El Tribunal Suprem espanyol ha obert dues causes penals contra Luis Pérez Fernández, conegut com a Alvise Pérez, actualment eurodiputat i cap del partit espanyol d’extrema dreta Se Acabó la Fiesta. Segons que ha informat el tribunal, el jutge instructor Julián Sánchez Melgar ha assumit la investigació d’un primer cas per delictes de presumpta estafa, apropiació indeguda, emblanquiment de capitals i falsedat documental. Els fets es relacionen amb una suposada donació il·legal de 100.000 euros al seu partit, feta per l’empresari Álvaro Romillo el maig del 2024.

Alvise Pérez admet haver cobrat 100.000 euros sense factura durant la campanya de les europees

Els magistrats consideren que hi ha indicis que Pérez, com a administrador electoral del partit, hauria pogut acceptar aquesta donació vulnerant la llei espanyola sobre finançament dels partits polítics. També apunten que Romillo podria haver comès un delicte electoral per haver fet una aportació superior als límits permesos. Per això, s’ha obert una causa conjunta per investigar la seva conducta, considerada vinculada a la del diputat aforat. A més, el Suprem espanyol ha admès que el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es personi en la causa com a acusació popular, amb una fiança de 15.000 euros.

D’altra banda, també l’investiguen per haver difós una prova de covid falsa atribuïda a Salvador Illa, actual president de la Generalitat i ex-ministre espanyol de Sanitat, durant la campanya de les eleccions al parlament del 2021.

Segons el Tribunal Suprem, hi ha indicis que Pérez va publicar a Twitter una fotografia d’un document manipulat que feia constar falsament un resultat positiu de covid d’Illa, amb data 6 de febrer de 2021. El tuit, escrit des del compte personal d’Alvise, deia: “Hola Salvador Illa. Entre la llei orgànica de protecció de dades o demostrar que un ministre i candidat autonòmic del meu país menteix… la segona.”

Aquest document, que pretenia desacreditar Illa en plena campanya, simulava un informe clínic de l’Hospital Quirónsalud de Barcelona. El tribunal considera que aquests fets poden ser constitutius d’un delicte de falsedat documental i d’injúries greus amb publicitat, segons els articles 395, 208 i 209 del codi penal espanyol, en relació amb la llei electoral.

Aquesta causa deriva de la denúncia presentada per la fiscalia i instruïda inicialment pel jutjat número 33 de Barcelona. A més de la publicació original, el tribunal remarca que les diligències recullen proves de la participació de Pérez en la difusió del document, així com el perjudici manifestat per Illa en la seva declaració com a part afectada. També s’investiga l’ús d’altres comptes de Twitter, com ara @asdetrebolesb i @soyMadrigal, vinculats a la campanya de desinformació.

El Suprem arxiva una tercera causa

En paral·lel, el Suprem ha decidit de no obrir una causa penal contra Pérez per la seva suposada implicació en els aldarulls de novembre del 2023 a Madrid, durant les protestes contra la llei d’amnistia espanyola davant la seu del PSOE al carrer de Ferraz. El tribunal considera que el jutjat d’instrucció número 13 de Madrid no aporta prou elements ni descripció dels fets per poder continuar amb una investigació penal per desordres públics.

El jutjat de Catarroja va quedar arrasat per la barrancada, per això, els dos investigats han declarat a la Ciutat de la Justícia de València. A primera hora, l’esplanada ja era plena de gent. Alguns, perquè havien de fer tràmits als jutjats, però qui més espai ocupava eren els mitjans de comunicació arribats a València de tot l’estat. Les víctimes primer s’han posat en un racó, a prop de la paret, després s’han fet fortes darrere les pancartes. La més matinera, com sempre, Dolores Ruiz, amb la pancarta amb la fotografia del seu marit i els seus dos fills. I Mari Rodríguez Vivancos, la mare de la jove transportista que va morir embarassada de vuit mesos… Feia fred, una mica de vent, i de tant en tant queien quatre gotes.

Els familiars de les víctimes de la gota freda han hagut d’esperar més de cent seixanta dies, prop de mig any, per veure entrar l’ex-consellera de Justícia, amb competències d’Emergències, i el seu ex-número dos al jutjat d’instrucció de Catarroja. Més de cent seixanta dies demanant justícia, esperant justícia.

“Totes les associacions de víctimes estem unides, estem juntes”, ha dit Mariló Gradolí, la presidenta d’un dels col·lectius. Sense esmentar-ho, és una resposta a l’intent de Presidència de la Generalitat de dividir-les amb aquestes reunions que diu que fa en grups reunits, de nit, i sense anunciar-ho en l’agenda oficial.

Salomé Pradas ha arribat quaranta-cinc minuts abans de l’hora en què era citada, i Argüeso, amb més de dues hores d’antelació. En entrar dins la Ciutat de la Justícia, un guàrdia civil l’ha saludat atentament i efusiva, com a membre del cos que va ser. En veure’ls, els concentrats els han escridassat amb ràbia i amb força. La tensió s’ha desfermat, igual que les llàgrimes que han vessat de manera espontània en molts rostres contrets. Els crits han estat els de sempre, “Mazón dimissió” i “El president a Picassent”. També demanaven justítica i els etzibaven crits de “assassins”, i uns altres feien sonar alarmes simulant l’EsAlert que Pradas va dir que no coneixia. Tots dos han entrat envoltats d’un núvol de periodistes, i han eixit per la porta de darrere.

Amb tot, les víctimes han trobat a faltar l’absent el dia de la gota freda, i absent també avui, el president de la Generalitat, que, com fa molts divendres, ha tingut agenda a Alacant. Quan li han preguntat què esperava de la declaració de Pradas i Argüeso, ha dit que avui era un bon dia per a la salut mental.

La consellera d’Emergències no tenia coneixement d’Emergències

No sabia res. No tenia experiència. En el seu gabinet no hi havia cap assessor en emergències. El seu càrrec era institucional. Això es desprèn del que ha transcendit fins ara de la declaració com a investigada de l’ex-consellera Salomé Pradas per la seua actuació el 29 d’octubre, el dia de la gota freda que va fer 228 morts.

Pradas, que ha mantingut silenci d’ençà que la van destituir el mes de novembre, no ha respost pas a les preguntes de la jutgessa d’instrucció ni a les de les acusacions, ni tampoc a les de la fiscalia. Únicament ha contestat a les qüestions que li havia formulat el seu advocat defensor, l’ex-magistrat Eduardo de Urbano. Preguntes enfocades a descriure el funcionament del servei d’emergències i quina era la cadena de comandament.

Segons que ha transcendit, l’ex-consellera no ha pogut evitar de plorar durant molts moments de l’interrogatori, sempre favorable, i sempre dirigit a no eixir-se ni un mil·límetre del camí de defensa traçat: no tenia informació, les agències estatals no van avisar, ningú va parlar del barranc de Torrent. Aquestes frases les ha repetides setmana rere setmana la vice-presidenta Susana Camarero i l’ha repetida el president Carlos Mazón.

El primer que ha volgut remarcar l’exconsellera és que ella ostentava el càrrec d’ençà del 12 de juliol de 2024, és a dir, quan Vox va abandonar el govern i ella va ser traslladada de Medi Ambient a Justícia i Interior. I ha insistit en el seu desconeixement de la matèria.

També s’ha volgut alliberar de qualsevol responsabilitat dient que quan es va constituir el CECOPI hi havia un comitè assessor. “En la taula hi havia més de cent anys d’experiència”, ha dit entre llàgrimes. “Jo no tenia coneixements tècnics, sóc llicenciada en dret i professora de Dret Mercantil, no havia exercit càrrec institucional polític relacionat amb emergències fins a eixe moment.”

Descarregar culpes en els subordinats

Durant aquests mesos de silenci, només en el moment de ser encausada, el 10 de març, va fer un piulet per a dir que se sabria tota la veritat, que ella la contaria. En realitat, aquest relat que ha preparat amb el seu lletrat anava destinat a explicar la cadena de comandaments. Per a ella, que segons la llei d’emergències de la Generalitat era la responsable màxima d’emergències, s’ha reservat un paper estrictament institucional, i als tècnics, començant pel subdirector general d’Emergències, Jorge Suárez, i el cap operatiu, José Miguel Basset els ha atribuït la capacitat de decisió. A continuació ha repetit la legislació vigent en matèria d’emergència. “Els plans d’emergència són dissenyats per a una aplicació automàtica, per a no haver de pensar.”

Quant a la situació del barranc de Torrent, conegut com a barranc de Poio, ha dit que hi havia una alerta hidrològica que el seguiment es feia amb la Confederació Hidrogràfica, després, va haver-hi tres baixades de cabal i ha dit que en cap moment la van avisar que el barranc es podia desbordar. Diu que la Confederació va deixar de parlar del cabal del barranc de Torrent, i que en un moment va veure un tercer avís i es va preguntar on eren el primer i el segon que no li havien arribat.

L’advocat li ha preguntat per la presència del president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo, ella ha respost que a la mateixa hora que amb el seu equip comprovaven les primeres conseqüències de la gota freda, Polo participava en unes jornades de la Universitat Politècnica de València. “Molt preocupat no devia estar”, ha afegit.

I com a resum de tot, per a tornar a incidir en la responsabilitat dels tècnics a l’hora de prendre les decisions, l’ex-consellera ha dit que els plans els establien els centres de coordinació i que calia escoltar les recomanacions del comitè assessor. I encara ha afegit que si no es fes cas dels assessors, les decisions que es prendrien serien molt irresponsables. S’ha d’atendre a allò que diuen, i en tot moment es va seguir allò que deia el pla.

Carlos Mazón, d’Alacant estant, pot estar més tranquil, avui, perquè la seua ex-consellera l’ha protegit en tot moment. No el van haver d’esperar per llançar l’alerta, ha dit.

Emilio Argüeso diu que va salvar moltes vides

Després de Salomé Pradas ha declarat Emilio Argüeso, que era el secretari d’emergències, el número dos de la consellera. Argüeso tampoc no ha volgut contestar a les preguntes de la jutgessa ni a les de les acusacions. Únicament ha respost a les qüestions del seu lletrat, l’advocat de l’organització ultra Manos Limpias, José Maria Bueno. Argüeso ha reconegut que sabia que hi hauria una gota freda el 24 d’octubre, cinc dies abans de la catàstrofe.

