La segona volta de les eleccions franceses ens durà cap a una dimensió desconeguda, sigui quina sigui. El Rassemblement National de Marine Le Pen va guanyar la primera volta per primera vegada a la història. Ara aspira a la majoria absoluta, tot i que la retirada de prop de dos-cents candidats de la coalició liberal i la d’esquerres li representa un entrebanc seriós. Històricament, el primer grup en vots i diputats rep l’encàrrec del president de la república de formar govern: sembla probable que el jove Jordan Bardella, delfí de Le Pen, serà, almenys, el primer de provar-ho, tingui la majoria absoluta que demana o no. Ara bé: el mateix president Emmanuel Macron i, a poc a poc, la majoria dels seus aliats, han anat demanant una unió transversal contra l’extrema dreta. El primer ministre actual, Gabriel Attal, ja insinua que potser haurà de governar, excepcionalment, una gran coalició transversal que inclogui de comunistes a conservadors. És difícil i no té precedents, però la situació és tan extraordinària que tot és obert. Us expliquem les sis possibilitats que es podrien donar a partir de dilluns. 

Un jove de vint-i-vuit anys és la cara de l’extrema dreta francesa: qui és Jordan Bardella?

1. Majoria absoluta del Rassemblement National

El partit de Le Pen i Bardella va guanyar amb rotunditat la primera volta: obtingué un 33,2% dels vots, per davant del 28% del Nou Front Popular –la coalició d’insubmisos, socialistes, ecologistes i comunistes– i molt per davant del 20% de la coalició liberal que governa ara com ara i dóna suport a Macron. De moment, trenta-vuit diputats del Rassemblement National ja han estat elegits diputats perquè van guanyar amb majoria absoluta en la primera volta. És una xifra inusualment elevada, però encara lluny dels 289 que marquen la majoria absoluta. Per a arribar-hi, ha d’aconseguir de guanyar per majoria simple en 251 de les 451 circumscripcions on s’ha classificat per a la segona volta. Les últimes projeccions de les cases d’enquestes apunten que l’absoluta serà complicada, però no s’ha de descartar. Si el Rassemblement assolís aquesta fita històrica, seria sens dubte la conjuntura més impressionant i amb més conseqüències. Bardella tindria tres anys per a desplegar el programa polític del seu partit abans de les presidencials del 2027.

L’ombra russa torna a enfosquir Le Pen

En aquest supòsit, les topades amb Macron serien molt probablement constants. No acaba d’haver-hi consens sobre quines potestats restarien al president, més enllà de presidir els consells de ministres i de representar simbòlicament l’estat. La cinquena república francesa és un règim molt presidencialista, però la figura del president es buida de contingut si perd la capacitat d’impulsar lleis. Le Pen ja ha plantat batalla sobre qui gestionaria les forces armades i ha dit que, si depèn de Rassemblement National, el paper francès quant a la guerra d’Ucraïna canviarà respecte de Macron. El primer ministre Attal i uns quants macronistes, així com l’esquerra, també han expressat preocupació sobre un possible augment dels atacs i les agressions islamòfobes i homòfobes en cas que l’extrema dreta accedeixi al poder.

2. Bardella pot configurar un govern de coalició

La campanya de Bardella ha consistit a dir que no governarà si no aconsegueix aquesta xifra màgica perquè diu que no vol ser un titella de Macron ni haver de fer-se càrrec d’una situació d’inestabilitat que no ha creat ell. Aquest argument pot haver estat un ham durant la campanya per a concentrar el vot, però, si no se’n surt, no li serà tan fàcil de rentar-se’n les mans: la resta de partits s’afanyaran a titllar-lo de covard i d’irresponsable, i en pot sortir mal parat. Hi ha una hipòtesi plena de turbulències, però possible: que el Rassemblement National no atenyi tot sol l’absoluta, però que ho faci sumant amb els Republicans, el vell partit conservador. Les files republicanes ja són amargament dividides sobre si és hora d’aliar-se amb Le Pen i Bardella o si els implicaria la mort. El president del partit, Éric Ciotti, és partidari de l’aliança i, de fet, ha fet campanya juntament amb l’extrema dreta, però té una part dels militants i de la vella guàrdia molt emprenyada. Aquest horitzó, en primer lloc, agreujaria la crisi orgànica.

El poder econòmic francès ja mira Le Pen de reüll

Seguint el fil d’aquest supòsit, si prou diputats republicans s’avinguessin a sumar-s’hi, Bardella es trobaria llavors en una cruïlla complicada: o bé aguantar els retrets i negar-se a governar, o bé intentar-ho i desdir-se així de la seva promesa. La segona opció li duria maldecaps importants, atès que la complexitat de governar una coalició amb interessos i sensibilitats diferents no és el mateix que la comoditat de fer i desfer amb un exèrcit de diputats lleials al darrere. Aquest és, sembla, un dels càlculs de Macron de bon començament: que si acaba governant l’extrema dreta, sigui en un context d’enorme dificultat que li passi factura. 

3. Majoria (gairebé absoluta) del Nou Front Popular

L’endemà de la primera volta, el cap de la França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon, va demanar, com Bardella, la majoria absoluta del Nou Front Popular. Va dir que era l’única opció realista per a evitar un govern de l’extrema dreta i permetre, alhora, que es posi en marxa un programa alternatiu al de Macron, contra el qual sembla clar que ha votat l’estat francès. La coalició d’esquerres mira d’erigir-se en l’única alternativa, però a les enquestes no acaben de sortir els números i, aquests últims dies, les disputes internes fan més improbable una victòria neta. Mélenchon, que encapçala la facció més nombrosa del front, és, tanmateix, causa de malestar entre la resta de membres de la coalició, que el troben massa radical. Ecologistes i socialistes s’han afanyat a desmentir que seria primer ministre. Dins els propis insubmisos, membres destacats com ara François Ruffin, que apareix en moltes travesses per a ser candidat a les presidencials, ha parlat de Mélenchon com un entrebanc.

L’amenaça de violència i l’horitzó d’una gran coalició transversal

Tanmateix, hi ha encara una escassa possibilitat que, recollint una forta contestació contra la victòria de Le Pen i Bardella a la primera volta, el Nou Front Popular aconseguís de superar-los a la segona, encara que fos lluny d’una majoria absoluta. En aquest supòsit, la distribució del poder intern dins la coalició seria, sens dubte, la primera crisi. Els moderats intentarien probablement d’arraconar Mélenchon i el sector dur dels insubmisos. Caldria cercar un candidat per a ser primer ministre. I després caldria, és clar, governar. Durant l’última legislatura –el 2022 tots quatre partits ja es van presentar plegats– hi ha hagut divergències sovint, sobretot entre els insubmisos i els socialistes, les branques més distants. Aquest supòsit seria una sorpresa i sacsejaria també els fonaments de la presidència de Macron.

4. Els macronistes i l’esquerra moderada poden fer un experiment

Els aliats liberals de Macron han fet un lleuger canvi d’actitud aquests últims dies. La nit de la primera volta van ser majoritàriament molt negatius, atordits per la patacada. Portaveus destacats de l’espai polític, com ara l’ex-primer ministre macronista Édouard Philippe, ara distanciat del president, van equiparar la França Insubmisa i el Rassemblement National i van ajornar les consignes sobre el vot a la segona volta, mentre que uns altres –el mateix Attal– van demanar que cap vot no anés a l’extrema dreta. A mesura que ha avançat la setmana i que dins el Nou Front Popular s’ha començat a obrir foc contra Mélenchon, sembla que han pres força dues possibilitats. La primera és una entesa entre els macronistes i l’ala més moderada de l’esquerra, amb el nomenament d’un primer ministre, per exemple, socialista, al qual uns i altres poguessin acceptar com a mal menor. La segona és una gran coalició transversal com la que ha demanat Attal, amb totes les forces que s’oposen al Rassemblement National, incloent-hi segurament una part dels republicans. La dificultat de posar-hi ordre seria extraordinària. 

Eleccions tenses: mig centenar d’agressions durant la campanya de les legislatives franceses

5. Macron prova un govern en franca minoria

Si ni el Rassemblement National no aconsegueix la majoria absoluta ni el Nou Front Popular no guanya amb prou claredat, Macron podria treure’s un as de la màniga. Mirar de proposar un govern en franca minoria, tan dialogant i amable com fos possible amb l’oposició, i aspirar que els dos principals blocs ho aprovessin per evitar el blocatge. De fet, el govern d’Attal i l’anterior, d’Élisabeth Borne, ja han tingut moltes dificultats per a governar. L’última reforma sobre immigració la van aprovar l’any passat els macronistes amb el suport del Rassemblement National, que van imposar-hi, entre més, un enduriment de les condicions per a aconseguir ajuts. Si les discrepàncies internes entre les esquerres són massa agres i Bardella no vol governar sense l’absoluta, podria ser una possibilitat, però no n’hi ha gaires opcions. Tots els enemics de Macron ja el van declarar mort políticament la nit de la primera volta, i donar-li ara una mica d’oxigen seria una maniobra estranya. La situació és tan excepcional, tanmateix, que no s’ha de menysprear res.

6. La sortida tecnòcrata

Uns quants analistes francesos han apuntat l’opció d’una sortida “a la italiana”, amb un govern tecnòcrata que rebés el suport de partits de signes molt diferents. La referència a Itàlia es deu als executius provisionals de Mario Monti, entre el 2011 i el 2013, durant l’era més fosca de la crisi, i de Mario Draghi, entre el 2021 i el 2022, per a navegar un terrabastall que ha desembocat en l’hegemonia de l’únic partit que s’hi va oposar, els Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni. No n’hi ha precedents a l’estat francès, ni els precedents ni, de fet, la tradició política per a facilitar-ho, i és dubtós que el Rassemblement National i el Nou Front Popular s’hi avinguessin, tot i que no se’n pot ometre la possibilitat si el blocatge després de dilluns s’allarga gaire. La pressió de Brussel·les i del món financer podria afavorir-ho. Al capdavall, d’aquí a un any, Macron podrà tornar a convocar eleccions legislatives i encara n’hi restaran dos de presidència. No hi ha res dat ni beneït. 

Tot esperant el segon adveniment de Marine Le Pen

No ho sents?

Hi ha entrellaçaments quàntics entre les esquelles de les ovelles dins el rostollar i els sons de Matana Roberts al pick-up.

La fragmentació és el meu aire.

La càrrega del temps es passeja remorosa i gràcil damunt els pàmpols esponerosos d’aquesta vinya que amb un no-res s’ha vestit de creació.

La fàbrica de la naturalesa i del record fa via dins els esbarzers que tapen la paret seca i encenen la collita de mores dins un senalló de vímet a l’ombra dels anys i de la memòria de l’amiga amb la boca alegre i les mans esgarrinxades que ja no hi és.

El fonoll m’aroma el principi d’aquest passeig de lletres confesses que em fan descobrir vincles insospitats entre les coses rutinàries i per una xarxa de lligams enigmàtics m’acosten l’enfora i aconsegueixen que trobi l’arrel de present en cada fet passat.

Hem d’aprendre a sentir-ho tot quan puguem: la veu de Matana arrossegant les erres, el coll tort de la flor del cactus que ahir era tota esplendor, el raïm ple de floretineues del marfull, el banyariquer, cap baix cul alt, mort de calor en mig del camí, el bleix afadigat d’una papallona fent xuclamel, aquesta claror torrada del capaltard que s’aferra damunt tot l’humà i no humà.

Massa renou, massa bla-bla-bla, massa mots per poca cosa, massa clixés, massa demagògia política, massa literatura dolenta, massa desig de mort, massa gent que va de sobrada, massa agitació per no res, massa relacions frígides, massa deliris per tapar crims, massa diluvi de feixisme.

On són els textos que quan els llegeixes des de la primera mirada et donen el gust d’una originalitat immediata, d’una abraçada nova?

On són els poemes en què els mots són com a estàtues petites en tres dimensions, vibrants, musiquers i, alhora, dramàtics i crítics?

On són les narracions en què les frases et fan la sensació d’un relleu màgic, un viatge a l’inconegut quotidià,  una invasió de qualitats, un acte sensual?

On són els recursos infinits de l’espessor de les coses retornats pels recursos infinits de l’espessor semàntica dels mots?

Qui s’interessa per un ametlerar mig sec malalt de Xilella, per un cel ple de calitja  groga d’arena del Sàhara, per l’art d’una conversació plena de detalls, records, precisions històriques, anècdotes significatives, plers de la intel·ligència i del saber dir, per lluitar en el camp de la llum contra l’obscurantisme d’uns necromilionaris que ens volen dur a la barbàrie per salvar els seus privilegis?

Per què tenim uns punts de vista tan endurits?

Per què vivim dins la parcialitat obsessiva?

Per què practicam la discussió inútil?

Per què tenim por de la perspectiva?

Per què ens refugiam dins l’irracional?

Per què no veim que la saviesa assaboreix els colors?

I la ressonància va més enllà de la paraula.

