Els usuaris del transport públic podran carregar a la T-mobilitat més d’un títol diferent alhora a partir de demà, i ho podran fer tant a la targeta personalitzada de plàstic com al mòbil. En canvi, no podran fer-ho a les targetes de cartó, pensades per a un ús menys freqüent del transport públic, segons que ha informat l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) de Barcelona en un comunicat.

L’ATM apuja un 3% les tarifes del transport públic per al 2025

Fins ara, els usuaris només podien tenir un segon títol de reserva idèntic al que estigués en ús, i ara podran tenir títols de diferents gammes o zones tarifàries. Els usuaris podran tenir un màxim de dos títols diferents a la targeta de plàstic i fins a cinc al mòbil, i podran seleccionar quins volen fer servir en el moment de validar al transport públic.

Com canviar de títol?

El sistema sempre tindrà un títol seleccionat per defecte i, si es vol canviar a un altre títol, s’haurà de fer a través de l’aplicació mòbil o a les màquines d’autovenda. Per evitar errors en les validacions, tant en el transbord com a la sortida o en cas d’inspecció, l’usuari haurà de mantenir seleccionat el títol utilitzat durant tot el trajecte.

Validació múltiple

La targeta de plàstic no permetrà validar dos títols diferents de manera consecutiva en un mateix viatge, ja que, en fer-ho, es perdrà la informació de la primera validació. Ara bé: en cas de fer servir el telèfon mòbil, sí que es podrà fer una validació múltiple i canviar de títol durant el trajecte a causa de la seva capacitat d’emmagatzematge d’informació.

La fiscalia ha demanat aplicar l’amnistia a Roger Español, l’independentista que va perdre un ull per l’impacte d’una bala de goma disparada per la policia espanyola durant el Primer d’Octubre a Barcelona, i també als quatre agents processats per haver-lo mutilat. El juliol passat, el jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona ja va amnistiar 46 policies espanyols investigats per les càrregues de l’1-O, però va mantenir la causa oberta tant per a Español com per als agents que haurien ordenat i disparat les bales de goma en aquella zona. Ara la fiscalia, que s’oposava a investigar els quatre policies, però acusava Español d’atemptat contra l’autoritat, demana l’amnistia per a tots cinc.

Segons l’escrit del ministeri públic, l’escopeter i els altres tres agents van complir el seu deure professional i, per això, cal aplicar-los un eximent. En canvi, la fiscalia volia que es jutgés Español per haver llençat una tanca a la policia que va actuar a l’escola Ramon Llull, a l’Eixample de Barcelona. L’acusació popular exercida per Irídia demana, en canvi, que els agents siguin jutjats per lesions i possibles tortures, que quedarien fora de l’amnistia.

Roger Español: “L’amnistia és una merda, perquè l’independentisme polític sap que l’estat espanyol voldrà una contrapartida”

El ministeri públic sosté que l’actuació policíaca va ser proporcional i congruent, amb un ús progressiu dels mitjans de dispersió, després que diversos manifestants fessin recular els agents. També defensa que el tret que va fer perdre l’ull a Español es va fer segons el reglament, a uns catorze metres de distància i amb rebot previ a terra. Per això, demana el sobreseïment lliure per als agents, amb l’argument que van actuar en compliment del deure. La fiscalia també vol que s’arxivi la causa contra quatre agents per l’ús de la porra durant aquells incidents, al·legant que no hi ha proves directes contra ells i que els fets ja haurien prescrit.

Irídia, en canvi, sosté que els quatre policies han de ser jutjats per les lesions a l’ull d’Español amb la bala de goma, i tres més per lesions lleus amb la porra. En el seu escrit, considera que els agents van abusar de les seves funcions i que no hi havia cap risc clar per a justificar l’ús de bales de goma, atès que no hi havia aldarulls greus en aquella zona. També qüestiona que hi hagués un ús progressiu dels mitjans de dispersió i denuncia que es van emprar simultàniament.

Pel que fa a les bales de goma, Irídia assegura que es van disparar a una distància inferior a la reglamentària –que és de cinquanta metres– i recorda que se’n van disparar tres contra Español.

L’entitat també argumenta que ja ha passat el moment processal per demanar l’arxivament de la causa, que altres instàncies judicials havien descartat. A més, considera que cal anar a judici perquè la jurisprudència internacional obliga a investigar fets que poden constituir tortura o tractes inhumans i degradants.

La titular del jutjat de primera instància i instrucció 3 de Catarroja (Horta Sud) ha encarregat una valoració forense dels familiars de les víctimes mortals de la gota freda que han sofert danys psicològics. Seran citats en l’Institut de Medicina Legal (IML) de València perquè aporten la documentació mèdica que tinguen i es puguen avaluar els danys morals i les seqüeles psíquiques.

També seran examinades pels forenses les persones que es van lesionar per les inundacions i que van requerir tractament facultatiu posterior a una primera assistència sanitària, segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia valencià en un comunicat.

La gota freda va deixar 227 víctimes mortals i danys materials milionaris. La magistrada recorda que s’analitza l’evitabilitat de la catàstrofe, a la qual ja va al·ludir en anteriors resolucions, i la investigació de les defuncions és l’essència d’aquest procediment, “l’objecte sobre el qual versa aquesta investigació, el mal absolutament irreparable”. No obstant això, la instructora considera que aquestes diligències també han d’incloure a les persones que van sofrir lesions de major entitat en la tragèdia, tant físiques com psicològiques.

La titular del jutjat fonamenta la necessitat de les valoracions forenses als familiars de les víctimes mortals que ho desitgen en l’important mal psicològic que molts d’ells van sofrir i que la pròpia instructora ha pogut constatar en les declaracions de testimonis i oferiments d’accions practicats fins al moment.

La resolució judicial descriu l’ocorregut el passat 29 d’octubre com un episodi dantesc, com “un infern real de destrucció, mort i finalment foscor”. Així, recull que un nombre rellevant de persones va veure desaparèixer els seus afins. “Eren pares, cònjuge o germans que van veure com se’ls escapaven literalment entre les seues mans els seus sers estimats i resultaven arrossegats per un torrent d’aigua i fang”, diu.

La magistrada cita alguns exemples com el d’un home que va poder posar fora de perill la seua dona, però va acabar morint després de lluitar llarg temps contra l’arrossegament de l’aigua. També aquells que van ser testimonis de com els seus parents baixaven als garatges i mai van tornar, i els qui van presenciar com els seus familiars perien a causa de l’edat avançada, les seues condicions físiques o davant la incapacitat humana de suportar la força del corrent d’aigua i fang. A més, segons resa la resolució, algunes víctimes mortals van perdre la vida després d’haver enviat missatges d’àudio de comiat als fills, i uns altres arribaven als domicilis dels seus majors i en trobaven els cossos sense vida.

D’aquesta manera, al mal moral inherent a la pèrdua de qualsevol familiar pròxim, se sumen totes les circumstàncies relatades i que poden haver generat una síndrome d’estrès posttraumàtic, concretament la síndrome del supervivent, que ha de ser objecte de l’oportuna valoració, conclou la magistrada.

La Fundació Bofill denuncia que hi ha el perill que 116 centres educatius de Catalunya tanquin per la manca de demanda, arran de la forta davallada d’alumnes d’aquests darrers anys, i acusa el Departament d’Educació de manca de planificació. En la presentació de l’informe “Planificació educativa: el futur de l’escola es decideix ara”, l’autora, Maria Segurola, ha explicat: “Els últims anys, s’ha parlat molt de demografia i de decreixement, però no s’ha parlat de com afectaria en el sistema educatiu. Els canvis demogràfics han afectat l’escola i, inevitablement, ho continuaran fent. La pregunta és si aquests canvis serviran per a abordar reptes pendents, com ara, la reducció de les ràtios a secundària o de la segregació escolar, o si continuarà com fins ara, que la planificació s’ha anat fent curs a curs, sense planificar. La planificació hauria de donar resposta a les necessitats futures.”

La natalitat s’ha reduït d’un 37% d’ençà del 2008 a Catalunya, i els alumnes estrangers no la compensen pas. Segons dades de l’Idescat, el 2008 va haver-hi 89.624 naixements a Catalunya, i el 2023, 54.217. Així i tot, Segurola ha deixat clar: “El problema no és la quantitat de nens que tenim al sistema, sinó la gestió que en fem.”

https://www.idescat.cat/indicadors/?id=basics&n=10342

Segons la Fundació Bofill, els centres afectats són centres d’una sola línia amb més del 25% de les places vacants a i3 i primer d’ESO, una tendència habitual en municipis petits –de menys de 10.000 habitants–, però com més va també és més freqüent en ciutats grans. Dels 116 centres educatius en perill de tancament, 63 són concertats i 57 públics, de 45 municipis diferents. N’hi ha 111 en perill de tancament en l’etapa infantil i només n’hi ha 5 en l’etapa de secundària, atès que en aquesta etapa encara es perceben els efectes del creixement demogràfic de la primera dècada del segle XXI, i l’arribada d’alumnes estrangers.

Sistema educatiu inoperatiu

La Fundació Bofill assenyala com a principal responsable el Departament d’Educació: l’acusa de “donar l’esquena”, d’ençà de fa anys, a la realitat demogràfica de Catalunya, com més va més minsa. “Catalunya fa dècades que pren decisions d’esquena a la realitat demogràfica, malgrat que la natalitat baixa d’ençà del 2008 i la caiguda demogràfica a l’escola no és cap imprevist.” Per tot plegat, demana al departament que “passi a l’acció” amb una planificació a deu anys vista. Entre les mesures proposades per la Fundació Bofill, hi ha la d’adaptar el mapa escolar a la conjuntura demogràfica “de la mà del món local” per a evitar el tancament de centres. També defensa la fusió i transformació; un nou decret de concerts per a regular la sobreoferta de tots els centres finançats amb recursos públics; reduir ràtios a secundària –ara mateix, un grup de secundària de cada tres és per sobre de la ràtio oficial; millorar l’atenció als alumnes nouvinguts; enfortir els circuits administratius locals d’acompanyament i assignació equilibrada d’alumnes amb matrícula viva –que sigui l’administració i no l’ajuntament qui ho gestioni– i, finalment, assegurar que cap territori es quedi sense escola, incloses les zones rurals amb baixa densitat d’alumnat. En definitiva, “millorar el sistema i les oportunitats educatives”.

La natalitat baixa i no es compensa amb alumnes estrangers

Segons que alerta la Fundació Bofill, el curs que ve la caiguda del nombre d’alumnes arribarà a totes les etapes i no es revertirà a mitjà termini. Unes dades que contrasten amb les del curs escolar 2019-2020, en què es va assolir el màxim d’alumnes a l’educació obligatòria –un 33% més que el 2000–, per l’alta natalitat prèvia a la crisi del 2008. Ara bé: d’ençà de llavors i fins avui en dia, hi ha hagut un descens del 37% de la natalitat a Catalunya, i la incorporació d’alumnes nouvinguts no el compensa. Una de les dades que ho il·lustra millor és la següent: fins el 2030, es preveu que Catalunya perdi 87.000 alumnes. “Per primera vegada, tots els nivells educatius han perdut alumnes globals i, alhora, hi ha hagut un increment de la diversitat de l’alumnat, que té a veure amb l’arribada d’alumnat estranger”, alerta Segurola, i afegeix: “Això obliga la Generalitat a decidir si ajusta places en benefici de tot el sistema o deixa que tanquin centres en funció de la demanda.”

