L’estat francès vota avui la primera volta d’unes eleccions legislatives que poden portar la primera cohabitació d’ençà de l’any 2002, en què el president conservador Jacques Chirac va haver de nomenar un primer ministre socialista, Lionel Jospin. Tan sols ha passat dues vegades més a la història de la cinquena República francesa. L’avançament electoral va ser una decisió del president Emmanuel Macron, que l’any 2017 va superar el bipartidisme de socialistes i conservadors i ara governa amb la majoria ajustada i turbulenta d’una coalició liberal. Els sondatges en preveuen una patacada: els encapçalen el Rassemblement National de Marine Le Pen, que demana una majoria absoluta per a governar, i després el Nou Front Popular, l’aliança de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, els socialistes, els comunistes i els ecologistes. Els liberals van en tercera posició. Heus ací cinc coses que cal tenir en compte quan se sàpiga el resultat.

Nicolas Berjoan: “Són unes eleccions molt preocupants”

1. L’abast de la majoria del Rassemblement National

La primera cosa que cal tenir en compte de la primera volta és que n’hi haurà una segona, diumenge vinent, dia 7 de juliol. En totes 577 circumscripcions, el sistema d’elecció és el següent: si no és que algú obté la majoria absoluta d’entrada –cosa que passa molt poques vegades–, tots aquells candidats que rebin almenys el 12,5% dels vots passaran de ronda. Els experts apunten que aquesta vegada hi pot haver unes quantes circumscripcions en què a la segona volta no es disputin l’elecció dos candidats sinó tres, perquè és prevista una participació molt elevada que ho farà més fàcil. Hi haurà un aspecte decisiu que ja es podrà observar, tanmateix: l’abast de la previsible victòria de l’extrema dreta i si mantenen la possibilitat d’aconseguir la majoria absoluta. En podrà ser un indicador la intensitat de la victòria a Catalunya Nord, que en les legislatives de fa dos anys fou un dels feus essencials del Rassemblement National.

Jordan Bardella, que Le Pen ha explicat que seria primer ministre, ha dit que no volia ser un titella de Macron ni haver de gestionar cap equilibri complicat: volen màniga ampla per a poder governar amb comoditat, sense haver d’arribar constantment a pactes amb uns altres partits. “Em nego a no tenir poders o a ser un mer assistent del president de la República”, ha dit. Bardella vol aconseguir una majoria absoluta de 289 diputats, cosa que ara com ara sembla complicada, però no impossible. Per això seran importants les declaracions que el Rassemblement National farà la nit electoral. Si matemàticament els és ben possible, probablement apujaran la tensió i engegaran una última setmana de campanya amb tota la carn a la graella; en canvi, un to de victòria que dissimuladament rebaixi les expectatives pot ser un indici que ho veuen complicat. Missatge de calma o crida a l’atac?

Gautier Sabrià: “Fa la sensació que Macron ha fet un regal a l’extrema dreta”

2. Per a qui demanaran el vot, els macronistes, on ja no tinguin opcions?

Els aliats de Macron també estan preocupats quan miren cap a l’esquerra: l’àmplia coalició del Nou Front Popular, que ja va aconseguir un resultat extraordinari en les legislatives de fa dos anys, amb prop d’un 32% del vot en la segona volta, s’ha reeditat, fins i tot amb més força que aleshores. Els dos anys de legislatura han estat complicats, amb desavinences i amb un refredament, aquests darrers mesos, de la relació entre els socialistes i els insubmisos, per causa de la guerra a Gaza. Tanmateix, arran de l’anunci per sorpresa de Macron es van moure de seguida, van elaborar un programa a corre-cuita i han aconseguit que els sondatges els augurin un creixement important. A més, a diferència de l’extrema dreta, que sol perdre vots en el pas de la primera volta a la segona, el Front Popular la darrera vegada en va guanyar gairebé un milió.

El partit de Macron i els seus aliats han fet una campanya de pràctica equiparació, en què han clamat contra “els extremismes de dreta i d’esquerra”. Bona part de la premsa també els engloba dins el mateix perill: la inestabilitat i la poca seriositat dels seus programes econòmics. Macron diu que, si cap dels dos aconseguís de governar, dispararia el deute i deixaria l’estat francès en una posició internacional preocupant. Per això serà important de veure què faran els macronistes en aquelles circumscripcions on s’enfrontin l’extrema dreta i el Nou Front Popular. Establiran un ordre de prioritats? Insinuaran unes línies mestres? S’ho miraran cas per cas, com han fet amb l’ex-president François Hollande, que es presenta per la coalició d’esquerra en una circumscripció en què la coalició de govern ha decidit de no presentar-se? Macron, de moment, ha promès unes consignes de vot clares, que poden augurar quina mena de govern es podria formar després de la segona volta.

Qui són els candidats catalans a les eleccions legislatives franceses?

3. La reacció del món econòmic i dels mercats

L’estat francès és la segona economia de la Unió Europea i, a més, entre el programa de política exterior de Macron i el de Le Pen –també el del Front Popular– hi ha diferències serioses. Bardella ha mirat de tranquil·litzar el poder financer, però sembla que no se n’acaba de sortir. Mentre bona part dels amos i directius de les empreses més importants del país fan silenci –o fins i tot es reuneixen amb Bardella, tot esperant si s’hi hauran d’entendre–, els mercats han començat a mostrar neguit per la incertesa electoral. L’influent portal Bloomberg ho explica així: “Els inversors, preocupats per la possibilitat que el guanyador augmenti el deute francès, exigeixen ara la prima de risc més gran per als seus bons d’ençà del 2012, i es demanen si és imminent una seqüela de l’última crisi del deute europea.” Els mercats, per tant, temen que comprar deute francès sigui més perillós, i això complicaria les coses tant a Macron com al pròxim govern.

Probablement, les reaccions més determinants no arribaran després de la primera volta, sinó després de la segona, però un daltabaix a la primera podria sacsejar el panorama econòmic. La pressió del món financer podria afectar, per exemple, aquestes “consignes clares” que Macron ha promès de donar sobre qui votar a la segona volta. No és clar en quin sentit: la prioritat és mirar de mantenir la calma i convèncer Bardella i Le Pen, en cas que guanyin, que tinguin objectius realistes. La patronal Medef, que aplega 750.000 petites i mitjanes empreses de tot l’estat francès, ha criticat el programa de Le Pen, però també ha dit que el de l’esquerra potser era fins i tot pitjor. La jerarquia del mal menor, per a la segona ronda, també tindrà a veure sens dubte amb la reacció del món econòmic.

El poder econòmic francès ja mira Le Pen de reüll

4. La reacció del carrer

En un estat que és prest a les manifestacions intenses, la reacció al carrer dels qui s’oposen a Le Pen, si obté un avantatge folgat a la primera volta, també pot influir en el resultat de la segona. L’any passat va ser marcat per les manifestacions contra la polèmica reforma de les pensions de Macron i contra l’assassinat d’un adolescent de disset anys a mans de la policia. Hi hagué aldarulls importants. Aquests dies hi ha hagut mobilitzacions dels col·lectius feministes contra una possible victòria de l’extrema dreta, que consideren que implicaria una regressió en les conquestes d’aquests darrers anys. El 15 de juny, sis dies després de l’avançament electoral, 250.000 manifestants a tot l’estat francès –segons la policia– i 650.000 –segons l’organització– van protestar contra Le Pen. Hi haurà una mobilització reactiva al carrer la setmana abans de la segona volta? Una espurna podria dinamitar la complicada pacificació de París quan resta menys d’un mes perquè s’hi facin els jocs olímpics.

Autogovern i referèndums: les grans reformes a l’estat francès lligades a les eleccions

5. La divisió territorial en el resultat

El resultat de les eleccions europees va consolidar una fractura greu a la societat francesa que es pot complicar encara més aquests anys vinents: la territorial. El comportament electoral de l’Illa de França, la regió metropolitana de París, és molt diferent del de la resta de l’estat. Le Pen hi va guanyar en les europees del 2019, quan Macron feia tan sols dos anys que era al poder, però aleshores el partit del president va penetrar en zones importants: tota la Bretanya, per exemple, bona part dels països del Loira, bona part de Normandia, d’Iparralde o d’Alsàcia. Punts repartits del territori però taques encara grosses. En les presidencials del 2022, tres anys després, Macron va mantenir la primera posició en els mateixos territoris i encara més enllà, amb una Le Pen molt crescuda al nord de l’estat francès i a Catalunya Nord i Occitània. Però en feus metropolitans destacats, ja rebé la primera advertència: Jean-Luc Mélenchon, dels insubmisos, li havia pres la primera posició.

El 9 de juny proppassat, tot era blau. El Rassemblement National s’havia cruspit tots els bastions que els macronistes havien assolit fa cinc anys, fins i tot àrees substancials de l’Illa de França. Gairebé tot era per a l’extrema dreta, excepte la ciutat de París, com un petit reducte. Amb una altra cullerada amarga: Macron va guanyar tan sols en un dels districtes parisencs i la resta se la van repartir insubmisos i socialistes. És la radiografia més recent de què disposem sobre la distribució territorial del vot a l’estat francès i hauria d’espantar molt el president i el seu govern. Un resultat pitjor que no s’esperava fins i tot a París podria ser indici de catàstrofe per a Macron. La reproducció del resultat de les europees, amb un sol granet al centre del mapa que no fos tenyit per l’extrema dreta, podria ser indici d’un problema molt més greu, de caràcter estructural, per a l’estat francès i els seus alts comandaments polítics i burocràtics, que es concentren en aquell pinyol.

Macron, un ànec coix i sense exèrcit?

 

David Seijas (Seva, 1980) acaba de publicar Confessions d’un sommelier (Ara Llibres). Home dotat d’un talent natural per al tast de vins, té un nas prodigiós que el va fer guanyar el concurs del Nas d’Or el 2006, que el va portar a treballar amb Quim Vila a Vila Viniteca i a ser el sommelier oficial, juntament amb Ferran Centelles, de l’última etapa del Bulli, fins que va tancar. Tan sols té quaranta-quatre anys i ja ha viscut tota una vida. Li han passat moltes coses, i les ha viscudes i patides intensament. I fa l’efecte que amb aquest llibre vol fixar un moment d’arribada, de superació, després de gairebé vint-i-cinc anys treballant de sommelier, havent passat dues etapes intenses al Bulli, el cim de l’avantguarda revolucionària de la gastronomia mundial, havent fet una baixada a l’infern de les addiccions i havent-hi fet front, assumint que patia una malaltia amb la qual haurà de conviure sempre.

La seva experiència al Bulli travessa tot el llibre. Seijas explica amb una gran claredat el grau d’excel·lència al qual va arribar el millor restaurant del món la primera dècada del segle XXI. Al relat no posa els peus a la cuina, sinó que se centra en l’organització del restaurant, en la part de la sala, i en una munió de detalls, bona part dels quals era invisible al comensal, que van ser la clau de l’èxit de l’experiència, de l’espectacle gastronòmic. Certament, tot un espectacle, i per això tan difícil d’assolir, d’igualar i d’imitar.

David Seijas (fotografia: Òscar Pallarès).

—Quan us vau posar a escriure, quina era la finalitat del llibre?
—El vaig començar a escriure perquè el cos m’ho demanava. Ho portava a dins i volia treure-ho. Suposo que perquè el procés de superació de les addiccions es passa amb molta soledat i molta lluita. És un canvi de vida. En el meu cas, vaig canviar-ho tot excepte l’ofici, que al principi també vaig aparcar. A l’hora d’escriure el llibre també hi ha una part d’egoisme, de dir: “Tinc l’oportunitat d’explicar la meva història i posar-me davant del focus. D’exposar-me, de mostrar-me.” Perquè els qui hem passat per addiccions necessitem l’abraçada, necessitem un cop a l’esquena, necessitem sentir que ho fem bé. Perquè tinc companys que ho fan bé o que ho han fet bé, però no han tingut l’abraçada ni el cop a l’esquena i han recaigut. Moltes recaigudes vénen per aquí. Alhora, també penso que explicant-me puc ajudar una altra gent, inspirar cap a la vida, així com a mi em va inspirar John Frusciante, el guitarrista dels Red Hot Chili Peppers. Dir a la gent que hi ha llum, que dins la vida tenim moltes microvides. I després, l’altra part del llibre era més específica del sector, del món del vi. Perquè és un tabú.

—Què és un tabú?
—Dins el món del vi, el tema de l’alcohol, l’alcoholisme i les addiccions és un tabú. I també demostro que tot i la malaltia, puc continuar vinculat al món del vi. Perquè, si la teva passió és superior a la teva addicció, ho pots fer.

—D’entrada, hom pensa: però com es pot continuar vinculat professionalment al món del vi si no pot beure vi?
—Sí que el tasto. Crec que la cosa interessant del llibre és veure que no només hi ha una mirada a les coses i que tot depèn de les teves necessitats. En el meu cas, a contracorrent del que et recomanen i a contracorrent del que seria natural i normal, perquè et diuen que això ha estat el teu enemic i que t’ha estat a punt de matar. En el meu cas, per les meves circumstàncies, aquesta mirada no valia, perquè tota la vida m’hi he dedicat i no sé fer res més. Ja tenia un currículum, creava una marca de vins i era el que m’agradava. Per tant, em volia guanyar la vida fent això i abandonar el món del vi no em servia.

