a la Gran Bretanya per a tenir més control de les fronteres, deien. Però, en realitat, la immigració neta ha augmentat. Cameron i May van prometre de limitar la immigració neta en “desenes de milers”. Johnson va prometre que les xifres baixarien. Sunak va dir que “aturaria els vaixells” que travessaven il·legalment la Mànega i enviaria els sol·licitants d’asil a Ruanda. Però els vols no han sortit mai.

La immigració neta anual s’ha duplicat de sobres d’ençà que començà el govern del Partit Conservador. Les nacionalitats han canviat, això sí. Abans del Brexit, la majoria d’immigrants de llarga durada provenien dels estats membres de la Unió Europea. Ara la majoria provenen de fora del bloc. Les principals àrees d’origen l’any passat van ser l’Índia, Nigèria, la Xina, el Paquistan i Zimbàbue.

Què impulsa aquest augment? Decisions polítiques. El govern vol més estudiants internacionals, que paguen un plus per estudiar a les universitats britàniques, i treballadors per cobrir llocs de feina de salaris baixos en residències de gent gran i altres.

Austeritat i salut

Abans del Brexit, una altra paraula dominava la política conservadora: “austeritat”. Cameron va impulsar retallades en la despesa amb l’objectiu de reduir el deute i el dèficit públics. L’objectiu no es va assolir mai –el deute públic d’enguany ha assolit la taxa més alta com a percentatge del producte econòmic brut d’ençà de la dècada de 1960 –però l’austeritat va tenir molts efectes secundaris. Per exemple, enormes retallades als governs locals que van afectar serveis com ara escoles i piscines.

El molt estimat Servei Nacional de Salut de la Gran Bretanya (NHS) va ser un dels pocs llocs on el finançament va augmentar realment durant aquest període, però per un seguit no va servir per a igualar les tendències anteriors al 2010. I encara menys per a mantenir-se al dia amb la inflació creixent, la immigració i les necessitats d’una població envellida. Amb els conservadors, els temps d’espera per als tractaments han augmentat.

La gran taxa de mortalitat de la Gran Bretanya durant la pandèmia del coronavirus –la vintena del món, segons dades de la Johns Hopkins School of Medicine– ha estat atribuïda al mal funcionament del sistema de salut pública. L’esperança de vida en néixer, un indicador clau de la salut d’un país, s’hi ha estancat del 2010 ençà. En el grup dels set estats més desenvolupats, la Gran Bretanya ocupa el sisè lloc, tan sols davant els Estats Units, que sempre ha estat una excepció en resultats de salut. Els investigadors de la London School of Economics n’han culpat l’austeritat. Argumenten que les limitacions de finançament no tan sols sobre l’NHS, sinó també sobre el benestar i els serveis públics, han costat als britànics gairebé mig any d’esperança de vida.

Una economia poc productiva

La Gran Bretanya continua essent una de les economies més grans del món, però la taxa de creixement ha caigut molt per sota de la trajectòria anterior al 2010.

L’Institut Nacional d’Investigació Econòmica i Social en dóna la culpa, en gran part, al Brexit. L’any passat, l’institut va concloure que la sortida de la UE ja havia costat al país un 3% del seu producte interior brut real, aproximadament 1.000 dòlars per persona. Però revela condicions encara més preocupants. El creixement del PIB del total de la producció econòmica del país ha estat impulsat en gran part per un augment de la població causat per la immigració i els canvis demogràfics.

El creixement de la productivitat, mesurat per la producció econòmica per hora treballada a tot el país, s’ha frenat i avui la Gran Bretanya és molt més avall que països del seu nivell. La desacceleració va començar al voltant de les eleccions de Cameron, fa catorze anys.

La victòria conservadora del 2010 va arribar just després de la crisi financera global, que sacsejà la Gran Bretanya i molts més estats. Alguns analistes diuen que els esdeveniments pels quals es pot culpar el govern ––com ara el Brexit– no es poden deslligar dels que no són culpa seva, com la crisi financera, la pandèmia i la guerra d’Ucraïna.

Però, sigui quina en sigui la causa, els impactes són ben reals. Els salaris s’han mantingut més o menys en línia amb la productivitat, i n’ha resultat el període més llarg d’estancament de la remuneració britànica en segles.

Brots verds

Tanmateix, els conservadors poden reivindicar alguns èxits, com ara mantenir un alt nivell educatiu en l’àmbit internacional i assumir un paper de lideratge en el suport d’Ucraïna contra els invasors russos. Però si hi ha un brot verd dels anys tories és que la Gran Bretanya ha esdevingut el capdavanter mundial en la lluita contra el canvi climàtic.

Amb May, la Gran Bretanya es va comprometre a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a “zero net” el 2050. Johnson va donar suport a una “revolució industrial verda”. Sunak, però, ho ha frenat una mica. Va retardar cinc anys la prohibició de la venda de cotxes nous de gasolina i dièsel, per exemple, dient que la Gran Bretanya havia de reduir les emissions d’una manera “pragmàtica, proporcional i realista”.

Mentrestant, l’ús d’energia verda s’ha disparat. El 2023, les energies renovables –especialment, l’eòlica, la solar, la biomassa i la hidràulica– van generar el 47% de l’electricitat del país. És un resultat que hom pot considerar curiós atenent el caos polític del període, per què en catorze anys, la Gran Bretanya ha tingut ni més ni menys que deu secretaris de medi.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La Gran Bretanya ha estat governada pels conservadors durant aquests últims catorze anys. Però el partit arriba a les eleccions d’avui amb una manca profunda de popularitat. Els enquestadors, de fet, prediuen una gran victòria dels laboristes. Hi ha una sensació generalitzada entre els votants que les coses no han anat bé amb el govern dels tories i que el país està estancat, si no en un declivi perillós.

Gairebé tres quartes parts dels enquestats creuen que el país està pitjor que no pas fa catorze anys, segons l’empresa londinenca YouGov. Més del 46% diuen que està “molt pitjor”. I, en certa manera, les dades econòmiques ho confirmen.

Si més no, cal acceptar que aquest temps ha estat caòtic. En catorze anys, la Gran Bretanya ha tingut cinc primers ministres, entre els quals un que va durar quaranta-nou dies i prou –el govern més breu en centenars d’anys. I nou secretaris d’Afers Estrangers. I vuit secretaris de l’interior.

Durant el regnat dels tories hi va haver quatre eleccions generals, una votació sobre la independència d’Escòcia, que va fracassar, i una altra sobre la sortida de la Unió Europea, que no va fracassar i va donar pas a la desvinculació de la Gran Bretanya del bloc continental.

Però el Brexit, aprovat pels votants el 2016 i completat el 2020, tan sols és un dels canvis sísmics que hi ha hagut en aquest país. Els conservadors van prendre les regnes del govern després d’una crisi financera mundial, van veure com una pandèmia colpejava la Gran Bretanya més fortament que a molts països de l’entorn i van respondre a una gran guerra terrestre al continent europeu. I, per acabar-ho d’adobar, es va morir la reina.

Les conseqüències d’aquests catorze anys han estat un punt cabdal de la campanya laborista. El dirigent del partit, Keir Starmer, probablement el pròxim primer ministre, ha impulsat el canvi. Però, del desafiament que afronta la Gran Bretanya, què és resultat de males polítiques i què era inevitable?

L’herència del Brexit

És curiós, però a la Gran Bretanya ningú no vol parlar del Brexit ja, tret de Nigel Farage.

David Cameron va cometre segons molta gent un gran error polític: mantenir Farage i el seu Partit de la Independència del Regne Unit en el si del Partit Conservador per a les eleccions generals del 2015 prometent-los un referèndum sobre el Brexit. Ell pensava que els votants britànics voldrien romandre a la Unió Europea. Però no. Al cap de poques hores de la votació, Cameron va anunciar la dimissió. El mandat de Theresa May va ser consumit pel caos del Brexit. Boris Johnson era un entusiasta del Brexit. També ho és Rishi Sunak. En general, la gent considera que el Brexit ha estat un fracàs. Però no hi ha marxa enrere possible –si més no, ràpidament.

El vot a favor de sortir de la UE va ser impulsat en part per la por de la immigració. Deixar la Unió havia de servir a la Gran Bretanya per a tenir més control de les fronteres, deien. Però, en realitat, la immigració neta ha augmentat. Cameron i May van prometre de limitar la immigració neta en “desenes de milers”. Johnson va prometre que les xifres baixarien. Sunak va dir que “aturaria els vaixells” que travessaven il·legalment la Mànega i enviaria els sol·licitants d’asil a Ruanda. Però els vols no han sortit mai.

La immigració neta anual s’ha duplicat de sobres d’ençà que començà el govern del Partit Conservador. Les nacionalitats han canviat, això sí. Abans del Brexit, la majoria d’immigrants de llarga durada provenien dels estats membres de la Unió Europea. Ara la majoria provenen de fora del bloc. Les principals àrees d’origen l’any passat van ser l’Índia, Nigèria, la Xina, el Paquistan i Zimbàbue.

Què impulsa aquest augment? Decisions polítiques. El govern vol més estudiants internacionals, que paguen un plus per estudiar a les universitats britàniques, i treballadors per cobrir llocs de feina de salaris baixos en residències de gent gran i altres.

Austeritat i salut

Abans del Brexit, una altra paraula dominava la política conservadora: “austeritat”. Cameron va impulsar retallades en la despesa amb l’objectiu de reduir el deute i el dèficit públics. L’objectiu no es va assolir mai –el deute públic d’enguany ha assolit la taxa més alta com a percentatge del producte econòmic brut d’ençà de la dècada de 1960 –però l’austeritat va tenir molts efectes secundaris. Per exemple, enormes retallades als governs locals que van afectar serveis com ara escoles i piscines.

El molt estimat Servei Nacional de Salut de la Gran Bretanya (NHS) va ser un dels pocs llocs on el finançament va augmentar realment durant aquest període, però per un seguit no va servir per a igualar les tendències anteriors al 2010. I encara menys per a mantenir-se al dia amb la inflació creixent, la immigració i les necessitats d’una població envellida. Amb els conservadors, els temps d’espera per als tractaments han augmentat.

La gran taxa de mortalitat de la Gran Bretanya durant la pandèmia del coronavirus –la vintena del món, segons dades de la Johns Hopkins School of Medicine– ha estat atribuïda al mal funcionament del sistema de salut pública. L’esperança de vida en néixer, un indicador clau de la salut d’un país, s’hi ha estancat del 2010 ençà. En el grup dels set estats més desenvolupats, la Gran Bretanya ocupa el sisè lloc, tan sols davant els Estats Units, que sempre ha estat una excepció en resultats de salut. Els investigadors de la London School of Economics n’han culpat l’austeritat. Argumenten que les limitacions de finançament no tan sols sobre l’NHS, sinó també sobre el benestar i els serveis públics, han costat als britànics gairebé mig any d’esperança de vida.

Una economia poc productiva

La Gran Bretanya continua essent una de les economies més grans del món, però la taxa de creixement ha caigut molt per sota de la trajectòria anterior al 2010.

L’Institut Nacional d’Investigació Econòmica i Social en dóna la culpa, en gran part, al Brexit. L’any passat, l’institut va concloure que la sortida de la UE ja havia costat al país un 3% del seu producte interior brut real, aproximadament 1.000 dòlars per persona. Però revela condicions encara més preocupants. El creixement del PIB del total de la producció econòmica del país ha estat impulsat en gran part per un augment de la població causat per la immigració i els canvis demogràfics.

El creixement de la productivitat, mesurat per la producció econòmica per hora treballada a tot el país, s’ha frenat i avui la Gran Bretanya és molt més avall que països del seu nivell. La desacceleració va començar al voltant de les eleccions de Cameron, fa catorze anys.

La victòria conservadora del 2010 va arribar just després de la crisi financera global, que sacsejà la Gran Bretanya i molts més estats. Alguns analistes diuen que els esdeveniments pels quals es pot culpar el govern ––com ara el Brexit– no es poden deslligar dels que no són culpa seva, com la crisi financera, la pandèmia i la guerra d’Ucraïna.

Però, sigui quina en sigui la causa, els impactes són ben reals. Els salaris s’han mantingut més o menys en línia amb la productivitat, i n’ha resultat el període més llarg d’estancament de la remuneració britànica en segles.

Brots verds

Tanmateix, els conservadors poden reivindicar alguns èxits, com ara mantenir un alt nivell educatiu en l’àmbit internacional i assumir un paper de lideratge en el suport d’Ucraïna contra els invasors russos. Però si hi ha un brot verd dels anys tories és que la Gran Bretanya ha esdevingut el capdavanter mundial en la lluita contra el canvi climàtic.

Amb May, la Gran Bretanya es va comprometre a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a “zero net” el 2050. Johnson va donar suport a una “revolució industrial verda”. Sunak, però, ho ha frenat una mica. Va retardar cinc anys la prohibició de la venda de cotxes nous de gasolina i dièsel, per exemple, dient que la Gran Bretanya havia de reduir les emissions d’una manera “pragmàtica, proporcional i realista”.

Mentrestant, l’ús d’energia verda s’ha disparat. El 2023, les energies renovables –especialment, l’eòlica, la solar, la biomassa i la hidràulica– van generar el 47% de l’electricitat del país. És un resultat que hom pot considerar curiós atenent el caos polític del període, per què en catorze anys, la Gran Bretanya ha tingut ni més ni menys que deu secretaris de medi.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb