El ministeri d’Interior espanyol ha expulsat de l’estat Said Ben Iazza, un dels tres gihadistes condemnats pels atemptats de Barcelona i Cambrils el 17 d’agost de 2017. Ho ha avançat el País i ho ha pogut confirmar l’ACN. L’expulsió es va fer a l’abril, després que li fos revocat el permís de residència i que el Tribunal Suprem espanyol dictés la sentència definitiva sobre els fets del 17-A.

Inicialment, l’home va ser condemnat a vuit anys de presó per col·laboració amb organització terrorista, però li va rebaixar la pena perquè considerava que va actuar per imprudència.

El jutge va determinar que tot i que no va participar directament en els atemptats, va deixar una furgoneta als membres de la cèl·lula de Ripoll i va proporcionar-los documentació que van fer servir per comprar material explosiu.

El ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, ha fet públic que era partidari d’eliminar la gratuïtat dels abonaments de trens de Rodalia i de mitjana distància, i de substituir aquesta mesura per ajuts als usuaris habituals, els joves i persones econòmicament vulnerables. La gratuïtat expira el 31 de desembre, i segons Puente, ara com ara el govern espanyol “delibera” sobre si hi dóna continuïtat, o no. Ell, com a ministre, vol suprimir-la: “[La gratuïtat] és positiva des del punt de vista fiscal, però no és la més adequada des de l’òptica del transport, perquè l’aposta econòmica sobre el transport públic implica qualitat, augment de l’oferta, freqüències i confort.”

Segons Puente, en el cas que el govern espanyol acabi suprimint la gratuïtat, “no serà en canvi de res”. “Hi haurà mesures de suport als usuaris recurrents, als més vulnerables econòmicament, als més joves… Treballem en alternatives que permetin de bonificar l’usuari que utilitza el transport públic per anar a la feina, al seu lloc d’estudis cada dia, als més joves —que tenen més complicat pagar el transport públic—, o a les persones que es troben en una situació social de vulnerabilitat”.

Per tant, segons Puente, si estableixen ajuts sobre aquests tres col·lectius “la fotografia final no variarà gaire”. “Proposarem, si es fa, una eliminació de la gratuïtat general, però mantindrem polítiques d’ajuts al bitllet que són més interessants i alineats amb la política del transport públic que volem seguir”.

Carme Forcadell, ex-presidenta del parlament i de l’ANC, ha explicat que havia refusat de formar part d’una candidatura d’ERC per al congrés del 30 de novembre. “En política s’ha de ser coherent. Si dic que els del 2017 han de fer un pas al costat, jo també hi era; per tant, també he de fer un pas al costat”, ha argumentat en una entrevista a TV3. No ha aclarit quina candidatura li ho va oferir, i ha dit que ho havia refusat “per prudència”. A més, ha dit que estava molt enfadada perquè cap de les candidatures anunciades no l’encapçalava cap dona.

D’altra banda, Forcadell ha dit que li van doldre les paraules d’Oriol Junqueras a Olesa de Montserrat, quan va acusar part de la direcció d’ERC d’haver-lo exclòs de la presa de decisions. “El que ha passat a ERC m’ha sabut molt greu. Hi havia moltes persones que, de tot allò, tampoc en sabíem res. Fa quedar malament el partit i és un partit que no s’ho mereix”, ha dit. Ha admès que ERC no ha gestionat bé la crisi interna, però ha dit que estava convençuda que “no hi ha cap estructura B”, sinó contractes per a “una campanya paral·lela”. Per a ella, els cartells ofensius amb Pasqual i Ernest Maragall són una “cosa horrorosa”, de manera que entén que Ernest Maragall hagi deixat el partit.

Set anys després del Primer d’Octubre, ha dit que l’independentisme viu en “desafecció, desorientació i desil·lusió” tant per la repressió com per la manca d’unitat i les baralles internes. Tot i això, ha dit que ella no llençava la tovallola per a intentar de reconstruir la unitat. Concretament, ha dit que l’ANC no tenia la transversalitat que havia tingut quan ella la presidia, però que era en el camí de recuperar-la.

D’altra banda, ha avisat que els electors d’ERC tenien una confiança mínima amb el PSC, el qual perceben com el partit del 155, i ha recordat que més de 44% dels militants va votar en contra de la investidura de Salvador Illa en la consulta interna.

Usuaris de la línia de Rodalia R2 Sud al Baix Penedès i el Garraf mostren el seu malestar pel col·lapse dels trens que a primera hora uneixen l’estació de Sant Vicenç de Calders amb Barcelona. “Ahir va ser un desastre total”, afirma un usuari a Cubelles, que diu que el tall ferroviari a Roda de Berà porta la línia al límit.

La percepció és que els trens van més plens perquè hi ha viatgers procedents de Tarragona que arriben a Sant Vicenç amb bus i pugen al tren de Rodalia en compte d’esperar el servei regional semidirecte a Barcelona.

Uns altres usuaris relaten que abans de l’estiu ja es va constatar una ocupació molt elevada, amb trens plens a vessar quan encara hi ha una desena de parades i més de 40 minuts fins a arribar a Barcelona.

La fi del període estival i l’arribada de setembre no va suposar una destrucció de llocs de treball. Segons les dades del Servei públic de treball espanyol, Catalunya ha tancat el mes de setembre amb 3,78 milions de treballadors en actiu, la xifra més alta en aquest mes des que va començar a registrar-se, el 1996. Són 15.468 treballadors més que a l’agost i 84.400 més que el setembre de l’any passat. D’altra banda, la desocupació ha baixat de 4.060 persones, una millora de l’1,2% després de dos mesos de pujades i que situa la xifra total en 331.930 desocupats registrats, un 1% menys que el setembre de l’any passat. De fet, és el valor de desocupació més baix des del setembre del 2007.

També hi ha hagut una dada rècord al País Valencià: 314.530 desocupats, la xifra més baixa des del 2008. Són un 0,4% menys que a l’agost, 1.148 persones. En comparació amb el setembre del 2023, hi ha hagut una baixada de 13.235 desocupats (-4%). En paral·lel, ha crescut el nombre de treballadors i s’han registrat 124.607 contractes laborals, un 3,3% més que durant el setembre de l’any passat.

A les Illes, la baixada de la desocupació entre l’agost i setembre va ser d’un 0,53%, que suposa 150 desocupats menys. Ara bé, si es compara amb l’any passat, hi ha 2.192 desocupats menys, una reducció del 7,2%. En total, són 27.962 desocupats. En canvi, la xifra d’ocupació ha caigut d’un 2,20%, que es tradueixen en 14.375 treballadors menys. Ara bé; així i tot, són 21.125 treballadors més que el setembre de l’any passat, un increment del 3,42%, que deixa la xifra total de treballadors de les Illes en 637.914.

L’exèrcit d’Israel ha anunciat el desplegament d’una altra divisió al sud del Líban per participar en la invasió del país, que va començar ahir després de més d’onze mesos de combats amb el partit-milícia xiïta Hesbol·là a la frontera.

L’Hesbol·là confirma combats amb les tropes israelianes al sud del Líban 
En un breu comunicat, l’exèrcit especifica que la 36a Divisió, “inclosos els membres de la Brigada Golani, la 188a Brigada Blindada, la Brigada Etzioni i altres forces”, s’uneixen a l'”operació selectiva i delimitada al sud del Líban contra infrastructures i objectius terroristes de l’Hesbol·là”.

Israel va descriure ahir la seva invasió del Líban com una operació “selectiva i limitada” contra “objectius terroristes i infrastructures” de Hesbol·là, argumentant que suposen “una amenaça immediata i real per als assentaments israelians a la frontera nord”.

Avui es fa al parlament de les Illes la segona sessió del debat de política general, el primer de l’etapa de Marga Prohens al capdavant del govern. Ahir, tot i la ruptura amb Vox, la presidenta es va vantar de les mesures acordades amb l’extrema dreta, com ara la segregació lingüística als centres. Tot i que va prometre un pressupost més alt que mai, una nova llei d’habitatge per al 2025 i un decret de mesures urgents per a encarar la “congestió” turística, l’oposició ja en va criticar la falta de concisió. La presidenta també va arraconar el català en el seu discurs, només esmentat per reivindicar l’eliminació del requisit als sanitaris. Avui tindran el torn de paraula els grups parlamentaris, amb les rèpliques de la presidenta.

El partit-milícia xiïta de l’Hesbol·là ha assegurat que els seus milicians han fet front a “un intent d’infiltració” de les tropes israelianes al sud del Líban i ha confirmat enfrontaments a la zona, sense que per ara hi hagi informacions sobre víctimes. Ahir, l’exèrcit israelià va començar una nova invasió del país.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Com serà la guerra del Líban? Fins al riu Litani o fins a Beirut? 

“Els mujahidins de la resistència islàmica han fet front, a trenc d’alba, a una força d’infanteria israeliana que va intentar d’infiltrar-se al poble d’Odaisé des de Jalet al Mahafer, enfrontant-s’hi i causant unes baixes que van forçar-ne la retirada”, ha dit el grup en un breu comunicat.

Així mateix, l’Hesbol·là ha reclamat l’autoria del llançament de projectils contra “un grup de forces enemigues” en una base militar situada al nord d’Israel, aconseguint “un impacte directe”. A més, han assegurat haver atacat “una gran força d’infanteria” a Misgav Am i “un grup de forces enemigues i les seves posicions d’artilleria” al sud de Kiryat Shmona.

L’exèrcit d’Israel no s’ha pronunciat per ara sobre aquests incidents, després de descriure la seva invasió del Líban com una operació “selectiva i limitada” contra “objectius terroristes i infrastructures” de l’Hesbol·là, argumentant que suposen “una amenaça immediata i real per als assentaments israelians a la frontera nord”.

No obstant això, el portaveu de Hesbol·là, Mohamad Afif Nabulsi, va dir hores després que encara no hi havia combats a la zona.

Avui, 2 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Tomàs Alcoverro: “No hi ha cap altre guanyador que Israel”
• [VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Com serà la guerra del Líban? Fins al riu Litani o fins a Beirut?   
• La invasió del Líban no tapa la catàstrofe de Gaza I Editorial de Vicent Partal 
• Walz i Vance rebaixen tensions en un últim cara a cara poc lluït 
• Estiu 2006: Hassan Nasral·là, la consolidació del líder 
• Ja teníem dos fulls de ruta el 2015… I Mail obert de Julià de Jòdar 
• Cent anys després, el surrealisme pot revoltar-nos? I Mail obert de Joan Minguet 
• Compte, que Ana Ferrer no és cap heroïna I Anàlisi de Josep Casulleras 
• L’hegemonia del PLD presenta dubtes sobre la democràcia al Japó després de set dècades al govern 
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat” 
• Els perills ocults del gas hilarant, la droga de moda entre els joves 
• Stanisław Łubieński: “Els ocells han de poder criar i viure a les ciutats”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El demòcrata Tim Walz i el republicà J. D. Vance, candidats de sengles partits a la vice-presidència dels Estats Units, han fet aquesta nit el cara a cara de la campanya de les eleccions presidencials nord-americanes del 5 de novembre. Ha estat en un debat televisat emès de Nova York estant i moderat per les periodistes Norah O’Donnell i Margaret Brennan, en què tant Walz com Vance han tingut un to generalment afable que contrasta amb l’agror que ha caracteritzat bona part de la campanya. El resultat ha estat un debat mesurat, però poc lluït, a les portes d’unes eleccions que podrien acabar decidint-se per un grapat de vots.

