Si hi ha un candidat que es vulgui sotmetre a un debat d’investidura la primera quinzena d’agost, ho podrà fer. El Parlament de Catalunya dosificarà les vacances del seu personal i dels diputats perquè la consideració habitual com a inhàbil de l’1 al 15 d’agost no obstaculitzi la possibilitat que hi hagi un debat per a intentar elegir el proper president de la Generalitat, segons fonts parlamentàries. La mesa de la cambra, amb l’assessorament dels serveis jurídics, haurà de concretar ara la manera formal: si habiliten directament els 15 primers dies d’agost com a hàbils o és la mesa de la diputació permanent qui acaba convocant el ple d’investidura, que obligaria diputats i personal a tornar al palau del parlament els dies de ple. Aquest ha estat l’acord polític que ha pres la mesa, que s’ha reunit avui per segon cop. La decisió arriba la vigília el ple faci l’acte equivalent. És a dir, que constati que no hi ha cap candidat per a sotmetre’s al debat, i es posi en marxa el rellotge de dos mesos perquè hi hagi una investidura abans de la convocatòria d’una repetició electoral que seria el 13 d’octubre.

El ple d’investidura es podrà convocar, per tant, en qualsevol moment, tenint en compte que l’últim dia perquè prosperi una investidura serà el 26 d’agost. En un moment en què les negociacions del PSC i Junts amb ERC s’intenten portar amb la màxima discreció, tot apunta que els intents d’investidura podrien no arribar fins al mes d’agost. Mentrestant, l’activitat parlamentària es mantindrà sota mínims, perquè les comissions legislatives no es poden constituir fins que no hi hagi un president investit. La mesa ha acordat, tanmateix, que es posin en marxa la resta de les comissions específiques derivades del reglament, com la comissió de l’estatut dels diputats o la de peticions. També es podria constituir la comissió del Síndic de Greuges, la del Síndic de Comptes i de la comissió de Control de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals. En canvi, a la mesa no s’ha parlat de la possibilitat que es constitueixi la comissió del reglament, imprescindible per reformar el sistema de vot i permetre que els exiliats puguin exercir el seu dret a distància. Segons el reglament del parlament, aquesta és una comissió que té condició de legislativa.

Un increment anual de 38.000 euros en càrrecs dels grups

La mesa ampliada també ha acordat avui les normes per a la distribució dels càrrecs dels grups parlamentaris i dels assessors. Es mantindran els mòduls d’assessors de l’anterior legislatura, ara repartit en funció dels diputats obtinguts per cada grup a les darreres eleccions. S’introdueix l’excepció, però, que si el diputat d’algun grup té necessitats especials, disposarà dels recursos necessaris per a poder exercir el seu càrrec. En canvi, hi ha hagut un canvi en la designació dels càrrecs dels grups parlamentaris. En concret, s’han variat els criteris de repartiment dels portaveus adjunts en funció dels diputats obtinguts i el nou esquema implica que passaran de ser sis a nou: el PSC, Junts i ERC en tindran dos i el PP, Vox i els Comuns, un. La legislatura passada, el PSC, ERC, Junts, Vox, els Comuns i la CUP en tenien un cada grup. En total, els canvis suposaran un increment de 38.354 euros anuals el pressupost per a aquestes despeses.

El ministre de la Presidència i de Justícia espanyol, Félix Bolaños, i el vice-secretari d’Acció Institucional del PP, Esteban González Pons, es reuniran aquesta tarda a Brussel·les amb la vice-presidenta de la Comissió Europea, Véra Jourová, per tancar un acord sobre la reforma del poder judicial espanyol.

La reunió es fa a cinc dies vista de la fi del termini que va fixar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per a una renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que actua amb el mandat caducat des de fa més de cinc anys. En cas que no s’arribi a un acord, Sánchez va advertir que canviaria la facultat de l’òrgan de govern dels jutges per a fer nomenaments al Tribunal Suprem i als Tribunals Superiors de Justícia. Bolaños atendrà els mitjans a partir de les 17.30.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

El Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) condemna Rússia per haver comès múltiples violacions sistemàtiques en el dret internacional humanitari durant l’ocupació de Crimea, que va començar l’any 2014. El tribunal considera que existeixen prou proves per afirmar que s’han produït tortures, i assegura hi ha hagut violència i amenaces sistemàtiques per part de Moscou sobre la població ucraïnesa de la zona.

Els magistrats de la cambra han sostingut de forma unànime que Rússia ha violat fins a 11 articles de la Convenció Europea dels Drets Humans, entre els quals s’inclouen el dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat, la prohibició d’un tracte degradant, el dret a un judici just, el rebuig a la impunitat o la llibertat d’expressió, religió i assemblea.

A més, el TEDH culpa les autoritats russes de tolerar i promoure públicament aquestes pràctiques. També acusen Moscou d’incomplir diversos protocols de la Convenció Europea, com ara la protecció a la propietat, el dret a l’educació o la llibertat de moviment, i culpen al govern rus d’obstaculitzar la investigació del cas. “La manca d’investigacions efectives dels incidents, entre altres coses, és una prova més que totes aquestes pràctiques han estat oficialment tolerades per les autoritats russes”, declara el comunicat del tribunal.

Ara, el TEDH exigeix al Kremlin que garanteixi el retorn de presoners traslladats de Crimea a instal·lacions penitenciàries ubicades en territori rus.

El Tribunal Penal Internacional (TPI) ha emès avui ordres de detenció contra l’ex-ministre de Defensa de Rússia, Serguei Xoigú, i el cap de l’exèrcit, Valeri Gueràssimov, per responsabilitat en possibles crims de guerra en la invasió d’Ucraïna. Les dues ordres de detenció s’han dictat arran de les sol·licituds presentades per la fiscalia.

L’organisme ha indicat que Xoigú i Gueràssimov són responsables de crims internacionals comesos almenys entre l’octubre del 2022 i el març de l’any passat, inclòs el paper en presumptes crims de guerra per atacs contra objectius civils i crims contra la humanitat per actes inhumans durant la guerra.

El TPI indica en un comunicat que hi ha motius raonables per a creure que tots dos tenen responsabilitat penal individual pels crims esmentats, per haver ordenat la comissió dels crims o per no haver exercit un control adequat sobre l’exèrcit.

El contingut de les ordres de detenció és secret per tal de protegir els testimonis i salvaguardar les investigacions. No obstant això, el tribunal ha decidit de fer-ho públic perquè creu que això pot contribuir a prevenir la comissió de més delictes d’aquest estil. “La sala d’instruccions preliminars II ha considerat que interessava a la justícia autoritzar el registre a fer pública l’existència de les ordres, el nom dels sospitosos, els delictes pels quals es dicten les ordres i les modalitats de responsabilitat”, ha dit el TPI.

Segons el TPI, un dels objectius fonamentals del dret internacional humanitari és la protecció dels civils en els conflictes armats. “Per tant, la sala, a l’hora de valorar la responsabilitat penal per la suposada perpetració de crims de guerra durant les hostilitats, ha de considerar si la conducta al·legada s’ajusta al principi de distinció, que prohibeix l’ús de la força armada contra civils i persones protegides”, explica.

L’Energètica, l’elèctrica pública de la Generalitat, destinarà deu milions d’euros a la primera adquisició de projectes renovables. La companyia convocarà el pròxim primer de juliol el primer procés de compra mitjançant un procediment de crida pública, que aquest cop anirà dirigit a parcs solars de fins a cinc megawatts (MW) de potència.

L’objectiu de l’operació és invertir en projectes privats per accelerar la transició energètica. A més, també es pretén de dinamitzar el sector incentivant el desenvolupament de nous parcs, ja que la convocatòria s’orienta a aquells que ja tenen els permisos, però que encara no estan connectats a la xarxa. Els projectes interessats es poden presentar fins al 31 de juliol.

Aquest migdia s’ha fet un minut de silenci a les portes de l’Ajuntament de Girona per condemnar “taxativament” el doble crim al barri de la Font de la Pólvora i mostrar el condol als familiars i coneguts de les víctimes. A les dotze, el consistori en ple i treballadors del centre d’acollida la Sopa (on treballava una de les víctimes) s’han concentrat a la plaça del Vi. Els acompanyaven representants del govern en funcions, com el subdelegat i el bisbe de Girona. El batlle, Lluc Salellas, que ha convocat la junta local de seguretat per a dijous, ha explicat que a primera hora s’havia fet una reunió per analitzar el reforç policíac que es mantindrà al barri, oferir acompanyament psicològic a familiars i amics i començar a abordar el pla integral.

El Tribunal Suprem espanyol (TS) ha establert en una sentència que un petó sense el consentiment exprés o tàcit és un delicte d’agressió sexual. Diu que implica una “intromissió en la llibertat sexual” de la víctima amb l’objectiu d’obtenir una satisfacció sexual a costa de l’altra persona.

Així ho assenyala la Sala penal arran de la sentència en què confirma la condemna d’un any i nou mesos de presó a un agent de policia que va fer un petó en la galta a una detinguda en la zona dels calabossos, i que després va intentar de fer-li el petó als llavis sense el seu consentiment.

D’aquesta manera, el TS confirma la condemna imposada per l’Audiència Provincial de Sevilla per un delicte d’abús sexual. Ara, després de la reforma de la llei del “només sí que és sí“, és un delicte d’agressió sexual. Per tant, els magistrats deixen clar que no cal un “no” de la víctima quan algú li intentí de fer un petó, sinó que el consentiment serà la clau perquè no existeixi el delicte.

Clara Serra: “Ens arrisquem moltíssim si pensem que el sexe mateix és perillós”

El govern ha engegat la segona edició del val escolar destinat a la compra de material escolar per al curs acadèmic 2024-2025 dels alumnes de primària i secundària dels centres públics i concertats de Catalunya. Serà de seixanta euros per infant, com l’any passat i es començaran a distribuir demà, amb les dades i instruccions d’ús a través de correu postal i de la plataforma valescolar.cat, des d’on també es podran activar, com a màxim fins al 30 de novembre.

El 30 de novembre també és el termini per a bescanviar els dos vals, de 30 euros cadascun, que es poden fer servir alhora o per separat a qualsevol dels més de 1.850 establiments que fins ara s’han adherit a la iniciativa. Enguany, però, també es dona l’opció que les famílies puguin cedir-los als centres educatius per reduir l’aportació en concepte de material escolar.

Els vals es poden distribuir per a comprar tota mena de material, com ara elements d’escriptura i papereria; llibres de text i llicències de continguts educatius; diccionaris; literatura infantil i juvenil; motxilles i estoigs. Queden exclosos, en canvi, la roba i el calçat i el material electrònic, com ara ordinadors portàtils, tauletes o videojocs.

Novetats de la segona edició

El govern ha introduït unes quantes novetats enguany. En primer lloc, s’incrementa el nombre de beneficiaris i, a banda de l’alumnat d’educació primària, la mesura es fa extensiva també als estudiants de secundària obligatòria de tots els centres públics i concertats de Catalunya. També s’hi inclouen els alumnes dels centres d’educació especial i dels cicles formatius de grau bàsic. Això vol dir que als gairebé mig milió d’estudiants que l’han rebut en el curs actual, s’hi sumaran uns 330.000 alumnes de secundària obligatòria. En total, el nombre de beneficiaris serà de prop de 790.000 alumnes.

El pressupost del govern d’enguany contemplava l’extensió d’aquest ajut als alumnes de primària i secundària, que havia de ser de 70 euros per alumne. En global, la partida per al val escolar augmentava fins als 55 milions d’euros, cinc milions més que el 2023. La no aprovació dels comptes i la consegüent pròrroga pressupostària, però, ha obligat a mantenir aquesta partida en 50 milions d’euros. En conseqüència, l’import del val és de 60 euros, 10 menys dels previstos inicialment.

El canal SX3 ha apostat per una programació d’estiu de qualitat i en català per a connectar els nens i nenes amb l’univers de la plataforma infantil de referència. Els espectadors es podran capbussar en nous programes, sèries i films, amb estrenes en català plenes d’imaginació i fantasia del prestigiós estudi Ghibli.

En total, es difondran tretze films, que estaran disponibles a la plataforma infantil. Els films disponibles a partir del juny són El meu veí Totoro, Arrietty i el món dels remenuts, Kiki, l’aprenent de bruixa i Haru al regne dels gats, totes quatre amb audiodescripció.

A partir del juliol, també hi haurà La Ponyo al penya-segat, Porco Rosso, El record de la Marnie i El vent s’aixeca. I a l’agost, completaran el cicle Murmuris del cor, El castell al cel, La princesa Mononoke, Nausicäa a la Vall del Vent i El castell ambulant.

“3Cat aposta pel cinema en català, i en aquest cas pel doblatge, amb nous títols del cicle Ghibli que es podran veure en català per primer cop al SX3. Amb tota aquesta cartellera d’un dels millors estudis d’animació del món, fem créixer el patrimoni de continguts audiovisuals del SX3 per a públic infantil i familiar, de qualitat i en català”, ha comentat la presidenta de 3Cat, Rosa Romà.

El Consell de Carlos Mazón aprofita l’assassinat del veí de Gata de Gorgos a la Marina Alta per fer declaracions obertament xenòfobes. D’una banda, la consellera de Justícia i Interior, Elisa Núñez, ha fet un comunicat oficial en què ha denunciat els “capricis multiculturals de l’esquerra”. “Nosaltres acusem l’esquerra de posar en perill el nostre poble amb la seua ceguesa ideològica”, diu Núñez en un comunicat difós pel seu gabinet. En la comunicació es parla d’un “bonisme” absurd que fa perillar la seguretat i la llibertat.

Tot i aquesta declaració, la consellera de Justícia diu que encara esperen més informació sobre els fets, els motius que hi ha darrere i la situació legal dels agressors.

El vice-president Vicente Barrera, també de Vox, com Núñez, ha anat més enllà i ha exigit deportació immediata i fronteres segures, que són les mateixes peticions que féu el dirigent espanyol del seu partit, Santiago Abascal.

Carlos Mazón no els desautoritza

A l’hora de publicar aquesta notícia ni el president de la Generalitat, Carlos Mazón, ni cap altre membre del PP del País Valencià no havien criticat les declaracions xenòfobes dels seus companys de gabinet.

Els fets van passar dissabte a Gata de Gorgos, quan tres homes armats amb un bat de beisbol van atacar fins a la mort un veí de la localitat de trenta-vuit anys. La Guàrdia Civil va detenir els agressors, que van ser posats a disposició judicial. Un es troba en presó provisional comunicada i sense fiança. Per a un altre, es va decretar la llibertat amb mesures cautelars com ara la retirada del passaport i la compareixença periòdica al jutjat. I per al tercer es va acordar la llibertat sense mesures cautelars.

L’oposició estudia denunciar la consellera per un delicte d’odi

El síndic de Compromís a les Corts, Joan Baldoví, ha acusat la consellera de Justícia i Interior d’aprofitar una desgràcia per a usar la seua ideologia racista. “Les nacionalitats no cometen delictes, en cometen les persones”, ha dit. Baldoví ha qualificat de racistes les paraules de la consellera i ha recordat que com a titular de Justícia, Núñez té accés a les bases de dades del ministeri espanyol. Compromís estudia de denunciar la consellera per un delicte d’odi.

Els socialistes demanen al president Mazón la destitució immediata d’Elisa Núñez i recorden que la consellera té les competències de la policia autonòmica. “Tenim por del que puga fer la consellera amb aquesta visió clarament racista de la societat”, ha dit el síndic José Muñoz, que ha anunciat que presentaria una denúncia a la fiscalia per delictes d’odi.

El precedent de l’ex-inspector Ricardo Ferris

S’escau que la fiscalia de València demana tres anys de presó per a l’ex-inspector en cap de la comissaria central de la policia espanyola de València, Ricardo Ferris, que, en un acte de Vox va associar la immigració amb la delinqüència.

En una conferència a l’Ateneu Mercantil de València, Ferris va frases com ara “Tots els que arriben en barcasses són delinqüents expresidiaris, no ens expliquem com”, o “La meua mare deia que l’única manera que el gos no cague és fotre-li el morro a la merda un parell de dies.” Arran d’aquestes declaracions, l’ex-inspector va ser destituït immediatament.

Julian Assange ha abandonat la Gran Bretanya després de més d’una dècada, i se n’ha anat al territori nord-americà de les Illes Marianes del Nord, on es preveu que es declari culpable d’un sol càrrec de violació de la llei d’espionatge nord-americana, en canvi de la seva llibertat.

Què implica l’acord de declaració de culpabilitat i què passa després?

Segons l’acord de declaració de culpabilitat que es preveu que signarà, Assange es declararà culpable d’un càrrec de violació de la llei d’espionatge: “Conspirar per obtenir i difondre il·legalment informació classificada relacionada amb la defensa nacional dels Estats Units.” I la pena imposada serà el temps de presó que ja ha complert a la Gran Bretanya: seixanta-dos mesos, o poc més de cinc anys. Com que la investigació per agressió sexual que tenia pendent a Suècia també s’ha tancat, serà un home lliure.

En realitat, no hi ha res a objectar a aquest càrrec, perquè WikiLeaks, efectivament, va obtenir i difondre il·legalment informació classificada. L’acord no posa en qüestió la importància periodística de la informació difosa ni qüestiona el dret d’informar sobre els crims de guerra.

Assange va sortir de la presó de Belmarsh, a Anglaterra, ahir, segons WikiLeaks, i es va adreçar a les Illes Mariannes del Nord, on l’audiència per a signar l’acord de declaració de culpabilitat s’ha programat demà a les nou del matí, hora local.

Per part dels Estats Units, l’acord de declaració de culpabilitat inclou retirar la major part de les disset violacions de la llei d’espionatge i el càrrec d’intrusió informàtica (hacking) que originalment havien presentat contra Assange.

Els advocats d’Assange diuen que els divuit càrrecs de l’acusació podrien haver-li significat 175 anys de presó.

Per què la vista es fa a les Illes Marianes del Nord?

L’emplaçament tan inusual de la vista es deu a l’oposició d’Assange de viatjar als Estats Units continentals per presentar la seva declaració de culpabilitat, segons que va indicar el Departament de Justícia al tribunal de districte de les Illes Marianes del Nord. Assange també preferia les illes per la proximitat a Austràlia, al Pacífic occidental.

Les Illes Marianes septentrionals són un “territori no incorporat” dels Estats Units, és a dir, una regió sota la sobirania dels Estats Units però no plenament integrada com un estat o una divisió administrativa com els estats de la Unió. Els territoris no incorporats no tenen tots els drets i responsabilitats que tenen els estats, i les lleis federals dels Estats Units no s’hi apliquen necessàriament de la mateixa manera. L’ONU les considera una colònia.

Assange ha lluitat contra l’extradició nord-americana durant anys. Els seus advocats han argumentat que allà li negarien un judici just per la seva nacionalitat i les seves opinions polítiques, i també que la seva salut mental era massa fràgil per a ser empresonat a la instal·lació federal de Florence, Colorado, on els presos poden arribar a estar aïllats 23 hores el dia.

L’audiència es farà a Saipan, l’illa gran i capital de les catorze illes. Després, es preveu que Assange torni a Austràlia.

 

[Aquest article ha estat elaborat per la redacció de VilaWeb, a partir d’informació publicada per The Washington Post i diverses agències de notícies.]

La secretària general del PSIB, Francina Armengol, ha ofert a la cap del PP i presidenta del govern, Marga Prohens, els vots del grup socialista per a expulsar Gabriel Le Senne (Vox) de la presidència del parlament i reemplaçar-lo per un diputat popular.

Arran de la situació ocasionada per l’actuació de Le Senne el 18 de juny, quan va arrencar una fotografia d’Aurora Picornell –sindicalista assassinada per les tropes franquistes– de la mesa de la cambra estant, Armengol ha posat els vots del seu grup a la disposició de la presidenta del govern per destituir-lo.

El govern espanyol estudia accions legals contra Le Senne per haver estripat una foto d’Aurora Picornell

El PSIB ha reunit d’urgència la seva comissió executiva permanent per proposar al PP, que no té majoria al parlament, una opció que permeti de superar la crisi pel comportament de Le Senne. Segons que informen els socialistes en un comunicat, els seus diputats votarien a favor del candidat a president del parlament que proposés el PP en substitució del president actual.

Segons Armengol, en el moment de l’expulsió amb gestos violents de les socialistes Mercedes Garrido i Pilar Costa durant el debat de la derogació de la llei de memòria democràtica de les Illes, Le Senne va actuar “en contra del respecte democràtic, de les víctimes del franquisme i de la tolerància”. És per això que ara el PSIB proposa a Prohens una solució alternativa “davant un moment absolutament extraordinari”. “Com que veiem que la dreta no està actuant com correspon, estem disposats a cedir els vots necessaris al grup popular perquè una persona del seu grup pugui retornar la dignitat democràtica al parlament i que el senyor Le Senne faci efectiva la seva dimissió de manera immediata”, recalca Armengol, també presidenta del congrés espanyol.

A més, el PSIB assenyala que manté la seva sol·licitud que la mesa del parlament es reuneixi de manera urgent per tramitar la petició conjunta de l’oposició de començar el procés de remoció del president del parlament, una iniciativa que ha quedat pendent per decisió de Le Senne mateix.

Le Senne es nega a dimitir per l’escàndol al parlament i diu que és víctima d’una campanya d’assetjament

Unes declaracions LGBTI-fòbiques d’Albert Puig, batlle accidental de Ribera d’Ondara (la Segarra), han provocat un conflicte al si d’Aliança Catalana. Puig va reaccionar a la campanya institucional de la Generalitat per l’Orgull LGBTI, que enguany reivindica l’activisme en zones rurals, i va escriure: “El càncer més gran que té Catalunya, autèntiques sectàries. A Ribera d’Ondara ben lluny, nou sou benvinguts, ni ara ni d’aquí a uns mesos. Ja està bé de destrossar la societat.” Abans, Puig s’havia mostrat d’acord amb un comentari que demanava il·legalitzar “el lobby pedòfil LGBTI”.

La seva dirigent, Sílvia Orriols, ha condemnat els missatges i n’ha demanat l’expulsió. Aliança Catalana només té dos batlles, Orriols a Ripoll i Puig, a Ribera d’Ondara. Després d’aquests posicionaments, Puig ha esborrat el piulet i ha demanat disculpes.

El conflicte pels piulets exemplifica les diverses cares que mostra la ultradreta europea pel que fa als drets LGBTI. Orriols segueix la via de la francesa Marine Le Pen i el neerlandès Geert Wilders, que es reivindiquen com a defensors dels homosexuals davant una suposada amenaça de la immigració, però tendeixen a criticar les organitzacions LGBTI i les tracten com a lobby. Tot i això, aquests partits també tenen seguidors obertament LGBTI-fòbics, un tret distintiu dels moviments d’extrema dreta, que tiben internament els partits ultradretans perquè no facin costat als drets de les persones LGBTI.

El Còrdova CF jugarà la segona divisió de la lliga de futbol espanyol la temporada vinent gràcies a la victòria davant del Barça Atlètic, el segon equip del FC Barcelona. Els jugadors van celebrar el triomf esportiu i un d’ells, José Manuel Calderón, va fer un vídeo en directe per a compartir la celebració amb els seguidors, durant el qual va llançar un exabrupte catalanòfob. “Em cago en els morts dels catalans”, va deixar anar.

Han retirado este vídeo. Vuelvo a subirlo. José Manuel Calderón, futbolista del Córdoba, tras ganar al Barça B: “Me cago en los muertos de todos los catalanes”. Asco y vergüenza. Catalanofobia. pic.twitter.com/ZEoA4bK4sM

— Fonsi Loaiza (@FonsiLoaiza) June 24, 2024

Calderón va reaccionar així a un comentari que li havien fet en la retransmissió en directe, en el qual li recriminava que el blau-grana Héctor Fort havia marcat el primer gol per una errada seva. Davant d’això, va insultar els catalans i va continuar la celebració els companys i interactuant amb els seguidors.

Després, davant les crítiques, va demanar disculpes: “Demano perdó a tothom de Barcelona i a tots els catalans pels meus actes en el directe d’aquesta vesprada.”

La productora Ambra Projectes Culturals, anunciava ahir a través de les seves xarxes socials el documentari sobre la banda de Gandia (Safor), Zoo, que veurà la llum a la tardor. Sobreviure a l’incendi és el títol d’aquest llargmetratge, dirigit per Josep Pitarch, on es repassa la trajectòria del grup, d’ençà dels seus inicis el 2014 fins al seu comiat el 13 de juliol a Gandia.

Esta pròxima tardor vorà la llum «ZOO: Sobreviure a l’incendi» el documental sobre ZOO que hem fet durant vora un any. Ací teniu el primer tast: #SobreviureAlincendi @zooposse
@AmbraLlibres pic.twitter.com/jNTeiJzdBu

— Ambra PC (@AmbraPC) June 24, 2024

Ambra Projectes Culturals ha dedicat al voltant d’un any a la realització d’aquest llargmetratge, acompanyant a la banda en la seua última gira. Al llarg del relat, es combinen imatges d’arxiu inèdites amb gravacions en viu realitzades durant aquests mesos en què l’equip de rodatge ha sigut part de la banda.

Panxo (Zoo): “Ja hem aconseguit tot el que no havíem somiat mai”

Zoo compartia la notícia en les seues xarxes socials quan només queden uns dies per a arrancar amb els últims concerts de la seva gira Epíleg, que acabarà a casa seva, a Gandia, el pròxim 13 de juliol.

