La ministra espanyola d’hisenda, María Jesús Montero, ha negat cap tracte bilateral amb Catalunya a l’hora de negociar un nou sistema de finançament. A més, ha rebutjat el concert econòmic, si bé ha reconegut no haver tingut temps de llegir-se amb profunditat la proposta presentada avui mateix per la consellera d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya, Natàlia Mas.

Finançament singular: té recorregut? Espanya es pot permetre el concert econòmic català?

A més, ha deixat clar que les converses sobre aquest nou finançament formen part de les negociacions entre ERC i PSC per la investidura, i no pas d’unes negociacions entre el govern de la Generalitat i el govern espanyol. En aquesta línia, ha subratllat que els socialistes només negociaran possibles singularitats en el finançament català dins del paraigua de l’estatut.

Abans, Mas ha traslladat a l’executiu espanyol i les comunitats autònomes la seva proposta de finançament singular, que incorpora un concert econòmic similar al del País Basc i Navarra. Ho ha fet en el marc del consell espanyol de política fiscal i financera.

A més, després de la reunió, que ha durat més de quatre hores, s’ha mostrat esperançada d’aconseguir recaptar el cent per cent dels impostos. “Catalunya necessita fer aquest pas endavant en sobirania fiscal”, ha dit. També ha defensat que la Generalitat negociarà la reforma del sistema de finançament des de la bilateralitat amb el govern espanyol, un fet que la ministra ha negat rotundament. “Les negociacions són entre ERC i PSC, no entre governs. Ha de ser un lapsus”, ha assegurat.

La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon ha decidit avui de suspendre les negociacions amb la resta de partits del Nou Front Popular (NFP) per a consensuar un candidat a primer ministre i acusa els socialistes de blocar les propostes de la resta, la darrera la d’Huguette Bello. La decisió ve després de no haver pogut arribar a un acord sobre la presidència de l’Assemblea francesa. “No reprendrem cap discussió fins que això no es resolgui”, ha anunciat Mélenchon al seu compte de X.

Assez de manipulations. Notre décision est la suivante : nous exigeons une candidature unique pour la présidence de l'Assemblée nationale et ne reprenons aucune discussion sur quoi que ce soit d'autre tant que ce n'est pas réglé.

— Jean-Luc Mélenchon (@JLMelenchon) July 15, 2024

La França Insubmisa ha acusat el president francès, Emmanuel Macron, de voler “segrestar” la presidència de l’Assemblea francesa a través d’un “acord tàcit” amb la ultradretana Rassemblement National (RN) per a diluir així el triomf a les urnes del Nou Front Popular. És per això que ha reclamat que de manera urgent s’acordi “una candidatura única del Nou Front Popular a la presidència de l’Assemblea Nacional”, tot acceptant que la persona triada no serà de la França Insubmisa.

D’altra banda, ha retret al Partit Socialista el seu “incomprensible” vet a la proposta de Bello, actual presidenta del consell regional de l’Illa de la Reunió, perquè sigui primera ministra. Això evidencia, ha criticat, que el seu “únic objectiu és imposar la seva, argumentant que seria l’única acceptable per a Emmanuel Macron”. Aquesta posició del Partit Socialista converteix Macron, ha dit, “en el responsable de prendre les decisions” de la coalició, “tot i que s’hagi format contra ell i les seves polítiques”, denuncia.  “El Partit Socialista guanya temps per deixar que el Nou Front Popular es dissolgui i renunciï al programa pel qual va ser elegit?”, s’ha preguntat la formació.

<

El Parlament Europeu començarà la nova legislatura i Toni Comín no podrà exercir, ara per ara, com a eurodiputat, tot i haver estat elegit en les eleccions del 9 de juny com a cap de llista de la candidatura de Junts i d’haver obtingut més de quatre-cents mil vots. La presidenta Roberta Metsola, que opta a ser reelegida en el càrrec, li manté congelat l’escó fins que no es faci pública el 26 de setembre la sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre el fet que l’anterior president, Antonio Tajani, els vetés, tant a ell com a Carles Puigdemont, al començament de la legislatura passada. Ara, el TJUE podria concedir mesures cautelars a Comín, però no de manera immediata.

L’advocat de Comín, Gonzalo Boye, va presentar dijous passat la demanda de mesures cautelaríssimes perquè, en un termini breu, de vint-i-quatre hores o quaranta-vuit, el tribunal pogués forçar Metsola a aixecar-li el vet, si més no fins a la sentència del 26 de setembre. L’objectiu era que demà, dimarts, en el primer ple de la legislatura, Comín ja pogués ocupar el seu escó. Però no podrà ser, perquè el tribunal europeu trigarà encara un parell de setmanes a pronunciar-s’hi.

El TJUE, en compte de resoldre en poques hores la demanda de cautelars, ha decidit de traslladar-les a les parts personades en la demanda sobre les credencials d’eurodiputats de Comín i Puigdemont de la legislatura anterior, és a dir, el Regne d’Espanya i el Parlament Europeu mateix. Els ha donat un termini que s’acaba el divendres 26 de juliol, segons que han informat a VilaWeb fonts pròximes a Luxemburg. Quan hagi vençut aquest termini, la decisió de TJUE pot arribar de manera immediata, és a dir, la setmana del 29 de juliol.

Mentrestant, Comín no podrà ocupar l’escó, i en una compareixença avui a l’eurocambra, ha denunciat el comportament de Roberta Metsola, de qui ha dit que “està segrestada pel PP espanyol” i que s’arrisca a ser corregida pel TJUE el mes de setembre. “Ens inquieta que Metsola salti base legal i jurisprudencial per a reconèixer el meu escó, i contradiu la decisió que va prendre Sassoli, i això és greu: no reconeixent el meu escó, insinua que la decisió de Sassoli no era ajustada a dret, i això em sembla molt greu.”, ha afegit.

El precedent de Sassoli, contra Metsola

Feia referència a la decisió del president Sassoli el desembre del 2019, quan va obrir la porta de l’eurocambra a Puigdemont i Comín. Ho va fer arran de la sentència Junqueras del TJUE del 19 desembre del 2019 i de la decisió immediatament posterior del mateix tribunal d’anul·lar el vet de Tajani als eurodiputats de Junts per poder exercir d’eurodiputats mentre la demanda que havien interposat anava fent un lent camí.

Comín confia ara que els magistrats de Luxemburg segueixin el criteri de l’advocat general, que aquest abril va corregir el TJUE i va afirmar que de cap manera un estat no pot imposar un formalisme als eurodiputats electes perquè puguin tenir aquesta condició amb tots els ets i uts; perquè la sentència Junqueras era prou clara: la immunitat i la condició d’eurodiputats s’adquireix en el moment de la proclamació com a electes. I això, en el cas de Comín, fou el 27 de juny amb la publicació de la llista al BOE.

La inaplicació de l’amnistia pel mig

Però la JEC es va obstinar a imposar el tràmit de la promesa de la constitució espanyola. Comín no hi va anar i ni tan sols hi va enviar Boye amb poders per mirar de fer-ho a distància; no ho va fer perquè considera que no cal, però també perquè hi ha una ordre de detenció que va reafirmar el Suprem el mateix dia que la JEC el citava al congrés espanyol per a prometre la constitució. El primer de juliol el magistrat del Suprem Pablo Llarena es va negar a aplicar la llei d’amnistia a Puigdemont, Comín i Lluís Puig, i els va mantenir l’ordre de detenció.

I aquest argument, el de l’incompliment de la llei d’amnistia, és adduït per Boye en la demanda que va presentar dijous al TJUE, de manera que espera que el tribunal s’hi pronunciï. Ho explicava en aquesta entrevista a VilaWeb: “Al TJUE no el deixarà de sorprendre que la causa impeditiva d’anar a prometre o jurar la constitució és no tan sols que no cal, sinó que a més, abans que això es produeixi, el Tribunal Suprem, quan no aplica una llei en vigor, dicta una ordre de detenció. Per tant, l’amnistia, la seva aplicabilitat i les seves conseqüències, és clar que han de ser objecte de debat al TJUE. I ho seran.”

La Generalitat ha aprovat el Pla d’Actuació Integrada (PAI) del barri de Benimaclet, que preveu la construcció de 1.345 habitatges. La Comissió d’Avaluació Ambiental ha emès l’informe corresponent en el qual considera que no té un efecte significatiu contra el medi ambient. Així, la tramitació es farà pel procediment simple.

A partir d’ara, una vegada la Generalitat remeti l’informe, es requerirà als promotors que en el termini màxim de tres mesos presentin la documentació completa del projecte. L’ajuntament ha destacat que el sector de Benimaclet és un dels àmbits urbanístics previstos en el Pla General del 1988.

El regidor d’urbanisme de València, Juan Giner, ha assegurat que, malgrat que unes quantes associacions ecologistes i veïnals s’hi oposen, el PAI integra l’horta a Benimaclet gràcies a una nova zona verda central de 30.000 metres quadrats.

Fa tres anys que el projecte Ce Trencada treballa per oferir a tot d’afeccionats als videojocs l’oportunitat de jugar-hi en llengua catalana. La idea va néixer de la comunitat mateixa, que es va mobilitzar per trobar maneres de fer-ho possible; primer, de manerea més discreta i, posteriorment, aconseguint d’arribar a projectes oficials. Raquel Casals i Arnau Frago, dos dels seus membres, expliquen a l’ACN que actualment hi ha una dotzena de persones de diferents perfils implicades de manera regular i unes seixanta que s’han interessat per algun dels videojocs. “N’hem traduït una vuitantena, però volem crear una tendència perquè les desenvolupadores incorporin de manera natural el català als seus títols”, sosté Casals.

Normalitzar el català als videojocs, preservar la llengua i augmentar-ne l’interès són els objectius d’aquest grup, que s’articula al voltant d’una sèrie d’activistes lingüístics, entre els quals hi ha perfils desenvolupadors, traductors i correctors, entre més. La seva feina se centra sobretot en el procés de localització, que comprèn les tasques de traducció, correcció i prova. Tot plegat, a més, s’articula al voltant d’un llibre d’estil que unifica les pautes dels diferents videojocs que passen per Ce Trencada.

Casals admet que és un desplegament que “val uns diners”, però que ells fan de franc per marcar un camí que puguin seguir després els desenvolupadors. “Volem que tinguin en compte l’idioma, que el vulguin, l’encarreguin i el paguin a qui el faci”, declara. 

Una mostra del bon funcionament del projecte són els resultats: 80 títols traduïts al català, dels quals 48 són projectes oficials. Entre els videojocs n’hi ha de coneguts com Hollow Knight, Minabo: A Walk Through Life, Harvest Days, Aragami 2, Papers, Please o Dark Souls. “La nostra idea és posar sobre la taula l’existència d’aquesta riquesa espectacular que és la possibilitat de jugar en la teva llengua”, diu Casals, i continua: “És una mica cansat fer activisme per allò que a vegades entenem com a engrunes. De fet, és ben simple: si el teu estudi és aquí i aquí l’idioma és el català, l’hauries d’incloure i que això no fos cap problema.”

Durant aquests darrers anys, els dos membres de Ce Trencada han vist com el sector del videojoc anava guanyant visibilitat. “Forma part de la cultura, és representatiu del moment i la veritat és que ara mateix s’hi fan coses espectaculars”, diu Casals. Per Frago, a més, hi ha tota mena de propostes, les quals tenen en comú un fet essencial: “El videojoc et permet una interacció molt diferent com a protagonista, un fet que et permet decidir certes accions i que resulta també una eina d’aprenentatge molt valuosa”.

Quant a la presència del català, si bé la tendència dels estudis establerts a Catalunya és d’anar incorporant com més va més la llengua pròpia del país, encara és lluny dels percentatges que es poden trobar en anglès o castellà. Ce Trencada ho veu insuficient i creu que encara s’ha de posar més èmfasi en la possibilitat de triar la llengua catalana.

Mitjans terrestres i aeris treballen per extingir un incendi forestal a Ortells, una pedania de la localitat de Morella (els Ports), segons que han informat fonts del Consorci Provincial de Bombers. Segons el servei d’emergències, l’incendi evoluciona favorablement.

L’incendi ha passat a prop d’una granja de porcs, tot i que no ha afectat les instal·lacions. En l’extinció, hi participen dotacions dels bombers del Consorci, unitats de bombers forestals de la Generalitat, mitjans aeris, un coordinador forestal i una unitat de prefectura.

Un amplio dispositivo coordinado desde @BombersDipcas continúa trabajando en el #IFMorella. Medios de @GVAbforestals @GVA112 @mitecogob @GVAMediAmbient y @BombersDipcas trabajan en lograr la estabilización del perímetro del incendio. @dvicentes , Diputado de @BombersDipcas está… pic.twitter.com/spWspNOWfB

— Bombers Dipcas (@BombersDipcas) July 15, 2024

Un jutjat nord-americà de Florida ha desestimat el cas penal que acusava l’ex-president dels Estats Units Donald Trump d’haver conservat il·legalment documents classificats després de deixar el càrrec. La notícia s’ha sabut dos dies després de l’atemptat contra ell i és, clarament, una victòria legal destacada.

La jutgessa Aileen Cannon, que fou nomenada per Trump, ha dictaminat que el fiscal especial Jack Smith, que encapçalava l’acusació, va ser designat il·legalment per a tenir aquest paper i no tenia l’autoritat per presentar el cas.

Trump es va declarar no culpable de més d’una trentena de càrrecs que li havien imputat dins el cas sobre els documents classificats trobats a la seva residència de Mar-a-Lago, a Florida, després d’haver deixat la Casa Blanca.

Els càrrecs contra Trump anaven des de la retenció deliberada d’informació de defensa nacional fins a la conspiració per obstruir la justícia. El magnat va emmagatzemar capses amb documents en uns quants llocs de la residència, com ara el dormitori o una de les oficines, encara que també se’n van arribar a trobar al bany i a la dutxa.

Segons que recull l’agència Reuters, és probable que els fiscals recorrin contra la sentència de Cannon. Els tribunals d’altres casos fa temps que denuncien la capacitat del Departament de Justícia dels Estats Units de designar advocats especials per a gestionar determinades investigacions políticament sensibles.

Thomas Matthew Crooks: què en sabem, de l’atacant de Trump?

Immunitat parcial

La notícia d’avui és nova victòria judicial i aplana el camí de Trump en la presidència del país, amb l’afegit que el primer de juliol el Tribunal Suprem dels Estats Units sentenciés que Donald Trump té immunitat parcial pels seus actes com a president dels Estats Units.

La decisió del Suprem, que posa bastons a les rodes a la investigació contra l’ex-president pel seu paper en la insurrecció del 6 de gener de 2021, fou aprovada per 6 vots a 3, en línia amb la divisió ideològica entre progressistes i conservadors –tres dels quals nomenats pel mateix Trump– que hi ha entre els nou magistrats del tribunal.

Trump confirma que participarà en la convenció republicana: “No deixem que guanyi el mal”

El, del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili (URV), ha començat una nova campanya arqueològica al jaciment de l’Antic d’Amposta, que durarà fins al 26 de juliol. L’objectiu principal de les excavacions és avançar en el coneixement del sistema defensiu de l’assentament i explorar nous àmbits. A més, en aquesta actuació també s’ha inclòs la prospecció – inspecció visual i recollida de materials en superfície- de les dues àrees, Lo Tapà i l’Oriola, “especialment interessants” en l’àmbit arqueològic de l’entorn del municipi. Aquesta intervenció és possible gràcies al conveni marc de col·laboració entre la URV i l’Ajuntament d’Amposta.

