Fa unes setmanes, l’activista del Priorat Roser Vernet deia, en referència a l’exposició del CCCB “Amazònies, el futur ancestral”, amb ironia, és clar, que aquí, en el nostre tros de món, també hi érem els indígenes de quilòmetre zero. I m’hi vaig sentir representada. Les persones que vivim en zones amenaçades, no de l’anomenat sud global sinó del nostre particular sud local, espoliat i mercantilitzat a dojo. Que si les nuclears; que si l’espoli d’aigua del riu Siurana cap al pantà de Riudecanyes; que si la plaga de molinets eòlics de la Terra Alta; el riu Ebre, històricament transvasat i amenaçat amb més fuites d’aigua que jo què sé, totes cap a la ciutat, per projectes turístics dubtosos. I vet aquí que aquella comparació amb l’Amazònia que podria semblar fora de lloc o exagerada, pren sentit. I, per què no dir-ho, la qüestió de la llengua també, nosaltres indígenes de quilòmetre zero que encara parlem català i el veiem desaparèixer, trepitjades per les llengües “globals”, de la mateixa manera que les tres-centes llengües amenaçades dels pobles indígenes amazònics. Hi ha cops que les comparacions són odioses, però n’hi ha d’altres que les hauríem de provocar encara que ens sembli agosarat. El concepte, indígena quilòmetre zero, carrega a l’esquena la crítica a una perspectiva del món massa habitual: la llustrosa fal·làcia del pensament global. La fal·làcia que sempre ens porta a pensar que hem de salvar l’Amazònia, i que ens porta a ignorar les problemàtiques properes. Quines són les pràctiques neocolonials quilòmetre zero? Què passa amb el català? Què passa amb els nostres rius? Què passa amb les nostres muntanyes? En els centres d’art contemporani o nuclis de pensament no és habitual que els grans temes tinguin una translació de proximitat. En aquest cas, a “Amazònies”, sembla que sí que passa, com a mínim, una mica, i me n’alegro. Aquest fet hauria de servir de precedent. Si volem pensament global, que inclogui experiències properes, si us plau.

La dificultat molts cops ve d’una dualitat antropocèntrica perillosa, que Vernet va explicar en el diàleg organitzat pel CCCB amb la pagesa Júlia Viejobueno de manera clara i que comparteixo plenament. L’obsessió o bé per mirar-nos el melic de manera excessiva o la passió, molt humana, fins i tot ingènuament juvenil, d’emmirallar-nos en horitzons llunyans i exòtics. Paradisos artificials on abocar els nostres anhels i les nostres lluites. No costa gaire, ser radical de lluny, va dir Vernet.

I aquestes paraules em tornen ara, precisament, quan he tingut l’oportunitat d’assistir convidada al grau de la Universitat Pompeu Fabra sobre estudis globals, global studies en anglès, per parlar sobre això que podríem dir-ne pràctiques artístiques o periodístiques geolocalitzades. Que els global studies consideren projectes ultralocals com a experiències transformadores més enllà de les institucions o les oenegés que treballen amb lògica internacional? Una altra bona notícia que cal mencionar. Que si parlem dels murals creats pel col·lectiu MAHKU (Moviment d’Artistes Huni Kuin), que fusionen l’art contemporani amb les tradicions visuals pròpies dels pobles indígenes, també podem parlar del que passa aquí. El grau en global studies està pensat, diu al web, “per als estudiants de tot el món que volen entendre els fenòmens culturals, econòmics, jurídics, mediambientals, polítics, socials i tecnològics que ens afecten amb independència de la nostra ubicació territorial” diu. Doncs en aquest context que conec una mica, perquè de més jove jo també vaig caure fascinada pels estudis internacionals –i té tot el sentit del món voler saber què passa més enllà de les parets de casa teua–, vaig proposar un experiment d’escriptura als estudiants: referir-se al seu lloc d’origen, a la seua geolocalització personal o emocional. Al lloc on podien tornar o que, en certa manera, representava les seues coordenades de partida. La fletxa al mapa podia incloure llengües, afectes, cases, amistats i pàtries diverses. Va ser una manera que em vaig imaginar per a fer aterrar a les nostres vides el pensament global. Fer l’exercici especulatiu de tornar al nostre centre físic i palpable. Les regles eren senzilles: escriure a raig i sense judici. Provocar al nostre indígena interior, fer-lo emergir de les tenebres del pensament global, espolsar-nos de sobre la disfressa de cosmopolita presumit. Que cadascuna de les experiències dels estudiants pogués apel·lar a la seva singularitat sense jerarquies, amb honestedat.

En un món que ha valorat el que és llunyà com l’esperança de felicitat, tornar a tocar terra. I llavors un jove d’Osaka i una de Castelló, i una siciliana i una Indonèsia i una noia de Castelldefels van parlar sobre allò que els feia voler fugir dels seus pobles i allò que els feia anhelar tornar-hi. Em van colpir totes i cadascuna de les històries de vida, especialment la d’una alumna alemanya que amb llàgrimes als ulls va explicar que després de múltiples trasllats durant la seua infantesa i adolescència ella no tenia un lloc on tornar i que casa seva estava feta de tots aquells vincles que formaven part de les seues memòries. I una altra va dir que se sentia culpable de no ser d’enlloc, i una altra, que precisament els estudis globals l’havien portat més prop de la seva ciutat i la seua llengua.

Vaig sortir emocionada pensant que la via per a fer real el pensament global, a voltes fantasiós i inaccessible, és precisament la interconnexió dels testimonis personals, fer visibles els punts que habitem. Com a nodes, com a experiències de vida entrellaçades. I llavors, en el maleït escenari del pensament global, aprendre els uns dels altres i fer l’exercici de l’escolta i de les lluites compartides. I per un moment tot va prendre sentit. I vaig recordar Patricia Gualinga, líder del poble quítxua i reconeguda activista, dient que al matí decidien l’activitat del dia en funció del que havien somiat i de la kawsak sacha (“selva viva”) i la resistència del seu poble. I vaig sentir que, si desapareix el bioma amazònic, oblidem-nos del planeta, però si desapareix el Delta de l’Ebre o el Priorat, també. I així vaig sortir d’aquella aula amb la potència de les forces sumades. Sense dissociació ni fragmentació d’escala possible. Pensant que, des de la proximitat, potser sí que podrem abordar la crisi planetària.

 

Un total de 570.000 famílies del País Valencià són cridades a participar a partir d’avui en una consulta que serà crucial per a l’educació dels xiquets, però també per al futur del català. Els toca decidir quina volen que sigui la llengua predominant a les aules, el català o el castellà. Amb la nova llei de segregació lingüística –anomenada oficialment de “llibertat educativa”–, si la majoria de famílies opta pel castellà, això farà reduir encara més la presència del català a l’ensenyament i farà perillar la immersió lingüística. Les famílies poder votar telemàticament fins al 4 de març a les 14.00.

La consulta es fa enmig d’una forta oposició de la comunitat educativa. Famílies i docents es queixen que hi ha hagut manca de diàleg per part del conseller d’Educació, José Antonio Rovira, i que la votació s’ha imposat unilateralment. Assenyalen que és innecessària i molt perjudicial per a l’ensenyament en català. Així i tot, Escola Valenciana anima a participar-hi. L’entitat diu que no fer-ho pot causar més problemes que no pas fer-ho. “És important que les famílies voten. Si no, la decisió la prendran els equips directius. Ni aquesta llei ni aquesta consulta no tenen cap motivació pedagògica. Per exemple, els criteris que hi ha en cas d’empat són els mateixos que s’apliquen en l’admissió, quan es fa la matrícula”, explicava Alexandra Usó A VilaWeb.

Hom ha provat d’aturar la consulta per totes les vies, també la judicial, sense èxit. Justament ahir, el TSJ del País Valencià va denegar-ne la suspensió cautelar, tal com demanaven, entre més entitats, Acció Cultural del País Valencià i l’associació Famílies pel Valencià. Els magistrats argumenten que l’ordre que regula la consulta compleix la llei 1/2024, vigent malgrat el recurs d’inconstitucionalitat admès pel Tribunal Constitucional espanyol (TC). El tribunal considera que suspendre la consulta implicaria aturar de facto la llei, una competència exclusiva del TC. A més, descarten que l’ordre impliqui un dany irreparable i subratllen que gaudeix de presumpció de juridicitat.

Alexandra Usó: “Si no trien l’opció del valencià, els seus fills no estaran capacitats per a controlar les dues llengües”

Les queixes de la comunitat educativa

Bona part de la comunitat educativa –famílies, docents, entitats i sindicats– s’ha oposat a la consulta sobre la llengua. Alerten que pot fragmentar encara més el sistema educatiu, de manera que hi hagi aules separades per llengua i es debiliti la cohesió social.

Els sindicats denuncien que la consulta forma part d’una estratègia per desmantellar la normalització del català a l’escola i critiquen la deriva autoritària i ultradretana del govern del PP. Marc Candela, coordinador sindical de l’STEPV, assegura a VilaWeb que la situació és un desgavell i denuncia que la inspecció educativa i grups d’extrema dreta han pressionat els equips directius perquè no prenguin posició. Kilian Cuerda, d’UGT, considera que la consulta és una “il·legalitat com una casa” i acusa el govern valencià de tenir una actitud “trumpista” quan qüestiona la legalitat i els acords bàsics.

Núria Cerveró: “Els xiquets no entenen per què no poden estudiar en valencià”

La consulta també suscita incertesa. Els resultats que se’n deriven marcaran el curs 2025-2026 i els centres no podran elaborar projectes lingüístics, les famílies matricularan els xiquets sense saber prèviament en quina llengua rebran les classes –perquè la consulta no garanteix que ho puguin fer en la llengua que trien–, i tampoc no se sap què passarà amb la Xarxa Llibres si cada curs té una llengua vehicular diferent. És a dir, la llei Rovira priva els claustres de professors i els consells escolars dels centres de la capacitat que tenen legalment reconeguda per a organitzar, ordenar i decidir sobre els aspectes pedagògics i educatius del centre.

Segons Xelo Valls, secretària general de la federació d’educació de Comissions Obreres del País Valencià, la conselleria, més enllà de les proclames polítiques, no té clar com serà la concreció. Diu que la situació crea ansietat en els equips directius i en molts professors, que no saben com afectarà la seva jornada laboral aquesta nova organització, per exemple. Segons Cuerda, la consulta també pretén desautoritzar els professors i llevar-los competències d’avaluació d’exàmens i de matèria. Cuerda es refereix a l’exempció a les comarques castellanoparlants d’examinar-se en la matèria de llengua catalana.

Les direccions dels centres tampoc no s’han quedat plegats de braços. Un dels aspectes més criticats de la consulta és la possible creació de grups homogenis per llengua, fet que afectaria la qualitat educativa. Segons Toni González, president de l’Associació de Directors i Directores d’Institut del País Valencià, aquesta separació d’alumnes per llengua dificulta l’assoliment dels objectius educatius i trenca amb el model d’ensenyament integrador. A més, els centres es trobarien amb una gran complexitat organitzativa, perquè podrien trobar-se obligats a aplicar plans lingüístics diferents dins un mateix institut o, en el pitjor dels casos, a tenir una única llengua vehicular, cosa que obligaria alguns alumnes a traslladar-se a uns altres centres.

A part la incertesa, els equips directius també es queixen que han rebut amb desconcert les pressions de la conselleria per evitar qualsevol campanya en favor del català. Han denunciat que en consultes escolars anteriors, com la de l’horari lectiu, sí que els van permetre de fer campanya, però que ara es prohibeix fins i tot l’exposició de cartells favorables al català en els centres. “En les votacions anteriors hi havia publicitat, i la gent, les famílies, els docents, s’hi van pronunciar, i no va passar res perquè algú es manifestara a favor d’una opció o d’una altra”, deia González a VilaWeb.

Les famílies fa temps que fan sentir el malestar als carrers. Les darreres manifestacions contra la llei Rovira i la consulta es van fer dissabte en uns quants indrets del País Valencià. La plaça de la Mare de Déu de València, per exemple, centenars de persones van omplir-la de pancartes i cartells en favor de l’ensenyament en català i reclamant la dimissió de Rovira i del president Carlos Mazón. I a Castelló de la Plana, els concentrats també van expressar el malestar amb la consulta, perquè consideren que amenaça el model d’escola i fa perillar l’ús del català com a llengua vehicular.

La concentració d’aquest dissabte a Castelló de la Plana en favor del català. El darrer acte de pressió del conseller Rovira

El conseller d’Educació, José Antonio Rovira, és ben conscient de l’oposició que ha despertat la consulta sobre la llengua. Li han fet notar a les Corts i al carrer, però ell hi ha continuat insistint. Segons Rovira, el Consell no persegueix cap llengua. Diu que el model és “equilibrat i completament democràtic” i que ara tots els moviments de les esquerres van contra el castellà.

Divendres Rovira va gastar l’últim recurs amb la tramesa en massa d’un correu en què empenyia les famílies a participar en la consulta. El conseller defensava que la decisió sobre la llengua havia de recaure directament en les famílies i que la llei fou motivada per la preocupació del descens del català. Segons ell, aquesta norma pretén de revertir-ho amb un canvi de paradigma: “De la imposició a la promoció.” I afegia: “Queda fermament demostrada la voluntat de defensar que som una Comunitat bilingüe amb un llegat cultural inqüestionable.”

En l’escrit, Rovira explicava que a les àrees castellanoparlants, si ho sol·liciten les famílies, es podran establir grups amb català com a llengua base. El conseller tornà a presentar el català i el castellà com a opcions equivalents, sense tenir en compte la situació de minorització del català. A més, destacà que la principal novetat de la llei era que la lectoscriptura a infantil i primària es faria en la llengua elegida pels pares.

El president Carlos Mazón i el conseller José Antonio Rovira, en una imatge d’arxiu (fotografia: EFE / Ana Escobar). Com funciona la consulta sobre la llengua?

La consulta sobre la llengua comença avui, 25 de febrer, a les 9.00 i s’acabarà el 4 de març a les 14.00. La votació es farà a la pàgina web habilitada per la Generalitat. Als municipis afectats per la gota freda, un representant legal de cada alumne podrà anar a qualsevol centre escolar per votar.

Les famílies han de respondre a una pregunta: “Quina és la seua preferència sobre la llengua base d’educació?” En aquest cas s’haurà de votar entre català o castellà. Tan sols es pot votar una de les dues opcions. També s’hi podrà introduir la informació relativa a un seguit de circumstàncies personals de l’alumne que determinaran l’ordre perquè l’adscriguin a la llengua base de preferència. Per exemple, es tindrà en compte el nombre de germans de l’alumne matriculats al mateix centre (15 punts per germà), el domicili (10 punts per àrea d’influència), família nombrosa o monoparental…

Tot allò que han de saber les famílies sobre la consulta per la llengua a les aules

No són pocs els veïns que s’han maleït els ossos quan han comprovat que un pis de la seva escala s’havia convertit en un apartament turístic. A vegades ho detecten abans que siguin operatius, perquè s’hi fan obres per a adaptar-lo als usos turístics, però unes altres vegades ho descobreixen pel trànsit de turistes amb maletes per l’escala. Sigui com sigui, en casos així els veïns ja tremolen i temen alteracions de la tranquil·litat, sorolls, ús intensiu de l’ascensor i desconeguts amunt i avall per l’escala. És per això que fa temps que moltes comunitats de propietaris han fet el pas de prohibir per estatuts que a l’edifici hi pugui haver pisos turístics, una via que no és nova, però que el Tribunal Suprem espanyol va avalar aquesta tardor amb dues sentències que creen jurisprudència i marquen el criteri que han de seguir tots els altres tribunals.

A València, l’aparició continuada d’apartaments turístics va empènyer Maria Alandes, graduada social, a començar a fer activisme i a assessorar veïns afectats: el seu projecte personal la Mata Obres es va fer gros i es va convertir en un col·lectiu. Ella mateixa es va trobar que feien obres en una zona comunitària sense haver demanat permís per a fer un pis turístic, i quan va veure que l’ajuntament no els ajudava, va instruir-se per impedir obres així. Una de les seves especialitats és l’assessorament a les comunitats de propietaris perquè canviïn els estatuts i prohibeixin els apartaments turístics. Per fer-ho, cal tenir alhora dues majories qualificades a favor de la prohibició: la dels propietaris i la de la quota de la comunitat, que es calcula segons els metres quadrats de cada habitatge.

Al País Valencià i les Illes, que es regulen segons la llei de propietat horitzontal, calen majories de tres cinquenes parts (60%) tant dels propietaris com de la quota de comunitat. En canvi, a Catalunya, on l’habitatge es regula segons el llibre cinquè del codi civil català, cal una majoria més àmplia: quatre cinquenes parts (80%) de propietaris i de les quotes de participació. Ara bé, Alandes recomana que, si en una comunitat de propietaris hi ha unanimitat, es prohibeixin també uns altres tipus d’allotjaments turístics, com ara, pensions, hostals o hotels. “Hi ha una escletxa legal, i si no hi poden fer un habitatge turístic hi fan una pensió, que també fa mal al comerç de proximitat i gentrifica el barri”, diu.

Què hi fa un complex turístic dins una illa de cases a València?

Arribar a assolir aquesta majoria de vots favorables pot ser complicat, més encara tenint en compte que és habitual que alguns veïns no participin en aquestes reunions. Ara bé, la llei permet que s’aprovi inicialment amb una majoria simple dels veïns al corrent del pagament presents a la reunió. Després, s’obre un període de trenta dies perquè els altres veïns que no hi eren es manifestin, i si no diuen res, el seu vot compta a favor de la majoria. Per facilitar aquest tràmit, la Mata Obres ofereix a la seva pàgina web un model de proposta de prohibició –en castellà– perquè s’aprovi a la junta de veïns. Cal tenir en compte que el document fa referència a la llei espanyola, de manera que no és vàlid per a Catalunya.

“Un cop aprovat, s’ha de facultar el president perquè ho dugui a un notari i ho inscrigui al registre”, afegeix Montse Bassas, vice-presidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, acostumats a acompanyar els propietaris en tràmits com aquests. Aquest pas és essencial perquè quedi constància de la modificació dels estatuts. Si no s’eleva a públic, l’acord només afectaria els propietaris veïns en el moment de l’aprovació, però no vincularia futurs compradors si algun propietari es ven el pis.

“Aquí és quan algunes comunitats es fan enrere”, reconeix Alandes, perquè és un tràmit que s’ha de pagar. No hi ha un preu fixat, sinó que depèn del valor cadastral de l’edifici, i pot variar segons cada cas. Malgrat tot, insisteix en la necessitat de registrar els estatuts perquè tingui valor en el futur. Cal tenir en compte que la prohibició dels pisos turístics només afecta les noves llicències, i que els que ja funcionen podran continuar.

Una nova via a partir del 3 d’abril

Ara fa un mes, el govern espanyol va aprovar una modificació de la llei de propietat horitzontal per tal que un propietari que vulgui fer servir un pis com a apartament turístic hagi d’obtenir l’aprovació expressa de la comunitat de propietaris, que ho ha d’avalar amb una majoria de tres cinquenes parts dels propietaris i de la quota de participació. Si no ho demana, el president de la comunitat pot demanar-li que aturés immediatament l’activitat econòmica, i si no ho fa, pot recórrer a instàncies judicials. Novament, cal tenir en compte que aquesta via no s’aplica a Catalunya, que es regeix pel codi civil català.

Ara bé, Alandes és una mica escèptica amb el grau d’èxit que pot tenir aquest camí, perquè diu que, de fet, ja operen molts pisos turístics il·legals. En aquests casos, recomana de consultar a l’ajuntament si tenen llicència o no.

Restriccions a les grans ciutats

Ara com ara, les grans ciutats dels Països Catalans ja tenen alguna normativa per a restringir els habitatges turístics. A Barcelona representa que no se’n poden obrir d’ençà del 2017, però una escletxa judicial entre la suspensió del pla especial urbanístic d’allotjaments turístics el 2019 i l’aprovació del nou pla el 2021 va fer que es donessin més llicències. Així i tot, el batlle Jaume Collboni s’ha compromès a no renovar les llicències dels 10.101 pisos turístics actuals per tal que a final del 2028 tots hagin passat a lloguer residencial. Si ho compleix, els allotjaments turístics es limitaran a hotels, hostals i pensions.

A Palma, l’ajuntament va prohibir el 2018 que els pisos d’edificis plurifamiliars es poguessin destinar al lloguer turístic, de manera que només es poden llogar així habitatges unifamiliars (cases aïllades), que, a més, no poden estar en zones protegides. A Menorca, el Consell Insular va prohibir el lloguer turístic en els nuclis urbans tradicionals de tota l’illa, però sí que es permet en els habitatges que ja tenien una llicència abans de l’entrada en vigor de la regulació. I a Eivissa, la normativa és com la de Palma: és prohibit el lloguer turístic en edificis residencials plurifamiliars.

A València, es prepara una normativa que introdueix certes restriccions, que limita els pisos turístics per barri i districte i obliga que siguin només a baixos o primeres plantes amb accés independent. Se’n va aprovar l’esborrany el 31 de gener, i ara és pendent d’un procés de tramitació que durarà mesos abans no entri en vigor.

 

Donald Trump espera signar aviat el tracte que negocia amb Ucraïna per les terres rares i els minerals que posseeix el país envaït per Rússia avui fa tres anys. “Aquest tracte, que és una associació econòmica, assegurarà que els americans recuperin les desenes de milers de milions de dòlars i l’equipament militar enviat a Ucraïna”, ha assegurat el president dels EUA a la seva xarxa Truth Social. “També ajudarà l’economia ucraïnesa a créixer mentre aquesta guerra brutal i salvatge arriba al final”. Trump també ha assegurat que es troba en negociacions serioses amb Vladímir Putin sobre el final de la guerra i sobre grans inversions per al desenvolupament econòmic entre els EUA i Rússia.

Al text, Trump assegura que ha donat detall de les negociacions econòmiques amb Ucraïna i amb Rússia -que els EUA fan en paral·lel a les que tenen per objectiu d’acabar amb la guerra- al president de l’estat francès, Emmanuel Macron, a la reunió que han mantingut al despatx oval de la Casa Blanca per parlar de la cimera del G7.

Trump ha afegit que la reunió l’ha convocat el “governador Justin Trudeau del Canadà”, un terme que utilitza en lloc del qual pertoca al dirigent canadenc, que és el de primer ministre, d’ençà que va dir que un dels seus objectius és que el Canadà sigui el 51è estat dels EUA. Trudeau és el president actual del G7, i ha convocat una cimera de les set potències en el marc del tercer aniversari de la guerra. “Una guerra que no hauria començat mai si jo hagués estat president”, ha reblat.

En l’avantsala de la reunió amb Macron, Trump també ha dit que les converses que manté amb Putin li permeten afirmar que el president de Rússia acceptarà la presència de tropes europees a Ucraïna. I ha assegurat, alhora, que aquesta setmana o la vinent preveu rebre a Washington Volodímir Zelenski per tancar el pacte sobre els minerals i les terres rares.

