Ha estat una sorpresa molt positiva. L’economia catalana ha crescut del gener al març a un ritme trimestral del 0,9%, el mateix amb què va acabar l’últim trimestre de l’any passat, després d’una bona acceleració. Vol dir que manté, per segon trimestre consecutiu, una velocitat molt alta. En termes interanuals, l’augment és del 2,8%. Aquesta és l’estimació que, com cada trimestre, calcula l’AIReF, segons el creixement del PIB de l’estat espanyol de l’INE. I ahir, unes hores després de saber les dades de l’avançament oficial, ja va fer pública la distribució del PIB de l’estat espanyol per comunitats autònomes. Això vol dir que Catalunya va créixer dues dècimes per sobre de la mitjana trimestral de l’estat espanyol i quatre dècimes de la taxa interanual.

La zona euro també creix més de pressa que no s’havia anticipat. Les previsions per a la seva economia apuntaven un creixement del primer trimestre al voltant del 0% i l’avançament ha estat de tres dècimes. Les quatre grans economies hi tenen a veure, sobretot la de l’estat espanyol, que també ha crescut més que no s’esperava: d’un 0,7% enfront d’una expectativa del 0,4%. La van seguir, de lluny, Itàlia i l’estat francès, el PIB dels quals va créixer d’un 0,3% i d’un 0,2%, respectivament, en tots dos casos, xifres més bones que no les anticipades i que representen una acceleració del creixement respecte de l’avançament del 0,1% que havien observat totes dues economies en l’últim trimestre del 2023.

Però la millora més important, per tot allò que implica per a la resta de països, va ser l’experimentada per Alemanya, economia principal de la zona euro, el PIB de la qual va créixer d’un 0,2% el primer trimestre d’enguany, després d’haver sofert una contracció del -0,5% en l’últim de l’any passat, la qual cosa li permet d’esquivar la recessió tècnica. Entre els 13 països de què l’Eurostat disposa de dades en aquest moment, Irlanda va registrar l’augment més gran del PIB en comparació amb el trimestre previ, d’un 1,1% (després de baixades fortes l’any passat), seguida de Letònia, Lituània i Hongria, totes tres amb un creixement del 0,8%. Per contra, Suècia va ser l’únic país que va veure davallar el PIB entre el gener i el març, d’un -0,1%.

En termes de creixement interanual, l’estat espanyol també encapçala els quatre grans països, amb un 2,4%; seguit de França, amb un 1,1%; Itàlia, amb un 0,6%, i, finalment, Alemanya amb un -0,2%.

Dit això, coincideixo amb el ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, amb els tres aspectes que més va destacar ahir sobre les dades avançades a l’estat espanyol. Per mi, també la més important és el creixement que registra la inversió, amb un 1,3% trimestral, dins la qual destaquen la construcció i els béns d’equipament, amb taxes que superen el 3%. Recordem que la inversió va ser la Ventafocs del 2023. Vull assenyalar que no em quadren gaire aquests creixements de l’activitat amb les davallades d’ocupació que van ser registrades a l’EPA, que vam comentar divendres. O hi ha uns guanys de productivitat espectaculars, cosa que no crec gens, o alguna cosa patina entre totes dues estatístiques. De seguida ho analitzarem.

El segon punt a destacar és el consum de les cases. El creixement ha estat del 0,3%, és a dir, ha crescut al mateix ritme que en el trimestre anterior. La millora de poder adquisitiu ha estat remarcable en aquest trimestre, atès que la remuneració mitjana dels assalariats, en termes corrents, ha pujat d’un 2,9% trimestral, mentre els preus han crescut d’un 1,2%.

I, finalment, destaca el comportament de les exportacions, amb un molt bon augment, del 2,4% trimestral. Atès que les dades que sabem dels dos primers trimestres en les vendes a l’exterior de béns no són gaire bones (un -2,8% a escala de l’estat espanyol), cal pensar que el bon comportament final és fonamentalment pels serveis. Dels quals, per cert, ja sabem les bones dades sobre despesa dels turistes els dos primers mesos de l’any, que ha estat superior d’un 25% a la del mateix període de l’any passat.

I, fins ací, el PIB vist del costat de la demanda. Tanmateix, quan s’analitza el creixement del PIB per la banda de l’oferta, algunes coses, tal com he dit, no em quadren. Recordem que divendres passat es va publicar l’EPA, que vaig comentar en la píndola del dia 26. El resultat per a Catalunya era bo, però, en canvi, no ho era per a tot l’estat espanyol, per un augment de la desocupació i, sobretot, per una davallada de l’ocupació de 140.000 treballadors. I és això el que no em quadra; que, en un mateix trimestre, mentre l’economia creix d’un 0,7%, l’ocupació baixa d’un -0,7%.

Quan ho mirem per grans sectors, la situació es complica una mica més. Per exemple, a la indústria, l’activitat augmenta d’un 2,2% (manufacturera) i d’un 1,6% (total), mentre l’ocupació baixa d’un -1,4%. A la construcció, l’activitat, puja d’un 2,0% i l’ocupació baixa d’un -1,2%. I, finalment, en els serveis les xifres són d’un 0,3% i d’un -0,3%, respectivament. Totes dues estatístiques les fa l’INE, però em sembla que o l’una o l’altra no ens acaben de dir tota la veritat. O l’economia de tot l’estat espanyol ha crescut menys que no es diu, o l’ocupació ha anat més bé que no apunten les xifres.

En el cas del creixement del PIB, l’única referència coherent que tenim és la de l’estimació en temps real que fa l’AIReF, que fins ara era d’un 0,6%, molt semblant al 0,7% de l’INE. En canvi, els 140.000 ocupats menys que apunta l’EPA es converteixen en gairebé 200.000 afiliats més a la Seguretat Social entre el gener i el març. Evidentment, són dues fonts diferents. I l’una és una enquesta i l’altra és un registre. Per tant, no es poden comparar. Però, malgrat tot, la diferència és abismal. Per tot plegat, tinc la sensació que amb l’ocupació, l’EPA ha fet massa llarg amb el càlcul de les pèrdues de llocs de feina.

Bé, en tot cas, crec que som davant una molt bona notícia pel creixement de l’activitat. Catalunya manté una empenta magnífica, superior a la resta de l’estat espanyol i que triplica l’europea, malgrat l’entorn i els riscs geopolítics, mentre la taxa corresponent de la zona euro comença a deixar enrere els aires de recessió. El fet que Alemanya hagi crescut aquest trimestre, encara que sigui poc significatiu, és un símptoma del fet que l’evolució de qui hauria de ser la locomotora de la zona euro pot canviar el pas, en positiu.

Si les eleccions a Catalunya s’haguessin fet avui, el PSC de Salvador Illa mantindria la posició capdavantera però baixaria –lleument– per primera vegada d’ençà que va començar el tracking d’EM Analytics per a VilaWeb, i els blocs es mantindrien si fa no fa igualats, amb tot obert durant la nit electoral per a decantar la balança. Com repetim en cada lliurament, la imprevisibilitat dels últims dies de campanya i, sobretot, dels últims escons de cada circumscripció, que depenen en bona part dels equilibris de la llei D’Hondt, fa molt difícil de preveure les majories, que depenen de molt pocs vots. La novetat principal és que Aliança Catalana, la formació d’extrema dreta encapçalada per Sílvia Orriols, entraria al parlament amb 2 escons, després d’uns dies amb una tendència a l’alça. Aliança aconseguiria d’entrar a la circumscripció de Barcelona i prendria un diputat als socialistes i un altre a Junts, i la tendència mostra que seria molt a prop d’obtenir-ne un tercer. Tant Alhora, el partit de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, com Ciutadans, amb Carlos Carrizosa, restarien lluny d’entrar al parlament.

El repartiment de diputats i les majories

El PSC obtindria 40 escons, 1 menys que en el lliurament anterior, però tot i així la seva diferència amb la candidatura de Carles Puigdemont, que n’obtindria 32, seria considerable. Els socialistes, a més, superarien Junts per més d’un 9% del vot, i continuarien a prop del 30%, un resultat molt més alt que no el de fa tres anys. ERC es manté estable a 27 diputats, lluny d’atrapar Junts, però també resistint per damunt del 18% d’intenció de vot. En el sector més espanyolista, el PP d’Alejandro Fernández continuaria amb un lleuger avantatge per davant de Vox, amb 12 diputats i 10. L’estira-i-arronsa particular entre la CUP i els Comuns continua molt ajustat en intenció de vot –tots dos són vora el 5%–, però els cupaires assolirien 7 escons en lloc dels 5 dels Comuns perquè els de Laia Estrada obtindrien diputats en totes les circumscripcions i els de Jéssica Albiach tan sols a Barcelona.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Respecte de les majories, la més sòlida seria la unió del PSC i Junts, que arribaria als 72 diputats. A diferència dels dos lliuraments anteriors, els socialistes i Esquerra plegats no superarien els 68 de l’absoluta i necessitarien els 5 dels Comuns per a forjar un hipotètic tripartit. El triangle entre el PSC, els Comuns i el PP, que va fer possible la investidura de Jaume Collboni a Barcelona, tindria 57 escons i ni tan sols arribaria a la majoria amb el suport sonat de Vox. Els tres partits que fins ara han articulat la majoria independentista al parlament, Junts, ERC i la CUP, sumarien 66 escons i no hi arribarien. 

La incògnita són els 2 d’Aliança Catalana, que també es declaren independentistes però que no han aclarit què farien si efectivament hi aconseguissin d’entrar. La CUP, en tot cas, tampoc no ha aclarit què faria. Tant Junts com Esquerra han mostrat, en públic, la voluntat de pactar prioritàriament l’un amb l’altre, però, com és sabut, la relació entre tots dos antics socis s’ha refredat i els republicans miren d’entrar en el cos a cos durant la campanya. A més, tots dos han arribat a pactes amb els socialistes en l’àmbit municipal i espanyol.  

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Pot tocar fons la majoria de Junts, ERC i la CUP? | Anàlisi d’Odei A.-Etxearte

L’efecte Sánchez s’estanca?

Quan ja fa gairebé una setmana que ha començat la campanya electoral, és cridaner que el tracking no mostri grans sotragades en les dinàmiques d’intenció de vot, ni tampoc de repartiment d’escons. Avui, Pedro Sánchez ha reaparegut per sorpresa en una visita a la Fira d’Abril de Barcelona acompanyat de Salvador Illa, després d’haver cancel·lat la participació en uns quants actes per reflexionar sobre si plegava o no. Així i tot, de moment no sembla que la seva jugada repercuteixi de cap manera decisiva en el decurs de la campanya. Tampoc no sembla que hagi afavorit especialment Carles Puigdemont el suport rebut fa uns quants dies pel president Jordi Pujol ni, avui, pel president Artur Mas –que en les darreres eleccions havia donat suport al PDECat, extraparlamentari. Per una altra banda, avui el PP s’ha mostrat obert a investir Illa amb condicions, i fins i tot s’ha mostrat favorable a parlar amb Puigdemont –“si canviés i es fes un paio formal”.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Més detalls de l'enquesta 

Fitxa tècnica

Univers: persones amb dret a vot a Catalunya
Àmbit: Catalunya
Quotes per escala ideològica, edat, sexe, renda, ocupació, territori, formació i interès en la política, segons la distribució del cens electoral.
Mida de la mostra: 1.200 entrevistes inicials + 100 diàries
Procediment de recollida d'informació: Entrevista telefònica, assistida per ordinador (50%) CATI, model mixt, (50%) entrevistes online amb qüestionari intel·ligent estructurat, CAWI.
Marge d'error: 2,5% (N-1.200 per a un grau de confiança del 90% (dos sigmes) i en la hipòtesi de P=Q=0,5 en el supòsit d'una mostra aleatòria simple.
Duració del qüestionari: 4-5 minuts
Dates del treball de camp:
Anterior: del 15 al 29 d'abril de 2024.
Actual: 30 d'abril de 2024
Nombre de supervisors: 3
Accés al qüestionari i preguntes: https://electopanel.com/catCallCtrackingCont
Responsables de l'anàlisi: Rodrigo Panero i Miguel Díaz
Institut: EM-Analytics.com (Carrer Gran Via, 6, 28013, Madrid)

El Centre Flassaders de Palma ha acollit l’acte “L’ensenyament, en català”, organitzat per l’Assemblea de Docents de les Illes Balears, en rebuig a la segregació lingüística del govern que pretén posar en marxa amb un pla pilot. Els participants en l’acte han denunciat que incompleix el Decret de Mínims, que hi ha manca de fonamentació pedagògica i que és impossible mantenir el mateix nivell de les dues llengües oficials tal com marca la normativa. Hi han participat l’Obra Cultura Balear, l’Associació de Directors d’Educació Infantil i Primària, la FAPA, el Col·legi de Docents i la Xarxa Educativa per la Llengua; tots partidaris de defensar un model educatiu propi basat en l’ensenyament en català, com a garantia dels principis d’inclusió, igualtat d’oportunitats i no segregació, assenyalen en un comunicat.

Setmana decisiva per a la defensa de la llengua a les Illes contra els atacs del govern

“Els polèmics plans de la Conselleria per a l’escolarització del curs 24/25 han dinamitat el consens general entorn del model educatiu i han alarmat la comunitat educativa per la seva intenció de segregar als alumnes en funció de l’elecció lingüística”, diu l’Assemblea de Docents. L’organització ha impulsat la campanya “El català, un ventall d’oportunitats” per a informar les famílies dels avantatges de l’escolarització en català. Una de les iniciatives de la campanya ha sigut l’edició de vídeos subtitulats en deu idiomes, en els quals diversos personatges expliquen l’experiència d’haver sigut escolaritzats en català.

Miquel Àngel Guerrero, de la FAPA, diu: “L’elecció dels pares no pot vulnerar el dret dels alumnes a aprendre la llengua consensuada en el projecte lingüístic de cada centre aprovat pel Consell Escolar on les famílies estan representades.” I Joana Maria Mas, de l’Associació de Directors d’Educació Infantil i Primària, argumenta que “la realitat sociolingüística dels centres fa necessari mantindre el model lingüístic que ha funcionat fins ara”.

El president de la OCB, Antoni Llabrés, ha dit que el pla pilot segregador “és una resolució del conseller que no té cobertura normativa, perquè no se sustenta en cap dret reconegut en la vigent legislació autonòmica”. A més, ha fet saber que la seva entitat interposarà un recurs contenciós administratiu i en demanarà la suspensió cautelar. La representant de Xarxa Educativa per la Llengua, Catalina Bibiloni, ha criticat la ruptura del consens educatiu dels últims 30 anys per part del govern. “Per la qual cosa tots els integrants de la Xarxa rebutgen el pla de segregació lingüística”, ha dit.

El català, amenaçat: els joves catalanoparlants de les Illes són els qui canvien més de llengua

L’Assemblea de Docents ha aprofitat l’acte per a fer una crida a una participació massiva en la Diada per la Llengua de diumenge, que organitzen la OCB i Joves de Mallorca per la Llengua.

Una moció de censura contra el govern escocès presentada pel Partit Laborista ha fracassat al parlament escocès, conegut com a Holyrood, segons que publica The National. El dirigent laborista, Anas Sarwar, l’ha defensada dient que seria insostenible que l’SNP imposés “un altre primer ministre no elegit” a Escòcia després de la dimissió de Humza Yousaf dilluns pel trencament del pacte amb el partit Verd. Però avui els ecologistes hi han votat en contra i l’han feta descavalcar. De fet, setanta diputats han votat contra la moció de censura i tan sols cinquanta-vuit hi han votat a favor. No hi ha hagut abstencions.

El fracàs de la moció de censura permet que l’SNP pugui proposar un altre primer ministre i continuar governant. Si s’hagués aprovat, tots els ministres haurien d’haver plegat.

Durant el debat, el codirigent dels Verds Patrick Harvie ha elogiat Yousaf per la seva “immensa dignitat” quan els seus sogres van restar atrapats a Gaza durant el bombardament israelià l’octubre passat. “Quan els esdeveniments polítics mundials afectaven directament la seva pròpia família, Humza Yousaf va guanyar un gran respecte per parlar a favor i, en molts casos, humanitzar la gent de Gaza, humanitzar les víctimes del càstig col·lectiu d’una manera que cap altre dirigent nacional que pugui recordar va ser capaç de fer”, ha dit. Però ha avisat al pròxim dirigent de l’SNP que no cometés l’error de Yousaf de menystenir els Verds: “Un govern minoritari ha de buscar i unir una majoria en el parlament i perquè això passi haurà de continuar essent un govern progressista.”

Aquest matí, en la primera entrevista d’ençà que va plegar, Yousaf ha dit a la BBC Escòcia que havia pagat el preu d’haver gestionat malament el pacte amb els Verds, però ha dit que trencar-lo era la decisió correcta per al partit i el país.

El laborista Sarwar ha criticat durament els dos possibles candidats de l’SNP a primer ministre, Kate Forbes i John Swinney. Ha dit que Forbes podria tenir dificultats per a nomenar ministres, i ha descrit Swinney com “el secretari de Finances que va trencar les finances públiques i el pitjor secretari d’Educació de la història del parlament escocès”. Durant el discurs, Sarwar ha recordat les paraules de Nicola Sturgeon quan Rishi Sunak va substituir Liz Truss de primer ministre britànic, i ha criticat la hipocresia de l’SNP per a aplicar un estàndard diferent a Escòcia.

