El retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units serà recordat probablement com un d’aquells moments històrics en què el ritme del món canvia, com l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran o la caiguda del Mur de Berlín. Bona part de les classes mitjanes i treballadores occidentals, fartes de la retallada constant del nivell de vida i de la condescendència de les elits tecnocràtiques, han decidit de votar uns moviments polítics insurgents que, amb les característiques de cada país, volen destruir els consensos dels últims quaranta anys. Davant del lliure comerç i les deslocalitzacions, Trump parla de proteccionisme i d’aranzels; en lloc de les fronteres més o menys obertes que havien fomentat els governs, ara hi ha plans per a executar deportacions massives d’immigrants.

Les llavors del descontentament vénen de molt lluny. Com explica el doctor en economia Miquel Puig a Els salaris de la ira (la Campana, 2021), els sous reals dels treballadors occidentals amb prou feines han pujat des del 1980. Fins llavors salaris i productivitat creixien al mateix ritme, sobretot durant els “trenta anys gloriosos” (de 1945 a 1975), però la dinàmica es va trencar a final dels setanta: la productivitat a Espanya ha augmentat d’un 50% en l’últim mig segle, però els sous van arribar a un màxim el 1976, i des de llavors s’han mantingut estables o han baixat. Això s’ha compensat amb un descens del cost de la tecnologia i de l’oci que ha fet augmentar la sensació de confort, i sobretot amb un augment fabulós del preu de l’habitatge que ha beneficiat tota una generació de propietaris, però aquests pedaços temporals han acabat destruint les expectatives dels menors de quaranta anys.

Aquesta setmana, en un llarg article al New York Times titulat Com els demòcrates van perdre la classe obrera, el veterà periodista Jonathan Weisman explica que els assessors del president Bill Clinton eren perfectament conscients dels efectes catastròfics que tindria sobre la classe treballadora dels Estats Units la signatura del tractat de lliure comerç amb Mèxic i el Canadà (1992) i l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç (2001). La idea era compensar-ho amb un augment de l’estat del benestar, però quan això no va ser possible, van tirar endavant igualment el seu pla globalitzador. En menys de deu anys es van perdre quatre milions de llocs de feina a la indústria (feines generalment ben pagades), però com que les elits universitàries en van quedar al marge, i tota la població va poder comprar béns més barats, es va preferir ignorar la devastació a zones senceres del país. Robert Reich, que llavors era el secretari del Treball, ho va avisar: “Estem separant la societat en una minoria de guanyadors i un gran grup d’americans que es queden enrere, i serà fàcil manipular-ne la ràbia i la desil·lusió.”

Un altre mantra que les elits tecnocràtiques han repetit durant dècades és que la immigració de persones de països pobres a Occident només comporta beneficis i no té cap impacte sobre el mercat laboral. Això, com explica el doctor Miquel Puig, no té gens de sentit, perquè implicaria ignorar el principi més fonamental de l’economia, el de l’oferta i la demanda: en absència d’una bombolla especulativa, l’augment de l’oferta de qualsevol cosa que es posi a la venda tendeix a reduir-ne el preu. És a dir, que un increment del nombre de treballadors disponibles permet als empresaris oferir unes condicions laborals pitjors.

Com he escrit en més d’una ocasió, el model migratori actual d’Espanya no és cap creació de l’esquerra ni un fet inevitable, sinó que el va impulsar el govern conservador de José María Aznar durant la seva primera legislatura. Cap a l’any 2000 va començar un enorme creixement demogràfic fet a base d’immigrants econòmics que entraven per carretera o per l’aeroport de Barajas, i que es podien empadronar malgrat que no tinguessin papers de residència. A diferència del que passa al nord d’Europa, les xifres de refugiats van ser totalment negligibles fins que no va començar la invasió russa d’Ucraïna.

Amb l’entrada de milions de nous treballadors, uns sindicats comprats pel poder i una esquerra que té por de ser acusada de racista, els governs espanyols van poder impulsar una sèrie de reformes laborals que retallaven drets i debilitaven els convenis col·lectius. Com explica Miquel Puig, “entre el 2000 i el 2012 Espanya va experimentar un boom turístic que va suposar passar de rebre 46 milions de turistes estrangers a rebre’n 58 milions, la qual cosa va portar a la creació de 305.500 llocs de treball, dels quals 311.100 van ser ocupats per treballadors estrangers, de manera que el 2012 hi havia menys treballadors autòctons al sector que els que hi havia hagut el 2000”.

Això no tan sols ha passat a Espanya, és clar. Quan Alemanya va acollir fa una dècada un milió de refugiats sirians, el Fons Monetari Internacional va afirmar que era una oportunitat econòmica meravellosa per al país sempre que els nouvinguts s’integressin al mercat laboral, i que la millor manera d’aconseguir-ho era… retallant salaris. Un gran creixement demogràfic via immigració té dos grans beneficiats clars: els immigrants, que poden accedir a millors condicions de vida, i les elits econòmiques, que disposen d’una mà d’obra barata a l’abast i per tant molt més poder negociador; els perdedors són els treballadors autòctons, sobretot els que són als esglaons més baixos de l’escala salarial. I són aquests treballadors els que, amb el dret de vot, han decidit de rebentar el sistema.

Ara bé, la dinàmica és especialment perversa a Espanya a causa d’un model productiu de molt poc valor afegit, el binomi turisme-construcció, i que ofereix sous molt baixos (segons l’INE, el salari mitjà d’un treballador a la indústria és gairebé el doble que a l’hostaleria). Tots els partits polítics han proclamat que caldria canviar el model, però gràcies al flux constant de nous treballadors immigrants, els empresaris no han tingut cap incentiu per a fer-ho. I també hi ha la qüestió generacional: les pensions altes dels nascuts a la dècada del 1950 les han de pagar els treballadors actuals, però com que cobren poc, cal que n’arribin molts més per a compensar-ho (i tot i això les cotitzacions només permeten pagar tres quartes parts de les pensions, i s’ha hagut de recórrer al deute públic). I com donar feina a tota aquesta gent? Amb molts més turistes, és clar.

Hi ha, finalment, un altre factor que trenca amb la idea que els immigrants només duen beneficis econòmics, i que és l’impacte sobre les arques públiques –els que aporten recursos i els que en reben. Aquesta setmana ha circulat molt un estudi neerlandès que ho ha calculat, però si m’ho permeteu, us en parlaré la setmana que ve.

Els característics triangles d’emergències que es col·loquen quan hi ha un accident o una avaria tenen els dies comptats a l’estat espanyol. En menys d’un any aquest aparell no servirà legalment i s’haurà de tenir obligatòriament un nou giny, el dispositiu V-16.

Tot i que en certs aspectes implicarà una millora evident respecte dels triangles, també portarà noves complicacions. Repassem les principals característiques d’aquest aparell i quines són aquestes dificultats afegides, algunes de més menudes i dos problemes més importants que s’aborden al final.

Què és el dispositiu V-16?

El V-16 és una balisa que pot emetre una petita llum de color groc en totes direccions almenys durant mitja hora i que és visible a un quilòmetre de distància, fins i tot en les condicions més adverses, és a dir, quan hi ha boira o és de nit.

A partir del gener del 2026, a més d’emetre llum hauran de portar obligatòriament un sistema de geolocalització, que connectarà amb la plataforma DGT 3.0, de la Direcció General de Trànsit espanyola, i avisarà de l’emplaçament del vehicle a l’instant. Això permetre d’alertar els altres usuaris.

El cost de les comunicacions s’inclou en el preu de venda al públic, amb un pla de dades que garantirà la connexió durant almenys dotze anys, gràcies a operadors de telefonia mòbil. I, a diferència de la majoria d’aparells electrònics, no té un bateria d’ió de liti, que es carreguen amb un port USB, sinó que funciona amb una pila, que ha de tenir una vida útil de divuit mesos pel cap baix. El preu d’aquest dispositiu voreja els quaranta euros.