Macron, per la seva banda, ha dit a Trump que Europa està “disposada a arribar fins a l’enviament de tropes” a Ucraïna perquè es verifiqui que es respecta la pau. Sobre això, ha alertat Donald Trump que la pau “no pot suposar una rendició” d’Ucraïna.

El 12 de febrer, en sessió extraordinària del ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, es va votar una vacant en l’àmbit lingüístic del català, creada arran de la renúncia de Merxe Llop. Després d’un procés en el qual els membres podien presentar candidatures avalades per almenys un terç del ple, la candidatura de Glòria Francino Pinasa va ser triada per unanimitat.

Amb aquesta elecció, Francino s’uneix als acadèmics que conformen l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, amb l’objectiu d’assegurar el compromís de l’entitat amb la diversitat lingüística d’Aragó i, en particular, amb la recerca i difusió de la llengua catalana parlada a la Franja.

Perfil de Glòria Francino Pinasa

Glòria Francino Pinasa és natural de Sopeira (Ribagorça) i llicenciada en Filologia Hispànica (1980) i en Filologia Catalana (1985). La seva trajectòria professional ha estat marcada per la docència, que ha exercit com a professora de llengua castellana i literatura a l’ensenyament secundari, cos de docents en què va obtenir el reconeixement de catedràtica el 2008. El seu treball ha destacat en diverses vessants. En primer lloc, pel seu compromís amb la llengua catalana. És una defensora activa del català ribagorçà i membre del Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib), i col·labora amb publicacions com Temps de Franja, Ripacurtia i Sopeira. Revista d’Amics de l’Alaó.

Des d’una perspectiva científica, ha contribuït amb investigacions sobre la llengua i l’onomàstica ribagorçana, i ha participat en projectes del Ministeri de Ciència i Tecnologia sobre la toponímia i la història lingüística de la regió. Ha format part d’estudis que han donat lloc a més de quaranta monografies, incloent-hi publicacions en català sobre els municipis Bonansa, Sopeira, Vilaller, el Pont de Suert i la Vall de Boí.

En l’àmbit literari, ha publicat narracions de ficció en antologies com Punt per agulla. Mostra de la narrativa breu contemporània de l’Aragó catalanòfon i Te de roca. Així mateix, la seva tasca en el camp didàctic ha donat lloc a obres com Benvolgut setembre (2019), un material educatiu que ha estat traduït a diverses llengües. La seva incorporació a l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua suposa el reconeixement a una trajectòria dedicada a l’estudi, l’ensenyament i la promoció de la llengua catalana, consolidant-la com una de les figures clau en la defensa del patrimoni lingüístic ribagorçà.

La nit electoral d’ahir a Alemanya tothom ha remarcat el salt endavant de l’extrema dreta de l’AfD, que ha esdevingut el segon partit polític del país. Però, en realitat, la nit ha estat agredolça per a aquesta formació. Per una banda, perquè no ha superat la barrera del 20% dels vots ni comptant amb el suport total de Donald Trump i Elon Musk. Per una altra, perquè s’ha constatat que el seu vot es concentra especialment a l’antiga RDA. I també perquè la gran mobilització dels votants –ha estat l’elecció més concorreguda d’ençà de la reunificació– i l’auge de Die Linke, que ha capitalitzat la reacció antifeixista, molt probablement ha impedit un resultat millor. Finalment, l’actitud contundent de la CDU negant-se a negociar amb ells i avisant els votants de l’AfD que llançaven el vot encara els ultres a una realitat dura: no compten gens a l’hora de governar el país.

 

Friedrich Merz, eufòric, va dir ahir al vespre, després de saber els resultats electorals: “Hem de tornar a ser capaços d’actuar ràpidament i correctament a escala nacional per a ser presents novament a Europa i perquè el món vegi que Alemanya torna a ser governada d’una manera fiable.” La paraula clau és “ràpidament”. Aquest matí la borsa de Frankfurt ha obert a l’alça, com es preveia, però sense demostrar gaire entusiasme. I al tancament, tampoc. L’euro, en canvi, mostrava més optimisme, perquè ha tocat màxims d’un mes amb el dòlar. En el fons, la recança sobre la “gran coalició” que es dibuixa a hores d’ara per a governar es torna a fer present en la memòria dels analistes i inversors, ben entès que ara pot ser diferent, perquè el pes de la CDU serà molt més important que les altres vegades en què ha governat conjuntament amb l’SPD.

Tots els analistes veuen ben clar que el nou govern haurà d’encarar amb urgència un problema que no admet espera: treure l’economia de l’estancament. La realitat ens diu que, durant l’any 2024, el volum de l’activitat econòmica alemanya ha baixat d’un 0,2% i la de l’anterior, d’un 0,3%. És obvi que els pilars del creixement de l’economia alemanya han sofert una erosió progressiva aquests darrers anys, perquè es basaven, sobretot, a disposar d’una energia barata (russa) i en la premissa d’un món globalitzat i estable, en què el comerç era relativament lliure i consentia de fer unes exportacions elevades. Aquest binomi ha permès als alemanys de ser durant molts anys el gran motor d’Europa. Però avui aquests dos pilars trontollen.

El primer ja va començar a patir després de la crisi financera del 2009, i es va accelerar definitivament amb la invasió russa d’Ucraïna, que va portar a la fi de l’energia barata, un factor clau per al seu model d’indústria. Pensem que el 2020 el 55% de les necessitats de gas de la seva maquinària industrial van ser cobertes per Moscou. A partir d’aquell moment, un combinat energètic mancat d’estabilitat s’ha anat traduint en uns preus de l’energia molt més alts, cosa que li ha restat competitivitat en alguns sectors. Això ha obligat, fins i tot, a reduir producció en els més assedegats d’energia.

En les exportacions, el context internacional també ha canviat per a Alemanya. La Xina, que tradicionalment era una de les principals destinacions dels seus productes d’alt valor afegit, no solament ha reduït les comandes, sinó que s’ha convertit en un competidor en els altres mercats. Arran de la feblesa de la demanda interna, la Xina, per mirar de mantenir la producció del país, ha optat per accentuar encara més l’orientació cap a l’exportació, amb productes barats i àmpliament subvencionats.

El fet és que avui, en els sectors de l’automoció o les tecnologies netes, per exemple, la indústria xinesa competeix directament amb l’alemanya. Ara com ara, la disminució de les exportacions d’aquests productes a Pequín ha dut un impacte negatiu de 0,5 punts en el PIB de la indústria manufacturera alemanya, el 20% de la qual es basa en l’automoció. I tot això passa en un moment de forta crisi del sector, sobretot per l’entrada al mercat dels cotxes elèctrics produïts a la Xina, amb costs inferiors, que no solament competeixen amb els models europeus, sinó que amenacen de deixar obsoleta una part important de tota la indústria vinculada a la producció dels components automobilístics.

El problema que entoma el nou govern és molt gros. I ve de lluny. Els qui van parlar molt clar sobre la situació, fa un parell de mesos, van ser els anomenats “cinc savis”, és a dir, els components del Consell d’Experts Econòmics del govern d’Alemanya, que tenen un gran prestigi. En el darrer informe, es van demanar què calia fer per sortir de l’estancament. I la resposta va ser contundent: “Fa massa temps que no fem els deures, ni el govern ni les empreses. Cal avançar decididament en la modernització del nostre país.”

I com cal fer-ho? Vet aquí el camí que apuntaven: reactivar les inversions, especialment en tres àmbits: infrastructures de transport, defensa i educació. “Els polítics –van dir– solen donar poca prioritat a les despeses públiques orientades al futur i han estat massa febles de fa molts anys.” La raó és clara: és un comportament habitual entre els polítics d’arreu respecte de les inversions que donen fruit a llarg terme, molt més enllà dels terminis electorals.

