La plataforma No a la Copa Amèrica, que agrupa més de 140 entitats, ha fet pública la indignació davant les “evidències de falta de transparència i falsejament” de l’esdeveniment esportius. En un comunicat, la plataforma denuncia la mala gestió dels fons públics destinats a l’esdeveniment, que ja ascendeixen a 80 milions d’euros, incloent-hi 58 milions directament a la Fundació Barcelona Capital Nàutica.

Segons la plataforma, les xifres publicades sobre audiències i visitants estan clarament inflades, amb zones d’afeccionats pràcticament buides i poc interès mediàtic. La situació es va evidenciar a partir d’una investigació publicada per la revista la Directa, que va demostrar que les promeses d’impacte de la competició “són una mentida reiterada edició rere edició”, diu la plataforma.

La Copa Amèrica de vela es tornarà a fer a Barcelona? La final ho pot decidir

Davant d’aquest escenari, No a la Copa Amèrica ha presentat una denúncia a l’Oficina Antifrau de Catalunya. Entre les reclamacions, s’inclou la demanda d’investigar la contractació pública per garantir la transparència i bon ús dels recursos, especialment davant despeses com la inauguració de la final, que costarà 2,5 milions d’euros per un espectacle de quaranta minuts.

Amb tot això, la plataforma convoca una manifestació el diumenge a les 12.00 a la plaça dels Correus per demanar que la Copa Amèrica no torni a Barcelona ni cap altre gran esdeveniment que consideren dissenyat per convertir la ciutat en un producte turístic.

El Tribunal Constitucional (TC) espanyol ha estimat per unanimitat el recurs de Vox i ha anul·lat el decret llei del 6 de juliol del 2021 de creació del fons complementari de riscs de la Generalitat.

El fons era penat per fer front a les obligacions legals que es reclamin a treballadors públics en un procés judicial o administratiu, per accions que hagin dut a terme en exercici del seu càrrec o de les seves funcions, i que no quedin cobertes per les pòlisses d’assegurances de responsabilitat civil, patrimonial i comptable que ja té subscrites la Generalitat de Catalunya amb aquesta finalitat. El decret cobria casos com el dels ex-càrrecs implicats en la causa del Tribunal de Comptes espanyol sobre el Primer d’Octubre. El TC constata que no està justificada la urgència per aprovar el fons amb un decret llei.

La sentència estima que el decret llei en conjunt és contrari a l’article 86.1 de la constitució espanyola per falta de pressupost habilitant i el declara inconstitucional. El TC entén que no existeix cap explicació de per què la norma impugnada ha de ser aprovada amb una urgència extraordinària, sense el procediment parlamentari pertinent.

Així, considera insuficient la invocació general sobre l’oportunitat o conveniència de comptar amb aquesta normativa i donar així cobertura als servidors públics davant dels riscos exclosos de les pòlisses d’assegurança subscrites per la Generalitat. Cinc magistrats han subscrit vots coincidents amb la sentència.

Aquest fons, però, es va aprovar posteriorment a través d’un projecte de llei al parlament, el 23 de febrer del 2022, i, per tant, continua vigent. En declaracions a l’ACN, l’ex-conseller d’Economia Jaume Giró, impulsor d’aquest fons, subratlla que va negociar i pactar personalment amb el president Salvador Illa poder tramitar-lo com a projecte de llei precisament perquè tingués empara jurídica. L’exconseller ha fet èmfasi que la llei, aprovada per àmplia majoria, no la va impugnar ningú.

Després de destacar que el TC no entra en el fons i només qüestiona la forma, Giró ha subratllat que, igualment, el decret llei “va complir en el seu moment la seva funció”, ja que va impedir l’embargament de comptes o propietats d’ex-càrrecs com ara Artur Mas o Andreu Mas-Colell.

La Guàrdia Civil investiga la mort d’una dona jove. El cos s’ha localitzat aquest matí a la platja de Llevant de Barcelona, segons que han confirmat a l’ACN fonts del cos policíac. Un banyista ha alertat de la presència del cadàver cap a les 8.30 i fins al lloc hi han anat efectius dels Bombers, la Guàrdia Urbana, els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil, que s’ha fet càrrec de la investigació. La dona portava uns texans i, aparentment, no presentava signes de violència. L’aixecament del cadàver s’ha fet poc després de les onze del matí.

La portaveu de Vox a l’Assemblea de Madrid, Rocío Monasterio, ha renunciat a l’acta de diputada després de ser rellevada com a presidenta de Vox Madrid per la direcció de Santiago Abascal. Així ho ha indicat en una compareixença als passadissos de la cambra, on ha destacat que no té la confiança de la direcció. El nou president de Vox Madrid és José Antonio Fúster.

“Vox Madrid era l’únic comitè executiu provincial que quedava a Espanya votat i elegit per tots els seus afiliats, és a dir, havien votat tots els afiliats. I, per cert, aquests afiliats formen el grup més nombrós de tot Vox”, ha dit Monasterio, en una indirecta al president, Santiago Abascal, i al secretari general, Ignacio Garriga.

De totes maneres, ha reconegut que Abascal i Garriga tenen la “facultat de nomenar a dit el següent comitè de Vox Madrid”, que s’ha de renovar el novembre, gràcies a “les successives esmenes que s’han fet i s’han anat presentant als estatuts”.

Aquestes modificacions, ha denunciat Monasterio, suposaven deixar “en l’oblit aquella democràcia interna” que havia “vingut a defensar”. “Em sembla lògic i em sembla honest també deixar la meva acta de diputada”, ha conclòs.

L’eminent sociòleg Richard Sennett (Chicago, 1943) acaba de publicar L’intèrpret (Arcàdia), un assaig sobre els tentacles de les arts escèniques en la política, la ciutat, els rituals religiosos, el llenguatge, la violència i la música. Si té temps, diu, n’escriurà una continuació en dos volums: un sobre la narrativa i un altre sobre les arts visuals. Aquest primer, tanmateix, ja toca moltes peces, seguint l’estil precís de l’autor, ple de referències i d’exemples pràctics: de les aptituds comunicatives de Donald Trump –que Sennett creu que tornarà a guanyar les eleccions–als efectes de l’urbanisme sobre la manera com vivim l’art avui. En aquesta conversa mirem de resseguir-ne el fil. Ens atén per videotrucada, de Londres estant.

—Esteu molt capficat en la idea que el teatre ha de tornar al carrer. Per què?
—Això del teatre m’ha preocupat durant molt de temps, i ja és curiós, perquè la mena d’art que conec bé és la música clàssica, que avui és del tot confinada als auditoris. És important que el teatre torni al carrer perquè, per a mantenir-lo viu, l’art ha de tenir alguna mena de relació amb l’experiència del dia a dia. Al segle XVIII, la majoria dels qui escoltaven això que ara entenem per música clàssica eren a casa seva. Ara l’art elevat és com més va menys freqüent en el dia a dia. A la Gran Bretanya ho veiem, la gent ja no aprèn música a l’escola. Si el volem mantenir viu, l’art ha d’abandonar els auditoris i els teatres i venir al carrer, a les escoles, a les esglésies, a les oficines.

—I com hi pot ajudar, l’urbanisme?
—M’agradaria veure escenaris i sales molt més petites i molt més arrelades als barris. No sé si a Catalunya també passa, però a Londres, els llocs on es fa art són com més va més grans. Una de les conseqüències és que la gent va a veure una estrella, més que no pas a escoltar música. Per què és important, això, culturalment? Perquè es va establint una profunda divisió entre l’artista i l’espectador, entre l’intèrpret i l’espectador. I a mi m’agradaria que aquesta distància es reduís. Per això el llibre parla tant de com aconseguir que els qui no són tan bons artistes però volen fer art se sentin còmodes per a fer-ho. Com el meu amic Roland Barthes, vull que es redueixi la distància entre l’espectador passiu i l’intèrpret molt actiu. Ahir, per exemple, vaig veure un concert de Taylor Swift. La música és horrible, però aquesta mena d’audiència entusiàstica és la que m’agradaria que tingués Beethoven! És fantàstica. La seva música és terrible, espantosa, però és una comunicadora extraordinària.

—A les grans ciutats, de fet, els veïns semblen en general espectadors urbans passius, com si haguessin perdut el seu paper transformador i conflictiu.
—Totalment d’acord. En part, la raó d’això és la deriva del capitalisme global: si ets el propietari d’un edifici on hi ha un restaurant, en trauràs més diners si hi poses una franquícia. Vaig molt sovint a l’òpera, a Londres, i la majoria del públic són turistes, molts asiàtics. I els preus han pujat molt. La qüestió és que un art és popular si la gent no té la sensació que mira una cosa que no té res a veure amb la seva vida. Quan vaig començar a tocar el violoncel professionalment, la meva manera de mantenir aquesta connexió va ser d’ensenyar joves músics a tocar-lo. M’esforçava molt perquè perdessin la por de cometre errors i que no donessin massa importància a rebre recompenses.

—Al llibre citeu Goethe, que diu que la malaltia de la modernitat és que la gent té l’habilitat d’interpretar papers diferents però que no es compromet amb cap.
—Sí. Quan fan cada paper, creuen en allò que fan, però no tenen una constància en el jo que els permeti de canalitzar aquestes maneres d’expressar-se en una cosa sòlida. Són pura tècnica, aquestes maneres d’expressar-se.

—Si sempre duus una màscara, dieu, pots acabar deprimit, amb el sentiment que no tens cap jo autèntic. Això passa molt en les xarxes socials, on projectem només angles a mitges de la nostra personalitat.
—És un fenomen molt depriment. Les xarxes socials fan que les persones jutgin qui són segons la recepció que tenen. A la xarxa X, per exemple, que és passada de moda, és molt diferent tenir-hi cent seguidors que tenir-n’hi 25.000. Les xarxes socials redueixen el grau de responsabilitat que té cadascú respecte d’allò que sembla, segons el nombre d’espectadors. És una cosa molt peculiar d’aquesta tecnologia: com més espectadors, menys responsabilitat per allò que dius. A la Commedia dell’Arte, el teatre que es feia durant el Renaixement a les cantonades dels carrers, el nombre d’espectadors era tan baix –de vegades n’hi podia haver cinc o sis– que els actors estaven molt pendents de representar els personatges amb cura. Si tens un teatre en línia amb 25.000 espectadors en què ningú no et pot respondre, tant se val què representis. És una confecció. La conseqüència d’això és que es trivialitza l’activitat de l’intèrpret. Hi ha una mena d’adoctrinament de masses.

—No hi ha cap jo autèntic, però alhora els qui viuen de la seva projecció a les xarxes solen passar el dia pendents de si mateixos.
—Sí, tot això mobilitza el narcisisme, que és una cosa molt, molt profunda, gens trivial. Fixem-nos en un intèrpret narcisista com Donald Trump. Un dels seus poders és que expressa un narcisisme que també té molta gent, però que la societat sol reprimir. Trump té una gran connexió amb el públic perquè no reprimeix el seu amor propi i el seu narcisisme, i això fa que s’hi identifiquin. Pots menysprear els altres tant com vulguis, ell et legitima. Per això arrela tant amb la gent, perquè desperta una passió narcisista amb què molts s’identifiquen.

—Això ho vinculeu amb el feixisme. Parleu de la gesticulació de Hitler com un “poder sense paraules”. Res d’idees: tan sols instint, força, interpretació.
—Funciona així. El feixisme no és una cosa gaire racional. Carl Schmitt, en el fons, no era un pensador gaire racional. És una mena de drama que allibera impulsos molt destructius en la gent. No és una teoria meva, això, és la noció freudiana de la psicologia de grup. Quan reuneixes molta gent i algú, de sobte, es posa a actuar, hi ha aquest alliberament increïble d’instints que normalment són reprimits. Hi ha un paral·lelisme amb l’art, amb el distanciament entre l’artista i l’espectador que comentàvem. Els oients de Trump van a veure una interpretació molt, molt diferent de com ells es comporten en realitat.

—Maquiavel deia que un governant havia d’interpretar papers diferents, i que era natural que ho fes. El problema, dieu, és que aquesta teatralitat ja no és un instrument polític, sinó l’única cosa que compta en la política actual.
—Bé, la culpa no és pas de Maquiavel. El príncep de Maquiavel volia fer coses que la gent no volia que fes: volia fer la guerra, volia apujar els imposts, volia fer coses impopulars. El seu problema era com podia convèncer el poble perquè fes coses que no volia fer. I se’n va sortir tot confeccionant una presència escènica inestable. De vegades era afectuós amb el poble, de vegades podia estar-hi enfadat o mostrar-s’hi hostil. La gent es demanava: “Què dirà, ara? Com reaccionarà?” I això els distreia del propòsit que tenia ell de debò, que era aplicar una política. Trump és molt diferent, ja saps què vol: vol ficar a la presó els qui no pensen com ell i odia els estrangers.

—No és maquiavèl·lic. 
—No, tampoc no ho era Hitler. No hi ha res d’implícit, en allò que diuen. Els dictadors moderns no són prínceps maquiavèl·lics, sinó que treballen amb clixés que tothom coneix. Fan servir el llenguatge no verbal perquè la gent faci cas de coses que són més aviat avorrides. Ara ho començo a veure amb Trump: el carisma d’aquesta mena d’actuacions es va exhaurint. Quan comença una de les seves diatribes obsessives, cada vegada hi ha més gent que se’n va. Se li comença a exhaurir aquesta màgia amb què transforma la verbalitat en visceralitat. Jo continuo pensant que serà elegit, però per unes altres raons, molt concretes.

—Quines?
—Trump s’aprofita del fet que Amèrica ha estat gairebé d’ençà del començament una societat racialment dividida. D’ençà de l’esclavisme. Els immigrants que arriben avui als Estats Units han quedat atrapats en aquesta mateixa dialèctica que enfronta els autòctons amb uns forans inferiors. Aquest és el missatge de fons. Tot va sobre la raça. Trump és un fonamentalista racista, el més gran que hem tingut en la història de la política americana. S’aprofita d’aquesta història i la trasllada dels negres als immigrants del sud. Ha estat un punt d’inflexió. No és un home d’extrema dreta com Marine Le Pen.

—És tan sols això? La seva victòria, l’any 2016, no va ser el càstig d’una part de la societat americana d’una elit de Washington que havia perdut el contacte amb la realitat?
—Això diuen els seus seguidors. No hi estic d’acord. “Elit” no és una paraula simple. En realitat, els qui la diuen no descriuen pas un grup: descriuen tota una vida, tota una experiència d’exclusió, de diferenciació de classe, de frustració, i tot això es concentra en la paraula “elit”. Molts seguidors de Trump formen part de l’elit. Molts són rics i tenen molts contactes amb el poder. Si la premsa ho tracta com una mena de rebel·lió contra les elits, fa el joc a la ideologia que promou l’extrema dreta, que sí que és elitista de debò. Si fas servir aquesta paraula, n’ets còmplice.

S’han presentat dos volums nous de l’edició crítica de l’Obra Completa de Josep Carner publicats per Edicions 62: Poesia dispersa pròpia i traduïda 1896-1924 i un suplement dins la part dels anys 1896, els inicis, i fins el 1924. Aquests materials, sumats a Llibres de poesia 1904-1924, que es va publicar el 2016 –tots tres en una edició de Jaume Coll–, conformen el primer volum de l’edició crítica de l’obra de Josep Carner Jaume Coll hi va començar a treballar el 2006, fa gairebé vint anys. Tot aquest material suma més de tres mil pàgines i és una aportació fonamental al coneixement de l’obra i la vida de Carner.

La feina de Jaume Coll com a editor filològic és ingent i s’hi ha dedicat amb cos i ànima. Ell també és el marmessor de l’obra de Carner. I com que és un marmessor zelós, que vol tenir sota control (absolut) totes les obres de Josep Carner, això ha fet que durant moltes dècades gairebé no s’hagin fet reedicions dels llibres de poesia de Carner.

Aquestes reedicions són pràcticament inexistents. Per posar l’exemple més llampant, el volum de Poesia del 57, on Carner va fixar tota l’obra poètica i que és la seva obra cabdal, en trenta-dos anys no s’ha reeditat. L’última edició d’aquest volum és del 1992, quan el va publicar Quaderns Crema. Això ha fet que no sigui a les llibreries i, per tant, no es trobi a l’abast dels lectors. I els altres llibres, tampoc. Només s’han editat algunes edicions que fins l’any passat eren lectures obligatòries de batxillerat i enguany ja no ho són, perquè ja no hi ha lectures obligatòries del cànon, sinó que les tria cada centre.

L’obra de Carner, l’obra de Jaume Coll

L’edició crítica d’aquests primers anys de l’obra de Carner (1896-1924) són anys de dedicació de la carrera acadèmica de Jaume Coll, que és professor emèrit de la Universitat de Barcelona i en aquest temps ha creat i ha dirigit la Càtedra Carner en aquella universitat. Ara també s’ha sabut que Coll ha tancat la càtedra, arran de la seva jubilació, sense donar opció a cap altre estudiós de Carner de continuar aquesta tasca.

En vista d’aquest buit d’obra divulgativa de Josep Carner a les llibreries, cada vegada hi ha més veus, algunes de molt qualificades, que es pregunten si del punt de vista de poder llegir Carner, realment aquesta feina ingent –valorada per l’acadèmia i grans lectors de poesia, però sense tenir en compte el gruix de lectors que no necessiten una edició filològica– calia i ha afavorit el poeta. Molts lectors de Carner es pregunten si no havia de passar al davant de l’obra crítica completa la reedició de Nabí o de Poesia del 1957, per anomenar dues obres indiscutibles de Carner que ara no es troben.

Sobre aquesta qüestió, si és contraproduent per a Carner i la seva obra l’opció presa, Jaume Coll ha explicat: “Jo treballo tant com puc, prioritzant l’edició crítica perquè penso que de les edicions crítiques se’n poden extreure llibres, que es poden editar separadament. Jo em vaig posar en tot això quan, tenint una tesi doctoral en curs, vaig veure que havia de donar resposta a poemes dels quals no trobava la resposta enlloc. Per tant, vaig començar pel començament. I quan un filòleg, com em considero jo, emprèn un camí, pensa que aquell és el millor camí. Naturalment, jo, com tothom, em puc equivocar i potser sí que m’he equivocat. Però jo he emprès un camí que era el més difícil, el que era imprescindible per a fer tots els llibres posteriors. Avui es presenta això i pròximament arribaran més llibres.”

I afegeix: “Jo calculo que Carner devia escriure 1.800 o 1.900 poemes, comptant únicament un estat per a cada poema, no els cinc estats que ell va anar revisant. Això vol dir que en conjunt és una brutalitat de milers de formes de poemes. I jo em vaig proposar d’explicar i de publicar tota la poesia de Carner, perquè entenia que el més gran poeta del nostre país es mereixia que hi hagués una edició que relatés quin és exactament el seu trajecte.”

La pregunta següent és obligada: i no era compatible de fer l’edició crítica de l’Obra Completa de Carner amb l’edició divulgativa dels seus llibres per a un públic més ampli? Coll d’entrada diu que s’han publicat alguns llibres i remet a les edicions de batxillerat de lectura obligatòria. Insistit sobre si podien ser compatibles totes dues edicions, respon: “Sembla que no, perquè si no ho he fet, sembla que no és compatible. Perquè quan un està posat tantes i tantes hores a l’hemeroteca, en arxius privats, a la Biblioteca de Catalunya, etc., i ha de lligar tot aquest món, aquesta complexa transmissió, que és una cosa fora de mida, doncs un arriba fins on arriba.”

Però aquí hi intervé l’editor d’Edicions 62, Jordi Cornudella, que explicita una visió diferent sobre si és compatible o no és: “Com a editor no filològic, sinó editor interessat a divulgar l’obra de Carner, sempre he sabut que el projecte de Jaume Coll (ell en diu “filològic” i jo, “acadèmic”), només es podia fer amb dedicació plena des de l’acadèmia. Fa vint anys que treballem perquè aquests llibres finalment hagin pogut sortir, i si hi ha cinc grans poetes catalans que es mereixin aquesta recerca, un d’aquests cinc és sens dubte Carner. Ara, que aquesta feina demani tanta dedicació i que això signifiqui que s’han de postergar les altres feines que també es podrien fer i que no són d’àmbit acadèmic, sinó d’un àmbit de llibreria normal… A mi em sembla que sí que són compatibles totes dues i no excloents. Ara, en Jaume Coll no té temps per a tot. Potser hauria hagut de diversificar més les maniobres d’edició i tot i que no siguin edicions tan primmirades. És factible fer una edició que no aporti cap novetat respecte al text que es va editar en el seu moment. En principi la podria fer qualsevol. Aquest és un punt de discrepància que hem tingut durant anys.”

Jordi Cornudella és marmessor de l’obra de Gabriel Ferrater. Per tant, coneix bé la responsabilitat d’un marmessor. I també coneix bé la feina d’editor, que és la seva professió. En relació amb això, aclareix: “Hi ha dues parts a separar molt netament. Una cosa és com un exerceix la seva feina d’editor i una altra, com exerceix la marmessoria d’un determinat autor.” I arran d’un comentari fet per un crític literari que ha fet un paral·lelisme entre l’obra de Joan Coromines i l’obra de Coll, Cornudella puntualitza: “Hi ha una diferència entre allò que fa en Coromines i el que fa en Coll. En Coromines li diu a l’editor, Max Cahner: ‘Això es farà així, perquè és la meva obra.’ Però en aquest cas, no parlem de l’obra de Jaume Coll sinó de l’obra de Carner. De manera que no és prendre decisions sobre la feina d’un mateix, sinó sobre la manera de tractar l’obra d’un altre.”

La filla de Josep Carner, Anna Maria Carner, va fer marmessor de l’obra del seu pare a Jaume Coll l’any 1985 o 1986. Els néts del poeta, que viuen a Mèxic, anys més tard li van renovar la confiança. L’obra de Carner és subjecta als hereus fins al desembre del 2050.