Té un funcionament senzill. En els models més avançats s’activa de manera automàtica quan la base magnètica pren contacte amb la superfície del vehicle, tot i que hi ha models que s’encenen pitjant un botó.

A diferència del triangle, com que és un aparell electrònic, necessita un manteniment, és a dir, no podem comprar-lo i oblidar-nos-en fins que tinguem una emergència. Les piles aguanten habitualment uns quatre anys, de manera que de tant en tant s’ha de revisar i controlar que les piles no s’han exhaurit.

Quan s’ha de fer el canvi i on s’ha de dur?

El primer de gener de 2026 tots els vehicles hauran de dur un dispositiu V-16. L’estat espanyol és el primer de tota la Unió Europea a fer-lo obligatori, per un acord del març del 2021 i el decret del govern espanyol subsegüent. També s’aplica al Principat, tot i que la Generalitat té les competències en matèria de trànsit, circulació de vehicles i seguretat viària.

El dispositiu s’ha de dur a la guantera del vehicle, i en cas d’avaria o accident s’ha d’obrir la finestra i col·locar-lo al sostre, sense necessitat de sortir. Si no sigui possible posar-lo al sostre, a la màxima altura possible. En els vehicles en què habitualment no es pot arribar al sostre, com ara alguns camions, caldrà que el dispositiu V-16 vagi dotat d’un altre mitjà, com ara un imant, de manera que es pugui col·locar a la porta del conductor.

La multa en cas de no portar el V-16 serà d’uns dos-cents euros. Cal tenir en compte que gairebé tots els conductors n’hauran de comprar un. Molts dels dispositius V-16 que s’han venut no serveixen, perquè, tot i que es podien comprar i servien de substitut del triangle ja d’ençà del 2021, fins el 2023 no es van començar a comercialitzar els que tenen una targeta de telèfon mòbil amb connexió amb la plataforma de la DGT.

Per què es fa?

El dispositiu té indubtablement uns quants avantatges. El primer és que no s’ha de sortir del vehicle i caminar cinquanta metres i es pot col·locar simplement estirant el braç. Segons la DGT, dels 126 atropellaments mortals que hi va haver el 2022, 16 van ser de conductors que havien baixat del vehicle per a col·locar els triangles. A més, la DGT considera que serà més visible: la llum es veu a un quilòmetre i, en canvi, el triangle és a terra, no es veu de lluny i no sempre és estable (es pot tombar per una ventada).

El segon avantatge és que, estant connectat, la DGT podrà, després de comprovar la veracitat de l’incident, avisar la resta d’usuaris: per una banda, amb els navegadors i aplicacions de mobilitat connectats a temps real; i, per una altra, amb els plafons que hi ha autopistes i autovies.

Els principals problemes: desplaçaments i visibilitat

Un dels principals problemes d’aquesta normativa és que l’estat espanyol és l’únic de la Unió Europea que ara com ara fa servir aquest mètode. De manera que si se circula per Andorra, Catalunya Nord, l’estat francès, Itàlia, o a qualsevol altre estat europeu, s’haurà de continuar portant el triangle.

Així, doncs, caldrà una doble inversió. Així mateix, passa que, com és un dispositiu obligatori i l’únic permès en cas d’emergència a l’estat espanyol, si vivim a Andorra, a Catalunya Nord o a qualsevol país d’Europa i volem circular per carreteres de l’estat espanyol haurem d’adquirir un dispositiu V-16 (per uns quaranta euros, com hem dit). Això també afecta els transportistes. De manera que és una complicació al país i una barrera en la mobilitat normal entre territoris.

En la mateixa línia, encara que alguns altres estats permetin aquesta mena de senyalització, els dispositius V-16 van connectats a la DGT i funcionen solament a l’estat espanyol. Per tant, per més que algun estat permeti de fer servir el dispositiu, fora de l’estat espanyol la geolocalització és inutilitzada. I, a la inversa, encara que s’estengui a la Unió Europea, ara com ara els aparells V-16 d’uns altres estats tampoc no serveixen. En aquest aspecte, doncs, pot portar més problemes que no facilitats en els desplaçaments.

Un segon problema important és que els triangles es poden posar allà on calgui, però aquests ginys, no. Fins ara, si un cotxe s’avariava just en un revolt, amb poca visibilitat, es podia col·locar el triangle abans del revolt per avisar la resta de conductors, però ara això ja no es podrà fer. Passarà igual en els canvis de rasant. A més, si bé el llum és més visible que no pas un triangle a la nit o quan fa mal oratge, no és tan clar que també ho sigui en dies assolellats, que són la majoria.

En la mateixa línia, tot i que és especialment útil en autovies i autopistes, cal tenir en compte que a les carreteres secundàries o de muntanya no hi ha panells d’alerta i que la majoria de la població que fa un mateix recorregut sovint no condueix amb el navegador activat. De manera que, afegit als problemes de visibilitat anteriors, i al fet que ara necessita un manteniment, encara hi ha mancances i en bona part de les situacions pot ser pitjor.

 

Los Angeles, Califòrnia. Una casa rere una altra han desaparegut sota les flames. De blocs d’apartaments antics a mansions, de cases de camp a centres cívics, de parcs a benzineres, de cafeteries a botigues de queviures. Tots han estat consumits pel foc.

Pacific Palisades, una comunitat costanera d’uns 23.000 habitants situada a uns vint minuts del centre de Los Angeles, continua cremant a causa dels incendis forestals que han arrasat la ciutat aquesta setmana, i que semblen no tenir aturador.

 

Portal d'un edifici en flames a Pacific Palisades Un bomber lluita contra el foc en un carrer de la comunitat (fotografia: Caroline Brehman/Efe).

El panorama és desolador, com si tot el barri hagués estat sotmès a un bombardament a gran escala. Les flames emanen de les finestres d’un edifici residencial, on, als pisos superiors, s’han esfondrat sota la virulència del foc. A l’altra banda del carrer, el supermercat Gelson’s és consumit a poc a poc per les flames. La gasolinera on un periodista de The Washington Post va parlar amb la policia sobre l’evolució de l’incendi, poques hores abans de la redacció d’aquest reportatge, també ha desaparegut per les flames, i els cotxes que hi havia a l’aparcament han estat reduïts a poca cosa més que piles d’acer ennegrit.

El vent fort fa trontollar els senyals de trànsit com si fossin gronxadors, tot atiant les flames que semblaven haver-se apagat en alguns aparadors, ara calcinats, del carrer. Més enllà, el fum s’estén sobre illes i més illes de cases completament consumides per les flames.

 

Aquestes darreres hores, els bombers i els serveis d’emergència han hagut de combatre simultàniament els tres grans incendis que s’han declarat a Los Angeles, i que ja han obligat a evacuar desenes de milers de residents. Dimarts al matí, molts residents de Pacific Palisades van haver de fugir a cuita-corrents quan les flames van començar a avançar a gran velocitat pels turons, secs i coberts de males herbes, que envolten la comunitat, mentre el vent expulsava brases i flames en direcció a zones densament poblades.

De cap a cap de Sunset Boulevard, la famosa carretera de doble sentit que travessa gran part de Los Angeles, tots els carrers han estat reduïts a runa. Les flames incandescents són l’única cosa que es veu a través del fum negre i espès que continua cobrint gran part de la zona afectada. A mesura que hom es desplaça cap al nord, la densitat i el gruix del fum no fa sinó empitjorar. L’imponent campanar de formigó és tot allò que resta de l’Església Presbiteriana de Pacific Palisades, la creu de la qual continua cremant.

 

Restes del campanar de l’Església Presbiteriana de Pacific Palisades (fotografia: Caroline Brehman/Efe).

 

“Hi ha ningú que no s’hagi quedat sense casa?”, es demana Kelsey Van Hook. Va créixer a Pacific Palisades i explica que l’única cosa que roman de la casa de la seva infància és una xemeneia. Al xat de WhatsApp del veïnat, la sensació és que no hi ha ningú que hagi sortit indemne de l’incendi.