—Començant pel fet que la vostra mare té un bar, la Perla, a Seva (Osona).
—He nascut en un bar i la meva mare s’hi ha guanyat la vida. Ara fa quaranta anys i escaig del bar, amb la meva mare darrere la barra. Per tant, no podent canviar de vida professional i familiar, havia de canviar la mirada.

—Però vau provar de deixar el món del vi?
—Al principi ho vaig intentar, perquè t’has de medicar i has de parar la sagnia. Però vaig veure que el buit era molt gran. Vaig veure que deixant els meus amics, canviant els horaris, canviant l’oci, n’hi havia prou. No podia deixar també la passió i la feina. Em vaig adonar que la indústria de l’alcohol és molt bèstia. No podia controlar la indústria de l’alcohol. Havia de canviar jo. Al principi, li tenia odi, rancor, i em flagel·lava. Era com un ex-fumador que no deixa fumar els altres. No vull malviure. I vaig prendre la decisió que la indústria és molt més potent que jo, i que havia de conviure-hi de la millor manera.

—I és possible?
—És el que he treballat. Al llibre explico que, després de la medicina tradicional, ho he pogut fer a través d’una grafoterapeuta, a través de la grafoteràpia, de la lletra. Això vol dir que segur que tothom pot trobar la seva manera de tirar endavant. És com fer una dieta a mida. I crec que per a les addiccions hi ha sortides a mida. No s’han de deixar de buscar mai.

David Seijas (fotografia: Òscar Pallarès).

—El llibre també ressegueix el vincle amb el Bulli, que és determinant en la vostra vida. L’expliqueu a partir de la vostra experiència, de l’àmbit de la sala i del sommelier. És una aportació nova, dins de tot allò que s’ha arribat a escriure sobre el Bulli.
—Sabia que s’havia escrit tot sobre la gastronomia del Bulli. Això ho tenia claríssim. Aquest llibre és com si ens asseguéssim en una taula, tu i jo, i parléssim de la vida mentre mengem i bevem. Aquesta és la idea. Després, fixa’t que sempre salives una mica, perquè sempre hi ha una mica de gastronomia, però no he aprofundit en aquest àmbit, perquè ja s’ha dit tot. I avui hi ha el museu del Bulli 1846. Per tant, la gent que vulgui indagar sobre les tècniques, la creativitat, la innovació, que s’escapi a la Cala Montjoi, que és un museu meravellós. Jo volia transmetre com ho havia viscut, que no vol dir que tots els qui hi han treballat ho hagin viscut igual. És a dir, és el testimoni d’una persona que hi ha estat molts anys, que hi ha tingut molt de vincle, que explica com ho ha viscut des de dins. I amb moltes anècdotes que no s’havien explicat, perquè són molt personals. Són meves o de l’equip.

—Expliqueu un munt de detalls, una part dels quals era invisible al comensal. I aquella successió de petits detalls és la que feia que l’experiència al Bulli fos d’excel·lència. Detalls més enllà de la cuina. Tal com expliqueu i repetiu, menjar al Bulli era un espectacle. I un espectacle construït a còpia de molts detalls i de molta estratègia.
—I de molt d’esforç. És a dir, quan la gent es pregunta: com s’arriba fins aquí?, la resposta és que s’hi arriba amb molt d’esforç, amb molt d’aprenentatge, amb molt d’esperit de superació. I volia explicar aquests petits detalls que justament la gent no veia. És un homenatge a tota la gent que ha passat pel Bulli, que ha treballat tant, que hi ha deixat part de la seva vida. I perquè la gent entengui que no ens van regalar res.

—Impressiona molt com relateu l’estratègia d’individualitzar l’experiència de menjar al Bulli.
—Era molt difícil fer gairebé un menú per a cada persona de la taula. Degustació de quaranta elaboracions, però diferents, perquè ens podíem trobar que un comensal era al·lèrgic als làctics, un altre era al·lèrgic als fruits secs, a un no li agradava el marisc… Fixa’t, aquest menú degustació de quaranta elaboracions es transformava en un menú individual per a cada individu de la taula. Això és hipercomplex! És fer-te el vestit a mida. Més exclusiu que això, no hi ha res.

—Aquesta excel·lència és a l’abast de molt pocs. Sobre això, hi ha un moment en què critiqueu la mediocritat de tants imitadors del Bulli.
—Al llibre he intentat que hi hagi molt de sentit de l’humor, perquè és un llibre en què hi ha una experiència de vida dura i s’havia d’explicar amb un somriure. He tingut la sort o la desgràcia de tastar moltes d’aquestes imitacions. He viatjat molt i tothom m’ha volgut ensenyar el restaurant més creatiu del poble… Però pensa que al Bulli érem vuitanta persones, entre cuina i sala, aproximadament. Això no es pot reproduir. El Bulli no s’ha d’imitar, t’ha d’inspirar. Perquè si el Bulli tenia una cosa maca és que ho va compartir tot. Veníem de la nouvelle cuisine, plena de grans secretismes.

—Comenceu explicant que l’any 2000 vau tenir la sort d’anar a menjar al Bulli. N’expliqueu el menú degustació. Però el que sobta més, diria, són els vins que hi maridaven. Com ha arribat a canviar el món del vi en gairebé vint-i-cinc anys!
—Sí, sortien zones superclàssiques i molt marquistes. Aleshores la carta de vins era molt més clàssica.

—Com us sembla que ha canviat el món del vi en aquest temps?
—Ho dic al llibre: la indústria alimentària ha canviat més en cinquanta anys que en dos mil. I el vi és dins la indústria. Per tant, ha canviat moltíssim: tècniques d’elaboració, elements que es poden fer servir, productes, coneixement, diners… És a dir, que hi ha hagut moltes inversions i, per tant, que es fan vins bons a tot arreu. I la gent busca cultura de vi. Cultura de vi també és tastar, és deixar-te portar. El vi, avui, és de les coses que ens fa moure de casa. Hi ha molt paladar que és aquest buscador de novetats, que és buscador de varietats. Ha canviat moltíssim per això, perquè hi ha moltes ganes de degustar i de tastar novetats constantment.

—Fa la sensació que la vostra mirada sobre el vi, després de tot això que heu passat, també ha canviat molt. Que els valors del món del vi són uns altres.
—És clar, perquè el llibre l’escric des de la maduresa de l’avui. Em sembla que una de les coses boniques del llibre és l’evolució del personatge. Com veus primer una persona molt jove, amb molta inquietud, molt efervescent i com amb el temps hi posa una mica de maduresa. I puc permetre’m de dir segons què, perquè ja no treballo de sommelier.

David Seijas (fotografia: Òscar Pallarès).

—Per exemple?
—Primer de tot, que és un ofici que no cal. Els sommeliers només tenim sentit per a uns quants, per a les elits. I només fem falta per fer feliços en l’àmbit de l’oci a un cert nivell de gent. Però, i els altres? Això sempre m’ha preocupat molt. Em fot que maridem caviar i foie, quan hi ha gent que no pot menjar cada dia. Sempre he pensat que m’agradaria fer maridatges de baix cost, perquè el 90% de la gent pogués gaudir-ne. Sento que els sommeliers tenim una feina i unes preocupacions de rics.

—Això us incomoda?
—Em fa pensar.

—Al llibre, hi ha un moment que dieu que no hi ha cap vi que valgui mil euros.
—No els val, però els paguen. Perquè un ric no pot beure el mateix vi que prens tu. I aquesta és la part que no s’explica i que intento denunciar.

—I per què continueu encara al món del vi?
—Perquè no sé fer res més.

—Ara heu fet una sortida fàcil.
—Què vols que et digui? El vi és la meva passió. També ho és el món de servir, de ser servicial, de ser empàtic. M’agrada el paisatge i la gent, m’agrada descobrir indrets, varietats de raïm, compartir-les. Però les bajanades no. I les mentides, tampoc.

—Arran d’una anècdota protagonitzada per Manuel Vázquez Montalbán, dieu que el sommelier ha de tenir molta més cultura general que no acostuma a tenir.
—Sí, però crec que la societat és així. I aquest exemple justament el volia per això, per indicar que els cambrers necessitem cultura, per poder parlar de mil històries i saber qui és qui, sobretot en llocs de nivell. I també dic que molts dels qui estudien per a ser sommeliers, de fet, no volen ser sommeliers, perquè no volen treballar en un restaurant. En moltes escoles no et formen per treballar en un restaurant. No fas ni una pràctica. Abans la cosa important era fer feliç el client. A mi em van ensenyar això. Tenir aquesta part de psicologia per intentar saber què em demana el client i fer-lo feliç. Ara detecto que en molts casos el sommelier no escolta el client i es fa feliç a si mateix.

—Què voleu dir?
—Per exemple, si m’agraden els vins naturals, li faig prendre vuit vins naturals. Però no he escoltat si li agraden. O sigui, potser aquell comensal s’ho ha passat fatal. Hi ha dues menes de cultura que caldrien a un sommelier, a un cambrer: una cultura general i alhora també la cultura de savi de taverna.

—Per què la gent, en general, no vol fer de cambrer? És solament una qüestió d’horaris i d’honoraris?
—Primer de tot, ser cambrer és un ofici en què has d’estar pels altres, en els moments d’oci, quan els altres s’ho passen més bé. I avui dia fer això és molt difícil, perquè tot és jo, jo i jo.

—Som una societat narcisista, egocèntrica?
—I també hi ha hagut molta explotació, de salari, d’horaris partits, de caps de setmana, i això ve de molts anys. Dubto que hi hagi gaire gent que recomani al seu fill que sigui cambrer. Jo, per exemple, al meu, no l’hi recomanaria. Perquè ja fa molts anys que ens hem passat.

David Seijas (fotografia: Òscar Pallarès).

—Tornant al Bulli, hi ha tres noms que són columnes vertebrals en la vostra relació amb el restaurant. El primer és Juli Soler. A qui no sap qui va ser Juli Soler, què li diríeu?
—Juli Soler per mi és el pare de la sala de restaurants d’èxit d’avui dia. Perquè va ser un visionari. Era una persona amb molta empatia, amb molt sentit de l’humor, amb molta intel·ligència i va construir el servei de luxe dels restaurants d’ara. Sempre he dit que no podria haver treballat amb cap més tres estrelles Michelin que no fos el Bulli, perquè en Juli ens deixava ser persones, ens deixava ser nosaltres mateixos. No volia robots. I també va ser visionari amb en Ferran Adrià. Era un mestre de l’empatia. El considero un pare gastronòmic.

—Expliqueu una anècdota vinculada amb Juli Soler que trobo important. Quan vau entrar al Bulli la segona etapa, ja com a sommelier, acabàveu de guanyar el concurs del Nas d’Or. Ell us va dir que tinguéssiu clar que al Bulli tothom treballava per fer brillar Ferran Adrià.
—És el millor consell que m’han donat mai. La millor cura d’humilitat, de realitat, que he rebut. Amb aquesta anècdota expliques moltes coses. Em va servir moltíssim. Encara em serveix. És bonica.

—I de Ferran Adrià, què en diríeu?
—En Ferran és talent, és creativitat, és innovació, és pensar d’una altra manera, és cultura de l’esforç. Era el primer que arribava i l’últim que marxava, sempre amb esperit de millora, d’aportar aquest 0,1% més. I constant. També és qui em va ensenyar que el cervell té diferents maneres de funcionar. Perquè això no ens ho ensenyen a l’escola. A mi em van fer fora de l’escola, segurament per pensar diferent. Quan et passa una cosa així, durant molts anys arrossegues la idea que no vals o que què et passa, perquè no t’expliquen que hi ha diferents tipus d’intel·ligència i de mirades de la vida. Però en Ferran sempre deia: “No deixis de preguntar-te mai les coses, no deixis de ser mai un nen.”

—I l’última persona que voldria que ens comentéssiu és el vostre amic i company de sommelieria, Ferran Centelles.
—En Ferran és com un germà. Treballant érem dos perfils molt diferents i això és important. Érem el Yin i el Yang, però amb el mateix objectiu: fer feliç el client, fer-lo gaudir de l’experiència de ser els millors. Que fóssim diferents era bo i enriquidor. I en Juli ens va posar al mateix nivell, per sumar. Érem complementaris. Hi havia taules i hi havia clients que eren molt més per a Ferran Centelles que per a mi. I, a l’inrevés: hi havia clients que eren molt més per a mi que per a en Ferran. Per tant, era genial. I en Ferran, a més de ser brillant, és una persona amb un cor immens. Ha viscut el millor i el pitjor de mi. És una de les persones que més m’ha patit. I quan pateixes la malaltia, que no et quedis sol, que hi sigui, que t’ajudi… Diu molt d’ell.