Ash Regan, d’Alba, l’escissió de l’SNP que va impulsar l’ex-primer ministre Alex Salmond, ha votat a favor de la moció de censura amb els conservadors, els laboristes i LibDems. Tanmateix, ha dit que el vot era “purament performatiu i, en molts sentits, irrellevant”. El dirigent conservador escocès, Douglas Ross, ha expressat el desig de veure el govern de l’SNP destituït, i ha avisat que ho provarien en cada oportunitat per aconseguir-ho.

Per contra, l’encara primer ministre Yousaf ha defensat la feina del seu govern i ha acusat els laboristes d’haver renunciat als seus principis polítics. “Estic orgullós de l’acció del govern que tinc l’honor d’encapçalar, almenys durant una mica més de temps”, ha dit. Ha retret als laboristes que no hagin presentat ni una sola idea positiva, i ha dit que la moció de censura que Escòcia realment necessitava era contra el Regne Unit, en referència a un referèndum d’independència: “La unió fracassada i miserable que reté Escòcia i infligeix dany a la gent i l’economia del país.”

La candidata de Comuns a les eleccions de Catalunya, Jéssica Albiach, ha demanat el vot a tothom que no tenia feina i ara en té i a tothom que tenia un contracte temporal i ara té una feina estable amb un contracte indefinit. “Això ha estat gràcies a la reforma laboral de Yolanda Díaz“, ha dit al començament de la manifestació del Primer de Maig a Barcelona. Albiach ha defensat el paper de Sumar i Díaz al capdavant del Ministeri de Treball espanyol i ha acusat la Generalitat d’anar-hi a remolc. “No ha fet gaire cosa”, ha lamentat.

“Fem una crida a totes aquestes persones que s’han beneficiat d’aquestes millores que ha impulsat el Ministeri de Treball de Yolanda Díaz. Igual que hem protegit i defensat els seus drets des del ministeri, farem exactament el mateix des del Departament de Treball de la Generalitat quan els Comuns hi siguem”, ha dit.

Segons Albiach, a les eleccions catalanes competeixen dos models: “Un model productiu de la precarietat i un altre model productiu que és el dels Comuns, que volem reduir la jornada laboral, igual que Catalunya va encapçalar fa més de cent anys el blindatge per llei de la jornada laboral de vuit hores, ara és el moment de començar a reduir aquesta jornada laboral.”

El candidat del PP a les eleccions de Catalunya, Alejandro Fernández, aspira a tenir la clau de la política catalana després del 12-M, però no concreta amb qui podria pactar. En una conferència de premsa a l’Agència Catalana de Notícies, ha demanat una rectificació amb fets dels socialistes, que impliqui un trencament de les seves aliances amb els independentistes aquí i a Madrid. “No donarem mai els vots gratis et amore a ningú”, ha afegit.

Alejandro Fernández obre la porta a parlar amb el PSC si trenca els acords amb l’independentisme

Fernández ha dit que aspirava que el PP cresqués substancialment respecte de la representació actual al parlament (tres diputats). El seu objectiu, diu, és liquidar el procés perquè considera que ha portat la decadència a Catalunya. “Cal obrir una nova etapa amb protagonistes nous”, ha dit, i ha acusat d’aquesta suposada decadència la cultura del “no a tot”.

Malgrat la voluntat que el PP sigui central i tingui la clau dels pactes, ha dit que no pensava pactar amb Junts: “Junts per Catalunya no té res a veure amb l’antiga Convergència.” Tot i això, no ha volgut parlar gaire de pactes postelectorals i ha demanat d’esperar que la gent voti. “A vegades hi ha sorpreses”, ha avisat.

Ahir Fernández va dir que estava disposat a impulsar mecanismes de regeneració democràtica a l’estat espanyol, però avui ja se n’ha distanciat i ha dit que no compararia l’agenda a Pedro Sánchez quan demanava aquesta regeneració perquè ha valorat que Sánchez parlava d’impunitat per a ell i la seva família.  A més, l’ha acusat de voler que un jutge no pogués obrir una investigació a la seva dona: “És antidemocràtic.”

Quan li han demanat si s’hauria de castigar la difusió de notícies falses per part de representants polítics, ha assenyalat que el codi penal espanyol ja incloïa de combatre aquesta mena de notícies falses, les injúries o les difamacions. “Si hi ha una denúncia falsa, pot anar al jutjat”, ha dit, i ha convidat els afectats a denunciar els mitjans de comunicació que haguessin difós aquestes notícies falses.

El cap de llista d’ERC a les eleccions de Catalunya, Pere Aragonès, ha avisat que les retallades tornarien si governés Junts. “No volem tornar a esperar deu anys per haver-les de revertir”, ha dit. A la plaça Goya de Barcelona, davant el monument a Francesc Layret, Aragonès ha dit que Junts se sentia orgullós d’aquestes retallades, i ha reivindicat ERC com el partit del treball, perquè durant el seu mandat hi ha hagut la desocupació més baixa d’aquests darrers quinze anys, i diu que ha posat fi a les retallades i s’ha optat per la reindustrialització.

Ha celebrat, amb sarcasme, que Junts hagi participat en les mobilitzacions del Primer de Maig: “És tota una novetat.” També ha dit que celebrava que els seus antics socis s’afegissin ara a la negociació, al finançament singular i a l’opció pel referèndum, tres àmbits que considera que ERC ha impulsat i encapçalat mentre Junts ho criticava. També ha reivindicat que el seu partit no havia canviat de nom ni d’idees en noranta-tres anys d’història, i ha dit que sempre havia treballat per la llibertat i la justícia social. “Quan uns altres canvien la seva posició i fan el que fem nosaltres, només podem dir-los que ‘benvinguts'”, ha dit.

D’una altra banda, ha reiterat que el PSC s’havia lliurat més que mai al govern espanyol, i que era menys catalanista que mai perquè els socialistes catalanistes ara eren a ERC. Per això, ha dit que una possible presidència de Salvador Illa posaria en risc els avenços culturals i lingüístics.

En contraposició a Junts i el PSC, ha situat ERC, que ha dit que sabia que la llibertat política de Catalunya s’havia d’acompanyar de la llibertat econòmica dels seus ciutadans: “La llibertat del país només serà completa quan totes les persones siguin lliures.” Ha considerat que el treball i la llibertat eren lluites inseparables, ha reivindicat la seva obra de govern, i ha dit que en la pròxima legislatura volia aconseguir plena ocupació i que fos de qualitat, i un país on els serveis de l’estat del benestar fossin més forts.

Aragonès també ha parlat de l’oferta de compra que el BBVA ha fet al Banc Sabadell i ha dit que valia més de tenir un sistema financer competitiu: “Necessitem més entitats i no menys.”

El BBVA es vol cruspir el Banc Sabadell | La píndola de Jordi Goula

Un excursionista s’ha mort aquest matí perquè ha relliscat per un pendent gelat mentre feia la cara nord del Pedraforca, al terme municipal de Saldes (Berguedà). Els bombers n’han rebut l’avís minuts abans de les onze. Un helicòpter amb personal del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) i amb un metge del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) s’ha adreçat fins a l’indret, acompanyat d’una dotació terrestre dels bombers del parc de Guardiola de Berguedà. Quan han trobat la víctima el metge n’ha certificat la mort.

El GRAE n’ha traslladat els acompanyants al camp de futbol de Saldes, on han rebut suport psicològic per part dels efectius del SEM.

Per la seva banda, el cos de Mossos d’Esquadra ha activat una dotació del Grup Especial d’Intervenció (GEI), un helicòpter, una patrulla de Seguretat Ciutadana i una Unitat d’Intervenció de Muntanya (UIM), que s’ha fet càrrec dels atestats i de l’aixecament del cos.

A la vegada, el SEM hi ha desplaçat un helicòpter medicalitzat, una unitat terrestre i un equip de psicòlegs.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha visitat Catalunya per sorpresa dos dies després de la declaració institucional en què va dir que volia continuar al capdavant del govern després d’una aturada sonada per a “reflexionar”. Sánchez ha visitat la Fira d’Abril de Catalunya, que es fa al Parc del Fòrum, entre Sant Adrià del Besòs i Barcelona, amb Salvador Illa, candidat del PSC a les eleccions de Catalunya, i la presidenta de la Diputació de Barcelona, Lluïsa Moret.

Ahora toca decir que ha empezado el post sanchismo. Llevan matándole 10 años y siguen sin aprender. pic.twitter.com/toB3UUHwXg

— Oscar Puente (@oscar_puente_) May 1, 2024

Sánchez ha visitat la caseta que el PSC hi té muntada aquests dies i s’ha fet fotografies amb els participants que hi havia. És la primera aparició pública de Sánchez al carrer després de l’aturada, que li va fer perdre un acte de campanya del PSC a Sabadell. Demà, en canvi, sí que serà al míting del PSC a Sant Boi de Llobregat i dissabte, a Montmeló.

