El Comitè Nobel noruec ha atorgat el premi Nobel de la pau 2024 a l’organització japonesa Nihon Hidankyo, formada per supervivents de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, també coneguts per hibakusha. L’organització ha estat reconeguda pels esforços incansables per assolir un món lliure d’armes nuclears i per haver transmès, per mitjà dels seus testimonis, que les armes nuclears mai més no han de ser utilitzades.

Després dels atacs amb bombes atòmiques del 1945, va sorgir un moviment mundial que ha treballat incansablement per conscienciar la humanitat sobre les conseqüències catastròfiques d’aquestes armes. Amb el temps, s’ha desenvolupat una norma internacional que estigmatitza l’ús de les armes nuclears com a moralment inacceptable, coneguda per “tabú nuclear”. El testimoni dels hibakusha ha estat clau per a consolidar aquesta oposició global a les armes nuclears, amb relats personals, campanyes educatives i advertiments urgents per condemnar-ne la proliferació i l’ús.

El Comitè Nobel ha subratllat que, malgrat que fa gairebé vuitanta anys que no es fan servir armes nuclears en guerra, aquest tabú és sota pressió. Els estats nuclears modernitzen els seus arsenals, sembla que nous països es preparen per adquirir aquestes armes i es fan amenaces d’ús en conflictes actuals. “És crucial de recordar que les armes nuclears són les més destructives que el món hagi vist mai”, ha remarcat el comitè.

L’any vinent farà vuitanta anys dels bombardaments d’Hiroshima i Nagasaki. Unes 120.000 persones van morir-hi de manera immediata i moltes altres van morir els anys següents per cremades i lesions causades per la radiació. Les armes nuclears actuals tenen un poder destructiu molt superior, capaç de matar milions de persones i causar un impacte catastròfic en el clima, amb la capacitat de destruir la civilització.

Els hibakusha van ser durant molt de temps desdenyats, però el 1956 es van organitzar en Nihon Hidankyo, la confederació japonesa de supervivents de les bombes atòmiques i d’hidrogen. Amb els anys, aquesta organització s’ha convertit en la més influent del Japó en la lluita per la pau i el desarmament nuclear.

El Comitè Nobel ha volgut honorar tots els hibakusha que, tot i les seves ferides físiques i els records dolorosos, han volgut utilitzar la seva experiència per conrear esperança i compromís amb la pau. Nihon Hidankyo ha proporcionat milers de testimonis, ha emès resolucions, ha fet crides públiques i ha enviat delegacions a les Nacions Unides i a conferències per recordar al món la urgència del desarmament nuclear.

El comitè ha destacat que, encara que un dia els hibakusha ja no siguin entre nosaltres, les noves generacions del Japó continuen transmetent-ne el missatge, inspirant i educant persones de tot el món per mantenir viu el tabú nuclear, que és una condició indispensable per a un futur en pau per a la humanitat.

Tres ex-estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona i ex-militants del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SPEC) condemnats per haver estripat una bandera espanyola han presentat un recurs contra la sentència al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). És un recurs contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, que va avalar la condemna, per la vulneració del dret de llibertat d’expressió, que la defensa —representada per Alerta Solidària— diu que empara poder estripar una bandera, tal com ja ha defensat el TEDH en sentències anteriors de casos anàlegs.

Tot plegat ve de l’abril del 2016, quan un grup d’estudiants van estripar una bandera espanyola que hi havia en una paradeta de Societat Civil Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’organització espanyolista i el qui llavors era fiscal de delictes d’odi de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar, van denunciar l’acció pels delictes de coaccions i ultratge a la bandera, amb l’agreujant de discriminació ideològica, i van demanar una condemna de tres anys de presó i una multa d’uns 5.400 euros cadascun.

Al primer judici, fet el 2019, els tres estudiants van ser condemnats pel delicte d’ultratge, però després l’Audiència de Barcelona els va absoldre de tots els càrrecs. Tant Societat Civil Catalana com la fiscalia van presentar recursos a la condemna i els van dur al Tribunal Suprem espanyol, que els va donar la raó i els tornà a condemnar a multes de 1.920 euros a 2.160 per un delicte d’ultratge. Finalment, l’abril d’enguany el Constitucional va avalar la condemna del Suprem. Amb això s’exhaurí la via judicial interna a l’estat espanyol i la defensa ha pogut presentar el recurs al TEDH.

La portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha justificat que el president Salvador Illa participi en els actes del 12 d’octubre, la festa de la Hispanitat, a Madrid perquè vol “ocupar totes les cadires on Catalunya hi ha de ser present”. Ho ha dit en una entrevista a Catalunya Ràdio, i ha afegit que cerquen “el màxim respecte i col·laboració amb totes les institucions”, però que això “no significa adhesió”.

Hispanitat: Salvador Illa s’abraça al feixisme, novament | Editorial de Vicent Partal

Paneque també s’ha mostrat satisfeta amb el desenvolupament del debat de política general, i ha celebrat que s’hagin generat consensos en qüestions cabdals com l’habitatge, la mobilitat, la salut i l’educació. El parlament va avalar la proposta del finançament singular i Paneque ha insistit que compliran el compromís, però no ha concretat calendaris més enllà de les fites recollides a l’acord amb ERC. La consellera ha explicat que “s’han iniciat les converses” i que aquestes “s’aniran fent amb discreció” durant les pròximes “setmanes i mesos”.

Davant les crítiques de Junts per manca d’interlocució, la portaveu del govern ha indicat que el president Illa es reunirà amb totes les forces, “començant per la principal força de l’oposició”. En aquest sentit, ha instat Junts a “definir com s’estructuren i quins són els seus interlocutors”, sigui Carles Puigdemont o una altra persona.

Quan li han preguntat sobre els alts càrrecs d’ERC que continuen al govern socialista, Paneque ha insistit que “tots els càrrecs que hem ratificat o els nous nomenaments compleixen els requisits i coneixements”, així com els “criteris professionals”.

El periodista de la Directa Jesús Rodríguez ha denunciat que va ser objecte d’un abús policíac durant la inauguració de la Copa Amèrica. En una piulada, explica que agents de l’ARRO dels Mossos d’Esquadra el van identificar, quan un altre policia havia dit: “Mira, el de la Directa.” “Segons els comandaments es tracta d’identificacions aleatòries. Érem més de 30 periodistes a la zona, només m’han identificat a mi”, escriu.

I encara han tingut la barra de dir-me que els hi agradaven molt els meus articles a @La_Directa. Les vostres intimidacions barroeres no tindran cap efecte. Deixeu-me en pau @mossos

— Jesús Rodríguez (@albertmartnez) October 10, 2024

Rodríguez assegura que els agents van aprofitar-ho per fer sorna durant la identificació, tot dient-li que els agradava molt allò que escriu a la Directa. “Les vostres intimidacions barroeres no tindran cap efecte. Deixeu-me en pau”, conclou.

Els drons s’imposen als vaixells en una cerimònia d’inauguració de la Copa Amèrica descafeïnada I Crònica de Pere Millan

La Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil ha demanat al jutge que investiga el cas Koldo a l’Audiència espanyola que investigui l’ex-ministre de Transports i actual diputat per València, José Luis Ábalos, pels indicis sobre el seu “paper rellevant i de responsabilitat” en la trama de corrupció.

En un informe de 232 pàgines enviat al jutge Ismael Moreno, la UCO assenyala que el cervell de la trama, Víctor de Aldama, s’hauria aprofitat de la seva relació amb Ábalos i el seu assessor, Koldo García, per a influir en la concessió del rescat d’Air Europa.

Els investigadors mencionen els pagaments en efectiu que suposadament va rebre Koldo García de Víctor de Aldama i que, segons ells, pretenien garantir l’accés tant a l’ex-assessor de l’ex-ministre com al mateix Ábalos, a qui es referien com “el cap”.

“Els pagaments en efectiu –afegeix l’informe– van anar acompanyats d’altres contraprestacions també per a Ábalos”, qui, en cas de ser investigat, ho seria davant el Tribunal Suprem arran de la condició d’aforat. De moment, el jutge Moreno ha demanat al congrés espanyol que acrediti que és diputat.

La UCO explica que els contractes de màscares investigats es van fer en “un context marcat per la premissa que De Aldama, amb l’ajuda permanent de Koldo com a intermediari, tenia un nivell d’accés gairebé il·limitat a la cúpula del ministeri, inclòs el mateix Ábalos”.

Entre aquests contractes, l’informe en destaca un que va adjudicar Ports de l’Estat, en què l’actuació d’Ábalos va ser crucial. Segons la UCO, l’ex-secretari general de Ports, Álvaro Sánchez Manzanares, va arribar a dir al president de l’entitat que “el tema ja s’havia resolt entre el sub-secretari de Transports i en José Luis”, en referència a Ábalos, qui hauria decidit de continuar amb l’execució del contracte.

La Guàrdia Civil considera que Koldo García era “l’element de connexió” amb Ábalos, però també assenyala que retransmetia “instruccions directes” de l’ex-ministre.

Un lloguer i la compra d’un xalet pagats per De Aldama

L’informe parla d’una “relació econòmica” entre De Aldama i Koldo-Ábalos. Per exemplificar-ho, menciona que el comissionista tenia la responsabilitat de pagar el lloguer d’una dona “vinculada personalment amb Ábalos”, un any abans de les adjudicacions investigades.

L’empresari “es va valer de les persones i societats sota el seu control” per pagar 82.298 euros en matèria de lloguer.

A més, inclou l’adquisició d’un xalet per part de De Aldama a la zona de Cadis, “seleccionat inicialment per Ábalos”, que n’hauria estat l’usuari, i subratlla que la compra es va fer “immediatament després de les adjudicacions”.

Els agents relacionen aquesta compra amb els fets investigats i esmenten un document Excel de De Aldama, anomenat “màscares”, amb anotacions de despeses. Entre elles, hi ha una partida de 2 milions d’euros i una altra de 500.000 al costat dels noms “El Gran” i “Goblins”, aquest últim associat amb la paraula “Casa”.

L’informe dedueix que “El Gran” podria referir-se a Koldo, a qui De Aldama anomenava “el grandolàs”, i destaca la connexió entre “Casa” i “Goblins”, que seria el sobrenom utilitzat per l’empresari per referir-se a algú destinat a rebre aquesta contraprestació.

A més, l’informe destaca que Ábalos va començar a enviar, a partir de l’abril del 2020, missatges a Koldo García amb anuncis de xalets a Màlaga o Cadis “d’aquests preus”.

Un d’aquests correus, explica, es va enviar tres dies després que la secretaria d’estat de Seguretat va adjudicar un contracte a l’empresa Soluciones de Gestión.

La Guàrdia Civil també ha trobat missatges de Koldo García a Ábalos amb anuncis de cases a la urbanització on De Aldama va comprar el xalet, i conclou que la casa va ser adquirida per l’empresari “a través de tercers” i que “Ábalos la va acabar utilitzant”.

La casa es venia per 599.000 euros, un preu similar al que De Aldama havia anotat al seu document Excel al costat del nom “Goblins”.

“L’ús de l’immoble per part d’Ábalos es va allargar fins a almenys l’octubre del 2021”, diu l’informe, que recorda que al juliol s’havia publicat el seu cessament com a ministre.

Inicialment, De Aldama va intentar de gestionar la compra del xalet “a través d’una sèrie de ciutadans veneçolans”, però no va tenir èxit. Després es va valer “econòmicament d’una presumpta trama de frau en el sector dels hidrocarburs”, conclou l’informe.

El cervell del cas Koldo, Víctor de Aldama —ara en presó preventiva per una altra causa judicial–, es vantava de la influència que exercia al Ministeri de Transports espanyol a través de l’ex-ministre José Luis Ábalos i del que havia estat el seu assessor Koldo García: “Amb el nou govern, el que es vulgui”.

“Amb el ministre ho tinc tot lligat”, va afirmar De Aldama en una conversa amb un diputat mexicà, a qui també va assegurar que Ábalos donaria el vistiplau per a posar en marxa vols directes d’Air Europa, empresa de la qual era conseller, de Madrid a Oaxaca, ciutat en què el comissionista era cònsol honorari.

La Guàrdia Civil situa la primera trobada de De Aldama amb Ábalos en un restaurant el 31 d’agost de 2018, poc després que els socialistes entressin al govern espanyol. La trobada la va propiciar el germà de De Aldama, Rubén, que feia d’escorta d’Ábalos com a policia.

Després del dinar, De Aldama va demanar al seu germà què els havia semblat als seus acompanyants. “Res, els has semblat molt professional i que fareu coses importants […] Ho tens fàcil per fer coses”, li va dir el germà, que li va facilitar el contacte de Koldo.

