Entrevistem el dramaturg i director de teatre Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) per parlar de L’aranya, l’obra d’Àngel Guimerà que ha adaptat i que fins el 9 de març es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) –després, farà ronda per moltes ciutats del país.

Amb molta destresa, Prat i Coll s’ha fet seva aquesta obra de Guimerà pels paral·lelismes que hi ha amb la seva vida, de manera que n’ha fet alguns canvis. L’original passa a Barcelona el 1908, però, per motius personals, l’ha reescrit i l’ha situat a Girona el 1968 per retratar, d’una manera molt costumista, gent com els seus pares que, des d’una botiga, van viure el franquisme i la manca de llibertats mentre esperaven un fill que no arribava. L’aranya és, doncs, el retrat d’una època en què els desigs més ocults lluiten constantment contra la pressió social.

—Ens citem a l’Institut del Teatre. Com està l’ambient a l’institut ara que ja fa un temps de les denúncies per assetjament i abús de poder?
—A les grans cases, els ambients sempre estan sacsejats. És difícil trobar l’equilibri, però l’estem buscant.

—Fa un parell d’anys, la que abans n’era la directora, Sílvia Ferrando, va dir que l’institut ja estava “net d’assetjament”. Vós, que en sou professor, ho veieu així, de dins estant?
—El tema està aparcat, en el sentit que va ser una polèmica que es va generar en un moment determinat sota unes circumstàncies, i ara n’hi ha unes altres. És a dir, jo no he canviat res, però sí que és veritat que la sensibilitat i la societat canvien i, per tant, la manera d’ensenyar teatre i la pedagogia, també. No faria escarafalls en res. En el fons, el teatre és compromís i comunicació.

—Parlem de L’Aranya: ara ja fa unes setmanes que és al TNC, i la rebuda que té és immensa. Us ho esperàveu?
—Estic realment sorprès. La idea era fer-los un regal als meus pares: aprofitar les circumstàncies i fer un bon espectacle, que és el que sempre he intentat.

—És una obra que engresca, també, a les generacions més joves.
—Això ens ha sorprès, perquè jo pensava que el públic jove no estava per aquesta mena de teatralitat. L’altre dia parlava amb una amiga que ja té les filles grans i em deia que elles veien molt els micromasclismes i els macromasclismes i, és clar, jo em fixava en unes altres coses, perquè el que volia era reflectir una època. En aquest sentit, veus molt com s’ha avançat en la qualitat de la mirada. Els meus pares, per exemple, no són males persones, però van viure el matrimoni així: que si s’havia d’obrir una llibreta [del banc], la mare no hi havia de tenir accés. I, és clar, això em pensava que apel·laria a la nostàlgia d’un seguit de gent d’una època que jo no he viscut –perquè situo l’obra entre el 1967 i el 1968, i jo sóc del 1975–, però sí que he tingut a prop, perquè ho tinc a casa, puc preguntar-ho. I, llavors, l’altra cosa per la qual estic sorprès és perquè veig que hi ha una invasió de ficció anglosaxona que des de fa molts anys els intèrprets d’aquest país tenen com a referent més que no pas la nostra pròpia tradició. Quan jugo amb els clàssics, jugo amb què vol dir un teatre amateur, què vol dir un tipus de declamació que s’adequa molt a com van ser escrits aquests textos que, en canvi, si li apliques una declamació anglesa, no funciona. I pensava que amb L’Aranya se’m menjarien, perquè hi ha cantarelles, etc., i, en canvi, ha estat tot el contrari.

—Podríeu desenvolupar una mica més això que comenteu de la invasió anglosaxona?
—La invasió anglosaxona ens ve per la ficció. És realment una invasió: el 99% de la ficció que consumim és anglosaxona. Ja no només per la llengua –que és tan vàlida com qualsevol altra–, sinó per la cultura que hi ha al darrere que et diu com has d’estimar, com odiar, qui són els enemics… Per exemple, ens estan familiaritzant amb la violència d’una manera que a mi em causa molt de dolor, i Europa no és això. Per a mi, Europa és l’empatia, la diversitat… Jo vull veure el Festival de Sanremo d’Itàlia, no la Superbowl.

—Vau veure Sanremo?
—Sí, per la RAI. Va guanyar l’Olly, amb una cançó que es diu “Balorda Nostalgia”. Ara me l’estic aprenent. És pura militància europea. En L’Aranya, si t’hi fixes, no hi ha res anglosaxó, tot és francès. Perquè, a part que era el Maig del 68, a la província de Girona, aquella època, la relació era amb França. Els meus pares no parlen francès, però els venien francesos a comprar. La nova cançó d’autor es fixava en Barbara, i per això a l’obra la Paula Malia canta “Poupée de Cire”, o van a Perpinyà a mirar pel·lícules marranes que no poden mirar aquí. La llibertat era al món francès, no a l’anglosaxó.

—Parlàveu del fet que aquesta obra volia ser un regal per als vostres pares. Els ha agradat, a ells?
—Sí! Els meus pares són de l’any 40, tots dos. Tenen vuitanta-quatre anys, ara en faran vuitanta-cinc. I, és clar, vaig posar-los els seus noms. Els protagonistes es diuen Miquel i Rosa per ells, les anècdotes de com es van conèixer, de la mili… Tot això és dels meus pares. Jo els deia: “Us agafarà alguna cosa, agafeu un desfibril·lador!”, perquè és clar, hi veien massa coses, allà! Però s’ho van prendre molt bé, perquè, a més, la companyia és molt gironina i els van anar a conèixer i hi ha hagut un retorn des de l’amor.

—La part personal de la vostra família hi és molt, fins i tot en la qüestió de la infertilitat, el tema principal d’aquesta obra.
—Sí, els meus pares van trigar vora deu anys a tenir descendència i, per tant, en tot el primer acte en Miquel i la Rosa no poden tenir fills i, en canvi, al seu entorn tot són fills, fills, fills i un pati d’escola –perquè els meus pares tenien la botiga al costat d’un col·legi. Jo això volia que m’ho expliquessin molt bé, perquè, és clar, jo ja els he conegut com a pares, però tota la pressió que van rebre… Abans, la gent es casava i els fills eren la manera d’oficialitzar el matrimoni.

—Teniu germans?
—Sí, un. Jo sóc el petit, el meu germà té dos anys més que jo. Ens portem pocs anys. En el cas de la meva mare era un problema de malformació d’úter. Avortava amb quatre mesos, cinc, sis, pobreta… A l’últim avortament, li van fer uns apanys. Van agafar molta por i van decidir que no ho provarien més, fins que un dia van dir una frase que es diu a l’obra: “Per a qui treballem, si no tenim fills?” Això és brutal, perquè són frases que ells van dir i que jo he transcrit i posat a l’obra.

—Ara les coses han canviat molt, hi ha moltes més facilitats per a ser pares, però, en certa manera, encara hi ha pressió per a tenir fills. Vull dir que encara se’n parla i es pregunta molt.
—Clar, jo els deia als meus pares: “Jo no vull tenir descendència.” Mai n’he tingut l’impuls, i l’obra va d’això. Per tant, m’havien d’ajudar moltíssim. Ho entenc, perquè ho he vist, però jo mai no he tingut aquesta necessitat de… La meva herència són els llibres, les obres de teatre, però no una criatura. I, encara més, estic en contra que la gent tingui criatures en el sentit que m’agradaria un model en què acollíssim més, que adoptéssim més. Aquesta cosa de: “És que ha de ser meu!” Això de la sang i la propietat…

—No poder tenir fills era una preocupació per a Àngel Guimerà. Vós, que l’heu llegit tant, hi veieu un patró en les seves obres? En parla molt, d’aquesta qüestió?
—El que queda més clar en Guimerà és, primer, la bondat i la maldat: què ens fa ser bons i què ens fa ser dolents, que és tot allò que està associat a la puresa –com el camp, la natura, la innocència– i allò que és urbà i que et porta a una degradació i perversió de l’esperit. A partir d’aquí, ho té tot a favor per a fer triangles amorosos, que hi són sempre.

—I segon?
—Després, el que es repeteix és el sadomasoquisme: “Si no pateixo l’amor, no visc l’amor.” Necessitar els dolors per a justificar l’enamorament. Clar, parlem d’una persona a qui no se li coneixen relacions. No es va casar, però, en canvi, quan descriu personatges ho fa amb un erotisme d’alt nivell. Com que a la seva època la simbologia –tot i que ja hi havia teatre simbolista– no podia ser explícita, ell comença a crear un codi pornogràfic per poder destil·lar en els personatges les seves pulsions amoroses. Després, això, ho agafa Lorca, però els ganivets que simbolitzen penetració són de Guimerà. La sang que simbolitza l’esperma, és de Guimerà. El vi, que és la sang i, per tant, l’esperma, és de Guimerà. Quan algú descodifiqui tot allò que es va repetint, es veurà que és pornografia pura. Hi ha una obra d’ell en vers meravellosa que es diu La boja, en què escorxen un conill i, és clar, quan ho tens clar, veus que és molt pervers, però és la seva manera de poder canalitzar tot el que reté. I crec que per això és brutal el que fan els intèrprets, perquè noten que són el riu que no podia ser ell en vida. A Guimerà sempre el descriuen com algú lent, més escoltador que parlador, calmat i que de seguida el van convertir en mite, i jo crec que aquest va ser el problema.

—Per què?
—Ho va petar molt en el moment en què es creava la Renaixença. Serafí Pitarra, per exemple, escrivia teatre amb el català que es parlava, però, en canvi, Guimerà, abans de la reforma Fabriana, ja volia connectar amb una llengua literària com podria ser la d’Henrik Ibsen –ell es fixava molt en les petites grans dramatúrgies– o, fins i tot, la russa o alemanya. Però fins aleshores era o l’espanyola o la francesa. I ell va dir: “Ostres, amb la nostra llengua podem arribar a aquest nivell, sense haver de baixar al nivell del poble.” I, és clar, fa pujar el nivell literari d’una manera molt bèstia –que ve de la seva poesia–, però alhora ha de ser versemblant, perquè els personatges no parlen de manera elevada. Guimerà crea un univers d’obres que el mitifiquen, perquè és el nostre. Quan té seixanta anys li fan una desfilada per la plaça de Catalunya! És viu, però ja han decidit que serà el mite. És una persona a qui se li ha mort el pare, el germà, la mare, i que decideix no casar-se i anar-se’n a viure amb el seu “metge de capçalera” que és en Pere Aldavert, amb qui està enterrat. Aldavert tenia dona i filles, però jo no sé què passava en aquella casa. En qualsevol cas, sí que tenim unes cartes d’amants de Guimerà que li sol·licita “que fa massa temps que no passa”. A més, ell vivia al carrer de Petritxol, i tenim uns famosíssims passejos als vespres “buscant inspiració” a la part baixa de la Rambla amb els mariners… Vull dir, només cal lligar caps.

—De l’homosexualitat de Guimerà, vós n’heu parlat molt obertament.
—N’he parlat molt precisament perquè m’és igual si és veritat o si és mentida, però el que no m’és igual és fer veure que no és possible. I, per a mi, és un 99% veritat per l’obra que llegeixo. Sempre ho dic: si llegeixo Lorca i Guimerà, s’assemblen molt, sempre estan enamorats de la persona que no toca. Mira Shakespeare, que era obertament bisexual: Romeu i Julieta és Mar i cel, i Guimerà té molt de referent a Shakespeare. En Guimerà hi ha aquesta pulsió de reprimir el seu amor i la seva capacitat d’estima, i ell és coetani a això. Xavier Albertiu, al llibre que va escriure amb Albert Arribas, diu que quan Guimerà va fer la primera declaració en català a l’Ateneu Barcelonès –fins llavors s’havia fet sempre en castellà–, es va crear una gran disbauxa. L’endemà, els diaris donaven aquesta notícia, però també que Oscar Wilde estava condemnat per sodomia. Ningú no dubta que Oscar Wilde fos homosexual, però va tenir dona i fills; vull dir que en aquella època, en la societat més moderna que era l’anglesa, totes les marietes d’Europa miraven què hi passava. I, és clar, deien: “Ostres, si a aquest li fan això, ni de conya ara jo trec la bandera de l’arc de Sant Martí”, no? Per tant, s’ha de contextualitzar. I allà on és més interessant és en la seva obra.

—L’Aranya i Mar i Cel són les úniques peces d’Àngel Guimerà que s’han interpretat per al centenari de la seva mort. No trobeu que potser hauríem pogut fer alguna altra cosa més?
—Va, encetem melons! Jo mai no he vist una política cultural clara. Com ens relacionem amb els nostres clàssics en el teatre? Donem el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes perquè ha tingut una molt bona literatura o perquè és de la nostra corda? La cosa meravellosa de Catalunya és que té poetes, dramaturgs i novel·listes que són de primeríssim nivell, i molts en proporció a la gent que els pot llegir, perquè qualsevol cultura voldria una Rodoreda, una Víctor Català i un Àngel Guimerà. Ara, si anem a cop de centenari, si som curts de mira… Moltes vegades és un problema d’imaginació, de vegades és un problema de diners, de vegades és un problema que tot no pot ser… A un dramaturg cal representar-lo per a veure si funciona o no dalt de l’escenari. Si resulta que tothom està d’acord en el fet que Guimerà és el nostre clàssic i que és el nostre Shakespeare, aleshores l’hem de fer més. No n’hi ha prou amb fer en Manelic. L’Aranya és una producció del 2025, no del 2024. Vull dir que no és del centenari, no ens equivoquem. L’hem feta perquè jo vaig dir que si havia de fer Guimerà, faria L’Aranya, però no perquè la comissió del centenari em donés cap vistiplau.

—…
—És el que deia: mai no he vist una política cultural clara. I això què vol dir? Que tampoc no veig uns objectius clars en institucions de país com ara el Teatre Nacional. Sí que és veritat que el Teatre Nacional té un contracte de programa que obliga a fer un mínim de clàssics, però hauria de ser d’un màxim. El TNC no pot fer-ho tot, però si una cosa ha de fer, peti qui peti, és recuperar patrimoni, generar-ne de nou i reivindicar els que ja estem perdent, perquè mentre busquem Guimerà, potser hi ha teatre dels anys 50, 60 o 70 que hauríem de recuperar. Això, per a mi, és al que hauria d’aspirar el TNC, a part de donar unes bones condicions: tenir bons sous, tenir setmanes d’assajos… Fer-ne d’això una professió. Però, és clar, anem a gustos. Fer-ho bé i al gust de tothom és molt difícil, però el teatre, per a mi, encara té aquella cosa de comunitat: jo no parlo a la gent de Suècia, parlo als que em vénen a veure. Jo no faig teatre universal, faig teatre local. Jo parlo a la meva polis, i la meva polis és aquesta. Que després resulta que el que fem és de qualitat universal? Només faltaria! Hi ha uns mínims, per això som professionals. És com algú que opera una fimosi, que ho ha de fer bé, no?

—En les adaptacions contemporànies dels clàssics sempre surt algú que defensa la versió original. Us hi heu trobat, amb aquesta versió de L’Aranya que situeu a Girona i seixanta anys després?
—Al teatre passa molt una cosa que és que hi ha gent que s’apropia d’allò que és i no és. Fa molts anys, per exemple, vaig muntar una cosa de Brossa. Com que no pertanyia a la idea de la Fundació Brossa, van carregar contra mi, perquè ells, Brossa, només l’entenien d’una manera. I després aquests són els que tenen els mitjans de comunicació per a poder dir que no estava bé. Quan vaig fer La Rambla de les floristes, vaig rebre cartes del TNC dient que havia fet un ultratge a Sagarra perquè vaig canviar el sexe del capellà i que ell això no ho hauria volgut mai. Quan vaig fer Els Jocs Florals de Canprosa, em van dir que no tenia res a veure amb Rusiñol… Al final dius: “Nois, jo faig teatre. Feu-ho vosaltres, si en sabeu tant.” Jo el que agafo és estimar-me la meva llengua, estimar-me el meu patrimoni, llegir-me’l, fer-me’l meu i, a partir d’aquí, oferir una mirada. Aquesta és la meva feina. Si saps que el que faré no t’agrada, llegeix-te el llibre i no em vinguis a veure. I, en el cas de L’Aranya, és una obra costumista. És una obra que ja no és Terra Baixa o Mar i cel, no és post-romàntica. A partir del 1900, Guimerà comença a escriure un teatre molt més realista, que no ha tingut tant de furor com les altres obres.

—Un dels fils conductors de l’obra són les cançons populars: comencem amb la “Mare de Déu, xiqueta”, però també hi ha “Tres pometes té el pomer” i “Ai, mare, aneu a Missa”, entre més. Per què vau decidir de posar-les?
—La primera, la de la Mare de Déu, surt al segon acte de l’obra original cantada com una cançó de bressol. Aquesta és una cançó que em cantaven, i com que jo feia un salt en el temps i passava del 1908 al 1968, necessitava explicar el que era el nacionalcatolicisme, i vaig pensar que aquesta cançó, que no deixa de ser religiosa, és una cançó de bressol, però que jo sempre he pensat en l’Anunciació. Quan l’arcàngel Gabriel va a una dona i li diu: “Tu seràs l’escollida i portaràs Déu al teu ventre”, no sé si li va demanar permís. Des de la meva sensibilitat és una violació, perquè jo no sé si aquella dona, amb catorze o quinze anys, vol ser la mare de Déu. Era una manera de dir sense dir el que passarà a l’obra. I, per una altra banda, quan nosaltres anàvem a coral, la meva mare deia: “Aquesta cançó la cantava la padrina.” Quan no hi havia dispositius es cantaven cançons populars. Llegint l’últim llibre d’Enric Casassas, que és una meravella, diu que els tres pols de la poesia catalana són Ausiàs March, Llull i les cançons populars, que són d’un nivell altíssim. Vaig mirar a la pàgina web del Càntut quines n’hi havia. Si hi eren, volia dir que realment eren populars i, per tant, les posava a l’obra. Posar les cançons és una manera d’activar la nostàlgia que et deia al principi.

—I quin significat els heu volgut donar?
—La de les pometes és perquè va retratant l’esterilitat: van caient pomes i, en conseqüència, oportunitats. És com el pas del temps. Quan vaig dirigir Els Jocs Florals de Canprosa, vaig trobar un petit text de Rusiñol que em va encantar per a fer d’introducció, que deia que si nosaltres no cantàvem les nostres cançons, no les cantaria ningú. En aquesta obra te n’adones: “Ostres, quant de temps feia que no cantava ‘Les nenes maques al dematí’?” Era una cançó que havíem cantat molt, i depèn de nosaltres cantar-la. És una mica això: amb quatre notes activar la memòria col·lectiva.

Darrerament, la nucleocràcia i tots els seus mercenaris intoxiquen l’opinió pública amb la cantarella que cal allargar la vida dels vells reactors nuclears que la criminal dictadura franquista va imposar a les terres de la península. A Catalunya i al País Valencià es va posant manifestament en evidència allò que el Caudillo deia (“atado y bien atado”): en engaltar-nos quatre reactors a Catalunya i un al País Valencià, avui podem constatar el significat real d’aquelles paraules.

Ja de bon començament, la tecnologia nuclear a les terres de la península va arribar per l’interès de la casta militar de disposar d’armament atòmic, tal com anaven desenvolupant altres països.

El setembre del 1948, una vegada consolidada la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, un grup de militars i científics es reuniren en el Laboratorio y Taller de Investigación del Estado Mayor de la Armada – LTIEMA per fer la Junta de Investigaciones Atómicas – JIA, un organisme sense personalitat jurídica (creat per Franco en un decret reservat) que posteriorment va ser camuflat sota una societat comercial (Estudios y Petentes  de Aleaciones Especiales – EPALE).

Tot el muntatge, dirigit per J. M. Otero de Navascués Enríquez de la Sota (contraalmirall-enginyer de l’armada), depenia directament del sots-secretari de Presidència, l’almirall Carrero Blanco, que decidí de crear la Junta de Energía Nuclear – JEN  (decret-llei de 22 d’octubre de 1951) per centralitzar la recerca i el desenvolupament de l’àmbit nuclear, amb l’objectiu d’obtenir combustible nuclear mitjançant la prospecció i explotació de jaciments uranífers espanyols.

Un segon objectiu, de caràcter molt reservat, era disposar d’un reactor experimental, que anomenarien JEN-1 (comprat a General Electric), que es va materialitzar l’any 1958 a la Moncloa, gràcies als acords amb el govern del EUA, dins el programa Àtoms per a la Pau, programa que va servir per a vendre a l’opinió pública que els reactors nuclears, a banda de servir per a irradiar U-238 i disposar de Pu-239 per a bombes atòmiques, podia servir per a escalfar aigua i fer vapor perquè un turboalternador generés electricitat. El reactor JEN-1 va permetre a la Junta de dissenyar dos reactors més a l’estat espanyol, l’Argos (a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona) i l’Arbi (a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Bilbao).

L’any 1963, Carrero Blanco va encarregar a la JEN un estudi de viabilitat per a construir la bomba atòmica, la redacció del qual va anar a càrrec de Guillermo Velarde (comandant de l’exercit de l’aire i catedràtic de física nuclear). La conclusió de l’estudi deia que Espanya podria tenir la bomba atòmica sempre que disposés d’un reactor capaç de produir plutoni. A final del 1964, el projecte ja s’havia enllestit (projecte Islero).

Es van construir tres reactors entre el 1968 i el 1970, un dels quals a Catalunya. Els altres dos, un a Almonacid de Zorita, Guadalajara, anomenat José Cabrera (1968-2006), i un altre a la Mancomunidad de Municipios del Valle de Tobalina, Burgos, anomenat Sta. María de Garoña (1971-2013).

El reactor Vandellòs I (480 MWe), a diferencia dels altres dos, era del tipus GCR-gas-cooled reactor (que utilitzava urani natural com a combustible, grafit com a moderador i gas CO2 com a refrigerant). Va començar a construir-se l’any 1967 i començà a generar electricitat l’any 1972, fins que, disset anys després, l’incendi del 19 d’octubre de 1989 va forçar-ne l’aturada definitiva, després d’haver tingut fuites de C-14 (radioactiu) a l’atmosfera en el curs de l’accident i que mai no es van investigar. Com que era un reactor productor de plutoni, el combustible irradiat es retornava a França per extreure el Pu-239, en el famós “tren nuclear” que travessava Catalunya (passant per l’estació del passeig de Gràcia de Barcelona, fins que les denuncies dels grups antinuclears i les mobilitzacions veïnals forçaren que hi deixés de passar). Això va obligar a fer una nova línia de tren (el Papiol – Mollet), en què durant molt temps només hi va circular el “tren nuclear”, una vegada l’any, procedent de Vandellòs i amb destinació a França.

Cap d’aquests reactors no s’hauria pogut construir si no fos pel decret 175/1975, sobre règim de concert en el sector elèctric, on es preveien d’instal·lar 22.700 MW de potència nuclear (6.600 MW el 1975-1979, 7.100 MW el 1980-1982 i 9.000 MW el 1983-1985) i es donaven tot un reguitzell d’avantatges fiscals (exempció de llicència fiscal, aplicació de beneficis de suport fiscal a la inversió, llibertat d’amortització, expropiació forçosa de béns i drets, reducció fins al 95% dels imposts: de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, impost general sobre tràfic d’empreses, drets aranzelaris i impostos de compensació) a les empreses que construïssin els reactors.

A la figura següent es poden veure les alegres, desmesurades i irresponsables previsions de potència nuclear fetes pels Planes Eléctricos Nacionales (el de 1969 i el de 1972) i del Plan Energético Nacional (1975) fets pel franquisme, comparades amb la potència real.

Tot aquest disbarat planificador, combinat amb els retards en la durada de les obres i els augments en el valor de la divisa dòlar, va acabar afectant les empreses que es varen embolicar a construir reactors nuclears, perquè van haver de ser rescatades econòmicament per l’estat.

El PEN1983 va significar l’anomenada “aturada nuclear”. De totes les nuclears previstes solament n’acabaren funcionant una desena. I es paralitzaren set nuclears que ja es construïen: els dos reactors de Lemóniz, els dos de Valdecaballeros, i els dos de Trillo i Vandellòs II. Però finalment Trillo I i Vandellòs II acabaren salvant-se de l’aturada, es construïren i avui continuen funcionant.

Qui va ser ministre d’Indústria a partir del 1993, Juan Manuel Eguiagaray, ho va manifestar molt clarament: “El sector públic va haver de rescatar financerament les elèctriques, que s’havien embarcat en un procés d’inversió faraònic derivat d’una planificació delirant, en contradicció total amb les necessitats de la demanda.” I també va dir: “Els costs de la paralització, com el sanejament financer de les empreses, han recaigut en els consumidors durant llargs anys, mitjançant un recàrrec al rebut de la llum.”

Que avui hi hagi desmemoriats irresponsables que vulguin tirar enrere l’acord assolit entre el govern espanyol i les empreses propietàries dels reactors nuclears (Endesa, Iberdrola i Naturgy), perquè els reactors funcionin més de quaranta anys i menys de cinquanta, no és res més que voler la continuació del desgavell que començà a final dels seixanta i principi dels setanta en plena dictadura franquista. I el fet més preocupant de tot aquest soroll desinformatiu és que ningú no diu què ha significat la decisió del dictador d’imposar la tecnologia nuclear, no tan sols per al nostre país, sinó també per als països afectats per tota la part davantera del cicle del combustible nuclear, de la mineria a la fabricació del combustible.

És convenient de recordar que les empreses propietàries dels reactors nuclears, i signants d’aquest acord amb la vice-primera ministra Teresa Ribera l’any 2019, fins ara no han adreçat cap petició de revisió.

Per tant, el debat que s’ha originat de manera sobtada i artificial, conduït pels partits hereus del franquisme, PP i VOX, tot presentant propostes de resolució tant al congrés de diputats de Madrid, com al Parlament de Catalunya, és fruit d’una campanya inicial per a escalfar l’opinió pública, i començar a preparar un hipotètic tauler d’escacs per a la partida nuclear, que el govern espanyol i els partits que li donen suport farien bé de ni tan sols seure a la taula de joc.

Tenint en compte que els, avui, quatre reactors operatius als Països Catalans funcionen d’ençà dels anys 80, es poden estimar les conseqüències ecològiques per disposar de les quantitats de combustible que han necessitat els reactors durant tots aquests anys.

Per a disposar del centenar de tones de combustible que cada recàrrega dels quatre reactors necessita, s’han hagut d’extreure gairebé 400.000 tones de mineral d’urani, i en tot el procés industrial, fins a obtenir el combustible, s’han generat tota mena de residus sòlids i líquids i s’han necessitat quantitats gens menyspreables d’energia fòssil i d’electricitat. I, una volta irradiat el combustible, aquest s’ha de guardar durant molts segles. I això, només per a poder funcionar un any!

Comptant l’electricitat produïda des que va començar a funcionar cadascun dels reactors fins a final del 2024 (1.210 TWh), es pot estimar la quantitat de combustible que s’ha necessitat (gairebé 4.000 tones), que en mineral d’urani vol dir que s’ha hagut d’extreure una quantitat gegantina de mineral (gairebé 15 milions de tones), tot deixant desenes de milions de tones de roques residuals. I a la fàbrica de concentrats, del mineral se n’han obtingut vora 34.000 tones de pastís groc (U3O8), bo i deixant 30 milions de tones de sòlids i líquids estèrils que contenen el 85% de tota la radioactivitat del mineral (tots els productes de la sèrie de desintegració de l’urani). A la planta de conversió, el pastís groc es va convertir en hexafluorur d’urani (UF6), gasós, per poder ser enriquit en l’isòtop U-235 a la planta d’enriquiment, on el producte residual (urani empobrit) se sol lliurar a la indústria armamentística per la duresa que té. I, finalment, a la planta de fabricació del combustible, l’hexafluorur d’urani enriquit s’ha convertit en les pastilles que conformem les barres del combustible de les centrals. En cadascuna d’aquestes etapes hi ha producció de residus líquids i sòlids.

Després de passar pel nucli dels reactors, el combustible irradiat s’ha de dipositar dins les piscines de refredament que hi ha a les centrals, i com que les piscines tenen superada la capacitat d’emmagatzematge, s’han hagut de fer tripijocs amb les autoritzacions administratives de les centrals, perquè al començament només estaven autoritzades per a generar energia, i ara, de facto, són magatzems de residus nuclears.

On s’hauran de guardar de manera segura, i durant segles, les gairebé 4.000 tones de combustible gastat, que contenen una gran varietat de productes altament radioactius: isòtops d’urani (238 i 235), de plutoni (239, 240, 241, 242), de neptuni, d’americi, de curi i més actínids, així com uns quants productes de fissió?

El plutoni-239 té un període de semidesintegració de 24.100 anys, el Pu-240, 6.560 anys, el Pu-241, 14,3 anys i el Pu-242, 373.300 anys, cosa que vol dir que han de passar aquests anys perquè perdin la meitat de la radioactivitat. I amb molt pocs kilograms de Pu-239 (8 kg) es pot fer una bomba atòmica. El combustible irradiat sol contenir un 0,6% de Pu-239 (un 0,9% si es compten tots els isòtops del Pu). Per tant, les gairebé 3.000 tones de combustible irradiat poden contenir 20 tones de Pu-239, prou material per a la fabricació de milers de bombes atòmiques.

I, per acabar d’adobar aquest joc dels disbarats, no es pot silenciar que els reactors en funcionament aboquen a l’aire i a l’aigua quantitats gens menyspreables de radioactivitat. En el cas dels quatre reactors en funcionament als Països Catalans, segons el CSN, l’any 2021 s’abocaren a la biosfera (aire i aigua) productes amb una radioactivitat de 71 bilions de becquerels (1.918,49 curies). I això, any rere any, des que van començar a funcionar. Si es quantifiquen les emissions d’ençà de la posada en funcionament dels quatre reactors, es pot veure que les quantitats de radioactivitat abocades a l’aire i a l’aigua arriben gairebé a 2.800 bilions de Bq (la radioactivitat equivalent a 75 kilograms de radi, que, de segur, hauran contribuït a l’enverinament radioactiu de la biosfera). Com han influït aquests abocaments a l’aire i al riu Ebre en la salut de les persones que viuen al voltant de les centrals nuclears? No es té constància que, a Catalunya, s’hagi fet cap estudi al respecte.

Què farà Catalunya amb tota aquesta porqueria radioactiva que el dictador ens ha llegat, amb el seu deliri de disposar de la bomba, tot imposant la nuclearització, i que, des que va morir, els governs que l’han seguit han continuat permetent, com si no passés res de res, bo i silenciant tot aquest joc dels disbarats criminal?

Predicar l’allargament de la vida dels reactors existents als Països Catalans i on sigui és permetre la continuació d’aquest joc dels disbarats criminal, a banda de demostrar nul·la solidaritat amb les persones afectades en tota la part davantera del cicle del combustible nuclear, especialment en la mineria i en la concentració del mineral, però com que són lluny de casa, i no les veiem (o no les volem veure), ens volen fer empassar la cantarella que l’energia nuclear és una energia neta.

Voler mantenir funcionant els vells reactors nuclears no té un altre significat que voler continuar jugant al joc dels disbarats nuclears, i és hora de dir: JA N’HI HA PROU!

 

Pep Puig i Boix, doctor en enginyeria industrial
Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear

The Washington Post · Rachel Chason

D’una punta de l’Àfrica a l’altra –de l’oceà Atlàntic fins a la mar Roja– s’estén un rastre d’agitació política. El Sahel, abans un focus relativament secundari per a la causa gihadista, se n’ha convertit ara en l’epicentre mundial: d’ençà de la caiguda d’Estat Islàmic al Llevant, de fet, no hi ha hagut cap altra zona del planeta on els islamistes hagin acumulat tant de poder en tan poc temps.

Aquest auge de la violència extremista ha anat de bracet amb un retrocés excepcional de la democràcia a la regió, d’una magnitud incomparable amb els retrocessos viscuts en unes altres zones del món. D’ençà del 2020, els militars i senyors de la guerra vinculats a l’exèrcit han perpetrat ni més ni menys que vuit cops d’estat a la regió. Rere aquests cops d’estat hi ha hagut sovint un nexe comú: Rússia que, juntament amb Ucraïna, ha convertit aquesta part de l’Àfrica en l’escenari perfecte per a escenificar la seva croada geopolítica contra Occident.

Però mentre l’autoritarisme guanya força al Sahel i Moscou hi amplia la seva influència, els Estats Units han anat retirant-se de la regió de manera progressiva però sostinguda. Durant aquests anys, aquestes forces –poderoses i sovint altament violentes– han col·lidit en els conflictes que assolen la regió, de conseqüències imprevisibles i implicacions geopolítiques que amenacen d’anar molt més enllà dels límits geogràfics de la regió.

Les ambicions d’extremistes religiosos, dèspotes militars i mercenaris vinculats a Rússia conflueixen aquesta àmplia franja de l’interior de l’Àfrica, encaixonada entre el Sàhara, al nord, i la sabana, al sud. Cinc països de la regió (Guinea, Mali, Burkina Faso, el Níger i el Sudan) estan governats per juntes militars; els mercenaris russos són presents en quatre d’aquests cinc països: Mali, Burkina Faso, el Níger i el Sudan.

Aquests anys, els militants d’Al-Qaeda i d’Estat Islàmic han intensificat els atacs al Sahel, tot prenent el control de grans extensions de territori i estenent l’espiral de violència i inestabilitat a països veïns. Gairebé la meitat de totes les morts atribuïdes al terrorisme registrades l’any 2023 al món es van donar en aquesta regió, segons l’Índex Global de Terrorisme: tan sols a Burkina Faso, de fet, es registrà una quarta part del total mundial, equivalent a gairebé 30.000 morts. Entre el 2022 i el 2023, les morts vinculades al terrorisme al Sahel van augmentar vora un 40%.

Durant aquests quatre anys, els militars i els senyors de la guerra han perpetrat un seguit de cops d’estat als països de la regió, tot derrocant cadascun dels governs d’un cinturó de països que s’estén al llarg de 6.000 quilòmetres. Activistes, periodistes i polítics –alguns amb dècades d’experiència–, que creien construir un futur democràtic, han estat empresonats i exiliats, o bé han estat víctimes de desaparicions forçoses.

En un moment en què Putin lluita per restaurar la glòria imperial de Rússia, perduda d’ençà de la caiguda de la Unió Soviètica, els règims colpistes de la regió han anat obrint progressivament la porta als mercenaris russos, com bé ha passat fa poc al Níger i a Burkina Faso. En sis països africans, els soldats del grup mercenari Wagner –rebatejat amb el nom Africa Corps a la regió– lluiten contra els opositors del govern, vetllen per la seguretat dels dirigents colpistes, entrenen les forces locals i fan operacions de propaganda destinades a sembrar desconfiança contra els Estats Units i els seus aliats.

El govern dels EUA, per la seva banda, va retirar l’estiu passat 1.100 soldats del Níger, un país que acull la base de drons de la regió, construïda per Washington per més d’un centenar milions de dòlars. La retirada, exigida per la junta militar del Níger, va ser un cop dur per als esforços dels EUA per a contrarestar l’amenaça islamista i mantenir a ratlla la influència russa a la regió. En el passat, les tropes dels EUA eren molt sol·licitades en aquest país: ara, tanmateix, els règims colpistes del Sahel poden recórrer a uns altres actors –com ara els mercenaris russos– per protegir-se de la insurgència islamista.

L’expulsió dels soldats dels EUA forma part d’una campanya més àmplia per part de la junta del Níger, i d’una part significativa de la població nigerina, per a desempallegar-se de la influència d’Occident –i, en particular, de França, l’antiga potència colonial del país. L’exèrcit dels EUA havia ampliat la presència a la regió aquests vint anys, amb desplegaments significatius en tres països i missions més reduïdes en uns quants més. Ara una nova generació de dirigents defensa de restaurar la sobirania de la regió a còpia d’expulsar-ne els EUA. Washington va posar fi a la seva presència militar al Níger i el Txad a final de l’any passat; tres anys abans, el 2021, retirà els darrers soldats que mantenia a Mali.

Aquests països –que, tot i tenir un llarg historial de governs autocràtics i militars, van començar a abraçar la democràcia abans de l’onada de cops d’estat de fa poc– es troben entre els més pobres i menys desenvolupats del món. La població de la regió, amb gairebé dos terços per sota vint-i-cinc anys, creix a un ritme més de dues vegades més alt que no la resta del món i, fins i tot, que no la resta de l’Àfrica. Vora 400 milions de persones viuen al Sahel avui dia; a mitjan segle, es preveu que aquesta xifra augmenti fins a 700 milions.

La desesperació econòmica i la frustració per dècades de desgovern han adobat el terreny per al creixement de la insurgència gihadista i la consolidació de les juntes militars, un còctel tòxic que Rússia ha aprofitat per escampar la seva influència a la regió. Les repercussions d’aquestes turbulències ressonaran molt més enllà del Sahel.

Encara que els gihadistes es concentren ara a consolidar el seu poder al Sahel, la història de l’islamisme demostra com els militants solen utilitzar els bastions locals com a trampolí per a perpetrar atacs contra Occident i més objectius estrangers. La llibertat de maniobra que han aconseguit aquests extremistes al Sahel, afegida a la porositat de les fronteres a la regió i les facilitats a l’hora d’accedir als recursos naturals locals i controlar-los, els proporciona una base d’operacions altament avantatjosa.

És probable que Rússia tampoc no s’hagi donat per satisfeta amb els avenços que ha fet fins ara a la regió. Amb Putin decidit a continuar bastint una hegemonia alternativa a la d’Occident, la presència de mercenaris russos al Sahel l’acosta un pas més a l’objectiu de prendre el control de punts de suport estratègics, tant a la costa Atlàntica de l’Àfrica com al sud de la Mediterrània i la mar Roja, alhora que garanteix l’accés del seu país als recursos minerals –altament cobejats– de l’Àfrica.

En una mirada més àmplia, les turbulències geopolítiques en aquesta regió també guarden relació estreta amb dos debats que fa temps que es lliuren en paral·lel al Sud Global: si la democràcia liberal ha de rebutjar-se en favor d’un ordre polític autocràtic, per una banda, i si cal mantenir els vincles existents amb Occident o bé aprofundir les relacions amb unes altres potències mundials, per una altra banda. Cada cop d’estat que triomfa a la regió comporta, en aquest sentit, un pas més cap al nou ordre mundial que els dirigents militars del Sahel pregonen de manera tan entusiasta.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El president del Consell Europeu, António Costa, ha anunciat que faran una cimera extraordinària el 6 de març per a abordar amb els 27 dirigents europeus la situació a Ucraïna i la necessitat de reforçar la defensa europea.

L’anunci arriba en un moment en què creix el temor dins la UE per un acord de pau ràpid entre el president dels Estats Units, Donald Trump, i el seu homòleg rus, Vladímir Putin, sense tenir en compte la voluntat europea.

I have decided to convene a special European Council on 6 March.

We are living a defining moment for Ukraine and European security.

In my consultations with European leaders, I’ve heard a shared commitment to meet those challenges at EU level: strengthening European Defence…

— António Costa (@eucopresident) February 23, 2025

“Vivim un moment decisiu per a Ucraïna i per a la seguretat europea”, ha escrit Costa en un missatge a les xarxes socials en què ha anunciat aquest “Consell Europeu especial” després d’unes quantes setmanes de consultes bilaterals amb els caps d’estat i de govern europeus.

La cita a Brussel·les del 6 de març serà la primera ocasió en què els 27 dirigents abordaran la situació d’ençà que Trump i Putin es comprometessin, el 12 de febrer, a començar negociacions bilaterals “immediatament” per a posar fi a la guerra a Ucraïna.

Alemanya, l’estat més poblat i la principal economia de la Unió Europea, ha votat avui en unes eleccions crucials, que marcaran el rumb tant de la política interior com de les institucions europees. Els sondatges mostraven una situació semblant als publicats durant la campanya electoral, amb una CDU de Friedrich Merz que supera els dos-cents escons i té prou majoria pactant amb els socialdemòcrates. Els Verds, l’altra possible alternativa abans de la votació, ja s’han descartat com a socis de govern.

L’entrada de liberals i l’Aliança Sahra Wagenknech són la gran incògnita que podria modificar el repartiment d’escons i les majories, mentre que  l’extrema dreta pot ser la segona força. Seguiu ací les reaccions i el recompte electoral, que hauran de confirmar els resultats i les potencials aliances que es començaran a negociar de seguida.

Ací podeu veure l’última projecció d’escons:

La coalició conservadora de la CDU i els bavaresos del CSU han guanyat les eleccions alemanyes amb un 29% del vot i 211 escons dels 630 del parlament, segons les enquestes publicades una volta han tancat els col·legis electorals. Friedrich Merz esdevé ara el principal candidat a canceller.

La segona força pot ser el partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD), que pot aconseguir un 19,5% dels vots i 142 diputats, quan ara mateix en tenen 83. Tot i això, es preveu que s’apliqui un cordó sanitari contra la formació ultra. Els socialdemòcrates de l’SPD, que encapçalaven el govern fins ara, poden baixar fins al tercer lloc i tenir el suport del 16% de l’electorat i 116 escons, mentre que els Verds, també al govern, en poden tenir el 13,5% i 98 escons. Aquests dos partits són els que es considera que tenen més probabilitats de pactar un nou executiu amb la CDU. Ara començaran unes setmanes de negociació per a formar un govern de coalició, però, ara com ara, la CDU solament tindria majoria absoluta pactant amb els socialdemòcrates.

L’Esquerra millora resultats i pot obtenir 8,5%  vots i 62 diputats. En canvi, el Partit Liberal, a qui s’ha responsabilitzat de trencar el govern, pot quedar fora del parlament amb un 4,9% dels vots. L’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) –una escissió antiimmigració de l’Esquerra– també en pot quedar fora amb el 4,7%%. La minoria danesa del SSW podria fer-se amb un diputat.

L’oficina del primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha anunciat que retardarà l’alliberament dels 602 presos palestins que havien de ser alliberats fins que quedi assegurat l’alliberament dels pròxims ostatges israelians “sense cerimònies humiliants”.

L’anunci arriba després que Hamàs alliberés ahir els sis ostatges que s’havien pactat per a l’últim intercanvi de la primera fase de l’alto el foc. D’aquesta manera, Israel incompleix la seva part del pacte d’intercanvi de presoners, acordat per a l’alto-el-foc vigent. Per això, Hamàs ha denunciat que el bloqueig d’Israel suposa una “flagrant violació” de l’acord d’alto-el-foc i alliberament d’ostatges.

El govern talibà de l’Afganistan ha permès la reobertura de l’única ràdio gestionada per dones al país, Radio Begum. Després de gairebé un mes, podran tornar a obrir perquè han acceptat les condicions que els imposen els talibans. També podrà tornar a emetre l’emissora Radio Jawanan, dirigida per joves, que també ha acceptat les imposicions del govern.

Els talibans havien suspès els dos mitjans en acusar-los de cooperar amb mitjans prohibits al país i abusar de les llicències d’emissió. Per això, el govern ha estat de restringir la llibertat informativa al país i d’esclafar els drets de les dones a l’educació i al treball.

El Comitè de Seguretat de Periodistes Afganesos (AJSC), un dels principals impulsors de la iniciativa per reprendre les transmissions de les dues emissores, ha acollit amb satisfacció la represa de les transmissions d’aquests mitjans.

Press Release: AJSC Welcomes Resumption of Begum and Jawanan Radio Stations’ Broadcast

Read more: https://t.co/H9fcQNiiy8 pic.twitter.com/S8zXhd1jf1

— AJSC (Afghan Journalists Safety Committee) (@ajsc_afg) February 23, 2025

El president d’Ucraïna, Volodimir Zelenski, diu que està disposat a dimitir a canvi d’obtenir la pau per a Ucraïna o que el país es pugui incorporar a l’OTAN.

“No tinc cap intenció d’aferrar-me al poder durant dècades”, ha declarat Zelenski en roda de premsa. “Estic disposat a dimitir si això significa la pau a Ucraïna, i també podria canviar el meu càrrec per l’entrada en l’OTAN”, ha afegit durant el fòrum Ucraïna: 2025.

Aquests comentaris de Zelenski, recollits per la cadena ucraïnesa 24tv, arriben just abans de la commemoració del tercer aniversari de la invasió russa del país, i després que Trump l’hagi acusat d’actuar com un dictador. “Demà probablement serà un punt d’inflexió”, ha declarat Zelenski abans de reivindicar que no hi haurà pau en el conflicte sense que Ucraïna sigui part integral de les negociacions: “Nosaltres no és que estiguem convidats a la taula: és que és la nostra taula”.

Al llarg del dia de cerimònies, el president d’Ucraïna rebrà a una desena de líders europeus amb els qui tractarà la situació actual de la guerra, marcada pels acostaments bilaterals entre els Estats Units i Rússia, que amenacen de deixar a Kíev i a Europa en segon pla.

Comencen unes falles agredolces, amb la catàstrofe de la gota freda que encara plana sobre moltes ciutats valencianes. La localitat de Cullera ha volgut mostrar la seva solidaritat. Així, el batlle, Jordi Mayor, ha anunciat que cremaran restes vegetals que van ser arrossegades fins a la platja arran del temporal de gota freda. “Aquest any, més que mai, necessitem renàixer, i d’allò que es crema, se’n gira full”, ha dit.

El crit unànime de “Ja estem a Falles” a la plaça Espanya i fins al final del carrer del Riu ha donat la benvinguda a aquesta festa. Amb la Crida, la localitat s’ha vestit de color, indumentària tradicional, germanor, foc i pólvora per omplir els carrers de festa, música i soroll.

La dana ha estat el fil conductor del discurs de les setze falleres més grans de totes les comissions falleres de Cullera. “Unió, fortalesa, resiliència, solidaritat, ajuda, reconstrucció i l’obligació de cuidar i protegir el planeta” han estat les paraules que han marcat la intervenció de les representants.

Defensa del català a les escoles

Mayor també ha clamat des del balcó la defensa de la llengua, en contra de l’anomenada llei Rovira i la consulta sobre la llengua base a les escoles que vol segregar el català. “Les Falles són la màxima expressió de la identitat de la cultura popular valenciana, una festa que només s’entén en valencià”, ha reivindicat. “També representen el millor que té el poble valencià: la nostra cultura, la nostra música i la nostra llengua, que no volem que ningú no ens toqui”, ha dit.

Agents de la policia nacional espanyola han desarticulat una organització criminal dedicada, presumptament, al tràfic de dones per a la seva explotació sexual en prostíbuls ubicats a Alacant, Elx i Oriola. S’estima que l’entramat hauria explotat més de 1.000 dones el darrer any.

Les víctimes, principalment d’origen sud-americà, eren enganyades des del deu país d’origen per arribar al país mitjançant falses ofertes de feina. En total, s’han alliberat 48 dones. També hi ha 48 detinguts: 46 a Alacant i altres dos a Múrcia, que han ingressat a la presó provisional. A més, s’han realitzat vuit registres domiciliaris a Alacant i s’ha clausurat tres prostíbuls.

La policia hi ha intervingut, entre altres objectes, vuit armes prohibides i més de 150.000 euros en efectiu, i s’han bloquejat 938.000 euros en comptes bancaris i ha immobilitzat 17 propietats immobiliàries amb un valor de 1.313.087 euros.

La policia espanyola ha detingut a Mislata (Horta Sud) dos joves de vint anys com a presumptes autors de les agressions violentes que van rebre tres afeccionats del Vila-real amb diversitat funcional fa una setmana, després del partit que va jugar el club contra el València. Una de les víctimes, que va tenir una fractura de mandíbula i la pèrdua d’una peça dental, va haver de ser intervingut quirúrgicament.

El jutjat de Mislata ha acusat els dos detinguts per un delicte de lesions i els ha deixat en llibertat amb càrrecs a l’espera de citació del jutjat de Vila-real. Els detinguts són dos ultres del València CF.

La lliga espanyola ha dit que es personarà com a acusació particular.

 

“El tema és prou transcendent i es mereix fer-ne un debat rigorós i a partir del mateix decidir.” El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha enviat un missatge als membres de la direcció de Junts, a què ha tingut accés VilaWeb, en què els demana que no facin pronunciaments individuals ni als mitjans de comunicació ni a les xarxes. El verificador internacional de la taula de Suïssa, Francisco Galindo Vélez, ha emès un comunicat on demana a Carles Puigdemont que consideri de retirar la proposició no de llei sobre la qüestió de confiança, que és previst que es debati dimarts i es voti dimecres al congrés espanyol. Galindo assenyalava “la transcendència política” que pot tenir en les negociacions entre el PSOE i Junts el revés parlamentari que pot rebre Pedro Sánchez, atès que la iniciativa es pot aprovar amb els vots del PP i Vox. I això, tenint en compte la situació que es pot produir en les setmanes vinents amb els “temes més sensibles que s’han treballat”. Turull reconeix en el missatge que Galindo intenta d’evitar una ruptura i donar temps per a materialitzar qüestions que estan molt avançades. És a dir, el compliment d’alguns dels acords. Sobre la taula, hi ha el traspàs integral de les competències en immigració, el reconeixement del català com a llengua oficial a les institucions europees i l’aplicació d’una amnistia política a Puigdemont.

Junts preveu, així, de centrar la reunió de l’executiva de demà a decidir si retira o manté la proposta amb què Puigdemont va intentar de marcar un punt d’inflexió en les relacions amb el PSOE, quan havia passat un any de la investidura de Sánchez i s’acumulaven els incompliments. El moviment del verificador es va produir ahir, segons la data que apareix al comunicat. L’endemà, per tant, de la reunió de la taula de Suïssa, la dotzena que han fet les delegacions dels socialistes i de Junts. Galindo admet en el comunicat que “és un fet real que avui dia no s’han materialitzat alguns dels punts en què existeix acord polític entre les parts” i que això va motivar que Junts registrés al congrés la proposició no de llei. Fonts consultades per VilaWeb ja apuntaven aquests dies que s’havien produït avenços, però que no arribarien a fer-se públics a temps abans del debat sobre la qüestió de confiança. “Una ruptura de l’espai significaria un retrocés difícil de superar que frenaria aquests avenços”, apunta el verificador. Uns acords que, segons Galindo, la seva funció com a verificador li impedeix de revelar, però no de saber.

Després de la reunió de l’executiva de demà, es preveu que sigui el mateix Turull qui comparegui davant els mitjans de comunicació. Cal tenir en compte que Puigdemont s’ha mostrat partidari fins ara de seguir les recomanacions del verificador i que hi va confiar la resolució de la crisi que de fa unes setmanes, quan el PSOE refusava que la mesa del congrés admetés a tràmit la proposició no de llei. Una reunió urgent de la taula de Suïssa, que el mateix Puigdemont havia demanat, va contribuir a estovar més tard les posicions de tots dos partits. El PSOE i Junts van tornar a encarrilar la relació amb l’acord per a dividir el decret de mesures socials sobre les pensions i els ajuts al transport públic i l’acceptació dels socialistes d’admetre a tràmit la iniciativa sobre la qüestió de confiança.

L’ex-diputat del PP al parlament, Francesc Vendrell, s’ha mort a 75 anys, segons que han informat fonts del partit a Europa Press. Va ser un dels ponents parlamentaris del PP en l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 i membre de la comissió del Síndic de Greuges a la cambra.

Vendrell, nascut a Barcelona el 26 de maig del 1949, va exercir les seves funcions com a diputat en la cambra catalana pel PP entre el 1999 i el 2010, durant tres legislatures. També en va ser portaveu entre el 2003 i el 2007.

El film norueg Dreams (Sex Love), del director Dag Johan Haugerud, ha guanyat l’Ós d’Or a millor film a la Berlinale. És la tercera part de la trilogia Sex Dreams Love, en què es narra la història de la Johanne, una noia que s’enamora de la professora de francès i experimenta el seu primer enamorament intens.

La producció catalana Sorda, dirigida per Eva Libertad, ha guanyat el premi del públic a la secció Panorama de la Berlinale i el premi que lliura la Confederació Internacional dels Cinemes d’Art i Assaig.

El premi a la millor direcció ha estat per a Huo Meng, per Living de Land. El gran premi del jurat se l’ha endut Gabriel Mascaro per O último azul. El premi del jurat ha estat per al film argentí El mensaje, d’Iván Fund. Rose Byrne ha guanyat el guardó a millor interpretació principal per If I Had Legs I’d Kick You, i Andrew Scott, a millor interpretació secundària per Blue Moon. El premi al millor guió ha estat per a Kontinental ’25. El premi a la millor contribució artística se l’ha endut l’equip de La tour de Glace. La millor òpera prima ha estat per a la mexicana El Diablo Fuma (y guarda las cabezas de los cerillos quemados en la misma caja).

L’Ós d’Or al millor curtmetratge se l’ha endut Lloyd Wong, Unfinished, de Lesley Loksi Chan. Ordinary Life, de Yoriko Mizushiri, ha rebut el premi del jurat. El millor documentari ha estat Holding Liat.

Francisco Galindo, el mediador internacional entre Junts i el PSOE, ha demanat als de Puigdemont que retirin la proposició no de llei que insta Pedro Sánchez a presentar una qüestió de confiança que es debatrà dimarts, i es votarà dimecres al congrés de diputats espanyol. Diu que cal evitar una ruptura difícil de superar.

La direcció de Junts es reunirà demà per estudiar com retirar la proposició, per tal de permetre un temps extra a les negociacions. Fonts de Junts han indicat a VilaWeb que l’ambaixador Galindo reconeix que hi ha acords polítics que ja haurien d’haver-se materialitzat i que la proposta de retirar la proposició vol evitar de trencar les relacions i afegir uns dies més per comprovar si acaben fent-se efectius.

Entre la desconfiança i l’interès: Sánchez i Puigdemont s’examinen al congrés espanyol 

“Una ruptura de l’espai significaria un retrocés difícil de superar, que frenaria avenços que la meva funció de verificador m’impedeix de revelar, però no de saber”, detalla en un comunicat al qual ha tingut accés l’ACN i que va signar ahir Galindo de Cartagena d’Índies estant, en català i castellà. Reconeix que no s’han materialitzat alguns dels punts en què hi ha acord polític entre totes dues parts, però constata avenços significatius i esforços mutus, malgrat les diferències entre els partits polítics.

Aquesta ha estat la primera intervenció pública de Galindo d’ençà del començament de les negociacions. El seu comunicat arriba després de la dotzena reunió de l’espai de negociació i mediació entre el PSOE i Junts, que es va fer divendres a Suïssa i on el mediador va participar presencialment. La trobada va tenir lloc pocs dies abans del debat al congrés espanyol i la votació de la proposició no de llei de Junts sobre la qüestió de confiança a Sánchez.

El diplomàtic salvadoreny explica que ha demanat a Junts que retiri la proposició, “conscient de la transcendència política que pot comportar l’aprovació d’aquesta iniciativa parlamentària per al procés de negociació”.

Junts estudiarà demà com retirar la proposició no de llei

Segons ha pogut saber l’ACN, el secretari general, Jordi Turull, ha enviat un missatge als membres de la direcció executiva nacional tot assegurant que el tema és prou transcendent i es mereix de fer-ne un debat rigorós per a prendre una decisió. La formació s’ha conjurat novament a mantenir el silenci tant a les xarxes com als mitjans i evitar d’aquesta manera els pronunciaments individuals.

Avui, 23 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Tot allò que heu de saber d’unes eleccions alemanyes que marcaran el rumb d’Europa
• Avel·lí Flors: “Si volem revertir la situació, el català ha de recuperar espais i el castellà n’ha de cedir”
• Tres anys després del començament de la guerra d’Ucraïna, sembla que ens acostem a un final imprevisible
• Així us ho hem explicat: els vint articles clau de VilaWeb per a entendre la guerra d’Ucraïna
• Tura Soler i Jordi Grau: “Els crims prescriuen, però la veritat no ho fa mai”
• El començament de la fi d’Elon Musk i les seves companyies?
• Amb incertesa sobre el futur de Gaza, molts palestins es debaten entre morir o abandonar indefinidament la seva llar
• Marsella, la ciutat que ens va redescobrir Jean Claude Izzo fa trenta anys
• Avançament editorial: ‘Nusos entre els dits’, de Leila Kasra
• Sis vins de garnatxa blanca de la Terra Alta per a fer-nos feliços
• Sempre fem tard tard amb ell | Mail Obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLV): Units per la condició efímera

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

“La unió fa la força” és un lema que és una declaració d’intencions, una manera d’anar pel món i d’entendre el món. És solidària, respectuosa i marcada per l’alteritat, un valor escàs en els temps que corren, el de les polítiques megalòmanes i el despotisme de governants i corporacions que tenen el poder econòmic mundial. Però la unió fa la força i genera coneixement i empatia. I això és el que van mostrar sis elaboradors de la Terra Alta quan, per primera vegada, es van presentar plegats en públic (en el marc de la Barcelona Wine Week), per defensar i valorar el seu paisatge vinícola i els vins que hi elaboren. Van parlar d’ells, però també van parlar d’un paisatge i d’una història que comparteixen. I és que la Terra Alta és un territori increïble per a fer grans vins i ja se’n fan; un territori vinícola històric, com el Priorat. Però a diferència del Priorat, que ha plantat cara i ha lliurat moltes batalles, la Terra Alta ha estat maltractada i malmesa, sense anar més lluny, per les energètiques, que hi han fet grans centrals que han eliminat una quantitat d’hectàrees de conreu enorme i han trinxat una part del paisatge. 

I, així i tot, la Terra Alta és avui un dels territoris amb més potencial per als vins de qualitat. I és en quantitat d’hectàrees i quilos de raïm i hectolitres de vi un dels territoris vinícoles catalans més importants. Així es va anar desgranant en la sessió Un recorregut pel paisatge de sis vinyes úniques de garnatxa blanca a la Terra Alta, amb tast dels seus vins. Els elaboradors eren: Carmen Ferrer, del celler Bàrbara Forés; Núria Altés, del celler Herència Altés; Ramon Roqueta Segalés, del celler LaFou; Joan Àngel Lliberia, del celler Edetària; Juanjo Galceran Piñol, del celler Piñol, i Francesc Ferré, del Celler Frisach. Va conduir la sessió el sommelier Ferran Centelles.  

Garnatxa blanca, la varietat que els defineix

Ferran Centelles va començar la sessió parlant de la garnatxa blanca, que és la varietat de raïm que defineix els vins de la Terra Alta. Una varietat ben adaptada i que conté unes condicions molt bones per a suportar el canvi climàtic. Una varietat de raïm de futur. Centelles va dir que és una varietat adulta, intel·ligent, que també destaca per la seva versatilitat a l’hora d’elaborar-la. I va donar una dada que impacta: el 33% de tota la garnatxa blanca del món es troba a la Terra Alta, on en conjunt es conreen 4.700 hectàrees de vinya.

El primer vi que es va servir va ser Ànima de l’avi Arrufí 2023, del celler Piñol, situat a Batea. Va explicar el vi en Juanjo Galceran Piñol, que és la tercera generació de la família. Un projecte amb vinya pròpia amb conreu d’agricultura ecològica, varietats autòctones (a més de la garnatxa blanca, el morenillo i la garnatxa peluda) i preservació de les vinyes velles. “Vam fer aquest vi en homenatge al besavi, que va ser el primer que va començar a elaborar vins artesanals. Les primeres ampolles d’aquest vi les vam treure el 1994-1995. Els primers anys el fèiem passant la garnatxa per barriques de roure, però en els darrers, amb la voluntat de ser més respectuosos amb el vi, per mirar d’expressar la varietat i el sòl, que és sobretot argilocalcari, el raïm fermenta en tines d’acer inoxidable i després el vi el posem en ous de granit. Aquest vi és una selecció de cinc finques amb diferents altituds i diferents sòls. Són les vinyes més velles i les millors de casa. L’ou de granit ens dóna una mica més de volum i estructura en boca. Són ous de 1700 litres i li fem el battonage amb nitrogen.” Ànima de l’avi Arrufí expressa la finor i la delicadesa de la varietat.

Aleshores Centelles va recordar que la Terra Alta és un territori marcat també per l’arquitectura del vi. Cèsar Martinell hi va construir diferents cellers cooperatius durant les primeres dècades del segle XX, com ara el celler de Pinell de Brai i el de Gandesa. I lligant l’arquitectura amb el vi va dir que els vins de la Terra Alta eren vins modernistes, sumptuosos, plens i exuberants, en especial els vins brisats. Introduïa així el següent vi.

Els vins tastats.

El segon vi tastat fou El Quintà 2022, del celler Bàrbara Forés, un vi brisat (que ha estat en contacte amb les pells). El celler té la seu a Gandesa. Carmen Ferrer va explicar que l’any 1992-1993 van començar a replantejar-se el projecte: “Vam intentar conèixer bé les finques que teníem, vinya a vinya. Així va ser com vam localitzar unes vinyes molt velles de garnatxa blanca. L’origen del Quintà són dues finques petites conreades pel mateix propietari amb vinyes velles plantades a la dècada del 1950. La primera elaboració d’aquest vi la vam fer el 1996. El sòl és de panal. Una vinya amb panal força fi, que madura abans, i l’altra vinya, que tot i que es troba molt a prop, té un panal amb unes betes calcàries, que en diem panal pinyoler. El cultiu és en ecològic, en secà i també fem agricultura regenerativa. Tot i que és difícil fer-ho així ara, a causa de la sequera. El Quintà fa una maceració pel·licular de vint-i-quatre hores, que li dóna estructura, però no sequedat. Es cria amb barriques de roure francès de 500 i 600 litres. És un brisat molt delicat i exuberant.”

Ferran Centelles va recordar que aquest Quintà, aquesta garnatxa, va mostrar i ensenyar als sommeliers de Barcelona el que eren els vins de la Terra Alta. En aquest sentit, Carmen Ferrer va ser una pionera per a la Terra Alta, perquè va col·locar els seus vins als tasts de gamma alta a final dels anys noranta. 

Sis cellers que van decidir fer el canvi

Centelles va definir el tercer vi, també brisat, com una garnatxa ibera, perquè es troba al costat de l’assentament iber del Coll del moro. És el vi Vernatxa, del celler Frisach, a Corbera d’Ebre. Francesc Ferré va començar la intervenció tot convidant tothom a visitar la Terra Alta i va explicar que a la taula eren sis cellers, una representació petita, però que aquests sis havien decidit de fer el canvi i passar de conrear la vinya només a elaborar els seus vins per donar més valor al projecte, a la varietat i donar vitalitat també a l’economia local. I això genera una il·lusió que és fonamental també perquè aquests projectes familiars puguin viure de l’agricultura i tenir possibilitat de futur, de relleu generacional. Ferré va explicar que “la Vernatxa és una garnatxa blanca, una varietat que de mica en mica i a poc a poc et va donant allò que pot donar-te, un caràcter, una frescor, el punt salí. En el vi que tasteu hi volíem representar tot això. Aquest vi neix de la vinya més vella que tenim a casa, en sòl de panal que nosaltres conreem. Tenim el most amb les pells una setmana perquè arrenqui la fermentació i després una part del vi es cria en dipòsits de formigó i una altra en barriques velles, durant deu mesos, perquè el vi pugui buscar el que vol ser”.

El vi que feia quatre va arribar de la mà de Núria Altés, del celler Herència Altés: La Serra Vi de Finca Qualificada. La propietària i enòloga va començar destacant la importància de l’acte, que per primera vegada aplegava sis cellers per mostrar el potencial que té la garnatxa blanca: “Ja sabeu que la Terra Alta és un territori de frontera, que ha patit moltes guerres i sempre ens hem mirat una mica de reüll. I el fet d’anar de bracet ens fa més forts, per això crec que és un gran dia. Tots fem en els nostres cellers un bon treball, cadascú amb una identitat pròpia, fent expressar la garnatxa de manera diferent. La Serra, per a nosaltres, és el vi més emblemàtic que fem. Prové d’una vinya plantada a l’altiplà de la zona de Batea, en un sòl calcari, d’una vinya molt antiga de principi del segle XX, no sabem exactament quan es va plantar. Una vinya que té molta influència del vent, tant del cerç, que és continental, sec i fred, i ens ajuda molt en l’agricultura ecològica, com de la garbinada, que ve de mar i refresca les nits d’estiu. Una vinya poc productiva. Fermentem el raïm amb barriques obertes i després l’envellim en un foudre de roure austríac, que és molt suau, perquè el que volem és preservar la varietat, que parli sola.”

Aleshores va intervenir Ferran Centelles: “Hem començat per unes garnatxes finíssimes, després hem augmentat la textura i la potència i aquest últim vi ja entra en la categoria dels vins gastronòmics.” I va recordar que la garnatxa és una de les varietats blanques que juntament amb la riesling tenen la característica d’expressar els hidrocarburs, aquella olor de goma Milà, un element valorat pels sommeliers.

El vi De rams 2018, del celler Lafou, va enfilar la recta final del tast. Ramon Roqueta Segalés, de la família Roqueta del celler del Pla de Bages, és l’impulsor d’aquest projecte. Ell va explicar que “la Terra Alta s’ha construït una personalitat pròpia, potser per ser un terreny fronterer, com diu la Núria, o per trobar-se a dues hores de camí en cotxe de Barcelona, una mica aïllats, com diu en Francesc. Amb aquestes característiques hem construït la nostra pròpia identitat. Nosaltres som a Batea, en una vall estreta de trenta-dues terrasses que van pujant progressivament. Una de les que s’està més avall és la vinya de Rams, que és d’on surt aquest vi. Una vinya de garnatxa blanca plantada el 1966 entre dos tipus de sòl, l’argilós-calcari i també el panal. La garbinada té una incidència important en aquesta vinya. Per aquestes característiques, el raïm que obtenim és particularment interessant. A partir del 2016 el van començar a elaborar a part i embotellar-lo. Per treure la màxima expressió del raïm, una part del vi és fermentat en fusta i una altra part en formigó, amb una lleugera maceració pel·licular i un 25% és vi brisat, fermentat durant uns dies amb les pells. I és un vi que té força anys de repòs i criança al celler, per integrar tots aquests elements. De fet, l’anyada que es troba actualment al mercat és la del 2018. És un vi amb textura, amb complexitat”. Ramon Roqueta també va explicar que aquesta vinya es cull en dues vegades: “La primera, collim un raïm més verd que estira el vi, li dóna tensió, i la segona, més tardana, omple el vi i li dóna volum.”

El tast es va acabar amb el vi La Terrenal 2020, del celler Edetària, explicat per Joan Àngel Lliberia, que va dir que neix de tres vinyes de sòl originari molt pobre i molt vell, sòl de lutita roja. Ell va començar dient que aquest tast era una iniciativa d’orgull i de pertinença. “No es pot anar sol pel mercat, costa molt.” I va voler destacar d’entrada les pioneres, Carmen Ferrer, del celler Bàrbara Forés, i Josefina Piñol, mare de Juanjo Galceran Piñol. “Sense elles, segurament els altres avui no seríem aquí. Jo recordo que a casa bevíem el vi de l’avi amb un got de Duralex i era un ranci, per com s’elaborava abans. Eren rancis espectaculars i hi hem de tornar, però calia aprendre a fer grans vins amb l’expressió de la fruita.”

I va continuar: “Una de les característiques que marquen aquests sis vins és la salinitat. Això vol dir que no hi ha maquillatge fent els vins. Fa uns anys posàvem un excés de maduració, un excés de barrica, etc. Avui podem anar amb el cap ben alt i amb orgull, perquè aquesta salinitat dels nostres vins és única. La nostra és una garnatxa mediterrània amb aromes de fonoll, de flor d’ametller…, aromes que són una passada. I també vull reivindicar que a la Terra Alta tenim les garnatxes més velles del país. El sòl és important i el clima també, però la vinya és el més important. La planta és fonamental. I per això hem de cuidar els fenotips que caracteritzen les nostres garnatxes i evitar la uniformització dels vivers. Perquè són aquestes garnatxes blanques les que ens motiven per llevar-nos cada dia i ser feliços.”

Avel·lí Flors Mas (Castelló de la Plana, 1988) és professor de Sociolingüística i d’Ecologia i Planificació Lingüístiques a la Universitat de Barcelona. En aquesta entrevista, li demanem que valori els resultats de la nova Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, el sondatge més ambiciós sobre l’estat del català, elaborat cada cinc anys per l’Institut d’Estadística de Catalunya. Les noves dades acrediten que el català ha perdut 100.000 catalans habituals en cinc anys i que tan sols és la llengua habitual de menys d’un terç de la població. El castellà, mentrestant, manté la fortalesa i li guanya terreny. Quines tecles cal prémer per a començar a revertir la situació? Flors ens atén per videotrucada.

Un certificat clamorós d’emergència lingüística

—Quin resum faríeu dels resultats de la nova Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població?
—Dos adjectius: esperables i preocupants. Esperables perquè, en el context demogràfic que vivim, amb aquestes taxes d’arribada de població nouvinguda després de la pandèmia i amb la baixa natalitat de la població establerta al territori, és lògic que hi hagi aquest descens percentual. Aquest retrocés lent però continuat de l’ús del català és preocupant, però ha de ser també un esperó per a l’acció política, per a activar la societat catalana.

—El conseller Vila diu que no som pròpiament en un procés de substitució del català pel castellà. Què en penseu?
—Ho subscric bastant. Els indicadors que solem contemplar en els casos típics de substitució no s’observen en el cas de Catalunya. Una de les tendències positives que s’ha mantingut és l’atracció del català en la transmissió intergeneracional. En els escenaris típics de substitució lingüística, la interrupció d’aquesta transmissió és clau. Ho hem observat al País Valencià, a Catalunya Nord, a l’Alguer. En canvi, a Catalunya i a Andorra aquesta transmissió és positiva. El sociolingüista Natxo Sorolla ha ampliat els supòsits que ens poden situar en contextos de substitució. Per exemple, un trencament generalitzat i massiu de l’ús intragrupal del català. Això encara no ho hem observat tampoc. Ni tan sols en adolescents i joves. Cosa que no vol dir que la disminució de l’ús del català en diferents àmbits no tingui conseqüències. En tot cas, amb aquesta mena d’enquestes no n’hi ha prou per a fer aquestes valoracions. Necessitaríem estudis més qualitatius de tipus etnogràfic.

—Sí que hi ha un procés de bilingüització evident, molt accentuat, que sol ser la fase més primigènia dels potencials processos de substitució.
—Aquí entrem al terreny de les especulacions. És arriscat. El procés de bilingüització de la societat catalanoparlant, que comença a final del segle XIX, està completat. Tota la població catalanoparlant és perfectament competent en castellà. Ja no és una bilingüització unidireccional, perquè el 80% dels catalans coneixen el català, i això vol dir que el coneix molta gent que no el té com a primera llengua. Passa que els catalanoparlants encara coneixen molt millor el castellà que no pas a l’inrevés. Això fa que, en moltes interaccions, la tendència encara sigui molt més beneficiosa per al castellà. La bilingüització és una condició indispensable perquè existeixi un procés de substitució lingüística, però no sempre hi ha d’acabar necessàriament. Ara bé: calen incentius i polítiques que facin que la convergència no beneficiï sempre la llengua dominant. El català ha de tenir prou funcions.

—A banda els incentius i les polítiques, el català es pot mantenir si l’ús del castellà no recula percentualment?
—Els usos lingüístics s’assemblen força a un joc de suma zero. Els espais que ocupa el castellà no els ocupa el català. Hi ha un cert manteniment del nombre absolut de parlants que fan servir el català en la vida quotidiana, i també hi ha una bossa de parlants secundaris. El missatge que s’ha de donar és que si volem que la situació es comenci a revertir, que s’incrementi l’ús del català, la massa d’usuaris habituals ha d’intensificar i enfortir el seu ús de català: és la manera de generar incentius als parlants ocasionals o escassos perquè es trobin més situacions en què necessitin el català. Si volem revertir la situació, el català ha de recuperar espais i el castellà n’ha de cedir. 

Crida de les entitats per a arribar a 200.000 places de cursos de català

—El català també recula com a llengua d’identificació, la que els parlants senten com a pròpia. Fa vint anys, el 44,3% dels parlants sentien que el català era la seva llengua. Ara tot just un 30%. En canvi, creix la identificació amb el bilingüisme, amb totes dues llengües. Què vol dir, això?
—És una de les dades que sincerament em van sorprendre més de l’enquesta de l’altre dia. Encara és prematur fer-ne hipòtesis. En anteriors enquestes, havíem vist que hi havia més persones que s’identificaven amb el català que no pas persones que el tenien com a llengua inicial [materna]. Aquest guany s’ha reduït percentualment; abans el balanç era més beneficiós per al català. És una situació de canvi i és important saber què passa. L’increment de la identificació bilingüe agafa fonamentalment població castellanoparlant que passa a identificar-se amb totes dues llengües, però necessitem més dades.

—És cert que la transmissió intergeneracional continua essent expansiva i que això és una bona notícia. Fa vint anys, l’ús exclusiu del català amb el fill gran era del 49%. Ara, del 35%. Fins a quin punt ens ha de preocupar?
—Les tendències positives que hem observat d’ençà del 2003 continuen existint, però s’estan debilitant. Es debiliten per la pressió del context: el català perd presència i hi ha un increment periòdic de la presència de població no catalanoparlant. Això fa que, en la vida quotidiana, hàgim de recórrer més sovint a la llengua dominant. És positiu que l’enquesta continuï detectant que la transmissió intergeneracional és expansiva, però aquest debilitament s’ha de compensar amb més consciència lingüística, més acció de la societat civil i més acció institucional.

—L’enquesta només agafa resultats del Principat. Aquesta taxa intergeneracional no és expansiva ni al País Valencià, ni a Catalunya Nord, sembla que comença a deixar de ser-ho a les Illes… Podem segregar l’anàlisi per parts del domini lingüístic?
—Té sentit fer-ho en la mesura que la història sociolingüística, la política institucional i els efectes de tot plegat sobre l’ús del català són diferents segons el territori. No tenim enquestes que es facin simultàniament amb la mateixa metodologia ni el mateix treball de camp, però té sentit distingir, perquè les tendències són molt diferents, i això respon a una història sociolingüística diferent en cada territori. 

—Heu parlat del factor demogràfic. En la presentació de l’enquesta s’hi va donar molt de pes: en vint anys som gairebé dos milions més de persones amb una taxa negativa de natalitat i 184% més de nouvinguts. Quina influència preveieu que tingui, això, els cinc anys vinents?
—Del punt de vista sociolingüístic, té molt de pes. Condiciona la composició lingüística inicial de la població i això té conseqüències importants sobre les pràctiques. Som una comunitat amb una llengua pròpia que té un valor social alt i una fortalesa social important, però que es troba cada vegada més minoritzada i que ha d’afrontar periòdicament la incorporació lingüística de població que no coneix el català d’entrada. I ho ha d’afrontar sense tenir les eines de què disposen els estats per a fer polítiques d’integració més efectives. Sense canvis en l’estructura econòmica i demogràfica de la població, podem preveure escenaris de minorització progressiva, si no és que aconseguim de fer polítiques que millorin la inclusió i que reforcin la consciència entre els catalanoparlants. Hem de saber que, si volem mantenir la llengua, ens hi hem d’implicar una mica més, perquè no és una batalla guanyada.

—Parlem de solucions. Sense els instruments d’un estat, quin pla de xoc us imagineu per a començar a revifar?
—En la situació actual, sense un reconeixement equitatiu o igualitari per part de l’estat, si la Generalitat no té competències per a situar el català, com a mínim, en una situació d’igualtat amb el castellà, és molt difícil fer polítiques que no es limitin a pal·liar-ne els efectes. La Generalitat té el marge que té. Dit això, ja s’ha anunciat que augmentaran els cursos per a adults nouvinguts. S’han de reforçar tots els ressorts institucionals. L’educació serà un altre cavall de batalla, perquè estem pendents de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el model lingüístic educatiu. S’han d’activar totes les clàusules lingüístiques en la contractació pública d’activitats extraescolars. Cal ser més exigents en la capacitació lingüística en l’àmbit sanitari, tenir nocions de què fan les administracions que estan en contacte amb la població d’acollida. Hi ha múltiples fronts oberts en què ja es treballa i que s’ha de treballar més. Hauríem de tenir reconegut el dret de fer servir el català en totes les esferes de la vida. No hi ha cap justificació per a fer-nos-hi renunciar, ni davant l’administració ni davant l’àmbit econòmic privat.

—En l’àmbit laboral, què hi podem fer?
—Hem de ser més exigents amb el compliment del deure de disponibilitat lingüística de les empreses. Hem d’exigir més capacitació lingüística del personal. Però això no requereix només normativa, sinó discursos que facin entendre als treballadors nouvinguts que l’ús del català no és trivial, sinó un dret que cal protegir. 

—Una via podria ser treballar conjuntament amb les empreses o pressionar-les perquè una porció de l’horari laboral es dediqui a millorar el català d’aquests treballadors.
—En aquest sentit, cal ser creatius. No només les empreses: el paper dels sindicats aquí també pot ser molt rellevant, pel contacte que tenen amb els treballadors. El Departament de Política Lingüística ha de comptar amb uns altres agents, perquè el Consorci per la Normalització té limitacions de pressupost. L’activació de patronals, empreses o sindicats per a efectuar aquesta transformació serà positiva.

—En educació solem parlar dels alumnes, però què podem fer per a millorar l’aplicació de la immersió per part dels professors?
—L’àmbit educatiu és fonamental per a formar lingüísticament la població, és clar. Els alumnes encara surten amb un coneixement del català una mica més precari que no el de castellà. Aquí el professorat hi té la seva missió. De vegades, es fa un discurs una mica catastrofista sobre l’educació. La majoria dels professionals estan compromesos amb l’ús del català. Quan demanes a l’alumnat de sisè de primària o de quart d’ESO sobre els usos del professorat, l’ús de català hi apareix de manera molt destacada. Potser hem de conscienciar més el professorat amb estratègies per a gestionar les aules en contextos en què el català és minoritzat dins l’aula. Exposar l’alumnat a l’ús de la llengua catalana hauria de primar per damunt de ser més simpàtics. Tenim marge per a córrer.

—Un estat imposa la seva llengua franca gràcies, en bona part, a la coerció. Sense un estat no hi ha el mateix poder coercitiu. 
—Aquesta és una de les claus. Fora d’Andorra, els catalans no disposem dels instruments d’un estat, que et donen aquestes eines coercitives. La constitució espanyola força tothom a saber el castellà; és així com ho fan. L’Estatut de Catalunya pot dir que la població de Catalunya té el deure de saber català, però el Tribunal Constitucional espanyol et pot dir que això no és aplicable. Pots voler un model lingüístic educatiu, però el Tribunal Constitucional espanyol et pot dir que no, o que d’acord, però amb uns límits. És un dels reptes fonamentals que tenim. Les institucions catalanes treballen amb els braços lligats a l’esquena quan fan polítiques lingüístiques.

—Com podem, nosaltres, fer per exercir aquest poder coercitiu? Quina mena de canvi cultural necessitem?
—Les eines de coerció poden venir disposant d’un estat propi o perquè l’estat et reconeix la llengua en condicions d’igualtat, com a Suïssa i a Bèlgica. Aquesta capacitat coercitiva, a més a més, és reconeguda per la població com la capacitat d’intervenció i d’actuació legítima sobre els afers públics. És molt interessant la tesi de Marina Massaguer: les persones no catalanoparlants no solen reconèixer la legitimitat de la Generalitat per a imposar obligacions lingüístiques perquè no és un estat. Com que l’estat és Espanya, l’única llengua que es pot pressuposar és el castellà. Hauríem de poder tenir aquesta capacitat, però sense tenir-la, i exercint el poder limitat que té la Generalitat per a fer polítiques lingüístiques pròpies, necessitem recórrer més a la consciència, a la lleialtat i al compromís quotidià diari. Però és un compromís que m’agradaria no reduir a l’actitud individual i estendre’l a la societat civil, a les entitats i als espais que permeten de construir vincles i nous hàbits. 

—Què hauria de tenir el Pacte Nacional per la Llengua per a satisfer-vos?
—Hauria de tenir algunes concrecions en polítiques lingüístiques específiques. Un canvi de mentalitat dels agents socials i polítics de Catalunya. Si volem preservar el català com una llengua robusta i vita, tots hi hem de posar de la nostra banda. Cadascú l’ha d’enfortir en el seu àmbit: individual, associatiu, sindical, empresarial, governamental. Hi ha d’haver la reclamació d’un estatus igualitari per a la llengua. El Constitucional ja va deixar clar l’any 2010 que no entrava dins el seu marc, però ha de ser una aspiració permanent del catalanisme lingüístic.

Sancionar, mantenir el català i assumir el conflicte: com s’ha d’afrontar l’emergència lingüística?

La matinada del 24 de febrer de 2022, Rússia va llançar una invasió a gran escala d’Ucraïna, en la que va representar la major agressió militar a Europa d’ençà de la Segona Guerra Mundial. El president rus, Vladimir Putin, bo i negant fins i tot l’existència de la nació ucraïnesa, va ordenar un atac simultani des de múltiples fronts: des de Belarús al nord, des de la mateixa Rússia a l’est, i des de Crimea al sud, territori que ja havia estat annexionat il·legalment el 2014. La confiança de Putin en una victòria ràpida era tan gran que les tropes russes portaven els uniformes de desfilada en l’avanç cap a Kíiv, tot evidenciant així que esperaven una capitulació ràpida del govern ucraïnès.

Els primers dies de la invasió van ser especialment dramàtics. Les forces russes van intentar de prendre Kíiv en un atac llampec, mentre els míssils de creuer i els balístics impactaven contra infrastructures crítiques a tot del país. Putin va justificar la invasió tot al·legant la necessitat de protegir els interessos de seguretat de Rússia i els parlants de rus a Ucraïna, quan Occident va rebutjar les seves exigències d’abandonar la possibilitat que Ucraïna s’unís a l’OTAN. Aquestes justificacions van ser àmpliament condemnades per la comunitat internacional com un pretext per a una guerra d’agressió que violava els principis més fonamentals del dret internacional.

La reacció internacional va ser immediata i contundent. Els Estats Units, la Unió Europea i més aliats occidentals van imposar sancions sense precedents contra Rússia que van afectar els seus sectors financer, energètic i tecnològic. Les empreses internacionals van començar a abandonar el mercat rus en massa, mentre que els actius dels oligarques russos eren congelats arreu del món. Aquest aïllament econòmic i diplomàtic de Rússia va marcar el principi d’una nova era en les relacions internacionals.

Contra tot pronòstic, la resistència ucraïnesa, encapçalada pel president Volodímir Zelenski, va aconseguir de frenar l’ofensiva sobre Kíiv. I les tropes russes es van veure obligades a retirar-se dels voltants de la capital un mes després del començament de la invasió, bo i patint fortes pèrdues tant en personal com en equipament militar. Les humiliacions russes van continuar amb les retirades de la regió de Khàrkiv i Kherson a final del 2022, fruit de reeixides contraofensives ucraïneses que van demostrar les vulnerabilitats de l’exèrcit rus i van elevar la moral ucraïnesa.

Durant aquests primers mesos, el món va ser testimoni d’alguns dels episodis més foscs del conflicte. El descobriment de les atrocitats comeses a Butxa, on centenars de civils van ser assassinats per les forces russes, va horroritzar la comunitat internacional i va portar a acusacions de crims de guerra. Aquests fets van reforçar la determinació occidental de donar suport a Ucraïna, que es va materialitzar en un flux constant d’ajuda militar i econòmica.

No obstant això, el panorama va canviar significativament el 2023. La contraofensiva ucraïnesa al sud, llargament esperada i preparada amb equipament occidental modern, va fracassar en el seu intent de tallar la ruta terrestre russa cap a Crimea. Rússia va recuperar la iniciativa amb ofensives al llarg del front de 1.000 quilòmetres, tot aconseguint avenços lents, però constants. A més, va intensificar els atacs contra infrastructures ucraïneses amb onades de míssils i drons, que van destruir gran part de la capacitat de generació elèctrica del país i van causar grans patiments a la població civil durant els mesos d’hivern.

Ucraïna va intentar de contrarestar aquests revessos amb tàctiques innovadores, amb incursions a la regió russa de Kursk per a distreure les forces enemigues a l’est i guanyar més influència en unes possibles negociacions de pau. Tot i mantenir alguns d’aquests guanys territorials, els recursos limitats d’Ucraïna s’han vist com més va més tensionats, i han dificultat la defensa de les posicions clau a l’est del país.

Tres anys després del començament del conflicte, la situació ha evolucionat finalment cap a una nova situació estratègica i diplomàtica. Rússia controla de manera sòlida aproximadament una cinquena part del territori ucraïnès, i fa poc hi ha hagut converses entre alts funcionaris russos i nord-americans que poden portar a una cimera de pau, fins i tot sense comptar amb Ucraïna ni amb Europa. Les posicions de les parts han evolucionat: mentre Zelenski ha hagut de moderar les exigències inicials de retirada total russa, manté l’aspiració d’unir-se a l’OTAN i demana garanties de seguretat occidentals sòlides, així com una força de pau europea robusta per a prevenir futurs atacs russos. I Rússia sembla que es conformaria amb la incorporació de fet dels territoris que controla actualment, bo i assumint que no ha pogut acabar amb Ucraïna, com era la seva intenció.

El conflicte ha tingut un cost humà i material devastador: desenes de milers de morts, ciutats senceres reduïdes a runes i milions d’ucraïnesos convertits en refugiats. Les repercussions s’han estès molt més enllà de les fronteres d’Ucraïna i han causat crisis energètiques a Europa, problemes en el subministrament global d’aliments i una reconfiguració profunda de l’ordre internacional. L’aïllament de Rússia d’occident ha accelerat un realineament geopolític, amb Moscou apropant-se com més va més a la Xina i unes altres potències no occidentals.

Tres anys després del començament de la guerra, mentre la població ucraïnesa continua patint les conseqüències d’aquesta brutal agressió, la resolució del conflicte sembla més imprevisible que mai. Putin ha triat una guerra de desgast, bo i confiant que el suport occidental a Ucraïna s’anirà debilitant amb el temps. Per la seva banda, Ucraïna continua depenent críticament de l’ajuda occidental per a mantenir la resistència. I l’arribada al poder als Estats Units de Donald Trump ha trencat totes les certeses que hi havia i ha elevat d’una manera mai vista la tensió entre els aliats europeus i Washington.

Així us ho hem explicat: els vint articles clau de VilaWeb per a entendre la guerra d’Ucraïna