Dijous al matí hi havia convocada una concentració de víctimes de la gota freda a les portes de les Corts Valencianes. Pancartes, crits i molt de dolor. A les vuit, una hora abans de començar, una dona tota vestida de negre, que sostenia un cartell amb tres fotografies, s’havia assegut als graons que voregen la porta principal del Palau dels Borja. Els agents de la seguretat de la cambra li van demanar que s’alçàs i es posàs amb la resta de manifestants. Ella va dir que no, que era allà pel marit i pels dos fills, i que no es mouria. Els agents ho van intentar unes quantes voltes, però Dolores Ruiz, aquesta andalusa de setanta anys, va romandre allà, asseguda, abraçada a la pena i a les fotos dels seus.

Feia una setmana que ens havíem trobat a Picanya, amb Dolores, per fer aquesta entrevista, on el col·lectiu de víctimes va organitzar un homenatge molt emotiu. Malgrat la fragilitat que aparenta, té una força interior que l’ajuda a alçar-se del llit cada dia. Fa una vesprada rúfola, i ens asseiem en uns bancs de pedra molt a prop del pont metàl·lic, de construcció militar, que substitueix una de les passarel·les que el barranc es va endur el 29 d’octubre. Abans, a les sis de la vesprada, s’havia endut, de la casa de camp on vivien a Xiva, Emeterio Mora, el marit de Dolores, i Jesús Andrés i Javier, els dos fills, de 46 anys i 42. Els tres gossos de la família també van perir. Dolores té un altre fill, amb qui passa el tràngol i demana, com tanta gent, la dimissió de Carlos Mazón.

—On éreu el dia de la barrancada?
—Tinc un pis a Xirivella, però d’ençà del 2002 vivíem al camp, a Xiva. Només baixava a Xirivella per anar a metges i a mirar la bústia. Érem a casa nostra.

—Què va passar?
—Al matí havia plogut un poc, però una cosa normal, com altres vegades. De vesprada, al voltant de les sis, el meu fill petit va sortir fora de la casa a veure com estava l’aigua i a veure què passava, i al cap d’una estona va entrar amb molta pressa. I ens va dir: “Anem-nos-en d’ací ràpidament, que baixa molta aigua i no se sap per on.” I jo dic: “Què dius?” I ell: “Que sí, que sí, anem-nos-en.” El meu fill va haver d’empènyer la porta perquè l’aigua ja era molt amunt. I llavors, em va pujar a l’ampit de la finestra de la dreta. Després va apujar son pare al meu costat i el gosset xicotet que duia el meu home. Volíem eixir per anar a casa de la meua germana, però ja no vam poder. Ell es va quedar amb nosaltres i el seu gos. I l’altre fill va eixir després, amb el gos, a l’altra finestra que hi ha al costat. Ell va subjectar el gos i ell, amb els peus en terra. Baixava tantíssima aigua que el meu home deia: “Jesús, baixa el gos i puja tu.” [Plora.] I el meu fill va fer cas al meu marit i, en baixar-lo, el gos, se n’anà amb el corrent de l’aigua. I el meu fill el va voler anar a agafar. El meu home, quan va veure que el seu fill se n’anava, va pegar un crit esquinçador, i l’altre fill va anar a ajudar el seu germà. L’un darrere l’altre.

—…
—L’un darrere l’altre, i el meu home, en veure que se n’anaven els dos fills, també se n’anà darrere d’ells perquè no podia aguantar dalt de la finestra. No tenia força, no tenia alè, no tenia més que pena de veure que els fills havien desaparegut [plora]. I se n’anà darrere. Un darrere l’altre, en un instant.

—I vós?
—Vaig perdre la parla, ho vaig perdre tot. Vaig estar enganxada en la finestra moltes hores.

—Qui us va recollir?
—No em va recollir ningú. La meua germana vivia al costat, al pis de dalt, i ja era de nit. Vaig estar moltes hores allí. No et puc dir quantes hores, però potser eren les deu. Quan els va passar això al meu marit i als meus fills, era de dia. Era de dia quan se n’anaren. I jo em vaig quedar allí i es va fer de nit. Baixava molta aigua. I quan em va semblar que es reduïa, vaig intentar baixar de la finestra per anar a casa de la meua germana. Ella il·luminava amb una llanterna, però no em podia veure. Estava tot molt fosc i no podia veure res.

—…
—No vam tenir temps de pujar. A ella li va entrar aigua, però com que té el pis de dalt, no li va passar res. Vaig intentar baixar i l’aigua encara era massa alta per a mi. Com que hi havia molts ganxos, vaig provar de tornar a pujar, com vaig poder, una altra vegada. Quan el nivell va baixar més i no duia tanta força, com vaig poder, vaig anar a casa de la meua germana. No sé com vaig poder arribar-hi. Entre ella i el meu cunyat em van pujar per l’escala perquè jo no podia. No tenia ni forces ni res. I un fred, que tenia [plora]. Tremolava tota. Els meus fills se n’havien anat, el meu marit. No pot ser això.

—Com esteu ara?
—Cada dia pitjor. Perquè jo els volia recollir per a enterrar-los tots tres juts, i ara que els tinc enterrats, cada dia estic pitjor. Pitjor!

—Quants dies vàreu tardar a recuperar els cossos?
—Allà van passar dos dies sense aparèixer ningú. Hi havia un veí que va baixar per veure què ens passava. I va saber que jo havia perdut tres persones. Eixe home, l’endemà va veure la Guàrdia Civil a la gasolinera i els va dir que vingueren pel nostre camí, que en la darrera casa, que era la nostra, jo havia perdut tres familiars. Llavors, van venir i ens van dir que posàrem una denúncia per la desaparició.

—La casa com va quedar?
—Tanta sort que no van caure els murs, però es va perdre tot el que hi havia. Fins i tot va entrar el tronc d’un arbre enorme per la finestra del menjador. No sé com aquest tronc va poder entrar a la casa.

—La casa és a prop del barranc?
—És a prop. I per això vaig pensar que ens havia passat únicament a nosaltres.

—Quan us adonàreu que era una cosa tan grossa, això que havia passat?
—Quan vaig pujar a la casa del meu germà, que té un xalet un poc més amunt, i va encendre la tele. Jo pensava que érem nosaltres sols. I després vaig dir: com havien de venir a socórrer-nos a nosaltres, amb tot el que havia passat a Picanya i pertot arreu? Em va fer una sensació… Mira, ja no sóc jo sola.

—Teniu un tercer fill, ell no era a casa eixe dia?
—El diumenge vam dinar tots junts, amb el nét i tot. El meu fill Juan Carlos feia l’aniversari el dia 1 i el meu havia estat el dia 28. Gràcies al meu fill, i a la gent que l’ajuda, vam poder fer tots els papers i totes les gestions. A ell li telefonava la Guàrdia Civil cada volta que apareixia un cos. Primer va aparèixer el meu major, el dia 8, per la rotonda de Xest. El dia 9 van trobar el meu marit per Riba-roja, i el meu petit el van trobar el dia 11 a Paiporta.

—Esteu en tractament psicològic?
—L’ajuda del psicòleg la tinc al centre on va el meu fill, però la metgessa de capçalera em va enviar a psiquiatria i a la psicòloga. Però li vaig dir que deixara temps, perquè jo no podia, de cop, anar al psicòleg, fer els papers… Estic saturada. No tenia temps de pensar en el que m’havia passat. I, a més, em van netejar la casa, però és que jo a la casa tenia moltes coses importants i com que no era allà, s’ho van endur tot. Però ja no m’importa, la casa. Vivíem allí, hi tenia molt de paper important, hi tenia molts records, moltes coses dels meus fills i del meu marit.

 

—Hi heu tornat, a la casa?
—He pujat dues vegades al camp, perquè no hi ha llum, està tot fet un desastre. Però no hi tornaré. No té sentit, amb tot el que hi he viscut, que va ser un infern. De nit em desperte pensant en ells. Pensant en què em va passar aquella vesprada. Els meus fills, en la flor de la vida, amb 46 anys, i 42.

—No havíeu vist que el barranc venia ple durant el dia?
—Altres anys ha plogut i potser se n’ha eixit un poc, però això que va passar aquesta vegada… mai de la vida. No havia vist tantíssima aigua que pujava i pujava. El meu fill em va posar en la paret on parava l’aigua, què em feia? Com un ventall, i jo em banyava molt, però de ple no em venia. S’acostava el que duia l’aigua, però no agafava la força que va agafar on era el meu fill major.

—Ara sou molt activa en el col·lectiu. Aneu on siga a protestar contra la gestió de l’emergència.
—Gràcies a la meua germana, que em va donar el telèfon de més persones. Allò que em va passar no va ser normal. Hi ha hagut quatre manifestacions, jo només he anat a la darrera, a les altres no estava per a anar-hi.

—Com us vàreu sentir, amb tota la gent que hi havia?
—Mirava, no parlava. Només portava el meu cartell amb els meus fills i el meu home. Tenia la boca tancada. Tota la gent que hi havia m’emocionava. Però jo me’n recordava d’ells, dels meus fills, del meu marit, per a demanar justícia.

—No us voleu significar políticament, però penseu que algú hauria de pagar per tot això que ha passat?
—Sí. I jo sóc conscient que diuen moltes mentides, es donen la culpa els uns als altres. També estic desenganyada perquè s’allunyen dels problemes. Ningú no té culpa de res.

—Confieu que hi haurà un bon judici?
—Jo sí. Però pense que els jutges actuen segons de quin partit són. Jo no vull saber-ho, perquè no m’he trobat mai en una situació així, però tinc esperança que hi haja justícia.

—La Generalitat diu que hi ha hagut un contacte permanent amb les víctimes.
—Li ho conte ja, i així no me n’oblide?

—Digueu.
—Em van convidar al funeral de la catedral, perquè a Xirivella no hi ha hagut un funeral com el nostre. Tres, de la mateixa família. Va venir molta gent. Els amics dels meus fills, de l’escola. L’església era plena. L’Ajuntament de Xirivella em va fer una corona. Som veïnes amb l’alcaldessa, ens coneix de tota la vida. Però del senyor que mana a la Comunitat Valenciana, no en dic ni el nom. El dia del funeral a València, tots els polítics eren davant meu. Jo era a la primera fila. Vaig anar-hi a les tres de la vesprada per ser a la primera fila. I quan va acabar la missa, vaig anar de cara al president a dir-li què havia perdut gràcies a les errades que va tenir. Hi havia la ministra María Jesús Montero al costat, que es va acostar un poquet per a escoltar-nos. Li vaig dir: “Vostè sap què he perdut? El millor de la meua vida. El meu marit, cinquanta-dos anys junts. Tota la vida. I els meus dos fills, un amb 46 i l’altre amb 42 i un fill. Això he perdut en la meua vida pels errors que s’han comès.” No li vaig dir res més que “pels errors que s’han comès”. Amb aquestes paraules. Ningú em va aturar.

—Us va mirar als ulls?
—Em demanava perdó: “Ho sent, ho sent, ho sent”, deia, però jo em vaig girar i vaig marxar. Sembla que la Mare de Déu em va donar forces per a adreçar-me a ell. Ningú em va fer cap fotografia. I com que per a aquest senyor som números, no som persones, si haguera tingut interès, informació n’hi ha molta. Poden saber la meua vida, on visc, i totes aquestes coses. Si haguera tingut interès, s’hauria posat en contacte amb mi. També poden saber que són tres morts. Però ningú no s’ha posat en contacte amb mi ni m’ha preguntat ni res de res. Ningú. I són tres persones. Amb el rei em vaig afonar. Em va agafar la mà. Em vaig enfonsar. El president de Mercadona també em va donar el condol. Però Mazón, mira, ara he dit Mazón, és un nombre més per a mi.

—Ara que ja han passat quatre mesos, si poguésseu tornar a parlar amb Mazón, que li diríeu?
—Li ho vaig dir així. I ningú em va parar. El meu fill es va quedar paralitzat. El tenia davant meu. Més li diria, perquè aquell dia era a la catedral, i només li vaig dir què havia perdut. En una catedral no li podia dir res més. A més, no sóc persona de muntar sidrals, ni res. Molta gent duia fotos; jo, aquell dia, no. Aquest cartell el vaig fer després i l’home de la impremta que m’ho va fer no em va voler ni cobrar. La gent ajuda molt.

—Voleu parlar del vostre marit?
—Era molt treballador. La casa la van fer entre el meu marit i els meus fills. Primer era maquinista de màquines excavadores, treballava per a SEDESA, de Xirivella, dels Cotino. L’apreciaven molt. I com que a vegades tenia feines per fora, es va cansar i es va fer taxista. Va fer deu anys de taxista. I al final, el trànsit era complicat i va voler tornar a la mateixa empresa. Li van tornar a donar feina de seguida. Mira si l’apreciaven. Fins que es va jubilar.

—Continueu veient el vostre nét de set anys?
—Sí.

—I entén què ha passat?
—Sí. L’angelet quan ve a casa em pregunta per què l’aigua s’ha endut el papa i l’oncle Jesús i el iaio? Jo li dic que perquè així ho ha volgut el Senyor, i que són al cel, amb els gossets. Mira si el meu fill estimava els gossos que els volia salvar i se n’anà darrere el seu gos.

—Veieu la televisió?
—Les notícies, sí. A les set del matí ja tinc la valenciana per a saber què diuen.

—Què penseu quan veieu les notícies?
—A vegades… Una vegada vaig dir en la plataforma, de bona gana li hauria retorçut el coll, quan diu aquestes mentides. Em va sortir així, jo no estic acostumada a aquestes coses ni a dir coses lletges. Me’n vaig penedir, perquè sóc creient i no pense en aquestes coses.

—Creieu en Déu?
—Sí. Tinc fe i sé que m’ajuda en moltes coses.

—A vegades, els no creients pensem: com pot ser que Déu existesca i permeta que passen aquestes coses?
—Jo també li ho vaig preguntar, quan em vaig quedar allí enganxada, que em feien mal els braços, els tenia plens de blaus, perquè a la finestra no m’hi podia agafar molt bé, tenia fred i estava banyada. I jo li deia: Senyor, què m’heu fet? Per què m’ho heu fet? Aquesta era la pregunta que jo em feia.

—Al vostre col·lectiu diuen que no són morts, que són assassinats.
—Ho va dir Rosa [Rosa Maria Álvarez], molt ben dit. És un assassinat. La gent és humana i no vol matar, però si hi hagueren posat remei, això no hauria passat. Això és el que entenc. Si hagueren avisat la gent… I després, el president d’ací no volia que la gent entrara a ajudar-nos. Allí no va venir ningú, si no és perquè aquella persona va veure els guàrdies civils…

—Voleu afegir res més?
—Jo vull justícia. Les persones que ho hagen fet, que paguen. Perquè els que treballen en eixos llocs hi són per a cuidar les persones que no en sabem. Perquè jo no en sé, d’aquestes coses, però els que són allí n’han de saber. I com és possible que l’un per l’altre no hagen sabut fer res. Perquè si ens avisen amb temps, no ens passa el que ens va passar. Si ens haguessen avisat, passant per allí o per telèfon… Als meus fills no els va sonar el telèfon ni l’alarma perquè se n’anaren d’allí. L’alarma la van donar molt de temps després. A les sis de la vesprada, els meus fills i jo érem damunt la finestra. I a les sis i mitja ja se n’havien anat tots tres i els gossos. Així que aquesta és la meua vida. Aquesta mort i els meus fills, que eren tan forts. Qui havia de pensar que l’aigua els arrossegaria? Demanaré ajuda psicològica, perquè la tinc pendent. Quan ho tinga tot arreglat, agafaré la cita perquè no estic bé. M’adorm perquè acabe el dia rendida, però quan em desperte pense: per què no són amb mi? Me’n recorde d’ells i de les seues cares [plora]. El meu fill, que no podrà gaudir del seu xiquet. Molta gent morta que no és perquè foren en mal lloc, és perquè no els van avisar. Si ens hagueren avisat, no hi hauria tots aquests morts, perquè ací, a Picanya, també hi ha hagut morts, i mira si hi ha lloc perquè passe l’aigua. Hem viscut a la casa de Xiva des del 2002 i no ha passat mai. Ha sigut una tragèdia per culpa dels que no van avisar.

Dolores Ruiz, asseguda a la porta de les Corts

Carlos Mazón sent al clatell l’alè de la jutgessa de Catarroja que investiga les 227 morts i els ferits greus a causa de la gota freda del 29 d’octubre. I, per deslliurar-se’n, no ha dubtat a canviar d’estratègia i de relat. Fins i tot s’arrisca políticament a passar com el president que va abandonar els valencians en un dels pitjors dies de la seua història, per a protegir-se judicialment. Així, afirmant que ell no era al CECOPI, s’allunya del centre de decisions i, per tant, de la responsabilitat pel retard en el llançament de l’alerta a la població. Tota la responsabilitat recau en l’ex-consellera Salomé Pradas, titular d’Emergències que, en aquell moment, era la màxima autoritat de la Generalitat, que és la institució competent en emergències. I, com es va entestar a dir la vice-presidenta Susana Camarero, en la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé.

Missatges a la jutgessa de Catarroja: Mazón és innocent

La interlocutòria de la setmana passada de la magistrada Nuria Ruiz Tobarra, en què demanava a la Generalitat que informàs si cap autoritat havia anat al CECOPI entre les 17.00, hora en què es va constituir, i les 20.11, hora en què es va enviar l’alerta en massa als mòbils, fou un punt d’inflexió en l’estratègia i en la política comunicativa de la Presidència de la Generalitat. L’equip del president, com tots els ciutadans, va entendre que la magistrada volia saber si l’alarma s’havia enviat tan tard, massa tard, segons que va escriure ella mateixa, perquè els membres d’emergències esperaven l’arribada del president. Quina persona havia pres la decisió d’enviar l’alarma, vol saber la jutgessa. La diana sobre l’esquena del president començava a dibuixar-se. En una resposta anterior, l’equip de Mazón havia provat de carregar tota la responsabilitat sobre l’ex-consellera Salomé Pradas. També es va saber que durant la vesprada va haver-hi molts dubtes sobre com i quan enviar aquesta alarma.

A partir d’això, l’equip de presidència ha començat una cursa desesperada per a reescriure la història. Encara que això implique entrar en contradiccions amb versions anteriors. D’ençà de dilluns s’ha activat una coreografia dissenyada aparentment per desviar l’atenció de la magistrada del jutjat de primera instància i instrucció de Catarroja.

Primera fase: un dilluns a l’Hotel Ritz de Madrid

La primera fase de la campanya de neteja d’imatge, i d’intent de fixar una veritat jurídica favorable, l’encapçalà dilluns Mazón mateix, en la conferència de l’Hotel Ritz. Enmig d’un relat carregat de bombes de profunditat contra el govern espanyol, va deixar anar que no era cert que la vesprada del 29 d’octubre estigués incomunicat. “Vaig fer quinze o setze telefonades”, va dir. I després les anà enumerant. Per si no havia quedat clar, l’equip de comunicació del president va fer arribar als mitjans una llista amb l’hora i l’interlocutor.

Són converses molt curtes amb unes quantes persones del seu equip. Sobretot, va parlar amb la consellera Salomé Pradas, que era al CECOPI. Recordem que Mazón, segons la versió de Presidència, assaboria un àpat al restaurant El Ventorro de València. La darrera comunicació amb Salomé Pradas, segons la llista facilitada per la Presidència, va ser a les 19.43. Ja es podia deduir, per tant, que a eixa hora, el president no era al CECOPI.

Això entra en contradicció amb allò que Carlos Mazón havia dit a la compareixença a les Corts Valencianes del 15 de novembre, quan va assegurar que havia pres la decisió d’anar al Centre d’Emergències de l’Eliana quan li havien comunicat que hi havia un perill de trencament de la presa de Forata, a Iàtova. Aquest anunci es va fer, aproximadament a les sis de la vesprada. Quan li van retraure com és que va arribar a les 19.30 a l’Eliana, el president va dir que aquell dia feia molt mal oratge i que hi havia molt de trànsit i que el viatge havia estat molt complicat. Entre el Palau de la Generalitat i el centre d’emergència hi ha vint quilòmetres de distància i el trajecte es pot fer en mitja hora en condicions de trànsit normal.

Entrar en aquesta contradicció és un dany col·lateral que políticament pot suportar i esquivar si s’assoleix el bé major de desviar la mirada de la jutgessa.

Segona fase: la col·laboració de Vicent Mompó

El segon pas d’aquest ball per a reescriure els fets l’ha fet avui el president de la Diputació de València, Vicent Mompó. Ell sí que era al CECOPI ja de bon començament. Mompó ha estat subjecte d’uns quants episodis per exculpar totalment Carlos Mazón. Per exemple, quan va dir al programa de televisió Salvados que sí que havia parlat amb Mazón, però que no ho podia demostrar perquè cada dia esborrava la llista de telefonades del mòbil. Dies després, Presidència va dir que la conversa s’havia fet per WhatsApp.

La setmana passada es va saber que Mompó havia protagonitzat un moment de tensió quan havia exclamat: “Envieu l’alarma d’una puta vegada”, a causa de la indecisió de Salomé Pradas. Ell no ho va desmentir i va semblar una filtració interessada del PP per a desviar l’atenció cap al capteniment de l’ex-consellera i exculpar Mazón.

Però la jugada mestra l’ha fet avui, quan, en la primera sessió de la comissió d’investigació de la gota freda de la Diputació de València, Mompó ha deixat anar que el president Mazón no era al CECOPI quan es va enviar el missatge. Preparava el camí per a la bomba que la Presidència de la Generalitat amollaria hores més tard.

Tercera fase: Mazón no hi era

A mitjan vesprada, la Presidència va confirmar allò que Mompó havia dit hores abans: que el president no era a l’Eliana quan es va enviar l’alerta, que, segons la jutgessa, va arribar massa tard per a les víctimes. No hi era. I per a dir-ho van utilitzar una muntanya de paperassa –cosa que la titular del número 3 de Catarroja ja va dir que no volia– i de cintes de vídeo, per a demostrar que Mazón no havia arribat al CECOPI abans de les 20.11.

Segons la informació de la premsa, no diuen a quina hora va arribar, ni tampoc on era el president des que va acabar de dinar fins que va comparèixer davant les càmeres d’À Punt amb el rostre desencaixat, i sense gens d’informació, pocs minuts després de les 21.30.

Quarta fase: atac per terra, mar i aire contra la delegada del govern espanyol

Potser de manera calculada, ahir, dilluns, es va convocar la conferència de premsa de després del Consell per a avui a les vuit del vespre. Després de la tirallonga habitual d’acords i decrets, la vice-presidenta portaveu, Susana Camarero, ha canviat el patracol de papers disposada a disparar trets a dojo contra la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé.

Camarero no ha respost ni a quina hora havia arribat el president Mazón al CECOPI, ni on havia estat tota la vesprada. Tampoc no ha volgut dir si la consellera Salomé Pradas li havia consultat cap detall sobre la tramesa de l’alarma als mòbils. Al contrari, ha dit que amb la resposta de la Presidència a la jutgessa s’acaba “un dels capítols més vergonyosos de la història d’aquesta tragèdia de la dana”. I ha afegit: “Durant mesos, el govern [espanyol] i el Partit Socialista han dit que el president estava incomunicat i que l’havien esperat per a enviar l’alarma. Ara es demostra que és mentida. Ara es demostra que Pilar Bernabé va mentir la setmana passada quan va dir que havia vist Mazón al CECOPI quan es va llançar l’alerta.”

I a partir d’ací ha començat a llegir titulars de premsa amb declaracions de Bernabé sobre la presència de Mazón al CECOPI. Fins i tot ha demanat als periodistes presents si no se sentien enganyats per la delegada, i ha suggerit que li fessen les preguntes a ella.

Susana Camarero ha volgut establir dues veritats tot esperant que la jutgessa de Catarroja en prengués nota: que el missatge s’havia enviat a les 20.11 i que el president no hi era perquè no hi havia de ser, perquè no fa part del CECOPI. I que, per tant, no el van esperar. La coda, també en veu ferma perquè el missatge arribàs alt i clar al jutjat: “Pilar Bernabé sí que hi era.”

A continuació, la portaveu ha fet un sermó que també duia preparat, per insistir en la victimització del president. “Hem viscut quatre mesos en què l’han acusat d’assassí perquè estava incomunicat…”

La vice-presidenta portaveu ha insistit a dir que el president havia arribat, “sens dubte”, després d’enviar el missatge.

Sobre què s’ha de pensar d’un president que no és al lloc de la presa de decisions en un dels pitjors dies de la història del país, no n’ha volgut dir res. Sobre l’afirmació del president en seu parlamentària dient que havia arribat poc després de les set a l’Eliana, tampoc, perquè, com ha dit i repetit, l’única veritat és que no van esperar Mazón per a enviar el missatge, i que ell va arribar després de ser enviat.

Quan li han demanat per què havien tardat quatre mesos a dir-ho, ha dit que això era mentida, que no havien tardat quatre mesos. Tampoc no ha acceptat que fins ahir el president havia refusat de donar la llista de telefonades d’aquella vesprada. Que ho fes a Madrid i no a les Corts o en una compareixença al palau, tampoc no té gens d’importància, a parer de Camarero, que ha reiterat que l’única veritat és que Mazón no hi era, i que Pilar Bernabé sí.

 

L’editorial Afers, editorial valenciana de referència dirigida per l’historiador Vicent Olmos, ha guanyat el premi Martí Gasull i Roig de la Plataforma per la Llengua, que pretén de reconèixer la trajectòria i les accions que han fet persones i entitats en la defensa i la promoció de la llengua catalana.

Al llarg dels seus més de quaranta anys d’història Afers ha dut a terme una continuada tasca de contribució a la recerca i el pensament universals des d’una visió progressista i democràtica a través de les seves col·leccions de llibres d’estudis, assaig, biografies i narrativa, així com amb les seves revistes periòdiques: Afers. Fulls de recerca i pensament i Mirmanda: revista de cultura.

L’editorial, que ha estat un exemple de compromís ferm amb l’edició en llengua catalana des del País Valencià, va ser afectada per la gota freda, tal com explicava el mateix Olmos a VilaWeb.

“He vist passar gent amb pernils, hi ha saquejos i de tot”: l’editor Vicent Olmos explica la situació a Catarroja

En el seu discurs, Olmos ha recordat que fa quaranta anys no era gens fàcil crear una editorial al País Valencià, però ha assegurat que una colla de gent jove va decidir tirar endavant per estima al país, la llengua i la cultura catalana. També ha confessat que no esperava guanyar el premi: “Tenia dubtes que la gent que llegeix llibres, vota al Tiktok i en aquestes coses. Però aquest premi vol dir, que no només hi ha un jurat que ens ha proposat, i del qual li estem molt agraïts, sinó que també hi ha molta gent que ens estima i està amb nosaltres”.

Els altres dos finalistes han estat Ce Trencada, el projecte comunitari de voluntaris digitals que tradueix videojocs perquè tothom pugui jugar-hi en català, i Téntol, espai radiofònic i televisiu d’entreteniment i divulgació sobre el patrimoni lingüístic de les Illes Balears a IB3. El guanyador del dotzè premi Martí Gasull i Roig s’ha escollit per mitjà d’una votació popular.

Hi ha hagut més premis. La drag queen Jèssica Pulla ha rebut el premi Martí Gasull i Roig a la innovació. La Plataforma per la Llengua ha explicat que el premi a la innovació tenia una dotació econòmica de dos mil euros i que volia reconèixer la tasca d’aquesta transformista, que contribueix a normalitzar el català a les xarxes socials i en els referents del col·lectiu LGBT. Pulla ha donat les gràcies a Plataforma per valorar la seva trajectòria, i ha volgut afegir: “Sobretot per valorar molt que les travestis i tot allò que surt dels marges també és cultura i història viva del país”.

L’editor i promotor cultural Eliseu Climent ha rebut el premi especial del jurat dels premis Martí Gasull i Roig. El jurat ha volgut reconèixer la seva extensa trajectòria d’ençà dels anys cinquanta, amb Joan Fuster com a mestre, fins als nostres dies, sempre amb el propòsit d’enfortir la llengua als Països Catalans. La vicepresidenta de Plataforma per la Llengua, Mireia Plana, ha entregat el guardó, que l’ha recollit Jan Brugueras en nom de Climent. 

La defensa de l’ex-vice.president del parlament Josep Costa ha presentat un recurs d’apel·lació contra la interlocutòria del Jutjat d’Instrucció 29 de Barcelona que amnistiava el mosso antiavalots que el va agredir mentre participava en una manifestació contra la Cimera franco-espanyola el 19 de gener de 2023 a Barcelona.

En el recurs, al qual ha tingut accés VilaWeb, Costa argumenta que en el moment de dictar-se aquesta interlocutòria, no s’havia resolt un recurs d’apel·lació presentat per l’investigat contra una altra interlocutòria que, al seu torn, posava fi a la instrucció i en la qual es discutia si hi havia “afectació a la integritat moral o als drets cívics del denunciant”.

En l’escrit, la defensa de Costa també diu que el fet d’agredir un ciutadà pacífic mentre exercia els seus drets fonamentals, com el dret d’expressió i de manifestació, pugui quedar inclòs en els actes susceptibles de ser amnistiats respon “a una interpretació absurda o injustificadament extensiva de la literalitat de la llei”.

També argumenta que, en democràcia, cap policia pot tenir el mandat d’impedir o reprimir l’exercici pacífic dels drets fonamentals i que el fet de fer-ho pot constituir un delicte contra la integritat moral, recollit en el Codi Penal i exclòs dels delictes amnistiables. “Es determina concretament que l’amnistia i altres mesures de clemència no poden afavorir la impunitat de les vulneracions dels drets fonamentals”, conclou.

Quin enrenou! Ahir, la ministra d’Hisenda espanyola, Maria Jesús Montero, va fer pública la proposta de condonació de deute. Finalment, allò que havia de ser una quitança del deute català s’ha acabat convertint en un veritable festival de reduccions, propi del “cafè per a tots” al qual estem acostumats de fa molts decennis. La polseguera ha estat important, com era d’esperar, per motius diferents. El que jo penso del deute català, ja ho vaig explicar en la píndola del 10 de gener, “Un deute vergonyós, pervers i injust”, i no hi entraré més. Ara cal parlar dels diners que “perdona” l’estat espanyol a les comunitats autònomes, que és el resultat d’una fórmula complicada que han cuinat al ministeri.

A Catalunya, els qui van pactar la quitança, ERC i PSC –per a permetre la investidura de Pedro Sánchez–, deuen estar contents per l’acompliment del pacte, i a la resta de l’estat, hi ha de tot, des dels habituals improperis a Catalunya, aprofitant qualsevol excusa, fins als silencis de les comunitats del PSOE que se’n veuen beneficiades, sense ni tan sols haver-ho demanat. Una vegada més, Catalunya haurà fet un favor a la majoria de comunitats autònomes i, com sempre, li serà reconegut amb insults i mentides.

La proposta de condonació de deute que ha fet la ministra d’Hisenda és fruit de la complexa fórmula de càlcul esmentada, que beneficia més uns que uns altres, però que, segons l’explicació que va fer, “tots han d’estar molt contents”. En la presentació, la vice-presidenta primera espanyola va destacar: “La condonació de part del deute autonòmic és coherent amb la política de suport a les comunitats autònomes que el govern progressista ha brindat des del primer dia, per a garantir prou recursos a les comunitats per a prestar serveis públics de qualitat, en contextos molt complexos com una pandèmia o l’impacte de la guerra d’Ucraïna.”

Tot això que diu no és veritat, però ja ho ha dit i formarà part del relat oficial. Ho sap perfectament, com també sap que el finançament, que és la mare de tots els mals, està caducat d’ençà del 2014 i ningú ha posat fil a l’agulla per a esmenar-lo, mentre de Catalunya es van escapant milers de milions cada any. “La mesura beneficiarà totes les comunitats autònomes, tinguin deute amb l’estat o no en tinguin”, va insistir Montero, la qual cosa implica que l’estat espanyol assumirà, en uns certs casos, el deute comunitari amb tercers. “No es penalitza les comunitats autònomes que van poder i van voler sortir als mercats”, va concloure.

Compte amb aquestes frases. No he vist que ningú ho destaqui, però resulta que l’única comunitat que no té deute amb el FLA és, precisament, la de Madrid. En canvi, la senyora Ayuso no va dubtar a etzibar: “Sánchez ha decidit de pactar amb els qui van enfonsant Catalunya, condonar-se els deutes entre ells i repartir-los entre les altres comunitats autònomes, com si els deutes es poguessin evaporar i com si ens pertanyessin només a uns quants.” No va dir que, amb el repartiment proposat, li toquen més de 8.600 milions d’euros de condonació. Perquè la Comunitat de Madrid no té deute amb el FLA, però sí amb altres institucions –préstecs i valors– per gairebé 37.000 milions d’euros. És a dir, gràcies al suport d’ERC a Sánchez, li redueixen el deute d’un 25%. I, a més, pot dir les bestieses que vulgui contra Catalunya.

Recordem que el FLA es va crear en la gran crisi financera i de deute per evitar que fessin fallida les autonomies que no aconseguien de finançar-se pels seus propis mitjans, perquè es trobaven en una situació molt delicada (els mercats no els prestaven diners perquè tenien un nivell de deute i dèficit disparats, per por que incorreguessin en un impagament). El deute de les comunitats autònomes amb el FLA és de 208.638 milions d’euros (setembre de 2024), segons el Banc d’Espanya, i amb les xifres de la ministra, es fa una condonació global del 40%.

Ara bé, cal matisar que aquests 83.252 milions d’euros de deute no desapareixen, sinó que es traslladen de lloc en els comptes globals. És a dir, que passa a assumir-los l’estat espanyol –els assumeixen tots els ciutadans de l’estat– perquè les comunitats de règim comú puguin alliberar els recursos que dediquen a pagar aquest deute (només en interessos, diuen al ministeri, s’estalviaran uns 7.000 milions d’euros). Això, Feijóo ho ha explicat força bé. Ell ha parlat de “trampa”. Ha vingut a dir que el deute que té un murcià fins ara ja no el tindrà demà com a murcià, sinó com a espanyol… però el tindrà. És cert que canviaran una mica les càrregues, segons la importància relativa de les condonacions a cada comunitat, però en el fons és això.

D’acord amb el repartiment de la proposta facilitada pel Ministeri d’Hisenda, si s’aprova la iniciativa, l’estat espanyol assumirà 18.791 milions de deute d’Andalusia, per 17.104 de Catalunya, 11.210 del País Valencià i 8.644 de Madrid. Fixem-nos que, de les quatre comunitats més beneficiades per la proposta en termes absoluts, tres són governades pel PP.

Però Feijóo ja va avançar que votarien en contra d’aquesta mesura en la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. El motiu? Ho considera un “pagament” als independentistes perquè Pedro Sánchez continuï al capdavant del govern. “Els presidents autonòmics del PP votaran que no a la desigualtat, al fet que es premiï la mala gestió, als privilegis i a la compra de la presidència del govern amb pagament en efectiu dels diners de tots els espanyols als independentistes”, va dir. Aquí ja desbarra…

Els seus barons sembla que estan tots d’acord amb la decisió presa a la seu central. L’extremenya María Guardiola i l’esmentada Isabel Díaz Ayuso, que ahir eren juntes en una reunió, quan va saltar la notícia, van dir que es negaven a “pagar els dispendis dels separatistes catalans” per continuar “engreixant la legislatura”. El govern de la Regió de Múrcia, per la seva banda, ho considera “una ofensa i un nou tracte de privilegi cap a Catalunya”, malgrat que el deute li baixa d’un 26%.

Andalusia i el País Valencià, dos dels territoris més beneficiats en xifres globals, també s’hi oposen. El govern de Carlos Mazón ho veu un “insult”, i l’andalús ho titlla de “oferta parany”, perquè l’única cosa que es persegueix és fer un “vestit a mida” per a Catalunya i que el “paguin” la resta de comunitats. Una altra bestiesa per a guardar…

De moment, tot el que he llegit i sentit ve explicat segons els valors absoluts. Segons aquest punt de vista, Catalunya seria la segona comunitat més beneficiada, el País Valencià, la tercera i les Illes, la cinquena per la cua, amb 1.741 milions. Però hi ha unes altres formes de mesurar-ho, més afinades. Per exemple, quin percentatge representa la xifra de la proposta ministerial sobre el deute de cada comunitat. I aquí les coses canvien molt. Si ho calculem sobre el deute total de cada comunitat, Catalunya surt amb un 20% de condonació, el País Valencià, amb un 19%, i les Illes, amb un 20%.

I vet aquí on salta la sorpresa. Resulta que els Països Catalans són les tres comunitats amb una menor reducció relativa sobre el seu deute total! És a dir, les menys beneficiades, també en percentatge de minoració dels interessos a pagar. Comencem veient que la suma de totes les condonacions a les comunitats autònomes sobre el seu deute total és del 25%. Doncs, bé, la més beneficiada és Canàries, amb un 50%, seguida d’Andalusia, amb un 47%, Astúries, amb un 37%, Galícia, amb un 33%, Extremadura, amb un 31% i Castella-la Manxa, amb un 30%. Per cert, a Madrid li baixa d’un 23%, tres punts més que a Catalunya. Una carambola curiosa, no?

No sé si això prosperarà, però les coses que intueixo no m’agraden. Ara Montero portarà la seva proposta al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), que es farà demà, dimecres. Ja hem vist que les comunitats governades pel PP ja han dit que hi votarien en contra, encara que la seva posició és irrellevant, en aquest cas. La raó és que el vot d’Hisenda té un pes del 50% a l’hora de prendre la decisió. En conseqüència, amb el suport d’un sol territori (Catalunya, Astúries o Castella-la Manxa, per exemple) n’hi haurà prou per a aprovar aquest tràmit.

Després, hi haurà reunions bilaterals tècniques amb cada comunitat autònoma prèvies a l’aprovació de la llei en el consell de ministres i, en segona volta, després del tràmit consultiu preceptiu. El govern espanyol remetrà llavors el text al congrés, on haurà de ser aprovat per majoria absoluta. La previsió de l’executiu és que aquest procés culmini a final d’any, tret que el tràmit parlamentari es dilati més que no es preveu.

I així acaba (o comença la part final) del pacte d’ERC i PSC per a condonar el 20% del deute català (que és el 22% si el càlcul es fa sobre el deute al FLA). El govern espanyol ha complert el pacte. Res a dir, doncs. Ara bé, no era escrit enlloc que hi hagués “cafè per a tots”, ni que la tassa que ens ha tocat tornés a ser la més petita, enmig d’insults i mentides. Potser ja hi hauríem d’estar acostumats. Però costa. I emprenya.

 

La Comissió d’Investigació dels Atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils al congrés espanyol ha aprovat a petició de Junts sol·licitar al govern espanyol que es desclassifiquin més documents del CNI al voltant de l’imam Abdelbaki es-Satti, presumpte cervell dels atacs.

El partit vol aclarir els fets esdevinguts prèviament als atemptats, i per això demana que es desclassifiquin els registres del telèfon mòbil que el CNI va donar a Es-Satti després de sortir de la presó de Castelló l’abril del 2014, els informes de seguiment a l’imam entre aquell mes i el desembre del 2015 o transcripcions de les entrevistes tingudes per agents de la policia espanyola amb ell, ja a la mesquita de Ripoll.

Hi ha més documentació que Junts demana que es desclassifiqui, com ara la que està relacionada amb un ingrés d’Es-Satti a l’hospital Joan XXIII de Tarragona l’any 2014, durant el qual va ser visitat pels Mossos d’Esquadra, segons l’informe manuscrit que el mateix imam va elaborar mentre estava a la presó.

Un altre document que es demana és la nota que el CNI va facilitar a les Forces i cossos de seguretat de l’estat espanyol els dies posteriors als atemptats. Una nota que, segons Junts, resumia el que se sabia de l’imam i contenia un informe de la radicalització que havia experimentat a la presó de Castelló, elaborat per Institucions Penitenciàries.

A banda, Junts demana la documentació que acrediti, si és el cas, que el CNI va demanar que Es-Satti fos testimoni protegit en l’anomenada Operació Xacal que instruïa el jutge Baltasar Garzón. Segons el partit de Carles Puigdemont, altres testimonis d’aquest cas van declarar que l’imam formava part del grup d’estrets col·laboradors del gihadista Mohammad Mrabet Fhasi, i que va conviure amb Bilal Belgacem, autor d’un atemptat suïcida contra tropes italianes a l’Iraq l’any 2003.

La Guàrdia Civil va elaborar, segons Junts, un informe que va aportar a Garzón dins d’aquest mateix judici en què es descartava la vinculació d’Es-Satti amb la cèl·lula gihadista de Mrabet, informe que el partit també demana que es desclassifiqui.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, no havia arribat al Centre de Coordinació Operativa Integrat (CECOPI) a les 20.11, l’hora en què es va enviar l’alerta per la gota freda el 29 d’octubre, segons la resposta que ha enviat el Consell a la jutgessa de Catarroja (Horta Sud) que investiga la causa.

La versió es contradiu amb relats anteriors. En la compareixença del 15 de novembre, el president Mazón va excusar el retard d’arribar al CECOPI dient que hi havia molt de trànsit i va fixar l’hora d’arribada a les 19.30. Ahir, amb la difusió d’una llista de trucades, es va saber que, pel capbaix, va arribar-hi a les 19.43, que és l’hora en què va parlar amb l’ex-consellera Salomé Pradas que era a l’Eliana.

En la resposta del Consell al requeriment de la titular del jutjat 3 de Catarroja, que instrueix la causa sobre la gestió de la gota freda, la Generalitat indica que les úniques autoritats que van accedir al CECOPI entre les 16.00 i les 20.11 van ser el president de la Diputació, Vicent Mompó, i el diputat de Medi Ambient, Prevenció de Riscs i Desenvolupament Rural, Avelino Mascarell.

La jutgessa havia preguntat al Consell expressament que informés sobre si hi havia cap més autoritat present. La resposta es basa en els enregistraments de les càmeres de seguretat de l’edifici on es fan les reunions del CECOPI. D’acord amb això, i una vegada fet el visionament de les imatges preses per diferents càmeres del sistema de videovigilància, el dia 29 d’octubre de 2024, entre les 16.00 i les 20.11, i d’acord amb la certificació emesa pel funcionari responsable de seguretat, fan constatar l’entrada de l’edifici del president de la Diputació i el de Desenvolupament Rural, de la qual s’infereix que Mazón no va arribar pas durant aquesta franja horària.

Grífols ha anunciat que nomenarà l’ex-ministra de Transport de Finlàndia Anne-Catherine Berner nova presidenta no executiva, en substitució de Thomas Glanzmann, que ha decidit de no presentar-se a la reelecció a la pròxima junta general d’accionistes. Berner forma part del consell d’administració d’ençà de l’any passat i presideix el Comitè de Nomenaments i Retribucions de Grífols.

Anne-Catherine Berner forma part d’uns quants consells d’administració a Suècia, Alemanya i Suïssa, i presideix el consell de la Fundació per a l’Hospital Infantil de Traumatologia i la Institució Nadija a Hèlsinki. Va ser ministra de Transports de Finlàndia entre el 2015 i el 2019 i també presidenta i consellera delegada de l’empresa familiar finlandesa Vallila Interior.

Berner ha mostrat la seva satisfacció pel nomenament i ha assegurat que esperava de “col·laborar estretament amb Thomas durant els mesos vinents com a part de la transició”, i també amb la resta del consell d’administració.

L’ex-diputat de Podem Alberto Rodríguez ha reclamat al congrés espanyol una indemnització de 134.000 euros per la retirada del seu escó, després d’haver estat condemnat per haver agredit un policia durant una manifestació el 2014 a La Laguna (Tenerife). Segons la reclamació de Rodríguez, aquesta quantitat correspondria al sou que va deixar de percebre d’ençà del novembre del 2021, quan li va ser retirada la condició de diputat, fins que va ser dissolta la legislatura, el maig del 2023.

En un informe de l’assessoria jurídica del congrés, al qual ha tingut accés Efe, els lletrats assenyalen que l’òrgan competent per conèixer la reclamació de responsabilitat patrimonial formulada per Rodríguez és el Consell de Ministres. Per això, els lletrats apunten a la possibilitat que la mesa inadmeti a tràmit aquesta sol·licitud de l’ex-diputat “per falta de competència”, un assumpte que abordarà aquest òrgan avui.

El Tribunal Suprem va condemnar Rodríguez un mes i quinze dies de presó, que va substituir per una multa i una pena accessòria d’inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu de quaranta-cinc dies.

Per això, la presidenta del congrés, Meritxell Batet, va retirar l’octubre del 2021 l’escó a Rodríguez en virtut de la sentència, que implicava la pèrdua de la condició de diputat, fet que va recórrer l’afectat davant el Tribunal Constitucional. Aquest tribunal el gener del 2024 el recurs contra la sentència que el va condemnar i li va atorgar l’empara, amb els set vots de la majoria progressista davant dels quatre en contra de la minoria conservadora, i va anul·lar la condemna d’inhabilitació.

Un estudi de l’IRB Barcelona ha revelat que les mateixes mutacions genètiques poden donar lloc a leucèmies molt diferents, cosa que també fa diferent la progressió de la malaltia i la resposta a la teràpia. Aquestes diferències poden explicar per què no totes les cèl·lules mare de la sang responen de la mateixa manera quan adquireixen una mutació i que l’estat previ de la cèl·lula influeix en el desenvolupament del càncer. L’estudi, finançat per la Fundació Cris contra el càncer i encapçalat per l’investigador ICREA Alejo Rodríguez-Fraticelli, s’ha publicat a la revista Cell Stem Cell.

Les leucèmies mieloides es troben entre els càncers de la sang més agressius i presenten taxes de supervivència baixes. Avui dia, als pacients amb leucèmia se’ls fa una anàlisi genètica per saber quines mutacions tenen i així poder escollir el millor tractament per a ells. Tot i això, fins i tot entre aquells pacients que presenten la mateixa mutació, la progressió de la malaltia i la resposta a la teràpia poden ser molt diferents. En concret, els científics han identificat dos tipus cel·lulars, un més “fort” i uns altres més “sensibles” als estímuls inflamatoris. Aquesta característica prèvia influeix en la forma en què evoluciona la malaltia després d’adquirir les mutacions als oncogens. “En incorporar mutacions, ambdós estats cel·lulars poden derivar en leucèmia, però amb propietats biològiques diferents, que responen de manera diferent a la teràpia”, explica Rodríguez-Fraticelli.

El descobriment suposa un pas endavant en la comprensió de la gran varietat que hi ha en aquest tipus de càncers i subratlla la importància d’analitzar l’estat cel·lular previ a la mutació. Per poder fer aquesta investigació, l’equip va desenvolupar una tècnica anomenada STRACK (de l’anglès Simultaneous Tracking of Recombinase Activation and Clonal Kinetics). Amb la tècnica STRACK es fan servir codis de barres genètics per rastrejar cada cèl·lula i registrar-ne el comportament abans i després de la mutació. “Aquesta estratègia ha permès, per primera vegada, vincular l’estat inicial de cada cèl·lula amb les característiques canceroses posteriors”, expliquen Indranil Singh i el Daniel Fernández Pérez, primers autors de l’estudi.

A més, l’ús de models d’estudi de ratolí ha permès estudiar aquest procés en un entorn fisiològic complet, i amb característiques genètiques controlades, cosa que reforça la rellevància de les descobertes.

Avançant cap a teràpies més personalitzades

Les conclusions d’aquest treball suggereixen que, almenys en el cas de les leucèmies, no n’hi ha prou amb identificar la mutació genètica per decidir el millor tractament. L’estat previ de les cèl·lules, que pot incloure la seva reacció davant inflamacions repetides o canvis epigenètics, resulta determinant a l’hora de predir el tipus de tumor i la seva reacció als fàrmacs. Això podria estendre’s a altres càncers, ja que les cèl·lules a diferents teixits també acumulen “records” d’inflamació o altres danys, cosa que afectaria el seu comportament. Conèixer aquests factors, a més de la mutació, ajudaria a desenvolupar tractaments encara més personalitzats i estratègies preventives que se centrin a evitar hàbits que predisposin al desenvolupament de les variants més agressives de la malaltia.

L’empresa d’exploració marítima Ocean Infinity ha desplegat els seus bucs de recerca per a cercar el Boeing 777 que va desaparèixer dels radars el 8 de març de 2014 amb dues-centes trenta-nou persones a bord.

Ho ha explicat el ministre de Transports de Malàisia, Anthony Loke, que ha elogiat el voluntarisme de l’empresa. El mes de desembre, el govern va acceptar la proposta d’Ocean Infinity de reprendre la cerca en una nova zona de quinze mil quilòmetres quadrats al sud de l’oceà Índic. Les autoritats no han negociat la duració de la missió.

La recerca dirigida per Austràlia ara fa uns anys va cobrir uns cent vint mil quilòmetres a l’oceà Índic, però pràcticament no en van trobar cap indici. El vol recorria la distància entre Kuala Lumpur i Pequín.

En Fañch, un infant de la vila bretona d’An Oriant (en francès, Lorient), podrà mantenir la titlla que duu la ena del nom. Els registres civils francesos han vetat històricament de posar als noms i cognoms els signes distintius de les llengües minoritzades de l’estat francès, com ara la ‘ñ’ del bretó o els accents propis del català, com els de noms com Llívia, Lluís, Núria o Júlia. Però ara una sala civil del jutjat d’An Oriant s’ha pronunciat a favor de la titlla en el nom Fañch, que havia estat rebutjat per la fiscalia d’An Oriant.

El nen, nascut el juny del 2023, va ser inscrit com a Fañch i la seva inscripció va ser validada pel batlle d’An Oriant, Fabrice Loher, però el mes de setembre del mateix any la fiscalia el va fer retirar, tot adduint una circular del 2014 que no preveia l’ús d’aquest signe diacrític. La fiscalia d’Angers havia demanat al jutge de família que ordenés la retirada del nom Fañch de l’acta de naixement i “que donés al nen un altre nom amb l’acord dels pares o, si no podia ser, sense el seu acord”.

Setze anys de lluita per a posar el nom de Caín al seu fill

Els pares van decidir de mantenir aquest primer nom, en homenatge a un avantpassat del nadó, i  portar l’afer als jutjats. Van apel·lar la decisió i va començar així el procés legal, que avui ha acabat amb una sentència judicial. Tanmateix, la fiscalia considera “molt probable” l’apel·lació.

Parenostre s’estrenarà el 16 d’abril, segons que ha anunciat la productora Filmax, que avui n’ha presentat el tràiler oficial. El film retrata el moment en què, el juliol del 2014, Jordi Pujol admet públicament que té diners no declarats a Andorra i origina un terrabastall tant dins la família com fora. L’actor Josep Maria Pou encarna Pujol i Carme Sansa coprotagonitza el film com a Marta Ferrusola; Pere Arquillué és Jordi Pujol Ferrusola; Eduard Lloveras, Oriol Pujol; David Selvas, Artur Mas; Sílvia Abril, Victoria Álvarez; Lluís Soler, mossèn Ballarín; Antonio Dechent, José Manuel Villarejo; i Alberto San Juan, Juan Carlos I. El guió és de Toni Soler i l’ha dirigida Manuel Huerga.

“Van fer un comitè de guerra per a parar el cop i van intentar parlar amb diferents persones per aturar-lo”, diu Manuel Huerga. El film recrea la resposta de Pujol i el seu entorn, i la manera d’enfrontar-se, en públic i en privat, a l’escàndol. Segons que diu Filmax en un comunicat, és “una història de pecats i penitències, de pares i fills, de poder i abús de poder, a l’ombra d’una de les figures més importants de la història contemporània de Catalunya”.