A partir d’aquell dia, De Aldama i Koldo García van començar a intercanviar missatges per WhatsApp, es van reunir unes quantes vegades i fins i tot van viatjar junts amb Ábalos a l’estranger. De fet, la primera vegada que es detecta la presència d’Ábalos i De Aldama en un acte junts va ser en un viatge oficial a Mèxic, el febrer del 2019.

La Guàrdia Civil també ha comprovat que De Aldama, com a conseller assessor d’Air Europa, va tenir una reunió amb Ábalos i Koldo a la seu del ministeri el 10 de juny de 2020.

Amb el temps, segons els investigadors, la relació entre tots dos va anar evolucionant. Si en un primer moment hi havia “un context marcat pels favors del dia a dia” que el comissionista feia al seu germà i a Koldo “en benefici d’Ábalos”, De Aldama va acabar anomenant “cap” l’ex-ministre entre el seu cercle més proper. Una relació que es va “estendre” fins i tot a l’àmbit privat.

Dins del ministeri, els investigadors han detectat que De Aldama va actuar com a intermediari amb altres països, sobretot amb Veneçuela, i va intervenir en la tramitació per a l’entrada i circulació a l’estat espanyol de persones estrangeres durant la pandèmia, a més de participar en l’adjudicació de contractes públics en benefici de tercers.

Tres mesos després que Ábalos prengués possessió del càrrec, el 10 de setembre de 2018, De Aldama va parlar per WhatsApp amb el diputat mexicà Pedro Haces per a organitzar una reunió a l’estat espanyol.

Aquella trobada, a la qual havia d’assistir Ábalos, havia de tractar qüestions relacionades amb els transports entre Espanya i Mèxic amb la finalitat de fomentar la freqüència de vols de Globalia, Air Europa, a Mèxic.

Quan Haces li va comunicar que no podria assistir-hi, De Aldama li va dir: “Guardo el cartutx per a un altre moment, perquè ja tinc convençut el ministre per a la línia directa Madrid-Oaxaca amb Air Europa.”

Segons la Guàrdia Civil, el vincle de De Aldama amb la vice-presidenta veneçolana Delcy Rodríguez i amb Air Europa va reforçar la seva posició privilegiada dins del ministeri.

La relació entre tots dos va ser tan estreta que, a més de col·laborar en qüestions importants com el rescat d’Air Europa, De Aldama va ser l’encarregat de pagar, a través d’un testaferro, el lloguer del pis que Ábalos va posar a disposició de la seva parella de llavors, J.R.G., una xifra que va arribar a gairebé 89.000 euros.

L’ex-ministre també va ser obsequiat amb un xalet a la urbanització La Alcaldesa, a Cadis, que De Aldama va comprar el 2021 per més de mig milió d’euros.

Segons la Guàrdia Civil, Ábalos va gaudir d’aquest immoble com a contraprestació per l’adjudicació de contractes de compra de màscares a Soluciones de Gestión i per les gestions d’habilitació de l’empresa d’hidrocarburs Villafuel. El propietari d’aquesta empresa, Claudio Rivas, es va fer càrrec “de les despeses derivades” del pagament de la casa.

La sortida d’Ábalos del ministeri, el 10 de juliol de 2021, va deixar compromesa la concessió a Villafuel, fet que va impedir que l’exministre es quedés amb la propietat del xalet, segons que explica la Guàrdia Civil en l’últim informe aportat a aquesta causa.

Òmnium Cultural ha denunciat davant l’Organització de les Nacions Unides (ONU) el boicot de part del poder judicial espanyol a la llei d’amnistia, una situació que impedeix l’aplicació efectiva i ràpida de la norma i que, segons l’entitat, té efectes dissuasius entre la resta de la judicatura i entre els represaliats. El president de l’entitat, Xavier Antich, ha lamentat que aquesta part de la justícia espanyola es regeixi per “una doble vara de mesurar” en l’aplicació i interpretació de la llei, fet que evidencia la seva intencionalitat política i parcial. Recordem que la Sindicatura per l’Amnistia ha presentat el primer informe sobre la tendència d’aplicació de la normativa.

Una de les conclusions a què arriba l’informe és que les maniobres considerades dilatòries d’aplicació de la llei –recursos d’inconstitucionalitat, qüestions pre-judicials a instàncies europees, etc.– fan que alguns jutges no vulguin aplicar l’amnistia fins que els magistrats de rang superior, com els del Tribunal Suprem, no apliquin una doctrina unificada. D’una altra banda, els redactors de l’estudi també han detectat entre les defenses dels investigats que en alguns casos els afectats no veuen la utilitat de demanar una mesura de gràcia que creuen que no els arribaran a aplicar.

Aprofitant l’Examen Periòdic Universal (EPU) de l’ONU, Òmnium ha enviat l’informe al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, per denunciar internacionalment aquestes pràctiques que, a parer de l’entitat, aplica la cúpula judicial espanyola. Òmnium denuncia que l’estratègia paralitzadora i dilatòria minva la confiança en el sistema judicial espanyol i perpetua la repressió política. Antich ho qualifica d’atac a la democràcia.

Així, l’entitat considera insuficient i irregular l’aplicació de l’amnistia des que la llei ha entrat en vigor. Òmnium ho vincula directament a “l’oposició de sectors de la dreta i l’extrema dreta espanyola, tant en l’àmbit polític com judicial”.

L’informe de la sindicatura assenyala unes quantes causes per aquesta manca d’aplicació, incloent-hi el silenci dels tribunals davant les peticions de tramitació, la negativa arbitrària de magistrats i jutges a reconèixer que certs delictes estan coberts per la Llei, i la presentació de qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional espanyol, que han paralitzat els procediments i han generat “un laberint processal amb efectes dissuasius”.

L’entitat també considera “arbitrària i contrària a la separació de poders” la interpretació que el Tribunal Suprem fa sobre el delicte de malversació, que la llei considera inclòs sempre que no hi hagi un propòsit d’enriquiment personal.

A més, Òmnium enviarà l’informe a institucions que vetllen per la defensa de drets fonamentals com el Síndic de Greuges, l’Ombudsman d’Europa, la Comissió Internacional de Juristes i el Defensor del Poble espanyol, amb l’objectiu de seguir “visibilitzant l’obstrucció de la judicatura davant l’exercici de drets fonamentals”.

Segons l’informe, hi ha 1.610 persones represaliades i amnistiables en el marc del procés sobiranista català, 726 de les quals amb causes penals (691) i del Tribunal de Comptes (35). D’aquestes 726 s’han fet 330 tramitacions, amb 72 amnisties concedides, 45 de denegades, 47 en suspensió per les qüestions d’inconstitucionalitat o prejudicials al TJUE i 166 sobre les quals no hi ha constància de resposta judicial. De 396 més no hi ha constància que s’hagin tramitat.

Pel que fa a les altres 844 fins a arribar a les 1.610, es tracta de persones amb sancions administratives. Hi ha hagut 32 tramitacions amb 20 amnisties concedides i 12 desestimades.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La tensió ha pujat al departament francès d’ultramar de la Martinica amb una sèrie de nits caòtiques aquesta setmana marcades per saquejos, incendis i violències que han provocat 26 ferits entre els policies i gendarmes francesos, cosa que ha dut el prefecte de l’illa a decretar un toc de queda i la prohibició de les manifestacions.

Un home, a més, ha estat mort per trets en circumstàncies encara indeterminades: va ser trobat ferit pels gendarmes que intervenien contra el saqueig d’un centre comercial i va morir a l’hospital, segons la prefectura de Martinica.

Des del setembre, aquesta illa de les Antilles ha estat sacsada per un moviment contra l’alt cost de la vida, una temàtica recurrent als territoris d’ultramar de França, que ha degenerat en violències urbanes. La situació s’havia calmat aquestes últimes setmanes, però des de dilluns hi ha incidents entre els CRS i activistes que realitzaven una acció de bloqueig contra l’alt cost de la vida a Lamentin, prop de Fort-de-France. Des de llavors, les violències urbanes tornen a registrar-se cada nit.

Els manifestants també han ocupat les instal·lacions de l’aeroport de l’illa, inclosa la pista i deixant-lo inoperatiu.

Dotze gendarmes van ser ferits la nit de dimecres a dijous, “un d’ells per trets”, segons que va indicar aquesta font prefectural. Una altra font policial assenyala que 14 policies de la CRS8 van patir ferides lleus i es van efectuar sis detencions.

La decisió del govern francès d’enviar una companyia de CRS (antidisturbis) ha estat molt mal rebuda. En la memòria dels martiniquesos hi ha la crueltat que els CRS van desencadenar el nadal de 1959. Des d’aleshores aquest grup policial francès no havia tornar a l’illa.

També fa dues setmanes els tribunals francesos van tombar la decisió de les autoritats locals de fer oficial el crioll parlat en l’illa.

Dels quatre diputats que es trien a la Martinica per l’Assemblea Nacional dos són del moviment independentista Péyi-A.

Una trentena d’activistes situats a primera línia de la mar, a la zona més acostada a l’escenari de la cerimònia d’inauguració de la Copa Amèrica, han desplegat banderes de rebuig a la competició, han encès bengales i han xiulat.

Una vegada les bengales s’han apagat, han cridat consignes contra la Copa Amèrica i se n’han anat per evitar de ser atrapats per la policia.

The Washington Post · Abbie Cheeseman i Suzan Haidamous

Pas fronterer de Masnaa, Líban. Amb la seva filla de tres anys adormida als braços, Fàtima al-Helali no podia imaginar-se què li esperava quan fugia dels incessants atacs aeris israelians al Líban i travessava la frontera cap al país veí de Síria.

Al-Helali i el seu marit tan sols podien estar segurs de dues coses: havien de treure la seva filla del Líban immediatament, i havien de passar tan poc temps com fos possible conduint per Síria, un país devastat per tretze anys de guerra civil.

Síria, que comparteix una llarga frontera amb el Líban, ha servit durant molt de temps com a ruta de trànsit per als libanesos que fugien de les guerres. Però ara el camí és molt diferent de conflictes anteriors: més de set milions de sirians consten com a desplaçats interns a Síria, un país assolat per una crisi econòmica profunda en què hi ha franges de territori que romanen fora del control del govern. En les zones on l’estat encara conserva el poder, les autoritats sirianes governen amb mà de ferro  un dels sistemes polítics més repressius del món, en què la corrupció, la tortura i els reclutaments forçosos són habituals.

Però la situació al Líban s’ha deteriorat tan ràpidament aquestes dues darreres setmanes que, entre el 23 de setembre i abans-d’ahir, més de 374.000 persones han abandonat el país en direcció a Síria. D’aquestes, més de 90.000 són d’origen libanès, segons les autoritats del país.

“Ni tan sols sé què m’hauria de preocupar més, no puc ni pensar-hi fins que no travessem la frontera”, diu el marit de la Fàtima, Khaled al-Helali, mentre la parella fa cua perquè els segellin els passaports.

En declaracions a The Washington Post, libanesos i sirians empesos a fugir del Líban descriuen el pas fronterer com un salvavides que no haurien imaginat d’utilitzar en unes altres circumstàncies, però consideren que val la pena d’arriscar-se a travessar-lo per poder escapar de l’escalada israeliana al país.

Divendres al matí, avions israelians van bombardar el pas, tot al·legant que l’Hesbol·là el fa servir per al contraban d’armes. L’Hesbol·là és aliat del president sirià Baixar al-Assad, i va intervenir a favor seu durant la guerra civil siriana.

La Fàtima i en Khaled confiaven que el seu pas per la frontera fos ràpid. D’allí estant, en Khaled preveia de dur la seva filla a Suècia –on treballa i té la ciutadania–, i la seva dona, que tan sols té passaport libanès, es quedaria amb la seva família a la capital jordana, Amman, fins que poguessin retrobar-se.

El poble on viuen, no gaire lluny de la frontera israeliana, ha estat gairebé un any sota foc constant a mesura que els atacs entre Israel i l’Hesbol·là s’intensificaven. La Fàtima i la seva filla van romandre-hi fins la setmana passada, quan es van traslladar al nord, a la ciutat de Tir, on van tornar a sofrir un atac israelià. Una volta constataren que les zones del país que es podien considerar segures eren com més anava més escasses, van prendre la decisió de fugir cap a Síria.

No han estat pas ells sols, que han pres aquesta decisió, ni de bon tros. A la carretera que duu al pas fronterer s’acumulen cotxes petits en què viatjaven fins a deu persones, amb els sostres farcits d’equipatge. Alguns nens duen bosses de plàstic on carreguen els pocs objectes que els quedaven després dels bombardaments.

Refugiats fan cua per agafar un bus cap a Síria al pas de Masnaa (fotografia: Noemí Jabois/Efe).

Alguns altres se’n van a un país del qual van fugir fa anys, i on no és clar que restin fora de perill. Ahmad, de vint-i-quatre anys, i tres dels seus amics acabaven de rebre els segells de sortida i malden per trobar un autobús o un cotxe que els dugui a l’altre costat de la frontera pel preu més baix possible.

Ahmad, que parla amb la condició que tan sols en diguem el nom de fonts, per motius de seguretat, va abandonar Deir ez-Zor, a l’est de Síria, el 2015, quan la ciutat era assetjada per Estat Islàmic. D’aleshores ençà ha viscut en Dahiyeh, el suburbi del sud de Beirut que Israel ha bombardat repetidament aquestes darreres setmanes. Ara, en tornar, tem que l’obliguin a complir el servei militar obligatori a Síria, una de les principals raons que el van fer fugir en primer lloc.

El perill va seguir l’Ahmad gairebé del moment que va travessar la frontera: va arribar a la capital, Damasc, però va perdre el document d’identitat i va passar la major part dels dies mirant d’evitar els controls policíacs. Diu que vol viatjar a Deir ez-Zor i, després, passar cap a l’Irac. Si no se’n surt, té quinze dies per a presentar-se en un centre de reclutament militar.

“Tinc por”, diu en un missatge de text.

En Khaled i la Fàtima van ser retinguts a la frontera durant hores mentre els oficials sirians els tramitaven la documentació. El conductor que havien contractat se’n va anar i els abandonà a la seva sort fins que un altre va accedir a portar-los –tot i que tan sols fins a Dara’a, una ciutat del sud de Síria on els enfrontaments entre grups armats han causat una crisi de seguretat.

“Molts refugiats arriben sense recursos de cap mena “, explica Rula Amin, portaveu de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats a Síria. “Ni tan sols tenen diners per a un taxi que els porti a la destinació […], en un país on les infrastructures són molt malmeses i l’accés als serveis bàsics és limitat”, continua.

Efectes del bombardament israelià sobre el pas de Masnaa (fotografia: Noemí Jabois/Efe).

Mentre que la majoria dels libanesos que fugen de la guerra s’allotja a casa d’amics, uns 2.600 han anat a parar a centres de desplaçats a Síria. Però els serveis que ofereixen aquests centres són molt austers, diu Amin. Ara l’ACNUR contribueix a arreglar els vàters i a finançar matalassos i llums solars per als refugiats.

Els treballadors humanitaris a Síria diuen que encara no han vist que hi hagi tensions a causa de l’afluència de refugiats. Però si el conflicte empitjora i entren encara més libanesos al país, la pressió sobre els recursos, ja limitats, de Síria podria fer augmentar les tensions i originar nous episodis de violència.

Al mateix temps, a alguns diplomàtics occidentals els preocupa que l’èxode de sirians del Líban pugui empènyer el govern libanès a continuar amb les deportacions multitudinàries –i il·legals– de refugiats, una volta el pols del conflicte s’assenti.

L’ONU, grups de defensa dels drets humans i experts regionals alerten que molts refugiats sirians que ara viuen al Líban podrien ser detinguts o segrestats si tornessin al seu país d’origen.

Molts sirians fan servir rutes irregulars per a anar del Líban a Síria i, d’aquesta manera, evitar els controls de seguretat, segons que explica Mohammed al-Masri, director de l’Access Center for Human Rights, una organització que fa seguiment de les expulsions de refugiats sirians a mans del govern libanès. Un home que va desertar de l’exèrcit sirià i va tornar al país la setmana passada ha estat detingut i ja no se n’ha sabut res més d’aleshores ençà, diu.

A Masnaa, els conductors asseguren que han transportat il·legalment una gran quantitat de sirians per les muntanyes properes per tan sols 25 dòlars.

Un funcionari fronterer, que parla sota la condició d’anonimat perquè no està autoritzat a fer declaracions a la premsa, treu importància a la preocupació de molts sirians sobre possibles detencions a l’hora de travessar la frontera.

“No us preocupeu per aquesta gent. Les muntanyes són molt grans”, diu el funcionari entre rialles.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre llengua, concretament sobre semblances i diferències entre dialectes, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 24 d’octubre, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre semblances i diferències entre dialectes)

La llengua catalana, tot i ésser compacta i amb poques diferències internes, té –com totes les llengües– una variació interna molt interessant. Tenir-ne coneixement és enriquidor i, sobretot, serveix per a evitar el centralisme lingüístic, és a dir, la tendència uniformadora per l’atracció del parlar de Barcelona. A mesura que estudiem aquesta diversitat dialectal, ens adonem que hi ha mots o expressions que comparteixen, per exemple, el català meridional (o valencià) i l’insular; o bé que les fronteres administratives entre comunitats autònomes no es corresponen amb la divisió dialectal. El cas més clar és el del tortosí, que –d’acord amb els estudis més recents– no abasta tan sols les terres de l’Ebre, sinó també el nord del País Valencià. L’interès popular per l’estudi dialectal i la preservació de tots els parlars ha cristal·litzat en un “festival”, que es va fer per primera vegada a final de setembre a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà).

Seixanta ‘dialectalismes’ que hauríem de saber

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

L’any 2022, l’escriptor Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972) se’n va anar a viure a Berlín, on la seva dona havia trobat una feina acadèmica. Allò li va permetre de deixar enrere la Catalunya del postprocés i la mala experiència de la direcció de l’Institut Ramon Llull, i tancar una etapa amb la publicació de la novel·la La mentida més bonica, centrada justament en el Primer d’Octubre. A la capital d’Alemanya, no solament s’hi va trobar una ciutat marcada pel seu passat traumàtic, i que va satisfer el seu afany col·leccionista, sinó que també va viure en directe l’arribada dels fugitius de la guerra d’Ucraïna. L’experiència del contacte directe amb la guerra, amb els refugiats però sobretot amb la vivència de la família i amics de la seva dona, d’origen rus, barrejada amb les lectures dels escriptors que van passar pel Front d’Aragó, ben a prop del seu poble, i dels àlbums de fotografies i texts alemanys dels anys vint i trenta, l’han portat a escriure El món interior (Proa), una reflexió europea sobre la pervivència de la història i el fantasma mai esvaït de la guerra. Aprofitem que ha vingut a Barcelona per parlar-hi, ara que s’acaba d’estrenar en la paternitat i confessa sentir-se molt lluny dels debats i polèmiques del país.

—Acabeu de ser pare. No he pogut evitar de llegir el llibre com un llegat per al vostre fill.
—Ell va néixer a Graz, i al llibre s’explica tot allò que va passar abans. Però és veritat, és ben vist. És la història del seu pare i la seva mare i el que van viure abans ell no arribés. En aquest llibre hi ha una part biogràfica, no ho puc negar. No té format de diari, però cada capítol pot correspondre a un mes dels dos anys que vam estar a Berlín, en aquest moment de final de la covid i esclat de la guerra d’Ucraïna. No ho havia imaginat, ni pensat així, però és ben vist.

—També m’ha semblat que el tema és la persistència de la memòria. Una memòria que passa de generació en generació.
—És difícil d’escriure per als fills. Fixa’t que hi ha més cartes als pares que cartes als fills. És molt arriscat. Com deia, aquest és un llibre pensat d’abans que el meu fill fos ni tan sols una idea. Sobre això de la memòria, hi ha una frase que deien els avis, gairebé un tòpic, allò de “hauries d’haver vist una guerra”. Doncs, de sobte, acaba tenint un pes que mai no t’hauries imaginat que tingués. Perquè d’una certa manera la vius. En el meu cas a través de la meva dona, molt especialment.

—Arribeu a Berlín el gener del 2022, i poques setmanes després Rússia envaeix Ucraïna i les conseqüències arriben a la ciutat. Acabeu fent de voluntari en un hotel on acullen refugiats.
—És la gran coincidència. Encara escrivia La mentida més bonica, però la història es va anar imposant. I quan passa és impossible de no preguntar-te per què. Com vius aquesta experiència, els teus amics, la teva família…?

—Els àlbums que compreu han perdut els seus propietaris, ja morts, però entre els refugiats també hi trobeu gent que ha perdut les fotografies de la seva vida, a qui han fet esborrar les imatges del mòbil…
—Gent a qui no queda res. Casa seva ja no existeix i com que ha perdut el mòbil, no li queda cap memòria. Una dona va arribar i ens ensenyava els pastissos que feia, no fotografies del camp de batalla. Tu que véns d’un país en pau, endreçat, que des del 39 no ha viscut una guerra, tret de la violència al País Basc, no tens aquesta memòria de la guerra. Però hi ha un moment que és la realitat i s’actualitza.

—La vostra dona és russa, la família viu a Rússia, però té amics que n’han fugit i en té d’ucraïnesos.
—I també té família a Ucraïna. Hi tenim família i molts amics. Hi ha un lligam molt fort amb la guerra. Absolut. Quan no pots viatjar per presentar el teu fill a la família, quan has d’aprendre a usar criptomonedes per enviar diners… Tu no has pensat mai que et tocaria fer això.

—Hi ha el cas d’una amiga ucraïnesa amb la qui la relació es refreda fins a trencar-se, perquè la vostra dona és russa.
—Això ha passat molt sovint. I és una qüestió fins a cert punt lògica. Hi ha gent que no vol saber res de la gent d’un altre país, si és el país que t’envaeix. No és una cosa exagerada. Aquí també s’han trencat relacions per qüestions polítiques… Doncs imagina’t per una guerra. Amb aquesta amiga érem molt amics, havíem rigut molt. I això ha desaparegut i fa mal.

—Les pàgines que dediqueu a Rússia són potser les més doloroses del llibre. Un país on ara no podeu anar, on la vostra dona té moltes dificultats per a arribar, per a moure’s…
—Nosaltres no ens ho imaginem, però imagina’t que tu no poguessis tornar aquí. Ens sembla inimaginable. Allà, l’agressió, la guerra, la duresa de l’estat és una constant a través de la història. És clar que m’agradaria veure un país en pau i amb pau amb els seus veïns. Si pogués demanar un desig, voldria tornar a tenir una experiència amable i amigable del país, com l’havíem tingut. Però això és mort.

—A l’hora d’escriure sobre Rússia, heu tingut por de provocar cap dificultat a la família o a la vostra dona? Dit d’una altra manera, us heu autocensurat?
—En cap moment, però perquè el llibre no té aquest caire. És un llibre que parla sempre amb una membrana. Parlo de la Guerra Civil a través dels escriptors i la memòria del pare i la mare. Parlo de la Segona Guerra Mundial a través dels documents. De la mateixa manera, la meva dona és la tercera intermediària. Això fa que no sigui espaventós, per dir-ho d’alguna manera. És molt fàcil fer l’estripada. En aquest país hi ha molt tifosi de la guerra dels altres. La gent es manifesta amb virulència quan parla dels conflictes dels altres. No parlo des del punt de vista ètic, sinó de la virulència de les opinions. Aquestes opinions tan dures no sóc capaç de tenir-les. Per tant, no és una qüestió d’autocensura, sinó de tenir clar que no escrivia un pamflet polític. No em podia posar a opinar. A banda, hi ha prou literatura que ho fa i ho farà millor que jo.

—Un dels fils invisibles del llibre són els àlbums de fotografies alemanys de principi de segle que compreu. Els autors volien donar testimoni del seu temps i de la seva existència, i vós els recupereu i els afegiu a la vostra vida.
—El llibre és ple de casualitats, que potser no ho són. Buscava unes cadires, però el primer àlbum m’arriba perquè descobreixo que fan el mateix que feia quan vaig arreglar la casa de la iaia. No parava de fer fotos, però per motius diferents. Per a mi era una qüestió pràctica, però per a ells tenia un altre sentit. Però quan obro l’àlbum em trobo unes fotos d’un passat que no esperava. I és l’inici de l’interès per tot aquest món, que a més a més coincideix en un moment que és com el paradís somiat per tots els col·leccionistes. No hi ha turistes, la covid s’ha endut molta gent, ha calgut buidar molts pisos…

—Busqueu la història als documents, però no els compreu amb la voluntat d’escriure’n la història. I quan ho forceu, no surt bé.
—Hi ha un moment que penses: ara ho espectacularitzarem una mica. I és quan compro un àlbum magnífic. Però tot passa per alguna cosa, i resulta que l’àlbum és fals. M’adono que m’han pres el pèl, però és com una benedicció perquè és com una vacuna per a dir: no és aquesta la història. No és una història espectacular, una història de denúncia. Això no ho sabràs fer.

—De fet, hi ha un moment en què dieu que no heu servit mai per a l’èpica…
—No sóc corresponsal de guerra. Trobo uns àlbums, com només arreglava la casa quan vaig trobar les bombes a la teulada de casa la iaia. És la vida quotidiana que es veu interrompuda per la història.

—Els mateixos àlbums són històries quotidianes –la construcció d’una casa, la família…– travessats per la història.
—Hi ha el d’un senyor que comença un àlbum per recordar la seva dona i l’envia als fills que té repartits pel món. Aquell àlbum va a Sud-àfrica, passa per Michigan, i acaba amb un avi que parla sobre la guerra. O aquell soldat que diu que no explica batalles, sinó un amor no correspost. I el seu germà, quan continua escrivint, no parla de la postguerra duríssima, sinó d’una experiència amorosa tampoc corresposta.

—Arribeu a la conclusió que la guerra és la matèria amb què és fet Berlín.
—Fa la sensació que punxes a terra i brolla la història, com aquelles imatges del petroli. És el pes de tota aquella pedra, tot aquell marbre, que és la història d’Europa. La història d’Europa és la repetició d’això. Ho intentes manipular, ho intentes tractar com pots, curar com pots… però al final saps que tornen els fantasmes, perquè és massa gros.

—Al llibre no hi ha ficció, però tampoc no hi ha tesi.
—És allò que et deia abans. No en sé. Tot el temps de l’opinió política
a mi ja m’ha caducat. Per tant, tinc poca opinió sobre les coses i tampoc no en sé. La gent vol saber el perquè de les coses, però jo explico què passa o què visc. No en sé prou, no sóc historiador ni puc donar respostes. És com aquell personatge de La casa de foc que no sap com van les coses, se les va trobant i mira d’endreçar-les…

—Vau viure en una ciutat carregada d’història, però vós vau néixer a prop dels Monegres, un lloc que també sobreïx d’història, on si remeneu trobeu una fossa.
—A l’Aragó hi ha més fosses comunes que pobles. Al poble ja es deia: si gratessin per allà trobarien gent enterrada. I, com explicava, a casa la iaia vaig trobar unes bombes a la teulada. Aquesta experiència m’acompanyarà tota la vida.

—Dieu que no creieu en la casualitat, però no ho és que nasquéssiu en una zona on han passat Sénder, Orwell, Sales, Hemingway i Weil?
—Fins que no vaig anar a la Universitat Pompeu Fabra no vaig descobrir que Simone Weil, la filòsofa jueva que va venir al Front d’Aragó, i Simone Veil, la ministra francesa supervivent dels camps d’extermini, eren persones diferents. És ridícul, però no ho descobreixo fins l’any 98-99. Però aquestes errades formen part de la teva biografia. Fins que no ho lligues tot, no comences a escriure. I arriba un moment que la història t’ho permet, en què la història encaixa. En algun moment tenia aquella sensació que era incomplet, perquè em faltava la guerra que, com deia Sales, era l’experiència més trasbalsadora que podia viure un escriptor.

—Hi ha un moment que, com a escriptor, us dieu que us falta anar a l’estranger, conèixer el poder i viure una guerra. Ara ja ho teniu tot?
—He conegut com funciona el poder d’aquí, d’alguna manera. Ens n’anem a l’estranger, i quan hi som esclata una guerra. Potser pot semblar forçat, però passa. Evidentment, no et bombardegen la casa, però la guerra es fa present.

—Just al començament, dieu “suposo que hi ha gent que pot evitar pensar en la història, però per a mi és del tot impossible”.
—A vegades hi penso. Hi ha gent que potser els seus avantpassats van arribar aquí fa cinquanta anys i no recorden res del país d’origen. Però és que, si miro les pedres de Saidí, em trobo un Francesc Serés del 1780. Vas a casa la iaia i allò és del 1610. No és cosa meva. És una característica europea. El pes del passat. Forma part de la nostra identitat.

—Amb els amics que feu a Berlín, de diferents països i llengües, us hi relacioneu mitjançant la literatura.
—Això m’ha salvat i és gràcies als editors catalans, que han tingut bons traductors i hem pogut llegir la literatura polonesa, hongaresa o txeca. Això permet tenir una cultura comuna i és preciós. Que la literatura encara tingui aquesta utilitat de fer-me de passaport a Berlín… No sé polonès, però parlant en anglès puc parlar amb polonesos sobre la seva literatura. Aquest és el gran miracle de l’edició a Catalunya. Permetre’ns tenir aquest salconduit.

—La professora us ho demana i jo també us ho demanaré: per què voleu aprendre alemany?
—En primer lloc, perquè ara farà tres anys que hi vivim, primer a Alemanya i ara a Àustria, i ens és bàsic per a viure-hi. No estava programat, no estava previst. A més, també veig que parlo anglès i francès, però em faltava l’alemany. Amb aquesta idea que mai no sabràs prou coses…

—Dieu que estudiar l’alemany és un esforç propi de la modernitat, que encara requereix estudi, pràctica, temps…
—Les coses de veritat no són postmodernes. Són modernes. La guerra és moderna. I les coses que de debò valen la pena també ho són. No aprens una llengua sense temps. I menys una llengua que no és romànica.

—No voldria oblidar la gran absència d’aquest llibre. Després de La mentida més bonica, en el llibre no hi ha cap referència a la política catalana, ni hi ha cap vincle amb l’actualitat del país. L’únic és quan un dels amics diu que està esgotat del seu país i afegiu que vós també.
—Fa vint-i-dos anys que escric. I està molt bé sortir i canviar de temps i d’escenari. Tots els meus llibres, llevat de Contes russos, que era una ironia també sobre el país, han passat aquí. L’escenari era sempre als marges geogràfics de Catalunya. I ara la gran pregunta era: en seré capaç o no en seré capaç? Estic tan vinculat a un lloc que només podré parlar sobre el que conec o hi haurà possibilitats de conèixer altres realitats, altres temes, altres maneres de veure la literatura, que no siguin en un escenari estrictament d’aquí? I d’aquí ve també el títol. El món interior és allò que, vagis on vagis, t’emportes a dins.

—Parlant del títol i el subtítol…: calia anar-se’n per escriure una història europea?
—Suposo que sí. Tot ho he de veure. No hi ha teoria, no hi ha tesi. Explico el que veig i el que visc. Des d’aquí com ho voldries escriure, això? Per a mi és impossible. Vaig escriure els Contes russos a Olot, però eren una ironia sobre la identitat. Això no és cap ironia. És real. És terra ferma. Això ho he escrit en català, però evidentment hi ha una distància. Fa tres anys que sóc fora, i la meva adreça a l’estat, pel consolat, és a Saidí, a casa la iaia.

—Curiosament, expliqueu que els pares us animaven a anar-vos-en i ara hi torneu.
—És un desig de tots els pares que els fills visquin altres coses que no han viscut ells. I que no siguin sempre el mateix. Fins a quin punt Catalunya no representa ara per a mi el mateix, el lloc d’on marxar per a veure més coses? Ara se’m fa difícil pensar de tornar a escriure d’aquí. Almenys durant un temps m’agrada la idea d’escriure sobre coses que puguin passar en un altre lloc.

—Per acabar. Després de La casa de foc i La mentida més bonica, torneu a la no-ficció documental de La matèria primera o La pell de la frontera. Teniu previst de tornar a la narrativa o continuareu aquest camí, de moment?
—Escric molt. Escric coses sobre alguns documents. Però no ho hem de forçar perquè llavors t’arriba la falsificació. I no volem viure en falsificacions.

El president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, ha anunciat que assistirà dòcilment als actes de celebració de la Hispanitat demà a Madrid. Trenca, així, la tradició dels presidents de no anar-hi, que durava d’ençà del 2010.

No puc dir que em sorprenga, això. De fet, crec que no sorprèn ningú. Tots –també Esquerra Republicana, que el va fer president– sabíem de sobres qui era aquest personatge i què faria una volta aposentat en la presidència.

Però que no em sorprenga no vol dir que no ho considere greu. Especialment, perquè això de la hispanitat és un concepte nascut, precisament, contra el republicanisme i contra les idees progressistes. Que Illa és més de dretes i espanyolista que Concha Piquer crec que ja ho he dit alguna vegada, però no per això pense perdre cap oportunitat d’explicar-ho. I de remarcar-ho.

Els conceptes polítics tenen història i l’anàlisi d’aquesta història no tan sols els explica en el seu temps sinó que serveix per a explicar també la influència que tenen en el present. No pots assumir un concepte reaccionari i, al mateix temps, dir que ets progressista. I el de la hispanitat és un concepte reaccionari com molt pocs hi ha al món.

El concepte aquest de la hispanitat apareix enmig de la confusió i el desconcert que causa a Espanya la pèrdua de les darreres províncies americanes. El formula Unamuno el 1909, però a partir de la segona dècada del segle deriva, sobretot de la mà de Ramiro de Maeztu, en la base ideològica del feixisme espanyol.

Contra la teoria aquesta de la hispanitat, intenta d’emergir, sense èxit, una visió alternativa progressista i sensata que vol que es consideren de la mateixa manera l’Espanya europea i les repúbliques ja independitzades americanes. Aquest, i no el de la hispanitat, és el projecte de la Segona República Espanyola i, molt en concret, de Lluís de Zulueta. Zulueta proposa un escenari de cooperació, pau, democràcia i progrés en què l’Espanya que ha quedat a Europa és una i prou, i no pas la principal, ni el cap.

I és, precisament, enmig d’aquest intent de canviar el debat, que el 1934 Maeztu, dirigent intel·lectual del feixisme espanyol, reacciona i dobla l’aposta tot publicant el pamflet “Defensa de la hispanidad”.

Aquest pamflet és un text doctrinal en què la dreta extrema transforma la seua visió del passat en una proposta de futur. La nació espanyola es presenta amb la missió de defensar el catolicisme –contra l’Europa luterana– i de recuperar els valors associats a l’imperi, entre els quals i de manera molt destacada, hi ha la jerarquia i un concepte molt mascle i masclista de l’honor; i repudia el liberalisme, el debat i la raó il·lustrada.

I aquesta doctrina és la que esdevé l’aliment principal dels moviments reaccionaris que volen destruir l’experiment democràtic de la república. La hispanitat és el combustible darrere del cop d’estat militar del 1936, de la guerra i la dictadura. La hispanitat, curt i ras, és l’arma ideològica contra la Segona República i la referència mítica i legitimadora de la dictadura, quan Franco guanya la guerra.

Únicament aquest repàs històric, aquesta assumpció de què és això de què parlem, ja hauria de servir, com a mínim, perquè l’esquerra espanyola actual s’adonàs del greu error que comet participant en celebracions com les de demà. Però no ho farà, perquè està atrapada en el nacionalisme espanyol i en les renúncies de la transició des del franquisme.

Únicament així s’explica que l’any 1981 –en compte de penalitzar la ideologia franquista ni que fos per prevenir-ne la reaparició– les corts dites democràtiques decidissen, ni més ni menys, que la festa nacional espanyola no fóra el dia de la constitució, com sol passar a tot el món, sinó que continuàs essent el Dia de la Hispanitat. El mateix dia que el feixisme havia institucionalitzat contra la república del 1931 i per a destruir la democràcia.

Únicament amb el pas dels anys, i sobretot amb l’inici del procés d’independència, de mica en mica, molta gent va començar a prendre consciència de què significava assumir aquesta “festivitat”. Més encara, a mesura que el franquisme renaixia i anava ocupant posicions de poder en el rovell de l’ou de l’estat i a la societat espanyol.

Però estic segur que Salvador Illa ni sap res d’això ni vol saber-ho. Com també estic segur que se sentirà tan còmode demà a Madrid com se’n va sentir manifestant-se –ja aleshores del bracet dels feixistes– contra la revolució democràtica catalana l’any 2017.

 

 

PS1. Explicaré una història paral·lela, perquè ens fem una idea de l’excentricitat espanyola. Els nazis van imposar a Alemanya la celebració, el 9 de novembre, de l’anomenat “Dia del Destí”, com a festa nacional. En commemoració del pustch nazi a Múnic del 1923. Després de la guerra, la festa nacional es va traslladar al 17 de juny. Però aleshores el mur de Berlín va caure el 9 de novembre de 1989 i es va voler fer d’aquesta data el dia nacional, per celebrar la reunificació. Feia 44 anys que ningú no celebrava el “Dia del Destí”, però, així i tot, els partits van decidir que era impossible de commemorar el 9 de novembre per les connotacions nazis de la data. I, fent una petita trampa, van optar perquè la festivitat fos el 3 d’octubre, commemorant també la reunificació.

PS2. L’escriptor francès Mathias Enard (guanyador del premi Goncourt el 2015) viu a Catalunya d’ençà de l’any 2000. Ara s’ha publicat en català Desertar, la seua darrera novel·la, sobre la qual sobrevolen conceptes que coneix bé, com la guerra. Enard va viure molts anys al Líban i sent aquell país com casa seua. N’ha parlat de tot plegat amb Montse Serra: “La literatura és també societat, és també política”

PS3. Dilluns comença la segona Lliga del Paraulògic. En trobareu tota la informació ací. 

 

 

Terezín és una població txeca, a uns seixanta quilòmetres al nord de Praga, de vora tres mil habitants que carrega un feixuc passat militar, ja des del segle XVIII durant l’Imperi Austrohongarès, i fins a la Segona Guerra Mundial, quan la Gestapo, al novembre de 1941, la va transformar en un camp de concentració, Theresienstadt, on s’hi van deportar 144.000 jueus. Va ser el camp que la Creu Roja Internacional va visitar per fer una «inspecció» sobre les condicions dels deportats. I al final de la guerra, els 88.000 deportats que hi quedaven van ser enviats a altres camps, com ara Auschwitz. Dels 144.000, en van sobreviure 19.000. Ilse Weber no va ser una d’elles.

Al gueto de Theresienstadt Ilse Weber era una jueva (d’origen txec i parla alemanya) que treballava d’infermera pediàtrica, i va fer tot el que va poder pels seus petits pacients, fins i tot proporcionar-los medicaments, tot i que estaven prohibits per al interns jueus. El seu fill petit, en Tomáš, estava al camp amb ella, i també el seu marit, Willi Weber, però el fill gran, en Hanuš, l’havien enviat a Anglaterra, a casa d’uns amics, i després va anar a parar a Suècia fins que acabà la guerra. De fet, Hanuš Weber va marxar de Praga amb molts altres nens en un dels últims trens de Sir Nicholas Winton (el Schindler britànic, en diuen). 

Ilse, Willi i Tomáš s’hi van estar dos anys, del 1942 al 1944, al camp de Theresienstadt, i van aconseguir tenir-hi una vida «tranquil·la». Els pares escrivien cartes al fill gran explicant-li tot el que podien del camp, sempre en un to optimista i esperançat, en part per no amoïnar la criatura i en part sobretot perquè no els era permès explicar res. En Will treballava de jardiner. El camp de Terezín va ser un camp peculiar, hi van anar a parar molts artistes i sempre sota la supervisió dels nazis podien fins i tot representar obres de teatre i desconnectar de la duresa de la realitat amb petites dosis de cultura «controlada». 

Al 1944, en Will va ser deportat, juntament amb 5.000 homes més, primer a Auschwitz i després a Gleiwitz. Li van assegurar que la seva deportació garantia que la seva dona i el seu fill petit es podrien quedar a Theresienstadt «còmodament» i que es podrien continuar escrivint cartes. Però va ser una promesa falsa, com tantes altres. Poc després, a l’octubre, quan van informar que deportarien tothom de la infermeria infantil, Ilse Weber es va negar a abandonar els seus petits pacients i es va oferir voluntària a acompanyar-los, juntament en Tomáš. Anaven a Auschwitz. I el 6 d’octubre, la infermera, el seu fill i totes les criatures van entrar a la cambra de gas. 

Willi Weber va buscar la seva dona i el seu fill petit pertot arreu quan va poder sortir de Gleiwitz, viu però greument ferit. A tots els supervivents d’Auschwitz que trobava els pregunta per ells dos, i al 1946 es va rendir a l’evidència. El Tribunal del Districte Civil de Praga els va declarar morts el 9 de gener de 1947. Quan es va acabar la guerra, Willi i Hanuš Weber es van retrobar a Praga. 

Abans que l’enviessin a Auschwitz, en Willi, aprofitant que era jardiner, va poder amagar sota terra un bon feix de papers de la seva dona que passada la guerra va poder recuperar. Els va enterrar en un sot al cobert de les eines de jardí del camp de Terezín. Tres dies després el deportaven. I al 1945 va tornar-hi, ja lliure, per desenterrar aquell tresor…

Què era aquell tresor? Poemes i cançons escrits per Ilse Weber al camp de Terezín. Ilse Weber no era infermera, era poeta i compositora, abans de la guerra. Havia publicat llibres de contes i havia treballat a la ràdio txeca. Els primers escrits els va publicar amb el seu nom de soltera, Ilse Herlinger. Passada la guerra, en Willi i en Hanuš van anar rebent escrits dels supervivents de Theresienstadt, eren les cançons que Ilse Weber cantava al camp i que ells s’havien après de memòria, cançons de bressol, cançons de consol que ella escrivia i cantava, amb una guitarra que havia aconseguit d’amagat, per donar una mica de caliu i confort a les criatures que guaria i cuidava. Les seves cançons van ajudar a molts reclusos a conservar les ganes de viure malgrat l’horror del camp. Això ho poden fer la música, la literatura, l’art. «Theresienstadt», deia Willi Weber, «va ser el punt àlgid de la carrera de l’Ilse com a escriptora. (…) Amb els seus poemes i cançons va donar a la gent noves esperances d’un futur millor.» 

Molts anys després, quan Willi Weber ja era mort (va morir al 1977), en Hanuš va rebre un bagul amb totes les cartes (1933-1944) que la seva mare havia enviat a la dona que el va acollir a ell a Anglaterra, Lillian von Löwenadler, durant la guerra. I un temps després, un vell amic txec que havia sobreviscut a Auschwitz li va explicar que havia coincidit amb ella en els seus últims moments de vida… 

El 6 d’octubre de 1944, l’Ilse, en Tomáš i els nens de la infermeria pediàtrica de Theresienstadt són enviats a la «dutxa». Ilse Weber topa amb aquest vell amic de la família, originari d’Ostrava com ella, i li pregunta si és cert que ara els dutxaran. Ell li respon, i ho recorda textualment: «És una cambra de gas. I ara et donaré un consell. T’he sentit cantar sovint a la infermeria. Entra abans a la cambra, seu a terra amb els nens i comença a cantar. Canta el que sempre cantes amb ells.» Ilse Weber va cantar una cançó seva, de bressol i de consol, carregada de simbolisme. La música, la literatura, l’art, ho poden fer, això. 

 

Wiegala

 

Wiegala, wiegala, tarda,
damunt de l’herba el vent canta,
com també canta en tots els prats
el rossinyol de cap al tard.
Wiegala, wiegala, tarda,
damunt de l’herba el vent canta.

Wiegala, wiegala, brilla,
la lluna s’enlaira i brilla
fins dalt de tot del firmament
i fixa el món dessota seu.
Wiegala, wiegala, brilla,
la lluna s’enlaira i brilla.

Wiegala, wiegala, ara,
el nostre món ja s’encalma
i cap temor ja no hi té lloc;
dorm, fillet meu, no tinguis por.
Wiegala, wiegala, ara,
el nostre món ja s’encalma.

 

Versió en català del disc
Cançons de la resistència (2016)
de Marina Rossell.

Escolteu Ilse Weber:
Wiegala cantada en la versió original alemanya per Anne Sofie von Otter.
Wiegala cantada en català per Marina Rossell.

Quan es va destapar l’escàndol de “la B” d’Esquerra Republicana, el grup dedicat a executar accions clandestines de propaganda, les accions que van transcendir més van ser els cartells referits al president Maragall i al ninot d’Oriol Junqueras penjat d’un viaducte. Tot i això, “la B” també gestionava un compte de Twitter anomenat Verídic, un fals grup de factchecking que es dedicava a comprovar si algunes informacions eren falses, però que en realitat només servia per a escampar la ideologia d’ERC i atacar els rivals. Ho conec una mica perquè em van “verificar” un dels articles d’opinió que vaig escriure en aquest diari.

Si tens una columna setmanal en un mitjà d’èxit, i no et fa por dir el que penses, és probable que visquis alguna situació estrambòtica, però no m’hauria pensat mai que un partit polític faria servir un instrument periodístic fals per verificar-me les opinions (un concepte ben orwellià). I encara rai. Ara mateix el govern pot multar qualsevol ciutadà per motius ideològics, i en té prou d’argumentar que el ciutadà és un -ista per a sancionar-lo amb milers d’euros. La conseqüència és la ruïna econòmica, o anys de litigis al contenciós administratiu.

La nostra classe política és tan mediocre, té un nivell intel·lectual tan esquifit, que creu que les opinions contràries són un perill existencial, una amenaça a la supervivència. I d’aquí que vulguin esclafar tothom que els molesti, i alhora blindar un exèrcit d’acòlits (estic ben segur que, quan es va anunciar la investidura del president Illa, a les redaccions d’alguns mitjans digitals es va brindar amb xampany). Esquerra Republicana va muntar una Stasi de fireta, però el PSC és diferent. El PSC és una màquina de poder molt perillosa.

Ho vam veure ahir amb la notícia que el govern durà al CAC unes paraules de l’humorista Joel Díaz al pòdcast La sotana. El secretari de Mitjans de la Generalitat, Carles Escolà, va declarar que La sotana –un projecte privat i que no rep ajuts públics– es beneficia de la projecció pública de Díaz als mitjans públics de 3Cat, en què treballa. Al seu parer, “poden incitar a la discriminació i generar un clima de tensió social innecessari”.

Carles Escolà és un senyor que cobra cap a 100.000 euros l’any, té el perfil de Twitter en castellà i no en té ni idea de la situació actual dels mitjans a Catalunya. Els membres de La sotana no es beneficien de 3Cat. És exactament a l’inrevés. El pòdcast era un producte d’èxit, amb un gran ressò i econòmicament sostenible molt abans que la decrèpita, moribunda i hipertrofiada TV3 els anés a buscar. I de fet han estat uns dels pocs fitxatges que han funcionat, perquè l’aposta pels influenciadors (una gent sense cap trajectòria professional) ha estat un fiasco colossal.

Llavors hi ha la naturalesa de les paraules de Díaz. La sotana és un programa sense un guió tancat, i per tant els seus integrants improvisen, s’aboquen a digressions inesperades, fan jocs de paraules, exploren camins pocs habituals. És a dir, fan humor. A vegades funciona i a vegades no, i això és part de la gràcia. Col·locar el focus sobre unes paraules totalment improvisades és tenir molta mala fe.

El contingut, però, és irrellevant. El PSC detesta Díaz i la colla de La sotana des de l’escàndol de la censura del programa Zona franca. Fa l’efecte com si durant els anys a l’oposició haguessin elaborat una llista d’enemics a abatre, i han començat per aquí. Volen veure quina és la reacció social davant l’intent d’aniquilació d’un enemic força dèbil abans d’atacar rivals molt més poderosos. Les paraules de Carles Escolà demostren que el seu marc intel·lectual és el totalitarisme. Un servidor públic no pot acusar un ciutadà (i encara menys un humorista!) de generar un clima de tensió social –necessari o innecessari–, més que res perquè això entra dins de la llibertat d’expressió. Cal per tant reclamar una rectificació immediata, o bé exigir al president Illa que el destitueixi immediatament.

Tot l’afer ens ha de fer pensar que vénen anys complicats, i que la maquinària destructiva del PSC mirarà d’arrasar tothom que no hi combregui. Ens ho recorda cada dia el nostre director, Vicent Partal, però cal repetir-ho: l’única manera de tenir espais de comunicació independents és pagar-los.

L’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) fa deu anys i ho celebra demà amb un dinar que servirà per a refermar la germanor de l’entitat i, també, per a veure en perspectiva com el context polític i social ha canviat durant aquests anys. Per aquest motiu, VilaWeb ha volgut parlar amb els presidents que han tingut l’ASM durant aquests deu anys de lluita independentista: Tòfol Soler, ex-president de les Illes; Margalida Miquel, ex-política, i Joan Planes, actual president de l’entitat, que va tenir com a primera presidenta i fundadora l’escriptora Maria Antònia Oliver, que es va morir fa dos anys.

Soler, el president més antic, va començar a formar part de l’ASM a final del 2014, quan va rebre la telefonada d’Oliver. El seu cas, potser, és el més cridaner de tots: va passar de presidir les Illes amb el PP a abandonar el vaixell per mor del “quadrienni negre” de José Ramón Bauzá i esdevenir el segon president dels sobiranistes. Explica que en el moment de la fundació hi havia debat: l’ASM havia de ser una entitat independent o una delegació territorial de l’ANC? Se cercava la segona opció, però la història els va dur cap a un camí diferent.

“Crec que va ser bo que es fes així. Val més tenir una confederació d’entitats i que cada una pugui dur el seu dia a dia”, exposa Soler. És una línia que també comparteix Planes: “Va ser un encert. Cada territori té les seves particularitats i el seu procés. Cada entitat té una idiosincràsia més adaptada a l’entorn que li és propi.” Una qüestió que no impedeix que, plegades, puguin mostrar múscul. La darrera vegada va ser fa tan sols uns dies a València, a l’acte que Decidim va organitzar per commemorar el Nou d’Octubre.

És per això que l’ASM és de Mallorca i prou. Margalida Miquel té clar que cada illa té una realitat completament diferent, fins i tot, amb problemes particulars: “Són coses diferents i cadascuna ha de lluitar des del seu lloc. I si a Menorca, Eivissa o Formentera sorgís una assemblea, millor, perquè plegats podem fer més força.”

Soler corrobora que el 2015 ja tenien les coses molt clares en aquest sentit i que cada illa s’ha autogovernat històricament. No obstant això, l’ex-president explica com es van fer moviments durant la seva etapa per intentar que a Menorca s’originés una entitat germana. Ho va intentar amb Joan López Casasnovas, referent del nacionalisme a Menorca: “Això havia de passar per una persona com ell, però no va ser possible, no tenia força per fer una cosa així a Menorca”.

Del bullici del procés a la situació actual

Durant els deu anys de vida de l’Assemblea hi ha hagut canvis importants. A l’inici, el procés “bullia” a Catalunya i eren moments de crear un projecte nou. Ho diu Soler, que recorda que a Mallorca hi havia l’esperança que, si al Principat les coses anaven bé, també es podrien plantejar una actuació similar: “Anàvem amb aquesta idea i és amb la qual hem d’anar, allò que és bo per al Principat ho és per a Mallorca.” Va ser una època de fer molts socis, de tenir molta activitat al carrer, de posar una paradeta cada dissabte al centre: “Van ser anys de molta il·lusió, d’obrir camí.”

També pensen igual els successors de Soler. Miquel té clar que els anys principals del procés van fer que la gent tingués moltes ganes de participar. “Ara tot està… no vull dir mort, però no hi ha aquella inquietud”, diu. Planes ho confirma: “Abans era un moment d’eufòria.” Diu que la gent que té el sentiment d’independència es va sentir molt acollida per l’ASM i que ara la feina és la de mantenir el caliu de tots aquests anys.

El Primer d’Octubre molta gent va veure la brutalitat que s’havia viscut, i la repressió. Miquel diu que es van despertar moltes consciències de gent que no s’hauria plantejat mai d’acostar-se a cap associació que proposés la independència. L’ASM ho va aprofitar per fer més sopars que mai, duent-hi gent implicada per explicar de primera mà com actuaven associacions germanes, com l’ANC o Decidim. Però les coses van canviar: “No hi ha tanta gent nova com va haver-hi en aquell moment.”

Tots tres coincideixen que atreure gent jove és un dels objectius primordials no tan sols de l’associació, sinó de tot l’espectre polític. En els moments més àlgids, el perfil de socis era de gent més gran de quaranta anys. Miquel creu que el jovent no ha estat mai motivat, perquè per a ells la política no té importància, tot i que hauria de ser tot al contrari. I també adverteix que en aquests moments els únics que aconsegueixen d’acostar-hi són de la ultradreta.

Falta d’empenta dels partits polítics

Soler, que coneix bé la realitat parlamentària, creu que falta empenta dins els partits de país. Si bé remarca que l’ASM ha explicat per tot Mallorca les causes i conseqüències de l’espoliació fiscal i els beneficis que tendria si ho pogués administrar sense estar colonitzada per Madrid, aquest discurs hauria de tenir més traducció a les institucions: “El PP i el PSIB tenen ben clar que defensen l’estat espanyol. Els nostres partits no saben què defensen, així de clar.”

Miquel considera que la clau d’això és que Més i el PI creuen que com més parlin del tema més vots perdran. “Les decisions valentes, al final, tenen recompensa. Si creuen que seria bo partir, no ho han de disfressar”, subratlla, i té clar que això fa que el missatge tampoc no arribi als joves: “No tenen cap mena de referent.” Per part seva, Planes advoca perquè aquests partits puguin fer candidatures unitàries i obrir forat entre els partits espanyolistes. “Voldríem que fossin més explícits i insistents”, diu, en matèria d’identitat, sobre la manca de finançament i a l’hora de detallar les possibilitats que tendria Mallorca amb un estat propi.

“Partir, partir i partir”?

Ho deia Soler en la trobada entre presidents amb Quim Torra i Josep Lluís Albinyana a Mallorca: “Hem de partir, partir i partir.” Com? S’han de fer passos previs abans d’assolir la independència? Soler mateix respon: “No. Som una colònia d’Espanya i, com a colònia, hem de partir.” Convencent la gent i demostrant que l’estat espanyol no és viable. Però sense mirar enrere, com matisa Miquel: “I, qui ho vulgui, que vengui darrere. Una de les coses de què va pecar el procés va ser la falta de decisió a l’hora de partir”. Negociar és, per ella, cosa del passat. Perquè ja s’han vist les cartes que s’han posat damunt la taula i no interessa.

“Hem de partir, partir i partir!”

A la ponència d’octubre del 2015, l’ASM es proposava com a objectiu un referèndum vinculant sobre la independència de Mallorca. Una dècada després, la fita continua essent aquesta, però sembla llunyana i primerenca. La qüestió important, considera Planes, és la remobilització i cercar noves formes per a afrontar aquest tema, però a vegades costa, perquè els mitjans de què disposen no són suficients. De fet, critica la falta de presència a IB3 –cosa que al País Valencià i Catalunya considera que no passa amb els mitjans públics– i que no els convidin a debats per ser-hi més presents i confrontar opinions.

Un desig d’aniversari

“La millor notícia seria que l’ASM deixàs d’existir.” En aquest desig, hi coincideixen Miquel i Soler. Consideren que, una vegada assolits els objectius, ja no seria necessària. “Com menys duri, millor, en el bon sentit”, destaca Soler, que, per una altra banda, demana que Menorca, Eivissa i Formentera facin passos per a constituir una Assemblea i fer camí amb l’ANC i Decidim.

“Que la societat estigués conscienciada que, essent independents, com a mínim, no estaríem més malament del que estam”, també demana Miquel. Per la seva banda, Planes desitja que hi hagi més il·lusió i l’ASM creixi i arribi a més llocs i a gent més jove.

El congrés d’Esquerra Republicana ja té clars els quatre contendents a la presidència del partit, tot esperant que se’n registrin els avals requerits. Són Oriol Junqueras, en nom de Militància Decidim; Xavier Godàs, en nom de Nova Esquerra Nacional; Helena Solà, en nom de Foc Nou; i Xavier Martínez-Gil, en nom de Recuperem ERC. Si cap no supera el 50% en la primera volta, els dos més votats s’encararan a la segona. De moment, Junqueras, que el maig passat va deixar el càrrec després de tretze anys i que, d’aleshores ençà, és qui més reunions ha fet amb militants de base, sembla el més ben situat per a reconquerir el tron: el dubte és més aviat si hi haurà segona volta i, sobretot, qui en serà el rival. Ara, resten gairebé dos mesos i la campanya ha estat fins ara d’alt voltatge, farcida de sorpreses i amb retrets i crítiques d’una cruesa extraordinària.

La trama del joc brut i l’estructura B ha acaparat fins ara la discussió pública, cosa que ha fet invisible la conversa política de fons. Tampoc no s’ha fet cap debat entre caps de llista ni, de moment, n’hi ha cap de previst. Quines són, ben bé, les propostes de cada candidatura? Qui les integra i quines discrepàncies tenen?

Militància Decidim

Candidat a la presidència: Oriol Junqueras, ex-president del partit.

Candidata a la secretaria general: Elisenda Alamany, presidenta del grup municipal d’ERC a Barcelona.

Membres destacats de la candidatura: l’eurodiputada Diana Riba, els ex-consellers Raül Romeva i Bernat Solé, l’ex-diputat Pau Morales, els ex-regidors Oriol López, de Mollet del Vallès, i Arés Tubau, de Rubí.

Més suports destacats: el diputat a Madrid Gabriel Rufián, l’ex-diputat Joan Tardà i els ex-consellers Joan Ignasi Elena i Juli Fernàndez.

La candidatura de Junqueras sosté que l’ex-president del partit no ha pogut exercir el càrrec de debò perquè va passar més de tres anys a la presó i, després de l’indult, ha continuat inhabilitat. La resta de candidatures no hi estan d’acord i afirmen que fou partícip –si no impulsor– de la majoria de decisions orgàniques que es van prendre durant el seu mandat. En efecte, Junqueras tingué una gran influència en l’elaboració de les llistes electorals i, durant el temps a la presó, estigué en contacte amb la resta de la direcció del partit. És cert que durant l’últim tram de la presidència de Pere Aragonès tingueren discrepàncies específiques, malgrat que tant Aragonès com la secretària general, Marta Rovira, neguen que hi hagués òrgans de decisió paral·lels a la direcció oficial. Junqueras assegura que ell no sabia res de l’estructura B del partit i, de fet, no n’hi ha proves.

En canvi, Junqueras no ha fet gaires valoracions en públic sobre l’estratègia política que ha seguit el partit aquests últims anys. Fins ara ha estat un gran defensor de l’estratègia del diàleg amb el PSOE, ha blasmat la via unilateral i ha sostingut que la prioritat era d’eixamplar la base. Sobre l’acord amb el PSC per a fer president Salvador Illa, a Militància Decidim n’hi ha partidaris i contraris, però Junqueras s’hi mostrà ambigu. En un piulet va dir que valorava la feina de l’equip negociador però que també hi havia motius per a desconfiar dels socialistes, i que si la investidura s’acomplia caldria fiscalitzar-los molt bé. Després, ha insinuat que hi estava en contra. Elisenda Alamany, la candidata a la secretaria general, és ferma defensora d’entrar al govern de Jaume Collboni a Barcelona, però la decisió resta congelada, ara per ara. Per una altra banda, RAC-1 va publicar fa pocs dies que Junqueras s’havia reunit amb Illa per demanar-li la continuïtat de càrrecs que li són afins. El govern ha dit que és responsable dels seus nomenaments, però no ha desmentit la informació.

A la seva pàgina web, la candidatura diu que vol restaurar l’honestedat i la coherència del partit per a “forjar la majoria democràtica independentista”. Hi proposen un “compromís històric” per a defensar la nació, la llengua, la cultura i l’escola, parlen d’ordir “una aliança social d’esquerres”, de fer una regeneració democràtica interna i de fomentar el benestar emocional dins l’organització i lideratges femenins. En una llista de catorze punts genèrics, reivindiquen el municipalisme, la igualtat i “la gent que treballa i emprèn”, però no hi ha concreció sobre la política de pactes ni les prioritats estratègiques.

Nova Esquerra Nacional

Candidat a la presidència: Xavier Godàs, ex-batlle de Vilassar de Dalt.

Candidata a la secretaria general: Alba Camps, actual secretària de Coherència Política d’ERC.

Membres destacats de la candidatura: l’ex-consellera Teresa Jordà, l’ex-portaveu Raquel Sans, el batlle de Manresa, Marc Aloy, la negociadora de la llei d’amnistia Marta Vilaret.

Més suports destacats: pràcticament tots els consellers d’Aragonès –llevat d’Elena i Fernàndez–, com ara Ester Capella i Laura Vilagrà, i històrics com els presidents Carme Forcadell i Ernest Benach, Joan Puigcercós i Josep Manuel Tresserras.

La Nova Esquerra Nacional refusa el títol de “rovirista”, per bé que a la candidatura hi ha tots els afins tant a Marta Rovira com al president Aragonès. D’entrada, es van presentar com un equip coral que no tenia discrepàncies de fons amb l’estratègia de Junqueras, sinó amb la seva manera de governar orgànicament el partit, que consideren massa jeràrquica. L’ex-consellera Teresa Jordà, que és candidata a la vice-presidència, diu de la candidatura: “Tots hem estat junqueristes i roviristes, i esperem que ens donin el suport tant Marta Rovira com Oriol Junqueras.” El candidat a la presidència és Xavier Godàs, ex-batlle de Vilassar de Dalt, poc conegut, i que ha promès de desvincular el càrrec de president del partit i el de candidat a la presidència de la Generalitat. El to crític amb Junqueras s’ha anat endurint aquestes últimes setmanes. L’ex-conseller Xavier Vendrell, que dóna suport a la candidatura, ha acusat Junqueras d’amagar-se a Montserrat durant els dies decisius de l’octubre de 2017, després del referèndum.

Godàs, sociòleg i consultor, formava part del govern d’Aragonès –n’era director general d’Acció Cívica. Tot i que insisteixen molt que es tracta d’una candidatura coral, Godàs és qui més ha desenvolupat la proposta política en públic. Posa l’èmfasi en la necessitat de canviar d’etapa perquè el moment polític ha canviat. Tampoc no impugna l’estratègia que ha seguit Esquerra aquests últims anys, tot i que considera que hauria d’haver estat més sincera amb el diagnòstic, tal com explicava fa pocs dies en una entrevista a VilaWeb. Considera que el 2017 “no hi havia prou força interna ni prou capacitat per a plantejar la independència”. En un article, va demanar de seguir el model de Bildu i del BNG. I ha escrit: “L’unilateralisme és un mite, com ho és pensar que si disposes d’una estratègia, ja ho tens tot.” A la seva pàgina web hi proposen “un projecte nítidament d’esquerres” i “d’alliberament nacional”.

Igual com a Militància Decidim, a la Nova Esquerra Nacional hi coincideixen partidaris i contraris d’investir president Salvador Illa. Godàs, per exemple, va defensar d’investir-lo per raons tàctiques, tot i que sosté que, per als republicans, el PSC ha de ser un adversari. A diferència d’Elisenda Alamany, tanmateix, s’oposen a entrar al govern de Collboni a Barcelona. La Nova Esquerra Nacional considera que Esquerra no ha de ser crossa ni del PSC ni de Junts per Catalunya, tot i que admeten que en moments determinats poden arribar a acords amb tots dos.

Foc Nou

Candidata a la presidència: Helena Solà.

Candidat a la secretaria general: Alfred Bosch.

Membres destacats de la candidatura: el portaveu a Sabadell, Gabriel Fernàndez, l’ex-diputat Jordi Orobitg, la regidora a Matadepera Anna Piñol, i la consellera nacional Esther Martín.

Més suports destacats: el periodista i conseller nacional Joan Puig.

Foc Nou és una de les dues llistes que s’oposa clarament a l’acord amb el PSC i que considera que els republicans han de revertir la política de pactes. Consideren oficialistes tant la candidatura de Junqueras com la de Godàs i els retreuen que en totes dues hi ha membres que fa molts anys que tenen càrrecs orgànics i que, per tant, no es poden presentar com a renovació. Els dards en aquest sentit s’han centrat més específicament en Militància Decidim. La candidata de Foc Nou a la presidència del partit, l’ex-portaveu a Cerdanyola del Vallès Helena Solà, va dir en una entrevista a TV3: “A la llista d’Oriol Junqueras hi ha gent que fa molts i molts anys que viu del partit.”

Es reivindiquen com a militants de base, molts dels quals vénen del món municipal, i asseguren: “Tothom té la seva feina, no depenem del partit, i això ens permet de ser crítics.” El matís d’aquest argument és que a la secretaria general hi presenten l’escriptor Alfred Bosch, que fou diputat a Madrid entre 2011 i 2015, portaveu i candidat a Barcelona entre 2015 i 2018, i conseller entre 2018 i 2020, fins que hagué de dimitir per un escàndol relacionat amb el seu cap de gabinet. La resta de noms de la candidatura són, en general, molt poc coneguts. Solà mateixa –que és la primera dona que aspira a presidir el partit en tota la història– va reconèixer que quan li van proposar de formar part de la candidatura havia decidit d’estripar el carnet. La incògnita, de moment, és per què Solà va signar al juliol un article amb Junqueras a La Vanguardia en què donava per fet que ningú de l’executiva nacional no era responsable de l’estructura B.

L’objectiu de Foc Nou és recollir el vot del 44,5% del partit que va votar en contra d’investir Salvador Illa, però aquesta estratègia topa amb un gran obstacle: que la resta de candidatures també tenen membres que s’hi van oposar. En tot cas, diuen que si guanyen el congrés miraran de tornar-se a posar d’acord amb els altres partits independentistes i amb altres entitats de la societat civil, i creuen que cal tornar a transitar la via més nítidament independentista. “No ens podem perdre en el mentrestant, l’objectiu ha de ser la independència”, va dir Solà. En paraules de Gabriel Fernàndez: “El PSC és el gran partit espanyolista, el gran rival a Catalunya de l’independentisme.”

Recuperem ERC

Candidat a la presidència: Xavier Martínez-Gil, economista.

Candidata a la secretaria general: Àngel Ruiz, arquitecte tècnic.

Membres destacats de la candidatura: Montse Robles, Joan Segarra, Teresa Forn, Moisès Rial, Carles Fité, Amparo Faus i Gretha Klein.

Altres suports destacats: és la llista que impulsa el Col·lectiu Primer d’Octubre.

La candidatura Recuperem ERC s’articula al voltant del Col·lectiu Primer d’Octubre, el petit grup de militants més actiu en la crítica a l’estratègia que ha seguit el partit després del 2017. És integrada per militants de base que no han tingut gaires càrrecs orgànics. El candidat a la presidència és l’economista Xavier Martínez-Gil i a la secretaria general hi presenten l’arquitecte tècnic Àngel Ruiz, que l’agost proppassat va plegar com a conseller nacional del partit a causa del pacte d’investidura amb el PSC. “Som militants de base –diuen– que ens guanyem la vida en les nostres feines, que no depenen ni directament ni indirectament de la política. Vam demanar un redreçament de l’estratègia: tornar a la ponència política del partit aprovada el 2018.”

En una entrevista a VilaWeb, Martínez-Gil va explicar que, si manessin, tallarien tots els pactes amb el PSC perquè consideren que l’independentisme mai no hauria d’haver normalitzat la reconciliació amb els partits que van votar a favor de l’article 155. “Estem en una situació d’emergència nacional, com a país, i la prioritat ha de ser un pacte entre l’independentisme. No tan sols amb els partits polítics, sinó amb tot el moviment independentista”, deia. Proposen de crear una taula entre tots els actors del moviment per a convenir un programa de mínims. Sobre la possibilitat d’un acord amb Foc Nou, Martínez-Gil afirmava que eren els altres els qui ho havien refusat i que són l’única llista en què no hi ha ningú que hagi tocat estructures de poder.

Sembla que tothom hi està d’acord. La cuina tradicional francesa torna. Ho hem comentat entre col·legues del periodisme de forquilla, i sembla que hi ha consens. No parlem dels escolis de la Nouvelle Cuisine, que ja va de baixa de tan vella que s’ha fet, especialment després de la mort dels seus patriarques. Parlem de la cuina de les salses, de les mantegues, de la crema de llet, dels plats amb nom francès i del receptari que Josep Pla en diria de tren exprés. És a dir, aquella cuina que va néixer a les cuines dels grans hotels i durant cent anys va marcar el pols de la gastronomia europea. D’aquest retorn, en serien la prova, per exemple, la nova joventut del Racó de Can Binu, obert l’any 1970 a l’Hotel Colón d’Argentona, quan aquesta vila del Maresme encara era una destinació de l’estiueig, i que va arribar a tenir dues estrelles Michelin, que un bon dia el seu xef Francesc Fortí va decidir de tornar. Mantenint-se fidel a la tradició que va aprendre a l’Hotel Colón de Barcelona, al Jockey de Madrid i La Tour d’Argent de París, i amb plats únics, creats a la seva cuina, a la vellesa cull els fruits d’haver servat amb tossuderia, fins i tot en els moments més durs, un receptari aliè a les modes i les revolucions. Però no tot són viatges en el temps. Al nou Cafè Pablo, al Museu Picasso de Barcelona, l’occità Romain Fornell ha volgut retre homenatge a la ciutat que va veure triomfar l’artista. Hi podem trobar pâté en crôute, filet amb salsa cafè de París amb puré de patata, ous mimosa i d’altres especialitats de la vora del Sena. Justament, el dia que es va presentar en societat el nou bistrot del carrer de Montcada, algun col·lega assegurava que aviat haurien de venir-hi els francesos mateixos per saber com menjaven els seus avis.

L’emperador dels cuiners

Quan negava l’existència d’una cuina nacional francesa a El que hem menjat, Josep Pla hi afegia, de seguida, “el que existeix a França són les cuines regionals, que la gent ha elaborat en espais concrets i amb productes de rodals concrets –plats que els grans restaurants de París s’han fet seus i així han presentat la cuina francesa. Cosa que evidentment té un gran mèrit i que sobretot ha assegurat la continuïtat d’una gran cuina en el temps, que encara en té més. Ara, davant d’aquesta cuina, jo em permetria només dir dues coses: és una cuina, en primer lloc, a la qual la immensa majoria dels francesos no ha tingut mai accés; després, que aquesta cuina ha tingut tants admiradors estrangers com admiradors francesos.” L’home que va assentar les bases d’aquesta cuina francesa admirada dins i fora del país havia nascut a Vilanòva Lobet, prop de Niça, l’any 1846 i duia per nom Auguste Escoffier. Format a la cuina del Restaurant Français, a la capital costanera, se’n va anar de ben jove a provar fortuna a París i l’any 1870 va ser cridat a files a la guerra franco-prussiana, durant la qual va ser cuiner del quarter general del mariscal Mac Mahon, futur president de la República. La seva arribada al Gran Hotel de Montecarlo el va fer conèixer el seu còmplice en la transformació de l’hoteleria internacional, Cèsar Ritz. L’un a la cuina i l’altre a la direcció, tant a Mònegue com a l’Hotel Nacional de Lucerna o al Savoy de Londres, van ser els amfitrions de reis, artistes, financers i tot el qui és qui de la Belle Époque. Va ser en honor de la cantant australiana Nellie Melba que el mestre va crear unes postres que encara avui porten el seu nom.

Qui sap si pel seu passat militar, dels temps que aprengué a cuinar carn de cavall a la ciutat lorenesa de Metz, Escoffier, a qui la República va atorgar la Legió d’Honor, va ser qui va revolucionar l’organització de la cuina. Va establir el mètode de creació dels menús i a ell li devem la divisió en brigades i partides, sota la direcció d’un xef a la manera d’un general. Però també l’uniforme blanc impol·lut, obsessionat a convertir la cuina en un espai higiènic i organitzat, la disciplina, el silenci i la jerarquia. Des de les cuines dels hotels del seu amic Ritz, fins al iot del kàiser Guillem II –que el va batejar com l’emperador dels cuiners, i a qui no es va estar de reclamar l’Alsàcia i la Lorena–, va anar aplegant un receptari que va divulgar a la seva Guia culinària, el receptari més influent del món, que han consultat tots els xefs. També Ferran Adrià. Per cert, el mestre també va tenir un deixeble català, Ignasi Domènech i Puigcercós –autor de La teca–, de qui enguany es commemora el cent-cinquantè aniversari del naixement a Manresa. El prolífic Josep Lladonosa els va dedicar un llibre avui exhaurit.

Quan va morir, l’any 1935, l’escriptor Josep Maria de Sagarra va dedicar-li un dels seus aperitius de la revista Mirador: “Escoffier ha servit la humanitat, amb la gorra de cuiner calada al front i amb el bigoti de cara a les brases; el seu nas ha sabut comprendre el punt dolç del perfum dels paradisos de l’aliment, per treure en el moment precís una cuixa de be del turment de les brases. Ell sabia la ciència impassible de la dosificació de l’alcohol, de la sal i de les espècies, molt més difícil que la màgia negra i l’estadística. Escoffier coneixia tot el que pot donar de si un gra d’all, o una ceba picada, o les reaccions solemnes del bon conyac damunt les roses del cadàver d’un anyell i dins la caverna abdominal d’un capó farcit com Déu mana.” I afegia: “Escoffier havia enriquit i havia omplert de noves suggestions la gran simfonia del gust, valent-se dels bous grassos i pacífics, dels porcs abandonats, simpàtics i escandalosos, del moltó, tip de bones herbes i aire pur, que produeix la carn més excelsa del món; de les llebres, de les becades i dels tords, dels peixos de la mar i dels verds dels llegums. Havia fet viu i patètic el misteri de les sopes i les salses, que és allò més fort i apreciat que hi ha en l’art de la cuina. I entre les paelles, i les cassoles, i les llaunes, Escoffier ha estat un inventor segur i precís, amb la fantasia sòlida i de resultats excel·lents. Tots els vells cuiners del món han reconegut Escoffier com el papa, i a ell han concedit sempre l’última paraula, l’últim pols de pebre i l’últim raig d’absenta.”

Els Grands Buffets escoffierans

“D’altres vindran demà, que continuaran la nostra tasca… que la transformaran per adaptar-la […] a necessitats insospitades en els nostres dies. Lluny de lamentar-nos, tindrem encara més motius per alegrar-nos-en com més fermament hàgim contribuït, preparant per al futur, a mantenir intactes aquelles que han de continuar eternament entre les grans tradicions del passat per tal que la cuina francesa continuï regnant en el món durant molt de temps”. Ho va escriure Escoffier, i dóna la benvinguda des de fa pocs dies als visitants dels Grands Buffets, a Narbona, que a partir d’ara se situen sota l’ègida del cuiner francès més llegendari, en la seva tasca de posar a disposició del gran públic el luxe, la tradició culinària i els serveis de taula més clàssics, tot recuperant els plats regionals i les grans elaboracions que costen de trobar, tant als restaurants estrellats com als més populars de l’estat francès.

Amb la benedicció de la Fundació Escoffier, presidida pel besnet del mestre, el popular restaurant fundat per Louis Privat es conjura per ser ambaixador, mantenidor i dipositari del receptari escoffierà. És a dir, l’espai on degustar la llebre a la Royal, l’ànec a la sang, el turnedó Rossini, la crep Suzzette, el préssec Melba, la pera Bella Helena, la truita noruega… elaborats per l’equip del xef Philippe Munos, que acaba de ser entronitzat com a “deixeble d’Escoffier” per aquesta confraria gastronòmica, seguint fil per randa la Guia culinària. A partir d’ara, doncs, si busquen les arrels d’una tradició culinària, els francesos –i també catalans, que el tenim a un parell d’hores amb tren, això sí, sense un vagó restaurant com els que va conèixer Pla– podran baixar a Narbona a gaudir d’un museu absolutament viu de la cuina d’Escoffier. I no cal anar-hi amb pressa, no val la pena patir, que els Grands Buffets seran a Narbona per molts anys.

A vegades es pensa en els cuplets com a cançons d’una altra època, carrinclones i amb un sentit de l’humor passat de moda. Res més lluny de la realitat. L’actriu i cantant Glòria Ribera, de trenta anys, demostra que això és un tòpic molt qüestionable: hi ha un cuplet modern i renovat, hi ha tot un cuplet antic reivindicatiu i transgressor perfectament recuperable i hi ha, també, grans cuplets en català.

D’ella, se’n podria dir que és l’única cupletista catalana en actiu o que fa un cuplet experimental, queer i feminista, sovint amb una reivindicació de la catalanitat. Ara bé, cap d’aquestes etiquetes li agrada gaire, i té la sensació que la limiten. És, com se sol dir, una artista 360 graus que ha experimentat amb uns quants formats teatrals –forma part de la companyia José y Sus Hermanas– i que darrerament té l’agenda força plena. Després de tres actuacions a la Mercè, el pròxim espectacle el té demà, 12 d’octubre, al Festival Saó, de Farrera (Pallars Sobirà). “M’hi emporto els músics, però no m’hi puc emportar Las Glorias Cabareteras, les drags ni les ballarines que vaig portar a la Mercè. Però, tenint en compte que abans cantava només amb bases musicals i la meva guitarra, tot això ha estat un avenç”, explica. Hi barrejarà temes del seu espectacle “Parné” amb uns altres de nous.

La pulsió reivindicativa del cuplet

Però com arriba, una noia nascuda el 1994, a cantar cuplets? “Al conservatori, a vegades, cantàvem “El vestir d’en Pasqual”, i també era el moment de The Mamzelles. A tretze anys vaig començar cant líric i vaig descobrir una veu que no sabia que tenia, i em queien les calces a terra amb les sarsueles!”, recorda. Després, a l’Institut del Teatre, va cantar “L’ofici de la dona”, de Flor de Nit, que beu de la nostàlgia del Paral·lel dels anys trenta. “Coincidint amb la creació de la plataforma Recuperem el Teatre Arnau, vaig fer el meu primer cuplet, ‘Jo vull ser miss’. Tot plegat s’emmarcava en una protesta en què vaig acabar posant una careta d’Ada Colau al costat d’una altra de Raquel Meller per reivindicar l’espai com a teatre. I després, al treball de final de carrera vaig barrejar tot això en un show que parlava de la precarietat, dels manters a les temporeres”. Ribera és de Guissona (la Segarra) i el seu somni de petita era viure a Barcelona, però la ciutat no enlluerna tant com pensava.

Temes propis com “El pis” demostren que ella no entén el cuplet sense reivindicació: “Tinc un pis com una gàbia / posadet dalt d′un terrat / me’n fan pagar dos mil euros / Per dir que visc a la ciutat”. Com a veïna de la Barceloneta preocupada per la gentrificació, va decidir d’enregistrar un videoclip festiu sobre la crisi de l’habitatge. “A la Mercè em vaig carregar Déu i sa mare amb el tema de la Copa Amèrica i vaig adaptar uns versos de ‘La Filomena’ per denunciar el turisme. El cuplet de fa cent anys ja parlava d’aquests temes! És un miracle que jo pugui viure sola, i per això al videoclip de ‘El pis’ munto una festa d’inauguració, amb una tonada agafada del cançoner de Càntut. Núria Feliu als setanta ja en parlava a “Tot pel pis” (‘Reso a Santa Tecla / reso a Sant Benet / perquè ens concedeixi / trobar algun piset’). I és un cuplet que cantava Pilar Alonso els anys vint.”

Per tant, malgrat que a vegades s’associï el cuplet amb jocs de paraules sexuals o cançons sentides d’amor i prou, sempre ha tingut una pulsió reivindicativa que a l’actriu li agrada de rescatar. “El cuplet té aquesta essència. ‘La diputada’, del 1932, diu coses com que ja ha arribat l’hora del feminisme, i fins i tot fa una referència a Victoria Kent. O ‘La sindicalista’, que critica les pujades de preus. Recordar això és important, però també traslladar-ho al present: criticar Collboni o el polític de torn, o el problema social de torn, com ara la Copa Amèrica.” De fet, l’artista considera que etiquetes com queer o feminista són redundants en el cas del cuplet. “Jo crec que ja hi va implícit, no cal l’etiqueta. El cuplet englobava el transformisme, i les cupletistes eren grans amigues dels anarquistes i comunistes.”

Als cuplets d’avui dia, com els que fa ella, es pot parlar desacomplexadament de relacions lèsbiques, però amb certa inspiració del passat. Queda ben clar a “Jotes”, el seu darrer videoclip: “El mossèn que va casar-nos / devia estar borratxo / perquè no va preguntar-nos / si eres dona o eres macho“. “És un vers robat d’una jota castellana”, explica. Tot plegat, introduint-hi paraules com “ghosting” i inspiracions de Cándida Pérez –compositora, entre més, de “La marieta de l’ull viu”–, Maria del Mar Bonet i Botifarra; barrejant-hi gralles amb música electrònica; i afegint-hi twerking i aparicions estel·lars: el periodista i ex-diputat Antonio Baños i la drag Jessica Pulla, entre més.

Les grans dones del Paral·lel

Lluny dels estereotips, al Paral·lel dels anys trenta algunes dones tenien moltes coses a dir. “M’apassionen totes elles: les sicalíptiques, les dadà, les avantguardistes. El cuplet es considerava dadà! Podies fer coses raríssimes amb el cos, que no eren lluny del cubisme. Picasso va pintar Blanquita Suárez, perquè coincidien en cafès i bars. Trobo molt romàntic, aquell trobar-se l’anarquista, el polític, la cupletista i el pintor. La memòria de moltes s’ha perdut, però les cupletistes van ser les primeres dones de tenir cotxe, de controlar la seva vida sense un marit. Només pel fet de sortir a l’escenari, fessin el que fessin, eren titllades de putes, com tantes altres artistes, no calia ni que ensenyessin res. A algunes, la família no les va deixar tornar a casa mai, però l’única cosa que feien era cantar. Algunes, com Raquel Meller, van fer una fortuna. Eren materialistes perquè havien estat noies de poble que no tenien res.” A més, sovint cantaven sobre sexe, encara que fos amb dobles sentits. Les cançons podien ser més masclistes o menys, però és clar que una dona parlant desacomplexadament de desig en aquella època ja era, en part, subversiu.

“Hi ha cuplets catalans que són molt porcs!”, comenta Ribera. Tot i que la majoria sempre juguen amb metàfores, com “La font del xirineu”, que parodia la literatura pastoral: “Que s’han trobat molts promesos / que han fet Pasqua abans de Rams”. Però si les cupletistes del Paral·lel es relacionen, majoritàriament, amb cuplets en castellà és a causa de la repressió del règim de Primo de Rivera. “Compositors i cupletistes cantaven en castellà encara que fossin tots d’aquí. El “Fumando espero”, el cantava Ramoneta Rovira, que era catalana, tot i que tothom l’associï a Sara Montiel i a l’Argentina. Van ser els catalans, que el van dur a l’Argentina!”

Una lluita per la identitat pròpia

A començament de segle, anys abans de la repressió de Primo de Rivera, el catalanisme havia lluitat perquè el cuplet fos en català. “Raquel Meller triomfava amb cuplets en castellà i era ple d’acadèmies de cupletistes i vedettes, era un tema molt important. Es va decidir, també en el món periodístic, de muntar concursos de cuplet en català. Els compositors van apostar-hi i Raquel Meller mateixa en va cantar. Però en aquest àmbit Pilar Alonso, de Maó, va ser la gran. Tots els cuplets de Guillermina Motta i Núria Feliu els cantava ella a començament de segle. Era una situació similar a l’actual. Es va detectar que es feia molta cosa en castellà, com passa ara amb els musicals, i van decidir d’introduir-hi el català.”

Quant a la situació actual, l’artista es mostra preocupada per la salut del català i per la idea que es dóna de la cultura catalana als turistes que arriben, sobretot, a Barcelona. “Quan arriben els creueristes, els donen una propaganda que els diu on han d’anar, i els ofereixen tot el flamenc que volen, i no el folklore que els haurien d’oferir. Hauríem de començar a imposar el folklore català. La Generalitat s’hauria de plantar i guiar-los sobre els espectacles que caldria veure. El nostre Molino hauria de ser com el de París! Un minut de silenci per les vedettes i les cabareteres, que ja no hi actuem… Tenim molt folklore per reivindicar, i si no ho fem nosaltres, com es va fer amb el cuplet en català a principis de segle, no ho farà ningú. Sempre passarà davant qualsevol franquícia que ho fa exactament igual a Londres en anglès o a Madrid en castellà. I no és fer-ho en català i prou, sinó també fer-ho identitari. Els Jocs Florals de Canprosa, que és l’obra on voldria viure, amb una Moreneta baixant del cel, es fa a la sala gran del TNC, i després, on es pot fer? Enlloc.” De fet, Ribera acostuma a actuar amb emblemes relacionats amb la catalanitat sempre a sobre, com la Moreneta o la senyera; barreja himnes, sardanes i cançons i reivindica la cultura popular. A l’espectacle de la Mercè, fins i tot hi va traslladar els gegants de Guissona.

Núria Feliu i les dives catalanes

Ribera no té un referent clar, tot i que diu que segurament seria Raquel Meller, per la seva afecció als diners. Però sí que admira Núria Feliu i, de fet, fa uns mesos va participar en el concert de clausura de l’exposició que homenatjava Feliu al Palau Robert. “Era una deessa i una reina. Venia del món del teatre i li va costar ser acollida en el món de la música, no era dels Setze Jutges ni de casa bona. Però va acabar fent una tasca importantíssima de recuperar moltíssims cuplets i va ser molt estimada. Era amiga de qualsevol casal català del món, i això també és una cosa que feien les vedettes: anar a cantar a tot arreu. A més, segons Jordi Pujol, era la persona que, després d’ell, havia recorregut més Catalunya. Era senzilla i podia cantar en qualsevol teatre i festa major, canviar-se a casa de la veïna, si calia. I això és el que la feia tan humana.”

Al cap i a la fi, què ha de tenir, una diva catalana? “Que estimi i reivindiqui la seva identitat i que apreciï com la gent ho valora. A mi em passa que la gent em diu: ‘Aquesta cançó sonava molt a casa!’, ‘Aquesta me la cantava l’àvia!’. I això és molt bonic, l’essència del folklore, que malauradament considerem un art de segona.”