—En aquest procés de les addiccions, expliqueu que hi ha un moment que assumiu que teniu una malaltia i que no desapareixerà, que haureu de conviure-hi. Com porteu aquesta convivència?
—La porto superbé, perquè me l’he treballat molt. Ara al setembre farà set anys. És un camí dur, m’ha costat molt. Però gràcies a la Montse Perelló, la meva grafòloga, grafoterapeuta, amb qui hem creat sinapsis neuronals, noves maneres de veure les coses, de treballar com puc ser el més apoderat de cada situació en lloc de patir. Ara ho porto molt i molt bé. I puc fer tastos. És clar que tasto menys, per precaució i perquè em saturo abans, també; i tasto en entorns que són més segurs, no tasto a tot arreu, però tasto.

—Caram, això és excepcional.
—Hi ha un canvi de paradigma brutal. Tal com dic al llibre, si he de deixar el vi, que sigui per una decisió meva. Perquè m’he volgut sentir el guanyador. Abans t’he dit que continuava al món del vi perquè no sabia fer res més. Però no és cert. La resposta és perquè em volia sentir guanyador. Perquè sentia que si deixava el món del vi, l’alcohol m’havia guanyat. I això em fotia. I ara sento que el dia que vulgui deixar el món del vi, pel que sigui, perquè n’estaré fart, seré jo qui ho haurà decidit, no l’alcohol.

—Ara tireu endavant el vostre projecte vinícola –els vins de Gallina de Piel–, heu escrit el llibre, quin és el pròxim desafiament?
—El cos em demana fer xerrades d’innovació i de superació. Una vegada em van convidar a parlar en un institut, amb alumnes i pares, i em va omplir molt. Suposo que és un procés natural que em porta aquí, el de descobrir que amb la meva experiència puc ajudar.

Al número 13 del carrer de la Resclosa de Prats de Lluçanès –abans, el 5–, al costat de Cal Pastor i Cal Manco, hi ha Cal Vicenç, la casa on va néixer i viure durant vint-i-dos anys Roser Fàbregas Vilà (1900-1983), una pradenca que va formar part de les xarxes de Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i que va sobreviure al camp de concentració de Ravensbrück, un dels camps de concentració majoritàriament de dones més grans d’Alemanya.

Fins fa poc més de tres anys, la història de Roser Fàbregas havia restat enterrada sota el silenci de la història, de familiars, de testimonis i d’institucions, fins que la periodista Anna Gorchs i la historiadora Roser Reixach, totes dues pradenques, van descobrir-la el 2021, després d’anys d’investigació sobre la guerra del 1936-1939 al poble. De fet, plegades han editat Guerra i repressió a Prats de Lluçanès (2019), han estat comissàries de l’exposició “Desenterrant la memòria. Els primers anys de repressió franquista a Prats de Lluçanès” i guionistes de la peça audiovisual Una generació de silenci. La repressió franquista a Prats de Lluçanès.

Cal Vicenç, al carrer de la Resclosa de Prats de Lluçanès.

Gorchs i Reixach tan sols tenien documentades tres persones de Prats de Lluçanès deportades a camps de concentració, però el Dia de les Víctimes de l’Holocaust del 2021, mentre cercaven al web del Banc de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya, els va sorprendre de trobar-hi un quart nom, el de Roser Fluvià. “Fluvià no és un cognom de Prats”, expliquen Gorchs i Reixach. “Penses: bé, potser és algú que hi va néixer per casualitat, però que no hi va fer vida, o que és un error, que també ens hi hem trobat.” Investigant en diferents direccions, van descobrir que Fluvià era el cognom que va adoptar Roser Fàbregas quan es va casar, a vint-i-dos anys, amb Josep Fluvià, del Vallespir. La família Fàbregas no era desconeguda per a Gorchs ni Reixach: Gorchs, de Cal Pastor, és veïna de Cal Vicenç. Tot i que Gorchs, per edat, ja no ho recorda ni va coincidir-hi, sí que explica que la seva mare en recorda les germanes i el pare. Una de les germanes és “la tia Ramona”, tal com l’anomena Enric Fluvià (1931), fill de Roser Fàbregas i Josep Fluvià. “La meva mare en recorda les germanes i el pare. Et diuen: ‘Ah, sí, va marxar a França’, i prou. Com pot ser que algú desaparegui del poble, quan és un poble tan petit on ens coneixem tots, i et diguin: ‘Ah, va marxar.’ No heu demanat mai més què els havia passat? Doncs no”, explica Gorchs. Aquest és el silenci que han volgut trencar aquestes dues pradenques, que han dedicat hores i esforços a explicar la història de Roser Fàbregas, modista i membre de la Resistència francesa, i que recullen al llibre Roser Fluvià. Una pradenca a Ravensbrück (2023).

La vida de Roser Fàbregas Vilà

Roser Fàbregas Vilà va néixer el 8 d’octubre de 1900 a Prats de Lluçanès. Era filla de Ramon Fàbregas, fuster, i Teresa Vilà, mestressa de casa. El pare va ser un dels pradencs represaliats pel franquisme, acusat de ser un dels organitzadors principals del moviment revolucionari que hi va haver al poble el juliol del 1936.

Roser Fàbregas era la segona germana de quatre. El 2 de febrer de 1923, va casar-se amb Josep Fluvià Llorens, que feia dos anys que havia arribat al poble per treballar a La Mariposa, la fàbrica d’espardenyes. Ell era natal de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), població on van tornar a anar a viure a partir de la dècada del 1930, després d’haver passat per Vic (Osona), Barcelona i Torroella de Montgrí (Baix Empordà). Van traslladar-s’hi amb els seus dos fills, Josep Fluvià i Enric Fluvià (1931). No se sap per què van decidir d’anar-se’n de Prats de Lluçanès i anar a Sant Llorenç de Cerdans. Van instal·lar-se a un pis molt petit del carrer de la Sort, la Villa Belle Vue, un edifici de cinc pisos de què Enric Fluvià recorda especialment un metge romanès, Chiva Rabionovici, a qui agraeix que salvés la vida de la seva mare. “Aquest metge també va ser deportat perquè els alemanys el consideraven rus”, explica Fluvià a VilaWeb, amb una memòria impecable. Rabionovici era un metge militar i, segons que relata Fluvià, va saber cuidar la seva mare quan va tornar del camp de concentració de Ravensbrück el 1945. “Molta gent que va sobreviure va morir pocs mesos després. Van rebentar de menjar massa. La meva mare, quan va tornar, pesava vint-i-tres quilos. Vint-i-tres! Era només ossos i pell. Tothom deia: ‘Menja això, menja allò!’ I això no va bé, perquè tornaven amb l’estómac com un ou.” Al poble, Roser Fàbregas era coneguda com la Fluviana i, segons que narren Gorchs i Reixach al llibre, als informes de la Resistència és presentada com a Madame Fluvià. “Suposem que va ser un sobrenom adjudicat des de certs sectors de la clandestinitat.”

A banda de passadora, Roser Fàbregas treballava de modista, per això, tal com expliquen Gorchs i Reixach, no era estrany veure entrar i sortir gent de casa seva. “El seu fill [Enric Fluvià] ens deia que la gent veia normal que entressin i sortissin. Potser, d’una altra manera, sí que s’haurien demanat què hi passava.” Així i tot, Gorchs i Reixach diuen que sembla que aquest ofici era per a dissimular la feina de passadora.

La tasca de passadora de Roser Fluvià

Roser Fluvià va començar a treballar a la Resistència l’agost del 1940, a la xarxa Alibí, que més endavant, el 1944, va fusionar-se amb la Maurice. Feia d’agent d’enllaç: ajudava a travessar la frontera de l’estat francès a l’espanyol als aliats i també traspassava documentació.

Aquestes xarxes d’evasió, que s’encarregaven bàsicament de traspassar informació i acompanyaven fugitius de tot Europa fins a arribar a l’estat espanyol, van començar a crear-se a final de la guerra del 1936-1939 i principi de la Segona Guerra Mundial. Tal com s’explica al llibre, entre el 1940 i el 1941 van entrar en funcionament algunes xarxes que es dedicaven a passar jueus. Així i tot, la major part van crear-se entre el 1942 i 1943, i normalment tenien tres missions: transmetre d’informació a Londres; evadir documentació i persones i, finalment, preparar accions de sabotatge.

“Dins la resistència, hi havia diferents línies segons què feien i on ho feien. Pel que deduïm, ella es va apuntar a una d’aquestes xarxes perquè va tenir coneixences amb un grup que, segons que sembla –no ho tenim clar–, va passar per casa seva a la retirada de la guerra civil espanyola”, diu Reixach. Aquest grup formava part del Front Nacional de Catalunya i, entre els membres, hi havia Manuel Valls de Gomis (1914-2002), que va ser secretari de Lluís Companys. El 1938, va fugir de l’estat espanyol i va estar tancat al camp de concentració de Sant Cebrià (Rosselló), segons que recullen Reixach i Gorchs al llibre. Valls de Gomis era un dels organitzadors de la xarxa Louis Brun, que s’encarregava de passar documentació i persones de l’estat francès a l’espanyol. Una xarxa que posteriorment es va fusionar amb la Maurice, en què treballava Roser Fluvià. Enric Fluvià recorda a Manuel Valls de Gomis com el cap de la seva mare. “Algun cop havia vingut a casa a fer visites”, diu. Reixach i Gorchs continuen el relat així: “Segons el seu fill, amb aquesta gent que va passar per allà, van establir contacte, i la Roser Fluvià va començar a ajudar els qui passaven i fugien de la retirada. Com que sabia que el seu pare havia estat represaliat pel franquisme, en certa manera, i segons que diu Enric Fluvià, volia venjar-se’n d’alguna manera i anar contra aquest règim que s’havia instaurat a Espanya. D’alguna manera volia col·laborar contra el nazisme.”

Roser Fluvià era l’agent número 70 i formava part de la categoria P2. Generalment, els agents de les xarxes es dividien en tres categories segons la dedicació: els P0 eren ocasionals i voluntaris; els P1 –permanents de categoria 1–, els qui tenien una activitat regular dins la xarxa, però, alhora, mantenien la seva feina i, finalment, els P2 –permanents de categoria 2–, que es dedicaven exclusivament a aquest servei. “Segons que hem trobat als documents i ens ha explicat el seu fill, anava a buscar determinades persones, bàsicament a Perpinyà, les acompanyava a casa seva, a Sant Llorenç de Cerdans, i allà s’hi estaven bàsicament un dia o dos. Després hi anava un guia que els ajudava a travessar la frontera.” El relat de Reixach és exactament tal com ho recorda Enric Fluvià, que, a més, afegeix: “Normalment, es quedaven un o dos dies a casa. Si hi havia neu, potser una mica més.” Gràcies a “contrasenyes”, Fàbregas sabia exactament on anar a buscar la documentació i la gent.

El testimoni d’Enric Fluvià, fill de Roser Fàbregas

Parlar-ne amb Enric Fluvià és emocionant perquè recorda “perfectament” aquella època, tal com ell mateix puntualitza. Recorda dies concrets, dates i converses i, tot i que podríem pensar que era massa petit per a saber què passava a casa seva, diu que n’era ben conscient. “A casa no hi havia cap secret. Jo tenia onze anys, ho sabia perfectament. No calia que ens digués res, la mare. Tots ho sabíem. Hi ha coses, a la vida, que no s’obliden mai.” Parlem amb ell per telèfon perquè viu a Perpinyà, però relata la seva història i la de la seva mare amb la mateixa precisió que va explicar-la a Gorchs i Reixach en persona.

Un dels dies que recorda amb més pèls i senyals és el diumenge 12 de setembre de 1943, dia en què van detenir Roser Fluvià. “Aquella tarda estava amb un amic. Vaig dir-li si volia anar a berenar a casa. Abans d’arribar-hi, vaig trobar-me el propietari, que va dir-me: ‘No vagis a casa teva, que hi ha els alemanys.’ Quan vaig arribar-hi, no vull explicar-te com vaig trobar-la…” Els agents, quan van emportar-se la seva mare, van deixar una nota en què demanaven que el pare i el germà passessin per la caserna alemanya del poble. Aquella nit, tots tres van amagar-se a casa del propietari de l’habitatge on vivien, però l’endemà, el pare i el germà van presentar-se a la caserna. Se’ls van emportar a Perpinyà i els van tancar a la Ciutadella tres mesos. Durant aquest període de temps, Enric Fluvià estava tot sol. L’endemà, dos agents de les SS se’l van endur. “Va ser el dia que vaig passar més por de la meva vida. Em van fotre una pallissa i em van dir: ‘Au, espavila’t.’” Aquella mateixa nit, Fluvià va presentar-se a casa del batlle, que va portar-lo a un hospital de vells. “Al cap de quaranta-vuit hores, ja era adult del tot. Vaig passar de criatura a adult. Vivia de la caritat, però podia dormir i menjar a l’hospital.” Tres mesos després, el pare i el germà van tornar a Sant Llorenç de Cerdans, però no va ser fins el 14 d’abril de 1945 que no va tornar Roser Fluvià.

La tornada de Roser Fluvià

Segons que han pogut saber Gorchs i Reixach a partir de tota la investigació feta, Roser Fluvià va entrar al camp de concentració de Ravensbrück el 31 de juliol de 1944. Abans, havia estat presonera a Perpinyà i Tolosa. A Ravensbrück, van destinar-la al Bloc 31 i va passar a ser el número 49672 i, segons que expliquen al llibre, creuen que podria haver estat identificada amb un triangle vermell invertit, símbol amb què s’assignava a les personeres polítiques. Va passar-hi nou mesos.

