El president d’Òmnium, Xavier Antich, ha retret al president de la Generalitat, Salvador Illa, que assisteixi als actes del Dia de la Hispanitat a Madrid. “Cap institució a Catalunya no hauria de celebrar el 12 d’octubre”, diu en un missatge a les xarxes socials.

Afegeix que un dia que commemora el dolor, el colonialisme, el genocidi i l’aniquilació dels pobles indígenes no pot representar la societat catalana. Finalment, reivindica que la lluita per l’alliberament nacional és solidària amb els pobles oprimits. Antich acompanya el missatge d’una fotografia amb el lema “12 d’octubre, res a celebrar”.

Cap institució a Catalunya hauria de celebrar el 12 d’octubre. Un dia que commemora el dolor, el colonialisme, el genocidi i l’aniquilació dels pobles indígenes no pot representar la societat catalana. La lluita per l’alliberament nacional és solidària amb els pobles oprimits. pic.twitter.com/FpTReEG4NI

— Xavier Antich (@XavierAntich) October 12, 2024

El suport a l’independentisme s’ha provat de vincular per part de bona part d’opinadors i mitjans de comunicació a l’assistència que hi ha hagut a les manifestacions, lluny de la que hi havia en els anys àlgids del procés. Tanmateix, si la capacitat de mobilització mesura el suport, on es troba un enfonsament extrem en el nombre de manifestants al carrer justament de l’espanyolisme el Dia de la Hispanitat.

Hispanitat: Salvador Illa s’abraça al feixisme, novament

Les manifestacions convocades per les entitats espanyolistes han passat de reunir vora de 350.000 persones el 2017 a menys de 1.000 l’any passat.

La mobilització espanyolista d’ençà del 2012

Enguany, la plataforma Catalunya Suma ha convocat una manifestació al passeig de Gràcia de Barcelona amb el carrer de Provença, davant la Pedrera. La incògnita és quanta gent podrà reunir, malgrat que les expectatives són baixes.

 

Les manifestacions espanyolistes a Barcelona pel Dia de la Hispanitat van començar a agafar força a partir de l’any 2012. El 2012, la recent nascuda plataforma d’Espanya i Catalans va convocar una concentració a la plaça de Catalunya, que va reunir sis mil persones segons la Guàrdia Urbana, en reacció a la gran manifestació independentista de la Diada, d’un milió i mig de persones també segons la policia local. La mateixa entitat va aconseguir arrossegar una xifra molt més important de manifestants l’any següent -30.000-, i ja el 2014, de la mà de l’acabada de crear Societat Civil Catalana, es va arribar a les 38.000 persones. Aquell mateix any, per la Diada, l’independentisme havia tret 1,8 milions de manifestants als carrers de Barcelona, una xifra rècord.

La mobilització pel 12-O ha anat canviant d’organitzadors, amb plataformes de diferent nom, però que sovint han compartit algunes de les entitats espanyolistes implicades. Les marxes i concentracions han tingut èxits desiguals de convocatòria. Després d’aquestes xifres del 2013 i 2014, el 2015 i 2016 no es van superar els cinc mil manifestants; però l’any 2017, coincidint amb el referèndum del Primer d’Octubre, i també el 2018, van batre el rècord de convocatòria, ja que 65.000 persones es van manifestar pel centre de Barcelona. No obstant això, amb una capacitat de mobilització molt menor que no pas l’independentisme.

Cal afegir que el mateix 2017 una manifestació contrària a la independència, convocada el dia 8 d’octubre a la plaça d’Urquinaona en resposta al referèndum de l’1-O, va arribar a congregar 350.000 manifestants, sota el lema “Prou! Recuperem el seny”. D’ençà d’aleshores, les manifestacions espanyolistes han anat davallant en nombre d’assistents. 10.000 persones hi van participar el 2019, convocades per Catalunya Suma, 2.000 i 2.200 els anys 2021 i 2022, respectivament i, ja el 12-O de l’any passat no es van superar els 1.000 assistents, la xifra més baixa de tots aquests anys.

Avui, 12 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Com el Mossad israelià va preparar durant dos anys l’atac als cercapersones de l’Hesbol·là i com el va executar
• Joaquim Bosch: “Els jutges no som éssers sagrats de llum”
• Illa trenca una absència de catorze anys a la diada dels espanyols
• [VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Mèxic, les raons contra la hispanitat
• Amnistia: una llei estancada que s’ha denegat més a polítics que no pas a manifestants
• Júlia Bacardit: “És el meu somni trencat”
• La Lliga del Paraulògic: responem als vostres dubtes
• La botiga modernista de guants i ventalls de Barcelona
• El grup Anegats diu adeu després de trenta anys amb un concert al Palma Arena
• Els cognoms catalans rere el faraònic monument a Colom lluny de Barcelona | “Com a casa” de Martí Crespo
• Avançament editorial: ‘Ifis i Iante’, d’Isaac de Benserade
• Ens en recordem | “Bots i barrals” d’Ot Bou

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

“La Diada Nacional de Catalunya és l’Onze de Setembre, no el 12 d’octubre. Nosaltres ja l’hem celebrada.” L’any 2011, el portaveu del govern, Francesc Homs, va anunciar així que el president Artur Mas no participaria en la desfilada militar a Madrid pel Dia de la Hispanitat. Feia poc més d’un any que el Tribunal Constitucional espanyol havia retallat l’estatut i feia pocs mesos que CiU havia recuperat la Generalitat, i la decisió de Mas marcava un primer trencament amb el govern espanyol. No hi va anar en els sis anys que va ser president de la Generalitat, i tampoc no hi van fer els seus successors Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès. Avui, Salvador Illa, tancarà aquesta etapa i tornarà a dur la institució de la Presidència de la Generalitat al costat dels reis espanyols, el president del govern espanyol i el cap de l’oposició per veure una desfilada de més de quatre mil militars i policies espanyols.

El darrer president de la Generalitat que va ser-hi fou José Montilla, socialista com Illa, un gest que es va interpretar com una picada d’ullet als votants més espanyolistes pensant en les eleccions que s’havien de fer poques setmanes després, i que va perdre. Curiosament, Montilla només hi va anar dues vegades com a president: aquesta, el 2010, i el primer 12 d’octubre que era president, el 2007. Els dos anys entremig va excusar-se per motius personals: el 2008 tot just havia tornat d’un viatge oficial a Mèxic i volia descansar, i el 2009 va argumentar que tenia motius familiars per a no ser-hi. El seu antecessor, Pasqual Maragall, havia estat el primer president d’anar-hi, el 2004, cosa que va originar crítiques dels seus socis de govern, ERC i ICV. Fins i tot, el conseller en cap, Josep Bargalló (ERC), va fer públic que l’assistència de Maragall a la desfilada militar no s’havia decidit al consell executiu i va dir que, en conseqüència, no representava el conjunt del govern. Maragall es va justificar dient que la responsabilitat del seu càrrec l’obligava a ser-hi perquè la Generalitat era estat i volia “exercir com a tal”. Tot i això, ja va dir llavors que el format dels actes de celebració del 12 d’octubre s’hauria de canviar per tal de posar en el centre la constitució espanyola i que es reivindiqués la República espanyola. Maragall encara hi va tornar l’any següent, però el 2006 –el darrer 12 d’octubre que Maragall va ser president– va absentar-se per un viatge oficial a París.

Val a dir que no és el primer cop que Illa participa en la desfilada, perquè ja hi va ser com a ministre de Sanitat espanyol. La portaveu del govern català, Sílvia Paneque, ha justificat la participació d’Illa com a president per la voluntat de “ocupar totes les cadires on Catalunya ha de ser present”. També amb l’argument de la “normalitat institucional”, ja va trencar la tradició de no participar en la recepció de Felipe VI al palau de la Zarzuela de Madrid, cosa que no feia cap president català d’ençà del 2015. Avui, Illa coincidirà a Madrid amb el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, i la presidenta de les Illes, Marga Prohens, que ja hi van ser per primera vegada l’any passat. En canvi, qui no hi anirà serà Imanol Pradales, president del govern basc, que manté la postura de tots els seus antecessors en el càrrec.

Previsió de mal temps

La previsió meteorològica amenaça l’estrena d’Illa, que podria ser poc lluïda per la pluja. La desfilada militar començarà a les 11.00 i recorrerà 1.540 metres entre l’entrada principal del Jardí Botànic de Madrid i la plaça de Colom. Serà presidida pels reis espanyols, Felipe VI i Letizia, i la seva filla i hereva, Leonor. Davant els seus ulls passaran 4.092 militars i policies, i s’exhibiran 166 vehicles terrestres, 85 aeronaus i 210 cavalls. A més, la legió espanyola desfilarà amb un be anomenat Killo.

El mal temps fa perillar l’exhibició aèria de la patrulla acrobàtica de paracaigudisme de l’exèrcit de l’aire i de l’espai, que tenien previst d’homenatjar Felipe VI pel desè aniversari de la seva coronació.

Després de la desfilada, els reis i la princesa espanyols rebran les altes autoritats de l’estat, polítics, empresaris i personalitats perquè els facin el besamans.

 

El 1994, a Son Servera, un grup d’amics s’ajuntava per fer música. No tenien divuit anys i eren uns seguidors fidels de grups com  U2 i Sopa de Cabra. Fins deu anys després no van publicar el seu primer disc, Illenc. Avui, tres dècades més tard d’aquelles reunions en què la música era el motor de les seves expressions més personals, Anegats diu adeu.

Gairebé tres mil espectadors els esperen al Velòdrom Illes Balears, l’antic Palma Arena. Són un dels grups en català més escoltats a les Illes. Les expectatives es van superar aviat, quan després d’haver anunciat un concert a la Misericòrdia van haver d’ampliar a una data més per a diumenge. Però a causa d’alguns entrebancs tècnics i la previsió de l’oratge, es va decidir de traslladar el concert a un lloc tancat. “No era el lloc ideal, però ho hem fet així perquè tota la gent que s’havia preocupat de trobar entrades pogués gaudir-ne”, explica Paco González, baixista del grup, en una conversa amb VilaWeb.

Però, per què dir adeu després de trenta anys tocant? Per què ara, en el seu moment més dolç? La vida, les responsabilitats, no poder viure de la música: “No deixam el grup per cansament artístic ni professional. Cadascú té la seva feina normal, la seva família, i és molt complicat compaginar-les amb un grup gairebé professional.” González tria unes paraules idònies: “gairebé professional”. Aquesta ha estat l’essència d’un grup que no s’ha volgut vendre a la indústria, que ha tocat la música que ha volgut fer i que va començar amb una cosa molt amateur i ha acabat en un moment dolç, però sense professionalització.

“Com a exigència nostra, ho feim tot de la manera més professional que es pot. Però no ho és perquè no podem viure ni de prop amb el que ens dóna el grup”, matisa González, que reconeix que no han cercat mai la indústria, però que tampoc no els han oferit mai res prou atractiu per a deixar la feina i dedicar-s’hi al 100%. Malgrat tot, diu que no tenen la sensació que els hagi faltat res, sinó tot el contrari: han fet molt més que no s’haurien imaginat. I durant aquests anys, ells mateixos confirmen que han volgut ser un grup compromès i amb esperit de lluita, i que ha viscut en una illa negada pel consumisme i pels polítics.

L’últim concert

Preparen el concert de demà amb la mateixa il·lusió de sempre. A més, és un concert gratuït. “No volíem que ningú pagàs ni un euro per veure’ns, volíem que fos accessible. La música és de tots, és del poble”, explica González, que espera un concert bonic, amb molta gent. Conta que no preparen res especial, perquè ells cada nit la fan especial, tant si és davant de vint persones com de tres mil.

El 2014 el grup ja va haver de fer una aturada d’uns tres anys per motius personals: el naixement dels fills dels components. Però després van decidir de tornar. Ara no sembla igual, tot i que al final de cada concert de la ronda se’ls presentaven els mateixos dubtes: “I ara, què feim?” Tanmateix, malgrat la “nostàlgia anticipada” que han viscut, aquest serà un adeu que no espera retorn a curt termini.

“Ens quedam amb la part humana. No en tenc cap dubte. Conèixer-nos ha estat increïble”, diu González. Espera el concert de demà amb il·lusió i, sobretot, moltes ganes de mirar entre el públic i cercar cares conegudes: “És una màgia que no s’ha de perdre mai.”

Joan Ximénez Valentí, més conegut com a Petitet, s’ha mort a seixanta-dos anys. Nascut al Raval de Barcelona i fill de Ramon Ximénez, El Huesos, un dels primers palmeros de Peret, ha estat un referent de la rumba catalana i un personatge molt conegut al Portal de Barcelona, al Raval.

El 17 d’octubre de 2017, Ximénez va portar la rumba al Gran Teatre del Liceu, acompanyat de l’Orquestra Simfònica de Rumba del Raval, tot complint així la promesa que havia fet a la seva mare de portar la rumba simfònica a un gran teatre de Barcelona. El cineasta Carles Bosch (autor de Balseros i Bicicleta, cullera, poma) dirigí un film sobre la seva vida, Petitet, que s’estrenà el 2018.

El rumber tenia miastènia greu, una malaltia minoritària i autoimmune que causa feblesa muscular i que no té cura. La malaltia condicionava la vida de l’artista i l’obligava a descansar sovint, i havia ingressat algunes vegades  l’Hospital de Sant Pau. Ximénez havia ajudat a donar visibilitat als afectats per aquesta malaltia i havia recaptat fons per a la investigació.

L’aplicació de la llei d’amnistia no tan sols és lenta, sinó també desigual quant a la tipologia de les causes. Aquesta és una de les principals conclusions de l’informe sobre la llei que ha elaborat la Sindicatura per l’Amnistia d’Òmnium Cultural, creada per fiscalitzar el desplegament de la llei. L’entitat ha denunciat davant l’Organització de les Nacions Unides (ONU) el boicot de part del poder judicial espanyol a la llei. Ho detalla en un document que analitza l’aplicació de la llei d’amnistia durant els primers quatre mesos de vigència. La llei s’havia d’aplicar dins un termini màxim de dos mesos, però de moment la majoria de casos que es podrien haver amnistiat encara no ho han estat, sobretot perquè moltes sol·licituds no s’han resolt. És a dir, que el termini previst no s’ha respectat.

Les protestes postsentència, les més amnistiades

Prop d’un 22% dels represaliats que han demanat l’amnistia han estat amnistiats, mentre que el 50% de les peticions no han estat resoltes. Un 13% de les sol·licituds han estat denegades i un 14% es troben suspeses per preguntes presentades al Tribunal Constitucional espanyol (TC) o al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). També es calcula que un nombre significatiu d’encausats encara no ha presentat la sol·licitud per a l’amnistia.

