El president de la Generalitat, Carlos Mazón, va fer ahir el seu segon discurs de Cap d’Any com a cap del Consell. I –oh, miracle!– el va fer sobretot en català.

Posaré les xifres perquè s’entenga bé el canvi. L’any passat, quan va fer el seu primer discurs de Cap d’Any, Carlos Mazón va parlar durant onze minuts, dels quals només quaranta-sis segons van ser en la llengua pròpia dels valencians. Quaranta-sis segons. No va arribar ni al minut. Enguany, en canvi, ha parlat tretze minuts, i la meitat –tota la primera part i la més substancial en termes polítics– ha estat íntegrament en català.

Algú dirà que és ridícul alegrar-se que el president valencià faça la meitat d’un discurs en català, perquè l’hauria de fer tot sencer. És veritat. Però també és veritat, i considere que això és destacable, que ho fa obligat, que no pot no fer-ho, per més que li moleste o li resulte incòmode –i evidentment li resulta incòmode. I aquesta és la gran notícia a remarcar.

Perquè no podem oblidar tan ràpidament d’on venim. Recordem que Vicent Mompó, president del PP de la Diputació de València i president del PP al cap i casal, va ser escridassat per una multitud el novembre de l’any passat, ara fa poc més d’un any, quan es va posar a parlar en català en un acte que els populars havien organitzat al centre de València. Escridassat fins al punt de fer-lo callar entre crits exaltats que li reclamaven que parlàs en espanyol. Un mes després, Mazón no va arribar a parlar ni un minut en català al seu discurs de Cap d’Any i les agressions de tota mena contra la llengua es van anar succeint. El pla del PP valencià, i no cal dir que el de Vox també, no és ni tan sols el bilingüisme o la disglòssia: és, i era, l’eliminació completa del català de la vida pública valenciana. Ho van demostrar en cada acció de govern –fins i tot, negant-se a celebrar el centenari d’Estellés– fins a la gota freda. I per això dic que és un miracle el que ha passat de sobte en aquest discurs, un miracle òbviament civil, però un miracle ben significatiu i engrescador.

La cosa és ben simple d’entendre: aquesta volta, Mazón ja no ha tingut cap més remei que empassar-se el seu programa electoral, la seua fòbia a la llengua i la seua ambició lingüicida, i s’ha vist obligat a fer ús de la llengua dels valencians. Però únicament per por. Per una por política visceral de les conseqüències de no fer-ho. Per una por –atenció– que aquest home no tenia pas abans de les tres enormes manifestacions que ja hi ha hagut exigint-ne la dimissió. I aquest gir que ha fet, a parer meu, és un fet que cal veure, i viure, com una victòria.

Perquè és una victòria de la mobilització i de la lluita d’aquests mesos, una victòria que ens torna a recordar que protestar sempre val, sempre és bo i sempre cal.

També, perquè és una victòria, concreta i tangible, de la feina feta per les associacions cíviques convocants de les protestes, aquestes associacions “catalanistes” de què tant parla el PP.  No ho sabrem mai, però segurament sense l’esforç d’Acció Cultural, d’Escola Valenciana i de totes les organitzacions que han convocat la protesta, el poble valencià hauria restat mut davant aquesta acció criminal. I no ho sabrem tampoc, però crec que es pot donar per descomptat que el fet que hagen estat aquestes entitats les organitzadores ha dotat d’una normalitat la llengua, d’una imprescindibilitat, que potser altrament no l’hauria tinguda.

Però, per damunt de tot, som davant una victòria del país, de l’essència del País Valencià, de la valencianitat més profunda i real, que, per més amagada i aparentment somorta que estiga, quan emergeix no ho pot fer d’una altra manera que en llengua catalana.

I aquest, precisament aquest, és el detall que impressiona més.

Fa temps, i ja m’excusareu el tomb localista, que ho he constatat al meu poble. Bétera té un problema evident amb l’arribada en massa de forasters, sobretot de gent de València, a les urbanitzacions que envolten el poble. Gent que només pensen en ells, que no tenen gens d’interès pels indígenes i que ens veuen gairebé com una molèstia. I es pot veure que, com més ha anat creixent dins el poble la irritació cap a aquesta gent, d’una manera espontània, la llengua –i les festes, les alfàbegues, els coets– ha anat traient el cap com una barrera protectora, com un emblema defensiu, com un factor de cohesió. Contra el menysteniment dels forasters. Associacions i grups de tota mena, fins i tot d’espanyolistes, han passat a fer de l’ús del català –en diguen ells com en vulguen dir– un element paisatgístic que ja no es pot esquivar, que és impossible d’amagar. Ha passat perquè a còpia de tant d’empènyer-nos han acabat per treure el fons. I en el fons van les paraules.

Doncs bé, ara tinc la convicció que això que he vist passar durant anys a Bétera comença a passar també a València i al conjunt del País Valencià. Que aquesta llengua que Enric Valor definia com “el valencià, el nostre català” va tornant a emergir públicament com un senyal orgullós i inevitable d’afirmació popular. Com l’element fonamental de la nostra identitat. Fins al punt que, com demostra el discurs de Cap d’Any del president Mazón, ni tan sols la dreta més cavernícola i antivalenciana pot prescindir-ne si no vol córrer el risc d’irritar la gent i aparèixer com uns marginals perillosos.

I que conste que això no és important únicament per a nosaltres, els del sud. En aquests temps de tant de pessimisme i de tanta depressió induïda sobre les capacitats del català, la gent del Principat faria bé de fixar-se en la seua perifèria i en els miracles que fan la constància i el treball. En l’Andorra que fa possible la primera llei de normalització com cal. En la Catalunya Nord valenta i vibrant que tan bé va retratar el programa d’El foraster. En les Illes i el País Valencià on Prohens i Mazón ha hagut de fer marxa enrere en el seu propòsit aniquilacionista arran de la pressió popular. En la Franja, que continua resistint unida a la llengua de tots.

La lliçó, per a tots, és la constatació que la llengua catalana, que en definitiva és allò que ens fa ser el que som, sempre acaba trobant la manera de tornar a ser el cor viu del país. Tossudament. Molt probablement perquè nosaltres no podem ser nosaltres de cap altra manera, en cap altra.

 

PS1. Tot recordant el conegut aforisme de Joan Fuster (“Puix parla en català… vejam què diu”): Mazón, dimissió.

 

Més violència; menys justícia. Aquesta és una de les grans tendències que assenyala l’informe “El món l’any 2025”, en què els experts del Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB) desgranen les deu claus que marcaran la pauta de la política internacional aquest any entrant. Editat i coordinat per Carme Colomina, el document –en què han participat més d’una trentena d’experts en l’àmbit de les relacions internacionals– presenta un 2025 que arrenca amb moltes més incògnites i poques certeses.

Una volta superat l’huracà electoral de l’any passat, en què més de la meitat de la població mundial va ser cridada a les urnes, les bases de l’ordre polític dels anys vinents comencen a assentar-se: als Estats Units, amb Trump tornant triomfalment a la Casa Blanca; a Europa, amb una nova etapa institucional marcada per la fragmentació política i la debilitat del motor franco-alemany, exemplificades en la crisi del govern de Scholz i l’èxit de la moció de confiança contra Barnier, ara ex-primer ministre. Al Llevant, la guerra continua cuejant, amb la incògnita del rumb que seguirà la Síria post-Assad i les implicacions que això tindrà per a l’estabilitat regional, mentre Israel i l’Iran prenen posicions. L’any que comença esbossa un món incert, en què els grans consensos maldaran per resistir l’embat de la disfunció i el desordre estratègic que, després d’un 2024 decididament convuls, comença a perfilar-se com un dels grans senyals d’identitat de la nostra era.

El món es rearma

L’augment de la violència al món, i especialment la cronificació o expansió de conflictes com el del Llevant o la guerra a Ucraïna, han empès més països a rearmar-se per fer front a un món més incert. Segons el SIPRI, el 2025 serà l’any amb més despesa militar en molt de temps. Bona part de les mirades estaran posades en l’OTAN, on es preveu que la demanda d’augmentar la despesa en defensa dels estats membres fins a un 3,5% del PIB guanyi encara més tracció ara que Trump –que va amenaçar en campanya de no honorar el compromís de defensa mútua a aquells països que no augmentin la inversió en defensa– tornarà a la Casa Blanca aquest gener. També caldrà veure quin rumb agafa l’aliança en cas que Trump opti per una posició més aïllacionista, i posi en qüestió la fiabilitat dels Estats Units com a garant de la seguretat europea.

Evolució de la despesa en defensa de cadascun dels membres de l’OTAN com a percentatge del PIB nacional (fotografia: CIDOB).

Un altre front a tenir en compte serà la rivalitat entre Washington i Pequín, que ja s’ha anat escalfant durant la presidència de Biden i té totes les butlletes de pujar un esglaó més amb Trump, que ja ha promès de donar noves ales a l’ofensiva nord-americana contra els interessos econòmics xinesos.

En aquest context de confrontació entre grans potències, també caldrà veure com evolucionen els esforços de moltes potències mitjanes del món cap al “multialineament”, tot cercant oportunistament els favors d’una superpotència o d’una altra per fer-se camí en un planeta canviant i més imprevisible. “El món es debat entre la gesticulació dels nous lideratges, els escenaris canviants que estan redibuixant conflictes enquistats, i una rivalitat sino-estatunidenca que pot derivar en una guerra comercial i tecnològica a curt termini”, sentencien els autors de l’informe.

Treves, però no pau

L’elecció de Trump com a nou president dels Estats Units sembla empènyer definitivament Ucraïna –que segurament es troba en la posició més precària d’ençà del començament de la invasió russa ara fa dos anys, atesa la perspectiva de la fi de l’ajuda militar nord-americana– cap a la taula de negociacions, una perspectiva a la qual Kíiv s’havia negat fins fa ben poc. L’ofensiva diplomàtica guanyarà força enguany, però les incògnites romandran: “Caldrà veure quin és el pla, qui seurà a la taula, i quina disposició real d’arribar a un acord tindran les parts”, escriuen els autors de l’informe. Què –i què no– es mostrarà disposada a tolerar Ucraïna per posar fi al conflicte, i en canvi de quines garanties de seguretat? Accedirà Rússia a participar en un diàleg encapçalat pels Estats Units? I, en cas que s’hi negui, reconsiderarà Trump la seva política envers Ucraïna, per exemple, mantenint el suport a Kíiv i alterant el càlcul estratègic que semblaria convidar Zelenski a acceptar un hipotètic pacte?

Al Llevant, la diplomàcia també sembla destinada a fer-se camí, encara que sigui a empentes i rodolons. Israel i l’Hesbol·là ja han pactat una primera treva al Líban, tot i que l’acord difícilment podrà construir les bases d’una pau duradora. Trump ja ha anunciat la seva voluntat d’impulsar un-alto-el foc a Gaza, dos anys i gairebé 50.000 morts després. Mentrestant, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, centra la seva atenció en el seu arxienemic regional, l’Iran, i més encara ara que un dels pocs aliats de Teheran a la regió –la Síria d’Assad– ha caigut de manera dramàtica. Amb un 2025 que augura un gran procés de recomposició política al Llevant, caldrà veure fins on pot arribar l’estratègia del cessament d’hostilitats, que l’any passat ja va fer aigües a la regió.

“Ens trobem davant uns escenaris completament oberts, on qualsevol proposta de negociació que es plantegi tindrà més de moviment estratègic que de pas previ per a abordar les causes fonamentals dels conflictes”, escriuen els autors de l’informe. Una cosa sí que sembla clara: “El 2025 es parlarà d’alto-el-foc, però no de pau”.

El proteccionisme, ascendent

La fragmentació econòmica no és una tendència exactament nova al món: l’any passat, els governs de tot el món van imposar prop de 3.000 mesures de restricció del comerç, segons dades de l’FMI, més del triple que no pas el 2019. Però el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca promet de donar un impuls completament nou a aquest canvi secular que fa anys que es gesta. El president electe dels Estats Units ha promès d’elevar fins a un 60% els aranzels per als productes xinesos, fins a un 25% per al Canadà i Mèxic, els dos veïns nord-americans amb què Washington comparteix frontera terrestre, i entre un 10% i un 20% per a la resta d’aliats. Afegida a la promesa de deportar milions d’immigrants, que constitueixen una part significativa de la força laboral nord-americana, caldrà veure si les amenaces de Trump sobre una nova guerra comercial poden fins i tot fer repuntar –si més no als Estats Units– l’espiral inflacionària que tan profundament ha marcat aquests darrers dos anys, ara que tot just començava a semblar sota control.

Amb aquest panorama d’incertesa, amb el fantasma del proteccionisme planant sobre les capitals mundials, molts estats es veuran obligats a consolidar posicions a còpia d’estrènyer vincles amb una gran pluralitat de socis, sovint més enllà de les aliances diplomàtiques tradicionals. Precisament, el relleu a la Casa Blanca alimenta la possibilitat d’aquesta mena d’aliances ad hoc, alimentades més per la transaccionalitat que no pas per cap proximitat pre-existent en termes econòmics o geopolítics. N’és un exemple la Unió Europea, que és certament possible que l’any vinent es vegi obligada a traçar el difícil equilibri entre calmar la fera trumpista –per exemple, a còpia de comprar més gas natural liquat i armament nord-americà– i, alhora, omplir el buit diplomàtic que deixarà la retirada de Washington dels acords internacionals que tant irriten Trump. No és descartable que Pequín i Brussel·les estrenyin la cooperació en matèria climàtica, sobretot si el nou govern nord-americà compleix l’amenaça de retirar Washington dels compromisos globals de lluita contra el canvi climàtic. Alhora, seria previsible que la pressió nord-americana i el nou perfil de la Comissió Europea es tradueixin en un enduriment de la posició de la UE envers la Xina en l’àmbit econòmic, tot i que el dissens observat en la votació de l’any passat per a augmentar els aranzels europeus al vehicle elèctric xinès fa pensar que aquest camí no serà tan planer com es podria preveure: Alemanya, que depèn enormement del mercat xinès per a les exportacions dels seus propis vehicles, hi va votar en contra, mentre que països com Espanya, probablement influenciada per l’amenaça de Pequín d’augmentar els aranzels sobre la importació de productes porcins espanyols al mercat xinès, es van abstenir.

Anàlisi del sentit de vot de cadascun dels estats membres en la votació a la UE sobre la imposició d’aranzels al vehicle elèctric xinès, l’octubre passat (fotografia: CIDOB). L’ordre institucional mundial, en desmantellament

L’erosió dels compromisos en matèria de seguretat internacional i, en especial, l’augment de la impunitat han estat dues de les grans constants que han marcat el rumb de la política internacional el 2024. Per a l’any entrant, l’informe preveu que la crisi de la cooperació multilateral “pot arribar al seu punt més àlgid si el personalisme pren la davantera i malmet, encara més, els espais consensuats de resolució de conflictes”.

El món, explica l’informe, ha esdevingut més violent aquests darrers anys: d’ençà del 2020, la conflictivitat al planeta s’ha duplicat; el 2024, aquest augment va ser ni més ni menys que d’un 22%. A aquesta espiral de violència política l’acompanya un afebliment de la justícia internacional, tal com demostra la negativa de diferents estats europeus –incloent-hi França i Itàlia– a acatar enguany les ordres d’arrest dictades per Tribunal Penal Internacional contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i el seu ex-ministre de defensa –una resposta que contrasta amb el suport entusiasta d’aquests mateixos estats a altres ordres de detenció dictades pel tribunal, com ara, contra Putin. Precisament, Israel va aprovar a l’octubre un seguit de lleis que prohibeixen a l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina (UNRWA) d’operar al país.

Enguany, segons el CIDOB, aquest desmantellament progressiu de l’ordre internacional es veurà més clarament en la mobilització geopolítica del Sud Global, que continuarà guanyant presència en l’esfera de la política internacional mentre prova de construir un ordre alternatiu, tot i que encara sense grans consensos. El Brasil presidirà dos fòrums internacionals estratègics, el BRICS+ i la COP30, i el G-20 es desplaçarà a l’Àfrica per primera vegada a la història i es farà a Sud-àfrica, precisament, el mateix any en què s’inclourà la Unió Africana al grup.

Una “tercera era nuclear”?

Amb les aliances de seguretat tradicionals com més va més afeblides i les relacions entre superpotències –particularment els Estats Units i la Xina– més enrarides, la carrera armamentística nuclear ha tornat a agafar impuls. Segons l’Stockholm International Peace Institute (SIPRI), la quantitat i la xifra d’armes nuclears al món han augmentat aquests darrers anys, i la dissuasió nuclear s’ha erigit novament en una estratègia clau per als nou estats amb armes nuclears. L’any passat, Rússia va relaxar els requisits per a l’ús d’armament nuclear; als Estats Units, un grup de figures ultraconservadores estretament vinculat al nou govern de Trump va proposar de reprendre les proves nuclears al desert de Nevada, cosa que violaria el Tractat de Prohibició Completa dels Assaigs Nuclears.

Per a l’any entrant, l’atenció en clau nuclear continuarà posada en l’Iran, atès que la reactivació de les sancions podria empènyer a retirar-se del Tractat de No-proliferació Nuclear, fet que augmentaria de retruc el risc d’escalada al Llevant. A Europa, els dos estats nuclears del continent –França i el Regne Unit– han reprès el debat nacional sobre la modernització dels respectius arsenals nuclears, i l’acceptació de l’energia nuclear com a alternativa als combustibles fòssils ha guanyat terreny els darrers mesos a la UE. És previst que la producció d’energia nuclear marqui un nou rècord aquest 2025, a mesura que guanyi terreny com a opció per a diversificar la producció energètica sense trencar els compromisos de reducció d’emissions.

La tecnologia, un altre front de batalla

La competició tecnològica entre els Estats Units i la Xina, que ja s’havia erigit un dels grans punts de confrontació de la política internacional aquests darrers anys, no farà sinó agreujar-se encara més aquest 2025. Fa poques setmanes, precisament, entrà en vigor la darrera ronda de control d’exportacions cap a la Xina, amb la col·laboració d’aliats nord-americans com ara Corea del Sud, que reduí encara més les possibilitats de Pequín d’adquirir l’equipament i programari que calen per a fabricar els seus propis semiconductors. En resposta, la Xina prohibí l’exportació als Estats Units de components com ara gal·li, germani o bé antinomi, claus en la producció de semiconductors.

Aquesta guerra tecnològica transcendeix les fronteres xineses o nord-americanes, tot seguint –i, alhora, reconfigurant– els contorns dels grans blocs diplomàtics: el Canadà, per exemple, s’ha afegit als països que han imposat aranzels a la importació de vehicles elèctrics xinesos, tot i no tenir cap fabricant domèstic al qual protegir. També va més enllà dels corredors del poder estatal: dies després de la victòria electoral de Donald Trump, especialment atesa la influència que Musk ha tingut en la seva campanya, diferents companyies tecnològiques de referència van signar una col·laboració per a proveir les forces de defensa dels Estats Units amb els models més avançats d’intel·ligència artificial (IA). Caldrà veure on queda, amb Trump com a president, el compromís que Biden i Xi van signar l’abril de l’any passat per a fer un ús “prudent i responsable” de la IA en el sector militar, atès el clima creixent de confrontació amb Pequín i la simbiosi –com més va més entusiasta– entre Silicon Valley i el Pentàgon.

Canvi climàtic: una crisi sense lideratges

El 2024 serà, segons totes les previsions preliminars, l’any més càlid d’ençà que se’n tenen registres, amb temperatures mitjanes superiors en més d’1,5 graus als nivells pre-industrials. Tan sols fins el mes de juny, els fenòmens climàtics extrems van causar pèrdues econòmiques de més de 41.000 milions de dòlars i van afectar centenars milions de persones. Tot i aquests símptomes, com més va més difícils de menystenir, la lluita climàtica mundial continua descapçada. A la COP29, duta a terme a Bakú aquest novembre, els països rics es van comprometre a finançar les feines d’adaptació i mitigació del canvi climàtic en els països més pobres amb 300.000 milions de dòlars anuals fins el 2035. Però la xifra és lluny dels 6.800 milions de dòlars que caldran a aquests països, segons els experts, per a resistir l’embat del canvi climàtic únicament fins el 2030.

Però mentre la UE i, sobretot, els Estats Units –que és possible que es tornin a retirar de l’Acord de París durant la presidència de Trump– retrocedeixen en compromisos climàtics, la Xina i el Sud Global encapçalen l’ús d’energies renovables, amb un creixement d’un 60% en instal·lacions solars i eòliques el 2024. La Xina es perfila com a actor clau en aquest àmbit, amb l’avançament de l’objectiu de pic d’emissions al 2025 i la reducció la seva dependència d’hidrocarburs importats. Aquesta transició té implicacions climàtiques, però també geopolítiques: la generació renovable no tan sols redueix la dependència de Pequín en les importacions energètiques, sinó que també ajuda a consolidar-ne la influència global en un moment en què la competició per l’hegemonia al Sud Global és més oberta que no pas en cap altre punt de les darreres dècades.

El triomf de “l’egopolítica”: l’individualisme com a motor d’acció

Aquests darrers quatre anys, el resultat d’una de cada cinc eleccions ha estat qüestionat per algun dels candidats o partits perdedors. El 2024, el negacionisme electoral va deixar definitivament els marges de la política per ocupar un rol central en més cicles electorals, amb la victòria electoral –més tard suspesa per la justícia del país– de l’antisistema Calin Georgescu a Romania o l’elecció com a europarlamentaris de dos candidats antisistema més coneguts com a influenciadors a les xarxes: Alvise Pérez a l’estat espanyol i Fidias Panayiotou a Xipre. La necessitat de garantir la legitimitat dels resultats electorals va ser, fins i tot, un dels motius que Yoon Suk-yeol, ara ex-president de Corea del Sud, va esgrimir per justificar l’intent fallit de cop d’estat al pas d’aquest desembre.

Però cap nom no identifica tan bé aquesta tendència com la irrupció d’Elon Musk, un milmilionari obertament alineat amb l’extrema dreta global, en la campanya electoral de Trump –un altre conegut negacionista electoral que, l’any passat, va declarar no haver vist res d’estrany en la seva victòria a les eleccions presidencials del novembre als Estats Units. És el triomf definitiu d’un fenomen que alguns han convingut d’anomenar “egopolítica”, en què el mite del triomfador narcisista sembla que va guanyant la partida al carisma amb què tradicionalment s’ha identificat els grans dirigents polítics. “El mite del triomfador narcisista ha sortit reforçat a les urnes”, explica l’informe. I afegeix: “L’antipolítica es consolida davant uns partits tradicionals cada vegada més allunyats dels seus votants històrics.” Res fa pensar que les veus antisistema deixin de guanyar força enguany en els grans consensos democràtics, com més va més qüestionats a tot el món: com més febles les institucions i més gran el potencial mobilitzador de la ira i la por, més tracció guanyarà l’individualisme de què polítics com Trump han fet tanta bandera.

Gènere: fi dels consensos

Després d’un 2024 en què les forces polítiques conservadores han guanyat terreny a tot el món, el CIDOB preveu enguany una polarització creixent entorn dels grans consensos de gènere que, fins fa poc, semblaven encaminats cap a l’hegemonia. Als Estats Units, la victòria electoral de Donald Trump marca un pas enrere per a la igualtat de gènere, particularment, en l’àmbit dels drets sexuals i reproductius, i el gir a la dreta d’Europa –tant a escala comunitària, amb un Parlament Europeu més conservador, com a escala nacional, amb més governs estatals encapçalats per l’extrema dreta o forces ultraconservadores– fa difícil de confiar en la possibilitat d’aconseguir nous avenços cap a la paritat.

L’any de les grans deportacions?

Les deportacions marcaran l’agenda política enguany, tant discursivament com a la pràctica. Part de l’atenció se centrarà, inevitablement, en Trump, que en campanya electoral va prometre de fer la campanya de deportacions més gran de la història dels Estats Units. Però les deportacions fa temps que han deixat de ser un instrument purament dels països rics: el govern de l’Iran planeja deportacions en massa d’immigrants afganesos; Turquia ha reforçat recentment el seu sistema de deportació; Tunísia fa temps que ha assumit el càrrec de gendarme fronterer de la UE, tot ocupant-se de les “expulsions col·lectives” dels immigrants que proven d’arribar per mar a la Unió; Egipte, per la seva banda, s’ha mostrat implacable a l’hora de detenir i retornar en massa la xifra creixent d’immigrants sudanesos que arriben a la frontera sud, fugint de la guerra civil que assola el país.

El 2025 serà també l’any en què els estats membres de la UE hauran de presentar els seus plans nacionals per al nou Pacte de Migració i Asil europeu, que algunes capitals ja han demanat de substituir per un nou model que els permeti de traslladar immigrants a centres d’internament en països extracomunitaris considerats segurs, sovint segons criteris no gaire estrictes. És un reflex d’una tendència més àmplia: tal com escriuen els autors de l’informe, “la por i la criminalització del migrant dominen en un sistema internacional obsessionat per la protecció de les fronteres i menys interessat a garantir una migració segura i regular”.

Avui comença un any que, segons les matemàtiques, és ben especial. I això és així perquè és un any quadrat i aquest és un fet rar, que fa que esdevingui un any singular i que és com més va menys freqüent.

Un any quadrat perfecte és, simplement, un que es pot escriure com el quadrat d’un nombre sencer. És a dir 45²=2025. Per a la majoria de població, el 2025 serà l’únic any quadrat que viurà. Però no tothom. Els més grans van viure l’anterior, el 1936 (44²), un temps que va venir marcat per la inestabilitat i, en bona part del país, pel començament de la guerra del 1936-1939. Els més joves també podrien viure el següent, el 2116 (46²), és a dir, d’aquí a noranta-un anys.

Si la xifra no fos prou curiosa, hi ha un altre fet matemàtic que fa que el 2025 sigui especialment harmoniós, i és que 20+25=45. Això fa que es pugui crear una equació ben singular: “(20+25)2 = 2025”.

Els anys quadrats són rars i fa que matemàticament sigui especial. El reconegut matemàtic anglès G. H. Hardy va expressar molt bé l’essència de les matemàtiques: “Els patrons del matemàtic, com el del pintor o el del poeta, han de ser bonics; les idees, com els colors o les paraules, han d’encaixar de manera harmònica. La bellesa és la primera prova: no hi ha un lloc permanent al món per a les matemàtiques lletges.” Aquesta raresa, doncs, impregna el 2025 d’una sensació única i una ocasió especial en el temps. I, de certa manera, s’entrelliga, amb els patrons, les matemàtiques i l’art.

La seqüència d’anys quadrats perfectes comença l’any 1dC i continua amb intervals com més va més amplis. A mesura que el nombre creix, les diferències entre els successius anys quadrats també s’amplien. Hi ha hagut 45 anys quadrats en total fins el 2025. L’anterior va ser el 1936, fa vuitanta-nou anys, i amb el que venia abans, el 1849, hi havia vuitanta-set anys de diferència. En canvi, l’any quadrat vinent és el 2116 (46²), és a dir, d’ací a noranta-un anys, i el següent serà el 2209, o sigui, noranta-tres anys després.

Dates quadrades

Enguany, s’esdevé encara un altre fenomen matemàtic important, i són les dates quadrades. Per exemple, el nombre que s’extreu de la data 9/1/2025 seria el 912025, i es considera una data quadrada perquè 955²=912025. En tot el segle XXI, hi ha solament quaranta-tres dies en què passi això, és a dir, que el nombre sencer de la data és el resultat d’un nombre al quadrat. D’aquests, sis seran enguany, i després ja caldrà esperar fins el 2036.

Concretament, són els dies el 9/1/2025, 6/3/2025, 14/5/2025, 1/09/2025, 10/9/2025 i 27/09/2025. Aquest darrer és especialment curiós perquè el 27 de setembre d’enguany serà un dia quadrat tant en el format de data de dia/mes/any (5205²=27092025) com en el de mes/dia/any (3045²=9272025), un fet que succeeix solament vuit vegades aquest segle. I si encara volem filar més prim, seria una data encara més única, perquè serà l’única data quadrada en tots dos formats de tot el segle dins un any quadrat.

Ahir l’any acabava amb la sensació d’un món embogit on la raó cotitza a la baixa. Per “raó” no s’ha d’entendre “veritat”, mot que convida a l’escepticisme. El català confon les dues coses quan et dóna la raó per concedir la justesa d’una idea. Diem “tens raó” en el sentit de “l’has clavada”, “has dit una veritat”. Però en sentit literal “tenir raó” vol dir evidenciar la facultat de raciocini, demostrar que en fem un ús legítim. Quan parlo o escric, procuro “tenir raó”, ço és cercar l’equilibri entre l’Escil·la de l’escriptura automàtica i la Caribdis del dogmatisme formulari. Tenir raó és una qüestió de mètode i el mètode, d’ençà de Descartes, serveix per a cercar la certesa absoluta, l’altre nom de la veritat. Ara, cercar la veritat implica confessar que no l’hem trobada. Tenir raó, doncs, val tant com enraonar. És acoblar idees en una cadena de pensament respectuós amb els fets i, per tant, revisable. Que els catalans de xerrar en diguem enraonar denota una enorme confiança en el seny. Però mai no hauríem de perdre de vista que el seny no és res sense la rauxa. Ser assenyat és prendre consciència d’on acaba la raó i comença la passió.

La modernitat ha estat l’època de la fe il·limitada en la capacitat de la raó per a assolir la veritat. Ser modern era combatre la superstició amb la ciència i no acceptar cap més autoritat que la llum de la raó. Però aquesta fe trontollà amb la Primera Guerra Mundial i s’esquerdà irremeiablement amb la segona. I així hem arribat a un segon mil·lenni apocalíptic amb la raó incapacitada per a frenar la cursa cap al suïcidi col·lectiu en un planeta com més va més inhabitable.

Les conseqüències de l’activitat humana són palmàries en les calamitats dites naturals. Les projeccions dels científics es confirmen fins i tot per avançat. Tanmateix, els negacionistes no surten de la seva bombolla de confutació contraintuïtiva. El darrer article de l’any passat vaig dedicar-lo a les creences de luxe; hauria d’haver recalcat que algunes d’aquestes creences poden ser letals. Per exemple, la idea que els vaccins són perjudicials. Malgrat que la majoria d’estudis demostren que el veritable risc és no vaccinar-se, els antivaccins fan causa política de la seva cabòria. La proclivitat a refusar la informació que contradiu l’opinió pròpia explica, entre més misèries de la raó, la impermeabilitat dels partidaris de Donald Trump davant el cúmul de proves del caràcter farsaire del once and future king. Igual que explica el nomenament a la secretaria de sanitat de R. F. Kennedy Jr., un maniàtic entestat a prohibir la immunització contra la poliomielitis i la fluoració de l’aigua corrent. Convertir el caprici en polítiques públiques pot tenir conseqüències sinistres. Tanmateix, Trump toca campanes i alhora vol anar a la processó. Tot i admetre que ell i Melania van fer vaccinar el seu fill Barron, precisa que ho van fer fora del termini recomanat pels pediatres. La postura recorda la de Bill Clinton quan va reconèixer que havia fumat marihuana però sense inhalar-la.

En realitat sabem molt menys que no ens pensem. Una raó de l’excés de confiança en el nostre coneixement rau en el fet que l’especialització ha arribat al punt que vivim envoltats de processos que no sabem explicar. Avui l’acumulació de coneixements és formidable en tots els camps del saber i la proliferació de les comunicacions ens permet xuclar l’opinió ambiental i sobrevalorar la nostra comprensió dels fenòmens. Això no és necessàriament dolent. És un resultat de la participació en l’intercanvi de notícies i un avantatge de la socialització. Però mentre que la tirada a recolzar-nos en el coneixement d’altri és fonamental a la ciència, esdevé problemàtica en política. Sobretot en política democràtica, car si la ignorància privada és socialment inconseqüent quan es tracta de viatjar en avió, de navegar per la xarxa o de vaccinar-se, pot tenir efectes desastrosos quan determina polítiques públiques sense entendre’n les conseqüències.

En general, defensem una opinió amb més passió com menys n’entenem l’abast. I res no destorba tant la comprensió dels problemes com que ens doni la raó qui està tocat per la mateixa passió. Un error consensuat fogosament no equival a una veritat. Al llibre La il·lusió del coneixement, Steven Sloman i Philip Fernbach, investigadors de ciència cognitiva, anomenen el fenomen de creure’ns més savis que no som “il·lusió de profunditat explicativa”. Aquesta hipervaloració és possible perquè uns altres ens confirmen en la il·lusió. Al capdavall la sensació de profunditat no és res més que l’eco de la claca aprovatòria. Sloman i Fernbach avisen del perill que pot suposar una comunitat de coneixement si els cecs es guien per un altre cec. Als Estats Units estrenem l’any amb aquesta mena de guiatge. Però que ningú ignori la biga a l’ull propi, car la credulitat validada pel grup d’opinió no és monopoli de cap societat. A Europa abans d’acabar-se l’any l’atemptat al mercat de Nadal de Magdeburg va provocar tota mena de reaccions, algunes atribuint l’atemptat al terrorisme islàmic i unes altres a la islamofòbia d’una part dels alemanys. Que l’autor de l’atemptat sigui un individu amb problemes psíquics, prou conegut pels departaments de sis Länder a causa de la seva agressivitat a les xarxes socials, que el dia dels fets anés drogat, o que de la investigació se n’encarregui el fiscal general de Saxònia-Anhalt i no pas el fiscal general del govern federal, a qui competeixen els casos de terrorisme, res d’això no ha impedit que a banda i banda de l’espectre d’opinió s’hagi aprofitat l’atac per corroborar el biaix de cadascú. De la mateixa manera que a Magdeburg l’endemà de l’atemptat van coincidir dues manifestacions antagòniques, a les xarxes s’han enfrontat judicis oposats d’una acció que pertany menys a l’àmbit polític que a la psiquiatria, sigui dit sense ironitzar per la professió de l’atacant.

En un primer moment sospitar un atac terrorista no era pas desenraonat. Hi feia pensar la nacionalitat de l’autor i el mètode, calcat de l’atac al mercat de la Breitscheidplatz de Berlín vuit anys enrere, reivindicat per l’Estat Islàmic. Precisament el dia abans s’havia celebrat el vuitè memorial d’aquell atemptat a la Gedächtniskirche amb presència del batlle de Berlín, Kai Wegner, i més autoritats. L’escomesa a Magdeburg tenia l’aspecte de resposta a aquella celebració. A banda que els atemptats islamistes no són cap novetat a Europa, i que un de similar a la Rambla de Barcelona havia causat força més víctimes l’agost del 2017, és una frivolitat titllar de racista la tirada humana a imaginar causes idèntiques davant efectes semblants.

Però si uns s’havien precipitat a considerar gihadista l’atac de Magdeburg, uns altres s’han afanyat a explotar la simpatia expressada per Taleb Al-Abdulmohsen per l’AfD per responsabilitzar aquest partit de l’atemptat. Talment com si la follia d’algú que s’havia declarat en guerra amb Alemanya provés cap tesi política. Dissimular l’amenaça islàmica invocant el fantasma de Hitler té tant de valor epistemològic com veure un terrorista en cada musulmà. Totes dues tirades són irracionals i l’únic que proven és que hi ha un món de distància entre allò que ens pensem saber i allò que sabem realment.

Quan han d’explicar les conseqüències de les idees professades, els defensors de les comunitats de coneixement sovint es troben en un punt mort. Tot és més complicat que no sembla i el pensament analògic no pot substituir el pensament causal. En aquest punt, algunes persones rebaixen la vehemència de l’opinió. És la reacció de qui és capaç de tolerar el dubte en les pròpies conviccions. En aquesta capacitat, Sloman i Fernbach hi veuen una escletxa d’esperança. Si els opinadors analitzéssim les implicacions dels nostres judicis sobre afers de gran impacte social, segurament moderaríem els nostres pronunciaments. La moderació, més que no pas l’assertivitat, pot convèncer qui ens escolta o llegeix que, sense pretendre tenir la raó en el sentit usual de la frase, la tenim en el sentit literal d’esforçar-nos a practicar-la. Com que avui toca fer propòsits per a l’any que comença, aquest em sembla tan digne com qualsevol dels que se solen fer en aquesta data.

Els anells de Saturn són una de les formacions més espectaculars del nostre univers conegut i, probablement, la que fa més temps que ha alimentat tota mena de teories i invencions. La representació de Saturn en qualsevol descripció del sistema solar sempre és especialment cridanera per aquest anell que envolta el planeta i que li dóna una aparença tan peculiar i única.

Enguany, els anells seran notícia per un fenomen poc usual, com és la seva desaparició de la vista pública. De la vista pública dels humans i del planeta Terra estant, perquè aquesta desaparició, que ja és segur que serà una de les notícies de l’any, en realitat és un efecte òptic.

Els astrònoms creuen que Saturn va acumular els anells tard en la seva vida i els manté en una mena d’equilibri precari: atrapant-los entre l’atracció de la gravetat del planeta i la velocitat orbital pròpia dels anells, que tendeix a projectar-los cap al buit de l’espai.

Els anells, formats per milers de milions de petites peces de gel i roca cobertes de pols còsmica, s’estenen fins a uns 300.000 quilòmetres des del planeta, però estan sorprenentment junts entre si. L’espai més gran, conegut com la divisió de Cassini, té només uns 4.000 quilòmetres d’amplada.

La forma plana i prima dels anells permet que desapareguin de la vista cada pocs anys a causa de les posicions tant de Saturn com de la Terra en les seves òrbites al voltant del Sol. Segons que han calculat els astrònoms, el fenomen passa cada 13,7 anys i 15,7.

De fet, ja fa anys que la seva visibilitat de la Terra estant va minvant, i no serà fins l’any 2032 que tornaran a ser visibles en la seva màxima esplendor.

Algun dia, els anells de Saturn desapareixeran per sempre. Les observacions de la missió Voyager 2 de la NASA, l’any 1981, van permetre que l’agència espacial nord-americana publiqués una investigació el 2018 segons la qual els emblemàtics anells s’anaven esvaint lentament. La gravetat els atrau cap al planeta en forma de pluja polsosa o partícules de gel, i hom calcula que el procés trigarà uns 300 milions d’anys a eliminar completament el sistema d’anells.

Però això no passarà pas enguany. Al març, els anells deixaran de ser observables de la Terra estant en condicions normals, però al novembre tornaran a aparèixer i a dibuixar la forma típica que ha estat tan determinant per al planeta.

L’educació no és només transmetre coneixements tècnics o preparar els estudiants per al mercat laboral; és la clau per a formar persones lliures, crítiques i capaces de transformar la societat. La literatura, com a eina fonamental de reflexió i comprensió del món, ha estat sempre un pilar central en aquest procés. Tanmateix, la controvèrsia recent entorn de la seva presència al batxillerat posa de manifest com el sistema educatiu es veu sotmès a decisions polítiques que sovint anteposen criteris burocràtics a necessitats culturals i pedagògiques.

Fa unes setmanes, el Departament d’Educació va rectificar la decisió polèmica de relegar l’assignatura de literatura a optativa. Aquesta rectificació va arribar després que el departament reconegués que la literatura seria optativa, amb l’argument que es tractava d’un requeriment del Ministeri d’Educació espanyol, que defensa la necessitat de garantir la convalidació dels currículums a tot l’estat espanyol. Tot i això, el marge de la Generalitat per a esquivar aquest requeriment sembla limitat, fet que posa en evidència la manca d’un compromís ferm i estructural amb la literatura com a part essencial de l’educació.

Reduir la literatura a una opció secundària no és només una qüestió tècnica; és un símptoma d’una visió pragmàtica i funcional de l’educació que prioritza la utilitat immediata per sobre del pensament crític. Però la literatura no és només un recurs acadèmic; és una eina imprescindible per a entendre i articular el món. Llegir textos literaris ens ajuda a posar nom a les coses, a connectar amb experiències humanes i a reflexionar amb profunditat. Sense aquesta base, l’educació es limita a ser una transmissió de coneixements tècnics, deixant de banda el procés d’ensenyar a pensar.

Les dades recents són preocupants. En les darreres proves d’accés a la universitat, només un 3,3% dels estudiants es va examinar de literatura catalana. Aquesta realitat posa de manifest la percepció d’aquesta matèria com a marginal, però també l’impacte que això pot tenir sobre la preservació de la llengua i la cultura. En un context globalitzat, en què el català ja lluita per mantenir-se viu, relegar la literatura suposa un cop significatiu a la seva continuïtat i a la seva capacitat de generar pensament profund.

La literatura no és només una assignatura; és un pilar de l’educació i de la formació de ciutadans lliures. Formar-se en literatura no tan sols ajuda a comprendre millor la pròpia cultura, sinó també a interpretar críticament altres visions del món. Això és especialment rellevant en un sistema educatiu que sovint es presenta com una eina per a perpetuar l’ordre establert i formar treballadors obedients en lloc de ciutadans crítics.

Si releguem la literatura a una opció secundària, cedim a una educació que limita el pensament i perpetua la ignorància. I aquesta no és una decisió neutra: és un acte deliberat que afavoreix una societat més submisa, menys capaç de qüestionar i transformar la realitat.

El debat sobre la literatura al batxillerat ha de servir com a punt d’inflexió. No es tracta de mantenir les assignatures com a matèries de modalitat i prou; cal garantir que la literatura torni al centre del sistema educatiu com a element essencial per a formar persones reflexives i amb capacitat crítica. És urgent que els responsables polítics, educatius i socials deixin de considerar les disciplines humanístiques com a secundàries o prescindibles. Sense elles, l’educació esdevé una formació tècnica i limitada.

La literatura és molt més que una eina acadèmica; és un motor de llibertat. És el vehicle que ens permet entendre el passat, connectar amb el present i imaginar el futur. Reivindicar el seu paper en l’educació no és només defensar una assignatura, sinó apostar per una societat més culta, més lliure i més preparada per fer front als reptes que vindran.

Perquè sense literatura, no hi ha educació. I sense educació, no hi ha pensament. El futur del sistema educatiu català no pot deixar de banda aquesta realitat. És hora de situar la literatura al lloc que li correspon: al centre del pensament, de l’educació i de la societat. Només així podrem garantir que les generacions futures no siguin només treballadors competents, sinó també ciutadans crítics i lliures.

 

Aquest 2025, les zones de baixes emissions (ZBE), dissenyades per reduir l’emissió de gasos contaminants a les ciutats, es desplegaran en més municipis, però no en tots els casos aniran acompanyades de règims sancionadors. És previst que en els anys vinents les restriccions augmentin. La normativa s’estableix a partir d’una classificació entre els vehicles que tenen etiqueta ambiental i els que no. Fem un repàs dels canvis en les principals ciutats i àrees metropolitanes del país i en els municipis que tenen les novetats més destacades.

Quins vehicles poden entrar a les ZBE?

La Direcció General de Trànsit (DGT) estableix quatre distintius ambientals a partir dels quals es classifiquen els vehicles. De moment, si es té una d’aquestes etiquetes es pot entrar a les ZBE sense restriccions, i en queden exclosos els vehicles amb etiqueta A; és a dir, sense distintiu ambiental. És previst que en alguns casos les etiquetes B també quedin afectades els anys vinents. Les etiquetes permeses ara per ara són les següents:

• 0 emissions (blava): vehicles elèctrics de bateria, elèctrics d’autonomia estesa, híbrids endollables amb més de 40km d’autonomia i vehicles de pila de combustible.
• ECO: vehicles híbrids no endollables, híbrids endollables amb menys de 40km d’autonomia i vehicles propulsats per gas natural o liquat que compleixen amb els criteris de l’etiqueta C.
• C (verda): vehicles de combustió que compleixen les normatives europees més recents, incloent-hi cotxes i furgonetes lleugeres de gasolina matriculades després del gener del 2006 i dièsel després de setembre de 2015.
• B (groga): vehicles de combustió interna que compleixen normatives europees anteriors. Inclou turismes i furgonetes lleugeres de gasolina matriculades d’ençà del 2001 i dièsel d’ençà del 2006.

Barcelona

La ZBE de Barcelona també afecta municipis de l’àrea metropolitana, però n’exclou la ronda de Dalt i la ronda Litoral. Aquesta zona manté les mateixes restriccions que el 2024: no permet l’accés dels vehicles sense dret a l’etiqueta de la DGT de dilluns a divendres entre les 07.00 i les 20.00. Ara bé, hi ha deu autoritzacions excepcionals en un any.

Quant a l’àrea metropolitana, els ajuntaments del Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Gavà, Cerdanyola del Vallès, Viladecans i Barberà del Vallès van preveure d’emetre sancions a partir d’avui, de manera que s’afegeixen als altres municipis que ja les implementen.

Les zones afectades són els nuclis urbans dels municipis i l’horari establert és de dilluns a divendres laborables de 07.00 a 20.00. La implementació incorporarà moratòries per a cotxes, motocicletes i vehicles industrials, i també exempcions per a les rendes més baixes i professionals a punt de jubilar-se que necessitin el cotxe per a la feina.