Una de les frases més destacades que, segons els advocats presents en la declaració, ha dit és que del 112 estant ell va salvar moltes vides. També ha dit que fins fa poc no va saber que el cap de bombers havia retirat els bombers forestals que vigilaven el cabal del barranc. Diu que Basset no els en va informar.

Quant al dia 29, ha dit que a les set del matí era al despatx i que la cap de servei li va dir que hi havia algun vehicle atrapat i va declarar el nivell d’alerta 1 que obliga els ajuntaments a posar en marxa els CECOPAL. A mitjan matí va anar al 112 i va veure que Jorge Suárez havia interromput les vacances i s’hi havia incorporat. Com ha fet també Pradas, ha dit que la delegada del govern espanyol no es va posar en contacte amb ell, sinó que la va veure al vespre per la pantalla.

Que no fessen cas del 112

Fa uns dies, Argüeso va enviar a la jutgessa un document amb totes les converses per WhatsApp que havia tingut el dia 29, i en què amics seus que li demanaven ajuda perquè no podien contactar amb el 112. Avui ha dit, responent al seu advocat, que Jorge Suárez, el subdirector d’Emergències, li va dir en un moment donat que no havien de fer cas a les cridades del 112 perquè per un accident de circulació cridaven a cinquanta persones.

El viatge a Carlet que va fer amb la consellera també apareix en aquell document, perquè des d’allà va enviar fotografies i un avís a un xat amb la conselleria d’Afers Socials. Avui ha dit en presència de la jutgessa que van anar-hi perquè arribaven moltes alertes d’aquella població, que van esperar que arribassen els bombers forestals. Ha dit que el barranc de Benimodo tenia més aigua que no era habitual, però que no era extrapolable a altres barrancs. De Carlet estant, segons el paper amb els whatsapps, Argüeso va escriure a les 14.44 que els barrancs eren a punt de col·lapsar.

Emilio Argüeso s’ha espolsat del tot les responsabilitats quan ha dit que una volta declarada l’emergència nivell 2, ell ja no tenia competències. També ha enfocat cap a la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, i ha insistit en la codirecció del CECOPI: “Està constituït per la consellera i la subdelegada, de fet, totes dues donaven les ordres”, ha dit, i ha afegit que el 75% dels tècnics són de l’administració espanyola: “Manava més l’administració central”.

Sobre la presència del president de la Generalitat en el CECOPI, Argüeso ha dit que no el van convocar i no se’l va esperar i tampoc no es va ajornar res per posar-lo al dia. Més tranquil·litat per a Carlos Mazón.

En unes quantes interlocutòries, la jutgessa ha posat molt d’èmfasi a dir que semblava impossible que les persones tancades en el CECOPI no rebssen cap informació de l’exterior, que no sabessen que les televisions feien programacions especials per a informar de tot allò que passava. L’ex-número dos d’emergències també s’ha espolsat totes les responsabilitats quan ha dit que el gabinet d’informació del CECOPI és qui recull la informació externa dels mitjans, que funciona com un gabinet de premsa. “Aurora Roca González era la directora del gabinet i no va comunicar res del que passava fora”, ha dit.

Per la porta de darrere

Quan han acabat la declaració com a encausats, ni Salomé Pradas ni Emilio Argüeso han eixit per la porta principal. Sabien que les víctimes continuaven allà. Hi seran sempre. I que també hi havia la premsa, que ja sabia què havien dit, perquè els advocats presents anaven informant de tot allò que deien. Hi havia també un cordó policial per a defensar els dos encausats d’aquells a qui no s’han atrevit a mirar a la cara.

La plataforma Ciències en Perill diu que no corregirà exàmens de les proves d’accés a la universitat (PAU) si el Departament d’Educació no fa marxa enrere en la proposta de fusió de matèries. La plataforma critica en un comunicat que la conselleria vulgui mantenir la modificació del currículum de batxillerat tot i l’ampli social i científic que diu que té l’oposició a aquesta mesura. Segons que explica el col·lectiu, el Departament d’Educació ha anunciat que mantenia la proposta tal com l’havia feta, i per això l’acusa de no tenir en compte les aportacions que s’han fet de diferents àmbits. “No s’han mogut ni un mil·límetre”, retreuen.

Tot i el recolzament dels grups parlamentaris a la comissió d'educació del Parlament de dimarts i l'èxit de la concentració #omplimdeCienciaStJaume de dimecres i el consens científic i educatiu, el Departament ha anunciat avui que manté la fusió. SENSE CIÈNCIES NO HI HAURÀ PAU. pic.twitter.com/ikPuDDRfyI

— Plataforma Ciències en Perill (@cienciesperill) April 11, 2025

La plataforma també critica haver-se’n assabentat a les portes de les vacances escolars. Ho atribueix a una estratègia calculada per a minimitzar la resposta de la comunitat educativa i dificultar la capacitat d’organització i reacció dels centres i els professors. D’altra banda, retreu a la conselleria no haver presentat públicament la petició del Ministeri d’Educació “que suposadament justifica” aquests canvis al currículum. També considera que la conselleria no ha volgut obrir un veritable procés de debat amb la comunitat educativa.

Per tot plegat, Ciències en Perill considera que no es pot aplicar un currículum que no compta amb el suport del professorat ni del món científic. També alerta que, si no es rectifica, “no es podrà garantir la normalitat de la PAU en les matèries científiques”. En l’àmbit de ciències, Educació va proposar de fusionar Física i Química, i Biologia, Geologia i Ciències Ambientals. Arran de l’oposició expressada per diferents sectors, va obrir un procés de consultes i debat i havia de comunicar com quedava finalment la modificació curricular.

L’ex-secretari autonòmic de Seguretat i Emergències, Emilio Argüeso, destituït a petició pròpia el 3 de desembre després del relleu a la conselleria de Justícia i Interior, ha defensat avui la seva gestió durant el temporal del 29 d’octubre passat. Argüeso ha comparegut davant del jutjat de Catarroja, just després d’haver-ho fet l’ex-consellera de Justícia i Interior Salomé Pradas. 

Salomé Pradas, plorant, diu a la jutgessa de la gota freda que no sabia gestionar les emergències

En la compareixença, Argüeso ha admès que el subdirector general d’Emergències, Jorge Suárez, era de vacances entre el 22 i el 29 d’octubre, però ha remarcat que la substituta, Immaculada Piles, el va avisar perquè tornés i que ell mateix va activar l’alerta de nivell 1 a primera hora del matí del dia 29. Segons que ha explicat, Piles li va dir el dia abans que podia haver-hi vent, però que no semblava que tingués relació amb una gota freda. Tanmateix, quan va començar a rebre missatges d’alguns batlles, va demanar a Piles que el mantingués informat. A les 7.00 del matí del dia 29, va parlar amb ella i li va recordar que li passés les novetats. Una hora després, Piles li va comunicar que hi havia quedat algun vehicle atrapat i ell va declarar l’alerta 1 “com a mesura preventiva”.

La declaració d’alerta 1 obliga els ajuntaments a activar el seu Centre de Coordinació Operativa Municipal (CECOPAL), però no permet de declarar l’alerta 2 ni convocar el CECOPI, l’òrgan superior de coordinació d’emergències. El secretari va modificar el nivell d’alerta després d’una reunió sobre el model econòmic i es va desplaçar a la sala del 112. Aleshores, Suárez s’hi va incorporar, havent interromput les vacances.

També es va demanar un informe d’alertes hidrològiques a la Confederació Hidrogràfica, com exigeix el pla d’emergències, i Suárez li va comunicar cap a les 12.00. També es va informar la delegació del govern espanyol, tot i que ha remarcat que la delegada no es va pactar amb ell fins a la tarda, quan es van trobar presencialment.

Durant el matí, ha dit que va intentar posar-se en contacte amb Piles sense èxit, entre les 8.00 i les 11.00. Ella li havia recomanat que parlés amb Transports, però no li van donar cap resposta. Per això assegura que va decidir d’anar personalment al 112. Suárez li va dir que la zona més afectada era la de Carlet (Ribera Alta), i per això s’hi van desplaçar juntament amb la consellera. Allí van esperar que hi arribessin els bombers forestals.

Segons el relat, la decisió de prioritzar les incidències de Carlet es va prendre després de constatar-ne l’impacte per les trucades rebudes, malgrat que Suárez havia dit que no calia tenir en compte el volum de trucades al 112, perquè un accident podia generar cinquanta telefonades.

Reunió del CECOPI

La consellera va decidir a les 15.00 de declarar la situació d’alerta 2 i convocar el CECOPI i va demanar a Suárez que l’activés. Amb la convocatòria del CECOPI, el secretari autonòmic deixava de tenir competències decisòries i, per tant, ja no exercia el comandament. Ell mateix ha explicat que va trigar dues hores a arribar-hi perquè venia de Carlet. Va entrar al centre de coordinació cap a les 16.30.

El comitè de direcció del CECOPI era constituït per la consellera i la subdelegada del govern espanyol. Segons que ha dit, de fet eren elles dues les que donaven les ordres, i ha remarcat que el 75% dels tècnics eren funcionaris de l’administració espanyola, cosa que, segons ell, feia que tinguessin fins i tot més pes en les decisions. Ha criticat que el president de la Generalitat no fos convocat al CECOPI, ni tan sols se l’esperés dos o tres minuts per posar-lo al corrent de la situació. Ha insistit que no formava part del comitè i que, per tant, no era habitual de comptar-hi.

Finalment, ha criticat el funcionament del gabinet d’informació del CECOPI, destinat a recollir i difondre informació cap als mitjans i des dels mitjans. Ha dit que la directora del gabinet, Aurora Roca González, no va comunicar res del que s’estava produint fora del centre i que no sap si va informar ningú, cosa que considera greu.

