Avui, 29 de gener de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Les proves del partidisme de Dolors Montserrat a la Comissió de Peticions del Parlament Europeu
• Els pagesos provaran d’aïllar París a partir d’aquest migdia, impedint-hi les entrades i sortides
• Voteu que no a aquesta amnistia. Voteu que no al pressupost. Dissoleu l’Audiència espanyola I Editorial de Vicent Partal
• Víctor Madera, de Quirónsalud, una obsessió inquietant per comprar Menorca
• Pasqual Tirach: “Tinc esperança que amb el Paraulògic els alumnes comprendran que el català pot sortir de classe”  
• Tribus I Mail obert de Joan Ramon Resina 
• Les famílies, desesperades, lluiten per no passar gana a Gaza
• Agustí Pons: “El 1989 es va acabar el comunisme d’un dia per l’altre i aquí ningú no es va sentir al·ludit”
• L’odissea real d’un nen que emigra tot sol I El “Joc de miralls” de Xavier Montanyà

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Més de dos-cents alumnes entre catorze anys i divuit de deu col·legis i instituts de Catalunya Nord participen aquest mes de gener en la primera Lliga Escolar del Paraulògic. La iniciativa va sorgir de l’empenta i les ganes de tres professors de català, que van veure en el joc una eina útil per a ensenyar la llengua i també per a provar de fer sortir el català de les quatre parets de l’aula i que els joves el comencessin a veure com una llengua d’ús. I la idea sembla que va ser encertada, perquè Pasqual Tirach, professor de català i un dels impulsors de la lliga, ens explica en aquesta entrevista que uns quants alumnes s’hi han ben enganxat i fins i tot hi han implicat la família. Per tirar-ho endavant, VilaWeb i aquest grup de professors hi han treballat conjuntament.

A la final de la Lliga Escolar, que es jugarà el 5 de febrer a l’auditori de la Universitat de Perpinyà, no solament hi participaran els finalistes, sinó que tots els alumnes que hi han jugat també hi assistiran de públic, per donar suport als seus companys. Serà presentada per Laura Bertran, periodista de Ràdio Arrels i futura corresponsal de TV3 a Catalunya Nord, i Pau Vidal, filòleg i autor dels Minimots. Els guanyadors rebran diversos premis, amb la participació de la Llibreria Catalana de Perpinyà, les Edicions Trabucaire, la Plataforma per la Llengua, Òmnium Catalunya Nord i la Casa de la Generalitat de Perpinyà, que n’és coorganitzadora.

Parlem amb Tirach sobre les primeres fases de la lliga, però també de la situació del català als col·legis i instituts de Catalunya Nord i dels resultats de les proves PISA.

Comença la primera Lliga Escolar del Paraulògic

—La primera Lliga Escolar del Paraulògic ha sorgit a Catalunya Nord per l’empenta i les ganes d’uns quants professors. Vós sou un bon jugador del Paraulògic i n’heu estat un dels impulsors. Com va sorgir la iniciativa?
—Com a jugador del Paraulògic diari, quan van proposar de fer la lliga dels Països Catalans m’hi vaig apuntar. I veient com funcionava i l’interès que tenia del punt de vista pedagògic, de fet, perquè el lèxic és un aspecte que treballem a classe, el dia de la final de Catalunya Nord, amb els organitzadors i, en particular, amb el creador del joc, vam decidir que seria una bona oportunitat d’intentar crear una lliga escolar. Ho vam fer amb tres professors, entre els quals dos que vam participar en la final, i l’ajut tècnic de l’equip del Paraulògic. Que surti de Catalunya Nord potser és perquè nosaltres estem molt atents a qualsevol iniciativa que pugui desenvolupar la llengua catalana i el Paraulògic ens va semblar que era una bona oportunitat.

—I sembla que ho ha estat.
—Sí, l’experiència ens ha ensenyat que sí que era una bona idea. Hi han participat deu col·legis i instituts, amb més de dos-cents alumnes. De fet, és bastant, perquè a Catalunya Nord l’ensenyament de català és optatiu, tampoc no hi ha gaires alumnes que estudiïn català, i a segons quines classes n’hi ha uns quants, molts, que estan entusiasmats i que juguen ara al Paraulògic diari. No pas només a l’escolar, a les tres fases selectives que hem fet aquí, sinó que juguen al Paraulògic normal. N’hi ha molts que s’hi han enganxat.

—A partir de la idea de fer la Lliga Escolar, com vau engrescar la resta de col·legis i instituts perquè hi participessin?
—Tenim una petita experiència de jocs col·lectius, ja fa anys que fem un torneig de Scrabble en català i també un torneig de debats ciutadans en català. Podem dir que els col·legues hi estan acostumats, ja es poden esperar tenir noves sorpreses, i aquesta n’era una. Els vam explicar les regles del joc, els en vam donar l’adreça perquè el provessin i amb això n’hi va haver prou perquè s’hi engresquessin. Contràriament a l’Scrabble, no hi ha hagut menester de fer tallers a les escoles a ensenyar com s’hi juga ni mostrar estratègies; han entès de seguida com s’hi jugava i ja està.

—Abans dèieu que hi ha pocs alumnes que estudiïn català a Catalunya Nord. Els centres que hi han participat quin model lingüístic segueixen? Són bilingües o tenen el català d’assignatura optativa?
—Hi ha de tot, uns quants de bilingües i uns altres que no són bilingües, només assignatura optativa. A l’hora de fer la final no considerarem pas el mode d’ensenyament sinó l’edat, o sigui, els més joves jugaran la primera final i els més vells, la segona. Evidentment, pot semblar injust perquè hi haurà alumnes que tenen més hores de català i alguna assignatura en català que jugaran contra alguns que no en saben tant, però hem decidit fer-ho per edat.

—A l’hora d’adaptar el joc per fer la lliga amb alumnes, com ho heu fet? També heu comentat que el Paraulògic era útil com a eina pedagògica.
—Sí, ho hem enfocat amb la idea de treballar els derivats, és a dir, les paraules de la mateixa família amb prefixos i sufixos. Per això hem demanat als creadors d’inserir lletres que vagin bé, com per exemple D-O-R-A, que permetia de fer derivats en -dor o -dora, i a la segona fase hi havia E-R, que també permetia de fer paraules derivades amb sufixos. Fins i tot hi havia D-E-S, el prefix des-. I abans de fer la lliga, uns quants professors havien treballat específicament la lliçó de la derivació. Això els obliga a desenvolupar al voltant d’una arrel totes les paraules possibles.

—I com ho han viscut els alumnes? Dieu que n’hi ha uns quants d’enganxats.
—Tothom ha descobert el joc gràcies a la lliga, n’hi ha uns quants que s’han acontentat de fer-lo el dia de la fase eliminatòria, però, encara que sigui només això, se’ls veia molt engrescats. Pensa que també hi ha el costat competitiu, que hi ajuda. Les ganes de puntuar més que el company, i fins i tot si podem puntuar més que l’altre institut. Tot això els ha fet jugar i n’hi ha uns altres que hi són ben bé enganxats.

—Quan hi jugaven, les paraules les coneixien o els han sorprès? N’han anat descobrint de noves?
—El Paraulògic et fa aparèixer la definició del mot que encertes, i llavors han passat dues coses: la definició a vegades els permetia de trobar més mots, que no haurien pensat, un sinònim amb les mateixes lletres, i a vegades també la sorpresa era de veure que a partir d’un mot que coneixien, per atzar, potser –perquè és això, també, el Paraulògic, anar picant les lletres a l’atzar a veure si formes un mot–, els sortien paraules poc ordinàries, però que valen punts, i hi ha hagut una mica de descoberta. Després de cada fase he repassat amb ells els mots que havien trobat i les novetats que havien descobert.

—Justament, fa uns quants anys ens vau explicar que els alumnes veien el català com una llengua de l’escola i que era difícil de treure-la de l’aula perquè després entre ells parlaven en francès. Creieu que eines com aquesta, o com els jocs i concursos de debats que abans comentàveu, poden ajudar a trencar aquesta barrera?
—Totalment. A més de fer lèxic, l’objectiu és justament això, que tinguin una activitat en català fora de l’escola. La situació no ha canviat, el català és sempre una llengua d’escola, però amb aquests que s’hi han enganxat, que hi juguin durant el trajecte en autobús o al pati és una gran victòria. De fet, era l’objectiu primer, perquè el lèxic el podem treballar sense el Paraulògic, però la idea era fer-los viure un joc modern, de moda, a fora de l’escola. I ha funcionat en part. No diria pas que tots els alumnes s’hi han enganxat, però, aquests que ho han fet, per nosaltres és una victòria.

Pasqual Tirach: “És greu no poder parlar a un funcionari en una altra llengua que no sigui el francès”

—Amb eines com aquesta també creieu que els alumnes poden fer arribar el català a les famílies?
—Sí, i tant. Un col·lega m’explicava que veia que els infants demanaven als pares a veure si els podien ajudar o els ensenyaven la seva puntuació. Crec que sí que pot entrar a les cases. I ara amb la final potser serà més impressionant, perquè hi haurà uns dos-cents alumnes reunits en un auditori i ara veuran, els de la meva classe, que són poquets, tots aquests companys que hi han jugat i que són engrescats per aquest joc. Tinc esperança que també comprendran que el català pot sortir de classe, que són més de quatre gats, i que els joves parlen català.

—Com serà, la final?
—Fins ara, a les tres fases, els alumnes jugaven a l’hora de classe de català i això permetia de determinar els quatre finalistes de cada classe. El dia de la final tothom anirà a la universitat, a l’auditori; els finalistes de cada classe més el públic, que hi donarà suport. I ho farem en dues fases. La primera fase, la dels més petits, és a dir, l’últim any de col·legi i el primer d’institut, durarà la primera hora; i la segona hora serà la dels de segon any d’institut i tercer any d’institut, a més d’uns quants estudiants de la universitat que també hi han participat i els integrarem en aquesta categoria. Però el joc serà diferent. Hem decidit de seguir el mateix esquema que la Lliga dels Països Catalans, és a dir, que al final ja no es tracta de saber qui marca més punts amb més paraules, sinó que hi haurà endevinalles, hi haurà proves de rapidesa i d’altres menes. La final serà animada per Laura Bertran, que és presentadora de Ràdio Arrels, futura corresponsal de TV3 a Catalunya Nord, i Pau Vidal.

—Vós que sou professor de català d’ençà de fa anys, com veieu la salut de la llengua a l’escola i entre el jovent?
—El que ha canviat, en general, és l’ús del mòbil, amb menys lectura i menys interès per la resta. I com que al mòbil hi ha poca cosa en català, això no hi pot ajudar gens. L’altra cosa que és un obstacle a incitar els alumnes a estudiar català és una nova reforma del batxillerat, que ha fet perdre valor a la nota final del català. Fins ara, amb una bona nota de català et podies salvar d’un batxillerat una mica fluixet. Ara, em sembla que el català representa un 10% de la nota, i ja no serveix. No hi ha l’incentiu que hi havia abans i això no incita l’alumnat a venir a estudiar català.

—A escala més general, després d’atacs contra el català, per exemple als plens municipals, com veieu la salut de la llengua a Catalunya Nord?
—És difícil. No tinc pas cap eina per a analitzar-ho. En general, quan ens ataquen, sovint resistim. Hi ha una revifalla del català. Això dels plens potser no era pas un atac prou violent per a mobilitzar la gent. Hi ha també potser una decepció pel que va passar al sud, al Principat, vull dir, que ha fet perdre una mica d’empenta. És difícil de dir quina és la situació. Hi ha pocs canvis, hi ha poc accés, hi ha poc contacte amb el català. Ara a la televisió pública n’hi ha una mica més. A la ràdio també. El diumenge, em sembla, hi ha una hora de català. Pot semblar ridícul, però per nosaltres és molt.

—I com a docent, com heu viscut la crisi que han originat els resultats de l’informe PISA? Què creieu que s’ha fet malament i què caldria fer per millorar-los?
—El meu cavall de batalla, cada cop que parlem del tema, són els horaris. Els horaris a França són una catàstrofe. Els alumnes comencen a les 8 del matí, i acaben a les 6 del vespre, sense comptar que molts han de prendre després l’autobús per anar a casa seva, i els professors donen molts treballs per fer a casa. Vull dir, em sembla que els alumnes a partir de les 3 de la tarda ja no t’escolten; en tot cas, no tenen capacitat de concentració, i cap moment lliure per a fer esport, o música, o una activitat cultural fora de la rutina. I a França aquest és un dels problemes. I quan parles als directors o als administratius, no ho entenen. És senzill, cal mirar els països veïns, i molts, si no tots, acaben a les 3 de la tarda.

—Els alumnes acaben saturats?
—Sí, és clar. No tenen res per a esplaiar-se. A més, a França hi ha una rigidesa en l’ensenyament. A ningú se li acut d’aixecar-se de cadira per anar a tirar un paper a la paperera sense demanar permís. És molt rígid. I queden asseguts tota l’estona. No hi ha una didàctica de moviment, de participació activa. Això també em sembla que és un problema. Si ho comparem amb el que es fa al Principat, o amb les bases de Montessori, per exemple, o el que es fa a països escandinaus, allà és molt més natural, podríem dir.

—Justament al Principat una part de la crítica que hi ha hagut pels mals resultats ha estat per l’ensenyament per projectes… 
—Sí, ho entenc. Aquí també hem de treballar per projectes. I, efectivament, és menys sistemàtic, podríem dir, perquè costa més de seguir l’alumne, els seus progressos. A més, si treballen en equip, és encara més complicat de valorar el treball de cadascú. Això també ho entenc. Però potser hi ha un punt entre el curs magistral i sempre projectes.

El periodista i escriptor Agustí Pons i Mir (Barcelona, 1947) acaba de publicar Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals i guerra freda (Edicions de 1984). El llibre és fill tant de la seva experiència com a periodista, dels temps del Noticiero Universal fins a Catalunya Cultura, passant pel diari Avui, del qual va ser sots-director, com de la seva tasca com a escriptor i biògrafs d’alguns dels intel·lectuals més destacats de la Catalunya del segle XX. I hi documenta, i en reflexiona, la influència del marxisme en el món cultural i intel·lectual català a partir de la segona meitat del segle XX, en un context marcat per la guerra freda, el llarg període de confrontació ideològica, econòmica i cultural entre la Unió Soviètica i els Estats Units. Per què, tal com demostra aquest llibre, res del que va passar a Catalunya aquells anys va ser aliè a aquest món bipolar, que, entre més qüestions, va permetre el manteniment de Franco al poder després de la Segona Guerra Mundial. Pel llibre, hi desfilen Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Alfonso Carlos Comín, Xavier Folch, Joaquim Molas, Manuel Sacristán, Ricard Salvat, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies, Joan Triadú i Manuel Vázquez Montalbán.

—Acaba de fer cent anys de la mort de Lenin, a qui vau dedicar un llibre. No voldria començar sense aturar-m’hi, perquè té molt a veure amb aquest llibre. D’entrada, hi dieu que és el personatge més important del segle XX, el segle del comunisme, que el travessa de dalt a baix, del 1917 al 1989.
—El llibre comença així, dient que Lenin és el personatge més important del segle XX. Ho crec perquè realment en l’àmbit intel·lectual i en el polític la seva transcendència és enorme. M’he dedicat a fer les biografies, de Pere Calders, de Maria Aurèlia Capmany, de Nèstor Luján… i la idea comunista travessa de dalt a baix la seva vida i obra, per un motiu o un altre. És la ideologia que mou més coses durant aquest segle XX.

—Segons que expliqueu, el problema no va ser pas Stalin, sinó Lenin, un intel·lectual que posa en pràctica les seves idees.
—Sempre he pensat que Stalin, des del punt de vista de debat intel·lectual, no té gaire interès, perquè tothom està d’acord, fins i tot els comunistes, que va ser un sàtrapa, un assassí, etcètera. Tot i que no oblidem que hi ha aquells versos del Miguel Hernández que diu, “Ah, compañero Stalin: de un pueblo de mendigos has hecho un pueblo de hombres que sacuden la frente” [“Ah, company Stalin: d’un poble de captaires, n’has fet un poble d’homes que sacsegen el front”]. És veritat que sota els primers anys de govern de Stalin la Unió Soviètica fa un salt extraordinari, però a costa del gulag. Aquests avenços que els permeten de llançar l’Sputnik no es corresponen amb la qualitat de vida dels soviètics. Pel que fa a Lenin, els seus grans biògrafs assenyalen que Lenin va instaurar el terror des del primer dia. De bona fe, perquè com escriu Vassili Grossman, “mai en nom del bé s’havien comès tants crims”. El problema de Lenin és el de l’intel·lectual que vol fer el bé, com Robespierre, i acaba causant una mortaldat de cent milions de persones. Per salvar a Lenin –i la mateixa URSS–, tots els erros es van acabar atribuint a Stalin, però no n’era l’iniciador. Ni de bon tros.