València

La ZBE a València s’aplicarà durant el 2025 únicament de manera informativa, sense sancions. En canvi, el 2026, els vehicles que no tinguin l’etiqueta ambiental i vagin a la ciutat de València des d’altres demarcacions, no podran entrar-hi. Fins l’1 de desembre no començarà la fase sancionadora. La zona afectada està delimitada per la ronda Nord, l’avinguda dels Tarongers, el carrer Serreria i el bulevard Sud. Entre les exempcions, hi ha els vehicles associats a activitats econòmiques. Quan comenci el règim sancionador s’aplicarà una moratòria per als vehicles més contaminants dels municipis afectats per la gota freda, que s’estendrà fins el 2029.

A Castelló, la ZBE no s’activarà fins el 2026, i a Alacant no hi ha cap règim sancionador més enllà de les restriccions que ja són vigents al nucli antic.

Palma

A Palma, avui entra en vigor la fase 1 d’implantació de la ZBE del centre de la ciutat. Els vehicles sense etiqueta de la DGT en tindran prohibit l’accés, però les sancions no arribaran fins d’ací a tres mesos.

L’àrea afectada és la del centre de la ciutat, delimitada per les avingudes, la plaça d’Espanya, la via Alemanya i Portugal, el passeig de Mallorca, la desembocadura de la Riera, l’avinguda de Gabriel Roca i l’avinguda d’Adolfo Suárez. Entre les exempcions, hi ha les motos i ciclomotors que no tinguin distintiu ambiental, que poden accedir-hi fins el 2027. També els vehicles de residents empadronats a la zona i persones amb mobilitat reduïda.

Girona

La ZBE començarà a funcionar el segon semestre del 2025, quan s’hagin instal·lat les càmeres de control. Els horaris que comprèn la normativa a Girona van de les 07.00 a les 20.00 en dies feiners, i la norma no s’estén a cap municipi de l’àrea metropolitana.

S’ha aixecat la restricció per a vehicles comercials, en consonància amb la normativa catalana. Queden exempts d’aquesta restricció tots els vehicles que paguin l’impost de circulació a la ciutat, que podran circular-hi lliurement tot i que no compleixin les condicions estipulades amb l’etiqueta ambiental. També es farà una excepció amb tots els autobusos. Els vehicles de persones amb mobilitat reduïda, vehicles de serveis mèdics, funeraris i de serveis d’emergència tindran diferents tipus d’exempció segons el grau d’emissions de cada col·lectiu. Tots els vehicles podran passar-hi un màxim de vint-i-quatre vegades l’any abans de ser multats.

Tarragona

Els empadronats a la ciutat Tarragona estaran exempts de la normativa enguany. Després d’uns mesos sense sanció, es començarà a multar els vehicles de fora de la ciutat que entrin a la ZBE sense etiqueta ambiental. I no serà fins el 2027 que afectarà també els residents que viuen dins la zona.

L’horari serà de dilluns a divendres de les 07.00 a les 19.00 i afectarà tot el centre de la ciutat, incloent-hi la Part Alta, la Part Baixa, el Serrallo i l’Eixample.

Lleida

La Paeria de Lleida preveu de desplegar la ZBE per fases i culminar el procés el 2030. Avui es començarà la primera fase, que s’ubica al centre històric, i continuarà el 2028 amb més barris de la ciutat, fins a acabar amb la incorporació de Cappont. Durant els primers sis mesos, hi haurà una moratòria en les sancions i es posarà èmfasi a informar els conductors. Són garantides les excepcions per als residents amb els vehicles registrats a la ciutat i per altres casos, com el transport públic, d’emergències, de malalts, les persones amb renda baixa o les persones amb mobilitat reduïda. La regulació preveu que els vehicles sense distintiu ambiental no podran accedir a l’àrea delimitada al centre històric de dilluns a divendres entre les 07.00 i les 20.00.

A partir del primer de gener de 2028, els vehicles amb etiqueta B ja no podran circular per la ZBE de manera habitual. En qualsevol cas, es permetran fins a vint-i-quatre accessos diaris anuals. Les furgonetes i els camions petits de repartiment de mercaderies sense etiqueta ambiental tindran moratòria d’un any. El perímetre s’anirà modificant i, d’entrada, a banda del centre històric, també es delimitarà la rambla de Ferran, l’avinguda Catalunya, la rambla d’Aragó, Balmes, Prat de la Riba i Príncep de Viana.

Reus

L’ordenança de la ZBE a Reus s’anirà implementant progressivament i per fases. De moment, fins el 31 de desembre, la ZBE serà en fase de proves. Durant el primer semestre del 2026 començaran les restriccions d’accés dels vehicles, si bé encara no s’aplicaran sancions. Les limitacions d’accés, circulació i estacionament de vehicles que determini l’ordenança s’aplicaran de dilluns a divendres de 07.00 a 19.00. En el cas de les zones establertes per a la distribució urbana de mercaderies, com a norma general, tindran un horari destinat a la càrrega i descàrrega els dies laborables de dilluns a dissabte, en un horari comprès entre les 08.00 i les 20.00.

La ZBE té una superfície de 2,68km², incloent-hi els carrers que es troben dins l’àrea delimitada per l’avinguda dels Països Catalans, l’avinguda de Sant Bernat Calbó, l’avinguda del President Macià, l’avinguda de Marià Fortuny, l’avinguda de l’Onze de Setembre, el tram de General Moragues entre l’avinguda de l’Onze de Setembre i la plaça d’Almoster i l’avinguda del Comerç.

 

Comencem un nou any. I per a molta gent això és sinònim d’una tradició, la de veure el Concert de Cap d’Any a Viena, Àustria, un dels concerts més importants del món. Són moltes les famílies les que s’ajunten el primer de gener al matí per gaudir plegats del concert de l’Orquestra Filharmònica de Viena a la Sala Daurada de la Musikverein. Aquest 85è concert anirà dedicat a Johann Strauss II, el rei dels vals, de qui aquest 2025 es commemora el bicentenari del naixement. A més, per primera vegada, es podrà sentir l’obra d’una dona. Serà el vals “Ferdinandus” compost per Constanze Geiger. Com sempre, el concert acabarà amb la “Marxa de Radetzky” i comptarà amb el ballet estatal de Viena.

Enguany, el concert serà dirigit pel director Riccardo Muti. Aquesta és la setena vegada que el director es posa el capdavant del concert, ja ho va fer els anys 1993, 1997, 2000, 2004, 2018 i 2021. L’experiència de Muti, que ha dirigit les orquestres més importants del món, i el seu carisma fan pensar que aquest serà un d’aquells concerts que es recordaran durant anys.

A quina hora comença el concert?

El gran dubte sempre és: a quina hora comença el concert? Tothom sap que es fa al matí, quan ens llevem l’endemà de la festa de Cap d’Any, però a quina hora, exactament? Aquest 2025 és previst que el concert comenci a les 11.15. La segona part començarà a les 12.15 i el concert acabarà cap a les 13.45.

On es pot veure el concert?

El Concert de Cap d’Any es fa, d’ençà del 1941, a la Musikverein de Viena. Però el concert va agafar volada a partir del 1959, quan la televisió austríaca ORF va començar a emetre’l, en coproducció amb la Unió Europea de Radiodifusió, que ho transmet a més de noranta països, amb una audiència de més de cinquanta-cinc milions d’espectadors només a Europa.

Als Països Catalans, les televisions que retransmetran el concert són La 1 de RTVE i France 2 TV.

Quin repertori tocaran?

El programa del Concert de Cap d’Any comença amb la “Marxa de la llibertat”, de Johann Strauss I; la segueix el vals “Orenetes d’un poble d’Àustria”, de Josef Strauss, i dues obres de Johann Strauss II: la polca francesa “Polca dels homes de la demolició” i el “Vals de la llacuna”.

A continuació, la polca ràpida “Airejat i perfumat”, d’Eduard Strauss; dues peces de Johann Strauss II, l’obertura de l’opereta “El baró gitano” i el vals “Acceleracions”; la marxa de “La noia de les violetes”, de Josef Hellmesberger (fill); i el vals “Ferdinandus”, de la compositora Constanze Geiger.

Després, la polca ràpida “O una cosa o l’altra”, de Johann Strauss II; el vals de Josef Strauss “Transaccions”; i les tres últimes peces de Johann Strauss II: “Polca d’Anna”, la polca ràpida “Tritsch-Tratsch” i el vals “Vi, dones i cant”.

I tal com marca la tradició, Riccardo Muti tancarà el concert amb el vals “Al bell Danubi blau”, de Johann Strauss, i la “Marxa de Radetzky”, de Johann Strauss pare. I finalment tocaran “Fanfàrria”, l’himne d’Eurovisió.

Aquest mes de desembre, hem sabut que a Europa s’havien instal·lat un total de 65,5GW d’energia solar durant el 2024. Un creixement interanual del 4%, una baixada molt notable en relació amb el 53% anterior. Cal tenir en compte que aquell creixement inusual elevat fou causat per la greu crisi energètica del 2022. Per al futur, les previsions del sector són creixements interanuals del 3%-7% fins el 2028. La Unió Europea ha multiplicat per quatre l’energia solar aquesta darrera dècada, en què ha passat de 82GW a 338GW. Però ara mateix la xarxa elèctrica és el principal problema per a la seva expansió. Dissenyada per a una producció centralitzada en grans centrals, amb les renovables la producció és descentralitzada i hi ha parts de la xarxa elèctrica que es troben saturades. Aquest problema es pot pal·liar si continua l’expansió a gran escala de les bateries estacionàries, que permetran de dosificar la producció solar i eòlica, fet que evitarà de saturar la xarxa. Durant el 2024, a tot el món s’ha passat de 96GWh de bateries en operació a 168GWh. Un dels motius és la baixada d’un 20% del seu preu durant el 2024, tot un rècord.

Continua l’expansió de bateries

Segons els analistes, el 2025 sentirem a parlar més de bateries. A l’Índia, el mercat emergent més important, el govern pensa a introduir l’obligació que les plantes solars i eòliques incloguin bateries amb una capacitat del 10% de la potència de la central, un percentatge que anirà augmentant progressivament. Tanmateix, a la Unió Europea continuen les dificultats en aquesta àrea. A Alemanya, principal economia del continent europeu, són conscients de com són de crítiques les bateries per a assolir els seus objectius solars. De fet, amb l’inici de l’abandonament del gas a les llars, com us explicàvem fa pocs dies, un estudi científic determina que per instal·lar 10 milions de bombes de calor a Alemanya caldran entre 54GW i 57GW solars, una xifra que es podria rebaixar si s’incorporen més bateries i que, sigui com sigui, ajudarà a la gestió de la xarxa elèctrica. A escala internacional, un dels colls d’ampolla per a actualitzar les xarxes elèctriques sembla que és la capacitat limitada de fabricació de transformadors.

La necessitat de bateries al nostre continent contrasta amb el fracàs dels projectes de fàbriques de bateries amb iniciativa europea: de les setze fàbriques que s’havien previst, deu han estat aturades o endarrerides. Darrere aquesta situació, hi ha la incapacitat (o l’oposició directament) del sector automobilístic d’augmentar la venda de vehicles elèctrics, la qual cosa ha portat a endarrerir el subministrament de bateries. De moment, per mitigar aquesta tendència, la Comissió Europea ha anunciat inversions fins a 1.800 milions en la cadena de valor de les bateries. Les empreses que confiïn en materials provinents de la Xina podrien quedar-ne excloses, atès que l’objectiu és fer una indústria continental. Tanmateix, la normativa europea també obliga a augmentar el percentatge de vendes de cotxes elèctrics i els fabricants europeus sembla que no tenen cap més opció que confiar en productors xinesos, atesa la situació actual. La xinesa CATL, el fabricant més gran del món de bateries, ha anunciat la creació de la seva tercera planta europea a Saragossa, amb una inversió de 4.000 milions i una producció de química LFP de 50GWh per al grup automobilístic Stellantis. S’afegirà a les d’Alemanya i Hongria.

Les noves bateries de CATL prometen no incendiar-se ni explotar en impactes a 120 km/h. La cursa per abaixar el preu d’unes bateries que duren més que no s’esperava

La mateixa CATL acaba de presentar unes noves bateries ultrasegures adreçades al sector automobilístic. El xassís pot rebre col·lisions a 120km/h absorbint un 85% de l’energia, enfront del 60% de models anteriors. A més, és capaç de desconnectar el circuit d’alt voltatge en només 0,01 segons després de l’impacte, i descarregar l’energia residual en només 0,2 segons, tot un rècord en el sector. El resultat és que la bateria no s’incendia ni esclata després d’un impacte d’aquestes característiques, que supera els 50km/h de les proves oficials. D’aquesta manera, CATL vol acabar de demostrar que els vehicles elèctrics són molt més segurs que no pas els de benzina.

El segon fabricant de bateries, el també xinès BYD, no es vol quedar enrere. Tot i la baixada rècord del preu de les bateries del 20% durant el 2024, vol assolir una baixada extra del 15% durant el 2025 amb la nova versió de la seva bateria Blade, tot millorant les mancances de la química LFP. La nova generació té més velocitat de càrrega, que pot arribar a 3C (uns 180kW) en el cas de la versió de menys densitat energètica, o bé a 8C (uns 400kW) en la de més densitat. També augmenta la densitat energètica i dota de més autonomia als vehicles. O, mantenint l’autonomia actual, es podrà optar per bateries més petites, cosa que farà abaixar encara més el preu dels vehicles. Les empreses occidentals tampoc no es volen quedar enrere, i el grup Stellantis ha dit que treballava per emprar bateries de sofre que rebaixarien el cost a menys de la meitat de les actuals i amb la capacitat de carregar a una velocitat un 50% més ràpida.

Les bateries dels cotxes duren més que no preveuen les proves perquè els usuaris les carreguen a velocitats més baixes normalment (imatge: BYD).

Quant a les actuals, un estudi de la universitat americana de Stanford ha trobat que les bateries dels cotxes duren fins a un 40% més que no es pensava. La raó és que en les proves de durabilitat les bateries es carreguen més de pressa i més sovint que no passa a la realitat. Els propietaris dels cotxes elèctrics carreguen generalment la bateria a casa o a la feina a baixa velocitat, normalment la mantenen a percentatges de càrrega elevats i els períodes entre càrregues són més llargs que no pas al laboratori. Tot plegat significa, com ja havien predit alguns experts, que la bateria durarà la vida útil del vehicle, sense necessitat de canviar-la. I si això no és prou per decantar-se per un cotxe elèctric, una enquesta feta en divuit estats mostra que els seus propietaris n’estan molt contents i únicament un 1% es planteja tornar a un cotxe de combustió. Qui prova un elèctric no vol tornar enrere.

