La presidenta del govern de les Illes, Marga Prohens, ha afrontat el seu primer debat de política general en plena ruptura amb Vox. Amb un discurs molt marcat per les promeses de “canvi”, la presidenta s’ha vantat de les mesures acordades amb l’extrema dreta, tot i que ha intentat defugir de les contínues polèmiques amb el partit. Malgrat que ha titllat de “renous a l’hemicicle” que “es queden al Parlament”, sí que ha reivindicat l’acord amb l’extrema dreta per a la seva investidura, ara fa més d’un any, “fruit de saber entendre la voluntat de canvi tant dels votants del PP com de la tercera força”.

La presidenta també s’ha mostrat satisfeta per l’aprovació de la llei de pressuposts de 2024, no exempta de polèmica, reconeixent el paper que hi va tenir Vox, malgrat les amenaces de tombar els comptes. També s’ha vantat d’haver complert amb el 80% dels 110 punts signats a l’acord amb l’extrema dreta, sense deixar de recordar-los que han estat ells els que ho van rompre “unilateralment”.

Res per a la llengua

Prohens només ha fet una menció a la ‘promoció’ de la llengua. Ha estat quan ha bravejat dels cursos que s’ofereixen per als sanitaris, tot reivindicant l’eliminació del requisit de català a la sanitat. També ha valorat els plans de segregació lingüística als centres educatius, pactats amb l’extrema dreta i que, tot i la ruptura, el PP ja havia anunciat que continuarà els cursos vinents. “Hem respectat la llibertat i autonomia dels centres i la llibertat de les famílies”, ha insistit Prohens, parafrasejant la ‘llibertat’ insistent dels discursos d’Isabel Díaz Ayuso.

L’Obra Cultural Balear ha criticat que tant la llengua com la cultura pròpies han estat les grans oblidades del discurs. Ho consideren una “oportunitat perduda”, atès que era el moment d’anunciar un canvi de rumb. Malgrat aquesta suposada ruptura amb l’extrema dreta, l’OCB veu evident que, almanco en matèria lingüística, el PP continua fermat de mans i peus a Vox.

Amb relació a l’educació, Prohens ha promès que abans d’acabar l’any es trauran a licitació les obres de la nova escola de la Pobla i les de l’institut de Son Ferriol per al primer trimestre de 2025.

Augment del pressupost

La presidenta ha anunciat que el sostre de despesa arribarà als 6.566 milions d’euros. Perquè el pressupost augmenti, queda per veure si aconseguirà els suports necessaris per aprovar la llei de pressupostos a finals d’any, ja que no compta amb el suport explícit de l’extrema dreta.

En tot cas, el sostre de despesa pujarà 200 milions d’euros, un 3% més que el de l’any passat. Prohens ho ha anunciat reclamant una millora del finançament i que sigui negociat de manera multilateral, fent una referència crítica a l’acord que ERC va arribar amb el PSOE per a la investidura de Salvador Illa. “Un millor finançament és de justícia per a les Illes”, deia entre aplaudiments del seu grup.

L’eliminació de l’impost de successions, que només beneficia rendes de més de 700.000 euros i que ha suposat un cost de 200 milions d’euros per a l’administració, o les ajudes als autònoms han estat un dels altres punts forts que Prohens ha volgut destacar. I ho ha fet anunciat, també, la futura equiparació dels autònoms amb les famílies nombroses i monoparentals per a les deduccions fiscals relacionades amb la conciliació. Per cert, l’únic moment que Prohens ha parlat de feminisme ho ha fet quan ha explicat els plans d’igualtat per facilitar la conciliació.

L’habitatge, el gran problema

Pel que fa a l’habitatge, del qual ha mencionat com al pitjor problema que viuen les Illes, ha promès una nova llei per 2025 que faci especial èmfasi a les ocupacions, perseguint-les i descrivint-les com una infracció greu. A banda, també ha assegurat que els propietaris que ofereixin els seus pisos buits podran veure anticipada la renda per part del govern, així com se’ls tornarà l’immoble en el mateix estat. Qui vulgui accedir haurà d’acreditar la residència a les Illes d’un mínim de cinc anys. També ha dit que es posarà en marxa una unitat acceleradora de posada en marxa de l’habitatge.

La presidenta ha remarcat que, en una primera fase, sortiran al mercat més de 7.000 habitatges de lloguer social i de preus limitats per a residents, d’iniciativa pública o privada. L’oposició, però, ha criticat la falta de mesures més concretes amb un assumpte crític com aquest.

Frenar la congestió turística

“El malestar dels residents és cada vegada més unànime. No ens podem posar de perfil”, ha reconegut Prohens en referència a la saturació turística. Per això ha insistit que no es pot continuar creixent en volum i ha reivindicat la creació de la Mesa del Pacte Social i Polític per a la Sostenibilitat Econòmica i Social de les Illes. En aquest moment, ha fet diverses promeses buides.

Per un costat, ha assegurat que el febrer s’aprovarà un decret llei de mesures urgents per fer front a la congestió turística, però sense donar cap detall perquè encara s’han de posar damunt la taula. També ha dit que reclamarà la implicació del govern espanyol perquè destini recursos per a la transformació del model econòmic de les Illes, sense especificar més.

“Miris on miris, per tot hi ha guiris”

Prohens ha reivindicat també la necessitat de traslladar els fluxos de turisme durant els mesos de temporada baixa. Ho ha fet reivindicant l’esport i la cultura, mencions de les quals sempre han anat lligades al factor turístic. També ha anunciat una nova llei d’indústries culturals i la posada en marxa de la casa de l’escriptor, per donar més ajudes en creació literària i projecció exterior, sobretot tenint en compte que l’any 2025 és any Llompart.

Primer tram del segon cinturó

Vantant-se d’una mesura propulsada per l’esquerra, com és la limitació d’entrada de vehicles a Formentera durant l’anterior legislatura, ha recordat que a Eivissa ja se’n tramita la llei i a Mallorca se n’estan fent els estudis de càrrega pertinents. Però per millorar la infraestructura viària, tot i que ha volgut dir que “no significa ni més carreteres ni més autopistes”, moments després ha anunciat que el govern bestraurà als consells el fons per a l’execució del primer tram del segon cinturó a Mallorca, així com la millora de la carretera general de Menorca o la reforma de la E-10 a Eivissa.

En aquest punt, Prohens també ha anunciat la modificació de les concessions del TIB, que augmentaran amb 150 milions d’euros de pressupost fins a 2030. Això hauria de permetre, segons ha dit, que hi hagi 27 vehicles nous i un 50% més de quilòmetres de servei per ampliar horaris, freqüències i línies. A més, també ha dit que s’inicia la tramitació per al futur tren de Llucmajor, que hauria de connectar barriades com Pere Garau amb l’hospital de Son Llàtzer o l’aeroport de Son Santjoan. El portaveu del PSIB, Iago Negueruela, ha recordat després que aquests és un dels tants projectes anunciats per la presidenta que ja havia aprovat l’anterior executiu.

Crisi migratòria

Pel que fa a la crisi migratòria i la consolidació de la ruta provinent d’Algèria, Prohens ha recordat el que es va anunciar a la conferència de presidents fa unes setmanes: que la situació és límit per acollir menors. Per això ha reclamat solucions a mitjà i llarg termini al govern espanyol que vagin més enllà dels repartiments. Així, ha enfocat en la necessitat de reforçar fronteres, combatre màfies, i “col·laborar” amb els països d’origen.

Les arribades d’immigrants en barcassa a les Illes apunten cap a xifres rècord 

L’empresa For Men SA ha anunciat la reincorporació de tots els treballadors en situació d’ERTO de Marie Claire a partir d’avui a la fàbrica de Vilafranca (els Ports). Divendres es va signar l’escriptura de compra-venda, però el comitè d’empresa matisa que avui tornen vuit treballadors i prou. La resta, tornaran durant el mes.

