Vilaweb.cat

Tancat l’acord per al traspàs del servei de rodalia al govern basc

El govern espanyol i el basc han tancat avui l’acord per a traspassar la competència del servei de rodalia. Segons que ha confirmat la consellera de Governança Pública basca, Olatz Garamendi, també es preveu la transferència d’algunes infrastructures ferroviàries.

El servei de trens de curta distància era una de les concessions que l’executiu d’Íñigo Urkullu esperava tancar abans del final del seu mandat, que acabarà amb les eleccions convocades ahir per al 21 d’abril. Segons que ha detallat Garamendi en compareixença de premsa, el traspàs haurà de ser ratificat a la comissió mixta de transferències, que encara no té data.

[GALERIA FOTOGRÀFICA] Vint-i-quatre hores de l’incendi més important de la història de València, amb detall

Ahir, pels volts de les 17.30, un dels balcons del complex situat entre el carrer del Mestre Rodrigo i l’avinguda del General Avilés de València va començar a cremar de manera espontània. El foc, empès pel vent, es va estendre en qüestió de minuts d’un edifici a un altre, i va desencadenar el pitjor incendi de la història de la ciutat. La celeritat dels bombers, que van haver de rescatar dels balcons persones que havien quedat atrapades entre el foc, va evitar que la tragèdia deixés molts més morts. Ara per ara, se n’han registrat nou, atès que la policia científica ha rebaixat en un mort la xifra comunicada aquest migdia.

Aquestes són les fotografies d’un incendi sense precedents a València.

Forta caiguda de les hipoteques l’any 2023

Un dels problemes més roents de la situació social a Catalunya és, sens dubte, el de l’habitatge. Aquests darrers mesos hem anat veient com baixava l’oferta i la xifra d’hipoteques per a la compra de pisos. Ara ja disposem de les dades de l’any passat i no són gens positives. Segons l’Observatori Notarial de Catalunya, durant el 2023, el nombre d’operacions per a la concessió de préstecs hipotecaris per a l’adquisició de l’habitatge va experimentar un descens del 24,6% respecte del 2022, fins a assolir les 47.090 transaccions en total. És un descens de tres punts per sota de la mitjana estatal, on la variació anual va ser de -21,3%. Quant a la compravenda d’habitatges, el 2023 va experimentar un descens anual del 12,8%, amb un total de 96.483 operacions fetes; més d’un punt per sobre de la mitjana estatal, que va ser d’un -11,2%.

Raquel Iglesias, vice-degana del Col·legi, constatava aquesta setmana que “el descens del desembre, més moderat que els mesos anteriors, consolida la tendència de l’any 2023, en què s’han viscut unes quantes pujades del tipus d’interès que han condicionat notablement l’autorització de préstecs hipotecaris i, en grau més baix, les compravendes”.

El fenomen del descens no ha tingut lloc únicament a Catalunya, on va ser del 19,2%. De fet, a les Illes va ser del 21,5%. I la tendència es va registrar a tot l’estat, on el nombre d’hipoteques sobre habitatges es va reduir en totes les comunitats autònomes. Segons que va publicar ahir l’INE, els descensos més importants van ser a La Rioja (-36,1%) i Galícia (-21,9%), a més de les Illes.

Per valorar equitativament aquestes caigudes, cal tenir en compte que els dos anys anteriors van ser molt bons. A Catalunya, per exemple, el 2022, el nombre d’hipoteques constituïdes va augmentar d’un 15%, segons l’Idescat, i el capital prestat en aquestes hipoteques va créixer d’un 21%. I l’any 2021, els creixements van ser d’un 29% i d’un 15%, respectivament. La base sobre la qual es fa el càlcul és molt important, de manera que el 2024 la tendència de les xifres pot ser molt diferent.

Però hi ha un punt més sobre la qüestió, que em sembla molt important. Aquestes dades les hem sabudes tot just l’endemà de la publicació de l’“Enquesta de demanda d’habitatge a Catalunya. Segon semestre de 2023”, que és el nou treball publicat per l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB), on es detallen les característiques de la demanda efectiva d’habitatge, és a dir, les persones o llars que han estat cercant habitatge activament durant el segon semestre de 2023.

I les xifres que aporta ens haurien de fer pensar. Resulta que gairebé un 14% de la població catalana ha estat cercant habitatge en aquest període. D’aquests, un 46% busca habitatge en propietat i un 37% per a llogar, mentre que un 17% busca propietat o lloguer indistintament. Per àmbits territorials, la demanda de lloguer és semblant, però la de propietat és molt més reduïda a l’àrea metropolitana (40,4%) que a la resta de Catalunya (52,1%); en canvi, a l’àrea metropolitana destaca un 20,2% de la demanda que cerca indistintament lloguer o propietat, mentre que a la resta de Catalunya només ho fa l’11,3%.

L’enquesta fa un pas més enllà i, en l’anàlisi de les característiques de la demanda, comenta que a Catalunya els dos segments d’edat on hi ha més demanda són els joves de 16 anys a 29 (18,3%) i els de 30 anys a 44 (25,7%). D’altra banda, es fixa en la nacionalitat, en què també superen la mitjana els estrangers, amb un 32,4% de demanda. Quant al règim de tinença d’aquests tres grups estudiats: tant els joves de 16 anys a 29 com la població estrangera cerquen majoritàriament habitatges de lloguer (52,8% i 53,2% respectivament), en contraposició al grup de 30 anys a 44, on el 48,5% prefereix la propietat. El període de la recerca és majoritàriament de més d’un any: el 44% dels qui volen propietat i el 35,3% dels que volen lloguer.

Com era d’esperar, el principal problema percebut pels demandants d’habitatge són els preus elevats de l’oferta, sobretot per als qui cerquen lloguer (94,3%) i els d’obra nova (90,2%) de l’àrea metropolitana. Entre els qui busquen de segona mà, els preus elevats també són el principal problema, tot i que amb menys pes; seguit per la preocupació pel mal estat dels habitatges (41,8% a l’àrea metropolitana); una preocupació comuna als qui cerquen de lloguer (41,4% a l’àrea metropolitana), que a més pateixen per la manca d’oferta.

Sobre aquest problema, però centrat a la ciutat de Barcelona, en va parlar ahir el batlle, Jaume Collboni, al Col·legi d’Economistes de Catalunya, en un intent de donar esperances als joves que es troben en aquesta situació. Collboni va dir que apostava per un canvi legislatiu i que la ciutat podia tenir un potencial de construcció de 70.000 habitatges, dels quals la meitat podien ser de protecció oficial. Sota l’actual marc normatiu, que, entre més, reserva el 30% de les noves construccions a pisos protegits, Collboni va dir que no s’havia assolit els objectius d’oferta i que la llei tenia un efecte contraproduent perquè s’havia aturat la construcció privada. Per què ha trigat tant, a adonar-se’n, l’ajuntament?

En aquest sentit, va dir que confiava de poder presentar ben aviat una proposta de reforma, i va subratllar que en altres ciutats, com Nova York, aquest 30% es monetitza i es converteix en un fons que l’ajuntament fa servir per a construir habitatge. Queda dit i apuntat. Esperem que la mesura no quedi en el fons d’un calaix. No seria la primera vegada…

 

Alemanya legalitza la possessió i el consum de cànnabis amb limitacions

Alemanya ha legalitzat la possessió i el consum de cànnabis amb algunes restriccions. Segons el comunicat del Bundestag, la nova llei permetrà als adults de posseir fins a cinquanta grams de cànnabis per al seu consum privat i fins a vint-i-cinc grams quan siguin en espais públics. La norma s’ha aprovat per 407 vots a favor, 226 en contra i quatre abstencions.

A partir d’ara, es permetrà el cultiu privat, el cultiu comunitari no comercial i la distribució controlada de cànnabis per a associacions cannàbiques. El govern alemany defensa que la legalització pretén de frenar el mercat il·legal i millorar la protecció de la salut.

“Ens porten de tot”: centenars de persones mostren la seua solidaritat amb els afectats per l’incendi

Bosses, capses, cotxes aparcats en doble fila que esperen descarregar més bosses i més capses, furgons que se les emporten… Els carrers pròxims a l’edifici incendiat de Campanar són un trànsit constant de gent que vol aportar el seu granet de sorra per a ajudar els afectats. Es dirigeixen a Valientes, una acadèmia infantil que, d’ençà d’ahir, s’ha convertit en punt de recollida de totes aquestes mostres de solidaritat.

Inga i Javi són un matrimoni amb dos xiquets que hi han acudit a recollir algunes coses. Expliquen que el fill menut, de dos anys, encara no entén gaire què passa. Però la gran, de quatre, va començar a plorar quan va veure com començava a cremar la finca. La intenten consolar portant-li alguns joguets. Ella pregunta pel seu pòster de Frozen.

“Ho hem perdut tot”: l’incendi dels pisos de Campanar escapça la vida de centenars de veïns

Àngel és un dels psicòlegs del centre, però avui és un voluntari més. Ahir van estar-se fins a les dues de la matinada recollint tota mena de productes: menjar, bolquers, productes d’higiene, roba, mantes, joguets i, fins i tot, televisors. “Ens porten de tot. Pensàvem que vindria gent del barri de Campanar i prou, però no, ve gent de molts llocs que s’hi ha bolcat”, diu.

En un dels locals que tenen organitzen els productes de primera necessitat, i en l’altre, la resta. D’ací, ho van portant a un local que ha habilitat l’Ajuntament de València, que s’encarrega de distribuir-ho. Àngel diu que hi ha una quarantena de voluntaris, però que deuen arribar a un centenar si compten la gent que hi acudeix a donar un cop de mà.

Mentre parlem, arriba una altra dona afectada que demana menjar. Entra cap a dins a parlar amb els voluntaris. Està visiblement afectada i no vol fer declaracions a la premsa. Entre les voluntàries apareix alguna llàgrima de desbordament. Han estat moltes hores sense descans.

Com podem ajudar les famílies afectades per l’incendi de Campanar?

Inga es mostra sorpresa per totes les mostres de solidaritat. “No m’ho esperava. Estem feliços, almenys, de veure la quantitat de gent que ens ajuda”, diu. Relata que ella tampoc va poder parar de plorar fins que es va acabar de cremar l’edifici, i que no haurien imaginat que acabaria així. “Ens van dir que es cremava la planta de baix d’on viu el meu cosí, que és l’octava, nosaltres vivim en l’onzena. Però tres minuts després em va trucar la meua mare i em va dir que ja cremava casa meua”, explica Javi. Per sort, els seus familiars també estan bé, i ells han pogut quedar-se a casa de la mare de Javi.

Tan terribles i tan malastrugues, les flames

Hi ha por de pronunciar un mot, ara, perquè la comparació és esfereïdora: hi ha por de dir “falla”. El calendari no hi ajuda gens i quan es parla del barri de Nou Campanar i es repassen les imatges d’ahir a la vesprada amb el fum negre que s’escampava per la ciutat i tapava el Micalet, amb aquelles flames que abraçaven mortalment els dos blocs de pisos del complex residencial de luxe, el mot encara fa més mal. Falla és un paper de vidre a la llengua que esgarrinxa les genives. I després hi ha una olor que és tan recognoscible pels valencians que el cervell fa una associació d’idees massa obscena.

Però per damunt de tot això, hi ha una sensació que pesa i pesa. És la solitud de quan és fosc i els xiquets tornen de les extraescolars i la mare no els pot dir que córreguen cap a la dutxa mentre ella bull la verdura i arrebossa el pollastre, o posa una pizza al forn perquè avui és dijous. També pot passar, va passar ahir, que un home torne de córrer amb la gorra i les malles i les pulsacions disparades, alarmat pel fum que veu que emergeix de Nou Campanar, el barri on va comprar un habitatge encara no fa vint anys i on tants bons moments ha passat en la piscina i en les zones comunes, i passarà, va passar, que es trobe els veïns que li diguen el què. I que el què és que ho ha perdut tot i ja no té una dutxa ni la pomada que es posava contra l’escaldament i que li anava tan bé. I hi ha una parelleta jove, que sempre saluda els veïns. Fa poc que s’han instal·lat a la finca i van arribar pràcticament com es troben ara: sense res perquè fugien de la guerra d’Ucraïna. Sempre el foc. Tan bell i tan destructor alhora i… Cal frenar, perquè tornen els tòpics de les cendres i de renàixer per tornar a començar.

Vicent Pons: “No pot ser que es diga que el poliuretà és inflamable i que la façana n’estava recoberta”

I encara hi ha el silenci i la mitja esperança de les famílies que recorren un hospital i un altre i un altre i a la llista d’admesos al servei d’urgències no hi ha el nom de l’amic o del familiar que viu rellogat en una habitació del complex i fa hores que no els respon al telèfon. Són hores feixugues perquè aquestes persones desaparegudes només van existir per als íntims, que pelegrinaven de centre en centre fins que ja no en queda cap més on anar a preguntar. Llavors, el nom d’aquest familiar o d’aquest amic que sempre saludava forma part d’una llista que anit va romandre amagada moltes hores. Tanta, que la gent es va fer desconfiada i va començar a comentar que els miracles no existien. Que era impossible que totes les 450 persones que residien en aquells pisos hagueren tingut temps de sortir de casa, que ningú no quedara atrapat perquè quan el fum va començar a penetrar la seua llar el va trobar dormint, o potser tenia un problema de mobilitat o, en el darrer moment, quan era a la porta, s’adonà que no havia agafat el llibre de família i va tornar arrere a cercar-lo.

En llegirem moltes, d’històries d’aquestes amb protagonistes que no ho van ser fins prop de la una de la matinada, quan la televisió va dir “quatre morts” i les autoritats van tardar a sortir i amb poques explicacions van confirmar i van dir “quatre morts”, però no van dir “dinou desapareguts”, encara que el diari sí que deia dinou desapareguts. I llavors el foc va perdre el poder evocador i va cremar el miracle i el somni i la utopia que havia nascut tot veient que els bombers van esmerçar tantes hores i tanta professionalitat a salvar dues persones refugiades en un balcó. Aplaudiments i nervis i llàgrimes. Allò que havia de ser el símbol de l’esperança, la imatge que havia de redimir els esperits enfonsats per la desgràcia, va passar a un segon pla. Quatre morts i dinou desapareguts que al matí han estat quinze perquè algú sembla que sí que va tornar una telefonada i va donar, més que mai, senyals de vida. I a la vesprada són deu. I…

“Ho hem perdut tot”: l’incendi dels pisos de Campanar escapça la vida de centenars de veïns

I mentre això passava, als peus del cadàver de formigó, mentre el dron dels bombers els guiava en la nit, hi havia veïns que van desplegar tota la solidaritat. Botigues obertes per a rebre donacions de flassades, abrics, aigua, menjar o raspalls de dents. I somriures. Hi havia també la solidaritat d’aquells que ofereixen pinso per al gos i un sostre a qui no en té, o un sofà per a passar la nit. La primera de totes les nits –i tots els dies– que han de venir i que seran llargues, com llargues seran les vesprades d’hivern sense poder tornar a veure la cara de l’àvia que somreia dins aquell marc d’alpaca que era tan lleig, però feia tants anys que l’àvia ens observava des d’allà dalt…

Avui i demà, els diaris parlaran de les vides d’aquestes persones que han sobreviscut a l’incendi més paorós de la història de València, i també intentaran de reconstruir les vides d’aquelles que no han sobreviscut. De mica en mica, anirem sabent-ne els detalls. D’ací a uns dies, la policia, tan gelosa de la seua tasca que ha impedit fins i tot que els fotògrafs poguessen fer la seua, retiraran el perímetre plastificat. Per la rotonda immensa tornaran a passar-hi cotxes. I potser aquell espai que un dia va ser horta fèrtil s’omplirà de curiosos que voldran fotografiar les restes del naufragi. O voldran anar a veure en persona el mateix que han vist per televisió a l’hora d’esmorzar, de dinar i de sopar. Com en falles, que en aquest barri dissenyat a mitges en un despatx municipal i en el dels promotors urbanístics, van ser sempre fora mida. Fins que ja no van tenir ni mida ni falla.

Nou Campanar: el barri que Rita Barberà volia faraònic i que ha acabat en tragèdia

Però llavors, la televisió ja no hi serà i els allotjats a l’hotel hauran de deixar-lo i cercar un sostre. Les autoritats han fet tot d’anuncis, avui. Pisos, subvencions i descomptes. Abraçades virtuals i solidàries amb les víctimes.

El calendari, que és tan antipàtic, avançarà de manera molt ràpida i diumenge no hi haurà la crida, però la faran algun altre dia i les banderes deixaran d’estar a mig pal i els petards i la pólvora i el fum negre de la cremada de les falles tancarà aquest cercle que va començar ahir a les 17.18 de la vesprada en un balcó d’una finca amb vistes a la nova València, a Nou Campanar.

 

El PSOE mostra la sortida a Ábalos mentre el PP redobla la pressió

Al PSOE li comença a fer nosa José Luis Ábalos, a l’ull de l’huracà per la trama de presumptes comissions en la compra de màscares durant la pandèmia en la qual hi ha implicada gent del seu entorn. La vice-presidenta del govern espanyol i vice-secretària general del PSOE, María Jesús Montero, ha esquivat la pregunta sobre si Ábalos hauria de dimitir com a diputat amb una resposta eloqüent: “No puc dir què vol fer el senyor Ábalos ni què deixarà de fer; jo sé què faria jo.”

José Luis Ábalos, a la corda fluixa

Ha dit que, tot i que no coneix el contingut del sumari del cas, “sembla que no se li pot atribuir cap delicte”, i que li correspon a ell prendre qualsevol decisió en aquest sentit. Ahir es va aixecar el secret de sumari del cas, per la qual cosa Montero creu que ara es podrà saber fins on arriben les investigacions.

Sigui com sigui, Montero ha expressat “la repugnància i repulsa total a qualsevol actuació que en moments de pandèmia, quan es moria la gent, hagi pogut aprofitar la conjuntura per a enriquir-se”. Ha insistit que no coneix cap cas en què l’administració pública hagués comès cap delicte amb els contractes d’emergència durant la pandèmia, però ha precisat: “Ara bé, si hi ha hagut pocavergonyes que s’han aprofitat d’una determinada situació, que ho paguin. Sigui qui sigui, sigui vinculat a un govern progressista o no, o al Partit Popular, o a qualsevol altre.”

Justament, el PP ha aprofitat el cas de la presumpta corrupció per a criticar Ábalos en particular i el PSOE en general. La secretària general del partit, Cuca Gamarra, ha dit que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, n’era el màxim responsable i ha dit que podrien demanar d’obrir comissions d’investigació. Amb tot, ha demanat calma: “Això que sabem és només la punta de l’iceberg.”

“Necessitem explicacions i tornarem a exigir-les”, ha dit, i ha tornat a demanar la dimissió d’Ábalos. A més, ha insistit que encara no se sap per què Sánchez va destituir Ábalos el juliol del 2021, i ho ha vinculat amb les informacions que ara se saben. “És clar que, si ho sabia, és responsable d’haver-ho tapat durant moltíssim temps. I no només d’haver-ho tapat, sinó de no haver-ho denunciat”, ha dit.

Ha explicat que el PP ha demanat la personació al procediment judicial com a acusació popular amb la voluntat que es depurin responsabilitats en l’àmbit penal: “I fer que la investigació arribi fins al final. Caigui qui caigui, i afecti qui afecti.”

Com podem ajudar les famílies afectades per l’incendi de Campanar?

Els veïns de València han impulsat unes quantes iniciatives solidàries per a ajudar les famílies de l’incendi de Campanar. Són iniciatives en què tothom pot col·laborar amb donacions de roba, mantes, material escolar, alimentació infantil i higiene personal. Fem un repàs de les més destacades:

  • Falles properes a la zona: algunes falles han anunciat que feien recollida d’aquests materials en horari de 17.30 a 21.00. Les falles es troben al carrer de l’Alqueria de Ricós (Falla Mestre Rodrigo General Avilés), al carrer Vall de la Ballestera (Falla Hernández Lázaro) i al carrer Ramón Tarrazona, 2 (Falla Escultor García Mas).
  • Escola Valientes, al carrer de Luís Buñuel, 20.
  • Una acadèmia del carrer Mestre Rodrigo també s’ha organitzat per recollir roba, abric i menjar.

L’Ajuntament de València ha habilitat el correu ayudasincendio@valencia.es al qual es podran dirigir les propostes d’ajuda. “Una vegada valorades les necessitats concretes de les famílies afectades, i amb la finalitat de canalitzar-les adequadament, els serveis municipals valoraran les propostes de col·laboració i contactarà amb les persones o entitats interessades, si fóra necessari, per a indicar-los la classe d’ajuda requerida i la forma més eficaç per a fer-la efectiva”, ha dit el consistori en un comunicat.

Salut prohibeix de beure aigua de l’aixeta a cinc pobles del Pirineu

La Conselleria de Salut ha prohibit de beure aigua de l’aixeta a Rialp, Alins, Sorpe, Peramea (Pallars Sobirà) i Massalcoreig (Segrià) perquè no és apta per al consum humà.

Segons un comunicat de l’Ajuntament de Rialp, la conselleria ha detectat un paràmetre alterat en l’aigua, i la prohibició durarà una setmana, pel cap baix. A més, els consistoris afectats han començat a subministrar aigua envasada a negocis i famílies.

El batlle de Rialp, Gerard Sabarich, ha demanat celeritat en els resultats de les noves anàlisis i ha afegit que confiava que dilluns o dimarts es revertís aquesta situació.

Aquest problema amb l’aigua no és nou al Pirineu. A Catalunya Nord, cinc municipis de la Fenolleda i el Conflent també han hagut de proveir-se amb tancs i aigua embotellada perquè els aqüífers es troben en un nivell freàtic molt baix i això afecta la qualitat de l’aigua.

La parella rescatada pel balcó de l’incendi del Campanar: “Som vius, que és el que importa”

La parella que va ser rescatada pels bombers després d’haver passat hores al balcó de l’edifici incendiat al barri de Campanar de València ha explicat que va ser una situació emocionalment molt carregant. “Vam ser dues hores i mitja a la terrassa… Però ara som vius, que és el que importa”, ha explicat la dona a À Punt.

[EN DIRECTE] Augmenten a cinc els morts en l’incendi de Campanar

A més, ha agraït la feina als bombers que van arriscar les vides per a ajudar-los i ha recordat com apagaven el foc que els envoltava en els pisos superiors i inferiors per a protegir-los. “Va ser un moment molt estressant i no volíem morir cremats”, ha afegit.

Vicent Pons: “No pot ser que es diga que el poliuretà és inflamable i que la façana n’estava recoberta”

La maniobra de rescat es va fer amb dues grues: mentre l’una controlava el foc a les plantes inferiors, l’altra es va acostar al balcó per a poder-los salvar. Acabada l’operació, els presents van aplaudir els bombers.

INCENDI DE CAMPANAR 

"Els bombers van ser impecables, van arriscar la vida per a ajudar-nos i per ells estem ací"

El testimoni de la parella rescatada pels bombers en un dels balconshttps://t.co/362TE5nw7z pic.twitter.com/rAw6QUHBON

— À Punt NTC (@apuntnoticies) February 23, 2024

Els serveis d’emergència han confirmat que, ara per ara, hi ha cinc morts no identificats i catorze desapareguts, però ja han avisat que la xifra variarà.

Selena Gomez recrea en un nou videoclip el quadre ‘Jove decadent’ de Ramon Casas

L’actriu i cantant Selena Gomez ha publicat una cançó nova, “Love On”, i ha pres d’inspiració una pintura del pintor modernista Ramon Casas. En el videoclip es veu el quadre Jove decadent (Després del ball), que és al Museu de Montserrat, i just a sota Selena Gomez imita el quadre, amb un vestit semblant, el mateix llibre groc i estirada al sofà. La nova cançó de Gomez convida a enamorar-se i a gaudir de les petites coses positives en l’amor.

El quadre de Ramon Casas va ser pintat el 1899 a París, i representa una jove burgesa catalana després d’una llarga nit de festa.

Un quadre del Museu de Montserrat protagonista del nou vídeo de Selena Gómez, «Love on», que s'estrena demà 23 de febrer: la cantant imita la «Jove decadent (Després del ball)» de Ramon Casas davant d'una reproducció del quadre.#MuseuMontserrat #RamonCasas pic.twitter.com/NZStzbvzoU

— Museu de Montserrat (@MuseuMontserrat) February 22, 2024

Presenten a Alacant la primera querella pel robatori de nadons durant el franquisme

Una dona ha presentat als jutjats d’Alacant la primera querella contra l’estat espanyol pel robatori de nadons durant el franquisme. Demana d’investigar la desaparició de la seva germana bessona el març del 1962 a l’Hospital General d’Alacant.

La querella s’ha interposat per delictes de detenció il·legal, segrest amb desaparició, falsedat, crim de desaparició forçada, en un context de crims contra la humanitat. Ho ha explicat la Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina (Ceaqua), entitat que la impulsa. A més, expliquen que els pares no van veure mai el cos de la seva altra filla, suposadament morta.

El 2012 i el 2013, en l’anterior investigació de la fiscalia d’Alacant, es van fer unes quantes exhumacions en què no es van trobar restes que coincidissin genèticament amb la família. Malgrat això, el cas va ser arxivat.

“La ideologia nacional-catòlica de regeneració de l’esperit nacional justificava aquests fets per a reubicar els nadons en famílies de bé. Desenes de milers de dones, sense drets ni llibertats, van veure desaparèixer les seves criatures poc després d’haver nascut”, ha insistit la coordinadora.

També han recordat que el Consell de Drets Humans de Nacions Unides ha reiterat moltes vegades a l’estat espanyol la necessitat d’investigar de manera exhaustiva aquests crims. De fet, el Parlament Europeu va emetre un informe el novembre del 2017 amb trenta-una recomanacions per fer aquestes investigacions.

Ceaqua ha interpel·lat els jutges espanyols perquè investiguin els crims del franquisme, posin fi a la política d’impunitat que han mantingut fins avui i apliquin el dret penal internacional.

Vicent Pons: “No pot ser que es diga que el poliuretà és inflamable i que la façana n’estava recoberta”

Encara és molt prompte per a determinar les causes de l’incendi d’un edifici del barri de Campanar de ValènciaVicent Pons, enginyer d’incendis i ex-cap del servei de bombers de l’Ajuntament de València, insisteix molt en aquesta idea. A més, alerta sobre algunes informacions errònies que s’han difós sobre l’incendi, com ara que l’edifici fos recobert de polietilè. En realitat el material que origen de la polèmica és el poliuretà. Anit, una tècnica va dir que la rapidesa amb què es van escampar les flames estava relacionat amb un recobriment de poliuretà. Pons explica que, malgrat que el poliuretà, un plàstic diferent, s’utilitza per a la construcció, no es pot determinar encara que siga la causa de l’incendi, que molt probablement, segons el seu criteri, té més a veure amb l’efecte del vent. Hi parlem per a esclarir-ho.

“Ho hem perdut tot”: l’incendi dels pisos de Campanar escapça la vida de centenars de veïns

És normal que la façana d’un edifici s’encenga? 
—Sí, no és la primera façana que es crema. Les persianes cremen i les parets mitgeres han caigut per l’incendi. No s’hi val que diguen que la façana estava recoberta de polietilè, no n’hi ha mai en construcció. De cap manera. Es parla molt del poliuretà, que és un altre plàstic diferent, i és combustible, no inflamable. Les cortines i les persianes han fet que cremaren i el foc ha destruït el parament de rajola, que és fina, d’edifici. Per això la façana es veu en terra, caiguda.

La façana no tenia poliuretà, per tant? 
—La façana no, però pot ser que n’hi haguera en algun aïllament en les finestres, tot i que no ho sé. Fins que no es faça la investigació, que pot trigar més de quinze dies, no podrem saber exactament què ha passat. Però no pot ser que es diga que el poliuretà és inflamable i que la façana n’estava recoberta. Si n’hi havia, havia d’estar entre dues parets, com a aïllament tèrmic. No hi ha cap façana recoberta de poliuretà per l’exterior, seria antiestètica.

Quina seria la diferència entre inflamable i combustible?
—Un producte inflamable és un producte que necessita molt poca energia d’activació i que crema ràpidament, crema de seguida tot. Si jo tinc un transport de poliuretà, no és una mercaderia perillosa. Però si tinc un bassal de gasolina i hi tire una espurna xicoteta, el bassal s’encén ràpidament. Un producte inflamable és un producte que emet molt de vapor i que crema rapidíssimament. Hi ha tres classes de poliuretà: per a la construcció, projectat, aquestes façanes que ho tenen tot pintat de groc. I a més és ignifugat, que és una tècnica química perquè un compost creme més lent, que siga menys combustible. Després hi ha el producte que s’empra per a fer panells i després el que reompli matalassos, coixins, sofàs i cadires. D’aquest segur que n’hi havia, a la finca.

Nou Campanar: el barri que Rita Barberà volia faraònic i que ha acabat en tragèdia

Però els plafons que hi havia fora de la finca eren de poliuretà? 
—El revestiment no era de poliuretà, era maó, el poliuretà devia ser dins, fent d’aïllament. Quan s’investigue veurem si aquest panell estava ben incrustat a dins. Quan hi ha una desgràcia, la gent parla sense haver acabat la investigació, que és la que ens dirà on s’ha originat l’incendi, quina n’ha estat la causa i per què s’ha propagat tan ràpidament. Jo crec que l’efecte del vent ha estat el factor fonamental.

Es va anar estenent el foc de balcó en balcó, pels tendals i la lona
—Sí, igual que en l’incendi del Windsor, també s’ha propagat cap avall. En l’entorn d’eixe foc tan calent hi ha un corrent de vent que no detecta la previsió meteorològica. S’originen microclimes que creen corrents anòmals que fan que el foc tinga una violència grandíssima. I aquesta finca tenia més càrrega de foc que el Windsor. El Windsor era només una oficina. Això són habitacions amb matalassos, sofàs, coixins… I materials plàstics pertot arreu. Això té una càrrega de foc molt gran, són molts habitatges. I l’aire, com que bufava tan fort, aportava oxigen i feia que tot això cremara molt més de pressa.

Heu dit que el foc anava cap avall. Com és que la planta baixa i l’entresol no s’han cremat? 
—No arriba a la planta baixa perquè segurament no tenia una distribució de càrrega de foc. Possiblement, entre la planta baixa i el primer balcó hi ha un mur de paret prou fort, no hi ha finestres emperxades de plàstic, no hi ha cortines, i potser allà no hi va trobar propagació.

Heu citat l’incendi del Windsor i també s’ha parlat del de la torre Grenfell de Londres. Tenen el mateix origen?
—No, no hi ha mai dos incendis iguals. Els incendis són fenòmens aleatoris, no saps mai com reaccionarà el foc. Les mesures de protecció contra el foc no són mesures que obvien la producció del sinistre. Conec moltíssimes fàbriques de molta solvència amb moltes mesures de seguretat que han tingut un incendi. Per exemple, a Campofrío, que en quatre hores van desaparèixer 45.000 metres quadrats de l’empresa. I tenien totes les mesures. El foc és un fenomen molt aleatori que no saps per on vindrà i que en qualsevol circumstància canvia. Un curtcircuit pot ser un conat d’incendi o destruir tota una fàbrica.

“Màxima qualitat en materials de construcció”: així es venia l’edifici que ha acabat en desgràcia

Ha canviat la normativa des que es va construir la finca. Ara el poliuretà és prohibit? 
—No, enlloc. El que s’amplia en construcció es fa servir encara hui i és ignífug, si és com Déu mana, és clar; si no és d’alta expansió. Per això hem d’agafar les mostres per saber de quina mena de poliuretà parlem. Encara no se sap. Hi ha un tècnic que m’ha dit que allà no hi havia poliuretà, que hi havia llana de vidre. Les planxes de poliuretà és rar que siguen en un edifici. Poden ser a la façana, però entre dos blocs de parets, no a la intempèrie. No és prohibit en construcció, hi ha unes normes sobre com s’ha d’aplicar. En qualsevol lloc hi ha poliuretà en les parets per a evitar humitats, i pot cremar, com una fusta, però no és inflamable. Però si hi ha un foc molt gran, com que és un polímer, al final crema també.

Per tant, encara falten dies per a saber què ha passat. 
—I tant, fins que no s’acabe la investigació. El foc moltes vegades enganya, potser a algú li ha fet la sensació que un foc venia d’una finestra i després resulta que no. T’has d’esperar que s’acabe l’incendi. Igual com en els incendis forestals, que encara amb la muntanya encesa el conseller de torn diu que ha vist dues columnes de fum i que és provocat. Quin trellat té? Amb la investigació trobarem la causa i després sabrem per què ha cremat així, a part de les condicions del vent; i si hi ha hagut algun factor més, o efectes multiplicadors –és a dir, quantitat de material acumulat, com podrien ser tres o quatre matalassos en una habitació, etc.

L’acció dels bombers s’ha fet bé i no s’hauria pogut fer de cap altra manera? 
—Sí, ha estat correcta i eficaç. Ha estat una obra de gran envergadura, un treball de valents amb molt de mèrit. Seguint el protocol de primer salvar vides i després ja veurem què passa. Ho han fet molt bé.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

3Cat estrenarà ‘L’acadèmia’, una sèrie juvenil inspirada en la vida a la Masia del Barça

3Cat estrenarà a l’abril L’acadèmia, una sèrie de ficció de cinc episodis sobre un grup de joves jugadors de futbol que s’entrenen a l’acadèmia de formació d’un dels millors clubs de futbol del món, l’Apolo FC. La sèrie no ho explicita, però el plantejament s’inspira en la vida a la Masia del Barça i mostrarà les relacions socials entre els futbolistes, les seves pors i ambicions, i el camí que han de recórrer per arribar a l’elit. Ho ha anunciat la presidenta de 3Cat, Rosa Romà, durant la sessió de control parlamentari de la CCMA: “L’acadèmia és gravada íntegrament a Barcelona i gràcies a la nostra participació permetrà d’explicar fora la realitat catalana i mostrar com a Catalunya tenim una llengua pròpia com el català.”

Romà ho diu perquè la sèrie és una producció d’abast internacional amb Sony Pictures i Brutal Media d’un pressupost total de sis milions d’euros que posteriorment s’emetrà a Prime Video en els mercats europeu i americà.

El protagonista de L’acadèmia és un jove d’origen colombià, interpretat per Ton Vieira, acabat d’arribar a Barcelona que, progressivament, s’integrarà en la societat catalana i n’aprendrà la llengua. Al primer episodi el jove parlarà en castellà, però a partir del segon ja integrarà la llengua catalana. La sèrie ha estat filmada majoritàriament en castellà, però s’emetrà doblada al català a 3Cat, que l’estrenarà en primícia.

L’acadèmia és tota una fita per a Sony Pictures Television, és la nostra primera sèrie dramàtica en espanyol filmada a Espanya”, ha dit Matthew Justice, vice-president executiu de Sony Pictures i director per al Regne Unit i Europa de la productora, en declaracions a Variety. Segons 3Cat, la versió original inclou algunes escenes en català, que es mostraran subtitulades.

A més de Vieira (HIT, A través de mi ventana), el repartiment juvenil l’encapçalen Mia Sala-Patau (Això no és Suècia), Marc Soler (Quico Sabaté: Sense destí), Ebony Vidjrakou (Brutal doctor), i la debutant Rita González. Entre els adults, hi haurà Marc Martínez (Nit i dia, Ruta salvatge), Paco Tous (La casa de papel, 30 monedas), Diego Martín (Élite, Aquí no hay quien viva), Bárbara Goenaga (La lluna en un cove, Súpernormal), Luka Peros (La casa de papel) i Irene Montalà (Nit i dia, Fèlix). La sèrie és dirigida de Fernando Trullols i Laura Jou.


Fotografia: Columbia Pictures Television.

“En l’origen d’aquesta idea, vam pensar que combinar futbol, ​​talent jove d’elit, rivalitat i pressió seria la recepta perfecta per a una producció d’alta potència”, diu a Variety Raimon Masllorens, productor de Brutal Media. “Estem segurs que la sèrie tindrà una càlida benvinguda per part de joves adults i famílies de tot el món.”

Més inversió en continguts audiovisuals

La Federació de Productores Audiovisuals va enviar fa quinze dies una carta a la CCMA queixant-se de no ser prou el motor audiovisual com li correspon ser, i va dir que menystenia la creativitat catalana. Arran d’això, Rosa Romà ha reivindicat durant la sessió de control parlamentari que invertien més que mai en continguts audiovisuals i que, de fet, havien doblat la inversió en coproduccions amb empreses del sector.

Segons que ha dit, el 2021 es van gastar 35 milions d’euros i enguany es preveu una despesa de 74 milions tant en producció associada com en coproduccions.

Redefinir l’oferta informativa

A banda, Romà ha informat que una vegada aprovat el contracte programa de la CCMA, que injectarà 1.347 milions d’euros durant els següents quatre anys, tenen l’estabilitat econòmica per continuar transformant la corporació. Així, la següent gran aposta serà redefinir l’oferta informativa.

Per això, ha dit que engegarien un procés intern perquè els professionals de la CCMA puguin col·laborar en la redefinició del nou model informatiu dels mitjans públics.

Diana Riba, proclamada candidata d’ERC a les eleccions europees

L’eurodiputada d’ERC Diana Riba ha estat proclamada candidata del partit a les eleccions europees del 9 de juny. L’executiva de la formació n’havia proposat el nom i no s’ha formalitzat cap candidatura més. Riba va fer el salt a la política el 2019 amb l’objectiu de portar la veu dels represaliats i els familiars a Europa i denunciar la vulneració de drets fonamentals a l’estat espanyol.

Ara, com a cap de llista, diu que continuarà treballant pels drets socials, civils i polítics i defensar Catalunya. Riba ja formava part de la candidatura encapçalada per Oriol Junqueras en les darreres eleccions europees del 2019. L’eurodiputada és pedagoga i activista pels drets civils i polítics.

Sobre la seva feina en la darrera legislatura, ERC en destaca el paper com a negociadora en nom dels Verds/ALE en la directiva sobre la violència contra les dones; la defensa pel reconeixement del català a les institucions europees i el paper exercit com a vice-presidenta de la comissió d’investigació per l’ús del programari espia Pegasus.

Reversos presenta la conversa sobre poesia amb Montse Maestre Casadesús a l’Espai VilaWeb

El grup de poesia Reversos ha convidat Montse Maestre Casadesús a la sessió de dimarts, 27 de febrer, que consistirà en una conversa sobre poesia i un recital poètic amb acompanyament de guitarra en directe.

Montse Maestre Casadesús (Ripoll, 1980) és mestra d’alfabetització en una escola d’adults i dinamitzadora de diversos clubs de lectura per a infants i joves a Campdevànol i Ripoll. Com a rapsoda, forma part del grup Revers, conjuntament amb Gemma Arimany, i del grup Carrer de la Poesia, 14.

Ha publicat dos llibres de poesia: Pell morta (Editorial Trípode, 2022), amb pròleg de Sònia Moll Gamboa i il·lustracions de Mainés Vizcarra; i En un tancar i obrir d’ulls (Editorial Trípode, 2023), un llibre de poesia infantil i juvenil, amb epíleg de Susanna Rafart i il·lustracions de Delphine Labedan.

Maestre va guanyar el premi de narració curta Helena Jubany del 2014 i diversos premis locals, com ara els de Montesquiu, Campdevànol i Sant Joan de les Abadesses.

Després de la conversa amb l’escriptora, ella mateixa recitarà una selecció de poemes acompanyada per Òscar Serradilla a la guitarra.

“Màxima qualitat en materials de construcció”: així es venia l’edifici que ha acabat en desgràcia

L’incendi d’un edifici al barri de Campanar de València ha portat a la memòria la gran especulació immobiliària del tombant de segle, quan es va voler aixecar un tot un barri en pocs anys. Una de les promocions més destacades va ser la del complex a la cruïlla del carrer del General Avilés amb l’avinguda del Mestre Rodrigo, dos blocs amb cent trenta-vuit habitatges i equipaments de luxe que ahir van acabar en desgràcia. Una de les hipòtesis principals de la ràpida expansió de les flames apunta a la presència d’una capa de poliuretà sota l’alumini de la façana. Un sistema que, justament, es venia com a innovador el 2006, quan es venien els habitatges. Ací en podeu veure un vídeo promocional:

“Dos edificis avantguardistes i singulars units amb un espectacular ascensor panoràmic. Amb façanes revestides amb un innovador material d’alumini tipus Alucobond“, deia el vídeo. Alucobond és el nom comercial d’un panell de construcció que, tal com diu encara a la seva pàgina web, es ven explícitament com a “difícilment inflamable o no inflamable“: “Alucobond és un panell composite format per dues làmines de coberta d’alumini i un nucli farcit d’un agregat mineral difícilment inflamable o no inflamable, sinònim de qualitat de construcció sostenible i els estàndards de disseny més alts. El material per a façanes es distingeix per les seves característiques de producte excel·lent, amb planimetria precisa, diversitat de superfícies i colors i una plasticitat excel·lent.” La pàgina web oficial també en destaca les àmplies possibilitats de transformació, el baix cost i la durabilitat, perquè diu que el material no necessita inversions addicionals.

Nou Campanar: el barri que Rita Barberà volia faraònic i que ha acabat en tragèdia

Fbex, la promotora que va vendre l’edifici, oferia “la màxima qualitat en materials de construcció, amb unes modernes instal·lacions, acabats i equipaments”. “Aplicant-hi controls de qualitat rigorosos durant tot el procés d’edificació”, afegia. Ja ahir, Esther Puchades, vice-presidenta del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de València, va dir a À Punt que anys enrere va fer el peritatge de l’edifici i va detectar aquest problema amb el material de la façana, que diu que és molt inflamable. A més, va recordar que el poliuretà havia estat la causa d’uns altres incendis en edificis aquests darrers anys i que ja no es feia servir.

Aquest matí, també a À Punt, l’arquitecte Vicent Pons ha explicat que el problema del material que revestia la façana no era que fos inflamable, perquè té un sistema de protecció contra incendis. Tanmateix, quan el foc és tan virulent com ha estat el cas i supera les condicions previstes, la protecció contra incendis és inhabilitada i es converteix en un gran combustible.

Quan es va construir, el poliuretà no era considerat un material perillós, com sí que passa ara. És per això que va recomanar de revisar les façanes d’uns altres edificis construïts amb aquest mateix material per prevenir més desgràcies.

L’edifici incendiat tenia cent trenta-vuit habitatges, de característiques diferents, amb una habitació, dues, tres o quatre. També tenia àtics dúplexs amb terrassa, locals comercials, places d’aparcament amb accés als habitatges i trasters. A més, els veïns tenien accés a una zona comunitària enjardinada amb piscina exterior, i un “balneari urbà” amb una piscina climatitzada amb jacuzzi, sauna, dutxes i vestidors.

“Construïda amb materials excel·lents, acabats de primera qualitat, i a una ubicació immillorable. Tot plegat, amb la garantia li ofereix l’empresa Fbex, una empresa sòlida i avalada per multitud de clients satisfets”, deia també el vídeo promocional. Fbex va ser una de les empreses que es va enriquir a còpia d’especular durant el boom immobiliari i que pocs anys després va arruïnar-se. El 2010 va declarar-se en concurs de creditors i va deixar un deute d’uns 500 milions d’euros —principalment amb entitats de crèdit— i de 27,7 milions amb les administracions públiques.

La CNMC proposa una multa històrica de 486 milions d’euros a Booking per haver abusat de la posició de domini

La Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC) ha proposat una multa de 486 milions a Booking per haver abusat de la posició de domini. Segons que ha revelat la plataforma en línia de reserva d’hotels i més allotjaments en la seva presentació de resultats, és una sanció per determinades pràctiques que perjudicarien hotels i agències de viatges.

L’organisme publicarà la sanció definitiva al juliol i Booking ja ha avançat que ho recorrerà. L’octubre del 2022, la CNMC ja va anunciar que obria una investigació a Booking per possibles infraccions en els serveis d’intermediació, susceptibles de ser actes de competència deslleial. En cas que es confirmi, seria la sanció més elevada que ha imposat l’organisme regulador.

Stefan Zweig, rebut amb honors en un Ateneu que passa de puntetes per la seva relació amb Catalunya

La publicació del clàssic Maria Antonieta, la magnífica biografia de la dissortada reina de França, per part de l’editorial Segona Perifèria, ha estat un petit esdeveniment literari. No tan sols se n’han fet unes quantes edicions i s’ha situat durant setmanes a la llista dels llibres més venuts en la categoria de no-ficció, sinó que ha confirmat la bona fortuna de Stefan Zweig al nostre país. D’ençà de l’esclat que va significar la publicació de les memòries pòstumes, El món d’ahir. Memòries d’un europeu –en versió catalana de Joan Fontcuberta i Gel–, els lectors del nostre país no han deixat d’interessar-se per un dels autors més famosos de l’Europa d’entreguerres, que va ser llegit per escriptors, artistes, traductors, polítics, etc., amb una presència constant a les llibreries de Barcelona i a les pàgines de paper de diari. Tot i l’aparició recurrent en els magazins culturals dels anys vint i trenta, fins a la publicació de la traducció a cura de Ramon Farrés no s’havia publicat mai en català aquesta vida de la seva compatriota austríaca que es llegeix com una novel·la. No obstant això, cal dir que sense l’operació de recuperació empresa amb tossuderia per l’enyorat Jaume Vallcorba avui no podríem llegir tants títols de la seva extensa producció –biografies, però també novel·les, llibres de viatges, contes…– que han incorporat al seu catàleg el narrador que, amb un final tràgic, simbolitzava la mort de la civilització.

El souvenir austríac

I així, com una glòria vienesa, ha estat rebut en una exposició anunciada a so de bombo i platerets per l’Ateneu Barcelonès, amb la presència de l’ambaixador de la República Federal d’Àustria davant el regne d’Espanya, Enno Drofenik; la regidora de Cultura de Barcelona, Maria Eugènia Gay; la presidenta de la docta casa, Isona Passola; i el director del centre Stefan Zweig de Salzburg i comissari de la mostra, Arturo Larcati. “Stefan Zweig. Autor universal” fa parada a la ciutat en una ronda que la farà anar per l’estat espanyol i l’Amèrica del Sud, i conté uns quants plafons i unes taules, amb documents facsímils –no pas originals, com s’afirma–, fotografies, vídeos i enregistraments sonors, que posen en relleu la fama literària que va arribar fins a l’últim racó de món –com afirmà Thomas Mann– d’un dels autors en llengua alemanya més llegits. També fa èmfasi en els seus viatges, en les adaptacions de les seves obres i en el seu missatge pacifista. I és que la múrria Àustria que, com diu l’acudit, va aconseguir fer creure que l’alemany Ludwig van Beethoven n’era fill i l’austríac Adolf Hitler era del país veí, té en Zweig un potent reclam, a l’altura del pastís Sacher, les Mozartkugeln, els barrets tirolesos i els valsos dels Strauss. Un Zweig, això sí, sense arestes i tot d’una peça. Un llaminer clixé reduccionista.

Hem de recordar que al tombant del mil·lenni, el fenomen Zweig va sintonitzar amb les temences d’una societat sotragada plenament per les crisis. El 2001, el mateix any que es publicaven les memòries de Zweig en català, els esbirros de Bin Laden feien caure les Torres Bessones i el món entrava en una espiral de violència gairebé apocalíptica. L’europeisme de l’escriptor austríac, a més, sintonitzava amb les esperances d’una Unió Europea que, malgrat tot, encara no havia perdut part del prestigi de què s’anà desprenent a còpia de burocràcia, estatisme i decadència. El difunt Zweig i les seves magistrals memòries es convertien en un llibre tan atractiu com narcotitzant, sobretot si anava aparellat de la dolçor de la nostàlgia austro-hongaresa que es desprenia de la seva lectura, i contra la qual ja ens va alertar Antoni Martí Monterde.

Una mostra que no parla dels lectors catalans

Souvenir austríac a banda, visitant l’exposició sobta, en primer lloc, el caràcter subaltern de la llengua catalana en una institució que, segons els seus estatuts, la té com a única llengua pròpia, i que a més, assegura que les seves finalitats són “promoure el diàleg, la recerca i la difusió dels coneixements artístics, científics, humanístics i literaris i afavorir la cultura del país, la convivència de la seva gent i la llengua catalana”. Els materials oficials de l’exposició, tots els rètols i indicacions, són únicament en castellà i anglès. Per evitar unes crítiques inevitables que ja s’han fet notar a les xarxes socials i entre els socis de l’Ateneu, s’ha intentat corregir a corre-cuita amb un full DIN A3 que inclou la major part dels texts traduïts, i una pantalla que també tradueix el contingut de l’exposició. En segon lloc, encara sorprèn més que, tractant-se d’un espai que simbolitza com cap altre el caràcter cosmopolita i profundament arrelat a Europa de la cultura catalana d’ençà del segle XIX, no s’hagi aprofitat l’exposició per oferir pistes sobre la relació entre Stefan Zweig i la cultura catalana.

Perquè la universalitat de Zweig que el Fòrum Cultural d’Àustria celebra portant arreu del món aquesta versió reduïda de l’exposició que es va inaugurar amb motiu dels vuitanta anys del suïcidi de l’escriptor a la Biblioteca Nacional de Viena, sembla que només encaixa en les cultures hegemòniques, i no té en compte una llengua sense estat, però que fa segles que dialoga amb el concert de les literatures del món. I això que l’escriptor i historiador Ernest Martínez i Ferrando es podia enorgullir, l’any 1927, d’haver estat el primer traductor a una llengua llatina de Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona –una de les novel·les més conegudes de Zweig, llavors força més reconegut com a novel·lista que no com l’assagista que avui admirem. No va ser fins l’any 1933 que els lectors francesos la van poder trobar a les llibreries, i l’edició espanyola encara es féu esperar dos anys més. Poca memòria per a un escriptor que, segons la revista Mirador, havia pogut llegir, amb l’ajuda d’un diccionari, el pròleg d’aquest volum de la col·lecció A Tot Vent d’edicions Proa, gràcies a les nocions de català que havia après de Jaume Brossa. El fet cert és que, com passava amb més autors internacionals, els intel·lectuals catalans ja coneixien Zweig gràcies a les versions franceses de les seves obres. Abans fins i tot que l’Editorial Joventut edités les seves obres en versió castellana, traduïdes directament de l’alemany per personatges vinculats en algun moment o altre a l’Ateneu, com ara María Luz Morales o Màrius Verdaguer.

Una presència habitual a la nostra cultura

Tot i que, com va assenyalar Xavier Pla en un estudi del 2021, són diverses les presències i les absències de Zweig en la literatura catalana –el fet és que l’antinostàlgic i antisentimental Josep Pla no li dedica ni una ratlla de les trenta mil pàgines de l’obra completa–, l’escriptor sí que podem dir que va trepitjar els Països Catalans en dues ocasions, l’una el 1905, entrant per Barcelona en un viatge a Espanya i l’altra l’any 1931, amb una visita a les Illes Balears. Poca cosa, tractant-se d’un autor que estimava profundament ciutats del nostre radi cultural, com Avinyó, Arles o Nimes. En aquesta excursió juvenil, amb el Baedecker sota el braç i ple de furor germànic, Zweig va pujar a Montserrat en cerca del Sant Grial de Parsifal, com va fer trenta-cinc anys després el capitost nazi Heinrich Himmler. Llavors, els seus llibres ja havien cremat a Berlín, com a símbol de la degeneració cultural jueva. En aquella mateixa estada va fer parada i fonda a la vila d’Hostalric, on situà la narració “La creu”, ambientada durant la guerra del Francès i que ha estat ben estudiada per Lídia Carol.


L’escriptor Stefan Zweig i la seva esposa, Lotte.

Salvador Dalí, Josep Maria de Sagarra, Eugeni d’Ors o Joan Estelrich conformen la llista dels catalans que el van tractar mínimament, d’una manera o altra, en diferents moments de la seva vida, però són més els qui el van llegir i seguir. Sota una dictadura que, seguint fil per randa la consigna antisemita dictada pels nazis, havia proscrit la seva obra, el 25 de febrer de 1942 La Vanguardia feia saber als seus lectors, amb la transcripció d’una nota d’agència d’EFE de Rio de Janeiro estant, que tres dies abans l’escriptor Stefan Zweig s’havia suïcidat a la ciutat de Petrópolis, acompanyat de la seva dona, Lotte. Com aclaria la nota, Zweig, “cèlebre novel·lista i biògraf austríac”, era “de raça jueva i tenia seixanta anys”. A la tercera pàgina es podia llegir que havia deixat una nota adreçada al president del PEN Club del Brasil, Claudio Souza, en què li expressava que es llevava la vida davant l’espectacle d’una Europa –”la meva pàtria espiritual”– destruïda moralment i materialment per molt de temps. I hi afegia més causes: estava cansat de dur una vida nòmada i se sentia exhaust per a construir una nova existència a la seixantena. Lluny de Barcelona, a l’exili, la revista Ressorgiment, editada a Buenos Aires, dedicava un fragment dels Diàlegs de Plató en què Sòcrates parla del suïcidi, a la memòria de Stefan Zweig. A la mateixa ciutat, amb un estat d’ànim marcat per la desolació, la periodista exiliada Irene Polo escrivia al seu amic, el pintor Miquel Villà: “Ja has vist que el pobre Zweig s’ha matat amb la dona al Brasil, també tip d’Amèrica, segurament. Però a ell, infeliç, no li queda el recurs d’Ortega d’anar-se’n a Europa, perquè era jueu. Guilla, creu-me. Jo guillaria també de bona gana si fos sola…” Poques setmanes després fou ella qui es llevà la vida lluny d’Europa.

Àrtur Martínez (la Fumiga): “Hem vingut a fer valdre una llengua des de la música”

Avui, la Fúmiga estrena el seu tercer disc, Tot està per fer. D’ençà del 2021 no havien presentat un projecte complet i estan tan emocionats com si fóra el primer. L’amor i l’amistat són dos dels puntals del nou àlbum, el més pensat del grup fins ara. Han volgut llançar un missatge positiu, constructiu i esperançador, amb mirada llarga, i tenen moltes ganes de fer-lo sonar a casa. Parlem amb Àrtur Martínez, el seu vocalista, que ens explica els secrets del disc i analitza la situació del sector davant la situació política actual.

Sembla que ara es dóna més importància als senzills que no als discs. No estrenàveu cap disc d’ençà del 2021, com us sentiu?
—És bonic, traure senzills per tal de mantenir la connexió amb el públic i, encara que el fet de traure un disc amb tot un projecte potser no siga una tendència, a nosaltres ens agrada. És com contar una història completa que recull tot allò que vols dir, que té un relat del qual les cançons formen part. Ens agrada que hi haja una idea general que d’alguna manera abrace totes les històries d’aquestes cançons, i que ens ajuda a canviar d’etapa, a parlar amb un altre llenguatge, a ser eixes persones noves que parlen del que volen parlar ara. Tot això va dins d’eixa caixeta que forma el disc Tot està per fer.

Què significa aquest tercer disc per a vosaltres?
—És el primer disc en què hem parat durant sis o set mesos per dedicar-li tot l’amor que requeria. El tercer disc és molt important, i el fem amb molta consciència de què fem i de tot el que ha passat. Els altres dos van nàixer més de la improvisació, i aquest sí que ha sigut un disc molt pensat, des del primer moment. No només en les cançons, sinó en tota la imatge gràfica, en tot l’univers del disc, en tota la creativitat, i ens ha servit per a pensar què ens agradava. Hi hem posat tantíssima estima, que aquesta setmana tenim una il·lusió i uns nervis com si començàrem ara.

Però heu fet alguns avançaments del disc, i ja heu vist la resposta de la gent…
—Sempre ens quedem sobrepassats. En la Fúmiga som molt insegurs, sempre pensem que no som tan bons per a la resposta que tenim del públic. Les dues cançons que ja sabíem que obririen i tancarien el disc, “Principis” i “Finals”, i la que queda enmig, “Tornar”, són absolutament diferents entre si, amb una naturalesa compositiva i narrativa completament distinta, fins i tot sentimentalment. Aquests tres senzills van ser tres llançaments que formarien part d’un tot.

 

Al disc hi ha unes quantes col·laboracions amb artistes d’èxit actuals com ara The Tyets, Ginestà i Figa Flawas…
—Amb The Tyets és la segona vegada que fem una col·laboració, perquè des de “Havia de passar” es va crear una relació d’absoluta amistat. Ens entenem en tots els aspectes, malgrat els anys de diferència. Pel que fa a Figa Flawas, és normal l’explosió que estan tenint, són unes persones amb un talent descomunal. Per a mi, Pep és el tio amb més talent dalt d’un escenari, és hipnòtic. És impossible deixar de mirar-lo. I amb Ginestà era una cosa que teníem pendent, perquè sempre ens agrada molt parlar d’amor, i són dos germans que tracten l’amor d’una manera tan perfecta… I després hi ha una col·laboració sol·licitada per la nostra part, amb un projecte que està acabat d’arrencar, propi del País Valencià, de la Ribera com nosaltres, que és Naina. I espere que en molts llocs ens pregunten per ella.

Us sentiu propers a aquesta nova generació de músics en català, a aquests nous sons?
—Assumint sempre que tenim els anys que tenim, i no tenim la síndrome de Peter Pan, ens encanta estar extremadament connectats a tots els projectes nous que ixen. És gent que amb disset anys està preparadíssima per a fer projectes musicals que nosaltres no hauríem pogut fer mai. És cert que tenen un accés a moltíssima informació i a molta formació musical que fa deu anys no hi era, però crec que com més es creix és lligat als teus majors i als teus xiquets. I en la música això és així. Qui es desconnecta de generacions posteriors és qui es fa gran molt ràpidament.

Enguany s’acomiaden molts grups valencians, Zoo, Smoking Souls, el Diluvi… Sentiu que sou ara la referència? Teniu més pes dins el panorama?
—No ens sentirem mai la referència de res en absolut, perquè li donem la transcendència justa, al que implica tot açò, i no és una qüestió de falsa modèstia. Creure que la música té més responsabilitat que qualsevol altra feina em sembla classista, d’alguna manera. La sort que tenim els músics és que tenim un altaveu. I seguirem utilitzant-lo per a parlar de com veiem aquest món. No volem ser els referents de cap escena, però sí que lluitarem per buscar tots els espais possibles per a tocar molt i a tot arreu del País Valencià. Si la programació de música en la llengua pròpia es veu afectada per la situació política actual, buscarem els espais perquè, de nord a sud i de la costa a l’interior, la música en valencià sone. D’això també va Tot està per fer, no pensem que tot estava fet, sinó que és el moment de ser forts i fer el possible per tocar a casa tant com puguem.

Fa uns anys, comentàveu que us hauria agradat tenir més suport de part dels grups consolidats. Ara que ho esteu, com ajudeu aquests grups que comencen?
—Primer, essent els primers fans d’aquest projecte. Això és molt important, perquè hi ha una versatilitat d’estils enorme i, primer de tot, donem suport diari. Quan algú treu una cançó i ens la passa, sempre la compartim. Sobretot, de projectes del País Valencià, perquè són els que més necessiten aquesta ajuda, que ningú ens ha donat mai, a nosaltres.

El vostre èxit va arribar quan el govern donava suport a la música en català. Ara la situació ha canviat, us preocupa?
—Diguem que ens inquieta, però no tenim por. El problema seria si no hi haguera públic que demanara música en la nostra llengua, però de públic n’hi ha, i és a tot arreu. Així que, si no la programen els ajuntaments, com passava aquests anys, farem tot el possible per a buscar els espais, per a fer produccions pròpies. I, a més, ens agradaria que fóra a tot arreu de la geografia del País Valencià, perquè per més que ho intentem, és molt complicat tocar al sud. Si hem de tornar a llogar una sala i fer tres dates perquè s’òmpliga i no hi ha manera que hi entre tota la gent, ho farem una i mil voltes. Per a nosaltres el País Valencià és crucial. És crucial que es generen espais perquè el sector seguisca creixent. Nosaltres no sabem quan acabarem, però no trigarem gaire, i els qui vénen darrere es mereixen que tota l’estructura es mantinga.

Heu dit que no trigareu gaire?
—[Riu] No ho sé, sempre dic que no ens agrada fer plans a llarg termini. Sense caure en un discurs victimista, la música és un món que et compromet amb molts sacrificis vitals. Nosaltres vam decidir de no abandonar les nostres feines ni la nostra vida anterior, i compaginem una feina de dilluns a divendres amb una altra feina de dijous a diumenge, i després fem servir totes les vacances de la feina per a seguir fent concerts i treballar set dies la setmana d’abril a desembre… Ara estem molt feliços i molt pagats, però no sabria dir quina capacitat d’aguantar tenen els cossos, els caps, les famílies, les parelles i els amics. És una cosa que ara està perfecta. Però no sé si és sostenible, un grup que ha decidit de no abandonar la seua vida anterior.

Dieu que “tot està per fer”
En aquest disc ens llancem un missatge a nosaltres mateixos i a tota la gent que forma part de la Fúmiga. Lluny de semblar una frase pessimista, el “tot està per fer” ens sembla una oda a tot allò que ha de venir, al canvi constant, a l’aprenentatge constant, al trencament de la rutina, sense importar en cap moment qui hages sigut abans, sinó qui vols ser. Volem transmetre la sensació de mirar cap al passat i saber que aquestes coses que has viscut, millor o pitjor, formen part de tu, però sempre s’ha de mirar cap al futur per saber que encara queda tant i tant per viure, i per fer.

Dediqueu una cançó a la síndrome FOMO. En Triquell també li n’ha dedicada una… Realment, és un dels problemes de les noves generacions?
Si parle de manera personal, jo estic curat del FOMO, però n’he tingut moltíssim quan encara no sabia ni que el FOMO era FOMO. I comentava amb la meua gent que potser eren les xarxes socials, perquè sempre compartim els millors moments, i quan ho veus des del sofà, si no hi ets, penses que t’has deixat perdre alguna cosa. Això genera una ansietat important i a les generacions nostres ens ha passat moltes vegades. Hem d’aconseguir estar segurs de què volem en cada moment. Si volem quedar-nos a casa perquè volem eixa tranquil·litat, gaudim-ne i deixem fora tot allò que passa més enllà d’eixes quatre parets.

El disc acaba amb “Finals”, una cançó molt nostàlgica que, malgrat tot, desprèn esperança. Això és la Fúmiga, una espurna de llum dins la foscor?
—La música de la Fúmiga i els seus concerts són un reflex de la nostra manera de ser. La gent que ens coneix sap que som persones molt vitals, molt alegres, molt enèrgiques. Pel que fa a la música, encara que tractem un tema que puga fer mal al cor, sempre intentem buscar-ne l’aprenentatge o la manera de veure que tot allò que ha passat i que t’ha fet mal ha servit per a construir un camí que comença ara mateix.

Hi ha qui diu que durant molts anys els grups en català eren molt reivindicatius, i actualment ho són menys…
—M’agrada que cada grup de música faça el que li abellisca, perquè si algú ha de donar lliçons de què ha de fer algú altre amb la música i què no, ho té tan senzill com fer el seu grup i començar a fer cançons. Sempre he pensat que pots fer un grup absolutament blanc i fer música. No sé per què s’ha de jutjar aquests grups. Però després hi ha un altre tipus de grups, com podem ser nosaltres, que tenim el nostre missatge clarivident. Sempre recomane a la gent que diu això que vinga a algun concert nostre a escoltar què hi passa i tots els missatges que s’hi llancen. Devem ser el grup amb qui més persones han cridat al vent i a cappella “País Valencià”, perquè la nostra cançó “Llavors” acaba així. Nosaltres apaguem la cançó, posem el micro a l’aire i el públic crida “País Valencià” a Madrid, a Saragossa, a Bilbao, a Galícia, a totes les festes majors de Catalunya, a les Balears, a tots els pobles del País Valencià. La cançó “La casa plena” parla d’això, precisament. En la música, i en el món en general, ningú hauria d’anar donant lliçons de res. Nosaltres estem orgullosos de fer pop perquè és el nostre llenguatge. És molt senzill, si alguna cosa no t’agrada, tens un ventall de música tremenda.

També heu portat la llengua a zones en les quals no es parla.
—També és una cosa que m’agrada reivindicar. Crec que som l’únic grup valencià que, quan va fora de les fronteres del País Valencià, continua fent tots els discursos en valencià. Hem vingut a fer valdre una llengua des de la música. Nosaltres som uns activistes de la llengua, és una de les premisses del grup. Com més gent la reba per mitjà de la música, millor. A cap de les radiofórmules, almenys al País Valencià, sona música en valencià. I això és el nostre greu error, haver aparcat la llengua pròpia a un reducte. Però no crec que el públic siga el culpable, sinó qui no ha donat l’estima necessària a una llengua que és de tots els valencians. Els que ens expressem i vivim en valencià, de veritat, cantem en valencià, perquè és la llengua més bonica del món. Per tant, atrevim-nos-hi. Sempre pose l’exemple de Zoo. Si tens el mateix talent que Zoo, faràs el el que et vinga de gust, el problema no és la llengua.

Juntament amb Zoo, entre més artistes, l’any passat vau aplegar quinze mil persones al concert de Falles. Això seria possible ara?
—Hauria de ser possible. Si alguns fan gala de ser valencians i s’omplin la boca a les institucions parlant del “valencianismo”, crec que haurien de donar, almenys, un dia de la festa grossa als grups de casa, que canten en la llengua que es parla al País Valencià. Hem tornat a les lluites innòcues que ja pensàvem que estaven superades, però no hi hem d’entrar. No és el moment de caure en la derrota i esperar que el temps canvie una altra vegada, és el moment d’estar actius i buscar els llocs per a fer-ho.

Heu notat cap canvi en les contractacions?
—De moment, no. Però hi haurà menys oportunitats. Per sort, nosaltres tenim uns anys de carrera i un públic assolit, i segurament si ens busquem la vida podrem trobar aquests llocs. Però els qui vénen amb projectes que comencen, si no es programen concerts de música en valencià, no tindran mai oportunitats. Si hem de fer produccions pròpies per a tocar, direm a tots els grups que comencen si volen obrir o tancar el concert perquè tota aquesta gent tinga les seues oportunitats. Ens ho hem marcat com a objectiu. No es frenarà la proliferació estilística i musical que hi ha al País Valencià per la falta de programació.

Pàgines