L’aplicació de la llei afecta de manera desigual les causes: la majoria d’amnisties s’han atorgat a manifestants de les protestes postsentència del 2019 i a alguns batlles i representants polítics. En canvi, els dirigents polítics han rebut més denegacions o suspensions, algunes de molt sonades. Sobre els delictes amnistiats, predominen el delicte d’atemptat contra l’autoritat i el de desordres públics, seguit del de lesions i, en menys casos, prevaricació, malversació, danys, resistència a l’autoritat i desobediència.

També s’ha vist un tracte desigual entre els independentistes i els cossos de policia. La lentitud general contrasta amb el fet que la llei s’hagi aplicat ràpidament als agents de la policia espanyola que van participar en les càrregues del Primer d’Octubre. En els casos que beneficien la policia, no se n’ha qüestionat mai la constitucionalitat, i entitats com Irídia han denunciat que no s’havien escrutat prou els fets. En la causa que va amnistiar 46 agents de cop, la decisió va ser aplicada en bloc, sense valorar de manera individual la gravetat diversa dels actes comesos.

166 causes sense resposta judicial

Segons les dades d’Òmnium, hi ha 1.610 persones que podrien ser amnistiades. 726 persones tenen causes penals o al Tribunal de Comptes i 884, sancions administratives. Del primer grup s’han fet 330 tramitacions, que han acabat en 72 amnisties, 45 denegacions i 47 suspensions per preguntes pre-judicials i d’inconstitucionalitat. 166 encara no tenen resposta judicial. Són dades similars a les que aporta Alerta Solidària, pendent de fer una nova actualització. En 396 casos, no hi ha constància que l’amnistia s’hagi tramitat, ni d’ofici ni d’instància de part.

Del segon grup, el de les sancions administratives a partir de la llei mordassa, se n’han tramitat 32 casos, amb 20 amnisties i 12 desestimacions. Per tant, entre les 1.000 persones, com a mínim, susceptibles de ser amnistiades per sancions administratives, només una vintena han obtingut el retorn de les multes. De fet, Òmnium alerta que únicament una petita part dels afectats n’ha sol·licitat la devolució, atès que la majoria desconeix que es puguin retornar i quin és el procés per a fer-ho. Tampoc no s’han resolt les reclamacions de diners per la via civil contra les persones ja amnistiades. De moment, per tant, la repressió econòmica no ha estat reparada.

El cas de l’Oleks: amnistiat, però amb el risc d’haver de pagar 60.000 euros

Un estancament en l’aplicació de la llei

La fiscalia ha impulsat, per iniciativa pròpia, tramitacions de l’amnistia, a vegades fins i tot abans que les defenses. Ara bé, no s’ha oposat a la presentació de qüestions pre-judicials i d’inconstitucionalitat. En un primer moment, el Tribunal Superior Justícia de Catalunya (TSJC) va prendre la iniciativa, però d’ençà del 16 de setembre no ha amnistiat pràcticament cap més encausat. Certament, l’agost és inhàbil, però ja ha passat prou temps perquè s’haguessin activat més procediments.

Tant Òmnium Cultural com Alerta Solidària consideren que una possible explicació a aquesta paràlisi és que les qüestions prejudicials i d’inconstitucionalitat que han fet alguns tribunals en determinades causes han causat un efecte dissuasiu i dilatori en unes altres. Fa la sensació, doncs, que molts jutges resten a l’espera de les instàncies superiors, de les resolucions que dicti el TC sobre la constitucionalitat de l’amnistia, abans de fer cap més pas en les causes sobre les quals no s’han pronunciat. Això implica una paràlisi general i contradiu el mandat de pronunciar-se en els primers dos mesos.

Els jutges opten pel silenci per blocar l’aplicació de l’amnistia

Denegacions amb arguments rocambolescs

A banda de les causes paralitzades, els jutges han denegat l’amnistia en els casos que han considerat que no entraven en l’àmbit objectiu d’aplicació de la llei i en els casos en què la condemna ja s’havia complert, com el de l’organització de la consulta del 9-N. Els tribunals han considerat que no entraven en l’àmbit d’aplicació de la llei aquelles protestes que no tenien a veure directament amb l’autodeterminació, com ara, les mobilitzacions contra l’empresonament de Pablo Hasel, aldarulls en uns altres contexts, les manifestacions antifeixistes i una condemna per injúries.

El jutge denega l’amnistia als encausats per l’atac a la comissaria de Vic

En alguns casos, els arguments per a no aplicar l’amnistia han estat rocambolescos, tal com denuncien Òmnium i juristes experts. El cas més evident és el de la denegació de l’amnistia als dirigents independentistes, en què el Suprem va considerar que la malversació en aquest cas corresponia a les casuístiques que quedaven excloses de la llei, que deixa fora el benefici personal de caràcter patrimonial i el fet de posar en risc els interessos financers de la Unió Europea (UE). El Suprem espanyol va considerar que, com que no havien aportat diners propis a l’1-O, això va significar un benefici personal. També va dir que el fet de perseguir la independència ja es podia entendre com un atac als interessos financers de la UE perquè hauria repercutit en el pressupost comunitari. Però aquesta interpretació de la malversació, no l’han feta igual uns altres tribunals.

Un altre cas d’amnistia denegada és el de l’operació Vólkhov. Joaquín Aguirre va refusar d’amnistiar els investigats del cas i no va admetre les recusacions presentades pel president Carles Puigdemont i pel cap de la seva oficina, Josep Lluís Alay, per a apartar-lo d’aquesta causa, en què s’investiga la presumpta trama russa del procés. Òmnium Cultural considera que són interpretacions “arbitràries i ideològiques” que no respecten la divisió de poders i que dilaten els processos, perquè els encausats hauran d’emprendre un camí llarg de recursos.

Atacs a l’independentisme en les qüestions d’inconstitucionalitat

De moment, la suspensió d’alguns processos a partir de qüestions pre-judicials i, sobretot, d’inconstitucionalitat, és un dels grans obstacles. Els òrgans que eleven aquestes qüestions són el Suprem i el TSJC, i no pas els tribunals de base. El Suprem va presentar la primera qüestió d’inconstitucionalitat al juliol. El TC l’ha admesa a tràmit i la resolució pot tardar uns quants mesos. Es va presentar en el context d’un recurs contra una condemna per les protestes postsentència a Girona. L’escrit que demanava la qüestió d’inconstitucionalitat era farcit de valoracions polítiques contra la llei, l’independentisme i el govern espanyol. En la causa contra els dirigents independentistes, el Suprem també va proposar de formular una qüestió d’inconstitucionalitat pel delicte de desobediència.

El Suprem perd els estreps en una resolució furibunda contra l’amnistia i els dirigents de l’1-O

En el cas de l’ex-batlle de Sabadell Maties Serracant, el Suprem també va preguntar a les parts si calia presentar una qüestió d’inconstitucionalitat perquè considerava que la llei comportava “un tractament discriminatori”. Quant a l’operació Judes, l’Audiència espanyola va presentar una qüestió pre-judicial al TJUE per la possibilitat que la llei anés en contra del dret comunitari. La llei remet a la definició europea del delicte de terrorisme, que parla de violacions greus de drets humans, i el tribunal considera que podria ser que el cas quedés exclòs de l’amnistia. Entre més, defensa que, encara que no hi hagués resultats lesius, la temptativa ja podria considerar-se terrorisme.

El TSJC també ha presentat qüestions d’inconstitucionalitat i pre-judicials en cinc casos diferents, que afecten nou persones, entre les quals, l’ex-president Quim Torra i l’ex-diputat de la CUP Pau Juvillà. Considera que la llei podria vulnerar els principis de seguretat jurídica, entre més. També destaca el cas dels tres de Granollers, condemnats per una protesta postsentència. Malgrat que van ser amnistiats, el TSJC ha instat les parts perquè es posicionin sobre si cal elevar una qüestió d’inconstitucionalitat, o no.

El Tribunal de Comptes també ha presentat vuit qüestions pre-judicials al TJUE perquè qüestiona l’amnistia de les despeses de l’acció exterior i les de l’organització de l’1-O. Òmnium recorda que el Tribunal de Comptes no té jutges al capdavant ni pertany al poder judicial, i que és un òrgan administratiu, no pas un tribunal.

El Tribunal de Comptes declara la guerra a l’amnistia i ja vol presentar pre-judicials al TJUE

Els laberints processals, un altre obstacle

Un altre obstacle en l’aplicació de la llei són els laberints processals que s’han obert en alguns casos i que Òmnium relaciona amb una manca de voluntat de resoldre’ls amb celeritat. És el cas, per exemple, dels alts càrrecs investigats als jutjats 13 i 18 de Barcelona pels preparatius del referèndum i la despesa exterior de la Generalitat. Com que és un cas que s’ha disgregat en uns quants jutjats, hi ha hagut una odissea jurídica per a aclarir com i qui hauria d’aplicar l’amnistia. Una vegada centralitzat tot en el jutjat 13, la fiscalia ha demanat d’aturar l’aplicació de la llei abans no es tanqui el sumari, un pas que no ha estat necessari en unes altres causes. Encara que aquesta petició es denegui, hi ha el temor que també es presentin qüestions pre-judicials o d’inconstitucionalitat i el procés s’allargui encara més.

La guerra de recursos del PP

L’aplicació de la llei d’amnistia també ha topat amb nombrosos recursos d’inconstitucionalitat presentats en l’àmbit polític. De fet, és la llei amb més recursos presentats de la història del TC; setze en total. La majoria els han presentat governs i assemblees autonòmiques del PP, però també el govern socialista de Castella-la Manxa, encapçalat per Emiliano García-Page. Els dos mesos vinents, el TC estudiarà si admet el primer recurs, el d’Aragó, per tal d’aplicar un mateix criteri en els quinze restants.

L’extrema dreta també s’ha personat com a acusació popular en unes quantes causes, per mitjà de Vox o Manos Limpias. S’han mostrat contraris a tramitar les sol·licituds i han defensat que es presentin qüestions pre-judicials i d’inconstitucionalitat. Tribunals de la cúpula judicial han acollit les al·legacions de l’extrema dreta en aquestes qüestions.

Una aplicació insuficient i irregular

Òmnium considera que l’aplicació de la llei d’amnistia és insuficient i irregular, condicionada per l’oposició de la dreta i extrema dreta espanyoles, presents també en la cúpula judicial. L’entitat defensa que la millor estratègia a partir d’ara és la d’augmentar el nombre de sol·licituds d’amnistia, tant judicials com administratives, i combinar les accions judicials amb pressió social, política i institucional, també a escala internacional.

Avui, els espanyols celebren el Dia de la Hispanitat i ho fan, novament, enmig de polèmiques amb els països americans que se suposa que haurien de formar part d’aquest bloc històric.

Enguany, Mèxic ha estat, de manera destacada, el portaveu de les crítiques a la celebració. En aquest vídeo, Vicent Partal n’explica el perquè.

Dilluns, dia 14, començarà la segona Lliga del Paraulògic, una iniciativa que proposa una manera diferent de jugar al Paraulògic, amb desafiaments que faran més emocionant l’experiència de joc. Tanmateix, la competició ha suscitat dubtes fins i tot entre els usuaris més experimentats. Com us hi podeu inscriure? Com s’estructura la competició? I què passarà amb el joc diari mentre duri la Lliga? Us resolem aquests dubtes i més que pugueu tenir en aquest article.

Bloc 1. Preguntes generals i relacionades amb les dinàmiques del joc Què he de fer per participar en la Lliga del Paraulògic? M’hi he d’inscriure? Hi ha límit d’edat?

L’únic requisit que es demana és que aquell qui hi vulgui participar sigui un usuari registrat al Paraulògic i tingui més de catorze anys. Si no hi esteu registrats, ho podeu fer ací; teniu temps fins el dia 14 mateix, tot i que mentre duri la primera fase també us hi podreu apuntar, però no podreu recuperar la puntuació dels dies no jugats. Els dies que es jugui la Lliga en línia els usuaris registrats rebran un enllaç per correu electrònic amb què accediran directament a la Lliga del Paraulògic.

Si teniu dificultats relacionades amb el registre del Paraulògic o el vostre perfil d’usuari, podeu escriure a paraulogic@vilaweb.cat.

Quins canvis hi ha hagut respecte de la primera Lliga del Paraulògic?

Enguany, les fases en línia de la Lliga seran més llargues, seguint els suggeriments que ens han fet els jugadors. La primera fase ha passat de ser de tres dies a quatre. La segona fase, d’un a tres. També s’ha augmentat el nombre de classificats entre la primera i la segona fase. D’aquesta manera, més usuaris podran jugar durant més dies, cosa que farà la competició més emocionant i l’experiència de joc més divertida per a més gent.

A més, s’han fet un seguit de canvis en la configuració de la web per evitar que aquells que en saben d’informàtica puguin trobar al codi les solucions del joc.

Us demanem una petita donació puntual per ajudar-nos en l’organització de la Lliga. Punxeu ací si ens podeu i voleu ajudar.

Si visc a l’estranger, puc participar en la Lliga del Paraulògic?

Els qui resideixen a l’exterior i vulguin participar en la Lliga del Paraulògic poden inscriure’s en la comarca amb què tinguin un vincle més fort o a la “Resta del món”.

Si volen competir, s’hauran d’inscriure a la comarca amb què tinguin un vincle més fort i, si es classifiquen per a les semifinals i la final, venir fins al país.

Alternativament, poden apuntar-se a la “Resta del món” i jugar les dues primeres fases. Tanmateix, els usuaris que triïn aquesta opció no formaran part de la competició principal ni optaran a aconseguir els premis.

Quant dura la Lliga del Paraulògic? On es jugarà? Quines fases eliminatòries tindrà?

La Lliga del Paraulògic es dividirà en quatre fases eliminatòries. Les dues primeres seran en línia i les dues últimes –la semifinal i la final–, presencials.

En línia:

• Primera fase:
  • Àmbit: comarcal
  • Dates: 14, 15, 16 i 17 d’octubre
  • Hi poden participar tots els jugadors registrats al Paraulògic i els subscriptors de VilaWeb

• Segona fase:
  • Àmbit: regional
  • Data: 21, 22 i 23 d’octubre
  • Hi poden participar tots els classificats de la primera fase

Presencial:

• Semifinals
  • Àmbit: de país
  • Dates:
    • País Valencià: 9 de novembre a València (Espai Octubre)
    • Andorra: 16 de novembre a Andorra la Vella (la Llacuna)
    • Illes: 23 de novembre a Palma (Ca n’Alcover)
    • Principat: 30 de novembre a Barcelona
    • Catalunya Nord: 1r de desembre
    • Alguer: no hi ha competició (el jugador que obtingui una puntuació més alta en la segona fase passarà directament a la final)
  • Hi poden participar tots els classificats de la segona fase

• Final
  • Àmbit: nacional
  • Data: 14 de desembre a Barcelona
  • Hi poden participar tots els classificats de la semifinal i el jugador de l’Alguer classificat en la segona fase.

