La Conselleria d’Educació i Universitats del govern de les Illes accepta el fracàs del pla pilot de segregació lingüística que va impulsar arran de l’acord amb Vox. Avui ha descartat de destinar-hi seixanta milions d’euros el 2025 perquè, en paraules del portaveu, Antoni Costa, “és obvi que no calen”. A més, ha explicat que el milió d’euros que es destinarà enguany cobriria tot el curs educatiu. Segons que ha dit, la partida de 20 milions que es va acordar d’incloure enguany al pressupost era un màxim segons la decisió que prenguessin els centres. Com que tan sols 11 centres d’educació primària dels 339 que hi ha –un 3,24%– van demanar d’adherir-s’hi, no serà necessària bona part dels diners prevists.

“Les famílies són conscients que si els infants no aprenen català a l’escola, ja no n’aprendran”

Sobre això, per a Costa és una “evidència empírica” que vint milions no calen en absolut. També ha volgut matisar que la decisió no volia dir que l’executiu s’oposés al pla, malgrat el trencament amb Vox. Respecte de les partides pressupostàries que s’hi puguin destinar en un futur, ha explicat que no hi havia cap previsió.

Els dinou milions restants del pressupost d’enguany es destinaran a unes altres necessitats dels centres educatius.

L’entitat bancària andorrana MoraBanc ha informat d’un intent d’estafa als clients per part d’un grup de ciberdelinqüents, que intenten d’accedir a les dades bancàries en línia.

És un correu fals que accedeix a una pàgina falsa de MoraBanc.
Fixa't en el mail del remitent i l'URL de la pàgina que no són de MoraBanc. pic.twitter.com/4ui1evPCAK

— MoraBanc (@MoraBanc) August 30, 2024

Els estafadors envien un correu electrònic que té com a remitent MoraBanc, però que s’emet d’una adreça electrònica que no és del banc. El missatge alerta de la necessitat de fer un tràmit de verificació en línia i inclou una adreça que dóna accés a una pàgina web que suplanta la del banc. Aquesta pàgina és falsa, tal com demostra el fet que l’adreça és diferent de les que habitualment fa servir el banc.

Així, l’entitat recomana als clients de no accedir a la web a través d’enllaços patrocinats. Alhora, ha explicat que ja ha emprès mesures per desactivar aquesta amenaça i que ha començat a avisar els clients d’aquesta estafa potencial.

Els Blaus de Granollers veuen en la polèmica originada al voltant del taller satíric durant la festa major, en què els participants simulaven el llançament d’un còctel Molotov fals a un ninot de cartó vestit de policia, una operació orquestrada amb intencions ideològiques i polítiques, que a parer seu transcendeix l’esdeveniment. En un comunicat a què ha tingut accés VilaWeb, lamenten que s’hagi tergiversat i descontextualitzat l’acte, cosa que ha causat una ofensiva mediàtica i política que entenen que va més enllà de la colla. “Defensarem la llibertat d’expressió per sobre de qualsevol cosa”, diuen.

Una nova manipulació del delicte d’odi serveix per a amenaçar els Blaus de Granollers

Per la colla, la situació que ha acabat originant-se és desmesurada i tergiversada i adverteixen que no volen renunciar a cap de les llibertats que els defineixen: “Som una festa participativa, feta pel poble i per al poble.” Perquè la gent pugui entendre el context del taller, expliquen que la Festa Major de Granollers és com un carnaval d’estiu basat en la sàtira i la disbauxa. “Com a bon carnaval, el joc de la disfressa és variat i molesta el veí, el mossèn i l’autoritat”, diuen. A parer seu, en un poble que consideren d’alta salut democràtica, entenen que la irreverència ha estat sempre ben entesa. “Volem fer festa i volem fer-la com vulguem. Volem ser crítics i riure de tot allò que calgui. Volem que el carrer sigui el centre de l’ànima festiva i ciutadana, i que siguem capaços de subvertir normes i imposicions. Per nosaltres, la festa és la llibertat.”

Solidaritat a les xarxes amb els Blaus de Granollers: “La sàtira popular és el motor de la festa”

Al comunicat, també afegeixen que, malgrat el context repressiu i de censura que viuen, ningú no els entristirà la festa. I diuen que la colla és ben acompanyada i fa feina perquè aquesta situació acabi ací i tothom que forma part de la festa la pugui viure amb tranquil·litat.

Polèmica més enllà del municipi

Però la polèmica ha sobrepassat tot el que es podia imaginar i ha arribat a situacions surrealistes. Tot va començar quan uns quants sindicats de policies es van abraonar contra els Blaus pel taller satíric. Fins i tot, la fiscalia de menors s’hi ha pronunciat i ha obert un expedient de risc indeterminat per als menors que possiblement van participar d’alguna manera en el taller. La mateixa fiscalia també va demanar als Mossos d’Esquadra que identifiqués si menors en situació de desemparament o desprotecció van participar en aquesta activitat.

També n’ha parlat la consellera d’Interior i Seguretat Pública, Núria Parlon, que ha titllat d’intolerable el taller. “Només a partir de la seguretat que ens garanteixen podem gaudir de la resta de drets i llibertats. És intolerable que un taller fomenti pràctiques violentes dels infants”, ha dit en un comunicat.

Finalment, la batllessa de Granollers, Alba Barnusell, ha dit que era un acte desafortunat que no anava en la línia de com el consistori entenia la festa. Així s’ha defensat d’aquells que havien demanat que plegués per l’acte.

L’euríbor a dotze mesos, l’índex que es fa servir de referència a la majoria d’hipoteques, ha tancat l’agost amb la baixada mensual més pronunciada d’aquests darrers quinze anys i s’ha situat al 3,166%. Segons l’Associació d’Usuaris Financers (ASUFIN), la davallada es traduirà en una rebaixa de 51,8 euros per cada 100.000 d’hipoteca en la quota mensual i de 621 l’any si la revisió anual es fa aquest mes.

Els pronòstics de l’entitat també apunten que l’índex continuarà baixant aquests mesos vinents per la baixada dels tipus del Banc Central Europeu (BCE) fins a situar-se al 2,8% a final d’any. En concret, durant l’agost l’euríbor ha baixat de 0,36 punts respecte del mes passat i ha assolit el mínim d’ençà del desembre del 2022. La xifra mensual difosa enguany contrasta amb la de l’agost del 2023, quan l’índex se situava al voltant del 4%. Ressalta també que la baixada interanual de l’indicador és la més gran d’aquests darrers onze anys.

ASUFIN també ha assenyalat la cotització diària de l’indicador, que ha trencat la barrera del 3,1% i s’ha situat al 3,088%. L’associació diu que això anticipa que el mes de setembre es tornarà a trencar aquest llindar i així continuarà l’alleugeriment dels qui hagin de revisar aleshores l’hipoteca.

El grup hongarès Ganz-Mavag ha confirmat formalment a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) que retira l’opa sobre Talgo. En un comunicat, la companyia ha carregat contra el vet del govern espanyol perquè considera que “no té la més mínima motivació”, els deixa en absoluta indefensió i els representa greus perjudicis. És per aquest motiu que ha avançat que té intenció d’iniciar totes les accions legals que té al seu abast per defensar-se i manté que la seva oferta pel 100% del fabricant de ferrocarrils és “atractiva per als accionistes”, a qui considera que es priva il·legítimament d’aquesta possibilitat. Després de tot, el grup també deixa la porta oberta a presentar una altra oferta més endavant.

En el document, Ganz-Mavag defensa que la seva oferta compleix amb tots els requisits legals vigents i creu que no existeixen raons fundades en l’oposició del govern espanyol. L’executiu va argumentar dimarts que el vet a l’operació era per protegir “els interessos estratègics i de la seguretat nacional d’Espanya”.

El grup hongarès ha detallat que preveu presentar un recurs contenciós administratiu al Tribunal Suprem espanyol, on demanarà la nul·litat del veto i reclamarà una indemnització per “tots els danys i perjudicis causats”. El termini legal per interposar-lo és de dos mesos. La companyia també té intenció de recórrer a la Unió Europea. L’oferta que el grup hongarès va presentar a l’abril pel 100% de Talgo valorava la companyia ferroviària en 620 milions d’euros, l’equivalent a 5 euros per acció.

L’executiva del PSOE de l’Aragó, presidida per l’ex-president aragonès Javier Lambán, ha acordat per unanimitat el rebuig a l’acord fiscal pactat entre ERC i el PSC i el suport a la proposició no de llei presentada pel grup parlamentari socialista a les corts aragoneses sobre aquesta mateixa qüestió.

El text s’ha aprovat per unanimitat dels vint-i-nou membres presents després de més de tres hores de debat i sense que s’hi hagi presentat cap proposta alternativa. Amb aquesta iniciativa, el partit engega un nou curs polític en què diuen que continuaran defensant l’alternativa socialista contra el “fallit i decebedor” govern de Jorge Azcón i llança el missatge que el PSOE aragonès és “dempeus i disposat a tot”, arran de la sortida de Vox del govern autonòmic.

El secretari d’Organització del PSOE de l’Aragó, Darío Villagrasa, ha dit que el partit feia dècades que defensava la igualtat i la justícia en un sistema de finançament autonòmic “sense privilegis de cap mena”. Sobre això, ha dit que donaven suport al govern espanyol, però que tenien posicionaments diferents en algunes qüestions, com ara el finançament autonòmic, i que continuarien defensant-lo, però que marcarien un “perfil aragonès”.

L’incendi forestal declarat ahir a la tarda entre Benicàssim i Orpesa (Plana Alta), en una zona a prop a la AP-7, ja ha estat controlat després d’haver estat estabilitzat cap a les nou del vespre. Durant tota la nit han estat a la zona del foc dues unitats de bombers forestals de la Generalitat juntament amb una dotació i un coordinador forestal del Consorci de Bombers de Castelló.

El foc era entre els quilòmetres 413 i 419 de la AP-7, en sentit Castelló, fins on d’entrada es van desplaçar set vehicles aeris, set unitats de bombers forestals de la Generalitat, una unitat de comandament, un coordinador forestal i una unitat de prefectura del consorci. També hi van intervenir cinc dotacions del Consorci de Bombers de Castelló i dues del cos municipal de bombers de Castelló de la Plana.

Tot i que en un primer moment s’havia catalogat com a incendi de vegetació i localitzat a Benicàssim, posteriorment va ser reclassificat a incendi forestal i reubicat al terme d’Orpesa. Les tasques d’extinció van obligar els bombers a tallar el carril dret de la AP-7 en sentit Castelló de la Plana, cosa que va causar uns dos quilòmetres de retenció.

Els trens de les línies R1, R3 i R4 en direcció a l’Hospitalet de Llobregat poden restar aturats més temps que no és habitual a causa d’una congestió ferroviària a l’àrea metropolitana de Barcelona arran d’un tall de circulació que s’ha hagut de fer a primera hora del matí entre Badalona i la bifurcació de la Sagrera perquè els bombers poguessin extingir un incendi pròxim a la infrastructura.

El foc ja s’ha apagat i la circulació s’ha restablert, però el tall encara causa una acumulació de trens a la zona.

Els trens de les línies R1, R3 i R4, direcció L'Hospitalet, poden romandre aturats més temps de l'habitual, a causa d'una congestió ferroviària a l'àrea metropolitana originada per un tall de circulació perquè els bombers poguessin extingir un incendi.

— Rodalies Catalunya (@rodalies) August 30, 2024

El diputat de Vox Agustín Buades ha anunciat que deixarà el grup parlamentari del seu partit al Parlament de les Illes Balears i que romandrà a la cambra com a diputat no adscrit. Ara per ara, Buades tan sols ha dit que era una decisió personal. En una reunió amb la premsa, ha explicat que continuaria a Vox perquè feia vint anys que ja defensava qüestions que ara defensava el partit d’Abascal. “No estic d’acord amb la decisió unilateral que va prendre la direcció nacional. Esper que el partit em respecti en la meva decisió perquè continuaré donant suport a cada punt de l’ideari de Vox que és el meu”, ha dit.

El diputat es refereix al trencament dels pactes de governabilitat entre Vox i el PP imposat per Santiago Abascal el mes de juliol. Buades ha lamentat que no els hagin donat cap explicació per aquella decisió. Al mateix temps, ha recordat que, per coherència, el pacte s’havia de trencar del tot. Amb tot, ha deixat entreveure que votaria contra la remoció del president del parlament, Gabriel Le Senne, també de Vox, però ha dit que després del trencament del pacte, no tenia cap lògica que continués en el càrrec.

La sortida d’Agustín Buades del grup parlamentari de Vox arriba tan sols quatre dies abans que el ple del parlament debati la proposta de remoció del president de la cambra, Gabriel Le Senne, també de Vox. Buades és un dels cinc diputats que a final de gener va promoure l’expulsió de Le Senne del grup parlamentari. La crisi es va tancar després de la intervenció de la direcció de Vox. Sobre això, ha dit que en aquells moments, hi havia unes qüestions internes dins el grup parlamentari que feien recomanable el canvi en la presidència.

Amb aquesta sortida, el grup parlamentari de Vox tindrà solament sis diputats i ara el seu vot serà fonamental. El PP té vint-i-cinc diputats, els mateixos que tenen, sumats, els partits de l’esquerra. Amb tot, el PP sol comptar amb els vots del diputat de Formentera, Llorenç Còrdoba, i el no adscrit, Xisco Cardona, que també va sortir de Vox.

La vice-presidenta dels Estats Units i candidata demòcrata a la presidència, Kamala Harris, diu que vol girar full de la polarització política que viu el país i ha proposat d’incloure un republicà al seu futur govern si guanya les eleccions. En la primera entrevista com a candidata a la cadena CNN anit, Harris s’ha negat a respondre a una pregunta sobre els comentaris de l’ex-president i contrincant republicà Donald Trump respecte de la seva identitat racial. La demòcrata ha reiterat que opta per una política diferent, malgrat reivindicar el llegat de l’actual president, Joe Biden.

Sobre les propostes polítiques, Harris ha defensat el seu canvi de posició respecte de la prohibició del fracking (l’extracció de gas o petroli amb pressió hidràulica) i de la despenalització d’allò que és considerat “immigració il·legal” als EUA. Harris ha dit que promouria que s’aprovés una llei bipartidista sobre seguretat a la frontera per augmentar el nombre d’agents de seguretat i que les persones que entraven als EUA vulnerant la llei havien d’assumir-ne les conseqüències.

La candidata dels demòcrates ha defensat les polítiques econòmiques de Biden, però ha reconegut que encara hi havia feina a fer. Harris centra la seva campanya en l’enfortiment de la classe mitjana nord-americana enfront de la creixent preocupació per la inflació. “Farem reduir el cost dels béns quotidians, promourem la inversió en les petites empreses dels Estats Units i invertirem en les famílies”, ha dit durant l’entrevista conjunta amb el seu candidat a la vice-presidència, Tim Walz.

El Tribunal Suprem del Brasil ha ordenat el blocatge dels comptes bancaris de l’empresa de satèl·lits Starlink, propietat d’Elon Musk, per cobrar les multes imposades sobre una altra companyia del magnat nord-americà, la xarxa social X. L’ordre l’ha emesa el jutge Alexander de Moraes, que la setmana passada va dictaminar que Musk tenia un grup econòmic de facto i, per tant, va obrir la porta a estendre a una altra empresa les reclamacions a X per no haver eliminat contingut que vulnerava les lleis del Brasil.

L’incendiari desembarcament trumpista d’Elon Musk

Starlink, que ofereix principalment els serveis de satèl·lit per navegar per internet a la zona nord del Brasil, ha confirmat a X que havia rebut l’ordre de De Moraes per a congelar comptes de l’empresa. Tampoc no podrà fer transaccions financeres. Per Starlink, és una decisió infundada que implica entendre que la companyia ha de ser responsable de les multes “inconstitucionals” imposades a X. Sobre això, ha anunciat que recorrerà contra una decisió que considera contrària al procés degut.

La companyia ha recordat que tenia més de dos-cents cinquanta mil clients al Brasil, entre els quals hi havia “petits negocis, escoles i serveis d’emergència”. “Estem orgullosos de l’impacte que Starlink aconsegueix a les comunitats de tot el país i farem tot allò que sigui possible per garantir que el servei no s’interrompi”, ha afegit. Musk ha anat més enllà i ha criticat durament De Moraes, a qui ha titllat de dictador i de “criminal de la pitjor mena” en un seguit de piulets. També considera que el president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, és “el seu gosset faldiller”.

El festival Acústica ha aixecat el teló amb l’actuació la Fúmiga, Julieta i el guanyador del Sona9, Eloi Duran. Les actuacions musicals s’acabaran diumenge i pels diferents escenaris passaran alguns dels grans noms de l’escena del país. Entre els quals, The Tyets, Gertrudis, els Amics de les Arts, Guillem Gisbert, Chanel, Vicco, Mushkaa, Ginestà i la Ludwig Band. El festival també optarà per figures emergents, com ara les cantants mallorquines Maria Jaume i Maria Hein. El director del festival, Xavi Pascual, diu que enguany vol ser un retrat del moment musical que viu el país a través d’artistes consolidats i emergents.

L’Acústica ha arrencat aquesta nit amb concerts a la plaça de Catalunya. La programació ha començat amb la semifinal del Sona9 i l’actuació del guanyador de l’any passat, el cantant tarragoní Eloi Duran, que hi ha presentat el seu primer disc complet El que veig quan miro. Després ha estat el torn de la cantant Julieta, que ha pujat a l’escenari cap a les onze de la nit i ha animat els assistents amb algunes de les seves cançons més conegudes i del seu nou projecte Tu Juro la Ju Tour. La plaça Catalunya s’ha omplert durant la seva actuació al ritme de cançons tan conegudes com ara “Haikú”, “Full Romance”, “Ens besem” i “Trenca’m el cor”.

Els alzirencs la Fúmiga han tocat passades les dotze de la nit. La banda, autora d’èxits tan coneguts com ara “Havia de passar” i “Mediterrània”, presenta el seu nou disc Tot està per fer, amb què també ha arribat a tots els racons del país i ha fet sonar a les pistes de ball cançons com ara “Ja dormiré”, en col·laboració amb Figa Flawas, que també passaran pel festival. És la segona vegada que el grup actua a l’Acústica. El vocalista del grup, Àrtur Martínez, explica que recorden les seves actuacions al festival d’una manera molt especial per l’ambient que es respira a la ciutat i diu que se senten uns privilegiats de poder-hi tornar a aser. Sobre el fet que algunes de les seves peces s’hagin convertit en imprescindibles de l’estiu, ho qualifica de victòria per a ells i per a la música en català.

El director de l’Acústica, Xavi Pascual, per la seva banda, diu que la música del país viu un moment molt bo perquè moltes cançons en català sonen tant a les discoteques com a les festes majors. Ho atribueix a un canvi generacional en el públic, però també a les bases electròniques de les cançons, que permeten que els DJ puguin fer-les sonar barrejades amb peces internacionals.

Concerts fins diumenge

Els concerts continuaran aquesta tarda a l’Acustiqueta, amb l’actuació de Dàmaris Gelabert a la Rambla. A dos quarts de vuit, a la plaça de la Palmera actuarà el grup de música urbana Ataraxia i una hora després, a la plaça de Catalunya s’hi tornarà a fer el Figueres Urbana. Maria Hein actuarà a les nou a la plaça de la Palmera i Gertrudis, a les deu a plaça de Catalunya. La formació oferirà a Figueres el concert de comiat. Després serà el torn de la Ludwig Band, Chanel, els Amics de les Arts, Figa Flawas i Mama Dousha.

Demà hi haurà de caps de cartell Guillem Gisbert, Ginestà, Mushkaa, Vicco i The Tyets. També hi actuaran Serial Killerz, Maria Jaume, Vittara i Aitor Palazuelo, apostes de talent local i emergent. El festival el tancaran diumenge dues actuacions de l’Acustiqueta: la Clika i Di-versiones.

A més, les últimes hores de cada jornada són per als DJ. Enguany, ahir va punxar Aldo Comas, acompanyat per Lia Jensen; avui, Maken Row, i demà hi actuaran Cosmik DJ i Ruben Rider.

Sobre les previsions, el festival espera una afluència semblant a la de l’any passat, entre 100.000 espectadors i 120.000 durant els 4 dies de concerts. Per garantir la seguretat, s’ha dissenyat un fort dispositiu amb centenars d’agents i personal de seguretat privada i, novament, s’establirà una cabuda màxima a la Rambla.

Avui, 30 d’agost de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La mort del rei dels maoris commociona Nova Zelanda i remarca la doble identitat del país
• Toni Aira: “Les tertúlies sembla que siguin el planter del ‘sottogoverno’”
• Febleses i fortaleses de les famílies que es disputen el control d’ERC
• Pronoms relatius: un consell infal·lible
• El govern de l’Aragó no fa cabal de la resolució de la justícia sobre la protecció del català a la Franja
• Alguns voldrien fer un Altsasu d’una activitat lúdica a Granollers | Editorial de Vicent Partal
• Més intenses i més costoses: les pèrdues de les calamarsades es multiplicaran amb el canvi climàtic
• Què en saps, de la història del teu país? Posa’t a prova
• Claror Paratge Qualificat Can Prats, el primer cava biodinàmic del món
• Recorregut i horaris de la manifestació de la Diada 2024 a Barcelona
• Al Llevant, apareix un anunci amenaçador a Tinder pagat per l’exèrcit dels Estats Units

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El rai maori Kiingi Tuheitia Pootatau Te Wherowhero VII es va morir ahir, després d’una operació de cor de què no es va poder recuperar. El Kiingi Tuheitia era el monarca del poble maori de Nova Zelanda de feia divuit anys i havia aconseguit un gran reconeixement polític i institucional, que es va demostrar al cap de poques hores d’haver mort.

Nova Zelanda és una monarquia que té Carles d’Anglaterra de rei. La monarquia maori és un acord entre la majoria de les tribus maoris del país, que d’ençà del 1858 trien un rei per representar-les davant les autoritats de Nova Zelanda i del món. Kiingi Tuheitia era el setè monarca dels maoris i havia succeït la seva mare en el tron.

La complexitat de la doble identitat de Nova Zelanda s’ha expressat arran de la mort del rei. En termes institucionals, el rei dels maoris no té cap paper oficial en l’estructura política de Nova Zelanda. Però, en canvi, és reconegut com a tal i és considerat un dirigent nacional per totes les institucions i forces polítiques, que ahir van reaccionar a la mort amb missatges unànimes de condol. El govern de Nova Zelanda ha ordenat que totes les banderes oficials onegin a mitja asta la setmana que durarà el funeral tradicional del rei i l’elecció del nou monarca, que en el cas dels maoris no és necessàriament hereditari.

Una de les primeres reaccions i de les més significatives ha estat del rei Carles, que ha emès un comunicat en llengua maori i en anglès expressant el seu condol i recordant la bona sintonia personal que tenia amb el rei Tuheitia.

Uns quants països del Pacífic que comparteixen vincles culturals amb el poble maori han expressat també el condol oficialment i alguns primers ministres han dit que anirien a les cerimònies oficials de comiat. El rei de Tonga, Tupou VI, era de visita a Nova Zelanda i es va mostrar especialment trist per la notícia, i Baron Waqa, el secretari general del Fòrum de les Illes del Pacífic, que integra divuit estats i territoris, va dir que la seva mort era una gran pèrdua per a tota la regió.

Nova Zelanda fa anys que ha engegat un camí insòlit de reconeixement dels pobles indígenes. Aquest reconeixement inclou l’ús com més va més normalitzat de la llengua maori en totes les institucions de l’estat –parlada no solament pels maoris sinó també pels descendents d’europeus–, la introducció del maori a les escoles o als mitjans de comunicació i fins i tot l’ús habitual, i com més va més comú, del topònim original, Aotearoa, en compte de Nova Zelanda.

En una mostra de com l’acceptació de la identitat original de les illes ha crescut, els esportistes de Nova Zelanda que van competir als Jocs Olímpics de París van ser rebuts abans d’anar-hi oficialment pel rei Tuheitia i ell va anar a París per representar oficialment el poble maori dins la delegació oficial de Nova Zelanda.

Els anomenats tangata whenua (“gent de la terra”) van viure durant dècades un procés de colonització salvatge, però d’ençà de final del segle XX Nova Zelanda ha fet passos cada vegada més grans per a reconèixer els seus drets. Entre més, els maoris tenen set seients reservats al parlament, que són elegits exclusivament per aquells habitants que es defineixen com a maoris en unes eleccions paral·leles a les del parlament nacional.

Els maoris representen el 17,8% de la població de Nova Zelanda.

Fa més de vint anys que Toni Aira analitza el sottogoverno de les institucions del nostre país. Quan va començar, ningú s’hi fixava, però com més va més interès desperta. Aquestes darreres setmanes, la majoria de mitjans de comunicació han dedicat uns quants articles a analitzar com Salvador Illa configurava el govern, sobretot els caps de gabinet i els directors de comunicació. En menys d’un mes, unes quantes decisions han estat polèmiques i, fins i tot, Alfons Jiménez, cap de gabinet de Sílvia Paneque, ha plegat arran de la polèmica que va originar el seu nomenament perquè va ser considerat un cas de nepotisme. Parlem de tot plegat amb el professor de comunicació política Toni Aira.

Fins i tot anem més enllà del govern d’Illa i analitzem com funciona el sottogoverno. Quin paper tenen aquests càrrecs més enllà de la percepció que en té la ciutadania? Ha canviat, aquests darrers anys? Cada vegada s’han professionalitzat més?

—Enguany molta gent està pendent de la formació del nou govern d’Illa. Com és d’important aquest sottogoverno? Què fa?
—T’ho diré amb una imatge gràfica. Oi que si no hi ha cuiners, el plat arribarà cru a taula? Ha d’haver-hi una cuina de la política i algú que ho porti a taula. Els cuiners hi han de ser. Hi ha aquells que treballen el producte que ens arriba, des d’un punt de vista polític, però sobretot cada vegada ha anat guanyant més importància la comunicació i el plantejament estratègic. De cuiners de la política, n’hi ha hagut sempre, però en un moment en què la comunicació és tan important a les nostres vides i ha guanyat tant de pes, implica que els professionals que s’hi dediquen també tenen més protagonisme.

—Cada vegada ens fixem més en aquest sottogoverno?
—Quan vaig començar a estudiar, l’any 2002, vaig veure que això és una construcció a tres bandes. Els mitjans construeixen una part de l’agenda, la política i els seus assessors en construeixen una altra, i després hi ha l’agenda pública, la que genera la ciutadania mitjançant les urnes, les enquestes i les xarxes socials. La política, davant d’això, fa temps que diu que no vol ser arrossegada per aquests relats que no controla. Vol tenir el control de l’agenda i el relat. I això s’ha anat professionalitzant. Els primers anys, quan començava a entrevistar gent que treballava de directora de comunicació o que escrivia discursos, la primera resposta sempre era: “Per què?” S’estranyaven que sabés que existien. Ni ells mateixos eren conscients de la seva importància. Sempre els explicava que al Regne Unit, els Estats Units, França, Itàlia i Alemanya tota aquesta gent era present en l’arena política i el debat públic. Són actors importants. No són complementaris. La comunicació ja no és el noi dels encàrrecs de la política, sinó que és en l’arrel estratègica d’un projecte polític. Els qui treballen en aquest àmbit no poden ser només uns missatgers. Tenen molt de pes.

—Però també s’ha demonitzat d’alguna manera aquesta professió.
—El problema és que durant molt de temps hi ha hagut un desconeixement general i ha crescut la llegenda. Allò que no es veu, però s’intueix que hi és, i que no se sap ben bé a què es dedica, fa créixer la llegenda negra. I això acaba fent que si un assessor passa a ser notícia, sembla que el líder o el partit és en mans d’algú que des de darrere mou els fils. I aquesta imatge no és bona ni per al partit ni per al líder. Qui ha de decidir és el polític; l’assessor, tal com diu el nom, assessora. No ha de donar consignes polítiques, sinó estratègiques i accions comunicatives. Encara que va canviant tot plegat, com més va més hi ha una política on es veu tot. Aquestes figueres s’han fet més visibles. Hem començat a posar-los cara. Comencem a conèixer la seva feina i què fan.

—Josep Maria Piqué, amb les seves famoses ulleres, va ser el primer que la major part de ciutadans va conèixer, però com més va són més presents, no? En aquestes darreres eleccions catalanes, hi havia responsables de comunicació fent pòdcasts… Realment ha canviat molt?
—Sí. En això els anglosaxons ens porten uns quants anys d’avantatges. No per res, sinó perquè la comunicació política sempre ha avançat en paral·lel de la tecnologia, i allà on s’ha desenvolupat abans, els assessors polítics ho han fet servir abans. Ara, els spin doctors dels Estats Units i Anglaterra fan pòdcasts quan ja s’han retirat i no tenen cap càrrec. L’assessor no ha de ser mai protagonista, i això és un error clau. Si assumeixes massa la teva importància, fins al punt de voler tenir un paper en un espai que no és el propi, tens un problema. Els protagonistes del relat polític han de ser els electes. Una altra cosa és que no hem d’obviar l’existència dels assessors.

—Segurament estic influenciada, perquè d’alguna manera els pateixo, però pot ser que aquests darrers anys hi hagi hagut canvis en la manera de funcionar? Crec que abans ajudaven més a informar els mitjans, i ara, en canvi, volen tenir el control de què es diu i es publica…
—No és una concepció teva. Estic d’acord que els periodistes pateixen els assessors de comunicació. No hauria de ser necessàriament així, però ho tenen una mica al sou. Dins el món de la comunicació política, hi ha molta gent fent coses molt diferents, des de portar les xarxes a escriure discursos. No tothom serveix per al mateix. En aquest cas, n’hi ha alguns que es dediquen a construir el relat, i hauran de competir amb els mitjans. Aquests són els qui de vegades baixen a l’arena amb els periodistes, i entren en una competició amb ells per veure si és el periodista qui treu l’exclusiva o si ell qui ho fa detonar i així no sembla que vagin arrossegats. I aquí hi ha escoles, com en tot. L’escola anglosaxona és fins i tot en alguns moments molt tensa. Moltes vegades hi ha un xoc amb els periodistes, però no hauria de ser sempre així. Hi ha un lema bàsic en la professió, que és que no sempre ho has de dir tot, però no has de mentir als periodistes. La primera part sembla assumida, també pels periodistes. Però, és clar, vosaltres demaneu que no us neguin les coses si són veritat, que no us menteixin. Què passa? Com amb qualsevol professió, no tothom fa bé la seva feina i hi ha gent que menteix. I avui dia, com que hi ha més trinxeres, i allò que Pedro Sánchez n’ha dit els pseudo-mitjans, alhora que hi ha una gran dependència de molts mitjans de les subvencions, alguns periodistes es decanten claríssimament per uns colors més que per una ideologia o una tendència. No hauria de ser així, però és la cara B, que també existeix.

—Però com més va és més habitual que ens neguin informacions o entrevistes a polítics. Ho fan com un càstig per no informar com ells voldrien…
—El poder sempre ha tingut unes capçaleres de referència i unes altres de proscrites. El drama és que ara les opcions que el poder construeixi el seu propi relat per si mateix amb els seus canals de comunicació és tan gran en comparació amb fa uns quants anys, que els fa tenir menys consciència de la necessitat de l’espectre ampli que li poden donar els mitjans, que poden vehicular el discurs polític. I, a més, com la precarietat dels mitjans de comunicació ha anat creixent, i són tan dependents de les subvencions, això també els ha donat un plus de capacitat d’incidència i de càstig als periodistes. Els ha donat més poder. Per tant, la professionalització de la política és bona? D’entrada, sí. Sofisticar les tècniques de comunicar, hi hauríem d’estar tots a favor. Però, és clar, sofisticar les tècniques de manipulació no hauria d’estar mai justificat. El problema és que l’evolució de la professionalització de la política ens dóna una cosa i l’altra, es poden explicar millor, i això és bo, però poden manipular més, i això és dolent.

—Analitzem el govern d’Illa. No fa ni un mes que hi és i no s’ha escapat de les polèmiques, fins i tot hi ha hagut una dimissió, la d’Alfons Jiménez, parella de la consellera Sílvia Paneque.
—Jiménez tenia una responsabilitat en el PSC de Girona. Segur que té preparació i podria ser cap de gabinet de qualsevol conseller i no hauria passat res. El fet que ho fos de la seva parella va ser un error. Fins i tot ells mateixos ho accepten com un error, quan accepten la dimissió. Tot plegat et demostra que no s’havia calculat bé i que no projectava una bona imatge.

—En el vostre article a La Vanguardia, dèieu que la resta de polèmiques no afectarien els votants d’Illa, però aquesta de Paneque, sí. Per què?
—Un dels grans referents del màrqueting polític contemporani, Seth Godin, diu que la manera de vestir, la parella i els assessors també acaben dibuixant la visió que té la gent del polític. Vivim en el món de les pantalles i en què volem saber més sobre la vida dels altres, també dels polítics. Això els ajuda a la difusió, però alhora els fa més febles, perquè com més et veu la gent més es cansa de tu, i com més coses se saben de tu, és més fàcil que se’n sàpiga alguna que no agradi. Per tant, podem dir que els lideratges també s’expliquen pel seu entorn. En conseqüència, si hi ha un element que afecta algun assessor, no solament l’afecta a ell, sinó també a qui l’ha col·locat, fins i tot el líder últim. I en el cas de Paneque i la seva parella, hi ha un problema de les percepcions, d’un concepte cada vegada més important a la política, que és el to que fixes com a referencial al principi d’un projecte. Què tinguis un to il·lusionat no és el mateix que en tinguis un de prepotent o conciliador. Tot això s’ha de treballar. Les primeres impressions són molt importants. Habitualment, la gent no posarà tanta atenció a què fan els consellers de l’Illa o a qui posen al seu equip, però al principi, quan es configura tot, és important. A qui hi està en contra o a favor no li canviaràs la percepció, però per als qui són al mig són crucials aquests primers dies i el to que perceben. I per això dic que de totes les imatges que hi ha hagut fins ara en el govern d’Illa, la de Paneque és la que ha pogut generar més dubtes a la gent. En canvi, per exemple, la polèmica amb la bandera espanyola afecta els independentistes, i quants independentistes han votat l’Illa? Aquí el problema el té ERC, i no els socialistes.

—Projectava un to de prepotència, aquesta decisió?
—No ho sé. Pot passar que hi hagi un punt d’eufòria, confiança o prepotència. Fins i tot, pot ser que hi hagi una mica de tot. Guanyes, finalment tens la presidència, els partits que et fan president, és a dir ERC i els Comuns, els tens molts disminuïts perquè han tingut uns resultats nefastos i no entren ni al govern… Una part d’aquesta eufòria es pot arribar a entendre. Que això derivi a pensar que poden fer el que vulguin i no passarà res pot ser prepotència. O com que era agost potser van pensar que no ho veuria ningú, això seria un excés de confiança. No sé què va passar realment…

—Malgrat tot, molt pocs mitjans se’n van fer ressò. A VilaWeb vam publicar-ho, però les xarxes també hi van tenir un paper molt important, tenint en compte el silenci que hi havia als mitjans. Quin paper juguen les xarxes en aquesta mena de polèmiques? La seva presència també ha canviat el panorama comunicatiu?
—Ha canviat molt. La internet i les xarxes del 2005 no són les actuals. En aquell moment ens vam il·lusionar pensant que gràcies a aquestes eines ho podríem fer i canviar gairebé tot, i no ha estat exactament així, però malgrat tot han causat una gran remoguda. Evidentment, en alguns casos les xarxes no han envellit bé, però en uns altres casos, encara són un espai per a driblar el que és el corrent majoritari. Continua havent-hi un espai comú entre els mitjans en què certs temes no entren, i a les xarxes, sí. I, en aquest cas, s’han donat dues circumstàncies. Fa molts anys que faig aquestes peces, i no havia passat mai a l’agost. Tots sabem que és un mes que baixa el cicle de les notícies, i, per tant, els mitjans hi han fet més cas de l’habitual. A més, ha implicat que molta gent que ha estat nomenada feia vacances, per això aquesta vegada no s’ha publicat de cop al DOGC, sinó que ha estat en comptagotes. Això ha fet que se n’acabés parlant molt més. Per tant, quan tens un encert, molt bé, però quan tens un error, les xarxes poden fer que una qüestió així sigui motiu de dimissió o de destitució, tal com ha passat. Abans els mitjans podien influir la política i fer canviar posicionaments. Ara també passa amb les xarxes.

—Una de les coses que ha sorprès d’aquest govern és que molts directors de comunicació o caps de gabinet vénen d’uns altres partits o governs. Molta gent té la percepció que per a treballar en aquests càrrecs necessites tenir carnet de partit, però, si mirem el govern, no és així.
—Això canvia. I m’alegra, perquè significa que es professionalitza la comunicació política. Encara hi ha molt camí a fer a Catalunya. És evident que som a anys llums de la professionalització política d’uns altres països. En molts països hi ha una indústria de l’assessoria que aquí no ha existit. Però aquests darrers anys, podríem dir que en l’àmbit municipal ha anat creixent. Tenim molts municipis, i allà s’ha creat un cert cultiu perquè es vagi professionalitzant. D’aquesta manera, hi ha gent que s’hi dedica que no ha sortit de dins els partits, que és el que passava bàsicament fins ara.

—I per què creieu que ha canviat?
—Diria perquè una part d’aquests assessors que després constaven com a tal a les institucions o els partits realment no feia aquestes tasques sinó que era una manera de guanyar un sou més. Això ha fet molt de mal a la imatge dels assessors, i a la política en general. Crec que aquests darrers anys s’ha intentat esmenar d’alguna manera, encara que no sempre s’ha de dir. I també hi ha hagut una necessitat real, tenien la necessitat de tirar perfils que realment et construïssin una bona estratègia comunicativa o que et mutessin unes xarxes perquè funcionessin i les mirés algú. Tot plegat fa que, com cada vegada hi ha més gent preparada, aquest sector es va obrint.

—I això també pot passar perquè cada vegada hi ha menys militants als partits i, per tant, es necessiten més professionals sense carnet?
—Actualment, hi ha un desgast de les estructures partidistes, hi ha una desafecció. La gent fa confiança sobretot a unes cares, a uns individus i a uns lideratges, no tant a les sigles. A molta gent, les sigles clàssiques no li diuen res. T’explicaré un cas que em va passar a classe el curs passat quan vaig preguntar què volien dir les sigles PSOE. Va haver-hi una noia que no em va saber dir què volia dir la O. Era una noia jove que havia nascut el 2002 i no té en el seu llenguatge la paraula obrer, hi té treballador. Per a ella, PSOE no significava res; Pedro Sánchez, sí. I és que malgrat que els nostres partits en teoria són molt diferents dels dels Estats Units, cada vegada ens hi assemblem més. Cada vegada tenim més aquestes estructures xupa-xup. És a dir, que tens un tronc molt feble i tens un cap molt gros, que és el líder i que cada vegada decideix més, i les estructures del partit cada vegada s’afebleixen més. Els partits ja no són el que eren, i per tant es valen més de professionals.

—Per què dieu que les estructures s’han afeblit?
—No només perquè hi ha menys militants, que també, sinó perquè avui dia la gent es fixa en la cara visible i poca cosa més. Jordi Pujol o Pasqual Maragall tenien els seus entorns. En Maragall tenia l’Albert Batlle, en Mascarell… I en Pujol tenia al seu costat en Macià Alavedra, en Cullell, en Roca. Ara hi ha un líder i poca cosa més, per tant, aquesta poca cosa més sovint ja no és gent del partit sinó assessors. Gent que treballa amb el líder i, en conseqüència, el pot influir més. Aquesta és la gran clau d’un assessor, la influència. L’assessor no decideix, assessora, però sí que influeix sobre qui decideix.

—Aquest govern s’ha nodrit de molta gent del municipalisme. És una bona estratègia?
—Depèn de l’ofici que hi posis, i els socialistes tenen molt d’ofici en la gestió del poder. Fa moltes dècades, gairebé des de la recuperació de la democràcia, que fan el que ara han fet amb Núria Parlon a Santa Coloma. Ho van fer amb Narcís Serra, que va donar pas a Pasqual Maragall i se’n va anar de ministre de Defensa. Hi ha molts exemples, Núria Marín, Quim Nadal… Per als socialistes, el planter és el món municipal, sobretot el món municipal de l’àrea metropolitana de Barcelona i una part de Tarragona. Guanyar al teu municipi et dóna més força moral que res més. Si guanyes en ciutats grans, encara més.

—Però no crema els municipis?
—Això els dóna molt de fogueig i, en un moment determinat, quan ja has anat guanyant eleccions i et criden per pujar a dalt, què passa? Doncs que deixes el càrrec a mig mandat i això dóna un avantatge comparatiu. A les pròximes eleccions no seran aspirants, sinó que ja hi arribaran de batlles i, si ho ha fet mínimament bé, guanyaran. Això si es va regenerant bé, no et buida el planter, sinó que te’l va abastint. Els socialistes fa molts anys que ho fan. És un clàssic.

—I, finalment, la màxima responsable de comunicació serà Cristina Ferrés. És periodista i aquests darrers anys ha dirigit Crónica Global. Triar una persona que políticament s’ha posicionat tant és una bona estratègia?
—He de veure qui manarà ara a Palau de tot aquest entramat que hi ha d’assessors. Aquest càrrec fins ara el tenia Carles Foguet, abans també ho havia estat Jaume Clotet. Aquest lloc és sobretot per a endreçar, per a coordinar tots els directors de comunicació dels diferents departaments, per a treballar una certa coherència del relat del govern. Això té complexitat, però no vol dir que sigui qui mana sobre la comunicació del govern, perquè hi ha el secretari de Comunicació.

 

 

—I encara no l’han nomenat.
—Veig que no. Miro de contestar la teva pregunta. Cada vegada noto més mines explotant al meu costat. Cada vegada tinc més ex-companys tertulians que acaben essent assessors del govern. Les tertúlies sembla que siguin el planter del sottogoverno.

—I de futurs polítics?
—Cert, quan començo una nova temporada, de cop molts companys de tertúlia ja són directors generals o assessors. Això és la mediatització de la política. Els mitjans són una plataforma irresistible per als polítics. Amb això de la Cristina Ferres és evident, però en aquest govern contrasten uns fitxatges amb uns altres. És un govern en què pot haver-hi Cristina Ferres, però també Esther Domingo, que si busques una mica, la foto que trobes d’ella és votant el 9-N. Per tant, cadascuna és alineada amb tesis ben diferents. O tens un Xavier Viejo, que ve l’antiga Unió, o un Quico Santiago, que té un perfil molt curiós, perquè comença amb l’últim Hereu com a tècnic de premsa, Trias el manté i Colau l’ascendeix de categoria. I, finalment, ara Collboni el treu i el posa a Barcelona Activa. Però, curiosament, Albert Dalmau, que ve de l’equip de Collboni, el recupera perquè sap de la seva professionalitat. De perfils, n’hi haurà de molt diferents.

—Segurament  ho ha cercat d’alguna manera, el govern. També ha passat amb els consellers. Hi ha el cas de Sàmper…
—Diria que en alguns casos ho han buscat i en uns altres s’ho han trobat.

Vins el Cep és un projecte singular. Quatre famílies vinícoles del Penedès (Carreras, Esteve, Masana i Parera) es van vincular l’any 1980 per crear aquest celler, un projecte comú amb la voluntat d’elaborar vins i escumosos que expressessin el terrer del Penedès. D’entre tots els caves que elaboren hem triat el més artesà i exigent del projecte, el Claror. 

L’explica Maite Esteve, que es troba al capdavant de Vins el Cep: “El Cava de Paratge Qualificat és la màxima categoria que avui pot assolir un cava. Per al nostre celler, el Claror va ser el nostre primer cava de paratge, però també va ser el primer cava biodinàmic que es va fer al món. A Vins el Cep vam començar amb la biodinàmica l’any 2003 i el 2006 vam treure la primera anyada del Claror, que es va comercialitzar el 2019, com a gran reserva.”

“Aquest cava es diu Claror Paratge Qualificat Can Prats perquè Can Prats és el nom d’una de les quatre finques que tenim i és el nom del torrent que uneix les tres vinyes que utilitzem per a fer aquest cava. Són vinyes situades a la zona d’Espiells i són les tres vinyes més velles que tenim de macabeu, xarel·lo i parellada. Per tant, el Claror representa els nostres terrers de la manera més autèntica.”

“És un cava on domina el xarel·lo, que representa el 50% del cupatge. Fa una criança molt llarga, un mínim de vuit anys, i té la peculiaritat que la criança en ampolla es fa amb tap de suro i durant el temps de criança el remenem dues vegades, fent treballar les mares perquè encara donin més personalitat al cava. El Claror és el nostre cava que representa més bé el fet de treballar de manera tradicional i de mínima intervenció.”

Un dels maldecaps lingüístics grossos és l’ús correcte dels pronoms relatius, especialment quan es combinen amb preposicions. Per exemple, la frase És el noi del que et vaig parlar és incorrecta. En canvi, Parlen del que no han trobat és correcte. I com pot ésser, si hi ha la mateixa estructura (preposició + article + que)?

Els pronoms són vida

Molt succintament, enunciem una regla per a saber quan és correcta aquesta construcció: “Si la combinació ‘preposició + article + que’ es pot substituir per ‘preposició + article + qual’, NO és correcta. Si no es pot fer aquesta substitució, és correcta”

Apliquem-la al primer exemple:

• És el noi del que et vaig parlar → És el noi del qual et vaig parlar

Com podem comprovar, la substitució és possible. Per tant, la frase inicial no era correcta.

Ara apliquem-la al segon exemple:

• Parlen del que no han trobat → Parlen del qual no han trobat

L’oració resultant no vol dir res. Per tant, l’original estava bé.

Pronoms de més

I què hem de fer quan trobem una oració d’aquesta mena i comprovem que és incorrecta? Tenim dues solucions. La primera és deixar la frase resultant de la substitució, és a dir, amb qual:

• Els quadres dels que et vaig parlar són en aquesta sala (incorrecta) → Els quadres dels quals et vaig parlar són en aquesta sala (correcta)
• Els companys amb els que vas no em fan gens de gràcia (incorrecta) → Els companys amb els quals vas no em fan gens de gràcia (correcta)

La segona consisteix a canviar “article + que” per què –si parlem de coses– o qui –si parlem de persones:

• Els quadres de què et vaig parlar són en aquesta sala
• Els companys amb qui vas no em fan gens de gràcia

 

L’Assemblea Nacional Catalana ha decidit d’organitzar enguany una diada descentralitzada, tal com ja va fer el 2016. Per tant, durant la Diada 2024 es faran actes a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa per a denunciar les conseqüències nefastes de la dependència de l’estat espanyol. A cada ciutat es denunciaran greuges que sofreix la nació catalana pel fet de pertànyer a l’estat espanyol i que van estretament vinculats a l’espoliació fiscal de Catalunya. A més, es reivindicarà la independència com a única manera de resoldre’ls. El lema d’enguany serà “Tornem als carrers. Independència”.

Per primera vegada, l’organització de la manifestació de la Diada 2024 no recau exclusivament en l’Assemblea Nacional Catalana, sinó que anirà a càrrec de sis entitats diferents: l’ANC, Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN. 

L’Assemblea ha habilitat una nova pàgina web per a centralitzar tota la informació sobre la Diada, com ara les motivacions polítiques de la manifestació. A continuació, us detallem tota la informació sobre la manifestació relativa a Barcelona.

Com serà la manifestació a Barcelona?

La manifestació de Barcelona se centrarà a denunciar els problemes d’accés a l’habitatge, que són especialment evidents a la capital catalana. Així, clamaran que només la independència pot garantir un habitatge digne: “Per trencar amb els preus abusius, condicions precàries i la gentrificació, cal trencar amb l’estat que ens impedeix aplicar les lleis d’habitatge”, reivindiquen.

El recorregut començarà a l’estació de França i avançarà cap al passeig de Picasso, per posteriorment acostar-se al passeig de Pujades. Finalment, arribaran al passeig de Lluís Companys fins a l’altura d’Arc de Triomf, on es donarà per acabada la manifestació.

A quina hora serà la manifestació a Barcelona?

La manifestació sortirà a les 16.00 de l’estació de França per arribar a les 17.00 a Arc de Triomf. Un cop allà, a les 17.14 es farà la lectura del manifest unitari, i es transmetrà en pantalles gegants a Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa. Després, cada ciutat denunciarà el greuge que implica l’espoliació fiscal en la reivindicació pertinent.

Com arribar a la manifestació?

S’hi pot accedir amb la línia 4 del metro (parada Barceloneta); amb bus (47, H10, V15, V17, V19, D20) o bé amb trens, siguin de la R2 o trens regionals.

Com és la samarreta de l’Onze de Setembre de l’ANC?

La samarreta de la Diada 2024 ja és a la venda. Enguany la samarreta és de color verd, amb els vius de les mànigues i del coll de color negre. El verd triat és el “verd voluntari”, que vol imitar les armilles que històricament han dut els voluntaris de l’Assemblea a les manifestacions. La samarreta porta el lema “Fem més curt el camí: independència” i té un teixit tècnic 100% polièster.

Ja podeu comprar la samarreta de la Diada 2024 a la Botiga de VilaWeb

Un any més, la samarreta s’ha fabricat i produït a Catalunya, concretament, a Mataró. L’ANC recorda que la samarreta és una de les vies principals de finançament de l’entitat. L’Assemblea no rep cap subvenció i se sosté econòmicament tan sols gràcies a les aportacions dels socis, el marxandatge i les donacions.

On es pot comprar la samarreta de la Diada 2024?

Com cada any, la samarreta es pot comprar a la Botiga de VilaWeb. També la trobareu a la botiga de l’ANC i a les parades de les assemblees territorials, per tot Catalunya.

Enguany, hi ha un model unisex, de tirants i infantil. Amb la compra del lot, també s’hi inclou una bossa de roba amb el mateix lema que la samarreta. Tot el lot costa quinze euros i la samarreta infantil, deu.

Hi ha gent que opina que el taller de guerrilla urbana creat pels Blaus per la festa major de Granollers ha estat un error, que era una activitat que no tenia cap mena de sentit de fer. No hi estic gens d’acord, però crec que, fins i tot, la gent que ho pensa haurà de reconèixer la desproporció de la reacció d’això que abans se’n deien “les forces de l’ordre”. La barbaritat de la reacció en contra d’aquesta activitat i la persecució desencadenada encara té molt menys sentit. I és infinitament més perillosa.

Tal com van les coses, hom podria pensar que algú intenta de fer un Altsasu a Catalunya. Segur que ho recordeu: una baralla de bar al País Basc, com tantes hi ha cada dia, però en què es van veure involucrats uns policies i que va acabar amb un grapat de joves a la presó per haver fet una cosa que, si hagués passat a Madrid, ni tan sols hauria estat notícia. De la mateixa manera que, si això de Granollers hagués passat a Cadis, seria una cosa graciosa, divertida, una ocurrència pròpia del salero gadità.

Com tanta més gent ha fet aquestes darreres hores, expresse ací la meua solidaritat total i absoluta, incondicional, amb els Blaus de Granollers. I espere, pel bé de tothom, que els fets no vagen més enllà i que ningú no prenga mal. Seria gravíssim. Ja ho és, de fet, la criminalització indecent i irresponsable que en fan la fiscalia, la consellera Parlon i bona part de la premsa. Però, al mateix temps, constate que, salvant les distàncies i les diferències, el patró de la reacció és el mateix. Perquè, de fet, volen dir el mateix. Ells. Volen que quede clar el mateix. Ells.

Clar i ras, la cosa tracta que els catalanets interioritzem que pegar només poden pegar ells, que ferir només poden ferir ells i que matar, si arribés el cas, només poden matar ells. Fins i tot, que jugar a la violència només ho poden fer ells, com es veu tantes vegades en què policies adoctrinen xiquets sense que ningú s’escandalitze ni els perseguisca. En definitiva, allò tan antic i clàssic, com encertat, del monopoli de la violència en mans de l’estat.

I no exagere ni un pèl en dir-ho: recordem, només a tall d’exemple, l’estudi de la professora Núria Pujol-Moix que va fixar en 1.066 els ferits, en un sol dia!, del Primer d’Octubre. O els morts que la historiadora francesa Sophie Baby ha documentat que hi va haver en la “pacífica i modèlica” transició espanyola. 178 persones en mans de la Guàrdia Civil i la policia i 67 en mans de l’extrema dreta.

I, posats a recordar coses que passen a Granollers, recordem el bombardament de l’aviació italiana aliada de Franco que el 1938 –treballant, per tant, per establir els quaranta anys de “pau” que ens portarien a la transició democràtica– van matar 226 persones, la gran majoria, dones. Llocs com la Porxada, plena de gom a gom de gent que feia cua per aconseguir menjar, la Fonda Europa, l’Hospital de Granollers o l’escola Lluís Castellà, i fins a un total de vuitanta edificis de la ciutat, van quedar destruïts.

Curiosament, coincidint amb l’esclat de la polèmica, em va sobtar molt llegir ahir un piulet de Juan Carlos Monedero en què el dirigent de Podem –no sé si ho és encara– comenta la cacicada de Macron, que va descartar que el primer ministre fos d’esquerres. I, entre més coses, Monedero diu: “La democràcia liberal representativa està ferida de mort. L’esquerra que va renunciar el 1945 a la lluita armada és avui a mercè de jutges corruptes, mitjans corruptes, empresaris corruptes i polítics corruptes. Cal repensar-ho tot.”

Reconec que em costa molt d’entendre aquesta gent que és capaç de ser superrevolucionària i al mateix temps no veure la revolució quan la té davant dels nassos, però el tema que Monedero planteja –amb independència que no tota l’esquerra europea va renunciar a la lluita armada al final de la Segona Guerra Mundial– és molt interessant. Perquè evidencia que, havent quedat completament desequilibrada la violència, havent quedat restringit l’ús de la violència a un sol costat, ara sempre a favor d’ells, la por només resta en un bàndol. En el nostre, com si diguéssem.

Jutges corruptes, mitjans corruptes, empresaris corruptes i polítics corruptes, efectivament, fan a cada moment allò que volen, simplement, perquè ells no tenen por. No en tenen gens, de por. I com que no hi ha equilibri en això, les nostres societats i el món es van tornant boigs. Recordem només com l’existència i l’amenaça, també militar, de l’URSS va forçar el capitalisme a crear i potenciar l’estat del benestar, aquest estat del benestar que avui tanta gent enyorem davant la intransigència, la prepotència desenfrenada i els excessos palpables cada dia d’això que en diuen el “turbocapitalisme”. Que també d’això, va el que passa a Granollers.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també