L’Audiència de València ha condemnat Eduardo Zaplana, ex-president de la Generalitat i ex-ministre de Treball espanyol, a deu anys i cinc mesos de presó –i disset i deu mesos d’inhabilitació– per haver cobrat comissions en l’adjudicació de les ITV i el pla Eòlic, en l’anomenat cas Erial. La fiscalia li demanava disset anys de presó. El tribunal també li imposa multes per valor de vint-i-cinc milions d’euros.

Como autor de delitos de prevaricación, cohecho, falsedad y blanqueo de capitales. La Sala también le impone 17 años y 10 meses de inhabilitación para empleo y cargo público, otros 3 para el ejercicio de su profesión y multas por un importe superior a los 25 millones de euros

— TSJCV (@TSJCV) October 15, 2024

Zaplana és condemnat pels delictes d’emblanquiment de capital, suborn, falsedat i prevaricació, però ha estat absolt del de grup criminal. Així mateix, el tribunal condemna a penes d’un any i tres mesos a set anys i mig els empresaris Vicente i José Cotino –familiars de l’ex-president de les Corts–; l’ex-cap de gabinet Juan Francisco García; i l’amic i testaferro Joaquín Miguel Barceló.

Un amic de Zaplana confessa que era el seu testaferro: “Em va dir que m’encarregués dels seus diners” 

Se trata de los empresarios Vicente y José C.E. y Francisco P.L., el abogado y asesor fiscal Francisco G.J. y el amigo de Zaplana que actuó como su testaferro Joaquín Miguel B.Ll.

— TSJCV (@TSJCV) October 15, 2024

La resta d’acusats, entre els quals la secretària de Zaplana i l’ex-president José Luis Olivas, han estat absolts. La sentència no és ferma i encara s’hi pot presentar recurs en contra al Tribunal Suprem espanyol.

La sentencia, que consta de 364 páginas, no es firme y puede ser recurrida en casación ante el Tribunal Supremo

— TSJCV (@TSJCV) October 15, 2024

La mesa de les Corts ha decidit de no admetre a tràmit la ILP per a reconèixer la independència del País Valencià i el dret d’autodeterminació. La presidenta de les Corts, Llanos Massó, ha dit avui que la decisió es basava en un informe dels lletrats de la cambra que diu que el text excedeix les competències d’allò que es pot demanar a una ILP. Amb tot, fa uns dies, Massó, de Vox, va dir que faria tant com pogués per evitar-ne la tramitació. “Jo ja estava convençuda que no es podia votar a les Corts i l’informe dels lletrats m’ha donat la raó”, ha dit.

Solidaritat presenta una ILP a les Corts de declaració d’independència del País Valencià 

Avui la presidenta de les Corts ha dit que el text presentat per Solidaritat demana de modificar la “sobirania nacional”, que resideix en el poble espanyol, i que això les Corts no ho poden fer. Massó ha dit que ara els promotors de la iniciativa poden recórrer contra la no-admissió a tràmit.

El Parlament de Catalunya sí que la va tramitar

Solidaritat Catalana per la Independència va presentar la ILP al registre de les Corts Valencianes el dia 3 d’octubre. Van recordar que el País Valencià és víctima d’una ocupació colonial, de l’anihilació de la llengua i d’una espoliació fiscal, entre més greuges atribuïts l’estat espanyol.

Aquesta proposta era molt semblant a la que havien presentat el mes de febrer al Parlament de Catalunya que sí que fou admesa a tràmit. Amb tot, no s’ha començat a fer la recollida de signatures perquè el govern espanyol hi ha recorregut en contra al Tribunal Constitucional.

Famílies vulnerables han rebut cartes del Departament de Drets Socials i Inclusió demanant-los que retornin diners de prestacions cobrades amb imports erronis, segons que ha avançat Catalunya Ràdio i ha confirmat l’ACN. El departament diu que ha detectat el problema i és conscient del malestar i els inconvenients que aquestes cartes poden comportar. Diu que mira la manera de resoldre-ho, però que, d’acord la legislació vigent, les administracions estan obligades a reclamar les devolucions quan les detecten.

“⁠Els tràmits administratius han de continuar, però la voluntat del departament és explorar totes les vies administratives i legislatives per a pal·liar aquesta situació” i assegurar que s’atura, insisteixen fonts del govern.

A més, les mateixes fonts del departament subratllen que el problema afecta unes quantes prestacions i que el Defensor del Poble espanyol també hi ha denunciat.

Per la seva banda, el Síndic de Greuges ha obert una actuació d’ofici i apunta a una mala praxi de l’administració. Fonts del Síndic apunten que aquesta situació podria afectar milers de persones. Una de les afectades ha explicat a Catalunya Ràdio que, fa unes setmanes, va rebre una carta on li demanaven que tornés 4.200 euros de l’ajut que cobra.

El portaveu del PP, Borja Sémper, ha instat Sumar, Podem, ERC, Junts i el PNB a no mirar cap a una altra banda amb el cas Koldo i els seus vincles amb l’executiu de Pedro Sánchez. “La pregunta és per què avui tots aquests partits que ens parlaven de la casta, que ens parlaven dels de dalt i els de baix, avui callen davant de casos de corrupció que interpel·len directament el president del govern el qual sustenten”, ha dit en una entrevista a Catalunya Ràdio. “Crec que això evolucionarà i el silenci d’avui, amb el pas de les setmanes, es convertirà en una vergonya clamorosa i hauran de reaccionar”, ha agregat.

El PP, que ahir va presentar una querella contra el PSOE a l’Audiència espanyola per un suposat delicte de finançament irregular, considera que els socis de Sánchez haurien de tenir amb els socialistes el mateix nivell “d’exigència ètica i moral” que tenien amb governs anteriors. “Allà veuran els seus socis quant de temps són capaços de suportar aquests casos de corrupció que suposadament afecten el govern i el PSOE”, ha vaticinat Sémper.

“L’experiència en els casos de corrupció, singularment els que han afectat els grans partits, ens diu que això és una trama que es va revelant per capítols durant setmanes, durant mesos, fins i tot durant anys. I que lluny de reaccionar amb transparència i amb claredat, els partits polítics tenen una tendència natural a desviar l’atenció”, ha admès Sémper. Tot i això, avisa que, per més que s’intenti tapar, “tot s’acaba sabent”.

La Barcelona Time Use Initiative ha reclamat a la Comissió Europea que reactivi el procés perquè el canvi d’hora estacional s’acabi el 2026. És una de les peticions que s’inclouen al pla actualitzat de la Declaració de Barcelona sobre Polítiques del Temps. El 2022, el pla va posar sobre la taula la necessitat d’abolir el canvi d’hora basant-se en les proves científiques i tenint en compte els efectes perjudicials que té. L’organització assegura que viure en zones horàries desalineades inclou més risc de tenir càncer, diabetis, obesitat i trastorns metabòlics, a més d’efectes en el rendiment de treballadors i estudiants, en el PIB general, problemes de salut mental, fatiga, letargia i menys concentració.

La demanda va en la línia del Manifest Tick-tock Europe sobre polítiques del temps, llançat per la Times Use Initiative el juny passat i que inclou dotze canvis  que Europa necessita fer per a garantir el dret al temps als ciutadans europeus.

Un d’aquests canvis és la formulació d’un full de ruta per a posar fi al canvi d’hora estacional l’any 2026, perquè defensen que el canvi d’hora estacional és obsolet. Aquest full de ruta, diuen, s’hauria de centrar especialment en els sectors que poden tenir un impacte més gran, com ara, els serveis d’emergència i transport, i hauria d’anar acompanyat d’una campanya de conscienciació pública.

La Time Use Initiative ha informat també que es reunirà, juntament amb una delegació de representants de la Xarxa de Governs Locals i Regionals per les polítiques del temps d’Europa, amb tretze eurodiputats el 28 de novembre a Estrasburg per demanar-los que reiterin el compromís de posar fi al canvi d’hora estacional el 2026, un compromís que van adquirir abans de les eleccions.

“Mites” sobre mantenir l’horari d’estiu

L’organització diu que l’horari d’estiu s’ha relacionat amb un augment de la contaminació fotoquímica i de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Tot i això, apunta que hi ha creences i mites que esdevenen una de les raons clau per les quals la Unió Europea (UE) no ha decidit posar fi al canvi d’hora.

Entre aquests mites situa el suposat estalvi d’energia –l’organització ha deixat clar que, d’acord amb els estudis fets, no tan sols no hi ha cap estalvi sinó que pot ser que faci gastar més energia. També rebat que hi hagi efectes negatius sobre l’economia, i defensa que en sortirà beneficiada, si s’estableixen els fusos horaris naturals.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha proposat d’obrir centres de deportació fora de la Unió Europea per enviar-hi immigrants en situació irregular, copiant el model que ha impulsat Itàlia a Albània. “Hauríem de continuar explorant possibles formes d’avançar en la idea de desenvolupar centres de retorn fora de la UE, especialment amb vista a una nova proposta de retorns”, ha dit en una carta dirigida als 27, en la setmana que s’ha de fer una nova reunió del Consell Europeu a Brussel·les.

Von der Leyen també diu que, durant aquesta legislatura, presentarà una nova proposta legislativa sobre deportacions, una mesura que li van exigir disset països europeus, encapçalats per Àustria i els Països Baixos.

L’índex de preus de consum (IPC) va baixar a Catalunya, el País Valencià i les Illes al setembre. Segons les dades de l’Institut d’Estatística espanyol, que compara els preus d’enguany amb els del mateix mes de l’any passat, al setembre la inflació interanual de Catalunya va ser d’un 1,7%, set dècimes menys que no pas a l’agost. És el nivell més baix d’ençà del març del 2021.

Els preus que més van pujar a Catalunya al setembre van ser els associats als hotels, cafeteries i restaurants (5,3%), tots aquells que s’agrupen a la categoria “altres” (4%), els de begudes alcohòliques i tabac (3,5%), els relatius a l’habitatge (3%) i els de l’ensenyament (2,8%). En un grau menor, van créixer els preus dels aliments i begudes no alcohòliques (1,9%), les medicines (1,8%), els vestits i el calçat (1,4%), l’oci i la cultura (1,1%) i el parament de la llar (0,4%). En canvi, van baixar els preus de les comunicacions (-0,3%) i el transport (-3,8%).