Els treballadors acabaven el període d’ERTO ahir, sense haver rebut comunicació de l’empresa compradora de si havien d’incorporar-se al seu lloc de feina. D’un total de 68, 25 ja s’havien anat incorporant a les tasques d’administració, seguretat i manteniment.

La direcció de l’empresa i els sindicats es van reunir ahir i For Men els va dir que avui s’incorporarien al seu lloc. No obstant això, fonts sindicals han dit que avui es donarien d’alta tots els treballadors de l’ERTO, però que només se n’incorporarien 8. La resta, 41, passaran a tenir permís retribuït i s’espera que es reincorporaran d’ací a parell de setmanes, aproximadament. Tota la plantilla afectada per l’ERTO ha acollit l’acord amb satisfacció perquè implica no tornar-lo a prorrogar, sinó donar-los d’alta per a tornar a treballar.

La reincorporació dels treballadors en ERTO és una de les primeres mesures adoptades per la nova direcció per a revitalitzar l’activitat productiva en la planta de Vilafranca i consolidar la posició en el mercat. Marie Claire, que va entrar en concurs de creditors el 2023, és un dels motors econòmics de la comarca dels Ports, en risc de despoblament. L’empresa For Men la va adquirir per 250.000 euros, i haurà de garantir l’activitat empresarial durant almenys tres anys.

Aquesta tardor es disputarà la segona Lliga del Paraulògic. Començarà el 14 d’octubre i es farà durant els dos mesos següents, en quatre fases, fins a arribar a la final, que serà el 14 de desembre, a Barcelona.

Aquesta iniciativa proposa una manera diferent de jugar al Paraulògic, amb nous desafiaments, que faran més emocionant l’experiència de joc. Alhora, també permet de desvirtualitzar i dinamitzar la comunitat, molt activa a les xarxes socials.

Qui pot participar en la Lliga del Paraulògic?

En la Lliga del Paraulògic hi podrà participar tothom qui compleixi un únic requisit: ser usuari registrat del Paraulògic. Ara com ara, hi ha més de 19.000 usuaris registrats i el joc en línia atreu més de 90.000 usuaris únics cada dia. Us expliquem com registrar-vos-hi.

Aquesta lliga té vocació nacional i és oberta als habitants d’Andorra, Catalunya Nord, les Illes, el País Valencià, el Principat i l’Alguer. Els catalans residents a l’exterior també hi podran jugar. Simplement, caldrà que es registrin a la comarca amb què sentin un vincle més fort. Si volen jugar tan sols en la fase en línia, també poden participar-hi com a residents a l’exterior.

Com funcionarà la Lliga del Paraulògic?

La Lliga del Paraulògic es dividirà en quatre fases eliminatòries. Les dues primeres seran en línia, i les dues últimes –la semifinal i la final–, presencials.

En línia:

• Primera fase:
  • Àmbit: comarcal
  • Dates: 14, 15, 16 i 17 d’octubre
  • Hi poden participar tots els jugadors registrats al Paraulògic

• Segona fase:
  • Àmbit: regional
  • Data: 21 d’octubre
  • Hi poden participar tots els classificats de la primera fase

Presencial: 

• Semifinals
  • Àmbit: de país
  • Dates:
    • País Valencià: 9 de novembre a València (Espai Octubre)
    • Andorra: 16 de novembre a Andorra la Vella (la Llacuna)
    • Illes: 23 de novembre a Palma (Ca n’Alcover)
    • Principat: 30 de novembre a Barcelona
    • Catalunya Nord: 1 de desembre
    • Alguer: no hi ha competició (el jugador que obtingui una puntuació més alta en la segona fase passa directament a la final)
  • Hi poden participar tots els classificats de la segona fase

• Final
  • Àmbit: nacional
  • Data: 14 de desembre a Barcelona
  • Hi poden participar tots els classificats de la semifinal i el jugador de l’Alguer classificat en la segona fase.

 

Com serà la fase en línia de la Lliga?

Per garantir la representació de jugadors de tots els Països Catalans, s’ha decidit d’emmarcar la lliga territorialment.

La primera fase es jugarà a escala comarcal: els jugadors de cada comarca competiran entre ells en línia. Durant quatre dies consecutius – 14, 15, 16 i 17 d’octubre– es farà arribar diàriament als usuaris registrats un rusc especial, diferent del rusc del dia. Al cap d’aquests quatre dies, els jugadors de cada comarca que hagin acumulat més punts es classificaran per a la segona fase.

La segona fase es jugarà a escala regional: els jugadors de cada regió (que s’hagin classificat per a aquesta fase) competiran entre ells en línia. Durant tres dies –21, 22 i 23 d’octubre– hauran de provar de trobar el màxim de paraules d’un rusc especial, diferent del rusc del dia, que tindrà un temps limitat. El primer dia es podrà jugar només durant 15 minuts consecutius, el segon 10 i el tercer 5, que podran exhaurir en qualsevol moment del dia. L’objectiu de la prova no és trobar totes les paraules del rusc, sinó trobar-ne tantes com sigui possible.

Com serà la fase presencial de la Lliga?

Els jugadors que aconsegueixin la puntuació més alta de cada regió es classificaran per a les semifinals. Es faran, en dates diferents i presencialment, a les capitals de cada territori: Andorra la Vella (16 de novembre), Barcelona (30 de novembre), Palma (23 de novembre), Perpinyà (1r de desembre) i València (9 de novembre).

L’estructura de les semifinals serà semblant a la de l’any passat: els jugadors hauran de superar proves diverses i mirar d’aconseguir més punts que la resta de participants. Aquestes partides presencials seran dirigides per Pau Vidal, filòleg i creador dels Minimots.

En les semifinals es decidiran els finalistes, que seran convidats a participar en la gran final del 14 de desembre a Barcelona.

A la gran final s’aplegaran gairebé una setantena de jugadors provinents de tot el país per posar a prova les seves habilitats paraulògiques. La partida, que seguirà la mateixa estructura que les de les semifinals, culminarà amb la coronació dels tres guanyadors de la segona Lliga del Paraulògic. Com a premi, obtindran un lot del Paraulògic, una subscripció anual a VilaWeb i una capsa-regal de Fent País.

Quants jugadors es classificaran per a cada fase?

Per a les comarques de Catalunya Nord, el Principat, les Illes i el País Valencià, la xifra de classificats per a jugar a la segona fase es calcularà d’acord amb criteris demogràfics: com més habitants tingui una comarca, més classificats enviarà a la segona fase. En el cas d’Andorra i l’Alguer, la xifra de classificats a la segona fase serà fixa: seran trenta jugadors per territori.

En la segona fase, el nombre de classificats per a les semifinals de les regions del Principat, les Illes i el País Valencià també es calcularà d’acord amb criteris demogràfics. Per a Andorra i Catalunya Nord s’ha fixat una xifra de vint classificats per a assegurar el desenvolupament correcte de les semifinals.

L’Alguer, en canvi, es regirà per un criteri especial: el jugador que hagi obtingut la puntuació més alta en la segona fase es classificarà directament a la gran final, sense passar per la semifinal.

En les semifinals, se seleccionaran els millors seixanta-cinc jugadors. El nombre de classificats a cada semifinal serà proporcional al nombre de jugadors d’aquella partida. Passaran a la gran final cinc jugadors de Catalunya Nord, cinc d’Andorra, trenta del Principat, deu de les Illes i vint del País Valencià.

El primer ministre en funcions del Líban, Najib Mikati, ha alertat que el país “s’enfronta a una de les etapes més perilloses de la seva història” arran de la invasió de l’exèrcit d’Israel, després de més d’onze mesos de combats a la frontera amb el partit-milícia xiïta Hesbol·là.