Trenta-dos anys sense una reedició de Poesia del 1957

El projecte següent, ara sí, serà l’edició de Poesia del 57. Jaume Coll diu que ja hi treballa. Segons que ha explicat, quan ell feia la tesi doctoral de Poesia del 57, sabia que hi havia els mecanoscrits que Carner enviava de Brussel·les. “L’editor de Selecta, l’hereu de Cruset, em va negar que aquests papers existissin. Però aquests papers existien i un bon dia la directora de la Biblioteca de Catalunya, Dolors Lamarca, em va dir que havia rebut una proposta de compra dels hereus de Cruset i que anés a mirar-ho perquè li semblava que hi havia documents que em podien interessar. I vaig trobar tots els mecanoscrits de Poesia que Carner va enviar a Barcelona. Aquest material és importantíssim per a la futura edició, encara que sigui divulgativa, de Poesia del 57. La nova edició tindrà en compte aquest material. Però us recordo que el llibre conté 896 poemes.”

Però quan la veurem, aquesta nova edició? Caldrà esperar gaire? Jaume Coll només diu: “Jo demano perdó a tots aquells que se senten frustrats pel fet que no hi hagi una edició de Poesia del 57. Però l’explicació de molts poemes de l’edició de Quaderns Crema ja no és aquella i, per tant, hi estic treballant.” De calendari no en té i, és clar, de data d’edició tampoc. De manera que Jaume Coll no sap quants anys hauran d’esperar els lectors a poder tenir altra vegada aquest llibre a l’abast. Se sap, això sí, que el volum el publicarà Edicions 62. I afegeix: “És que jo no podia començar per la Poesia del 57, havia de començar pel començament. I heu d’entendre que el llibre que ara publiquem és un llibre que m’ha costat dècades.”

Però, ja s’ha dit: cada vegada hi ha més veus que públicament es mostren en desacord amb la gestió de Jaume Coll com a marmessor. La més recent data del 26 de setembre, durant la Setmana del Llibre en Català, quan l’escriptor Toni Sala a la seva columna del diari Ara signava un article que portava per títol “La setmana del No-Llibre en Català” i una foto del poeta Josep Carner. L’article no feia pas una crítica de la fira literària, sinó que feia aflorar el malestar entorn de la dificultat de reeditar i, en conseqüència, de posar a l’abast i popularitzar l’obra de Carner, a causa del control que en fa Jaume Coll.

L’article de Toni Sala començava dient: “Estaria bé una Setmana del No-Llibre en Català, on els lectors poguéssim reclamar llibres que és un drama no tenir traduïts al nostre idioma, o, encara pitjor, descatalogats i impossibles d’aconseguir.” I, tot seguit, assenyalava: “El gran no-llibre en català és la Poesia de Josep Carner. L’última edició va ser fa 32 anys i està, naturalment, més que descatalogada. Algú s’imagina que en 32 anys no s’hagués reeditat ni un sol cop el Quixot? Doncs d’això estem parlant. D’una qüestió cultural de primer ordre. D’una qüestió d’estat. D’una vergonya més per a la cultura catalana. Entre les edicions de Selecta i Quaderns Crema, a les biblioteques públiques no n’hi ha ni 75 exemplars.”

Amb tot, parlant amb Toni Sala directament, explica que el problema no és tan sols del marmessor, sinó que és un problema més ampli: “És un problema nacional. Cap institució cultural del país no ha mirat de recuperar l’obra. I no poder accedir al gran llibre de la poesia catalana del segle XX només és la punta de l’iceberg. Perquè podem queixar-nos de com es tracta la literatura en l’ensenyament, però és un problema general, perquè l’atenció que es fa a la literatura en el nostre país és patètica. Mira la Generalitat, que, per una banda, fa veure que fomenta la lectura amb el Pla del Llibre, mentre, per una altra banda, elimina les lectures de Carner obligatòries. Aquest és un problema de país: quina consciència tenim de la importància de Carner per a la cultura catalana?”

‘Un i el doble’

En el seu article, Toni Sala també fa saber que per WhatsApp aquell final de setembre havia rebut un llibre en pdf amb el títol Un i el doble. “És un recull de poesies firmades amb pseudònim que denuncia per la via de l’humor aquesta tragèdia que, segons el recull, té un culpable màxim: el marmessor de la poesia de Carner, Jaume Coll.”

Un i el doble, amb pseudònim de Norbert Planagumà Mieres (en la introducció del llibre s’explica que darrere d’aquest pseudònim s’hi aixopluguen “quatre individus que ens resistim a donar la cara”), informa en els crèdits que se’n va fer una primera edició de tiratge restringit el juny del 2023 i que després, el juliol del 2024, se’n va fer una segona edició, corregida i augmentada, que valida l’anterior. A la introducció, que el document anomena “Full d’instruccions” aclareix el títol: “Un és Josep Carner i el doble no és com podria pensar algun incaut, la suma d’un més un, sinó que, ajustant-se a una altra accepció de la paraula, designa un sòsia que, en el cas present, sense assemblar-se gens a l’original n’usurpa la identitat.”

En una primera part, els autors escriuen poemes imitant la poesia d’un Josep Carner jove, i a la segona part, directament són poemes a la manera de Carner, bona part dels quals dedicats a escarnir Jaume Coll. No se sap encara la identitat dels quatre autors del llibre, però els poemes demostren que coneixen molt bé Carner i saben escriure poesia i, alhora, que també coneixen bé Jaume Coll.

Entre les poesies satíriques que s’hi llegeixen, algunes fan befa de la lentitud a l’hora d’editar de Jaume Coll, dient-ho a la manera d’Els pastorets:

—El Carner ens has d’editar.
Va, que ens fas prevaricar!
—Ja arribarààààà.

[…]

—Doncs l’altre tom, bergantàs,
¿quan rediantre el trauràs?
—L’any de traspàààààs.

Fa unes setmanes, quan vaig escriure l’article sobre el cas de les violacions a Gisèle Pelicot, gent del meu entorn em va plantejar una qüestió que va generar debat. (Gràcies sempre a tothom qui em porta la contrària amb arguments sòlids i a tothom qui està en desacord amb mi i, amb diàleg i educació, m’endinsa pels viaranys de la reflexió.) Quan parlava del marit de la Gisèle i de la resta de violadors, vaig anomenar-los, deliberadament, monstres. I, precisament, van ser alguns homes els qui em van comentar que allò era el que més els havia sobtat de l’article, el que menys els havia agradat, perquè no són monstres, són homes “normals i corrents” i anomenar-los monstres no ajuda a generar la imatge real de la situació: qualsevol home, sense que hagi de ser necessàriament un depravat, un psicòpata o un tarat mental, pot ser violador. Tenen raó, evidentment, i no perquè sí o perquè ho digui el feminisme, ho diuen les dades. El mateix cas de la Gisèle n’és un exemple. Els seus violadors són periodistes, bombers, repartidors, pares de famílies convencionals (fet que també comentava a l’article); en cap cas es tracta de ser dels baixos fons amb unes vides tortuoses que els han portat, injustificablement, a violar.

Si avui us parlo d’aquest fet, si esmeno el meu propi article, amb més voluntat de fer una crida a la reflexió col·lectiva que no pas amb l’interès de defensar-me o de tenir raó, és perquè a França ha sortit a la llum un nou cas de múltiples violacions. Un altre “cas aïllat” per a la col·lecció de casos aïllats dels Not All Men. En aquest nou cas gens aïllat, però absolutament aberrant, l’edat mitjana de les víctimes és d’onze anys. Si en el cas Pelicot era el marit qui drogava la seva dona i l’oferia a xats perquè uns altres homes vinguessin a violar-la, en aquesta ocasió parlem d’un cirurgià (professió reputada) que va abusar sexualment de gairebé 300 criatures (xifra que podria ser superior). El senyor es diu Joël Le Schournec i té 72 anys. El cirurgià perpetrava els abusos quan tenia les criatures sedades a la llitera de la sala d’operacions. Tot plegat va passar en diferents hospitals entre principis dels anys noranta i l’any 2014. Schournec s’enfronta ara a un judici, però –oh!, sorpresa!– no és el primer cop que s’asseu al banc dels acusats, perquè el 2020 ja va ser jutjat per haver violat la filla d’uns veïns. Bé, ara que ja hi he posat context, torno a la reflexió sobre la prudència i l’adequació, o no, d’anomenar monstres aquests homes. Quan llegia els comentaris d’aquesta nova notícia, de seguida he vist algú que els anomenava monstres, i d’aquí la voluntat de versar l’article d’avui sobre aquesta paraula. Sabia de sobres que causaria certs receles en el pensament feminista femení. Per grata sorpresa meva, el tema també va remoure el pensament feminista masculí. El que vaig argumentar als meus amics i que avui vull compartir amb vosaltres és per què vaig triar amb causa i conseqüència l’adjectiu monstres per parlar d’ells. Els motius són dos: per una banda, se’m va fer insuportable teclejar la paraula home després de conèixer els detalls del cas Pelicot. Els dits se’m negaven a limitar la seva definició i a embrutar la paraula home, que al meu entendre ja no els pertanyia. Dic embrutar perquè, per més que sovint he estat insultada o vexada per fer articles massa feministes, massa radicals, massa estil Estel Solé, continuo considerant que hi ha, encara, homes que s’acosten en accions i pensaments als preceptes feministes i que sí que es mereixen ser anomenats homes, perquè jo, personalment, els considero aliats. El segon motiu d’haver-me decantat per la paraula monstres és una mena de luxe que em vaig voler permetre fruit del cansament. M’explico: com a persona mínimament pública que sóc, o amb accés als mitjans, sé que tinc una responsabilitat vers aquella gent que em llegeix o que em segueix a xarxes. Sé que el meu discurs pot tenir un impacte i que, d’alguna manera, puc arribar a ser, per a algú, un agent educatiu, un referent (tot i que sovint se’m faci estrany elevar-ho a aquesta categoria). Precisament per tot això procuro de ser molt curosa amb la llengua, per exemple, i sí, intento mantenir intacta la meva llibertat de pensament i d’escriptura, alhora que mesuro el contingut d’allò que dic (en els articles i a la vida en general) Per a mi, dir monstres a aquells homes va ser un luxe que em vaig permetre perquè jo, com a dona, com a feminista, o senzillament com a persona, la lliçó social de privar-nos d’aquest mot per tal de fer entendre a la gran massa (als homes, sobretot) que el violador pot ser qualsevol, pot ser l’home de qui menys ens ho hauríem esperat, ja està apresa i superada de fa temps. És més, he alçat tantes vegades aquest argument a la televisió, a la ràdio i en articles, tertúlies i debats, que sento un cert esgotament d’haver d’agafar-me-la (o d’agafar-me’ls, els ovaris) amb paper de fumar a l’hora de dir el que realment vull dir per tal de prioritzar l’educació social d’un gènere que, en la gran majoria de casos, sembla que no vol entendre res. Què vull dir amb això? Que a l’hora d’escriure aquell article vaig tenir la clara sensació que no serveix de res, o de ben poc, que nosaltres, les dones, us anem explicant que no són monstres, que violador ho pot ser el teu veí Joan, l’Antoni amb qui surts amb bici els diumenges, el Ramon de la fleca de la cantonada o el teu germà. Perquè les violacions continuen, els assassinats continuen. Per tant, enfadada amb la situació, i tal vegada erròniament, em vaig prendre la llibertat, per una vegada, de dir el que em sortia de dins de les entranyes com a articulista, com a escriptora, sense pensar que pel camí podia perdre l’oportunitat d’obrir els ulls d’algun mascle. Perquè n’estic farta d’haver de tenir tanta cura amb qui no en té cap amb nosaltres. Sempre ens hem de sentir dir que som unes pesades per repetir contínuament els mateixos arguments feministes, i a cada article feminista, els comentaris de torn de mascles ofesos. Doncs aquell dia, en el meu Mail Obert, vaig dir-los monstres perquè jo la lliçó sí que la tinc apresa, perquè la lluita contra el masclisme no es condensa en una sola paraula i perquè res em va semblar més feminista que atorgar-me a mi mateixa el dret de dir el que em sortís de la fava mentre hi hagi homes-normals-que-no-són-monstres que ens continuïn violant i assassinant.

 

L’any 2005, el pas de l’huracà Katrina va canviar el comportament electoral d’una àmplia zona dels estats de Louisiana, Mississipi i Alabama, tant pel desplaçament de persones com per les dificultats materials derivades de la destrucció, com per l’estat d’ànim que va originar.

Quan no falta ni un mes per a les eleccions, ara l’huracà Milton amenaça Florida i podria dificultar les aspiracions de Donald Trump, en un estat que fins ara s’ha decantat cap al seu costat.

Ens ho explica en aquesta Pissarreta Vicent Partal.

El president Illa ha fet aquests dies el seu primer debat de política general al Parlament de Catalunya. I tot allò que hi ha passat ha estat tan previsible com avorrit. Potser avui, en les votacions de les propostes de resolució, hi haurà alguna sorpresa a comentar, però els discursos i les intervencions, especialment les del Molt Honorable, han estat això que he dit: tan previsibles com avorrits. Res a veure amb allò que estàvem acostumats a veure aquests darrers anys.

Això ja ho té, la cosa aquesta de girar full. La consigna socialista és que cal girar full del procés –com si això es pogués fer– i, per tant, cal aparentar que s’és un parlament autonòmic més, normalet i correntet, de la seua Espanya plurinacional, federal i de coloraines. Amb la qual cosa les discussions deixen de tenir gens d’interès, en realitat. Ix el president i diu que faran 50.000 pisos. I a l’espectador li entra la rialla o les ganes de tirar la sabata contra el televisor.

Però, tot i l’esforç i la gesticulació, el fet cert i real és que el procés d’independència plana amb força sobre l’hemicicle. Hi plana tant, de fet, que imprimeix a aquest debat la marca més important i definitòria de totes, la més visible: és un debat violentament adulterat.

Violentament adulterat en el fons. El Parlament de Catalunya és una cambra emmordassada, que ja no s’atreveix ni a parlar de segons quins temes. És també el cor d’un estatut que no ha votat ningú –ni el Parlament de Catalunya, ni el congrés espanyol ni els ciutadans en referèndum. I és una institució encara atemorida per les conseqüències d’una aplicació il·legal del 155 que formalment ja no existeix, però que en la pràctica es nota en cada gest.

I encara és molt més visible que és un parlament violentament adulterat també en la forma. Les cadires buides del president Puigdemont i de Lluís Puig. La presència a la tribuna de convidats –i no als seus escons– de Jordi Turull i Marta Rovira. L’absència total d’Oriol Junqueras. Unes eleccions adulterades han donat pas a un parlament adulterat. I la cosa, simplement, no dóna més de si.

I per això, ahir, bàsicament, vam viure una distorsió ostensible del funcionament democràtic. I això cal dir-ho en veu alta. Un parlament hauria de ser un espai on es representassen i on se sentissen en directe totes les veus elegides pel poble. De manera que la limitació d’aquesta representació compromet manifestament la legitimitat del procés deliberatiu i la pluralitat de les decisions.

I damunt va i diuen que faran 50.000 pisos, tu…

 

PS1. Avui, dijous, a la Universitat Pompeu Fabra, es farà un altre acte de celebració del centenari de Vicent Andrés Estellés. Ni més ni menys que una lectura compartida del Coral romput. Les raons per a fer-lo i tots els detalls concrets els trobareu en aquest article.

PS2. Els Estats Units viuen amb temor aquesta nit l’arribada de l’huracà Milton, que els experts consideren que podria causar una devastació semblant a la del Katrina. En relació amb aquest fet us oferim dues peces. Per una banda, aquesta explicació científica sobre les onades de calor marítim, un fenomen poc habitual que ha convertit el Milton en un superhuracà. I per una altra aquesta Pissarreta que exposa que el Milton podria ser clau per al resultat de les eleccions presidencials del mes que ve als Estats Units.

PS3. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

Laia Mauri (Badalona, 1996) narra a Cos, camp de batalla (la Magrana) la història de la Judit, una jove de vint-i-nou anys que mira en retrospectiva el camí de descoberta i defensa de la seva sexualitat. És la història d’una noia de Badalona, però podria ser la de moltes de la seva generació. Són els assenyalaments masclistes quan comença a mostrar el seu desig; és la pressió estètica abans de sortir de festa o durant el sexe; és el mandat contradictori de ser sexual i alhora no ser-ho; és el càstig social en forma d’amenaces, de relats equívocs i d’agressions. Però és també una exploració del desig al marge de la culpa i dels camins preestablerts. L’autora, que és articulista, comunicadora política i cultural i redactora de discursos, explica que volia dur allò que sovint no surt de les converses entre amigues al terreny literari i públic. Parlem de desig, violències i escletxes de llibertat amb ella, que defensa d’abordar la sexualitat des de l’ètica més que no pas des de la moral.

Podeu comprar Cos, camp de batalla de Laia Mauri a la botiga de VilaWeb

—El títol del vostre llibre és Cos, camp de batalla. Què hi heu volgut abocar i per què el cos com a eix central?
—El títol és descriptiu –s’hi descriu una batalla constant que es du a terme en el cos–, però també declaratiu. En el feminisme hem reivindicat, contra la cosificació, que les dones som més que un cos. Però alhora cal reivindicar-lo: som més que un cos, però també som un cos. Vivim una tendència molt dissociativa, de fugir del nostre cos i no viure l’experiència perquè sovint és massa dura, i ens alienem. Per tant, també hi ha la voluntat declarativa de dir que el cos és el camp de batalla que volem lliurar. El volem sentir propi i habitar-lo sense punts de fugida.

“Les dones som més que un cos, però també som un cos”

—És un relat d’autoficció?
—Hi ha coses que són pròpies i coses que no. En tota ficció hi ha realitat i viceversa. La primera frase del llibre diu que, més important que la realitat, és la narrativa. La realitat que ens expliquem sempre té un punt de ficció, i les ficcions que escrivim també la configuren. Què som capaços d’imaginar ens configura: si som capaços d’imaginar la fi del capitalisme o tan sols podem imaginar que caigui un meteorit i ens mati a tots, això configura com ens organitzem i relacionem. Més enllà, volia posar sobre el paper experiències que per a mi són normals i que, per tant, sí que tenen un punt de personal: meves, de les meves amigues, del meu entorn, de la militància… Coses de què es parla, però que normalment queden en un àmbit íntim.

—De fet, són coses que ens han passat a totes, és un relat força universal.
—També volia subvertir la idea d’universalitat. Tenim el fet masculí blanc de classe mitjana alta com a concepte d’allò que és universal i pensem que només aquests relats ho són, però també pot ser-ho un relat en primera persona d’una dona catalana, jove i de certa perifèria. Temes com el desig no deixen de ser universals.

—En què consisteix el personatge que la protagonista es construeix i quin paper hi té el sexe?
—Quan ens fem grans ens construïm un personatge, i en la ficció sempre es reflecteix. Hi intervenen molts elements: gustos, grup d’iguals, relació amb la família, situació socioeconòmica, llengua… I també la sexualitat. La teva relació amb el desig, amb el teu cos o amb el cos dels altres construeix com et relaciones amb el món i la teva evolució personal. Sovint naturalitzem la nostra relació amb la sexualitat i és perillós, perquè és construïda. Si la naturalitzem, assumim que allò és immutable, quan és una cosa apresa, una performance permanent que podem desaprendre. El desig és un constructe social que aprens segons la ficció que consumeixes, els cossos que et diuen que t’han d’agradar…

“Sovint naturalitzem la nostra relació amb la sexualitat i és perillós, perquè és construïda”

—Però és molt difícil de desaprendre.
—És interessant, com a mínim, donar-hi algunes voltes. Hi ha coses que potser no deixaràs de desitjar mai, i està bé, i unes altres que, després de donar-hi voltes, potser et replanteges. No naturalitzar-ho ens fa més lliures. Com més puguem identificar les construccions socials que determinen comportaments, més capacitat de decidir tindrem. I no és únicament una idea abstracta, té a veure amb les condicions materials: “Aquest desig és realment meu, o està condicionat perquè treballo tot el dia i no vull tenir sexe perquè estic exhausta?”

—El personatge que es construeix la protagonista té a veure amb el fet de mostrar-se molt sexual després d’haver estat estigmatitzada per ser-ho, amb el fet de sentir poder sobre els homes per mitjà de la sexualitat… Això pot ser una trampa?
—És una trampa en certs moments perquè no és una qüestió individual. Tu pots tenir unes estratègies de supervivència determinades, però, per la meva experiència, sense l’acció col·lectiva, sovint es queden en mentrestants que no sempre funcionen. El sistema és molt intel·ligent i se’ns escola per forats inimaginables. Pots tenir la teoria feminista molt apresa, però de sobte et mires al mirall, et veus grassa, i no entens com el patriarcat s’ha escolat per allà.

“Pots tenir la teoria feminista molt apresa, però de sobte et mires al mirall i et veus grassa”

—“No en vaig treure gairebé res més que menjades de cony mediocres i homes molt més grans que jo aprofitant-se de la meva desesperació”, es diu al llibre. A les dones joves se’ns ha entabanat amb el mite de la femme fatale, tenint en compte que el sexe encara es juga en un terreny desigual? Es pot assenyalar això sense estigmatitzar la promiscuïtat femenina o restringir la nostra llibertat?
—L’experimentació és positiva i cada estratègia és respectable. Jo vaig poder tirar cap a una idea de llibertat sexual perquè vaig tenir una educació sexual meravellosa, la meva mare és infermera. Em vaig endur hòsties, però quina és l’alternativa? Tancar-nos i no experimentar? Com descobreixes quin és el teu desig i la teva llibertat si estàs tancada? Però si algú no vol tenir sexe amb ningú no m’hi ficaré, no emeto judicis morals, la moral és per als religiosos, i jo no ho sóc. Sí que penso que hi ha un element generacional que era molt positivista i que ha acabat en una dissociació.