Com seran les semifinals i com funcionaran?

Els jugadors que aconsegueixin una puntuació més alta en cada regió es classificaran per a les semifinals. Seran actes presencials en què Pau Vidal formularà preguntes i enigmes que els jugadors podran respondre al mòbil, amb l’aplicació especial de la Lliga del Paraulògic.

Es jugarà amb una aplicació informàtica desenvolupada específicament per a millorar l’experiència dels jugadors i garantir un recompte correcte de la puntuació.

En aquestes sessions es decidiran els finalistes, que seran convidats a participar en la gran final del 14 de desembre a Barcelona.

Vegeu els resums en vídeo de les semifinals de la Lliga 2023:

• Andorra la Vella
• Barcelona
• Palma
• Perpinyà
• València

Com serà la final i com funcionarà? Quin premi hi haurà?

A la gran final s’aplegaran més d’una cinquantena de jugadors provinents de tot el país per posar a prova les seves habilitats paraulògiques. La partida es farà a Barcelona, seguirà la mateixa estructura que les semifinals i culminarà amb la coronació dels tres guanyadors de la segona Lliga del Paraulògic. Com a premi, obtindran un lot del Paraulògic, una subscripció anual a VilaWeb i una capsa regal de Fent País.

• Vegeu un resum de la final de l’any passat en imatges
• Vegeu el vídeo de la gran final

L’organització es farà càrrec del cost dels desplaçaments de mitjana i llarga distància dels participants de la final.

Què passarà durant la Lliga amb els jocs diaris i les pistes de les xarxes socials?

La Lliga no interferirà en el Paraulògic de cada dia. Tothom podrà continuar jugant al rusc diari com sempre, sense cap canvi, i es podran publicar ajuts i pistes a les xarxes. Això sí, si participeu en la Lliga hi haurà una dosi de Paraulògic més alta i més divertida.

Bloc 2. Preguntes relacionades amb el registre Com m’hi puc registrar?

Podeu registrar-vos al Paraulògic si aneu al formulari que trobareu ací. Haureu d’omplir el formulari. Una vegada omplert, per completar el registre us enviarem un missatge al correu electrònic amb un enllaç a què heu de fer clic per confirmar l’adreça de correu. Aquesta validació és imprescindible; si no l’heu feta, no us podreu identificar.

Si ja navegueu al diari identificats com a subscriptors, o com a usuaris de la botiga, i aneu al Paraulògic, automàticament us reconeixerà i no us caldrà fer res més. Si hi ha cap problema, us recomanem que feu servir sempre les mateixes credencials. En cas que això no funcioni, escriviu a paraulogic@vilaweb.cat.

Captura del registre de la Lliga del Paraulògic. No aconsegueixo d’identificar-me. M’apareix el missatge “Credencials no vàlides”

Aquest missatge es mostra perquè l’adreça de correu o la contrasenya que introduïu són errònies, o bé perquè no heu validat l’adreça de correu electrònic durant el procés de registre. Primerament, reviseu que tant l’adreça de correu com la contrasenya que feu servir són correctes.

També podeu obtenir una contrasenya nova seguint el procés de restabliment de contrasenya per canviar-la: heu de desplegar el menú del Paraulògic i a continuació fer clic a la icona d’usuari. Accedireu al formulari de registre; a dalt trobareu un enllaç per accedir al formulari d’inici de sessió (“Si ja ets usuari, inicia sessió ací”). Una vegada sigueu dins el formulari per a iniciar sessió, cliqueu a l’enllaç “Recuperar contrasenya” i seguiu els passos que s’hi indiquen.

Un altre motiu que pot fer aparèixer aquest missatge és que no hàgiu validat la vostra adreça de correu electrònic, pas imprescindible en el procés de registre. En aquest cas, reviseu la carpeta de correu brossa a la bústia del correu electrònic i, si no trobeu el missatge, poseu-vos en contacte amb nosaltres a paraulogic@vilaweb.cat.

No puc posar la meva comarca

Si no teniu cap comarca associada al vostre usuari, podeu indicar-la al formulari del perfil. Per anar-hi, heu de desplegar el menú del Paraulògic i fer clic a la icona d’usuari. En el camp “Comarca” podreu seleccionar la vostra. En acabat, feu clic al botó “Modifica” per desar el canvi.

Si teniu una comarca errònia associada al vostre usuari, poseu-vos en contacte amb nosaltres escrivint a paraulogic@vilaweb.cat i indicant de quina comarca sou.

A punt d’anar-se’n als Estats Units a presentar L’ombra del vent, l’autor, Carlos Ruiz Zafón, va voler entrar a la Guanteria Alonso per explicar a la propietària que feia sortir la botiga com un dels escenaris de la novel·la, que ha estat traduïda a disset llengües. S’hi va inspirar per a recrear la llibreria del senyor Sempere, pare d’en Daniel, protagonista del llibre, en aquella Ciutat Vella de la primera meitat del segle passat. L’escriptor barceloní va immortalitzar emplaçaments del nucli antic de la ciutat tan emblemàtics com ara la botiga en què la seva àvia es comprava els guants, al número 27 del carrer de Santa Anna. 

Quan hi som, entenem per què la va triar. La fusta treballada amb formes modernistes als aparadors i a la porta d’entrada anuncia un acolliment especial. Més enllà de l’entrada a una botiga, és un llindar que ens fa entrar en un espai i un temps que han sabut guardar l’essència d’uns anys molt autèntics i singulars, quan les botigues tenien una personalitat pròpia –tal com aquesta encara ens mostra. A dins, els taulells, els prestatges, els calaixos, les vitrines i la porta que duu al magatzem ens retroben amb una època. És un espai de viatge al passat. 

Victòria Alonso n’és la propietària. Hi treballa d’ençà dels catorze anys i, d’ençà dels vint-i-un que duu les regnes del negoci perquè la seva mare va morir molt jove. L’avi matern, Enrique Gázquez, l’any 1890 va començar a fabricar artesanalment guants de pell de molta qualitat. Ell mateix els duia a vendre a les botigues, entre les quals hi havia aquesta guanteria del carrer de Santa Anna, oberta l’any 1905. Quan la propietària, de nom Pepita, li va dir que es retirava sense cap descendent per a continuar al negoci, va posar-se d’acord amb ella per agafar-ne el traspàs.

La Guanteria Alonso ha resistit al barri Gòtic d'ençà del 1905. Victòria Alonso n'és la mestressa actual (fotografia: Albert Salamé). La botiga té tot de reminiscències del passat (fotografia: Albert Salamé). La botiga conserva l'estil modernista (fotografia: Albert Salamé).

Gázquez va continuar fabricant guants de pell i la seva filla, Montserrat Gázquez, que també l’ajudava al taller, va passar a dur la botiga juntament amb el seu home, Pere Alonso, que va donar nom a la guanteria i cognom a la seva filla, la Victòria. “La meva mare era moderna i va començar a introduir marques franceses i nous complements, i va deixar uns altres articles, com ara les agulles de cabells, que eren de l’any de la pera, i la perfumeria antiga. Als guants i vanos i perfums va afegir mocadors, mitjons i mitges”, explica Victòria Alonso.

Ha volgut conservar tot el mobiliari original, però hi va posar més llum, “perquè no es veiés un ambient rònec, antic i vell”, comenta, mentre classifica en capses les diferents mides i models de mitjons que ara, amb l’arribada del fred, començaran a vendre’s. La calor perllonga l’exposició de ventalls als aparadors del carrer i a les vitrines interiors, que a poc a poc van essent substituïts per una gran varietat de guants, que és l’article que dóna nom i prestigi a aquest comerç.

Guants a mida i per a tots els gusts

Sobre el taulell, un coixí rodó cobert de vellut color grana i collat en una base de fusta serveix per a recolzar-hi el braç i emprovar-se bé cada guant. A simple cop d’ull, Victòria Alonso ja sap més o menys la mida de la mà de cada client. “Antigament, la gent era més experta en tot i sabien la mida que els pertocava”, recorda.

Durant tots aquests anys, n’han servit molts de fets a mida. I n’hi ha alguns que ella recorda especialment, com ara els que van confeccionar per als jugadors del Dream Team dels Estats Units, que, quan van ser a Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics de l’any 92, van entrar a la guanteria a encarregar un parell de guants per cap. Els van haver de fer a mida perquè les grandàries estàndards, de 9,5 centímetres a tot estirar, eren massa petites per a aquelles estrelles del bàsquet. “Encara en guardem un parell, ben grans, que no van venir a recollir.”

Hi ha guants de tota llargada i color, i també els fan a mida (fotografia: Albert Salamé). Hi ha guants de tota mena, com aquests, de pell per fora i llana per dins (fotografia: Albert Salamé). Amb vista a l'hivern, ja hi ha guants amb pèl per dins (fotografia: Albert Salamé). Hi ha guants de pell de tota mena (fotografia: Albert Salamé). Hi ha guants de pell de tota mena (fotografia: Albert Salamé).

La varietat de guants que tenen és grandiosa. “En tenim de quatre euros cap amunt, i en venem de tots els preus. Uns guants de pell bons valen uns noranta euros”, precisa. En tenen de llana, de diferents teixits, de cotó per a mans amb al·lèrgia que es porten per dormir amb cremes, guants per anar a la muntanya, transpirables, guants de mitena, sense les puntes dels dits, per a conduir o manipular sense dificultats, i també en tenen amb un fil especial a les puntes dels dits que permet d’interactuar amb la pantalla tàctil del mòbil. “Sóc molt competitiva, aquí no estafem ningú, tractem igual un turista que un veí; la fusta de tot el nostre mobiliari ja fa temps que és pagada”, expressa Alonso. Sempre cerca l’equilibri entre la qualitat i el preu i tria allò que li agrada a ella mateixa. “No em caso amb cap proveïdor, tinc el que m’agrada per a ser diferent”, diu. Tot i que amb marques de proximitat, com ara Punto Blanco, fabricant dels seus mitjons, sempre ha estat fidel. “Ho tinc tot bo, de la marca que sigui. La gent diu que hem de ser sostenibles? Doncs compra una cosa bona i et durarà eternament”, expressa. I en posa un exemple: “Un pastor de la Garriga fa vint anys que és client i sempre ve a comprar guants de pell de pècari perquè són els que li han anat més bé per anar al camp i a la muntanya amb el bestiar. La gent antiga sap què vol.”

Els millors guants de pell que despatxen Victòria Alonso i el seu fill Hugo, que també treballa al negoci familiar, són fets al País Valencià, però també n’importen d’Espanya, d’Itàlia i França. També venen gorros, bufandes, mantons, carteres per a home i per a dona i bosses de mà de cerimònia.

Hi ha ventalls per a tots els gusts i ocasions (fotografia: Albert Salamé). Un dels productes estrella són els ventalls (fotografia: Albert Salamé). Hi ha ventalls per a tots els gusts (fotografia: Albert Salamé). Hi ha ventalls per a tots els gusts (fotografia: Albert Salamé). Tenen ventalls de tota mena d'estampats, d'acabats i de materials (fotografia: Albert Salamé). Canvi d’estacions

“Tot l’any es pot comprar qualsevol dels articles que venem”, precisa la propietària. Però, segons l’estació en curs, la botiga es vesteix de tardor, estiu, primavera o hivern. “A l’hivern tot és més seriós, colors més foscos i llisos, i a l’estiu hi ha molts estampats de fantasia.” I, com que entren clients de qualsevol part del món, tant si fa fred com si fa calor a Barcelona, les compres poden ser molt variades. “Aquesta botiga és molt divertida, perquè entra gent de molts països. Encara que no parlem tantes llengües com la meva mare parlava –anglès, francès i alemany–, ens fem entendre i intentem passar-nos-ho bé.” Molts clients de tota la vida ja no hi són, però molts descendents seus ara també són clients. “Els nostres clients són molt fidels, molt macos. Vénen àvies amb nétes o les nétes de les àvies que venien. En realitat, ara tot el món pot ser client nostre, abans només teníem els d’aquí. Hi ha estrangers que vénen de viatge de negoci i després tornen amb la seva dona i ens la vénen a presentar.” També n’hi ha –expliquen– que els porten paté del seu país o entren a compartir algun dolç.

També hi tenen tota mena de barrets (fotografia: Albert Salamé). A banda de guants i ventalls, també hi tenen carteres, bosses i tota mena de complements (fotografia: Albert Salamé). A banda de guants i ventalls, també hi tenen carteres, bosses i tota mena de complements (fotografia: Albert Salamé). També hi ha barrets de tota mena (fotografia: Albert Salamé).

Victòria Alonso fa quaranta-sis anys que és el darrere el taulell. “M’agrada molt el contacte amb la gent i fer recomanacions. Aquest vincle que anem fent és com un llegat que deixes a la ciutat.” Una altra cosa és la gran pressió fiscal que suporten negocis com aquest, d’autònoms. “La pressió és molt dura. Per vendre molt, has de tenir varietat i molt de tot, i això significa més despesa”, comenta. Afortunadament, ella va poder adquirir el local que els seus pares tenien llogat, però això ha estat possible gràcies a llargues jornades amb la persiana oberta: “De dilluns a dissabte, de deu a vuit, i tots els diumenges que es pot obrir, també obro.” La pandèmia de la covid tampoc no va ser gens fàcil: “En dos anys no va venir ningú.”

Abans, com un poble

Si bé aquesta botiga ha sabut conservar l’ambient d’una època i els canvis en la mercaderia no ha esborrat mai els bons guants de pell com a producte insígnia i també els ventalls –també fets al País Valencià–, al seu voltant el barri sí que ha canviat, i molt. “Fa vint-i-cinc anys, tots els comerciants ens coneixíem i ens fèiem favors, tant els veïns com els propietaris de les botigues. Però ara, en coneixem dos o tres només, la resta cadascú va a la seva. Molts són d’uns altres països”, explica Victòria Alonso. “Jo em vaig criar amb els fills o néts de la gent de les altres botigues i granges que hi havia aquí, al carrer de Santa Anna, comerços que han anat tancant, i tot aquest ambient ha anat desapareixent. Era més estil poble. Ara cada tres o quatre mesos obre un negoci nou”, explica l’Hugo.

El primer debat de política general del president Salvador Illa, apassionant i enlluernador, coincideix amb el cinquè aniversari de la sentència del procés. Hi ha qui es demana com hem arribat a aquest extrem de letargia i apatia, a aquesta desconnexió tan profunda de la política. La situació del 2024 no és la conseqüència natural del 2017, sinó sobretot de les decisions polítiques que s’han pres d’aleshores ençà. Encara que a molts els faci mandra o vergonya mirar enrere, l’octubre del 2019 és un bon episodi per a recordar que les coses podrien haver estat diferents. Aquells dies, la repressió fou enorme –dos-cents detinguts, vint-i-vuit empresonats, càrregues enfollides, pilotes de goma, intents d’atropellament, periodistes agredits per agents, tracte humiliant, una cadena inacabable de brutalitat policíaca. Però, en termes polítics, ha tingut més conseqüències a llarg termini la criminalització que la cadena de comandament de l’independentisme va impulsar contra el propi moviment, acusant-lo de violent.

En aquell moment, el concepte “violència” era molt delicat, perquè feia dos anys que el Tribunal Suprem espanyol cercava la fórmula jurídica per atribuir-la a les manifestacions de 2017. I no se’n sortien: el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein, per exemple, va denegar l’extradició del president Carles Puigdemont per rebel·lió perquè deia que, en aquest cas, la violència havia de tenir prou força per a doblegar l’estat. La maquinària de la repressió espanyola va haver de redissenyar el terme per justificar que els presos polítics havien comès sedició. Durant el judici van anar apareixent jocs de paraules que preparaven el terreny. “Clima coactiu”, “atmosfera intimidatòria”, “atmosfera de coacció”, “fustigació”, “entorn tumultuari”. Finalment, la sentència deia que la manifestació del 20 de setembre superava “els límits constitucionals de l’exercici del dret de reunió” i que havia creat “l’ambient coactiu i intimidatori necessari” per a impedir que la policia judicial exercís les seves funcions.

La seqüència ja ens la sabem, però la memòria és tant de peix, en aquest país, que no costa res insistir-hi. Van enviar la gent a l’aeroport, la van desconvocar, no van ni pretendre d’articular cap resposta institucional conjunta, i, quan la ràbia es va redirigir cap als esclats de protesta que hi hagué després, molts dels màxims dirigents –incloent-hi uns quants presos polítics– van abraçar les mateixes acusacions de violència de què miraven de protegir-se. Mentrestant, el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, parlava de “l’independentisme violent”; i el president Pedro Sánchez, que es negava a agafar el telèfon al president Quim Torra, encarava unes eleccions com l’avantguarda del progressisme. I així –primer, frenant l’organització i, després, censurant la protesta desorganitzada– entre tots van canviar el tema de conversa i van netejar la repressió que tenien a la cara els socialistes, que llavors regalimaven suor per a negar que la democràcia espanyola fos disfuncional a Catalunya.

Va ser un esforç a moltes bandes. Un dels qui més assenyalaren els manifestants fou Gabriel Rufián, portaveu d’Esquerra a Madrid, que els va qualificar de salvatges. “Que, després de protagonitzar un dia més les manifestacions més boniques, multitudinàries i cíviques de la història recent, la societat catalana hagi de veure una nit més com s’ho carreguen els tres-cents salvatges de sempre és injust, frustrant i groller. Ho repetim: no ens representen”, va piular en castellà. Aquest era l’objectiu de fons, no pas condemnar res sinó criminalitzar la protesta de les pròpies bases per restar, expressament, autoritat moral al moviment, i, així, rebaixar l’exigència que rebien els partits. Per això, també, va anar encara més enllà, i va pronunciar aquella frase històrica: “Tan piròmans són Cayetana Álvarez de Toledo, Inés Arrimadas o Josep Borrell com aquells qui aquestes nits han cremat el que han cremat.” En aquell temps, Arrimadas feia mesos que repetia que el clima de violència –sí, violència– a Catalunya era intolerable.

D’una manera molt més conciliadora, el president Torra i una part dels presos polítics van subscriure també el relat de la violència. “La violència no ha estat mai ni serà la nostra bandera ni a Barcelona, ni a Tarragona, ni a Girona ni a Lleida ni en cap dels 947 municipis del nostre país”, va dir en una compareixença, mentre el seu conseller d’Interior, Miquel Buch, a qui va ser incapaç de destituir, empenyia unes unitats de brigada mòbil desbocades a atonyinar els seus votants i els fills i néts dels seus votants. Uns quants presos s’hi van afegir. “Cap violència ens representa”, va piular Raül Romeva. “Ens necessitem mobilitzats, però rebutjant la violència vingui d’on vingui. No ens dividiran ni caurem al parany de la violència!”, feia Oriol Junqueras. “Sempre hem defensat la causa de la llibertat de Catalunya amb la cara destapada i pacíficament. Cap violència representa els ideals pels quals patim presó”, deia Josep Rull.

No sé si són conscients de l’efecte que tingué que compressin el relat de Marlaska mentre la seva pròpia policia provocava, denigrava, perseguia, estomacava i acorralava a l’atzar. No sé si són conscients que van posar l’última cirereta del pastís de la indefensió. En tot cas, allò que hi havia en disputa, com ho havia estat durant l’ocupació de l’aeroport, era qui tenia la clau de la mobilització, qui teledirigia les manifestacions, qui donava permís al moviment per a sortir el carrer i qui indicava com fer-ho. Allò que reclamaven aquells dies els dos grans partits independentistes era el control de la consigna. Per això, el president Carles Puigdemont negava la naturalesa independentista de la manifestació: “Vau veure mai aquests incendiaris amagant urnes o imprimint paperetes? No van ser mai entre nosaltres”, deia. “Si haguessin encoratjat la violència, avui estarien condemnats igual, però ningú a l’Europa real es molestaria a defensar-nos. I ho fa molta gent. Enteneu per què és molt important no caure en les provocacions?” La condescendència implícita en aquest missatge –ho esteu engegant tot a rodar– era, en realitat, una autojustificació.

En el fons, el comandament del procés s’adonava que començava a perdre el monopoli de la força sobre l’independentisme. Era tot un pur càlcul del relat. Per això, també, el president Artur Mas, que carregava un contundent historial d’avals a la repressió policíaca durant la seva primera legislatura i que, en canvi, s’havia aprofitat de la mobilització tranquil·la durant la segona, es va treure la màscara i va recuperar vells arguments. “El cos de Mossos fa allò que ha de fer. Els Mossos no són monjos, són policies. No es pot pretendre que la policia actuï d’una manera que sempre sigui amable. De tant en tant, la policia, contra la violència, utilitza la violència”, va dir. La qüestió és que, per més que molts es burlessin del caràcter impulsiu i juvenil de la mobilització, el moviment més vital d’Europa encara bategava, llavors, i allò que hi tornava a haver contra les cordes, mal que fos efímerament, era la capacitat de contenir-lo. I aquí, com en tot el procés, s’acabaven creuant els interessos del pinyol dirigent de Madrid i el de Barcelona.

Per això la batllessa de Barcelona, Ada Colau, que havia estat a l’altra banda, perquè havia estat molts anys en causes duríssimament perseguides per la policia els primers anys 2000, com el dret de l’habitatge o el moviment antiglobalització, s’afegí, en aquest cas, a la pressió contra els manifestants. Tot i que mirava de fer-ho amb un to comprensiu que empatitzés amb tothom, i malgrat que criticà l’ús de pilotes de goma, Colau va equiparar sistemàticament la repressió i les protestes, que va titllar de violentes. 15 d’octubre: “No volem presons injustes ni càrregues contra gent pacífica. Tampoc volem incendis com els d’aquesta nit a Barcelona: són inacceptables i posen en risc la seguretat de veïns. Mereixen un rebuig unànime.” 17 d’octubre: “Les manifestacions pacífiques que vindran s’han de poder fer. El que és inacceptable són els incendis i aldarulls que posen en risc els veïns.” I encara: “No volem més foc als carrers de Barcelona.” 19 d’octubre: “Barcelona no es mereix aquestes destrosses i s’han d’acabar d’una vegada.”

Llavors sí: quan la tempesta ja amainava, la resposta final –la que més perdura– fou el menyspreu. La ploma de Francesc-Marc Álvaro, ara diputat d’ERC i aleshores articulista, ens va regalar unes quantes columnes en què insultava els manifestants, la més il·lustrativa de les quals és “Experiència barricada”, del 25 d’octubre, que animo vivament els lectors a recuperar. Álvaro acabava de publicar Assaig general d’una revolta (Pòrtic), un llibre on deia que s’havien comès errors però que, malgrat tot, el procés era també “una història de dignitat, l’assaig general d’una revolta per a demanar respecte i reconeixement”. En aquest article, en canvi, considerava que les manifestacions contra la sentència no eren cap assaig general, ni cap revolta, sinó “la pseudoimitació local de la kale borroka.” Álvaro acusava els manifestants de nihilistes immersos en “una subcultura narcisista”, deia que “cremar contenidors i sentir-se heroi d’un videojoc” per “una festa”, i no tenia cap paraula de condemna per la violència policial ni pels ferits.

Certament, era una ràbia amorfa i més aviat improductiva, la d’aquells dies. Però era l’expressió legítima d’una ferida democràtica que, cinc anys després, continua igual d’infectada. Allò que no s’havia pogut canalitzar políticament per la via institucional, explotava així, anàrquicament i a batzegades. Avui, aquest mateix sentiment s’expressa en forma de desconnexió de la política, de l’abstenció elevadíssima de les últimes eleccions, de la desmobilització, del 70% que declara que està insatisfet amb el funcionament de la nostra democràcia. No, no tot havia d’anar com ha anat. Això sí: una volta esgotats els esforços per criminalitzar i desacreditar la part més aïrada del moviment, tot seguit van posar tots els ous al cistell de la negociació antirepressiva que, primer, els va treure de la presó i, després, els ha concedit una llei d’amnistia que ha perdonat més agents de policia que no pas manifestants ni polítics. Fa mandra parlar-ne, i potser vergonya recordar-ho, però ens en recordem.

 

Faro a Colón
Av. Mirador del Este, Santo Domingo, República Dominicana
Mapa a Google

L’any 1926, quatre dècades després de la inauguració del monument a Cristòfor Colom situat al capdavall de la Rambla de Barcelona per l’Exposició Universal del 1888, la República Dominicana va convocar un concurs internacional per a seleccionar l’arquitecte encarregat de dissenyar una obra encara més colossal dedicada al navegant en el primer assentament europeu permanent a Amèrica, la ciutat de Santo Domingo. Partint d’una idea que ja circulava d’ençà de mitjan segle XIX i concretada en la cinquena Conferència Internacional Americana del 1923, el govern dictatorial de Rafael Leónidas Trujillo va seleccionar l’any 1931, dels 455 projectes provinents d’una cinquantena de països, la del jove arquitecte anglès Joseph Lea Gleave, que proposava la construcció d’un far de ciment en forma de creu estirada amb dimensions imponents: gairebé 800 metres de llargada.

L’esclat de joia que es va viure a la Universitat de Manchester, on estudiava el guanyador del concurs, es va esvair al cap de poc temps. Si ja es va haver d’esperar fins el 1948 per viure la cerimònia de col·locació de la primera pedra, els alts i baixos polítics i econòmics que va experimentar el país en plena dictadura van alentir enormement els plans d’una infrastructura megalòmana innecessària als ulls de la majoria de la població. De fet, el projecte constructiu no va agafar embranzida fins el llunyà 1986 –quan ja s’havien mort tant el generalísimo Trujillo (1961) com el mateix Gleave (1965)–, gràcies a l’empenta del nou president del país, el fill de català Joaquín Balaguer.

La represa de l’obra després d’anys i panys va implicar, inevitablement, la introducció d’un bon grapat de modificacions al projecte original, algunes de les quals ben significatives, com ara la que va aportar a la creu de Gleave una certa retirada a les piràmides maies. D’aquesta reformulació del pla inicial, se’n va encarregar un arquitecte dominicà també amb avantpassats catalans, Teófilo Carbonell, que una mica abans havia construït el Teatre Nacional de Santo Domingo. Balaguer tenia entre cella i cella d’inaugurar el far el 1992, pel cinquè centenari de l’arribada de Colom a l’illa de la Hispaniola, i, malgrat la pluja de crítiques d’una part significativa de la societat dominicana per la despesa exagerada i el missatge colonial i religiós d’aquella iniciativa qualificada de faraònica, es va poder inaugurar tal com preveia el president: el 6 d’octubre de 1992, amb la presència destacada del papa Joan Pau II i, suposadament, també de l’almirall Colom.

Per a argumentar l’última afirmació, cal recordar que les restes de Cristòfor Colom (1451-1506), després de moltes anades i vingudes a través de l’Atlàntic, reposen d’ençà del 1898 oficialment a Sevilla. Però aquell mateix any 1898, a la catedral de Santo Domingo, es va inaugurar igualment un mausoleu de marbre i bronze per a dipositar-hi una urna de plom amb ossos a l’interior trobada uns quants anys abans al temple amb una inscripció curiosa: “Ilustre y Esdo Varon Dn Cristóbal Colón.” Deixant de banda la disputa amb Sevilla, doncs, Balaguer va donar l’ordre el 1990 de traslladar el monument i l’urna conservats a la catedral de la capital dominicana fins al cor del Far a Colom, d’on ja no s’han mogut més.

No són pocs els dominicans que consideren, precisament, que aquest monument funerari neogòtic és l’atractiu principal de l’interior del far, on també hi ha actualment alguns museus, una biblioteca i una cartoteca, a més de sales d’exposicions i de conferències. La capella amb el mausoleu de Colom –fruit d’un altre concurs internacional convocat el 1896– fou construïda després d’un parell d’anys de feina per dos autors catalans, l’arquitecte i urbanista Ferran Romeu i Ribot (1862-1943) i l’escultor Pere Carbonell i Huguet (1854-1927). I val a dir que entre les nombroses escultures al·legòriques de grans dimensions que va signar Pere Carbonell hi ha, també, l’estàtua Catalunya, emplaçada al monument a Colom de Barcelona.

I una mica més: Encara hi ha una altra casualitat, relacionada amb el Far a Colom: resulta que és situat en una zona residencial i costanera a l’est de la capital dominicana coneguda amb el nom de… Comunidades Catalanas.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Imatge de la celebració a la Universitat de Manchester quan es va saber que Joseph Lea Gleave havia guanyat el concurs de propostes per al monument a Colom a la República Dominicana. El Far a Colom de Santo Domingo. Mausoleu neogòtic de la tomba de Cristòfor Colom dins el far. La zona on s'aixeca el Far a Colom a Santo Domingo rep el nom de Comunidades Catalanas.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) treu al mercat dos llibres alhora. El Raval a deshora (Núvol), dietari sobre el barri on va viure aquesta filla de Sant Andreu de Palomar. I Corresponsal d’enlloc (Grup 62), sobre l’any que va viure a Romania treballant per a l’agència Efe, feina que va acabar perdent. VilaWeb entrevista Bacardit, col·laboradora del diari i una de les autores del mític pòdcast Les Golfes, sobre el seu any a l’Europa de l’Est. Any descrit amb un punt de cruesa, de duresa, marca de la casa de Bacardit d’ençà del primer llibre, Un dietari sentimental (Editorial Medusa), un any sobre un somni trencat (el periodisme dels corresponsals) i un món per descobrir (l’Europa de l’Est).

Podeu comprar El Raval a deshora i Corresponsal d’enlloc de Júlia Bacardit a la botiga de VilaWeb

Júlia Bacardit, periodista i escriptora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Una frase que m’ha impactat. “Tampoc cal que visquis sempre a Romania. Ara, cinc dies el mes, tampoc. I l’idioma, tampoc cal que l’aprenguis.” Qui ho diu, això?
—El meu editor de l’agència quan em va fer la proposta d’anar a Romania. “Imagina’t haver d’estar sempre allà”, pensava ell. A mi justament el que em feia gràcia era traslladar-me i intentar d’entendre un món a partir de zero.

—Això vol dir que hi ha corresponsals de països… que no viuen als països?
—És possible.

—Vau anar-hi. Però per què tituleu el llibre Corresponsal d’enlloc?
—Per la sensació que vaig tenir després de sentir-me molt sola intentant de fer aquesta feina que tenia moltes ganes de fer, però que semblava bastant negada per a fer. És el meu somni trencat. I, per una altra banda, perquè Romania és una miqueta enlloc. Vull dir, no és Palestina, valga’m Déu, no és prou exòtic.

—Però us n’acabeu enamorant.
—Sí, totalment. S’hi viu bé i la gent no té la sensació que ha de ser bona o dir sempre el que toca dir. Hi ha aquesta actitud de la gent que té poc i tan bon punt ho té, ho exhibeix. Això és una cosa molt balcànica. I no has de tenir una opinió determinada sobre les coses. Políticament incorrecte. Però aquest llibre no sé si s’ha de llegir com una anàlisi gaire fidedigna de Romania, perquè em poso a escriure quan perdo la feina, estic molt desubicada i projecto molt el meu estat d’ànim.

—Expliqueu que anàveu al psicòleg per telèfon.
—Tampoc és de videotrucades, el meu psicòleg. Llavors només parlàvem, però sí, li deia que tinc la pressió que no ho faig mai bé, que em faran fora i no sé gaire com actuar. És a dir, el bloqueig va ser real i la sensació de pèrdua de nervi. Tenia Zelenski davant i era incapaç de pensar la pregunta que li havia de fer.

—Trobo que sou dura amb vós mateixa. Gairebé veniu a dir, fan ben fet de fer-me fora.
—O feia això o el llibre es convertia en una gran crítica a les agències. També m’he de llançar alguna pedra a la teulada, perquè hi havia un fonament que em fessin fora.

—Encara somieu en Andrew Tate?
—Ja no, per sort. Tate té molt a veure amb la prostitució i el tràfic de persones. És un ciutadà nord-americà i britànic que va anar a parar a Bucarest mitjançant kick-boxing. Personatge que ha sortit al Gran hermano anglès, que ve del gueto i que veu l’oportunitat de fer diners; sobretot enregistra noies, els fa fer pornografia. És el proxeneta de tota la vida que ho fa de la manera tradicional, fent que les noies s’enamorin de tu, que és la manera més eficaç. El problema és que ho va explicar per xarxes socials. I va fer tot de cursos per a homes perquè aprenguessin a convertir-se en proxenetes, i com fer que s’enamoressin d’ells. Ha volgut fer un negoci d’explicar-ho i llavors la justícia el persegueix. Va ser molt frustrant no poder escriure més sobre aquest cas, que vaig seguir com a corresponsal.

—I quin era el somni?
—Que m’havia enrotllat amb ell. Però no em vaig imaginar l’acte, em vaig imaginar el després. I encara el consolava, jo, imagina’t. Em vaig llevar de mala llet.

Júlia Bacardit, periodista i escriptora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Parlem de personatges del llibre. Justina.
—Dona una mica més gran que jo, polonesa, que ha estat a tot arreu, que coneix Rússia, i que era allò que jo volia acabar sent. Una corresponsal de veritat que ha estat a Geòrgia, Moscou, Bielorússia, que l’han fet fora del país perquè no pots parlar en contra de Lukaixenko i de què parlaràs, si no, en un país com Bielorússia? Justina m’orienta en com es veu Europa de l’Est des d’Europa de l’Est. Costa molt des d’aquí. Estem molt contents que hi hagi l’OTAN, em deien. Això, a Catalunya, no es pot dir, perquè no toca. A Catalunya t’han d’ajudar perquè Déu mos guard que no et defensi l’OTAN, però toca dir que tu no vols l’OTAN. Allà és o l’OTAN o Rússia.

—Melcion.
—Se’n va anar a Ucraïna i em va cedir el lloc de corresponsal. És algú que realment ha viscut el país, per ell Romania és casa seva, parla un romanès perfecte. Ell és el corresponsal, ell sí que té experiència. També és algú que em va donar suport per tot el tema polèmic.

—Polèmic, quin tema polèmic?
—Just em van donar la feina a Efe i va sortir la polèmica que no volia traduir al castellà el meu primer llibre. Quan se’n van assabentar alguns mitjans molt de dretes espanyolistes, es van esbombar: “Ara treballa per Efe i escriu en castellà!” Va haver-hi un moment que l’editor em va dir: “Davant Madrid no et podré defensar.” I Melcion va dir, si posessin la meva feina de corresponsal en dubte perquè he publicat a Libertad Digital, també em seria un problema. I em va ajudar. Un no nacionalista valencià em va ajudar.

—Andrei. Qui és?
—És el motiu pel qual em vaig poder quedar a Romania. Començo el llibre quan se m’acaba aquesta oportunitat de corresponsal i visc amb aquest home. I em fa posar en dubte alguns dels meus fonaments. Té una història totalment contrària a la meva. És el desnacionalitzat. És romanès, però no és romanès, perquè va créixer a Itàlia. Està totalment italianitzat. Jo vaig a Romania per conèixer Romania i em trobo algú que no té un vincle gaire sòlid amb el país.

—I també li feu com una declaració d’amor.
—És la meva parella i m’ha acompanyat. I ara vivim aquí.

Júlia Bacardit, periodista i escriptora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Algun personatge que m’hagi deixat?
—La Sabina és el senyal que potser el meu somni de ser corresponsal també era una mica un somni. En el fons no tenia res a veure amb qui sóc jo. La Sabina és editora, m’obre la porta a la literatura d’allà, és la primera persona que realment em parla una mica del país, em fa una mica de cas. Jo tenia moltes ganes de conèixer periodistes, vaig conèixer Vadim Ghirda, que va guanyar el premi Pulitzer per les fotografies que va fer a Ucraïna. La Sabina em va estirar la mà a entendre el país, a interessar-m’hi. Em va donar temps i amistat.

—Hi ha una xifra que m’ha impressionat: el 50% de la gent té nostàlgia del comunisme.
—Això ha estat aquests darrers deu anys. Al principi la gent volia que caigués Ceaușescu. “Jo volia fer caure el Ceaușescu, jo vaig sortir al carrer, però ara, si pogués, voldria que tornés”, em deien.

—Com és que passa, això?
—Això t’ho diu molt la gent que són una mica perdedors del capitalisme. Gent que han perdut més que no ha rebut, amb el canvi. Els més nostàlgics del comunisme voten la ultradreta. Perquè allà la ultradreta té nostàlgia del comunisme. No són comunistes, però tenen nostàlgia del comunisme, com els gitanos.

—Els gitanos voten la ultradreta?
—Els gitanos eren esclaus fins al segle XIX i moltes de les dinàmiques del seu comportament responen al fet d’haver estat esclaus fins abans-d’ahir. Amb el comunisme, hi havia una certa idea d’igualtat i cases per a tothom. Ara viuen en barraques. La fi del comunisme allà vol dir que és més comunista Catalunya o Espanya que Romania avui dia. És a dir, no hi ha centres cívics. No hi ha aquella cosa socialdemòcrata d’aquí. Van passar d’una cosa que tenien unes garanties a no tenir-ne cap. La sort que té la gent és que s’han convertit en propietaris de les casetes que els donava el comunisme. De fet, el comunisme també va influir per bé a Occident. Perquè el capitalisme havia d’oferir algunes coses perquè la seva gent no se n’anés amb el comunisme. Allà es veu molt, perquè hi ha quedat aquest forat.

Júlia Bacardit, periodista i escriptora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Allà heu canviat d’alguna manera la ideologia?
—M’ha fet molt escèptica amb certs discursos o certes notícies, que són propaganda russa. Aneu amb compte, aneu amb compte. Tinc un amic, per exemple, que li agrada molt la política i és molt d’esquerres i s’empassa una mà de propaganda russa!

—La presència dels gitanos és tan gran i el conflicte és tan latent?
—És escandalós. Jo aquí et dic que està molt bé que puguis ser políticament incorrecta, però és escandalós el racisme contra els gitanos. És a dir, et sorprèn un racisme descarat que aquí no ens hi atreviríem. Ni la mateixa Orriols.

—N’heu conegut cap?
—Un de molt interessant, un home que va créixer en un dels orfenats de Ceaușescu. Era un gitano magiar, minoria. Ceaușescu no permetia l’avortament ni els anticonceptius, van néixer moltíssims nens, la gent els abandonava en orfenats en què no els podien atendre i, per tant, els nens creixien amb discapacitats adquirides per manca d’estimulació en la infantesa.

—Res a afegir?
—No m’he tallat gens en les subjectivitats. I llavors les opinions que dono d’un país en què m’he passat un any s’han de prendre una mica com les d’un personatge que va aprofitar la mala llet de quedar-se sense feina per posar-se a escriure.

Júlia Bacardit, periodista i escriptora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

The Washington Post · Souad Mekhennet i Joby Warrick

Tel-Aviv, Israel. Els localitzadors Apollo semblaven adaptar-se perfectament a les necessitats d’una milícia, com l’Hesbol·là, amb una xarxa extensa de combatents i una reputació merescuda per la paranoia.

D’origen taiwanès, l’AR924 era una mica voluminós però robust, dissenyat per sobreviure a les dures condicions del camp de batalla. Resistent a l’aigua i equipat amb una bateria que pot funcionar durant mesos sense haver de carregar-se, el model prometia de quedar fora de l’abast de les capacitats de rastrejament de la intel·ligència israeliana. Els dirigents de l’Hesbol·là en van quedar tan impressionats que van comprar-ne 5.000 i van començar a repartir-los entre els combatents de nivell mitjà i el personal de suport el passat mes de febrer.

Cap dels usuaris va sospitar que duia a sobre una bomba israeliana enginyosament fabricada. I, fins i tot, quan milers d’aquests dispositius van esclatar al Líban i Síria, pocs van apreciar la característica més sinistra d’aquests localitzadors: un procediment de desxifratge en dos passos que detectava quan l’usuari agafava l’aparell amb dues mans per fer-lo detonar.

Segons funcionaris israelians, nord-americans i del Llevant, fins a 3.000 oficials i membres de l’Hesbol·là –la majoria dels quals, a la rereguarda–, a més d’una xifra indeterminada de civils, van morir o van quedar mutilats quan el servei d’intel·ligència israeliana Mossad va activar els dispositius a distància el 17 de setembre.

Com a acte d’espionatge, l’atac no té parangó: és una de les penetracions en territori enemic més reeixides i enginyoses d’un servei d’intel·ligència en la història recent. Però els detalls clau de l’operació –incloent-hi com va ser preparada i executada, a més de la controvèrsia que va engendrar al si dels serveis d’intel·ligència d’Israel i entre els aliats del país– tot just han començat a sortir a la llum.

Aquest reportatge, que inclou nombrosos detalls nous sobre l’operació, s’ha elaborat a partir d’entrevistes amb funcionaris de seguretat, polítics i diplomàtics israelians, àrabs i nord-americans informats sobre els fets, i també amb funcionaris libanesos i persones properes a l’Hesbol·là. Es mantenen en l’anonimat per no revelar informació confidencial, i descriuen un atac preparat durant anys, del qual han format part un reguitzell d’operatius i còmplices involuntaris en múltiples països. Aquestes entrevistes revelen com l’atac no tan sols va devastar les files de l’Hesbol·là, sinó que també va embravir Israel per atacar –i assassinar– el màxim dirigent de l’Hesbol·là, Hassan Nasral·là, una operació que ha fet enfilar el perill d’una guerra més àmplia a la regió.

L’Iran ja ha desplegat un gran atac amb míssils contra Israel, i ha advertit de conseqüències més dures si el conflicte empitjora. Però a Israel l’operació dels localitzadors ha convençut els dirigents polítics que les forces armades i la intel·ligència del país són capaces de posar l’Hesbol·là contra les cordes, tant per mitjà d’atacs aeris sistemàtics com d’una invasió terrestre. Però mentre es meravellen de l’èxit del complot, alguns funcionaris de seguretat israelians continuen preocupats per les repercussions més àmplies de l’atac, en un conflicte que continua escalant més enllà de les fronteres del país.

Dissenyat pel Mossad, muntat a Israel

La idea de l’operació dels localitzadors es remunta al 2022, segons els funcionaris israelians, nord-americans i àrabs familiaritzats amb els detalls de l’atac. Algunes parts del pla van començar a perfilar-se més d’un any abans del 7 d’octubre, en una època de tranquil·litat relativa a la frontera entre el nord d’Israel i el Líban, avui assolada per la guerra.

Entre la mitja dotzena de milícies amb suport de l’Iran enemistades amb Israel, l’Hesbol·là és, de bon tros, la més forta. Aquests darrers anys, els funcionaris de seguretat israelians han observat amb ansietat creixent com el grup libanès ampliava un arsenal extens que ja era capaç d’atacar ciutats israelianes amb desenes de milers de míssils de precisió.

El Mossad, el servei d’intel·ligència israelià, ha treballat durant anys per penetrar en el grup amb vigilància electrònica i informadors humans. Amb el temps, els dirigents de l’Hesbol·là van començar a preocupar-se per la vulnerabilitat del grup en la vigilància i la pirateria israelianes, i fins i tot temien que els telèfons mòbils dels milicians poguessin convertir-se en dispositius d’escolta i seguiment controlats per Israel.

