El PSC, Vox, Ciutadans i el PP demanaran a la mesa del parlament que reconsideri l’admissió a tràmit de la iniciativa legislativa popular de declaració de la independència de Catalunya. Socialistes i Vox ja han registrat les seves sol·licituds, mentre que Cs i el PP ho faran els dies vinents. Als seus escrits, els grups argumenten que el contingut de la llei és “manifestament contrari als principis bàsics constitucionals i estatutaris” i “palmàriament inconstitucional” i asseguren que el Tribunal Constitucional espanyol ja s’ha pronunciat sobre aquesta qüestió. També remarquen que s’ha advertit la mesa més d’una vegada que no es podien tramitar iniciatives en aquest sentit.

Quins passos ha de seguir la ILP de declaració de la independència?

Sobre això, Vox i Ciutadans ja han avançat que portaran el cas al Tribunal Constitucional espanyol, i el cap de Ciutadans, Carlos Carrizosa, ha dit que denunciarà els fets davant la fiscalia del TSJC per prevaricació i desobediència, perquè actuï contra la presidenta, Anna Erra, i tots els membres de la mesa que han votat a favor de la tramitació.

A més, subratllen que hi ha precedents en què la mesa ha inadmès iniciatives en la mateixa línia que aquesta DUI i que en tots els casos ja hi havia informes dels serveis jurídics que deien que no es podia tramitar. Per la seva banda, Cs afegeix a l’escrit que veu “inexplicable” que les autoritats públiques “no formulin ni la més mínima objecció explícita a l’admissió a tràmit per la mesa d’iniciatives intencionadament formulades per eludir o ignorar diversos i reiterats pronunciaments del TC”.

En el cas del PSC, també argumenten que la declaració d’independència no és una de les matèries que es poden legislar per mitjà d’una ILP, perquè han de ser proposicions sobre competències que tingui la Generalitat. Com que la declaració d’independència “suposa una modificació substancial de la forma d’estat i de govern establerta a la Constitució”, “altera o contradiu la constitució” i, per tant, no seria una matèria possible de legislar amb una ILP. La mesa del parlament ha tramitat avui la ILP impulsada per Solidaritat Catalana perquè la cambra catalana declari la independència. La tramitació s’ha activat malgrat l’informe desfavorable del lletrat, que és consultiu.

Els dos membres de Junts a la mesa, la presidenta del parlament, Anna Erra, i la secretària segona, Aurora Madaula, hi han votat a favor, i també el secretari tercer, Carles Riera, de la CUP. En canvi, la vice-presidenta primera, Alba Vergés (ERC), s’ha abstingut; i que els dos representants del PSC (la vice-presidenta segona, Assumpta Escarp, i el secretari primer, Ferran Pedret) hi han votat en contra.

La Comissió Europea ha aprovat, sota certes condicions, la fusió d’Orange i MásMóvil, una operació que suposarà la creació de l’operador de telefonia més gran de l’estat espanyol. Després d’haver obert l’executiu una investigació l’abril de l’any passat per a analitzar la transacció, avui ho ha aprovat, això sí, sempre que l’empresa conjunta cedeixi part del seu espectre de la xarxa mòbil al grup Digi per a garantir la competència. En un comunicat enviat aquest dimarts, Brussel·les defensa que la mesura “ja no plantejaria problemes de competència” i afegeix que la mateixa Comissió Europea s’encarregarà de contractar un supervisor independent per comprovar la implementació de la solució.

Una vegada Orange i MásMóvil van notificar formalment la seva fusió el febrer del 2023, Brussel·les va decidir de posar en marxa una investigació “a fons” per analitzar l’operació entre el segon i el quart operador de serveis mòbils a l’Estat. Després de gairebé tres mesos d’estudi, l’executiu comunitari va concloure que l’aliança derivaria en un increment “significatiu” dels preus per als clients -de fins al 10%- i va reconèixer que sentia “preocupació” per com la transacció podria comprometre l’equilibri del mercat. Com a remei, Orange i MásMóvil es van comprometre amb la Comissió a cedir part del seu espectre mòbil a Digi, un competidor directe. D’aquesta manera, “Digi pot ampliar la seva xarxa mòbil i exercir una forta pressió competitiva sobre l’empresa conjunta”, tal com defensa l’executiu.

Al mateix temps, s’ofereix la possibilitat a Digi d’entrar en un acord opcional de ‘roaming’ nacional. “La decisió d’avui reconeix Digi com un agent de mesures correctores després d’una revisió del seu pla de negocis”, conclou l’executiu. Per la vice-presidenta executiva de la Comissió Europea, Margrethe Vestager, “la fusió d’Orange i MásMóvil amenaçava la competència en el mercat mòbil i de serveis d’internet fixos a Espanya”. No obstant això, amb els compromisos oferts, “es permetrà a Digi, que és l’operador de la xarxa mòbil virtual que més creix a l’Estat, replicar la pressió competitiva que exercia fins ara MásMóvil”, subratlla.

“Això permetrà que els consumidors espanyols continuïn beneficiant-se d’un mercat de telecomunicacions competitiu, en termes de preus, qualitat i connectivitat de 5G”, resumeix. Una vegada es consolidi la fusió, la nova empresa comptarà amb uns vint milions de clients a la xarxa mòbil espanyola i 1,5 milions de clients en productes televisius. Per altra banda, el valor total de les companyies superarà els 18.600 milions d’euros.

Més de 12.200 interins ja són funcionaris després d’un procés d’estabilització que el govern de la Generalitat de Catalunya ha qualificat d’èxit. Malgrat això, el procés ha estat marcat per la polèmica causada pel caos de les oposicions del maig, organitzades per l’empresa Cegos.

L’objectiu del procés era complir la directriu europea i passar del 24% de temporalitat entre el personal d’administració i serveis el 2021, al 8% a final del 2024. El govern assegura que l’objectiu s’assolirà de lluny i enguany preveu una temporalitat del 5%. S’espera que la dada baixi més l’any vinent, fins al 2%.

“Hem estat la primera administració que ha finalitzat el procés, les altres encara ho tenen obert. Anem donant compliment al nostre objectiu”, ha dit Alícia Corral, secretària d’Administració i Funció Pública.

Del total de persones que ara ja són funcionàries, 11.411 han format part del procés extraordinari i 884 han participat de les primeres oposicions ordinàries convocades en deu anys.

Segons que han detallat fonts de funció pública a l’agència ACN, el 98% dels aspirants que han obtingut una plaça en les oposicions per reduir la temporalitat ja treballaven a l’administració catalana. El perfil de treballadors que ha superat aquestes proves són dones (73%) de quaranta-nou anys que fa dotze anys de mitjana que presten serveis a l’administració catalana. Aquestes dades reflecteixen la realitat de l’administració que està envellida i molt feminitzada.

La Generalitat ha anunciat que reservarà set milions d’euros per una compensació als 475 treballadors que no han superat el procés selectiu per l’abús de temporalitat que han patit durant anys. El pagament serà el que marca la llei estatal per estabilitzar el personal públic: vint dies per any treballat amb un màxim de vint mensualitats.

La secretària general de Més, Amparo Piquer, ha avançat en un piulet que la formació –majoritària en la coalició de Compromís– treballa en la fórmula amb què la coalició es presentarà a les eleccions europees, que haurà de ser ratificada en referèndum per la militància. “Des de Més treballarem en una proposta que garantisca [recuperar la veu valencianista a Europa], que serà ratificada per militància en referèndum virtual seguint els nostres estatus”, ha escrit.

Necessitem recuperar la veu valencianista a Europa. Perquè si no està @compromis ningú defensarà els interessos valencians.

Des de @MesCompromis_ treballarem una proposta que ho garantisca, que serà ratificada per militància en referèndum virtual seguint els nostres Estatuts.

— Amparo Piquer (@AmPiquer) February 20, 2024

La co-portaveu d’Iniciativa del Poble Valencià, Aitana Mas, ja va avançar la setmana passada, en una entrevista a À Punt, que la seva formació també plantejaria una consulta a la militància sobre la fórmula electoral de les europees, si bé indicà que la seva preferència personal era tornar-s’hi a presentar de bracet de Sumar.

Compromís marca distàncies amb Sumar

L’anunci de Piquer arriba poc després de les declaracions d’Águeda Micó, diputada de Compromís al congrés espanyol, que aquest matí ha dit que Sumar es va presentar massa aviat a les eleccions gallegues, en què no ha obtingut representació.

Respecte a la valoració del resultat d’aquests comicis, Micó ha remarcat que Sumar haurà de fer les seves pròpies valoracions, atès que Compromís no forma part de la formació i hi manté estrictament una relació bilateral, basada a compartir el grup parlamentari i no pas en la competència electoral.

Alhora, Compromís afirma que el resultat històric del BNG a les eleccions il·lustra l’auge de les forces sobiranistes, i respon a un treball d’anys d’implantació en el territori. Sobre això, des de la coalició remarquen que, de cara a altres eleccions autonòmiques, Sumar té l’opció de presentar-s’hi amb partits sobiranistes com ara la Chunta Aragonesista o bé Compromís mateix. “És un bon camí”, aprofundeixen. Alhora, remarquen que no té sentit que Sumar provi de desenvolupar-se orgànicament al País Valencià atès que la força rellevant a l’esquerra i amb potència militant és, precisament, Compromís.

L’Audiència de Lleida ha confirmat la sentència del jutjat penal 2, que condemnava a quatre mesos de presó dos homes i a tres mesos una dona, acusats d’un delicte de coaccions després d’haver accedit a la seu del PSC a Lleida l’octubre del 2018 per penjar-hi una pancarta en defensa a la llibertat del raper Pablo Hasel.

Tres anys de l’empresonament de Hasel: què passa amb els encausats per les protestes?

Després d’haver estat condemnats, els processats van presentar un recurs d’apel·lació a l’audiència, que l’ha desestimat perquè considera que van “desplegar una conducta violenta i intimidatòria” durant la seva acció reivindicativa a la seu dels socialistes que “encaixa plenament” amb un delicte de coaccions. La sentència va acordar la suspensió de la pena de presó per un període de dos anys.

La decisió de la mesa del parlament d’admetre a tràmit la iniciativa legislativa popular de declaració de la independència de Catalunya obre ara un procés de recollida de signatures. Solidaritat Catalana per la Independència, promotora de la llei, en necessita 50.000, pel cap baix, perquè el parlament debati la proposta. Tot va començar el 2 de febrer, quan els dirigents de Solidaritat David Folch, Lluís Tenas i Francesc Fíguls van registrar la iniciativa. Ells també són els integrants de la comissió promotora formalment designada per la cambra. La mesa s’ha hagut de pronunciar sobre l’admissió a tràmit en un termini màxim de quinze dies hàbils: la ILP comença a tramitar-se amb els vots favorables dels representants de Junts i de la CUP, que han defensat que el parlament ha de poder debatre de tot, l’abstenció d’ERC i els vots contraris del PSC.

PSC, Vox, Cs i el PP proven d’impedir la ILP de declaració de la independència

A partir d’ara, serà clau l’entrada en funcionament de la comissió de control, que haurà de validar la documentació que presentin els promotors per a recollir signatures i que fa la funció d’una junta electoral. Segons la llei que regula les ILP, els plecs han de reproduir el text íntegre de la proposició de llei, unit als fulls destinats a la recollida de signatures, i la comissió de control ha de segellar i numerar els fulls, i retornar-los a la comissió promotora en un termini de dos dies hàbils. La comissió de control és integrada per tres magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; tres catedràtics de dret constitucional o de ciència política i tres juristes, tots ells designats per la mesa a proposta dels grups. També hi actua com a secretari un lletrat. En aquest cas, és Xavier Muro, que va exercir com a secretari general del parlament entre el 2016 i el 2021. Muro ja ha fet un informe jurídic (de caràcter consultiu, no vinculant) que desaconsella a la mesa l’admissió a tràmit de la ILP perquè no se cenyeix “a l’àmbit estricte de les competències de la Generalitat” i no pretén fonamentar-se ni en la constitució espanyola ni en l’estatut. El lletrat té veu però no vot dins de la comissió i, de fet, Muro es jubila i serà substituït per un altre membre del cos de lletrats de la cambra. La pregunta que s’obre ara és si la comissió entrarà en el fons de la signatura i vetarà el procés, o no.

En teoria, segons la llei, correspon a la mesa decidir sobre l’admissió a tràmit, tenint en compte que una de les “causes d’inadmissibilitat” és que la proposta tingui per objecte alguna matèria sobre la qual la Generalitat no té atribuïda la competència. Segons fonts parlamentàries, la comissió de control ha validat sempre els documents de les ILP que la mesa ha acordat de tramitar. Però també és el primer cop que passa el filtre una iniciativa que els lletrats consideren que no s’ajusta al marc competencial de la Generalitat, i que és necessari que els tres magistrats del TSJC signin els plecs. Formalment, la llei no atorga la funció d’examinar la constitucionalitat de la iniciativa a la comissió de control, perquè ho deixa al criteri de la mesa. Però, en aquest cas, la majoria de la mesa ha decidit de continuar la tramitació de la ILP malgrat l’advertiment del lletrat.

50.000 signatures per a debatre de nou la DUI al parlament

Segons la llei, una vegada la comissió de control ha segellat i numerat els fulls, els promotors han de recollir les signatures en un termini de 120 dies hàbils, prorrogables 60 dies hàbils més per la mesa si ho considera justificat. S’hi han de fer constar amb la signatura, els noms i cognoms i número del document d’identitat espanyol o el número d’identificació d’estranger i el domicili. Les signatures les ha d’autenticar un notari, un secretari judicial o el secretari de l’ajuntament del municipi on està empadronat el signant. S’ha d’identificar la data en què es fa l’autentificació, que pot ser individual o col·lectiva, plec a plec. A més, els promotors també poden designar fedataris especials perquè les autentiquin.

D’altra banda, la comissió promotora ha de fer acreditar que els signants estan inscrits en el padró municipal o en el cens electoral. I ho ha de fer presentant els plecs de signatures a la secretaria de l’ajuntament on estan empadronats els signants, a l’Institut d’Estatística de Catalunya o a l’òrgan responsable del cens electoral de la circumscripció corresponent. Aquesta acreditació es pot fer al final de la recollida de signatures, de cop, o progressivament, a mesura que es van recopilant. Després, tots els documents s’han de lliurar a la comissió de control, que comprova els plecs i les certificacions i fa el recompte de signatures en un acte públic, en què han de ser citats els representants de la comissió promotora. Si el nombre de signatures vàlides és igual o superior a 50.000, ho ha de comunicar a la mesa, que ha de vetllar perquè el debat a la totalitat de la proposició de llei es faci en un termini màxim de quatre mesos.

El debat a la totalitat és el primer debat parlamentari que es fa al ple. Els grups poden presentar esmenes de refús a la iniciativa, que se sotmeten a votació, i un representant de la comissió promotora té dret d’intervenir-hi. Si els grups refusen les esmenes de retorn, aleshores comença el procediment legislatiu habitual. Primer de tot, es debat en comissió, on la comissió promotora té dret de ser escoltada, de proposar compareixents i de designar un representant perquè assisteixi a les reunions de la ponència que elaborarà el dictamen de la llei. Tot plegat, amb l’assessorament dels serveis jurídics del parlament. Després, la llei retorna al ple per al debat final.

La mesa ha d’abonar a la comissió promotora una indemnització, a càrrec del pressupost del parlament, de fins a 0,64 euros per signatura, amb un límit màxim de 40.000 per a les despeses que s’acreditin.

La titular del jutjat penal 9 de Barcelona ha condemnat a dos anys i quatre mesos de presó un neonazi per haver lesionat i amenaçat a un grup de musulmans a Sant Feliu de Llobregat. La companya també ha estat condemnada a set mesos i quinze dies per amenaces, però esquivarà la presó.

Els dos acusats els van insultar, ell va agredir un home colpejant-los amb una navalla i després van fugir. Uns agents dels mossos els van interceptar i van localitzar la navalla. Tot i que la dona no haurà d’entrar a presó, tots dos hauran d’indemnitzar els afectats.

Els fets van passar quan els dos condemnats penjaven uns cartells el 2 de juliol de 2017 sobre una manifestació contra una mesquita. Dos menors de tretze i onze anys es van aturar a llegir-los, i la parella els va increpar per l’origen marroquí i la religió musulmana.

Els nens van fugir cap als seus pares i els acusats els van perseguir, insultant també els adults. Quan un d’ells va girar-se per a evitar que la disputa anés a més, el condemnat va treure una navalla d’onze centímetres de longitud i li va donar un cop de puny a la cara, i amb la navalla li va ferir la car. La dona, en companyia d’una tercera persona que no va ser identificada, continuava insultant la víctima per l’origen, raça i creença musulmana.

Després d’haver-los amenaçat un cop més, els acusats van marxar del lloc, llançant la navalla. Una patrulla dels Mossos, que havia estat alertada per un dels menors, van interceptar-los i van recuperar l’arma blanca.

A part de la pena de presó, el jutjat també prohibeix a l’agressor de comunicar-se amb la víctima en dos anys i nou mesos, i a comunicar-se amb la resta d’afectats durant cinc anys, set mesos i quinze dies.

Pel que fa a la dona, se li prohibeix de comunicar-se amb la resta d’afectats durant cinc anys, set mesos i quinze dies. La dona no haurà d’ingressar a la presó si no delinqueix de nou en tres anys, si paga una multa de tres euros per dia durant noranta dies, si respecta l’ordre d’allunyament i abona la quantitat establerta per la responsabilitat civil.

Precisament, pel que fa a la responsabilitat civil, l’home ha d’indemnitzar amb 2.480 euros a la víctima per la lesió que li va causar i les seqüeles, mentre que entre els dos condemnats hauran d’indemnitzar amb 1.200 euros els sis perjudicats, uns dos-cents euros per persona.

El govern ha anunciat l’aprovació del contracte programa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que en fixa el finançament de l’ens els pròxims anys. Feia catorze anys que no se n’aprovava cap. El text preveu una inversió de 1.347 milions fins el 2027 (330,5 milions enguany, 335,5 l’any vinent, i 340,5 tant el 2026 com el 2027). Les dues línies mestres dels objectius són l’enfortiment de la llengua i la cultura catalanes i la transformació digital, que ja ha començat amb la posada en marxa del servei 3Cat.

Segons que ha explicat la portaveu de l’executiu, Patrícia Plaja, el pla anirà endavant passi el que passi perquè els diners no provenen del pressupost –que enguany encara no s’ha aprovat– sinó d’un fons plurianual del Departament d’Economia. “Era una reivindicació històrica dels dirigents de la CCMA i dels treballadors, perquè en els mitjans audiovisuals cal una certa previsió per a treballar”, ha dit Plaja. La presidenta de 3Cat, Rosa Romà, diu que n’està molt satisfeta i que això els donarà estabilitat.

Pel que fa a la llengua, la Corporació haurà de generar “comunitats d’usuaris al voltant del contingut i la informació, i promoure referents i influenciadors en català, així com generar models de participació ciutadana i de cocreació de continguts”. Per adaptar-se “al nou ecosistema comunicatiu”, es revisarà el sistema de distribució de l’oferta de continguts a fi de fer-ne créixer l’audiència. Durant aquest any, la CCMA farà un pla per a reorganitzar les marques i estudiarà les diferències de cost entre les produccions internes, externes o associades.

El contracte programa també preveu una actualització del pla d’igualtat, que ha de garantir la igualtat de tracte i d’oportunitats per a homes i dones, especialment per als minuts de pantalla en els continguts adreçats al públic més jove. També s’hi inclou un pla de diversitat i inclusió per a reflectir –diuen– la realitat de la societat catalana “mitjançant una major participació i presència de la diversitat cultural i social (racial i ètnica, funcional o de capacitats, generacional, orientació sexual, etc.)”.

La presidenta de les Corts, Llanos Massó, ha rebut la memòria anual de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), tot i que ha insistit que Vox provarà de canviar la llei.

“El dia d’avui, l’acadèmia està reconeguda a l’estatut d’autonomia, però es poden fer petits passos per apropar-nos al valencià que es parla a València, com la convalidació dels títols de Lo Rat Penat o la RACV (Real Acadèmia de Cultura Valenciana) que demanarà Vox”, ha exposat després de rebre la memòria per part de la presidenta de l’AVL, Verònica Cantó.

Massó ha posat èmfasi que la presidència de les Corts “complirà la legalitat vigent” de la llengua i ha posat com a exemple els missatges en català als canals oficials. Tampoc no ha sabut respondre si hi ha alguna universitat que avali l’autoritat lingüística de Lo Rat Penat o la RACV, però diu que hi ha estudis i gent que defensa que la unitat de la llengua no existeix. “He llegit moltíssims filòlegs que no pensen el mateix”.

“No ens sentim desautoritzats”

La presidenta de l’AVL ha dit que no se senten desautoritzats, arran dels posicionaments dels darrers mesos de diputats de Vox o del conseller d’Educació, el popular, José Antonio Rovira. “De cap manera, l’única autoritat lingüística a la Comunitat Valenciana és l’Acadèmia”, ha dit. I ha afegit: “La legitimitat ens la dóna el mateix estatut d’autonomia, el mateix president de la Generalitat va dir que no hi havia cap qüestionament de l’autoritat lingüística de l’Acadèmia”.

Cantó ha recordat que l’Acadèmia va ser creada “per treure la llengua del debat partidista i polític perquè és propietat de tots els valencians”. “No hi ha cap qüestionament possible”, ha insistit, per advertir que el problema actual és en l’ús del català i no en la normativització.

Criteris lingüístics de l’administració

D’altra banda, pel que fa a la proposta de nous criteris lingüístics de l’administració que li va lliurar fa uns mesos la Conselleria d’Educació, ha explicat que l’AVL va demanar que es corregís per establir que fossin els del Consell i no els de la Generalitat: “L’Acadèmia forma part de la Generalitat i els criteris no poden afectar l’autoritat lingüística”.

En aquests criteris, Educació proposa la recuperació de les formes curtes dels demostratius i l’ús de l’article neutre “ho” al registre col·loquial. Des de la Conselleria van explicar que “no deixa de ser un llibre d’estil de la Generalitat”, a més de garantir que es podran continuar utilitzant totes les fórmules que accepti la normativa.

La mesa del congrés espanyol ha acordat amb el vot del PSOE i de Sumar una pròrroga de quinze dies per a la tramitació de la llei d’amnistia. L’objectiu és donar marge a Junts i el PSOE perquè assoleixin un acord que impedeixi que el ple de la cambra la refusi. Els grups disposen ara de marge fins al 7 de març per assolir un acord a la comissió de Justícia, pas previ perquè el projecte de llei arribi al ple.

La vice-presidenta primera del govern espanyol, María Jesús Montero, s’ha mostrat confiada en el fet que els grups seran capaços d’assolir un acord i aprovar la llei, però ha insistit en una entrevista a la Ser que el text “va entrar constitucional al congrés i n’ha de sortir constitucional”.

El secretari d’estat espanyol per a la Unió Europea, Fernando Mariano, ha acusat el PP europeu (PPE) de blocar l’oficialitat del català a la UE per raons polítiques. “És possible incloure les llengües [el català, el basc i el gallec] com a oficials; el problema és que, de manera sistemàtica, darrere alguns arguments que a vegades es presenten com a legals hi ha raons polítiques”, ha apuntat de Brussel·les estant, en una atenció als mitjans prèvia al Consell d’Afers Generals. En aquest sentit, Mariano ha demanat un esforç al PP perquè dialogui amb altres executius comunitaris amb els quals té “una relació estreta” per “sumar col·laboracions” en la defensa de l’oficialitat.

Segons ha defensat el secretari d’estat, el cas del català, el basc i el gallec és “sòlid des del punt de vista legal”. En aquest sentit, ha assegurat que l’executiu continua estant en contacte amb la presidència belga del Consell i ha recordat que, des de Bèlgica, es manté intacta “la voluntat de donar suport” a la iniciativa.

Les paraules de Mariano arriben després que, durant la presidència espanyola del Consell, països com Finlàndia i Suècia —on governen partits de la família del Partit Popular Europeu— expressessin els seus dubtes sobre l’oficialitat del català, argumentant qüestions econòmiques i legals.

D’altra banda, el debat sobre el català, el basc i el gallec a la UE no ha tornat a aparèixer d’ençà del passat desembre, quan va finalitzar el semestre espanyol. Tot i que l’estat va manifestar que Bèlgica li havia traslladat la seva voluntat d’avançar en aquesta qüestió, l’oficialitat no s’ha tornat a abordar en les dues reunions del Consell d’Afers Generals que s’han fet d’ençà del canvi de presidència.

El cap del servei d’espionatge exterior de Rússia, Serguei Narixkin, ha assegurat que Maksim Kuzmínov, el pilot rus que va desertar a Ucraïna i va ser assassinat a la Vila Joiosa (Marina Baixa), era un traïdor. “Aquest traïdor i criminal es va convertir en un cadàver moral en el moment en què va planejar el seu brut i terrible crim”, ha dit Narixkin, segons que informa l’agència oficial russa RIA Nóvosti.

“No tenim cap informació sobre aquest assumpte”, s’ha limitat a assenyalar el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, segons que informa l’agència Interfax. D’altra banda, l’ambaixada russa a Madrid tampoc no ha volgut fer declaracions sobre l’assassinat del pilot.

Kuzmínov, de vint-i-vuit anys, va desertar l’agost passat de l’exèrcit rus a l’ucraïnès amb l’helicòpter de combat que pilotava. Ara fa uns dies va ser trobat mort en una urbanització de la Vila Joiosa i ahir el cap la intel·ligència militar ucraïnesa (GUR), Andrei Iússov, va identificar la identitat del cadàver, tot i que la seva documentació indicava que era un individu ucraïnès de trenta-tres anys.

La Guàrdia Civil espanyola investigava el cas com una revenja perquè el cos de Kuzmínov tenia sis impactes de bala i, després de ser assassinat, va ser atropellat per un vehicle. El cotxe va aparèixer calcinat més tard al Campello (l’Alacantí).

Els pares de Kira López, una alumna de quinze anys del col·legi Pare Manyanet que es va suïcidar el maig del 2021, han presentat una demanda per responsabilitat civil contra l’escola, segons que ha explicat el pare a Twitter. L’Audiència de Barcelona va arxivar el cas fa un any perquè va considerar que no s’havien constatat els fets ni tampoc es podia vincular la mort “a cap acció d’una persona determinada”. El pare, José Manuel López, diu que en aquella causa només es feia referència al delicte d’inducció al suïcidi i no s’eximia el centre de responsabilitats per presumpte assetjament, qüestió que ara porten a la via civil. Diu que han documentat “situacions de violència de les quals Kira va ser víctima” i que va patir indefensió per part del centre.

Los padres de Kira queremos comunicar que ya hemos presentado a través de nuestra abogada Noelia Rebón demanda por responsabilidad civil extracontractual contra el colegio Manyanet Sant Andreu de Barcelona (Congregación Hijos de la Sagrada Familia) al que asistió nuestra hija… pic.twitter.com/jz6juH7ZzW

— José Manuel López Viñuela – Padre de Kira López (@JMporKiraLopez) February 19, 2024

Els progenitors asseguren que la seva filla va ser víctima d'”indefensió” per part de l’escola, qui consideren que havia de ser garant de la seva seguretat física i moral. En aquest sentit, la consideren culpable del que el codi civil recull com a ‘culpa in vigilando’ en l’article 1903.

Pare de Kira López: “No és normal que els nens se suïcidin, hi ha d’haver conseqüències”

Els progenitors expliquen que la demanda no és només per la “inacció reiterada i conscient” de l’escola davant les denúncies d’assetjament escolar sinó també per episodis de “violència docent” que asseguren que va patir la noia sense que s’activés cap protocol per protegir-la.

López lamenta que els presumptes victimaris “continuen impunes al costat d’altres menors”. Així, alerta del possible risc per a altres menors i insisteix que el Departament d’Educació hauria d’actuar al respecte.

Sobre l’arxivament del cas per la via penal, puntualitza que només feia referència al delicte d’inducció al suïcidi precipitat i defensa que no eximia el centre de qualsevol responsabilitat per les situacions d’assetjament escolar i violència d’adult a menor. El pare explica que valorar aquesta responsabilitat és competència de la via civil, que és la que ara han iniciat.

Finalment, ha explicat que aporten nombroses “proves irrefutables”, començant pel testimoni de veu de la noia sis mesos abans de llevar-se la vida, el d’alguns dels seus companys que corroboren les burles contra la noia per la seva veu, el seu anglès, el seu maquillatge o la forma de vestir; així com denúncies documentades amb agendes escolars, correus electrònics i informes d’avaluació dels docents, entre d’altres.

Passejar pels carrers de la capital de Macedònia del Nord és una experiència similar a la de passejar per Las Vegas o per algunes regions de Port Aventura. El popurri arquitectònic de Skopje, els edificis massa nous d’estil clàssic i la presència desproporcionada d’estàtues li han fet guanyar-se la reputació de la ciutat més estranya, falsa o inusual d’Europa.

Per les finestres de l’alberg on dormo sento de bon matí els càntics de les mesquites que ens envolten. Sóc al barri turc, ben bé al mig del basar antic. Certament, caminar per aquest laberint de carrers és com voltar per una ciutat petita de Turquia. A banda i banda hi ha comerços de tota mena i restaurants on, per descomptat, hi venen kebabs, però també plats menys internacionals, com la lahmacun, el pide o els manti. Curiosament, aquesta és l’única zona de la ciutat que em recorda a un barri vell. Un d’otomà, per ser exactes.

El barri turc es desperta amb els càntics de les mesquites.

Travessant el riu Vardar s’accedeix a la part suposadament europea, on en principi hi hauria de trobar el centre històric. En compte d’això, hi ha un ventall d’edificis que recorden a un collage fet amb retalls de diaris i revistes que tenen poc a veure entre si. Per entendre el perquè d’aquesta situació, decideixo d’anar primer fins a l’antiga estació de tren, icona de la història moderna de la ciutat.

L’edifici té una part completament en runes, i un rellotge ben gran que fa anys que no funciona. Es va aturar el 26 de juliol de 1963, quan passaven disset minuts de les cinc del matí. A aquella fatídica hora, les parets de la ciutat i el terra van començar a sacsejar, i una gran part dels edificis es va esfondrar. Aquells vint segons de terratrèmol van destruir el 80% de Skopje. Les runes van matar més de 1.000 persones, i més de 200.000 van quedar sense casa. Era la catàstrofe més greu que havia sofert mai la capital de la República Socialista de Macedònia, llavors una de les sis repúbliques que formaven part de l’antiga Iugoslàvia.

L’antiga estació de tren manté una part derruïda i el rellotge aturat per recordar la tragèdia del 1963.

Després d’allò, calia reconstruir ràpidament la ciutat, tant per aixoplugar els milers de famílies sense sostre com per mirar de reanimar-ne el desenvolupament econòmic. L’encarregat va ser Adolf Ciborowski, un arquitecte polonès que ja havia hagut de planificar la reconstrucció de Varsòvia després de la Segona Guerra Mundial. En aquest cas, va mirar d’assegurar una densitat baixa de població per si hi havia un altre terratrèmol. La nova ciutat es va construir seguint un estil modernista sobri sense gaires floritures, tret del barri turc, on va mantenir l’estètica otomana, tot i que també va assegurar-se que els nous edificis no fossin gaire alts per no tapar la vista a la fortalesa de Kale, que s’eleva en un turó del costat. Aquella imponent edificació del segle VI dC s’havia construït, precisament, amb les runes provocades per un altre terratrèmol, el 518, a la ciutat romana de Scupi.

Sembla que a alguns no els satisfeia, la nova estètica grisa de la ciutat, i trobaven a faltar els monuments i edificis històrics que abans formaven el nucli antic de Skopje. Amb aquest pretext, el 2010 el govern macedoni va anunciar el projecte Skopje 2014, una iniciativa per a construir nous emblemes de la ciutat o recuperar-ne de perduts. Però per a molts va ser vist com un intent del VMRO–DPMNE, el partit nacionalista conservador que era al govern, per fortificar la identitat nacional i crear un nou sentiment d’orgull entre la població després de la independència de Grècia l’any 1991. Un altre motiu era crear noves atraccions turístiques per a incentivar la presència de visitants estrangers en un dels països que aleshores tenien menys turisme del continent.

L’estàtua ‘El gran guerrer’ representa “en secret” Alexandre el Gran.

L’impacte del projecte és innegable, sobretot visualment. De l’antiga estació, enfilo cap a la plaça de Macedònia, el centre neuràlgic de la ciutat. Al bell mig, hi ha una gran estàtua eqüestre de 22 metres i més de 40 tones. Qui munta el cavall és Alexandre el Gran, un personatge històric que els macedonis reclamen com a propi. Els grecs no hi estan d’acord, de manera que la figura ha estat font de polèmica. Per això, l’escultura es va acabar anomenant “El gran guerrer”, si bé és obvi a qui representa.

D’ací estant, es poden veure un munt d’edificis d’estil neoclàssic que, de tan nous, semblen de mentida. El Museu d’Arqueologia és, probablement, el més impressionant de tots, amb prop de vint columnes jòniques a la façana que el doten d’un aspecte certament monumental. Just davant, hi té el pont de les civilitzacions, amb ni més ni menys que 28 escultures de bronze.

El Museu d’Arqueologia de Macedònia vist des del pont de les civilitzacions.

No és cap anomalia a la ciutat. De fet, és un dels altres trets distintius del projecte Skopje 2014, que ha convertit la capital de Macedònia en la ciutat de les estàtues. N’hi ha moltíssimes. Miris on miris, en trobes: als ponts, a les places, a la vora del riu, a les entrades dels edificis, a carrers sense motiu aparent, als peus d’altres estàtues… Totes recorden grans personatges de la història, sobretot els relacionats amb la nació, com el ja esmentat Alexandre el Gran, però també la mare Teresa, l’emperador bizantí Justí I el Vell, i els sants Ciril i Metodi.

Totes aquestes inversions han desfermat un bon grapat de crítiques de les minories que viuen a la ciutat, que no s’han vist representades en la reformulació de la identitat de Skopje. Un exemple són els albanesos, que conformen el 20% de la població però senten que se’ls ha tingut en compte. Per aquest motiu, la comunitat albanesa ha començat a fer construccions paral·leles pel seu compte, cosa que fa de Skopje en un aparador gairebé anarquista en l’àmbit de l’urbanisme.

Les estàtues es poden veure pertot arreu.

Al mateix temps, molts macedonis han criticat el projecte per l’alt cost. Inicialment, es va pressupostar per 80 milions d’euros, però n’ha acabat costant més de 500 milions. Això, en un país a la cua d’Europa en PIB per càpita, amb una taxa d’atur que en aquell moment era de vora el 30% i amb una taxa de pobresa del 41%, va aixecar el clamor d’una part important de la societat que no veia com això podia ajudar el país.

De tornada a l’alberg, passo pel bonic pont de pedra del riu Vardar, el més antic de la ciutat, amb quasi 800 anys d’història. És de les poques construccions anteriors al segle passat que queden dempeus. Al seu voltant s’estenen els inusuals nous edificis del projecte Skopje 2014 sense gaire coherència ni bon gust. La capital de Macedònia del Nord continua essent una de les menys visitades d’Europa i són pocs els qui hi troben cap bellesa. Però, al mateix temps, és innegable que la situació al país ha millorat. Les dades econòmiques han anat creixent any rere any i les taxes de desocupació i pobresa s’han reduït a la meitat. A més a més, el nombre de visitants s’ha triplicat en tan sols una dècada.

Més estàtues, ponts i edificis nous a la capital ‘kitsch’ d’Europa.

Potser les reformes urbanístiques no han tingut l’efecte que esperaven els dirigents macedonis, però sí que hi ha resultats. Skopje no és coneguda per la seva bellesa arquitectònica, si bé per a molts sí que s’ha convertit en la capital kitsch del vell continent. Un escenari que sembla el d’un film sobre una societat distòpica, amb centenars d’estàtues curioses repartides per tot arreu. I de mica en mica, com més va més viatgers s’hi volen acostar per veure com és la capital més inusual d’Europa.

The Washington Post · Kyle Melnick

Després de la mort de la seva àvia a Ontario fa uns anys, Jake Moffatt, resident a la Colúmbia Britànica, va entrar a la web d’Air Canada per reservar-hi un vol per al funeral. Va rebre assistència d’un xatbot, un programa informàtic que actua com un assistent, el qual li va dir que la línia aèria oferia tarifes reduïdes per als passatgers que reservaven viatges a darrera hora a causa de tragèdies.

Moffatt va comprar un bitllet per gairebé 600 dòlars per a un vol de l’endemà perquè el xatbot li havia dit que recuperaria una part dels diners per la política de dol de la línia aèria sempre que ho sol·licités en un termini de 90 dies, segons una decisió recent del tribunal de resolució civil.

Però quan Moffatt va intentar de rebre el descompte, va descobrir que el xatbot s’havia equivocat. Air Canada només concedia rebaixes per dol si la sol·licitud s’havia presentat abans d’un vol. Més tard, per evitar el pagament del descompte, la línia aèria va argumentar que el xatbot era una entitat legal separada “responsable dels seus propis actes”.

Aleshores Moffatt va presentar una reclamació davant un tribunal canadenc, que ara ha dictaminat que Air Canada deu a Moffatt més de 600 dòlars en danys i despeses del tribunal per no haver proporcionat “un servei raonable”.

Ara que les empreses han afegit xatbots alimentats per intel·ligència artificial a les webs amb l’esperança de proporcionar un servei més ràpid, el conflicte amb Air Canada posa de manifest dubtes importants sobre la manera com els tribunals han d’abordar qüestions de responsabilitat relacionades amb la intel·ligència artificial. En aquest cas, el tribunal canadenc s’ha posicionat al costat del client, i ha dictaminat que Air Canada no va garantir que el seu xatbot fos precís.

“Tot i que un xatbot té un component interactiu, únicament és una part de la web d’Air Canada”, ha dit el jutge Christopher Rivers en la seva decisió. “Hauria de ser evident per a Air Canada que és responsable de tota la informació de la seva web. No importa si la informació prové d’una pàgina estàtica o d’un xatbot.”

Un portaveu d’Air Canada ha dit en un comunicat a The Washington Post que la línia aèria complirà la decisió del tribunal.

Moffatt va visitar per primera vegada la web d’Air Canada l’11 de novembre de 2022, el dia que la seva àvia es va morir, segons el tribunal. Allà va demanar el bitllet al xatbot. “Si necessites viatjar immediatament o ja has viatjat i vols presentar el teu bitllet per a una tarifa de dol reduïda, si us plau, fes-ho dins els 90 dies des de la data en què es va emetre el teu bitllet omplint el nostre formulari de sol·licitud de devolució de bitllets”, li va dir el xatbot, segons que ha constatat el tribunal.

Les respostes del xatbot enllaçaven amb la pàgina web de la línia aèria, que detallava la seva política de viatges per motius de dol. Aquesta pàgina web, efectivament, estableix que la línia aèria prohibeix “les devolucions per a viatges que ja han passat”.

Moffatt, confiant en les instruccions del xatbot, va reservar un vol d’anada per uns 590 dòlars, de Vancouver a Toronto. Uns dies més tard, va pagar 627 dòlars per un vol de tornada.

El 17 de novembre de 2022, Moffatt va sol·licitar la devolució per mitjà del formulari de sol·licitud de la línia aèria. Va proporcionar el certificat de defunció de la seva àvia i va enviar correus electrònics als treballadors d’Air Canada durant els següents tres mesos, segons explica el tribunal.

El febrer del 2023, un treballador d’Air Canada va dir a Moffatt que el xatbot l’havia enganyat. Moffatt va continuar intercanviant correus electrònics amb els treballadors, però no va rebre cap devolució, cosa el que el va portar a presentar una reclamació. Segons que va declarar en el judici, Moffatt no hauria comprat els bitllets si hagués sabut que hauria de pagar la tarifa completa. I ell creia que hauria de pagar 564 dòlars en total, i no els 1.209 dòlars que va pagar finalment.

En la seva defensa, Air Canada va argumentar que el xatbot era una “entitat legal separada” i que la línia aèria no hauria de ser responsable de la informació que proporciona el xatbot. Air Canada també va argumentar que Moffatt podia trobar la política de dol de la línia aèria explorant més a fons la web.

Però Rivers dictamina que aquestes argumentacions no són raonables. I que Moffatt va pagar 483 dòlars més que no hauria d’haver pagat. De manera que ha ordenat a Air Canada a pagar a Moffatt aquesta xifra, a més de 93 dòlars en despeses del tribunal i 26,80 dòlars en interessos previs a la sentència.

“No hi ha cap motiu pel qual el senyor Moffatt hauria de saber que una secció de la web d’Air Canada és precisa i una altra no ho és”, diu el jutge en la sentència.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

 

This Tuesday, two rallies will take place in Valencia and Barcelona in support of Julian Assange, coinciding with the appeal hearing in London against his extradition to the United States. In Valencia at noon in front of the United States consulate and in Barcelona at seven in front of the British consulate. These rallies are part of a global campaign, with events in hundreds of cities around the world, aimed at preventing the extradition of WikiLeaks journalist Julian Assange to the United States, where his life is definitively in danger.

In recent days, many people, including myself, have raised our voices in outrage over the assassination in a Russian prison of opposition leader Alexei Navalny. Julian Assange is not dead, which makes the cases not directly comparable. However, the cruelty and draconian conditions of their detention are more than comparable, as is the attempt by two major world powers – Russia in one case and the United States in the other – to silence the allegations that expose state crimes.

Assange changed our world with WikiLeaks, demonstrating the atrocities committed by the United States government in the 2007 military campaign in Iraq. The publication of the terrible images of “Collateral Murder,” an aerial attack on July 12 of that year in Baghdad where Iraqi and international civilians and journalists were killed, opened the eyes of millions of people to what was happening. The subsequent release of millions of documents of all kinds has opened a window into the opacity that states would like to preserve and has allowed us to better understand the world we live in.

Assange has paid a high price for this. And today he faces a particularly important decision because the British justice system must ratify or change the decision to grant extradition of the Australian journalist to the United States. To the same United States that reportedly considered extrajudicially killing him during the presidency of Donald Trump.

We live in an intolerable world in this sense. Assange, fulfilling the duty of journalism, made public war crimes, and years later none of the criminals has been prosecuted or even less convicted, but instead he, who made them public, has been almost five years in detention in inhumane conditions just because the United States wants to imprison him for life, applying an outdated espionage law from World War I.

Julian Assange – and also other heroes of our time like Edward Snowden or Chelsea Manning – what they have done, ultimately, is to improve our societies, to make us aware of things that needed to be known by the general public, exposed to the view and opinion of a citizenry that can only truly oversee what their governments were doing.

That is why defending Assange, defending them all, is a democratic imperative, but also a public test of morality. Indignation at persecutions and abuses such as those suffered by Navalny or Assange can never be partial, it cannot depend only on who is affected and the political consideration we have for them. Because if that were the case, we would be facing a huge display of cynicism.

El cas de Julian Assange, fundador de WikiLeaks, torna avui als tribunals britànics, que han de decidir sobre la seva extradició als Estats Units per la filtració en massa de documents secrets. El Tribunal Suprem britànic determinarà si pot continuar defensant el cas davant la justícia del Regne Unit o si ja se li han acabat tots els recursos interns i solament li resta apel·lar davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).

L’entorn d’Assange ha revifat la campanya per a demanar-ne l’alliberament i s’han convocat actes en defensa seva i de la llibertat d’expressió a ciutats de tot el món. A les 12.00 hi ha una concentració a València, davant el consolat dels EUA; i a les 19.00 a Barcelona (consolat britànic), als Pallaresos (plaça de l’Ajuntament), a Reus (avinguda de Salou, 115) i a Tarragona (plaça dels Despullats).

Assange va ser detingut al Regne Unit l’abril del 2019, després d’haver passat vora set anys a l’ambaixada de l’Equador a Londres. El juny del 2022 el govern britànic va autoritzar-ne l’extradició als Estats Units i d’ençà d’aleshores hi ha una batalla legal per a impedir-ho. El Tribunal Suprem britànic va avalar la decisió, però avui i demà uns altres magistrats del mateix tribunal revisaran els vuit arguments que va presentar la defensa del fundador de WikiLeaks ara ja fa cinc anys i que van ser refusats, llevat de l’humanitari. Si són refusats novament, solament restaria el TEDH, un òrgan judicial internacional del Consell d’Europa i, per tant, aliè a la Unió Europa, que és reconegut per quaranta-sis estats, inclòs el Regne Unit.

Els advocats d’Assange van explicar la setmana passada que aquests darrers anys li havia empitjorat dràsticament la salut física i mental. La seva dona, l’advocada Stella Assange, ha assegurat: “La vida li perilla cada dia que roman a la presó i si l’extradeixen es morirà.” Sobre la base de la llei d’espionatge nord-americana del 1917 –una llei del temps de la Primera Guerra Mundial que no tenia la finalitat de perseguir la feina d’editors i periodistes–, l’acusen de 18 delictes i li demanen 175 anys de presó en un centre de màxima seguretat. Pel càrrec menys greu, de frau informàtic, podria ser condemnat a un màxim de 5 anys.

Un precedent perillós a escala mundial

Sobre això, algunes ONG com ara Amnistia Internacional temen per la seva seguretat i que sofreixi violacions dels drets humans si finalment es duu a terme l’extradició. Però, a més, també podria tenir un “efecte dissuasiu” per al periodisme d’investigació. Un precedent perillós que el govern dels Estats Units podria utilitzar per exigir l’extradició d’editors i periodistes de tot el món; o fins i tot podria fer que tercers països s’hi emmirallessin i utilitzessin aquest cas per justificar la repressió contra la dissidència.

“La seguretat d’editors i periodistes d’investigació de tot el món penja d’un fil. Si s’envia Julian Assange als Estats Units i és processat, també se sotmetran a judici les llibertats de premsa”, explicava la setmana passada Julia Hall, experta d’Amnistia Internacional en antiterrorisme i justícia penal a Europa. “La publicació per part de Julian Assange de documents que li havien revelat les fonts arran de la seva feina a WikiLeaks s’assembla a la tasca del periodisme d’investigació, on es fan habitualment les activitats descrites a l’acta d’acusació: parlar amb fonts confidencials, sol·licitar aclariments o documentació addicional i rebre i difondre informació oficial i, de vegades, classificada”, afegia.

Amnistia Internacional explica que la publicació d’informació d’interès públic és una pedra angular de la llibertat de premsa, protegida pel dret internacional, i que no s’ha de criminalitzar. “Les fonts, les denúncies legítimes de les quals comuniquen irregularitats governamentals a periodistes i editors, també han de tenir la llibertat de compartir informació d’interès públic. Si Julian Assange és processat pel fet d’exercir una tasca editorial legítima, aquestes fonts seran molt més receloses a proporcionar informació.” De manera que Hall fa un avís, que no solament hi ha els drets o la vida del fundador de WikiLeaks en joc: “A la banqueta no s’hi asseu tan sols Julian Assange. Silenciant Assange, s’emmordassaran unes altres persones.”

El Tribunal Suprem del Regne Unit decidirà a partir d’avui si al fundador de WikiLeaks, Julian Assange, se li han exhaurit tots els recursos a la justícia britànica en la causa d’extradició als Estats Units per haver filtrat documents secrets en massa. En cas que la decisió sigui desfavorable per a Assange, tan sols li restarà la via del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per a evitar una hipotètica extradició als Estats Units, on s’encararia amb uns càrrecs que li podrien costar 175 anys de presó.

La família de Julian Assange: “El maten a càmera lenta”

És la culminació d’una persecució judicial que provés de més d’una dècada enrere. La justícia nord-americana, que no ha obert mai cap investigació contra les persones involucrades en els crims filtrats per Assange, l’acusa de divuit delictes, d’acord amb una llei que va ser aprovada fa més d’un segle, en temps de guerra, i que originàriament no tenia l’objectiu de perseguir periodistes. Aquests són algunes de les filtracions que han convertit Assange en el blanc de l’aparell judicial dels Estats Units.

Més d’un decenni de repressió

La primera filtració de WikiLeaks es remunta al desembre del 2006, quan el portal va publicar un document, signat pel rebel islamista Hassan Dahir Aweys, que feia una crida a contractar sicaris per a assassinar alguns dirigents del govern de Somàlia. Tant Assange com la resta de l’equip de WikiLeaks van dir aleshores que tenien dubtes sobre la veracitat del text, i en confiaven l’anàlisi als lectors.

El salt a la fama del portal, tanmateix, arribà l’agost següent, quan el diari britànic The Guardian va publicar una investigació sobre corrupció al govern de Kènia basada en informació facilitada per WikiLeaks. Les revelacions sobre corrupció van tenir un paper decisiu en la campanya de les eleccions kenianes d’aquell any, que van desembocar en una espiral de violència en què van morir més d’un miler de persones.

Mesos més tard, el febrer del 2008, WikiLeaks va publicar un seguit de documents que apuntaven a una trama d’emblanquiment de capitals a les illes Caiman per part del banc suís Julius Baer. El banc va demandar el portal en resposta a la revelació, i la justícia nord-americana va ordenar que se n’aturés temporalment l’activitat i se’n clausurés la pàgina. El portal, tanmateix, va ser reproduït en una altra adreça poc després de la decisió, que fou revertida setmanes més tard. Aquella tardor, WikiLeaks va sacsar la campanya electoral dels Estats Units quan publicà els continguts d’un compte de Yahoo associat a Sarah Palin, elegida candidata a la vice-presidència del Partit Republicà en les eleccions d’aquell novembre.

El setembre del 2009, WikiLeaks va publicar l’anomenat “report Minton”, que revelà que la multinacional Trafigura havia exportat residus tòxics a Costa d’Ivori i els havia abocats deliberadament a Abidjan, l’antiga capital, cosa que desfermà una crisi sanitària entre la població. En resposta a la revelació, un grup de 30.000 afectats va presentar demanda col·lectiva al Regne Unit contra la multinacional, que al seu torn va presentar un recurs que prohibí als mitjans britànics d’informar tant del procés judicial com de l’informe en si. La controvèrsia suscitada per la decisió va fer disparar el tràfic de WikiLeaks, l’únic portal que al Regne Unit informà del cas, tot i la decisió de la justícia britànica.

L’abril del 2010, WikiLeaks va publicar el vídeo en què es veia com soldats americans assassinaven d’un helicòpter estant unes quantes persones, incloent-hi dos treballadors de l’agència Reuters. En els instants posteriors a l’assassinat dels dos homes, el vídeo mostra com els soldats disparen contra una furgoneta que s’acosta als cossos per a recollir-los.

La revelació dels fets, que els Estats Units havien negat fins aleshores, va causar un escàndol d’abast mundial. Poc després de la publicació del vídeo, el govern nord-americà va arrestar la soldat responsable de la filtració, Chelsea Manning. Manning explicà més tard que, abans d’enviar el vídeo a WikiLeaks, havia intentat de posar-se en contacte amb mitjans com ara The Washington Post, The New York Times o Politico, però que cap no havia mostrat interès a publicar-lo.

Al juliol, tan sols dos tres mesos després d’aquesta primera filtració, WikiLeaks va publicar 92.000 documents sobre la guerra de l’Afganistan, en què detallava casos de foc amic i assassinats de civils per l’exèrcit nord-americà.

Aquell octubre, després de les revelacions sobre la guerra de l’Afganistan, WikiLeaks va publicar centenars de milers de documents sobre la guerra de l’Irac que detallaven l’ús de la tortura i l’assassinat sistemàtic de civils desarmats al país, i demostraven que el govern dels Estats Units havia desdenyat repetidament els reports del govern iraquià sobre aquests casos. El Departament de Defensa dels Estats Units digués que aquella filtració de documents classificats era la més gran de la història.

Tan sols un mes després, al novembre, el portal va filtrar més de 250.000 documents de correspondència interna del Departament d’Estat dels Estats Units, una revelació que aportà nova informació sobre el parer de l’alt funcionariat diplomàtic nord-americà sobre qüestions relatives a una multitud d’estats. Els documents van ser publicats en una acció coordinada amb alguns dels principals diaris del món, com ara Le Monde i The Guardian.

Una de les revelacions més sonades de WikiLeaks arribà cinc anys després, l’estiu del 2015, quan el portal publicà tot de documents que il·lustraven que la intel·ligència dels Estats Units havia espiat els governs francès, alemany, brasiler i japonès, i que també havia monitorat il·legalment l’activitat de companyies clau de l’economia japonesa i francesa.

L’any següent, durant la campanya de les eleccions generals dels Estats Units, WikiLeaks publicà desenes de correus electrònics i documents interns del Partit Demòcrata que revelaven una trama de la direcció del partit per a afavorir Hillary Clinton, candidata a les primàries de la formació, en detriment de Bernie Sanders. La presidenta del partit, Debbie Wasserman, va dimitir al juliol a causa dels documents, que mostraren que la direcció del partit havia criticat obertament la candidatura de Sanders i havia maniobrat per a afavorir la de Clinton als debats.

El 2021, WikiLeaks va publicar un banc de dades de milers de documents relacionats amb grups ultracatòlics, com ara l’organització espanyola Hazte Oír i el seu braç internacional, CitizenGo. Els documents –que eren d’accés públic– reconstruïen la xarxa de donants del grup i les relacions amb els alts estaments del Vaticà, com també amb l’extrema dreta de Vox.

La persecució a Assange, la punta de l’iceberg

La persecució judicial a Julian Assange és el cas més conegut de repressió contra WikiLeaks, però no és ni de bon tros l’únic. Un dels casos més coneguts és el de Chelsea Manning, que el 2010 va ser sentenciada a trenta-cinc anys de presó per haver filtrat el vídeo de la matança a l’Afganistan. Manning va romandre empresonada durant set anys; el primer, en un règim que els seus defensors titllaren de molt semblant al confinament solitari. Va ser alliberada el 2017, quan Barack Obama, en una de les darreres accions com a president, li commutà la pena.

D’una manera més general, l’organització ha estat al punt de mira del govern nord-americà d’ençà del 2008, quan un informe intern de l’exèrcit –publicat més tard pel portal– alertà que les filtracions “podrien desembocar en una escalada d’amenaces contra el personal, equipament i instal·lacions del Departament de Defensa”. L’informe també esbossà un pla per a desacreditar WikiLeaks i prevenir que uns altres fessin servir el portal.

L’any 2011, el grup de hackers Anonymous va publicar un seguit de correus electrònics que revelaven la conxorxa d’empreses de seguretat privada per a desacreditar WikiLeaks, a còpia de difondre’n informació falsa. El pla, tanmateix, no va ser mai dut a terme, i una de les companyies involucrades en la conxorxa, Palantir, es va disculpar després de la revelació dels correus.

Un any abans, el 2010, el Departament d’Estats dels Estats Units va ordenar a PayPal que deixés d’acceptar pagaments a WikiLeaks, una decisió que Mastercard i Visa van acatar poc després. Alguns altres bancs, com ara Swissbank, també han deixat d’acceptar donacions al grup, una decisió que grups com ara Anonymous han denunciat que respon a pressions polítiques de Washington i els seus aliats occidentals.

Suso de Toro (1956) és periodista i escriptor gallec, i en aquestes eleccions ha anat a les llistes del BNG, el número 24 per la Corunya. Biògraf de la candidata Ana Pontón, Suso de Toro manté una mirada lúcida a la política gallega. VilaWeb va parlar-hi ahir per telèfon per a valorar els resultats electorals de diumenge. La cinquena majoria absoluta del PP, i un BNG més fort que mai, deixa en Suso de Toro una mirada tocada, però gens derrotista.

—Frase que he llegit al vostre Twitter: “No em puc permetre de ser pessimista.”
—Tinc seixanta-vuit anys i quan en tenia setze vaig entrar en una entitat culturalista galleguista, i després en una organització clandestina. Estic acostumat a encaixar cops. Era un moment d’un gran optimisme, el BNG creixia de manera constructiva. No es presentava reactivament, si tu vols, sinó com una força molt afirmativa, molt optimista, molt d’avançar. Per tant, estic molt orgullós del BNG, en aquests moments, i de Pontón. I m’hi sento molt identificat. Per primera vegada en la meva vida, em sento partícip d’alguna cosa, d’un moviment que avança. Naturalment, avui lamento el resultat. Però n’estic molt orgullós. La diferència entre el BNG i els altres partits és que el BNG no surt a les televisions, pràcticament. No surt a la televisió gallega, que té una gran audiència al país. I no surt tampoc a les televisions madrilenyes.

—El BNG ha obtingut uns 463.000 vots. És la quantitat més gran de vots en tota la seva història? 
—Sí. El BNG ha obtingut el millor resultat de tota la seva història.

—És la primera vegada que el BNG guanya a Vigo?
—Sí. I Vigo és la primera ciutat de Galícia en habitants (300.000) i té una gran puixança econòmica. Però no és ni capital de província. Institucionalment no és poder. És la ciutat més obrera i la més hostil al PP.

—He fet comptes i no em lliga la interpretació que diu que el BNG va agafant vots del PSOE. El PSOE en va perdre 45.000 i el BNG en va guanyar 160.000. El BNG, d’on roba vots?
—Els vots no són dels partits, són de la gent. Naturalment, del PSOE, en deu haver agafat uns quants. Però jo no et sabria dir. Persones que en un altre moment també havien votat el BNG han tornat a votar-lo. I després han aparegut noves generacions també. Entre els menors de trenta-quatre anys, la candidata del BNG arriba a tenir una valoració d’un 6,5.

—Que el BNG arribi al poder és qüestió de temps, doncs?
—Passa que les polítiques que es duen a terme signifiquen l’expulsió de generacions. L’envelliment és una realitat. I el BNG hi ha d’arribar per si mateix, però necessita un pacte amb alguna força. Ha de ser el PSOE. El problema per a arribar al canvi en la societat gallega és el PSOE.

—Ho podeu ampliar?
—El PSOE a Galícia no té entitat pròpia, no té una política pròpia, i va improvisar un candidat sense temps. Aquí el problema és que va fallar el PSOE. El canvi polític tot sol pot ser amb una suma de dos partits, que són el BNG i el PSOE. El BNG ha fet els deures i el PSOE no. El PSOE ha tingut un retrocés que els obligaria a reconsiderar-ho tot, però crec que no ho faran perquè no tenen capacitat política. En el PSOE no hi ha dirigents polítics amb el coratge i la capacitat política de reflexionar, de crear un Partit Socialista autònom. No n’hi ha.

—Valoreu-me, finalment, els resultats del PP
—Aquestes eleccions eren sotmeses a pressions molt fortes de la política madrilenya. Com mai. Feijóo tenia la base aquí i això va fer que es relacionés molt amb el debat polític espanyol. El PP hi va introduir temes com l’amnistia a Catalunya. El seu candidat era molt dolent. Però curiosament aquest candidat va en la línia d’Ayuso, no en la línia de Feijóo. De manera que això, en el futur, pot tenir conseqüències també per a Feijóo. El fa més insegur. El PP, malgrat el seu retrocés, efectivament aconsegueix de retenir el poder perquè té mecanismes molt forts de control sobre la societat. Amb la utilització dels mitjans de comunicació públics i de gran part dels privats al servei del PP. I després, d’una altra banda, efectivament, els recursos de l’administració, que utilitza sense pudor i sense mala consciència. Els utilitza d’una manera patrimonial i clientelista. Això i un sistema electoral creat al servei d’aquest partit, li permet de conservar tot això.

—Hi ha una paradoxa, per mi. El PP guanya el vot rural. I al món vot rural és on la gent parla més gallec. És a dir, els galaicoparlants voten PP?
—Sí, sí. És una paradoxa. Però és que el PP sempre ha fet les campanyes en gallec. Per primera vegada, en aquestes eleccions, el PP hi ha introduït també el castellà. I el candidat l’ha usat en algunes ciutats.

—I el PSOE com ho fa?
—El PSOE en gallec.

—Llegint els resultats, he recordat una entrevista que us vaig fer fa temps. “Galícia és conservadora, però no és fatxa” em dèieu. De fet, Vox no hi entra.
—El nacionalisme espanyol no es pot veure reflectit a Galícia. L’èxit del PP, temps enrere, va estar en el fet que era una dreta que coneixia el país. Fraga deia que s’havia de fer una política en què la societat gallega es veiés identificada. I que la societat gallega necessitava identitat. D’aquí ve la idea de Fraga de fer un PP galleguista, conservador, que valorava allò que era propi, les tradicions, la cultura pròpia i tot això. Hi ha molts matisos en això, però li va funcionar. I és cert que ho va fer. Ell tenia un model que era el model alemany bavarès. De fet, a Galícia, el PP va arribar a crear un carnet propi, amb la bandera gallega. Diferent del PP espanyol. Però això va ser liquidat per Aznar. I va donar pas a un altre PP, sobretot en l’època de Feijóo i Rueda, sotmès al món madrileny. Tot i que va conservar les xarxes que havia creat. El PP gallec no és el PP madrileny, encara que els seus dirigents sí que són totalment submisos.

—Per què no obté representació Vox?
—Perquè aquesta radicalitat de reivindicar la bandera de la plaça de Colón, la Puerta del Sol, els toreros, els balladors flamencs, francament, nosaltres… Aquí la gent està per a una altra causa.

—Frase: “L’esquerra espanyola ha fet fracassar el canvi a Galícia”.
—No. El problema a Galícia és el PSOE. A Galícia ni Sumar ni Podem no existeixen. No tenen gent. Van ser sobredimensionades perquè interessava al PP, que parlava del quadripartit. Llavors era “o jo o el caos”.

—Quina importància hi doneu, al factor Ana Pontón?
—Vaig fer un llibre sobre ella, Descubrindo Ana Pontón. El BNG és una història d’experiències. De crisis. I sobretot de molt de sofriment. De molta militància resistent. Resistencialista. I molt incompresa. Però resistint. Fins que una part del BNG, dirigit per Beiras, va abandonar les posicions històriques del nacionalisme gallec i es va deixar arrossegar a les posicions de l’esquerra madrilenya. La posició del nacionalisme gallec ja no era necessària perquè “ja ens defensaran els de la Puerta del Sol”. I llavors va haver-hi una reacció interna, una nova generació que és la que representa Ana Pontón, que va aprendre les lliçons i va dir: la nostra demanda és correcta. Però hem d’aprendre a fer política en aquest moment. Ha canviat la cultura pública i hem d’adaptar-nos-hi. I ella ho ha fet amb gran brillantor. Té una comunicació amigable i un llenguatge propositiu i ofereix optimisme i esperança. Això és atractiu. Ana Pontón és la candidata total.

—Creieu que el BNG ha tocat sostre i que només falta que creixi el PSOE? 
—El BNG no ha tocat sostre. Res no diu que no continuï convencent. El Bloc, fins i tot en els pitjors moments, ha conservat organització per tot el territori. I a més la primera força sindical a Galícia és nacionalista, la CIG. No són els sindicats del règim, Comissions i UGT.  Sempre hi havia organització nacionalista, però fins ara no tenia una expressió política tan forta. Ara en té. I amb lideratge: la senyora Pontón. Qui ho diu que ha arribat al sostre? Això depèn de com vagi els anys vinents.

—Voleu afegir res que no us hagi demanat?
—El problema que té Galícia és el problema que té Catalunya, no té un estat propi. I la imatge de Galícia la construeixen els mitjans de la Cort. Ens passa nosaltres i a vosaltres. Aquí ningú no sap res d’escriptors catalans. I a vosaltres us passa igual. O teniu la idea de Galícia pels immigrants. Però no tots hem immigrat. És Madrid que us diu què és Galícia.

—Ens dieu que no cometem l’error de llegir Galícia mitjançant Madrid?
—Exactament. I nosaltres igual. Mireu, aquí no hi ha hagut mai anticatalanisme, al contrari. Hi havia una valoració de Catalunya. Doncs la política espanyola irradia aquí, i ha emès un anticatalanisme que va arrelant aquí. I per això han utilitzat al president Puigdemont com a instrument.

L’altre dia es presentava al parlament català l’informe “Desigualtat digital i vellesa: la bretxa digital que encara cal tancar” de la investigadora Mireia Fernández Ardèvol i les professores Sara Suárez Gonzalo i Isabel Sáenz Hernández. El document analitza el desequilibri –no em feu escriure més “bretxa”– entre grups socials a l’hora d’accedir a les tecnologies digitals i esdevenir competents amb les pantalles. Un punt important, clau al meu parer, és que identifica la desigualtat digital com una forma més de desigualtat socioeconòmica, i a partir d’aquí, no podem dir que salti cap sorpresa: els més perjudicats en són les dones i els vells, i entre els vells, les velles, i entre els uns i les altres, els qui tenen les rendes més baixes i els qui viuen en zones rurals.

Parlem dels últims humans que un dia van poder dir amb convenciment que “ja no poden inventar res més”, però que han hagut de veure com els avenços tecnològics passaven per sobre d’aquella idea de món –el seu món– com una aplanadora. Si la sensació ja és de vertigen a edats més moderades, que no donem l’abast a assimilar actualitzacions, com no deu ser-ho a l’etapa vital que requerim menys mareig. Les terceres i quartes edats en què qui no té un all té una ceba, i que només els faltava que a la pèrdua d’autonomia física –la dependència per a anar al metge, fer servir el caixer, resintonitzar la tele, etcètera– hi hàgim d’afegir la manca d’autonomia digital –no poder-se valdre per a navegar per “La meva salut”, fer tràmits amb l’aplicació del banc o registrar-se a la plataforma 3Cat.

Temps era temps que les tribus humanes veneraven els vells per tots els seus anys acumulats i els consideraven la veu de l’experiència. Però la irrupció tecnològica, combinada amb un culte cec a la joventut, ha fet que la seua cotització com a savis i prescriptors anés de baixa i que els hàgim arrossegat a una doble invisibilitat: per part de la societat que no hi compta i per part de la digitalització que no els té en compte. Els padrins són avui folklore familiar, amb les seues batalletes entranyables, el seu parlar estrany i les seues receptes amb sofregit. En el millor dels casos són estimats, però fora de l’àmbit dels afectes, que no donen dinerets, tots els senyals que els transmetem apunten a la mateixa idea: que ja no són útils, que no els necessitem. (Una sensació que comencem a percebre molt abans en el terreny laboral, però avui no avançarem esdeveniments.)

En aquesta nova era, són els joves els qui són venerats per l’edat, els qui tenim per experimentats pel simple fet que són nadius digitals. La canalla són els bruixots de les cases, perquè goita, tan menuts i mira com remenen el mòbil, com fan anar la tauleta, com se salten el control parental: la nostra incompetència comparada és la mesura de l’orgull que ens causen. Per als qui no fan distinció entre vida digital i “real”, l’experiència cultivada pels padrins al segle passat és un programari obsolet, incompatible amb el sistema operatiu que demana el present. Per tant, ja no requereixen les seues orientacions i els seus consells –un profit que també desestimem amb suficiència els més grandets, mentre correm darrere del tren tecnològic amb un pam de llengua.

Capgirades així les coses, avui són els vells que tenen necessitat de l’experiència dels joves: nena, no sé què he tocat, no sé què he fet, no sé què he de fer, explica-m’ho quan tinguis un moment. També capgiradament, són els joves els qui prevenen als grans dels perills dels nostres temps: iaia, vigila amb els SMS, no despengis números de desconeguts, no obris enllaços de Correus. Com ens hem de veure, tractant com a savis els nouvinguts al món, i com a menors d’edat els que fa una pila d’anys que hi són. Però, era aquest l’únic desenllaç possible? Havia de ser així necessàriament?

Quan la pandèmia va accelerar la digitalització de la vida ciutadana, vam decidir de deixar enrere una part de la població. Eren massa grans per a fer-los la vida fàcil, campi qui pugui, era una emergència. Des de les institucions fins i tot van tindre la barra de dir que, per a fer els tràmits amb els ordinadors que no tenien o amb les aplicacions que no entenien, demanessin ajuda als fills. Com si tothom en tingués, com si tots els tinguessin a mà, com si els fills no tinguessin res més a fer. Com tantes generacions de dones han fet gratuïtament, per amor o perquè no tenien més remei, apa: feu-vos càrrec dels vostres dependents. Doncs no, senyores: els tràmits telemàtics no poden ser incapacitants com una artrosi avançada o una demència senil, i els webs que els proveeixen no poden ser l’equivalent d’una escala d’Escher davant de qui va coix. Que s’espavilin els ens públics i que s’espavilin els seus dissenyadors.

L’estudi que esmentàvem al començament proposa dotze recomanacions per a superar l’exclusió digital (a partir de la pàgina 12), com ara la creació d’un disseny tecnològic universal, simple i ajustat a totes les capes de la població. L’exemple ja el poso jo: cal que sigui tot el contrari del web-laberint de Renfe o el de l’Agència Tributària de l’estat espanyol. Però la mesura que trobo més revolucionària és la que parla d’una “digitalització forçosa” –em trec el barret amb la definició– i d’evitar-ne “els efectes nocius” amb la “provisió de serveis analògics (no di­gitals) per a garantir els drets bàsics de la ciuta­dania a serveis essencials”. Això vol dir el reconeixement, deixeu-m’ho interpretar, d’una mena de dret a l’objecció digital, una opció de vida que ara com ara és un luxe –hom ja comença a parlar de la “tribu urbana” dels “desconnectats“– però que no és desaforat d’augurar que un dia l’arribarem a veure com una qüestió de salut mental.