Josep Pitarch, director de Sobreviure a l’incendi, és un realitzador amb una extensa trajectòria en direcció de documentari, entre altres, alguns de gènere docu-musical com Sempre Al Tall (2015), Mes enllà del mur (2010), Assaltant el paradís (2007), Cant al ras: la nit del poble (2017), o el programa de televisió Llaura sona (2019).

Podeu veure el tràiler del documentari ací:

L’alliberament del fundador de WikiLeaks, Julian Assange, ha despertat tot de celebracions arreu del món, que destaquen la fi del calvari patit per algú que va publicar imatges i documents classificats que mostraven il·legalitats comeses pels Estats Units. Alhora, hi ha reaccions negatives des dels Estats Units, que critiquen que no arribarà a ser tancat en una presó nord-americana.

Un cop ha sortit de la presó britànica, Assange ha embarcat en un avió cap a Tailàndia, una escala abans de volar a Saipan (Illes Marianes, territori dels EUA), on compareixerà judicialment i es declararà culpable d’un delicte de la llei d’espionatge per a obtenir i difondre informació classificada, segons que indiquen documents judicials publicats per The Guardian. Assange serà condemnat a 62 mesos de presó, un temps que ja ha complert a la presó britànica. Un cop hagi comparegut es retirarà la petició d’extradició d’Assange i ja no tindrà cap causa judicial pendent, de manera que se’n decretarà la llibertat i podrà continuar el camí cap a Austràlia.

La seva esposa, Stella Assange, ha dit a la BBC que la prioritat és que Assange recuperi la salut, que pugui tornar a tenir contacte amb la natura i que tingui privacitat i temps. Encara no ha tingut temps per a parlar de plans de futur i, de fet, ha afegit que ni tan sols ha explicat als seus fills que han alliberat el seu pare i que ho farà gradualment.

Els pares d’Assange, John Shipton i Christine Assange, han expressat la seva alegria en declaracions a la premsa. “Estic agraïda que el calvari del meu fill estigui arribant al final. Això demostra la importància i el poder de la diplomàcia discreta. Per descomptat, aquests darrers catorze anys m’han passat factura com a mare, així que vull donar-vos les gràcies per haver respectat la meva privacitat”, ha dit Assange. Shipton ha afegit que està content que, d’ara endavant, el seu fill podrà “gaudir d’una vida normal amb la seva família i la seva dona”, i ha dit que s’ha passat vora quinze “dels seus anys més productius, tancat d’alguna manera o una altra”.

Kristinn Hrafnsson, editor en cap de WikiLeaks, ha dit a l’agència de notícies PA Media que el pacte ha estat resultat d’un procés molt llarg: “Ha estat una batalla dura, però el més important és que en Julian es pugui reunir amb la seva família. La cosa més important és que en Julian és lliure, i que finalment podrà gaudir del gran cel blau. En les pròximes vint-i-quatre hores donarem més detalls sobre què passarà ara. La seva família l’espera a Austràlia.”

Anthony Albanese, primer ministre d’Austràlia, el país d’origen d’Assange, ha explicat que, des que va accedir al càrrec, ha mirat de facilitar l’alliberament d’Assange per tal que pugui tornar al seu país. “Més enllà de les opinions que la gent pugui tenir de les activitats d’Assange, el cas s’ha allargat massa. No es guanya res amb el seu empresonament i el volem a casa seva, a Austràlia”, ha dit.

The Australian Government has consistently said that Mr. Assange’s case has dragged on for too long, and that there is nothing to be gained by his continued incarceration.

We want him brought home to Australia. pic.twitter.com/1Ju5u88cH9

— Anthony Albanese (@AlboMP) June 25, 2024

D’altra banda, l’ex-ministre d’Afers estrangers australià Alexander Downer ha criticat Assange i ha dit que no rebrà “una rebuda d’heroi” quan hagi arribat al seu país. “S’ha declarat culpable. És part de l’acord de conformitat. Va cometre un delicte, i això és una cosa terrible, també moralment, que va posar en risc vides humanes. Va ser totalment inadequat i no crec que gaire australians li tinguin simpaties”, ha dit a la ràdio de la BBC.

Als Estats Units, l’ex-vice-president durant l’administració de Donald Trump, Mike Pence, ha reaccionat negativament la notícia: “Julian Assange va posar en risc les vides de les nostres tropes en temps de guerra, i hauria d’haver estat processat amb totes les de la llei. L’acord de l’administració Biden amb Assange és un error de la justícia, i deshonra el servei i el sacrifici dels homes i les dones de les nostres forces armades i les seves famílies. No hi hauria d’haver acords per evitar la presó per a ningú que posi en perill la seguretat dels nostres militars o la seguretat nacional dels Estats Units. Mai.”

Julian Assange endangered the lives of our troops in a time of war and should have been prosecuted to the fullest extent of the law. The Biden administration’s plea deal with Assange is a miscarriage of justice and dishonors the service and sacrifice of the men and women of our…

— Mike Pence (@Mike_Pence) June 25, 2024

Carles Puigdemont ha escrit que se n’alegra molt, i que ho esperaven de feia temps. “S’acaba un patiment injust i una manca de llibertat que ha escandalitzat defensors dels drets humans en general i del periodisme en particular… i davant dels quals també molts han callat.”

Me n'alegro molt. Una notícia que esperàvem fa temps. S'acaba un patiment injust i una manca de llibertat que ha escandalitzat defensors dels drets humans en general i del periodisme en particular… I davant dels quals també molts han callat.
Tant se val: "Julian Assange is… https://t.co/2O6E3ZCzjP

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) June 25, 2024

Avui, 25 de juny de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Julian Assange, en llibertat després d’haver tancat un acord amb els Estats Units
—Àngel Casals: “Fins al segle XII hi havia una certa acceptació de l’homosexualitat mentre no fos pública”
—El “país de la flama”: i per què no, encara? | Editorial de Vicent Partal
—La lluita dels qui no volen ser amnistiats
—Comencen les obres del metro de Barcelona: quines línies i parades afectaran?
—“Catalunya ens roba” | Mail obert de Marta Rojals
—Tres hores (més) amb Bruce Springsteen | Mail obert de Martí Estruch
—Hajj: les morts per l’onada de calor subratllen l’amenaça climàtica per als més vulnerables
—Com afecta la baixada de producció de Ford el teixit industrial d’Almussafes?
—Maria Hein: “No tinc pla B, crec que això pot funcionar”
—La distopia de Dubai i allò que no es veu per internet
—Els desafiaments econòmics i socials d’una Catalunya amb vuit milions d’habitants | La píndola de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara: 

Diari de Girona: 

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias: 

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El Tribunal Superior de Londres ha deixat finalment en llibertat sota fiança el fundador de WikiLeaks, Julian Assange. Ha estat tancat durant més de cinc anys en una presó de màxima seguretat a causa de l’ordre de detenció i lliurament dels Estats Units per la difusió de documents secrets compromesos per a les autoritats nord-americanes. Abans havia estat refugiat set anys a l’ambaixada de l’Equador a Londres.