La biblioteca plena de boira s’obri a les músiques verbals, sense preocupacions ni impediments visuals l’alè s’allibera, cal superar les nostres pantalles i viure dins l’obert.

Mira, aquestes traces són embegudes pel silenci…

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/07/Closcadelletra-CDXXVI.mp3

Cada actualització dels milers d’anys del planeta que poden tenir les pintures rupestres ultraprehistòriques ens provoca a molts una admiració tremenda per aquells ancestres. D’on treien els colors, fa milers de segles? Com se’ls devia acudir dibuixar i després acolorir, o potser ho feien alhora? Són obra de les dones, mentre els homes miraven de caçar, de trobar i portar aliment? Això últim creuen avui els investigadors: la primera mà que es va alçar per pintar la paret de la seva cova era una mà de dona.

Els animals que pintaven, com aquest porc (com ho saben els experts, que és un porc?) que tenim en la foto superior, enorme, i les figures humanes que s’hi acaren (que hi “interactuen”, en l’expansiu l’argot anglòfon; no m’hauria estranyat gens es digués que l’“interpel·len”), figures petitones, conformen un conte a la vora del foc que els homes han dut a la cova, morts de por per l’animal, i que la dona pinta, amb una figura descomunal en proporció, dibuixa la representació d’aquesta por i també el seu conjur. Si et pinto, et robo la força. Una narrativa, diuen els experts amants dels clixés. Un conte a la vora del foc, en dic per la meva part.

Aquestes imatges, aquests contes dibuixats i pintats a la vora del foc, són el registre més antic d’allò que ens fa humans, carburo, quan llegeixo que els científics de la cosa daten de fa 51.200 anys les pintures de Sulawesi que s’han fet cèlebres aquesta setmana. Potser hi ha instruments o restes de les activitats més antics, no ho sé, tinc al magí que les pintures prehistòriques són el registre humà més ancestral, ens transporten als inicis de tot, de la necessitat de la cultura i de l’origen de la civilització, que de natural no tenen res ni l’una ni l’altra, són una construcció (i fins una destrucció) humana. Mira com pintaven fa cinc-cents dotze segles, així dibuixaven. La pintura ocupa una paret d’una cova a la regió de Maros-Pangkep, al sud de Sulawesi, una de les illes més grans de l’arxipèlag indonesi, també dita amb el nom occidental de Cèlebes.

Els experts no han descobert aquesta pintura sulawesiana, que ja tenien computada, sinó que amb noves tècniques han pogut demostrar que la pintura és 6.000 anys més antiga que no creien. És un matís i correcció de la història cultural del món, no n’hi ha dubte, perquè és rutina creure que aquestes pintures de bèsties i humans havien aparegut a Europa. Els altres llocs possibles, com Indonèsia, i no diguem l’Àfrica, s’havien de conformar, gràcies si un arqueòleg amb mitjans, forà, evidentment, es dignava entrar en les seves profunditats.

Ara ha fet la feina un equip d’investigadors locals i australians, aplicant una tècnica nova de raig làser. No hi ha res fàcil de fer-ne una regla universal en aquest camp. Però sí indicis sòlids, com ara que la tradició de representar escenes, de contar contes, potser es va originar a Indonèsia i no a Europa. I qui sap si no va ser a l’Àfrica, on tot va començar fa almenys, pel que en sabem fins ara, uns 300.000 anys, fa tres mil segles. Camp per a córrer, espai de la imaginació, un altre dibuix cultural de l’avui globalitzat planeta.

Som al 1959. Després de tretze anys de cartejar-se, un lingüista i un escriptor exiliats són a punt de partir peres. Entre Chicago i Mèxic, el fil que els uneix és la llengua: la que es parla i la que s’escriu, sota la dictadura, a la pàtria en què no han deixat de pensar mai. El lingüista és Joan Coromines, que treballa en un monument de l’idioma, l’Onomasticon Cataloniae, el diccionari de tots els topònims del domini lingüístic català. L’escriptor és Joan Sales, que acaba de publicar Incerta glòria. I la poma de la discòrdia és fins on ha d’arribar el català literari per reflectir la realitat del país. Aquesta setmana entrant arriba a les llibreries la correspondència entre Joan Coromines i Joan Sales a Club Editor: Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual.

Sales ataca: “L’escriptor digne d’aquest nom se serveix de la llengua, no serveix la llengua; el sàbat s’ha fet per a l’home, no l’home per al sàbat.” Coromines respon: “Aquesta indiferència olímpica que preconitzeu escau solament en una llengua que no estigui combatent en defensa pròpia, i en un país on hi hagi un règim perfecte de monolingüisme. En definitiva, això correspondria a la positura d’un escriptor català (insubornablement català, és cert, com ho sou vós) però no catalanista. Per aquest camí no compteu que us segueixi.”

Els editors expliquen: “La sang no va arribar al riu, i els dos duelistes van cartejar-se fins a la mort. Per més que avui no ens enfrontem a una dictadura, sinó a la globalització, la seva recerca continua vigent: aquest epistolari és una farga on la llengua es treballa a cops de mall, amb la passió de transmetre-la, l’ambició de bastir-hi grans obres i la consciència que el que hi ha en joc són molt més que unes formes.”

Llegiu algunes cartes de l’any 1957 i unes altres del 1958 dins el llibre Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual, de Joan Coromines i Joan Sales.

Josep Maria Pou (1944) és l’actor total i definitiu. Nascut a Mollet aviat farà vuitanta anys, té una carrera artística impressionant. Premi Nacional de Teatre (2004), Premio Nacional de Teatro (2006), Premi Gaudí d’Honor (2017), quaranta anys de carrera a Madrid, i vint a Barcelona, fent teatre, cinema, televisió i ràdio, que la seva gran passió és el periodisme. Home de veu i tècnica actoral que marquen, seus són personatges que recorden generacions senceres: des del Rei Lear de Shakespeare amb Calixto Bieito, a Torvald Helmeral, el marit masclista de Casa de Nines, passant pel Manel Garcia d’Estació d’enllaç, Roy Cohn d’Àngels a Amèrica amb Josep Maria Flotats i l’inspector Ferrer de Policías. En aquesta entrevista feta al centre de Barcelona, Pou explica que tot i tenir ofertes que li donen feina per a cinc anys més (aquesta tardor s’estrena la pel·lícula La família, en què fa de Jordi Pujol), Josep Maria vol retirar-se. I vol fer-ho en silenci.

—Fareu aquest novembre vuitanta anys. Quins plans teniu?
—Retirar-me. S’ha de ser molt realista. Et vas fent gran, ho has d’assumir. Hi ha una cosa que t’avanço ara: el dia que jo em retiri ningú no ho sabrà. Vull guardar-me el plaer, plaer molt personal, del dia que jo faci l’última funció dalt d’un escenari, o rodi l’últim pla davant d’una càmera, només ho gaudeixi jo, només ho sàpiga jo. Seré l’únic que sabré que aquella funció que estic fent és l’última. I quan acabi me n’aniré a casa com un dia normal, però sabré que allà s’haurà acabat. És una cosa que em guardo per a mi, per a mi sol.

—Sou nascut el 1944 a Mollet. La vostra mare a què es dedicava?
—Mestressa de casa. Venia de pagès de Lliçà de Munt, es va casar amb el meu pare que era de Mollet, i es va dedicar a la criança. Va tenir quatre fills: Vicenç, jo, Montserrat i Núria. El Vicenç va morir i en aquest moment, i em deixa una mica garratibat, sóc el més gran de la família.

—I quin tipus de família era? Una família de pagès, obrera, catalanistes, no catalanistes, republicans?
—Era una família molt coneguda a Mollet. Vaig néixer al carrer Jaume I número 87. Els meus avis tenien dos negocis, una botiga d’ultramarins molt gran, molt ampla, molt ben assortida, i una empresa de transports en una casa de tres plantes de poble. Quan jo vaig néixer els dos negocis ja estaven tancats, però la botiga existia amb els seus taulells, les seves vitrines plenes de pots de vidre, la seva màquina de triturar cafè (el joc infantil més gran que mai vaig tenir), la caixa registradora, etc. Totes aquestes coses eren els materials amb els quals els germans jugàvem.

—I el pare era obrer.
—El pare s’havia encarregat de l’empresa familiar de transports fins que va tancar i llavors es va haver de col·locar en una empresa, de conductor, que tenia la seu aquí a Sant Andreu. Però la seva gran passió era ser arxiver. El meu pare guardava a casa tota la història de Mollet i gran part de la història del Vallès Oriental. En aquest moment, a l’Ajuntament de Mollet hi ha tot un arxiu històric que es diu Arxiu Martí Pou.

—Quins valors us van transmetre?
—Es parlava molt poc de la guerra. Amb el temps vaig saber de manera molt concreta que durant la guerra a casa havien tingut amagada una persona notable del poble, i això havia unit molt a les dues famílies. La gran herència que em van deixar els meus pares és una casa on hi havia una biblioteca. Allò era un tresor brutal. Allà va néixer la meva passió per la lectura. Va arribar al moment que treia tots els llibres, un al costat de l’altre, i els havia vist tots. Hi havia molts llibres de teatre (jo de petit anava al teatre cada diumenge a Mollet amb tota la família; la fila 4 era assignada a la família, que el meu pare era un dels responsables del teatre). En aquella biblioteca vaig fer un petit descobriment que durant un temps em va intrigar molt, respecte de la situació política. Vaig descobrir una caixeta petita en una calaixera amb unes xapes de cartó, que deien “Sóc del Mollet neutral” [en castellà]. Això em va quedar a mi molt gravat. He de dir que estaven noves per estrenar.

—He llegit que cada dia anàveu a esperar el tren que tornés el vostre pare de treballar per poder llegir la premsa que ell duia.
—Sí, a casa es llegia molt la premsa. Estic subscrit a La Vanguardia, El Periódico i El País. Cada dia em passo una hora i mitja llegint premsa. I si he quedat a les nou, em llevo a les set. I el que més m’interessa és l’opinió de certa gent que s’han guanyat la meva confiança.

—Per exemple?
—Enric Juliana, Màrius Carol, López Burniol, que és una persona que mereix molt de respecte. He estat durant dotze anys fent una columna setmanal per a El Periódico. Si no arribo a ser actor, hauria estat periodista. Volia ser periodista, vaig lluitar per ser periodista i vaig fer tot el possible per començar a treballar com a periodista.

—Què vau fer, per a ser periodista?
—Mira, anar a la Universitat Laboral de Tarragona quan les mutualitats donaven beques per als fills dels treballadors. Vaig anar-hi que devia tenir catorze o quinze anys, a fer el batxillerat. Vaig crear una emissora de circuit intern que mitjançant els altaveus es retransmetia a tots els dormitoris i a totes les dependències de la residència d’estudiants. Cada nit, quan tothom se n’anava al llit i es tancaven les llums (perquè hi havia un règim no militar, però un règim molt disciplinari), començava a fer programes de ràdio, llegia notícies, posava discos. La meva vocació era arribar a ser un periodista com Joaquín Soler Serrano, Iñaki Gabilondo, Luis del Olmo, aquesta mena de periodista global.

—I a Tarragona, què vau estudiar?
—A Tarragona jo no volia continuar per acabar sent pèrit industrial ni enginyer i em va semblar que el millor era intentar suspendre. I els professors es quedaven bojos. “Què li passa? Un alumne tan brillant!” L’últim any vaig caure tant que vaig perdre la beca i em van fer fora, que era el que jo volia.

—I on vau anar?
—Vaig fer la mili a Madrid, a la secretaria particular del ministre de Marina. Pedro Nieto Antúnez. Era un íntim amic de Franco. Tenia totes les tardes lliures i el primer que faig és anar-me’n a l’escola oficial de periodisme, a veure si em puc matricular. Em van dir que no podia fer-ho el mes de gener. Me’n vaig també a l’escola oficial de ràdio i televisió i em diuen exactament el mateix. Però a l’Escuela de Arte Dramático sí que tenien finestres obertes per poder-hi entrar cada trimestre. Hi havia assignatures que es deien tècnica de veu, preparació de la veu, dicció, pronunciació i vaig pensar que això em servirà molt quan tornés a Barcelona a fer ràdio. I amb aquest motiu em vaig matricular. Però amb cap intenció de ser actor ni de dedicar-m’hi.

—I mira, seixanta anys de carrera.
—Pensa que el mes de juny de l’any 70, que jo feia els exàmens finals d’art dramàtic, tenia les maletes fetes per tornar a Barcelona i posar-me a treballar a la ràdio, on ja havia fet algunes coses a Ràdio Barcelona i a Ràdio Nacional. Aquell mateix dia, el director del Teatro Nacional María Guerrero, José Luis Alonso, em diu: “Escolta, m’agradaria comptar amb tu.” Decideixo que allò és un senyal que he d’aprofitar. I allà comença la meva carrera d’actor. I per això vaig ser a Madrid quaranta anys, pràcticament.

—Frase: Sondheim! De rodillas!
—Sóc un gran afeccionat al teatre musical. Tinc encara uns set mil discos o vuit mil de teatre musical. I vaig fer durant vint anys un programa de ràdio sobre teatre musical. I va ser en aquest programa on va néixer la frase “De rodillas!” Sondheim em sembla el gran mestre i el revolucionari del teatre musical.