D’acord amb els cinc savis, per esquivar aquest obstacle, inherent als polítics, “cal prendre mesures institucionals preventives, destinades a derivar de manera determinant una part suficient de les inversions cap a aquests sectors, per tal que superin el termini electoral”. L’informe proposa que, per al transport, es creï un fons especial; per a la defensa, una quota de despesa –per exemple, l’objectiu del 2% del PIB de l’OTAN–; i per a l’educació, una quota de despesa per alumne.

Anirà per aquest camí el nou govern? Els mercats financers, que són un bon termòmetre anticipat, tenen dubtes sobre el pas previ que cal fer i que és el desllorigador. Fa temps que es qüestionen si el nou govern serà capaç de revisar (o anul·lar) el gran obstacle de la barrera a l’endeutament, establerta durant la crisi financera del 2009, amb l’objectiu de garantir l’estabilitat financera del país.

Recordem que el govern federal té un marge estructural d’endeutament estrictament limitat, és a dir, independent de la situació econòmica. En concret, això vol dir que l’endeutament net màxim permès es limita al 0,35% del PIB, una proporció considerada insuficient perquè Alemanya pugui satisfer unes necessitats d’inversió creixents.

Sobre aquest punt, que realment és clau, fins i tot hi ha qui es qüestiona si una coalició entre CDU-CSU i SPD renegarà de les decisions pròpies, perquè era la coalició que governava quan es va aplicar aquest fre. Molts analistes es demanen si, al cap dels anys, hauran pres consciència del problema que significa mantenir avui aquesta barrera a la despesa pública. Les coses han canviat molt de llavors ençà. Merz apuntava en el programa que volia aixecar la barrera, però una cosa és allò que es diu durant la campanya i una altra quan es governa. És evident que cal més inversió pública, ara mateix. No perquè ho diguin els cinc savis, sinó perquè sembla de sentit comú. Però aquestes decisions a Alemanya acostumen a ser molt lentes.

I, per si tot plegat fos poc, ara s’hi afegeix la política agressiva del president Trump, que pot tenir conseqüències addicionals, i molt importants, per a l’economia alemanya. Trump sembla convençut d’augmentar els aranzels per reduir el dèficit comercial amb Europa. I a la Unió Europea el país que més exporta als EUA, en valor absolut, és Alemanya (157.732 milions d’euros). La imposició d’aranzels del 10% o, fins i tot, del 25%, pot tenir un impacte sense precedents en l’economia d’Alemanya. Només el 2023, va registrar un saldo positiu en el comerç amb els Estats Units de 85.800 milions d’euros. Hi va exportar uns 400.000 cotxes. Això, ben segur, per la mentalitat que avui domina a Washington, ha de ser vist com una heretgia econòmica, que cal castigar.

Ara falta tan sols esperar i parar atenció a dues bandes. A l’alemanya, és clar, per a veure quin és el pla de Merz per a formar govern; i a l’americana, per a seguir de prop què es treu de la màniga Donald Trump, com més va més imprevisible i perillós.

La Universitat de Barcelona va apartar el setembre del 2023 un professor de manera cautelar per la denúncia d’una alumna per assetjament sexual. El cas ha transcendit a través de les xarxes socials, arran d’un comunicat de la presumpta víctima difós per aquests canals. Al text, la dona denuncia que l’agressor és un professor de la Facultat de Filologia i Comunicació. Assegura que la va assetjar sexualment, que va abusar d’ella diversos cops i que la va obligar a practicar sexe amb ell tres vegades. L’alumna ho va denunciar a la Unitat d’Igualtat de la UB, que va activar el protocol contra l’assetjament sexual i va obrir un expedient disciplinari al docent, amb suspensió cautelar de funcions per presumptes infraccions greus i molt greus.

“Sé que no soc la primera ni l’única que ha patit en aquest grau per culpa d’aquest professor, i en vista d’haver-me demostrat ell mateix que no sentia cap mena de culpa, remordiment o vergonya pels actes que havia comès, és necessari que després d’anys de silenci se sàpiga qui és realment aquest senyor”, afirma la denunciant al text difós a les xarxes. Segons indica la UB, l’expedient disciplinari obert al professor està actualment en la fase final d’instrucció. L’informe ha estat suspès gairebé durant deu mesos, atès que l’alumna també havia presentat denúncia als Mossos d’Esquadra i estava, per tant, oberta, la via judicial iniciada per ella.

Fins al moment de la resolució de l’expedient, la UB subratlla que no pot prendre cap decisió més enllà de les mesures cautelars i les vinculades amb el protocol activat en el moment de la denúncia.

Cinc expedients disciplinaris en dos anys

La UB també explica al comunicat que durant els anys 2023 i 2024 ha obert cinc expedients disciplinaris per conductes masclistes i casos d’assetjament sexual. En aquest període es van rebre trenta-nou denúncies. Tots els expedients disciplinaris incoats van suposar l’adopció de la mesura cautelar de suspensió de feina, en el cas de personal tècnic, de gestió i d’administració i serveis (PTGAS) o de personal docent i investigador (PDI), i de suspensió de drets d’estudiant, en el cas de l’alumnat.

El president Carles Puigdemont ha abordat amb el secretari general de Solidaritat Catalana per la Independència, David Folch, les iniciatives que ha impulsat l’entitat. Ho han fet en una reunió a Waterloo, en la qual han compartit “les respectives anàlisis de la situació política actual, tant nacional com mundial, i la seva relació amb la independència”, segons l’entitat.

Solidaritat Catalana per la Independència va registrar el 2 de febrer del 2024 al Parlament una iniciativa legislativa popular (ILP) que demanava que la cambra catalana declarés la independència de Catalunya.

Trobada cordial amb el president @KRLS Puigdemont a Waterloo. Hem compartit les nostres anàlisis de la situació nacional i mundial i la seva relació amb la independència. pic.twitter.com/j0ZYmhXeHK

— Solidaritat (SI) (@solidaritatcat) February 24, 2025

L’home de quaranta-un anys desaparegut el diumenge a Requena (Plana d’Utiel) ha sigut trobat amb vida encara que amb una cama trencada, segons han informat a Europa Press fonts familiars. Segons la Comandància de la Guàrdia Civil, en el dispositiu de recerca del desaparegut, amb servei d’helicòpter, es va aconseguir de localitzar el seu vehicle en la zona de les Moratilles.

Finalment, l’helicòpter, acompanyat per agents del Grup de Rescat Especial d’Intervenció en Muntanya va aconseguir localitzar a l’home desaparegut a la Font Ombria (Bunyol), amb una ferida en una cama que li impedia moure’s, per la qual cosa va ser traslladat a l’hospital.

La família va alertar ahir que aquesta persona, Javier Álvarez, no havia tornat després d’haver anat a practicar senderisme per la zona de Setaigües. Havia partit a les vuit del matí i no va tornar a casa. Segons fonts familiars, l’home sofreix una fractura de cama.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha obert la porta a l’adhesió d’Ucraïna a la Unió Europea abans del 2030 si continua fent reformes “al ritme actual”. El president lituà, Gitanas Nausėda, ha proposat una data per a la seva adhesió: l’1 de gener del 2030. Von der Leyen, en canvi, s’ha negat a marcar una data al calendari perquè creu que la resta de països aspirants demanarien el mateix. “Si (les reformes) continuen a aquesta velocitat i amb aquesta qualitat, potser podrien abans del 2030”, ha dit en una roda de premsa a Kíiv sense comprometre’s a cap termini. D’altra banda, la UE contempla designar un enviat especial per a Ucraïna juntament amb el Regne Unit, Noruega i Islàndia.

