El ministre de Medi Ambient, Agricultura i Ramaderia d’Andorra, Guillem Casal, i el conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat, Òscar Ordeig, han tingut una reunió per a reforçar els llaços de cooperació entre les dues institucions. És la primera trobada entre els dos representants polítics d’ençà de la configuració del nou executiu català i destaca que les bones relacions entre les dues institucions permeten de compartir “accions i temes d’interès comú”.

Casal ha explicat que la col·laboració activa entre el govern andorrà i la Institució de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) havia permès de dur a terme accions vinculades al sector agropecuari d’Andorra. Ha recordat que l’entesa havia estat “tan completa” que el 2022 es va signar un memoràndum d’entesa per a establir un marc de col·laboració formal per a dur a terme conjuntament actuacions orientades a promoure, estudiar i desenvolupar accions de recerca, desenvolupament i innovació al sector agroalimentari.

El memoràndum preveu que aquesta col·laboració s’articuli a partir de convenis específics per a les diferents accions que es puguin acordar i emprendre entre les parts. Concretament, amb l’IRTA es va impulsar un estudi d’avaluació del benestar animal de totes les explotacions ramaderes bovines d’Andorra que va permetre impulsar un ajut a la bonificació al benestar animal.

L’objectiu d’aquesta ajuda és acompanyar les explotacions ramaderes perquè facin millores perquè els productes carnis que es comercialitzin portin el distintiu que els identifiqui com a carns produïdes respectant el benestar animal. Actualment, l’IRTA també treballa amb el Govern d’Andorra per ampliar el sistema d’avaluació del benestar animal a les explotacions de bestiar oví (inclosos les cabres) i equi, i poder establir ajuts concrets per a aquestes explotacions.

La reunió de treball, que s’ha fet a l’edifici administratiu del Govern d’Andorra, també ha servit per a intercanviar impressions sobre els productes agrícoles que es produeixen al país. El ministre ha explicat a la delegació catalana que l’executiu andorrà treballava per presentar davant la UE la sol·licitud per a la creació, el reconeixement i el registre d’una denominació d’origen protegida (DOP) per als vins andorrans que es produeixen amb el distintiu ‘Vins de qualitat controlada d’Andorra’ i confia comptar amb el suport tècnic de l’Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI).

També han tractat “la bona col·laboració existent” en salut animal i salut vegetal entre els serveis tècnics de les dues institucions, que permeten mantenir una bona relació als moviments transfronterers d’animals de renda i que ha de permetre que els ramaders andorrans puguin adquirir productes fitosanitaris als centres autoritzats de Catalunya.

El ministre també s’ha ofert a la Generalitat per fer conèixer el model andorrà de producció, transformació i comercialització de carn d’Andorra de la societat publicoprivada Ramaders d’Andorra SA. Casal ha defensat que aquest model fa valdre la raça autòctona, donant-li “valor afegit”, la qual cosa suposa una característica pròpia del sistema ramader andorrà respecte a la resta d’arrels bovines de muntanya de les regions veïnes del Pirineu. A la trobada també hi han estat presents la delegada de la Generalitat de Catalunya a Andorra, Anna Vives, la secretaria d’Alimentació de la Generalitat, Rosa Cubel, el director d’Agricultura i Ramaderia del Govern d’Andorra, Josep Casals, i la directora d’Afers Bilaterals i Consulars de l’executiu andorrà, Maira López.

El president electe dels Estats Units, Donald Trump, ha estat condemnat per un tribunal de Nova York a “llibertat incondicional”, una mena de condemna que no implica ni multa, ni presó, ni llibertat condicional, pel cas de suborn a l’ex-actriu pornogràfica Stephanie Clifford, coneguda com a Stormy Daniels.

Trump fou condemnat a l’abril per trenta-quatre càrrecs, quan encara no havia estat confirmat com a candidat oficial a la Casa Blanca. El jutge el responsabilitzà de falsificació documental per haver ocultat un pagament de cent trenta mil dòlars a Stormy Daniels, a qui pagà perquè no parlés d’una suposada relació extramatrimonial.

El president electe, que ha passat mesos denunciant el cas com una persecució política, no ha estat present al tribunal de Nova York i ha escoltat la sentència per videoconferència a casa seva, a Mar-a-Lago (Florida).

En la seva declaració final abans de sentir la sentència, Trump ha declarat que tot aquest cas havia estat un pas enrere per a Nova York i el seu sistema judicial i ha insistit que havia estat una “caça de bruixes política”, concebuda per danyar la seva reputació.

El president de Veneçuela, Nicolás Maduro, ha pres possessió del càrrec a la seu de l’Assemblea veneçolana després de les eleccions del 28 de juliol. L’oposició va denunciar frau en el recompte de vots i es va atribuir la victòria.

En un acte conduït pel president de l’Assemblea, Jorge Rodríguez, Maduro ha jurat “per la història”, “la memòria eterna de l’ex-president Hugo Chávez” i per la seva “vida” d’acatar la constitució i exercir de president veneçolà per als sis anys vinents.

 

En el discurs d’acceptació, ha promès que el tercer mandat serà un període de pau: “Aquest nou període presidencial serà el període de la pau, la prosperitat, la igualtat i la nova democràcia. Ho juro per la història, ho juro per la meva vida i així compliré i complirem. Ho juro”, ha manifestat abans de rebre la banda presidencial i el collaret amb la clau de l’arca que guarda el text fundacional del país.

A més, ha fet un al·legat contra la influència dels governs estrangers, els Estats Units i la dreta de l’Amèrica del Sud. “No sóc el president, no he estat, ni ho seré mai de les oligarquies, dels cognoms, dels supremacismes ni dels imperialismes”, ha dit.

Maduro ha atacat obertament el president argentí, Javier Milei, a qui ha acusat de ser “un nazi sionista sàdic social” que dirigeix l’extrema dreta. “Creu que pot imposar un president a Veneçuela, però a Veneçuela no li imposa un president ningú en aquest món”, ha vociferat.

La presa de possessió arriba en un moment convuls pel país per la tensió dels seguidors de Maduro i l’oposició. Ahir, l’equip de campanya de la dirigent opositora María Corina Machado va denunciar que la dissident havia estat “violentament interceptada” a la sortida de la manifestació organitzada a Chacao, a l’àrea metropolitana de Caracas. A més, el dirigent opositor Edmundo González Urrutia havia anunciat que tornaria al país avui a prendre possessió com a president. Finalment, no ho ha fet.

Bona part de la comunitat internacional ha boicotat la presa de possessió de Maduro.

La revista científica The Lancet estima que la xifra de morts a Gaza causats per atacs israelians és d’un 70% més que no la que ha comptabilitzat el Ministeri de Sanitat de Gaza. En un estudi publicat aquesta setmana, diu que, durant els nous primers mesos de l’escalada del conflicte –del 7 d’octubre de 2023 al 30 de juny de 2024– hi va haver 64.260 morts per lesions traumàtiques. La xifra és molt més alta que no la que van donar les autoritats palestines, que assenyalaven que fins el 30 de juny hi havia hagut 37.877 defuncions pels bombardaments de l’exèrcit israelià.

Per fer el càlcul, la publicació s’ha basat en un sistema que combina tres llistes diferents. A banda de les dades del Ministeri de Sanitat de Gaza, també ha tingut en compte dades d’una enquesta en línia de les autoritats palestines i d’obituaris publicats a les xarxes socials. Tenint en compte totes les dades i eliminant les duplicitats, The Lancet arriba a la conclusió que els serveis palestins han reportat un 41% menys de defuncions que no hi ha hagut realment. Sobre això, els experts subratllen la necessitat urgent que es facin noves intervencions per evitar més pèrdues de vides i posar en relleu nous patrons per a recollir dades per aportar claredat en el transcurs de la guerra.

De fet, les dades aportades per la revista superen amb escreix la xifra de víctimes mortals facilitada per les autoritats palestines en la seva darrera actualització. Segons els últims registres, el balanç de morts a Gaza del 7 d’octubre del 2023 ençà és de 46.006 persones i la xifra de ferits s’acosta a 110.000.

El 2024 s’ha convertit en l’any més càlid d’ençà que es tenen registres i el primer en què la temperatura mundial ha superat de més d’1,5 graus centígrads les xifres de l’època pre-industrial. Segons les dades publicades pel programa europeu Copernicus, la temperatura mitjana al planeta l’any 2024 va ser de 15,1 graus, 0,72 graus per sobre els valors per al període 1991-2020 i 1,6 graus més respecte de la mitjana estimada per a l’etapa pre-industrial (1850-1900). En el comunicat que acompanya les dades, els experts del servei climàtic atribueixen les xifres a l’acció humana i reclamen accions ràpides i decisives per a revertir la situació. “Encara podem alterar la trajectòria del futur climàtic”, diuen.

En línia amb la tendència d’aquests darrers anys, el 2024 ha superat tots els registres previs de rècords de temperatures. De fet, cada any d’aquesta darrera dècada (2015-2024) ha entrat en el top deu dels més càlids d’ençà que se’n recullen dades. “Cada any de l’última dècada és un dels més càlids i ara superem els nivells d’1,5 graus definits en l’Acord de París; […] les altes temperatures globals, juntament amb unes concentracions rècord de vapor d’aigua a l’atmosfera, van desencadenar onades de calor sense precedents i esdeveniments de pluges intenses, que van causar misèria a milions de persones”, adverteix la responsable d’estratègia climàtica del Centre Europeu de Previsions Meteorològiques, Samantha Burgess.

Amb les úniques excepcions de l’Antàrtida i Oceania, la resta de continents també han vist com aquest 2024 s’assolien xifres mai no vistes. A Europa en particular, la temperatura s’ha situat en 10,69 graus centígrads, 0,28 graus per sobre el rècord que fins ara ostentava l’any 2020 i 1,47 graus per damunt el període entre 1991 i 2020. Europa, de fet, ha estat el continent que més s’ha desviat de la mitjana dels últims anys, especialment durant les estacions de primavera (la temperatura ha estat 1,5 graus superior a l’etapa 1991-2020) i estiu (1,54 graus de diferència).

Pel que fa al conjunt del planeta, en tres de les quatre estacions de l’any s’ha vist com els termòmetres marcaven unes xifres que fins ara no s’havien observat. La Terra ha registrat nous rècords de temperatura a l’hivern (0,78 graus per sobre la mitjana del període 1991-2020), a la primavera (0,68 graus de diferència) i a l’estiu (0,69 graus de més).

Dades mensuals

Si s’observen les dades de cada mes, les conclusions són les mateixes. Dins els dotze mesos de l’any 2024, en onze es va superar el llindar d’1,5 graus de temperatura per sobre els nivells preindustrials. L’única excepció va ser el juliol, que es va quedar a les portes, amb una diferència d’1,48 graus. No obstant això, el juliol ostenta un altre rècord, i és que durant aquell mes es va registrar la temperatura més alta en un dia al planeta. Concretament, el 22 de juliol la Terra va assolir una temperatura mitjana de 17,16 graus.

Tampoc és casualitat que, aquell mateix mes, la superfície del globus afectada per una forta onada de calor batés qualsevol precedent. El 10 de juliol, un 44% del planeta patia onades de calor “fortes o extremes”, un 5% més en comparació amb la mitjana anual màxima dels últims temps.

De la mateixa manera, la temperatura mitjana als oceans -sense tenir en compte els pols- va marcar un màxim de 20,87 graus el 2024, fins a 0,51 graus per sobre la mitjana del període 1991-2020. Durant els primers sis mesos de l’any, els termòmetres als oceans van estar registrant números mai vistos des que es recullen dades, mentre que entre juliol i desembre es van observar les segones temperatures més altes de la sèrie històrica, només superades pel 2023. Quant a les quantitats de gel a l’Àrtic i a l’Antàrtic, aquestes també es van situar molt per sota les xifres habituals. A l’Oceà Antàrtic, els nivells de gel es van mantenir en mínims gairebé històrics per segon any consecutiu, amb alguns mesos com el novembre en què es van superar tots els rècords. A l’Àrtic, la superfície de gel es va mantenir en nivells similars a la mitjana del període 1991-2020 fins al juliol, moment a partir del qual va començar a disminuir de forma considerable.

Emissions de gasos

Segons el programa Copernicus, el factor definitori per avaluar l’evolució del canvi climàtic ha estat l’increment de les temperatures, vinculat de forma molt estreta a la concentració de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Tenint en compte les dades facilitades pel centre d’estudis climàtics, la concentració de diòxid de carboni i metà a l’atmosfera aquest 2024 també va superar els registres d’anys anteriors. En el cas del diòxid de carboni, a més, l’increment de partícules va ser significativament major que la mitjana dels últims tres anys. Pel que fa a la concentració de metà, aquesta també va créixer, tot i que a un ritme inferior al dels últims exercicis.

Per al cap d’Observació de la Terra dins la Direcció General d’Indústria de Defensa i l’Espai de la Comissió Europea, Mauro Facchini, les dades presentades aquest divendres són clares. “Els objectius mediambientals i climàtics fixats per la Unió Europea són ambiciosos i necessiten les accions apropiades”, resumeix. “I és a través de la ciència, la innovació i programes d’observació com Copernicus que podem prendre decisions fonamentades per mitigar i adaptar-nos al canvi climàtic”, conclou.

Un estudi internacional aconsegueix de documentar per primera vegada la pervivència i adaptació de l’Homo sapiens a les selves equatorials. El descobriment ha estat possible gràcies als treballs fets als jaciments de Río Campo, a Guinea Equatorial, on s’han trobat eines de pedra de fa més de quaranta mil anys. Aquestes demostren l’adaptació de l’ésser humà a les regions tropicals i obren noves línies de recerca respecte a l’adaptació d’aquesta espècie a contextos ambientals desafiants. La investigació ha comptat amb la participació de l’expert en tecnologia lítica i investigador de l’IPHES-CERCA, Juan Ignacio Morales, i ha estat publicada a la revista Quaternary Science Reviews. Es preveu que l’equip continuï les excavacions i anàlisis a la zona.

Els treballs arqueològics que han portat a aquest descobriment s’han dut a terme a trenta afloraments estratigràfics del període Quaternari situats a la regió de Río Campo, a Guinea Equatorial. Setze d’aquests espais van proporcionar eines lítiques complexes. A través de tècniques de radiocarboni i luminescència estimulada òpticament, s’ha establert que les troballes són de fa més de 76.000 i 20.000  anys.

Els quatre-cents divuit artefactes de pedra que s’han recuperat són puntes bifacials, nuclis Levallois i eines de grans dimensions, destinades a la caça i el processament dels animals. Aquests mostren la destresa tècnica dels Homo sapiens, però també la seva capacitat de planificació i organització. Trets que segurament van ser crucials per la seva supervivència a aquest tipus d’entorns.

Morales recalca la importància d’aquesta troballa: “Les eines recuperades a Río Campo evidencien una tradició tecnològica que connecta amb altres indústries lítiques del centre i sud d’Àfrica, com l’Axeulià i el Sangoense. Això apunta a una transmissió de coneixements tècnics sostinguda durant mil·lennis i una herència cultural profundament arrelada.” Amb aquest estudi es posa en rellevància la importància de situar l’Àfrica central com a escenari fonamental per entendre les diverses estratègies d’adaptació d’aquesta espècie

L’equip d’investigadors continuarà amb els treballs a la zona, per tal de millorar la comprensió de les primeres ocupacions humanes a l’Àfrica central i la seva importància en la nostra evolució com a humans.

Esquerra Republicana ha registrat la petició de compareixença del director general dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, perquè expliqui al parlament les mesures de seguretat que el govern aplicarà al barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, després d’un vistós tiroteig que hi va haver dimarts passat.

D’aquesta manera, el grup d’Esquerra exigeix al president Salvador Illa i la consellera Núria Parlon accions per a garantir la seguretat al barri, i per això demanen que Trapero comparegui a la Comissió d’Interior del parlament per donar-ne explicacions i detallar els plans que tenen sobre la taula.

El president del Consell ha anunciat un paquet d’ajudes de 250 milions d’euros ampliable per a les persones que van perdre els seus vehicles a conseqüència de la gota freda. S’aprovarà en la reunió del gabinet de dimarts vinent i els ajuts es podran demanar a partir del 16 de gener. Segons Mazón, els ajuts no estaran vinculats a la compra o lloguer d’un nou vehicle i la tramitació serà senzilla i “sense burocràcia”. Les persones que han perdut un ciclomotor rebran 250 euros; qui haja perdut una moto, 750, i 2000 euros qui haja perdut un cotxe, una furgoneta o vehicles similars. En cas de tractar-se de vehicles adaptats per a persones amb mobilitat reduïda, el pagament serà de 2.500 euros per vehicle.

Compareixença amb preguntes

En aquesta compareixença, Carlos Mazón ha acceptat preguntes de la premsa. Sobre la gira de dos dies al País Valencià del líder del seu partit, Alberto Núñez Feijóo, i la poca presència pública que han tingut tots dos junts, Mazón ha dit que és una cosa habitual, que la visita de Feijóo va ser privada i tranquil·la. “Ahir vam estar junts, despús-ahir també ens vam reunir ací, en el palau”, ha dit. Després ha justificat la necessitat de mantenir la seua agenda com a president per a treballar en la recuperació. “No em sembla adequat abandonar l’agenda de recuperació per un acte de partit, són coses normals i raonables”, ha afirmat Mazón. Es dóna la circumstància que el 29 d’octubre, amb l’amenaça de la gota freda i amb pobles ja inundats, el president va abandonar l’agenda institucional per a anar com a líder del PP a un dinar amb sobretaula amb la comunicadora Maribel Vilaplana. Que era un acte de partit ho va dir Presidència de la Generalitat fa tot just un parell de setmanes com a pretext per a no ensenyar la factura d’aquell dinar.

A Mazón li han preguntat també per què no ha visitat la zona zero ni ha rebut els familiars de les víctimes mortals i ha respost que les portes de la Generalitat estan obertes per als afectats. “La reunió serà quan ells vulguen, en qualsevol moment i en qualsevol lloc. No sé per què no m’han cridat els familiars. No sé si tenen portaveus. Parlem a través dels batlles. Les portes estan obertes, amb la màxima sensibilitat, sempre”, ha dit.

Després de tornar a reclamar que el govern espanyol cedesca fons del FLA a la Generalitat ha donat la roda de premsa per acabada.

El discurs que el rei espanyol Felipe VI va pronunciar el 6 de gener proppassat, durant la celebració de la Pasqua Militar i davant de la cúpula de l’exèrcit i de la Guàrdia Civil, va passar per alt una referència crítica amb la dictadura franquista que hi havia en un primer esborrany del discurs que va arribar a estar publicat a la web de la casa reial. Segons que informa ElDiario.es, en aquest primer esborrany, el rei parlava de la dictadura com “una pàgina fosca de la nostra història comuna i un temps de divisió entre els espanyols, avui feliçment superat.” Però en la versió definitiva del discurs de Felipe VI això es va suprimir. 

El paràgraf sencer, després suprimit, deia: “Al calendari del 2025 hi ha també moltes dates assenyalades: en primer lloc, es compleixen cinquanta anys dels fets que van donar pas al procés de transformació de les nostres forces armades, ja des de l’albada de la nostra democràcia; un procés de transformació que va començar amb la fi de la dictadura —una pàgina fosca de la nostra història comuna i un temps de divisió dels espanyols, avui feliçment superat— i després de l’arribada al tron ​​del meu pare, el rei Juan Carlos. Una metamorfosi que va ser vital per a l’afermament de la democràcia a Espanya i en què la corona va tenir un paper essencial”.

L’eliminació d’aquest fragment, i el discurs mateix de Felipe VI el dia 6, van coincidir pràcticament amb l’anunci de la casa reial espanyola de l’absència del rei en l’acte inaugural, aquest dimecres passat, del programa de commemoració dels cinquanta anys de la mort de Franco que ha organitzat el govern de Pedro Sánchez i que ha estat criticat de manera furibunda per la dreta espanyola i l’extrema dreta. 

Segons fonts de la casa reial que cita ElDiario.es, “l’únic text que existeix és el que s’ha pronunciat”, i que si hi ha hagut unes altres versions són d’esborranys en què “uns elements s’hi incorporen i uns altres se n’eliminen per extensió”

Quatre incendis cremen simultàniament a l’àrea metropolitana de Los Angeles. Això que fa que les dotacions de bombers siguin clarament insuficients.

Hi ha diversos focus simultanis

La ciutat, el comtat i l’estat de Califòrnia tenen previsions per a contenir un incendi o dos, però no quatre de simultanis.

A més, la velocitat del vent dificulta molt als vehicles aeris les tasques d’extinció.

Els canvis en la pressió generen el vent de Santa Ana

Les tempestes de vent de Santa Ana són habituals al sud de Califòrnia, però els experts diuen que el vent actual que alimenta els incendis és més fort que l’habitual. Hom preveu que la tempesta de vent continuarà aquests dies.

Els vents de Santa Ana es produeixen quan un sistema d’alta pressió es forma damunt els deserts de la Gran Conca. L’alta pressió circula en sentit horari i empeny l’aire cap a l’oest, en direcció a les zones de baixa pressió de la costa. Califòrnia té tempestes de vent de Santa Ana unes quantes vegades l’any.

 

El vent s’asseca i s’escalfa i les valls formen túnels que n’acceleren la velocitat

El vent s’accelera quan travessa les muntanyes, especialment en els punts on és obligat a passar per colls i canyons, com si fos aigua dins un embut. És habitual que hi hagi ràfegues entre 60 quilòmetres i 100 quilòmetres per hora, o fins i tot més fortes. L’aire, que de sobte esdevé sec i càlid –o fins i tot molt calent– arriba amb força a la costa.

 

La vegetació seca que hi ha en les àrees boscoses de la ciutat actua com a repartidor del foc

Dins l’àrea metropolitana de Los Angeles hi ha zones boscoses molt seques. Quan el foc hi pren la vegetació distribueix les flames d’una manera incontrolable.

Les autoritats nord-americanes han informat que ja són deu les víctimes mortals pels incendis descontrolats que estan destruint barris sencers a la ciutat de Los Angeles, a l’estat de Califòrnia. El departament mèdic forense del comtat ha notificat, mitjançant un comunicat publicat a la seva pàgina web, que ha rebut fins a les 21.00 (6.00 a casa nostra) deu morts relacionades amb els incendis.

“Tots els casos són pendents d’identificació i notificació als familiars més pròxims. La identificació pot durar unes quantes setmanes, ja que el departament mèdic forense no pot acudir a tots els llocs dels fets per les condicions de l’incendi i per qüestions de seguretat”, diu el text.

A més, ha advertit que els “mitjans tradicionals d’identificació”, com les empremtes dactilars i la identificació visual, “podrien no estar disponibles” perquè alguns cossos estan calcinats. “Això comportarà més temps per identificar els morts”, ha reconegut.

“El departament mèdic forense entén la importància d’identificar les persones desaparegudes en els incendis forestals i treballa diligentment, seguint els protocols de seguretat, per oferir la informació als familiars més pròxims tan aviat com sigui raonablement possible”, ha assegurat.

El govern federal cobrirà les despeses durant sis mesos

El president dels Estats Units, Joe Biden, que ha mantingut converses telefòniques amb el governador de Califòrnia, Gavin Newsom, la batllessa de Los Angeles, Karen Bass, i altres alts càrrecs per analitzar les darreres novetats sobre els incendis. En aquest sentit, ha anunciat que el govern federal “cobrirà el cent per cent del cost de les mesures per protegir les vides i les propietats al sud de Califòrnia durant sis mesos”.

“He dit al governador i als funcionaris que no escatimin recursos i facin tot el que sigui necessari per contenir els incendis i protegir les famílies”, ha confirmat a través del seu perfil a la xarxa social X. Newsom ha reaccionat a aquesta mesura remarcant que Biden “ha estat al costat de Califòrnia” des del “mateix moment en què han esclatat les flames”.

Avui, 10 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• L’incendi sense precedents que ha destruït una de les zones més emblemàtiques de Los Angeles
• Viure cinc hores i dotze minuts al caire de la catàstrofe I Editorial de Vicent Partal 
• “D’infiltrats n’hi ha hagut sempre, però és la primera vegada que se’n saben tants detalls”
• ‘La tertúlia proscrita’: Franco i la manipulació de la història 
• La Rodoreda que ja era I Mail obert de Tina Vallès 
• El preu que hem pagat pel model d’immigració espanyol (1) I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• Les periodistes catalanes impulsen un ‘Me too’ denunciant els abusos soferts a la feina durant anys
• L’independentisme reneix al Quebec amb un nou referèndum a l’horitzó 
• La desaparició dels triangles de trànsit i l’arribada del V-16: un avenç tecnològic amb dos problemes 
• Qui va batejar els carrers de Barcelona? I ‘El mirador de cultura’ de Joan Safont

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Compromís ha advertit que el retard en la tramitació de “la consulta de persecució del valencià a les escoles i instituts”, l’anomenada oficialment consulta sobre la llengua base a les famílies, provocarà “un caos en el procés d’admissió escolar”.

Així ho ha assenyalat el portaveu d’Educació de Compromís, Gerard Fullana, després de reunir-se amb representants de la comunitat educativa i entitats en defensa del català per compartir estratègies i accions que la coalició està preparant en relació amb aquesta consulta.

A la reunió hi han participat representants de la Confederació Gonzalo Anaya, FAMPA València, els sindicats STEPV, CCOO-PV i UGT-PV, l’Associació de Directores i Directors d’Infantil i Primària, l’Associació de Directores i Directors de Secundària, Famílies pel Valencià, Escola Valenciana, ACPV, Plataforma per la Llengua, l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc i la Societat Coral El Micalet.

Fullana ha afirmat que “és complicat discernir si el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, destaca més per la seua persecució del valencià en l’ensenyament o per la seua manifesta incapacitat de gestió”.

“En el cas de la consulta, conflueixen els dos aspectes: d’una banda, és una consulta per perseguir el valencià; d’altra banda, la incapacitat de gestió de Rovira en la tramitació d’aquesta ordre provocarà un col·lapse burocràtic dels centres educatius a les portes del procés d’admissió”, ha alertat.

El portaveu de Compromís ha recordat que Rovira va anunciar que la consulta estaria enllestida a finals de gener, però ha afegit que “tal com avança la tramitació, els números no quadren”. “No tenim constància de l’informe obligatori de l’Advocacia de la Generalitat, ni que s’haja enviat el projecte d’ordre al Consell Jurídic Consultiu per al seu estudi. Aquests passos, fonamentals, evidencien que, una vegada més, Rovira no sap gestionar ni tan sols barbaritats com aquest referèndum que només busca crispar i que, a més, se li fa costa amunt”, ha censurat.

L’Institut Nacional de l’Habitatge d’Andorra ha adjudicat els primers quatre habitatges del parc públic, situats l’avinguda Verge de Canòlich de Sant Julià.

Els preu públic estipulat pels quatre immobles era de 718,55 euros però la renda que pagaran els llogaters està limitada pel requisit que no poden abonar més del 30% dels seus ingressos.

Per aquesta raó els inquilins pagaran preus diferents, dos d’ells per sota i tot del preu públic.

Al mateix temps s’ha obert la convocatòria per a les sol·licituds per als 27 pisos de l’antic hotel Àrtic d’Andorra la Vella, que costaran entre 400 i 900 euros per aquells habitatges més grans. El termini acaba el 21 de gener.

L’equip de campanya de la dirigent opositora veneçolana María Corina Machado ha denunciat que la dissident ha estat “violentament interceptada” a la sortida de la manifestació organitzada a Chacao, a l’àrea metropolitana de la capital veneçolana, Caracas. “María Corina ha estat violentament interceptada a la seva sortida de la concentració a Chacao. Esperem confirmar en minuts la seva situació. Efectius del règim han disparat contra les motos que la traslladaven”, ha denunciat a les xarxes socials. Hores després, el mateix partit ha anunciat que ha estat alliberada.

Machado ha assistit a les manifestacions a favor del candidat opositor i, a parer seu, guanyador legítim de les darreres eleccions presidencials veneçolanes, Edmundo González, poques hores abans de la seva suposada presa de possessió.

El Parlament Europeu reconeix Edmundo González com a “president legítim” de Veneçuela

Per la seva banda, la ministra de Relacions Exteriors ha acusat l’oposició d’organitzar una operació de falsa bandera.

No ho hem descobert ara, que Mercè Rodoreda s’havia dedicat al periodisme en temps republicans, però sí que ara podem llegir-ne tota l’obra periodística per primer cop en un volum, a cura de Mercè Ibarz i publicada per Comanegra. Més de 300 pàgines plenes d’entrevistes, cròniques, crítiques, reportatges, humor, paròdia i sàtira, i això que “va ser periodista només uns quants mesos, que no arriben a l’any”, com explica Ibarz al pròleg, perquè “abandona el periodisme per la literatura”. 

Llegir Avui, que ens són familiars la Browning i els gàngsters és entrar a veure una obra teatral per la porta del darrere quan el repartiment encara no se sap del tot el paper i va fent proves per veure com queden més ben entonades i interpretades les seves intervencions. És amagar-se rere les cortines de vellut i espiar durant els assajos; al principi parem esment aviam on s’equivoquen, però a poc a poc anem oblidant que estem ocults i en guàrdia i ja riem i xalem amb tot el que veiem i sentim. Llegir la Rodoreda periodista és descobrir la Rodoreda abans de la Rodoreda que tots coneixem (els que la volem conèixer sencera) i alhora confirmar la Rodoreda que va ser, confirmar que ja ho era, com va ser després, que el germen hi era abans de la guerra, de la postguerra, de l’exili. Mercè Rodoreda en la vintena i en una època efervescent per al país, això és.

Vinc carregada de raons per empènyer, és aquest el verb, a llegir aquestes peces periodístiques a tothom, però sobretot als que no passen mai de llegir tan sols les novel·les “canòniques” de l’autora i a més no saben llegir-la sense un tel de prejudicis molt propis d’un masclisme intel·lectual passat de moda. 

Primera raó: la psicologia

Rodoreda, sobretot a les entrevistes, ja desplega els seus dots psicològics a l’hora de retratar els entrevistats. Tots els intervius van encapçalats per una entradeta, que sol ser una petita descripció del personatge a partir de les primeres impressions de l’entrevistadora, i closos per una conclusió, que és o bé una reflexió de l’autora o una petita digressió a partir d’allò de què s’ha parlat amb la persona entrevistada. 

Segona raó: les seves trobades amb col·legues

Rodoreda entrevista uns quants escriptors i escriptores, com ara Cèsar August Jordana (“és, de tot el món, el papus més gros”), Sebastià Juan Arbó, Maria Teresa Vernet, Llucieta Canyà, i a tots aprofita per demanar-los una cosa que agrairia molt que avui dia es tornés a preguntar en les entrevistes d’aquest estil: què llegeixen, i si us plau que diguin tant autors forans com catalans. El retrat que en surt, de les respostes, aporta molt més que cap altra pregunta més directa sobre l’escriure que se’ls pugui fer. 

Tercera raó: les escriptores que entrevista o critica

A l’inici de l’entrevista a Vernet (darrerament recuperada pel PEN Català i Godall Edicions), escriu: “Fer un elogi a un home costa poc. De seguida estan contents. Però a una dona… […] si no se’t posa a riure irònicament, et deixa la sensació que allò que has dit et valia més haver-ho callat.” Rodoreda entrevista i llegeix totes les col·legues que pot (Vernet, Arquimbau, Murià, Bertrana, Canyà…) i a totes en un moment o altre els demana pel feminisme (fins i tot a la dona i la filla de Francesc Macià). I el fet que siguin col·legues no la porta a fer-los cap tracte de favor; llegiu la crítica que fa del primer llibre de la que acabarà sent una bona amiga seva, Anna Murià; o fixeu-vos que de Rosa Maria Arquimbau explica que “té el defecte d’escriure amb por”; i en canvi d’Aurora Bertrana acaba dient: “Agraïm l’aportació a la literatura catalana i ens permetem de dir a la insigne escriptora: més!”; tot i que més endavant, en el llibre, li llegirem en un to més satíric: “Aurora Bertrana pensa presentar-se a les primeres eleccions que se celebraran a la Polinèsia.”

Quarta raó: defensa de la literatura per damunt de tot

Rodoreda, la que abandonarà el periodisme per la literatura, ja té clar que escriure és una tasca solitària i que l’important és escriure bé i no pas anar ben acompanyat: “A casa nostra, Catalunya, ens trobem que, de la gent que escriu pel sol fet d’escriure, ja no se’n canta ni gall ni gallina. Intervius amb intel·lectuals i literats, gairebé no existeixen. Les capelletes fan que el qui escriu és com si en vida s’hagués llançat a un pou…”, escriu a l’entrevista que fa a Sebastià Juan Arbó, a qui acaba posant elegantment en evidència quan el fa parlar sobre les dones escriptores… 

“Com un papu, treuen el cap les capelletes […]. Les capelletes sobre aquest punt mai no m’han fet gaire efecte pel convenciment que, el qui val, ningú no l’escombra”, escriu la Rodoreda de menys de trenta anys, i fa l’efecte que qui parla és la Rodoreda que s’escriu amb Joan Sales unes dècades més tard. 

Cinquena raó: la sornegueria sense filtres

No descobrim ara, tampoc, aquest tret de l’autora, però en els seus escrits periodístics hi treu el nas amb més vehemència, com per exemple quan introdueix l’entrevista a Llucieta Canyà: “D’ençà que vaig pel món (?) només em trobo amb empordanesos. Els catalans d’altres terres es conformen a dir-te, quan et parlen d’ells, que són catalans. Ja en tenen prou. L’empordanès no.” O també quan vol entrevistar la dona i la filla del president Macià i li diuen “Veniu demà al matí. Però no com a repòrter: únicament per a fer conversa”, i ella, l’endemà, quan hi torna, escriu: “No duc cap paquet a la mà. He deixat les bombes a casa.”

Sisena raó: no té pèls a la llengua

Sí que és veritat que alguns dels textos no els signa amb el seu nom, sinó amb pseudònim, però en tots dos casos no fila prim per dir el que hagi de dir amb l’efecte que toqui, com ara quan assisteix a un recital poètic a l’Ateneu i resulta que la poetessa convidada, Emilia Bernal, elogia la guerra: “La guerra no és bona, senyora Bernal. […] Si la sang li agrada, faci’s un tall a les venes, i veurà que és divertit.” O quan s’avorreix en una estrena teatral: “uns grans badalls d’avorriment a la boca del públic que acudí a la inauguració de la tradicional temporada del Romea”. O quan va a València per les Falles del 1934 i la porten a veure una cursa de braus: “No em reca de dir que hi he anat per primera vegada, ni que segurament que serà l’última. (…) Decididament no sento la bravura ni la majeza espanyoles.”

Setena raó: la defensa de la llengua… ben escrita

Quan visita el teatre Romea, Rodoreda es fixa en la retolació i escriu: “ens dol que uns rètols clavats a les parets del passadís que volta el pati de butaques siguin en castellà”. I quan fa la crítica de Madrid de Josep Pla, li toca el crostó precisament per la llengua: “Ens dolen unes quantes errades que no són d’impremta, ni poden inculpar-se a cap linotipista, puix que són falles de llenguatge i de sintaxi que en un escriptor de la categoria de Josep Pla són més de doldre encara.” 

Vuitena raó i paro: ja és una novel·lista

Rodoreda ja narra, com a periodista. Ja té una veu pròpia, ja crea situacions, ambients, ja desperta emocions i raons, ja dibuixa personatges, i fins i tot ja reflexiona sobre el gènere, com ara quan arran de les declaracions del seu “estimat” Pla i de Manuel Brunet en contra la novel·la escriu: “Les seves guitzes contra la novel·la cal agrair-les. Convindria que, ben sovint, senyors Brunet i senyors Pla espetessin uns quants mots amb bona intenció i mal intencionats, i que uns quants senyors Rafael Tasis i Marca, amb bona intenció ben intencionada, lliuressin als directors i, aquests, als linotips, articles conscients com a bona arma defensiva d’aquesta nostra novel·la catalana. Cal esbandir el desinterès del públic i, com més es parli de novel·la, en bé uns, en contra els altres, més s’accentuarà l’interès.” La novel·la la preocupa. I la preocupa fins al punt d’engegar, des de Clarisme, una enquesta sobre “Què enteneu que és o ha de ser una novel·la” i que responen gent com ara Carles Soldevila (“un gènere-magatzem”), Rosa Maria Arquimbau (“la novel·la actual ha de canviar una mica”), Francesc Pujols (“no veig manera humana de donar vida al que ja ha nascut mort”), Joaquim Ruyra (“admet molta varietat”), Prudenci Bertrana (“és una qüestió que no m’ha preocupat mai”), Maria Teresa Vernet (“un novel·lista exposa les seves opinions sobre la novel·la fent novel·les”), Aurora Bertrana (“el bon novel·lista és el que fa oblidar al llegidor la seva pròpia novel·la”) o Francesc Trabal (“no ho sé”).

Acabava l’any dient-vos que llegíssiu autores, i n’hi va haver que ja van esverar-se pensant que l’únic argument per llegir autores era el de ser dones que escriuen. No, senyors vostres, parlo de dones que escriuen bé i sé que m’he explicat i que no s’entén cap altra cosa que aquesta, del que dic i escric, i que qui ho entén d’una altra manera és que s’ho mira amb aquell tel de masclisme intel·lectual passat de moda que en temps de la Rodoreda periodista ja sonava ridícul. Llegir aquesta Rodoreda és veure-hi clar.

Tractant de desenteranyinar la idea d’Europa en una cèlebre conferència a l’Institut Nexus de Tilburg, als Països Baixos, editada en català per Arcàdia, l’erudit George Steiner destaca com un dels paràmetres que defineixen el Vell Continent que “dels carrers i les places recorreguts a peu pels homes, les dones i els nens europeus, n’hi ha centenars que porten noms d’estadistes, militars il·lustres, poetes, artistes, compositors, científics i filòsofs”. Per aquest fill de jueus austríacs, nascut a la capital francesa, radicat a Anglaterra, “durant la meva pròpia infantesa, a París en innombrables ocasions vaig enfilar la Rue Lafontaine, la Place Victor Hugo, el pont Henri IV, la Rue Théophile Gautier. Els carrers del voltant de la Sorbona tenen noms de grans mestres de l’escolasticisme medieval. Commemoren Descartes i Auguste Comte. De la mateixa manera que Racine té un carrer, també en tenen Corneille, Molière i Boileau. El mateix es pot dir del món germanoparlant dels milers de Goetheplätze i Schillerstrassen, de les places que porten el nom de Mozart o Beethoven”. Ciutats com ara Milà, Florença, Frankfurt, Weimar, Viena, Praga i Sant Petersburg són cròniques vivents: “Llegir els rètols dels seus carrers és fer una ullada a un passat present”, en contraposició al sentit pràctic dels Estats Units, on predomina la numeració i, a tot estirar, alguns signes d’orientació, com ara “East” i “West”.

Noms de llocs

Perspicaç, Steiner mateix ens adverteix que aquesta autodefinició de les ciutats europees com a llocs de memòria té el seu propi cantó obscur, atès que els carrers no solament són caixes de ressonància de les conquestes intel·lectuals, artístiques i científiques, sinó que també commemoren segles de matances i patiment, d’odi i de sacrifici humà: “En una ciutat francesa, una placa commemorativa dedicada a Lamartine, un dels poetes més idíl·lics, té davant per davant, a l’altra banda del carrer, una inscripció que recorda la tortura i execució de la resistència l’any 1944. Europa és el lloc on el jardí de Goethe i Buchenwald són gairebé a tocar, on la casa de Corneille dóna a la plaça del mercat on va ser executada atroçment Joana d’Arc. Pertot hi ha monuments a l’assassinat, individual i col·lectiu. […] A Europa, fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat, com si portés una motxilla massa carregada. Quantes vegades, caminant feixugament per la Rue Descartes, travessant el Ponte Vecchio o passant per davant de la casa de Rembrandt a Amsterdam, no m’he sentit aclaparat, en sentit corporal, per la pregunta: ‘Quin sentit té?’ ‘Què pot afegir qualsevol de nosaltres a la immensitat del passat europeu?’”

Confesso que la qüestió sempre m’ha fascinat, i no he deixat mai de tenir una profunda tafaneria pels noms dels carrers de les ciutats que visito, per les plaques memorials, pels pedestals de les estàtues, per la història feta pedra. Per això he llegit d’una tirada el volum Denominar. Paraules que legitimen el poder (l’Avenç), del professor Lluís Quintana Trias, el gran expert maragallià que dirigeix l’obra completa del poeta, de qui s’acaba de publicar, com ja vam ressenyar, tota la prosa. A manera de divertiment, publicats originalment a la revista l’Avenç, Quintana observa com la llengua s’ha usat com a eina per a legitimar el poder, tant l’obtingut de manera violenta com legal, tant el que pretén reforçar una dictadura com el que intenta construir una societat “decent”, tal com l’entén el pensador israelià Avishai Margalit, cognom d’eloqüent ressò català. Entre aquestes paraules usades per legitimar el poder, Quintana se centra en els noms propis, i, filant prim, dedica un dels capítols als noms dels carrers. A la branca de l’onomàstica que els estudia, a l’hodonímia. I com a bon fill del cap i casal, centra la seva reflexió en la ciutat de Barcelona, on les primeres plaques oficials als carrers arriben el 1770. Llavors, l’ús habitual a Europa de l’edat mitjana ençà, que és batejar els noms de lloc amb referències neutres de l’entorn físic, de la geografia més reconeixible, és a punt de canviar cap a la construcció nacional, mitjançant nom propi de les vies.

El projecte de don Víctor

És un fenomen que comença, com tantes coses a França, a les albors de la Revolució, i s’estén ràpidament per tot Europa amb la pólvora de la modernitat. En el nostre cas, l’Home en majúscules –m’ho deixi posar així el benèvol corrector– és don Víctor Balaguer i Cirera, poeta, dramaturg, periodista, autoanomenat lo trobador de Montserrat, que tindria anys a venir una llarga carrera política com a diputat, senador i ministre, especialment en la cartera d’Ultramar. Maçó, progressista i liberal –tres epítets destacats al títol d’un nou llibre de l’amic Oriol Pi de Cabanyes, que encara no he pogut llegir– i patriarca de la Renaixença de qui l’11 de desembre proppassat es va celebrar el bicentenari, va viure prou per a veure en la vellesa l’emergència del catalanisme, que esmenava a la totalitat la seva biografia de participació activa en la política espanyola per catalanitzar-la, i que, com recorda Quintana, ell considerava només el nom donat als qui abans solament s’anomenaven catalans. Però abans, a trenta-nou anys, va tenir la gosadia de presentar el 1863 una proposta per a batejar els carrers del nou Eixample de Barcelona: “S’acosta el moment d’haver de donar nom a uns quants carrers dels que han de formar la nova Barcelona, i cap avinentesa és millor que la present per a remeiar l’oblit en què per malaventura han caigut certes empreses glorioses, certs noms cèlebres, que ho han estat, i sempre seran de glòria per a Catalunya.”

El propòsit concordava amb el seu llibre acabat de publicar per aquelles dates, en cinc volums i amb un títol llarguíssim: Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón. Escrito para darla a conocer al pueblo recordándole los grandes hechos de sus antecendente en virtud, patriotismo y armas y para difundir entre todas las clases el amor al país y a la memoria de sus glorias pasadas. Però no solament això. Sinó que la proposta és un autèntic projecte polític de construcció nacional… per a l’estat espanyol, això sí. Es tractava d’exhumar i donar relleu i llustre a la Corona d’Aragó, el sistema de govern que havia regit al Principat, l’Aragó, València i Mallorca del segle XII fins el 1714, perquè servís de model a la monarquia parlamentària i federal que Balaguer somiava per a Espanya.

Per això, els carrers principals del pla Cerdà havien de prendre el nom de les seves institucions –Diputació, Consell de Cent, Corts…–, seguits dels territoris peninsulars i mediterranis –Provença, Rosselló, Còrsega, Nàpols, Sicília– i personatges, com ara Ramon Muntaner, Ramon Llull i Ausiàs March. Com assenyala Quintana, la genialitat de Balaguer és la tria de personatges que s’enfronten als monarques que trenquen els pactes i els equilibris entre la corona i les Corts: Hug de Pallars, Pau Claris, Rafael Casanova, Antoni de Villarroel. Tot un avís per a navegants. Per cert, que parlant de navegació, les Glòries es referien a les glòries marítimes catalanes, qui sap si font d’inspiració per a les aventures colonials de Tetuan o Wad-ras –noms, tot sigui dit, també proposats pel pròcer.

La pervivència d’una història en pedra

Tot i que el projecte polític –podríem dir-ne d’estat compost, pactista o austriacista– de l’inefable don Víctor fracassà estrepitosament, ni l’afegitó de noms aliens a la tradició catalana proposats pels regidors barcelonins, com ara Pelai, Bergara, Trafalgar i Bailén, ha pogut desmuntar la història feta pedra que encara avui forma part de la quotidianitat de tots els qui vivim o treballem a Barcelona, sobrevivint als seus il·lusos enterradors, durant més de cent cinquanta anys plens d’annexions, canvis de nom, monarquies, repúbliques, democràcies, dictadures… Així, Casanova, per exemple, va perviure a l’Eixample durant el franquisme, malgrat el seu inequívoc simbolisme catalanista, perquè algú devia pensar que homenatjava el llibertí italià, contravenint la rígida moral de l’època. Però ja ho deia el clàssic: abans roja –o amoral– que trencada.

Aquest article podia acabar ací, i podria fins i tot haver quedat rodó. Però, aquests dies de festes he sentit un dels magnífics capítols del programa En guàrdia!, d’Enric Calpena, amb la complicitat del professor Solé i Sabaté, que curiosament responia a un dubte que m’anava rosegant d’ençà que vaig viatjar a l’Argentina: Com és que Barcelona té una ronda dedicada al general Bartolomé Mitre, primer president de l’Argentina unificada, historiador, militar, un dels pares de la pàtria de la República sud-americana? I la veritat és que m’agradaria deixar al lector amb el dubte i la recomanació que recuperi el programa radiofònic en què trobarà la resposta.

3Cat estrena diumenge a les 22.05 el reportatge Infiltrats, una nova peça de la investigació de la Directa que va destapar una trama d’infiltracions policíaques en moviments socials dels Països Catalans. És l’estrena de la temporada del 30 minuts, que excepcionalment renuncia a la seva durada habitual i acull un reportatge de vora una hora. “Òbviament, d’infiltrats n’hi ha hagut sempre”, diu Gemma Garcia, periodista de la Directa i una de les directores del reportatge, que destaca que el fet diferencial és que una investigació periodística ha exposat la trama i ha revelat detalls sobre com funciona. “També és la primera vegada que el govern espanyol reconeix aquestes infiltracions en els moviments socials, i reconeix aquesta figura d’agent d’intel·ligència que està als llimbs legals”, afegeix. El film, produït per 3Cat, la Directa i Polar Star Films, ressegueix la investigació original i revela alguns patrons i errors comesos pels infiltrats que van permetre d’aixecar la llebre; però també mostra el procés psicològic que han hagut de seguir aquells que van teixir relacions amb els policies sense saber que ho eren i que es van sentir enganyats. De tot plegat, n’hem parlat amb les dues directores d’Infiltrats, Gemma Garcia i Sònia Calvó.

—Quina informació nova es destapa en el reportatge?
—Sònia Calvó [S. C.]: S’explica com a partir dels primers indicis s’estira el fil i es veuen els errors que han comès els infiltrats. També serveix per a veure patrons comuns que hi ha hagut en tots els casos. La manera de funcionar, errors, com entren i com surten…

—Quins errors heu detectat?
—Gemma Garcia [G. G.]: N’hi ha que tenen a veure amb casualitats. La majoria d’aquesta gent són de les Illes i un altre és de Catalunya. La proximitat geogràfica i els vincles que hi ha als Països Catalans és important. Després, hi ha errors que tenen a veure amb l’operació. Certes actituds o que una infiltrada presentés la seva família real. És un error que té unes conseqüències, com mostrem al 30 minuts. Després hi ha unes equivocacions que tenen a veure amb informació molt rellevant que, per error, es facilita a través de determinats dispositius tecnològics.
—S. C.: Vull fer valer que hi ha una feina periodística. Pots fer una patinada, però sense una tasca periodística darrere que estiri els fils i faci una sèrie de comprovacions, no es destapa la infiltració. També ha estat molt important la confiança de les fonts, que són els moviments socials. Hi ha una confiança amb un mitjà de comunicació en concret per la tasca d’anys enrere.

—Heu trobat algun altre cas d’infiltració?
—G. G.: Aquestes investigacions comencen la primavera del 2022 i l’últim cas que publiquem, el de Girona, és el juliol del 2023. Són pràcticament dos anys d’investigacions, i hem continuat investigant. Ens han arribat algunes sospites que hem verificat i descartat, però continuem estirant fils que tenen a veure amb operacions d’espionatge.

—Destapar el cas de Marc Hernàndez Pon va permetre que es descobrissin més infiltrats, perquè es va veure que hi havia uns patrons que es repetien en més gent. Quins són?
—G. G.: Són quatre policies que formen part de la mateixa promoció de l’Escola de Policia d’Àvila. Es van graduar el juny del 2019 i es van infiltrar a començament del 2020, després de tota la tardor de mobilitzacions multitudinàries contra la sentència del procés. Són agents de vora la trentena, molt joves. Són dels Països Catalans i, per tant, tots parlen català. És una característica que els facilita la introducció en determinats ambients i moviments socials. Després, hi ha els patrons comuns en la manera d’actuar. Tres dels quatre utilitzen la universitat com a via d’entrada en certs espais; són gent que parla poc del seu passat; dos tenen els mateixos cognoms; són persones que sempre busquen elements d’identificació amb determinats activistes per generar empatia; tenen absències intermitents, de tant en tant se’n van de viatge i a vegades desconnecten els dispositius; tenen caràcters afables i perfils polítics baixos; i la majoria posen l’excusa de malalties familiars per començar una retirada.

—Un dels patrons que més sorprenen és que dos infiltrats tinguessin els mateixos cognoms falsos i tots dos diguessin que eren mallorquins.
—G. G.: No sabem per què es van posar aquests dos cognoms iguals, perquè creiem que pot aixecar sospites i ser un element de risc. No sabem si en algun moment es va plantejar vincular-los d’alguna manera o simular alguna relació familiar, però en tot cas ens va sorprendre moltíssim. Va ser un element clau per a destapar el segon infiltrat.

—Què té de particular la trenta-tresena promoció de l’Escola de Policia d’Àvila perquè tots els infiltrats descoberts surtin d’allà?
—S. C.: Hi ha moltes preguntes que continuen sense resposta, i una és quins criteris específics es tenen en compte a l’hora de triar algú. Al reportatge parlem amb una portaveu d’un sindicat policial, però ni és infiltrada ni forma part ni del personal de l’escola policial ni de la Comissaria General d’Informació. Podem intuir algunes coses, però n’hi ha que no les sabem del tot.

—Si volen infiltrar algú en espais en què la gent voreja la vintena han de ser joves per força, però això també els fa més inexperts.
—G. G.: Una de les qüestions que hem intentat d’esbrinar –i de fet vam preguntar a la portaveu d’aquest sindicat policial, però tenen prohibit de respondre-ho perquè tot això és protegit per la llei de secrets oficials franquista– és quina formació reben i quina durada té, però no ho sabem. En tot cas, sorprèn que siguin uns agents que es graduen el juny del 2019 i que arriben al terreny a principi del 2020. Des que es graduen fins que entren a terreny passen pocs mesos, però no sabem si la formació comença abans. És a dir, si aquesta selecció es fa abans, en el període de pràctiques, i els fan una formació específica. Són interrogants que no hem pogut resoldre.
—S. C.: Algun dels errors que cometen poden ser a conseqüència d’aquesta poca formació i poca experiència sobre el terreny.
—G. G.: De totes maneres, hem de subratllar que aquests infiltrats aconsegueixen d’estar més de dos anys amb una vida normalitzada, coneixent el funcionament de molts col·lectius i moviments socials, tenint accés a bases de dades, a informació de defenses de procediments judicials… Van cometre errors, però van fer la feina més o menys ben feta durant molt de temps.

—Quina informació us dóna la portaveu d’aquest sindicat policíac?
—S. C.: S’ha de tenir clar que ella no té tota la informació ni és infiltrada. Ara, explica com es fan aquestes infiltracions, sobretot com es fa l’extracció. No pots treure de cop una persona d’allà on és perquè aixecaria sospites i podria ser perillós, tant per a la persona com per a l’operació, i fa una crida a millorar-ho. Al final, que això s’hagi pogut descobrir amb informacions periodístiques vol dir que alguna cosa del sistema ha fallat.
—G. G.: Parla de com se seleccionen els infiltrats, dels perfils que han de tenir. De com s’han d’ajustar en els espais on s’han d’introduir, de com s’han de mimetitzar i han d’operar per no aixecar sospites.
—S. C.: Quan ets un infiltrat, ho ets les vint-i-quatre hores del dia. Això vol dir tallar de soca-rel amb tot el teu entorn (familiar, amistats) i dedicar-te exclusivament a allò.

—Heu pogut parlar amb alguna autoritat o responsable d’un organisme oficial?
—G. G.: No. En tot el procés d’investigació previ de la Directa no vam aconseguir cap resposta del Ministeri d’Interior espanyol ni del Cos Nacional de Policia. De fet, al congrés dels diputats es van presentar dues-centes preguntes i no se’n va respondre cap. El ministeri dóna respostes estàndard, dient que les forces i cossos de seguretat s’atenen a la constitució, i que compleixen l’ordenament jurídic. Malgrat que no s’han respost les preguntes formulades sobre aquestes operacions específiques, és la primera vegada, a banda del primer cas que vam destapar, que el govern espanyol reconeix les infiltracions als moviments socials. A més, especifica i matisa que no són agents encoberts, una figura regulada a la llei per a uns casos molt concrets i que estan sota autorització i supervisió judicial. Diuen que és una altra figura, que ells anomenen “agent d’intel·ligència”, que depèn de la Comissaria General d’Informació, i que no està regulada com a tal. El marc normatiu no descriu aquesta figura, ni les funcions ni els límits, ni hi té cap control ni supervisió judicial. Això és molt important, és en uns llimbs legals.
—S.C.: Cal tenir en compte que les infiltracions han estat en moviments socials, que són col·lectius oberts i que no fan cap activitat il·legal. I també, sobretot, que després d’aquestes infiltracions no se n’ha derivat cap procés judicial.

—Per infiltrar-se, aquests policies cometen delictes com la falsedat documental, a més de la qüestió de les relacions sexo-afectives sense que l’altra persona sàpiga realment qui són. Quins avals i quins límits penals tenen com a agents d’intel·ligència?
—S. C.: Tenim dubtes d’on són els límits i com es regula.
—G. G.: Se sap que, en la figura d’agent encobert –que no és la d’aquests casos–, s’han de fer peticions específiques a l’autoritat judicial quan hi ha actuacions que col·lideixen amb els drets fonamentals. Això en una figura reguladíssima i sota supervisió judicial. Ens trobem amb unes figures que no són sota una supervisió externa, que tenen una identitat falsa i que ocupen places públiques a la universitat. Que entren als domicilis de persones particulars. Que participen en reunions en què es defineix l’estratègia judicial en causes on el cos de policia és una part i acusa determinats activistes. Que lideren i incentiven accions de sabotatge en determinats espais. Que tenen relacions sexo-afectives amb militants.
—S. C.: Porta a qüestionar si calia arribar tan lluny per al que van aconseguir. Calia tenir aquestes relacions sexo-afectives de llarga durada amb diverses persones dels moviments socials?

—Les querelles contra els policies infiltrats no han reeixit. Hi ha cap causa viva?
—G. G.: Totes són vives, però de moment s’han trobat un mur judicial. Els jutjats d’instrucció han dit que no estan disposats ni a investigar. El cas d’en Dani, de la Cinètica, es va recórrer a l’Audiència de Barcelona, però va dir no s’havia d’investigar i l’equip jurídic es planteja de fer un recurs. En el cas d’en Marc, en el primer cas, Òmnium va interposar una demanda contenciosa administrativa que ara és pendent de resolució del Constitucional. I per al cas de Girona es va posar una querella però el jutge d’instrucció encara no s’hi ha pronunciat. Tot és una mica obert, malgrat que la fiscalia sempre s’ha mostrat en contra d’investigar-ho perquè diu que no hi veu delicte.

—Com decideixen on infiltrar-se?
—S. C.: Pots infiltrar-te en un moviment perquè hi tens un interès concret o perquè et serveix de pont cap a un altre objectiu. En Marc comença a Resistim al Gòtic, que és un grup de defensa del dret de l’habitatge del centre de Barcelona. Per una banda, pot haver-hi un interès a saber què passa aquí, però també li serveix com a aval per a entrar després al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. No sabem si l’objectiu final era el sindicat o hi havia un altre camí més enllà.
—G. G.: És important el context en què es fan aquestes infiltracions. Hi ha un interès de l’estat per a entendre què passa a Catalunya amb les mobilitzacions massives del 2019. Hi ha un informe de la Comissaria General d’Informació en què s’especifica que el moviment independentista té com a característica la multimilitància i que, per tant, s’han d’utilitzar uns mètodes excepcionals. És el moment en què s’intensifica l’espionatge amb Pegasus a advocats, activistes, polítics, etc. Ens trobem que es destinen molts recursos a uns col·lectius amb una orientació política concreta. I que –fins ara no s’ha demostrat el contrari– són investigacions prospectives. No és que es cometi cap delicte, sinó que es volen prevenir.

—Com us heu trobat ara, que ha passat un temps des que es van destapar les infiltracions, aquells amics o parelles dels policies que no sabien que ho eren?
—S. C.: Cadascú ha tingut processos diferents. Hi ha gent que no va voler parlar llavors i que ara parla. És un fet que remou molt, la gent estava molt afectada. A alguns fer el reportatge els ha servit de procés de reparació, i a alguns els ha remogut, perquè ja havien tancat etapes.
—G. G.: Al reportatge apareix el psiquiatre que va fer el peritatge de moltes de les persones afectades, que és Pau Pérez-Sales, del centre Sira, i explica que les afectacions han estat molt greus. Són persones que han conviscut en relacions d’amistat o sexo-afectives durant més de dos anys amb algú amb qui pensaven que tenien una relació de confiança i resulta que era un policia infiltrat. Aquella persona amb qui havies intimat es desmunta, és una ficció i això sacseja fortament la teva vida. Hi ha uns impactes psicosocials molt importants, sentiments de culpa que es barregen amb por i amb desmobilització. Els moviments socials han fet una feina interna col·lectiva que els ha ajudat a passar aquesta etapa de dol.
—S. C.: Una de les denúncies que es fa al reportatge és com s’han banalitzat aquests casos, amb comentaris a les xarxes atacant els qui van mantenir relacions amb els policies. De fet, per això dues de les persones que van ser enganyades surten al reportatge amb la cara tapada.

—Em desperta molta curiositat la ment d’aquestes persones capaces d’intimar durant anys amb algú essent tot mentida. No sé si també en surten una mica afectats o si els seleccionen perquè són molt freds. Ho heu abordat?
—G. G.: Hi ha un moment que preguntem a la policia quins són els criteris de selecció dels infiltrats. Hi ha les característiques físiques i les que tenen a veure amb l’origen i el coneixement lingüístic, però també la resistència psicològica. Intuïm que són perfils psicològics molt concrets, que els seus comandaments analitzen i veuen que poden mantenir aquesta doble vida. Òbviament, sabem que hi ha un equip darrere que en fa un seguiment estret i que vetlla perquè aquella persona no es mostri feble ni tingui dubtes. Si es considera que es pot posar en risc l’operació, hi ha una extracció i una retirada.

—Quant de temps han durat aquestes infiltracions? S’ha accelerat alguna retirada per les investigacions periodístiques?
—G. G.: La policia esmenta que hi pot haver l’extracció per diverses raons, però principalment per dues. Una, perquè s’intueix o es detecta que pot haver-hi sospites sobre l’agent, i això fa perillar l’operació i l’agent mateix; i la segona, senzillament, perquè ja no hi ha més informació a recaptar i l’operació es considera tancada. Ignorem per quina raó van ser retirats aquests infiltrats. Sí que veiem que arran del primer cas que descobrim, hi ha moviments en les altres operacions d’infiltració. Intuïm que destapar el primer infiltrat va tenir repercussió.

—Molts casals, ateneus i centres socials han programat projeccions del reportatge. Quins aprenentatges n’han extret, els moviments socials, de tot plegat?
—G. G.: Precisament, al nou número de la Directa, que sortirà dilluns, hi ha un reportatge en profunditat sobre alguns elements que s’expliquen al 30 minuts i que ampliem, però també dediquem un espai important a explicar els aprenentatges. Si bé és cert que en un primer moment hi ha un trauma i certes desconfiances, aquests col·lectius i organitzacions han pogut treballar-hi sense caure en la paranoia ni en el tancament. Una de les coses que els ha funcionat bé és fer un intercanvi amb afectats pel cas britànic Spy Cops Scandal, un cas massiu d’infiltració d’agents en moviments d’esquerres. Més d’uns 140 agents des del 1968.
—S. C.: És molt bonic que ja hi hagi una quarantena de casals i centres socials que hagin programat projeccions conjuntes; recorda molt el que va passar amb Ciutat morta.

Xavier Artigas: ‘El cas de “Ciutat Morta” no és aïllat, la corrupció policíaca és un mal sistèmic’

—El reportatge de Ciutat morta va costar molt que l’emetessin, i finalment es va programar al Canal 33, no a TV3. Com ha estat en aquest cas la relació amb 3Cat?
—G. G.: Quan érem a la meitat d’aquestes investigacions ja hi va haver algunes productores que van expressar interès a passar-ho a l’audiovisual. En una reflexió interna i col·lectiva a la Directa, vam decidir que fèiem una aposta per la televisió pública i ho vam proposar al programa 30 minuts. Carles Solà, director del programa, sempre ha estat disposat a tirar endavant el projecte i ha valorat tota la feina d’investigació que havia fet la Directa.
—S. C.. La diferència més important amb Ciutat morta és que aquesta vegada s’emet el diumenge en un dels programes de més audiència. Segurament xocarà amb un Barça-Madrid, veurem com afecta d’audiència, però hi ha una aposta clara. És el primer programa de la temporada, és un especial d’una hora, i es nota que hi ha una aposta clara pel periodisme d’investigació.
—G. G.: Puc afegir una cosa?

—Endavant.
—G. G.: Òbviament, d’infiltrats n’hi ha hagut sempre. És un mètode d’espionatge que els cossos policials i els serveis d’intel·ligència han utilitzat tant per mitjà de persones que han estat captades com per mitjà dels informadors infiltrats. Però és la primera vegada que s’aprofundeix tant en les investigacions i que se saben tants detalls que tenen a veure amb el modus operandi. També és la primera vegada que el govern espanyol reconeix aquestes infiltracions en els moviments socials i reconeix aquesta figura d’agent d’intel·ligència que és als llimbs legals; i, per tant, que s’arriba tan lluny a oferir informació en relació amb aquests casos i que s’emprenen accions legals per a denunciar que aquestes infiltracions policials col·lideixen amb els drets fonamentals i els vulneren.

Aquests dies llegesc War, el darrer llibre de Bob Woodward, que cobreix el període de temps que inclou la guerra d’Ucraïna, l’atac d’Hamàs a Israel i la guerra de Gaza i la campanya presidencial que ha tornat Donald Trump a la Casa Blanca.

Llegesc regularment els llibres de Woodward d’ençà del 1987, quan vaig descobrir Veil, el seu fascinant relat de la guerra bruta de la CIA a l’Amèrica Llatina i les vinculacions amb el tràfic de droga –una qüestió que avui continua essent d’actualitat. Evidentment, el coneixia del Watergate i del film, i del llibre, sobre aquella mítica investigació que el va catapultar i el va fer mundialment famós. Sempre m’ha agradat el seu estil narratiu, la manera en què et fa sentir que ets dins l’escena, però especialment tinc molt en compte que durant la seua carrera a The Washington Post i en els vint-i-tres llibres que té publicats, la cura amb què tracta la informació, i el rigor i la serietat que hi posa són impecables.

Per això, ahir a la nit, mentre acabava el dia llegint-lo, vaig restar impressionat del relat que fa de les reaccions a l’atac d’Hamàs i els esforços de la Casa Blanca per a frenar Netanyahu.

Una de les narracions explica que l’11 d’octubre, quatre dies després de l’atac d’Hamàs, el govern israelià va dir als Estats Units que declararia la guerra al Líban i l’atacaria amb tot el seu arsenal. Va dir que ho feia com a reacció a un atac de l’Hesbol·là que ja havia començat al nord, en la frontera entre els dos països.

A la Casa Blanca aquella decisió va causar un pànic autèntic. En aquell moment, i d’aquella manera, atacar el Líban era encendre tot el Llevant en una guerra que podia escalar massa fàcilment fins a una guerra mundial. Biden i la seua gent van mobilitzar tots els recursos a l’abast –que són moltíssims– fins que van aconseguir de demostrar als israelians que era mentida que fossen atacats. D’una manera increïble, els militars israelians s’havien cregut piulets falsos i vídeos manipulats –i, segurament, tenien tantes ganes d’atacar que ja els anava bé. Finalment, van acceptar la realitat i van suspendre l’ofensiva quan alguns avions ja s’havien enlairat i esperaven tan sols la confirmació per a llançar les bombes.

En el llibre ix retratat Jake Sullivan, el conseller de Seguretat Nacional de Biden i l’home que havia mogut frenèticament els fils per aturar la guerra, que va arribar exhaust a casa i va explicar que el món havia estat “cinc hores i dotze minuts” a punt de fer-se miques. “Ha estat el pitjor dia de la meua vida”, va dir a la seua dona, segons el relat de Woodward. Malgrat les pressions americanes, la guerra va acabar arribant al Líban al cap d’uns mesos, però en unes altres condicions i amb unes conseqüències molt menors, comparades amb les que hauria tingut si Israel, amb la sola confirmació d’uns piulets falsos i enmig del clima més que tens que hi havia aquell dia, hagués atacat sense límits ni restriccions el seu veí del nord.

El relat, en aquest punt, m’ha recordat un altre llibre, d’un altre periodista del Post, Michael Dobbs –amb qui vaig coincidir a Pequín durant la revolta de Tiananmen– sobre la crisi dels míssils cubans. El llibre de Dobbs (One minute to midnight) és un dels millors que he llegit mai i es basa en l’estudi meticulós de tota la documentació soviètica i americana desclassificada recentment sobre el conflicte que va enfrontar Kennedy, Khruixtxov i Castro l’any 1962.

Dobbs explica també de manera magistral com el món va ser al caire d’una guerra nuclear total –que segurament hauria aniquilat la vida al planeta.

El diumenge 28 d’octubre d’aquell any, a les 11.10, va saltar l’alerta nuclear pel llançament d’un míssil des de Cuba sobre Florida, concretament sobre Tampa Bay. Les pantalles el van mostrar i es van activar els mecanismes de resposta, un atac nuclear sobre Cuba i la Unió Soviètica. Es va posar en funcionament tot, es van enlairar els bombarders, es van obrir les comportes dels míssils… Fins que algú va ser prou sensat per a adonar-se que, tenint en compte la poca distància que hi havia entre Cuba i Florida, el míssil ja hauria d’haver fet impacte. Amb una simple telefonada a Tampa Bay n’hi hagué prou per a aclarir que allà no passava res, que no hi havia caigut cap míssil ni hi havia hagut cap explosió, i per a aturar la guerra imminent que era a punt de declarar-se. Al final van descobrir d’on venia l’error: una estació de radar a Moorestown (Nova Jersey) havia estat reconfigurada urgentment per espiar el cel de Cuba i els tècnics van confondre un satèl·lit americà amb un míssil soviètic.

En aquest moment, Dobbs escriu en el llibre un paràgraf memorable que he procurat de recordar algunes voltes, perquè explica moltes coses que, tal com recorda Woodward, encara passen avui: “La història, segons que entenia Kennedy, no sempre segueix un camí previsible. De vegades, pot ser segrestada per fanàtics de diverses menes: homes amb una barba llarga, ideòlegs que viuen en coves o assassins amb fusells. Algunes altres vegades, pot ser desviada del seu camí normal per una combinació d’esdeveniments fortuïts, com ara un avió que s’extravia, la identificació errònia d’un míssil o un soldat que perd els nervis. Els estadistes intenten doblegar les forces caòtiques de la història a la seua voluntat, amb graus d’èxit diversos. Però la probabilitat que s’esdevinga un fet imprevisible capaç de canviar el curs de la història és massa gran en temps de guerra i crisi, quan tot es troba en moviment.”

I aquest és el món en què vivim. Un fet imprevisible, qualsevol fet imprevisible, ho pot canviar tot, ens pot canviar la vida a tots, o fins i tot conduir-nos a la mort a tots.

De Gaulle es va queixar una volta de l’existència del famós botó nuclear. El vell general trobava indecent que es pogués destruir un país sencer sols fent servir un dit i ho deia comparant-ho amb l’esforç titànic que van haver de fer Hanníbal i els seus elefants travessant els Alps per destruir Roma. Però la realitat és la que és. I més val saber-la i ser-ne conscients, gràcies a la feina dels periodistes.

 

PS1. Ahir era dijous i, després de dues setmanes, va tornar La tertúlia proscrita. Vegeu-ne el vídeo.

PS2. Aquest diumenge s’estrena a 3Cat el reportatge sobre la infiltració de la policia espanyol en moviments socials dels Països Catalans. Arnau Lleonart ha parlat amb les dues directores del film, Gemma Garcia i Sònia Calvó, en aquesta entrevista: “D’infiltrats n’hi ha hagut sempre, però és la primera vegada que se’n saben tants detalls“.

PS3. Després d’uns quants anys en què l’independentisme quebequès va tocar fons, les darreres dades parlen d’una recuperació important, fins al punt que les previsions indiquen que el Bloc Quebequès guanyaria les eleccions federals i seria segona força al parlament canadenc i el Partit Quebequès guanyaria les eleccions a l’Assemblea Nacional. Àlex Solano ens en parla en aquest article.

El primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, va anunciar aquesta setmana que dimitiria una vegada el Partit Liberal hagués elegit un nou dirigent per a les eleccions federals, que s’han de fer enguany. Aquest moviment ha engegat la maquinària electoral de tots els partits.

Les enquestes mostren al Canadà una situació clara, amb un enfonsament dels liberals i un auge dels conservadors, que aconseguirien la majoria absoluta. Alhora, hi hauria un avenç de l’independentista Bloc Quebequès (BQ), que guanyaria les eleccions canadenques al Quebec per primera vegada d’ençà del 2008.

De fet, no és que les perspectives dels independentistes siguin bones, sinó que es preveu un resultat històric. L’agregador d’enquestes 338Canada.com estima que el BQ aconseguiria 45 escons dels 78 que hi ha en joc a l’actual província i esdevindria la segona força al parlament del Canadà, on superaria els liberals i tot. Un fet com aquest solament té un precedent, el 1993, dos anys abans del darrer referèndum d’independència, i això significaria un impuls important, perquè el cap del BQ, Yves-François Blanchet, passaria a ocupar el càrrec d’oposició lleial de Sa Majestat i obtindria les claus de Stornoway, la residència oficial del cap de l’oposició, a Òttawa.

Un canvi també al parlament del Quebec

Aquest suport renovat a l’independentisme s’ha traslladat també a les eleccions al parlament quebequès, que s’han de fer l’any que ve, amb un retorn sorprenent i meteòric del Partit Quebequès (PQ).

Ara fa set anys, les eleccions al Parlament del Quebec van dur al poder la Coalició per al Futur del Quebec (CAQ), un partit creat per un ex-ministre del PQ, François Legault, amb un discurs centrat en la defensa de la identitat quebequesa però renunciant a un estat independent. Aquesta victòria electoral va anar acompanyada d’una patacada històrica del Partit Quebequès, que va passar a tenir solament 10 escons dels 125. L’enfonsament d’aquest partit va fer que molts analistes i polítics consideressin que el projecte independentista era tocat de mort; aquesta idea fou revalidada amb un resultat encara pitjor el 2022, quan el PQ va retenir tan sols 3 diputats.

Tanmateix, tot ha tornat a canviar. Després d’anys de travessia pel desert, a mitjan 2023, el PQ va tenir un impuls que va fer que passés davant de la resta dels partits de l’oposició en les enquestes. I aquesta tardor ja va esdevenir primera força. Ara les enquestes estimen que aconseguiria la majoria absoluta al parlament, amb 70 escons dels 125. L’independentisme electoral, que inclou també Quebec Solidari, d’esquerra alternativa, que actualment té 11 escons, passaria del 30% dels vots que té ara a vorejar el 50%.

El primer ministre quebequès, François Legault, després de sis anys al poder, té ara mateix una popularitat baixa. En canvi, el PQ el dirigeix ara Paul Saint-Pierre Plamondon, un diputat carismàtic, amb un discurs renovador i un dels més ferms partidaris d’avançar ràpidament cap a la independència.

De fet, Saint-Pierre Plamondon, el mes d’abril, en el consell nacional del partit, es va comprometre a impulsar, si arribava al govern, un referèndum abans del 2030. El proposa com una necessitat, perquè considera que ara els quebequesos tindran una “última” oportunitat, per culpa de la pèrdua de pes dins la federació canadenca i una llegua i cultura que es troben en una situació d’“amenaça existencial”.

“Una cosa és certa, el nostre moment arribarà més aviat que no pensem, és a dir, no en una data idealitzada a llarg termini, sinó d’ací a pocs anys, abans del final de la dècada”, va reblar.

El referèndum, al centre del debat

La suma de l’èxit electoral al parlament canadenc i l’arribada al poder del PQ l’any que ve pot impulsar l’independentisme com no havia passat en dècades. El Partit Quebequès i el Bloc Quebequès són formacions diferents, amb àmbits d’actuació diferents, però que comparteixen objectius i mantenen vincles. De fet, el cap del Bloc va fer campanya per al PQ en les eleccions del 2022.

Saint-Pierre Plamondon ho diu amb claredat: “Estem preparats per a fer un referèndum guanyador i el farem, és en el nostre programa.” El partit s’ha anat movent aquests darrers temps, i fa poc més d’un any ja va provar de tornar a engegar el debat, amb la presentació del “Pressupost de l’any 1”, un estudi que analitzava la viabilitat econòmica d’un Quebec independent. Alhora, està convençut que si es fa un referèndum, el guanyarà l’independentisme. Diu que un possible govern del PQ tindrà la tasca de convèncer la majoria de votants. I ho argumenta així: “No veiem un futur per al francès al Canadà, no veiem un futur per als nostres interessos econòmics. Les qüestions migratòries se’ns escapen completament i, per tant, la independència del Quebec ens portarà a un capítol en què no ens trobarem atrapats com li ha passat a François Legault.” De fet, considera que el problema de l’actual govern quebequès ha estat de provar de fer això que anomenen “política real”, però la causa de molts problemes són les polítiques federals que es fan al Canadà sense el consentiment del Quebec.

Sobre això, es preveu que la situació s’agreugi aquests mesos vinents. Ben aviat el Canadà serà governat pel conservador Pierre Poilievre, molt impopular al Quebec i contrari a donar més autogovern. Alhora, als EUA governarà Donald Trump, que té entre cella i cella l’annexió del Canadà. Molta gent considera que en aquesta situació serà més fàcil de promoure un debat sobre la independència i de convèncer que el Quebec li convé estar sol.

Al mateix temps, amb la impopularitat de Trudeau, no hi ha ara com ara cap cara visible del no que pugui aplegar els opositors a la independència. Els liberals impulsen la por al referèndum com a reclam electoral. El cap liberal interí al Quebec, Marc Tanguay, diu que Paul Saint-Pierre Plamondon és el “líder més radical” del PQ i l’ha acusat d’alimentar la por pel fet d’impulsar la independència. El que es preveu que sigui el nou cap dels liberals quebequesos, l’ex-ministre canadenc Pablo Rodríguez, també ha esmentat el referèndum com un dels motius per a abandonar el govern de Trudeau i fer el salt a la política quebequesa: “Un referèndum no el volen els quebequesos ni és desitjable”, ha dit.

Pot guanyar el sí?

Els dos referèndums anteriors sobre la independència es van fer el 1980 i el 1995. En aquest últim el sí va aconseguir un 49,42% dels vots i el no un 50,58%.

Tot i l’augment electoral dels partits independentistes, això no s’ha traduït encara en un augment dels favorables a la independència. Un 35% votarien sí en un referèndum. Tanmateix, molts recorden que un any abans del referèndum del 1995, la proporció de favorables a la independència era la mateixa o fins i tot inferior. Paul Saint-Pierre Plamondon replica que no s’han de moure per les enquestes: “Si hagués actuat solament per enquestes, no hauria assumit mai el paper de màxim dirigent del Partit Quebequès. No podem fer política a partir de l’enquesta del dia. Si el diagnòstic és correcte, les respostes vindran.”

Tot i que la proporció de quebequesos francòfons que s’identifiquen com a principalment sobiranistes no té una tendència a l’alça, sí que trobem que els que s’identifiquen com a federalistes van de baixa: ara com ara, solament un 42% dels quebequesos estan d’acord amb la frase que el federalisme canadenc té més avantatges que no pas desavantatges per al Quebec. Per això el Partit Quebequès considera que la qüestió sobre la independència sembla ara una cosa llunyana, però que hi ha els elements per créixer i que quan sigui una possibilitat real molta gent s’hi afegirà. Especialment entre els joves, que no han vist mai factible d’aconseguir-la.

El procés constituent del QS

L’altre partit independentista al parlament quebequès, el Quebec Solidari, va presentar al febrer de l’any passat el seu full de ruta per la independència. “La independència no s’aconseguirà amb la voluntat única d’un partit o d’un líder. Creiem que s’aconseguirà mitjançant la mobilització i el compromís de la població del Quebec”, deien. Per aconseguir-ho, proposaven de convocar una assemblea constituent, formada per ciutadans elegits per sufragi universal, de tot el territori, amb el mandat de viatjar per tot el Quebec i redactar la constitució d’un estat.

Més tard, la constitució que redactessin seria sotmesa a un referèndum. El Quebec Solidari considera que no solament s’ha de decidir sobre la independència, sinó sobre els valors i lleis fonamentals que guiaran aquest nou estat independent. De manera que, si s’aprovés la nova constitució, això implicaria automàticament la declaració de la independència.