—Quants personatges deveu haver fet?
—En aquest moment porto estrenades unes 60 obres de teatre. Són poques. Hi ha actors que a les meves alçades n’han fet ja 200. Jo faig una obra de teatre i dura dos anys, o dos anys i mig, l’explotació. Unes 50 obres de teatre vol dir 50 personatges de teatre, molts més a televisió i cinema.

—Algun que porteu al cor?
—Hi ha personatges que porto més al cor perquè són els que han construït la meva carrera, i que m’han ajudat a pujar un esglaó.

—Per exemple?
—El de Casa de Nines, d’Ibsen, que vaig fer al Teatro de Bellas Artes de Madrid, l’any 1982. El personatge del marit, un personatge molt desagradable, perquè és un dels primers exemples al teatre de masclisme extrem. Vol tenir la dona tancada a casa, com si fos una nina. Aquell personatge em va colpir molt, em va afectar molt, i va ser molt reconegut.

—Un altre?
—A Coronada y el Toro feia un personatge que es deia el Hombre Monja, que era meitat home, meitat monja. Meitat ministre del govern de l’Opus i meitat Macarena. Era ja un transsexual en aquella època.

—I aquest per què us va fer créixer?
—Perquè era un personatge amb una enorme dificultat exterior, una espècie de transsexual que em va obligar a sortir d’una zona de confort, a perdre la vergonya, a créixer com a actor. Em va obligar a trencar moltes cadenes de vergonya, de pudors, que és fonamental.

—No vau actuar en català fins l’any 1987.
—Vaig venir a Barcelona contractat per la televisió per fer una sèrie sobre la novel·la de Josep Maria de Sagarra Vida privada, en què faig de Frederic de Lloberola, que dirigia en Francesc Betriu, una coproducció amb Itàlia, França i amb grans noms internacionals. En una entrevista al diari dic que sóc català, perquè la gent no sabia que jo era català, perquè quan venia a Catalunya, feia teatre en castellà, i me’n tornava a Madrid. I em truquen per a fer un text de Pirandello en català. Aquest és el que m’obre les portes del teatre català, que Flotats em crida de seguida. I llavors, faig un personatge fonamental que és el Roy Cohn, d’Àngels a Amèrica, que inaugura el Teatre Nacional de Catalunya.

—I aquest per què us fa créixer?
—Perquè era assumir la responsabilitat d’un espectacle compromès políticament, socialment, i perquè era un personatge que necessitava una autoritat dalt de l’escenari. Va ser la primera vegada que vaig sentir que tenia poder. Un actor ha de manar des de dalt de l’escenari. Ha de tenir poder, autoritat. I tot això ho vaig sentir aquell dia.

—Com es nota aquest poder?
—Es nota quan tu fas un silenci, o quan tu et quedes callat al mig d’una frase, i el temps s’atura. Com dic sempre, el públic està com si begués de la teva mà. Pots fer el que vulguis amb ell. Aquí és on notes que tens poder dalt de l’escenari. Tu com a actor, i aquí ve la prova que fas d’autoritat, has de saber com tractar aquell públic. Si hi ha un públic inquiet, el que has de fer és parar-lo i fer més pauses, i baixar el ritme. Fins i tot et diria, abaixar una mica el to de veu, de tal manera que obliguis el públic a callar i a escoltar-te.

—Quin seria l’últim personatge que us hagi marcat una mica, o que us hagi fet créixer?
—El rei Lear, que vaig fer amb el Calixto Bieito. El primer Shakespeare que feia. Ha estat, per a mi, la meva graduació d’actor. Jo em deia: “Ara sí que em crec.” Perquè he portat molt de temps una càrrega de tipus psicològic, la síndrome de l’impostor.

—Perdoneu?
—He tingut la síndrome de l’impostor durant molt de temps. Sí, fins al rei Lear, pràcticament [Pou tenia 60 anys]. 

—Qui em va parlar de vós amb elogis és Joel Joan, tan diferent de vós políticament, i tant de respecte que us teniu.
—Amb en Joel, per descomptat, no combreguem amb moltes coses, però no vol dir que jo sigui l’oposat. Ho he dit sempre, jo no he tingut mai ni tinc un sentiment separatista, independentista, portat a l’extrem. Crec en les condicions singulars, per parlar de l’actualitat, de Catalunya, sí. Però no crec en el camí que s’ha pres últimament. Però amb en Joel, a qui admiro molt, ens uneix la passió. Fem les coses amb passió.

—Heu estat durant anys director artístic del Romea, el Goya i el Latina.
—És a dir, teatres d’una empresa privada, Focus. L’única empresa privada que ha considerat que els seus teatres han de tenir un director artístic. L’obligació del director artístic consisteix a donar personalitat específica a aquell teatre. Ho vaig aprendre tot al Teatre Goya. Vaig voler que el Goya s’inaugurés amb Els Nois d’Història, que va ser un èxit molt gran, una funció que parlava del valor de l’educació, la cultura i la poesia. Em semblava que era una declaració d’intencions. La cabra o qui és Sylvia?, on va debutar Pau Roca, és un altre espectacle que ha marcat la meva vida brutalment, perquè allà vaig ser productor, director, traductor, vaig assumir-ho tot. Si hi ha un producte a la meva carrera que és essencialment Pou, totalment jo, tant per bé com per mal, és La cabra.

—L’última: per què coneixem tan poc de la vostra vida privada? Parelles, no parelles, fills, no fills?
—Perquè separo molt la vida privada de la vida professional. Puc estar-me catorze hores, quinze hores en un teatre assajant, fent dues funcions, i arriba un moment que arribo a casa, tanco la porta, m’hi recolzo i dic, uau.

—Però si jo us demano, per exemple, heu tingut sort amb l’amor?
—Mira, a mi la veritat és que no m’agrada gaire parlar d’aquestes coses. T’ho dic sincerament. Sóc molt reservat. Et diria quasi que em fa vergonya, em fa pudor. Jo no ho vaig decidir, ha vingut marcat a la meva vida. Sóc una persona amb una vida personal crec que molt plena. He tingut èpoques amb parella, èpoques sense parella, no tinc fills. No he sentit la necessitat de formar una família. Sóc un personatge, també és veritat, i això m’ha marcat, molt solitari. No sé si per biologia o psicologia.

—Potser és l’alçada. Què feu, dos metres?
—No, 1,95. Més ben dit, feia 1,95 a la meva època d’esplendor. Lògicament, era tímid i em feia vergonya perquè tothom em mirava. I em vaig inventar un mètode, quasi psicològic, de superar la timidesa. I saps què feia? Pot resultar risible. Els diumenges o dissabtes a la tarda, les cafeteries de Barcelona s’omplien de gent berenant. I jo agafava, per exemple, Rambla de Catalunya, i m’obligava a entrar a totes les cafeteries, i fer veure com si estigués buscant algú. Veia que tothom em mirava i en el meu interior em deia: “Sí senyor, sí senyor, té tota la raó, quin paio més alt.” I tornava a sortir i em ficava al portal següent. I sortia, i el següent. I sortia, i el següent.

Xavier Pellicer i Guillo (Barcelona, 1966) acaba de rebre el Premi Nacional de Gastronomia 2024, enguany desdoblat en cuina d’autor i cuina tradicional, de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició. Xef i propietari del restaurant que porta el seu nom, la trajectòria d’aquest cuiner format a l’Escola d’Hostaleria de Sant Pol de Mar (Maresme) i amb experiència a les cuines de l’Arzak, a Sant Sebastià, el Negresco de Niça o Le Carré des Feuillants de París va íntimament lligada a l’alta cuina catalana. Cap de cuina del Racó de Can Fabes de Santi Santamaria, que va ajudar a aconseguir les tres estrelles Michelin, l’any 2000 va obrir el seu primer projecte tot sol: l’Àbac, que abandonaria traumàticament al cap de deu anys, amb dues estrelles de la guia francesa. D’aleshores ençà, s’endinsa en l’agricultura biodinàmica i la nutrició aiurvèdica, principis que ha traslladat als seus restaurants; primerament, el Céleri, i, actualment, el Xavier Pellicer, obert l’any 2018 i que ha estat reconegut com el millor restaurant de vegetals durant dos anys seguits. Convençut que el menjar no solament alimenta el cos, sinó també l’esperit, Pellicer mira enrere a quatre dècades marcades per la passió per a cuinar.

—Què representa per a vós rebre aquest guardó?
—Una tranquil·litat, una pau interior. Un l’espera, però no sap mai si arribarà. Representa que l’acadèmia del teu país et té en consideració i creu que el teu tarannà o el teu recorregut fins a aquest moment s’ho valen. Per a mi, és un reconeixement a escala personal i de projecte molt preuat. Em sento molt orgullós, la veritat.

—Encara no heu fet seixanta anys, però heu viscut moltes vides en aquest ofici. Comencem per aquell nen que volia ser el millor cuiner del món.
—I ho ha estat. L’any 2018 vam rebre el premi al millor restaurant de verdures de la guia We’re Smart Green Guide, i el vam revalidar l’any següent. Com tots els joves, vivim de la il·lusió d’unes fites que no sabem si arribaran mai. Però, des dels tretze anys, vaig decidir de ser cuiner i crec que el fet de voler ser el millor cuiner del món m’ha permès de tenir una certa ambició per a lluitar constantment per ser millor cada dia.

—Quan us vau marcar aquest objectiu d’adolescent, no era habitual que els joves volguessin ser cuiners.
—L’ofici de cuiner en aquella època era mal vist. Es veia com un paio gras, amb el nas vermell, entremig de serradures, més aviat desmanegat. Com que la meva mare és francesa i tinc la sort de parlar francès fluidament, me’n vaig anar cap a França, on vaig aprendre una cuina molt disciplinada, molt militar, amb unes pautes molt marcades, on cadascú tenia el seu paper, on tenies els rangs molt definits, el grau de responsabilitat també era molt definit.

—Quan parlem de la vostra trajectòria culinària, hem de parlar d’alguns mestres. Comencem per Juan Mari Arzak.
—Hi havia hagut el boom de la Nouvelle Cuisine i després, al País Basc, va esclatar la nova cuina basca, que va ser una reinvenció seguint les pautes del que havia passat a França. Arzak representa en aquell moment el restaurant amb tres estrelles cap on tots miràvem. Era un cuiner que canviava pautes, amb el seu famós pastís d’escórpora, els calamarsets en la seva tinta amb els quals feia una reinterpretació de la cuina basca. Quan hi vaig arribar, era el primer any després d’haver canviat la vella cuina de carbó.

—Continuem amb els mestres: Jacques Maximin.
—És el meu mentor. La persona que va enganxar-me a l’alta gastronomia, a la cuina de precisió, a la cuina de la creativitat, a la cuina de la defensa del producte del territori. Algú amb una sensibilitat màxima, amb una exigència absoluta i molt dur… Maximin és qui, per exemple, va portar a la cuina les flors de carabassó.

—A continuació hem de parlar d’Alain Dutournier.
—Dutournier era l’antagonista de Maximin. L’un és de la Costa Blava, horta, mar… L’altre és el sud-oest francès, armanyacs, tòfones, foies… Amb ell vaig descobrir com es treballaven les carns i, sobretot, la tòfona. Hi arribaven setmanalment vint quilos de tòfones i vaig aprendre a saber distingir-les i triar-les.

—I, finalment, Santi Santamaria.
—Vivint a París, l’any 1992, vaig anar a sopar a Sant Pol, a casa d’uns parents de la meva dona, i vaig sentir a parlar per primera vegada d’en Santi Santamaria i m’assabento que a Sant Celoni hi ha un restaurant de dues estrelles Michelin. Em van dir que l’havia de conèixer. Necessitava un canvi i vaig voler-lo conèixer. Recordo que vam quedar un dia a Disneyland París, amb en Pluto i en Mickey Mouse passant per allà, i ens vam posar d’acord. Ell volia fer un salt i m’oferia d’entrar com a cap de cuina del Racó de Can Fabes, amb vint-i-set anys. Hi vaig estar del 1993 al 2000.

—Com era Santi Santamaria?
—Era un autodidacte. Era un amant de la gastronomia que també era un grandíssim cuiner i tenia una sensibilitat extra. Sobretot va aprendre anant a restaurants, mimetitzant allò que li agradava. Com que era un gran gurmet i gormand, es fixava molt en què passava a l’altra banda del Pirineu. Però, alhora era un gran defensor de Sant Celoni i del Baix Montseny, dels pagesos, dels qui recullen fruits silvestres pels boscos… Un gran defensor del producte i el compromís amb les persones que el fan. A més, era una persona amb unes inquietuds immenses. Una persona que llegia constantment, que es documentava, tenia una memòria prodigiosa, i ho canalitzava tot a través del restaurant.

—L’any 2000 feu el pas de posar-vos al capdavant del vostre propi restaurant.
—Amb en Santi ens havien donat la tercera estrella Michelin, el primer restaurant a Catalunya a tenir-les, i potser era en una de les millors places com a cuiner. Però passaven els anys i necessitava evolucionar i fer el meu propi camí. Ens vam posar d’acord amb la família González, i obrim l’Àbac al Park Hotel del carrer del Rec. Un restaurant petit, amb una cuina de vint-i-quatre metres quadrats, i al cap de pocs mesos guanyem la primera estrella. I set anys després, arriba la segona. Això diu molt d’una època, també, en què estàvem llançats.

—Teníeu vint anys menys. Com éreu, en aquella època?
—Era més bel·ligerant, inconformista, i segurament una persona més radical en tot el que feia. Continuo essent un cuiner diferent. Sóc diferent. No m’he volgut alinear mai. Entre el blanc i el negre, sempre he estat al gris. No m’agrada anar darrere ningú, fent una cua o un trenet, quan tothom va cap a un costat o l’altre. Sempre m’ha agradat diferenciar-me de la resta. No per ser millor o pitjor, sinó perquè crec que la identitat d’un cuiner no implica replicar, sinó crear. I quan ets creatiu i diferent, la gent se sol fixar en el que fas.

—Era un temps en què hi havia una batalla oberta entre Santi Santamaria i Ferran Adrià. Com ho vau viure?
—Ho vaig viure des de dins i en podria fer un llibre.

—I per què no el feu?
—Perquè no té gens d’interès. Al capdavall, són dos pensaments paral·lels que donen la imatge de què és el nostre país. La política actual és un reflex del que va passar llavors amb aquells dos grans cuiners. Al nostre país, en comptes de sumar, restem, i quan més ben posicionats estem, ens tirem pedres a nosaltres mateixos, ens posem bastons a les rodes. Deu ser una condició natural dels catalans. Tenim aquest defecte. Fixa’t que celebrem una derrota. En aquell moment, teníem els dos cuiners referència mundial, amb dues línies de cuina molt marcades, i en comptes de sumar, es van enfrontar. Nosaltres defensàvem un camí i en Ferran obria mil portes i ens projectava al món.

—Realment tenien un pensament tan diferent?
—Si eren grandíssims amics! Però els egos poden més que les realitats. La competència, segons com la treballis, et porta per uns camins o uns altres. Es van cometre petits errors i aquests errors es van magnificar. Les diferències professionals existeixen a tot arreu i toca viure-les. Si en Santi fos viu, amb els anys, haurien refet la relació. Em van situar en un bàndol, que segurament em va marcar la meva història posterior. No vaig deixar d’anar mai al Bulli, fins que va tancar, i sé que en Santi no ho veia bé. Però jo era lliure.

—L’any 2010 vau tornar a treballar amb Santi Santamaria, com a socis i, sis mesos després, va morir a Singapur a tan sols cinquanta-tres anys.
—La gent es pensava que ens havíem barallat i buscava trifulgues, però en Santi va ser qui em va oferir de tornar quan va saber que m’havia quedat sense feina. Havíem de ser codirectors propietaris per a tornar Can Fabes al primer nivell. Hi vaig arribar un 15 de setembre i un 16 de febrer en Santi es va morir. Avui tinc el meu restaurant. Si en Santi no s’hagués mort, potser no el tindria. Això vol dir que estic content que es morís? No, home! Al contrari. Però, la vida et posa a prova constantment i tu has de saber posicionar-te. Amb què creus, penses i sents. Amb equivocacions, èxits, fracassos, reconeixements…

—Parlàvem d’egos, de maneres de treballar molt dures i exigents, també fèieu referència al funcionament militar que havíeu après de les cuines franceses. Vós teníeu fama de dur, oi?
—Un any després de la mort de Santi Santamaria, vaig fer el canvi cap a una cuina més saludable. I és precisament en aquest procés de dol que passo d’un jo hitlerià a un jo gandhià. Faig uns processos de desintoxicació, de neteja mitjançant l’alimentació, que m’obre un camí cap a la cuina saludable, que també pot ser gastronòmica. I en aquest procés descobreixo que sovint és millor parlar que imposar. És un procés personal lligat a situacions de la vida que t’obliguen a aprendre. L’any 2010, quan em foten fora de l’Àbac, semblava que érem a punt d’obtenir la tercera estrella, i hauria estat el primer de Barcelona.

—Què va passar?
—El 2 de març de 2010 em van entrar al despatx i em van donar una carta d’acomiadament. A partir de llavors, vaig defensar la meva situació i al cap de quatre anys i mig els jutges em van donar la raó que havia estat un acomiadament improcedent. Amb allò vaig descobrir que la capacitat de certes persones per mirar d’incomodar-te és brutal. Però no tinc rancúnies ni recances. Tot al contrari, desitjo que els vagi tot molt bé, que guanyin molts diners i siguin molt feliços. Ara tinc el meu propi restaurant.

—Què va significar la descoberta de l’agricultura biodinàmica i la medicina aiurvèdica?
—Tot. Tot el que faig ara. Tot el sentit que em dóna cuinar com cuino és descobrir a través de processar-ho tu. Quan vaig fer la primera detox aiurvèdica, i sóc vegà durant cinc setmanes, veig que som cuiners d’alta gastronomia i el vegetal no hi té gens d’importància ni presència. És només per a donar color. El meu cap va esclatar i vaig agafar aquest camí.

—Us va canviar la vida?
—Primer, vaig perdre tretze quilos. Tenia una necessitat sobretot d’equilibri, de pau. La mort d’en Santi va ser un daltabaix. Vam perdre el pal de paller i vam perdre de cop projectes arreu del món. La gent no ens donava el condol, sinó que ens rescindia contractes amb una fredor total.

—Dèieu que personalment us va canviar la vida físicament, mentalment, ideològicament… En quin moment dieu, això ha de ser el meu segell com a cuiner?
—El procés comença abans de deixar Can Fabes, on ja fem un menú marcat per les pautes de la biodinàmica. Tenim en Joan Salicrú molt a la vora, un productor i expert. Entro més en aquest món holístic i és quan començo a apreciar i a entendre que hi ha unes altres coses, que no són tangibles, però que les pots sentir i que existeixen. A més, els detox i l’alimentació vegana em fa veure que hi ha vegans, que hi ha vegetarians, que hi ha qui menja proteïna… que hi ha diferents maneres d’alimentar-te. I amb això interpreto que pot ser una proposta interessant introduir al món més gastronòmic l’element vegetal, essent molt exclusius en la proposta i no excloents a rebre gent que té intoleràncies, al·lèrgies, que és vegana, vegetariana, etc.

—Vau ser pioner?
—Totalment pioner. El 2015, quan obrim Céleri, tenim una carta en què oferim una opció vegana, una de vegetariana i una amb proteïna. I que la proteïna mai excedeix el 15%. Hi havia gent que volia més carn i peix, i els donava tres mandonguilles de vuit grams amb patata i mongeta. Era com una provocació perquè descobrissin el fonoll, la coliflor, la carabassa rostida, per exemple.

—I sempre dins els estàndards de l’alta cuina.
—Interpretem l’alta cuina aprofitant uns productes que a vegades una part de l’alta cuina no té en compte i els fa servir per fer brous o coses de poc valor. No conec gaires restaurants en què acabis un menú degustació amb una pastanaga a la brasa i la gent quedi meravellada.

—O que un dels vostres plats estrella sigui una cosa aparentment tan senzilla com la patata i la mongeta.
—És un plat rodó perquè treballa amb la memòria olfactiva i perquè hi ha un treball molt potent. És un plat que té uns nyoquis de patates sense farina ni ou, sinó amb un midó A, que és més probiòtic i digestiu. No en sabem, de nutrició, ens nodrim de la nutrició dels que en saben, i mirem d’aplicar petits preceptes i conceptes que ens permetin de fer una cuina millor. I quan penso en una cuina millor, penso en digestió. He estat el primer cuiner que ha parlat de digestió. El primer que ha dit, és que podem fer una alta gastronomia saludable, que vol dir que has de digerir bé. Perquè, quan tu menges vieires, foie-gras, caviar, el teu estómac no ho digereix bé i tens digestions pesades. Què fem nosaltres? Tot el contrari.

—Hi ha qui, llegint-vos, potser dirà que sou un místic, un guru.
—No em veig així de cap manera, però sí que intento de ser molt clar i molt honest amb el que faig. Crec en la transparència amb el teu ofici per això tenim una cuina oberta, sense parets, on no es crida. Penso que és maduresa professional aplicada al teu ofici, professional i personal. I quan conjugues aquestes dues coses, passa això.

—Què ha significat per a vós tenir el vostre propi restaurant?
—Sincerament, penso que vaig trigar massa. Probablement, la vida m’hauria anat millor. No he tingut sort amb la gent amb qui m’he ajuntat. He estat un pencaire, sóc un animal de fer hores, m’encanta treballar, i penso que s’han aprofitat de mi. De la meva condició de cuiner desordenat moltes vegades amb els números, amb les exigències. Al cap dels anys m’he adonat que m’han manipulat, que m’han esgarrapat. Avui tinc la sort de comptar amb la meva dona, que és qui porta les finances.

—No sou un xef mediàtic.
—Si ets a la cuina, no pots ser a tot arreu. Si vols ser cuiner, hi ha coses que no pots fer. Ara, si vols ser empresari de la cuina, això és una altra història. Pots fer moltíssimes coses. Depèn de cadascú, de la personalitat de cadascú i de l’ambició de cadascú. A mi m’agrada molt cuinar. Sóc un cuiner vocacional i el dia que senti que entro al restaurant, em lligo el davantal i no vibro, no tinc ganes de cuinar, aquell dia agafaré i fotré el camp.

—Al començament parlàvem de mestres, i ara, per acabar, voldria parlar de deixebles. Quins heu tingut?
—Una persona amb qui realment tenim un vincle iniciàtic molt potent és en David Andrés. Un dia va venir a l’Àbac i va canviar la seva vida. Va deixar l’esport professional i va decidir apostar per la cuina. Sempre em diu mestre, i li dic que això és per als jedis i per als vells, que amb cinquanta-set anys no em pot dir mestre, però ho entenc.

—Voldríeu que les vostres filles seguissin les vostres passes?
—No, perquè no ho faran i perquè crec que és un ofici que avui dia cada cop és més complex. Les normes i les lleis cada cop ens collen més, és molt difícil de poder mantenir un negoci com aquest. Han triat camins totalment diferents i espero que els vagi molt bé, tot i que també estan lligats al món de l’art.

Són moltes les comparacions que es fan sovint entre Barcelona i Milà. La capital de la Llombardia té una població similar a la capital catalana, és també una potència econòmica i compartim el greu problema de patir una alta contaminació atmosfèrica que supera els límits legals. Electrificar els autobusos urbans és una de les mesures més importants i urgents per a rebaixar aquesta contaminació. Tanmateix, el pla de Barcelona és que el 2030 la meitat de la flota de busos urbans sigui de zero emissions. En canvi, Milà, amb 1.200 autobusos, una xifra idèntica a la de la capital catalana, té uns plans molt més agosarats. El 2030 vol tenir tota la flota d’autobusos urbans electrificada. Actualment, la capital llombarda té 250 busos elèctrics en circulació, una xifra similar a la que vol arribar Barcelona enguany (232 unitats). Tanmateix, els milanesos arribaran a 300 unitats a final d’enguany, i planifiquen la compra de 550 autobusos elèctrics addicionals d’aquí al 2026.

Per a assolir-ho, comptaran amb un finançament públic de 293 milions d’euros, mentre que l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) n’invertirà 24 milions addicionals. La inversió total es calcula que serà de vora 1.300 milions d’euros, dels quals 340 vindran d’ajudes públiques (273 del fon Next Generation) i la resta de l’ATM. D’aquests 1.300 milions, 800 es dedicaran a la compra de busos, 400 a la construcció de noves cotxeres i la reforma de les existents, i 100 a la construcció de la infrastructura de recàrrega elèctrica. Si més no, mostra el camí a seguir per a Barcelona si vol electrificar tota la flota d’autobusos urbans.

Els xinesos de BYD continuen bastint el seu imperi mundial

L’electrificació dels busos és només un dels fronts de la transició energètica del transport per carretera. I en aquest segment hi ha dues grans marques que són referents mundials: els nord-americans de Tesla i els xinesos de BYD. D’aquests últims, durant el passat mes s’han publicat unes quantes notícies de com la companyia comença a expandir-se més enllà del mercat nacional. Fora del seu país, Tailàndia és un dels seus principals mercats. Fa divuit mesos consecutius que hi és capdavanter en vendes en el segment endollable (BYD fabrica exclusivament vehicles endollables, és a dir, híbrids endollables i 100% elèctrics). A Tailàndia, BYD tot just ha acabat la construcció de la seva primera planta de fabricació fora de la Xina. Tanmateix, això no l’ha lliurada de ser investigada per les autoritats d’aquell país després d’unes fortes baixades de preu –fins a 9.000 euros al canvi–, amb queixes incloses de compradors recents que han vist baixar sobtadament el valor dels vehicles que acabaven d’adquirir.

A l’Azerbaitjan, BYD acaba de tancar un contracte de 160 busos urbans, amb bateries de 422 kWh i autonomies de 450 quilòmetres. BYD és una de les grans marques d’autobusos elèctrics. S’hi dediquen d’ençà del 2010 i n’han venut més de 80.000 unitats, algunes de les quals circulen diàriament pels carrers dels Països Catalans. Amb l’Azerbaitjan, BYD demostra que para atenció a mercats on els competidors no hi han penetrat. Els xinesos, mentrestant, preparen l’assalt a Europa, i l’han començat pels països propers. Així, a Tunísia BYD acaba de presentar cinc turismes nous, dels quals tres són 100% elèctrics i dos són híbrids endollables, país des del qual vol expandir-se per l’Àfrica.

A Turquia planteja una acció més decidida, on pot tancar un acord per a construir una planta de fabricació per valor de 1.000 milions de dòlars, amb plans similars per al Brasil, des d’on podria servir a tot l’Amèrica del Sud, i Mèxic, des d’on pot atacar el mercat nord-americà. Amb la planta turca podria saltar-se els aranzels addicionals a les importacions xineses, que són vigents d’ençà del 5 de juliol a la UE, i que pel cas de BYD sumen un total al voltant del 30%. Tanmateix, les vendes elèctriques s’enfilen a Turquia, amb una quota de venda del 7,5%, superior fins i tot a la del nostre país. Des d’allà també podria suplir de vehicles al Llevant i l’Àfrica.

Al mercat estrictament europeu, continua fent passos per guanyar quota de mercat de vendes, on ja comercialitza uns quants turismes i autobusos. Tanmateix, un altre dels segments on disposa de models elèctrics és el del vehicles comercials, sector que n’espera el desembarcament a causa de la manca d’oferta 100% elèctrica. De moment, ha tancat un acord amb Geotab, especialista en programari de gestió de flotes, cabdal per a les empreses, i que permetrà de complir la normativa europea sobre privadesa, perquè les dades telemàtiques dels vehicles quedin al nostre continent i no siguin gestionades des de la Xina. Un altre front és el de l’arrendament de vehicles (lísing/rènting), que interessa tant a empreses com a particulars. BYD acaba de tancar un acord amb la companyia Ayvens per a distribuir els seus models amb aquest recurs financer. Tot plegat fa que els analistes es preguntin si BYD esdevindrà a final d’enguany el primer fabricant de cotxes elèctrics que superi definitivament Tesla, atès que ho va fer breument l’últim trimestre del 2023 per a tornar a la segona posició durant el 2024.

CATL també continua l’expansió

Mentre BYD fa vehicles i les seves bateries, que també ven a unes altres marques de cotxes, els xinesos de CATL estan centrats en la producció de bateries per a diversos segments. Atenta a les oportunitats de mercat que ofereix l’acceleració de l’electrificació, acaba de presentar una nova línia de bateries per a vehicles comercials, les Tianxing. Les seves principals característiques són una autonomia de 500 quilòmetres, càrrega del 60% en només 12 minuts i una garantia de 8 anys o 800.000 quilòmetres. Perquè no hi hagi confusió (sovint interessada), les bateries duren molt més que això, però la companyia ofereix una garantia de canvi gratuït amb unes xifres que superen la durabilitat típica de furgonetes i camionetes de combustió. Les bateries s’oferiran en una forquilla que va de 30 kWh a 200 kWh. Les Tianxing ja han estat provades en 21 vehicles de 13 fabricants xinesos diferents.

Els xinesos de CATL han desembarcat a Europa amb les bateries estacionàries Tener.

Però CATL no es queda aquí i vol competir també en el mercat de les bateries estacionàries, les que emmagazemen energia per a la xarxa elèctrica. És un mercat en plena expansió; a Arizona (EUA) s’acaba de posar en funcionament una gran bateria estacionària de 340 MW de potència i 1.360 MWh de capacitat d’emmagatzematge. S’hi fan servir els Megapack de Tesla, que té unes bateries de la mida d’un contenidor estàndard, la qual cosa en facilita molt el transport, la instal·lació i el manteniment. CATL n’ha copiat el model i el comercialitza amb la marca Tener, i supera en prestacions als nord-americans, ja que ofereix més capacitat en el mateix espai i zero degradació durant els primers cinc anys de funcionament, fet que no pot oferir ningú més ara mateix. Doncs bé, CATL ha tancat un acord estratègic amb Rolls-Royce per a desembarcar les bateries Tener al mercat europeu.

De fet, el potencial del mercat europeu de bateries estacionàries és molt gran. Això ha fet que el grup Volkswagen hagi anunciat la creació d’una divisió, juntament amb la companyia energètica Elli, per a entrar-hi. Els alemanys fabriquen una gran quantitat de vehicles elèctrics, i l’experiència guanyada amb les seves bateries es pot aprofitar per al mercat elèctric. Res que no hagin fet abans els fabricants xinesos, i clau per a mantenir-se competitius en la fabricació de vehicles elèctrics. Un dels altres moviments que el sector automobilístic europeu fa en el camp de les bateries és el canvi de química de bateries, tot passant de les NMC a les LFP. Aquestes úlimes, per les quals es va decantar la Xina, són més econòmiques i segures, i ara mateix són l’opció guanyadora per a oferir vehicles més econòmics. Això ha fet que Mercedes i Stellantis (amb marques com ara Peugeot, Citroën, Fiat i Opel) hagin aturat momentàniament els projectes de construcció de fàbriques de bateries, pensades per a fabricar-ne amb química NMC, perquè en produeixin LFP.

Els xinesos de Gotion, amb el suport de Volkswagen, acaben d’anunciar la construcció d’una gigafactoria de bateries al Marroc per a donar servei a Europa, amb una producció estimada de 20 GWh anuals, suficients per a una producció de 300.000 cotxes elèctrics. Però tornant a CATL, hi ha més segments en què les bateries estan destinades a ser necessàries. Un dels més prometedors i incipients és el de l’aviació, en què fins ara no era possible l’electrificació a causa de la poca densitat energètica de les bateries, cosa que fa que l’avió pesi molt i no es pugui enlairar. Tanmateix, CATL ha superat aquesta barrera i ja ha provat bateries per a avions elèctrics de quatre tones (avionetes). La següent fase, prevista per al 2027-2028, és que les seves bateries es puguin fer servir en avions de vuit tones (jets privats), tot proporcionant una autonomia de 3.000 quilòmetres, la qual cosa permetria de cobrir la majoria dels vols interiors d’Europa, els EUA i la Xina.

Al nostre país es fan projectes d’agrivoltaica que permeten de protegir els arbres fruiters (fotografia: Solveo Energies). El regnat de l’energia solar, una eina per a la seguretat energètica

Si el mercat de les bateries estacionàries es troba en plena expansió és perquè ja és evident que el nostre sistema energètic es basarà en l’energia solar, fonamentalment, amb l’ajuda de l’eòlica en aquelles zones on faci molt de vent. Alemanya acaba de batre el seu rècord de generació renovable. Però això ha tingut un efecte negatiu: el maig hi havia tants excedents, que durant 78 hores el preu de l’energia va ser negatiu. Bo per als consumidors, però perjudicial per a les inversions que calen encara en energies renovables. Si les empreses no poden recuperar la inversió amb la venda d’electricitat, deixaran d’invertir. És per això que, arribats a aquest nivell de plantes de generació renovable, cal instal·lar massivament bateries estacionàries per a aprofitar els excedents del migdia. Un dels múltiples exemples avui dia el tenim als Països Baixos, on ja tenen els permisos per a construir una gran bateria de 364 MW de potència i 1.457 MWh de capacitat d’emmagatzematge al port de Vlissingen, al sud del país. Emmagatzemarà els excedents dels parcs eòlics marins que es desenvolupen a la zona, i podria servir a plantes de producció d’hidrogen verd.

Els excedents renovables d’Alemanya han estat el nou toc d’alarma que crida a actuar-hi decididament, ja que cada any hi ha més plantes solars i eòliques. A la Xina, per exemple, ha entrat en funcionament la planta solar més gran del món. Amb 3,5 GW de potència, és situada a Xinjiang, als afores de la seva capital, Ürümtxi, i s’espera que la producció pugui cobrir la demanda de dos milions de vehicles elèctrics. L’estat espanyol, per la seva banda, des de principi d’any ha autoritzat la construcció de projectes solars amb una potència total de 7,2 GW. Castella i Lleó, Andalusia i Castella la Manxa són capdavanters en la potència, i es constata la residualització energètica dels Països Catalans en la producció renovable. L’Energètica, l’empresa pública de la Generalitat de Catalunya, ha anunciat que invertirà 10 milions d’euros en l’adquisició de parcs fotovoltaics de 5 MW, existents o en planificació, a condició que el municipi on s’emplacin hi col·labori. Una iniciativa positiva segons els experts, però amb uns valors clarament insuficients si mirem què es fa a l’estat espanyol.

A Suïssa la majoria de la població ha votat a favor de l’acceleració de la implantació d’energies renovables (fotografia: DHP Technology).

La situació a Catalunya contrasta amb la dels països bàltics, on l’energia solar es veu com l’eina per a desempallegar-se de l’agressivitat de Rússia. A Estònia la capacitat solar instal·lada s’ha doblat cada any en els últims cinc anys, i ha passat de 40 MW el 2018 a 810 MW el 2023. Lituània, per la seva banda, el 2023 va superar els objectius que s’havia fixat per al 2025, i va arribar a 1,2 GW. I a Letònia ja hi ha en funcionament 300 MW de solar. Els experts calculen que el potencial solar dels països bàltics és de 40 GW, amb inversions de 150.000 milions d’euros durant els pròxims vint-i-cinc anys. En la resta de països, el potencial de l’energia solar és enorme, especialment si anem més enllà de les plantes tradicionals, que continuaran essent necessàries. Al nostre país, a Ribesaltes (Rosselló), acaba de començar una prova d’instal·lar 247 kW de plaques solars en un camp d’albercocs, sobre una superfície de 3,500 m2. No serà només per a produir electricitat, sinó també per a protegir els arbres de pedregades i de la calor extrema. Si els resultats són positius, podríem veure l’expansió de plaques solars als nombrosíssims camps fruiters del nostre país.

El potencial no s’acaba aquí. A Seta, la població occitana entre Narbona i Montpeller, es vol provar de fer una planta solar a la mar d’1 MW, capaç de resistir onades de deu metres i vents de 200 km/h. De moment, ha obtingut finançament públic per valor de 6 milions d’euros per a començar-ne la construcció. A Suïssa, mentrestant, el 69% dels ciutadans han votat a favor d’accelerar el desplegament d’energies renovables. Especialment amb energia solar, als edificis amb una superfície de construcció superior a 300 m2 amb l’obligació de tenir plaques solars a les teulades i les façanes. Un exemple que demostra que, malgrat que el desplegament renovable sigui rebutjat per una part de la població, la majoria hi està a favor.

El 48% dels catalans creuen que hi ha massa immigrants al país, segons la darrera enquesta del CEO. I això inclou la majoria dels votants dels partits catalans, amb dues excepcions: la CUP i els Comuns. Tot i amb això, més d’un 20% dels seus votants també creuen que n’hi ha massa. Aquest és un dels titulars que es poden fer de la recent enquesta del CEO. Un resultat que lliga amb la idea que la majoria creu que les lleis d’estrangeria són massa tolerants (51%), que fan baixar el nivell dels serveis públics (56%) o que reben més impostos que no n’aporten (60%). Seria, aquesta, una mirada negativa del fet migratori. Mirada i dibuix que reforcem entre tots plegats.

Font: CEO

Passa que també podríem mirar unes altres dades, tan certes com les primeres i de la mateixa enquesta del CEO. La majoria dels catalans creuen que els immigrants han de poder cobrar la desocupació (87%), votar a les municipals (77%), obtenir la nacionalitat (75%), portar la família del país d’origen (72%), votar a les autonòmiques i a les generals (72%). El 66% creu que els immigrants fan feines que els catalans no volen fer. El 56% que fan una contribució positiva a l’economia del país. Únicament el 14% creuen que els immigrants prenen llocs de feina als catalans. És tota una altra mirada, aquesta, molt més positiva.

I més positiva és encara, si únicament responen els nous catalans. Què pensen els catalans nascuts fora de l’estat o els seus fills? Han estat ben tractats a Catalunya? Sí. Ho han estat. Gairebé el 80% se senten ben tractats al sistema sanitari, a l’educació (75%), pel món laboral (64%), per la policia (60%), per la gent del carrer (57%). El 54% creu que l’actitud que reben és positiva. Solament el 13% tenen una mala experiència.

Font: CEO

 

Avui, segons els demògrafs, el 40% dels menors catalans són fills de pares estrangers. (D’un, si més no, i potser de tots dos.) Com sempre, en pocs anys, els ara menors seran a la universitat, a la feina, als bars. És a dir, d’aquí a quatre dies, gairebé la meitat dels joves catalans tindran origen estranger. És una realitat antiga amb cares noves, i actualitzada: de 16 a 24 anys, el 61% dels enquestats tenen amics d’origen immigrant. És el darrer exemple del sistema català de reproducció. Catalunya fa més de cent anys que creix gràcies a la immigració. Nosaltres, amb excepcions, no tenim fills. En tenen ells. I els seus fills són els nous catalans. Fa més de cent vint anys que això passa. (Si l’estat del benestar actual, les lleis espanyoles, no catalanes, i el sistema educatiu permetien abans que s’integressin en català i ara no tant, és un debat. Però és un debat sobre l’estat del benestar, de les lleis, del sistema. No pas sobre l’arribada de la immigració, que no és nova, sinó secular.)

Vull dir amb això que sí, que podem dir que el 48% dels catalans creuen que hi ha massa immigrants. I fer debats demanant-nos si realment n’hi ha massa o no. Fent-ho, ajudem que l’ultradreta arribi al poder. Però també podem dir que la immensa majoria, molts més d’un 48%, creuen que han de poder portar la família, votar, cobrar la desocupació,i que fan la feina que els ja establerts no volem fer. Podem dir que la majoria creuen que contribueixen a l’economia. I que els nous catalans se senten ben tractats. I que el 61% de la mainada es fan amics, ben barrejats.

Una mateixa enquesta, dues cares. Ara tria tu en quina vols viure, sabent que l’altra també existeix.

L’ús del català recula en molts àmbits, i les darreres dades, aportades per la Plataforma per la Llengua, confirmen aquesta tendència. Es parla menys en l’àmbit social, el marc legislatiu no acompanya i les lleis de protecció del català no s’apliquen prou o no es desenvolupen. Enmig d’aquesta tempesta, que fa anys que dura, Júlia Riera, Andreu Monfà i Adrià Martínez s’ha convertit en una mena de fars i han decidit de tenir un paper clau en la defensa de la llengua. Parlem dels projectes Daily Catalan, Easy Catalan i Jo Aprenc Català, respectivament.

Tots tres els han engegat amb un objectiu clar: ensenyar el català d’una manera molt amena i entretinguda. Ho fan a les xarxes socials, amb continguts pensat sobretot per als estrangers i nouvinguts, però també n’hi ha que, fins i tot, poden ser de gran ajut per als catalanoparlants. Són lliçons molt pràctiques i útils. Per exemple, expliquen curiositats i tradicions de Catalunya i la resta dels Països Catalans, recreen converses naturals, comparen paraules, frases fetes i fan conèixer tota mena de vocabulari.

A les xarxes socials, aglutinen milers de seguidors i cadascú ha aconseguit de teixir una comunitat molt fidel. També s’han animat a fer cursos de català en línia, i algun, classes particulars i tot. Ensenyen català a gent de tot el món i han arribat a dues conclusions principals: que la gent està farta que li canviïn de llengua i que cal més compromís polític i ciutadà. Del canvi de llengua, precisament, en parlaven ara fa unes setmanes Clara Soler i Gerhard Kirsten, l’andalusa i el sud-africà que fa poc temps que viuen a Catalunya i que comparteixen l’amor pel català a TikTok.

L’andalusa i el sud-africà que comparteixen l’amor pel català (i n’aprenen) a TikTok

Daily Catalan: més de cent mil seguidors a Instagram

Júlia Riera, coneguda com a Daily Catalan, té més de cent mil seguidors a Instagram i vint mil a TikTok. Té el grau d’humanitats i història de l’art i no s’havia plantejat mai de fer contingut a les xarxes, i encara menys, contingut educatiu, però ara és tot un èxit. Va obrir el perfil l’agost del 2021, en plena pandèmia, fruit d’una història d’amor. Va conèixer qui seria la seva parella l’any 2018, quan ell va venir d’Erasmus a Barcelona. Vivien a la mateixa planta de la residència i ell era l’únic americà. Va decidir d’aprendre la llengua per respecte a la família de Riera, però es queixava que no hi havia perfils a les xarxes per a aprendre català. I aquest va ser el detonant.

La Daily Catalan, al cafè Palau (fotografia: Albert Salamé).

Riera penja continguts de tot allò que us pugueu imaginar, centrat en el públic anglès. “Quan vaig començar, ja hi havia gent que ensenyava català, però ningú ho feia en anglès. Vaig pensar si hi hauria prou públic o si em ficava en un embolic”, reconeix. Publica visites a llocs emblemàtics, converses quotidianes, proves de cultura catalana amb diferents nivells, parlar d’aliments, de flors… Segons ella, crear contingut en català és una oportunitat: “És un mercat en ebullició, hi ha molts creadors i molts nínxols per cobrir.” També anima tothom que en tingui ganes a fer contingut, perquè sovint hi ha qui desisteix per por o respecte.

L’agost del 2022, es va traslladar als Països Baixos per cursar un màster en nous mitjans i cultura digital a la Universitat d’Utrecht. Dues setmanes després del trasllat, va fer un nou cop de cap i va atrevir-se d’engegar el primer curs en línia per a principiants. Ara mateix, també n’ofereix de nivell mitjà i avançat, que tenen molta fama. Té un miler d’estudiants, molts dels quals del nivell principiant, per a fer un primer tast. També n’hi ha que volen guanyar fluïdesa, o bé per pur interès en la llengua i la cultura catalana.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Júlia Riera (@dailycatalan)

Quan va començar a penjar els vídeos, molta gent li demanava que fes cursos “A Holanda, feia pràctiques i volia trobar una altra feina. I vaig dir, i si torno a casa i em dedico professionalment al català?”, explica. Ara s’ha establert a Catalunya i es guanya la vida amb els cursos i la resta de col·laboracions, però no descarta d’emprendre noves destinacions, perquè la feina li permet de viatjar.

Júlia Riera (Daily Catalan): “Cal exigir a tothom que viu i treballa a Catalunya que aprengui català”

Easy Catalan: les converses, el model a seguir

El cas d’Easy Catalan és una mica diferent, però comparteix la mateixa essència. El projecte va vinculat a Catalannets, una associació sense ànim de lucre que treballa per normalitzar l’ús de la llengua catalana a les xarxes socials, especialment a YouTube, on tenen més de vint-i-sis mil subscriptors. És la mateixa entitat que ha impulsat el Llengut, el trivial català que ha esdevingut tot un èxit. Andreu Monfà, graduat en Traducció i Interpretació, forma part de l’equip d’impulsors, juntament amb Sílvia Perarnau i Joan Pinyol. El projecte va néixer el 2019, poc abans de la pandèmia. Easy Catalan forma part de la xarxa Easy Languages i tothom segueix la mateixa metodologia. Creen vídeos, sobretot, als carrers de ciutats dels Països Catalans; publiquen quatre vídeos la setmana i també fan un pòdcast, en què es discuteix sobre temes ben diversos.

Tots els integrants d’Easy Catalan. Andreu Monfà és el primer per l’esquerra (fotografia: cedida).

Tot plegat va començar com una afecció, treballant durant el temps lliure. Però es van adonar que hi havia camp per córrer i ara un part de l’equip, com Monfà, ja hi treballa exclusivament. “La idea és que la gent tingui contingut entretingut, que no siguin explicacions gramaticals. Que s’acostumin a sentir les persones natives parlant aquesta llengua”, diu Monfà. Segons ell, l’objectiu és sortir al carrer i enregistrar vídeos d’uns deu minuts d’entrevistes amb temes molt variats, com ara, el plat preferit de la cuina catalana o les activitats que faran el cap de setmana. I subtitulat en català, anglès i castellà, perquè bona part del públic és castellanoparlant.

A part dels vídeos, també ofereixen cursos de català en línia a grups reduïts, cursos de conversa i un campus d’estiu, una setmana d’immersió lingüística per a practicar la llengua, amb un bon grapat d’activitats a Barcelona, com ara ball de bastons, un taller de cuina, anar al teatre o visitar un refugi antiaeri. I amb l’aplicació de veu Discord, tenen habilitats uns quants xats per a practicar el català. La majoria dels continguts són de franc, però també hi ha l’opció de subscripció, en què els estudiants poden beneficiar-se d’uns quants avantatges, com ara, escoltar el pòdcast en un reproductor intel·ligent, en què se subratlla el text a mesura que sona l’àudio, amb l’ajuda de vocabulari.

Jo Aprenc Català: vídeos, cursos, classes particulars i un llibre

Adrià Martínez és darrere de Jo Aprenc Català, un perfil d’Instagram que aglutina més de setanta mil seguidors. Ha estudiat traducció i interpretació i, un cop acabada la carrera es va fer la típica pregunta: “Què faig, ara? Cap a on vaig?” Li agradaven les llengües i tenia clar que volia dedicar-se a aquest món. Va fer un postgrau de correcció i assessorament lingüístic en català, amb el qual va fer pràctiques a Betevé, i després va fer el màster d’ensenyament de català. “A partir d’aquí, és quan començo a ensenyar la llengua. La primera experiència va ser a la Universitat d’Amsterdam amb les pràctiques del màster, on vaig fer classes de català”, comenta.

Adrià Martínez, impulsor de Jo Aprenc Català (fotografia: cedida).

Martínez també ha ensenyat anglès en una acadèmia i ha treballat poc més d’un any al Consorci per a la Normalització Lingüística (CNL). Va ser aleshores quan li va sorgir la idea de crear el perfil de català, l’octubre del 2020. “Sempre havia tingut al cap crear un bloc, o similar, per a ensenyar la llengua. Els seguidors anaven augmentant i em demanaven classes de català. Aleshores, vaig deixar el consorci i em vaig centrar únicament en les classes i a crear contingut per a les xarxes socials. “Ara mateix, la meva dedicació és ensenyar català, siguin classes particulars o grupals”, comenta.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Jo Aprenc Català (@joaprenccatala)

Va començar fent classes en directe, però a mesura que ha anat tenint més gent, també n’ha ofert d’enregistrades. En tots dos casos, els estudiants han de respondre a unes preguntes i unes tasques, que corregeix Martínez. Les classes en directe acostumen a ser entre tres persones i deu, mentre n’hi ha una vuitantena que segueixen les enregistrades al seu ritme. I, per si tot això no fos poc, l’any passat va publicar un llibre, Clar i català, centrat en els barbarismes més comuns i com evitar-los. A més, coordina un dels cursos de català als sanitaris i aquest estiu també en fa un a la Universitat Abat Oliba (UAO).

Qui vol aprendre català? Amb quins objectius?

Als cursos, hi ha gent ben diversa i han detectat que hi ha uns quants perfils. En el cas de Riera, el 70% dels estudiants és gent que té la parella catalana, viuen a l’estranger i volen aprendre la llengua i acostar-se a la cultura. “Alguns ja tenen fills i diuen, ostres, el català el parlen més que nosaltres i ens hem de posar les piles”, comenta. La resta, acostuma a ser gent que ve a viure aquí o que, simplement, són poliglotes. En el cas d’Easy Catalan, tenen molta gent que viu a Catalunya, de l’estat espanyol, dels Estats Units i de Llatinoamèrica. A Jo Aprenc Català, se segueix la mateixa línia. Gent que vol aprendre el català o catalanoparlants que el volen perfeccionar. Aquests darrers, sobretot, es preparen per a obtenir el C2 per accedir en algun lloc de la funció pública. Té gent de tot arreu, però sí que ha detectat que en el nivell intermedi, hi ha força italians o llatinoamericans.

De motius per a aprendre el català, com us podeu imaginar, n’hi ha molts. Segons Riera, molts el volen aprendre per comunicar-se amb les famílies de la parella i perquè saben que hi ha un problema greu amb la llengua i “volen ajudar i contribuir que això no passi”. “Des de la persona que viu a l’altre continent, va veure Merlí i es va enamorar del català fins a gent que ha trobat per casualitat una cançó en català i s’ha interessat per la llengua, passant per gent que té la parella catalana, que fa temps que viu aquí i ha fet el pas d’aprendre la llengua, i també n’hi ha que ho fan per motius laborals”, afegeix Monfà. Ramírez exposa un altre cas, el d’una brasilera i una xilena les àvies de les quals eren catalanes i van haver d’emigrar durant la dictadura cap a Sud-amèrica. “Havien sentit a parlar de l’àvia amb nostàlgia i, per recordar la llengua i els orígens, van decidir d’aprendre el català”, explica. Una d’elles va venir a fer un màster a Barcelona i l’altra s’hi han instal·lat.

Durant les classes, Ramírez també procura de conscienciar els alumnes de la situació del català. “Els qui viuen aquí en són molt conscients i, fins i tot, moltes vegades, troben problemes per a comunicar-se en català”, lamenta. Segons Monfà, els alumnes se sorprenen quan s’adonen que la llengua es troba en una situació delicada. “Quan parlo amb ells, hi veig molt entusiasme, ganes d’aprendre la llengua”, explica. Riera també diu que la majoria dels alumnes saben que el català no és un dels idiomes predominants.

Què s’ha de millorar?