La casa de Van Hook no és pas l’única que ha desaparegut al seu carrer, completament destruït per les flames. L’única cosa que sembla haver restat de l’edifici on va créixer és un mandariner, que ha escampat la fruita pel pati –ara completament erm i ennegrit– de l’entrada.

El barri ara és pràcticament desert. S’hi veuen pocs bombers. Tan sols algun que lluita contra el vent per sufocar les flames que escup l’edifici de l’institut Pacific Palisades. Una altra dotació planta cara a un foc que crema les restes d’una perruqueria, on continua penjant un cartell que diu “alegria per a tothom”.

Al cap de poques hores arriben més dotacions, que es reparteixen per la comunitat a mesura que les flames es tornen a encendre en edificis que ja semblaven completament calcinats.

Els pocs residents que hi romanen expliquen que, per manca de bombers, s’han trobat obligats a provar de combatre el foc ells mateixos. Algú explica que han hagut de frenar les flames amb galledes d’aigua de piscines de la vora, atès el tall del subministrament d’aigua a les cases i, fins i tot, als hidrants que esquitxen els carrers.

 

Alguns veïns han desafiat les ordres d’evacuació per provar de salvar la casa de les flames (fotografia: Caroline Brehman/Efe).

 

El cap de bombers del comtat de Los Angeles, Anthony Marrone, va dir dimecres que el seu departament estava preparat per a plantar cara a un o, fins i tot, dos grans incendis de forma simultània, però no pas a “aquesta mena de desastre generalitzat”. “No hi ha prou bombers en tot el comtat de Los Angeles per a fer front a quatre incendis independents d’aquesta magnitud”, digué.

Marrone afegí que l’incendi a Pacific Palisades havia crescut fins a gairebé 7.000 hectàrees, que havia destruït més de 2.000 edificis i que continuava avançant sense aturador. Les causes de l’incendi encara s’investiguen.

Tot i que el foc no ha deixat víctimes mortals, el que crema paral·lelament a l’àrea d’Altadena i Pasadena ja ha deixat deu morts i més de 4.250 hectàrees cremades. Algunes àrees de l’incendi continuen també fora de control.

Agents de policia expliquen a The Washington Post que van obligar desenes de persones a deixar el cotxe a la carretera perquè tenien el foc a pocs metres. Dimarts a la tarda semblà, durant una estona, que els bombers havien aconseguit controlar la zona on havia començat tot, i que havien començat a apagar incendis esporàdics prop d’un restaurant de sushi i un forn de pa.

Però aleshores la direcció del vent va canviar de cop i volta i les flames van començar a avançar de pressa cap a l’est, per Sunset Boulevard, cap a l’institut de Pacific Palisades. L’endemà al matí, la major part d’aquest tram ja era completament calcinat, i l’estampa dels carrers afectats era apocalíptica.

Alguns dels qui romanen dins els barris afectats caminen o condueixen en un estat d’atordiment. S’aturen davant les cases en flames i contemplen les restes dels carrers. Alguns altres esquiven les barreres de la policia per desplaçar-se fins a la platja, coberta d’un fum tan espès que costa de veure-hi l’oceà.

Sarah Kamdar va fugir de Pacific Palisades dimarts, quan les flames van començar a acostar-se perillosament a prop de l’escola del seu fill. Primer, explica, va fer el camí amb cotxe fins que va topar amb un embús. Atrapada, no tingué cap més remei que deixar el vehicle en plena carretera i fugir a peu. Va trobar un Airbnb en el nord de Santa Monica per a passar-hi la nit, però poc després els bombers van obligar-los a anar-se’n, de manera que ella i els seus familiars van haver de tornar a fugir cap al sud. Dimecres al matí, diu, van ser evacuats per tercera vegada.

 

Alguns veïns, atrapats en embussos, van haver d’abandonar els vehicles en plena carretera i anar-se’n a peu (fotografia: Caroline Brehman/Efe).

“Tornava de donar un volt amb el gos i els nens em van trucar i em van dir: ‘A l’hotel se sent pudor de fum’”, explica Kamdar, de quaranta-dos anys, que és psicòloga i mare de tres fills. “Crec que haurem de marxar a algun lloc més allunyat d’ací. Jo confiava que, si ens quedàvem a prop de Pacific Palisades, podríem tornar-hi ràpidament quan s’extingís l’incendi. Però veig molt complicat que es pugui aturar, si més no a curt termini.”

El marit de Kamdar va aconseguir de tornar a Pacific Palisades dimecres al matí, acompanyat d’un veí. Primer, explica, van trobar la casa del veí.

“Acaben d’enviar-me’n una foto”, diu Kamdar. “Ja no hi és, ras i curt”.

“Ha estat tot arrasat –afegeix–. Quan s’hagi de reconstruir el barri, no sé ni per on començarem.”

 

Molly Hennessy-Fiske ha contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Nou cop contra la junta de Joan Laporta. El vice-president del Barça, Juli Guiu, ha presentat la dimissió davant la junta directiva, segons que ha avançat La Vanguardia i ha pogut confirmar VilaWeb. El club ha explicat en un comunicat que la renúncia és per motius professionals i li ha agraït els anys de dedicació a la institució.

La decisió arriba hores després de la inscripció cautelar de Dani Olmo i Pau Víctor a la lliga de futbol espanyola, per ordre del Consell Superior d’Esports espanyol (CSE), i de la victòria a la semifinal de la Supercopa contra l’Athletic Club.

Puigdemont, Sánchez i l’amnistia: Madrid esclata per la inscripció de Dani Olmo

Guiu era el vice-president dedicat a l’àrea de màrqueting d’ençà del 2021 i va ser una de les figures clau en la negociació del club amb Spotify, que va fructificar amb un acord de patrocini amb el servei de subscripció d’àudio en línia més important del món.

Llicenciat en dret a la Universitat de Colúmbia, és president i administrador del grup empresarial Clipper’s. A més, és el director dels festivals de música de Cap Roig, del Suite Festival i del Room Festival.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha anunciat la convocatòria d’una junta local de seguretat extraordinària a Sant Adrià de Besòs (Barcelonès) arran del tiroteig de dimarts al vespre al barri de la Mina, en què una dona va resultar ferida lleu per una bala perduda.

Ho ha dit avui després d’una reunió a l’ajuntament amb la consellera d’Interior i Seguretat Pública, Núria Parlon, i la batllessa, Filo Cañete. A més, ha explicat que ja s’havien fet unes altres reunions de coordinació i aquesta serviria per a tractar què havia passat i si calia fer cap reforç.

La consellera d’Educació i FP, Esther Niubó, ha optat avui per augmentar de tres a quatre hores setmanals les matèries obligatòries de modalitat a batxillerat, cosa que permetria d’augmentar la docència de ciències, matemàtiques i literatura.

Aquestes darreres setmanes, hi ha hagut polèmica per la proposta d’unificar matèries com ara física i química o biologia i geologia, cosa que reduiria les hores de docència en aquests àmbits. Niubó es reuneix aquests dies amb uns quants col·lectius i sembla que la proposta ha estat ben acollida, segons que ha dit en una entrevista a Catalunya Ràdio.

Educació proposa tornar a reduir les assignatures optatives a Batxillerat per reforçar les matèries de modalitat. Ho ha avançat la consellera
Esther Niubó [@eniubo] al "Catalunya migdia"https://t.co/gMHeVMcQuP pic.twitter.com/ppXwNvJ1wR

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) January 9, 2025

El germà de Pedro Sánchez, David Sánchez, ha negat les acusacions del sindicat ultra Manos Limpias per presumptes delictes contra l’administració pública. Segons que ha dit el seu advocat, Emilio Cortés, a la premsa en acabar la declaració, Sánchez ha ressaltat que va aconseguir el seu contracte per internet i mai va ser un absentista. El president de la Diputació de Badajoz i dirigent del PSOE, Miguel Ángel Gallardo, ha denunciat que es vulgui “mediatitzar la justícia”.

El portaveu del PP, Miguel Tellado, ha clamat pel cas del germà de Sánchez dient que se li va crear un lloc específic a la diputació “pel que cobrava, però no anava a treballar”. “Això ja és un escàndol”, ha afirmat des de Bilbao. Des del govern espanyol, en canvi, afirmen que a la causa “no hi ha res” i la instrucció posarà de manifest que no es va produir cap delicte.

