Encara falten dos mesos per al congrés d’Esquerra Republicana i cada dia que passa és pitjor que el dia abans. La ferocitat caïnita de la batalla, molt particularment entre junqueristes i roviristes, creix de dia en dia i aquest cap de setmana ha estat catapultada fins a uns límits enormes per l’ex-president del partit, Oriol Junqueras.

Junqueras s’ha desentès de les accions de desinformació i manipulació d’una manera, si més no, sorprenent. Costa de creure que ell no en sabés res. Costa de creure que, si en sabia res, no fes res durant tants anys. I encara costa més de creure que una persona que és el president d’una organització no es responsabilitze –tant si ell personalment en té la culpa com si no– d’allò que ha fet malament aquesta organització.

Siga com siga, es trauran els ulls. Això és així. No em puc ni imaginar, en aquests dos mesos que falten, quines coses sentirem, quines sorpreses apareixeran, quina brutícia s’escamparà i quin mal farà tot plegat a Esquerra Republicana i –això sí que em preocupa– al conjunt del moviment independentista.

Al final, molt probablement, aquest trist espectacle és la conseqüència de lliurar una batalla en què el combat de les idees és absent. Es barallen pel poder, descarnadament. Sense escrúpols ni contenció. En un reflex de les prioritats que aquest partit ha imposat al país aquesta darrera dècada. La lluita per l’hegemonia? Vet-ho aquí: és entre l’Oriol i la Marta.

Perquè el fet més gros és que no hi ha res que els separe en termes ideològics. Foc Nou sí que reclama rectificacions, canvis de rumb, redefinicions de projecte. I el Col·lectiu Primer d’Octubre també. Però roviristes i junqueristes no discrepen en res més que en el cap, en qui ha de manar, en qui ha de menar la barca, en qui ha de decidir. Els uns volen continuar el junquerisme i els altres volen fer junquerisme sense Junqueras. Però no és de política que discuteixen.

Inevitablement, doncs, mancant idees a contrastar, el debat tan sols pot carregar-se amb un fort component emocional que subratlla la irracionalitat, la ceguesa que pot sorgir en aquestes situacions. On la destrucció del rival es converteix en l’objectiu final, mal que siga a costa de l’autodestrucció o de malmetre l’objectiu comú.

 

PS1. El Líban viu unes hores terribles. L’extensió de la guerra de Gaza, amb una eventual invasió israeliana, és més possible cada hora que passa. Però el Líban ja és en si un país prou complicat i això he volgut explicar amb aquesta Pissarreta: “El Líban: un país feble, envoltat de països molt perillosos“.

PS2. Si fa no fa, tothom considera cosa feta que Oriol Junqueras guanyarà el congrés d’ERC. Però hi ha una clau desconeguda que avui ens explica Odei A-Etxearte en aquest article. Molt probablement necessitarà més del 50% dels vots a la primera volta si realment pot guanyar. Altrament, té més punts per a perdre que no sembla.

PS3. “Què hi fan creadors de contingut en castellà a EVA (3Cat)?” La plataforma digital rep crítiques per manca de sensibilitat envers el català i pel fet de promoure influenciadors que fan vídeos en castellà, llevat de quan els paguen per fer-ne en català. Pol Baraza ens explica la dimensió de la polèmica.

Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, 1941) s’afegeix a la festa de les novetats literàries d’aquesta tardor amb una novel·la. I això també és nou perquè fa uns quants anys que la poesia va començar a habitar-la d’una manera tan abassegadora que s’hi va haver de retre. Crideu la mort errant, digueu-me on va (la Magrana) no deixa de ser un oceà transitable tan sols amb els rems i les claus de l’obra poètica d’Antònia Vicens, però també és un viatge als inferns del dolor d’un món imperfecte. Torna a uns anys seixanta que ja va escriure a partir del present per a descriure una Mallorca que es despertava d’una letargia forçada. “Ara –diu– potser no estam millor que abans, potser els joves no són tan lliures com ho érem nosaltres.”

Al llibre hi ha generacions de dones fortes, de dones valentes. Hi ha la memòria de la terra i de la sang. La memòria de l’escriptora que conviu amb els personatges que demanen que els escrigui. Ella s’hi nega, i els personatges es vengen.

Fem l’entrevista per telèfon. Fa un parell de dies ja havíem parlat de la novel·la i del procés d’escriptura. En el cas de Vicens, aquest procés sempre és una mena de trànsit viscut amb tanta intensitat que, quan l’explica, no pot evitar d’adornar-lo amb metàfores i imatges tan plàstiques com ho és l’obra en si mateixa. El desgrana amb aquest català que s’aferra i que enamora i que fa somriure l’entrevistadora que, a estones, té la temptació d’emprar l’article salat. Li demanam com es troba i ens respon que és una pregunta molt mala de respondre. “Cada estona estic d’una manera diferent”, diu.

—D’on ha sortit aquesta novel·la?
—Són personatges, són trossos de terra, són cales, trossos de mar que han cridat a la meva porta. Com t’ho explicaria? Com si miràs la vida des de molt amunt amb la facultat de veure la dècada dels seixanta del segle passat, però amb tots els anys que la varen precedir, que és d’on vénen els personatges. I amb els seus somnis que varen quedar de cap al futur que és on seríem ara. És una porció de vida. Sempre m’ha interessat la vida que no saps com agafar-la, perquè no l’entenem, encara que tots som vius, però no sabem què és. I és mirar aquestes persones, aquesta terra, aquests arbres per treure una miqueta d’ànima i una mica de misteri.

—Fa uns quants anys dèieu que era com si la novel·la us hagués abandonat i que us havíeu abraçat a la poesia, o la poesia us abraçava a vós. Com ha estat la tornada a la novel·la?
—La novel·la hi era. Jo la tenia, tenia tota la gent que hi ha, i tot el que hi passa, i ho tenia tancat dins un calaix. I quan l’agafava em superava. A vegades no els veia prou versemblants. No veia n’Elisenda, que és una nina, donant-li veu. Quan m’havia de ficar dins ella, no estava per fer aquesta immersió. Els tornava a tancar. Els tenia com a presoners i quan els anava a veure, quan els convidava a sortir i a parlar un poc amb jo, m’abassegaven. I la meva venjança era tornar-los a tancar. Ha estat una lluita d’anys amb els personatges com si fossin de bon de veres, com si els tingués asseguts amb jo i parlàssim. Ells pensaven d’una manera i jo d’una altra, i ha estat un poquet dur.

—Com va arribar el moment en què ja no els vàreu poder enfonyar més dins el calaix?
—Va ser amb una xerrada informal amb el director de la Magrana, en Joan Riambau, que em va animar a donar-los la llibertat.

—Qui és n’Elisenda?
—Jo crec que poden ser moltíssimes nines al mateix temps. Poden ser moltes dones al mateix temps. Però el més important és que, essent molts, també som únics. Podem ser tots, però llavors, d’un en un, si els miram amb lupa, totes som úniques. Aquella nina arrossega tots els mals no d’anys enrere, sinó de segles enrere.

—Aquests personatges els heu escrits, els heu regalats als lectors. Encara us acompanyen, o us n’heu alliberat?
—No del tot, encara. Mira, ahir al vespre n’Elisenda em deia: “Per què, si tu ets el meu destí, no has estat un destí més plaent?” I en Jordi em deia: “Hi ha gent que m’interpreta malament, pensen malament de jo. I jo estimava molt n’Elisenda.” Encara em qüestionen això que els he fet fer. Encara no me n’he alliberat.

Podeu comprar Crideu la mort errant, digueu-me on va d’Antònia Vicens a la botiga de VilaWeb

—La vida als anys seixanta a Mallorca no era tot allò que semblava. Era una època molt dura.
—Sí, jo vaig agafar aquesta època precisament perquè veníem de tanta duresa, de tant de silenci, de tanta obediència, però d’alguna manera hi havia una rebel·lió sorda. La gent estava cansada d’obeir i ja començaven a arribar-nos els primers hippies que eren com un mirall. Les dones s’atrevien a anar a fer feina fora de casa. Va començar el prêt-à-porter que ja ens va donar com un esplai a l’hora d’anar a comprar-nos un vestit. Abans només dúiem el vestit que feia la cosidora del costat. Hi havia una rebel·lió sorda perquè ja no es podien aguantar més tots aquells anys de postguerra que dúiem. I aquells anys els veig molt importants perquè ben aviat va arribar el Maig francès, la Primavera de Praga. No era només el meu rodol de terra. Encara que al meu rodol de terra no hi arribava premsa, encara no hi havia televisió a les cases, només n’hi havia a un cafè. Vivíem una ignorància, però al mateix temps es rebel·lava. El silenci començava a cruixir, no es podia aguantar més.

—Un personatge a la novel·la diu: “No s’ha d’esborrar mai el passat.” Hi feu molta feina, en aquest tema de la memòria. Fins i tot, parlau de n’Aurora Picornell.
—El passat és una llanterna que ens il·lumina el present. Sense passat tampoc no som res. Saber d’on venim, voler somniar cap on anam. I n’Aurora Picornell, com que té aquest nom, Aurora, va molt bé dins el context de la novel·la, perquè parl de llum, també, encara que hi hagi tenebror. I em va semblar que era l’ocasió de posar-hi el seu nom i fer-la visible.

—A la novel·la mostrau diverses maneres de maternitat. Algunes semblen malaltisses.
—Crec que tot això que en diem maternitats, aquesta maternitat de sempre, ha estat malaltissa sempre. Perquè les mares es creien que posseïen les criatures. Deien: “La meva filla això no ho farà, la meva filla farà això altre…” Jo record aquesta possessió esgarrifosa. Jo mostr altres maternitats. Quan diem mares ho diem en plural, però cada dona que és mare ho és en singular i s’enfronta als sentiments d’una manera diferent. Educaven perquè les mares fossin possessives, perquè fossin la mà dreta o la mà executora d’aquella moral patriarcal i catòlica, i les mares s’hi avenien. La meva, per exemple, era molt fiscalitzadora. Per favor! En aquesta novel·la intent que cada persona que surt sigui protagonista. La tract d’una manera molt individual. Al mateix temps, el rodol de terra, també. El món. Que cada cosa tengui la seva miqueta de misteri perquè crec que hi ha misteri en totes les coses. Hi ha passió i hi ha llum i hi ha tenebres.

—Heu escrit dones molt fortes.
—La dona és molt forta. Això del sexe dèbil no sé d’on s’ho han tret. Sempre van més endavant. Les dones, per ventura, són de llàgrima més fàcil perquè els homes s’han contingut sempre, però la dona sempre l’he vista molt poderosa. En aquesta novel·la hi pos unes dones que, a la seva manera, dins el seu ambient, han estat fortes. Han triat els seus amors. Poden fracassar o no fracassar perquè això no ho pots llevar de cap persona, no? Si traveles, no saps per què hi ha aquella pedra que t’ha fet travelar, has travelat i ja està, però les dones cadascuna viu en la seva potència.

—Parlàveu de la societat que als anys seixanta es començava a obrir. Ja ho contàveu a 39 º a l’ombra, però fa la sensació que, a segons quins ambients que descriviu, encara es veu molt resclosida, la societat. Com un poc malalta. Com si una força impedís aquesta obertura.
—I encara ara! Llavors la gent començava a rebel·lar-se. Una rebel·lió o un agosarament podia ser posar-se biquini, per exemple. Eren coses molt simples, perquè abans estaven completament vetades. Rebel·lar-se podia ser anar amb un vestit per damunt els genolls. Eren coses molt petites, però la rebel·lió començava així. Sortir de casa, les dones, i anar a fer feina fora era una cosa horrible, perquè anaven a fer feina a un ambient d’homes. Aquestes coses petites van fer que la dona pogués somniar tenir un sou, perquè sense un sou una dona mai serà lliure. El que fa lliure una dona i també un home és tenir el seu sou. I amb aquell sou pot fer allò que vol fer de la seva vida, o s’hi pot acostar. O se’n pot anar a viure a un altre país. Abans les dones estaven a casa dels pares i en depenien; i dels homes, en casar-se. Això era una cosa terrible. Que començassin a anar a fer feina fora era una passa molt grossa. Aquí comencen les llibertats, si és que n’hi ha.

—Començau cada capítol amb versos de Djuna Barnes.
—La novel·la té quatre parts diferenciades i me la imaginava com una plaça quadrada amb quatre cantons. I pensava: hi falta un fanal a cada cantó. I em vaig posar a llegir poesia a l’atzar, i quan em vaig trobar amb l’obra de la Barnes dic: és que és la Barnes! És que és la Barnes que il·lumina aquest capítol! Tant com aquell vers tan petit quan plou, aquell vers tan petit que la memòria té múscul. És ella, és aquí! És brutal, la seva poesia, i fa posar la pell de gallina.

—La novel·la duu la vostra marca. Per estil, per llenguatge, per sintaxi, per la temàtica. M’agradaria que explicàssiu com treballau lingüísticament la novel·la.
—És una lluita molt grossa, trobar la paraula. Tenc una imatge o una sensació, o un sentiment o un desencant, que vull donar, i trobar aquella paraula que tengui prou potència, que tengui prou color, que sigui un poc cinètica i tot, que faci moure els personatges o els arbres si fa vent, és una lluita brutal. Això em crea insomni i de tot. N’estic massa enamorada, de la llengua.

—Emprau l’article salat tant en el dietari de n’Elisenda com en els diàlegs dels personatges mallorquins.
—Jo volia que fossin molt vius i els vaig donar la parla normal i corrent. Cadascú té el seu propi idiolecte. Quan una nina de deu anys escriu, ho fa en salat. I he d’agrair molt a l’editorial que ho va saber apreciar i ha posat els correctors necessaris perquè no ens passàs cap article ni cap expressió, perquè era molt difícil ajuntar diàlegs i quan els personatges pensen, també ho fan en la modalitat d’allà on són. Hi ha na Daiana que pensa en principatí, perquè és del Principat. I donar aquesta realitat o no sé com ho he de dir, a cada personatge, crec que fa que la llengua catalana s’estengui. Pot començar a un carreret d’un poble de Mallorca i s’estén per tot. L’Alcover-Moll crec que ens fa molt grans, ens dóna força.

—A més a més, és un regal que ens feu als lectors.
—Per mi, una obra literària és una obra d’art. Un pintor, què fa amb els colors? Els mescla? Mescla molts de blaus per arribar al blau que vol, per exemple. Jo em prenc aquesta llibertat de mesclar les paraules. Puc posar una paraula del carrer de la infància de Santanyí amb una paraula que diran a València o diran a Alacant o a Lleida. A mi m’agrada trobar aquella paraula i, si importa, fer la meva mescla. És una obsessió, i això em du una feinada grossa. M’hi pas molt de temps, mirant la cadència, que aquella paraula no desdigui, que la música no faci una nota estranya. M’hi torn boja, completament boja.

—Per això que dieu de la cadència, la repasseu en veu alta?
—Alguna vegada sí, alguna vegada, no. Però repàs i repàs i repàs i repàs. Són paraules que jo crec que estan molt vives. No n’he descongelada cap, ni n’he anada a cercar cap a cap viver. Són paraules vives, però a vegades, a força de reduir l’idioma per deixar-nos entendre amb els que vénen o els més joves que no han tingut l’experiència de la llengua tan viva, de vegades deixam d’emprar-les, però hi són. Jo les empr en la poesia, també. Les veig molt potents, perquè són paraules de la terra, de la mar. Una sola paraula et pot fer sentir olor de blat i olor de sang al mateix temps. Sembla que tenguin aroma i que es moguin. Per ventura, són com a somnis que tenc jo. Visc amb aquesta bogeria.

—…
—Sí, és bogeria, perquè jo desaparec i som una dona boja quan escric. Ara estic asseguda al sofà i t’escolt, però els darrers mesos, amb aquesta novel·la, jo estava completament boja, precisament per les paraules. Me’n don compte, desaparec. No tenc ni edat ni tenc sexe ni res. Jo som una cosa que lluita amb els personatges i amb les paraules que són les que donen vida als personatges i a la història.

—Crida l’atenció el títol, que neix de la novel·la mateixa.
—Una de les persones, quan era molt criatura, va viure la primera nit de la guerra i va quedar com a trastornada. A aquesta nina, que llavors va ser escultora i va ser molt lliure i molt salvatge, li van regalar una capsa de pintures Alpino i només emprava el color negre, i el vermell per pintar el foc. I emprava el groc per pintar la mort errant. I jo pens que el poder d’aquell terror que va viure aquella nina va fer que aquesta figura de la mort errant, que es va transformant en una figura de llum, surti del paper i s’incorpori com un personatge més de la novel·la.

—La novel·la, de quin color seria?
—Voldria que fos com un sol, que no la poguessin acabar de mirar, que cegàs una mica. Jo la veig com un sol.

—La poesia, us ha tornat?
—Tenc vint poemes que he escrit en quatre anys. Quan hagi acabat de parlar amb n’Elisenda i amb na Maria Vivó i amb en Jordi i amb en Piero i tota aquesta gent, perquè encara em qüestionen, els he de reescriure i reescriure perquè l’any qui ve, laBreu els publicarà. Hi ha molta influència de tot aquest món de guerra i de víctimes innocents.

—L’altre dia, quan rallàvem, em vàreu dir una frase que no m’he llevat del cap durant tot el cap de setmana. Em vàreu dir que la terra tenia memòria i que engolia la sang vessada.
—N’Elisenda, que és aquesta nina que viu solitària, que es fa un món interior molt potent i sent bategar la terra, diu que possiblement en aquesta terra hi niuen els morts. N’Elisenda el sent, el bategar i l’alenar de les persones que han patit molt o que els varen ferir… La terra no és innocent perquè guarda memòria. Nosaltres podem sembrar tot un tros de terra i hi naixeran flors i geranis, però aquella terra, durant èpoques de lluites, ha begut sang. I la terra té tanta memòria com l’univers. No sabem on acaba res ni on comença. La terra és profunda, igual que la mar. No és ara que hi ha tants immigrants que queden a la mar. Jo ja de petita veia la mar com una cosa bellíssima però terrible. La lluita que hi ha davall aquella capa verda preciosa. La lluita que hi ha dels peixos grossos menjant-se els petits, de pescadors que no tornaven. La mort que hi ha davall tota aquella bellesa plena de vida. I sempre em preocupava aquesta tragèdia que hi ha per sota de la terra, de l’aigua, que no veiem… Si som com n’Elisenda, que ens fem un món interior molt potent, ho podem intuir una mica.

—Quan feu un parèntesi i sortiu d’aquest món interior, com veieu la vida política i cultural a casa nostra?
—Em fa molta tristor perquè jo, que vaig ser d’aquella generació dels anys setanta que a la nostra manera vàrem lluitar una mica i que crèiem que venia tota una obertura i que venia un món millor, ara veig tota aquesta persecució per la llengua, persecució per les llibertats. Ara no som lliures. Jo crec que ara la gent jove és menys lliure que el que érem nosaltres en aquells anys. Van cohibits, van alerta. Políticament, quan veig notícies no les puc acabar de llegir perquè m’emmalalteixen. No puc entendre com no tenim uns polítics capaços de donar una coherència al país, a la llengua. No sé per què hi ha d’haver aquestes lluites intestines amb la llengua, amb les escoles. Però què fan? Se’n van del cap. No sé on m’he d’agafar. És una cosa desesperant. I em sap greu, perquè ja començ a tenir anys i veig que tot va malament. El moment polític a Catalunya el veig gris, a Mallorca el veig negre…

—Vàreu ser una de les primeres persones que vàreu escriure sobre turisme als anys seixanta, i vàreu començar a destapar el drama que hi havia entre la gent que vivia un pis per davall dels que gaudien del sol i la platja. Quina sensació teniu ara que hi ha aquestes protestes contra la massificació a les Illes?
—Jo crec que ja no pots agafar res seriosament. Fa dos anys que la gent s’ha donat compte que tenim massificació i surten al carrer i demanen una vida de qualitat pels residents. Al mateix temps, els mallorquins han venut les cases als estrangers, i sortim al carrer a demanar qualitat de vida per a aquests residents que ens han comprat les cases. No sé per on m’he de girar. Al meu carrer quasi tots són estrangers i crec que deuen somriure quan ho veuen. Tots han comprat la casa. Molts fan feina aquí. Els seus fills van a escoles franceses o sueques, perfecte. Jo crec que deuen somriure quan veuen que els mallorquins sortim vestits amb calçons amb bufes, amb un estranger agafant un mallorquí pel coll. Això em fa tremolar, m’indigna, em fa una pena enorme. Perquè trob que encara acabam de fer el joc als estrangers. Encara fem feina per ells d’aquesta manera inconscient. Als anys seixanta, a Cala d’Or, els caps de setmana ja venien alemanys només per beure. Els sortia més econòmic venir a Cala d’Or, reservar dues nits d’hotel i beure i tornar-se’n a Alemanya el dilluns a fer feina, que sortir de copes a Alemanya. Als anys seixanta ja hi havia sobreocupació als hotels. Els mateixos hotelers llogaven pisos perquè sabien que els turistes no cabrien a l’hotel. Això és als anys seixanta. I ara de què ens exclamam?

—Voleu afegir res?
—Jo voldria que els lectors s’estimassin un poquet aquests personatges perquè jo els he tractats sense pietat, però els estim d’una manera desesperada.

The Washington Post · Ishaan Tharoor

El context de la reunió que fan els dirigents mundials a les Nacions Unides aquesta setmana no podria ser més desolador. Guerres, ansietat creixent sobre l’estat de la democràcia i divisions geopolítiques profundes sacsen l’escena global. A la tribuna de l’Assemblea General de l’ONU, els dignataris apel·laran una vegada més a les virtuts de la cooperació. Però aquesta venerable institució lluita amb la seva incapacitat per a enfrontar-se a una onada creixent de desafiaments.

El Consell de Seguretat de l’ONU, dominat pels vencedors amb dret de vet de la Segona Guerra Mundial, fa temps que és titllat d’anacronisme. I les guerres en curs a Ucraïna i a Gaza no han fet sinó subratllat la ineficàcia de l’òrgan de presa de decisions més significatiu del món. L’acció col·lectiva per a frenar la invasió russa del seu veí ha estat impossible, amb el Kremlin al Consell. I els Estats Units han protegit Israel durant mesos i mesos de la pressió internacional, tot blocant els esforços per a forçar un alto-el-foc entre Israel i Hamàs, mentre el nombre de morts va augmentar.

De fet, els conflictes al Llevant han afegit tensió a tot el sistema de l’ONU. Els casos judicials contra Israel i els funcionaris israelians són oberts al Tribunal Internacional de Justícia, el màxim tribunal de l’ONU, i al Tribunal Penal Internacional, amb el suport de l’ONU. Les investigacions han resultat polaritzades. Per a alguns governs, són una aplicació necessària del dret internacional, però funcionaris dels EUA i d’Israel les consideren espectacles plens de biaixos. L’agència principal de l’ONU per als palestins, coneguda per les sigles UNRWA, és en el punt de mira d’Israel, que l’acusa de tenir personal a Gaza vinculat a l’activitat d’Hamàs. La controvèrsia ha portat a retallades en el finançament en un moment en què l’UNRWA és el proveïdor més crucial d’ajut humanitari i més suports als palestins.

Més enllà dels conflictes que acaparen els titulars, la comunitat internacional, representada per les Nacions Unides, tampoc no ha pogut aturar la cruenta guerra civil al Sudan –que sembla destinada a ocasionar una de les fams més greus d’aquests darrers anys– ni la desintegració constant de l’estat de Myanmar sota la seva junta militar colpista. (El grup internacional de defensa humanitària Oxfam ha comptabilitzat gairebé dues dotzenes de conflictes, que continuen, en part, per la paràlisi de l’ONU.) Tampoc no ha aconseguit de resoldre adequadament les crisis de deute postpandèmia que afecten els països del món en desenvolupament. I ha presenciat el desplaçament d’un nombre rècord de persones en comunitats destrossades per conflictes o enfonsades pel canvi climàtic.

“La veritat és que el Consell de Seguretat ha fallat sistemàticament en relació amb la capacitat de posar fi als conflictes més dramàtics que afrontem avui: el Sudan, Gaza i Ucraïna”, lamentava el secretari general de l’ONU, António Guterres, en una entrevista recent a Aljazeera. I afegia que el Consell, carregat per les rivalitats renovades de les grans potències, representava un “gran handicap” per a la feina de les diverses agències de l’ONU sobre el terreny.

Diumenge, Guterres va participar en la inauguració de la Cimera per al Futur, una sessió de dos dies paral·lela a més reunions de l’ONU. La cimera lliurarà un “pacte” acordat per consens pels estats membres que exposarà nous conceptes de governança per als problemes del segle XXI, amb l’objectiu de fer front als riscs que presenta la intel·ligència artificial, les dificultats per finançar els objectius de desenvolupament sostenible globals establerts en dècades anteriors, i la necessitat de reformar el Consell de Seguretat.

“No ens cal cap bola de vidre per a veure que els desafiaments del segle XXI requereixen mecanismes de resolució de problemes que siguin més efectius, interconnectats i inclusius; que els desequilibris de poder en les institucions globals s’han d’ajustar i actualitzar; i que les nostres institucions han de comptar amb l’experiència i la representació de tota la humanitat”, va dir Guterres en un comunicat.

Però les discussions diplomàtiques sobre el llenguatge del pacte il·lustren les dificultats inherents al projecte, sense que emergeixi un camí significatiu per a la reforma real del Consell de Seguretat, i amb Rússia impedint els intents de tornar a posar el desarmament nuclear a l’agenda internacional.

Però els analistes encara hi veuen aspectes positius. “Malgrat les frustracions per l’eficàcia de l’ONU, l’atenció i l’energia que els estats membres han dedicat a aquest exercici revela el valor que continuen donant a l’organització, així com la seva voluntat d’invertir en el seu futur”, diuen Stewart Patrick i Minh-Thu Pham del Carnegie Endowment for International Peace. “Creuen que l’ONU continua molt viva, si bé malalta, i que restaurar-ne la salut i la vitalitat és important.”

La competència entre grans potències defineix com més va més l’esperit del Consell de Seguretat, on els Estats Units, Rússia i la Xina sembla que van agafant tanda per posar entrebancs. Richard Gowan, director de l’ONU per al grup de reflexió International Crisis Group, va exposar en un document a començament d’enguany que tot això que passava a la cambra podria ressonar amb el seu passat del segle XX.

“Molts funcionaris i diplomàtics de l’ONU esperen que el Consell torni a ser una mica més com el que era durant la Guerra Freda: un espai per a una cooperació esporàdica però útil entre les grans potències”, deia Gowan. “Els cinc [membres permanents del Consell de Seguretat], i sobretot els Estats Units, la Xina i Rússia, poden elegir. O bé fer servir el Consell de Seguretat únicament com un escenari per al teatre polític, o bé preservar-lo com una vàlvula de seguretat a la qual recórrer, encara que de manera intermitent, en un període d’altes tensions. No sabem quina opció triaran.”

Polítics i defensors de l’ONU demanen un canvi. La setmana passada, el president de Finlàndia, Alexander Stubb, va demanar la fi dels poders de vet individuals, amb què un membre permanent tot sol pot blocar accions. Abans de la Cimera per al Futur, David Miliband, president i CEO del Comitè Internacional de Rescat, va proposar que els poders de vet del Consell de Seguretat se suspenguessin quan aquest òrgan hagués de fer front a matances. La mateixa cimera sembla preparada per accelerar les converses sobre l’ampliació del Consell per a reflectir millor el món tal com és avui.

Així i tot, en un informe publicat dilluns, Oxfam va argumentar que l’enfocament en la competència entre grans potències era una distracció dels problemes més profunds que afectaven bona part de la humanitat. “Alguns han culpat l’estancament tan sols a les tensions geopolítiques creixents entre països poderosos, i és un enfocament incomplet”, assenyalava l’organització. En canvi, l’informe suggeria que els interessos d’una “oligarquia global” creixent havien impedit la cooperació internacional sobre el canvi climàtic, la resposta a la pandèmia i la persecució dels paradisos fiscals extraterritorials. “Una raó clau dels fracassos en la cooperació internacional és la desigualtat econòmica extrema.”

 

• Subscribe to The Washington Post

• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

 

L’exhibició de força que va fer dissabte Oriol Junqueras en l’acte de presentació de la seva candidatura va confirmar allò que molts creuen: l’ex-president d’Esquerra té moltes possibilitats de guanyar el congrés i de tornar a presidir el partit. Cap candidatura no sembla tenir ni els recursos ni la capacitat organitzativa de la de Junqueras, amb un gran coneixement de l’estructura i dels militants i amb quadres mobilitzats remant-hi a favor. Tot i que Nova Esquerra Nacional compta amb el suport dels dirigents i càrrecs institucionals afins a Marta Rovira, la candidatura de Xavier Godàs i Alba Camps no pot competir amb el lideratge de l’ex-vice-president del govern. A més, no són pas poques les veus que assenyalen la possibilitat que Foc Nou acabi passant davant de Nova Esquerra Nacional en la votació. La principal incògnita és si l’ex-president d’ERC superarà el 50% dels vots el 30 de novembre. Perquè si no arriba a aquest llindar, hi haurà una segona volta entre les dues candidatures més votades, cosa que obriria la possibilitat de pactes i la tercera candidatura podria tenir un paper decisiu. Si Junqueras obté més de la meitat dels vots, serà automàticament elegit president d’Esquerra.

Dit d’una altra manera: l’única possibilitat que tenen els contraris a Junqueras és que el vot es diversifiqui i la participació augmenti per aplegar el vot menys mobilitzat. Però abans d’això hi haurà més moments clau. El primer és la recollida dels avals de les candidatures. Servirà per a avaluar el suport de cadascú i per a aclarir quantes candidatures es batran finalment a les urnes. Foc Nou i Recuperem ERC són els que poden tenir més dificultats per a reunir-los, tenint en compte que no tenen lligams amb la direcció ni l’estructura orgànica del partit i els han de recollir un per un. Tanmateix, tenen la possibilitat d’aplegar els militants contraris a la investidura de Salvador Illa. Més de 2.800 hi van votar en contra.

La incògnita dels avals no es resoldrà fins a mitjan novembre, quan es validaran els suports i es proclamaran les candidatures. A mesura que passen els dies també sembla més difícil que hi pugui haver cap pacte entre els aspirants abans de la votació. NEN ha descartat un acord amb Junqueras abans de la jornada electoral interna i Foc Nou ha d’aplegar el vot crític a la direcció i al pacte amb el PSC. L’enfrontament obert s’ha agreujat quan encara falten setmanes per al congrés, tota una eternitat en política.

L’acte d’Olesa de Montserrat no va ser tan sols una exhibició de força de Junqueras; de fet, a l’estiu fonts de la seva candidatura ja havien fet públic que tenien el suport de 2.000 afiliats. També va significar un punt d’inflexió perquè Junqueras va passar públicament a l’atac contra el sector de Rovira, fent un tomb en l’estratègia d’aquests darreres mesos de limitar les seves intervencions als actes a porta tancada amb militants de tot arreu. Sobre l’escenari va trencar el silenci públic que havia mantingut fins llavors, amb poques intervencions –i calculades– sobre l’estructura B i el pacte d’investidura amb Salvador Illa. I ahir, en una llarga entrevista a RAC1, es va desvincular del cas dels cartells dels germans Maragall i atribuí a l’estructura paral·lela i a l’equip d’afins a Rovira la presa de les principals decisions. L’argument de Junqueras és que “la B” va funcionar quan era a la presó, que el van mantenir al marge i que tampoc no li ho van explicar quan en va sortir. Potser perquè no li tenien confiança, va dir, o perquè sabien que ell no ho aprovaria.

Rovira havia fet un llarg comunicat corresponsabilitzant Junqueras i el va acusar de promoure filtracions esbiaixades per desvincular-se dels cartells. La resposta de l’ex-president d’ERC ha estat desvincular-se’n del tot i mostrar-se convençut que Rovira no té cap prova contra ell. Dissabte, Junqueras va advocar per no tancar cap ferida abans d’haver-la netejada. I NEN ha interpretat les paraules de Junqueras com l’anunci d’una “purga”. En una entrevista a Catalunya Ràdio, la diputada al congrés espanyol Teresa Jordà subratllava que la direcció actual és junquerista perquè ell va elegir el seu equip. “Junqueras controla l’àrea de coordinació d’ERC i els espais de participació de la militància”, afegia. Rovira va escriure a X que, “per responsabilitat”, no respondria a Junqueras abans del congrés. Marta Vilaret, vice-secretària general d’ERC de lluita antirepressiva, va assenyalar que Junqueras sempre va mantenir contacte amb el partit quan era a la presó.

Foc Nou també ha estat molt crític amb la contundència amb què va parlar Junqueras de companys del partit. L’ex-conseller Alfred Bosch va defensar de recosir el partit amb “fil fraternal” i l’ex-diputat Jordi Orobitg va acusar Junqueras de no haver aclarit la seva posició sobre el pacte amb el PSC per no hipotecar la seva candidatura, malgrat que en la negociació hi van participar dos dirigents de la seva màxima confiança. La tesi de Foc Nou és que Junqueras implica la submissió al PSOE a les institucions, com va explicar un dels seus portaveus, Gabriel Fernàndez en aquesta entrevista a VilaWeb. Aquesta pre-candidatura, d’una altra banda, encara ha d’anunciar els seus candidats a la presidència i a la secretaria general.

Els ponts entre els sectors de Junqueras i Rovira semblen més ensorrats que mai. Jordà va preguntar si la “gran traïció” de què parla Junqueras és que Rovira no es va voler presentar amb ell al congrés perquè considerava que s’havia d’obrir una nova etapa. “Quina és la traïció? Que Marta Rovira consideri que hi ha un nou de cicle polític? Que cal canvi de lideratges? Tot és extremadament rocambolesc”, exclamava.

Malgrat tot, una altra incògnita que podria ser decisiva és què faria NEN si Junqueras no superés el 50% dels vots i quedessin tercers. S’hi entendrien, amb Foc Nou? O hi hauria marge de negociació amb Junqueras, tenint en compte que no tenen tantes diferències estratègiques de fons? I, al marge d’això, els seus votants, què farien llavors? Encara hi ha partit a ERC, però el terreny de joc es va delimitant cada vegada més.

Després de molts anys allunyada de la televisió, aquest setembre l’actriu Mercè Comes ha tornat a TV3. I s’ha convertit en una de les incorporacions més celebrades de la nova temporada de Com si fos ahir. De moment, la seva història ha captat l’estima dels espectadors, que consideren que té una de les trames més divertides. Aprofitem l’excusa per a parlar amb l’actriu, que no para de treballar; avui estrena un monòleg a la sala Versus de Barcelona, escrit per ella mateixa. Amb Moltes Mercès ens ofereix un dels seus projectes més personals.

—Feia molt que no us vèiem a TV3…
—Sí, he tornat!

—És com tornar a casa?
—Tinc moltes cases, eh? [Riu] No vull semblar creguda, però sí, hi ha molts llocs on em sento a casa. Però, és clar, és molt agradable venir a TV3. M’he retrobat amb molta gent, maquilladores, perruqueres… M’ha fet molta il·lusió. Em cuida molt tothom. Em sento molt estimada. Que més es pots demanar? A més, ric molt amb els companys.

—A les xarxes molta gent ha celebrat el vostre retorn…
—Aquesta és la més gran felicitat que em pot donar la vida. Perquè a nosaltres si no ens veu la gent, si no els agradéssim, no sé què faríem. Per tant, estic molt agraïda a tota aquesta estima mostrada pels espectadors. Al carrer sempre em diuen coses maques. Sobretot em diuen que han rigut molt amb mi. I és el millor que em podrien dir. Tant com m’agrada a mi, riure. És molt important.

—No sou l’única incorporació de la nova temporada de Com si fos ahir. N‘hi ha hagut moltes, però podríem dir que la vostra, de moment, és la que més ens ha fet riure.
—Riurem molt, però també hi ha una part més tendra. Potser fins i tot patirem, en algun moment. Ara, sí que és veritat que el personatge, tal com és, fa molta gràcia.

—Feu de Matilde, una dona gran que de cop té un problema mèdic i ha de començar a ser atesa per la seva neboda, la Gina. En realitat, exigeix que en tingui cura.
—Sí [riu], però les meves nebodes m’han dit tota la vida que quan fos gran em cuidarien, i ara ho han de fer, saps? Aquí és on es crea el drama. Són dues cosines i no saben com repartir-s’ho. Llavors em fan anar amunt i avall com una pilota. I, és clar, la Matilde té molt de caràcter i no li sembla bé això que fan, i els ho fa saber. Ella mana molt i va molt a la seva. Tot plegat acaba creant situacions còmiques.

—D’alguna manera expliqueu una realitat, la d’aquella gent de qui ningú no pot tenir cura…
—Se’n parla molt poc, d’aquests casos, i hi són. La història de les residències és una cosa raríssima. És una cosa fosca. Ja sé que ara se’m tiraran al damunt. De fet, ja em van escriure perquè a la sèrie un dia deia que no volia anar a una residència, ni morta. Em van dir que les residències eren molt bones i que cuidaven molt bé, com si jo hagués dit algun disbarat. Doncs no ho crec. A mi, a la Comes, tampoc no m’agradaria anar a una residència. Penso que s’hauria de mirar de trobar-hi solució, a aquest tema. S’hauria de trobar una manera més normal, menys costosa per a tothom i més alegre. Crec que tots hauríem de ser conscients que la gent gran hem fet moltes coses pels altres. Ara trobo que us toca a vosaltres. Però crec que ara mateix no hi és, aquesta consciència.

—Aquests últims anys moltes actrius heu exclamat que a partir de certa edat costa que us donin papers. Això va canviant? El fet que hi hagi un paper com aquest en una sèrie diària és important?
—Sí, i tant! La gent gran també fa coses, i moltes. I una feina com la nostra, la podem continuar fent perfectament. Per tant, s’ha de reivindicar que podem continuar treballant, que tenim coses a dir. Però és veritat que jo tinc la sort que faig moltes coses. No paro, vinga a estudiar guions, ja sigui de la sèrie com del teatre. Aquest dimarts estreno Moltes Mercès a la sala Versus de Barcelona. És un monòleg que he escrit sobre la meva vida. I a més, faig gira d’una altra obra que vaig escriure. Ja fa cinc anys que amb la Rosa Andreu fem gira amb l’obra La vida de peix.

—Em sembla que a partir de certa edat, com que no us acaben d’escriure papers per a vosaltres, sou vosaltres qui acabeu creant aquests papers.
—Podria ser. Ara que ho dius, crec que tens raó. Perquè si ets gran però tens ganes i ganes per fer coses, llavors no et pots quedar a casa. També és veritat que jo, com deia abans, tinc molta sort. Tinc una productora que sempre em diu que sí als meus projectes. Ara, també podem dir que en general la professió es podria fixar una mica més en nosaltres, pensar que tenim coses a dir. La gent gran té per explicar i per riure molt més que molta gent jove, perquè hem viscut molt!

—Curiosament, dos dels papers vostres més recordats són de gent gran: Les Teresines i l’avià d’en David a Plats bruts…
—Sempre, i per això ara hi ha gent que em veu i em diu: “Si estàs igual.” És clar, com que durant molts anys he fet de persona gran, ara que ho sóc no els estranya… Però m’agrada fer-ho. Sempre m’ha agradat molt la gent gran, perquè té un segell propi, aquella cultura d’abans, parlen amb frases d’abans… Potser d’alguna manera tinc aquest sentiment perquè he tingut uns pares fantàstics, que eren molt rics de vocabulari.

—Encara us recorden per aquests dos papers?
—És curiós, però de vegades em vénen nens petits parlant-me de Les Teresines o de Plats bruts. I penso: però si no havíeu nascut! Potser no havien nascut ni els seus pares! És bonic veure com aquestes sèries passen de generació en generació.

—Potser aquest paper d’ara és diferent. Abans eren certes caricatures. Ara, en canvi, expliqueu molts dels problemes que té avui dia la gent gran…
—En aquesta sèrie faig un personatge que podria ser jo. Una persona gran, sense res estrafolari, com són les persones grans. No totes actuen com ella, però segur que algunes sí que s’hi veuen reflectides.

—Precisament parleu d’un dels temes que afecten tota la gent gran, oi? No deu ser fàcil fer-se gran i aprendre que t’has de deixar cuidar.
—Però això ja ho saps. El que és fotut és que vagis arribant a gran i et sorprengui el que passa. Però crec que la majoria ja sabem que quan et fas gran és així, i ja saps que aquests últims anys són uns anys que ens van regalant a partir de certa edat. Ara, no has de perdre les ganes de fer coses, sent gran. No es pot perdre el sentit de l’humor, que és el millor que hi ha a la vida. És important tenir amics, i continuar fent coses, dins les limitacions de cadascú. Però sempre es poden fer coses.

—Vós heu sigut cuidadora…
—Sí, jo vaig estar catorze anys cuidant el meu marit a casa, després d’un ictus. El va tenir a cinquanta-un anys, i durant catorze anys l’he cuidat. Encara que, com que no vaig deixar de treballar, també tenia una persona que m’ajudava. Però no em vaig queixar mai. Jo n’estava orgullosa. Li vaig comprar un motoret, va aprendre a baixar les escales… Al final, després de molt lluitar, era capaç de sortir tot sol al carrer. Tot el que vam aconseguir va ser un regal. Va valer la pena tot l’esforç. Encara que també és cert que tinc una memòria molt selectiva, i els meus amics em diuen que ja no me’n recordo dels moments complicats, que també van existir. Però també vaig aprendre moltes coses, cuidant-lo. Vaig fer un màster sobre els ictus. No ens podem ni imaginar què és el cervell. Fa unes coses. El meu home, per exemple, no podia dir: “Dóna’m l’ampolla”. En canvi, jo començava a recitar un vers, i el recitava tot perfectament. I una cançó, igual, ell la sabia cantar. Ho tenia arxivat en el cervell; en canvi, era capaç de dir-me res. Ho entenia tot, però no podia expressar-se. Digues tu com funciona el cervell…

—Havent estat cuidadora, penseu què passarà quan us hagin de cuidar?
—Saps què em passa a mi? No hi penso gaire, en el futur. Tampoc no sé si al final hauré de ser cuidada. De moment, tinc una mica de problemes perquè em vaig trencar un fèmur i no me’l van soldar bé, i per tant necessito una persona que m’ajudi. Però no sé què passarà en un futur. Com et deia abans, sempre els dic que a una residència no hi vull anar. No per res, no m’hi veig, allà. Amb els meus amics més íntims sempre diem d’agafar un pis, i una senyora que ens cuidi a tots junts. Ideal!

Com a independentista, res que facin els partits indepes no m’és aliè. Ara no entraré en matisos de si “no tots els indepes” o de si “al lloro, que hi ha partits que diuen que són independentistes i no ho són”: qui vulgui entendre-ho ja ho entén. El límit són els drets humans, és clar, de manera que parlarem de drets. L’altre dia, al parlament espanyol, Junts per Catalunya va voler donar un toc d’atenció a Pedro Sánchez i ho va fer de la manera més barroera possible: tombant l’admissió a tràmit d’una proposició de llei –vetant un debat parlamentari, ens sona?– emergida de la societat civil –qui està al servei de qui, en l’ofici polític?–, tot traint el compromís adquirit amb els impulsors d’abstenir-se en la votació –o sia, faltant a la paraula donada, talment com un PSOE qualsevol.

Fixeu-vos que encara no he parlat de la llei, tot i que la seua naturalesa és a l’arrel de l’error: la de l’habitatge no és una crisi qualsevol, és una emergència nacional –de la nació de Junts, per començar–, i, per tant, les lleis autonomistes que hi incideixen tampoc no són lleis com les altres. Molts catalans afectats, indepes i potencials, no es poden esperar que els sobiranistes parin de fer el gallet per aquests parlaments de déu, entregats als càlculs polítics per a fúmer l’altre. D’aquí l’error estratègic de la maniobra: si la proposta era un nyap, què els impedia d’escenificar el mínim democràtic de deixar-la tramitar, discutir els punts que troben tan inadmissibles, fer ni que sigui el paper de presentar-hi esmenes, i després si tu vols votar-hi en contra sota una bateria d’arguments? Ja no és esperar que s’hi impliquin de cor, només que, posats a girar-se en contra de tants catalans, podien haver fet veure que ho havien intentat fins al final.

En fi, sóc una bleda i encara tinc la inèrcia d’amoïnar-me per si l’independentisme de faristol allunya o acosta més la gent al moviment. També val a dir que tots aquests partits que ara es llancen al coll dels juntaires, quan han tingut el poder de governar no han aconseguit girar ni de lluny la truita de l’habitatge. Cap ni un dels que avui s’esgargamellen dient que la solució és fer més i més habitatge públic –mireu Viena!, mireu els Països Baixos!–, mentre van manar no van ser prou bons per a impedir que el parc existent passés al mercat lliure o per a aconseguir que el que no existia fos construït massivament. Ara, tots s’assenyalen a tots, es tiren per sobre les culpes, els gràfics, els mems. Populistes!, demagogs!, es defensen els liberals; rendistes!, especuladors!, s’hi tornen els perdedors. Els uns parlen de solucions lentes i “perfectes” –construir, construir, construir– i els altres proposen solucions urgents i imperfectes –regular, regular, regular. Hi diré una mica la meua: en situacions d’emergència, les solucions lentes maten.

No és cap secret: sóc partidària de la regulació dels lloguers –total, no la barca foradada que hi ha ara–, perquè res no em fa preveure que puguem esdevenir una Àustria o uns Països Baixos pròximament. Als rodals on la necessitat bàsica d’un sostre s’ha convertit en un bé de mercat, no n’espero cap triomf del bé sobre el mal. Per això, quan em raonen que la limitació dels lloguers farà desaparèixer l’oferta així, en mode impersonal, com una meteorologia inevitable, només hi sé veure la retòrica de qui assumeix la cobdícia com un dret. I el dret a protegir, aquí, és un altre.

Diuen que a Barcelona no hi ha oferta, però si ets un expat o un turista que pots oferir el doble, de cop trobes pis. Què coi, oferta: el pis ja hi era, no te l’han hagut de fer a corre-cuita, te’l dóna la cobdícia d’algú i sense sorteig. Ningú no obliga ningú a llogar per 1.800 la casa que podria arrendar a 800 amb una seguretat idèntica de cobrar. Per tant, si la cobdícia humana no té límits, i la demanda és global, l’una o l’altra s’ha de coartar. De maneres, no n’hi ha cap de sola ni de màgica; hom parla de penalitzacions fiscals, d’expropiacions, de descentralitzacions, no m’hi entretindré, però totes passen per tornar menys rendible viure del calé calent dels altres, sense aportar valor afegit al país, improductivament.

Com que els cansats fan la feina, els sindicats del lloguer s’han hagut d’arromangar amb el frau dels lloguers de temporada, que és el forat per on s’escola la cobdícia especuladora des que es va deixar a mitges la llei anterior. De totes les justificacions atropellades de Junts al veto –“la llei envaeix les nostres competències!”; “volen legalitzar el lloguer d’habitacions!”–, la que podria passar per bona és “per posar pedaços no ens hi trobareu”. Veient la patinada, suposo, la sortida ha estat culpar els sindicats de sobreactuar, instant-los a tornar a presentar la proposta però negociada amb ells, com si no s’haguessin cansat d’intentar-ho tots aquests mesos infructuosament. En fi, no hi ha com tenir el pis pagat i tot el temps del món. De tota manera, jo dels sindicats m’agafaria a aquest ferro roent i no el deixaria anar, i ho dic més per psicologia que per cap altra fe, perquè també podria passar com amb la llei d’amnistia, que per a fer-se valer van provocar una votació en segona volta. Altrament, si Junts dona per bo el número de l’altre dia, el missatge transmès als jóvens i les classes mitjanes catalanes escanyades pel lloguer serà una llosa que els faran arrossegar per sempre més.

3Cat, l’antiga Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA), va fer una aposta decidida i encertada ara fa un any: la creació del canal digital EVA, pensat per a recuperar el públic juvenil, bona part del qual es va perdre arran de la desaparició del canal 3XL. Un projecte perfectament adaptat als nou hàbits de consum dels joves, amb presència a les principals plataformes digitals, on ja acumula més de cent vint-i-quatre mil seguidors. La graella és prou completa i han impulsat molts programes que tracten temes pensats per als joves entre divuit anys i vint-i-cinc, principalment. Malgrat que és un canal imprescindible, no acaba de complir totes les expectatives.

El projecte fa temps que arrossega crítiques per la manca de sensibilitat amb la llengua catalana, perquè molts dels convidats creen contingut a la xarxa en castellà –fins i tot, alguns dels presentadors– i perquè molts creadors en català se senten apartats de la plataforma. Aquests darrers dies, l’influenciador Albert Pagà, conegut a les xarxes com a Berti_Iau, ha fet un parell de vídeos molt crítics amb el projecte. Pagà fa palès el malestar amb EVA, on ha col·laborat alguna vegada, i es queixa del fet que s’inverteixi en creadors que, a parer seu, no aporten res ni a la llengua ni a la cultura catalana.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by berti_iau (@berti_iau)

[VÍDEO] “Deixeu de fer l’imbècil”: el vídeo viral de Cabra Fotuda i Berti_Iau sobre el secessionisme lingüístic

Els impulsors d’EVA van explicar a VilaWeb que una de les intencions era crear una comunitat de joves comunicadors catalans que fessin caminar l’espai, però que també tinguessin pes per si mateixos. Tanmateix, l’objectiu, ara per ara, grinyola: alguns creadors no fan servir el català a les seves xarxes i el públic juvenil descobreix, moltes vegades, influenciadors que fan tot el contingut en castellà. A més, la quota de pantalla sovint beneficia gent que ja té una marca sòlida i a qui no cal un ecosistema sucós com 3Cat per a tirar endavant perquè ja té milers i milers de seguidors. Mentrestant, hi ha molts altres perfils en català amb menys fama i igual de vàlids que romanen al marge de les produccions.

Creadors de contingut en castellà

Pagà explica a VilaWeb que va adonar-se dels problemes al començament de la primera temporada. Creia que durant l’estiu hi hauria canvis, però creu que tot ha continuat igual. És especialment crític amb el programa Xef Marín. presentat per l’estudiant de cuina i influenciador Arnau Marín. El motiu? De quinze convidats, tan sols dos fan continguts en català. “A cada tall de vídeo, sempre et trobes gent que parla castellà i, encara que parli en català, fa el contingut en castellà i fa servir expressions castellanes”, comenta.

El programa l’ha produït Monmedia, la productora del periodista Jordi Basté, per 130.849 euros. En cada capítol, Marín cuina i conversa en català davant els fogons amb un personatge conegut. Acull personalitats de tota mena: cantants, influenciadors de moda, de cuina… Però hi ha un greuge: dels quinze convidats, tan sols dos fan continguts en català a les xarxes. Són la influenciadora Berta Aroca, que presenta el programa LOFT a iCat, i el grup de música The Tyets. La resta no empren el català per a crear el contingut. I encara més: el presentador, Marín, tampoc no fa servir el català a les seves xarxes socials, que acumulen prop de set-cents mil seguidors. Els vídeos, la major part receptes, són en castellà. A parer de Pagà, hi ha més perfils que fan continguts estrictament en català, com Laura Zurriaga, coneguda per Croqueta de Xocolata.

Pagà pensava que, arran d’algunes crítiques que van aparèixer a la xarxa, hi hauria canvis: “Penses que ho canviaran o que la temporada següent donaran instruccions per a fixar-s’hi i convidar gent del panorama català.” Però un dilluns al matí es va endur una bona sorpresa quan va veure que el convidat del darrer programa, Lucas Loren, parlava en tot moment en castellà. I, a més, fent befa de paraules en català. “El menjar en català és tan estrany. Els cigrons? Escolta, tu creus que els garbanzos s’han de dir cigrons i les fresas, maduixes?”, demanava. Pagà sent frustració i té la sensació que s’aïlla molts creadors de continguts en català. També és crític amb els recursos, perquè moltes produccions són externes i tenen un cost elevat. “A mi, això em fa emprenyar. Tenim els recursos i la gent. No ho podem malbaratar així”, exclama.

Marc Lesan, creador de continguts digitals del programa APM? i un dels presentadors del pòdcast L’Arrabassada, comparteix fil per randa el discurs de Pagà. “El criteri d’EVA a l’hora d’escollir col·laboradors és que siguin creadors de Catalunya, no necessàriament en català. I això és el de sempre. Òbviament, has d’anar fent equilibris, però no has de perdre de vista que l’objectiu fundacional de la CCMA és normalitzar el català”, comenta. De fet, en el text de la missió principal de 3Cat, s’hi diu: “3Cat té la missió d’oferir a tots els ciutadans de Catalunya, en compliment del mandat del Parlament, un servei públic audiovisual de qualitat, compromès amb els principis ètics i democràtics i amb la promoció de la cultura i de la llengua catalana.”

Segons Lesan, a EVA han prioritzat gent amb seguidors que no pas amb contingut. “De vegades, el contingut que creen aquests col·laboradors no té tanta repercussió com el que fan ells a les seves xarxes. I després et trobes que tot és en castellà”, afegeix. A parer seu, en el panorama català hi ha qui creu que algunes coses d’EVA que no acaben de rutllar. “EVA és una bona elecció, és necessari, però crec que es podrien fer les coses de manera més eficient i, sobretot, més ètica d’acord amb la normalització de la llengua”, explica.

I quin problema hi ha a catalanitzar-se? La resposta a Jordi Évole arriba de Nou Barris

Llengua, selecció de creadors, contingut i fiscalització

Xavier Dengra, activista digital i membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua, fa temps que denuncia aquesta deriva a les xarxes socials. Segons ell, hi ha quatre pilars que fallen: el lingüístic, la selecció dels creadors, els continguts i la fiscalització.

Quant a la llengua, considera que hi ha molt poca sensibilitat amb el català i poc control lingüístic. Diu que la llengua que hi apareix és pobra, amb molts castellanismes, anglicismes i paraules que no estan normalitzades. Això passa, sobretot, en els subtítols dels vídeos que es comparteixen a les xarxes socials: “Moltes vegades, la maqueta la fa gent que no està especialitzada i ho subtitulen tal com sona, sense complir ni l’ésAdir, ni el DIEC ni el Termcat.”

En cas dels creadors, és molt crític amb el fet que es contracti gent que fa tot el contingut en castellà. “Són creadors de continguts que, un cop surten de la pantalla d’EVA, ho continuen fent tot en castellà. Això és insultant! ‘Accepto que em paguin calés per a fer-ho, però que el català no m’esquitxi al perfil personal’”, comenta. Segons ell, el plec de condicions de col·laboració hauria de fer que pel cap baix alguns dels vídeos que fan per a EVA també acabessin al seu perfil, com a mínim a Instagram, on hi ha possibilitat de publicacions conjuntes.

Per il·lustrar les contractacions, fa servir un exemple prou clar de la influenciadora Alex Gibert, que apareix en un vídeo dirigint-se en castellà a la seva àvia, que li respon en català. “Molta gent la va criticar. I què va passar? Que al cap de poc temps, EVA la va fitxar, la va treure en un parell de programes i, a més, la va fitxar per fer publicitat del canal. No parlem d’una col·laboració. Parlem de pagar diners a creadors que fan el contingut en castellà i que, a més, transmeten dinàmiques lingüístiques que són negatives per a la cohesió i per a mantenir la llengua”, diu Dengra. A banda, també es queixa que el nom d’algun programa estigui en castellà, com ara La turra. A Dengra li consta que el nom original era en català, però la productora el va canviar perquè pensava que així tindria més èxit.

Aquests vídeos promocionals van ser polèmics, perquè a més eren subtitulats en castellà. Va passar igual amb una altra influenciadora castellanoparlant, Carla Galeote. 3Cat va posar com a condició que parlés en català als vídeos, però va permetre que els subtitulés en castellà perquè habitualment ho feia en castellà i molts dels seus seguidors no l’entendrien, si no. Finalment, els vídeos van ser despenjats.

No m’he equivocat: no han passat cinc dies i EVA ja l’ha fitxat.

Amb això, @3CatCorporatiu es llança obertament a acceptar subtítols en castellà a les xarxes socials i a publicitar la diglòssia d’aquest creadors.

Quina vergonya de referents i quina desgràcia d’estratègia. https://t.co/s0biRNLFb5 pic.twitter.com/9PcYrICLqA

— Xavier Dengra i Grau (@xavidegr) January 26, 2024

En el cas de la publicitat, hi ha hagut queixes a la defensora de l’audiència per publicitat o col·laboracions que no tocaven o bé no s’havia explicitat prou. “No pots tenir persones que gestionen els comptes d’EVA com si allò fos casa seva, i ara faig m’agrada a aquesta empresa perquè em ve de gust. Si es fa, és perquè l’empresa paga, i això s’ha d’anunciar. Si no, es fa publicitat encoberta i hi pot haver problemes greus”, comenta Dengra. Ell mateix va presentar una queixa perquè el compte d’EVA havia fet uns quants agradaments i comentaris en publicacions d’empreses, com ara Cacaolat que deia “No podríem viure en un món en què no existís Cacaolat”. 3Cat va comunicar-li que el m’agrada havia estat fruit “d’una comunicació poc clara amb una de les persones que gestiona les xarxes socials del canal”.

Segons Dengra, també falla el contingut del canal. Es queixa que com més va més s’opta pels pòdcasts i per l’externalització de programes. “S’està privatitzant la televisió pública i s’estan abaratint costos”, comenta. I això, diu, repercuteix clarament en els formats dels programes, però també en la qualitat lingüística. S’explica: “En molts programes o sèries de TV3, hi ha una persona que vetlla pel llibre d’estil i diu les coses que s’han de corregir. Diuen ‘escolta, això que acabes de dir no té ni cap ni peus, no compleix el nostre llibre d’estil’. Ara no hi ha prou lingüistes perquè s’externalitza a productores, que tenen uns altres criteris. I què passa? Que la qualitat lingüística baixa.”

El quart i darrer pilar que trontolla, diu, és la fiscalització de resultats. Segons Dengra, el model EVA xoca amb el del SX3. “Amb el SX3 s’ha anat fiscalitzant quines eren les audiències i hi ha una expressió pública de la corporació, per mitjà de Laia Servera, que ens explica què fan. A EVA hi ha un hermetisme absolut. Com podem saber nosaltres si els programes surten bé? Com sabem si les audiències són bones? Com sabem els programes que han de repetir? Quin criteri hi ha darrere?”, es demana. Segons ell, la gent creu que és correcte que es fiscalitzi el SX3 perquè tothom és conscient del paper que té entre la canalla. “Però quan fiscalitzem EVA amb la mateixa duresa, sembla que, ‘ostres, estan atacant els joves que fan continguts’. Tenim el mateix dret de criticar EVA, perquè té un públic objectiu importantíssim”, diu Dengra.

Més programes amb creadors en castellà

Hi ha més casos que grinyolen, com ara Dopamina, el programa de divulgació científica destinat a conèixer a fons les emocions que senten els joves, entre les quals beef, cringe i chill. En aquest cas, el programa l’ha produït Bworld Productions per 185.021 euros. És presentat per l’experta en divulgació científica Sandra Ortonobes, coneguda per la Hiperactina a les xarxes, on té més de més d’un milió de seguidors. El programa és efectivament en català, però Ortonobes ho fa tot en castellà fora d’EVA: els vídeos a TikTok, Instagram, Twitch i YouTube, les publicacions a X i els llibres. “Fitxes una creadora que ho fa tot en castellà i no en cerques que ho fan en català, com ara Neurones Fregides…”, diu Dengra.

A Estic AFK passa una cosa semblant. El programa, presentat per Carla Sevillano, coneguda per Carla Doyle, és pensat per entrevistar artistes, streamers i creadores de contingut mentre els desafia a una partida d’un videojoc. Dels vuit capítols, tan sols en tres hi surten entrevistats que fan contingut en català: el dels Figa Flawas, el de Berta Aroca i Xènia Casado i el de la Croqueta de Xocolata. L’ha produït Vampire Films per 74.406 euros.

Contractar creadors en català, la clau de canvi

Pagà, Lesan i Dengra coincideixen que hi ha una solució ben fàcil a tots els problemes derivats de la llengua: contractar creadors que facin contingut estrictament en català a les xarxes i destinar més recursos per a tenir cura del català. Segons Pagà, tampoc no s’hauria de renunciar a la gent que viu a Catalunya i fa continguts en castellà. “Podrien fer feina de guió, de producció. Es pot aprofitar, però el referent hauria de ser un creador plenament en català”, diu.

Abans de la irrupció d’EVA en el panorama català, ja hi havia un format semblant. És el Canal Malaia, impulsat l’any 2020, pensat per a irrompre a YouTube i la xarxa amb vídeos en català i fer conèixer nou talent. Un projecte encara actiu que va guanyar molta volada. “Canal Malaia, teòricament, havia de ser la competència d’EVA”, diu Pagà, que n’és membre. Es queixa, a més, que aquest darrer any EVA ha contractat uns quants membres de la plataforma. “La sensació que tinc és que Canal Malaia es queda orfe”, afegeix. Això també ho ha detectat Dengra, que considera que els creadors que fan el salt perden l’essència que els diferenciava de la resta: “Persones que al seu compte creaven, que això Malaia ho respectava molt, i ara simplement s’emporten un micròfon i cap aquí.” Segons ell, fins i tot s’ha arribat a crear l’estereotip de reportera jove que es passeja pels llocs amb el micròfon. “Fins a quin punt hem de donar un xec en blanc per a tenir contingut a la cadena pública que destrossa una mica tota aquesta identitat i saber fer i llibertat de creació de cadascun d’aquests creadors?”, es pregunta.

Per Lesan, s’hauria de ser més directe a l’hora de promocionar el català: “Potser seria més efectiu si la Generalitat digués: ‘Vinga, et pago perquè facis vídeos teus, amb la teva marca, però en català.’ Seria una estratègia més efectiva. L’estratègia d’encasellar-ho tot en la mateixa marca és dels mitjans tradicionals.” I acaba dient: “No sé quina rebuda tindria a les xarxes, però potser ajudaria a normalitzar el català.”

El conflicte entre l’Hesbol·là i Israel amenaça cada dia més d’implicar una invasió israeliana del Líban, cosa que significaria l’extensió de la guerra de Gaza a escala regional.

El Líban és un país extraordinàriament complex, marcat per la divisió ètnica i religiosa que fa gairebé cent anys que no permet d’estabilitzar-hi la vida política.

L’activitat de l’Hesbol·là, tal com va passar en el seu moment amb la de l’Organització per l’Alliberament de Palestina, no la pot controlar l’estat libanès i fa que Israel considere la invasió del país, fracassada unes altres vegades.

 

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra feina ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem al mateix temps que siguin a l’abast de tothom i no d’uns pocs. Tots hi eixirem guanyant.

El fundador i director general de Telegram, Pàvel Dúrov, ha anunciat que el servei de missatgeria compartirà amb les autoritats les dades dels comptes que hi comparteixin contingut il·legal. L’anunci arriba setmanes després que les autoritats franceses el detinguessin i l’acusessin de dotze delictes, entre els quals, complicitat en l’administració d’una plataforma en línia que permet transaccions il·lícites per part de bandes organitzades, negativa a col·laborar amb la justícia i complicitat en la difusió d’imatges de menors de caràcter pornogràfic, tràfic de drogues i frau.

Elies Campo: “Serà necessari que Telegram sigui responsable davant la societat”

“Hem deixat clar que les adreces IP i els números de telèfon de qui violi les nostres normes poden ser revelats a les autoritats pertinents si aquestes ho sol·liciten legalment”, ha escrit Dúrov en el seu perfil. Segons que ha explicat, la mesura pretén dissuadir els criminals de Telegram.

També ha dit que, durant les darreres setmanes, els equips de rastreig de Telegram han identificat contingut problemàtic que ja ha estat desarticulat. “Si encara aconsegueixes trobar alguna cosa insegura o il·legal a Telegram, si us plau, informa’ns a través de @SearchReport”, ha interpel·lat.

Finalment, ha lamentat que la seva plataforma hagi estat emprada de “manera abusiva” per algunes persones que l’han feta servir per a activitats il·legals. “Aquestes mesures haurien de dissuadir els delinqüents. Telegram està pensat per trobar amics i descobrir notícies, no per promocionar béns il·legals. No permetrem que els actors malintencionats posin en perill la integritat de la nostra plataforma per a gairebé mil milions d’usuaris”, ha remarcat.

Josep Maria Ganyet: “La detenció de Dúrov no és una qüestió de llibertat d’expressió”

Dúrov va ser detingut el mes d’agost per la Gendarmeria de Transport Aeri (GTA). La justícia francesa considera que Telegram és un aliat potencial per a la comissió de delictes de frau, contra menors o tràfic de drogues, entre més qüestions, ateses les eines que ofereix, la manca de moderació de la plataforma i l’escassa col·laboració amb les autoritats. Finalment, va ser posat en llibertat amb càrrecs després d’haver estat interrogat per un jutge, que li va imposar la prohibició de sortir del territori francès i l’obligació de presentar-se a una comissaria dues vegades la setmana.

Amb gairebé mil milions d’usuaris a tot el món, Telegram s’ha situat com una alternativa a les plataformes de missatgeria nord-americanes.

Tal dia com avui de fa cinc anys, es va llançar l’operació Judes, amb què l’estat espanyol, mitjançant la Guàrdia Civil i el sistema de judicial, en aquest cas l’Audiència Nacional, va escorcollar i detenir nou persones. D’aquestes nou, set vàrem anar directament al quarter de 3 Cantos, a Madrid. Dies després, ens van portar fins a l’Audiència, on vam ser enviats a presó provisional fins a la data del judici.

Durant els mesos següents, la mobilització popular i les defenses van exercir prou pressió perquè fóssim alliberats, això sí, amb mesures cautelars. Prohibit sortir de l’estat espanyol, haver de lliurar el passaport, d’anar a segellar cada setmana al jutjat i, evidentment, pagar una fiança.

Poc després, van decidir d’afegir quatre companys més a la causa. La Guàrdia Civil se’ls va presentar de paisà per lliurar-los una notificació judicial en què eren acusats de terrorisme.

Durant cinc anys, hem estat amb l’ai al cor, pendents d’un judici totalment advers, i en què difícilment podem dir que la presumpció d’innocència hagi aparegut. Fent servir les pròpies paraules del MHP Puigdemont, “encara som aquí!”.

I sembla que encara ens durà uns tres anys més saber si se’ns podrà aplicar la llei d’amnistia, o no. El jutjat ha decidit d’enviar unes quantes preguntes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. I segons quina sigui la resposta, anirem a judici, o no.

Fa uns dies, i en contra de la mateixa llei, vaig sentir alguns polítics que deien que aquesta llei no era constitucional perquè creava una diferència entre els catalans i la resta dels ciutadans de l’estat espanyol. Només aclariré que ara mateix hi ha més agents de policia (que no viuen a Catalunya) amnistiats que no pas represaliats.

Si és un problema aplicar aquesta llei només a Catalunya, la podem aplicar a tot l’estat sobre tots els companys que s’hi han encarat, i que són en diferents presons, molts en situacions mèdiques greus. Sembla que ser antifeixista surt molt car en aquesta Espanya on un dictador ho va deixar tot atado y bien atado. La repressió, amb totes les seves cares, no només afecta Catalunya, també Galícia, el País Basc, Aragó, Andalusia, Madrid… Trobem casos repressius a tot arreu.

Un dels companys de l’operació Judes exposava que fins que no canviéssim les lleis que ens reprimeixen, tothom estaria en perill de ser acusat, tan sols per no seguir la línia ideològica de l’estat. Tant el govern català com el govern espanyol ens apliquen les mateixes lleis, i s’omplen la boca dient que faran o deixaran de fer, però la situació continua essent la mateixa, any rere any.

Hem perdut la necessitat de defensar els drets que ja tenim i intentar aconseguir-ne de nous? Per a alguns és un no rotund, però veig massa conformisme a la societat. No veig els carrers defensant sanitat, educació, habitatge, llengua… On queda la unitat entre les organitzacions d’esquerra? Cada dia que passa veig més egocentrismes partidaris, desunió i no tenir clar quin és l’objectiu final.

En contra, les dretes, encara que es barallin entre si, tenen molt clars els seus objectius comuns i no els qüestionen, fan pinya. Estratègicament, anem perdent… I no sembla que els processos de regeneració dels anomenats partits independentistes hagin de canviar en un futur pròxim aquesta desunió. Però és que en les pròpies organitzacions no partidistes, tampoc.

Nosaltres encara som aquí. Molts som aquí, però no anem plegats, alguns ho intentem, però no ho acabem d’aconseguir. Però ja ho vam aconseguir, ja ho vam fer. Tornem-hi, tornem a la unió del Primer d’Octubre, aprenguem dels errors. Sé que podem aconseguir-ho, sobretot si deixem de creure que ens han de guiar. Tornem a les associacions de veïns, als casals, als esplais, al moviment associatiu de cada barri, cada escola, fem pinya i plantem cara a tots aquells que com a poble ens vagin en contra.

Ens veiem a les assemblees i als carrers!

 

La zona euro sembla que camina cap a una mena de paralització. Si l’efecte dels jocs olímpics impulsà temporalment l’economia de França, l’índex PMI compost (directors de compres) baixa al setembre al ritme més intens d’aquests darrers quinze mesos. Ara l’índex europeu ha baixat per sota del llindar que assenyala una expansió. I quan es presenten simultàniament un ràpid declivi de les noves comandes i de la cartera existent, no cal tenir gaire imaginació per a preveure una nova debilitació de l’economia. El fet és que el sector industrial es complica com més va més. La desacceleració ara ha arribat al vint-i-setè mes i, fins i tot, ha empitjorat al setembre. Quant al futur, la forta caiguda de les noves comandes i les perspectives cada vegada més negatives de les empreses, fan pensar que aquest període de vaques magres a Europa encara és ben lluny del final.

Vet aquí el comentari que publicava aquest matí la nota avançada que fan cada mes els directors de compres de la UE, els anomenats índexs PMI, elaborats per Standard & Poor’s. Esmenten el cas de França, però la reducció de la producció industrial és especialment intensa a Alemanya i de passada diuen que també ho és a la resta de la zona euro. De fet, assenyalen que el ritme de declivi al sector manufacturer europeu s’ha accelerat per quart mes consecutiu. Malauradament, l’avanç de l’enquesta tan sols comenta allò que passa a França, Alemanya i al total de la zona euro, però no entra en més detalls per països fins a començament del mes vinent. Per tant, no sabem, per aquesta via, què pot passar avui i aquí.

La situació no és nova, perquè al motor d’Europa, Alemanya, el problema industrial és molt greu. Aquest matí mateix el ministre d’Economia, Robert Habeck, molt preocupat, feia una crida urgent a Volkswagen perquè no tanqués cap de les seves instal·lacions productives a Alemanya, sabent que el fabricant d’automòbils s’encara a importants dificultats econòmiques i les ha de resoldre. Per això ho ha volgut fer de dins estant, durant una visita poc protocol·lària a la fàbrica de Volkswagen d’Emden, al nord-oest d’Alemanya, on ha destacat la importància cabdal de mantenir les instal·lacions industrials del país: “Hem de conservar els llocs de feina”, ha demanat.

Volkswagen va sembrar la preocupació a principi de setembre, quan anuncià que preparava un pla d’estalvi sense precedents. Tot i que encara no se n’han revelat oficialment els detalls, no es pot descartar el tancament de fàbriques a Alemanya, i això seria un pas insòlit en la història del grup. També és possible que hi hagi acomiadaments, de manera que es posaria fi a la famosa “garantia laboral” del grup, vigent de fa trenta anys. De totes maneres, els rumors que hi ha a la premsa parlen de xifres molt diferents, de 15.000 persones a 30.000 i retallades fortes tant en les inversions com en els equips d’investigació. També es parla d’escapçades a les factories de la filial Dacia a Romania.

Els problemes que arrossega Volkswagen vénen de lluny, però els va accelerar la decisió sobtada del govern de Scholz de suprimir les ajudes a la compra de vehicles elèctrics el desembre passat, per reduir la despesa pública. El cas és que les vendes de cotxes han caigut dràsticament. Algú podia pensar que no passaria? Conscient de l’error, el govern ha introduït aquest mes de setembre avantatges fiscals i condicions d’amortització més favorables per als vehicles elèctrics de les empreses, a fi de reactivar el sector. En el sector no hi ha una confiança excessiva que la mesura tingui èxit. I Volkswagen és tan sols un exemple; podríem parlar de BMW o de Mercedes, si bé amb problemes de fons diferents.

No podem passar per alt el pes que té la indústria de l’automòbil a Alemanya, on es considera un sector clau. Hi treballen gairebé 800.000 persones. Quant a facturació, és, amb diferència, el sector industrial més important del país. Segons l’Oficina Federal d’Estatística, tan sols els automòbils i les peces de recanvi van representar el 17% de les exportacions alemanyes el 2023. Però això canvia molt de pressa.

Enguany, els fabricants s’enfronten, al mateix temps, a unes vendes molt afeblides i a uns alts costs per a fer la transició cap als vehicles elèctrics. Això els ha reduït els beneficis. Volkswagen va tenir una caiguda del 14% en els resultats el primer semestre, a BMW va ser de gairebé un 15% i a Mercedes-Benz d’un 16%.

Alguns estudis recents indiquen que, de mitjana, les fàbriques alemanyes de Volkswagen, BMW i Mercedes van treballar a poc més de dos terços de la capacitat operativa durant l’any passat. I recordaven que tots tres grups plegats havien arribat a lliurar 6,2 milions de cotxes l’any. El 2023, en canvi, tan sols en van fabricar una mica més de 4 milions. El fet és que avui la indústria produeix menys cotxes que no abans… però utilitzant encara molt personal, segons un estudi del Deutsche Bank. I hi posa xifres. “Tot i que la producció és un 23% inferior a la dels registres anteriors, el nombre de treballadors ha baixat solament d’un 8%. Això fa que les fàbriques siguin menys productives.” Vet aquí un altre problema que fa tremolar al ministre d’Economia alemany.

Si això passa a les fàbriques de cotxes, d’alguna manera s’ha de notar també en els qui treballen per a ells a fora. Entre les empreses subcontractistes del sector, que encara donen feina a unes 270.000 persones (en comparació amb unes 311.000 el 2018), la crisi ja va arribar fa molt de temps. Lògicament, els fabricants d’automòbils subcontracten d’acord amb les comandes que reben. En vista de la situació, segons una enquesta recent, el 60% d’aquestes empreses pensen en una reducció moderada de la plantilla.

La crisi de la indústria de l’automòbil revela cruament les debilitats del model alemany. Per exemple, quatre anys i mig després de començar la pandèmia, la producció encara és d’un 10% inferior al nivell anterior, com explica una anàlisi d’ING. “L’antic model de negoci amb energia barata i mercats d’exportació grans i fàcilment accessibles ja no funciona”, afegeix. Tenint en compte el debilitament de l’impuls als EUA i la Xina i les tensions comercials addicionals, el fet és que hi ha poques esperances d’una ràpida recuperació, que vingui impulsada per les exportacions.

Pensem que les exportacions s’han considerat durant molt de temps el principal motor de la indústria de l’automòbil alemanya. Dels 4,1 milions d’automòbils produïts al país l’any 2023, 3,1 milions –és a dir, unes tres quartes parts– se’n van anar a l’estranger, segons la patronal del sector. I, adverteix: “Els pesos en el mercat global van canviant. Si els mercats tradicionals d’Europa i l’Amèrica del Nord es troben en un clar declivi, hi ha un fort creixement a la Xina i l’Índia, on són com més va més coberts per competidors locals.”

El panorama és complicat per als alemanys… i per als europeus, és clar. Però, evidentment, no llencen la tovallola. Segons l’Institut Alemany d’Investigació Econòmica (DIW), els fabricants d’automòbils alemanys encara tenen totes les possibilitats i capacitats per a afermar-se en la competència mundial. “Però per això –diuen–, han de reinventar-se, canviar i utilitzar la seva força innovadora per moure’s més de pressa i millor cap a la mobilitat elèctrica i la conducció autònoma. Afirmar que el motor de combustió és viable és una il·lusió perillosa.” Segons el DIW, l’elecció dels cotxes elèctrics ja s’ha fet de fa temps a tot el món. Bé, veurem què passa aquests mesos vinents. El BCE i el govern alemany hi tenen molt a dir.

No he parlat dels serveis. L’enquesta apunta que no van malament, però caldrà tenir les explicacions completes i detallades per països per a fer una avaluació més concreta de la situació global de la zona euro al començament de la tardor. Ara, en principi, no pinta pas gaire bé. Veurem les dades d’aquí.

Uns quants col·lectius d’Andorra i dels municipis del Pirineu al Principat han creat la plataforma Pirineu Viu, que denuncia el model turístic al territori, concretament, a la zona de muntanya. Denuncien l’augment del preu de l’habitatge i la precarització laboral, els principals efectes que consideren que té el que anomenen “monocultiu turístic”. La plataforma agrupa una trentena d’organitzacions que van des del Ripollès fins a la Vall d’Aran, també Andorra, i diuen que el seu objectiu és defensar els drets bàsics d’aquells que viuen durant tot l’any als Pirineus.

Han anunciat que els pròxims dies es faran públiques les mobilitzacions que tenen planejades. D’aquesta manera, diuen que se sumen al moviment que aquest estiu ha esclatat a les Illes en contra del model turístic. Asseguren que al Pirineu hi ha gairebé tants llits turístics com habitants, així com un 60% d’habitatges de segona residència, segons que ha dit un dels portaveus de la plataforma, Arnau Corberó, que també ha lamentat la precarització que viu el sector. “El jovent del Pirineu es veu obligat a anar a estudiar a fora i, un cop acaba els estudis, difícilment pot tornar a casa perquè l’oferta laboral és precària al voltant del turisme i el preu de l’habitatge està disparat”, alerta Júlia Leigh, una de les portaveus. Des de la plataforma consideren que ja s’ha acabat l’època en què la gent pensava que es vivia del turisme: “Ara és una evidència que el turisme viu de nosaltres”, diuen.

Des de Pirineu Viu organitzaran unes quantes accions de mobilització durant aquesta tardor i hivern, a més de cicles de debat o activitats de conscienciació i de reflexió sobre el model de creixement econòmic del territori. L’organització, que agafa un cert relleu de la Plataforma Stop JJOO, diu que faran pinya per tal de fer front a les problemàtiques que es deriven de la turistificació al Pirineu, i que aquest hivern es focalitzaran a denunciar els problemes d’accés a l’habitatge a causa d’una sobresaturació turística i de segones residències. “Hem de ser la gent del pirineu qui decideixi que es produeix i no la indústria turística”, avisen.

Daniel Pardo: “El problema del turisme no és que sigui bo o dolent, és que sigui massiu”

Uns quants vols han estat cancel·lats o endarrerits a l’aeroport de Palma, a Mallorca, a causa de les fortes pluges. Alguns d’ells han estat desviats als aeroports d’Eivissa, Menorca i Reus, que sí que operen amb normalitat. Altres, superen les dues i tres hores de retard.

La forta pluja ja ha deixat uns 30 litres per metre quadrat en menys d’una hora a la zona de Calvià. Per això, s’han activat avisos taronges per pluges i groc per tempestes a Mallorca. Es preveu que la situació millori a la nit.

El sindicat USTEC ha exigit que l’ensenyament del català en organismes públics sigui de franc en tots els nivells. També ha denunciat la manca de places i les dificultats burocràtiques en el procés d’inscripció als cursos, així com la manca de professorat.

Coincidint amb l’inici de curs a les escoles oficials d’idiomes (EOI), la portaveu d’USTEC, Iolanda Segura, ha denunciat que no hi ha una política que defensi la promoció, aprenentatge i oferta de llengües minoritzades a les EOI arreu del país. Un fet que, segons que diu, suposa un perjudici per aquestes llengües.

Així, la coordinadora del grup d’EOI d’USTEC, Aduna Olaizola, ha remarcat que cal repensar l’oferta de català en el sistema públic d’ensenyament i coordinar els diferents organismes públics que n’imparteixen l’ensenyament. També ha denunciat la manca de difusió de l’oferta d’ensenyament de català i els preus dels cursos, que considera que no són gaire atractius. Olaizola ha dit que l’horitzó és la gratuïtat en l’ensenyament del català dins del sistema públic, tal com recull el Protocol per la Garantia dels Drets Lingüístics.

Aziz Faye: “Si la gent pensa que pel meu color de pell no hauria de saber català, anem malament”

Manca de recursos i de pressupost

D’altra banda, la USTEC ha reclamat que a les EOI se suprimeixi la penalització per repetir curs, s’equiparin els preus públics i les taxes i es torni a fer 120 hores lectives anuals.

Segura ha remarcat que fa una dècada que s’arrosseguen retallades, i demana que s’equiparin els preus públics i les taxes i bonificacions per a tots els nivells i idiomes. Els preus públics (nivells A1, A2, C1 i C2) els regula directament el departament d’Educació, mentre que les taxes (nivells B1 i B2) depenen dels pressupostos, que aprova el Parlament. Així, des d’USTEC reclamen que les taxes recullin les bonificacions que s’apliquen als preus públics.

La portaveu d’USTEC ha denunciat també que el procés per inscriure’s a l’EOI és molt complex i que molta gent acaba desistint. El sindicat també planteja altres reclamacions, com que s’imparteixin classes de gallec en el sistema d’ensenyament públic.

El Sindicat de Manters denuncia les traves per a fer cursos de català: “És més difícil que aconseguir entrades per a Oasis”

Les fortes pluges que van descarregar amb intensitat al Baix Empordà han inundat uns quants carrers dels municipis com Platja d’Aro, Llafranc o Castell d’Aro. Un dels punts on va ploure amb més intensitat és Platja d’Aro. En qüestió d’una hora, es van acumulatr 60 litres per metre quadrat. De fet, hi ha una seixantena de comerços afectats per les inundacions. Per això, els propietaris exigeixen a l’ajuntament milloren en el clavagueram, perquè diuen que no és la primera vegada que passa una cosa així.

La policia local va tallar diversos trams de l’avinguda de S’Agaró. L’aigua va arribat a cobrir totes les rodes d’alguns dels vehicles que hi havia aparcats al carrer a l’altura del Magic Park. Segons que informa l’Ajuntament, cap a dos quarts de set de la tarda la Policia Local va poder restablir la circulació a tot el municipi.

Inundacions a Platja d’Aro. Brutal l’aiguat que ha fet. pic.twitter.com/xDzWYeK98n

— Méteo Palamós (@meteopalamos_) September 23, 2024

Ara mateix, Platja d’Aro. Al•lucinant. pic.twitter.com/ffT72eyn3D

— Méteo Palamós (@meteopalamos_) September 23, 2024

Més imatges de la potentíssima tempesta a #Platjad‘Aro #BaixEmpordà imatges de @lauracanaleta pic.twitter.com/QKH0aljLbw

— Marc Gassó Torrents (@MeteoGasso) September 23, 2024

A Castell d’Aro, en tan sols cinc minuts es van acumular gairebé 10 mil·límetres d’aigua per metre quadrat, segons que informa el Servei Meteorològic de Catalunya. Es va superar el llindar d’intensitat forta amb un total de 25,3 mm en 30 minuts, tot i que més de la meitat (18,6 mm) van caure en només deu minuts.

Les pluges van afectar altres poblacions, com a Llafranc, o Sant Feliu de Guíxols, tal com podem veure al vídeo que ha compartit un usuari a X.

Llafranc esta tarde pic.twitter.com/WvlBUbNO2K

— jossef (@chahbouniyouss1) September 23, 2024

L’incendi d’un camió a l’A-7, en el quilòmetre 384, a prop de la sortida cap a Alberic i Tous, causa més de dos quilòmetres de cues. El foc ha començat a la part posterior del vehicle, que circulava per l’autovia en direcció a València, a quarts de cinc de la tarda.

El fum negre, visible des de diversos municipis de la Ribera, s’ha propagat ràpidament i ha alertat als serveis d’emergències. S’han tallat dos carrils de circulació (el dret i el central) per tal d’agilitzar el treball dels bombers, que ja s’han desplaçat al lloc dels fets.

L’incendi del camió també ha afectat una zona de vegetació situada prop de la carretera.

Retención en la A7 dirección Alberic – Valencia. A causa de un reventón que ha causado fuego a las otras ruedas. pic.twitter.com/0LtvhhiCfn

— Capover (@Capover10) September 23, 2024

El començament del judici contra l’ex-conseller valencià Serafín Castellano i setze persones més per l’anomenat “càrtel del foc” s’ha ajornat a demà. El judici havia de començar avui a l’Audiència espanyola, però la intenció dels acusats de pactar amb la fiscalia ha fet que durant tot el matí s’hagen mantingut reunions entre les parts, cosa que ho ha fet impossible. A última hora del matí encara no s’havia tancat cap acord perquè les penes que haurien d’assumir les empreses d’extinció d’incendis les farien inviables.

L’ex-conseller Serafín Castellano té una petició fiscal de vint-i-un anys de presó pels delictes de falsedat en document públic, delicte continuat de suborn, prevaricació, malversació i associació il·lícita. L’acusat principal és l’empresari Vicente Huerta, per a qui demanen 33 anys i 6 mesos de presó i multes que superen els 25 milions d’euros. La fiscalia atribueix una relació corrupta entre Serafín Casellano i Vicente Huerta, que és el propietari de l’empresa Avialsa, per contractes irregulars relacionats amb l’extinció d’incendis. La fiscalia diu que els diners defraudats superen els 160.000 euros.

La Conselleria de Governació que dirigia Castellano atorgava contractes d’extinció d’incendis a les empreses que ell designava després d’haver-ne rebut regals com ara caceres, rellotges i viatges.

Per a evitar l’entrada a presó, tant Castellano com Huerta negocien l’admissió del delicte a barata de pagar una multa i una pena de menys de dos anys de presó, que no hauria de complir.

Els quinze acusats més, entre els quals hi ha empresaris i funcionaris, també negocien acords per a evitar el judici. Són Vicente Bosca Calafat, coordinador del servei contra incendis; Ramon Dinares Bosque, cap de la unitat de mitjans aeris de la Generalitat de Catalunya; Francesc Xavier Palmés Cosidó, encarregat del Servei de Contractació i Patrimoni de la Subdirecció General de Gestió Econòmica i Contractació del Departament d’Interior de la Generalitat Catalunya, i Manuel Bosch Serch, responsable de la Divisió Operativa de la Direcció General d’Emergències i Seguretat de la Generalitat de Catalunya.

Aquest matí, a l’entrada de l’audiència, Serafín Castellano no ha volgut fer cap declaració sobre les negociacions de conformitat de les quals la cadena SER havia informat a primera hora.

L’elegit per Zaplana

Serafín Castellano, que va arribar a la batllia de Benissanó (Camp de Túria) a vint-i-set anys, va fer una carrera política meteòrica dins el Partit Popular. Era un home de la màxima confiança d’Eduardo Zaplana i, fins i tot, va ser a punt de nomenar-lo el seu successor. La intervenció de José Maria Aznar va fer que l’ungit fos Francisco Camps, però Castellano va continuar als primers llocs de la política valenciana.

Les primeres informacions sobre la trama de corrupció en les empreses d’extinció d’incendis que operaven al País Valencià van sortir l’agost del 2013 al diari Levante-EMV. Amb tot, el president de la Generalitat d’aleshores, Alberto Fabra, va ratificar Serafín Castellano com a conseller de Governació. Mesos més tard, el president espanyol d’aleshores, Mariano Rajoy, el va nomenar delegat del govern espanyol al País Valencià. Va ser ocupant en aquest càrrec que la policia el va detenir el maig del 2015.

Albert Om presentarà La marató de 3Cat, que es farà el 15 de desembre i serà dedicada a recaptar fons per a la recerca sobre les malalties respiratòries i a la sensibilització social. Com cada any, i ja en seran trenta-tres, el programa apostarà per la divulgació científica i l’entreteniment i estarà molt enfocat a valorar les històries humanes que hi ha darrere cada cas.

Aquesta serà la segona vegada que Albert Om es posarà al capdavant del programa, i se n’encarregarà tot sol. La primera va ser el 2010, quan va ser dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. Serà un programa de quinze hores en directe i tot de seus repartides per diferents indrets del territori en què faran connexions més cares conegudes de la televisió.

L’any passat, La marató, dedicada a la reproducció sexual i reproductiva, va ser presentada per Helena Garcia Melero i Xavi Coral; el 2022, Helena Garcia Melero, Ariadna Oltra, Agnès Marquès, Eloi Vila i Quim Masferrer a TV3 i Roger Escapa a Catalunya Ràdio van conduir La marató per la salut cardiovascular i, el 2021, any en què es va tractar la salut mental, hi va haver més de trenta presentadors per a celebrar els trenta anys del programa. Entre els quals, hi havia Lídia Heredia, Raquel Sans, Laura Rosel, Núria Solé, Roger de Gràcia, Gemma Nierga, Ramon Gener, Xavi Coral, Espartac Peran, Ariadna Oltra, Òscar Dalmau, Jordi Basté, Mònica Terribas, Josep Cuní, Toni Cruanyes, Ana Boadas i Josep Cuní.

Albert Om, periodista amb una llarga trajectòria a la televisió i a la ràdio, torna a 3Cat després de les seves darreres aparicions en pantalla, quan va presentar la gala dels quaranta anys de TV3 i el programa Una altra història. El club, Malalts de tele i El convidat són més programes històrics que han convertit Om en un referent per a l’audiència de 3Cat.

La marató de 3Cat d’enguany es dedicarà a unes patologies, les malalties respiratòries, que com més va tenen més afectació entre la població per factors ambientals, com ara la contaminació, i socials, com ara l’augment de l’esperança de vida. A Catalunya, més de dos milions de persones conviuen amb una patologia respiratòria i representa la tercera causa de mort entre la població, una cada hora.

La plataforma 3Cat convoca els segons premis Ludi, que reconeixen la creació de videojocs en català dels estudiants de grau superior. A partir d’avui, tots els estudiants matriculats en uns estudis de grau superior en un centre amb seu a Catalunya ja es poden inscriure per participar-hi.

El jurat, format per agents del sector català del videojoc, com ara Socialpoint, Gameloft Barcelona, ​​Larian Studios i Nomada Studios, elegirà les millors propostes per a cadascun dels premis que es concedeixen: màxima diversió, rejugabilitat i creativitat.

Els guanyadors optaran a premis com ara un viatge a la fira Gamescom 2025 i la Devcom 2025 i mentories personalitzades per part de professionals del sector. El lliurament dels guardons serà el 14 de novembre al Casino de l’Aliança del Poblenou de Barcelona.

Hi col·labora el programa de videojocs Game BCN. La proposta d’enguany ha anat a càrrec del Departament de Model i Assessorament Lingüístic de 3Cat i el seu responsable, Ernest Rusinés.

Als premis de l’any passat, s’hi van presentar 24 prototips, fets per 79 estudiants de 7 centres diferents. Finalment, es va desenvolupar el videojoc Aeri.