Assange i el Departament de Justícia dels Estats Units havien arribat a un acord perquè es declari culpable en canvi d’una sentència de 62 mesos de presó, que equival al mateix temps que ha passat empresonat al Regne Unit, de manera que ha estat posat en llibertat. Formalment, l’acord encara l’ha d’aprovar un jutge, que s’espera que prengui la decisió demà.

“Julian Assange és lliure. Va sortir de la presó de màxima seguretat de Belmarsh el 24 de juny al matí, després d’haver-hi passat 1.901 dies. El Tribunal Superior de Londres li ha concedit la llibertat sota fiança i va ser posat en llibertat a l’aeroport de Stansted a la tarda, on va pujar en un avió i va sortir del Regne Unit”, ha explicat WikiLeaks en un missatge a les xarxes socials.

JULIAN ASSANGE IS FREE

Julian Assange is free. He left Belmarsh maximum security prison on the morning of 24 June, after having spent 1901 days there. He was granted bail by the High Court in London and was released at Stansted airport during the afternoon, where he boarded a…

— WikiLeaks (@wikileaks) June 24, 2024

Assange ha tornat a Austràlia, el seu país d’origen, on es reunirà tant amb la seva esposa, Stella Assange, com amb els seus fills, que “només han conegut el seu pare a la presó”, denuncia WikiLeaks. “Aquest és el resultat d’una campanya mundial que ha inclòs activistes de base, defensors de la llibertat de premsa, legisladors i dirigents de tot l’espectre polític, fins a arribar a les Nacions Unides. Això va crear l’espai per a un període de negociacions llarg amb el Departament de Justícia dels Estats Units, que ha desembocat en un acord que encara no s’ha tancat formalment”, ha afegit WikiLeaks.

Els missatges van acompanyats d’un vídeo en què es veu Assange en llibertat i embarcant en un avió.

Julian Assange boards flight at London Stansted Airport at 5PM (BST) Monday June 24th. This is for everyone who worked for his freedom: thank you.#FreedJulianAssange pic.twitter.com/Pqp5pBAhSQ

— WikiLeaks (@wikileaks) June 25, 2024

En aquesta mena d’etern retorn que vivim a Catalunya, el tren de la bruixa torna a passar per l’estació del sistema de finançament. L’altre dia Jordi Basté rescatava per als seus oients les declaracions de l’Alícia Sánchez-Camacho del 2013 en què demanava un “finançament singular per a Catalunya”, desafiant als barons del PP amb la intenció de defensar-lo “fins al final”. Després de l’oportuna correcció, l’aleshores presidenta del PP català i heroïna de la Camarga ha seguit la mateixa evolució –involució– de tants altres nacionalistes espanyols consistent a desplaçar el cul uns quants seients cap a la dreta, de manera que aquell posicionament seu de fa una dècada és fins i tot revolucionari per als estàndards del PSC actual, que s’hi ha hagut de veure arrossegat per les circumstàncies postelectorals.

“Els empresaris reclamen de nou el pacte fiscal”, llegeixo al web de la SER, la ràdio dels socialistes, i tot seguit m’adono que la notícia no és la del març d’enguany, la que buscava, sinó que també és d’aquell 2013. A partir d’unes paraules clau idèntiques, el cercador em proposa diferents passats a triar, amb els protagonistes vigents a cada moment. Si Sánchez-Camacho veia la reforma del finançament català com una solució per a frenar la puixança autodeterminista, avui, després de l’auge indepe i la caiguda a les urnes, el reformisme torna a la qüestió com qui es posa a ruixar les cendres perquè no revifi el foc. Tot això per dir que, com si en aquesta dècada no hagués passat res, ja tornem a estar empantanegats en debats sobre LOFCA, dèficits fiscals, disposicions addicionals terceres, amb els presidents de les comunitats espanyoles esgargamellant-se contra el “privilegi” català, però alhora reclamant-lo per a si mateixos. Ho tenim tot tan vist que en aquesta genialitat del 2011 (!) del Polònia, el quadern de bitàcola de la política catalana, només cal que hi canviïn les cares i el podrien tornar a passar.

Per al nacionalisme espanyol, el negacionisme del dèficit fiscal dels Països Catalans és una religió i passa per impugnar la validesa de qualsevol càlcul que el pugui quantificar. En el cas especial del Principat, la seua bèstia negra, és divertit de veure com la premsa espanyola nega l’espoli i alhora no para de reconèixer-lo per la lògica inversa: “Concedir un ‘cupo catalán’ costaria 16.000 milions més l’any” (Expansión, 2011); “Els privilegis del Concert Basc a Catalunya costarien 16.000 milions a la resta de comunitats autònomes” (El Confidencial, 2012); “Espanya perdria 15.000 milions si Catalunya s’independitza” (El Economista, 2015). Són tan transparents que per a intensificar el drama també n’actualitzen la xifra: “El finançament ‘singular’ de Catalunya costaria 20.000 milions a la resta de regions”, s’exclamava la setmana passada l’ultraespanyolista The Objective, quadrant el rècord amb el denunciat per la Generalitat. I feu-me parar perquè no acabaria.

És aquella lògica quàntica que igual que et sosté que el català és una llengua d’elits burgeses, alhora afirma que és de tractorians: Catalunya és la regió “rica” que es nega a ser solidària amb les “pobres”, i alhora “Catalunya ens roba” per carregar els seus capricis a les costelles espanyoles. Mentrestant, a casa nostra, els analistes anti-independentistes sempre s’ho maneguen per desviar el debat cap a la “mala gestió” catalana sobre allò que ens competeix, passant interessadament per alt que els gestors els pots canviar amb el vot, mentre que l’espoli fiscal te l’han imposat com el seu rei, a la manera feudal. I no em vull descuidar del clàssic que els impostos els paguen les persones i no els territoris, com si els contribuents suréssim en una ingravidesa neutra i sideral, sense cap pam de terra sota els peus per on corren vies i autovies, on hi ha clavats els fonaments de les cases on han de viure, de les escoles, els hospitals i els serveis que els toquen per districte, on es reparteixen els codis postals i es destinen els béns que els determinen el cost de la vida.