—Per exemple?
—Aquella cosa girl boss i Run the World (Girls), que era terrible i tramposa. L’empoderament femení com una cosa individual, que és el benefici d’una dona concreta sovint trepitjant-ne unes altres en una situació pitjor. Això ha portat a una reacció molt descarnada en contra, perquè hi havia un malestar: què passa si no sóc rica, si no tinc un cos canònic, si el sexe potser no m’interessa? I han sorgit les trad wives…

—D’un extrem a un altre.
—Però hi ha d’haver alternatives, un punt mitjà entre l’empoderament femení com una cosa individualista i neoliberal i el retorn d’uns valors tradicionals familiars retrògrads i reaccionaris. Aquí, hi juga la ficció. Per a ser capaços de construir un altre món hem de ser capaços d’imaginar-nos-el. I en termes de classe i gènere ens costa molt. Alicia Valdés es pregunta per què ens és més fàcil imaginar-nos la fi del món que la fi del capitalisme. Mentre no plantegem alternatives, sempre anirem d’un extrem a un altre, cal explorar les vies de fuga.

—Us pregunteu qui decideix quina pràctica sexual és feminista i quina no. Com ha d’abordar el feminisme les fantasies de submissió femenines, per exemple?
—El desig és un oasi enmig del desert, i és meravellós. No el pots categoritzar de manera estricta, perquè és desendreçat i caòtic. Sembla que el desig femení hagi de civilitzar-nos perquè les dones no fem segons quines coses. Potser algunes sí i unes altres no! I això no ens fa menys feministes. Tothom aborda el seu desig com vol, sempre que hi hagi llibertat i respecte. El desig no es pot moralitzar. La moral, per a les religions. Hi ha un potencial revolucionari en desmoralitzar la sexualitat i el desig i abordar-los des d’una altra perspectiva, amb elements enfocats en l’ètica, no en la moral. L’ètica implica un respecte cap a l’altre, assumir la seva llibertat… No que hi hagi pràctiques negatives per se.

“El desig és desendreçat i caòtic”

—El risc d’això pot ser prendre una perspectiva poc crítica amb una jerarquia social que també es trasllada al llit? 
—El feminisme ha de plantejar unes regles del joc en pro del respecte i de la llibertat sexual, del consentiment. Però l’objectiu és centrar-nos en les dinàmiques socials, econòmiques i polítiques. Entenem algunes pràctiques com a desiguals perquè la resta del dia també les tenim. Si jo durant el dia no tinc aquesta desigualtat constant, que és política i econòmica, i després en el sexe em ve de gust que m’agafin dels cabells, això no ha d’influir necessàriament en el meu desenvolupament, és el meu desig. Em sembla interessant identificar d’on surten els desigs, però sense moralitzar. Intentar revertir el pòsit de la moral judeocristiana i no posar el focus en si està bé o malament, sinó en si entra dins els meus paràmetres de llibertat o no. La sexualitat ha de passar pels filtres del debat polític perquè és una relació social més, però les pràctiques concretes les hem de deslliurar de la crítica moral. Un penis entrant per un anus no està bé o malament per se, sinó que és important de què va acompanyat: si hi ha unes dinàmiques socials, polítiques o econòmiques que ho condicionen o no.

—Focalitzar-se en les pràctiques potser pot causar sentiment de culpa en moltes dones?
—Sí, és perillosíssim i reaccionari. És caure en la idea de la bona dona o la mala dona, la divisió clàssica del patriarcat de puta o esposa. Mentre no puguem abolir tot el sistema, hem de procurar de fer les cotilles tan grans com sigui possible.

—Reflectiu aquesta dicotomia esposa-puta des d’una perspectiva molt generacional: videoclips dels anys 2000 que ens convidaven a sexualitzar-nos, però alhora un discurs que ens deia putes si ho fèiem.
—Tant l’època en què nosaltres vam ser adolescents com ara són dos períodes amb una ofensiva reaccionària molt bèstia. En un moment de crisi econòmica com la que vam viure, l’ofensiva reaccionària promovia els valors de la família tradicional com a nucli econòmic. El discurs que es respirava era el de la cançó de Porta: “Las niñas de hoy en día son todas unas guarras.” Ara som en un moment similar, i amb un auge molt bèstia de l’extrema dreta i moviments antiavortistes pressionant. Quan hi ha algun desajust en el sistema econòmic, hi ha una ofensiva contra l’autonomia corporal de les dones que va des del control de la natalitat a la moralització de la sexualitat.

—Descriviu una agressió sexual en grup comesa per nois “adaptats socialment”. Què hi heu volgut reflectir?
—El terror sexual és un element molt bèstia en les vides de les dones, i cada vegada que hi ha algun cas amb què es pot fer sensacionalisme, els mitjans hi insisteixen. Recordo, de petita, aquesta por del violador encaputxat que podia aparèixer pel barri. I després va venir l’estiu de les suposades submissions químiques, que va resultar que era únicament per generar terror. La violència és una eina correctiva del sistema. Sigui explícita o en amenaça, és la manera que no surtis del camí. El terror sexual et manté a ratlla sense que hagis d’experimentar la violència en el propi cos.

“El terror sexual et manté a ratlla sense que hagis d'experimentar la violència en el propi cos”

—Però t’ensenyen a témer únicament una part minoritària de la violència sexual…
—Aquesta amenaça constant del violador desconegut, quan en realitat la gran majoria d’agressions sexuals les cometen coneguts. I és molt fàcil que l’extrema dreta ho instrumentalitzi amb un discurs feminacionalista: sota la idea de protegir les dones, criminalitzar un col·lectiu. Agafar un cas, extrapolar-lo i fer de l’anècdota categoria. La meva experiència no és aquesta, normalment han estat senyors ben ubicats en el món i els nois populars de l’institut els qui han desenvolupat violència. En l’àmbit humà tots els casos són rellevants, però percentualment ho són els d’amics i coneguts, gent que ja et té confiança i que es creu més fàcilment amb dret sobre el teu cos.

—Per què encara perviu la idea patriarcal de l’atac contra l’honor, en la violència sexual? Aquesta idea antiga que destaca més la “pèrdua de l’honor” que la violència viscuda.
—La violència té aquest objectiu d’atacar la teva essència com a persona, despersonalitzar-te, convertir-te en un tros de carn, prendre’t la llibertat. Per això, aquest atac i aquesta dissociació. Una de les estratègies que tenim, gairebé generacionalment, és la dissociació, “això no és cosa meva”. Tant en relació amb les coses que passen al món com les que tenen a veure amb el cos. Quan et depiles els agonals, dissocies; si fossis conscient del dolor, no ho faries. Dissociem per sobreviure al sistema. Hi ha qui ho focalitza més en parts concretes, en una sacralització del cos… L’objectiu de la violència és impactar en la llibertat, i és important tenir-ho en compte per refer la ferida.

—També dissociem quan pensem com es veu el nostre cos mentre tenim relacions sexuals?
—Sí, és com sortir-ne. És la frase de Margaret Atwood: “Ets una dona amb un home dins observant una dona”. Alguna vegada he amagat panxa mentre rentava els plats! La mirada masculina i allò que s’espera de tu restringeix la teva llibertat, impedeix que et moguis lliurement. Té un impacte molt fort, però és poc conscient. Parlar-ne qüestiona el sistema. En canvi, parlar molt de coses com ara només la violència sexual explícita acostuma a conduir a discursos de càstig, que no fan mal del tot al sistema perquè remeten al cas extrem del monstre que ha decidit de violar i esquarterar. Li fan un true crime i tots a mirar-lo! És més fàcil parlar d’això que de la veu inculcada que ens condiciona, però fer-ho allibera. Quan et vesteixes sense plantejar-te la mirada masculina, guanyes llibertat.

—Ho heu aconseguit?
—En absolut, tot i que intento reprogramar-me amb influències positives. Però negocio constantment amb el senyor que hi ha al meu cap i a vegades el faig petit. Quan estic angoixada per coses que em semblen incontrolables, es fa més gran i se’m disparen els complexos. Les coses molt metafísiques les canalitzo respecte del meu cos, que és molt més concret. I de sobte em veig una carn que no em veia…

“Negocio constantment amb el senyor que hi ha al meu cap”

—I una evolució del desig en un sentit més alliberador, l’heu aconseguida?
—Sí. Vaig passar per un procés depressiu força bèstia que em va fer desconnectar de mi. Era incapaç de sentir, per la depressió i la medicació, i això em va obligar a relacionar-me amb el meu cos i amb la societat d’una altra manera. Estava acostumada que la sexualitat i el fet d’agradar fos un filtre important en la meva relació amb el món. En el pou de foscor, això va desaparèixer i em vaig acabar qüestionant coses que havia incorporat de manera inconscient i que potser ja no m’interessaven. Va ser una catarsi, reconnectar amb el cos des d’una altra perspectiva. A vegades, coses com canvis corporals o com passar d’una relació a ser soltera són microescletxes que permeten d’avaluar si hi havia coses que feies per inèrcia, perquè la teva parella ho volia…

—Això conclou amb un desig femení que, dieu, pot ser tant flonjo com salvatge.
—Pot ser el que vulguis! I això és alliberador i revolucionari, sense el pes que el desig femení ha de salvar el món. No vull tenir-lo, em sembla tan terrible ser criminalitzada com ser santificada, és dipositar unes expectatives que no em corresponen. El nostre desig és divers i fluctua. Potser cada dia penses una cosa diferent, per tant, hem d’establir unes regles del joc que ens permetin de jugar-hi.

Hi ha un llibre incitant de Joaquim Bosch al carrer. I això, en realitat, no és cap sorpresa, perquè aquest magistrat valencià té un important bagatge de reflexions socials i polítiques i (és clar) jurídiques que el converteixen en una figura clau per a l’anàlisi dels temps. Ja ho va fer al treball anterior, aquell aclaridor La patria en la cartera, on descrivia el pes de la corrupció a l’estat espanyol i com el franquisme l’havia convertida en institucional. Ara acaba de publicar un altre llibre diria que imprescindible, Jaque a la democracia (Ariel), i hi exposa, de manera precisa i entenedora, tal com avisa al títol, els riscs amb què es troba, el setge al qual és sotmesa, els atacs que rep això que anomenem democràcia i que s’ha anat modelant i que es modela al llarg del temps.

“Una deriva autoritària recorre el món”, planteja Bosch, i centra l’anàlisi de manera més específica a l’estat espanyol però comptant, és clar, amb aquesta visió de context: allà on ja hi ha involució, explica, “es constaten fenòmens com ara la vulneració de la separació de poders, la fustigació contra els mitjans, els atacs als drets de les minories i les urpades al sistema electoral per a garantir-se la reelecció”. Per exemple. Són símptomes de la malaltia autoritària que es vol estendre, mostres d’aquesta extrema dreta populista que conforma un fenomen contemporani que cal analitzar en les seves especificitats.

Perquè és important conèixer símptomes i peculiaritats i adaptacions d’una passa, si és que la vols tractar, si és que la vols frenar. D’aquí, precisament, una de les qüestions clau de l’exposició de Joaquim Bosch: això no és feixisme, raona, sinó una altra cosa. Hi ha un seguit de característiques d’aquests moviments (en plural, perquè s’adapten al context polític i institucional i social de cada espai que pretenen colonitzar) que els diferencia dels feixismes (l’origen és diferent, els mètodes són diferents, les finalitats són diferents…). Així que, apunta des del seu documentat raonament (aquí esmenta els politòlegs nord-americans Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, autors de How democracies die), ara “el risc principal de desmantellament dels sistemes democràtics no rauria en els cops d’estat executats de forma clàssica, sinó en les dinàmiques de demolició autoritària des de dins”.

