Menys de la meitat dels treballadors dels comerços d’Andorra la Vella fan servir el català per adreçar-se als clients. Així ho indica un estudi elaborat per la Plataforma Andorrana per la Llengua que ha analitzat les interaccions en 550 establiments. A més, l’informe indica que, si el client respon en català, tan sols la meitat dels treballadors canvien al català.

El cas d’un nen de sis anys que vol parlar en català amb els companys de classe i no pot

Les dades assenyalen que l’ús del català varia notablement segons l’activitat econòmica. En l’hostaleria i en els grans magatzems, gairebé el 40% dels treballadors trien el castellà per atendre el client i en les botigues aquest percentatge disminueix fins al 25%. En canvi, en el sector financer gairebé el 80% dels treballadors es dirigeixen als clients en català.

L’estudi, elaborat per la lingüista Carla Piñol, detecta diferències en els usos lingüístics segons la procedència dels treballadors. Els nascuts a Catalunya comencen més les converses en català que no pas els nascuts a Andorra: el 84% dels originaris de Catalunya saluden en català i, en canvi, aquest percentatge és del 69% en el cas dels andorrans d’origen. En tot cas, gairebé el 100% de tots dos col·lectius parla en català si el client els respon en català.

Respecte dels treballadors nascuts fora dels Països Catalans, els percentatges són significativament inferiors. Els nascuts a la resta de l’estat espanyol que s’adrecen en català als clients no arriben al 40%; entre els portuguesos d’origen, el percentatge és del 30%, i en els originaris d’Amèrica Central i del Sud, es dirigeix en català als clients el 12%. D’una altra banda, els que, si els clients responen en català, el fan servir són el 69%, el 57% i el 25%, respectivament.

Finalment, l’estudi també demostra que les obligacions lingüístiques són útils per a augmentar la presència del català. En el cas de la llengua escrita, l’obligació legal de retolar en català és molt efectiva. Una mica més de tres quartes parts de la mostra fan servir el català –en general, de manera exclusiva, però també majoritària– per a la retolació informativa i horària. En molt pocs casos es fan servir unes altres llengües.

L’ús del català toca fons a Barcelona: tan sols un 36% el fa servir habitualment

Es presenta la Plataforma Andorrana per la Llengua

És el primer estudi que presenta la nova Plataforma Andorrana per la Llengua, que s’ha presentat en societat en un acte al Centre Cultural la Llacuna. La presideix l’ex-ministre Marc Vila i Amigó, que ja fa uns quants mesos es va incorporar a la junta executiva de Plataforma per la Llengua. A la conferència de premsa, també hi ha participat Òscar Escuder, president de l’entitat. “Posarem l’experiència dels 30 anys de la Plataforma per la Llengua al seu servei en un territori, Andorra, que té la particularitat de ser l’únic estat en què l’única prioritat lingüística és el català”, ha explicat Escuder.

Per la seva banda, Vila ha dit que era important no deixar les institucions soles i que calia la implicació de la societat civil, i ha explicat que l’objectiu era acompanyar persones, empreses i col·lectius en qualsevol denúncia o tràmit per a garantir els seus drets lingüístics. A més, ha lamentat que la llei del català finalment limités les obligacions legals per encetar la conversa en català solament als serveis sanitaris i socials i al transport públic. Sobre això, ha defensat que caldria obligar a començar les converses en català també als establiments comercials, perquè això en fomentaria l’ús en aquest context.

El conseller de Justícia i Qualitat Democràtica de Catalunya, Ramon Espadaler, ha assegurat avui que el grup de treball conjunt amb el Departament de Salut ultima la revisió dels protocols de prevenció del suïcidi a les presons per millorar-los i actualitzar-los perquè “l’entorn penitenciari ha canviat”. Ho ha dit durant la presentació de l’estudi “Projecte ANAIS: Anàlisi d’incidents de suïcidis” al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE). També s’han presentat les noves guies de prevenció del suïcidi, i que responen a una necessitat de la comunitat penitenciària.

El grup de seguiment de la prevenció de suïcidis en els centres penitenciaris, format pel Departament de Salut i el de Justícia i Qualitat Democràtica, treballa en l’àmbit de la salut mental. Actualment, prepara un pla de xoc, amb estratègies i actuacions concretes a curt termini per reduir les xifres actuals de suïcidis als centres penitenciaris. En aquest sentit, Espadaler ha avançat que “la prevenció és i serà la principal eina de treball”. L’objectiu és posar al centre de les decisions la salut física i mental de les persones vinculades al règim d’internament.

La revisió periòdica de protocols, circulars i mesures han de ser enteses com una part substancial de les polítiques públiques, ha dit, i ha afegit que cal revisar i actualitzar protocols perquè la realitat canvia.

L’estudi Projecte ANAIS s’ha elaborat amb l’objectiu d’analitzar casos reals de suïcidi en els centres penitenciaris i extreure’n algunes pautes preventives. Ha revisat cinquanta casos, amb la participació de quaranta-nou homes i cinc dones, amb l’objectiu de millorar els protocols d’intervenció en l’àmbit penitenciari.

Noves guies de prevenció del suïcidi com a eina clau

En l’acte, s’han presentat també les noves guies de prevenció del suïcidi, amb la finalitat d’implicar tots els actors de la comunitat penitenciària en la detecció i prevenció de situacions de risc. Les guies proporcionen eines i pautes per identificar els senyals d’alarma i intervenir de manera ràpida i efectiva.

Les guies inclouen protocols específics per a professionals, voluntaris, famílies i persones privades de llibertat. Els documents plantegen una acció coordinada i efectiva en la detecció de persones en risc i pautes per actuar.

Durant la seva intervenció, Espadaler ha insistit en la continuïtat de projectes i persones, com ara la formació especialitzada en execució penal, i ha assenyalat que la voluntat del Departament és “continuar amb aquesta línia de treball”, afegint que “a més formació, més seguretat per a tothom”. En aquest sentit, ha anunciat la continuïtat d’Encarna Bodelón com a directora del CEJFE.

Espadaler ha fet una reflexió entorn de les dades de suïcidis tant en l’àmbit mundial com a les presons catalanes: “El que passa a les presons no és tan diferent del que passa fora”. En aquest sentit, ha remarcat que els centres penitenciaris i de justícia juvenil no estan al marge d’aquesta dura realitat. “Però tenim un plus, una obligació especial, de fer tot el que estigui a les nostres mans per revertir aquesta situació”, ha afegit.

El centre de València, el Palau de les Comunicacions i Vila Joiosa acullen el rodatge aquesta setmana d’una superproducció de Bollywood. Compta amb més de 500 figurants i 30 actors valencians. La pel·lícula, titulada ‘Good Bad Ugly‘, es filma a diverses localitzacions del centre de la ciutat, com l’antic edifici de correus o l’ajuntament.

El llargmetratge, d’acció i suspens, tracta sobre un segrest comès per una banda criminal internacional que opera a Espanya, protagonitzat per Ajith Kumar i Trisha Krishnan, actors amb milions de seguidors a les xarxes socials.

La productora índia encarregada del film ha escollit el País Valencià atreta pel seu clima, localitzacions i per la consolidada indústria audiovisual. La indústria cinematogràfica de Bollywood compta amb milions d’espectadors i una àrea d’influència cada vegada major, destaquen des de la Generalitat. El rodatge se suma als dels últims mesos a la Ciutat de la Llum d’Alacant, com els de les sèries ‘Venom’ o ‘The Walking Dead’.

Una ‘film-comission’ públic-privada

Entre altres accions de suport a l’audiovisual, la Generalitat té previst impulsar una ‘film comission’ públic-privada per a potenciar la promoció internacional i captar produccions, reforçar les ajudes i incentius a rodatges el 2025 i el disseny d’un pla de formació adaptat als desafiaments tecnològics actuals.

També pretén crear la marca única ‘Audiovisual Mediterranean HUB Region of València’ per a aglutinar tota la cadena de valor del sector audiovisual a les tres províncies i potenciar el lideratge de les productores valencianes en À Punt. Paral·lelament, treballarà amb la patronal hotelera Hosbec per a catalogar els allotjaments i infraestructures disponibles i crear espais de rodatge cinematogràfics en emplaçaments diferencials.