Així va néixer la idea de crear una mena de cavall de Troia en les comunicacions del grup, segons els funcionaris israelià. Delerós de xarxes de comunicació a prova de pirates informàtics, l’Hesbol·là va llançar-se a comprar dispositius que semblaven perfectes per als seus objectius: els localitzadors AR924. El problema és que qui havia dissenyat i muntat aquests equips era ni més ni menys que el Mossad.

La primera part del pla –els walkie-talkies amb paranys explosius– van començar a ser introduïts al Líban pel Mossad fa gairebé una dècada, el 2015. Les ràdios bidireccionals mòbils contenien paquets de bateries grosses, un explosiu ocult i un sistema de transmissió que donava a Israel accés complet a les comunicacions de l’Hesbol·là.

Durant nou anys, els israelians es van limitar a escoltar d’amagat l’Hesbol·là, expliquen els funcionaris, i es reservaven l’opció de convertir els walkie-talkies en bombes per si esclatava una nova crisi en el futur. Però, llavors, un nou producte va canviar-ho tot: un petit localitzador equipat amb un explosiu potent. En una ironia que no va quedar clara durant molts mesos, l’Hesbol·là va pagar indirectament als israelians per les bombes diminutes que van acabar matant o ferint molts dels seus operatius.

Atès que els dirigents de l’Hesbol·là estaven alerta de possibles intents de sabotatge, els localitzadors no podien tenir l’origen a Israel, ni als Estats Units ni a cap altre aliat israelià. Així que el 2023 el grup va començar a rebre sol·licituds per a comprar a l’engròs localitzadors de la taiwanesa Apollo, una marca comercial reconeguda amb distribució mundial i sense vincles perceptibles amb interessos israelians o jueus. L’empresa taiwanesa no en sabia res, del pla, segons les autoritats israelianes.

Qui proposà a l’Hesbol·là de comprar els localitzadors fou una directora de màrqueting de confiança del grup que tenia amb vincles amb Apollo. La dona, la identitat i la nacionalitat de la qual les autoritats no han volgut revelar, havia treballat com a responsable de vendes al Llevant de l’empresa taiwanesa; posteriorment, havia creat la seva pròpia empresa i adquirit una llicència per a vendre una línia de localitzadors amb la marca Apollo. En algun moment del 2023, va oferir a l’Hesbol·là un dels productes que venia la seva empresa: el robust i fiable AR924.

“Ella va ser qui es va posar en contacte amb l’Hesbol·là i els va explicar per què un localitzador més gran amb bateria més gran era millor que el model original”, explica un funcionari israelià que ha estat informat dels detalls de l’operació. Un dels principals atractius de l’AR924, segons el funcionari, era que es podia carregar amb un cable i que les bateries eren més duradores.

Però la producció real dels dispositius se subcontractava, i la directora de màrqueting no tenia coneixement de l’operació ni del fet que els localitzadors es muntaven físicament a Israel sota la supervisió del Mossad, segons les autoritats. Els localitzadors del Mossad, cadascun dels quals pesava menys de 100 grams, incloïen una característica única: un paquet de bateries que ocultava una quantitat diminuta d’un explosiu molt potent, segons els funcionaris familiaritzats amb el cas.

En una fita d’enginyeria, el component de la bomba estava amagat tan minuciosament que era pràcticament indetectable, fins i tot, encara que el dispositiu es desmuntés. De fet, les autoritats israelianes creuen que l’Hesbol·là va desmuntar alguns dels localitzadors, i pot ser que fins i tot els escanegés amb raigs X.

L’accés remot del Mossad als dispositius també era gairebé impossible de detectar. Un senyal electrònic del servei d’intel·ligència podia desencadenar l’explosió de milers de dispositius alhora. Per garantir que l’explosió causés tanta destrucció com fos possible, la intel·ligència israeliana va dissenyar un procediment especial de dos passos que els usuaris havien de seguir per poder veure missatges que havien estat encriptats.

Per llegir aquesta mena de missatges, explica un funcionari, calia prémer dos botons alhora. A la pràctica, això significava utilitzar ambdues mans. De retruc, això comportaria que l’explosió ferís els usuaris en totes dues extremitats. “Així quedarien incapacitats per a lluitar”, afegeix el funcionari.

Un missatge xifrat

La majoria dels alts càrrecs electes d’Israel no van tenir saber res del pla capacitat fins el 12 de setembre passat, el dia en què el primer ministre, Benjamin Netanyahu, va convocar els seus assessors d’intel·ligència per discutir possibles accions contra l’Hesbol·là.

Segons que expliquen funcionaris coneixedors de la reunió, els oficials d’intel·ligència van presentar un dilema: que, amb l’escalada de la crisi al sud del Líban, les possibilitats que l’Hesbol·là descobrís el pla fossin com més va més altes. Anys de planificació i engany podrien quedar en no res.

Aquest temor, segons els funcionaris, va desfermar un debat intens a la cúpula de la intel·ligència israeliana. Tothom, incloent-hi Netanyahu, reconeixia que l’explosió de milers de localitzadors podia causar danys incalculables a l’Hesbol·là, però també podia desencadenar una resposta feroç, incloent-hi un atac en massa de represàlia amb míssils per part dels dirigents supervivents del grup, amb la possibilitat que fins i tot l’Iran s’hi afegís.

“Era evident que hi havia riscs”, diu un funcionari israelià. Alguns, incloent-hi alts comandaments de les Forces de Defensa d’Israel, van advertir de la possibilitat d’una escalada en tota regla amb l’Hesbol·là. Però uns altres, principalment el Mossad, van veure l’oportunitat de capgirar l’statu quo de manera permanent.

Els Estats Units, l’aliat més proper d’Israel, no van ser informats del pla ni del debat intern al govern israelià sobre si s’havia de dur a terme o no, segons que expliquen funcionaris nord-americans.

Netanyahu, en darrera instància, va aprovar la detonació dels localitzadors i el pla va continuar. Durant la setmana següent, el Mossad va començar els preparatius per a detonar tant els localitzadors com els walkie-talkies que ja eren en circulació.

Mentrestant, a Jerusalem i Tel-Aviv, el debat sobre l’atac contra l’Hesbol·là es va ampliar per a un altre objectiu estratègic: el mateix Nasral·là.

El Mossad sabia on parava el cap del grup al Líban d’ençà de feia anys i, segons els funcionaris, en seguia de prop els moviments. No obstant això, els israelians s’havien mantingut ferms fins aleshores, temorosos que l’assassinat de Nasral·là conduís a una guerra total amb la milícia, i potser també amb l’Iran. Els diplomàtics nord-americans, per la seva banda, feia temps que pressionaven Nasral·là perquè acceptés un alto-el-foc entre l’Hesbol·là i Israel –independent de les negociacions per la pau a Gaza– amb l’esperança que el grup retirés els seus combatents de les bases del sud del Líban, d’on han atacat comunitats israelianes properes a la frontera aquests darrers mesos.

Alts càrrecs israelians van donar suport a la proposta d’alto-el-foc, però Nasral·là s’hi va negar, i va insistir que primer calia establir un alto-el-foc a Gaza.

El 17 de setembre, mentre en les altes esferes de la seguretat nacional israeliana es debatia sobre la conveniència d’atacar el cap de l’Hesbol·là, milers de localitzadors de la marca Apollo van sonar o vibrar alhora per tot el Líban i Síria. A la pantalla, hi apareixia una breu frase en àrab: “Ha rebut un missatge xifrat”, deia.

Els agents de l’Hesbol·là van seguir les instruccions per a llegir missatges codificats i van prémer els dos botons alhora. En cases i botigues, en cotxes i en voreres, les explosions van destruir extremitats i arrencar mans i dits. Menys d’un minut després, milers de localitzadors més van esclatar per control remot, encara que l’usuari no hi hagués interactuat.

L’endemà, el 18 de setembre, centenars de walkie-talkies van esclatar de la mateixa manera, i van matar o mutilar tant els usuaris com tots aquells que hi eren a prop.

Va ser la primera d’una sèrie de fiblades dirigides al cor d’un dels enemics més ardents d’Israel. I mentre l’Hesbol·là trontollava, Israel el va tornar a atacar i va bombardar-ne la caserna general, els arsenals i els centres logístics.

La majoria d’aquests atacs aeris es van cometre el 27 de setembre, deu dies després de l’explosió dels localitzadors. L’atac, dirigit contra un centre de comandament del grup a Beirut, va ser ordenat per Netanyahu mentre viatjava a Nova York per pronunciar un discurs a l’ONU en què va dir, dirigint-se a l’Hesbol·là: “Ja n’hi ha prou.”

“No acceptarem un exèrcit de terror a la nostra frontera nord, capaç de perpetrar una altra matança com la del 7 d’octubre”, va dir Netanyahu durant el discurs.

L’endemà, el 28 de setembre, l’Hesbol·là va confirmar allò que la majoria del món ja sabia: Nasral·là, cap del grup i enemic jurat d’Israel, havia estat assassinat.

Mekhennet informa des de Tel-Aviv, Jerusalem, Dubai i Amman, Jordània. Warrick informa des de Washington i Amman.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries Ifis i Iante, d’Isaac de Benserade, publicada per Adesiara. En aquesta joia de la dramatúrgia francesa del segle XVII, l’autor reescriu la faula ovidiana d’Ifis i Iante per convertir-la en una peça moderna i absolutament innovadora en què trobem el primer personatge principal lèsbic del teatre francès. Amb una reeixida adaptació del mite clàssic, l’autor ens presenta la relació de dues dones que s’enamoren, es casen i arriben a consumar el matrimoni amb l’aparent benedicció dels seus progenitors. L’autor desafia, doncs, les normes del seu temps amb aquesta obra transgressora i lliure de prejudicis que explora temes tan vigents com ara la identitat de gènere i l’homosexualitat femenina, i demostra, així mateix, que la fèrria rigidesa de les convencions socials pot doblegar-se de tant en tant. L’edició d’Adesiara és una edició bilingüe francès/català i amb una traducció en vers d’Encarna Sant-Celoni i Verger. És la primera vegada que es tradueix al català aquesta obra i també aquest autor.

Llegiu un fragment de Ifis i Iante, d’Isaac de Benserade (Adesiara).

L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós, ens parla a bastament de l’obra i l’autor:

“Ifis i Iante, un clàssic insultantment modern
Isaac de Benserade (1612-1691) va ser un poeta i dramaturg d’ascendència normanda, reconegut per la seva estreta vinculació amb la cort francesa. Destinat inicialment al sacerdoci, ben aviat, però, va preferir gaudir de les comèdies que es feien a l’Hôtel de Bourgogne i d’algunes de les comediantes que les representaven. Home d’esperit mundà i refinat, habitual dels salons literaris preciosistes i dels cabarets, virtuós de la llengua i polígraf, i fecund i competent poeta de ploma incisiva, va conrear tots els gèneres poètics i va escriure un bon nombre de peces teatrals, però sobretot va saber-se guanyar la protecció dels personatges més influents de l’època, com ara el cardenal Richelieu i, principalment, el rei Lluís XIV, per a qui va compondre tot un seguit de ballets de gran qualitat.

Pouant en l’antiguitat clàssica, com feien la majoria dels autors del seu temps, Benserade va escriure diverses tragèdies i, especialment, la comèdia en vers Ifis i Iante, que adapta la faula d’Ifis ovidiana (un dels pocs exemples explícits d’homosexualitat femenina en la mitologia greco-llatina) per fer-ne una obra excepcional i absolutament innovadora. Segurament conscient de la poderosa protecció reial, l’autor no s’està de desafiar les normes establertes i presenta en aquesta peça la relació de dues dones que s’enamoren, es casen i arriben a consumar el matrimoni amb l’aparent benedicció dels pares. A més, com han afirmat alguns estudiosos, o més aviat algunes estudioses –atès que l’obra va caure en l’oblit o, per raons òbvies, va ser condemnada a l’ostracisme, i no s’ha recuperat a França fins fa pocs decennis–, en Ifis i Iante trobem el primer personatge principal lèsbic del teatre francès.

El volum no sols inclou Ifis i Iante (en edició bilingüe francès/català i amb una traducció en vers, excel·lent, d’Encarna Sant-Celoni i Verger, la reconeguda poeta i traductora d’Alboraia), sinó també una documentadíssima introducció, que ressegueix el mite des dels inicis fins a l’època de Benserade, i uns annexos amb onze textos, anteriors i contemporanis a l’obra, que hi estan relacionats. Els nostres lectors habituals ja saben que ens agrada d’allò més descobrir-los adesiara joies literàries de totes les èpoques i de tots els gèneres (encara que no estiguin gaire de moda), i crec que aquesta n’és un exemple ben paradigmàtic: aquesta Ifis i Iante és la primera traducció catalana que s’ha fet de l’obra (i de l’autor), i, per cert, no en cerqueu de castellanes, perquè no existeixen. Gaudiu-ne a pler!”

El magistrat Joaquim Bosch (Cullera, 1965) és una rara avis en la judicatura espanyola i, en mig del silenci generalitzat, no s’amaga i tampoc no té pèls a la llengua a l’hora de criticar les deficiències del sistema. El 2022 va publicar un assaig que radiografiava la corrupció sistèmica de l’estat espanyol –de plena vigència, amb els espetecs diaris del cas Koldo– i ara, a Jaque a la democracia (Ariel), va un pas més enllà i analitza la regressió democràtica en plena deriva autoritària a les democràcies occidentals.

—Per què els jutges, com si fossin àrbitres de futbol, no parlen en públic i s’expliquen?
—[Riu.] Hi ha una visió molt consolidada, i és majoritària, de concebre la judicatura com un poder de l’estat i, sovint, des d’una perspectiva d’autoritat. I això implica un cert distanciament amb la ciutadania, fins i tot una certa desconfiança amb els periodistes i els mitjans de comunicació. No és gaire habitual veure magistrats fent entrevistes i, encara menys, que critiquen allò que fan els tribunals…

—Per què?
—No és una visió unànime, hi ha una minoria en la judicatura, de la qual crec que formo part, que entenem que la justícia no ha de ser tant una autoritat com un servei públic. És important explicar quin és el paper de la judicatura en la societat, perquè no hi hagi un distanciament, però també per a fer aportacions en matèria de drets o millores en l’àmbit institucional.

—Pot ser que hi hagi més jutges disposats a fer-ho, però que tinguin por de rebre represàlies?
—Tot depèn de quines qüestions porten els jutges, perquè hi ha uns temes més sensibles que uns altres, però la regla general és no tenir cap repercussió pública. Fins i tot, encara que sorprenga, causa molt de malestar que n’aparega el nom quan es parla d’una causa o una sentència. No és el cas dels jutges més mediàtics, però passa. A partir d’aquí, també és veritat que la revolució digital ha anat canviant algunes coses i com més va més jutges hi ha que tenen presència a les xarxes.