BYD imparable i nou escàndol a Volkswagen

En el camp de la mobilitat elèctrica, continua l’expansió imparable xinesa. Per al 2025, s’espera que la producció de vehicles endollables (híbrids i elèctrics purs) a la Xina assoleixi una producció anual de 16,5 milions, incloent-hi les exportacions. Al mercat nacional tindran un creixement del 30%, amb una quota de vendes del 55%. En comparació, a la UE la normativa sectorial demana un 22% de les vendes. BYD continua acaparant notícies: el 40% dels híbrids endollables venuts mundialment són seus (un 80% al mercat xinès), s’expandeix per Àfrica (Etiòpia), ja té en operació un segon vaixell de transports de cotxes elèctrics per a Europa (5.000 a cada viatge) i ha assolit l’objectiu de vendes per a enguany abans d’hora. També sembla que s’afegirà a l’estratègia xinesa per a esquivar els aranzels europeus, i optarà per exportar més vehicles híbrids endollables en compte d’elèctrics purs. Sigui com sigui, el seu model 100% elèctric Seagull, conegut internacionalment com a Dolphin mini, va esdevenir el cotxe més venut al novembre a la Xina, i va superar els de combustió. Un vehicle que s’espera que arribi a Europa el 2026, quan es comenci a fabricar a la nova planta de BYD a Hongria.

Volkswagen es troba immersa en un nou escàndol per la publicació en massa de dades privades.

Segons els analistes, aquesta expansió sense aturador de BYD és la causa dels moviments desesperats dels fabricants tradicionals, que veuen com van perdent vendes acceleradament. Entre aquests moviments, hi ha l’anunciada unió dels japonesos de Nissan i Honda, l’acomiadament de 34.000 treballadors de Volkswagen a Alemanya (on la negociació amb els sindicats ha evitat el tancament de plantes anunciat inicialment) i que Ford i Stellantis facin plans de reestructuració accelerats, sense oblidar que Tesla viu una davallada de vendes a Europa i el Model Y no repetirà enguany com el cotxe més venut al continent europeu. El grup alemany no tan sols ha estat centre d’atenció pels acomiadaments en massa. Aquesta setmana ha estat protagonista d’un escàndol que, a banda la propaganda perjudicial, pot comportar-li sancions econòmiques de les autoritats europees: una fuita de dades de 800.000 cotxes durant mesos.

El nou escàndol a Volkswagen, que afecta també Seat, Audi i Skoda, mostra com els fabricants tradicionals estan descol·locats davant el canvi de paradigma que representen els cotxes elèctrics, especialment amb la seva informatització. La fuita en massa de dades no ha estat per un atac informàtic, sinó per errors de principiants en el sector tecnològic: un disseny informàtic inadequat amb dades pujades a servidors d’Amazon sense xifrar, recopilació de dades innecessàries i sense fer-les anònimes. Tot plegat ha fet que es poguessin consultar milions de trajectes amb una precisió de deu centímetres. En alguns casos amb noms i cognoms, adreça postal, correu electrònic i número de telèfon del propietari. S’ha pogut saber els patrons diaris de moviment dels usuaris, incloent-hi polítics i directius alemanys. La Fundació Mozilla ja va advertir el 2023 que els cotxes connectats (elèctrics i de combustió) són un “malson a la privacitat”, amb 25 marques que van recopilant més dades de les necessàries, un 76% que podia vendre-les a tercers i amb el 68% experimentant incidents de seguretat. Un malson que ara s’ha fet realitat.

Les plaques solars a les façanes van més bé que no es pensava

Mentrestant, la indústria solar continua tenint problemes de sobreproducció a la Xina, tot i que el mercat internacional creix acceleradament. Els analistes preveuen que uns quants productors xinesos faran fallida, perquè, amb produccions que s’acumulen als magatzems amb el risc de quedar desfasades, prefereixen de vendre-les per sota del preu de cost. Una de les causes de la sobreproducció xinesa és que, de mica en mica, es va diversificant la producció de plaques a tot el món. Així, l’Índia ha tancat el 2024 havent assolit la capacitat de fabricar 63GW de plaques anuals, l’equivalent a les necessitats europees actuals. Malgrat que la seva producció és més cara que no la xinesa, s’orienta als EUA, que ha posat forts aranzels a les importacions provinents de la Xina.

Les plaques solars instal·lades a les façanes són una opció més bona que no es pensava inicialment (imatge: Wikipedia).

L’expansió de les renovables continua als EUA i els experts calculen que superarà el gas fòssil en termes de capacitat durant els tres anys vinents. Un fet ressenyable tenint en compte que els EUA són el primer productor de gas natural del món. De moment, hem sabut que a Oregon han donat llum el vist-i-plau al projecte solar amb bateries més gran del país. És la central Sunstone, que inclou 1,2GW de plaques solars i 1,2GW de bateries, un model híbrid que es va imposant a tot el món. La nova central renovable també inclou un fons d’ajut econòmic a l’agricultura local. A Europa, concretament als Països Baixos, un estudi ha mostrat que les plaques solars en façana podrien tenir més bons resultats que no es preveia en comparació amb les situades a les teulades amb una orientació òptima. El motiu és que les plaques es degraden menys i proporcionen electricitat fora de l’hora punta solar, cosa que fa augmentar les taxes d’autoconsum i estressa menys la xarxa elèctrica.

Mentrestant, al Regne Unit han anunciat la intenció d’augmentar en 30GW l’objectiu solar per al 2030, fins a assolir un valor de 45GW en funcionament. També volen arribar a 22GW de bateries. Caldrà que redoblin els esforços, perquè durant aquests darrers dotze mesos s’hi han instal·lat només 1,2GW. En comparació, a Alemanya s’hi va instal·lar 1GW tan sols al novembre. I de l’estat espanyol ha arribat una notícia que recorda a aquell acudit de l’aterratge espanyol al Sol perquè es feia de nit, per a sorpresa de soviètics i nord-americans. Una companyia ha estat multada amb sis milions d’euros per haver venut producció solar durant la nit i haver manipulat els preus del mercat. En un futur, amb l’expansió de les bateries estacionàries, sí que serà possible vendre producció solar quan no hi hagi llum, però en aquest cas és un frau perquè la companyia no disposava pas de bateries estacionàries. Els beneficis del frau (6,2 milions) superen la multa màxima permesa, però el regulador ha obligat la companyia a compensar rls agents desplaçats a la subhasta.

El futur president dels EUA s’oposa al tancament de TikTok als EUA. Trump, en contra del tancament de TikTok als EUA

Quant al sector tecnològic, l’actualitat és marcada pel canvi de parer del futur president nord-americà, Donald Trump, que ara vol evitar el tancament de la plataforma xinesa als EUA, prevista un dia abans de l’inici de la seva presidència. Ha fet una petició formal al Tribunal Suprem perquè tingui temps per a tancar un acord, adduint les seves capacitats negociadores, el seu mandat electoral i la voluntat política per negociar una resolució per salvar la plataforma. En el camp de la intel·ligència artificial, el ChatGPT ha arribat als 300 milions d’usuaris. Amazon, per la seva banda, treballa en el seu model multimodal per competir-hi. Tant Google com OpenAI han anunciat una nova generació de models que “raonen”, que mostren als usuaris quines informacions han considerat abans de donar una resposta. Google també ha presentat el seu nou model generatiu de vídeo Veo 2 (a més a més del Gemini 2) que ja està disponible per als clients professionals i vol competir amb el Sora d’OpenAI. Per la seva banda, YouTube ha anunciat que d’aquí a poc detectarà còpies de celebritats i creadors, justament per lluitar contra un ús abusiu dels models d’IA. La plataforma de vídeo també ha anunciat que augmentarà les mesures contra els pescaclics i eliminarà vídeos que al títol anunciïn coses que no proporcionen.

El 2025 que avui estrenem s’haurà d’apuntar en la llista de coses positives l’embranzida que farà la cooperativa d’habitatge en cessió d’ús Sostre Cívic. Aquesta cooperativa comença l’any posant les primeres pedres per passar a tenir més de 500 habitatges a Catalunya. Fa vint anys que treballen i ara, amb un crèdit que han obtingut de fons europeus de 31 milions d’euros, fan un pas endavant amb solidesa, i desenvolupen vuit projectes en diferents indrets de Catalunya. Els seus projectes són diversos, des de cohabitatge per a gent que vol envellir junta fins a pisos urbans, passant pel mas el Turrós, una alternativa diferent. Reciclen hotels o edificis que eren en mans de la banca, però també en construeixen en solars nous.

En parlem amb Eva Ortigosa, directora de l’àrea de coordinació de projectes de Sostre Cívic, que ens explica detalladament en què consisteix. Fem l’entrevista a l’esplèndid terrat de l’edifici Cirerers, de Roquetes, a Barcelona, emblemàtic de tot allò que representa la cooperativa, per moltes raons: per la sostenibilitat de l’edifici, per l’arquitectura que s’integra al paisatge, per l’ambició social i per aquest nom tan bonic que el fa més arrelat a la terra i més lluminós. Només entrar notem l’ambient comunitari de l’edifici. Tothom se saluda, l’olor de bona cuina ens ve a trobar, uns veïns preparen un àpat per a compartir en una cuina comunitària. De seguida, tot té un aire diferent.

—Sostre Cívic sou una cooperativa d’habitatge amb cessió d’ús. Què vol dir això?
—A Sostre Cívic fem habitatge cooperatiu en cessió d’ús i per a nosaltres és molt rellevant dir-ho amb totes les paraules que té, perquè explica moltes coses. La característica principal és la propietat col·lectiva. La cooperativa és la titular de manera indefinida dels habitatges i les persones que hi viuen són sòcies de la cooperativa. Per tant, la titularitat dels habitatges és cooperativa de manera indefinida. No es transforma mai en propietat individual. Això ajuda a frenar l’especulació perquè és impossible que existeixi lucre individual. Considerem l’habitatge un bé d’ús i no un bé de mercat.

—I el concepte “cessió d’ús”?
—Que les sòcies que viuen en aquests habitatges tenen la cessió d’ús de l’habitatge de manera indefinida i estable en el temps. La cessió d’ús és que les persones que viuen en els habitatges són sòcies de la cooperativa i tenen els seus drets i els seus deures com a cooperativistes. Per accedir a un dels habitatges, la persona fa una aportació de capital social que és retornable en cas de baixa, o sigui, en cas que vulgui anar-se’n, aquest capital social que ha posat se li retorna.

—I aquesta quantitat quina és?
—L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús es pot desenvolupar de moltes formes, i depèn de quina sigui la forma, el capital social és més assequible o ho és menys. Aquesta és una de les lluites amb què treballem les persones involucrades en aquest model.

—Alguna xifra?
—Quan, per ser una promotora social, podem adquirir immobles que ja estan construïts, que havien estat propietats de la banca i convertir-los en habitatge social i de protecció oficial, per tant, amb uns preus marcats, l’aportació de capital que fan les sòcies que viuen en els habitatges són de 2.000 euros, 3.000, 4.000, retornables si volen marxar, que no és gaire més que l’aportació de la fiança que s’ha de fer quan vas al mercat de lloguer. En canvi, si l’edifici el construïm des de zero, com que el cost de la construcció és elevat, normalment es fa demanant un préstec, però hi ha un percentatge que l’aporten les persones sòcies que s’hi incorporen a viure, llavors és una quantitat més alta. Aquí, per exemple, en el lloc on som ara, parlem d’unes aportacions que van dels 20.000 euros als 27.000.

—Indefinida vol dir fins que es mori?
—Indefinida vol dir de caràcter permanent. Quan un edifici es fa en sòl públic, l’administració el cedeix mitjançant el dret de superfície del sòl a la cooperativa per un temps determinat, que en cada cas pot variar. Per exemple, en aquest edifici de Roquetes parlem de setanta-cinc anys. Per tant, podem considerar que les persones que hi vivim tenim el dret indefinit.

—I després què passarà?
—En acabat, podria fer una pròrroga de deu anys més. En tot cas, l’ajuntament ha de decidir què fer amb aquest immoble, si gestionar-lo directament i incorporar-lo en la gestió de parc públic o continuar treballant amb entitats sense afany de lucre, com som nosaltres, i fer una pròrroga de més anys.

—Quants socis sou ara?
—Ara som 1.600 sòcies.

—Ser soci vol dir tenir dret a un habitatge?
—Hi ha molta gent que es fa sòcia per militància amb el model, perquè creu en el que fem. N’hi ha d’altres que es fan sòcies perquè, a la llarga, quan hi hagi disponibilitat, puguin accedir a un habitatge.

—Demanda no us en deu faltar, oi?
—Hi ha moltíssima cua.

—Com ho feu? Teniu una llista d’espera? Com es decideix?
—Totes les persones que són sòcies de Sostre Cívic tenen un número, quan obrim un procés es fa per l’antiguitat d’aquest número de soci. En alguns projectes intervenen i s’incorporen altres criteris decidits en assemblea o pel Consell Rector, segons la idiosincràsia de cada projecte, però el criteri principal és l’antiguitat.

—Teniu diferents ofertes: habitatge, cohabitatge…
—En general, el model que es proposa és d’edificis amb habitatges com qualsevol dels que et trobes als pobles i ciutats. Un habitatge privatiu amb espais comuns. Que la propietat sigui col·lectiva porta moltes altres coses que l’acompanyen.

—Per exemple?
—La gestió és democràtica. La construcció de comunitats es fa des de múltiples esferes, una de les quals és construir espais comuns en els edificis que promovem. Un dels prismes és la construcció de vincles veïnals, de xarxes de suport, i això també ajuda a fer-ho als espais físics. Avui mateix, quan heu entrat a l’edifici, hi havia un grup de persones que feia cuina comunitària per a unes quantes persones de l’edifici. Creem aquests espais perquè es puguin donar aquestes dinàmiques. També hi ha projectes, com el Turrós, a la Garrotxa, en què es tracta d’una masia on es compateixen més coses que aquí. Per exemple, només hi ha una cuina que la fan servir totes les persones que hi viuen i, per tant, tot el que allà es desenvolupa és molt més intencional.

—També teniu un projecte ben diferent, que és Can 70, a Sarrià. En què consisteix?
—En aquest projecte encara fem un pas més en la construcció d’aquesta comunitat. És un projecte per a persones que comencen l’etapa de la vellesa o ja hi són i que volen envellir conjuntament i fugir d’allò que regna una mica en el món de les residències per a gent gran. Volen autogestionar la seva vellesa. Elles decidiran com volen que sigui aquest espai en què envelliran. A Can 70 hi haurà habitatges convencionals, però també, en altres plantes, hi haurà cinc unitats de convivència. Cadascuna tindrà un petit apartament d’uns 30 metres quadrats i compartiran una cuina i una sala d’estar-menjador. Per qüestions arquitectòniques, el projecte ens demanava d’innovar en aquest sentit, però en el disseny també hi ha un vessant de lluita contra la soledat no desitjada i facilitar de poder estar en contacte en aquesta última etapa de vida amb persones d’una manera molt més quotidiana i del dia a dia que ajuda a tenir-la una mica més controlada.

—De gent gran teniu algun altre projecte?
—Els tres que tenim són en etapa de projecte i de promoció. Un és el de Can 70 que acabem d’explicar, l’altre és el Walden XXI, a Sant Feliu de Guíxols, en què la fórmula ha estat comprar un hotel en desús i convertir-lo en un projecte d’envelliment actiu. I un tercer és el projecte de Solterra, a Sant Hilari Sacalm, que també ha sorgit mitjançant l’adquisició d’un antic hotel.

—Ara heu tingut un crèdit de fons europeu i el més gran, de 31 milions d’euros. És el primer d’aquesta magnitud?
—Des del començament vam fer l’aposta de treballar amb la banca ètica i cooperativa. Sense l’aposta d’aquest tipus de banca hauria estat molt difícil, fer-ho amb ells ens ha permès de fer realitat el model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús. Vam coincidir un model que estava arrencant i una banca ètica que hi va creure i ho va finançar. Posteriorment, s’hi ha unit Caixa d’Enginyers amb una participació del 50% en un projecte i, sobretot, també s’ha fet el salt a la banca pública amb l’Institut Català de Finances, que fa una aposta important en el finançament de projectes com aquests. Ara bé, si el model volia créixer, havíem de fer un salt més gran. I va ser molt important obrir esferes internacionals, i a partir d’uns contactes vam poder accedir al Banc de Desenvolupament del Consell d’Europa. Vam haver de fer una feina ingent, també perquè era la primera vegada que aquest banc finançava no tan sols l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús sinó una cooperativa, de manera que vam haver d’explicar com funcionava el món cooperatiu i a la vegada com es desenvolupava un model innovador a casa nostra amb totes les particularitats que té.

—Va valdre la pena?
—El resultat és aquest finançament de 31 milions d’euros que ens permet d’arrencar amb sis projectes que eren en fase de definició arquitectònica i que comencen les obres les setmanes vinents.

—Quants en tindreu llavors?
—En els dos anys que venen, volem arribar a tenir més de 500 habitatges en cessió d’ús.

—Algú dirà que és poca cosa amb la demanda que hi ha. Què li diríeu?
—Que, efectivament, és poquíssim per la demanda que hi ha, i cal més suport públic i més iniciatives de les polítiques públiques perquè hi hagi més habitatge assequible, més habitatge social, més habitatge protegit i més habitatge cooperatiu en cessió d’ús que pot complir totes aquestes esferes que ara comentava. L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús ha demostrat que és solvent, transformador, possible, que ja no és anecdòtic, que és una realitat que al país ja és més que palpable, i perquè pugui continuar creixent és imprescindible que les administracions públiques hi facin una aposta important.

—Quina aspiració teniu?
—L’aspiració és arribar a estàndards europeus, com és el cas de Viena, o de Dinamarca, en què el 30% del parc d’habitatges total és gestionat per entitats sense afany de lucre. I aquí hi entren cooperatives, però més entitats que treballen sense afany de lucre. És important que la provisió d’habitatge social no estigui en mans de promotores privades, mercantils, que treuen un rèdit econòmic, un guany empresarial d’aquesta provisió d’un dret bàsic com és l’habitatge.

—Us heu inspirat en Dinamarca?
—En Dinamarca, en l’Uruguai, en el cas d’Àustria.

—A Àustria, el cas de Viena, per això el municipi té un paper destacat, oi?
—Sí, el municipi té molt de paper. En el cas de l’Uruguai, és una política pública molt forta promoguda a escala estatal en què fins i tot el finançament és promogut per l’administració pública. Volem caminar cap aquest empoderament comunitari. El que fan a l’Uruguai és una cosa que no sé si aquí arribarem a fer mai, però hi ha les persones sòcies que aniran a viure en aquests habitatges, i són elles les qui, amb les seves mans, contribueixen a construir-los. Fent-ho així es redueixen preus.

—No sé si seria factible, aquí.
—Aquí hi ha hagut alguna experiència en el model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, per exemple, amb el projecte de Clau Mestra a la Floresta, en què una part de l’obra va ser a través de l’autoconstrucció. Per tant, tenim alguna experiència petita. Però la qüestió important és que l’empoderament comunitari genera unes transformacions dels vincles socials dins de l’habitatge i també cap enfora. I això també és una de les qüestions que nosaltres volem promoure aquí. És la construcció de comunitats cap endins i cap enfora que fan que les ciutats també canviïn en la seva forma de fer, en els vincles comunitaris, en les xarxes veïnals, en les plataformes veïnals de les quals nosaltres formem part. Amb l’habitatge cooperatiu també hi ha una voluntat de transformar les ciutats.

—Aquest edifici de Roquetes també és un exemple de construcció sostenible. Això ho podeu fer a tot arreu? Aquest és de fusta, per exemple.
—Un dels principis del model és la sostenibilitat, intentar al màxim un baix impacte ambiental en tot allò que fem. Conscients que la construcció és un dels elements que pot generar més impacte en l’àmbit ambiental, intentem de fer-ho amb materials sostenibles. En aquest cas, construcció en fusta, construcció en sec. Es fa allà on podem i sempre tenint en compte els estàndards econòmics, que volem que sigui habitatge assequible i que com més persones hi puguin accedir millor.

—Les reunions d’escala de veïns tenen fama de terribles. En aquest tipus d’habitatge com ho feu per crear aquests vincles veïnals?
—Aquí es fan molts esforços per construir comunitat. Jo sempre dic, si posem esforços perquè el sistema d’instal·lacions i les plaques fotovoltaiques funcionin, també hem d’invertir temps i, si cal, diners perquè les relacions humanes també funcionin. I sí que ens passen coses i conflictes, com a tot arreu, però hi intervenim i mirem com es poden millorar. Dediquem temps perquè les relacions siguin tan bones com sigui possible. Ens organitzem per comissions de treball, i hi ha la comissió de cures, que és la que s’ocupa que hi hagi un bon clima de convivència, des de la prevenció i d’afavorir dinàmiques per aconseguir comunicar-nos millor.

—I funciona?
—Funciona. No sempre com una rosa i no sempre arribem als objectius d’entrada, però hem destinat temps a saber-nos dir les coses com toca, a respectar els torns de paraula, coses molt bàsiques que en altres llocs funcionen menys, perquè aquí han acabat funcionant. Però això ho has de cultivar, no surt sol.

—Rebeu prou ajuda?
—Es podria fer molt més. Ara hem vist, per exemple, com a Barcelona teníem el conveni ESAL, d’entitats sense afany de lucre, que permetia de fer aflorar nous solars municipals per poder desenvolupar projectes d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús o projectes promocionats per fundacions sense afany de lucre. Durant l’etapa del 2020 fins ara, es van complir els compromisos i això ara s’ha aturat. La gran majoria d’aquests solars es podrien estar promovent. Nosaltres ja hem expressat el nostre desacord. Ens preocupa que això signifiqui que sòl municipal torni a ser gestionat per promotores privades i mercantils, que treguin un rèdit econòmic d’això.

—I de les cooperatives que són d’habitatge, però no amb cessió d’ús, què en penseu?
—Hi ha moltes cooperatives. És un model existent. La nostra aposta va per una altra via, que és la de mantenir indefinidament la gestió col·lectiva i la titularitat cooperativa de l’habitatge. I això és una de les diferències principals que ens marca, i nosaltres anem per aquest camí.

—El problema de l’habitatge és com més va més greu. Què en penseu? Quines estratègies s’han d’aplicar?
—Nosaltres estem a l’expectativa de veure com es concreten els darrers anuncis de fer 50.000 nous habitatges. Estem molt a l’expectativa de veure com es farà, amb quins agents es farà. I és clar que sí que se n’han de fer els que siguin i aprofitar tots els que existeixen o que són buits o s’estan fent servir per a uns altres usos que no és per a servir d’habitatge de primera necessitat. El país se’n sortirà si hi ha polítiques fortes que apostin per això, perquè és el drama social per excel·lència de la nostra època.

—Cal nou habitatge?
—Per sortir-nos-en, cal regular encara més els lloguers, cal regular els habitatges de temporada, l’ús que es fa dels habitatges per usos que no són d’habitatge de primera necessitat i cal fer nou habitatge.

 

Aquest 2025 que acabem d’estrenar aplega un munt d’efemèrides, aniversaris i commemoracions destacables. Si més no els que pertanyen al món de la cultura i els seus derivats, que són els que incloem en aquest resum. Per a començar, és obligat fer referència al Mil·lenari de Montserrat, potser la commemoració més significativa dels dotze mesos vinents a casa nostra, que recorda el moment de l’any 1025 en què uns monjos enviats per l’abat Oliva del monestir de Ripoll van fundar-ne un altre a Montserrat al mateix lloc on hi havia una ermita consagrada a Santa Maria.

Però no s’acaben ací les efemèrides de caràcter religiós; n’hi ha un parell més. En primer lloc, tenim els mil set-cents anys del concili de Nicea, a l’Àsia Menor, convocat per l’emperador Constantí. Va ser el primer concili ecumènic de la història i, entre més acords, va determinar el sistema per a calcular la data de la Pasqua, va condemnar l’heretgia de l’arrianisme i va entronitzar la pregària del Credo, entesa com el catàleg de tots els dogmes de l’església que els creients havien d’assumir i obeir. La darrera referència religiosa del 2025 ens la dóna el seu rang d’any jubilar, un atribut instaurat per primera vegada l’any 1300 pel papa Bonifaci VIII i que s’escau una vegada cada vint-i-cinc anys amb la ciutat de Roma com a centre neuràlgic de l’esdeveniment.

2025, any jubilar

El cineasta Comeron. De Bohigas i Candel a Llompart i el Pescaílla

Un aniversari digne de remarca –i que caldrà festejar amb el relleu que sens dubte mereix– el tindrem el 15 d’agost, data en què el guionista i director de cinema mataroní Lluís Josep Comeron farà cent anys.

A més, com sol passar d’uns anys ençà, uns quants centenaris tindran el caràcter de commemoració oficial de la Generalitat de Catalunya. És el cas de l’arquitecte Oriol Bohigas, dels escriptors Francesc Candel i Josep Maria Llompart, de les actrius Mercè Bruquetas i Josefina Güell, del pianista Josep Cercós i de l’astrònoma i matemàtica Maria Assumpció Català.

Més personalitats de què commemorarem el centenari del naixement són l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte, l’escriptor i guionista Armand Matías Guiu, el psiquiatre i fundador dels Setze Jutges Delfí Abella, el promotor cultural Ermengol Passola, el pintor Modest Cuixart, el filòsof Manuel Sacristán, els arquitectes Jordi Bonet i Josep Martorell, el ceramista Jordi Aguadé, l’historiador Jesús Mestre i el cantant i guitarrista Antonio González Batista, el Pescaílla, nascut al barri barceloní de Gràcia i considerat un dels pares de la rumba catalana.

Enguany serà el centenari d’Oriol Bohigas (fotografia: arxiu). L’Espanya eterna: un florilegi poc edificant

Farà 200 anys de la instauració del pla Calomarde, cognom del ministre de Gràcia i Justícia de Ferran VI que el 1825 va establir que l’ensenyament oficial únicament havia de ser en castellà i que, per tant, es prohibia automàticament l’ús del català a les escoles. El 25 de novembre farà 120 anys d’uns fets que podríem considerar el precedent de l’a por ellos: un grup de militars espanyols va destrossar les redaccions del setmanari satíric Cu-Cut! i del diari la Veu de Catalunya i la impremta Galve com a represàlia per un acudit de Junceda que els uniformats van considerar ofensiu publicat al Cu-Cut!. El 20 de març de fa 100 anys el dictador Primo de Rivera va dissoldre la Mancomunitat de Catalunya i pocs mesos després, el 14 de juny, va ordenar la clausura del camp de les Corts com a càstig pels xiulets del públic contra l’himne espanyol. El 16 de març de 1940 el govern del general Franco va promulgar un decret en virtut del qual l’horari oficial espanyol s’avançava 60 minuts per adaptar-lo al fus horari de Berlín. I farà mig segle, més concretament el dia 4 de març de 1975, que el ple de l’Ajuntament de Barcelona va rebutjar, amb el vot en contra de 18 regidors, l’habilitació d’un crèdit per a l’ensenyament del català que havia presentat el regidor Jacint Solé Padró. Tres dies després es va viure una situació semblant al ple de l’Ajuntament de Girona, que va denegar també una proposta en la mateixa línia que havia presentat el regidor Joan Paredes.

Acudit de Junceda a la revista Cu-Cut! pel qual els militars van assaltar-ne la redacció. Un atles furtiu, els Tres Tombs i el genocidi d’Armènia

Farà 650 anys de la redacció de l’Atles català, conegut també com a Mapamundi de Cresques Abraham, una fita històrica que l’escriptor Alfred Bosch va explicar a L’atles furtiu, novel·la guanyadora del premi Sant Jordi del 1997. El 17 de gener farà 200 anys que es fa la festa dels Tres Tombs al barri barceloní de Sant Antoni. El mes de juliol farà 175 anys que la vila de Gràcia es va segregar de Barcelona i va esdevenir municipi independent, situació que es va mantenir fins l’abril del 1897. El mes de juny farà 110 anys que van començar les matances i deportacions en massa fetes pels militars turcs contra la població d’Armènia, uns fets coneguts encara avui com el genocidi armeni i que fóra bo que no caiguessin en l’oblit; sobretot perquè no gaires anys després van servir de model i coartada a Adolf Hitler per a muntar l’holocaust contra el poble jueu.

Farà cent cinquanta anys de la publicació del primer Calendari de l’Ermità de l’astròleg Fra Ramon dels Pirineus i seixanta-cinc que Miquel Arimany va editar el Bloc Maragall per penjar a la paret i canviar-ne el full cada dia. Malgrat la servitud tecnològica dels nostres temps, tant el calendari com el bloc encara es publiquen.

El 5 de juny farà 100 anys que Carles Riba va pronunciar la famosa conferència “Una generació sense novel·la” a l’Ateneu Barcelonès. Farà 80 anys de la publicació del primer número de la revista Forja, òrgan de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, que va sortir regularment fins a l’agost del 1966, i farà també 80 anys que Manuel Cubeles i Josep Benet van fundar la Institució Folklòrica Verdaguer que dos anys després es convertiria en l’Esbart Verdaguer.

Kubala, Pandora, Scarlett O’Hara i Satchmo

Una llista de fets diversos situats entre el 1950 i el 1970 la podríem començar amb el diumenge 6 de març de 1950, data en què els telèfons de la província de Barcelona varen passar de tenir 5 xifres a tenir-ne 6 pel procediment d’afegir-hi un 2 al davant del número, farà també 75 anys que l’hongarès László Kubala va signar contracte amb el Barça, club en què va jugar fins el 1962. Dues efemèrides més del 1950 referides al món del cinema: entre l’abril i el maig, Ava Gardner va filmar a Tossa de Mar, S’Agaró i Girona el film Pandora and the Flying Dutchman, amb James Mason i Màrius Cabré (i, en la distància d’un casino de Las Vegas, un Frank Sinatra amb la mosca al nas), i el 17 de novembre es va estrenar al cinema Windsor Palace Allò que el vent s’endugué, que va ser a la cartellera fins el 29 de juny de 1951.

Escultura d’Ava Gardner a Tossa de Mar (Selva) (fotografia: Wikimedia Commons).

També al Windsor Palace Louis Armstrong & His All Stars va fer quatre concerts el 22 i el 23 de desembre de 1955, en doble sessió, organitzats pel Hot Club de Barcelona. Farà seixanta-cinc anys que el BOE va posar les bases d’una petita revolució que va trasbalsar la vida de moltes famílies quan el 21 de juliol de 1960, en una època en què la majoria de la gent vivia en pisos en règim de lloguer, va entrar en vigor la primera llei sobre la propietat horitzontal, que, de fet, donava als propietaris dels edificis la potestat d’oferir als llogaters la compra dels pisos on vivien, una situació complicada que va ser reflectida fins i tot en algunes cançons populars de l’època. El 26 de setembre de 1960 es va fer el primer debat televisat de la història: John Kennedy es va enfrontar amb Richard Nixon en la campanya electoral presidencial que el 8 de novembre acabaria donant al primer la presidència dels Estats Units. El 13 de desembre es va concedir el primer premi Sant Jordi de novel·la. El jurat va considerar que l’obra guanyadora havia de ser Viure no és fàcil, d’Enric Massó, i li va passar desapercebut un original presentat amb el títol de Colometa i signat per Mercè Rodoreda.

El gener de fa seixanta anys es va fer públic un manifest internacional que demanava d’aturar les obres de la Sagrada Família. Entre més personalitats, el van signar Joan Miró i Le Corbusier. El 29 de setembre es va crear l’Escola de Mestres Rosa Sensat i per demostrar que el 1965 va ser un any d’elevat to musical en destacaré cinc efemèrides importants: el 18 de febrer Joan Manuel Serrat va actuar per primera vegada davant de públic. Va ser a l’estudi Toresky de Ràdio Barcelona en el programa Radioscope, de Salvador Escamilla: el 23 de maig va obrir portes al carrer de Tuset de Barcelona la Cova del Drac; el 3 de juliol van actuar els Beatles a la Monumental; pocs dies després, el 25 de juliol, Bob Dylan revolucionava el festival de folk de Newport cantant acompanyat d’una banda amb els instruments electrificats, i, finalment, el 12 de novembre de 1965 Núria Feliu i Tete Montoliu van enregistrar el seu primer disc conjunt.

L’any 1970 va tenir alguns notoris esdeveniments de caràcter literari. Entre el 3 d’abril i el 25 de maig, Josep Carner va tornar a Catalunya, estava molt malalt i es va morir poc després, el 4 de juny, al seu domicili de Brussel·les. El 2 d’abril va començar la història que Jesús Moncada immortalitzaria a la novel·la Camí de sirga: la demolició de les cases del poble de Mequinensa per a la construcció del pantà, la primera a caure va ser la del número 20 de la Baixada de la Ferradura. El 25 d’abril es va fer el primer Festival Popular de Poesia Catalana al Gran Price de Barcelona, el “Price dels Poetes”, organitzat pel Congrés de Cultura Catalana. El 4 de febrer Josep Carreras va debutar al Liceu amb Nabucco, el 3 de desembre va començar un consell de guerra a Burgos contra 16 membres d’ETA que va durar 26 dies. El judici va donar peu a la tancada de protesta d’intel·lectuals a Montserrat entre el 12 i el 14 de desembre. Finalment, el 31 de desembre de 1970, farà 55 anys, va tancar portes definitivament una vella coneguda dels lectors d’aquest article: la sala Windsor Palace. S’havia inaugurat el setembre del 1946 i havia estat sala de teatre, cinema i concerts.

Fotograma del film ‘Poetes catalans’, de Pere Portabella, que immortalitzà “el Price dels Poetes”. 20-N: “No va quedar xampany a cap establiment”

Aquest vers pertany a una versió de la cançó de Quico Pi de la Serra “La matança del porc”, no inclosa en cap disc i que interpretava cap al final del 1975. La lletra original deia: “La porca està plorant i nosaltres rient / ens menjarem la llengua del seu parent”, però la referència a la festassa que aquell dia es va permetre el personal ve perfectament a tomb per parlar del 1975, l’any que el general Franco es va morir (ep, al llit, quan va voler i amb uns quants morts més a la consciència després de les cinc execucions del 27 de setembre).

Ara fa cinquanta anys, doncs, tothom era conscient que allò que els mitjans del règim havien batejat amb l’eufemisme del “fet biològic” era una eventualitat força imminent de la qual era molt difícil fer-ne abstracció. Això va fer que el 1975 no fos un any qualsevol.

Va ser, per exemple, l’any que Carles-Jordi Guardiola, entre més promotors, va fundar les Edicions de la Magrana, i que Jaume Sisa va estrenar el segell Zeleste/Edigsa amb el disc Qualsevol nit pot sortir el sol. El 28 de gener la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar la iniciativa de celebrar un Congrés de Cultura Catalana que, efectivament, es va desenvolupar fins al desembre del 1977.

Entre l’abril i el juny es va fer el cicle de conferències “Les terceres vies a Europa”, organitzades per l’ICESB, amb Anton Cañellas, Ramon Trias Fargas, Joan Reventós, Josep Solé Barberà, Josep Pallach i Jordi Pujol com a conferenciants. El 2 de maig ens va deixar la soprano Conxita Badia, una de les més grans que hem tingut a casa nostra, el 15 de maig es va fer al Campus de Bellaterra de la UAB el festival de poesia Gespa-Price i el 10 de juny va obrir portes a Montjuïc la Fundació Joan Miró. Una altra inauguració d’aquells dies va ser la de la llibreria Documenta, regentada per Josep Cots i Ramon Planes al carrer del Cardenal Cassanyes, un emplaçament que va mantenir fins que el 2014, va haver de traslladar-se al carrer de Pau Claris. El 27 d’abril un accident durant una cursa de fórmula 1 del pilot alemany Rolf Stommelen va acabar amb quatre espectadors morts i, com a conseqüència, el circuit de Montjuïc es va clausurar definitivament. La nòmina de catàstrofes d’aquell any es tanca el 3 de novembre amb una explosió de grisú a la mina de Fígols que va costar la vida a 30 treballadors.

El primer Canet Rock es va fer el 1975 (fotografia: Canet Rock).

Canviant el rumb cap a assumptes més frívols d’aquell 1975 cal recordar que el 26 de juliol es va fer el primer Canet Rock, amb un subtítol ben suggeridor, “12 hores de música i follia”, i amb entrada única a dues-centes pessetes. Poc abans Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet havien fet els seus primers recitals a la sala Olympia de París i el 30 d’octubre –amb tothom pendent dels informes de “l’equip mèdic habitual” sobre l’estat del dictador– Raimon va fer un històric recital al Palau dels Esports de Barcelona.

El 6 de setembre, al programa Directísimo, de TVE, que presentava José María Íñigo, el mentalista Uri Geller va entrar a la llegenda quan va doblegar una cullera en directe davant de les càmeres, el 20 de novembre es va morir finalment el general Franco, pocs dies després Juan Carlos I era proclamat rei i per acabar de reblar el clau els primers dies de desembre del 1975, l’any que el xampany es va exhaurir, es va fundar el Front d’Alliberament Gai de Catalunya.

Entre Lennon i l’Independent de Gràcia hem fet el cim i hem suprimit les curses de braus

Farà 45 anys que John Lennon va morir assassinat a la porta de casa seva, l’edifici Dakota de Nova York. Farà 40 anys que es va publicar Pedra de tartera, de Maria Barbal, i que es van fundar dues editorials importants: la Campana i Columna. El mes de març del 1985 la revista Serra d’Or va publicar per primera vegada la secció dedicada a la cançó catalana, “A puntades de veu”, a càrrec de Miquel Pujadó, el 16 d’abril el diari ABC va designar Jordi Pujol “espanyol de l’any” i pocs dies després, el 21 d’abril, Albert Jané va publicar al diari Avui l’última columna de la secció “El llenguatge”; sortia d’ençà del 23 d’abril de 1976 i va aplegar un total de 2.741 articles publicats. El 6 de juliol de 1985 Lluís Llach omplia el Camp Nou amb 100.000 espectadors, el 28 d’agost els alpinistes Toni Sors, Òscar Cadiach i Carles Vallès van conquerir l’Everest. El seu eufòric “Hem fet el cim!” es va convertir de seguida en la frase de l’any. Els mesos d’octubre i novembre van tancar portes dos diaris veterans: El Noticiero Universal, fundat l’abril de 1888, i El Correo Catalán, fundat el desembre del 1876.

El 28 d’agost de 1985 els alpinistes Toni Sors, Òscar Cadiach i Carles Vallès van conquerir l’Everest (fotografia: Enciclopèdia Catalana).

Avui, 1r de gener, fa vint-i-cinc anys d’un fet que per a molts semblava gairebé l’adveniment de l’Apocalipsi: el famós “efecte 2000”, que, per dir-ho de manera breu, va passar sense més ni més. El 1r de maig RAC 1 va començar les emissions, el 14 d’agost, en plena festa major del barri, va sortir el primer número de l’Independent de Gràcia i el 29 d’aquell mateix mes es va publicar a la revista el Temps l’últim article del periodista Ramon Barnils que poc després –el 14 de març de 2001– ens va deixar.

Farà vint anys que es va aprovar el domini d’internet “.cat” i que la UNESCO va incloure la Patum de Berga en el catàleg del patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Cinc anys després, el novembre del 2010, la UNESCO va adoptar una resolució semblant centrada, en aquest cas, en els castells.

Farà quinze anys de la inauguració de l’aeroport Lleida-Alguaire, el primer de gestió totalment catalana, el 22 de març es va inaugurar a Cerdanyola del Vallès el Sincrotró Alba, el primer accelerador de partícules que entrava en funcionament al país i a l’estat espanyol, el 28 de juliol el Parlament de Catalunya va aprovar la prohibició de les curses de braus en tot el territori del Principat, i el 28 de novembre de 2010 va sortir al carrer el primer número del diari Ara.

The Washington Post · Amanda Coletta

Toronto, Canadà. El govern del Canadà s’esfondra en el pitjor moment possible.

El país es prepara per al retorn a la Casa Blanca de Donald Trump, a qui molts canadencs veuen com una amenaça existencial per a la seguretat del seu país. El president electe dels Estats Units ha amenaçat d’imposar aranzels d’un 25% sobre els productes canadencs, un gravamen que pes preveu que tingui un impacte especialment negatiu per a l’economia d’un país que ven gairebé el 80% de les seves exportacions al seu veí del sud.

Per si amb tot això no n’hi hagués prou, el president electe dels Estats Units ha començat aquests darrers dies a riure’s del seu homòleg canadenc, Justin Trudeau, a qui ha relegat a “governador” del “gran estat del Canadà” en publicacions –a altes hores de la nit– a les xarxes socials. Les autoritats canadenques han provat de llevar importància a les insolències de Trump, però no tothom se les ha pres tant de bon grat.

Però poques setmanes abans del retorn de Trump a la presidència, Trudeau s’enfronta a la dimissió sobtada de Chrystia Freeland, que durant molt de temps ha estat una de les aliades més influents i lleials que el primer ministre ha tingut al govern.

Trudeau i el seu Partit Liberal ja havien rebut una patacada important en els sondatges abans de la dimissió de Freeland. Però la decisió de la ministra –que fou tan sobtada que fins i tot va sorprendre alguns dels seus companys d’executiu– ha sumit el govern en la confusió i el caos. Els adversaris de Trudeau, i fins i tot alguns dels antics aliats, han intensificat les crides perquè dimiteixi. L’oposició, per la seva banda, ha dit que promouria un vot de confiança al parlament contra Trudeau el mes vinent, cosa que podria desembocar en noves eleccions.

Freeland, que ha estat ministra de Finances i vice-primera ministra, va explicar en l’anunci de la seva dimissió que ella i Trudeau no havien aconseguit de posar-se d’acord sobre què havia de fer el Canadà per a contrarestar l’impacte de Trump. Ara és probable que la crisi oberta per la dimissió de Freeland deixi el govern canadenc afeblit i desunit mentre el seu principal soci econòmic li declara la guerra comercial.

“Això és un caos total, realment”, diu Daniel Béland, director de l’Institut McGill per a l’Estudi del Canadà de la Universitat McGill.

La crisi “no podria haver arribat en un moment més dolent”, considera Scott Reid, ex-director de comunicacions de l’ex-primer ministre liberal del Canadà Paul Martin. “Donald Trump ensuma la feblesa com un tauró ensuma la sang, tothom ho sap”, continua. “Tant fa què faci ara el primer ministre o quin camí opti per seguir el país: Trump ens percebrà com a febles i, per tant, com a menys capaços d’oposar resistència a les seves demandes.”

El president electe dels Estats Units, de fet, no ha perdut l’oportunitat de ficar cullerada sobre la dimissió de Freeland. “El seu comportament era totalment tòxic, i molt desaconsellable per a algú que vulgui arribar a acords que puguin beneficiar els infeliços ciutadans del Canadà”, va etzibar en una publicació a la seva plataforma de xarxes socials Truth Social. “No la trobarem a faltar!!!”, va afegir.

No tothom està d’acord amb les paraules de Trump, és clar.

Freeland va ser objecte de molts elogis per la seva feina com a ministra d’Afers Estrangers canadenca en la renegociació del Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (TLCAN), durant el primer govern de Trump. Fins i tot el representant comercial dels Estats Units aleshores, Robert E. Lighthizer, va arribar a declarar-se’n admirador.

Les sortides de to de Trump sobre Freeland són “la millor indicació possible sobre la seva eficàcia i solvència”, segons Flavio Volpe, president de l’Associació de Fabricants de Peces d’Automòbils del Canadà. El 2018, la revista Foreign Policy la va nomenar diplomàtica de l’any, i en destacava el domini dels detalls en la renegociació del TLCAN i la seva fermesa i fredor, fins i tot quan Trump va imposar aranzels sobre les exportacions d’acer i alumini canadencs.

Freeland també ha tingut detractors. Alguns han criticat que se centrés tan intensament en qüestions ambientals i de gènere durant la renegociació del TLCAN. D’altres han considerat que la seva fermesa en les negociacions no era tant una posició estratègica com un simple acte de filibusterisme.

Jared Kushner, ex-assessor en cap de Trump i gendre del president electe, va culpar Freeland “d’una sèrie de negociacions frustrants”. En les seves memòries, Kushner acusava Freeland de fer “teatre polític” i de recórrer a clixés populistes durant les negociacions amb l’únic objectiu de guanyar-se la simpatia dels seus conciutadans.

Pocs anuncis en la història recent del Canadà han estat tan dramàtics com el de la dimissió de Freeland. La fins ara ministra de Finances va dir que el detonant de la seva dimissió havia estat la decisió de Trudeau de destituir-la del càrrec i assignar-li un rol de menys importància.

En el discurs d’anunci de la dimissió, Freeland va llançar un dur retret al lideratge de Trudeau, a qui va acusar de centrar-se en distraccions en un moment en què el govern hauria de centrar tots els seus esforços en una possible guerra comercial amb els Estats Units.

La dimissió ha deixat l’executiu a la defensiva. Trudeau no s’ha referit directament a la dimissió, i la seva oficina ha anul·lat les entrevistes que tenia programades per Cap d’Any. La quantitat de parlamentaris de la coalició liberal que li demanen que dimiteixi és com més va més gran. El Nou Partit Democràtic, que originalment va donar suport al seu govern, va dir que votaria a favor de la moció de confiança contra Trudeau aquest gener.

No hi ha cap mecanisme legal que pugui forçar Trudeau a dimitir, però els analistes afirmen que la seva permanència al càrrec podria ser insostenible en cas que la moció continués endavant. Enmig de les preocupacions pel cost de la vida, l’escassetat d’habitatge i la fatiga dels votants, el partit del primer ministre ha caigut més de vint punts per darrere dels conservadors als sondatges.

Durant el primer govern de Trump, Trudeau encapçalava un executiu amb majoria al parlament i amb molts aliats als governs provincials. Però ara Trudeau dirigeix un executiu en minoria i altament impopular, enemistat amb uns quants primers ministres regionals.

Per la seva banda, Trump s’ha envoltat de seguidors lleials, i disposa de més experiència com a gestor i dirigent polític.

El president electe ha amenaçat d’imposar aranzels si el Canadà no atura la “invasió d’immigrants i de fentanil”. Tan sols un 1,5% dels immigrants detinguts pel Servei de Duanes i Protecció de Fronteres dels EUA, i el 0,2% del fentanil confiscat a les fronteres terrestres dels EUA en l’exercici fiscal més recent procedien del Canadà.

Alguns han proposat que el Canadà tanqui un acord comercial bilateral amb els Estats Units que exclogui Mèxic. Uns altres han proposat l’adopció d’aranzels de represàlia, tot i que l’opció suscita controvèrsia.

El primer ministre d’Ontario, el conservador Doug Ford, explica a The Washington Post que el govern del Canadà està preparant una llista de gravàmens de represàlia en cas de guerra comercial amb els EUA. Ford es mostra partidari d’aturar les exportacions d’energia als Estats Units com a mesura d’últim recurs, una opció a la qual s’oposen uns altres primers ministres regionals.

“No crec que hàgim de continuar per aquest camí, però tampoc no podem girar-nos d’esquena mentre destrueixen la nostra economia”, diu Ford.

Trudeau va viatjar a Mar-a-Lago el mes passat per reunir-se amb el president electe dels Estats Units –era el primer polític del Grup dels Set que s’hi reunia– i dissuadir-lo d’imposar els gravàmens sobre el Canadà. La setmana passada, Ottawa va presentar un pla de 900 milions de dòlars per a reforçar la frontera amb més vigilància aèria i més tecnologia per a detectar el fentanil.

Trump es va atribuir el mèrit del pla, però no hi ha indicis que Trump es mostri disposat a fer-se enrere en la qüestió dels aranzels. El fet que Trump s’hagi referit als aranzels com a eina generadora d’ingressos ha alimentat els temors al Canadà que l’aparent preocupació del nou president nord-americà per la seguretat fronterera sigui poca cosa més que una excusa.

“Si Trump ens agafa i ens diu ‘escolteu, gràcies per tota la feina a la frontera, però us imposaré els aranzels igualment’, sabrem que som en una situació en què l’única resposta possible serà contraatacar”, explica Reid. I afegeix. “Una altra cosa és si hi haurà prou unitat d’acció al Canadà per a ordir una resposta amb cara i ulls contra Trump. Jo ho veig complicat, atesa la situació política al país.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Arreu del món, seguint el pas dels fusos del rellotge, el món celebra l’arribada de l’any nou 2025.

L’Ajuntament de Barcelona ha aprovat inicialment el projecte d’implementació d’un sistema de regulació de trànsit mitjançant càmeres als barris del Gòtic i el Casc Antic, segons ha avançat El Periódico i consta al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona. El projecte contempla la instal·lació de nou noves càmeres que han de poder llegir tota classe de matrícules de vehicles, inclosos els ciclomotors. Les ubicacions escollides són el Portal de l’Àngel amb la plaça de Catalunya, carrer de Magdalenes amb Comtal, de Jaume I amb Via Laietana, Fusteria amb Passeig Colom, Lluís el Piadós amb Trafalgar, Placeta Comerç amb Passeig de Lluís Companys, Princesa amb Comerç, Antic Sant Joan amb l’avinguda de Marquès d’Argentera i Pla de Palau amb Passeig d’Isabel II.

D’aquesta manera, es vol ser capaç de gestionar el monitoratge i control de les possibles infraccions comeses per accés a la zona restringida per part dels vehicles no autoritzats, per fer-ho fora de l’horari permès o per incomplir aspectes mediambientals. En concret, el projecte explica que es vol controlar els vehicles que accedeixen al Portal de l’Àngel de plaça de Catalunya, un accés que actualment es controla amb pilones automàtiques. La nova instal·lació busca garantir el correcte funcionament de la càmera existent. El mateix es vol fer per als vehicles que accedeixen al carrer de Magdalenes des de Comtal, els que entren al carrer Fusteria des del Passeig Colom i per als que entren al carrer Jaume I des de Via Laietana. En aquest cas, el carrer de Jaume I és de dos sentits de circulació i es captaran només les matrícules dels vehicles que accedeixen al carrer des de Via Laietana.

Al Cas Antic, les càmeres serviran per controlar els vehicles que accedeixin al carrer Lluís el Piadós des del carrer Trafalgar, els que giren pel Passeig de Lluís Companys, pel carrer Comerç, els que entren al carrer Princesa i els que giren a la dreta des de l’avinguda del Marquès de l’Argentera entrant pel carrer Antic de Sant Joan. Per últim, es controlarà l’accés al Casc Antic dels vehicles que entren pel carrer Pla de Palau.

La validació dels títols de transport de la T-mobilitat amb telèfons iPhone ja funciona normalment al cap d’una setmana del seu llançament. Després d’una setmana de desplegament gradual de l’aplicació Cartera T-mobilitat es va notificar a tots els usuaris que estaven en espera que aquesta aplicació ja es trobava disponible per vincular les dades i començar a validar. L’entrada en servei de les validacions amb iPhone ha estat gradual i durant la primera setmana només han pogut realitzar-les amb aquests dispositius “un nombre determinat de persones amb l’objectiu de garantir un desplegament ordenat i assegurar una experiència d’ús òptima i controlada en el seu llançament”.

“Després de comprovar que l’aplicació no ha sofert incidències destacades i que el seu funcionament és correcte, la nova funcionalitat s’ha obert de manera massiva amb èxit”, afegeix. Fins avui, amb la funcionalitat oberta a uns pocs milers de persones durant aquesta primera setmana, s’han comptabilitzat prop de vuit mil compres de títols i més de nou mil validacions amb iPhone al transport públic de l’àrea integrada de Barcelona.

Els usuaris d’iPhone que vulguin fer servir aquesta funcionalitat s’hauran de descarregar una nova aplicació a l’App Store anomenada Cartera T-mobilitat.

Com ja passa amb els dispositius Android, no és possible de vincular la targeta física amb l’aplicació perquè són suports independents. Així doncs, per disposar de la targeta virtual integrada a l’iPhone, haureu de comprar un nou títol (esperar, per exemple, que us caduqui el que teniu a la targeta física) i abonar l’import d’un euro.

La nova Cartera T-mobilitat ha de funcionar en combinació amb una de les tres aplicacions de T-mobilitat que els usuaris d’iPhone ja tenien al seu abast fins ara: T-mobilitat, TMB App o FGC T-mobilitat. És indispensable de tenir una de les tres aplicacions perquè la cartera digital sigui lligada a les dades de l’usuari, desi els títols de transport i els pugui validar amb el telèfon mòbil.

L’euríbor a dotze mesos, l’índex que s’utilitza per referenciar la majoria d’hipoteques, continua a la baixa i tancarà el desembre al voltant del 2,4%. Així, encadena nou mesos de desescalada i ha assolit el nivell més baix des del setembre del 2022 (2,23%). Les dades afavoreixen les hipoteques variables que es revisen anualment i anticipen una rebaixa al voltant dels cent euros.

L’Associació d’Usuaris Financers (Asufin) ja va pronosticar que l’indicador podia acabar l’any per sota del 2,5% gràcies a les baixades dels tipus d’interès per part del Banc Central Europeu (BCE). L’euríbor ha tancat l’any més d’un punt per sota del que ho va fer el 2023, quan va situar-se al voltant del 3,67%.

IB3 ha tancat el 2024 amb les millors dades d’audiència d’ençà del 2015, segons que ha explicat la cadena. Ha aconseguit una quota mitjana de pantalla del 5,2, dues dècimes per sobre de la registrada l’any passat. En la mateixa línia, la ràdio pública ha arribat als 29.000 oients diaris, fet que suposa un increment del 30% respecte a l’anterior onada de l’Estudi general de mitjans (EGM). Són les millors xifres d’audiència de la història en un any natural. Així, la ràdio d’IB3 tanca l’any com la més escoltada a les Illes.

[VÍDEO] Una presentadora d’IB3 torna a instar una convidada a parlar en castellà i ella continua en català

El 2024, IB3 ha incorporat a la graella un informatiu matinal, un nou magazín d’actualitat al migdia Ara anam, i dos programes de resum setmanal de notícies. Entre la programació, han destacat els bons registres de l’especial Volem la Copa, dedicat al seguiment del RCD Mallorca a la copa de futbol. També han triomfat nous formats com Vida saludable o La tropa.

El creixement d’IB3 també s’ha traduït a les xarxes socials. En el cas d’Instagram, el perfil ha incrementat un 549% els seguidors respecte al 2023. Destaca també la creació dels comptes d’IB3 Notícies i IB3 Ràdio a Instagram o la inauguració del primer perfil de TikTok de la cadena.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha tornat a demanar a la Xina que comparteixi totes les dades relatives a la covid-19. “Continuem instint a la Xina la necessitat de compartir les dades perquè puguem entendre l’origen de la covid. És un imperatiu moral i científic”, ha argumentat en un comunicat emès avui, que fa cinc anys de les primeres informacions sobre els primers casos detectats a la ciutat de Wuhan.

També ha dit que “sense transparència, sense compartir i sense cooperació entre països, el món no pot prevenir adequadament ni preparar-se per a futures epidèmies i pandèmies”.

En un primer moment, les autoritats de la Xina van apuntar a la possibilitat que el virus s’hagués originat a l’exterior del país. Ara bé, no va ser fins el 2021 quan una comissió conjunta d’experts de la Xina i de l’OMS va poder visitar Wuhan. L’informe final considera entre “probable i molt probable” que el coronavirus s’originés en espècies salvatges i que es contagiés a altres espècies abans de saltar a l’ésser humà. Tanmateix, no s’ha establert amb claredat l’origen ni la ruta de transmissió.

El passat mes de setembre, un estudi internacional apuntava a animals salvatges venuts al mercat de Wuhan, fet que descartava la hipòtesi que el virus s’hagués produït en un laboratori.

El govern xinès defensa la seva “transparència”

El govern de la Xina ha defensat que sempre ha actuat amb transparència a l’hora de compartir la informació relativa a l’origen de la pandèmia de la Covid-19. La portaveu del Ministeri d’Afers Exteriors xinès, Mao Ning, ha argumentat en una compareixença que, davant dels “intents de manipulació política”, sempre ha intentat col·laborar en els esforços internacionals.

En aquest sentit, ha afirmat que després de l’inici dels brots, les autoritats xineses van compartir dades amb l’OMS i altres actors de la comunitat internacional.

El govern d’Andorra ha decidit d’ajornar la decisió sobre si implementa el sistema del tercer pagador universal en el sistema de salut. Prendrà la decisió el novembre de l’any entrant, quan tot just hauran passat dos anys d’ençà de la darrera ampliació del règim.

La ministra de Salut, Helena Mas, ho ha justificat assegurant que el fet de deixar passar més temps donarà més perspectiva a l’hora de decidir. “Des de l’any 2022, el govern ha dut a terme l’aplicació del règim de tercer pagador de manera planificada i organitzada per permetre als prestadors i a la CASS les adaptacions necessàries, ja sigui en els circuits i en la gestió dels processos o en les eines tecnològiques i normatives, per a la correcta implementació de la mesura i evitar així disfuncions que puguin perjudicar els usuaris”, ha afirmat. El règim del tercer pagador permet que el pacient pagui únicament el 25% del cost que li toca assumir.

Segons que ha detallat Mas, en la primera fase de l’aplicació, que es va iniciar l’octubre del 2022, es va prioritzar l’ampliació del règim per la gent gran, “tenint en compte el nivell de vulnerabilitat que presenta i l’ampli ús que fa dels recursos sanitaris”. En canvi, en van quedar excloses la prestació farmacèutica i l’odontològica. En la segona fase, que data del 2 de gener del 2023, es va posar en funcionament per a les persones amb discapacitat i es va sumar la prestació odontològica. Posteriorment, es va ampliar del règim de tercer pagador en la prestació farmacèutica per a les persones més grans de 65 anys i per a les persones amb discapacitat.

La grossa de Cap d’Any del 2024 ha estat el 44748. El premi s’ha repartit a Reus (Baix Camp) i està dotat amb 200.000 euros per cada bitllet. En concret, un estanc del carrer del Vent ha venut set bitllets, el que equival a 1.400.000 euros. L’extracció de la Grossa ha estat l’última del sorteig. L’estanc era tancat i no hi ha hagut una celebració especial.

La Grossa de Cap d’Any 2024: Comproveu tots els números premiats

El segon premi, el 81612, s’ha venut a les Borges Blanques (Garrigues) i la Seu d’Urgell (Alt Urgell). Aquest premi està dotat amb 65.000 euros per cada bitllet, que suposa 6.500 euros per euro jugat. El tercer premi, el 96522, s’ha distribuït a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès). Les persones que tinguin una butlleta amb aquest número cobraran 30.000 euros, 3.000 euros per cada euro jugat.

El 22724 ha estat el primer quart premi de la Grossa de Cap d’Any i s’ha distribuït en punts de venda de Banyoles (Pla de l’Estany) i Sarrià de Ter (Gironès). Està dotat amb 10.000 euros per bitllet, i això suposa 1.000 euros per cada euro jugat. El 83387 ha estat el segon quart premi i s’ha venut íntegrament a Badalona (Barcelonès).

El primer cinquè prem, el 89479, s’ha venut a Gironella (Berguedà). Aquest premi està dotat amb 5.000 euros per bitllet, cosa que suposa 500 euros per euro jugat. El segon cinquè premi, el 42111, s’ha venut a Tremp (Pallars Jussà) i Sant Celoni (Vallès Oriental), i el tercer cinquè premi, el 97342, a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental).

Per la seva part, el Club de Futbol Sant Miquel de Fluvià (Alt Empordà) ha repartit un milió d’euros amb el primer premi de la Dooble, l’alternativa catalana a les participacions de Nadal. El número afortunat ha estat el 37244. El segon premi, valorat amb 250.000 euros, ha estat el 23416, i ha recaigut en l’AFA del Col·legi Sant Josep de Navàs (Bages). El tercer premi, de 100.000 euros, ha estat pel número 47679. L’entitat afortunada ha estat l’AFA de l’Escola García i Fossas d’Igualada (Anoia). Aquest és el segon any que aquest sorteig, pensat per a entitats, es duu a terme coincidint amb la Grossa de Cap d’Any.