La campanya d’enguany, que va arrencar dilluns passat, té com a objectiu principal resseguir de forma precisa la muralla o mur defensiu documentat l’any passat a la superfície de la part central i baixa del jaciment. Aquesta estructura semiciclòpia recorre el flanc nord del turó i sembla, expliquen els arqueòlegs, tancar-lo completament, tot i que ara mateix només és visible de forma intermitent al llarg de quaranta metres. “Continuarem amb els sondejos fets en un tram central d’aquesta potent estructura muraria per tal de confirmar les seves característiques detallades i la seva cronologia inicial de construcció”, ha indicat el professor del Departament d’Història i Història de l’Art, Samuel Sardà.

També es continuarà treballant en el barri ibèric documentat al sector 2000 per avançar en el coneixement de la seqüència d’ocupació, concretant, si és possible, la cronologia d’edificació de les fases d’hàbitat més antigues. En concret, seguiran els treballs per rebaixar els nivells documentats a l’interior dels àmbits B0, B1 i B2, tres àmbits domèstics i de treball situats al costat oest del barri, que segons expliquen els experts, han proporcionat evidències lligades a la pesca i la metal·lúrgia del plom dels segles III-II aC. Alhora, es duran a terme treballs de documentació gràfica i planimètrica al sector més elevat del turó (sector 1000) on, el 2021, es va documentar una singular plataforma empedrada a cel obert. En aquest sector, s’estan recollint dades sobre les relacions del cicle solar i lunar amb el paisatge proper, en el marc d’un estudi arqueo-astronòmic de caràcter exploratori.

A banda de les excavacions, també s’ha inclòs la prospecció de les àrees de Lo Tapà i l’Oriola. Pel que fa a Lo Tapà, prèviament s’havien recuperat materials ceràmics de la primera edat de ferro i la seva ubicació és rellevant perquè se situa en un punt molt pròxim a l’àrea on, l’any 1968, Francesc Esteve i el seu equip van identificar i excavar la necròpolis del bronze final -primera edat del ferro de Mas Cabiscol-Finca Jornet. En l’actual prospecció, l’objectiu és determinar el potencial arqueològic d’ambdues zones per concretar les seves cronologies i valorar si presenten sectors susceptibles de futures intervencions. “La recuperació del patrimoni històric i arqueològic de la ciutat ha estat una prioritat per al nostre equip de govern. Els últims quatre anys, gràcies a la col·laboració amb la URV, hem pogut descobrir el jaciment de l’Antic i fer troballes importants per entendre la nostra història més antiga”, ha destacat el batlle d’Amposta, Adam Tomàs.

Els treballs al jaciment de l’Antic s’emmarquen dins del projecte quadriennal de la Generalitat de Catalunya, Paleo-paisatge, poblament i canvi social: models d’ocupació territorial a l’antiga desembocadura de l’Ebre, que tenen la finalitat d’excavar el jaciment i avançar en el coneixement general del poblament i del paleo-paisatge protohistòric de l’àrea més propera a l’antiga desembocadura de l’Ebre. Per això, des del GRESEPIA-URV han començat a coordinar-se amb el doctor Carles Ibàñez, del Centre en Resiliència Climàtica-Eurecat i amb investigadors de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) per tal d’aportar dades complementàries que ajudin a comprendre l’evolució històrica del delta de l’Ebre des d’una perspectiva interdisciplinària.

Samuel Sardà i Marc Prades, dirigeixen la campanya, amb la participació d’altres investigadors del grup de recerca Seminari de Protohistòria i Arqueologia (GRESEPIA); del Departament d’Història i Història de l’Art de la URV i de deu alumnes del Grau d’Història i del Grau d’Història de l’Art i Arqueologia de la mateixa universitat. Aquest any també hi participaran alguns estudiants del Màster d’Arqueologia Clàssica Aplicada.

El Parlament de Gàmbia ha rebutjat un projecte de llei que proposava de despenalitzar la mutilació genital femenina, pràctica prohibida d’ençà del 2015, després d’haver tombat cadascuna de les esmenes al text en una comissió especialitzada. El president del parlament, Fabakary Tombong Jatta, ha anunciat després de la votació que el projecte presentat pel diputat Almamy Gibba, que defensava que la legislació actual infringeix els drets constitucionals dels ciutadans a practicar la seva cultura i religió, ha estat finalment rebutjat.

Això es produeix després d’haver estat aprovat el projecte de llei en segona lectura el mes de març, si bé el parlament ha frenat finalment que el text passi a una tercera lectura. Organitzacions de Drets Humans, entre elles Amnistia Internacional (AI), havien denunciat que el text proposat violaria convencions ratificades per Gàmbia, entre elles la Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona, la Convenció sobre els Drets del Nen i la Carta Africana sobre els Drets i el Benestar del Nen.

La directora regional d’Amnistia Internacional (AI) per a Àfrica Occidental i Central, Samira Daoud, ha celebrat el rebuig al projecte de llei i ha sentenciat que era “essencial” que el “progrés” que va suposar la legislació adoptada a 2015 es mantingués. “Això no obstant, d’ençà que es va prohibir el 2015, solament s’han processat dos casos i la primera condemna per fer mutilació genital femenina no es va dictar fins a l’agost de l’any passat”, ha lamentat.

Òmnium Cultural, que exerceix l’acusació popular en les causes obertes al jutjat d’instrucció 2 de Girona per les càrregues del Primer d’Octubre a col·legis electorals de la ciutat i Aiguaviva (Gironès), s’oposa a amnistiar els vint-i-set policies espanyols i el guàrdia civil investigats. Arran de l’entrada en vigor de la llei, el jutjat va donar deu dies a les parts per a pronunciar-s’hi i les defenses han sol·licitat l’aplicació de l’amnistia. L’advocat d’Òmnium, Benet Salellas, ho rebutja i demana al jutjat que “denegui la sol·licitud de declaració d’extinció de responsabilitat per via de l’amnistia”. A l’escrit, argumenta que la intervenció policíaca queda fora dels supòsits de la llei i que seria incompatible amb el dret internacional i els drets humans.

L’origen de la investigació que va obrir el jutjat d’instrucció 2 de Girona va ser la querella conjunta que van interposar els advocats voluntaris per les actuacions policials a Girona, Sant Julià de Ramis i Aiguaviva. Òmnium Cultural exerceix l’acusació popular. Després de nombroses vicissituds i que l’audiència revoqués el darrer arxivament, el jutjat tenia pendent d’enviar a judici els vint-i-set policies espanyols investigats per les càrregues als col·legis de Girona i el guàrdia civil que va actuar a Aiguaviva. La intervenció policíaca a Sant Julià de Ramis va quedar impune durant la instrucció.

“Els fets pels quals s’ha instruït la present causa queden fora de l’àmbit objectiu d’aplicació”, exposa el lletrat, que subratlla que l’únic supòsit que preveu l’amnistia per a actuacions policials recull que podran quedar eximits de responsabilitat penal les accions fetes “en el curs d’actuacions policials dirigides a dificultar o impedir la realització dels actes determinant de responsabilitat penal o administrativa”. Sobre això, Òmnium remarca que les intervencions policials durant l’1-O “en cap cas eren dirigides a impedir delictes ni infraccions administratives”: “Cap resolució judicial, ni del Tribunal Constitucional ni del TSJC, no va prohibir a la ciutadania d’exercir el seu dret de reunió i manifestació el dia 1 d’octubre del 2017. El fet de congregar-se en centre de votació i exercir el seu dret a vot no transgredia cap norma.”

Per això, afirma que no es pot considerar en cap cas que les actuacions policíaques fossin dirigides a impedir cap conducta determinant de responsabilitat penal o administrativa i, per tant, no complirien els requisits per a l’aplicació de l’amnistia. A més, també analitza l’actuació dels antiavalots i assenyala que van “superar el llindar mínim de gravetat” perquè van actuar amb “virulència” i amb la voluntat de “provocar por, angoixa i sentiments d’inferioritat”. En aquest punt, alerta que no jutjar els policies xocaria amb el dret internacional i deixaria impune una vulneració de drets humans.