El president del Consell Europeu, António Costa, ha defensat que un representant comú de la UE i aquests tres països a Kíev “reforçaria la posició europea” ara que els Estats Units i Rússia han iniciat converses per acabar amb la guerra a Ucraïna. Per això, ho posarà sobre la taula de la cimera europea especial del sis de març amb els caps d’estat i de govern dels vint-i-set estats membre de la UE.

Sancions contra Rússia

En una compareixença de premsa conjunta a Kíiv pel tercer aniversari de la invasió russa, Von der Leyen ha advertit al president rus, Vladímir Putin, que si no demostra amb fets la seva voluntat de negociar un acord de pau, la UE “augmentarà les sancions contra Rússia”. L’alemanya considera que és massa aviat per parlar d’un possible aixecament de les sancions: “Aquesta discussió només pot començar un cop hàgim vist accions concretes per part de Rússia”.

L’Audiència de Barcelona ha confirmat que els cinc investigats per l’atac a la comissaria de Vic (Osona) el 16 de febrer de 2021, durant les protestes contra la detenció del raper Pablo Hasel, no els hi aplicaran l’amnistia, ja que consideren que la protesta no té una “profunda connexió” amb el procés.

Així ho ha acordat la secció 21 de l’Audiència de Barcelona en un acte, al qual ha tingut accés Efe, i en el qual desestima el recurs que van interposar els cinc investigats en contra de la resolució de l’octubre de l’any passat en la qual la titular del jutjat d’instrucció 1 de Vic els va denegar l’amnistia en concloure que els fets no tenien relació amb el procés independentista. Els cinc investigats, en una causa oberta pels delictes de desordres públics i atemptat contra l’autoritat, van demanar l’amnistia en sostenir que el seu cas estava vinculat al procés perquè en la protesta a favor de Hasel també es van fer proclames independentistes.

El Sindicat de Policies de Catalunya (SPC), que exerceix l’acusació en nom d’agents ferits a través de l’advocat Javier Aranda, va sol·licitar a l’audiència que denegués l’amnistia, pels quals demana penes de fins a cinc anys de presó. L’Audiència ha conclòs ara que l’actuació dels investigats “no pot considerar-se enquadrada” en l’amnistia perquè la concentració del 16 de febrer del 2021 a Vic tenia per objecte “principal” protestar l’empresonament de Hasel per complir una condemna “que no té cap relació amb el procés independentista”.

Per a la sala, el fet que una protesta sigui convocada o avalada per entitats independentistes “no converteix sense més ni més qualsevol acte dut a terme en el curs de les mateixes com a amnistiable”. “L’existència d’entitats amb ideologia independentista, així com les manifestacions amb estelades i proclames a favor de la llibertat i en contra de la monarquia es remunten a molts anys abans del 2011 i es mantenen després del 2023”, remarca, l’Audiència, en referència al període temporal que abasta la llei d’amnistia.

El tribunal sosté que l’amnistia “no està pensada per donar cabuda a totes les manifestacions o actes amb el suport de l’independentisme, sinó únicament aquells que tenen profunda connexió amb el procés independentista que va culminar en les consultes”.

Què va passar el 16 de febrer de 2021?

De totes les protestes de rebuig a la detenció de Pablo Hasel, la de Vic fou la més cridanera de totes. No pas per la quantitat de gent, sinó per la imatge del desenllaç: una comissaria dels Mossos destruïda.

La protesta va començar a la plaça Major de la ciutat, com tantes altres, i va anar cap als jutjats, situats al costat de la comissaria de la policia espanyola. Hi havia gent de tota mena. I, espontàniament, un grup va decidir d’anar cap a la comissaria dels Mossos. Aquesta acció va sorprendre els agents que hi havia a l’edifici, perquè no era prevista. L’ambient, a diferència de la plaça Major, començava a ser més tens, oimés tenint en compte les imatges d’actuacions policíaques contra manifestants que arribaven d’ací i d’allà. Fins que va volar el primer roc, i tot va esclatar.

La ràbia es va canalitzar amb violència. Objectes contra l’edifici, pintades en favor de la llibertat de Hasel i corredisses. La policia no estava preparada. La comissaria és la seu de l’àrea bàsica d’Osona i és integrada per agents de seguretat ciutadana. No són experts en ordre públic i els mancava tota mena de material per a controlar la situació. Estaven completament desbordats i es van trobar obligats a arrecerar-se dins l’edifici. Va ser en aquest moment que van decidir d’activar el codi 33, que es fa servir per situacions d’extrema gravetat. Vint minuts després, van arribar reforços de la BRIMO i l’ARRO de Manresa, que van actuar durament contra els manifestants i també van fer servir projectils de foam.

El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació i el Gremi de la Pagesia Catalana han acordat que s’estudiï la rebaixa del tram autonòmic del gravamen que afecta els hidrocarburs amb línies d’ajut. Així ho ha explicat el president de l’entitat, Joan Regolf, a la sortida de la primera reunió de seguiment, després dels pactes del 9 de febrer que servien per desconvocar els talls de carretera.

Regolf ha assenyalat que és un dels punts més difícils que es puguin complir i s’han proposat fer ajudes directes. D’altra banda, la trobada també ha servit per precisar que entre quatre i sis setmanes es pugui aprovar el canvi de llei de les bonificacions a l’impost de successions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats.

La cantant i pianista nord-americana Roberta Flack s’ha mort avui a vuitanta-vuit anys. Entre més cançons, Flack va conquerir el públic amb grans èxits com “The first time ever I saw your face”, “Killing me softly” i “Feel like makin’ love”. Flack tenia ELA d’ençà del 2022. Ha mort a casa seva envoltada de la seva família, segons que explicat la publicista Elaine Schock en un comunicat.

Nascuda el 10 de febrer de 1937 a Black Mountain, Carolina del Nord, Flack va mostrar des de petita una gran habilitat musical. Va destacar com a pianista clàssica i va obtenir una beca per a estudiar a la Universitat Howard, on es va convertir en una de les estudiants més joves de la institució. Tot i començar la carrera acadèmica amb el piano, va acabar especialitzant-se en cant i direcció coral.

La seva irrupció en la indústria musical va arribar a final dels anys seixanta, però la seva carrera es va catapultar el 1972 quan la seva versió de “The first time ever I saw your face” es va convertir en un èxit rotund. Aquest tema li va valer el primer dels seus dos premis consecutius als Grammy com a enregistrament de l’any, el segon va ser l’any següent amb “killing me softly with his song”.

Flack va influenciar el subgènere R&B conegut com a quiet storm i va fer seves composicions d’artistes com Leonard Cohen i membres dels Beatles, tot demostrant una versatilitat extraordinària. La seva veu i el seu estil van marcar una època i han deixat una empremta inesborrable en la història de la música.

El grup Reversos presenta demà, dimarts 25 de febrer, a les set del vespre, el traductor i professor Jaume Juan i Castelló (Eivissa, 1953) que impartirà una conferència sobre els epigrames de Marcial.

Doctor en Filosofia i Lletres (1980), des de 1984 és professor Titular al Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB i professor Emèrit des del 2023. Centren la seva dedicació la lectura dels poetes romans d’època clàssica i l’anàlisi de la historiografia com a gènere literari. Forma part del grup d’investigació consolidat LITTERA des dels seus inicis.