El 4 d’abril de 1945, unes tres-centes dones van sortir del camp de concentració en una operació arran de les negociacions a unes quantes bandes. Entre aquest centenar de dones, hi havia Roser Fluvià. El 14 d’abril de 1945, va arribar un telegrama a Sant Llorenç de Cerdans. Enric Fluvià ho va explicar així a Gorchs i Reixach quan van entrevistar-lo: “Anava pel carrer i em va cridar la dona que portava els telegrames. […] ‘Eh, tu, vine aquí’, em va dir. Llavors, em va donar el telegrama. Deia: ‘Roser Fàbregas Fluvià ha arribat a Annemasse’ [en francès], un poble de França. Res més. I vam saber que era a Annemasse i que era viva.” “Fins que no va arribar, no havíem sabut mai on era”, explica Enric Fluvià a VilaWeb. Del dia de l’arribada, no en vol parlar. “És molt difícil. No puc explicar-ho, això.”

Després de tot, el silenci

Quan Roser Fàbregas per fi va ser a casa, va explicar què li havia passat una sola vegada. Després, va callar per sempre. “Ens va dir: ‘És la primera i l’última vegada que us ho explicaré.’ I no se’n va parlar mai més”, comenta Fluvià. Ni ell, ni el seu germà, ni el seu pare ni cap veí no van dir-ne res. Roser Fluvià tenia clara una cosa: que se n’havia sortit gràcies a l’ajuda de Déu, relata Fluvià. “Quan et diuen això ja no pots dir-hi res, eh?”

Enric Fluvià tampoc va parlar-ne mai amb ningú, ni amb els seus amics ni amb els seus familiars. De fet, quan Gorchs i Reixach van posar-s’hi en contacte el 2022, va mostrar-se molt il·lusionat. “L’Enric, quan hi vam adreçar per a primera vegada, es va sorprendre i va dir: ‘Ostres, després de vuitanta anys, algú em pregunta pel que li va passar a la meva mare.’ Són maneres diferents de reaccionar. Les persones que ho van explicar són les conegudes. Les que van mantenir en silenci no han sortit enlloc, però no vol dir que siguin menys importants les unes que les altres, perquè van patir igualment. Unes van optar per explicar-ho i unes altres, tot el contrari”, diu Reixach.

Ara, amb aquest llibre, Anna Gorchs i Roser Reixach volen treure a la llum la història d’aquesta pradenca que, tot i que va optar per callar, va contribuir a la lluita contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial. “Presumim de tenir algú com ella. Ens sentim orgulloses que hagi nascut i viscut al nostre poble i que, amb el seu gra de sorra, contribuís a la victòria aliada i a ajudar tanta gent.” I, per acabar, ens expliquen una anècdota que va narrar-los Enric Fluvià: entre les persones que van passar per casa dels Fluvià, la Villa Belle Vue, hi havia el duc de Kent, el quart fill del rei Jordi V i oncle de la reina Isabel II. Anys més tard, Roser Fluvià va rebre una invitació per a la coronació de la reina d’Anglaterra, però no hi va anar.

The Washington Post · William Booth i Karla Adam

Londres, Regne Unit. Afeblit per una ratxa gairebé interminable de mala sort i escàndols vergonyosos, el Partit Conservador, que governa el Regne Unit –i que s’espera que tingui una gran patacada a les eleccions de la setmana vinent–, ha agafat una pistola carregada i s’ha disparat al peu. Una altra vegada.

Cinc treballadors del partit, pel cap baix, són investigats per les autoritats del Regne Unit per haver apostat presumptament sobre el calendari de les eleccions britàniques, previstes per al 4 de juliol. És un escàndol molt britànic: sòrdid, trist i divertit alhora.

Tanmateix, el cas també ha alienat molts votants. En un sondatge de YouGov a 3.739 britànics publicat dimarts, un 60% va dir que el primer ministre Rishi Sunak gestionava l’escàndol de les apostes “bastant malament” o “molt malament”. Tan sols un 16% va dir que Sunak havia gestionat les acusacions “bastant bé” o “molt bé”.

De la mateixa manera que el “Partygate” –en què assistents de l’ex-primer ministre Boris Johnson van ser vists infiltrant maletes plenes de vi a Downing Street i organitzant festes amb karaoke durant els moments més greus de la pandèmia–, aquest afer és la mena d’escàndol que un ciutadà corrent pot entendre sense gaires explicacions.

Legalment parlant, els ciutadans britànics poden apostar sobre gairebé qualsevol cosa: el descobriment d’una forma de vida extraterrestre, l’existència de Déu o si Taylor Swift i Travis Kelce es casaran. Els mercats d’apostes són dominats per l’esport –futbol, rugbi, curses de cavalls i de gossos–, però també hi ha una subcategoria popular d’apostes polítiques. Tan sols al districte londinenc de Westminster, on hi ha Downing Street i la Cambra dels Comuns, hi ha uns 140 locals de joc en què es pot apostar sobre els diferents resultats de les eleccions del 2024.

Dimecres, un grup de reporters de The Washington Post vam visitar una sala d’apostes de William Hill situada a menys de deu minuts a peu de Downing Street i vam apostar cinc lliures a la victòria dels laboristes i cinc a la victòria dels conservadors (perquè no som partidistes). Si guanyen els laboristes, rebrem 5,15 lliures. Si guanyen els conservadors, en rebrem 255. Estigueu atents.

La gerent del saló, que no va voler donar el nom perquè no hi estava autoritzada, es va afanyar a assenyalar que l’escàndol havia estat tota una sensació al seu establiment.

“És com tenir informació privilegiada”, diu. Darrere seu, a les pantalles de televisió, els gossos corrien i els cavalls saltaven. Una aposta política, diu, pot arribar a remunerar-se amb 50.000 lliures.

El darrer escàndol en què s’ha vist involucrat el Partit Conservador implica, precisament, un seguit d’alts càrrecs polítics que han apostat sobre la data de les eleccions i el possible ús indegut d’informació privilegiada.

El 22 de maig, Sunak va sorprendre molta gent –encara que potser no tothom, en vista de les apostes– quan va anunciar que la data de les eleccions seria el 4 de juliol.

El programa Newsnight, de la BBC, ha informat que quinze candidats i treballadors del Partit Conservador eren investigats per la Comissió d’Apostes per haver apostat sobre la data de les eleccions britàniques.

L’escàndol també implica cinc agents de la policia metropolitana que són investigats per haver apostat sobre la data de les eleccions i sobre els resultats de l’oposició. El Partit Laborista, per la seva banda, també ha suspès un dels seus candidats per haver apostat contra si mateix (és a dir, a favor de la seva derrota a les eleccions).

L’escàndol ha suscitat un debat sobre si s’ha de permetre als polítics d’apostar sobre qüestions relacionades amb la política. L’organisme de control dels jocs d’atzar britànic diu que algú que usi informació confidencial per fer una aposta pot incórrer en un delicte.

Sara Hobolt, experta en política britànica a la London School of Economics, va dir en una sessió informativa per a periodistes aquesta setmana que els conservadors havien sofert un seguit de “xocs de reputació” que n’havien afectat la imatge com a organització competent i capaç de gestionar el país.

Els conservadors han estat per darrere dels laboristes als sondatges d’ençà de final del 2021, l’època en què van publicar-se les primeres informacions sobre el “Partygate”. L’escàndol va tenir un paper molt important en la caiguda del govern de Boris Johnson, que va ser succeït per Liz Truss, el trencador full de ruta econòmic de la qual va causar una crisi sense precedents en la lliura esterlina. L’efímer govern de Truss fou succeït per un període d’inflació elevada i de crisi en el cost de la vida.

“Després d’aquestes estrebades no es van recuperar mai”, diu Hobolt.

A Keir Starmer, dirigent del Partit Laborista i probable pròxim primer ministre britànic, li van demanar fa poc per l’escàndol de les apostes, i per si els polítics haurien de poder apostar en política. Respongué que el problema no eren tant les regles com el fet que els polítics fessin servir informació privilegiada.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El Riksmord, la unitat d’homicidis de la policia, és en una crisi profunda d’ençà que en Billy, un dels seus integrants, ha estat desemmascarat com un assassí en sèrie. La Vanja Lithner lluita per salvar el seu departament quan troben una dona d’uns seixanta anys assassinada en una granja de porcs als afores de Västerås. Hi ha senyals que indiquen que l’assassí va cometre el crim pensant en una persona molt concreta: el psicòleg criminal Sebastian Bergman. Durant anys, en Sebastian ha ajudat el Riksmord a resoldre molts casos, però darrerament ha esdevingut persona non grata. El seu retorn serà la salvació o la caiguda del Riksmord? Mentrestant troben mort en Tim Cunningham, un antic client d’en Sebastian. Hi ha moltes preguntes que envolten la família Cunningham, preguntes que la Cathy, la filla d’en Tim, potser podrà respondre. Aquesta és la nova trama de la sèrie Bergman, Culpes compartides, dels suecs Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt, traduïda per Jordi Boixadós, que arribarà a les llibreries aquesta setmana entrant.

Llegiu un fragment de Culpes compartides, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt (Columna).

L’editora de Columna, Marta Selvas, ens parla del llibre i dels autors:

“El duet Hjorth i Rosenfeldt ens han fet esperar més de dos anys i mig per continuar amb la fascinant sèrie Bergman, una espera que se’ns ha fet eterna, però que ha valgut molt la pena. El ja mític Sebastian Bergman, sorrut i implacable, no decebrà ningú en aquesta nova entrega. Anem a pams: a l’últim llibre el van apartar de la unitat d’homicidis d’Estocolm, però quan una dona apareix assassinada i al costat del cadàver hi ha una inscripció adreçada directament a ell, en Bergman es veu obligat a implicar-s’hi i acceptar el repte intel·lectual d’un boig que vol demostrar que és més astut que el psicòleg criminal més famós de Suècia.

Aquesta és una sèrie que atrapa el lector pels misteris que planteja, pels assassinats i pels perfils psicològics d’un seguit de psicòpates que fa anys que terroritzen (literàriament parlant) la ciutadania sueca i fan gaudir al màxim els lectors de tot el món. Però, no ens enganyem, el secret del seu èxit és l’evolució psicològica dels personatges, que van creixent a còpia de superar situacions vitals complicades, i molt especialment del protagonista. En Sebastian Bergman, sempre tan controvertit i polèmic, un cretí integral des del primer lliurament, aconsegueix connectar amb el lector per les seves contradiccions: és arrogant, faldiller i antipàtic fins a fer-se insuportable. Però té els seus motius: un passat dramàtic que fa posar els pèls de punta i que al llarg dels anys i de les set novel·les anteriors va desvelant i va intentant superar. I malgrat que la sèrie té un protagonista claríssim, tots els personatges que l’acompanyen són rodons, humans, contradictoris i fascinants. Fins i tot la unitat d’homicidis sembla que d’alguna manera tingui vida pròpia, hi connectem i ens arrossega amb les seves alegries i també els seus fracassos, perquè hi ha de tot, i aquesta és una de les seves principals gràcies.

Aquest vuitè lliurament manté el ritme narratiu a què els autors ens tenen acostumats i té un gir de guió final molt sorprenent, d’aquells que et fan fer un bot a la cadira. I qui no hagi llegit cap de les altres novel·les pot començar per aquesta sense cap problema, perquè de seguida connectarà amb la història. Això sí, qui ho faci corre un risc enorme d’enganxar-s’hi i haver de sortir corrent cap a la llibreria a buscar els anteriors. Sou avisats.”

Alhora ha fet avui el congrés fundacional a Sabadell i ha elegit la nova direcció, que encapçalarà Jordi Graupera. El consell nacional el formaran onze membres, set dels quals seran dones. Aquesta direcció dirigirà el destí d’Alhora durant un any, quan es farà el pròxim congrés. La número dos serà l’escriptora Anna Punsoda i la número tres, la professora Júlia Ojeda. Totes dues formaven part de les llistes electorals del 12-M.

Avui 350 fundadors llancen formalment Alhora com a partit.

La nova direcció, triada per primàries i encapçalada per @JordiGraupera, Anna @PunsodaRicart i @juliaojedacaba, coordinarà l'estratègia del partit durant un any. pic.twitter.com/spDK8N1sdz

— Alhora (@alhora_cat) June 29, 2024

En una nota de premsa, Punsoda (nascuda a la Segarra) ha expressat la voluntat de representar la diversitat territorial de Catalunya i descongestionar l’àrea metropolitana per afavorir el teixit econòmic i cultural de les zones menys poblades. Per la seva banda, Ojeda, que durant la campanya va dirigir la proposta en matèria de llengua, ha dit que volia continuar treballant en la influència de les idees d’Alhora en la política catalana.

La resta dels membres del consell seran la investigadora Elisabet Vives; l’empresari Marc Cassany –cap de llista per Girona–; la investigadora Queralt Prat; l’especialista en estratègia digital Marc Martí; l’analista de dades Sergi Castañé; la filòloga Meritxell Blay –cap de llista per Tarragona–; la politòloga Àstrid Alemany i l’editora Mariona Bosch.