A diferència del debat entre Harris i Trump, en què la personalitat dels candidats sovint va semblar eclipsar la substància de la conversa, Vance i Walz han entonat a partir del primer moment una cordialitat que sembla remuntar-se a una era anterior de la política nord-americana, lluny de la polarització que ha migpartit el país aquesta darrera dècada.

Sense els personalismes del cara a cara entre Biden i Trump del juny, o bé el de Harris i Trump de fa poc menys d’un mes, el debat vice-presidencial s’ha centrat de bon començament en el programa de cada partit: de la crisi de l’habitatge a la política migratòria, passant per la vaga dels estibadors de la costa est o bé la política comercial.

L’ombra de la política exterior ha planat sobre els primers minuts del debat, que ha començat poques hores després de l’atac iranià contra Israel. Els moderadors han encetat el cara a cara amb una pregunta de gran càrrega geopolítica –els candidats donarien suport a una resposta militar israeliana?– que ha semblat que agafava tant l’un candidat com l’altre a contrapeu. Walz reivindica el lideratge “calmat i ferm” de Harris, però en darrera instància ha eludit de respondre clarament. I Vance ha desviat l’atenció cap al llegat de Trump en matèria de política exterior, abans d’acabar responent que el seu govern donaria suport a la decisió que prengués Israel –fos quina fos.

El candidat republicà s’ha centrat a resumir el seu programa electoral de la manera més planera possible: cal recuperar un somni americà que assegura com més va més famílies veuen inassolible, “a causa de tot el caos que hi ha al món”. Una vegada i una altra, Vance s’ha mostrat hàbil a l’hora de dur les preguntes –fins i tot les més espinoses– cap al seu terreny. Quan O’Donnell li ha demanat per l’historial de Trump en matèria de política climàtica, ha respost acusant Harris d’haver afavorit la indústria xinesa en detriment de la dels Estats Units. “Si realment ens importa tenir aire net i aigua neta, hem d’invertir en els treballadors americans”, ha assegurat.

Vance s’ha mostrat encara més solvent a l’hora de resoldre una de les preguntes més enverinades del debat: per què ha acceptat de ser company d’un home que, no fa tants anys, va descriure com “el Hitler americà”? Sense fugir d’estudi, Vance ha mirat a càmera i s’ha mostrat franc. “Quan t’equivoques i canvies de parer, és important de ser clar […]. I és per això que he fet tantes entrevistes”, ha dit.

Durant la campanya, Walz ha brillat particularment quan ha passat a l’atac: contra Trump, contra Vance, contra un Partit Republicà que el candidat demòcrata ha caricaturitzat recurrentment qualificant d’“estrany” i excessivament preocupat per batalles ideològiques incomprensibles per al gruix de l’electorat nord-americà. En canvi, en bona part del debat d’aquesta matinada, aquesta línia d’atac –segurament l’eix vertebrador del discurs de Walz d’ençà que fou nomenat company de candidatura de Harris– sovint ha semblat desaparèixer totalment, soterrada sota la companyonia que ha impregnat bona part de la conversa. I és precisament quan ha arribat el torn de confrontar-se amb el contrincant, més que no pas en el moment de defensar la seva companya de llista, que les virtuts de Walz han lluït amb més força.

A l’hora de respondre a una pregunta sobre immigració, Walz ha deixat momentàniament de banda el programa demòcrata per centrar-se en la polèmica –promoguda per Vance, però més tard revelada com a falsa– que els immigrants haitians d’una ciutat de l’estat d’Ohio s’havien dedicat durant mesos a segrestar els animals de companyia dels residents per menjar-se’ls. “Això passa quan no vols resoldre [la qüestió de la immigració], que la demonitzes. S’ha demonitzat una gran quantitat de gent que treballa legalment en aquest país”, ha etzibat a Vance, en un dels pocs moments del debat en què ambdós candidats han provat d’interrompre’s mútuament, fins al punt que les moderadores han hagut de tallar el micròfon de Vance.

Els minuts següents, la conversa ha saltat ràpidament d’un tema a un altre en resposta a les preguntes constants de les moderadores. Ambdós candidats han parlat de manera poc memorable de la crisi de l’habitatge, de la sanitat, o bé de la regulació de les armes de foc, tot i que algunes qüestions han fet saltar més espurnes que unes altres. En resposta a una pregunta sobre l’avortament, Vance ha negat haver donat mai suport a una prohibició general sobre la interrupció de l’embaràs, tot i haver afirmat l’any 2022 que, “certament, voldria que l’avortament fos il·legal a escala nacional”.

Després d’una segona meitat sense grans sobresalts, Walz ha ensumat sang i ha aprofitat els compassos finals del debat per a demanar a Vance sobre la implicació de Trump en l’assalt al Capitoli del 6 de gener de 2021. És la pregunta que el candidat demòcrata feia gairebé noranta minuts que esperava de fer al seu contrincant: Trump va perdre les eleccions del 2020, àmpliament considerades justes i transparents tot i les acusacions de frau al·legades pel candidat republicà? “Tim, jo estic centrat en el futur”, s’ha limitat a dir Vance. “Això és una no-resposta que t’incrimina”, li ha etzibat Walz.

Vance, visiblement a la defensiva, ha insinuat que acataria els resultats d’aquestes eleccions, sense arribar a afirmar-ho obertament. “Si Tim Walz és el nou vice-president, podrà comptar amb la meva ajuda sempre que la necessiti”, ha acabat dient. Fa quatre anys, el seu predecessor com a candidat republicà a la vice-presidència, Mike Pence, fou aïllat per Trump per haver fet exactament això.

Uns vells amics de Cornellà aprofiten que he baixat uns quants dies a la meva ciutat natal per convocar-me quasi clandestinament a una reunió. Han engegat una iniciativa inversemblant pels temps que corren: commemorar els cent anys del Primer Manifest Surrealista. I em demanen –i aconsegueixen de seguida– la col·laboració.

Una iniciativa inversemblant per diversos motius. Perquè hi ha una sensació molt estesa en el món de la cultura que vivim mig somorts, tediosos. No és certa del tot, aquesta sensació: hi ha moltes iniciatives arreu del país (dels nostres països). Però no provenen de l’hegemonia mediàtica i del sistema, i tenen un abast sovint minoritari, els mitjans no en parlen i no se’n pot calcular la rellevància d’acord amb els paràmetres d’aquesta nauseabunda manera d’entendre la cultura com a empresa.

I resulta que uns amics de l’antic Cornellà revoltat, que es continuen trobant ni que sigui només per trobar-se –i això ja és gairebé pura dissidència–, prenen una iniciativa meravellosa: fer un manifest sobre la vigència del surrealisme cent anys després de ser publicat. Aquí el podeu llegir i, sobretot, adherir-vos-hi, només pel gust d’adherir-vos a un manifest que no us demana cap vot ni cap responsabilitat més enllà del que diu el manifest. I tot això es cou a Cornellà de Llobregat, de París al Baix Llobregat, com una cosa inversemblant més,  per part d’alguns supervivents de l’esperit del cinturó roig, dels qui encara pensen que, abans que entreteniment i falsa concòrdia, la cultura ha de –poder– ser sotrac i dissensió; pensament i rebel·lia.
No faig retòrica, no. El primer argument que us hauria de convèncer que heu d’adherir-vos al manifest, i fer-ne difusió, i acudir si us vaga a l’acte que s’organitza al Teatre de Sarrià el dia 15 d’octubre és que l’etern (això és un sarcasme) alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, no ha permès que aquest acte de presentació del manifest per a reflexionar sobre la vigència del surrealisme es fes al Castell de Cornellà. Per què? Cap dels organitzadors no és delinqüent convicte, són nascuts a Cornellà i hi mantenen una relació estreta o hi viuen permanentment. Però, ai las!, no formen part de la cort d’aduladors que Balmón i tot el PSOE (ja veureu que Salvador Illa es comportarà de la mateixa manera) exigeix de fa anys: allò que no poden controlar, que no formi part de la cultura submisa i còmoda, queda exclòs del seu regne permanent (un altre cop el sarcasme, o no: que fa vint anys que és alcalde i molts més que ja era regidor).

Suposant que jo, mandrós com sóc, no hagués volgut participar en aquesta aventura, us puc assegurar que la negativa del prohom del PSOE, del senyor Balmón, m’hi hauria fet anar tot dret, solcant els camins i les avingudes fins a arribar a Sarrià. Bàsicament, perquè hi ha una teoria semblant a la d’Arquimedes que diu que quan un polític socialista va en contra d’un acte cultural, la força que pot originar aquell acte cultural aconseguirà el doble de ressonància que si hagués estat beneït pel comitè central del PSOE. És broma, això no té res a veure amb Arquimedes, se’n diu més aviat efecte Barbra Streisand.

Fotem-li fort, camarades. Si l’Ajuntament de Cornellà no cedeix el seu castell (que no és seu, és de tots, però, vatua l’olla, que els costa d’entendre-ho) ho farem a Sarrià, on l’espectre del poeta J.V. Foix ens agombolarà. No debades, Paul Éluard va fer amistat amb Foix i volia publicar els seus versos hipnagògics al francès en plena eclosió del moviment.

I què hi diré jo, en aquell acte? No ho sé del cert, però no faré un panegíric irracional d’André Breton. És cert que el seu primer manifest surrealista, el del 1924, va saber concentrar un munt de coses que passaven als marges de la cultura oficialista: la irrupció de la psicoanàlisi freudiana; la importància del pensament interior; la força de la llengua com a representació del món, amb l’Ulisses de Joyce com a màxim exponent literari; una altra irrupció sensible, la del Tractatus logico-philosophicus de Wittgenstein; la revolta de les arts que deixaven de ser finestres obertes al món per cercar la mirada interior, això és, el que vindria a dir Jacques Lacan uns anys després: l’artista no diu, és dit, per la pròpia força emergent del llenguatge, dels llenguatges.

El Manifest del 24 va ser una eclosió decisiva en el sotrac que es coïa en la cultura occidental. Després, però, Breton va convertir-se en un controlador (un Balmón d’aleshores, amb moltes més llums, òbviament), va començar a expulsar poetes i pensadors de l’oficialitat surrealista: Artaud, Bataille, Desnos, Dalí… I amb cada excomunió naixien uns nous surrealismes (o sobrerrealismes, com l’anomenaven alguns crítics catalans de l’època), tots dissidents, a voltes violents mentalment i físicament, obrint nous paisatges mentals a la creació contemporània.

Segons la meva manera de veure, el surrealisme –tots els surrealismes– van ser molt importants. Però van morir, sobretot després de la Segona Guerra Mundial, quan Breton organitza exposicions i redacta articles per a grans galeries d’art, museus i editorials que fan que, com va intuir ben aviat el filòsof Adorno, acabin neutralitzant la força rupturista del moviment. Cada vegada que algun periodista o algun polític (o nosaltres mateixos), davant d’algun fenomen que surt de la normalitat, el titllem de surrealista, demostrem que ja no forma part de la dissidència, com ho va ser entre els anys vint i quaranta del segle passat. L’hem acabat banalitzant.

Per tant, hi ha una idea clara que exposaré el 15 d’octubre: qualsevol vigència avui de l’esperit inicial del surrealisme ha de comportar necessàriament dues o tres coses: 1) Recuperar la càrrega interior i implosiva del primer moviment; com deia Pessoa, sigues lliure i, després, demana la llibertat. 2) No perdre mai de vista que la revolta interior, implosiva, per a poder irradiar-se a l’exterior, fer-la explosiva, ha de repensar-se constantment, i avançar sense contemplacions cap on ens porti la revolta cultural. 3) Mai admetre amb docilitat les dictadures del sistema, la dels polítics que volen comoditat i indolència, i la de tot el sector cultural que no assumeixi que, abans que guanyar diners, els artistes són aquí per a transformar la societat.

Stanisław Łubieński és amant dels ocells i periodista. Fa vuit anys va escriure Pardals al cap, un assaig sobre l’amor als ocells, l’observació dels seus costums i les obres que aquests animals han inspirat aquest darrer segle. El llibre també és un dietari sobre la seva trajectòria com a ornitòleg afeccionat d’ençà que era un nen, quan Polònia tot just havia deixat enrere el comunisme. La mare de Łubieński es va adonar que al seu fill li agradaven molt els ocells i el va animar a seguir la passió pels ocells, que l’ha acompanyat tota la vida. De petit, Łubieński va viatjar fins a Escandinàvia i el delta del Danubi per veure ocells, tota una odissea per a una família de l’est d’Europa durant els anys noranta: “Ja érem una democràcia, però encara érem molt pobres”, em diu. 

Enguany, Cossetània ha publicat Pardals al cap en català amb la traducció de Xavier Vidal Ferré, un desafiament per la gran quantitat d’espècies d’ocells que apareixen al llibre i que configuren un vocabulari que com més va ens és més aliè, perquè en general estem poc connectats amb l’entorn natural. Łubieński m’explica que prepara un llibre nou sobre les ciutats com a entorn per als animals: “És sobre Varsòvia però és universal, espero.” El canvi climàtic és el baix continu de la nostra conversa al Motel One, al costat del parc de la Ciutadella de Barcelona. 

—Quantes espècies d’ocells existeixen?
—La quantitat d’espècies d’ocells fa de mal dir perquè canvia al llarg del temps. La genètica hi té un paper, i de vegades allò que es considerava una subespècie passa a ser una espècie nova. O a la inversa: tens dues espècies i amb el temps t’adones que s’assemblen molt i que tornen a ser-ne una. Hi ha una història recent de dues espècies que s’han fusionat; tenen un aspecte una mica diferent, però la genètica és molt semblant i no hi ha motiu per a catalogar-les com a dues espècies.

—M’ha entristit molt el destí dels coloms missatgers, que a partir d’un cert moment van deixar de reproduir-se. Sabien què vindria?
—Algunes espècies es reprodueixen només quan existeixen en grans números, i quan els números van baixant aturen la reproducció perquè senten que no tenen prou suport de la pròpia espècie: l’instint és el seu cervell extern i d’alguna manera els fa saber que la cosa s’ha acabat. És força habitual. 

—Qui era James Bond?
—Era un ornitòleg força reconegut que investigava els ocells del Carib. Mentre escrivia la seva història sobre l’agent 007, l’escriptor Ian Fleming cercava un nom per al seu espia i el va trobar al llom del llibre de l’ornitòleg James Bond, que Fleming tenia al seu prestatge. Li va semblar que era un nom molt anglès i alhora curt, masculí –s’adeia amb el perfil de l’espia. L’ornitòleg James Bond no en sabia res, quan va sortir el llibre, però quan se’n va assabentar no li va agradar gaire. I aleshores la dona del senyor James Bond va intercedir en nom del seu marit ornitòleg i Fleming i Bond van arribar a un bon acord: l’escriptor va donar permís a l’ornitòleg de batejar qualsevol espècie d’ocell que no li agradés amb el seu nom.

Stanisław Łubieński (fotografia: cedida per Cossetània Edicions).

—A la gent tan sols semblen interessar-li els ocells quan desapareixen o quan són a punt d’extingir-se.
—A Polònia hi ha un projecte de recerca que monitora les espècies comunes, perquè és una mostra contundent dels canvis en l’entorn. Quan les espècies comunes van de baixa és un senyal clar de canvi en el clima, un indicador molt més significatiu que no pas la davallada de les espècies en perill d’extinció. Si una espècie comuna davalla d’un 60% en trenta anys… és molt. És la prova que una part del medi es degrada a molta velocitat. Tenim un problema sobretot amb els ocells rurals, i això té a veure amb els canvis a l’agricultura. Passa a tot Europa, perquè la indústria ha canviat molt aquests darrers trenta anys, i per això davallen molt ràpidament.

—Les màquines que seguen els camps de cultius maten els pollets?
—Sí, molts ocells crien a terra, i això n’és un dels factors, però un altre factor clau és la gran quantitat d’herbicides i pesticides que es fan servir en els cultius –això és pitjor que la tecnificació de la collita, perquè vol dir que mates tots els invertebrats que viuen al camp, que són l’aliment fonamental per als pollets, que necessiten proteïna per a créixer. A Polònia els camps de cultiu creixen i liquiden les franges de bosc i d’arbusts que es mantenien entre un camp i un altre per preservar la biodiversitat salvatge, que retrocedeix cada any.

—Escriviu sobre el simbolisme dels ocells. Els antropomorfitzem?
—Sí, i jo també ho faig, perquè no sóc biòleg i em deixo portar més per la imaginació que no pas els científics. Però crec que aquesta és la gràcia del meu llibre, que no el vaig escriure en cap bombolla de coneixement concreta. Antropomorfitzar és una manera de fer sentir a la gent que és connectada a una cadena de vida més gran que si mateixa i que no està sola. Una mica has de fer-ho per aconseguir l’empatia dels humans. Els has de fer veure que els ocells són fràgils i cal protegir-los. 

—Són fràgils i, tanmateix, vénen dels dinosaures, oi?
—Els ocells provenen de les espècies de dinosaures que vivien als arbres, però que no volaven. En canvi, els dinosaures voladors tenien plomes però eren rèptils. Per tant, els dinosaures no eren els ancestres dels ocells que coneixem avui, sinó que els avantpassats dels ocells d’avui eren dinosaures que vivien als arbres i no podien volar. Després van evolucionar.

—Això em fa pensar en el dodo, l’ocell extingit. Per algun motiu el gran públic encara el recorda.
—Potser és conegut per l’aspecte curiós que tenia. Per desgràcia, la gent solia matar molts ocells, sobretot els que no podien escapar-se. Un altre exemple semblant és del gavot gegant, que vivia a les àrees polars i es va extingir al segle XIX, després del dodo. Els gavots encara existeixen, per sort, i són voladors, però el seu avantpassat era més gros i no volava. 

—El gavot gegant semblava un pingüí!
—Són els primers pingüins, perquè quan va ser catalogat per primera vegada encara no sabíem que existien els pingüins a l’altra punta del món. De fet, el nom pingüí ve de l’expressió “aquests ocells”. Van ser els primers pingüins que vam conèixer, perquè a l’Àrtic no n’hi ha, només són a l’hemisferi sud, a l’Antàrtic.

El gavot gegant (imatge: John James Audubon / Universitat de Pittsburgh / domini públic / Wikimedia Commons).

—Alguns ocells com la cigonya i el mussol tenen un lloc especial al folklore en general i al folklore eslau en particular. Per què?
—La cigonya és un símbol de Polònia. Estàvem orgullosos de tenir la població més gran de cigonyes, però ja no és així: ara el país on n’hi ha més és Espanya. I en lloc d’emigrar a l’Àfrica, com van fer durant milers d’anys, hi romanen, perquè hi fa prou calor i perquè tenen deixalleries on poden fer els nius i alimentar-se. Les cigonyes són omnívores i sobretot cacen granotes, serps i ratolins. Els mussols i les òlibes també són molt importants. En la cultura polonesa hi ha moltes històries sobre els mussols que encara són vigents, com la idea que si un mussol reposa dalt d’una teulada és senyal que en aquella casa aviat es morirà algú. Com que tenen els ulls frontals, a més, ens recorden molt les persones.

—Heu dit que abans les cigonyes emigraven a l’Àfrica i ara ja no hi van. El canvi del clima és més fort que no pas el seu instint migratori?
—Cada any les rutes migratòries són més curtes, i això es repeteix en moltes espècies. No els cal anar tan lluny –perquè cada viatge és arriscat i implica un esforç molt gran.

—És molt sorprenent això que expliqueu d’alguns ocells petits, que pesen només tres grams i que travessen cada any el Pacífic sense descans.
—A la badia de Mèxic, sí. 

—Com és possible que facin aquest trajecte, si pesen tan poc?
—Molts es moren durant el vol. Hi ha una migració pel mar Bàltic, i cada primavera pots veure centenars d’ocells morts a la sorra. Perquè si el vent bufa fort no es poden amagar ni asseure’s enlloc, se’ls acaba l’energia i es moren.

—Però, tot i això, hi tornen cada any.
—Sí, perquè no hi ha una altra manera i perquè l’instint els empeny a fer-ho. 

—Associem el vol els ocells amb la llibertat, però en realitat és la contrària.
—Aquesta és una de les cares de l’antropomorfització, la llibertat és un concepte humà, però em sembla que no és un concepte dels ocells [riu]. La seva vida és una lluita per a viure un dia més sense que se’ls mengin. Tenen molt d’estrès, un estrès diferent del nostre, però estrès igualment. Aquestes grans idees humanes no tenen gens de sentit per als ocells. El món és un lloc salvatge. 

—Nova York no és solament la capital d’Occident, també és un punt de migració molt transitat pels ocells.
—Sí, molts ocells en migració s’aturen a Nova York pel Central Park. La ciutat és a la costa, on viatgen la majoria d’ocells, i s’hi aturen perquè veuen una illa verda enmig del ciment, la pedra i l’asfalt. És una oportunitat que tenen de menjar i descansar. A Varsòvia tenim un espai semblant, un parc petit al centre; es diu Patelnia, que vol dir “paella de fregir”, perquè és molt calorós. A Patelnia, cada any s’hi veuen molts ocells sorprenents. Els pegats verds de les ciutats sempre atrauen els ocells. Durant la covid, a Polònia ens van prohibir d’anar als parcs durant dues setmanes, perquè tothom s’hi reunia i la policia patrullava els parcs. Vam haver de cercar alternatives i les vam trobar en allò que l’ecòleg alemany Ingo Kowarik va batejar com a “quarta natura”, llocs que en desús, com ara els solars. Llocs que abans es feien servir i ja no. A prop de casa meva, hi ha un estadi de futbol que feia trenta anys que era en desús i que, per tant, tenia arbres grans que creixien al mig del camp. 