—Qui va ser Willi Münzenberg? Reconec que va ser un personatge de qui me’n vau parlar vós.
—M’agrada molt que em facis aquesta pregunta [riu]. M’escandalitza que Münzenberg sigui tan desconegut, quan és el Goebbels del comunisme. Propagandistament, perquè no deixa de ser un idealista i no té a veure amb l’antisemitisme i el racisme dels nazis. És un comunista alemany amic de Lenin que en el període que va de la Revolució Russa al començament de la Segona Guerra Mundial organitza tota una xarxa d’intel·lectuals a occident a favor de l’URSS. És demostrat que tot el moviment antifeixista és dominat de manera subtil per ell i els seus col·laboradors, perquè no es posés en qüestió allò que passava a Rússia. La penetració dins el món cultural és extraordinària, i ell es refereix als “innocents”, que són els que hi col·laboren sense saber-ho.

—Per anar-ho acostant cap a nosaltres, tot això arriba fins al Segon Congrés d’Intel·lectuals per la Defensa de la Pau, fet l’any 1937 a València.
—André Gide era un dels intel·lectuals més prestigiosos del moment i va ser convidat al funeral de Maksim Gorki, en tant que president de l’Associació Internacional d’Escriptors. De tornada a París, va publicar Retorn de l’URSS, publicat en català justament per Edicions de 1984, en què feia una crítica demolidora del que havia vist a Rússia. El Congrés de València va servir per escarnir-lo, fins i tot per la seva condició d’homosexual. Un dels qui més el va atacar va ser Romain Rolland, premi Nobel de literatura i un dels innocents més destacats de Münzenberg.

—Dediqueu el llibre a Àngel Pestaña, dirigent de la CNT que també va visitar l’URSS i no ho va veure clar…
—Em fa gràcia que si tots aquests intel·lectuals marxistes que he conegut, que es feien els savis per la vida, haguessin llegit Informe de la meva estada a l’URSS, l’experiència a Rússia d’un rellotger de Sants, haurien vist que tot allò no anava ni amb rodes. Pestanya ho veure amb els seus ulls i va quedar estupefacte. Allò no era la dictadura del proletariat, sinó la d’uns funcionaris. A més, també va escandalitzar-se per la manca de democràcia. Ho va viure en pròpia pell: durant el Segon Congrés de la Tercera Internacional, a Moscou, va poder parlar durant un quart d’hora, mentre, per replicar-lo, Trotski i Zinóviev van parlar tant com van voler.

—I ens trobem que a Catalunya la força del comunisme és molt reduït fins a la guerra del 1936-1939, davant la fortalesa de l’anarquisme. Tot això canvia a partir de la guerra, i quan vós comenceu a treure el nas fora de casa, el marxisme és hegemònic entre la intel·lectualitat antifranquista.
—Una vegada vaig llegir que després de la vaga dels tramvies del 1951, Gregorio López Raimundo va a París i diu a en Carrillo que allò no era, com deia Franco, cosa dels comunistes, i aquest li respon que calli. Tant Franco com Rússia estaven molt interessats a sobredimensionar la importància del comunisme. Per motius contraris, òbviament. Amb aquest llibre no vull treure cap ni un de mèrit als militants comunistes que es van jugar el tipus, sinó que és un llibre sobre els intel·lectuals catalans davant la guerra freda i el marxisme.

—Ja al títol destaqueu el vincle, l’aliança o el pas del catolicisme al marxisme… De veritat absoluta a veritat absoluta.
—Llavors encara érem en l’època de la Modernitat. És a dir, que hi havia una veritat, i des de la Il·lustració es necessitaven idees globals per entendre el món. Es creia que el món anava cap al progrés material, tècnic, econòmic i moral. Això, amb tots els respectes, s’assemblava molt al cristianisme. Tant el comunisme com l’Església prometen un dia final que serà millor. Per tant, és fàcil passar d’un món a l’altre. O ser a tots dos. Lenin parlava d’una nova terra, com l’editorial que fundaran un grup de catòlics i que tindrà Alfons Carlos Comín de director literari.

—Els intel·lectuals viuen en pròpia pell les dicotomies i els maniqueismes de la guerra freda. Si es declaraven anticomunistes, volia dir que eren al mateix bàndol que Franco.
—Tinc clar que els intel·lectuals marxistes catalans van lluitar per la democràcia a l’estat espanyol. Especialment arran de la política de Reconciliació Nacional del PCE i el PSUC. Van lluitar per la democràcia al costat dels interessos de la Unió Soviètica. Però la Unió Soviètica no tenia gens d’interès que aquí hi hagués un règim comunista. A la Conferència de Ialta es reparteix Europa. El líder del PCI, Palmiro Togliatti, tenia clar que no podia portar al seu partit més enllà del 49% dels vots, perquè una altra cosa hauria trencat els equilibris de la postguerra europea.

—De Serra d’Or, el periodista Eugeni Xammar en deia “revista monàstico-progressista”, en què els monjos posaven la gramàtica i el PSUC la doctrina.
—Així com Destino havia acollit les restes del món liberal de pre-guerra, en una mena de Mirador escrit en castellà, Serra d’Or és on s’aixopluguen les dues forces més importants després de la guerra, que són el catalanisme catòlic demòcrata i el comunisme intel·lectual. En aquest sentit, en Xammar, que no deixa passar l’oportunitat de posar l’adjectiu més fort, té raó. A Serra d’Or, el prior de Montserrat, Maur M. Boix, hi escriu sobre Lenin!

—Quin paper hi van tenir mandarins com ara Manuel Sacristán, Josep Maria Castellet i Xavier Folch?
—Cadascú va jugar un paper diferent, però tots el van jugar, els uns amb més intensitat, els altres durant més temps i els altres durant menys temps. Hi ha un popa que és Manuel Sacristán. Però, llegint sobre cadascun d’ells, m’adono que molts vénen de família franquista. Manuel Sacristán va arribar a anar amb pistola com a cap de centúria, en Castellet va relativitzar aquella etapa de col·laboració amb els mitjans del SEU i el mateix Folch, que no va ser mai falangista, va néixer a Burgos, on s’havia refugiat la seva família. No en faig un judici de valor, però sí que és veritat que alguns van continuar les idees familiars. D’en Tàpies hi ha una foto fent guàrdia vestit de falangista. I, de sobte, tots aquests es van passar al marxisme. Per idealisme, perquè creien en aquesta idea de la modernitat i perquè tenien un sentit del poder. Però, és clar, la Maria Aurèlia Capmany, que havia nascut en una casa “guerxa”, que volia dir pobre, no podia tolerar que li donessin lliçons a ella, que no havia estat mai ni falangista ni del SEU.

—Una conclusió: a Catalunya, la guerra freda també es va viure. I d’una manera ben particular.
—Per mi el dilema no és entre dretes i esquerres, sinó entre demòcrates i uns marxistes que mai no van dir res sobre Rússia. Estava molt bé protestar per la guerra del Vietnam, però hi havia un gran silenci sobre allò que passava l’Europa de l’Est, com si la seva situació fos una fatalitat. A més, aquesta expressió és d’una gran hipocresia, però, a més, com podíem dir que Praga era a l’est? Per una altra banda, Montserrat Roig, qui m’he estimat d’una manera sincera, va a Rússia per escriure L’agulla daurada i diu que no farà antisovietisme… Doncs, què vols que et digui, potser n’hauria d’haver fet una mica!

—També expliqueu com els intel·lectuals eren atrets per entitats com el Congrés d’Escriptors per la Pau, teledirigit per Moscou.
—Hi ha un seguit d’intel·lectuals que no volen reconèixer que es van equivocar. Hi ha un escriptor que passava per ser un dirigent marxista leninista i, en comptes d’explicar això, parla del seu pare. M’ha costat disgustos dir que alguns personatges, com en Josep Maria Castellet, es van fer fer una biografia a mida. Driblava tan bé la pilota que no sabia on la llançava. Teòricament, era el representant d’una entitat que s’havia fundat a Itàlia que figurava que estava en el món de la llibertat, i en realitat envia en Salvat i uns altres a Rússia. Però, en Salvat, almenys, ha deixat un extens dietari on explica sincerament que va quedar fascinat per la Pasionaria o en Líster.

—Què va passar quan va caure el mur de Berlín amb els protagonistes del llibre?
—L’any 1989 Luján va escriure un article en què ho comparava amb allò que deia Josep Pla sobre els casinos de poble. Un dia s’engresquen a fer un casino, porten cadires, taules… i un dia se’n cansen, i tots agafen la cadira i la taula que han portat i se’n van cap a casa. La caiguda del mur era com la dissolució del casino. Es va acabar el comunisme d’un dia per l’altre i, aquí, si repasses la premsa d’aquell dia, ningú no es va sentir al·ludit.

—Considereu aquest llibre una aportació necessària i cabdal per a revisar la història intel·lectual de l’antifranquisme de Catalunya?
—Estaria bé que algú entrés a estudiar la influència del marxisme en el funcionament del sistema universitari. He fet un llibre modest però ambiciós. Modest, perquè és només treure la pota, i ambiciós, perquè toca un tema central. Tornant a Lenin, poc abans de morir, s’entrevista amb Gorki, que eren amics, i li diu: “La meva vida ha estat duríssima, ha estat molt dura, diu, però tot ens ha de ser perdonat.” Se sobreentén que creu que tot el que ha fet era pel bé de la humanitat. Però, fixa’t, per fer un gran bé ha provocat cent milions de morts. I, és clar, quan es veu el que ha passat és quan surt la postmodernitat, que ho enderroca tot. Abans, existia una idea d’absolut, fossis catòlic, marxista o el que fos, però a partir de llavors ja no existeix aquesta idea global. És la diferència entre Montserrat Roig i Quim Monzó.

Podeu comprar Catòlics, comunistes i cia d’Agustí Pons a la botiga de VilaWeb

Els mesos més freds de l’any a casa nostra (final de gener i febrer) tan sols els desafien els lectors amb ànima de perdiguer, disposats a fer tots els esforços que calgui per atrapar els criminals de les ficcions que llegeixen, si pot ser fins i tot abans que els seus protagonistes, per així poder comentar-ho després en les grans trobades del gènere a casa nostra: el Tiana Negra, que ja ha passat amb un notable èxit de públic i la consolidació absoluta després d’una dotzena d’anys; i una BCNegra que promet de venir carregada de grans noms. Però enguany la novetat principal és, en realitat, una recuperació històrica que salda un deute important que teníem envers un autor i la seva obra. Un deute que a poc a poc s’havia anat eixugant gràcies a Viena Edicions, el traductor Xavier Zambrano i l’estudiós Josep Lluís Martín Berbois. I és que aquesta tardor passada Viena va traduir i publicar les dues primeres novel·les protagonitzades per Sherlock Holmes: Estudi en escarlata i El signe dels quatre.

Les ha publicades en sol volum, en què aplega les novel·les del genial detectiu creat per Sir Arthur Conan Doyle. Fins ara Viena havia començat la publicació integral del que es coneix com a cànon holmesià, és a dir, els poc més de cinquanta relats protagonitzats per Sherlock Holmes, el seu inseparable ajudant, el doctor Watson, i també l’enemic més conegut del detectiu, el professor Moriarty, que en realitat apareix poc com a personatge, excepte en alguns dels texts més destacats. Així doncs, fins ara han aparegut els dos primers volums de Les aventures de Sherlock Holmes; El retorn de Sherlock Holmes; El darrer cop d’arquet i L’arxiu de Sherlock Holmes. En tots aquests volums, el tàndem ha funcionat perfectament: Zambrano fa la traducció de cada obra i Martín Berbois, els estudis-epílegs.

L’editorial Viena havia engegat la tasca a partir dels relats i s’ha deixat la traca de les quatre novel·les per al final. Per això és tan important l’aparició del volum actual, perquè és on podem assistir al naixement de Sherlock Holmes, a Estudi en escarlata, i podem llegir, per tant, una de les obres més conegudes de Conan Doyle, a més de poder veure com es va creant tot un mite. Val a dir que en aquesta primera obra Holmes tan sols comença a dibuixar-se com un extraordinari detectiu que ho fia tot a la seva enorme capacitat d’observació, però encara és a les beceroles de convertir-se en un dels personatges de ficció més influents del món.

Cinquanta-sis relats i quatre novel·les

I això és el que fa que parlem de cànon holmesià. Segons els especialistes, Conan Doyle va escriure tan sols cinquanta-sis relats i quatre novel·les protagonitzades pel seu cèlebre detectiu. Però si hom mira de fer un recompte de les obres en què apareix el detectiu, s’adonarà que les aventures són moltes més. Sherlock Holmes, bé com a protagonista, bé com a secundari, apareix en més de cinc mil obres literàries, a més de nombroses obres teatrals, sèries de televisió, films i còmics, molt pocs basats en les obres originals de Conan Doyle. L’èxit popular de Holmes, que ja va arribar en vida de l’autor, ha propiciat que hi hagi hagut aquesta immensa quantitat de pastitxos, és a dir, obres que no són seves, però que s’aprofiten del seu personatge. Per això era tan extraordinàriament important de poder tenir en català en una versió moderna, fiable i ben traduïda, el cànon holmesià, el conjunt d’obres escrites pel pare de la criatura, Sir Arthur Conan Doyle.

L’escriptor va escriure aquesta primera novel·la, Estudi en escarlata, en solament sis setmanes, entre el març i l’abril del 1886, i va ser publicada el 1887. Com és habitual en les històries protagonitzades per Sherlock Holmes, el narrador de la novel·la és el doctor Watson, que ens explica la història a partir de les seves memòries –en el seu moment es va poder llegir en català traduïda per Elisenda Franquesa i amb pròleg de Jaume Fuster.

Aquesta primera novel·la comença amb la presentació del doctor Watson, del qual sabem que és un ferit de guerra de l’Afganistan, i com cerca algú amb qui compartir pis perquè la pensió ja no li arriba per mantenir el tren de vida que manté habitualment, i és així com coneix Sherlock Holmes, amb qui es trasllada al famós pis 221B de Baker Street, una de les adreces més conegudes de la literatura universal. Aleshores Watson s’interessa per un cas singular que investiga Holmes per ajudar la policia de Scotland Yard i ens reporta les investigacions que duen a resoldre’l. També és en aquesta novel·la quan fan la seva aparició els irregulars de Baker Street, el grup de nois sense sostre que ajuden Holmes en les investigacions de camp quan cal.

Hi ha qui pot dir que les històries de Sherlock Holmes d’Arthur Conan Doyle no tenen una gran dosi de crítica social, però cal llegir-les bé, perquè l’autor va fer allò que va poder en aquell moment i en les circumstàncies que es trobava: Watson és un ferit de guerra i manifesta una crítica explícita a l’exèrcit, els irregulars són nois sense casa, dels quals l’Anglaterra d’aleshores n’era plena; i els cavallers anglesos no són tan innocents com podria pensar-se. Tot plegat, llegit entre línies, bastant agosarat per a l’època.

Mirem com a mostra com ens presenta Watson la seva arribada a Londres al començament d’Estudi en escarlata: “No tenia parents ni amics a Anglaterra i, per tant, podia fer i desfer lliurement, tan lliurement com m’ho permetia una paga d’onze xílings i sis penics al dia. En tals circumstàncies, vaig gravitar de manera natural cap a Londres, esplèndida claveguera que xucla de manera irresistible tots els ganduls i desvagats de l’imperi. Durant un temps em vaig allotjar en un hotel de l’Strand i vaig viure d’una manera desmanegada i absurda, gastant més del que em podia permetre. La situació de les meves finances esdevingué tan alarmant que ben aviat vaig comprendre que hauria de deixar la metròpolis i anar-me’n al camp a fer d’aixafaterrossos, o bé hauria de canviar completament d’estil de vida.”

Com es pot veure llegint aquest paràgraf, la versió de Zambrano fa que el català llisqui d’allò més bé, però també que sigui una de les grans descobertes dels volums publicats fins al moment. Així mateix, tant l’editorial com l’autor, Josep Lluís Martín Berbois, s’haurien de plantejar agafar tots els epílegs escrits i el que resta pendent i fer-ne un sol llibre. Sherlock s’ho mereix i els seguidors també, perquè Martín Berbois, membre del cercle Holmes, combina l’erudició de l’afeccionat, el rigor de l’historiador i la passió del comunicador per explicar i contextualitzar cadascun dels volums publicats fins ara.