Els més mal parats són els centres d’educació públics, per unes quantes raons: d’una banda, perquè hi ha més oferta d’i3 als centres concertats: en els darrers sis anys, l’oferta a les escoles concertades ha augmentat d’un 14% i, en canvi, als públics, ha baixat d’un 8%. Això passa perquè només la meitat dels concertats han reduït la ràtio fins a vint alumnes per grup, cosa que han fet tots els centres públics. La diferència és abismal: mentre el 86% dels centres públics van reduir la ràtio, només ho van fer el 48% dels concentrats, un 38% menys. Els anys vinents –tenint en compte que el padró continuarà disminuint–, la reducció de les ràtios no serà suficient. En aquest sentit, Segurola ha estat especialment dura: no només ha criticat la normativa actual, que impedeix a l’administració d’adaptar l’oferta de la concertada, tal com reclama el Pacte contra la Segregació Escolar, sinó que, a més, ha responsabilitzat les concertades d’aplicar també la reducció de ràtios. “Els centres concertats tenen les mateixes responsabilitats que els públics, perquè són finançats amb diners públics.”

El Pla contra la Segregació Escolar estableix un marc per a tractar la qüestió i ha significat un petit avenç en la lluita contra la segregació escolar, però, tal com les dades indiquen, el canvi no ha estat tan significatiu com s’esperava. De fet, tot i que la normativa actual i el pacte determinen que l’oferta educativa s’ha de programar conjuntament i sota els mateixos criteris, el decret de concerts de 1993 ho contradiu.

SalT’educa: el moviment ciutadà que fa d’exemple en la lluita contra la segregació escolar

D’una altra banda, ha crescut el nombre d’escoles d’una línia: més de la meitat de les escoles oferten una sola línia a i3, concretament el 58% de les escoles; un model que, segons la Fundació, debilita els centres perquè promou dinàmiques de competència, la qual cosa propicia grups homogenis i, per tant, promou la segregació escolar. Entre els cursos 2017-2018 i 2024-2025, el nombre de centres públics amb una línia ha crescut d’un 6%: és a dir, dels 986 a 1.044. En canvi, la xarxa concertada ha disminuït d’un 2%: de 269 a 263. Segons l’informe, com més petit és un centre i, per tant, com més fragmentada és l’oferta, més gran és la segregació escolar. “La baixa demanda crea un cercle viciós: la falta d’alumnes redueix l’atractiu de la preinscripció per a les famílies. Així, es debilita l’estructura del centre i afecta la seva estabilitat”, explica Segurola.

Oferta excessiva

L’excés d’oferta als municipis cronifica la complexitat dels centres més vulnerables. Pràcticament, la meitat dels centres en perill de tancament –un 49%– tenen una concentració d’alumnes vulnerables més alta que el seu entorn. A més, a la sobreoferta d’altres escoles s’afegeix la manca de demanda i l’assignació excessiva de matrícula viva. Alhora, ja fa anys que no reben solucions de l’administració, a qui la Fundació culpa de no haver previst respostes estructurals per a adaptar l’oferta educativa preventivament.

Planificar la davallada demogràfica

Segons la Fundació Bofill, una bona planificació atenent els canvis demogràfics hauria de permetre d’impulsar reformes de fons en clau d’equitat, augmentar la despesa per alumne i aprovar un nou decret de concerts que permetés de governar conjuntament tot el sistema educatiu de Catalunya. Per tot plegat, demana que s’ampliï la cobertura de 0-3, l’oferta postobligatòria i que s’ampliïn serveis educatius fonamentals, com el menjador escolar, als centres de secundària. “Una planificació estratègica ha de permetre més arribada d’alumnat al llarg del curs, i augmentar el nombre de dispositius d’acollida i acceleració dels aprenentatges de l’alumnat nouvingut”, diuen. Alhora, defensen que la nova planificació ha d’evitar la presa de decisions arbitràries, com ha passat fins ara, i preveure prou eines i criteri per a portar-la a terme “sense tensions”. “A més, ha de garantir que les reformes responguin a un objectiu clar que vagi a favor de l’equitat, la millora de les oportunitats educatives i que donin resposta a les necessitats reals d’escolarització”, conclou Segurola.

El Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica espanyol ha emès una resolució en què declara il·legal i il·legítim el tribunal que va jutjar l’anarquista Salvador Puig Antich, i anul·la la seva condemna a mort el 1974. El document, datat el 30 de gener de 2025 i publicat pel Punt Avui, concreta i corregeix un primer certificat lliurat a la tardor a la família, que contenia errors i no explicitava la nul·litat del consell de guerra.

Merçona Puig Antich: “Hi ha uns pilars que no han canviat, a Espanya, malgrat la transició”

A la part introductòria, el text recorda que Puig Antich era membre del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) i que va ser perseguit per raons polítiques i ideològiques durant la dictadura franquista. El 25 de setembre de 1973, que va ser detingut, havia estat ferit en un tiroteig a la cara i l’espatlla, lesions per les quals va haver de ser operat. Va ser empresonat a la Model de Barcelona, jutjat en un consell de guerra, condemnat a mort i executat pel garrot vil el 2 de març de 1974.

El document reconeix que Puig Antich “té dret al reconeixement i a obtenir la reparació moral i la recuperació de la seva memòria personal, familiar i col·lectiva”. En aplicació de la llei de memòria democràtica, estableix que el tribunal que el va jutjar, i més òrgans repressius sorgits arran del cop d’estat de 1936, són il·legítims i que la condemna imposada a Puig Antich és nul·la.

Margalida Bover: “Per mi, Salvador Puig Antich va morir dues vegades”

La resolució no esmenta la mort del policia Francisco Anguas en el tiroteig, ni el delicte de terrorisme pel qual Puig Antich va ser condemnat, ni tampoc les irregularitats del procés judicial. Aquest escrit és fruit d’una petició de la família, que després de rebre el primer document va sol·licitar una esmena que en clarifiqués l’abast. L’anterior certificat contenia errors formals, com la numeració incorrecta del sumari –s’hi indicava “106/73” en lloc de “106-IV-73″– i mancava la data d’expedició. A més, tot i que reconeixia Puig Antich com a víctima de persecució política, no decretava explícitament la nul·litat del judici.

El precedent d’uns altres processos, com els de Lluís Companys i José Luis Sánchez-Bravo Solla, membre del FRAP, en què sí que es va dictar una resolució motivada, va portar la família Puig Antich a insistir en la necessitat d’un document clar i inequívoc. Finalment, el govern espanyol ha completat el procediment amb aquesta resolució formal.

Amb aquest acte, la mateixa institució de l’estat espanyol que el 1974 va validar la condemna i va executar Puig Antich en fa esmena i anul·la tot el procés. La reparació es limita a l’àmbit moral, personal i familiar, i no obre la porta a cap reclamació patrimonial. Jurídicament, la resolució ha de ser adjuntada a l’expedient judicial.

La Plataforma per la Llengua ha denunciat al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) un magistrat del jutjat de primera instància i instrucció 2 de Tortosa (Baix Ebre) que va exigir a un pèrit que redactés un informe en castellà, segons que explica l’entitat. Considera que la resolució del jutge “vulnera la cooficialitat del català i el dret del professional a fer-lo servir en l’àmbit judicial”. Per això, demana al CGPJ que revoqui l’exigència d’emetre l’informe en castellà i que s’investiguin els fets per obrir un expedient sancionador, atès que ho considera una falta greu.

Segons que explica la Plataforma per la Llengua, els fets es remunten al 16 de gener, quan el magistrat va dictar una resolució en què ordenava a un pèrit que fes l’informe “de manera motivada, clara i intel·ligible i ajustant-se a les normes bàsiques de l’ortografia i la gramàtica castellanes”. Arran d’aquesta ordre, una de les parts del procediment es va posar en contacte amb l’entitat, que ara ha portat el cas al CGPJ.

En un comunicat, la Plataforma per la Llengua recorda que la cooficialitat d’una llengua “li atorga el mateix rang jurídic que el castellà” i alerta que una exigència com aquesta “vulnera els drets i la normativa vigent”.

La Unió Europea ha avisat que respondria amb contramesures “fermes i proporcionades” a la imposició d’un aranzel del 25% a tota la producció estrangera d’acer i alumini signada pel president dels Estats Units, Donald Trump. Tot i això, es manté oberta al diàleg per a cercar una “solució”, perquè considera que una guerra comercial perjudicaria totes dues parts. “Com vaig dir la darrera vegada, sempre protegirem els nostres interessos davant mesures injustificades, i aquest moment ha arribat”, ha dit el comissari de Comerç, Maroš Šefčovič, al ple del Parlament Europeu a Estrasburg (França), durant un debat sobre les relacions comercials internacionals i l’impacte dels aranzels.

Šefčovič, que parla en nom dels vint-i-set estats europeus en matèria comercial, ha deixat clar que gravar les exportacions de tercers no era pas “l’escenari preferit” per a la UE, però ha avisat que el bloc actuaria per protegir els interessos de les empreses, els treballadors i els consumidors europeus. Ara com ara, la Comissió Europea analitza l’abast de les ordres executives signades per Trump, que activaran els aranzels en el termini d’un mes, i es prepara per respondre-hi “de manera ferma i proporcionada”.

Amb tot, Šefčovič ha insistit que Europa continuava “compromesa amb el diàleg constructiu” i que estava “disposada a negociar” solucions “mútuament beneficioses allà on sigui possible”. “Hi ha molt en joc per a totes dues parts”, ha remarcat, i ha defensat que trobar una solució és de sentit comú.

En un comunicat posterior, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha lamentat “profundament” la decisió dels Estats Units i ha remarcat que els aranzels són, de fet, impostos que perjudiquen tant les empreses com els consumidors, inclosos els nord-americans. “Els aranzels injustificats a la UE no quedaran sense resposta: desencadenaran contramesures fermes i proporcionades”, ha advertit Von der Leyen, i ha conclòs que el bloc actuarà per salvaguardar els seus interessos econòmics.