—Què implica tenir cura dels ocells que viuen en l’àmbit urbà? La gent més aviat se’n vol desfer, evitar que s’estiguin a l’ampit de la finestra, o al balcó.
—A ciutat hi ha moltes construccions. A l’est d’Europa solia fer fred, a l’hivern, i a les parets dels edificis es posava el poliestirè expandit, que servia d’aïllant tèrmic i de refugi i de niu per als ocells de la ciutat. Per llei, cal mantenir aquests nius, i si no es fa servir l’edifici, cal posar-n’hi, però no ho fa ningú. Després també hi ha els punxons metàl·lics; n’he vist aquest matí, mentre feia un volt pel nucli antic de Barcelona. Quan poses punxons els perjudicats no són solament els coloms, sinó també unes altres espècies. Admiro molt una activista de Varsòvia que lluita pels drets dels ocells a criar a la ciutat i a viure-hi i romandre-hi; és una feina poc agraïda, t’has d’enfrontar amb la policia, l’administració, els veïns. Aquesta dona ha lluitat per això durant tota la vida. És una persona difícil de tractar, però, en canvi, ho ha fet tot per als ocells de la ciutat. Crec que a la majoria de la gent li agraden, els ocells. Bé, els coloms potser són una excepció. L’ancestre dels coloms és el colom roquer, que viu als penya-segats de la costa mediterrània. Si avui hi ha coloms per tot el món és per l’acció humana; els vam domesticar, la gent se’ls quedava i construïa colomars.

—L’ornitologia és una afecció democràtica, de pobres i de rics. També descriviu alguns ornitòlegs famosos com a apolítics. Fins a quin punt és així?
—És polític i, alhora, no. Tinc amics amb qui no parlo de política perquè no ens posaríem d’acord en res, però els ocells ens connecten –i això està molt bé, tenir aquest espai compartit. I, tanmateix, és curiós veure que molta gent no vol tenir res a veure amb la lluita per a protegir la naturalesa. En canvi, per mi és una de les raons principals que m’empenyen a observar els ocells. Hi ha qui solament vol viure l’afecció sense sentir males notícies i no vol involucrar-se en la protecció dels animals ni en l’educació sobre com cal tractar la naturalesa.

—Em fixaré més en els ocells, a partir d’ara.
—Fes-ho avui, almenys, mentre jo encara sigui a Barcelona.

Stanisław Łubieński (fotografia: cedida per Cossetània Edicions).

The Washington Post · Michelle Ye Hee Lee i Julia Mio Inuma

Tòquio, Japó. Shigeru Ishiba va assumir oficialment el càrrec de primer ministre del Japó ahir, en substitució de Fumio Kishida. L’ex-primer ministre va anunciar a mitjan agost que dimitiria al setembre, en una decisió motivada en gran part per les xifres rècord de desaprovació de la formació que fins ara encapçalava, el Partit Liberal Democràtic (PLD).

Però el relleu no augura grans canvis. Com Kishida, Ishiba també pertany a la segona generació de polítics del PLD. I el partit, no cal dir-ho, continuarà en el poder.

El PLD ha governat el Japó durant 65 anys dels darrers 69, un poder de permanència que els experts destaquen com a únic en comparació amb unes altres democràcies parlamentàries.

Segons Freedom House, un think tank amb seu a Washington, les eleccions al Japó són lliures i justes, i la democràcia al país és sòlida. Abans-d’ahir, de fet, Ishiba va convocar eleccions a la cambra baixa –la més important del parlament japonès– per al 27 d’octubre, un any abans del termini previst, perquè els ciutadans puguin decidir lliurement qui serà el primer ministre en la legislatura entrant. Tanmateix, la votació podria reforçar novament el poder del PLD.

Per la seva banda, els detractors del partit i els activistes japonesos asseguren que l’hegemonia del partit i la feblesa de l’oposició mostra dubtes seriosos sobre la salut de la democràcia al país.

“Els occidentals sempre obvien el Japó quan parlen de retrocés democràtic”, afirma Koichi Nakano, politòleg afiliat a la Universitat Harvard. I afegeix: “Però en aquest moment és legítim preguntar-se si el Japó continua essent una democràcia real en el sentit estricte del terme.”

El PLD va triar el seu nou dirigent –i, per tant, el nou primer ministre del Japó– en una votació interna la setmana passada. Dels nou candidats que es van presentar a la votació, els sondatges situaren Ishiba com el més ben posicionat per recuperar la confiança de l’electorat japonès en el partit. Això es deu al fet que Ishiba, que fa 28 anys que ocupa un càrrec electe al parlament, és conegut per haver fet d’opositor del seu propi partit, fins al punt de criticar públicament els estatistes més veterans del PLD.

Però Nakano, conegut crític del PLD, diu que l’ascens d’Ishiba no nega el fet que el partit ha estat gairebé set dècades en el poder, i que el nou dirigent d’un país de 125 milions d’habitants ha estat triat per una fracció ínfima de la població japonesa: els membres del partit.

El PLD, partit de base àmplia

El PLD va arribar al poder el 1955 amb el suport dels Estats Units, que els anys cinquanta i seixanta va oferir suport financer al partit amb l’objectiu de convertir-lo, en plena Guerra Freda, en un baluard contra l’expansió del comunisme a l’Àsia.

Unes quantes faccions conservadores es van fusionar per formar el PLD i frustrar l’ascens del Partit Socialista japonès, que simpatitzava amb la causa comunista i, segons Washington, tenia vincles amb Moscou.

D’aleshores ençà, el PLD s’ha convertit en un partit de base àmplia erigit entorn el militarisme i la defensa del conservadorisme social. D’ençà de la seva creació, el partit ha defensat sempre de revisar la clàusula de la constitució pacifista del Japó, aprovada després de la Segona Guerra Mundial, que renuncia formalment a la guerra, un llegat del passat brutal del Japó imperial.

Avui dia, el PLD abraça una gamma àmplia d’ideologies, des dels “falcons” militaristes i els nacionalistes de dreta fins als conservadors moderats. Un ex-primer ministre del PLD es va queixar públicament que les dones en càrrecs de poder feien “nosa”, i un dels contrincants d’Ishiba en la votació pel lideratge del partit fou el primer ministre d’un govern japonès a demanar la baixa per paternitat.

Segons Yu Uchiyama, professor de Ciències Polítiques de l’Escola de Postgrau d’Arts i Ciències de la Universitat de Tòquio, aquesta capacitat d’incorporar una gamma àmplia de punts de vista ha donat marge als membres del partit per a verbalitzar els seus desacords amb la direcció, sense que això desemboqui en escissions. “Aquesta flexibilitat és el seu punt fort”, assegura.

Mentrestant, l’oposició es troba feble i dividida, segons que explica Shiro Sakaiya, expert en política japonesa de la Facultat de Dret i Ciències Polítiques de la Universitat de Tòquio. “Hi ha molta gent descontenta amb el PLD actual, però costa molt trobar alternatives a l’hora de votar”, diu.

El PLD va ser defenestrat del poder per l’oposició el 1993 –va passar un sol any fora del govern– i, posteriorment, pel Partit Democràtic del Japó (PDJ) entre el 2009 i el 2012. Les expectatives eren altes, però el mandat del PDJ va ser decebedor, principalment pels problemes econòmics del país i la mala gestió del terratrèmol i el tsunami de Fukushima del 2011, que va desencadenar un accident nuclear.

Els tres anys de mandat dels demòcrates van escampar la idea que els partits de l’oposició no eren tan competents per a governar com el PLD, una impressió de la qual no s’han recuperat mai, segons Uchiyama.

El govern del PDJ “va acabar de manera desastrosa, i aquesta desconfiança cap a l’oposició encara perdura”, diu Uchiyama. “També hi ha molta desconfiança cap al PLD, però això no s’ha traduït en més suport cap als partits de l’oposició”, afegeix.

Yoshihiko Noda, president del Partit Democràtic Constitucional del Japó, va dir en un comunicat que l’oposició s’havia de coordinar més bé i, sobretot, posar-se d’acord en la necessitat de treballar plegats per a un canvi de govern.

Els votants japonesos, com més va més desconnectats

Els sondatges, certament, evidencien que els japonesos anhelen un canvi de lideratges al país.

Aquest estiu, les eleccions a governador a Tòquio van posar en relleu aquest sentiment, quan un candidat independent poc conegut, Shinji Ishimaru, va quedar a les portes de la victòria contra l’actual governant, Yuriko Koike, que es presentava al seu tercer mandat. Tot i la victòria final de Koike, els bons resultats d’Ishimaru, especialment entre els votants més joves, indiquen que el públic està interessat en noves veus i nous lideratges, segons els analistes.

L’hegemonia unipartidista del PLD ha contribuït a l’apatia dels votants, especialment entre els electors més joves, que no se senten escoltats. La gran majoria dels membres del govern nacional, i també dels executius regionals i municipals, té més de cinquanta anys.

Als votants més joves els solen preocupar causes progressistes, com ara la igualtat de gènere o els drets LGBT, però no veuen els seus interessos reflectits en el programa del PLD. La falta de diversitat al si del partit –menys d’un 10% dels parlamentaris del PLD són dones– contribueix a l’apatia de molts votants.

Els sondatges evidencien que els votants també desaproven els polítics hereditaris, habituals al Japó. Més de la meitat dels primers ministres dels darrers trenta anys havien heretat els seus càrrecs anteriors com a parlamentaris dels seus pares respectius, incloent-hi Ishiba i Kishida.

La prevalença d’aquests càrrecs hereditaris va acaparar titulars durant la votació per a elegir el nou dirigent del PLD, quan Shinjiro Koizumi –fill d’un popular ex-primer ministre i membre de la quarta generació del PLD– va convertir-se en un dels favorits.

Els membres d’aquestes dinasties polítiques sovint no estan en contacte amb les disparitats creixents de la societat japonesa, segons que afirma Yayo Okano, professor de teoria política de la Universitat Doshisha de Kyoto. Això, continua, dificulta que els votants sentin que els seus dirigents comprenen les seves preocupacions quotidianes.

En aquest sentit, Okano demana de restringir la xifra de treballadors i la quantitat de recursos econòmics que un polític pot heretar del seu pare. “Si hi ha tants càrrecs polítics hereditaris, és perquè els resulta molt fàcil guanyar”, afirma Okano. I afegeix: “Hem de crear un entorn en què els candidats primerencs que no tenen aquesta xarxa de suport tinguin les mateixes possibilitats de guanyar.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

En la seva segona assemblea general, celebrada el 2014, l’ANC va dissenyar quatre escenaris de cara al referèndum per la independència. En els dos primers escenaris, la consulta es feia: a) de manera més o menys tolerada i amb estabilitat i fiabilitat suficients, o b) amb total oposició de l’estat i no tothom podria exercir el dret de vot en condicions habituals dins un procés electoral normal. Segons aquest esquema, es tractava de dur a terme un referèndum vinculant i de realització unilateral, si era el cas. Que es fes, o no, depenia de la iniciativa del poble organitzat per mitjà de la mateixa ANC, entitats cíviques i culturals, sindicats, etc. En aquest cas, l’equilibri es decantaria per l’autonomia del moviment popular cap a la independència amb la mobilització directa i l’autoorganització.

