Bloomberg · Courtney McBride

Les discussions entre els màxims dirigents dels estats de l’OTAN a la cimera de Washington que es fa aquesta setmana es veuen marcades per tot allò que hi ha en joc per a l’aliança en les eleccions presidencials dels Estats Units del mes de novembre. Donald Trump, el candidat republicà, va encendre les alarmes sobre el seu compromís amb l’OTAN quan va ser president, del 2017 al 2021. Més recentment, ha insinuat que no respectaria en tots els casos l’article 5 del tractat fundacional de l’OTAN, que obliga els membres a ajudar-se els uns als altres.

 Quin és l’objectiu de l’OTAN?

Fundada el 1949 per protegir Europa d’un atac de la Unió Soviètica, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord ha arribat a representar una associació fonamental entre l’Amèrica del Nord i Europa basada en valors polítics i econòmics compartits. Hi ha dotze membres originals. Actualment, en formen part trenta-dos estats, d’ençà que Suècia i Finlàndia, que havien optat per mantenir la seguretat nacional al marge de l’aliança, s’hi van unir arran de la invasió a gran escala d’Ucraïna per part de Rússia el 2022.

Què és l’article 5?

És el compromís de defensa col·lectiva que, segons l’OTAN, “uneix els seus membres, comprometent-los a protegir-se mútuament i establint un esperit de solidaritat dins l’aliança”. Estableix que un atac contra un membre es considera un atac contra tots. Aquest compromís augmenta la credibilitat de l’estratègia de dissuasió de l’organització perquè fa créixer els riscs per a qualsevol agressor potencial.

L’article s’ha activat tan sols una vegada, després dels atacs de l’11 de setembre de 2001 contra el World Trade Center i el Pentàgon. L’aliança va fer servir avions del sistema d’avís i control aerotransportat per ajudar a patrullar pel cel dels EUA. Posteriorment, va monitorar vaixells a la mar Mediterrània, va participar en la guerra a l’Afganistan i va formar soldats iraquians.

Per què la candidatura de Trump és una preocupació per a l’OTAN?

Durant la campanya del 2016, Trump va alarmar els aliats dels Estats Units a Europa quan va suggerir que el compromís americà de defensar els altres països de l’OTAN depengués del fet que la seva despesa militar fos prou alta. La queixa de Trump és que els EUA suporten una càrrega desproporcionada per a la defensa col·lectiva de l’OTAN. Els EUA gasten un 3,38% del seu producte interior brut (PIB) en defensa, mentre que la mitjana entre els altres membres de l’OTAN és del 2,02%, segons les dades de l’aliança.

Els estats europeus que cercaven una garantia sobre el compromís americà amb l’OTAN durant la presidència de Trump es van sentir decebuts en una cimera a Brussel·les el maig del 2017 en què es va negar a oferir un suport explícit a la clàusula de defensa col·lectiva de l’aliança. Dues setmanes més tard, en una compareixença de premsa a Washington, Trump va dir que estava “absolutament” compromès amb la clàusula.

En la campanya d’enguany, Trump s’ha tornat a queixar que alguns membres de l’OTAN no han assolit la directriu oficial de gastar, pel cap baix, el 2% del seu PIB en defensa per a aquest 2024. El 10 de febrer, Trump va dir que, si tornava a ser president, encoratjaria Rússia a fer “allò que li donés la gana” amb els membres que no complissin la directriu. En una entrevista el mes següent, Trump va dir que defensaria els aliats de l’OTAN que haguessin complert els seus compromisos de despesa en defensa. Va definir la seva posició com una manera de negociar.

Quins membres de l’OTAN no compleixen la directriu de despesa?

Els vuit estats que no compleixen l’objectiu, segons les dades publicades per l’OTAN al juny, són: Bèlgica, el Canadà, Croàcia, Eslovènia,  Espanya, Itàlia, Luxemburg i Portugal. Islàndia és membre de l’OTAN, però no s’inclou en els càlculs de despesa en defensa de l’aliança perquè no té un exèrcit permanent. Això fa que vint-i-tres membres dels trenta-dos compleixin el llindar, mentre que abans de la guerra d’Ucraïna eren nou de trenta.

Els caps de l’OTAN es van comprometre a assolir l’objectiu de despesa en una cimera el 2014, després de l’annexió il·legal de la península ucraïnesa de Crimea per part de Rússia. En aquell moment, només tres membres invertien com a mínim el 2% del PIB en defensa.

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

L’11 d’agost de l’any passat una entrevista de VilaWeb a José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol, va caure com una autèntica bomba enmig del debat sobre la investidura de Pedro Sánchez i la llei d’amnistia. Martín Pallín hi defensava: “L’amnistia també ha de ser per als membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat.” Fins aleshores ningú no havia parlat en aquests termes.

L’afirmació va causar estupor i va ser rebutjada de primer per totes les forces polítiques, però a mesura que avançava la negociació, de mica en mica, es va anar obrint pas. Fins al punt que solament Marta Vilaret, la negociadora d’ERC de la llei d’amnistia, va provar d’evitar-ho fins al darrer minut.

La conseqüència de tanta deixadesa dels grups polítics independentistes? Avui, just avui, fa un mes de l’entrada en vigor de la llei i el marcador és aquest: han estat amnistiats 50 policies i tan sols 24 represaliats. És a dir, dos dels seus per cada un dels nostres. I ni això. Matemàticament, ni això.

Falta tan sols un mes per a acabar d’aplicar l’amnistia i ara com ara, doncs, el balanç no pot ser més dolent. Amb un afegit greu, encara, a tenir especialment en compte.

L‘ANC, Òmnium o Irídia –i també organitzacions com ara Amnistia Internacional– han recorregut contra l’aplicació de l’amnistia als policies acusats de les agressions del Primer d’Octubre; pledegen per intentar que en siguen exclosos. Però, mentrestant, el govern de la Generalitat de Catalunya s’ha adherit a les peticions d’amnistia dels policies espanyols, amb un argument irrisori: “Tot allò que cap dins la llei d’amnistia obliga a ser aplicada. El govern no fa diferències, com sí que en fan altres estaments judicials.” Doncs anem bé!

A primers de març, el dia que es va desencallar la llei de manera definitiva, vaig escriure en aquest mateix article editorial que l’amnistia era solament una circumstància concreta; que d’ençà que va nàixer el moviment catalanista, la repressió espanyola ha estat una constant històrica i que aquesta constant sols es pot acabar amb la independència. De manera que la llei pactada per ERC i Junts a Madrid havia de ser jutjada únicament d’acord amb l’efectivitat que tingués.

I sobre això no vull ser pessimista, però tan sols falten quatre setmanes i de moment el resultat indigna. Per això cal alçar la veu i protestar, com l’ANC vol que fem dissabte. Perquè, damunt de tot, només faltaria que ells poguessen dir que ningú no s’ha plantat contra aquest desficaci, contra aquesta vergonya, contra aquesta ensarronada.

 

PS1. La podrimenta de l’estat ja fa temps que s’ha escampat més enllà del perímetre independentista. Ahir es va saber, per exemple, que el diputat de Compromís Joan Baldoví també va ser espiat pel govern espanyol. Esperança Camps hi ha parlat en aquesta entrevista: “Joan Baldoví: “Crec que ara la policia no treballa com ho feia aquella, però no posaria la mà al foc per ningú”“.

PS2. “La societat ens obliga i condueix a ser feliços tota l’estona, que somriguis, que posis la teva millor cara, perquè, si no, ets una persona tòxica. No se’ns permet d’estar tristos, però la tristesa és una cosa que fa avançar, és necessària. Totes les emocions són vàlides i les hem de tenir totes, no podríem ser feliços si no estiguéssim tristos.” Qui parla així és l’actriu Georgina Latre, que aquests dies estrena una obra de teatre sobre el tema i n’ha parlat amb Clara Ardévol: “La societat ens obliga a ser feliços tota l’estona”.

PS3. Segurament la raó principal per a fer-se de VilaWeb és donar suport al nostre periodisme i ajudar que continue essent d’accés lliure per a tothom. Però en aquesta pàgina trobareu tots els avantatges que també podreu tenir si decidiu de fer-vos-en subscriptors, aquells que encara no ho sou.

Som a l’era dels nous conceptes, tots aboquen diferents pensaments o lemes i tenen en comú un fet: arriben a la nostra parla en anglès. Pel que fa a l’ecologia, hi trobem conceptes com l’eco-anxiety (ansietat pel canvi climàtic) o el greenwashing (el màrqueting que pretén de fer-nos creure que quelcom és ecosostenible). Si parlem de feminisme o de termes de gènere, ja ens hem avesat a parlar de red flags, és a dir, els senyals d’alerta pel que fa a relacions de parella, i també ens hem familiaritzat amb el ghosting (això que tota la vida s’ha anomenat ignorar algú).

Fa cosa d’un any, la revista de negocis Fortune encunyava un nou comportament dels joves en relació amb el món laboral i la seva manera d’enfocar la feina, la quiet ambition, en català, l’ambició tranquil·la. Abans d’entrar a aprofundir en el significat, deixeu-me dir que em sembla un títol meravellosament suggeridor per a un poemari o per a una novel·la, i que alhora em recorda aquell “No tranquil” que Antonio Baños pronunciava en nom de la CUP per dir que Mas podia esperar assegut si volia el seu suport a la candidatura. Dit això, centrem-nos novament en l’ambició del jovent. A la majoria de criatures de la generació Z –aquells que van dels 20 als 30 anys–, quan se’ls demana pels seus valors i premisses a l’hora de cercar una feina, responen amb una paraula que molts adults ja hem malbaratat, el “temps”. Ens diuen que estan disposats a esforçar-se, a començar per baix, però tenen clares les seves línies vermelles: no volen vendre’s la vida, el seu temps, per un sou miserable en una feina que els explota. Si fem una cerca sobre aquest tema a les xarxes, aviat trobarem veus adultes que titllen aquests joves de ganduls o de pretensiosos, i és comprensible que els molesti, que els remogui que les noves generacions, tal vegada pecant d’idealisme, pretenguin alçar la seva relació amb la feina des d’un nou paradigma. És aquí on veiem els murs entre generacions, el xoc frontal entre aquells qui han gaudit de l’estat del benestar i aquells qui han crescut entre crisis, recollint les escorrialles d’una societat de valors en caiguda lliure. Els joves d’avui dia han crescut amb escasses perspectives de futur: són la generació ultraformada acadèmicament, la dels contractes temporals, la generació que ha de tornar a viure a casa els pares i que ha d’assumir que probablement no podrà comprar-se mai un habitatge i, potser, ni tan sols un cotxe. Són una generació per a la qual el concepte estalvi és el mateix que un unicorn ple de purpurina; per més que s’esforcin a treballar, per més que es deixin explotar, no passaran de ser mileuristes condemnats a compartir pis si es volen emancipar, i totes les seves oportunitats de creixement econòmic dependran, sobretot, del patrimoni que tenen els seus progenitors. Puc entendre que alguns boomers (els nascuts entre 1944 i 1964) actuïn amb superioritat respecte d’aquest jovent, perquè ja se sap que cada generació sembla que ha de mirar amb recel els encerts d’aquells qui els vénen darrere, però colgades sota moltes emprenyades, hi ha sovint algunes engrunes d’admiració no reconeguda.

En el fons, aquests joves de la generació Z diuen el que molts nosaltres pensem: que ja n’hi ha prou de posar la vida laboral al centre de la nostra vida, que ja és hora que es garanteixin entorns saludables a la feina, que viure és cuidar-se, i que per cuidar-se cal entendre que la vida té moltes esferes i que és absolutament necessari que hi hagi un equilibri entre el temps que dediquem a la família, als amics, a l’oci i a la feina. Ells, a més de dir-ho, passen a l’acció. Sí, evidentment per a aquest jovent és molt més fàcil rebutjar una feina que no els sembla prou digne partint d’aquest nou entendre la vida; ells viuen a casa els pares, no han de pagar una hipoteca, no tenen gaires responsabilitats, ni estan collats econòmicament pels bancs. Ben cert, però si poden permetre’s dir que no, si poden permetre’s triar, és perquè la seva llibertat ve d’un reciclatge, ve de totes les oportunitats que els hem robat. Qui menys té, menys té per perdre i, per tant, és més lliure.

Personalment aplaudeixo el seu coratge. Per molt que, a ulls del vell món, el seu comportament sigui trivial, mancat de compromís, d’ambició i tenyit d’un cert tantsemenfotisme, per a mi és encomiable, perquè podrien rendir-se a l’autocomplaença victimista i al lament improductiu i, tanmateix, s’alcen de la foscor social i lluiten, i creueu i resinifiquen. Personalment me’ls miro amb orgull i amb la humilitat d’aprendre del seu comportament; amb l’esperança que aconsegueixin el que es proposen i que la radiació d’un nou mercat laboral més digne i més humà esquitxi també la manera que els més vells tenim de relacionar-nos amb el temps, amb la feina.

El síndic de Compromís a les Corts, Joan Baldoví, denunciarà als tribunals que va ser espiat per la policia l’any 2016. Els fets van ocórrer quan Baldoví era diputat al congrés espanyol després d’haver concorregut a les urnes en una coalició entre Compromís i Podem. Aquests fets els va destapar ahir el diari El País, que va posar el nom de Baldoví al costat del dels diputats de Podem. Segons el diari, un grup d’agents va fer rastreigs a gran escala en uns quants bancs de dades sense tenir cap aval judicial. En el seu cas, sembla que es van fer quinze cerques entre el gener i el desembre del 2016.

El context polític en què la policia va espiar polítics té relació amb un possible acord entre el PSOE i Podem després de les eleccions del 2015, quan el PP va perdre la majoria absoluta.

Fem aquesta entrevista a Joan Baldoví per telèfon, pocs minuts després de publicar-se la notícia.

—Com us n’heu assabentat, que us van espiar?
—Hi ha ple de les Corts i un company diputat ha passat la notícia publicada pel diari El País. El diari diu que seixanta-nou diputats vam ser espiats per la policia, no m’agrada dir “patriòtica”: per la policia del Partit Popular. Jo vaig ser cap de llista per la coalició Compromís-Podem al País Valencià.

—Com heu reaccionat quan ho heu sabut?
—He passat de la sorpresa a la indignació, perquè comprovar que s’utilitza la policia, que en teoria és per a protegir els ciutadans, per a investigar els teus adversaris polítics és la pitjor cosa que pot fer un govern. És molt greu. He sentit moltíssima indignació. Un moment després he sentit satisfacció per haver contribuït amb el meu vot a expulsar eixe govern corrupte i per haver contribuït que la policia no investigara diputats pel fet de ser contraris a les polítiques que feia el govern en aquell moment.

—Allò va passar entre els anys 2015 i 2016, si feu memòria. En recordeu el moment polític? En quins debats vàreu intervenir o a què us oposàveu?
—En el meu cas, la notícia fa referència a l’any 2016. En aquell any, el PP havia perdut la majoria absoluta i al final va arribar a un acord amb Ciutadans i, amb l’abstenció del PSOE, va poder continuar governant fins a mitjan 2018, que és quan es va fer la moció de censura. Diria que el gruix de les lleis del PP ja s’havia aprovat, quan tenia majoria absoluta. A partir del 2016 el PP ja no tenia tanta capacitat de legislar. Però d’abans recorde que el 2012 s’aprovà la llei de la reforma laboral. La llei mordassa és del 2015. Són les lleis més controvertides que recorde.

—No és el primer cas d’espionatge a polítics que coneixem. Molts polítics independentistes catalans van ser espiats pel sistema Pegasus.
—Això demostra que alguns governants no mereixen governar-nos perquè utilitzen l’aparell de l’estat per a investigar persones absolutament netes i íntegres que són espiades sols perquè pertanyen a partits que van contra el govern de torn.

—Esteu convençut que això és una pràctica del passat i que ara no succeeix?
—Jo crec que, com va treballar eixa policia en eixos anys, ara mateix no s’hi treballa. No obstant això, no posaria la mà al foc per ningú.

—Us ho preguntava perquè a Compromís poseu el cas de Mónica Oltra com a exemple de lawfare. Hi veieu vasos comunicants?
—És simptomàtic que aquesta mateixa setmana la Generalitat, que s’havia personat en la causa de Cristina Seguí –una de les inductores i de les principals agitadores en les causes contra Mónica Oltra–, haja decidit de no presentar acusacions. I és una senyora que ja ha estat condemnada per haver difós vídeos i dades d’una adolescent que va ser violada. En aquest cas, que era per revelar les dades d’una menor i de la família d’acollida i d’incitar a l’odi, no presenta acusacions. Que la Generalitat haja deixat abandonada i desatesa la menor per no denunciar una professional de l’odi i del lawfare, fa pensar que a vegades estan més comunicats que no sembla.

—Heu dit en un comunicat que anireu als tribunals.
—Ja n’he parlat amb el partit. Estudiarem quina pot ser la nostra resposta judicial. Jo vull saber per què era investigat. Era investigat per què era de Compromís? Era investigat per què m’oposava a les polítiques de retallades del Partit Popular? Sent molta indignació vers aquell govern que ha demostrat que no tenia cap escrúpol a l’hora d’utilitzar tots els ressorts de l’estat.

—A la llista d’espiats hi ha ministres del govern espanyol actual i també la vice-presidenta Díaz, que és la dirigent de Sumar, el grup al qual ara pertany Compromís. Heu tingut temps de posar-vos en contacte amb ells? Fareu cap acció conjunta?
—Em posaré en contacte amb ells per veure què faran. Però, amb independència d’això, estudiarem de quina manera ens podem personar en la causa per saber per què m’investiguen i per portar les accions legals contra els qui ho van ordenar.

—A l’àmbit personal, el fet que algú puga furgar en aspectes de la vostra vida privada, quina sensació us deixa?
—És com si un lladre hagués entrat en ta casa i t’hagués regirat tots els calaixons i fins i tot els calaixos on guardes els teus records més personals. És una sensació d’una certa violació de la teua intimitat. De saber que tu feies una faena i que hi havia un cos de la policia que per ordre del Partit Popular t’investigava. És una sensació de violació de la meua intimitat més privada.

—Preníeu cap precaució, quan éreu diputat a Madrid?
—Si et sóc sincer, no vaig prendre precaucions fins el 2021 o 2022, sobretot, arran de la irrupció de l’extrema dreta al congrés dels diputats i l’accentuació de l’odi a les xarxes, però també al carrer. A l’entrada o a l’eixida del congrés sempre hi havia unes quantes persones que ens deien de tot: terrorista, filoetarra… de tot. Hi havia diputats d’ERC o de Bildu que portaven escorta. Jo no, però sí que, després de deu anys passejant tranquil·lament per Madrid, a partir del 2021 vaig començar a prendre alguna precaució i intentar de passar desapercebut. No sabies si et podies trobar algun energumen.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Avui escric, ho confesso, per afartament. Per oferir sortida a l’oi, també, però sobretot per això que he dit: per aquest opac, espès, pesadíssim afartament.

Per afartament escric i per afartament provaré de ser breu. I per si aquesta necessitat de brevetat provoqués alguna elisió que causés malentesos indesitjats, aclareixo de bell començament que no vull escriure, que no escriuré, contra cap partit en concret. Vull dir que ho ha desencadenat l’afer dels cartells contra els Maragall (aquelles imatges infames que atacaven un candidat per la seva edat i per la malaltia que pateix el seu germà, i que van ser creats i enganxats des del seu mateix partit) i la trama per organitzar campanyes brutes que, tal com va destapar el diari Ara, es veu que actuava en una mena d’estructura paral·lela (“la B” o “els nens”) des del mateix partit i que es dedicava a l’assetjament i l’atac als rivals i la confusió i la desinformació i el llot en general, que ho ha desencadenat l’afer concret però que no voldria que la reflexió hi quedés reduïda.

Perquè afecta tothom.

Perquè embruta tothom.

Perquè no ens ho podem permetre.

Així col·lectivament, vull dir; el moviment independentista.

L’altre dia, arran que tot plegat es fes públic, Sergi Sabrià presentava la dimissió com a vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern català. I no va aprofitar l’ocasió per fer cap reflexió, cap rectificació de fons. Ans al contrari: en un gest que ens hauria d’haver encès totes les alarmes (totíssimes es pot dir?), va afirmar, de fet, que dedicar el temps a la destrucció i al fangar és pràctica comuna i habitual i que la política és així, que és això i que ens hi hauríem d’anar acostumant d’una vegada: “Potser les campanyes contemporànies no són tan boniques com ens agradaria. Però la partida la juga tothom.”

Doncs no. De cap manera. No vull que el meu país s’hi reconegui, en aquesta manca d’escrúpols. No vull resignar-me a veure’l així espanyat.

I no ho dic pas, és clar, com si ara de cop haguéssim caigut de la figuera. Prou que ho tenim present, que el tarquim polític és més vell que anar a peu, i que ara fa més de dos mil anys els mateixos romans en sabien un niu, d’empastifar rivals i d’escampar mentides i rumors amb mala bava (les actuals fake news, diguem-ne), i que etcètera. I què? Això és cap justificació?

Una part important de l’èxit recent del moviment independentista ha estat, precisament, poder presentar una alternativa al llot on fa pastetes la política espanyola: era aquell nosaltres no som d’eixe món del qual ens podíem enorgullir. I representàvem, sí, una altra manera de fer política. Una altra aspiració. Que no dic que això fos un món de coloraines, és clar, però que no érem allò. Que les campanyes brutes amb insults i policia patriòtica (tanta definició en el nom autoatorgat!) i persecucions mediàtico-judicials i espies de pacotilla i mentides deliberades eren una mostra, precisament, de les coses de les quals ens volíem alliberar.

Mentides deliberades, he escrit, i promeses incomplertes i denúncies per assetjament dins del partit tractades d’aquella manera, insults dels uns cap als altres i dels altres cap als uns, acusacions d’alta traïció amb una mà mentre amb l’altra es pacta amb l’unionisme segons conveniència partidista: no en vull ara fer la llista perquè em deixaria coses i perquè no val la pena i perquè no en tinc ganes, però el cas és que ja fa temps que la política catalana s’enfanga i es degrada a ella mateixa. I això té conseqüències. Perquè la política (no pas la politiqueria) és, en bona part, confiança; són els fets concrets i és alhora representar alguna cosa, un intangible en present i en aspiració de futur. En el nostre cas, la possibilitat de fer les coses de manera diferent. Quan ho destrueixes, això, aquesta confiança, aquesta perspectiva, fereixes greument el conjunt del moviment independentista. Quan acceptes que la política s’envileixi d’aquesta manera, quan escampes fang a tort i a dret i pretens que aquest sigui l’estat natural de les coses, escampes també la idea que tot forma part del mateix pantà. Aquesta perillosa deslegitimació de la política, precisament per identificació d’allò polític (els afers de la cosa pública, del bé comú, que a tothom afecten i que a tothom haurien d’interessar) amb la porqueria de la politiqueria.

I després arriben els escarafalls perquè “ja no es mobilitzen” o perquè “ja no ens voten”. O perquè al terreny llotós que has creat hi proliferen els autoritarismes reaccionaris vestits de contestataris perquè els altres “són tots iguals”.

Però no: l’independentisme no és això. El moviment independentista és, precisament, una alternativa (diversa, dúctil, positiva, creativa) al fangar que defineix (i que constitueix) la política espanyola; és la força colorista que va fer possible, que vam poder veure i constatar, que vam viure tan plenament l’1 d’Octubre de 2017. Sempre als antípodes del llot. Sempre. Quan va començar a bategar, ara fa més de cent anys, ho va fer en contraposició als tancaments dictatorials espanyols. Per justícia, és clar, i també amb aspiració a una vida digna i àmplia. Potser és l’única cosa que no ens podem permetre de perdre.

Perquè és l’energia necessària per a guanyar.

La llei d’amnistia fa un mes que va entrar en vigor i el balanç deixa unes xifres molt minses. Ara com ara se n’han beneficiat plenament 74 persones, de les quals 50 són policies. Les dades contrasten no solament amb el recompte que feia Òmnium Cultural, que calcula que hi ha 697 persones que se’n podrien beneficiar, sinó també amb les de la fiscalia espanyola, que calcula que són 486.

La llei preveu un termini màxim de dos mesos perquè l’amnistia s’apliqui a tots els afectats, i això vol dir que l’11 d’agost s’haurien d’haver resolt tots els casos. Ara, tot fa preveure que bona part dels processos s’allargaran més perquè alguns tribunals, abans de decidir res, presentaran recursos al Tribunal Constitucional espanyol o qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Així, doncs, al mig del període marcat per la llei, els amnistiats són, per una part, quaranta-sis policies espanyols investigats per haver agredit votants el Primer d’Octubre a Barcelona i quatre mossos d’esquadra acusats de delictes contra la integritat moral i lesions durant les protestes contra la sentència del procés. És a dir, dos terços dels amnistiats no són represaliats, ans al contrari, policies que van reprimir. Per una altra banda, hi ha vint manifestants independentistes i quatre càrrecs públics, que són l’ex-conseller d’Interior Miquel Buch, condemnat per haver contractat un mosso com a assessor per fer d’escorta de Puigdemont; aquest mateix escorta; l’ex-batllessa de Figueres Marta Felip, per haver permès l’1-O; i el secretari municipal d’Hostalric, condemnat per haver avalat una multa contra ciutadans que arrencaven llaços grocs.

La Generalitat s’adhereix a les peticions d’amnistia de policies espanyols

En referència a la manera com s’aplica la llei d’amnistia, l’Assemblea Nacional Catalana ha convocat una manifestació dissabte a la plaça d’Urquinaona de Barcelona contra la doble vara de mesurar de la judicatura espanyola, que ara com ara ha deixat fora Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i la resta de condemnats i investigats del govern del Primer d’Octubre; i també contra l’actuació del govern català, que s’ha adherit a les peticions d’amnistia de policies espanyols i agents de la Guàrdia Civil.

L’ANC, Òmnium Cultural i Irídia ja van presentar un recurs contra la decisió d’amnistiar els 46 policies espanyols perquè podrien ser autors de delictes de tortures i de degradació moral de les persones, delictes expressament exclosos de la llei d’amnistia.

L’actitud dels tribunals de Madrid

Els tribunals amb jurisdicció a tot l’estat espanyol, com el Tribunal Suprem o l’Audiència espanyola, encara no han amnistiat completament cap dirigent independentista. La sala penal del Tribunal Suprem, solament ha amnistiat la desobediència a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, però no el delicte de malversació de fons públics, cosa que fa que se’n mantingui la inhabilitació i la possible responsabilitat comptable.

El pla de Marchena i Llarena per a tallar la via europea d’auxili a Puigdemont

La sala presidida per Manuel Marchena ha decidit de demanar al Tribunal Constitucional si la malversació, tot i no implicar un enriquiment directe, es pot amnistiar; en canvi, la fiscalia ha presentat recurs contra la no-amnistia.

Semblantment, el magistrat instructor de la causa del Primer d’Octubre, Pablo Llarena, ha concedit l’amnistia per desobediència, però ha decidit que la malversació atribuïda al president Puigdemont i els seus consellers sobre els preparatius del referèndum resta fora de l’amnistia i, per tant, manté les ordres de detenció a l’estat espanyol contra Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig. En canvi, sí que és anul·lada l’ordre de detenció de Marta Rovira.

També al Tribunal Suprem, Roger Torrent i els membres de la mesa del parlament quan ell n’era president –és a dir, Eusebi Campdepadrós, Josep Costa i Adriana Delgado– estan pendents de ser amnistiats. Malgrat que van ser absolts, la fiscalia va presentar un recurs perquè es repetís el judici. Josep Costa ha demanat que no li apliquin la llei perquè vol portar el cas a instàncies internacionals.

A l’Audiència espanyola la fiscalia i les defenses dels membres dels CDR del cas Judes van demanar l’amnistia pel delicte de terrorisme en una vista prèvia fa uns quants dies, però el tribunal encara no ha pres cap decisió i ha decidit de demanar a les parts si volen presentar una qüestió pre-judicial al TJUE. En el mateix tribunal, un piulador de Mont-roig del Camp va ser condemnat a una multa per injúries a la corona amb motiu d’un missatge el març del 2020 en què instava a tallar el coll de Felipe VI. Finalment, al Tribunal de Comptes continua sense amnistiar la trentena d’ex-alts càrrecs dels governs d’Artur Mas i Puigdemont, com també ells mateixos i Junqueras, per les despeses de l’1-O i de l’acció exterior del govern. El tribunal ha demanat a les parts si s’han de presentar qüestions pre-judicials al TJUE.

“S’allarga el patiment”: concentració de suport als encausats de l’operació Judes

D’una altra banda, i fora de l’amnistia, el magistrat instructor del cas Tsunami Democràtic, Manuel García-Castellón, ha arxivat aquesta setmana la causa per terrorisme després d’haver estat invalidades totes les investigacions del cas posteriors al 29 de juliol de 2021, quan s’acabava el termini legalment establert. Per aquest motiu també ha calgut tancar la peça que afectava Carles Puigdemont i el diputat d’ERC Ruben Wagensberg. Prèviament, s’havia proposat de presentar una qüestió pre-judicial al TJUE sobre la possible amnistia.

Amnistia amb comptagotes del TSJC

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) és l’òrgan que ha amnistiat més represaliats: setze manifestants independentistes i dos ex-càrrecs públics: l’ex-conseller Buch i el sergent dels Mossos Lluís Escolà. Dels 17 manifestants amnistiats, 6 corresponen a les protestes del 30 de gener de 2018 al parc de la Ciutadella amb motiu de la investidura fallida de Carles Puigdemont, i 7 a mobilitzacions la tardor del 2019 arran de la sentència del Suprem contra el procés.

Amnistiat l’Oleks, que va rebre la condemna més alta per les protestes post-sentència

També hi ha els tres joves de Granollers condemnats a presó per haver participat en la manifestació del tercer aniversari del Primer d’Octubre i un altre acusat de tinença d’explosius durant el consell de ministres espanyol a Barcelona el desembre del 2021. Finalment, el TSJC també ha amnistiat el secretari municipal d’Hostalric (Selva), condemnat per l’Audiència de Girona per haver avalat una multa a una dona que arrencava llaços grocs.

La sala civil i penal té pendent de resoldre peticions d’amnistia contra aforats. Entre aquests hi ha Josep Maria Jové, Lluís Salvadó i la consellera Natàlia Garriga, acusats d’haver preparat el referèndum del Primer d’Octubre, i ara com ara s’ha demanat a les parts si creuen que cal presentar una qüestió pre-judicial al TJUE. També es podria aplicar l’amnistia als ex-membres independentistes de la mesa del parlament durant el 2017, com Lluís Corominas, Anna Simó, Lluís Guinó i Ramona Barrufet, pendent d’un recurs contra la seva condemna.

Ahir, el tribunal es va negar a aplicar la llei d’amnistia en les causes judicials de Quim Torra, Pau Juvillà i Bernat Solé, perquè tot i que hi entren, té dubtes sobre si la llei és constitucional, i ha proposat de presentar una qüestió d’inconstitucionalitat al TC. Alhora, no ha volgut aplicar l’amnistia a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per la consulta del 9-N, perquè afirma que ja no hi ha “antecedents penals pendents de cancel·lació”.

El TSJC ha denegat l’amnistia a un jove investigat per atemptat contra l’autoritat en els aldarulls del setembre del 2021 per les Festes de la Mercè de Barcelona, car considera que no tenen res a veure amb el procés independentista.

Òrgans judicials de la ciutat i de la demarcació de Barcelona

L’Audiència de Barcelona ha amnistiat quatre manifestants i quatre mossos per aldarulls i lesions durant les mobilitzacions de l’octubre del 2019 al passeig de Gràcia de Barcelona. Als jutjats ordinaris de la ciutat de Barcelona hi ha casos pendents, com el dels síndics electorals de l’1-O, entre els quals la consellera Tània Verge, que van ser absolts inicialment, però després es va ordenar de repetir el judici contra ells.

El cas més conegut és el de l’operació Vólkhov, sobre una suposada trama russa, que investiga el jutjat d’instrucció 1, amb el magistrat Joaquín Aguirre al capdavant. Entre els implicats hi ha els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont, a més del diputat de Junts Francesc de Dalmases, l’ex-responsable de relacions internacionals de CDC Víctor Terradellas, l’ex-consellera Elsa Artadi, el cap de l’oficina de Puigdemont Josep Lluís Alay, el periodista Carles Porta o l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye. El magistrat ha denegat l’amnistia i ha remès al Suprem una exposició raonada perquè assumeixi tota la causa, atès que Puigdemont i De Dalmases són aforats i no els pot investigar.

Sí que ha amnistiat 46 policies espanyols el d’instrucció 7, perquè considera que els delictes de lesions són totalment amnistiables i que no s’ha produït un perjudici greu dels drets humans. De fet, alguns sindicats de la policia espanyola es van oposar a l’amnistia, i solament la van demanar alguns dels afectats, però el magistrat instructor els ha acabat amnistiant igualment.

El jutjat d’instrucció número 13 també té una macrocausa oberta contra trenta ex-càrrecs del govern per haver organitzat el Primer d’Octubre. Fora de la ciutat de Barcelona, als jutjats de Granollers hi ha 44 investigats per un tall de l’autovia C-17 a l’Ametlla del Vallès l’octubre del 2019 en protesta per la sentència contra el procés. Les defenses n’han demanat l’amnistia. També hi ha causes potencialment amnistiables en jutjats de l’Hospitalet, el Prat i Sant Feliu de Llobregat, Martorell, Vilanova i la Geltrú, Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Terrassa, Mataró i Badalona.

A Vic, uns manifestants que van atacar la comissaria dels Mossos d’Esquadra durant una mobilització a favor del raper Pablo Hasel el febrer del 2021 també han demanat l’amnistia, però els sindicats policíacs s’hi han oposat perquè diuen que no té relació directa amb el procés independentista.

Comarques Gironines

L’ex-batllessa de Figueres Marta Felip ha estat amnistiada. Estava pendent de judici per desobediència arran de l’1-O per haver permès l’obertura dels col·legis electorals. També hi ha casos pendents d’amnistia sol·licitada per les defenses, com el dels 27 policies espanyols i un guàrdia civil encausats per les càrregues de l’1-O, el dels 8 bombers pendents de judici per haver abandonat el servei i protestar per les càrregues, una multa a un activista del CDR de la Cerdanya del març del 2018 o el del primer judici suspès per la tramitació de la llei d’amnistia contra 4 independentistes que van tallar les vies del TGV a Girona en l’aniversari de l’1-O.

Una de les causes amb més implicats és la que afecta 196 persones pel tall de la AP-7 a la Jonquera l’octubre del 2019. El cas es va arxivar però restava pendent de recurs a l’Audiència de Girona; i una peça derivada d’aquesta, amb un manifestant acusat d’agredir un policia, també continua endavant. De l’octubre del 2019 també és el cas d’una condemnada per haver tallat la via del tren a la capital gironina o cinc condemnats per haver tirat pedres a la policia. També hi ha 4 investigats per haver entrat al perímetre de seguretat dels Premis Princesa de Girona del 2023 a Caldes de Malavella.

Terres de Ponent

A les comarques de Ponent, hi ha el cas de l’ex-diputat i ex-regidor de la CUP de Lleida Pau Juvillà, inhabilitat per desobediència per no haver despenjat llaços grocs del seu despatx municipal en període electoral. Ell mateix ha dit que no vol que li apliquin l’amnistia.

A banda aquest cas, una de les persones que esperen beneficiar-se de la llei és l’ex-batlle d’Agramunt Bernat Solé, que va ser condemnat per un delicte de desobediència per haver permès el referèndum de l’1-O. Així mateix, hi ha el cas de l’ex-batlle d’Alcarràs (Segrià), Miquel Serra, sancionat per haver afavorit el referèndum i no haver despenjat estelades durant les eleccions espanyoles del 2019.

Un altre dels casos destacats de Lleida és la possible aplicació de l’amnistia al policia acusat d’agredir Enric Sirvent, que l’1-O va tenir un atac de cor durant la intervenció policíaca al col·legi electoral del barri de la Mariola. En aquest cas, l’acusació particular, que representa la família de Sirvent, a més de la popular, a càrrec d’Òmnium Cultural, han al·legat que no li pot ser aplicada perquè es va vulnerar el conveni europeu dels drets humans. Quant als manifestants, la majoria de les causes es relacionen amb el delicte de desordres públics arran de les protestes post-sentència que hi hagué a Lleida l’octubre del 2019.

Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre

Els jutjats de Tortosa tenen dos procediments pels atacs de la Guàrdia Civil a la Ràpita (Montsià) el Primer d’Octubre. En l’un hi ha més de mitja dotzena de votants i en l’altre hi ha cinc agents. Aquest segon cas va ser arxivat i impugnat a l’Audiència de Tarragona, que havia de fer una vista el 14 de juny, però es va suspendre per l’aprovació de la llei d’amnistia. Les acusacions particulars s’oposen a l’amnistia dels agents. Igualment, hi ha 5 joves pendents de judici per les protestes de l’octubre del 2019, 2 dels quals ja van estar en presó provisional durant un mes. 3 més van ser condemnats pels mateixos successos, tots a la ciutat de Tarragona, i un altre per fets similars a Valls. També hi ha un periodista d’una revista local detingut en aquells incidents. Tots han demanat l’amnistia i resten a l’espera de la decisió dels jutjats.

Del juliol del 2020, hi ha el cas pendent d’un jove investigat per les protestes durant la visita del rei Felipe VI al monestir de Poblet. Als jutjats de Valls també hi ha un cas pendent contra dos encausats per protestes contra un acte de Vox el febrer del 2021.

El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha fet una estrena triomfal com a president de torn de la Unió Europea. Encara no fa dues setmanes que ho és i ja ha causat dos terratrèmols forts a Brussel·les. El més gros és el viatge a Moscou per a trobar-se amb el president rus, Vladímir Putin: és el primer mandatari europeu que hi va d’ençà que va començar la invasió d’Ucraïna, el febrer del 2022, i la majoria de dirigents s’hi han revoltat, perquè Putin s’ho va fer venir bé per presentar-ho com un gest en representació de tot el bloc. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va advertir Orbán: “La conciliació no aturarà Putin […]. Tan sols la unitat i la determinació obriran el camí cap a una pau global, justa i duradora a Ucraïna.” Kaja Kallas, designada per a ser la nova cap de la diplomàcia europea, va ser molt contundent: “De cap manera Viktor Orbán no representa ni la Unió Europea ni les seves posicions. Explota la presidència de torn per a sembrar confusió. La Unió Europea està unida en un suport clar a Ucraïna i contra l’agressió russa.”

L’enfrontament amb Kallas és especialment eloqüent. Orbán i ella són simbòlicament als dos extrems de la relació europea amb el Kremlin. El mandatari hongarès ha condemnat la invasió, però s’ha negat a enviar armament a l’exèrcit ucraïnès i a permetre que Hongria serveixi de terra de pas per a enviaments d’uns altres estats, perquè diu que no vol involucrar el seu país en el conflicte. Rússia n’és el proveïdor principal de gas i de petroli cru. Orbán també va permetre l’entrada d’empreses estatals russes en la gestió i la construcció de reactors nuclears en territori hongarès. Fa més d’una dècada que s’acosta a Putin, amb un pla diplomàtic anomenat “Obertura cap a l’Est”, i ara, de mica en mica, mira d’erigir-se en l’únic capaç de fer un paper de mitjancer entre el president rus i Volodímir Zelenski, amb qui també s’ha reunit. Kallas, que encara és primera ministra d’Estònia, pertany al grup de repúbliques ex-soviètiques que temen ser les següents víctimes de Putin i que demanen més duresa. A la trobada de l’OTAN que hi ha en marxa, Kallas ha demanat d’encarrilar l’adhesió d’Ucraïna a l’aliança i de mantenir l’amenaça russa al centre de les prioritats.

El món multipolar de Putin pren forma, amb Orbán a Pequín i Modi a Moscou

Aquesta proximitat a Putin és precisament l’epicentre del segon impacte que ja ha causat Orbán: la creació d’un nou grup al Parlament Europeu, el dels Patriotes per Europa, que s’acaba de convertir en la principal família d’extrema dreta, perquè supera els Conservadors i Reformistes de Giorgia Meloni. Després de les eleccions del 9 de juny, Marine Le Pen va festejar la primera ministra italiana per configurar un grup conjunt que els aplegués. Meloni la va desdenyar. Coincideixen en bona part de la ideologia, però pertanyen a tradicions diferents. Le Pen prové de la nova dreta que s’ha maquillat de populisme i de modernitat per fer-se atractiva a les noves generacions, i Meloni prové netament dels hereus feixistes i reivindica el tradicionalisme reaccionari. I, més important, a ulls de Brussel·les: Le Pen tenia una amistat estreta amb Moscou, i Meloni, d’ençà que governa, s’ha alineat del tot amb els interessos de l’OTAN. Per això Von der Leyen també va rondar i emblanquir Meloni, a l’expectativa de si la necessitaria, però no la resta de l’extrema dreta.

Orbán, hàbilment, ha tret profit del joc a dues bandes de Meloni i ha reunit a Patriotes per Europa tots els partits europeus d’extrema dreta que tenen una relació especial amb Putin. Vox, per exemple, que per la lògica de les seves arrels franquistes fins ara s’arrenglerava amb Meloni, l’ha abandonada i se n’ha anat amb Orbán. Santiago Abascal ha criticat la invasió, però també la política de l’OTAN, i va acusar Pedro Sánchez de ser un agent armamentístic per haver aprovat un enviament a Ucraïna. Al grup també s’hi ha incorporat l’FPÖ austríac, que l’any 2016 va signar un tractat d’amistat amb la Rússia Unida de Putin, i la Lega de Matteo Salvini –ministre de Meloni–, que també en va signar un l’any 2017, i que ha estat un dels dirigents d’extrema dreta europeus més desacomplexadament elogiosos amb Putin. El plat fort, però, ha vingut després de la segona volta de les eleccions legislatives franceses, en què Rassemblement National no ha aconseguit de governar però sí de créixer extraordinàriament. L’endemà mateix, Le Pen ja es lliurava a l’empresa presentada per Orbán.

La seqüència temporal de la incorporació de Le Pen és important perquè l’última setmana de les eleccions l’ombra de Putin la va tornar a sobrevolar. Un portaveu autoritzat del Ministeri d’Afers Estrangers rus va fer explícit que li donaven suport: “El poble francès cerca una política exterior sobirana que serveixi els seus interessos i trenqui amb el dictat de Washington i Brussel·les. Els dirigents francesos no podran ignorar el canvi profund que hi ha en l’actitud d’una àmplia majoria de ciutadans”, deia en un piulet adornat amb una imatge triomfal de Le Pen. El gest va semblar que incomodava de debò Le Pen, a qui el president Emmanuel Macron ja havia acusat d’estar “en nòmina de Putin”, i ella va posar aigua al vi a la posició del Kremlin adduint que, si volguessin que guanyés, no ho haurien fet públic. Però l’antiga admiració confessada de Le Pen envers el president rus va tornar a planar en les reflexions electorals dels votants d’arreu de l’estat francès. Le Pen ha estat rotunda contra la invasió d’Ucraïna i va acusar Putin d’haver traspassat una línia vermella, però l’oposició l’acusa de tenir-hi una hipoteca per haver estat en deute amb un banc rus.

L’ombra russa torna a enfosquir Le Pen

Encara és aviat per a escatir ben bé l’horitzó dels Patriotes per Europa. Tan sòlides són les proves d’una llarga relació amb Putin, en uns casos de mera simpatia, en uns altres gairebé de dependència, com el canvi de to que tots van adoptar després de la invasió d’Ucraïna, oposant-s’hi. N’hi ha prou amb aquesta condemna de la guerra per a constatar un canvi de to respecte del Kremlin? O era una posició inevitable tenint en compte el suport de la majoria de la població europea per la causa ucraïnesa? La creació del nou grup és l’avantsala d’una plataforma que defensarà més aviat els interessos de Putin al si de la Unió Europea, a partir d’ara? O s’explica sobretot per interessos en matèria d’immigració i fronteres, com sosté Abascal? Ara com ara, mentre tot es va definint, Orbán marca el rumb, i els primers moviments dibuixen una política exterior molt diferent de la gran coalició que governarà la Comissió Europea els anys vinents. A la fotografia amb Putin se n’hi ha afegit una altra amb el president xinès, Xi Jinping, amb qui Brussel·les té una relació complicada per la disputa comercial i perquè la Xina domina la tecnologia verda que Europa necessita per a fer la transició.

La unificació de l’extrema dreta d’acord amb l’afinitat amb Putin arriba just quan el Consell Europeu ha establert que la gran prioritat dels cinc anys vinents serà un rearmament que cohesioni els vint-i-set estats membres amb una política de defensa més coordinada. Orbán és favorable a l’estratègia de rearmament perquè li va bé per a l’economia hongaresa i perquè així s’arrodoneix, a poc a poc, el seu objectiu de reduir la dependència dels Estats Units, però en termes de cohesió defensiva ja són figues d’un altre paner. Els Patriotes per Europa volen menys integració, en la línia de l’altra nova família de la ultradreta europea, els Sobiranistes, creada entorn d’Alternativa per Alemanya. Quan totes les mirades apuntaven cap a Meloni com una figura nuclear de la nova etapa a Europa, Orbán, que fins ara era al grup dels no adscrits, ha donat un cop de timó considerable. Mentrestant, l’exèrcit rus continua fort damunt el terreny i als Estats Units Donald Trump, que vol reequilibrar el repartiment de la despesa de l’OTAN i rebaixar els ajuts a Ucraïna, va comprant números de la rifa per ser president al novembre.

Ucraïna desperta el maldecap geopolític d’Europa: els desafiaments dels cinc anys vinents

El jutjat 1 contenciós administratiu de Barcelona ha acceptat una de les peticions de suspensió cautelaríssima del tancament de les parades d’ocells de la Rambla previst demà. El jutjat té ara tres dies per pronunciar-se sobre la qüestió, i fins que no hi hagi una resolució el dispositiu queda suspès. Ahir, el consistori recordava als antics ocellaires que demà havien de lliurar les claus. L’ajuntament els va enviar el 26 de juny una diligència d’execució que els donava deu dies per deixar les parades i els alertava de l’execució forçosa si no ho feien.

Ahir, però, els afectats manifestaven que no tenien intenció de lliurar les claus, convençuts que no hi havia cap ordre judicial que els obligués a fer-ho. El consistori ja aclaria ahir que demà no hi hauria cap desnonament, i afegia que, si els ocellaires no lliuraven les claus, prendrà noves accions.

El Consell ha aprofitat l’aprovació del decret llei de simplificació administrativa, l’anomenat Pla Simplifica, per reduir de 500 metres a 100 la distància dels hotels de la primera línia de platja. Aquest decret, que pretén de reduir la burocràcia, ha anat acompanyat de la modificació de la llei d’ordenació del territori, urbanisme i paisatge (Lotup).

El decret llei, publicat avui al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV), recull que en els sòls no urbanitzables del litoral es permetran usos terciaris, públics o privats, vinculats a l’acampada, la vida a l’aire lliure i als esports i activitats nàutiques. “Els terciaris hotelers no podran emplaçar-se a distància inferior als 100 metres mesurats en projecció horitzontal des del límit interior de la ribera de la mar terra endins”, diu el text.

L’oposició ha acusat el Consell d’emmascarar aquesta reducció de la distància a la qual es permet construir en el litoral. Els 500 metres actuals estaven establerts pel Pla d’Acció Territorial de la Infrastructura Verda del litoral (Pativel). María José Salvador, portaveu adjunta del PSPV a les Corts i impulsora del pla, lamenta que aquest decret llei acaba amb el Pativel “per la porta de darrere”, i que implica un gir en el model urbanístic.

“El PP torna a l’urbanisme depredador de sempre”, ha denunciat José Muñoz, el síndic del PSPV a les Corts, que s’ha mostrat convençut que el decret oculta més coses perquè s’ha aprovat per la via d’urgència, i ha anunciat que ho estudiaran.

Joan Baldoví, el síndic de Compromís, ha apuntat que era “una autèntica barbaritat” que el PP i Vox hagen aprovat per la porta de darrere un decret llei de 123 articles. “No és un decret de simplificació, sinó de destrucció del territori i dels controls contra la corrupció. És un pas més en un full de ruta que ens fa tornar a les pitjors èpoques del PP més corrupte”, ha dit.

El nen de set anys que ahir es va ofegar a les piscines municipals d’Alcarràs (Segrià) s’ha mort avui. Els fets van passar al vespre i, després d’haver tret el menor de l’aigua, els serveis d’emergència el van poder reanimar. Posteriorment, el van traslladar a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova i, després, a Barcelona en helicòpter. L’ajuntament del municipi ha declarat tres dies de dol oficial, d’avui a divendres, i també ha convocat un minut de silenci dijous a les nou del vespre.

Les últimes campanyes fetes al jaciment paleontològic dels Casots, a Subirats (Alt Penedès), han deixat al descobert l’esquelet parcial d’un Styriofelis lorteti, un felí de fa gairebé 16 milions d’anys. Es tracta d’un exemplar únic al món, el qual va ser acabat de desenterrar l’any passat i ha passat els últims mesos pel laboratori de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. “A algun altre jaciment han aparegut petites restes, però aquí hem tingut la sort de recuperar moltes parts de l’animal”, apunta el director de les excavacions, Isaac Casanovas. També a les últimes campanyes han sortit excrements fossilitzats de grans mamífers, que són analitzats amb un sistema pioner per determinar de què s’alimentaven.

Casanovas destaca que el Styriofelis lorteti és un felí molt singular perquè fa 16 milions d’anys els felins no eren depredadors predominants. Fins ara, el món de l’arqueologia havia trobat algun tros de maxil·lar o ossos aleatoris, i també havia aparegut algun esquelet parcial de fa 13 milions d’anys. La troballa de Subirats, però, és la més antiga i completa que ha aparegut mai.

Els investigadors relaten que es tracta d’una espècie d’una mida similar a un linx, i ressalten que les extremitats són molt diferents de les dels felins actuals. En aquest sentit, l’exemplar trobat té les potes molt més robustes “per poder grimpar pels arbres, més que no pas córrer de pressa” i també té cinc dits, en comptes dels quatre.

El Styriofelis lorteti és actualment el centre de la investigació del jaciment dels Casots, en paral·lel a l’anàlisi amb TAC de nombrosos excrements fossilitzats. Casanovas recorda que des del 2020 cada estiu han trobat diversos excrements amb restes òssies, i celebra que recentment els han pogut analitzar amb un sistema pioner que els permetrà concretar quins animals es menjaven els uns als altres. “Serà com resoldre un crim de fa 16 milions d’anys”, bromeja.

El jaciment dels Casots s’ubica en una antiga llacuna d’aigua dolça de fa 16 milions d’anys, la qual estava ubicada prop del mar. Si ara la costa està a uns 35 quilòmetres en línia recta, s’estima que fa milions d’anys estava situada molt més a prop. El fet que l’espai fos una llacuna explicaria per què s’han trobat restes de fins a 75 espècies diferents des que el 1990 es va fer la primera excavació. Això el situa com un dels jaciments més rics d’Europa.

En paral·lel al material en estudi, aquesta setmana l’equip ha tornat al jaciment per començar una nova fase d’excavació, amb una trentena de professionals internacionals. La campanya s’allargarà fins al 21 de juliol. Durant aquest període, l’Ajuntament de Subirats ha programat unes quantes accions de difusió de les troballes, com una jornada de portes obertes el dissabte vinent –en torn de matí o tarda– i un “paleovermut” diumenge 14, on els excavadors proposen fer un aperitiu amb els visitants mentre comparteixen inquietuds sobre el jaciment.

La consellera d’Acció Exterior i Unió Europea del govern, Meritxell Serret, ha reivindicat el Consorci Catalunya Internacional –el nou Diplocat– com un pas endavant per a superar “tots aquells intents instrumentalitzats a partir del 155 de liquidar la capacitat de les relacions internacionals de la societat catalana”. En una atenció als mitjans a la seu del nou consorci, Serret veu la posada en marxa d’aquest organisme com una mostra d’apoderament de les institucions catalanes i de reforç quant a la cooperació de totes les entitats implicades en el projecte. Al mateix temps, ha assegurat que els antics treballadors del Diplocat afectats pel 155 tornaven a treballar amb totes les garanties.

Segons la consellera, el Consorci Catalunya Internacional no solament es troba plenament adaptat al marc legal dels nous canvis normatius, sinó que també reforçarà la vocació política i institucional del govern. “Som conscients que la voluntat que hi havia darrere el 155 i la repressió era minvar la nostra confiança per a reforçar la projecció internacional”, ha dit. Sobre això, Serret ha refermat que els antics treballadors del Diplocat –jutjats pel Tribunal de Comptes– es trobaven en una situació “plenament recuperada” en l’àmbit laboral i ha remarcat que la llei d’amnistia complia totes les garanties “constitucionals, europees i internacionals” malgrat els “intents d’algunes parts del sistema judicial de posar traves a l’aplicació”.

The New Yorker publicarà “Damages” (“Els desperfectes”), d’Irene Pujadas, el primer conte del recull homònim Els desperfectes, publicat per l’Altra Editorial i que va guanyar el premi Documenta 2020. L’obra, traduïda per Julia Sanches, es publicarà el 18 de juliol a la secció Flash Fiction, que aplega durant l’estiu una tria dels millors contes breus i on també es poden trobar relats de Haruki Murakami, Ottessa Moshfegh, Peter Orner o Emma Cline. Segons Dennis Zhou, editor de la revista, Irene Pujadas és la primera autora catalana que forma part d’aquesta selecció.

“La sensibilitat del text d’Irene Pujadas em recorda molt la mirada irònica de Lydia Davis. Vaig proposar el conte a Dennis Zhou, editor de The New Yorker, i allà va trobar el seu lloc”, ha destacat Julia Sanches.

Corpreses, indignades i combatives, moltes mares i famílies de Barcelona es manifestaran aquest dimecres davant el Consorci d’Educació a la plaça d’Urquinaona, amb el lema “Vulnerades i discriminades, per defensar els drets i l’educació de les filles i fills amb necessitats educatives especials”. Tant en centres ordinaris inclusius com en centres d’educació especial, l’assignació de places per a criatures que tenen necessitats diverses és un escàndol de primer ordre i una flagrant vulneració de la llei d’igualtat de tracte i no-discriminació, la 19/2020 de 30 de desembre. També ho és l’assignació (o, més ben dit, no-assignació) de recursos de suport, el no-desplegament del decret d’inclusió (decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu) i l’extrema precarietat laboral del personal de suport, especialment les vetlladores. No hi ha cultura anticapacitista, ni en l’esfera educativa, ni social ni política, i vulnerar sistemàticament els drets de l’univers humà i comunitari entorn de la diversitat (funcional, cognitiva, mental, orgànica…) s’ha convertit en la norma. És imprescindible la lluita organitzada per canviar aquesta vulneració estructural i massiva.

No totes les criatures que tenen necessitats especials opten a ser etiquetades en la categoria de NESE (necessitats especials de suport educatiu) que és una etiqueta que suposadament serveix per a protegir l’escolaritat adequada i en igualtat d’oportunitats, però que en realitat massa sovint opera en sentit contrari. Perquè la reserva de places NESE és minsa i poc transparent, i la possibilitat d’escollir l’escola queda subjecta a un intens tràfec, i a un opac tràfic. Perquè a tota etiqueta NESE li hauria de correspondre un recurs SIEI (suport intensiu per a l’educació inclusiva) o plaça a escola especial, però les quantitats no es troben proporcionades, i la decisió és discrecional i en mans d’un servei que dictamina, l’EAP, davant un mapa de recursos insuficients –no tots els centres tenen SIEI ni necessàriament les places SIEI són suficients a cada centre– i el procediment no és gens transparent per a les famílies. És intens el pelegrinatge amb reclamacions, recursos i contrarecursos, visites a l’oficina d’escolarització, missatges a inspecció, trucada desesperada de portes vàries i acumulació d’impotència i desesperació davant de contrainformacions, contradiccions i portes que es tanquen. Un pelegrinatge recurrent que viuen, sovint en solitari, desenes de mares i àvies aquests dies de principi d’estiu en què ha de quedar tancada la matrícula de les criatures per poder començar amb tranquil·litat l’escolaritat el mes de setembre. Dic mares i àvies, perquè cada vegada són més les àvies que també assumeixen tuteles de la netada, quan per diversos motius les mares no poden ocupar-se’n. I ho dic en femení perquè, tot i que segur que hi ha pares i avis en cossos i rols de gènere masculins que també s’impliquen, encara és terriblement vigent el desigual repartiment de la tasca de cures, i sobretot en criança NESE, on el 90% l’assumeixen les dones.

Aquest no és pas un problema exclusiu de Barcelona, no. És de tot el país. El tràfec i tràfic que amaga la matriculació especial és un indicador més de la degradació cap a la qual es precipita el sistema educatiu català. Però massa sovint les famílies, amb sobrecàrrega de cures i de fatigues emocionals per tanta discriminació acumulada damunt les vides de les seves criatures i les pròpies, disposen de poc temps, poca xarxa i potser poca energia per a l’autoorganització combativa. Per això és rellevant la concentració d’avui, i són rellevants tots els suports que acumula, entre els quals el del Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional, en el qual participo com a germana.

Això que passa cada any amb les matriculacions de les criatures que plantegen necessitats específiques de suport educatiu és una autèntica fallida del sistema educatiu com a sistema garantista de drets, com a estructura d’igualtat d’oportunitats i com a xarxa cohesionadora. Hi ha uns indicadors quantificables que documenten part d’aquesta fallida en la matriculació: és l’assignació d’ofici, és a dir, la que es determina des de dalt sense tenir gens de respecte per les prioritats marcades per la família. El Consorci d’Educació de Barcelona reconeix, quan es justifica per la queixa actual, que el fracàs afecta un 20% dels casos, una xifra molt elevada que l’ens considera una nimietat, perquè menysté l’impacte de cada cas sobre biografies ja molt vulnerabilitzades. Quan aquesta assignació de places d’ofici no té en compte criteris d’elecció de centre ni de proximitat, pot esdevenir un trasbals insalvable per a l’accessibilitat i la conciliació familiar, a més de no tenir en compte el benestar d’una infància amb una adaptació gens fàcil. Incrementa doncs la càrrega de desigualtat i de vulneracions que acumula la persona afectada i el seu entorn pròxim de cura. A grans trets és una violència institucional capacitista molt aclaparadora, que en alguns casos denota un odi capacitista tan estructural que s’exerceix sense cap mena de remordiment.

Després hi ha molts altres indicadors indetectables formalment. Com el cas en què es va trobar una aspirant a I3 de Badalona que, per una malaltia rara que ha deixat l’infant sense la major part del budell, es va trobar que el dia de portes obertes l’escola preferent per a la família els va informar que una criatura amb bolquers no seria acceptada a l’escola, malgrat disposar de SIEI, i que s’havia de buscar un altre centre. Evidentment mentien, i en conseqüència la indefensió de la família davant aquest abús de poder exercit per una funcionària del Departament d’Educació (fos del PAS, de l’equip directiu o qualsevol docent) ha perjudicat de manera flagrant la família, que no va incloure aquell centre; inspecció i l’EAP li’n van prometre un altre d’idoni, en el qual no l’han acceptat ni tan sols en llista d’espera, i finalment ha estat assignada d’ofici a una escola molt allunyada del domicili, sense SIEI i sense projecte educatiu que generi confiança a la família. Casos i casos, a infantil, a primària, a secundària i a educació especial, se’n troben centenars arreu. I per això cal organització i mobilització, i sobretot cal que famílies i professionals, sindicats i centres, anem a l’una, perquè contra la precarietat i la manca de recursos que imposa l’administració pública, totes som al mateix bàndol.

 

Dolors Sabater
Ex-diputada al parlament, pedagoga i activista

The Washington Post · Miriam Berger i Hajar Harb

A la Gaza assetjada, hi ha un mercat negre de cigarrets en expansió, una finestra a la impunitat i la desesperació, quan fa nou mesos que va començar la guerra d’Israel contra Hamàs. Els cigarrets il·legals, una de les darreres formes de moneda a Gaza, s’amaguen dins de síndries buides i capses de bolquers, es trafiquen en camions a través dels passos controlats per Israel i s’arriben a vendre a trenta dòlars cadascun.

Les bandes esperen a la carretera anàrquica del sud de Gaza que travessa zones militars i  saquegen camions a la recerca de cigarrets, segons el personal humanitari. Quan els cigarrets arriben al mercat obert, les autoritats d’Hamàs proven d’obtenir una part de les vendes mitjançant multes i extorsions, segons comerciants i civils. El mercat negre fomenta els atacs als camions humanitaris, cosa que dificulta que es lliuri l’ajut humanitari urgent. Mentrestant, els funcionaris de socors adverteixen sobre la fam.

Durant els disset anys al poder, Hamàs ha regulat el tabac i, algunes vegades, l’ha prohibit, però també ha obtingut beneficis gràcies als forts imposts que hi ha aplicat. Abans de la guerra, els cigarrets eren àmpliament disponibles a Gaza, un petit consol per a les persones que vivien sota el setge israelià i el govern d’Hamàs. El buit polític i de seguretat deixat per la guerra de Gaza ha permès que el comerç clandestí prosperi, segons entrevistes amb una dotzena d’implicats i afectats pel contraban. La negativa del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a exposar un pla posterior a la guerra ha prolongat el caos, cosa que ha frustrat els seus generals.

Les Nacions Unides han dit que potser hauran de cessar les operacions d’ajuda a Gaza si no poden protegir els seus treballadors. Segons Geòrgios Petropoulos, cap de l’oficina de coordinació humanitària de l’ONU a Gaza, les bandes criminals han desenvolupat una operació “tipus càrtel”. A causa de la demanda de cigarrets, diu, qualsevol camió pot ser un objectiu.

Alguns comerciants del sector privat han contractat guàrdies armats per protegir els seus combois. Els camions que porten ajuda de l’ONU són un “objectiu més fàcil”, diu Petropoulos, perquè no contracten guàrdies privats. Les autoritats israelianes diuen que els saqueigs no són cap entrebanc perquè continuï l’ajuda de l’ONU.

“Hi ha saqueigs en una àrea específica, però no és pas nou per a nosaltres”, va dir dimarts Elad Goren, cap del departament civil de COGAT, l’agència israeliana que supervisa els territoris palestins. “Els saqueigs els fan famílies criminals.” Sovint és poc clar qui es beneficia del comerç il·lícit de cigarrets i més béns. Però això és a costa de la població de Gaza que lluita per sobreviure.

“Hi ha un caos de seguretat”, diu Iazan Ahmed, de trenta-quatre anys, gerent de restaurant a la ciutat de Gaza. Desplaçat al centre de la franja, ara depèn completament de l’ajuda alimentària humanitària i ja no es pot permetre els cigarrets. “Els forts es mengen els febles.”

Aprofitadors de la guerra

El contraban de cigarrets ha estat durant molt de temps un negoci rendible a Gaza, on s’utilitzava una xarxa de túnels sota la frontera amb Egipte per esquivar el blocatge econòmic.

Durant gran part de la guerra, els cigarrets es van introduir de contraban en camions al pas de Rafah i es venien a un preu inflat, segons un conductor egipci encarregat de l’ajuda a la frontera. Com alguns altres testimonis d’aquest reportatge, va parlar anònimament.

El 7 de maig, quan Israel va capturar i tancar el pas de Rafah –en una ofensiva destinada a expulsar els batallons restants d’Hamàs–, el fràgil sistema de lliurament d’ajuda de Gaza es va col·lapsar. A mesura que un nombre limitat de béns començava a circular novament, per Egipte i per una nova ruta de Cisjordània, els preus dels cigarrets es van disparar.

A Deir al-Balah, al centre de Gaza, un cambrer de restaurant desocupat de vint-i-sis anys va veure com augmentaven els seus beneficis, juntament amb el risc. Diu que es va unir al comerç a començament de la guerra per poder alimentar la seva dona, que està embarassada.

La seva ruta actual comença als mercats de fruites i verdures de Cisjordània, on els qui treballen amb ell paguen a un conductor perquè oculti cigarrets en articles comercials destinats a Gaza. “Disposem els paquets de cigarrets al fons de les caixes que se suposa que han de contenir les verdures –va dir en una entrevista telefònica–. Cada vegada inventem un mètode específic.”

La tècnica, va dir, consisteix a fer un tatx en les síndries i buidar-ne la polpa per encabir-hi els paquets. “Cada paquet de 20 cigarrets ens costa tres xéquels [0,80 dòlars] de Cisjordània, i aquí els venem per 2.000 xéquels [530 dòlars]” –aproximadament 27 dòlars cada un. Després, els cigarrets es carreguen en un camió prèviament acordat i es porten fora de la Cisjordània ocupada pel punt de control de Tarqumiiah, controlat per Israel, i es deixen a Kerem Shalom, l’últim pas que hi ha al sud de Gaza.

A Kerem Shalom, Israel diu que tots els béns són inspeccionats per prevenir que Hamàs faci contraban d’armes. Goren diu que COGAT troba i confisca “del 90% al 95%” dels cigarrets amagats, però no respon més preguntes. Adel Amr, cap del sindicat de transport palestí amb seu a Ramal·la, diu que el 90% dels camions que vénen de Cisjordània no estan involucrats en el contraban. Segons Goren, també s’han trobat cigarrets en ajuda provinent d’Egipte.

Dimecres, un camió propietat d’Israel va ser trobat amb 220 embalums, normalment cada un amb 10 paquets de cigarrets, a Kerem Shalom, segons un full de càrrecs que Amr va proporcionar a The Washington Post. COGAT ha treballat per establir vincles comercials amb comerciants i empreses no afiliades a Hamàs. D’aquesta manera, diu Amr, ha permès que un petit grup de comerciants, alguns amb vincles de contraban de cigarrets, monopolitzi gran part del comerç amb Gaza.

Goren ho refusa. Segons ell, COGAT exclou els executius empresarials que sap que tenen alguna connexió amb Hamàs.

Pillatge i anarquia

Després de passar la inspecció a Kerem Shalom, els comerciants paguen una empresa de transport palestina autoritzada per Israel perquè traslladi les mercaderies al costat de Gaza. A partir d’aquí, els conductors contractats per grups humanitaris o comerciants privats recullen la càrrega – si la carretera està lliure de combats i operacions israelianes – i traslladen les mercaderies a punts de recollida i magatzems d’ajuda, si poden arribar sense ser saquejades abans.

Els saquejadors sovint esperen camions al llarg d’un corredor de l’autopista Salah al-Din, on el moviment ha de ser coordinat amb les autoritats israelianes. Wassim Aqel, de trenta-vuit anys, va dir que l’empresa de transport de la família treballa amb comerciants del sector privat. L’empresa paga milers de xéquels a palestins locals per protegir els camions que circulen per l’autopista.

“Ens comuniquem amb el bàndol israelià per coordinar les tripulacions amb les quals treballem, que són monitoritzades pel costat israelià a través d’avions de reconeixement”, va dir Aqel. La seva seguretat està desarmada, va dir, per evitar la confrontació amb les forces israelianes. Tot i això, els seus camions no s’han escapat del caos. A principis de la guerra, membres de la força policíaca civil del govern controlat per Hamàs protegien els camions d’ajuda, però es van retirar després d’ atacs israelians dirigits aquesta primavera – alimentant onades de saquejos mortals a Rafah i al nord de Gaza. Israel diu que considera la policia civil objectius legítims d’Hamàs.

“Avui ens encarem a un col·lapse gairebé total de la llei i l’ordre, amb conductors de camions que són regularment amenaçats o agredits i cada vegada menys disposats a fer assistència”, diu Philippe Lazzarini, cap de l’agència de les Nacions Unides per als refugiats palestins. Adham Shuheiber, director de la companyia de transport Shuheiber, que treballa amb organitzacions d’ajuda, diu que molts dels seus camions estan fora de servei a causa d’atacs repetits. “Israel de vegades s’acluca d’ulls a la introducció de cigarrets… i de vegades és més estricte per crear discòrdia entre la gent i per demostrar a Hamàs que Israel té el control de la Franja de Gaza.”

El mercat negre

Quan els camions arriben a la seva destinació, el contrabandista de Deir al-Balah descriu com agafa els paquets dels productes on eren amagats i els ven a un altre comerciant. Els cigarrets són venuts a l’aire lliure, en camps de tendes improvisades i en ciutats bombardades, a preus astronòmics. Amb el lucratiu mercat negre gairebé fora del control d’Hamàs, les autoritats proven de cooptar el comerç atacant els comerciants i les seves connexions, explica el contrabandista.

Si els comerciants es neguen a denunciar-los, alguns agents de paisà d’Hamàs imposen multes molt altes o els amenacen de mort, diu. N’hi ha d’altres que, simplement, demanen una part dels guanys. Mentre els especuladors lluiten pel botí, els palestins normals cauen en una desesperació encara més profunda. L’augment dels preus també ha inflat el cost del menjar i de més béns comercials introduïts a Gaza.

“Aquí hi ha molta gent que guanya molts diners amb el conflicte més il·legal que he vist mai a la vida”, va dir Petropoulos. “És molt depriment.”

Uns cinc-cents mil palestins són al llindar de la fam, segons un informe recent d’agències de les Nacions Unides i grups d’ajut. A causa de la manca de diners, més de la meitat de les famílies enquestades diuen que han intercanviat roba per menjar. Els amics, desesperats, de vegades apleguen diners per compartir un sol cigarret.

“Vaig deixar de fumar i em vaig estressar, estava tens i enfadat constantment”, diu Ahmed, ex-gestor de restaurant, que comparteix una tenda amb la dona, dos fills i vuit familiars més. S’han desplaçat set vegades d’ençà de l’octubre.

“Estem privats de tot”, va dir.

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Els vuit anys de presidència de la Generalitat que va protagonitzar Ximo Puig van ser una mena de miratge, unes calmes de gener en les aigües sempre térboles i oscil·lants del PSPV. Puig mateix va arribar a la secretaria general després d’unes quantes crisis i de lideratges escapçats per les diverses famílies, les tradicionals i les emergents, que cercaven la quota de poder dins l’estructura del partit. Enfrontaments caïnites, se’n deien, en què els lampistes del partit tenien un paper fonamental per a fer caure dirigents que no acabaven de consolidar-se mai. Fins i tot, essent president de la Generalitat, Puig va rebre algun embat que va haver de controlar, com ara un intent d’apartar-lo de la direcció en les primàries del 2017.

La seua successora a la seu del carrer de l’Hospital, Diana Morant, ja ha tastat les turbulències de la vida interna del partit. El seu cas és més delicat perquè, de Madrid estant, ha de governar la nau socialista en plena travessa del desert de l’oposició. Amb tot, els vells socialistes valencians amb qui ha parlat VilaWeb pensen que els temps han canviat i que les andanades de foc amic actuals contra Morant no són rebudes amb tanta alegria pels militants com les que hi va haver a partir del 1995, quan Joan Lerma va perdre les eleccions i va començar l’era del PP.

Diana Morant, que és ministra del govern espanyol i ex-batllessa de Gandia (Safor), va arribar a la secretaria general del PSPV triada per Ximo Puig i ungida pel dit de Pedro Sánchez, cosa que, tenint en compte les desavinences entre tots dos dirigents, té molt de mèrit.

No era l’única candidata, i fins que Sánchez no va fer de mediador semblava que el congrés del mes de març a Benicàssim es convertiria en una lluita fratricida, perquè també optaven al càrrec el secretari general de la demarcació d’Alacant, Alejandro Soler, i el seu homòleg a València i batlle de Mislata (Horta Sud), Carlos Fernández Bielsa. Cap dels dos no estava disposat a retirar la candidatura i, tot i les promeses d’autonomia que havia fet unes setmanes abans el secretari d’organització federal, Santos Cerdán, va ser Madrid qui els va obligar a plegar veles. En canvi, tindrien un paper molt destacat a la nova executiva de Morant. Soler va ser nomenat president del partit i Fernández-Bielsa, vice-secretari general.

Amb tot, les mateixes fonts socialistes recorden que abans que el dit de Sánchez es posàs sobre Morant, la militància de base ja l’havia triada. Aquest argument el basen en la diferència d’assistència a les proclamacions de les candidatures. De tràmit i tristes, diuen, les de Soler i Bielsa, i carregada d’il·lusió, a Gandia, la de Morant.

Després d’aquella reunió a Madrid, es van assajar somriures, es van fer abraçades, fotografies i aplaudiments, però la calma va durar poc, perquè d’ençà de fa mesos Fernández Bielsa ha començat una sèrie de moviments contra Morant que ha fet posar les orelles dretes al seu equip, alhora que apareixien tots els fantasmes de les crisis passades i patides dins el PSPV. A la vegada, ha posat a prova el tarannà de la secretària general que, en aquests moments de màxima tensió, ha demanat moderació als seus.

Poc després de les eleccions europees, en què el PSPV va salvar la situació, Fernández Bielsa va començar a moure el vesper de l’organització amb temes d’organització i d’estatuts que prohibeixen que una mateixa persona tinga un càrrec estatal i un altre provincial. D’aquesta manera, el batlle de Mislata volia aprofitar-ho per reorganitzar una cúpula feta massa a mida de Morant. De fet, l’operació de Fernández Bielsa emmascarava el nom de Vicent Mascarell, que és el secretari d’organització del partit i mà dreta de Diana Morant. Si finalment el reglament intern obligava Mascarell a deixar el càrrec, Bielsa hauria pogut fer valer la seua força per posar algú de la seua corda com a número dos del partit i, per tant, adquirir més quota de poder. Aquest primer envit el va frenar la comissió ètica quan va tombar, per motius formals, els canvis proposats per Bielsa. Aparentment, la tranquil·litat va tornar dins l’aparell, mentre Bielsa sí que feia alguns canvis en la seua executiva i anunciava un fitxatge de campanetes: l’ex-secretari de Turisme amb el Botànic, Francesc Colomer, és ara el seu cap de gabinet.

El pronunciament de Bielsa després del 28-M

Per entendre el capteniment i els moviments de Carlos Fernández Bielsa, s’ha de mirar un any enrere. Quan el Botànic va perdre el govern de la Generalitat, el batlle de Mislata, que acabava de revalidar la majoria absoluta i acaronava amb una mà la presidència de la Diputació de València, va demanar un canvi immediat en la direcció del PSPV. Ho va dir en la primera executiva, en presència de Ximo Puig. Això, malgrat que el partit havia obtingut més vots que no pas en les eleccions del 2019. Ximo Puig va tardar encara uns mesos a prendre aquesta decisió i es va mantenir com a secretari general i com a president del grup parlamentari a les Corts. Finalment, Bielsa no va assolir la presidència de la Diputació, que era l’única institució que el PSPV hauria pogut conservar després del 28 de maig de 2023, perquè les negociacions amb Ens Uneix no van donar fruit. No va ser fins el ple mateix de constitució de la corporació quan es va saber que això passaria. Jorge Rodríguez, cap d’Ens Uneix, que va ser expulsat del PSPV quan el van detenir pel cas Alqueria, va sucar pa en aquest fet tot dient que havia estat el PSPV mateix, que havia sabotejat les negociacions perquè no estaven disposats que el batlle de Mislata ostentàs tant de poder.

Tot i el soroll que ha ocasionat aquestes darreres setmanes, les fonts socialistes consultades creuen que, encara que té un bon grapat de seguidors, la capacitat desestabilitzadora de Fernández Bielsa és limitada. L’època de la guerra de guerrilles s’ha acabat, diuen. Uns altres, en canvi, diuen a VilaWeb que Morant faria bé d’armar-se contra aquestes maniobres.

La irrupció de Jordi Mayor

Ara que els de Bielsa han tornat momentàniament als quarters d’hivern, Diana Morant ha mogut fitxa assenyalant i agombolant el batlle de Cullera (Ribera Baixa), Jordi Mayor, amb qui s’avé, i que va tenir el seu moment de glòria orgànica perquè va ser el president del congrés de Benicàssim. És una mena de contracop que fa la secretària general per a mirar d’afeblir Bielsa. Els dirigents més propers a Morant veurien bé que Mayor optàs a substituir Fernández Bielsa a la secretaria general de la demarcació de València.

El polvorí d’Alacant

En l’executiva que es va confegir al congrés de Benicàssim, Diana Morant hi va incloure el totpoderós i històric del socialisme a Alacant Ángel Franco. Els coneixedors de la realitat alacantina diuen que fa trenta anys que no es mou cap paper en aquelles contrades sense que ell ho autoritze. Disposa, diuen, d’una mena de ressorts, a vegades sofisticats i a vegades barroers, de control orgànic. Ángel Franco ha cremat molta gent, diuen. I, de fet, ell i Ximo Puig eren en situacions oposades.

Ara a Alacant ha esclatat un conflicte que romania latent però no apagat entre algunes faccions, i sembla que Morant és incapaç de controlar-lo. La protagonista és Ana Barceló, l’ex-consellera de Sanitat, que va ser la candidata a les eleccions municipals i les va perdre. Barceló ha demanat la dimissió del secretari general de l’agrupació local, Miguel Millana, l’home de Franco a l’organització. La secretària general, que es troba convalescent després d’una intervenció quirúrgica, ha enviat el secretari d’organització, Vicent Mascarell, a mirar de posar ordre. Els motius que han dut a aquest enfrontament públic tenen a veure amb una mala relació personal.

De moment, l’actual direcció del PSPV ha pogut sufocar els incendis a bord de la nau. Confien que, malgrat que Diana Morant no és diputada a les Corts i fa de ministra a Madrid, la presència pública que això li dóna li permeta de consolidar el mandat orgànic.

 

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Set anys després del Primer d’Octubre, Marta Torrecillas, una de les cares més mediàtiques de la brutalitat policíaca i víctima d’una campanya d’assetjament, refà peça a peça la seva vida fora de Barcelona. Tot i que hi ha records i espurnes d’aquells dies del 2017 que encara la persegueixen, ha accedit de parlar amb VilaWeb i ens rep a casa seva, quan fa pocs dies que s’ha sabut que el jutge ha amnistiat els antiavalots de les ràtzies a Barcelona.

—Set anys després de l’1-O, tot plegat s’ha acabat amb una amnistia que empara la violència policíaca. Com us sentiu?
—És una mica frustrant. Després de tot el que hem passat, intento de no deixar-me emportar per la ràbia, però sento molta frustració. Penso que està bé que es faci una llei d’amnistia, que hi hagi un procés per a resoldre el conflicte, però en aquest cas el que s’ha fet és deixar de banda tota la història dels agredits. Som allà, abandonats en un racó. Callats, sense poder dir res.  Em fa la sensació que aquesta llei s’ha fet per donar estabilitat al govern espanyol i per blanquejar la violència de la policia i la Guàrdia Civil. Me n’alegro pels independentistes que han estat amnistiats, però la llei està mal feta. No hi ha cap mena de reparació per als agredits, sembla que estem reparant els de l’altre cantó.

—Temíeu que el resultat de l’amnistia seria aquest?
—Hi ha una part, molt en el fons, que sabia que acabaria així. Però, per una altra banda, també hi ha un procés de maduració en tots aquests anys, en molts aspectes de la vida, i et dius: fins que no ho tinguis davant no et facis cabòries. I vaig deixar passar el temps i a veure què. Amb la feina i la criatura, he viscut una mica al marge de tota l’actualitat i de la negociació, però, òbviament, com tot allò que té el govern espanyol pel mig, es compleixen els pitjors pronòstics.

—En el seu moment es va dir que l’amnistia era feta a mida per a la cúpula política de l’1-O.
—És una llei d’amnistia feta a correcuita. I, com totes les lleis, té diverses interpretacions i això és un perill si hi ha l’interès d’Espanya pel mig. És un tema que no m’he plantejat, la veritat. Ara hi ha problemes amb l’amnistia de la cúpula política, però la base tampoc no està salvada. Ja veurem què passa amb tots els encausats. Dit això, em sembla un error plantejar la divisió entre la cúpula política i la base. S’hauria de veure tot com un sol bloc. Tots hi vam ser, l’1-O. És veritat que els polítics hi van posar el càrrec, l’exili i la presó, però a molta gent del carrer, menys mediàtica, també se li va capgirar la vida. Jo vaig perdre la feina, vaig ser assetjada… En Roger Español va perdre un ull… Hi ha penes de presó… Tothom s’hi va jugar molt.

—Va valer la pena, l’1-O i tot el que va passar després?
—És difícil de dir. En l’àmbit personal, et diria que m’ha canviat de dalt a baix. Sóc una altra persona. Però si ens centrem en la qüestió que és interessant, que és el país, la resposta més fàcil i ràpida és que no. Perquè han destruït tota una generació. No hi ha mobilització, no queda res. Per exemple, em sap molt greu que s’hagin perdut els CDR. Per mi va ser un moviment que podria haver transcendit molt més enllà… Però què has de fer? És complicat, sobretot, quan veus que es negocia el suport al govern espanyol o que la Generalitat envia els Mossos a reprimir. Tot el que es va gestar aquell 1-O s’ha anat esmicolant. I ara tenim una societat profundament dividida, amb el problema de la llegua, l’amenaça de l’extrema dreta… Com ho hem de reconstruir? Hem fet molts passos enrere.

—Tornaríeu a l’IES Pau Claris?
—Sabent tot el que passaria?

—Sí.
—Suposo que sí, però canviaria algunes coses. No de comportament. No de jugar-me-la tant i ser a primera fila, coses que han passat després, és a dir, com gestionar tot el que em va passar. Vaig rebre un atac tan bèstia! I, en general, tots els agredits, que ens ha costat reparar-nos en l’àmbit personal.

—Què canviaríeu?
—Els agredits hauríem d’haver fet molta més pressió per a rebre ajuda i suport. Vam fer la Plataforma 1 d’Octubre, però en què ha quedat? Hi ha Alerta Solidària, Irídia, Òmnium… I està molt bé, però, si t’ho mires, és com un petit reducte de tot el procés. Hi ha hagut molt de suport als presos i als exiliats, però nosaltres hem tingut molta feina per a reparar-nos a nosaltres mateixos.

—Us heu sentit utilitzats?
—Per la banda de l’estat espanyol, sí. Ens van fer servir en una campanya d’escarn i humiliació per a desacreditar el referèndum i els ferits per la repressió.

—I aquí?
—Crec que ni això, no van saber fer. Hi havia tant de merder, especialment després de l’1-O, que simplement ens van abandonar.

—Què penseu quan els antiavalots i les associacions policíaques diuen que no volen l’amnistia?
—Sento ràbia. Intento que no se m’emporti, però en el fons n’hi ha. Se’n riuen de nosaltres. Van posant el dit a la nafra, i se’n carden. No sé com explicar-me, suposo se senten impunes, intocables. I, mentrestant, nosaltres ens anem abaixant els pantalons i donant suport al govern d’allà.

—És possible girar full?
—Hi ha un abans i un després en l’àmbit personal. Tots tenim una motxilla i, quan hi ha un trauma com aquest, surten els fantasmes del passat. Et vénen coses al cap, les revius… És una lluita força dura, superar tot això, sobretot haver estat la cara d’un escarn públic. Encara ara hi ha gent que em reconeix o que em diu “la teva cara em sona”. Jo no explico mai el què, no perquè ho vulgui amagar, sinó perquè costa d’acceptar. Ara, els dos últims anys, després d’haver tingut la criatura, han estat molt intensos i sí que ho visc tot, també les notícies, amb una mica més distància. Però encara hi ha xocs.

—Com us vau assabentar de l’amnistia als policies?
—Era a casa treballant i vaig rebre el missatge de Telegram de VilaWeb. La meva parella era a dalt, també treballant, i vaig pujar de seguida a desfogar-me: això no pot ser, se’ns pixen a la cara… Vaig dir unes quantes barbaritats.

—Què diríeu al jutge Francesc Miralles si el tinguéssiu assegut aquí?
—No sé si m’hi hauria de seure al davant, però m’agradaria que m’ho argumentés. Per què considera que no hi va haver danys morals, ni tracte degradant ni inhumà, amb totes les lesions i les imatges de brutalitat, com ara la puntada de peu voladora.

—Fa uns anys, en una altra entrevista, vau comentar que us havíeu sentit molt sola, que amb prou feines havíeu rebut suport dels partits.
—Quan em va passar tot, vaig anar a una assemblea del partit en què havia militat. Vivia a Barcelona i vaig anar a ERC Barcelona a demanar ajuda. Encara no coneixia en Xavi Monge i buscava advocat i suport. Van entomar la petició, però al cap de dos dies em van trucar i em van dir que no em podien donar suport públic.

—Per què?
—Em va trucar una persona del partit força coneguda per dir-me que em podia aconsellar algun advocat, però que abans necessitava que li expliqués la veritat. Quina veritat? Vaig plorar tant, després d’aquella trucada. Ni la meva gent no em creia. Va ser una conversa molt barroera. Molt bèstia. Feia anys que no militava a ERC, però havia fet molt pel partit. Per això vaig anar a picar a la porta que coneixia i amb gent amb qui havíem treballat braç a braç.

—I després què va passar?
—La María José Lecha, aleshores regidora de la CUP de Barcelona, sense que li demanés ajuda, va parlar amb persones que van fer el que jo necessitava. I sort en vaig tenir, perquè aquí sí que em vaig sentir protegida i segura. I reitero que no em coneixia de res. I així va ser com vaig arribar a Alerta Solidària i en Xavi Monge es va fer càrrec de la meva defensa.

—A més de la violència policíaca, vau ser víctima d’una campanya d’assetjament, amb gairebé 8.000 whatsapps, més de 700 missatges i més de 300 trucades. Com vau viure la sentència contra els quatre acusats?
—Vist amb distància, sento molta impotència. Com pot ser que això surti gairebé de franc?

—Dues multes menors, dos absolts i cap indemnització.
—Tu llegeixes el que em deien en els missatges i és indignant. El masclisme, les amenaces, el menyspreu, els insults… No entenc com el jutge… Durant el judici, un advocat de la defensa em va treure de polleguera i em va posar molt nerviosa. Jo estava molt embarassada –vaig parir al cap de set dies–, i vaig demanar de parar un moment perquè no podia suportar tot allò. I la criatura, amb l’accelerada, no parava de fotre puntades de peu. Em pensava que pariria al jutjat. Durant aquests set anys, hi ha hagut molt desgast mental, però s’ha de denunciar i anar fins al final. Encara que les coses vagin malament i tinguem el sistema en contra.

—Creieu que demanaran l’amnistia?
—L’altre dia, el meu advocat, Xavi Monge, m’ho comentava: aquests són capaços de mirar-se la llei i demanar l’amnistia.

—De la mateixa manera que la majoria dels assetjadors han quedat impunes, tampoc no sabeu qui va filtrar les vostres dades personals, oi?
—En Xavi Monge encara hi treballa, però de moment no hi ha res. I no sé si ho arribarem a saber mai. La caverna mediàtica espanyola tenia tot l’interès del món a desacreditar el referèndum i els ferits per la violència policíaca. Jo era un blanc molt fàcil i gratuït.

—Com us podríeu sentir mínimament rescabalada?
—És difícil. Suposo que amb un reconeixement públic de la guerra bruta i amb l’explicació de com es van filtrar les meves dades. No tot es pot rescabalar, però això seria un començament. Hem de ser conscients que es fa joc brut cada dia i en molts ambients. Allò que em va passar a mi els passa a moltes noies a l’institut, amb temes de violència i assetjament. És un tema molt greu i, per això, és bo denunciar. I el reconeixement no ho arregla tot, però fa una petita reparació interna i també en l’àmbit social.

—Si posem el vostre nom a Google, els primers resultats continuen essent articles fent-ne befa i farcits d’insults.
—Sí, no hi puc fer res. El meu nebot petit, que encara no es mou per les xarxes i no té mòbil, va viure l’1-O en directe amb la seva mare. A ell serà més fàcil explicar-ho, però a la meva filla… Hi ha una part de mi que desitja que no ho hagi de veure mai. No pas per vergonya, sinó perquè em poso en la seva pell i a mi em faria mal llegir aquestes coses sobre la meva mare o un familiar. Això és una part molt obscura de tot plegat i pensar-hi em fot. Et puc explicar una cosa personal?

—Endavant.
—La meva mare, quan em va passar tot plegat, era a Extremadura amb la seva parella. Va viure l’1-O des de l’altre bàndol. Jo li vaig demanar que tornés, que la necessitava, però ella no acabava d’entendre què passava. El meu pare, en canvi, va venir de seguida.

—No va venir?
—La seva parella, que no volia tornar, justificava el que havia fet la policia. A final d’octubre o principi de novembre, quan finalment van tornar, ella va al·lucinar amb el que havia passat. Vivíem en dos mons diferents. I ell, insistint que ens ho teníem merescut. D’aleshores ençà que no hi tinc cap mena de relació. Tenir aquest rebuig i aquest odi en el teu entorn més proper és molt dur.

—Teniu relació amb la vostra mare?
—Aquesta minúcia familiar, per dir-ho d’alguna manera, segurament la pots extrapolar en l’àmbit de país amb altres casos. Què he de fer? He d’esperar que deixi la parella? Ella està entre dos mars, però jo no penso renunciar a la relació amb la meva mare i, menys ara, que té una néta.

—Com veieu el moment polític?
—Aquí han intentat de governar com han pogut i han sabut, no direm res més. Han intentat de salvar els seus i les cadires. Salvar el seu partit i, alguns, ni això, veient els merders que tenen. Cada vegada tinc més clar que el 2017 anàvem sense rumb. La gent i els moviments van aclaparar-ho des de baix, i quan es va arribar al punt de xoc, de confrontació, no es va saber saltar aquesta línia, o no es va voler. Crec que no van voler, però deixarem el dubte. És evident que tots aquests anys han predominat els interessos personals i de partit.

—I què creieu que cal?
—Cal fer foc nou. Canviar les cares. En l’àmbit personal, desitjo que tots els exiliats puguin tornar i fer vida normal, però en l’àmbit polític cal renovar els lideratges. Les cares de l’1-O que continuen a primera línia han de plegar. Els partits han de reflexionar. Si no entenen per què ha crescut tant l’abstenció, amb les conseqüències que té, és molt difícil que la situació canviï.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

La manifestació de dissabte a Barcelona en contra de la saturació turística ha fet la volta al món. Unes quinze mil persones segons l’organització i unes tres mil segons les autoritats van marxar pel centre de la ciutat per exigir el decreixement turístic i protestar contra l’arribada en massa de turistes, que a parer seu agreuja les desigualtats socials, els problemes d’accés a l’habitatge i la crisi ambiental.

Daniel Pardo: “El problema del turisme no és que sigui bo o dolent, és que sigui massiu”

La notícia s’ha fet un lloc en bona part de la premsa internacional, que relata la indignació de la població posant el focus en un grup de manifestants que van esquitxar uns turistes amb pistoles d’aigua mentre sopaven en una terrassa.

La premsa del Regne Unit, d’on provenen milers dels visitants que cada estiu omplen el país, ha estat una de les més actives en la cobertura de la mobilització. Mitjans com The Telegraph o Sky han explicat el malestar dels veïns amb l’arribada en massa de visitants. En canvi, eDaily Mail fa un enfocament més sensacionalista, i se centra en els manifestants amb les pistoles d’aigua i les pancartes de mofa contra els turistes que fan balconing.

Per la seva banda, la BBC va convidar un representant de l’Associació de Veïns del Barri Gòtic a explicar els motius de la mobilització i l’afartament amb els turistes.

Avui a la @BBCNews hem explicat als anglesos que la lluita és contra el model econòmic de ciutat, basat en el turisme.

Si a ells els indignen 4 pistoles d'aigua, a nosaltres ens indigna que la indústria turística ens estigui empobrint i expulsant de barris i ciutats!

(1/2) pic.twitter.com/gMO0SX5omE

— Associació de Veïnes i Veïns del barri Gòtic (@AVVBarriGotic) July 8, 2024

Les imatges de la mobilització també han arribat als Estats Units. Els principals canals informatius de televisió, com la CNN, CBS i ABC, n’han parlat. També The Washington Post hi ha dedicat un reportatge.

Odi als turistes o al model turístic? El sarcasme de les xarxes socials contra la saturació turística

Aljazeera, mitjà de referència al món àrab, també ha dedicat un reportatge a les protestes, en què explica les motivacions de la manifestació i la compara amb més  actes en contra de la saturació turística que s’han fet darrerament en unes altres ciutats, com París o Venècia.

Fins i tot a l’Índia, The Times of India es fa ressò de les protestes a Barcelona i del malestar que la saturació turística ocasiona als veïns.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Lleida ha denunciat l’agressió que van sofrir dos militants per part de la Guàrdia Urbana, un dels quals ha estat hospitalitzat per les ferides amb un diagnòstic d’una costella trencada, un hematoma al fetge i una perforació al pulmó. L’agressió va ser dijous al número 31 del carrer Ramón y Cajal, on hi ha uns quants pisos ocupats, durant un intent de desnonament il·legal, segons la plataforma.

Un dels militants ha explicat avui en una conferència de premsa que els agents els van donar cops de puny i puntades de peu, fins i tot quan ja estaven emmanillats i de genolls a terra, mentre els amenaçaven dient-los que ja tenien ganes d’estovar-los.

“En el cas del company que encara continua hospitalitzat, una d’aquestes puntades va fracturar una costella que li va foradar el pulmó i li va causar un pneumotòrax, a més d’un greu hematoma al fetge. Malgrat els seus crits de dolor, el company va continuar emmanillat i a terra sense poder respirar gairebé durant cinc minuts, mentre continuaven donant cops al cap i al tòrax a l’altre company”, denuncia l’entitat en un comunicat. Un cop a l’hospital, la PAH diu que van ser atesos amb la presència de la policia, Diuen que en aquesta primera revisió, no es va detectar cap de les lesions.

La PAH responsabilitza la Paeria de l’actuació de la policia. La Paeria ha tancat files amb la Guàrdia Urbana i la seva actuació, la qual defensa que va tenir lloc després d’un avís per un presumpte robatori amb força. També diu que les lesions van ser ocasionades quan un dels joves va caure a terra durant el forcejament amb els agents. La PAH de Lleida reclama a la Guàrdia Urbana que retiri la denúncia, que s’acabi la repressió contra els qui lluiten “per una ciutat on tothom tingui garantit el dret a l’habitatge, a la sanitat, a l’educació” i que la Paeria es posicioni en contra de l’actuació policíaca.

Una possible fusió entre el BBVA i el Banc Sabadell tindrà un impacte significatiu en la competència del sector bancari i afectarà negativament les empreses, sobretot les pimes. Aquesta és la conclusió d’un estudi de la patronal Pimec, que ha analitzat les conseqüències de l’OPA hostil en el teixit empresarial, en cas que aquesta prosperi. El document xifra entre 7.685 i 10.567 la pèrdua de llocs de feina a l’estat espanyol, entre un 40% i un 55% de la plantilla del Sabadell, bona part de la qual s’ubica a Catalunya. En el cas de les oficines, se’n tancarien entre 589 i 883 a l’estat espanyol i entre 174 i 281 a Catalunya. Pimec ha fet les estimacions a partir de l’anàlisi diverses operacions de concentració bancària.

“Una fusió és com un meló, fins que no s’obre no es pot veure l’impacte final, que es pot valorar al cap d’uns anys”, ha comparat el president de l’Observatori de la Pime de Pimec, Oriol Amat, encarregat de l’estudi. Per aquest motiu el document ha obtingut les dades a partir de les mitjanes de quatre concentracions que hi ha hagut a l’estat- Santander i Popular, CaixaBank i Bankia, Unicaja i Liberbamk i BBVA i Unnim- i conclou que una fusió entre l’entitat basca i la vallesana afectaria la disponibilitat de crèdit, la competència bancària, el nombre d’oficines i els llocs de treball, així com altres aspectes socials i econòmics.

Reducció de la disponibilitat de crèdit i de la competència bancària

Pel que fa a la disponibilitat de crèdit, la reducció estimada seria del 8%, xifra que representa 54.393 milions d’euros i tindria un impacte “especialment” en les pimes i els consumidors. El president de Pimec, Antoni Cañete, ha remarcat que s’encaririen els costos de les empreses i perjudicaria la inversió i el creixement del teixit empresarial. “Tindríem menys capacitat de finançament, que per a nosaltres és absolutament fonamental”, ha dit. “Qualsevol cosa que afecti la capacitat d’accedir al sistema financer és una dificultat afegida al progrés de les nostres empreses, del nostre país i de la generació de llocs de treball”, ha defensat, en la mateixa línia, el secretari general de la patronal, Josep Ginesta.

En relació amb la competència bancària, el document exposa que la nova entitat resultant de la fusió entre el BBVA i el Banc Sabadell juntament amb CaixaBank controlaria el 73,7% de les oficines bancàries, fet que provocaria un “encariment i deteriorament” de la qualitat dels serveis bancaris, sobretot a les zones rurals. “Si ja estem malament en termes de competència, qualsevol operació que accentuï aquest problema vol dir que plou sobre mullat”, ha dit Ginesta.

Menys oficines i pèrdua d’ocupació

L’informe també apunta una pèrdua significativa d’oficines i ocupació. Cal recordar que el BBVA ha informat que l’OPA generaria sinergies de fins a 1.450 milions d’euros en cas que prosperi, malgrat que no ha donat més detalls. Avui Pimec ha opinat que és “essencial” que l’entitat basca proporcioni “més informació i dades concretes” sobre els seus plans d’estalvis, bona part dels quals vindran del tancament d’oficines i de la reducció de llocs de treball. Sobre les oficines, l’informe de Pimec ha calculat a partir de les experiències anteriors que se’n poden tancar entre un 50 i un 75% de les de l’entitat absorbida. D’aquesta manera, després del tancament en el pitjor dels escenaris quedarien 87 oficines del Sabadell a Catalunya i 208 a l’estat, mentre que la previsió més optimista apunta que serien 174 oficines de l’entitat vallesana a Catalunya i 415 a l’estat.

Pel que fa a l’ocupació, la forquilla de reducció de llocs de treball seria d’entre el 40 i el 55% de l’entitat absorbida. Per tant, si l’opa prosperés, la plantilla del Sabadell passaria de les 19.213 persones actuals a les 8.646 en el pitjor dels casos o a les 11.528 en l’escenari més optimista. Després de tot, Pimec ha remarcat que és crucial que s’evitin els efectes negatius de l’operació i ha instat els diferents actors que poden incidir en l’operació -la CNMC o el Ministeri d’Economia espanyol, entre altres- a tenir en compte el seu document a l’hora de posicionar-se.