Aquest mes de desembre, la fiscalia va presentar ja un recurs a l’escrit de la jutgessa titular del jutjat d’instrucció número 3 de Badajoz pel qual s’imputava David Sánchez i vuit persones més per presumptes delictes contra l’administració pública. Al recurs, el ministeri públic considerava que la magistrada no justificava els delictes concrets dels quals s’acusava els investigats i opinava que aquest fet vulnera el seu dret a la defensa.

El cas Sánchez, que ha declarat durant més d’una hora en qualitat d’investigat als jutjats de Badajoz, cerca si hi va haver irregularitats en la contractació del germà del president del govern espanyol el juliol del 2017 per part de la Diputació de Badajoz per a fer de director d’arts escèniques.

Fracassa un nou intent de Manos Limpias de responsabilitzar l’AEMET de la mala gestió de la gota freda. El jutjat d’instrucció número 15 de València ha tombat la investigació contra la presidenta de l’Agència de Meteorologia espanyola, María José Rallo del Olmo; el secretari de Seguretat i Emergències del País Valencià, Ángel Javier Montero; i el màxim responsable de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo, segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià a X. El procés l’havia obert el mateix jutjat arran d’una denúncia del sindicat ultra. Ara, l’arxiva perquè no hi veu cap delicte concret i considera que l’objectiu dels ultres és impulsar una investigació prospectiva.

La denúncia acusava els investigats dels delictes d’homicidi imprudent, d’imprudència greu amb lesions i de danys per imprudència. La decisió no és ferma i s’hi pot recórrer en contra.

La presidenta del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i nova secretària general del partit, Elisenda Alamany, ha dit que la formació no podia decidir ara si entrava al govern de Jaume Collboni perquè havia estat en un moment convuls: “I com a la vida, no és bo prendre decisions estratègiques quan un surt d’un moment convuls”, ha dit a Betevé. A més, ha concretat que primer calia que ERC tanqués el seu congrés al març. “Encara hem de tancar el congrés, que acaba al març, i hem de veure si estem en un moment tranquil i serè per a prendre una decisió d’aquest calat”, ha explicat.

Nova Esquerra proposarà que Junqueras i Alamany no puguin compaginar càrrecs interns amb públics

Alamany ha insistit que qualsevol debat sobre la governabilitat havia de passar pels militants i que no es podia fer d’un dia per l’altre. “S’ha de tornar a socialitzar, s’ha de tornar a veure on som, i malauradament el partit ara mateix no està en un moment tranquil per a tenir aquest debat”, ha reblat.

El retorn de La segona hora, el programa d’humor presentat per Quim Morales, Jair Domínguez i Xavier Pérez Esquerdo, s’ha cancel·lat. Els humoristes s’havien de retrobar en una sola funció al Teatre Victòria el 25 de febrer, però finalment han decidit d’anul·lar-la “després de les informacions publicades aquestes últimes hores”, segons que ha explicat el teatre en un comunicat. A més, ha informat que retornarà l’import de les entrades aviat.

Abans-d’ahir, la humorista Ana Polo va fer públic que el seu ex-cap Quim Morales se li havia “tirat a sobre” per fer-li un petó quan ella era becària al programa de RAC 1. L’abril del 2015 –va explicar–, tres setmanes després d’haver entrat a fer pràctiques, la van convidar a un dinar d’equip, que va anar seguit d’uns gintònics. En acabat, Morales li va oferir de portar-la amb cotxe i quan va arribar a l’aparcament li va fer un petó. “Jo recordo pensar: ‘No.’ Però també recordo pensar: ‘No et pots apartar, si t’apartes li cauràs malament i si li caus malament no et donarà feina’”, va explicar. Morales va reconèixer els fets a X i es va disculpar.

Després d’anys fent història a la ràdio, l’equip original de La segona hora s’havia de tornar a reunir per aquesta ocasió extraordinària amb el títol Ja era hora. La intenció era de fer un xou que no s’emetés enlloc més i que ja havien dit que tampoc no es podria enregistrar perquè fos una proposta exclusiva.

El parlament del Líban ha elegit el cap de l’exèrcit, Joseph Aoun, com a nou president. Aquesta votació posa fi a més de dos anys de buit en el càrrec d’ençà del final del mandat de Michel Aoun l’octubre del 2022. El nomenament no és exempt de polèmica. Alguns parlamentaris han denunciat una possible vulneració de la constitució, atès que el nou president continua al capdavant de les forces armades.

L’elecció de Joseph Aoun s’ha consumat a la segona votació. A la primera, el resultat ha estat de 71 vots a favor, 37 en blanc, 14 per a “la sobirania i la constitució”, 2 per a Chebli Malat –que havia retirat la seva candidatura– i 4 nuls, segons que ha informat el diari L’Orient-Le Jour. En la segona ronda, ha obtingut 99 vots dels 128 possibles, i, per tant, ha superat àmpliament el mínim de 86 suports necessaris per a ser elegit.

Aoun, de seixanta anys, era el favorit per a l’elecció després d’haver-se retirat el candidat amb el suport del partit-milícia xiïta Hesbol·là, Suleiman Frangie, del Moviment Patriòtic Lliure (MPL), que també ha donat suport al cap de l’exèrcit, en un intent de posar fi a la greu crisi política del país.

Tanmateix, uns quants parlamentaris han expressat crítiques contundents durant la sessió i han dit que aquesta situació constituïa una vulneració de la constitució, que caldria modificar perquè Aoun pogués assumir el càrrec, atès que actualment impedia que fos elegit president qualsevol que hagués ocupat un càrrec de responsabilitat els dos anys anteriors.

Albert Batet, president de Junts per Catalunya al parlament, ha anunciat que el partit no es reunirà amb el govern per negociar el pressupost català. Segons Batet, no volen ser còmplices de “la mala gestió” de l’executiu d’Illa. Ho ha dit després de la jornada de treball a Cardona, al Bages.

“Per a guanyar temps, perquè el govern no compleix els compromisos per la seva debilitat i mala gestió, no en podem ser còmplices”, ha justificat Batet, que ha recordat que els socialistes tenien la mateixa situació a l’estat espanyol i la Generalitat.

Sobre el pressupost espanyol, Batet ha dit que veurien amb bons ulls l’augment del sostre de despesa, però ha assenyalat que no li constava cap avenç en aquesta línia amb el govern espanyol.

Desallotjaments d’ocupacions

També ha anunciat que Junts registraria una proposició de llei perquè el congrés espanyol, a iniciativa del parlament, modifiqués la llei per permetre el desallotjament immediat de les “ocupacions delinqüencials” en un termini màxim de quaranta-vuit hores. “Cal acció i s’ha d’acabar amb la impunitat. Cal canviar la indefensió absoluta dels petits propietaris, que no tenen les eines”, ha sostingut Batet.

La iniciativa forma part d’un paquet legislatiu que ha acordat el grup parlamentari en la jornada de Cardona, on també s’ha pactat una llei catalana d’immigració per si s’acaba culminant la delegació integral de competències a la Generalitat. En aquest cas, Batet ha justificat que calia un projecte que posés els fonaments perquè no volien les competències per fer igual que l’estat espanyol.

L’ex-president uruguaià José Mujica ha explicat que els metges li havien comunicat que el càncer d’esòfag que tenia s’havia estès pel seu cos i ha demanat que el deixessin morir tranquil. “El guerrer té dret de descansar”, ha dit en la que haurà estat la seva última entrevista.

Mujica informa que el cáncer se expandió por su cuerpo; “hasta acá llegué”, dice, y se despide de sus “compatriotas”.

Leé la entrevista https://t.co/KFRyLsK84V pic.twitter.com/8DHfITlr0x

— BÚSQUEDA (@BUSQUEDAonline) January 9, 2025

“Vull acomiadar-me dels meus companys i compatriotes. El que demano és que em deixin tranquil, que no m’assetgin amb entrevistes inútils i res més. El meu cicle es va acabar fa temps. Sincerament, em moro”, ha explicat al setmanari Búsqueda.