En els altres escenaris, c) la Generalitat considerava que no es podia fer la consulta perquè no ho permetia la situació i no hi havia el clima de llibertat ni les garanties suficients, o d) no es feia la consulta perquè la Generalitat estava políticament i jurídicament intervinguda per l’estat espanyol. Segons aquest esquema, el moviment popular cap a la independència perdia la iniciativa en benefici de les institucions (partits, parlament, assemblea de càrrecs electes, govern de la Generalitat). En el cas c), admetent unes eleccions autonòmiques anticipades, amb caràcter de plebiscitàries, en substitució de l’expressió directa del poder popular, i en un marc jurídico-polític encara emanat de les estructures autonòmiques (parlament i govern dins la legalitat constitucional espanyola). En el cas d), confiant la declaració unilateral d’Independència als representants democràtics de la majoria incontestable dels ciutadans catalans (Assemblea de càrrecs electes, formada pels diputats del parlament dissolt, o no, els diputats catalans al congrés espanyol i els alcaldes de municipis que donessin suport al procés).

La discussió estratègica d’aquest full de ruta de l’ANC exigia triar entre dues línies: l’autonomia del moviment popular cap a la independència o la seva subordinació a la política institucional. Una política d’unitat popular hauria d’haver-se decantat per la primera línia, que implicava, de fet, la insubordinació política respecte a la legalitat espanyola en defensa ferma del dret d’autodeterminació. (Això hauria portat, segurament, a la crisi del sistema de partits del Principat, amb el corol·lari que les posicions intermèdies o tèbies haurien quedat força minvades o directament escombrades.) Un cop feta la consulta del 9-N del 2014, els dos primers escenaris de l’ANC quedaven automàticament exclosos, i només tenia vigència immediata el c), que s’havia de resoldre amb les esmentades eleccions plebiscitàries. L’equilibri s’havia desplaçat, doncs, cap a les institucions, mentre la gent mobilitzada n’havia de ser una força auxiliar.

En paral·lel, el 15 de març d’aquell any, CiU i ERC havien gestat un document (“full de ruta conjunt”), que esdevindria el pas previ per a la coalició Junts pel Sí. N’eren elements positius: a) la necessitat de recuperar l’estat social i la regeneració democràtica; b) no subordinar el procés a les impugnacions que faci o deixi de fer l’estat “en cap cas”; c) la referència al procés constituent participatiu; d) la creació de “estructures d’estat” (més enllà d’avaluar perquè fins ara no s’hi ha fet gaire) i “aconseguir sobiranies”. I, dels elements negatius, caldria citar: a) que no determinava quan es faria la declaració derivada dels resultats electorals; b) que no parlava de Declaració Unilateral d’Independència; c) que deixava oberta la possibilitat que es congelés tot a l’espera dels resultats de les eleccions espanyoles (punt 11: “pendents d’Espanya”), fet que podia obrir la porta a la negociació. És clar que n’hi havia que afirmaven que s’havia de forçar de tot punt l’estat a negociar, però, a banda d’oblidar que, ara com ara, tots els partits del futur arc parlamentari espanyol eren (i són) reus del nacionalisme espanyol més o menys recalcitrant, alimentar aquesta expectativa significava, òbviament, covar falses esperances (com s’està demostrant fins avui mateix). En aquestes condicions, la tercera assemblea de l’ANC, el 13 de setembre de 2015, i l’acte del palau Sant Jordi del dia 24 del mateix mes van posar en moviment la massa crítica mínima necessària per a arrossegar unes voluntats que alguns volien “incertes”, però que calia considerar, senzillament, necessitades d’un nou missatge engrescador, capaç de coagular una majoria indefallent.

Per molts fulls de ruta que es donin als soldats, la rapidesa de maniobra, la capacitat de prendre decisions i la fermesa en l’execució són fonamentals per a guanyar una guerra. Els mals patits seguidament deriven de la falta de decisió a l’hora de capitalitzar, entre el 2015 i el 2017, el poder potencial dels votants el 9-N, perquè allò que calia (i molts ja ho dèiem aleshores) era anar preparant la gent per saber utilitzar el poder que sorgís de la confluència del(s) full(s) de ruta i la mobilització general al carrer que l’havia d’acompanyar en tot moment: d’això dependrien els resultats del 27-S, de la força de la gent mobilitzada per donar exemple i ser la guia que no deixés aïllat ningú. El plebiscit no es va guanyar per aquesta manca de decisió; i l’aposta a un sol cavall (institucional) es va mostrar no pas com un “error”, sinó com la prova evident que la cleda institucional no podia coagular el moviment real del carrer en termes del poder disruptiu que traginava.

Els dos partits majoritaris volien nedar en la seva piscina mentre la gent els guardava la roba, però la gent ja duia el vestit de bany posat per a substituir-los. El relat de la derrota del plebiscit és el relat dels que es van ofegar abans de tirar-se a l’aigua; el relat del poder de la gent és el dels nedadors del Primer d’Octubre: farta de guardar la roba institucional, la gent es va posar a nedar pel seu compte. (És de menor importància que de sotamà hi ajudessin partits o conselleries: si el Primer d’Octubre hagués estat l’acció fundacional del poder nacional propi, els Mossos haurien d’haver defensat la gent dels atacs de la policia espanyola.)

De tot plegat, en resta una lliçó. La Generalitat, republicana de naixement, ha de representar la voluntat política de la nació i el seu poder s’ha de sustentar en la força de la gent en cada circumstància històrica. En cas contrari, esdevé un aparell més de la dominació espanyola, com demostra l’actual govern.

 

La substància es presenta en estat líquid o en gas comprimit, s’inhala a través d’un globus, arriba ràpidament als pulmons i actua com un depressor del sistema nerviós central. Durant uns quants minuts, el consumidor perd la noció del temps i s’endinsa en un estat eufòric i de benestar. Parlem de l’òxid nitrós, conegut popularment com a gas del riure o gas hilarant, i aquests darrers anys ha esdevingut “la droga” de moda entre els joves. Ho expressem entre cometes perquè, a efectes pràctics, no és una substància estupefaent, però sí que es fa servir amb aquesta finalitat.

Els experts denuncien que la incidència d’aquesta substància ha augmentat, que se’n fa un abús i que els joves ignoren els perills que té. Es va començar a notar l’any 2021, amb la pandèmia, quan es feien entrompades a les grans ciutats. Consumir-ne pot causar greus problemes de salut, especialment perquè comporta manca d’oxigen al cervell, cosa que pot implicar desmais i fins i tot aturades respiratòries. I, en els pitjors casos, la mort per asfíxia. La llista d’efectes secundaris és més extensa.

Una droga de fàcil accés

La substància s’acostuma a consumir de nit, en espais d’oci, i la mescla amb l’alcohol fa que hi hagi una sensació d’inhibició total. “Puja i baixa molt ràpidament, en qüestió de segons, com si no hagués passat res. Això et dóna una falsa seguretat, perquè penses que no et passarà res. Aquest és el principal problema”, explica la farmacèutica Mireia Ventura, coordinadora del servei d’anàlisi de substàncies d’Energy Control.

L’òxid nitrós és molt fàcil d’aconseguir. Oficialment, és un fàrmac amb funcions terapèutiques, o bé d’ús en odontologia, perquè té un efecte anestèsic. També es fa servir en la restauració, per als sifons que fan cremes o escumes. I és molt fàcil de comprar. A Amazon, se’n troben petites càpsules per poc més de vint euros, o dipòsits més grans per poc més de trenta. Fins i tot se’n poden aconseguir a les xarxes socials.

Amb el gas hilarant, la figura del camell desapareix. Els joves el compren per internet, però també hi ha grups organitzats que s’encarreguen de distribuir-lo. En molts llocs, no els demanaran si són menors d’edat. Ventura considera que cal que se’n faci una fiscalització més estricta, com amb el cànnabis, per exemple, en què hi ha un control per les associacions cannàbiques. Però reconeix que és complicat, perquè és un producte amb molts vessants.

Hi ha països en què han prohibit l’ús del gas hilarant amb finalitats recreatives. Al Regne Unit, d’ençà de l’any passat, es poden imposar penes de presó de dos anys als consumidors. I per als venedors, la condemna pot ser de fins a catorze anys. Els Països Baixos també han optat per prohibir-ho. Tots dos ho han fet per combatre el “comportament antisocial” que se’n deriva. Als Països Catalans, ara per ara, no s’ha regularitzat. No hi ha recorregut penal i la policia tan sols pot interposar multes per un delicte contra la salut pública.

Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”

Quins efectes té el gas hilarant?

L’òxid nitrós té una llista extensa d’efectes adversos. Com que és un gas anestèsic, adorm el cos i desinhibeix. Segons Ventura, si es mescla amb alcohol és més perillós. I la situació també pot ser crítica si qui ho consumeix es medica amb ansiolítics, substàncies també depressores del sistema nerviós central.

“En el moment en què es desinhibeixen, les barreres socials que es posen per viure en societat desapareixen. Aleshores, tot depèn del que tinguis a dins. Si estan enfadats, es manifestaran amb més agressivitat”, diu Ventura. També pot causar sensació de rodament de cap, mal de cap, al·lucinacions, vocalització incontrolada, alteracions de les percepcions, desorientació espacial i temporal i reducció de la sensibilitat al dolor. Ventura fa èmfasi en el fet de combinar-lo amb l’alcohol.

S’acostuma a consumir amb un globus, que es fa servir de dipòsit. Ara, hi ha qui opta per inhalar-ho directament a través de les càpsules. En aquest cas, el gas surt a molt baixa temperatura i pot causar cremades greus en les vies respiratòries que, a més, es poden inflamar i poden ser susceptibles de tenir més infeccions. Durant el consum, la gent pot tenir nàusees i vòmits. Hi ha efectes més greus. Si es consumeix durant un temps i en dosis altes, produeix una disminució dels nivells de la vitamina B12 a l’organisme, que pot perjudicar la medul·la espinal. I, en el pitjor cas, pot causar la mort per asfíxia.

Tal com relata Ventura, el consum del gas hilarant no compromet els joves. La droga passa desapercebuda i les famílies no se n’adonen. “Si et fumes un porro, se’t nota molt més, als ulls. Amb el gas del riure, són molt pocs minuts”, diu. També denuncia que hi ha un màrqueting molt fort al darrere. És a dir, hi ha qui fa córrer que és una substància inofensiva. I la substància no tan sols es consumeix al carrer, també en centres de menors.

Incivisme i agressivitat, els efectes col·laterals

A Sant Quirze de Besora, una vila de poc més de dos mil habitants del nord d’Osona, fa sis mesos van començar a trobar càpsules d’òxid nitrós pels carrers. Al començament, n’hi havia poques unitats, però per la festa major, a mitjan juny, es van adonar que el consum creixia cada volta més.

El batlle, David Solà, explica que al juliol és quan van veure que n’hi havia un augment més significatiu. “Al setembre ha estat una bogeria”, diu. Segons ell, és el municipi de la zona on se’n consumeix més. A Sant Quirze, creuen que alguns dels episodis d’incivisme d’aquests darrers mesos, com ara fer malbé mobiliari urbà o vehicles aparcats, tenen relació amb el consum del gas hilarant. Sovint, en llocs on s’han comès aquests actes, hi han localitzat càpsules buides de gas hilarant. I Solà també es queixa del poc respecte pel medi, perquè els cilindres i els globus a terra els llencen a terra.

Ja han fet un parell de publicacions a les xarxes socials per denunciar el problema, per tal de conscienciar els joves i que les famílies ho puguin detectar. Però Solà reclama més implicació dels Mossos d’Esquadra. “Que facin el protocol que pertoca a una droga i que aixequin actes. Hi ha algú que se’n lucra, a còpia de perjudicar la salut i amb un producte que és molt fàcil de comprar”, diu Solà.

Al Principat a mitjan juny la policia local de Martorell (Baix Llobregat) i els Mossos d’Esquadra van detenir tres homes que transportaven amb dos automòbils setanta ampolles d’òxid nitrós i quaranta-quatre capses de broquets, acusats d’un delicte contra la salut pública. Els agents van calcular que, amb la quantitat decomissada, se’n podien fer 2.800 dosis.

Les Illes és un dels punts més crítics del país en el consum de gas hilarant. A Sant Antoni de Portmany, a Eivissa, aquest estiu n’han confiscat quatre tones. La policia local va detenir cinc individus per possessió d’un gran volum d’aquest gas, que volien vendre. Durant l’estiu, la policia va instruir seixanta-sis diligències policíaques per detencions per venda a la via pública.

Fonts dels Mossos d’Esquadra diuen a VilaWeb que el gas hilarant té molt poc recorregut penal. La policia no té dades concretes d’intervencions i, en l’àmbit legal, no hi ha cap regulació. S’han fet actuacions i detencions quan se n’han localitzat grans quantitats i es volien distribuir, per un delicte contra la salut pública. “Quan en trobem en maleters de cotxes, hi intervenim per salut pública, però són actuacions excepcionals”, diuen.

El Regne Unit: la solució és prohibir-lo

El Regne Unit, el 8 de novembre de l’any passat, va decidir de prohibir la possessió de l’òxid nitrós amb finalitats recreatives a tot l’estat. La mesura responia a la preocupació del govern pels efectes nocius de la substància, especialment entre els joves. La regulació prohibeix tant la possessió d’òxid nitrós com el subministrament no autoritzat a particulars. Això implica que tothom qui en tingui sense justificació legal pot ser sancionat, amb multes econòmiques o fins i tot penes de presó.

La prohibició té l’objectiu de limitar-ne l’ús recreatiu, que té conseqüències greus per a la salut, i el govern diu que també sospesa d’aturar el “comportament antisocial” associat a la droga, que causa un dany en les comunitats i el medi. “Sabem que el consum visible de drogues és un dels problemes més importants de comportament antisocial que preocupa la gent i és evident que les comunitats senten els danys del mal ús d’òxid nitrós”, recull el govern.

L’ús d’òxid nitrós continua essent legal al Regne Unit per a finalitats mèdiques i industrials, sempre que es compleixin les condicions establertes. Els professionals de la salut i dels sectors industrials que en facin servir, han de seguir uns controls estrictes per garantir-ne l’ús segur.

Fàtima Llambrich: “Abans teníem la droga de pas, però ara es cultiva aquí i atrau delinqüència”

Quan els ferits de l’1-O per la brutalitat dels agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil anaven desfilant davant el tribunal de set magistrats que presidia Manuel Marchena al Suprem, ella era la que hi parava més atenció; interrompia la presa d’apunts, deixava caure el bolígraf i alçava la mirada per damunt de les ulleres. De vegades, Ana Ferrer (Madrid, 1959) se les treia. Quan hi havia testimonis de tanta cruesa, o alguns altres de tanta claredat exculpatòria, els periodistes escrutàvem els rostres dels set jutges per endevinar-hi algun rastre de comprensió o d’empatia. D’humanitat. Enmig de tant hieratisme dels seus companys (tret del somriure sarcàstic permanent d’Antonio del Moral), ella semblava encaixar alguns dels arguments de les defenses dels presoners polítics. Potser ella, l’única dona del tribunal, els podria arrossegar a estovar una sentència condemnatòria que ja era pràcticament escrita, o fins i tot gosaria emetre un vot discrepant… Però no. Ana Ferrer va signar el 14 d’octubre de 2019 la condemna a cent anys de presó per sedició i malversació contra part els dirigents polítics i socials del procés.

I durant aquests cinc anys, aquesta magistrada ha fet pinya amb els altres membres del tribunal en tots els recursos i totes les ocasions que ha tingut de pronunciar-se. Fins ara, que s’ha aprovat i ha entrat en vigor la llei d’amnistia. La desobediència manifesta d’aquesta llei per part del tribunal que presideix Marchena i per part del jutge instructor Pablo Llarena ha afavorit la primera esquerda: Ana Ferrer ha contradit la negativa del Suprem a amnistiar el delicte de malversació vinculat a l’1-O amb dos vots particulars molt contundents.

Ferrer acusa Marchena, Martínez Arrrieta, Berdugo, Del Moral i Palomo de crear una ficció jurídica per justificar de no amnistiar els condemnats per malversació; perquè comparaven la despesa per a fer possible el referèndum del Primer d’Octubre amb la compra d’una casa per un funcionari o el casament d’una filla sufragats amb fons públics. Segons Marchena i companyia, aquests casos permeten d’entendre un enriquiment personal de caràcter patrimonial, perquè la despesa augmenta el passiu de qui l’efectua, però la liquidació del deute amb diners públics no solament fa que desaparegui el passiu sinó que aquest funcionari hagi obtingut un increment patrimonial.

Comprar una casa, pagar el casament de la filla o fer un referèndum d’autodeterminació, tot una mateixa cosa a efectes de despesa i d’enriquiment, segons Marchena, per a justificar que la malversació sigui exclosa de l’amnistia. Ferrer, en el seu vot particular, els fa veure que en el cas de l’1-O “no hi va haver cap acte d’apoderament” de diners públics, no hi va haver “la incorporació als seus respectius actius dels fons desviats [perquè considera que sí que es van desviar fons, ella que subscrigué la condemna per malversació], donant pas al benefici patrimonial”. Perquè “això és una entelèquia”, etziba la magistrada, que reitera el risc de vulneració del principi de legalitat, que és un dret recollit al Conveni Europeu dels Drets Humans, denegant l’amnistia quan el text de la llei i la voluntat del legislador són tan clars.

No s’ha pas de menystenir aquesta esquerda, perquè aquests vots particulars són els millors arguments per als afectats que presenten recursos en instàncies judicials superiors o demandes en tribunals internacionals com el d’Estrasburg. Els recursos amb què exiliats i condemnats per l’1-O exhaureixen la via interna del Suprem abans de poder anar al Tribunal Constitucional es nodreixen en bona part dels arguments d’Ana Ferrer.

Però cal entendre el moment en què aquesta magistrada fa aquest moviment; quan finalment s’ha desblocat la renovació del Consell General del Poder Judicial, amb el pacte entre el PP i PSOE tutelat per Brussel·les, el nom de Ferrer fou el primer que van posar damunt la taula els vocals afins al PSOE per ocupar la presidència del CGPJ i del Tribunal Suprem. I això s’esdevenia alhora que entrava en vigor l’amnistia i es feia sentir el cop judicial del Suprem negant-se a aplicar-la. Ferrer es va trobar obligada a prendre part sobre la mesura legislativa estrella d’aquesta encara curta legislatura del govern de Pedro Sánchez.

A més, ella havia expressat el vot discrepant al Suprem també en la confirmació de la condemna a presó i inhabilitació dels ex-presidents andalusos José Antonio Griñán i Manuel Chaves pel cas dels ERO. I tant l’una cosa com l’altra van fer que el sector afí al PP al CGPJ es negués a acceptar-la com a nova presidenta del poder judicial espanyol. Sí que van veure amb bons ulls la designació d’Isabel Perelló per a aquest càrrec, i els va retornar la confiança en l’obertura de l’any judicial, quan féu una defensa a ultrança dels jutges que desobeeixen la llei d’amnistia.

Ana Ferrer opta ara a succeir Marchena com a presidenta de la totpoderosa sala segona del Tribunal Suprem (la que aquell senador del PP es vantava de controlar per la porta del darrere), quan acabi el mandat, el 3 de novembre. Té un competidor, Andrés Martínez Arrieta, membre també del tribunal contra el procés i més afí al sector més conservador. El CGPJ ho haurà de decidir.

Mentrestant, convé no oblidar que en els seus vots particulars tan brandats per les defenses dels represaliats Ferrer continua defensant la condemna per sedició i malversació que ella va subscriure; que va avalar sense cap mena de crítica l’aplicació de la forma de malversació més agreujada als condemnats per l’1-O, malgrat “la voluntat del legislador” –que tant invoca ara– quan es va reformar el codi penal a començament de l’any passat, deixant-los inhabilitats fins més enllà del 2030; i que va signar aquell informe tan agressiu i amenaçador contra la concessió dels indults la primavera del 2021. Ana Ferrer, malgrat la discrepància actual, no veu pas malament que, arribat el cas, si el Tribunal Constitucional acaba corregint la no-aplicació de l’amnistia, el Suprem presenti una pre-judicial al TJUE per a demanar si és compatible amb el dret de la UE, en la darrera etapa d’una llarga i calculada estratègia dilatòria.

Malgrat l’esquerda, Ana Ferrer no és cap heroïna, ni és allò que semblava.

Signatura dels magistrats del Suprem en l’informe contrari a la concessió dels indults, el maig del 2021

Tomàs Alcoverro i Muntané (1940) és un dels grans corresponsals catalans. Es va instal·lar a Beirut (Líban) l’any 1970 i d’aleshores ençà ha informat durant dècades del Llevant. Ara retirat, Alcoverro viu a cavall de Beirut i Barcelona. VilaWeb el va visitar ahir per parlar de la guerra entre Israel i l’Hesbol·là, la milícia xiïta instal·lada al sud. Entràvem a casa seva quan feia poques hores que la invasió israeliana del Líban havia començat, i ell feia trucades a amics i coneguts del país. Poques hores després, Iran atacava amb míssils Israel.

Tomàs Alcoverro, periodista, a casa seva, Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Els soldats israelians arribaran a Beirut o es mantindran a prop de la frontera?
—No crec que arribin a Beirut. Però, pobre de mi, què sé jo què faran. Hi ha la idea que podria ser una invasió relativament poc profunda. Sí que vull dir, perquè això és una cosa clara, que Israel té una reivindicació històrica perquè considera que fins al riu Litani és part d’allò que ells pensen que era l’Israel històric. Calculo que de la frontera al riu Litani hi deu haver potser quaranta quilòmetres, amb una ciutat molt important al mig, que és Tir.

Estiu 2006: Hassan Nasral·là, la consolidació del líder

—La reivindicació d’aquests quaranta quilòmetres ha estat de tots els primers ministres israelians, o només de Netanyahu?
—És una reivindicació tradicional d’Israel. És una cosa que sempre repeteixen.

—Pel que dieu, doncs, és possible que els israelians entrin i s’hi quedin?
—Ja s’hi van quedar uns quants anys. I s’anaven retirant de mica en mica. Aquestes retirades no van ser ràpides. Però se’n van anar al final. La idea és que l’Hesbol·là, amb la seva lluita de resistència, ha convertit el Líban en un Vietnam.  Era la frase que es deia aleshores.

—I aquesta franja que ara ataquen, qui la defensarà?
—Aquí hi ha el gran drama del Líban. Després de la guerra anterior, hi ha uns acords que no s’han complert. I no els ha complert l’Hesbol·là, evidentment. Els acords eren que l’exèrcit del Líban es desplegaria en aquesta regió fronterera, cosa que no ha pogut fer completament perquè hi havia la gent de l’Hesbol·là. Malgrat que l’acord de la guerra anterior era que no hi serien presents, s’hi veien, s’hi veien. Jo vaig estar fa relativament poc per aquesta zona i eren pertot arreu, no és que hi fossin d’amagat. En aquesta zona també hi ha la força multinacional, amb un contingent espanyol també.

—I aquests soldats de les Nacions Unides, ara combaten o se n’han anat?
—Sembla que s’han replegat. L’exèrcit de l’ONU, per dir-ho ràpidament, té un mandat molt limitat, i no poden fer servir les armes. Passa que els soldats tots volen anar-hi, perquè tenen una bona paga.

—Segons tot allò que heu llegit aquestes últimes hores, quina reacció ha tingut la premsa libanesa afí a l’exèrcit?
—Com ja sap, l’exèrcit no entra en guerra. L’exèrcit del Líban no està en acció, no és atacat. Israel no va contra l’exèrcit del Líban. Israel no fa la guerra contra l’exèrcit al Líban.

—L’Hesbol·là és una forca multinacional? D’on són els soldats?
—L’Hesbol·là és un grup libanès, no és palestí de cap manera. Tots són libanesos, sí. I xiïtes. Bé, aquí hi ha un fet molt important. Fixi’s que no hi ha cap país àrab que es comprometi en aquesta qüestió.  No hi ha cap país àrab que en vulgui saber res, d’aquest –parlem francament–, d’aquest infern. Ningú. És una cosa que és estranya, però és així. No hi ha ningú que es vulgui ficar en aquest merder. I sobre la franja de Gaza, igual. No hi ha ningú que s’hi vulgui ficar. Hi ha declaracions i coses, hi ha manifestacions pels carrers, hi ha molt entusiasme, hi ha moltes emocions, però no hi ha res més. Forma part d’aquesta cosa difícil d’entendre: que de fet, els països àrabs tampoc no estan interessats a mantenir una situació com aquesta.

—Egipte, Turquia, Catar, tots aquests sí que han fet moviments per Gaza. No?
—Tothom voldria que aquest problema tan gruixut i tan difícil no els toqués. Cap país àrab no s’hi ha ficat. Cap, cap ni un. Ni en el de Gaza ni en el del Líban.

—L’exèrcit libanès no defensarà la milícia de l’Hesbol·là?
—L’exèrcit libanès no és l’Hesbol·là. Realment l’Hesbol·là no hauria d’existir, havent-hi un exèrcit com el del Líban. El Líban és un país molt fràgil i no se sap imposar. Aquesta és una frase terrible, oi? Però és així.

Tomàs Alcoverro, periodista, a casa seva, Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Què vol dir “Hesbol·là”?
—Vol dir ‘partit d’Al·là’, el ‘partit de Déu’.

—L’Hesbol·là no és tan sols una milícia. Actualment també és un partit polític, majoritari al parlament. Quina influència té l’Hesbol·là dins el Líban?
—És forta, és forta, però també limitada. En aquest moment no hi ha ni president de la república ni cap de govern, no diré per culpa de l’Hesbol·là, però sí per culpa de tota la barreja d’acords que s’han de fer. Els altres partits, tant per nomenar president de la república com per nomenar un govern nou, han de comptar amb ells. I els acords no es fan.

—Tesi, l’Hesbol·là és molt més radical i molt més islàmica que la societat libanesa en general.
—Sí, és així. Hi ha una gent que fa costat a l’Hesbol·là absolutament, que són els xiïtes (encara que no tots siguin de l’Hesbol·là). Però les altres comunitats prenen distàncies. O s’enfronten directament amb la ideologia i la política i el programa de l’Hesbol·là. És a dir, l’Hesbol·là és un partit fort dintre els xiïtes, però també té molta gent en contra.

—La importància de la caiguda de Nasral·là, quina és?
—Transmetia una bondat com dolça, infantil. Era un home que parlava molt bé, arribava molt a la gent, amb un llenguatge molt directe i preparat, alhora també molt tranquil. Els feia sensació de dignitat. Un món molt diferent del nostre; aquests valors que aquí semblarien una mica ridículs, allà són valors en què la gent creu.

—Nasral·là, el vau conèixer?
—No. El seu segon, sí. Ara és el que porta les regnes. No van de civils. Van de religiosos. L’home feia molt bona impressió. Així com hi ha grups desordenats, aquest grup es nota que té la influència iraniana, perquè els iranians són molt més endreçats i ordenats que els àrabs. Teoria meva.

—Fa uns quants anys la majoria del parlament era cristiana i ara no. Per què ha canviat?
—No eren ben bé cristians. Hi ha un canvi de població molt ràpid aquests últims anys. Fa pocs mesos jo era a Beirut i van sortir unes estadístiques molt estranyes en què ja es deia que els cristians havien arribat únicament a ser el 15% o el 20% de la població. Però tot això és molt difícil de verificar.

—Per què?
—Perquè no hi ha cens de població, al Líban. Tot el que es diu sobre xifres és pura especulació. Hi ha una cosa evident, que es nota: els cristians cada dia disminueixen.

Tomàs Alcoverro, periodista, a casa seva, Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Vídeo de dimarts: “Ciutadans de l’Iran, pensem en vosaltres, us alliberarem més aviat que molts no pensen.” Dit per Netanyahu.
—Fa una propaganda molt ben feta. I crec que a molta gent li ha d’arribar alguna cosa a dins.

—Fins ara Netanyahu anava perdent suport. Però d’ençà de l’atemptat a Teheran, les explosions i ara l’Hesbol·là, va guanyant popularitat. Per primera vegada en molts mesos.
—Sí, bé, són els seus enemics. A veure si ens aclarim. Aquí hi ha únicament un guanyador, i els altres són els perdedors. No podem veure negre allò que és blanc. I blanc allò que és negre.

—Però qui és el guanyador?
—Israel. No hi ha cap altre guanyador. Evident, per mi.

—Per què Israel és guanyador?
—Perquè liquida els seus enemics. Els destrossa. Aquí hi ha l’altre tema. Sempre s’ha dit que són situacions molt desiguals. Un estat que usa tota la força de la seva estructura militar, d’informació, contra, de fet, unes pobres milícies. Perquè són milícies, no són exèrcits. Aquí no hi entra cap exèrcit. Les guerres al Pròxim Orient es van acabar l’any 1974. A partir del 1974 no hi ha hagut mai cap guerra entre exèrcits àrabs i l’exèrcit d’Israel. La guerra ha estat entre l’exèrcit d’Israel i milícies palestines i milícies libaneses. Però no hi ha cap exèrcit àrab que faci la guerra a Israel. I Israel tampoc no ataca cap exèrcit àrab.

—A la frontera entre Israel i el Líban hi ha túnels com a Gaza?
—Sembla que sí. Per cert, això del túnel, una idea meva, una interpretació meva, molt concreta: això ve de l’època d’Arafat. Arafat era arquitecte.

—Alguna cosa que cregueu que aquí interpretem malament?
—Jo diria tot. I m’hi incloc. Aquestes situacions són tan poc clares… I les coses són molt barrejades.

—Voleu dir alguna cosa que no hagi preguntat?
—No m’heu preguntat per la gent. La gent n’està farta. I això també és perillós. El Líban és arrossegat a aquestes aventures (i no crec que sigui l’última) per un partit que representa uns interessos d’una part del Líban, però no de tot el Líban, i que té una ideologia que no és la ideologia absolutament natural i senzilla que tenen els altres: la de viure la vida. I viure d’una manera com més normal millor. Però, és clar, hi ha aquests grups ideològicament tan potents. Potser per a entendre que l’Hesbol·là té tant de suport, cal saber que té una té política social molt important, i assistencial. Tenen metges, tenen hospitals. Recordo que a la guerra anterior arribava abans l’assistència de Catar i de l’Hesbol·là que no la de l’estat libanès.

—L’Hesbol·là ajudava la gent a reconstruir la casa?
—Per exemple. I després afegim-hi una idea una mica rocambolesca: quina és la moneda de l’Hesbol·là?

—Quina és?
—El dòlar. Si per un cafè has de pagar 100.000 lliures libaneses, amb el dòlar en pagaràs 50 cèntims. Per tant, hi ha una dolarització absoluta. Però no tothom té accés als dòlars. L’Hesbol·là, sí. I expliquen una anècdota, que em va xocar molt i que al final no em va xocar tant. Van demanar a Nagrella, fa pocs mesos quant guanyava. I va dir la quantitat en dòlars. També es diu que els milicians de l’Hesbol·là guanyen més que els soldats de l’exèrcit internacional.

Tomàs Alcoverro, periodista, a casa seva, Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

La temuda invasió del Líban per l’exèrcit israelià ja és una realitat. Les tropes del Tsahal tornen a ser en territori libanès, la setena vegada del 1978 ençà. Encara no sabem quines intencions tenen. Si s’aturaran al riu Litani i es conformaran amb l’ampliació del perímetre defensiu de l’estat d’Israel, tot centrant la guerra en l’Hesbol·là, o si intentaran una guerra generalitzada contra l’estat libanès.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Com serà la guerra del Líban? Fins al riu Litani o fins a Beirut?

Que la intenció siga l’una o l’altra és molt important. La majoria dels països àrabs poden tancar els ulls si l’opció és la primera, si la invasió es presenta com una operació “només” contra l’Hesbol·là. Però no podran romandre quiets si l’atac és contra un estat sobirà i reconegut, membre de les Nacions Unides i de la Lliga Àrab.

L’actitud que adopten els perses també serà determinant de l’abast del conflicte. Ahir van respondre amb una salva de míssils sobre Israel, però això tothom ho dóna per amortitzat. Caldrà veure si és una anècdota i prou o si té continuïtat. Si en té i, sobretot, si ens encaminem a una guerra generalitzada al Llevant, aleshores que Abraham i la seua descendència s’apiaden de tots nosaltres. No em sé imaginar cap conflicte més perillós al món.