Von der Leyen és a París per assistir a una cimera sobre intel·ligència artificial, on també participa el vice-president dels Estats Units, JD Vance, amb qui té previst fer una trobada bilateral al matí.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha dit que per a evitar casos d’especulació com la de la Casa Orsola calia “canviar les regles del joc”, tal com ja va defensar quan va anunciar que l’ajuntament i Hàbitat3 compraven l’edifici per tancar el conflicte. Ha defensat la regulació del mercat del lloguer i el topall de preus per a evitar que pugin més, i ha demanat de regular també el lloguer de temporada, que ara queda fora de la llei i fa que molts propietaris passin a oferir els domicilis en aquesta modalitat, que no té un preu màxim. “Així evitaríem aquest avantatge competitiu, aquest punt de fuga que tenim de molts pisos, que s’han convertit en un lloguer de temporada perquè no estan regulats”, ha dit en una entrevista a TV3.

L’Eixample, focus d’especulació a Barcelona: s’hi compten vora 200 cases Orsola

Segons que ha denunciat el Sindicat de Llogateres en múltiples ocasions, la regulació del lloguer de temporada va quedar fora de la llei de l’habitatge justament perquè el PSOE s’hi va negar. Posteriorment, Sumar va presentar una proposició de llei per a regular també el lloguer de temporada, però no es va poder tramitar pel vot en contra del PP, Vox i Junts. Mesos enrere, el lloguer de temporada també havia quedat fora de la regulació catalana quan el parlament no va convalidar un decret del govern d’Aragonès pel vot en contra de Junts, Vox, Ciutadans i el PP, i l’abstenció del PSC.

“Els diputats socialistes ens han preguntat i els hem dit que és molt important, perquè en aquests moments el punt de fuga fosc és el lloguer de temporada”, ha dit Collboni. Ha precisat que no estava en contra del lloguer de temporada com a fórmula, “que és important per a estudiants i investigadors”, ha dit, sinó que sigui “una trampa per a escapar de la regulació”. L’objectiu, ha dit, és que aquestes operacions especulatives no siguin atractives: “Quan diem que hem de regular el preu de lloguer i que s’han d’equiparar el lloguer de temporada, què fem? Que especular amb aquests edificis no sigui rendible.”

El batlle de Barcelona ha defensat que tenir un marc legal per a regular el mercat de l’habitatge era important perquè les ciutats poguessin definir el seu model, i ha defensat que el de Barcelona és intervenir-hi amb mesures com la compra d’edificis abans que ho faci un fons d’inversió gràcies al dret de tempteig, la declaració de zona tensionada i el topall de preus o la prohibició dels pisos turístics a partir del 2028. “Això vol dir posar a disposició de la ciutat 10.000 pisos el 2028, convertits en pisos residencials. És el mateix que una dècada de construcció d’habitatge lliure.”

Ha dit que, d’ençà del 2015, l’ajuntament pot decidir si intervé en una operació de compra-venda d’una finca sencera, i que això només es podia fer si el propietari volia vendre l’edifici. “No parlem d’expropiacions, no es pot expropiar. Ho pots comprar si el propietari ho posa a la venda”, ha dit. Ara bé, ha destacat que el cas de la Casa Orsola no és aquest, perquè en el seu moment l’ajuntament no va comprar l’edifici i ho ha hagut de fer ara, quatre anys després, amb una compra col·laborativa social amb una entitat del tercer sector. Collboni ha defensat aquest model i ha dit que hi havia més entitats de promoció de l’habitatge que s’havien ofert a col·laborar en altres operacions similars.

El batlle de Barcelona ha defensat la regulació del mercat de l’habitatge per a evitar que els preus continuïn pujant, però ha dit que per a abaixar-los calia construir-ne més: “La regulació és important per a aturar el cop, ens va permetre aturar la pujada del 60% que hem tingut els últims anys. Però per abaixar-lo hem de construir més pisos, públics i de mercat lliure. Hi ha d’haver més oferta. El que garantirà l’accés a l’habitatge és que hi hagi més oferta.”

Govern de coalició amb ERC

A banda, durant l’entrevista a TV3, Collboni ha insistit a fer un govern de coalició amb ERC. Els grups municipals del PSC i ERC van arribar a tancar un pre-acord per a incorporar els regidors d’ERC al govern municipal l’estiu de l’any passat, però tot va quedar a l’aire per l’ajornament del congrés local pel gran nombre de militants que s’hi van presentar. Després, ja no es va reprendre pel procés de renovació interna d’ERC. “Mantinc la meva oferta per fer un govern de coalició amb ERC”, ha dit Collboni.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha avisat que “es desfermarà l’infern” a Gaza si Hamàs no allibera tots els ostatges abans de dissabte, 15 de febrer. A més, ha instat Israel a anul·lar l’acord d’alto-el-foc si això no es compleix. “Si tots els ostatges no són retornats abans de dissabte a les dotze en punt, jo diria que serà el moment adequat perquè es desfermi l’infern”, ha declarat al Despatx Oval de la Casa Blanca. “Haurien de ser retornats a les dotze de dissabte, tots alhora, no pas a poc a poc, no dos aquí, un allà… Tots”, ha insistit.

Preguntat sobre les possibles conseqüències d’aquesta amenaça, Trump ha respost: “Ho descobrireu, i ells ho descobriran. Hamàs descobrirà què vull dir.” I ha afegit que la decisió final depenia del govern israelià. “Parlo per mi mateix. Israel pot anul·lar-ho”, ha dit, després de posar en qüestió que la majoria d’ostatges continuïn vius.

Hamàs ha suspès “fins a nou avís” l’alliberament d’ostatges, i ha acusat Israel de dificultar el retorn dels desplaçats al nord de Gaza, atacar la població civil i obstaculitzar l’entrada d’ajuda humanitària. El grup palestí ha reiterat el seu compromís amb l’acord vigent d’ençà del 19 de gener, però avisa que no farà més gests si Israel no compleix la seva part. Dissabte passat, Hamàs va alliberar tres ostatges en un estat de salut delicat i ara reclama compensacions pels presumptes incompliments israelians.

Pressió sobre Jordània i Egipte

A més, Trump ha tornat a pressionar Jordània i Egipte perquè acullin un milió i mig de palestins de Gaza, una proposta que tots dos països han rebutjat, perquè ho consideren un intent d’expulsió en massa. Preguntat si retiraria l’ajuda a aquests països si s’hi negaven, ha respost: “Sí, potser. És clar, per què no? Si no hi estan d’acord, probablement els retindré l’ajuda.”

Avui, 11 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Alexandra Usó: “Si no trien l’opció del valencià, els seus fills no estaran capacitats per a controlar les dues llengües”
—Tot allò que han de saber les famílies sobre la consulta per la llengua a les aules
—Aquesta terra sí que ens pertany | Editorial de Vicent Partal
—El professor de matemàtiques, el símbol, no la persona | Mail obert de Marta Rojals
—El lleó no em fa por, pam i pipa | Mail obert d’Anna Zaera
—La policia, forçada a desmuntar una de les principals proves contra Boye en el judici
—Elon Musk intenta ara comprar també l’empresa creadora de ChatGPT
—Un nou escàndol d’espionatge il·legal torna a empastifar Espanya
—No és un miracle: 30 nacionalitats, 150 anys d’història i una escola on hi guanya tothom
—Molts veneçolans que van votar Trump temen ara que el president dels EUA els deporti
—Mahécor Mbengue: “Tot d’una vaig saber que la via era xerrar català i integrar-se”
—Els 32.000 milions de raons que exhibeix la banca | La píndola de Jordi Goula
—‘Jo mai mai’ estrena la segona temporada centrat en la detecció de les relacions tòxiques

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara: 

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia: 

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Connectar amb els joves, aquest és l’objectiu de Jo mai mai, la sèrie juvenil de 3Cat que avui ha estrenat la segona temporada en un acte a la Sala B de Barcelona. Després de l’èxit de la primera, que va tenir una audiència de l’11,7% de mitjana en l’emissió a TV3, la segona temporada s’emet únicament a la carta per la plataforma digital.

La presentació, conduïda per Laura Grau, ha servit per a revelar bona part de les novetats de la sèrie, que se centra a retratar dinàmiques relacionades amb els abusos de poder, el masclisme i les relacions tòxiques. “Darrerament, en l’audiovisual s’han romantitzat molt les relacions tòxiques i és interessant retratar aquestes dinàmiques negatives tal com són i exposar que la gent se’n pot sortir”, explica a VilaWeb Júlia Westermeyer, que interpreta la Martina, una de les noves incorporacions.

El seu personatge és parella d’en Guim, personatge interpretat per Adrià Salazar. “És important que això aparegui a les sèries, tant per a la gent jove, com per la no tan jove. Tothom es pot trobar implicat en una relació així i aquests referents poden ajudar a obrir els ulls i adonar-se d’aquestes dinàmiques”, explica. Amb la seva arribada, en Guim desestabilitza la casa de colònies de les Guilles. “Llegint el guió jutjava molt el personatge i m’adonava que feia moltes coses que no estaven bé, però en el fons crec que es pot arribar a estimar”, diu Salazar, que s’afegeix a la sèrie juntament amb el seu germà gran, Albert, que fa de Manu, el monitor que substitueix la Mai.

La sèrie reprendrà la trama després del final abrupte de la primera temporada, que s’acabava amb un accident de la protagonista, la Mai. “L’energia de la primera temporada es manté, però els fets que hi van passar fan que les coses hagin canviat molt a les Guilles”, diu a VilaWeb Clàudia Riera, actriu protagonista de la sèrie.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Jo Mai Mai (@jomaimai3cat)

Malgrat tots aquests canvis, l’objectiu de Jo mai mai es manté: representar el jovent tal com és, amb la complexitat, els dubtes i les pors que el caracteritzen. “És important de retratar això, i més encara actualment. La indefinició pròpia d’aquesta etapa en realitat també representa un abisme”, diu Riera.

S’hi manté la defensa de la música

Una de les característiques clau de la sèrie, que s’inspira en la ficció basca Go!azen, és la introducció d’escenes musicals d’artistes catalans amb versions interpretades pels actors. Per a la segona temporada, s’han enregistrat vuit cançons més d’artistes tan destacats com Figa Flawas, Suu i Oques Grasses.

De fet, el moment estel·lar de la nit ha estat l’aparició de Joan Dausà, que ha arribat de sorpresa a l’escenari de la Sala B per cantar “Jo mai mai”, cançó que dóna nom a la sèrie, amb Clàudia Riera.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

Tant les cançons de la primera temporada com les de la segona ja es poden escoltar a les plataformes digitals Spotify i YouTube.

Ahir es va fer públic que el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, havia signat l’ordre de convocatòria de la consulta per la llengua de l’educació a les aules valencianes. La votació es farà del 25 de febrer a les 9.00 al 4 de març a les 14.00. Però aquesta no és l’única data que han de saber les famílies valencianes.

Calendari amb les dates clau

La primera data clau serà la setmana que ve, el 17 de febrer, dia que es publicarà el cens provisional. S’hi podran fer reclamacions fins al 21 de febrer. Els sindicats educatius recorden que és molt important que les famílies comprovin que totes les dades són correctes, per assegurar-se que podran votar.

El cens definitiu es podrà publicar fins al 24 de febrer, el dia abans de començar la consulta.