També ha aportat dades del desplegament legal que sustenta la coordinació d’emergències al País Valencià. En concret, ha fet referència a la llei 4/2017, que crea l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències (AVSRE), i al seu reglament orgànic, especialment als articles 14 i 15 que defineixen les competències del subdirector general i la cap de servei. Ha remarcat, a més, que l’activació del pla de preemergència es va fer el 24 d’octubre, quan les previsions meteorològiques alertaven ja d’un possible episodi de pluges fortes. I ha recordat que, l’agost del 2024, es va enviar una circular per insistir en la necessitat de revisar i mantenir actualitzats els plans d’emergència i d’inundacions. Dels 554 municipis del País Valencià, n’hi havia 224 que estaven obligats a tenir pla d’emergències. D’aquests, 54 encara no el tenien, i per això se’ls va requerir que el redactessin, com marca la normativa.

Una alerta dels Mossos d’Esquadra ha desembocat en una operació policíaca internacional que ha permès d’eliminar més de 8.000 continguts a Pinterest que incitaven a la violència o difonien missatges de captació, tant de caràcter gihadista com vinculats a ideologies ultranacionalistes, racistes i xenòfobes. L’origen de l’operació és l’alerta d’un cos especialitzat dels Mossos, que ha estat transmesa al Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO), organisme vinculat al ministeri de l’Interior espanyol. Aquest centre ha elaborat una proposta que ha fet arribar a l’Europol, amb la participació també de la policia espanyola, la Guàrdia Civil i l’Ertzaintza. El CITCO ha liderat l’operació i l’Europol n’ha assumit la coordinació. En l’operació hi han participat policies austríacs, belgues, txecs, danesos, finesos, francesos, alemanys, hongaresos, italians i portuguesos.

Eren publicacions de propaganda que justificaven o glorificaven atacs, n’explicaven detalls o bé en promovien de nous. També s’han identificat publicacions relacionades amb atemptats inspirats en ideologies violentes que cerquen imposar una visió política, religiosa o identitària per mitjà de la violència. Un cop localitzats, s’han adreçat a Pinterest perquè la plataforma en valorés la retirada, d’acord amb les seves pròpies directrius d’ús, que prohibeixen els continguts violents o que inciten a l’odi. Pinterest, una de les xarxes socials més utilitzades, ha estat designada per la Comissió Europea com a plataforma de gran mida, cosa que implica obligacions específiques segons el reglament de serveis digitals, com ara més transparència, més mesures de seguretat i mecanismes de supervisió més estrictes.

L’actuació s’emmarca en una estratègia estatal de vigilància i anàlisi de continguts il·lícits a internet, centrada especialment en les plataformes amb més difusió. Tot i que Pinterest és coneguda com una xarxa per compartir idees i referències visuals, els responsables de l’operació han subratllat que també pot ser emprada com a espai per difondre missatges extremistes de manera dissimulada.

Segons que han explicat fonts policíaques espanyoles, les operacions coordinades a escala europea tenen per objectiu de garantir una resposta més eficaç davant la difusió de continguts que poden contribuir a radicalitzacions o accions violentes. Aquesta és una de les intervencions amb més impacte que s’han fet fins ara sobre Pinterest, atesa la quantitat de materials eliminats i la implicació de tants estats.

El Gremi de Floristes de Catalunya demana que aquest Sant Jordi hi hagi menys intrusisme i que es redueixin les llicències de venda de roses a particulars. Volen protegir la “rosa d’autor” i garantir unes condicions més justes per als floristes professionals. Barcelona ha concedit enguany 5.752 llicències, un 13% més que el 2024, segons ha explicat la regidora de Promoció Econòmica i Treball, Raquel Gil. A més, la ciutat desplegarà un dispositiu especial de 180 agents i 175 auxiliars per detectar i sancionar els venedors sense llicència.

Tres quilòmetres seguits de llibres i roses: com serà el Sant Jordi 2025 a Barcelona?

El president del Gremi de Floristes i també del Consell de Gremis, Joan Guillén, ha defensat la necessitat de recuperar una diada “controlada”, en què s’afronti l’augment d’activitat comercial no regulada i l’interès purament lucratiu. Ho ha dit durant la presentació, a la Pedrera, de les activitats organitzades pels gremis per a Sant Jordi. Guillén ha insistit en la importància de consolidar la “rosa d’autor” com a senyal de qualitat i professionalitat. Per això, el gremi ha col·laborat amb l’escola Elisava per crear un segell distintiu: una rosa inspirada en la tècnica del trencadís. A escala nacional, també han demanat que es redueixin a la meitat les llicències per a particulars a tot Catalunya.

Les “roses d’autor” que reivindica el Gremi de Floristes. Fotografia: ACN. Més de 6.000 punts de venda a la ciutat

A Barcelona, les llicències d’enguany s’organitzen en tres categories: les gremials, les reservades davant llibreries i les generals. Encara que només es dona una llicència per gremi, les parades que s’hi vinculen multipliquen els punts de venda. Per això, la ciutat tindrà uns 6.000 punts on es podran comprar roses i llibres.

Segons dades del Gremi de Floristes, l’any passat es van concedir 4.100 llicències a particulars, però hi va haver unes 2.000 parades més que no en tenien. Calculen que només entre un 25% i un 30% de les roses venudes en un Sant Jordi es compren en floristeries.

10 còmics per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Dispositiu de seguretat per perseguir la venda il·legal

L’intendent de la Guàrdia Urbana, Diego José Calero, ha explicat que el dispositiu de seguretat es reforçarà enguany amb 180 agents i 175 auxiliars. A més, el dia 22 d’abril, vigília de Sant Jordi, s’hi afegiran 60 agents i 190 auxiliars. Una de les prioritats serà controlar les parades no autoritzades, verificar les llicències i, si escau, decomissar les roses i multar els infractors.

Per tal de facilitar aquestes actuacions, l’ajuntament ha contractat una tercera empresa de serveis auxiliars, de manera que els efectius de la Guàrdia Urbana puguin concentrar-se en tasques pròpiament policíaques com el control del trànsit i les denúncies als paradistes il·legals.

Doctor Prats, Ginestà, Flashy Ice Cream i Sexenni, caps de cartell del Sant Jordi Musical 2025

El consell de govern ha aprovat avui el decret llei de mesures de contenció turística. Un text pactat amb l’extrema dreta de Vox. Com a moneda de canvi, la presidenta Marga Prohens ha hagut de fer marxa enrere i desistir en la promesa d’augmentar l’impost turístic els mesos d’estiu. Tampoc no es posarà l’impost anunciat a cotxes de lloguer i vehicles particulars de persones que visitin les Illes. 

Una de les mesures principals del text és la prohibició de noves places turístiques en habitatges plurifamiliars. També es permetrà un nou intercanvi de places turístiques entre particulars, però sense la possibilitat d’augmentar l’oferta total. S’habilita el canvi d’ús d’establiments turístics a habitatge residencial i es crea una borsa buida i transitòria per a gestionar les baixes de places i mantenir el control de la capacitat de càrrega, evitant el “decreixement abrupte”. Les moratòries de places seguiran actives fins que els consells defineixin el sostre de places i els criteris de capacitat. 

Per altre costat, s’augmenten un 25% les sancions contra l’oferta il·legal, que poden arribar fins als 500.000 euros. Els propietaris sancionats es podran acollir a rebaixes de fins al 80% si destinen l’habitatge a lloguer social o preu limitat. El beneficiari de les rendes de lloguer serà la CAIB. 

Els consells insulars podran declarar zones turístiques saturades i de reconversió, sempre que s’hagi presentat abans un pla estratègic. Els establiments situats en aquestes zones es podran acollir a un règim extraordinari de modernització. A més, podran créixer un 10% de superfície.

“Un rumb totalment equivocat”

La secretària general del PSIB, Francina Armengol, no ha trigat a reaccionar a les mesures del govern, a qui considera d’agafar “un rumb totalment equivocat”. “Posar 145.000 places turístiques en el mercat i que hi hagi molts treballadors que no puguin accedir a un habitatge és un error absolut”, ha dit. També ha assegurat que el pacte només se sustenta a partir de l’acord de dos col·lectius molt concrets, però que no representen la majoria social de les Illes.

Per part seva, Més per Mallorca assegura que “el govern ven fum, els mallorquins seguirem patint el col·lapse als carrers, les platges i les carreteres”. El partit insisteix que l’únic camí és el decreixement turístic, que no es preveu amb el decret: “Aixecar la moratòria de places i consolidar 100.000 places de lloguer turístic no és contenció.”

“Ignorar l’oposició i la societat civil no és un pacte social”, ha insistit el diputat de Més, Ferran Rosa. Cal recordar que la gran majoria d’entitats socials es van deslligar del Pacte per la sostenibilitat de Prohens.

Catalunya ha assumit la presidència rotatòria dels Quatre Motors per a Europa i ho ha fet amb un gest de repulsa contra els aranzels impulsats per Donald Trump. Amb el suport de les regions sòcies de Baden-Württemberg (Alemanya), Alvèrnia-Roine-Alps (França) i Llombardia (Itàlia), ha impulsat una declaració conjunta que qualifica aquests aranzels d’“injustificats, perjudicials i que ataquen al cor de l’aliança transatlàntica”.

La Xina entoma la guerra comercial i respon a Trump amb aranzels del 125%

La declaració s’ha fet pública avui, coincidint amb el relleu a la presidència de l’organització, que ha passat a mans de Catalunya. El text reclama una resposta “forta, conjunta i coordinada” de la Unió Europea per evitar una escalada de la guerra comercial i proposa d’obrir nous mercats. També fa una crida al diàleg per evitar “danys mutus” i insta totes les parts implicades a actuar amb esperit constructiu.

Els Quatre Motors consideren que els aranzels no són una solució als conflictes comercials i que només generen “incertesa” i “barreres innecessàries” que, al final, perjudiquen empreses, treballadors i consumidors. “La història ja ens ha ensenyat que aquestes mesures només agreugen les divisions i afebleixen totes les economies implicades”, diu el document.

El text insisteix que la relació transatlàntica ha d’anar més enllà de l’intercanvi de béns i s’ha de fonamentar en el respecte mutu i el compromís compartit per fer front als reptes globals. En aquest sentit, es reivindiquen els valors europeus, la justícia social, la igualtat i la cohesió com a bases per superar la crisi actual.