Al País Valencià la inflació interanual del setembre va ser de l’1,5%, un descens de set dècimes en comparació amb la dada de l’agost. La inflació d’aquest setembre és la més baixa al País Valencià d’ençà del febrer del 2021. Els preus que més van pujar van ser els dels hotels, cafeteries i restaurants (5,1%); els de l’habitatge, l’aigua, electricitat, gas i altres combustibles (3,2%); de les begudes alcohòliques i el tabac (2,8%) i de la sanitat (2,7%). D’altra banda, on van caure els preus van ser en els transports (-4,3%) i les comunicacions (-0,5%).

Per últim, a les Illes la inflació interanual de setembre també es va situar a l’1,7,%, sis dècimes menys que la dada de setembre. Com a Catalunya i el País Valencià, també és una dada que no es veia des de fa anys. En concret, és la més baixa d’ençà del març del 2021. On més van pujar els preus van ser als restaurants, les cafeteries i els hotels i la categoria “altres” (4%), les begudes alcohòliques i el tabac (2,9%), i l’habitatge, l’aigua, l’electricitat, el gas i altres combustibles (2,8%). En canvi, van baixar els preus del transport (-3%) i de la roba i calçats (-2%).

Avui, 15 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La trama Koldo va acorralant Pedro Sánchez
• Rovira passa comptes amb Junqueras: de l’1-O a l’avançament electoral d’Aragonès   
• No a Sánchez i no a Feijóo I Editorial de Vicent Partal 
• No riu qui vol, sinó qui pot I Mail obert de Marta Rojals 
• Arrenquen les comissions sobre la ‘lawfare’ al congrés espanyol sense jutges cridats a comparèixer 
• Títols regalats, llengua devaluada I Article de Jordi Badia
• Allò que els lladres no podran robar mai a la Ciutat Invisible I Mail obert de Martí Estruch 
• La por i els atacs israelians deixen deserta Tir, l’antiga joia de la costa libanesa 
• Ricardo Gómez: “Estic molt content de rodar en català, en tenia ganes” 
• La Guia de Vins de Catalunya agermana la DO Cava i Corpinnat 
• Guy Davidi: “Suïcidar-se va ser la seva manera de negar-se a fer el servei militar”

Tot seguit us oferim les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Ara que la direcció d’ERC ha entrat definitivament en una situació d’interinatge i el congrés agafa embranzida, Marta Rovira ha fet una conferència a la seu nacional per explicar-se davant la militància i per passar comptes de viva veu amb Oriol Junqueras. Gairebé al final de dues hores de discurs, amb el partit al peu del precipici, i amb el propòsit d’evitar una “trencadissa” que amenaça el futur d’Esquerra durant els anys vinents, Rovira ha demanat a Junqueras que renunciï a optar a la reelecció com a president del partit i al mateix temps ha fet evident la impossibilitat de tancar-hi un pacte que esquivi un congrés amb tantes similituds amb el del 2008. “Aquest projecte el vam començar junts i encara som a temps d’acabar-lo junts, i no pas separats i dividits”, ha demanat a Junqueras, adreçant-s’hi directament.

Però alhora que l’instava a la retirada i a l’entesa, quan ja s’han presentat les pre-candidatures per al congrés, Rovira feia evident la distància política i personal que la separa de Junqueras. Un abisme que s’exemplifica en el fet que, des que Rovira va tornar de l’exili, només s’han vist durant deu minuts a Cantallops. Segons Rovira, ella mateixa ha demanat sense èxit de reunir-s’hi i n’ha parlat amb sis persones del seu equip. De manera que, amb els ponts ensorrats i sense embuts, al mateix temps que apel·lava a evitar un trencament intern, ha acusat directament Junqueras d’haver-li fet “joc brut”, però ha afirmat que no s’havia penedit ni un sol moment d’haver assumit l’envit d’esdevenir la primera dona secretària general d’Esquerra quan ell i li ho va oferir i d’haver treballat al seu costat “fins fa ben poc”.

Rovira no tan sols ha fet balanç d’aquests darrers tretze anys, sinó que ha respost una per a una a les acusacions que li havia fet el sector de Junqueras i que s’han anat publicant als mitjans a conseqüència, segons el seu criteri, de “filtracions”. Rovira ha negat l’existència d’una estructura B, ha refusat que Junqueras fos apartat de les decisions importants del partit (de fet, l’ha acusat d’haver precipitat l’avançament electoral) i que hagués estat aïllat políticament durant el temps que va ser a la presó. Encara més, s’ha remuntat als orígens de les discrepàncies polítiques entre tots dos, set anys enrere: l’1-O.

Després d’anys de diferències soterrades mentre els resultats electorals acompanyaven el partit, Rovira ha explicat que la nit del referèndum, després de treballar en el recompte de la votació al Palau de la Generalitat, va sortir de la sala on era amb un company del nucli dur i l’edifici era desert de polítics. És a dir, no hi havia ni Junqueras ni el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. En va fer una fotografia, amb un Pati dels Tarongers solitari, que ha exhibit en una pantalla. La presentava com una metàfora d’allò que va passar després, tenint en compte que per a arribar fins allà es va haver de remuntar a la convocatòria del referèndum dues vegades i hi van arribar, ha dit, sota mínims, sense cap acord polític per a l’endemà.

Si la setmana passada Xavier Vendrell, un dels membres de l’estat major del procés i històric dirigent d’ERC, va declarar a Catalunya Ràdio que havia estat Rovira qui havia empès el referèndum amb Puigdemont, i no Junqueras, i que ell el vespre del 27-O s’havia amagat a Montserrat, avui la secretària general d’Esquerra s’ha mostrat orgullosa d’haver estat al peu del canó aquells dies. “Junqueras ara ens acusa de tapar l’1-O durant les eleccions del 2017, però alguns se’n van oblidar aquella mateixa nit, quan era necessari tirar el carro i prendre decisions”, ha deixat anar. A més, ha reivindicat que Carme Forcadell –que ha fet la presentació de la conferència– havia estat “l’únic lideratge polític que es va atrevir a declarar la independència”, en un altre retret a Puigdemont. Quan fa set anys que l’independentisme no ha estat capaç de pactar cap nova estratègia unitària, sense cap “llegat comú” del referèndum, Rovira ha advocat perquè el president de Junts també faci un pas al costat: “Fa set anys que estem així i em pregunto, molts dies: de debò hi ha algú que cregui que els que vam tenir responsabilitats aquell moment serem capaços d’arreglar-ho?”

Rovira també ha fet valer que ERC treballés perquè els presos i represaliats del partit poguessin mantenir-se a la primera línia, i ha provat de desmuntar les acusacions de Junqueras segons les quals va estar aïllat a la presó i no va ser present en les grans decisions que expliquen, en part, els mals resultats del partit durant el darrer cicle electoral a totes les institucions. Segons Rovira, Junqueras no solament va ser present en totes les grans decisions, sinó que la presó es va convertir en un “centre fonamental”, es van imprimir cartells de Junqueras en totes les campanyes electorals, malgrat que no s’hi podia presentar, i fins i tot van modificar els estatuts del partit perquè la repressió no computés en els anys de mandat. “No es pot explicar el contrari. No es pot fer per guanyar un congrés”, li ha retret.

En la mateixa línia, Rovira ha lamentat que hagi entrat en la conversa interna del partit el “relat” de la campanya de Junqueras que diu que Rovira participava en una estructura paral·lela a la direcció, on es prenien decisions a banda del president d’Esquerra, i que partia –segons el seu criteri– d’unes “filtracions de mal gust que no han parat d’alimentar-se i fer-se grans”. Ha afegit: “Cap decisió no s’ha pres al marge de les estructures del partit. Cap ni una, per part meva.” I ho ha exemplificat dient que dels 180 grups de WhatsApp on hi ha membres de la direcció d’Esquerra, en més de la meitat ella no hi és, i Junqueras sí, i en alguns es prenen decisions polítiques. “Això també són estructures paral·leles?”, ha preguntat. “Alguns tenen noms estúpids i pots dir-hi coses que no toquen”, s’ha defensat, en una referència implícita a la captura de pantalla que es va fer pública en què es mostrava partidària de rendibilitzar electoralment els cartells dels germans Maragall.

El cas dels cartells ha tingut capítol propi durant el llarg discurs. Rovira ha tornat a demanar disculpes, visiblement emocionada, a Ernest Maragall, a Pasqual Maragall i a la seva família, i a tots els familiars de malalts d’Alzheimer: “És un error. Treballarem perquè no es repeteixi.” ERC ha aturat allò que anomenen campanyes de contrast fins que la nova direcció decideixi què fer. I també aquí hi ha sortit Junqueras. Ha qualificat de “molt lamentable” que s’utilitzés el cas per fer campanya interna, en el marc del congrés, i ha defensat l’actuació del partit arran dels fets, amb un balanç de quatre expedients disciplinaris oberts i dos treballadors que ja no són a ERC. També aquí ha carregat contra aquells que propugnen el seu lideratge per salvar el partit en un moment en què s’ha creat una “toxicitat que desmotiva”. “Diuen a la militància que ha de ser desconfiada i ha d’estar enfadada i avergonyida”, ha afegit, en un altre dard clar.

Rovira ha negat igualment l’existència d’una estructura paral·lela dedicada al joc brut polític. “No hi ha professionalització que haguem fet sense direcció i supervisió política. Confiar en persones o proveïdors externs no vol dir cedir en termes de direcció política, ni en termes de responsabilitat. Ni, encara menys, crear estructures B”, ha remarcat. I ha assegurat també que Esquerra sempre ha tingut moltes dificultats per a transmetre el seu missatge polític.

Més enllà de l’1-O, i de l’agror en la disputa interna pel lideratge futur del partit, Rovira ha parlat de més moments que expliquen la separació progressiva amb Junqueras. L’ha acusat de promoure els pactes amb el PSC a les diputacions de Barcelona, Lleida i Tarragona després de les municipals del 2023. “Crec que no va ser ben gestionat cap a altres forces polítiques amb les quals vam negociar, ni es va explicar ni debatre prou internament”, ha dit. I encara hi ha afegit una expressió d’impotència: “A mi se’m va escapar de les mans.” Rovira també l’ha responsabilitzat d’haver tancat el pacte amb els socialistes per a entrar a l’Ajuntament de Barcelona sense que la direcció n’estigués prou informada, de bracet de la federació de Barcelona –que és majoritàriament afí a Junqueras–, encapçalada per Elisenda Alamany, la portaveu a Barcelona i candidata de Militància Decidim a la secretaria general. En aquest cas, a més, ha qüestionat que es deixessin de banda els Comuns de l’equació, malgrat que les negociacions feien perillar l’aprovació del pressupost de Pere Aragonès i es podia precipitar la convocatòria anticipada d’eleccions, d’acord amb el seu relat dels fets. “Aquests dies hi ha qui s’esborra de la decisió d’anticipar les eleccions catalanes per no assumir-ne cap responsabilitat, però, en canvi, crec que les maniobres poc compartides amb la direcció per a entrar a l’Ajuntament de Barcelona van impactar clarament en l’anticipació electoral”, ha dit, referint-se inequívocament a Junqueras.

Per si no n’hi hagués prou, i també en contra de l’argument segons el qual Junqueras no participava en la presa de decisions, ha assegurat que havia participat poc en l’elaboració de les últimes llistes al parlament i que les hi van “notificar”. S’ha desmarcat de les converses perquè Aragonès pogués ser candidat a les catalanes, també de la manera com Maragall va ser forçat a plegar. “La situació se’m va fer insostenible”, ha rematat.

Rovira ha fet la conferència a la seu d’ERC, a la sala on habitualment el partit reuneix el consell nacional. La majoria de dirigents que s’hi han deixat veure eren afins a ella, però també hi havia Juli Fernández i Oriol López, membres de la direcció i afins a Junqueras, i Xavier Martínez-Gil, de Recuperem ERC. Fernández i López, malgrat les crítiques a l’ex-president del partit, han respost a la crida de Rovira de pujar a l’escenari a fotografiar-se plegats amb membres de les executives de l’última dècada. A l’auditori hi havia també Sergi Sabrià i Marc Colomer, els màxims responsables polítics relacionats amb el cas dels cartells, pendent encara de la resolució dels expedients oberts a la comissió de garanties.

Rovira, que ha reivindicat el seu paper en l’1-O, deixarà la secretaria general ara que ERC ha investit Salvador Illa. En aquesta seva darrera compareixença pública important, sense que hi hagi cap més consell nacional d’ERC a la vista, ha justificat l’acord amb el PSC apel·lant al pacte del finançament singular i la defensa de la llengua. “Remuntar de més avall hauria tingut més costos”, ha subratllat, bo i admetent que una repetició electoral no hauria estat bona per a ERC. El llegat d’aquell acord el gestionarà, després del 30 de novembre, la nova direcció del partit.

The Washington Post · Kareem Fahim i Suzan Haidamous

Tir, Líban. Mentre els avions de guerra israelians rugien i les bombes es precipitaven sobre els caps dels residents d’aquesta ciutat costanera del sud del Líban, un home seia a la vora de la mar sense camisa. Era un banyista solitari en un lloc d’on la majoria de la gent havia fugit.

Tir, a tot just 20 quilòmetres de la frontera amb Israel, s’ha buidat de manera ràpida i cruel pels atacs aeris, la guerra i la por que tot empitjori. Setmanes després del començament de la campanya militar israeliana, tan sols hi queden els residents més obstinats.

Entre aquest grup d’obstinats, hi ha els metges i infermers dels hospitals de la ciutat, a més dels voluntaris de les forces de defensa civil. El batlle, Hassan Dbouk, explica que a Tir també s’ha quedat molta gent gran que creu que, si el seu destí ja està decidit, vol assegurar-se que, com a mínim, morirà a la ciutat.

El panorama de desolació a Tir, la quarta ciutat més gran del Líban, és un presagi dels efectes que l’escalada del conflicte entre Israel i l’Hesbol·là podria tenir per al país, en què tanta gent ja ha hagut de fugir de casa aquestes darreres setmanes a la recerca de refugi.

Edificis destruïts per atacs israelians al centre de Tir (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

Durant aquest darrer any, la guerra s’ha batut sobre el Líban en diferents etapes. El conflicte va començar l’octubre passat, quan l’Hesbol·là va començar a disparar contra Israel i va obligar desenes de milers de persones a banda i banda de la frontera a desplaçar-se, i ha anat augmentant d’intensitat fins a les escalades israelianes més recents, incloent-hi una invasió terrestre i una àmplia campanya aèria que, segons Tel-Aviv, té l’objectiu de posar fi als atacs transfronterers.

Mentre les seves tropes proven d’avançar, l’exèrcit israelià ha emès ordres de desplaçament a la major part del sud del Líban, incloent-hi les zones al nord, l’est i el sud de Tir. Encara no han ordenat als habitants de la ciutat que l’abandonin, però a mesura que els atacs aeris israelians s’estenen per la ciutat, l’avís sembla qüestió de temps.

La setmana passada, l’exèrcit israelià va ordenar a la població que es mantingués allunyada de bona part de la costa mediterrània del Líban, que s’estén des de la ciutat de Sidó, al nord de Tir, fins a la frontera amb Israel al sud. Instants després de l’emissió de l’ordre, un atac aeri israelià va estavellar-se contra un edifici de la carretera costanera de Tir. Feia una hora, si fa no fa, que els periodistes hi havien passat i havien vist el banyista solitari assegut al costat de la mar.

El bombardament va escampar metralla a la platja i va matar Talal Tahla, un barber d’uns seixanta anys, segons que confirma Dbouk.

No se sap quantes famílies queden a la ciutat, que abans de la guerra tenia més de 125.000 habitants. Un metge d’un hospital local calcula que quedaven entre 40 i 50 famílies en tot Tir. En un dels barris cristians de la ciutat, hi queden “molt, molt poques” persones, segons que explica un dirigent destacat de la comunitat.

Molt pocs residents romanen a la ciutat després de les ordres de desplaçament d’Israel (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

A l’entrada de la ciutat, després de conduir per una carretera gairebé deserta, els visitants són rebuts per un gran cràter a terra, envoltat de runes. La gent es reuneix entorn de la carretera de la platja, incloent-hi uns nois que seuen al pati d’un Starbucks tancat. D’un edifici d’apartaments bombardat pengen pancartes de l’Hesbol·là, incloent-hi una en què es pot llegir: “Podreu destruir la pedra, però no pas la nostra voluntat.”

En un carrer proper que ha quedat desert, una dona amb un vestit verd brillant s’asseu al costat d’un altre edifici abandonat. “Per què sóc aquí? Per què sou aquí?”, exigeix, abans de dirigir un seguit d’epítets a Israel i prometre a l’exèrcit invasor “una sorpresa”.

La seu de la força de defensa civil de la ciutat rau buida, amb la porta oberta. Mentre els periodistes s’acostaven a l’edifici, un cotxe amb el clàxon sonant frenèticament s’hi dirigeix a tota velocitat per advertir-los que no hi entrin. El mes passat, les forces israelianes van amenaçar de bombardar la seu, segons que aclareix posteriorment el cap de la defensa civil.

Entre els pocs focus de vida que romanen a Tir, hi ha els dos hospitals de la ciutat, que han passat per períodes de caos sostingut aquestes darreres tres setmanes.

“La major part de Tir ha desaparegut”, diu Abdul Nasser Farran, cirurgià de l’Hospital Hiram (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

Abdul Nasser Farran, cirurgià de l’Hospital Hiram que ja va treballar al centre durant els dos conflictes anteriors amb Israel, el 1996 i el 2006, explica que viu a Tir, però, com la resta del personal, s’ha hagut de traslladar a l’hospital. “No és segur sortir-ne. La majoria de Tir ha desaparegut”, diu.

La situació a l’hospital es va començar a complicar a mitjan setembre, quan Israel va activar tot d’explosius dels localitzadors que feien servir els membres de l’Hesbol·là, en un atac que va deixar centenars de morts. Als hospitals de la ciutat, no hi paraven d’arribar ferits.

“En cinc minuts van arribar 200 pacients”, diu Farran. Quan Israel va començar a intensificar els atacs contra el Líban a partir del 23 de setembre, l’hospital va començar a rebre entre 40 i 50 pacients diàriament. “Eren dones, nens, homes, joves, de tot”, diu.

“La gent de l’Hesbol·là no són estranys que vénen d’un altre país. Viuen ací”, diu el metge. Per cada membre de l’Hesbol·là, els atacs israelians han matat o ferit molts civils, afegeix.

Uns dies abans, un atac va destruir els dos darrers pisos d’un edifici prop de l’entrada d’urgències de l’hospital. Al carrer, Farran va topar-se amb un cadàver. Diu que no sap si l’atac va causar més víctimes. “Aquesta mena d’atacs no deixen ferits”, diu.

Explica que l’hospital ha sofert tota mena de mancances, incloent-hi combustible. “Podem aguantar quatre dies més o cinc, amb la benzina que tenim”, diu.

Els metges també han anat marxant de l’hospital, explica. El centre, de 110 llits, tenia quatre cirurgians al començament de la crisi. Poc després va passar a tenir-ne dos; ara Farran és l’únic cirurgià que hi ha.

Els bombardaments són visibles de l’hotel Rest House estant, on els periodistes han instal·lat les càmeres per a observar i enregistrar el conflicte. Les columnes de fum s’eleven des d’una zona situada rere les barques de rem blanques i grogues i les torres dels socorristes en una platja prop de l’hotel que era plena de banyistes fa tan sols uns mesos, i des de zones edificades als suburbis de Tir.

Columnes de fum causades per atacs israelians a Tir (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

En aquesta zona, va arribar a haver-hi tres camps de refugiats palestins, pel cap baix, però la majoria dels seus antics residents han hagut d’anar-se’n, a la recerca de protecció i seguretat en uns altres punts del país, segons que informa en un comunicat l’agència de l’ONU per als refugiats palestins (UNRWA).

L’agència va suspendre la majoria d’operacions als campaments a començament d’aquest mes, quan els seus treballadors també es van veure obligats a fugir dels atacs israelians. Als pocs refugiats que hi romanen, se’ls va acabant l’aigua, l’electricitat i el menjar, assegura l’agència.

Ali Safieddine, cap de la defensa civil de Tir, diu que la seu del grup va rebre una trucada, poc després del començament de la campanya israeliana el mes passat, d’un número danès que advertia els treballadors que abandonessin immediatament de l’edifici.

Safieddine es va prendre l’amenaça de debò. Durant la guerra del 2006, la seva filla Lynn havia mort en un atac israelià contra la caserna general del grup. En duu el rostre tatuat al braç esquerre. La seva dona va resultar greument ferida en el mateix atac.

Ali Safieddine, el cap de la defensa civil de Tir, duu tatuada al braç la cara de la seva filla, assassinada en un atac israelià el 2006 (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

Els treballadors de la defensa civil van dormir al carrer durant dies fins que l’exèrcit libanès els va oferir espai a l’altra banda del carrer. Fins i tot amb la regió buida, la defensa civil respon a quatre o cinc atacs cada dia, una xifra que a voltes augmenta fins a deu.

Però ara, diu Safieddine, respondre als atacs “és molt, molt perillós”, fins al punt que els equips d’ambulàncies i bombers solen esperar una estona –uns 15 o 20 minuts– abans d’acudir als indrets dels atacs per por que els bombardaments es repeteixin. Explica que aquest és un modus operandi que ja han vist unes quantes vegades.

De cop, Safieddine rep una trucada al telèfon mòbil. “Estem bé, tot va bé”, diu a algú, mentre una pluja de míssils ressona en la distància. Safieddine diu que fa més de dues setmanes que no veu la família, d’ençà que van fugir a Beirut.

Dbouk, el batlle, diu que ha sentit parlar de persones que han tornat a la regió, tot i el perill, després d’haver-se quedat sense diners per a pagar el lloguer en zones més segures del país o d’haver-se cansat de la inseguretat que preval a les grans ciutats. Cita el cas d’una família que va fugir de la regió en direcció a Beirut, on va morir la setmana passada en un atac aeri israelià.

“En definitiva, no hi ha cap lloc segur”, diu.

La carretera que connecta el sud del Líban a Beirut, completament deserta, la setmanada passada (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

 

Mohamad El Chamaa, de Beirut estant, ha contribuït a aquest reportatge.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aviat farà un any de la signatura de l’anomenat acord de Brussel·les entre Junts i el PSOE que va permetre la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. Un dels punts de l’acord, i segurament el que va suscitar més rebuig de la dreta i de la judicatura espanyola, a part l’amnistia, fou el compromís de crear unes comissions d’investigació en què es determinessin “situacions compreses en el concepte de lawfare o judicialització de la política, amb les conseqüències que, si escau, puguin donar lloc a accions de responsabilitat o modificacions legislatives”. Quan se’n va acordar la creació, el debat sobre la possibilitat de cridar a comparèixer jutges sospitosos de prevaricar i d’atiar la lawfare contra l’independentisme fou molt encès, i el PSOE, un dels signants de l’acord, s’hi oposà de manera vehement. Finalment, ara que ja arrenquen la feina les comissions d’investigació, no hi compareixerà cap jutge.

Les tres comissions que s’han creat són la que ha d’investigar les accions de l’operació Catalunya contra l’independentisme per part de l’anomenada policia “patriòtica”; la que investigarà els atemptats gihadistes del 17- A a Barcelona i Cambrils; i la que investigarà l’espionatge amb Pegasus contra no pas menys de seixanta-cinc persones vinculades al moviment independentista.

Aquestes comissions finalment s’activen. Avui comencen les compareixences de la comissió sobre l’operació Catalunya, amb la declaració de l’ex-número dos del Ministeri d’Interior Francisco Martínez i l’ex-director adjunt de la policia espanyola Eugenio Pino. Més endavant, el 31 d’octubre, hauran de comparèixer l’ex-cap d’afers interns de policia espanyola Marcelino Martín Blas, i l’ex-inspector en cap Celestino Barroso. La comissió preveu una ronda de compareixences que s’allargarà fins pràcticament el març vinent, amb l’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias, l’ex-vice-president Oriol Junqueras, el president Artur Mas i l’ex-president espanyol Mariano Rajoy.

Hi compareixeran també l’ex-conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra Joan Pau Miquel i qui en fou el principal accionista, Higini Cierco. Seguiran, per aquest ordre, el periodista Quico Sallés, l’advocat Agustí Carles, l’ex-ministre d’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz, la periodista Maika Navarro, l’ex-secretària general del PP María Dolores de Cospedal, l’ex-director general de la policia espanyola Ignacio Cosidó, l’ex-vice-presidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría, l’ex-presidenta del PP a Catalunya Alícia Sánchez-Camacho, l’ex-director del Sepblac –la unitat d’intel·ligència del ministeri d’Economia espanyol­– Juan Manuel Vega i l’ex-ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro.

Aquesta mateixa setmana la comissió d’investigació de l’espionatge amb Pegasus aprovarà el pla de treball i la llista de compareixents. Fa justament una setmana que es va aprovar la llista de compareixents de la comissió sobre el 17-A. La data de començament encara s’ha de decidir, però sí que se sap que el primer de comparèixer serà l’ex-director del CNI, Félix Sanz Roldán, i s’hi afegiran l’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol Manuel García Margallo, l’ex-conseller d’Interior Joaquim Forn i Sáenz de Santamaría. Hi haurà, així mateix, càrrecs destacats de la gestió política i policíaca dels atemptats, com ara José Antonio Nieto –ex-secretari d’estat–, a més de periodistes i representants de les víctimes.

L’exigència d’explicacions a jutges que han desobeït la llei d’amnistia i han utilitzat políticament la justícia contra l’independentisme, només es podrà fer indirectament. Són magistrats com ara Pablo Llarena, Manuel Marchena i tants altres del Suprem, però també alguns com ara el titular del jutjat número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre (l’instructor del cas Vólkhov). La Comissió de Venècia, en l’informe sobre la llei d’amnistia, ja va desaconsellar que se citessin jutges a les comissions d’investigació. Tan sols la fiscalia, amb les conclusions a què arribin aquestes comissions, podria fer el pas de presentar querelles per prevaricació. Però això dependria sempre de la fiscalia, i del recorregut previsiblement poc reeixit que acabarien tenint.

Dimarts passat, avui fa una setmana, la Ciutat Invisible no va obrir les portes. La llibreria del barri de Sants, epicentre de cultura cooperativa i pensament crític, no les va poder obrir perquè algú les havia forçades durant la nit, i abans de poder tornar a atendre els clients calia avaluar els danys, endreçar els llibres que havien anat per terra, esperar la policia científica dels Mossos, etc. És el tercer cop en dos anys que els han entrat. El primer cop encara els van prendre alguns diners; els altres dos, l’alarma va foragitar de seguida els visitants. La setmana passada, eren dos homes d’aspecte europeu, segons es pot veure a les imatges.

Tres entrades en dos anys és mala sort o hi ha un rerefons polític? És difícil de saber, però en tot cas n’hi va haver prou per a decidir d’arribar-m’hi a comprar un llibre, com a mostra de solidaritat. I escriure aquest article, per si així animo algú més a fer-ho també. Des que l’any 2020 es van traslladar a la Comunal, un espai que aplega diversos projectes d’economia social i solidària, la Ciutat Invisible es va convertir encara més en una de les nostres llibreries de referència. Per proximitat geogràfica i, sobretot, per proximitat ideològica. De qualsevol llibreria me n’enduria uns quants llibres, però és que de la Ciutat Invisible me’ls enduria gairebé tots!

Observo les reixes exteriors esbotzades mentre faig temps per poder xerrar una estona amb la llibretera Irene Jaume, que és una sòcia més de la cooperativa, una entre onze. Amb un accent mallorquí una mica difuminat pels anys d’exili barceloní, la Irene atén, per aquest ordre, una dona gran que ve a recollir un llibre que havia encarregat, un home que s’emporta el darrer exemplar de La vegetariana, de Han Kang, una noia italiana que demana la versió castellana d’un llibre que només és en català, tres estudiants de batxillerat i una noia que venia amb la idea de comprar una novel·la de Carmen Mola però que acaba comprant una altra novel·la negra perquè de Carmen Mola no en tenen cap.

La Ciutat Invisible és una llibreria prou gran. En una superfície de 150 metres quadrats pot arribar a oferir entre 10.000 i 12.000 volums, a més d’una petita secció de roba sostenible. Però, evidentment, no pot tenir-los tots i, per tant, cal triar. Com deia Gramsci, viure vol dir prendre partit. Tenir una llibreria, també. A la Ciutat Invisible no hi ha novel·les de Carmen Mola, per molt èxit que tinguin, com tampoc no hi ha novel·les romàntiques, ni llibres de Pilar Rahola, ni de Pérez-Reverte. En canvi, hi ha una taula destacada amb llibres d’Annie Ernaux, que va rebre el Nobel de literatura fa dos anys. També hi ha còmics i llibres infantils. Hi ha molts llibres d’editorials petites i independents, i l’agradable sensació que hi ha més autores que autors. Tots els llibres de la Ciutat Invisible són triats a consciència, perquè en el fons tots els llibres són polítics, tant pel que diuen com pel que deixen de dir.

Irene Jaume va arribar a la Ciutat Invisible fa deu anys pels moviments socials. Implicada a la Burxa i a Can Vies, embrancar-se en un projecte com aquest va ser natural. De fet, el que més li agrada és que la Ciutat Invisible és molt més que una llibreria: és un espai cultural alternatiu, on a banda de vendre llibres també es fan actes i presentacions, i també ofereixen assessorament a unes altres cooperatives, i fan estudis, formació i recerca en l’àmbit de l’economia feminista, els estudis urbans i el cooperativisme. A més, tenen la sort que el seu projecte de barri i de ciutat forma part d’un ecosistema de cooperatives de treball i associacions amb altres projectes germans, com Aula d’Idiomes, la Directa, Jamgo, Irídia, Lacol, la Deskomunal, Quesoni, la Dinamo i Entrepobles. En total, hi ha un centenar de persones aplegades a la Comunal, que aviat és dit.

La Ciutat Invisible és un espai amb ànima pròpia, on els llibres són alhora tresors i jardins, finestres obertes i ganivets esmolats,  i això no hi ha lladre que ho pugui robar. La majoria de clients que tenen són coneguts i a molts se’ls adrecen pel nom, com a les parades del mercat o a les botigues de tota la vida. En aquest cas, ser una llibreria de proximitat va més enllà de l’eslògan. Amb el comprador de La vegetariana i algun altre client, de cop, s’estableix un debat sobre si és sorprenent o no que una escriptora tan jove hagi obtingut el Nobel. Quan arriba el missatger de la casa, el Jordi, tot somrient, parlen una estona amb la Irene sobre la sort que sigui divendres i com es buida de ràpid el compte corrent un cop pagat el lloguer. Amb la noia italiana la conversa és sobre Hannah Arendt. La llibreria és més que una llibreria i els clients són més que clients: són una comunitat lleial i ben establerta. Una comunitat que es fa ben visible per poca estona que hi passis.

I d’on ve el nom de la llibreria? Les ciutats invisibles és una de les grans novel·les d’Italo Calvino, publicada l’any 1972. L’emperador dels tàrtars, el Gran Khan, demana al viatger Marco Polo que li descrigui les ciutats que ha conegut en les seves expedicions a l’interior de l’imperi. Marco Polo li fa uns informes molt detallats i precisos, tot parlant dels homes que van construir aquelles ciutats, la forma que tenen, les seves característiques, les relacions entre els seus habitants… Marco Polo veu allò que molts altres no són capaços de veure. Totes les ciutats, i Barcelona no és cap excepció, tenen una façana bonica, que és la que mostren als turistes i la que surt a les postals, i  una ciutat més fosca i soterrada, sovint invisible. A la Ciutat Invisible, malgrat el nom, fa anys que aposten per fer visible tota la ciutat, i que de passada sigui més “vivible” per a tothom.

 

Si parlem de terror sexual contemporani, les dones una mica grandetes podem esmentar tres casos que ens han quedat gravats: als Països Catalans, el triple crim d’Alcàsser; a l’estat espanyol, els fets de “la manada”, i a l’estat francès, el recent cas Pelicot. D’Alcàsser, les aleshores postadolescents amb qui encara tracto no n’hem pogut parlar mai més, i personalment m’he passat la resta de la vida esquivant-ne els detalls; de “la manada”, després de la primera sentència, recordo que anaves pel carrer i les grans ens miràvem les jóvens i entre totes surava una sensació d’agermanament que podies respirar com un gas; i ara, amb el judici Pelicot, que ens ha agafat a la maduresa llarga, a moltes ens envaeix una fatiga inenarrable, i no podem dir amb paraules més que amb el que callem. Doncs bé, una s’adona que s’ha fet vella quan, amb aquests tres traumes clavats a l’amígdala, sent en un pòdcast un acudit sobre “la manada” –no era ni acudit tampoc, una gracieta al mig d’una anècdota: “com el cinquè Beatle, el sisè membre de la manada…”–, i el públic riu de fons i tu ja no entens el món.

He de començar per aquí: tinc l’afició d’escoltar pòdcasts des que es van inventar. Per la seua naturalesa, el format permet als creadors de saltar-se les barreres dels circuits “tap” habituals: de gènere, d’edat, de llibertat d’expressió. De pòdcasts n’hi ha de tota mena, és clar, però una subcategoria en si mateixa són els projectes en colla de només nois o de només noies: reunions de micro entre col·legues xerrant d’una actualitat o altra de manera distesa i en bona part espontània. L’experiència de l’oient és equiparable a parar l’orella a la taula del costat en un bar, o a ficar el nas en un grup aliè de WhatsApp. I això que anava a dir: en tots els anys que fa que escolto aquest subgènere “de gènere”, podria dir que només m’he trobat conyetes i frivolitzacions sobre agressions sexuals en pòdcasts portats per nois.

Intercalo aquí un exemple que guardava per a un altre article però que ve una mica al cas: quan als pòdcasts de nois parlen de Tinder, les converses sempre van en el sentit jocós i festiu de si podran sucar el melindro o no, la distància que hem d’entendre que separa una trobada triomfant d’una de fracassada; en el cas d’elles, però, el to és un altre, sempre prudent, amb una marrada assegurada a les estratègies de protecció personal. Recordo especialment un pòdcast de referència en què les tres joves conductores preguntaven sobre el Tinder a les entrevistades: “I tu, com et protegeixes?” Un mateix fet, quedar amb desconeguts, buscar el contacte íntim amb algú altre, resulta en dues visions que a hores d’ara jo feia menys allunyades.

No sé si m’explico gaire.

Ho veiem diferent. Massa diferent, encara. Gracietes sobre pederàstia, sobre els Maristes, sobre capellans amb la mà llarga; brometes sobre les presons i els sabons, sobre “la manada”, sobre “violant Violant”, sempre vénen d’ells i no d’elles (no ve a tomb del Joel Díaz, l’article, encara que ho sembli; el vaig sentir en directe i no em va fer aixecar cap cella: qui no ha pensat mai en el doble sentit d’aquest nom de xiqueta?). Tampoc no parlo d’humor, alerta; l’humor és una cosa seriosa i podem trobar moltes còmiques que toquen temes duríssims en aquest sentit. Parlo de tindre el delicte sexual com a referència humorística, com a conyeta auxiliar, com a crossa deixada anar de passada, com a sortida per a amanir un intercanvi divertit entre camarades. És un acte reflex, és espontani, vol fer riure, transmet alegria de viure. I aquesta capacitat de deixar-se anar sense que se t’encengui cap llumeta, cap alarma, cap rubor, és en realitat un privilegi, una benedicció, una sort.

El #notallmen però #alwaysmen també és aplicable a aquesta categoria de conyetes, que cadascú en tregui les pròpies conclusions. Una de les meues és que les senyores hem estat criades amb el terror sexual sempre present: ja ho sabeu, no podem dir que els hòmens són potencials violadors, però alhora els hòmens ens han alliçonat sempre –com vas, amb qui vas, per on vas– perquè considerem tots els hòmens com violadors potencials. I el terror és el contrari de la gràcia. Això, per una banda. I per l’altra tenim que naltros, a diferència d’ells, que van més a la seua, tendim a col·lectivitzar el trauma viscut per altres dones i criatures, i aquest pes també és enemic del riure fàcil amb la qüestió.

Ja compto que els ofesos interpretaran aquestes reflexions com una incitació a la censura, si no com una mostra més de puritanisme de les feministes, que no tenim sentit de l’humor. Com si aquest sentit fos universal i neutre, a la manera que els espanyols senten neutra l’espanyolitat. En efecte, durant molts anys, en nom d’un sentit de l’humor “universal”, les senyores hem après a riure del que els feia gràcia als hòmens (si és d’interès, en vam parlar aquí); les que venim del temps dels acudits del mal de cap (sobre violacions matrimonials, en realitat) i del “mistetas”, que “m’agradaria veure-les”, en podem donar fe. Però, a mesura que ens hem fet grans, també hem après a tenir-nos per subjectes vàlids per a impugnar aquell universal risible, i amb ànim d’encomanar nous punts de vista des de l’altre costat.

I res, que mentre escolto nois i noies pel forat del pany, em fa la sensació que el gran canvi és que les conyetes sexuals antiquades s’estan substituint per altres de més actuals, i ni m’alarmo ni em deixo d’alarmar, només ho constato i miro d’extreure’n alguna reflexió. I així com defenso que tothom pugui fer broma com li resulti convenient, també tinc clar que la millor resposta a la gracieta que fereix, la millor arma per al canvi si procedeix, és deixar de riure i tots contents.

Un any més, la Guia de Vins de Catalunya ha presentat –a la sala Razzmatazz de Barcelona– els vins premiats i més ben puntuats de l’edició del 2025. Enguany, entre els 1.206 vins que inclou la Guia, han estat destacats com a millors el cava la Capella de Juvé & Camps i Llopart Llegat Familiar de Corpinnat, que també han estat premiats ex aequo com a millors escumosos i millors escumosos de xarel·lo. Per primera vegada un escumós DO Cava i un Corpinnat comparteixen podi.

Pepe Hidalgo Camacho, director tècnic de Juvé & Camps, ha explicat a VilaWeb: “Estem molt contents. Hem guanyat aquests tres premis amb Capella 2010, un cava de paratge, d’un paratge que porta aquest nom, amb una vinya de xarel·lo que té quaranta-vuit anys. Són cinc hectàrees de vinya, amb una part de ceps plantats en vas. És patrimoni vitícola del Penedès. En fem 1.500 ampolles, d’aquest cava. És un producte molt exclusiu i és un homenatge a la família Juvé, al vi escumós, al cava i al xarel·lo, que és una de les grans joies que tenim al Penedès.”

Tots els premiats de La Guia de Vins de Catalunya 2025.

I Xon Llopart, un dels cinc germans propietaris de Llopart, ha dit: “Aquest Corpinnat Llegat Familiar prové de la vinya d’en Paulino, que és a tocar de la masia. Vinya vella, plantada el 1935. És un vi molt que estimem molt, perquè a la masia hi passàvem els estius, era on jugàvem de petits. En tenim molts records lligats a la infantesa. Vam embotellar aquest escumós amb el pare i l’anàvem tastant i l’anàvem guardant, perquè el trobàvem molt viu i volíem que fes llarga criança. Fins que, l’any 2020, el meu pare es va morir. Precisament l’havíem tastat pocs mesos abans i havíem dit: ‘Bé, deixem-lo encara.’ Però aleshores, l’any 2021, vam decidir de treure’l al mercat. En fem unes 900 ampolles.” Si el premi no fa variar les previsions, aquesta anyada 2011 sortirà al mercat a començament del 2025.

Sobre el fet que el premi agermani la DO Cava amb Corpinnat, tots dos elaboradors han coincidit a comentar que sempre hi ha hagut germanor entre cellers. Hidalgo ha dit: “Entre els cellers tenim una relació molt bona. Som concurrència, no pas competència i sempre és un plaer compartir coses amb els nostres veïns, perquè tots som del Penedès.” Xon Llopart ha dit: “Estem contents de compartir aquests premis amb Juvé & Camps.”

Jordi Alcover, codirector de la Guia, juntament amb Sílvia Naranjo i Fran Ortiz, creu que aquests dos escumosos s’assemblen molt: “Són productes clavats, en el sentit del concepte: escumosos de llarga criança, de xarel·lo de vinya vella, llevat neutre… És una manera de fer sobretot molt clàssica, tant si són Corpinnat com DO Cava.”

Una Guia plena de paradoxes i petites revelacions

Alcover creu que enguany la Guia ha estat plena de paradoxes: “La millor garnatxa blanca se l’ha endut un Penedès; un dels tres millors vins negres prové de la Terra Alta; el millor vi blanc és del Priorat; el millor vi de picapoll se l’ha endut un celler de l’Empordà… Això ens diu que la vinya passa per davant de moltes altres coses. Ara, jo diria que enguany hi ha petites revelacions, també.” Per exemple? “La idea de la malvasia com a vi seriós és una de les coses que ja es comença a fer realitat.” Més revelacions? “Que els vins naturals, els ancestrals, etc., han de ser ben fets, que el fet que un vi sigui natural no vol dir que sigui bo.” Alguna altra aportació? “La revelació, per exemple, de la DO Pla de Bages, que probablement s’ha convertit en la zona més capdavantera que tenim quant a varietats: picapoll, mandó, sumoll… I ens demostra que una DO pot anar més enllà d’una comunitat d’interessos dispersos individuals i ser un projecte de conjunt.”

La llista de premiats

Els vins premiats són:

Millor vi de l’edició 2025

La Capella. Juvé & Camps (DO Cava)
Llopart Llegat Familiar. Llopart (Corpinnat)

Millor nota mitjana

Vins Nus
Júlia Bernet (Corpinnat)

Millor Escumós

La Capella. Juvé & Camps (DO Cava)
Llopart Llegat Familiar. Llopart (Corpinnat)

Millor escumós rosat

Júlia Bernet Camí dels Vidriers. Júlia Bernet (Corpinnat)

Cinc vins rosats catalans per a tastar 

Millor vi rosat

Instabile Rosae Rosa Claret. Vins Nus (DOQ Priorat)

Millor vi negre

Camí Pesseroles. Mas Martinet (DOQ Priorat)
Coma d’en Pou. Celler Bàrbara Forés (DO Terra Alta)
Clos Cypres. Costers del Priorat (DOQ Priorat)

Cinc vins negres catalans per a tastar 

Millor vi blanc

Partida Bellvisos Blanc. Sara i René Viticultors (DOQ Priorat)

Cinc vins blancs catalans per a tastar 

Millor vi dolç

Monastrelius. Celler Pallarades (sense DO)

Millor vi ranci

Ranci de l’Oller. Heretat Oller del Mas (sense DO)

Millor vermut

Antic Reserva. Alcoholes Antich (sense DO)
Dos Déus Origins Blanc Sec. Priorat B&D Lab (sense DO)

Millor cupatge tradicional

Finca els Gorgs. AT Roca (Clàssic Penedès)
Gramona Celler Batlle. Gramona  (Corpinnat)

Millor ancestral

Superbloom Pét-Nat. Celler Bellaserra (sense DO)
La Fita. Ancestral. La Fita (sense DO)

Millor carinyena blanca

Singulars Carinyena Blanca. Mas Llunes (DO Empordà)

Millor carinyena negra

Clos Cypres. Costers del Priorat (DOQ Priorat)

Millor escumós de macabeu

Barrica. Celler Kripta (DO Cava)

Cinc caves, corpinnats i més escumosos catalans per a tastar 

Millor escumós de parellada

Carles Andreu l’Era del Celdoni. Celler Carles Andreu (DO Cava)

Millor escumós de parellada

La Capella. Juvé & Camps (DO Cava)
Llopart Llegat Familiar. Llopart (Corpinnat)

Millor garnatxa blanca

Tres Feixes 2022. L’Enclòs de Peralba (sense DO)

Millor garnatxa negra

Instabile Rosae Rosa Claret. Vins Nus (DOQ Priorat)

Millor garnatxa roja

iuralta Gris. Vins Nus (DO Montsant)
Garnatxa d’Empordà Solera Mas Llunes. Mas Llunes (DO Empordà)

Millor garnatxa peluda

Les manyes. Terroir al Límit (DOQ Priorat)

Millor vi tranquil macabeu

Macabeu de Solergibert. Celler Solergibert (DO Pla de Bages)

Millor malvasia de Sitges

Les madones. Vins El Cep (DO Penedès)
Les Rotes de Cal Pau malvasia de Sitges. Celler Cal Bessó (sense DO)

Millor mandó

Raw Mandó. Collbaix (DO Pla de Bages)

Millor monestrell

Monastrelius. Celler Pallarades (sense DO)

Millor morenillo

El Templari. Celler Bàrbara Forés (DO Terra Alta)

Millor vi tranquil parellada

Picapedra Blanc. Vins de Pedra (DO Conca de Barberà)

Millor picapoll blanc

Pla de Tudela. Anna Espelt (DO Empordà)

Millor sumoll negre

Sumoll de Solergibert. Celler Solergibert (DO Pla de Bages)

Millor trepat

“La Coma” Molí dels Capellans. Molí dels Capellans  (DO Conca de Barberà)

Millor vi tranquil de xarel·lo

Finca Viladellops Xarel·lo XXX. Finca Viladellops (DO Penedès)

Millor vi tranquil de xarel·lo vermell

LD Ancestral Xarel·lo Vermell. Finca Viladellops (Clàssic Penedès)

Premis honorífics: Premi Trajectòria

Jordi Grau i Dolors Segarra, de Vins i Licors Grau

Premi Territori

Pau Albó, de Celler Cooperatiu d’Espolla

Premi Innovació

Ex aequo, Celler de Capçanes i Sant Josep Vins

Premi Futur

Aina Mariné

A aquests premis honorífics, enguany s’hi ha afegit una nova distinció: Icona del Vi Català. Amb aquest guardó, els responsables de La Guia de Vins de Catalunya volen reconèixer els vins catalans que han marcat una època o un canvi de tendència en l’elaboració del vi a casa nostra durant les darreres dues dècades. El guanyador d’aquest Icona del Vi Català 2025 ha estat el Teixar, del celler Vinyes Domènech.

Guy Davidi, director de cinema israelià, ha presentat Innocence al Festival de Cinema Jueu. L’obra, seleccionada a Venècia, alhora tendra i dura, és aquest documentari basat en set-cents casos de suïcidi a l’exèrcit israelià (IDF) que ell ha aplegat d’ençà dels anys setanta. Filmat abans del 7 d’octubre de l’any passat, són joves soldats que se suïciden per refusar de servir a l’exèrcit. Davidi ha triat cinc casos, i amb les seves cartes, imatges familiars enregistrades durant les vacances, de petits, però també amb imatges reveladores preses durant els entrenaments dins l’IDF, el director basteix l’obra i mostra la pressió de la societat perquè els joves s’allistin. Davidi va refusar de servir l’exèrcit adduint motius psicològics, en una lluita que va durar mesos i el va marcar. Militant pacifista, i favorable als dos estats, ara viu a Dinamarca, on té un fill. Five Broken Cameras, documentari anterior seu, va ser nominat als Oscar. VilaWeb va entrevistar Davidi fa uns quants dies a tocar de la Sagrada Família, poca estona abans que es trobés amb una amiga militant pacifista que també ha acabat anant-se’n d’Israel i s’ha acabat establint a Barcelona.

Guy David, director de documentaris israelià (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Qui són Ron Adler, Doron Assaf, Rotem Shaphira, Ofer Weisburt i Yogev Yechieli?
—Joves que es van enrolar al servei militar israelià [és la llei: tres anys per als nois i dos per a les noies]. I també  són persones realment humanistes. Alguns pacifistes de veritat, alguns potser no, però amb consciència política. L’únic que tenien tots en comú és que no van acabar el servei. Tots es van suïcidar durant el servei militar. Són els protagonistes del film. Tots van escriure dietaris, cartes… I el film es basa en els seus texts.

—Com és que acabeu fent documentaris?
—Molt jove, veient que no encaixava a Israel, potser perquè sóc orfe de pare, vaig anar a viure a París. No tenia diners ni suport, no em podia mantenir. Al cap d’un any vaig haver de tornar. A París vaig notar una mena de llibertat. Vaig conèixer àrabs d’uns altres països i, si vols, una vida cosmopolita. Quan vaig tornar a Israel em vaig dir a mi mateix que havia de poder viure en aquest país d’una manera diferent. “Porta una mica d’aquest ambient a Israel”, em deia. La meva manera de fer-ho va ser anar immediatament a Cisjordània i conèixer el poble palestí, per entendre una mica més què significava viure sota l’ocupació, per polititzar-me i entendre la seva narració de la història. Vaig començar a descobrir la idea de fer documentaris.

—Parleu  àrab?
—Parlo una mica d’àrab.

—Com es guanyaven la vida els vostres pares?
—La meva mare no tenia estudis superiors. Sóc de classe mitjana baixa. El meu pare tenia feina de comptable i coses d’aquestes.

—Com és que trieu aquests soldats? Perquè s’havien suïcidat o perquè eren persones com vós, que ja expressaven en els seus diaris que no encaixaven a l’exèrcit?
—M’agrada d’aportar alguna cosa una mica secreta, un tabú. De gent que s’allista a l’exèrcit i després ho explica, en tens milers de milions de films. O de gent que es nega a anar-hi. També n’hi ha.  Però de gent que es va suïcidar, no. Els qui he triat al film no van acabar el servei militar, com jo. Suïcidar-se va ser la seva manera de negar-se a fer el servei militar. No volien participar-hi, però no sabien negar-s’hi, o no ho van poder fer. Ni volien afrontar el fet de ser odiats pels altres. Estaven atrapats al mig. Crec que és una bona manera d’entendre la pressió per a unir-se a l’exèrcit, però també d’entendre què significa negar-se a allistar-se quan no tens el privilegi d’un entorn que t’ajuda.

—Totes les imatges són documentals, o alguna cosa és ficció?
—Tot és documental. L’únic que es ficciona és l’actor que camina pel desert, les imatges enregistrades pel dron. Quan el vam contractar vam descobrir que era una persona que realment havia intentat de suïcidar-se quan estava a l’exèrcit.

—No ens dieu mai de quina manera es van suïcidar. Tots es disparen o les noies trien una altra manera?
—He cobert 700 històries i la majoria es disparen un tret. Al film, la que no es va suïcidar amb una pistola és la noia, sí. Va pujar a un edifici famós i va saltar. Hi ha qui afirma que a les dones no els agrada arruïnar el seu cos. Però quan saltes, arruïnes el teu cos.

—En una escena es veu una dona parlant amb una nena: “No toquis la tanca, no toquis la tanca. Mira el nostre amic. Allò és Gaza. El veus el noi?” Volia saber si aquesta mare i filla encara viuen a aquella casa o després del 7 d’octubre, ja no.
—Els dos quibuts on vaig filmar Innocence van ser envaïts per Hamàs el 7 d’octubre. Algunes de les persones van ser assassinades. Algunes, tancades a casa. El nen que menciones està bé, es va escapar amb la seva família. Hi ha un altre nen que no surt tant que va ser assassinat per Hamàs. Van cremar casa seva amb ell i els seus pares dins. Un dels nostres tècnics de so, un pare molt jove, feia un viatge amb bicicleta al matí i el van assassinar. La persona que ajudava en el càsting dels nens era amb els seus fills. Em va escriure, des del quibuts: “Estem envoltats, no sé si d’aquí en sortiré amb vida.” Ho va aconseguir. Molts ja no hi viuen perquè encara no hi poden tornar, no.

—Comenteu, doncs, aquesta frase: “D’acord, no voleu servir l’exèrcit. Però mira, ens ataquen. I ara què?” Què hi respondríeu?
—Que la desmilitarització o la pressió sobre l’exèrcit a Israel és molt important. Hauríem de trobar una manera d’expressar que no estem contents com es gestiona l’exèrcit ni la societat. En primer lloc, no estem contents de l’ocupació, ni de controlar la gent en massa. La missió és controlar la població, entrar a cases de civils, arrestar nens, córrer amb jeeps i fer pressió sobre la població. Blocar la lliure circulació entre la població és una forma de terror en molts aspectes. Hem de dir: no acceptem aquesta mena de missió. I això no vol dir que l’exèrcit israelià hagi de ser eliminat. No és això. Però si empenyem els militars negant-nos a allistar-nos, dient que no hi participem, llavors el govern i la societat hauran de reaccionar. “Això fa perillar la nostra seguretat, de manera que hem de trobar-hi una solució”, diran. Una manera de pressionar els militars és no participar-hi. I no diem que ens hàgim de suïcidar com a societat, ni que no hàgim de tenir militars. Però es tracta de quina classe d’exèrcit, i amb quina missió.

—“Hem d’afrontar el fet que vivim en una societat en què els militars són ben vists, com una cosa positiva, i que la majoria dels soldats s’allisten feliços.“ Cita vostra.
—Sí.  M’agrada molt triar la història de la noia cega del film perquè volia demostrar que pot ser molt temptadora, la via militar. Però els joves haurien de trobar la seva seguretat i la seva identitat no pas amb el servei militar. L’exèrcit i la violència esdevenen una manera d’expressar força, positivitat i creixement. I no és exclusiu d’Israel, és clar.

Guy David, director de documentaris israelià (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Viviu a Dinamarca i no a Israel. És una decisió política?
—La primera crisi que realment vaig tenir va ser amb la guerra del 2008 i 2009 a Gaza. Érem a la manifestació de Tel-Aviv, i va ser un gran xoc. Quan la premsa ens va fer preguntes als manifestants, vaig dir que els nens petits creixerien amb experiències molt fosques, les coses empitjorarien i seria terrible. Gaza va començar a estar realment tancada. Ja no coneixen israelians. Hi ha una por més gran i una manca de coneixement més gran, i no tenen ni la possibilitat de parlar hebreu. Aquesta nova generació és molt més fosca, amb molt més d’odi, i han passat a l’acció. El 7 d’octubre de l’any passat van dir: “Veieu com necessitem militars?” I vaig dir: “Ai si ens haguessin escoltat l’any 2008!” Crec que Israel hauria de ser boicotat com a país per coses com aquestes. Al final, també m’hi hauria pogut quedar. Però vaig conèixer una noia i em vaig traslladar a Dinamarca. Volia viure a l’estranger. Probablement, si m’hagués quedat a Israel, no hauria tingut cap fill. Mira, a Israel hi ha una cultura de l’autocrítica, però primer t’has d’allistar, has de seguir les regles, i més tard et pots queixar. Però fins i tot això va canviant. Jo no vaig córrer mai perill, pel fet de parlar, com a cineasta. No em van amenaçar mai. Doncs ahir mateix a Israel la policia va aturar una projecció sense cap ordre judicial ni judicial. Era un film sobre una història palestina. És la segona vegada que passa aquests últims dos mesos. I no tenen el dret de fer-ho. Les coses van canviant.

—Tesi meva: la gent no us veurà com un noi que va anar a Cisjordània a ajudar els palestins. Veuran un jueu. Punt. I un matanens.
—Sí, a alguns els passa. El problema de la violència és que realment crea divisions. Vaig projectar Five Broken Cameras amb el noi palestí dels territoris ocupats i un jove palestí va venir i em va començar a atacar. Això passa, i tant. Són persones molt afectades per l’odi i la ira. Sempre hi ha persones destructives, tant si són militars israelians com si són palestins. Es pensen que lluiten per la llibertat, però fan horrors en nom de la humanitat. Five Broken Cameras parla sobre Bil’in, un poble de Cisjordània on volen recuperar un tros de terra que els van prendre. Els colons començaven a construir els seus futurs edificis. És tan sols un petit poble de mil habitants que va lluitar durant cinc anys amb els israelians, de manera internacional i no violenta. Van recuperar la terra. Què va aconseguir Hamàs, amb tot el seu gran poder? Van perdent grans quantitats de terra. I potser no els la tornaran mai, aquesta terra. Llavors, qui pot ser admirat, avalat i incorporat? De moment, no veig cap argument pràctic a favor de la resistència violenta. Posa-me’n un exemple. No ho veig.

—Voldríeu dir res que no hagi preguntat?
—Innocence és un film adreçat a la població d’esquerres israeliana. La dreta no m’escolta. La idea de dos estats, Israel i Palestina, als anys noranta hi havia la meitat del país que hi donava suport. Hi ha el potencial. Però aquesta població d’esquerres encara és una població que confia molt en l’exèrcit com a element unificador. Per a ells servir a l’exèrcit és una gran part de la seva identitat, no els és fàcil. Molts són els pilots que bombarden nens palestins ara mateix. L’esquerra diu que és molt important que Israel sigui una democràcia que ens servirà com a israelians. “Som la gent lleial: mira, hem servit a l’exèrcit.” El servei militar es converteix en la seva manera de dir que tots som u, tots anem units. De manera que, quan arriba un tipus com jo, que idealitza la idea de no fer el servei militar i diu que l’exèrcit israelià és un dels elements més corruptes de la nostra societat, que ocupa territoris i més persones, això realment no els és convenient.

—El nombre d’antimilitaristes és més gran ara que abans?
—No crec que hagi estat mai gran. Fa pocs dies, però, finalment hi va haver un cas molt positiu: 130 soldats van dir que no continuarien, que es negarien a fer el servei. Encara que és força ambigu, això que diuen. “No és per allò que fem als palestins, sinó per l’aire d’extrema dreta dels militars, per la manca de voluntat d’alliberar els ostatges i de no fer un alto-el-foc. I són majoritàriament reservistes. No són la lleva natural.

—Aquesta societat d’esquerres de què parlàveu potser es va movent cap a la dreta?
—Està trencat, tot trencat. Estem trencats. Vull dir, els moviments estan trencats, la població està trencada, hi ha baralles, grans parts de l’esquerra s’han desplaçat cap a la dreta. I el 7 d’octubre ha estat una experiència dura, ha estat un toc d’atenció. A més, és difícil de veure les reaccions d’activistes i palestins de tot el món. És difícil de veure els joves, occidentals, o de la diàspora palestina, expressant l’alegria per l’assassinat dels ciutadans. Té un gran impacte en part de la població, això. Alguna gent podria canviar de bàndol. La màscara ha caigut! Mireu com són! El fet és que en vista de tanta violència, un acte com aquest és com afegir benzina al foc. I ara és la bogeria.

El jutjat d’instrucció 16 de Barcelona ha enviat al Tribunal Superior de Justícia la causa dels nou càrrecs de l’Associació Catalana de Municipis sobre les despeses del Primer d’Octubre perquè decideixi sobre l’amnistia, segons ha avançat el Nacional i ha pogut confirmar l’ACN.

El jutjat argumenta que un dels investigats és aforat, el diputat de Junts David Saldoni, que va ser president de l’ACM entre gener del 2018 i setembre del 2019. La fiscalia s’ha mostrat contrària al traspàs del cas al TSJC, perquè argumenta que no s’ha fet constar quins són els indicis de delicte que afecten Saldoni. L’Audiència de Barcelona va tancar aquest cas però després d’un recurs de la fiscalia, el Tribunal Suprem espanyol va obligar a reobrir la investigació per delictes de malversació, frau i exaccions il·legals.

L’origen del cas és una querella de la fiscalia contra aquestes nou persones per suposadament desviar fons de l’ACM des del 2015 cap a fins aliens a l’associació, suposadament per crear estructures que permetessin la celebració del referèndum independentista i fer altres activitats vinculades al procés.

La part central del passeig de Gràcia romandrà tallada al trànsit durant una setmana d’ençà d’avui i fins al dimarts 22 d’octubre. El motiu és l’actuació del tenor Josep Carreras i la balladora de flamenc Sara Baras. L’espectacle serà diumenge a les 20.00 del vespre i clausurarà la Copa Amèrica de vela i també els actes de celebració del bicentenari de l’avinguda. Les afectacions a la circulació de vehicles es prolongaran fins al dimarts 22, quan finalitzi el desmuntatge de tota la infraestructura.

Un aborigen a la final de la Copa Amèrica | Crònica d’Oriol Bäbler

El tall serà progressiu. Dimarts 15 a la nit es tallarà el tronc central del passeig de Gràcia, entre els carrers de València i Mallorca. Allà s’hi muntarà un gran escenari. Dissabte el tall s’ampliarà a partir de les 6.00 cap al nord fins al carrer de Provença. Finalment, el diumenge a partir del migdia la Guàrdia Urbana allargarà el tall fins a l’altura del carrer de Rosselló i també interromprà el trànsit dels carrers transversals de Mallorca i Provença. L’objectiu és afavorir l’accés esgraonat i a peu als milers d’espectadors que s’esperen per presenciar aquest espectacle gratuït.

Tant l’Ajuntament de Barcelona com Transports Metropolitans de Barcelona ha recomanat a la ciutadania l’ús del metro per assistir al concert i per desplaçar-se per la zona durant els dies de les afectacions a la circulació.

Manifestació multitudinària contra la Copa Amèrica de vela a Barcelona

Línies d’autobús afectades

Les restriccions afectaran unes quantes línies d’autobús a partir del tall de dimarts. Totes les parades de bus situades al tram afectat del passeig de Gràcia quedaran anul·lades durant el tall.

D’altra banda, des de primera hora i fins al dimarts 22, les línies 7, 22, 24 i V15 es desviaran per itineraris alternatius per Roger de Llúria i Pau Claris. Pel que fa a la línia H10, diumenge, 20, es desviarà pel carrer d’Aragó.

La tarda del diumenge 20 d’octubre, també s’anul·laran les estacions 364 i 374 del Bicing.

Pel que fa als aparcaments subterranis, es podrà accedir als situats entre els carrers de València i del Rosselló, excepte el mateix diumenge entre les 14.00 i la mitjanit.

La jove Berta Peiró García, de la comissió Ripalda-Beneficència-Sant Ramon, i la xiqueta Lucía García Rivera, de la falla Arxiduc Carles-Xiva, són les falleres majors de València de l’any 2025. Així ho ha comunicat la batllessa, María José Catalá, en l’acte de la Telefonada, que s’ha fet avui en l’hemicicle de l’ajuntament.

Davant l’assemblea de presidents de falla extraordinària, al costat de representants de la festa i membres del jurat, la primera edil ha obert els sobres que contenen la identitat de les triades. Després, ha fet les corresponents telefonades per a anunciar-los personalment el seu nomenament a ambdues.

Catalá ha entrat a l’hemicicle cap a les 19.20, portant els sobres que, minuts més tard, han revelat els noms de les noves màximes representants de les Falles. L’acte de la Telefonada ha començat moments abans, a les 19.00, amb el ple extraordinari de la Junta Central Fallera, al qual han assistit els components de l’organisme autònom municipal, al costat dels jurats de les falleres majors, i que s’ha celebrat en el Saló de Cristall de l’Ajuntament.

En primer lloc, la batllessa ha telefonat i felicitat a la fallera major infantil de València 2025, qui s’ha dirigit per primera vegada al món faller. Després li ha arribat el torn a la fallera major de València 2025, que també s’ha dirigit a tots els fallers i falleres per a estrenar-se en el seu càrrec.

Després del moment de la telefonada, María José Catalá ha aixecat la sessió i es dirigirà fins als casals de les noves falleres majors, on els farà lliurament de l’acta que les nomena com a màximes representants de les Falles 2025.

La NASA ha llançat la nau Europa Clipper cap a Europa, una de les llunes glaçades de Júpiter. S’espera que la nau viatgi 2,9 milions de quilòmetres i arribi a l’òrbita del planeta l’abril del 2030. Llavors farà quaranta-nou vols per damunt d’aquesta lluna per a estudiar-la detalladament. L’objectiu és confirmar o desmentir els indicis que assenyalen que hi podria haver vida.

Liftoff of Europa Clipper!

The #EuropaClipper spacecraft lifted off at 12:06pm ET Oct. 14 from Launch Pad 39A aboard a SpaceX Falcon Heavy rocket.

The mission will help scientists better understand how life developed on Earth and the potential for finding life beyond our… pic.twitter.com/rzqbmqvyBh

— NASA's Kennedy Space Center (@NASAKennedy) October 14, 2024

El llançament s’havia de fer dijous passat, però es va ajornar a causa de l’arribada de l’huracà Milton. Finalment, s’ha fet avui a les 12.06 a Florida.

L’Europa Clipper és la sonda espacial més gran que la NASA ha construït mai per a una missió planetària. És un robot propulsat per energia solar. Malgrat que no és sols una missió de detecció de vida, respondrà a preguntes clau sobre la potencial habitabilitat d’aquest indret.

La lluna glaçada de Júpiter és un dels llocs més prometedors del sistema solar per a trobar un entorn adequat per a la vida més enllà de la Terra. És lleugerament més petita que la lluna de la Terra i té la superfície de gel. Sota aquesta coberta, els científics creuen que hi ha un oceà d’aigua salada que conté més del doble de líquid que tots els oceans de la Terra junts. A més, les proves recollides fins ara indiquen que aquests oceans contenen els tres ingredients clau per a la vida: aigua, els elements químics adequats i energia. La missió també hi cercarà guèisers actius.

El llançament s’ha fet al Centre Espacial Kennedy de Florida, amb un coet SpaceX Falcon Heavy.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha fet balanç dels tretze anys i escaig en què ha exercit el càrrec, sis dels quals els va passar a l’exili a Suïssa, concretament entre el març del 2018 i el juliol del 2024. Rovira ha comparegut, emocionada en alguns moments, a la seu del partit, i no ha evitat d’entrar en la confrontació política amb Oriol Junqueras.

En la darrera conferència com a secretària general, ha criticat durament l’ex-president i candidat a la presidència del partit. Ha explicat que havia demanat, sense sort, una reunió amb Junqueras tant a ell com a sis persones del seu equip, però que no ha pogut ser. “Des que vaig tornar de l’exili, només ens hem vist deu minuts a Cantallops”, ha dit. I ha afegit: “Per això, com a secretària general sóc avui aquí donant explicacions.” Una altra raó, ha dit, és que és en bona part receptora de la “campanya d’intoxicació, atacs i confrontació”.

Ha recordat que l’havien acusada de tenir una estructura paral·lela, una direcció B, i de ser poc solidària amb els represaliats. Ha dit que dins el partit hi ha desenes de grups, molts en els quals no és ella i solament hi ha en Junqueras, on es prenen decisions polítiques, i s’ha qüestionat: “Qui té l’exclusivitat de declarar què és una estructura B?” I en aquest punt assenyala la gestió de Junqueras: “Ho és el fet de constituir un grup paral·lel a Madrid quan s’ha de negociar l’amnistia? O negociar amb el PSC quins alts càrrecs s’han de quedar al govern? Tenir un grup alternatiu per a activar les xarxes socials de determinats perfils? Fer les llistes al parlament de Catalunya en un grup que no és de la direcció? Negociar els acords de les diputacions amb persones d’Esquerra que no són a la direcció?”.

I ha acabat la intervenció fent una crida a Junqueras. “Tot cicle té un final”, ha dit. “Oriol, aquest projecte el vam començar junts i encara som a temps d’acabar-lo junts, i no pas separats i dividits; de garantir que deixem per a les futures generacions un partit fort, cohesionat; ferit, sí, però amb talent per a tornar a créixer. Som a temps d’evitar una trencadissa.” Així ha demanat a l’ex-president d’ERC que renunciés a tornar a encapçalar el partit.

Actualment, Rovira és el màxim dirigent del partit, arran de la renúncia d’Oriol Junqueras com a president d’ERC, però, d’ençà de l’anunci del congrés del 30 de novembre, ja va deixar clar que no encapçalaria cap candidatura ni formaria part de cap. Tot i que no es presenta a la reelecció, la candidatura Nova Esquerra Nacional agrupa tots els afins tant a Marta Rovira com al president Pere Aragonès. Es va presentar com un equip coral que no tenia discrepàncies de fons amb l’estratègia de Junqueras, sinó amb la seva manera de governar orgànicament el partit, que consideren massa jeràrquica. El to crític amb Junqueras s’ha anat endurint aquestes darreres setmanes. La setmana passada, l’ex-conseller Xavier Vendrell, que dóna suport a la candidatura, va acusar Junqueras d’haver-se amagat a Montserrat durant els dies decisius de l’octubre del 2017, després del referèndum.

Rovira mateixa va assenyalar Junqueras com a corresponsable de les campanyes B que feia el partit i que, segons que va dir, “sempre es van desenvolupar de manera legal i respectant el corpus ètic” de l’organització fins que es van penjar els cartells dels germans Maragall.