Després de mesos de negociacions i algunes renúncies dins els partits implicats, PSOE, PSM i Ciutadella Endavant han arribat a un acord per a impulsar una moció de censura a l’Ajuntament de Ciutadella. D’aquesta manera, desbancaran Juana Mari Pons, del PP, que governa amb una minoria de nou regidors dels vint-i-un que conformen la corporació. Les tres formacions que signen el pacte en sumen onze. L’altra regidora és la representant de Vox.

Tant el PSOE com el PSM han convocat assemblees d’afiliats demà perquè ratifiquin el pacte. La moció es presentarà divendres i el ple per a debatre-la es farà el divendres 19 de juliol.

Mandat compartit

El pacte de les tres formacions estipula que els tres anys de mandat fins a les eleccions del 2027 se’l repartiran el PSOE i el PSM. El primer any i mig serà batlle el socialista Llorenç Ferrer, i la resta serà Maria Jesús Bagur, del PSM.

Llorenç Ferrer és el número tres de la llista socialista. La secretària general del partit, també regidora, Sandra Moll, ha renunciat a ser la batllessa. El mes de febrer, quan ja es parlava de la presentació d’una moció de censura, va dimitir la cap de llista socialista, Carol Cerdà.

La impressora espatllada

El ple d’investidura en minoria de Juana Mari Pons el mes de juny del 2023 va ser d’infart. La majoria progressista va negociar fins a darrera hora del dia abans per a constituir una força de govern. Fins i tot es va arribar a un pacte que era a punt de signar-se. Quan estaven a punt d’imprimir el document, la impressora de la seu socialista es va espatllar i van decidir d’anar a imprimir-ho a la seu del PSM. Durant el trajecte van tornar els dubtes i es van posar noves condicions damunt la taula. Minuts abans de començar el ple, la batllessa sortint, Joana Gomila, del PSM, va avisar Juana Mari Pons (PP) que no hi hauria acord i que, com que el PP era el partit amb més regidors, ella seria la nova batllessa de Ciutadella.

Avui, 3 de juliol de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La deixadesa independentista va fer possible l’amnistia dels policies de l’1-O I Anàlisi de Josep Casulleras
• ERC s’aboca a depurar responsabilitats per “la B” mentre s’agreuja la crisi interna I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte
• No destituiran ningú d’Esquerra? No dimitirà ningú a ERC? I Editorial de Vicent Partal
• La retirada tàctica d’un candidat a Catalunya Nord i les opcions d’aturar l’extrema dreta
• Lenin, l’home que va canviar el món I Mail obert de Joan Minguet Batllori 
• On són les dones… grans? I Mail obert de Marta Rojals 
• La decisió del Tribunal Suprem sobre la immunitat de Trump fa perillar la democràcia nord-americana, segons els experts 
• L’auge dels preus flexibles: “Si a fora fa calor, podem encarir el preu de l’aigua” 
• Pilar Dolz: “Si no tinguera l’art o la galeria, crec que ja m’hauria mort”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

“L’objectiu és esclarir els fets i arribar fins al final. Prendrem la decisió que calgui.” ERC va enviar dilluns al vespre un correu als afiliats per comunicar-los que la comissió d’ètica del partit s’havia reunit i que s’havia obert una investigació d’ofici, en què citaran persones a declarar. Abans la portaveu, Raquel Sans, havia respost les preguntes dels mitjans de comunicació, però sense donar detalls del responsable del cas dels cartells sobre Ernest i Pasqual Maragall, un treballador del partit que havia estat apartat de les seves funcions després de confessar-ho tot. El cas dels cartells i l’existència d’una estructura paral·lela d’ERC dedicada al joc brut polític, destapada pel diari Ara, han fet més profund l’esvoranc intern a Esquerra, abocada a un complex procés congressual en què un dels debats latents és la profunditat de la renovació que hauria de tenir la cúpula que surti elegida, amb els sectors afins a Marta Rovira i Oriol Junqueras enfrontats.

En el mateix missatge als militants, ERC deia: “El responsable d’aquesta acció va reconèixer els fets a la direcció del partit.” I afegia que havia estat rellevat de les seves funcions, però sense dir-ne nom ni càrrec. Ernest Maragall, enquadrat en el sector de Rovira, en va esmentar el càrrec en un comunicat. Va apuntar directament el director de comunicació, Tolo Moya, com a responsable dels fets del punt de vista orgànic. Però Moya, al seu torn, va declarar en un missatge enviat a “El Món a RAC1” que estava tranquil, que diria qui era l’ideòleg de tot aquest grup i que n’exposaria les proves. De fet, anava més enllà, assenyalant allò que ell considerava realment important: “Aquí és qüestió de qui va muntar aquesta trama i com actuen quan se n’assabenten”, va dir. Moya no semblava pas voler carregar les culpes i confirmava l’existència d’una estructura de la qual depenia tot.

L’Ara assegurava haver comprovat que Sergi Sabrià, vice-conseller del govern, i Marc Colomer, que va ser vice-secretari de comunicació del partit, havien estat al corrent d’aquesta estructura anomenada “la B”, tot i que tots dos ho negaven també en declaracions al diari. Sabrià i Colomer són afins a Rovira, i potser això aporta context al fet que Oriol Junqueras, ex-president del partit del 10 de juny ençà, afirmés dilluns a Twitter que no havia tingut coneixement dels fets fins que no es van fer públics. Dirigents afins a Junqueras també es van pronunciar en cascada en contra d’allò que havia passat i van demanar una depuració de responsabilitats. El govern va mirar d’aïllar-se ahir de la crisi pel joc brut polític. La portaveu, Patrícia Plaja, es va desmarcar dels fets deplorant-los i va desvincular-ho de l’executiu: “Hi ha la coincidència amb el color polític del govern però no hi té a veure”, va dir. Fonts de l’entorn d’Aragonès asseguren que el president de la Generalitat no n’estava al cas, que els cartells li semblen repugnants i que cal depurar responsabilitats.

Qui ho sabia i qui no, dins la direcció d’ERC? En el comunicat, Maragall va assegurar que, quan la instrucció judicial indicava que els qui havien penjat els cartells eren persones contractades per algun àmbit de responsabilitat interna d’ERC, es va posar en contacte “amb la direcció del partit i els òrgans centrals”. És a dir, que confirmava que la direcció n’estava al corrent, en la mateixa línia que Sans, apuntant a Junqueras. Tant Maragall com Sans van subscriure el manifest que va ser interpretat com una eina de pressió contra la determinació de Junqueras de tornar a presidir Esquerra.

La implosió del cas aprofundeix en les ferides internes d’un partit que ha volgut fer de l’ètica un element de marca política, i que ha intentat d’abanderar la lluita contra la corrupció, maldant per diferenciar-se d’una sociovergència que acusaven d’haver aplanat el camí a la corrupció. La crisi esclata, a més, enmig de les negociacions per la investidura amb el PSC i amb Junts. Tot i que l’agreujament de la crisi interna podria complicar encara més les expectatives del partit en una repetició electoral, i se’n podria concloure que la direcció farà mans i mànigues per arribar a un pacte amb els socialistes i evitar-les, podria passar a l’inrevés. Perquè les bases del partit tindran l’última paraula, la cúpula difícilment es podrà permetre una desautorització dels afiliats i el malestar de la militància creix. Qualsevol moviment tindrà efectes en el congrés, com n’hauria tingut un revés dels afiliats al pre-acord amb Jaume Collboni perquè ERC entrés al govern barceloní, tancat per una federació majoritàriament arrenglerada amb Junqueras. La decisió no es va prendre pel desbordament d’assistència dels militants al congrés, possiblement per vetar el pacte, i no hi ha hagut nova convocatòria. Ara com ara no s’albira pas cap transició controlada fins al congrés del novembre, sinó el vertigen d’un precipici.

Fa tres setmanes que es va acabar la selectivitat. Aviat se sabran les notes de tall i els alumnes poden fer-se una idea del futur més immediat. A la Laura, de divuit anys, li costarà molt d’oblidar aquesta etapa. Va sofrir angoixa, tenia la sensació que no arribava a tot arreu, que li faltava temps, estava cansada i tenia moltes dificultats per a concentrar-se. La selectivitat és un desafiament per als estudiants, tot un còctel de sentiments, però el seu cas és especial: fa quatre anys li van diagnosticar covid persistent i la vida li ha canviat completament.

Es va trobar obligada a deixar de ballar i la competició, la batucada i una extensa llista d’activitats que tant li agradaven. “Ho va haver de deixar tot. Això, a un nen, psicològicament l’afecta moltíssim. És un canvi de rutina total”, explica la mare, Geno Velasco, que fa de portaveu de les famílies i que també sofreix covid persistent, una mica més agreujada. I afegeix: “Quan et pots incorporar a la vida, no en tens.”

La Laura pretén de portar una vida normal, com la de les seves amigues, però li és ben complicat. Es cansa molt, té fatiga, mal de cap, problemes cognitius i psicològics i els exàmens, la selectivitat o fins i tot el treball de recerca li han causat un gran desgast. “Al començament, només podia anar a l’escola unes quantes hores. Hi anava i tornava a casa perquè em deia que li explotava el cap, que no podia més, que estava marejada. I ha estat així quatre anys”, diu Velasco. La Laura fa un temps va viure una etapa crítica, amb una depressió forta, i fins i tot va intentar de llevar-se la vida. Ara ha millorat molt, però hi ha dificultats que perduren.

Danys a la memòria i l’atenció

El cas de la Laura no és aïllat. Per la unitat de covid pediàtrica de l’hospital Can Ruti, des que es va estrenar l’any 2021, hi han passat més de dos-cents joves com ella. La metgessa Maria Méndez, coordinadora de la unitat, explica que els objectius principals són donar assistència i ajudar en la recuperació. També exerceixen un paper clau en la sensibilització i divulgació, sobretot en l’àmbit educatiu i social. Fins ara, els resultats són molt satisfactoris. “En els adults es cronifica molt més, però en nens hem pogut veure que pràcticament dues terceres parts s’han recuperat totalment”, diu Méndez.

Hi ha diversos graus de pèrdua, però hi ha un percentatge alt de joves que tenen dany neurocognitiu. “Tenen la memòria, l’atenció i la velocitat de processament pitjor que els seus companys. Això vol dir que necessiten més temps per a acabar les tasques. Sobretot, necessiten més temps i es cansen molt”, diu. Hi ha molts joves que no poden anar als centres, o que hi han d’anar parcialment.

La incorporació a l’escola és progressiva. “No és pas com la pneumònia, que quan et recuperes, t’incorpores i ja està”, diu Méndez. Això ha costat de fer-ho entendre a les escoles i instituts, perquè ara mateix hi ha ensenyament domiciliari o a l’aula, no hi ha un punt intermedi. “També en vam parlar amb el Departament d’Educació de manera que ho tinguessin en compte i que les escoles donessin facilitats perquè els nois no haguessin d’incorporar-s’hi de ple”, afegeix. Ara considera que aquestes dificultats han anat desapareixent i Educació ha avisat els centres perquè hi hagi flexibilitat. No obstant això, les famílies manifesten que encara hi ha entrebancs.

“La selectivitat ha estat una batalla esgotadora”, diu Velasco. “La Laura ha estat tan esgotada que quan va acabar va estar tombada una setmana i mitja i no es podia moure”, relata. En el seu cas, acreditant la covid persistent, li van donar l’opció de tenir mitja hora més en cada examen i o de fer-ne algun la setmana següent, durant el tribunal especial i d’incidències. Segons Méndez, això es concedia a totes les famílies que ho demanaven.

“Tenen dies per a estudiar, però per a la gent amb dificultats cognitives és molt complicat. Una mare deia que el fill, quan va acabar, no es podia moure. A la Laura això li va passar durant els trimestrals, però és que després venien les PAU”, diu. Els exàmens de selectivitat li han anat prou bé, a la Laura, però no ha obtingut la nota que volia. En alguns exàmens va tenir una boira mental.

Afectats per la covid persistent denuncien el “maltractament estructural” de l’administració

Queixes per manca d’empatia i sensibilitat

Les famílies fan pinya per sensibilitzar en relació amb el problema i cercar ajut, però també es queixen que es troben molts impediments en l’àmbit educatiu. Segons Velasco, moltes vegades hi ha desconeixement, manca d’empatia del professorat i poc suport neuropsicològic. Tampoc no hi ajuda el fet que el departament no tingui un marc comú d’actuació quan hi ha casos a les aules. Perquè els alumnes com la Laura han de treballar a un ritme diferent. Si volen seguir el de la resta de l’aula, això no tan sols els pot influir en el rendiment escolar, sinó que en pot agreujar els efectes.