Mujica, de vuitanta-nou anys, també ha dit que no volia continuar amb el tractament perquè ja era gran, tenia dues malalties cròniques i el seu cos ja no resistia més. “No ho aturo amb res”, ha dit després de saber que el càncer li havia “colonitzat” el fetge.

A més, ha explicat que ho deixava tot preparat per a ser enterrat al petit terreny on ha viscut durant dècades, fins i tot quan era president de l’Uruguai, entre el 2010 i el 2015, i que ja preparava les coses per als qui hi viurien.

D’una altra banda, ha expressat el seu descontentament amb aquells que han fet elucubracions sobre el seu paper en el futur govern del president electe, Yamandú Orsi. “No en tinc ni idea, ni penso ficar-m’hi, ni vull saber-ne res perquè el pitjor que hi ha és muntar un govern”, ha dit.

És previst que aviat la metgessa personal de l’ex-president, Raquel Pannone, faci una conferència de premsa per donar-ne més detalls.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha aprofitat la visita del president del PP, Alberto Núñez Feijóo, al País Valencià per a declarar-se víctima d’una cacera política instigada pel govern espanyol. “M’han dedicat amenaces i insults, m’han atribuït delictes i m’han dit assassí i corrupte”, ha dit, abans d’afegir: “És tot plegat una campanya de desinformació per amagar la seva corrupció”.

#EnDirecto | Mazón carga contra la Confederación Hidrográfica y Sánchez por no "asumir su responsabilidad" en la DANA: "Me han dedicado amenazas, insultos, atribuido delitos, me han llamado asesino y corrupto. Es todo una campaña de desinformación para ocultar su corrupción" pic.twitter.com/gYblgv4lEj

— Europa Press (@europapress) January 9, 2025

Mazón ha evitat tota mena d’autocrítica per la mala gestió de l’emergència, que va costar la vida a 224 persones. Segons ell, el seu executiu va ser el primer de donar explicacions i d’assumir responsabilitats polítiques, en referència a les destitucions, setmanes després de la riuada, de les conselleres Salomé Pradas i Núria Montes.

Ricard Chulià: “La classe política colonial de la Generalitat ens condemna, però la de Madrid ens abandona”

En un discurs molt bel·ligerant, ha donat tota la culpa de la tragèdia al govern espanyol, per bé que ell continua sense aclarir què va fer el 29 d’octubre a la tarda, quan no es va presentar a la reunió del CECOPI fins ben passades les set del vespre. Cal recordar, a més, que no ha volgut fer públic el tiquet del suposat dinar amb Maribel Vilaplana al restaurant El Ventorro.

Compromís exigeix de saber els trajectes del cotxe oficial de Mazón durant la gota freda 

Així mateix, ha fet servir els micròfons per definir-se com a “humil president valencià […] disposat a resistir contra el pitjor govern i el més cruel de la història d’Espanya”. Anteriorment, Mazón ha esquivat les preguntes sobre la visita d’ahir de Feijóo tot sol a municipis afectats per la gota freda. “No podem ser a totes les activitats de partit”, ha dit. I ha recordat que ahir tenia reunió del Consell.

#EnDirecto | Mazón dice que "es urgente para los valencianos" que Feijóo llegue a la Moncloa y se reivindica como "un humilde" presidente valenciano "dispuesto a resistir contra el peor gobierno y el más cruel de la historia de España" pic.twitter.com/Ca4Oqfetjz

— Europa Press (@europapress) January 9, 2025

El president ha assegurat que ahir a la tarda es va reunir amb Feijóo, tot i que sense càmeres. A més, ha dit que sent que té el suport del president del PP i del conjunt de la formació. “Això no és una qüestió sobre mi, no ho ha estat mai ni ho serà mai. Això no és una qüestió del meu relat polític”, ha dit per llevar importància a la qüestió.

El ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana espanyol, Óscar Puente, ha anunciat la implantació d’un bitllet únic per al transport públic a l’estat espanyol, que entrarà en funcionament l’any 2026. Puente ho ha anunciat en un acte de Nueva Economía Fórum.

La iniciativa permetrà als usuaris de viatjar tant en tren com en autobús amb un sol títol de transport, simplificant així la mobilitat i fomentant l’ús de mitjans de transport col·lectius. Aquest sistema ja funciona en altres països europeus com Alemanya.

El bitllet únic pretén de millorar la coordinació entre els diversos operadors del transport públic i facilitar els desplaçaments dels ciutadans, especialment aquells que requereixen combinar diferents mitjans de transport en un mateix viatge.

Convertir Renfe en una Aena i ampliació del Port de València

Segons Puente, un dels objectius del ministeri és convertir Renfe en una Aena, l’empresa pública espanyola que s’ha convertit en el primer gestor aeroportuari del món i que és la sisena gran empresa de l’Ibex 35.

En els darrers anys, el govern espanyol ha ampliat la presència internacional de Renfe, que ja va més enllà de l’anomenat “AVE a la Meca”, després d’haver comprat participacions en operadors txecs i italians, participar en projectes ferroviaris mexicans i nord-americans i entrar a l’estat francès.

Renfe esperava arribar a París abans dels Jocs Olímpics de l’estiu, però, segons Puente, hi ha traves per part de l’estat francès. Per aquest motiu Renfe prepara un document jurídic per denunciar davant de Brussel·les aquestes traves.

A part de Renfe, Puente també ha parlat del Port de València i ha assenyalat que “és una infrastructura clau per a Espanya” i que és l’obra portuària més important que es fa a la Unió Europea. “Permetrà que València tingui una connexió ferroviària de totes les terminals del port al mateix costat de cada terminal. I, per tant, ens permetrà baixar 1.000 camions el dia de la carretera”, ha dit.

El director d’El 47, Marcel Barrena, ha dit que no tornarà a viure “una cosa així” en referència a l’èxit del film. Després de celebrar que un film en català encara encapçali la taquilla a l’estat, Barrena ha explicat que el llegat de la producció serà que ha ajudat a “canviar la realitat” del barri barceloní de Torre Baró. El director ha participat d’una conversa amb nominats al millor guió original i millor direcció als Premis Gaudí. La trobada a la seu de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) a deu dies del palmarès dels Gaudí, ha comptat amb altres cineastes i guionistes de Casa en flames, Segundo premio i Polvo serán que han reflexionat sobre les seves cintes.

L’Acadèmia del Cinema Català ha organitzat una conversa amb alguns dels nominats a les categories més destacades dels Premis Gaudí per conèixer curiositats al voltant d’aquestes produccions.

Al llarg de la vetllada s’han explicat anècdotes com els dos irònics intents de dimissió del coguionista d’El 47, Alberto Marini, per desavinences argumentals amb el director i les renúncies que guionistes i directors van haver de fer per fer més viable econòmicament els projectes.

En el capítol de les renúncies, el guionista de Casa en flames, Eduard Sola, ha relatat que es penedeix d’haver ajuntat uns quants personatges en el final del film abans del retorn a l’incendi a la casa. Segons que ha explicat, en el guió inicial els diferents germans marxaven per separat i en diferents circumstàncies sentien la por que la seva mare estava a punt de morir i tornaven.

També ha dit que no va voler renunciar a l’inici del film en què el personatge d’Emma Vilarasau deixa la seva mare difunta a casa i no diu res a ningú. “No ens podríem permetre que la protagonista no digués res fins al minut cinquanta. Amb aquest fet tan destacat de l’àvia morta, sí que es podia permetre”, ha raonat.

Per la seva banda, el director de Polvo serán, Carlos Marques-Marcet ha dit que en una escena en què es barallen la mare i la filla i que la més jove amenaça en matar-se, es va rodar el moment en què la filla amenaça amb un ganivet. “No vaig saber com filmar-ho i no ho vaig acabar utilitzant”, ha comentat respecte a les renúncies.