On es farà la consulta?

La votació es farà a la pàgina web habilitada per la Generalitat, que de moment només indica que serà disponible aviat.  Als municipis afectats per la gota freda, un representant legal de cada alumne podrà anar a qualsevol centre escolar per votar. No cal que sigui el seu.

La conselleria assegura que serà un procés senzill, en què les famílies triaran telemàticament la llengua principal en què volen que els seus fills aprenguin a l’escola, català o castellà. En un comunicat diuen, que, en primer lloc, es demanarà el número d’identificació de l’alumne, el NIA, pel qual es vol respondre l’enquesta.

La comunitat educativa, en peu de guerra contra la consulta per la llengua

Com podeu saber quin és el NIA del vostre fill?

La conselleria ha dit que enviaria un full informatiu amb tota la informació de l’alumne. I en aquest full hi haurà el NIA.

Quines preguntes s’hauran de respondre?

La primera pregunta que s’haurà de respondre té relació amb la preferència de llengua base. La pregunta exacta és: “Quina és la seua preferència sobre la llengua base d’educació?” En aquest cas s’haurà de votar entre català o castellà. Tan sols es pot votar una de les dues opcions.

També s’hi podrà introduir la informació relativa a un seguit de circumstàncies personals de l’alumne que determinaran l’ordre perquè l’adscriguin a la llengua base de preferència. Per exemple, es tindrà en compte el nombre de germans de l’alumne matriculats al mateix centre (15 punts per germà), el domicili (10 punts per àrea d’influència), família nombrosa o monoparental…

Finalment, el representant legal haurà d’acceptar que totes les circumstàncies al·legades en la consulta s’ajusten a la realitat i hauran de ser acreditades si ho sol·licita la direcció del centre públic o la titularitat del centre privat concertat.

Núria Cerveró: “Els xiquets no entenen per què no poden estudiar en valencià”

Quines conseqüències té la consulta?

Amb la nova llei, si la majoria de famílies opta pel castellà, aquesta pot esdevenir la llengua predominant a les aules, cosa que reduirà encara més la presència del català a l’ensenyament i farà perillar la immersió lingüística.

Els sindicats, les entitats de defensa de la llengua i la major part de la comunitat educativa critiquen la consulta perquè parteix d’una premissa errònia, atès que presenta el català i el castellà com a opcions equivalents, i no té en compte la situació de minorització del català. A més, alerten que la consulta pot fragmentar encara més el sistema educatiu, de manera que hi hagi aules separades per llengua i es debiliti la cohesió social.

La comunitat educativa, sobre la consulta per la llengua: “Hem de convèncer les famílies dels beneficis de marcar sí al valencià”

Escola Valenciana anima a participar en la consulta

Escola Valenciana anima a participar-hi i diu que no fer-ho pot causar més problemes que no pas fer-ho. “És important que les famílies voten. Si no, la decisió la prendran els equips directius. Ni aquesta llei ni aquesta consulta no tenen cap motivació pedagògica. Per exemple, els criteris que hi ha en cas d’empat són els mateixos que s’apliquen en l’admissió, quan es fa la matrícula. Continuem a disposició de les comunitats educatives amb tot el material que hi ha a la nostra web, i els podem resoldre qualsevol dubte. Tenim el professorat que pot respondre, en l’àmbit científic, a preguntes molt concretes”, explica Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana.  “Veiem que l’administració pública fa una contraprogramació per acabar substituint la nostra llengua. Nosaltres tenim el deure d’informar les famílies dels avantatges de ser bilingües en un territori que té un bilingüisme natural”, afegeix.

Alexandra Usó: “Si no trien l’opció del valencià, els seus fills no estaran capacitats per a controlar les dues llengües”

Mobilitzacions

En vista d’aquesta situació, la mobilització de la comunitat educativa no s’atura. Escola Valenciana, l’STEPV i més col·lectius ja han anunciat noves accions per a les setmanes vinents, com ara assemblees informatives, i concentracions. I també possibles mobilitzacions de més envergadura, com manifestacions i vagues. Fan una crida clara: denunciar la instrumentalització política de l’ensenyament i defensar el català com a llengua vehicular de l’escola pública valenciana.

Elon Musk i un grup d’inversors han ofert de comprar OpenAI, l’empresa creadora de ChatGPT, per 97.400 milions de dòlars, una xifra molt inferior a la valoració més recent, que era de 157.000 milions.

El director executiu d’OpenAI, Sam Altman, ha refusat immediatament l’oferta en un missatge a X: “No, gràcies, però, si vols, et comprem Twitter per 9.740 milions de dòlars”, ha escrit, fent referència a la xarxa social de Musk, que ell va comprar el 2022 per 44.000 milions de dòlars.

L’oferta, que segons l’advocat de Musk, Marc Toberoff, s’ha enviat a la junta directiva d’OpenAI, indica una intensificació de la batalla de Musk contra l’empresa d’intel·ligència artificial, que ell mateix va contribuir a fundar i finançar el 2015.

Musk se’n va desvincular el 2018, quan dirigents d’OpenAI van refusar la seva proposta de prendre’n el control.

De fa un any, Musk manté un plet contra OpenAI, al·legant que la reestructuració de la companyia –que havia estat creada com una entitat sense ànim de lucre però que ara és una empresa amb finalitats lucratives– vulnera la seva missió original de desenvolupar la intel·ligència artificial per al bé de la humanitat.

El consorci d’inversors que s’ha unit a Musk en aquesta oferta inclou la seva empresa d’IA, xAI, el gestor d’actius Baron Capital Group i la firma de capital de risc Eight Partners.

OpenAI va ser valorada en 157.000 milions de dòlars pels seus inversors de capital de risc quan van tancar una nova ronda d’inversió de 6.600 milions de dòlars a l’octubre.

Un consorci d’inversors encapçalat pel multimilionari Elon Musk ha presentat una oferta de 97.400 milions de dòlars per adquirir OpenAI, l’empresa pionera en intel·ligència artificial i propietària de ChatGPT.

OpenAI serà una empresa amb ànim de lucre i Elon Musk maniobra per impedir-ho

Aquesta oferta intensifica l’enfrontament entre Musk i Sam Altman, CEO d’OpenAI, sobre el futur de la companyia. Musk, cofundador d’OpenAI el 2015, va abandonar l’empresa posteriorment i va fundar la seva pròpia companyia d’IA, xAI el 2023. “És hora que OpenAI torni a ser la força oberta i centrada en la seguretat que alguna vegada va ser”, ha firmat Musk en un comunicat.

OpenAI, actualment una organització sense ànim de lucre, es troba en procés de transició cap a un model de negoci amb finalitats lucratives, cosa que segons la companyia és necessari per assegurar el capital necessari per a desenvolupar els millors models d’intel·ligència artificial. L’any passat Musk va presentar una demanda contra OpenAI i Altman en un tribunal federal per a impedir que es convertís en una companyia amb ànim de lucre, al·legant que els fundadors de la companyia s’havien desviat de la missió original de desenvolupar IA per a benefici de la humanitat.

El RCD Espanyol ha denunciat que, durant el partit a la Ciutat Esportiva Dani Jarque contra el FC Barcelona, la jugadora blaugrana Mapi León, enmig d’un forcejament amb la futbolista Daniela Caracas, va fer un gest que vulnerava la intimitat de la seva jugadora.

L’Espanyol denuncia que Mapi León va tocar els genitals d’una de les seves jugadores

Ara, la jugadora del Barça ha fet un comunicat en el qual nega les acusacions i diu que “en cap moment vaig vulnerar, ni vaig tenir la intenció de vulnerar, la intimitat de la meva companya de professió Daniela Caracas”. Sobre això, explica que, després d’haver xocat la jugadora de l’Espanyol contra ella “intencionadament”, li toca la cama i li pregunta “què et passa”. Però que en cap cas li toca “la zona íntima” i afirma que va en contra dels seus principis.

Al mateix temps afirma en el comunicat que “condemno l’assetjament que segons sembla sofreix la Daniela a les xarxes socials i que res tenen a veure amb mi i li mostro el meu més sincer suport”. Considera que “s’ha generat un soroll i una polèmica al voltant del meu nom que solament cerca de danyar la meva imatge” i que hi ha hagut actes manipulats “per a altres objectius que es fan evidents en la setmana en la qual ens trobem”, tot coincidint en el judici contra l’ex-president de la Federació Espanyola de Futbol Luis Rubiales, i que ara mateix es troba “molt disgustada i decebuda, i per això em reservo el dret d’emprendre accions legals contra qui pretengui aprofitar l’avinentesa per a perjudicar-me i continuar difamant amb proves infundades”.

DECLARACIÓ DE LA NOSTRA
JUGADORA MARÍA PILAR LEÓN pic.twitter.com/IuVhdJNfB5

— FC Barcelona Femení (@FCBfemeni) February 10, 2025

L’Escola Vedruna Àngels és un model de moltes coses. Ara és també referència pel seu pes històric a la ciutat. És un dels pocs centres educatius que poden teixir un fil històric amb Barcelona. Aquest mes comencen la commemoració dels 150 anys de l’escola a la plaça dels Àngels. Una història què és molt més llarga, tal com s’explica a l’exposició que ha organitzat el centre, coordinada per les mestres Mònica Berdalet i Antònia Cortina, amb qui parlem d’aquesta passat emblemàtic, però també d’un present ple d’activitat i de transformació. Quan entres a l’escola tens la sensació que tothom hi treballa per fer la vida més fàcil a l’altre. És impressionant. Totes dues mestres es defineixen com a mestres de vocació, que estimen la feina que fan: “Nosaltres ens dediquem a posar llavors, però moltes vegades no veiem el fruit fins que els nois vénen a veure’ns quan són grans i ens expliquen què fan.”

Aquesta escola és coneguda per la gran tasca educativa que fa. Sap treure bons resultats enmig de la complexitat de tenir alumnes de trenta nacionalitats diferents i aconseguir que el català sigui la llengua del centre. Quan els demanem què creuen que afavoreix aquest èxit diuen rotundament totes dues que és l’equip: “La clau de l’escola és treballar en equip. Si no ho féssim així no podríem fer res de tot això que fem. El nostre dia a dia és ple de reptes i de moltes necessitats que hem de cobrir. Si no treballéssim en equip no aconseguiríem el que aconseguim. Tenim un claustre molt cohesionat i sobretot ens donem suport els uns als altres. A més, som una escola inquieta, que ens agrada formar-nos i fem més hores de formació de les que toquen. Ens agrada molt la innovació i quan veiem qualsevol cosa que creiem que pot ser bona per als nostres alumnes ens hi tirem de cap. I no és una cosa individual d’un mestre, sinó del claustre en general. I això fa que cobrim tots aquests reptes diaris.”