La pluja que ha caigut pertot arreu de Catalunya aquests darrers dies ha anat molt bé per a pal·liar la sequera que hi ha de fa anys i ha millorat l’estat dels embassaments. Segons les dades d’avui, les conques internes són al 19,60% de la capacitat total. I si mirem en concret el sistema Ter-Llobregat, que abasteix Barcelona, la seva àrea metropolitana i algunes comarques del nord, és al 20,48%. Són xifres encara considerablement baixes, però que, de mica en mica, s’allunyen dels pitjors registres. Ahir, les conques internes eren al 18,3% i el sistema Ter-Llobregat al 19,3%.

L’emergència per sequera a Catalunya no s’aixecarà fins que els pantans no arribin al 28%

Les dades són força variables segons cada embassament. El de més capacitat, el pantà de Susqueda, a Osor, és al 26,7% de la capacitat màxima, que són 233,00 hm³. És a dir, ara hi ha 61,90 hm³; que malgrat la pujada són menys que no pas els 87,81 hm³ d’aigua que hi havia ara fa un any, i que representaven el 37,69%.

El pantà de Boadella, a Darnius, és a un 12,86% de la capacitat màxima (61,10 hm³); una reducció considerable respecte del 29% de l’any passat. Encara és més preocupant l’estat del pantà de Sau, a Vilanova de Sau, que té una capacitat total de 165,26 hm³ i, en canvi, ara hi ha 6,30 hm³ d’aigua, un 3,81% del volum màxim disponible. Ara fa just un any era al 7,05%, que representen 11,66 hm³. Una xifra molt lluny dels 102,49 hm³ d’ara fa cinc anys.

El pantà de Siurana, a Cornudella de Montsant, mostra solament un 2,67% de la capacitat, amb un volum d’aigua d’un 0,33 hm³, i mostra una recuperació mínima en comparació amb l’estat d’un any enrere quan registrava un 7,14%. A l’altre extrem, el pantà de Foix, a Castellet i la Gornal, destaca amb un 65,35% de la capacitat, i es manté relativament estable en comparació amb el 68,48% d’ara fa un any.

Un veí d’Artés ofereix mil litres d’aigua que li sobren cada setmana gràcies a un sistema que ha dissenyat a casa

En contrast, els grans embassaments gestionats per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre mostren dades més favorables. Per exemple, l’embassament de Riba-roja d’Ebre és gairebé ple, amb un 94,10% de la capacitat, una xifra molt semblant a l’any passat. Aquest embassament, al costat dels de Camarasa i Terradets, que són al 94,78% i 96,49% respectivament, destaquen pels bons nivells.

El pantà de Canelles, que és un dels més grans, amb una capacitat de 679,3 hm³, solament és al 24,23% del seu volum total. Encara que és una xifra baixa, representa una millora significativa respecte del 18,61% registrat l’any passat, i mostra l’impacte positiu de la pluja.

Avui encara pot ploure més. Protecció Civil manté activada la pre-alerta del pla INUNCAT per la previsió d’intensitat de pluja al terç nord-est i al sud de Catalunya a partir de migdia i fins la matinada. En aquestes zones es poden superar els vint litres per metre quadrat en mitja hora.

L’ex-president de la Generalitat Artur Mas ha anunciat que a les eleccions de Catalunya votarà la llista de Junts, que encapçala Carles Puigdemont: “Votaré Puigdemont i votaré Junts.” Mas, que a les darreres eleccions al parlament va demanar el vot pel PDECat, ha entrat en campanya en un acte de Junts a Vilassar de Mar (Maresme), en què també ha participat Jordi Turull, secretari general de Junts.

“Vull un president lliure de dependències, un govern que sàpiga negociar cara a cara amb els governs espanyols, el que hi hagi, i perquè a més a més, no vull un altre tripartit a Catalunya ni vull un president de la Generalitat com l’actual alcalde de Barcelona, que vingui amb els vots del PP. Com no vull res d’això, sé que he de votar Junts i que he de votar el president Puigdemont”, ha explicat.

Mas ha demanat d’aprofitar les condicions actuals del congrés espanyol, en què el govern de Pedro Sánchez depèn de Junts, per treure’n “tot el suc possible”. “No sé si serà possible el tema del referèndum. Però treure tot el suc per a la gent de Catalunya sia a dia sí que és possible. Si no ho aconseguim ara, difícilment ho aconseguirem en un futur”, ha dit.

Durant la intervenció, ha criticat el candidat del PSC, Salvador Illa, perquè s’oposava al fet que Catalunya tingués un finançament propi, mentre defensava el concert econòmic basc. I ha dit que si Catalunya no aconseguia de gestionar tots els imposts, seria una autonomia de fireta: “Qui no controla els impostos no pot ser autònom, ni encara menys, sobirà.”

És la primera vegada que Mas fa públic el suport a Carles Puigdemont en aquestes eleccions, que també ha aconseguit el suport d’un altre ex-president: Jordi Pujol. Un dia abans no comencés la campanya, Pujol va dir en un acte a Martorell (Baix Llobregat) que votaria Puigdemont: “Nosaltres hem de votar Junts, i entenem que això vol dir també, de manera clara i sense discussió, votar en Puigdemont.” Pujol va explicar que hi havia gent que li demanava què votaria, i que no volia defugir de donar l’opinió. Com que no pot votar Convergència, va dir, votarà allò que s’hi assembli més, a parer seu: “El que s’hi acosti més, que se senti continuador de la seva tradició. El que millor representa aquest gruix ingent de gent, que hi és però que, en canvi, en aquest moment no està del tot organitzada.”

El BBVA ofereix una acció de nova emissió del banc per 4,83 de les del Banc Sabadell si tira endavant la fusió entre totes dues entitats, cosa que representaria una prima del 30% respecte del valor de tancament del 29 d’abril. Així consta en la carta que el BBVA ha enviat al Sabadell, i que l’entitat basca ha fet pública, bo i defensant que la proposta era molt atractiva per als accionistes.

El BBVA es vol cruspir el Banc Sabadell | La píndola de Jordi Goula

El BBVA també ofereix al banc català tres seients al seu consell d’administració –un dels quals, amb la vice-presidència– i proposa de tenir una doble seu corporativa, mantenir la seu de Sant Cugat i el “compromís total amb Catalunya”. El banc diu que mantindria la marca Sabadell amb la del BBVA a les zones on pogués tenir prou interès comercial.

“La nova entitat es convertiria en una de les més grans i més sòlides a Europa, amb uns actius totals per sobre del bilió d’euros i més de 100 milions de clients al món”, diu el BBVA. A més, considera que es convertiria en el primer banc per capitalització borsari de la zona euro.

Segons el BBVA, totes dues entitats tenen un encaix estratègic i complementarietat: “La presència de Banc Sabadell al Regne Unit se sumaria a l’escala global del BBVA i el seu lideratge a Mèxic, Turquia i l’Amèrica del Sud.” En concret, el BBVA estima que s’amplificaria la capacitat de la nova entitat de facilitar crèdit fins als 5.000 milions d’euros addicionals l’any, i el nou banc seria més fort i rendible.

Segons el BBVA, la nova entitat que sorgís de l’eventual fusió “intensificaria el seu suport al teixit empresarial, cultural, científic i social de Catalunya mitjançant l’activitat bancària i de les respectives fundacions”. La nova entitat tindria doble seu corporativa a l’estat espanyol, una de les quals, la del Banc Sabadell a Sant Cugat, i “reforçaria el paper de Barcelona com a hub europeu per a les empreses més innovadores i disruptives del món”.

Respecte de la integració, el BBVA diu que es compromet a preservar el millor talent i la cultura de totes dues entitats i formar un comitè d’integració amb representants de totes dues empreses per evitar mesures “traumàtiques” o que perjudiquin els treballadors.

El cap de llista del PSC a les eleccions de Catalunya, Salvador Illa, ha defensat l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. A més, s’ha compromès amb l’ampliació de la Fira de Barcelona. El socialista ha criticat que s’hagi bloquejat infraestructures com l’ampliació de l’aeroport. “I com ha de venir la gent a les fires? En patinet? Com podem deixar perdre això?”, ha preguntat retòricament en un acte a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

Enquesta de VilaWeb: El PSC modera el creixement i Aliança Catalana seria a punt d’entrar a Barcelona

En la seva intervenció a l’acte, que ha fet íntegrament en castellà, també ha reivindicat la recuperació de l’autogovern per fer polítiques excel·lents, però sense renunciar a participar activament en ajudar i millorar l’estat espanyol. “Com ens n’hem d’anar? On? El que hem de fer és ajudar Espanya”, ha dit. Finalment, Illa ha fet una crida que ningú es quedi a casa el dia de les eleccions.

L’acte ha iniciat amb la intervenció de l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, en el qual ha celebrat la decisió de Pedro Sánchez de seguir sent president del govern espanyol. “Estem contents perquè Sánchez planta cara a les calúmnies, al fang i a la manipulació del PP i Vox”, ha afirmat.

Joves catalans han presentat avui una aplicació amb el nom de Palumba que, amb un mecanisme semblant a Tinder, una famosa aplicació per a cercar cites, permet a l’usuari de saber quin partit és el més semblant a les seves idees per a votar a les eleccions al Parlament Europeu del 9 de juny.