Mikati, que s’ha reunit amb representants de les Nacions Unides i ambaixadors, ha denunciat la guerra devastadora que ha desfermat Israel, que ha obligat a desplaçar de manera forçosa un milió de civils.

En aquest sentit, ha dit que el govern “treballa de manera diligent, en cooperació amb les agències de l’ONU, per satisfer les necessitats bàsiques dels desplaçats, com es va fer durant totes les etapes difícils que ha passat el Líban”.

Mikati ha elogiat el suport de l’organisme internacional i “els països àrabs germans i altres països amics”, tot i que ha fet una crida urgent a la concessió de més ajut per a “millorar els esforços en curs per donar assistència bàsica als desplaçats”.

El fundador de WikiLeaks, Julian Assange, ha acusat els Estats Units d’haver-lo perseguit per haver publicat informació d’interès públic, i als països europeus, de permetre vulneracions de drets humans en connivència amb Washington. “Sóc lliure perquè m’he declarat culpable de fer periodisme, no perquè el sistema de garanties hagi funcionat”, ha lamentat en la primera compareixença pública d’ençà que va ser alliberat, al juny. Assange ha denunciat “la campanya de repressió internacional de la CIA” per a silenciar les veus dissidents, la criminalització del periodisme i l’abús de les peticions d’extradició.

“Garantim que la llum de la llibertat no s’apagui, que la recerca de la veritat continuï, i que les veus de la majoria no siguin silenciades pels interessos d’una minoria”, ha demanat l’activista al final de la primera intervenció davant un grup de diputats de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, a Estrasburg.

En el torn de preguntes, Assange ha admès les dificultats personals de readaptar-se al món després d’haver passat tants anys reclòs. “Torno a fer de pare d’uns nens que han crescut sense mi. A ser un espòs. Fins i tot, a haver de tractar amb una sogra”, ha dit tot fent broma. Tot seguit, la seva esposa i advocada, Stella Assange, li ha apagat el micròfon rient.

Malgrat aquest breu moment de distensió, Assange ha fet un discurs lent i entretallat. Ell mateix s’ha disculpat abans de començar i ha avisat que no podria fer una presentació d’una manera polida: “L’aïllament ha passat factura.”

“Vaig ser naïf confiant en la llei”, ha dit. Ha admès que s’esperava alguna mena de represàlia per les publicacions de WikiLeaks, però no pas de l’abast que van tenir finalment.

Pacte amb els EUA

L’any 2010, Assange va publicar al portal WikiLeaks milers de documents classificats del Departament d’Estat dels Estats Units vinculats a conflictes com la guerra de l’Afganistan, va ser la filtració més gran d’ençà dels “papers del Pentàgon”. Això el va obligar a refugiar-se al Regne Unit, on l’any 2012 l’ambaixada de l’Equador a Londres li va concedir asil polític.

Després de set anys, l’any 2019, va ingressar a la presó de màxima seguretat de Belmarsh (Londres) pendent d’una possible extradició als Estats Units, on era acusat de divuit delictes contra la llei d’espionatge nord-americana. Però durant els anys següents la justícia britànica va denegar les peticions que emetia el país nord-americà, amb l’argument que Washington no oferia prou garanties que l’activista tindria un judici just si finalment era jutjat en territori nord-americà.

Finalment, Assange es va declarar culpable d’un delicte de conspiració, que comporta una pena màxima de deu anys de presó, en un pacte amb les autoritats nord-americanes. Amb l’acord, va evitar l’extradició i va ser alliberat, perquè al Regne Unit ja havia complert cinc anys d’empresonament.

Irídia ha denunciat l’exempció en què han quedat els agents investigats pels fets del Primer d’Octubre, avui que se’n commemora el setè aniversari, i ha interposat un recurs d’apel·lació “per a arribar fins on calgui per evitar la impunitat”. El centre per a la defensa dels drets humans, que exerceix d’acusació popular en dos procediments oberts a Barcelona i d’acusació particular en representació de tretze afectats, denuncia que quaranta-sis dels cinquanta-un agents investigats hagin estat amnistiats. Una decisió que considera contrària als estàndards internacionals de drets humans. “Segons la llei d’amnistia, els delictes de tortura o lesions greus no haurien de ser perdonats i, per tant, l’amnistia no és aplicable als agents encausats per aquests actes”, diuen.

Qui són els amnistiats del procés d’independència? Tota la informació

Irídia assegura que el fet d’amnistiar-los atempta directament contra la “Convenció contra la Tortura, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Conveni Europeu de Drets Humans”.

Altres causes

A més de la causa del Primer d’Octubre, Irídia està implicada en cinc causes penals més sobre violència policíaca durant les protestes del Procés, amb dinou agents processats, catorze dels quals són Mossos d’Esquadra i cinc agents de la Policia espanyola. En alguns d’aquests casos, també s’ha sol·licitat l’aplicació de l’amnistia, i denunciem que s’està utilitzant aquesta llei per garantir la impunitat d’actuacions violentes per part de les forces de seguretat.

Un mes després, l’amnistia beneficia el doble de policies que no pas de represaliats

L’exèrcit d’Israel assegura que hi ha combats intensos amb milicians de l’Hesbol·là al sud del Líban. El portaveu, Avichay Adraee, ha acusat els combatents islamistes de fer servir escuts humans i ha dit a la població civil que no es traslladi al sud del riu Latani. D’altra banda, les autoritats israelianes han confirmat que s’havien disparat projectils a la zona de Metual i Avivim, al nord d’Israel.

#عاجل انذار عاجل إلى سكان جنوب لبنان
يدور في منطقة جنوب لبنان قتالًا عنيفًا حيث يستغل خلاله عناصر حزب الله البيئة المدنية والسكان دروعًا بشرية لشن الهجمات.

من أجل سلامتكم الشخصية نطالبكم بعدم التحرك بالمركبات من منطقة الشمال إلى منطقة جنوب نهر الليطاني.

هذا الإنذار… pic.twitter.com/xbpR9ntaf1

— افيخاي ادرعي (@AvichayAdraee) October 1, 2024

Aquesta matinada, tropes de l’exèrcit israelià han començat la invasió després de setmanes d’escalada bèl·lica, en què han desarticulat els sistemes de comunicació de l’Hesbol·là i han assassinat el seu màxim dirigent, Hassan Nasral·là. De fet, ahir mateix, Israel va bombardar per primera volta el cor de Beirut, després d’haver atacat prèviament barris de majoria xiïta.

Segons l’exèrcit israelià és una “operació limitada” que pretén d’eliminar l’Hesbol·là, molt actiu al sud del Líban, fet que, de retruc, ha de permetre el retorn dels civils evacuats del nord d’Israel. Cal destacar que l’exèrcit libanès s’ha retirat unes hores abans de l’operació terrestre per evitar combats directes.

After operating in Gaza, where the soldiers of the 98th division gained skills and operational experience, they moved north and are now conducting limited, localized, targeted operations that began last night.

We will continue fighting to achieve all goals of the war including… pic.twitter.com/eoSDaYbRvo

— Israel Defense Forces (@IDF) October 1, 2024

Per la seva banda, l’Hesbol·là també ha confirmat els combats amb les tropes israelianes i ha assegurat que hi havia baixes entre els invasors, als pobles veïns d’Adaisse i de Kfarkela, tots dos a tocar de la frontera. Així mateix, els milicians islamistes també s’han atribuït els atacs amb artilleria contra una agrupació de soldats a l’assentament israelià de Shtula, prop de la frontera.

Així mateix, el partit-milícia ha assegurat que ha llançat míssils contra la seu del Mossad i una instal·lació dels serveis d’intel·ligència al centre d’Israel. Segons el grup és un “record” del difunt d’Hassan Nasral·là.