Tot plegat ens planteja una reflexió interessant, tant en l’assenyalament del problema fonamental (que no vol dir que el feixisme, o neofeixisme, amb la seva violència incitada i/o tolerada, no sigui un problema, sinó que, des de la seva realitat marginal, no és, ara, la principal amenaça col·lectiva que tenim) com en l’anàlisi de les causes del seu creixement.

La crisi de l’any 2008 ofereix la clau primera per a entendre l’auge d’aquesta nova onada de l’extrema dreta que es desenvolupa amb l’entrada del segon mil·lenni: no hi ha una lectura automàtica d’aquest fet (crisi econòmica – extrema dreta), sinó un teixit de factors que, en aquest context, ho propicien. Bosch destaca, per exemple, la por. La por del futur. La por de perdre allò que tens (i no tan sols en l’àmbit material, sinó també cultural, diguem-ne, o d’identitat). La sensació d’inseguretat que reclama “ordre” i “autoritat”. Coses així. I emergeix la figura dels “homes blancs enfadats, precaritzats i oblidats, amb una creixent autopercepció de pèrdua de rellevància social” que troben en les proclames de Trump o de Milei o d’Abascal (o de l’altre personatge que li ha sortit ara per la dreta) la resposta a les seves angoixes. Encara que evidentment ni Trump ni etcètera no resolguin la precarització econòmica ni tinguin tampoc cap intenció de fer-ho. Però se’ls adrecen directament. I assenyalen “culpables” propiciatoris: els immigrants, el feminisme, el moviment LGBTI que “subverteix l’ordre establert”. I aquesta barreja d’ira, i de desconcert, i de temor també, troba canal d’expressió en el creixent (però no inevitable) populisme d’extrema dreta.

És necessari d’analitzar-ho, tot plegat. Diria que és imprescindible que ho fem. En aquest sentit i per exemple, hi haurà aviat a València una jornada de treball organitzada per la Fundació Nexe amb el títol, precisament, de “Moviments antifeministes i extrema dreta a Europa“. Per mirar a veure si això, aquesta xarxa reaccionària que prova de confrontar (i d’aturar) l’avenç del feminisme és més que una anècdota; per mirar a veure si és, què és i com. Entendre-ho, examinar l’estreta relació que té amb el creixement de l’ultradretanisme, analitzar també l’ús que fa de les xarxes socials (manosphere, se’n diu: l’anglicisme que defineix la xarxa de comunitats d’homes connectats per via digital des d’on es promouen creences misògines), la relació amb l’escampadissa conscient de rumors i de mentides, etcètera.

Conèixer per a contrarestar: aquesta és la idea.

I continuar amb la feina pròpia, en positiu, constructiva, també. Tot seguit. O alhora. O sobretot.

Sobretot.

Que l’extrema dreta populista, aquesta deriva autoritària que recorre el món, és una realitat que cal escanejar, certament, i així ho fem. Perquè és un fenomen que creix i que amenaça. Això, però, no significa que hàgim de perdre de vista el fet que continua sense ser majoria. I que, si de vegades sembla que guanyin, no és necessàriament perquè en siguin més sinó perquè de l’altra banda deixen (deixem) de comparèixer. També n’hauríem de parlar, d’aquesta desmobilització, potser, no?

 

 

Avui es fa la cerimònia d’inauguració de la Copa Amèrica, la competició de vela més important del món que fa setmanes que es disputa a Barcelona. L’acte és avui perquè dissabte començarà la gran final, que enfrontarà el guanyador del certamen entre aspirants –conegut per Copa Louis Vuitton–, l’INEOS Britannia, contra l’actual guanyador, el Team New Zealand.

[RECULL FOTOGRÀFIC] Mig buit: la Copa Amèrica a Barcelona desperta poc interès

Més enllà del component esportiu, aquesta final també serà clau per a determinar on es farà el campionat el 2028. El reglament determina que l’equip que guanya la copa anterior decideix en quines aigües es disputarà la següent. Normalment, trien una ciutat del seu país, perquè ja en coneixen els vents i el comportament de la mar, fet que els permet de partir amb avantatge. Ara, els noranta milions d’euros de deute generats a Auckland el 2021 van fer que l’equip neozelandès cerqués una localització alternativa. Malgrat que ciutats com Màlaga, Cork, i Gidda hi aspiraven, va acabar essent Barcelona.

En cas que el Team New Zealand revalidés el títol, hi ha moltes opcions de tornar a triar Barcelona, si tenim en compte les declaracions del director de l’equip, Grant Dalton. “Barcelona està ben situada per a repetir –va dir en una entrevista al diari El Mundo a final d’agost–. Si ho demanes a qualsevol integrant de qualsevol equip, crec que tots hi estarem d’acord. És genial que no es vulguin traslladar. […] També caldria veure com està el mercat, però ens encanta com van les coses.”

El miratge de la Copa Amèrica a Barcelona: audiències i visitants inflats

Més recentment, en declaracions a VilaWeb, Dalton ha dit que no té paraules per a parlar de Barcelona com a ciutat i seu. “Veure els canvis positius que ha dut en la ciutat i l’àrea del port, a més de la participació de la gent amb les regates ha estat fantàstic, i això que l’esdeveniment principal encara no ha començat. Puc assegurar que, en cas de guanyar, quan arribi el moment, Barcelona serà una opció si la ciutat ho vol”, ha afirmat.

Jaume Collboni visitant la base dels equips femenins de la Copa Amèrica amb el director general, Grant Dalton.

L’altre finalista, l’INEOS Britannia, sembla més recelós a mantenir la competició a la ciutat. La ciutat irlandesa de Cork, que ja havia pugnat amb Barcelona per la copa actual, seria l’opció més lògica per la proximitat geogràfica amb el Regne Unit i les semblances quant a condicions climàtiques i marítimes. A més, hi ha opcions més llunyanes com Gidda, que ja va ser la seu d’una de les regates preliminars de la competició actual, que tornarien a ser tingudes en compte.

Aquests darrers anys, l’Aràbia Saudita ha fet un gran esforç per a ser seu de grans competicions esportives, com la Supercopa espanyola de futbol, la Copa del Món de futbol 2034 i un gran premi de la Fórmula 1. Ho ha fet a còpia d’oferir grans condicions i avantatges econòmics. Això té l’objectiu d’obrir-se al món i legitimar-se políticament davant Occident, un fenomen conegut internacionalment amb la denominació sports washing. Organitzar la Copa Amèrica de vela seria un altre pas en aquesta direcció.

Malgrat aquests cants de sirena d’unes altres seus, l’equip INEOS Britannia també s’ha desfet en elogis cap a Barcelona. Concretament, el cap del departament de logística, Pablo Mira, va dir en una entrevista a EFE que l’equip tenia previst d’establir-se permanentment a la ciutat. “Una volta acabada la competició d’enguany, i malgrat que lògicament depenem del resultat perquè això marca la continuïtat de qualsevol equip, volem mantenir una base d’entrenament, ensenyament i desenvolupament a Barcelona”, va dir. Oficialment, en declaracions a VilaWeb, l’equip s’ha limitat a dir que se centren en la gran final i no pensen encara en el futur de la competició més enllà d’enguany.

El vaixell de l’INEOS Britannia durant la final de la Copa Louis Vuitton.

Indignació pels avantatges fiscals als participants de la Copa Amèrica: sense IVA ni successions, i amb rebaixes a l’IRPF

L’opció del 2026

A banda, en una altra entrevista a l’agència EFE, Grant Dalton va deixar la porta oberta a avançar la competició següent al 2026, és a dir, dos anys abans de la data prevista. Com passa amb la localització del torneig, escollir el moment en què es fa també és una potestat que tenen els equips guanyadors. “A uns quants equips els agradaria que fos el 2026. Si fos el cas, podria ser que tornéssim a Barcelona… Tot és possible, però primer esperem que acabi aquesta competició”, va dir.

El director general de la Fundació Barcelona Capital Nàutica, Ignasi Armengol, està convençut de la capacitat de la ciutat de repetir d’ací a dos anys. “Barcelona podria acollir-la d’aquí a dos anys. El 60% de la infrastructura és totalment aprofitable”, va dir a El Periódico el dirigent que encapçala l’organització que agrupa les administracions que s’han encarregat d’organitzar l’esdeveniment: la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, la diputació, el govern espanyol, el Port de Barcelona, la Cambra de Comerç i Barcelona Global. En canvi, en resposta a una consulta de VilaWeb, la fundació ha volgut deixar clar que correspon a les administracions que en formen part valorar i decidir si volen optar a tornar a organitzar la copa i, en cas afirmatiu, negociar les condicions amb l’equip guanyador.

La vice-presidenta de la competició, Aurora Catà, també és optimista sobre les opcions de repetir de Barcelona. “La podríem acollir amb rapidesa i això és un avantatge”, va dir fa un mes, malgrat advertir que encara havien de passar moltes coses perquè aquesta possibilitat es fes realitat.

Colau reconeix ara l’error de la Copa Amèrica: “Havíem d’haver investigat més”

Les administracions, en espera

El nou govern català de Salvador Illa es manté prudent i diu que cal esperar que s’acabi la competició per analitzar quin llegat deixa. Malgrat això, al Departament d’Esports diuen que encara no han tingut cap conversa sobre la continuïtat.

A l’ajuntament, el tinent de batlle d’Economia, Jordi Valls, va dir fa dues setmanes que el compromís de la ciutat amb la copa es limitava al 2024. “Barcelona vol aprofitar al màxim la Copa Amèrica, però el compromís és per al 2024. El govern no s’hi ha pronunciat encara”, va assenyalar. Alhora, va indicar que la corporació està satisfeta amb el desenvolupament de la competició a la ciutat i que compleix els objectius que tenia de reforçar la cultura nàutica i l’economia relacionada amb l’activitat marítima de la ciutat.

En la mateixa línia s’ha manifestat el regidor d’Esports, David Escudé, que, enorgullit per la competició, l’ha titllat de “petita revolució per a la ciutat en el terreny urbanístic, social i esportiu”.

El govern de Collboni flirteja ara amb els jocs olímpics: “Sigui per al 2036, el 2040 o el 2044”

Les entitats veïnals hi continuen en contra

La Plataforma No a la Copa Amèrica de Vela tem els efectes que pot causar que es torni a fer a Barcelona. “Estem amoïnats. L’objectiu actual és que no es torni a fer ni a Barcelona, ni enlloc dels Països Catalans, ni de l’estat espanyol, perquè també hi contribuïm amb els impostos. Ens hi trobaran de cara”, diu la portaveu, Esther Jorquera.

Protesta veïnal contra la Copa Amèrica a la platja del Somorrostro.

La Xarxa Veïnal del Raval i la FAVB també ho refusa. Miquel Borràs, membre d’ambdues associacions, diu: “No ens agradaria. No anem en contra dels esdeveniments esportius, però no haurien de costar diners a l’administració pública. I si en costen, que hi hagi transparència total. Ben al contrari que la Copa Amèrica.”

La plataforma ha promès noves mobilitzacions aquests dies vinents.