Velasco explica que, en el cas de la seva filla, han tingut sensibilitat tant en la tutora com en la direcció, a les quals van lliurar els informes mèdics que acreditaven que la Laura tenia covid persistent. Ara, aquesta informació no va arribar als professors, malgrat que Velasco va expressar explícitament que els ho fessin arribar. “I a qui li va arribar, perquè en tinc constància, gens d’empatia. I el problema no és tan sols al nostre institut. Parlant amb la resta de pares, tots diuen això mateix”, diu. Segons Velasco, la Laura ha hagut de sentir comentaris de docents que qüestionaven la seva condició. “Si veus que un nen necessita aquesta ajuda, si més no, no posis bastons a les rodes. Si no el vols ajudar, almenys, no li minvis la poca capacitat o autoestima que té. Aquesta mena de comentaris no hi ajuden gens”, afegeix.

Reclamen un protocol d’actuació

Sílvia Soler, membre del Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19 està preocupada per la discriminació que sofreixen els joves. “Hi ha una estigmatització de la malaltia i aquests nens no s’ho mereixen. A les escoles, a vegades hi ha molta crueltat. I quan tu ets diferent d’un altre, de seguida t’ho fan veure o es riuen de tu. Això pot crear una sensació més de rebuig dels seus companys, els nois pateixen més. Ells ja saben que no són com eren abans, molts els ho fan saber. I si a sobre el professorat no els entenen i els companys els poden rebutjar…”, reflexiona Soler. Segons ella, el col·lectiu se sent poc escoltat i menyspreat. “Cada vegada que anem al Departament de Salut hi aportem iniciatives. Moltes a vegades no valen diners. Només cal algú que es posi a fer-ho. Sempre hi hem anat amb propostes molt concretes”, diu.

Velasco i Soler destaquen que cal un protocol que comprengui totes les fases educatives per adaptar les activitats i els exàmens als alumnes de covid persistent, que les accions no depenguin de les iniciatives dels centres. També demanen de crear un registre. Méndez discrepa, en això, perquè creu que estigmatitzaria l’afectat. “Els diabètics i asmàtics no tenen pas cap certificat digital. Tenen un informe mèdic i a l’escola reben comprensió. La covid persistent s’ha de tractar com qualsevol altra malaltia crònica”, diu. Segons Velasco, també cal fer més visible la malaltia als centres.

El col·lectiu ha demanat de reunir-se amb els departaments de Salut, Educació, Treball i Drets Socials, però no n’han rebut resposta. “Aquesta reunió transversal no s’ha fet i sorgeixen iniciatives de persones concretes”, diu Soler. Velasco també es queixa que moltes famílies no saben on acudir, que se senten desemparades, i que la xarxa que han fet entre els pares va bé per a compartir inquietuds, neguits o mancances que ells no poden cobrir, com les visites de proves als neuròlegs, que poden costar més de tres-cents euros. “Ens trobem sols perquè no hi ha informació, perquè els nens van a l’escola i la gent no sap què passa”, afegeix.

Els casos que poden passar desapercebuts, com es poden detectar?

Segons Méndez, hi ha molts joves que han tingut covid persistent i no han estat diagnosticats perquè ningú no els ha visitats. La metgessa explica que hi ha uns quants símptomes que poden ajudar a detectar-ho. Per exemple, que hi hagi una disminució brusca del rendiment acadèmic, que li costi de fer els deures, que necessiti suport extern, que li costi de memoritzar informació. No obstant això, en aquestes darreres onades no han detectat pràcticament cap nou cas de covid persistent. “Ara pràcticament no n’arriben nous casos. Fem seguiment dels pacients antics. Hi ha un missatge positiu: la majoria dels nois, amb el temps i la rehabilitació, milloren i poden recuperar l’activitat normal.”

Què causa la covid persistent?

Diu la saviesa popular que tothom té un preu. Aquests darrers anys, aquesta noció ha deixat de ser figurada i ha esdevingut eminentment literal. És el resultat de l’auge dels anomenats preus flexibles o dinàmics, amb què com més va més companyies, amagades rere pantalles i algorismes, modifiquen el preu d’un producte en temps real per a provar de treure profit –a costa dels consumidors–fins i tot dels canvis més petits en la demanda.

Els preus flexibles, una relíquia del passat que torna

Lluny de ser un auguri d’un futur distòpic, els preus dinàmics han estat costum durant bona part de la història de la humanitat. Tradicionalment, la majoria d’intercanvis comercials partien, precisament, de la premissa que un preu és una convenció i que, per tant, resta subjecte a ser modificat: el venedor oferia el preu que considerava adient i, en resposta, el comprador provava de rebaixar-lo fins que ambdós acabaven arribant a un acord. Les etiquetes de preu tal com les coneixem avui dia, de fet, no van aparèixer fins a la segona meitat del segle XIX, quan el comerciant nord-americà John Wanamaker les va introduir als grans magatzems que tenia a Filadèlfia. Wanamaker, cristià devot, sempre sostingué que la idea de les etiquetes de preu responia a les seves conviccions religioses: si tothom és igual a ulls de Déu, explicava, els preus han de ser els mateixos per a tots els clients.

Popularitzades per Wanamaker, les etiquetes de preu no van trigar a expandir-se pels Estats Units i, poc després, per la resta del món. Un dels primers establiments a adoptar-les van ser els famosos grans magatzems Macy’s de Nova York, el fundador dels quals pertanyia a la mateixa comunitat religiosa que Wanamaker.

Un segle i mig més tard, els preus fixos han esdevingut la pedra de toc del comerç al detall. En alguns sectors, tanmateix, continua prevalent el model tradicional. Dos dels exemples més evidents d’aquesta prevalença dels preus dinàmics en l’economia moderna són les aerolínies i el sector hoteler, en què els preus poden fluctuar considerablement segons el moment en què el client reservi un vol o una cambra. Amazon, com és sabut, canvia el preu de milions dels seus productes cada pocs minuts.

Uber, cas paradigmàtic

Els preus flexibles, tanmateix, van un pas més enllà. En el cas de l’aviació, per exemple, els preus dels vols –teòricament, si més no– canvien alhora per a tots els usuaris. La promesa dels preus flexibles és lleugerament diferent: que cada client tingui un preu únic i personalitzat, concebut explícitament perquè pagui tant com pugui –i vulgui.

Una de les companyies que més obertament ha experimentat amb els preus dinàmics –o “preus de congestió”, tal com els anomena– és Uber. Històricament, la companyia ha justificat la seva estratègia amb l’argument que els preus de congestió –és a dir, l’augment dels preus dels viatges d’acord amb la demanda– permeten de coordinar l’oferta de vehicles a temps real: com més persones vulguin agafar un Uber, més diners oferirà la companyia als conductors per un viatge i, per tant, més incentius tindran per a desplaçar-se a les zones on més alta és la demanda. De cara al públic, Uber sempre ha mirat de presentar els preus de congestió com un sistema mútuament avantatjós per a tots els implicats: l’augment dels preus no tan sols beneficia els conductors, que passen a cobrar més en les zones en què la demanda és més alta, sinó que a més ajuda a reduir la congestió perquè encoratja indirectament els usuaris a cercar mitjans de transport alternatius.

Aquest cercle virtuós, tanmateix, rarament acaba tancant-se a la vida real. En ciutats en què la xarxa de transport públic és poc fiable o no opera a partir de certes franges horàries molts usuaris no tenen més remei que resignar-se a pagar preus que poden arribar a ser desorbitats per un viatge curt en hora punta. Atès que és completament automatitzat, el sistema tampoc no té capacitat de discernir si els pics de demanda a què respon es deuen a la fluctuació habitual dels patrons de mobilitat o bé a factors aliens al trànsit. El 2017, per exemple, Uber va haver-se de disculpar públicament –i reemborsar als usuaris– quan el seu sistema de preus de congestió s’activà automàticament en resposta al pic de demanda que generà l’atac del Pont de Londres.

Per si no n’hi hagués prou, el sistema de congestió de preus sovint sembla respondre a factors molt més insidiosos que els canvis en la demanda. L’any passat el diari belga La Dernière Heure féu un experiment amb dos telèfons mòbils –dels quals un estava carregat al 84% i l’altre al 12%– i arribà a una conclusió sorprenent: l’aplicació d’Uber mostrava un preu diferent als usuaris segons el nivell de càrrega de la bateria del telèfon mòbil: com més baixa, més diners haurà de pagar l’usuari pel viatge. La companyia nega que els preus que es mostren a l’aplicació depenguin de factors com ara aquest, per més que ho assegurés explícitament l’antic cap d’investigació econòmica d’Uber –i responsable del desenvolupament del model de preus de congestió– en una entrevista radiofònica l’any 2016.

McDonald’s, un model més malintencionat

L’exemple d’Uber –i més aplicacions semblants, com ara Lyft– és potser l’exemple més conegut d’aquesta cara tan poc amable dels preus variables, però hi ha més companyies que han aconseguit d’aplicar estratègies molt semblants de manera molt més insidiosa. L’aplicació mòbil de McDonald’s ofereix descomptes als usuaris, sovint molt llaminers, en una àmplia gamma de productes. Per generoses que puguin semblar, aquestes ofertes presenten una contrapartida molt més profitosa per a l’empresa: recollir tantes dades com sigui possible de l’usuari per a ajustar el preu dels productes als seus patrons de consum. Amb informació de l’usuari, com ara la localització, l’edat, les preferències o bé el moment del dia i la setmana en què sol fer les comandes, l’aplicació duu a terme un procés de “personalització profunda” per a calcular el preu més alt que l’usuari estarà disposat a pagar per un producte. David Dayen, periodista nord-americà especialitzat en poder corporatiu, explica que un dels factors que l’aplicació té en compte per a determinar els preus és el dia en què cobra l’usuari. “Si l’aplicació sap que cobreu cada dos divendres, pot fer que el vostre menú us costi 4,59 dòlars, en compte de 3,99, perquè sap que teniu més diners a la butxaca”, escriu.

La diferència entre un preu i un altre pot semblar poc significativa, però en el cas d’una aplicació que fan servir diàriament milions d’usuaris, els beneficis potencials per a l’empresa poden ascendir a xifres astronòmiques. No hi ha ni un bri d’informació, explica Dayen, que resti fora de l’abast de l’aplicació: “Si sap que a fora fa fred, pot encarir el preu del cafè. En un dia de molta calor, pot augmentar el preu d’un McFlurry.”

El sector de la restauració abraça els preus flexibles

Tant Uber com McDonald’s representen la cara més sofisticada del fenomen emergent de la flexibilització de preus: mitjançant algorismes de personalització com més va més avançats, ambdues companyies proven d’aprofitar fins l’últim bri d’informació de l’usuari per trobar-ne el punt de tolerància –és a dir, el preu màxim que està disposat a pagar abans de passar-se a la competència– per a extreure’n tant rendiment econòmic com sigui possible.

Aquests darrers anys, tanmateix, molts sectors han començat a experimentar amb formes no tan discretes d’aquesta estratègia. Kirk Tanner, director executiu de la cadena de menjar ràpid Wendy’s, va anunciar aquest febrer que la companyia adoptaria un sistema de preus de flexibles als seus restaurants, tot modificant els preus als taulells d’acord amb els canvis en la demanda. Després de dies de polèmica a les xarxes, la cadena va fer-se enrere, tot assegurant que les paraules de Tanner s’havien malinterpretat.

Més companyies del sector, tanmateix, no han tingut tantes manies: el desembre passat, Stonegate –la companyia que més pubs gestiona del Regne Unit– va anunciar que cobraria als seus clients vint cèntims més per cervesa durant les hores de més demanda. “Aquesta flexibilitat pot significar que, a voltes, els preus poden augmentar marginalment en alguns pubs i bars a causa de l’augment dels costs operatius derivats de l’augment de la clientela”, escrigué la companyia, que gestiona prop d’un miler d’establiments al país.

Després fer-se un lloc en el sector la restauració, hi ha qui creu que els preus flexibles podrien arribar aviat al sector dels supermercats. Aquest juny, la cadena nord-americana Walmart –amb presència als Estats Units, l’Amèrica Llatina, l’Àfrica i Àsia– anuncià que substituiria les etiquetes físiques dels establiments per plafons digitals, seguint l’exemple de gegants del sector com ara Carrefour, després d’una prova pilot a l’estat de Texas. En un comunicat, la cadena explicà que el canvi estalviaria feina als seus treballadors, que podrien modificar els preus dels productes sense haver-se de desplaçar de les lleixes. Alguns altres, tanmateix, hi veuen una motivació més profunda. “Si a fora fa calor, podem encarir el preu de l’aigua i el gelat. Si algun producte és a prop de caducar, en podem rebaixar el preu. Són bones notícies”, digué un analista del sector a NPR en resposta a l’anunci.

The Washington Post · Patrick Marley

En la sentència d’abans-d’ahir sobre la immunitat de Trump, el Tribunal Suprem dels Estats Units va emfatitzar l’ideal que no hi ha ningú al país per sobre de la llei, ni tan sols el president.

Però els magistrats del tribunal que hi votaren en contra –i un reguitzell de crítics– consideren que la sentència no fa sinó menystenir aquesta noció, i eleva l’estatus del president al d’un rei que pot evitar fàcilment la persecució. Adverteixen que la decisió del Tribunal Suprem pot aplanar el camí perquè futurs presidents nord-americans participin a cor què vols en actes criminals. I remarquen que la perspectiva d’un segon mandat de Donald Trump –l’encausament del qual per la insurrecció del Capitoli ha propiciat la decisió del Tribunal Suprem– pot materialitzar les seves pitjors pors.

“Aquesta sentència, en la meva opinió, és un full de ruta per a un futur president que vulgui cometre delictes, com ara, subvertir els resultats d’unes eleccions o mantenir-se en el poder contra la voluntat del poble americà”, diu David Becker, director executiu del think tank Center for Election Innovation and Research.

Becker, antic funcionari del Departament de Justícia, creu que la sentència no tanca la porta necessàriament a un judici contra Trump pel seu paper en la insurrecció del 6 de gener, però explica que la decisió farà molt més difícil que el magnat novaiorquès –o qualsevol altre president investigat per la justícia– sigui processat.

Seguint els magistrats dissidents del tribunal, encapçalats per la jutgessa Sonia Sotomayor, Becker cita exemples hipotètics de presidents que ordenin a l’exèrcit que assassinin els seus rivals polítics. “Tots els implicats en aquest crim podrien ser perseguits menys una persona: qui l’ha ordenat”, diu.

Abans de Trump, cap president dels Estats Units no havia estat encausat, encara que alguns hi havien estat a prop. Richard Nixon va ser obligat a dimitir per la seva implicació en l’escàndol del Watergate i, uns anys més tard, va ser indultat pel seu successor, Gerald Ford.

L’antic conseller de la Casa Blanca de Nixon, John Dean, va dir dilluns que, si la decisió del tribunal hagués estat vigent a començament dels anys setanta, la història podria haver estat molt diferent.

“Amb aquesta decisió, Nixon hauria sortit airós [del Watergate]”, diu, i recorda que les proves contra l’ex-president es basaven en actes oficials que ara el Tribunal Suprem ha considerat que no poden ser jutjats.

L’escàndol del Watergate va començar amb una incursió a la seu del comitè nacional del Partit Demòcrata i es va expandir fins a incloure una sèrie d’activitats clandestines i il·lícites en què van participar l’administració i la campanya de Nixon. L’entramat se saldà amb dotzenes de condemnes a ajudants i associats de Nixon.

Dean, que va convertir-se en un testimoni estrella de l’acusació durant el cas, titlla la decisió de dilluns de “decisió radical d’un tribunal radical” i “d’activisme judicial elevat a la més alta potència”.

La decisió del tribunal es fa ressò de la tesi –defensada per l’equip legal de Trump– que l’ex-president té una immunitat, en el sentit ampli del terme, que hauria d’estalviar-li de ser perseguit judicialment per càrrecs que inclouen el de conspiració per haver defraudat els Estats Units.

Així, el Tribunal Suprem ha resolt que els presidents tenen immunitat absoluta per a les accions que prenen com a part de les seves responsabilitats en el càrrec. D’ací es deriva que són també immunes per uns altres actes oficials, però no pas per càrrecs relacionats amb actes no oficials. La decisió ha estat un cop dur per a l’acusació, que ara haurà de convèncer el jutge que encapçala la investigació que no tanqui el cas.

Derek Muller, professor de dret de la Universitat de Notre Dame, a l’estat d’Indiana, diu que la decisió dificulta que un president sigui encausat, però que no ho impedeix de manera conclusiva. “Dóna més protecció al president, definitivament, però els esculls hi continuen essent”, diu.

Les línies entre actes oficials i no oficials poden ser borroses, segons Muller, com ho són en el cas de Trump. La decisió deixa oberta la possibilitat que la investigació contra l’ex-president pugui continuar, i proporciona algunes proteccions a Biden en cas que perdi contra Trump aquesta tardor, diu Muller.

El professor considera absurd l’exemple hipotètic d’un complot d’assassinat encapçalat pel president. Per començar, diu, un president probablement es resistiria a dur-lo a terme perquè podria témer de ser perseguit pel crim. I el cas de Trump, continua, podria tornar fàcilment al Tribunal Suprem. En resum, la diferència entre els casos en què un president té immunitat i els que no és poc clara, sentencia.

“Si fos un president que intenta d’eludir la seva responsabilitat penal, no sé si m’aferraria gaire a aquesta sentència”, diu.

La decisió va ser redactada pel president del tribunal, John Roberts, i sostinguda pels altres cinc magistrats conservadors del tribunal, si bé la jutgessa Amy Coney Barrett hi dissentí parcialment.

Els tres magistrats demòcrates van dissentir en una opinió redactada per la jutgessa Sotomayor, que va argumentar que la majoria conservadora havia creat “un cercle sense llei al voltant del president”.

“Que el president ordena als marines que assassinin un rival polític? Doncs immunitat. Que el president organitza un cop militar per mantenir-se en el poder? Doncs immunitat. Que accepta un suborn a canvi d’indultar un condemnat? Immunitat, immunitat, immunitat”, va escriure Sotomayor.

La decisió de la majoria, digué la magistrada, significava que els presidents ja no afrontarien les mateixes conseqüències que la resta. “El president és ara un rei que es troba per sobre de la llei”, afegí.

I sentencià: “Amb por per la nostra democràcia, hi dissenteixo.”

Roberts, escrivint per la majoria, digué que els dissidents havien anat massa enllà quan afirmaven que la sentència deixava el president per sobre de la llei. La decisió, segons Roberts, “no el situa per sobre de la llei, sinó que preserva l’estructura bàsica de la constitució de la qual deriva aquesta llei”.

Els dissidents progressistes, afegia el magistrat, havien abonat la por “sobre la base d’extrems hipotètics”.

En un missatge a les xarxes socials escrit amb majúscules, Trump va elogiar la decisió dient que era “brillantment escrita i sàvia” i va confiar que l’escrit faria que els càrrecs contra ell desapareguessin o es pansissin en l’oblit.

L’ex-president es troba frec a frec amb Joe Biden en la majoria de sondatges –i per sobre, en alguns altres– quan falten quatre mesos per a les eleccions. Trump va ser condemnat per un jurat de Nova York al maig per un cas que va precedir la seva presidència, i és acusat en tres casos més.

Els crítics consideren la sentència una prèvia de què podria passar als Estats Units si un futur president creu que pot actuar amb impunitat.

La decisió, segons que explica Norm Eisen, investigador sènior de la Brookings Institution, “obre una perillosa escletxa en el teixit constitucional americà i els controls i contrapesos que ens han ajudat a sobreviure com a país durant dos-cents cinquanta anys”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Quan  jo estudiava a la UB, entre final dels setanta i començament dels vuitanta, moltes classes es feien en castellà. (Quin malastre, la cosa no ha canviat gaire… o gens!) Hi ha una anècdota que em persegueix: en una classe d’antropologia que feia María Jesús Buxó tot es feia en espanyol; un dia, jo vaig intervenir en català i ella, no solament em va respondre en llengua castellana, sinó que, per humiliar-me, va dir que a Grècia encara diuen “que vénen els catalans” per a referir-se als invasors. Aquí la llengua no és l’eix del que vull explicar, però les anècdotes de vegades ens situen en uns contextos interessants: Buxó, uns anys després apareixia a TV3 parlant en català, tot i que suposo que les classes les continuava fent en espanyol.

Aquella professora, aquell dia estava indignada i ho va pagar amb mi. Per què? Havia preguntat als alumnes quin era l’esdeveniment més important del segle XX i algun company va dir que la Revolució Russa. No us podeu imaginar el guirigall que es va originar, entre els qui defensaven l’opció i els qui la blasmaven, com ara la mateixa Buxó. Jo no recordo què vaig dir, però segur que a favor dels bolxevics –el meu germà tenia, via Moscou, les obres completes de Lenin en castellà i jo les havia començades a llegir, entenent el que a aquella edat pogués entendre– i en llengua catalana, i aleshores aquella docent me la va fotre, com si la revolució soviètica i els catalans a Atenes tinguessin cap relació.

Perdoneu la llarga introducció. Quan vaig arribar a la universitat com a professor, vaig tenir sempre aquesta anècdota al cap: als alumnes cal tenir-los sempre un respecte per més que et puguin fastiguejar. I si per ella la Revolució Russa era poca cosa o, fins i tot, maliciosa, la seva obligació era donar arguments, no fer esgarips. Perquè d’arguments en contra de posar fi a l’autoritarisme dels tsars russos no n’hi pot haver cap, allò era una dictadura infernal per a la població. Si de cas, els arguments en contra de l’URSS provenen del desenvolupament posterior. En cas contrari, allà encara estarien enmig del feudalisme medieval. I no és pas que la fi del model soviètic hagi donat pas a un règim gaire igualitari, amb l’aplicació d’un capitalisme salvatge, i Putin com a cap visible de la catàstrofe.

Sí, ho heu endevinat, aquest article tracta sobre la revolució soviètica; els bolxevics i els menxevics; la ruptura o el revisionisme; sobre Lenin i, sobretot, sobre la necessitat d’una utopia en aquests temps nostres. El títol d’aquest article no és meu d’origen; el manllevo de l’amic Agustín Comotto, que acaba de publicar un llibre-còmic sobre la figura del líder revolucionari bolxevic (Nordica Libros) amb un to mesurat, no com el meu. Comotto és un dibuixant prolífic que fa temps que viu i treballa a Catalunya. De la seva feina anterior vull destacar el seu llibre sobre el revolucionari argentí Simón Radowitzky, un personatge fascinant a qui un altre argentino-català, Gonzalo Elvira, ha dedicat un projecte molt interessant que es va poder veure a les sales de la Virreina. L’Agustín en prepara un altre, de llibre-còmic, que espero amb deler: es dirà Joan Salvat-Papasseit. L’esplendor davant l’abisme.

Manllevo a Comotto el títol del seu llibre (“L’home que va canviar el món”) perquè parteix d’una realitat: la revolució liderada per Lenin va significar un sotrac, una esperança per a tots aquells que, el primer terç del segle XX, vivien en la misèria i la desigualtat, que vol dir –sempre– la injustícia. Només cal comprovar la influència que aquella revolució va significar en el moviment obrer de tot el món, incloent-hi els Països Catalans. Però allò que més m’interessa del llibre (que us recomano) és la necessitat, parlant de Lenin i de la Revolució Russa, de reflexionar sobre el buit ideològic que presideix la nostra societat. Perquè per a canviar les coses calen diagnòstics, és imprescindible un coixí teòric per a no passar a l’acció sense estratègies pautades. Penso, per exemple, que el gran problema de l’independentisme ha estat, precisament, que ningú no l’havia pensat, ningú no havia planejat un horitzó teòric que no fos, només, tenir un passaport nou.

Deixem les impostures: no perdem el temps recordant el fracàs final de la Revolució del 1917. Jo no ho faig: m’amoïna molt més el fracàs del sistema en què vivim ara mateix. Quan parles d’anarquisme o de comunisme s’aixeca una pols de retrets i d’insults, com si aquesta posició fos moralment superior. Però molts obliden que els idearis anarco-comunistes tenien uns objectius igualitaris i, en canvi, el capitalisme només vol l’enriquiment d’una minoria a costa del treball d’una majoria. I així estem, encara, recordant amb to de perdonavides l’existència dels assassinats, exilis i empresonaments indiscriminats que hi va haver a la Unió Soviètica, mentre assistim impàvids a la matança de Palestina, la guerra d’Ucraïna, l’ascens de la ultradreta que ningú no ha volgut aturar, la pobresa de tanta gent, els empresonaments presumptament legals de tantes persones (no em sé estar de recordar ara i aquí el cas de Pablo Hasel com a símptoma nauseabund), la ignomínia de governants, la violència contra les dones…

El llibre de l’Agustín m’ha recordat les lectures de les obres teòriques de Lenin. I m’ha portat a una pregunta fonamental: on és el pensament utòpic avui? Abans de criticar Lenin, val més llegir-lo per comprovar la vigència de bona part dels seus arguments. I proposar-nos de fracassar mil i una vegades abans de permetre que l’estat actual de les coses continuï aquest procés descarnat de deshumanització.

Un exemple: fa pocs dies vaig llegir l’entrevista a Joan Manuel Tresserras aquí mateix. La meva decepció és de dimensions estratosfèriques: conec Tresserras de fa anys, un tipus intel·ligent, i no m’esperava que, en un moment de crisi com el que vivim, en comptes de pensar en el futur igualitari de tota la gent, només es preocupés de la salvació del seu partit. Que vol dir la salvació de les coses tal com estan. Lenin ho va escriure a Què fer?: “Sense teoria revolucionària tampoc no pot haver-hi moviment revolucionari.” (Si la paraula “revolució” no us agrada, poseu-hi ruptura, però cal fer alguna cosa que no impliqui quedar-nos com estem.) Ara, si a la intel·liguèntsia  de l’entorn ja li està bé aquesta broma dels partits polítics només preocupats per la pròpia existència, val més que pleguem veles. No cal pensar-hi, ni fer propostes teòriques, revolucionàries o rupturistes per als que som vius i ens preocupa el futur dels que vindran. I, mentrestant, anem insultant Lenin, que això per a alguns fa progre encara que faci cent anys que és mort.

Nota al marge. La casa Planeta ho ha tornat a fer: ha atorgat el premi Prudenci Bertrana, molt ben dotat econòmicament, a un mediàtic, en aquest cas, Pilar Rahola. Els membres del jurat del guardó –compost per Gerard Quintana, Gemma Lienas, Care Santos, Glòria Gasch i Montserrat Barderi, els habituals de la casa; de la causa planetària– han dit que els paguen molt bé la seva feina i que no els ha calgut ni llegir-se els originals presentats. És broma… és broma? I, després, n’hi ha que s’emprenyen amb el realisme socialista i els dictats culturals de la Unió Soviètica mentre al seu voltant la cultura capitalista ens fa pensar que som lliures de triar.

El resultat de les eleccions legislatives franceses a Catalunya Nord en favor de Rassemblement National va ser contundent. La formació d’extrema dreta va aconseguir un 48,9% dels vots i va ser primera força en 167 municipis dels 220, però ha evitat d’anar a la segona volta en tan sols una circumscripció de les quatre.

Ara fa dos anys, l’extrema dreta va aconseguir tots quatre diputats, i aquesta vegada presenta els mateixos candidats. Malgrat els bons resultats, encara no té garantida la victòria. A més, s’ha provat de formar un front republicà que ho eviti. El president francès, Emmanuel Macron, ha fet una crida explícita a construir un gran reagrupament “clarament demòcrata i republicà” per a frenar l’extrema dreta, i a tot l’estat francès s’han retirat més de dos-cents candidats per fer que la segona volta sigui un duel directe entre dos aspirants i prou.

En la segona circumscripció, que inclou la Fenolleda i el nord del Rosselló, la candidata de Rassemblement National, Anaïs Sabatini, ja va ser elegida en primera votació, amb un 55% dels vots, però en les altres tres, cap aspirant no va rebre prou suport.

De les altres tres circumscripcions, en la quarta, és a dir, el Vallespir i sud del Rosselló, la candidata de Rassemblement National, Michèle Martinez, va quedar a les portes d’evitar la votació. Va aconseguir el 47,9% dels vots, un resultat gairebé definitiu. I diumenge s’enfrontarà al candidat del Nou Front Republicà, Julien Baraillé, que va rebre el 26%. Sobre això, en les eleccions de fa dos anys, Martinez va rebre el 56,3% dels vots a la segona volta, després d’haver rebut el 30,4% en la primera. Sembla complicat que es capgiri la situació, doncs.

Gautier Sabrià: “Fa la sensació que Macron ha fet un regal a l’extrema dreta”

Un front republicà contra l’extrema dreta

En la tercera circumscripció, la més occidental, que inclou l’Alta Cerdanya, el Capcir i el Conflent, van passar tres candidats a la segona volta. La candidata d’extrema dreta, Sandrine Dogor-Such, la més votada amb diferència, amb un 45,6% dels vots, és qui es va veure més beneficiada d’aquesta situació. Els altres dos que es van classificar van ser Nathalie Cullell, del Nou Front Republicà, amb un 28% dels vots, i la macronista Laurence Gauyte, amb un 20,42%. Entre tots dos, superen el vot de l’extrema dreta, de manera que aquest triangle beneficiava clarament Dogor-Such.

Gauyte, que va ser diputada per aquesta circumscripció entre el 2017 i el 2022, s’ha retirat i ha demanat el vot per Cullell. “Per primera vegada, RN és a les portes del poder i això no ho podem acceptar”, ha dit, i ha explicat que havia retirat la candidatura per responsabilitat. “Cap vot no hauria d’anar a Rassemblement National. Aquest és un projecte mortal per a la nostra República”, ha defensat. Un projecte, diu, susceptible de “dividir els francesos i portar odi”. I ha dit que confiava en els seus votants. Per la seva part, la candidata del Nou Front Republicà ha dit que donava “la benvinguda a aquesta retirada republicana” i que apel·lava “a totes les forces progressistes d’aquest país”.

Tot i això, les possibilitats que Nathalie Cullell pugui capgirar la situació són complicades. Si bé és cert que fa dos anys no hi va haver un missatge tan contundent en favor de la unitat contra l’extrema dreta, Dogor-Such mateixa va guanyar en la segona volta amb un 54,1% dels vots després d’haver aconseguit el 27,7% en la primera.

Desunió a Perpinyà

La primera circumscripció de Catalunya Nord, que inclou Perpinyà i la rodalia, també mostra un gran avantatge de la candidata d’ultradreta, Sophie Blanc. Amb un 45,2% dels vots, s’enfrontarà al candidat del Nou Front Popular, Francis Daspe, de la França Insubmisa, que ha obtingut el 25,5%.

Tanmateix, hi ha una diferència significativa respecte de la tercera circumscripció. I és que Christophe Euzet, el candidat de la majoria presidencial, que ha quedat eliminat amb un 16,4% dels vots, s’ha negat a donar una consigna de vot. De manera que no s’ha pogut formar un front republicà en aquest cas. Tot i això, Annabelle Brunet, dels Centristes i Unitat Catalana, la quarta amb més vots (4,9%), sí que ha demanat el vot pel Nou Front Republicà. Bona part de les opcions de Daspe exigeixen de mobilitzar una part dels electors que es van abstenir si vol aconseguir de prendre l’escó a la candidata ultradretana.

 

Al carrer d’Antoni Maura de Castelló de la Plana, davant per davant d’una casa on hi havia una lleteria de vaques suïsses, hi ha la galeria Cànem. El mes de desembre farà cinquanta anys que la van inaugurar i l’ànima del local, Pilar Dolz (Morella, Ports, 1945), continua al peu del canó. “Si no tingués la galeria m’hauria mort”, diu, mentre parla del començament i de les penes i treballs dels darrers anys. Dolz és de Morella i, tot i que diu que no és la millor ciutat del món, això imprimeix caràcter. Son pare era tractant de cavalleries, anava a les fires i comprava i venia. Els seus oncles eren manescals, i ella es va criar en el mas familiar. Ella i els seus germans encara conserven els masos que van heretar de la mare. No hi havia tradició d’artistes a casa, les estampes dels sants li feien por i a les monges va aprendre ben poc dibuix. A Barcelona va estudiar a l’Escola Massana, on va descobrir el món i va aprendre a mirar.

A banda de ser una de les grans galeristes del país, Pilar Dolz té al cap bona part la memòria cultural de la transició. Conta anècdotes i operacions i cita noms i fets que són fonamentals per a la cultura, com ara l’anada de Josep Renau a Morella, com es van fer les primeres compres d’obres per a l’IVAM i més interioritats d’aquest món tan fascinant de l’art. Però demana que no ho escriguem.

Pilar Dolz és una gravadora reconeguda internacionalment. Diu que de jove era molt descarada. Va conèixer Joan Fuster a Barcelona quan era estudiant i ell li va escriure el catàleg de la primera exposició.

La conversa és llarga. Parla dels orígens, del mercat de l’art, no sempre net, i expressa la seua preocupació pels actuals dirigents polítics valencians. És pessimista: “El valencià es morirà”, diu.

—El vostre pare anava a les fires de cavalls, vós heu anat molts anys a les principals fires d’art del món. Hi ha cap paral·lelisme en la manera com es fan els tractes?
—No, no n’hi ha cap, perquè els preus ja són posats. Era molt bonic com es feien els tractes. El meu germà Gregori un dia va venir i havia comprat quatre mules. Em va dir que havia fet un tracte com els que feia el pare i que li havia agradat tant que les va comprar.

—Hi havia llibres o artistes a casa?
—Sí que hi havia llibres, fins i tot algun en català. I teníem una habitació que en dèiem l’estudia, que és on anàvem a estudiar i a fer els treballs. Sóc d’una família completament rural però amb molta estima als estudis. A les parets hi havia estampes molt grans. L’àvia es deia Miquela i a l’habitació el meu avi tenia un sant Miquel molt gran, terrible. No hi volíem entrar, amb aquelles estampes que ens feien tanta por.

—Com era la vida als masos quan éreu menuda?
—Els hem arreglat i m’han donat la millor habitació, però no m’agrada quedar-m’hi perquè hi vaig viure moments molt difícils. Jo era una xiqueta en l’època del maquis, fins el 1954. Tenia molta por i això segur que m’ha quedat.

—Per què trieu belles arts?
—Tenia una miqueta de traça, tampoc no et penses que moltíssima, però feia coses. Per exemple, feia dibuixos de vestits i les venia a les xiquetes de l’escola, perquè llavors no hi havia el prêt-à-porter com ara i les xiquetes portàvem l’uniforme, però ens feien un vestit per a un dia de festa. Ells em deien: m’agradaria així o així, i jo els ho feia perquè el portaren a la modista. I els cobrava uns dinerets.

—Eren els anys seixanta. Ho van entendre a casa, que una xica jove volgués anar a estudiar belles arts a Barcelona?
—Va costar, perquè jo era la major i pensaven que belles arts no servia per a res. Ningú necessitava un pintor. No els agradava gens. Van pensar que si anava a Barcelona tornaria de seguida, que no m’agradaria. Però vaig tenir molta sort perquè ho vaig descobrir tot. Fins i tot, el primer dia, quan vaig arribar, era el dia de Sant Ponç i el carrer de l’Hospital era ple de paradetes amb aquelles olors meravelloses. Va ser amor a primera vista entrar al pati de l’hospital. L’escola era allà, en una sala gòtica meravellosa. Jo no sabia que era gòtica. I em posen a dibuixar. Em donen un carbonet i una tassa blanca. I jo la dibuixo i dic, ja està. I el professor em demana que l’ombrege, i jo dic, és blanca. I ell em va anar dient que hi havia una part més blanca i una de més fosca, que les buscara. Em va ensenyar a mirar.

—Com vau arribar al gravat?
—És una cosa curiosa. Jo no faig descobriments, les coses em descobreixen a mi. Quan acabo belles arts em quedo embarassada de la meua filla. A la carrera havia descobert l’art i tot em pareixia una cosa molt important i vaig pensar que jo no hi podria cabre. Em va fer por i vaig pensar que buscar un taller per pintar quadres grossos i tot això, embarassada, no em convenia i vaig pensar en el gravat. Imagina’t, amb l’àcid si faig litografia i amb pedres, planxes, amb el tòrcul. També vaig pensar que era més fàcil fer coses per a gent no tan exigent. Era mentida. Mira Albert Durero! Em vaig matricular a l’escola d’arts i oficis i em va apassionar.

—Què hi trobeu en el gravat que no trobeu a la pintura?
—M’agraden les coses que pugui fer en una taula, en un lloc més íntim. Després vaig descobrir la lluita de classes, entre cometes. La gent no arribava a l’art perquè era un privilegi. Això pot ser molt més barat i arribar a la gent. És com qui compra un llibre. Pots comprar un gravat i tenir-lo a casa. Els llibres d’artista… No era res pensat. T’ho vas trobant.

—Encara graveu?
—Sí, sí. Fa una temporada que no pujo al taller perquè he fet moltes exposicions i estic en un tractament per una malaltia. Hi he de tornar. Possiblement no ho faré igual perquè si hi ha un lapse d’un parell d’anys…

—És a Barcelona que descobriu el feminisme?
—La professora Maria Josefa Colom ens va donar una beca del xampany Castellblanc a dues xiques per anar a estudiar gravat a Perusa, a un lloc meravellós, a l’Accademia di Belle Arti Pietro Vannucci. A Itàlia hi vaig descobrir el feminisme, hi vaig descobrir un munt de coses. Els italians eren molt polititzats, feien molta política. La gent estava molt conscienciada. Hi havia el Partit Comunista de Berlinguer. Finalment, vaig demanar de traslladar-me a Urbino que per a mi va ser clau. Per això vaig titular l’exposició que hi vaig fer fa poc “Ritorno”. Però no de tornar-hi, sinó de retornar a la ciutat tot allò que la ciutat em va donar.

—La vostra filla era molt menuda quan us van donar aquella beca que us va canviar la vida.
—Laia tenia quatre mesos. La vaig deixar amb els meus pares perquè vaig pensar que si no hi anava en aquell moment potser ja no hi aniria mai. No volia que, si mai deixava de fer alguna cosa en la meua vida, en culpara la meua filla. No volia culpar-ne ningú. Els meus pares eren joves i en podien tenir cura, i el meu company, Falo, també. També vaig estar dos anys a París. Ells venien a veure’m.

—L’any 1974 vau fundar la galeria Cànem a Castelló de la Plana, com se us va acudir la idea?
—Jo no hi tinc res a veure, amb la galeria. Vivíem a Barcelona, però el meu marit havia de tornar ací per motius professionals. Era l’any 1973, i ens vam plantejar què fèiem. S’albirava que Franco ja no duraria gaire més. Ens vam ajuntar tot de gent per fer alguna cosa. Vam intentar un cineclub que ens van prohibir, algun concert, però no hi havia manera. Després vam dir de fer alguna cosa comercial i vam decidir de fer una galeria. Però jo mirava les galeries que hi havia a Castelló i no eren com la que jo volia posar. Eren comercials, exposaven bodegons, paisatges, bona pintura, però no era el que jo volia, i vaig dir que eixes coses, no. Que havia de ser una galeria dinàmica. Havíem estat a Itàlia, embogíem comprant llibres i tot el que vèiem. I finalment la férem.

—I per començar, volíeu exposar l’Equip Crònica, però no va poder ser.
—No. En aquell moment, el Partit Comunista era molt exclusivista. Nosaltres vam demanar obra dels Crònica a Juana Mordó, que era la seua galerista, i ens va dir que sí, però ella tenia un soci que va mirar qui érem nosaltres i nosaltres no érem comunistes, de manera que no ens van deixar les obres. Boix, Heras i Armengol eren joves i havien començat a exposar a Barcelona, a la Galeria Adrià, i van venir encantats. No eren el segon plat de res, és que les coses van venir així. Quan vam posar la galeria vam tenir molt en compte les coses que deia Fuster en el sentit que ell deia que aspirava a viure en un país normal. Moltes voltes m’han dit: per què no la portes a València? Perquè hem tingut coses molt bones. Hem anat molt a Arco, a Basilea, a The Solo Project. Algun any hem estat a sis fires, perquè si no hi vas és molt difícil. Ara no hi anem perquè ja no podem ni físicament ni econòmicament.

—Com us va rebre aquell Castelló del 1974?
—Hi havia ganes, saps? No tot el món, però la gent més pròxima a nosaltres compraven alguna cosa. Ho teníem fàcil perquè els més grans volien exposar i en aquells moments qualsevol galeria de Barcelona ens deixava coses amb molt de gust. Ens ajudaven molt. Vam exposar Guinovart, Ràfols Casamada… Catalans, madrilenys… I la gent ens deia: per què no obriu a València, i jo els deia: per què no a Nova York? Crec que si un artista exposa en llocs diferents té més possibilitats d’arribar millor a la gent. Nosaltres ens nodríem d’art. La primera vegada que vam anar a la Biennal de Venècia hi anàrem en una tenda de campanya. Anàvem a veure coses que ací o a Madrid o a Barcelona era molt difícil veure-les. Sense la gent que ens ha seguit no hauríem pogut continuar. El 21 de desembre farem cinquanta anys i jo dic a Falo, el meu marit, si hi arribem! Perquè moltes vegades és difícil. Hi ha hagut vendes que no són molt grans i que són coses que m’estimo molt, però han sigut per a un museu i estem contents.

—Hi ha una definició tancada de l’art contemporani?
—No. D’ençà de l’art conceptual, en què té tanta importància el concepte com l’objecte; des de Duchamp, que va dir que qualsevol cosa pot ser art; o Ben Vautier, que diu que l’art és qualsevol cosa a més de l’art. Però, és clar, si el concepte té tanta importància, la gent s’ha de fixar en el concepte, i això també ajuda l’art objectual. Quan vaig anar a classe de pintura vaig descobrir Cézanne. I ell deia: tu veus una poma, la poses a la llum i té una part acolorida, i un volum tan preciós. Si tu pintes una poma, tens dues pomes, però no tens una obra d’art. Tu has de fer art. Per a mi, Cézanne va ser el descobriment de la pintura contemporània. I la veritat és que l’altre dia torrava pomes al forn i les vaig deixar, i la llum els pegava d’una certa manera, i la poma començava amb un color groc preciós i anava fent-se fosca, roja per baix… Hi ha tantes coses! Però què és important? El color, la forma, el reflex que a tu t’inspira emocionalment. Jo he gaudit molt amb l’art. No m’ho imaginava. Últimament he estat malament físicament, em canso molt. Si no tinguera l’art o la galeria, crec que ja m’hauria mort.

—Com a galerista, intenteu de guiar la carrera dels vostres autors? Com és la relació que teniu?
—Els artistes són molt artistes i fan el que volen. Jo no els aconsello res, tenen la llibertat creativa, tota la llibertat.

—Perseguiu el desig fusterià de viure en un país normal. Fuster escriu el vostre primer catàleg. Com us vau conèixer?
—Quan ell anava a Barcelona a la Nit de Santa Llúcia, per exemple, ens convidava als estudiants valencians a sopar. Anàvem a buscar-lo a casa de Maluquer. Un any jo tenia un professor que es deia Jaume Pla, que feia uns burins meravellosos; va fer el llibre de l’Albufera amb Fuster i me’l va ensenyar. I jo, imagina, vaig dir: ah, això és massa figuratiu… Ara voldria comprar eixe llibre que val un imperi, i és preciós. Però llavors, era molt jove i tenia eixa petulància… Ara tinc el coneixement d’una vella. I Fuster va venir a veure què feia jo, com eren els meus gravats.

—Us ha influït, políticament, haver conegut Fuster?
—M’ha influït, sí. Quan va ser el centenari van demanar a unes quantes dones que parlaren de Joan Fuster en un llibre i jo no ho vaig voler. Però després vaig pensar: mira, jo hauria dit unes altres coses. Jo vaig descobrir Joan Fuster en El País Valenciano. Amb eixe llibre em vaig adonar què era València i amb Nosaltres els valencians em vaig adonar que era valenciana. Em va influir molt. Quan estava a Belles Arts vaig comprar El descrèdit de la realitat. Fa com una història de l’art. Està molt en contra de l’art abstracte… Jo no em vaig sentir nacionalista, no ho sóc absolutament, sóc sobiranista, si vols. No va venir mai a Morella, excepte quan va escriure El País Valenciano, i va escriure sobre una Morella que jo coneixia i jo vivia. Estellés sí que va venir i va estar amb nosaltres, i per això jo vaig fer el llibre Document de Morella.

—Parleu de Morella. Els morellans són molt orgullosos de ser-ho. És el vostre cas?
—Hi ha gent que és molt de Morella, molt, molt. Com si només hi hagués Morella al món. A mi això no m’agrada. Jo sóc de Morella i tu eres de Ciutadella. Cadascú és d’on és. Ara, per exemple, vénen les festes i no sé com s’ho faran perquè no hi ha gent per a eixir. El meu nét és tornero i això és un orgull, diuen tots allí, perquè són els que han nascut dues festes abans, i és la dansa de l’ajuntament i pugen allà… Però tots els pobles tenen danses i muixerangues. Hi ha gent que sí, però jo no crec que això imprimesca caràcter.

—Com a persona vinculada al país i com a sobiranista que heu dit que sou, com veieu la situació política actual?
—Culturalment, sempre hi haurà gent que resistirà. Jo veig que la llengua s’acaba, i un país sense llengua és un país sense senya d’identitat. Cada vegada la gent parla menys valencià i el parla més malament. I em sap molt de greu. Quan era menuda, el valencià era una llengua de prestigi. El castellà no ho era. No hi havia televisió. Ara, la que no és de prestigi és el valencià. Es va perdent i es va morint. I si s’acaba la llengua, s’acaba la cultura. Jo escolto la ràdio d’À Punt als matins i fa uns dies va eixir la secretària de Cultura, Paula Añó, que té un odi a tot el que és valencià que no pot més. Va començar a parlar en valencià i de seguida es va passar al castellà i va dir que en els pobles es parla molt el valencià… Quant d’odi al valencià! Nosaltres, de sempre, a la galeria ho hem fet tot en valencià i hi ha hagut gent que ens ha atacat, gent que ens ha dit que no vindran més, però ens era igual. Perquè vull un país normal, però cada volta les coses són més difícils.

—Teniu prop de vuitanta anys i la galeria en té prop de cinquanta. Quin balanç en feu?
—Molt malament. Em moriré sent la més pobra de l’univers, però m’és igual perquè la galeria és la vida. Jo sóc més galerista que gravadora. He treballat molt. Ara veig que he fet aquestes quatre exposicions perquè ha vingut així, perquè feia molt que m’ho demanaven i he fet aquesta d’Urbino de retornar-los tot el que em van donar a mi. He fet la del Museu de Belles Arts. La de Sofia, perquè Juan Manuel Bonet em va escriure perquè havia estat director de l’Instituto Cervantes… I mirant tot això em vaig adonar que he treballat molt. No sé què passarà amb la galeria, no ens pensàvem que arribaríem a cinquanta anys.

Això que s’ha destapat per l’afer dels cartells vexatoris contra Ernest Maragall no és ni cap anècdota ni cap fet aïllat. La direcció d’Esquerra Republicana s’ha afanyat a provar de carregar el mort a l’esglaó més baix de la cadena, en aquest cas al director de comunicació del partit, però ell ja ha avisat que descobrirà el pastís i despullarà allò que jo no tinc cap dubte que era una estructura de partit. Més que això: una autèntica cultura de partit de la qual els màxims responsables no poden ser ningú més que la direcció encapçalada tots aquests llargs anys per Oriol Junqueras i Marta Rovira.

Dic que no en tinc cap dubte, sobretot perquè jo mateix i aquest diari hem estat objecte de la seua guerra bruta, dissenyada com a mètode d’actuació política. Un dia ja vaig denunciar públicament les gravíssimes mentides que, amb l’origen en Marta Rovira, es van fer córrer sobre mi, amb la intenció evident de desacreditar-me davant els lectors. D’això se’n diu tècnicament “controversialitzar”, un mètode que pretén crear controvèrsies sobre les persones per evitar el debat polític, tot plegat amb la intenció de causar la mort civil, per descrèdit, dels qui ells consideren –per la raó que siga– que som incòmodes o inconvenients al seu projecte. Sé de primera mà tot allò que m’han fet a mi i a aquest diari i com han intentat de perjudicar-nos. I puc imaginar-me, per tant, què deuen haver intentat de fer als qui ells consideraven els seus adversaris, no civils, sinó directament polítics.