—De manera breu: a què us referiu amb “escac a la democràcia”?
—És indiscutible que hi ha una deriva autoritària global i només hem de veure què passa als països democràtics europeus, però també a moltes parts importants del món, com els Estats Units. Seria una ingenuïtat pensar que això no tindrà efectes a l’estat espanyol ni pot comportar involucions. Els discursos ultraconservadors van creixent, i les seues articulacions polítiques, també.

—En el llibre expliqueu que l’estat espanyol és un cas únic a la Unió Europea en termes de desafecció amb el sistema.
—Els estudis internacionals sobre la confiança en la democràcia diuen que Espanya és la democràcia occidental amb percentatges més elevats de rebuig a la democràcia com a sistema polític. Òbviament, no són percentatges majoritaris, perquè la situació seria molt diferent, però són més elevats que al nostre entorn. Estic convençut que l’herència de la dictadura franquista és un factor clau en això. Ara, aquest indicador cal afegir-lo a uns altres indicadors de perill…

—Quins?
—Per exemple, discursos de l’extrema dreta que reclamen la il·legalització d’uns altres partits per ser independentistes, nacionalistes o d’esquerra. També és un indicador de perill la falta de reconeixement de la legitimitat democràtica d’un govern o d’un parlament, siga el català o l’espanyol. No acceptar les regles del joc és obrir una esquerda perquè es puguen vertebrar involucions autoritàries.

—Què ha passat perquè el discurs antisistema, que tradicionalment s’associava a l’esquerra o l’extrema esquerra, hagi quedat en mans de l’extrema dreta?
—El punt d’inflexió és la revolució digital, sobretot, en el canvi al segle XXI, que transforma d’una manera molt radical, encara que poc perceptible en el dia a dia, les relacions humanes, les estructures institucionals i també el món econòmic. Això origina tota mena d’inseguretats en sectors socials com ara la gent jove, però també en determinats treballadors d’espais precaritzats, que poden tenir por de la manera com el futur transformarà les seues condicions de vida. Cal afegir-hi la mobilitat humana, que, arran de la revolució digital, també ha comportat un augment de la migració en un context de debat públic molt manipulable, especialment a les xarxes socials, amb uns algorismes que faciliten i estimulen els discursos d’odi, la xenofòbia i el racisme.

—Un dels elements que destaqueu en el llibre és la desinformació.
—Sempre hi ha hagut grans mentides i informacions tòxiques. En una democràcia plural, la desinformació és més complicada que no pas en una dictadura. Tanmateix, les xarxes socials han posat fi al monopoli dels mitjans i qualsevol persona té la capacitat d’explicar una mentida. Algú es pot inventar que una persona d’una raça concreta ha comès un delicte abominable i tenir una repercussió milionària. Actualment, tenim més llibertat d’expressió i més capacitat d’informar que mai. Les xarxes han obert fins i tot el ventall polític i la pluralitat, però també hi ha moltes contrapartides.

—Com es pot controlar la desinformació sense vulnerar elements essencials de la democràcia, com la llibertat d’expressió i de premsa?
—Ho voldria separar, perquè tenen diferències qualitatives importants. La llibertat d’expressió és un dret subjectiu, és a dir, pots opinar si la gestió d’un govern és positiva o negativa. Una opinió no és un fet objectiu. En canvi, la llibertat d’informació sí que és un fet objectivable. La constitució diu que s’ha de garantir la llibertat d’informació veraç. No hi ha un dret de mentir, això no existeix.

—I com es posen límits?
—Els mecanismes antics, com ara el dret de rectificació, han quedat desfasats. L’ordenament jurídic s’ha de reactualitzar. La meua opinió és que cal crear un procediment judicial específic sota control de tribunals independents per a donar resposta jurídica a la desinformació. Seria molt perillós que això quedés en mans del govern. Hi pot haver la temptació, molt perillosa, de tancar mitjans crítics. No crec que la censura o la supressió de mitjans siga la solució.

—A l’estat espanyol hem vist abusos d’aquests. Es va forçar el tancament d’Egin i d’Egunkaria i es va intentar d’enfonsar Gara.
—Remarque que les mesures han de ser proporcionades. Tancar un mitjà és una mesura excessiva.

—I com seria aquest procediment?
—Un procés que servís per a declarar que un mitjà de comunicació falta a la veritat de manera reiterada i difon informacions de manera dolosa per a enganyar els ciutadans. Això hauria de comportar tot un catàleg de sancions, no només de tipus econòmic, sinó també la retirada de subvencions públiques. Un mitjà que es dedica exclusivament a mentir no es pot sufragar amb els imposts dels ciutadans. Les millors mesures no són les coercitives i repressives, sinó les preventives i informatives. Una ciutadania informada no és tan fàcil de ser enganyada.

—La deriva autoritària, que assenyaleu al llibre, va acompanyada de l’auge de l’extrema dreta, però a l’estat espanyol sembla que Vox ha tocat sostre. Us preocupa que la involució la marqui un PP abocat a la radicalitat.
—Alguns dels casos més rellevants d’involució autoritària no han vingut d’un creixement directe de partits categoritzats d’extrema dreta, sinó d’una mutació de la dreta convencional. Pense amb el que ha passat al Partit Republicà dels Estats Units, el Likud, a Israel, o Fidesz, a Hongria. Aquest darrer era un partit integrat en el Partit Popular Europeu, d’estil democristià, però ha basculat cap a posicionaments ultraconservadors. La meua impressió és que a l’estat espanyol això pot passar.

—Com?
—Pot ser que a curt termini no es perceba, però n’hi hauria prou amb un canvi de lideratge a la dreta convencional espanyola o un canvi d’orientació més dur perquè, en un moment d’enfonsament de l’actual majoria governamental, hi hagués una aliança entre aquesta nova dreta més dura i l’extrema dreta. Tot depèn de l’evolució política de l’estat espanyol, però Hongria pot ser un mirall.

—De l’autoritarisme a la dictadura hi ha un pas.
—En les democràcies occidentals s’ha acreditat que, a partir de certs nivells de renda per càpita, és pràcticament impossible que es donen colps militars i violència per imposar i tombar governs. En la vida, òbviament, res no és descartable de manera absoluta, però sembla que les pautes actuals no van per ací. El cas d’Hongria és la gran referència de bona part dels grups d’extrema dreta europeus, però també de Trump. Orbán té influència entre aquests dirigents, que s’ho miren amb admiració, també econòmica. No oblidem que bancs hongaresos, amb participació del govern, financen partits a tot Europa, també a Espanya.

—Com és el model hongarès?
—Un país que es dirigeix cap a una democràcia autoritària de tipus plebiscitari o aclamatori, amb reeleccions successives a partir del control dels espais de supervisió electoral, de l’anul·lació d’espais centrals del poder judicial i de la persecució d’una part del món periodístic crític. Aquesta involució també comporta la reducció de drets i llibertats de persones per la seua orientació sexual, i en matèria d’igualtat de les dones.

—Quina part de culpa té la judicatura espanyola en la regressió democràtica?
—La responsabilitat és, segurament, la manca d’autocrítica, en el sentit de formar part d’un sistema de separació de poders amb ingerències partidistes. A la judicatura hi ha crítiques, però també hi ha hagut complicitats i col·laboracions. En dinàmiques com les de la lawfare, per exemple, hi ha casos clarament diagnosticats i condemnats, com el de Salvador Alba, el magistrat que, segons els fets provats de la sentència, va perseguir la carrera política de Victoria Rosell. Tanmateix, costa de saber si hi ha més casos.

—Per què?
—Els jutges només els controlen els tribunals superiors i cal que aquests òrgans tinguen la garantia suficient d’imparcialitat. Qualsevol magistrat pot tenir la temptació d’envestir contra rivals polítics i dinàmiques públiques, si creu que des de dalt es pot mirar amb simpatia les seues actuacions.

—Podem s’ha querellat contra García-Castellón, i Puigdemont, contra Aguirre, però la realitat és que la majoria d’acusacions de prevaricació acaben arxivades.
—En els casos que esmenteu, cal veure com es resolen. Tanmateix, és veritat que, en els tribunals que ho han de resoldre, no s’hi arriba per una oposició o per criteris objectius, sinó que s’hi arriba per nomenaments discrecionals del Consell General del Poder Judicial. No és cap secret que aquest òrgan està sotmès a fortes ingerències partidistes. I per això, quan s’inicien accions contra jutges o jutgesses, m’agradaria que no hi hagués cap mena de dubte sobre la imparcialitat de qui ho ha de resoldre.

—Abans us he preguntat per què els jutges no parlaven. I ara hi introdueixo un matís: no tenen cap problema a manifestar-se contra la llei d’amnistia.
—Sóc un gran defensor de la llibertat d’expressió i em sembla bé que els jutges opinen, es manifesten i expressen les seues opinions, però han d’acceptar que després poden rebre crítiques, de vegades molt dures. No podem pensar que els jutges som éssers sagrats de llum, que no ens equivoquem mai i que les nostres opinions són indiscutibles. I com més sensibles siguen els temes sobre els quals opinen els jutges, com per exemple la llei d’amnistia, més exposats estaran a les crítiques.

—Com veieu l’aplicació de la llei d’amnistia?
—Discrepe de la posició del Tribunal Suprem. Crec que la llei sí que està configurada per aplicar-se en els supòsits de malversació quan no hi ha un enriquiment personal. Estic molt d’acord amb el vot particular d’Ana María Ferrer i la meua convicció és que el Tribunal Constitucional no tan sols rectificarà la visió del Suprem, sinó que també considerarà que, en conjunt, la llei és plenament constitucional. La Comissió de Venècia ho ha dit molt clarament: l’amnistia és un instrument de reconciliació i normalització social i política, que s’ha aplicat en molts països democràtics europeus. Dit això, el Suprem també ha entrat en consideracions que són més aviat de tipus polític, o retrets, que poden ser innecessaris per a explicar la seua valoració jurídica. Quan entra en terrenys que van més enllà de les qüestions jurídiques, és comprensible que després hi haja crítiques molt dures des de fora.

—Els partits polítics són els grans responsables de la regressió democràtica? En el llibre dieu que han “colonitzat” el sistema.
—El franquisme va ser tremendament nociu, no tan sols per al país, que el va patir, sinó pels efectes posteriors. Una de les grans rèmores que tenim és la falta d’una cultura cívica democràtica de contrapesos. Vas a Dinamarca, als Països Baixos o, fins i tot, a Itàlia, i ho tenen assumit. Ací no. Ningú no es pot imaginar un tribunal que controlàs les decisions de Franco. Ara, els polítics que van fer la transició tampoc no hi creien, en això. Ni ho havien treballat, ni ho havien viscut, ni formaven part d’una cultura democràtica. El sistema polític espanyol es va construir des d’un monopoli en les grans institucions dels dos principals partits de l’estat, que van ocupar precisament els espais que havien de vigilar-los. Crec que els polítics són fonamentals en una democràcia. Sense polítics, hi ha autocràcies o dictadures. Ara, no pot ser que ocupen, fins i tot, els espais que estan dissenyats per vigilar els abusos de poder.

—Podeu donar-ne algun exemple?
—Només cal veure com està configurada la Fiscalia General de l’estat, nomenada a dit pel govern, cosa que no passa en altres països democràtics europeus. Aquesta mena d’organismes no haurien d’estar ocupats per persones vinculades a les forces polítiques, perquè allò que han de fer, precisament, és vigilar-les. Això no vol dir que els juristes i els jutges no tinguen ideologia. Evidentment, tothom té ideologia. I en aquests casos, hi ha d’haver persones que representen la pluralitat de la societat, però una cosa és això i una altra és que siguen comissaris dels partits.

—Aquesta absència de contrapesos també alimenta la corrupció sistèmica que vau radiografiar a La patria en la cartera.
—Qualsevol poder sense controls té tendència a abusar, i això és un dels nuclis de la corrupció. A l’estat espanyol no hi ha un sistema institucional que estiga configurat per a prevenir la corrupció, en gran part, perquè els pactes de la transició que podien haver tallat amb la corrupció del franquisme no ho van fer. Això va afavorir el finançament dels principals partits, tal com s’ha demostrat judicialment. A més, també va afavorir l’enriquiment personal i va beneficiar pràctiques clientelars en l’àmbit de la gran empresa que ja existien en el franquisme. Grans fortunes que es van construir a l’empara de la dictadura van continuar fent negocis amb el canvi de règim. Si no hi ha reformes estructurals, no ens podem sorprendre que cada setmana hi haja un gran escàndol de corrupció.

—S’han assenyalat molts culpables, però els ciutadans també deuen tenir la seva part de culpa, no?
—Els ciutadans tenen una gran part de responsabilitat cívico-democràtica, perquè, efectivament, podrien ser més exigents a l’hora d’emetre el vot. En l’àmbit municipal s’han convalidat alcaldes corruptes. A La patria en la cartera esmentava que, en contextos puntuals, es podia parlar també d’electorat corrupte. És a dir, hi ha consciència pública que un polític és corrupte, però se’l vota igual. Crec que hi va haver un moment de certa il·lusió, amb allò que Manuel Castells anomenava les xarxes de la indignació i l’esperança, però de seguida es va frenar. Ara tenim un multimilionari com Elon Musk que es pot permetre el luxe de comprar Twitter i fer que l’algorisme projecte determinats grups ultraconservadors.

—Per acabar, us han ofert mai cap càrrec?
—Al Consell General del Poder Judicial. Vaig ser portaveu estatal de l’associació Jutgesses i Jutges per a la Democràcia i, si m’hi hagués presentat voluntari, m’hi haurien proposat. Sempre que m’han proposat de ser candidat, ho he rebutjat. No m’interessa. En un sistema amb tantes ingerències partidistes, no em sent còmode i pense que el meu paper es troba més en la meua faena al jutjat. Si tingués un càrrec polític o al CGPJ, tindria una credibilitat inferior i no podria escriure un llibre com Jaque a la democracia, per exemple.

—Quan dieu càrrecs polítics, us referiu a conseller de Justícia de la Generalitat Valenciana?
—Sí. També em van proposar de ser secretari d’estat, quan era ministra Dolores Delgado, i de ser diputat per unes quantes forces polítiques, però la meua resposta sempre és la mateixa. Per raons personals, perquè òbviament això és un canvi de vida molt important, però també per raons professionals. El meu treball en la professió, allò que jo hi aporte potser no hi ha gaires jutges que ho puguen aportar. En canvi, molta gent pot fer allò que jo podria fer en l’àmbit polític. No falten mai voluntaris per als càrrecs polítics.