L’empresa energètica pública de Catalunya, l’Energètica, comença a subministrar d’electricitat les línies L9 i L10 del metro de Barcelona. Segons que ha informat en un comunicat, l’energia permet el funcionament d’una xarxa de 37,5 quilòmetres i 35 estacions en servei i recorda que quan es completin les obres tindrà 50 quilòmetres i una cinquantena d’estacions que connectaran cinc municipis de l’àrea metropolitana. Aquesta incorporació suposa que la companyia pública multipliqui per nou l’energia subministrada i superi els 100.000 MWh. Infraestructures Ferroviàries de Catalunya (Ifercat) es converteix en el principal usuari de l’Energètica amb un consum anual de 97.250 MWh.

L’Energètica: l’estructura d’estat catalana que no plantarà cara a l’oligopoli elèctric

La previsió de l’empresa pública és assolir els 3.000 punts d’abastiment a partir del gener de 2025. Actualment, proveeix d’electricitat d’origen renovable més d’un miler de punts de la Generalitat com ara l’Agència Catalana de l’Aigua, l’Agència de Residus de Catalunya, l’Institut Català del Sòl i el Consorci Catalunya Internacional (antic Diplocat), entre d’altres.

L’Energètica és un projecte que va començar el març de 2023 amb l’objectiu de descarbonitzar el consum d’energia de la Generalitat i el principal repte que s’ha marcat és que el 2040 alimenti amb energia neta i de proximitat tots els serveis públics.

Un home de 33 anys ha matat amb una escopeta la seva dona, de 36, i després s’ha suïcidat. Tot plegat ha passat a un domicili davant de la platja del Postiguet d’Alacant. La policia espanyola ho investiga com un cas de violència masclista. Els van avisar anit vora les 23.00 i quan van entrar al pis es van trobar sense vida els dos cossos. Segons fonts de la investigació consultades per EFE, no constaven denúncies prèvies ni estaven dins del sistema de vigilància per violència masclista.

Les restes mortals s’han traslladat a l’Institut de Medicina Legal d’Alacant per a fer-los un examen forense que pugui ajudar en la investigació policíaca.

Aquest és el quart crim per violència masclista aquest cap de setmana, després dels assassinats a Bunyol, Sabadell i Salou.

Quins senyals alerten que en una relació hi ha violència masclista?

ERC continua sense donar explicacions sobre la trama de contracampanyes o joc brut polític que es va encarregar, per exemple, d’enganxar els cartells ofensius amb Pasqual i Ernest Maragall i que va enviar mariachis a la seu de Junts per Catalunya quan discutien de sortir del govern. Segons que publica avui el diari Ara, aquesta estructura, coneguda com “la B”, rebia pagaments significatius mitjançant l’empresa Relevance. Entre mitjan 2022 i mitjan 2023, “els nens de la B”, com els anomenaven dins la direcció de comunicació d’ERC, van rebre almenys 70.000 euros per mitjà de Relevance. D’aquest total, 15.000 euros es van destinar directament als joves que van penjar els cartells contra els germans Maragall. Relevance, que gestiona la majoria de les campanyes electorals i enquestes internes d’ERC, va pagar aquestes quantitats sense exigir justificants de les despeses.

Durant l’estiu del 2023, el director general de Relevance va demanar a ERC que l’estructura B comencés a justificar les factures, i li va suggerir que inventés els informes, si calia. Tot plegat amb la intenció de facilitar que el gerent d’ERC, Jordi Roig, justifiqués els pagaments. Tot amb tot, fonts acostades a “la B” diuen que no els van exigir que fessin informes reals i que els pagaments es van continuar fent de manera regular.

La relació entre ERC i Relevance es remunta a més d’una dècada, durant la qual l’empresa ha gestionat gran part de les campanyes electorals i enquestes internes del partit. D’ençà del 2022, pel cap baix, Relevance ha assumit els pagaments als joves militants encarregats de les accions de “la B”, un grup reduït de cinc membres amb col·laboracions esporàdiques de més gent.

L’activitat d’aquesta estructura paral·lela no es limitava a enganxar cartells i a contractar mariachis per actuar davant la seu de Junts. També van llançar bitllets falsos tractant de corrupta Laura Borràs davant del tribunal que la va jutjar, i van confegir un cartell que mostrava un petó entre Jaume Collboni i Xavier Trias. Així mateix, es van fer nombroses accions de propaganda digitals amb perfils falsos a les xarxes socials per fer soroll i promoure polítiques del govern d’ERC. Quan es va destapar la notícia, la portaveu del govern, Patrícia Plaja, va dir que l’executiu no tenia res a veure amb aquestes campanyes.

La investigació interna d’ERC ha identificat Sergi Sabrià, ex-vice-conseller del govern i ex-vice-secretari de Comunicació d’ERC, com un dels organitzadors de l’estructura B. Sabrià no solament sabia que existia aquesta estructura, sinó que també hi va tenir un paper actiu, tant en la creació com en el funcionament. Marc Colomer, ex-vice-secretari de Comunicació del partit, també hi va participar. Els joves implicats en l’estructura B tenien grups de missatgeria per a coordinar-se entre ells i amb els responsables de comunicació d’ERC.

L’ex-director de Comunicació d’ERC qüestiona la investigació del cas dels cartells i assenyala Rovira

En resposta a les revelacions, ERC ha demanat perdó pels cartells contra els germans Maragall i ha fet la investigació interna. No obstant això, els responsables del partit han evitat de donar explicacions detallades sobre l’existència i les activitats de l’estructura B. Sabrià, en la conferència de premsa de dimissió, va dir que totes les activitats eren conegudes i finançades amb transparència, i va negar l’existència d’una estructura opaca. De fet, va dir que tots els contractes eren a la pàgina web del partit, però no és cert.

La llei de finançament dels partits polítics i la normativa interna d’ERC exigeixen que es publiquin tots els contractes i procediments de licitació. Malgrat això, el contracte amb Relevance no és disponible públicament. Fonts expertes consultades per l’Ara asseguren que ERC hauria de fer públics tots els contractes, incloent-hi el de Relevance, per complir la normativa vigent.

Avui, 15 de juliol de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—La demanda de Comín contra el vet de Metsola prova que el TJUE es pronunciï sobre l’amnistia
—Trump i la descivilització que ens assetja | Editorial de Vicent Partal
—L’assalt del PP a l’Agència Valenciana Antifrau
—El govern andorrà valora positivament el perfil del pròxim copríncep, Josep-Lluís Serrano Pentinat
—Ross Perlin: “El lenape, llengua original de Nova York, avui només té un parlant nadiu”
—[MAPA] Els tres mil catalanoparlants de Nova York
—L’atemptat contra Trump trastoca la campanya electoral i el catapulta a la presidència
—“Les crítiques són més furibundes quan afecten dones amb poder, i no pas homes”
—‘Ànimes honrades’ o la història de la recuperació de Grazia Deledda i de Maria Mariné
—La dona guineana, víctima de la tradició fang i del nacionalcatolicisme espanyol
—Hora de passar comptes | Article de Clara Ponsatí
—La llengua dels rètols | Mail obert de Joan Ramon Resina

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara: 

Diari de Girona: 

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui: 

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

When Gonzalo Boye (Viña del Mar, Chile, 1965) receives us in his office, he looks visibly exhausted. These last weeks have been frenetic, largely due to the legal battle to enforce the amnesty for those who are beneficiaries, such as President Carles Puigdemont, against whom Judge Pablo Llarena maintains an active arrest warrant. What could happen if he returns and is detained? How can the revolt of the Spanish high judiciary be combated? Despite the fatigue, Boye does not lose his firmness in his responses and does not spare harsh or uncomfortable words when he says that Puigdemont could spend a long time in prison if he is detained or if he has to predict that the trial against him, starting in November, could remove him from public life forever.

—What can be done against Llarena, who is breaking the amnesty law with Puigdemont?
—I like to see the glass half full, and I see that there is no longer the consensus in the Supreme Court that existed when the ruling on the process was issued.

—Do you say this because of Judge Ana Ferrer’s dissenting vote?
—Yes, and because of the way Judge Susana Polo has handled the Tsunami Democràtic case. In the most serious case, for terrorism, the judge says: “Listen, the law allows me to take your statement via videoconference, and there is an international legal cooperation mechanism, so I can do it in any EU country.” Llarena, on the other hand, reissues a new arrest and prison order. This is a dissent within the Supreme Court and shows that we are not wrong and, moreover, that probably in this journey Mr. Llarena is not so accompanied. 

—But Llarena and Marchena’s vision could prevail.
—They are breaking the rule of law. There is a TSJC resolution that says about embezzlement the same thing that Judge Ana Ferrer said. How will the TSJC resolution, which is final, and the Supreme Court resolution by Llarena coexist in the future? How will they coexist within the same legal system? 

—Marchena already invents, in his resolution, an argument to justify amnestying embezzlement for Miquel Buch and Luis Escolá, but not for Puigdemont.
—This is the greatest defeat, having to invent an argument. The best jurists in the Spanish state say that the law says what it says. And then there are others, the last ones from the Philippines, who consider that the law says something else. 

—You assume that Puigdemont will be detained when he returns from exile.
—Today, as a jurist, the only thing I know is that there is an arrest and imprisonment order against him. 

—As a lawyer, what do you recommend, that he returns discreetly or accompanied by popular mobilization?
—My duty is to inform my client of the consequences of the current order. How to address this order from a legal standpoint is my responsibility; the rest is not.

 —If there were a popular mobilization to try to protect Puigdemont from a possible arrest, would there be any legal risk for the demonstrators?
—Why? 

—I’m asking you.
—It’s hard for me to think that people would let President Puigdemont be detained just like that. The Catalans are a mobilized people who have shown that if they need to stand firm, they stand firm. I don’t think anyone is thinking about a fine or anything like that. 

—If he were detained, what would happen to President Puigdemont?
—He would be brought before a judge, and Judge Llarena would have to decide whether to imprison him. But let’s not forget one thing: this time he only has Vox. It’s the saddest thing I’ve seen in my professional life, that a whole Supreme Court depends on a fascist party to take measures against a democrat.

—But they’ve gotten this far.
—Yes, but they no longer have the prosecution or the state attorney, who have requested the application of the amnesty. They have no one else in this procedure: it’s them and Vox. 

—Could it matter where he is detained?
—I think that in President Puigdemont’s case, there will be an attempt to take him to Madrid immediately. If they had detained Bolívar, San Martín, or O’Higgins, they would have put them on a ship and taken them to the metropolis. But they were not detained. 

—If so, Vox would request pre-trial detention, and Llarena would imprison him. Could Puigdemont’s pre-trial detention last long?
—Of course, it could last four years. Two years extendable by two. Sustaining a detention in the case of an act that falls within the objective scope of the amnesty is serious. Sustaining imprisonment based on this same act is much more serious; and keeping him in prison is saying “I don’t care about the rule of law.” 

—What could you do? Initially, a habeas corpus request?
—We have a series of measures prepared for this scenario, and we will use them when necessary if it comes to that. I always believe that in the end, common sense will prevail. 

—Many people are worried that he could end up in prison. They could deactivate him politically.
—For seven years, they have tried to deactivate him as a political figure. Puigdemont in prison is not deactivated. 

—But it severely limits his ability to maneuver and move.
—Yes, no one wants him to go to prison. But those who want to imprison him, I think, have not even measured the consequences of doing so. 

—From what you say, Puigdemont could spend several months in prison. At least.
—The president has always been aware that there is a risk. He has been exposed to this risk every day for seven years. 

—And amid all this, you are informed that in November, the trial in which you are accused of money laundering from drug trafficking will begin.
—It will start on November 18. 

—Coincidence?
—I’m not worried about that; I’m worried about going to trial. Because I see the scenario very clearly: what Judge Aguirre did, finding someone to testify against me, is what they did in this case when they released an alleged confessed murderer in exchange for testifying against me. And with that, they have built a case for which I am now going to trial. 

—And what do you think could happen?
—They will probably offer absurd sentences to the other defendants to testify against me. 

—They are initially asking for nine and a half years in prison for you.
—Nine years and nine months. 

—If this trial ends in conviction…
—If this trial ends in conviction, I will spend the rest of my life in prison. 

—And you already said a long time ago that you had no intention of going into exile.
—I will face the situation, I am a practicing lawyer, and I will defend myself to the end. 

—And the imprisonment would be before the appeal to the Supreme Court?
—I believe that if they sentence me to nine or ten years, I will go to prison and spend the rest of my life in prison, because at my age, it is a life sentence. 

—How do you mentally cope with such a possibility?
—I have work to do and no time for whining. I am very aware of what is coming my way, and I have no choice but to keep fighting. Throughout the processing of the amnesty law, all sorts of barbarities have been said about me. I am now going to trial; I am not subject to the amnesty law. And I am going to trial because a prosecutor insisted on it, not because I committed any crime. I am going to trial because there is a prosecutor who should not be a prosecutor, and who, with public resources, has insisted on bringing me to trial and trying to ensure that I spend the rest of my life in prison. Why? Not because of what I do, but because of whom I defend. I had no problems, neither in this case nor in any other, until I defended the leaders of Catalan independence. And I am convinced that they will make me pay this price. Of course, they will make me pay. I am aware, but no one will be able to say that I stopped defending them for a single day. 

—Could there have been any way for you to be included in the amnesty law?
—No, I don’t think so. Look, from the moment the law has an objective scope, if it had been accepted that all lawfare was included in the amnesty law, then obviously, yes. But I am not a subject of it. And if I had been, I should not have participated in drafting the law.

El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, ha celebrat el nomenament del bisbe coadjutor de la Seu d’Urgell, que substituirà el copríncep episcopal i serà, per tant, cap d’estat.

Espot ha posat en relleu el llarg recorregut de Josep-Lluís Serrano Pentinat i ha dit que el seu perfil és adient per a ser cap d’estat, sobretot per  l’experiència diplomàtica que el fa, diu, “una persona idònia per a assumir la funció de cap d’estat i per a representar de la millor manera possible el país”.

El síndic general, Carles Ensenyat, s’ha pronunciat en la mateixa línia: “És una persona que ve directament del Vaticà, de la Secretaria d’Estat. Coneix molt a fons la Santa Seu i té carrera diplomàtica. Per a ser cap d’estat d’un país com Andorra aquest punt és molt favorable.”

Els grups de l’oposició també han rebut bé el nomenament i esperen que, com a nou interlocutor, pugui ajudar a resoldre problemes enquistats a Andorra, com ara el de l’avortament. Aquesta és l’opinió del cap de Concòrdia, Cerni Escalé, que espera que s’avanci en la despenalització de l’avortament. El dirigent socialista, Pere Baró, s’ha expressat en la mateixa línia.

Josep-Lluís Serrano Pentinat ha estat nomenat bisbe coadjutor amb dret de successió pel papa Francesc. Passarà a ser copríncep episcopal així que el papa accepti la renúncia de Joan-Enric Vives, que exerceix el càrrec del 2003 ençà.

Serrano, de 47 anys, amb una sòlida formació i àmplia experiència en relacions internacionals als serveis diplomàtics del Vaticà, és afí a la filosofia del papa Francesc, estret col·laborador del cardenal Pietro Parolin, secretari d’estat de la Santa Seu, i de tarannà progressista.

El PSC deixa a les mans de l’executiva del partit validar o rebutjar els possibles acords d’investidura amb ERC i els Comuns.

El primer secretari del partit, Salvador Illa, ha proposat al consell nacional que delegui en la direcció la capacitat de prendre aquesta decisió. “És necessària una flexibilitat atès el calendari per a validar amb agilitat”, ha dit Illa.

