Per a Paula Artés, la fotografia té el poder d’anar més enllà de l’art i del periodisme. És una eina per a denunciar tot allò que l’indigna amb calma i reflexió. I ho fa amb una mirada sòbria, sincera i directa. A “Energia submergia”, el seu darrer treball, ho veiem a la perfecció. És una exposició fotogràfica que posa llum i taquígrafs als abusos de poder del projecte Castor, la plataforma subterrània d’emmagatzematge de gas situada davant la costa de Vinaròs (Baix Maestrat), que va començar les operacions el 2012. L’exposició es podrà veure al Centre d’Art lo Pati (Amposta) fins el 5 de maig; i a partir del 29 de juny, a la galeria Àngels Barcelona, com a part del festival Art Nou.

El dipòsit de gas del projecte Castor era el més gran dels planificats a l’estat espanyol fins al moment, i pretenia de suplir la demanda energètica en cas d’escassetat. Tanmateix, va ser un projecte fallit. La plataforma no va funcionar mai perquè, quan van començar les injeccions de gas, el subsol es va somoure i a la costa de les Terres de l’Ebre hi va haver més de mil sismes. El 16 de setembre de 2013, se’n va aturar l’activitat. Uns anys més tard, el 2021, només dos responsables del projecte, directius de l’empresa ESCAL, van asseure’s al banc dels acusats per delicte ambiental. Uns altres van lliurar-se’n, entre els quals, Florentino Pérez. Sigui com sigui, i segons que explicava Jordi Marsal, el cas Castor ha estat un dels escàndols econòmics, polítics, tècnics i financers més grans d’aquests darrers cinquanta anys.

Jordi Marsal: “Els terratrèmols són la punta de l’iceberg del projecte Castor i han tapat tota la porqueria que hi ha sota l’aigua”

Caixa amb cucs. Fotografia de l'exposició "Energia submergida", de Paula Artés. Sala de conferències. Fotografia de l'exposició "Energia submergida", de Paula Artés. Una palmera. Fotografia de l'exposició "Energia submergida", de Paula Artés. Una roca. Fotografia de l'exposició "Energia submergida", de Paula Artés. Fotografiar allò que no es veu

Paula Artés aconsegueix de mostrar, amb la fotografia, precisament, allò que queda als marges de l’objectiu. És una manera de convidar l’espectador a demanar-se què s’amaga rere allò que es veu, i d’ensenyar la cara més desconeguda del cas Castor. “El Castor és una de les estafes més grans que hi ha hagut mai en l’actualitat espanyola. I la gent no n’és conscient. No sabem els milions que hem pagat a les empreses privades, i fins i tot desconeixem que la indemnització ha aconseguit diners públics, amb els de tots els contribuents”, denuncia Artés.

Sense anar més lluny, no es va saber de l’existència del projecte fins a l’any 2007, tot i que ja s’havia començat a gestar durant l’època de José María Aznar, i constava al BOE de l’any 1996. “Tothom coneix el projecte Castor o n’ha sentit a parlar, però hi ha coses que encara no se saben o de les quals no som conscients, i hi tenen relació. La magnitud del projecte va molt més enllà d’una simple plataforma al mig del mar”, diu l’artista.

Per això, les fotografies donen un protagonisme central a elements inanimats, que no semblen importants a simple vista. Per exemple, s’hi pot veure una sala de reunions d’un hotel de Castelló, uns peixos o les fulles d’una palmera. “La imatge dels peixos et pot atreure, però quan descobreixes la història i les implicacions polítiques que hi ha darrere, potser ja no t’agrada tant”, detalla Artés.

“Les fotografies de la Paula són molt boniques, són captivadores. Però després t’adones que, en el fons, descriuen una realitat molt complexa”, afegeix Carolina Ciuti, comissària de l’exposició. “Hi pots veure les seqüeles del Castor de manera subtil: fotografies de la flora i la fauna que han estat afectades, espècies que van desaparèixer del tot quan es van fer les primeres injeccions de gas i que encara no han tornat al nivell de població en què eren el 2010”, relata. Per això, diu que és una exposició que té la voluntat de destapar una realitat oculta i amagada, i que demostra que el cas Castor va anar molt més enllà dels partits polítics directament responsables –el Partit Popular i els socialistes.

Un estudi del CSIC constata que una monitorització inadequada del projecte Castor va impedir d’anticipar els sismes

Amb tot, Artés celebra que “Energia submergida” s’hagi exposat per primera vegada a Amposta, perquè és a prop de la gent afectada de manera directa pel projecte Castor. “A vegades, la gent més implicada en el projecte o a qui li toca més de prop, com la gent de les terres de l’Ebre, és la que potser en desconeix la magnitud real”, avisa. “Amposta, que també ha patit directament les conseqüències del projecte Castor, era el lloc ideal per a donar a conèixer aquest projecte artístic, perquè és un projecte molt arrelat al territori”, afegeix Ciuti. De totes maneres, tant Artés com Ciuti agraeixen que l’exposició viatgi i vagi a altres llocs del país.

Sala buida i taules cobertes amb estovalles. Fotografia de l'exposició "Energia submergida", de Paula Artés. Sala d'ordinadors. Fotografia de l'exposició "Energia submergida", de Paula Artés. Camp de gespa amb un senyal. Fotografia de l'exposició "Energia submergida", de Paula Artés. Recordar amb la fotografia

L’art, i en concret la fotografia, permet d’aproximar-se als fets en moments en què ja no són d’estricta actualitat. “Reobres la memòria de coses oblidades”, concreta Artés, que agraeix haver disposat de cinc anys per a poder investigar el Castor a fons.

“Una denúncia feta amb l’art activa uns altres mecanismes”, diu. L’artista creu que la gent pot interpretar de manera diferent un missatge que li arribi per mitjà de la fotografia que una informació explicada per un periodista o un activista. “L’art, i no únicament la fotografia, és una eina més per a llegir el món que habitem. L’art pot ser molt més que pura evasió, pot submergir-se a la realitat, i és llavors quan pren aquesta dimensió política, de reivindicació”, explica Ciuti.

L’objectiu de l’artista és que els espectadors surtin de l’exposició fent-se més preguntes de les que tenien quan hi havien entrat. “Que sigui una porta d’entrada a voler saber més, de la mateixa manera que em va passar a mi quan vaig començar a informar-me sobre el projecte Castor”, diu Artés. “Si la gent en surt emprenyada, ja haurà valgut la pena!”

Els dos acusats pel cas Castor neguen durant el judici la importància dels terratrèmols

VilaWeb publica d’ençà que va començar la campanya electoral una enquesta diària sobre les eleccions a Catalunya, amb una estimació del resultat en unes eleccions al Parlament de Catalunya.

Enquesta de VilaWeb: El PSC modera el creixement i Aliança Catalana seria a punt d’entrar a Barcelona

El director de VilaWeb, Vicent Partal, juntament amb Alexandre Solano, expert en dades, expliquen les tendències principals que hi ha hagut en aquests primers dies, i també més detalls, com ara els escons que més ballen i els canvis que hi ha hagut en totes les circumscripcions.

Bloomberg · S’thembile Cele

Un partit amb el suport de l’ex-president sud-africà Jacob Zuma proposa de recaptar ingressos estatals addicionals tot augmentant les plusvàlues i els imposts sobre successions si governa després de les eleccions del 29 de maig.

El partit uMkhonto weSizwe, o MKP, s’ha convertit en el comodí de les eleccions d’ençà que Zuma hi va donar suport el mes de desembre. Les enquestes d’opinió estimen que aconseguirà entre el 8% i el 13% dels vots, per la qual cosa és poc probable que aconsegueixi el poder a escala nacional, però podria ser un soci clau al parlament a la província natal de Zuma, KwaZulu.

“L’èmfasi el trobem en la fiscalitat, potser més en les rendes del capital que no en els ingressos laborals”, va dir Thanti Mthanti, expert en política econòmica del MKP, en una entrevista dilluns a l’oficina de Bloomberg a Johannesburg. El partit també vol revisar algunes deduccions de l’impost sobre la propietat, segons que va dir.

Les altres prioritats polítiques del MKP anunciades inclouen la nacionalització del banc central i dels prestadors comercials, i l’expropiació de terres sense compensació. La seva plataforma electoral és similar a la dels esquerrans Economic Freedom Fighters, que MKP veu com un potencial soci de coalició.

Mthanti rebutja les denúncies i els informes generalitzats sobre la mala gestió dels gairebé nou anys de mandat de Zuma i diu que l’economia s’ha alentit i que els talls de llum han empitjorat d’ençà que va deixar el càrrec. També rebutja les conclusions d’una comissió judicial segons la qual Zuma va instigar el saqueig dels fons dels contribuents, dient que no ha estat condemnat per res.

Nhlamulo Ndhlela, portaveu del MKP, reitera que Zuma, de vuitanta-dos anys, continua en forma per a ocupar el càrrec i qualifica de falsos els informes que diuen que li falla la salut.

El 10 de maig, el Tribunal Constitucional escoltarà un recurs presentat per la comissió electoral de la nació en què es discuteix l’elegibilitat de Zuma per a presentar-se com a diputat a les eleccions, atès que té una condemna penal per haver-se negat a declarar davant la investigació judicial per corrupció.

Darrerament, el MKP s’ha vist afectat per les divisions internes. Durant el cap de setmana, va expulsar uns quants membres veterans, incloent-hi el cofundador Jabulani Khumalo, que va registrar el partit el setembre del 2023. Segons Ndhlela, Khumalo no pot pas anul·lar el registre del partit perquè, posteriorment, es va tornar a registrar sota el nom de Zuma.

• Subscribe to The Washington Post

• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb.

 

En la seua peculiar agenda que vol ser regeneradora, Pedro Sánchez ha inclòs el control –una paraula que als periodistes sempre ens posa els pèls de punta– d’això que en diu els “pseudo-mitjans“.

Segons el dirigent socialista, hi ha unes coses –”pàgines web”, ha arribat a dir– que no són ben bé mitjans a les quals culpa de la difusió de rumors i maledicències com els que afecten la seua dona. S’entén, tot i que no ho diu clar del tot, que una de les seues opcions  implicaria controlar la “veracitat” de les informacions que publiquen aquests pseudo-mitjans.

La proposta és, simplement, absurda. És evident que hi ha un problema, i un problema greu, amb la degradació del periodisme, en general, i amb l’aparició d’un tipus de mitjans sense escrúpols ni ètica. I és veritat que hi ha propostes informatives controlades pels partits polítics o per empreses amb una agenda que no té a veure amb la pràctica del periodisme com a professió i, encara menys, com a missió. I més enllà d’això, encara, hi ha les xarxes socials, amb tot allò que comporten de positiu –democratització de la informació, impossibilitat de la censura– i de negatiu –escampada de rumors sense base real, agressivitat i violència, desinformació.

Sí, aquest és el paisatge complicadíssim amb què ens toca bregar. I no és fàcil. Tampoc no ho és per als periodistes, especialment aquells que sentim un respecte reverencial per la nostra professió. Però la simple idea de posar un control extern i previ a la informació –parlamentari o, pitjor encara, de l’executiu– és una barbaritat.

Perquè ja hi ha límits a allò que es publica. L’audiència n’és un, la repercussió real de cada mitjà, què té impacte i què no llegeix ningú. I els tribunals, a posteriori, per a qui se senta difamat en algun article. Aquesta és una rutina que funciona. A què treu cap, doncs, proposar mesures prèvies o el monitoratge d’allò que fa la gent o deixa de fer? Per exemple, qui seria l’autoritat que decidís qui és un mitjà i qui un pseudo-mitjà? Sánchez en persona? Un comitè del parlament? Perillós, molt perillós tot plegat.

Evidentment que hi ha moltes mesures que es podrien adoptar –i s’haurien d’adoptar– i que millorarien molt la situació. En molts terrenys diferents. Per exemple, és urgent la transparència total i real sobre els diners que les administracions gasten en els mitjans. Que no sabem quants són, però sabem que a la gran majoria els mantenen vius i els condicionen. Però això no passarà, perquè, per desgràcia, fins i tot el partidet més irrellevant la primera cosa que fa és cercar el seu mitjà proper, o inventar-se’n un. Fabricar-lo si cal. I Sánchez assenyala la palla, però no vol veure la biga: poques coses es poden comparar a la trama espessa de mitjans i periodistes de fa dècades al servei, més que no dels seus lectors, del Partit Socialista Obrer Espanyol.

Però anècdota periodística a banda, al final de tot, la cosa més preocupant, o la que a mi em preocupa més, és saber si, en realitat, el president del govern espanyol, amb tots aquests plantejaments sorgits del retir espiritual de cinc dies, no deu tornar a començar una de les seues conegudes ziga-zagues ideològiques. Ara, novament, cap a les posicions de la dreta més autoritària i reaccionària. Com quan eixia envoltat de generals i no pas de metges per combatre la pandèmia o com quan enviava avions a Estrasburg amb la intenció de segrestar per la força els diputats Carles Puigdemont i Toni Comin. Per posar dos exemples dels molts que supose que tots tenim a la memòria…

 

PS1. L’enquesta diària de VilaWeb continua monitorant amb molta efectivitat la campanya. En el lliurament d’ahir, el creixement desmesurat del PSC que havíem observat els darrers dies s’ha moderat, i s’observa que Aliança Catalana és a punt d’entrar al parlament. Continuarem posant-hi el focus, gairebé podria dir el microscopi, fins dilluns de la setmana vinent, quan serà prohibit de publicar més enquestes. Avui, amb Àlex Solano, hem fet aquest vídeo per a ajudar a entendre més bé el gran cabal d’informació que us oferim cada dia, a partir del treball de camp que fa EM Analytics, sobre el qual la redacció d’aquest diari no intervé en cap cas –tal com hem explicat des del primer dia. Les dades que ells repleguen són les que us servim, sense filtres ni intervencions.

PS2. Diumenge, Palma viurà una gran concentració en defensa de la llengua catalana, contra les polítiques espanyolistes del govern del PP i Vox. Serà un moment clau per a prendre el pols a la indignació ciutadana i social. Us en parlem en aquest reportatge.

PS3. Jordi Goula ens ofereix avui la seua visió, sempre aguda i molt ben informada, del procés d’absorció del Banc Sabadell pel BBVA. Llegiu-lo: “El BBVA es vol cruspir el Banc Sabadell”.

PS4. Parlant de periodisme i de mitjans, entrem al mes de maig i això significa que fa quaranta anys justos que faig de periodista. Els quaranta anys que celebra la revista el Temps.

 

El govern de les Illes ha fet trontollar les bases de la pau social entorn del català en menys d’un any de legislatura. El dubte era si la presidenta, Marga Prohens, arribaria als límits als quals va arribar l’ex-president José Ramon Bauzá (PP) contra la llengua, amb les conseqüències fatals que va tenir per al seu executiu una dècada enrere. Però la necessitat de pactar amb l’extrema dreta de Vox ha tingut una resposta clara i ha conduït el PP a claudicar davant les exigències que arriben de la seu de Santiago Abascal. També és cert que hi ha qui pensa que, de fet, aquesta ha estat l’excusa perfecta per a desplegar les polítiques que realment són ADN del Partit Popular.

En aquest context, la setmana que hem començat és decisiva per diversos motius. El més clar és que servirà de termòmetre per a saber l’exaltació de la societat civil de les Illes contra les polítiques anticatalanistes i, sobretot, per a calibrar quanta força resta per a sortir als carrers després de l’energia gastada amb Bauzá, l’aparent tranquil·litat que oferí el pacte d’esquerres durant els darrers vuit anys i amb una pandèmia entremig, que va desgastar molt. Si bé és cert que a la societat de les Illes sempre li ha costat una mica de sortir al carrer –en massa– a reivindicar, quan ha calgut ho ha fet i amb moments històrics, com el de la riuada verda contra el TIL.

El català, amenaçat: els joves catalanoparlants de les Illes són els qui canvien més de llengua

Per això hi ha molta expectativa posada en diumenge, en la primera gran convocatòria que ha fet l’Obra Cultural Balear (OCB), juntament amb els Joves per la Llengua, per dir “Sí a la llengua!”. Abans, per escalfar motors, es farà el primer Correllengua interilles de la història, que transportarà la flama per totes les Illes fins a arribar diumenge a la plaça Major de Palma, on hi haurà la concentració. Tot plegat s’esdevé en un context en què l’Assemblea de Docents i les camisetes verdes s’han reactivat, en què els sanitaris també s’han unit per defensar el català i en què l’extrema dreta du la batuta de les polítiques lingüístiques.

Els atacs del govern a la llengua

Què ens ha dut fins aquí? La resposta no és una de sola i no solament s’ha gestat al govern, sinó que s’hi han implicat les altres institucions governades per la dreta i l’extrema dreta. La que ha causat més malestar i ha dut Prohens a seguir els camins de Bauzá és el pla de segregació escolar, que vulnera el decret de mínims, sumat a un pla pilot que vol arraconar el català de les aules a tots els centres. La resposta va ser clara: més de dos centenars de centres públics van advertir que “la llengua no es toca”. Molts han rebut el conseller Vera amb les samarretes verdes, que s’han tornat a fabricar i els impulsors ja s’han trobat desbordats a causa de l’allau de peticions.

Per una altra banda, una de les primeres decisions que va prendre el govern Prohens va ser d’eliminar el requisit de català en la sanitat, convertint-lo en un mèrit. Una decisió que en tot moment s’ha justificat dient que és per a “fidelitzar” i per “atreure” metges, tot i que la Conselleria de Salut no dóna cap dada que justifiqui la decisió: és a dir, no s’ha provat mai que els metges no vulguin venir a les Illes per motius de llengua; de fet, el cost de l’habitatge és el principal problema que explica la falta de professionals. En aquest cas, la resposta també ha estat clara: més de set-cents professionals ja s’han adscrit a la plataforma Sanitaris per la Llengua.

L’eliminació del requisit a la sanitat també ha portat cua aquestes darreres setmanes. Vox empeny perquè aquesta decisió s’implanti a tota la funció pública. I, malgrat que el PP va haver de sortir a desmentir que la mesura s’implantàs, al novembre es va aprovar una moció de l’extrema dreta –amb el suport del PP– que impulsa mesures perquè el català no sigui necessari per a fer feina a la funció pública. De fet, al març es va aprovar una moció a l’Ajuntament de Palma en què s’obria la porta a eliminar el requisit.

A més a més, el mes de febrer passat, el PP i Vox van imposar l’ús del castellà en les comunicacions del parlament, una decisió que també ha estat gairebé històrica, perquè feia més de tres dècades que el BOIB es publicava íntegrament en català. També s’introdueix el castellà a la web i a les xarxes socials.

Els passos del PP i Vox contra el català s’han dirigit també cap al tancament de l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics, creada el 2020, i a la supressió de la Direcció General de Política Lingüística. Ara pretenen de crear una oficina que anomenen de “llibertat lingüística” i que dirigirà Vox. Preveuen de destinar-hi 750.000 euros. Quan van intentar de dur el text al parlament, es va haver de retirar perquè anava contra l’estatut i perquè era inconstitucional. El PP s’hi va oposar de manera frontal, però sembla que s’ha reactivat la feina per a constituir l’oficina.

Precedents

Sigui com sigui, l’OCB fa una crida a inundar el centre de Palma per “proclamar que estimam Mallorca i la nostra llengua amb un amor infinitament més fort que l’odi que li professen alguns”. Reclamen de tornar al consens estatutari. Per la seva banda, Joves per la Llengua celebren els seus trenta anys recordant que “toca córrer” del far de la Mola (Formentera) fins a Maó per reivindicar la llengua.

Aquesta setmana decisiva arriba amb alguns precedents, com les manifestacions durant l’època Bauzá, però també amb unes altres diades per la llengua encapçalades per l’OCB, com la que hi va haver a mitjans dels anys noranta, quan es reuniren unes 40.000 persones, o a final del mandat de Jaume Matas, el 2007, quan la flama per la llengua arribà a una plaça Major plena de gom a gom.

Construït entre el 1964 i el 1968, Binibèquer Vell, conegut també per Binibeca, és una urbanització privada de Sant Lluís, a Menorca, que aquests darrers anys ha esdevingut un dels llocs de l’illa més visitats pels turistes. Tant, que, ara fa un any, la comunitat de propietaris ja hi va prohibir l’accés entre les 22.00 i les 10.00. Però ara han decidit d’ampliar aquesta restricció: a partir d’avui, només es podrà visitar entre les 11.00 i les 20.00. I el 10 d’agost, quan es farà la junta anual de propietaris, decidiran si fan un pas més enllà i tanquen complement l’accés als turistes, segons que ha informat Òscar Monge, president de la comunitat de propietaris.

El complex té 195 casetes, la major part deshabitades durant l’hivern. Els promotors es van inspirar en els antics poblats de pescadors de la Mediterrània. També és anomenat així, el Poblat de Pescadors, tot i que és una recreació que sembla més aviat una escenografia. Les casetes blanques i els carrerons estrets ofereixen una imatge de postal que s’ha estès per les xarxes com un dels millors llocs de l’illa de Menorca per a fer-se fotos. A Instagram, l’etiqueta “Binibeca” acumula més de 60.000 publicacions. Això hi ha disparat el turisme en massa aquests darrers anys i ha dut la comunitat de veïns a registrar-ne els drets d’imatge perquè no s’hi pogueren fer ni vídeos ni fotografies amb fins publicitaris.

Divuit llocs dels Països Catalans que Instagram ha canviat per sempre

Segons la comunitat de propietaris, reben uns 800.000 visitants l’any, tot en cerca d’una fotografia “única” i molts sense respectar l’espai. Els propietaris denuncien actituds incíviques d’alguns turistes, que s’enfilaven a les escales per fer-se fotos, trepitjaven les parets, s’asseien a les cadires que els veïns tenien fora per a prendre la fresca i, fins i tot, arribaven a entrar en algunes cases –habitualment obertes perquè hi passe una mica d’aire entre els carrerons estrets. Els propietaris demanen a l’administració que s’hi implique. Fins ara tenien un conveni amb la Fundació Foment del Turisme del Consell Insular de Menorca, que els donava 15.000 euros a l’any per a manteniment. El conveni també recollia, a part la dotació econòmica, la formació de guies turístics oficials, amb una acreditació autoritzada per a poder accedir-hi, que contassen la vertadera història de l’indret. Però el conveni no s’ha renovat. Begoña Mercadal, la directora insular de Promoció Turística, responsable de la fundació, va acusar els propietaris de manca d’interès per no haver presentat els papers a temps. A més, va assenyalar que és una propietat privada. “Una cosa que respectem completament. Per tant, si la volen tancar hi tenen dret”, va dir.