Barrena també ha explicat que fins al darrer moment de començar el rodatge no quedava clar que a la producció s’incorporés les escenes relatives a la construcció del veïnat l’any 1950. “Era una opció que podia caure, però tots vam dir que era l’ànima del film. Vam sacrificar altres trames de personatges com el de la Clara Segura”, ha declarat.

Isaki Lacuesta, director de Segundo premio amb Pol Rodríguez, ha indicat que un cop va lliurar el guió del film va ser alertat que no hi havia prou pressupost. Per això, va plantejar no rodar a Nova York o renunciar a l’època en què s’ubicava la història. Cap d’aquestes opcions es van considerar i es va reescriure el guió per economitzar la producció.

D’altra banda, la coguionista de Polvo serán, Coral Cruz, ha celebrat que la producció no hagi deixat ningú indiferent i que hagi remogut al públic. “Hi ha hagut gent que ha entrat i ha plorat tota la pel·lícula i d’altra que no. Com pot un film generar reaccions tan diferents? Té una combinació d’elements que la fan única i això genera que agradi molt, gens o que et canviï la manera de veure el món”, ha sostingut.

Les autoritats estatunidenques han informat que ja són cinc les víctimes mortals pels incendis descontrolats que afecten la ciutat de Los Angeles, a Califòrnia, mentre que el president dels Estats Units, Joe Biden, ha aprovat la declaració de desastre major a l’estat. Les flames han destruït més de 2.000 cases i els bombers no descarten que hi hagi més víctimes mortals.

El batlle de Pasadena, Víctor Gordo, ha declarat que la comunitat ha “experimentat una tragèdia tremenda”, atès que més de 100.000 persones són sota ordres d’evacuació obligatòria i 100.000 més han rebut recomanacions d’evacuació perquè es troben en zona de perill.

“Aquesta és una oportunitat perquè nosaltres, com a comunitat, com a poble, ens unim i treballem per donar-nos suport mútuament. Tant si us ha afectat com si no, aprofiteu l’oportunitat per ajudar un veí, ajudar un amic”, ha dit en declaracions a la premsa.

Al comtat de Los Angeles hi ha sis incendis forestals actius, sent els més grans els de Palisades, que ha cremat més de 6.400 hectàrees, i el d’Eaton, que ha arrasat unes 4.300 hectàrees. També hi ha focs actius a Woodley, Hurst, Hollywood Hills i Lidia.

Les autoritats desconeixen l’origen de les flames i han obert una investigació. En aquest context, el president electe dels Estats Units, Donald Trump, ha carregat contra el governador de Califòrnia, Gavin Newsom, a través de la seva plataforma Truth Social, considerant que “ell és el culpable d’això” per les seves polítiques sobre l’aigua. No obstant això, l’oficina del governador ha qualificat els seus comentaris de pura ficció.

“Es va negar a signar la declaració de restauració de l’aigua que se li va presentar i que hauria permès que milions de galons d’aigua, provinents de l’excés de pluja i neu fosa del nord, flueixin diàriament a moltes parts de Califòrnia, incloses les zones que actualment cremen de manera pràcticament apocalíptica”, ha manifestat el republicà.

L’oficina de premsa de Newsom ha assegurat en el seu perfil de X que no existeix cap document anomenat declaració de restauració de l’aigua: “És pura ficció”. Així mateix, ha afegit que “el governador se centra a protegir les persones, no en jugar a la política, i a assegurar-se que els Bombers tinguin tots els recursos que necessiten”.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Parlem sobre la grip amb Robert Güerri, cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar de Barcelona, on les visites s’han multiplicat per cinc aquests últims dies. Respon amb paciència totes les preguntes, de manera planera. Va ser un dels professionals que, amb les seves respostes, van fer companyia a la població durant els anys foscs de la covid. Ara la situació és com abans de la pandèmia. Explica que el virus de la grip no és més greu que abans, però què no s’ha de confondre amb un refredat. Si passes la grip te’n recordes, aclareix: “Et fa mal tot, és una infecció greu que és sistèmica.”

Güerri està preocupat per la baixa vaccinació. Considera important que la gent de més de seixanta anys i el seu entorn es vaccini, per evitar complicacions greus. També recorda els hàbits d’higiene que poden estalviar el contagi: de rentar-se les mans a ventilar. Recorda que el virus de la grip sí que es pot quedar sobre les superfícies i que cal vigilar amb això.

—Els casos de la grip augmenten, es preveu que el pic arribarà la setmana que ve. Però quina situació es viu als hospitals? És molt diferent de la que hem tingut aquests últims anys amb la covid?
—En aquest moment, ens trobem en una situació exactament igual que la dels mesos abans de la pandèmia de covid. El que vivim recorda molt l’any 2017, 2018 i 2019. Fins i tot per les dates. Perquè aquests últims anys, el 2023 i 2022, els pics de SARS-CoV-2, de virus sincicial respiratori i també una mica el de la grip s’havien avançat. Probablement, això demostra que tornem a una certa “normalitat”. Vivim una situació pre-pandèmica. Les guàrdies a l’hospital són igual de dolentes que el 2018 o 2019 per aquestes dates.

—Pot ser que ja no recordem com era tot plegat abans de la pandèmia. Aquests dies he sentit molta gent dient: “Vigila que enguany la grip arriba molt més forta.”
—La grip és exactament igual que era. Però passa que de vegades menyspreem el fet de tenir la grip. De fet, moltes vegades anomenem grip un refredat comú. Quan un té la grip se’n recorda. Jo recordo perfectament l’última grip que vaig passar, va ser el 2019. Una grip horrible. D’aquelles que has d’estar al llit i tens la sensació com si t’haguessin clavat una pallissa. Et fa mal tot. La grip és una infecció sistèmica, no tan sols afecta la via respiratòria, també pot afectar el cor o els músculs. Per tant, és una infecció greu. I ara veiem una grip com les d’abans, però amb la particularitat de la variant actual. Com deies, aquesta sensació que hi ha és cosa de la memòria. Ens hem oblidat del que era. Però la grip sempre ens ha preocupat molt. Per això ens interessa molt que la gent es vacuni. La gent més gran i més debilitada pot tenir problemes per causa de la grip. És greu.

—I com sabem si és una grip o no? Ens hauríem de fer proves? Com hauríem d’actuar?
—Ara tenim el xip del SARS-CoV-2, que és un virus de transmissió fonamentalment respiratòria, que ens feia posar el focus a estar atents en llocs tancats. Això continua essent així, perquè és un virus també de transmissió respiratòria, però en aquest cas també es transmet molt bé per contacte de superfícies contaminades. El virus persisteix més a les mans, a les superfícies, que no pas la covid.

—En quin sentit?
—Que pot infectar, perquè és veritat que en superfícies inertes trobes covid, però és difícil d’infectar-s’hi. I com que el virus que circula molt enguany és el de la grip, ens hi hem d’adaptar. Seria important que els qui tenen símptomes evitessin, com fos, de tenir contacte, sobretot amb gent debilitada. Pel que fa a la feina? Si tenim símptomes, seria millor evitar contacte i fer teletreball. I en la fase més aguda, quan tenim febre, no anar a treballar, perquè si no ho encomanarem a la resta. Per altra banda, és important rentar-se les mans, molt sovint. És fàcil contagiar-se per això. Per això, crec que és crucial recordar que cal netejar les superfícies i ventilar els espais tancats on hi hagi gent amb la grip. I la màscara! Potencialment seria útil. Com que ens podem infectar per les superfícies, no és 100% útil, però sí que redueix els contagis.

—Aquests dies, en espais públics se n’han tornat a veure. Al metro, per exemple…
—Sí que n’hi ha, però moltes menys que les que hauria d’haver-hi. Qualsevol que tingui símptomes respiratoris, sobretot quan ja tingui tos, preventivament s’hauria de posar la màscara. I si no, intentar tapar-se la boca quan esternudi. I no amb la mà sinó amb el braç, i després rentar-se bé les mans. Aquestes mesures poden ajudar.

