El Consell de la Informació de Catalunya (CIC) i el Col·legi de Periodistes de Catalunya demanen que no es vinculi violència amb origen ètnic, arran de l’assassinat de dues persones a Girona i dels posteriors actes violents a Figueres contra la propietat del presumpte assassí. “Recordem la necessitat de no associar els crims de Girona amb l’origen ètnic dels implicats per evitar la discriminació i estigmatització dels col·lectius. Insistim en el compromís ètic dels periodistes per a una informació veraç i respectuosa amb la diversitat”, diuen en un comunicat.

Les entitats consideren que assenyalar la pertinença dels agressors o de les víctimes a un grup ètnic determinat, sense que això tingui rellevància informativa, vexa i estigmatitza tot el col·lectiu i atempta contra l’ètica periodística. “Entenem que aquest assenyalament és encara més greu si es fa des dels titulars o des de l’encapçalament de les informacions audiovisuals”, diuen.

Recorden que el codi deontològic del periodisme diu: “No es pot discriminar cap persona a causa de la seva condició sexual, discapacitat física o mental, creences, origen ètnic, nacionalitat o extracció social.” I també: “Cal evitar expressions vexatòries que puguin incitar a l’odi i a l’ús de la violència.” Així mateix, fa explícit que els periodistes han de ser especialment sensibles amb la diversitat.

“Veiem amb preocupació que la majoria de pseudo-mitjans digitals, però també alguns de referència, hagin posat el focus de la informació en l’origen dels protagonistes dels fets, com si la seva pertinença a un grup ètnic fos la causa o la justificació de la violència”, afegeixen.

El CIC i el Col·legi de Periodistes fan una crida a tots els periodistes, tant els que informen en els mitjans com en les fonts oficials dels gabinets de comunicació, que extremin el compromís ètic amb la professió. “I no només pel deure que els periodistes tenim amb una societat democràtica, sinó també perquè la pervivència de la professió estarà més assegurada amb una informació contrastada i veraç que no amb un clic de més o de menys”, acaben dient.

El Consell de la Informació de Catalunya (CIC) i el Col·legi de Periodistes de Catalunya demanen que no es vinculi violència amb origen ètnic, arran de l’assassinat de dues persones a Girona i dels posteriors actes violents a Figueres contra la propietat del presumpte assassí. “Recordem la necessitat de no associar els crims de Girona amb l’origen ètnic dels implicats per evitar la discriminació i estigmatització dels col·lectius. Insistim en el compromís ètic dels periodistes per a una informació veraç i respectuosa amb la diversitat”, diuen en un comunicat.

Les entitats consideren que assenyalar la pertinença dels agressors o de les víctimes a un grup ètnic determinat, sense que això tingui rellevància informativa, vexa i estigmatitza tot el col·lectiu i atempta contra l’ètica periodística. “Entenem que aquest assenyalament és encara més greu si es fa des dels titulars o des de l’encapçalament de les informacions audiovisuals”, diuen.

Recorden que el codi deontològic del periodisme diu: “No es pot discriminar cap persona a causa de la seva condició sexual, discapacitat física o mental, creences, origen ètnic, nacionalitat o extracció social.” I també: “Cal evitar expressions vexatòries que puguin incitar a l’odi i a l’ús de la violència.” Així mateix, fa explícit que els periodistes han de ser especialment sensibles amb la diversitat.

“Veiem amb preocupació que la majoria de pseudo-mitjans digitals, però també alguns de referència, hagin posat el focus de la informació en l’origen dels protagonistes dels fets, com si la seva pertinença a un grup ètnic fos la causa o la justificació de la violència”, afegeixen.

El CIC i el Col·legi de Periodistes fan una crida a tots els periodistes, tant els que informen en els mitjans com en les fonts oficials dels gabinets de comunicació, que extremin el compromís ètic amb la professió. “I no només pel deure que els periodistes tenim amb una societat democràtica, sinó també perquè la pervivència de la professió estarà més assegurada amb una informació contrastada i veraç que no amb un clic de més o de menys”, acaben dient.

ERC interpreta la proposta del PSOE de crear un consorci tributari com una manera de fer semblar bona una proposta que ja és a l’estatut. Fonts d’Esquerra assenyalen que el context en què es va aprovar el marc estatutari “s’ha superat” i que, en qualsevol cas, el que diuen els socialistes ja s’hauria d’estar aplicant. Fonts dels socialistes espanyols van dir ahir a Europa Press que això que ofereixen a ERC és un sistema en què el govern s’encarregaria de recaptar el cent per cent dels imposts per mitjà d’aquest consorci tributari entre el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya. És la mateixa proposta que el dirigent del PSC, Salvador Illa, va defensar durant la campanya de les eleccions catalanes.

La reforma del sistema de finançament és la gran qüestió que condiciona les negociacions per la investidura d’Illa entre els socialistes i ERC. Totes dues formacions es van reunint discretament amb equips de treball que aborden les carpetes que ERC ha posat com a condició, però la prioritària és la reforma del sistema de finançament. Fonts d’Esquerra afirmen que el context de l’estatut ha canviat i que Catalunya disposa d’una agència tributària pròpia amb quinze anys d’experiència. ERC reclama als socialistes un canvi de model que es basi en la bilateralitat i que inclogui la gestió de tots els imposts que paguen els catalans. Més enllà del resultat de les negociacions, tanmateix, l’última paraula sobre una eventual investidura d’Illa la tindran els militants del partit, i és també per aquesta raó que la direcció d’Esquerra manté un contacte permanent amb les bases.

La cúpula d’ERC convoca els afiliats per prendre’n el pols. Una de les reunions previstes que més ha transcendit és l’assemblea que es farà el dilluns 15 a Barcelona, a les Cotxeres de Sants. La federació del partit va ajornar sense data el congrés per debatre i votar el pre-acord per a entrar al govern municipal. El congrés per prendre la decisió no té data, tot esperant que s’aclareixi la investidura. El desbordament d’afiliats que es va produir el mes passat, que va portar la federació a ajornar el congrés, apuntava a la possibilitat que les bases tombessin la decisió d’entrar al govern de Jaume Collboni. Mentrestant, continuen els moviments al partit. Fonts d’ERC asseguren que en l’assemblea barcelonina del dia 15 es parlarà sobre la investidura, com ja s’ha fet en molts altres municipis. Aquests dies hi haurà més trobades al Vallès Oriental, a les Terres de l’Ebre, a la Catalunya Central, a Lleida i a les Illes Balears. En aquest últim cas, per via telemàtica.

La situació de crisi interna que viu el partit, en ple procés pre-congressual, complica unes negociacions que ja eren difícils d’entrada. L’enfrontament entre els sectors de Marta Rovira i Oriol Junqueras va pujar ahir amb les acusacions i crítiques obertes que va fer Sergi Sabrià a Junqueras, quan va anunciar que dimitia com a vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern pels cartells contra Ernest i Pasqual Maragall. Sabrià va afirmar que no era responsable dels cartells i va criticar durament Junqueras, a qui va acusar de fer mal al partit i li va atribuir també la voluntat de forçar que plegués del govern. Junqueras, mentrestant, continua reunint-se amb afiliats i gent pròxima al partit per mirar de tornar a la presidència d’Esquerra en el congrés del 30 de novembre. El terrabastall intern pels cartells dels germans Maragall i l’existència d’una estructura dedicada al joc brut polític es dirimeix en la comissió ètica del partit. El responsable del compliment del codi ètic ha obert una instrucció i dimarts, finalment, ha estat citat a declarar el director de comunicació d’ERC, Tolo Moya, assenyalat per fonts del partit i per Ernest Maragall com a responsable del cas. Moya ho ha negat i ha advertit que té proves que assenyalen qui era l’ideòleg d’aquest grup i com funcionava.

La junta general d’accionistes extraordinària del BBVA ha aprovat avui una ampliació de capital per valor de 551 milions d’euros i posar en circulació 1.126 milions de noves accions per fer front a l’opa del Banc Sabadell. La mesura ha rebut el suport del 96,04% dels accionistes.

En la reunió extraordinària al palau Euskalduna de Bilbao, el president del BBVA, Carlos Torres, ha tornat a defensar l’operació, convençut que serà un èxit i permetrà de crear un banc més fort, competitiu i rendible. En el torn d’intervencions, uns quants representants sindicals han advertit de les conseqüències de l’operació sobre la plantilla, en forma d’acomiadaments i més càrrega de treball.

La junta general d’accionistes extraordinària del BBVA ha aprovat avui una ampliació de capital per valor de 551 milions d’euros i posar en circulació 1.126 milions de noves accions per fer front a l’opa del Banc Sabadell. La mesura ha rebut el suport del 96,04% dels accionistes.

En la reunió extraordinària al palau Euskalduna de Bilbao, el president del BBVA, Carlos Torres, ha tornat a defensar l’operació, convençut que serà un èxit i permetrà de crear un banc més fort, competitiu i rendible. En el torn d’intervencions, uns quants representants sindicals han advertit de les conseqüències de l’operació sobre la plantilla, en forma d’acomiadaments i més càrrega de treball.

Canvis importants a TV3. El periodista Xavier Grasset, fins ara presentador del programa Més 3/24, presentarà el programa tarda de Televisió de Catalunya la temporada vinent. El magazín, de 17.45 a 19.15, s’inspira en els espais de trobada entre companys i amics, on s’acostuma a quedar per a fer un cafè. La periodista Marina Romero, que darrerament ha estat al capdavant d’El Matí de Catalunya Ràdio, presentarà l’espai diari del Més 3/24, de dilluns a divendres.

Segons TV3, el nou format de tarda tindrà un plató inspirat en la imatge d’un bar o cafeteria. “Un espai popular, càlid, distès i de conversa desimbolta”, diuen en un comunicat. “Actualitat, entreteniment i cultura equilibrats per l’experiència de Xavier Grasset, amb una llarga i consolidada trajectòria a 3Cat, on dirigeix i produeix de fa més de trenta-cinc anys programes a Catalunya Ràdio i on actualment presentava el Més 3/24″, diuen.

L’anunci dels canvis a TV3 s’ha fet avui, coincidint que és el darrer dia del Planta baixa, presentat per la periodista Agnès Marquès i produït per la Manchester, la productora d’Ustrell. A començament de juny, es va saber que el programa no havia renovat el contracte per a la temporada vinent.

Ricard Ustrell s’acomiada de ‘Planta baixa’: “Gràcies, TV3, per aquests cinc anys”

En el cas del Més 3/24, el repàs d’actualitat mantindrà l’anàlisi, la reflexió i una entrevista en profunditat per a acostar als espectadors les claus informatives del dia. Romero fa el salt a la televisió després de passar per la ràdio pública de Catalunya, en què ha assumit, entre més responsabilitats, la presentació d’El Matí de Catalunya Ràdio durant la baixa de paternitat de Ricard Ustrell. Anteriorment, hi havia dirigit i presentat el programa matinal durant la temporada d’estiu.

La nova proposta de la tarda de TV3 serà produïda per la productora Atomic Beat que ha participat en uns quants projectes tant a la televisió com a la ràdio pública. Segons 3Cat, l’entreteniment i l’humor són dos dels segells principals de la productora, tant per l’experiència com pel coneixement que tenen dels professionals dedicats a aquests àmbits.

Grasset és un dels periodistes més populars del país. El 2015 va guanyar el Premi Nacional de Comunicació 2015 i d’aleshores ençà dirigeix i presenta el Més 324. També ha dirigit la tertúlia diària d’actualitat L’oracle, durant nou temporades, a Catalunya Ràdio, on també va ser set anys corresponsal a Madrid. Així mateix, va presentar el magazín El món s’acaba i l’espai sobre valors Líquids.

Xavier Grasset: “Defenso la feina feta a TV3 els anys del procés”

Aquesta matinada s’ha mort Toni Matas a Barcelona, a causa d’un infart. Matas va ser un pioner del multimèdia a Catalunya i un gran innovador que durant unes quantes dècades va anar adaptant la seva gran creativitat als enormes canvis tecnològics que se succeïen. Va ser sempre un gran impulsor del català en les noves tecnologies i darrerament va fundar una empresa per a popularitzar la intel·ligència artificial. En parlava en aquesta entrevista publicada el mes de maig: “No tingueu por de la intel·ligència artificial”.

El juny del 1994, Matas va impulsar Barcelona Multimèdia, una empresa mítica que es va fer especialment popular amb la publicació dels CD-Rom Otijocs, basats en el personatge Ot, el bruixot, de Picanyol. L’any 2008, també amb dibuixos de Picanyol, va publicar un projecte multimèdia sobre la Bíblia que es va popularitzar en molts països i s’ha comercialitzat en més de cinquanta llengües, fins a arribar a superar la xifra de més de set milions de descàrregues. Matas era un cristià convençut, com va explicar en aquest text publicat precisament en ocasió de la mort de Picanyol.

Llicenciat a la Facultat d’Informàtica de la Universitat Politècnica de Catalunya i amb un MBA a ESADE, on va ser professor de creació d’empreses, Toni Matas havia fundat enguany l’empresa Persualia, dedicada a crear eines d’intel·ligència artificial per a fer la feina de la gent menys rutinària i més creativa. L’empresa continuarà la seva feina.

Dotat d’una enorme humanitat i generositat, Toni Matas era un gran conversador i sempre estava amatent a les noves oportunitats. En trobareu una bona mostra en aquest àudio del programa L’internauta, en què parla dels seus projectes i la seva manera d’entendre la vida.

Aquesta matinada s’ha mort Toni Matas a Barcelona, a causa d’un infart. Matas va ser un pioner del multimèdia a Catalunya i un gran innovador que durant unes quantes dècades va anar adaptant la seva gran creativitat als enormes canvis tecnològics que se succeïen. Va ser sempre un gran impulsor del català en les noves tecnologies i darrerament va fundar una empresa per a popularitzar la intel·ligència artificial. En parlava en aquesta entrevista publicada el mes de maig: “No tingueu por de la intel·ligència artificial”.

El juny del 1994, Matas va impulsar Barcelona Multimèdia, una empresa mítica que es va fer especialment popular amb la publicació dels CD-Rom Otijocs, basats en el personatge Ot, el bruixot, de Picanyol. L’any 2008, també amb dibuixos de Picanyol, va publicar un projecte multimèdia sobre la Bíblia que es va popularitzar en molts països i s’ha comercialitzat en més de cinquanta llengües, fins a arribar a superar la xifra de més de set milions de descàrregues. Matas era un cristià convençut, com va explicar en aquest text publicat precisament en ocasió de la mort de Picanyol.

Llicenciat a la Facultat d’Informàtica de la Universitat Politècnica de Catalunya i amb un MBA a ESADE, on va ser professor de creació d’empreses, Toni Matas havia fundat enguany l’empresa Persualia, dedicada a crear eines d’intel·ligència artificial per a fer la feina de la gent menys rutinària i més creativa. L’empresa continuarà la seva feina.

Dotat d’una enorme humanitat i generositat, Toni Matas era un gran conversador i sempre estava amatent a les noves oportunitats. En trobareu una bona mostra en aquest àudio del programa L’internauta, en què parla dels seus projectes i la seva manera d’entendre la vida.

Tant el Tribunal Suprem espanyol com l’Audiència espanyola han posat sobre la taula la possibilitat de presentar qüestions pre-judicials sobre l’aplicació de la llei d’amnistia en el cas del Tsunami Democràtic. Aquest matí, la magistrada del Tribunal Suprem espanyol Susana Polo, que investiga el president Carles Puigdemont i el diputat d’ERC Ruben Wagensberg, ha publicat una providència en què dóna a les parts tres dies perquè formulin al·legacions sobre la conveniència de presentar una pregunta pre-judicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. I hores més tard, segons que ha pogut saber VilaWeb, la magistrada de l’Audiència espanyola María Tardón –que substitueix Manuel García-Castellón–, ha presentat una providència igual per a la resta dels encausats: la secretària general d’ERC, Marta Rovira; el cap de l’oficina de Puigdemont, Josep Lluís Alay; els empresaris Oriol Soler, Xavier Vendrell i Josep Campmajó; la dirigent d’ERC Marta Molina; el periodista Jesús Rodríguez; l’enginyer Jaume Cabaní; el vice-president d’Òmnium Cultural Oleguer Serra; i el banquer Nicola Flavio.

Si finalment presentes aquestes pre-judicials, el procediment restaria congelat fins que no hi hagués una resposta del tribunal europeu i, a més, li impediria de dictar cap ordre de detenció ni mesura cautelar contra els encausats.

En la providència, les magistrades diuen que sospesen aquesta opció arran dels dubtes que formulaven les acusacions populars que hi ha personades en aquesta causa, és a dir, Vox, l’organització Dignidad y Justicia, també d’ultradreta, i Societat Civil Catalana, sobre la incompatibilitat de la llei d’amnistia en matèria de terrorisme amb el dret de la Unió Europea.

La llei d’amnistia ja diu que els delictes que puguin ser qualificats de terrorisme d’acord amb la directiva europea 2017/541 no poden ser amnistiats, sempre que, al mateix temps, “hagin causat de manera intencionada greus violacions de drets humans, en particular les regulades en els articles 2 i 3 del Conveni Europeu dels Drets Humans i en el dret humanitari.” I això no es compleix pas ni en la causa contra el Tsunami Democràtic –que també és instruïda a l’Audiència espanyola de la mà del jutge Manuel García-Castellón contra una desena més d’investigats, entre els quals la dirigent d’ERC Marta Rovira– ni en la causa contra els membres dels CDR acusats en l’operació Judes, tal com han defensat no solament les seves defenses sinó també la fiscalia.

Però les acusacions populars personades, principalment de l’extrema dreta, a més de les acusacions particulars que exerceixen dos policies espanyols ferits a Urquinaona, s’hi oposen. I en les al·legacions que van presentar tan bon punt va entrar en vigor la llei d’amnistia, van demanar a la jutgessa que, si més no, demanés al TJUE per la incompatibilitat d’amnistiar Puigdemont i Wagensberg per aquesta causa amb el dret comunitari.

“Permetre que els perpetradors de delictes greus quedin impunes pot violar els drets de les víctimes i la seva dignitat, perquè els nega una reparació adequada i la justícia que es mereixen”, deia Societat Civil Catalana. Les magistrades s’aferren a aquests dubtes per a poder presentar al TJUE els que elles puguin tenir, però abans dóna aquests tres dies tant a les acusacions com a les defenses perquè hi diguin la seva.

La fiscalia del Tribunal Suprem espanyol ha presentat un recurs contra la decisió de Pablo Llarena de no aplicar l’amnistia a Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig. Els jutges van dir que no els podien amnistiar perquè la llei d’amnistia estableix que hi ha malversació si l’acusat ha tingut un propòsit d’enriquiment. I, justament, consideren que els condemnats sí que en tenien.

Llarena està lligat de mans si vol enviar noves euroordres contra Puigdemont

Ara, la fiscalia argumenta tot el contrari al seu escrit, al qual ha tingut accés VilaWeb. Diu que no hi ha indicis que en la malversació que s’investiga en aquest cas “també hi hagi una voluntat sobreposada i deliberada d’enriquir-se patrimonialment”. A més, diu que la interpretació del jutge no respecta la voluntat del legislador, que considera que casos com els del Primer d’Octubre s’han d’amnistiar. Per això, demanen que Llarena apliqui l’amnistia i que aixequi les ordres de detenció contra Puigdemont, Comín i Puig.

Tampoc no considera que, com diu Llarena, n’hagin sortit afectats els interessos financers de la Unió Europea, una altra de les exclusions de la llei d’amnistia: “No tan sols no hi ha cap constància que el capital gastat per a fer el referèndum procedís, tot o en part, de fons europeus, sinó que tampoc és possible d’admetre que ‘les despeses requerides per a materialitzar la votació de la qual derivaria, de manera automàtica, la independència d’una part del territori’, tinguessin cap virtualitat lesiva –directa o indirecta– per als interessos financers de la Unió Europea.” La fiscalia ho argumenta dient que n’hi ha prou de llegir la sentència contra el procés per a entendre que allò que es va fer el 2017 “no desembocaria mai en la creació d’un estat sobirà, de la qual cosa eren perfectament coneixedors els investigats”, i cita un fragment de la sentència on s’especula que la voluntat real era pressionar el govern espanyol per a pactar un altre referèndum d’independència.

A més, la fiscalia també pren posició en contra de presentar una qüestió d’inconstitucionalitat sobre l’amnistia del delicte de desobediència i diu que la pretensió va mal enfocada: “La interlocutòria no determina en absolut la norma concreta la constitucionalitat de la qual es dubta, ni tampoc el precepte o preceptes constitucionals que es consideren infringits, de manera que incompleix obertament els requisits processals de l’article 35 de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, si no és que el trasllat sigui de mode comú i en un termini de deu dies.”

La fiscalia del Tribunal Suprem espanyol ha presentat un recurs contra la decisió de Pablo Llarena de no aplicar l’amnistia a Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig. Els jutges van dir que no els podien amnistiar perquè la llei d’amnistia estableix que hi ha malversació si l’acusat ha tingut un propòsit d’enriquiment. I, justament, consideren que els condemnats sí que en tenien.

Llarena està lligat de mans si vol enviar noves euroordres contra Puigdemont

Ara, la fiscalia argumenta tot el contrari al seu escrit, al qual ha tingut accés VilaWeb. Diu que no hi ha indicis que en la malversació que s’investiga en aquest cas “també hi hagi una voluntat sobreposada i deliberada d’enriquir-se patrimonialment”. A més, diu que la interpretació del jutge no respecta la voluntat del legislador, que considera que casos com els del Primer d’Octubre s’han d’amnistiar. Per això, demanen que Llarena apliqui l’amnistia i que aixequi les ordres de detenció contra Puigdemont, Comín i Puig.

Tampoc no considera que, com diu Llarena, n’hagin sortit afectats els interessos financers de la Unió Europea, una altra de les exclusions de la llei d’amnistia: “No tan sols no hi ha cap constància que el capital gastat per a fer el referèndum procedís, tot o en part, de fons europeus, sinó que tampoc és possible d’admetre que ‘les despeses requerides per a materialitzar la votació de la qual derivaria, de manera automàtica, la independència d’una part del territori’, tinguessin cap virtualitat lesiva –directa o indirecta– per als interessos financers de la Unió Europea.” La fiscalia ho argumenta dient que n’hi ha prou de llegir la sentència contra el procés per a entendre que allò que es va fer el 2017 “no desembocaria mai en la creació d’un estat sobirà, de la qual cosa eren perfectament coneixedors els investigats”, i cita un fragment de la sentència on s’especula que la voluntat real era pressionar el govern espanyol per a pactar un altre referèndum d’independència.

A més, la fiscalia també pren posició en contra de presentar una qüestió d’inconstitucionalitat sobre l’amnistia del delicte de desobediència i diu que la pretensió va mal enfocada: “La interlocutòria no determina en absolut la norma concreta la constitucionalitat de la qual es dubta, ni tampoc el precepte o preceptes constitucionals que es consideren infringits, de manera que incompleix obertament els requisits processals de l’article 35 de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, si no és que el trasllat sigui de mode comú i en un termini de deu dies.”

La declaració del director de Comunicació d’ERC, Tolo Moya, a la comissió ètica del partit serà finalment dimarts a la tarda, i no pas dilluns, tal com s’havia dit d’entrada, segons que ha avançat La Vanguardia i ha confirmat l’ACN. Hi és citat per donar explicacions pels cartells ofensius sobre Pasqual i Ernest Maragall que es van penjar durant la pre-campanya de les municipals com una operació de comunicació d’ERC.

Moya, que segons l’ACN està de baixa de fa uns quants dies, és assessor de l’àrea de Comerç, Consum i Salut Pública de la Diputació de Barcelona. En declaracions a RAC1, va dir que estava molt tranquil i que esperava que hi hagués una investigació interna per a poder exposar les proves que demostraven qui era l’ideòleg del grup, com funcionava i fins on n’arribava el coneixement. I ho va situar més enllà dels cartells: “Aquí es tracta de qui va muntar aquesta trama i com actuen quan se n’assabenten.”

També hi haurà de declarar l’ex-vice-conseller d’Estratègia i Comunicació, Sergi Sabrià, que encara no ha estat citat. Ahir va dimitir, però es va espolsar les responsabilitats sobre el cas dels cartells. Ara, sí que va admetre que l’àrea de Comunicació d’ERC promovia campanyes per a empastifar el debat públic.

El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, que actualment té la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea, ha encès els ànims de la UE per una possible reunió avui amb el president rus, Vladímir Putin. La trobada, que no ha estat confirmada oficialment, però sí anunciada per uns quants mitjans, arribaria tres dies després de la visita d’Orbán a Kíiv per reunir-se amb el seu homòleg ucraïnès, Volodímir Zelenski, a qui va dir que volia accelerar les converses de pau amb un alto-el-foc.

En un missatge a X, el president del Consell Europeu, Charles Michel, ha apuntat que la presidència rotatòria del Consell de la UE no atorgava el mandat per a dialogar amb Rússia en nom de la Unió. “Rússia és l’agressor”, diu, i remarca que no es poden fer debats sobre Ucraïna sense Ucraïna.

The EU rotating presidency has no mandate to engage with Russia on behalf of the EU.

The European Council is clear: Russia is the aggressor, Ukraine is the victim. No discussions about Ukraine can take place without Ukraine.

— Charles Michel (@CharlesMichel) July 4, 2024

Orbán, en canvi, ha respost a les crítiques i ha dit que la pau no s’aconseguia pas en un sofà a Brussel·les. “Encara que la presidència rotatòria de la UE no tingui el mandat per a negociar en nom de la Unió, no podem seure i esperar que la guerra s’acabi de manera miraculosa”, ha escrit a X. Orbán, que és considerat un dels mandataris europeus més pròxims a Putin, ha reivindicat la seva figura i el seu país com una eina important per a fer els primers passos cap a la pau.

You cannot make peace from a comfortable armchair in Brussels. Even if the rotating EU-Presidency has no mandate to negotiate on behalf of the EU, we cannot sit back and wait for the war to miraculously end. We will serve as an important tool in making the first steps towards… pic.twitter.com/5pqREmP8EN

— Orbán Viktor (@PM_ViktorOrban) July 5, 2024

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre la geografia dels Països Catalans, i inclou preguntes sobre cims, rius, arbres i demografia. Hi podreu jugar fins el 6 de juny, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

La riquesa paisatgística dels Països Catalans va molt més enllà de les estatístiques i els llocs de referència que ens van fer aprendre de petits, en cada entitat administrativa en què es troba fragmentat el país. Aquest joc pretén també d’ampliar la mirada sobre l’orografia del conjunt de la nació.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de deu preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els seus coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.¡

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre la geografia dels Països Catalans, i inclou preguntes sobre cims, rius, arbres i demografia. Hi podreu jugar fins el 6 de juny, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

La riquesa paisatgística dels Països Catalans va molt més enllà de les estatístiques i els llocs de referència que ens van fer aprendre de petits, en cada entitat administrativa en què es troba fragmentat el país. Aquest joc pretén també d’ampliar la mirada sobre l’orografia del conjunt de la nació.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de deu preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els seus coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.¡

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui a migdia obre les portes a Barcelona el mercat gastronòmic i cultural Time Out Market. Situat a la terrassa-mirador del Maremàgnum, ocuparà 5.250 metres quadrats i tindrà catorze cuines que podran servir fins a 1.300 persones. A partir del 6 de juliol, obrirà 364 dies l’any, de les deu del matí fins a mitjanit, tret de la cocteleria, que obrirà fins a la una de la nit.

A més de les catorze cuines, hi haurà un restaurant de servei complet, quatre bars –dos d’interiors i dos d’exteriors–, un espai per a actes i un estudi de pòdcasts. S’hi donarà importància a la cuina d’autor i als plats clàssics catalans, a més d’oferir una programació cultural pensada per a satisfer el públic d’ací. “Barcelona és una ciutat que captiva i s’assaboreix a partir del primer moment. Aquest mercat vol representar les seves millors cuines i cultures i aspira a ser un dels racons favorits de la ciutat”, ha explicat Sílvia Nuri, directora del Time Out Market Barcelona.

La voluntat dels impulsors és que aquest espai gastronòmic esdevingui un reclam per als clients de Barcelona. “El Port Vell és una zona que els barcelonins hem abandonat durant molts anys perquè el turisme se l’ha quedat”, lamentava Eduard Voltas, director general d’Estratègia de Time Out Media a l’estat espanyol i a l’estat francès. Per ell, els barcelonins hi trobaran una bona relació qualitat-preu, una atenció en català i una oferta cultural amb artistes d’ací.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Time Out Market Barcelona (@timeoutmarketbcn)

Els xefs més destacats

Entre els locals gastronòmics, es destaquen les cuines dels xefs Jordi Artal i Fran López, amb dues estrelles Michelin cadascun, i la de Xuba Tacos, del xef guanyador de dues estrelles Michelin Antonio Sáez. També hi haurà les propostes culinàries de la parella de xefs revelació Lena Maria Grané i Ricky Smith.

A continuació, presentem les altres cuines que hi podreu trobar:

• Darvaza: restaurant especialitzat en brasa.
• Can Ros Barceloneta: hi trobareu plats clàssics d’arròs i més receptes estacionals.
• Casa Amàlia: és el restaurant de servei complet, amb taules, cadires i servei propi, del qual s’encarregarà Casa Amàlia, un dels locals més emblemàtics de la ciutat, obert del 1950.
• Colmado Múrria: hi trobareu una selecció dels millors embotits catalans ibèrics, a més de vi i xampany.
• Monster Sushi: s’hi destaca una combinació d’ingredients japonesos i d’origen català.
• Casa Guinart: cuina clàssica catalana, com el fricandó o les mandonguilles amb sípia.
• Bar Nuri: Molt apreciat pels veïns del barri de Poblenou, l’establiment acostarà al Time Out Market les tapes clàssiques elaborades amb ingredients de temporada.
• La Balmesina: és la novena millor pizzeria d’Europa segons la llista Top 50 Pizza.
• La Real Hamburguesería: el xef Eduardo Egui i el seu soci Arturo López han consolidat unes hamburgueses que tenen gran acceptació del públic.
• RiasKru: és la fusió de la marisqueria clàssica Rías de Galicia i el restaurant mariner d’avantguarda Espai Kru.
• Bubó: un dels capdavanters de la xocolateria i la pastisseria moderna a Barcelona.
• Paradiso: aquesta cocteleria ha guanyat un bon grapat de reconeixements, com la prestigiosa llista de The World’s 50 Best Bars des del 2018, de la qual va ocupar el primer lloc de la classificació el 2022.
• Café de Indias: hi podreu degustar la fórmula artesanal del seu torrat, establerta el 1850.

Propostes culturals de quilòmetre zero

A més de la proposta gastronòmica, l’art urbà també hi té un racó, al nou Time Out Market Barcelona. A banda i banda del mercat, sortint a dues de les terrasses exteriors, s’estrenen dos murals d’art urbà, amb estils ben diferents, que són un homenatge a la cultura de Barcelona: un de Marina Capdevila i un altre d’Amaia Arrazola.

Així mateix, s’ho oferirà una programació continuada durant tot l’any. Per començar, amb propostes com la Drag Queen Sarah Brown –dijous a la nit–, DJ Hall –dissabte a la nit–, i Just for your Kids, que organitzen activitats familiars els caps de setmana al matí.

Aquest és el primer Time Out Market dels Països Catalans. El 2014 va obrir a Lisboa el primer mercat gastronòmic i cultural de tot el món. De llavors ençà, se n’han obert a més ciutats, i actualment n’hi ha nou en funcionament i alguns altres de planificats, com ara els d’Osaka (Japó), Vancouver (Canadà) i Budapest (Hongria). A tot arreu es procura que la implantació i la gestió de cada mercat siguin cent per cent locals.

El Disfrutar es corona com a millor restaurant del món

El Partit Laborista ha guanyat les eleccions al parlament britànic amb més de 400 diputats –molt per sobre dels 326 de la majoria absoluta–, segons l’escrutini que encara continua. De moment, té 410 escons, més del doble que no tenia la legislatura passada (encara n’hi ha 6 per a assignar). D’aquesta manera, la victòria de Keir Starmer és equiparable a la de Tony Blair el 1997, quan en va aconseguir 418.

Per contra, el Partit Conservador passa d’una majoria absoluta de 365 escons a 119, fet que obrirà una nova crisi a les files tories –una desena de ministres han perdut l’escó i també l’ex-primera ministra Liz Truss–, que ja han tingut 5 caps diferents en 8 anys. En tercer lloc, hi ha els liberal-demòcrates, que amb 71 escons són molt per sobre del seu millor resultat històric (62).

L’extrema dreta del Reform UK, hereu del Partit del Brexit, encapçalat per Nigel Farage, entra al parlament per primera volta amb 4 diputats.

Els independentistes escocesos de l’SNP també han tingut una derrota històrica: de 48 escons dels 59 en joc en les anteriors eleccions baixen fins a 9. En canvi, els independentistes gal·lesos, Plaid Cymru, passen de 2 diputats a 4.

Cinc aspectes que cal tenir en compte de les eleccions del Regne Unit

D’altra banda, al Nord d’Irlanda, el Sinn Féin s’ha imposat amb set diputats, tot i que manté la seva política de no ocupar els escons. El també nacionalista Partit Socialdemòcrata i Laborista ha obtingut dos representants.

L’únic que ha pogut plantar cara al tsunami laborista ha estat l’antic dirigent Jeremy Corbyn, que després de ser expulsat de la formació ha aconseguit de mantenir el seu escó per Islington North. Com a independent, ha derrotat el candidat laborista, Praful Nargund. Corbyn és diputat d’ençà del 1983.

“Les victòries no cauen del cel”

“El poble britànic ha votat per girar full després de catorze anys. No hi ha res de predestinat en política. Les victòries electorals no cauen del cel, es guanyen amb esforç i es lluita per aconseguir-les. Aquesta només podia guanyar-la un nou Partit Laborista”, ha declarat Starmer, després de saber que serà el nou primer ministre.

The work of change begins today. pic.twitter.com/DfP1UG1Upr

— Keir Starmer (@Keir_Starmer) July 5, 2024

El dirigent ha fet èmfasi en la reforma interna d’aquests darrers anys i ha indicat que ara els britànics tenien l’oportunitat de recuperar els seus serveis públics perquè havien “canviat de partit”. “Tenim l’oportunitat de fer que la feina valgui la pena perquè hem canviat de partit. Tenim l’oportunitat d’ajudar els treballadors, els joves i les persones vulnerables, els més pobres de la nostra societat perquè ho hem fet”, ha remarcat.

Així, ha sostingut que els canvis que els laboristes havien fet eren permanents, irreversibles i que per això havien de continuar endavant. “Ens presentem com un Partit Laborista canviat i governarem com un Partit Laborista canviat. No prometo que sigui fàcil […] canviar un país no és com prémer un interruptor, sinó que és una feina dura, pacient i decidida”, ha reblat.

Des que el mes de març la consellera (ara en funcions) d’Economia i Hisenda, Natàlia Mas, va presentar la proposta de finançament singular per a Catalunya, el dèficit fiscal ha tornat a remoure el galliner, com he anat explicant a la Píndola. És bo que no deixem de parlar-ne, perquè és, probablement, el mínim comú denominador on es podrien trobar les diverses famílies polítiques catalanes, com succeeix amb la quota del País Basc. Que aquí no ho fem –malgrat i més enllà de l’obediència d’alguns partits d’aquí a la seu central de Madrid– sempre m’ha estat difícil d’entendre, perquè la primera obediència dels partits hauria de ser amb els seus conciutadans. Però, hi insisteixo, és bo que se’n parli, a veure si d’una vegada els ciutadans catalans són conscients de què ens hi juguem amb aquesta pèrdua milmilionària, any rere any.

I dic això perquè ahir es va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya un llibre que és molt interessant –i que recomano de llegir– sobre aquest tema cabdal per al nostre país. Es diu Dèficit fiscal, benestar dels ciutadans i competitivitat de l’economia catalana: una situació a revertir, i n’és autor Josep Reyner, membre del col·lectiu Economistes pel Benestar. L’aspecte que més m’ha agradat és la visió global amb què enfoca la qüestió. No es limita a les explicacions habituals, sobre la seva generació, sinó que entra en aspectes que poden semblar col·laterals, però que no ho són gens ni mica, i que, habitualment, no s’acostumen a tractar. Jo en destacaria cinc.

Dedica una extensa i aprofundida explicació als efectes que té la “hipercapitalitat de Madrid” per a la resta de l’estat i per a Catalunya, en particular, i analitza el paper que hi fa la concentració del poder polític, quines són les raons de fons del fort creixement d’aquests darrers temps i com atreu recursos productius d’arreu. I acaba afirmant que Madrid s’ha de veure com una qüestió d’estat, però una qüestió poc eficient. Finalment, exposa quina és la incidència de tot plegat en el dèficit fiscal català.

Particularment crític amb el centralisme de Madrid, afirma: “El fet que tots els centres de poder estiguin ubicats al mateix lloc té unes conseqüències tant per la quantitat de recursos públics que s’hi aboquen, i que com a tals ja generen en si una font recurrent de renda que beneficia el lloc que els alberga, com per la concentració de capital privat que indueix la mateixa proximitat al poder, en un país on això continua sent un element diferencial en molts negocis.”

Un segon capítol que he trobat particularment interessant és el que dedica a “les fal·làcies de la solidaritat”. I recorda l’argument que fan servir els qui justifiquen l’existència dels més de 20.000 milions que desapareixen de Catalunya cada any amb destinació desconeguda. Explica i demostra que no hi ha transferències fiscals entre regions riques i pobres, sinó entre territoris amb més ocupació o menys. I, com en el transvasament de diners, no es tracta tan sols de solidaritat, sinó també d’eficiència. Un fet que s’oblida massa sovint i que ens porta a tots –els que paguem i els que cobren– cap a la mediocritat.

“La solidaritat –diu– no es pot dur a terme al preu de frenar el conjunt. Ha d’equilibrar-se amb l’eficiència. Per això cal que es marquin límits a aquesta solidaritat. Límits que si fóssim una societat civilitzada s’acordarien de manera comuna. Però, a més, la mesura de les necessitats de solidaritat està viciada d’inici, car no es tenen en compte en cap cas les diferències de preus entre territoris, ni la diferent evolució demogràfica, com tampoc es tenen en compte les necessitats internes i diferencials de Catalunya.”

El tercer es refereix a la manipulació dels diners dins les entranyes de l’estat i a les seves conseqüències directes. Aquesta manipulació fa que Catalunya sigui un territori no tan ric com es diu (i com hauria de ser, per la generació de riquesa que hi ha) perquè les rendes generades pels catalans no es transformen en una millora del seu benestar material. Així ho demostra la posició que ocupem en l’índex de progrés social de la UE (RSPI). En la darrera edició, Catalunya tenia una puntuació global de 67,1 sobre 100, propera a la mitjana de la UE (66,7). Les regions europees capdavanteres (principalment dels països nòrdics) passen de 80 i la dels països més endarrerits (Romania, Bulgària) no arriben a 45. A parer seu, Catalunya està molt per sota del lloc que li correspondria, que seria un valor clarament superior a 70, d’acord amb el PIB per cap que genera.

En definitiva, això significa que, dins l’estat espanyol, Catalunya, tot i ser la quarta comunitat en termes de PIB per habitant, està en la posició dotzena de l’RSPI de les comunitats. Això és molt greu, perquè, en termes d’índex de progrés, estem no tan sols per sota de les capdavanteres, País Basc i Navarra, sinó també d’algunes com Castella i Lleó, Astúries o Galícia, que generen un PIB per habitant molt menor al nostre, per posar uns exemples.

Hi ha un quart capítol que em sembla molt didàctic, el que dedica als efectes reals que té el dèficit fiscal en els catalans. Aquí no parla de teories, sinó de fets reals per a tots i dels quals ens queixem tan sovint. Qui no ha hagut de suportar les llistes d’espera als hospitals? O els retards dels trens per a anar a treballar? O circular per carreteres atapeïdes de trànsit?… Ens manquen recursos per a finançar els serveis públics bàsics, com la salut, l’educació i la protecció social; per a fer inversions en equipaments i infrastructures necessàries, tant per als serveis esmentats, com per a afavorir els treballadors i les empreses –Rodalia, corredor mediterrani, aeroport, ports, manteniment i millora dels eixos viaris…–, com també per a impulsar la recerca bàsica i ajudar les empreses perquè facin la recerca aplicada i la innovació. En definitiva, per a millorar la societat on vivim.

I, finalment, el cinquè punt, en què analitza a fons allò que anomena “malaltissa obsessió per la igualtat” de l’estat. El lamentable cafè per a tothom que tant mal ens ha fet. Ho diu ben cruament: “L’obsessió per la igualtat ens pot acabar matant, a tots. Una igualtat que, a més, és només una pantalla per embridar-ne uns i que permet situacions totalment dispars dins el territori.”

I el llibre acaba amb un paràgraf que hauria de fer pensar. “Aquesta idea central del nacionalisme espanyol obstaculitza una assignació racional de les inversions que afavoreixi l’activitat econòmica. Seria molt rellevant arribar a analitzar, amb la mínima passió possible, quina relació hi ha entre la mediocritat i decadència de l’Estat espanyol, que de passada ens acaba afectant a tots, i l’esmentada obsessió per l’igualitarisme (moltes vegades un fals igualitarisme que amaga diferències evidents).”

Després de llegir el llibre (és curt, 108 pàgines), he volgut parlar amb l’autor de les seves conclusions sobre tot això que ha escrit. I la primera reflexió que em fa és colpidora: “El dèficit fiscal és una autèntica estructura d’estat, aquesta sí, però de l’estat espanyol. No és simplement el resultat d’un càlcul o d’una balança fiscal, és l’expressió econòmica d’un conflicte polític. Per això no serà mai un concepte pacífic, com ho és, en un grau o un altre, en països amb tradició federal.”

Tot seguit, afirma: “La solució comporta necessàriament conflictes indefugibles, perquè topa amb les bases profundes sobre les quals està estructurat l’estat o, més ben dit, el concepte d’estat que s’ha fet hegemònic després de quaranta-sis anys de constitució en què se’ns reserva el paper de minoria no reconeguda i subordinada a la voluntat de la majoria.”

I, per acabar, em fa un comentari sobre l’actualitat. “Avui ens trobem en una cruïlla perquè la conjuntura política ens aboca a una negociació. Crec que aquesta negociació s’hauria d’abordar amb una visió de llarg abast en què s’hauria de prioritzar en alguna mesura introduir elements de trencament del model actual de relacions financeres entre Catalunya i l’estat. No es pot continuar en una situació de total subordinació financera com l’actual.” Jo no tinc res a afegir-hi.

PS. El llibre ha estat editat per la Fundació Vincle, és gratuït i el podeu descarregar.

El govern espanyol ha admès que ha ofert a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) la possibilitat de crear un consorci tributari entre l’estat espanyol i la Generalitat de Catalunya, en què el govern s’encarregaria de recaptar el cent per cent dels imposts. Així ho indiquen fonts del govern de Pedro Sánchez a Europa Press, que remarquen que la potestat de recollir la totalitat dels imposts de Catalunya ja està recollida a l’estatut d’autonomia. El govern espanyol i el PSOE insisteixen que la proposta dels socialistes a ERC, a fi que investeixin Salvador Illa, implica desenvolupar el que ja està recollit a l’estatut. En el marc de les negociacions, els partits no han comunicat avenços.

El model que pretén de vendre el govern espanyol és pràcticament idèntic al del traspàs de rodalia. En un començament, es va anunciar que seria integral, però després es va saber que es crearia una empresa pública que es diu Rodalies de Catalunya, en què el govern espanyol i el govern català tindrien el 50% de la participació cadascú. En aquest cas, l’acord es va fer en el marc de la investidura del president espanyol.

El consorci, recollit en l’estatut

Concretament, l’article 204 de l’estatut, dedicat a l’Agència Tributària de Catalunya, assenyala que la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels tributs de l’estat espanyol recaptats a Catalunya “correspondrà a l’Administració Tributària de l’Estat, sense perjudici de la delegació que la Generalitat en pugui rebre, i de la col·laboració que es pugui establir especialment quan així ho exigeixi la naturalesa del tribut”.

“Per desenvolupar el que preveu el paràgraf anterior, es constituirà, en el termini de dos anys, un Consorci o ens equivalent en què participaran de forma paritària l’Agència Estatal d’Administració Tributària i l’Agència Tributària de Catalunya. El Consorci podrà transformar-se en l’Administració Tributària a Catalunya”, indica la llei.

Fins ara, el govern ha sostingut que cerca una fórmula sobre el finançament singular per a Catalunya que pugui complir les expectatives d’ERC, que roman en una posició de màxims i continua reclamant sobirania fiscal i recaptar i gestionar el 100% dels tributs.

Finançament singular: té recorregut? Espanya es pot permetre el concert econòmic català?

El model d’ERC implicaria sortir de règim comú espanyol i transitar cap a un sistema de concert i contingent, com el del País Basc i Navarra, que recapten tots els imposts i després en paguen una part a l’estat espanyola. Això, segons el govern espanyol, amb el cas de Catalunya, és una línia vermella.