Sí que és això Vicent, sí que és això. Malgrat que tu ho afirmis en el teu editorial d’avui, estic bastant segur que en la meva entrevista a VilaWeb d’ahir no em vaig “equivocar greument”.  Penso, des del respecte més absolut, que aquesta vegada ets tu qui està greument confós. Permet-me que ho argumenti.

Però abans d’entrar en matèria, deixa’m que comenci com ho fas tu amb mi: reconeixent allò que admiro de tu. Admiro no tan sols la teva llibertat de pensament i la teva independència de tot poder establert, sinó la teva valentia –la vostra– com a periodista. De fet, sense aquesta teva valentia VilaWeb no tindria la llibertat de què fa gala a cada pas. Quina prova millor de què vol dir fer periodisme crític que publicar a les teves pàgines aquesta carta que pretén confrontar-te obertament.

Admiro també la teva lucidesa a l’hora de fer les anàlisis del nostre procés d’independència, que tanmateix no m’impedeix de discrepar de les teves conclusions en moltes ocasions. Per aquestes raons, entre altres, vaig voler que fossis tu un dels dos presentadors de les Cartes des del cor d’Europa, el meu llibre d’articles “europeu” sobre el procés català.   

I permet-me que a l’admiració professional i intel·lectual, afegeixi l’estima personal. El teu article dedicat a la meva família i el seu compromís polític, amb motiu de la mort de la meva mare, és una de les pàgines més belles que mai hagi escrit ningú sobre nosaltres. Els meus pares van ser –deixa-m’ho dir així– dos herois de la lluita antifranquista. I el compromís polític, als meus germans i a mi, ens ve d’herència. Res no em sosté més que saber que els sacrificis personals que m’han tocat a mi per defensar el dret d’autodeterminació de Catalunya no són res més que els que van haver de patir el meu pare i la meva mare per estar al capdavant en la lluita per la democràcia. Res no m’estimula més a continuar el combat que constatar que aquells que ens persegueixen a nosaltres són els hereus directes d’aquells que els van perseguir a ells.

Però, com tu mateix dius, res d’això no ha de ser un impediment per a la discrepància política. Per què m’atreveixo a dir-ne una de tan grossa com que estàs greument confós? Ho dic, insisteixo, des del respecte més absolut. Però m’atreveixo a dir-ho perquè assenyales una suposada contradicció entre l’estratègia de l’exili fins ara i el fet que no descarti l’opció de prometre la constitució per imperatiu legal per poder ser reconegut com a eurodiputat –si aquest fos el camí més ràpid. Una contradicció que no és tal.

Vam venir a l’exili a continuar la lluita iniciada l’1-O des de la trinxera més favorable per a mantenir la posició i evitar així tant la rendició com la derrota. Això, de manera més concreta, volia dir com a mínim tres coses: mantenir viu el mandat de l’1-O i defensar la declaració d’independència: per això des de l’exili la primera cosa que vam fer va ser crear el Consell de la República; evitar l’extradició, perquè enteníem que un cop presos l’estat ens hauria convertit en ostatges i això hauria enfortit la seva capacitat de xantatge al moviment independentista en general; i posar en evidència davant dels tribunals europeus la deriva autoritària de l’estat espanyol, tal com hem aconseguit una vegada i una altra, a Alemanya, a Bèlgica, etc. És això que tu descrius tan bé: “Promoure des de l’espai judicial europeu la rectificació de les pràctiques antidemocràtiques que a Espanya no es poden canviar.”

El fet de complir el tràmit administratiu que l’estat ens imposa per esdevenir eurodiputats, en què contradiu cap d’aquests tres objectius? En res. O és que prometre per imperatiu legal em portaria a renunciar a continuar reivindicant la vigència del mandat de l’1-O? De cap manera. De fet, el dia abans de la vostra entrevista vaig publicar aquest article, en què argumento per què set anys després aquest mandat continua perfectament vigent –i per què, per tant, el Consell continua sent perfectament necessari. 

O és que prometre per imperatiu legal m’acabaria portant a la presó? De cap manera, perquè fer-ho seria la prova que ja podem circular lliurement per l’estat espanyol. O és que prometre per imperatiu legal fa que renunciem a confrontar l’estat espanyol davant dels tribunals europeus? De cap manera. De fet, ja explico a l’entrevista que continuarem combatent aquesta norma absurda –haver de prometre la constitució d’un estat per ser reconegut com a parlamentari europeu– i que volem fer-ho al TJUE, però que ara només tenim una manera de continuar aquesta lluita judicial: per mitjà d’unes qüestions pre-judicials que haurà d’elevar el Tribunal Suprem espanyol i d’un recurs per incompliment contra l’estat espanyol –que haurà de presentar la Comissió Europea– en cas que es negui a fer-ho.  

On és, doncs, això que tu anomenes “l’acceptació de les coses contra les quals s’ha lluitat tots aquests anys”? Enlloc. On és la renúncia als “principis defensats amb tanta valentia i coherència tots aquests anys”? Enlloc. Insisteixo que en cap cas no deixarem de presentar batalla legal per demostrar que aquest tràmit insòlit a què obliga la LOREG contradiu el dret europeu i, per descomptat, si el Parlament Europeu em retorna l’escó abans de guanyar-la, la mantindrem igualment fins al final, encara que jo ja no ho necessiti. Així, doncs, arribat el cas, prometre la constitució –contra el que tu afirmes– en cap cas no significaria renunciar a “demostrar l’excepcionalitat espanyola, la seua excentricitat il·liberal i forçar els canvis”. De cap manera.

Ara bé, el procediment davant el TJUE serà llarg. No sabem del cert si pel camí aconseguirem unes mesures cautelars que em permetin d’exercir com a eurodiputat a curt termini. En aquest cas, potser s’obre una oportunitat per a ser reconegut com a eurodiputat abans no acabi aquest procediment, aquesta oportunitat que tant d’escàndol t’ha provocat. Si l’amnistia es fes efectiva abans, això em permetria de complir el tràmit necessari davant la JEC perquè la presidenta del Parlament Europeu ja no tingués més excuses per a deixar-me sense exercir la meva responsabilitat, aquella per a la qual he estat elegit i a la qual em dec. I sí, si s’escau aquesta oportunitat, la voldré aprofitar, sense cap mena de dubte.

Perquè als meus electors no els dec un purisme merament formalista, merament simbòlic, que els deixi sense la representació que mereixen en la institució per a la qual em van votar. Allò que els dec és representar-los com més aviat millor. Amb totes les armes i totes les capacitats que proporciona el fet de poder treballar amb plenitud de funcions com a diputat europeu. Estic del tot segur que si, finalment, he d’acabar fent aquest tràmit certament absurd no tan sols no assumiré “un problema molt important de credibilitat” –com tu dius– davant els meus electors, sinó tot al contrari: compliré el meu primer deure amb ells, que és representar-los com més aviat millor. Que per això em van votar. 

Com pots imaginar, prometre la constitució no em fa cap il·lusió especial. De fet, no me’n fa gens ni mica, com tampoc els en fa als meus companys de Junts al congrés i al senat que l’han hagut de prometre. O com imagino que tampoc els en fa als eurodiputats d’ERC o de Bildu que també ho han fet. I tant de bo al final jo al final no ho hagi de fer, perquè les cautelars del TJUE arribin abans.

Però no penso caure en la trampa de l’estat. Què buscava la JEC quan es va treure de la màniga que aquest tràmit de prometre la constitució, a més de ser absurd, havia de ser presencial? Deixar-nos fora del parlament, que no poguéssim exercir el nostre càrrec. Perquè allò que més li dol és veure’ns treballar amb tota la nostra força i dedicació –presentant esmenes, intervenint en les comissions, teixint aliances amb eurodiputats de tots els partits i de tots els països, parlant al ple del parlament davant les primeres autoritats europees de la repressió espanyola, de la legitimitat de l’amnistia, de la doble vara de mesurar que aplica la Comissió Europea entre Espanya i Hongria, i tantes altres coses.

L’altra via, canviar la llei espanyola, com tu dius  –és a dir, derogar l’article de la LOREG que obliga els eurodiputats a prometre la constitució– no és tal. Ja m’agradaria. No dubto que aquells qui han proposat aquesta via ho han fet amb la millor intenció. Però no s’ho han estudiat gaire bé. Perquè el dret electoral no té –no pot tenir– efectes retroactius. Si en tingués, es podria modificar a posteriori el resultat d’unes eleccions. I per això una reforma de la LOREG molt difícilment es podria aplicar al meu cas, perquè la decisió de la JEC que m’ha deixat fora del Parlament Europeu és una resolució ferma, que en cap cas no podria ser derogada per una reforma legislativa posterior.  

No, Vicent: ni he “abaixat els braços” ni he “acotat el cap”. Estic al mateix lloc on hem estat tots aquests anys i amb la mateixa actitud de sempre. Estic –estem– sincerament orgullosos de la nostra capacitat de confrontar l’estat i dels resultats que hem anat obtenint en aquesta confrontació. Fa set anys igual que ara. Crec que ningú no hauria de negar que el nostre camí i les nostres decisions a l’exili, des del principi i fins avui, han estat guiades més pel coratge que per la comoditat. I tu tampoc. 

Crec, sincerament, que has caigut en la trampa de l’estat. El purisme que defenses, en aquest cas, em portaria al lloc on ells volen. És perfectament funcional a la seva estratègia, que busca per sobre de tot desactivar-nos políticament. És fer-los el joc. I jo, aquest joc, no els el faré. Per pura intel·ligència estratègica, que mai no hauríem de perdre. 

No concedim a un trist i ridícul acte administratiu una transcendència política que no té. Perquè això és el que ells pretenen: que donem a aquesta promesa un enorme valor polític. Nosaltres no l’hi hauríem de donar mai de la vida, perquè fer-ho és entrar en el seu marc mental. I menys encara si aquesta promesa es fa explícitament per imperatiu legal i sense renunciar a la defensa del mandat de l’1-O.

No, l’“error polític molt greu” del qual parles tu no existeix. No hi ha cap incoherència entre el que he fet fins ara i el que continuaré fent a partir d’ara. Es tracta, simplement, de no permetre que l’estat ens posi al lloc on ell vol: ja sigui a la presó, ja sigui fora del parlament. Igual com aplaudies cada vegada que vam evitar una extradició, per ser conseqüent ara hauries d’aplaudir també quan explico una manera –potser, al capdavall, l’única possible– d’entrar al parlament, que és allò que de segur que volen els meus electors i allò que de cap manera no vol l’estat.

Acabo. Crec que la primera obligació dels polítics –no l’única, però sí una de les principals– és ser honestos i dir la veritat del que pensem. Sense ganes de quedar bé tota l’estona amb qui t’escolta. Encara que sapiguem, de bell antuvi, que aquesta veritat trencarà esquemes benintencionats, però potser equivocats. O, com a mínim, poc reflexionats. 

Una abraçada cordial, com ho fem sempre,

Toni

L’escultura Carmela de Jaume Plensa romandrà vuit anys més davant el Palau de la Música de Barcelona, on hi és d’ençà del 2016. “S’hi queda com una veïna més”, ha anunciat l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, satisfet de la generositat de l’artista per cedir vuit anys més l’escultura. Collboni ha assenyalat que molta gent s’havia enamorat de la peça i ha celebrat que la història d’amor entre la Carmela i la ciutat segueixi vigent. Al seu torn, Plensa ha destacat que per a ell és un privilegi. “És el més bonic que et pot passar com a artista, que la gent vulgui la teva obra”, ha indicat tot confessant que si li demanaven que l’obra es quedés més temps, havia de deixar-la.

Jaume Plensa exposa a l’edifici gòtic de la Llotja de Palma dues escultures monumentals

El 2016 Plensa ja va fer una primera cessió per vuit anys, ja que l’escultura formava part d’una exposició temporal i l’artista s’havia compromès a dur l’obra a altres indrets. Els veïns del barri de Sant Pere, però, van iniciar una campanya perquè es quedés al barri i l’artista ho va acceptar. Així, estava garantit que es quedaria on és com a mínim fins al 2024. Ara, però, l’idil·li s’allargarà vuit anys més.

Un responsable de l’aparell de seguretat rus que controla la central nuclear ucraïnesa de Zaporíjia ha mort avui per l’explosió d’una bomba en els baixos del seu vehicle, segons que ha anunciat el Comitè d’Investigació de Rússia. Ara ha començat una operació a gran escala per a trobar els responsables.

L’atemptat ha tingut lloc a Energodar, on es troba la central nuclear, i que porta sota el control de Moscou pràcticament des del començament de la invasió russa d’Ucraïna. L’explosió ha ocorregut en l’avinguda de Kashtanova, on hi havia aparcat el cotxe del responsable de seguretat. Va esclatar quan el va arrencar.

“La víctima ha acabat sucumbint a les seves ferides a l’hospital”, ha precisat el comitè en un comunicat publicat en el seu compte de Telegram.

El director rus d’operacions de la planta, Yuri Chernichuk, ha confirmat que es tracta d’un home anomenat Andrei Korotky, mort “en un acte de terrorisme horrible i inhumà”. “Els qui ho van cometre han de ser castigats. Atacar els treballadors que garanteixen la seguretat d’una instal·lació nuclear és imprudent i criticable”, ha lamentat Chernichuk.

Una “complexa” intervenció arqueològica a la part del darrere de l’edifici de la casa consistorial, on s’ha de construir els arxius del Bages i Manresa, ha destapat les restes arqueològiques del call jueu de la ciutat. En concret, s’ha identificat un dipòsit que, segons l’arqueòleg responsable de la intervenció, “amb un 99’9% de possibilitat”, correspon a un micvé, una cambra utilitzada per als banys rituals jueus. El batlle de Manresa, Marc Aloy, ha subratllat que es tracta d’una troballa excepcional tant per la ciutat com pel país. A Catalunya només n’hi ha dos d’identificats: a Besalú i a Girona. La troballa representa un testimoni material “de primer ordre” de la comunitat jueva que va viure a la ciutat durant l’edat mitjana.

La presidenta de les Corts Valencianes, Llanos Massó, de Vox, ha promés que farà tot allò que puga i que siga a les seues mans per a impedir que es vote la ILP presentada per Solidaritat. Massó ha recordat que quan va assumir el càrrec va acatar la constitució espanyola i que la proposició és una puntada de peu a la constitució i a l’estatut d’autonomia.

La presidenta de les Corts ha afirmat que la proposició de llei presentada com a iniciativa legislativa popular atempta contra la unitat de la nació espanyola. Com a retret ha dit que es demana la independència d’un País Valencià que no existeix.
Llanos Massó, que és l’únic càrrec institucional de Vox al País Valencià després de la sortida del Consell, ha qualificat de tema molt seriós la presentació de la ILP. “Ja ho hem viscut en altres comunitats autònomes i hem vist on ens ha dut, a la fractura”, ha dit.

Solidaritat presenta una ILP a les Corts de declaració d’independència del País Valencià 

La presidenta de les Corts ha dit que ara estudiarà quines passes s’han de fer, però ha reiterat en diverses ocasions que farà tot allò que puga per a evitar que es vote. Ara, diu, parlarà amb els lletrats sobre aquesta iniciativa. “Ho tinc molt clar, Vox mai permetrà el trencament de la unitat d’Espanya i aquesta iniciativa atempta contra la unitat de la nació”.

El jutge de l’Audiència espanyola José Luis Calama ha admès tres denúncies contra l’empresari Álvaro Romillo per la presumpta estafa piramidal comesa per Madeira Invest Club, una plataforma d’inversions en criptomonedes que prometia beneficis extraordinaris. Cal assenyalar que Romillo, per la seva banda, va denunciar al Tribunal Suprem a l’eurodiputat ultra Alvise Pérez, a qui va lliurar 100.000 euros en efectiu de l’empresa abans de la campanya electoral, fet que podria constituir un delicte de finançament irregular.

En una interlocutòria, recollida per Europa Press, el titular del Jutjat Central d’Instrucció Número 4 de l’Audiència rebutja inhibir-se davant el Suprem per investigar Alvise Pérez —dirigent de Se Acabó la Fiesta (SALF)—, tal com li va sol·licitar una de les associacions denunciants, perquè, segons el magistrat, s’ha de remetre una exposició raonada per investigar un aforat quan apareguin “indicis de responsabilitat”.

L’Associació d’Usuaris de Criptomonedes va ampliar la seva denúncia inicial per sol·licitar que el jutjat enviés la causa a l’alt tribunal per la condició d’Alvise d’eurodiputat i, per tant, d’aforat.

El jutge precisa que no n’hi ha prou amb la constatació purament nominal que un determinat fet delictiu ha estat atribuït a un aforat, sinó que “ha de ser prou exhaustiva per delimitar, amb tota la provisionalitat pròpia d’un moment processal com l’actual, l’abast objectiu i subjectiu dels fets”.

A més, el magistrat diu que un aforat pot assumir la condició de part i declarar voluntàriament davant el jutge. “S’estableix també expressament la facultat d’assumir la condició de part, prendre coneixement de totes les actuacions i obtenir còpia de la denúncia o querella, si escau; declarar voluntàriament davant el jutge, aportar documents, proposar proves i participar en les diligències probatòries”, assenyala.

L’informe forense de les restes d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar confirma el caràcter violent d’aquests assassinats. El document, incorporat per Memòria de Mallorca a la investigació del cas Le Senne, ja es va presentar al jutjat de Manacor fa dos anys com a prova judicial dels crims franquistes.

Ara l’informe, destapat per Última Hora, confirma les tortures a Picornell abans de ser assassinada, el 5 de gener de 1937.  També diu que li van disparar tres vegades al cap. Aquests documents es fan cada vegada que s’obre una fossa i s’hi troben víctimes de la repressió. És el govern que els emet, perquè, segons la llei de fosses, cada vegada que s’observen violacions dels drets humans en una fossa s’ha de denunciar amb l’informe corresponent.

Memòria de Mallorca ha confirmat que se sent molesta per la manera com s’ha filtrat el document a la premsa i presentarà un queixa al jutjat. També justifiquen l’aportació de la prova en la causa contra Le Senne, atès que el president del parlament va tractar de desacreditar la condició de víctima de Picornell fent referència a la seva vida privada.

Els familiars d’Aurora Picornell senten dolor i humiliació pel menyspreu de Le Senne 

Una troballa històrica

Dia 20 d’octubre de 2022 es va anunciar una troballa històrica: les restes de Picornell, un dels grans símbols de l’esquerra mallorquina. Aurora Picornell fou una política i sindicalista mallorquina, dirigent del Partit Comunista i molt activa durant la Segona República. Arran de la guerra de 1936-1939, els franquistes es van apoderar de Mallorca i la van detenir.

Qui era Aurora Picornell, la víctima més coneguda de la repressió franquista a Mallorca? 

La nit de Reis del 1937, la van torturar al convent de Montuïri i la van assassinar al cementiri de Porreres, juntament amb quatre costureres més: Catalina Flaquer Pasqual, les germanes Antònia i Maria Pasqual Flaquer i Belarmina González Rodríguez. Totes són conegudes per les Roges del Molinar.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha fet costat a Le Monde i al periodista Stéphane Mandard en la seva batalla contra el Reial Madrid, que fa més d’una dècada que dura i ha posat a prova els límits de la llibertat de premsa a la UE. L’origen del conflicte era un article que vinculava el club amb el dopatge, concretament, amb el polèmic metge Eufemiano Fuentes.

La justícia espanyola va dictaminar que el diari havia d’indemnitzar el Madrid amb 390.000 euros –i 33.000 més per a un dels seus metges– per danys i perjudicis. Ara, la justícia francesa va aturar-ne l’execució perquè considerava que podia tenir un efecte dissuasiu sobre els periodistes i els mitjans a l’hora de participar en el debat públic i, per tant, vulnerar la llibertat de premsa.

En la sentència, el TJUE diu que es pot denegar l’execució de les condemnes si vulnera de manera manifesta la llibertat de premsa, que recull la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. “Aquesta vulneració manifesta de la llibertat de la premsa forma part de l’ordre públic de l’estat membre requerit i constitueix un motiu excepcional de denegació de l’execució”, diu el tribunal en un comunicat.

Així mateix, afegeix que existeix el dret de reparar una possible difamació i danys en la reputació, però recorda que les indemnitzacions –l’advocat general, Maciej Szpunar, les va qualificar d’irracionals– han de ser proporcionals. “Les quantitats que excedeixin el dany material i moral sofert i poden tenir un efecte dissuasiu en l’exercici de la llibertat de premsa”, afegeix.

En tot cas, el TJUE considera que depèn del “jutge nacional” de comprovar si les indemnitzacions són desproporcionades i poden vulnerar la llibertat de premsa. El 2020, el Tribunal d’Apel·lació de París va dictaminar que l’execució de les condemnes era contrària a l’ordre públic francès.

El Reial Madrid va presentar un recurs en contra de la decisió a l’última instància judicial francesa, el Tribunal de Cassació, que va formular les pre-judicials que han derivat en la sentència del TJUE.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha confirmat l’anul·lació de l’acord de pesca de la UE amb el Marroc perquè vulnera els drets del Sàhara Occidental. En una sentència feta pública avui, el tribunal de Luxemburg desestima els recursos del Consell i la Comissió Europea contra la sentència del Tribunal General de la UE del 2021, que tombava la decisió per la qual s’havia aprovat el pacte perquè aquest s’havia tancat sense el consentiment del Front Polisario. Així, el TJUE li ha tornat a donar la raó al Front Polisario, que havia demandat la UE i els vint-i-set perquè el procés de consulta sobre el pacte de pesca signat el 2018 no havia comptat amb la veu del poble saharià.

“L’aplicació d’un acord entre la UE i el Marroc en el territori del Sàhara Occidental ha d’obtenir el consentiment del poble saharià i, aquest consentiment, no existeix a l’acord en qüestió”, defensa el tribunal en la decisió feta pública avui. El pacte de pesca de la UE i el Marroc signat el 2018 expirava el juliol del 2023 i, per tant, ja estava sense efecte. Tanmateix, la decisió del tribunal de Luxemburg ha confirmat la decisió del 2021.

Antecedents

El Tribunal de Justícia de la UE s’ha pronunciat aquest divendres sobre els recursos presentats pel Consell i la Comissió Europea contra la sentència del Tribunal General de la UE, de primera instància, del 2021, que va tombar la decisió per la qual l’acord de pesca de la UE amb el Marroc va ser aprovat, argumentant que aquest vulnerava els drets del Sàhara Occidental. Tot i donar la raó al Front Polisario, qui havia demandat la UE i els 27 per tancar un acord amb Rabat “sense el consentiment” del poble saharià, el Tribunal General va deixar vigent de forma temporal el pacte per la pesca per evitar “greus conseqüències” diplomàtiques.

El passat mes de març, l’advocada general del TJUE Tamara Capeta es va pronunciar en la mateixa línia que el Tribunal General i va defensar l’anul·lació de l’acord de pesca en considerar que aquest no tractava el territori del Sàhara Occidental i les seves aigües adjacents com a “separats i diferents” del Marroc. “El Consell no va respectar el dret a l’autodeterminació del poble saharià”, va sentenciar aleshores Capeta, que va subratllar que el Front Polisario “expressa els interessos i desitjos” d’una part del poble del Sàhara Occidental.

Disputa pel Sàhara

La UE i el Marroc van signar un acord de pesca el 2006 que facilitava, entre d’altres, l’accés de vaixells espanyols a les seves aigües, però també a les aigües saharianes. Arran de les queixes de l’ONG Western Sahara Campaign, el febrer del 2018 el Tribunal de Justícia de UE va dictaminar que aquest pacte no es podia aplicar al Sàhara Occidental perquè conculcaria determinades normes del dret internacional i en especial el principi a la lliure determinació.

Brussel·les va optar per refer l’acord i intentar garantir l’accés a aquestes aigües. L’octubre del 2018 la Comissió Europea va proposar un nou pacte fent una consulta a diversos actors a la zona per poder complir amb el requisit que marcava Luxemburg: el consentiment de la població. Tanmateix, el Front Polisario no hi va voler participar denunciant que Rabat no tenia autoritat per negociar amb Brussel·les un acord sobre les aigües del Sàhara Occidental.

El consentiment, punt controvertit

Amb el suport del Parlament Europeu i dels estats membre, el nou acord de pesca es va signar el març del 2019. L’Eurocambra va donar per bona la consulta que havia fet la Comissió Europea als territoris saharians assegurant que el pacte era beneficiós per a la població local. En canvi, el Front Polisario va denunciar que les institucions de la UE li van impedir exercir la seva competència per expressar el consentiment del poble saharià.

Durant la vista judicial al TGUE, la UE va admetre que la situació actual al Sàhara Occidental no permet la consulta directa de les persones interessades, ja que aquestes no han pogut exercir el seu dret a l’autodeterminació i no tenen un govern autònom. “La qüestió de la identificació dels membres del poble dels territoris no autònoms és, a més, una qüestió molt complexa”, va dir.

Tot i això, la UE va assegurar haver consultat una àmplia gamma d’organitzacions polítiques i sociopolítiques locals i de representants de la societat civil, i també al Polisario. Segons va defensar aleshores, la consulta els va portar a concloure que el poble saharià estaria a favor d’incloure les seves aigües a l’acord perquè “no és un afer polític, sinó una qüestió de desenvolupament econòmic i social”.

La guerra interna d’ERC s’agreuja arran dels càrrecs del partit que continuen dins del govern de Salvador Illa. En aquest sentit, RAC-1 ha publicat avui que Oriol Junqueras va demanar personalment al president de la Generalitat que mantingués en l’executiu càrrecs d’ERC que li són afins.

Alguns dels noms serien el president del Port de Barcelona, Lluís Salvadó; el director d’EQUACAT, Eduard Suárez; el president de CIMALSA, Isaac Albert; i la directora de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE), Norma Pujol.

Poc després, la candidatura Militància Decidim, que encapçala Junqueras, ha negat que l’ex-president d’ERC fes la petició a Illa “Aquesta informació —avançada per RAC-1— és absolutament falsa. No s’ha produït cap reunió per tractar cap qüestió relacionada amb el manteniment de càrrecs d’Esquerra Republicana”, diu el comunicat.

“Les persones esmentades en les notícies que s’han difós, entre altres, són professionals que ocupen càrrecs en organismes i entitats públiques que es troben en processos de substitució, algunes amb dates ja acordades, i que depenen també de convocar consells rectors, consells d’administració, etc.”, continua Militància Decidim.

Així mateix, la candidatura recorda que en el govern d’Illa hi ha càrrecs, que encara no han estat destituïts, que són pròxims a altres candidatures d’ERC. “Per tant, desmentim categòricament qualsevol insinuació o afirmació que vinculi Militància Decidim o Oriol Junqueras amb suposades peticions de manteniment de càrrecs dins del govern”, conclou.

El conseller de Presidència, Albert Dalmau, ha explicat que “l’únic criteri que el president té en compte a l’hora de fer nomenaments és la professionalitat”. “Hem d’intentar aïllar-nos del soroll que arriba d’altres àmbits i formacions, que hi hauran de respondre ells”, ha assegurat en conferència de premsa després de la reunió entre Illa i el paer en cap de Lleida, Fèlix Larrosa, al Palau de la Generalitat.

Avui, 4 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Xavier Martínez-Gil: “A ERC s’havia intentat tapar el debat intern”
• El cas d’un nen de sis anys que vol parlar en català amb els companys de classe i no pot  
• No és això, Comín, no és això I Editorial de Vicent Partal 
• El mite de la immersió lingüística (El desgavell educatiu, 2) I Mail obert de Tina Vallès 
• No hi ha res pitjor per a la classe treballadora que un sindicat espanyol I Mail obert de Josep Sala i Cullell
• La sorprenent petició d’amnistia de Santi Vila pel cas de Sixena 
• ‘La tertúlia proscrita’: Del Primer d’Octubre a jurar la constitució espanyola 
• A judici els metges de Maradona: s’hauria pogut evitar la mort del futbolista? 
• Imma Tubella: “Els estats, tal com els concebem, tenen els dies comptats” 
• Pel Rosselló, el Pirineu i l’Empordà, amb Josep Sebastià Pons 
• S’estrena ‘Zenit’, el programa musical de TV3 que enfronta totes les generacions

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’exèrcit d’Israel ha continuat bombardant avui la capital del Líban, Beirut. Els atacs han afectat principalment tres punts situats als barris del sud de la ciutat, principal objectiu durant aquestes darreres setmanes. L’agència estatal libanesa de notícies NNA ha dit que l’objectiu israelià era la zona de Haret Hreik.

El Líban respon per primera vegada a un atac terrestre d’Israel

L’exèrcit israelià, de fet, ha confirmat que l’objectiu era l’oficina de comunicació de l’Hesbol·là i també una seu dels serveis d’intel·ligència libanesos, on, segons que han explicat, s’aplegava informació estratègica per executar atacs contra Israel.

Més tard, les Forces de Defensa d’Israel han assegurat que, en la planificació de l’ofensiva, s’han pres totes les mesures necessàries. Han dit que havien emprat “armament precís” per reduir els danys a persones innocents. “L’organització terrorista Hesbol·là situa els seus centres de producció i mitjans de guerra sota edificis residencials al cor de Beirut i posa en perill la població de la zona”, han dit, seguint el relat habitual que acusa l’Hesbol·là de fer servir els civils libanesos com a escut.

Marzà, Riba i Asens i exigeixen al govern espanyol la suspensió immediata de les exportacions d’armes a Israel

Els atacs contra el Líban fa més de dues setmanes que s’han intensificat i dimarts va començar la invasió del país, després de més d’onze mesos de combats.

“Aquests són els meus principis; si no us agraden, en tinc uns altres”, diuen que deia Groucho Marx. I és també allò que es desprèn de la petició d’amnistia que l’ex-conseller Santi Vila ha adreçat al jutjat penal número 20 de Barcelona, que instrueix la causa contra ell per desobediència i usurpació de funcions en el cas de les obres de Sixena. Perquè Vila, mitjançant Francisco Claverol, que és l’advocat de la Generalitat que el representa i que signa la seva petició, demana una cosa i, si no pot ser, la contrària, que tindria a parer seu el mateix resultat: o bé que sigui absolt de l’acusació d’haver desobeït i obstaculitzat l’ordre judicial de traslladar les obres exposades al Museu de Lleida quan ell era conseller de Cultura, cosa que nega rotundament que fes; o bé, si s’imposés la tesi acusatòria, que sigui amnistiat perquè hauria estat promotor “del primer assaig de la independència de Catalunya” i de desobediència a l’autoritat judicial espanyola.

A Vila, l’Ajuntament de Vilanova de Sixena li demana dos anys d’inhabilitació i sis mil euros de multa per un delicte de desobediència, i onze mesos de presó per un altre d’usurpació de funcions judicials. La jutgessa, Maria Mercè Fernàndez, va demanar a les parts, el mes de juliol passat, si aquests fets podrien ser amnistiables, cosa que va desorientar i indignar l’acusació particular, que exerceix l’ajuntament, i va suscitar alguns titulars pujats de to a la premsa de l’Aragó. Com podia ser que una causa per no haver obeït una resolució d’un jutjat d’Osca per a lliurar quaranta-quatre obres que eren al Museu de Lleida entrés dins de la llei d’amnistia?, es demanaven.

Però la defensa de Vila va trobar la manera. En l’escrit adreçat a la jutgessa, que VilaWeb ha pogut consultar, demana, en primer lloc, l’absolució, perquè nega que cometés cap desobediència. En la segona pàgina diu això: “L’Honorable senyor Santiago Vila Vicente no va cometre cap delicte: ni es negà a donar compliment al fet ordenat pel jutjat de primera instància número 1 d’Osca, ni adoptà cap actitud passiva o obstaculitzadora, ans al contrari: procedí de manera immediata al lliurament efectiu dels béns dipositats al MNAC i a impulsar amb la màxima celeritat tota la tramitació necessària perquè, en compliment de la normativa administrativa aplicable, es pogués fer efectiu el lliurament dels altres béns que es trobaven al Museu de Lleida […], amb el clar propòsit de complir l’ordre judicial de la manera més correcta i ajustada a dret.”

Vet aquí la primera petició que fa Vila: que l’absolguin, perquè fou obedient i va col·laborar amb les autoritats espanyoles en tot moment. Però tot seguit la seva defensa fa la segona petició: diu que, en cas que el jutjat assumís el relat de l’acusació, aleshores Vila hauria de ser amnistiat. Perquè el relat de l’acusació particular vinculava els fets directament amb el procés d’independència, és a dir, que “el senyor Vila hauria desobeït amb el propòsit de negar l’autoritat de l’estat espanyol i els seus òrgans judicials, donant suport així a la independència de Catalunya.”

De manera que, tan sols dues pàgines més endavant, a la quarta, la mateixa defensa diu: “Cal no oblidar que fou el govern de la Generalitat que aprovà el decret 139/2017, de 6 de setembre, de convocatòria del referèndum d’autodeterminació de Catalunya (a proposta de tots els membres, i del qual formava part l’Honorable senyor Vila); que també va acordar, el 26 de juliol de 2016, en aquest context de conflicte obert amb les autoritats estatals, no autoritzar el lliurament de béns dipositats al Museu de Lleida, i cal recordar també que no es procedí al lliurament efectiu dels esmentats béns fins l’11 de desembre del 2017”, quan el govern ja havia estat destituït pel 155.

Per a sostenir aquesta posició alternativa a l’absolució, i que implicaria l’aplicació de l’amnistia, l’advocat de la Generalitat s’aferra a una part de l’escrit d’acusació de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena del 30 de novembre de 2017, en què apareixen afirmacions com ara que els fets denunciats “no van ser res més que el suposat primer assaig de la independència de Catalunya” i que “hi havia d’haver forçosament una estratègia oculta per haver elegit el jutjat d’Osca”, perquè “desobeir el jutjat d’Osca vol dir desobeir també els més alts tribunals que han dictat resolucions en el curs de l’execució provisional de sentència”; i que “amb això demostrarien que són un nou estat perquè ni un estat ni els seus tribunals no en poden jutjar un altre, en aquest cas la nova República independència [sic] de Catalunya”.

La defensa de Vila referma que “el moviment independentista català s’oposava al trasllat de les obres dipositades al Museu de Lleida”. I amb aquest vincle, afirma que els fets, si es descartés la tesi de la defensa i, per tant, l’absolució, encaixarien amb l’article primer de la llei d’amnistia. O uns principis, o uns altres, si convé.

Ara la jutgessa ha de prendre una decisió sobre si efectivament amnistia Santi Vila o bé en desestima els arguments. A diferència de Vila, l’altre acusat, el conseller Lluís Puig, serà jutjat –el 21 i 22 de novembre– al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La causa contra Puig l’ha retinguda el TSJC perquè, com a diputat al Parlament de Catalunya, és aforat. A Puig la fiscalia li demana sis mil euros de multa i l’acusació particular, 99.000 i una inhabilitació de dos anys.

Avui a les 22.00 els espectadors tenen una cita a TV3. S’estrena Zenit, un nou programa de xou musical en directe que presentarà Miki Núñez, i en què vint-i-quatre concursants competiran per demostrar que són els artistes que representen millor totes les generacions. Hauran de triar cançons de totes les èpoques i gèneres musicals i adaptar-les per seduir el públic. Per exemple, potser caldrà fer una versió de “My Way” amb una base de reggaeton. El programa, més que un concurs de talents, vol ser una oda a la música.

Tindrà una escenificació ambiciosa i espectacular: mil dos-cents metres quadrats de plató al Parc Audiovisual de Terrassa. “No podem aspirar a menys que allò que hem fet amb Eufòria”, diu Cristian Trepat, responsable de l’Àrea de Continguts, Programació i Cultura de TV3. Assenyala que, després de l’èxit d’Eufòria –ja s’ha confirmat que en tindrem una quarta temporada–, volien fer un altre programa musical de gran format a 3Cat: “També es pot entretenir en català el divendres a la nit”, diu Trepat.

Com funcionarà el programa?

Els artistes que participaran a Zenit s’agruparan per franges d’edat, cadascuna dirigida per un capità. Suu capitanejarà la generació Z (menys de 27 anys); Lildami, la Y (entre 28 i 43); Gisela, la X (entre 44 i 59); i Joan Reig, la dels boomers (més de 60). Entre els concursats, hi trobarem cares conegudes com ara la de Mariona Escoda, Scorpio, Samantha Gilabert i Carlos Gramaje.

El programa durarà nou setmanes, però no coneixerem pas tots els concursants el primer dia. Avui n’actuaran 8; divendres vinent, 8 més; i el tercer, els 8 restants. A partir del quart programa, en què ja sabrem qui són tots els concursants, començaran les actuacions en format de duet o de batalla i, a poc a poc, aniran acumulant punts fins que un s’erigirà en l’artista més intergeneracional.

Els quatre capitans de Zenit: Suu, Joan Reig, Lil Dami i Gisela, d'esquerra a dreta. Fotografia: Júlia Partal D'esquerra a dreta, els quatre capitans de Zenit: Suu, Joan Reig, Lildami i Gisela (fotografia: Júlia Partal). D'esquerra a dreta, els quatre capitans de Zenit: Suu, Joan Reig, Lildami i Gisela (fotografia: Júlia Partal). D'esquerra a dreta: Suu i Joan Reig (fotografia: Júlia Partal). El paper primordial del públic 

El jurat del xou musical serà el públic. Serà format per cent persones, dividides en quatre espais diferents segons la generació a què pertanyin, de manera que cada grup tindrà vint-i-cinc jutges. Una vegada l’artista hagi fet l’actuació, el públic votarà fent ús d’un potenciòmetre, un dispositiu amb què poden atorgar a l’artista entre 1 punt i 25, per obtenir una puntuació sobre 100. Segons la puntuació que obtingui cada artista, podrà millorar la nota cantant en karaoke una de les quatre cançons que li proposi el públic de la generació que hagi valorat pitjor la seva actuació. Aquesta és, segons que expliquen els capitans dels equips, la part més divertida del programa, perquè els artistes hauran d’improvisar la cançó i la coreografia amb molt poc marge de temps.

Els espectadors, a casa, també podran votar, en directe, amb els codis QR que apareixeran a les pantalles. Ara, no tindran tanta incidència com el públic del plató: tan sols podran sumar cinc punts extra a la classificació global dels concursants.

Quina és la millor generació?

Encara que ho sembli, els capitans dels equips han recordat que Zenit no vol ser una batalla entre generacions per a descobrir quina és la millor, sinó un punt d’unió entre totes mitjançant la música. Això sí, cada capità defensa la victòria d’algun artista de la seva generació.

“Tenim frescor i ganes d’innovar. Som la generació més versàtil de totes perquè hem escoltat música de totes les generacions i, per tant, juguem amb avantatge”, ha declarat Suu a VilaWeb. Per una altra banda, Gisela ha reivindicat el potencial de la seva generació: “Justament el fet que la generació X no sigui una generació definida vol dir que abasta molt, que toquem molts estils musicals, i que amb nosaltres van néixer molts estils que van marcar les generacions futures.” Lildami, sense dubtar, deixa clar: “Els millennials som una generació que hem patit molt. D’ençà que vam acabar l’escola hem anat de crisi en crisi: això ens fa soferts, adaptables, i per això podem guanyar.” A més, diu que, per a conquerir tots els públics, ell farà una versió velada de la seva cançó “Supermercat”, amb piano i autotune: “Així encisaré els boomers”, ha dit, fent broma. Tanmateix, el que sembla més imparcial de tots és Joan Reig, que creu que algun artista de la generació Z pot guanyar el programa: “N’hi ha que són molt potents; vaig quedar parat en veure el programa pilot”, ha confessat. De totes maneres, es mostra orgullós del seu grup: “Tenim molt de bagatge cultural i musical, tenim una motxilla molt plena, i això per a mi és un orgull. Hem vist el naixement i el desenvolupament de moltes músiques.”

És ben clar que totes les generacions tenen punts forts i punts febles. Zenit posarà a prova la capacitat dels artistes per a saber-ho detectar i explotar a favor seu, per aconseguir que la música, una de les arts més intergeneracionals i internacionals del món, arribi a tothom de la mateixa manera. Quin artista ho aconseguirà?

Els sous reals a Espanya –és a dir, ajustats a la inflació– fa tres o quatre dècades que estan estancats. Mirant les dades de l’OCDE sobre els salaris mitjans, veiem que del 1995 al 2023 el creixement ha estat d’un 4,4%, totalment irrisori si el comparem amb el 20,4% de França o el 16,1% d’Alemanya. Com que els països de l’Est han tingut augments espectaculars (al voltant d’un 70% a Lituània i Estònia, o d’un 50% a Eslovàquia), ara mateix Espanya té uns sous més a prop dels estats pobres de la Unió Europea que dels més rics.

Dit d’una altra manera, trenta anys d’activitat econòmica no han portat més prosperitat, ni cap augment del nivell de vida de les classes mitjanes i treballadores. Això s’ha pogut compensar de dues maneres. La primera, amb la baixada arreu del món del preu dels viatges i la tecnologia, que els han fet més assequibles a tothom; i sobretot amb l’augment espectacular del preu de l’habitatge, que ha beneficiat les generacions més grans però ha deixat els joves en una situació terrorífica.

Podem trobar moltes explicacions a aquest fenomen, des del model productiu que es va imposar als anys vuitanta fins a la importació constant de mà d’obra barata, però un factor molt evident és el paper que han fet els grans sindicats espanyols, Comissions Obreres i la Unió General de Treballadors. Durant l’època de Felipe González encara van oposar-se al govern –la vaga general del 1988 va tenir un seguiment massiu–, però des de l’ascensió al poder de José María Aznar, el 1996, sempre s’han col·locat al costat de les elits econòmiques en nom de l’anomenada “pau social”. Cal recordar que el 1997 van signar la primera reforma laboral del PP que va abaratir l’acomiadament, i des de llavors mai no han liderat cap enfrontament real contra el poder. La connivència ha arribat a tal punt que sovint han signat acords i han desconvocat vagues (com la de Panrico el 2014 o la de les empreses subcontractades de Telefònica el 2015) al marge de la voluntat dels treballadors.

Lligat amb tot això, hi ha la trajectòria ideològica dels líders. Cándido Méndez, secretari general de la UGT del 1994 al 2016, va atacar fa poc la llei de l’amnistia i el finançament singular per a Catalunya, i va demanar la reinstauració del servei militar obligatori per a evitar “l’esfilagarsament de la identitat nacional”. Ara el líder és José María Álvarez, que ja era secretari d’organització de la Federació del Metall el 1978; quan el sindicat va celebrar els 130 anys, el 3 d’abril del 2019, l’acte principal va ser anar a veure el monarca al Palau Reial. El cas més espectacular és el de José María Fidalgo, secretari general de CCOO del 2000 al 2008, que va acabar presentant les memòries d’Aznar i de tertulià a la COPE.

Davant de la incapacitat de defensar els treballadors, com justifiquen aquests dos sindicats la seva existència? Com bona part de les esquerres actuals, ho han fet abraçant el discurs identitari. El cap de setmana passat la UGT de Catalunya va celebrar una jornada pre-congressual a Mataró, i el secretari d’organització, David Papiol, va declarar que “estem orgulloses i orgullosos de ser un sindicat antifeixista, i en aquesta jornada volem reivindicar-ho”. Entre els actes hi va haver una ponència titulada “la immigració, un problema inventat”, i es va declarar que “no hi ha lluita de classes sense lluita contra el feixisme, contra el racisme, contra el masclisme i contra l’LGTBI-fòbia”. Això vol dir en realitat que la lluita de classes és molt feixuga, i és millor abraçar altres reivindicacions que són totalment inofensives per al poder econòmic.

Al final tot és una qüestió de diners. Només cal fer una ullada al portal de transparència de la UGT de Catalunya: dels 11,9 milions d’euros d’ingressos pressupostats, només un 31% provenen de les quotes dels afiliats. Llavors consultem les subvencions rebudes el 2022, les últimes que s’han publicat, i què hi veiem? 1,4 milions d’euros del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat per a un “sistema de suport a la participació institucional”. 650.000 euros més per a un “projecte amb actuacions referides i vinculades amb la promoció de l’acció sindical en l’àmbit de la negociació col·lectiva i les relacions laborals”. 175.000 euros de l’Ajuntament de Barcelona per a la “Plataforma Sindical Prioritària”. 50.000  més de la Diputació de Barcelona per a elaborar un “mapa de vulnerabilitat de l’ocupació per a una Transició justa”. 36.000 de l’Ajuntament de Lleida per a “accions per la promoció i defensa dels interessos de les persones treballadores i dels ciutadans i ciutadanes de Lleida”.

I així anar fent. Com es pot enfrontar al govern una organització que en rep milions d’euros cada any? Quin interès pot tenir a engegar una lluita sota l’amenaça que li tanquin l’aixeta? Al cap i a la fi aquestes subvencions paguen molts sous, molts viatges i molts sopars. Encara que ara proclamin que el seu objectiu és “la lluita contra el feixisme, contra el racisme, contra el masclisme i contra l’LGTBI-fòbia”, la traïció a les classes treballadores continua essent colossal i imperdonable.

[Actualització: Toni Comín ha respost a aquest editorial: “Carta oberta a Vicent Partal“]

 

L’eurodiputat electe de Junts Toni Comín va sorprendre ahir tothom amb aquesta entrevista publicada ací, a VilaWeb. Hi deia que la solució més simple al problema que té de no ser acreditat al Parlament Europeu seria que li apliquessin l’amnistia i que ell pogués anar a Madrid a prometre la constitució espanyola, tal com l’estat espanyol exigeix. Josep Casulleras li ho repregunta dues vegades, després de l’afirmació, perquè no quede cap dubte ni hi haja cap ambigüitat, i Comín s’hi reafirma sense deixar cap espai al dubte. Fins i tot, va més enllà: no veu cap problema a prometre la constitució, perquè diu que tots els altres diputats de Junts –cosa que es pot interpretar com una referència al president Puigdemont– ho han fet quan han pres possessió del càrrec al Parlament de Catalunya o al congrés espanyol.

Primer de tot, com sempre, manifestar la consideració cap a una persona que pateix l’exili. Parlar des de la comoditat de casa és molt fàcil, quan no ets en la pell de qui fa anys que aguanta una situació injusta, amb conseqüències greus no tan sols per a la seua vida política sinó també per a la seua vida privada i la dels seus familiars i amics. Comín ha passat per situacions personals per les quals ningú no hauria de passar i que ens podrien esgotar i posar al límit a tots. Quan va morir sa mare i la va haver d’acomiadar a Cuixà, vaig deixar escrit que la seua família era una ‘saga per la llibertat’. No oblide, doncs, en cap moment aquesta consideració i el respecte degut a qui pateix presó o exili per les seues idees polítiques.

Però aquest respecte no pot ser una barrera per a la discrepància política i crec que Toni Comín, amb aquestes declaracions i la intenció que representen, s’ha equivocat greument. I que Junts ara té un problema molt important de credibilitat, especialment amb els 443.275 votants que els van fer confiança per tot allò que havien fet fins el moment de dipositar el seu vot.

La batalla de l’exili tenia –i dic “tenia” perquè, després d’això d’ahir, ja no entenc res– un valor únic. Els exiliats eixien de l’espai judicial espanyol –escapaven de les seues urpes, com van dir en algun moment– per promoure des de l’espai judicial europeu –lliure, imparcial i democràtic– la rectificació de les pràctiques antidemocràtiques que a Espanya no es poden canviar perquè no hi ha majories possibles per a fer-ho.

No cal ni recordar que l’exili ha guanyat moltes batalles. I molt importants. Ha aconseguit de derrotar l’estat espanyol i posar-lo contra les cordes. I, precisament, una de les vegades que això es va veure més clar va ser quan el president Sassoli, després de la sentència sobre Oriol Junqueras, va reconèixer que Carles Puigdemont i Toni Comín –i, posteriorment, Clara Ponsatí– eren eurodiputats, sense la condició extemporània, i insòlita, d’haver d’anar a Madrid a jurar la constitució espanyola.

Que ara el TJUE ha fet un dictamen contradictori i estrany, que segurament haurà de rectificar tard o d’hora? Sí, és així. Lamentablement, és així. Que cansa haver de repetir un combat que ja semblava guanyat? Lamentablement, és així. Que això deixa l’eurodiputat Toni Comín de manera injusta fora de les seues capacitats polítiques i administratives? Sí, és així. Lamentablement, és així.

Però això pot significar l’acceptació de les coses contra les quals s’ha lluitat tots aquests anys? I encara més: aquesta acceptació es pot fer sense engegar a rodar tots els principis defensats amb tanta valentia i coherència durant tots aquests anys?

La resposta és que no. De cap manera. I crec que Comín comet un error polític molt greu. Hi ha unes altres solucions. Batallar al TJUE, per més anys que això coste –és el que han fet fins ara els exiliats. O canviar la llei espanyola. Hi ha una majoria al congrés que pot votar la setmana vinent l’eliminació del requisit de jurar la constitució i canviar completament el panorama en quinze dies. Però no és acceptable, i era impensable fins que ell ho ha verbalitzat, abaixar els braços i acotar el cap. Em sap greu, però no. No pas a l’exili.

I no és una excusa vàlida, en aquest sentit, dir que tots els altres diputats de Junts acaten la constitució espanyola quan prenen possessió del càrrec. No dic que no fóra necessària una insubordinació general davant això –seria convenient, però caldria posar d’acord moltes persones i, que jo sàpiga, fins ara no s’ha proposat pas. Però, siga com siga, passa per davant de tot el fet que la raó de l’exili és exactament demostrar l’excepcionalitat espanyola, la seua excentricitat il·liberal, i forçar els canvis. I això és tot el contrari del que s’aconseguiria si Toni Comín anés a Madrid i acatés la constitució espanyola.

 

 

PS1. Clara Ardèvol ha entrevistat Imma Tubella, arran de la publicació de la seua nova novel·la, Coratge. Tubella ens parla de les dones kurdes i els seus experiments d’autogestió i, a partir d’això, també reflexiona sobre el nostre futur. És molt interessant llegir-la: “Els estats, tal com els concebem, tenen els dies comptats“.

PS2. El Col·lectiu Primer d’Octubre ha representat, dins Esquerra Republicana, l’oposició a la deriva ideològica del partit d’ençà de fa anys. Ara es presenten al congrés amb una candidatura pròpia que encapçala Xavier Martínez. Odei A-Etxearte li ha fet aquesta entrevista.

PS3. A VilaWeb us necessitem. Fem un esforç molt gran per oferir aquests continguts amb accés obert, perquè arriben a tothom i els llegiu, sense els murs de pagament que tants altres diaris alcen. Això és gràcies als nostres subscriptors, però en necessitem més. Si us plau, penseu si ens podeu ajudar. I si podeu, si no us és una càrrega, feu-vos-en subscriptors o feu una donació única.

 

Dec el títol de l’article a Damià Bardera. El seu llibre, Incompetències bàsiques (Pòrtic, 2024), demana tornar-hi, i ara per centrar-nos en la llengua: “Conec un filòleg, un bon filòleg, que treballa fent classes de català en un institut de Santa Coloma de Gramenet i sempre em diu el mateix: que allà, a Santa Coloma, els nanos aprenen català com aquell que aprèn llatí, com si es tractés d’una llengua morta.” Aquest conegut de Bardera descriu una situació que intueixo que molts dels qui ens llegiu (a ell, a mi o a tots dos) podeu reconèixer. 

Jo potser deixaria el llatí de banda, perquè pobret ja gairebé ni s’estudia, que s’ha convertit en optativa en molts casos i, és clar, als estudiants d’ara, si els deixes escollir i per explicar-los les assignatures et bases en la utilitat, després no demanis que hi hagi cua per a aprendre la llengua mare. Prenguem l’anglès per fer la comparació: els alumnes no catalanoparlants aprenen el català com si fos una llengua estrangera. Després, doncs, no la fan servir si no és que la necessiten per comunicar-se. I quan la necessiten per comunicar-se? Ara hi vaig, però hi sabeu anar sols, oi?

Unes pàgines més endavant, Bardera parla d’un altre col·lega seu: 

“Avui li he dit que jo no la volia pas, una Catalunya independent, si els qui ens han de governar són els mateixos que fa anys i panys que dirigeixen, impunement, el Departament d’Educació. 

Davant les innegables evidències que els catalans, en matèria educativa, no toquem ni quarts ni hores, que ens trobem a la cua d’Espanya i que no hi ha senyals de millora, ans al contrari, m’ha dit:

‘La qüestió de l’educació s’hauria de separar de la independència’.

I s’ha quedat tan ample, com si tal separació fos possible, com si la manera de comportar-se del Departament no tingués res a veure amb la idiosincràsia catalana. Pensament màgic, en dic jo d’això.”

Ara mateix la immersió lingüística és una mentida. Es pot viure en castellà, es pot aprovar i anar passant de curs sense haver après català (i sense haver après gairebé res, també) i es pot acabar la secundària amb un nivell de català fins i tot inferior al nivell d’anglès i passa que t’he vist. Per què? Pel que deia abans: quan el necessiten per comunicar-se? Mai. 

Potser sí que aniria bé que anéssim comparant-lo amb el llatí, perquè el català cada cop té més números de ser una llengua morta. O vosaltres heu aconseguit fer vida normal 100% en català? Jo ho intento tant com puc, però allò de parlar sempre en català peti qui peti no sempre funciona… 

Fa uns quants dies vaig acompanyar un parent a un hospital comarcal perquè l’operessin de cataractes. Des de la persona que va trucar per dir quin dia seria la intervenció fins a l’última infermera que ens va donar hora per fer les cures de l’ull, sabeu quantes persones se’ns van adreçar en català d’entrada? Cap ni una. Tothom va començar parlant-nos en castellà i menys de la meitat van passar a adreçar-se’ns en català quan ens van sentir parlar-lo. Tothom va ser molt amable, molt atent, tot va anar bé, que és el que interessava, sí, d’acord, no ens exaltem, però és allò que deia més amunt: els que van canviar de llengua vaig percebre que feien un esforç, que el català el devien parlar ben poc, i el seu diàleg era breu i ple de castellanismes, fins i tot eixut, i llavors els senties parlar amb els col·legues que treballaven amb ells i en castellà sonaven més fluids i més simpàtics. Fins i tot l’informe del cirurgià estava escrit en un català ple de faltes. L’operació va ser un èxit, però jo que m’hi veia dels dos ulls vaig tornar a comprovar per enèsima vegada que viure en català és una missió impossible. 

De tornada a casa, vam agafar un taxi i el taxista, per l’accent que tenia parlant castellà, vaig deduir que era d’origen eslau, no puc concretar més perquè no li vaig preguntar d’on era. Ens va parlar en castellà tota l’estona, i nosaltres anàvem mantenint la nostra conversa en català fins que vam arribar a lloc i per un comentari que ens va fer vam poder deduir que ell entenia el català perfectament. Quin comentari ens va fer? Resulta que mentre tornàvem de l’hospital parlàvem d’una de les meves filles, que estudia anglès en un lloc que és tan bo i tal i tal… Doncs quan vam haver pagat el trajecte, el taxista es gira i em demana si li puc passar les dades d’aquesta acadèmia perquè hi vol apuntar el fill. Em va semblar tan… tristament irònic, aquest gir. 

M’he deixat de dir que bona part del personal del sanitari que ens va atendre personalment el dia de la intervenció eren menors de quaranta anys i autòctons: vull dir, que posaria la mà al foc que han estudiat en instituts catalans. El català que van aprendre a escola els va servir per ser monosil·làbicament amables amb nosaltres. És clar que podrien haver-se negat a parlar-nos en català, però jo em nego a pensar que ens hem de sentir afortunats pel tracte lingüístic rebut. Si algú considera això un triomf de la immersió lingüística, és un cínic. Que el taxista entengui una conversa en català, que un auxiliar d’infermeria se’ns adreci per sistema en castellà, que quan et truquen d’un hospital comarcal per dir-te quin dia t’operen d’entrada no et parlin en català és immersió lingüística de fireta, de mentida. Qui s’acontenti amb això, que sàpiga que al pas que anem falta poc perquè el català realment s’aprengui com una llengua morta…, com una optativa.