“Els polítics són com les granotes; no les pots tenir massa temps inflades.” La frase, extreta d’un d’aquells sainets populars valencians de la primeria del segle XX, dibuixa d’una manera excepcionalment gràfica, la desconfiança del poble envers les classes dirigents, de qualsevol membre de la classe dirigent. I encaixa perfectament, com un botó en un trau, en la trajectòria que Gabriel Rufián ens ofereix gratuïtament com a espectacle: la d’un home que arribà a Madrid inflat d’indignació i arrogància, però que ara es desinfla calculadament i ben moix davant les càmeres i els focus de la cort.

Encara en sabem poc, de què dirà en el programa. Però ja en sabem massa, tan sols pel que li hem sentit dir en els vídeos promocionals de la seua confessió televisiva a l’eficaç voltor Évole.

Personalment, hi ha una part d’això que puga dir aquest home que no m’importa gens ni mica: cadascú es ven com pot, i ja s’ho farà ell amb les seues contradiccions, si és que res li importa.

En canvi, em sembla particularment greu i indignant que la “confessió” de Rufián siga un servei inestimable al sistema que suposadament combatia, al sistema que potser els seus electors encara pensen que combat en el seu escó de Madrid. Perquè la història ens ensenya amb molta claredat que no hi ha res que legitime tant l’status quo de l’amo com el penediment públic i radiat amb bons altaveus d’aquells qui el van qüestionar. 

I dic això molt especialment perquè anar-se’n a una televisió espanyola a dir, en aquest precís moment, que l’independentisme ha comès errors greus, i situar-los precisament en això de “repartir carnets de catalanitat” és oferir una absolució gratuïta i general a l’Espanya que el 2017 va fer impossible qualsevol eixida digna, democràtica, civilitzada a les aspiracions catalanes.

Rufián, acusant els independentistes catalans d’una cosa tan falsa, no fa sinó amnistiar Mariano Rajoy, donar-li la raó en tot. Si nosaltres, els independentistes, cometíem errors tan greus com ell diu i que tant de mal feien a la població, no era una obligació del govern “de tots” corregir-los? L’aporellos el van justificar canviant la raó del debat i Mariano Rajoy, personalment, es va fer càrrec de l’operació. O és que no ens en recordem, ja, de quan el PP va negar que hi hagués cap conflicte entre Catalunya i Espanya i va provar de convertir-lo en un conflicte intern entre catalans? Exactament, en un conflicte desigual entre catalans “demòcrates”, que, casualment, volien ser bons espanyols, i uns catalans autoritaris i amb banyes que “repartien carnets de catalanitat” i eren, érem, tan males persones que excloïen la meitat de la població de la democràcia.

No cal ser molt llest: a Madrid les afectades declaracions de Rufián els faran sentir reconfortats. I reivindicats. Les porres, la presó, l’exili, la persecució política, l’espionatge, els escamots violents, les mentides mediàtiques… “Veus com tot això tenia sentit?”, pensaran i diran, ara que Rufián mateix ha tingut l’ocurrència torera no pas de defensar que els catalans érem i som els demòcrates, sinó de reconèixer que érem tan dolents i que anàvem tan equivocats.

Tant si ell ho sap com si no, el diputat d’Esquerra Republicana legitima allò que prometia combatre. I, en un altre lamentable exercici de transformisme polític, ofereix un servei inestimable a aquella Espanya que suposadament, en algun moment, va dir que lluitava perquè s’acabàs: desacreditar no tan solament la seua trajectòria personal i la del seu partit, sinó la trajectòria, impol·luta i inqüestionable, de tot el moviment polític democràtic, catalanista, republicà, independentista.

 

PS1. Mazón continua ofegant-se en les seues mentides. Tant que comence a pensar que sí que acabarà caient. El president fa uns quants dies que menteix d’una manera tan descarada i tant a la desesperada que ho veu tothom. Esperança Camps ha fet aquesta repassada documentada de les darreres hores: “Les vies d’aigua del relat construït per Carlos Mazón”.

PS2. Fa dies que corren rumors relacionats amb els darrers moviments polítics, i que diuen que el retorn del president Puigdemont i els consellers Lluís Puig i Toni Comín podria ser imminent, el mes vinent i tot. Com explica en aquest article Josep Nualart Casulleras no hi ha cap font judicial ni política que confirme aquesta possibilitat, però els fets i els ritmes judicials fan que siga possible. Depenent de la política.

PS3. D’ençà de començament d’any, al nord-oest de la República Democràtica del Congo s’han registrat 53 morts, pel cap baix, a causa d’una malaltia no identificada que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha qualificat d’amenaça important per a la salut pública. Vivian Ho ens explica des d’aquell país africà la difícil situació que s’hi viu, complicada per la invasió organitzada de Ruanda estant.

PS4. La nostra missió és crear una societat ben informada, publicant el diari amb accés obert a tothom. La contrapartida que us demanem és que ens ajudeu, si podeu. Cliqueu ací per veure quines opcions teniu.

L’Editorial Bromera fa festa grossa: enguany fa quaranta anys que es va crear a Alzira (Ribera Alta). Després de pensar-s’ho molt, ahir va obrir la celebració d’aquest aniversari, que s’allargarà fins a l’abril del 2026, perquè l’editorial es va crear el 1985, però el 1986 va publicar el primer llibre. La situació actual no és gens fàcil: la gota freda del 29 d’octubre passat va destruir-los 350.000 llibres, valorats en quatre milions d’euros, una sacsejada que ha afectat de manera general tot el sector editorial valencià. Però Bromera vol revertir aquesta situació: havent decidit de celebrar, malgrat tot, els quaranta anys, ho aprofiten per reivindicar, “ara més que mai”, la literatura que es fa al País Valencià i la llengua catalana, tal com diu la subdirectora del grup, Sandra Capsir. Ahir, en un acte a la llibreria Ona de Barcelona, van presentar les novetats editorials que es publicaran enguany, amb un èmfasi especial en les que sortiran per Sant Jordi, entre les quals es destaquen El blau al meu costat, d’Eva Moreno Bosch, premi de novel·la Ciutat d’Alzira 2024; Drames i likes a l’institut, de Gemma Pasqual i Escrivà, el primer llibre d’una sèrie de tres que es diu Secrets; i Quina història més bèstia, Minimoni!, de Rocio Bonilla, amb un dels personatges infantils actuals que té traducció a més idiomes –gairebé trenta– i que, a més, ara fa deu anys. Totes tres autores van intervenir en l’acte per a presentar els llibres.

Una tercera part del sector del llibre al País Valencià queda coix pels estralls de la gota freda

L’acte també va servir per a presentar el nou director editorial, Ivan Barreto, que ja va aterrar fa cinc mesos com a editor d’Animallibres –secció infantil de Bromera– i Més Llibres. Ara serà editor de tot el grup: Bromera, Animallibres i Més Llibres. Barreto, que és periodista, té un llarg recorregut com a editor en la literatura infantil i juvenil: va estar gairebé una dècada dirigint l’àrea infantil i juvenil del Grup Planeta –editorial que ara ha adquirit bona part de Bromera– i també ha estat editor responsable de l’editorial Bambú i de l’editorial Salvat.

Planeta també es menja Bromera adquirint el 60% de l’editorial

Novetats per Sant Jordi

En la presentació de les novetats, Eva Moreno va explicar que la història de les seves dues àvies, Càndida i Alina, va servir d’inspiració i punt de partida de la història que ha acabat essent El blau al meu costat: la primera, l’àvia paterna, va morir durant la guerra de 1936-1939 avortant, i no n’ha sabut mai res. De l’àvia materna, en canvi, n’ha pogut saber moltes més coses perquè va deixar escrits tres volums de dietaris que va dedicar a la seva filla, la mare de Moreno. Així doncs, a partir del silenci i del testimoni escrit de les àvies, Moreno ha desenvolupat una història que comença a l’estany de Banyoles (Pla de l’Estany) i acaba a la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta. És la història de l’Elisa, una noia que lluita constantment per trobar la seva identitat i les seves arrels després de la desaparició de la seva mare, en una ciutat grisa marcada pel règim franquista. En aquest periple, l’Elisa descobreix el poder de la música i la mar, la violència i l’amor, però també els silencis ocults del seu origen.

Gemma Pasqual va aprofitar l’avinentesa per parlar sobre tecnologies i xarxes socials, una realitat que plasma en el seu nou llibre, Drames i likes a l’institut, el primer d’una trilogia anomenada Secrets, que s’endinsa en el dia a dia d’uns joves que es troben abocats a un drama quan algú, en un compte d’Instagram anomenat @RostresOcults, es dedica a penjar fotografies dels joves i secrets dels companys d’institut. “Les xarxes socials no són físiques, però el mal que poden fer sí que ho és. Amb aquest llibre he volgut fer una reflexió sobre els límits dels joves i els adults en les tecnologies”, va dir Pasqual. El llibre, doncs, tracta de temes com l’assetjament a les xarxes, la relació dels joves amb les xarxes socials i la responsabilitat dels adults a l’hora de protegir-los. L’Aloma, la protagonista del llibre, conjuntament amb els seus amics Joan, Júlia i Pol, provaran de descobrir qui s’amaga darrere aquest perfil.

Finalment, Rocio Bonilla va presentar entusiasmada un nou llibre sobre la Minimoni, un dels personatges de la literatura infantil en català més entranyables i que més ha triomfat internacionalment. Aquesta vegada, s’ha endinsat en la llegenda de sant Jordi. La Minimoni i els seus amics han de representar una obra de teatre, un clàssic. Però, a mesura que avancen en la història, els amics s’adonen que el clàssic no els acaba de fer el pes, i el volen actualitzar. Tanmateix, una bibliotecària els fa veure que la història de sant Jordi va ser escrita al segle XIII, en un context molt diferent, i que cal valorar i respectar els clàssics per entendre la nostra identitat. A partir d’aquí, el grup d’amics ha de decidir si fa cas de la bibliotecària o no. “Els nostres infants han de llegir i entendre els clàssics amb un acompanyament lector, perquè si no sabem d’on venim, no podem entendre on som ni cap on anem. La nostra canalla es mereix conèixer els clàssics de primera mà i tal com són, i aprendre a respectar-los”, va dir Bonilla. El llibre va acompanyat de material plàstic retallable perquè els infants puguin jugar a interpretar l’obra de teatre.

Bonilla estava especialment contenta perquè el personatge de Minimoni fa deu anys. Tot plegat va començar amb el llibre De quin color és un petó?, i ara ja s’ha traduït a vint-i-sis idiomes. Per als deu anys del personatge, l’editorial i l’autora preparen una Pop Up, una mena de botiga temporal sobre la Minimoni, tot i que encara no n’han volgut donar més detalls perquè es presentarà més endavant.

Més novetats importants

Entre les novetats que es publiquen ara, Ivan Barreto va voler-ne destacar, també, les següents: Vuit graus. Els nedadors d’hivern, de Jordi Ballart, i El que sé de tu, d’Éric Chacour, tots dos del segell Més Llibres. El primer és un llibre de no-ficció en què l’autor narra les sensacions i motivacions de tothom qui neda a la mar a l’hivern. El segon, de l’autor quebequès, arriba en català per primera vegada a les llibreries. Ha estat tot un fenomen literari internacional i ha guanyat el premi de les Llibreries de França.

Amb el segell Bromera, Barreto va destacar obres internacionals com Els ofegats, de Benjamin Black, una novel·la d’enjòlit ambientada a Irlanda el 1950, en què un home solitari troba un cotxe abandonat al camp. Malgrat voler-se’n mantenir al marge, un impuls el condueix a investigar un misteri profund: la desaparició d’una dona que, segons el seu marit, potser es va llançar a la mar. També va fer èmfasi en la publicació d’Un futur radiant, de Pierre Lemaitre, una història que ens situa el 1959, en plena Guerra Freda, en què una família es troba atrapada en uns esdeveniments que els porten de París a Praga en una fugida vertiginosa. Finalment, Barreto no va voler passar per alt la reedició de Les cendres del cavaller, de Silvestre Vilaplana, un llibre que narra en primera persona la vida de Joanot Martorell, i que va ser distingit amb el XV premi de novel·la Ciutat d’Alzira. El llibre ja acumula més de 40.000 exemplars venuts.

Any Maria Beneyto

Una altra fita important que commemora enguany l’Editorial Bromera és el centenari del naixement de Maria Beneyto, una de les poetesses valencianes de l’època contemporània més destacades. Per a celebrar-ho, Bromera ha volgut retre-li un homenatge amb una biografia il·lustrada que recorre la trajectòria personal i creativa de Beneyto i que posa en relleu la seva capacitat d’explorar temes amb gran sensibilitat i valentia mentre reflectia la lluita i la passió d’una dona compromesa amb la cultura i el món que l’envoltava. La biografia es titula Maria Beneyto, una dona forta, un nom que remet a La dona forta, l’obra més coneguda de Beneyto, publicada el 1967.

Hi ha una remor de fons que ve de Madrid i que s’ha escampat també per Barcelona aquestes darreres setmanes. Aquesta remor (que no deixa de ser un rumor) diu que la resolució de l’amnistia del Tribunal Constitucional espanyol (TC) serà molt abans que no es preveia fa uns mesos i que aquesta primavera el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig ja podrien tenir oberta finalment la porta del retorn amb l’aixecament de les ordres de detenció. No hi ha cap font judicial ni política que confirmi aquesta possibilitat, però els fets i els ritmes judicials fan que això sigui possible. Ara bé, amb un condicionant molt important: jurídicament, la majoria “progressista” actual al TC pot facilitar una resolució ràpida del litigi sobre la llei d’amnistia o bé pot fer-la encallar indefinidament, i això dependrà en gran manera de la voluntat política d’aquesta majoria que controla el president del tribunal, Cándido Conde-Pumpido, un home pròxim al PSOE amb fil directe a la Moncloa.

El TC va per feina

Quan va començar l’any judicial, el setembre de l’any passat, el TC va fer córrer que preveia de resoldre els recursos contra la llei d’amnistia a final d’aquest any, però ara sembla que la resolució pot arribar força abans, si fem cabal d’aquests rumors que alimenten alguns mitjans de Madrid. Hi ha un fet innegable, que és la rapidesa amb què el ple del TC ha ventilat tota la qüestió prèvia de les recusacions de magistrats: ha resolt de cop la recusació del magistrat José María Macías, el més bel·ligerant contra l’amnistia i contra l’independentisme, de tots els recursos que hi ha pendents sobre la llei, de la qüestió d’inconstitucionalitat que va presentar el Tribunal Suprem fins a la deliberació sobre els recursos d’empara que han presentat els ex-presos polítics i que presentaran els exiliats, passant per tots els recursos presentats pel PP i pels governs autonòmics presidits per aquest partit.

La sortida de Macías de les deliberacions i el manteniment de la magistrada Laura Díez (del sector afí al PSOE) fa que, a priori, la majoria favorable a la constitucionalitat de l’amnistia sigui de sis a quatre, i que es redueixi el marge per a sorpreses de darrera hora.

Amb això resolt, el TC ha començat a entrar en matèria, i ha decidit de prioritzar el recurs del PP a la qüestió d’inconstitucionalitat del Suprem (contra la lògica habitual), segons que va informar El Español. Aquesta informació –prou creïble, atesos els contactes amb la cúpula judicial de qui la signa– deia que Conde-Pumpido havia designat ponent de la sentència la magistrada del seu sector i vice-presidenta del tribunal, Inmaculada Montalbán, perquè li corresponia per torn. I Montalbán va encarregar a sis lletrats del TC l’elaboració d’un esborrany de ponència en un termini de dos mesos, que acabaria a començament o a mitjan mes d’abril.

El fet de prioritzar la resolució del recurs del PP contra l’amnistia permetria al TC de tenir resolt el gruix de les objeccions jurídiques contra la llei, de manera que, després, podria anar més ràpidament a resoldre tant la qüestió d’inconstitucionalitat del Suprem (més centrada en la suposada vulneració del principi d’igualtat davant la llei i del principi de seguretat jurídica) com els recursos presentats pels governs autonòmics. El TC hi podria fer via aplicant la doctrina de la primera sentència.

Però, per més que la primera sentència resolgui d’una manera integral la constitucionalitat de la llei d’amnistia, això no garanteix pas que la llei s’apliqui ni als condemnats per malversació en el judici contra el Primer d’Octubre ni als exiliats. Perquè l’aplicació de la llei depèn del Suprem, que pot dir que, si bé la llei és constitucional d’acord amb el que hagi resolt el TC, no es pot aplicar als condemnats o perseguits per malversació. Perquè poden mantenir la interpretació aberrant segons la qual aquella pretesa malversació implicava un enriquiment patrimonial i això és incompatible amb la literalitat de la llei d’amnistia. A més, el Suprem ja va advertir que, quan tingués la resposta del TC, es reservava el dret de recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb la presentació de preguntes pre-judicials que podrien allargar encara més el procediment.

La clau, els recursos d’empara

Així, doncs, la clau de tot plegat rau en els recursos d’empara al Tribunal Constitucional perjudicats per la desobediència a la llei que fa el Suprem. Serà la resolució d’aquests recursos i la possible concessió de mesures cautelars (o cautelaríssimes) allò que determinarà si, efectivament, Puigdemont, Puig i Comín podran tornar aquests mesos vinents i si Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull deixaran d’estar inhabilitats aviat.

El TC ja va admetre a tràmit (l’11 de febrer proppassat) els recursos d’empara que hi van presentar (el 12 de novembre) els ex-presos condemnats per malversació. Tres mesos entre la presentació del recurs i l’admissió a tràmit. Ara el tribunal estudia si concedeix la petició de mesures cautelars que acompanyava el recurs d’empara, que vol dir que mentre no resolgui si, efectivament, el Suprem els ha vulnerat drets fonamentals quan no els va aplicar l’amnistia, els concedeix l’aixecament de la inhabilitació de manera cautelar. Aquesta decisió podria arribar d’ací a poques setmanes, fins i tot el mes vinent, segons diverses fonts jurídiques consultades per VilaWeb.

Serà un moment important, perquè determinarà el capteniment del Tribunal Constitucional amb els recursos d’empara. Entre algunes de les defenses dels represaliats hi ha un cert temor que el tribunal s’empesqui algun argument jurídic per a desempallegar-se de les peticions d’empara, tant dels condemnats com dels exiliats: que allò que ha decidit el Suprem sobre l’aplicació pràctica de la llei d’amnistia no entra dins les competències del Constitucional, sinó que forma part de l’àmbit de la legalitat ordinària. I que això seria compartit per magistrats tant del bloc conservador com del progressista.

Si el TC apliqués aquest criteri, rebentaria qualsevol opció d’un retorn més o menys imminent de Puigdemont, perquè dependria de la resposta favorable que tingués la seva petició d’empara, quan la pugui formular. Els magistrats del TC (especialment els del bloc afí al PSOE) tenen a les mans arguments jurídics tant per a desestimar les empares i les cautelars com per a acceptar-les, i a ningú no se li escapa l’alt component polític del procediment, i la capacitat del PSOE de pressionar amb això en el seu particular estira-i-arronsa amb Junts en la negociació, tant a Suïssa com a Madrid.

El moment de Puigdemont

Puigdemont, Comín i Puig encara són presoners (jurídicament) del Tribunal Suprem. El seu recurs contra la inaplicació de l’amnistia del jutge Pablo Llarena és pendent de resolució per la sala d’apel·lació del tribunal, formada per Vicent Magro, Eduardo Porres i Susana Polo. Aquest 10 de març hi ha fixada la vista d’apel·lació, i no serà fins unes quantes setmanes després, un mes a tot estirar, que hi podria haver la resolució final sobre el recurs d’apel·lació, que serà previsiblement desestimat. Però serà el moment que s’obrirà la porta del TC per a tots ells.

Caldrà veure, en primer lloc, quan podran presentar el recurs d’empara al TC, tan bon punt el Suprem hagi resolt l’apel·lació. Això podria ser a començament del mes d’abril, si no hi ha hagut cap més estratègia dilatòria dels tres magistrats d’aquesta sala.

Puigdemont acompanyarà el recurs d’una petició de mesures cautelars, i probablement de cautelaríssimes, perquè el TC li aixequi l’ordre de detenció de manera immediata; la diferència entre les unes i les altres és la rapidesa: el TC pot trigar unes quantes setmanes o bé uns quants mesos a resoldre la petició de cautelars, com ja veiem en el cas dels ex-presos. Però la petició de cautelaríssimes s’ha de resoldre en el moment de decidir sobre l’admissió a tràmit del recurs. Amb els ex-presos el TC va tardar tres mesos (amb vacances de Nadal pel mig) a admetre a tràmit els recursos; en el cas dels exiliats, podria anar una mica més ràpid, però no gaire més. De manera que la decisió sobre l’admissió a tràmit i –sobretot– la primera decisió sobre una petició de cautelaríssimes podria arribar entre el maig i el juny.

El TC podria obligar a aixecar l’ordre de detenció de Puigdemont cap al mes de juny sempre que es complís aquest calendari més favorable (i del tot hipotètic) i hi hagués la voluntat de la majoria de magistrats afins al PSOE de concedir-li unes mesures cautelaríssimes. Si Puigdemont hagués de dependre de la petició de cautelars, probablement, s’hauria d’esperar fins passat l’estiu. I per tenir resolt el fons del recurs per part del TC, a final d’any.

La previsió d’un possible retorn imminent de Puigdemont té una certa base jurídica, és efectivament possible, però té encara massa condicionants de tipus judicial i, sobretot, polític.

 

Es pot innovar en un producte tan arrelat a la nostra terra i tradició com la botifarra d’ou? L’obrador Fussimanya de Tavèrnoles (Osona) ha demostrat que sí, amb una recepta ben sorprenent: afegint-hi ceba negra i carxofa. Una combinació única que ha estat distingida amb el premi Botifarra d’Ou Singular, organitzat pel Gremi de Carnissers.

La botifarra d’ou és el producte d’excel·lència d’avui, Dijous Llarder. En general, la gent no està pas acostumada als canvis. Ara bé, qui ha dit que la recepta no es pot reinventar?

L’obrador Fussimanya s’ha atrevit a fer un producte original que respecta escrupolosament la tradició. Josep Viladecàs, gerent de Fussimanya, explica que s’han inspirat en l‘arròs caldós amb carxofes que fan al restaurant i el resultat ha estat totalment reeixit.

A la botifarra d’ou de tota la vida hi han afegit la carxofa, que és un producte de temporada, i una ceba cuita a foc lent durant quaranta-vuit hores, cosa que l’ha feta molt més gustosa i n’ha fet enfosquir el color.

A Fussimanya van pensar que la combinació d’aquests productes podia encaixar en una botifarra d’ou i van comprovar que el gust, la textura i l’equilibri dels ingredients havien funcionat perfectament.

La botifarra d’ou amb carxofa i ceba es va començar a vendre fa un parell de setmanes a les botigues que tenen per tot Osona. Viladecàs admet que, ara que han rebut el premi, se’ls ha girat molta feina. També fan una botifarra amb sobrassada i mel, que ja va destacar en el concurs de l’any passat.

Viladecàs destaca que el premi del Gremi de Carnissers dóna aire en el món dels embotits que, a parer seu, passa un moment delicat per motius generacionals. Diu que al jovent potser li costa més de comprar aquesta mena de productes, sobretot els cuits. “Culturalment, ara sembla que costa més. Hem de continuar fent accions perquè no sigui així. És una cosa típica de la nostra terra i hem d’aconseguir que no es perdi la tradició”, diu.

Gerard Viladecàs i Josep Viladecàs, recollint el premi (fotografia: cedida).

Carnestoltes 2025: una desena de festes carregades de disbauxa

Mig segle de gastronomia i embotits

Fussimanya va néixer a Tavèrnoles el 1971, com a restaurant, gràcies a Rossend Viladecàs i Dolors Pascual. El negoci familiar va anar creixent i això els va permetre d’explorar noves línies, amb la creació d’un obrador annex al restaurant, un espai on produeixen tota mena d’embotits seguint mètodes tradicionals.

Expliquen que per a ells sempre ha estat important fer l’embotit artesanalment i de qualitat. A l’obrador hi fan embotits curats, com la llonganissa o el fuet, i cuits, com ara el bisbe (el bull) o la botifarra d’ou. Això sí, diuen que volen preservar l’autenticitat del producte fent-ne petites quantitats.

L’expansió de la marca va continuar quan van obrir botigues pròpies i van passar de ser productors a comerciants dels seus embotits i més productes de proximitat, com ara formatges, llegums i plats cuinats. A més, han ampliat l’oferta amb una casa de turisme rural, Mas Sabaters, al bell mig de les Guilleries-Savassona.

Uns quants testimonis presencials del Centre de Coordinació Operativa Integrat (CECOPI) han desmentit a TVE la nova versió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, sobre què va fer el 29 d’octubre al vespre, el dia de la gota freda, que va causar 224 morts i tres desapareguts. Avui mateix, en una atenció a periodistes, Mazón ha dit que va arribar al centre a les 20.28, és a dir, quan feia disset minuts que s’havia enviat l’alerta a la població per les inundacions. Però hi ha testimonis que asseguren que va arribar “entre les 19.45 i les 19.50”.

Mazón reescriu els fets del 29 d’octubre en una cursa desesperada per l’exculpació | Anàlisi d’Esperança Camps

 

“Diversos testimonis presents al Cecopi el 29 d’octubre confirmen a Televisió Espanyola que l’arribada del president va produir-se entre les 19:45 i les 19:50”.

Atenció a aquesta peça de @sergimoyano_ per a @rtve. pic.twitter.com/vOgqmbqAlU

— Ramir Calvo i Cubedo (@ramircalvo) February 26, 2025

Abans d’això, el president havia assegurat davant les Corts que havia arribat al CECOPI després de les 19.30, és a dir, abans de l’alerta a la població. Malgrat això, ha assegurat que sempre ha mantingut la mateixa versió: “No entenc això del canvi de versió. Evidentment, les 20.28 són després de les 19.30. Quan he mentit? Repasseu la meua compareixença a les Corts Valencianes. Sempre he dit el mateix, no he canviat de versió mai”, ha dit, fent-se la víctima i sense explicar per què ha trigat quatre mesos a dir a quina hora va arribar.

El sumari de la gota freda revela que molta gent va morir abans no s’enviés l’alerta

Aquests testimonis també contradiuen la versió que el Consell ha enviat a la jutgessa de Catarroja (Horta Sud) que investiga el cas. El govern ha assegurat que Mazón no va arribar al CECOPI a les 20.11, l’hora en què es va enviar l’alerta per la gota freda el 29 d’octubre.

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha presentat una queixa al Síndic de Greuges per la vulneració de garanties en el procediment de votació en la consulta sobre la llengua base a les escoles.

Problemes informàtics i confusió a primera hora dificulten la votació en la consulta lingüística

La presidenta de l’entitat, Anna Oliver, ha denunciat que la casella corresponent al català només apareix si es tomba el dispositiu mòbil en posició horitzontal, sense avís previ. A més, s’exigeix a les famílies d’indicar en quina zona es troba l’institut dels fills, si és limítrof o d’influència, una informació que habitualment les famílies no tenen, assegura l’entitat.

Així mateix, ha lamentat que la web presenti incidències, com ara, “caigudes reiterades” o les dificultats per a crear una clau d’accés. ACPV critica que, novament, es menysprea el català i que això representa “una nova agressió lingüística que atempta contra els drets dels valencians”.

Els consellers d’Hisenda del País Valencià i les Illes s’han alineat amb la resta de consellers del PP i han abandonat la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera que debat la proposta del govern espanyol de condonar més de 83.000 milions d’euros del fons de liquiditat autonòmica (FLA). Ho han fet en senyal de protesta contra l’acord assolit entre ERC i el govern espanyol, que consideren una enganyifa.

L’enganyifa de la quitança del deute | “La píndola” de Jordi Goula 

Alguns dels consellers del Partit Popular se n’han anat dient que no podien acceptar “les engrunes” del pacte de Pedro Sánchez amb els partits independentistes. Aquesta condonació del deute era un dels acords d’investidura del president espanyol entre el PSC i ERC.

La consellera del País Valencià Ruth Merino ha reivindicat la creació d’un fons d’anivellament per a les regions infrafinançades. “Ens convoquen per aprovar un acord que ja està arreglat, que està pactat entre el govern espanyol i un partit independentista i que es refereix a uns termes que no beneficien en res els valencians i que no atén les seves veritables necessitats”, ha dit.

Segons que ha dit, la condonació del deute no soluciona cap dels problemes perquè no permet al País Valencià de sortir als mercats, i considera que la solució del problema del deute ha d’anar lligada a una reforma del sistema.

En la mateixa línia, el conseller de les Illes, Antoni Costa, s’ha queixat que el govern espanyol ha portat “llentilles, per dir-ho d’alguna manera”, i ha recordat que la condonació del deute encara tenia “un camí desmanegat” i que, potser, ni tan sols arribava a ser aprovada al congrés.

A més, les comunitats del PP han registrat un escrit dirigit a la ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, en què refusen de manera unànime la condonació i  la titllen de decisió “arbitrària i discriminatòria”. A més, demanen al govern espanyol de tornar al respecte i la lleialtat institucional entre les administracions i paralitzar “qualsevol avanç cap a la independència fiscal” que reclama Catalunya.

Romero critica el “xou” dels consellers

La consellera d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, Alícia Romero, ha criticat el que ha titllat de “xou” i de “manca de respecte institucional” dels consellers del PP.

Segons que ha explicat Romero, els populars no han deixat ni tan sols que la vice-presidenta del govern espanyol respongués la intervenció del conseller gallec, que ha parlat en representació dels governs del PP.

En aquest sentit, ha dit que tot plegat suposa una “falta d’educació i de respecte als ciutadans que representen”. “Es pot discrepar, però no faltar al respecte, aixecar-se i no escoltar”, ha afirmat.

El ple del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol ha designat Manuel José Baeza Díaz-Portales president del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) del País Valencià.

Mercè Caso, nova presidenta del TSJC en substitució del polèmic Barrientos

El magistrat ja presidia la sala interinament d’ençà del 2 de gener, quan l’anterior presidenta, Pilar de la Oliva, es va jubilar. Va ser elegit per al càrrec interí perquè era el president de sala del TSJ més antic, ja que era al capdavant de la sala del contenciós administratiu d’ençà del 29 de setembre de 2016.

Baeza, que també optava a una plaça al Suprem espanyol, va arribar al País Valencià el 2004.

L’Associació de Damnificats per la gota freda de l’Horta Sud exercirà d’acusació particular en el judici per la gestió de la gota freda. La titular del jutjat de primera instància i instrucció 3 de Catarroja ha admès la petició de l’entitat.

Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa de Catarroja que s’ha abocat a saber la veritat del 29 d’octubre

A més, en una altra interlocutòria, la mateixa jutgessa ha inadmès la querella contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón, per la gestió de la gota freda presentada per la federació local del sindicat CGT. Ho ha fet a conseqüència de la condició d’aforat del president i després de la inhibició d’un altre jutjat d’instrucció de València.

La magistrada ha pres la decisió d’acceptar l’Associació de Damnificats per la gota freda de l’Horta Sud en una interlocutòria notificada avui a les parts, després que l’entitat comuniqués que entre els seus membres hi ha familiars de cinc víctimes mortals, així com una persona ferida.

El jutjat ha acceptat exclusivament la querella interposada per l’entitat en relació amb els possibles homicidis i lesions imprudents. En aquest sentit, la interlocutòria estableix que l’objecte de la investigació és exclusivament les defuncions i les lesions de caràcter imprudent, però no els danys per imprudència greu, tal com demana l’entitat. Així, manté el criteri de l’anterior resolució dictada l’11 de febrer.

Dolores Ruiz: “Vaig dir a Mazón: ‘Vostè sap què he perdut? El meu marit i els dos fills, el millor de la meua vida’”

El PSPV serà acusació popular

Finalment, en una tercera interlocutòria, la jutgessa ha admès el PSPV com a acusació popular, prèvia consignació d’una fiança de 6.000 euros en el termini de deu dies hàbils. El partit s’uneix així a Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Podemos i Vox.

Mazón reescriu els fets del 29 d’octubre en una cursa desesperada per l’exculpació | Anàlisi d’Esperança Camps

La llengua irlandesa es podrà fer servir als tribunals del nord d’Irlanda després de gairebé tres-cents anys de prohibicions. La disposició per a derogar la llei d’administració de justícia de 1737, que no permetia l’ús de cap més llengua que no fos l’anglès, formava part de la llei d’identitat i llengua introduïda pel govern britànic el 2022, però no s’ha promulgat fins ara.

Kneecap, el grup de hip-hop irlandès que no suporten els unionistes ni el Regne Unit i que ara triomfa al cinema

Els activistes de la llengua irlandesa feia temps que feien campanya per la derogació de la llei, que en el cas Gal·les i Escòcia es va eliminar durant el segle XIX.

El president de Conradh na Gaeilge, Ciarán Mac Giolla Bhéin, va dir que la derogació de la llei marca “un moment increïblement històric per a la comunitat de llengua irlandesa aquí al nord”. I va afegir que és una “victòria important contra segles d’exclusió i discriminació que demostra el poder i la decisió de la nostra comunitat”.

L’advocat de parla irlandesa Niall Murphy de KRW Law va dir que ara correspon a la ministra de Justícia, Naomi Long, d’introduir “directrius sòlides que reconeguin la creixent comunitat de parlants d’irlandès a tota la nostra societat i facilitin la seva inclusió als nostres serveis i espais legals”. “Aquest anunci del govern britànic és una fita important en el camí en curs cap als drets lingüístics integrals per als parlants d’irlandès aquí al nord”, va dir.

El diputat del Sinn Féin, Aisling Reilly, ha rebut amb satisfacció la notícia que s’ha de derogar la legislació, dient que marca un moment molt significatiu. “Per als parlants d’irlandès, aquest és un altre pas positiu en la direcció correcta, ja que el renaixement enèrgic de la llengua continua a bon ritme”.

Moltes de les víctimes mortals de la gota freda del 29 d’octubre van perdre la vida abans que es difongués l’alerta per SMS a la població. Ho revela el sumari que ha elaborat el jutjat d’instrucció 3 de Catarroja, segons que recull Efe. La investigació aplega desenes de testimonis sobre persones que van morir als baixos dels seus habitatges, en ascensors o mentre intentaven rescatar els seus vehicles.

El sumari es va començar a redactar el 30 d’octubre per ordenar l’aixecament dels cossos per part dels forenses i obrir peces separades per a cadascuna de les víctimes. Segons els testimonis de familiars i amics, la majoria de les víctimes van desaparèixer entre les 19.00 i les 20.00, abans que el Centre de Coordinació Operativa Integrada (CECOPI) enviés el missatge d’alerta Es-Alert a les 20.11.

Mazón reescriu els fets del 29 d’octubre en una cursa desesperada per l’exculpació | Anàlisi d’Esperança Camps

Desenes de testimonis

La gota freda va causar un total de 224 morts, tres desapareguts que ja es donen per morts i pèrdues materials milionàries. Segons les declaracions dels familiars, moltes víctimes van morir intentant salvar els vehicles als garatges subterranis o intentant ajudar altres persones.

En un dels casos recollits al sumari, una dona relata que el seu marit, policia de Benetússer, va baixar al garatge cap a les 20.00 per auxiliar els veïns atrapats per l’aigua. Poc després, una furgoneta arrossegada per la riuada va tirar la porta del garatge a terra, l’aigua va entrar i ho va inundar tot. L’endemà, la Guàrdia Civil i la Unitat Militar d’Emergències van accedir al garatge i van trobar-hi uns quants cossos, entre ells el del seu marit.

Un altre cas similar va passar a Catarroja, on un home de setanta-quatre anys va baixar al garatge del seu edifici cap a les 19.00 per intentar treure el cotxe. Alguns veïns van aconseguir sortir, però ell es va quedar dins del vehicle a la rampa d’accés. Finalment, els equips de rescat van trobar el seu cos fora del cotxe.

A Massanassa, una parella d’edat avançada també va ser sorpresa per la riuada mentre intentava retirar el vehicle del garatge cap a les 18.15. Es van subjectar a una barana per evitar ser arrossegats per l’aigua, però en un moment l’home va sofrir un desmai i la seva dona no el va poder aguantar més. El corrent se’l va endur i no va ser localitzat fins al 31 d’octubre per la policia local.

També a Catarroja, una dona de noranta-un anys va morir ofegada a casa seva. La seva cuidadora va avisar la família que l’aigua començava a entrar a l’habitatge i, minuts després, va trucar desesperada dient que la dona s’havia ofegat i que ella mateixa corria perill. Quan el nivell de l’aigua va baixar, la família va accedir a la casa i va trobar el cos sense vida.

[VÍDEO] Mazón revela finalment que va arribar al CECOPI a les 20.28

Van morir entre les 18.00 i les 20.00

Els fets confirmen que moltes de les víctimes van morir entre les 18.00 i les 20.00, abans que es comuniqués l’alerta d’emergència. Ara, la investigació judicial continua per determinar possibles responsabilitats en la gestió de la crisi.

El primer cas notificat va ser el d’un home de noranta-dos anys de Sedaví, trobat mort al baix on vivia sol. La forense de l’Hospital Peset de València es va negar a signar el certificat de defunció per desconèixer-ne les causes exactes.

El cos va ser identificat dies després per la Guàrdia Civil mitjançant les empremtes dactilars, i l’autòpsia va confirmar que la mort es va produir per asfíxia mecànica per submersió entre el 29 i el 30 d’octubre. La investigació continua per aclarir els fets i establir possibles responsabilitats en la gestió de l’emergència.

El ple del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol ha designat Mercè Caso Señal nova presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Caso, que fins ara presidia la secció 12 de l’Audiència de Barcelona, assumeix el màxim òrgan judicial a Catalunya i substitueix el magistrat polèmic Jesús María Barrientos.

Nascuda a Barcelona el 1964, Caso es va llicenciar en Dret per la Universitat de Barcelona i va ingressar en la carrera judicial el 1989. La seva trajectòria professional es va iniciar al Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Vilafranca del Penedès i, posteriorment, va exercir com a magistrada en uns quants jutjats de Barcelona i Mataró. L’any 2007, va passar a exercir funcions en el Consell General del Poder Judicial com a professora de l’Escola Judicial.

El 2012 va reprendre la seva tasca jurisdiccional al Jutjat de Primera Instància número 19 de Barcelona, especialitzat en dret de família. Entre 2013 i 2021, va ser jutgessa degana dels jutjats de Barcelona i, posteriorment, magistrada de la secció 12 de l’Audiència de Barcelona, on ha desenvolupat la seva carrera fins ara.

Barrientos, al TSJC d’ençà del 2016

Barrientos ha estat al capdavant del TSJC d’ençà de l’any 2016 i ha presidit alguns dels judicis més importants del procés com el del 9-N contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, o contra l’ex-presidenta del parlament Laura Borràs.

A més, durant els moments més tensos del 2017 va ordenar que fos la policia espanyola qui vigilés el Palau de Justícia de Barcelona, seu del TSJC i de l’Audiència espanyola, perquè no es refiava del tot dels Mossos d’Esquadra davant de possibles atacs de manifestants independentistes. Sectors independentistes li van retreure que marxés d’un acte públic, a començament del 2018, una volta que el president del parlament aleshores, Roger Torrent, anomenés “presos polítics” als membres del govern que eren a la presó.

Barrientos ha qüestionat la llei d’amnistia i el juliol va fer que el TSJC en congelés l’aplicació per a Quim Torra, Pau Juvillà i Bernat Solé, tot i reconèixer que els seus casos s’hi ajusten. Considerà que la llei podia vulnerar principis constitucionals i va plantejar elevar una qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional (TC) espanyol.

Perfil de Jesús Maria Barrientos, el jutge que no entenia les preguntes retòriques

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

Ramon Tremosa, que fa poc va deixar l’acta de regidor de Junts a l’Ajuntament de Barcelona, farà el salt al consell d’administració d’AENA, l’empresa pública espanyola de gestió aeroportuària que presideix Maurici Lucena, ex-diputat del PSC. En una intervenció a TV3, Tremosa ha confirmat el fitxatge, com a conseller independent, tot i que ha matisat que encara havia de rebre l’aval de la junta d’accionista.

Avui, precisament, AENA ha informat la CNMV que va tancar el 2024 amb uns beneficis rècord de 1.934,2 milions d’euros, un 18,6% més que no pas el 2023. Arreu del país, l’empresa gestiona deu aeroports, entre els quals els de Barcelona, Palma i València

Així mateix, AENA també ha informat la CNMV que en la junta d’accionistes del 9 d’abril es votarà reelecció dels quatre consellers a qui se’ls acaba el mandat enguany –Javier Marín, Jaime Terceiro, Amancio López i Juan Río– i la incorporació de Tremosa com a nou conseller.

Els consellers executius d’AENA tenen un sou base de 122.562,96 euros. A més, cobren un complement de lloc (49.020,81 euros) i un complement variable (13.720,33). Els consellers no executiu, com seria el cas de Tremosa, perceben dietes per assistir a les reunions amb un màxim d’11.994 euros anuals.

Ampliació de l’Aeroport de Barcelona

La incorporació de l’ex-conseller d’Empresa i Coneixement es produeix en ple debat sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Ara fa un any, en una interpel·lació al govern de Pere Aragonès sobre la gestió de l’Aeroport de Barcelona, Tremosa va dir que calia defugir de la “gestió centralista que AENA i el govern espanyol imposen a Catalunya”. “L’aeroport de Barcelona no té vocació de ser la T5 de Barajas”, va afegir.

En aquest sentit, Tremosa va recomanar més enllà de l’ampliació de l’aeroport i obrir el debat sobre el model aeroportuari de Catalunya, ressaltant “la necessitat d’una terminal satèl·lit” i una bona coordinació amb els aeroports de Girona i Reus.

 

Els usuaris de la T-Mobilitat amb telèfon iPhone ja poden tornar a descarregar-se l’aplicació a l’Apple Store, segons que ha informat l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM). Apple la va retirar divendres passat —només dos mesos després d’haver-la habilitat— per donar compliment a un requeriment de documentació de la Unió Europea.

L’ATM assegura que va facilitar tota la informació al gegant nord-americà i que hi ha hagut un “contacte permanent” per restablir l’aplicació a l’Apple Store com més aviat millor.

Dit això, la retirada només va afectar les descàrregues i no pas als usuaris amb l’aplicació instal·lada. De fet, aquests usuaris han pogut fer servir la T-Mobilitat sense problemes.

Ucraïna ha acordat amb els EUA un acord per a desenvolupar conjuntament les terres rares, el petroli i el gas, segons ha confirmat Bloomberg a través de diverses fonts, i que la Casa Blanca veu com un primer pas per assolir un alto-el-foc amb Rússia. El president Donald Trump havia pressionat el president Volodímir Zelenski perquè acceptés l’acord, tot presentat per primera vegada pel secretari del Tresor Scott Bessent a Kíiv a principi de febrer, però que el president ucraïnès va rebutjar després de dir que no oferia garanties de seguretat.

L’acord de minerals no especifica cap garantia de seguretat, però autoritats nord-americanes han dit que unir Ucraïna amb els EUA mitjançant vincles econòmics ja proporciona de facto una protecció. Es preveu que més endavant s’elabori un acord detallat.

Trump va dir que volia l’equivalent a 500.000 milions de dòlars en terres rares, que s’utilitzen principalment en imants d’alta resistència. A part de les terres rares, Ucraïna té algunes mines comercials de minerals crítics com el titani i el gal·li, que encara que són importants probablement no valdran les sumes que Trump preveu. Fins i tot si Ucraïna té dipòsits econòmicament viables, Occident encara té un repte més gran per superar. La majoria dels països es veuen obligats a enviar les terres rares que extrauen per ser refinades a la Xina, ja que domina el processament d’aquests materials.

Els darrers informes sobre la situació de la llengua catalana han fet revifar manifests i decàlegs impulsats fa un temps per alguns col·lectius. Docents.cat en va promoure un el gener del 2024, anomenat “Decàleg de mínims per a la matèria de Llengua Catalana i Literatura”, que aquests dies ha tornat a circular amb força per grups de WhatsApp i per les xarxes socials. Més de cinc mil docents i 4.400 no-docents ja han signat el decàleg, sens dubte una xifra considerable de gent i un aval important que ha obtingut el col·lectiu, que el mes que ve es reunirà amb el Departament d’Educació. Demanen que el català sigui el pal de paller als centres educatius, que es revisi la titulació que es dóna als alumnes i que torni la tercera hora de llengua i literatura al batxillerat, entre més mesures.

Gemma Gómez, portaveu de Docents.cat, explica: “El decàleg fa un any que el vàrem donar a conèixer i en els darrers temps hem fet noves accions, com promoure que els docents no es prestin voluntaris per a ser correctors de les proves de català de selectivitat. També hem expressat el nostre malestar pels canvis que es volen implementar també a ciències. I fa molt de temps que batallem, juntament amb els professors de castellà, per la reintroducció de la tercera hora de català i de castellà eliminada fa molts anys del batxillerat.” És a dir, que el col·lectiu no ha mogut especialment el decàleg, però les circumstàncies del país fan la feina i ha tornat a circular amb força.

Gemma Gómez recorda que d’ençà que van fer el decàleg, s’han reunit dues vegades amb el departament, però va ser en un moment complicat, perquè amb les eleccions tot va canviar i encara no s’han trobat amb els nous responsables de la conselleria que encapçala Esther Niubó, que algunes fonts apunten que no veuria malament la reintroducció de la tercera hora de llengua i literatura als batxillerats.

Un any abans de la publicació dels darrers estudis sobre la llengua catalana, els docents ja advertien: “Davant l’emergència lingüística que pateix la vitalitat del català als centres educatius i al país en general, els docents de Llengua Catalana i Literatura hem elaborat un decàleg de mínims que ha de contribuir a revertir l’actual nivell de coneixement i d’ús social del català, amb la convicció que s’ha de retornar el prestigi a la nostra matèria en les etapes educatives de l’ESO i del batxillerat.” I afegien: “El català, llengua pròpia de Catalunya, no pot quedar relegat a l’àmbit academicista de la matèria de llengua catalana, sinó que ha de ser habitual tant en els centres educatius com en totes les esferes socials: normalitzar-lo a l’escola és normalitzar-lo al carrer. Totes les institucions públiques, des de la Generalitat fins a les diputacions i els ajuntaments, han d’actuar amb fermesa per millorar-ne l’ús.”

Títol de B2 i C1 només amb notable a ESO i batxillerat

Un dels aspectes importants que defensa el col·lectiu té a veure directament amb la titulació i l’acreditació del coneixement del català. En aquests moments, quan s’acaba l’ESO, els alumnes surten amb un títol que acredita el C1 de català, cosa que és totalment falsa. El col·lectiu proposa que a quart d’ESO hi hagi una certificació d’un nivell B2 “si s’obté en la matèria una nota igual o superior a l’assoliment notable”, i d’un C1 a batxillerat amb una nota igual o superior a 7. És a dir, que proposa una revisió dels requisits per a obtenir de manera directa un títol que ara molta gent té però que no es correspon amb la realitat.

“Quan es va instaurar l’ESO, se sabia que això era la crònica d’una mort anunciada. Tenim més de trenta alumnes de diferents nivells en una sola aula i no els podem ensenyar a escriure bé perquè moriríem enterrats en correccions. No podem fer una atenció personalitzada com toca i el que es fa és impartir un nivell ínfim i, així, anar passant. Les possibilitats d’ensenyar llengua d’una manera atractiva són molt poques, i per això cal revisar les equivalències dels títols. A més a més, tenim una crisi molt gran de les humanitats i una manca molt gran de professors de català. Arran del nostre decàleg, es va fer una mica de publicitat de la carrera de filologia catalana, però els alumnes a quart fan optatives de ciències molt atractives i, és clar, si poden, se’n van a fer el batxillerat científic. Nosaltres no podem fer que la llengua sigui atractiva i això ens juga molt en contra”, explica Gómez.

Que ningú no canviï de llengua

El col·lectiu també assegurava al decàleg: “La docència de Llengua Catalana i Literatura no és a l’abast de tothom. El professional competent per impartir la matèria, també el de l’aula d’acollida, és el graduat en Filologia Catalana. Davant de la falta evident de titulats, el professorat encarregat de dur a terme aquesta tasca hauria d’acreditar un C2, provenir d’un grau d’estudis lingüístics o literaris i cursar una formació adient que li ha d’oferir el departament per tal que l’ajudi a desenvolupar aquesta activitat docent.” La manca de professorat continua, i sens dubte serà un dels problemes que es posarà sobre la taula a la reunió del mes que ve. No n’hi ha prou de fer publicitat de la carrera, sinó que cal, sobretot, exigir titulacions als mestres que imparteixen aquestes assignatures. Però el col·lectiu Docents.cat també recorda que “el català és la llengua de referència i d’aprenentatge del sistema educatiu; per tant, tota la comunitat educativa ha d’emprar-lo i no canviar de llengua: professorat, PAS, conferenciants, monitors de lleure, animadors, etc. El departament ha de deixar de presentar el català com a atractiu i assegurar que sigui necessari”. Aquest és, sense cap mena de dubte, un dels grans cavalls de batalla actuals, amb molts centres amb professors que canvien de llengua sense problema vulnerant totes les normatives i amb un gran nombre de monitors de l’hora de menjador que encara ho fan de manera més habitual.

El document també demana que es reforci la utilitat de l’aula d’acollida. “L’alumne nouvingut ha d’adquirir el coneixement i l’ús de la llengua que li garanteixin un mínim desenvolupament autònom en català en tots els àmbits, dins i fora del centre escolar. Cal que segueixi un programa intensiu graduable durant el curs i que compti amb el suport de tota la comunitat educativa”, i que es promoguin mesures per   revalorar els estudis de llengua catalana i literatura. I afegeixi: “Cal fer accions decidides a favor de les matèries de llengua catalana i literatura: oferir optatives especialment a 4t d’ESO per tenir l’oportunitat de despertar la vocació literària i lingüística, fomentar campanyes dels estudis de Filologia Catalana adreçades als joves, sobretot, de setze i disset anys.”

Al departament o a palau?

Segons Gemma Gómez, tot el que es demana és molt evident. El mèrit principal que té el decàleg és que els docents es van ajuntar, el van redactar i el van promoure i fer córrer. “De totes maneres, qualsevol docent en actiu els hauria pogut escriure tot sol”. D’esperances en la nova reunió amb el departament, n’hi ha alguna, però la situació no és especialment engrescadora. Gómez recorda: “D’acord, tenim un govern que ha instaurat un conseller de Política Lingüística, però aquest govern va votar en seu parlamentària a favor d’aplicar el 25% de les classes en castellà i ha dit que faria allò que digués Madrid. Nosaltres ni tan sols sabem amb qui ens reunirem, si amb el número dos o tres del departament. A més, serà a la seu del departament, mentre que la consellera Niubó va rebre en persona els defensors del bilingüisme al Palau de la Generalitat.  Ens hem de preguntar, per a què han posat el conseller, per a netejar la imatge?”

Sigui com sigui, aquesta reunió amb els docents arribarà amb un document amb més de nou mil signatures com a aval de la posició dels docents que reclamen que el català sigui el pal de paller sobre el qual orbita tot el sistema educatiu, que es facin més hores de llengua i literatura al batxillerat i que els títols no es regalin. Atesa l’emergència lingüística que constaten els informes, què imperarà més, la posició del conseller Vila i Moreno i les pressions que puguin exercir els socis de govern, o el descrèdit d’un departament que ara dirigeix Niubó però en el qual fa anys que ERC ha consentit que la llengua catalana hagi anat en retrocés?

 

És molt comú confondre la inflexibilitat amb el coratge. La tenacitat ha estat sovint un atribut dels éssers que Hegel anomenà “individus històrico-mundials” (Welthistorische Menschen), personatges sobre els quals la història sembla pivotar en moments crítics. Per un miratge de la distància moral, la tossuderia pot semblar un atribut dels capdavanters del canvi històric.  D’on ve aquest prejudici a favor de la contumàcia? Per què ens sedueix més el qui aguanta impertèrrit un error que no pas el qui el reconeix i l’esmena? Per què es considera viril sostenir l’error i un signe de flaquesa retractar-se. Si l’experiència mostra que els vanitosos i els narcisistes són els qui més s’entossen en un patró desencertat, per què es valora més el presumit que es recrea en la pròpia suficiència que no pas el qui amb modèstia accepta el correctiu de la realitat? Una resposta rau en la importància evolutiva que els guies resoluts han tingut per a la supervivència del clan o la tribu. Un Moisès conduint un estol de fugitius afamats pel desert necessita proclamar una llei amb tota la convicció i severitat que és capaç d’infondre-li per a impedir que la gent es dispersi anant darrere els ídols de poblacions alienes. La tenacitat és un tret essencial dels líders militars, tant dels qui condueixen el seu poble a la victòria com dels qui l’arrosseguen al desastre, i tot sovint dels qui el porten a totes dues destinacions. Napoleó i Hitler són exemples coneguts de tothom, però l’estrateg més gran de la història, Anníbal, després d’infligir als romans la gran derrota a Cannes, també acabà perdent bous i esquelles. Quan això arriba, l’entestament sembla més una maledicció que no pas cap ventura. 

El progrés de la humanitat ve d’una altra mena de determinació: la dels cercadors de la veritat. Són individus d’una rara espècie, que no s’entesten a defensar l’opinió a peu i a cavall, sinó que fan mans i mànigues per a falsar-la, en el sentit que donà Popper a la cientificitat del coneixement. El cataclisme social en què estem immergits prové d’una tirada a conculcar la veritat que podríem batejar d’heroisme de la mentida. En aquest segle, la visió futurista d’Orwell que “el partit et demanà que rebutgessis l’evidència dels teus ulls i les teves orelles” s’ha acomplert amb escreix. A l’univers paral·lel de les xarxes socials no hi ha res a validar amb ulls i orelles, cap possibilitat de confrontar les teories conspiratives amb els fets. En l’atmosfera enrarida de la virtualitat, els internautes es desprenen del requisit de credibilitat com d’un enfarfec per a capbussar-se a lloure en la credulitat. D’aquest espai caòtic en sortí una galàxia de trolls que ha adobat el terreny per al fenomen Donald Trump. Com la gran majoria de polítics, els presidents anteriors enganyaven per a atènyer determinats objectius i procuraven tapar l’engany. La novetat amb Trump és que s’hi esplaia, mentint fins i tot innecessàriament i a la vista de tothom. Trump es rabeja en la mentida, en gaudeix sense vergonya. Esborrant la frontera entre la veritat i la mentida aboleix el sentit de realitat i desmantella l’existència de fets públics, és a dir, de veritats compartides que ningú no s’atrevia a qüestionar. El buidatge dels fonaments epistèmics de l’esfera pública era el preludi de l’atac a les institucions en una campanya de demolició de l’estat que s’estén a la constitució, clau de volta de la democràcia.

L’abisme entre l’engany ruborós i la cínica negació dels fets no l’han cavat únicament els conservadors. El radicalisme de l’esquerra liberal hi ha contribuït alegrement. Si hom vol fer-se una idea de l’ambient sufocant de les universitats americanes les darreres dècades i no té esma de repassar els nombrosos llibres i articles sobre la guerra cultural, pot llegir La taca humana, la colpidora novel·la de Philip Roth, un dels millors testimonis de la societat americana del darrer terç del segle passat.

Això que alguns anomenen “postveritat” té unes arrels, diguem-ne filosòfiques, en l’assalt postmodern a la veritat. L’escepticisme respecte del significat popularitzà l’estranya noció que tot és interpretable i tota interpretació val tant com qualsevol altra. A l’àmbit de la creació literària jugar amb els fets no té gran importància, perquè els autors sempre han tingut butlla poètica. Ara, els crítics, que no n’haurien de tenir, se la van autoatorgar afirmant que la seva feina era tan creativa com la dels autors. Que no hi havia cap diferència categòrica perquè, al cap i a la fi, tot és écriture. Tanmateix, circumscrita al cercle esnob i minoritari de la teoria literària, la pretensió resultava intranscendent. El problema aparegué quan l’écriture s’estengué a àmbits de més projecció social, com el dret i la història, en què la interpretació és secundària a l’establiment dels fets. Ara, en el clima d’irresponsabilitat generat per la idea d’una textualitat universal, per la idea que tot és text, els fets s’aprimaren perillosament. Un historiador postmodern com Hayden White, autor d’un parell de llibres valuosos per a l’anàlisi retòrica del discurs historiogràfic, tingué l’audàcia de negar l’existència dels fets. En sóc testimoni, perquè vaig sentir-li-ho en una conferència al Zentrum für Literaturforschung de Berlín l’any 1995. Referint-se sarcàsticament als historiadors que creuen en els “fets”, White donà un cop de mà a la taula per a reblar el sentit material dels “fets” conjecturats pels seus ingenus col·legues. Pensar que l’historiador pot aïllar fets en estat pur és una ingenuïtat, però predicar que són efectes del discurs i que s’han d’agafar amb pinces retòriques és obrir un portell molt gran a l’escepticisme i al nihilisme.

Si els fets són un trompe-l’oeil del discurs, efectes inestables i infinitament opinables del llenguatge, amb quin criteri distingiríem la veritat de la falsedat? El menyspreu pels fets i la liquidació del pensament liberal per la radicalitat postmoderna degradà la credibilitat dels arguments moderats amb improperis contra el “positivisme”, el “sentit comú” i “l’humanisme”. Uns altres hi afegiren la denúncia de prejudicis intrínsecs a la condició de la persona basant-se en el gènere, l’origen familiar o el color de la pell, considerats com a inductors d’ideologies opressores. La guerra cultural sense quarter i sovint sense prendre presoners adobà el terreny a una contraofensiva en què l’arma més perillosa és el menyspreu absolut no sols dels arguments sinó dels fets. La gran ironia de la campanya de supressió de l’opinió i de cancel·lació dels dissidents, coneguda com a correcció política, és que incubà una reacció en què l’autocensura és inexistent i la imatge del món pot capgirar-se en qualsevol moment amb total impunitat, perquè, com passa a la distopia d’Orwell, el compromís amb la veritat és inexistent i per tant tampoc no existeix la responsabilitat. 

El carnestoltes, també anomenat carnaval, és una de les festes més esperades de l’any, un esclat de color, música i disbauxa que transforma pobles i ciutats. Desfilades espectaculars, rues plenes de creativitat i tradicions centenàries converteixen aquests dies en una celebració única per a tots els públics. Al país, se’n fan a molts indrets. Us en proposem una desena de ben destacats i amb les dates que no us podeu deixar perdre.

Alacant: del 27 de febrer al 9 de març

El carnaval d’Alacant ve carregat de moltes activitats. El 27 de febrer, la festa començarà amb la decoració de l’espai de carnaval, de 12.00 a 18.00, seguit del correfoc. El 28 de febrer, a la plaça del Carme, es farà el pregó, seguit d’un concert fins a la matinada. El gran dia serà el primer de març, amb el “dissabte rambler”. A la rambla de Méndez Núñez, el carnestoltes infantil es farà entre les 17.00 i les 20.00 i hi haurà activitats com pinta-cares, màgia i manualitats. A la nit, a partir de les 22.00, serà el torn del carnestoltes adult, amb festa fins a les 4.00. A més, a la plaça del Carme, també s’hi faran activitats de carnestoltes infantil de 18.00 a 22.00, una batucada de 19.00 a 20.00 i un concert de 22.30 a 04.30.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu del carnestoltes d’Alacant (fotografia: Ajuntament d’Alacant). Barcelona: del 27 de febrer al 5 de març

El carnaval de Barcelona omple la ciutat de diversió i tradició. La celebració comença aquest dijous, 27 de febrer, amb la reina Belluga, que enguany arriba al barri de Sants amb els gegants del Carnaval i la clàssica Taronjada, una batalla festiva de confeti taronja.

El Dijous Gras dóna el tret de sortida a tota mena activitats, com ara, degustacions de coca de llardons i concursos de truites. Els barris de Barcelona s’omplen de rues de disfresses, balls de màscares, concerts i tallers, que converteixen cada racó de la ciutat en una festa oberta a tothom. La celebració culmina el Dimecres de Cendra, amb l’enterrament de la sardina, una cerimònia que dóna pas a la Vella Quaresma. Hi ha activitats per a totes les edats.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu del tradicional Arribo, que dóna el tret de sortida al carnestoltes a la ciutat de Barcelona. Pego: del 21 de febrer al 8 de març

El carnestoltes de Pego (Marina Alta) és el més multitudinari del País Valencià. De fet, s’hi pot arribar a quintuplicar la població, aquests dies. Començà el 21 de febrer amb el pregó, a càrrec de Sergi Miralles. El 22 de febrer, es va fer la baixada del riu Bullent, una cursa de barques fetes amb materials reciclables. L’1 de març, hi haurà una gran desfilada pels carrers amb més de dos-cents artistes, seguit d’una festa amb DJ. També hi haurà una desfilada infantil al matí. El 8 de març es tancarà el carnaval amb la Pinyata, un ritual de comiat de les festes, i, finalment, amb un correfoc.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu del carnaval de Pego. Platja d’Aro: del 22 de febrer al 5 de març

El carnaval de Platja d’Aro (Baix Empordà) és un dels més importants de la Costa Brava. Les activitats van començar dissabte, 22 de febrer, amb el sopar de colles i la presentació de les disfresses. Els dies següents inclouen cercaviles infantils, un sopar popular, una arrossada i un gran ball.

Dijous, 27, es farà el pregó dels reis Carnestoltes i una arrossada, i divendres, 28, una festa infantil amb xocolatada. Dissabte, dia 1, hi haurà el plat fort: la gran rua de carnestoltes, amb concurs de carrosses i comparses. Diumenge, 2 de març, hi haurà jocs gegants i la rua de colles locals. El carnestoltes clourà dimecres vinent, el 5 de març, amb l’enterrament de la sardina i una sardinada popular.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Una de les figurants de la gran rua de carnestoltes de Platja d’Aro. Reus: del 27 de febrer al 5 de març

El carnaval de Reus (Baix Camp) omplirà la ciutat de festa i diversió del 27 de febrer al 5 de març, amb la tradicional visita de sa majestat el rei Carnestoltes. Durant una setmana, els carrers s’ompliran de música, color i esdeveniments per a tots els públics.

La festa començarà el Dijous Gras, amb la rebuda del rei Carnestoltes acompanyat del ball de diables, el pregó i la degustació de botifarra d’ou i coca de llardons. L’endemà, divendres de carnaval, serà el torn del ball del Moc, pensat per als més petits, i del carnestoltes, una cercavila amb versions satíriques de cançons populars. Dissabte es farà la rua de lluïment, la gran desfilada de carrosses i comparses, seguida del ball de Mascarots a la nit. Diumenge, la festa continuarà amb la rua matinal, el ball vermut i la multitudinària batalla del confeti.

Dimarts, 4 de març, serà el moment de la vetlla del Carnestoltes i la seva emotiva rua mortuòria, que donarà pas, l’endemà, al Dimecres de Cendra, amb l’enterrament del rei Carnestoltes i l’arribada de la Vella Quaresma, que posarà fi a la setmana de la disbauxa.

Podeu consultar-ne el programa complet.

 

Imatge d’arxiu del carnestoltes de Reus. Sitges: del 27 de febrer al 5 de març

El carnaval de Sitges (Garraf) va començar el 22 de febrer i s’allargarà fins el 5 de març, amb actes destacats com la presentació de la reina del Carnaval, que es va fer dissabte passat, i l’arribada de sa majestat Carnestoltes, demà, dijous. La festa culminarà el 5 de març, Dimecres de Cendra, amb l’enterrament de sa majestat el rei Carnestoltes.

Les rues principals seran diumenge, 2 de març, amb la rua infantil (12.00), i la rua de la disbauxa (19.30). Dimarts, 4 de març, hi haurà una altra rua infantil (12.00) i la rua de l’extermini (21.00). A més de les desfilades, el programa inclou concursos, xatonades, concerts, visites escolars, el Ball del Fardo i la cursa de llits disfressats.

Poude consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu d’una colla del carnaval de Sitges durant la rua de l’extermini. Solsona: del 21 de febrer al 5 de març

El carnaval de Solsona, amb més de 300 anys de tradició gegantera, destaca pels gegants bojos, que colpegen els qui s’acosten. La festa va començar el 21 de febrer amb l’entrega de bojos i concerts, i va continuar el 22 amb la posada de bates i la nit electrònica. Aquest dijous, 27 de febrer, arriba sa majestat el rei Carnestoltes, que és proclamat en cercaviles i balls. El 2 de març es fa la baixada de Carnestoltes, i el 3 se celebra el carnaval infantil. El 4 de març hi ha correfoc i ball de disfresses, i el 5, la festa acaba amb la cremada de Carnestoltes.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu del carnaval infantil. Torelló: del 15 de febrer al 5 de març

El carnaval de Torelló (Osona) és un dels més originals i importants del país. El tret de sortida fou el 15 de febrer, amb l’encesa del Falatell i la proclamació de sa majestat el rei Carnestoltes. La festa comença el Dijous Gras amb el tradicional Pullassu, una cercavila lúdico-sexo-festiva protagonitzada per gegants, nans i bestiari amb característiques inusuals, que es fa pels carrers de la vila. Divendres es farà la nit de Senyoretes i Homenots amb pregó, concurs de disfresses i concert. El plat fort serà dissabte, 1 de març, que és quan es fa la rua de carnaval, que recorrerà els carrers amb carrosses espectaculars.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu del Pullassu. Vilanova i la Geltrú: del 27 de febrer al 5 de març

El carnaval de Vilanova i la Geltrú (Garraf) ha esdevingut especialment popular gràcies a les comparses, unes danses que agrupen parelles amb vestimentes tradicionals i que desfilen per tot el poble. Un carnaval que té 250 anys d’història. La festa combina tradició i creativitat amb actes com la Merengada, la xatonada popular, l’Arribo i desfilades satíriques. Els personatges icònics, com el Moixó Foguer i el Vidalot, aporten un toc humorístic i cerimonial. El diumenge de comparses, amb la desfilada de les comparses locals i la música de la Turuta, l’himne del carnaval de Vilanova, és el dia més destacat.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu d’un moment de la Merengada de les festes del carnaval de Vilanova i la Geltrú. El Villar: del 27 de febrer al 2 de març

El carnaval del Villar (Serrans) ha estat declarat Festa d’Interès Turístic i ha esdevingut el festival més important de la contrada d’ençà que els veïns van recuperar aquesta festivitat l’any 1981. La festa comença dijous amb la crema de la Morca, un símbol de carn que vetllen, cremen i soterren, com a prèvia al que succeirà dissabte a gran escala. Divendres, es farà la desfilada de les botargues, en què la gent, tapada i inflada amb teles blanques, es dedica a provocar els assistents. Dissabte es farà la gran desfilada i la festa acabarà amb l’enterrament de la Morca, una figura humorística.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu d’un moment del carnaval del Villar.

No és nou –i és ben trist haver-ho de repetir–, això de tenir compatriotes que fan professió d’odi contra la pròpia llengua. A casa nostra aquests personatges constitueixen una espècie peculiar i ben catalogada que té una genealogia extensa i accidentada i que ara mateix són els qui promouen l’aberrant consulta a les famílies valencianes, que va començar ahir, sobre quina llengua cal fer servir a l’escola.

I quin acudit més “genial” aquest! Del nivell de demanar als pares si els xiquets han de fer matemàtiques o si és millor que les deixen a banda. Equivalent a proposar que es vote si les classes d’història s’han de basar en les configuracions astrals. O com si algú tingués la pensada de recuperar aquella cosa còmica –dic còmica per definir-ho d’alguna manera– de la “frenologia educativa” i pretengués obligar les escoles a classificar els estudiants segons les protuberàncies cranials i no segons les coses que saben. I, bromes a banda, és actuar com si l’escola no tingués també una funció de cohesió social i de transmissió cultural, més enllà de les preferències individuals dels qui l’atenen o de les seues famílies. Com si les llengües fossen mercaderies que es poden triar al supermercat segons el capritx del consumidor. O com si a Madrid, i ací hi ha la mare dels ous, algú s’atrevís a anar a preguntar al veïnat si el castellà ha de ser la llengua de les aules o no.

El conflicte, aparentment, és sobre la llengua. Una altra vegada. Però en realitat, i com sempre, va més enllà, va molt més enllà. Perquè al capdavall és un conflicte entre la ignorància i el coneixement, entre el provincianisme i la universalitat, entre la submissió i la dignitat. I també, també una batalla claríssima entre dos models de país: el dels qui volen, dels qui volem, un País Valencià orgullós de si mateix, connectat amb la seua història, conscient del marc cultural i nacional, on encaixa amb naturalitat i obert al món amb la seguretat de saber qui és; i el dels qui prefereixen ser una trista província dòcil, amnèsica, agenollada, allò tan patètic del “per a ofrenar…”.

Per això pense que en un dia com avui és bo de remarcar que no estem sols en aquesta batalla. Ni els valencians ni el conjunt dels catalans. Ser-ne conscients. Perquè allò que és local és universal i, simplement, es mostra de maneres diferents en cada terra. Així, doncs, el conflicte que tenim obert en cada escola del País Valencià aquesta setmana és igualment la batalla entre l’evolució i el creacionisme a les escoles dels Estats Units. O el conflicte amb l’antiintel·lectualisme i la negació científica sobre la desforestació amazònica al Brasil. És el “culte a la ignorància” i l’abandonament de la tradició intel·lectual de Rússia o la regressió educativa i la imposició d’un fanàtic i poc creïble tradicionalisme a Turquia, per posar-ne uns quants exemples que crec que més o menys tothom coneix.

Ho hem d’entendre, això, perquè ens ajudarà a ser més forts: la humanitat es divideix nítidament entre dos pols. O s’accepta el coneixement, la ciència, la raó, o s’abraça l’obscurantisme. I que ningú no s’enganye: en aquesta batalla fonamental, no hi ha terme mitjà. No n’hi ha hagut mai. Des que el primer homínid va decidir d’investigar com encendre una torxa en compte de limitar-se a témer el foc, aquesta divisió ha estat la constant més persistent de la nostra espècie. Un professor de prehistòria que vaig tenir a la Universitat de València sostenia la tesi –fascinant– que aquesta era la veritable guerra civil de la humanitat, el conflicte que subjau en tots els altres: d’una banda, els qui volen entendre; d’una altra, els qui prefereixen creure. D’una banda, els qui accepten la incomoditat feixuga del dubte; d’una altra, els qui s’aferren a la comoditat de les certeses immutables. D’una banda, els qui segueixen preguntes fins allà on els duguen; d’una altra, els qui segueixen persones fins allà on els duguen.

De manera que, lluitant pel català a l’escola –us propose que avui siguem orgullosament conscients d’això i ens en felicitem–, no lluitem tan sols pel català. Ni per l’escola tan sols.

 

PS1. El president Mazón viu cada dia més acorralat per les seues mentides. Ahir el Consell va reconèixer a la jutgessa de Catarroja que no era al CECOPI quan es va enviar l’alarma, i això vol dir que va mentir a les Corts. Però no són tan sols les contradiccions. Mazón ha de carregar, i carregarà sempre, amb els morts que va matar i amb la ràbia de les seues famílies. Avui Esperança Camps ens ofereix aquesta entrevista impressionant a Dolores Ruiz, que fa posar els pèls de punta i que cal llegir i difondre: “Vaig dir a Mazón: ‘Vostè sap què he perdut? El meu marit i els dos fills, el millor de la meua vida’”.

PS2. Jordi Goula és un dels analistes econòmics més ben reputats del país. I per això molt esperàvem la seua anàlisi sobre la darrera maniobra del govern espanyol, pactada amb ERC. El títol ja ho diu tot (“L’enganyifa de la quitança del deute“), però el text no deixa espai per a cap dubte: “No era escrit enlloc que hi hagués ‘cafè per a tothom’, ni que la tassa que ens ha tocat tornés a ser la més petita, enmig d’insults i mentides. Potser ja hi hauríem d’estar acostumats. Però costa. I emprenya.” Demolidor.

PS3. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

La recent aprovació de la llei de “llibertat educativa” al País Valencià no és tan sols un atac frontal a la normalització del valencià a les aules, sinó que també vulnera principis pedagògics fonamentals i posa en perill la cohesió social. Lluny de garantir drets o millorar la qualitat de l’ensenyament, aquesta normativa és una maniobra política disfressada de llibertat, que promou desigualtats i condemna la llengua pròpia a una posició cada vegada més residual.

Aquest canvi normatiu trenca amb dècades de consens en matèria d’educació plurilingüe. La llei deixa en mans de les famílies l’elecció de la llengua vehicular, mitjançant una consulta. En teoria, això pot semblar un mecanisme democràtic, però en realitat és una estratègia per a diluir la presència del valencià en moltes escoles. En municipis de predomini castellà, aquesta normativa facilita l’eliminació total del valencià de l’ensenyament, mentre que en zones valencianoparlants es creen mecanismes de segregació que limiten la continuïtat de l’ensenyament en la llengua pròpia. A les zones on el valencià ja té poca presència, serà quasi inevitable que desaparega a les aules, i deixarà milers d’alumnes sense l’oportunitat real d’aprendre’l i usar-lo.

Un informe de la Universitat de València ho diu ben clar: aquesta llei “restringeix la llibertat lingüística efectiva”. No assegura el dret de tots els alumnes a saber i dominar les dues llengües oficials, sinó que converteix el valencià en una opció secundària, condicionada pel context social i la pressió política. La realitat és que la llibertat d’elecció no és neutral quan una llengua es troba en una situació de minorització: sense protecció activa, l’elecció majoritària sempre afavorirà la llengua dominant.

L’objectiu real d’aquesta normativa no és garantir drets, sinó imposar una visió esbiaixada de l’educació que afavoreix la regressió del valencià a les escoles. Com en moltes altres lleis educatives amb rerefons ideològic, es fa servir una terminologia aparentment neutral –llibertat, elecció, adequació individual– per amagar-ne els efectes reals. Però les conseqüències són evidents: la segregació lingüística, la pèrdua de competències en valencià i una fractura educativa cada vegada més accentuada.

El sistema educatiu no pot convertir-se en una eina de fragmentació social. L’objectiu de l’escola no és simplement respectar les decisions individuals, sinó garantir que tots els alumnes tinguen les mateixes oportunitats. Aquesta llei, en canvi, estableix mecanismes que afavoreixen la desigualtat de competències lingüístiques i restringeixen el dret de molts estudiants a tindre un domini efectiu del valencià.

Si realment es vol defensar la llibertat i el plurilingüisme, la llei hauria d’establir mecanismes clars per a garantir que tots els alumnes, independentment de la seua procedència, reben una educació que assegure la plena competència en valencià. Però no ho fa. No regula cap nivell mínim de competència lingüística, no estableix mesures de protecció del valencià i no preveu estratègies per a corregir el desequilibri entre les llengües oficials. És una llei que permet als centres de desentendre’s de l’ensenyament del valencià sense cap conseqüència.

La llei de “llibertat educativa” no tan sols ha estat rebutjada per entitats científiques i pedagògiques, sinó que el procés d’aprovació ha estat marcat per la manca de diàleg i l’autoritarisme. El tràmit d’audiència pública es va dur a terme durant les vacances de Nadal, amb un termini de només deu dies naturals. Així i tot, s’hi van presentar més de 4.000 al·legacions. L’administració les va desestimar totes amb un informe de valoració de poc més d’una pàgina.

Aquesta manera d’actuar demostra que la llei no pretén resoldre problemes educatius ni millorar l’ensenyament, sinó imposar una agenda ideològica que perjudica la normalització del valencià i la igualtat lingüística. L’educació no pot ser un camp de batalla polític, però aquesta llei la converteix en una eina de confrontació, instrumentalitzant la llengua com una qüestió de trinxeres en lloc de protegir-la com un dret col·lectiu.

L’èxit de l’educació plurilingüe es mesura per la capacitat de corregir les desigualtats. La nova llei estableix un pla d’ús de les llengües que actua en sentit contrari: elimina la protecció del valencià, desfà els avenços en l’aprenentatge equilibrat de les llengües oficials i redueix el paper dels docents en la seua aplicació. En definitiva, regula el desús del valencià.

L’escola ha de ser un espai d’integració, on tots els alumnes tinguen l’oportunitat de desenvolupar-se plenament i sense condicionants polítics. La llei de “llibertat educativa” posa en perill aquest principi i, per tant, mereix una resposta contundent de la comunitat educativa, les famílies i la societat en general.

Si no es reverteix aquesta normativa, el valencià perdrà presència a les escoles, la desigualtat lingüística s’accentuarà i les futures generacions d’alumnes no tindran garantit el dret a una educació en la seua llengua. La defensa d’un sistema educatiu just i equilibrat no és una opció: és una necessitat urgent.

És el moment d’actuar per garantir que el valencià continue sent una llengua viva i present en l’ensenyament. Perquè la llengua és un dret, no una opció a debat. I els drets no es voten. Es garanteixen.