Aviat farà un any de l’atac d’Hamàs que va desencadenar aquesta nova fase d’una guerra que ve del fons del temps. La brutalitat d’Hamàs va colpir el món, però la reacció posterior d’Israel també.

Cadascú pot pensar com vulga, moralment i políticament. Dissortadament, a Occident –i sembla que molt especialment als Països Catalans–, tot allò que passa al Llevant es viu a partir de la posició política de cadascú, i més amb voluntat de refermar-se que no pas d’entendre. Com si la racionalitat no fos possible. Cadascú pot pensar, doncs, com vulga i tancar-se cegament en la seua trinxera. Però la realitat –són dades pures posades netament sobre la taula– és que la guerra del Líban no pot tapar la catàstrofe de Gaza.

Perquè en el moment d’escriure aquest text, Hamàs encara té 101 ciutadans israelians segrestats dins Gaza, malgrat l’enormitat de l’atac militar israelià. I cada dia que passa la supervivència d’aquesta gent es fa més difícil. Mentrestant, Gaza ha estat literalment arrasada, amb nou habitants de cada deu desplaçats fora de casa, segons les dades de les Nacions Unides. I la cosa més important és que no hi ha cap pla per al futur d’aquest territori. Israel no accepta que l’Autoritat Nacional Palestina se’n faça càrrec, ni accepta el desplegament d’una força multinacional. I no fa res per reorganitzar Gaza, per restaurar-hi els béns mínims –llum, aigua, clavegueram– que qualsevol ciutadà, en qualsevol part del món, mereix.

Però tampoc no hi ha cap solució a la vista per als 60.000 israelians desplaçats del nord del seu país pels atacs de l’Hesbol·là, començats ara fa un any en solidaritat amb Hamàs. L’Hesbol·là no necessita gaires excuses per a atacar Israel, això ho sabem tots, però és evident que la gravetat de la situació és determinada per la crueltat de l’ocupació israeliana de Gaza, que ha sobrepassat tots els límits d’allò que es pot considerar moralment acceptable.

El problema és que si fins ara l’Hesbol·là ha lluitat per solidaritat amb Hamàs, a partir d’avui la guerra ja és la pròpia i això fa pensar que els atacs sobre la frontera i el nord d’Israel no solament no es frenaran sinó que és més que probable que s’intensifiquen.

D’aquesta manera, l’espiral de violència creix, contra la impotència i la impaciència creixent de la Unió Europea i dels Estats Units, que no troben la manera de frenar el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu. I tots ens veiem perillosament al caire de l’abisme.

 

 

PS1. A VilaWeb seguim la guerra del Llevant amb tots els detalls, nit i dia. Avui us oferim, de manera especial, dos testimoniatges de primera mà. Per començar, aquesta entrevista amb Tomàs Alcoverro, el mític corresponsal de La Vanguardia a Beirut, que ha volgut analitzar amb Andreu Barnils la situació creada arran de la invasió del país: “No hi ha cap altre guanyador que Israel“. I en segon lloc aquest relat de Xavier Montanyà sobre la seua estada a Damasc el 2006, que ens ajuda a entendre millor la figura i la importància del líder mort de l’Hesbol·là, Hassan Nasral·là. Per a qui vulga acostar-se a la realitat sense apriorismes, són dues peces excepcionals.

PS2. Avui s’ha anunciat que la segona Lliga del Paraulògic començarà el dia 14. L’experiència de l’any passat demostra que el Paraulògic ha transcendit la seua naturalesa de joc en línia i ha esdevingut una eina de cohesió social i cultural en el món real. Per això us demanem un ajut econòmic per a la Lliga, que demana una organització molt complexa amb actes en ciutats de tots els Països Catalans i desplaçaments de gent que hi participa. Si esteu contents de jugar-hi cada nit i podeu ajudar-nos, aneu a aquesta pàgina i feu-hi la vostra aportació.

La mort de Hassan Nasral·là m’ha despertat els records de la meva estada l’estiu del 2006 a Damasc. Aquells dies va tenir lloc l’anomenada Segona Guerra del Líban entre Israel i l’Hesbol·là, un conflicte que va afectar el Líban, els Alts del Golan sirians i el nord d’Israel. Aquell episodi, que va durar un mes, va acabar amb un alto-el-foc negociat per l’ONU. El nom i la imatge del clergue xiïta Hassan Nasral·là encapçalava els informatius de tot el món. Era l’únic dirigent àrab que havia aconseguit de resistir contra Israel en seixanta anys. El clergue guerriller era adorat com un heroi als països àrabs perquè havia aconseguit de plantar cara al poderós, i molt superior, exèrcit israelià.

Tomàs Alcoverro: “No hi ha cap altre guanyador que Israel”

Durant l’enfrontament, jo era a Damasc, la capital de Síria, a cent quilòmetres de Beirut i de la guerra. Pels carrers es vivia la situació al país veí amb nervis i por, embolcallats d’orgull nacionalista. El nom de Hassan Nasral·là, popularment anomenat Aba Hadi, era en boca de tothom. La seva imatge era omnipresent. La gent es reunia davant els televisors i les ràdios, als cafès i als mercats, per saber les últimes notícies de la guerra i escoltar emocionats les arengues del líder de l’Hesbol·là. Aquells dies a Damasc tenia la sensació d’assistir al naixement, o a la consagració, d’un nou líder àrab, temut i odiat pels uns, venerat amb fervor religiós i nacionalista pels altres.

Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà).

Hi havia pantalles de televisió per tot arreu. Mostraven imatges de destrucció d’edificis, cadàvers polsegosos de criatures, mares desesperades, foc, explosions, moviments militars. De tant en tant, apareixia, com en un oasi de pau i serenor, el rostre messiànic de Hassan Nasral·là, líder de l’Hesbol·là, que emergiria del conflicte amb forces renovades i la moral ben alta. Jo feia fotografies, molt discretament. En podeu veure unes quantes en aquest reportatge. També prenia notes: “És una popularitat que, pel que dedueixo de les cares il·luminades d’emoció de la gent, sembla sorgir de l’agraïment i l’orgull, fins a arribar al fervor religiós. Per a aquesta gent, l’adoració al seu heroi resistent, amb una aura de misticisme contingut, sembla venir de temps antics, com si fos quelcom gratificant i alliberador.”

Al vell Damasc, l’estàtua eqüestre del kurd Saladí, que expulsà els croats al segle XII, empunyava aquells dies la bandera de l’Hesbol·là. Al Souk al-Hamidieh, prop de la mesquita dels Omeies, Nasral·là era el protagonista del paisatge. De vegades, poques, compartia cartell amb el president sirià Baixar al-Assad, els pòsters de propaganda i les banderes eren per tot arreu. A les parades més inversemblants, entre caramels i samarretes de nens, cafè, pipes, espècies, collarets o catifes. Recordo aquell mercat com un gran aparador de la propaganda xiïta i el sentiment popular dels sirians aquells dies de guerra. Fins i tot, venien la seva imatge en clauers, i, pels carrers cristians, a botigues d’estampetes al costat de les imatges de Jesucrist, la Verge Maria o el nen Jesús.

Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà).

A la majestuosa entrada de la via principal del mercat, hi havia grans pancartes vermelles escrites en àrab, anglès i francès. S’hi podien llegir frases com: “El poble de Síria, des del més profund dels seus cors, crida. Estem amb tu i amb la resistència, Aba Hadi. Diuen que ets un terrorista. Però totes les religions diuen que el qui lluita contra els ocupants per defensar la pàtria no és terrorista. El terrorista és el sionista que mata nens a Palestina i el Líban. La resistència serà molt més forta que totes les armes de mort, traïció i genocidi que Amèrica subministra a l’ens sionista. La victòria arribarà, per la gràcia d’Al·là. Que Al·là us faci victoriosos.” Han passat divuit anys, el líder Hassan Nasral·là, ha mort a Beirut sota les bombes israelianes, ignoro què deuen dir les pancartes actuals.

El Paraulògic ha transcendit la seva naturalesa de joc en línia i ha esdevingut una eina de cohesió social i cultural en el món real. El joc, que atreu prop de 100.000 jugadors diaris, ha trobat espai en diverses iniciatives que connecten la llengua amb la comunitat. 

Avui us anunciem que la segona Lliga del Paraulògic començarà el 14 d’octubre.

A la Lliga del Paraulògic del 2023, hi van participar prop de 7.500 persones a les fases en línia. Més tard, a les semifinals presencials que es van fer a Andorra la Vella, Barcelona, Palma, Perpinyà i València, s’hi van aplegar prop de 200 jugadors i, d’aquests, una cinquantena van poder participar en la gran final, que es va fer a Barcelona. Per facilitar-hi la participació de la gent que vivia més lluny, l’organització es va fer càrrec de les despeses de desplaçament dels qui venien de fora el Principat. 

Totes les partides presencials van ser dinamitzades per Pau Vidal, filòleg i creador dels Minimots.

Però el Paraulògic també ha col·laborat en actes com ara festes majors o el Correllengua de nombroses poblacions catalanes, als quals s’ha proporcionat ruscs personalitzats per a activitats diverses. 

N’és un exemple recent les festes de Granollers, en què es va fer servir el joc per promocionar l’Estirada de Llengua, una de les activitats principals de la Colla dels Blancs. Podeu jugar al Paraulògic especial que es va fer en aquella festa major. 

Un altre exemple és el Correllengua de Tàrrega, amb què el Paraulògic col·labora anualment, proporcionant un rusc especial perquè s’organitzi una competició en viu. 

O bé la Diada per la Llengua de Perpinyà, en què els participants jugaven a trobar el màxim de paraules en un Paraulògic especial imprès en paper.

Aquestes activitats atreuen participants de totes les edats i ofereixen un espai d’entreteniment que ajuda el català en un ambient lúdic i festiu. No es tracta de jugar i prou, sinó de crear lligams entre els participants, tot reforçant un sentiment d’identitat col·lectiva i pertinença i enfortint l’estima per la llengua.

Fotografia: Enric Galli

També enguany, al gener, es va fer la primera Lliga Escolar del Paraulògic a Catalunya Nord. Hi van participar 270 estudiants de 10 instituts de Catalunya Nord. En una entrevista a VilaWeb, Pasqual Tirach, un dels professors que van impulsar la iniciativa, explicava que molts alumnes s’havien enganxat al joc i, fins i tot, ho havien encomanat a familiars i amics. 

Aquestes iniciatives fan del Paraulògic un agent actiu en la promoció del català, especialment entre la gent jove. Això demostra que, gràcies al joc i al lleure, és possible d’aprendre, construir comunitat i celebrar la riquesa del nostre idioma. 

Per tot plegat us demanem que col·laboreu amb nosaltres, si podeu i sempre voluntàriament.

• Fent una donació esporàdica al Paraulògic en aquesta pàgina.
• Fent-vos subscriptors de VilaWeb, en aquesta pàgina. Donant suport a VilaWeb, ajudeu a mantenir tota la secció de jocs, que inclou el Paraulògic, el Mot-li, els Minimots i el Què sé jo.
• Comprant marxandatge del Paraulògic –llibres, bosses, tasses o samarretes, a la Botiga de VilaWeb.