Ha publicat l’edició crítica amb traducció i notes de la Història Romana de Vel·lei Patèrcul per a la Fundació Bernat Metge (2015); la primera edició crítica de Laurentius Veronensis (Bosch 1996); amb el títol Eros Gai, la traducció del llibre XII de l’Antologia Palatina (Adesiara 2018); traduccions d’Horaci (Odes, Adesiara 2020; Sàtires, Adesiara 2008); Ovidi (Art, Adesiara 2011); i Marcial (Epigrames, Adesiara 2022); i el corpus epigràfic d’Eivissa (Museu Arqueològic 1988). Actualment, estudia l’epigrama, la prosopografia i l’epigrafia romana, preferentment la balear.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha anunciat avui que ingressava un conjunt d’Helios Gómez (1905, Sevilla – 1956, Barcelona) gràcies a una donació privada del fill de l’artista. Es tracta de sis olis, vint-i-set dibuixos i un llibre, tots procedents de la col·lecció personal que l’artista va conservar en el seu poder. Segons el museu, aquest és el conjunt mésimportant d’obres d’aquest artista.

Després de la seva entrada al MNAC, caldrà documentar i estudiar el conjunt, que incorpora obres de diversos registres artístics i diferents moments creatius. Les obres s’afegeixen a les tres pintures, també propietat del fill de l’artista, que ara han estat adquirides pel Museu Nacional, si bé ja hi eren en dipòsit: Evacuació, en dipòsit d’ençà del 2003, i Agre andalús i Dolor aerotransportat (paracaigudes amb ull), d’ençà del 2007.

Aquesta donació enriqueix extraordinàriament la col·lecció d’art de la guerra del 1936-1939, que és un referent de l’art del període i que ja compta amb un centenar d’obres d’una quarantena d’artistes exposades a les sales permanents del museu. Així i tot, el conjunt que ara ingressa incorpora també obres d’altres períodes, des dels anys 20 fins a la postguerra, concretament dels anys 40 i 50. Entre les obres ingressades es compten també pintures i dibuixos que remeten al món gitano, fins avui representat al museu per la seva pintura més icònica de l’artista, Evacuació.

‘Evacuació’, d’Helios Gómez (fotografia: MNAC). L’artista

Helios Gómez va ser pintor, cartellista i poeta, i sobretot un destacat artista gràfic d’avantguarda. A Sevilla, va assistir a classes nocturnes de Belles Arts i va treballar com a pintor de ceràmiques, així com d’escenes religioses o publicitàries. Va viatjar per diverses ciutats europees, fos per raons d’exili polític o per causa de revolucions artístiques i socials. Finalment, es va establir a Barcelona, ciutat on va viure fins al final de la seva vida, i on va ser un dels referents de les lluites socials. Sempre es va definir com a gitano, anarquista i comunista antiestalinista, i va ser membre fundador del Sindicat de Dibuixants de Catalunya l’any 1936.

Helios Gómez respon a la figura de soldat artista que durant la Guerra del 1936-1939 no només va lluitar –des del 19 de juliol del 1936— sinó que va continuar treballant com a artista i propagandista en el bàndol republicà. Helios Gómez és autor de la cèlebre Capella Gitana de la presó Model de Barcelona, que va pintar durant els anys de captiveri (entre 1945 i 1954), i de la que darrerament s’han reprès les obres de recuperació.

Helios Gómez amb Lluís Companys, al centre de la fotografia, al pati de la presó Model de Barcelona (fotografia: cedida pel MNAC).

El museu adquireix tres pintures ja dipositades pel fill de l’artista, Gabriel Gómez, i que s’exposen a les Sales d’Art Modern: Evacuació, Agre Andalús i Dolor aerotransportat (paracaigudes amb ull).

Evacuació, de l’any 1937, és una obra històrica de l’artista, en la qual presenta la població civil fugint d’un atac sobre la seva ciutat en un escenari gairebé apocalíptic. Com a la cèlebre Capella Gitana de la presó Model de Barcelona, tots els protagonistes són persones de raça gitana. Pel que fa a Agre Andalús i Dolor aerotransportat (paracaigudes amb ull) són creacions de 1947-1948 on es combina una certa reivindicació social amb una mirada surrealista i onírica. Es tracta de creacions de postguerra, amb una orientació diferent, però on encara supura la ferida de la guerra i la persecució política. Helios Gómez va ser empresonat pel franquisme en diverses ocasions i fins poc abans de la seva mort.

Les pintures

Les sis pintures donades pertanyen a l’època tardana de l’artista, i han estat realitzades entre mitjans dels anys 40 i mitjans dels anys 50, poc abans de la seva mort. En aquestes creacions Helios Gómez apareix amb un llenguatge renovat, lluny del sintetisme gràfic i el recurs a la tinta que havia caracteritzat el seu període més icònic i popular, durant els anys 30, i molt especialment durant la guerra. Aquestes pintures tenen en comú visions oníriques que es podrien interpretar en clau personal, com és el cas de l’oli Desesperació, on el presoner protagonista és gitano. Possiblement, l’obra més rellevant d’aquest conjunt és Transfixió, en la qual domina un llenguatge surrealista que es filtrarà per moltes d’aquestes composicions tardanes de l’artista. En clau experimental, i molt diferent de les anteriors, l’obra Tauromàquia abstracta traça un camí cap a l’abstracció que l’artista no va seguir, ja que moriria molt poc després.

'Tauromàquia abstracta', d'Helios Gómez (fotografia: MNAC). 'Transfixió', d'Helios Gómez (fotografia: MNAC).

Dibuixos i un llibre

El conjunt inclou altres dibuixos a tinta i a llapis, amb referències polítiques i socials diverses, així com alguns de molt esbossats —aquests tots a llapis— que caldrà estudiar i documentar. També inclou un dibuix a tinta que representa l’incendi d’una impremta, es tracta d’un dibuix original per il·lustrar l’obra de Pedro Nenni 6 anys de guerra civil a Itàlia. Entre aquest conjunt de dibuixos en destaca també un de relacionat amb un altre oli del museu, Dolor aerotransportat (paracaigudes amb ull). Cal destacar també una sèrie de sis dibuixos amb iconografia del món gitano, que no responen a l’esperit reivindicatiu d’altres composicions, com que s’insereixen més aviat en un to estrictament documental (balls, escenes familiars, baralles…), i sempre dintre d’un notable registre cromàtic. Finalment, cal destacar la donació d’un exemplar numerat de la segona edició del mític llibre Viva Octubre!, il·lustrat per Helios Gómez.

L’ex-cirurgià francès Joël Le Scouarnec, acusat de delictes de violència sexual contra 299 pacients menors d’edat, ha reconegut en el primer dia de judici i a través del seu advocat la seva responsabilitat en la gran majoria dels actes que va cometre.

“En cap cas el senyor Le Scouarnec pretén eludir les seves responsabilitats”, ha afegit l’advocat defensor. L’ex-cirurgià té 75 anys i és jutjat en un tribunal de la ciutat de Vannes, per possibles delictes comesos entre el 1989 i el 2014 a una desena d’hospitals de l’oest de França.

Les autoritats van localitzar les seves presumptes víctimes, amb una edat mitjana d’onze anys en el moment dels fets, gràcies al fet que el cirurgià ho anotava tot en el seu diari, que va ser confiscat durant un registre al seu domicili l’any 2017, després que un veí de sis anys l’acusés de violació.

Als escrits queden detallats els noms de les víctimes, les seves edats i fins i tot la direcció dels seus domicilis, així com el mètode de violència emprat contra ells, sovint sota l’aparença de formar part d’un tractament mèdic. Moltes víctimes haurien patit amnèsia traumàtica o esborrat parcialment la memòria.

Le Scouarnec serà jutjat per 111 violacions i 189 agressions sexuals, agreujades pel fet d’haver abusat de la seva autoritat com a metge. Està previst que el judici es desenvolupi al llarg de quatre mesos. S’enfronta a una pena màxima de 20 anys de presó, segons que indica FranceInfo.

L’antic cirurgià ja va ser condemnat el 2020 a 15 anys de presó per delictes de violació i agressió sexual contra quatre menors, incloses dues nebodes.

“La competència en matèria de protecció civil és autonòmica i la inactivitat es va produir en este àmbit”, ha afirmat en una interlocutòria la jutgessa de Catarroja (Horta Sud) que investiga la gestió de la gota freda per a inadmetre una querella interposada contra la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, per part de l’associació Hazte Oír.

Així es desprèn de la resolució, facilitada pel TSJ del País Valencià, dictada per la titular del Jutjat de primera instància i instrucció 3 de Catarroja, que investiga possibles delictes d’homicidi i lesions per imprudència greu en relació amb la gota freda del passat 29 d’octubre. Els querellants sol·licitaven que fos investigada per no haver instat el Ministeri de l’Interior espanyol la declaració d’emergència d’interès estatal.

No obstant això, la magistrada entén que l’omissió que al·leguen els querellants no constitueix una base per a atribuir a la delegada del govern espanyol els homicidis i lesions comesos per imprudència greu. “Associar a la delegada del govern la responsabilitat en les defuncions i lesions imprudents del dia 29 d’octubre, quan la competència en matèria de protecció civil és autonòmica i la inactivitat es va produir en este àmbit, manca de qualsevol fonament legal”, precisa.

La interlocutòria recull que va existir en un primer moment “consens a nivell autonòmic i central en què no procedia la declaració d’emergència nacional”. A més, –continua– per a alertar a la població “no calia instar” la declaració, doncs “es podia realitzar perfectament des de l’àmbit autonòmic que estava assumint les competències en matèria d’emergències” i, per tant, no era “precís traslladar l’actuació, que s’adoptaren mesures d’autoprotecció, a l’Administració central a través del Ministeri de l’Interior”.

La jutgessa assenyala que la proximitat de la comunitat autònoma als ciutadans, al lloc on s’estava produint l’emergència, “constituïx un element essencial en l’àmbit de la protecció civil”, ja que permet conèixer la gravetat” d’aquesta emergència i “acordar el procedent amb la màxima celeritat”, com la comunicació a la població de “mesures d’autoprotecció”.

El jutjat de primera instància i instrucció 3 de Mislata, en funcions de guàrdia i d’acord amb el criteri de la fiscalia, ha acordat la llibertat amb mesures cautelars per als dos homes detinguts en relació amb una agressió que van rebre tres afeccionats del Vila-real amb diversitat funcional fa una setmana, després del partit que va jugar el club contra el València.

Els dos detinguts hauran de presentar-se davant del jutjat de manera periòdica i queden investigats en una causa oberta pels delictes de lesions, segons ha informat el TSJ del País Valencià.

El jutjat de Mislata s’inhibirà en favor dels jutjats de Vila-real amb competències per a continuar amb la investigació dels fets.

Ara que el Partit Socialista governa tant a Barcelona com a Madrid, ho aprofita tant com pot per a consolidar el relat de la “normalització política” després del procés. Catorze anys d’ençà de l’última vegada, avui s’ha tornat a reunir la comissió mixta de transferències entre el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya, que ha de concretar els traspassos de competències que ja es preveien en l’estatut del 2006. Al matí també s’ha reunit la comissió bilateral estat-Generalitat, que en feia dos que tampoc no es trobava. El govern de Pedro Sánchez i el de Salvador Illa han acordat una vintena de transferències.

Els acords més importants són l’ampliació de la plantilla dels Mossos d’Esquadra, que passarà de 20.000 efectius fins a 25.000 abans del 2030; la creació de seixanta jutjats nous, sobretot pensats per encarar la multireincidència; els primers tràmits per a crear el Consorci d’Inversions que coordinarà les inversions espanyoles a Catalunya; i l’assumpció de la Generalitat de les competències per a nomenar secretaris i interventors als ajuntaments. També se n’han signat en matèria de gestió forestal, d’infrastructures hidràuliques, del canal Xerta-Sènia o de la transferència d’equipaments de l’estat per a fer un nou CAP al Casc Antic de Barcelona o per ampliar el Barcelona Supercomputing Center.

“Lleialtat” i bona sintonia

En una conferència de premsa conjunta, el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, i el ministre de Política Territorial espanyol, el canari Ángel Víctor Torres, s’han congratulat de les bones relacions entre tots dos. “Ha començat una nova etapa en les relacions entre el govern de Catalunya i el d’Espanya. La política del treball conjunt, colze a colze, té més bons resultats que la política de la confrontació”, ha dit Dalmau. Torres s’ha mostrat satisfet per la “normalització institucional” i ha dit que avui era un bon dia per al govern espanyol i un mal dia per al catastrofisme, afegint-hi que Junts ha retirat la iniciativa per a debatre sobre una moció de confiança contra Sánchez.

Allò que Dalmau ha presentat com una millora significativa de l’autogovern, el ministre s’ha afanyat a estendre-ho en la lògica del cafè per a tothom, amb el missatge que també s’han fet transferències de naturalesa semblant en comunitats autònomes com Andalusia o Castella i Lleó, i que aviat n’hi haurà de noves a Galícia. Torres ha dit que “enfortir l’estat autonòmic és defensar la nostra constitució” i ha insistit que les actuacions del govern espanyol beneficien tothom alhora. Especialment, amb la condonació del deute del Fons de Liquiditat Autonòmica que s’haurà de segellar demà passat al Consell de Política Fiscal i Financera. “Andalusia és qui més condonació té”, ha aclarit ell mateix.

Més acostament amb ERC

Dalmau, diplomàtic, ha celebrat la lleialtat recíproca amb el govern d’Espanya i la cultura de l’Espanya “plural, diversa i amb cogovernança del conjunt de les institucions”. També ha agraït la col·laboració d’Esquerra Republicana “per haver posat aquests acords damunt la taula” i, en menor mesura, dels Comuns. “No hauríem arribat aquí sense el suport d’altres forces polítiques, que van donar suport a la investidura del president Illa”, ha dit. Illa, sense pressupost, necessita el suport de tots dos per a aprovar els suplements de crèdit de la pròrroga pressupostària.

Després d’haver fet descarrilar el pressupost perquè exigien que es comencessin a complir els acords signats, els republicans també han tingut gests de bona voluntat amb els socialistes, encara que les concrecions continuïn essent escasses. Han començat per a donar curs –almenys, simbòlic– als pactes que ja van fer per a investir Sánchez, el novembre del 2023. Aquest matí, el president del partit, Oriol Junqueras, ha anunciat que la condonació del deute del Fons de Liquiditat Autonòmica serà d’un 2% més que la que ja va pactar llavors. La setmana passada, el govern i ERC van brandar com un acord històric la concreció del calendari per a posar en marxa l’empresa Rodalies de Catalunya, que n’ha de gestionar el traspàs, tot i que encara no se’n saben les inversions previstes exactes.

Sense esmentar l’historial d’incompliments

El conseller Dalmau ha admès que aquesta interrupció de catorze anys en les transferències no era tan sols culpa de la Generalitat. Tanmateix, ha fet cap esment de l’historial d’incompliments de l’estat amb Catalunya, i tampoc no ha demanat avui al ministre les xifres d’execució de les inversions que hi són previstes. S’ha limitat a dir que segur que arribaran aviat i que, quan arribin, ja se’n farà l’anàlisi política.

Fa un any, el govern del president Pere Aragonès rebé amb indignació que tan sols s’haguessin executat un 43% de les inversions previstes, la segona xifra més escassa de totes les comunitats autònomes. El govern calculava que, entre 2015 i 2022, l’estat va prometre fins a 5.029 milions d’euros a Catalunya que no s’han acabat aplicant. A aquestes xifres, hi sumaven els gairebé 3.000 milions que no es van invertir entre 2009 i 2013 per l’incompliment de la disposició addicional tercera de l’estatut. Aragonès va demanar a Sánchez que se’n transferissin els diners directament a la Generalitat. No se n’ha sabut res més.