En aquesta mateixa línia s’ha pronunciat Loles Tronch, la batllessa de Sant Lluís, en declaracions a VilaWeb. De l’ajuntament, Binibèquer Vell rep 12.000 euros anuals en concepte de neteja. Tronch assenyala que aquest ajut no es dóna a les altres urbanitzacions del municipi. Ho mantenen perquè són conscients de la situació, però la relació entre els veïns i l’ajuntament ha esdevingut tensa aquests darrers mesos. Divendres han de fer una reunió i, si no s’arriben a entendre, l’ajut pot perillar. A més, la batllessa recorda que els propietaris no poden tancar del tot Binibèquer, perquè hi passa el Camí de Cavalls, una antiga ruta que voreja tota l’illa, i perquè s’ha de respectar i garantir l’accés a la mar, que és un bé de domini públic.

Tanmateix, els veïns insisteixen que Binibèquer és un reclam turístic de l’illa al qual l’administració no es pot girar d’esquena. Demanen, per exemple, que es regulen les visites en grup dels turoperadors. Poden arribar un grapat d’autobusos alhora i de cop hi aterren tres-centes persones, que inunden els carrerons, molts dels quals amb prou feines permeten el pas d’una persona.

Així mateix, hi ha veïns que viuen, precisament, del turisme. Si Binibèquer Vell es tanca definitivament, tindrà un impacte directe en l’economia d’unes quantes famílies. És per això que la comunitat de veïns reclama mesures a l’administració, però la batllessa sosté que, legalment, no poden intervenir en les empreses privades que organitzen les excursions.

Divendres es tornaran a posar les demandes damunt la taula, amb la intenció de trobar una solució satisfactòria per a tothom. Ara com ara, no sembla senzill.

Els partits independentistes poden perdre la majoria absoluta en aquestes eleccions a Catalunya. És una constant que assenyalen els sondatges i que manté, també avui, l’enquesta diària de VilaWeb. No sembla que els primers dies de campanya els hagin servit per a revertir la situació. Mentre Salvador Illa s’enforteix en la primera posició i podria obtenir 41 diputats –blindat per la batalla emocional i contra la dreta i l’extrema dreta espanyola que abandera Pedro Sánchez– Junts, ERC i la CUP no arribarien al llindar dels 68. Es quedarien a un escó i, fins i tot, podrien quedar condicionats per una possible entrada al parlament del partit d’extrema dreta Aliança Catalana, que voreja el 3% a Barcelona. ERC i la CUP s’han compromès a no pactar-hi en una declaració subscrita també amb els Comuns. Junts no la va signar. Però Carles Puigdemont va dir que no hi negociaria. Alhora, per la seva banda, obtindria un 0,7% del vot i no entraria al parlament. Així, ERC, Junts i la CUP podrien tocar fons, després de tres anys en què la majoria absoluta parlamentària (amb l’aval del 52% dels vots independentistes) tampoc no ha estat operativa per les diferències polítiques que mantenen.

Malgrat tot, la candidata dels anticapitalistes, Laia Estrada, ha assegurat que no posaran línies vermelles per a negociar ni supeditaran un hipotètic acord a la fixació d’una data per a fer un referèndum. Estrada ha demanat a ERC i Junts que “treguin el focus de Madrid” i prioritzin un acord que impliqui recuperar la iniciativa política a Catalunya. “Quan els acords han estat amb nosaltres, hem avançat”, ha reivindicat Estrada en una compareixença de premsa a l’ACN. Ho diu després d’una legislatura en què el parlament ha deixat de ser el centre del debat polític, que ERC i Junts han traslladat a Madrid per mirar de treure rèdits de la dependència parlamentària del PSOE. Un dels problemes de Junts, ERC i la CUP és que no sembla que aconsegueixin de mobilitzar els abstencionistes que els van deixar de votar en comicis anteriors.

El retorn de Puigdemont a la primera línia ha fet que Junts escali a la segona posició i sigui primera en el bloc independentista, però amb això no n’hi ha hagut prou, ara com ara, per a escurçar distàncies amb el PSC. Els cinc dies de reflexió de Sánchez i la seva decisió de continuar al capdavant del govern espanyol han centrat els focus mediàtics. I Junts, que espera que la maniobra del president espanyol ajudi a polaritzar la campanya entre Sánchez (Illa) i Puigdemont, ha hagut d’entomar la retirada de dos dies de campanya del seu dirigent per la mort de la seva mare, viscuda des de la cruesa de l’exili. Puigdemont es reincorpora demà als mítings, en un acte amb dirigents, militants i simpatitzants de Barcelona. Sánchez participarà dijous en un acte amb Illa a Sant Boi de Llobregat. Els dies que vénen aclariran si se’n surten o no. Mentrestant, la suma independentista es complica amb les caigudes que podrien tenir ERC i la CUP respecte de les eleccions de fa tres anys: de sis diputats ERC i de dos la CUP, segons l’estimació de la darrera enquesta de VilaWeb.

Puigdemont i Pere Aragonès asseguren que volen un acord independentista. “Un pacte amb el PSC d’avui és pràcticament impossible”, deia el president de la Generalitat en una entrevista a VilaWeb. Aragonès assenyalava que el partit d’Illa és “el PSC menys catalanista de la història recent”. I, de fet, l’electorat dels tres partits és majoritàriament partidari del manteniment dels blocs. Però el creixement d’ERC d’aquests últims anys ha estat també per la seva capacitat d’aglutinar una part de l’electorat que, arribat a aquest punt, és partidari de trencar-los.

Un 30% dels votants d’ERC prefereix un pacte postelectoral amb els socialistes catalans. És la segona opció preferida, que no s’allunya gaire del 34% de l’electorat que prioritzaria un pacte amb Junts. Un 12% no voldria cap pacte, i els segueixen un 10% que optaria pels Comuns Sumar i un 8% que triaria la CUP. Tot això, segons dades de la darrera enquesta electoral del CEO. L’electorat de Junts és més homogeni. El 66% prefereix un pacte amb ERC, un 14% no voldria cap acord i, en tercer lloc, un 6% s’estimaria més pactar amb el PSC. Curiosament, aquesta opció està per sobre d’un pacte amb la CUP, que reclamaria un 4% de l’electorat, el mateix suport que tindria un pacte amb Aliança Catalana. El 39% de l’electorat de la CUP vol un pacte amb ERC i, després, prefereix Junts (20%) i els Comuns (17%).

Falten encara molts dies de campanya, però tot fa pensar que la desconnexió amb l’electorat independentista decebut es manté majoritàriament. Hi haurà cap revulsiu que canviarà aquesta tendència?

La proposta

ERC ha tornat a defensar un model de finançament singular perquè Catalunya recapti tots els imposts. Aragonès ha criticat que el PSC renunciés al consorci tributari que preveu l’estatut quan va governar, i que ara defensa, i ha titllat d’estrafolària i improvisada la proposta de Junts de cancel·lar el deute amb l’estat espanyol a compte d’inversions no executades.

La xifra

Unes 150 persones de l’àmbit cultural, acadèmic, polític i periodístic han subscrit un manifest de suport a Illa. Hi ha, per exemple, l’actor Abel Folk; el politòleg Nacho Corredor; els actors Núria Espert, Roger Pera i Mònica Randall; el cantautor Joan Manuel Serrat i els comunicadors Jorge Javier Vázquez i Chelo García Cortés.

La frase

“Els partits del procés s’han convertit en un obstacle per a la nostra llibertat. Són part del problema i no de la solució”, va dir el número 2 per Barcelona d’Alhora, Jordi Graupera, en un acte a Granollers.

Els experts han valorat la possible unió BBVA-Banc Sabadell i han considerat que aquesta ocasió és més seriosa l’operació frustrada del 2020. “Les dues entitats ja han expressat el seu interès i el BBVA ha nomenat assessors per fer-ho possible”, ha apuntat el professor de l’EAE Business School Ricardo Zion. “Això sí, sembla més una presa de control que una fusió entre iguals. Estaríem davant d’un exemple de peix gran que es menja el peix petit”, ha afegit Zion, que ha mostrat dubtes sobre l’estratègia des del punt de vista del negoci. “No sembla quedar clara del tot”, ha apuntat el professor, que també calcula que amb la fusió hi pot haver en risc uns 4.000 llocs de treball.

“Si en la fusió de la Caixa amb Bankia vam comprovar com sobraven uns 6.000 treballadors –que van acabar en un ERO–, en aquest cas podem estimar que hi haurà uns 4.000 empleats afectats”, ha insistit Zion, que igualment veu clar que hi haurà tancament d’oficines. “I en serveis centrals també hi haurà duplicitats en departaments com recursos humans, finances, tresoreria i un llarg etcètera”, ha enumerat. “Estem parlant de sinergies que sempre acaben implicant la sortida de treballadors”, ha lamentat.

“Parlem d’una operació molt sinèrgica”

Més optimista s’ha mostrat el director del Màster en Finances d’EAE, Alfons Fernández. “Parlem d’una operació molt sinèrgica, tant des del punt de vista geogràfic com de segment de mercat”, ha valorat. “Des del punt de vista geogràfic estem parlant de dues entitats bastant diversificades i que no es trepitjarien massa”, ha precisat Fernández. “Una suma que seria positiva també en l’apartat de segment de mercat, ja que el BBVA està especialitzat en retail i grans empreses, mentre el Banc Sabadell té molta penetració en pimes”, ha recalcat Fernández.

“Això sí, aquest tipus d’operacions tenen èxit o fracàs en la correcta valoració d’ambdues companyies, i si és atractiva i positiva pels accionistes”, ha volgut deixar clar Fernández. “De moment, el mercat ha acollit aquesta possible fusió de diferent manera. Els accionistes del BBVA aparentment no veuen amb bons ulls aquesta adquisició/fusió, ja que les accions han baixat un 6%”, ha assenyalat el professor Ricardo Zion.

“D’altra banda, els accionistes del Banc Sabadell posen millor cara a l’operació, potser perquè l’entitat necessita fer aquest pas per sobreviure i aconseguir millors èxits, i per això les accions han augmentat un 6,5%”, ha conclòs Zion.

CCOO i UGT exigeixen garanties laborals a les plantilles del BBVA i del Banc Sabadell en cas de fusió

El cap de llista d’ERC a les eleccions a Catalunya, Pere Aragonès, ha presentat el seu partit com el garant de “l’èpica de la vida quotidiana”. Ha contraposat així el projecte d’ERC a l’èpica dels personalismes d’altres partits, ha dit, en al·lusions indirectes al PSC i Junts.

Pere Aragonès: “Un pacte amb el PSC d’avui és pràcticament impossible”

El president de la Generalitat ha comentat que la proposta d’ERC es basa en el col·lectiu i en la ciutadania, i que no tracta de “persones concretes ni messianismes”, com ha dit que sí que fan uns altres partits que “roben i enganyen”. Durant l’acte d’avui a Santa Coloma de Gramenet, (Barcelonès) el president d’ERC, Oriol Junqueras, ha reivindicat el paper del partit durant el Primer d’Octubre. I ha assegurat que ERC era la garantia per “tornar-ho a fer” quan hi hagi l’oportunitat.

Al teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, el portaveu a Madrid, Gabriel Rufián, ha dit que estava orgullós d’haver vist Aragonès presidint la Generalitat. I ha afegit: “Però tinc un somni, que algun dia també el presideixi Oriol Junqueras”. En l’acte també hi han participat la candidata al Parlament Europeu, Diana Riba; i la candidata número 12 per Barcelona, Ana Balsera.

Pere Aragonès, el president invisible | Perfil d’Andreu Barnils 

El candidat del Partit Popular a les eleccions de Catalunya, Alejandro Fernández, ha obert la porta a parlar amb el PSC de Salvador Illa si els socialistes trenquen els acords amb Junts i Esquerra. Ho ha dit en un acte al Círculo Ecuestre. Ara bé, també ha admès que ara mateix aquesta situació no es complia.

Fernández, fins i tot, s’ha mostrat favorable a parlar amb el president Carles Puigdemont “si canviés i es fes un paio formal”. En canvi, ha acusat Illa de transaccionar amb el procés i l’ha avisat que “si marraneges amb el procés, el procés et devora”.

En aquest sentit, ha recordat al candidat del PSC que el 2017 ja va guanyar les eleccions i no li va servir de res. “Només per allargar Esquerra i ressuscitar a Puigdemont”, ha lamentat.

Alejandro Fernández, l’home catapulta | Perfil d’Andreu Barnils 

Millora de finançament

El candidat dels populars ha defensat una aliança amb les Illes i el País Valencià perquè considera que són els dos indrets que tenen el mateix problema que Catalunya, ja que reben menys del que aporten econòmicament. “Cal anar amb una proposta amb aliances, no arribarem al 100%, però millorarem el finançament”, ha expressat. Sobre aquesta qüestió, ha dit que ni socialistes ni independentistes són realment partidaris de recaptar tots els impostos perquè creu que han optat sempre pel “peix al cove” a Madrid.

Crítica a Rajoy

Fernández ha dit que a Mariano Rajoy se li pot criticar la tardança en la presa de decisions quan el 2017 es van aprovar les lleis de desconnexió al parlament. Ara bé, ho ha contraposat amb Sánchez, a qui ha acusat de ser “còmplice amb el cop”. “L’estat de dret va actuar, potser un pèl tard”, ha acabat.

Finalment, ha lamentat la desaparició de projectes polítics com el PDECat o Centrem i ha indicat que “l’esperit del catalanisme constructiu segur que tornarà”. Mentrestant, ha comentat que el PP s’ha de centrar a guanyar i obtenir una majoria sòlida.

Si les eleccions a Catalunya s’haguessin fet avui, el PSC continuaria fort en la primera posició, amb 41 escons, però moderaria el creixement: per primera vegada d’ençà que va començar l’enquesta diària d’EM Analytics per a VilaWeb, divendres passat, a l’enquesta d’avui Salvador Illa no sumaria cap diputat nou, per bé que continua millorant la intenció de vot, ara del 29,6%. Això seria un augment de gairebé un 7% respecte de les eleccions de fa tres anys, el creixement més fort de totes les candidatures. El segon partit que més creixeria és el PP, que passaria del 3,9% de 2021 a prop d’un 9,1% ara com ara. Aquest és el panorama que dibuixa la quarta enquesta lliurada de la sèrie, tot esperant les altres set que es faran i es publicaran aquests dies vinents. VilaWeb recorda, això sí, que cadascun d’aquests sondatges s’ha d’interpretar com una fotografia del moment, i que els últims dies de campanya les coses poden canviar.

Com cada dia, per anticipar-se a les tendències que pugui alterar la campanya, la mostra de 1.200 enquestats n’ha afegit cent de nous i n’ha retirat cent que van participar en l’enquesta anterior. De moment, sembla clar que el PSC capitalitza el vot dels no independentistes. La decisió que ahir féu pública Pedro Sánchez de continuar com a president del govern espanyol sembla que ha ajudat Illa, que ara avança més lleument però es manté a l’alça. Percentualment, els socialistes encara eixamplen més la distància respecte de la candidatura que encapçala Carles Puigdemont, que mantindria la segona posició i, malgrat que arrabassaria un escó a Pere Aragonès (33 per a Junts i 27 per als republicans, ara com ara), baixaria una mica més, fins al 20,5% del vot. Esquerra es manté més estable, sempre al voltant del 18%.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Majories ajustades

L’altra alteració en el repartiment d’escons seria que el PP d’Alejandro Fernández en prendria un a Ignacio Garriga i l’avançaria en nombre d’escons: 12 per al PP, 10 per a Vox. Així doncs, l’equilibri de les majories es mantindria com ahir. Junts, Esquerra i la CUP no tindrien majoria, per primera vegada d’ençà del 2012. En canvi, el PSC i Junts superarien folgadament la majoria amb 74 diputats, 6 més que els necessaris, i PSC i ERC arribarien també als 68 requerits sense necessitat d’afegir-hi els Comuns. Per una altra banda, com en tot moment ha indicat el tracking, el triangle que va investir Jaume Collboni –socialistes, PP i comuns– continuaria necessitant Vox per a investir Illa. 

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

La imprevisibilitat dels últims quatre escons –el darrer de cada circumscripció, que té un fort component atzarós, perquè sol ballar de molt pocs vots– farà dels equilibris de majories una incògnita complicada de resoldre fins que no s’hagi acabat el recompte, la mateixa nit electoral. Ara com ara, les enquestes indiquen que el joc de blocs és ben obert. Encara ho seria més si Aliança Catalana aconseguís d’entrar al parlament, cosa que sembla a punt de passar. A Barcelona, la tendència de la formació d’extrema dreta fa dies que és ascendent i ja ateny el 3% d’intenció de vot, el llindar exacte per entrar al parlament en aquella circumscripció. Si entrés en les condicions que fotografia ara per ara el tracking, prendria un diputat a Junts i un altre a ERC; si n’obtingués un altre, el prendria al PSC. Alhora, de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, continuaria lluny del llindar necessari arreu.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

L’estancament de Lleida i Tarragona

A hores d’ara, sembla que la batalla més aferrissada és a les circumscripcions de Barcelona, on el PSC va disparat i Junts i ERC són en un estira-i-arronsa, i a Girona, on Junts encapçala la intenció de vot i, en canvi, són el PSC i ERC que es disputen la segona posició. A Lleida i Tarragona, en canvi, la cosa és molt més estancada. En tots dos casos, els Comuns són la primera de les formacions que no hi obtindria cap escó, i semblen lluny de poder-ne assolir cap, amb vora un 2,6% –a Lleida– i un 3,9% –a Tarragona– d’intenció de vot. En global, la CUP tampoc no acaba d’arrencar el vol i es manté constant prop d’un 5%, tot i que el grup de Laia Estrada aconseguiria representació a totes les circumscripcions i això els distanciaria en escons del grup de Jéssica Albiach.

Tot allò que heu de saber sobre com demanar el vot per correu en les eleccions del 12 de maig

El BBVA ha confirmat que havia traslladat al president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, l’interès del grup per a començar les negociacions amb l’objectiu d’explorar una possible nova fusió entre totes dues entitats, segons que ha comunicat la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV). La resposta del Banc Sabadell no s’ha fet esperar, tot confirmant que havia rebut una proposta escrita indicativa de fusió del BBVA. L’entitat ha dit que analitzarà adequadament tots els aspectes de la proposta rebuda.

I no serà la primera vegada. El novembre del 2020, el BBVA no va voler comprar el Banc Sabadell per 2.500 milions: i ara que al mercat val gairebé 10.000 milions sí que el vol comprar? No sé què deuen pensar els accionistes dels seus gestors, es demanava un usuari de X aquesta tarda. La resposta, l’ha donat la borsa immediatament, amb una forta pujada de les accions del Sabadell i una caiguda important de les del BBVA.

En realitat, la notícia que aquest migdia ha sorprès tothom no és pas nova. És el segon intent de l’entitat basca per a una fusió entre tots dos bancs, després de les negociacions que van mantenir el 2020, en un moment en què l’entitat catalana passava algunes dificultats, no solament per la difícil situació de la pandèmia, sinó, sobretot, pel llast que llavors representava la seva filial britànica TSB. Aquell intent no va arribar a bon terme, i el novembre del 2020 es van trencar les negociacions, a causa del preu que demanava el Sabadell.

Però, de llavors ençà, les coses han canviat molt. Ambdues entitats són molt més fortes. No podem oblidar, per exemple, que el Sabadell ha vist com s’enfilava la seva cotització gairebé d’un 70% enguany. Avui, després d’una pandèmia, de l’augment de la inflació, dels tipus al 4%, i amb el TSB plenament integrat i sense ser un maldecap, l’entitat sabadellenca és més atractiva. En el mercat també es comenta que l’exposició important que avui té al crèdit empresarial no tan sols no és cap risc, sinó que s’ha convertit en una fortalesa, amb la pujada dels marges que generen els interessos alts.

Per la seva banda, amb una possible fusió –diguem-ne compra–, el BBVA recuperaria la primera posició per volum d’actius a l’estat espanyol, que ja és un dels seus principals mercats i en què més ha crescut en els seus últims resultats. A més, el BBVA reforçaria l’àrea de pimes, on el Banc Sabadell és molt fort, i es col·locaria per quota de mercat com un dels capdavanters de l’estat espanyol. Amb el Banc Sabadell, el grup basc també entraria en un mercat nou com és el del Regne Unit, la qual cosa li permetria de competir amb el Banc Santander en aquest territori.

I per què avui? Doncs perquè fa tan sols un dia que ha entrat en joc un nou element. Els principals bancs espanyols han estat presentant fins a aquesta jornada la seva explotació de resultats i els beneficis obtinguts aquest primer trimestre del 2024. I resulta que el BBVA ha assolit 2.200 milions d’euros, la qual cosa es tradueix en un 19,1% més respecte del mateix període de l’any anterior. Fins i tot, comptant amb l’impost extraordinari a la banca.

I, a això, s’hi afegeixen els símptomes més que positius del Sabadell, anunciats fa cinc dies i prou, quan el seu conseller delegat, César González-Bueno, va comentar que preveien d’arribar el 2024 “als millors resultats de la història del banc”. Això, ho deia just després d’haver presentat l’entitat un benefici net atribuït de 308 milions d’euros, un 50,4% més que en el mateix període de 2023, la qual cosa és un rècord històric.

En cas que la negociació continuï endavant, apareixen els dubtes propis de la situació. Per exemple, com podria finançar el BBVA la compra del Sabadell i la possibilitat que això impliqués una ampliació de capital. Primer, caldrà veure com es valora el Sabadell, quina seria l’equació potencial de bescanvi i com quedaria finalment el finançament. La pregunta que es fa és si l’operació es tancaria només amb una equació de bescanvi d’accions o hi hauria una part en efectiu.

En cas que, finalment, es faci la fusió, es crearia un autèntic gegant bancari. L’entitat resultant d’una eventual integració del Sabadell en el BBVA tindria actius globals d’1,037 bilions d’euros (801.690 milions d’euros de BBVA i 236.135 milions del Banc Sabadell), amb dades al tancament del primer trimestre l’any. Si s’atén únicament els actius a l’estat espanyol, el banc resultant tindria actius valorats en 637.461 milions d’euros (452.227 milions del BBVA i 185.234 milions del Banc Sabadell).

En capitalització borsària, el grup resultant d’aquesta fusió aconseguiria un valor en el mercat de 73.000 milions d’euros, d’acord amb la cotització actual de totes dues entitats, a poca distància del Banc Santander, que supera per poc els 74.000 milions d’euros, i gairebé el doble que el que capitalitza CaixaBank (37.500 milions).

Igualment, el banc, en l’àmbit global, comptaria amb 7.326 oficines (5.912 de BBVA i 1.414 de Sabadell), i la presència física en territori estatal se situaria en 3.084 oficines (1.881 de BBVA i 1.203 de Sabadell). Respecte de la plantilla, el grup conjunt tindria 140.776 treballadors, dels quals més de 46.000 serien a l’estat espanyol.

Precisament, aquest és un dels dos aspectes complicats de l’operació. De moment, CCOO, sindicat majoritari en el sector financer, ja ha demanat que, si es fa la fusió, hi hagi “totes les garanties per a la plantilla”, especialment en un context de resultats rècord i remuneracions excel·lents per als accionistes. En un comunicat, les seccions sindicals de CCOO al BBVA i al Sabadell, on són primera i segona força respectivament, consideren que s’haurà d’articular un acord laboral que protegeixi les condicions laborals i l’ús de les dues plantilles.

Però la història del sector ens diu que, en aquestes mal anomenades fusions –perquè en realitat són una compra–, sempre acaba rebent la patacada el més feble. En aquest cas, és el Sabadell, i dins, els més febles són els treballadors. Per tant, ara tenen un maldecap més en la seva vida.

I, finalment, hi ha els clients. Si es tanca l’operació, el mercat tindrà una entitat menys amb la qual treballar, cosa que el farà encara més oligopolístic. Els clients, particulars i empreses, tindran una entitat menys en el món financer, que avui ja és escassament competitiu. Per aquesta banda de la clientela, doncs, no és pas una bona notícia.

I hi ha encara una darrera consideració. Si prospera l’operació, el Banc Sabadell desapareixerà. No podem oblidar que va ser fundat a Sabadell el darrer dia del 1881 de manera cooperativa i es va obrir al públic el febrer del 1882. Desapareixeria, doncs, el darrer banc creat a Catalunya (CaixaBank va néixer com a caixa), si bé avui, a tots els efectes legals, és un banc amb seu a Alacant. És per això que, aquesta tarda, els periodistes han preguntat al president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, què en pensava de la fusió. I ha dit que no en tenia “cap referència”, però ha ofert que la seu s’estableixi a Alacant si s’aprova la fusió. “No en tinc cap referència, ni tan sols del Banc Sabadell mateix i, per tant, vull ser cautelós.” Ja es veu, que no en té cap referència…

La vice-presidenta segona del govern espanyol, Yolanda Díaz, ha dit avui que malgrat que vol que l’acord per reduir la jornada laboral uneixi a sindicats, empresa i administració, no descarta de tirar endavant la mesura sense el suport de la patronal.

Tal com ha apuntat en la conferència de premsa posterior al consell de ministres: “M’agradaria que l’acord sigui tripartit, treballem a la taula del diàleg social perquè sigui així”. L’objectiu, ha dit, és fixar legalment la nova jornada de 37,5 hores molt ràpidament i fer-ho abans de l’estiu. Finalment, ha lligat aquesta mesura a l’esforç per incrementar la productivitat a l’estat espanyol.

CCOO i UGT han exigit garanties laborals i d’ocupació per als treballadors del BBVA i el Banc Sabadell arran de l’anunci d’una potencial operació de fusió. “És imprescindible que si finalment es materialitza aquesta operació, s’articuli un acord laboral que protegeixi ambdues plantilles”, ha assenyalat CCOO en un comunicat. “Calen garanties d’ocupació, sortides voluntàries si es plantegen excedents, la preservació i millora de les condicions salarials i laborals, i un projecte d’empresa amb la futura viabilitat”, ha enumerat el sindicat en un comunicat. “Estem preocupats pels llocs de feina a Catalunya, portem molts ERO i moltes fusions”, ha afegit Tesifón Sánchez, membre del comitè sector financer d’UGT, a l’ACN.

“La por principal és que es tanquin oficines per duplicitats i es perdin llocs de feina. A Catalunya, el 15% de la nostra plantilla ja està treballant en remot”, ha recordat Sánchez, que ha comentat que el comitè d’empresa del BBVA a Catalunya no ha rebut cap mena d’informació sobre la possible fusió. “A les 17.00 encara esperem rebre algun tipus de detall de l’empresa i no s’han posat en contacte amb nosaltres”, ha apuntat el membre del comitè sector financer d’UGT. Segons Sánchez, la fusió d’ara pot ser més viable que la del 2020. “També caldrà esperar l’opinió i el vistiplau de la CNMC. En l’actualitat hi ha més de 5.000 pobles sense servei d’oficines”, ha afegit.

CCOO ha recordat que tant el BBVA com el Banc Sabadell han obtingut resultats rècord en el darrer exercici i han remunerat de manera excel·lent als accionistes. En paral·lel, el sindicat s’ha dirigit directament als reguladors i supervisors per recalcar que operacions com aquesta potencial fusió BBVA i el Banc Sabadell “no han d’empitjorar encara més els problemes derivats de la concentració, l’exclusió i la falta de competència”. “Calen condicions que garanteixin la presència física a la xarxa d’oficines, dotacions adequades de plantilles i que els serveis digitalitzats no excloguin clients especialment vulnerables”, ha apostat CCOO.

La policia dels Països Baixos ha detingut una dona de nacionalitat neerlandesa acusada d’haver participat en el finançament i preparació de l’atac contra Aleix Vidal-Quadras, segons que ha anunciat la policia espanyola. La detenció ha estat fruit d’una ordre de detenció europea emesa per l’estat espanyol. És la cinquena detenció que es fa de resultes de la investigació de l’atac contra Vidal-Quadras, el novembre de l’any passat.

L’atac va ser al barri de Salamanca de Madrid. Li van disparar i la bala li va travessar la zona de la mandíbula. Tot i que va quedar en estat greu, l’estat de salut de Vidal-Quadras va evolucionar favorablement. Els fets van passar pels volts de les 13.30 del 9 de novembre i la policia espanyola va trobar calcinada la motocicleta que van fer servir els autors del tret. L’atac es va fer amb una pistola de 9 mil·límetres Parabellum.

Rosalía, la Fundació Loewe i la Fundació Arrels rebran les Medalles del FAD 2024. L’acte de reconeixement serà avui en el marc de l’Assemblea anual de sòcies i socis del FAD. Aquesta tarda recolliran les medalles del FAD Sheila Loewe, presidenta de la Fundació Loewe, i Ferran Busquets, director d’Arrels. Rosalía no podrà ser-hi present personalment per compromisos professionals. L’assemblea d’enguany serà un punt d’inflexió per al FAD, ja que els socis i sòcies estan cridats a votar per decidir si l’entitat es transforma en una federació.

Cada any se celebra el lliurament de les Medalles del FAD, un guardó honorífic que d’ençà del 1928 distingeix el treball i la trajectòria d’una o unes quantes persones, projectes o institucions pel treball global o per una trajectòria vital sòlida i continuada en algun dels múltiples terrenys que integren el conjunt de les arts.

La junta del FAD ha decidit atorgar aquest reconeixement a la cantant Rosalía “per empènyer incansablement els límits i transcendir fronteres culturals, estilístiques i disciplinàries; per saber crear experiències visuals immersives amb una narrativa visual que captiva a un públic cada vegada més internacional; per innovar i revolucionar creativament tant la indústria musical com en el món de la producció audiovisual i la comunicació; i per elevar a la màxima expressió la idea d’artista total i incorporar col·laboracions transcendents amb professionals de les diverses indústries creatives: artistes visuals, dissenyadors gràfics i de moda, escenògrafs i realitzadors audiovisuals”.

En el cas de la fundació Loewe, la junta del FAD li reconeix: “La seva aposta per la innovació i el seu suport a projectes experimentals i no convencionals han contribuït a la diversificació del panorama artístic contemporani.” A més, han indicat, la Fundació Loewe ha tingut un paper important en la formació de noves generacions d’artistes a través dels seus programes educatius. “La seva trajectòria exemplar, el seu compromís amb la cultura, el seu impacte internacional, la seva aposta per la innovació i la seva dedicació a la formació artística la converteixen en una institució mereixedora d’aquest reconeixement.”

I en el cas de la fundació Arrels: “Per reconèixer la seva tasca exemplar, donar visibilitat al potencial del disseny com a agent de canvi i inspirar a noves generacions de professionals a posar el seu talent al servei de la societat. Arrels Fundació es configura com un referent en la construcció d’un futur més just i equitatiu, on la dignitat i la inclusió són els pilars fonamentals.”

El Departament de Cultura ha impulsat per primera vegada una línia de beques per ajudar a professionalitzar els creadors de contingut en català i fomentar l’ús de la llengua catalana a les xarxes socials. La dotació pressupostària de la línia de beques per al període 2024-2025 és de 312.000 euros per a vint-i-quatre beques. També s’ha aprovat una nova línia de subvencions per a l’edició i distribució de publicacions periòdiques culturals en català, siguin digitals o en paper. La dotació màxima prevista per a aquesta línia és de 600.000 euros en dos anys amb l’objectiu de donar suport a una quinzena de capçaleres de Catalunya.

Cultura impulsa una nova línia de beques per a la creació de sèries de vídeos en català o en occità per a xarxes socials. Aquestes beques busquen, sobretot, el suport a la professionalització d’influenciadors, amb la intenció de crear un impacte doble. Per una banda, assegurar la creació de sèries de vídeos remunerades per als creadors de continguts en català, per tal de dotar-los d’una mínima estabilitat pressupostària durant els mesos en què tenen la beca; per altra banda, millorar el posicionament del contingut en català a internet, posant com a condició de la beca la promoció de la sèrie de vídeo a partir dels sistemes de publicitat propis de les xarxes socials.

Maria Vallespí: “Campanyes molt ben pagades han caigut perquè volien que les fes en castellà”

La dotació pressupostària de la línia de beques per al període 2024-2025 és de 312.000 euros per a 24 beques: 8 beques per a la realització de 18 vídeos en dos anys; i 16 beques per a la realització de 9 vídeos en dos anys. Els creadors de contingut en català hauran de presentar una proposta de sèrie de vídeos, en format digital i amb una periodicitat definida, que serà valorada segons criteris temàtics (amb especial èmfasi en els continguts sobre cultura, llengua, esports, esports electrònics, moda, visibilització del territori o continguts educatius); qualitat de la proposta o qualitat del pla de difusió d’aquesta, entre d’altres.

Nadine Romero: “Costa molt que la gent grassa es faci viral a les xarxes”

La convocatòria d’aquest nou ajut es publicarà el 21 de maig. Les beques es convoquen cada any, però són plurianuals, per la qual cosa els creadors de contingut que hagin rebut la beca, no podran demanar-la en la convocatòria següent perquè encara es trobaran dins del termini de la seva pròpia beca. D’aquesta manera, la Generalitat becarà cada any 24 creadors de contingut diferents respecte de la convocatòria anterior.

Apitxat: “Als joves els dic: ‘Ep, que ho faig tot en valencià i em va molt bé!’”

Nous ajuts per a les revistes culturals en català

El Departament de Cultura també ha creat una nova línia de subvencions per a l’edició i distribució de publicacions periòdiques de temàtiques culturals en català i occità. Aquests ajuts donaran cobertura a les despeses d’edició i distribució de publicacions en format paper i digital. La dotació màxima prevista per a aquesta línia és de 600.000 euros en dos anys amb l’objectiu de donar suport a una quinzena de capçaleres de Catalunya.

Les noves subvencions pretenen afavorir l’accés de la ciutadania a un catàleg de publicacions ampli, divers i de qualitat en llengua catalana i occitana, a més de fomentar la lectura i la dinamització d’hàbits culturals en català i occità, contribuint alhora a incrementar el consum i la creació de públics en aquestes llengües.

Podran optar a aquests ajuts les empreses i entitats privades sense ànim de lucre que editin publicacions sobre literatura, inclosa la infantil i juvenil; llengua catalana o occitana; arts visuals o escèniques, dansa, circ i música; disseny, fotografia i cinema; història i patrimoni; filosofia, pensament i crítica cultural; cultura popular i tradicional, així com cultura digital. Les publicacions han de tenir una trajectòria mínima de cinc anys i han de ser editades en català o occità íntegrament, tot i que poden comptar amb una versió en altres llengües.

Les bases d’aquestes subvencions es publiquen aquest dimarts al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) i la convocatòria es farà durant el mes de maig.

Toni Clapés, presentador del Versió RAC1, programa líder radiofònic durant les tardes, ha anunciat a X que abandona temporalment el programa per motius de salut. “Amics, coneguts i saludats: per prescripció mèdica estaré unes setmanes sense parlar per aquest micro al Versió RAC1″, ha explicat Clapés.

Una seguidora li ha preguntat quan el podria tornar a escoltar, i Clapés ha respost: “Hola, Anna. Quan tornar sigui un al·licient, no un neguit”.

Marc Serra substitueix Clapés al capdavant del programa. “Clapés, el primer és la salut i l’equip del Versió continuarà al peu del canó fins que tornis, una forta abraçada”, ha dit tan bon punt ha començat aquesta tarda.

Toni Clapés dirigeix i presenta Versio RAC-1 d’ençà del setembre del 2005. D’acord amb els EGM, és el programa amb més audiència de les tardes des de fa un bon grapat d’anys. Clapés ja va haver de fer una pausa l’octubre del 2019, a causa d’un problema de salut i per a sotmetre’s a un tractament durant uns mesos.

El president Carles Puigdemont ha seguit per videoconferència la cerimònia de comiat a l’església de Santa Maria d’Amer de la seva mare, Núria Casamajó i Ruiz, que es va morir ahir a Girona. En un missatge a les xarxes socials, ha donat les gràcies a totes les persones que havien fet possible que ho pogués seguir en directe i ha afegit: “Tota la família agraïm les mostres de condol i de suport que hem rebut d’ençà del seu traspàs, i ens excusem per no poder atendre-les totes de manera individual”. Entre els assistents, hi havia els presidents Artur Mas i Jordi Pujol.

Núria Casamajó s’ha mort quan falten poques setmanes perquè l’aprovació de la llei d’amnistia permeti la tornada de Puigdemont, després de gairebé set anys d’exili. El novembre del 2019, ja va perdre el pare, Xavier Puigdemont, i ho va haver de seguir també per videoconferència. En un missatge final, Puigdemont ha conclòs amb el següent text: “Agraïm també l’esforç de tanta gent per a anar fins a Amer i fer-nos costat en aquest moment de tristesa, però també d’esperança en la vida que ens ha regalat a tots els qui en som deutors. Descansa en pau, estimada mare.”

Hem acomiadat la mare, en una cerimònia que he pogut seguir en directe (moltes gràcies als qui ho heu fet possible). Tota la família agraïm les mostres de condol i de suport que hem rebut d'ençà de seu traspàs, i ens excusem per no poder atendre-les totes de manera individual.…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) April 30, 2024

Un avi d’una residència de Sort va rebre ahir un tret al braç que podria ser de perdigó, segons que han confirmat fonts policíaques a l’ACN. Els Mossos d’Esquadra han obert una investigació per esclarir els fets. L’avi es trobava a l’exterior de la residència, però dins del recinte de les instal·lacions, quan va rebre l’impacte. No es descarta que es tracti d’una bretolada.