Cal recordar que a casa nostra les aventures de Sherlock Holmes es podien llegir d’ençà del 1908, això vol dir que fa més de 115 anys que el personatge és un poc nostre, però ara som més a prop que mai de tenir-ne tot el cànon ben editat, ben traduït, ben estudiat i en català. Com diria aquell jugador de futbol: “Sherlock, amb tu va començar tot.”

Si no és que el PSOE acaba votant l’esmena que elimina les excepcions de terrorisme, demà els partits independentistes es trobaran abocats a prendre una de les pitjors decisions imaginables. Hauran de decidir si voten a favor o en contra d’una llei d’amnistia que, en compte de servir per a avançar, desfermarà una repressió terrible, tal com avisava ahir Gonzalo Boye, en aquesta entrevista.

Perquè el fet és que l’obcecació del PSOE per crear dins la llei una excepció de l’anomenat “terrorisme” va duent les coses a un extrem en què el teòric remei encara serà molt pitjor que no la malaltia.

Ja ho veiem ara: agafant-se a aquest forat legislatiu, l’Audiència espanyola ha emprès una campanya política destinada a convertir en terrorisme tot el procés d’independència i, a partir d’això, a empresonar tanta gent com puga i il·legalitzar tot el moviment independentista.

I ho torne a dir: d’això en té la culpa bàsicament el PSOE, que ha convertit una llei d’amnistia que hauria de ser neta i clara –per tant, sense excepcions– en un desgavell ple de forats que poden aprofitar la dreta espanyolista i el seu braç judicial.

Però, arribats on som, hi ha cap línia d’acció contra això? A mi, si més no, se me n’acut una, que en realitat és molt simple.

Primer de tot, demà caldria votar contra la llei d’amnistia. Si ERC i Junts, o tan solament un dels dos, voten contra la llei, no s’aprovarà. I això no significa que no hi haja amnistia. Simplement, es pot reprendre immediatament, demà mateix, el tràmit per a tenir-la aprovada d’ací a poques setmanes, però sense aquest greu desficaci que el PSOE vol entaforar-hi tant sí com no.

El PSOE diu que, siga com siga, la llei es pot reformar d’ací a pocs mesos i que, per tant, tant hi fa no votar-la ara com votar-la i després reformar-la. Però és mentida. Perquè per a tombar-la ara tan sols cal la voluntat dels partits independentistes, sobirans en la seua decisió. En canvi, per a reformar-la caldrà la voluntat del PSOE, que no és de fiar.

Algú pot dir que si l’independentisme tomba la llei d’amnistia el primer beneficiat serà el PSOE, que es llevarà del damunt un maldecap enorme. Si l’independentisme es limita a tombar la llei d’amnistia, efectivament serà així.

I per aquesta raó la maniobra ha d’anar acompanyada d’una segona decisió: tombar el pressupost que presente el govern espanyol. De fet, votar contra qualsevol iniciativa que el govern de Pedro Sánchez presente al parlament, sistemàticament.

I això podria conduir a dues situacions. La primera, que el PSOE reflexionàs i la segona, que Pedro Sánchez convocàs noves eleccions.

Si rectifica, bé. I si convoca eleccions –que ja veuríem si s’hi atreviria– si de cas qui s’arrisca és ell, i els sondatges indiquen que tornaríem a la mateixa situació. Però allò que no té solta ni volta és que els diputats independentistes voten –sabent que no és ben feta– una cosa que els afecta a ells i prou i que, com que no és ben feta, els causarà més maldecaps que no beneficis.

De manera que ara imaginem que es convoquen eleccions i tornem a començar la roda. O que el PSOE s’avé a rectificar per evitar les eleccions.

Doncs aleshores cal dir que aquestes setmanes n’hem après prou per a repetir la jugada en uns termes diferents, avantposant a la llei d’amnistia la dissolució de l’Audiència espanyola. Perquè, si no, com ja hem comprovat, el problema no s’acabarà mai i no hi haurà manera d’avançar.

Entenguem-nos: la dissolució de l’Audiència espanyola és més que justificada de fa dècades –és un tribunal d’excepció, és un tribunal polític, font constant d’arbitrarietats i sense equivalents a la resta d’Europa. Però ara l’actitud tan descarada de García-Castellón posa en relleu fins a quin punt és imprescindible aquesta dissolució. Una dissolució que simplement requereix reformar la llei general del poder judicial, cosa que es pot aconseguir al parlament amb la majoria que va facilitar la investidura de Pedro Sánchez, encara que el PP i Vox no ho vulguen.

Però, al capdavall, la cosa més important de totes és que per a executar un esquema com aquest –o qualsevol de semblant– no cal fer res més que exercir a Madrid el poder que atorguen els vots aconseguits a Catalunya per Esquerra i Junts a les eleccions. No cal fer res d’extraordinari ni fora de la normalitat. Tan sols fer política. Però de debò.

(I un altre dia parlarem de les responsabilitats d’ERC i Junts en la manera com s’ha negociat tot açò després de les eleccions del juliol de l’any passat, tenint una força tan gran com tenen.)

 

PS1. Esperança Camps ens explica avui una història molt sorprenent, la de Víctor Madera, un metge asturià, fundador de Quirónsalud, que no cessa d’adquirir possessions a Menorca i que avui ja és l’amo de gairebé el 2% de l’illa: “Víctor Madera, de Quirónsalud, una inquietant obsessió per comprar Menorca”.

PS2. La diputada del PP al Parlament Europeu Dolors Montserrat ha estat al centre de tot d’escàndols perquè ha fet un ús partidista de la institució, sobretot contra Catalunya. Arnau Lleonart fa un repàs de les seues cabrioles: “Les proves del partidisme de Dolors Montserrat a la Comissió de Peticions del Parlament Europeu”.

PS3. Agustí Pons acaba de publicar un llibre sobre el paper dels intel·lectuals durant la guerra freda i respecte del comunisme. Hi ha parlat Joan Safont: “El 1989 es va acabar el comunisme d’un dia per l’altre i aquí ningú no es va sentir al·ludit”

PS4. El periodisme independent dóna forma a un món més just i ajuda a crear un país nou, deslliurat de les rèmores del passat. A VilaWeb no tenim cap propietari multimilionari, no depenem del govern, ni restem condicionats per cap empresa ni cap grup de pressió. Per això som lliures d’informar rigorosament sobre els esdeveniments nacionals i mundials. I per això també podem mantenir el periodisme que fem, d’accés obert i gratuït per a tothom. Perquè creiem que tothom ha de poder accedir a informació de confiança. Per això us demanem als qui encara no en sou subscriptors que us en feu i ens ajudeu a avançar.

Rectificació: Amb posterioritat a la publicació d’aquest article, la propietat del pub la Margarete, de Ciutadella, s’ha posat en contacte amb VilaWeb per a dir que no l’han venut a Víctor Madera, com s’afirmava en un principi.

Poc abans de Nadal, la portada del setmanari El Iris, que fa més de vuitanta anys que es publica a Ciutadella de Menorca, somovia el lector amb una pregunta: “Què hi queda per a vendre a Ciutadella?” A les planes interiors es responia, amb diversos exemples i veus autoritzades, que hi resta ben poca cosa tant a la costa com al centre urbà. El Iris intitulava l’editorial amb aquesta frase: “Les grans fortunes compren Ciutadella.”

Aquesta afirmació pot semblar cridanera, però encara ho és més si travessam la Costa Nova i obrim la mirada a tota l’illa i formulam una altra pregunta: de qui és, Menorca? La mirada i el focus es poden obrir a totes les Illes. Què hi queda per a vendre a les Illes? De qui són?

D’ençà de fa uns quants anys, Menorca s’ha convertit en el refugi d’inversors estrangers que es fan enfora de zones de conflicte i cerquen l’estabilitat i la tranquil·litat de l’illa per comprar-hi cases, palaus, finques rurals i, fins i tot, pisos o locals comercials a les ciutats. El fet que una part del capital francès ha desinvertit al nord d’Àfrica i ha dut els doblers a Menorca és ben palpable, per exemple, amb el manteniment durant tot l’any d’un vol setmanal entre Maó i París. Cosa que no passa amb unes altres destinacions que només operen en temporada alta.

Les emocions de Víctor Madera

Si hi ha un nom que aquests dies no deixa de pronunciar-se a Menorca és el del metge i empresari asturià Víctor Madera, que no fa més que afegir immobles a la col·lecció de trofeus. Madera diu que fa compres emocionals i que s’ha enamorat de Menorca. No hi ha ningú a l’illa que pugui confirmar quantes propietats ha comprat ni quants diners s’hi ha gastat. Amb tot, VilaWeb ha pogut confirmar que aquesta emoció i estima per l’illa l’ha dut a adquirir nou llocs, que és el nom que tenen a Menorca les masies o cases de camp. Es tracta de Son Ermità i Binidelfà, a Ferreries; la Torre del Ram, Son Vivó, Santa Anna, Son Vell i Son Pere, a Ciutadella; i Son Rubí i Tirant Vell, al Mercadal. Tots 9 sumen 1.300 hectàrees de sòl rústic. Tenint en compte que Menorca fa 69.580 hectàrees, es pot afirmar que Víctor Madera ja posseeix l’1,86% de tot el mapa de l’illa.

A això s’hi han d’afegir dos llocs més que uns quants mitjans de comunicació diuen que també ha comprat, però que VilaWeb no ha pogut confirmar de fonts pròximes a l’empresari. Són l’Hort del Lleó i Fontanilles, totes dues a Addaia, al terme del Mercadal, pels quals hauria desembutxacat deu milions d’euros.

A més, l’any 2018, Madera va comprar l’Illa d’en Colom, situada davant l’Albufera del Grau, a uns 200 metres de la costa, al cor de la reserva de la biosfera de Menorca. És un illot de 58 hectàrees absolutament protegides, on habita una sargantana endèmica, i per les quals va pagar 3.200.000 euros.

A banda de les finques rústiques, el metge també compra tota mena d’edificis urbans, siguin cases, palaus, magatzems o locals comercials en ple funcionament.

Una de les compres més sonades dels darrers mesos ha estat la del palau Squella, al carrer de Sant Sebastià, al costat de cal Bisbe i de la catedral, i a poques passes del port. Víctor Madera ja n’era propietari del 41% i ara ha consumat la compra de la resta amb la intenció de restaurar-lo i convertir-lo en un hotel de luxe. Externament, l’edifici té un aspecte de deteriorament prou important.

 

L'illa d'en Colom. Son Vivó. Ca na Leonor. L'antic hostal Oasis. La cantonada de la Marga.rete i l'hostal Oasis Detall del deteriorament de ca n'Squella. Detall del deteriorament de ca n'Squella.

Una altra casa senyorial que fa poc que ha adquirit és la coneguda com a ca na Leonor, de la família Vivó. Presideix la plaça de les Palmeres de Ciutadella, on hi havia una de les antigues portalades de la murada, i té una de les façanes més llargues de la ciutat. La intenció de Madera també és fer-hi un hotel d’interior.

Víctor Madera és també el propietari del local de l’antic hostal Oasis, amb entrada al carrer de Sant Isidre i sortida a un dels meandres del carrer de Sant Joan. Segons algunes informacions, Madera ha pagat tres milions i mig d’euros per l’Oasis i té la intenció de construir-hi una residència.

A Ferreries, l’empresari asturià va comprar els locals de l’antiga fàbrica de mobles Barber, que, ha dit, cedirà al municipi perquè hi instal·li un museu de ciències naturals.

Qui és Víctor Madera?

És un metge, especialitzat en medicina esportiva, de seixanta-dos anys, que va ser el creador del grup conegut com a Quirónsalud. L’any 2016 el va vendre a un grup alemany anomenat Fresenius, del qual ell mateix té un 1%, per 5.760 milions d’euros, i encara va mantenir un paquet molt important d’accions. És també el propietari de diverses societats que administren clíniques i hospitals, com ara el Palma Planas.

Amb la seva dona, Maria Obdulia Fernández, professora d’art i directora executiva d’un estudi d’arquitectura i urbanisme, van començar a dedicar bona part de la fortuna a comprar castells i palaus per rehabilitar-los. La majoria d’aquests edificis els dediquen a l’hostaleria. Són allotjaments molt exclusius dins la filosofia de vendre experiències i no nits d’hotel. Van començar per Astúries, la seva terra, però aviat es van enamorar de Menorca. La primera adquisició la van fer ara fa set anys.

Aquesta activitat ha començat a cridar l’atenció dels mitjans de comunicació, que, a pesar del seu hermetisme, li dediquen perfils i articles laudatoris com ara “L’home que va vendre Quirón i es dedica a comprar palaus”, o “Víctor Madera, ‘Arxiduc de Menorca’ del XXI”, en referència a Lluís Salvador d’Àustria, que el segle XIX va comprar moltes possessions a la serra de Tramuntana de Mallorca.

Ni Madera ni la seva dona no donen entrevistes a pesar de la insistència de mitjans com VilaWeb. Costa molt de trobar declaracions seves a la xarxa. Sí que hi ha el testimoni que va deixar quan, l’agost del 2018, l’Ajuntament del Mercadal el va convidar a participar en el cicle de Tertúlies d’Estiu, que organitza cada any.

A Madera li van demanar per què comprava possessions a l’illa i què en volia fer. Va respondre que la compra era completament emocional. “No tindria cap sentit venir aquí, dir que m’encanta el camp de Menorca, i després fer un hotel que no tengui res a veure amb els valors que defens. La idea és recuperar, restaurar i potenciar”, va dir, a la vegada que també va afirmar que abans d’intervenir sobre cap edifici calia escoltar-lo per veure cap on volia anar i què s’hi havia de fer.

El metge i empresari es queixava de les dificultats que havia patit a l’hora d’aconseguir els permisos per a restaurar els edificis i convertir-los, per exemple, en agroturismes o en hotels de luxe: “Quan un presenta un projecte i es tarda dos anys, crec que és un tràmit llarg. Entenc que la normativa a Menorca i a les Balears és molt complexa. S’ha de fer un màster per entendre-la perquè hi ha hagut molts canvis.”

Mallorca, Eivissa i Formentera també li agraden

Víctor Madera va començar la col·lecció de possessions històriques a Astúries i ha anat ampliant el mapa. El cas de Menorca és una mica especial perquè l’illa és molt petita i el percentatge d’adquisicions és molt cridaner. Però Mallorca també li agrada. Sobretot, Palma. És propietari dels casals coneguts, com ara Can Oleza, Ca n’Ayamans i Can Riera. Segons que informava fa unes quantes setmanes El Diario de Mallorca, la darrera compra coneguda és Can Pueyo, una altra casa senyorial del centre de Palma.

Can Oleza, un casal protegit amb la figura de BIC, bé d’interès cultural, es troba en obres de rehabilitació.

Aquest cap de setmana mateix s’ha sabut que els Jesuïtes de Montision de Palma han signat un conveni amb l’asturià per la cessió, durant cinquanta anys, de l’edifici en canvi que ell l’administri. És a dir, restaurarà l’edifici i hi crearà una residència medicalitzada “molt innovadora”, segons paraules del portaveu del grup Quirón.

Víctor Madera també va adquirir una finca de més de 200.000 metres quadrats a Formentera i una mansió de luxe a Sant Josep de la Talaia, a Eivissa.

Agroturismes i hotels de gran luxe

Víctor Madera i Maria Obdulia Fernández han creat, entre més marques, Vestige Collection, per comercialitzar els allotjaments turístics en què converteixen els edificis o les finques històriques que compren. Son Vell és el primer que ha rehabilitat totalment i que ha engegat com a hotel exclusiu. El preu de les habitacions oscil·la entre els 298 euros, a final d’octubre, que és quan s’acaba la temporada, i els 816 que s’han de pagar per fer-hi nit per Sant Joan o els 945 del mes de juliol. A banda dels serveis habituals, s’hi ofereix la possibilitat de fer excursions en jeep, en vaixell, seguir sessions de ioga o veure cinema a l’aire lliure.

Actualment és tancat perquè la temporada no començarà fins a mitjan abril. Aquests dies és continu l’anar i venir pel camí sense asfaltar de camions, tractors o furgonetes de diverses empreses per posar a punt l’hotel.

Portalada d'accés a Son Vell. Tanques de Son Vell. Cavalls a Son Pere.

A la col·lecció hi ha també la finca de Santa Anna, molt a prop de la platja de Macarella, que es lloga íntegrament com a habitatge vacacional, i pròximament s’hi afegirà l’agroturisme de quaranta places que ara enllesteix a les finques de Son Ermità i Binidelfà.

El catàleg exclusiu també inclou les finques de Son Verí i Miramar a Mallorca.