Els anys àlgids del procés, per a relativitzar les xifres del moviment, hom parlava del fenomen dels anomenats “independentistes de butxaca”, suposats espanyols de cor que haurien arribat a la freda conclusió que una Catalunya estat els sortiria més a compte. En canvi, no se sap que ningú concebés la figura de l’“unionista de butxaca”, això és, un independentista favorable a continuar a Espanya pel convenciment que amb la dependència fiscal viuria millor. Per tant, atès que en un procés nacional d’emancipació la lògica de la identitat són faves comptades, recuperar el vigor del moviment dependrà en bona part de tornar a despertar l’independentisme per interès, el de butxaca, com ara entre el personal no polititzat que es menja cada dia Rodalia (per cert, què se n’ha fet del grup Batec?) mentre se sent dir insolidari i victimista pels altaveus espanyols.

Hi tinc la fe justa, també ho he de dir, perquè a diferència dels anys primers del procés, les fronteres informatives actuals les defineixen els algorismes, però la campanya ja està feta, és diària i és de franc: ens la fan els presidents anticatalans de les comunitats autònomes, la premsa nacionalista espanyola amb els seus titulars, els empresaris i les patronals del país amb les seues crides entranyables, els tertulians de la quota reformista com el que a la ràdio del grup Godó plorava contra l’aporellos financer per part de les autonomies germanes: “Per què no ens poden veure?”

Només amb les portades de diari ja tindríem material per a empaperar fins a l’última estació del corredor mediterrani i fins a l’últim anell de l’AMB. Ja n’hi ha prou de brainstormings i d’eslògans meditats: simple i pura fotocòpia, sense canviar-hi ni una coma. És allò d’aprofitar a favor la força del contrari, la fúria espanyola contra tota possibilitat que els catalans disposin dels propis recursos per a atendre la seua gent com cal. Si es tracta de viure la mateixa comèdia una altra vegada, invoco la llei del mínim esforç, que després de deu anys de bregar també ens mereixem un descans.

A fora del vehicle, l’aire cremava la gola i es desfeia a l’horitzó. Érem en una àrea de servei de l’autopista que connecta Abu Dhabi amb Dubai, les dues ciutats més importants dels Emirats Àrabs Units. Havíem decidit de fer una pausa per recarregar combustibles. Gasolina per al cotxe; cafè per a nosaltres. De cop, un turisme es va aturar a menys de deu metres dels sortidors. En van sortir dos nois i el van començar a empènyer pel maleter. S’havien quedat sense gasolina just a l’entrada de la benzinera. Allò sí que era escurar fins a l’última gota. Ràpidament, els vam ajudar fins que el vehicle tenia prou inèrcia per a plantar-se a la vora del sortidor. Les dentadures blanques d’aquells nois ens van donar les gràcies amb alegria.

No érem els únics que havíem participat en aquella breu missió de rescat. En uns instants, unes quantes persones de diverses procedències s’havien acostat per veure què passava i mirar de donar un cop de mà. L’amabilitat amb l’estranger i el desconegut d’aquell país era diferent de tot allò que havia vist fins aquell moment. A diferència de la resta de països, allà no hi havia desconfiança. I el motiu era fàcil d’imaginar: la seguretat. La presència de càmeres a tot arreu, la duresa de les lleis i dels càstigs, i la taxa de desocupació baixa fan que sigui un oasi de seguretat enmig dels perills del desert. És habitual de veure gent en restaurants que, si ha d’anar al lavabo o a fumar al carrer, reserva el lloc col·locant el telèfon a sobre de la taula. O, en aquella gasolinera mateixa, podia comprovar que molts clients no tancaven el cotxe o, directament, el deixaven encès, amb les claus col·locades al contacte i l’aire condicionat al màxim per tenir-lo fresquet quan hi tornessin. Seguretat i, a més, molt poca sostenibilitat.

Una pista d’esquí artificial dins un centre comercial.

Un concepte, el de la sostenibilitat, difícil d’explicar a un poble que fa cinquanta anys era format per unes quantes cases fetes de fusta i fulles de palmera. Ni tan sols hi havia carrers. En poc més de mig segle han vist com la població es multiplicava per 73 i passava de menys de 200.000 habitants als més de 14 milions actuals. El culpable d’aquest creixement enorme s’explica fàcilment: el petroli. D’ençà que van descobrir que tenien grans quantitats de cru al territori, el país ha crescut exponencialment, se n’ha convertit en un dels productors principals del món i, com a conseqüència, també s’ha transformat per complet. El creixement de població, això sí, no és local, sinó que sobretot és per la immigració. De fet, els EAU tenen la taxa d’immigració més alta del món.

La ciutat que ho representa més bé tot plegat és Dubai, que s’ha convertit en el nucli financer del país i en un dels referents a escala mundial. A la ciutat solament hi ha un 8% de nadius. La resta són tots estrangers. La major part prové de l’Índia, però també del Bangladeix, el Paquistan, les Filipines o l’Iran. Alguns immigrants hi van per aprofitar els avantatges fiscals de treballar-hi o tenir-hi una empresa, uns altres hi van com a mà d’obra per suplir la gran demanda de feina que hi ha i enviar remeses a les famílies que els esperen a casa. Sobretot treballen en construcció. De fet, Dubai és una de les ciutats que ha crescut més del món. Sense anar més lluny, el 2020 el 30% de les grues de construcció de tot el planeta.

De nit, els gratacels de Dubai s’il·luminen.

Com més va hi ha més europeus que veuen Dubai i els EAU com un lloc on créixer professionalment. És el cas de Marc Alonso, un jove català de trenta anys que casualment és el meu millor amic de la infància. És un emprenedor especialitzat en educació física i nutrició que fa prop de tres anys va decidir de deixar la feina com a entrenador personal a Banyoles per cercar noves oportunitats al desert dels Emirats Àrabs Units. Amb ell descobreixo aquelles coses que, com a visitant, m’haurien passat per alt.

El preu del luxe

“Venim a cercar un amic, a l’habitació 315”, va respondre en Marc al guarda de seguretat. Era una mentida flagrant, però no va fer cap comprovació, va somriure i ens va deixar passar amb el cotxe. Vam començar a pujar per un camí que serpentejava agafant altura. Es dirigia a l’hotel Atlantis The Royal, un dels més luxosos del món, en què Beyoncé va fer un concert d’inauguració valorat en 24 milions de dòlars. És a la zona de Palm Jumeirah, un conjunt d’illes artificials construïdes a cop de talonari imitant la forma d’una palmera. Tot plegat fa que aquesta sigui una de les zones més exclusives del país.