Quan els demanem si el barri és un handicap, ens responen amb convenciment que si el barri ha canviat l’escola també: “L’escola sempre ha intentat anar al mateix ritme de canvi que el barri per encaixar en les seves necessitats. Si al barri hi ha aquestes nacionalitats, a la nostra escola hi ha aquestes nacionalitats. Ens hem adaptat a la realitat del barri. Quan diem que Vedruna Àngels és una escola totalment integrada al barri, no diem res d’especial, som una escola més. Fem el mateix servei que qualsevol escola pública de veïna. A Ciutat Vella treballar en xarxa és important i fa molts anys que ho fem. Si no ho féssim no arribaríem a tot arreu on hem d’arribar. La diversitat és un punt clau de la nostra escola. No fem res més que acollir la diversitat i conviure-hi. Sempre diem que per a Vedruna Àngels aquesta diversitat és una gran riquesa, perquè ens ajuda a obrir-nos al món, i això és important. Però també els fem veure que aquí viuen obertura. La nostra mirada de concepte educatiu no és la de famílies d’altres països, però també els fem veure que si són aquí s’han d’adaptar a on són.”

La conversa amb les dues mestres ens porta a parlar de com treballen l’arrelament: “Nosaltres potenciem el català i volem transmetre les nostres tradicions a totes aquestes famílies que vénen de diversos llocs del món. Volem que aprenguin a estimar, com nosaltres, la nostra llengua, les nostres tradicions. De fàcil, no ho és. Anys enrere, era més fàcil perquè feien molt d’esforç per aprendre el català, sobretot, o el castellà. Ara no fan aquest esforç perquè tenen tant coixí al voltant que ja se senten acollits per les seves comunitats o per les seves famílies, que fa temps que viuen aquí. I això és una dificultat. A l’escola parlem català, però la gran majoria només el parla aquí. A casa seva no el parlen. Això és una dificultat afegida que ens trobem.  Però hi insistim, i tots el saben i el parlen aquí. Per millorar aquesta situació fem classes de català per a les famílies, però costa molt que vinguin.”

 

L’exposició, que ocupa una aula que hi ha al costat del pati, quan s’acaben les classes s’omple de famílies que ressegueixen els plafons on s’explica la història de l’escola: “Volem mostrar a les famílies que la Vedruna Àngels no és una escola d’ara, sinó una escola que es remunta a fa cent cinquanta anys, i que si tiréssim més enrere trobaríem la Casa d’Infants Orfes, que és del 1370. Per tant, és un dels pocs llocs de Barcelona que més de 600 anys després continua, d’alguna manera, al mateix lloc, sense haver-se traslladat, fent un servei que té un vincle amb el passat.” L’exposició també lliga la història de l’escola amb la història del país, i prova d’explicar els fets més destacats d’una manera didàctica perquè els visitants els relacionin. L’edifici escolar ha travessat uns quants tràngols. Un dels més recents, i més traumàtics, a la dècada dels noranta, va ser l’enderrocament d’una part de l’edifici per a emplaçar-hi el MACBA.

L’escola que és casa

Vedruna Àngels és una escola que enganxa, ens diu Mònica Berdalet, mentre matisa: “O t’enganxa i veus que és el teu lloc amb tot el que comporta, o ja veus de seguida que no i te’n vas. Els mestres que treballen en aquesta escola tenim molt clar on treballem, per a qui treballem i en quines condicions treballem. Si hem de fer qualsevol cosa, no hi escatimem cinc minuts, ens hi aboquem.” Segurament això es fonamenta en els valors de l’escola, que són molt presents a l’exposició i que Antònia Cortina relata amb detall i convenciment: “Són vuit paraules que diuen tot el que volem transmetre. Hi ha la paraula barri, perquè som una escola arrelada al barri. Hi ha la paraula acompanyament, perquè l’escola acompanya. Hi ha el treball en equip, perquè és molt important per a nosaltres. Hi ha la sostenibilitat perquè la defensem: cada any fem la Festa de la Terra, que és una festa molt arrelada a l’escola i on treballem uns valors de cara a un món millor i un món que hem de cuidar entre tots. Hi ha la paraula diversitat, que és compartir; la diversitat ens dóna aquesta riquesa tan característica de la nostra escola. Hi ha la paraula valors, perquè evidentment som una escola religiosa i això va lligat amb tot el que fem i totes les coses que van passant durant l’any. Hi ha la innovació, perquè som una escola inquieta que sempre cerquem la millor manera d’arribar als infants, i és quan l’escola és aprenentatge. I evidentment hi ha l’última paraula, que és casa, quan l’escola és família. Perquè som una gran família, som una escola petita, ens coneixem tots, estem… I això, som una família bonica. Som una família de 360 en aquests moments. L’any 39 eren 3, que també surt de l’exposició en forma de boletes de colors, però ara 360.

Matrícula viva, vacances transoceàniques i dol migratori

Quan ha començat la conversa i els hem dit que potser enregistraríem vint minuts els ha semblat que era molt. Fa gairebé mitja hora que parlem i no ens aturaríem, perquè en la conversa transcendim la història i ens plantem de ple en el present. El seu present, que ens explica situacions noves que els de fora gairebé no coneixem: “La relació amb les famílies a vegades és difícil perquè treballen moltes hores i amb horaris complicats. Tenen moltes dificultats: potser per a arribar a final de mes, potser per a pagar una sortida, potser perquè han de canviar de barri i no volen canviar d’escola… Intentem veure’ls a tots com a mínim una vegada l’any i si pot ser més, més. A la sortida, a les cinc de la tarda, intentem ser-hi presents i visibles perquè se’ns puguin acostar i preguntar el que els faci falta. Abans parlàvem d’equip i aquí també es nota. Hi ha una part de la feina d’acollida en què té molta importància la secretaria i la porteria perquè han de saber escoltar i ho fan.”

Un altre repte que tenen a l’escola és la matrícula viva. Això vol dir que constantment hi arriben alumnes nous i en pleguen. Les dificultats que crea això, segons que diuen, és gran: “Quan tens el grup cohesionat i més o menys funciona, de cop i volta pot ser que un infant se’n vagi o que n’arribi un altre. O que se’n vagi per un mes o per dos mesos i torni a venir.” Sense ganes d’exagerar el seu paper, diuen que passa a totes les escoles del Raval. En diuen vacances transoceàniques i generalment passen en aquesta època de l’any. En tenen exemples a dojo, nens que fan els deures al Paquistan o a l’Argentina i es connecten amb l’ordinador amb la mestra per no perdre el fil de les classes. “A la classe ara mateix, per exemple, tinc una nena que farà tres mesos que està al Paquistan i, és clar, quan torni ja veurem com tornarà –ens explica Mònica Berdalet, que afegeix més detalls alliçonadors d’un món normal per a moltes escoles i que molts adults ignorem. Hi ha qui torna i s’enganxa de seguida i hi ha qui té més dificultats. Amb els més grans, per exemple, jo que tinc cinquè i sisè, hi puc contactar si tenen ordinador. Es connecten i em diuen: “Mònica, què he de fer?” O “Veig que has penjat una cosa, o que ens has enviat aquest correu, què vol dir?” En canvi, hi ha famílies que estan més desconnectades. Hi ha qui demana una carpeta amb fulls perquè com a mínim poden anar fent operacions, o un llibre de lectura. Altres no diuen res.”

Una altra situació freqüent és el dol migratori, molt punyent. En pateixen sobretot els alumnes que arriben sense saber la llengua ni tenir cap coneixement de què es trobaran aquí: “Com més grans vénen a l’escola, més dificultats tenen. I no és tan sols per l’idioma. Aquests alumnes que arriben d’aquesta manera també fan un trencament efectiu. Molts tenen dotze o tretze anys i els seus pares els van deixar vivint amb algun familiar, potser els avis. Quan els pares els reclamen per venir aquí trenquen el vincle efectiu amb els qui els havien criat i fet de pare o mare encara que no ho fossin. Ens trobem nens que potser al seu país eren alumnes bons i brillants i que de cop i volta són aquí, no saben l’idioma i fins que no el dominen tenen unes grans dificultats. Els han promès que vindran a Occident i que això serà Eurodisney, i quan veuen la realitat… N’hi ha que vénen enganyats: els diuen que només hi estaran un mes i tornaran. I no tornen. Es queden aquí. També passa el cas contrari. Hi ha nenes sud-americanes que se sorprenen que es pugui anar pel carrer sense perill. Ens expliquen que els han matat una amiga a trets, al carrer, i aquí els impressiona que puguem anar pel carrer i no passa res. Són coses que t’impacten.”

Per resoldre situacions d’aquesta mena també treballen en equip i, com que no saben tants idiomes com es parlen a l’escola, fan pinya amb els alumnes més grans perquè els ajudin a rebre els més petits, que els primers dies no entenen res i se senten totalment estranys: “Tenim la sort de tenir tantes nacionalitats que sempre trobem un alumne que sap parlar la llengua del nen petit que acaba d’arribar i li tradueix allò que li expliquem perquè es tranquil·litzi. Els més petits, a vegades no els preparen per a venir a l’escola. No fan l’adaptació que hem fet nosaltres amb els nostres fills. Ni tot això. Els nens es troben aquí de cop i volta i no coneixen ningú, no ens entenen. La gran obsessió d’aquests nens és cercar una porta o algun lloc per a sortir, per a marxar. És una cosa en què també treballem molt amb les famílies, perquè expliquin als nens què faran, que els diguin que vindran a buscar-los, que no els enganyin. Això és una cosa que és difícil i que ens costa. I és en aquest moment, quan si veiem un infant molt desesperat, anem a buscar algú que sabem que parla la seva llengua, que li expliqui que la mama o el papa vindrà després i que no es quedarà aquí. Això el tranquil·litza automàticament.

Una exigència per al futur

Acabem la conversa amb Mònica Berdalet i Antònia Cortina, mestres veteranes de l’escola. També arriba Eduard Riudavets, el director, que ve a saludar-nos. Ell, el dia de la celebració oficial al MACBA, va fer un discurs en què mirava cap al futur i feia una clara demanda als responsables polítics: “Tot i el soroll d’obres que ens espera els anys vinents a la plaça, a la llarga gaudirem de noves instal·lacions i espais que faran l’entorn més dotat i més tranquil. Exigim, però al Districte i als polítics i representants que lluitin i vetllin per fer un barri més segur, més net, menys hostil, on nens i nenes puguin jugar a les places, gaudir tranquil·lament d’una de les millors biblioteques de la ciutat sense tenir por d’anar pel carrer; i on els nostres veïns i veïnes no decantin la balança de dur els seus fills i filles a escola fora del barri tot i que creguin fermament en la nostra proposta educativa.”

Em comentava Sònia Moll en aquesta entrevista la sorpresa que li havia causat instal·lar-se els últims anys en un poble, després de tota la vida a la ciutat, i comprovar algunes aficions locals com la caça, els esmorzars eterns dels homes caçadors, els gossos que lladren tancats durant tot l’any en gàbies. El seu astorament em va sorprendre i em va tocar fort perquè jo he conviscut tota la vida amb escenes així i les tinc tan integrades que m’ha costat anys d’aplicar-hi distància i esperit crític.

Hi ha pràctiques tan vinculades a la nostra particular socialització, i socialitzar vol dir allò tan bonic de trobar-se i compartir i sentir-se acompanyat i riure i plorar i saludar, i que vinguin al teu enterrament, que costa destriar-ne el gra de la palla. I precisament, vet aquí, la gran trampa sempre. Aconseguir destil·lar allò que sí d’allò que no, en un corrent indestriable, sense perdre la vida i els records bonics pel camí, sense renunciar a allò que per sort o per desgràcia ets.

Jo no puc mentir i dir que això de caçar, torejar, els correbous, beure cigalons i fumar puros, no ho havia pensat mai en termes de masculinitat. M’ha passat pel cap sovint. Mon pare, sent de poble, no ha participat gaire en el gran gruix de les coses masculines, en els saraus  de mascles, a anar a fer la partida de cartes havent dinat i altres reunions més o menys inofensives. Hi va haver èpoques que hauria desitjat que hi anés, per no ser diferent també en això. Ja en tenia prou amb els meus dilemes identitaris, i les meues desorientacions afectives, per a, també, tenir un pare que no se socialitzava com tocava. Que no feia això tan normal de sortir el cap de setmana amb uniforme militar de camuflatge, i l’escopeta penjada a l’esquena i tornar amb un enfilall de conills penjant. No tenir un pare de veu greu, que donés cops forts a la taula i a l’espatlla, assegut amb les cames obertes remenant les cireres. Recordo amb estima la veïna que tocava el timbre cap al tard, sense voler molestar, per portar-te gentilment un plat de tords, tendres moixonets desplomats, com a obsequi de la jornada. Ja vinc jo perquè el dallonses està cansat de tot el dia. I aquell que et deia, tot ufanós, que tenia un porc senglar al congelador, i que havia fet seixanta quilos de rovellons i te’ls exhibia, animals i vegetals, com trofeu del seu dia. Recordo també quan passejàvem amb bicicleta pels camins fora del poble i fabulàvem sobre com s’havia pogut construir una casa a l’interior d’un garrofer, amb totes les estances domèstiques, i torres de guaita incloses. Allà, una mica allunyats de tot, els homes es trobaven per menjar-se el botí juntets i arreglar el món, i parlar de política, entre puros i pipes de pam. A l’estiu, la socialització es traslladava a la plaça de bous i als berenars de truites i botifarres. I els nois, quan començaven a tenir barbeta, sortien a la plaça amb samarretes de mànigues retallades, i corrien darrere el brau cridant-lo amb sons guturals, de la gola a les cavernes, perquè l’animal s’acostés i ells poder esquivar, amb velocitat, l’envestida. I pels carrers, a l’asfalt roent del juliol, estirant la corda del capllaçat, centenars més de xicolets trotant com un exèrcit, i el dissabte de festes calant-li foc a les banyes i fent-lo córrer il·luminant la nit a cop de pas-doble. Hi ha tantes coses, tants records bonics en aquestes escenes… Passa una mica com amb els pares i les mares, que els estimes encara que a mesura que vas creixent en descobreixes les misèries i renuncies, o no, a remuntar-te a l’inici del pecat original, perquè potser hi arribaràs o no caldria.

Els homes als pobles han cultivat maneres de socialitzar-se que encara que sembli estrany continuen. L’home que es posa en duel amb l’animal, l’home que presumeix d’arriscar-se més que el veí, de posar el seu cos al límit. Batejos socials, maneres de dirigir la conducta, que no impliquen tan sols maltractament animal, encara que això sol ja seria prou greu. El problema és que no va sol i hi té una estreta relació. La força, el poder, la supremacia. I podríem continuar estirant el fil i arribar a les mans als collons de Rubiales, i a la ultradreta, a Le Pen, a Orbán, a Salvini, Trump o Netanyahu. A l’extermini perquè jo sóc més fort que tu. La socialització masculina es basa a no tenir por, premiar la determinació, el domini de les emocions, que no et tremoli el pols per fer el que toca. I sobretot, demostrar-ho. La masculinitat, com dirien les teòriques del gènere, és performativa. La socialització masculina és un fet relacional, que també busca l’aplaudiment. El lideratge de saber-se mascle alfa és saber-ho representar a cara descoberta. I si no mireu com gaudeix Trump anunciant el que diu que vol fer. Encara hi ha alcaldes que es guanyen la confiança del veïnat perquè són els més destres a demostrar virilitat. Aquell jove que accelera amb la moto quan passa per davant o posa el motor del cotxe a mil revolucions per impressionar també exerceix una violència que no és tan lluny del cop de puny o dels petons no consentits. Si ho fa és perquè en alguns entorns encara el premien i l’adrenalina és una substància addictiva. La virilitat, i això passa tant al poble com a la ciutat, és un valor a l’alça.

L’altre dia llegia que en molts pobles de Catalunya les discoteques han deixat pas als gimnasos. Si en un moment determinat tal poble o tal altre va tenir vuitanta pubs ara tenen vuitanta gimnasos. Els temples del wellness on circulen alegrement les hormones, les proteïnes sintètiques i les exhibicions de bíceps. Espais on s’intercanvien comentaris, on es xerra mentre s’aixequen amb les cames unes quantes planxes de pes. Jo no tinc gaire experiència en la qüestió, què hi farem, però sempre m’ha semblat curiós anar-hi amb cotxe o amb metro i allà, vinga a fer taules d’exercicis, a suar, a córrer davant una pantalla virtual mentre camines per una urbanització de Kansas City. I aquells punys ben tancats per treure múscul davant l’espill, que et retorna la imatge que vols veure o no, i alguns entrenadors que et colpegen al pit per fer-te sortir la bèstia que portes dins, perquè tu pots, i no surrender i força fins a la victòria.

Mentre escric això escolto de fons la cançó que ma mare canta a ma filla, en una altra estança de la casa. Ho sento bé?  “El lleó no em fa por; pam i pipa, pam i pipa; el lleó no em fa por, perquè soc bon caçador.” I no em puc creure que això passi al mateix temps. Que el cançoner català s’hagi alineat amb la masculinitat i la defensi i la celebri amb pam i pipa, pam i pipa. Just avui. Que això passi mentre escric aquest article que en un principi havia titulat Caçadors, emboladors, gimnasos i altres mites, em reafirma que aquest havia de ser el tema d’avui. Mites. Sembla clar que continuem transmetent-los sense que siguem, a voltes, prou conscients de què fem i de les terribles conseqüències que té.

Fa poques setmanes, el 31 de gener, sortia a la llum un nou cas d’espionatge en massa d’autoritats estatals. Meta alertava que centenars de dispositius de periodistes i activistes havien estat infectats per un programa de l’empresa Paragon Solutions mitjançant la coneguda plataforma de missatgeria WhatsApp –de la seva propietat– i titllava l’incident de greu.

L’escàndol s’havia destapat gràcies a la col·laboració de l’empresa de Mark Zuckerberg amb Citizen Lab, que ja va descobrir el Catalangate, l’espionatge contra seixanta-cinc dirigents independentistes fet amb Pegasus. Tot i que WhatsApp ja ha resolt la vulnerabilitat, no ha pogut identificar qui hi havia concretament darrere l’atac informàtic. Tampoc no ha facilitat informació sobre els infectats concrets i s’ha limitat a avisar les víctimes privadament.

Sí que s’ha revelat que l’espionatge il·legal compromet activistes i periodistes d’un total de catorze estats de la Unió Europea, concretament d’Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Grècia, Itàlia, Letònia, Lituània, els Països Baixos, Portugal, Suècia, Txèquia, Xipre i l’estat espanyol. En relació amb això, és important de destacar que per a poder contractar el programari espia cal complir dos requisits: el primer, ser una agència estatal, perquè la comercialització es destina solament a governs; i el segon, que aquests han de ser aliats dels Estats d’Units d’Amèrica, és a dir, que exclou, per exemple, la Xina i Rússia. Ras i curt, hi ha usuaris de WhatsApp de l’estat espanyol infectats i solament el pot emprar un govern o organismes vinculats.

Concretament, el programa espia s’anomena Graphite, del fabricant israelià de programari d’intrusió Paragon Solutions, creat per l’ex-primer ministre Ehud Barak i que ara és propietat d’un fons amb seu als Estats Units. Quan un telèfon és infectat, els operadors del programari espia poden accedir-hi completament, llegir-ne missatges enviats en aplicacions xifrades com WhatsApp i Signal, i espiar més dades personals. L’anunci de Meta al·legava que Paragon havia robat dades dels seus usuaris mitjançant una tècnica sofisticada coneguda per piratatge de “clic zero”. Això significa que envia un fitxer maliciós al telèfon de la víctima i aquesta no cal que premi cap enllaç ni descarregui res per ser infectat.

El cas esclata a Itàlia

El 31 de gener, el mateix dia que Meta anunciava aquest espionatge en massa, sortia a la llum el primer nom d’un espiat: el periodista Francesco Cancellato, director del diari italià Fanpage. Fa mig any, el diari va destapar que les joventuts de Fratelli d’Italia, el partit ultradretà de la primera ministra Giorgia Meloni, feien crides al feixisme i càntics en favor de Mussolini i Hitler davant diputats i eurodiputats, que no tan sols ho toleraven, sinó que ho encoratjaven.

Cancellato es va mostrar sorprès per la intrusió, però no va voler assenyalar ningú per l’espionatge il·legal fins que el seu diari no va fer una investigació pròpia. Dies més tard, també a Itàlia, va aparèixer el nom de més espiats: Luca Casarini, fundador i cap de missió de Mediterranea Saving Humans, una organització similar a Open Arms; i Beppe Caccia, l’armador de la mateixa ONG. Al mateix temps es revelava que havia estat espiat un activista libi que resideix a Suècia, Husam El Gomati, que s’havia dedicat a informar sobre els vincles entre el govern italià i els guardacostes libis per impedir que els immigrants travessessin la mar Mediterrània. El Gomati diu que ara tem per la seguretat i confidencialitat de les seves fonts. Malgrat que hi ha desenes de casos més, no se’n saben més noms, de manera que encara no s’ha revelat la identitat dels activistes o periodistes de l’estat espanyol, tot i saber-se que n’hi ha.

La resposta del govern italià, dimecres passat al vespre, en un comunicat, va ser dir aquesta: “La Presidència del Consell exclou que periodistes i activistes hagin estat sotmesos al control dels serveis d’intel·ligència i, per tant, del govern.” Amb tot, afegia que s’havien posat en contacte amb WhatsApp per demanar sobre l’afer i que Meta havia facilitat la llista de països on s’havia fet l’espionatge i concretava que a Itàlia hi havia set persones implicades.

Però l’endemà The Guardian publicava –i ho confirmava Haaretz– que Paragon havia cancel·lat els contractes que tenia amb Itàlia, i el motiu era la violació de les condicions del servei i del marc ètic previs pels acords. En resum, el govern italià tenia contractat el programa espia i, a parer de l’empresa, no havia complert les normes ètiques obligatòries. Concretament, el programa Graphite havia estat contractat per dos organismes: una agència de policia i una altra d’intel·ligència. Tots dos són públics i sota control governamental, perquè aquesta és la condició amb què Paragon ven el programari. En canvi, el govern italià continua negant haver utilitzat el programari per a la vigilància de periodistes i activistes i ha anunciat que aquests serveis estatals deixaran d’usar-lo.

Hi ha dues hipòtesis que guanyen força. Una és que el govern de Meloni sigui darrere o hagi avalat l’espionatge contra periodistes i activistes que no els eren afins, si més no pel que fa als implicats a Itàlia. I una altra, que alguna branca de la policia o dels serveis d’intel·ligència actués “fora de control”, en línia amb els interessos del govern, però per iniciativa pròpia. De moment no se sap, però tant l’una com l’altra es preveu que porti a un fort escàndol polític.

Un afer d’àmbit europeu

La qüestió ha fet ràpidament el salt a la política institucional. L’oposició ha demanat, en preguntes parlamentàries, que el govern els faciliti informació. I fins i tot ja ha arribat al Parlament Europeu.

L’ex-primer ministre italià i senador, Matteo Renzi, ha dit: “Tan sols que la meitat del que sentim sigui veritat, uns quants caps hauran de rodar aviat a les institucions italianes.” En la mateixa línia, el diputat Stefano Graziano, del Partit Democràtic, el principal de l’oposició, ha dit: “Volem una informació urgent de Meloni i dels ministres competents: som davant una situació molt greu, s’espien ciutadans lliures. Per què Paragon, propietària del programari espia utilitzat per vigilar Francesco Cancellato, Luca Casarini i més persones, ha estripat el contracte amb Itàlia? Això vol dir que abans-d’ahir hi havia relacions!”

Per una altra banda, el diputat Angelo Bonelli, de l’Aliança Verds i Esquerra, deia que el programari s’havia fet servir contra els qui s’encarreguen de la informació i dels drets humans: “No pot ser casualitat que entre els vigilats hi hagués un periodista d’un mitjà que va indagar sobre el partit de Meloni i dos membres d’una ONG implicada en el rescat d’immigrants.” I va afegir. “Qui va autoritzar aquesta vigilància? Amb quina finalitat? La primera ministra, de qui depèn l’ús de Paragon, ha de respondre immediatament.”

En l’àmbit europeu, la Comissió Europea s’ha limitat a dir que és responsabilitat de les autoritats de cada estat, que espera que verifiquin aquestes acusacions. El portaveu d’Interior de la Comissió Europea, Markus Lammert, va dir en una compareixença de premsa: “En general, qualsevol intent d’accedir il·legalment a les dades dels ciutadans, inclosos periodistes i opositors polítics, és inacceptable, si es confirma.”

Els eurodiputats del Partit Democràtic, el Moviment 5 Estels i l’Aliança Verds i Esquerra ja han presentat una sol·licitud oficial davant la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, per a demanar que es creï una comissió d’investigació al Parlament Europeu sobre l’ús del programari espia Graphite.

Ara com ara, el cas solament ha esclatat a Itàlia, on hi ha tan sols set espiats de prop d’un centenar. Això fa preveure que aviat s’obriran crisis noves en més indrets. El cas, que s’equipara als espiats amb el programa Pegasus o Predator, assenyala als estats i al perill que implica l’espionatge de les mateixes institucions per a la democràcia i els drets humans.

De malson increïble qualifica Alexandra Usó, la presidenta d’Escola Valenciana, la convocatòria de la consulta sobre la llengua base que ahir va sortir publicada al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana. No per esperada, la convocatòria ha deixat de remoure la comunitat educativa i les entitats que lluiten per la llengua.

La consulta es farà de manera telemàtica, finalment, entre el 25 de febrer i el 4 de març, després de l’ajornament per la catàstrofe de la gota freda. Tot i que els sindicats, les organitzacions de mares i pares, partits polítics i més entitats ha demanat al conseller d’Educació, José Antonio Rovira, que paralitze la consulta i l’aplicació de la llei de segregació lingüística –dita de “llibertat educativa”–, el Consell està disposat a aplicar-la. Això, malgrat els informes i estudis d’experts que ho desaconsellen per qüestions purament pedagògiques.

—Finalment, i malgrat tots els problemes en el sistema educatiu causats per la gota freda, el conseller Rovira ha publicat l’ordre de la consulta sobre la llengua base.
—Aquesta persona està obsessionada i va a la seua.

—Què passarà si en un centre les famílies no trien l’ensenyament en català?
—Amb la nova llei, si la tria de les famílies és el castellà, el valencià es reduirà a un 25%, malgrat que tota la comunitat científica i pedagògica diu que, per tenir un mínim de competència, es necessita un 50% d’exposició de la llengua minoritzada, que, en aquest cas és la nostra, el català.

—Hi ha cap possibilitat judicial d’impedir que es faça la consulta?
—Sincerament, ho veig difícil. Si no és que el recurs d’inconstitucionalitat que va presentar Compromís dóna els primers resultats, ho veig complicat. Escola Valenciana, a mitjan octubre, va presentar un recurs perquè mentre no es resolguera el recurs del constitucional, s’aturaren les convalidacions, però no ho vam aconseguir. Fa quinze dies, hi havia 53.000 convalidacions demanades. Una barbaritat. Jo sóc pessimista en eixe sentit.

—Escola Valenciana convoca les famílies perquè participen en la consulta?
—Sí. Hem enviat les dates a tots els centres educatius perquè ho puguen transmetre a les famílies. Nosaltres animem a la participació, perquè no participar pot causar més problemes que no pas fer-ho. És important que les famílies voten. Si no ho fan, la decisió la prendran els equips directius. Ni aquesta llei ni aquesta consulta no tenen cap motivació pedagògica. Per exemple, els criteris que hi ha en cas d’empat són els mateixos que s’apliquen en l’admissió, quan es fa la matrícula. Continuem a disposició de les comunitats educatives amb tot el material que hi ha al nostre web, i els podem resoldre qualsevol dubte. Tenim el professorat que pot respondre, en l’àmbit científic, a preguntes molt concretes. Sonia Terrero, presidenta de la COVAPA, diu que escampem mentides i que practiquem la hispanofòbia. Però això no és cert. Veiem que l’administració pública fa una contraprogramació per acabar substituint la nostra llengua. Nosaltres tenim el deure d’informar les famílies dels avantatges de ser bilingües en un territori que té un bilingüisme natural.

—El secretari autonòmic, Daniel McEvoy, fa tota la contrària, sembla.
—La setmana passada, el senyor McEvoy Bravo va participar en una xerrada a Alacant convidat per Hablamos Español. Nosaltres la vam seguir en directe i vull denunciar que ell diu que, com a administració, té l’obligació de ser asèptic i imparcial, però va a xerrades d’aquest tipus i no a unes altres. Literalment, va dir: “A nosaltres, tant ens fa què trien, si trien una cosa o una altra. L’únic que volem és que tinguen llibertat per a fer-ho” [traduït del castellà]. És tot un despropòsit darrere un altre.

—Aquest senyor diu això, però la setmana passada vam saber que la conselleria havia obligat uns centres de la Safor a retirar cartells que demanaven el vot pel català.
—D’ençà que vam començar a fer xerrades informatives, alguns equips directius han rebut telefonades en què se’ls recordava que ells eren l’administració i havien de mantenir la neutralitat. La llei 4/2021 de la funció pública, en l’article 1.69, diu que fer difusió de conceptes tipus pedagògics, xerrades, en els centres educatius no constitueixen cap falta disciplinària. Per tant, animàrem els equips directius que en el moment que reberen aquesta pressió telefònica ho demanaren per escrit. I així ho fan alguns equips directius. Uns altres han utilitzat eixa pressió que han rebut de la inspecció educativa per no implicar-se directament. Però el més fort va ser això de la Safor demanant la retirada dels cartells. Ells poden demanar-ho, però l’equip directiu pot decidir deixar-los. Moltes vegades, els cartells els han posats les famílies i no diuen res més que “Tria el valencià, que és una llengua d’oportunitats”. No diuen res contra el castellà. D’ençà que va eixir l’ordre, hi ha l’obligació de l’administració d’informar les famílies, però no ho fan. Ho fem entitats com la nostra.

—McEvoy continua parlant de llibertat.
—Nosaltres, com a entitat, no estem per aquest concepte de llibertat neoliberal. Per nosaltres, la justícia social, la igualtat d’oportunitats i el benestar col·lectiu del nostre alumnat és més important que eixa llibertat. Ara bé, tampoc no som faves. Sabem que darrere d’aquesta absurditat pedagògica hi ha, des del moment que el senyor Rovira va xafar la conselleria, una motivació ideològica. Ho poden disfressar com vulguen.

—Escola Valenciana facilita que els consells escolars aproven mocions per a demanar de continuar amb el mateix model que fins ara.
—Nosaltres hem fet un model de carta en què el consell escolar del centre educatiu o el consell escolar municipal de la població poden manifestar que no volen disminuir el percentatge de valencià que tenen ara, amb la llei de plurilingüisme. Ho vam fer perquè alguns professors es trobaven molt sols a l’hora de donar la seua opinió en una reunió de pares, per exemple. Si és el consell escolar qui ho demana, eixos professors tenen un suport, fins i tot, davant les telefonades de la inspecció.

—Totes les entitats que esteu en contra de la consulta parleu de dificultats serioses a partir dels resultats. Podeu posar-nos algun exemple de problemes que poden sorgir?
—N’hi ha moltíssims. Per exemple, l’alumnat de sisè de primària ara triarà el que vulga, però l’any vinent, quan faça primer d’ESO, ja veurem què es troba. Parlen de llibertat educativa perquè és com si ja tingueren clar que el resultat serà favorable al castellà, però, i la resta de drets? Què passa si en un centre hi ha cinquanta alumnes en dos grups, i trenta-set famílies trien una llengua? No faran tres grups i no en poden tenir trenta-set  en un grup perquè la ràtio és de vint-i-cinc. Per tant, les famílies han de tenir clar que la paraula llibertat no els garanteix que allò que trien siga allò que cursaran els seus fills. Encara més. Cada any s’ha de fer una nova votació. Què passa amb els alumnes repetidors? Pot ser que l’any que repetesquen no els puguen respectar la tria feta.

—És tot molt complicat!
—Hi ha tants serrells i tantes coses no resoltes i no escrites que tot és molt perillós. Molt. Us en diré una altra. Amb el sistema de línies, si tenies un grup de la línia i un que no ho era, i un dels dos grups tenia una dinàmica de funcionament a classe que no era bona, no podies fer res per intentar revertir la situació, perquè no podies desfer eixos grups. Ara tornarà a passar això. També serà complex en el cas dels alumnes amb necessitats educatives. Imagina que n’hi ha quatre, i tots quatre han triat una llengua, no els pots repartir en dos grups, per exemple. La gent que som en els centres veiem que no han tingut en compte aspectes pedagògics. Com a entitat, com a Escola Valenciana, veiem clar que la conselleria persegueix l’únic lloc on, entre cometes, estava assegurat l’ensenyament en valencià.

—Feu xerrades informatives amb les famílies. Què els expliqueu?
—N’hem fetes més d’un centenar a tot el País Valencià amb l’únic objectiu que les famílies sàpiguen els avantatges de triar el valencià si volen que les criatures acaben tenint competència lingüística en les dues llengües. Creiem en la immersió lingüística, però també pensem que és la nostra obligació dir-los que, si no trien l’opció del valencià, els seus fills no estaran capacitats per a controlar les dues llengües. Algunes xerrades les fem amb la Plataforma per l’Ensenyament Públic, que forma part de FAMPA València. Els expliquem també què passa si no voten o si el pare i la mare tenen una opinió diferent.

—I els dubtes de les famílies, quins són?
—El que em preocupa és que el 90% del públic que ve a aquestes xerrades ja té clara l’opció de triar el valencià. La majoria volen saber coses, com ara, si es mantindrà el programa Xarxa Llibres o què passarà després de la votació segons els percentatges que isquen. També tenim famílies de persones immigrants que diuen que tenen clar que el bilingüisme és bo, però que ells no poden ajudar els fills. Nosaltres els expliquem que en el País Valencià, d’ençà del 1983, la immersió lingüística amb les línies i el plurilingüisme, tenim experiència i els nostres són programes d’èxit. Els diem que estiguen tranquils i que donen el vist-i-plau a continuar amb el sistema. Però el que em preocupa és tota la gent que no s’informa i que es deixa portar per les vísceres i tot el vocabulari de l’adoctrinament i la hispanofòbia que utilitza gent com Hablamos Español. Estic molt, molt preocupada. No deixarem de fer xerrades fins a la vigília de la consulta.

—La consulta es farà de manera telemàtica per la plataforma Ítaca. Té totes les garanties que no se’n poden adulterar els resultats?
—No tenen aquesta garantia, no. La consulta es farà telemàticament, i els centres han d’habilitar un espai per a les famílies que no tenen la possibilitat de votar des de casa, però estic d’acord que hi ha una opacitat increïble. Hi ha opacitat en el procés, però fixa’t que després trauran les llistes. Per tant, no em canse de dir que ja fa anys que les comunitats educatives no vivim el tema lingüístic com un problema. Ja fa anys que ho superàrem. Ara en tenim uns altres. Qüestions de salut mental, les xarxes, el bullying, actituds feixistes d’adolescents, hi ha molts temes que hem de tractar, i això no era un problema. Però ara, quan traguen les llistes, els resultats es faran públics, per tant, totes les famílies sabran què ha votat l’altra família. I això, ens agrade o no, durà problemes. Tornarà a alimentar eixos prejudicis lingüístics. Aquesta administració ha tornat a posar això en el centre del sistema educatiu quan no calia. I, sobretot, perquè obvia les seues obligacions. L’obligació de l’administració és fer polítiques per a fomentar la llengua minoritzada i fa just el contrari.

—La data en què es farà la consulta tindrà implicacions en l’organització dels centres del curs vinent?
—Ara en febrer haurien d’haver tret l’ordre per l’admissió als centres educatius. L’any passat, que era el seu primer any, ja no van fer-ho quan tocava i van culpar-ne el Botànic i un tema informàtic. Ja demostraren com en podien arribar a ser, d’ineptes. Però l’any passat tornàrem al districte únic, que és una mesura totalment segregadora. I sí que hi incidirà, perquè els projectes educatius que tenim als centres, a part del projecte lingüístic, tots els projectes que s’aproven als consells escolars s’endarreriran. Una família que matricula un alumne en un centre nou, si té dos dits de seny, vol saber els projectes educatius d’eixe centre. Ara el professorat estem tacant el curs. Quan isca aquesta votació haurem de tornar a modificar el projecte lingüístic de centre amb els resultats que hagen eixit, i tots els projectes que se’n deriven, aprovats anteriorment, que tenen moltes vegades vehiculada la llengua. Hi ha una faenassa increïble de tot el professorat a partir d’ara. A més, normalment, a final de març és quan els centres educatius públics obren les portes perquè les famílies puguen visitar-los i veure’n les instal·lacions, els projectes. Ara haurem d’obrir les portes, però tot això no ho tindrem resolt.

—Heu parlat de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). La llei de segregació lingüística i la consulta són el retrocés més gran que s’ha fet mai en qüestió educativa?
—No n’hi ha cap de més greu, per això confie moltíssim en aquest recurs d’inconstitucionalitat, perquè hi ha uns divuit articles d’aquesta llei, parle de memòria, que no respecten lleis d’ordre superior, com ara la LUEV o l’estatut d’autonomia. Però també de la llei orgànica d’educació actual. Passen per alt tota una sèrie d’articles que garantien eixa cooficialitat de les dues llengües. Nosaltres confiem moltíssim en el recurs.

—Intensificareu les mobilitzacions, a partir d’ara?
—Sí. Ja fem les de cada dijous, i concretarem més protestes per fer visible l’oposició a això que proposa la conselleria.

—Voleu afegir res?
—Això és com un malson increïble. Es van presentar unes al·legacions: tenen obligació de respondre-hi i no han respost. Han passat per alt sense escrúpols tot allò que els ciutadans tenim al nostre abast per a intentar d’aquesta llei, que no té ni cap ni peus. Demanem a les famílies que, per favor, s’informen, que vagen a votar. Hi ha una setmana per a votar, que no ho deixen de fer. I desitge que tothom tinga una miqueta de seny, perquè això sí que serà una bona bufetada per a l’ensenyament i per a la nostra llengua.

 

“Tots vam ser estrangers en algun moment, la terra no ens pertany i només ens acompanya durant un temps.” Aquestes paraules de Clara Segura en rebre el premi Goya per la seua actuació al film El 47 han tornat a organitzar un enrenou mediàtic i polític, tal com ja va passar amb les referències a “xarnego” d’Eduard Sola en replegar el premi Gaudí per “La casa en flames”.

Que en siguen dos de seguits demostra que és evident que assistim a una batalla cultural aprofitant les pel·lícules. Allò que va passar al final del franquisme s’intenta reinterpretar ara amb una manipulació que no per habitual ha de passar alt. I un film que tracta d’una manera molt positiva la relació entre catalans d’origen i catalans nouvinguts hi ha qui intenta, tanmateix, aprofitar-lo per insistir en la desqualificació, tòpica, del nacionalisme català. Per deslegitimar-lo.

Segura ha dit les seues paraules fent referència, clarament, nítidament, a les dificultats que experimenten els qui arriben avui a Europa i que són perseguides o marginades pel seu origen. No hi tinc cap problema, ben al contrari, per a compartir-les en aquest context. Però tots hem vist com molts dels qui les han repetides després i les han aplaudides amb entusiasme les han volgudes fer servir per afegir-les al bagul ja ben ple de les crítiques al catalanisme.

De manera que cal aclarir una vegada més les coses, els conceptes.

El concepte de terra, en el model social i de pensament català, és fonamental. El catalanisme cultural i polític, en el curs de la història, ha defensat sempre que la terra no és una propietat privada, però que tampoc no és un espai sense subjecte polític: és un territori que pertany a la comunitat que hi viu i que té la voluntat de gestionar-lo de manera sobirana, com una nació.

El catalanisme, per aquesta raó, sempre ha rebutjat la idea que els drets sobre un territori siguen arbitraris o accidentals. Que duren una temporada i prou. Perquè els Països Catalans som allò que som perquè som una comunitat humana amb una història mil·lenària de vinculació a un territori que, sí, és el nostre territori. No som una construcció política artificial ni una invenció moderna.

I per això la permanència durant el segles de l’expressió “Visca la terra!” és paradigmàtica .”Visca la terra!” té un significat que va més enllà del simple crit d’exaltació perquè condensa –en una acció refinadíssima de màrqueting avant la lettre– la identitat nacional, l’arrelament territorial, la resistència política i la sobirania popular.

A diferència de consignes patriòtiques que en uns altres països enalteixen els reis o l’estat, “Visca la terra!” és un crit sobiranista i popular que no fa referència a una autoritat imposada que està per damunt de la població, sinó a un poble arrelat al seu territori. I connecta d’aquesta manera amb la llarga tradició republicana del nostre país, que sempre ha defensat que el poder emana de la gent.

La terra, doncs, del punt de vista del catalanisme, és el lloc concret sobre el qual el nostre poble –no qualsevol poble, sinó el nostre– ha defensat la llibertat, ha de defensar la llibertat. I és per això que entenem que la terra, la nostra terra, ens pertany.

Històricament, és obvi que hi ha una gran diferència entre com s’entén la terra al nostre país i com s’entén a Espanya. Entre nosaltres, el sistema que se n’ha dit de pagesia propietària ha fomentat l’arrelament popular al territori. A Espanya, en canvi, els grans latifundis han estat sempre en mans d’oligarquies o nobles i la terra s’ha identificat com una cosa que els pertany a ells i no pas a tots, com un bé a robar als moros primer o als indígenes americans després. A Espanya la terra és sobretot una eina cabdal de control social i de desigualtat.

I és possible –no n’acabe d’estar segur, d’això que diré ara, però és possible– que aquesta percepció tan diferent, unida a l’ensarronada presumptament postnacionalista dels nacionalistes espanyols, siga en l’origen de l’entusiasme amb què han celebrat la frase objecte d’aquest article. Ja s’ho faran ells, amb la seua ignorància atàvica, però en qualsevol cas nosaltres hem de vigilar molt de no caure en els seus paranys, ni deixar passar els seus eslògans i manipulacions com si res.

 

PS1. El Consell acaba de convocar la desastrosa consulta sobre la llengua base de l’ensenyament, obsessió de l’extrema dreta antivalenciana. Ara vénen uns dies d’una intensa mobilització per a evitar-ne els efectes nefasts. Per aquesta raó Esperança Camps ha parlat amb la presidenta d’Escola Valenciana, Alexandra Usó: “Si no trien l’opció del valencià, els seus fills no estaran capacitats per a controlar les dues llengües”.

PS2. Mentre els uns intenten acorralar la llengua, cada dia tenim exemples de gent que la fa seua. Avui us oferim una entrevista molt interessant de Martí Gelabert a Mahécor Mbengue, un historiador nascut al Senegal que va arribar amb barca a Europa, va acabar anant a parar a Mallorca i, com ell mateix explica, “Tot d’una vaig saber que la via era xerrar català i integrar-se”

PS3. Un nou escàndol d’espionatge il·legal torna a esquitxar Espanya. L’explica Alexandre Solano, en aquest article.