El cap del PSC ha dit que hi havia temps abans del 26 d’agost per a tancar un “bon acord” amb aquests dos partits i que les negociacions continuen amb “discreció, generositat i humilitat”. “El nus i el nucli de la negociació és que ningú no renunciï al seu objectiu polític, però que sapiguem trobar el punt comú”, ha dit.

Illa ha dit que a Catalunya calien pactes progressistes per a frenar l’extrema dreta i fer polítiques estables. “Tenim temps per a arribar a bon port fins al 26 d’agost. Prioritzem un bon acord, un acord sòlid que proporcioni estabilitat i perspectiva a Catalunya, no un acord per a desmuntar res sinó per a construir sobre el que s’ha fet”, ha dit.

El PSC no acostuma a fer consultes als militants per a validar acords polítics, però sí que es va fer excepcionalment per a comprovar el suport a la llei d’amnistia el novembre passat, amb un 85,4% de vots a favor.

“Després de la mort de la vella senyora Anna, un cop solucionats els assumptes, en Paolo Velèna es féu càrrec de la nebodeta i, tal com estava establert, se l’emportà a Orolà, a casa de la seva família.” Així és com comença la novel·la Ànimes honrades, de l’escriptora sarda Grazia Deledda (1871-1936), que va publicar el 1895, quan tenia vint-i-quatre anys i encara res no feia presagiar que arribaria a ser premi Nobel de literatura, el 1926.

Edicions de la Ela Geminada acaba de rescatar aquesta novel·la que ja havia tingut una primera vida en català: el 1931 l’Editorial Catalònia la va editar. L’autora de la traducció era Maria Mariné (1910-1984), que llavors tenia vint-i-un anys i va fer la seva primera feina com a traductora. Aquesta mateixa versió –actualitzada pel que fa a normes gramaticals i ortogràfiques– és la que ha recuperat Ela Geminada. Això sí, hi ha afegit un estudi introductori molt interessant de Neus Real.

La crítica i els estudis que s’han fet de la traducció de Mariné constaten que aquesta traducció és “molt deficient, farcida d’italianismes i de calcs lingüístics”. Així doncs, Neus Real es pregunta per què cal recuperar-la? I ella mateixa ens en dóna la clau: “La importància de l’autora sarda i la circumstància que encara avui pocs títols seus es puguin llegir en català en constitueixen dos bons motius, tanmateix superats, i de llarg, pel caràcter pioner de la tasca que Mariné duu a terme i per la seva significació en el context literari dels anys vint i trenta.” És a dir, tenim a les mans una traducció que potser és maldestra, però que introdueix per primera vegada de manera completa una obra de Deledda en l’ecosistema literari català.

La Nobel sarda era pràcticament una desconeguda a casa nostra. Real explica que la notícia sobre la concessió del premi Nobel no es va publicar ací fins gairebé un any després, i que amb prou feines se n’havia traduït cap conte. “El caràcter reduït d’aquesta atenció periodística havia de tenir a veure amb la inexistència de traduccions en volum de la producció de Grazia Deledda. El minso ressò que va tenir a la premsa i la manca de versions catalanes de llibres seus indiquen, en qualsevol cas, que l’obra de l’autora sarda, a desgrat de la seva rellevància literària i del seu reconeixement internacional, era poc divulgada a la Catalunya de final dels anys vint. D’aquí ve la transcendència que Maria Mariné traslladés Ànimes honrades al català. La traducció facilitava l’accés directe a la novel·lística de Deledda, podia augmentar-ne el coneixement al nostre país i anava destinada a situar l’escriptora de Nuoro a primera línia d’actualitat per la via de la novetat editorial.”

Arribats a aquest punt caldria preguntar-se com és possible que una traductora tan jove s’interessés per una escriptora que, si bé és cert que havia guanyat el Nobel, era una autèntica desconeguda a casa nostra.  I Real, en el seu estudi, ens ho explica la mar de bé: la culpa (o la sort, n’hauríem de dir) és de l’Escola de Bibliotecàries de Catalunya, on va estudiar Mariné.

És ben sabuda la importància que va tenir l’Escola de Bibliotecàries per a tota una generació de noies que hi van arribar i s’hi van formar del 1915 fins a la guerra de 1936-1939 (amb el parèntesi i reformulació de la dictadura de Primo de Rivera). La formació que hi rebien era excel·lent i el professorat que hi exercia, molt bo. Segurament va ser per influència d’Eduard Todà (1855-1941) que va començar l’atenció de Mariné per Sardenya i segurament va ser ell qui la va animar a fer la traducció de Deledda al català. Mariné s’afegia a una llarga nòmina de traductores que havia sorgit de l’Escola de Bibliotecàries, com ha explicat Real al seu llibre Dona i literatura a la Catalunya de preguerra.

Real també aporta motius per a valorar la traducció de Mariné malgrat els seus defectes. “Amb Ànimes honrades, Maria Mariné sumava un nom nou a la literatura d’autora estrangera editada en català, tot contribuint a la lectura i el coneixement d’una de les poques escriptores guanyadores del premi Nobel de literatura. I ho feia en uns moments en què, al costat de la varietat de l’oferta, la producció de les dones, i en concret la novel·la d’autora, era cridada a tenir un paper destacat en la batalla per guanyar el públic.” També diu: “Engruixia la nòmina de traductores de l’italià del període de pre-guerra, fins aleshores integrada en solitari per Maria Antònia Salvà; i, encara que els resultats no siguin en absolut comparables, afegia la novel·la de Deledda al precedent il·lustre que, des d’aquesta perspectiva, constituïa Els promesos. Només Maria Sandiumenge i Maria del Carme Nicolau, que em consti, s’hi afegiren, abans de la guerra, amb Les aventures de Pinotxo, de Carlo Collodi, de 1934, i amb les traduccions de diverses novel·les d’autors com Mario Marco o Carolina Invernizio, entre 1933 i 1935.”

Cal explicar, però, quina és la trama de la novel·la de Grazia Deledda, per encuriosir el lector i fer que tingui ganes de llegir-la més enllà del primer paràgraf. Real ens diu: “L’obra desclou una etapa clau de la vida d’Anna, l’òrfena que a tretze anys és acollida pel germà de la seva mare, Paolo Velèna, després de la mort de la seva àvia paterna. La trama, localitzada en un petit municipi de Sardenya, i situada a final del segle IXI, descabdella l’adaptació de la noia a la seva nova i nombrosa família, d’un estatus econòmic i social superior, i mitjançant els esdeveniments que se succeeixen fins que arriba a vint-i-un anys, posa l’accent sobre com es comporta, madura, i se sent la protagonista en la relació amb els oncles, els cosins i l’entorn. El contrast entre Anna i la seva cosina Caterina, d’una banda, i entre Sebastiano (el cosí gran), el seu germà Cesario i l’amic d’aquest (Gonario), de l’altra, a més dels afectes i els amors que neixen, creixen i moren dins la casa, canalitzen el retrat de les actituds vitals i dels valors morals d’un món desaparegut però alhora, en el fons, familiar, un món en procés de transformació inapel·lable que, essent ja formalment inexistent, encara remet conceptualment a la realitat i manté el seu atractiu per al públic d’avui en la descripció dels escenaris, la construcció dels personatges i els diversos temes i motius que van sorgint.”

Així doncs, no sols tornem a tenir a les mans la novel·la primigènia de Deledda, on ja es poden intuir tots els temes que després ocuparan bona part de la seva obra, sinó que també es recupera una traducció pionera, malgrat les seves imperfeccions.

La figura de Grazia Deledda ha estat molt desconeguda a casa nostra (malgrat dues traduccions contemporànies, La mare i Flor de Sardenya, degudes a Meritxell Anton i Anna Carreras, respectivament), però la novel·lista Margarida Aritzeta ja li va retre homenatge al llibre La maleta sarda, on la figura de Deledda tenia un pes important.

El 8 de novembre de 1908, durant una visita a Barcelona, Alfons XIII s’esverà en veure la gran quantitat de senyeres que penjaven dels balcons. Però Antonio Maura, el seu primer ministre, l’assossegà tot dient-li: “No us preocupeu, Majestat. Ja ho veieu: moltes banderes catalanes, però cap rètol en català. Tots són en espanyol.” Avui aparentment la situació s’ha capgirat. L’equivalent de la senyeres de llavors, l’estelada, ha desaparegut de les façanes, alhora que molts comerços llueixen rètols en català. Som davant un trompe-l’oeil, on l’alternança de les imatges té per fons una correlació de forces pràcticament inalterada durant més d’un segle. Tot plegat confirma la dita: “Plus ça change, plus c’est la même chose”. O, expressat amb el lloc comú lampedusià –per cert, quanta gent que el cita ha llegit la novel·la?– “tot ha de canviar a fi que tot romangui igual”.  

Bé, igual, igual no. El 1908 els comerciants retolaven en castellà per causa de força major, un detall que Maura no ignorava i que, amb murrieria de mallorquí enfonyat al poder, assenyalava al monarca astorat. Maura tranquil·litzava Alfons recordant-li que, amb senyeres o sense, l’estat continuava tenint la paella pel mànec. Tot comptat i debatut, l’exhibició de senyeres era una innòcua explosió sentimental, l’homenatge dels febles a la força acreditada. Avui, en canvi, no se sap si la retolació és per voluntat dels botiguers o per acatament de la normativa, i l’ambigüitat defineix l’estat de la qüestió. La mudança, en tot cas, no rau en la correlació de les forces simbòliques (rètols contra senyeres), sinó en la de les forces eficients, és a dir, la puixança del catalanisme davant la inèrcia de l’estat.

El 1908 el catalanisme havia assolit un cim de potència reivindicativa, amb la Solidaritat ben cohesionada i encara lluny del col·lapse que arribaria l’any següent arran de la Setmana Tràgica. El paral·lelisme amb els fets del 2017 és suggeridor, i encara podria estirar-se per incloure la polarització social i política actual i la de cent anys enrere. Allò que atemoria el rei en veure’s envoltat de senyeres era una realitat que Maura no podia pas ignorar. No era sols en la intimitat de les cases d’on penjava aquella mar de banderes, sinó també als comerços, per més que s’anunciessin en castellà, que la gent –botiguers, saltataulells i clients– parlava en català. Malgrat les prohibicions que pesaven sobre la llengua, Catalunya romania catalana i aquest era el missatge inconfusible de l’exhibició d’identitat que desconhortava el monarca.

Avui els rètols enganyen. N’hi ha molts que conviden els parlants de l’idioma, però són pocs els comerços que fan bona aquesta invitació. Sigui per la temporalitat de la feina, sigui per l’exigüitat del personal disponible, o simplement perquè els propietaris negligeixen la normativa, l’abús és especialment greu a la restauració. Però el greuge és ubic. Entro en un forn barceloní i observo que tots els clients fan la comanda en espanyol, alguns d’ells amb accent català. En una vila de la costa, és el forner qui s’adreça en castellà als clients amb evident inflexió catalana. A la parada d’autobús del mateix poble assisteixo a la platxèria entre dos aborígens i una estrangera que –es desprèn de la conversa– fa molts anys que hi resideix. La xarreta à trois  s’escau exclusivament en castellà, però l’originalitat la posa un dels autòctons provant d’estrafer el deix andalús o llatinoamericà, que aparentment legitima la parla a orelles d’aquest cap de fava. 

Ja sé que això no és cap notícia i malauradament tothom pot atestar experiències semblants cada dia. Però en tinc una de més interessant quan pujo a un taxi i el taxista, advertint que persevero en el català, comença a parlar-me en un català insegur però passablement correcte. L’home, que és de procedència magribina, em diu que el català és difícil. Replico que no ho és pas més que l’espanyol, que parla amb fluïdesa, i llavors m’aclareix que es fa difícil per la manca d’oportunitats de practicar-lo. Em ve a dir que sóc un client anòmal, una raresa en terra catalana. Seguidament li pregunto quant temps fa que es dedica al taxi i em respon que trenta anys, i afegeix que és una feina molt sacrificada, moltes hores al volant, i que els joves ja no volen fer-la. Els titlla de “vagos”, referint-se sens dubte als del seu mateix origen, car tot seguit em diu que la majoria d’immigrants no s’interessen gens pel català. En aquesta població, li dic, fa trenta anys tothom parlava en català. Avui, m’informa ell, no arriben a la meitat els que el parlen.

Si la realitat és aquesta a la Catalunya interior, què podem dir de la Catalunya metropolitana? El català ha reculat de tal manera que ja no sembla possible revertir la tendència. L’extinció ja no és cap home del sac sinó una previsió inapel·lable. S’ha dit que la llengua se salvaria amb la independència, i aquest és un dels motius de més pes per a procurar-la. Però fins i tot en el supòsit del triomf, els catalans no són capaços de sortir del maremàgnum. En el cim de l’onada independentista l’oficialitat treballava per l’status quo publicitant el bilingüisme de la nonada República Catalana. Es pot maleir els partits acusant-los de traïdoria, però la contradicció és general i habitual, car els països es fan i desfan cada dia i cada hora. Si els dos milions de votants del Primer d’Octubre votessin com a catalans en el dia a dia, la llengua no hauria esdevingut un estri inútil i rovellat, ans guanyaria parlants de l’estil del taxista que es plany de no trobar interlocutors. 

Malauradament, abelleix més fer el milhomes amb el foc follet de la independència que ser l’anomalia a la fleca i arriscar-se en el terreny inhòspit de l’espanyolització. I és més festós gargotejar proclames ultranceres que escriure la llengua sense atropellar l’ortografia, la gramàtica i sovint la lògica més elemental. Diu la paràbola de l’administrador astut: “Qui és fidel en una cosa molt petita, també és fidel en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans.” Amb el català passa com amb els altres béns que ens han estat confiats.

Alfons XIII tornà a Barcelona en companyia de Miguel Primo de Rivera per inaugurar l’Exposició Universal el 19 de maig de 1929. El govern havia donat instruccions de penjar banderes espanyoles als balcons. Passant per la Diagonal, el rei, que de segur que recordava la visita de 1908, va dir-li al dictador: “Veig moltes banderes catalanes.” “Però si no n’hi ha cap”, que va respondre Primo de Rivera. I el rei: “On no hi ha una bandera espanyola hi ha una bandera catalana”. El monarca sabia que, sota la dictadura, l’omissió és expressiva. La buidor d’aquelles façanes era eixordadora. Avui l’emmudiment dels balcons ha esdevingut tan equívoc com els rètols a la llinda dels comerços on, si tenim sort, potser algú ens parlarà en català.

Ross Perlin és un lingüista, traductor  i escriptor de Nova York, autor de l’elogiat Ciutat Llengua. La lluita per a preservar a Nova York llengües maternes en perill (Penguin, 2024). En aquesta bella obra, Perlin, codirector de l’Aliança de Llengües en Perill, no fa tan sols un viatge que elogia la diversitat lingüística de Nova York, l’amenaça que l’anglès i l’espanyol representen per a les altres llengües, sinó que fa també un retrat biogràfic molt proper dels parlants de les llengües amenaçades que cita. Perlin, per cert, esmenta el català com una de les llengües parlades a Nova York, calculen que per vora tres mil persones. En aquesta entrevista feta amb Zoom dies enrere, Ross Perlin ens parla del seu bell llibre i treball.

—Per què heu escollit aquestes sis llengües i no unes altres per a estructurar el llibre?
—Sí, va ser difícil escollir-ne sis entre més de 700 llengües que es parlen a Nova York (aproximadament el 10% del total mundial). Cadascuna de les llengües representa no només diversitat lingüística sinó també individus amb qui hem treballat a l’Aliança de Llengües en Perill durant molts anys. Gent que conec i amb qui tinc relacions.

—Lenape.
—El lenape hi surt com la llengua original de Nova York i també com un cas paradigmàtic de llengua amenaçada. Avui dia, només té un parlant nadiu i els revitalitzadors, incloent-hi la Karen, amb qui parlo.

—Ídix.
—Aquesta era la llengua de la meva família. També és una llengua molt important a Nova York i un cas fascinant d’una llengua que deixa de ser amenaçada i es revifa al bell mig de Nova York.

—Seke i wahi.
—Seke i wahi, dues llengües amb què podia demostrar la dimensió transnacional de la nostra feina entre Nova York i l’altra banda del món. I després, nko, un sistema d’escriptura, que en certs aspectes també és una llengua, que planteja la qüestió del paper que juguen l’escriptura i la tecnologia en tot això.

—Per què etiqueteu el castellà i l’anglès com a llengües assassines?
—No sóc jo qui va inventar la frase. És una mica polèmica i provocativa, però crec que és molt important recordar que, massa sovint, llengües com ara l’anglès i el castellà s’han promogut no com a llengües franques per a la comunicació intergrupal, sinó com a llengües dominants imposades, amb el suport total dels governs. Les llengües no moren de manera natural, sinó que són perseguides fins a l’extinció. Els parlants de les llengües dominants i les figures del món de l’educació, les editorials, l’entreteniment i el govern han estat promovent aquestes llengües assassines. Les llengües en si no tenen personalitat, es tracta dels parlants amb poder i les institucions, i especialment els estats nació que les impulsen i exclouen unes altres llengües. Crec que és important l’etiqueta per a provocar els parlants i lectors d’aquestes llengües. Per a fer-los entendre el paper que poden jugar les seves llengües.

—Sou traductor de xinès a anglès. El xinès seria un altre exemple de llengua assassina?
—No hi ha dubte que el mandarí s’expandeix a costa dels centenars de llengües minoritàries de la Xina. S’hi parlen més de 300 llengües, moltes de les quals són completament diferents del mandarí. El govern xinès ha seguit molt el model dels estats nacionals europeus de promoure una sola llengua nacional. Hi ha una forta èmfasi en el mandarí estàndard. L’efecte és molt semblant al d’Europa i més parts del món perquè el model a seguir és l’europeu.

Coberta del llibre.

—Com és que el model europeu és el que se segueix?
—França ha estat un model poderós del segle XIX de com promoure una sola identitat nacional mitjançant l’educació lingüística. Als EUA almenys es recullen algunes dades al cens sobre les altres llengües, però a França no. En general, el model dominant per a molts estats nació és la promoció d’una sola llengua. I això sembla venir, en part, de la França del segle XIX.

—He vist en algunes dades americanes l’ús de minories ètniques. Els catalans hi apareixem. Heu trobat alguna traça de la nostra llengua a Nova York?
—Aquesta és una bona pregunta. Hem tingut unes quantes interaccions amb els parlants de català a Nova York. Hi ha una comunitat vibrant de parlants, aquí. Jo ensenyo a la Universitat de Colúmbia, on s’ofereix català. T’acabo d’enviar el mapa digital de les llengües de Nova York, peça complementària del llibre. Veuràs que el català hi és, amb una mica d’informació. Pot ser que hi hagi uns quants milers de persones aquí que parlin català [creuen que vora 3.000]. Aquest mapa conté les dades de l’Aliança de les Llengües en Perill que hem recollit d’ençà del 2010. A França, i crec que a Alemanya, no hi ha dades censals sobre llengües. A Nova York també s’ha estudiat que els parlants de català fan més bona feina a l’hora de transmetre la seva llengua. Hi ha una lingüista anomenada Eva Daussà que ho ha investigat. Va seguir pares catalanoparlants a Nova York per veure com transmetien la seva llengua i feien més que molts altres grups.

—Pagaria milions d’agraïments si localitzeu parlants de qatalanit. El català medieval que parlaven els jueus expulsats el 1392 i el 1492. Una persona em va dir que als anys setanta va trobar un parlant de qatalanit a Nova York.
—Tenim un projecte al voltant de les llengües jueves aquí. Nova York és una capital de llengües jueves. Entenc que els jueus que van deixar la península ibèrica el 1492 van anar majoritàriament a l’Imperi Otomà (avui Grècia i Turquia). Si no m’equivoco, a Tessalònica hi havia una sinagoga que es deia la Sinagoga Catalana. Aquestes persones després es van traslladar a Nova York des de l’Imperi Otomà, per tant, no és impossible que hi hagi alguna traça d’això. Encara no l’he trobada, però si ho faig, seràs el primer a saber-ho.

—Què fa que la gent deixi de parlar la llengua materna als fills, a Nova York?
—L’amenaça lingüística és un fet important del nostre temps. Les pressions d’aquestes llengües més grans són més intenses a les ciutats i crec que aquesta pressió és encara més gran quan les persones emigren milers de quilòmetres lluny de la seva àrea d’origen a una ciutat com ara Nova York, on senten la pressió d’assimilar-se no només a l’anglès sinó també a unes altres llengües grans, com ara el castellà, el rus, el mandarí. Hi ha al voltant de deu llengües a Nova York amb més de cent mil parlants que són dominants en diferents parts de la ciutat. En alguns casos la pressió inicial que senten les persones és aprendre castellà o rus. L’anglès ve una mica més tard. A Nova York és molt difícil per a les comunitats de mantenir les seves llengües més enllà de la tercera generació.

—Fins i tot el castellà?
—Sí. Si continua arribant-hi més gent pot semblar que el castellà creix a Nova York, però les persones que van arribar fa cinquanta anys, setanta, vuitanta, poden haver-lo perdut o haver canviat de llengua.

—Si no m’equivoco, el patró és que l’avi arriba i no parla anglès. El fill nascut al nou país és bilingüe i el nét no parla la llengua familiar.
—Sí, aquest és el patró clàssic que hem observat. En certs aspectes, potser fins i tot ha accelerat avui dia.

—Hi ha qui diu que la nostra llengua està en perill dins les fronteres de l’estat espanyol, hi ha qui diu que no és veritat, qui diu que el bilingüisme ens ajuda i qui diu que és el primer pas cap al final de la llengua.
—No sóc expert en català, per tant, només compartiré allò que en sé. El català, el basc, el gal·lès, el maori i algunes altres llengües són al capdavant en el camí per als parlants de llengües més petites. Ara, dit això, puc entendre que si hi ha àrees dins Catalunya on el castellà ja és dominant, això és motiu de preocupació. O també la idea que si en certs àmbits de la vida, ja sigui l’entreteniment, internet, l’escola o la religió, una llengua comença a retrocedir, això és motiu de preocupació.

—Quantes llengües parleu?
—D’alguna manera he estudiat o investigat o parlo fins a quinze que tinc llistades. Però diria que en aquest moment, si tinc sort, en parlo tres o quatre setmanalment: mandarí, ídix, anglès i algunes de les llengües que descric en el llibre.

—No sé si la tecnologia és prou per a revitalitzar una llengua.
—El lenape està al capdavant d’això. Algunes d’aquestes llengües han pogut tornar després de no ser parlades durant un segle o dos.

—Per exemple?
—Per exemple, el wampanoah. També la llengua miami. No n’hi havia parlants durant un segle o dos. I ara es recuperen en part gràcies a la tecnologia. Però també gràcies al fet que hi havia documentació. Bons llibres. Diccionaris, traduccions. Però estic d’acord que la tecnologia per si sola no és prou. No és un substitut per a un moviment de persones profundament apassionades i preocupades per la llengua. Crec que encara necessita ser majoritàriament un espai físic on es pugui viure en la llengua i, per descomptat, això no és fàcil si s’hi imposen unes altres llengües. Com es crea aquest espai? Aquesta és la raó per la qual la qüestió política sempre persegueix la revitalització lingüística, perquè, qui està creant l’entorn polític?