Tots tres deixen clar que el canvi de llengua al castellà és el mal endèmic. De fet, els alumnes es queixen sovint que no es poden expressar en català amb facilitat perquè es troben amb això constantment.

Segons Riera, les converses del dia a dia són clau perquè es puguin expressar en català. “És aquesta quotidianitat que fa que, al final, un idioma sigui rellevant i necessari. Són uns deures molt fàcils. De fet, no haurien de ser ni deures, perquè el nostre dia a dia hauria de ser així”, diu. I afegeix: “És aquesta mentalitat derrotista que sempre tenim, de dir, ‘mira, que passi el que hagi de passar’. Però és que després vas pel carrer…”. Segons ella, tampoc no estem acostumats que gent de fora parli català amb accent.

A parer de Monfà, ara la gent ja n’està més conscienciada, però n’hi ha molts que encara han de fer el canvi de xip. “S’ha d’evitar el canvi lingüístic guiat per prejudicis, per l’aspecte físic. Cal que fem aquesta reflexió col·lectiva, i actuar en el dia a dia”, comenta. “Que la gent en sigui conscient i que utilitzi el català sempre que pugui, en tots els àmbits. Això és la clau per a la supervivència de la llengua”, afegeix Martínez.

A part del compromís ciutadà, destaquen que també cal molta més implicació dels polítics, i diuen que hi ha moltes coses a fer. “Moltes vegades, veig que fan molt més per la llengua persones que no són de l’administració que els mateixos polítics”, diu Martínez. Segons ell, calen moltes campanyes de sensibilització i conscienciació. “I també, moltes vegades, és complir la llei, perquè no es compleix pas al 100% en qüestions de llengua”, comenta. Es refereix a la quota en el cinema, l’etiquetatge en català o el dret de comunicar-se en català. Ell, que ha passat pel Consorci per a la Normalització Lingüística, ha viscut en primera persona la una manca de places que hi ha. “Moltes vegades, la gent es posa en contacte amb mi dient-me que ha intentat d’entrar al Consorci, però que no hi ha places i ha hagut de buscar una alternativa”, diu. Segons ell, falten professors i els materials que es fan servir són obsolets.

Monfà diu que també s’ha de defensar fermament de fer contingut en català de qualitat als mitjans públics. “Això que fan TV3 i Catalunya Ràdio d’afegir-hi una quota de castellà és un servei ben galdós, perquè de canals que facin contingut de qualitat en castellà, ja n’hi ha. Cada minut de castellà que afegim nosaltres és un minut de català que perdem”, comenta.

Es deia Emília Martínez i, necessàriament per a l’època, l’any 1940, amb el seu home donant nom, en castellà, a l’obrador artesà La Manual Alpargatera Juan Olivé, era la veritable ànima d’un negoci que vuitanta-quatre anys més tard encara batega al cor del barri Gòtic barceloní. Martínez va intuir que aquell calçat fet a mà a pagès, amb les fibres d’espart que tenia a l’abast la gent del camp, podia esdevenir una sabata moderna per a gent de ciutat. Afegint-hi brodats, cintes de diferents colors i falques que alçaven la sola en un taló elegant, va idear la transformació que avui es veu en tants aparadors, però que solament en el de La Manual Alpargatera mostra espardenyes fetes a mà a Barcelona seguint la mateixa tècnica de fa 7.000 anys. És tal com ho veiem fer a Jordi Molinos. Amb una gran agulla a la mà i uns quants protectors de la pell, com una mena de didal gegant, d’ençà de l’any 1982 cus espardenyes. És el mestre espardenyer que trobem a la botiga de La Manual Alpargatera, al número 7 del carrer d’Avinyó, un establiment que guarda un bon tros de la història del calçat artesanal barceloní, i el mobiliari i l’essència d’un ofici a què continuen donant corda els seus professionals.

Bancs i cadires de fusta originals i la taula on la senyora Emília Martínez va fer el seu primer parell d’espardenyes són en aquesta botiga, al tombant del carrer de Ferran, un regal per a la vista, una recreació del passat que encara manté tota la funcionalitat.

Entrant a la botiga ja veiem, al fons, una pantalla en què es projecta un audiovisual que mostra com fan les espardenyes en aquesta casa. I davant la pantalla ho podem veure en viu en mans de Jordi Molinos.

La botiga del carrer d'Avinyó de Barcelona (fotografia: Albert Salamé). Confeccionen les espardenyes a mà seguint la tècnica tradicional (fotografia: Albert Salamé). Tenen més de dos-cents models d'espardenyes (fotografia: Albert Salamé). Tenen més de dos-cents models d'espardenyes (fotografia: Albert Salamé). Fer espardenyes és una feina que ve d'antic, com bé mostra aquesta rajola d'oficis (fotografia: Albert Salamé).

Les parets d’aquest local emblemàtic són plenes de prestatges amb capses d’espardenyes classificades per col·leccions que també podem veure exposades a l’aparador i en prestatges més avinents. I en una sala lateral de la botiga hi ha una taula, a sobre de la qual veiem els materials bàsics de la composició d’una espardenya: soles, cintes i la fibra vegetal que Asilde Sánchez pren amb les mans per ensenyar la diferència entre una fibra pura i el conglomerat que ajunta sobrants de diferents materials. Això és part de la seva dinàmica en els tallers que adrecen a petits grups que demanen, a la pàgina web, d’inscriure’s en un curset per aprendre no solament com es fa una espardenya de qualitat, sinó també a fer-se un disseny a mida triant el tipus de sola i taló que es prefereix i el color de les cintes que portarà.

Models històrics

Al costat de la taula on es fan els tallers, hi ha una vitrina que custodia l’evolució històrica dels diferents models d’espardenya d’aquesta firma, per mitjà d’un exemplar de les més significatives. També es veuen fotos a les parets de la botiga que mostren els models que fa més temps que fan i que han donat nom i prosperitat a aquest negoci familiar. Per exemple, el model conegut com a Pinxo, que és l’espardenya que duia Salvador Dalí, un disseny icònic de La Manual Alpargatera que mostra l’especialització de tota una vida d’artesans. “Anar de pinxo era una expressió d’anar mudat.”

La Manual també es va especialitzar en el model Valls, el que duen els Mossos d’Esquadra quan vesteixen de gala. De fet, tal com explica la propietària de la botiga, Asilde Sánchez, La Manual Alpargatera, com a pionera de la reinterpretació de l’espardenya tradicional de la gent del camp, també ho és de molts dels models que hem anat veient a tot arreu que fa elegant amb la base d’una senzilla sola d’espardenya que va començar essent d’espart, perquè era el material que tenia a l’abast la gent dels pobles. “Però era un calçat molt dur, incòmode, molt bàsic, que no tenia ni dreta ni esquerra”, comenta Sánchez. Després la sola es va començar a fer amb cànem, que era un material més lleuger i dolç, però el cànem és la planta de la marihuana. Les dones pentinaven la fibra seca a casa i la trenaven, i els homes feien la sola. “Ara el material de la sola és el jute, una fibra originària de l’Índia, la Xina i el Bangladeix”, explica la propietària de La Manual. “La majoria de soles es fan en fàbriques a la Rioja i Alacant. Nosaltres les comprem fetes i fem les espardenyes amb la mateixa tècnica d’abans. Cuidem molt que la trena de la sola tingui un bon material.” Explica que en diuen “trena amb ànima”, la que és feta tota de jute, perquè si es mulla, no passa res. De fet, diu que es pot rentar a la rentadora i torna a ser tal com era després d’haver-se eixugat. Amb doble sola o taló ja no és tan recomanable fer-ho, perquè són dues peces enganxades.

Jordi Molinos confecciona a mà les espardenyes (fotografia: Albert Salamé). Jordi Molinos confecciona a mà les espardenyes (fotografia: Albert Salamé). Jordi Molinos confecciona a mà les espardenyes (fotografia: Albert Salamé). Jordi Molinos confecciona a mà les espardenyes (fotografia: Albert Salamé). Les soles i les vetes poden ser a gust del consumidor (fotografia: Albert Salamé). Les soles són fetes amb fibres vegetals (fotografia: Albert Salamé). Les soles i les vetes poden ser a gust del consumidor (fotografia: Albert Salamé).

Ara reciclen molts dels models de la firma. Tenen una col·lecció anomenada Orígens, i una altra de Passeig. “Agafem els patrons i models tradicionals i els adaptem a les soles d’ara.” Així reinventen aquest origen que manté l’esperit. El taller de La Manual Alpargatera és al barri d’Horta.

Expliquen que exporten espardenyes al Japó perquè els japonesos són uns enamorats de la seva marca i fa molts anys que hi tenen un distribuïdor. Però per internet reben comandes de tot el món. Els qui saben la diferència d’una espardenya feta a mà i la feta amb màquina són els seus clients més fidels. “La flexibilitat es nota quan és feta amb bon material i cosida a mà”, diu Sánchez. Acompanya els tallers que imparteix d’un tast de productes de la terra, amb carquinyolis, cava i xocolata.

Origen al carrer de Brosolí del Born

L’origen d’aquest negoci va ser un petit taller artesanal d’espardenyes al carrer de Brosolí, al barri del Born, que Emília Martínez va adquirir l’any 1940. Un any després, ja obria la botiga del carrer d’Avinyó, on són ara. Allà, amb Martínez i el seu marit, Joan Olivé, treballava la Joana Martínez, que va esdevenir encarregada de la botiga i va acabant heretant el negoci perquè els propietaris no van tenir descendència. “Volien que hi donés continuïtat algú que ja el sabia portar, com la Joana”, diu Sánchez, vídua de Joan Carles Tasies, que va ser el següent hereu de la botiga. Ara és ella i un equip que és com una família qui dóna corda a aquest ofici que guarda tota l’essència autèntica i original. Entre els primers models d’espardenya, hi havia el batejat com a Manchester, que durant molts anys s’enviava al papa Joan Pau II perquè el pontífex apreciava la comoditat d’aquest calçat que li feien a mida a Barcelona.

Tenen estampats basats en la cultura i les tradicions catalanes, com ara Sant Jordi (fotografia: Albert Salamé). Tenen estampats basats en la cultura i les tradicions catalanes, com ara Sant Jordi (fotografia: Albert Salamé). Hi ha estampats ben barcelonins, com ara el panot (fotografia: Albert Salamé). També hi ha un estampat inspirat en els vitralls de la Sagrada Família (fotografia: Albert Salamé). Barcelona és tota una inspiració (fotografia: Albert Salamé). També hi ha models clàssics (fotografia: Albert Salamé). També hi ha models clàssics (fotografia: Albert Salamé). També hi ha models clàssics (fotografia: Albert Salamé).

També es van avançar creant la plataforma feta amb doble sola, als anys quaranta. Ara disposen de més de dos-cents models d’espardenya, alguns dels quals de vegades els fan descansar per tornar-los a treure amb robes diferents. “El nostre topall sempre és el compromís amb la qualitat, que no podem trencar”, sentencia la propietària.

La Manual Alpargatera té, a part de la botiga històrica al carrer d’Avinyó, una petita franquícia al número 13 del carrer de Montcada –oberta en plena pandèmia de la covid–, i fa unes quantes setmanes que han inaugurat una nova botiga al carrer dels Banys Nous, número 5, a molt pocs metres del comerç d’Avinyó en línia recta, travessant el carrer de Ferran.

En aquest nou establiment, hi podem trobar les espardenyes fetes a mà per La Manual Alpargatera inspirades en monuments i detalls del mobiliari urbà de Barcelona i tradicions catalanes. Hi veiem sabatilles decorades amb roses, dracs i poemes de Sant Jordi, els fanals del centre històric de la ciutat i els tancaments de l’entrada a les clavegueres que trepitgem sobre el paviment de les voreres barcelonines, els vitralls de la Sagrada Família i tot el seu colorit, passant per la flor del panot més famós de la ciutat que, evidentment, no hi podia faltar. També hi ha inspiració en tradicions de fora de Barcelona, com ara les fogueres de Sant Joan i la festa de la Patum de Berga. En aquesta botiga també es poden demanar les espardenyes bàsiques personalitzades a gust de consumidor, tot és qüestió de triar el color de les vetes i la sola, i en una mitja horeta les han enllestides.

La pròxima novetat serà l’obertura, prevista per a la tardor que ve, al pis de sobre del comerç dels Banys Nous, un espai dedicat al calçat per a nuvis i núvies, espardenyes pensades per a casaments.

Espardenyes de La Manual (fotografia: Albert Salamé).

‘El Soterrani’ no farà més actuacions de manera periòdica després de sis anys, segons que n’han informat els membres, Manel Vidal, Maria Rovira, Josep Català i Marc Serrats. “A tothom que hi heu col·laborat ja sigui actuant, fent producció, donant-nos difusió, cedint-nos el vostre teatre, contractant-nos per actuar al vostre poble, o (els més importants de tots) comprant una entrada per venir, només us podem donar gràcies infinites”, diuen.