La candidatura al congrés d’ERC Nova Esquerra Nacional ha incorporat l’actual president del grup parlamentari, Josep Maria Jové, com a candidat a secretari general adjunt d’estratègia política. A més, el diputat i ex-integrant de la mesa del parlament Ruben Wagensberg serà el secretari nacional d’aliances socials i antifeixisme, si la llista guanya el 30 de novembre.

Qui és qui a les quatre candidatures al congrés d’Esquerra Republicana?

Així mateix, la candidatura de Xavier Godàs i Alba Camps també incorpora l’ex-consellera Meritxell Serret per a la vicesecretaria general de política internacional i justícia global; Marta Vilaret a la vice-secretaria de drets humans i lluita antifeixista; i Pilar Vallugera a la secretaria nacional de lluita antirepressiva. L’equip també comptarà amb Núria Cuenca, Marta Molina i Marc Ramentol a la direcció.

La candidatura ha registrat la llista pel 30 de novembre. Segons que han explicat els integrants en un comunicat, consideren que la llista és renovadora i posen com a exemple que el 67% dels noms que la integren que mai ha ocupat un càrrec orgànic a l’executiva nacional. A més, destaquen que barreja gent jove i cares noves amb l’experiència i bagatge d’altres figures més conegudes.

Xavier Godàs: “No hem estat prou sincers amb el diagnòstic del procés”

També posen l’accent en el fet que estigui formada per més dones que homes, concretament, un 53% dels integrants ho són. Finalment, valoren la representativitat territorial de la llista, amb presència de persones de totes les vegueries del Principat i del País Valencià.

Més enllà de Godàs, com a candidat a la presidència, i Camps per a liderar la secretaria general de l’organització; el pom de dalt de la llista el complementen dues vice-presidències: la vice-presidència de cohesió interna, amb Teresa Jordà, i la vice-presidència d’afers institucionals, amb Raquel Sans.

La resta de la candidatura la conformen quatre secretaries generals adjuntes, set vicesecretaries generals i quinze secretaries nacionals. La candidata a secretària general adjunta de coordinació interna és Sara Bailac. Igualment, Marta Molina serà candidata a la vicesecretaria nacional d’organització; Pol Altayó, a la secretaria nacional d’afiliació i coordinació territorial; Cuenca, a la vice-secretaria general de finances i recursos humans; Eugeni Villalbí, a la vice-secretaria general de mobilització interna, participació i assemblearisme, i Josep Castells, a la secretaria nacional de formació.

Puigcercós, Benach, Tresserras i Huguet donaran suport a la Nova Esquerra Nacional al congrés d’ERC

En cas d’imposar-se al congrés, Marc Aloy encapçalaria la secretaria general adjunta de món local, Elisenda Guillaumes la secretaria nacional de coordinació municipal, i Eduard Murgó la secretaria nacional d’acció municipal i innovació. Així, Jové comandaria la Secretaria general adjunta d’estratègia política. On també hi hauria Serret, a la vice-secretaria general de política internacional i justícia global; Ramentol, a la vicesecretaria general de governança i polítiques republicanes; Arnau Albert a la secretaria nacional de polítiques marca i coordinació sectorial; Jaume Martorell a la secretaria nacional de política econòmica i treball; Joan Alginet a la secretaria nacional d’habitatge, planificació territorial i agenda rural i marítima; Nil Papiol a la secretaria nacional transició ecològica; Laura Domingo a la secretaria nacional cultura, educació, llengua i esports; Gemma Marcos a la secretaria nacional de cohesió social i ciutadania; Judith Juanhuix a la secretaria nacional de salut, recerca i innovació; i Mònica Morros, a la vicesecretaria general d’igualtat, feminismes i LGTBI+.

Finalment, la secretaria general adjunta de missatge, agenda política i comunicació l’encapçalaria Jordi Castellana, junt amb Georgina Rigol a la secretaria nacional de comunicació; Gemma Domínguez a la secretaria nacional d’agenda política. Com a vicesecretaria general d’àmbit transversal i depenent de la secretaria general, la vicesecretaria de drets humans i lluita antifeixista l’entomaria Vilaret. Amb Wagensberg a la secretaria nacional d’aliances socials i antifeixisme; i Vallugera a la secretaria nacional de lluita antirepressiva.

Les comunitats autònomes on governa el PP han acordat una sèrie de novetats per a les Proves d’Accés a la Universitat (PAU), i això afecta el País Valencià i les Illes. El document, publicat per la Junta de Castella i Lleó —impulsora de l’acord—, estableix uns criteris de correcció comuns per a tots els exercicis de la prova, excepte en llengua castellana, català, i llengua estrangera, que aplicaran els seus propis criteris. Una de les novetats, és que entrarà tot el temari, com abans de la pandèmia.

En termes generals, plantegen que els examinadors hauran de valorar específicament la capacitat expressiva i la correcció idiomàtica dels estudiants, més enllà del contingut sol·licitat en l’enunciat, en referència a la correcció ortogràfica (grafies, titlles i puntuació), la coherència, cohesió, correcció gramatical, lèxica i la presentació.

En concret, les deduccions de puntuació que planteja el document impliquen que es reduirà la nota un màxim d’un punt en el cas de l’ortografia, encara que els dos primers errors ortogràfics no es penalitzaran. Quan es repetisca la mateixa falta d’ortografia es comptarà com una sola i a partir de la tercera l’examinador deduirà 0,10 punts, fins a l’esmentat màxim d’un punt menys respecte a la nota establerta per a avaluar el contingut.

A més, per errors en la redacció, en la presentació, falta de coherència, falta de cohesió, incorrecció lèxica i incorrecció gramaticals, l’examinador podrà deduir un màxim de mig punt, encara que es manté que el màxim entre tots els conceptes siga d’un punt menys, per la qual cosa no es podrà donar el cas de restar un punt per ortografia i mig més per la resta de motius.

També han acordat unes dates comunes: la selectivitat al País Valencià i a les Illes serà del 3 al 5 de juny de 2025. La convocatòria extraordinària serà de l’1 al 3 de juliol.

Estudiants de tot el país protesten per la incertesa pel nou model de selectivitat

Aquest setembre hem viscut una cascada de revisions a l’alça per a l’economia espanyola com poques vegades s’havia vist. L’INE ha corregit xifres anteriors, però també l’economia mostra més força. Ara l’OCDE ha elevat un punt el seu càlcul del PIB per a enguany fins al 2,8%, en línia amb allò que han publicat aquests dies el Banc d’Espanya i l’Autoritat Fiscal (AIReF), i una dècima per sobre de l’estimació que el govern espanyol inclou en la darrera actualització del seu quadre macroeconòmic. També ho ha fet, en el terreny privat, l’enquesta de Funcas.

Un denominador comú d’aquestes millores del creixement econòmic previstes per a enguany és el canvi que hi ha en el comerç exterior. S’espera que les exportacions, de béns i serveis (turisme), ajudin el PIB a enfilar-se més que no s’havia previst fa un temps. En canvi, el consum privat no mostra canvis en les expectatives inicials i es manté en les estimacions fetes, amb un ritme al voltant del 2%.

Segons el Banc d’Espanya, d’acord amb els indicadors conjunturals més recents, el consum de les famílies podria haver prolongat la senda de recuperació gradual durant el tercer trimestre. És la direcció que apunten, per exemple, el to positiu que presenta la confiança dels consumidors i el dinamisme que manté el crèdit al consum, a més del repunt de l’índex de comerç al detall del juliol i l’agost, i les matriculacions d’automòbils (en la mitjana de juliol i agost).

En aquestes revisions, crec que es parla poc de les perspectives del consum familiar, atesa la seva importància. En aquest sentit, ahir es va fer públic l’informe corresponent al tercer trimestre de “Panorama by Kantar”, l’empresa capdavantera mundial en dades de màrqueting i analítica, dedicat a l’estat espanyol. D’entrada, hi ha un fet curiós. Encara que les previsions de l’economia s’han corregit a l’alça, diu que el consumidor espanyol es manté caut i moderat, i concreta la valoració en una estabilitat en l’índex de confiança calculat per ells. Després de tres períodes de millora gradual de l’índex, aquest trimestre pràcticament no es pot parlar de creixement, sinó que es manté en xifres molt similars a les del segon.

I, més curiós encara, aquesta estabilitat i prudència es perceben també a escala micro, de manera que la valoració que fan els consumidors sobre la situació econòmica del país continua essent negativa i no mostra variacions respecte de trimestres anteriors. Vol dir que hi ha un forat bastant clar entre les bones perspectives estatístiques i la percepció que tenen de la realitat els consumidors.

Parlo amb Teresa de Ledesma, responsable de l’estudi, perquè m’aclareixi una mica la situació. L’explicació que em fa em sembla coherent, tant en relació amb les previsions de millora com els motius de la cautela de la gent. Diu: “Els consumidors ens mostren un comportament molt caut, és a dir, no acaben de fiar-se, per dir-ho d’alguna manera, de les bones previsions macro. Segurament, perquè, per una banda, vénen barrejades amb notícies menys encoratjadores i, per una altra, i molt relacionada, perquè al final el consumidor no basa la seva confiança solament en allò que sent i veu a les notícies, sinó en allò que viu en el dia a dia.”

En realitat, l’anàlisi ja indica que el fet que la inflació o els tipus d’interès es vagin moderant és un alleujament per a les economies, però alhora la inflació subjacent, és a dir, la que no té en compte els productes que es veuen molt afectats per les grans crisis, no acaba de moderar-se. “El consumidor mitjà possiblement no la sap, aquesta dada, però sí que veu en què es tradueix. I es tradueix, per exemple, en el fet que la cistella de la compra continua alta i els estalvis disminueixen, amb la qual cosa no mostra excessiva confiança, ni experimenta cap millora en la valoració que fa de la situació del país o de la seva economia domèstica”, afegeix Ledesma.

Sigui com sigui, segons l’enquesta, sembla que el consumidor s’ha acostumat una mica a la situació de preus alts i inestabilitat, i és aquesta adaptació la que li permet, per exemple, d’ajustar el seu pressupost mensual per a ser capaç d’estalviar alguna cosa al mateix temps que no creu que la seva situació millori pas a mitjà termini.

Depenent de tot plegat, “hauríem d’esperar fins el període següent per veure què passa amb les expectatives respecte de la desocupació, perquè en aquest cas s’han pogut veure afectades per les notícies de la desacceleració en la creació d’ocupació i pel final de l’estiu, moment en què acaben molts contractes temporals”. I conclou assegurant: “És complex fer previsions, però és molt possible que el consumidor mantingui un comportament moderat fins a final d’any, tret que passi res que canviï molt el dia a dia de les seves economies o esdeveniments a nivell macro que realment impliquin una variació important.”

Em sembla interessant la reflexió que em fa la directiva de Kantar, però també vull saber com es veu la situació en el comerç català, que tracta directament amb el client. I parlo amb Gabriel Jené, president de Barcelona Oberta. Em comenta que les vendes a turistes van molt bé i que el setembre ha estat particularment bo. Quant a la gent d’aquí, veu “la demanda interna estabilitzada”, però diu que les perspectives que tenen són satisfactòries. Els motius que em dóna són: “La gent veu que l’ocupació no va malament, que la inflació va cap avall i que els tipus d’interès també baixen, i això li presenta un escenari positiu. Tinc contacte molt sovint amb gent de banca i em destaquen dues coses sobre tot això. Que el crèdit al consum continua i que no creix la seva morositat. Ho valoro positivament.” I acaba dient-me que sí, que hi pot haver cautela, atesa la situació geopolítica actual. Però que, si tot continua igual: “Per Nadal, la gent sempre fa una excepció i enguany no el veiem pas malament, ans al contrari.”

En la línia de les paraules de Jené, tenim les dades que proporciona l’índex de compres de Comertia. Efectivament, aquest setembre va ser bo, i el seu índex de vendes va créixer d’un 5,7% sobre el mateix mes de l’any passat, amb un 76% d’associats que van tenir un augment de vendes en valor. I quant a la variació del tiquet mitjà de venda, el 68% assegura que l’ha augmentat. Finalment, situen la previsió de facturació del mes d’octubre amb un increment del 5,3%. Molt positiva.

Sembla que entre els professionals de l’anàlisi i els del comerç hi ha una lleugera diferència de matís per als mesos finals de l’any, però cal dir que és molt difosa, si bé el comerç mostra més optimisme. Probablement, serà així, però, en el fons, la cautela manarà sobre totes les decisions.

La presidenta del congrés espanyol i ex-presidenta de les Illes, Francina Armengol, ha dit que l’últim informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil relatiu al cas Koldo corrobora la seva versió dels fets, que va exposar davant l’hemicicle. A més, ha assegurat que espera que la justícia arribi “fins al final”.

El cervell del cas Koldo es vantava de la relació amb Ábalos i de la influència a la Moncloa

El darrer informe de la Guàrdia Civil assenyala que Koldo García, l’ex-assessor de l’ex-ministre de Transports José Luis Ábalos, va parlar directament amb ella el 2020 per aconseguir que contractés una empresa de la presumpta trama de compravenda de mascaretes. Ara bé, diu que Armengol li va proporcionar el contacte de la consellera de Salut, que al seu torn va derivar el tema als tècnics.

“Si hi ha alguna cosa que detesta i contra la qual ha lluitat tota la meva vida, és la corrupció política”, ha dit Armengol avui quan ha estat preguntada per l’informe. Fa uns mesos, durant la compareixença a la comissió del congrés espanyol que investigava la contractació il·legal de mascaretes, va admetre que coneixia Koldo García i va negar rotundament que hagués parlat amb ell sobre la contractació de cap empresa.

La Guàrdia Civil demana d’investigar Ábalos pel “paper rellevant” en el cas Koldo

L’informe inclou les converses privades

L’UCO relata que, el dia 17 d’agost de 2020 a les 07.19 del matí, Koldo es va posar en contacte amb Armengol a través d’uns missatges de WhatsApp: “Bon dia, perdona que et molesti. No sé si estàs de vacances o no, però si pots, truca’m, si us plau. Gràcies. O digues-me quan et puc trucar”, li va escriure. Armengol li va respondre en un altre missatge que tenia un dia complicat, però que potser al migdia li podria trucar.

Aquella mateixa tarda, Armengol va compartir amb Koldo el contacte de Patricia Gómez Picard, l’aleshores consellera de Salut. Tot seguit, Koldo va respondre a Armengol: “D’acord, estimada, et mantinc informada de tot”.

Sánchez promet contundència contra “qualsevol indici de corrupció” al seu govern