350 fundadors i tres documents estratègics

La direcció d’Alhora té a les mans tres documents estratègics –acordats entre els fundadors– que giren al voltant del radicalisme nacional, el canvi de model econòmic i l’opció per la llengua. Així mateix, el consell nacional coordinarà el desplegament territorial del partit, tenint en compte que ja té integrants d’uns quants llocs del Principat.

Un mes i mig després del 12-M, Alhora té 350 fundadors, que paguen una quota de 10 euros mensuals que els permet d’incidir en la presa de decisions de la formació. Avui, a part de la direcció, també s’han aprovat els estatuts.

“Sempre hem dit que treballàvem en el llarg termini. Ara mateix a Catalunya no es fa política, i volem aglutinar la gent que no hi renuncia perquè els partits hi hagin renunciat”, ha dit Graupera, que assegura que el congrés fundacional tan sols és el tret de sortida de la vida política d’Alhora.

L’organització del partit serà la següent: el consell nacional, que és l’òrgan de coordinació general, i solament té per sobre l’assemblea nacional, l’òrgan de màxima expressió dels militants. Per sota, hi ha els consells territorials i els grups de treball. Podeu consultar l’organigrama a la web habilitada per Alhora.

Milers de persones s’han manifestat al centre de Barcelona a favor dels drets del col·lectiu LGBTI i contra l’ús que en fa Israel per justificar el genocidi a Palestina. La Crida LGBTI ha organitzat la tradicional marxa amb motiu del dia de l’Orgull, que va ser ahir, i enguany ha anat acompanyada d’unes altres lluites, especialment la crida a la pau a Palestina.

Amb el lema “Desbordem la Norma”, la manifestació ha aplegat 2.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, que han anat de plaça de la Universitat a la plaça de Sant Jaume, on s’ha llegit el manifest unitari. Entre les reclamacions, una llei trans catalana, fer front a la crisi ecosocial, més recursos en salut i la garantia del dret de l’habitatge.

Més d’una vintena d’ex-docents de l’Institut el Til·ler de les Franqueses del Vallès han publicat una carta per fer costat als professors que han denunciat la crisi del centre, en què s’han registrat agressions per part d’alumnes i familiars, però també pressions per part de l’equip directiu. Els professors han reclamat al Departament d’Educació que destitueixi la direcció.

Clam per una secundària que valori l’esforç de l’alumne i l’autoritat dels professors 

A la carta, els ex-docents corroboren la situació alarmant de l’institut –fa cinc cursos que dura–, que els va obligar a anar-se’n del Til·ler. “La nostra disconformitat amb les directrius arbitràries de gestió del centre es va traduir en una persecució ferotge cap a nosaltres, amb episodis marcats per l’abús de poder per part dels membres de l’equip directiu”, expliquen.

Els ex-docents també relaten que les seves peticions per arribar al consens a l’hora de decidir sobre qüestions fonamentals per a gestionar del centre van ser interpretades com a amenaces i atacs a la direcció. “Va degenerar en episodis d’assetjament directe i indirecte”, afegeixen, i indiquen que aquesta pressió va portar els professionals a agafar-se baixes mèdiques o canviar d’institut.

“Vam ser testimonis del fet que aquest clima d’indefensió, tensió i despotisme ha sigut la conseqüència de la manca de lideratge de la directora, que va optar per delegar moltes de les seves funcions al coordinador pedagògic, a qui va assignar el càrrec unipersonal de director estratègic, d’una estratègia basada en l’autoritarisme, la crispació, la manca de transparència i la por”, conclouen.

21 ex docents de l’Institut El Til·ler de Les Franqueses del Vallès fan costat als seus companys i demanen la destitució immediata de l'actual equip directiu.

Denunciem que els decrets de plantilles, direccions i autonomia han eliminat la pluralitat i la democràcia dels centres! pic.twitter.com/9QIkGbuEXZ

— USTEC•STEs (IAC) (@USTECSTEs) June 29, 2024

Un home s’ha mort ofegat a la platja de Moncofa (Plana Baixa), segons que ha indicat el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU).

Els fets han passat a les 9.45, quan s’ha alertat el CICU que s’havia tret de l’aigua un home inconscient. Una infermera que era al lloc de l’incident ha comunicat la possible mort del banyista.

A continuació, s’ha traslladat fins a la platja una unitat del SAMU i l’equip mèdic no ha pogut fer res més que confirmar la mort de l’home. L’autòpsia en revelarà les causes.

És el segon ofegament en menys de vint-i-quatre hores, després d’haver mort ahir un home de setanta-vuit anys a la platja del Morrongo de Benicarló (Baix Maestrat).

Una cinquantena de persones va intentar d’agredir ahir tres suposats lladres al Bon Pastor de Barcelona, segons que ha avançat el digital El Caso i han confirmat fonts policíaques a l’ACN. Els Mossos van rebre un avís a les 20.50 per uns incidents al carrer d’Arbeca. Allà, una cinquantena de persones provaven d’agredir tres homes, que sembla que havien intentat d’entrar a robar en una casa. Fins al lloc s’hi van desplaçar agents de seguretat ciutadana i d’ARRO, però també de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Els homes es van intentar de resguardar a la teulada d’unes cases. Finalment, els agents els van treure del lloc i els van traslladar a comissaria, d’on van marxar sense voler posar cap denúncia.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2024/06/ssstwitter.com_1719663216738.mp4

El president de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), Jordi Gaseni, ha reclamat unitat d’acció a tots els actors del procés per treballar conjuntament i que “el resultat acabi arribant”. Així ho ha defensat durant l’assemblea general ordinària (AGO) de l’entitat sobiranista a Amposta (Montsià), en què han assistit el president del parlament, Josep Rull, membres del govern i representants de l’ANC, la Intersindical i el Consell de la República. Gaseni ha dit: “Mani qui mani a la Generalitat, si no treballem des dels municipis, no aconseguirem els objectius.” Per això ha demanat de no deixar perdre la importància del municipalisme independentista organitzat.

Durant l’assemblea general de l’AMI se n’ha renovat parcialment l’executiva, amb el nomenament de la batllessa de Vilobí del Penedès, Ester Vallès, com a secretària, i de la batllessa d’Amer, Rosa Vila, com a vocal. També s’han proposat unes quantes jornades sobre el municipalisme independentista, d’àmbit nacional i internacional, amb la participació de més nacions sense estat.

El president del parlament, Josep Rull, ha tancat l’acte amb una intervenció en què ha dit que l’AMI representava la voluntat de persistir, d’aprendre d’allò que es va fer el Primer d’Octubre: “No tenim dret a desballestar aquesta immensa onada d’esperança, que representa també l’AMI.”

Una activista catalana va ser detinguda per l’exèrcit israelià dimecres, segons que denuncien unes quantes organitzacions de l’esquerra independentista i solidàries amb Palestina. La Masmi va ser arrestada a la zona de Masafer Yatta –al sud de Cisjordània– quan acompanyava un grup de pastors palestins. D’allà va ser traslladada a una comissaria d’Hebron, on va estar detinguda deu hores. Aquell mateix dia, segons les organitzacions, l’exèrcit va detenir tres activistes més.

Una militant d'@itacappcc detinguda i en espera de declaració a #Palestina per acompanyar i documentar vulneració de drets de població palestina.

Visca la lluita internacionalista!
Del riu al mar Palestina llibertat!

Masmi, no estàs sola!! pic.twitter.com/uCVbHkOnA4

— Ítaca (@itacappcc) June 28, 2024

La Masmi va ser alliberada la matinada de dijous tot esperant de declarar, però les autoritats li han prohibit de tornar a la zona on feia de voluntariat. En un comunicat, les organitzacions diuen que aquests darrers mesos han augmentat molt les detencions d’activistes que documenten les vulneracions del dret internacional per part d’Israel.

“La tasca d’acompanyament que estava fent la Masmi, i que fan moltíssimes altres voluntàries internacionals, és important per a documentar les accions de vulneració del dret internacional, com ara demolicions d’habitatges, crema o destrossa de conreus, atacs sistemàtics a pastors i agricultors que cometen les forces d’ocupació i els colons il·legals”, expliquen.

Una activista catalana va ser detinguda per l’exèrcit israelià dimecres, segons que denuncien unes quantes organitzacions de l’esquerra independentista i solidàries amb Palestina. La Masmi va ser arrestada a la zona de Masafer Yatta –al sud de Cisjordània– quan acompanyava un grup de pastors palestins. D’allà va ser traslladada a una comissaria d’Hebron, on va estar detinguda deu hores. Aquell mateix dia, segons les organitzacions, l’exèrcit va detenir tres activistes més.

Una militant d'@itacappcc detinguda i en espera de declaració a #Palestina per acompanyar i documentar vulneració de drets de població palestina.

Visca la lluita internacionalista!
Del riu al mar Palestina llibertat!

Masmi, no estàs sola!! pic.twitter.com/uCVbHkOnA4

— Ítaca (@itacappcc) June 28, 2024

La Masmi va ser alliberada la matinada de dijous tot esperant de declarar, però les autoritats li han prohibit de tornar a la zona on feia de voluntariat. En un comunicat, les organitzacions diuen que aquests darrers mesos han augmentat molt les detencions d’activistes que documenten les vulneracions del dret internacional per part d’Israel.

“La tasca d’acompanyament que estava fent la Masmi, i que fan moltíssimes altres voluntàries internacionals, és important per a documentar les accions de vulneració del dret internacional, com ara demolicions d’habitatges, crema o destrossa de conreus, atacs sistemàtics a pastors i agricultors que cometen les forces d’ocupació i els colons il·legals”, expliquen.

Familiars de les víctimes del doble crim de la revetlla de Sant Joan a Girona han destrossat tres cases pel cap baix de familiars del presumpte autor dels fets al barri de Sant Joan de Figueres (Alt Empordà), segons que ha avançat la periodista Anna Punsí i han confirmat a l’ACN fonts de l’ajuntament.

Els Mossos van valorar que era millor permetre que la multitud destrossés els tres habitatges a Figueres 

Els Mossos d’Esquadra s’han desplegat a la zona per apaivagar els ànims amb el suport de la Guàrdia Urbana de Figueres. La policia ja ha hagut d’actuar aquests darrers dies al barri de la Font de la Pólvora de Girona, escenari dels fets durant la revetlla. La junta local de seguretat de Girona va acordar abans-d’ahir de mantenir de manera ininterrompuda el dispositiu policíac fins que el barri recuperés la normalitat.

Al barri de Sant Joan de Figueres, i també segons que informa Punsí, sembla que ha corregut el rumor que familiars del presumpte autor dels crims hi tenien alguna propietat i que les volien vendre.

El batlle de la ciutat, Jordi Masquef, ha condemnat els fets. “Fa anys que patim les conseqüències d’un col·lectiu que es pren la llei pel seu compte, fora del marc legal pel qual ens hem de regir la resta de la societat”, ha piulat.

A #Figueres no tot s'hi val, i ja n'hi ha prou de sortir a les notícies pels de sempre. Prou de polítiques bonistes que no ens porten enlloc.

— Jordi Masquef Creus (@jordimasquef) June 28, 2024

Avui, 29 de juny de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La història de l’Òscar, l’agredit durant l’1-O en un polígon que la Guàrdia Civil pinta com un botxí
• Macron, un ànec coix i sense exèrcit? I Anàlisi de Josep Casulleras
• Julien, una bona embranzida a la llengua I Article del GELA
• Alhora comença a caminar fora de les institucions
• Volodímir Iermolenko: “Rússia no està en guerra amb Ucraïna i prou, sinó amb Europa”
• [VÍDEO] Drets LGBTI: com s’ha d’encarar la nova onada reaccionària? 
• Podrà recuperar-se Biden del debat catastròfic de dijous? 
• ‘Baby boom’ homoparental: creixen les famílies amb pares del mateix sexe 
• El paradís del transport en miniatura i les maquetes 
• Carlos Faubel: “A Ford salvarem una situació delicada i hem estat a punt d’un moment més perillós”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui, 29 de juny de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La història de l’Òscar, l’agredit durant l’1-O en un polígon que la Guàrdia Civil pinta com un botxí
• Macron, un ànec coix i sense exèrcit? I Anàlisi de Josep Casulleras
• Julien, una bona embranzida a la llengua I Article del GELA
• Alhora comença a caminar fora de les institucions
• Volodímir Iermolenko: “Rússia no està en guerra amb Ucraïna i prou, sinó amb Europa”
• [VÍDEO] Drets LGBTI: com s’ha d’encarar la nova onada reaccionària? 
• Podrà recuperar-se Biden del debat catastròfic de dijous? 
• ‘Baby boom’ homoparental: creixen les famílies amb pares del mateix sexe 
• El paradís del transport en miniatura i les maquetes 
• Carlos Faubel: “A Ford salvarem una situació delicada i hem estat a punt d’un moment més perillós”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Volodymyr Yermolenko is a Ukrainian philosopher, president of his country’s PEN Club, and journalist who deeply reflects on Russia and the Russian worldview. He speaks very calmly, carefully considering his words, yet with strong and clear ideas. His insights are not only of interest to his compatriots but also to Europeans in general and sometimes particularly to Catalans.