El secretari del Departament de Defensa dels Estats Units, Lloyd Austin, ha conversat per telèfon amb el seu homòleg israelià, Yoav Gallant, i han coincidit en la necessitat de desmantellar les posicions del partit-milícia xiïta libanès Hesbol·là a la frontera. Austin ha destacat la importància de passar de les operacions militars a la via diplomàtica per “proporcionar seguretat i estabilitat com més aviat millor”.

I spoke with Israeli Minister of Defense Yoav Gallant today to discuss security developments and Israeli operations.   I made it clear that the United States supports Israel’s right to defend itself. We agreed on the necessity of dismantling attack infrastructure along the border…

— Secretary of Defense Lloyd J. Austin III (@SecDef) October 1, 2024

Les obres al túnel ferroviari de Roda de Berà (Tarragonès) obliguen, a partir d’avui, a interrompre la circulació entre les estacions de Tarragona i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès) durant cinc mesos. Això blocarà els trens que connecten Barcelona amb el sud. Segons Renfe, el tall afectarà uns quinze mil usuaris diaris de les línies R13, R14, R15, R16 i R17 de Rodalia.

Renfe ha activat un pla alternatiu de transport (PAT), que és basat en la substitució dels trajectes que habitualment fan els trens amb autocars —una norantena– i en el desviament temporal del recorregut de les línies R13, R14 i R15. Dit això, el tall no afectarà els usuaris que viatgin en trens Euromed o Intercity.

Les obres al túnel ferroviari de Roda de Berà (Tarragonès) obliguen, a partir d’avui, a interrompre la circulació entre les estacions de Tarragona i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès) durant cinc mesos. Això blocarà els trens que connecten Barcelona amb el sud. Segons Renfe, el tall afectarà uns quinze mil usuaris diaris de les línies R13, R14, R15, R16 i R17 de Rodalia.

Renfe ha activat un pla alternatiu de transport (PAT), que és basat en la substitució dels trajectes que habitualment fan els trens amb autocars —una norantena– i en el desviament temporal del recorregut de les línies R13, R14 i R15. Dit això, el tall no afectarà els usuaris que viatgin en trens Euromed o Intercity.

El president Illa continua la ronda de contactes amb diversos líders polítics. Ahir va anunciar una trobada sorprenent. Avui es reunirà amb l’ex-cap d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida. La trobada ha sorprès perquè fa anys de Duran i Lleida s’ha retirat de la vida política catalana. Encara que aquests últims anys, els socialistes han estat molt pròxims a antics líders d’Unió Democràtica, després de la desaparició del partit. Per exemple, Illa té de conseller de Justícia i Qualitat democràtica a Ramon Espadaler, qui va ser líder de la formació democristiana, i que ha estat diputat del PSC des del 2017.

La nova vida de Duran i Lleida: president de la patronal de supermercats espanyola

No ha estat l’única trobada que ha generat sorpresa. Fa uns dies, Illa es va reunir amb el president Jordi Pujol al Palau de la Generalitat, trencant així amb la marginació que se li havia imposat d’ençà que va confessar públicament que havia tingut una herència milionària sense declarar a Andorra, el 25 de juliol del 2014. Un fet que va estranyar, ja que ni els presidents del seu partit com van ser Artur Mas o Carles Puigdemont es van atrevir a fer aquest gest.

Entrevista a Duran Lleida: ‘No em toqui més els collons’

Illa es reuneix amb els presidents

Fins ara, Illa s’havia reunit amb el president José Montilla, Artur Mas i Quim Torra, i en les pròximes setmanes té previst fer-ho amb els també els presidents Pere Aragonès.

Amb qui no està previst que es reuneixi és amb el president Carles Puigdemont.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Un mitjà de comunicació estatal sirià ha assegurat que la defensa aèria havia interceptat avui a primera hora “objectius hostils” a la regió de Damasc.

“Els sistemes de la nostra defensa aèria han interceptat objectius hostils a la regió de Damasc”, ha dit l’agència oficial Sana, que ha emprat una expressió amb què generalment es refereixen a atacs israelians.

Segons diverses fonts, Israel ha fet quatre atacs pel cap baix contra la capital de Síria, durant la nit.

Els atacs han causat si més no la mort de tres civils, un dels quals ha estat identificat com una periodista de la televisió pública, Safaa Ahmad. En total, sembla que ja hi ha 19 morts a Síria pels atacs israelians que van començar diumenge.

El Centre d’Operacions d’Emergència del Ministeri de Salut del Líban ha anunciat la mort de més de 95 persones durant la campanya de bombardaments de l’exèrcit d’Israel perpetrada avui contra tot el país. També hi ha hagut 172 ferits, en aquest atac que, segons que diuen, té per objectiu l’Hesbol·là.

L’àrea més afectada és la governació del sud del Líban, amb 52 morts i 43 ferits; a la governació de Nabatieh (sud-est) hi ha hagut 16 morts i 55 ferits, segons un comunicat publicat per la cartera ministerial a X.

Per una altra banda, a la governació de Baalbek-Hermel (nord-est) hi ha hagut 16 morts i 48 ferits; a la de la Bekaa (est), 7 morts i 22 ferits; i a la capital, Beirut (oest), 4 morts i 4 ferits.

Les forces de defensa d’Israel (FDI) han comunicat que, “en les onades d’atacs generalitzats al Líban, en un atac precís de la força aèria, avions de combat han atacat una infrastructura de llançament de míssils terra-aire situada a prop de l’aeroport internacional de Beirut”.

L’Hesbol·là bombarda de fa gairebé un any el nord d’Israel en solidaritat amb Gaza, cosa que causa morts i l’evacuació de milers de persones. Israel ha respost a aquests atacs i ha intensificat les operacions contra el grup, en què ha mort més d’un miler de persones en poc més d’una setmana, entre els quals el líder de l’Hesbol·là, Hassan Nasral·là. D’aleshores ençà, desenes de milers de libanesos i sirians han fugit del país, la majoria travessant la frontera cap a Síria.

El Centre d’Operacions d’Emergència del Ministeri de Salut del Líban ha anunciat la mort de més de 95 persones durant la campanya de bombardaments de l’exèrcit d’Israel perpetrada avui contra tot el país. També hi ha hagut 172 ferits, en aquest atac que, segons que diuen, té per objectiu l’Hesbol·là.

L’àrea més afectada és la governació del sud del Líban, amb 52 morts i 43 ferits; a la governació de Nabatieh (sud-est) hi ha hagut 16 morts i 55 ferits, segons un comunicat publicat per la cartera ministerial a X.

Per una altra banda, a la governació de Baalbek-Hermel (nord-est) hi ha hagut 16 morts i 48 ferits; a la de la Bekaa (est), 7 morts i 22 ferits; i a la capital, Beirut (oest), 4 morts i 4 ferits.

Les forces de defensa d’Israel (FDI) han comunicat que, “en les onades d’atacs generalitzats al Líban, en un atac precís de la força aèria, avions de combat han atacat una infrastructura de llançament de míssils terra-aire situada a prop de l’aeroport internacional de Beirut”.

L’Hesbol·là bombarda de fa gairebé un any el nord d’Israel en solidaritat amb Gaza, cosa que causa morts i l’evacuació de milers de persones. Israel ha respost a aquests atacs i ha intensificat les operacions contra el grup, en què ha mort més d’un miler de persones en poc més d’una setmana, entre els quals el líder de l’Hesbol·là, Hassan Nasral·là. D’aleshores ençà, desenes de milers de libanesos i sirians han fugit del país, la majoria travessant la frontera cap a Síria.

Tropes de l’exèrcit d’Israel han començat aquesta matinada la invasió del Líban, en una maniobra anticipada pels atacs de les darreres hores, tant a la capital, Beirut, com a la zona sud del país. Les tropes han començat a travessar la frontera internacional a les dues de la matinada, hora libanesa. Segons l’exèrcit israelià és una “operació limitada” que pretén eliminar l’Hesbol·là, molt actiu en aquesta zona.