Mantenir la producció agrícola i ramadera

El pla territorial insular, el PTI, imposa un seguit de requisits als propietaris que volen dedicar els llocs a l’allotjament turístic. Un dels quals és que s’hi ha de mantenir l’activitat agrícola i ramadera i que, quan es restauren les cases s’hi ha de reservar un 40% del volum edificat per a usos agraris. Les finques de Víctor Madera mantenen aquesta activitat, però, excepte a Son Vivó, no amb l’antic sistema dels pagesos que vivien al mateix lloc i conreaven les terres del senyor, que és com s’anomenaven, s’anomenen encara, els propietaris dels llocs, i anaven a mitges. A banda de diferent personal auxiliar, Víctor Madera té onze pagesos assalariats que menen les terres.

Son Vell, per exemple, té unes 180 hectàrees de superfície, 140 de les quals són de conreu. Com que tenen un pou propi s’hi conrea civada, enclova i alfals. Tenen una cinquantena de caps de bestiar boví, amb vaques mare i vaques dida, i dediquen tres hectàrees o quatre a l’olivera. A la Torre del Ram hi ha bens que són criats en ecològic amb un sistema de pastura natural en rotació. A Son Pere, de vint-i-cinc hectàrees, molt a prop de Son Vell, hi ha egües de cria. Com que també s’hi fan tasques de neteja forestal, tenen un servei de venda de llenya.

Per mantenir les explotacions agràries, els llocs de Madera opten a subvencions de la PAC i n’obtenen. Altrament, el Consell Insular de Menorca ha atorgat 62.920 euros a Contura Directorship S.L., que és la societat que gestiona l’hotel de Son Vell en ajudes per a accions sostenibles dins el marc de la reserva de la biosfera. La partida de la subvenció es diu BCGreenMenorca 2023 i,  segons que va publicar el BOIB el 23 de desembre, el Consell subvencionarà amb 15.000 euros la instal·lació de lluminàries eficients, amb 15.000 més la instal·lació d’un sistema d’osmosi de l’aigua i 15.000 per a la incorporació de plantes autòctones en el paisatge, entre més.

Conseqüències d’aquest acaparament de propietats

El de l’empresari asturià no és l’únic cas de compra d’edificis o d’espais emblemàtics a Menorca, però és el més cridaner pel volum i per la diversitat. Ja fa anys que el degoteig de vendes va començar. Hi ha cadenes hoteleres franceses que també han comprat palaus i cases més o menys grans dels centres urbans per a fer-hi hotels amb encant o hotels boutique.

Manel Adell, l’ex-propietari de Desigual, va comprar l’any 2015 la finca d’Algaiarens, a la Vall, que també era de la família Squella. Ara acaba d’adquirir una casa al carrer de les Andrones, al bell centre de Ciutadella, per tres milions i mig d’euros.

Aquestes compres en massa de tota mena d’immobles ve de lluny, però es van accentuar després de la pandèmia, quan semblava que havia de canviar la manera de viatjar i de fer vacances. Fins i tot, Madera va fer unes reflexions al fòrum Illa del Rei, on preconitzava que el turisme de masses s’hauria acabat. Però la realitat és que Menorca es va posar de moda com a lloc tranquil amb la possibilitat del contacte amb la natura i tota la resta de reclams per a promocionar-la. El resultat ha estat que com més va Menorca és menys tranquil·la i més massificada, i la gentrificació dels centres urbans, on han proliferat els hotels d’interior, de categories molt diverses, i la manca d’habitatge assequible.

Empresaris locals de l’hoteleria i la restauració també s’han llançat a comprar pisos i habitatges senzills per poder-los oferir als treballadors de fora de l’illa que contracten durant la temporada. No és una cessió gratuïta, sinó que els treballadors paguen un lloguer al propietari. Aquest és un altre factor que contribueix a l’encariment dels habitatges perquè al mercat hi ha menys oferta i perquè els empresaris poden pagar-los a preus més cars que altres ciutadans.

També hi ha un altre fenomen, que és que aquests grups empresarials forans compren les cases del centre històric que els anys vuitanta i noranta del segle passat van adquirir i restaurar molts ciutadans del Principat per fer-hi l’estada estiuenca. Ara s’han fet grans o ja no els va bé de venir i veuen, segons algun agent immobiliari consultat per VilaWeb, una oportunitat molt bona de capitalitzar-se per a la jubilació.

L’ajuntament i el Consell observen el fenomen

L’Ajuntament de Ciutadella observa el fenomen de manera expectant. No hi ha cap llei que impedeixi la compravenda d’habitatges o de cases nobles o de llocs, i tampoc res no impedeix a ningú d’acumular sòl rústic. “Preocupació perquè hi ha empresaris que tenen percentatges grans en terres? Sí. Però antigament eren dels senyors nobles, del comte, del duc, ara són de gent de fora. Com a administració no podem evitar-ho, però podem regular i controlar com volem que continuï sent la fesomia de Menorca per no perdre la nostra identitat cultural”, diu a VilaWeb Joan Benejam, el regidor d’Urbanisme, del Partit Popular.

Segons Benejam, dalt la Sala passen pena per la manca d’un habitatge assequible per a la ciutadania, encara que pensa que aquestes compres indiscriminades no en són l’única causa: “Aquest problema no només és de Ciutadella. Aquí tenim el problema de la falta de sòl per fer noves promocions, i no en tenim perquè durant molts anys el pla general d’ordenació urbana ha anat molt lent”, diu, i culpa l’anterior equip de govern de PSM i PSOE de mala gestió en aquest sentit. Ara el pla es revisa i espera de poder agilitzar la disponibilitat de solars sempre dins el cinturó que formen la ronda i la ronda sud. Sense entrar en el sòl rústic, diu.

Quant als efectes de la compra, Benejam es fixa en algunes adquisicions de dues cases o tres o quatre, l’una al costat de l’altra que, una volta restaurades, milloren l’aspecte del carrer. “Hi ha carrers a Ciutadella que, abans hi passaves, i estaven terribles, amb cases que queien i tenien problemes de salubritat, amb rates i coloms. No tot és blanc o negre”, diu.

Una llei per a lluitar contra l’especulació

Aquests darrers anys el GOB ha anat vigilant la transformació de les cases de camp, els llocs, en hotels o agroturismes. Miquel Camps, coordinador de política territorial de l’organització, admet que no es pot fer res contra l’acumulació de molt de terreny en poques mans sempre que es respecti la normativa. “No sé si hi ha gaire diferència que el propietari més gran es digui Víctor Madera o es digui Comte de Torre Saura. La qüestió és veure quin compromís té aquesta gent amb l’illa i quins projectes volen fer”, diu.

Segons Camps, el projecte de Son Vell és un exemple de com una actuació que podria haver estat perniciosa s’ha reconduït: “Els anteriors propietaris havien presentat un projecte amb un hotel rural de 140 places i el vam combatre molt perquè ens semblava un escàndol. Quan el va comprar Madera, en va rebaixar les places, encara que continua essent gran, i en el tema agrícola també s’ha avingut a implantar un model basat en vaca autòctona, horta i productes que tenen un encaix ambiental a Menorca molt més assenyat.”

El que preocupa al GOB són les compravendes que es fan en molt poc temps, amb intenció purament especulativa, sense invertir en la finca ni millorar-la.

Pendents de la revisió del PTI

El temor del GOB és la intenció manifestada pel nou govern del Consell, del PP i Vox, de revisar el PTI, el pla territorial de Menorca. És l’instrument amb què es pot limitar, per exemple, el nombre de places turístiques que es poden crear en terrenys rústics. El Consell ara redacta la modificació del PTI i no descarta d’ampliar les zones on es permetrà el lloguer turístic. Actualment, no és permès d’obtenir una llicència de lloguer de temporada en habitatges dins el sòl rústic. En conversa amb VilaWeb, la consellera d’Ordenació Territorial i Turística, Núria Torrent, ha dit que no s’havia pres cap decisió, encara. “Estudiem les modificacions que introduirem, i la modificació que fem al rústic serà amb seny i sentit comú.” Preguntada de manera reiterada si la compra de llocs per part d’empreses que pretenen instal·lar-hi agroturismes farà que la modificació representi una obertura de la mà, Torrent ha insistit a dir que el Consell no volia canviar el model territorial, sense arribar a concretar si ampliarien o no el nombre de places turístiques permeses dins el sòl rústic.

Tres militars nord-americans han mort i vint-i-cinc més han estat ferits en un atac d’un dron suïcida llançat per presumptes milícies pro-iranianes aquesta nit a Jordània, prop de la frontera amb Síria, segons que han informat les Forces Armades nord-americanes.

“Tres militars nord-americans han mort i vint-i-cinc han estat ferits en un atac d’un sistema aeri no tripulat d’una direcció que va impactar contra una base en el nord-est de Jordània, prop de la frontera amb Síria”, ha informat el Comandament Central Militar nord-americà (CENTCOM) en un comunicat.

Les identitats de les víctimes no s’han fet públiques per respecte a les famílies i d’acord amb la política del Departament de Defensa dels EUA, segons que indica el comunicat. Esperaran fins passades vint-i-quatre hores d’haver-ho notificat als familiars.

El president dels Estats Units, Joe Biden, ja ha comunicat el condol per l’atac, que ha atribuït a milícies pro-iranianes que operen a Síria i l’Irac, segons un comunicat de la Casa Blanca.

Fonts militars citades per la cadena de televisió nord-americana CNN han dit que l’atac es va ser a la base Tower 22.

És el primer atac en què moren militars nord-americans al Llevant d’ençà que va començar l’escalada del conflicte a Gaza. No obstant això, són relativament freqüents els atacs contra bases nord-americanes a Síria i l’Irac, i del 17 d’octubre ençà, s’ha informat de 158 incidents, cap dels quals greu.

La secretària general de Podem i diputada al congrés espanyol, Ione Belarra, ha vaticinat que hi hauria una ofensiva judicial salvatge els mesos vinents contra la llei d’amnistia.

A Barcelona, on ha acompanyat la coordinadora de Podem Catalunya, Conchi Abellán, ha dit que la situació seria pitjor que contra la llei de llibertat sexual i que això la preocupava enormement. “[Reclamo que] totes les persones demòcrates s’oposin frontalment al fet que mani més el sector reaccionari del poder judicial i el jutge García-Castellón que el congrés dels diputats”, ha demanat.

Belarra s’ha mostrat contrària a projectes com ara l’ampliació dels aeroports de Barcelona i de Madrid i del port de València: “Ens preocupa que ara mateix tinguem un govern en què no hi ha un Podem fort que realment pugui frenar aquesta mena de macroprojectes que són un atemptat ambiental.”

“Farem tot el que sigui a les nostres mans, també des de l’àmbit institucional i des dels carrers, per frenar el que clarament va en la direcció contrària a la lluita contra l’emergència climàtica”, ha afegit.

El Departament d’Educació de la Generalitat ha elaborat un marc d’orientacions i recomanacions per als docents i els centres educatius sobre com incorporar la intel·ligència artificial a l’educació, que enviarà a escoles i instituts públics de Catalunya.

En una entrevista a Europa Press, el director general d’Innovació, Digitalització i Currículum de la Generalitat, Joan Cuevas, ha dit que les orientacions eren per a tota l’etapa educativa, però sobretot per a l’últim cicle de primària, ESO i batxillerat, en què considera que el contingut de les orientacions serà més aprofitable.

Les recomanacions s’han elaborat a partir de l’experiència de centres educatius catalans que ja han incorporat la intel·ligència artificial a les aules, i aborden els riscs en l’àmbit ètic, el desplaçament de rols o funcions humanes i la seguretat de les dades.

Cuevas ha insistit que la intel·ligència artificial no havia de ser pas una amenaça, sinó una oportunitat; creu que aquestes recomanacions serviran als docents per a decidir com incorporar aquesta tecnologia en la dinàmica de la classe i repensar les activitats, i diu que es fa d’acord amb els marcs europeus i internacionals.

Sobre com s’implantarà a l’aula, ha dit que es podrien crear imatges i discutir-les a classe, música o fer fulls de càlcul per a matemàtiques, i que l’objectiu, entre més qüestions, era el de fomentar el pensament crític de l’alumnat.

D’una altra banda, Educació ha finançat un projecte sobre formació experimental de docents per incorporar la intel·ligència artificial a l’aula i ja es fa en quinze centres educatius catalans. Cuevas diu que el departament té constància de certa preocupació de les famílies no per l’aprenentatge amb la intel·ligència artificial, sinó més respecte de la seguretat de les dades, la transparència i les qüestions ètiques.

Intel·ligència artificial a les universitats

En l’àmbit universitari, els vice-rectors d’universitats públiques catalanes ja han començat a abordar en reunions informals l’ús de la intel·ligència artificial entre els estudiants, la formació als professors sobre el potencial d’aquesta tecnologia i la possibilitat d’haver de repensar els plans d’estudis o els processos d’avaluació.

El vice-rector de Política Universitària de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) –el rector de la qual presideix actualment l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP)–, Joan Gispets, ha dit que no es podia posar barreres als avanços tecnològics i mirar cap a un altre costat, i ha recordat que el juliol passat es va fer una taula interuniversatària sobre l’aprenentatge del segle XXI que ja va abordar els desafiaments de la intel·ligència artificial.

Per ell, s’ha de canviar el focus sobre la tasca del professor i deixar de demanar als estudiants que donin respostes i, en canvi, que sàpiguen fer preguntes a la intel·ligència artificial, atès que defensa que aquestes eines permeten de donar respostes més ràpides i són útils en l’aprenentatge.

“El paper dels humans continuarà essent fer-se preguntes”, i, si bé reconeix que hi ha certa preocupació sobre l’ús de la IA entre els universitaris, diu que allò que més l’amoïna és el nivell de comprensió lectora o de matemàtiques amb què arriben a la universitat els graduats de batxillerat.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s’ha referit a l’espionatge al president Pere Aragonès amb Pegasus i se n’ha espolsat la responsabilitat, malgrat que depenia del CNI. “Jo no coneixia aquestes investigacions i aquesta intervenció, com ha de ser en una democràcia sana i forta com l’espanyola”, ha dit Sánchez en una entrevista a La Vanguardia. El president espanyol ha evitat de respondre sobre el relat del jutge Manuel García-Castellón, que relaciona Aragonès amb els CDR, i ha defensat la tasca del seu executiu. “Nosaltres hem estat transparents, hem donat la informació que ens ha requerit el jutge i que, a més, va ser sol·licitada per l’avui president de la Generalitat”, ha apuntat Sánchez, que també ha criticat contundentment Feijóo pel seu silenci amb l’operació Catalunya: “Ho tornarien a fer.”

“Per mi, el silenci d’Alberto Núñez Feijóo significa dues coses: primer, la manca d’autonomia del dirigent del PP, que és sotmès als interessos d’uns altres. I segon, que si fossin al govern, ho tornarien a fer”, ha etzibat el president espanyol, que igualment ha criticat el que ha definit com una fatxosfera mediàtica, que l’únic que fa és “polaritzar, insultar i generar una desconfiança amb una finalitat clara”. “La dreta té un naufragi d’idees. Estan parasitats per la ultradreta. Com poden enderrocar un govern legítim de dos partits d’esquerres? Creant soroll per desmobilitzar l’electorat i provocar desafecció política entre els votants. L’estratègia de la dreta és clara.”

Sánchez, sobre el referèndum: “Trenca la convivència i és contrari a la nostra línia d’acció”

En paral·lel, ha tornat a defensar la llei d’amnistia com una contribució a la convivència i ha llançat un altre dard contra el president del PP. “Tinc la convicció que si no necessités Vox per poder governar, Feijóo avui aprovaria l’amnistia.” Sobre un possible referèndum d’independència a Catalunya, hi ha tancat la porta i ha defensat el seu canvi de parer amb l’amnistia. “He canviat de posició sobre l’amnistia, però la situació ha evolucionat, perquè hi ha hagut una opció clara per la convivència. […] Però allò que plantegi preguntes binàries sobre si s’és català o espanyol trenca la convivència i és contrari a la nostra línia d’acció.”

Finalment, el president espanyol s’ha mostrat reticent a un finançament singular per a Catalunya. “L’esquema és el de la multilateralitat, la solidaritat, la responsabilitat fiscal i la lleialtat institucional”, ha enumerat Sánchez. “Molts governs autonòmics del PP abaixen els imposts a les rendes altes mentre demanen diners a l’estat, cosa que és una hipocresia i una enorme deslleialtat institucional”, ha reblat.

A la icònica façana de la Casa Batlló de Barcelona s’ha fet aquesta nit un espectacle audiovisual davant centenars d’espectadors que s’han aplegat al passeig de Gràcia. La proposta de l’artista digital Sofia Crespo –que porta per títol Structures of being– és inspirada en la natura i la vida, i vol dialogar amb l’obra d’Antoni Gaudí per mitjà de diferents textures, éssers i fenòmens naturals. El videomapatge es complementa amb la música del compositor generatiu Robert M. Thomas, que ha creat una melodia amb l’ajuda d’intèrprets locals. En una entrevista a l’ACN, Crespo diu que és una intervenció molt especial perquè també és un homenatge a Barcelona.

structures of being
casa batlló, barcelona pic.twitter.com/uxRtftKNXo

— enrica (@vldnrc) January 27, 2024

L’obra projectada és formada per diferents seccions que es van mostrant durant els poc més de deu minuts que dura el vídeo-mapatge. La proposta de l’artista és molt centrada en la natura i n’ensenya diferents elements, com ara els oceans, diversos invertebrats, o més éssers vius, com ara els ocells. Aquestes referències, segons Crespo, permeten de parlar de les inspiracions que va tenir Gaudí i fan que la proposta digital es complementi amb la façana.

Però reconeix que ha estat un desafiament tècnic i artístic perquè és una construcció amb diferents textures i colors. En aquest sentit, per trobar aquestes sinergies, es va submergir en tota mena de proves, de la gravació de cristalls a l’estudi del moviment dels oceans, que li han permès de crear simulacions de patrons naturals.

Finalment, aquesta imatge es complementa amb la música –creada pel reconegut compositor generatiu Robert M. Thomas–, amb la participació d’intèrprets locals com ara l’organista Juan de la Rubia i el quartet de corda Cosmos Quartet. “En certa manera, aquest mapatge obre les portes a l’art digital i fa que l’audiència general vegi una cosa diferent, no és una cosa que només passa darrere la pantalla d’un ordinador”, recorda Crespo.

No és la primera vegada que la creadora visita Barcelona, on ha fet uns quants projectes, però sí que diu que ha estat una experiència molt destacada. “És una cosa que es fa un cop a la vida com a artista, una intervenció en un edifici que és patrimoni de la UNESCO, és molt gran”, celebra.

Bona rebuda per part del públic

Les projeccions d’anit han estat les primeres que han vist els centenars de persones que han anat fins a l’exterior de la Casa Batlló. Alguns dels visitants fins i tot han repetit l’experiència, atès que cada mitja hora hi ha una repetició del mapatge. En tots els casos, la rebuda ha estat bona i ha anat acompanyada d’un fort aplaudiment al final.

Avui es podrà tornar a veure la creació de Crespo, això sí, a partir de les set de la tarda. El videomapatge és patrocinat per la fira Integrated Systems Europe (ISE), que s’inaugura aviat per quart any a Barcelona i s’emmarca en les activitats per a celebrar el 200è aniversari del passeig de Gràcia i el Festival Llum BCN 2024. També té la col·laboració del Palau de la Música Catalana i del Barcelona Supercomputing Center.

Avui, 28 de gener de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Gonzalo Boye: “Caurà molta gent”
• La bretxa de gènere, imparable | Mail obert d’Andreu Barnils
• Un home ha decidit de competir a les eleccions contra Putin i, de sobte, milers de russos l’ajuden
• Picasso de Barcelona | Mail obert de Mercè Ibarz
• Els cotxes de benzina també tenen problemes amb el fred?
• Closcadelletra (CDIII): Pol·len d’idees que sura i fertilitza | Per Biel Mesquida
• Lluís Soler: “No havia somiat mai de ser actor professional”
• La pedra seca, un paisatge persistent i de futur
• Casa Piera: la botiga de belles arts on Dalí i Miró anaven a comprar
• Avançament editorial: ‘Les flames de l’odi’, de Nil Kandel
• Arrenca la temporada de calçots: 27 festes populars on podreu menjar-ne

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’entrador del Barça, Xavi Hernández, ha anunciat que deixarà el càrrec a partir del 30 de juny. Ho ha dit en la conferència de premsa després del partit contra el Vila-real a Montjuïc. La decisió ja l’ha comunicada al president del club, Joan Laporta. “Vull anunciar que el 30 de juny no continuaré com a entrenador. N’hem parlat amb el president, amb Rafa Yuste, Alejandro Echevarría, Deco [els membres de la comissió esportiva] i l’staff, i creiem que la situació mereix un canvi de rumb”, ha explicat.

“Com a culer, no puc permetre aquesta situació. El club necessita un canvi de dinàmica, i això alliberarà els jugadors. Juguem amb massa tensió”, ha afegit. “Crec que faig el millor per a tothom, també de manera egoista per mi. Els jugadors no mereixen aquesta situació i necessiten un canvi de rumb. No vull ser un problema per al Barça”, ha comentat l’entrenador.

Xavi Hernández anuncia que el 30 de juny deixarà de ser entrenador del FC Barcelona: “Crec que la situació mereix un canvi de rumb i com a culer no puc permetre aquesta situació” pic.twitter.com/a8cwCigoIg

— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) January 27, 2024

EN DIRECTE | Roda de premsa de Xavi Hernández abans de l'Athletic Club – Barça de Copa del Rei i sobre la polèmica del VAR #btvdirecte https://t.co/MYVi6S28TU

— btv esports (@btvesports) January 23, 2024

El tècnic ha tardat una hora a sortir davant dels mitjans de comunicació a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, i ho ha fet per a anunciar el comiat, que serà a final de temporada.

Fa uns quants dies, Nord-amèrica era enmig d’una onada de fred extrem, amb temperatures de trenta graus sota zero, que va causar uns quants morts i grans afectacions en la vida quotidiana. Tanmateix, de seguida va córrer per tot el món un incident ocorregut a Xicago, als EUA: uns quants vehicles elèctrics de la marca Tesla havien restat aturats en un punt de càrrega, sense poder carregar ni moure’s. Ho posaven d’exemple dels inconvenients que tenen els vehicles elèctrics amb el fred. Uns quants dies abans, també s’havia propagat la notícia que els autobusos elèctrics d’Oslo s’havien avariat per aquesta mateixa raó, per temperatures sota zero. Però després s’ha sabut que van ser incidents molt menors que no s’havia dit d’entrada. També que hi va haver benzineres en què els sortidors es van congelar i no podien subministrar combustible, i molts cotxes de combustió ni tan sols podien arrencar enmig de l’onada de fred extrem. Tot seguit examinem com afecta el fred els vehicles elèctrics (i els de combustió) i com podem reduir-ne els inconvenients.

Què va passar a Xicago i Oslo

Els incidents de Xicago i Oslo van ser ben reals, però molt diferents de les informacions que es van propagar originalment. A la ciutat nord-americana el problema no van ser els cotxes elèctrics, sinó que un supercarregador de Tesla, un punt de càrrega, va tenir dificultats amb les temperatures extremes. Certament, va ser un inconvenient greu per als propietaris de vehicles elèctrics que provaven de carregar-los, alguns dels quals van haver de cridar una grua, i uns altres es queixaven que una càrrega completa, que normalment durava quaranta-cinc minuts, els havia durat dues hores. Tanmateix, cal dir que a la zona hi havia més supercarregadors que, aparentment, van continuar funcionant sense inconvenients. Dies més tard, es va saber el cas d’una benzinera al Canadà en què, en la mateixa tempesta, les bombes que subministraven el combustible es van congelar i va afectar els vehicles de combustió que provaven de posar benzina. La conclusió de tot plegat és que davant fenòmens meteorològics extrems, per als quals la infrastructura de molts països no és dissenyada, sempre hi ha alguna fallada.

A Oslo, per les xarxes socials va córrer la informació que més de 300 autobusos elèctrics de la ciutat no havien pogut circular amb temperatures de -11 °C, i que s’havia generat un caos circulatori. Tanmateix, el mitjà Euronews es va posar en contacte amb l’empresa de transport públic de la ciutat, que va aclarir que allò era una exageració enorme. L’empresa va reconèixer haver cancel·lat entre 50 viatges i 100, però que això era només una ínfima part dels més de 4.000 que fan el dia. L’operador va admetre que els busos amb el fred perden autonomia, i que va haver-hi problemes amb la planificació de les càrregues i una infrastructura de càrrega insuficient per a una demanda més gran. Una vegada apresa la lliçó, s’han pres les mesures correctores i actualment la flota opera amb normalitat. Cal tenir en compte, tal com us vam informar a VilaWeb, que Moscou és una de les ciutats europees amb més busos elèctrics. Malgrat tenir temperatures hivernals molt més dures, a la capital russa els busos elèctrics operen amb normalitat. El problema, per tant, no és dels vehicles en si, sinó de dissenyar-los, incloent-hi la infrastructura de càrrega, d’acord amb les condicions d’operació.

A la capital noruega, Oslo, hi circulen busos elèctrics a l’hivern sense inconvenients. Les dades d’avaries causades pel fred

El fred afecta els vehicles elèctrics, d’això no hi ha cap mena de dubte. De fet, afecta tota mena de vehicles, inclosos els de benzina. Així, al nord de Suècia o al Canadà, per exemple, els cotxes de combustió sempre han dut un escalfador elèctric. Quan s’aturen, per evitar congelar-se, recorren a l’electricitat: s’endollen a punts que es troben a qualsevol aparcament, i l’escalfador manté una temperatura que eviti que es congeli l’oli, la benzina i el motor. Cal tenir en compte que la benzina que trobem a les benzineres del nostre país es congela a -10 °C (-15 °C a les benzineres de les comarques del Pirineu), i als països més nòrdics s’hi afegeixen additius anticongelants que poden baixar a -20 °C o més el punt de congelació. Tanmateix, a partir de -30 °C és molt probable que un cotxe de combustió no funcioni de cap manera si s’ha d’engegar en fred. A Sibèria, per evitar-ho, arriben a no apagar mai els vehicles. Els motors funcionen ininterrompudament durant els mesos d’hivern, aparcats durant la nit i tot.

Sense arribar a aquestes temperatures extremes, que no tenim a casa nostra, els cotxes de combustió poden tenir dificultats a l’hora d’engegar amb el fred. En comparació, un cotxe elèctric no té cap inconvenient, atès que no ha de fer cap combustió amb combustibles líquids. I, a més, a temperatures de -30 °C és molt més probable que un vehicle elèctric funcioni molt més bé que no pas un de combustió, malgrat que encara no hi ha estudis en profunditat. Sí que sabem les dades que fa poc ha publicat una empresa noruega d’assistència en carretera (Viking), corresponents als primers nou dies d’enguany, quan al país també hi havia una onada de fred extrem.

A Noruega el 24% dels vehicles en circulació ja són elèctrics. Caldria esperar un percentatge semblant d’avaries quan es crida a l’assistència. Tanmateix, les dades noruegues ho desmenteixin. Viking va rebre 34.000 peticions d’assistència durant aquells dies, el 13% de les quals corresponia a vehicles elèctrics i el 87% a vehicles de combustió. És a dir, que els cotxes elèctrics, amb el fred, requereixen menys assistència, s’espatllen menys, proporcionalment. Cal tenir en compte dos aspectes. El primer, que la flota de vehicles elèctrics és més nova i, per tant, fins a cert punt és comprensible que s’espatllin menys. Tot i això, caldrà tenir més dades i durant més anys per veure si realment aquestes proporcions canvien gaire. Els experts tendeixen a pensar que es mantindrà l’avantatge, amb un lleuger augment de les avaries dels elèctrics a mesura que envelleixin. Però que, en tot cas, continuaran tenint menys avaries que els de combustió. L’altra qüestió és si la petició d’ajuda d’un vehicle elèctric té a veure amb el fet que és elèctric o simplement que és un cotxe.

Aquests dies hem sabut de dades que semblen mostrar que és la segona opció. El servei d’assistència britànic Star Rescue ha dit que el 29% de les trucades demanant assistència dels vehicles elèctrics era per una punxada, i el 24%, per alguna dificultat amb la bateria de 12V, la mateixa que incorporen els vehicles de combustió. De fet, el problema de les bateries de 12V als vehicles de combustió és més greu, atès que és la causa del 29% de les trucades, malgrat que també pot ser atribuïble a tenir una edat de flota superior, amb vehicles més vells. Respecte de les punxades, cal tenir en compte que avui dia molts cotxes, siguin elèctrics o de combustió, no duen roda de recanvi. De manera que, si punxem, haurem de trucar obligatòriament a l’assistència en carretera. És a dir, que si els vehicles elèctrics truquen més demanant assistència per una punxada no és perquè siguin elèctrics, sinó perquè són vehicles més nous.

Els vehicles elèctrics i el fred

Així doncs, ens trobem que els punts de càrrega resisteixen més bé el fred que no pas les benzineres, perquè no contenen líquids que es puguin congelar. Tanmateix, no són indemnes al fred extrem, com moltes infrastructures més. Els cotxes elèctrics, per la seva banda, també es comporten més bé davant el fred, perquè poden engegar-se sense dificultats, i les bateries continuen funcionant amb temperatures de fred extrem. Això sí, els elèctrics tenen un problema que no tenen els de benzina: amb el fred perden autonomia i l’haurem de carregar més sovint. Tot i això, aquest inconvenient, per a la gran majoria d’usuaris, per no dir gairebé tots, no representarà cap mena d’impediment per al dia a dia.

Els vehicles elèctrics poden circular a l’hivern sense inconvenients especials per a la nostra activitat diària.

El web EV Database recull dades d’autonomia de cotxes elèctrics en unes quantes situacions. Per una banda, en una circulació urbana, d’autopista i combinada. Per una altra, en condicions d’estiu (23 °C sense ús d’aire condicionat) i d’hivern (-10 °C i emprant calefacció). Si agafem les dades per al Model Y de Tesla, el cotxe més venut al món el 2023 (sigui elèctric o de combustió), en el model d’autonomia estàndard, ens trobem que en condicions d’estiu i una circulació combinada, l’autonomia real és de 405 quilòmetres. A l’hivern, i amb la mateixa circulació combinada, baixa a 290 quilòmetres. Una disminució d’autonomia del 28%. L’alemany ADAC, el club automobilístic més gran d’Europa (l’equivalent al nostre RACC), ha detectat pèrdues d’autonomia, segons model elèctric, entre el 38% i el 107%, especialment en trajectes curts (23 quilòmetres i 30 minuts). Però cal posar en context aquestes dades.

El motor d’un cotxe de combustió perd el 80% de l’energia en forma de calor. És a dir, no l’empra per a moure el vehicle, sinó que la malgasta completament. Tanmateix, aquesta calor a l’hivern ens serveix per a tenir calefacció i, per tant, no implica un augment del consum d’energia per a escalfar l’habitacle. Però en un vehicle elèctric, això no passa. Aprofita més del 70% de l’energia continguda a les bateries per a moure’s, i la calor residual que es genera és molt petita. Dit d’una altra manera, per a escalfar-nos a l’hivern, hem de consumir específicament electricitat de la bateria, que no usarem per moure’ns. Per tant, això fa que perdem autonomia. Aquesta pèrdua és més gran si el cotxe té aïllaments deficients (vidre simple en compte de doble, per exemple) i, sobretot, si té calefacció amb resistències elèctriques. Per aprofitar més bé l’electricitat, és millor optar per un cotxe amb calefacció per bomba de calor. Alguns models la inclouen per defecte. En uns altres, és un extra d’uns 1.000 euros.

Els cotxes de combustió també tenen dificultats amb el fred. Com minimitzar els efectes del fred

Precisament la calefacció, amb bomba de calor o sense, és un altre dels avantatges dels cotxes elèctrics en relació amb els de combustió. Si acabem atrapats a la carretera per una onada de fred, és més probable que tinguem més hores de calefacció dins el cotxe amb un d’elèctric que no pas amb un de combustió. Això ens duu a les dades de l’ADAC i el consum més gran en desplaçaments curts. Per a escalfar l’habitacle del cotxe, haurem de consumir molta energia. Si el viatge és curt, aquest volum energètic tindrà un pes molt més gran sobre l’electricitat que hem gastat per moure’ns. Però una vegada escalfat l’habitacle, el consum d’electricitat per a mantenir la temperatura disminueix. En un viatge llarg, el percentatge en relació amb l’electricitat per a moure el cotxe baixa notablement, atenuant l’efecte sobre el consum per quilòmetre recorregut.

Per a la majoria d’usuaris de cotxes elèctrics, això no té una importància especial. Perquè els cotxes elèctrics, igual que els de benzina a Suècia i al Canadà a l’hivern, acostumen a estar endollats mentre són aparcats. Això ens permet de programar-los perquè escalfin l’habitacle just abans que l’agafem, de manera que l’electricitat que consumeixen no és de la bateria del cotxe, sinó de la xarxa. D’aquesta manera, evitem pèrdua d’autonomia. També permet de pre-condicionar la bateria, escalfar-la perquè operi a la temperatura ideal, normalment entre 20 °C i 40 °C. Perquè, certament, una bateria freda perd autonomia per si sola, atès que el fred n’altera les reaccions químiques internes, independentment del consum de la calefacció. Això és el que recomanen els experts, també per als autobusos elèctrics com els d’Oslo. Mantenir-los endollats durant la nit per mantenir la bateria a la temperatura ideal d’operació. D’aquesta manera, poden operar amb l’autonomia màxima.

Els vehicles elèctrics se sotmeten a proves rigoroses en condicions hivernals.

Finalment, cal relativitzar la pèrdua d’autonomia, especialment al nostre país i si tenim en compte que a Noruega, amb un clima molt més fred que no pas el nostre, el 83% dels cotxes que es compren són elèctrics i, com hem vist, el 24% del total de la flota de cotxes ja és electrificat. És a dir, que el fred no representa un maldecap especial per a la mobilitat en vehicle elèctric dels noruecs. I això és perquè els propietaris de vehicles elèctrics surten cada dia de casa, o de la feina, amb la bateria plena –a un 80-90% normalment, atès que no és bo carregar-la al 100% per una qüestió de durabilitat. I encara que perdem un 30-40% de l’autonomia si no pre-condicionem la bateria ni escalfem l’habitacle, n’hi haurà més que prou per a cobrir les necessitats diàries de qualsevol habitant dels Països Catalans.

En un viatge llarg, amb velocitats d’autopista, això pot ser un inconvenient per a algun model de cotxe amb poca autonomia. Problema que es limitarà al fet que haurem d’aturar-nos més sovint i més estona (la velocitat de càrrega també baixa amb el fred). Si fem viatges llargs amb freqüència, haurem de valorar d’adquirir un vehicle amb més autonomia, amb una bateria més gran. Per acabar, cal dir que al nostre país no hi ha temperatures tan extremes com als països nòrdics, i que els dies més de més fred són pocs l’any. A més, cal tenir en compte que el fred més intens és a primera hora del matí, quan pot haver-hi temperatures sota zero. Després, durant el dia, a la major part del país la temperatura puja per sobre dels 0 °C.

En conclusió, és evident que el fred afecta els vehicles elèctrics. Però ara que comencem a tenir dades per a un gran volum de cotxes, veiem que els afecta menys que no pas els de combustió. Sobre la pèrdua d’autonomia, es pot minimitzar amb el pre-condicionament del vehicle. I, en general, no afectarà les nostres necessitats diàries.

El quadre, La família Soler, té una història engrescadora i mal coneguda, potser tot just pels fanàtics de Picasso. Servidora, que només arribo a ser-ne fan (un matís que compta), la desconeixia. Ni hauria dit, veient-lo fora de context, que fos de Picasso. Hauria pensat, després de mirar-lo i fixar-me en cada detall, si és que no m’ho hagués impedit el vici de pensar l’obra sense això, sense fixar-m’hi en tot abans, que potser era una obra jove d’Olga Sacharoff o d’un Joaquim Sunyer una mica torrat per exemple, sense saber-ne res de res. Però l’he trobat en un llibre sobre el Picasso de Barcelona i no n’hi podia haver dubte, l’havia pintat ell, el 1903. Tenia 22 anys. Potser el blau dominant en la tela pot donar una pista picassiana però, en canvi, el seu estil, dibuix i composició no m’hi fan pensar, en ell. Quan ho saps, interpretes més aviat que el jove pintor no sols coneixia i practicava l’estil modernista del moment, el dels Quatre Gats, sinó que ja era prou eclèctic i afamat d’estils com després seria a París: el caníbal de l’art que s’ho menja tot i ho paeix i degluteix com si ell s’ho hagués inventat tot, cosa que potser no és forassenyada. En aquest cas, fixem-nos en la mirada desconfiada de la senyora Soler, ell sabia que hi havia d’anar amb compte, que la senyora Soler no estava contenta amb l’encàrrec. L’admirador de Picasso era el senyor Soler, no pas ella.

I qui era la família Soler? Més ben dit, qui era Benet Soler Vidal? Aquí va la història, una de les moltes que recull l’erudita emèrita Claustre Rafart, que ha dedicat des del Museu Picasso barceloní ben bé quaranta anys a documentar el Picasso de Barcelona, les seves petges a la ciutat i les obres que hi va fer, guanyant-se pas a pas la consideració dels seus col·legues –cosa gens fàcil en el món investigador d’aquells que es creuen amos de Picasso, i n’hi ha molts. El llibre, acabat de sortir del forn, és Picasso Barcelona. Una cartografia, editat també en espanyol i en anglès. Anem doncs a la història del quadre i a la del senyor Soler, el sastre que tenia el taller-botiga al costat dels Quatre Gats. Dit en Retalls, bona part de la seva clientela eren els artistes de la cerveseria. A aquella bohèmia li agradava de vestir bé. Picasso també, quan va veure com vestien els modernistes, penya que aviat va freqüentar com és ben sabut. El sastre canviava vestits per obres, i tots contents. Però no la senyora Soler, com veurem.

Palau i Fabre, gran intèrpret de Picasso i el seu biògraf més compromès amb les etapes catalanes de l’artista, conta que el pintor de vegades sopava i dinava al domicili dels Soler, al Portal de l’Àngel, on després hi hauria els magatzems Jorba i ara n’hi ha uns altres. Una filla del sastre, Montserrat Soler Feher, el recordava dibuixant o intervenint amb una agulla en els guixos que feia servir el sastre Soler per al seu treball. Els va dedicar un tríptic: el retrat del sastre, el de la seva esposa Corina i aquest retrat de família. Soler va esdevenir un gran col·leccionista de Picasso. Tenia bon ull, no sols per als vestits…

“Malauradament”, explica Claustre Rafart, “la col·lecció es va malvendre i es va dispersar, en gran part perquè a la seva dona no li feia gràcia que bescanviés els vestits que confeccionava per obres d’art i, en particular, no li agradaven els retrats de Picasso”. El galerista Dalmau va escriure al marxant Kahnweiler, decisiu a París per a Picasso, informant-lo que el sastre Soler es volia despendre de les obres del pintor que encara li quedaven. Això era el 1912. El marxant es va interessar pel retrat de la família que aquí reprodueixo i per una petita obra obscena ben diferent, a canvi de 500 francs. Així va ser.

Com va arribar a Lieja? Aquesta és una altra història, que escapa del nostre llibre i que de segur Claustre Rafart coneix però ella s’ocupa aquí del Picasso barceloní. L’avui considerada una de les obres més originals del període blau picassià va sortir de París, on el marxant Kahnweiler, jueu, seria expropiat pels nazis. Va arribar a Colònia. Els nazis la van declarar dins del conjunt “d’obres d’art menor i degenerat” i es va subhastar a Lucerna el 1939, on la va comprar l’Ajuntament de Lieja. Té encara més història, La família Soler, com ara que el mateix ajuntament se la volia vendre el 1990 per afrontar els dèficits d’aquesta ciutat, considerada llavors la més endeutada del món arran de la desaparició industrial i minera que tan rica l’havia fet. Els veïns s’hi van oposar de totes totes i així és com La família Soler continua al Museu d’Art Modern i Contemporani de Lieja.

La història dels Soler i tantes més d’interessants i significatives hi ha a Picasso Barcelona. Una cartografia (editorial Tenov), estructurat i ben dissenyat com una guia de Barcelona per seguir els passos de Picasso a la ciutat, carrer per carrer, personatge per personatge, barri per barri. Una ciutat que, convé no oblidar, aquests passos se’ls ha carregat pràcticament tots, any rere any. Fins que Claustre Rafart ens els ha retornat, sense descans, per a la felicitat de tants de nosaltres. “Això va passar aquí”, que diu Betevé.

L’Observatori del Paisatge de Catalunya ens proposa l’exposició “Dues pedres. Paisatges persistents”, al Palau Robert de Barcelona, on serà fins el 2 de juny. El text del començament és ben clar i inspirador. Diu, entre més qüestions: “La pedra seca és una tècnica mil·lenària i universal que ha construït milers i milers de quilòmetres de parets i de construccions anònimes, de tipologia, dimensions i usos molt variats, que emergeixen a tort i a dret, algunes molt ben conservades i d’altres en un estat més aviat precari. Avui, però, la pedra seca no representa només un dels trets més característics dels nostres paisatges i un llegat patrimonial extraordinari, sinó que és, sobretot, una autèntica font d’inspiració i un contenidor excepcional d’aquells valors que tant ens hauran de servir per a fer front als desafiaments del món actual. Així, doncs, aquesta exposició pretén tant mostrar la riquesa i diversitat dels paisatges conformats per la pedra seca, com, sobretot, reivindicar la seva vigència, la seva persistència.”

Hem parlat i passejat per l’exposició amb el director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, Pere Sala, que ha compartit el comissariat de l’exposició amb Jordi Grau, Joan Reguant i Joan Nogué. Amb ell, hem anat desgranant els valors que contenen les construccions de pedra seca per tots els Països Catalans i de les connexions i relacions directes i indirectes que ens permeten de vincular la pedra amb molts àmbits de la vida, del passat, del present i també del futur. Al llarg de la mostra descobrim la diversitat d’usos segons el lloc, però també la diversitat de paisatges que la pedra seca modula i com avui aquestes construccions tenen un paper important per a mantenir l’activitat agrícola i ramadera.

Diu Pere Sala: “Vam entendre que l’exposició era una gran oportunitat per a explicar la diversitat i riquesa de paisatges de pedra seca que hi ha a Catalunya, el valor que tenen aquestes construccions, la seva vigència i la seva persistència. D’aquí el títol, ‘Paisatges persistents’. Per tant, mostrem la pedra seca no amb una mirada nostàlgica, ni de passat, sinó com un element útil, contemporani, actual i de futur. I volíem explicar-la des del paisatge, canviant d’escala. I entendre que els paisatges de Catalunya són plens de pedra seca, que estructura molts dels nostres paisatges i que l’activitat agrària de molts paisatges d’avui no s’explicaria sense aquesta tècnica.”

Trinxera feta amb pedra seca durant la guerra del 1936-39.

“Per això comencem l’exposició mostrant que Catalunya és un país amb una gran diversitat de paisatges. Els catàlegs de paisatge de Catalunya n’han identificat i definit 134. I en aquest mosaic de paisatges diversos, hi és molt present la pedra seca. A més, volem explicar que si sortim del Principat i anem a la resta de Països Catalans també en trobem, i també en més llocs de la Mediterrània. De construccions de pedra seca, n’hi ha a les Illes Balears, al País Valencià, a Turquia, a Grècia, a Itàlia…”

Set paisatges de pedra seca, centenars de connexions

D’entrada, la mostra ens ofereix la tria de set paisatges representatius on la pedra seca té tipologies i usos diversos i s’expressa de maneres diferents, de nord a sud i d’est a oest. El primer paisatge és l’Altiplà de la Terra Alta, una zona de cultiu mediterrani, amb la vinya de protagonista. Comenta Pere Sala: “Mostrem com al llarg del temps, des de l’any 1956 fins ara, han canviat aquests rius de vinya, que són fons de vall de la Terra Alta que s’han anat emboscant. O aquest gran mosaic que encara es manté productiu i que s’estructura a través dels murs de la pedra seca. Alhora, vinculem uns altres elements. Per exemple, de la Terra Alta mostrem el celler cooperatiu de Gandesa, una de les catedrals del vi, obra de Cèsar Martinell. És un patrimoni vinculat a una agricultura que s’ordena a través dels murs de pedra seca. També recordem que la Terra Alta és l’escenari de la batalla de l’Ebre i d’un xic més al nord, del front del Segre, oferim una fotografia magnífica de Robert Capa, que mostra una trinxera feta de pedra seca darrere la qual un soldat republicà es protegeix. És impressionant, aquesta imatge.”

Continua Sala: “La pedra seca ha pres usos diversos segons els paisatges. En uns llocs delimita finques, en uns altres fa terrasses, en altres cabanes, pous… segons les necessitats d’usos i funcions. A la Solana de Baridà (Bellver de Cerdanya) podem veure com la pedra seca modela la ramaderia sobretot. I en aquest àmbit descobrim una construcció ben interessant anomenada la llobatera, que servia per a caçar llops. I a la plana del Baix Ebre i el Montsià, que es caracteritza sobretot pel cultiu de l’olivera i també del garrofer, el que fa sobretot la pedra seca és delimitar les parcel·les i té la peculiaritat de tenir les valones, que són una mena de construcció per protegir les oliveres, que es troba reconeguda internacionalment. I a Sant Llorenç de Munt i l’Obac, que inclou la comarca del Bages, trobem les majestuoses tines de pedra on s’elaborava el vi, a peu de vinya.”

A Vallbona de les Monges, paisatge de les Garrigues Baixes i la Vall del Corb, s’aixeca la cooperativa l’Olivera, que produeix sobretot vi i oli i que és un projecte d’agricultura social, d’integració de persones amb discapacitat. L’exposició s’hi fixa, perquè és un projecte inclusiu, que manté un paisatge estructurat amb pedra seca, un paisatge de memòria i avui també necessari per a la producció agrícola d’aquesta cooperativa.

Paisatges diferents.

I la peculiaritat del Cap de Creus és que amb la pedra seca s’han construït milers de quilòmetres de terrasses i de murs. Hi ha estudis que parlen de deu mil quilòmetres de terrasses de pedra seca. I eren construïts segons un sistema que permetia d’evacuar i distribuir l’aigua, per evitar-ne l’erosió. Sobre aquest paisatge, també es parla del monestir de Sant Pere de Rodes i el factor frontera a partir d’un vídeo on l’artista Dani Karavan explica el Memorial a Walter Benjamin de Portbou. “Expliquem el paisatge en el seu conjunt”, diu Pere Sala. “La pedra seca és en diferents llocs on passen coses determinades. I es pot veure una pintura de Pitxot interpretant les pedres de Cap de Creus, i una foto d’ell al costat d’un faristol que aguanta una pedra. També s’explica, a partir de l’incendi del 2021 al Port de la Selva, com després del foc van emergir les construccions de pedra seca amagades a sota dels boscos, perquè són territoris que ara no es cultiven. Això passa a tot arreu. És l’expressió de l’abandó del món agrari i rural.”

“En tot moment, en l’exposició mirem de mostrar i demostrar que la pedra seca no és un caprici sinó una necessitat i que avui no és un element nostàlgic sinó que és un element de futur. Reivindiquem un paisatge agrícola, de mosaic agro-forestal, en el qual es desenvolupa un producte de proximitat, una producció respectuosa i és beneficiós de cara als incendis, etc. Reivindiquem el mosaic agro-forestal a través de la pedra seca.”

Els valors i la vigència de les pedres

L’exposició ens parla de la vigència d’aquestes construccions, de la importància que poden prendre en el context de canvi climàtic, de la seva idoneïtat, pels valors que les pedres contenen. Perquè, tal com s’explica en la mostra i recalca Pere Sala: “La pedra seca és arreu, que vol dir que la trobes a qualsevol lloc i des de sempre la pedra ha estat un element emprat per totes les civilitzacions per fer construccions. La pedra és un element natural, no té cap procés de transformació industrial, és inorgànic, sòlid, no contaminant, que fas servir en el seu estat original. Una altra idea important és que la tècnica d’aparellar les pedres de manera acurada i sense cap material d’unió ha permès convertir un destorb en un recurs. És la idea de despedregar i, mitjançant la creativitat i la destresa construir elements útils com ara bancals i terrasses per a l’agricultura i la ramaderia, per a traçar camins, etc.”

“Les construccions de pedra seca contenen un mestratge. Hi ha una expertesa, una tècnica, que s’ensenya a l’escola de margers, perquè això no es fa de qualsevol manera. Volem mostrar que amb poca cosa es pot fer molt. La pedra és diversa. S’adapta als diferents paisatges i els modula. El territori s’ordena a través de les pedres. Associem la pedra a la idea de respecte, perquè té un munt de valors amb un cost ambiental zero (protecció contra l’erosió del sòl; augment de retenció de dipòsits sòlids i de nutrients; millora la humitat; espai pels animals i vegetals…). I finalment diem que la construcció amb pedra seca és una tècnica vigent, atès que els paisatges que anhelem i que busquem necessiten aquesta construcció perquè es puguin mantenir.”

La idea de la vigència d’aquesta construcció i de l’oportunitat de futur que té és una de les aportacions més innovadores de l’exposició. Segons Pere Sala: “Per nosaltres ha estat un repte, perquè hem construït el relat reivindicant-ne la vigència i contemporaneïtat, la modernitat. I sobretot vinculant-ho amb els envits i valors que avui necessitem davant els desafiaments que tenim a escala global. És a dir: el reciclatge, la circularitat, la resiliència, la naturalitat, la biodiversitat, la humilitat, la cooperació… La pedra pot fer front als reptes que reivindiquem com a societat davant dels globals.”

La pedra i la mà de l’home

Arribats al mig de l’exposició, en una gran pantalla que ocupa tota una paret i fent angle amb part d’una altra, es projecta una peça encarregada a la cineasta Mercedes Álvarez. La directora, mestra en silencis i enquadraments, en espais de contemplació, es mira la pedra seca del Priorat i assisteix a la construcció d’un mur de pedra seca al poble de la Figuera, on un pare pagès i la seva filla aixequen la construcció al tros, entre oliveres i vinyes més enllà.

Al llarg de l’exposició es mostra un glossari, que desplega la riquesa lingüística que també va associada a la pedra seca i als diferents territoris i paisatges. “Aubelló” es diu a un canal o conducte subterrani de pedra seca que serveix per a canalitzar aigües sobreres d’un terreny. Aquest terme es fa servir a Mallorca i a les comarques del nord-est del Principat. Un altre exemple: “estiràs”, que és un tronc en forma de forca o i grega amb travessers al damunt per a transportar pedres amb tracció animal, nom que s’usa a Castelló i les Borges Blanques. I encara un tercer exemple: a Tortosa s’entén per “lligallo” un camí ramader; faixa de terreny comunal que serveix per a passar-hi els ramats de bestiar que de la part baixa de l’Ebre van a pasturar a la muntanya.

Però continuem avançant per l’exposició i aleshores, sota els peus, sobtadament, trepitgem una terra gravosa. Canviem d’escala i ens endinsem per un passadís més estret, on se’ns despleguen les propietats de les pedres, que ja hem anomenat. I entre més veiem una fotografia amb l’artista Joan Miró recolzat en un mur de pedra seca a Mont-roig del Camp i l’arqueòleg Eudald Carbonell explicant en un vídeo la relació dels humans amb la pedra des d’antic. I diu que la intel·ligència humana es fonamenta en el llenguatge i en el treball amb la pedra. També l’artista Sara Boldú ha fet un vídeo especialment per a l’exposició. Li van demanar que anés a la Conca de Barberà, al voltant de Montblanc, per mostrar la diversitat de construccions de pedra seca que s’hi alcen. És una zona de secà especialment rica en aquestes construccions.

Es mostra com s’organitza la societat civil per preservar aquestes construccions, entre més, amb les escoles de margers i impulsant iniciatives com ara la Wikipedra i més associacions com ara l’Associació de la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional. La Wikipedra és una eina que permet d’inventariar les construccions de pedra seca i actualment ja se n’han inventariat unes trenta-sis mil, amb més de cinc-cents voluntaris darrere. La Wikipedra es coordina a l’Observatori del Paisatge. Pere Sala recorda que la UNESCO ha reconegut la tècnica de la pedra seca com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

L’última part és un espai de reflexió amb el testimoni videogràfic de diferents activistes de diferents àmbits que reflexionen sobre els problemes i desafiaments actuals del món rural, un paisatge en crisi: sobre el despoblament, la manca de relleu generacional, l’abandó de l’agricultura, l’ordenació i gestió del territori, la manca de serveis, gestió del bosc, gestió dels incendis, el turisme, la sequera. Parlen Joan Vaqué, de l’associació Prioritat; Rosa Cererols, de la Universitat Pompeu Fabra i cofundadora del Konvent de Berga; Marc Talavera, del col·lectiu Eixarcolant; Eva Bonet, del celler Comalats a la Vall del Corb, entre més gent.

I s’arriba al moment final, més líric, on la pell i la pedra creen una mena de joc, de simbiosi imaginària, de fusió, de textures: la pell és paisatge i la superfície de la pedra també.

Per tancar, Pere Sala resumeix les voluntats de l’exposició: “Volem que la gent que visiti l’exposició s’emporti la idea que tenim un país de paisatges molt divers, que la pedra seca sobretot es configura en els paisatges rurals, que aquests paisatges estan en crisi, però l’element de la pedra té molta vigència i ens pot ajudar a aportar valor a aquests paisatges davant dels reptes globals.”

“Crec que els que vivim de l’art hem d’aportar alguna cosa més que materials.” Ho diu Joan Piera, propietari de la botiga de materials de belles arts Casa Piera, i ho diu mentre passegem pel pis de dalt de la seva botiga, al número 21 del carrer del Pintor Fortuny, al bell mig del Raval de Barcelona, on hi ha dues sales on fan exposició d’obres dels seus clients.

Al pis de sota, a peu de carrer, tot ben endreçat per seccions, hi trobem un generós assortit de varietats de materials: paper, bastidors i teles, pinzells, acrílics i pintures, quaderns de dibuix de tota mida i qualitat de paper, fet amb teixit de cotó, cel·lulosa o fibres vegetals –com ara el de bambú, que els arriba del Japó. Si no teniu ganes de dibuixar o de pintar, en aquesta botiga us en vindran. Al fons, l’art urbà també té un lloc en aquest gran paradís d’útils per a crear, per a modelar, amb imaginació, una obra d’art. Casa Piera és una botiga plena d’oportunitats per a esplaiar-nos amb un llapis i un full en blanc, dos senzills estris per a temptar la inspiració o, simplement, per a conduir l’expressió l’interior.

D’ací que Joan Piera digui: “El dibuix, com el ball, l’haurien de recomanar els metges.” Ell fa totes dues coses: dibuix i ball country. “És com una dutxa, fas una neteja mental. Ballant, fas servir el cervell, perquè memoritzes les coreografies, socialitzes i mous el cos. Si tothom ballés i pintés més, no caldria prendre tants medicaments”, diu. Sempre li han agradat el dibuix i la pintura. És membre del Reial Cercle Artístic de Barcelona i del Cercle Artístic Sant Lluc. Hi ha fet cursos de dibuix, pintura, gravat i fotogravat. Allò que no ha après sobre art al costat d’un mestre a classe, ho ha après escoltant la gent de darrere el taulell. Fent el curs pre-universitari, encara no sabia si estudiaria econòmiques o químiques, i el seu pare li va dir: “Vine a la botiga i, quan ho tinguis clar, ja estudiaràs.” I ja no se’n va moure.

“Venien pintors com Albert Casals, Pere Pruna, Jordi Alumà, que eren excel·lents persones, i t’ho passaves molt bé. Em va agradar tant que ja no vaig continuar estudiant”, explica Joan Piera. En l’antiga botiga, al carrer del Cardenal Cassanyes, hi entraves i et trobaves el taulell. Allí ho dominaves tot. Ara, en canvi, cadascú entra, pren una cistella i se’n va a cercar allò que necessita. El tracte avui és diferent, comenta, la gent demana solament o bé una cosa molt específica o bé algun consell perquè tot just comença.

“Abans tothom que entrava et venia i xerraves aquells cinc minuts. El pintor fa una vida molt solitària i anar a comprar el blau que se li acaba és l’excusa per a sortir una estona”, diu. Joan Piera recorda que en aquells anys, a la primera botiga, quan es podia fumar als interiors, el seu pare tenia tabac, un pot per a la cendra i paper de fumar: “Perquè els clients fumadors passessin una estoneta distreta, perquè després tornaven a la seva solitud a l’estudi. I això dia sí, dia també. Baixar a comprar un pinzell o un color que els faltava els era un esbarjo.”

A Casa Piera hi ha tota mena d'estris per a dibuixar i pintar. Hi ha llapis de colors de tota la gamma cromàtica. Hi ha llapis de colors de tota la gamma cromàtica i per a tota mena de tècniques. De retoladors, també n'hi ha de tots els colors. De retoladors, també n'hi ha de tots els colors. També hi podeu trobar lots amb tot d'estris necessaris. Joan Miró, el client més significatiu

Salvador Dalí va ser client de Casa Piera. Segons que recorda Joan Piera, “es feia servir material i, de vegades, un pintor que l’ajudava, anomenat Bea, venia a comprar-li teles i pinzells. I quan li enviàvem nosaltres, era a Púbol o a Cadaqués. Una vegada vam enviar un encarregat a Cadaqués i no li va agafar el material un majordom a la porta, com era habitual. Aquesta vegada el van fer entrar en una festa que feia”. És una de les anècdotes que guarden a Casa Piera.

Però hi ha una altra anècdota que encara atresoren més, i és del seu client més significatiu: Joan Miró. “Venia sovint i acostumava a demanar un paper per provar els llapis o colors. Un dia que jo hi era, devia tenir uns divuit anys, perquè ja començava a despatxar a la botiga, mentre Miró guixava el paper, li vaig dir en veu baixa al meu pare: ‘Digues-li que et firmi això que fa.’ Miró ho va sentir i va dir: ‘No, això no, però et faré un dibuix.’”

D’ençà d’aquell dia, sempre esperaven la promesa de Miró, però, tal com recorda Joan Piera: “Cada vegada que venia, de Mallorca, perquè ja hi passava molt de temps, deia sempre: ‘M’he descuidat el dibuix.’” L’esperança d’aquell regal s’esvaïa una mica més cada vegada, fins al punt que Joan Miró va morir. “Aleshores vaig pensar que ja ens havíem quedat sense dibuix”, diu Piera. “Però dos o tres mesos després, ens va trucar la seva vídua. Jo vaig agafar el telèfon. Em va demanar si els meus pares es deien Vicenç i Conxita. Quan li vaig dir que sí, em va dir que ja s’ho pensava, que tenia un dibuix dedicat a ells, i que ens el faria arribar a una galeria de Barcelona. I quan hi va ser, ens van avisar i el vam anar a buscar.”

Ara, a més de guardar un original de Miró, una reproducció d’aquell obsequi tan esperat és en una de les parets de les oficines de Casa Piera, al pis de dalt d’aquesta gran botiga de belles arts.

També al mateix pis hi ha dues grans sales que Joan Piera ha destinat a espai per a exposar l’obra dels seus clients. Quan ara fa deu anys van traslladar el negoci al carrer del Pintor Fortuny, les dimensions del local li van donar aquesta idea. D’aleshores ençà, en aquest pis superior es van succeint mostres de les creacions artístiques dels clients. Amb una selecció prèvia dels autors, segons el seu treball, cada exposició es pot visitar durant dues setmanes o tres. “En aquesta nova ubicació, volia aportar a l’art alguna cosa més. I em va semblar que una bona idea era oferir un espai gratuït per a exposar al centre de Barcelona.” Així, Casa Piera pot ser un cercle complet, des que l’artista se sent mogut a fer una obra, fins que és acabada i la comparteix amb el públic. Difonen cada exposició a les xarxes socials. “No som galeristes; i les obres es poden comprar, però tot és per als autors”, precisa Piera. També comenta que molts dels dependents de la botiga, o bé han pintat, o bé encara pinten, i també com a treballadors han tingut ocasió d’exposar les seves obres. També hi exposen els alumnes de les escoles de belles arts de Barcelona, com ara Elisava, Massana i Joso –de manga i còmic–, amb les quals també organitzen concursos de pintura que es premien amb xecs regal per a adquirir materials a la botiga.

L’espai per a fer-ho és l’aportació a l’art de Casa Piera, més enllà de posar a disposició dels artistes –en potència i consolidats– la selecció de les millors marques de pintures i més articles per a fer una bona feina. Perquè, quan la creativitat aterri, ho faci sobre un bon paper, pinzell i pintura, fang o uns altres materials. “Hi ha qui pensa que pintar és car, però amb un carbonet que val només uns cèntims i un paper fas una quantitat de matisos enorme”, explica Joan Piera, que sempre recomana començar amb un mínim de qualitat del paper, perquè si no surt bé, es pugui estripar.

Hi ha tota mena d'estris per a pintar i dibuixar. Hi ha tota mena d'estris per a pintar i dibuixar. També hi ha quaderns per a aprendre a dibuixar i pintar. També hi ha quaderns per a aprendre a dibuixar i pintar. Hi podeu trobar pinzells de tota mena. D’ençà de l’any 1941, al carrer del Cardenal Cassanyes

Cinquanta metres quadrats van donar durant setanta anys la benvinguda a pintors, escultors i estudiants de belles arts que cercaven aquell pinzell, aquell color de pintura, aquell paper específic que solament trobaven en una petita botiga al número 13 del carrer del Cardenal Cassanyes.

De darrere el taulell estant, els atenien el Vicenç Piera Amat i la Conxita Domènech Casas. Ell era fill de pagesos de les Corts. El besavi tenia terres i en una part hi va construir unes casetes que llogava. Per això fins fa poc, quan les van enderrocar, hi va haver el passatge de Piera al barri de les Corts, on eren. El pare de Joan Piera, Vicenç, no volia fer de pagès ni tampoc estudiar i es va posar d’aprenent en una casa de pintures de belles arts, de la vídua Lloret, a prop del mercat de Santa Caterina. Aleshores hi havia molt pocs materials i, tal com explica Joan Piera, el seu pare va tenir la visió de portar materials de fora, pintures i vernissos que, en la postguerra, havien de cenyir-se molt a uns topalls.

L’any 1941 va obrir la seva pròpia botiga al carrer del Cardenal Cassanyes número 13 i amb la seva dona vivien a l’altell del local. “Amb un fornet elèctric cuinaven i el primer dels tres germans va néixer allà.” Després ja van agafar el pis principal sobre la botiga i vint-i-cinc anys més tard, el pare va obrir una altra botiga al carrer de Còrsega, 298, que encara avui la porta el germà de Joan Piera, Vicenç Piera. Una tercera botiga de la mateixa família, a la Via Augusta, 161, la porta un nebot. Totes les botigues vénen del mateix tronc, amb origen en aquella primera. “Ara em sembla mentida els anys que vam passar en aquells primers cinquanta metres quadrats. En un metre o metre i mig teníem tots els blocs i els ensenyàvem un per un. Ara a la botiga hi ha piles i piles de diferents tipus de blocs de dibuix i el client se’ls mira tot sol. S’ha perdut aquell tracte tan personal, només de tant en tant algú et demana si el pots orientar”, diu Joan Piera.

De papers, teles i suports, també en tenen de tota mena. De papers, teles i suports, també en tenen de tota mena. De papers, teles i suports, també en tenen de tota mena. De papers, teles i suports, també en tenen de tota mena.

Durant molts anys, el 80% de la clientela de Casa Piera havia estat l’artista professional, que es guanyava la vida pintant o dibuixant, i la resta eren afeccionats. “Avui el 40% són estudiants de belles arts, un altre 40% són aficionats i només aproximadament un 20% són professionals. Les galeries d’art van tancant i el jovent no penja quadres a casa seva. Recordo de petit que els diumenges al matí anàvem sempre a veure exposicions.” Però Casa Piera continua donant corda a l’art i posa en joc la creació en mans de més o menys afeccionats o experts, també de manera creixent en Centres Cívics de la ciutat.

Cerc l’or del temps.

Cerc un joc de miralls que em permeti veure l’altra banda de la frase.

Cerc un pianissimo tangent al silenci.

Cerc l’ascensió suprema de la caiguda.

Cerc un perpetuum mobile dels alens més lents.

Cerc, espurnat per l’instant, un comiat continu.

Cerc jutipiris de paraules que fabriquin no-resos.

Cerc el cementiri de les roses.

Cerc la interrogació inacabable sobre l’encontre de dues mirades.

Cerc la joia de viure lliurement les relacions.

Cerc edificar silencis amb mots.

Cerc entusiasmes esdevinguts cendres.

Cerc bastir una obra subtil, invisible, transitòria i silenciosa que s’esborri com un miratge.

Cerc una ironia lúcida.

Cerc el lector, el fantasma, la traça, la vaporització.

Cerc ritus enigmàtics i híbrids, reliquiaris fràgils.

Cerc un lloc on es despertin després d’un oblit llarg els terres i els ocres de fesomies esculturals pompeianes d’un fresc destrossat.

Cerc expressar-me lluny de l’ordre jeràrquic de la perspectiva.

Cerc la cambra d’una vil·la de Capri on pugui degustar aquella aigua de mar singularíssima d’un blau tinta xinesa.

Cerc ecos ínfims de llum.

Cerc metamorfosi de metamorfosis, lectures.

Cerc aquest gust del fugaç, de les notes, de l’inacabat.

Cerc els textos que refusin totes les ideologies de la transparència, del speculum mundi, del natural i del realisme que ataquen per totes bandes.

Cerc la fluïdesa dels punts de vista, el gust de descobrir territoris desconeguts, la rapidesa, l’art de les dreceres, dibuixar línies de biaix, trobar relacions imprevistes i repeticions del gust.

Cerc aquest interior ple d’objectes vius i de persones inanimades.

Cerc un mode condicional que expressi un fet eventual o irreal la realització del qual és vista com la conseqüència d’un fet suposat, d’una condició, que transporti els esdeveniments al camp de la ficció.

Cerc la llum que aflora insensiblement a una certa hora, tal quadre damunt tal secció del mur, o potser el perfum dels gessamins que s’exhala a prop d’una finestra.