—Statistics indicate that, in general, the population of Europe is tired of the war in Ukraine, as if it has lost the interest it had in the first months of the war. What is happening? How do you explain this?
—Statistics also show that people support Ukraine in abstract terms, but do not want to get emotionally involved. Everyone wants to live a normal life. “Yes, okay, the Ukrainians are right, maybe we should do something, but now there’s a football match on TV, so let’s sit and watch it.” This is normal.

—However, I don’t know if you agree with me, today the danger is greater than two years ago. And not only for Ukraine but for all of Europe.
—In Europe, there is a syndrome of “sympathy without intervention.” Oh, yes, Ukrainians are very good people. We all agree on that. But no one ever says: Ukraine is ours, we are the same. And you are right in the sense that the danger today is greater. Russia was much weaker two years ago than it is now. It has learned from its mistakes and adapted, so the problem is growing.

—How have they done this?
—They have it relatively easy: They do not respect any rights, there is no effective opposition to the war within Russia, which is becoming more militarized every day. If someone speaks out, they are killed or imprisoned, we have all seen this. The West still lives under the illusion that Russia is weak and that there is no need to be more afraid than necessary. But the reality is that Russia is advancing significantly in terms of war technology and has found a perfectly viable alternative to maintain its economy despite sanctions, in India, China, and others.

—But at the same time, there is another movement: Europe is becoming more and more involved in the conflict, even militarily.
—That’s true. It may seem contradictory, but it is not so much because the reality is that Russia is not at war with Ukraine but with Europe, with the way we Europeans understand society. It is at war against what they believe is the West and against societies that think freedom should be at the center of social life.

—Alright, but there is also a geopolitical design, isn’t?
—Yes, but it is very simple. Russia thinks we are going back to the past and moving towards a world marked again by the existence of various imperialisms. They know the largest empire will be Chinese, but they are okay with being the second. And in this sense, they are convinced that, like in the past, Europe will be divide, and they are destined to take part of it.

-Well, Russia has always defended that it has no borders. The famous phrase that Russia’s borders breathe…
—Exactly!

—When they have problems and have to retreat into their territory, the border is the Rostov-Saint Petersburg line, but when they are strong, the border is in Berlin…
—That’s it. Russia has never been a nation-state with clear borders. It has always been an empire and an expansionist one, aspiring to be the only one. This is the entire history of Russia. At the beginning of Moscow’s power, Russia wanted to be the empire of Orthodox Christians – that is, of Christians, because they did not consider others to be Christians. In the 18th century, under Catherine the Great, Russia considered itself the only enlightened empire – there was Prussia next door, but they said it couldn’t compare… In the 19th century, they concocted that they were the only Slavic empire and had to liberate the rest of the Slavs and started fighting with the Turks. In the 20th century, as we all know, they were the only communist empire in the world. Now, for the first time, they do not have a clear global idea of what they want their empire to be; they say they are the new “conservative empire”, in the authoritarian sense, but the point is that they want to continue being an empire. They are clear about that.

—The Russian world, as they call it.
—They have this concept of русский мир – the Russian world, the Russian civilization– which by definition means it cannot have borders because political barriers do not matter when the concept is that you are a civilization. [Alexander] Dugin, [Vladimir] Medinsky, and all these people whom Putin listens, insist repeatedly that Russia is not a nation. That it is not a nation, that it is much more than that, and they say it over and over again.

—So, they assume the idea of empire.
—Russian imperialism forms an empire, but a continental empire. And this makes it different from maritime empires, such as Great Britain in the past, for example. Because continental empires do not colonize nations far away – as was the case with India for the British – but those right next door. Therefore, the idea justifying their colonialism cannot be that they are very different people but that they are the same. This is important to understand. The British told the Indians they were different and would never be like them. That’s why they invented the concept of “race”, which, as we all know, is false. In the case of Russia, they do not tell the colonized peoples that they are different and will never be like the Russians, but quite the opposite, they say they will never be different from the Russians. That they will never have their own life. Therefore, they will be Russians.

—So, they turn it around.
—Simply, the instrument of domination is different. It is no longer the idea that you are different, implicitly inferior, but the idea that you are the same. That is why they have to convince everyone that Ukraine is an invention and does not exist.

—From the ethnic point of view?
—The idea that you are the same as them, and this is another interesting characteristic, is not necessarily ethnic. It can be religious, for example. This is what they do with Georgians, who cannot be identified ethnically with Russians but are absorbed through religion and confrontation with neighboring religions. And with others, they use the instrument of the Russian language – with Buryats or Tuvans, for example. They say that since they speak the same language, a language that they imposed on them, then they are the same.

—This is a very interesting perspective in our country: the imperialist use of language.
—Yes, I know that this topic is of interest to Catalans. I think there would be an analogy to be established between racism and, I don’t know how to call it, linguism, as a totalitarian ideology. This, I think, should be studied in depth, it would be a very interesting line of study.

—Linguism is indeed an interesting concept.
—It happens to us just like it does to you with the Spaniards. You resemble each other. The only difference that is immediately noticeable is that you speak differently. Therefore, if the language is gone, the difference is gone, and the nation is gone. This is an essential dynamic of continental imperialism, not just in Ukraine, but everywhere in Europe.

Llegiu aquesta entrevista en català: Volodímir Iermolenko: “Rússia no està en guerra amb Ucraïna i prou, sinó amb Europa”

—And what is the role of history? Traditionally, it has always been a privileged instrument for building any idea of a nation.
—Russia has invested a lot in trying to build a history according to which there is a continuous and uninterrupted Russian state through time that would justify its current policies. But to be able to prove this, they had to search somewhere for a medieval Russian state that never existed because Russia in its current form, the Russian state, is an invention of Peter I at the beginning of the 18th century. So they concocted that this state was Kyiv, because the state of Kyiv was called “Kievan Rus”. But “Rus” does not mean Russia. In fact, at that time Russia did not even exist, let alone was called Russia! It’s like the French arguing today that, since Charlemagne once called the German territories of the empire “Western France,” Germany today is French. Please! It sounds similar, but it is not the same at all.

—The history of Kievan Rus is very important for Russian nationalism, to the point that it has been one of the arguments to justify the invasion.
—Of course, because if Ukraine is independent, the Russians lose this history they have concocted, in the sense that they are a continuous and uninterrupted state through time. That is why they need to erase Ukraine. The mere existence of Ukraine undoes their lie and leaves them without arguments.

—Hence the attempt at annexation?
—A friend of mine explains that before occupying a territory, you must annex its time. Before annexing Crimea, you must annex Crimea’s past, for example. I think it is a very clarifying concept.

—We have talked a lot about Russian identity, but I have to say that I have the feeling that, from the Russian point of view, the invasion has been a mistake. Because it has awakened a sense of belonging to Ukraine that was not visible before. Somehow, the reaction to the invasion is building a much stronger Ukrainian nation than ever before.
—If we start from the premise that Ukraine will continue to be an independent state in the future, it is evident that they have made a mistake. It is true that the reaction is impressive and that today in Ukraine there is a national consciousness far superior to what we ever had. I remember being very impressed, at the beginning of the invasion, seeing how the population, even in Russian-speaking cities, took to the streets with Ukrainian flags to stop the Russians. It cannot be denied that, indeed, the Russian invasion and occupation have awakened the national sentiment of Ukraine.

—But…?
—But, if this were not the case, if Russia ended up subjugating Ukraine and occupying it, then this idea that the war has awakened Ukrainian society would cease to be relevant and, from the Russian point of view, the invasion would have been a great success. Simply, Russia would have done everything possible to fulfill its imperialist agenda and carry it out in the most difficult phase, which is the war. Then they would do what they know how to do so well, and what they have done over the centuries: kill anyone who opposes their power, deport people if necessary, annihilate, in short. And this is not theory. It is what is happening right now in the occupied Ukrainian territories.

—It seems incredible that we are talking in these terms in the 21st century.
—Look, I am concerned about this thing we often hear, and which you just said, about how such a thing can happen in the 21st century? I think it does not help at all to understand reality.

—Tell me, then.
—Russia is building an idea of how the 21st century should be, and in this idea, the use of violence is the essential factor, the key piece. They consider that we have returned to the moment when only strength matters and how strong those around you are. And to what extent you are capable of being violent to achieve your interests. It is true that we do not know how this will end because in the end everything will depend on us – on the Ukrainians and Europeans in general – and on whether we know how to resist and defeat them. But it is better not to have illusions and look reality in the face. This is a war, a very tough fight. And it is happening now.

Volodímir Iermolenko és un filòsof ucraïnès, president del PEN Club del seu país i periodista, que reflexiona a fons sobre Rússia i la mirada que els russos tenen del món. Parla amb molta calma, estudiant les paraules que diu. Però ho fa amb contundència en els conceptes i les idees. I diu coses que no solament tenen interès per als seus compatriotes sinó per als europeus en general i, de vegades, per als catalans molt en particular.

—Les estatístiques indiquen que, en general, la població d’Europa està cansada,  com si diguéssem, de la guerra d’Ucraïna, que ha perdut l’interès que hi tenia els primers mesos de la guerra. Què passa? Com us ho expliqueu?
—Les estatístiques també diuen que la gent dóna suport a Ucraïna en termes abstractes, però que no vol involucrar-s’hi emocionalment. Tothom vol viure una vida normal. “Sí, d’acord, els ucraïnesos tenen raó, potser que hi fem alguna cosa, però ara hi ha un partit futbol a la televisió, així que seiem i mirem-lo.” És normal, això.

—Tanmateix, no sé si estareu d’acord amb mi, avui el perill és més gran que fa dos anys. I no tan sols per a Ucraïna sinó per a tot Europa.
—A Europa hi ha una síndrome que és la de la “simpatia sense intervenció”. Ah, sí, els ucraïnesos són molt bona gent. En això, hi estem tots d’acord. Però no diuen mai: Ucraïna és nostra, som el mateix. I teniu raó en el sentit que el perill avui és més gran. Rússia era molt més feble fa dos anys que no pas ara. Ha après dels errors i s’ha adaptat, de manera que el problema creix.

—Com ho han fet?
—Ho tenen relativament fàcil: No respecten cap dret, no hi ha una oposició efectiva a la guerra dins Rússia, que cada dia és una societat més militaritzada. Si algú alça la veu, el maten o l’empresonen, tots ho hem comprovat. Occident encara viu en la il·lusió que Rússia és feble i que no cal espantar-se més del que fóra necessari. Però la realitat és que Rússia va avançant molt, tecnològicament, pel que fa a la guerra i ha trobat en l’Índia, la Xina i alguns més una alternativa perfectament digerible per a mantenir la seua economia, malgrat les sancions.

—Però, al mateix temps que passa tot això, hi ha un moviment invers: Europa es va involucrant com més va més en el conflicte, fins i tot, militarment.
—És així. Pot semblar contradictori, però no ho és tant, perquè la realitat és que Rússia no està en guerra amb Ucraïna sinó amb Europa, amb la manera que els europeus tenim d’entendre la societat. Està en guerra contra allò que ells creuen que és l’occident i està en guerra contra les societats que pensem que la llibertat ha de ser al centre de la vida social.

—D’acord, però també hi ha un disseny geopolític.
—Sí, però és molt simple. Rússia es pensa que tornem al passat i que anem cap a un món marcat novament per l’existència de diversos imperialismes. Saben que l’imperi més gran serà el xinès, però ja els està bé ser ells el segon. I, en aquest sentit, estan convençuts que, com en el passat, Europa es dividirà i ells estan destinats a quedar-se’n una part.

—Bé, Rússia sempre ha defensat que no té fronteres. Aquella frase famosa segons la qual les fronteres de Rússia respiren…
—Exacte!

—Quan tenen problemes i han de refugiar-se en el seu territori, la frontera és la línia Rostov-Sant Petersburg, però quan estan forts la frontera la posen a Berlín…
—És això. Rússia no ha estat mai un estat nació amb fronteres clares. Sempre ha estat un imperi i un imperi expansionista, que aspirava a ser l’únic. És la història sencera de Rússia. Al començament del poder a Moscou, Rússia volia ser l’imperi dels cristians ortodoxos –és a dir, dels cristians, perquè els altres no els consideraven cristians. Al segle XVIII, amb Caterina la Gran, Rússia es considerava l’únic imperi il·lustrat –hi havia Prússia al costat, però ells deien que no es podien comparar… Al segle XIX, es van empescar que eren l’únic imperi eslau i que havien d’alliberar la resta dels eslaus i es van començar a barallar amb els turcs. Al segle XX, això ho sabem tots, eren l’únic imperi comunista del món. Ara, per primera vegada, no tenen una idea global clara de què volen que siga el seu imperi, diuen que són el nou imperi conservador, en el sentit d’autoritari, però el cas és que volen continuar essent un imperi. Això sí que ho tenen clar.

—El món rus, que en diuen.
—Tenen aquest concepte del русский мир –el món rus, la civilització russa–, que per definició implica que no pot tenir fronteres, perquè les barreres polítiques no importen quan el concepte és que ets una civilització. [Alexander] Dugin, [Vladímir] Medinsky i tota aquesta gent a qui Putin fa tant de cas insisteixen a explicar repetidament que Rússia no és una nació. Que no és una nació, que és molt més que això, i ho diuen i ho tornen a dir.

—Assumim, doncs, la idea d’imperi.
—L’imperialisme rus forma un imperi, però un imperi continental. I això el fa diferent dels imperis marítims, com seria el cas de la Gran Bretanya en el passat, per exemple. Perquè els imperis continentals no colonitzen les nacions que paren lluny –com seria el cas de l’Índia pel que fa als britànics– sinó les que tenen al costat mateix. Per tant, la idea que justifica el seu colonialisme no pot ser que són gent molt diferent sinó que són el mateix. Això és important d’entendre-ho. Els britànics deien als indis que eren diferents i que no serien mai iguals que ells. Per això es van inventar el concepte de raça, que, com tots sabem, és fals. En el cas de Rússia, no diuen als pobles colonitzats que són diferents i que no arribaran mai a ser com els russos, sinó tot el contrari, els diuen que no seran mai diferents dels russos. Que no seran mai diferents d’ells. Que no tindran mai vida pròpia. Per tant, que seran russos.

—Ho capgiren, doncs.
—Simplement, l’instrument de dominació és un altre. Ja no és la idea que ets diferent, implícitament inferior, sinó la idea que ets el mateix. Per això han de convèncer tothom que Ucraïna és un invent i no existeix. Perquè no siga diferent.

—Del punt de vista ètnic?
—La idea que ets igual que ells, i aquesta és una altra característica interessant, no és necessàriament ètnica. Pot ser religiosa, per exemple. És el que fan amb els georgians, que no poden ser identificats ètnicament amb els russos, però que són absorbits per mitjà de la religió i l’enfrontament amb les religions veïnes. I amb uns altres fan servir l’instrument de la llengua russa –amb els buriats o els tuvans, per exemple. Els diuen que, com que parlen la mateixa llengua, una llengua que ells abans els han imposat, aleshores ja són el mateix.

—Aquesta és una perspectiva molt interessant al nostre país: l’ús imperialista de la llengua.
—Sí, ja ho sé, que als catalans us interessa aquest tema. Crec que hi hauria una analogia a establir entre el racisme i, no sé com dir-ho, el lingüisme, com una ideologia totalitària. Això crec que s’hauria d’estudiar a fons, seria una línia d’estudi molt interessant.

—El lingüisme és, efectivament, un concepte interessant.
—Ens passa igual com a vosaltres amb els espanyols. Us assembleu. L’única diferència que es capta de seguida és que parleu diferent. Per tant, acabada la llengua, acabada la diferència, acabada la nació. Aquesta és una dinàmica essencial a l’imperialisme continental, no tan sols a Ucraïna, sinó a tot arreu d’Europa.

(Fotografia: Albert Salamé.)

—I quin és el paper de la història? Tradicionalment, sempre ha estat un instrument privilegiat per a construir qualsevol idea de nació.
—Rússia ha invertit molt a provar de bastir una història segons la qual hi ha un estat rus continu a través del temps i ininterromput que seria la justificació de les seues polítiques actuals. Però, per a poder provar això, havien de cercar en algun lloc un estat rus medieval que no va existir mai, perquè Rússia en la seua forma actual, l’estat rus, és un invent de Pere I a començament del segle XVIII. Aleshores es van empescar que aquest estat era Kíiv, perquè l’estat de Kíiv s’havia dit la rus de Kíiv. Però “rus” no significa Rússia. De fet, en aquell temps Rússia ni tan sols existia i encara menys es deia Rússia! És com si els francesos argumentassen avui que, com que Carlemany en el seu moment va dir als territoris alemanys de l’imperi “França occidental”, Alemanya avui és francesa. Per favor! Sona una cosa semblant, però no és el mateix en absolut.

—La història del rus de Kíiv és molt important per al nacionalisme rus, fins al punt que ha estat un dels arguments per a justificar la invasió.
—És clar, perquè els russos, si Ucraïna és independent, perden aquesta història que s’han empescat, en el sentit que són un estat continu a través del temps i ininterromput. Per això necessiten esborrar Ucraïna. La simple existència d’Ucraïna desfà la seua mentida i els deixa sense arguments.

—I d’ací l’intent d’annexió?
—Un amic meu explica que abans d’ocupar un territori has d’annexionar-te el temps. Abans d’annexionar-te Crimea has d’annexionar-te el passat de Crimea, per exemple. Crec que és un concepte molt aclaridor.

—Hem parlat molt de la identitat russa, però he de dir-vos que tinc la sensació que, del punt de vista rus, la invasió ha estat un error. Perquè ha despertat un sentiment de pertinença a Ucraïna que abans no era visible. D’alguna manera, la reacció a la invasió va construint una nació ucraïnesa molt més forta que mai.
—Si partim de la premissa que Ucraïna continuarà essent en el futur un estat independent, és evident que han comès un error. És veritat que la reacció és impressionant i que avui a Ucraïna hi ha una consciència nacional molt superior de la que havíem tingut mai. Recorde que ens impressionava molt, al començament de la invasió, veure com la població, fins i tot en ciutats russòfones, es llançava al carrer amb banderes ucraïneses per frenar els russos. No es pot negar que, efectivament, la invasió i l’ocupació russa han despertat el sentiment nacional d’Ucraïna.

—Però…?
—Però, si no fos aquest el cas, si Rússia acabés sotmetent Ucraïna i ocupant-la, aleshores aquesta idea que la guerra ha despertat la societat ucraïnesa deixaria de ser rellevant i, del punt de vista rus, la invasió hauria estat un gran èxit. Simplement, Rússia hauria fet tot allò que tenia a l’abast per a complir l’agenda imperialista i portar-la a efecte en la fase més difícil, que és la guerra. Després ja farien allò que saben fer tan bé, i que han fet al llarg dels segles: matar qualsevol que s’opose al seu poder, deportar gent si cal, aniquilar, en definitiva. I no és teoria, això. És el que passa ara mateix als territoris ucraïnesos ocupats.

—Sembla increïble que estiguem parlant en aquests termes en ple segle vint-i-u.
—Mireu, a mi em preocupa això que sentim tan sovint, i que acabeu de dir, de com pot ser que passe una cosa així al segle XXI? Crec que no ajuda gens a entendre la realitat.

—Digueu, doncs.
—Rússia va bastint una idea de com ha de ser el segle XXI, i en aquesta idea l’ús de la violència és el factor essencial, la peça clau. Ells consideren que hem tornat al moment aquell en què només importa com ets de fort i com és de fort el que hi ha al teu costat. I fins a quin punt ets capaç de ser violent per a aconseguir els teus interessos. És veritat que no sabem com acabarà, això, perquè al final tot dependrà de nosaltres –dels ucraïnesos i dels europeus en general– i de si sabem resistir-ho i derrotar-los. Però més val que no ens fem il·lusions i mirem la realitat a la cara. Això és una guerra, un combat molt dur. I passa ara.

Read It in English: Volodymyr Yermolenko: “Russia is not just at war with Ukraine, but with Europe”

 

Volodímir Iermolenko és un filòsof ucraïnès, president del PEN Club del seu país i periodista, que reflexiona a fons sobre Rússia i la mirada que els russos tenen del món. Parla amb molta calma, estudiant les paraules que diu. Però ho fa amb contundència en els conceptes i les idees. I diu coses que no solament tenen interès per als seus compatriotes sinó per als europeus en general i, de vegades, per als catalans molt en particular.

—Les estatístiques indiquen que, en general, la població d’Europa està cansada,  com si diguéssem, de la guerra d’Ucraïna, que ha perdut l’interès que hi tenia els primers mesos de la guerra. Què passa? Com us ho expliqueu?
—Les estatístiques també diuen que la gent dóna suport a Ucraïna en termes abstractes, però que no vol involucrar-s’hi emocionalment. Tothom vol viure una vida normal. “Sí, d’acord, els ucraïnesos tenen raó, potser que hi fem alguna cosa, però ara hi ha un partit futbol a la televisió, així que seiem i mirem-lo.” És normal, això.

—Tanmateix, no sé si estareu d’acord amb mi, avui el perill és més gran que fa dos anys. I no tan sols per a Ucraïna sinó per a tot Europa.
—A Europa hi ha una síndrome que és la de la “simpatia sense intervenció”. Ah, sí, els ucraïnesos són molt bona gent. En això, hi estem tots d’acord. Però no diuen mai: Ucraïna és nostra, som el mateix. I teniu raó en el sentit que el perill avui és més gran. Rússia era molt més feble fa dos anys que no pas ara. Ha après dels errors i s’ha adaptat, de manera que el problema creix.

—Com ho han fet?
—Ho tenen relativament fàcil: No respecten cap dret, no hi ha una oposició efectiva a la guerra dins Rússia, que cada dia és una societat més militaritzada. Si algú alça la veu, el maten o l’empresonen, tots ho hem comprovat. Occident encara viu en la il·lusió que Rússia és feble i que no cal espantar-se més del que fóra necessari. Però la realitat és que Rússia va avançant molt, tecnològicament, pel que fa a la guerra i ha trobat en l’Índia, la Xina i alguns més una alternativa perfectament digerible per a mantenir la seua economia, malgrat les sancions.

—Però, al mateix temps que passa tot això, hi ha un moviment invers: Europa es va involucrant com més va més en el conflicte, fins i tot, militarment.
—És així. Pot semblar contradictori, però no ho és tant, perquè la realitat és que Rússia no està en guerra amb Ucraïna sinó amb Europa, amb la manera que els europeus tenim d’entendre la societat. Està en guerra contra allò que ells creuen que és l’occident i està en guerra contra les societats que pensem que la llibertat ha de ser al centre de la vida social.

—D’acord, però també hi ha un disseny geopolític.
—Sí, però és molt simple. Rússia es pensa que tornem al passat i que anem cap a un món marcat novament per l’existència de diversos imperialismes. Saben que l’imperi més gran serà el xinès, però ja els està bé ser ells el segon. I, en aquest sentit, estan convençuts que, com en el passat, Europa es dividirà i ells estan destinats a quedar-se’n una part.

—Bé, Rússia sempre ha defensat que no té fronteres. Aquella frase famosa segons la qual les fronteres de Rússia respiren…
—Exacte!

—Quan tenen problemes i han de refugiar-se en el seu territori, la frontera és la línia Rostov-Sant Petersburg, però quan estan forts la frontera la posen a Berlín…
—És això. Rússia no ha estat mai un estat nació amb fronteres clares. Sempre ha estat un imperi i un imperi expansionista, que aspirava a ser l’únic. És la història sencera de Rússia. Al començament del poder a Moscou, Rússia volia ser l’imperi dels cristians ortodoxos –és a dir, dels cristians, perquè els altres no els consideraven cristians. Al segle XVIII, amb Caterina la Gran, Rússia es considerava l’únic imperi il·lustrat –hi havia Prússia al costat, però ells deien que no es podien comparar… Al segle XIX, es van empescar que eren l’únic imperi eslau i que havien d’alliberar la resta dels eslaus i es van començar a barallar amb els turcs. Al segle XX, això ho sabem tots, eren l’únic imperi comunista del món. Ara, per primera vegada, no tenen una idea global clara de què volen que siga el seu imperi, diuen que són el nou imperi conservador, en el sentit d’autoritari, però el cas és que volen continuar essent un imperi. Això sí que ho tenen clar.

—El món rus, que en diuen.
—Tenen aquest concepte del русский мир –el món rus, la civilització russa–, que per definició implica que no pot tenir fronteres, perquè les barreres polítiques no importen quan el concepte és que ets una civilització. [Alexander] Dugin, [Vladímir] Medinsky i tota aquesta gent a qui Putin fa tant de cas insisteixen a explicar repetidament que Rússia no és una nació. Que no és una nació, que és molt més que això, i ho diuen i ho tornen a dir.

—Assumim, doncs, la idea d’imperi.
—L’imperialisme rus forma un imperi, però un imperi continental. I això el fa diferent dels imperis marítims, com seria el cas de la Gran Bretanya en el passat, per exemple. Perquè els imperis continentals no colonitzen les nacions que paren lluny –com seria el cas de l’Índia pel que fa als britànics– sinó les que tenen al costat mateix. Per tant, la idea que justifica el seu colonialisme no pot ser que són gent molt diferent sinó que són el mateix. Això és important d’entendre-ho. Els britànics deien als indis que eren diferents i que no serien mai iguals que ells. Per això es van inventar el concepte de raça, que, com tots sabem, és fals. En el cas de Rússia, no diuen als pobles colonitzats que són diferents i que no arribaran mai a ser com els russos, sinó tot el contrari, els diuen que no seran mai diferents dels russos. Que no seran mai diferents d’ells. Que no tindran mai vida pròpia. Per tant, que seran russos.

—Ho capgiren, doncs.
—Simplement, l’instrument de dominació és un altre. Ja no és la idea que ets diferent, implícitament inferior, sinó la idea que ets el mateix. Per això han de convèncer tothom que Ucraïna és un invent i no existeix. Perquè no siga diferent.

—Del punt de vista ètnic?
—La idea que ets igual que ells, i aquesta és una altra característica interessant, no és necessàriament ètnica. Pot ser religiosa, per exemple. És el que fan amb els georgians, que no poden ser identificats ètnicament amb els russos, però que són absorbits per mitjà de la religió i l’enfrontament amb les religions veïnes. I amb uns altres fan servir l’instrument de la llengua russa –amb els buriats o els tuvans, per exemple. Els diuen que, com que parlen la mateixa llengua, una llengua que ells abans els han imposat, aleshores ja són el mateix.

—Aquesta és una perspectiva molt interessant al nostre país: l’ús imperialista de la llengua.
—Sí, ja ho sé, que als catalans us interessa aquest tema. Crec que hi hauria una analogia a establir entre el racisme i, no sé com dir-ho, el lingüisme, com una ideologia totalitària. Això crec que s’hauria d’estudiar a fons, seria una línia d’estudi molt interessant.

—El lingüisme és, efectivament, un concepte interessant.
—Ens passa igual com a vosaltres amb els espanyols. Us assembleu. L’única diferència que es capta de seguida és que parleu diferent. Per tant, acabada la llengua, acabada la diferència, acabada la nació. Aquesta és una dinàmica essencial a l’imperialisme continental, no tan sols a Ucraïna, sinó a tot arreu d’Europa.

(Fotografia: Albert Salamé.)

—I quin és el paper de la història? Tradicionalment, sempre ha estat un instrument privilegiat per a construir qualsevol idea de nació.
—Rússia ha invertit molt a provar de bastir una història segons la qual hi ha un estat rus continu a través del temps i ininterromput que seria la justificació de les seues polítiques actuals. Però, per a poder provar això, havien de cercar en algun lloc un estat rus medieval que no va existir mai, perquè Rússia en la seua forma actual, l’estat rus, és un invent de Pere I a començament del segle XVIII. Aleshores es van empescar que aquest estat era Kíiv, perquè l’estat de Kíiv s’havia dit la rus de Kíiv. Però “rus” no significa Rússia. De fet, en aquell temps Rússia ni tan sols existia i encara menys es deia Rússia! És com si els francesos argumentassen avui que, com que Carlemany en el seu moment va dir als territoris alemanys de l’imperi “França occidental”, Alemanya avui és francesa. Per favor! Sona una cosa semblant, però no és el mateix en absolut.

—La història del rus de Kíiv és molt important per al nacionalisme rus, fins al punt que ha estat un dels arguments per a justificar la invasió.
—És clar, perquè els russos, si Ucraïna és independent, perden aquesta història que s’han empescat, en el sentit que són un estat continu a través del temps i ininterromput. Per això necessiten esborrar Ucraïna. La simple existència d’Ucraïna desfà la seua mentida i els deixa sense arguments.

—I d’ací l’intent d’annexió?
—Un amic meu explica que abans d’ocupar un territori has d’annexionar-te el temps. Abans d’annexionar-te Crimea has d’annexionar-te el passat de Crimea, per exemple. Crec que és un concepte molt aclaridor.

—Hem parlat molt de la identitat russa, però he de dir-vos que tinc la sensació que, del punt de vista rus, la invasió ha estat un error. Perquè ha despertat un sentiment de pertinença a Ucraïna que abans no era visible. D’alguna manera, la reacció a la invasió va construint una nació ucraïnesa molt més forta que mai.
—Si partim de la premissa que Ucraïna continuarà essent en el futur un estat independent, és evident que han comès un error. És veritat que la reacció és impressionant i que avui a Ucraïna hi ha una consciència nacional molt superior de la que havíem tingut mai. Recorde que ens impressionava molt, al començament de la invasió, veure com la població, fins i tot en ciutats russòfones, es llançava al carrer amb banderes ucraïneses per frenar els russos. No es pot negar que, efectivament, la invasió i l’ocupació russa han despertat el sentiment nacional d’Ucraïna.

—Però…?
—Però, si no fos aquest el cas, si Rússia acabés sotmetent Ucraïna i ocupant-la, aleshores aquesta idea que la guerra ha despertat la societat ucraïnesa deixaria de ser rellevant i, del punt de vista rus, la invasió hauria estat un gran èxit. Simplement, Rússia hauria fet tot allò que tenia a l’abast per a complir l’agenda imperialista i portar-la a efecte en la fase més difícil, que és la guerra. Després ja farien allò que saben fer tan bé, i que han fet al llarg dels segles: matar qualsevol que s’opose al seu poder, deportar gent si cal, aniquilar, en definitiva. I no és teoria, això. És el que passa ara mateix als territoris ucraïnesos ocupats.

—Sembla increïble que estiguem parlant en aquests termes en ple segle vint-i-u.
—Mireu, a mi em preocupa això que sentim tan sovint, i que acabeu de dir, de com pot ser que passe una cosa així al segle XXI? Crec que no ajuda gens a entendre la realitat.

—Digueu, doncs.
—Rússia va bastint una idea de com ha de ser el segle XXI, i en aquesta idea l’ús de la violència és el factor essencial, la peça clau. Ells consideren que hem tornat al moment aquell en què només importa com ets de fort i com és de fort el que hi ha al teu costat. I fins a quin punt ets capaç de ser violent per a aconseguir els teus interessos. És veritat que no sabem com acabarà, això, perquè al final tot dependrà de nosaltres –dels ucraïnesos i dels europeus en general– i de si sabem resistir-ho i derrotar-los. Però més val que no ens fem il·lusions i mirem la realitat a la cara. Això és una guerra, un combat molt dur. I passa ara.

Read It in English: Volodymyr Yermolenko: “Russia is not just at war with Ukraine, but with Europe”

 

Una càrrega dels antiavalots de la Guàrdia Civil en un polígon, vexacions, un dit trencat i una condemna de nou mesos de presó per atemptat contra l’autoritat. Aquesta és la història de l’Òscar Morros, un veí de Dosrius (Maresme), a qui el relat policíac va transformar de víctima en botxí. “Abans de l’11 d’agost s’ha de decidir si li apliquen l’amnistia, o no”, diu el seu advocat, Andreu Van den Eynde, que no descarta que intentin de desvincular el cas del context del referèndum del Primer d’Octubre. “El context polític el van crear ells [en referència als agents] i són ells els qui han muntat tota aquesta història”, afegeix.

El matí de l’1 d’octubre de 2017, un escamot de la Guàrdia Civil es va desplegar a Canyamars i va atacar amb violència el centre de votació del Casal de les Cotxeres. L’actuació va deixar uns quants ferits i la veu va baixar ràpidament fins a Dosrius, on la gent votava a l’escola del Castell.

Els mòbils també treien fum amb les imatges i els vídeos dels antiavalots, que armats amb cascs i porres s’enfrontaven als votants pacífics. “Ningú no va colpejar ningú”, va declarar un agent al Tribunal Suprem, però la realitat era molt diferent de la versió oficial: cops de puny, puntades de peu, empentes i crits.

Després de la ràtzia, l’escamot es va replegar al polígon dels Alocs, a l’entrada de Dosrius. El poble era el següent objectiu, però passaven els minuts i no es movia res. La Guàrdia Civil jugava amb la incertesa. En aquell moment, Òscar Morros va decidir de pujar al seu ciclomotor i anar fins al polígon a veure què feien els agents.

Les furgonetes dels antiavalots estaven aparcades davant una empresa de pintures. “Vaig aparcar en un costat de la carretera. Vaig baixar de la moto i vaig treure el mòbil [per enregistrar-ho], però em van veure i quatre guàrdies civils uniformats van venir cap a mi. No sabia si em venien a pegar”, relata.

Espantat, va desar el mòbil a la motxilla i va pujar al ciclomotor amb la intenció d’anar-se’n. Però quan el va engegar, tenia els antiavalots al damunt, que li feien retrets de manera agressiva. “No sóc una persona que vulgui fer mal. Només volia marxar”, explica.

Amb un cop de gas, Morros va trepitjar un peu a un agent –li va causar una contusió en un dit i un sangtraït– i, llavors, un altre se li va abraonar amb força, va tombar la moto i van caure a terra. Arran d’això, el guàrdia civil el va denunciar per una lesió a l’espatlla. Tanmateix, les represàlies no es van acabar aquí.

Dos agents van agafar Morros i el van acorralar en un caminet protegit per una cadena. Amb una empenta, s’hi va entrebancar i va caure de cap a terra. “Per sort encara portava el casc. Em van començar a clavar puntades de peu mentre em cridaven: ‘Però tu qui et penses que ets’”, explica.

Un superior va aturar l’agressió. Quatre agents van agafar Morros pels canells i els turmells i el van tornar al lloc de l’incident, on el guàrdia civil que havia rebut la trepitjada, aprofitant que estava immobilitzat, li va agafar una mà i li va dir: ‘Tu m’has trepitjat el peu, jo et trenco un dit’.”

L’espetec i el dolor tampoc no van ser prou. “No vaig poder fer res”, diu. Els antiavalots, encegats i protegits per la negror de l’uniforme, encara es van endinsar més en la humiliació. En un carreró, Morros va acabar de cara en una paret, mentre l’insultaven i li escorcollaven la motxilla (li van rebentar el mòbil).

Finalment, una furgoneta de la Guàrdia Civil el va traslladar a la caserna de Premià de Mar. Anava emmanillat i assegut a terra. Durant el trajecte, l’agent que el custodiava li trepitjava els peus i amb el mòbil, com si fos una penitència final, li reproduïa l’himne franquista.

Unes hores més tard, després de passar pel calabós, Morros va ser alliberat. Durant uns quants dies no va voler parlar sobre el que havia viscut. Mentre era tancat, la Guàrdia Civil havia atacat l’escola del Castell i havia enviat nou veïns, entre els quals el batlle, a l’hospital.

El batlle de Dosrius, agredit en mans de la policia espanyola: “Han vingut a destruir-nos” 

Nou mesos de presó

Morros va presentar una denúncia pels abusos policíacs, però de seguida va quedar arxivada en un calaix. “L’advocat de l’estat, que defensava els policies, va anar a mort. Repetia que no hi havia cap prova”, explica Van den Eynde, que lamenta que es va assumir de manera acrítica la versió dels guàrdies civils. En canvi, la causa contra el veí de Dosrius sí que va prosperar.

La fiscalia li demanava una pena de tres anys i un dia de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat amb l’agreujant de vehicle de motor. “És un cas que s’hauria d’haver resolt amb un delicte lleu de lesions i una multa de dos duros, però som en un estat que no raona en termes de sentit comú”, continua.

Van den Eynde recorda que en el judici –es va fer l’abril passat, arran del col·lapse als jutjats de Mataró– es va menystenir un testimoni que, d’un cotxe estant, va veure com els agents actuaven amb agressivitat i s’abraonaven sobre Morros.”La jutgessa va fer un paper molt galdós. Havia de dir que quatre guàrdies civils mentien? S’ha de ser molt valent per fer això. I no ho va ser. No va escoltar res del debat”, afegeix.

La defensa també va aportar una pericial d’un metge forense que assenyala que Morros té un trastorn d’espectre autista que, per la seva caracterologia, li impedeix de mentir i agredir ningú. “L’Òscar ho ha dit des del primer dia. Ell volia marxar. En aquell context era incapaç de prendre la decisió d’atacar la policia. Ell reacciona amb una fugida i els policies mateixos reconeixen que volia marxar”, explica l’advocat.

A mitjan maig, gairebé set anys després de l’1-O, la titular del jutjat penal 1 de Mataró, Montserrat Torrent, va condemnar Morros a nou mesos de presó per atemptat contra l’autoritat. La sentència preveu tres atenuants. El principal són les dilacions indegudes que han tingut el procés paralitzat durant 39 mesos. Els altres dos són l’informe del metge forense i el fet que va consignar uns 2.000 euros per a reparar danys.

L’antiavalots que va ser trepitjat pel ciclomotor només va estar de baixa dos dies. Segons la sentència, les lesions –la contusió en un dit del peu, un sangtraït i un cop al canell– van tardar quinze dies a curar-se. Així mateix, el guàrdia civil que va tirar Morros a terra i suposadament es va fer mal a l’espatlla, no va agafar cap baixa. I el dolor –sense ferida exterior–li va durar cinc dies.

I ara què?

La defensa de Morros ha presentat un recurs en contra de la sentència a l’Audiència de Barcelona, que previsiblement quedarà interromput per la deliberació sobre l’amnistia. “En dos mesos hem de saber si se li aplica. L’audiència té vuit seccions penals. Depèn de quina li toqui, se li aplicarà o no. Sabem que cada secció té el seu color polític”, diu Van den Eynde.

L’advocat destaca que l’amnistia és molt clara i el cas de Morros entra perfectament dins el paraigua de la llei. “Hem de ser realistes. Hi ha un sistema que posa tots els recursos possibles per no aplicar la llei. És molt fàcil dir que l’hi aplicaran, però no ho sabem”, continua, sense descartar que el tribunal plantegi qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

“L’Òscar va ser el primer detingut de l’1-O i ara va camí de ser l’últim. Potser tindrem sentència ferma el 2050”, bromeja, sense perdre la confiança que, si cal, guanyaran el cas a Estrasburg.