Ara com ara, l’exèrcit libanès ha optat per recloure les tropes dins les casernes, a fi d’evitar un conflicte directe entre tots dos exèrcits. El Llevant podria entrar en una guerra regional de conseqüències impossibles de preveure.

L’exèrcit israelià ha confirmat que les operacions havien estat aprovades pel gabinet de guerra, que ahir es va reunir fins tard. En un comunicat oficial ha avisat que l’artilleria i l’aviació es mantindrien actives en suport de les tropes que ja han travessat la frontera.

L’Hesbol·là, per una altra banda, ha assegurat que havia causat baixes a les forces israelianes als pobles veïns d’Adaisse i de Kfarkela, tots dos al sud-est del país i que pràcticament fan frontera amb Israel. Els milicians islamistes també han fet un atac d’artilleria contra una agrupació de soldats a l’assentament israelià de Shtula, fronterer amb el sud del Líban.

El secretari del Departament de Defensa dels Estats Units, Lloyd Austin, ha tingut una conversa telefònica amb el seu homòleg israelià, Yoav Gallant, en què han coincidit en la necessitat de “desmantellar” les posicions del partit-milícia xiïta libanès de l’Hesbol·là a la frontera. Austin ha destacat la importància de passar de les operacions militars cap a la via diplomàtica per a “proporcionar seguretat i estabilitat com més aviat millor”.

I spoke with Israeli Minister of Defense Yoav Gallant today to discuss security developments and Israeli operations.   I made it clear that the United States supports Israel’s right to defend itself. We agreed on the necessity of dismantling attack infrastructure along the border…

— Secretary of Defense Lloyd J. Austin III (@SecDef) October 1, 2024

Aquest és el comunicat emès per l’exèrcit israelià sobre la invasió:

“D’acord amb la decisió de l’estament polític, fa poques hores que l’exèrcit ha començat atacs terrestres limitats, localitzats i dirigits, basats en informacions precises, contra objectius i infrastructures terroristes de l’Hesbol·là al sud del Líban. Aquests objectius es troben en pobles de prop de la frontera i signifiquen una amenaça immediata per a les comunitats israelianes del nord d’Israel.

In accordance with the decision of the political echelon, a few hours ago, the IDF began limited, localized, and targeted ground raids based on precise intelligence against Hezbollah terrorist targets and infrastructure in southern Lebanon. These targets are located in villages…

— Israel Defense Forces (@IDF) September 30, 2024

L’exèrcit opera seguint un pla metòdic establert per l’estat major general i el comandament del nord, per al qual els soldats s’han entrenat i preparat aquests darrers mesos.

L’aviació israeliana i l’artilleria donen suport a les forces terrestres amb atacs precisos sobre objectius militars.

Aquestes operacions han estat aprovades i realitzades de conformitat amb la decisió de l’estament polític. L’operació Fletxes del Nord continuarà segons l’avaluació de la situació, paral·lelament als combats a Gaza i en més fronts.

L’exèrcit continua operant per assolir els objectius de la guerra i fa tant com calgui per defensar els ciutadans d’Israel i permetre que els ciutadans del nord d’Israel tornin a casa.”

 

La Pissarreta: El Líban, un estat feble envoltat de països molt perillosos

Juan Antonio Giner (Barcelona, 1947) fa dècades que volta pels cinc continents, aportant idees i solucions a tota mena de diaris i publicacions. Poca gent com ell ha pilotat tants canvis radicals i tantes innovacions, en un sector que aquestes darreres dècades ha viscut un autèntic tsunami de canvis.

La feina al davant de la consultora Innovation International Media Consulting Group el va convertir en un autèntic guru mundial. L’empresa la va fundar amb Carlos Soria i Francisco Gómez Antón –cadascun deu anys més jove que l’anterior. I, units, van imposar-se en un terreny especialment competitiu i ple de massa xarraires poc sòlids.

Ells van representar l’opció contrària. Els dossiers anuals que publicaven eren arrancats de les mans dels autors per periodistes i directius d’empreses que volien entendre per on vindria el futur. I, de fet, qualsevol redacció d’avui dia –i la de VilaWeb no n’és cap excepció– guarda ací o allà, en algun racó, la plasmació de moltes de les seues idees.

Giner ara ja viu retirat de la primera línia, als Estats Units, però no deixa d’interessar-se per qualsevol cosa que puga implicar una innovació interessant. I continua fent servir la seua llarga llista de contactes per a millorar l’exercici de la professió. Havíem quedat per fer-li una entrevista, però vam acabar ensenyant-nos un invent recent d’intel·ligència artificial que ha posat en funcionament el Clarín de Buenos Aires; o l’edició impresa, tan especial i original, dels nostres col·legues eslovacs de Dennik N. Has de parlar amb aquest; has de parlar amb aquell; qui és aquest? Giner, viu, enormement viu i espavilat, es pot haver retirat dels negocis, però no es retira de cap manera de la passió pel periodisme. I la seua última aportació, ara per ara, és el llibre La edad de oro del periodismo, que acaba de publicar Libros de Vanguardia, aplegant els cinquanta-tres articles publicats al rotatiu dels Godó –i tres excepcions provinents d’unes altres fonts.

És a mitjan matí i entra el sol per una gran vidriera quan seiem junts en la llarga taula de la sala de reunions de VilaWeb. Giner està content. Va nàixer en una cantonada del local on té la seu el nostre diari i reconeix l’espai de l’antiga fusteria dels Prats Vidal. “Com canvien les coses. Quan jo era petit a casa teníem tres prostíbuls a tocar” diu. No canvien tant, li responc, “només que ara les prostitutes del barri són xineses”.

A partir del minut u, superada l’anècdota personal, Giner comença a desgranar veritats com el puny. “Parlem molt del periodisme, però en el fons les coses no són tan difícils i complicades. Es tracta de fer que un diari sigui imprescindible als lectors. Per dir-ho així, que se sentin obligats a llegir-lo. I si el producte és atractiu i m’acostumo a llegir-lo ja acabaré pagant-lo. Això és tot”, diu, amb una veu tan reposada com contundent.

Conversar amb ell és un plaer, perquè ha conegut de primera mà grans personatges de la història, noms mítics de la professió. Es va estar dues setmanes amb Katharine Graham, l’editora del Washington Post, però alhora va ser amic durant anys i panys –”sempre que anava a Washington dormia a casa seva”– de Barry Sussman, l’heroi marginat del Watergate, l’home que no ix en els films, però a qui el Post va reconèixer el seu paper únic en una necrològica colpidora: “A Hollywood i de cara al públic, sovint es percep el periodisme com una tasca solitària, feta per reporters vestits de manera descurada, encorbats sobre el teclat, amb els telèfons entre l’espatlla i l’orella, envoltats de blocs de notes i piles de papers damunt la taula. En realitat, el periodisme és un esforç molt més col·lectiu, amb papers crucials representats per persones de qui no veiem el nom sota els titulars, a l’espai conegut en la terminologia periodística com la signatura. Una d’aquestes persones, i potser l’exemple més destacat en la investigació de l’escàndol Watergate per part de The Post, va ser el Sr. Sussman.”

Sussman representa per a Giner el principi bàsic del periodisme, la gènesi: “Era un dissabte quan es va saber l’assalt al Watergate. No hi havia ningú al diari. Howard Simons va telefonar a Sussman i aquest va enviar deu periodistes al carrer, deu! Va olorar que allò era important i els va fer anar tots a buscar. Hi havia un tipus que feia informació de tribunals i sempre portava mitjons blancs. Els policies el coneixien tant que molts es pensaven que també era policia. Van tancar el Watergate, però aquest es va colar dins com si res. L’endemà Sussman escrivia la primera crònica sobre el Watergate. El periodisme es fa així…”

Fotografia: Albert Salamé.

Incansable en el relat, Giner conta i escriu històries llegendàries, narrades amb un estil ràpid, però fabulós. Fa desfilar davant el lector des de Josep Pla i la seua teoria que l’únic periodisme interessant és el de deu minuts abans o deu minuts després dels fets, a la família Mesquita –tota una institució al capdavant del diari O Estado de S. Paulo–, tan preocupats per la relació amb els lectors que cada dia escrivien una carta a tots els qui eixien referenciats en el diari demanant-los que es llegissen l’article i es comunicassen amb ells si hi havia cap errada o imprecisió.

Particularment, tots els grans noms del periodisme anglosaxó tenen un espai en la seua memòria i en el llibre. Conta amb delectança el dia que Rupert Murdoch va accedir a prologar un dels seus informes. A Giner, obsedit amb els valors del periodisme i amb la democràcia, Murdoch no li sembla cap referent a exalçar –”és un canalla, no?”–, però no pot deixar d’admirar el que va passar amb aquell article. Van demanar-lo al seu cap de premsa, Jim Kennedy, que en va enviar un, òbviament redactat per ell mateix i no per Murdoch. Al cap de poques hores, en va arribar una altra versió, corregida de puny i lletra per Murdoch mateix, amb anotacions en cada línia de l’original. “Eren tres pàgines de fax. La primera versió estava bé, però no destacava. En canvi, la que va redactar Murdoch mateix era extraordinària, segurament el millor article que vam publicar mai”, diu, cosa que demostra que els apriorismes en aquesta professió simplement no serveixen de res.

Lògicament, un home com ell, que sap veure fins i tot les (escasses) bondats d’un personatge com aquest, es desfà en elogis pels seus herois de veritat. Per exemple, Harold Ross, el fundador de The New Yorker, que va fer instal·lar dos ascensors a la revista, perquè els periodistes no es barrejassen amb els publicistes –”Jo he pujat en aquest ascensor!”

De tots els periodistes que Giner ha admirat, curiosament, el que admira més és el que no ha conegut en persona, el patró de Le Monde i fundador del diari, Hubert Beuve-Méry. No solament pel periodisme, sinó, sobretot, per la manera de fer, per la manera de ser. L’admira tant que la fotografia de la solapa del llibre el mostra a ell amb la taula de treball de Beuve-Méry quan es va retirar, que guarden encara com una relíquia en la nova i mastodòntica seu del diari. “Quan va començar Le Monde, al final de la guerra mundial, el govern francès donava tres milions de francs a cada diari nou, però Beuve-Méry va ordenar que els tornessin. El ministre, aleshores, va enviar un sobre ple de diners, fons de rèptil. El patró es va indignar i va respondre: ‘No podem acceptar aquests diners. Som pobres i ho volem continuar essent. Aquests diners no m’interessen i em repugnen.’”  D’ell és la frase sobre els diaris imprescindibles. I l’actitud d’austeritat i elegància que Giner admira: “Quan es va morir van trobar que havia donat instruccions sobre com publicar la notícia, a una sola columna i discreta, que digués ‘Fundador de Le Monde el 1944, Hubert Beuve-Méry s’ha mort.’”

Però l’edat d’or del periodisme? Ara encara?, que li dic jo, reprenent el títol del llibre. “I tant”, afirma. I tot seguit explica que ell havia viscut l’època en què el dictador podia prohibir –de manera efectiva– l’entrada de Le Monde a l’estat espanyol. Ara qui ho podria fer això?

Hi ha perills, hi ha problemes, hi ha personatges foscs, és cert –em parla d’Elon Musk, que va conèixer al MIT de Massachusetts– però al cap i a la fi la informació periodística avui és més viva i més vibrant que mai. Amb un futur que Giner afirma amb rotunditat que depèn més dels valors que no pas dels diners. “El periodisme és patrimoni cultural d’una societat civilitzada i així ha de ser.”

Juan Antonio Giner (Barcelona, 1947) fa dècades que volta pels cinc continents, aportant idees i solucions a tota mena de diaris i publicacions. Poca gent com ell ha pilotat tants canvis radicals i tantes innovacions, en un sector que aquestes darreres dècades ha viscut un autèntic tsunami de canvis.

La feina al davant de la consultora Innovation International Media Consulting Group el va convertir en un autèntic guru mundial. L’empresa la va fundar amb Carlos Soria i Francisco Gómez Antón –cadascun deu anys més jove que l’anterior. I, units, van imposar-se en un terreny especialment competitiu i ple de massa xarraires poc sòlids.

Ells van representar l’opció contrària. Els dossiers anuals que publicaven eren arrancats de les mans dels autors per periodistes i directius d’empreses que volien entendre per on vindria el futur. I, de fet, qualsevol redacció d’avui dia –i la de VilaWeb no n’és cap excepció– guarda ací o allà, en algun racó, la plasmació de moltes de les seues idees.

Giner ara ja viu retirat de la primera línia, als Estats Units, però no deixa d’interessar-se per qualsevol cosa que puga implicar una innovació interessant. I continua fent servir la seua llarga llista de contactes per a millorar l’exercici de la professió. Havíem quedat per fer-li una entrevista, però vam acabar ensenyant-nos un invent recent d’intel·ligència artificial que ha posat en funcionament el Clarín de Buenos Aires; o l’edició impresa, tan especial i original, dels nostres col·legues eslovacs de Dennik N. Has de parlar amb aquest; has de parlar amb aquell; qui és aquest? Giner, viu, enormement viu i espavilat, es pot haver retirat dels negocis, però no es retira de cap manera de la passió pel periodisme. I la seua última aportació, ara per ara, és el llibre La edad de oro del periodismo, que acaba de publicar Libros de Vanguardia, aplegant els cinquanta-tres articles publicats al rotatiu dels Godó –i tres excepcions provinents d’unes altres fonts.

És a mitjan matí i entra el sol per una gran vidriera quan seiem junts en la llarga taula de la sala de reunions de VilaWeb. Giner està content. Va nàixer en una cantonada del local on té la seu el nostre diari i reconeix l’espai de l’antiga fusteria dels Prats Vidal. “Com canvien les coses. Quan jo era petit a casa teníem tres prostíbuls a tocar” diu. No canvien tant, li responc, “només que ara les prostitutes del barri són xineses”.

A partir del minut u, superada l’anècdota personal, Giner comença a desgranar veritats com el puny. “Parlem molt del periodisme, però en el fons les coses no són tan difícils i complicades. Es tracta de fer que un diari sigui imprescindible als lectors. Per dir-ho així, que se sentin obligats a llegir-lo. I si el producte és atractiu i m’acostumo a llegir-lo ja acabaré pagant-lo. Això és tot”, diu, amb una veu tan reposada com contundent.

Conversar amb ell és un plaer, perquè ha conegut de primera mà grans personatges de la història, noms mítics de la professió. Es va estar dues setmanes amb Katharine Graham, l’editora del Washington Post, però alhora va ser amic durant anys i panys –”sempre que anava a Washington dormia a casa seva”– de Barry Sussman, l’heroi marginat del Watergate, l’home que no ix en els films, però a qui el Post va reconèixer el seu paper únic en una necrològica colpidora: “A Hollywood i de cara al públic, sovint es percep el periodisme com una tasca solitària, feta per reporters vestits de manera descurada, encorbats sobre el teclat, amb els telèfons entre l’espatlla i l’orella, envoltats de blocs de notes i piles de papers damunt la taula. En realitat, el periodisme és un esforç molt més col·lectiu, amb papers crucials representats per persones de qui no veiem el nom sota els titulars, a l’espai conegut en la terminologia periodística com la signatura. Una d’aquestes persones, i potser l’exemple més destacat en la investigació de l’escàndol Watergate per part de The Post, va ser el Sr. Sussman.”