Vola ben alt, Palumba! | Mail obert de Martí Estruch

L’aplicació, desenvolupada per un equip d’una desena de persones de diferents països europeus, ha estat presentada a l’Ateneu Barcelonès i estarà disponible per al públic general a partir del Dia d’Europa, el 9 de maig, amb informació traduïda a prop de trenta llengues, també al català. El president i fundador de Palumba, Pol Villaverde, ha dit que l’aplicació es proposa de mobilitzar el vot jove mitjançant una interfície dissenyada especialment a aquest segment de votants que, moltes vegades, decideixen el vot les últimes setmanes o dies abans dels comicis.

Una trentena de temàtiques

L’aplicació pregunta als usuaris sobre una trentena de temàtiques prioritàries a l’àmbit europeu, dissenyades amb entitats acadèmiques, i que es poden respondre llançant targetes digitals cap a l’esquerra o la dreta, simulant l’aplicació de cites Tinder. El projecte té a punt uns servidors capaços d’absorbir un trànsit d’1,8 milions de persones, i disposarà de diferents funcionalitats per oferir informació contrastada als joves i incentivar el debat polític en aquestes generacions.

Octuvre.cat, el projecte d’Albano Dante-Fachin i Marta Sibina, acaba de publicar una altra de les seves investigacions, en aquest cas sobre com pot ser que l’espanyolisme mediàtic tingui un interès tan gran en promocionar Aliança Catalana.

En el vídeo, Octuvre despulla qui està promocionant aquest partit d’extrema dreta i posa de relleu la paradoxa que siguin ja des de fa anys grans noms de l’espanyolisme mediàtic i polític.

Segons Dante-Fachin estem al davant d’una maniobra semblant a la que Mitterrand va fer en el seu moment promocionant Le Pen per afeblir la dreta democràtica. Agreujada en aquest cas pel fet que l’entrada d’Aliança Catalana al parlament, que l’enquesta diària de VilaWeb detecta com a molt possible, tindria com a objectiu primordial impedir la majoria absoluta de l’independentisme ja que ni la CUP, ni ERC ni Junts poden pactar amb un partit que té com a referents l’extrema dreta més dura d’Europa, l’AfD alemanya.

El candidat de Vox a la Generalitat, Ignacio Garriga, s’ha reivindicat avui com a alternativa enfront de les “elits separatistes i socialistes” a Catalunya. En un míting a Mataró (Maresme), ha dit que Vox no faria “ni un pas enrere” en defensa dels seus principis, que al seu judici representen “una majoria silenciosa de catalans”.

Garriga ha contraposat el seu “projecte d’alternativa” al que ofereixen “aquests constitucionalistes que no han plantat cara quan devien” als independentistes. El cap de llista de Vox ha carregat contra el PSC per haver “traït” l’electorat i ha denunciat que, en debats electorals en aquesta campanya, els organitzadors no han convidat a cap representant de Vox: “No aconseguiran silenciar-nos”, ha dit.

“Censura” a un cartell amb dades inexactes

Garriga també ha denunciat la “censura” que –segons ha afirmat- ha afectat la seva formació per part del “metro de Barcelona”. “No volen que mostrem la realitat que es pateix als serveis públics” amb una campanya que “diu la realitat: que al Metro de Barcelona s’han incrementat un 45% les violacions”, ha dit. Les dades, però, indiquen que el creixement va ser d’agressions sexuals, no exclusivament de violacions, i no només al metro de Barcelona, sinó a tot el transport públic de Barcelona, incloent-hi rodalia i autobusos. En concret van ser 67 agressions sexuals el 2021, any de pandèmia, 86 al 2022 i 97 al 2023, coincidint amb un creixement del 51% dels passatgers en aquest període.

TMB ha explicat que no ha exercit cap “censura” a Vox, perquè la campanya va ser descartada per l’empresa comercialitzadora que va guanyar el concurs públic, i ni tan sols la va presentar davant l’autoritat metropolitana.

Junts ha desafiat el president espanyol, Pedro Sánchez, a acceptar un referèndum d’independència si realment vol salvar la democràcia. Ho ha dit el secretari general del partit, Jordi Turull, en un acte de campanya per a les eleccions de Catalunya al Teatre l’Amistat de Mollerussa. “No hi haurà democràcia plena a Espanya mentre les nacions que sobrevivim engabiades dins seus no puguem decidir el nostre futur”, ha assegurat. “Benvinguts a la defensa de la democràcia. Els vam trobar molt a faltar quan van empresonar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. On eren els socialistes”, ha lamentat.

Turull, que ha tornat a agafar les regnes de la campanya en substitució del candidat Carles Puigdemont, també ha fet una crida a no badar i concentrar tot el vot independentista. “No badem, no escapem el vot i sobretot apel·lem a la gent a la cruïlla històrica on estem”, ha dit.

Per la seva banda, la cap de llista per Lleida, Jeannine Abella, també ha alertat les eleccions van més enllà d’Illa i Puigdemont i ha afirmat que cal evitar un nou tripartit d’esquerres.

Carles Puigdemont, que ha suspès la seva agenda de campanya els darrers dos dies arran de la mort de la seva mare, es reincorporarà a l’activitat demà amb un nou acte a Argelers (Rosselló).

Que el president Pedro Sánchez denunciï públicament la lawfare significa reconèixer la corrupció del poder judicial. Més enllà de les qüestions personals, aquest incident posa de manifest la fragilitat del govern espanyol. Sánchez ha estat víctima de les seves pròpies clavegueres, les mateixes que ell ha utilitzat sense cap escrúpol.

Contra el procés, la judicatura ha anat fent la seva feina, deixant un rastre de represaliats, exiliats i presos polítics. Mentre molts demòcrates afectats d’anòsmia havien fet seu el relat i acceptat la injustícia. Com deia Martin Luther King: “Els de la nostra generació ens haurem de penedir no tan sols de les paraules i les accions infames de la mala gent, sinó també del terrible silenci de la bona gent.” I el president espanyol va guardar silenci com en el poema de Martin Niemöller, només ha alçat la veu quan ell ha estat afectat.

No costa empatitzar amb Sánchez i la seva dona, però tothom té família, i ell no ha demostrat gens d’empatia amb les famílies dels nois d’Altsasu, ni les dels morts en l’assalt de la tanca de Melilla, com tampoc amb les famílies dels encausats, exiliats, empresonats i represaliats pel procés.

Més enllà de l’empatia amb les qüestions personals, el fet més greu és que el president del govern espanyol ha certificat la mala salut d’aquesta democràcia fallida. Sánchez ha escrit negre sobre blanc que ha estat víctima d’una conspiració per a fer-lo caure, víctima de jutges, directors de diaris i dirigents polítics; això té un nom: cop d’estat. En aquests cinc dies, mentre ell reflexionava, tot i ser una acusació tan greu, ni la policia ni la fiscalia han mogut fitxa.

És crucial preguntar-nos ara com pensa Sánchez “regenerar la democràcia”. Com ha assegurat en el seu discurs televisat, aquest és el seu compromís per a continuar governant. S’emprendran accions legals contra els responsables d’aquesta conspiració?  Detindran tota aquesta gent? Els acusaran de prevaricació, rebel·lió i sedició? Els veurem entrar a la presó? Passarà res? O ha estat una altra maniobra política a les quals ens té avesats Pedro Sánchez?

De moment, Sánchez no perd passada, ha fet servir tota la maquinària de l’estat en benefici propi. Ha utilitzat ministres com el d’Interior, Grande-Marlaska, que desempolsant el seu títol de jutge ha sortit a defensar-lo; ha posat en un atzucac la governabilitat de l’estat espanyol durant cinc dies; ha centrat tot els focus en la seva persona i en el seu partit, interferint en les eleccions catalanes, per aconseguir esgarrapar algun vot més per al cavaller de la trista figura, antany conegut per Isla.

Amb una rapidesa sorprenent, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ha situat el PSOE gairebé deu punts per sobre del PP després de l’anunci de Sánchez d’obrir un període de reflexió per decidir sobre el seu futur, amb una estimació de vot del 38,6% dels socialistes i 29,2% per als populars. A més, el president espanyol ha concedit una entrevista en hora de màxima audiència a la televisió espanyola.

Cloure els ulls i sentir-se al desert per on corre el cuc d’arena al planeta Arrakis de Dune 2, o veure les ferides a la cara del darrer James Bond cinematogràfic, o, encara, tenir al cap la capçalera de The Crown és experimentar el poder d’evocació de la música al cinema o a les sèries de televisió. Aquestes músiques –o la dels videojocs Assassin’s Creed o Fifa 19– han eixit de la batuta d‘Òscar Senén, un jove compositor de Vinaròs (Baix Maestrat) que fa d’orquestrador per a mestres com Hans Zimmer, guanyador de dos premis Òscar.

Parlem amb  Senén a l’estudi de sa casa, que és on treballa. Diu que és molt millor viure ací que no a Los Angeles, per exemple, perquè, a més d’estar prop de la família, és a dues hores de vol del centre d’Europa. Londres o Viena són dues de les ciutats on més dirigeix i enregistra les bandes sonores dels films. Fins i tot, diu que quan no dirigeix ell personalment pot fer la producció de casa estant, escoltant la interpretació a l’acte i donant les instruccions com si fos darrere el vidre de l’estudi.

Això li permet de continuar en contacte amb la banda de l’Aliança de Vinaròs, on toca la tuba, on va començar i on té una segona família.

—Com una persona que escolta, per exemple, La guerra de les galàxies decideix un dia que vol fer això, música per a cinema?
—De tota la música, jo sóc d’un vessant molt més clàssic, orquestral. M’agrada molt la música amb melodies. Podríem dir amb una influència romàntica quant a harmonies, melodies… Avui en dia, gran part de la música que es fa amb molta qualitat és la música per a cinema. És com un gènere. Té pressupost, hi ha grans orquestres, cors… Com que tenen tants recursos a l’abast, per a mi és molt interessant. Ja m’agradava molt quan era un adolescent i començava a fer les meues peces per a banda. No va arribar a ser mai un objectiu perquè ho veia molt llunyà. Però a poc a poc m’hi vaig anar acostant.

—Quina mena de cinema vèieu quan éreu menut?
—M’agradava tot allò que era fantasia, acció. I de manera involuntària ja començava a buscar la part musical. Un E.T., un Indiana Jones que, no sabies per què, et quedaven, perquè la música tenia cosa que et quedava. La música de John Williams, per algun motiu, t’entrava. A l’adolescència vaig entrar en el thriller, que m’agrada molt.

—Hi havia músics a la família?
—Hi ha hagut algun músic aficionat. El meu pare va tocar, un poc, però pràcticament podem dir que no sóc d’una família de músics.

—Imagine que, com tants milers de músics del País Valencià, vàreu començar a la banda del poble.
—Sí, és la sort que tenim en el nostre terreny, la gran cultura musical que hi ha i l’educació que tenim a les escoles de música, els professors i la banda, que és molt important. A cada poble hi ha gent que s’hi dedica. Tant intèrprets com compositors o directors.

—Encara toqueu amb l’Aliança?
—Sí, sí. Hi toque la tuba. Ja fa més de vint-i-cinc anys. Fa uns mesos vaig tenir l’aniversari del debut. Com molts joves, hi vaig entrar per afició, amb amics en comú, i ara ja és més que una afició. Hi tinc moltes amistats encara. Vaig a la banda per pur plaer.

—Quan us vau començar a interessar per la composició?
—A l’ESMUC de Barcelona vaig fer la carrera de tubista i vaig començar la carrera de composició amb Albert Guinovart i Arnau Bataller, que és d’ací, d’Alzira, i que és un compositor amb molt de nom quant a música per a cinema. Amb ell, encara estudiant, vaig començar a treballar per a cinema, fent-li les primeres partitures. Quan era adolescent, ja era un gènere que m’encantava, i vaig veure que era una cosa que es podia fer, que no sols es veia en les pel·lícules. Vaig veure que era una feina que existia i, arran d’això, em va sortir l’oportunitat de fer les proves de Berklee a Boston. Allà vaig fer la carrera de composició per a cinema i videojocs. Ja fa deu anys.

—I d’allà mateix, de Berklee, vàreu fer el salt a Los Angeles?
—Vaig tornar ací i, mentre pensava què faria, em van trucar per preparar els materials d’un concert de música de videojocs per a un festival que fan a Màlaga. Vaig agafar la feina, vaig anar al concert i vaig conèixer el compositor que, en aquest cas, era Lone Balfe, que encara debutava com a compositor en solitari. I he anat treballant amb ell. Sempre des d’ací. Però resulta que ell era la mà dreta de Hans Zimmer. I això ja va ser un salt en la meua carrera, que si m’ho haguessen dit, m’hauria semblat inversemblant. A vegades trucaries a mil portes, però el contacte sorgeix d’on menys t’ho esperes.

—Al costat de Zimmer heu fet d’orquestrador de grans títols. Quina és la vostra aportació?
—Orquestrar és una part del procés de composició. En projectes menuts, ho fa tot el compositor, però en projectes més grans es diversifica tot. La tasca de l’orquestrador és agafar la música que ha creat el compositor i traduir-ho en partitures finals, que és el que interpretarà l’orquestra. Això vol dir que en molts casos s’ha de rearranjar. Hi ha compositors que deixen el projecte molt tancat i detallat, i altres el deixen molt més obert i deixen més llibertat a l’orquestrador. Per fer una comparació, hi ha el gran arquitecte que fa quatre ratlles del que serà l’edifici, i tot l’equip l’acaba d’acotar i fa els càlculs perquè funcione. També fem la tria d’instruments, les partitures i totes les indicacions perquè quan arribem a l’estudi, en primera lectura, sense assaig previ, es puga enregistrar.

—En primera lectura? Sense assajar?
—No s’assaja. Arriben els músics i pum! O siga, en l‘Star Wars que tots coneixem, per exemple, els músics potser van arribar a les nou del matí, van obrir la partitura i la tercera o quarta presa que van fer va ser la que tots coneixem.

—Caram!
—A vegades, mentre vole a Londres per enregistrar, des de l’avió encara envie les últimes partitures, perquè treballem amb uns terminis molt ajustats. O potser s’han imprès durant la nit. Els músics arriben a l’estudi una hora abans, munten l’instrument, fan un escalfament previ i potser fullegen les partitures.

—A Londres és on enregistreu la música dels films i sempre amb la mateixa orquestra?
—A Londres o a Viena, o en algunes altres ciutats del centre d’Europa, però a Londres hi ha els millors músics del món, i a més hi ha una educació basada en una gran primera vista. La primera vista de Londres pot ser millor que després d’una hora d’assaig en uns altres llocs. Gravem molt al famós Abbey Road i a Air Studios. I mitjançant unes empreses formem les orquestres que necessitem segons la composició. Hi ha molta feina allà, per als músics free lance. I són tots boníssims. El que fa cinquanta d’una llista és excepcionalment brillant.

—Quin procés se segueix per a posar música a un film, en quina fase de la producció jugueu els compositors i orquestradors?
—És ideal d’incorporar-te com més prompte millor al procés de producció. Amb el guió ja es poden compondre unes peces, o uns temes per a un personatge concret, i després es pot anar provant. Quan hi ha un primer muntatge de la pel·lícula, el compositor i el director la veuen junts i comencen a decidir on hi haurà música, quant durarà, quin pes volem que tinga la música… I a partir d’ací, carregues les imatges a la pantalla i comences a escriure. A vegades hi ha una música de referència, que ve de projectes anteriors o de retalls, que serveix per a fer-te una idea de si funciona. També mires com funcionen els silencis. Ho podeu mirar a internet: hi ha escenes de pel·lícules conegudes sense música, i hi canvia totalment el significat.

—Heu remarcat que una de les coses més importants que us han passat a la vida és conèixer Hans Zimmer. Com treballeu plegats?
—És una feina prou a distància. Ell té un equip. Treballem des de Londres o Los Angeles. Ara farà una gira de concerts per Europa i he orquestrat totes les peces de la gira perquè es puga tocar amb orquestra, cor i solistes. Això ha estat molt recent. Al mateix temps que les pel·lícules de Kung Fu Panda 4 i la seqüela de Dune, també l’hem treballada.

—Fins on s’ha de notar en un film la música?
—Tot depèn del gènere del cinema. Les pel·lícules d’animació permeten una música molt més elaborada, amb molta melodia i moltes vegades molt més present, però, normalment, en el 95% de les pel·lícules la part més important són els diàlegs; en segon lloc, els efectes de so, i després hi ha la música. La música subratlla molt de fons el que diu o el que pensa, o el que és a punt de passar. Sol ser molt subliminar. On ens podem esplaiar més és en escenes de natura, d’un avió que s’enlaira o en escenes d’acció en què hi ha una música molt intensa.

—Fa la sensació que la música en els films a vegades és tramposa. És a dir, embolcalla la història i fa que l’espectador quede més commogut encara.
—Sí, la música té una part psicològica subliminar, perquè serveix per a emfatitzar allò que passa en la imatge, però a vegades, també, fa l’efecte contrari. Normalment, la música ens fa entendre una escena. Per exemple, si veiem Star Wars i hi ha un silenci però va sonant el tema de la princesa Leia que ja recordem d’una escena anterior. Ella no hi és present, però ens fan veure que pensen en ella. Això és la música. Si en aquesta conversa hi posem una música de tensió, una dissonància, i semblarà que ara mateix entrarà algú i ens farà alguna cosa. I si hi posàvem una música romàntica, tindria un sentit totalment oposat. Amb la música pots canviar una escena, pots enganyar, com la tensió que es crea en les pel·lícules de terror.

—Canvien les modes, a l’hora de posa música a un film?
—Si ara mirem una pel·lícula d’Indiana Jones dels anys vuitanta, veurem que hi ha una música que era completament orquestral. Una batalla ens semblarà avui molt més còmica perquè en cada baralla hi ha un cop de plat de l’orquestra, està molt sincronitzat. Avui la música no accentua cada cop sincrònic, sinó que té una funció molt més dramàtica. Per exemple, imaginem que un home persegueix uns segrestadors de la seua filla amb un cotxe. Potser fa unes dècades s’hauria fet servir una música molt més frenètica, per a insistir en el ritme. Però potser té més efecte que, en compte d’això, si la música canvia de perspectiva i és més lenta i dramàtica, ens emfatitza l’angoixa del pare. I això pot tenir més efecte.

—Per tant, la música dels films envelleix?
—Hi ha coses completament atemporals. Star Wars podem dir que no passarà mai de moda, però avui s’hauria fet d’una manera completament diferent. John Williams encara treballa, a noranta-dos o noranta-tres anys. I si la saga la començara avui potser la faria diferent. Parlem d’un clàssic, i els clàssics envelleixen molt bé. Són atemporals, com Bach o Beethoven. La música dels anys setanta, o vuitanta o noranta, la podies escoltar tant en un concert com en un disc. John Williams, James Horner, i fins i tot El Senyor dels Anells mantenen una estètica molt pura, una tradició molt clàssica, amb harmonies bastant elaborades que funcionen molt bé separadament de la imatge. Hi ha moltes pel·lícules actuals en què la música és més una banda sonora, que en molts casos és formada per elements de disseny sonor, no hi ha melodies. Són uns ambients, uns ritmes que a vegades no identifiquem ni com a instruments. Per exemple, la pel·lícula Dune crea unes imatges i unes escenes que fan que t’imagines el planeta Arrakis. Purament serveix la imatge.

—Teniu una mena de cànon, una llista que digueu: aquesta és la millor música que s’ha escrit mai per a cinema?
—Es pot parlar de favorits, però com a pel·lícules 10, evidentment, tenim des de les partitures de Com entrenar el teu drac, de John Powell, que és d’animació, molt melòdica, preciosa, però al mateix temps té la saga de The Bourne, totalment diferent, que també funciona. I sembla mentida com un compositor pot fer músiques tan diferents que funcionen tan bé. No podria quedar-me’n una, però a la saga d’El Senyor dels Anells i El Hobbit, també, la música és increïble, és genial. Però m’agrada emfatitzar que és feta amb instruments orquestrals, amb un tracte del cor excel·lent, amb harmonia, i el desenvolupament temàtic i melòdic que fa en tota la saga és genial. Crec que és un dels que la gent que vol aprendre a fer música de cinema podria estudiar. I també hi ha Hans Zimmer, que reinventa la música dels superherois que tots coneixem. La trilogia de Batman, de fa quinze anys, reinventa el disseny de so. Molta gent l’ha acceptat a posteriori, perquè és molt trencador. Als anys 2000 ha estat la persona que més ha canviat el so. Molts volen sonar com Hans Zimmer. Ara els pirates sonen com Pirates del Carib.

—Amb tot, també teniu projectes propis. És el que voleu fer en el futur?
—Fent d’orquestrador, puc estar en projectes de primer nivell. Com a compositor, no vull dir que siga impossible, però és molt complicat. El rol d’orquestrador m’agrada perquè el puc alternar amb la composició de coses més petites o més personals en algun cas. També treballe amb alguns amics quan faig música de videojocs i necessiten música addicional i potser faig una hora o una hora i mitja de música i ho puc compaginar molt bé. Els ritmes són diferents.

—És un gènere diferent, la música per a videojocs?
—No és igual el Candy Crush que els jocs de rol, que semblen una història viva, on la música ajuda. La música no ha de ser per força molt diferent que la d’una pel·lícula, però sí com es compon en molts casos. Hi ha cinemàtiques que són purament vídeo, com a introducció a un nivell. I això pot ser un tros de pel·lícula. Però quan juguem, el procés és diferent que en una pel·lícula, que sempre és lineal. En un videojoc poden passar moltes coses, podem canviar la història del joc, pot ser més llarg o més curt… i la música ha de preveure tot això.

—Ara, quan aneu al cinema, com a espectador, imagine que no podeu evitar fixar-vos molt en la música i intentar entrar-hi a dins.
—Sí. Tot el que surt al cinema és molt cuidat i sempre hi vas expectant, a veure què s’ha fet de nou. A vegades penses que alguna cosa l’hauries feta diferent, però t’obri els ulls, perquè funciona. Hi vaig en una posició d’aprenentatge. Van evolucionant els gèneres, els estils, i he d’estar al dia i veure pel·lícules, sèries o videojocs.

—Heu notat un canvi a l’hora de treballar amb l’arribada de les plataformes digitals?
—Una de les coses que té és la globalització. A Netflix et pots trobar una sèrie coreana que no hauríem arribat a veure mai, o del Brasil. O al revés, sèries d’ací que s’han escampat per tot el món. Això permet que una producció més petita puga traspassar fronteres. Això ajuda a donar a conèixer qualsevol part de l’equip. Hi ha molta demanda. Vivim en un món on es crea molt de contingut, al marge de la qualitat del contingut. I passa això mateix amb les plataformes de streaming de música, que és molt fàcil d’arribar a qualsevol part del món.

—Vinaròs és la terra de Carles Santos. Us ha influït d’alguna manera?
—Ens vam conèixer. Havíem sopat junts alguna vegada. Hem coincidit en la visió que ell tenia del món. Per mi, tenia uns grans valors com a persona. Musicalment, sí que és un vessant molt diferent del que jo faig. Em sembla molt interessant. El gènere en què treballe és molt diferent. Ha estat una de les personalitats més importants que hem tingut com a compositors al segle XX a l’àmbit mundial. Va estar en contacte amb John Cage. A vegades a Vinaròs ens quedem en la punta de l’iceberg de qui va ser. Estic content d’haver-lo tractat personalment.

—Com afecta la intel·ligència artificial el vostre sector?
—Ja he sentit música feta amb IA que no està al nivell que voldríem, però qui diga que no té por de la intel·ligència artificial potser no coneix l’abast que té. Avança tan ràpidament que ningú no sap d’ací a pocs anys com pot haver evolucionat. Pot ser una eina molt bona, però té un doble tall perquè amb un pressupost molt petit es pot fer música en molt poc temps. No vol dir que siga la millor música, que siga tan personal com feta a mida, però no tothom té el pressupost per a pagar la música. Això passa en la música i en un diari… Els avanços estan molt bé, però crec que han d’estar controlats. Crec que és una bona notícia el que va passar l’any passat amb les vagues d’actors i guionistes. A part de la millora del conveni volien protegir-se de la creació de guions per intel·ligència artificial.

—En què treballeu ara?
—No puc contar què faig. Només puc explicar les coses que s’acaben d’estrenar. El mes de març es va estrenar la quarta part de Kung Fu Panda, una pel·lícula molt bonica per a Netflix que es diu Damsel, de Juan Carlos Fresnadillo i del compositor Dave Fleming, que és de l’equip de Hans Zimmer. Fer aquesta música ha estat un viatge molt especial. I ara orquestre un parell de projectes i componc una expansió d’un videojoc en què vaig treballar recentment. I també treballe molt per a Arnau Bataller i vaig compondre la música d’una pel·lícula de Sílvia Quer, La dona del segle. M’agraden les produccions grans, però si un projecte és interessant o t’aporta uns valors és molt gratificant.

1. Ara ja sabem de totes passades que només la gent mobilitzada i convertida en subjecte polític, conscient del seu poder, serà capaç d’aconseguir la independència de Catalunya.

Les anades i vingudes estèrils l’octubre del 2017 des del poder de la Generalitat són el resultat d’una confusió. En el millor dels casos, el govern autonòmic va pretendre d’aprofitar el poder del carrer per aconseguir de negociar amb Espanya. Tot un contrasentit: un poder dependent, com el de la Generalitat autonòmica, podia obligar a negociar l’estat sense subvertir-ne l’ordre, trencar-ne la unitat, raó de ser de la nació espanyola? I si ho pretenia, de subvertir l’ordre de l’estat, com podia fer-ho sense reconèixer el poder real del carrer per damunt de la pròpia Generalitat autonòmica? I si hagués reconegut el poder real del carrer, això no significava que la Generalitat autonòmica quedava abolida a l’acte?

I en el pitjor dels casos, el govern autonòmic va pretendre de situar-se a mig camí entre l’estat i el carrer: a l’estat, li venia a dir que la gent mobilitzada exigia una resposta en clau d’acord per a un referèndum, quan l’estat ja li havia donat una resposta prou contundent amb la repressió salvatge del Primer d’Octubre; i després de la vaga general del 3 d’octubre i el discurs feixista del Borbó, en comptes d’organitzar-la per a la defensa del país, el govern autonòmic venia a demanar a la gent crèdit i temps. Crèdit per a fer veure que guanyava temps. Temps per a fer-se mereixedor del crèdit. Ni va guanyar crèdit ni va tenir temps, el govern autonòmic de Junts pel Sí. Fets posteriors, com les manifestacions contra les sentències, el Tsunami Democràtic, la batalla d’Urquinaona, les marxes, les ocupacions parcials del país, la lluita contra la repressió, van demostrar la consciència del poder propi i l’orfandat de la gent enfront del poder autonòmic, que, incapaç de fer-se poder real al carrer, només podia produir cops d’efecte com el del 27 d’octubre. Com diu Antonio Baños, el fet que Pedro Sánchez hagi muntat una operació tan obscena com la d’aquests dies per guanyar la “gestoria catalana”, ens hauria d’estalviar cap discussió sobre la repercussió històrica i estratègica dels fets de l’Octubre del 2017.

2. Res d’això no sembla haver restat en la memòria política dels partits en la campanya electoral d’enguany, cosa que ha registrat degudament per activa i, sobretot, per passiva, el gran simulador d’emocions de la Moncloa. I no pas en termes d’anàlisi política o de càlcul de forces, sinó, senzillament, en termes de balanç: des d’aquí, qui més qui menys, amb un discurs o un altre, amb distàncies calculades i reiterades cortesies, ha contribuït que el PSOE –i, amb ell, l’estat– hagi fet calaix. Se’n diu formar part del “bloc d’investidura”, una entelèquia o, si voleu, un miratge rere el qual la raó d’estat aprofita cada avinentesa per imposar la seva hegemonia sense despentinar-se. Sí, jo també era partidari d’una llei d’amnistiaque posés en escena la capacitat del fantasma independentista per a obligar l’estat a negociar acords que repugnaven els seus estrats més foscos (és a dir, el poder judicial), però no pas per girar full de la pròpia història, sinó per a recordar-la i rearmar el moviment.I això no es fa.

3. No parlaré d’ERC perquè allò del de te fabula narratursembla haver estat escrit expressament per a ella; en canvi, diré algunes coses sobre la campanya de Puigdemont i Junts. Una campanya a mig gas, o, si es vol, amb el fre de mà sempre a l’abast. Estrictament ajustada al que s’espera d’un candidat que vol representar l’esperit de la independència de Catalunya –per a Espanya, el fantasma persecutori–, però no més enllà del personalisme oportú, certament carregat d’expectatives, però no gaire convençut que ha de fer el salt, com demana el moment i com el país necessita, a un lideratge de masses sense complexos. Per a sobrevolar els límits imposats per la seva absència personal (inútil discutir, aquí, si els estrategs de Puigdemont haurien d’haver-li aconsellat que, des del primer moment, superés aquells límits: és a dir, desafiant obertament l’estat perquè el detingués) i crear un marc propi que obligués la resta de partits (abans que res, els espanyolistes), Puigdemont hauria d’haver mogut masses de gent al carrer investides del poder comminatori del Primer d’Octubre. Només aquell poder feia por a l’estat, als partits espanyolistes, als partits possibilistes, i a hores d’ara seria capaç de moure escèptics, d’espavilar desenganyats i de convèncer crítics. Però aquell poder també feia por, i en continua fent, a patronals, foments, caixabanks, La Vanguardia i classes assenyades (que n’hi ha, i fan bategar la política autonomista imperant). Puigdemont sembla engavanyat entre el pol de la represa del projecte i la prudència dels mitjans posats al seu abast. Per a crear una dinàmica guanyadora, hauria necessitat una estratègia de més altura que utilitzés la contesa electoral com a palanca de noves mobilitzacions explícitament independentistes (res de recloure’s en la idea que cal estar “preparats” per a quan arribi una nova “oportunitat unilateral”: això es crea amb la gent, entre la gent, i per a la gent), I dotar-la dels enginys logístics, els mitjans propagandístics i els mòduls organitzatius adequats. Només així podria fer les políticament decisives en termes tàctics, amb una nova investidura presidencial, testimoni històric i garantia de continuïtat del Primer d’Octubre a escala de masses; i també en termes estratègics, bo i creant un nou lligam entre institucions i carrer organitzat.  I això no es fa.

4. La CUP fa una bona campanya en termes de país, de contingut social i de compromís nacional, però dins els paràmetres de les estructures autonòmiques. Paga l’enorme retard de l’esquerra independentista, des de la seva abstenció en les remotes primeres eleccions autonòmiques de 1980, abans de decidir-se a fer política en els termes reals que el país exigia, cosa que va permetre el regnat indiscutible del pujolisme. Paga la incapacitat d’aprofitar un líder de país, com David Fernàndez, per a bastir un projecte polític que anés més enllà de les limitacions de les organitzacions que s’hi arreceraven, i encara s’hi arreceren, sota les sigles CUP. Paga el preu de pretendre influir en les determinacions dels partits instal·lats al rovell del poder autonòmic (investidura d’Aragonès, repte a Junts) sense tenir capacitat estratègica per a aprofitar la dinàmica creada abans de tornar a l’esgotadora mina de sal parlamentària. Tot plegat podria explicar que no se sàpiguen compatibilitzar crides electorals amb mobilitzacions al marge i, si cal, contra elles, però no justifica que es demanin vots, com un partit més, en mítings, cartells i debats; que no hi hagi cap record al poder de les masses al llarg d’una dècada de mobilitzacions exemplars, tan fèrtils històricament i políticament tan febles; que no es faci cap apel·lació a aprofitar el moment polític per crear organitzacions de base autosuficients o ressuscitar les creades durant el procés; que no s’aixequi cap denúncia contra el conformisme autonomista i que no es faci cap crida a la rebel·lió contra l’estat. En aquestes condicions, la marca CUP restarà estabulada en aquells escons necessaris, si es vol,com a mostra de la seva pròpia existència, però testimonials en relació amb les necessitats pregones del país. Només la crida continuada a la mobilització, al marge i paral·lelament a l’il·lusionisme electoral, hauria pogut fer que un gruix de l’electorat, decebut pels últims quatre anys de renúncies i desídies, es tornés a moure. I això no es fa.

5. L’ANC, que hauria d’haver estat la punta de llança per a rearmar el moviment, s’ha embolicat, embarbussat i empantanegat pretenent d’entrar en el joc de la politiqueta autonomista per amagar la seva incapacitat de recuperar la mobilització i la iniciativa política sense hipoteques i d’assenyalar el camí als partits sense rumb. Sortosament, les bases van obligar a rectificar la direcció actual, però d’una manera força precària, en moments que exigeixen una forta unitat interna. Però, encara que la precipitació electoral l’hagi posada en fora de joc, l’actual direcció de l’ANC hauria de fer mans i mànigues per convèncer el moviment que el 12 de maig ens hi juguem la potser definitiva regionalització del país en mans del PSC; i que si ells diuen que des de Catalunya estan defensant la democràcia a Espanya, el moviment independentista ha de defensar el propi país contra Espanya i el que ells entenen per “democràcia” (l’acte populista de Sánchez l’ha desmentida sense vergonya). L’ANC hauria de cridar a les urnes el màxim de gent per al 12 de maig. I això no es fa.

6. Com es desprèn de tot plegat, els partits i les entitats no són capaços de recuperar la gent mobilitzada –en desconfien tant com la tem l’estat– i es resignen a fer política dins el quadrilàter de la farsa constitucional. Atès, doncs, que la pròpia gent no es mou pel seu compte, i que la política vol ser expressament reclosa en el congrés dels diputats i el parlament de la Ciutadella, els partits que hi participen no haurien d’ajudar al transvestiment de l’estat en les figures del poli bo i el poli dolent. Com es va poder comprovar arran del 155, el “bo” i el “dolent” es van fondre en un de sol, representat per l’estat-policia. I aquella conjunció, als ulls de tothom de dins i de fora, va propiciar la vaga general del 3 d’octubre i el descrèdit generalitzat d’Espanya. L’independentisme ha de tendir no pas a separar sinó a reunir els partits d’estat, perquè, enfront de Catalunya, en fan un de sol.  La penúltima actuació de Pedro Sánchez hauria d’haver donat material de sobres per a actuar en aquesta direcció: de debò que només se li podien posar denúncies davant les institucions del propi estat (ERC) o enfilar-se per les parets (Junts)? O és que el preu de la llei d’amnistia havia de ser la provincialització definitiva de la política catalana? Si Espanya “espanyolitza” les eleccions catalanes, no hi cap la possibilitat de “catalanitzar” la política espanyola des de Catalunya fins a fer-la ingovernable? Sempre, és clar, dins els límits de la política tal com ens la volen encolomar. Torno on era: només la gent mobilitzada podrà trencar el cercle infernal d’aquest no-res.