Esther Jorquera: “La Copa Amèrica és la benzina de l’activitat econòmica que afavoreix les elits”

A les sis de la vesprada ha començat a València la manifestació reivindicativa convocada per la Comissió Nou d’Octubre. Amb el lema “Som País, parlem valencià”, els organitzadors protestesten enguany contra totes les retallades en drets lingüístics. “Cada any toca fer la manifestació. Enguany, si fos possible, una mica més, perquè portem un any amb una involució dels drets lingüístics i amb un atac al País Valencià”, ha dit abans de començar la marxa, la portaveu de la Comissió Nou d’Octubre, Josepa Costa.

La pancarta de la Comissió Nou d’Octubre, encapçalada entre més per la presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, Anna Oliver; la presidenta de la Societat Coral el Micalet, Gemma Pasqual; la presidenta d’Escola Valenciana, Alexandra Usó; la secretària general de Més Compromís, Amparo Piquer; la presidenta de Decidim, Zhaia Guidoum; el president de l’ANC, Lluís Llach;  Àgueda Micó, diputada al congrés espanyol per Compromís, i Ximo Granya, d’Esquerra Republicana.

Els manifestants, que han eixit de la plaça de Sant Agustí cap al Parterre, han fet crits com ara”Rovira, dimissió”, “País Valencià serà republicà”, “Guillem Agulló, ni oblid ni perdó”, “Volem estudiar en valencià” o “Que visca la lluita obrera”.

La marxa ha transcorregut amb un caire entre festiu i reivindicatiu. La diana de la majoria de protestes ha estat el conseller d’educació José Antonio Rovira, de qui els manifestants n’han demanat la dimissió. També ha sonat el Cant dels Maulets i crits en favor de la independència.

Estellés ha il·luminat el manifest

En arribar al Parterre, als peus de l’estàtua del rei Jaume I, l’escriptora Gemma Pasqual, presidenta de la Societat Coral el Micalet, ha llegit el manifest en nom de la Comissió No d’Octubre. El text anava encapçalat pels versos d’Estellés “Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble”. La comissió ha defensat el dret a eixir al carrer per a reivindicar els drets com a poble, la identitat, la història i, sobretot, la llengua. “Els atacs a la nostra llengua es disfressen de lleis i reformes que pretenen arraconar el valencià als marges de la societat, per reduir-lo a una llengua de segona, una llengua optativa i prescindible, quan és, en realitat, l’essència mateixa de la nostra identitat”.

A banda de la llengua, en el manifest s’ha recordat que la cultura en general i la memòria històrica també són objecte de retallades i de revisions interessades. “Davant la censura institucional que vol esborrar noms i referents que ens defineixen, com el cas de Vicent Torrent, i davant la desmemòria que vol equiparar víctimes i botxins, ens alcem per dir que no acceptarem la manipulació del nostre passat”.

Estellés ha estat una constant en les referències que s’han fet durant la lectura del manifest. “Som la clau que obri tots els panys, som hereus d’una història de resistència, d’un poble que ha sabut sobreviure a intents constants d’assimilació i que, malgrat tot, ha mantingut viva la flama de la seua identitat”.

La defensa del territori, el perill de la desindustrialització tradicional, el respecte als nouvinguts, als llauradors sense terra i als pescadors sense barca, també han estat protagonistes d’aquest manifest. “El país de l’olivera s’aclama a tu, mare de terra sola”.

Hi ha hagut un record pels assassinats pel feixisme Miquel Grau i Guillem Agulló, pels afusellats a Paterna i per aquells que encara romanen en fosses comunes sense identificar. I s’ha demanat, també respecte per als Antifeixistes de Pego, la Casa Nostra de Castelló i pels de València i tot arreu.

“Respecte per Fuster, Estellés, Sánchez-Cutillas, Ovidi, Renau, Matilde Salvador… Respecte per la nostra cultura i pels seus creadors: muixeranguers, artistes fallers, escriptors, músics, pintors, actors… Respecte pels fills dels forners, els que fan versos. Malgrat la incultura que ens ha governat, el País Valencià és cultura, molta cultura”.

El final del manifest ha estat una crida a defensar el dret a existir plenament. “A viure plenament en valencià. Aquest Nou d’Octubre, afirmem que la nostra veu no serà silenciada, que la nostra història no serà esborrada, i que el nostre futur el decidim nosaltres”.

 

Llegiu ací el manifest complet:

L’esquerra independentista

Darrere la manifestació de la comissió ha marxat l’esquerra independentista que s”ha acabat a la Plaça d’Amèrica. Els convocants també consideren molt important tornar a eixir als carrers. “No és cap novetat que el govern de Mazón és profundament antivalencianista, com sempre ha sigut la dreta i l’extrema dreta. Hi hem de ser presents”, ha dit una portaveu d’Alerta Solidària. “País Valencià, Països Catalans” o “Lluitar, crear, poder popular”, entre més, eren els càntics que feien aquests manifestants

El partit d’ultradreta Vox, encapçalat per Santiago Abascal, ha apartat Rocío Monasterio de la presidència del partit a Madrid. Tanmateix, mantindrà el seu paper com a portaveu de l’Assemblea de Madrid. El seu lloc dins el partit l’ocuparà ara José Antonio Fúster, el portaveu espanyol.

La crisi de Vox a Madrid s’arrossega d’ençà de les últimes eleccions autonòmiques. Llavors va començar el malestar entre Abascal i Monasterio, que ha acabat d’esclatar ara, amb la fulminació de Monasterio com a presidenta a Madrid.

Fúster ha guanyat protagonisme últimament, perquè ha estat nomenat portaveu a la comissió d’investigació de l’Assemblea de Madrid per a estudiar els suposats tractes de favor de la Universitat Complutense a la dona del president del govern espanyol, Begoña Gómez.

El batlle de Girona, Lluc Salellas, ha demanat a la policia municipal que si participa en actes commemoratius de la Guàrdia Civil o la policia espanyola per rebre distincions o reconeixements de títol personal, hi vagi sense uniforme.

En una carta adreçada a l’intendent en cap de la policia municipal, que s’ha fet arribar a tota la plantilla, Salellas recorda que, anys després del Primer d’Octubre, cap responsable dels dos cossos espanyols no ha demanat disculpes oficials ni ha assumit responsabilitats per aquells fets “que van commocionar la societat gironina”. Per això, el batlle prefereix que els policies vagin als actes sense uniforme, “amb la finalitat de preservar el respecte i la confiança de la població gironina envers el cos de la policia municipal”.

“Es demana als membres del cos que, en cas de participar en actes commemoratius o celebracions dels cossos de seguretat de l’estat espanyol (Policia Nacional i Guàrdia Civil) per rebre distincions o reconeixements de tipus personal, hi assisteixin sense lluir l’uniforme reglamentari”, diu l’escrit.

En la carta, Salellas recorda que “la repressió violenta exercida” durant el Primer d’Octubre per part dels cossos policials de l’estat espanyol contra els gironins que volien exercir el dret de vot va suscitar una gran indignació i rebuig popular. I que, de fet, després de les càrregues del referèndum l’Ajuntament de Girona també va aprovar un acord en què s’hi manifestava obertament en contra.

La carta acaba amb una frase en què el batlle de Girona diu que la petició “s’entén sens perjudici del manteniment dels principis de cooperació i col·laboració del cos de policia municipal respecte a la resta de cossos i forces de seguretat en l’exercici d’aquelles funcions que ho requereixen d’acord amb la normativa vigent”.

Salellas va enviar la carta a l’intendent ahir a primera hora del matí, poques hores abans que la policia espanyola celebrés la seva diada a l’Auditori de Girona. L’acte va servir perquè l’actual comissari, que es jubila d’aquí a pocs dies, s’acomiadés del cos i s’hi van lliurar uns quants reconeixements.

“Sense la concreció del finançament singular no hi pot haver legislatura”, ha dit el president del grup parlamentari d’Esquerra, Josep Maria Jové. I el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha defugit l’ambigüitat: “Serà així.” En la segona jornada del debat de política general al parlament, en l’estira-i-arronsa amb els grups parlamentaris, Illa ha garantit a ERC que el pressupost recollirà concrecions de l’acord d’investidura que van tancar sobre el finançament singular. Segons el president, la consellera d’Economia, Alícia Romero, treballa perquè es compleixi l’acord malgrat les dificultats tècniques que implica la recaptació d’imposts no traspassats com l’IRPF, que ha de començar el 2026. Un dels punts esmentats per Illa és que l’Agència Tributària de Catalunya té quatre vegades menys treballadors que l’agència espanyola. “Hi haurà concrecions en el termini que vam acordar amb vostès”, ha dit el president de la Generalitat, que tant ahir com aquest matí s’ha esforçat per continuar nodrint les relacions amb els seus socis prioritaris, ERC i els Comuns, assegurant l’aplicació dels acords. Per no incomodar-los ha posat l’accent en les coincidències ideològiques i programàtiques amb Junts que es van evidenciar en la legislatura anterior al parlament. Si ahir Illa posava el focus en l’habitatge, la principal reivindicació dels Comuns per als comptes, avui se centrava en l’acord amb Esquerra. “Hem fet aquesta tria i serem coherents”, ha afegit Illa. Jové li havia advertit que no intentés aplicar una geometria variable al parlament que inclogui el grup de Carles Puigdemont.

ERC justifica el suport a la investidura d’Illa i la negociació del pressupost perquè sosté que l’acord d’investidura pot implicar un salt endavant per a la sobirania social i nacional. També ha instat Junts a no desmarcar-se del finançament singular. Jové hi veuria un “partidisme barroer” que només entendria pel “fred de peus de no penjar-se la medalla”. Junts, decidit a fer oposició a Illa, considera que el pacte d’investidura no deixa clara la proposta de finançament i ho ha exemplificat amb el fet que el nom per definir-lo canvia segons qui en parla: “Allò que per a uns és un concert, per a uns altres és una mera reforma del sistema de finançament”, ha dit el president del grup parlamentari de Junts, Albert Batet. Junts ha desafiat el PSC a desmarcar-se del PSOE per defensar els interessos de Catalunya. “No hi pot haver bona gestió amb submissió”, ha dit.

En concret, Batet ha instat els socialistes catalans a afegir-se a la reivindicació de Junts en la negociació a Madrid del sostre de despesa del pressupost espanyol, perquè la millora del dèficit es reparteixi a terços entre el govern espanyol, els territoris i els ajuntaments: “Si no és capaç de defensar un petit increment de sostre de despesa, com serà capaç de defensar el finançament singular o l’execució de les inversions?” Illa, tanmateix, li ha respost que no barrejarà llibretes: que una cosa és el congrés espanyol i una altra, el Parlament de Catalunya. “No es confonguin d’interlocutors. En el passat es van confondre i no va anar bé”, li ha etzibat Illa, en una referència velada probablement al pacte que Artur Mas va tancar amb José Luis Rodríguez Zapatero per la retallada de l’estatut a Madrid i que comprometia en secret els socialistes espanyols a impedir que el PSC tornés a tenir la presidència de la Generalitat si CiU guanyava les eleccions. Després, José Montilla va ser investit president. Ara Junts culpa Illa de no ser capaç de desmarcar-se del PSOE com ho havia fet anys enrere el PSC, incloent-hi Montilla. També l’acusa de fer veure una normalitat política que no existeix. “L’exili no és normalitat política i vostè té l’obligació de reconèixer-ho”, li ha dit Batet, que li ha retret igualment que no s’hagi reunit amb Puigdemont i sí amb la resta d’ex-presidents de la Generalitat i fins i tot amb Josep Antoni Duran i Lleida. A més, ha destacat que no hagi rebut en audiència el president del parlament, Josep Rull, ni els grups parlamentaris. Illa ha reiterat que la seva ronda de reunions va ser amb presidents que no són políticament en actiu, ha subratllat que manté un contacte molt fluid amb Rull i ha anunciat que es reuniria amb els partits. Ha afegit que, si no ho ha fet encara, ha estat perquè esperava que Junts concretés si ocuparia el càrrec institucional de líder de l’oposició, que restarà vacant.