Sussman representa per a Giner el principi bàsic del periodisme, la gènesi: “Era un dissabte quan es va saber l’assalt al Watergate. No hi havia ningú al diari. Howard Simons va telefonar a Sussman i aquest va enviar deu periodistes al carrer, deu! Va olorar que allò era important i els va fer anar tots a buscar. Hi havia un tipus que feia informació de tribunals i sempre portava mitjons blancs. Els policies el coneixien tant que molts es pensaven que també era policia. Van tancar el Watergate, però aquest es va colar dins com si res. L’endemà Sussman escrivia la primera crònica sobre el Watergate. El periodisme es fa així…”

Fotografia: Albert Salamé.

Incansable en el relat, Giner conta i escriu històries llegendàries, narrades amb un estil ràpid, però fabulós. Fa desfilar davant el lector des de Josep Pla i la seua teoria que l’únic periodisme interessant és el de deu minuts abans o deu minuts després dels fets, a la família Mesquita –tota una institució al capdavant del diari O Estado de S. Paulo–, tan preocupats per la relació amb els lectors que cada dia escrivien una carta a tots els qui eixien referenciats en el diari demanant-los que es llegissen l’article i es comunicassen amb ells si hi havia cap errada o imprecisió.

Particularment, tots els grans noms del periodisme anglosaxó tenen un espai en la seua memòria i en el llibre. Conta amb delectança el dia que Rupert Murdoch va accedir a prologar un dels seus informes. A Giner, obsedit amb els valors del periodisme i amb la democràcia, Murdoch no li sembla cap referent a exalçar –”és un canalla, no?”–, però no pot deixar d’admirar el que va passar amb aquell article. Van demanar-lo al seu cap de premsa, Jim Kennedy, que en va enviar un, òbviament redactat per ell mateix i no per Murdoch. Al cap de poques hores, en va arribar una altra versió, corregida de puny i lletra per Murdoch mateix, amb anotacions en cada línia de l’original. “Eren tres pàgines de fax. La primera versió estava bé, però no destacava. En canvi, la que va redactar Murdoch mateix era extraordinària, segurament el millor article que vam publicar mai”, diu, cosa que demostra que els apriorismes en aquesta professió simplement no serveixen de res.

Lògicament, un home com ell, que sap veure fins i tot les (escasses) bondats d’un personatge com aquest, es desfà en elogis pels seus herois de veritat. Per exemple, Harold Ross, el fundador de The New Yorker, que va fer instal·lar dos ascensors a la revista, perquè els periodistes no es barrejassen amb els publicistes –”Jo he pujat en aquest ascensor!”

De tots els periodistes que Giner ha admirat, curiosament, el que admira més és el que no ha conegut en persona, el patró de Le Monde i fundador del diari, Hubert Beuve-Méry. No solament pel periodisme, sinó, sobretot, per la manera de fer, per la manera de ser. L’admira tant que la fotografia de la solapa del llibre el mostra a ell amb la taula de treball de Beuve-Méry quan es va retirar, que guarden encara com una relíquia en la nova i mastodòntica seu del diari. “Quan va començar Le Monde, al final de la guerra mundial, el govern francès donava tres milions de francs a cada diari nou, però Beuve-Méry va ordenar que els tornessin. El ministre, aleshores, va enviar un sobre ple de diners, fons de rèptil. El patró es va indignar i va respondre: ‘No podem acceptar aquests diners. Som pobres i ho volem continuar essent. Aquests diners no m’interessen i em repugnen.’”  D’ell és la frase sobre els diaris imprescindibles. I l’actitud d’austeritat i elegància que Giner admira: “Quan es va morir van trobar que havia donat instruccions sobre com publicar la notícia, a una sola columna i discreta, que digués ‘Fundador de Le Monde el 1944, Hubert Beuve-Méry s’ha mort.’”

Però l’edat d’or del periodisme? Ara encara?, que li dic jo, reprenent el títol del llibre. “I tant”, afirma. I tot seguit explica que ell havia viscut l’època en què el dictador podia prohibir –de manera efectiva– l’entrada de Le Monde a l’estat espanyol. Ara qui ho podria fer això?

Hi ha perills, hi ha problemes, hi ha personatges foscs, és cert –em parla d’Elon Musk, que va conèixer al MIT de Massachusetts– però al cap i a la fi la informació periodística avui és més viva i més vibrant que mai. Amb un futur que Giner afirma amb rotunditat que depèn més dels valors que no pas dels diners. “El periodisme és patrimoni cultural d’una societat civilitzada i així ha de ser.”

L’auge de l’extrema dreta a Europa sembla que no tingui fi. La darrera fita va ser justament diumenge a Àustria, on el partit d’extrema dreta Partit de la Llibertat (FPÖ) va guanyar les eleccions amb el 28,8% dels vots, 12,6 punts més que el 2019.

La victòria de l’FPÖ, que encapçala Herbert Kickl, ha tingut un fort ressò internacional, perquè és la primera vegada que l’extrema dreta guanya a Àustria d’ençà de la fi del nazisme el 1945. I ara els partits d’ultradreta ho celebren. El Rassemblement National de Marine Le Pen, el Partit per la Llibertat de Geert Wilders, la Lega de Matteo Salvini, Vox de Santiago Abascal…

En aquesta llista, també hi ha un partit català. És Aliança Catalana (AC), l’únic partit de Catalunya que ha celebrat el triomf de l’extrema dreta a Àustria. Ho ha publicat al compte de X destinat a afers internacionals.

Celebracions i aliances

La dirigent d’AC, Sílvia Orriols, fa temps que nega la vinculació amb l’extrema dreta, però la realitat la contradiu. El seu partit celebra sempre efusivament la victòria de la ultradreta, com també ho fa Rassemblement National i Vox. Ara ha estat la victòria de l’FPÖ, una formació racista que escampa discursos xenòfobs i defensa una política migratòria de mà de ferro que alhora relaciona amb la inseguretat, la delinqüència i el terrorisme.

La deriva extremista d’Aliança Catalana no es fa palesa tan sols en un piulet. El partit ja ha trepitjat el Parlament Europeu i ha establert lligams, precisament, amb Alternativa per Alemanya (AfD), el partit més extremista de l’eurocambra, que aplega sectors neonazis.

L’extrema dreta s’ha consolidat al cor d’Europa i el partit d’Orriols ha optat per distanciar-se de Le Pen i Meloni i abraçar AfD, la formació que té més representació a Europa de les Nacions Sobiranes, el nou grup que va sorgir arran de les eleccions del juny d’enguany. Poc abans de les eleccions del juny, l’extrema dreta de l’eurocambra va trencar les relacions amb AfD arran d’unes declaracions polèmiques del seu candidat, Maximilian Krah, que va dir que no tots els qui havien format part de les SS hitlerianes eren criminals.

L’encaixada de mans

L’acord entre Aliança Catalana i AfD l’han feta pública els dos partits amb un vídeo conjunt publicat a les xarxes socials. Hi apareixen l’eurodiputat saxó Siegbert Droese i el militant d’AC Pau Nadal, que s’encarrega d’establir vincles internacionals. En el vídeo, s’evidencia la bona sintonia entre totes dues formacions.

Droese destaca que tenen similituds i es vanta de tenir el suport de l’electorat jove. “El senyor Nadal és un home molt jove de Catalunya, i Aliança Catalana també és un partit molt jove, amb una base electoral molt jove”, destaca. L’eurodiputat d’extrema dreta revela que fa temps que totes dues formacions estan en contacte: “En el futur, intentarem, naturalment, intensificar la nostra col·laboració.” I fins i tot aprofita l’avinentesa per convidar Nadal i Aliança Catalana a Berlín. “M’agradaria rebre una invitació a Barcelona”, li diu. Nadal expressa que han parlat de coses que uneixen els catalans i els alemanys i que s’han conjurat per a impulsar propostes que tots dos partits comparteixen.

El vídeo de Droese i Nadal s’ha compartit al compte de X d’afers internacionals d’AC, però ha passat completament desapercebut en els canals principals. Orriols no l’ha promocionat i AC tampoc no ho ha publicat al perfil principal de la xarxa. Qui sí que n’ha tret molt suc és Jordi Aragonès, considerat l’ideòleg del partit, que era el número dos en la llista per Barcelona a les eleccions catalanes. Ha fet un bon grapat de piulets lloant la trobada.

Francesco Cancellato: “Alemanya és el país on la pujada de l’extrema dreta és més impactant”

AfD i Siegbert Droese: què representen?

AfD es va fundar l’any 2013, originalment com a partit euroscèptic i centrat a rebaixar imposts, però d’ençà de la crisi migratòria ha anat prenent un perfil cada volta més d’extrema dreta, amb posicions molt dures contra la immigració. La incidència que ha tingut ha fet que l’extrema dreta es normalitzés en un país que, d’ençà de la dissolució del règim nazi, havia provat d’aïllar-la.

Les divisions del partit en tres estats, entre els quals hi ha Saxònia –a què  pertany Droese– i Turíngia, han estat classificades per les agències d’intel·ligència alemanya de grups extremistes provats. En l’àmbit alemany, les autoritats han classificat l’ala juvenil de l’AfD d’extremista provada, i l’AfD alemanya com a grup presumptament extremista. Aquestes designacions han permès que el partit fos vigilat pels serveis d’intel·ligència i molta gent n’ha reclamat la prohibició.

AfD és el cinquè partit més gran del parlament alemany. Va ser segon en les eleccions europees i ha obtingut representació en governs municipals i regionals de tot el país. Un d’aquests indrets és el districte Sonnerberg, a l’est del país. El partit s’hi va presentar amb Björn Höcke, que el maig d’enguany va ser condemnat amb una multa de 13.000 euros per haver utilitzat en un discurs de la campanya de les eleccions europees l’eslògan nazi “Tot per Alemanya!”. Höcke va defensar que era una dita quotidiana, però el tribunal va determinar que havia fet servir un símbol d’una organització inconstitucional. Mesos més tard, va tornar a ser multat per haver emprat un altre eslògan nazi en una reunió del partit.

A part de Höcke, Droese, amb qui s’ha reunit AC, també arrossega polèmiques. Droese va fer campanya, l’any 2016, amb un Mercedes Benz amb el logotip del partit i la matrícula AH1818, un codi utilitzat pels nazis per a referir-se a Hitler. També va fer servir un altre cotxe amb la matrícula L-GD 3345, que s’entén com un codi d’extrema dreta per a referir-se a l’Alemanya del 1933 al 1945. Droese digué que no sabia qui era el propietari del vehicle i que l’AfD ignorava aquests significats.

Aliança Catalana s’ha reunit amb l’eurodiptat saxó d’AfD Siegbert Droese, proper al sector neonazi d’AfD. Deoese feia campanya a Leipzig amb 1 cotxe matriculat AH1818 (codi utilizat per neonazis en referència a Hitler). Fa temps que avisem, AC és un perill https://t.co/0DseVlUyxi pic.twitter.com/SrGADhKGM8

— Jordi Borràs (@jordiborras) September 27, 2024

Droese va unir-se a AfD l’any 2013 i el 2015 es va convertir en president del partit a Leipzig. Ha estat president interí del partit a Saxònia i d’ençà del juny és eurodiputat. Es descriu a si mateix com a “nacional-liberal” i l’Oficina Federal de Protecció de la Constitució l’ha assenyalat –a ell i a uns quants dirigents més– per vincles amb grups d’extrema dreta i neonazis.

A mesura que l’AfD s’acosta al poder, els radicals alemanys perden la por

Fragmentació de l’extrema dreta al Parlament Europeu

L’extrema dreta al Parlament Europeu és completament fragmentada. Abasta una quarta part dels diputats i, si anessin plegats, serien el primer grup parlamentari. No obstant això, han optat per dividir-se en quatre: tres grups i un altre que acull els eurodiputats no inscrits en cap grup, com ara la formació d’Alvise Pérez.

El més fort i influent és Patriotes per Europa, que aplega els partits més potents de l’extrema dreta europea, amb el Rassemblement National al capdavant. També hi ha l’austríac FPÖ i alguns altres que tenen experiència de govern, com ara Fidesz, del primer ministre d’Hongria Viktor Orbán, la Lega i Vox. És el grup més pròxim a les polítiques del Kremlin i el més influït per Putin.

Patriotes per Europa va decidir de deixar fora la primera ministra d’Itàlia, Giorgia Meloni, que s’ha manifestat favorable a l’OTAN i a Ucraïna. Per aquest motiu s’ha hagut de refugiar en el grup dels Conservadors i Reformistes, un antic grup format fa anys pels conservadors britànics i en què coincideixen partits conservadors i partits d’extrema dreta. Els Fratelli d’Italia encapçalen el grup amb vint-i-quatre eurodiputats.

El tercer grup és Europa de les Nacions Sobiranes, capitanejat per Alternativa per Alemanya, que es va quedar tot sol arran del trencament de les relacions amb els altres partits, i que ara ha replegat partits menors d’uns quants països, com ara la Reconquête francesa.

Per què l’extrema dreta està dividida en tres grups al nou Parlament Europeu?

El tall ferroviari entre les estacions de Tarragona i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès) a causa de les obres al túnel de Roda de Berà (Tarragonès) també afectarà els usuaris del País Valencià. La redistribució de trens i combois farà que s’eliminin algunes connexions entre Barcelona i el País Valencià durant els cinc mesos que duraran les obres de millora, malgrat que les places seran les mateixes.

Temor pels efectes del tall ferroviari a Roda de Berà: “No pensen mai en l’usuari”

Els dos trens de la modalitat Intercity que diàriament connecten Barcelona amb les ciutats de Cartagena i Lorca es fusionen en un de sol. Aquests trens s’aturen a les estacions d’Oriola, Elx, Alacant, Elda, Villena, Xàtiva, València-Estació del Nord, Castelló, Benicarló-Peníscola i Vinaròs i, per tant, connecten el País Valencià amb el Principat.

Ara, malgrat la reducció de freqüències, Renfe ha previst que el tren restant circuli en doble composició, és a dir, que sigui el doble de llarg que habitualment per a garantir les mateixes places que s’ofereixen habitualment.

Per contra, les aturades habituals a les estacions de Cambrils i Benicàssim són suprimides a causa de la falta de capacitat de les andanes.

A banda, es manté el servei directe de cap de setmana entre Barcelona i Alacant del divendres i entre Alacant i Barcelona del diumenge. I s’augmenta el nombre de places d’aquests dos serveis.

Comença el tall ferroviari de Roda de Berà: com podeu anar entre Tarragona i Barcelona?

Transbord obligatori cap al sud del País Valencià

A conseqüència del reajustament pel tall de Roda de Berà, els usuaris d’Intercity o Euromed amb origen o destinació al sud de València hauran de fer un transbordament obligatori a l’Estació del Nord.

Això afectarà els dos sentits de la circulació mentre duri el tall.

Canvis obligats als usuaris de trens regionals

Els viatgers que empren el servei regional han de modificar el recorregut per arribar més al nord que Tarragona. Poden baixar a les estacions d’Hospitalet de l’Infant, Cambrils, Vila-seca o Tarragona per agafar un autocar fins a Sant Vicenç de Calders, on ja podran tornar a agafar el tren. En cas de baixar a Cambrils, també poden agafar el tren Avant provinent de Tortosa.