Avui, 9 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Nou d’Octubre: el mapa de la ‘Terreta’ de Carlos Mazón 
• On fan la millor ‘mocadorà’ del País Valencià? 
• Junqueras no és tot el problema, però el problema principal ha estat Junqueras I Editorial de Vicent Partal
• Nou d’Octubre: Som País Valencià I Mail obert de Gemma Pasqual
• Illa situa la prioritat en l’habitatge públic i fa gala d’haver aparcat la confrontació I Crònica d’Odei A.-Etxearte   
• El senyal d’Illa i Duch per a espanyolitzar les delegacions a l’exterior 
• En clubs nocturns i pisos de luxe buits, els desplaçats del Líban cerquen refugi com poden 
• Josep Maria Solé i Sabaté: “A la família encara paguem les conseqüències de la guerra i el franquisme” 
• Com fer castanyes i moniatos a casa? Receptes per al forn, el microones o la fregidora d’aire 
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Més d’una dotzena d’estats nord-americans demanden TikTok perquè perjudica el benestar dels joves

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La veterana pastisseria Brunells de Barcelona ha guanyat el premi al millor croissant artesà de mantega de l’estat espanyol 2024, organitzat per l’Escola de Pastisseria del Gremi de Barcelona (EPGB). L’autor de la recepta i guanyador del mateix reconeixement el 2020, Andreu Sayó, ha recollit el premi.

Els croissants de la Pastisseria Brunells, un fenomen revolucionari, ara amb gust de rosa

El jurat professional ha avaluat el color, sabor, textura i presentació de cada croissant. Finalment, ha escollit el de la Brunells pel seu “equilibri perfecte entre tradició i innovació”.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Good2b (@good2b.es)

Ubicada a la mateixa cantonada des de 1852, Brunells és una de les fleques més antigues de Barcelona i un referent al sector. A les seves vitrines conviuen la pastisseria tradicional de Barcelona, amb propostes que recuperen i actualitzen les postres més emblemàtiques de la ciutat.

A més, compta també un dels pocs obradors de la ciutat on es cou el pa diàriament en un forn de pedra de més de cinc metres de diàmetre. Encara que la pastisseria té ara 172 anys, va ser el 2018 quan va donar un últim canvi de rumb, moment en què tres socis van decidir prolongar el seu llegat, quan ja estava tocada de mort per la gentrificació del barri.

Els impulsors en aquesta nova etapa són Lluís Estrada, propietari també de la pastisseria Mervier Canal; Salvador Sans, propietari de Cafès el Magnífic i també dels tes i infusions amb DO barcelonina Sansans i Joan Guasch, fundador de l’agència creativa LKC.

Llimona, alfàbrega i oli d’oliva: us descobrim la millor coca creativa de Sant Joan 2024

El congrés espanyol ha aprovat la presa en consideració d’una proposició de llei del PSOE que vol facilitar la dissolució de les associacions que facin apologia del franquisme, del cop d’estat o que humiliïn les víctimes de la dictadura. La iniciativa, que ha tirat endavant amb 314 vots a favor, 33 en contra i cap abstenció, avisa que aquest principi fonamental limita amb la llei de memòria democràtica aprovada fa dos anys, i que prohibeix l’enaltiment de la dictadura que fan entitats com la Fundació Francisco Franco.

Tal com ressalta la proposta, la legislació de memòria històrica aprovada el 2022 entomava les peticions de diversos organismes de drets humans que exigien, precisament, fer front a les organitzacions que fan incitació a l’odi. De fet, la llei de memòria contempla com a causa legal de dissolució d’una associació la realització d’actuacions públiques que suposin apologia del franquisme i demana fer una modificació de la llei que regula el dret d’associació.

“Resulta imprescindible donar compliment a aquest mandat”, remarca la iniciativa votada al congrés. Per fer-ho possible, es pretén aprovar una disposició addicional a la llei d’associacions de 2002. Així es vol que sigui causa d’eliminació de les associacions, mitjançant resolució judicial, la realització d’activitats que constitueixin apologia del franquisme. Així mateix, s’apunta que l’ordre jurisdiccional civil serà competent i correspondrà al Ministeri Fiscal l’exercici de l’acció en aquests processos.

Tot i xocar amb el PSOE per l’oportunitat de la proposta, el PP s’ha sumat a la iniciativa, que ha recollit els suports de tots els grups presents menys Vox, que hi ha votat en contra. Junts i ERC, que han lamentat la manca d’ambició dels socialistes en la lluita contra els defensors del franquisme hi han donat suport, però han demanat més passos en aquesta direcció. En el debat de la moció, el diputat socialista Raúl Díaz ha exposat que no es pot “oblidar” el franquisme sense “reparar” els seus efectes. “Arribem tard, però arribem”, ha asseverat abans d’apuntar que cal “convicció demòcrata” perquè el dret d’associació sigui compatible amb la lluita contra l’odi. També, ha criticat a la ultradreta per obviar les recomanacions de l’ONU i al PP per agafar-se a qüestions “de forma” per no posicionar-se clarament sobre l’apologia del franquisme.

Des del PP, el diputat Jaime de Olano ha començat la seva rèplica al PSOE obviant el tema de les associacions i el franquisme i parlant de Begoña Gómez tot dient que hi ha “una presumpta delinqüent vivint a la Moncloa”. Tot seguit, el president de la cambra en aquell moment, el socialista Alfonso Rodríguez, li ha recriminat que no es referís a l’assumpte de debat i l’ha cridat a l’ordre. “És evident que l’objectiu del PSOE amb aquesta iniciativa és que no es parli de corrupció, fins i tot et tallen la paraula”, ha asseverat De Olano. Pel que fa al contingut estricte de la iniciativa, el diputat popular ha denunciat que, si bé la proposta vol dissoldre entitats que mantenen viva “la memòria del dictador”, qui realment manté el franquisme a l’ordre del dia és el PSOE amb les seves propostes i discursos “comodí”. “No fan altra cosa que portar-lo al debat públic cada dos per tres, i això que fa cinquanta anys que està mort”, ha reblat abans en un discurs on ha acusat els socialistes de ser un “femer moral”.

Per part del Vox, el diputat Ignacio Hoces ha denunciat també l'”obsessió” del PSOE amb el franquisme i els ha acusat de voler utilitzar les corts espanyoles per “imposar” la seva ideologia. “Tenen una incapacitat absoluta per resoldre els problemes diaris dels espanyols”, ha asseverat abans de destacar que la proposta és “manifestament inconstitucional” perquè atempta contra el dret fonamental d’associació. La diputada d’ERC Pilar Vallugera ha acusat Vox “d’ofendre, humiliar i ferir” als descendents dels represaliats per la dictadura en la seva argumentació en contra de la proposta socialista. “Aquest estat no ha fet cap transició, ha tingut una estafa. La transició del 78 no existeix, són els mateixos gossos amb diferent collar”, ha reblat.

Des de Junts, el diputat Josep Maria Cervera ha recordat que la seva formació no va donar suport a la llei de memòria democràtica en considerar-la “insuficient”. “Es va ser incapaç de definir amb contundència la dictadura com a feixista”, ha criticat en demanar més “valentia” al PSOE per regenerar la democràcia espanyola.

La liquidació de la Fundació Franco

El moviment arriba mentre, en paral·lel, el govern espanyol fa altres gestions per acabar amb la Fundació Francisco Franco. De fet, aquest mes de juny el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, va signar l’inici de les actuacions prèvies per a l’extinció de l’entitat, una mesura anunciada mesos abans en aplicació de la Llei de la Memòria Democràtica. El pas fet per Urtasun implica que el ministeri recopili documentació sobre l’incompliment de la llei per part de la fundació i finalment sotmetrà la qüestió a la Justícia, que és qui tindrà l’última paraula. Segons Urtasun, es tracta d’aplicar de forma estricta una norma que no permet que existeixin organismes que enalteixin el franquisme i la dictadura.

Són les 11.30 i la cua per a comprar una mocadorà no s’acaba. Una vintena de persones espera el seu torn. Els clients surten amb les safates plenes de massapans, segurament per a regalar-les als parents més estimats. N’hi ha en forma de maduixes, plàtans, taronges, llimes, i, fins i tot, creïlles i cols. Aquests dolços típics del Nou d’Octubre omplen l’aparador. Per darrere, pengen mocadors de tots els colors, que serviran per a embolicar les safates de dolços. Som a la pastisseria Galán, a Albal. Aquest local de l’Horta Sud ha rebut per tercer any consecutiu el premi a la millor mocadorada 2024 en el concurs de Sant Dionís del Gremi de Forners i Pastissers de València. I això és tot un reclam per a la Diada.

Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024 Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024 Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024 Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024

Sense parar d’atendre la gent ni un moment, Noe Galán ens rep amb un somriure. “Aneu fent fotografies”, ens diu, mentre esperem que el seu germà, José Galán, que és el gerent, ens puga atendre. Als forns i pastisseries, quan s’acosta un festiu, és quan hi ha més faena. Aquest negoci familiar ja fa cinquanta-dos anys que funciona. Ells, fills de Joaquim Galán, són la segona generació que el manté. L’exterior de la botiga ja ens avisa quina és la seua especialitat. Uns arbrets amb fruites penjant i cabassets a vessar de dolços es combinen amb una decoració més tradicional. També han guanyat el segon premi en la categoria d’ornamentació comercial, que premia els aparadors.

Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024 Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024 Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024 Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024 Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024 Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024

Al cap d’uns minuts, ens fa passar cap a l’interior de la pastisseria, on es cou tot, allà on les fruites i hortalisses prenen forma i color. El passadís de rajoles ens recorda que som en un negoci tradicional. Tot el procés d’elaboració és artesanal. S’amassa la pasta, es talla en trossets menuts, es fa una boleta amb les mans i es confita. Les pomes són a punt.

El Penó de la Conquesta de València és la bandera nacional més antiga del món

Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024 Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024 Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024 El secret de la millor ‘mocadorà’

Parlem amb José Galán, que ens explica que el secret de la seua mocadorà és utilitzar un percentatge més alt d’ametlla. Al voltant del 60% o 65% és ametlla. La resta, sucre. A més a més, fan servir la marcona, que és una de les varietats de millor qualitat. “També hi ha la varietat de fruites que tenim. Parlem d’unes trenta-cinc o trenta-set classes. Llavors, tot el conjunt fa que quede una mocadorà molt bonica i vistosa”, diu.

La producció comença cap a la darrera setmana de setembre i, en total, elaboren entre quatre-centes mocadorades i cinc-centes. Això vol dir que en un dia poden arribar a fer fins a 2.500 fruitetes. Però no sempre ha estat així. Quan el pare, Joaquim, va començar a elaborar aquests dolços, el 1973, només feia quatre mocadorades o cinc, perquè era un producte molt car i costós de fer. Va ser pioner al municipi. Ara, cinquanta anys després i amb quinze treballadors, la pastisseria Galán s’ha consagrat en la producció d’aquests dolços.

“Aquests premis tenen una repercussió molt gran. En l’àmbit personal i familiar nostre, és una alegria immensa. Després, pel que fa a la venda, et puc assegurar que es ven un 15% o un 20% més si guanyes el premi. I més ara, amb les xarxes socials, que se sap tot molt més”, reconeix José Galán. I el pare, què en diu? “El pare, contentíssim. Orgullós de veure que seguim i que lluitem a muntó.”

José Galán, regent de la pastisseria Galán (Albal), millor mocadorà 2024 Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024 Pastisseria Galán (Albal), millor 'mocadorà' 2024 Quin és l’origen de la mocadorada?

El Nou d’Octubre, Sant Dionís i Diada del País Valencià, a les comarques de l’Horta és costum que els enamorats s’obsequien amb aquest present, tot i que amb els anys la tradició s’ha estès també als parents més estimats. La safata amb els dolços en forma de fruites i verdures s’embolica amb un mocador –tradicionalment de seda– lligat per totes quatre puntes. D’ací, el nom de mocadorà.

La ‘mocadorà’ de Sant Dionís, la tradició dels enamorats del Nou d’Octubre

Hi ha dues versions sobre l’origen d’aquesta tradició. Un dels mites diu que la mocadorada recorda l’entrada de Jaume I a la ciutat de València l’any 1238, quan els andalusins obsequiaren la seua esposa, Violant d’Hongria, amb productes de l’horta. El segon relat situa l’origen de la mocadorada al segle XVIII, després de la guerra de Successió. En el context dels decrets de Nova Planta, es prohibí de llançar coets durant la festivitat del Nou d’Octubre. Com a resposta, els pastissers de la ciutat inventaren el piulet i el tronador, dos dolços que simulen la forma dels petards prohibits. També són fets de massapà, tot i que cuit i farcit, a l’estil de la casca de Reis.

Malgrat que no se sap realment l’origen d’aquest costum, totes dues històries configuren el contingut de la mocadorada actual, amb el piulet i el tronador com a figures centrals, envoltats de fruites i hortalisses ensucrades. El seu caràcter romàntic, atès que s’intercanvia entre estimats, ha convertit Sant Dionís, per pura coincidència, en el dia dels enamorats per als valencians.

Pastisseria Galán (Albal), Millor Mocadorà 2024 Pastisseria Galán (Albal), Millor Mocadorà 2024

The Washington Post · Mohamad El Chamaa

Beirut, Líban. Com a gerent d’un dels clubs nocturns més importants de Beirut, Gaelle Irani sol ocupar-se de contractar discjòqueis i fer reserves. Però ara la seva tasca se centra a atendre les quatre-centes persones que han convertit el seu local en un centre improvisat de desplaçats.

Per a ella i per a centenars de milers de persones de tot el Líban, la vida va canviar sobtadament el mes passat, quan el conflicte fronterer entre l’Hesbol·là i Israel, latent de feia mesos, va esdevenir una guerra total. Al voltant d’1,2 milions de persones, aproximadament un 20% de la població, s’han hagut de desplaçar pels atacs aeris israelians incessants i l’avenç de la invasió terrestre.

En ciutats i pobles del sud i de part de l’est del Líban, molts se n’han hagut d’anar de casa immediatament, pràcticament sense la possibilitat de fer planejar res. En els suburbis del sud de Beirut –ara desèrtics–, on l’Hesbol·là mantenia una presència significativa, les famílies fugen dels apartaments amb tot allò que poden carregar. Ara, el fràgil estat libanès fa mans i mànigues per gestionar aquest augment, tan sobtat com exponencial, de refugiats.

Famílies refugiades a l’Skybar, al centre de Beirut (fotografia: Lorenzo Tugnoli / The Washington Post).

El govern ha habilitat 973 refugis a tot el país, que acullen gairebé 180.000 persones, però la majoria ja són al límit de capacitat. Tot i que hi ha famílies que es poden permetre de pagar habitacions d’hotel o llogar apartaments, moltes s’han trobat obligades a ocupar edificis buits o dormir en cotxes i parcs públics.

L’Skybar, al luxós barri costaner de Beirut, no havia pas estat concebut com a refugi per a desplaçats, però quan la gent va començar a aparcar a prop dels locals i a acampar en la vorera, els propietaris es van sentir obligats a donar-los un cop de mà.

“Vam començar amb una setantena de persones i ara som unes 400”, explica Irani. Les dones, els nens i els vells dormen a la nit, explica, i els homes més joves es queden fora. S’ofereixen tres àpats al dia.

Els desplaçats intenten de recrear una semblança de vida ordinària. “Jugarem a fet i amagar”, diu una nena als seus companys, mentre els pares fumen narguil per passar l’estona. En una barberia improvisada, Hamid Assayli, de setanta-un anys, es talla els cabells. Diu que va fugir del sud el 23 de setembre, quan Israel va començar a intensificar els bombardaments.

Hamid Assayli es talla els cabells en una barberia improvisada a l’aparcament de l’Skybar (fotografia: Lorenzo Tugnoli / The Washington Post).

“A la nostra ciutat ja no hi queda ningú”, explica.

Després de sis hores de camí, diu que va poder arribar a casa del seu fill, en un suburbi del sud de Beirut, però que va haver-ne de fugir el 27 de setembre arran de l’ordre d’evacuació decretada per les forces de defensa d’Israel. Ell i la seva família van acabar a l’aparcament de l’Skybar, on finalment van ser acollits. “No vam poder trobar cap apartament. No n’hi ha cap”, diu. La seva filla, Zainab, que vivia en un altre suburbi del sud, també ha fugit, i no sap si la casa on vivia encara està dreta.

A Beirut i als pobles de muntanya que l’envolten, els anuncis d’apartaments han desaparegut, i els preus s’han disparat. Alguns propietaris han demanat entre sis i dotze mesos de lloguer de bestreta, i alguns altres han exigit que es comprovin els antecedents dels possibles llogaters per a assegurar-se que no són afiliats a l’Hesbol·là.

Voluntaris com ara Najwa Zaydan, de seixanta anys, se centren a ajudar una sola família alhora. Explica que ja va fer una feina semblant durant la darrera guerra el país, l’any 2006, i quan va veure que els enfrontaments s’intensificaven va començar immediatament a reconstruir la seva xarxa de contactes. “Vaig obrir WhatsApp i vaig començar a demanar: ‘Hi ha ningú que sàpiga d’un apartament buit?’ Amb l’ajut d’amics, fins ara ha trobat cases per a trenta-dues famílies, sense pagar lloguer o a preus assequibles”, diu.

Alguns dels desplaçats viuen en apartaments de luxe buits gràcies a l’ajut de grups polítics locals. Segons els investigadors de la Universitat Americana de Beirut, la majoria d’aquests edificis no han estat mai habitats: si antany eren símbols del col·lapse financer del país, ara simbolitzen l’empitjorament progressiu de la crisi de refugiats del país. Sobre les baranes de vidre, les bugades hi pengen mentre els nens juguen en els balcons amples.

Un dona mira al carrer des del balcó d’un edifici d’apartaments buits al qual s’han traslladat refugiats del conflicte (fotografia: Lorenzo Tugnoli / The Washington Post).

En un edifici antic de la zona de Hamra pendent d’enderrocament, els residents expliquen a The Washington Post que una quarantena de persones malviuen amuntegades en cada apartament. Ara tenen electricitat, després de ser connectats a la xarxa elèctrica local, i cada matí hi arriba un camió cisterna, però el subministrament amb prou feines dura un dia. “Com poden acceptar això que ens passa?”, es pregunta una resident, que apel·la a la comunitat internacional. “Com poden predicar sobre els drets humans i alhora fer els ulls grossos a això?”, continua.

Ella i més residents de l’edifici parlen anònimament, per por de repercussions legals. L’advocat Fouad Debs assegura que, tot i que al Líban l’ocupació il·legal sol ser castigada amb sancions civils o penals, les autoritats han de tenir en compte “l’interès superior” i anteposar el benestar dels desplaçats als drets de propietat.

Un portaveu de la policia libanesa diu a The Washington Post que tan sols es desallotjaran els edificis quan es trobin alternatives adequades per als residents. “És una situació delicada, però mirem de resoldre-la”, diu, també anònimament, per a poder tractar afers de seguretat.

Entrada d’un edifici residencial ocupat per refugiats a Beirut (fotografia: Lorenzo Tugnoli / The Washington Post).

Tanmateix, hi ha poques alternatives d’allotjament viables a llarg termini. La majoria dels refugis són escoles públiques reconvertides a corre-cuita pel govern, en què les aules han hagut de convertir-se en allotjaments compartits ben de pressa.

En una escola de Sidó, a quaranta quilòmetres al sud de Beirut, quatre famílies s’allotgen en una sola cambra. Professors i alumnes s’havien preparat per al nou curs; en cada porta hi havia penjades les llistes amb les assignacions de les classes. Diumenge passat, el Ministeri d’Educació libanès va anunciar que les escoles de les zones afectades passarien a fer classes a distància.

Naaime Ali, de setanta-cinc anys, diu que ja s’ha hagut de traslladar dues vegades després de la destrucció de casa seva, al poble d’Aitroun. Incapaç de pagar un lloguer, va anar a parar a un refugi, on diu que la seva única prioritat és poder menjar.

Un grup de refugiats passa l’estona a les escales de l’Skybar (fotografia: Lorenzo Tugnoli / The Washington Post).

“Això és molt més dur que la guerra del 2006”, lamenta.

Molts refugis s’han negat a acollir ciutadans no libanesos, com ara sirians, molts dels quals van fugir al país durant la guerra al seu país d’origen.

Ahmad Abdul·là, un sirià de trenta-set anys, diu que ell i la seva família van fugir de casa, als suburbis del sud, el 26 de setembre, “sense res a les butxaques”. Després de ser rebutjats en un refugi, es van trobar obligats a dormir al passeig marítim de Beirut. Un parell de dies més tard, es van traslladar a un parc del centre.

Una nena juga a la caravana on passa les nits amb la família, a l’aparcament de l’Skybar (fotografia: Lorenzo Tugnoli / The Washington Post).

“Ens van donar dos matalassos per a dormir, però som una família de cinc membres”, diu Abdul·là. Diumenge passat, els guàrdies de seguretat dels edificis de luxe de la vora els van fer fora del parc, cosa que espantà els fills.

Després de ser expulsats, es van traslladar a un aparcament en què ja malvivien més famílies desplaçades. “On se suposa que hem d’anar?” es pregunta Abdul·là en veu alta. “Ens bombarden les cases”, afegeix.

Susannah George ha contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Xavier Vendrell va criticar ahir amb molta duresa Oriol Junqueras. Entre més coses, l’històric dirigent republicà va acusar-lo d’haver-se amagat el 27 d’octubre de 2017, el dia de la proclamació de la independència, fugint a Montserrat i deixant els seus companys de partit, el govern i el president Puigdemont, especialment, sols en el moment més difícil.

De Vendrell –que conec bé d’ençà dels anys vuitanta del segle passat–, se’n poden discutir moltes coses, però n’hi ha dues que no: és un patriota que faria qualsevol cosa per la independència de Catalunya i és la persona que a ERC ha fet més per mantenir la unitat d’acció amb Junts i la CUP, convençut que sense aquesta unitat no s’arribarà al final.

És evident que aquestes declaracions d’ara cal posar-les en el context de la lluita pel congrés dels republicans. Vendrell dóna suport a la Nova Esquerra Nacional, això que popularment se’n diu el rovirisme, i, per tant, va clarament contra Junqueras.

Algú podria dir o pensar, per això, que les seues paraules no tenen validesa. No hi estic d’acord. Durant molts anys molta gent hem explicat públicament qui és Junqueras i què feia –i ens han denigrat o atacat per això. Que ara ho diguen de dins del seu partit és important i necessari.

Perquè, si bé Junqueras no és la causa de tots els problemes que hi ha hagut aquests anys, ell ha estat un problema fonamental. Diré més: segurament Junqueras ha estat l’obstacle més gran per a assolir la independència. Ell i, sobretot, allò que anomenem el junquerisme, aquesta paròdia d’ideologia, difusa i parasitària, que s’identifica corporalment amb ell i que no és gens clar que alguns dels qui avui ataquen Junqueras estiguen disposats a rebutjar de manera conseqüent.

En relació amb això, cal ser conscients que el suport incondicional i tancat d’ERC al líder ha estat indispensable per a permetre que la seua figura haja projectat una ombra tan negativa durant tants i tants anys. Ara sembla que contra ell tot s’hi val, però durant anys la més mínima crítica pública al personatge provocava represàlies immediates ben concretes i dures, com sabem bé a VilaWeb, com sé perfectament jo mateix. Ells, els del seu partit, sabien millor que ningú qui era Junqueras i quant de mal feia al moviment i al procés d’independència. I tot això que ara ix a la llum ho haurien pogut explicar molt abans.

Perquè la cosa realment ve de lluny. Per exemple, al meu llibre Desclassificat 9-N, publicat per RBA el març del 2015, ja vaig explicar amb pèls i senyals com Oriol Junqueras va destruir el 23 de gener de 2014 una coalició de CDC amb ERC a les eleccions europees que s’havia tancat després d’una llarga negociació i que havia d’haver encapçalat, com a independent, Germà Bel. La negociació implicava que CDC havia de trencar primer amb la Unió de Duran i Lleida per a certificar que s’ho creien de debò, això de la independència. Però, hores després de fer-ho, Junqueras va trencar unilateralment l’acord, sense explicacions, i encara va ser capaç de mentir en un acte públic a Torrelles de Llobregat, en què explicà que el trencament havia estat de mutu acord. ERC va guanyar aquelles eleccions europees, però el resultat per a l’independentisme va ser molt allunyat del que pronosticaven els estudis encarregats a GASP conjuntament per tots dos partits. La cosa era si quedaven per sota de la majoria absoluta, com va passar, o superaven la majoria absoluta de votants, clarament.

Molt poc després, Junqueras també trencà l’acord per a fer la consulta del 9-N. I quan Artur Mas va proposar, immediatament després, de fer unes eleccions plebiscitàries per la independència, ell s’hi oposà, en aquella seqüència horrible de dues conferències seguides que una ferida tan gran va causar i que ens va fer perdre tant de temps.

Salte en el temps i canvie de llibre. També al meu llibre Nou homenatge a Catalunya, publicat per Ara Llibres el març del 2018 –tan sols cinc mesos després del referèndum i la proclamació de la independència– explique, a la pàgina 63, entre més coses estranyes, que el vice-president Junqueras no es va presentar a la que havia de ser la primera reunió del govern de la nova República Catalana. Cosa que originà un notable caos en el moment més difícil.

Aquell llibre i un article paral·lel publicat a VilaWeb van ser la primera ocasió en què un periodista ho explicava, això. Arran d’aquella publicació vaig rebre amenaces que no oblide i insults de gent d’ERC que ho negaven –i avui no puc deixar de dir que alguns, curiosament, són entre els qui ahir piulaven amb entusiasme l’explicació radiofònica feta per Xavier Vendrell.

No pretenc convertir aquest article en una reivindicació de res. No és això. Hi ha hagut molta altra gent que s’ha encarat amb el personatge, aportant dades i retratant-lo encara amb més rotunditat que jo –del president Puigdemont, en els seus llibres documentadíssims, a Lluís Llach o a Ramon Cotarelo, per a dir tres noms ben diferents, d’estils, responsabilitats i tons. I el rovirisme ha fet també moltes jugades molt brutes, com aquella que em vaig trobar obligat a denunciar en aquest article.

Avui, fent aquesta explicació, no pretenc passar factura, sinó exposar dues coses que crec que són importants: que la gent l’ha continuat votant i que la seua desaparició de la primera fila política, si el junquerisme continua, no servirà de gran cosa. En canvi, si ERC és capaç no sols de deixar de banda Junqueras sinó de deixar de banda el junquerisme, moltes coses poden canviar molt de pressa i en la bona direcció en aquest país.

Sobre el vot, tinc poca cosa a dir-hi. La gent sempre vota allò que vol i fa molts anys que tinc clar que tan sols els fets, i no les paraules –ni els articles, ni els editorials– convencen els electors. En tot cas, és evident que de la catàstrofe electoral d’Esquerra no en té culpa tan sols el president Aragonès, com cínicament intenta d’explicar ara Oriol Junqueras. Fonamentalment, la caiguda de vot d’ERC és una impugnació popular severa del junquerisme, executat fins ara militarment no tan sols per Junqueras sinó pel conjunt del partit. Tot el partit.

I és precisament per respecte a això, i concentrant-nos en el futur més immediat, que crec que és important que tots plegats reconeguem que, potser, s’obre davant nostre una gran oportunitat. Una altra.

Si ERC és capaç de renovar-se –i això vol dir deixar enrere no tan sols Junqueras sinó el junquerisme–, una de les proves de foc de la nova orientació, de la nova època, serà el restabliment d’una relació positiva i productiva amb Junts i la CUP. I el final, per tant, de l’absurda batalla per l’hegemonia. Potser, potser, aleshores podrem tornar al temps de la unitat d’acció, amb tot allò positiu que implica. I si passa això –que ja ho veurem–, i tal com estan les coses a Espanya, podria ser que ens passassen moltes coses positives. I molt ràpidament.

 

PS1. Avui és el Nou d’Octubre, la Diada Nacional del País Valencià, en commemoració de la instauració del regne català de València. Esperança Camps ha fet un retrat de la situació política en què ens trobem els valencians, en un article que juga amb el concepte nefast que el president de la Generalitat ha volgut promocionar: “Nou d’Octubre: el mapa de la ‘Terreta’ de Carlos Mazón”.

PS2. La guerra del Líban ha originat un desplaçament insòlit de refugiats cap a Síria –ni més ni menys– i moltes dificultats a l’interior del país per a acomodar la gent que cerca un lloc on viure. El nostre col·lega del Washington Post a Beirut, Mohamad El Chamaa, ens explica l’estranya situació que viu el país en aquest article: “En clubs nocturns i pisos de luxe buits, els desplaçats del Líban cerquen refugi com poden”.

PS3. El magistrat Joaquim Bosch presenta aquests dies a València i a Barcelona el seu nou llibre, Jaque a la democracia, en què analitza la deriva autoritària que ha arribat a l’estat espanyol. La presentació a València, dilluns passat, va desbordar com mai el Centre Octubre. I demà la directora d’El Diario a Catalunya, Neus Tomàs, i jo mateix el presentarem, òbviament amb l’autor, a les set a la Casa del Llibre de la rambla de Catalunya de Barcelona. Per si interessa a algú.

PS4. Dilluns comença la segona Lliga del Paraulògic. Com en la primera, la lliga té finals a Andorra, Perpinyà, Barcelona, València i Palma i l’organització assumeix una important despesa per organitzar-la. Per això us demanem que, si podeu, contribuïu a fer realitat aquesta competició de Països Catalans, amb una donació en aquesta pàgina. Moltes gràcies.

ERC va investir Salvador Illa president de la Generalitat en canvi d’un acord que tenia uns quants punts, entre els quals, “consolidar i ampliar la xarxa de delegacions [del govern a l’exterior] actual, amb especial atenció a l’Amèrica Llatina i a l’Àsia”, i afegia que es reforçaria l’acció exterior al continent africà. La manera que ha tingut el govern del PSC de començar-ho a concretar ha estat nomenar Jaume Duch conseller d’Unió Europea i Acció Exterior, i ha posat el fre a l’ampliació de les delegacions. Diu que primer cal “consolidar” les que hi ha, “i després vindrà el moment de veure si les hem d’ampliar”, tal com deia aquesta setmana a TVE.

Però no és una qüestió de ritme i prou, sinó de to, perquè el nou conseller ja va deixar clar que volia que les delegacions, que actualment són vint-i-dues repartides per tot el món, actuessin “al marge d’ideologies” (de la ideologia independentista, s’entén que volia dir), “amb lleialtat” (al Regne d’Espanya, també s’entén) i “sense ocupar terrenys que no corresponen”, en una expressió que deixa clara la voluntat de no incomodar el govern espanyol ni el seu cos consular. Les delegacions de la Generalitat van ser incòmodes, una obsessió dels partits espanyols i unionistes, per la capacitat que tenien de fer arribar un relat sobre la situació política a Catalunya diferent de l’oficial de les autoritats espanyoles.

Però si això ja va canviar amb el 155 –primer, amb el tancament de totes les delegacions i, després, amb la reobertura progressiva de les noves delegacions amb un perfil polític baix, fos amb conseller d’ERC o de Junts–, ara amb Jaume Duch es confirma: el govern espanyol podrà estar tranquil que “no trepitjaran terrenys que no els corresponen”. I el missatge més clar i contundent en aquest sentit l’ha enviat el govern d’Illa amb el nomenament de la titular de la delegació davant la Unió Europea, la més important de totes. Hi ha col·locat una diplomàtica espanyola de carrera, Ester Borràs, que fou subdirectora general d’España Global, el principal organisme de propaganda antiindependentista que es van empescar Pedro Sánchez i Josep Borrell el 2018.

La nova delegada de la Generalitat davant la Unió Europea és un ex-alt càrrec del govern espanyol que va treballar per combatre la feina que feien les delegacions de la Generalitat. Borràs era subordinada d’Irene Lozano, la directora d’España Global, amiga de Sánchez, ex-diputada d’UPyD i abans del 9-N va justificar l’aplicació de l’article 155 contra la Generalitat. Adoptà un discurs bel·ligerant contra l’independentisme i, fins i tot, en una entrevista a la BBC, va titllar els presos polítics de criminals, i en unes altres declaracions polèmiques va comparar el referèndum del Primer d’Octubre amb una violació.

En el moment que la repressió contra l’independentisme arribava al punt àlgid amb el judici contra el procés, les protestes post-sentència i el desplegament –en secret, perquè en aquell moment ningú no ho sabia– del cas d’espionatge polític més gran a la Unió Europea contra la dissidència política, España Global, amb Irene Lozano i amb la flamant delegada de la Generalitat a la UE, Ester Borràs, maldava per fer entendre al món que Espanya era “una democràcia plena”. “Hem d’explicar que Espanya és una democràcia plena i un país modern. Per què? Perquè l’Espanya actual és el resultat de quaranta anys de democràcia”, deia aleshores Ester Borràs en una entrevista a RNE.

Després de l’experiència a España Global –que es va acabar dissolent–Ester Borràs va treballar a la Representació Permanent d’Espanya davant la UE, responsable de les relacions amb el Parlament Europeu. Aquesta representació permanent, coneguda com a Reper, ha estat una de les eines més eficaces amb què l’estat espanyol ha provat de boicotar i combatre l’independentisme dins les institucions europees. I durant aquests anys qui exercia precisament un paper rellevant a escala comunicativaa l’eurocambra era Duch. Borràs i Duch van acabar confluint, i ara l’un és conseller d’Exteriors i l’altra, delegada davant la UE.

 

The Washington Post · Cristiano Lima-Strong

Més d’una dotzena de governs estatals dels Estats Units van presentar ahir davant la justícia nord-americana un reguitzell de demandes contra TikTok, que acusen de perjudicar el benestar físic i psicològic dels infants a còpia d’afegir funcionalitats addictives a l’aplicació per a mantenir-los enganxats. L’ofensiva judicial, que té el suport tant de demòcrates com de republicans, no fa sinó engrandir els problemes legals de la companyia, abocada a una lluita a contracorrent per a evitar la prohibició als Estats Units.

Fiscals generals de tretze estats nord-americans, com també del districte de Columbia, al·leguen en les demandes que TikTok ha infringit les lleis locals de protecció del consumidor a causa del disseny de l’aplicació per a compartir vídeos. Els fiscals també afirmen que l’empresa –propietat del gegant tecnològic ByteDance, amb seu a la Xina– ha enganyat el públic sobre la seguretat de la plataforma per a infants.

Les demandes són el segon intent coordinat entre estats nord-americans de fer retre comptes a una gran empresa de xarxes socials per haver contribuït, segons l’opinió dels fiscals, a la crisi de salut mental juvenil als Estats Units. L’any passat, un seguit d’estats nord-americans ja van presentar demandes semblants contra Meta, propietària de Facebook i Instagram.

Aquesta ofensiva jurídica, que vincula el disseny dels productes de les empreses tecnològiques amb el creixement de comportaments addictius o nocius entre els més joves, reflecteix l’opinió, com més va més consolidada en tot l’espectre polític, que les grans empreses tecnològiques han avantposat els seus beneficis a la seguretat dels usuaris més joves.

Les demandes, anunciades per una coalició bipartidista de fiscals estatals i locals, assenyalen en concret funcionalitats de TikTok com ara la reproducció automàtica –que fa que els vídeos es reprodueixin seguits l’un rere l’altre, sense que l’usuari hagi de fer res– els filtres de bellesa, que els demandants consideren que fomenten problemes d’imatge corporal, o bé les notificacions push, dissenyades per a fomentar l’ús de l’aplicació quan no s’és dins.

El fiscal general de Califòrnia, Rob Bonta –que codirigeix la iniciativa amb la seva col·lega demòcrata Letitia James, fiscal general de Nova York–, explica a The Washington Post que l’aplicació de TikTok és dissenyada específicament per a “aprofitar-se de la tendència dels usuaris més joves a fer un ús excessiu de les plataformes”.

“Estem totalment en desacord amb aquestes afirmacions, moltes de les quals creiem que són inexactes i enganyoses”, diu el portaveu de TikTok, Alex Haurek, en un comunicat. “Estem orgullosos i continuem profundament compromesos amb la feina que hem fet per protegir els adolescents, i continuarem actualitzant i millorant el nostre producte”, afegeix.

Les demandes s’afegeixen als dos processos legals en què TikTok es troba involucrat als Estats Units, dels quals un podria tenir conseqüències determinants per a la companyia al país.

El president nord-americà, Joe Biden, va signar a l’abril una llei per a prohibir TikTok als Estats Units, o bé per a obligar ByteDance a desprendre-se’n i vendre la companyia. El congrés nord-americà va aprovar la mesura amb un suport aclaparador –un reflex del temor que l’aplicació pugui permetre al govern xinès de dur a terme operacions de vigilància encoberta als Estats Units.

TikTok lluita ara per anul·lar la llei de desinversió o prohibició als tribunals nord-americans, tot al·legant que viola el dret de llibertat d’expressió dels milions d’usuaris que té al país. Si la llei és finalment ratificada, l’empresa tindrà temps fins al 19 de gener vinent per a desvincular-se de ByteDance; altrament, es prohibirà que TikTok operi als Estats Units.

TikTok, paral·lelament, s’enfronta a una demanda del Departament de Justícia dels Estats Units que l’acusa d’haver infringit les lleis federals que protegeixen la intimitat dels nens a internet, pel fet d’haver aplegat dades de milions d’usuaris menors de tretze anys.

No obstant això, el conjunt de demandes presentat ahir és el desafiament legal que s’ha presentat als tribunals nord-americans contra TikTok fins ara, atès que és acusat de fer perilla la seguretat dels nens a la plataforma.

Aquests últims anys, a mesura que l’escrutini sobre la seguretat infantil ha augmentat en el sector tecnològic, TikTok ha reforçat les proteccions per a nens i adolescents.

L’empresa exigeix als usuaris més joves que es registrin en una “experiència TikTok per a menors de tretze anys”, que té configuracions de privadesa i seguretat més estrictes que no l’aplicació estàndard. L’empresa també restringeix la manera com els adolescents interactuen amb la plataforma: fa que els comptes dels usuaris més joves siguin privats per defecte, els limita la capacitat per a veure alguns continguts catalogats com a nocius i estableix límits diaris de temps de pantalla.

“TikTok vetlla per complir la política per a usuaris infantils, i ofereix als adolescents una experiència molt més restrictiva que la que vós o jo mateix tindríem com a adults”, explicà aquest gener Shou Zi Chew, director executiu de TikTok, als legisladors del senat nord-americà.

Aquestes polítiques per a usuaris infantils, tanmateix, no han servit per a apaivagar les crítiques d’aquells qui afirmen que TikTok i més empreses de xarxes socials continuen sense prevenir adequadament els riscs potencials per als nens. En relació amb això, Bonta assegura que algunes de les mesures introduïdes per TikTok per a protegir els més joves, com ara els límits d’ús, són “gests buits” que els nens poden eludir fàcilment.

Les demandes presentades ahir van de bracet de l’ofensiva judicial que quaranta-un estats nord-americans i el districte de Columbia van presentar l’any passat contra Meta. En aquell moment, tanmateix, els estats demandants van adoptar una posició jurídica diferent: trenta-tres d’aquests estats van unir forces en una demanda nacional conjunta, i la resta va presentar demandes individuals en tribunals locals, estatals o nacionals. Contra TikTok, però, els estats han renunciat a una demanda nacional conjunta en favor de demandes individuals en tribunals locals.

Encara que l’abast de les demandes contra Meta i TikTok s’encavalca en alguns punts, l’ofensiva judicial presentada ahir contra TikTok obre nous fronts legals contra l’empresa. Una de les demandes, presentada pel fiscal del districte de Columbia, el demòcrata Brian Schwalb, acusa la plataforma d’operar de manera encoberta un sistema de pagaments per contingut que permet als usuaris més joves de demanar diners en canvi de continguts com ara actes sexuals explícits.

“TikTok ha dissenyat el seu sistema de pagaments per a atreure els nens: la plataforma utilitza dibuixos animats i emojis infantils a l’hora de fer pagaments perquè als nens els sembli que juguen, però en realitat són explotats financerament”, explica Schwalb a The Washington Post.

Els estats d’Illinois, Kentucky, Louisiana, Massachusetts, Mississipi, Carolina del Nord, Nova Jersey, Oregon, Carolina del Sud, Vermont i Washington també han presentat sengles demandes contra TikTok.

Alguns d’aquests estats, com ara Califòrnia i Nova York, han aprovat aquests darrers anys noves lleis de seguretat infantil a internet per a reduir la presència de continguts potencialment nocius a les xarxes socials. Però ara els responsables de l’aplicació d’aquestes lleis estatals asseguren que tenen prou proves per a acusar l’empresa d’infringir les lleis vigents de protecció dels consumidors.

Ara com ara, no és pas clar l’impacte que tindran els esforços de TikTok per a evitar que la plataforma sigui prohibida als Estats Units.

Si finalment se n’acaba ratificant la prohibició, les autoritats estatals podran reclamar danys i perjudicis a l’empresa per males conducta en el passat. Però si la justícia permet que TikTok continuï operant als Estats Units les autoritats podrien pressionar perquè la plataforma apliqués canvis estructurals amb l’objectiu de fer-la més segura per als nens.

“A nosaltres ens és indiferent qui és el propietari de TikTok”, diu Bonta. “La demanda tirarà endavant encara que pugui continuar operant als Estats Units”, afegeix.

Molts analistes legals consideren que les possibilitats de TikTok d’evitar una prohibició a escala nacional són magres.

Tot i que no és clar quan serà que la justícia nord-americana es pronunciarà sobre l’apel·lació de TikTok a la llei de prohibició, ambdues parts de la causa han demanat que s’emeti una resolució accelerada al desembre, amb la finalitat de poder presentar un possible recurs davant el Tribunal Suprem nord-americà abans de la data límit de venda o prohibició, el 19 de gener.

“Ens correspon d’actuar per impedir, com més aviat millor, que es continuïn produint comportaments perillosos [a la plataforma]”, sentencia Schwalb.

Eva Dou ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Avui, 9 d’octubre, eixim als carrers del País Valencià amb la determinació de defensar els drets que ens defineixen com a poble: la nostra història, la nostra cultura i, sobretot, la nostra llengua. Aquesta data, que commemora l’entrada de Jaume I a València l’any 1238, s’ha convertit en un símbol de lluita i resistència per a tots aquells que no accepten la marginació ni la negació de la nostra identitat.

Però aquest Nou d’Octubre, la celebració va més enllà dels fets històrics. És un dia de reivindicació, de defensa del que som i del que volem ser enfront dels constants atacs que rep la nostra llengua i la nostra cultura. Ens ho va ensenyar Enric Valor, amb les seues paraules i el seu llegat: el nostre valencià, el català de tots. El català que compartim amb els nostres germans de Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, Catalunya Nord i l’Alguer. Som un poble que parla una mateixa llengua, una llengua comuna que ens connecta a través dels territoris, més enllà de les fronteres que alguns volen imposar.

Els atacs que pateix el català al País Valencià són constants, i vénen disfressats de falsos discursos que parlen d’imposicions que mai no han existit. Recentment, hem sentit declaracions del president Carlos Mazón afirmant que el valencià ha estat “imposat durant massa anys”. Si el valencià haguera estat realment imposat, el mateix president el parlaria amb normalitat, cosa que no fa. Això demostra que l’única llengua que ha estat imposada al llarg de la història és l’espanyol, mentre que el català ha estat perseguit, marginat i desprotegit.

Al País Valencià, parlar en català no és fàcil. Cada dia trobem traves a l’ús normalitzat de la llengua en àmbits tan importants com l’educació, la sanitat o la justícia. El valencià no gaudeix d’una presència estable en els mitjans de comunicació i, sovint, els ciutadans han de fer esforços extraordinaris per rebre serveis públics en la seua llengua. L’imaginari de la imposició no és més que una maniobra per a mantenir el català en una posició subordinada, però, en realitat, només estem reclamant el dret de viure plenament en la nostra llengua.

La defensa de la llengua no és només una qüestió de drets lingüístics, sinó una defensa del que som com a poble. La llengua és el fil conductor que ens uneix a la nostra història, la nostra cultura i els nostres referents. Com va dir Joan Fuster, “la nostra llengua és la nostra pàtria”, i aquest Nou d’Octubre la defensa del català és la defensa de la nostra existència mateixa.

Els intents de negar la realitat dels Països Catalans són constants. Els mateixos que neguen l’existència d’aquest espai cultural i lingüístic compartit no poden evitar de tenir-lo sempre a la boca. És la seua obsessió, negar la unitat de la llengua catalana i els Països Catalans, massa de negar fa sospitar. Els que s’entesten a dividir-nos ho fan perquè saben que, units, som més forts. Però la realitat és innegable: parlem una mateixa llengua i compartim una història que ens connecta de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó.

Com ens va ensenyar Estellés: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”. I nosaltres, com a poble, sabem que la nostra força resideix en la nostra unitat. Els Països Catalans són una realitat cultural i lingüística que no pot ser esborrada per cap frontera política, per més que alguns s’entesten a negar-ho.

La llengua i la cultura són inseparables. Al País Valencià hem generat una cultura rica, diversa i plena de vida. Des d’Ausiàs Marc, Enric Valor fins a Vicent Andrés Estellés, passant per Joan Fuster, Ovidi Montllor o Isabel-Clara Simó, els nostres creadors ens han deixat un llegat que cal defensar. Però aquest llegat és amenaçat per la incultura i la ignorància de qui ens governa. Els mateixos que menystenen la llengua intenten desmantellar també la nostra cultura, retallant recursos i atacant els nostres creadors.

No podem permetre que la cultura siga arraconada, ni que es reescriga la nostra història. No permetrem que es manipule la memòria dels qui van lluitar per la nostra llibertat ni que s’equiparen les víctimes amb els botxins. La cultura és la nostra millor arma contra el feixisme i la intolerància, i és per això que hem de defensar-la amb més força que mai.

Aquest Nou d’Octubre, més que mai, reivindiquem un futur per al País Valencià en què el català siga respectat i valorat, en què la cultura siga un reflex de la nostra diversitat i riquesa, i en què la nostra memòria històrica siga preservada amb justícia i veritat.

Com va escriure Estellés: “Vindrà un dia que no podrem més, i llavors ho podrem tot.” Aquest dia s’acosta. Un dia en què, units, podrem decidir el nostre futur sense imposicions ni interferències. Perquè el País Valencià és, i serà, una terra que parla, pensa i viu en valencià, el català de tots.

S’acosta Tots Sants, i comença a venir de gust menjar castanyes i moniatos, tal com marca la tradició. Els carrers ja s’han omplert de parades que venen aquestes menges típiques de la tardor. I, tot i que quan hi passes per davant és temptador de comprar-ne, hi ha maneres fàcils i ràpides de cuinar castanyes i moniatos a casa.

Del forn a la fregidora d’aire

Si voleu torrar les castanyes, però no teniu la paella adient a casa, hi ha més opcions per aconseguir que acaben tenint una textura cruixent, com ara el forn o la fregidora d’aire.

En tots els casos, el primer pas és calfar l’aparell a 200 °C durant deu minuts i, mentrestant, fer un tall profund a les castanyes. Aquest tall és molt important, perquè si no poden esclatar i no es couran correctament. Es recomana que el tall tinga forma de creu, però sense arribar a partir-la per la meitat.

Al forn s’han de coure a mitjana altura durant uns deu minuts per cada costat. És clar que cada forn és un món i, per tant, recomanem de controlar la cocció perquè no es cremen. Una volta fora, va bé de tapar-les amb un drap per conservar-ne la temperatura.

La Castanyada, una tradició que va més enllà de la castanya

Per a la fregidora d’aire, caldrà fer també els primers passos de calfar prèviament l’aparell i tallar les castanyes –però amb quinze minuts de cocció n’hi haurà prou– i anar remenant el recipient perquè es torren a banda i banda.

Al microones o bullides

Una altra opció ràpida i fàcil és cuinar-les en un recipient amb tapa, apte per al
microones, durant dos minuts o tres a màxima potència, o 800 watts. Abans, cal fer-hi un tall en creu perquè es coguen per dins. Per bullir-les, el procés és més lent. S’ha d’esperar que l’aigua arranque el bull, després cuinar-les tapades durant vint minuts i finalment deixar que es refreden per pelar-les i poder-se-les menjar.

I com hem de fer els moniatos?

La varietat d’opcions per a cuinar les castanyes també la trobem en els moniatos. Tant si és bullit, com triturat en puré, fregit o torrat al forn, el moniato necessita temps i foc lent per a coure’s correctament. Menjar-se’ls amb pell o sense dependrà del vostre gust i de la manera com els vulgueu preparar.

Per a fer-los al forn, és recomanable de deixar-hi la pell. És imprescindible calfar el forn a 200 °C durant deu minuts i assegurar-se de cobrir la safata amb paper d’alumini o vegetal per no embrutar res. S’han de cuinar durant quaranta minuts, si fa no fa. Per comprovar que ja són a punt, es recomana de punxar-los amb un ganivet fins que es note que són tous. Finalment, s’han de deixar refredar i assaonar-los amb sal i pebre al gust.

Si no voleu esperar tant, també podeu cuinar-los al microones, però la pell no quedarà torrada sinó més aviat estovada. El primer pas és tallar-los en trossos gruixuts i introduir-los en un recipient apte per a microones amb tapa i deixar que es coguen amb la pell a màxima potència (800 watts) durant quinze minuts. La pell es pot retirar una vegada s’hagen refredat i menjar-se’ls amb sal, oli i pebre al gust.

Per fer puré de moniatos s’han de pelar abans de bullir-los i deixar que es coguen dins l’aigua durant vint minuts. El puré pot ser salat i s’hi poden afegir verdures com ara pastanaga o porro, al vostre gust. El puré també es pot fer dolç, amb sucre, mantega i suc de taronja, com expliquem pas per pas en aquesta recepta.

Una altra opció per a cuinar els moniatos és fregir-los. Primer s’han de netejar amb aigua i esbocinar-los per facilitar-ne la cocció. Mentrestant, cal calfar l’oli. Els moniatos es poden retirar de la paella quan tinguen un color daurat, que indica que són ben fregits, i s’han de deixar refredar en un plat amb paper de cuina o una tovallola per a retirar-ne l’oli excedent. S’hi pot afegir sal i pebre. I a menjar!

El dia del debat de política general, Carlos Mazón va arribar a les Corts Valencianes amb la intenció de deixar fora de combat l’oposició. Per a això va demanar que li construïssen un discurs circular que duràs més de tres hores. Quan el president va posar damunt la trona de les Corts aquell patracol de centenars i centenars de folis, tant el PSPV com Compromís van veure que havien perdut un assalt, i potser el combat, abans de començar-lo. El simple fet que el president llegís aquell totxo, digués què digués, els deixava fora dels focus i dels micròfons de les obertures dels informatius del migdia. Aquesta estratègia de tafur fa de Mazón un digne hereu del seu mestre i mentor, Eduardo Zaplana.

De moment, el president en recull bons resultats. Fa dos dies que somriu perquè veu que els diaris publiquen sondatges que li són favorables, i que ha estat capaç de traure rèdit de la sortida sobtada de Vox del Consell al mateix temps que l’oposició continua al purgatori.

És clar que un sondatge té el valor que té, que la intenció dels diaris és la que és, i que d’ací al 2027 poden passar moltes coses, però copsa la sensació que plana en l’ambient i que s’assembla massa al dels primers anys triomfals del zaplanisme, que van resultar una duríssima travessa del desert per al PSPV, i que en alguna legislatura va representar la desaparició dels espais institucionals de la UPV –ara Més Compromís– i d’Esquerra Unida. El panorama s’hi assembla molt: un president sense complexos, amb un grup parlamentari cohesionat, molt de poder institucional, un enemic exterior identificat –el president espanyol, Pedro Sánchez– i el victimisme que això permet. I, a l’altra banda hi ha una oposició encara prostrada i convalescent d’unes ferides electorals que no s’esperava fa un any i mig.

El desert dels socialistes

Quan Mazón entra a les Corts veu, davant seu, la bancada socialista. El seu antagonista no és la secretària general Diana Morant, que, en teoria serà la seua rival electoral, perquè és ministra a Madrid. Qui parla en nom dels socialistes valencians és José Muñoz, el síndic a qui Mazón va etzibar en el debat de política general que no tenia gens d’experiència de govern, que no l’havien triat mai per a cap càrrec ni al Consell, ni al govern espanyol, ni a l’Ajuntament de València. Mazón responia a una afirmació de Muñoz que parlava en primera persona del govern del Botànic, que va haver de defensar després d’una hora i mitja de discurs del cap del Consell.

Quan Diana Morant fou elegida secretària general del partit ja era ministra, ja sabia que no podria combatre dialècticament amb Mazón cada setmana a les Corts. Els socialistes defensaven que el president tampoc no era diputat quan el PP va fer rodar el cap d’Isabel Bonig i el van entronitzar. Passaven per alt la destresa del PP d’utilitzar qualsevol institució a favor seu, i la presidència de la Diputació d’Alacant, amb tot el pressupost que tenia, era una pista d’enlairament perfecta per a Carlos Mazón. I oblidaven que Zaplana també havia emergit del sud. De la batllia de Benidorm.

Per a Carlos Mazón, Diana Morant és el blanc perfecte perquè representa el govern espanyol, és a dir, personifica tots els mals del País Valencià: la falta d’aigua del transvasament Tejo-Segura, el maltractament de l’albufera, la manca d’inversions en infrastructures, el segrest de la Dama d’Elx! I, és clar, el problema del finançament. Diana Morant és el PSOE que signa amb els catalans un finançament fet a mida, és el PSOE que pacta amb els “filoetarres de Bildu”. I és, és clar, la dirigent socialista que ha de fer equilibris per a mantenir la pau interna dins un partit que, històricament, quan ha estat fora del poder, ha tingut una tendència extrema a les lluites internes, a l’autodestrucció i a fer rodar caps de secretaris generals. Morant va arribar al càrrec quan la direcció espanyola de Madrid havia mitjançat perquè els altres dos candidats renunciassen a concórrer al congrés que la va elegir. Amb tot, els moviments entre famílies no han cessat i, com l’escorpí que passa el riu damunt la granota, no perden l’oportunitat de traure el fibló.

El laberint de Compromís

Quan el president Mazón entra a l’hemicicle i es gira cap a la bancada de Compromís s’hi troba el síndic Joan Baldoví i, potser, hi troba a faltar Vicent Marzà, que el mes de juny va deixar les Corts per anar al Parlament Europeu. Probablement, Mazón s’alegra que el seu antagonista siga Baldoví i no Mónica Oltra a qui la legislatura passada tant el seu grup, el PP, com Vox i Ciutadans, van acorralar judicialment i van obligar a dimitir de tots els càrrecs. El camí judicial ja fa més de dos anys que dura. I això que facilita tant la vida al Consell és el gran maldecap de Compromís, que no ha aconseguit de bastir un lideratge tan fort com el d’Oltra.

Ara, la pota principal de la coalició, Més Compromís, es troba en un procés intern de renovació i de reconstrucció de lideratges. No ha fet cap congrés ni després de perdre cent mil vots a les eleccions del 2023 amb Baldoví de cap de llista, ni després de la dimissió de la secretària general, Àgueda Micó, el juliol del mateix any per a anar al congrés espanyol amb Sumar. I és a Madrid on Mazón també els relaciona amb els “filoetarres de Bildu”, amb qui han presentat el recurs d’inconstitucionalitat de la llei de reforma educativa.

El president Mazón ha jugat al gat i a la rata amb Compromís. El primer dia de la legislatura els va cedir un lloc a la mesa de les Corts. Més recentment, va acceptar que Baldoví li lliuràs la Llei de Tracte Just perquè les Corts la tramitassen i l’enviassen al congrés espanyol. El primer gest ha servit perquè cada poc temps, el PP retraga als valencianistes que són a la mesa gràcies a ell. El segon, perquè el PP canviàs la proposta de Compromís de cap a peus amb una esmena a la totalitat.

Un terreny de joc ample per a un regatejador amb les cartes marcades

En aquestes condicions,  Mazón aprofita a les Corts tots els avantatges que té ser president de la Generalitat: tenir temps il·limitat per a respondre preguntes i interpel·lacions o debats i, en definitiva, tenir sempre la darrera paraula. La darrera, la que deixa la pilota entrant a la porteria a càmera lenta sense la possibilitat que l’adversari la puga aturar.

I aquest camp de joc tan ample i tan llarg li ha servit per a passejar-se amb barca, per a pactar amb Vox cinc lleis que han esborrat vuit anys de polítiques tènues del Botànic. Manipula com vol l’Agència Valenciana Antifrau perquè l’amic que hi va posar al capdavant ha començat la tasca de sapa i de desprestigi que sempre és previ al desmantellament. I ara pretén negociar amb Vox els càrrecs pendents de renovar en els òrgans estatutaris. En canvi d’això, és molt probable que els ultres li aproven el pressupost ara que Abascal els n’ha donat l’autorització. I si no el pot aprovar, no passa res, perquè ni els socialistes que governen Espanya, ni Compromís que els dóna suport, no li ho podran retraure. Ni tan sols els vuit pressuposts que el Botànic va aprovar seran l’antídot per al verí quan Mazón els diga que Pedro Sánchez ha renunciat a presentar els comptes.

L’anomenada “llei de concòrdia”, que va esborrar la de memòria democràtica, ha emblanquit el franquisme, n’ha ofès les víctimes i ha servit, la setmana passada, perquè uns i altres es llançassen la figura de Miguel Hernández a la cara.

La reforma educativa ha fet eixir l’oposició i les famílies al carrer, però fa pocs dies que va fructificar una llavor que havia sembrat el Botànic i que no havia tingut temps d’executar: la concessió automàtica dels certificats de coneixement de català si s’ha arribat a un nivell de l’ensenyament obligatori o de batxillerat.

I, encara en aquest àmbit, Carlos Mazón va tan sobrat, se sent tan a gust i tan alliberat que va ser capaç de dir que els valencians havien hagut de suportar massa anys la imposició del català. El síndic del PSPV fa més del 90% de les intervencions en castellà, fins i tot per a retraure al PP i a Vox que no respecten la llengua dels valencians. Per a dir que el president no pot dir una cosa com aquesta, la diuen en castellà.

El president Carlos Mazón pronuncia més voltes l’expressió País Valencià, encara que siga per a negar-lo, que Compromís o que els socialistes, que tenen aquest sintagma en el nom oficial del seu partit.

Les ombres que tapen el somriure del president

Tot sembla que somriu al president Mazón, que avui viu el seu segon Nou d’Octubre en el càrrec. Ara com ara, ha fet alguns canvis en els actes de la celebració, com ara la divisió en dues de les cerimònies de lliurament dels premis i distincions de la Generalitat. La dels mèrits de les Arts i de les Lletres es va fer ahir a Alacant, en un acte ventós, sense gens d’ànima ni caliu, i íntegrament en castellà. Tan sols va servir perquè Mazón fes anuncis sense cap mena de fonament i per a verificar, una vegada més, la verbositat del cap del Consell. I també per a impedir que Ferran Torrent fes el seu discurs d’acceptació del premi avui, amb tots els honors i tota la simbologia del Saló de Corts de la Generalitat.

També es va traure de la mànega el festival musical Som de la Terreta que li ha dut més d’un maldecap. El primer, pel concepte, pel fet de reduir al no-res el nom del país i per, pràcticament, no convidar a participar-hi grups valencians. Fins i tot, Cactus, que sí que estava convidat, li ho ha retret.

El segon maldecap potser serà més mal de digerir i encara no se’n saben del tot les conseqüències, perquè tot just ara va emergint. Té a veure amb el pressupost del festival, els adjudicataris i, sobretot, la correcció amb què administrativament s’ha fet el procediment. Segons que publicava ahir El Diario, el president va anunciar el festival sis dies abans que es convidàs l’empresa Iron Stage SL a participar en el procediment de patrocini públic. Són vora quatre milions d’euros per a un festival que, segons el president, han vist 50.000 persones. L’adjudicació es va formalitzar i signar el 4 d’octubre, la vespra dels concerts. Tant el PSPV com Compromís han demanat tota la documentació, que ha de ser pública per a qualsevol ciutadà, però Presidència els la nega.

De jove, l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté (Lleida, 1950) es va consagrar a l’estudi de la repressió que el franquisme havia estès per Catalunya. Així va néixer el volum La repressió franquista a Catalunya. Fent tàndem amb Joan Villarroya, també van publicar uns quants estudis sobre el cost humà de la guerra i la postguerra, i sobre l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat. Solé, catedràtic d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, també ha ocupat càrrecs públics: va ser el primer director del Museu d’Història de Catalunya, ha dirigit l’Institut d’Estudis Ilerdencs i ha exercit de director acadèmic del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre. Comunidor nat, es va posar davant els micròfons per presentar el programa de ràdio Postres de músic, a Catalunya Ràdio, on actualment encara el podem seguir com a assessor històric d’En guàrdia, el programa dirigit per Enric Calpena. Ara, jubilat, acaba de publicar La Cerdanya republicana i antifranquista. Joan Solé Cristòfol (Memorial Democràtic), la biografia del batlle de Bellver que va unir el poble contra els abusos i amenaces del comitè de Puigcerdà, encapçalat per Antonio Martín, conegut per “Cojo de Màlaga”. Tot i que tots dos porten el mateix cognom, no tenen cap parentiu.

—D’on surt la vostra vocació d’historiador?
—No puc dir concretament quan vaig dir que volia ser-ho. Sóc un noi d’internat, vaig estudiar als Maristes de Lleida perquè els meus pares eren mestres rurals. Vaig fer ciències, perquè és el que estudiaven els nanos més entremaliats, més moguts, més destralers. I quan vaig preparar-me per entrar a la universitat, vaig dubtar. Per influència dels meus pares, vaig anar cap a la història. Era el primer any que no calia estudiar ni llatí ni grec.

—Dèieu que els vostres pares us van encaminar cap a la història. Com es va viure en la vostra família la història del país?
—Tots dos tenien una profunda catalanitat. El pare era soldat de la lleva del Biberó i la mare havia patit la persecució política a la seva família, que eren treballadors del dipòsit de trens de Lleida. A la família encara paguem les conseqüències de la guerra i el franquisme. Tinc cosins germans que no conec.

—Quan vau arribar a la universitat, quins foren els vostres mestres? Qui reconeixeu com les persones que us van marcar?
—Primer de tot, els companys. Per haver estudiat ciències, pensava que no sabria res. El primer any em vaig proposar de llegir molt. Els companys de Lleida ens ajuntàvem molt. Després, hi ha dos o tres professors importants. El primer, Emili Giralt, que és el primer que em va fer classes en català. En acabat, Josep Termes, és clar.

Podeu comprar La Cerdanya republicana i antifranquista: Joan Solé Cristòfol
de Josep Maria Solé i Sabaté a la botiga de VilaWeb

—I quan vau conèixer Joan Villarroya?
—Amb en Joan Villarroya hi ha una història de més de quaranta anys. Jo estudiava temes de repressió franquista, i ell estudiava els bombardeigs de Barcelona i ens van dir que ens havíem de conèixer. Ens vam trobar en un bar de Badalona. Ara fa uns dies, en un homenatge que se li va fer, vaig declarar que ens divorciàvem. Era una manera de dir que després de tants llibres plegats, ja no en faríem més. Això no es pot dir mai del tot segur, però tots els llibres han sortit de recerques profundes i no crec que en tornem a fer cap més.

—Com ha funcionat aquest tàndem?
—Normalment, les qüestions d’anàlisi molt específica i concreta, molt precisa, dels aspectes militars, han estat cosa d’en Joan. Jo agafava els aspectes més de tipus social, cultural, de vida quotidiana. A vegades la idea d’un llibre era cosa meva; i unes altres, seva.

—Quan vau decidir que us dedicaríeu a estudiar la guerra del 36-39?
—Això sí que té una data concreta. Als anys 72-73 col·laborava a la revista Canigó, que portaven la Isabel-Clara Simó i el seu marit, Xavier Dalfó, perquè ja era un noi d’esquerres i nacionalista. Per a la revista vaig entrevistar Pierre Vilar, que havia vingut a Barcelona amb la seva dona. Recordo que va dir una cosa que em va impressionar: allò que no s’estudia es perd. Poc després, van matar el meu cosí germà, Oriol Soler Sugranyes, a la fuga de Segòvia, i em vaig acabar de convèncer que quan acabés la carrera em dedicaria a estudiar la repressió franquista. Calia salvar de l’oblit tota aquesta història. I a això he dedicat la meva vida.

—En el moment en què vau començar a treballar sobre la repressió franquista, no era una història remota, sinó ben present.
—Era ben viva. Molts dels responsables eren vius, tenien poder i força política, econòmica, social, universitària. Quan vaig començar, un amic em va dir que treballant sobre la guerra civil no faria amics. Es va equivocar, naturalment. No tan sols ha estat l’amistat fraterna i profunda amb en Joan. Ara, també us diré que hi havia persones que ens tenien simpatia perquè estudiàvem la repressió franquista i que es van quedar parades que estudiéssim la repressió a la rereguarda republicana. És que nosaltres som historiadors, no polítics. La història és una ciència que passa per davant d’allò que tu creguis.

—Per aconseguir fer els vostres llibres, vau haver de parlar amb molta gent. Com ho aconseguíeu?
—Inicialment, la gent tenia por de parlar. Però a cada municipi de Catalunya, perquè he estat en tots sense excepció, hi havia algú relacionat amb el Congrés de Cultura Catalana o amb Òmnium que em donava referències i em deia amb qui podria parlar. Però tinc una anècdota molt bona d’Alcanar. No hi tenia cap contacte, així que un dia al mig del bar, mentre els homes jugaven a la botifarra, vaig picar de mans i vaig dir que necessitava saber la militància política dels assassinats per Franco. Es va fer un silenci espès. Però portava la relació dels morts, i estava tan obsedit en la recerca, perquè em semblava un acte de justícia, que vaig aconseguir que uns homes m’ho expliquessin.

—Què en vau aprendre, d’aquesta investigació sobre el cost humà de la guerra i el franquisme?
—En referència al franquisme, la gent es pensava que la repressió havia estat arbitrària. Potser era arbitrària, però freda, metòdica i calculada. Sense pietat i amb voluntat d’exterminar els adversaris, ja fos amb l’execució, ja fos amb la presó, depuracions professionals o fent la vida impossible. És a dir, com una nova Inquisició.

—De quina manera la guerra continua determinant les nostres societats i el nostre debat polític?
—Primer de tot, hem de tenir en compte que l’estructura política que tenim a l’estat espanyol, la monarquia, està dissenyada pel guanyador de la guerra civil. Pel règim franquista. No ho oblidem. I tenim partits polítics creats per persones vinculades al franquisme i que no han acabat de condemnar mai la dictadura franquista i la seva crueltat, la seva corrupció. Ara es parla de “democratura”.

—Darrerament, s’ha anat estenent una mena de revisionisme sobre la guerra del 36-39.
—La relació nominal dels executats durant la guerra o els estudis que s’han fet sobre els bombardeigs són indiscutibles. Després poden dir el que vulguin, la interpretació és lliure, però els fets són uns i la història és científica.

—Abans parlàvem dels vostres mestres, però també vull demanar-vos
pels vostres deixebles.
—N’hi ha alguns, és clar. Silvina Jensen, que és una autoritat de molt prestigi a l’Argentina. També Eduard Puigventós, que ha fet la principal biografia contemporània de Ramon Mercader, l’assassí de Trotski; Josep Lluís Martín Berbois, Jordi Oliva, Josep Puigsech. Així mateix, he tingut molts alumnes de periodisme, com Helena Garcia Melero.

—La vostra filla, Queralt Solé, també és una historiadora destacada. Seria també una de les vostres alumnes?
—Quan em va dir que volia fer història, li ho vaig voler treure del cap. Em feia patir que la gent fes comparacions. Però ella ha tocat temes molt diferents. És una persona molt ordenada, molt intel·ligent, molt treballadora i constant. A vegades em diu que hauríem d’escriure un llibre junts. A mi em faria il·lusió.

—Parlàveu dels vostres alumnes de periodisme, però vós mateix heu estat davant els micròfons, amb Postres de músic i ara com a assessor històric d’En guàrdia.
—Tot va començar l’any 1993, quan vaig fer una estada a la Universitat de Maryland, i des de llavors feia unes col·laboracions a Catalunya Ràdio. Després d’això, em van proposar de substituir en Jordi Vendrell, que feia el programa L’orquestra. No havia fet mai ràdio, però hi vaig acabar estant onze anys. Em va ajudar molta gent de la casa i vaig tenir la sort de comptar amb el suport d’un periodista que es troba molt a faltar, en Ramon Barnils.

—Per a un historiador, la divulgació és important?
—És bàsic. Els primers que vaig sentir dir que els historiadors havíem d’arribar a la societat van ser Pierre Vilar i Josep Termes. És la nostra obligació, arribar a la societat, perquè és qui ens paga. El llibre acadèmic ha d’existir, però s’ha d’arribar a tothom.

—Acabeu de publicar La Cerdanya republicana i antifranquista. Joan Solé i Cristòfol, la biografia del batlle de Bellver. Com vau entrar en contacte amb el poble?
—Nosaltres anàvem a passar l’estiu al Berguedà. Però allà hi havia poca vida i amb la família anàvem a veure amics i cosins a la Cerdanya. Encara no havien fet el túnel del Cadí. Llavors vam tenir l’oportunitat de trobar una casa a Bellver. Ja havia escrit el llibre sobre Antonio Martín, el Cojo de Màlaga, i els Fets de Bellver. Des de llavors hi estic empadronat.

—Què us va cridar l’atenció dels anomenats Fets de Bellver?
—Quan estudiava la repressió franquista, em vaig adonar que hi havia alguns llocs on es mantenia una profundíssima hostilitat a coses que havien passat durant la guerra, fins i tot superior al que seria la repressió franquista. Assassinats i més atrocitats. Això em va sorprendre molt, perquè en general s’ignorava. Va ser quan em van explicar què havia passat a la Cerdanya. Però, com que hi havia una persona de Bellver que treballava en la història local, en Joan Pous, no m’hi vaig voler posar. Finalment, en Josep Benet ens va unir. Vam poder resseguir tota la història d’Antonio Martín, que era de Belvís de Monroy, a la província de Càceres…

—Així, l’anomenat Cojo de Màlaga era extremeny?
—Algun il·lustrat devia pensar que el seu accent tancat del sud peninsular havia de ser andalús, però era extremeny.

—Del primer llibre fins a aquest, quines novetats hi heu pogut afegir?
—Fins ara no m’havia pogut posar a fons en la biografia realment extraordinària d’en Joan Solé Cristòfol, que és qui encapçala aquesta actitud contrària a la irracionalitat i la barbàrie dels pretesos revolucionaris de la Cerdanya. Va ser arran de la pandèmia, de la jubilació de la universitat, que la meva filla em va fer veure que podia dedicar-me a escriure’n la biografia.

—La biografia de Joan Solé travessa tot el segle.
—A Joan Solé l’havia conegut i era un home sorprenent. Parlava francès, havia estudiat anglès, esperanto… Havia desertat quan li tocava d’anar a fer el servei militar a l’Àfrica i va viure a l’Argentina, d’on havia tornat a Europa per casar-se amb una ex-monja francesa. Després, havia participat en les xarxes d’evasió dels jueus durant la Segona Guerra Mundial.

—Què és allò que singularitza la guerra i la revolució la Cerdanya?
—Puigcerdà és potser un dels únics llocs de la història de la humanitat on, sense la presència de l’exèrcit, es crea un nucli anarquista que té el poder absolut a les seves mans. Un nucli tancat de la FAI, al voltant de Martín i els seus acòlits, que s’arriba a enfrontar a la CNT i s’estén a la Seu d’Urgell, i que té una actitud que no es correspon amb allò que s’entén que ha de ser la defensa de la República i la revolució a la resta de la Cerdanya.

—Solé és el batlle que es posa al capdavant del poble en el seu enfrontament amb la gent del Cojo de Màlaga.
—El poble va a l’una, sobretot a partir dels mesos de febrer i març del 1937. Fins i tot els anarquistes es posen al costat del poble, i no amb una gent que consideren uns aventurers i uns violents. Bellver, en aquest cas, no està d’acord amb certes decisions econòmiques que anaven contra la seva manera de viure, de pensar i, fins i tot, de lluitar per la República. Diuen prou als assassinats, a les confiscacions, a l’apropiació dels recursos del poble per la cooperativa de Puigcerdà… Per això el poble fa pinya i s’hi enfronta el 27 d’abril de 1937.

—Què passa concretament el 27 d’abril de 1937?
—Hi havia hagut molta tensió i moltes amenaces de prendre i arrasar el poble, i aquell dia arriben de Puigcerdà cent o cent cinquanta homes; per Alp, un altre centenar de membres del POUM; i de la Seu també pugen dos o tres centenars d’homes. Es diu que podia haver estat una segona Fatarella, el poble on van morir quaranta pagesos que es resistien a les decisions dels anarquistes. Però en aquest cas el poble es va defensar. Allò que té de particular és que Antonio Martín, en un acte de certa gosadia i imprudència, és el primer que es posa al capdavant i passa el pont, i algú amb molta punteria el mata.

—Al llibre apunteu uns quants possibles tiradors. Qui creieu que el va matar, el Cojo de Màlaga?
—Parlant amb la gent, surten uns quants possibles tiradors. En concret, ningú no ho sap, perquè hi va haver més d’un tret. Havia de ser algú amb molta punteria i que potser després se’n va anar. Hi ha qui diu que podria ser el germà de Joan Solé, que era un excel·lent tirador i més tard se’n va anar del poble i va entrar a la guàrdia personal del president Companys.

—Bellver és un cas excepcional de resistència a la violència que acabà desacreditant la causa republicana?
—Hi ha certs pobles en què, quan algun comitè de fora va voler fer justícia pel seu compte, els batlles van plantar-los cara i no van matar ningú. Però un enfrontament obert com aquest, no. Sí que hi va haver enfrontaments i disputes internes en uns quants pobles de Catalunya, però no amb aquesta actuació conjunta de tot el poble, diguem-ne, com Fuenteovejuna.

—Els de Bellver van ser un preàmbul dels Fets de Maig?
—En Joan Solé ho creia. I no diré que no. En general, hi havia la idea que calia assegurar la rereguarda i que la Generalitat havia de recuperar el control de l’ordre. Hi ha enfrontaments al Palau d’Anglesola, a Cervià de les Garrigues, a Sant Martí de Centelles, a Cadaqués… I, després, arriben els Fets de Maig del 1937.

—Quina memòria en va quedar?
—L’agraïment a Joan Solé és patent al consell de guerra que li fan, on no hi ha ningú que declari contra ell. El va defensar fins i tot el capellà, mossèn Anton, que era company d’estudis del bisbe de la Seu, Iglesias Navarri, tots dos molt franquistes. Perquè a Bellver no hi va haver cap assassinat.

—Què se’n va fer de Joan Solé?
—Quan torna i és absolt del consell de guerra es dedica a continuar lluitant per la democràcia, donant suport a tots els fugitius del nazisme, però continua essent un tractant de bestiar.

—Quina memòria en va quedar d’ell?
—Va viure fins a noranta-quatre anys i el vaig poder conèixer. Era un home proper, culte i valent. No tan sols parlava del que havia passat, sinó que escrivia sobre els fets, precisament informacions si convenia, i intervenia en debats com el del túnel del Cadí. Avui dia la plaça major de Bellver recorda el 27 d’abril i Joan Solé va ser reconegut com a alcalde honorari.

Un grup de manifestats ha llançat pintura vermella a la periodista Pilar Rahola durant la conferència inaugural de la Fundació Universitària Martí l’Humà, en protesta per la seva complicitat amb l’estat d’Israel. L’acte s’ha fet al teatre el Patronat de la Garriga (Vallés Oriental).

Amb aquesta acció, els manifestants han volgut simbolitzar que Rahola està “tacada de sang”. Denuncien que hagi pres posició en favor del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, en el que consideren que és un “genocidi” contra el poble palestí.

#ÚltimaHora | Omplen de pintura vermella a Pilar Rahola per denunciar la seva complicitat amb el genocidi a Palestina.

A un acte a La Garriga (Vallés Oriental), després de l’acció, li han assenyalat que “està tacada de sang”. pic.twitter.com/IFSAmt1ZI2

— HORITZÓ (@HoritzoS) October 8, 2024

Pilar Rahola: “Dels almogàvers, ens en queda la resiliència”

El president Salvador Illa ha fet avui el seu primer debat de política general al parlament. Bona part del discurs l’ha centrat en la crisi de l’habitatge, on ha promès d’invertir 4.400 milions d’euros per crear 50.000 habitatges públics abans de 2030. Segons ell, serà la mobilització de recursos públics més gran feta mai per a cap comunitat autònoma en matèria d’habitatge. El president també ha parlat del finançament singular, la proposta que va pactar ERC amb els socialistes, però no n’ha pas aportat novetats. El discurs d’Illa no ha convençut la majoria dels partits polítics, excepte els Comuns, que diuen que la “música sona bé”, però que cal veure la partitura.

En la bancada independentista, Junts per Catalunya ha fet una valoració negativa del discurs d’Illa. En conferència de premsa, la portaveu del grup parlamentari, Mònica Sales, ha explicat que han trobat a faltar referències al context de la no normalitat institucional, que diuen que es fa palès amb el fet que encara hi ha dos escons buits, el de Lluís Puig i el president Carles Puigdemont. Segons Junts, el govern d’Illa és febre perquè no té prou suport garantit i “Illa no es plantarà mai davant del PSOE a l’hora de negociar”, ha dit Sales. “No farà mai res per molestar Pedro Sánchez”, ha insistit. El partit de Puigdemont ha expressat que, de moment, no se sap amb quins suports comptarà Illa, i si mesures que hagin de ser validades pel parlament podran tirar endavant. Durant el discurs, Illa ha parlat d’una triple revolució: el bon govern, la normalitat institucional i el respecte. Segons Sales, no en compleix cap. “El president Illa encapçala un govern dèbil”, ha comentat.

ERC també ha criticat amb duresa Illa, malgrat que van votar a favor de la seva investidura. La portaveu, Marta Vilalta, diu que han sentit el que s’esperaven: “Un president del govern amb poca ambició, que encapçala una Generalitat més aviat gestora que no pas il·lusionada i transformadora”. Ha qualificat Illa de “delegat de la Moncloa” i diu que el discurs d’avui ha estat d’un govern gris i sense ambició. Segons Vilalta, els únics anuncis amb concreció els va proposar ERC a través dels acords que va permetre que Illa fos president del govern, com ara el finançament i les propostes d’habitatge. Segons ERC, no n’hi haurà prou amb la “mà estesa”. “D’això, el país no en viu. Estem decebuts perquè hem sentit poques propostes noves i concretes. Ni la proposta estrella, l’habitatge, és nova”, ha comentat Vilalta. Per part de la CUP, la portaveu, Pilar Castillejo, considera que s’ha sentit un discurs renovat pel que fa al llenguatge, però que estan escrites amb la partitura de sempre. A parer seu, amb “la sociovergència”. La CUP coincideix que s’ha de donar una resposta urgent a la problemàtica de l’habitatge, però es queixa del fet que hagi parlat de la col·laboració publicoprivada: “Qui en surt beneficiat no és mai el veí, sinó un privat”, ha considerat Castillejo.

Els Comuns són els únics que han valorat positivament el discurs d’Illa. El portaveu, David Cid, consideren que el president s’ha compromès amb el full de ruta que van pactar de cara a la investidura, sobretot pel que fa a habitatge. “La situació d’emergència és la màxima prioritat que ha de tenir el govern. Ens ha agradat sentir que el president de la Generalitat escolta més els Comuns que la ministra d’habitatge”, ha comentat. Segons Cid, “la música sona bé, però cal veure la lletra, la partitura”. Diu que el partit estarà amatent de veure com es plasmaran els recursos anunciats, on es vol construir i quins límits s’exigirà al sector privat perquè diu que “l’habitatge no ha de ser un negoci”. Tot i això, els Comuns han trobat a faltar una referència a la massificació turística, pel que fa a l’impacte i a l’accés a l’habitatge. També han reclamat coherència pel que fa a la política d’infrastructures, on ha dit que la prioritat ha de ser l’estat de la xarxa ferroviària de Rodalies.

Al costat oposat hi ha el PP, que considera que el president ha fet un discurs incoherent. Segons el portaveu, Juan Fernández, Illa no s’ha atrevit a parlar de rebaixes fiscals: “El senyor Illa faria bé de fixar-se en el model d’èxit de Madrid o Andalusia”. Els populars apunten que Illa és sotmès “al xantatge d’ERC” i que ha desconnectat de la realitat. “El PSC s’endinsa al Matrix dels partits independentistes”, ha dit Fernández. I ha afegit: “Hem vist un discurs d’autocomplaença, sense crítica ni autocrítica, tapant la mala gestió d’ERC”. A parer de Fernández, Illa prefereix de reunir-se amb el passat, tot justificant-ho amb les trobades que ha fet amb ex-presidents de la Generalitat.

Un estudi del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i la Universitat de Birmingham ha alertat que en els dos segles vinents podrien extingir-se 1.305 espècies d’ocells i ha avisat que aquest fet suposarà esborrar rols claus en la natura com ara el dels ocells que controlen les plagues d’insectes, els carronyers que reciclen la matèria morta, els que mengen i dispersen llavors permetent que creixin noves plantes, o els que actuen com a pol·linitzadors. La recerca, que s’ha publicat a Science, ha alertat que els llocs més afectats serien les illes, on podrien arribar a desaparèixer fins a mil espècies. Alhora, ha indicat que ja s’ha perdut el 20% de diversitat funcional a escala mundial i ha vaticinat que els dos-cents anys vinents podria sumar-se un 7% addicional.

El treball calcula que ja han desaparegut com a mínim 610 espècies, gairebé totes elles per causes humanes.  “Hem trobat que hi ha una tendència al fet que s’extingeixin espècies amb una funció única a l’ecosistema. Per exemple, l’icònic Dodo (Raphus cucullatus) dispersava les llavors de fruits grans de l’illa de Maurici que ara pocs ocells poden dispersar-ne”, ha explicat Ferran Sayol, investigador del CREAF i un dels autors principals de la publicació.

Un cas d’espècie clau i vulnerable a Catalunya és el trencalòs (Gypaetus barbatus), un voltor que s’alimenta d’ossos i ajuda d’aquesta manera a reciclar els nutrients, “aquesta espècie no està amenaçada a escala mundial, però sí a casa nostra”, ha revelat l’investigador. Una altra de les troballes és que ja s’han erosionat un 5% dels llinatges -espècies que són diferents, però que comparteixen en els seus gens un avantpassat comú-, “això equival a esborrar tres mil milions d’anys d’història evolutiva en uns pocs anys, és com tallar tota una branca de l’arbre de la vida”, ha afegit Sayol.

Alguns exemples de llinatges extints són els ocells elefant (Aepyornithiformes), que arribaven a mesurar gairebé 3 metres i vivien a Madagascar o les moas (Dinornithiformes), grans ocells herbívors que habitaven Nova Zelanda. “Si les prediccions es compleixen en el futur podria desaparèixer un altre 3% de llinatges”, destaca Sayol. Un d’ells són les espècies de la subfamília Drepanidinae o ‘ocells de la mel’ endèmics de les illes Hawaii que ja n’han perdut gairebé la meitat d’espècies i “són imprescindibles per a pol·linitzar les flors”, alerta Sayol.

Les illes, un punt negre d’extinció

D’acord amb la recerca, la major part de les extincions es concentren a les illes. En concret, de totes les espècies que s’han extingit un 80% eren insulars i, com a conseqüència, ja s’ha perdut un 31% de diversitat funcional en aquests ecosistemes. “El futur no és molt encoratjador, ja que veiem que si no prenem mesures, mil espècies insulars més podrien haver-se extingit el 2.224”, ha advertit el responsable de l’estudi.

Alguns casos propers d’espècies amb un rol clau els trobem a les Illes, on la baldriga balear (Puffinus mauretanicus), un ocell marí que habita les Balears i contribueix als cicles de nutrients en les aigües costaneres a través dels seus excrements, “és una espècie endèmica, que només cria a les Balears i està en perill d’extinció”.

Per a dur a terme la recerca, l’equip va analitzar la pèrdua de diversitat d’ocells durant tres períodes clau: des de fa 130.000 anys; des de 1500 – data on la IUCN va començar a comptabilitzar les espècies extintes i amenaçades-, i els pròxims 200 anys. Per a recol·lectar les dades més antigues, els autors van viatjar a museus de diversos països on es guarden ocells dissecats, esquelets i fòssils d’exemplars extints, de cadascuna d’aquestes espècies es van mesurar certs trets com ara la grandària de l’ala, el bec o l’alçada i, gràcies a aquesta informació, van poder deduir el seu paper. Amb tota aquesta informació, les dades actuals i gràcies a models matemàtics, van poder descobrir el passat i el futur de l’extinció d’ocells.

Junts ha reclamat al senat espanyol que el cas de Sixena s’inclogui en la llei d’amnistia, ja que, asseguren, la causa judicial forma part de les maniobres del 155. El senador de Junts Francesc Ten ha criticat que la marxa de les obres de Sixena del Museu de Lleida l’any 2017 fos el resultat d’una persecució cultural, i per això considera que el cas s’hauria d’amnistiar.

Ho ha expressat a través d’una pregunta al ple de la cambra, en què ha afegit que d’ençà del trasllat, el patrimoni ha quedat invisibilitzat, perquè fa més de dos anys que les obres no es poden veure. Així, ha criticat que l’aplicació del l’article 155 facilités l’espoli dels béns del Museu de Lleida i ha demanat a Urtasun que repari la situació. A més, li ha demanat que ajudi els museus d’interès nacional com el Museu de Lleida.

Junts ha reclamat al govern espanyol que garanteixi el bon estat de conservació de les obres de Sixena, però el ministre espanyol de Cultura, Ernest Urtasun, s’ha expulsat les responsabilitats. Ha contestat que la gestió i l’adequació de les obres és competència del govern d’Aragó, i ha afegit que el ministeri espanyol no pensa fer política amb el patrimoni cultural tal com va fer el PP. “Per al Ministeri, el patrimoni cultural no serà mai una arma llancívola i sempre trobaran una voluntat de diàleg amb totes les administracions perquè el patrimoni estigui conservat de la millor manera”, ha expressat.

Judici per a Lluís Puig

Cal recordar que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va fer públic que el judici contra Lluís Puig per les obres de Sixena serà el 21 i 22 de novembre. Jutjaran el conseller de Cultura exiliat per haver-se negat a lliurar quaranta-quatre de les obres d’art de Sixena, que s’exposaven al Museu de Lleida, i que finalment es va endur la Guàrdia Civil en plena aplicació de l’article 155.

La sorprenent petició de Santi Vila

Fa pocs dies, Santi Vila s’havia adreçat al jutjat penal número 20 de Barcelona, que instrueix la causa contra ell per desobediència i usurpació de funcions en el cas de les obres de Sixena, per a fer una petició d’amnistia.

Vila, mitjançant Francisco Claverol, que és l’advocat de la Generalitat que el representa i que signa la seva petició, demana una cosa i, si no pot ser, la contrària, que tindria a parer seu el mateix resultat: o bé que sigui absolt de l’acusació d’haver desobeït i obstaculitzat l’ordre judicial de traslladar les obres exposades al Museu de Lleida quan ell era conseller de Cultura, cosa que nega rotundament que fes; o bé, si s’imposés la tesi acusatòria, que sigui amnistiat perquè hauria estat promotor “del primer assaig de la independència de Catalunya” i de desobediència a l’autoritat judicial espanyola. A Vila, l’Ajuntament de Vilanova de Sixena li demana dos anys d’inhabilitació i sis mil euros de multa per un delicte de desobediència, i onze mesos de presó per un altre d’usurpació de funcions judicials.

La Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes (FAMPA) de València ha fet avui, vespra de la Diada, una crida a les famílies a triar “sí als beneficis d’aprendre en valencià”, davant la votació de la llengua vehicular de l’ensenyament a les aules promoguda per la nova llei educativa. Han posat en marxa la campanya “Tria valencià, tria oportunitats” i han criticat que el Consell menyspree la llengua.

“Hem de pensar que els nostres fills tenen dret a una educació en valencià. Així està reconegut tant en l’estatut d’autonomia, com en la constitució. Arribem profundament decebuts perquè, al final, queda molt clar que aquest Nou d’Octubre per al nostre govern no significa absolutament res, perquè un element identitari com és la nostra llengua es menysprea i es maltracta”, ha dit Rubén Pacheco, president de la federació.

Així, destaquen que el català és una llengua d’oportunitats. “Com més coneixements de valencià tinguen les nostres filles i fills, més facilitats tindran per a obtenir els nivells de llengua requerits per a accedir a molts llocs de treball”, ha subratllat Pacheco en la presentació de la campanya. Assenyala que les persones que coneixen dues llengües estan més ben preparades per a adquirir una tercera, i que l’alumnat que estudia en català normalment presenta molt bons resultats també en castellà com a matèria i el domina perfectament.

“Estudiar assignatures en valencià no resta el coneixement del castellà, al contrari”, assevera Pacheco. Destaca que la llengua és una senya d’identitat i riquesa cultural. “És l’herència dels nostres avantpassats i l’hem de transmetre a les noves generacions. També és un instrument d’integració per a les persones provinents altres territoris i països. Les nostres filles i fills tenen el dret d’aprendre les llengües oficials del territori on viuen, i l’administració té el deure de fer-ho possible”, reivindica.

D’aquesta manera, FAMPA-València anima a tots els centres educatius a dissenyar accions per a informar a totes les famílies sobre la importància de l’ensenyament en català.

Naix Famílies pel Valencià per lluitar contra la llei Rovira

Un estudi que han encapçalat investigadores de l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona (IBUB) ha desenvolupat un nou medicament capaç d’administrar simultàniament tres fàrmacs basats en oligonucleòtids, cadascun dels quals actua contra una diana terapèutica diferent dins de la cèl·lula. El treball, publicat a la revista Bioorganic Chemistry, s’ha aplicat amb èxit en cèl·lules de càncer de mama per inhibir tres proteïnes concretes que contribueixen a un mal pronòstic de la malaltia i a la resistència al tractament. Segons els experts, la nova teràpia presenta un elevat potencial per a combatre malalties complexes com el càncer o la diabetis.

La investigació parteix de la idea que les patologies multifactorials o complexes, com el càncer, són el resultat de l’acció conjunta de múltiples factors dins l’organisme, que activen diferents vies de senyalització tumorals. Aquesta multiplicitat de senyals facilita que les cèl·lules canceroses siguin resistents a alguns tractaments, ja que, quan el fàrmac bloqueja la via de senyalització principal, s’activen les secundàries. “Per fer front a aquests problemes, s’acostumen a administrar combinacions de fàrmacs de molècula petita, però moltes de les teràpies combinades aprovades fins ara presenten diverses limitacions”, han explicat els responsables del treball que han posat com a exemple la dificultat d’interaccionar amb certes proteïnes diana o problemes de toxicitat deguts a la interacció entre fàrmacs de diferent naturalesa química”.

Davant aquest repte, l’equip de la UB ha desenvolupat una eina farmacològica que administra tres fàrmacs del tipus oligonucleòtids antisentit.  Aquest compost farmacològic triple s’ha aplicat amb èxit en cèl·lules de càncer de mama per inhibir l’expressió de tres proteïnes concretes que contribueixen a un mal pronòstic del càncer i a la resistència als fàrmacs. Els resultats del nou estudi mostren que la toxicitat d’aquesta innovadora teràpia sobre les cèl·lules canceroses és superior a la de la combinació dels tres fàrmacs administrats de manera independent. “L’especificitat de les dianes escollides ha permès atacar les cèl·lules tumorals que presenten aquestes alteracions sense afectar les cèl·lules no tumorals”, han assenyalat els científics.

La prova de concepte s’ha fet en cèl·lules d’un tipus concret de càncer de mama, però els experts apunten que la nova eina es podria fer servir en un futur per administrar múltiples combinacions d’aquests fàrmacs que podrien ser dirigits a múltiples combinacions de dianes terapèutiques, no només de diferents tipus de càncer, sinó també aplicables a altres malalties complexes, com la diabetis. El treball és encapçalat per la professora Montserrat Terrazas, del Departament de Química Inorgànica i Orgànica de la Facultat de Química (UB), i Sandra Pérez-Torras, professora del Departament de Bioquímica i Biomedicina Molecular de la Facultat de Biologia (UB) i investigadora del CIBER de Malalties Hepàtiques i Digestives (CIBEREHD) i de l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu (IRSJD). També hi ha participat el catedràtic Marçal Pastor Anglada i, com a primeres autores de l’article científic, hi ha la investigadora postdoctoral Aida Mata-Ventosa i la investigadora predoctoral Ariadna Vila-Planas.

La Conselleria de Salut del govern de les Illes expedientarà l’empresa Hidrobal, encarregada de la gestió de l’aigua a Maó, per no haver notificat l’excés de nitrats a la planta de Malbúger durant mesos. De fet, el proppassat 3 d’octubre es va ordenar el tancament de la planta, segons que informa IB3, tot i que ja havia estat desconnectada de manera cautelar d’ençà del dia 26 de setembre.

La planta va començar a funcionar el 2021, precisament, per eliminar els nitrats de l’aigua. Va ser aquell mateix 26 de setembre quan els veïns van saber que rebien aigua no apta per al consum humà des de feia un mes. L’empresa havia emès un informe el 21 d’agost, però no es va actuar fins fa dues setmanes. Així i tot, l’empresa va assegurar en un comunicat que entre que es va informar l’ajuntament i es va aturar la planta, l’aigua va ser apta per al seu consum.

Dimissió de la regidora

La regidora d’Urbanisme de Maó, Dolores Antonio, va renunciar al càrrec després d’haver rebut un correu de l’empresa concessionària que no havia llegit a temps, just quan Hidrobal intentava d’advertir l’ajuntament que l’aigua no era potable. “Per responsabilitat, coherència i defensa del servei públic i de l’interès general”, va dir que dimitia. El batle de Maó, Héctor Pons, també va obrir un expedient a l’empresa.