Compromís per diversificar i reforçar l’economia

Davant l’actual context de tensió, les quatre regions es comprometen a cercar noves oportunitats en mercats alternatius, amb l’objectiu de diversificar les relacions comercials i enfortir la resiliència econòmica. Segons que expressen, la cooperació amb economies que comparteixin estratègies similars pot ajudar a generar més estabilitat i a protegir millor els interessos dels territoris.

Aquesta estratègia de diversificació es concep com una eina per esquivar el blocatge que suposen les mesures proteccionistes i avançar cap a una economia més oberta, sostenible i competitiva.

Illa apel·la a la fermesa i al realisme optimista

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha assumit la presidència dels Quatre Motors durant un acte a Varese (Llombardia), i ho ha fet amb un missatge contra les pressions internacionals. “Cal continuar avançant, no ens deixem intimidar ni per les amenaces comercials provinents de l’altre cantó de l’Atlàntic ni per les amenaces bèl·liques de Rússia”, ha dit.

Illa ha fet una crida a evitar el derrotisme i a adoptar un “optimisme realista”, convençut que Europa “reacciona” i “ha pres consciència del seu potencial”. Segons ell, la resposta de la Unió Europea davant aquesta nova ofensiva aranzelària és “serena però ferma”, i ha qualificat d’“injustificable” la mesura del govern nord-americà.

Els Quatre Motors, una aliança amb més de trenta anys de trajectòria

Els Quatre Motors per a Europa es van fundar el 1988, durant el govern de Jordi Pujol, com una associació de cooperació interregional. D’aleshores ençà, han ampliat l’abast de la col·laboració, amb un enfocament cada vegada més internacional i amb la voluntat de reforçar els vincles entre els seus territoris i influir conjuntament en les polítiques europees. Actualment, la cooperació s’articula en grups de treball temàtics, com ara economia, medi ambient, mobilitat laboral, formació professional, recerca, educació superior, sistemes alimentaris sostenibles i noves tecnologies com l’electromobilitat i l’hidrogen.

El Comitè de Coordinació es reuneix de manera regular per fer seguiment de les iniciatives, i les autoritats polítiques es troben almenys dues vegades l’any. En aquestes reunions es defineixen els posicionaments estratègics i es planifiquen accions conjuntes, com missions institucionals, participació en fires i elaboració de declaracions públiques.

Catalunya ja havia presidit l’organització durant el bienni 2020-2021, en plena pandèmia de la covid, i en aquella etapa es va centrar en l’Agenda 2030 i el Pacte Verd Europeu. Ara, el nou mandat arriba en un context marcat per les tensions comercials i geopolítiques, i el govern català vol aprofitar-lo per reforçar la presència internacional del país i la seva capacitat d’influència.

Un activista independentista ha lliurat al Departament d’Interior una carta adreçada a la consellera Núria Parlon, en què li exposa que un agent antiavalots dels Mossos d’Esquadra el va fer caure a terra sense cap motiu durant el 1714è tall de Meridiana Resisteix, el 3 d’abril. L’home, Joan Bacarisas, explica que van ocupar la calçada i que ell s’hi va afegir “per Catalunya i la seva independència”. “Passats uns minuts, els Mossos van decidir de fer un cordó policíac per tal d’intentar retirar-nos de la calçada”, explica.

Ell, però, es va mantenir allà on era per exercir el dret de manifestació. Va explicar a uns agents que té una deficiència a la cama a causa de la covid, però que oferiria una resistència passiva i que l’haurien de treure ells. “Aleshores, sense previ avís, un mosso des de darrere va carregar contra mi, agredint-me de pit i braç, i em va fer caure”, explica. Precisa que no és que l’agent el tirés a terra, sinó que arran del cop va caure, “provocant un cert desconcert i rodaments de cap”. Va passar uns quants minuts a terra i els Mossos volien treure’l estirant-lo pels peus, però ell va demanar a crits l’assistència d’una de les ambulàncies que hi havia a la vora. Així i tot, diu, els Mossos no ho van permetre i li van dir que no podia ser.

Després, relata, van anar-hi dos sanitaris que es van interessar per ell, i un cop li va haver passat el rodament de cap el van acompanyar a una ambulància. Ara, segons que explica, el tracte allà tampoc no va ser l’adequat: “Vaig demanar aigua i em van dir que no. Vaig demanar que em valoressin les constants i em van dir que no. Tot i informar que patia del cor, els de l’ambulància em deien que no parlés de política. Cosa que no feia. Només demanava atenció mèdica.” Bacarisas es queixa que només li van mirar la cama, i que no li van fer cap observació del braç ni de la mà, on havia rebut el cop.

“En conclusió, Sra. Parlon, em dirigeixo a vostè per transmetre la meva queixa i malestar per l’actuació d’un dels seus agents dels Mossos d’Esquadra contra la meva persona quan expressava lliurement la voluntat que Catalunya sigui lliure”, diu a la carta. I afegeix: “On és la dita normalitat que pregonen? Ens volen fora dels carrers? Doncs no ho aconseguiran.” En un post scriptum manuscrit, Bacarisas afegeix que té a disposició la identificació de l’agent dels mossos que el va fer caure.

En conversa amb VilaWeb, qualifica de “salvatjada” el cop que va rebre. “Sabia el que feia. Qui va amb un bastó pel món és perquè en té necessitat”, diu en relació amb la seva deficiència a la cama. Explica que ha volgut adreçar una carta a la consellera i no pas presentar una denúncia formal contra l’agent perquè no creu que arribi enlloc. “Amb una denúncia a un mosso no se’n treu mai l’aigua clara”, diu.

De cada quatre denúncies d’Irídia per violència institucional, tres s’han arxivat sense investigar

Podeu llegir la carta a continuació.

L’ex-consellera de Justícia i Interior Salomé Pradas, en la seva declaració davant la jutgessa de Catarroja, ha desviat cap a José Miguel Basset, ex-cap d’Emergències, la responsabilitat en la mala gestió durant la gota freda. Fonts judicials presents en la declaració judicial han informat a VilaWeb que Pradas ha dit tot plorant que ella no sabia res d’emergències ni dirigia res, i ha insistit una volta i una altra que el responsable n’era Basset. Pradas no ha respost les preguntes de la jutgessa, sinó solament les del seu advocat.

[VÍDEO] Esclat d’indignació contra Pradas i Argüeso abans de declarar per la gota freda

Pradas ha arribat als jutjats enmig d’una gran escridassada de familiars de les víctimes, que l’han rebuda a ella i la seva antiga mà dreta, Emilio Argüeso, amb crits de “assassins” i “Mazón, dimissió”. Envoltada d’un núvol de periodistes, Pradas no ha volgut fer declaracions. Ambdós dirigents són investigats per homicidi imprudent arran de la resposta negligent del Consell durant la tragèdia de la gota freda, que va deixar 228 morts.

L’ex-consellera ha començat detallant qui formava el Centre de Coordinació Operatiu Integrat (CECOPI), i ha insistit que no tenia cap experiència en la gestió d’emergències. Ha dit que hi ha molts tècnics que s’han de coordinar per atendre aquesta mena d’emergències, tant del govern valencià com de l’espanyol, i que el director del comandament avançat era Basset.

“Hi ha hagut una falta de professionalitat tremenda”: els bombers forestals apunten a Basset com a màxim responsable de l’operació de la gota freda

Pradas fou nomenada consellera de Justícia el juliol de l’any passat arran de la sortida de Vox de l’executiu. Havia començat la legislatura com a consellera de Medi Ambient, però fou ressituada a Justícia i Interior sense cap experiència laboral en l’àmbit de la gestió d’emergències.

Xina no cedeix i planta cara a la guerra comercial del president dels EUA, Donald Trump, que ahir va decidir d’apujar els gravàmens als productes xinesos fins al 145%. En aquest sentit, el Ministeri de Finances xinès ha dit que, com a represàlia, aplicarà uns aranzels del 125% als productes nord-americans, que entraran en vigor demà.

La rèplica xinesa a l’embat de Washington ha causat un tall de digestió a les borses europees, que s’han tenyit de vermell. Ahir, les borses nord-americanes van tornar a les pèrdues després d’una jornada d’eufòria per la suspensió dels aranzels durant 90 dies excepte a la Xina.

 

L’escopeter que va disparar la bala de goma que va mutilar Roger Español durant el referèndum del 2017 i els seus tres superiors jeràrquics hauran d’enfrontar-se a una petició de tretze anys de presó. En concret, Español acusa els agents d’un delicte greu de lesions amb pèrdua o inutilitat d’un òrgan principal, amb l’agreujant de prevalença de càrrec públic, i d’un delicte de tortures, perquè es considera que el tret es va fer com a represàlia contra ell pel fet d’haver participat en la protesta del Primer d’Octubre. “Aquest dany es va produir amb una intenció clara de castigar-lo”, diu Ton Mansilla, advocat d’Irídia, que exerceix l’acusació particular d’Español. Pel delicte de lesions demanen una condemna de nou anys i un dia, i pel de tortures, de quatre anys i un dia.

“Finalment, i després de gairebé vuit anys, podem presentar un escrit d’acusació amb tot el pes de les evidències recollides durant aquest llarg període”, ha dit Español, que veu clar que el procés judicial s’allargarà encara fins nou o deu anys després del dia que va perdre l’ull. “Representa una càrrega emocional molt difícil de gestionar, sobretot quan els elements que envolten aquell dia del 2017 són d’actualitat recurrent. Recentment, la negociació i aprovació de la llei d’amnistia m’ha suposat un desgast important”, ha dit. Malgrat aquest desgast, diu que està satisfet amb la feina feta en el procés judicial i que està convençut que el seu cas és un dels més clars, per com s’ha documentat, per a poder denunciar l’abús d’aquesta mena d’escopetes en contextos de protesta. “Aquest mar d’impunitat s’ha d’acabar. No entendria cap altre veredicte que el de culpabilitat”, ha dit.

L’escrit d’acusació es dirigeix contra quatre agents de la policia espanyola, que tenen les targetes d’identitat professional (TIP) 73861, 58808, 84654 i 110.843. Segons l’escrit, els quatre agents, que en aquell moment eren tots a prop els uns dels altres, eren plenament conscients que era una concentració pacífica i que no hi havia cap risc per a la seguretat dels agents ni de tercers, i que l’ús de bales de goma en aquella situació podia provocar lesions greus per la proximitat dels manifestants.

Malgrat això, continua el text, l’escopeter va disparar tres trets contra Español, d’acord amb els seus superiors. Amb el tercer tret, la bala de goma li va impactar a la cara mentre tenia les mans alçades entre periodistes, a només 14,12 metres de distància de l’escopeter. Arran de l’impacte, li va esclatar l’ull dret i li va produir una fractura orbital i maxil·lar, a més d’altres lesions físiques i psíquiques greus, amb seqüeles permanents.

A més dels tretze anys de presó per a cada policia, demanen una inhabilitació especial per a l’exercici de càrrec o funció pública del mateix període, i una indemnització de 320.632,06 euros per a Roger Español en concepte de responsabilitat civil, que el ministeri d’Interior espanyol haurà d’afrontar com a responsable civil subsidiari.

El judici d’apel·lació del cas dels assistents parlamentaris europeus del partit ultradretà Rassemblement National (RN) serà més curt i potser més complicat per a Marine Le Pen i Louis Aliot, batlle de Perpinyà. Només la meitat dels vint-i-cinc condemnats han decidit de recórrer contra la sentència, segons que ha informat RMC de fonts judicials. La resta, principalment antics assistents, han acceptat la condemna i, per tant, ja no poden defensar-se en una nova instància.

Le Pen fracassa en l’intent de rebre un bany de masses a París

El termini per a presentar recurs contra la sentència dictada a final de març s’acabava ahir a mitjanit. En total, tretze dels acusats han renunciat a fer ús d’aquest dret. Això inclou la major part dels ex-assistents parlamentaris contractats amb fons europeus que, segons la justícia francesa, en realitat treballaven per al partit a França i no pas per als eurodiputats.

Aquesta absència de recurs implica que aquestes tretze condemnes esdevenen definitives, i té conseqüències importants sobre l’estratègia de defensa de Le Pen i Aliot, que sí que han recorregut contra la condemna. Durant el primer judici, tots els acusats van fer un front comú i van negar rotundament els fets, fins i tot amb arguments que el tribunal va considerar poc versemblants. Aquesta unitat, però, es trenca ara que molts condemnats han renunciat a apel·lar, la qual cosa podria afeblir la defensa de la dirigent del RN.

Aliot, condemnat: què passarà amb la batllia de Perpinyà?

L’estratègia de Le Pen i Aliot, basada a desacreditar l’existència d’un sistema organitzat per desviar fons públics europeus cap a les arques del partit, perdrà força davant el fet que la majoria dels coacusats han acceptat les penes imposades.

A més de reduir el nombre d’acusats a revisar, la situació farà que el procés d’apel·lació sigui més àgil. La cort d’apel·lació de París preveu fer-lo a començament del 2026, amb una possible sentència cap a l’estiu del mateix any.

Expectació mediàtica i indignació a la Ciutat de la Justícia de València abans de les declaracions de l’ex-consellera de Justícia i Interior Salomé Pradas —màxima responsable d’Emergències— i la seva antiga mà dreta Emilio Argüeso. Ambdós han estat escridassats i xiulats pels familiars de les víctimes quan ha arribat als jutjats. “Mazón, dimissió” i “assassins”, són alguns dels crits que s’han sentit. Envoltada d’un núvol de periodistes, Pradas s’ha negat a fer declaracions. “Després us atendrem”, ha dit.

L’ex-consellera i l’ex-secretari han arribat per separat. Argüeso, també envoltat per periodistes, ha estat rebut amb el so de l’alarma d’emergència. Una volta dins de l’edifici dels jutjats, l’ha saludat un agent de la Guàrdia Civil. Ambdós dirigents són investigats per homicidi imprudent arran de la resposta negligent del Consell durant la tragèdia de la gota freda, que va deixar 228 morts.

Abans de la seva arribada, grups de familiars s’han col·locat a la porta dels jutjats amb pancartes i imatges de les víctimes. “Partit Popular, partit criminal” és una de les consignes que s’ha cridat. Agents de la Guàrdia Civil han impedit que familiars entrin dins de la Ciutat de la Justícia.

“Estem totes els col·lectius de víctimes esperançats i confiats en la instrucció que està fent la jutgessa de Catarroja, que per a nosaltres és molt important saber com a poc a poc es van esbrinant i van eixint a la llum els detalls de tot el va passar. Esperem que avui tinguem encara més clar per què no es va enviar l’alerta que podria haver salvat vides”, ha declarat a VilaWeb Mariló Gardolí, portaveu de l’associació de víctimes de la DANA.

Les declaracions de Pradas i Argüeso —a les 10 i les 12.30 del matí, respectivament— es produeixen una volta s’ha revelat que Emergències sabia a les 20.30 de la vesprada del 29 d’octubre que hi havia ferits, morts i desapareguts. Sis hores abans, Argüeso havia admès en missatges interns que els barrancs estaven a punt de col·lapsar.

Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps

Durant la instrucció, la jutgessa de Catarroja ha recollit el testimoni d’unes quantes víctimes que detallen l’abast de la tragèdia i de la negligència. De totes maneres, la magistrada s’ha negat a investigar el president de la Generalitat, Carlos Mazón, perquè és aforat i tampoc no l’ha convocat a declarar com a testimoni. Així mateix, no ha deixat que la Generalitat sigui part de la causa.

Avui, 11 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• “No han esborrat el sud i ací ens teniu”: representants d’entitats reivindiquen la força d’Alacant com a capital del sud del país 
• Una família catalana mor en estavellar-se un helicòpter al riu Hudson de Nova York
• Puigdemont ja és a les mans de Cándido Conde-Pumpido I Anàlisi de Josep Casulleras   
• ‘La tertúlia proscrita’: El retorn de Puigdemont, més a prop?
• Consellera Paneque: votarem la Catalunya dels deu milions, o ens la imposareu vosaltres? I Mail obert de Josep Sala i Cullell   
• Bolonya i la literatura que canvia vides I Mail obert de Tina Vallès 
• L’ex-director de l’Institut de Ciències Forenses alerta d’un error científic en la sentència que absol Alves 
• Maria del Mar Bonet: “A Madrid, hi cantava més en temps de Franco que no pas ara” 
• La guerra comercial de Trump es cobra una víctima inesperada: Rússia 
• 10 còmics per a regalar aquest Sant Jordi 2025 
• “No farem que els adolescents deixin de mirar porno gràcies a la culpa” 
• ‘Manual d’autodefensa’: la cuina catalana que no s’acomplexa

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Sis persones, entre els quals tres infants, han mort en estavellar-se un helicòpter turístic al riu Hudson, a l’altura del moll 40, a la ciutat de Nova York. Les causes de l’accident les investiga la Federal Aviation Administration (FAA). Les víctimes són una família de l’estat espanyol i el pilot. En imatges a les xarxes socials, es veu com l’helicòpter cau en picat a l’aigua.

Hudson River Helicopter crash @fox5ny @ABC7 @NBCNewYork @CBSNewYork @njdotcom @News12NJ @CNN @cnnbrk

Credit: Bruce Wall pic.twitter.com/CVy249wApx

— SangriaUltra (@xpertcommander) April 10, 2025

“Les sis víctimes han estat declarades mortes”, ha explicat el batlle de Nova York, Eric Adams, en una compareixença pública. Segons que ha revelat, quatre persones han mort a l’instant, mentre que dues víctimes han mort a l’hospital.

El vehicle sinistrat era un Bell 206, que ha volat uns setze minuts abans de caure a l’aigua. Segons ha detallat la cadena CNN, abans d’estavellar-se, l’helicòpter havia envoltat la icònica Estàtua de la Llibertat i després havia seguit el curs del riu Hudson en direcció al pont George Washington.

El consolat espanyol a Nova York ha explicat que es manté en contacte amb les autoritats nord-americanes per obtenir tota la informació disponible.

Ja fa trenta anys que el Vint-i-cinc d’Abril es va commemorar a Alacant, com enguany. El lema d’aquella convocatòria tenia rima i ha quedat gravada en pedra picada en la ment de molta gent: “Alacant és important”. Ara és una frase feta, un lloc comú. Enguany, Acció Cultural del País Valencià torna a convocar a Alacant la diada amb què commemora la desfeta d’Almansa. El lema també té molta intenció i bona cosa de reminiscències ovidianes: “Som a Alacant perquè volem”.

A Alacant, un militant de Fuerza Nueva va matar Miquel Grau la vigília del Nou d’Octubre del 1977. Un any abans, la policia havia mort a trets el jove sindicalista Teófilo del Valle durant una vaga del calçat.

Fa fa molts anys que el sud del país rep els atacs més furibunds de l’espanyolisme i de la dreta i l’extrema dreta. I fa molts anys que hi ha entitats, institucions, persones que treballen per cosir, per mantenir ferma la valencianitat tant de la ciutat com de tota l’àrea d’influència. Lluny de “donar un territori per perdut”, que potser seria més còmode, hi ha molta gent que treballa per demostrar que sense Alacant no es podria parlar de país sencer, sinó de país escapçat.

Un dels darrers atacs que ha rebut la ciutat d’Alacant ha estat la intenció reiterada de Vox de traure-la del registre de territoris de domini lingüístic català i posar-la, contra allò que diu l’estatut d’autonomia, a la llista del domini lingüístic castellà. Ho ha intentat tres vegades. Ell PP va estar-hi d’acord i únicament va desistir en veure la resposta ciutadana. Una resposta que fa unes setmanes es va tornar a repetir i que és una de les banderes que fan onejar la majoria de les persones amb qui hem parlat per fer aquest reportatge: els resultats de la consulta sobre la llengua base van tornar a demostrar que, sota tota l’escuma i tots els interessos polítics, hi ha una base resistent i resilient.

Cosir i cosir el país

“A l’hora d’erosionar la vertebració lingüística, cultural i nacional del país, la dreta sempre ha tingut clar que havia de començar pel sud, perquè és la baula més feble de la cadena. Però els resultats de la consulta lingüística de Rovira són molt bons, atesa la situació que tenim.” Qui parla és Josep Enric Escribano, president de l’entitat el Tempir, d’Elx, que dóna suport a la manifestació. Escribano i la seua entitat fa molts anys que formen part d’aquests fonaments inexpugnables. Sobre la consulta, és optimista i diu que ha fet surar una demanada d’ensenyament en català que sempre havia estat per damunt de l’oferta. “Això vol dir que hi ha partida per jugar.” Escribano fa molts anys que reivindica el sud com una part important del país. “La manifestació del 12 d’abril s’ha d’entendre per a reivindicar la veu del sud, i perquè no hi ha cap part del país que es puga donar per vençuda. I una tercera raó és fer front a l’embat que fa la dreta contra la valencianitat lingüística i cultural ací, al sud”, diu.

La professora de la Universitat d’Alacant, i membre electa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Mar Iglesias, considera que la vertebració encara està pendent. “Jo vaig ser a la manifestació del 1995 i Alacant és important, sí. És una manera de reivindicar el sud. Moltes voltes s’obliden que tenim zones completament valencianoparlants. Tenim la cultura, la llengua, les nostres arrels són valencianoparlants, són catalanes”, diu. Segons Iglesias, moltes voltes s’ha volgut amagar que el valencià a Alacant, al sud, és ben viu. “Vivim, pensem i treballem en valencià. A espais com la universitat, però també al carrer. Si dius ‘bon dia’, saps que hi haurà gent que et dirà ‘bon dia’. El problema és que encara s’ha de reivindicar aquesta visibilitat.”

“Malgrat totes les circumstàncies, nosaltres hem mantingut durant molt de temps la nostra valencianitat i, per això, ara volem tornar a visibilitzar aquesta peculiaritat de la nostra cultura. I a més de visibilitzar, volem vertebrar, perquè volem un país vertebrat de nord a sud, i unit en xarxes. Per això, aquesta punta del sud ha d’estar unida a la resta del territori”, diu Marinela Garcia, vice-presidenta d’Acció Cultural del País Valencià i cap de la secció d’Alacant de l’entitat. Garcia recorda el procés de substitució lingüística que ha sofert Alacant per motius diversos. “Fa trenta anys, vam tenir una manifestació i vam celebrar la diada ací, i ja tocava tornar-hi, per molts factors que fan pensar que ara és un bon moment per a recordar la valencianitat d’Alacant i de totes les terres del sud que ens envolten.”

El simbolisme de ser la capital del sud

“Alacant no és diferent d’altres ciutats del País Valencià. Fins i tot, en alguns nivells, no està gaire allunyada de les dinàmiques d’altres ciutats dels Països Catalans. Com a capital del sud, té un simbolisme i una referencialitat no només per a l’esquerra i per al valencianisme, sinó també per a la dreta, que la fa una ciutat simbòlica.” Ho afirma Aquiles Rubio, portaveu del Casal Popular el Tio Cuc. “És la capital del sud i a pesar de les dificultats, resisteix la identitat, resisteix la cultura. Però també és la ciutat de Carlos Mazón. Per tant, té una doble dimensió que la dota d’un simbolisme i d’una centralitat molt gran”, diu.

Segons Rubio, quan del nord estant se la dóna per perduda, la mirada potser és esbiaixada, perquè únicament s’observa en l’àmbit lingüístic. “És cert que a Alacant el valencià és una llengua minoritària, però no només la llengua conforma un poble, una identitat i un país i un territori. Hi ha elements culturals, econòmics, sociològics i de classe que també hi intervenen”, afirma. Quant a la fermesa en la defensa de tots aquests valors, Aquiles Rubio diu que hi ha una minoria cridanera, activa i militant i milers de persones que, en la pràctica quotidiana, vertebren Alacant amb el conjunt del País Valencià. “Potser no té la visibilitat que voldríem, però existeix i és la base per a fer i per a reconstruir.”

El professor i director de la Unitat d’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant, Jordi Antolí, situa la ciutat d’Alacant en el mateix estatus que altres ciutats grans del domini lingüístic. “Tot i que és cert que les dades demolingüístiques ens diuen que a la ciutat d’Alacant la presència del valencià com a llengua familiar és escassa, no ho és més que uns altres llocs del domini de la llengua catalana”, diu. Antolí, que fuig del paradigma de la província, sí que situa Alacant com a ciutat de referència d’una zona amb una densitat molt gran de població valencianoparlant, com ara, les Marines, l’Alcoià-Comtat, moltes localitats del Vinalopó, on la llengua resisteix amb molta vitalitat. “Pense en localitats com Crevillent, en moltes partides de la ciutat d’Elx o, fins i tot, en localitats del mateix camp d’Alacant. Alacant és important per ella mateixa, però també ho és perquè és el lloc d’anar a estudiar, a comprar o a relacionar-se amb l’administració. Perdre Alacant per a l’àmbit de la catalanitat o de la valencianitat també és perdre tot aquest referent”, diu.

Captura de la retransmissió en directe que TV3 va fer de la manifestació d'Alacant el 1995. Captura de la retransmissió en directe que TV3 va fer de la manifestació d'Alacant el 1995. Defensar la cultura, defensar la llengua

Anna Baeza és membre del grup de danses Salpassa del Campello i dissabte participarà, amb molts més grups de cultura popular, en la manifestació d’Alacant. “Sembla que al sud i a la ciutat d’Alacant no existeix la nostra cultura, la llengua, no existeix tot això que entre més coses defensem en la manifestació, i per això ho volem fer visible.” Baeza també recorda la manifestació del 1995 i pensa que hi ha algunes similituds. “Sembla que som en un punt que anem avançant, però hem de continuar reivindicant les mateixes coses que en aquell moment. Això té un punt positiu, perquè no han esborrat la nostra cultura, no han esborrat el nostre patrimoni, no han esborrat el sud, i ací ens teniu.” I Baeza recorre també a l’argument del resultat de la consulta per la llengua, que ha omplert d’energia totes aquestes entitats.

Qui més parla dels resultats, i qui més els sap, pràcticament centre per centre, és Ismael Vicedo, de la Cívica, Coordinadora Comarcal d’Escola Valenciana de l’Alacantí. Diu que és un goig que la manifestació del Vint-i-cinc d’Abril es faça a Alacant i espera que tarden trenta anys més a fer-ne una altra. Està convençut de l’èxit i cita l’exemple de la Trobada d’Escoles en Valencià de la comarca de l’Alacantí feta el 28 i el 30 de març, que va ajuntar unes vuit mil persones. “Venim del procés de la campanya ‘Tria valencià’. Els poders fàctics deien que retrocediríem en l’ensenyament en valencià a la comarca, que ens arraconarien, i no ha estat així.”

Vicedo lamenta que el PP ha comprat tot el marc polític d’un Vox que únicament sap parlar contra els immigrants, contra la igualtat, contra els valors democràtics i contra la llengua. “El PP obri oficines antiavortament i antiocupació a Alacant, tot allò que puga crear controvèrsia, però quan rasquem en el teixit social ens trobem que hi ha un sentiment sobre la llengua, un discurs sobre la cultura. Que hi haja una mostra de força a Alacant és molt important perquè irradia tot el territori”, diu.

 

Ja és a les llibreries El vol de Guillem (Caliu Editorial), el conte il·lustrat que explica als més menuts la història de Guillem Agulló, el jove antifeixista de Burjassot (Horta Nord) assassinat l’any 1993 a mans d’uns feixistes. Escrit per Ricard Tàpera i il·lustrat per Helga Ambak, el llibre mostra la infància de Guillem i el seu pas a l’adolescència, fins al moment del seu vol. 

Burjassot homenatja Guillem Agulló en el 32è aniversari del seu assassinat

L’autor explica que la idea li va venir justament ara fa un any, anant cap a la concentració per Guillem que es fa cada 11 d’abril al seu poble. “Jo sempre em pregunte: quines coses m’haurien agradat que me’n contaren? I com ho contaria a les meues nebodes?”, diu. Així, va començar a imaginar-se com narraria als menuts la història de Guillem Agulló, i ho exposà a Betlem Agulló, la germana, que de seguida es va entusiasmar.

D’ençà del primer moment, la família Agulló va marcar una línia molt clara: no volien que hi aparegués el feixisme com a símbol. “No posarem el feixisme com una cosa important ací; el fet que volem contar és com l’odi s’emporta Guillem, com les idees agressives, radicals, extremistes, s’emporten persones que pensem en llibertat. Aleshores havia de ser simbòlic”, explica Betlem Agulló. De manera que una ombra obscura, seguida d’una tempesta, s’emporta Guillem, que acaba transformant-se en papallona.

“El tema de l’assassinat, tenint en compte que anava adreçat a un públic infantil, no volia que apareguera d’una manera traumàtica. El tema de la mort és una cosa que s’ha de parlar amb els xiquets, però l’assassinat podia ser una qüestió difícil de pair. Tàpera ha fet servir molta imaginació per tractar de l’assassinat sense parlar d’un assassinat i de la pèrdua d’un ésser estimat per una qüestió d’odi, i ho ha tractat superbé. Va trobar el simbolisme de què era allò que s’emportava Guillem sense parlar del feixisme explícitament. Però sí que queda clar que qui s’emporta Guillem és una cosa fosca, una cosa roïna, que era el que volíem transmetre”, continua.

La germana de Guillem ha escrit una carta adreçada als infants, però també als pares, que obri el conte. Parla de com era el seu germà i destaca la importància que la seua història es transmeta a les futures generacions, amb l’esperança com a bandera. A més, també posarà veu al llibre en un enregistrament que es publicarà més endavant. 

Un món ple de papallones

Després del film La mort de Guillem, volien donar al conte un aspecte més positiu. Per això van decidir de transformar la mort de Guillem en un vol, per a convertir-lo després en una papallona i tancar el cicle. “Xarrant amb Betlem, vaig dir que jo sí que volia que al conte hi apareguera la primavera com a estació, els colors, i va eixir la natació. Se’m va ocórrer l’estil de papallona i també volíem un animal que vertebrara el conte. En un principi, havíem pensat que fóra la gossa de Guillem, Laika, però no ens agradava. I quan vam veure això, primerament lligat a la natació, però també el potencial de l’animal, pels colors, pel que representava, i també pel vol, que implica una alliberació, ja teníem l’animal que buscàvem”, explica Tàpera.