—Per tant, no caldria fer-se la prova?
—Per què ens hauríem de fer la prova? La pregunta hauria de ser: si ens fem la prova farem res diferent? Si surt que sóc positiu de grip, faré res diferent? Si la teva actitud serà la mateixa, no cal fer-la. Parlo del carrer, una altra cosa és als hospitals. Si diagnostiquem una grip, actuaré diferent, li posaré un antiviral, faré una mena de seguiment diferent. Per exemple, en el nostre cas fem ecografies i radiografies depenent del context de la persona. L’aïllaré, igual que amb la covid. O la posaré en habitacions compartides amb gent que té el mateix virus. Al carrer, crec que és més útil allò que dèiem abans: si tens símptomes, protegir la gent del teu entorn, amb màscara, rentant-te les mans i ventilant. No crec que calgui fer proves en massa.

—Parlàveu abans de la importància de la vaccinació… Enguany la gent es vaccina menys?
—Sí, i no ho entenc. De vegades crec que ens falta una mica d’informació, fins i tot entre el personal sanitari. Caldria fer més pedagogia. La gent pensa: “Em poso la vacuna i igualment tinc la grip.” I voldria dir que això no és del tot cert.

—Per què?
—És allò que dèiem: quan algú passa la grip se’n recorda, sobretot perquè és molt simptomàtica, i tens molta febre i mal de cap. Com dèiem, és una infecció greu. El problema és que moltes vegades anomenem grip coses que no ho són. Segurament t’has vacunat i quan tens un refredat en dius grip.

—Però de què ens protegeix el vaccí?
—Com que la grip és un virus que canvia d’any en any, de vegades no té una protecció del 100%. Per tant, sí que és cert que et pots vacunar i agafar la grip. Però sí que s’ha demostrat, amb evidència científica, que les persones vacunades tenen el sistema immunitari entrenat i d’alguna manera tenen menys probabilitats de fer infeccions greus i que hi hagi pneumònia. La vacuna és una eina senzilla. Pot tenir un efecte secundari, però que és una mica de reacció local, és a dir, poca cosa. No entenc per què no ens vacunem més, i de manera més generalitzada. Realment en els entorns on la gent s’ha vacunat molt, disminueix molt tant la incidència, com els problemes greus.

—Qui s’hauria de vaccinar?
—Els més grans de seixanta anys, persones amb qualsevol malaltia que afecti el sistema immunitari i persones que cuiden la gent gran. El personal sanitari ens hauríem de vacunar en massa. Estant en contacte amb altres persones infectades, si et vacunes tens menys risc de transmetre i menys probabilitat d’infectar-te, i els quadres són més curts. La vacunació és útil i s’hauria de fer més extensiva. Com a societat, sembla que tenim un problema amb les vacunes. No ho entenc. Hi ha hagut moviments antivacunes que no tenen gaire sentit. Parlen de llibertat individual, però vivim en societat i hauríem de voler el bé comú.

—Parleu sempre de gent a partir dels seixanta anys. És perquè aquesta gent és la que pot tenir una infecció més greu?
—És una qüestió de probabilitats. Persones més grans de seixanta anys tenen més comorbiditats, tenen el sistema immunitari més cansat, extenuat i envellit… Per tant, hi ha més probabilitat de desenvolupar formes més greus de la infecció. Hi ha probabilitats que tinguin més coses a banda d’això: una mica d’hipertensió, diabetis, una insuficiència cardíaca, problemes de bronquis… És una qüestió de probabilitats. Als qui tenen aquestes circumstàncies, la grip els pot descompensar altres coses; això motiva els ingressos. Per això recomanem molt la vacunació als més grans de seixanta anys i als qui els cuiden.

—Per tant, aquest perfil és el que teniu ingressat avui?
—Dels vint-i-cinc ingressos que hem tingut avui, només hi havia una persona menor de seixanta anys, però que tenia altres problemàtiques prèvies a la grip, que són, en definitiva, les que l’han fet acabar ingressant. Majoritàriament, ingressa la gent gran amb múltiples malalties i que d’alguna manera la grip les descompensa. De fet, la infecció viral per grip, de vegades obre les portes a més infeccions. És a dir, és molt habitual de veure una persona que té una grip i al cap d’una setmana o cinc dies d’haver començat la grip fa una infecció bacteriana, una pneumònia bacteriana. És una de les coses que ens preocupem perquè, en el fons, ja no tractes una infecció viral i prou, sinó que la infecció viral greu, com la grip, s’ha sobreposat a una infecció bacteriana. Es complica tot molt més.

—Parlàveu de la importància de la vaccinació. Però si ara ja arribem al pic, caldria vaccinar-se o ja no cal?
—No és tard per a vacunar-se. Una persona amb un sistema immunitari competent, és a dir, normal, un cop es vacuna tarda uns deu o quinze dies a tenir una resposta immunitària bastant establerta. Ja es pot defensar davant la grip. Per tant, qui es vacuni ara d’aquí a quinze dies ja s’haurà immunitzat. I, malgrat que el pic de la grip es preveu que el tindrem la setmana que ve, en tindrem fins ben entrat el març, com passava cada any. No és tard per a vacunar-se.

—Aquesta setmana alguns mitjans han parlat d’un nou virus a la Xina. Realment és tan alarmant com diuen?
—El metapneumovirus és un dels virus que circula també estacionalment, de tant en tant. És veritat que ara a la Xina se n’han vist alguns casos que tenen un patró una mica més greu, sobretot en persones vulnerables i amb nens. Per tant, haurem d’estar una mica atents per a veure què passa aquests dies. Ara, no crec que aquest virus sigui com la covid. El metapneumovirus és un virus que ja circula i que hem de veure com evoluciona, que en persones sanes d’entrada no els causa casos tan greus com el SARS-CoV-2.

—Per tant, res a veure amb certs titulars d’aquests dies. No preveieu una nova pandèmia…
—Allò que va passar amb el coronavirus va ser una cosa excepcional. Tornarà a passar, però espero que no tan aviat. En definitiva, va passar que va venir un virus radicalment diferent, pel qual el nostre sistema immunitari no estava preparat. I es va expandir i va afectar moltíssima gent. A més, no hi havia cap immunitat prèvia, de manera que va fer respostes inflamatòries totals. Cap d’aquests virus que veiem en aquest moment, fins i tot aquest de la grip que veiem als Estats Units, ni el metapneumovirus, no compleixen aquestes característiques. No ha canviat tant perquè pugui produir una afectació generalitzada d’aquesta gravetat. No significa que no pugui haver-hi casos epidèmics en persones debilitades o amb malalties greus, però no és allò que vam viure amb la pandèmia.

Què se’n sap, del metapneumovirus humà, el virus respiratori que s’estén per la Xina

—Ara ha fet cinc anys dels primers casos de covid a la Xina. D’aquí a poc temps, farà cinc anys dels primers casos als Països Catalans. N’hem après res, de tot plegat?
—Voleu una resposta optimista o pessimista?

—La vostra opinió…
—És que no ho sé, depèn del dia. Hi ha dies que penso que ens dirigim cap a l’extinció, perquè el fet que hi hagi gent que s’oposi d’aquesta manera tan ferma a les vacunes fa pensar que no tenim seny. Però, per una altra banda, mires enrere i compares amb moments de la història, per exemple amb la grip del 1918, i veus que la resposta realment ha estat diferent. D’acord que no som enmig d’una guerra mundial, però realment la mortalitat no és comparable, i en tres anys la població ja estava vacunada. S’ha controlat i cinc anys després podem dir que hem girat full, que hem tornat a la situació prèvia. Per tant, malgrat tot això que hem viscut, ens n’hem sortit. I, de fet, crec que estem una mica millor col·lectivament.