Sé, per tant, que les mentides, les insinuacions malèvoles o les filtracions interessades a mitjans de comunicació afins i obedients –i d’aquest tema, del paper d’alguns mitjans, també n’haurem de parlar un dia– no vénen d’ahir ni van aparèixer per miracle el dia dels cartells contra Ernest i Pasqual Maragall. Aquesta manera d’actuar no és obra d’un franctirador ni un fet aïllat i a Esquerra Republicana ha estat a l’ordre del dia de fa molts anys.

Temps enrere, concretament quan una d’aquestes campanyes organitzades al carrer de Calàbria va apuntar per primera vegada contra Lluís Llach, Germà Bel va respondre-hi encunyant l’encertada expressió “hienes digitals” per descriure la modalitat de l’atac. Va recordar: “L’acció de ramats de hienes digitals són desgràcies en petits partits opositors. En partits governamentals és pitjor; és l’expressió de pulsions autoritàries. Encara més si va contra ciutadans ‘civils’.”

Les pulsions autoritàries de la direcció d’Esquerra, efectivament, expliquen moltes coses. Segurament són l’element principal que explica què passa a ERC. Però a parer meu hi ha dos elements més que han tingut un paper important en aquesta baixada a l’infern del partit de Junqueras, elements que, com a observador extern i sense cap més voluntat que la d’antologia, voldria exposar.

L’un és la institucionalització, perquè ningú no fes ombra, de la mediocritat política i intel·lectual; una institucionalització que els ha fet prendre posicions clarament reaccionàries després del 155, inexplicables, i que per això han provat de fer entrar amb calçador emprant tàctiques indignes.

Parle d’aquesta dèria d’adherir-se al –tan reaccionari– principi de realitat i rebutjar el principi de transformació típic de les esquerres; o d’aquesta obsessió, errònia, de creure que des del govern pots modelar la societat de la manera que et parega, sense ni tan sols consultar-li-ho, a la societat, prescindint-ne.

El segon element és de caràcter humà. És una desconfiança sistemàtica, que els ha menat a crear un grup en què sobretot opera allò de “amb mi o contra mi” i que, per tant, ha apartat del partit moltíssima gent que hi podia sentir afinitat, però que tenia idees pròpies o pensava per ella mateixa –i per tant podia fer nosa–, mentre ha deixat que s’omplís d’arribistes –que per definició no qüestionen mai res. Aquesta darrera causa és, a més, la que crec que ha desencadenat definitivament la crisi, car quan comences a fer llistes d’enemics com a ocupació principal i obsessiva, acabes incloent-hi els teus amics i la gent més afí, com ja va explicar fa anys Orwell.

Això que s’ha destapat ara, i que estic segur que es destaparà aquests dies, és molt greu. Però jo encara trobe molt més greu que ningú no n’assumesca les responsabilitats ni dimitesca, ni siga destituït. I que ningú no s’adone que actuant així destrueixen Esquerra Republicana, amb totes les conseqüències que té per al nostre país.

Puc acceptar que Esquerra és un partit i que, per tant, els qui no en som militants no tenim el dret de dir-hi res, sobre el funcionament orgànic, en aquest cas. Però Esquerra és al govern i això implica una exemplaritat que cal complir. I, posem per cas, un dels citats per la investigació feta pel diari Ara, Sergi Sabrià, és ni més ni menys que vice-conseller d’Estratègia i Comunicació. Ni ell no dimitirà? Ni a ell no el destituiran? Seguiran cegament la ruta marcada fins que el vaixell s’estavelle catastròficament contra les roques?

 

PS1. Hi ha una indignació gran i justificada pel fet que l’amnistia ja haja estat aplicada sense entrebancs als policies que van apallissar els ciutadans el Primer d’Octubre. Josep Casulleras ens explica avui com és que ha estat possible i quina deixadesa política ho ha permès. Cal llegir-ho.

PS2. A Catalunya Nord hi ha moviments per a intentar d’evitar que l’extrema dreta torne a guanyar els quatre escons en joc. Alexandre Solano ens els explica en aquest article.

PS3. Molts dies us demane el vostre suport com a subscriptors. Avui espere que haja quedat clar el perquè de la nostra obsessió perquè el diari no el pague el govern sinó els lectors. I per què és tan important que ens ajudeu.

En vint-i-quatre hores hem vist com als dirigents polítics del govern que va fer possible el referèndum del Primer d’Octubre el Tribunal Suprem espanyol els negava l’amnistia i, en canvi, quaranta-sis agents antiavalots de la policia espanyola que van agredir brutalment els votants de l’1-O eren amnistiats de la causa contra ells per tortures i tracte inhumà o degradant. Era previsible que s’esdevingués tant l’una cosa com l’altra: en un cas, perquè els magistrats de la sala penal que presideix Manuel Marchena havien donat prou senyals de voler rebentar l’amnistia, i, en l’altre, perquè els partits independentistes van acabar renunciant a lliurar la batalla per impedir que l’amnistia s’apliqués als policies.

El debat sobre aquesta qüestió es va neutralitzar de seguida. L’estiu de l’any passat, quan es va començar a parlar de la possibilitat d’una amnistia, el fet que algun jurista considerés la possibilitat d’amnistiar els policies responsables de la brutalitat de l’1-O fou rebut amb esglai i incredulitat no tan sols per part de les víctimes d’aquella violència sinó també per companys de gremi.

El primer de parlar-ne obertament fou José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol, en una entrevista a VilaWeb: “L’amnistia també ha de ser per als membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat”. Dies més tard, en aquest mateix diari, li responia l’advocat Benet Salellas: “Això és una bestiesa monumental (…). Validar una amnistia als policies de l’1-O significa fer-la contrària al dret internacional.”

Però l’agost va passar, i el setembre es van intensificar les negociacions per a tenir un primer text de la proposició de llei d’amnistia aquella mateixa tardor, mentre avançaven simultàniament les converses sobre la possible investidura de Pedro Sánchez com a president espanyol. La negociació entre Junts i el PSOE i entre ERC i el PSOE va transcórrer enmig d’un gran secretisme i, mentrestant, en el debat públic s’imposava el fet inevitable que la llei hagués d’amnistiar també els policies, amb l’argument que una amnistia no podia ser només d’una part, sinó que havia de tenir un caràcter bidireccional, és a dir, que beneficiés les dues parts del conflicte.

Però Salellas feia avinent que el “caràcter bidireccional” de l’amnistia hauria de voler dir que es pogués amnistiar, també, espanyolistes que haguessin estat sancionats d’alguna manera. La qüestió és que, d’aquests, pràcticament no n’hi ha. “Una altra cosa molt diferent són els delictes comesos per funcionaris públics contra béns individuals com la integritat moral i la integritat física, és a dir, actes que poden ser considerats de tortura, especialment les càrregues policíaques del Primer d’Octubre (…). La legalitat internacional prohibeix expressament l’amnistia sobre els delictes de tortura.”

Efectivament, les Nacions Unides tenen establert, d’acord amb el dret internacional, que les amnisties no poden abastar els casos de tortura o de tracte degradant. Després de més de sis anys d’una investigació difícil, torpedinada ara i adés per la fiscalia, el jutjat número 7 de Barcelona tenia a la porta del judici quaranta-sis agents de policia espanyols (aquells que es van poder identificar mitjançant denúncies presentades per diverses acusacions, entre les quals Irídia, Òmnium i l’ANC) pels delictes de lesions lleus, lesions menys greus i també de tortura (article 174 del codi penal espanyol) i contra la integritat moral (article 175).

Corria la brama que els policies podrien entrar en l’amnistia, i ni Junts ni ERC no ho consideraven pas cap obstacle ni cap línia vermella. Era assumit. Fins i tot el grup de juristes a qui Sumar va encarregar d’elaborar una proposta de llei d’amnistia els hi va incloure, però fent, això sí, una distinció entre els investigats per lesions i els investigats per tortures i tracte degradant; en aquest darrer cas, deien aquells juristes, no hi havia d’haver amnistia.

Però es va veure força clar que sí que n’hi hauria quan es va presentar el text de la llei acordat entre Junts, ERC i el PSOE el mes de novembre. Perquè, per una banda, l’article primer declarava amnistiades “les accions realitzades en el curs d’actuacions policíaques adreçades a dificultar o a impedir la realització dels actes de responsabilitat penal o administrativa”; i, per una altra, l’article segon deia que restaven fora de l’amnistia els casos de tracte inhumà o degradant amb aquest afegit: “sempre que superin un llindar mínim de gravetat”.

ERC va arribar a presentar una esmena a la Comissió de Justícia del congrés espanyol que suprimís aquesta frase. Però l’esmena no va ser acceptada pel PSOE i no fou incorporada en el dictamen aprovat en comissió i remès al plenari. I ni ERC ni Junts no van fer-ne cap prioritat en la negociació posterior; per més que negociessin la manera de millorar-ne el redactat, no en van fer casus belli ni ho van marcar com una línia roja.

L’esmena es va perdre, i tothom la va oblidar. El text definitiu de la llei ha acabat desenvolupant una mica aquella primera frase que parlava del “llindar mínim de gravetat” que calia superar per a excloure un acte qualificat com a tracte inhumà o degradant de l’amnistia. Diu, finalmen, que per a excloure de l’amnistia aquests actes cal que el llindar de gravetat permeti “d’humiliar o degradar una persona o mostrar una disminució de la seva dignitat humana, o per a causar-li por, angoixa o inferioritat d’una manera que permetés de trencar-li la resistència moral i física”.

De manera que passava a les mans del jutge de decidir si aquest “llindar mínim de gravetat” fou ultrapassat pels policies. I el titular del jutjat número 7 de Barcelona ha decidit que no. “Les actuacions investigades van ser de durada individual escassa, emmarcades en un objectiu policíac definit, i no van continuar quan es va aconseguir. Cap fet no va superar la gravetat necessària per a ser exclòs [de l’amnistia].”

Les acusacions contra els policies han anunciat que presentaran recurs a l’Audiència de Barcelona perquè revoqui aquesta amnistia, i aquesta darrera versió del text de la llei pot servir, si més no, per provar de bastir els recursos en altres instàncies judicials contra la decisió d’amnistiar els policies, tal com apuntava la negociadora d’ERC de la llei, Marta Vilaret, en aquest piulet.

Encara no se sap què passarà amb els agents de la policia espanyola acusats per Roger Español per haver-li buidat un ull amb el tret d’una pilota de goma el dia del referèndum. En aquest cas, l’amnistia no se’ls hauria d’aplicar de cap manera, perquè una de les exclusions són “els actes dolosos contra les persones que haguessin causat un resultat de […] pèrdua o inutilitat d’un òrgan o membre, la pèrdua inutilitat d’un sentit.”

Però la batalla judicial és certament molt complicada, amb poques probabilitats de reeixir. Perquè la darrera instància judicial espanyola ja ha demostrat amb els dirigents de l’1-O que tant se val què digui la llei perquè li poden fer dir allò que volen que digui; i també perquè la voluntat del legislador –que inclou Junts i ERC, principals partits independentistes– quan va aprovar la llei al congrés espanyol era finalment d’amnistiar tots els policies espanyols amb causes pendents per la violència que van desfermar el dia del referèndum.

“Catalunya ha tornat a demostrar la robustesa del teixit productiu i del món laboral arran de l’augment de l’ocupació, amb 26.378 afiliacions a la Seguretat Social i una reducció de l’atur de 4.778 persones”, ha destacat el secretari de Treball, Enric Vinaixa, en el decurs de la valoració de les dades d’atur i ocupació del mes de juny, presentades aquest matí. “Les 3.822.713 afiliacions a la Seguretat Social del mes de juny és una xifra mai vista ni registrada; si fem servir un símil esportiu, es pot dir que Catalunya és plusmarquista en creació d’ocupació”, ha subratllat. Finalment, ha destacat el descens de 4.778 persones de la desocupació registrada, la qual cosa deixa en 324.966 el nombre de persones sense feina a Catalunya, “la xifra més baixa en un juny des de l’any 2008, és a dir, de gairebé els últims setze anys”. És la valoració que toca fer oficialment, però, si bé és certa en els volums que esmenta, no entra a fons en l’evolució que signifiquen les xifres registrades, que és menys optimista.