I així, les papallones de colors s’han multiplicat recordant-nos els valors de Guillem: la justícia social, l’antiracisme, l’antifeixisme, la solidaritat i la defensa del territori i de la llengua. “Però també volem transmetre la transformació, com un fet que pot ser tràgic i dolorós, es pot convertir en tot el contrari, en un símbol de resistència, en un símbol que ens ha acompanyat tota la vida a moltes generacions. Preteníem que la història de Guillem arribara a un públic infantil, perquè fins ara no s’havia fet. I tot a partir de la victòria que implica haver convertit Guillem en un símbol. Ja no sols de Guillem i de la família, sinó també dels col·lectius i dels valors que defenem. Eixa és la força del conte”, reivindica Tàpera.

La potència de les imatges

Tàpera explica que, tant per a ell com per a la il·lustradora, ha estat tot un envit crear aquest conte. La família Agulló ha acompanyat el procés en tot moment, i Betlem explica com va ser la creació dels dibuixos amb Helga Ambak. “Ella em va demanar fotos de Guillem, de quan era menut. Al principi, no veia molt clar si els dibuixos serien més realistes o menys. Al final, ha trobat una mescla entre el dibuix i la realitat molt bonica, unes imatges que expressen molt. Se’ns posava la pell de gallina cada vegada que vèiem una de les imatges que feia. Em preguntava coses molt concretes sobre l’aspecte, i jo li deia: ‘Ui, aquest nas no és de Guillem’, ‘Els ulls els has encertat, però els llavis els tenia més grossets’. Anàvem modelant-lo fins que al final ha fet el dibuix que representa exactament Guillem”, diu.

El conte acaba amb una festa, amb una cançó escrita per Panxo i musicada per Marcos Úbeda, membres de Zoo, i que serà interpretada per infants. També es podrà escoltar més endavant. A més, anirà acompanyat de materials didàctics per a donar-li vida més enllà de les pàgines.

“La flama de Guillem no s’apaga”

Per a Betlem Agulló ha estat un altre homenatge al seu germà. “És una manera de fer-lo persona i de veure que Guillem també havia sigut un xiquet, havia sigut una persona com qualsevol de nosaltres, que anava a l’escola, que tenia il·lusions i que passejava amb la seua gossa pels camins de Burjassot. És una manera de personalitzar la víctima i d’empatitzar més amb el tot allò que va succeir”, diu.

I mostra l’agraïment de la família Agulló: “Una vegada més ens presenten projectes, idees, que en certa manera homenatgen Guillem i que no ixen de nosaltres, sinó que ixen de la societat. I és un projecte més dins d’un munt de coses que es fan, d’obertura de places, de carrers, de llibres, de pel·lícules… Per a nosaltres és un autèntic plaer i un goig veure que la flama de Guillem no s’apaga.”

Ricard Tàpera, autor del conte, i Betlem Agulló, germana de Guillem. Una col·lecció amb valors

El vol de Guillem s’inclou dins la col·lecció Xicalla de l’editorial Caliu, vinculada a la llibreria la Repartidora, amb la col·laboració del projecte Zoo Il·lustrat. L’objectiu és acostar els valors com ara la diversitat, la inclusió i la interculturalitat entre els més menuts. A més a més, enguany l’editorial compleix deu anys, i la col·lecció en fa cinc, amb la qual cosa la publicació d’aquest conte pren encara més significat.

Es presentarà diumenge, 13 d’abril, a Ca Bassot (Burjassot), i el 25 d’abril, Diada Nacional del País Valencià, a la Fira del Llibre de València.

De tot el que ha passat a Catalunya els últims vint-i-cinc anys, el més important és, de llarg, el creixement de sis a vuit milions d’habitants per la via de la immigració econòmica. Aquest fenomen ho ha transformat tot: l’educació, la sanitat, la llengua, el mercat laboral, el paisatge de barris i ciutats senceres. Un canvi tan profund hauria d’haver estat un tema cabdal a les campanyes electorals i hauria hagut de formar part de la discussió civil, però en canvi l’omertà als mitjans i a la política ha estat, fins fa poc, gairebé total. El missatge que ens va arribar des del poder és que parlar d’immigració et convertia en un racista, i aquesta tenalla antidemocràtica encara dura. Mireu, si no, el que ha passat aquesta setmana amb el debat sobre els lloguers. En els últims deu anys el país ha crescut de gairebé un milió d’habitants i no s’han acabat ni 100.000 habitatges i, tot i això, ningú no gosa esmentar-ho com a part del problema.

Les declaracions de la consellera Sílvia Paneque que aviat tindrem la Catalunya dels deu milions d’habitants s’ha rebut de la mateixa manera, amb un silenci gairebé unànime als mitjans (per sort a les xarxes sí que hi ha hagut força rebombori). El més gros és que la portaveu del govern ho dóna per fet, sense cap marge de discussió ciutadana. És al capdavall el pla econòmic del PSOE: fomentar una entrada constant de treballadors estrangers, i així maquillar el producte interior brut, pagar les pensions que es van prometre i mantenir un sistema econòmic obsolet. Aquest programa, que mai no s’ha fet explícit a les campanyes electorals, tindria unes conseqüències cabdals per a la nació.

He escrit tants articles sobre immigració a VilaWeb que tinc por de fer-me pesat, però hi tornaré. El model de fronteres obertes no és d’esquerres, sinó que és el que defensa la dreta neoliberal, que vol l’entrada constant de mà d’obra barata per enfonsar les condicions laborals dels autòctons –d’aquí ve que l’explosió demogràfica a Catalunya i a Espanya comencés durant la primera legislatura de José María Aznar. Aquest discurs el blanquegen una colla d’activistes d’esquerres que no competeixen laboralment amb els nouvinguts (professors d’universitat, periodistes, actors), però que ja els va bé que algú els netegi la casa per quatre duros o tenir un supermercat obert les vint-i-quatre hores.

Per a imposar aquest discurs neoliberal s’han fet unes quantes trampes, i la més important és dir que la immigració és un fenomen inevitable, i que no es pot fer res per a aturar-lo. És cert que tenim frontera amb el Mediterrani, però de fet els immigrants que poden haver travessat el mar no arriben al 7% dels nouvinguts. La gran majoria s’ha desplaçat per carretera o han travessat la frontera del Regne d’Espanya per l’aeroport de Barajas, i des de fa un quart de segle la política ha estat deixar entrar tothom. I això, cal repetir-ho, és una tria.

(Aquesta setmana hem llegit el cas lamentable d’una turista britànica que va ser detinguda als Estats Units, emmanillada i enviada a un centre de detenció d’immigrants. La història, però, va començar quan la noia va intentar entrar al Canadà per carretera amb un visat de turista, i les autoritats d’aquest país van considerar que en realitat hi anava a viure i a treballar. D’aquí ve que l’expulsessin de tornada als Estats Units, on va ser detinguda. Us imagineu això a Barajas? No, és clar. Espanya no només no comprova res, sinó que llavors obliga les altres administracions a empadronar aquests falsos turistes i a donar-los una targeta sanitària. L’al·licient per a emigrar a Espanya és ben clar.)

Darrerament sentim un altre argument a favor de l’arribada constant d’immigrants, i aquest sí que hauria d’indignar les esquerres que lluiten contra el colonialisme i l’explotació dels països rics. Es tracta de dir que la nostra natalitat és molt baixa, i per tant que necessitem rebre gent nova per a mantenir el nivell de vida. El problema és que la humanitat sencera està entrant en un hivern demogràfic, i aquesta dècada travessarem la taxa de reposició, que és d’uns 2,2 fills per dona. D’aquí a molt poc el bé més preuat de la societat seran precisament els nens i els joves, i els adolescents d’avui veuran com el nombre d’humans de la Terra decreix.

Per tant, com es pot justificar des de l’esquerra importar joves de Colòmbia (1,7 fills per dona), del Marroc (1,9) o de l’Equador (2), països que tenen el mateix problema de baixa fertilitat que nosaltres? Els que encara en tenen una d’alta són els del centre de l’Àfrica i alguns que es troben enmig d’una guerra, però aquests són precisament els que les nostres autoritats no volen, perquè costaria massa de mantenir-los. D’aquí ve també que els debats sobre el repartiment dels menors no acompanyats siguin pur teatre. A Espanya hi entren un milió d’immigrants l’any per Barajas, i el focus el posem sobre 4.500 menors que arriben amb barques precàries, els més fràgils de tot?

Durant vint-i-cinc anys la classe política i les elits econòmiques s’han unit per a expulsar la immigració del debat públic, una decisió que és profundament autoritària i que tracta els votants com a menors d’edat. La manca de reacció davant de les paraules de la consellera Paneque indica que a Catalunya les decisions transcendents encara les prenen uns quants factòtums –el PSC, el Cercle d’Economia– i que l’únic paper que deixen a la resta és pagar i callar. El que potser no veuen és que això funcionava fins fa cinc o deu anys, però ara s’està covant una fúria ciutadana immensa que un dia o altre explotarà.

El 25 d’abril, al Teatre Olympia de París, hi actuarà la cantant libanesa Elissa. És una noia jove, amb els cabells llargs, ulls foscos i mirada profunda, que barreja la música tradicional del seu país amb sonoritats modernes. Fa cinquanta anys, una noia semblant a l’Elissa també aterrava a París disposada a fer el seu primer Olympia. Es deia Maria del Mar Bonet i hi compartiria escenari amb Ovidi Montllor i Toti Soler. Primer els uns i després l’altra, s’entén, o viceversa, això no és del tot clar. Sigui com sigui, no era un 25 d’abril sinó un 27, dia de la Mare de Déu de Montserrat i aniversari de la cantant mallorquina, que aquell dia feia 28 anys.

Al número 28 del Boulevard des Capucines, a tocar del Palau Garnier, seu de l’Òpera de París, hi ha el Teatre Olympia, fundat el 1893 per un terrassenc de nom Josep Oller, que havia fet diners organitzant apostes de cavalls. A tot arreu del món hi ha catalans. L’Olympia encara és avui el temple musical pel qual ha de passar qualsevol artista que vulgui dir que ha conquerit la capital francesa. És una mena de ritu iniciàtic, en què el cantant entra dins el santuari i se submergeix en la llegenda d’un recinte mític. El mont Olimp, a la Grècia antiga, era la llar dels déus, un espai de grandesa, excel·lència i majestuositat.