—Podem dir que s’ha acabat el coronavirus?
—Hi ha casos de covid, però són els que tenim menys. L’any 2020, el SARS-CoV-2 ho va arrasar tot i va desplaçar absolutament tots els virus. No vam veure cap més virus, no li deixava espai. Això es va allargar el 2020 i el 2021. El 2022 vam començar a veure alguna cosa de grip, però poca cosa. I el 2023 ja en vam veure més. De fet, l’any passat ja hi va haver pic de virus sincicial respiratori, després un pic de SARS-CoV-2 cap al mes de novembre i un de grip cap al mes de desembre. Va ser una mica distorsionat. I enguany hem vist el pic que hi havia de virus respiratori sensicial, de moment no hem vist pràcticament SARS-CoV-2 i ara veiem un gran brot epidèmic de  grip, tal com era la situació prèvia. Això no significa que el SARS-CoV-2 no circuli, continua circulant, però ara hi ha un virus molt més fort, que és el de la grip.

—I podria tornar a canviar aquesta tendència?
—Sí, però em fa la sensació que competitivament, en la transmissió, és més eficaç la grip que no pas el SARS-CoV-2. Precisament, perquè té alguns mecanismes de transmissió que són una mica més efectius. Ara, no sóc cap endevinador i no sé què pot passar d’aquí a dos anys.

—Cinc anys després, podríem dir que la covid és com una grip més?
—No, enguany, tal com van les coses, és pitjor tenir la grip que la covid. Hi ha tanta grip que en veiem casos molt greus. I de covid, en canvi, en veiem de manera testimonial i no pas casos tan greus.

The Washington Post · Rick Noack, Haq Nawaz Khan i Shaiq Hussain

Quan Kabul va caure en mans dels talibans afganesos, l’any 2021, el cap del servei d’intel·ligència del Paquistan va ser un dels primers representants estrangers que el règim va convidar a visitar la ciutat. “Tot anirà bé”, va dir aleshores als mitjans de la capital afganesa estant.

Menys de tres anys i mig després d’aquelles declaracions, les relacions entre el Paquistan i l’Afganistan han empitjorat dràsticament. A final de desembre, els bombardaments paquistanesos van matar 46 persones a l’est de l’Afganistan, segons dades del govern afganès. L’atac, segons que ha explicat el Paquistan, tenia com a objectiu un grup de milicians afganesos, però Kabul ha informat que entre els morts hi havia dones i nens.

L’escalada transfronterera reflecteix la frustració creixent a Islamabad per l’augment d’atacs mortals al Paquistan per part de talibans afganesos. El govern paquistanès, en aquest sentit, ha afirmat reiteradament que la facció paquistanesa dels talibans opera al país amb el suport del règim afganès.

Les tensions han continuat creixent aquests darrers dies, amb nous combats entre Islamabad i els talibans afganesos en una zona fronterera divendres proppassat.

“Ha arribat el moment d’actuar plegats per defensar el futur del Paquistan”, va dir aquell mateix dia el primer ministre paquistanès, Shehbaz Sharif.

Durant les dues dècades que va durar la insurrecció talibana a l’Afganistan, Islamabad va ser sovint acusada d’acollir talibans en territori paquistanès –o, si més no, de tolerar-ne la presència. Ara Islamabad es troba a si mateixa en la cara contrària de la moneda.

La victòria dels talibans afganesos, ara fa més de tres anys, va donar confiança als talibans paquistanesos, que van augmentar l’assertivitat i l’abast dels seus atacs al país.

La caiguda de Kabul, paral·lelament, va inundar el mercat negre paquistanès d’armes de foc modernes i ulleres de visió nocturna, cosa que va concedir als talibans paquistanesos un avantatge tecnològic sense precedents sobre les forces locals.

L’Institut d’Estudis per a la Pau del Paquistan, un think tank amb seu a Islamabad, deia en un informe publicat la setmana passada que tant la freqüència com la intensitat dels atacs dels talibans al Paquistan havia augmentat d’ençà de la caiguda de Kabul en mans dels talibans. En els tres anys i mig d’ençà de l’arribada del poder dels talibans a l’Afganistan, afegien els autors de l’informe, els atacs talibans al Paquistan s’han enfilat fins al nivell més alt de la darrera dècada.

Entre el 2007 i el 2015, els talibans paquistanesos van commoure el món amb atacs de perfil alt, entre els quals, l’intent d’assassinat de Malala Yousafzai –l’activista pels drets de la dona que era una adolescent en el moment de l’atac– o la matança en una escola de la ciutat de Peixauar, en què un grup d’homes armats van assassinar 132 nens a trets l’any 2014.

Durant aquells anys, les autoritats d’ambdós països sospitaven que els talibans afganesos i paquistanesos col·laboraven amb freqüència. En un informe publicat l’any passat, l’Equip de les Nacions Unides de Suport Analític i Monitoratge de les Sancions va concloure que ambdós grups continuaven mantenint relacions, i assegurava que els talibans afganesos havien proporcionat suport logístic clau als seus homòlegs paquistanesos durant l’onada més recent d’atacs al país, tot subministrant-los armament i material.

Un soldat paquistanès escorcolla un home a la frontera entre el Paquistan i l’Afganistan, el mes passat (fotografia: Akhter Gulfam/Efe).

A la regió del Paquistan que fa frontera amb l’Afganistan, la població local també està convençuda dels vincles entre un grup i un altre. Maulana Altaf Hussain, un ancià de la zona, explica que va veure forats en les tanques frontereres poc després de les incursions més recents de talibans afganesos al país.

En declaracions l’any passat, Qari Xoaib Bajauri, un alt càrrec dels talibans paquistanesos, va afirmar que les intencions del grup havien evolucionat al llarg de la darrera dècada. En compte d’atacar civils, deia, l’objectiu dels talibans se centrava ara a combatre les forces paquistaneses, les quals titllà de “càncer per a tota aquesta regió”.

Alhora, Bajauri va negar que el grup comptés amb el suport de militants afganesos, però va reconèixer que entre les seves files hi havia “mujahidins paquistanesos que van lluitar al costat dels talibans afganesos a l’Afganistan” i que ara havien tornat al Paquistan.

Encara que alguns representants del règim afganès volen mantenir relacions cordials amb el Paquistan, Kabul no sembla tenir cap més opció que atacar públicament Islamabad pels bombardaments transfronterers de final del mes passat. Molts talibans afganesos veuen els talibans paquistanesos com a “germans d’armes”, i hi ha una certa pressió al país perquè el govern faci costat públicament al grup, segons que expliquen els analistes.

Khairullah Khairkhwa, ministre d’Informació en funcions de l’Afganistan, va declarar a final de desembre: “La voluntat del nostre poble és protegir la gent, siguin afganesos o convidats”. Les declaracions van interpretar-se àmpliament com una confirmació que Kabul acull regularment militants talibans paquistanesos com a “convidats”, que és la justificació que els talibans afganesos van donar per a acollir al país Osama bin Laden i més milicians d’Al-Qaeda a final dels anys noranta i començament dels dos mil.

Sigui com sigui, els talibans afganesos segurament no tindrien gaires opcions en un enfrontament directe amb el Paquistan, una potència nuclear amb un dels exèrcits més grans del món.

La presència dels talibans paquistanesos a l’Afganistan “és incòmoda per a Kabul, que veu com els paquistanesos abusen del seu ‘estatus de convidat'”, explica Asif Durrani, ex-representant especial del Paquistan a l’Afganistan.

La mateixa setmana en què el Paquistan va atacar uns quants objectius a l’est de l’Afganistan, el successor de Durrani va visitar Kabul per a dialogar amb Sirajuddin Haqqani, ministre de l’Interior en funcions del govern talibà.

“Aquest fet demostra que els talibans també són conscients de la importància del diàleg”, explica Muhammad Amir Rana, analista de seguretat paquistanès.

Però a Islamabad hi ha molts dubtes de fins a quin punt el règim talibà comparteix aquesta disposició cap al diàleg que Haqqani –cap d’una facció clau del règim– sembla que té. Encara que el Paquistan, històricament, ha mantingut històricament bones relacions amb Haqqani, no és clar quina acollida tenen els missatges del govern paquistanès entre la reclusiva cúpula del règim afganès.

“Els Haqqani són importants a l’Afganistan, però no són prou forts per a imposar ni controlar el diàleg amb Islamabad”, sentencia Rana.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb