The Washington Post · Nicolás Rivero

Gairebé tota la teva roba acabarà cremada o en un abocador, però els científics han trobat noves maneres de reciclar aquests teixits tot convertint-los en roba nova o productes útils. Serà un pas crític esbrinar com gestionar els teixits barrejats que combinen diferents materials, principalment cotó i polièster, en una sola peça de roba. Una vegada les fibres es barregen, és difícil de separar un material de l’altre perquè cadascun es pugui reciclar per separat.

Un grup d’investigadors de la Universitat de Delaware proposen una nova tècnica de reciclatge que descompon els teixits barrejats mitjançant productes químics i microones. Els investigadors diuen que el procés dura quinze minuts i pot dissoldre qualsevol barreja de cotó, polièster, niló i licra en molècules que es poden utilitzar per a fer nous teixits i productes com ara tints, electrònica i pneumàtics.

Tècniques de reciclatge com aquesta podrien ser l’última línia de defensa per a no haver de llençar la roba fora a l’abocador, segons Tasha Lewis, professora clínica associada en estudis de moda i venda al detall a la Universitat Estatal d’Ohio. Hi ha solucions més senzilles i econòmiques per als residus de moda: la gent pot comprar roba de segona mà i fer que el seu vestuari duri més temps. Les empreses poden fabricar peces de roba més duradores i fetes d’un sol material perquè siguin més fàcils de reciclar. Els teixits desgastats es poden triturar i utilitzar com a aïllament en edificis.

Però quan no hi ha cap més opció, el reciclatge químic podria ser la salvació. “Aquest seria l’últim recurs per a les restes que no tenen cap més ús”, va dir Lewis.

L’estat del reciclatge tèxtil

La necessitat de reciclar la roba es fa com més va més urgent amb l’augment de la moda ràpida, el model de negoci on els minoristes produeixen roba barata i fràgil ràpidament per mantenir-se al dia amb les tendències de moda canviants. El món llença ara 92 milions de tones de roba l’any i només una vuitena part es recicla, segons una anàlisi de la Fundació Ellen MacArthur, una organització sense ànim de lucre centrada en el reciclatge. La resta acaba en abocadors o incineradors on contamina l’aire i l’aigua.

El fenomen Shein: què s’amaga darrere el gegant de la moda que fa la competència a Inditex?

La major part de la roba que es recicla es “degrada”, és a dir, es tritura en un material menys valuós que s’utilitza com a farciment o aïllament. Menys de l’1% de totes les peces de vestir es converteixen en una peça de roba nova, segons la Fundació Ellen MacArthur. Aquesta rara forma de reciclatge és clau, segons molts ambientalistes i dissenyadors de moda, per a un futur on la majoria de la roba es faci amb materials reciclats i les mateixes fibres es puguin utilitzar una vegada i una altra en noves peces de roba.

“Idealment, si recicléssim tots els residus tèxtils, tindríem prou materials per sempre i no necessitaríem produir nous materials”, va dir Miriam Ribul, investigadora principal en Circularitat de Materials al Royal College of Art de Londres. Avui dia, això passa en un nombre reduït d’instal·lacions que agafen teixits vells i els converteixen en fibres i fils nous. De la mateixa manera que el vidre i el metall es poden fondre i modelar en nous productes, els teixits sintètics com ara el polièster es poden fondre en bocins de plàstic i tornar a convertir-los en fibres. I de la mateixa manera que el paper es pot batre en pasta i transformar-se en noves làmines, les fibres naturals com ara el cotó es poden triturar i tornar a filar.

La majoria d’aquestes plantes es concentren en un sol tipus de material, com ara el cotó i el polièster, i algunes tenen dificultats per a trobar empreses disposades a comprar els seus fils reciclats, que sovint són de menys qualitat que els teixits nous. Renewcell, una empresa emergent sueca que va obrir una planta per convertir cotó vell en raió nou el 2022, va fer fallida el mes de febrer.

Què passa amb els teixits barrejats?

El desafiament és encara més difícil per als teixits barrejats que s’han de separar abans de ser reciclats. “La indústria de la moda no sempre és transparent sobre què contenen les peces de roba”, va dir Erha Andini, autora principal de l’estudi de la Universitat de Delaware sobre el reciclatge de teixits barrejats. Els comerciants solen incloure una mica de licra o niló en les peces modernes per fer-les més elàstiques i que s’adaptin millor, però no sempre ho indiquen a l’etiqueta. Les empreses també no enumeren gairebé mai els tints i acabats que afegeixen als teixits per fer-los resistents a les arrugues o impermeables.

Per a tractar amb peces complicades amb materials misteriosos, Andini i els seus col·laboradors han desenvolupat un procés de reciclatge químic que descompon els teixits fins als components moleculars. Utilitzen microones i dissolvents químics per trencar els enllaços que mantenen les fibres sintètiques unides, tot deixant enrere les molècules bàsiques utilitzades per fer polièster, niló i licra, juntament amb les fibres de cotó intactes. Les molècules es poden tornar a convertir en fibres per a la roba o utilitzar-se per fer productes com ara cinturons de seguretat i airbags.

A diferència dels mètodes de reciclatge existents, els investigadors poden utilitzar aquesta tècnica fins i tot si no saben exactament què conté una peça de roba. Però solament ho han demostrat en un laboratori. Diuen que podria passar una dècada o més abans les empreses no transformin la idea en un negoci rendible.

Mentrestant, els experts diuen que la indústria de la moda també hauria de pensar en unes altres maneres de reduir els residus, com ara fer peces de roba d’un sol material perquè siguin més fàcils de reciclar i produir menys roba en primer lloc. “No podem només reciclar per a sortir d’aquest problema”, va dir Sophie Scanlon, especialista en tèxtils a WRAP, una organització benèfica britànica centrada en els residus. “Cal abordar l’arrel del problema: per què produïm i consumim quantitats com més va més grans de roba?”

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

The Washington Post · Richard Sima

Gaudim de la música no solament mitjançant les orelles, sinó també amb la resta del cos. Quan la música ens arriba dins, movem els peus, fem picar els dits i ens comencem a moure –impulsos que són gairebé irresistibles.

Aquest desig plaent de moure’s al ritme de la música és el que els científics anomenen groove. Els investigadors han descobert que fins i tot els nadons de tres mesos es mouen espontàniament amb la música quan escolten, per exemple, “Everybody” dels Backstreet Boys.

“Pensem que és una reacció  gairebé universal”, explica Takahide Etani, un resident mèdic de l’Hospital Ashikaga de la Creu Roja Japonesa que va coescriure una text publicat a primers d’enguany sobre el groove, del punt de vista de la neurociència i la investigació psicològica. Etani diu que molts altres països tenen paraules que capturen una idea similar, com ara nori en japonès, balanço en portuguès brasiler i svängig en suec.

La recerca psicològica i neurocientífica indica que el fenomen del groove revela alguna cosa fonamental sobre el funcionament del cervell: xalem mirant de predir com anirà la música, i ens movem per ajudar-nos a fer aquesta predicció.

Quan el ritme musical no és completament previsible, ens convida a moure’ns i a “completar el ritme”, assegura Maria Witek, professora associada de música a la Universitat de Birmingham, al Regne Unit, que investiga la cognició musical. “La música requereix que ens moguem per ser completa, en certa manera.”

El poder del groove és que “fa de la música un procés distribuït en el qual participem activament i es difumina la frontera entre la música, el cos i la ment”, diu.

La música groove és prou imprevisible

Històricament, la paraula groove anava lligada a la música de la diàspora afroamericana i cubana, segons que explica Tomas Matthews, investigador postdoctoral de medicina clínica del Centre per a la Música al Cervell de la Universitat d’Aarhus, a Dinamarca. Són exemples de gèneres musicals basats en el groove el funk, el hip-hop, el jazz i la música afrocubana. Els músics també fan servir groove en un context més ampli, per descriure una part rítmica o el fet de sentir-se sincronitzats com a grup quan toquen. Tanmateix, els científics empren el terme més estrictament per referir-se al desig plaent de moure’s al ritme de la música.

Però no tota la música ens fa moure. Sembla que un element és la complexitat rítmica. Les investigacions demostren una relació en forma de U invertida entre els informes subjectius de groove i la sincopació – interrupció del temps regular de la música. La gent troba que la música amb una complexitat rítmica moderada causa més sensacions de groove que no la música amb una complexitat rítmica baixa o alta. Sembla que hi ha una àrea de confort per a la predictibilitat i la complexitat de la música: massa poca complexitat, i és avorrida –no cal predir res. Massa complexitat, i és massa difícil –no podem entendre què escoltem, i encara menys predir què ve a continuació.

“Necessitem una certa regularitat per a seguir el ritme, però si és massa irregular no podem ni tan sols predir on és el ritme”, explica Witek.

Els investigadors teoritzen que una de les principals funcions del cervell és predir què ens passarà i comparar-ho amb allò que passa realment. Si hi ha res que no s’alineï amb la predicció del cervell, com ara una sincopació inesperada en una cançó, obtenim un error de predicció. “La idea és que tenim aquesta mena d’impuls fonamental per a minimitzar els errors de predicció”, diu  Matthews.

I si tenim tirada a moure’ns al ritme de la música i no amb els sons d’un rierol o una conferència és que la música té patrons més predictibles que no pas els sons de la natura o el discurs humà. La música té una signatura temporal que podem predir, però les notes de la cançó poden desviar-se’n, cosa que afegeix complexitat i dificultat en la predicció.

Moure’s al ritme de la música –bé picant de mans, bé movent el cap, bé ballant– és una manera d’afegir una nova entrada sensorial que pot minimitzar l’error de predicció i reforçar la signatura temporal musical subjacent.

Però amb la complexitat justa, intentar esbrinar què ve a continuació esdevé agradable. “Ens agrada el desafiament“, diu Matthews, que en un article recent explica que el procés de minimitzar els errors de predicció en la música és intrínsecament gratificant: “Ens atreu alguna cosa que és desafiant i no tan sols perfectament regular.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La història de l’art catalana ha anat oblidant noms que un dia van ser importants. Un dels quals és el de Maria Sanmartí, l’obra i l’extraordinària història vital de la qual ara recuperem gràcies a la Fundació Palau i al bon treball del curador Aitor Quiney, doctor en història de l’art.

La selecció de les obres és excel·lent i mostra els grans trets de l’evolució artística i la gran força plàstica i poètica de la pintora. L’exhaustiu i ric treball d’investigació, documentació, contextualització i anàlisi fet per Quiney, tant en el disseny de l’exposició com en el catàleg, és fonamental per a entendre l’esperit i la sensibilitat d’una artista catalana oblidada que, en el seu temps, va ser excepcional per molts motius. Gràcies a aquesta investigació, basada en llibres, hemeroteques, cartes personals i documents de l’època, avui en podem saber la història.

Maria Sanmartí va començar a pintar a seixanta anys, a París, quan per fi l’any 1942 va poder reunir-se amb el seu fill, l’artista Antoni Clavé, que hi vivia exiliat d’ençà de la derrota republicana del 1939. El seu primer dibuix va néixer gairebé com un joc, quan va voler correspondre de la mateixa manera el seu nét Jacques, que sovint li regalava els seus. Quan va veure la composició de la seva mare, Antoni Clavé se’n meravellà: “Era molt bonic, molt, i tenia una gran força.” Li regalà una caixa de pintures i l’animà a continuar.

Maria Sanmartí, pintant.

Les seves primeres obres van suscitar l’admiració de tots els amics exiliats que freqüentaven l’estudi del fill, com ara Josep Palau i Fabre, Ferran Canyameres, Emili Grau Sala, Carles Fontserè, Pedro Flores, Óscar Domínguez… De fet, Palau i Fabre va ser el primer a escriure’n un article, “El cas inèdit de Maria Clavé”, l’any 1948, a la revista Ariel, en què valorava “el cas prodigiós” de l’artista, per la puerilitat del seu gest, la poesia en colors i el candor del dibuix infantil. “El cas de Maria Clavé sembla confirmar les nostres possibilitats humanes de miracle. Salvar l’infant que hi ha en nosaltres és la primera condició per a salvar l’home”, concloïa.

La notícia va arribar a Picasso, que també volgué veure’n les obres. Quan Antoni Clavé li’n portà una carpeta, el van deixar bocabadat: “’Però si és molt bonic! Molt bonic! Realment bonic!’[en francès], repetia Picasso mentre anava passant les obres de la mare”, explicà Clavé. “’És formidable, aquest!’ El que a mi em semblava el millor el vaig posar, com un murri, al final, en mostrar-li exclamà: ‘Això és molt bell! És el que voldria fer Matisse, però per arribar-hi caldrà que demani consell a la teva mare.’”

Les obres de Maria Sanmartí van ser com una revelació en els cercles artístics de París i europeus. El cas és impressionant. I va causar sensació. Amb només dotze anys de prolífica i intensa creació artística, Sanmartí, que al principi signava com a “mare d’en Clavé”, va exposar, amb gran èxit de crítica i públic, dues vegades a la Galeria Mirador de París (1949 i 1950), on s’estrenà com a artista. També va pintar i retolar amb la seva cal·ligrafia els magnífics cartells que les anunciaven, i va engegar així un costum que moltes altres galeries van imitar després. Més tard va fer dues exposicions a la Sala Gaspar de Barcelona (1954 i 1955) i també a Roma, Ais de Provença i a les prestigioses Galerie Drouant-David de París i a la Galerie Hilt de Basilea, entre més mostres nacionals i internacionals, tant individuals com col·lectives.

Però, malauradament, tal com escriu Aitor Quiney: “Dotze anys de creació artística i de gran producció han restat amagats per les inèrcies de la història de l’art i els seus propis interessos. Pocs historiadors han fet menció de María Sanmartí al llarg d’aquests anys.”

Maria Sanmarti, ‘La cosidora’, 1955 (fotografia: cortesia de la Galeria Joan Gaspar de Barcelona). Qui era Maria Sanmartí?

D’on sortia aquella artista que va començar a pintar a seixanta anys, sense haver exterioritzat mai cap indici de la seva vocació? Sanmartí va néixer al Raval de Barcelona l’any 1886, en el si d’una família molt humil i cristiana. Començà a treballar de pentinadora de senyores a domicili i cosidora quan tenia nou anys o deu i ho va continuar fent durant molt de temps, fins que ho va permetre la malaltia que va acabar paralitzant-ne el costat dret.

Es casà amb un viatjant de comerç, de nom Clavé, que tres anys després d’haver nascut el seu únic fill, Antoni, els va abandonar per sempre més. Va ser un cop molt dur. La va afectar molt i es va haver d’espavilar tota sola per tirar endavant amb unes dificultats enormes. L’amor fraternal entre mare i fill, d’ençà d’aquells anys, va esdevenir molt intens i sincer. Segons que explica Quiney, malgrat venir d’una família catòlica i no tenir estudis, Sanmartí va ser una dona progressista que sempre ajudà en tot el seu fill. Ell li correspongué tan aviat com li va ser possible. Per ajudar-la econòmicament, Antoni Clavé començà a treballar a tretze anys, mentre estudiava a la Llotja.

Maria Sanmartí i Antoni Clavé a casa seva, a París, el 1942.

Vingué la guerra, la mobilització del fill al front d’Aragó i la col·laboració amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i el Sindicat de Dibuixants Professionals, amb Fontserè, Martí Bas, Helios Gómez… Amb la derrota s’exilià a l’estat francès. Va ser internat als camps de Prats de Molló i Haras, prop de Perpinyà, d’on va ser alliberat gràcies a la qualitat dels seus dibuixos de la vida quotidiana al camp. Va fer la seva primera exposició en una galeria de Perpinyà i després féu el salt a París, on es guanyà la vida fent d’il·lustrador mentre, a poc a poc, s’anava fent un nom en el panorama artístic. Aquesta etapa és explicada als llibres de memòries del seu amic Carles Fontserè, atès que van viure plegats moltes de les penúries i peripècies dels primers temps d’exili.

L’art i la cultura catalana a l’exili

Antoni Clavé, tal com deia fa dies en un article d’aquesta secció, va formar part d’aquell grup d’artistes i intel·lectuals catalans que, havent fet front a dues guerres, exilis i persecució, de París estant sempre van mantenir encesa la flama d’un sistema cultural català modern, progressista i obert al món. En aquell nucli de gent compromesa i amant de la vida i l’art és on va aterrar Maria Sanmartí quan, finalment, l’any 1942 va aconseguir de reunir-se amb el seu estimat fill a París.

No havia sortit mai de Catalunya, però amb l’estimació del fill, del nét Jacques i el suport i la companyia dels catalans exiliats, va anar superant la nostàlgia i les dificultats d’adaptació d’una dona sense estudis, mig paralitzada, que havia de desplaçar-se en cadira de rodes i necessitava assistència. És clar que, ni de bon tros, era una dona burgesa amb afecció pel dibuix, ni havia sentit mai aquell impuls creatiu. Tanmateix, l’any 1947 va tenir lloc l’episodi casual de fer el dibuix per al seu nét i tot es va transformar.

Maria Sanmartí, ‘La salle à manger’. París, 1954. Guaix sobre cartolina (fotografia: col·lecció particular a París).

Poc després, Sanmartí mateixa explicaria a Josep Palau i Fabre, l’Alquimista, com va viure la revelació de la seva vocació artística. Palau ho va escriure al díptic de la seva primera exposició l’any 1949 a la Galeria Mirador de París: “Un dia el meu nét, llavors de cinc anys, em va regalar un dibuix que havia fet. Per tornar-li el favor vaig voler fer el mateix, i així va néixer el meu primer dibuix. Després d’agafar-li el gust, en vaig fer uns altres que van tenir la sort d’agradar a alguns amics artistes del meu fill, que em van animar a continuar. Encara que jo no tenia el més petit coneixement tècnic, vaig pintar fulls i fulls, posseïda pel dimoni del color. […] Alguns d’aquests amics creien que la meva expressió pictòrica també era feta per a la ceràmica, i amb el mateix entusiasme que mostrava fent guaix em vaig llançar a la ceràmica. I ara quasi no sóc jo qui dirigeix els meus pinzells, són ells els que m’entrenen, i passo la major part dels dies pintant, que ara se’m fan curts.”

Maria Sanmartí, ‘Circ amb genet’, 1949. Ceràmica (fotografia: col·lecció particular a París).

Les primeres obres, molt ben representades a l’exposició, eren bàsicament guaixos, però també feia dibuixos i olis sobre fusta. Els motius eren animals, interiors de cases, natures mortes amb fruites, gerros amb flors, i també escenes de circ, de pallassos, de músics, bailaoras flamenques, etc., atès que el seu fill i els amics la duien sovint a veure espectacles. També tenia afecció per les escenes rurals o de platja, que pintava amb una enorme riquesa de color i amb una personalíssima llibertat respecte de les regles de la perspectiva i la composició.

Molts experts van admirar aquells traços i aquells colors plens de força i de vida. Alguns els van qualificar d’infantils, però Aitor Quiney rebat el qualificatiu amb una anàlisi profunda i contundent: “A primera vista, els dibuixos de Maria Sanmartí semblen infantils. Res més lluny de la realitat. S’ha d’anar més enllà i resseguir les taques de color sobreposades a l’esquelet del dibuix o a vegades sense dibuix, sinó taques soles que són qualsevol cosa, depenent del lloc on les posi. I a mesura que continuem mirant veiem que les figures, o les natures mortes, o els paisatges, tenen una complicació extrema: la de la llibertat de moviment que prové justament del contrari, de la incapacitat de poder moure el braç dret, de la immobilitat.”

Maria Sanmartí a la Sala Gaspar, el 1954 (fotografia: Carlos Pérez de Rozas).

De com dibuixava i pintava, Ferran Canyameres, ens n’ha deixat un testimoni precís: “Agafava el pinzell amb la mà dreta, que, acompanyada per la mà esquerra, anava del tub de color al paper. De vegades, la mà dreta romania quieta i el que es movia sota el pinzell era el paper, destrament guiat per la mà esquerra. Hi havia moments en què aquell que l’observava tenia la impressió que colors, paper, pot d’aigua o paleta anirien a parar a la seva falda o a terra. No res d’això. Tot es mantenia en equilibri a l’extrem inferior de la taula baixa, gairebé adossada al seu cos.”

El catàleg és ric en opinions i teories sobre el misteri que, de fet, envoltava per a crítics i espectadors, l’art i les obres de Maria Sanmartí. Hi va haver qui, fins i tot, va fer una hipòtesi en què al·ludia a la seva possible qualitat de mèdium. No obstant això, és interessant de seguir les reflexions del curador sobre la mena d’obres d’art que Sanmartí havia tingut a la vista d’ençà que havia arribat a París. Les del fill i els seus amics, o les de Pierre Bonard i Édouard Vuillard, que aleshores havien impressionat molt Clavé, fins al punt que l’influïren a canviar d’estil. Un dia, quan va veure reproduccions de Bonnard, de manera espontània, la mare va comentar al fill que, si ella fos artista, li agradaria pintar amb aquells colors.

Maria Sanmartí, ‘Gerro amb flors sobre fons vermell’. París, 1952. Guaix sobre paper (fotografia: col·lecció particular a Barcelona). El comentari intel·ligent de John Berger

Un altre comentari interessant que el curador inclou a l’assaig del catàleg és de John Berger. Ve a tomb d’un reportatge il·lustrat de la revista Vogue en què es comparava l’obra de Maria Sanmartí amb la de la nord-americana Anna Mary Robertson Moses, que va començar a pintar a setanta anys perquè l’artritis li impedia de treballar com a brodadora. Sembla que l’articulista les considera totes dues d’una ingenuïtat primitiva. Cosa a què Aitor Quiney, que no creu que siguin comparables, respon amb aquest pensament:

“Per John Berger, la història de l’art ha usat el mot primitiu amb tres sentits diferents: per designar un art anterior a Rafael, i que marca la frontera entre la tradició medieval i la renaixentista; per denominar l’art que arriba a la metròpoli des de les colònies del Carib, l’Àfrica i el Pacífic Sud, i, finalment, per posar a lloc l’art dels homes i les dones de les classes treballadores –proletaris, camperols i petits burgesos– que, com que no van convertir-se en artistes professionals, no van abandonar la seva classe social.” Per Berger, es tracta de gent que comença a pintar de gran i l’art de la qual sorgeix d’una experiència personal profunda i intensa.

Maria Sanmartí, ‘Pallasso en vermell i negre amb llaüt’, signat Maria Clavé. París, 1948. Guaix sobre cartolina (fotografia: col·lecció particular a París). El fill de Maria Sanmartí

Al principi, Maria Sanmartí signava les seves obres com a “mare d’en Clavé”. Després, ja va signar amb el seu nom per evitar confusions. L’any 1954 va fer la seva primera exposició a la Sala Gaspar de Barcelona. Fou un gran èxit de crítica i públic i un homenatge. El seu fill es va arriscar a assistir-hi. La retrobada amb la ciutat i el món de la cultura, després de quinze anys d’exili, va ser celebrada, sense que ningú entrés en consideracions polítiques. El 1955, n’hi va haver una altra de Sanmartí a la Gaspar i també una de l’artista que n’havia propiciat les exposicions a Barcelona, Santi Surós, a la Galeria Mirador a la plaça Vendôme de París.

Maria Sanmartí, cartell que anuncia la seva primera exposició a la Galeria Mirador de París, el 1949.

L’any 1956, finalment, la Sala Gaspar organitzà la primera exposició del “fill de Maria Sanmartí”, Antoni Clavé, a Barcelona.

Sens dubte, Clavé és, de fa dècades, un dels artistes catalans importants del segle XX amb més projecció i reconeixement internacionals. Catalunya en va organitzar unes quantes exposicions ja fa molts anys, però encara s’ha de fer la gran antològica d’Antoni Clavé en un dels nostres museus públics importants. Em sembla que molta gent no el coneix prou. Ignoro el perquè d’aquest oblit oficial. Arran de l’exposició de la seva mare a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac (Maresme), em pregunto si, potser, aquesta vegada també passarà com als anys cinquanta del segle XX, i aviat podrem veure a la Barcelona del segle XXI una gran mostra del “fill de Maria Sanmartí”.

La curiositat em fa posar en contacte amb Antoni Clavé Archives, a París. M’informen que, fins el 20 de juliol, a la galeria Clavé Fine Art de la capital francesa, hi ha l’exposició “Antoni Clavé. Retour du Japon”. A més de treballar en l’organització d’una exposició a Xang-hai, tenen alguns projectes a l’estat espanyol: el catàleg raonat de tota la seva obra escultòrica amb la Fundació Azcona de Madrid i unes quantes converses amb centres d’art a Barcelona, Madrid i París. Especialment, amb el Centre Georges Pompidou i el Centre d’Art Reina Sofía.

Maria Sanmartí, ‘Natura morta amb fruiter i llimones sobre fons groc’, 1949. Litografia (fotografia: col·lecció particular a París).

Fa tot just una setmana, i amb molt pocs dies de diferència, van produir-se dues agressions a diferents centres de salut: una, contra els Mossos de l’Hospital Josep Trueta de Girona; i l’altra, a l’Hospital Universitari de Terrassa que va afectar a més de deu treballadors. Aquests dos casos van tornar a posar al centre del debat la creixent sensació d’inseguretat i perill amb què treballa el personal sanitari i administratiu dels hospitals del país, que ja fa temps que denuncien tota mena d’agressions que els dificulta de treballar en condicions dignes.

Divendres passat, el conseller de Salut a Catalunya, Manel Balcells, va declarar a RAC1 que els atacs a sanitaris havien augmentat un 13% respecte de l’any passat. El 2022, Salut va registrar 13.177 agressions, un 20% més que l’any anterior.

Al País Valencià, la conselleria de Sanitat ha posat en marxa una campanya de sensibilització davant les agressions a sanitaris sota el lema “Agredir-los és delicte”. Durant la presentació de la campanya, Marciano Gómez, conseller de Sanitat, va lamentar l’augment gradual de les agressions: el 2023 hi va haver un total de 1.192 agressions al personal sanitari, segons les dades recollides al Registre d’Agressions a Personal Sanitari de la Conselleria. En comparació amb el 2022, el nombre d’agressions s’ha incrementat un 22,25%. A més, mentre les agressions físiques es mantenen estables d’ençà del 2010, les verbals han augmentat de 29 el 2010 a 1.031 el 2023 i ja representen un 86,5% de les agressions totals.

El Servei de Salut de les Illes va comptabilitzar un total de 1.117 agressions a personal dels centres sanitaris durant el 2023. Gairebé el 95% van ser agressions verbals i el 5% restant van ser físiques, segons dades de la memòria de 2023 elaborada pel Servei de Seguretat dels Professionals del Servei de Salut. Del nombre total d’agressions, 517 van tenir lloc a centres hospitalaris, 544 a centres d’atenció primària i 54 en uns altres dispositius sanitaris. Per categories professionals, el personal d’infermeria i els tècnics en cures auxiliars d’infermeria aglutinen el 50% de les agressions, els facultatius aproximadament el 29% i el personal administratiu gairebé el 16%. Ja el 2017, el Col·legi de Metges de València va elaborar un vídeo contra les agressions amb cares conegudes per a conscienciar del problema. L’objectiu del vídeo era de conscienciar la societat que el metge no és culpable de les conseqüències de la gestió sanitària que generen “fàstic i empipament” entre els usuaris de la sanitat, com són les llistes d’espera, demores en proves mèdiques i cues en les urgències dels centres sanitaris, entre més greuges.

Si parlem només d’agressions a metges col·legiats, el 2023 van denunciar-se’n 295 a Catalunya; 64 al País Valencià i 27 a les Illes, segons que recull l’Organització Mèdica Col·legial de l’estat espanyol, que centralitza totes les dades que li arriben dels diferents Col·legis Oficials de Metges. Les dades del 2022 no són gaire diferents: van denunciar-se’n 380 a Catalunya, 56 al País Valencià i 21 a les Illes i, el 2021, 210 a Catalunya, 50 al País Valencià i 19 a les Illes. Així i tot, aquestes agressions representen una petita part del total de les que es produeixen, perquè la majoria les reben infermeres i personal administratiu. 

Per a documentar tot això, VilaWeb ha recollit alguns testimonis que treballen al sector sanitari i que han pogut explicar de primera mà situacions que han viscut a la feina. Alguns han volgut romandre en l’anonimat, però VilaWeb ha pogut comprovar la identitat de tots.

“Volem treballar de manera segura”

Laia Marsal, vice-presidenta del sindicat Infermeres de Catalunya, apunta que les agressions de la setmana passada a Terrassa posen de manifest que el circuit per a poder prevenir aquests incidents no funciona. Diu: “La majoria dels centres sanitaris no tenen serveis de seguretat. Per exemple, als centres d’atenció primària, que són la primera línia d’atenció de la població, no n’hi ha. És on la gent ve amb més demanda i més exigència i, per tant, on es produeixen més agressions psicològiques i verbals.” Alhora, remarca que cal reavaluar el circuit perquè no es tornin a produir accidents com aquests. “L’únic que volem és treballar de manera segura”, reclama.

Alerta que les agressions més freqüents són insults i amenaces verbals que es produeixen en situacions de tensió i nerviosisme. Situacions que han augmentat d’ençà de la pandèmia a causa de la manca de recursos econòmics i de personal. Ho explica així: “Ens adonem que, d’ençà de la pandèmia, ha augmentat el nerviosisme i el grau d’exigència de la població envers el sistema sanitari i, en general, envers els serveis públics. Són situacions que vivim dia a dia les sanitàries en els nostres centres de salut, però que no es notifiquen tant com s’hauria de fer. Durant la pandèmia es van deixar de fer moltes de les feines de prevenció, de cribratge i de promoció de la salut que ara repercuteixen en un augment de malalties cròniques, deteccions tardanes de malalties que es van gestar en aquell moment, etc. Això també influeix en els recursos assistencials. Si ara no s’ofereix una dotació de recursos professionals i materials perquè els professionals puguin treballar bé i puguin oferir unes llistes d’espera en condicions, el pacient se sent abandonat; sent que no l’atenem, que no el controlem ni l’acompanyem com s’havia fet fins ara.”

Amb tot, Marsal fa una crida a denunciar qualsevol d’agressió, sigui del tipus que sigui, per així poder establir una línia de prevenció “més eficaç” i poder treballar de manera “més segura”. “Ara mateix tenim una sobrecàrrega mental i emocional molt forta. Cada cop ens fan sentir més vulnerables davant els usuaris.” De fet, Marsal explica que els últims anys ha augmentat molt la demanda de suport psicològic per als professionals sanitaris, i que hi ha estudis que notifiquen un augment d’abusos de substàncies com ara l’alcohol i el tabac, i també de baixes laborals. “La gent no treballa com voldria, i això afecta directament la qualitat assistencial que oferim. Si un professional no pot treballar bé a causa de les condicions laborals i de la seva salut mental i física, no pot oferir la màxima qualitat que necessitem.”

Testimonis

Rosa Maria Jaumà

Rosa Maria Jaumà, delegada de Metges de Catalunya i metgessa de família especialista en medicina familiar i comunitària, treballa a l’Àrea Bàsica de Salut de Banyoles (Pla de l’Estany). Durant la seva vida laboral ha presentat dues denúncies per escridassades i faltes de respecte. En ambdós casos, va demanar que li traguessin el pacient de la llista visites, però no van poder fer-ho perquè era un pacient d’atenció domiciliària i ella era l’única metgessa que visitava al poble. “Jo anava callant, callant i callant, que és el que diuen que has de fer: deixar que caigui el ruixat. Quan ja no vaig poder més, li vaig dir que no tolerava aquell comportament.” Jaumà va denunciar-ho a l’empresa sanitària que gestiona el seu centre de salut, i una psicòloga va posar-se en contacte amb ella i amb l’agressor. “Quan reps una agressió, sigui del tipus que sigui, el primer que sents és disgust amb l’empresa i el sistema. Quan passa, hi ha psicòlegs que hi intervenen: truquen al personal afectat i a la persona que ha ocasionat l’agressió, però a vegades tens la sensació que encara et vénen a dir: ‘No n’hi ha per a tant’, sobretot amb les agressions verbals.” En aquest cas, assegura que la trucada de la psicòloga va funcionar perquè d’ençà de l’incident, la situació amb aquest pacient no s’ha tornat a repetir.

Després d’explicar el seu testimoni, Jaumà denuncia que ni les empreses de salut ni el departament no tenen cura dels treballadors: “Els polítics i els responsables parlen només quan les agressions surten a la premsa, com ha passat aquesta última setmana. Les empreses de salut no ens protegeixen i no tenen cura dels treballadors. Permeten moltes situacions, són conscients de què passa, però ho viuen a distància i no ens protegeixen com caldria”, conclou.

Alhora, també alerta que la majoria de les agressions no es denuncien: “La major part de les vegades la gent no ho denuncia. Hauríem de fer-ho; hauríem d’avisar als nostres responsables superiors i hi hauria d’haver una primera actitud punitiva, però com que no hi és, la majoria dels companys el que fan és no dir res.” Segons que explica, fa anys es va crear un comitè permanent de l’Observatori per a Situacions de Violència en l’Àmbit Sanitari, però no ha acabat de funcionar: “Van crear una plataforma digital per a facilitar de denunciar-ho, però els resultats no han estat gaire positius. En principi, està unificat per a tot el sistema –tant hospitalari com d’atenció primària–, però no es denuncia tot el que rebem, només les agressions físiques o quan hi ha destrucció de material.” Així doncs, els insults, les amenaces i els comportaments poc adequats no arriben a quedar mai registrats. “La plataforma no és àgil i el protocol que s’aplica no dóna garanties que se solucionaran els problemes. Tampoc que s’aplicarà cap càstig a la persona que ha comès l’agressió. És una mica decebedor. Si realment hi hagués un càstig, les coses canviarien i potser tots denunciaríem una mica més.”

Jaumà associa el repunt d’agressions a la manca de recursos de personal i material que fa anys que reclamen els sanitaris i a un context social d’empobriment. “Ens falten professionals i ara hi ha molta més població que no abans: de sis milions hem passat a vuit. No s’han planificat les plantilles de professionals de la salut adequadament per a la societat que tenim ni per a la complexitat dels problemes de salut. Cada dia hi ha més exigències i menys professionals. Entenem que estem en una situació precària per manca de recursos, que la població s’ha empobrit, la gent ve nerviosa i pretenen que els ho resolguem tot, i no podem. A l’atenció primària, la gent és molt vulnerable. Estan en situacions d’estrès i angoixa i perden el control fàcilment. La gent es posa nerviosa quan s’ha d’esperar, quan no els poden donar hora, etc. Durant la pandèmia, ho vam donar tot, però després s’ha desvirtuat i ens hem trobat amb tota la manca de personal i l’excés de càrrega de feina que fa que treballem al límit. Estem cansats i esgotats.”

Anna Ventura

Anna Ventura explica una situació que va viure el 2023 quan treballava d’infermera a l’Hospital Josep Trueta de Girona, quan feia torn de tardes. En aquella època, tenia un pacient ingressat amb càncer, diagnosticat de feia pocs dies. Quan va arribar la dona del pacient, va exigir-li a Ventura de parlar amb el metge per aclarir alguns dubtes sobre el diagnòstic. Ventura va anar a cercar el metge, però ja havia acabat la jornada laboral, de manera que va anar a cercar el metge de guàrdia. Aquest tenia moltes urgències oncològiques i no podia atendre’ls immediatament. “A més, ha de ser el metge assignat qui els ha d’informar”, diu. Quan Ventura va comentar la situació a la dona, aquesta va començar a escridassar-la. “Em va dir que l’atenció era una merda, que érem tots inútils i que havíem d’entendre la seva situació.” En aquell moment, Ventura estava acompanyada del seu company auxiliar, a qui la dona va dir “que era un inútil i que no servia per a res”, segons que relata Ventura. “Li deia: ‘Ets aquí sense fer res, no serveixes per a res.'” Davant aquesta situació, Ventura va anar a cercar el supervisor de guàrdies de tarda, que va pujar a l’habitació amb ells. Mentrestant, la senyora va anar al taulell on hi havia la resta de companys de planta “i va començar a insultar a tothom que se li posava al davant.” “Vam intentar de fer-li entendre que el metge ja havia marxat i que el de guàrdia passaria quan pogués. Quan va arribar el supervisor, va aconseguir calmar-la.” Després, va aconsellar a Ventura de posar una denúncia per agressió verbal. “Vaig dir que sí. Se’n posen força, d’aquestes denúncies. L’endemà em va trucar el servei de prevenció intern de l’hospital per preguntar-me si necessitava suport psicològic. Com que vaig dir que no, aquí es va acabar el tema.”

A més, Ventura assegura que hi ha moltes agressions, “sobretot de verbals”. “Hi ha molts casos que se’ns escapen i els pacients i els familiars ho paguen amb nosaltres. Jo n’he viscut moltes. N’hi ha moltíssimes. Tinc companys que fins i tot han hagut d’estar de baixa per agressions físiques. Són agressions gairebé diàries”, relata.

I.C.

I.C. era metgessa especialitzada en medicina interna, però ja està jubilada. Explica a VilaWeb que, cap al 2012, quan treballava a l’Àrea Bàsica de Salut de Sant Celoni (Vallès Oriental), un pacient va agredir-la verbalment. Aquell any, feia el seguiment d’una persona que s’havia fet mal al peu i que estava de baixa. En el moment que va considerar que ja podia donar l’alta al pacient, aquest va dir-li: “Si home, xupa’m la polla.” La situació va continuar així, segons que relata el testimoni: “Vaig dir-li que el denunciaria. Llavors, es va aixecar de la cadira, es va recolzar a la taula, es va inclinar cap endavant per apropar-se a mi i em va dir: ‘Pobre de tu que em denunciïs.’ Vaig dir-li que el que m’havia dit era molt greu. Vaig anar als Mossos i vaig denunciar-ho.” I.C. va denunciar-ho als Mossos de Sant Celoni. El pacient va ser jutjat pel Jutjat de Pau de la localitat. “Espero que aquest home mai més no hagi dit això a ningú.” Alhora, I.C. critica les exigències amb les quals es presenten els pacients a les consultes. “Et diuen: ‘Vinc aquí a que em miris, a que em facis, a que em diguis.’ L’actitud, en general, és de falta de respecte.”

Infermer

Un altre dels testimonis, que també vol mantenir-se en l’anonimat, és infermer d’emergències en un hospital del Pirineu. Combina la feina en ambulàncies del SEM i a l’hospital. Va graduar-se en Infermeria el 1995 i durant molts anys ha treballat de nits. Explica que en més d’una ocasió ha rebut agressions, físiques i verbals. “Tota la violència que he rebut ha estat per part de pacients intoxicats o amb crisis d’identitat”, diu. Hi va haver una vegada que va voler ajudar un company i, com a conseqüència, va rebre un cop per part del pacient. La primera vegada que va rebre una agressió física, va presentar-se als Mossos per a denunciar-ho. “Em van dir que com que la persona estava incapacitada perquè anava beguda, no tenia cap responsabilitat. No hi va haver cap conseqüència per a l’agressor.” Un dels seus companys, que també va denunciar una situació de violència, va aconseguir que posessin una multa a l’agressor.

El testimoni explica que la violència l’ha rebuda sempre, no tan sols aquests darrers anys, perquè treballa de nits i en ambulàncies. “No és només cosa d’ara”, diu. A causa d’això, explica que ha après a “desenvolupar estratègies” per a defensar-se i evitar que les agressions arribin a més. “Els insults que he rebut, ni els conto”, diu. I afegeix: “Al món sanitari, hi ha dos tipus de professionals: els que ja ens han pegat i els que els pegaran.” Igual que Jaumà, també associa les agressions amb la falta de recursos al sistema sanitari. “L’usuari té unes expectatives que el sistema no pot assumir. Llavors és quan la frustració es converteix en ira i es revolta cap al professional sanitari.”

Segons que explica, ara fa temps que no rep cap agressió: “No sé si perquè sóc molt més empàtic, més vell o perquè he sabut desenvolupar estratègies per a saber desescalar situacions de molta tensió.” Així i tot, destaca que tot plegat és un problema “multifactorial” del sistema i lamenta que no s’hi faci res perquè, a diferència d’uns altres sectors, ells no poden “retirar-se” o deixar de treballar.

Pedro Luis Esteban

Pedro Luis Esteban Navarro, metge especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia, va llicenciar-se el 1994 i, d’ençà d’aleshores, ha rebut diferents agressions mentre treballava. Una, va produir-se durant una guàrdia a l’Hospital General de Catalunya, on va treballar del 2009 al 2014 com a cap de guàrdia. “Un dia, vaig ser requerit per problemes amb l’espera dels pacients al servei d’urgències. Vaig voler parlar amb un familiar molt exaltat, que va escridassar-me i faltar-me al respecte en repetides ocasions, i vaig haver d’avisar el servei de seguretat”, explica. Una altra, va produir-se durant els seus anys com a metge resident a l’Hospital Clínic de Barcelona, entre el 2000 i el 2005. Va rebre dos intents d’agressió física, una per un pacient begut, i l’altra per part d’un acompanyant d’un pacient. A l’Hospital del Mar de Barcelona, on va treballar del 1999 al 2000, també va rebre agressions verbals.

Esteban explica a VilaWeb que d’ençà que va començar a treballar hi ha un augment de conscienciació quant a les agressions. “Abans no hi havia on adreçar-se quan passaven coses com aquestes. En aquest sentit, ha millorat, això.” Ara viu i treballa a Andorra on, segons que explica, “les situacions estan molt més controlades, però també hi ha hagut un augment d’agressions verbals. Això condiciona moltíssim la feina i la manera de treballar. És un problema a tot arreu”.

Infermera

Un altre testimoni anònim relata algunes de les situacions que va viure la seva companya, infermera de l’Hospital Clínic de Barcelona, a final dels anys noranta. Un dels casos va produir-se a la unitat d’anàlisis de l’hospital mentre una noia esperava que li fessin una extracció de sang. El seu germà, que volia impedir-ho, va encarar-se violentament amb la infermera, la va insultar i amenaçar. Quan la infermera va poder cridar els agents de seguretat, es van emportar el noi.

L’altra situació va produir-se amb una pacient embarassada que estava ingressada a la planta de nefrologia del Clínic. Va parir el nadó i, com que la sala no estava habilitada per a acollir nadons, la infermera va haver d’endur-se’l per a rentar-lo i seguir el protocol establert dels parts. Quan la infermera va tornar per donar el nadó a la mare, aquesta estava tan indignada que va insultar i intentar d’agredir la infermera.

Quan ara fa una setmana els jutges del Tribunal Suprem van decidir que no aplicaven l’amnistia als exiliats perseguits per malversació, que ni tan sols pensaven preguntar res a la justícia europea, i que mantenien vigents les ordres de detenció, el cop que va rebre el conseller Lluís Puig fou dur. “Molt dur”, ens confessa. Perquè la desobediència dels jutges a la llei i a la constitució mateixa en bona part els desarma jurídicament. Però Puig no es rendeix, sap que, fora de l’estat espanyol, té un espai europeu lliure, “de milers de quilòmetres”, on continuar la lluita, lliurant-la setmana a setmana, i no mirar més enllà, que l’horitzó és massa incert i pot dur a la desesperança. 

Hi conversem telefònicament per aclarir malentesos sobre el retorn, després d’uns dies de força especulacions: no descarta pas cap opció, inclòs el retorn amb les ordres de detenció vigents, si és per fer costat al president Carles Puigdemont si arriba el moment. I si hi ha repetició electoral, es declara disposat a tornar a anar a les llistes, “fins a trepitjar físicament el parlament”.

—Aquella idea del retorn conjunt dels exiliats, ara és improbable?
—El fet ideal hauria estat un acte de retorn on fos, i que fos a Catalunya Nord, amb la Marta Rovira, el Ruben Wagensberg, l’Oleguer Serra, en Josep Campmajó, en Jesús Rodríguez, en Toni Comín, el president Puigdemont i un servidor. Això hauria estat bonic, de fer una retornada, no en el mateix cotxe físicament, sinó conjunta, un acte conjunt de retorn de tot l’exili. Això per a mi era la utopia. Però ara cada causa anirà per uns camins diferents. En tot cas, l’11 d’agost o el 12 acaba el termini que dóna la llei perquè apliquin l’amnistia. I a partir d’aquí caldrà veure quina és la situació. 

—En el vostre cas el Suprem ja ha decidit que no us amnistia, i ara depeneu de recursos fins a arribar al Tribunal Constitucional. Això seran setmanes i mesos…
—En el moment que puguem entrar el recurs al Constitucional, allà podem demanar que s’apliquin mesures cautelaríssimes, i esperar que el Constitucional sí que ens aixequi l’ordre de detenció mentre es tramita l’expedient. Tot el problema ve per una cosa molt senzilla. Tant Marchena com Llarena podien fer tres coses: aplicar l’amnistia, fer un recurs al Constitucional o fer-lo al TJUE. Però en cap moment no podien no aplicar la llei i fer el que han fet. Ara han incomplert la llei, no aixequen les ordres de detenció, que la llei diu que s’han d’aixecar, i no fan res del que legalment haurien de fer. Si algú trenca la Constitució i la separació de poders és el Suprem mateix, sense cap mena de dubte. Per tant, jo ara ni sóc més optimista ni menys. No sé quant trigarem a arribar al Constitucional, però en tot cas espero que el Suprem resolgui els recursos de la manera més àgil possible.

—Puigdemont va expressar el compromís de tornar, si hi havia una investidura, bo i afrontant el risc de detenció i empresonament.
—Sí, sí, ell ha pres aquest compromís.

—Però ni Toni Comín ni vós no heu expressat aquest compromís.
—Perquè una cosa és parlar del retorn de la presidència i una altra és parlar de les persones, en definitiva. La restitució de la presidència de la Generalitat és un tema que, evidentment, l’encarna ell. Jo em vull pronunciar ja definitivament sobre tot això, perquè tothom me’n fa preguntes cada setmana. Jo prefereixo dir: escolteu, el dia que hi hagi una data de debat i investidura, entraré a analitzar tots els escenaris i prendré la decisió… Si prenc la decisió d’entrar i que m’empresonin, que em detinguin al parlament, tampoc no ho diré abans. Si prenc aquesta decisió, no ho diré. I si prenc la decisió de no entrar, de no anar al parlament, potser sí que ho diré. O potser tampoc, que la gent tingui l’interrogant de si aparec o no. Però aquest escenari jo no entro a valorar-lo, de logística, de seguretat, etcètera, fins que no hi hagi una data. Perquè si vaig fent elucubracions i després resulta que no hi ha debat d’investidura és fer feina en va. Ara, quan hi hagi un dia per al debat d’investidura, jo em posaré a treballar sobre tots els escenaris possibles. 

—S’havia especulat si, arran de la decisió del Suprem, descartàveu totalment l’opció de tornar ara…
—No, jo no descarto res. I m’encantaria fer costat al president. M’agradaria fer costat al president. Però queda aquí, la cosa queda aquí.

—Potser a final d’agost no hi hagi cap investidura i anem a repetició d’eleccions. I veurem si el president Puigdemont manté el compromís de tornar vinculat a una sessió d’investidura o si aquest compromís el modifica d’alguna manera, si l’avança…
—En una nova campanya electoral?

—Exacte. 
—Bé, la primera cosa que ha de dir ell és si vol tornar-se a presentar de número u. Si vol fer-ho, està clar que Junts hi serà perquè ell sigui el capdavanter. I us dic que jo vull continuar, fins que trepitgi el parlament físicament. Si anem a unes noves eleccions, jo voldré tornar a fer campanya electoral i voldré tornar a sortir elegit diputat. I, a més, si tot va bé, si a final de juliol s’aprova la reforma del reglament, ja no tindré cap problema per a votar ni per a delegar el vot.

—La qüestió és si Puigdemont voldrà forçar la situació per poder fer campanya aquesta vegada al sud, malgrat una possible detenció.
—Jo no puc parlar pel president Puigdemont. Les meves opinions, sensacions o imaginacions no serveixen, tot allò que fa referència a Puigdemont no ho sé. 

—Però de la mateixa manera que dieu que esteu disposat a tornar a ser candidat, també estaríeu disposat a venir al sud a fer campanya malgrat l’ordre de detenció?
—Si no vull qüestionar-me si vaig al parlament, en cas d’una investidura, fins que no hi hagi una data, amb una hipotètica campanya electoral, tampoc no prendré ara decisions. Des del moment que el Suprem va publicar la interlocutòria dilluns passat, no vull fer plans… No vull fer plans més enllà d’una setmana a la vista. Mentre no hi hagi dates d’eleccions ni d’investidura, és inútil. Perquè al final que canviïn els escenaris no depèn de nosaltres, sinó dels tribunals. 

—Recordo el cop emocional que vau rebre amb la reforma de la malversació, perquè es van generar unes expectatives i després vau veure com el Suprem ho va manipular. Amb l’amnistia, poc abans de les eleccions, us expressàveu amb una certa esperança, parlàveu de la primera cosa que fareu quan pugueu tornar… Entenc que el cop ara ha tornat a ser dur.
—Molt dur, molt dur. Quan es va modificar el codi penal partíem del supòsit de la definició de malversació que s’havia definit en la sentència del judici de l’1 d’octubre. Es modifica el codi penal i s’inventen una nova definició de malversació. I ara amb l’amnistia, s’inventen una nova definició de malversació perquè els vagi bé! Porten tres definicions de malversació, quan la definició d’un delicte que es tipifica com a malversació en el codi penal no ha variat mai. La definició de la malversació no ha variat mai; són ells que quan els convé la van modificant. Que facin política des del Tribunal Suprem és molt greu. Hi ha tanta gravetat, que no cal que em faci escenaris de futuribles. Fins que no hi hagi fets concrets i dates concretes no puc dir que faré això o faré allò altre. Perquè al final… Al final, els que complim més la llei i la Constitució som nosaltres.

—Us ho apliqueu com a mecanisme de defensa psicològic, anímic…
—Sí, sí. Exactament, no em puc fer més il·lusions de les que toquen. He de seguir lluitant i pensar, si cal, en un escenari d’arribar al Tribunal de Drets Humans a Estrasburg, passi un any, en passin dos o en passin cinc. Ara ja no em ve d’aquí. Si els jutges es poden saltar tots els procediments, les lleis i la Constitució espanyola, ja no puc confiar en res. 

—Ara una nova petició d’extradició sembla lluny.
—Que facin una nova petició d’extradició, perquè acompanyada de la llei d’amnistia publicada m’agradarà veure com riuen els jutges dels tribunals europeus. Per això no han volgut presentar prejudicials al TJUE, perquè fan riure. No poden sortir d’Espanya, aquesta gent. No poden sortir d’Espanya. No poden anar a Europa a fer conferències a explicar com gestionen aquesta llei d’amnistia. No poden sortir. Estan esclavitzats dins Espanya, aquests jutges.

—I us hi intenten esclavitzar, a vosaltres.
—Jo tinc molts milers de quilòmetres quadrats per viatjar i ser lliure, eh? Molts més que no a Espanya. És que al final t’has de mirar les coses a l’inrevés.

Rassemblement National ha guanyat a les quatre circumscripcions de Catalunya Nord. Després d’haver aconseguit l’escó a la segona circumscripció, que inclou la Fenolleda i el nord del Rosselló, a la primera ronda, en la segona ha obtingut els altres tres.

Sorpresa electoral: el Front Popular pot guanyar les eleccions i l’extrema dreta pot quedar tercera

En la quarta, és a dir, el Vallespir i el sud del Rosselló, la candidata de Rassemblement National, Michèle Martinez, que va obtenir el 47,9% a la primera volta, ara ha estat triada amb un 58,14% dels vots. El candidat del Nou Front Popular, Julien Baraillé n’ha obtingut el 41,86%.

En la tercera circumscripció, la més occidental, que inclou l’Alta Cerdanya, el Capcir i el Conflent, malgrat haver-se retirat la candidata macronista, ha guanyat també l’actual diputada d’extrema dreta, Sandrine Dogor-Such, amb un 56,28% dels vots. Nathalie Cullell, del Nou Front Popular, n’ha aconseguit el 43,72%.

I a la primera circumscripció catalana, que inclou Perpinyà i la rodalia, també s’hi ha imposat la candidata de Rassemblement National, Sophie Blanc. Amb un 57,58% dels vots, ha superat còmodament al candidat del Nou Front Popular, Francis Daspe, de la França Insubmisa, que n’ha obtingut el 42,42%.

Rassemblement National no tindrà majoria absoluta ni serà el grup parlamentari més gran de l’Assemblea francesa. El partit d’extrema dreta pot aconseguir entre 134 escons i 152, segons l’enquesta d’Ipsos.

El Nou Front Popular pot ser, doncs, la primera força, amb 171-187 diputats, i la majoria presidencial, la candidatura Junts, en pot aconseguir 152-163. De manera que entre tots dos poden sumar la majoria absoluta durant aquesta legislatura, que és de 289. Els Republicans en poden aconseguir entre 63 i 68.

[EN DIRECTE] Mélenchon demana un govern del Nou Front Popular

L’enquesta de Le Figaro té una estimació similar. El Front Popular pot obtenir entre 180 escons i 215, la majoria presidencial entre 150 i 180, i Rassemblement National pot ser tercera força amb 120-150 diputats. Els Republicans en poden obtenir entre 60 i 65.

L’extrema dreta no ha aconseguit la majoria absoluta en gran part gràcies a la coordinació de l’aliança d’esquerres i els macronistes, que han retirat més de dos-cents candidats per evitar de dividir el vot enfront de la ultradreta.

El president Emmanuel Macron haurà de nomenar ara un nou primer ministre, que pot ser sotmès a una moció de censura per part de l’Assemblea francesa si no en té el suport.

La AP-7 ha registrat aquesta tarda retencions de trànsit de 21,5 quilòmetres en direcció a Barcelona, segons dades del Servei Català del Trànsit. Aquests més de 21 quilòmetres s’han registrat en un tram a l’altura de Sant Celoni (Vallès Oriental), encara que no ha estat l’únic tram d’aquesta autopista amb complicacions al trànsit. Entre la Roca del Vallès i Llinars del Vallès (Vallès Oriental) s’han registrat vora 11,5 quilòmetres de circulació amb retencions, i 7 quilòmetres més entre Fogars de la Selva i Maçanet de la Selva (Selva). També s’han generat 4 quilòmetres de retencions en aquesta mateixa via entre Santa Margarida i els Monjos i Castellet i la Gornal (Alt Penedès), i 3,5 quilòmetres a l’altura de Banyeres del Penedès (Baix Penedès).

Un centenar de taxis de Barcelona s’han afegit per primera vegada a una manifestació per reclamar la fi de la guerra de Gaza. Diversos col·lectius de taxistes han decidit d’implicar-se en la mobilització i donar suport a la comunitat palestina de Catalunya per reclamar la fi dels atacs, amb una concentració a la plaça d’Espanya que s’ha desplaçat fins a la plaça de la Universitat, on ha arrencat una manifestació que té per objectiu fer sentir la veu dels convocants davant la seu de la Unió Europa, al passeig de Gràcia. La mobilització respon a la inquietud de part dels professionals, d’origen immigrant, i que feia temps que estudiaven com concretar la manera de donar suport a les reivindicacions per a reclamar l’aturada del conflicte.

El sots-secretari del Ministeri de Treball de Gaza, Ihab al-Ghusein, s’ha mort en un atac israelià a l’oest de l’enclavament palestí. Segons que informa l’oficina de mitjans del govern de Gaza, sota control de Hamàs, al-Ghusein s’ha mort juntament amb quatre persones més durant un atac a l’escola Sagrada Família, a l’oest de la ciutat de Gaza, que acollia tant desplaçats musulmans com cristians.

Les autoritats de Gaza recorden que la dona i una filla d’al-Ghusein es van morir en atacs previs de l’exèrcit israelià sobre l’enclavament. Al-Ghussein, de quaranta-cinc anys, havia ocupat uns quants càrrecs de direcció a Hamàs i al govern, inclòs el de portaveu oficial del Ministeri de l’Interior i Seguretat Nacional.

Llicenciat en periodisme i enginyeria civil, amb un màster en administració d’empreses, va ser candidat a les llistes de Hamàs en les eleccions legislatives anul·lades del 2021. Les forces israelianes encara no s’han pronunciat sobre aquest atac.

El primer secretari del PSC, Salvador Illa, ha defensat avui un “front d’esquerres” amb ERC i els comuns per a governar Catalunya i impulsar polítiques públiques “en benefici de la majoria”, que combatin els discursos de l’odi i l’auge de l’extrema dreta, en al·lusió al Nou Front Popular francès.

A la cloenda del XIV Congrés de la federació del PSC de Barcelona, en què s’ha renovat la direcció, Illa ha assegurat que té moltes ganes, encara que no pressa, de governar Catalunya amb ERC i els comuns per resoldre qüestions com ara el problema de l’habitatge. “Tinc moltes ganes, però no pressa, tampoc ganes de perdre el temps. Tinc moltes ganes de governar Catalunya per treballar per resoldre el problema de l’habitatge”, ha emfasitzat.

Així mateix, ha acusat Junts de cercar la repetició electoral: “N’hi ha que diuen ‘no m’agrada el resultat del partit, tornem a jugar’ i volen repetir el partit fins que els vagi bé. Els ciutadans han parlat i han dit clarament que volen un govern d’esquerres, del PSC, ERC i comuns”, ha subratllat Illa, que ha assegurat que els socialistes negocien amb generositat i humilitat i cerquen punts en comú amb les altres formacions per dur a terme polítiques de progrés.

Illa, que ha elogiat i reivindicat l’exemple del Nou Front Popular francès per a combatre l’extrema dreta, ha apel·lat també a formar a Catalunya “un front d’esquerres, un govern progressista, que pugui treballar al conjunt de Catalunya per fer aquestes polítiques públiques en benefici de la gran majoria de catalans”. Ha sostingut que la fórmula per a combatre l’extrema dreta i els discursos d’odi és “amb polítiques públiques d’habitatge, seguretat de justícia social”. “Quan aquestes polítiques públiques entren per la porta de les llars de Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa, els discursos de l’odi i de la por de l’extrema dreta surten expulsats per la finestra”, ha assenyalat. A més, ha posat d’exemple la prohibició dels pisos turístics i les polítiques d’habitatge impulsades per l’Ajuntament de Barcelona. En aquest sentit, el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, s’ha vantat de les “polítiques transformadores” que impulsa el consistori, com ara el Pla Endreça, el pla de Barris, la climatització de les escoles i la prohibició dels pisos turístics.

Collboni, que també ha defensat que “quan l’esquerra ho fa bé no cal témer l’emergència de l’extrema dreta i els populismes”, ha aprofitat per enviar ànims als seus companys francesos amb el crit “No passaran”, que ha entonat tot l’auditori. Al conclave s’ha ratificat la renovació de l’executiva de la federació, que ara lideraran la diputada Sara Jaurrieta, com a primera secretària, i la regidora de l’Ajuntament de Barcelona Marta Villanueva, com a secretària d’organització, en substitució del diputat Ferran Pedret i del delegat del govern espanyol a Catalunya, Carlos Prieto, respectivament, mentre que Collboni continua com a president.

USTEC-STES ha denunciat canvis en la normativa i ha lamentat l’endarreriment fins a final de juliol de l’adjudicació de places docents per al curs vinent. “Es tracta d’una vulneració de drets del col·lectiu sense precedents”, ha criticat el sindicat majoritari en el sector de l’ensenyament públic a Catalunya. Educació va informar fa pocs dies que endarreria tres setmanes l’adjudicació de places perquè l’increment de funcionaris obliga els tècnics a demanar més temps per a garantir que l’aplicació informàtica funciona bé. USTEC exigeix la compareixença de la consellera d’Educació, Anna Simó, i la convocatòria urgent d’una mesa sectorial per abordar la situació. El sindicat es manifestarà demà davant d’Educació.

“Ens mantenim ferms en la defensa dels drets laborals del professorat i en la lluita per una educació pública de qualitat”, ha recalcat USTEC-STES, que ha expressat preocupació i malestar per l’endarreriment de les adjudicacions d’estiu. “Un fet no menor per la incertesa que genera entre els docents del país, que han d’organitzar la seva vida sense saber quin serà el seu lloc de treball a data 1 de setembre”, ha apuntat el sindicat d’ensenyament, que igualment ha carregat contra un canvi normatiu introduït “de manera precipitada i sense la deguda consulta amb els sindicats”.

“Altera significativament el procés de selecció i adjudicació de places docents i implica que el personal funcionari en pràctiques podrà rebre via elecció o d’ofici un nomenament per al curs 2024-2025 en qualsevol de les especialitats que tingui reconegudes a la borsa”, ha recordat USTEC-STES. “El temps ens ha donat la raó i el departament s’ha trobat que no té places suficients per a col·locar les 31.153 persones que seran funcionàries –18.295 en pràctiques– el curs vinent”, ha etzibat la portaveu del sindicat, Iolanda Segura. “El decret de plantilles que permet perfilar places i fer propostes de centre de manera indiscriminada ha tingut enguany un efecte més perjudicial i més acusada, i el Departament d’Educació no ha estat capaç ni ha mostrat cap voluntat per a evitar-ho”, ha conclòs Segura.

Milers de manifestants a Israel han començat avui, quan es compleixen nou mesos de guerra a Gaza, l’anomenat “dia de la disrupció”, un seguit de concentracions a carreteres i residències de ministres i diputats israelians, de crides a una vaga general, per exigir a les autoritats israelianes que arribin a un acord per la tornada dels ostatges en mans de les milícies palestines.

A les 6.29 exactes, tot coincidint amb el començament de l’atac de Hamàs i més milícies que va costar la vida de 1.200 israelians el 7 d’octubre del 2023 i que, a més, es va saldar amb centenars de segrestats, els grups d’activistes han començat una manifestació davant els domicilis de 18 diputats de la Knesset, el Parlament d’Israel, i de ministres de la coalició del govern del primer ministre, Benjamin Netanyahu.

Segons el Times of Israel, entre les residències afectades per les concentracions hi ha les del ministre de Defensa, Yoav Gallant, el ministre d’Exteriors, Israel Katz, el president de la Knesset, Amir Ohana, el ministre d’Economia, Nir Barkat, el ministre de Transport, Miri Regev, el ministre d’Agricultura, Avi Dichter i el ministre de Seguretat Nacional, Yitzhak Wasserlauf.

Una altra concentració ha tingut lloc davant el domicili del dirigent del poderós sindicat Histadrut, Arnon Bar-David, a qui exigeixen que declari d’una vegada la vaga general amb la qual avisa d’ençà del mes de maig, però que encara no ha convocat perquè espera, va dir en el seu moment, “el moment oportú”.

La policia israeliana, segons que ha pogut confirmar el portal de notícies Walla, ha començat a detenir unes quantes persones que impedien el trànsit a múltiples carreteres israelianes. Les interseccions de Nahalel i Karkur estan blocades al trànsit i hi ha constància d’alentiments a les cruïlles de Yanai, Bilo, Phil, Ra’anana i Herzliya. El dia culminarà amb una gran concentració davant la Caserna General de les Forces de Defensa d’Israel a Tel-Aviv.

L’advocada dels tres joves que van penjar els cartells dels germans Maragall al centre de Barcelona abans de les eleccions municipals de l’any passat nega haver estat contractada per Esquerra Republicana, tal com publicava ahir La Vanguardia. Esther Palmés ha precisat a VilaWeb que van ser ells que directament s’hi van posar en contacte, sense cap intermediació política, i nega que el partit li pagués res. La Vanguardia publicava nova informació sobre l’escàndol pel joc brut polític d’ERC, que de moment li ha costat el càrrec a l’ex-vice-conseller Sergi Sabrià: assegurava que el partit va pagar als tres joves 50.000 euros fraccionats en deu factures falses a canvi del silenci per la penjada de cartells ofensius sobre els Maragall i l’Alzheimer. 

En les declaracions davant els Mossos –per les acusacions d’un delicte d’odi–, els joves, que són veïns d’Igualada, es van presentar amb l’advocada Esther Palmés que, segons les fonts policíaques citades per La Vanguardia, va cobrar d’ERC. Ella ho nega, i apunta una altra imprecisió de la informació publicada ahir, segons la qual els tres joves no es van penedir de res i es van negar a participar en un procés de mediació amb Ernest Maragall. Segons l’advocada, els aleshores investigats van demanar perdó des del primer moment i van instar ells mateixos a començar un procés de mediació al qual Maragall, en veient inicialment que no quedava pas clar qui hi havia darrere dels cartells, s’hi va negar. 

El jutge va arxivar la causa perquè Maragall va retirar la denúncia tan bon punt va saber que l’acció havia sortit de dins d’ERC i perquè va constatar que no hi havia pas cap delicte d’odi, sinó que es tractava d’un cas polític. Tanmateix, la investigació no va arribar a identificar cap alt càrrec del partit com a responsable. 

Aquesta setmana, el diari Ara assenyalava que ERC disposa d’una estructura paral·lela, coneguda com “la B”, per a fer guerra bruta amb la implicació de Sergi Sabrià, l’ex-director de comunicació del partit Tolo Moya i el vice-secretari de comunicació i estratègia Marc Colomer.

D’aleshores ençà, el partit ha intentat de carregar tota la responsabilitat de l’escàndol a Tolo Moya, que, ara per ara, no ha fet declaracions públiques, però ha amenaçat d’esbombar proves que demostren qui va ser l’ideòleg de la trama i qui n’estava al corrent.

L’ex-batlle de Barcelona i dirigent de Junts a l’Ajuntament, Xavier Trias, refusa de “ser com Biden” i, així, abandonarà a final de mes la primera línia política i l’Ajuntament de Barcelona. Diu que no vol ser “un tap” i que hi ha gent de Junts que prendrà el relleu i col·laborarà perquè la formació sigui “gran i potent”.

“Ho deixo. Per què ho deixo? Perquè no té sentit estar a l’oposició tres anys quan no em tornaré a presentar”, sosté en una entrevista a EFE el que va ser batlle de Barcelona entre el 2011 i el 2015. Trias ja havia deixat la primera línia política quan el seu partit li va demanar el 2023 que tornés a ser el dirigent de la formació a Barcelona. Un any després de guanyar per segona vegada unes municipals a Barcelona, el president del grup TriasxBarcelona-Junts argumenta: “En aquest moment jo ja no ajudo els meus. Necessiten jugar sols, fer la seva vida, marcar el seu perfil polític”.

“No vull ser Biden, que, amb tot el respecte, avui em fa una mica de pena. Me’n vull anar relativament bé. Com a mínim de cap”, reconeix Trias, que afegeix: “Jo crec que abans que et facin fora és molt millor decidir que ja n’hi ha prou. He fet tot el que calia fer, ara ho han de fer altres”. “Deixaré el grup organitzat, però això no és hereditari”, ha explicat Trias, que deixarà Jordi Martí com a president interí del grup.

Creu que Junts ha de decidir el millor candidat per a guanyar la batllia de Barcelona el 2027 i, en tot cas, recorda que “l’única manera de guanyar l’Ajuntament de Barcelona és repetir i repetir”, com va fer ell.

La impossibilitat d’acords amb els socialistes

Trias puntualitza, tot i això, que la seva voluntat era quedar-se a l’Ajuntament tot el mandat, fins i tot sense ser batlle, si hi hagués hagut possibilitats d’arribar a acords. “Però els socialistes no han volgut, no han volgut un govern de 21”, ha dit en al·lusió a la suma de regidors de Junts i PSC.

“He estat esperant a veure com acabava tota la situació a l’Ajuntament de Barcelona i jo crec que la situació és clara. És a dir, els socialistes no volen saber res de nosaltres, doncs ja està”, subratlla.

Per això sosté que “no val la pena continuar aquí mirant a veure què passarà. Ja ho sabem, l’alcalde és el senyor Collboni. No hi ha prou força per fer-li un vot de censura i jo no faré coses estranyes”.

Pronòstic: “un govern estressat”

“Barcelona tindrà un problema, un govern estressat. No es governa bé amb 10 regidors”. És el diagnòstic de Trias quan se li pregunta què queda de mandat. Per a ell, que va governar amb 15 regidors Barcelona entre el 2011 i el 2015, el batlle socialista Jaume Collboni vol demostrar “que es pot governar amb 10 regidors i amb comissionats…”.

“Potser demostrarem que no es necessiten regidors…” i és “un menyspreu al sistema electoral i a la manera de funcionar als ajuntaments”, adverteix Trias, que no dubta a manifestar que Collboni l’ha decebut del tot. Comenta que en aquests moments “l’espavilat que és capaç d’enganyar la gent, guanya, i això no és la manera correcta de fer política”, i lamenta que s’hagi implantat l'”ànsia de destruir l’adversari”, en al·lusió al suport del PP a Collboni per evitar que ell fos batlle.

Tractament: no deixar-se enganyar

El tractament que aconsella Xavier Trias davant d’aquestes situacions és “no deixar-se enganyar”. “No cal confiar mai més en el senyor Collboni. No confiïn tampoc en el senyor Illa, mai. Vostè creu que són de fiar? La meva experiència és que no són de fiar. Són amables, amb formes correctes, però no de fiar”, apunta.

En aquest sentit, admet no saber “de qui em fiaria més, del senyor Collboni o de la senyora Colau” perquè, en la seva opinió, l’ex-batllessa i dirigent dels comuns “té més paraula que altres, encara que hagi estat ‘força antipàtica’ i, assegura, “no es va portar bé” amb ell.

Tot i així, Trias diu que el discurs que pronunciarà al ple del proper 26 de juliol per acomiadar-se, per segona vegada, de l’Ajuntament i de pas de la política activa no serà amarg ni es dedicarà a passar comptes, sinó a donar les gràcies perquè la política li ha donat més satisfaccions que disgustos.

“‘Que us bombin a tots’ ja ho he dit”, ha fet broma Trias, quan se li ha preguntat si repetiria aquesta expressió amb què va resumir el seu enuig en l’acte d’investidura quan Jaume Collboni li va prendre la batllia.

Reunió a Waterloo entre Junts, ERC, Òmnium i l’ANC, tal com ha avançat La Vanguardia i han confirmat a l’ACN i fonts presents a la trobada. A la reunió abordaran el retorn dels exiliats després de les resolucions del Tribunal Suprem espanyol sobre l’amnistia, una estratègia conjunta, així com possibles mobilitzacions per a defensar la llei.

Tal com ha pogut saber l’ACN, per part dels partits hi hauria el secretari general de Junts, Jordi Turull; la vice-secretària general de Drets, Llibertats i Lluita Antirepressiva d’ERC, Marta Vilaret; el membre de l’equip negociador d’ERC i secretari general adjunt d’Estratègia, Comunicació i Coordinació Institucional del partit, Juli Fernàndez; el president de l’ANC, Lluís Llach; i representants d’Òmnium.

Calella de Palafrugell (Baix Empordà) ha tornat a convertir-se en epicentre de l’havanera, tot agermanant la nit amb els cants mariners. Des de l’auditori de la platja del Port Bo, a les pantalles gegants o a bord de barques, més de 25.000 persones han seguit la tradicional Cantada, que dóna el tret de sortida oficiós a la temporada d’estiu. La cantada ha comptat amb els grups Arjau, Els Cremats, Peix Fregit i Les Anxovetes, i s’ha convertit en la primera en què un dels grups degans, Port Bo, no ha pujat a l’escenari, arran del sistema rotatiu que va establir l’organització. La nit també ha tingut un moment per al record, quan s’ha homenatjat el compositor palafrugellenc Josep Bastons amb “Mariner de terra endins”.

La platja de Port Bo ha tornat a agermanar la nit, el mar i les havaneres. La tradicional Cantada, que marca el començament de l’estiu a la Costa Brava, ha atret milers de persones fins a Calella, el nucli de Palafrugell que any rere any –i ja en van 57, descomptant el parèntesi de la pandèmia– es converteix en capital del cant mariner.

L’artista convidada ha estat Mariona Escoda, la guanyadora de la primera edició del programa Eufòria de TV3.

Aquest 2024 també ha estat el primer en què Port Bo, un dels grups degans de la Cantada, no hi ha pres part. Després de la renúncia de l’antic director artístic, enguany l’organització ha anat a càrrec d’una comissió formada per tots els grups locals de Palafrugell.

La comissió va establir un nou sistema rotatiu perquè cada any tres grups locals pugessin a l’escenari de Calella de Palafrugell. I de manera consensuada es va decidir que tant Neus Mar Grup com Port Bo en quedessin fora enguany.

Amb Port Bo, de fet, s’ha seguit el mateix criteri que en el seu moment ja va afectar Peix Fregit (perquè el grup ja no conserva cap dels membres històrics). El 2012 Port Bo no va pujar a l’escenari de la Cantada, però sí que va formar part de la programació paral·lela (fent duet amb la cantant Nina).

Homenatge a Josep Bastons

Amb el mar ple de barques com a fons, i els cremats acompanyant des de la sorra, els diferents grups d’havaneres han anat pujant damunt l’escenari per interpretar el repertori de la Cantada. Al final, i com ja és tradició, mocadors onejant per cantar a l’uníson “La bella Lola” i “El meu avi”. Les dues cançons icona de la Cantada d’Havaneres, interpretades conjuntament per tots els grups i els artistes –en aquest cas, Mariona Escoda– que hi participen.

Enguany també s’ha cantat una tercera cançó: “Mariner de terra endins”. D’aquesta manera, la Cantada d’Havaneres ha homenatjat el compositor Josep Bastons, artista carismàtic i un dels fundadors del grup Peix Fregit, que va morir el desembre passat a 96 anys.

“Mariner de terra endins”, de la qual en va crear la melodia, és la seva havanera més popular. Però el llegat de Bastons inclou fins a un centenar de cançons de taverna. La Generalitat i l’Ajuntament li van reconèixer la trajectòria en lliurar-li la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Honor de la Vila de Palafrugell.

El Ministeri de l’Interior del Regne Unit ha anunciat que els dos últims immigrants detinguts en espera de ser enviats a Ruanda seran posats en llibertat sota fiança els dies vinents. Aquests dos immigrants se sumen als 218 que ja van ser posats en llibertat sota fiança per l’anterior govern durant la campanya electoral, segons que recull la BBC.

Els plans de l’executiu britànic eren deportar aquests immigrants al seu país amb l’objectiu “d’acabar amb la immigració il·legal”, com a part de la política de l’anterior primer ministre, Rishi Sunak.

El nou primer ministre del Regne Unit, Keir Starmer, ha confirmat que el pla de deportacions d’immigrants a Ruanda preparat pel seu predecessor és “mort i enterrat”. “El pla de Ruanda era mort i enterrat abans de començar. Mai no ha estat un element dissuasiu”, ha manifestat Starmer en una conferència de premsa, “i no estic preparat per a prosseguir amb ardits que no serveixen per a dissuadir ningú”, ha reconegut.

El seu predecessor assegurava que aquest pla de deportacions faria canviar d’opinió als centenars d’immigrants que intenten entrar al Regne Unit, sobretot a través de la perillosa ruta del canal de la Mànega.

El Rassemblement National va ser el guanyador clar de la primera tanda les eleccions legislatives franceses, amb un 33% dels vots, per davant del Nou Front Popular, que en va aconseguir el 28%, i la majoria presidencial, amb un 20%. En aquesta primera tanda, es van triar 76 candidats dels 577, 38 dels quals van ser per a la formació d’extrema dreta i els seus aliats.

El partit de Marine Le Pen va aconseguir un resultat històric per a la democràcia francesa: per primera vegada d’ençà de la Segona Guerra Mundial, la ultradreta ha estat la guanyadora d’unes eleccions legislatives. Tanmateix, en aquesta segona volta, l’aliança d’esquerres i Junts, la candidatura d’Emmanuel Macron, han bastit un front per evitar que el Rassemblement National tingui la majoria absoluta de l’Assemblea francesa. Amb un fet sense precedents, més de dos-cents candidats, uns 130 del Nou Front Popular i 80 de Junts, han retirat la candidatura perquè hi hagi un cara a cara amb l’extrema dreta i evitar així la divisió del vot. Després dels candidats retirats, hi haurà 409 duels, 89 enfrontaments a tres bandes i 2 a quatre. Tot i els moviments de la resta de partits, en 78 circumscripcions no hi ha hagut coordinació i l’extrema dreta competirà contra més d’un candidat.

Gautier Sabrià: “Crec que podem començar a tenir una mica de por”

A Catalunya Nord, Rassemblement National va obtenir un resultat molt avantatjós a totes quatre circumscripcions. En primera tanda ja va aconseguir un escó, el de la segona, i té pràcticament assegurada la victòria en segona tanda en la primera circumscripció i la quarta, en què els seus candidats van vorejar la majoria absoluta. L’única circumscripció en què el Rassemblement National és en risc real de caure derrotat és en la tercera, en què el Nou Front Popular i la majoria presidencial van superar la ultradreta i el candidat macronista s’ha retirat.

Les eleccions legislatives van ser convocades d’urgència pel president Emmanuel Macron el diumenge 9 de juny, en plenes eleccions europees, en reacció a la victòria contundent del Rassemblement National en aquells comicis.

Avui, 7 de juliol de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Les sis possibilitats que s’obren ara a l’estat francès
• La barreja que puja | Mail obert d’Andreu Barnils
• Josep Maria Pou: “Els meus plans són retirar-me”
• Aquesta mare israeliana d’un ostatge donava suport a Netanyahu. Ara vol que se’n vagi
• 512 segles d’art | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDXXVI): Avidar, avidar sense aturall
• Els tres projectes amb més èxit que ensenyen català a gent de tot el món
• La dona que va portar l’espardenya de pagès a la ciutat
• Xavier Pellicer: “Vaig passar d’un jo hitlerià a un jo gandhià”
• Jean Lhéritier i la identitat dels rancis secs
• Milà sí que pot: electrificarà tots els busos urbans el 2030
• Avançament editorial: ‘Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual’, de Joan Coromines i Joan Sales

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: