Els polítics independentistes catalans han reaccionat a la mort d’Alex Salmond destacant-ne el lideratge i lamentant-ne mort prematura. El president Carles Puigdemont ha dit que ningú com ell havia dut Escòcia a les portes de la independència en l’època moderna i ha recordat que havia estat un gran amic de Catalunya.

El president Pere Aragonès, per la seva banda, s’ha declarat impactat per la mort de Salmond i ha dit: “Perdem un home apassionat pel seu país i referència als pobles que lluitem per la independència.”

El president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, ha dit que la nació escocesa perdia un gran polític. Marta Vilalta, en nom d’ERC, ha expressat una gran tristesa per la mort de l’ex-primer ministres escocès, que ha definit com una figura clau de la lluita per la independència.

Brice Lafontaine, d’Unitat Catalana, ha dit que la mort de Salmond era una gran pèrdua pels partidaris de la democràcia i ha recordat les vegades que Salmond va visitar Catalunya Nord, i ha agraït la tasca d’Anna Arqué per a fer-ho possible.

Junts per Catalunya ha emès un comunicat de condol en què l’han definit com una veu amiga i l’han qualificat de figura clau en la lluita per l’autodeterminació. Laura Borràs també ha expressat el seu condol de Sardenya estant, on participa en una jornada amb els independentistes sards.

La commemoració dels sis-cents anys de gegants a la ciutat de Barcelona arriba a la fi. Després de mesos de celebració amb tot ple d’activitats, com ara exposicions, mostres, cercaviles i trobades geganteres històriques, aquest mes d’octubre arriben les darreres activitats: una cercavila excepcional, una exposició única i un concert especial amb la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona. Us n’expliquem tots els detalls:

Exposició de gegants centenaris i històrics

Fins dissabte que ve, dia 19, es farà una de les exposicions més importants del món geganter a Catalunya al Born Centre de Cultura i Memòria (Born CCM). Es tracta de l’exposició “Trobada de gegants centenaris i històrics”, en què es podran veure un centenar de gegants de fa més d’un segle vinguts de tot arreu de Catalunya. Algunes de les peces seran originals i unes altres, reproduccions, atès que n’hi ha que per qüestions de conservació i protocol no poden sortir al carrer. També hi haurà parelles de gegants restaurades darrerament que són inspirades en figures que ja existien fa més de cent anys i que ara s’han volgut recuperar com a part del patrimoni cultural. Tampoc no hi faltaran pas els gegants que han estat declarats element festiu patrimonial d’interès nacional i bé cultural d’interès nacional. Aquesta serà la primera vegada que sortiran fora dels municipis respectius.

Així doncs, serà un dels aplecs més excepcionals i únics que s’hagin fet mai al món geganter, atès que per a primera vegada s’ha aconseguit d’aplegar a Barcelona la gran majoria dels gegants centenaris i històrics de Catalunya. Segons uns quants historiadors, aquest acte és comparable a la primera trobada de gegants, que es va fer per les Festes de la Mercè del 1902. Però això no és tot: el 20 d’octubre, la major part d’aquests gegants sortirà a desfilar pels carrers de la ciutat. A partir de les 10.00, es farà la plantada a la plaça Comercial –davant el Born CCM– i a les 11.30 començarà la cercavila, encapçalada pels Gegants de la Ciutat. L’acte final serà a la plaça de Sant Jaume, en què totes les colles participants faran l’entrada. Els Gegants de la Ciutat clausuraran la trobada amb el seu ball, cap a les 13.30.

Nico Alonso: “El primer cop que vaig veure gegants vaig estar tres dies malalt de l’angoixa”

Concert Sardana gegantera

Un altre dels grans actes que s’han volgut organitzar per celebrar els sis-cents anys de gegants a Barcelona és el concert amb la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona. El concert, titulat Sardana gegantera, es farà aquest dilluns al Teatre Casino l’Aliança del Poblenou a les 19.00. L’han organitzat les entitats Amics dels Concerts de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona (ACFB) i la Coordinadora de Colles Geganteres de Barcelona.

La vetllada començarà amb una ballada dels Gegants de la Sagrada Família al so de “El Cucurull”, interpretat per la Cobla. A continuació, tocaran diverses cançons de temàtica gegantera de mestres com ara Joaquim Serra, Jesús Ventura i Montserrat Pujolar, incloent-hi l’estrena absoluta de “Lo rey David ab lo jiguant”, de Santi Martínez. Precisament, el títol d’aquesta nova cançó fa referència a l’anotació “Lo Rei David ab lo jiguant” apareguda al Llibre de Solemnitats de Barcelona de l’any 1424, quan es descriu l’ordre de la processó de Corpus. Aquesta cita explica la presència del primer gegant del món a Barcelona, ara fa sis-cents anys. Així doncs, aquest concert pot ser una bona oportunitat per a gaudir de composicions inèdites o que no solen ser tocades en les ballades de sardanes que es fan durant l’any.

L’entrada per aquest esdeveniment és de franc, però cal reservar-la a la web del teatre.

Els gegants i la festa del Corpus

L’exposició “Ara ballen! Els gegants a la processó del Corpus”, inaugurada el 23 de maig, continuarà exposada al Museu Diocesà de Barcelona fins el dia 27. La mostra explica la relació històrica entre els gegants i la festa del Corpus, molt popular a la ciutat. Sobre això, el museu dóna a conèixer aspectes singulars dels gegants de la ciutat i de les parròquies poc conegudes per la ciutadania en general. També fa èmfasi en els diferents significats dels elements festius que participen en la processó del Corpus de Barcelona.

A l’exposició hi ha peces d’alt interès, com ara els Gegants del Pi originals i els Gegants Vells de la Casa de la Caritat o del Carnaval –que duen el vestuari amb què concorrien a la processó. Tot plegat acompanyat d’imatges amb valor documental, algunes de totalment inèdites procedents d’arxius i col·leccions públiques i privades.

Sis-cents anys de festa i tradició

Una de les exposicions que s’han fet per a aquesta fita històrica és la de “Barcelona, ciutat gegant. 600 anys de feta i tradició”, al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona (a la seu de Montjuïc). Es va inaugurar el 30 de maig, però hi serà fins el 18 de maig de l’any que ve.

Al Museu Etnològic de Barcelona es fa l’exposició més gran de gegants per celebrar els sis segles d’història

Aquesta exposició repassa els sis-cents anys de gegants a Barcelona d’una perspectiva general sobre la història, la tradició, el present i el futur del món geganter com a element emblemàtic de les nostres festes populars.

A més, l’exposició vol aprofundir en el coneixement del món dels gegants i de les persones que en tenen cura, descobrir anècdotes i curiositats al voltant de les grans figures festives de la ciutat i contextualitzar-ho tot al llarg de la història.

L’UCI dels gegants: el taller sorprenent de Solsona

Aquests darrers anys hi ha hagut un canvi demogràfic que ha transformat la fisonomia del país. Si a principi de segle, el Principat superava per poc els 6 milions d’habitants, actualment ha esdevingut la “Catalunya dels 8 milions”; les Illes fa gairebé 20 anys van superar el milió d’habitants i ja en té un milió i quart, i al País Valencià com més va més s’aproxima als 5 milions i mig d’habitants.

Aquest creixement de la població no ha estat ni de bon tros per un augment de la natalitat, que, de fet, és una de les més baixes d’Europa, sinó pels nous residents procedents d’uns altres territoris. Un canvi de l’estructura social que ha implicat desafiaments en diferents àmbits, inclosa la llengua. L’Institut d’Estatística espanyol (INE), que no inclou dades d’Andorra i Catalunya Nord, ha publicat el cens de població, amb xifres sobre l’estructura demogràfica. Tant el País Valencià, com el Principat i les Illes comparteixen tendències, però també hi trobem particularitats.

Les Illes tenen gairebé un 50% de població de fora

Un fet a destacar és que un 47% dels residents a les Illes no hi ha nascut. Això són gairebé deu punts més que no pas a Catalunya i el País Valencià. En canvi, és el territori que té més població procedent de la resta dels Països Catalans, la Unió Europea, la resta del món i l’estat espanyol. El cens mostra que és el territori amb menys població que hi ha nascut (52,94%), també si es compten els nascuts als Països Catalans (57,71%), atès que hi ha un 3,11% dels residents procedents del Principat i un 1,66% del País Valencià.

Malgrat que hi ha vora deu punts de diferència respecte del Principat i el País Valencià, trobem que hi ha menys mobilitat interna i que un 37,79% de la població viu al mateix municipi on ha nascut. En canvi, són minoritaris els que es traslladen de municipi (15,15%) i representen solament un 6% de la població de Palma, un 5% d’Eivissa o un 7% de Maó.

En el cas de les Illes, hi ha un 15,87% de la població que ha nascut a l’estat espanyol fora dels Països Catalans. A diferència del Principat i el País Valencià, no es concentra en els grups d’edat més avançada, sinó que és una tendència més homogènia, fet que significa que hi ha un flux de població més continu. Així, vénen d’Espanya un 16% dels joves entre 25 anys i 29 i un 21% dels entre 35 anys i 39, i el pic el trobem als entre 70 anys i 74, que representen un 38% del total.

Hi ha un 26,42% de la població, més d’un quart, que ha nascut fora de l’estat espanyol. D’aquests, un 6,51% ha nascut a la Unió Europea i un 19,91% fora del bloc comunitari. El país d’origen principal de fora de la Unió Europea és l’Argentina, amb 31.989 habitants, un 2,64% de la població, seguit de Colòmbia, 30.768 (2,54%); el Marroc, 30.071 (2,49%); el Regne Unit, 19.291 (1,59%), i l’Equador, 16.908 (1,40%).

Respecte del cens del 2001, trobem que hi ha hagut principalment un descens important de la població nascuda a les Illes. Del 62,84% al 52,94%. Els nascuts a l’estat espanyol fora dels Països Catalans han augmentat en aquestes dues dècades, dels 226.478 habitants del 2001 als 249.691 actuals, però n’ha baixat el pes, del 27% d’aleshores a un 21% d’ara. I sí que ha pujat el pes de la població nascuda fora de l’estat espanyol, que s’ha multiplicat per quatre, d’un 10% i 86.287 habitants a 319.706 i un 26,42%.

El Principat, el territori amb més mobilitat interna

El cens calcula que la població del Principat és de 7.901.963 habitants. D’aquests, solament 2.756.685 (34,98%), poc més d’un terç, viu al municipi on ha nascut. És el territori amb un percentatge més baix en aquest àmbit, i augmenta encara més si ens fixem en localitats com ara l’Hospitalet de Llobregat, en què solament un 21,7% dels habitants hi han nascut, Santa Coloma de Gramenet (27,8%), Salt (22,6%) i Salou (15,14%).

Un 28,1% de la població ha nascut a Catalunya, però en un altre municipi, i això fa que sigui el territori amb més mobilitat interna. En canvi, és on menys pes tenen els residents provinents de la resta dels Països Catalans, amb 59.074 habitants nascuts al País Valencià (0,75%) i 12.383, a les Illes (0,16%).

Hi ha un 14% de la població que ha nascut a l’estat espanyol fora dels Països Catalans. Sobre això, trobem que són provinents d’onades migratòries de fa dècades. Aquesta part de la ciutadania representa prop de la meitat de la població dels que tenen més de 70 anys, però és menys d’un 5% entre els menors de 30.

Hi ha un 22,46% de la població, gairebé un quart, que ha nascut fora de l’estat espanyol. D’aquests, hi ha un 3,15% que prové d’uns altres estats de la Unió Europea, i un 19,31%, vora 1 ciutadà de cada 5, ha nascut fora del bloc comunitari. El lloc de naixement més comú és el Marroc, amb 266.012 habitants, és a dir, un 3,37% del total. La resta de països d’origen més comuns són a l’Amèrica del Sud: Colòmbia, 121.225 (1,53% respecte del total); l’Argentina, 98.068 (1,24%) i l’Equador, 88.892 (1,12%).

La població nascuda fora de l’estat espanyol, que ara és d’1.774.487 habitants, en el cens del 2001 representaven solament el 6,1% dels ciutadans catalans (amb un total de 388.576 ciutadans). Fet que explica la major part del creixement de la població catalana. En canvi, els nascuts a l’estat espanyol fora dels Països Catalans el 2001 representaven el 26% dels ciutadans, gairebé el doble que actualment (14%). Fa dues dècades, els nascuts al Principat eren el 67,9%, 4 punts més que no pas ara, i un 37,1% havia nascut al mateix municipi. No és una xifra gaire diferent que la d’ara i això mostra que fa dècades que hi ha mobilitat interna.

El País Valencià, amb més població arrelada al municipi

El cens mostra que la població del País Valencià és de 5.216.195 habitants. D’aquests, 2.172.556, un 41,7%, viu al mateix municipi on va néixer, el percentatge més alt de tots tres territoris, però també hi és important la mobilitat interna, amb 1 ciutadà de 5 cinc que ha nascut al País Valencià viu en una localitat diferent d’on ha nascut. Això fa que sigui on més ciutadans han nascut al territori (64,41%), també si hi afegim els nascuts als Països Catalans, amb 62.272 habitants nascuts al Principat i 9.240 a les Illes; aleshores representen el 65,78% del total.

En el cas del País Valencià, hi ha un 13,31% de la població nascuda a l’estat espanyol fora dels Països Catalans. De la mateixa manera que al Principat, té un pes més gran la població d’edat més avançada. Així, representa un terç de la població entre els més grans de 70 anys, un 6% entre els joves entre 25 anys i 29 i un 4,4% entre els de 20 anys a 24. Tot i això, representa un percentatge més alt que no pas el del Principat, és a dir, encara hi ha un cert flux actualment.

Dels 765.610 habitants que vénen de l’estat espanyol fora dels Països Catalans, si s’observa per províncies, els més nombrosos són els provinents de la Comunitat de Madrid, amb 83.555 residents, és a dir, un 11%. Les següents províncies d’origen amb més població al País Valencià són Albacete (81.379), Múrcia (58.686), Jaén (52.275) i Conca (50.632).

Tanmateix, si ens fixem en la Comunitat de Madrid, veiem un flux que es manté, o fins i tot creix, de madrilenys que s’instal·len al País Valencià. Els nascuts a Madrid són, amb diferència, els més nombrosos entre els menors de 16 anys i entre 16 anys i 64, però, en canvi, passa a ser l’última entre aquestes 5 províncies entre els més grans de 65 anys, tal com es pot observar al gràfic. Sobre això, veiem que com més va més madrilenys s’han instal·lat al País Valencià aquests darrers anys: el 2016 hi van anar a viure 2.335 madrilenys; el 2017 van ser 2.705; el 2018, 2.840; el 2019, 3.435; el 2020, 3.441; el 2021, 4.171, i el 2022 van ser 5.264, el darrer any amb dades sobre aquesta qüestió.

Hi ha també un 20,92% de nascuts fora de l’estat espanyol, un 5,11% dels quals ha nascut a la Unió Europea i un 15,81%, a fora. L’estat d’origen principal és Colòmbia, amb 111.589 ciutadans, un 2,14% del total, seguida del Marroc, amb 105.411 (2,02%); el Regne Unit, 84.322 (1,62%); l’Argentina, 53.372 (1,02%), i Veneçuela, 52.358 (1%).

Respecte del cens del 2001, si ara un 64,41% ha nascut al País Valencià, fa vora vint anys era un 72,4%. De manera que també hi ha hagut un descens important en aquests anys. Els nascuts a l’estat espanyol fora dels Països Catalans han passat de representar el 20,73% al 14,68%, en canvi, augmenten els nascuts fora de l’estat espanyol, del 6,9% al 21%.

Fa pocs dies, l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) va presentar l’informe “Renovables 2024, anàlisi i previsions per al 2030“. Segons l’organisme internacional, al final d’aquesta dècada la meitat de la demanda elèctrica mundial es cobrirà amb renovables. L’energia solar fotovoltaica serà la font principal, amb un 80% de la capacitat renovable nova. Tot i que la tendència és positiva i és previst que la potència renovable actual es multipliqui per 2,7 el 2030, la tendència actual encara no assoleix l’objectiu internacional de triplicar-la en aquella data. Però hi ha esperança, atès que l’AIE sistemàticament erra a la baixa l’evolució de les renovables. En tot cas, el creixement renovable continuarà encapçalat de manera destacada per la Xina, que serà la responsable del 60% de l’expansió. Si ho pot fer és perquè fabrica més del 80% de les plaques solars mundials, amb un control absolut de les cadenes de subministrament i la manufactura dels diversos components clau. Hem substituït la dependència dels països productors de petroli per una dependència xinesa? Europa, que originalment tenia una indústria solar pionera, però que fou destruïda per la competència xinesa, prova de reaccionar per fabricar mòduls solars en massa. Voluntat compartida pels EUA i molts països més: el Brasil, Nigèria o l’Índia també volen fabricar l’element que els permet de tenir l’electricitat més barata i ser independents energèticament, les plaques solars fotovoltaiques.

El perquè del domini xinès en la fabricació de plaques solars

Els experts situen el començament del monopoli de la fabricació de plaques solars del gegant asiàtic en una decisió europea, paradoxalment. L’any 2000 Alemanya va aprovar el pla per posar fi a l’energia nuclear i, per assolir-ho, també va engegar l’impuls a gran escala de les renovables, particularment, l’energia solar. La nova demanda de plaques solars, un salt en volum molt destacable a escala internacional, va ser coberta pels fabricants incipients xinesos, que oferien més bon preu en un moment en què les plaques solars eren molt cares. Gràcies a això, per l’efecte d’economies d’escala, el cost de la fabricació va baixar més, cosa que va fer encara més competitives les fàbriques xineses i va abaratir l’energia solar per a tothom. Però tot això és una simplificació d’un procés més complex i profund.

Durant la dècada dels noranta, la Xina es desenvolupava a una escala mai vista en la història de la humanitat. El volum d’obra pública, la reindustrialització accelerada i gairebé qualsevol xifra del país que es considerés no tenia equivalents històrics. I ací l’energia era l’element fonamental. De fet, si la Xina no creixia més era perquè no tenia podia aconseguir més energia, tot i la febre per construir nova capacitat de generació. D’entrada, l’opció va ser construir centrals de carbó, la font energètica més econòmica i que es podia obtenir al país mateix, que va ser el primer del món a fer servir aquest combustible fòssil de manera més o menys general, a partir del segle XI.

La Xina ha tingut un desenvolupament sense precedents històrics (fotografia: Wikimedia Commons).

Amb el carbó, la Xina no en tenia prou. També recorria a l’energia hidràulica, amb projectes faraònics com ara la presa de les Tres Gorges, que va començar a construir-se el 1994 i va entrar en funcionament el 2003. Encara avui dia és la central hidroelèctrica més gran del món, en termes de producció. Però la set energètica xinesa no es cobria solament amb això. La Xina també construïa unes quantes centrals nuclears en paral·lel, copiant el model energètic present a Occident, amb les economies més desenvolupades. Tanmateix, l’opció principal pel carbó causà una contaminació greu a les ciutats i una protesta ciutadana incipient que posava en risc la dictadura comunista. A més, el terratrèmol de Sichuan del 2008, d’una magnitud de 7,9 a l’escala de Richter i que causà més de 80.000 morts, es va atribuir a l’entrada en funcionament d’un altre gran embassament. L’energia solar (i en un grau més baix, l’eòlica) esdevenien una alternativa que podia garantir la independència energètica del país, fer baixar la contaminació de les ciutats, defugir de projectes faraònics amb gran impacte i contribuir a la pau social, preservant el règim comunista. A més, com més anava era més evident que seria la font energètica del futur, si s’aconseguia d’abaixar-ne el cost.

Ací entra en joc la decisió alemanya, que va reafirmar l’opció xinesa per les renovables, que també tenia una part nacionalista, de recuperar el paper de primera potència mundial que havia tingut el país durant segles abans de la revolució industrial occidental. La Xina volia recuperar el lideratge tecnològic històric, i això es feia optant per les noves tecnologies, com ara les renovables i els vehicles elèctrics, i no pas per les tradicionals, encara que es desenvolupessin a un volum mai vist. Assolir aquest objectiu tampoc era una tasca fàcil. La Xina va haver de crear tota una nova cadena de subministrament per construir plaques solars. Identificar els minerals necessaris, els seus productors, arribar a acords comercials i polítics a tot arreu del món, construir les plantes de processament d’aquests minerals al país mateix i més enllà i, finalment, les fàbriques de producció de tots els elements que conformen les plaques solars, i les que les acoblen, tot a gran escala. Una tasca gens fàcil, però que la Xina ja havia après amb l’augment de la demanda de petroli i més matèries primeres pel seu creixement explosiu. Fer-ho també per a les plaques solars no era dificultat especial, avesats com estaven a arribar a acords amb governs de tot el món per a les matèries primeres.

Els plans europeus per a corregir la situació

A Europa, mentrestant, no li calia fer aquesta cursa per construir en massa infrastructura de generació energètica nova. Havent fet la revolució industrial a partir del segle XVIII, ja tenia totes les centrals elèctriques necessàries, tant de carbó com de gas i nuclears. Sí, les renovables les defensaven els grups ecologistes, però eren molt més cares que no pas les tradicionals, i no hi havia una consciència de la gravetat del canvi climàtic i la contaminació dins les ciutats, malgrat els clams de la comunitat científica. A més, Europa havia començat la desindustrialització i havia abaixat les necessitats energètiques com a resultat de traslladar fàbriques a la Xina emergent, la nova fàbrica del món, on podien manufacturar a un cost més baix i tenir més marge de benefici, malgrat que s’hagués de pagar el transport de l’altra punta del planeta i es fes pujar la desocupació al nostre continent. Un altre element és que als països industrialitzats europeus no fa el mateix sol que tenen els països mediterranis, menys industrialitzats. L’energia solar no era tan atractiva en aquell moment per a qui prenia les decisions a Europa.

De manera que la indústria solar europea sorgida a recer dels centres de recerca i les conviccions ecològiques, quan va caler fabricar a gran escala per cobrir el salt de producció requerit per l’opció alemanya, va fracassar completament perquè no va poder enfrontar-se amb una locomotora xinesa a tota màquina planificada per cobrir uns volums que solament es podien pensar per a un mercat xinès amb una expansió sense precedents. Europa no va fer els deures per a establir la producció en massa de plaques solars i, com en la resta d’indústries, va confiar en la Xina com a subministrador únic. Tanmateix, han passat els anys, s’han tancat acords per a abandonar els combustibles fòssils en l’escenari del 2050 i ja fa uns quants anys que l’energia solar és la manera més econòmica d’obtenir electricitat. I això vol dir, la manera més econòmica de fer anar qualsevol indústria. Sense energia solar no hi ha indústria ni futur per a unes economies que volen continuar essent de les primeres del món. Van començar a sonar les alarmes.

El juliol del 2022 l’Agència Internacional de l’Energia advertia de la grandíssima dependència (més del 80%) de la producció xinesa de plaques solars i els seus components (polisilici, lingots, làmines, cel·les i mòduls). Aquest monopoli era el resultat que el gegant xinès hagués invertit 50.000 milions de dòlars en nova capacitat de producció solar, deu vegades més que no pas Europa i hagués creat més de 300.000 llocs de feina en tota la cadena de subministrament d’ençà del 2011. A més, aquest domini del 80%, estava clarament orientat a l’exportació, atès que la Xina aleshores representava menys del 40% del mercat mundial, xifra que pujarà al 60% d’aquí al 2030, tal com hem vist. De fet, la Xina ara com ara té sobreproducció solar, fet que causa un preu de venda per sota del cost de fabricació.

Les plaques solars s’acumulen als magatzems, i amb la seva evolució tecnològica ràpida, les empreses s’estimen més de vendre els mòduls per sota del preu de cost abans que acabin desfasats i els hagin de llençar sense obtenir-ne res a canvi. Especialment, quan són una indústria estratègica per al govern xinès, disposat a assumir les pèrdues d’aquestes empreses mentre puguin alimentar la voràgine de l’expansió energètica del país, necessària per a la indústria i el sector serveis. Una pràctica de rebentar preus que a més dinamita la competència de la resta del món, que no es pot permetre el luxe de vendre amb pèrdues.

A la UE s’anuncien noves plantes de fabricació de mòduls solars (fotografia: MCPV).

Hom pot pensar que hem substituït la dependència dels països productors del petroli per una dependència de la Xina. Però mentre que el petroli és on és i un país per més que vulgui no en pot extreure si la geologia no ho ha permès, la fabricació de plaques solars és, fonamentalment, una qüestió tecnològica. I la tecnologia es pot transferir d’un país a un altre. A més, la dependència de certs minerals baixarà dràsticament a mesura que augmenti el reciclatge de les plaques (obligatori a la UE), amb una taxa de recuperació al voltant del 95%.

Sigui com sigui, la UE és conscient d’aquesta dependència perjudicial de la Xina i fa anys que ha establert plans per a disminuir-la. Eliminar-la del tot, ara per ara, sembla inviable. El volum de noves plaques solars requerit per a assolir els compromisos internacionals de renovables i la viabilitat de l’economia europea és tan gran que fins i tot el sector solar europeu s’ha posicionat en contra d’un tancament del mercat europeu a les plaques d’origen xinès, tant si és complet com limitat amb una pujada elevada d’aranzels d’importació. La producció solar europea seria clarament insuficient per a cobrir la demanda i això impediria l’expansió renovable al nostre continent.

Ara per ara, la UE s’ha centrat en un seguit de mesures, com ara el pacte verd europeu i el pla industrial del pacte verd, amb l’objectiu de fomentar la fabricació de plaques solars al nostre continent, incloent-hi suport financer públic o la reducció de la burocràcia per a l’establiment de noves fàbriques. En aquest context, en col·laboració amb el sector privat, es va crear la Iniciativa Solar Europea, amb l’objectiu de desenvolupar una capacitat europea de fabricació de 20 GW. Cal tenir en compte que el 2023 es van instal·lar a Europa 56 GW i la previsió per a enguany és de 62 GW. La dependència xinesa continuarà essent molt important. Tanmateix, aquesta política va donant fruits, amb anuncis freqüents de noves plantes de fabricació planificades. Aquesta setmana, per exemple, s’ha anunciat que el govern holandès ha assegurat 4,2 milions d’euros per a la construcció d’una nova planta de fabricació de cel·les fotovoltaiques, el component bàsic de les plaques, amb una producció de 4 GW anuals.

Aquesta nova planta, a més, opta per noves tecnologies fotovoltaiques que augmenten l’eficiència de les plaques del 20% actual al 27%, i amb l’esperança de poder-ne fabricar de perovskita, la següent generació de plaques que ha de permetre superar el 30% d’eficiència. La innovació tecnològica també és una de les polítiques europees per a competir amb la Xina: si amb preu no es pot competir, s’ha de mirar d’aconseguir-ho amb qualitat i superioritat tecnològica. El programa Horitzó Europa actua en aquest camp, que també inclou la recerca en millores del reciclatge de les plaques. Un altre front en què actua la UE és la creació d’una cadena de subministrament dels minerals necessaris per a la indústria solar europea, i així diversificar-ne l’origen per no dependre d’uns pocs països, gràcies al pacte per les matèries primeres crítiques.

A l’Índia també han començat a fabricar els components per a plaques solars (fotografia: Indosol Solar).

També hi ha plans per a facilitar l’accés del sector europeu al finançament privat per a poder fer les inversions necessàries, gràcies al Fons Europeu d’Inversions Estratègiques. Igualment, la UE treballa per signar acords comercials amb unes altres regions del món per a exportar-hi plaques solars fabricades a Europa i augmentar la competitivitat del sector europeu gràcies a les economies d’escala, que també disminueix el poder xinès perquè li treu quota de mercat. Sobre les mesures comercials, en el passat va establir temporalment aranzels del 50% a la importació de plaques solars, però ara per ara una mesura d’aquesta mena sembla descartada. Tanmateix, els EUA han apujat els aranzels a les plaques solars xineses del 25% al 50%, amb el mateix objectiu de no dependre del gegant asiàtic. És possible que la UE en copiï els passos, tal com ha fet en unes altres àrees en què la Xina posa en perill la indústria occidental, com ara els vehicles elèctrics.

Sigui com sigui, la UE no està sola en la batalla contra el domini solar xinès. Tant la UE com economies de la importància del Brasil, l’Índia, Nigèria i més països africans i asiàtics dediquen molts esforços a fer fàbriques de plaques solars. És la font energètica més econòmica i cridada a dominar el futur pròxim. No volen trobar-se en una situació com la que han produït els combustibles fòssils, amb la dependència d’uns pocs països que fixen el preu que els interessa més. Tothom vol poder construir plaques solars al seu país per guanyar en independència energètica i assegurar el futur de la seva economia amb la font energètica més barata que existeix.

The Washington Post · Karishma Mehrotra i Shams Irfan

Nova Delhi, Índia. Els cinemes que havien tancat ja han reobert, com també han tornat a obrir cafès, mercats i instal·lacions esportives de tota mena. Les escoles públiques han estat rebatejades amb el nom de policies prominents. La línia de tren que connecta la capital del Caixmir, Srinagar, i Delhi està gairebé llesta per a inaugurar-se. La bandera índia oneja pertot arreu.

Després de dècades de conflicte violent entre els separatistes i les autoritats índies, en què van morir milers de persones, el govern indi parla ara d’un “nou Caixmir”.

Tanmateix, totes aquestes estampes oculten una repressió encoberta que tenalla els residents de la regió. D’ençà que el govern indi va revocar l’autonomia especial del Caixmir l’any 2019, els caixmirencs considerats pròxims als separatistes han estat acomiadats de la feina o, fins i tot, empresonats. A tots els han advertit el mateix: que guardessin silenci si no volien problemes.

Després de sis anys d’endarreriments, el Caixmir finalment ha fet eleccions al parlament regional. Prop de la meitat dels residents del Caixmir amb dret de vot, segons les xifres oficials, han votat aquestes darreres setmanes.

Un grup d’electors es reuneix a l’entrada d’un col·legi electoral al Caixmir (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post).

En una regió abans coneguda pels seus boicots electorals, fins i tot els antics separatistes es presenten a les eleccions perquè, segons molts caixmirencs, no hi ha cap manera més perquè el moviment es faci sentir.

“L’establishment interpreta que es presenten en massa perquè s’ha restaurat la democràcia a la regió”, diu Siddiq Wahid, professor d’història de la Universitat Shiv Nedar de l’Índia, originari del Caixmir. “Res més lluny de la realitat. L’afluència de votants reflecteix la sensació creixent que ja n’hi ha prou”, afegeix. Els resultats, anunciats a final d’aquesta setmana, reflecteixen aquest clamor: la Conferència Nacional, el partit més gran a la regió i opositor principal de la revocació de l’autonomia especial del Caixmir, s’ha proclamat vencedor després d’aconseguir quaranta-dos diputats, tretze més que no els que ha aconseguit el BJP del president Narendra Modi.

Una seguretat il·lusòria?

Durant tres dècades, els manifestants caixmirencs s’enfrontaren regularment a les forces de seguretat contra el negoci de Mohammed Saleem Anfal. La situació a la regió va empitjorar tant, segons ell, que es va veure obligat a fer estades més i més llargues a Delhi per fugir dels conflictes.

Dècades enrere, Srinagar, una pintoresca ciutat envoltada de muntanyes imponents, havia estat el lloc triat per molts indis per passar la lluna de mel. Però a mesura que la violència va començar-hi a escalar, com més anava més turistes van decidir de cercar destinacions alternatives. Ara, els indis tornen a considerar el Caixmir com a destinació preferent per a la lluna de mel. L’absència d’enfrontaments ha permès a Anfal, de quaranta-sis anys, d’ampliar el seu negoci farmacèutic.

Però fins i tot amb els nous centres comercials i l’afluència de turistes, afegeix, aquesta suposada “sensació de seguretat” continua sense haver-se restablert del tot.

Agents armats indis patrullen en un col·legi electoral durant les eleccions (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post).

El Caixmir, regió de majoria musulmana, va obtenir el règim d’autonomia especial després de la divisió per part del govern britànic, l’any 1947, de l’Índia colonial en dos països, l’Índia i el Paquistan, quan el cap de la regió anomenada Jammu i Caixmir va decidir d’unir-se a l’Índia en compte del Paquistan. D’aleshores ençà, l’Índia i el Paquistan han arribat a la guerra en dues vegades pel control d’aquesta regió de l’Himàlaia. Cada país administra ara parts separades de la regió, però tots dos la reclamen sencera. L’any 1987, la polèmica per unes eleccions suposadament falsejades a la part índia va desencadenar un llarg conflicte entre Nova Delhi i les forces separatistes.

El 2019, el govern indi va revocar l’estatut d’autonomia de Jammu i Caixmir, va llançar una campanya de repressió ferotge contra la regió i va empresonar-ne milers de residents. D’aleshores ençà, polítics de l’oposició, periodistes, advocats i activistes dels drets civils han estat arrestats en virtut de lleis que permeten detencions sense judici. Una organització local sense ànim de lucre, el Fòrum pels Drets Humans de Jammu i Caixmir, calcula que més de 2.700 persones van ser detingudes entre el 2020 i el 2023. Han retirat el passaport als periodistes i han escorcollat les redaccions de nombrosos diaris. L’antic Club de Premsa de Srinagar ha estat clausurat i convertit en una comissaria.

Alhora que ha posat fi a l’autonomia especial del Caixmir, el govern indi l’ha convertit en territori de la unió. Funcionaris del govern han promès que, amb el temps, la regió tornaria a ser reconeguda com a estat.

Però, com a resultat de la revocació del 2019, els legisladors triats durant les eleccions d’aquesta setmana no tindran influència sobre assumptes d’ordre públic o policíacs, i necessitaran l’aprovació del sotsgovernador –nomenat per Nova Delhi– a l’hora de prendre cap decisió financera.

“És un error dir que això és un exercici democràtic”, diu un periodista d’un destacat diari caixmirenc, que parla sota condició d’anonimat per evitar possibles repercussions. “És un èxit cosmètic”, afegeix.

Tanmateix, els comicis són l’única manera que els residents tenen d’expressar el seu descontentament amb el govern indi. En eleccions anteriors, “la gent no votava per ràbia i por”, explica Imtiyaz Ahmed Dar, propietari d’un negoci de construcció. “Ara, la gent vota moguda per la por i la ràbia”, afegeix.

Electors fan cua per votar en un col·legi electoral de la regió (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post). Pau real o forçada?

En canvi, els alts funcionaris del govern indi que supervisen la regió ofereixen una perspectiva molt més optimista. En entrevistes amb The Washington Post, diuen que l’augment de les detencions i l’aplicació d’unes altres mesures “de seguretat” han reduït la violència a la regió i han fet minvar la influència del Paquistan. Sobre això, els funcionaris insisteixen que tan sols s’ha detingut unes poques “pomes podrides” per evitar que continuïn expressant pensaments “anti-Índia” que vulneren la constitució del país.

“Cap país no pot permetre’s que la gent parli en contra de la seguretat nacional o la integritat nacional. […] No es permetran proclames que lloïn el terrorisme o l’activitat anti-nacional”, diu un funcionari indi, que parla sota condició d’anonimat per poder expressar-se amb llibertat. “És tot una cantarella propagada pels partits polítics. Els caixmirencs saben que el futur del Caixmir va lligat a l’Índia”, afegeix.

El funcionari va oferir una llista llarga d’exemples de noves inversions i projectes de desenvolupament que han transformat la regió.

Aquesta setmana, el govern indi ha patrocinat el viatge de més d’una dotzena de diplomàtics estrangers per a presenciar el curs de la votació. El cap adjunt de la missió de Corea del Sud va declarar als mitjans estatals indis aquesta setmana que havia vist “la democràcia en acció”.

Però als periodistes amb passaport estranger no se’ls va concedir el permís per a viatjar a la regió durant la campanya electoral o el període de votació, i alguns experts externs han expressat escepticisme sobre la fiabilitat de la votació.

“Assistim a un esdeveniment coreografiat que, en realitat, amaga coses horribles”, diu Angana Chatterji, especialista en l’Àsia Meridional de la Universitat de Califòrnia a Berkeley. “Cada vot és un acte de resistència”, afegeix.

També hi ha un cert escepticisme respecte de les afirmacions del govern sobre el creixement econòmic de la regió. Haseeb Drabu, ex-ministre de Finances de Jammu i Caixmir, diu que els inversors són conscients que “l’absència d’insurrecció armada no significa necessàriament pau”.

Shakeel Qalandar, que té un negoci de fusteria, diu que ha vist tota mena de fàbriques que han hagut de tancar, i que la desocupació a la regió s’ha disparat aquests darrers anys. Reconeix que l’impuls econòmic del turisme és important, però matisa que és un “castell de cartes” que descansa sobre una pau “forçada i temporal”.

“La dignitat i el respecte sempre seran més importants que no pas el desenvolupament”, afegeix.

Vianants passen per davant de la icònica torre del rellotge de Srinagar, on s’ha instal·lat una bandera de l’Índia (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post). Fugir de la presó

Durant dues setmanes, Sugra Barkati, de setze anys, ha fet campanya pel seu pare empresonat, amb l’esperança que, si és elegit, sigui alliberat. El seu pare Sarjan, conegut localment com a “oncle de la llibertat”, ha estat detingut dues vegades aquests darrers sis anys per l’acusació d’haver fet actes polítics “contra l’Índia” i d’haver finançat el terrorisme.

Una multitud corre cap a la Sugra i s’hi adreça. “Votarem pel teu pare, i aviat sortirà de la presó”, li diuen. Un grup de nois joves a l’ombra de nogueres coreja: “Venjarem la presó amb vots.”

Uns quants quilòmetres al nord, envoltades de pomeres gairebé madures, dues filles més de Sajan Barkati reparteixen fulletons electorals. Aïra, una nena de cinc anys amb un vestit rosa, diu que no recorda el seu pare. Va ser empresonat dos mesos després del seu naixement, acusat de fer costat a la insurrecció armada.

“La meva germana em diu que si guanya, tornarà a casa. Jo vull que guanyi”, deia. Barkati –que es presentava a les eleccions com a independent– no va obtenir cap dels dos escons què es presentà, segons el recompte oficial.

Irfan informa de Srinagar estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Quedo amb el periodista i ex-polític Antonio Baños (1967) a la seva oficina, és a dir, en una terrassa del passeig de Fabra i Puig de Barcelona, a tocar de la Meridiana. Tots plegats l’hem sentit moltes vegades com parlava del país, del procés o de Barcelona, però tinc ganes que m’expliqui com són els orígens familiars o què feia de jove. I de seguida veig que aquella expressió tan gastada d’estar “molt arrelat al barri” és insuficient per a Baños. Estic vivint al mateix solar on va viure el meu besavi, el meu avi i el meu pare, em diu. Em dónes una sarbatana i unes plomes, i sóc el poble originari.

El meu besavi es deia Vicente, i crec que era valencià i va anar a la guerra de Cuba. Quan va tornar va venir a Barcelona i va treballar de vigilant nocturn, perquè aquesta part de la Meridiana era plena de laboratoris farmacèutics. I davant d’un laboratori hi va construir una caseta. Tenia una figuera de coll de dama, i oques que perseguien la meva mare. Llavors, als anys seixanta, van permutar el terreny per a fer un edifici, i es va quedar tres pisos: la mama, la tieta i ell. Encara visc al pis de l’avi, i això és el que m’ha permès de ser periodista, perquè mai no he guanyat ni un duro. En els períodes d’aturs llargs que he tingut cíclicament, com després de ser diputat, et permet de reduir costos d’una manera tremenda i mantenir certa llibertat, perquè si hagués hagut de pagar lloguer hauria portat una vida, diguéssim, de nòmina. És a dir, que les rendes acumulades en quatre generacions es peten en un borinot que es dedica a les arts.

Veus aquell bar que es diu la Pubilla? A sobre hi havia el meu parvulari. Després els pares em van portar a l’escola Virolai, que en aquell moment era una escola hippie, amb professors amb pantalons de pana i tot allò de l’expressió corporal. Després la va comprar l’Opus, i ara és una escola d’elit. Com que era fill únic, els pares es van gastar tots els diners en educació. L’ascensor social. El pare sempre em deia, “Sobretot, no vull que siguis com jo.” Ah, i anàvem comprant enciclopèdies. Perquè consideraven que l’enciclopèdia era d’on s’aprenien les coses. Jo abans de tenir deu anys ja tenia cinc enciclopèdies variades de coses, que encara conservo. El pare deia: si li compro catorze llibres, serà catorze vegades més llest. I més quan van veure que al nen li agradava llegir. O sigui que vinga enciclopèdies.

[Nota de la redacció: Amb posterioritat a la publicació d’aquest article, la direcció de l’Escola Virolai s’ha posat en contacte amb VilaWeb per a explicar que mai no ha estat comprada per l’Opus Dei i per afirmar que no és una escola d’elit.]

El pare comprava carbó, portava un camió, també, i anava a vendre el carbó a les cases o als restaurants. També a la casa dels Pujol, a General Mitre. La mare, quan va començar, treballava a la Rosa, que era una mútua obrera. La tieta treballava a la Maquinista, el meu avi aquí a la Pegaso, l’àvia a la fàbrica de catifes del comte de Sert. Tots són a l’entorn de la Sagrera, i és el que es feia, treballaves a prop, i hi anaves amb bicicleta. La mare, quan es va casar, va haver de deixar la feina perquè les asseguradores de Barcelona prohibien explícitament que les dones casades treballessin. És a dir, tenir-me a mi va significar passar a ser mestressa de casa.

La meva dona és onze anys més jove que jo, però el pis de la seva mare i el pis de la meva estan decorats exactament igual. Quan hi entres dius: d’acord, ens entenem. Hi ha una cosa que m’agrada molt, que és el català menestral, perquè la meva mare parla en català, el meu pare castellà però sempre parlava en català amb els clients. Llavors tenim una llengua com de mercat de Sant Andreu, d’obrers reals. Molt de Teresina, no com allò que el català és de burgesos, o el català correcte, el català heavy, light i tot això. Jo sempre m’he sentit molt confortat amb un català que venia de la República, dels anys trenta, i que s’havia mantingut per a usos socials.

La transició la vaig veure per la tele, com que la família estava polititzada em deien que ho mirés, que era històric. Però arriba el pujolisme, i faig una desconnexió que té a veure amb l’adolescència. També em van vendre una Catalunya on eres cosmopolita, espanyol, obert, del PSC, àrea metropolitana, o barretinaire, quico, bastoner, pujolista. O del cau o de la Fira d’Abril. I no és això, perquè jo sóc de territori fronterer. Recordo un moment molt maco, quan era a Súmate, que vam anar a veure el president Mas. I es pensaven que hi aniríem una delegació de dues persones, i hi vam anar setze, i mudats com en un casament, amb colònia, perquè per a molts era la primera vegada que anaven al palau. Una cosa bona del procés és que ha dinamitat aquesta separació que convenia a socialistes i convergents.

Mentre xerrem el cambrer ens ve a demanar, i Baños li pregunta com està, i què fa un company que està de baixa. Comenten les novetats del barri, i quan marxa aprofito per a preguntar-li per la tria estètica quan va ser candidat de la CUP.

Jo anava mudat pel meu avi, que havia treballat aquí, a la Pegaso. Ell mai no ho va explicar, però havia estat vinculat a la CNT, jo crec que com a membre del sindicat. Quan va acabar la guerra el van jutjar sumaríssimament, a ell i el seu germà, a pena de mort. I el va salvar una germana que s’havia casat amb un catòlic. Ell sempre tenia aquesta cosa de la sobrietat, es dutxava amb aigua freda si podia ser, cabells curts i sobretot anar mudat. I deia: és que volen que anem vestits com pobres perquè pensem com pobres. Fantàstic. Eren unes idees igualitaristes molt pensades, que reivindicaven orgullosament l’autoformació. És a dir, no et queixis, tu aprèn. Els anarquistes i els catalanistes anaven a tots als ateneus de Sant Andreu, que n’hi havia molts. Aquesta idea que l’obrer té l’obligació de saber, és tot el contrari que el paternalisme de l’universitari sobre l’immigrant o l’obrer. Totes aquestes coses, les he anat descobrint després, pivotant sobre la família d’abans de la guerra, perquè la tradició oral està estroncada.

Quan el conseller Mundó va fer una llei en la qual anul·laven tots aquests judicis, jo vaig mirar la llista, i hi havia l’avi i l’oncle. Et baixaves una mena de diploma amb el seu nom, Antonio Boncompain. I vaig anar a la mare: mira, per fi el iaio. I em va dir: no, no, al teu avi no el van jutjar mai. Home, però està a la vista de… No, no, no, no. La meva mare es deia Llibertat, ella era Liberté, i, és clar, quan va passar la guerra no estava batejada, perquè el meu avi era anticlerical, però la sogra la va portar a batejar d’amagat, i ara es diu Maria del Carme. És clar, de ser Llibertat a Maria del Carme és un retrat perfecte de país. Quan em van proposar això de la política em deia: no t’hi fiquis, que et vindran a buscar. Però és que era literal, van picar a la porta i van venir a buscar el seu pare. De fet, ha tornat a passar: el Jesús de la Directa, Tamara Carrasco. Aquella cosa que era dels anys trenta, dels setanta, que et torni a passar a la teva generació, indica que aquí hi ha un patró.

La gent que passeja per Fabra i Puig s’atura a saludar Baños. Passa un matrimoni que duu un cartell, i li expliquen que més tard aniran al tall de la Meridiana. Ell els encoratja. Mentrestant la taula s’ha omplert de patates braves, de croquetes.

Jo vaig fer la mili. Em vaig apuntar a la Creu Roja, i vaig fer el curset i tot, però va venir un senyor a dir que érem massa, i cap a Cartagena. Quan hi vaig arribar semblava una barreja de l’Espanya de l’època i del segle XVI, perquè hi havia gent analfabeta. I jonquis. La meva generació va enganxar de pet l’època de l’heroïna. O, més ben dit, els germans grans d’alguns amics. Després hi va haver una altra tongada que s’hi va enganxar, però al meu entorn l’heroïna feia un pànic horrorós. En David Castillo, que és poeta, ho explicava. Veies l’agulla. O sigui, que es va optar per una altra mena de drogues, sobretot l’alcohol, suposo. I després vam encadenar-ho amb la sida, que va aparèixer quan vam entrar a l’adolescència. El primer mort de sida que coneixia va ser un nano alemany, quan jo tenia vint-i-tres anys… De catàstrofe en catàstrofe, i a més el 1986, Txernòbil.

Una cosa que m’agrada explicar és que nosaltres ens vam criar amb la por nuclear. La idea que algú prem un botó i morim tots no em deixava dormir. El primer que recordo és la notícia que havien inventat la bomba de neutrons, que podia matar tothom i deixar els els edificis. Una por tel·lúrica, eh?

Toca preguntar-li com va decidir d’estudiar periodisme. Una setmana abans d’entrar. A la tele de l’època hi havia dues sèries fetes per antropòlegs. Una es deia Las reglas del juego, que era d’un tal Jáuregui, i explicava per què tenim família, què pensem, i llavors anava fent com una espècie d’escenografies molt setanteres, marcianíssimes. I una altra, que és del Luis Pancorbo, que es deia Otros pueblos. Viatjava i feia una explicació etnogràfica dels berbers, o Papua, però també dels anglesos o Portugal. De fet, va entrevistar Lévi-Strauss. I vaig pensar que podria ser antropòleg per a explicar el món, perquè a més era una branca de geografia i història. Però la mare em va dir que allò no tenia sortida, i que acabaria fent de professor d’institut al costat de casa. I un dia ens vam trucar amb el meu millor amic, el Rafa Tapounet, que sempre havia volgut fer periodisme, i vaig pensar que el periodisme era el low cost de l’antropologia, expliques el món amb casos reals però amb menys ínfules.

Vaig fer la beca i els jocs olímpics a TV3, però després recordo trucar als anuncis de La Vanguardia, d’encarregat de magatzem. Jo no tenia experiència ni com a periodista ni com a res. Amb un altre amic vam anar a un curset per vendre enciclopèdies, i feia treballs a casa, pintava unes figuretes de Hulk de plàstic, que venien verdes en unes bosses gegants, i jo pintava de carmesí els pantalons. Començava a notar que el món del periodisme era patrimoni dels que havien lluitat contra Franco i van portar la democràcia i tot allò, i que no es mourien. L’altre dia vaig descobrir que el Manuel Vicent encara és viu i escriu a El País. Però si ja era vell quan jo tenia vint anys!

L’altre dia vaig repassar una novel·la infame, que ha donat una pel·lícula encara més infame, que és El amante bilingüe del Juan Marsé. Una cosa que deixa com a trotskistes els de Ciutadans. Es burla de la normalització lingüística, no de la immersió, de la normalització! Perquè és un xarnego que es vol lligar una noia que hi treballa, a normalització. Qui ho pot llegir, això? A part de Brigitte Vasallo i el xarneguisme sobrevingut. Aquella Catalunya no existeix. És una literatura que no toca cap corda contemporània.

Jo sóc del mateix any que Ray Loriga i Kurt Cobain, de la mateixa generació que David Foster Wallace. Els del Cronen. Per això sóc essencialment un antihippie. Recordo la matraca que fotien… [aquí m’imita de manera molt convincent un cantautor castellà] Tu saps què és, quan tenies catorze o quinze anys i volies divertir-te, que sortissin aquells senyors amb ponxos a la tele? I, és clar, quan surt “Enamorada de la moda juvenil”, diu que “el futuro ya está aquí”, dius home, per fi. Quina llosa de gent, quina tabarra, quin horror. I continua, perquè ara ha tornat el hippisme. A les escoles, que ensenyen mandales i eneagrames i coses així.

Cada generació té un viatge d’aquests iniciàtics per fer-se l’heroi, que sol ser a Sud-Amèrica, perquè aquí no parla idiomes ningú, i allà hi fa bon temps, i hi ha noies i nois molt guapos, i una colla d’universitaris que parlen castellà. La generació anterior anava a Cuba, la meva va anar a Nicaragua i la següent ha anat a Veneçuela. Que allà els diuen sandaleros, perquè van amb sandàlies, com els guiris d’aquí. Passegen, els treuen la pasta i se’ls follen. I després tornen i et diuen “hi hauries d’anar, tot allò és diferent…”, però m’acaben explicant que s’han tirat una estudiant de sociologia. Això sempre m’ha fet força gràcia. El viatge de l’europeu. És un turisme sexual amb brasa política.

És el progre pesat, que havia començat a la Lliga Comunista Revolucionària però s’anava fent més socialdemòcrata. Conec molt bé molta gent d’aquesta generació, són deu anys més grans que jo, van fer aquest canvi des de la clandestinitat dels setanta. Després van estar uns anys amb el Mariscal, el Nazario, i anaven pel Born quan estava buit. Van començar a dissenyar coses i es van deixar la cueta. Jo els detestava. Una impostura, perquè molts eren de la burgesia, una gauche divine actualitzada, com són ara els Comuns. Una variació del discurs petitburgès, confortable, pels quals l’esquerra no és una ideologia sinó una manera de viure. Vas a uns restaurants, viatges a uns llocs, però segur que no et posaran a la presó. Et diuen que no hi ha cap lluita política possible, perquè ells ja van matar el feixisme i van portar la democràcia. I no només no pots fer res, sinó que encara has d’aguantar la Maruja Torres. De veritat, prefereixo ser mort que hippie, o que tornar a sentir un altre cop allò del viatge a Nicaragua.

El matí avança i arriba una gran amiga de Baños, que s’entaula amb nosaltres i demana un plat combinat. Ja veig que perdré el tren cap a Girona, però Baños encara té corda.

Ara diuen que és una pel·lícula incel, i entenc per què, però reivindico El club de la lluita, la novel·la i la pel·lícula. Us han dit que havíeu de fer coses, però ja no es pot fer res més. L’abundància i l’ordre porta a ser prescindible. Tot està fet. La gran literatura, l’economia. Sí, però jo de què visc? A més, als noranta hi ha, fruit de la globalització, una bombolla general de confort, no de riquesa, no de prosperitat, de confort. Els viatges low cost. Ara, tu continuaves sent un precari. Jo no he tingut mai una nòmina, tot i que fa trenta anys que sóc periodista. I no m’han donat mai cap premi, cosa que demostra que ho he fet bé.

Era una mena de posició sarcàstica, no el nihilisme adolescent d’ara. Quan volies explicar alguna cosa, feies un fanzine. Nosaltres amb el grup fèiem maquetes. No esperàvem una discogràfica. Anàvem amb dos micros d’un amic, i gravàvem el que fos. Feies el casset i l’anaves repartint. És a dir, no era una lluita contra el canal oficial, simplement era una vida en paral·lel al canal oficial.

Aquest és el problema de l’esquerra woke o del jovent. Quan diuen “a nosaltres ens van educar en el patriarcat”, i t’ho diu una persona de vint anys. Però a veure, el teus pares no són universitaris? I a quina escola vas anar, a Súnion? Que et van dir que havies de planxar? Són mantres de queixa però no d’acció. Una cosa és la queixa i una altra la rebel·lia. Encara que sigui personal, no? Rebel·lar-se és construir-te, construir alguna cosa. La queixa és estèril, no porta enlloc.

Tot es relaciona subterràniament.

Camín entre sementer i bosc, entre pla i muntanya, entre visible i oníric, entre consciència personal i univers.

Sent allò que tenc més a tocar com a remot i el remot com a pròxim.

Redescobresc la unitat que engloba les coses.

Sé que el real redescobert és un prodigi: veure les coses com per primer cop és reconèixer-nos-hi.

L’usual com a camí de l’inusual.

L’insòlit vist com a quotidià.

Estic a la vorera de comprendre-ho tot.

Això em passa moltes de vegades al dia.

Però som a la vora amb una única certesa: vaig cap als que estim.

I això és anar sempre al més enllà.

Veig les coses tan lentes que la seva visió atura el món.

Qui no creu que els objectes canvien d’àtoms almenys un instant per acordar-se al nostre estat d’ànim?

No som jo que veig les coses, són les coses que em donen la visió.

He entrat dins el bosc per defensar-me d’un sol inclement.

Duc tota l’esquena banyada de suor.

Els ocells bressolen els pins amb cançons.

No hi ha mirall per a l’esperit.

Trec el quadern i l’obr a una pàgina blanca.

Tenc el llapis a la mà dreta.

L’ànima d’una mata llentisclera plena de bolletineues vermelles se separa uns instants de la mata i ve damunt la pàgina i escriu el poema.

Respirar és la resposta.

Per veure-hi bé sempre fa falta un poc de fosc.

Hi ha dos núvols tacats de malva que em fan senyes entre les clarianes de les capçades d’aquests pins mediterranis que m’enrevolten per totes bandes.

Quan era un al·lotot mumare em deia: vés a cercar un poc de peix per posar a l’arròs. I corria damunt les roques de la marina de davant la casa d’estiueig de son Verí, m’aficava dins l’aigua fins als genolls i pescava els peixos amb les mans.

Ara prov de fer això mateix amb els mots.

Passen cent anys entre una expiració i la inspiració següent.

Els dos núvols color d’un malva ataronjat silenciosament em parlen.

Estic davant una font de l’escriptura.

La seva ingravidesa m’il·lumina.

Visc entre esclats imprevisibles.

Alguna cosa submergeix la seva mà en el meu pit i en surt, remullada de llum, un bouquet de menta.

Me la freg arreu i em sent protegit per una armadura de perfums.

En aixecar-se el teló escric.

No he conegut cap altra habitació que la frase que vendrà.

S’ha posat a fer una brusquina de cama d’aranya.

Quan arrib a la carretera l’asfalt, que ha despert la pluja, m’ensenyarà més coses de Soulages que cap llibre de l’Acadèmia.

Mira com caça la llum.

Mira com hi juga sense retenir-la.

Mira com mai no se’n sent l’autor.

Veig la vanitat de les meves paraules.

Escolt la hipocresia dels meus silencis.

Sent el terratrèmol dels meus interessos.

El meu esperit es deixondeix quan veig un enfilall de corretjoles roses que surten com un miracle d’un cantó de l’asfalt.

La seva llum em guareix de la pols de les imatges.

Veu i fa veure.

Ajaçat, al recer dels domassos, amb el palmell de la mà acaron el grifeu dins la cambra borrosa i borrallosa.

La cara de l’esfinx és de cada vegada menys una cara, pam a pam la pedra n’esborra les faccions.

Sent la potència de renovació i un esclat de resurreccions.

Tot lluu en una refracció immòbil.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/10/Closcadelletra-CDXXXVI.mp3

La historieta gràfica i les vinyetes, ninots i còmics d’autoria femenina assoleixen nivells significatius en l’art del dibuix i de la narració en imatges. Quotes significatives també de lectura, a què el mercat ha hagut de rendir-se i donar cabuda. Som davant un gènere i un tipus de llibres que potser no surten destacats en les llistes de tota mena que es fan al voltant del negoci editorial però que se sostenen admirablement. Si fa poc això passava respecte de la literatura infantil i juvenil, avui àmpliament avalada sota les sigles LIJ, és d’esperar que aviat se’n consideri igual el còmic. Hi ha, a Barcelona, llibreries importants de còmics, l’una a tocar de l’Arc de Triomf i l’altra al Torrent de l’Olla, les més conegudes, llibreries enormes en què treure-hi el nas és abocar-se a un munt de títols, de cada edat lectora, que t’enduries a casa, i també n’hi ha una altra de bona al carrer de la Diputació que ha instaurat un premi i un club de lectura. En totes hi brilla el còmic d’autoria femenina. De manera especial, les històries en què les autores dibuixen per resistir i per mostrar la condició de les dones –armes de guerra, sovint– i la història soterrada de, per exemple, les lesbianes.

Aquests dos títols en són una bona mostra. Darrere les persianes. Breu història de les lesbianes a Barcelona, amb text d’Isabel Franc i dibuixos de Rosa Navarro, edició de l’Ajuntament de Barcelona, és un recorregut desimbolt i ple de dades desconegudes per a la majoria i ben en particular per a la gent jove. De sempre que n’he tingut, d’amigues lesbianes, però fins a aquest llibre no he sabut quins eren alguns dels llocs en què durant la dictadura es van poder trobar per fer festa sense gaire temor de ser “descobertes” i penades. Perquè entre tots els gèneres sexuals haguts i per haver, el de les lesbianes ha estat el més invisible. Dones que vivien juntes eren considerades conques, amigues, les tietes, res de particular. Fins a les Jornades Catalanes de la Dona del 1976, podien trobar-se, de manera clandestina, pels voltants del Teatre Arnau del Paral·lel. Si el moviment homosexual, el masculí, té les seves figures reconegudes de fa temps, com ara Armand de Fluvià, aquest llibre de Franc i Navarro és potser el primer que reconeix, amb abast divulgatiu i pedagògic, dones com Empar Pineda i Gretel Ammann, per dir-ne només dues.

Dibuixar per resistir. Sis autores de còmic contra l’opressió és el títol de Catherine Vuylsteke que, amb traducció de Mercè Ubach, acaba de treure la petita però important editorial Godall, que mereix tot el reconeixement, per les seves col·leccions de contes, poesia (ha rescatat la de Mercè Rodoreda) i còmic. Sis autores que, cadascuna, excepte la nord-americana Ann Telnaes, l’àcida ninotaire del Washington Post (veurem com li va si torna a guanyar Trump), totes elles, cadascuna, viuen als seus respectius països amb el risc d’acabar a la presó pel seu treball. I no callen, no s’aturen i tenen lectors i ressò internacional. Treballen centrades en la condició de les dones –el seu cos com a arma de guerra, val la pena repetir-ho–, un treball de ressonància universal. Allò que els passa a les dones de l’Índia és tan diferent del que ens passa aquí? O a Mèxic, on algú podrà al·legar que el feminicidi és molt superior en xifres, però és que els crims s’han de comptar així? Perquè aquí no ens matin a tantes és per això un feminicidi persistent menys greu?

Les autores són: Amany Al-Ali, siriana; Mar Maremoto, mexicana; Rachita Taneja, índia; Doaa El-Adl, egípcia; l’esmentada nord-americana Telnaes i la russa Victoria Lomasko, avui exiliada a Berlín perquè si no Putin la tancaria a la presó sense remei. Godall ja va publicar l’extraordinari Totes les Rússies de la Lomasko. L’altre tema dominant en aquestes artistes és el poder de la religió als seus països, en què la llibertat d’expressió és un anhel que no pot ser abandonat però que vés a saber quan hi existirà. Llegir aquestes ninotaires, autores de dibuixos i textos, és, a més d’un goig pel seu art, una manera, la sola manera potser, de tenir noció d’allò que el periodisme no fa ni explica ni mostra. En els detalls de la vida quotidiana hi ha, sovint, més veritat.

Arriba a les llibreries Flors de debò, trenta-vuit proses poètiques breus que Mercè Rodoreda escriu a principi dels anys seixanta del segle passat a Ginebra. Restaran en un calaix fins que el 1980 l’autora, ja instal·lada a Romanyà de la Selva, decideix d’editar-les conjuntament amb Viatges a uns quants pobles amb el títol genèric de Viatges i flors. Aquell mateix any, Pere Gimferrer escriu, en data 30 d’agost, en el seu dietari: “Els personatges, és clar, són metàfores de nosaltres: la Colometa, Teresa Goday de Valldaura. Però en el fons del dibuix dels llibres de Mercè Rodoreda, hi ha altres coses –un jardí, un colomar, un armari japonès– que també són metàfores, i no s’expliquen pas: finestrams a un altre món. Ara, en aquest llibre nou –Viatges i flors– el que sovint era fons esdevé primer terme. Ens cal avesar-nos a un clima diferent. Al centre de tot, la mestressa del país misteriós somriu en una llum molt clara.”

Llegiu un fragment de Flors de debò, de Mercè Rodoreda.

Els editors del llibre expliquen:

“Poques vegades s’han editat les proses de Flors de debò sense les proses de Viatges a uns quants poblets. Molts lectors de Mercè Rodoreda sabíem que va escriure un llibre que es titulava Viatges i flors. Molts menys sabíem que eren dos llibres diferents, escrits en part en moments històrics diferents. Ningú o alguns, ben pocs, s’han plantejat mai quines flors van inspirar Mercè Rodoreda a escriure les proses d’aquest llibre. Que sapiguem, ningú no havia provat d’il·lustrar aquestes flors com fem en l’edició de Flors de debò d’Edicions el Ventre del Llop i d’Edicions Sidillà. I ningú tampoc no havia relacionat les dinou proses d’aquells Viatges i les trenta-vuit proses d’aquestes Flors amb l’any 1938, l’any que la Catalunya catalana, tal com deia Mercè Rodoreda, va desaparèixer per convertir-se en la Catalunya que va conèixer després de l’exili. Les flors són també per la gent que la va estimar. Però hi ha tota mena de flors, com hi ha tota mena de gent i tota mena d’amors, d’odis, de bons sentiments i d’enveges. Les pàtries perdudes de totes les infanteses.”

“Perquè una dona s’escorri, tot aquest merder ha d’arrenglerar-se. I, a més a més, el paio ha de tenir habilitats. Ha de tenir un gran sentit del temps. Ha de saber com començar, molt a poc a poc, suau, romàntic i tendre al principi. I després, al final, fer de violador. Òbviament, de manera consensuada. Però molts homes l’espifien amb el temps, surten disparats de seguida, com si fossin Braveheart corrent cap a la batalla, i tu dius: d’acord, paio, ara sagno, m’has fregat tant el clítoris que ha caigut a terra i ara l’he perdut entre els ossets de peluix. I després hi ha uns altres paios que fan la contrària: mantenen aquesta energia de sopar amb espelmes, de passejada per la platja, de, tanca els ulls, demana un desig, durant tot el clau. I no, paio, jo els últims trenta segons necessito que m’estrangulis i em diguis coses racistes a l’orella, vull que les celles em pugin ben amunt i vull que em degradis fins que em torni sorda i muda alhora.”

Oh, sí, Ali Wong, la gran Ali Wong, la potentíssima dona irreverent, és capaç de fer-nos riure, als seus seguidors (i seguidores!), amb el seu estil cru, políticament incorrecte, molt animal, bèstia i despietat, fins i tot quan inclou bromes en què l’home diu coses racistes i fa de violador. Acudits i violació? La resposta és Ali Wong. Tot és saber-ho fer:

Vull dir que amb tota aquesta polèmica sobra l’acudit de Joel Díaz sobre el nom d’una de les filles de Sílvia Orriols (“Violant és un gerundi, no? Estàs violant el Violant”) sempre em posaré al costat de l’humorista i el seu dret de fer bromes amb tot, fins i tot amb la paraula violant. I sempre en contra que la justícia el condemni, el parlament s’hi posi pel mig o el govern d’Illa aprofiti l’avinentesa (com és el cas). Em va agradar l’acudit de Joel Díaz? No em va fer riure gens, la veritat, mentre que el d’Ali Wong, sí. I, de fet, a ell, a Joel Díaz, tampoc no li va agradar: “Aquí l’únic que hi ha és un joc de paraules infantil, dolent i bastant vulgar sobre el nom de Violant, que sempre m’ha semblat molt creepy. No parlo, evidentment, per l’amor de Déu, de violar la filla de ningú. De fet, com es veu al vídeo, jo creia que Violant era nom de nen.”

Passa (sempre passa alguna cosa) que aquesta vegada un home ha fet un acudit sobre una nena i la paraula violant, i, oh, sorpresa, no he vist que els habituals policies de la moral, les monges, capellans i més éssers de la bancada moralista, hagin sortit en tromba a censurar l’humorista. Una dona, una nena de dotze anys, víctima d’una broma per part d’un home, amb la paraula violant, i resteu en silenci? Perdona? Us imagineu que la broma s’hagués fet sobre una filla d’Irene Montero o Ada Colau? Hauríem vist aquest silenci?

Faria dies que ens clavarien la llauna. I moralina fins a les orelles.

Si creus que el món és millor amb total llibertat per als humoristes, aleshores em sembla bé que callis. Jo també ho faig. Bromes, sí, gràcies. (I si patines, ja t’ho farem saber. Però res de presó, multes o justícia.) Ara, si resulta que fa anys que censures bromes, floretes i acudits d’homes sobre dones, i ara, amb una broma com la citada, com que qui rep és Sílvia Orriols (i la filla menor de Sílvia Orriols!), calles, et diré una cosa que no et farà gràcia ni a tu ni a mi: aquests dies ella guanya vots per la vostra hipocresia. Uns quants esperàvem més, molt més, dels policies de la moral, i les monges del políticament correcte. Joel Díaz els ha patit abans. I ara es veu que no, tu.

Aquest 22 d’octubre, una de les grans intèrprets del teatre català, Teresa Cunillé, fa cent anys. Per celebrar-ho, l’anem a visitar a casa i repassem la seva carrera sobre els escenaris. Perquè malgrat que ha fet cinema, televisió i doblatge, la cosa per què realment és coneguda és el teatre. És dona de teatre. Una passió que va heretar de molt petita del seu pare, que tenia una companyia de sarsueles, en què Cunillé va debutar a tan sols catorze anys. No va ser fins setanta anys després que va posar punt final a la seva gran història d’amor amb el teatre, en què va arribar a interpretar més de dues-centes obres. “El trobo a faltar”, confessa, trista. Fa anys que la seva sordesa li complica de poder gaudir de la seva gran passió. I té una reclamació, diu que els teatres s’haurien de modernitzar perquè la gent amb audiòfons també en pogués gaudir. I és que ella, per més que faci cent anys, ho té molt clar, encara vol durar molts anys més. “Aquí s’està molt bé i no voldria pas marxar.”

—Us imaginàveu que faríeu cent anys?
—No, no, no, mai de la vida. [Riu.] Però, mira, les coses vénen així. Em fa molta il·lusió, però també m’espanta! [Riu.] Perquè penso, ai, potser ja s’acaba, això? Vull que encara duri més, aquí s’està molt bé i no voldria pas marxar.

—Són cent anys de passió pel teatre, perquè ja de ben petita…
—Sí, des de ben petita. El meu pare dirigia una companyia de sarsuela d’aficionats. Tenia set anys, i ja li demanava: “Papa, deixa-m’hi sortir, deixa-m’hi sortir.” Recordo que la primera vegada que m’hi va deixar sortir era per a representar una nena que anava a comprar a una botiga. Només deia: “La meva mama em diu que em doni cent grans de farina.” Però, és clar, allò em va agradar tant, que sempre ho volia fer [riu]. Així que sempre li demanava que volia tornar a sortir. Al final em va deixar sortir amb el cor. Encara que sempre em deia que em posés al darrere, i jo, sense adonar-me’n, sempre acabava a primera fila. Llavors s’enfadava i em deia: “No et deixaré sortir més…”

—Recordeu el primer dia que us van donar un paper més important?
—Devia tenir uns catorze anys. Resulta que feien La del manojo de rosas. El meu pare, a part de dirigir la companyia, feia sempre el paper de tenor còmic. Aquell dia li faltava l’actriu còmica, que s’havia constipat. M’hi vaig oferir, vaig dir al meu pare que em sabia el paper. “Vas, vés… pare i filla fent d’enamorats, no pot ser”, em va respondre. Van decidir de buscar una actriu còmica perquè ho fes, però no la van trobar. “Papa, que jo m’ho sé!”, vaig insistir. I al final, em va dir: “Vinga va, fem una prova.” Li vaig demostrar que m’ho sabia tot, i que ho podia fer l’endemà. M’ho sabia d’haver-ho anat escoltant als assajos. Sempre els anava a veure. I així vaig començar a fer teatre amateur amb el meu pare. Des de llavors, tots els papers eren meus.

—Però hi ha un moment que decidiu que us hi voleu dedicar professionalment.
—Quan em vaig fer més gran, vaig insistir molt que volia anar l’Institut del Teatre. He de dir que en aquell moment l’institut no era com ara. Era un local petit. Era un palauet que hi havia al carrer d’Elisabets, molt entranyable. Pensa que hi havia set o vuit alumnes. La Marta Grau, que n’era la directora, em va ajudar molt. M’estimava molt, sempre em volia al seu costat. Quan vaig acabar, em van donar el premi extraordinari. Pensa que era important, quan jo feia primer, el van donar a Aurora Bautista. Quan feia segon, a Assumpció Balaguer. I a tercer, me’l van donar a mi.

—I quan vau acabar de l’Institut del Teatre, què va passar?
—La Marta Grau em va dir que hi havia una companyia, la d’Irene López Heredia, que actuava al teatre de Barcelona i que necessitaven una noia. Em van preguntar si voldria anar-hi, i jo vaig dir que evidentment. La Marta Grau m’hi va acompanyar i em van presentar a la senyora, i no li vaig agradar gaire. Era més alta que ella, i em mirava així de reüll [riu]. Però al final, això ho solucionàvem fàcilment. Quan tenia una escena amb ella, em feia posar d’esquena al públic i ella de cara. [Riu.] Així vam anar passant… Vaig estar amb ella gairebé un any fent una ronda per Espanya. Però, per Setmana Santa, els meus pares em van venir a veure amb el meu xicot. (Perquè el meu marit i jo vam ser parella des dels setze anys. Vam estar tota la vida junts…) Total, que el meu pare, quan va veure el que fèiem, em va dir que era millor que tornés a Sabadell, em casés, i després ja ho veuríem, tot plegat. I així ho vaig fer.

—Vau deixar el teatre?
—Mai, després de casar-nos fèiem teatre d’aficionats. Un dia que fèiem Terra baixa, en un entreacte, va entrar l’acomodador i ens va dir que hi havia uns senyors de Barcelona que volien parlar amb nosaltres. Eren els empresaris del Teatre Romea que ens van proposar si volíem formar part d’una companyia que organitzaven. Volien una companyia de gent jove, per renovar una mica l’estil del teatre. I, és clar, tu diràs! No podíem dir que no! De seguida vam dir que sí [riu]. I allà, vam estar-hi uns deu o quinze anys.

—Treballàveu amb el vostre marit, Domènec Vilarrasa.
—Sí, sempre ho fèiem tot junts. Érem un gran equip. De fet, després vam deixar aquesta companyia i vam formar-ne una de pròpia. Ell dirigia, en sabia molt. I jo era la primera actriu. Vam treballar-hi molt de temps.

—Malgrat que ell n’era el director, la companyia duia el vostre nom.
—Sí, això sí. El meu home no s’hauria posat mai davant meu. Al contrari, ell sempre darrere. Era un home molt bo. M’estimava molt, amb bogeria. Només feia les coses per fer-me feliç. Només feia que preguntar-me si allò m’anava bé, si ho volia fer…

—Creieu que la vostra vida hauria estat diferent sense ell?
—No ho sé, potser la meva vida hauria pogut anar per un altre cantó, però va anar per aquí. Ell sempre va estar per mi, sempre va estar al meu costat. I sempre es feia el que jo volia. Jo no manava, però ell sempre em preguntava.

—Segons això que expliqueu, una mica sí que manàveu.
—Érem un equip! El meu marit era meravellós, era un home tan encantador…

—Es nota que el trobeu a faltar.
—I tant! [S’emociona i se li trenca la veu quan recorda el seu marit.] I tant que el trobo a faltar… Se’n va anar! Una nit es va trobar malament i vam enviar a buscar el metge. Quan va venir, se’l volia emportar a l’hospital, però ell no hi va voler anar de cap manera. Se’n va anar a dormir. Recordo que l’endemà em va trucar la Carla, una de les meves nétes, per preguntar com estava. Jo li vaig dir que encara dormia. Però llavors vaig pensar que era millor anar-lo a cridar. I me’l vaig trobar fred. S’havia mort dormint. No va patir gens…

—I el teatre, el trobeu a faltar?
—Moltíssim, però ja no puc fer res [riu].

—I si poguéssiu, què faríeu? Què teniu pendent?
—M’encantaria poder tornar-ho a fer. Hi ha una obra que m’he quedat amb ganes de poder fer, La boja de Chaillot. M’hauria agradat molt fer-la. Però no, no la vaig fer… Em va quedar pendent, què hi farem.

—Ara tampoc no podeu anar a veure obres de teatre?
—No, perquè els teatres no estan preparats perquè ho puguem sentir bé les persones que portem audiòfons. Això s’hauria d’arreglar, perquè hi ha molta gent, com jo, que no hi sentim prou. Pensava que quan deixés el teatre podria anar a veure totes les obres. Però ara ni a la primera fila entenc què diuen. Llavors em poso molt nerviosa. Tot el que voldria veure, no puc veure-ho. Ho trobo a faltar, perquè sempre m’ha agradat fer teatre, però també m’ha agradat molt veure’l. M’agrada més veure teatre que cinema. Sóc dona de teatre. Encara que també he fet doblatge, però el que més m’agrada és el teatre. De fet, quan em van fer triar entre el doblatge i el teatre, ho vaig tenir clar: sempre el teatre.

—Què té, el teatre, que us enamora tant?
—No ho sé! L’he viscut tant d’ençà que era molt petita, amb el meu pare. Ho tinc aquí, dins meu. El meu pare em va transmetre aquesta passió.

—Però el vostre pare no s’hi va poder dedicar professionalment.
—No, tenia una malaltia del cor. Ara l’hi haurien arreglat, li haurien canviat el cor, però en aquella època això no s’ho havien inventat. Tenia un cor que li creixia contínuament. I, és clar, quan ja no hi va cabre, es va ofegar i es va morir. I es va morir una nit de Nadal que teníem el teatre ple. Fèiem tres funcions de teatre cada dia. Recordo que quan es va morir, vaig anar cap a Sabadell a veure’l i estar amb la família. De seguida van venir els empresaris del teatre i em van dir que ho teníem tot ple i que no podia no anar-hi. Amb el meu pare de cos present, vaig haver de fer la funció. Un paper d’una dona que es passava tota l’obra rient i molt alegre. Ho vaig haver de fer… Ho vaig haver de fer perquè no hi havia més remei. Això és el teatre, haver-nos de sobreposar a aquesta mena de coses. Però és un dels moments més tristos de la professió. A més, en aquella època fèiem tres funcions el dia. Primer en fèiem una per a nens, un conte. I després, les dues funcions que fèiem. Eren diferents, eh?

—Per fer tot això necessitàveu una memòria privilegiada, no?
—Sí, això ho tinc. Ara ja no. [Riu.] Abans ho llegia dues vegades i ja m’ho sabia. Ara, les coses relacionades amb el teatre, la resta no, eh? [Riu.] No he estat mai gaire estudiosa. Pensa que en aquella època en el moment que estrenàvem una obra, ja començàvem a assajar-ne una altra. Per si fallava i no agradava. Si aquella obra que havies estrenat veies els primers dies que no tenia èxit, llavors et posaves a assajar la següent que s’havia de fer, perquè te l’havies d’aprendre de pressa, perquè la volien estrenar com més aviat millor. No és com ara, que les coses es programen i fan una obra durant uns quants mesos, sense saber si tindrà èxit o no. Llavors, si una obra tenia èxit, podia durant més d’un any.

—I teniu pendent de treballar amb ningú?
—No, veus?, això no. Amb tothom amb qui vaig treballar em vaig portar sempre molt bé. Ens hem estimat sempre molt tots. No ho sé, hi havia la Mercè Bruquetas, que érem molt amigues. Me l’estimava molt. He treballat amb tothom. I amb gent que encara està activa, com en Josep Maria Flotats, que m’estima molt. O Fernando Guillén, [Adolfo] Marsillach… He tingut una vida molt feliç, molt! Perquè sempre m’ha anat molt bé el que jo volia fer. No em puc queixar de res, no.

—En aquell moment, voler ser actriu era ben vist? O la gent us deia que amb això no us podríeu guanyar la vida?
—No ho sé. No m’hi fixava. Al meu pare, ja li agradava que ho fes, per tant, no hi va haver mai cap problema. [Riu.]

—Però sí que vau viure la censura…
—Sí, però teníem un truc. Sabíem el dia que havia de venir. I, llavors, ens deien: “Demà vindrà la censura, això no ho diguis.” I llavors no ho dèiem aquell dia i l’endemà continuàvem amb normalitat. Era un tràmit. Els enredàvem. No dèiem allò que no volíem que diguéssim i ja està.

—En aquell moment, era diferent, el teatre? Abans hi havia moltes més companyies?
—Sí. Tots els anys que vaig ser al Teatre Romea, va ser quasi sempre amb la mateixa companyia. Va canviar quan va venir… Ai! Quin era aquell actor tan còmic, que en realitat era tan trist? Ara no em surt el nom.

—En Capri? [Diu la seva filla, que escolta la conversa.]
—Això, en Joan Capri. Ara no em sortia el nom. Era un gran actor, quan sortia a l’escenari tothom reia, però, en canvi, ell era la persona més trista que et pots arribar a imaginar. Mira el que et diré. Un dia fèiem una obra que només érem ell i jo, que es deia L’amic del ministre. Un dia, vaig dir a l’escenari: “Ara arriba.” Ell havia d’entrar en aquell moment. Però miro cap allà i el veig a terra, plorant. Li queien les llàgrimes. Al seu costat tenia un altre actor que l’animava a sortir, que li tocava. És clar, mentrestant jo havia d’anar improvisant perquè la gent no notés res… I en Carles Lloret agafa i li dóna una empenta i el tira a l’escenari. I, de cop, quan va sortir a l’escenari va canviar completament, ja tornava a ser aquella persona que feia riure tant! Era molt bo, en Capri, però era la persona més trista que et pots imaginar.

—Com recordeu l’última obra?
—Fèiem una obra de la Montserrat Cornet, que es deia Revisió anual, que la feia amb la Bruquetas i l’Imma Colomer. Aquella comèdia va tenir molt d’èxit. Vam estar cinc mesos al Teatre Goya i sempre era ple. Va agradar molt. I després vam fer ronda per teatres. En aquell moment, jo ja tenia vuitanta-dos anys. I vaig dir, plego. Ja no pot ser, això d’anar viatjant i tot plegat… Ja se’m feia una muntanya. Llavors se’m va acudir de fer un recull de les obres de [Josep Maria de] Sagarra. Vaig recollir molts dels tangos de la primera actriu que tenien les seves obres, els vaig ajuntar i en vaig fer un espectacle. El vaig titular: Heroïnes de Sagarra, dones com jo. Però ho vaig fer amb idea de deixar el teatre i acabar. I quan ja ho acabava, Francesc Nel·lo em va dir que no podia acabar, que volia que li fes una comèdia de Santiago Rusiñol, El jardí abandonat, en què hi havia un paper d’àvia molt bonic.

—I com recordeu aquest últim dia al teatre?
—Ai! Molt trist! Quan vam acabar l’última funció, vaig dir a Hermann Bonnín: “Avui ha sigut l’últim dia.” I em va respondre: “No, de cap manera, no pot ser.” Però sí, ho tenia clar, aquell era el meu últim dia. Me’n vaig anar convençuda i no vaig fer més obres. No, perquè ja a vuitanta-cinc anys no podia ser… És així, la meva vida, ja la veus!

—Però quina vida, no?
—Una vida molt maca, sempre plena de coses boniques. No em queixo gens, de cap manera!

—Si em volgués dedicar al teatre, què em recomanaríeu?
—Et diria que t’hi dediquis i que t’hi posis de ferm. Que agafis el paper i te l’estudiïs de pressa. Què te’l facis teu i que ho sentis, ho sentis de debò, com si et passés a tu. I només dient el que tu sents, ja et surt. És senzill si ho sents de debò. Si ho tens clar, lluita per això.

—Malgrat no actuar i no poder-hi anar, d’alguna manera continueu lligada al teatre.
—Sí, hi ha un premi que porta el meu nom.

—Amb el premi Teresa Cunillé, lluiteu per recuperar la història del teatre. Creieu que la coneixem poc?
—Sí, molt poc. I estaria bé que els que s’hi presentin busquin coses. N’han passat moltes, de coses. Hi ha hagut actors i companyies molt macos i se’n poden explicar moltes coses. Però la gent no s’anima a investigar. Cada any se’n presenten alguns, però no tants com voldria. M’agradaria que més gent s’interessés per la nostra història.

—I a partir d’ara? M’heu dit que volíeu viure molts anys més!
—Sí! No ho sé. Aquí ja s’acaba tot. Ara ja no podria ni estudiar-me un paper…

—Però m’han dit que encara reciteu poesia.
—Sí, això sí! Hi ha coses que encara recordo. Això queda gravat. De vegades, a la nit, quan no puc dormir, rumio i em surten aquestes poesies antigues. Me’n recordo de totes. Ara, he perdut molta memòria. Sobretot de les coses immediates. Tu ara em dius, demà has de fer això, i després ho oblido i no ho faig. M’ho noto per exemple llegint. Llegeixo un llibre i quan he avançat més, de cop penso, ara no sé què ha passat. M’he oblidat del començament de la història. M’adono que em passen aquestes coses. La memòria té coses curioses.

—Veig que llegiu Pedrolo.
—Sí, m’agrada molt. Sempre llegeixo. Manuel de Pedrolo escrivia molt bé. M’agrada molt. És un dels autors que m’agraden més.

—Ara com és el vostre dia a dia?
—És llevar-me, m’assec, llegeixo. Coses així. De vegades vaig a donar una volteta. No puc caminar, però tinc una cadira de rodes que condueixo jo mateixa. És molt moderna, ho faig tot només amb el dit. No puc caminar, les cames les tinc molt fotudes. També pinto, m’agrada.

—I el Rummikub! [Apunta la seva filla.]
—Sí, és cert! Sempre guanyo. Saps què és? És molt divertit.

—Sé què és, però crec que no sóc tan bona com vós… Haurem de fer una partida.
—[Riu.] Hi tinc força traça, acostumo a guanyar.

La presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum, ha publicat vídeo a les xarxes socials, bo i coincidint amb el 12-O, que deixa l’estat espanyol molt malparat i li reclama, una altra vegada, unes disculpes públiques.

“El 12 d’octubre no és el dia de la raça ni de la Hispanitat. Cristòfor Colom va descobrir Amèrica per als europeus, però al nostre continent i, en particular, en allò que avui anomenem Mèxic, ja hi havia grans civilitzacions i cultures de què ens sentim orgulloses i orgullosos. L’arribada dels espanyols fa més de cinc segles va representar sotmetiment i fins i tot eliminació dels pobles originaris. Oferir disculpes pels crims comesos no és vergonyós; per contra, engrandeix i acosta els pobles.”

El vídeo, de caràcter històric, fa un repàs de tots els països que han expressat disculpes públiques pels crims d’unes altres èpoques i evidencia que l’estat espanyol és un cas excepcional. Avui dia, encara no ha expressat cap disculpa pública.

El 12 de octubre no es el día de la raza ni de la hispanidad. Cristóbal Colón descubrió América para los europeos, pero en nuestro continente y en particular en lo que hoy llamamos México, ya había grandes civilizaciones y culturas de las cuales nos sentimos orgullosas y… pic.twitter.com/sahFff5A2z

— Claudia Sheinbaum Pardo (@Claudiashein) October 12, 2024

Parlen d’Alemanya, en què l’any 2000 el president va demanar perdó davant el parlament d’Israel pels crims nazis de l’Holocaust; d’Itàlia, que el 2008 es va disculpar amb Líbia i es va comprometre a pagar-li cinc mil milions de dòlars; o dels Estats Units, que el 2010 van disculpar-se per haver infectat deliberadament amb malalties centenars de guatemalencs. “El 2018, França va admetre la seva responsabilitat per crims durant la guerra d’independència d’Algèria i tres anys després, a Ruanda. El 2020, el rei Felip de Bèlgica va reconèixer el seu profund pesar per la violència i crueltat exercides al Congo”, afegeix el vídeo.

“Aquests exemples confirmen que oferir disculpes per greuges del passat permet de tancar ferides històriques i allibera tant qui demana perdó com qui l’atorga”, destaca el vídeo, que va acompanyat de tot d’imatges de les declaracions dels presidents.

El 2 d’octubre, durant una conferència de premsa, Sheinbaum va insistir a Espanya que s’havia de disculpar per la conquesta de Mèxic. Aquell dia, la secretària de Governació del nou executiu de Sheinbaum, Rosa Icela Rodríguez, en nom de l’estat mexicà, va expressar una disculpa pública a tota la gent que va perdre éssers estimats o les víctimes dels crims que es van perpetrar durant el 2 d’octubre de 1968, en la matança de Tlatelolco.

Si avui la meitat dels escocesos diuen que votarien a favor de la independència, raó per la qual el Regne Unit no s’atreveix pas a repetir el referèndum del 2014, en bona part és gràcies a la feina d’un gegant de la política europea que va dedicar tota la vida a la lluita per la independència d’Escòcia, Alexander Elliot Anderson Salmond, conegut a tot arreu com Alex Salmond.

Salmond s’ha mort a Macedònia del Nord després d’haver fet un discurs i és difícil d’imaginar una manera més adequada de tancar la seva vida. La política i la comunicació van ser les seves dues passions més grans i tant va lluitar per la independència d’Escòcia com es va interessar per la realitat política de tots els països del món. Va ser el primer ministre que va aconseguir de fer el referèndum d’independència, però també el periodista que gaudia fent reportatges sobre qualsevol racó del món, especialment en la seva etapa a Russia Today.

Nascut el dia de Hogmanay (vigília de Cap d’Any) del 1954 a Linlithgow, Salmond va créixer en una família de nacionalistes de classe treballadora. Estava orgullós d’haver viscut en una casa de propietat pública i d’haver estat educat en el sistema escolar públic escocès. Més tard va estudiar economia i història medieval a la Universitat de Saint Andrews i es va afiliar al Partit Nacional Escocès (SNP) el 1973. A la universitat, va ser el president de la Federació d’Estudiants Nacionalistes. El 1978, va entrar al Servei Econòmic del govern britànic com a economista assistent al Departament d’Agricultura i Pesca d’Escòcia i dos anys després es va traslladar al Royal Bank of Scotland, on va treballar durant set anys com a economista i es va especialitzar en petroli i gas.

Membre actiu de l’SNP, va tenir un paper destacat en l’anomenat Grup 79, que es va oposar a la direcció del partit amb la intenció de portar l’SNP cap a l’esquerra. El grup va ser expulsat del partit el 1982, però els seus col·legues van veure en Salmond un talent massa gran per a deixar-lo fora i finalment els rebels van ser readmesos.

A final dels anys vuitanta, en ple thatcherisme, Salmond es va convertir en una estrella emergent i en un futur dirigent que prometia. Elegit diputat per Banff i Buchan el 1987, es va fer de notar de seguida, quan va ser expulsat de la Cambra dels Comuns durant una setmana per haver interromput el discurs pressupostari del canceller en protesta per la introducció de l’impost comunitari a Escòcia.

Quan el càrrec de cap del partit va restar vacant el 1990, Salmond va fer el pas i va guanyar, i així va reposicionar l’SNP com un partit més centrista, socialdemòcrata i pro-europeu.

Durant la dècada dels noranta, Salmond es va convertir en una figura familiar a la ràdio i la televisió i en un dels portaveus més eficaços de l’independentisme escocès. Va dirigir el partit cap a la campanya per un parlament escocès i va defensar un enfocament “gradualista” per a aconseguir la independència.

L’SNP va ser segon a les eleccions inaugurals de Holyrood el 1999, i Salmond va passar a ser el cap de l’oposició. L’any 2000, va prendre la decisió sorprenent de plegar i renunciar tant al càrrec de cap del partit com al de membre del parlament escocès. I va tornar a Westminster, fet que li va valer moltes crítiques.

Però a Londres, Salmond va esdevenir una de les veus més crítiques amb Tony Blair i contra les guerres de l’Afganistan i l’Irac, fet que li va valer moltes simpaties més enllà dels cercles nacionalistes. Salmond va ser un dels onze diputats que van intentar, sense èxit, de processar el primer ministre Tony Blair. Les seves accions, com també la seva presència i els seus discursos en manifestacions, el van convertir en una figura destacada del moviment antiguerra i li van fer guanyar molts admiradors.

En un nou tomb dràstic d’opinió, Salmond es va presentar a les eleccions escoceses de 2007 anunciant que volia ser el primer ministre. I ho va aconseguir d’una manera molt ajustada, amb un govern minoritari que va tenir el suport dels verds i els conservadors.

Quatre anys després, el 2011, va marcar el punt culminant de la seva carrera política. Va aconseguir allò que sempre s’havia descrit com a impossible: que l’SNP guanyés amb majoria absoluta les eleccions escoceses. I Salmond va posar fil a l’agulla per mirar de convèncer el primer ministre britànic, David Cameron, que calia un referèndum d’independència. En aquell procés es va mostrar el Salmond més brillant, un gran estrateg i una personalitat d’un nivell intel·lectual remarcable.

Al final, el resultat va ser un “No” a la independència. Però Salmond havia portat l’independentisme fins al 45% dels vots, una marca que ningú no creia possible quan es va acordar el referèndum.

Malgrat això, poques hores després, va anunciar que plegava. A gairebé 60 anys va passar el testimoni a una generació més jove. A la seva gran amiga Nicola Sturgeon. I ell va optar per tornar-se a presentar a Westminster, en unes eleccions en què els independentistes escocesos van aconseguir 56 escons dels 59 en disputa. Dos anys més tard, però, va perdre l’escó.

La seva decisió de presentar aleshores un programa de reportatges a RT, l’antic canal Russia Today, va ser una font de crítiques. El programa va ser suspès el febrer del 2022 arran de la invasió d’Ucraïna, però, un any després, va començar un programa amb el mateix format a la televisió pública turca.

Però aquell no seria el maldecap més gran de Salmond. L’agost de 2018, el diari Daily Record va dir que havia estat denunciat a la policia per unes agressions sexuals que es remuntaven a l’època de primer ministre. Ell va negar les acusacions, però va plegar de l’SNP després de quaranta-cinc anys de militància, enmig de les demandes de molta gent perquè en fos expulsat. Finalment, el gener del 2019, va guanyar una revisió judicial que va dictaminar que la investigació contra ell era il·legal, injusta i “contaminada per un biaix aparent”.

Aquell mateix mes, va comparèixer davant el tribunal i va ser acusat de catorze delictes, incloent-hi dos càrrecs per intent de violació. El 2020, després de dues setmanes de proves, va ser absolt de tots els càrrecs, però la imatge de Salmond havia acabat molt tocada davant l’opinió pública. En els judicis havia emergit una imatge seva com un dirigent molt agressiu i poc primmirat en les relacions amb els seus subordinats, especialment les dones.

Salmond va atribuir tot allò a una campanya de l’SNP per a apartar-lo de la política. I va reaccionar-hi fundant un nou partit, Alba, del nom en gaèlic d’Escòcia. Llançat poc abans de les eleccions del 2021, Alba no ha aconseguit mai més del 3% dels vots.

Fa menys d’un mes, Alex Salmond va parlar amb Andreu Barnils per a VilaWeb, i possiblement va ser una de les seves últimes entrevistes. Aleshores va fer un repàs, inconscient, de la seva vida i de la seva tasca, que ara amb la seva mort pren un relleu especial.

Va dir: “Quan vam començar, l’any 2012, el suport a la independència era inferior al 30%. I, veient que ho vam deixar a 44% al referèndum, doncs va ser tota una fita. I potser veníem de massa enrere i era un pont massa llunyà per a saltar. Dir que vam guanyar la campanya i perdre el referèndum no és cap consol, però té un fons de veritat. I malgrat la incompetència de l’SNP al govern, el suport és del 50%. Fonamentalment, la independència d’Escòcia és més probable ara que no abans.”

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha convocat d’urgència la cúpula del partit per donar resposta a les revelacions policíaques del cas Koldo que envolten l’ex-ministre espanyol José Luis Ábalos, segons que han informat fonts del partit. Han detallat que el comitè de direcció de la formació es reuniria avui a la seu del carrer de Gènova per la gravetat de la situació.

Els populars han fet una llista dels motius pels quals han considerat que calia reaccionar amb celeritat i han explicat que la reunió s’havia avançat perquè la setmana vinent Feijóo tenia programades reunions amb els agents socials i econòmics. La secretària general de la formació, Cuca Gamarra, informarà sobre el resultat de la reunió quan s’hagi acabat

Fonts del partit han recordat que la investigació policíaca havia apuntat que hi havia hagut empresaris que duien bosses de diners a la seu del PSOE i han denunciat, entre més fets, “les mentides flagrants del president del govern [espanyol] sobre l’arribada a l’estat espanyol d’una vice-presidenta de Maduro que negociava la compravenda de lingots d’or amb l’entorn més pròxim del secretari d’Organització del PSOE”.

El Parc Natural del Montseny ha activat aquest matí unes quantes mesures per a evitar aglomeracions de vehicles i visitants en punts com ara Santa Fe, Collformic i Fontmartina. Són espais que registren un nombre molt elevat de visitants durant la tardor atrets, sobretot, pels bolets i les castanyes.

El dispositiu, que es farà els caps de setmana i festius, durarà fins el 8 de desembre i consistirà a habilitar aparcaments gratuïts i autobusos. El director del parc, Xavier Navalón, ha explicat que el parc natural no podia absorbir la gran quantitat de vehicles que hi arribava, cosa que causava inconvenients, com ara cotxes mal aparcats a les pistes o als vorals de les carreteres, cosa que, a més, segons Navalón, causava molt malestar als veïns de la zona i als treballadors del parc. L’objectiu és millorar l’experiència dels visitants, minimitzar l’impacte dels vehicles particulars i fomentar l’accés al parc natural amb transport públic.

La tardor passada, el punt d’acollida de Fogars de Montclús va rebre més de 500 vehicles i va augmentar l’ús del servei de transport públic d’un 54%. A més, més de 750 persones van participar en les activitats d’educació ambiental que s’havien organitzat.

Cues de cotxes (fotografia: ACN / Mar Martí). Evitar activitats incíviques

D’una altra banda, el director del parc ha assenyalat que els informadors i guardes rurals també vetllaven perquè els visitants mantinguessin actituds cíviques i evitessin comportaments com ara portar els gossos deslligats. “Molts d’aquests animals estan acostumats a un ambient de ciutat i a la muntanya tenen un comportament que ni l’amo mateix s’espera. Aquí hi ha activitat ramadera, molts hàbitats diferents, basses amb amfibis, i un gos deslligat pot fer molt de mal”, explica Navalón.

A més, recorda que la recol·lecció de castanyes no es pot fer lliurement, atès que els castanyers tenen propietari. Per això, avisa, les castanyes solament es poden recollir per al consum propi i amb l’autorització dels propietaris dels arbres. Lamenta que molts visitants sacsegen les branques o les colpegen per fer-ne caure les castanyes i això perjudica els castanyers. “Les castanyes s’han de collir quan ja són madures i han caigut de l’arbre”, recorda.

Els visitants reclamen més autobusos

Alguns dels visitants que avui han acudit al Parc Natural del Montseny valoraven positivament la mesura de regulació dels accessos. És el cas de la Sílvia, una veïna de l’Hospitalet de Llobregat, que ha visitat el Montseny amb un grup d’amics. “Hi estic totalment d’acord perquè si no et pots trobar que fas divuit quilòmetres per arribar a Santa Fe i has de tornar a baixar perquè l’aparcament és ple”, exposa.

Visitants esperen l’autobús per entrar al Parc Natural del Montseny (fotografia: ACN / Mar Martí).

També veu amb bons ulls la regulació dels accessos en Saud, que s’ha desplaçat des de Barcelona amb la seva família. Considera que, d’ençà de la pandèmia, com més va més gent fa escapades d’un dia al medi natural i és conscient que hi ha un problema de saturació de vehicles. Amb tot, reclama que hi hagi més freqüència d’autobusos. “Hem arribat aquí i ens hem d’esperar una hora perquè surti el següent autobús”, es queixa.

L’alpinista i guia de muntanya Jordi Corominas, conegut per haver coronat per primera vegada el K2 tot sol i sense oxigen artificial pel pilar sud-oest, ha guanyat el Piolet d’Or a la trajectòria, el màxim guardó que pot rebre un alpinista. És la primera vegada que un català guanya el reconeixement en aquesta categoria.

El premi l’atorga un jurat format pel Grup d’Alta Muntanya –que agrupa alpinistes d’elit francesos i internacionals. Segons el jurat, Corominas ha contribuït de manera significativa a múltiples àmbits de l’alpinisme, tant per les ascensions personals d’alt nivell com per la llarga trajectòria com a guia professional. La cerimònia del Piolet d’Or es farà a San Martino di Castrozza, a Trentino (Itàlia), del 8 a l’11 de desembre. Fins ara, l’únic català que havia rebut un Piolet d’Or era l’escaladora Sílvia Vidal, que va rebre un reconeixement especial l’any 2021.

Sílvia Vidal: “De por, en tinc, però no m’atura”

Nascut a Barcelona l’any 1958, Corominas es va formar en l’escalada i l’alpinisme tant al Pirineu català com a les serralades de la Rioja, amb incursions als Alps. Després de ser reconegut com el millor esportista de la Rioja l’any 1991, Corominas decidí dedicar-se professionalment al muntanyisme i va exercir de guia de muntanya a Benasc, a la Franja, on viu. Ha centrat la seva pràctica de l’alpinisme en les vies més complexes i de més altura del món de la manera més minimalista i purista possible.

Expedició al K2

La fita més important de Corominas és el K2, la segona muntanya més alta del món, després de l’Everest. L’expedició va sortir el juny del 2004 i també era formada per Òscar Cadiach, Manel de la Matta, Jordi Tosas i Valentí Giró. Es van proposar d’arribar al cim per la Magic Line, una via que solament havia estat completada el 3 d’agost de 1986 pels alpinistes polonesos Przmyslav Piasecki i Wojciech Wróz i el txec Pter Bozik.

El primer atac al cim es va fer durant una finestra de bon oratge entre el 13 i el 15 d’agost de 2004. La intenció dels alpinistes era començar l’atac del camp 3, situat a l’indret conegut com el Púlpit, a 7.500 metres d’altura, fer bivac al camp 4, situat a mitja Magic Line i fer cim d’allà. L’atac al cim el van començar el 16 d’agost a les cinc de la matinada, i Corominas l’efectuà gairebé tot sol, atès que tant Òscar Cadiach com Manel de la Matta havien decidit girar cua després de fer bivac al camp 4 i comprovar que no tindrien temps d’arribar al cim amb llum de dia.

Corominas coronà el K2 a mitjanit i des d’allà va descendir vers el camp base per la via normal, la de l’esperó dels Abruzzos, on va tenir contacte amb una expedició japonesa que havia fet cim per la via Cessen.

Prop d’un centenar de persones han participat aquest matí en una manifestació antifeixista pels carrers de Barcelona contra el 12-O. “Hispanitat és genocidi”, “12-O, res a celebrar”, “Fora els feixistes dels nostres barris” i “El feixisme avança si no se’l combat” han estat alguns dels lemes que han cridat. La marxa ha sortit de la plaça dels Àngels –davant el MACBA– i ha recorregut uns quants carrers del barri del Raval i el Paral·lel.

Quatre dotacions d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra han seguit de prop la manifestació i han impedit que s’acostés a la zona de la plaça de Catalunya, on es feia la manifestació unionista del 12-O, i a les Drassanes, on es feia la primera regata de la final de la Copa Amèrica.

Fotografia: ACN. Fotografia: ACN. Fotografia: ACN. Fotografia: ACN. Fotografia: ACN.

Els manifestants, vestits totalment amb roba negra, han fet un parlament davant el Centre de Serveis Socials del Raval i han escrit una pintada a la porta en què acusaven l’equipament de “racista i colonial”. “El feixisme és capitalisme armat, barrem-li el pas!”, han recalcat els antifeixistes, que han recordat que el Dia de la Hispanitat commemorava “més de cinc-cents anys d’espoli, esclavatge, destrucció del territori i colonització”.

“El colonialisme ha estat l’eina que va permetre al capitalisme de desenvolupar-se en totes les formes que ha anat agafant al llarg de la història i que continua sostenint el sistema amb l’extractivisme i l’explotació del sud global”, han dit els manifestants, que han criticat els polítics d’esquerres, que diuen que són incapaços de millorar la vida de la classe obrera. “I que, a més, entren a governs que despleguen polítiques d’extrema dreta, legitimen partits racistes i ultraliberals, com ara Junts i el PSC, i que moltes vegades compren els marcs del feixisme: seguretat, immigració i ocupació.”

“El 12-O per nosaltres és una jornada de lluita”, han reblat els manifestants, que han acabat la marxa als jardins de les Tres Xemeneies, al Poble Sec.

Josep Tomàs Cabot, degà de les lletres de la Catalunya Central, s’ha mort aquest matí, segons que informa el diari Regió 7. Era escriptor, periodista i activista cultural català, considerat un referent de les lletres del Bages.

Va néixer a Sant Fruitós de Bages i va defensar amb passió la cultura i la llengua catalanes durant la seva vida. A més de la seva carrera literària, va col·laborar en uns quants mitjans de comunicació i va participar activament en projectes culturals. La seva obra inclou llibres que reflecteixen la seva visió del món i el seu compromís amb la identitat catalana.

 

Una nova estafa circula pels correus electrònics: simula una comunicació per part d’un departament de recursos humans que es posa en contacte amb la víctima per oferir-li un lloc de feina, però amb l’objectiu de robar-li dades i diners.

Un correu electrònic, un missatge a xarxes socials o una trucada. La forma que adopta la nova estafa que circula per la xarxa és variada, però l’objectiu és sempre el mateix: enganyar la víctima amb una oferta de feina falsa per robar-li les dades i els diners.

La manera d’actuar també es repeteix, independentment del format. Un departament de recursos humans es posa en contacte amb la víctima per oferir-li un lloc que exigeix poca responsabilitat, però que té una remuneració molt bona.

Alerten d’una nova estafa: la DGT no envia SMS reclamant el pagament d’una multa

El missatge que rep la víctima inclou el nom de l’empresa i d’un responsable que parla en nom seu. També en detalla les condicions, l’horari i el salari.

Al final, es demana a la víctima que respongui al missatge per continuar parlant sobre la suposada oferta. En el cas de les trucades telefòniques, és una locució automatitzada de pocs segons que també demana a la víctima que s’hi posi en contacte.

Segons les autoritats, la finalitat d’aquest frau és aconseguir les dades personals de la víctima per cometre futurs fraus, però també robar-li diners.

Com ho podeu detectar?

En general, les ofertes acostumen a ser massa bones per a ser veritat. S’ofereixen sous molt elevats per a feines de poca qualificació i les condicions són extremadament flexibles. A vegades, també s’acostumen a demanar pagaments per avançat, com ara cursos de formació, materials o tràmits administratius. En algun cas, es demana informació personal o bancària d’un bon començament, com ara el número de la seguretat social o dades confidencials.

També heu de parar atenció en la informació sobre l’empresa. Normalment, no tenen presència a internet i no es poden verificar i el correu electrònic que fan servir és un de domini gratuït, com ara Gmail i Yahoo, en lloc d’un domini corporatiu. A més, fan servir un llenguatge poc professional o amb errors gramaticals.

Què hi ha de cert sobre l’estafa telefònica del “sí”?

Com us en podeu protegir?

Investigueu l’empresa. Cerqueu informació a internet o opinions al respecte. No heu d’enviar mai diners ni fer cap pagament per assegurar-vos la feina. També podeu verificar el correu electrònic o consultar organismes oficials, en què es poden recollir denúncies d’estafes.

Si en sou una víctima, heu de denunciar els fets a la policia.

El cometa C/2023 A3 (Tsuchinshan-Atlas), conegut com a “cometa del segle” perquè és un dels més brillats d’aquests darrers cent anys, es podrà veure a partir d’aquest vespre i els dies vinents.

El divulgador especialitzat en astronomia i astrofísica Joan Anton Català explica que al vespre, després de la posta del sol, caldrà cercar un lloc amb el cel net i parar atenció sobre l’horitzó oest, a la dreta de Venus. A mesura que passin els dies, el cometa cada volta serà més amunt. Això, segons Català, és bo. “En primer lloc, més alt vol dir menys turbulència atmosfèrica que n’afecti la visibilitat. En segon lloc, més temps d’observació abans no s’amagui per l’oest (com fa tot el cel a causa de la rotació de la Terra)”, explica a X.

… dir que es podrà començar a veure quan es faci fosc i, amb el pas dels dies, fins a més foscor.
* Però alhora cada dia que passi és previst que la seva llum minvi. El màxim acostament amb la Terra és avui, dia 12. És probable, doncs, que a partir d’avui la seva…

— Joan Anton Català Amigó (@estelsiplanetes) October 12, 2024

No obstant això, a mesura que passin els dies, la llum anirà minvant. “El màxim acostament amb la Terra és avui. És probable, doncs, que a partir d’avui la seva lluminositat caigui a poc a poc”, comenta.

Quins són els llocs més bons per a observar-lo?

Al Principat, el millor indret per a veure’l és el Parc Astronòmic del Montsec, que té un certificat internacional de qualitat nocturna. En el cas de Barcelona, on aquesta matinada s’ha pogut observar a ull nu, es recomana d’anar a l’Observatori Fabra, el Tibidabo o Montjuïc.

Al País Valencià, el parc natural de la Tinença de Benifassà és un dels millors indrets per a observar el cometa, tot i que també es recomanen la Canal de Navarrés, els Serrans, el Racó, la Plana d’Utiel-Requena i els Ports.

A les Illes, destaquen el nord d’Eivissa –Cala d’Hort, les platges de Comte, el pou del Lleó i el pla de Corona–; a Mallorca, la costa nord i la serra de Tramuntana.

En tot cas, els experts demanen molta precaució quan es miri el cometa, atès que en el moment de sortir el sol és molt perillós de fer servir binocles mentre l’enfoquem: ens podríem tornar cecs.

El cometa Tsuchinshan-ATLAS pertanyent al Núvol d’Oort, va ser descobert per l’Observatori Astronòmic Zijinshan, a la Xina, el 9 de gener de 2023 i posteriorment va ser trobat i confirmat el 22 de febrer del mateix any pel Sistema ATLAS.