La fiscalia s’ha pronunciat a favor d’indultar la pena d’inhabilitació el vice-president Oriol Junqueras i els consellers Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa perquè considera excessiu que la continuïn complint, tenint en compte que la llei d’amnistia pot permetre que els exiliats vegin extingida la seva responsabilitat penal sense ser jutjats. La petició d’indult, presentada per un particular al juliol, continua la tramitació habitual pel Ministeri de Justícia espanyol, que implica de demanar l’opinió de la fiscalia i del tribunal sentenciador, que es nega a aplicar l’amnistia perquè considera que la malversació per la qual va condemnar és dins les excepcions de la mateixa llei, atès que constitueix una mena d’enriquiment personal expressament vetada a la llei.

Així s’expressa la tinenta fiscal del Suprem, María Ángeles Sánchez-Conde, en un informe de sis pàgines, al qual ha tingut accés Europa Press, en què informa respecte de la petició que va fer al juliol un ciutadà particular a favor de Junqueras i els consellers. “La concessió de l’indult sembla pertinent perquè és excessiu que es continuï complint la pena d’inhabilitació, ateses les circumstàncies en què el delicte es va cometre i al fet que uns altres intervinents en fets que s’emmarquen en el denominat procés independentista català vegin extingida de manera total la seva responsabilitat penal sense ser jutjats, perquè s’han d’arxivar les causes engegades contra ells”, diu la número 2 de la fiscalia.

Cal recordar que el desembre del 2020, els quatre fiscals que van participar en el judici de l’1-O es van oposar al fet que es concedís l’indult als dotze condemnats a causa de la gravetat dels fets i al fet que no havien trobat raons de justícia, equitat o utilitat pública que justifiquessin la mesura de gràcia. La cartera que dirigeix el ministre espanyol Félix Bolaños va rebre la nova petició d’indult tan sols tres dies després d’haver declarat el Suprem com a no amnistiable el delicte de malversació de cabals públics en aquesta causa.

Quan se sol·licita un indult, un tràmit que el condemnat mateix o qualsevol altra persona pot demanar al govern espanyol, el Ministeri de Justícia espanyol és obligat per llei a tramitar-lo. Això implica sol·licitar un seguit d’informes abans que el consell de ministres debati si aprova el perdó o no i en quina mesura. Entre aquests informes hi ha el que s’ha de demanar al tribunal sentenciador, que en el cas de Junqueras va ser el Tribunal Suprem espanyol, que el febrer del 2023 en va ratificar la inhabilitació per a tretze anys quan va revisar la sentència de l’1-O després de la reforma del delicte de malversació i l’eliminació de la sedició.

Els indults aprovats pel govern espanyol el 2021 van significar l’extinció de tota la pena de presó, si bé es va mantenir la d’inhabilitació. Per aquest motiu, malgrat ser amnistiats, no poden exercir un càrrec públic.

La causa judicial per l’espionatge contra Gonzalo Boye es reobre. L’Audiència de Madrid ha corregit la jutgessa d’instrucció, que va arxivar la querella que l’advocat havia presentat fa més d’un any i ha ordenat que es cridi a declarar els experts de Citizen Lab que van elaborar l’informe sobre el Catalangate que denunciava l’espionatge amb programaris com ara Pegasus i Candiru contra més de seixanta polítics, activistes i professionals com ara advocats i periodistes. També demana que l’empresa propietària de Pegasus, NSO, aporti “tots els contractes, convenis o qualsevol mena d’acord que hagi subscrit amb el govern d’Espanya, el CNI o qualsevol altre organisme o empresa pública o privada espanyola i que treballi amb entitats espanyoles, per a l’ús del programari Pegasus en el territori d’Espanya”.

I encara un detall més, important: l’Audiència de Madrid dóna la raó a Boye en la negativa a lliurar els seus dispositius mòbils a la policia espanyola perquè els poguessin examinar sobre la querella per la intromissió a les seves comunicacions. Aquesta negativa fou emprada per la titular del jutjat d’instrucció número 29 de Madrid com a argument per a aturar la investigació. 

Però ara el tribunal reconeix en apel·lació que Boye s’hi podia negar: “Si el senyor Gonzalo Boye Tuset utilitza el seu terminal de telefonia mòbil per a comunicacions amb persones relacionades amb la defensa dels drets humans, o qualsevol altra mena de converses sobre diferents matèries que ell vulgui tenir en l’àmbit de la privadesa, és obvi que el lliurament del telèfon mòbil per a practicar l’informe pericial sobre contingut i metadades de les comunicacions tingudes entre el gener i el maig del 2020, el dia 30 d’octubre i el 20 de juliol a les 10.00 […] posaria al descobert tot o una part de tot allò que Gonzalo Boye Tuset vol mantenir en la seva privadesa.”

Per això, ara l’Audiència de Madrid insta Boye a encarregar un informe pericial privat, “de contingut semblant al que pretenia obtenir la magistrada”.

Ara correspondrà a la magistrada d’encarregar aquestes diligències, d’engegar els tràmits per a demanar a la companyia israeliana la documentació sobre tots els contractes que ha fet per a l’ús de Pegasus en territori de l’estat espanyol i perquè cridi a declarar els responsables de l’informe sobre el Catalangate de Citizen Lab: John Scott-Railton, William Marczak, Bahr Abdul Razzak, Siena Anstis, Gözde Böcü, Salvatore Solimano i Ronald Deibert.

De fet, el tribunal assumeix tant l’informe sobre el Catalangate com les conclusions de la comissió d’investigació sobres l’espionatge amb Pegasus del Parlament Europeu com ara documents vàlids a tenir en compte, i els ha fets traduir.

Boye és una de les úniques divuit persones de la seixantena que apareixen en l’informe de Citizen Lab del 2022 a qui el CNI va reconèixer que n’havia autoritzat l’espionatge. El telèfon de Boye fou infectat amb el programa Pegasus l’octubre del 2020, just quan, després de la pandèmia, es reprenia la tramitació del suplicatori al Parlament Europeu per a retirar la immunitat d’eurodiputats a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, exiliats a Bèlgica.

L’ex-directora del CNI Paz Esteban és investigada en un jutjat de Barcelona en la causa per l’espionatge del president Pere Aragonès. El seu advocat, Andreu Van den Eynde, ja va poder aportar una pericial informàtica al jutjat sobre els atacs informàtics efectuats al mòbil d’Aragonès. El titular del jutjat d’instrucció número 29 de Barcelona, Santiago García, va refusar d’arxivar la investigació mentre esperava el resultat d’unes quantes diligències amb què pretenia de determinar si els atacs efectuats al mòbil d’Aragonès a l’etapa en què Esteban dirigia els serveis secrets van tenir sempre aval judicial.

La xarxa europea d’organitzacions en defensa de les llibertats civils, Liberties, ha denunciat que l’informe anual de la Unió Europea sobre l’estat de dret presentava deficiències significatives. Segons una auditoria feta per l’organització, la “retòrica triomfalista” de la Comissió Europea en relació amb els resultats de l’informe no és justificada. Liberties reconeix que l’informe ha ajudat a identificar problemes sistèmics als estats membres i ha impulsat algunes reformes, però critica que solament és un mecanisme de supervisió i no pas una eina d’aplicació efectiva.

L’auditoria feta per Liberties subratlla que l’informe de la Comissió manca de transparència i precisió a l’hora de mesurar els avenços dels vint-i-set estats membres en matèria de l’estat de dret. A més, posa en dubte l’afirmació de la Comissió segons la qual el 68% de les recomanacions fetes en l’informe del 2023 havia estat atesa. Segons Liberties, aquest percentatge també inclou els casos en què solament s’han fet avenços parcials, i lamenta que Brussel·les es limiti a valorar reformes en funcionament o anunciades, sense tenir-ne en compte l’efectivitat total.

L’organització diu que aquesta visió crea un panorama més optimista que la realitat i assegura que solament un 19% de les recomanacions ha estat significativament o plenament aplicada. També alerta de l’empitjorament de l’estat de dret en països com ara Bulgària, Grècia, Hongria, Malta, Polònia, Romania i Eslovàquia, en què les recomanacions de la Comissió han estat menystingudes o aplicades tan sols de manera parcial.

A més, Liberties posa en dubte el compromís de països com ara Àustria, França i Alemanya, que tot i no experimentar un empitjorament de la situació, refusen de complir amb les recomanacions de la Comissió o fan un esforç mínim.

Arran d’aquesta situació, Liberties insta la Comissió Europea a integrar l’informe sobre l’estat de dret dins el conjunt d’eines que garanteixen l’aplicació de mesures, i a elevar-lo al mateix nivell que els procediments d’infracció o el blocatge de fons comunitaris.

La Guàrdia Urbana de Barcelona ha suspès quatre agents durant quatre mesos de sou i feina per mala praxi en una intervenció de productes a venedors ambulants, segons que ha avançat Catalunya Ràdio i ha confirmat l’ACN amb fonts municipals. Els agents han estat sancionats per incompliment, per negligència greu, dels deures derivats de la seva funció. Els fets van ser el 5 d’agost de 2023, quan els agents van intervenir diversos objectes que els manters tenien exposats a la venda. Arran de la presència de la policia, els venedors ambulants van fugir i van abandonar la mercaderia, i aleshores els agents es van apropiar els objectes dels manters.

El Departament d’Afers Interns va redactar un atestat que denunciava que s’havien apropiat els objectes i el van portar a un jutjat de Barcelona, però el magistrat va concloure que no hi havia delicte i que, en tot cas, els fets s’havien d’investigar per la via interna del cos policíac.

Els agents ja van complir una part de la sanció poc després dels fets, atès que l’ajuntament els va suspendre temporalment de sou i feina.

Avui ha començat la campanya de vaccinació contra la grip i la covid al País Valencià. Es farà de manera escalonada, donant prioritat als grups de població en què s’engloben les persones que podrien tenir un risc més alt de sofrir complicacions en cas de contagiar-se. La Generalitat ha establert quatre grups prioritaris. Aquest mes d’octubre, la Conselleria de Sanitat enviarà SMS als qui pertanyen a aquests grups de risc, segons el torn de priorització perquè vagen a vaccinar-se. Al novembre, la campanya s’estendrà per a la immunització de la població en general.

El primer grup amb què començarà la campanya de vaccinació és el dels residents de centres de gent gran i de diversitat funcional. S’inclou en aquest grup els interns en uns altres centres sociosanitaris i sanitaris, com ara residents en institucions de serveis socials i els ingressats als hospitals de crònics. Així mateix, es vaccinarà el personal sanitari, no sanitari i sociosanitari d’aquests centres, i dels centres d’atenció primària, hospitalària i dels serveis d’emergències sanitàries, que rebran el vaccí en els serveis de prevenció de riscs laborals dels seus centres de treball.

El segon grup inclou la població de més de 60 anys. En el tercer grup, hi ha les embarassades i les persones de 5 anys a 69 anys en estat de salut de risc. El quart grup el conformen les persones que treballen en serveis públics essencials, les convivents amb grups de risc, els menors de 5 anys a 18 en tractament amb àcid acetilsalicílic, les persones amb exposició a animals o a les seues secrecions,  fumadors i les persones de 18 anys a 59 que ho sol·liciten, sempre que no hi haja cap contraindicació.

Enguany, com a novetat, d’ençà del primer d’octubre es facilita la vaccinació de la grip en els centres docents als infants de 3 anys i 4. La resta d’infants entre 6 mesos i 5 anys sense patologia es vaccinaran de la grip en qualsevol moment a partir del començament de la campanya de vaccinació sense que interferesca en la de la resta de grups. Una altra de les novetats és que la conselleria disposarà de punts mòbils de vaccinació en zones de gran afluència dels municipis de més població.

“La vacuna és la mesura més eficaç per a evitar contagis i per a protegir la població amb més risc de tenir complicacions greus. De fet, ha quedat provat que la vacuna contra la grip pot evitar fins a la meitat dels casos més greus en adults majors”, ha dit el conseller de Sanitat, Marciano Gómez.

Segons que ha informat la Conselleria de Sanitat, s’han adquirit 1.260.000 dosis del vaccí de la grip, amb la possibilitat d’ampliar-les en un 20% en funció de la demanda. Actualment, hi ha 520.000 dosis del vaccí contra la covid, i cada setmana es rebran nous subministraments.

La campanya de vaccinació a Catalunya i a les Illes

A Catalunya ja han fet aquesta primera fase de vaccinació als residents de centres geriàtrics, els més grans de 80 anys i les dones embarassades, i ara comencen amb els ciutadans entre 60 anys i 80, els menors de 60 anys amb malalties de risc i els infants entre 6 mesos i 5 anys. Enguany, com a novetat, s’introdueix el vaccí atenuat intranasal per als infants entre 24 mesos i 59 i es mantenen les dosis monovalents adaptades per a la variant JN.1 de la covid.

A les Illes, la campanya va començar dilluns passat amb la població diana, és a dir, les persones de més de 60 anys o les d’edat inferior, però que pateixen afeccions de risc. A més, aquesta setmana també començarà un pla pilot d’immunització a vint-i-quatre escoles amb els alumnes del segon cicle d’educació infantil, els nascuts entre 2019 i 2021.

L’escriptor i gestor cultural Àlex Susanna, mort aquest juliol, rebrà un homenatge pòstum aquest divendres, dia 18, a la sala la Paloma de Barcelona. A l’acte hi haurà la seva família i amics, i diverses personalitats del món cultural vinculades a l’autor, com ara la consellera de Cultura, Sònia Hernández, i el músic Jordi Savall. Abans de la seva mort, l’autor va deixar enllestits dos títols més: L’any més inesperat, un nou volum de dietaris, i Tot és a tocar, un llibre de poemes. Tots dos han estat publicats fa poc per Proa, al setembre i a l’octubre, respectivament.

Obituari a deshora per a Àlex Susanna

Susanna, conegut per la seva obra poètica i pel dietarisme, va tenir una llarga trajectòria com a escriptor i gestor cultural. Va estar estretament vinculat a Grup62, va ser un dels fundadors de Columna Edicions i també autor d’Edicions Proa. Al llarg de la seva carrera va dirigir institucions com ara la Fundació Caixa Catalunya la Pedrera, l’Institut Ramon Llull, l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural i la Fundació Vila Casas. Entre els seus darrers llibres de poemes destaquen Angles morts (2007), Promiscuïtat (2011), Filtracions (2016) i l’antologia Dits tacats, 1978-2018 (2019).

Com a prosista, va publicar Quadern venecià (1989, premi Josep Pla), Quadern de Fornells (1995), Quadern d’ombres (1999), Quadern dels marges (2006), Paisatge amb figures (2019, premi Crítica Serra d’Or), El món en suspens (2022) i La dansa dels dies (2024). També va comissariar unes quantes exposicions sobre Maillol i va ser comissari de l’Any Guinovart el 2018. A més, el 1984 va fundar el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, i el 1998, el Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat.

.cat/wp-content/plugins/pdfjs-viewer-shortcode/pdfjs/web/viewer.php?file=https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2024/10/Normes-de-la-Lliga-del-Paraulgic-23-1.pdf&attachment_id=1521147&dButton=true&pButton=true&oButton=false&sButton=true#zoom=auto&pagemode=none&_wpnonce=10bcbab7ec" title="Embedded PDF" class="pdfjs-iframe">

Avui, 14 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Encara és possible de condemnar Espanya, cinc anys després de la sentència? 
• [RECULL FOTOGRÀFIC] Així va ser la resposta popular a la sentència contra el procés 
• Alex Salmond o el paper dels líders en la lluita per la independència I Editorial de Vicent Partal 
• La vuitena planta I Mail obert d’Esperança Camps 
• Comença la Lliga de Paraulògic! Us atreviu a participar-hi? 
• Per Nyholm: “Els catalans són europeus i els espanyols potser no” 
• Per a protegir-se del canvi climàtic, aquesta illa ha trobat una font de diners inusual: els passaports 
• Mathias Enard: “La literatura és també societat, és també política” 
• Concediran per fi la llibertat a Georges Abdal·là, després de quaranta anys de presó? 
• L’antídot contra la nostàlgia

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

David Garcia regenta des de fa vuit anys el forn de pa el Castell, a Tona (Osona). Amb la consciència que cal lluitar contra el malbaratament alimentari, s’ha inventat una cervesa rossa amb l’excedent de pa del negoci. “La cosa està massa fotuda per a anar llençant aliments, i desgraciadament se’n llencen molts i moltes tones”, lamenta.

Després d’unes quantes proves, i gràcies a la seva passió per la cervesa, la Panarra ja es comercialitza al seu forn i en alguna botiga del poble. És una cervesa rossa elaborada amb un 36% de pa sec, de 5,4 graus i “amb un punt final de crosta de pa”. Cul inquiet de mena, ja barrina més productes que podria elaborar amb els excedents, com una cervesa negra o un licor.

Ara fa gairebé quinze anys, a aquest forner els Reis li van portar un regal ben especial, un kit per a fer cervesa a casa. D’ençà de llavors, el seu interès per aquest món va anar creixent. Perquè, tot i que la seva activitat principal sempre ha estat la de forner, la feina i la passió han acabat convergint.

Després d’haver treballat molts anys en una panificadora, el 2016 Garcia es va plantar pel seu compte a Tona, on agafà el relleu d’un altre forner. Com s’havia fet antigament, David Garcia també intercanviava l’excedent de pa amb algun pagès, per no haver de llençar res. Però pensava que podia fer-hi alguna cosa més. “Si el pa és fet de blat, per què no podem fer una cervesa de pa?” Aquesta és la idea de què va néixer la Panarra.

Va començar a investigar i va veure que al Regne Unit ja hi havia gent que anava per aquest camí. Les primeres proves que va fer no van sortir bé. Ho va haver de llençar tot. Però no es va rendir, i va continuar provant. I enguany n’ha pogut elaborar dos lots, un de tres-centes ampolles i un altre de quatre-centes.

La cervesa com a sortida per a gestionar l’excedent

Garcia descriu la seva cervesa com “una rossa fluixeta, gens amarga tot i ser artesana, amb un punt final de crosta de pa i aromes de préssec i fruita madura”. Assegura que és una cervesa de molt bon beure, i té molt bona acceptació entre la gent que l’ha tastada. Amb tot, veu molt clar que, encara que li vagi bé, no fabricarà més pa del compte per poder elaborar més cervesa. “Quan hi hagi excedent, farem cervesa –ha dit–.Tant de bo el dia de demà hagi d’anar a picar als forns de Tona per agafar més pa i poder fer més birra”, afegeix.

El projecte “no panarra” de David Garcia, tal com li agrada d’anomenar-lo irònicament, no s’acaba amb la cervesa rossa. Ja fa proves amb una cervesa negra, que segurament sortirà al desembre. També vol fer una cervesa estacionària amb les restes de brioxeria i les coques que elabora per Sant Joan, i un licor amb pa sec.

Andorra continua dins una època de canvis institucionals. El més important, sens dubte, serà el relleu del copríncep episcopal.

Ara s’ha sabut que el representant permanent al país de l’altre copríncep, el president de la república francesa, deixarà el càrrec a final de mes.

Patrick Strzoda haurà estat set anys com a representant del copríncep francès, càrrec que fins el gener d’enguany compatibilitzava amb el de director del gabinet del president Macron.

Mathias Enard, escriptor francès establert a Catalunya d’ençà de l’any 2000, premi Goncourt 2015, publica Desertar, la seva darrera novel·la, en català, amb una traducció de Jordi Martín Lloret i editada per Empúries. El llibre es construeix a partir de dos relats escrits simultàniament, que es van trenant i forgen un artefacte literari sòlid, ple de contrasts i molt plàstic, efectiu, sorprenent. En un relat trobem un desertor que fuig de la guerra en un indret de la Mediterrània. Camina per un bosc, enmig d’una natura poderosa, esclatant de primavera, i de dalt es veu la mar. En aquest bosc, hi ha la cabana del pare del desertor i l’imagina com a refugi. Desfet pel cansament, la gana, el dolor i la por, pensa que allí estarà protegit. L’altre relat ens endinsa en una història completament diferent, la del matemàtic Paul Heudeber i la seva companya Maja Scharnhorst, política socialdemòcrata alemanya. Cadascun acaba en una banda diferent després de la Segona Guerra Mundial: ell, a l’Alemanya de l’Est; ella, a l’Alemanya Occidental. Ell, reconegut matemàtic i poeta, comunista convençut, acabarà fora de joc pel rumb totalitari del sistema. La filla de tots dos, historiadora de les matemàtiques, ens parla de la història dels seus pares a l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial.

Mathias Enard (Niort, França, 1972) viu a Barcelona d’ençà de l’any 2000, tot i que ara s’hi està poc, perquè fa estades llargues a Berlín. És autor de novel·les tan celebrades i reconegudes com ara Zona, Carrer Robadors, Brúixola (amb la qual va guanyar el premi Goncourt, el més prestigiós de l’estat francès) i El banquet anual de la Confraria d’Enterramorts. Totes aquestes obres són traduïdes al català. Home que coneix bé l’àrab i el persa, va viure molts anys a Beirut. Durant l’entrevista parla de les guerres actuals, a Europa i al Llevant, de com l’afecten i el motiu pel qual neix Desertar.

—Aquesta novel·la té aquesta mirada contemporània de l’escriptor que es posiciona respecte d’uns fets que remeten al nostre present. La podíeu haver escrit en un altre moment de la vostra trajectòria literària? En unes altres circumstàncies internacionals?
—No. Perquè ja havia començat a imaginar i documentar-me per construir la història del matemàtic, però el moment en què em vaig imaginar el relat del desertor i també la forma de la novel·la va ser precisament quan va començar la guerra d’Ucraïna. No m’ho creia, pensava que els russos no ho farien. Va ser un moment molt dur i molt emotiu, perquè pensar que amb les mateixes claus de llenguatge de la Segona Guerra Mundial, els russos podien dir que feien en una guerra en contra dels nazis, que s’havia de desnazificar Ucraïna… No només em va sorprendre, sinó que em va afectar d’una manera bastant profunda. Em va deprimir. Aleshores vaig recuperar el projecte que tenia al cap d’explicar la història del segle XX a partir de la Segona Guerra Mundial, a través d’un matemàtic, Paul Heudeber. Però era una història a què faltava una perspectiva, que era precisament la de la violència bèl·lica. Però com contar-la, aquesta violència? Això era, diguem, l’aspecte més difícil de resoldre. I em vaig imaginar el desertor.

—El desertor fuig d’una guerra que no sabem quina és.
—La idea era que es trobés fora d’una realitat precisa. En tenim elements, però el desertor podria trobar-se a Síria el 2010, o a Espanya el 1936, o a Iugoslàvia el 1991. Els únics elements que tenim són elements de paisatge i un personatge que surt de la violència de la guerra i que vol deixar-la enrere. No sabem el perquè ni per quin motiu ni per quin bàndol, ni res. I és així que vaig poder donar-li una visió més profunda a aquesta història del segle XX. Amb una segona història que no és paral·lela, que fa com una trena i el lector passa d’una cosa a l’altra, sense que es toquin mai.

—De fet, és una novel·la plena de contrasts, perquè totes dues històries són molt contrastades. En l’una, la natura gairebé ens satura els sentits i s’hi afegeix la brutor del desertor, les pors, la violència exercida i viscuda… Són tot d’elements que desborden. I, en l’altra, la del matemàtic, tot i que hi ha una història d’amor i també hi ha patiment, tot se succeeix amb colors freds. Les matemàtiques les percebem en general força fredes.
—Els contrastos són molt importants i necessaris. És a la vegada un retrat de la història del segle XX, però que arriba fins avui. I és una reflexió sobre el que és la violència de guerra.

—Això de voler explicar la història d’Europa d’ençà de final de la Segona Guerra Mundial i fins avui té a veure amb les estades que heu fet i encara feu a Berlín? Us ha influït viure-hi llargues temporades?
—Sí. De fet, hi ha un moment molt precís que, per a mi, és clau en l’escriptura del llibre: el 2015 o 2016, em van donar un premi a Alemanya per Brúixola i el lliurament del premi era a la ciutat de Weimar. El dia abans havien organitzat un sopar en un lloc que és aquest petit castell que surt en el llibre, el castell d’Ettersburg, que és on Schiller va escriure algunes de les seves obres, com Maria Estuard i Guillem Tell; on Goethe anava, també. I el castellet és molt bonic i hi havia un senyor que havia estat el president del parlament alemany i que em va explicar: “La primera vegada que vaig venir aquí, va ser amb en Jorge Semprún el 2005, fa deu anys.” I ens vam posar a parlar de Semprún, perquè jo també el vaig conèixer i era un home que m’agradava molt. I em comenta que hi eren perquè era l’aniversari de l’alliberament del camp de concentració de Buchenwald. I jo li vaig preguntar: “On queda Buchenwald?” I em diu: “Aquí darrere.”

—Us devia impressionar.
—És clar! Perquè davant d’un paisatge tan bonic com el castell d’Ettersburg… I el camp de concentració era darrere mateix d’un turó, allí al costat. I això em va sobtar molt. Ja sabia que Buchenwald era a Weimar, però veure que era tan a prop… Aquell va ser el moment en què tots els fils de la història es van tocar. I vaig saber que era d’aquelles idees bones per a un començament o per a un punt d’arribada de la novel·la.

—El vostre llibre apel·la a la llibertat?
—Apel·la a la llibertat, però sobretot a veure la història pròpia d’una altra manera. De sortir de la cultura de la guerra, també. De veure tot el patiment, què significa la violència de la guerra i de quina manera és possible sortir-ne.

—També hi ha el respecte a la llibertat ideològica i a no posar la política per davant de l’amor, en el cas de la història de la Maja i en Paul.
—Tenen una manera de relacionar-se que és molt lliure, també, perquè es cuiden l’un a l’altre a través de la distància, de l’espai i el temps. De fet, una de les preguntes de la novel·la és què significa la fidelitat. Amb una persona, amb una ideologia, amb un país, amb un bàndol, amb una guerra.

—Aquesta pregunta sí que és comuna a totes dues històries. Però continuant amb la història del matemàtic Paul Heudeber (que és un personatge inventat), trobo que introduir les matemàtiques és una raresa en el món de la literatura. Els escriptors no hi entren gairebé mai, en aquest món de les matemàtiques, perquè les matemàtiques més aviat espanten.
—Sí, però crec que les matemàtiques són la cosa més humana que hi ha. Perquè surten del nostre cervell. No hi ha res més. És una abstracció humana. Jo entenc les matemàtiques no solament com una disciplina amb la seva història pròpia, amb els seus esdeveniments i tot plegat. Per a nosaltres també és una manera de relacionar-nos amb el món. És una de les maneres que tenim d’entendre el món. És clar, sense matemàtiques no hi ha física. Si no hi ha física, doncs no hi ha visió del nostre entorn…

—Alhora que les matemàtiques són un llenguatge, com ho són les llengües.
—Sí, és un llenguatge i és un llenguatge molt poètic. Hi ha molts poetes matemàtics.

—Ah, sí?
—Tots els poetes del moviment Oulipo, per exemple.

—Vós en construïu un, de matemàtic que també és poeta.
—Amb això faig una mica de trampa, perquè com que jo no sóc matemàtic, és una manera d’acostar-me en Paul. Si en Paul no hagués tingut aquest doble llenguatge, entre la matemàtica i la poesia, hauria estat molt difícil de fer-ne un personatge. I la poesia també m’ajuda a lligar-lo amb la Maja i a relacionar-ho tot.

—Sobre el relat del desertor, una primera cosa que crida l’atenció en l’àmbit formal és com canvieu sense avisar, sense posar el guió per a marcar un diàleg, una oració en segona persona. Passeu de la tercera persona del narrador omniscient a la segona del protagonista. És curiós que, eliminant un símbol com el guió, la narració es llegeix diferent.
—Sóc molt negat per a les normes ortogràfiques, com per exemple els guions. No sé mai a quina mida s’han de posar. I vaig decidir que passava de posar-los. Vaig dir, passo, vull el sistema més simple del món. És a dir: parlo jo en tercera persona; quan el desertor es parla a ell mateix, parla en segona persona i la noia, quan es parla a ella mateixa, parla en primera persona. I ja està.

—D’aquesta manera també visualment trenqueu l’estructura de la pàgina i hi ha frases trabucades. Això trobo que com a recurs també ajuda a construir el personatge del desertor, tan aclaparat, esporuguit, afamat…
—Perquè els pensaments de les persones funcionen així. No són una línia recta o un flux. No, passem d’una cosa a l’altra sense avisar. I l’estructura trencada del relat trobo que és un reflex més realista de la manera que tenim de pensar. I aquesta manera de conformar la pàgina visualment per mi també és important.

—En aquest relat del desertor tot és molt matèric, els adjectius són tàctils, plens d’olors i sabors. És una història que sembla que puguis palpar.
—La natura té una presència molt i molt determinant. I al final totes dues parts es complementen molt bé.

—Hi ha una cosa interessant que també vincula totes dues històries. És la idea d’infantesa i la relació dels fills amb els pares.
—És una altra pregunta que es fa la novel·la, si la infantesa és un refugi, si podem d’alguna manera tornar a refugiar-nos en la nostra infantesa.

—Com a salvació?
—Sí, com a salvació. Hi havia una mena de puresa que ens podia preservar del mal que hi havia al nostre voltant, que és una mica el que descobreix la Irina [filla d’en Paul i la Maja], oi?, que sempre ha cregut o s’ha fet una imatge del seu pare i de la seva mare i de la seva relació, que al final no necessàriament correspon a una forma de realitat. I igualment el desertor quan arriba a aquesta cabana, creu que és allà on pot trobar una espècie de refugi, que pot refugiar-se de la violència del món i descobreix que no, que sempre hi ha moviments externs que ens obliguen a sortir, per desgràcia, de la infantesa.

—Aquestes idees que treballeu al llibre fan reflexionar moltíssim.
—És un llibre que és pensat perquè el puguis llegir unes quantes vegades. Intento que l’escriptura s’adapti molt al projecte. Encara que tinc una escriptura molt plàstica, que puc fer servir per a coses molt diferents i agafar registres també molt diferents, sí que una descripció de la naturalesa, per exemple, o una forma d’un discurs més històric són desafiaments d’aquest llibre. És també posar juntes maneres d’escriure o maneres de veure el món, que normalment no comparteixen el mateix espai. I aquest també és el desafiament del llibre. Aquesta lògica de fer veure que amb la superposició o contrasts, passant d’una cosa a l’altra, fa lluir el conjunt de les relacions que estableixen una manera d’escriure amb l’altra. Vull dir que el conjunt crec que agafa la llum de trobar-la entre totes dues coses. No d’una part i de l’altra, sinó del fet que vagin plegades.

—El llibre fa una revisió de la segona meitat del segle XX, després de la Segona Guerra Mundial, amb aquesta idea que hi havia que l’horror de l’holocaust seria el vaccí per a evitar noves guerres a Europa.
—Sí, però per desgràcia no hi ha res que ens garanteixi de no repetir les atrocitats del passat. Ho veiem cada dia a Ucraïna, però també altres llocs, al Llevant. Perquè l’única manera de parar les guerres és que siguin els éssers humans mateixos que decideixin no fer-ne cap. I una manera possible és la deserció, una manera de canviar totalment de paradigma. Deixar la guerra. Però no ho pots fer.

—Quan va esclatar la guerra d’Israel amb Palestina, i avui amb més països veïns, ja teníeu escrit el llibre? Us va condicionar l’obra?
—No, ja presentava el llibre a França. I precisament el 7 d’octubre de l’any passat estàvem en un festival parlant del llibre amb historiadors, molts dels quals eren especialistes sobre el Llevant, quan ho vam saber. Era un dissabte. I recordo perfectament que tothom, fins i tot els especialistes a la zona, no s’ho esperaven. Ningú no havia previst que podia esclatar d’aquesta manera.

—Avui, la guerra d’Ucraïna ha passat a segon terme i en primer pla, dia a dia, veiem com s’esdevé la guerra d’Israel. Com us afecta aquesta guerra?
—Personalment, molt, perquè he viscut molts anys al Líban (fins i tot tinc un restaurant libanès a Barcelona, al barri de Gràcia) i hi tinc una relació molt estreta, molts amics. El Líban és una mica el meu país. I dol, fa molta pena veure tot el que passa, els milers de desplaçats… Beirut és plena de gent que no sap on dormir, que s’ha hagut de moure del sud.

—Com la veieu i la viviu, aquesta guerra?
—Veig que és una guerra molt tecnològica, també. I no sabem cap on va. La resposta de l’Iran ja la veurem i els russos encara no s’han mogut, tot i que tenen interessos a la zona. I personalment és molt difícil de gestionar: sempre pendents del telèfon, de les notícies… A mi m’agradaria ser-hi. I no hi vaig, perquè no té gens de sentit, però sí que voldria compartir el dia a dia amb gent d’allà. El que faig és escriure.

—Escriure és posicionar-se? La literatura és política? És necessari que sigui així?
—Per mi una novel·la que no tingui aquest vessant polític no és una novel·la que valgui. És a dir, la literatura és també societat, és també política. No en el sentit directe de partits polítics, però sí en la presa de posició, de compartir idees, compartir temps, reflexionar, compartir visions del món. Això és molt polític, sobretot ara mateix, en el nostre temps, que tot va tan de pressa. L’únic que et pot treure de la immediatesa i donar-te realment temps per a pensar d’una altra manera és un llibre. La literatura et dóna el temps per a pensar les coses.

—En l’època actual, creieu que l’art i els artistes estan una mica estabornits en aquest sentit de compromís?
—No, no, crec que hi ha molts artistes molt potents que fan moltes coses, incloent-hi la poesia i la literatura. Sempre hi ha artistes molt, molt potents. El que passa és que no necessàriament la societat els dóna l’espai o la posició que els tocaria. Però, així i tot, crec que sí, que encara hi ha artistes, escriptors, de tot, molt potents.

La sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el Primer d’Octubre continua impune, cinc anys després d’haver-se fet pública la condemna a cent anys de presó per sedició i malversació contra els dirigents polítics i socials de l’independentisme. La desmesura d’aquell càstig penal, denunciada per desenes de juristes de tot el món, inclosos espanyols, va desfermar una onada de protestes a Catalunya que van augmentar la repressió policíaca, judicial i política contra l’independentisme. Però s’obria l’esperança que aquella sentència fos contestada, tard o d’hora, en l’àmbit internacional, amb l’horitzó final en el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Ara, el TEDH encara no s’ha pronunciat i la resposta que pugui donar a les demandes dels ex-presos polítics en forma d’una possible condemna a Espanya podria arribar l’any vinent. Però és possible de fer pagar als jutges espanyols aquesta repressió?

Això tan sols seria possible dins l’ordenament jurídic espanyol, si hi hagués cap querella per prevaricació que prosperés; però que fos així, dependria de si els tribunals espanyols, i en general la comunitat jurídica espanyola, ho veiessin de la mateixa manera. És improbable. I, en el marc de la legislació internacional, és impossible de condemnar els jutges espanyols per la repressió contra l’independentisme amb l’aplicació tergiversada de manera conscient de la llei espanyola.

I si hi ha una condemna del TEDH?

En tot cas, la jurisdicció internacional permet d’obtenir el reconeixement de la vulneració de drets, que en el cas del Tribunal Europeu dels Drets Humans inclou habitualment una sanció econòmica que té un caràcter vinculant i que ha d’implicar l’anul·lació de les resolucions judicials contestades pels demandants si així ho demanen. Ho estableix un article de la Lecrim, el 954.3, que diu que es podrà fer una revisió de sentència “quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans hagi declarat que la resolució fou dictada en vulneració d’algun dels drets reconeguts al Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Fonamentals, sempre que la vulneració, per la seva naturalesa i gravetat, impliqui efectes que persisteixin i que no es puguin acabar de cap manera que no sigui mitjançant la revisió”.

Serà en mans del Tribunal Suprem de decidir si, en cas de condemna contra el Regne d’Espanya, s’avé a revisar la sentència que avui fa cinc anys que es va fer pública. Hi ha prou marge de maniobra per a les argúcies; de fet, la sala que encara presideix Manuel Marchena (el 8 de novembre deixarà el càrrec) va provar-ne una ara fa quatre anys, per mirar de deixar sense efecte la condemna d’Estrasburg contra l’estat espanyol per haver vulnerat un dret fonamental d’Arnaldo Otegi.

L’avís de Marchena amb el precedent d’Otegi

En compte de revisar la sentència per la vulneració del dret d’un jutge imparcial, va ordenar que l’Audiència espanyola repetís el judici pel qual tant ell com els altres encausats ja havien complert condemnes d’uns quants anys de presó. Però més recentment, el Tribunal Constitucional espanyol va desactivar la maniobra de Marchena tot admetent el recurs d’empara que van presentar Otegi i els altres afectats per vulneració del dret de la tutela judicial efectiva.

De manera que el Suprem tindria un marge més restringit si volgués repetir una argúcia semblant amb els ex-dirigents del procés. Tot amb tot, el precedent amb Otegi fou un avís per a navegants que deia que ni una condemna d’Estrasburg no era prou garantia de reparació. I tot plegat quan hi ha vigent una llei d’amnistia que el Suprem hauria d’aplicar a tots els condemnats pel Primer d’Octubre. Però l’estratègia dilatòria, amb una qüestió d’inconstitucionalitat sobre la llei presentada al Tribunal Constitucional, es pot allargar tant, que és possible fins i tot que la sentència del Tribunal d’Estrasburg arribi abans no els hagin aplicat efectivament l’amnistia.

No és el mateix una condemna pel 6 que pel 18

La possible condemna serà més contundent o menys, més important políticament o menys, segons quins drets reconegui el TEDH que el Regne d’Espanya va vulnerar amb aquell judici i aquella sentència. Perquè no és el mateix que hi hagi una condemna perquè el tribunal va actuar de manera parcial en algun moment (article 6 del Conveni), o perquè es va vulnerar el dret del jutge predeterminat per la llei, que no si hi ha hagut una vulneració del dret de reunió (article 11), de la llibertat d’expressió (article 10) o del dret de participar lliurement en unes eleccions… Els ex-presoners polítics van invocar la vulneració de tots aquests drets en les seves demandes, que ja són vistes per a sentència després d’un llarg procés d’al·legacions i contra-al·legacions.

I encara un més: van denunciar Espanya per haver vulnerat l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans, és a dir, que les altres vulneracions de drets ja esmentades es van fer amb el propòsit polític de silenciar i reprimir els dirigents independentistes per apartar-los de la vida pública. Si aquesta part de la demanda prosperés, seríem davant la primera condemna d’un estat de l’Europa occidental per haver silenciat la dissidència; perquè fins ara el TEDH solament ha condemnat estats com ara Turquia, Geòrgia i Rússia (quan encara es regia pel Conveni Europeu) per la vulneració d’aquest article 18.

I aquella “finestra d’oportunitat”?

Les conseqüències d’una condemna d’Espanya, especialment si és dura, són incertes. Amb l’independentisme desmobilitzat i dividit políticament, les opcions d’aprofitar-la com un impuls del moviment són pràcticament nul·les. ERC va arribar a incloure en la ponència política de la seva conferència nacional del 2022 una referència al moment de la sentència del TEDH com una “finestra d’oportunitat” per a proposar un nou embat amb l’estat espanyol. Ho deien així: “Hem après que en l’àmbit judicial europeu i internacional som més forts del que alguns creuen, o volen creure. Així, tenim clar que, quan les resolucions judicials europees deixin al descobert que en el plat de l’estat només hi ha repressió, llavors serà quan nosaltres podrem aprofitar aquesta finestra d’oportunitat a favor de la nostra causa. Sabem que aquest moment arribarà. Tenim el convenciment que una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans farà que tot allò que ells posaven al seu plat ja no els sigui útil. I serà justament en aquest moment que estarem en molt més bones condicions que en altres ocasions, perquè, mentrestant, haurem sabut bastir complicitats i majories i haurem pogut treballar en tots els àmbits i en tots els territoris, sense deixar-nos-en cap.”

Després, no va tenir continuïtat i no hi ha hagut cap determinació per part dels partits independentistes de coordinar-se per a aprofitar una “finestra d’oportunitat” com aquesta, la de la publicació de la sentència, que ara no és pas tan llunyana. La litigació internacional contra l’estat espanyol ha tingut moltes mancances perquè la majoria de partits i entitats independentistes no hi han remat amb la mateixa força ni ho han fet alhora ni coordinats.

I això que hi havia molts fronts oberts que fructificaven, no solament en les jurisdiccions europees com ara Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Suïssa, que desmantellaven el relat de la querella, primer, i de la sentència, després; també hi ha hagut resolucions del TJUE que han aturat la cacera del Suprem contra els exiliats, i fins i tot hi ha condemnes de la Comissió de Drets Humans de l’ONU per les vulneracions de drets polítics del president Puigdemont i d’Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Turull i Raül Romeva. Però totes aquestes armes jurídiques han acabat força en desús. Resta encara la de més pes, la resolució del TEDH sobre la sentència del Suprem contra el procés, que arribarà previsiblement amb l’independentisme fora de joc.

No hi ha al món cap moviment polític completament determinat per una sola persona. En realitat, i a tot arreu, el paper fonamental a l’hora d’explicar l’èxit o el fracàs d’una proposta política el tenen sempre les condicions socials, culturals, econòmiques i polítiques. És la base social, en definitiva, l’element essencial de qualsevol moviment.

Ara, dit això, cal remarcar també que hi ha figures humanes que, amb la seua clarividència i els seus encerts, acceleren el creixement d’un moviment fins al punt que es poden considerar també determinants. Alex Salmond era una d’aquestes figures úniques.

Se’n pot opinar què es vulga –especialment arran de les polèmiques que l’han acompanyat aquests darrers anys–, però ningú no pot dubtar que l’independentisme escocès no seria on és avui sense la figura d’Alex Salmond.

Ell va agafar el Partit Nacional Escocès (SNP) als marges de la política institucional i el va saber dur fins al govern d’Escòcia, fins a la majoria absoluta al parlament i, sobretot, fins a les portes de la independència, negociant amb el Regne Unit un referèndum d’autodeterminació que, tot i perdre’l, ha fet avançar dècades la causa escocesa. Perquè el reconeixement absolut de la personalitat nacional diferenciada que implica un referèndum d’autodeterminació pactat i oficial situa un país per sempre en un altre nivell polític.

Salmond ho sabia, i per això, actuant amb la decisió i la clarividència que s’espera d’un líder, va preferir fer un referèndum que tothom estava segur que perdria que no evitar allò que a Londres podien presentar davant el món com una derrota. Ell sabia que reconèixer l’autodeterminació és reconèixer que ets una nació distinta i que això té un impacte que va més enllà dels fets concrets, dels titulars del dia, que dura generacions senceres. Quan a Escòcia li arribe el moment de ser independent, Salmond ocuparà un lloc de privilegi en la història del seu país. No en tinc cap dubte.

I, més enllà d’Escòcia, l’exemple de Salmond ens pot servir a tots, avui, per a reflexionar sobre la importància del factor humà, del factor personal, en el combat per la independència d’un país.

Els líders tenen molts avantatges: són capaços de generar una visió clara i atractiva que aplegue les esperances i les demandes del moviment, fer que les idees prenguen força i es difonguen amb més eficàcia. Generalment, els líders tenen una habilitat decisiva per a mobilitzar persones, recursos i estructures, cosa que sempre és fonamental per a transformar un moviment desorganitzat en un mecanisme efectiu d’acció política. I personalitzen i simbolitzen el moviment mateix, de manera que faciliten la identificació dels qui resten en la perifèria.

L’èxit i la importància històrica d’aquests dirigents van lligats sempre a la seua capacitat d’entendre i aprofitar les dinàmiques col·lectives que configuren el context polític del moment. Però també resten sempre a mercè del seu comportament personal i de les polèmiques o escàndols –reals o inventats– que els puguen envoltar. En el cas de Salmond, el carisma i la capacitat per a encapçalar i mobilitzar el suport popular a la independència van ser elements essencials de l’èxit. I aquests elements, en l’hora de la seua mort, són remarcables per més que les polèmiques que l’acompanyaren aquests darrers anys –algunes de reals i moltes d’inventades i interessades– n’hagen afectat la imatge pública.

En relació amb això, cal ser molt conscients –a Escòcia o als Països Catalans– de per què el poder ataca els líders de qualsevol moviment dissident d’una manera tan descarnada. I de què posem en joc tots plegats cada vegada que neguem als líders, conscientment o no, la capacitat de ser-ho.

Podem discutir, teòricament, sobre la necessitat o no de tenir líders, sobre aquest somni etern de la humanitat d’una societat sense líders –Diògenes o Protàgores, en la Grècia clàssica, ja hi raonaven. Però, en la pràctica, la realitat és que un país sense lideratges reconeguts perd clarament la capacitat d’orientar-se, de mobilitzar els recursos humans i institucionals i de garantir l’estabilitat als ciutadans. Inacció, desorganització i, en darrera instància, incapacitat d’afrontar els desafiaments solen ser les conseqüències nefastes amb què topa qualsevol societat immediatament quan rebutja els líders, quan els nega la capacitat de liderar.

Els líders, sobretot, són referents i tenen la capacitat de motivar i inspirar la gent a actuar en benefici del bé comú. Per això, quan un país manca de líders capaços de connectar amb la població, hi ha el risc que s’origine desafecció, apatia política o desmotivació. I per això la manca d’un referent clar sol desmobilitzar els ciutadans, especialment en moments de crisi o de grans envits.

I, tanmateix, ser un líder no és cosa fàcil ni simple. D’entrada, perquè no es poden imposar mai a la societat de fora estant. Tu no pots dir “aquest és el líder” i ordenar a tothom de seguir-lo cegament. Això no va així. Són ells personalment que s’han de guanyar, a pols, el lideratge, batallant en les situacions més difícils i oferint llum en els moments més foscs.

I encara, tot i ser-ne capaços, no poden esperar mai l’aclamació acrítica de la gent. Recorde molt bé la meua sorpresa immensa quan vaig treballar a Sud-àfrica com a reporter durant el final de l’apartheid: ni tan sols Nelson Mandela era reconegut per tothom com un líder indiscutible, malgrat l’evidència del cas, demostrada de sobres després. Ara, hi ha països i països. I la capacitat catalana –en el curs de tota la nostra història– de destruir els líders propis, de negar-los el pa i la sal, de no voler reconèixer el paper que la història els ha atorgat, és simplement sobrenatural, possiblement un dels nostres defectes més grans.

 

PS1. Avui comença a tots els Països Catalans la segona Lliga del Paraulògic. Igual que l’any passat, és una gran oportunitat de divertir-se jugant amb la llengua, però també de conèixer i relacionar-se amb gent de tot el país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer. En aquest article hi trobareu tota la informació per a entendre com hi podeu participar. I si ens voleu ajudar amb les despeses organitzatives, us agrairem molt que feu un donatiu esporàdic en aquesta pàgina. A jugar! Pel català!

PS2. Avui que fa cinc anys de la sentència del procés, Josep Casulleras analitza si encara és possible una sentència europea contra aquella decisió i quines conseqüències tindria una tal posició: “És possible encara de condemnar Espanya, cinc anys després de la sentència?”

PS3. Les protestes contra la sentència han restat per a sempre com un moment excels de la societat catalana, com un dels actes més dignes en dècades. Avui us oferim aquest recull fotogràfic especial que vol ser un reconeixement i un agraïment a tanta gent que va lluitar a Urquinaona, que va anar a l’aeroport, que va participar en les Marxes per la Llibertat. El Primer d’Octubre i aquells dies es va veure la millor Catalunya; i els esforços per a esborrar-la de la memòria no haurien de reeixir.

A la vuitena planta s’hi arriba amb un vol directe. Entre la planta baixa i la vuitena, l’ascensor no s’atura mai per molt que els viatgers novells premen la resta de botons. Aquest sistema potser és pensat per a accelerar els processos, perquè els malalts d’oncologia són impacients i volen que el temps passe molt de pressa.

També el trajecte fins a la vuitena.

Quan arriben dalt, els impacients es reparteixen pels diversos espais d’aquella planta vestida d’una manera lleugerament diferent de la resta de plantes de l’hospital. Per a tots, el temps s’atura de cop a la sala d’espera i tatua la incògnita en els rostres de la gent. Hi ha rostres que diuen, sense paraules, que és el primer dia que són allà. Potser han pujat a la vuitena perquè algun metge de la segona o de la tercera els ha dit, amb un somriure sincer, que millor que et veja el meu company.

Les cames d’aquells rostres debutants tremolen; i el cor d’aquells rostres i d’aquelles cames que tremolen penja d’un fil; i els ulls, els ulls, que són plans i secs, fan un circuit interminable entre la pantalla i el paperet amb les inicials i el nombre de la cita. Perquè el primer dia a la vuitena és això: esperar, observar, tremolar, desitjar i congelar els mitjos pensaments que no, que no els vols pensar, que els foragites, que dius vés-te’n, vés-te’n, perquè si els penses, potser… I per no pensar penses en la mar, que és molt gran i tot ho tapa i és una mica teua i penses que si aquesta sala d’espera de la vuitena tingués un balcó la veuries, o l’oldries, la mar. I de sobte et ve al cap la lletra d’una cançó ridícula, però l’adoptes alleujada i t’hi aferres com un nàufrag, perquè mentre la repeteixes com un mantra, aquell pensament que potser… ja no hi és.

I mentre aquell rostre novell observa tot allò que passa al seu voltant i taral·leja la cançó xarona i en pren nota perquè potser…, entra un rostre que fa cara de veterana. Saluda amb un bon dia desimbolt i molt net, diu a la filla que l’acompanya que en aquelles dues cadires al costat de la porta estaran bé perquè veuran la pantalla i trau un llibre d’aquella motxilla tan plena d’andròmines que duu i es posa a llegir una biografia dels Beatles. La filla, no. La filla fa xocar caramels de colors del Candy Crush. Tothom sap que aquell rostre que ha dit bon dia és veterà, que la vuitena és una mica casa seua, ara, perquè les mans d’aquell rostre més desimbolt han tingut molta traça a l’hora de fermar el turbant que cobreix una clepsa tan franca que no amaga res. No amaga que de tant en tant ha de venir d’urgència a l’hospital de dia, o que ja ha fet quatre cicles de quimioteràpia, o que tantes coses que li han passat d’ençà que un dia va ser nova a la vuitena. Tot de coses noves que no hauria imaginat mai. De tant en tant, interromp la lectura per respondre un missatge al mòbil, per dir bon dia a algú que entra a la sala, o per demanar a la filla si ja té la data dels exàmens finals, ah, i que recorde que havent dinat han de fer la videoconferència amb el seu germà, a veure com li va la feina al laboratori nou… La filla diu que d’acord, i continua esclafant caramels de colors.

S’estableixen converses silencioses en la vuitena planta. Hi ha qui observa les cames tristament unflades del veí de cadira i li cerca els ulls per fer un lleuger moviment amb el cap. Hi ha qui reconeix una cara que ja va veure fa quinze dies i cerca amb ànsia si li detecta una millora, i quan els ulls es troben diuen un hola cap endins. Hi ha moltes maneres de no dir res, perquè el silenci a vegades és suau i càlid.

A la vuitena planta també hi ha somriures que s’amaguen davall les màscares, però, en realitat, són els ulls que diuen que bé que ens tornem a veure. Els ulls dels acompanyants, els ulls de les infermeres, els ulls de les persones que empenyen una cadira de rodes amb aquell jove tatuat que avui té un mal dia, però que somnia que d’ací a un parell de mesos tornarà a jugar a bàsquet amb els amics.

Els metges els reconeixes de seguida, perquè caminen d’una manera més decidida i duen molts més bolígrafs a la butxaca de la bata. Ells són els únics que la poden dur desembotonada, la bata. Alguns són molt bons i molt malcarats, d’aquells que amb prou feines aixequen la mirada de la pantalla de l’ordinador i quan tenen davant un dels rostres debutants, els provoquen algun curtcircuit que només amb el pas de les setmanes i de les visites es pot mig curar. Ja sabem com és, diuen les pacients veteranes de somriures esponjosos, però és el millor en aquesta mena de tumors.

Uns altres oncòlegs també són molt bons, però molt simpàtics, i comencen a curar els pacients pels passadissos. Els aixequen la moral amb una grua, si cal. I encara que la moral estiga trencada en mil bocins. Et veig molt bé, i un somriure. Et recuperaràs aviat, i un somriure i una carícia. Ja saps que ací et cuidarem molt bé, i un somriure i una carícia i una besada. Una besada a la pell freda i transparent de qui sap que per molta via que faça l’ascensor que va directe a la vuitena, o que avui és agost i algú no va retirar un angelet del Nadal passat, el temps és molt mal d’aturar quan fuig dels dits com aigua en cistella.

The Washington Post · Chico Harlan i Carolyn Van Houten

Roseau, Dominica. Després de l’huracà de categoria 5 que assotà el país ara fa set anys, la petita nació caribenya es va veure obligada a reconstruir-se. Però, a fi de finançar aquesta missió costosa, el govern d’aquest estat insular ha recorregut a una font d’ingressos poc convencional: la venda de passaports.

Ara, Dominica aspira a convertir-se en una illa a prova d’huracans i inundacions sense assumir nivells de deute perillosos ni esperar els diners que les nacions riques s’han negat a aportar fins ara. En compte de tot això, l’illa ha recorregut a persones de poder adquisitiu molt alt –sovint provinents de la Xina o el Llevant– disposades a pagar centenars de milers de dòlars pel privilegi d’obtenir la ciutadania dominiquesa i, al seu torn, viatjar amb més facilitat per Occident.

El programa de venda de la ciutadania a Dominica es remunta a la dècada dels noranta. Però no va ser fins després de l’huracà Maria que la iniciativa va començar a agafar força, fins al punt de convertir-se en la font d’ingressos principal del país. Amb els diners de la venda de ciutadania, Dominica ha finançat de noves clíniques mèdiques a complexos residencials gratuïts per a ciutadans que l’huracà va deixar sense casa.

“Aquest programa significa molt per a nosaltres”, diu Irving McIntyre, ministre de Finances de Dominica. “Ens vam adonar que havíem d’aconseguir una via autònoma de finançament per a fer front al canvi climàtic”, afegeix.

Un obrer treballa en la construcció d’un centre comunitari finançat amb diners del programa de ciutadania a Grand Bay, Dominica (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post).

Però, per més salvador que pugui semblar, el programa ha suscitat molt d’escepticisme, tant a les capitals estrangeres com al país mateix. El preu de la ciutadania dominiquesa continua essent un dels més baixos del món, per bé que fa poc el govern en va doblar el preu mínim fins als 200.000 dòlars. El benefici principal del programa és l’exempció de visat per a accedir a uns altres països, sobretot europeus, i al sistema bancari mundial. Pocs beneficiaris del programa trien de viure a Dominica, una illa petita i remota de 71.000 habitants situada a l’extrem oriental del Carib.

Les autoritats dominiqueses assenyalen que el canvi climàtic, causat per les emissions històriques de les nacions més riques, no farà sinó augmentar la intensitat i freqüència dels huracans a la regió. Encara que això posa en perill tots els països del Carib, n’hi ha pocs de més amenaçats que Dominica, una illa amb una topografia molt escarpada que afavoreix les esllavissades en períodes de pluja.

Dominica sosté que les inversions en cases més resistents, carreteres inclinades i ponts més alts estalviaran al país molts diners a llarg termini. Juntament amb més nacions vulnerables al canvi climàtic, l’illa ha demanat a les economies desenvolupades que facilitessin l’accés a subvencions, finançament i préstecs a interès baix per fer front als efectes del canvi climàtic. Però, mentre els diners no arriben, Dominica ha emprat els beneficis obtinguts de la venda de ciutadania per atendre les seves necessitats més urgents, sobretot en matèria d’habitatge.

Posta de sol a l’hotel Fort Young, que ha estat renovat amb fons del programa (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post). La seguretat fronterera, factor de preocupació

Tot i que molts països ofereixen la residència a grans inversors, tan sols una dotzena posen a la venda la ciutadania –i, per tant, els passaports– directament.

Això sol passar, principalment, en països petits i amb economies propenses a ser febles. Sovint, de fet, aquesta mena de programes han nascut de la penúria econòmica. Saint Kitts i Nevis, una altra nació del Carib, va ser pionera a implantar aquesta idea als anys vuitanta, quan la seva indústria del sucre va començar a trontollar. Dominica va seguir-li els passos a la dècada dels noranta, poc després de la destrucció de la producció de plàtans arran d’un conflicte comercial.

Als països petits no calen gaires diners per a canviar les coses, segons que diu Kristin Surak, professora de la London School of Economics and Political Science i autora de The Golden Passport (“El passaport d’or”), un llibre sobre el comerç mundial de ciutadania.

Aquesta mena de programes troben un mercat com més va més ampli entre les classes altes del sud global, que sovint topen amb restriccions de visat a l’hora de viatjar a Occident. Obtenir un passaport diferent és una manera de superar aquests obstacles. La condició principal per a obtenir una nova ciutadania sol ser alguna mena de pagament: finançar projectes immobiliaris aprovats pel govern o, directament, fer donacions a les arques nacionals.

“Imagina’t que ets paquistanès i a la feina et diuen que la setmana que ve has d’anar a França per a una reunió. Si tan sols tens el passaport paquistanès, no aconseguiràs anar-hi de cap manera”, explica Surak.

Els agents que ajuden els clients rics del món a obtenir passaports dominiquesos operen en oficines amb seu a Dubai, Berlín o bé Pequín. Una de les agències, Arton Capital, classifica la dotzena de programes de ciutadania del món segons el cost, la simplicitat del procés i la facilitat per a viatjar que el passaport confereix. Dominica ocupa la primera posició de la classificació, juntament amb la nació insular de Granada. La demanda de passaports dominiquesos es va disparar després del 2015, quan Brussel·les va retirar els requeriments de visat per a aquests passaports.

L’any abans d’aquest canvi, el país va guanyar 8,5 milions de dòlars gràcies al programa. D’aleshores ençà, el programa ha generat una mitjana anual de 140 milions de dòlars per a les arques dominiqueses.

Però a mesura que la recaptació s’ha multiplicat, l’escrutini sobre el programa també ha crescut.

Lennox Linton, una de les cares visibles de l’oposició a Dominica, sosté que no tots els fons recaptats pel programa s’han invertit en projectes a Dominica (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post).

La Unió Europea ha criticat el programa de Dominica –i més països del Carib– per tenir uns índexs de rebuig que considera excessivament baixos i l’ha advertit sobre els riscs per a la seguretat que pot implicar la concessió pràcticament lliure de ciutadania.

L’any passat, el Regne Unit va revocar l’exempció de visat als titulars de passaports de Dominica, una ex-colònia britànica, per “abusos clars i evidents” del programa de concessió de ciutadania.

Aquests darrers anys, per la pressió dels Estats Units, Dominica i més països del Carib, han introduït canvis als programes de concessió de ciutadania, com ara prohibir l’entrada a ciutadans russos i bielorussos i comprometre’s a no acceptar sol·licituds de candidats rebutjats prèviament en uns altres països.

Però l’any passat, l’Organized Crime and Corruption Reporting Project –una organització internacional de periodisme d’investigació sense ànim de lucre– va dir que Dominica havia expedit passaports a oligarques i “funcionaris de règims repressius”. En declaracions a The Washington Post, dos dels polítics opositors principals del país, Lennox Linton i Thomson Fontaine, denuncien que el programa funciona amb molt poca supervisió i transparència. Linton, president del centrista Partit dels Treballadors Units, explica que els diners dels passaports han estat fonamentals per a ajudar l’illa a recuperar-se dels estralls de l’huracà, però lamenta que els ingressos han estat més baixos que no era previst, atesa la xifra de passaports venuts.

Promeses incomplertes

Nacions com ara Dominica ocupen una mena de “terra de ningú” en el sistema financer mundial. Són massa petites per a cobrir les seves pròpies necessitats, però no són prou pobres per a ser classificades com a país d’ingressos baixos, una designació que facilita l’accés a subvencions i préstecs a interès baix. En conseqüència, els països situats en aquest punt intermedi sovint s’endeuten fins a les celles, cosa que els obliga a retallar en àmbits com ara l’educació i la sanitat per cobrir l’interès dels deutes. Corren el risc d’impagament. Aquest estiu, després de l’huracà Beryl, tres caps d’estat caribenys van signar una carta conjunta en què assenyalaven que les petites nacions insulars de la regió s’enfrontaven a un deute “insuportable” –no pas per haver gastat amb imprudència, sinó pel “cost elevat d’haver de reconstruir una vegada i una altra en resposta als huracans”.

La primera ministra de Barbados, Mia Mottley, ha encapçalat una campanya per a transformar el sistema mundial de préstecs i finançament per al desenvolupament, que considera que ha fallat als països més vulnerables. En aquesta línia, una de les grans idees de Mottley és la condonació del deute per als països que s’enfronten a crisis climàtiques.

Fins i tot amb els diners de la venda de ciutadania, Dominica ha hagut de demanar molts préstecs al Banc de Desenvolupament del Carib i a governs estrangers, com ara la Xina. Però McIntyre, el ministre de Finances dominiquès, diu que els ingressos del passaport han evitat que els nivells de deute del país fossin encara més alts. El nivell de deute actual del país es troba al voltant del 100% del PIB, segons l’FMI.

Un mural sobre resiliència climàtica a Roseau (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post). Un sistema sota pressió

L’augment de la dependència de Dominica dels diners de la venda de ciutadania ha exposat el país a un risc nou que té poc a veure amb el clima. La dependència del programa és ara tan alta que el govern dominiquès rebria un cop econòmic devastador si les sol·licituds de ciutadania disminuïssin –per exemple, en cas que la UE imposés l’obligació de visat als titulars de passaports dominiquesos. En un informe sobre el país publicat al juny, l’FMI assenyalà que l’escrutini internacional dels programes de ciutadania n’amenaçava la viabilitat a mitjà termini.

Els indicis d’aquesta pressió sobre el programa són com més va més evidents.

Unes quantes fonts familiaritzades amb les operacions del govern expliquen a The Washington Post que, aquests darrers mesos, Dominica ha hagut de fer mans i mànigues per rebre els diners dels pagaments, després d’haver-ne aturat la tramitació el Bank of America. L’ús d’un banc amb seu als Estats Units és indispensable en aquesta mena de pagaments, atès que es fan en dòlars.

McIntyre confirma que Dominica té dificultats amb el Bank of America, però diu que el govern les aborda.

Aquestes dificultats s’evidencien en un solar de construcció en què s’ha de construir una ciutat planificada que forma part del projecte de resiliència climàtica. La construcció ja s’hauria d’haver acabat, segons que explica Lawson Emmanuel, un treballador de la construcció. Tanmateix, el projecte resta aturat tot esperant nous fons.

L’endarreriment en l’arribada dels fons ha obligat a aturar alguns projectes de construcció (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post).

Sobre això, Emmanuel denuncia que fa sis setmanes que no cobra. Al fons, les gramínies consumeixen els patis de cases gairebé enllestides. Un dels subcontractistes que treballa en el projecte, i que parla sota condició d’anonimat perquè no estava autoritzat a fer declaracions als mitjans, expressa frustració amb les potències occidentals, que acusa d’interferir en els recursos de Dominica.

“Ja han construït les seves ciutats. Que ara ens deixin construir les nostres”, diu.

Assegut sobre una bastida, Emmanuel descriu com hauria de ser el projecte acabat: Al centre de la ciutat, diu, hi hauria una església flanquejada de petites botigues. Més enllà, desenes de cases acollirien víctimes d’huracans i els residents tindrien accés a un edifici comunitari que podria allotjar l’ajuntament.

En cas d’un huracà, afegeix, l’edifici també podria servir de refugi o punt d’evacuació.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Avui fa cinc anys de la sentència contra el procés. El Tribunal Suprem espanyol va dictar cent anys de presó per als nou presos polítics i el carrer va esclatar amb la protesta a l’aeroport, les Marxes per la Llibertat i les barricades al centre de Barcelona, amb epicentre a la plaça d’Urquinaona i la Via Laietana.

La indignació va desfermar protestes d’una intensitat que no s’havia vist dins l’independentisme d’ençà del començament del procés. Després de l’ocupació de l’aeroport, les barricades i les protestes se succeïen cada vespre a Barcelona, amb rèpliques a Tarragona, Lleida i Girona.

Les manifestacions clàssiques de l’independentisme van deixar pas al foc i les barricades al centre de Barcelona. Els joves van tenir-hi un paper cabdal i feien anar de corcoll la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra. El Ministeri d’Interior espanyol va enviar agents de la resta de l’estat espanyol, que van aplicar una gran violència contra els manifestants.

Repassem en un recull fotogràfic alguns dels episodis més importants d’uns dies que continuen gravats a les retines dels catalans.

Per Nyholm (1943) és un periodista danès veterà, amb més de seixanta anys de carrera. Ha cobert la guerra dels Balcans, la Itàlia de Berlusconi i els conflictes de Rússia per al diari Jyllands-Posten. I també coneix la península ibèrica, que fa més de quaranta anys que visita. Després del seu epíleg sobre Catalunya al llibre Cuba, la soledat que no s’acaba (Saldonar), ara ha escrit Més enllà de les muntanyes (Saldonar) llibre de viatges a la península ibèrica en què Nyholm s’atura a Catalunya, l’Espanya profunda, el País Basc i Astúries. Parla amb Javier Pérez Royo, Jaume Cabré, professores àrabs de Ceuta, joves franquistes a Madrid i el professor Josep Maria Solé i Sabaté. En aquesta entrevista feta per telèfon, un Nyholm vital ens explica què ha vist durant la seva visita.

Per Nyholm (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Em dèieu que abans de res volíeu marcar la diferència entre els drets humans i els drets estatals.
—Crec que és molt important i molt en la tradició europea que distingim entre els drets humans i els drets estatals. Naturalment, hi ha estats. Espanya és un estat. Però l’estat com a tal no pot tenir drets que dominin els drets de l’ésser humà, dels ciutadans. Considero Espanya un estat solament semieuropeu i, de fet, semidemocràtic, perquè l’estat espanyol no reconeix realment el dret humà dels catalans de triar la forma d’estat en què volen viure. I ho veig especialment amb alguns dels meus vells coneguts de la banda espanyola, que creuen que l’estat té drets que superen els drets dels ciutadans. En aquest cas, els catalans.

—No és la primera vegada que visiteu l’estat espanyol.
—Vaig venir durant el franquisme. I em vaig adonar bastant aviat que Espanya no era una dictadura com les de l’Europa de l’Est, les dictadures comunistes. Certament era un lloc millor. Podies comprar el New York Times, hi havia llibres, la gent se sentia més lliure, podies viatjar. Només després del gran canvi a Europa el 1989, quan van caure les dictadures a l’est, vaig adonar-me del que era Espanya: una màquina repressiva, però no brutal i assassina com les dictadures de l’est. Se’n podria dir una mena de dictadura civilitzada. [Amb la transició] Espanya intentava ser europea en la superfície, però políticament i humanísticament continuava subdesenvolupada. Ara ho veiem amb Vox i, en gran manera, amb els conservadors. Es comporten, del meu punt de vista, d’una manera medieval i subdesenvolupada davant el fet que hi hagi persones que pensin diferent. Espanya per mi és presonera del seu passat, de les seves fantasies colonials. Veig una diferència entre els catalans i els espanyols en el sentit que els catalans, per mi, són molt més oberts, molt més europeïtzats. Espanya encara prova de posar-se al dia amb Europa. Crec que s’ha fet progrés, però no al grau que seria satisfactori.

—A Alemanya és impossible d’anar a visitar la tomba d’Adolf Hitler, a Itàlia tampoc no es pot visitar la de Benito Mussolini. Doncs vós vau anar a Madrid i vau visitar la tomba de Francisco Franco.
—Una gran part de la nació espanyola encara es troba al voltant de la memòria de Franco. Em va sorprendre i em va xocar conèixer un jove que va dir que hi havia ordre en l’època de Franco. Si necessites l’ordre, llavors potser no ets realment un demòcrata. La democràcia en principi és desordre, discussió, obertura, fins i tot lluites. En una petita ciutat vaig aparcar el cotxe en un carrer amb el nom del General Mola. Això és indignant. Era un assassí. No pot ser veritat que hi hagi un carrer en un estat democràtic europeu amb el nom d’un assassí notori, un assassí polític.

—També vau visitar Astúries i vau veure gent que reclamava l’ús de la llengua.
—Sí. I vaig conèixer alguns polítics que eren lleials a la idea de Madrid, però insistien que tenien dificultats per a parlar asturià i que volien parlar-lo. Hi ha un renaixement. Si Espanya no s’hi pot acomodar, llavors l’estat espanyol tindrà problemes. Crec que aquesta és la tesi del llibre: Espanya està políticament subdesenvolupada. Espanya procura esdevenir europea, però no hauria de pensar que ja ho és. Tens una mica el mateix problema a l’Europa de l’Est. Polònia és molt europea de cor, però encara són presoners de la seva història.

—A Ceuta us esperàveu una cosa i en vau trobar una altra.
—Vaig gaudir de Ceuta. Esperava un lloc desesperadament pobre, ple de refugiats. I, sorprenentment, em vaig trobar una ciutat pacífica i ben organitzada. Hi havia fins i tot una estàtua a un antic batlle, assassinat pels feixistes. Vaig conèixer una senyora marroquina, una professora, que va dir que el seu cor era àrab, però el seu cervell, espanyol. Apreciava el grau més gran de civilització que tenia a l’estat espanyol respecte del que tindria al Marroc. Realment va ser una sorpresa agradable. Més agradable que alguns llocs de l’Espanya peninsular.

—Què us vau emportar de Salamanca?
—Una ciutat molt aristocràtica, molt bonica, probablement molt antiga. Diria que molt més espanyola que Madrid. Salamanca em va fascinar. Un lloc on m’agradaria viure? Diria que no. Massa dur. Novament, aquesta duresa espanyola. Un lloc interessant per a visitar.

Per Nyholm (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—També vau anar a l’Aragó, prop d’Osca, cercant les passes de George Orwell.
—La ciutat era gairebé morta. Una mena d’Espanya buida. Aquesta Espanya nacionalista dura. Vaig parlar amb un home de mitjana edat que vivia a Osca, fill de la ciutat. Érem a la línia de front entre la República i les forces franquistes. I un autor famós, Orwell, va ser ferit a menys de cent metres d’on ens vam trobar. Era prou amable, però no sabia gairebé res de la lluita entre Franco i la República, entre dictadura i democràcia. “Bé, això és història. No m’interessa.” I aquesta és una actitud que trobes una vegada i una altra, i que normalment no trobo a Catalunya o al País Basc.

—Vau conèixer Javier Pérez Royo a Sevilla. De tota la gent amb qui vau parlar, qui us va impressionar més?
—Pérez Royo em va impressionar molt. Però també vaig conèixer un professor català que em va portar a l’Ebre. N’he oblidat el nom.

—Solé i Sabaté?
—Sí, Josep Maria Solé i Sabaté. Em va agradar molt. Era menys acadèmic que Royo, però em va impressionar amb la seva humanitat, amb el seu dolor de ser dins la història catalana. També vaig parlar amb Jaume Cabré i la seva dona a Terrassa. Cabré va aconseguir que captés el cor català. La importància de la llengua catalana. Crec que és millor que el nacionalisme català no depengui solament de la llengua. Preservar la llengua és molt important, però Catalunya també té molt a oferir en termes d’història, literatura, poesia, viatges exploratoris. Per mi, els catalans són gent fantàstica. Són europeus, cosa que potser els espanyols, no. I tot això és molt més valuós que la llengua sola. Jaume Cabré em va ensenyar molt sobre per què Catalunya és com és.

 

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb. 

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. 

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. 

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

Per obrir l’acte, Miquel Cabal Guarro presenta Gueorgui Gospodínov com un autor europeu, igual que Tzvetan Todorov, un intel·lectual búlgar mort el 2017 i que va escriure contra els mals del totalitarisme. La llengua búlgara és eslava com el rus, i, per tant, forma part de la mateixa família lingüística, però la novel·la de Gospodínov l’ha traduïda Marc Casals, que fa mitja vida que viu als Balcans i que tradueix de llengües sud-eslaves.

L’experiència comunista a l’est d’Europa no té res a veure amb allò que la majoria de nosaltres pensa que és el comunisme. Per molts de nosaltres, el comunisme significa o ha significat el somni de la igualtat d’oportunitats, la fraternitat i la riquesa distribuïda: la utopia que el franquisme va arrabassar-nos. I, en canvi, per als búlgars, els romanesos, els ucraïnesos, els polonesos, els txecs i els hongaresos el comunisme va ser real i els va condemnar a l’autoritarisme, la censura i l’escassetat generalitzada. Per dir-ho d’alguna manera, a la pràctica la riquesa no es distribueix mai bé, i els mandataris han d’erradicar tothom que protesti o que se n’adoni. Tot i això, entre els europeus de l’est més pobres, n’hi ha que enyoren el comunisme o que creuen enyorar-lo. Però Gospodínov no ha vingut a parlar-nos dels règims comunistes que van caure a final dels vuitanta, sinó de la instrumentalització de la nostàlgia.

A El refugi del temps (Edicions del Periscopi), hi ha un personatge principal que construeix clíniques del passat per als malalts d’Alzheimer, i cada clínica permet als usuaris d’accedir a una dècada del temps diferent. A les clíniques en qüestió, s’hi barregen sans i malalts, i l’objectiu de tots és tornar al passat i sintonitzar el temps de la persona amb el temps de la història. Gospodínov, de cinquanta-sis anys, admet una tendència a la nostàlgia, perquè per ell el passat és ple de colors i de matisos, i, en canvi, “el futur és una habitació buida”. Però la nostàlgia té una cara fosca, afegeix, i aquest matís condueix la resta de la conversa amb Cabal: la part dolenta és que explotar la nostàlgia col·lectiva és molt fàcil.

Conferència de Gueorgui Gospodínov i Miquel Cabal Guarro (fotografia: CCCB).

“Els països europeus tenen un dèficit de futur. La nostàlgia o el dolor pel retorn és un diagnòstic. Hem assolit la conquesta de l’espai i tan sols ens falta conquerir el passat. Tenim nostàlgia del temps”, diu Gospodínov.

L’autor contraposa els règims comunistes que parlaven d’un futur gloriós –també ho feia el franquisme, ara que em ve al cap la lletra del “Cara al sol”– amb els populistes que prometen el retorn a un passat gloriós incert, l’emblema del qual és el lema trumpista que prometia de “fer gran Amèrica una altra vegada”. El refugi del temps gira al voltant dels motius que ens empenyen a mirar enrere, i el principal és la pregunta sobre el futur. Ens costa anticipar què passarà d’ací a deu anys i no podem assegurar que l’any 2050 el món serà millor que no és avui. A propòsit d’això, l’escriptor explica que hi ha una tribu als Andes que té una cosmologia segons la qual el futur és darrere nostre, perquè és el que no coneixem, de manera que quan els membres d’aquesta tribu avancen, van cap al passat, amb el futur que els trepitja els talons. Si cada país europeu pogués fer un referèndum per a decidir a quina dècada vol tornar, quina dècada hauria triat cada estat? Suècia ho tindria difícil, perquè totes les dècades han estat bones; Romania, Bulgària o Ucraïna tampoc ho tindrien fàcil, perquè totes les darreres dècades han estat força dolentes.

El relat històric del nacionalisme d’estat també fa la funció de refugi. Putin lliga els tsars amb Stalin, reconcilia dos moments històrics amb la voluntat de projectar una imatge imperial de Rússia, de consolidar aquesta idea. Es podria dir això mateix sobre la celebració de la Hispanitat lligada a la conquesta d’Amèrica i sobre com aquest relat canvia segons la voluntat política; aquests darrers temps, part de la intel·lectualitat espanyola ha advocat per reinterpretar l’anomenada “llegenda negra” de l’imperi i transformar-la en una altra cosa, més vinculada a la fraternitat entre pobles germans que no pas al colonialisme salvatge. Per als nacionalismes de resistència, els dels països sense estat, el temps passat gloriós també és un refugi enverinat –quan Jaume I va combatre els sarraïns, o quan al nostre país tan sols es parlava en català, o quan els almogàvers atemorien mitja Mediterrània.

El passat i la memòria tenen un vessant personal i un altre d’històric o col·lectiu, i la proposta de Gospodínov és combatre el relat populista amb l’empatia i escolta dels relats de l’experiència individual. És en la línia que proposa tota l’obra de la periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx, que explica la història a partir dels testimonis i del relat que construeixen de les seves experiències vitals en un moment històric determinat, com ara la fi del comunisme i del món soviètic.

“Crec molt en la història individual, molt més important que la Història en majúscula, i a vegades les dues històries difereixen: explicar la història personal de la gent és un antídot contra la propaganda.” Per Gospodínov, l’intercanvi d’històries personals és una font d’empatia, però ens hem oblidat d’escoltar-nos els uns als altres. Apunta que el debat entre els humans s’ha interromput, que malgrat totes les facilitats tecnològiques per comunicar-nos ens hem oblidat de parlar-nos els uns als altres i que això ens permet d’inventar-nos enemics, que és allò que pretenen les ideologies. “Quan un poble és infeliç busca culpables”, diu, i penso en les capes d’infelicitat que s’acumulen a Catalunya i a Europa, i els refugis mentals que cadascú de nosaltres cerca per arrecerar-se del present.

Gueorgui Gospodínov i Miquel Cabal Guarro (fotografia: CCCB).

La manipulació del relat s’orienta a la deshumanització de l’altre, el diferent, i tot esdevé un magma. I el relat va lligat al vocabulari que fem servir, tal com va passar amb l’alemany institucional durant el nazisme o com passa amb la manera com es designen certs esdeveniments bèl·lics segons el bàndol que actua: l’eufemisme de parlar d’una “operació especial” per evitar la paraula invasió, per exemple. La llengua també és una màquina del temps, i per això El refugi del temps ha estat un desafiament per al traductor Marc Casals: a cada clínica es viu en una dècada diferent, i, per tant, també s’hi parla un búlgar diferent –i per fer la traducció catalana Casals va recórrer als records de la seva infantesa, a la manera de parlar d’unes dones velles que va conèixer quan era un nen a l’Empordà.

“Els humans som el que diem; en búlgar hi ha la dita que ‘una paraula no fa forats’, però jo no ho crec: em sembla que moralment som fets d’allò que diem, i que la construcció d’un respecte comú per l’alteritat és indispensable. L’empatia és un mínim essencial en la literatura i en tot allò que és humà.”

Abans de tancar l’acte, Gospodínov explica una anècdota de quan va ser a Alemanya per presentar-hi una novel·la que va escriure sobre el divorci: una dona del públic es va queixar que l’autor búlgar es dediqués a escriure sobre frivolitats com ara el divorci d’un home ordinari, perquè això ja ho feien els autors alemanys, i va retreure-li que no hagués escrit algun llibre èpic sobre la lluita dels búlgars en contra dels otomans. La insistència en la condició d’europeu de l’autor búlgar i l’anècdota de la lectora alemanya il·lustren les dues cares de la moneda: que ningú defensa l’europeisme com els europeus de l’est i que encara és vigent la idea implícita que l’est d’Europa és l’alteritat, una de molt menys significativa que no pas l’alteritat africana, o musulmana, però prou marcada per a representar la línia que separa Occident de la barbàrie.

Les incidències amb què Rodalia ha començat el matí milloren. Fa pocs minuts que s’ha reparat l’avaria de l’estació de Castellbisbal que dificultava la circulació de trens a la R4 i la R8. Tanmateix, les incidències a la línia continuen i els trens van endarrerits.

La circulació a la R1 i la RG1 havia estat tallada entre Maçanet-Massanes i Malgrat de Mar, però ara ja és restablerta. A la R4, la circulació era interrompuda entre Martorell Central i Molins de Rei, en aquest cas, per una incidència a l’estació de Castellbisbal. La R8 també era tallada entre les estacions de Rubí-Vallhonrat i Martorell Central, a causa de la mateixa incidència a Castellbisbal.

S’havia habilitat un servei de bus alternatiu entre les estacions de tots els punts implicats.

Avui, 13 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La meitat de la població de les Illes ha nascut fora, baixa el nombre d’espanyols a Catalunya i creix molt el de madrilenys al País Valencià
• El dia que el prestigiós Ferrajoli va fer trontollar l’alta judicatura espanyola pel procés català
• Alex Salmond: un gegant de la política que va portar Escòcia a les portes de la independència
• Un monòleg d’Antonio Baños sobre el pes de la família, els terrors dels vuitanta i l’esquerra que es queixa
• Sota la normalitat del “nou Caixmir”, la ràbia contra la repressió índia batega
• Teresa Cunillé: “Em fa molta il·lusió fer cent anys, però també m’espanta, no voldria pas marxar”
• Un aborigen a la final de la Copa Amèrica | Crònica d’Oriol Bäbler
• La UE pot lluitar contra el monopoli xinès de fabricació de plaques solars?
• “És on es defensa més bé la cuina tradicional catalana”: els esmorzars de forquilla resisteixen a la gentrificació
• Avançament editorial: ‘Flors de debò’, de Mercè Rodoreda
• Acudits i violació? La resposta és Ali Wong | Mail Obert d’Andreu Barnils
• Dibuixar, resistir, mostrar | Mail Obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDXXXVI): L’essencial és el més a prop |Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: