Vilaweb.cat

Closcadelletra (CDVII): Cloent les parpelles dels sentits

Per què la lluna plena sempre em sorprèn?

He decidit que prest em dedicaré a pintar les ombres amb llapis de colors.

M’ha impressionat el fragment d’una carta de Flaubert en què expressa el plaer violent a la vista d’un “mur tot nu” de l’Acròpolis, “els que està a l’esquerra quan es puja cap als Propileus”. Parla de l’efecte que li produeix el polit de la superfície i la precisió dels assemblatges i es demana si un llibre, “independentment del que diu, no pot produir el mateix efecte”.

La pàgina és un poc el meu “mur de l’Acròpolis”.

I també em fa pensar que la pàgina és la meva paret de pedra seca.

Perquè quan escric trob la solució del que cercava sense trobar-ho, és l’escriptura que inventa, és l’escriptura que descobreix; allò que has somniat fer sense poder-ho fer arriba.

Aquest vespre en què tot el gabinet està tacat de llum de lluna és quan les coses em semblen més confuses, més males d’expressar.

I entre aquest clarobscur (avui s’han fus sense motiu un parell de llums que tenc pels racons i que em creen una atmosfera de tons ambres com les aigües d’un aquàrium on els llibres són peixos), voldria insistir que el que m’interessa en l’escriptura és el que la pot fer tornar enèrgica, i el motor d’aquesta energia és la sintaxi.

La sintaxi produeix energia, que fabrica el desenvolupament, que produeix el moviment, i no l’atur sobre la imatge, sinó l’experiència de la duració, no ho sabies?

No voldria que el lector necessitàs una crida de la continuació, aquell “i ara, què passarà?”.

M’agradaria que el llegidor fos enduit, emportat pel text, arrossegat pels efectes d’energia que desprèn, més que per “la història”.

I si ho mir de més prim compte pens que els que endú el lector no és la sintaxi, sinó la restitució de la durada; és a dir que et sents agafat en un univers que t’immergeix, per la seva llengua, per la seva força evocadora o commovedora, pel seu fervor, en un sentiment excepcional de la durada, i que això és una experiència d’embruixament, alguna cosa potentíssima que no es pot reduir a un efecte de sintaxi.

Per què ara em ve al cap la manera de veure el temps que tenen els xinesos en aquest tema?

Ells no creuen que el temps és el pas d’A a B. I precisament el mot de moment o d’estació és una de les maneres per les quals els xinesos representen el temps que inclou el sentiment i l’experiència de la durada.

M’agradaria que una amenaça difusa planejàs i contaminàs el lector com un verí lent que fins i tot el fes dubtar d’allò que ha entès massa aviat.

Em figur la lectura en termes d’embolicament.

Voldria que el lector se sentís embolicat en l’escriptura del text, que habitàs la llengua, que la visqués, que estigués tot sencer submergit en l’espai i el temps de la llengua.

La feina de l’escriptor és suscitar per la seva forma d’escriure el sentiment de desorientació, de pèrdua, l’estat de despossessió de si mateix en què es troba el llegidor captiu, fascinat.

La tensió que es desplega en el cor de l’aventura de llegir, no es nodreix del combat de l’escriptura que ha duit sense aturall l’escriptor a la seva taula de treball?

Surt a la terrassa que domina el jardí. La lluna plena esclata d’ombres que creixen i es mouen entre les soques dels cactus, les capçades dels ullastres i l’altura dels pins en un calidoscopi de perspectives accelerades i ralentides.

Podria ser la cosa literària allò que queda després de la lenta visibilitat de totes les formes de l’experiència humana per la seva calcinació?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/02/Closcacdelletra-CDVII.mp3

Alba Carreres: “Ens venen una maternitat perfecta i això causa una culpa brutal”

“Quan vaig ser mare per primera vegada, estava tan obsessionada a fer-ho tot ‘perfecte’ que em vaig convertir en l’Hermione Granger de les maternitats.” Alba Carreres explica a Criar amb humor: tot el que et cal saber per a una criança conscient (Rosa dels Vents) algunes de les seves experiències, però sobretot ho aborda amb la perspectiva del coneixement i de la col·lectivitat. A més de periodista i publicista, té un màster en psicologia del neurodesenvolupament, un interès que diu que li va néixer del xoc que va ser la maternitat.

Cada infant és un món i el llibre no pretén de ser un manual, però sí que dóna algunes estratègies que poden ser útils a les famílies: el son, les enrabiades, el menjar, els límits, la cocriança… Parlem de tot plegat amb ella, que també situa l’acompanyament professional a les mares com un dels punts més importants per a cuidar-ne la salut mental.

Expliqueu que us vau convertir en l’Hermione Granger de les maternitats. Què us va passar?
—Quan vaig ser mare per primera vegada no tenia ni idea de què era. Semblava que tot havia de ser de purpurina, però em vaig trobar amb una criatura als braços i els pits regalimant, sentint-me desastrosa, mala mare. Llavors vaig estudiar sobre criança, psicologia del neurodesenvolupament i psicologia infantil. Sóc mare de dues criatures, una de les quals, neurodivergent, amb trastorn de l’espectre autista, i a partir de la meva experiència i coneixement he fet aquest llibre per oferir eines. No et dic com has de criar, simplement ofereixo estratègies per qui les vulgui, i intento desencotillar la criança.

A què us referiu?
—Ens venen una maternitat perfecta i això causa un sentiment de culpa brutal. Hi ha persones que deixen de seguir comptes de maternitats a Instagram per no posar-se aquesta pressió a sobre. T’has de cuidar tu, has de cuidar les criatures, però qui et cuida? Això també pot ser una esclavitud. També vull reivindicar les llevadores. L’embaràs no és una patologia, però és un moment molt vulnerable i hi ha d’haver un acompanyament en la lactància si la dona decideix de donar el pit que ara mateix no hi és. La manca d’acompanyament genera vulnerabilitat respecte de la salut mental perinatal.

Fotografia: Enric Galli Fotografia: Enric Galli Fotografia: Enric Galli

Denuncieu que, després del part, si el nadó està bé, es diu que tot ha anat bé. Però, i la mare?
—Vaig parir per cesària amb anestèsia general i tothom em deia: “Ah, però la criatura està bé!” Ja, i jo? El meu cos s’ha partit per la meitat, vaig tenir un fecaloma… Quan estàs embarassada, tothom et pregunta com estàs i fins i tot t’infantilitzen, però quan pareixes, la societat se centra en la criatura. Comences a rebre visites i se suposa que tu, en aquella situació, has de tenir a punt les galetes per a tothom. I aquí cal reivindicar el paper de la parella, sigui un home o una altra dona. Cal que abans es parli de què necessita la mare, què necessita la díada. Moltes vegades la parella no està preparada i per això al llibre parlo del repartiment de tasques i de les coses invisibles: la cartolina que el nen ha de dur a l’escola l’endemà.

“Quan vaig parir tothom em deia: ‘La criatura està bé.’ Ja, i jo?”

Durant el carnestoltes això es va posar sobre la taula. Sovint les qui tenen la càrrega mental d’haver de recordar què ha de portar l’endemà el nen són les dones.
—Exacte, el carnaval som les mares, les dones que fem les disfresses! Si tens un company que ho fa, perfecte, però la realitat massa vegades és aquesta. Hi ha una dada significativa: els permisos iguals i intransferibles no han fet que augmenti la cocriança, la coresponsabilitat. Cinc excedències de cada sis les continuem agafant les dones. I posem molt en valor la gratuïtat de l’educació dels zero als tres, que està molt bé, però durant els tres primers anys de vida el vincle primari és amb la família. Als països nòrdics tenen un any per a estar amb la criatura! No ha de ser necessàriament la mare qui ho agafi, s’hauria de poder fer de la manera que la família vulgui.

Hi ha un debat en el feminisme sobre si els permisos han de ser iguals i intransferibles entre tots dos progenitors o no. Què en penseu?
—Els permisos iguals i intransferibles són una discriminació cap a les dones. Imaginem dues dones que acaben de tenir una criatura. L’una hi ha posat el cos, l’altra, no, però en canvi totes dues tornaran el mateix dia a la feina remunerada. L’embaràs genera uns canvis al cos i al cervell, augmenta la mida de la hipòfisi. També hi ha canvis en el cervell de l’home, però menys. Els permisos iguals i intransferibles ens fan especialment vulnerables a les qui hem parit.

Però si no són iguals i intransferibles hi ha el risc que les empreses discriminin laboralment les dones que pensen que es quedaran embarassades.
—No tinc la solució, però s’hauria de trobar una fórmula per aconseguir la paritat real que no impliqués de discriminar les dones que han parit. Posar més el focus en les empreses, en els convenis…

“Els permisos iguals i intransferibles ens fan especialment vulnerables a les qui hem parit”

Tornant al vincle que comentàveu, es parla molt de la criança amb aferrament. En què consisteix?
—Realment totes les criances tenen aferrament i vincle, però és veritat que una criança amb un vincle ambivalent pot afectar la criatura. És aquell vincle que en les relacions amoroses es consideraria tòxic i seria breadcrumbing [reforç intermitent]: ara et donen peixet, ara te’n treuen. No ens ensenyen a relacionar-nos, a validar les emocions, la comunicació assertiva…

Sovint es critica que, amb el pretext de la criança amb aferrament, es posa encara més pressió a les mares respecte del porteig, la lactància…
—No ens hem de jutjar entre nosaltres. Jo portejo la meva filla de quatre anys perquè necessita aquest aferrament profund i contacte, i m’he sentit observada i jutjada per això, com també quan he donat biberó, quan he donat el pit en públic… No hem de fer cas a aquestes opinions que generen inseguretats, cadascú cria com vol i pot i som imperfectes. Les teves criatures et fan de mirall i a vegades dius, a mi em passava el mateix, però que al teu fill li passi no vol dir que ho visqui tal com ho vivies tu. I per mi una de les coses importants també és l’alfabetització emocional. El meu fill ha de veure si estic trista o alegre sense cap trauma. Validar les emocions: quines són, distingir entre necessitat i desig…

Com s’aplica aquesta pràctica de validar les emocions de l’infant quan s’enrabia?
—És normal que una criatura s’enrabiï, de fet, jo em preocuparia si no s’enrabiés. Forma part del seu neurodesenvolupament: dir que no, reivindicar-se… Quan armen un sagramental monumental i tothom et mira és difícil, però és la seva emoció, i m’agradaria reivindicar la diferència entre crisis sensorials i enrabiades. Les primeres vénen per necessitats no cobertes: fred, set, gana, son… Potser li has dit que comprar unes galetes no toca i explota, però potser és perquè està cansada, no sap expressar-ho i esclata. Això és diferent de: “Vull aquesta samarreta tant sí com no.”

“És normal que una criatura s’enrabiï, jo em preocuparia si no s’enrabiés”

I què cal fer en aquest darrer cas?
—No parlo de cedir, però sí ser empàtics, igual que tu a vegades desitges la samarreta d’un aparador. I els límits ens cuiden. Es tracta de saber quins en vols posar i fer-ne una llista. A casa són respectar el nostre cos i a nosaltres mateixos, respectar les altres persones i no fer malbé l’entorn. Si salten sobre el sofà, se salten aquest darrer límit. I hi ha coses que se saben, com ara que els càstigs no són educatius, s’ha demostrat científicament. Se li ha de fer cas a la investigació, tot i que en manca perquè vivim en una societat adultcèntrica. Les criatures no són una prioritat, no hi ha espais per a elles i si n’hi ha són pensats perquè no molestin. Sempre hi ha el Capità Garfi o la Cruella de Vil de les criatures, les persones nenfòbiques, que cada vegada en són més.

Fotografia: Enric Galli Fotografia: Enric Galli Fotografia: Enric Galli

Abans heu esmentat la salut mental materna. En el vostre cas, us va afectar el tracte rebut durant el part, en època covid. Com va ser?
—Vaig ser més feminista que mai perquè em vaig adonar de com es vulneraven els meus drets. Em van fer cesària i vaig parir el dia que ens van confinar, i era possible positiva. Em van tractar pitjor que a un animal. Em van posar una bossa de plàstic perquè no podia estar en contacte amb la meva roba i em van treure la meva criatura mentre sonava “Toxic”, de Britney Spears, de fons. Se la van endur i no vaig poder tenir vincle amb ella… Es feia per por, però les proves científiques diuen que això no s’ha de fer, genera un estrès post-traumàtic de cavall. S’hauria de demanar perdó per aquesta etapa en què es van vulnerar els nostres drets. Em vaig haver de treure els punts de la cesària jo mateixa a casa, no em van atendre quan la meva criatura s’ofegava i no sabia què li passava…

“Em van fer cesària i vaig parir el dia que ens van confinar. Em van tractar pitjor que a un animal”

Més enllà de problemes de salut mental més greus, la tristesa postpart (maternity blues) és molt habitual, però sembla que immediatament després del part s’hagi de ser molt feliç.
—Et venen que quan tens la criatura en braços i li veus la cara tot ha de ser perfecte, però pots sentir-te trista, no sentir-te-la teva… Com més acompanyada, millor, i més encara si et pot acompanyar una professional que pugui diferenciar entre maternity blues i depressió postpart.

Heu fet un llibre que també és pensat per a homes. Com veieu les noves generacions de pares?
—Sovint, quan hi ha un home que cocria, tothom el felicita. Si dóna berenar a les criatures, que és el que ha de fer un pare, se’l considera un pare excel·lent. A vegades et preguntes per què la gent li fa més cas a ell quan diu el mateix que tu, i tu ets la mare histèrica, la que es preocupa moltíssim. Si ho fa el pare és un heroi, un pare present… Això també és discriminació.

També heu volgut incloure-hi una perspectiva de la diversitat, tenint en compte les famílies amb criatures neurodivergents. Com us afecta, personalment?
—És una motxilla més que tens a sobre i hi ha molta violència institucional en coses com ara fer papers que l’administració ja té. És una lluita constant i no hauríem de lluitar pels drets de les nostres criatures. A més, les mares que ho fan des de situacions que no són privilegiades acaben encara més desgastades. L’administració s’hauria de posar les piles amb això i deixar de posar motxilles extra.

Podeu comprar Criar amb humor, d’Alba Carreres, a la Botiga de VilaWeb

Fotografia: Enric Galli Fotografia: Enric Galli

Eleccions a Sardenya: entre la dreta, el centreesquerra i una candidatura sobiranista

Els habitants de Sardenya, inclosos els algueresos, són cridats avui a les urnes per triar un nou Consell Regional, el parlament de l’illa, que disposa d’un estatus especial d’autogovern. En aquestes eleccions, hi ha hagut una concentració dels partits en solament quatre candidats presidencials, quan fa cinc anys en va ser set, i n’ha fet augmentar la polarització.

El sistema beneficia presentar candidats de consens. Hi ha dues votacions, una per a la presidència i una altra per a la llista de partit. El presidenciable que obté més vots és elegit president, i si ha obtingut més d’un 25% dels vots, cosa habitual, li atorguen automàticament la majoria absoluta d’escons. De manera que ser el més votat és fonamental. La resta de diputats són elegits per un sistema proporcional, amb un llindar del 10% per a les coalicions i un 5% per a les llistes que es presenten totes soles.

En les darreres, del 2019, va ser elegit president de manera còmoda Christian Solinas, del Partit Sard d’Acció, amb el suport de tota la dreta, amb un 47% dels vots. Entre els rivals hi havia el candidat de centreesquerra, Massimo Zedda, que en va aconseguir el 33%, i Francesco Desogus, del Moviment 5 Estrelles (M5E), amb un 11%. El Partit Sard d’Acció és una formació sobiranista històrica, fundada el 1921, amb una vocació transversal i que, tot i tenir un suport moderat, ha tingut sovint la clau per a decantar majories. El partit ha mantingut un posicionament ambigu ideològicament, entre una actuació autonomista i un discurs sobiranista i entre l’esquerra i la dreta, però, l’any 2018, va trencar l’ambigüitat i va signar un acord electoral amb la Lega Nord.

Això, per una part, en va significar l’expulsió de l’Aliança Lliure Europea, però, per una altra, li ha permès d’aconseguir unes quotes poder que no hauria assolit tot sol.

La dreta, l’esquerra i el sobiranisme

Tot i que solament hi ha quatre candidats a president, les negociacions de les coalicions han estat complicades, amb un estira-i-arronsa principalment entre els partits de dreta. Històricament, Força Itàlia havia estat el referent de la coalició de dreta, però fa cinc anys es va imposar el candidat proposat per la Lega Nord, que encapçalava els sondatges a Itàlia i va ser la força més votada de la dreta; enguany, en canvi, l’equilibri de forces ha canviat a escala italiana, i Fratelli d’Italia, la formació amb més intenció de vot i que governa a Itàlia, volia que ara fos el seu torn i que el candidat fos Paolo Truzzu, el batlle de la capital de l’illa, Càller.

Quan semblava que no hi hauria un candidat de consens, entre Truzzu i Solinas, a mitjan gener, es va obrir una investigació per corrupció contra el president Solinas, i això va forçar que s’apartés de la cursa presidencial i que finament la Lega i el Partit Sard d’Acció s’afegissin a la coalició encapçalada per Truzzu.

Per la seva banda, el Partit Democràtic, la resta de partits de centreesquerra i el Moviment 5 Estrelles, que en dues candidatures van restar lluny de disputar la presidència a la dreta, han decidit ara d’unir esforços en una coalició encapçalada per Alessandra Todde, vice-presidenta del M5E. L’únic sondatge publicat d’aquestes eleccions mostra que hi ha una pugna ajustada entre tots dos blocs, amb menys de cinc punts de diferència entre els dos candidats principals.

Cal remarcar que d’ençà que s’elegeix el president de manera directa (2004), sempre hi ha hagut alternança entre blocs. El tercer en disputa és l’ex-president de Sardenya, Renato Soru, que pot aconseguir més d’un 10% dels vots i que té el suport de formacions tan diverses com ara el partit liberal Acció, el Partit de la Refundació Comunista o els independentistes de Lliures i Independència República de Sardenya-Projecte República de Sardenya. A més, hi ha una quarta candidatura, encapçalada per Lucia Chessa, una llista cívica d’esquerres que té el suport del partit independentista Moros Rojos i que sembla que tindrà un suport minso.

Els candidats que poden portar l’Alguer al parlament

Les eleccions sardes tenen un sistema electoral peculiar, atès que hi ha dos vots, el presidencial i el de llistes, però, a més, dins les llistes de cada partit, es pot optar per un dels candidats. De manera que formacions que actuen unides per a les presidencials, es disputen els seients del parlament entre si i, a més, els candidats que comparteixen llista també es disputen el vot.

De l’Alguer hi ha una vintena candidats, alguns amb força possibilitats d’obtenir l’acta de diputat. Un dels més coneguts és sens dubte Mario Conoci, el batlle actual, del Partit Sard d’Acció, que enguany forma part de la llista de Fratelli d’Italia. També s’hi presenta Marco Tedde, que va ser batlle de la ciutat entre el 2002 i el 2012, per Força Itàlia, i Michele Pais, president del Consell Regional de Sardenya, és a dir, el president del parlament, que va a les llistes de la Lega Nord. Tots tres formen part de la coalició de dreta. A més, el regidor alguerès Valdo Di Nolfo es presenta per la llista de centreesquerra que dóna suport a Todde.

No és previst que les eleccions puguin afectar excessivament la cultura algueresa i el català, i en gran part, més que els partits, depèn dels candidats a títol individual. De fet, quan el president Carles Puigdemont va ser alliberat després d’haver estat detingut a l’Alguer el 2021, va sortir acompanyat del president Solinas i de Michele Pais mateix. També va tenir el suport de l’independentisme, que es va mobilitzar. Entre més actes, Puigdemont havia anat a Sardenya per visitar la Corona de Logu (l’assemblea de batlles i regidors independentistes de Sardenya).

Solidaritat independentista sarda amb Puigdemont

El batlle Conoci, tot i presentar-se per Fratelli d’Italia, ha mostrat el suport a Catalunya i a Puigdemont. Va venir al Principat durant el Primer d’Octubre, va denunciar la repressió de l’estat espanyol i en aquesta mateixa campanya ha defensat de fer més estrets els vincles amb la resta del país: “L’Alguer és i continuarà essent el pont d’unió entre Catalunya i Sardenya.”

Tot i que no és previst que un canvi de govern afecti la llengua catalana, sí que és cert que un govern encapçalat per Fratelli d’Italia podria exterioritzar menys que no pas el Partit Sard d’Acció el suport a les institucions catalanes i, especialment, a les reivindicacions nacionals.

Renato Soru, la candidatura sardista

La formació de dos grans blocs ha fet que les eleccions siguin principalment una disputa entre la dreta i l’oposició, representada per la coalició del centreesquerra i el Moviment 5 Estrelles. S’afegeixen al debat més qüestions, com ara el problema crònic de connectivitat, atès que les infrastructures que enllacen l’illa amb el continent no són les necessàries, ni de bon tros, i la comparació en aquest sentit amb les Illes o amb Sicília n’evidencia encara més les mancances.

Sobre això, la candidata de centreesquerra, Alessandra Todde, proposa de reformar l’estatut per millorar l’autogovern, reestructurar el sistema sanitari, diversificar l’economia i promoure i donar suport a la cultura i llengües sardes. I el candidat de la dreta, Paolo Truzzu, proposa bitllets d’avió a preu reduït i millorar les connexions reduint les taxes aeroportuàries i també reformar el sistema sanitari.

El projecte més innovador és el de Renato Soru, que va impulsar una candidatura pròpia després d’haver dit que l’acord PD i M5E l’havien impulsat a Roma i d’haver proposat a Todde de fer primàries si volien anar plegats, cosa que la candidata no va acceptar. President de Sardenya entre el 2004 i el 2008, Soru ha aconseguit de formar la Coalició Sarda, que inclou de liberals a comunistes, amb un programa centrat en l’illa i que comença per “la segona autonomia”, amb la voluntat de tenir nous poders sobre imposts, transport, energia o educació, i “l’emergència demogràfica”, per mirar de revertir la despoblació, com també propostes per a evitar un turisme en massa, fer l’illa autosuficient i mesures ambientals. Tot i que no és previst que guanyi, pot ser un pas important que la coalició superi el 10% dels vots i aconsegueixi representació al parlament.

Langston Hughes, al·leluia

Algú va dir, just acabada la Segona Guerra Mundial, que no trobava res pitjor que la condició negra als Estats Units. Una declaració provocadora, havent passat el que havia passat a Europa i al Japó, però no pas esbiaixada. En les dècades transcorregudes algunes coses bàsiques han canviat en aquell estat d’estats per a la població negra –a canvi, això sí, de l’assassinat continu dels seus líders polítics–, població que actualment és millor de dir afroamericana justament per aquests canvis legals que en els anys cinquanta i seixanta passats en van reconèixer la condició americana, que fins llavors no considerava tampoc la població originària, les tribus índies, només la podia ostentar la població caucàsica, blanca: lleis contra la segregació, pel dret de vot, pels drets civils. Però des dels seixanta fins avui, les coses han anat de mal borràs per a la gent negra pobra dels suburbis i fins del centre de la ciutat, n’hem tingut i en tenim any rere any uns quants exemples. La classe mitjana negra (de black, no del despectiu negro, pronunciat nigro) les passa magres, en aquests anys que han fet saltar arreu el mateix concepte de classe entre la gent treballadora i la que abans en dèiem classe mitjana. Potser la policia i el racisme (que als EUA sovint són el mateix) no assassinen tant la classe mitjana, però tampoc no es pot dir que se’n salvi. Han tingut un president negre, sí, però poca cosa hi han guanyat. Per no parlar de la brutal reacció immediata contra un negre a la presidència de la classe política populista i del vot de la desatesa població rural blanca empobrida, se’n diu Trump. Pitjor que negre és ser català, va dir Pedrolo, potser ara no ho sostindria, no ens maten any rere any.

La cultura afroamericana resisteix i dóna grans fruits, certament. És el llegat del Renaixement de Harlem, la Harlem Renaissance, d’ara fa un segle. Ací tenim informació –dono la pàgina anglesa perquè la catalana fa pena– sobre aquest moviment capital del segle vint en tots els àmbits de la cultura, memòria que motiva l’al·leluia d’aquestes ratlles meves. Un al·leluia perquè per fi tenim el primer llibre traduït de l’enorme poeta, escriptor de relats i opinador polític Langston Hughes (1902-1967), significat representant del renaixement harlemès. És el recull de contes Els blancs, traduït per Pau Gros per a Godall Edicions.

Des de les traduccions de James Baldwin, que ara tinc entès que es reeditaran, i d’Un home invisible de Ralph Ellison a can Vallcorba, traducció de Dolors Udina, fa catorze anys, que un llibre no m’havia fet tan feliç com l’aparició en l’escena catalana de Langston Hughes. Els contes aplegats s’ho valen, parlo per mi amb ganes que els llegiu.

Aquest enorme autor va ser en el centre dels debats en les publicacions de tot abast del Renaixement de Harlem sobre el paper de l’art i la literatura en l’expressió afroamericana i la superació dels estereotips arrossegats per la mirada blanca. Va ser aclamat per alguns com el poeta llorejat del moviment. Altres el van criticar per l’ús del dialecte i les vívides i observades representacions de sales de música i de ball i d’escenes de carrer sense i amb prostitutes i prostituts. Cent anys després encara es parla de si era gai o no, a diferència de Baldwin, una generació més jove, que se’n va declarar de bon començament.

Hughes va participar activament en el debat intel·lectual sobre la representació negra, obrint camí a tants artistes posteriors. Retrata de manera realista i sensible les persones low-down folks “gent de baix nivell”, com les va anomenar, en tot: poemes, assaigs, contes, obres de teatre, novel·les i columnes de diaris. Autor de més de quaranta llibres, no va perdre mai el contacte amb la gent treballadora.

El retrat que, en detall, encapçala aquestes ratlles, és del 1925, una obra de Winold Reiss, alemany emigrat, pintor i ensenyant, un dels poquíssims artistes blancs propers als artistes negres, en aquells anys de reconstrucció cultural, el que artistes i intel·lectuals en van dir el Negre Nou. El retrat de Reiss recull les dues línies principals de l’estètica i l’ètica del Renaixement de Harlem: representació realista (figurativa, en diem ara) de la negritud i disseny industrial urbà modern. Hughes hi apareix pensatiu, concentrat, mirant cap al penós passat sense amargor, sobre un fons de disseny ultramodern, és l’home que va traslladar la dinàmica experiència urbana a la seva poesia i al conjunt de la seva obra.

L’home que aquells mesos escrivia això i ho publicava l’any següent, 1926, en l’article “The Negro Artist and the Racial Mountain” (“L’artista negre i la muntanya racial”), que podem llegir ací: “Si la gent blanca està contenta, nosaltres ens n’alegrem; si no ho està, no importa. […] Si la gent negra està contenta, nosaltres ens n’alegrem. Si no ho està, el seu enuig tampoc no ens importa. Construïm els nostres temples per a demà, tan forts com en sabem, i estem drets dalt del cim de la muntanya, lliures dins de nosaltres mateixos.”

Benvingut, Langston Hughes, ni que sigui al cap d’un segle!

Monsó y Benet, un oasi per al món de la il·luminació i l’electricitat

Com més va més costa de trobar botigues que defineixen una ciutat, Monsó y Benet forma part d’aquest conjunt d’espais comercials que donen identitat perquè són capaços de tenir una oferta genuïna, feta amb anys d’ofici. En un moment en què tot sembla igual, aquesta botiga que va néixer l’any 1912, del carrer de Muntaner, és un emblema de Barcelona. La desaparició de les botigues de llums i tot allò que envolta la il·luminació ha estat una constant, per això Monsó y Benet, amb la seva capacitat per a resistir i renovar-se, és com un oasi per tots aquells que es dediquen al món de l’electricitat i la il·luminació o els qui senzillament volen triar una bombeta diferent o necessiten un cable elèctric, un endoll específic o LED. N’hi ha de tota mena. Per a triar i remenar.

Enumerar productes seria una imprudència perquè també es dediquen al món de l’àudio i la domòtica, d’allò que és antic o amb aparença d’antic, als últims dissenys en LED. El seu regust centenari no li impedeix de ser modern. Són especialistes en il·luminacions específiques, de llums de Nadal a llums de discoteques.

Aquesta botiga també ha volgut posar remei a l’obligatorietat dels dissenys estandarditzats amb què tenim poc marge per a una tria que s’ajusti al nostre gust i necessitat reals i ha volgut aprofitar l’expertesa en material elèctric i lampisteria per posar a l’abast dels clients tot allò que els cal per fer-se un llum a mida.

Al carrer de Muntaner de Barcelona, hi ha la botiga d'il·luminació Monsó y Benet, fundada l'any 1912. Al carrer de Muntaner de Barcelona, hi ha la botiga d'il·luminació Monsó y Benet, fundada l'any 1912. Cinc generacions de la mateixa família han atès rere el taulell. Hi ha llums de tota mena. Hi ha llums de tota mena.

En un espai a l’entrada de l’establiment recuperen així l’esperit de l’artesania i el bricolatge domèstic. Hi han ubicat un ordinador amb què tothom pot cercar –de la mateixa manera que es pot fer a casa, en un apartat de la seva pàgina web– i triar, entre una gran diversitat de colors i textures de cable, la mena de connexió, el model de portalàmpades, un difusor de la llum determinat, pantalles de diferent mida i estil, els suports de tot plegat i les eines i assessorament per a configurar la il·luminació d’un espai nostre amb personalitat pròpia. Poder personalitzar-nos una làmpada perquè s’ajusti a les necessitats reals d’intensitat de llum, colors, formes, alçada o llargada del cable per a un espai de casa o de la feina, a més de contribuir a la nostra salut visual i benestar en un ambient, és també un convit a la creativitat i a la imaginació que fa valdre idees pròpies.

L’assortiment de materials i components per a aconseguir una bona il·luminació de cada espai en aquesta botiga de l’Esquerra de l’Eixample és grandiós. Són especialistes en llum, “és el que fa ressaltar totes les coses”, diu Anna Badia Benet, cinquena generació en aquest negoci familiar que conserva l’atenció personal al taulell, malgrat que també es pot circular per tota la botiga a la recerca de productes. Despatxen al públic i també serveixen a l’engròs.

També podeu crear el vostre propi llum i decidir-ne tots els elements. També podeu crear el vostre propi llum i decidir-ne tots els elements. També podeu crear el vostre propi llum i decidir-ne tots els elements. També podeu crear el vostre propi llum i decidir-ne tots els elements. També podeu crear el vostre propi llum i decidir-ne tots els elements. També podeu crear el vostre propi llum i decidir-ne tots els elements. També podeu crear el vostre propi llum i decidir-ne tots els elements. També podeu crear el vostre propi llum i decidir-ne tots els elements. També podeu crear el vostre propi llum i decidir-ne tots els elements. Ciutat de petits tallers i fàbriques

Temps enrere, a més de servir a particulars, també proporcionaven peces per a muntatges elèctrics de tota classe. Però amb el temps han anat veient tancar petits tallers i fàbriques. “A Barcelona, hi havia un fotimer de fàbriques de material que van tancar quan va arribar el producte fet a la Xina, o havien de portar la patent a la Xina per continuar fent-lo allà, o aquí ja no podien ser competitius”, expliquen els pares de l’Anna, Isabel Benet Monsó i el seu home, Xavier Badia, quarta generació al capdavant de la botiga.

En alguns barris de Barcelona, com ara el Poblenou –diuen–, hi ha edificis dempeus d’antigues fàbriques. D’una de les quals va sortir durant anys un milió anual d’un sol model d’adaptador d’endolls patentat per Monsó y Benet que feia compatibles les dues preses de corrent de les parets de la majoria dels països d’Europa amb les tres entrades dels endolls dels anglesos. “El meu pare viatjava molt i es va adonar que als aeroports n’hi començava a haver, i en va dissenyar un”, relata Anna Badia Benet. “Gràcies a aquells adaptadors, els anglesos podien afaitar-se a Barcelona. No era tant per als d’aquí que anaven cap allà, perquè eren molts menys en aquella època”, recorda Xavier Badia.

A banda de la patent de l’adaptador, que els va donar uns quants premis per la xifra d’exportacions que van assolir, van ser pioners a fabricar petites peces per al muntatge de làmpades. “Com que els fabricants han anat tancant, ara costa cada vegada més poder trobar on fer-se una làmpada, arriben totes d’importació i senceres”, expliquen. No obstant això, en aquesta botiga encara es poden aconseguir clavilles de tota mena i allò que costi més de trobar. Per exemple, bombetes incandescents per fer filmacions de cinema i televisió. Moltes de les coses que s’hi exposen han esdevingut vintage, tot i fer alhora el servei pel qual van ser dissenyats. Al catàleg de productes de Monsó y Benet, que fins fa poc era en paper i ara ja és totalment digitalitzat per poder consultar i comprar per internet, hi ha més de dues mil referències.

Hi ha llums amb tot d'intensitats i d'acabats per adequar-se a qualsevol habitació. Hi ha llums amb tot d'intensitats i d'acabats per adequar-se a qualsevol habitació. Hi ha llums amb tot d'intensitats i d'acabats per adequar-se a qualsevol habitació. Hi ha llums amb tot d'intensitats i d'acabats per adequar-se a qualsevol habitació. Hi ha llums amb tot d'intensitats i d'acabats per adequar-se a qualsevol habitació. Hi ha llums amb tot d'intensitats i d'acabats per adequar-se a qualsevol habitació. Hi ha llums amb tot d'intensitats i d'acabats per adequar-se a qualsevol habitació. Il·luminació decorativa i llums LED

Tot el xamfrà del carrer de Muntaner amb el Consell de Cent arreplega més de cent anys d’història de bombetes incandescents, halògenes, de baix consum i llums LED que s’encenen automàticament en entrar en una estança. “El LED ha estat un bon invent, molt eficient”, comenta Isabel Badia Benet.

Els accessoris per a la regulació d’intensitat de la llum també han aportat més confort i seguretat a les activitats. A la botiga dels Monsó i Benet també trobem molta il·luminació decorativa; sobretot la que té un bon reclam en temps de Nadal.

Ara que els oficis es perden, tot allò que aquesta botiga històrica de Barcelona encara coneix i despatxa inspira i fa pensar en el benefici de recuperar-los. I, a les cases, tornar al bon fer d’abans de reparar els estris, en compte d’acumular embalum a les deixalleries i substituir-ho tot per artefactes nous.

Hi ha llums de tota mena, de peu, de paret, de sobretaula i de sostre. Hi ha llums de tota mena, de peu, de paret, de sobretaula i de sostre. Hi ha llums de tota mena, de peu, de paret, de sobretaula i de sostre. També hi ha llums decoratius. També hi ha llums decoratius. També hi ha llums decoratius. I llums tant d'interior com d'exterior. I llums tant d'interior com d'exterior. I llums tant d'interior com d'exterior. Tot comença l’any 1912

L’any 1912, el matrimoni de Vicente Monsó i Amparo Monsó, marit i muller, tots dos fills de Xàtiva, i cosins, obrien una lampisteria al carrer del Consell de Cent –davant l’actual botiga Monsó y Benet, i on ara hi ha un forn. Ell era lampista i anava a les cases a fer instal·lacions, i ella restava a la botiga i esperava clients nous. Aleshores la seva lampisteria no tenia cap edifici, però quan el van aixecar, el matrimoni va fer la pensada d’agafar un del local dels baixos. Hi van posar, a més de la lampisteria, una exposició de sanitaris. Els seus descendents expliquen ara que, en aquell temps, Vicente i Amparo “vivien a la rebotiga, i el diumenge abaixaven la persiana de l’aparador i es dutxaven a la dutxa que hi havia exposada, que era l’única que tenien”.

Aquella primera botiga la van anar ampliant fins a tenir els sis aparadors que fan el xamfrà. D’ençà que l’Ajuntament de Barcelona ha fet el carrer del Consell de Cent per a vianants, hi veuen passejar més gent, tot i que reconeixen que, en general, la ciutat ho posa com més va més difícil a qui ve de fora amb cotxe.

El 80% dels militants d’Iniciativa vol anar amb Sumar a les europees

Els militants d’Iniciativa del Poble Valencià –una de les tres formacions de la coalició Compromís– ha acordat, amb un suport del 80%, d’impulsar una candidatura plural i àmplia amb Sumar i més partits ecosocialistes de la resta de l’estat espanyol per a les eleccions europees del mes de juny. L’objectiu d’aquesta candidatura, diuen, és poder recuperar la veu valenciana a Europa.

La consulta s’ha fet de manera telemàtica i el 80,32% de la militància hi ha votat a favor, el 16,06% en contra i un 3,61% s’ha abstingut. Iniciativa ha ajornat l’assemblea general que s’havia de fer avui en senyal de condol i solidaritat amb les famílies afectades per l’incendi de Campanar.

Sánchez diu que lluitarà contra la corrupció: “Qui la fa, la paga, caigui qui caigui”

El president del govern espanyol i secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha dit que el seu govern continuaria lluitant de manera implacable i absoluta contra la corrupció, “vingui d’on vingui i caigui qui caigui”. “Qui la fa, la paga”, ha afegit. Ho ha dit durant la inauguració del consell de la Internacional Socialista i pocs dies després d’haver-se sabut la querella de la fiscalia contra un ex-ajudant de l’ex-ministre del seu govern José Luis Ábalos. Sánchez ha dit que el seu govern havia col·laborat amb la justícia i havia mostrat transparència absoluta d’ençà del 2018, i que ho continuaria fent aquests quatre anys vinents.

En un discurs aplaudit pel públic ha dit que el seu executiu havia fet bandera de l’exemplaritat absoluta i total, que no hi entenia de colors, i ha contraposat la seva postura a la de l’anterior govern del PP. L’ha acusat d’haver obstaculitzat la justícia quan investigava corrupteles dels populars, d’haver emparat càrrecs públics investigats o d’haver expulsat qui denunciava irregularitats.

Tot plegat, pocs dies després de la detenció de Koldo García, ex-assessor d’Ábalos, i el seu suposat soci, el president del Zamora CF, Víctor de Aldama, acusats d’haver cobrat comissions amb la compra de màscares durant la pandèmia. Això ha fet que el PP hagi augmentat la pressió contra Ábalos en particular i el PSOE i Sánchez, en general. Un dels seus dirigents, Elías Bendodo, ha dit que Sánchez no seria president si no hagués tingut l’ajuda de Koldo García perquè, segons ell, van ajudar-lo a guanyar les primàries socialistes anys enrere.

En una entrevista publicada avui, Ábalos diu que no plegarà perquè ho demani el PP i que, en tot cas, es posa a disposició del PSOE per decidir què fer. A banda, explica que no n’ha parlat, ni pretén de parlar-ne, amb Sánchez: “Sé com pensa, què espera i sap que sóc lleial.” Diu que l’acusació contra ell de moment solament és política i mediàtica, no pas judicial, i que es defensarà de les acusacions judicials, si arriben, però no pas de les campanyes de la dreta: “No tinc cap aferrament, però cal pensar si això [la seva dimissió] serveix de res o per aplanar la campanya de la dreta, que no acabarà amb mi.”

Vora cinc hores atrapats a les carreteres per la calamarsada

La AP-7 i la C-25, coneguda com a Eix Transversal, han quedat reoberts al trànsit després d’haver passat hores tallats per l’acumulació de calamarsa a la calçada. La circulació a la AP-7 ja s’havia interromput vora les 17.00 en sentit nord a Sant Celoni per un accident, però la intensa precipitació ha fet que minuts més tard s’hagi tallat del tot la circulació entre Sant Celoni i Llinars del Vallès en tots dos sentits. Poc abans de les 19.30 s’ha obert un carril en sentit sud i cap a les 22.00 el Servei Català de Trànsit ha informat que també es reobria la via cap al nord, després d’unes cinc hores sense poder-s’hi circular i amb diversos vehicles atrapats. La C-25 s’ha reobert mitja hora abans.

El tall de l’autopista ha provocat durant el vespre l’acumulació de vehicles a la C-35, que discorre paral·lela a l’AP-7, especialment entre Llinars i Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental).

Tambe hi ha hagut talls a la C-25: primer, entre Espinelves i Sant Julià de Vilatorta (Osona), però més tard s’ha estès des de Folgueroles (Osona) a Santa Coloma de Farners (Selva), un tram de 34 quilòmetres on també s’ha acumulat neu.

El Servei Meteorològic de Catalunya no havia emès cap alerta per temps violent. De fet, informava que la precipitació d’avui seria d’intensitat feble, localment moderada i localment acompanyada de tempesta i de calamarsa o pedra tova. “Les quantitats de precipitació seran minses o localment poc abundants”, deia la previsió publicada al seu web. L’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET) tampoc no havia difós cap avís per possibles calamarsades.

Protecció Civil ha explicat a l’Agència Catalana de Notícies que havien rebut comunicacions del Meteocat i l’AEMET, però que els episodis prevists no superaven el llindar per activar cap avís.

Calamarsada bèstia a l’ap7 #transit #ap7 #calamarsa pic.twitter.com/jtMCJV2opj

— Isaura Terré (@iterre) February 24, 2024

#Pedregada intensa a la #AP7 prop de Tordera @meteocat @meteorac1 @transit pic.twitter.com/EKgrJcUDBk

— Núria (@nuria_panella) February 24, 2024

 

Guapa calamarsada a #CanCarbonell entre #Llagostera i #Vidreres! Ha deixat 4 mm i la temperatura ha caigut dels 11°C fins als 6,8°C!! @Vakapiupiu @eltempsTV3 @jjanue @alcantara_alb pic.twitter.com/Vns1LJHwu0

— Marc Gassó Torrents (@MeteoGasso) February 24, 2024

Vilalba, Canada Park… Bona calamarsada. pic.twitter.com/elSNdzSjxa

— MeteoVilamajor (@meteosav) February 24, 2024

Espectacular calamarsada a la ciutat de Mataró #Projecte4Estacions pic.twitter.com/UQXj0OPChu

— Projecte 4 Estacions (@P4Estacions) February 24, 2024

 

El cap dels bombers de València defensa que es demanés als veïns de tancar-se a casa

L’inspector en cap del Departament de Bombers de l’Ajuntament de València, Enrique Chisbert, ha defensat el protocol que marca que les persones no surtin de casa mentre els bombers extingeixen el foc arran dels interrogants que han despertat alguns testimonis de l’incendi de Campanar. “És el millor si les condicions de sectorització de l’edifici funcionen”, ha dit. Si no es fa així, hi poden haver més víctimes, explica: “El contrari pot ser una evacuació desordenada que pot provocar múltiples víctimes en molts incendis.”

El cas de la família morta obre un gran interrogant sobre l’actuació dels bombers

Chisbert n’ha parlat en una compareixença de premsa, en què li han demanat per la família de quatre membres que es va morir atrapada al lavabo on un bomber els va dir que romanguessin perquè era més segur. “El que recomanem sempre és que es queden a casa mentre nosaltres extingim el foc”, ha dit, perquè així ho estableix el protocol.

No ha volgut parlar en detall del cas perquè hi ha una investigació judicial en curs, però ha insistit que restar a casa era, a priori, la millor opció. En tot cas, ha dit que els bombers tenien protocols per a incendis de gran altura, normals o senzills, però que el de València va ser totalment excepcional, “com també n’hi ha hagut a Londres o a Madrid”.

Això, ha remarcat, va fer que els bombers que van treballar per extingir l’incendi van posar en risc les seves vides. “Es van arriscar fins i tot per sobre de les nostres possibilitats durant tota la intervenció”, ha dit. Aquest matí, la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, ha explicat que els bombers havien arribat a témer que es moririen. Chisbert ha dit que li agradava parlar-ne, però ha remarcat: “Van patir el perill molt de prop.” Sis bombers que van treballar en l’extinció van haver de ser hospitalitzats per cremades i inhalació de fum, i dos encara ho estan. Un dels quals avui justament ha sortit de l’UCI i ha estat portat a planta. L’altre ja hi era.

[RECULL FOTOGRÀFIC] Vint-i-quatre hores de l’incendi més important de la història de València, amb detall

Chisbert no ha donat detalls ni de persones ni d’animals de companyia que hagin pogut trobar morts a l’edifici pel secret de sumari, però ha recalcat que havien revisat tots els pisos i, en principi, no esperaven de trobar-hi més víctimes.

Rescat al balcó

A banda, ha parlat del rescat pel balcó d’una parella de veïns i ha explicat que van haver d’intervenir perquè hi havia un despreniment de plaques incendiades i que calia acostar-s’hi amb seguretat: “Calia fer una pantalla de seguretat tant a la planta superior i la inferior com en els laterals per a poder-nos-hi acostar.” Per això, van haver de fer servir dues escales. “Mentre una feia la protecció, l’altra rescatava. Ho vam fer de la millor manera que vam saber”, ha dit.

La parella rescatada pel balcó de l’incendi del Campanar: “Som vius, que és el que importa”

“A les emergències, u més u no sempre sumen dos, i això s’ha d’entendre, però en aquest rescat va sortir bé. Unes altres voltes les coses no surten bé”, ha reblat.

L’Audiència espanyola condemna Hisenda a tornar 1,2 milions d’euros a Alves

L’Audiència espanyola ha condemnat l’Agència Tributària a retornar a l’ex-futbolista del Barça Dani Alves 1,2 milions d’euros que li havia retingut pel pagament de serveis del club blau-grana al seu agent l’any 2013. Amb aquesta sentència, Hisenda hauria de retornar un total de 9,2 milions d’euros al jugador. Els advocats fiscalistes d’Alves van rebre la notificació dijous, segons La Vanguardia, el mateix dia que va ser condemnat per l’Audiència de Barcelona a quatre anys i mig de presó per violació. Els lletrats volen que Hisenda li retorni aviat els diners perquè els pugui presentar com a fiança per reclamar la llibertat provisional mentre no hi ha sentència ferma en el cas de violació.

D’ençà que va ser detingut per la denúncia de violació, Alves ha tingut tots els comptes immobilitzats sense poder accedir als seus fons. Una disputa amb la seva ex-dona, Dinorah Santana, per la pensió dels seus dos fills va derivar en un procés judicial al Brasil que va implicar l’embargament de tot el capital i la impossibilitat de disposar dels diners. Per aquesta raó, va haver de recórrer al pare del seu amic Neymar per fer front al pagament dels 150.000 euros de responsabilitat civil que li va reclamar el jutjat durant la instrucció i que li van servir d’atenuant per a rebaixar-li la condemna.

Reparació del dany: com funciona l’atenuant que ha rebaixat la condemna d’Alves?

En aquest nou litigi judicial, l’Audiència espanyola ha donat la raó al futbolista perquè entén que no havia de declarar les retribucions que el FC Barcelona va pagar a l’agent FIFA Joaquín Macanás durant la temporada 2013-2014. El Tribunal Econòmic Administratiu Central va considerar que Alves havia de declarar les retribucions que el Barça va pagar a l’agent FIFA per la seva intermediació per convèncer el jugador perquè renovés pel club blau-grana. Aquests pagaments es van fer per part del Barça a l’agent sense que el defensa en tingués coneixement. Hisenda pensava que qui sortia beneficiat d’aquella negociació era el futbolista i que, per tant, l’import cobrat per l’agent havia de ser imputat al brasiler com a rendiments de treball. La defensa del jugador va argumentar que l’agent actuava a favor del club i no d’Alves, i la sala contenciosa-administrativa ara li ha donat la raó.

En les altres cinc sentències en què la justícia també ha donat la raó a Dani Alves, establien que el futbolista va liquidar correctament els seus drets d’imatge mentre va ser futbolista del FC Barcelona.

Exemplar o insuficient? Les cinc claus per a entendre la condemna a Alves

Rússia lliura el cos de Navalni a la seva mare més d’una setmana després de la mort

Les autoritats russes han accedit finalment a lliurar a la seva mare el cos de l’opositor Aleksei Navalni, mort a la presó en circumstàncies no resoltes divendres de la setmana passada. Ho ha fet públic l’equip de Navalni en un piulet: “El cos d’Aleksei ha estat lliurat a la seva mare. Gràcies a tots els que ho exigien amb nosaltres”, ha escrit la seva ex-portaveu, Kira Iàrmix.

Explica que la mare, Liudmila Navàlnaia, encara és a Salekhard, capital de Iamàlia. “El funeral encara resta pendent. No sabem si les autoritats intervindran perquè es faci com vol la família i com es mereix l’Aleksei. Us n’informarem quan hi hagi novetats”, afegeix.

Alexey's body was handed over to his mother. Many thanks to all those who demanded this with us.

Lyudmila Ivanovna is still in Salekhard. The funeral is still pending. We do not know if the authorities will interfere to carry it out as the family wants and as Alexey deserves. We…

— Кира Ярмыш (@Kira_Yarmysh) February 24, 2024

Ja l’endemà de la mort, l’entorn de Navalni va denunciar que les autoritats no volien lliurar-li el cos fins que l’haguessin estudiat, cosa que la família no volia. Ahir, l’ex-portaveu de Navalni va fer públic que les autoritats russes miraven de condicionar la família per fer un funeral en secret. Si no hi accedien, va dir, l’enterrarien directament a l’interior de la presó on era tancat. La mare s’hi va negar i va acusar el Kremlin de voler evitar que els seus seguidors l’homenatgessin.

La vídua de Navalni promet d’agafar el relleu del seu marit: “Continuaré lluitant pel nostre país”

Xavier Antich: “Qui acusa Oleguer Serra de terrorisme acusa Òmnium de terrorisme”

El president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, ha qualificat d’indecent el jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón, que instrueix la causa judicial sobre el Tsunami Democràtic, i ha dit que feia el ridícul internacional perquè s’inventava fantasies. Òmnium Cultual ha fet l’assemblea general ordinària de meitat de mandat del seu president, que ha fet balanç i ha enviat un missatge a García-Castellón: “Tornarem a fer el que vam fer, i tants cops com calgui! I no és terrorisme: se’n diu dret de protesta, i és un dret fonamental inalienable.”

Antich ha acusat el poder judicial de vulnerar els drets fonamentals i ha dit que, forçats per l’independentisme i la llei d’amnistia, els poders executiu i legislatiu ara podien corregir allò que ha qualificat de despropòsit. Però ha reconegut: “L’amnistia no acabarà amb la repressió”, perquè diu que no són perseguits solament per allò que han fet sinó per allò que saben que faran.

A més, ha recordat que el jutge també ha imputat per terrorisme el director general d’Òmnium amb Jordi Cuixart, Oleguer Serra. “Qui acusa Oleguer Serra de terrorisme acusa Òmnium de terrorisme. Què es pensa, que pot atrevir-se a dir que els 180.000 socis d’Òmnium som terroristes? No ho permetrem. Ens insulta acusant de terrorisme un poble que tristament n’ha patit les conseqüències.”

I ha proclamat: “Tornarem a fer-ho com a l’octubre del 17 i la tardor del 19.” I ha afegit que l’entitat no deixaria de preparar-se: “Per ser encara més forts i fer-ho millor.”

Balanç de mandat

Xavier Antich ha fet balanç dels dos anys de mandat, que ha dit que no havien estat fàcils ni plàcids. Però ha dit que havien aconseguit de mantenir i preservar el capital social acumulat per l’entitat aquests darrers anys, durant els quals Òmnium va arribar als 180.000 socis. En clau de futur, Antich ha dit que al país li calia recuperar l’orgull i l’autoestima, l’esperança i l’ambició, i deixar de llepar-se les ferides. L’horitzó de l’entitat, i del país, ha dit, és tenir les eines d’un estat.

En l’assemblea general, amb 500 socis presents, s’han aprovat uns quants canvis als estatuts. Per exemple, s’avança el dret de vot als socis més grans de 16 anys, i no als més grans de 18 com fins ara, perquè també puguin participar en la presa de decisions de l’entitat. També han reforçat el vot electrònic i han aprovat la possibilitat d’ampliar el nombre total de membres de la junta directiva dels 24 actuals a 30.

A l’assemblea hi han assistit uns quants convidats, com ara el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano; la portaveu d’ERC al parlament, Marta Vilalta; el diputat de Sumar al congrés espanyol Gerardo Pisarello i el de Junts Eduard Pujol; el membre del govern del Consell per la República Antoni Castellà, i el responsable de regadius de la Unió de Pagesos, Jaume Pedrós.

Illa diu que les negociacions per a aprovar el pressupost del govern estan avançades

El primer secretari del PSC, Salvador Illa, ha dit que les negociacions amb ERC per al pressupost de la Generalitat d’enguany estaven avançades i que totes dues formacions tenien converses intenses. Ho ha dit en una jornada prèvia al congrés dels socialistes del mes de març a Sabadell, on també hi havia el ministre d’Indústria espanyol, Jordi Hereu.

Illa ha fet referència a la intervenció del president de la Generalitat, Pere Aragonès, dimecres al parlament, que va donar a entendre que el govern mantindria la tramitació del macrocomplex de Hard Rock entre Vila-seca i Salou (Tarragonès). Aragonès va dir que si bé no era un projecte que el govern valorés amb entusiasme, era un projecte aprovat que seguia la tramitació pertinent.

La tramitació del projecte de Hard Rock ja va ser l’any passat una de les condicions del PSC per a aprovar el pressupost, i amb aquesta declaració pública Illa ha dit que es podia considerar complert l’acord de l’any passat: “El PSC dóna per complertes les condicions del pressupost del 2023. Ja podem parlar de negociacions avançades per al pressupost del 2024.”

El cap del PSC ha dit que no era que volguessin aprovar els comptes per ajudar el govern, que considera que va perdre el pas d’ençà de fa mesos, sinó en la prosperitat del país. Per això, ha ofert estabilitat amb el pressupost i un marc de certesa en matèria d’infrastructures, siguin hidràuliques, energètiques, viàries, ferroviàries o aeroportuàries. I també quan ajudin a millorar l’educació.

Tanmateix, no n’hi ha prou amb els vots del PSC i ERC per a aprovar el pressupost i caldria un tercer soci, que l’any passat va ser En Comú Podem. Ara, aquest grup diu que és contrari a avançar en la tramitació del Hard Rock. “Fins que el govern no descarti projectes caducs com el casino més gran d’Europa al sud de Tarragona, que consumirà vuit milions de litres el dia, no hi haurà acord”, va dir el portaveu parlamentari dels comuns, David Cid. En paral·lel, el govern també ha parlat amb Junts i la CUP.

El testimoni de Julián, el conserge que va avisar de l’incendi els veïns: “Vaig passar por”

Un dels protagonistes inesperats de l’incendi de Campanar, a València, ha estat Julián García, el conserge de l’edifici, que va avisar personalment de l’incendi molts veïns de l’edifici i va facilitar que poguessin salvar-se. Ha estat aplaudit i ha rebut el reconeixement de les autoritats i veïns que eren a l’homenatge a les víctimes que s’ha fet a la plaça de l’Ajuntament, i ha tingut l’oportunitat d’explicar la seva història.

[RECULL FOTOGRÀFIC] Vint-i-quatre hores de l’incendi més important de la història de València, amb detall

Segons que ha relatat, va pujar i baixar l’escala per a avisar porta per porta els veïns, que van baixar en grup. “Vaig arribar fins al dotzè pis més o menys”, ha dit. Ha dit que havia ajudat tothom que havia pogut i que sentia no haver pogut avisar més veïns, però que hi va haver un moment en què hi havia massa fum i no havia pogut continuar. “Els bombers em van dir que em quedés al pati per si ells necessitaven res, i m’hi vaig quedar tot sol. Però van posar a l’entrada uns ventiladors molt grossos per a traure el fum i la cosa es va complicar”, ha recordat. “Queien les planxes en flames. Em vaig posar en un racó i m’hi vaig quedar. Vaig passar por en aquell moment”, ha reconegut. Després, ha dit, va passar a l’altra banda de l’edifici i va fer la volta per l’illa de cases, un trajecte que li va ser difícil i en què va passar-ho molt malament.

Ha explicat que ha pogut parlar amb alguns d’aquells veïns que va salvar i els seus familiars, i que li ho han agraït molt. “Especialment una dona gran que vaig ajudar”, ha dit. També, ha recordat que va assistir un home que anava en cadira de rodes.

Julián García també ha parlat de les indicacions que es tanquessin a casa que els bombers van donar a algunes famílies, que ha resultat fatal per la virulència del foc: “Allò ho van dir els bombers. El problema és que hi havia molt de fum i no es podia baixar. Va ser tot tan ràpid… Molt ràpid, entre el foc i el fum ja no es podia baixar.”

El cas de la família morta obre un gran interrogant sobre l’actuació dels bombers

Amb l’incendi, García també ha perdut la feina, però li ha tret importància i ha dit que ja trobarien alguna solució: “M’han dit que de moment estic de vacances. No patiu, he de parlar amb ells.”

Feijóo converteix l’homenatge a les víctimes en un míting del PP

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, s’ha atorgat un paper institucional en els discursos posteriors a l’homenatge a les víctimes de l’incendi de Campanar, que s’ha fet a la plaça de l’Ajuntament de València. Ha intervingut després de la batllessa, María José Català, i ha fet un llarg discurs en què ha expressat “el dolor de la família del Partit Popular” i ha elogiat la resposta dels governs de la Generalitat i de València, tots dos dirigits pel seu partit. Tot i que era allà, qui no ha parlat ha estat el president de la Generalitat, Carlos Mazón. “Penso que en moments complexos és quan es veu el compromís amb el servei públic. El fet que s’hagi desplegat, decidit i comunicat un seguit d’ajudes diu molt en favor de la Generalitat i l’ajuntament”, ha dit.

Feijóo ha parlat de l’exemple que l’Ajuntament de València havia donat a tot l’estat espanyol, que diu que comparteix el dolor de la ciutat. “El poble espanyol ho ha sentit com si hagués estat al seu carrer, com si fos a l’edifici adjacent”, ha dit, i ha afegit: “Tota Espanya ha estat València, i València ha estat tota Espanya.”

Ha expressat el condol a les famílies de les víctimes i la solidaritat als bombers hospitalitzats i la resta de ferits: “Els bombers de l’ajuntament i la Generalitat han fet un gran treball. Han intentat de salvar vides arriscant les seves.” També ha celebrat les mostres de solidaritat que s’han expressat d’ençà que va començar l’incendi, i ha aprofitat la desgràcia per parlar de la seva gestió quan era president de Galícia de l’accident ferroviari que va causar vuitanta morts a Sant Jaume de Galícia.

“La solidaritat del poble valencià ha quedat acreditada; sou un gran poble i estem molt orgullosos de vosaltres”, ha dit, i ha afegit que els dies vinents serien molt durs per a les víctimes, que han perdut casa seva, els seus records i, fins i tot, amics i familiars. En acabat, Feijóo ha estat aplaudit per la comitiva que l’acompanyava.

[EN DIRECTE] Troben la desena víctima mortal de l’incendi de Campanar

La policia científica espanyola ja ha trobat el cos del desè desaparegut en l’incendi de Campanar de València. El foc va començar quan dos blocs de pisos d’un mateix complex, un de catorze plantes i un de deu, van començar a cremar ahir pels volts de les 17.30. El foc va començar en un dels blocs i es va estendre de seguida cap a l’altre. Des del primer minut les flames van ser molt virulentes, i el vent va fer que el foc es propagués ràpidament per tot l’edifici. S’hi van viure moments molt complicats, com ara, quan els bombers van haver de rescatar gent que esperava ser salvada als balcons envoltada de flames.

Els blocs afectats són situats entre el carrer del Mestre Rodrigo i l’avinguda del General Avilés. A continuació, podeu veure algunes imatges de l’incendi, preses ahir. La policia local ha habilitat un telèfon d’atenció a les víctimes: 690 167 830

 

Les restes de l'edifici calcinat al Campanar(fotografia: Andreu Esteban). Les restes de l'edifici calcinat al Campanar(fotografia: Andreu Esteban). Un bomber treballant a l'interior de l'edifici calcinat (fotografia: Andreu Esteban). La policia científica treballant a l'interior de l'edifici calcinat (fotografia: Andreu Esteban). Bombers recollint restes de l'edifici cremat (fotografia: Andreu Esteban). Restes de l'edifici cremat al terra (fotografia: Andreu Esteban).

 

 

Podeu seguir tota la informació de l’evolució de l’incendi, a continuació.

Qui són els nous concursants de ‘Eufòria’ de TV3?

Ja se saben tots els noms dels nous participants del concurs musical Eufòria de TV3, després del darrer programa especial dels càstings, que es va fer ahir. Setze artistes ben diversos competiran per fer-se un lloc en el podi a partir del primer de març, dia en què començarà la tercera temporada del programa d’èxit de 3Cat.

Repassem els setze nous concursants i els membres del jurat.

Aina Da Silva, vint-i-dos anys, Calella

És una ballarina professional acostumada a la pressió dels escenaris perquè ja ha actuat al Palau Sant Jordi o al WiZink Center de Madrid. Té arrels brasileres i una de les coses que més li agrada és parlar amb les àvies del seu carrer.

Fredrik, vint-i-quatre anys, Llançà

Va néixer fa vint-i-quatre anys a Estocolm, tot i que ha crescut a Llançà. Ha estudiat al Liceu i és un crac dels instruments: en domina set. Té molt clar que el seu objectiu a la vida és actuar a Eurovisió.

Bita, vint-i-dos anys, Barcelona

És actriu i cantant. S’ha format en el món del cant, la interpretació, teatre musical i, fins i tot, sap ballar claqué. I, a més, és afeccionada a pintar ceràmica. Els seus referents són la mare i l’àvia.

Hugo, vint-i-tres anys, Viladrau

És un activista del col·lectiu trans molt actiu a les xarxes. De fet, és fundador del primer equip de futbol trans de Catalunya. A més, estudia cinema i teatre, però si hi ha una cosa que li desperta autèntica passió, és la música.

Maria, vint-i-sis anys, Barcelona

És actriu de doblatge i locutora. Té vint-i-sis anys i ja fa temps que lluita per fer-se un lloc al món de l’espectacle. Està acostumada a no parar quieta perquè treballa entre Barcelona i La Rioja.

Julien, trenta anys, Perpinyà

En Julien, de trenta anys, és un locutor de ràdio. Tot i reconèixer que és una mica tímid, també confessa que és molt divertit. Li encanten els jocs de taula i tot allò que té a veure amb el món medieval.

Yuk, trenta anys, Vallirana

És monitor d’una escola d’educació especial i combina aquesta feina amb la música i la composició. El jove, de trenta anys, explica que un viatge a l’Equador li va canviar la vida per complet.

Lluís, vint-i-vuit anys, Lleida

És psicòleg i li encanta fer música pels carrers de la seva ciutat: Lleida. Això sí, sempre acompanyat de la seva inseparable guitarra. Ell mateix compon les cançons.

Misty, vint-i-quatre anys, els Pallaresos

És una maquilladora que es defineix com a friqui i, de fet, està orgullosa de ser-ho: és una amant del Japó, de l’anime i del manga. Té experiència en el món de l’espectacle perquè ha cantat en esdeveniments privats.

Valeria, divuit anys, Pallejà

És una autèntica amant del flamenc. Té divuit anys i reconeix que és molt presumida: si hi ha una cosa sagrada per a ella (i, també, intocable) són els seus cabells. Com portarà que cada setmana li facin diferents estilismes a Eufòria?

Dounia, vint-i-nou anys, els Hostalets de Balenyà

És infermera de professió. Té vint-i-nou anys, va néixer a Almeria, tot i que ha crescut al País Basc. És d’ascendència marroquina i fa deu anys que viu a Catalunya. Ho ha deixat tot per dedicar-se a la música, però és una apassionada de l’esport i, sobretot, de la boxa.

Lluna, setze anys, Viladecans

Té setze anys i és la més jove d’aquesta edició, però la seva veu és sorprenent. Ha fet cant i gòspel i dedica part del temps lliure a col·laborar amb una ONG que dóna suport i assistència a infants amb càncer.

Pau Culleré, vint-i-un anys, Balaguer

És un guitarrista autodidacte i compositor de les seves cançons. Ara fa quatre anys que dedica tot el temps lliure a la música. És un jove de vint-i-un anys molt empàtic i que s’emociona amb facilitat.

Rangel, vint-i-vuit anys, Hostalric

És un punxa-discs i compositor de vint-i-vuit anys. Ve directament del Brasil i ha crescut en una família d’artistes, que han despertat la seva passió per la música urbana.

Tamara, vint-i-quatre anys, Santa Coloma de Gramenet

Té vint-i-quatre anys i, tot i definir-se com una persona alternativa i fan de la música tecno i hardcore, canta d’una manera molt intimista i sensible. D’ençà que era petita que no ha deixat de jugar a futbol.

Xavi Noms, vint anys, Mataró

Es considera un videojugador atípic de vint anys perquè, entre més habilitats, ha practicat la gimnàstica artística i toca el piano. Per la seva joventut, encara acumula poca experiència sobre l’escenari tot i el seu gran talent.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de 3Cat (@som3cat)

Qui són els membres del jurat?

El jurat d’Eufòria també ve carregat de novetats: Alfred Garcia serà el nou membre d’aquesta temporada. Farà costat a Albert Sala, que fins ara era coreògraf i que ja havia estat jurat a Eufòria Dance, i a Carol Rovira, que continua al jurat.

El nom d’Alfred García s’afegeix a les novetats d’Alfons Nieto i Natalia Palomares en l’equip de preparadors que assessorarà els concursants. L’equip el completen Daniel Anglès, Clara Luna i Jordi Cubino, que repeteixen.

Alfred Garcia té cinc discs d’or i cinc de platí i va aconseguir de col·locar setze cançons del seu àlbum autoproduït de debut, 1016 (2018), al top 200 de Spotify i al top 100 d’iTunes el primer dia que va publicar-se.

3Cat estrenarà ‘L’acadèmia’, una sèrie juvenil inspirada en la vida a la Masia del Barça

[EN DIRECTE] La policia científica rebaixa a nou els cossos trobats en l’incendi de Campanar

La policia científica espanyola ha rebaixat a nou els cadàvers identificats en l’incendi de Campanar de València. En un primer moment, la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, havia informat que en la primera inspecció a l’edifici els bombers havien localitzat deu cadàvers, que coincidien amb les deu persones desaparegudes. En un primer moment, havien parlat de catorze persones il·localitzables i al llarg del matí n’han localitzat quatre. A hores d’ara, els bombers continuen inspeccionant l’edifici i no descarten de trobar més cossos sota les runes perquè continua havent-hi un desaparegut.

Tot va començar quan dos blocs de pisos d’un mateix complex, un de catorze plantes i un de deu, van començar a cremar ahir pels volts de les 17.30. El foc va començar en un dels blocs i es va estendre de seguida cap a l’altre. Des del primer minut les flames van ser molt virulentes, i el vent va fer que el foc es propagués ràpidament per tot l’edifici. S’hi van viure moments molt complicats, com ara, quan els bombers van haver de rescatar gent que esperava ser salvada als balcons envoltada de flames.

Els blocs afectats són situats entre el carrer del Mestre Rodrigo i l’avinguda del General Avilés. A continuació, podeu veure algunes imatges de l’incendi, preses ahir. La policia local ha habilitat un telèfon d’atenció a les víctimes: 690 167 830

 

Les restes de l'edifici calcinat al Campanar(fotografia: Andreu Esteban). Les restes de l'edifici calcinat al Campanar(fotografia: Andreu Esteban). Un bomber treballant a l'interior de l'edifici calcinat (fotografia: Andreu Esteban). La policia científica treballant a l'interior de l'edifici calcinat (fotografia: Andreu Esteban). Bombers recollint restes de l'edifici cremat (fotografia: Andreu Esteban). Restes de l'edifici cremat al terra (fotografia: Andreu Esteban).

 

 

Podeu seguir tota la informació de l’evolució de l’incendi, a continuació.

‘Blackwater’: una saga familiar que en pocs dies s’ha convertit en el llibre de ficció en català més venut

El 1983, Michael McDowell (Enterprise, Alabama, Estats Units, 1950) va sacsejar els lectors nord-americans amb la publicació de La riuada, el primer volum de Blackwater, una saga matriarcal de sis volums ambientada al sud dels Estats Units a principi del segle XX. Cada mes, McDowell publicava un volum nou que es venia als quioscs de tot el país. L’èxit va ser immediat i aclaparador, però més enllà del món anglosaxó, no va tenir gaire impacte. El 2022, l’estat francès i Itàlia van recuperar-la i, una vegada més, va ser tot un èxit, amb milions d’exemplars venuts. Ara, arriba als Països Catalans gràcies a l’editorial Blackie Books, que n’han fet una versió en català –i també una altra en castellà. Cada quinze dies en llancen un volum nou, de manera que, a l’abril, tota la sega s’haurà publicat.

El 7 de febrer va sortir La riuada i, en tan sols quatre dies, ja va escalar fins al primer esglaó de la llista de llibres de ficció en català més venuts que fa setmanalment el Gremi d’Editors de Catalunya. L’èxit va ser rotund: en una sola setmana se’n van vendre deu mil exemplars. En la segona setmana, del 12 al 18 de febrer, continuava al podi, en segona posició. El dia 21, va publicar-se’n el segon volum, El dic, i, aquell mateix dia, molts lectors van anar a cercar-lo a la seva llibreria de confiança. De fet, moltes han organitzat clubs de lectura per parlar-ne. Tot plegat fa demanar-se: quin és el secret de l’èxit d’aquesta col·lecció i per què és considerat un llançament editorial únic?

La clau de l’èxit

Michael McDowell va ser un escriptor i guionista nord-americà de final del segle XX. Va debutar el 1979 amb la novel·la The Amulet, a partir de la qual ja va poder començar a viure de l’escriptura. Al llarg de la seva trajectòria, va publicar desenes de llibres, alguns dels quals amb els pseudònims d’Axel Young, Nathan Aldyne, Preston Macadam i Mike McCray. Els més populars són Gilded Needles (1980), The Elementals (1981) i Clue (1985), basada en el film homònim de John Landis i Jonathan Lynn. També va treballar al món del cinema amb Tim Burton, que el va cridar per fer un dels guions de Beetlejuice el 1988 i per adaptar el poema Malsons abans de Nadal al cinema, el 1993. Tot i que els escriptors del seu entorn en destacaven la infinita capacitat d’imaginació (de fet, Stephen King alguna vegada ha dit que McDowell era el mestre del gènere de terror), McDowell no va arribar a ser gaire conegut a Europa perquè era considerat un escriptor de gènere menor, tal com explica Jan Martí, editor de la col·lecció: “És una saga que es va publicar fa quaranta anys, en plena moda de les edicions en paperback als Estats Units. Eren edicions econòmiques en tapa tova en què es publicaven, sobretot, novel·les de gènere. Un dels prolífics autors d’aquelles col·leccions va ser Michael McDowell. En realitat, darrere aquesta novel·la per fascicles que aquí es va menystenir, s’hi amaga una obra impressionant i una saga familiar majúscula que ha estat comparada amb Dumas, García Márquez i Lovecraft.”

Així doncs, per molta gent la seva obra mestra és Blackwater (1983), una trama que recorre durant cinc dècades la història de la família Caskey, molt poderosa al poble de Perdido (Alabama, Estats Units). Les seves històries, aliances i plans maquiavèl·lics per aconseguir mantenir el poder enganxen els lectors, i també la prosa de McDowell, que aconsegueix de retratar, d’una manera molt realista i amb un ritme digne de sèrie de televisió, una atmosfera inquietant. Ara, Blackie Books no solament ha recuperat aquesta història fascinant i l’ha portada per primera vegada al país en català, sinó que, a més, ha volgut publicar-la per fascicles, igual que en l’original. En aquest sentit, Martí explica: “McDowell, quan va publicar la saga els anys vuitanta, va demanar de fer-ho per fascicles i reprendre les novel·les de fulletó del segle XIX, com ara El comte de Montecristo. M’agrada comparar-ho amb una sèrie d’HBO perquè l’estructura, la cura narrativa, la tensió que queda després de cada volum i l’addicció que crea s’hi assemblen molt.” Per la seva banda, Mar Isern, lectora de la saga, diu: “El llançament que ha fet Blackie Books és molt interessant perquè respecta la publicació original del llibre. És una història plantejada per fascicles, de manera que et deixa amb moltes ganes de llegir-ne la continuació.”

Anna Listerri, traductora dels tres primers volums en català –Mireia Alegre n’ha traduït els tres últims–, apunta que una de les característiques que fa que la novel·la sigui tan addictiva és la capacitat de l’autor per a combinar diferents gèneres en un mateix llibre. “No només és un llibre petit i bonic, que ja atrau, també és un llibre amb una prosa molt fàcil. A més, combina molts gèneres, i això fa que englobi molts públics diferents, perquè hi ha terror, fantasia, fulletó, etc. Per exemple, jo sóc molt més de fantasia que no pas de terror, però està tan ben equilibrat que és molt fàcil de trobar un personatge o una trama que t’interessi. L’autor va ser molt intel·ligent de fer-ho així.” Així mateix ho destaca Martí: “El públic potencial d’aquesta obra és increïblement ampli. Només en deu dies ja va arribar a ser un dels llibres més venuts. Ens l’hem trobat a recomanacions a TikTok, a club de lectures de gent gran, a fils de Twitter… També ens hem trobat gent que el llegeix des d’una òptica feminista, etc. És una obra que es llegeix com un clàssic i que, per tant, pot arribar a agradar a tothom.”

Dídac Sánchez també és un dels lectors que s’hi han enganxat. Diu: “No havia sentit a parlar mai de Michael McDowell, i ara no puc parar de recomanar-lo. Blackwater és molt addictiva i estic assedegat per continuar llegint els altres volums. Podria arribar a comparar-se amb la sèrie de TV3 Nissaga de poder.” Per la seva banda, Isern, que té un compte d’Instagram en què fa ressenyes de llibres, @contracoberta, assenyala que li ha encantat la prosa de McDowell: “Descriu amb molta nitidesa un escenari molt peculiar. També és interessant la manera com ens va introduint Perdido i la família Caskey. Construeix una trama intrigant a ritme pausat que atrapa des de la primera pàgina i acabes el llibre sense adonar-te que l’has devorat. A la novel·la es respira tota l’estona aquella calma tensa abans de la tempesta. Aquesta sensació es va intensificant a mesura que avances i és el que ha fet que no pogués parar de llegir. La riuada és el primer dels sis volums i ja em moro de ganes de tenir la continuació a les mans.”

Alhora, el lector Xavi Utiel diu que val molt pena llegir-la. Dimecres al matí, dia que es publicava El dic, una de les primeres coses que va fer va ser passar per la llibreria Bookman de Figueres per a comprar-lo i poder llegir-lo de seguida. “A la Bookman, fins i tot, han obert un club de lectura només per a parlar de la saga. Fa molt bona pinta”, explica. A la Casa Blackie –seu de l’editorial Blackie Books–, per exemple, també n’han organitzat un. De fet, han hagut d’obrir-ne dos grups perquè el primer es va omplir de seguida. Es trobaran els dimecres 28 de febrer, 13 i 27 de març, 10, 24 d’abril i 15 de maig, de 18.30 a 20.00.

Pròxims volums

Els pròxims volums de Blackwater es publicaran en aquestes dates: el 6 de març sortirà el tercer, La casa; el 20, La guerra, el 3 d’abril, La fortuna i, el 17, La pluja.

'La riuada', primer volum de 'Blackwater'. 'El dic', segon volum de 'Blackwater'. 'La casa', tercer volum de 'Blackwater'. 'La guerra', quart volum de 'Blackwater'. 'La fortuna', cinquè volum de 'Blackwater'. 'La pluja', sisè volum de 'Blackwater'.

Alves i l’horitzó dels homes

Conec molts nois alineats amb la majoria de postulats feministes que consideren que la pena que ha rebut Dani Alves és insultantment baixa. En conec que reivindiquen els grans valors progressistes i, en canvi, creuen que Alves no té dret de rehabilitar-se ni d’una segona oportunitat. Fins i tot, tinc amics que solen ser raonables i ara en demanen la castració química. El voldrien veure expulsat de la societat, o tancat a cadena perpètua, o desposseït de tot el que ha guanyat, o amb el penis amputat. En graus diferents, allò que comparteixen tots aquests homes és la concepció del càstig com la solució central davant les agressions sexuals; una via d’escapament que entén la justícia com un mecanisme per a esclafar i apartar els problemes, en lloc de centrar-se en la manera de solucionar-los.

És clar que hi ha raons per a creure que la pena d’Alves hauria d’haver estat una mica més alta. Si l’any que fa que és entre reixes l’ha passat intentant defensar que és innocent, difícilment l’ha pogut esmerçar a entendre què ha fet malament i rehabilitar-se. Però n’hi ha més per a pensar que la sentència és un èxit: reconeix que no cal cap “oposició heroica” de la víctima perquè una agressió es consideri agressió, reconeix que les insinuacions i els tocaments previs no confirmen necessàriament el consentiment, dóna credibilitat a la víctima i ensenya que denunciar paga la pena. El termòmetre per a valorar si una sentència és justa no poden ser els anys de presó i prou, sinó si dissuadeix la comissió de més delictes. Una sentència com aquesta, que assenta una jurisprudència claríssima i contribueix a frenar una llarga tradició d’impunitat, sens dubte dissuadeix.

La frivolitat amb què uns quants parlen d’engarjolar revela dues coses. Primer, una idea de llibertat molt pobra. Quatre anys entre barrots són molt de temps; dos anys i escaig de presó són molt de temps; dos anys amb permisos puntuals, també. Encara més si s’hi sumen cinc de llibertat vigilada. Amb cent dies de confinament estricte n’hi va haver prou perquè ens tornéssim irritables i paranoics, i això que érem a casa, i teníem accés a internet i podíem sortir a comprar. I en segon lloc, quan la formulen homes, revela també una certa culpabilitat. En el populisme venjatiu que proclamen uns quants hi ha una certa necessitat de demostrar amb contundència que ells mai no ho farien, i una voluntat de representar el rol protector de la masculinitat. Al capdavall, és més fàcil parlar de bons i dolents que no pensar com ha d’evolucionar la masculinitat.

La confusió de l’home blanc occidental no es deu tan sols a la pèrdua dels privilegis, ni a l’aigualiment de les definicions d’home i dona, ni al vocabulari de Judith Butler. També és fruit de la presa de consciència que la masculinitat, de vegades, es pot expressar de manera violenta i abusiva. Per això s’explica que no tan sols estiguin confosos els homes que no es declaren feministes, sinó també els qui se’n declaren. Aquesta confusió empeny molts homes a cercar una manera de ser-ho que no els faci compartir res amb un agressor com Alves, ni tan sols l’òrgan reproductor, i per això la duresa punitivista s’expressa, mig de broma mig de debò, amb fantasies castradores. No és cap ximpleria, aquesta confusió, i cal oferir-li una sortida que no pot ser la disculpa permanent, que només engendra ressentiment, ni tampoc el temor d’un càstig sever.

La idea d’una forta reprimenda, allargada independentment de si el culpable se’n penedeix, té una torna també per a la víctima, quan s’insisteix morbosament que “mai no tornarà a ser la mateixa” o que li han destrossat la vida. Ajudar la víctima a superar les seqüeles ens hauria de preocupar molt més que no fer honor al seu dolor. I això no relativitza cap patiment: dóna força a qui pateix i, per tant, apodera. Fer que l’agressor, tard o d’hora, pugui reinserir-se a la societat sense tornar a agredir ens hauria de preocupar molt més que no la set de cap venjança. I això no lleva ni una engruna de gravetat a cap agressió: canvia a poc a poc en la societat les dinàmiques que alimenten les agressions, i això contribueix a evitar-ne de noves.

Que el càstig sigui un objectiu en si mateix contradiu una idea essencial del feminisme transformador: que, més enllà de les agressions, els homes poden esmenar els seus comportaments masclistes. Els nois que hem crescut quan el vent bufava a favor del feminisme hem viscut canvis en la nostra pròpia pell; hem vist com els nostres grups de whatsapp deixaven de ser una torrentada de fotografies i vídeos de companyes d’institut amb comentaris i emoticones bavoses; hem vist com l’amic que a disset anys feia xantatge emocional a la seva parella madurava i rectificava. El carrer és ple d’homes que van fer o haurien fet coses, fa uns anys, que avui no farien, i que han canviat sense passar per la presó, com han canviat molts homes que rondinen contra el feminisme. És aquest, de fet, el gran èxit del moviment. El feminisme avança quan a l’horitzó hi ha l’opció de canviar.

Exemplar o insuficient? Les cinc claus per a entendre la condemna a Alves | Anàlisi de Clara Ardévol

 

Pàgines