Illa ha insistit a demanar a Junts si contribuiria a la desestabilització política o a allò que ell anomena la “política útil”. Junts ha esmentat cinc matèries de possible entesa amb els socialistes: llengua, immigració, habitatge, la reforma de l’administració, i el salari mínim de referència català. Batet ha recordat que l’oficialitat del català a les institucions europees formava part del pacte de Junts amb el PSOE per a la constitució de la mesa del congrés, i Illa ha insistit en la petició socialista perquè, d’entrada, es pugui utilitzar almenys al Parlament Europeu, tenint en compte que dependrà de la mesa. Vistes les crítiques reiterades als socialistes espanyols, Illa ha avisat Junts que a Espanya hi ha dues alternatives: el govern del PSOE o un executiu del PP i Vox, i ha respost als diagnòstics negatius sobre el país que feia Batet subratllant que Junts no se’n pot desentendre perquè ha governat durant la darrera dècada.

El conflicte polític, en segon pla

El dret d’autodeterminació, que s’havia convertit en un dels temes centrals dels debats de política general, ha passat un tímid segon pla. ERC ha recordat que el conflicte polític persisteix i es mantindrà viu fins que no es convoqui un referèndum i alhora ha demanat a Junts que participi en la redefinició de les bases del nou context, i perquè se superin “els errors, les dinàmiques tòxiques i els personalismes”. Ara, no ha evitat les crítiques als antics socis de govern sobretot pel que fa a la posició de Junts sobre l’acord PSC-ERC de finançament.

Jové també ha demanat a Illa que “aixequi el to” per defensar les institucions catalanes davant el rei espanyol, contra els tribunals hereus del franquisme i contra les polèmiques declaracions del president Emiliano García-Page. Illa ha al·legat que ell, amb qui s’ha d’entendre i s’entén, és amb Pedro Sánchez. Esquerra, com a sòcia d’investidura del PSC, no amaga la incomoditat que li causa la recuperació de la relació institucional entre la Generalitat i la casa reial espanyola. De fet, una de les propostes de resolució que registrarà aquest vespre defensa que no es normalitzin les relacions amb el rei d’Espanya, pel rebuig que suscita la monarquia en la societat catalana i pel paper que va tenir Felipe VI el 2017 amb el polèmic discurs del 3 d’octubre amb què va emparar la repressió judicial i policíaca. Més enllà de les paraules, i del llarg debat que continuarà durant tota la jornada d’avui, serà demà a la tarda quan el PSC posarà a prova el suport del seu govern i si la predilecció declarada per ERC i els Comuns com a aliats prioritaris es tradueix en l’aprovació conjunta de propostes de resolució.

Fa un any, el debat de política general va servir per a constatar que Pere Aragonès tenia tan sols una precària minoria parlamentària. L’habilitat d’Illa, fora dels gests declarats, es veurà en les votacions.

L’huracà Milton, catalogat de “altament perillós”, que ha tingut categoria 5, s’acosta a Florida (Estats Units) com més va amb més virulència. Es desplaça amb vents sostinguts fins de 260 quilòmetres i ha arribat al sud-oest d’aquest estat, a la badia de Tampa, aquesta matinada, pels volts de les 3.00 (hora catalana), segons dades del Centre Nacional d’Huracans dels EUA (NHC). El Milton, que ha fluctuat d’intensitat, ha estat catalogat ara de categoria 3. Seguiu en directe l’evolució de l’huracà, ací:

La processó cívica del Nou d’Octubre ha començat amb la tradicional baixada de la senyera del balcó de l’ajuntament amb la presència de bona part de les autoritats. Enguany la portaveu de Compromís, Papi Robles, ha estat la responsable de portar la senyera. La marxa també ha recuperat el recorregut habitual pel carrer de Sant Vicent, on alguns ciutadans han escridassat la comitiva valencianista que encapçalava Joan Baldoví.

Nou d’Octubre: el mapa de la ‘Terreta’ de Carlos Mazón I Anàlisi d’Esperança Camps 

Per discrepàncies ideològiques, Robles no ha entrat la senyera a la catedral. Així doncs, la batllessa, María José Català, és qui se n’ha fet càrrec durant el tedèum, que es va recuperar l’any passat amb l’entrada a la presidència de Carlos Mazón. La batllessa i el president han fet una ofrena floral a la tomba d’Ausiàs March.

Vegeu imatges de la processó:

Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps

 

Després, de l’acte a la Catedral, Robles ha tornat a agafar la senyera i la marxa ha continuat cap a la plaça d’Alfons el Magnànim, on s’ha fet l’ofrena a l’estàtua de Jaume I. Abans, al carrer de la Pau, un grup de feixistes ha provat de rebentar la processó i ha insultat i vexat les comitives de Compromís i el PSPV.

El ple de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú (Garraf) ha aprovat d’instar la Comissió de Nomenclàtor a canviar el nom de la plaça del Primer d’Octubre de 2017, situada al parc de Baix-a-mar. A la sessió de dilluns al vespre, el consistori va aprovar una moció del PP que defensava “la neutralitat i la pluralitat dels espais públics”, amb la qual també s’acordava de retirar totes les plaques commemoratives vinculades al dia del referèndum situades en centres cívics i centres educatius. El PP va rebre el suport del PSC, grup majoritari al govern, i l’abstenció de Vilanova en Comú, socis d’executiu dels socialistes. La resta de partits hi van votar en contra amb durs retrets cap al PSC i el PP.

El PP insisteix que el referèndum del Primer d’Octubre “va ser il·legal” i referma que el consistori “ha de garantir la neutralitat de l’espai públic, on s’ha d’afavorir la convivència en què tots els vilanovins tinguin garantit un espai de trobada igualitari”. “El recordatori d’aquella jornada només reviu unes sensibilitats que afecten directament la convivència harmònica”, defensava el portaveu del PP, Carlos Remacha.

El PSC va justificar el seu vot a favor de retirar els símbols de l’1-O tot recordant que el partit sempre havia tingut un posicionament contrari a l’independentisme. El regidor Gerard Llobet va dir que modificar el nom de la plaça seria una qüestió que hauria d’acordar la Comissió del Nomenclàtor, “on cadascú defensarà diferents posicionaments i es decidiran els canvis”.

El suport dels socialistes va causar l’escridassada de part del públic que omplia el saló de plens. Membres de l’ANC van titllar el PSC de “feixistes”, a la qual cosa el batlle, Juan Luis Ruiz, va exigir “respecte per les noves majories”. “De la mateixa manera que aquí va haver-hi una majoria que decidia democràticament l’any 2018, ara passa igual, i no ens poden dir feixistes si no els agrada”, defensava.

A Vilanova en Comú es van mostrar partidaris de recordar l’1-O, però van justificar l’abstenció al ple retraient que les plaques situades a centres cívics i escoles no s’havien consensuat mai al ple, com sí que es va fer amb la denominació d’una plaça al barri de mar.

La resta de partits van criticar la proposta del PP i l’aval del PSC. La CUP i Junts van lamentar que la retirada d’elements vinculats a l’1-O arribés després d’haver acordat de treure l’estelada de l’ajuntament i sortir de l’Associació de Municipis per la Independència. ERC, al seu torn, va definir la retirada dels elements recordatoris del referèndum com una censura: “És un menyspreu cap a la voluntat democràtica de la ciutadania catalana”, ha asseverat Conxi Martínez.

El debat va comptar amb la participació de l’ANC, que va refusar la moció per considerar-la “un pas més per a silenciar i amagar tot allò que molesta de la història”. L’entitat va acusar el PSC de “situar-se a la banda dels qui volen els independentistes callats i submisos”.

El futur de la plaça del Primer d’Octubre, en mans de la Comissió del Nomenclàtor

Ara serà la Comissió del Nomenclàtor qui haurà de decidir quin és el futur de la plaça del Primer d’Octubre. L’ens farà una proposta que posteriorment haurà d’aprovar el ple, amb majoria absoluta del PSC i VEC. La comissió la presideix el batlle, i en formen part el secretari general de l’ajuntament, els regidors membres de la Comissió Informativa de la regidoria competent en nomenclàtor i el cap de servei, i també quatre tècnics municipals.

Per part de la societat civil, hi participen un membre del Casal de Dones, de l’Oficina de Català, de l’Institut d’Estudis Penedesencs i un representant d’un dels Consells Municipals de les associacions de veïns. També hi ha un màxim de tres persones alienes a l’ajuntament, a títol individual o membres d’entitats amb coneixements sobre toponomàstica o patrimoni.

El reglament estableix que aquesta comissió decideix els noms de carrers i places per consens. Quan el consens no és possible, els noms se sotmeten a votació per determinar la majoria simple. Si hi ha empat, decideix el vot de qualitat del batlle (o regidor en qui delegui la presidència).

El debat de política general, el primer amb Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya, s’ha reprès. En la jornada d’ahir, el president va encetar el debat amb un discurs centrat en l’habitatge i el model del finançament. Va prometre d’invertir 4.400 milions d’euros per crear 50.000 habitatges públics abans del 2030. “És la mobilització més gran de recursos públics feta mai per una comunitat autònoma en matèria d’habitatge”, digué.

Avui, hi haurà sessió al matí i a la tarda, amb les intervencions dels grups parlamentaris. Els grups intervindran seguint l’ordre de més representació a menys, però acabant amb el PSC-Units. Així, doncs, l’ordre serà: Junts, ERC, PPC, Vox, Comuns, CUP, Aliança Catalana i PSC-Units. Cada grup tindrà un torn d’intervenció de trenta minuts. El president respondrà individualment a tots els grups, que tindran deu minuts cadascun per replicar, i si el president els tornés a respondre, tindrien un nou torn de cinc minuts. El discurs d’Illa d’ahir no va convèncer la majoria dels partits polítics, llevat dels Comuns, que van dir que “la música sona bé”.

Quan s’acabi la sessió, aquesta tarda, els grups tindran un termini de mitja hora per presentar les propostes de resolució, que després la mesa haurà d’admetre a tràmit. Cada grup en podrà presentar un màxim de vint-i-dues, de tres punts cadascuna a tot estirar. Després, els grups tindran un segon termini fins demà a les 13.00 per presentar propostes transaccionals, que la mesa també haurà d’admetre a tràmit (dijous al matí no hi haurà ple). El debat de política general s’acabarà demà a la tarda amb la votació de les propostes de resolució fruit del debat.