De fet, els mesos d’estiu es caracteritzen habitualment per presentar uns bons comportaments dels registres laborals, amb augments significatius de l’afiliació, i uns descensos una mica més moderats de la desocupació. Enguany, la temporada turística d’estiu sembla que comença amb més força que anys anteriors, segons les opinions dels empresaris del sector hoteler. Les xifres publicades avui, doncs, són coherents amb el patró estacional, amb millores respecte del 2023 en el cas de l’afiliació a la Seguretat Social.

Cal remarcar que Catalunya i les Illes han copsat, conjuntament, gairebé dues terceres parts del volum d’afiliacions del juny a l’estat espanyol. Un 27% i un 19%, respectivament. I, dins aquesta dada, destaca que Girona ha estat la primera demarcació de l’estat espanyol en nombre de noves afiliacions, amb 9.500 persones, per davant de Madrid, Màlaga i Barcelona.

Ara bé, no podem passar per alt que la mitjana d’afiliacions ha crescut d’un 0,7% respecte del maig, xifra que representa un increment de 26.348 afiliacions, taxa similar a la del 2023, però inferior a la del 2021 i el 2022 (quan va superar l’1%). D’alguna manera, doncs, el ritme de creixement s’ha frenat.

En el context de l’estat espanyol, la creació d’ocupació del juny, que ha crescut a un ritme que és la meitat del català (0,3%), continua encapçalada per l’hoteleria, encara que els establiments relacionats amb la restauració ja van avançar contractacions des de Setmana Santa, per la qual cosa el guany aquest mes en el règim general (32.030) és menor que al maig (77.913) i a l’abril (91.913). Un altre sector que destaca al juny és el comerç, amb 30.304 afiliacions més; i també les activitats administratives i de serveis auxiliars (27.820) i les activitats sanitàries i de serveis socials (21.129). El dinamisme en aquesta àrea a l’estiu és notable per les contractacions temporals per a cobrir vacances.

A l’altre plat de la balança, destaca la pèrdua registrada en les afiliacions de l’educació (-51.645) i en activitats artístiques, recreatives i d’entreteniment (-3.238). El cas de l’educació és paradigmàtic, perquè es continua destruint ocupació en els períodes de vacances i es recupera al setembre, la qual cosa demostra que la reforma laboral ha tingut un impacte escàs en l’estabilització dels llocs de feina en aquest sector. Aquest fenomen va relacionat amb la substitució dels antics contractes d’obra i servei per la modalitat de fix discontinu, i el sector que es troba més en el punt de mira és l’ensenyament privat sense concert, els monitors i els docents d’ensenyament no reglat.

Quant a la desocupació, hi ha hagut un descens mensual (-1,8%), similar al del 2023, però força més moderat que el d’anys precedents. Aquesta “anomalia” ve del que hem explicat mantes vegades sobre els efectes de la reforma laboral i dels canvis registrats en la contractació. Segons l’Observatori del Treball de la Generalitat, aquesta reducció més discreta estaria afectada per l’existència d’un volum més gran de demandants d’ocupació amb contracte fix discontinu, que no són comptabilitzats com a desocupació registrada quan es troben en període d’inactivitat. Consegüentment, quan són cridats a treballar no comporten un descens de la desocupació. Abans de la reforma, una part important d’aquestes persones s’ocupaven amb contractes temporals i, per tant, sí que hi havia caigudes o increments de la desocupació registrada, coincidint amb l’estacionalitat de la seva activitat.

Quant a la contractació, durant el mes de juny s’han formalitzat a Catalunya un total de 232.649 nous contractes, dels quals un 43% han estat de caràcter indefinit i un 57%, temporal. Cal destacar que, respecte del juny del 2023, la contractació ha experimentat una disminució del 7,2%. “S’han fet menys contractes i això, en part, s’explica per les rigideses de la regulació de la contractació laboral, la qual cosa dificulta la contractació per a la realització d’activitats esporàdiques pròpies d’aquests períodes cíclics”, ha comentat Josep Ginesta, secretari general de la PIMEC.

Dins el conjunt de contractes indefinits, els fixos discontinus experimenten una caiguda interanual del 14,6%, una reducció de 4,4 punts percentuals superior a l’experimentada per la resta de la contractació indefinida (-10,1%). En conseqüència, la proporció de fixos discontinus respecte del total d’indefinits disminueix del 37,6% el juny del 2023 al 36,4% actual. Sembla que aquests contractes, que han ajudat a retallar considerablement la temporalitat teòrica del mercat, tenen menys empenta que no pas en el moment en què es van començar a aplicar, tot just després de la reforma.

La PIMEC aporta una visió menys idíl·lica que l’oficial. “Malgrat resistir, tot i que creem llocs de treball, som davant el pitjor mes de juny en termes de reducció de l’atur. No ha estat un bon mes, com s’esperaria d’una economia dinàmica com la nostra, i més si tenim en compte la disparitat entre el nombre d’aturats i la demanda de determinats perfils professionals per part de les empreses”, ha dit Josep Ginesta. I ha afegit: “Malgrat que hem incrementat l’afiliació, dada que demostra la resistència del nostre teixit empresarial, ho hem fet menys del que seria normal en un mes de juny i s’ha alentit respecte del mes de maig.” I s’ha referit també al fet que en la desocupació registrada a l’estat espanyol, hi ha hagut una reducció del 4,75%, dada similar a la del País Valencià (-4,43%) i de Madrid (-4,79%), mentre que a Catalunya ha estat només de l’1,45%.

En definitiva, un mes de juny que, laboralment, ha estat bé en el context estatal, però menys espectacular que no s’ha dit oficialment, i potser menys pessimista que no pas ha plantejat la patronal catalana, si bé caldria reflexionar sobre els punts en què la PIMEC ha estat més punyent, com el de l’alentiment de la baixada de la desocupació i en les rigideses existents en la contractació.

 

Les defenses han començat a demanar l’amnistia per als vint-i-set policies espanyols processats per les agressions als votants del Primer d’Octubre a Girona. L’escrit d’una de les defenses, que ha demanat que s’apliqui la llei al seu client i a la resta de processats, argumenta que les càrregues policials queden emparades per la llei, i que els delictes que haurien comès els policies es van dur a terme en defensa de la legalitat i l’ordre constitucional. A més, assenyala que, a parer seu, es va fer servir la força en la seva mínima expressió i “amb la proporcionalitat i la mesura necessàries”.

Amnistien els 46 policies espanyols investigats per les agressions als votants de l’1-O

La causa per les agressions en sis col·legis electorals a la ciutat durant el referèndum la porta el jutjat d’instrucció 2 de Girona. Es va obrir arran de la querella conjunta que van interposar els advocats voluntaris per les actuacions policials a Girona, Sant Julià de Ramis i Aiguaviva (Gironès).

La causa s’ha anat allargant en el temps i fins i tot ha acabat trossejant-se. El juny del 2021, el jutjat ja va deixar impunes les càrregues a Sant Julià de Ramis. I el desembre de l’any passat, va arxivar provisionalment la causa contra els vint-i-set policies que van actuar a Girona. Ho va fer a petició de la fiscalia, després que l’Audiència  resolgués que només se’ls podia acusar per delictes lleus de lesions i argumentant que, o bé els fets havien prescrit, o bé se’ls podia aplicar l’eximent que preveu el codi penal per actuar en compliment d’un deure. En aquest cas, impedir la celebració del referèndum de l’1-O. Els advocats voluntaris ho van recórrer i ara fa uns mesos l’Audiència de Girona els va donar la raó. El tribunal va tombar l’arxiu que havia dictat el jutjat i li va ordenar tirar endavant el judici contra els policies per delictes de lesions. Amb l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, a finals de juny el jutjat d’instrucció 2 de Girona va enviar una providència a les parts i a la fiscalia. L’escrit els donava un termini de deu dies perquè donessin a conèixer les seves postures amb relació a la causa.

Òmnium, Irídia i l’ANC recorreran contra l’amnistia a 46 policies encausats per l’1-O

Ara, les defenses dels agents ja han començat a demanar-ne l’amnistia. De moment, el jutjat ja ha rebut l’escrit d’una d’elles, on demana que la mesura de gràcia s’apliqui no tan sols al seu client sinó també a la resta d’agents que van prendre part a les càrregues de Girona aquell 1 d’octubre del 2017.

Avui, els quaranta-sis agents de la policia espanyola processats per les agressions als votants del Primer d’Octubre han estat amnistiats. El titular del jutjat d’instrucció 7 de Barcelona, Francesc Miralles, n’ha extingit la responsabilitat penal perquè considera que aquestes agressions són emparades per la llei.

Amnistia Internacional rebutja l’amnistia als policies investigats per les agressions als votants de l’1-O

Així, el govern de la Generalitat s’ha adherit a les peticions d’amnistia formulades per agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil. Segons que ha fet públic, ha participat a favor de la llei d’amnistia en 55 procediments judicials d’ençà que es va aprovar.

Amnistia Internacional de Catalunya (AI) ha dit que espera que l’Audiència de Barcelona corregeixi l’amnistia dictada per un jutge de Barcelona a quaranta-sis agents de la policia espanyola processats per les agressions als votants del Primer d’Octubre. “AI va documentar casos d’ús excessiu de la força durant la jornada del referèndum de l’1-O a Catalunya, casos que haurien de ser investigats i jutjats”, ha assegurat l’organització a les xarxes socials.

[VÍDEO] Llançats escales avall i vexats: la violència dels policies espanyols que ha quedat amnistiada

Amnistia Internacional va documentar casos d'ús excessiu de la força durant la jornada del referèndum de l'1-O a Catalunya; casos que haurien de ser investigats i jutjats, i espera ara que l'Audiència Provincial de Barcelona corregeixi aquesta decisió.

— Amnistia Internacional Catalunya (@AmnistiaCAT) July 2, 2024

La llei exclou els delictes de tortures o tractes inhumans si superen un llindar mínim de gravetat. De fet, el titular del jutjat d’instrucció 7 de Barcelona, Francesc Miralles, considera que aquestes agressions no constitueixin tortures o tractes degradants i no superen el llindar. “Les actuacions investigades van ser de durada individual escassa, emmarcades en un objectiu policíac definit, i no van continuar quan es va aconseguir”, diu la resolució. “Cap fet no va superar la gravetat necessària per a ser exclòs”, afegeix.

No obstant això, segons destaca AI, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sosté que qualsevol ús innecessari de la força per part de la policia és una violació dels drets humans, sense aplicació de cap llindar.

Així mateix, l’ens recorda que el Comitè contra la Tortura va expressar preocupació l’agost de l’any passat per la lentitud en les investigacions de les càrregues i va instar que qualsevol denúncia d’ús excessiu de la força fos investigada i que es reparés les víctimes.

Els Països Baixos han constituït oficialment el primer govern amb una formació d’extrema dreta al capdavant. Set mesos després de les eleccions al parlament neerlandès, el Partit per la Llibertat (PVV) encapçalat pel populista Geert Wilders ha consolidat avui l’acord de govern juntament amb el Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD), el centrista Nou Contracte Social (NSC) i la formació dels grangers del BBB.

El nou executiu serà encapçalat pel candidat independent i ex-cap dels serveis secrets del país, Dick Schoof, perquè el pacte entre els quatre partits de govern no preveia la figura de Wilders –polèmic pel seu discurs antiimmigració– com a primer ministre neerlandès. Malgrat la concessió, el Partit per la Llibertat de Wilders controlarà cinc dels quinze ministeris del país, entre els quals, el de Migració i Asil.

Els investigadors de la darrera excavació de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) i la Universitat de Barcelona al jaciment Simanya Gran, situat al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, ha trobat art paleolític. Concretament, gravats i restes de pigment a les parets de la galeria oest de la cavitat. Si bé no hi ha datacions concretes, les característiques tècniques i temàtiques els han dut a concloure que les pintures corresponen al període conegut com a Magdalenià final, fa entre 14.500 i 12.000 anys. Els responsables de la recerca, publicada a la revista Journal of Archaeological Science Reports, destaquen que és una de les escasses mostres d’art rupestre paleolític a l’interior d’una cova a Catalunya.

Confirmen que l’home de Neandertal va ser fa 45.000 anys a la cova Simanya

En total, s’han identificat tres representacions diferents. Una formada per catorze punts de menys d’un centímetre de diàmetre, pintats en pigment vermell i formant dues línies paral·leles. Una altra formada per quatre traços discontinus que es creuen entre si, gravats a dos metres i mig del terra actual. I, finalment, una que presenta diverses línies paral·leles i pròximes entre si, coronades per un semicercle a la part superior esquerra.

Exploració de restes d’art paleolític a la cova Simanya Gran

La troballa es remunta a una visita feta el setembre del 2020, després de descobrir restes humanes neandertals d’almenys tres individus. En aquell moment es van observar unes restes de pigment.

D’ençà del 2019, s’han fet diverses campanyes arqueològiques al complex Simanya, el qual inclou la cova del Triangle, Simanya Petita, Simanya Gran, la cova de la Canal i la cova de l’Àngel.

Els quaranta-sis agents de la policia espanyola processats per les agressions als votants del Primer d’Octubre han estat amnistiats. Entre els fets amnistiats, hi ha les agressions a les escoles Mediterrània, Dolors Monserdà, Ramon Llull  i Pau Claris de Barcelona. Entre les més mediàtiques, hi ha l’agressió a Marta Torrecillas (dos agents la van agredir, li van retòrcer els dits de totes dues mans i la van arrossegar escales avall), l’agressió amb una puntada de peu voladora o el fet d’arrossegar votants escales avall.

El jutge instructor Francisco Miralles, que finalment ha aplicat l’amnistia, descrivia així la violència: “[Al CEIP Ramon Llull] N.B.D. manifesta que el dia dels fets un agent la va agafar del coll, la va llançar i va picar de cap contra terra […]. Va sofrir un traumatisme cranioencefàlic, una cervicàlgia post-traumàtica i una contusió a l’espatlla esquerra.” Més: “H.A.B. era a l’interior del centre escolar i un agent li va dir ‘parla normal, porc de merda’, i li va propinar un clatellot; quan va anar voluntàriament a la sortida, un agent el va empentar contra un grup de tres o quatre agents més, li van estirar els cabells, el van immobilitzar i l’agent XXXX li va propinar una puntada de peu a l’estèrnum.” Més: “L.L.L. manifesta que el dia dels fets estava asseguda a terra quan, sense dir res, els agents la van colpejar amb la defensa [la porra]. Més tard, un agent li va estirar els cabells i la va empènyer fora del grup en què es trobava, i va rebre cops a les costelles i als braços i cops amb els escuts.”

En el cas de Torrecillas, que no tan sols va sofrir la violència policíaca, sinó també una campanya d’assetjament instigada per mitjans i partits espanyols, el jutge deia: “M.T.D. manifesta que el dia dels fets un agent la va agafar de la mà dreta i la va llançar a terra amb violència, la va agafar un altre agent, li van retorçar un dit i la van llançar escales avall. Un cop allí, un agent li va retorçar els dits de la mà un per un, i després la van agafar dels pits.” Amb l’aplicació de la llei, tota la violència d’aquestes agressions quedarà impune.

Marta Torrecillas: “Per què has de lluitar, si el teu govern s’abaixa els pantalons davant Madrid?”

La majoria dels pèrits que han intervingut en el judici per un suposat plagi entre els programes ‘Eufòria’ i ‘Operación Triunfo’ (OT) han coincidit que hi ha diferències essencials entre ambdós. Tres dels quatre que han declarat han negat que tots dos formin part del mateix gènere d’entreteniment i han subratllat que, mentre que ‘OT’ és una barreja entre un reality show i un talent show, ‘Eufòria’ és “clarament” només un talent show. Així, han recordat que a ‘OT’ els concursants conviuen les 24h i s’ofereix una retransmissió en directe, mentre que a ‘Eufòria’ els participants només coincideixen en els assajos. Al seu torn, l’informe pericial aportat pels demandants defensa que la mecànica d’ambdós és exactament la mateixa.

Els fets es remunten al 2023, quan Toni Cruz i Josep Maria Mainat, creadors d”Operación Triunfo’, van presentant una demanda contra la productora d’Eufòria, Veranda TV, i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per plagi, en considerar que el talent show emès per TV3 “té massa similituds” amb el format que ambdós van crear anys enrere. Prèviament, després de la primera temporada d’Eufòria, el 2022, Cruz i Mainat ja havien emès un comunicat en què denunciaven aquestes similituds. Cruz i Mainat demanen una indemnització de 25.000 euros cada un.

En la primera i única sessió del judici a la Ciutat de la Justícia, tres dels quatre pèrits que han intervingut –tots tres proposats per la defensa de Veranda TV i la CCMA– han conclòs que ‘Eufòria’ es diferencia d”OT’, principalment, perquè no ofereix “cap element de telerealitat”.

Així, un dels pèrits, catedràtic en comunicació, ha defensat que ‘Eufòria’ és un programa que ofereix “entreteniment estrictament”, mentre que, en el cas d”OT’, el què constitueix el contingut principal del programa és la convivència dels concursants i la retransmissió en directe i sense interrupcions d’aquesta. Un dels pèrits que han declarat ha afirmat que ‘OT’ és una mena de prolongació del reality show ‘Gran Hermano’.

Preguntats per la convivència dels concursants d”Eufòria’ durant els assajos, els pèrits han reiterat que es tracta d’un element “més” d’un concurs de talents. “És possible que els concursants es trobin i tinguin espais d’intercanvi, però no forma part del programa: a ‘OT’ els seguim des que s’aixequen al matí”, ha sentenciat un d’ells.

A més, els pèrits proposats per la defensa també han destacat que, entre els elements que distingeixen ‘Eufòria’ d”OT’, és que en el cas del programa de TV3 també es valora l’actuació dels concursants fent les segones veus en els números musicals dels seus rivals, mentre que a ‘OT’ es busca “premiar solistes”.

Així mateix, també han fet valdre que ‘Eufòria’ incorpora un “videoarbitratge (VAR)” que avalua, precisament, l’actuació dels concursants com a segones veus. “És una característica exclusiva, és un lloc que ocupa un expert en què es pot separar la interpretació de la primera veu de les segones veus”. A més, han recordat que els concursants poden ser posats a la zona de perill, és a dir, els poden nominar, per aquesta actuació i no només per les seves interpretacions com a solistes.

Tanmateix, segons la pèrit proposada per l’acusació, ha defensat que el VAR d”Eufòria’ pretén ser un element diferenciador, però no és original i ha reiterat que el propòsit del programa de TV3 és el mateix que el d”OT’. “La mecànica de participació, de nominació i d’expulsió és la mateixa”, ha subratllat, alhora que assegurat que el component de reality d”OT’ és secundari. “A ‘OT’ no concursen ni participen per la seva convivència, sinó pel seu talent musical”.

En aquest sentit, ha defensat que ‘Eufòria’ també ofereix elements de telerealitat quan ofereix imatges dels concursants als seus municipis o fent activitats conjuntament, i ha assegurat que, si el programa de TV3 no té lloc en una acadèmia igual que a ‘OT’, és per manca de pressupost. La pèrit també ha recordat que durant la primera temporada d”Eufòria’ la posada en escena i els colors de l’escenari eren els mateixos que els d”OT’, és a dir, de color morat.

Al seu torn, el director de continguts, programació i cultura de la CCMA, Cristian Trepat, ha negat que el programa ‘Eufòria’ sigui un format de reality i ha subratllat que, a diferència d’OT, els concursants no conviuen “en una acadèmia, durant tres mesos, les 24 hores del dia”. “Ells han de coincidir necessàriament per preparar les cançons, però és una coincidència, no una convivència”, ha defensat.

Així, ha recordat que les sessions per preparar els números musicals es fan per grups i que, a conseqüència, “no hi ha contacte diari entre tots els concursants i el temps d’assaig és limitat”. “No hi ha retransmissió les 24 hores del dia”, ha dit, en referència al canal de retransmissió en directe d’OT.

En la mateixa línia, un ex-treballador de Veranda TV, implicat en la producció d”Eufòria’, també ha negat que el talent show català inclogui cap element de telerealitat i ha afirmat que es tracta d’un programa d’entreteniment familiar de gran format. Preguntat per la convivència dels concursants durant els assajos, l’ex-treballador de la productora ha sentenciat que, igual que es fa en altres concursos de talent, hi ha sessions de preparació que es graven per ensenyar com ho ha fet el concursant.

Ford ha presentat la seva proposta d’acord per a l’acomiadament de 626 treballadors de la planta d’Almussafes (Ribera Baixa) mitjançant baixes incentivades. El sindicat UGT s’ha mostrat convençut que hi haurà acord, tot i que encara s’ha de tancar un expedient temporal per a 996 treballadors més. Segons que ha informat UGT, sindicat majoritari a la planta, la proposta de la direcció manté unes condicions molt aproximades a les pactades amb anterioritat, però ha de valorar d’igualar la quantitat extra per a les baixes incentivades ofertes als ERO anteriors, cosa que significa assolir els 40.000 euros. La direcció ha proposat un incentiu fins a 30.000 euros abans del 15 de setembre i de 20.000 euros en dates posteriors.

El sindicat també reclama d’incloure de manera subsidiària el personal amb data de naixement fins a l’any 1971, i argumenta que no s’entendria que no ho fes ara, que hi ha menys treballadors més grans de 55 anys, si ja es va aplicar en el darrer ERO. “A UGT estem convençuts que hi haurà acord”, diu en un comunicat, en què assenyala que estan pendents de tancar un ERTO temporal per a 996 treballadors diaris i de caràcter rotatiu.

Aquests 996 llocs es van incloure juntament amb les 626 baixes incentivades a la proposta inicial de l’empresa, però després de les negociacions entre les dues parts i amb les administracions, hi ha el compromís d’aplicar a aquests gairebé mil treballadors expedients de regulació temporal fins que no arribi la producció d’un nou vehicle multienergia el 2027. Per a aquests afectats, el sindicat demana el compromís d’incrementar els complements a la prestació de desocupació fins al 90% del salari.

UGT-PV va donar per fet ahir l’aplicació d’un mecanisme “singular” de regulació temporal d’ocupació similar a l’ERTO Xarxa per a mil treballadors de la factoria durant dos anys, amb l’ajuda del govern.

L’advocacia de l’estat ha demanat al jutge de l’Audiència espanyola Manuel García Castellón que apliqui la llei d’amnistia als investigats per delictes de terrorisme en la causa del Tsunami Democràtic, que instrueix i en què figuren uns quants dirigents, entre els quals, Marta Rovira.

A l’escrit, l’advocacia –que, de la mateixa manera que la fiscalia, ha demanat l’arxivament de la causa– considera que els fets que s’atribueixen al Tsunami Democràtic no van constituir pas “greus violacions de drets humans” i, per tant, entrarien en l’àmbit d’aplicació de l’amnistia. L’advocacia basa les seves conclusions en “la clara intenció del legislador que quedin incloses dins el seu àmbit d’aplicació totes les manifestacions que revelin tensió política, social i institucional”. I afegeix: “Es pot arribar a l’afirmació, per motius clarament constatables pel seu abast i contingut” que les accions “no mereixen el qualificatiu de ‘greus violacions de drets humans'”.

L’escrit, diu l’advocacia, casa amb “la interpretació i el sentit que li atribueix en el dret internacional dels drets humans i en particular el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals“. Per argumentar aquesta afirmació, l’advocacia assenyala que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) “i els textos i opinions a què fa referència no donen una definició en abstracte de què s’ha d’entendre per violacions greus”, si bé precisa “que es pot inferir que s’ha de tractar de conductes d’absoluta gravetat”, com ara actes de tortura, assassinats, violacions o desaparicions forçoses.

En aquest sentit, l’advocacia recorda la resposta que va donar Suïssa a García-Castellón a la comissió rogatòria que va enviar per a localitzar i interrogar Marta Rovira, que al·legà que els actes que atribuïa a la dirigent d’ERC no arribaven “al nivell de gravetat necessari” per a atendre-la.

A aquestes disquisicions, l’advocacia afegeix que les amnisties es consideren qüestions de dret intern dels estats membres i, en principi, no són contràries al dret internacional, “cosa que ens obliga a examinar aquests límits, que en efecte operen com un límit al principi de sobirania dels estats, de manera no extensiva o analògica, sinó de manera restrictiva i amb cautela”.