L’actuació de dijous a la sala Golem’S de Barcelona –antic Teatre Almeria– va ser l’última i va posar punt final a una trajectòria de més d’un lustre marcada per la reeixida de vendes. “Potser semblarà estrany posar fi a un xou que exhauria les entrades i que funcionava millor que mai. Són moltes les raons que ens han dut a prendre aquesta decisió, i al mateix temps no n’hi ha cap de determinant”, expliquen.

Els membres de ‘El Soterrani’ consideren que era el moment oportú per a aturar el projecte i dedicar el temps a unes altres coses. “Continuarem vinculats a l’stand-up i continuarem fent actuacions esporàdiques quan ens vingui de gust i/o ens ofereixin molts diners”, afegeixen.

El que va començar com un experiment tuitaire sense gaires pretensions es va convertir molt ràpidament en un xou de comèdia estable que ha donat veu a moltíssima gent i que ha fet arribar la comèdia en català a un públic que ni tan sols sabíem que existia. pic.twitter.com/o49IOdPKXb

— El Soterrani (@elsoterrani_) July 5, 2024

Potser semblarà estrany posar fi a un xou que exhauria les entrades i que funcionava millor que mai. Són moltes les raons que ens han dut a prendre aquesta decisió, i al mateix temps no n’hi ha cap de determinant.

— El Soterrani (@elsoterrani_) July 5, 2024

Doncs ja estaria.

Moltíssimes gràcies a tothom,
fins la propera
i VISCA EL SOTERRANI

-Maria, Manel, Marc, Josep

— El Soterrani (@elsoterrani_) July 5, 2024

 

 

Un jove saharià, que feia tretze dies que era retingut a l’aeroport de Loiu (Bilbao), ha estat alliberat de matinada. El director de Migració i Asil del govern basc, Xabier Legarreta, ha precisat que l’alliberament s’ha fet per ordre del jutjat de guàrdia de Bilbao. Ahir, el jove, anomenat Yusef Mahmudi, havia de ser deportat al Marroc, però el pilot d’un vol cap a Tànger es va negar a transportar-lo.

“Privar a las personas de sus derechos humanos es poner en tela de juicio su propia humanidad” (Nelson Mandela)

— Xabi Legarreta (@XabiLegarreta) July 6, 2024

La deportació s’havia d’executar amb un vol d’Air Arabia –ahir a les 15.00–, però el pilot va considerar que “no era segur” amb Mahmudi a bord i es va negar a embarcar-lo. La deportació s’anava a executar perquè no havia prosperat la seva petició d’asil, quan va ser detingut ara fa dues setmanes a l’aeroport. De fet, la policia espanyol va confirmar que Mahmudi no havia comès cap delicte, però que se l’havia detingut perquè no complia amb els criteris per abandonar les instal·lacions. 

El jove ha passat tretze dies en una habitació a les dependències de la policia espanyola a l’aeroport. Inicialment, havia de ser deportat el dijous, però arran després de presentar un recurs, l’expulsió es va ajornar fins ahir, quan el pilot es va negar a transportar-lo al Marroc.

Abans de l’ordre judicial d’alliberament, Muhmudi era previst de ser deportat demà en un vol a les 17.40. Membres de Zehar-Errefuxiatuak han explicat que el jove començarà ara el procés per a rebre asil, però han alertat que l’alliberament no comporta la regularització de la seva situació.

Un jove saharià, que feia tretze dies que era retingut a l’aeroport de Loiu (Bilbao), ha estat alliberat de matinada. El director de Migració i Asil del govern basc, Xabier Legarreta, ha precisat que l’alliberament s’ha fet per ordre del jutjat de guàrdia de Bilbao. Ahir, el jove, anomenat Yusef Mahmudi, havia de ser deportat al Marroc, però el pilot d’un vol cap a Tànger es va negar a transportar-lo.

“Privar a las personas de sus derechos humanos es poner en tela de juicio su propia humanidad” (Nelson Mandela)

— Xabi Legarreta (@XabiLegarreta) July 6, 2024

La deportació s’havia d’executar amb un vol d’Air Arabia –ahir a les 15.00–, però el pilot va considerar que “no era segur” amb Mahmudi a bord i es va negar a embarcar-lo. La deportació s’anava a executar perquè no havia prosperat la seva petició d’asil, quan va ser detingut ara fa dues setmanes a l’aeroport. De fet, la policia espanyol va confirmar que Mahmudi no havia comès cap delicte, però que se l’havia detingut perquè no complia amb els criteris per abandonar les instal·lacions. 

El jove ha passat tretze dies en una habitació a les dependències de la policia espanyola a l’aeroport. Inicialment, havia de ser deportat el dijous, però arran després de presentar un recurs, l’expulsió es va ajornar fins ahir, quan el pilot es va negar a transportar-lo al Marroc.

Abans de l’ordre judicial d’alliberament, Muhmudi era previst de ser deportat demà en un vol a les 17.40. Membres de Zehar-Errefuxiatuak han explicat que el jove començarà ara el procés per a rebre asil, però han alertat que l’alliberament no comporta la regularització de la seva situació.

ERC nega d’haver pagat més de 50.000 euros pel silenci dels tres joves que van penjar els cartells contra els germans Maragall. “Volem reiterar que en cap cas s’ha fet cap pagament per silenciar l’acció dels cartells ni l’elaboració de presumptes factures falses”, diu en un comunicat.

Maragall confia que la investigació interna d’ERC aclareixi qui va ordenar els pagaments 

El partit assegura que tots els pagaments als proveïdors es fan de manera transparent i que no s’han fraccionat mai factures falses. Malgrat que nega els pagaments, ERC diu que la informació de La Vanguardia revela “un intent de xantatge que esperem poder esclarir [les reclamacions econòmiques dels joves per no dir noms als Mossos]”.

Així mateix, afirma que continua la investigació de l’escàndol pel joc brut polític i espera de tenir-ne les conclusions com més aviat millor. “Volem reiterar un cop més la més absoluta condemna per l’acció dels cartells de l’Alzheimer i lamentem les repercussions que aquesta està tenint a l’organització i per tothom”, conclou.

ERC nega d’haver pagat més de 50.000 euros pel silenci dels tres joves que van penjar els cartells contra els germans Maragall. “Volem reiterar que en cap cas s’ha fet cap pagament per silenciar l’acció dels cartells ni l’elaboració de presumptes factures falses”, diu en un comunicat.

Maragall confia que la investigació interna d’ERC aclareixi qui va ordenar els pagaments 

El partit assegura que tots els pagaments als proveïdors es fan de manera transparent i que no s’han fraccionat mai factures falses. Malgrat que nega els pagaments, ERC diu que la informació de La Vanguardia revela “un intent de xantatge que esperem poder esclarir [les reclamacions econòmiques dels joves per no dir noms als Mossos]”.

Així mateix, afirma que continua la investigació de l’escàndol pel joc brut polític i espera de tenir-ne les conclusions com més aviat millor. “Volem reiterar un cop més la més absoluta condemna per l’acció dels cartells de l’Alzheimer i lamentem les repercussions que aquesta està tenint a l’organització i per tothom”, conclou.

Noves informacions assenyalen que ERC va pagar més de 50.000 euros pel silenci dels tres joves que van penjar els cartells contra els germans Maragall. Ernest Maragall no en vol fer declaracions públiques, però en un missatge a RAC1 ha dit: “Jo també voldria saber qui va autoritzar els pagaments, si efectivament eren per aquests conceptes.”

Maragall ha assegurat que la informació que publica La Vanguardia no és nova perquè és la reproducció de les diligències de les judicials, que es van fer arran d’una denúncia seva. “Espero que l’expedient obert a la comissió ètica permeti d’esbrinar-ho [l’autorització dels pagaments]. Mentrestant, no tinc res a afegir”, ha conclòs.

Aquesta setmana, després d’esclatar el cas, Maragall va fer públic un comunicat per a expressar malestar amb l’escàndol i per a assenyalar l’aleshores director d’ERC, Tolo Moya, com a responsable principal. “En aquell moment aquella mateixa persona em va presentar les seves excuses formals pel que ell també considerava uns fets lamentables que s’havien produït per manca de control suficient per part seva”, va escriure.

L’escàndol ha costat el càrrec al vice-conseller Sergi Sabrià –va negar l’existència d’una estructura paral·lela, coneguda com “la B”, per a fer guerra bruta–, però el partit es referma que el màxim responsable era Moya. L’ex-director de comunicació no ha fet declaracions públiques, en espera de comparèixer dimarts davant la comissió ètica del partit, però ha amenaçat d’esbombar les proves de qui va muntar la trama.

El locutor de la Cope Manolo Lama –conegut pels seus estirabots i polèmiques– va perdre ahir els estreps contra Ferran Torres, jugador del Barça. Durant el partit de l’Eurocopa entre la selecció espanyola i Alemanya, el periodista va bramar: “Ves a la merda, Ferran.” El davanter blaugrana va fallar un contraatac, en el temps afegit de la pròrroga, que hauria liquidat el partit de quarts de final.

Manolo Lama: “Vete a la mi3rda, Ferrán” pic.twitter.com/UaoedZTQOh La edad de oro del periodismo deportivo. Estos son los que exigen luego respeto

— Cristóbal (@CristobalGP_RM) July 5, 2024

Així va narrar Lama el contraatac i l’u contra u de Ferran amb el porter Manuel Neuer “Vinga, vinga Ferran. Ves a la porteria, Ferran. Ferran, Ferran, xuta! Ves a la merda, Ferran. Sol davant del porter, el que ha fet Ferran…” Malgrat l’error del jugador de Foios, l’equip espanyol va guanyar per dos gols a un.

El locutor de la Cope Manolo Lama –conegut pels seus estirabots i polèmiques– va perdre ahir els estreps contra Ferran Torres, jugador del Barça. Durant el partit de l’Eurocopa entre la selecció espanyola i Alemanya, el periodista va bramar: “Ves a la merda, Ferran.” El davanter blaugrana va fallar un contraatac, en el temps afegit de la pròrroga, que hauria liquidat el partit de quarts de final.

Manolo Lama: “Vete a la mi3rda, Ferrán” pic.twitter.com/UaoedZTQOh La edad de oro del periodismo deportivo. Estos son los que exigen luego respeto

— Cristóbal (@CristobalGP_RM) July 5, 2024

Així va narrar Lama el contraatac i l’u contra u de Ferran amb el porter Manuel Neuer “Vinga, vinga Ferran. Ves a la porteria, Ferran. Ferran, Ferran, xuta! Ves a la merda, Ferran. Sol davant del porter, el que ha fet Ferran…” Malgrat l’error del jugador de Foios, l’equip espanyol va guanyar per dos gols a un.

Massud Pezeixkian, un metge de seixanta-nou anys de pare àzeri i mare kurda, s’ha convertit en el novè president de la República Islàmica de l’Iran i el primer reformista que arriba al govern en dues dècades, d’ençà de Muhammad Khatami, tot trencant una tendència de tres mandataris conservadors, després d’una campanya en què ha defensat certes mesures d’apertura.

Pezeixkian arriba al poder després d’unes eleccions marcades, com sempre, per l’extraordinària influència del Consell de Guardians, l’organisme representant de l’estament clerical i del dirigent suprem del país, l’aiatol·là Ali Khamenei, que ha filtrat acuradament els candidats a les presidencials per assegurar-se que no hi participaven aspirants de marcada tendència antisistema.

Després de la victòria, Pezeixkian ha volgut convèncer la població del seu ànim renovador i pacificador, tenint en compte les protestes antigovernamentals que han sacsat l’Iran d’ençà de l’assassinat de la jove kurda Jina Amini. “Tots formem part d’aquest país, per la qual cosa hem de recórrer a tothom perquè aquest país progressi”, ha dit.

Durant la campanya, Pezeixkian es va mostrar a favor de la llibertat a internet i de la relaxació de les estrictes mesures sobre la imposició del vel a les dones.

El president dels Estats Units i candidat demòcrata a la reelecció, Joe Biden, ha insistit que continuarà la cursa electoral, tot i els dubtes que han generat els seus lapsus recents. En una entrevista a la televisió ABC, Biden ha dit que només abandonarà “si baixa Déu totpoderós” i li ho demana. “I Déu no baixarà”, ha insistit. El president ha reiterat que la seva actuació al debat amb Donald Trump va ser només un episodi dolent derivat dels viatges i d’un mal refredat i ha remarcat que creu que ell és el millor candidat. A més, ha rebutjat de fer-se una avaluació mèdica independent que inclogui tests cognitius i compartir-ne els resultats.

En aquest sentit, ha explicat que sempre viatja a tot arreu amb un equip de metges de la Casa Blanca que “no dubten” a dir-li quan alguna cosa no va bé.

Biden també ha negat que els seus aliats demòcrates puguin demanar-li d’abandonar la cursa electoral. “No passarà”, ha assegurat.

El demòcrata ha defensat els assoliments del seu mandat, com ara l’elaboració d’un pla de pau per al Llevant –que, ha dit, “arriba a bon port”–, l’ampliació de l’OTAN i la millora de l’economia. “He fet tot el que deien que no es podia fer”, ha afirmat.