Actuant a l’Olympia, Maria del Mar Bonet seguia les passes dels més grans: Bob Dylan, Leonard Cohen, Joan Baez, però també els Beatles i els Rolling Stones. O Raimon, que hi va actuar uns anys abans que ella, el 7 de juny de 1966. També Lluís Llach, el 21 de gener de 1973. O Paco Ibáñez, el 1969, que com tota la resta també hi va enregistrar un disc. El disc d’Ibáñez, per cert, va inspirar l’obra de teatre Olympia que Carlota Subirós va estrenar fa uns mesos al Lliure de Gràcia.

Maria del Mar Bonet també va enregistrar el seu concert a l’Olympia, i ara la discogràfica Produccions Blau de Mallorca ha decidit de reeditar-lo i remasteritzar-lo, incloent-hi la famosa cançó “Què volen aquesta gent?”, que en el seu dia era prohibida i actualment encara manté tot el sentit. El disc es podrà trobar en format vinil i digital a partir del 25 d’abril. L’efemèride també se celebra amb una sèrie de concerts commemoratius, començant pel d’avui, divendres, a l’Auditori de Barcelona, amb les entrades exhaurides, demà, a l’Auditori de Girona i, més endavant, a Palma, Xàtiva, Cambrils i Ciutadella.

Fotografia: ACN.

—Situem-nos: què significava exactament fer un Olympia per a un cantant? Era una cosa semblant a fer un Palau, o fer un Sant Jordi per als qui fan més soroll?
—L’Olympia era tota una llegenda! Era un teatre antic, força imponent, i tenia un director, Bruno Coquatrix, a qui agradava molt la chanson. Allà hi cantaven des d’Yves Montand fins a Brassens, passant per Léo Ferré o la Barbara. Jo hi vaig anar a sentir Montand i l’havien programat durant dos mesos. Era l’espai dels trobadors, els cantants, els poetes…

—I un dia us proposen d’actuar-hi.
—Sí, gràcies al Joan Molas, que es va morir fa uns dies, i la Núria Batalla, els meus mànagers. Vam tancar un cicle que es deia “Chansons en liberté”, que eren uns recitals que es feien al migdia. Ens van convidar a l’Ovidi, que hi va anar amb el gran Toti Soler, i a mi, que hi vaig anar amb cinc músics. Uns altres ja havien obert camí abans que nosaltres: Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Paco Ibáñez… Recordo que feia bon temps i que París era una festa, com diu el tòpic.

—Molts nervis?
—Moltíssims. Era ben ple. Va venir gent de tot arreu dels Països Catalans, de Mallorca, de València, de Barcelona. Hi havia Lluís Serrahima, promotor dels Setze Jutges. Hi havia Vicent Andrés Estellés. Fins i tot, hi havia gent de Madrid com José Luis Rubio o Carlos Tena. I no hi podia faltar Toni Catany, que va fer les fotografies que després van il·lustrar el disc.

—En una d’aquestes fotografies es veu Estellés que us dóna un llibre. Pot ser?
—Sí, me’l va presentar l’Ovidi i em va regalar un llibre que li havia publicat Edicions 62, un llibret petit, amb uns poemes curts, i n’hi havia alguns de dedicats a les Illes. Em va dir que per què no feia alguna cançó amb aquells poemes i d’aquí va néixer “Les illes”, que vaig incloure al disc Alenar. Em va agradar molt conèixer Estellés, era una persona adorable, un àngel magnífic.

—Teniu algun sistema per a fer-vos passar els nervis abans d’un concert, o ara ja no us cal?
—Sí que em cal, sí, abans i ara. Amb el temps i l’experiència en tens menys, però n’hi segueix havent. També aprens que abans de començar en tindràs i que amb la segona cançó ja estaràs millor.

—Per a aquest concert hi havia prou pressupost per a dormir en un hotel i aquesta mena de coses?
—No me’n recordo gaire, la veritat. Suposo que no devíem cobrar res, perquè fer un concert allà implicava moltes despeses. Però recordo que vam dormir en un hotel que era molt a prop del teatre perquè també hi havia la meva mare i l’hotel aquell era d’una amiga seva.

—Podem parlar d’un concert històric?
—Sí, no? Actuar a l’Olympia era una fita. També t’obria portes. A partir d’aleshores vaig actuar més a França, sobretot a París, a teatres i sales diversos. Però sort que el vam enregistrar! Si no, potser hauria passat més desapercebut.

—I ara heu decidit de reeditar-lo.
—En vaig parlar amb la gent de Blau, que són una gent magnífica, que encara creuen en l’art de fer discos, i els vaig dir que endavant, a condició que arregléssim algunes coses del disc original que va publicar Ariola. Gràcies a la tecnologia actual, incloent-hi la intel·ligència artificial, hem pogut separar les pistes originals i remesclar-les. El resultat és un so més net, que recupera instruments que quedaven massa amagats. La guitarra del Josep Maria Bardagí sovint no se sentia. Ara sí. I la meva veu a vegades era massa aguda. Ara no ho és tant.

—No hi heu afegit res de nou, no heu enregistrat cap veu ni cap instrument?
—L’única cosa que hem afegit és la cançó “Què volen aquesta gent?”, que en el seu dia vam deixar fora del disc perquè era prohibida i ens l’haurien censurat. Però com que la teníem enregistrada, ara l’hem afegida. Per la resta, no només no hem afegit res sinó que hem llevat alguna cosa, com els meus parlaments en francès, que eren directament horrorosos. Si algú els vol sentir, els trobarà al disc original.

—Per als concerts commemoratius que comenceu avui a Barcelona us acompanyeu d’una banda nova, un grup de músics mallorquins, o mallorquins adoptius, capitanejats per Toni Pastor. Com ho feu per tenir sempre tan bons músics?
—Això és intuïció. Intuïció i la sort de trobar-los pel camí. Sempre he tingut molta sort amb els músics que m’han acompanyat. Pensa que he treballat amb gent com Feliu Gasull o Javier Mas, que després em va deixar pel Leonard Cohen. Ara amb aquests músics que comencem nova etapa sóc molt feliç, perquè m’aporten unes sonoritats que fa temps que cercava.

Fotografia: ACN.

—Tinc la sensació que sou poc de mirar enrere, com feu ara amb els 50 anys de l’Olympia, i que més aviat us agraden els projectes nous. M’equivoco?
—És veritat, sí. Per això aquesta primavera i estiu anirem combinant els concerts de l’Olympia amb un altre recital nou que ja vam estrenar el mes de gener a Mallorca amb el Toni Pastor i companyia. I algunes de les cançons noves que he escrit també es podran escoltar divendres a Barcelona i dissabte a Girona.

—Cançons noves de trinca?
—Tres, sí. La primera es diu “L’arbre campaner” i és sobre un arbre que tinc al pati de casa meva a Mallorca, que és una mica verinós però desprèn un perfum exquisit. La segona es diu “Aigua blava” i va una mica en la línia de ”Enamorat i al·lota”. I la tercera es diu “Cançó dels disbarats” i està inspirada en una cançó menorquina que vaig aprendre de petita, molt surrealista, que m’agradava molt. En recordava l’inici i el final, i després de molt investigar, sense èxit, he decidit d’escriure jo mateixa la part del mig. Totes tres formaran part del meu pròxim disc.

—No soneu com si us haguéssiu de jubilar demà passat…
—Mentre canti en públic, faré discos. I mentre tingui salut, faré concerts i cantaré en públic. Sóc feliç fent música.

—Viure a Mallorca ajuda a tenir salut i ser feliç.
—Després de passar mitja vida a Barcelona, ara ja fa anys que vaig tornar a Mallorca i hi estic molt bé, sí. I, quan cal, vaig a Barcelona. També sóc feliç quan pinto, sempre duc paper i aquarel·les amb mi.

—Teniu concerts programats al Principat, les Illes i el País Valencià. Els Països Catalans són vius?
—I tant! Si truquen i contracten un concert, jo hi vaig encantada. També m’agradaria anar a París, eh? O a Madrid. Pensa que jo a Madrid hi cantava més en temps de Franco que no pas ara. És fort, eh? Per què abans sí i ara no? Perquè anàvem contra Franco? Jo sempre he dit que era Franco qui anava en contra meu i de la meva llengua, jo no anava en contra de ningú. I jo cantava en la meva llengua perquè és la meva ànima, igual com Brassens cantava en francès. No passa res. Vaig més a Tunísia i Egipte que no pas a Madrid.

—Una de les cançons que vau cantar a l’Olympia i que és al disc es diu “Abril” i parla de canvis meteorològics i de canvis polítics, oi?
—La història d’aquesta cançó és que vaig conèixer el portuguès Zeca Afonso a València, en un festival que es deia Los Pueblos Ibéricos, crec recordar. Vaig quedar impressionadíssima. Em va enamorar. Quan vaig sentir la seva veu cantant “Grândola, vila morena” durant la revolució dels clavells, em vaig emocionar molt i vaig escriure “Abril”. Jo vull cantar aquesta cançó, jo vull cantar-la amb tu, dic a “Abril”. Quan la vaig estrenar al Palau de la Música recordo que el públic va reaccionar, primer, amb un silenci especial, i després, amb un gran aplaudiment.

—Hi havia necessitat de canvis i no sé si han acabat d’arribar tal com s’esperaven…
—El 1975 hi havia la sensació que es podien canviar moltes coses, sí. La dictadura s’anava extingint, encara que lentament, i hi havia un ambient d’esperança. Però ara mateix no sóc gaire optimista. Si no fem cas dels científics i els experts, no sé si ens en sortirem. El clima és ben boig, amb inundacions i terratrèmols, vam tenir una pandèmia que no serà la darrera, destruïm els boscos… Confio més en els científics que en els polítics. Hem de tenir cura del món i de la gent que hi habita. I en lloc d’això, tenim un dictador nord-americà i un de rus que ens porten a la guerra. I sempre reben els mateixos: les dones, els infants, la gent gran, els més dèbils.