Les “fulles de la palmera” de Jumeirah.

Arquitectònicament, l’hotel era impressionant. Quan vam arribar a l’entrada, uns treballadors es van encarregar d’endur-se el cotxe. El servei d’aparcadors, a Dubai, és d’allò més comú. El rebedor era espectacular. Per la porta d’entrada s’arribava a una cambra amb parets transparents per on circulava aigua i, a la vegada, hi havia sortidors de foc que deixaven anar grans flamarades. L’interior era igualment impressionant, amb obres d’art, peixeres tan grans que semblaven dignes d’un aquari i disset restaurants, un dels quals, guardonat amb una estrella Michelin.

A dins, hi vam trobar força creadores de contingut que demanaven a les seves parelles que les enregistressin mentre es passejaven pels passadissos de l’hotel o pujaven per l’ascensor. Dubai és un lloc on sembla que s’hagi de demostrar luxe i riquesa, encara que no se’n tingui. Sense anar més lluny, a l’entrada de l’hotel, els aparcadors de cotxes tenen ordres estrictes de col·locar els més cars i aparatosos allà mateix, en compte de l’aparcament, de manera que tothom que hi entri i en surti els pugui veure. És una manera d’elevar la categoria de l’hotel i, alhora, de fer sentir més valorats els clients més importants.

Uns taurons neden en una peixera d’un aquari al centre comercial Dubai Mall.

En Marc va aprofitar mentre esperàvem que ens portessin el nostre humil carruatge per parlar-me dels cotxes que hi havia exposats i, de pas, de les matrícules. Perquè a l’hora de demostrar un cert estatus, no solament és important la marca o els acabats del vehicle, sinó també els dígits que té a la matrícula. Com menys en tingui, millor. És habitual de tenir-n’hi cinc, però es pot arribar fins a un sol dígit. I, lògicament, els preus fluctuen segons aquesta norma, cosa que crea un mercat propi que es pot enfilar als milions d’euros per una sola matrícula. Concretament, s’han arribat a pagar 14 milions d’euros, l’any passat, per una matrícula amb el número “7”. Tanmateix, els qui decideixen de jugar a aquest joc saben que aquesta compra també és una inversió, atès que el valor no es redueix amb el pas del temps, de manera que són diners que, en principi, podran recuperar.

Tots aquests factors són molt importants, m’explicava el meu amic, a l’hora de fer negocis i demostrar un cert estatus i professionalitat. Per això mateix, són molts els qui opten per llogar un cotxe de luxe amb una matrícula de pocs dígits si tenen una reunió de feina important o una entrevista. Comprovava que, en el cas de Dubai, l’estereotip es complia: les aparences són fonamentals. Ens en vam anar d’aquell hotel amb la sensació que havíem visitat un zoològic.

Una matrícula de dos dígits.

Però, tot i l’aparent façana de riquesa i benestar, també hi ha una realitat oculta de què no es parla: la pobresa. Tot i que no hi ha xifres oficials per l’opacitat del govern, es calcula que un habitant de cada cinc viu en situació de pobresa. Són immigrants que subsisteixen com a mà d’obra barata. Als seus països d’origen corre la veu que a Dubai poden guanyar molts diners, i per això decideixen d’anar-hi a viure i enviar remeses a les seves famílies. Però, quan hi arriben, es troben que han de viure amuntegats en habitacions que comparteixen amb més treballadors, que pràcticament no tenen temps lliure i que és un país amb el cost de vida molt alt.

És el cas, per exemple, de l’Ahmed Reza, un jove de trenta anys de Bengala Occidental, a l’Índia. “Quan treballava al meu país, sentia a dir que molta de la gent que treballava a Dubai guanyava molts diners i que l’empresa hi apujava el salari cada any”, m’explicava. “Treballant a Dubai, es feien rics molt ràpidament. De manera que, sentint totes aquestes històries, em vaig emocionar molt i vaig decidir de venir cap ací.”

El camp de treball de l’Ahmed, als afores de Dubai.

Tanmateix, la realitat que s’hi ha trobat és molt diferent. Ha hagut de viure en camps de treball, en què té jornades laborals de dotze hores, sis dies per setmana. Treballa de tècnic de sistemes de climatització per a una empresa local i no s’ha fet ric, ni de bon tros. “Potser la gent amb qualificacions més altes té més oportunitats”, reflexiona. “Al principi, tothom pateix, o sigui que també em toca. Potser més endavant m’hi hauré instal·lat més i tindré èxit.”

És fàcil creure en el somni dels Emirats Àrabs Units quan, passejant pels carrers de Dubai, imperen a tot arreu els cotxes luxosos i els gratacels d’infart. Però la veritat, com passa sovint, és més complexa que no sembla d’entrada. Aquesta bombolla de bonança s’ha construït amb la suor i l’esforç dels milions d’immigrants que s’hi han traslladat cercant una vida millor.

Una imatge de Muhammad bin Rashid Al Maktum, el primer ministre, ministre de Defensa, vice-president dels i mandatari de l’emirat de Dubai, en un cartell publicitari.

A més, el país encara és lluny de ser igualitari i respectuós amb els drets humans. L’homosexualitat continua essent il·legal i és penalitzada durament, atès que les lleis del país són basades en gran part en la xaria. De la mateixa manera, les dones també estan desprotegides pel sistema judicial. Fa uns quants anys, per exemple, va ser molt mediàtica la notícia que una dona britànica que hi era de vacances havia estat detinguda després d’haver denunciat una violació múltiple per part de dos britànics més. Amb la llei a la mà, havia comès un delicte perquè “havia mantingut relacions extramatrimonials”. Si bé la pressió internacional va aconseguir que s’arxivés el cas i s’alliberés la víctima, situacions com aquesta han fet que moltes més dones víctimes d’abusos sexuals no els hagin denunciats a les autoritats.

Però el país continua evolucionant i el poble se sent representat i valorat per la família reial. Són molts els qui diuen que hi ha esforços per part del govern de continuar avançant, no solament econòmicament, sinó també socialment, si bé aquests canvis encara no són evidents en l’àmbit oficial. Ben seguir que és un lloc curiós com pocs. Compleix els estereotipis al peu de la lletra, gairebé com si fos una caricatura, però amaga un munt de secrets als angles morts que valen la pena de ser explicats.