El cinema en català que s’estrenarà el 2025

Per al periodista Toni Soler, guionista del film, és “una pel·lícula valenta que no defuig cap polèmica, que té la voluntat d’explicar uns fets històrics molt recents, mostrant tots els angles, incloent-hi la corrupció sistèmica, el debat sobre la independència, el balanç del pujolisme, l’actuació soterrada dels poders fàctics de l’estat i les llums i ombres de la biografia de Pujol i de la seva família”.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha criticat amb duresa l’acord per a la condonació d’un 22% del deute de la Generalitat pel Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), segons que han pactat els socialistes amb Esquerra Republicana. “Els qui, amb l’independentisme i les polítiques erràtiques, han enfonsat Catalunya, n’han expulsat empreses i n’han empobrit la classe mitjana han decidit que es perdonen els deutes. Penso que no es pot tenir més cara dura i no es pot ser més arbitrari. S’imposa amb punta de pistola que la resta d’espanyols ho hagin d’assumir”, ha dit.

Un deute vergonyós, pervers i injust | Anàlisi de Jordi Goula

La mesura encara s’ha d’avalar demà al Consell de Política Fiscal i Financera, però no afecta tan sols Catalunya: el mecanisme que ha trobat el govern espanyol és més “cafè per a tothom” i estendre la condonació per a totes les autonomies que ho sol·licitin. El ministre espanyol de Política Territorial, Ángel Víctor Torres, ja va recordar ahir que, de fet, qui més se’n beneficiaria seria Andalusia–governada pels populars. Tanmateix, el president del Partit Popular espanyol, Alberto Núñez Feijóo, també ha criticat l’acord, perquè el considera un parany en què el pagament del deute es trasllada d’una part a una altra. 

La resposta més dura que ha rebut Ayuso és la del conseller de la Presidència, Albert Dalmau, que l’ha titllat d’insolidària en una entrevista a Catràdio. En canvi, la portaveu del govern, Sílvia Paneque, no hi ha volgut insistir perquè diu que l’estil del govern és de “parlar des del respecte, el diàleg i no pas la confrontació”. El govern del president Salvador Illa considera que la direcció dels populars espanyols s’ha abraonat contra la mesura perquè “jutgen les propostes i els acords no tant pel contingut sinó per qui ho proposa”. Paneque ha insistit que les decisions que són bones per a Catalunya ho són per a tot l’estat espanyol. 

L’ex-conseller d’Interior i secretari general de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), Miquel Buch, renunciarà al càrrec de l’entitat municipalista, ara que ja no és militant de Junts per discrepàncies amb la línia del partit. Fonts consultades per Europa Press han explicat que, malgrat que Buch defensa que el seu càrrec a l’ACM no depèn de la militància en cap partit, ha pres la decisió de deixar aquesta responsabilitat, i és previst que la faci efectiva abans de mitjan març.

Segons les mateixes fonts, la renúncia és una “decisió personal” que pren l’ex-conseller per coherència amb els seus principis. La setmana passada, es va saber que Buch havia deixat la militància de Junts a final del 2024, després d’haver-se distanciat del partit, especialment del secretari general, Jordi Turull –amb qui mantenia una relació estreta–, i del president, Carles Puigdemont.

Amnistien Buch, Saldoni i la resta d’investigats en la causa contra l’Associació Catalana de Municipis pel procés

Buch, que fou batlle de Premià de Mar (Maresme) entre el 2007 i el 2017, va tenir un paper actiu en la refundació de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Va encapçalar el moviment Moment Zero i va formar tàndem amb Turull per intentar assolir el lideratge del desaparegut Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat).

Va presidir l’ACM entre el 2011 i el 2018 i va ser conseller d’Interior del govern de Quim Torra entre el juny del 2018 i el setembre del 2020.

El 2023, Buch va ser jutjat i condemnat a quatre anys i mig de presó i nou anys i mig d’inhabilitació per haver designat un mosso com a càrrec de confiança perquè escortés Puigdemont a l’exili. Un any més tard, va ser amnistiat.

Després de les eleccions municipals del 2023, va ocupar la secretaria general de l’ACM, que actualment presideix l’ex-consellera de Presidència Meritxell Budó.

Avui, 25 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Comença la consulta educativa que amenaça el català, enmig d’una forta oposició i incertesa
—“Sóc un dany col·lateral”: un Carlos Mazón a la desesperada va a Madrid a mendicar l’absolució dels seus
—Junts perd la credibilitat de la dissuasió | Editorial de Vicent Partal
—Parlar català sense rebre català a canvi és parlar català? | Mail obert de Marta Rojals
—Indígenes de quilòmetre zero | Mail obert d’Anna Zaera
—Lolita Bosch: “Estic segura que els meus assetjadors són molt bona gent”
—[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Una nit no tan victoriosa per a l’extrema dreta alemanya
—Tres anys després de la invasió russa, la guerra d’Ucraïna passa de pares a fills
—La via que segueixen molts veïns per prohibir els pisos turístics als seus edificis
—Joan Comorera, cas tancat
—Hi haurà vaga el 8 de març?
—Objectiu: fer sortir Alemanya de l’estancament actual
| La píndola de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona: 

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’escriptora Lolita Bosch acaba de publicar Stop bullying, una guia amb recursos pràctics per a ajudar famílies, infants i entorns educatius a afrontar situacions d’assetjament escolar. Bosch fa deu anys que lluita contra aquesta pandèmia que afecta un infant de cada tres. Després de fer pública la seva experiència com a víctima de l’assetjament escolar, s’ha convertit en un referent. Amb Stopbullying.help, ofereix a adolescents l’oportunitat de fer cursos interactius per a ser agents de canvi contra aquesta xacra.

Ella ho veu clar: podem posar fi a l’assetjament escolar. “Sabem com fer-ho”, diu. I creu que la clau la tenen els menors. Però cal la implicació de tots els actors. Per això demana que la Generalitat comenci una campanya per a tot Catalunya. També pensa que els governs haurien de demanar perdó, perquè els pares han deixat els fills a l’escola pensant-se que hi estaven protegits, i no ha estat així. Els governs haurien d’entonar el mea culpa. L’assetjament escolar ha tingut un efecte devastador per a molta gent. Alguns, segurament, no són conscients que tot plegat els ha afectat la vida. Però la desconfiança que tenen per tot va néixer a l’escola, amb aquells companys que els robaven les sabates, que se’n reien quan preguntaven a classe o no els dirigien la paraula al pati i els aïllaven… Segurament aquells companys de classe no són conscients del mal que van fer, pensen que no n’hi ha per a tant. Tanmateix, així com s’han trencat tabús sobre la violència de gènere, ara cal centrar-se en l’assetjament escolar. Com pot ser que visquem amb normalitat que els nens estiguin envoltats de violència?

—Parlem molt de l’assetjament escolar, però sabem què és?
—No, no en parlem molt. Usem molt la paraula, però de parlar-ne en parlem molt poc. Utilitzem molt la paraula bullying com un crit d’alerta, però no en parlem prou, entre altres coses perquè no sabem què és…

—Cert! Per això em sembla interessant saber quan es considera que allò deixa de ser una baralla d’uns nens i és assetjament escolar?
—El bullying escolar és un maltractament sistemàtic que dura un període continuat i que té la intenció de fer mal. Quan vaig a parlar a algun lloc sempre dic que si la gent necessita ajuda que escrigui a @campuslolita. Això fa que molta gent em truquin dient que la seva filla o fill pateixen assetjament escolar i no saben què fer. Jo sempre els pregunto què saben del que passa? Parlant amb ells, m’he adonat que molta gent considera que el fet que vingui un nen i s’enfadi o que el seu fill es baralli un dia a l’escola és assetjament, i no. Això és una baralla infantil entre nens i nenes, que és el que ha de ser. És inevitable. Al final, bullying és una paraula que engloba racisme i xenofòbia. Els adults en diem “feixisme”, d’això. Actualment, una gran part de la casta política mundial neutralitza la violència; no ens pot sorprendre que els infants també ho facin. L’han normalitzat. Què passa? Les famílies estan convençudes que això no ho poden aturar. I aleshores demanen ajuda al Departament d’Educació, que tampoc no ho pot aturar.

—No ho pot aturar?
—Ho ha d’aturar, però no ho sap fer. Com a mínim, fins ara no n’ha sabut. Les úniques persones del món que saben qui fa patir i rep bullying són els menors d’edat. I no ens ho volen dir. És un temacle això, eh? Només un de cada quatre nens que pateixen assetjament escolar ho diuen.

—I per què no ho diuen?
—Creuen que no hi podem fer res.

—Per tant, cal crear confiances?
—La cosa més important és que els nens i les nenes entenguin que no són una mena de titelles que són en un món irreal fins que arribin a la societat. I que mentre són aquí cal portar-se bé, intentar no fer mal. Ells formen part de la societat. Que no tinguin dret de vot no significa que no formin part de la societat. Sempre he pensat que l’equivalent en adult d’una víctima de bullying és una persona sense papers. Són ciutadans sense drets. Perquè si a un nen el comencen a pegar cada dia, no ho pot denunciar, no es considera un crim. És molt bèstia. Això ha canviat amb el cyberbullying, perquè sí que deixa empremta. Sí que és un crim, perquè els mòbils van a nom d’adults. Només per això. Si el mòbil anés a nom del nen, crec que seria molt difícil de denunciar.

—Moltes vegades quan pensem en assetjament ens ve el cap un atac físic, però en el llibre parleu també d’atacs físics indirectes com ara robar, o atacs psicològics com conductes d’exclusió o d’aïllament…
—El bullying no vol dir pegar a una altra persona. Els adults sabem que hi ha molts tipus de maltractament. L’assetjament escolar és fer el buit, és insultar, és escopir, és trencar, és robar, és riure, és aplicar la llei del silenci… I depèn molt del gènere. És molt diferent com ho fan els nens que com ho fan les nenes. També canvia segons l’edat. Hi ha molts tipus de bullying. Jo vaig ser víctima de bullying. Vaig ser el 6% de les víctimes que s’intenta suïcidar. És clar, si ho veu la gent que m’ho va fer segurament no deu entendre per què em vaig voler suïcidar per això. Ells no ho recorden com una gran tragèdia. Però quan els ho expliques bé, diuen: ostres, he fet mal a algú sistemàticament?

—Sí?
—He parlat amb molts assetjadors i assetjadores, i quan paren i pensen que han fet mal a algú, tenen un pes molt bèstia. A mi m’ha passat, per exemple, entrar en una aula a fer una xerrada i trobar-me el fill del meu assetjador. Ell era assetjat. I pensava: què deu pensar el seu pare? Tinc cinquanta-quatre anys. En fa quaranta que em van assetjar. Ho tinc superat, però m’agradaria que em demanessin perdó. Perquè, és clar, et fan tot això en un moment que creixes. Creixes amb una inseguretat permanent. Penses que ningú no et cuida, ni el govern, ni la família, ni l’escola… És molt perillós que no hi intervinguem. Cal una campanya contra les violències a les escoles.

—Per què no es fa aquesta campanya? 
—Fa molts anys que vull fer una campanya nacional. He parlat amb tots els governs. He parlat amb moltíssima gent. M’he ofert. Jo ho sé fer. Fa molts anys que al Campus Lolita investiguem com s’ha de fer. Ho sabem fer. A Catalunya tenim coses que ens honoren, com ara el voluntariat. Som un dels països on hi ha llista d’espera per a anar a ajudar a refugiats. Som un país de gent molt treballadora, i tenim un tarannà bastant pacífic, ben mirat. Estic convençuda que podem aturar l’assetjament escolar. Ara, quin és el programa més vist de la televisió catalana?

—Crims?
—I per què? Per descomptat, perquè està molt ben fet, jo també el miro. Però també perquè volem entendre la violència. Tothom la intenta entendre. És un fenomen global i històric. Després de fer moltes xerrades, he entès que hi ha moltes menes de violències. Encara que la gran diferència és que a ningú no se li acudiria d’anar a un adult i preguntar-li: “Com és que t’has deixat fer això? Per què t’ho fan?” No ho faríem mai. Per què ho fem amb els nens assetjats? Per què els preguntem el motiu per què pateixen assetjament escolar? Hòstia! No ho saben. Per què ho haurien de saber?

—I com és que, si sabem com resoldre-ho, la Generalitat no ho resol?
—No ho poden fer. Primer, perquè els polítics canvien cada dos per tres. Però, per una altra banda, saps què m’han dit sempre que hi he anat a parlar? Que en farien una valoració amb els experts! No són conscients que l’única experta és la nena de quinze anys que avui no vol anar a l’escola perquè pateix assetjament. O aquell nen que té una vergonya horrorosa perquè, després de viure anys d’assetjament, ara és ell qui fa mal. Sembla mentida, però això passa molt sovint. Si no els escoltem a ells, no ho sabran fer. El govern de Catalunya no ho sap fer. Necessitem la complicitat de les famílies i dels menors. Això s’ha de fer entre tots. Ho hem de fer juntes.

—Però els heu fet cap proposta?
—I tant. He proposat campanyes amb un pla de treball i una agenda. He dit que ho cobrava a preu públic. Hi ha molts tècnics del Departament d’Educació que en tenen ganes. Però els càrrecs polítics són molt canviants, i no consideren mai l’assetjament escolar com a prioritat. Només se’n parla quan hi ha una alarma social, com ara quan hi va haver el suïcidi de l’Alana, la bessona de Sallent.

—Dieu que cal escoltar els nens. Com ho fem?
—Nosaltres hem fet aquest llibre. És un manual amb dotze passes contra el bullying. Et diu coses com ara què pots fer, que és l’assetjament, a qui pots trucar… Et dóna pautes per a parlar amb l’altra família o sobre quins recursos pots donar al teu fill… El llibre també proposa que, mentre els pares el llegeixin, el fill, en lloc d’esperar a casa a veure si tot s’arregla sense fer res, pot seguir un programa que hem preparat per aprendre amb el cos. Hem fet una mena de recorreguts virtuals. És a preu públic, costa trenta-cinc euros el mes. És una subscripció de tres mesos. A més, hi ha beques perquè ningú no es quedi fora del programa. Qui el necessiti el tindrà. La clau és que els agents de canvi han de ser els infants. Són els únics que saben què passa, però, és clar, no ens ho volen explicar. I ens hauria de preocupar molt que no ens ho diguin. Durant molts anys les dones no van poder denunciar que eren maltractades. O durant molts anys les víctimes de pederàstia per capellans no van poder explicar les violacions. Això és igual. La nostra responsabilitat és donar les eines als infants perquè puguem evitar que continuï passant.

—Diuen que la Generalitat no pot. No pot o no ho vol?
—És trist, però ha arribat un moment que ens fem aquesta pregunta: ho volen? A Irlanda han sortit a demanar perdó pels nou mil nens que van morir en llars d’acollida de mares solteres… I algú dirà: és clar, és un cas molt extrem. No ho tinc tan clar. Les nostres mares ens van deixar a l’escola perquè un govern els va dir que estaríem segurs. Les nostres famílies van creure el govern quan els van dir que a les escoles la mainada estava controlada. Els nostres pares es van creure les autoritats que deien que havien d’anar a treballar i a fer la seva vida, que a l’escola els infants estàvem segurs. I això era mentida. El govern ens deu una disculpa. A mi m’han trucat i m’han dit: “Lolita, digue’m a quina escola et van fer bullying, els trucarem i direm que et demanin perdó.” I d’ençà que m’ho van dir, en cada entrevista explico aquesta proposta tan animal que em van fer. Que em demanin perdó a mi? Com s’atreveixen? No pot ser que es rentin la cara així. Els recursos els té l’administració. Tenen els recursos per a implantar aquest protocol en què hem treballat durant deu anys. No és que la Generalitat no ho vulgui fer, és que no ho sap fer. I han d’assumir el mea culpa.

—Com es fa?
—Primer han de demanar perdó. I després, hi han de posar remei. Pere Aragonès va fer una cosa que no havia fet mai cap president de Catalunya ni del govern espanyol. Quan va haver-hi el cas d’Alana a Sallent, primer se’n va desentendre, i va dir que era una cosa que fan els nens. Però dos dies després va dir que alguna cosa s’havia fet malament. Quan vaig veure això vaig pensar que teníem una oportunitat com a país. Podem fer un esforç d’autocrítica imprescindible per a millorar la societat, els ho devem. Els menors d’edat són la nostra responsabilitat.

—Ara parlàveu del cas de l’Alana. Quan llegeixes tota la història al llibre és colpidor. L’Alana i la seva germana bessona, la Leila, es van llançar des del balcó de casa seva perquè no aguantaven més l’assetjament escolar que patien a l’escola. L’Alana va morir…
—Allò que va passar a Sallent és el cim de la impunitat contra el bullying. Va ser espantós. Es reien d’aquestes nenes pel seu accent. Em sembla increïble que els nens siguin seguidors de Messi, però després es riguin de l’accent d’aquestes nenes. És el mateix que el del seu ídol. Alguna cosa no funciona. En aquest cas, no tan sols va haver-hi moltíssima impunitat, a l’escola. El bullying que feien a l’Alana era visible. Encara més, la seva mare, que és una dona increïblement digna i valenta, va anar a parlar amb tothom. Va parlar amb els serveis socials, amb la pedagoga, el professor de música… –per cert, l’únic professor que va anar a l’enterrament de la nena, perquè a l’escola els van demanar que no hi anessin. És molt fort! La mare va demanar ajuda a tothom. Hi anava cada setmana a demanar ajuda a l’escola! I al final va saltar. I quan va saltar, l’escola va dir que era una baralla entre nens. Va decidir que valia més no parlar-ne. La família de l’Alana ningú no l’ha ajudat, però no són els únics. Els adolescents de Sallent han viscut un gran impacte amb tot això, i ningú no els ha acompanyat.

—Ningú no va ajudar la família?
—No, és molt greu! Ningú no es va acostar a la família de l’Alana i la Leila per demanar-los què necessitaven… Quan dic ningú és ningú. Ningú no els ha ofert un psicòleg, ni una casa, ni un suport econòmic… Res. Mentida, el pare de Kira, que també es va suïcidar víctima de l’assetjament escolar, i els va deixar un pis a Barcelona perquè sortissin de Sallent. És veritat, que amb el temps l’Ajuntament de Barcelona els va donar un pis. Però molt de temps després… També s’ha de dir que el germà petit va tenir la sort d’anar a una escola on hi havia una pedagoga fabulosa que la va ajudar moltíssim. I la Leila, que va estar molt de temps al Parc Taulí de Sabadell, on li van fer moltes operacions, va estar acompanyada per un equip meravellós. Però l’administració ha arxivat el cas! El que van fer és acomiadar el director. El director no pot aturar el bullying, cal una campanya global. De fet, els mestres són el col·lectiu més preocupat.

—Moltes vegades hi ha pares que demanen als professors: “No heu vist que el meu fill pateix bullying?”
—Ho entenc! Però els mestres tindrien el dret de dir: “I vosaltres?” Els indicadors del bullying es veuen molt més a casa que a l’escola. A l’escola s’amaguen. Hi ha una llista d’indicadors, els podeu trobar a stopbullying.help.

—Hi ha molta gent que diu que l’assetjament escolar és una cosa de nens. Som conscients que tot plegat té unes conseqüències?
—Algunes conseqüències són devastadores. Quan vaig fer la novel·la de La ràbia, un nen em va dir: “El que em fa més pena és que a mi el meu país m’ha deixat abandonat.” Això és greu, perquè si pensen que els han deixat abandonats… Però, és clar, què fa la Generalitat? Per exemple, hi ha coses que serien molt fàcils de fer. Per què les víctimes d’assetjament escolar no tenen punts extra per a poder-se canviar d’escola? Moltes vegades quan volen canviar-se no tenen places, ningú no prioritza la seva situació.

—I per què no es fa això? Sembla senzill?
—El departament considera un fracàs que el nen se’n vagi de l’escola. La pregunta hauria de ser: per a qui és un fracàs? La majoria dels nens ho consideren un triomf! Qui representa que salvem? No tenim prou present que l’ésser humà és l’únic animal que neix a mig fer. Mentre estem a l’escola i a l’institut ens anem formant. No tenim tancat el còrtex pre-frontal. Per tant, ens és gairebé fisiològicament impossible d’entendre les conseqüències dels nostres actes. Els falten moltes eines corporals. Per una altra banda, a nosaltres ens van ensenyar que això era cosa de nens, i que calia defensar-nos i tornar-nos-hi. Per què, és clar, al final hi havia bons i dolents. I això és mentida. Això és una cosa que diu el feixisme. I els que hem estat víctimes de la violència no podem permetre que s’imposi aquest discurs. Sempre dic que la persona que més s’ha cregut el discurs de la gihad a Ripoll és la seva batllessa. Ha comprat el discurs d’Estat Islàmic de “són ells contra nosaltres”. Això ho fa el feixisme. He vist famílies que tenen fills negres i que m’expliquen que a l’escola els companys els tiren pells de plàtan quan surten d’una classe, i els diuen: “Mico, menja.” I tu pots dir: és que els nens són molt cruels. Perdona? Amb tot això que passa a Gaza, direm que els nens són molt cruels? Proporcionalment, els adults ho som molt més. Nosaltres tolerem molts actes de crueltat al món. El que hem de fer és parlar amb els nens. Cal que sempre que tinguin un input violent, en puguin parlar amb algú.

—I els assetjadors també tenen conseqüències? Molta gent víctima de bullying pensa que els que els ho van fer no són conscients de com ha patit?
—Probablement, no en són conscients per una cosa que es diu “amnèsia pànica”, què és que pensen que ells no són persones capaces de fer això. No n’hi havia per a tant. En el meu cas, tota aquesta lluita va començar el 2016 quan vaig publicar La ràbia. I això va néixer perquè el nen que em feia assetjament escolar em va enviar un missatge que em deia: “Fem una trobada dels alumnes que anaven junts a classe per parlar de velles batalletes.” Jo li vaig respondre: “La teva vella batalleta sóc jo, que fa molts anys que he de fer teràpia.” I la seva resposta, a quaranta-cinc anys, va ser: “Uf, hòstia!” Em va contestar com un nen de catorze anys perquè encara no ho havia processat. Jo, per la meva feina, he entrevistat sicaris o assassins. I t’asseguro que ells tampoc no són conscients del mal que han fet. Ells no es consideren assassins. Es pensen que fan justícia. Quan en prenen consciència, t’asseguro que molts s’ensorren. Això mateix passa amb els assetjadors, que són valents i prenen consciència de l’impacte que han tingut els seus actes. Això també passa amb els pares dels assetjadors. La mare del noi que va cometre la matança de Columbine fa xerrades explicant el patiment d’un assetjador i de les seves famílies. La gran majoria de tirotejos que hi ha als instituts són fets per víctimes d’assetjament. Volen matar gent que els ha fet mal.

—Ara parlàveu de les famílies d’assetjadors. Al llibre dieu que a la gent la preocupa que el seu fill sigui assetjat, però no pensen en la possibilitat que el seu fill sigui assetjador.
—Poca gent s’atreveix a preguntar als seus fills: “Fas mal a algú a l’escola involuntàriament?” Molt poca gent fa això. Suposo que pensen que si és complicat salvar una víctima d’assetjament, imagina’t l’assetjador. A més, aquest país no perdona. Quan vaig presentar el llibre vaig intentar que vingués un amic meu que va ser assetjador. És una persona fabulosa, però no s’atreveix a dir-ho en públic. Creu que ningú no li ho perdonarà. I avui un nen de quinze anys demana perdó a les xarxes per haver assetjat, i això segurament li marcarà la vida. D’aquí a vint anys, quan vagi a demanar feina, segurament li’n donaran. Espero que així sigui. Espero que tot hagi evolucionat i li donin la feina, perquè ha demostrat ser valent. Però actualment segurament no l’agafarien. Adonar-te que has fet mal a algú no és fàcil. S’ha d’aprendre a demanar perdó. Jo he parlat amb molts assetjadors. Sempre que faig una xerrada amb ells els dic: “Hola, jo em dic Lolita Bosch, vaig ser víctima del bullying i us considero bones persones.” Tots em miren sorpresos. Però ho crec de veritat, són bones persones, però tenen alguna cosa que no saben com expressar. La violència és un llenguatge, vol dir alguna cosa, sempre. És una manera de parlar. Que hi hagi intenció no vol dir que hi hagi maldat. No són dolents. Són intencionals. No pot ser dolent un nen de catorze anys!

—Actualment, a les escoles hi ha protocols…
—Sí, a Catalunya ja hem fet sis protocols. Normalment, quan se sospita d’un cas d’assetjament, les famílies van a veure la mestra. El protocol actual proposa que s’asseguin l’assetjador amb la persona assetjada. Però normalment la nena assetjada no vol seure davant la persona assetjadora. Sap que quan surti li diran de tot. Això no funciona. Llavors, la gran majoria ho rebutja. El pas següent és que les famílies parlin. A la mestra se li ha imposat aquesta feina, de fer seure les dues famílies. Encara que a moltes famílies els fa por fer tot això, perquè tots pensem que hem educat els nostres fills amb els millors valors. A moltes famílies aquestes situacions els destrossen. Però, tornant al protocol: si això no passa, s’activa el protocol. Però quin és l’error? Que tot això passa quan ja existeix el cas de bullying. És com si nosaltres expliquéssim que no es pot maltractar un gos quan veiem que el maten. No, nosaltres de molt petits els diem que han de respectar els animals. Però no fem aquesta formació. Quan un nen en pica a un altre se li diu: això és portar-se malament. Cal que entenguem que fer assetjament no és portar-se malament. No té res a veure. Fer bullying és un crit desesperat d’ajuda. Ens diu que no pot més d’ell. Necessita que no el miris més a ell, i llavors posa el focus en un altre. A aquesta gent hauríem de preguntar-los: a tu que et passa? Jo sempre els parlo així!

—Diuen que no hem de preguntar a les víctimes pel motiu de l’assetjament. Però hi ha algunes motivacions més comunes? 
—Sí, l’homofòbia, la islamofòbia… Les frases “moro de merda” o “escolta, puta” són un clàssic a les nostres aules. Anar a algú i dir-li una d’aquestes frases no és portar-se malament, és que no ha entès el significat del que diu. Ho ha sentit i ho repeteix. És desconeixement. Unamuno deia: el racisme es cura viatjant i el feixisme llegint. Per tant, aquests nens necessiten més informació. No podem parlar de nens bons i dolents, és una salvatjada. I així és com creixen les víctimes del bullying, pensant que la gent que els va fer tot això era dolenta. Doncs, no! Jo això ho vaig descobrir el dia dels atemptats de Charlie Hebdo. No sé per què, perquè mai no els havia buscat a les xarxes, però aquell dia els vaig buscar tots quatre. I tots s’havien posat la imatge de “Jo sóc Charlie”. Érem al mateix bàndol. Estic segura que són molt bona gent. I segurament es traurien un pes de sobre trucant-me i dient-me que no sabien que em feien tant de mal. Estic segura que no ho sabien. Ara, em deuen una disculpa. Tenen el dret de saber que van fer mal. Han d’entendre el poder que tenen per a fer mal.

—Per tant, recomaneu que si algú ha estat víctima d’assetjament cerqui aquest perdó?
—No, però si el necessites, sí. Jo he acompanyat gent adulta que em deia que necessitava aquest perdó. Hi ha conseqüències devastadores. Hi ha un autoestima que et costa molt construir. Hi ha una confiança en l’altre que et costa molt construir. Hi ha una cosa amb la proximitat i la confiança gairebé física que et costa molt construir. Tens una mica de por dels altres. Tens la sensació que no t’entenen mai del tot, que et van deixar sola, que no ets important… Tot això t’arrela en un moment formatiu. Per tant, et penses que això és la normalitat. I després has de fer una feina per curar-te d’aquestes falses creences que ens han posat dins pel fet de ser víctimes de l’assetjament escolar. I totes no ens les traiem. Jo sé que el món és un lloc on quatre persones poden decidir sistemàticament fer-me la vida impossible. Jo ho sé. Durant una època em vaig tornar lipotímica. El meu cos no podia entrar a classe… Jo veig les conseqüències de tot allò en mi. L’impacte és una cosa. Però créixer havent estat maltractada és molt bèstia. I el bullying és una forma de maltractament molt radical, perquè normalment és en grup. Diuen que si ho comparem amb la violència entre els adults, equivaldria a una violació grupal. És quan t’ataca tot un grup. Ara, també aprens altres coses. Jo recordo un dia agafar un grafit i escriure: “Guanyaré jo!” M’ho vaig escriure a l’armari. Jo puc acompanyar víctimes perquè sé què és que et facin miques i no confiar en tu. Puc entendre el dolor de molta gent i acompanyar-la. Sé què és la valentia. Sé què és creure en un mateix. Sé que és la resistència. A la societat adulta ens admira molt la gent valenta. Doncs, els nens que pateixen bullying són molt valents, no volen anar a l’escola, però hi van cada dia.

Carlos Mazón va comparèixer a les Corts Valencianes el 15 de novembre per explicar la seua veritat sobre els fets del 29 d’octubre. La societat valenciana encara estava en xoc. Encara hi havia carrers plens de fang, víctimes sense trobar, cues interminables de persones que anaven a cercar un plat de menjar calent o productes de primera necessitat als centres de recollida de donacions. També hi havia molts voluntaris que els caps de setmana hi anaven a ajudar i a acompanyar. Aquesta situació va durar setmanes.

Aquella compareixença del president va ser del tot incomprensible i decebedora. Irritant. Però també va ser reveladora. En aquell discurs ja s’entreveia un canvi d’actitud. Li havia tornat la verborrea i, amb molta desimboltura, es va dedicar a repartir culpes contra agències i institucions que no depenien de la Generalitat. Allò va ser un assaig general amb públic del que va venir dies més tard. En les sessions de control esparses, en les declaracions agafades al vol, Carlos Mazón anava llevant-se capes de contrició i tornava a ser el polític fatxenda, xarraire, propens a la sobreactuació en el faristol, i, fins i tot, burleta. Ja fa setmanes que no hi queda res d’aquell Mazón fora de combat després de la barrancada, com el va descriure Alberto Núñez Feijóo, el president del Partit Popular. Ara es permet el luxe de riure quan l‘oposició li demana a les Corts per què no surt al carrer a saludar els familiars de les víctimes.

La llista de les telefonades, per fi

Ahir, cent divuit dies després de la gota freda, Carlos Mazón va anar a Madrid a donar explicacions. En va donar més que no pas a les Corts, per exemple, perquè la llista de les telefonades que va fer aquella vesprada en què no va ser al CECOPI en una jornada tan complicada, s’ha negat a donar-la quan li l’ha demanada, en pregunta escrita, el grup parlamentari socialista. Que la companyia de telèfons no facilita la llista, va ser l’excusa d’un dels assessors de Mazón que és secretari de Transparència. Aquestes trucades ara revelades demostren que va arribar tardíssim al CECOPI. Però ell té una resposta per a això: “No puc arribar tard a un lloc del qual no sóc membre.”

A partir d’ací, dues preguntes. La primera, per què hi va anar, finalment? I la segona, com és que durant la gota freda del 2019 va dir que Ximo Puig era el responsable màxim del CECOPI? No les ha respostes mai. Ni a les Corts ni a l’Hotel Ritz.

Madrid, la capital del provincià Mazón

Amb aquesta conferència de desgreuge, camuflada darrere l’ampul·lós títol de desdejuni informatiu del Fòrum Nueva Economia, Carlos Mazón va menystenir com mai els ciutadans valencians. Les explicacions les va anar a donar a la capital d’Espanya, en compte de donar-les a la capital del país. Allí, a prop dels cercles del poder de l’altiplà va fer ressonar amb més força totes les invectives que va llançar contra el govern espanyol. Entre estovalles blanques, croissants i sucs de taronja, va oblidar les escridassades que rep cada volta que posa un peu al carrer, siga a València, a Castelló o a Oriola, i va escenificar la batalla total contra la Moncloa.

Mazón va anar a Madrid la vigília de la cinquena manifestació contra ell en un intent desesperat de fixar el relat. El seu relat, a desgrat que en un moment donat va dir a l’auditori de l’hotel de luxe que ell hi havia anat a explicar la veritat, no la seua veritat. En realitat, va fer un discurs molt calculat. Un text del tot exculpatori, en què diposità totes les responsabilitats en les agències estatals, l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que, va dir, havien errat en la previsió de les precipitacions i no havien informat fins que va ser massa tard del comportament del barranc de Torrent i de l’embassament de Forata.

Tan lluny del País Valencià és Mazón mentalment, que quan ha volgut parlar de les previsions meteorològiques dels mitjans de comunicació ha parlat de la Sexta, en compte de parlar d’À Punt, que va començar un especial informatiu a les set del matí d’aquell dia i no va parar fins molts dies després. Si hagués vist la previsió meteorològica d’À Punt d’aquell dia, la connexió amb Utiel de les dues del migdia, potser no hauria anat a dinar. O sí.

L’alè de la jutgessa al clatell

Mazón sap, i els seus assessors jurídics també, que la magistrada del jutjat d’instrucció 3 de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra, dirigeix la instrucció cap a escatir la responsabilitat en “les víctimes mortals i els lesionats associats a una actuació negligent, unes morts que sí que es podien evitar, a diferència dels danys materials”. La jutgessa es pren seriosament les declaracions de les víctimes. Ella exerceix a Catarroja, coneix el terreny, potser s’ha trobat amb algun damnificat mentre prenia el cafè, o algun dels seus funcionaris viuen en la zona zero. Per això vol saber a quina hora va arribar Mazón al CECOPI, per exemple, per establir la relació entre l’hora d’arribada i el llançament de l’alerta. Ja ha deixat per escrit que es va fer massa tard.

I ahir mateix, poques hores després del discurs exculpatori de Mazón a Madrid, la magistrada va tornar a recordar que la maquinària s’havia engegat, en una interlocutòria en què inadmetia la querella del grupuscle ultra Hazte Oir contra la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé. En la interlocutòria, la jutgessa recordava que les competències de protecció civil pertanyien a l’àmbit autonòmic i no pas a l’estatal.

Feijóo continua mirant cap a una altra banda

En aquesta conferència de Madrid, que més aviat va ser un al·legat contra el govern espanyol, Carlos Mazón va dir frases com ara: “Jo no sóc una víctima, sóc un dany col·lateral del govern [espanyol]”. I també va dir que ell no s’havia defensat en aquests cent divuit dies, sinó que s’havia dedicat en cos i ànima a la reconstrucció.

Entre la gent que escoltava Mazón no hi havia ni la batllessa de València, ni els empresaris de la CEV, a qui va voler fer servir de tapadora per a amagar el dinar amb Maribel Vilaplana el dia de la gota freda. Tampoc no hi havia la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ni cap altre baró territorial del partit. I tampoc, és clar, Alberto Núñez Feijóo, que en el mateix moment en què Mazón parlava es deixava entrevistar en una televisió privada per Ana Rosa Quintana. Si Mazón ha anat a Madrid amb dubtes sobre el seu futur polític, quan els seus assessors li han posat les paraules de Feijóo, els deu haver aclarits tots. El cap PP no ha fet cap gest per a defensar el seu baró territorial. Quan li han preguntat si l’actual president valencià tornaria a ser candidat, Feijóo ha dit que el PP prendria la decisió més oportuna perquè al seu partit li interessava de “tornar a governar València”. “València” és com Feijóo anomena el País Valencià. Quintana també li ha preguntat com és que no era a l’hotel acompanyant Mazón i ell ha dit que aquesta entrevista ja la tenien programada de feia setmanes. “No m’he buscat cap entrevista per a no anar no sé on, que quede clar”, ha dit. I sobre la continuïtat del president de la Generalitat, el dirigent espanyol del PP ha tornat a recordar que Mazón va vincular el seu futur a la reconstrucció. “I els valencians diran els pròxims mesos quina nota donen al senyor Mazón en la reconstrucció.” En aquest cas, Feijóo no ha especificat quin mecanisme tindrien els valencians per a posar nota al president.

Tampoc, quan li han preguntat si Carlos Mazón era un llast per al PP, Feijóo no ha dit pas que no. Ans al contrari, ha reiterat que la seua gestió la jutjarien els ciutadans.

En mans de Vox

El Consell és a punt de presentar el pressupost d’enguany. Havia de fer-ho la setmana passada, però encara no era a punt i, segons que diuen de la Conselleria d’Economia i Hisenda, és qüestió de dies que ho facen. Aquests comptes només passaran el tràmit parlamentari si Vox els vota. I el partit ultra fa dies que fa el ronso. Tan bon punt insinuen que sí com insinuen que no. Això origina situacions que farien enrojolar qualsevol a les Corts. Com quan el dirigent de Vox, José María Llanos critica durament el vice-president segon per a la Recuperació Social i Econòmica, el militar Francisco José Gan Pampols, i cap membre del Consell és capaç de defensar-lo. Llanos diu que Gan és un infiltrat de la Moncloa, un cavall de Troia del traïdor Pedro Sánchez i coses així, i Mazón li respon que potser s’hauria de preocupar si les seues paraules són aplaudides per l’esquerra. La vice-presidenta primera i portaveu, Susana Camarero, parla de Vox com del soci preferent del Consell per a aprovar el pressupost, i amb ells negocien i, per això, sembla que es retarden tant. Amb tot, l’oposició parla d’escenificació i no té cap dubte que, finalment, el partit de l’extrema dreta acabarà aprovant-los. “Vox és el partit mazonista”, diu Joan Baldoví. Ahir mateix, a la tribuna de Madrid, i quan feia poques hores que Santiago Abascal havia participat en una cimera de la ultradreta als Estats Units, i que havia felicitat el seu partit homòleg pels resultats a Alemanya, Mazón no va tenir cap problema a agrair-li el suport i a desitjar que arribessen a un acord ràpidament.

Francisco Camps escalfa en la banda

Aquesta extrema debilitat de Carlos Mazón genera molta inquietud en una part del Partit Popular que sempre l’ha considerat un arribista. És la vella guàrdia, que ja es va enfrontar tàcitament a Eduardo Zaplana i que ha vist, en un Francico Camps absolt i reconstruït, una taula on salvar-se del naufragi. Camps, que sempre va defensar la seua innocència, ara es passeja pels salons de te amb un llibre sota el braç. És l’excusa per a moure el vesper i aprofitar la feblesa del president.

Cada convocatòria de Francisco Camps és un èxit que es compta en 200 persones o 250, pel cap baix, que l’escolten, sopen amb ell i s’hi fotografien. També criden: “President, president!”

El darrer acte ha estat aquest cap de setmana a Paterna. L’amfitrió va ser l’ex-batlle popular Lorenzo Agustí. Hi havia 300 militants i simpatitzants populars que van voler compartir una estona amb ell. L’estiu passat, van ser 400 a l’edifici Veles e Vents. L’ex-president ha estat a Requena, Godella, Castelló, Oriola, Alacant. I la setmana vinent serà a Sueca i a Borriana el 8 de març.

El nucli de tot això rau en un impuls que li va donar Pedro Agramunt, ara ja traspassat, però Camps gaudeix de l’onada. Trini Miró, José Miguel Tolosa, Vicent Aparisi, Emma Iranzo, Alfonso Rus, Carlos Fabra, Sonia Castedo, són la vella guàrdia que esperen un senyal per a començar la reconquesta. Quan pregunten a l’ex-president quin és el pla, ell diu: “Fem passos sòlids.”

 

El 10 d’abril de 1985, vint-i-set anys després de la seva mort al penal de Burgos, Joan Comorera i Soler, fundador i dirigent del PSUC, fou enterrat al cementiri de Sant Andreu. La Generalitat va acollir el funeral civil, pràcticament d’estat, de qui n’havia estat un dels consellers més importants durant la República i la guerra. Hi van assistir tant la seva filla com el seu nebot, a més de Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz i Jordi Solé Tura, els hereus del partit. Tots, parents i companys, deixaven enrere l’ostracisme, el vilipendi, la proscripció a què l’havien condemnat, acusat de “titista” i desviacionisme nacionalista-burgès. Després de gairebé mig segle, el dirigent comunista català fou rehabilitat. Al seu discurs, el president Jordi Pujol va voler retre homenatge al PSUC per tot el que havia fet en favor de la recuperació de la llibertat i la democràcia, a Catalunya, “i a Joan Comorera, un home sol, malalt i pobre en el moment de la seva detenció. Aquell home que va ser detingut en aquestes condicions, en un pis de Barcelona, només podia estar allà perquè el movia una gran passió, una gran passió per Catalunya”.

Justament, aquell episodi, la detenció a casa seva, al carrer del Consell de Cent, per la policia espanyola, ha estat un dels grans interrogants de la figura de Comorera. El seu biògraf, Miquel Caminal, que li va dedicar la tesi doctoral i tres volums, no va passar de conjectures i hipòtesis, que assenyalaven una possible delació i un plausible seguiment a Ferran Canyameres, l’editor que li donava feina com a traductor de les novel·les negres de l’escriptor Georges Simenon. La persona que li hauria pogut aclarir com va anar tot plegat, el comissari Antonio Juan Creix, llavors adscrit al Grup III Anticomunista de la Brigada d’Investigació Social (BIS), dirigida per Pedro Polo Borreguero, es va negar en rodó a explicar-li la seva versió dels fets. Ara, gràcies a la feina de recerca del periodista i escriptor Antoni Batista, podem completar el puzle i tancar definitivament el cas Comorera, amb la versió del seu perseguidor, a La veritat del cas Comorera. Una història d’espionatge, persecució i traïcions (Ara Llibres).

El dirigent del PSUC Joan Comorera amb la presidenta del PCE, Dolores Ibarruri, la Passionària. Comorera-Creix, cara a cara

Com a jove periodista compromès i militant del PSUC, Antoni Batista va descobrir Comorera gràcies a l’historiador Leandre Colomer, i va impressionar-lo –tot ordenant la col·lecció de la revista Treball– llegir les acusacions de traïció i els blasmes insultants que s’havien escrit contra l’home que havia aconseguit que el Komintern reconegués el PSUC com a representant català de la III Internacional, independent del Partit Comunista d’Espanya. Estudiós de la lluita antifranquista, l’any 2010 va publicar La Carta. Historia de un comisario franquista, en què resseguia la trajectòria de Creix, andalús de mare catalana, militant de Falange i membre de la Cinquena Columna –motius pels quals fou detingut i tancat a la txeca del carrer Vallmajor–, que va esdevenir el policia torturador per antonomàsia al servei del règim, juntament amb el seu germà Vicente.

Les detencions de López Raimundo, Miguel Núñez i Jordi Carbonell avalaven el currículum d’un policia a qui es va estroncar una carrera ascendent al final del franquisme, quan el règim va agrair-li els serveis prestats destituint-lo i enviant-lo a segellar passaports a l’aeroport del Prat. Ara, quan Batista ha pogut accedir a la documentació inèdita conservada per la família Juan Creix, ha pogut rastrejar el seguiment, detenció i interrogatori de Comorera, una operació que va arribar a obsessionar el comissari, amb la qual volia reivindicar-se com a  investigador metòdic, professional i curós, format amb l’FBI als Estats Units, lluny de la imatge de sàdic i violent –”gestapista”– que creia que hom li havia adjudicat injustament. Fins i tot ha pogut documentar la consideració que va mantenir respecte d’una de les seves preses de caça major, tot un conseller de la Generalitat a qui quan estaven sols s’adreçava en català, cap al qual va desenvolupar una mena de síndrome d’Estocolm inversa i sobre el qual va tornar una vegada i una altra en les notes i apunts.

El comissari Antonio Juan Creix, perseguidor de Joan Comorera. Els amics bascs

La contraposició en pla i contraplà de dos homes que, després d’haver-ho donat tot per a sengles causes, acaben traïts i humiliats pels seus, mitjançant els interrogatoris del juny del 1954 al despatx de la Via Laietana 13, formen el gruix d’un volum que s’enriqueix de l’altra gran passió professional de Batista –al costat de la música–: el País Basc. Els contactes i el coneixement que té del món basc li han permès d’exhumar la col·laboració dels molt eficients i eficaços serveis d’informació del Partit Nacionalista Basc en l’entrada clandestina al país provinent de l’exili, amb un vincle més o menys intens amb l’M16 britànic; i també en la seva subsistència clandestina a Barcelona, via Simenon i el seu editor Canyameres, quan l’home que havia arribat a tractar en persona Ióssif Stalin s’amagava tant dels franquistes com dels seus antics camarades, decidits a aplicar-li l’anomenat “protocol M.”, una manera polida de referir-se a la desaparició física dels dissidents i els traïdors com ell, de qui asseguraven els mitjans del partit que tenia connivència amb les autoritats del règim. En relació amb això, una altra de les sorpreses del llibre és veure l’entramat d’espionatge i contraespionatge, xantatges i infiltracions amb què franquistes i comunistes s’observaven i es perseguien mútuament, de Moscou a Barcelona, passant per l’exili francès, al qual Comorera no era del tot aliè.

Com assegura al primeríssim paràgraf del volum, tot allò que explica al llibre va passar, però potser algunes coses no van passar de la manera que les explica Batista, que es pren la llicència d’usar les tècniques narratives en el periodisme, “gènere literari des que Mariano José de Larra es va suïcidar i John Wayne va matar Liberty Valance en una pantalla de cinema”. “Jo vaig detenir Joan Comorera Soler, líder del P.S.U. de C. Qui el va delatar, els del P.C.E. o els del seu mateix partit?”, deia en l’encapçalament d’un dels seus manuscrits vindicatius i memorialístics mai no publicats el comissari Antonio Juan Creix, en el seu retir al Vallès com un jubilat més. De tota aquella paperassa sobre Comorera, referida a l’home que va passar de ser un líder comunista reconegut i arrenglerat amb l’URSS –el “Lenin català”– a ser acusat de traïció, desviació i, fins i tot, personalisme, pels seus companys –la filla inclosa– i per un PCE que no li va perdonar mai el gol que els va marcar, i que, fugint del foc va caure a les brases, en resulta un relat apassionant que clou un dels misteris més enigmàtics de la història del franquisme a Catalunya.

Tal com era previsible, ahir Junts va decidir de retirar la qüestió de confiança a què volia sotmetre el president del govern espanyol Pedro Sánchez. L’argument per a fer-ho ha estat complir la petició que havia fet pública poques hores abans el portaveu dels negociadors internacionals entre Junts i el PSOE.

Fa molts anys que assistesc a aquestes negociacions i he après bastant sobre el llenguatge i les maneres de fer diplomàtiques. I, així com el dia que es va signar l’acord de Brussel·les vaig remarcar que allò era propi d’un procés de pau i no pas d’una negociació per a formar govern, avui he de dir que no és gens creïble que el comunicat siga una iniciativa del mitjancer. Una cosa com aquesta un mitjancer la fa tan sols si li la demanen les dues parts –no pas una de les parts, sinó totes dues. I he de suposar, per tant, que divendres li ho demanaren, tant Junts com el PSOE, en la reunió feta a Zuric.

El problema és que, en adoptant aquesta decisió, tinc la impressió que la credibilitat que Junts havia guanyat amb la seua actitud valenta contra la llei òmnibus ara l’ha perduda. Especialment, perquè estic més que convençut que la interpretació que en fa el PSOE és que el partit de Puigdemont no està disposat, com semblava, a mantenir-se ferm, a arribar fins al final, a partir peres amb ells, si cal. I això té conseqüències: deixa de fer creïble la capacitat de dissuasió.

Willy Brandt, amb aquella intel·ligència política tan refinada que tenia, va explicar ja fa dècades que en política no és tan important qui té la força com qui té les alternatives viables: és un matís savi. La capacitat de dir que no –i de sobreviure políticament a aquest “no” canviant de via– és allò que determina la força negociadora real d’un polític. Si tu no pots anar-te’n amb l’alternativa del teu interlocutor, tot allò que faces –amenaces, exigències, ultimàtums…– és retòrica buida. Ningú no es pot creure, per exemple, que ERC o Compromís faran mai res que puga perjudicar el PSOE. Junts, en canvi, fins ara havia fet creure que no era igual i que estava disposat a jugar tan fort com calgués. Però, d’ençà d’ahir, el dubte –si més no, el dubte– sobre si n’és capaç s’ha fet evident.

Perquè la qüestió, al final, és ben òbvia: Junts pot tombar el PSOE, si no compleix els acords, fins i tot, si no hi ha cap més remei, al preu d’instal·lar en el seu lloc el PP i Vox? I està disposat a fer-ho i assumir-ne el cost? O l’espectre de l’extrema dreta espanyola actua com un mur infranquejable que limita el marge de maniobra de Junts fins al punt de fer irreal la possibilitat de foragitar Sánchez de la Moncloa?

No ens enganyem: al PSOE l’única cosa que li importa, l’única, és mantenir-se en el poder. I, per tant, tan sols si Junts demostra que és capaç de desencadenar alguna actuació d’una magnitud devastadora  –desallotjar-los del poder– Junts serà creïble i podrà aconseguir amb això –i tan sols gràcies a això– uns guanys negociadors que ningú més, ni Convergència en el seu temps, ni el PSC de Maragall, ni Esquerra Republicana, no han pogut aconseguir mai.

En cas contrari, els socialistes no passaran gens de por i podran permetre’s el luxe, com ja ens tenen acostumats, de fer servir una parsimònia calculada i allargar les negociacions com a estratègia política per a no complir res de res. Ahir mateix, sense anar més lluny, el PSOE va endossar a Oriol Junqueras, com a penyora per a haver fet president Illa, una condonació del deute del Fons de Liquiditat Autonòmica que ja li havia endossat fa dos anys per haver fet president Pedro Sánchez. I aquesta vegada, a més, en format de cafè per a tothom i cobrant Andalusia més diners que Catalunya. I qui dia passa any empeny.

 

PS1. Les eleccions alemanyes han estat molt interessants. Tothom n’ha destacat que l’extrema dreta s’havia convertit en la segona força política del país, però una anàlisi detallada dels resultats i de les conseqüències mostra un panorama no tan galdós per als ultres. He fet aquesta Pissarreta per a explicar-ho.

PS2. 570.000 famílies valencianes són cridades avui a una polèmica consulta sobre la llengua a l’escola, que ha posat en peu de guerra la comunitat educativa contra el govern del PP. La consulta arriba enmig d’una forta mobilització contra l’intent de segregar els xiquets i amb molts dubtes sobre com es durà a terme i si té les garanties necessàries. Pol Baraza ho explica en aquest article: “Comença la consulta educativa que amenaça el català, enmig d’una forta oposició i incertesa“.

PS3. L’assetjament escolar ha tingut un efecte devastador per a molta gent. L’escriptora Lolita Bosch fa deu anys que lluita contra aquesta pandèmia que afecta un infant de cada tres. Després de fer pública la seua experiència com a víctima de l’assetjament escolar, s’ha convertit en un referent i acaba de publicar Stop bullying, una guia amb recursos pràctics per a ajudar famílies, infants i entorns educatius a afrontar situacions d’assetjament escolar. L’he entrevistat Txell Partal: “Estic segura que els meus assetjadors són molt bona gent”

PS4. No són pocs els veïns que s’han maleït els ossos quan han comprovat que un pis de la seua escala s’havia convertit en un apartament turístic. Però hi ha una solució legal per a impedir-ho, que cada dia té més adeptes i que s’aplica amb èxit en unes quantes ciutats. Ho explica en aquest article Arnau Lleonart.

PS5. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.