Cerc assajar noms com si m’emprovàs vestits.

Cerc una escriptura que no vulgui descriure sinó que faci treballar la llengua fins a l’extenuació.

Hi hauria una carretera a prop de la mar.

Veuria una dona gran amb un bolic dins el cotxe que mira el paisatge, les clapes de mates a prop dels roquissars, el cel blanquinós, la fredor, la diversitat de les coses, l’horitzó brut de boira.

I es posaria a cantar.

Mancaria descriure el conductor. Un home jove que sembla conèixer el camí.

I que pensaria: som un habitant del temps i manca una cosa a la teva recerca. Has oblidat el verí.

La dona s’hauria aturat de cantar i es posaria a parlar de la guerra, de la fi del món, de la mort, de les plantes medicinals, de les noves descobertes sobre el càncer, de l’aigua del planeta Mart, de l’origen dels humans, de la bellesa quan és una bellesa sense esperança.

El jove conduiria més a poc mentre la llum baixaria lentament com si s’haguessin apagat alguns focus del set. I parlaria de l’ocupació del seu temps.

Ella diria: no hi ha històries fora de l’amor.

Ella cantaria un altre cop.

El jove l’acompanyaria amb un xiuxiueig.

Ella ploraria.

On podríem ser?, demanaria ell.

Dins l’amor, dins una història d’amor.

De cop, fos en negre.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/01/Closcadelletra-CDIII.mp3

Els secrets sempre s’amaguen als llocs més inesperats, i la Greta no sap si els qui l’envolten no n’amaguen o n’amaguen massa, de secrets. Un any després de la mort del marit en un incendi estrany, la Greta és incapaç de sortir de casa i tenir una vida normal. Només es relaciona amb el seu fill i amb la Martina i l’Osval, una parella que fa uns mesos van aparèixer a la seva vida, gairebé per sorpresa, amb la intenció d’ajudar-la. Quan l’Osval mor assassinat, la policia interroga la Greta perquè és l’última persona amb qui ha parlat per telèfon. Una tragèdia que farà que caigui en una espiral de mentides. Aquest és l’argument de Les flames de l’odi, de Nil Kandel (pseudònim), autor nascut a Sabadell el 1962. Músic i escriptor, aquesta és la seva primera obra original en català i la publica Llibres del Delicte. Arribarà a les llibreries el 29 de gener.

Llegiu el primer capítol de Les flames de l’odi, de Nil Kandel (Llibres del Delicte).

Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte, ens explica:

“Cada cop que algú es refereix al gènere negre amb estereotips (un mort a la primera pàgina, una investigació i el posterior descobriment de l’assassí), a Llibres del Delicte tenim el convenciment més ferm que construïm un tipus de literatura diferent: la novel·la negra del segle XXI, que no té res a veure amb els clixés del gènere. Per això, la publicació de Les flames de l’odi, escrita per Nil Kandel, és una ocasió ideal per a convèncer lectors escèptics.

Perquè aquesta obra és molt més que una novel·la amb un mort, que n’hi ha, o una investigació, que també n’hi ha. Es tracta d’un text en el qual l’autor se submergeix en un joc psicològic, entre les dues dones protagonistes –totes dues han perdut un ésser estimat–, que obre la porta a parlar de temes com la soledat o la manipulació. I no renuncia a l’element lúdic que, tot i la gravetat de la narració, sempre ha de ser present a qualsevol novel·la. És una lectura que sap entretenir lectors.

Ara bé, aquest factor entreteniment que sempre defensem a Llibres del Delicte ha d’anar lligat a la qualitat i a una aposta literària ferma. Les flames de l’odi és una d’aquelles novel·les que gaudeix dels fonaments sòlids que aporten dues protagonistes carismàtiques, malgrat ser personatges que desprenen una certa foscor. I això no és gens fàcil d’aconseguir. Des de l’abatiment d’una dona destrossada i una altra que lluita per no esdevenir una derrotada més, el fil conductor de la novel·la avança a partir dels secrets que tothom amaga en una història de morts que els vius arrosseguen a la memòria.

Secrets que es transformen en problemes de salut mental, o això creuen. Realitats del passat que ningú sap quan ni com seran descobertes, ni tan sols si algú les arribarà a descobrir, però que pesen a l’interior d’uns personatges condicionats per tot plegat. Són molts pensaments torturats, però, així i tot, el seu repte sempre és impedir d’acabar més enfonsats que a l’inici de la història.”

Aquesta setmana s’ha estrenat a les sales de cinema Canigó 1883. La llegenda pirinenca de Jacint Verdaguer, dirigida per Albert Naudín. És la segona part de Maleïda 1882, sobre les excursions del poeta pel Pirineu durant els estius del 1882 i el 1883, i que són l’origen i la inspiració del gran poema èpic Canigó.

L’actor Lluís Soler, gran coneixedor de la vida de Verdaguer, torna a interpretar-lo. El repartiment es completa amb Santi Pocino, que dóna vida al Verdaguer jove, Sílvia Bel, que interpreta la fada Flordeneu, i Xavier Boada, en el paper de Jaume Collell, l’amic íntim de Verdaguer. Parlem del film amb un dels seus protagonistes, l’actor Lluís Soler

—Divendres es va estrenar Canigó 1883. La llegenda pirinenca de Jacint Verdaguer. Què ha significat fer aquest film?
—Ja veníem de La Maleïda 1882. És a dir, fa uns cinc anys ja vam fer una altra aventura d’en Verdaguer. I aquesta potser és una mica especial perquè, com que durant molts anys, i encara ara, vaig fent l’obra Canigó, m’ho conec bé. Fa temps, vaig fer una petita reducció dels versos que té Canigó per fer un espectacle. Per tant, amb aquesta pel·lícula he anat a uns llocs i a unes situacions que ja coneixia molt.

—Parleu amb molta passió de Verdaguer. Recordeu quan us va començar a apassionar?
—La veritat és que no. Deu fer una vintena d’anys. Sóc de Manlleu, i, per tant, hi havia una proximitat d’espai, de territori. Però el coneixia com tothom. Crec que va ser quan vaig muntar l’espectacle, que vaig anar introduint-me en el seu món. A més, com que sóc un bon amant dels vers, amb els seus versos em va acabar d’atrapar. Sobretot, amb Canigó, que és una història molt teatral i cinematogràfica.

—Per tant, ja pensàveu que es podia convertir en un film?
—No, però sí que pensava que si en Verdaguer fos americà tindria aquesta pel·lícula. Hi ha tot el món de les fades, dels guerrers, els enfrontaments entre els sarraïns i els cristians… Hi ha tot un compendi de dramatúrgia per a crear un espectacle, sobretot en cinema.

—Al film ensenyeu un Verdaguer que no solament és aquest poeta o religiós, sinó que és un pioner de l’excursionisme d’alta muntanya.
—Segurament va ser dels primers que van pujar a l’Aneto. Hi ha una part de les aventures que va viure Verdaguer que són poc conegudes. Has de pensar, per exemple, que quan tenia vint-i-pocs anys va començar a treballar pel marquès de Comillas, i en dos anys va fer nou viatges a Cuba. Va voltar per mig món. El viatge que va fer a la Terra Santa el va situar en una esfera d’ajudar els pobres. La part potser més coneguda de Verdaguer és quan torna i té conflictes amb l’Església i amb el poder, així com el marquès. Però, és clar, l’aventura que fa el Pirineu d’anar del Canigó fins a la Vall d’Aran, pel vessant sud, i tornar per França, pel vessant nord, és una gran aventura. Pensa que era final del segle XIX, i ho va fer tot sol, amb una maleta amb quatre ximpleries dins, segurament eren llibres, i un paraigua.

—I un Pirineu diferent del que tenim ara amb el canvi climàtic…
—Cert, no té res a veure. Tot i que, l’Albert [Naudín] és un crac gravant muntanyes, i el Pirineu que surt a la pel·lícula és brutal. Em va sorprendre la quantitat d’aigua que hi surt, tot i que fa pocs anys que s’ha gravat, no sé si ara la podríem veure.

—Hem sabut valorar prou Verdaguer?
—Home, segurament no. Fins allà on s’ha pogut, hem anat fent. Però no, és un home que quan s’hi va posar, va aixecar tota la llengua. Segurament molts dels primers escriptors del segle XX, si no hi hagués hagut Verdaguer abans, no haurien tingut el coneixement de la llengua que tenien gràcies a tot el que va anar recuperant i aixecant ell. De fet, va ser un poeta molt estimat, molt popular.

—Sí, però potser les noves generacions el desconeixen molt?
—Jo aquí seria molt benèvol. Hem de tenir en compte cap on va el món. Dir versos al segle XXI és una cosa delicada. No acaba de ser ben bé la peça del moment. El món en pocs anys ha fet uns canvis impressionats, per tant, és lògic que això passi.

—En realitat, continuen fent versos, però ara és reggaeton.
—Cert, és una altra mena de vers. Hi ha versos d’en Verdaguer que es poden dir com a rap, com a reggaeton i com el que calgui, perquè són molt ben escrits. Però és un altre temps. Pots tenir aquest passat i mantenir-lo i gaudir-lo, però el que mana és cap allà on va tothom.

—Què creieu que en pensaria, Verdaguer, ara del país?
—És perillós de dir, però m’imagino que seria un influenciador. Seria una persona que faria servir els mitjans de comunicació que fem servir ara d’una manera molt potent. Si hagués nascut ara, no podria evitar ser com el món actual. Una altra cosa seria si el portéssim al món actual, amb la ment de llavors.

—Era un revolucionari…
—Era un revolucionari en el sentit de fer allò que pensava. Era molt honest en els seus pensaments. Sobretot era un revolucionari en l’àmbit social, de voler ajudar els necessitats.

—He de confessar que mentre us faig l’entrevista vaig pensant: “Quina veu!”
—Ja m’agrada que ho pensis, perquè, evidentment, em va bé. M’ha ajudat molt. I aquí m’imagino que la fem servir en la intimitat entre tu i jo, de manera que encara la reposes més. És la que tinc.

—Ha estat clau per a la vostra carrera?
—M’ha ajudat molt, segur. Sobretot, evidentment, que per a la imatge i l’amplificació. Ara al teatre anem molt amplificats, però abans, no, i era important d’arribar a l’espectador. Una veu com la meva t’ajudava molt.

—I també deu fer que sigueu molt reconegut per l’espectador.
—I tant! A vegades dic “bon dia” en algun lloc, i algú de seguida ja em diu: “Hola, Lluís.” Estic convençut que em reconeixen per la veu.

—Preparant-me l’entrevista m’ha sorprès descobrir que vau començar molt tard a fer d’actor de manera professional…
—Sí, feia uns quants anys que feia teatre a Manlleu. Al començament, vaig començar de tramoista. Però hi havia un que no anava mai als assajos i un dia em van donar el seu paper. Era petit. Encara que diuen que no hi ha papers petits en teatre, però, és clar, eren dues frases. I a partir d’aquí vaig començar la meva relació amb l’escenari. Després, amb un company, Miquel López, vam fer un grup de teatre i vam començar a voltar una mica. Vam sortir del poble i vam començar a fer representacions, no ens hi guanyàvem la vida, però va ser un canvi important. Encara que el canvi, realment important, va arribar a trenta-quatre anys, quan vaig decidir provar l’aventura de fer d’actor. Vaig anar al Col·legi de Teatre a Barcelona, a buscar feina. I tot va canviar. De seguida, em van proposar de fer una obra. I va anar bé, i d’allà em van anar sortint feines. Evidentment, el talent i el treball són fonamentals, però la sort i els amics que vas fent també et poden ajudar molt, i en aquest cas, per mi van ser crucials.

—Quan vau pensar que ho havíeu de provar, ja éreu gran per aquella època segurament…
—Tenia un any d’atur. Venia de treballar en un taller de discapacitats, molts anys, i vaig dir, provem-ho, tens un any, mira a veure què passa. També hi havia un pis a Barcelona on podia anar. Precisament, en aquell pis també hi havia en Xavier Boada, que surt a la pel·lícula.

—Heu pensat mai què hauria passat si no hagués funcionat?
—M’imagino que hauria tornat amb la cua entre cames cap a casa. No ho sé, segur que hauria continuat fent alguna cosa de teatre, encara que més modesta.

—Però arribeu al teatre de manera molt casual.
—Sí, però quan començo a fer papers, encara que sigui de teatre aficionat, noto que m’agrada, que m’ho passo bé. D’alguna manera m’entra el cuc del teatre, i va fent la seva. Amb en Miquel ja vam començar a escriure les nostres obres. Aquest, en aquell moment, era el camí a seguir. Hi havia moltes companyies, hi havia referents, com ara els Joglars, Comediants i Dagoll Dagom. Feien un repertori increïble, era impossible d’assumir.

—D’ací a poc temps feu setanta anys.
—Sí!

—És moment de fer balanç?
—No! El balanç ja és fet, és positiu. Ha anat molt bé tot, ara que continuï anant. Fa temps que em barallo amb mi mateix. En un moment donat penses que, quan arribis a la jubilació, faràs un pensament, però costa, és una feina que realment omple molt, i, per tant, costa de deixar. És una feina passional, i el buit que fa deixar-ho fa una mica de respecte. A més, com que és una feina que és una mica narcisista, t’omple molt cada paper nou. Hi ha la feina d’estudiar-lo, investigar una mica d’on ve… Després hi ha el somni d’arribar sempre una mica més enllà, de no arribar a ser ben bé tu, sinó que es noti que tens uns mecanismes per a arribar a una altra personalitat. És una feina entretinguda, divertida, que t’omple.

—Però també és una feina molt inestable…
—En això he tingut molta sort, d’ençà que vaig arribar a Barcelona, no he parat. Sóc conscient que he tingut una sort increïble. No m’he trobat en l’atzucac de dir: “I ara què faig?”

—Com és el dia a dia d’un actor, lluny dels focus?
—M’agrada dir que el nostre és un ofici com qualsevol altre. Per tant, com més el fas, millor ho fas. Aprens a fer-lo, com qualsevol ofici. El més important és treballar molt, sobretot amb el text. Hi ha un treball mecànic. Has d’anar dient i dient el text, i vas descobrint coses. En el nostre dia, hi ha molt aquesta feina mecànica i memorística.

—Aquests dies TV3 fa quaranta anys. Vós hi vau ser, en aquell començament de la televisió, amb la primera sèrie de migdia, Poblenou. Com han canviat les coses aquests anys?
—Treballar davant la càmera era una altra cosa en aquell moment. Tot era molt nou, no ho coneixíem. Vam haver d’aprendre novament a fer aquest ofici. Però tot va anar molt bé gràcies a en Papitu, en Benet i Jornet. Poblenou va ser gloriós gràcies a ell. A més, TV3 s’hi va bolcar de ple.

—Heu fet molts papers més, però crec que tothom en recorda un…
—En Tomàs d’El cor de la ciutat, no?

—Veig que no vaig ser l’única a qui va marcar aquella escena quan l’espectador descobria que éreu el violador… Allò va ser traumàtic.
—És clar, em vaig treure la caputxa, i es va veure que en Tomàs, el fuster, que era un bon noi, en realitat era el violador. Va ser impactant. De cop, era el violador.

—Us deien “violador” pel carrer? Potser va ser una època complicada?
—No! Esperaven una mica. Et deixaven passar, i quan eres un tros lluny et deien: “El violador.” A la cara no t’ho deien. O et deien: “Aquell dolent que…” En realitat només vaig estar un any fent de Tomàs, no va ser tant de temps, però és veritat que ha calat.

—Una curiositat. Quan vau acceptar el paper, ho sabíeu?
—Sí, ho sabia des del principi. Crec que tot l’equip ho sabíem.

—I per acabar, de què us sentiu més orgullós?
—És difícil, aquesta pregunta. Normalment, quan me la fan, penso en una obra. Però ara et diria una cosa més emocional, que crec que no he dit mai. Realment, no havia somiat mai de ser actor professional. Però m’agradava molt el teatre, i sempre que podia anava a Barcelona a veure’n. O quan venien a Manlleu, no m’ho perdia. I m’ha fet feliç, que el cap dels anys, sense proposar-m’ho, he acabat treballant amb aquests actors que havia vist tantes vegades, i havia idealitzat i adorat. O quan de cop treballes al Lliure, era potentíssim! Hi havia anat tantes vegades, a veure’ls! De cop treballes amb gent com Anna Lizaran i Jordi Bosch. Els havia aplaudits tantes vegades, i ara hi treballava. Això ha estat una petita recompensa que he agraït molt.

—Ara l’hi deu passar a una altra gent amb vós.
—Pot ser, però les coses han canviat molt. Ara som molts.