Què farem ara que el populisme està guanyant?
“Durant la crisi financera els pobres idiotes van pagar tot el rescat, i a ells no els va rescatar ningú. Van perdre tot el patrimoni, un dels escàndols més grans de la història d’aquest país. Cap dels estafadors i delinqüents que van provocar-ho van ser considerats responsables, em refereixo a les companyies auditores, els despatxos d’advocats, les elits. Llavors es va encendre una metxa que va explotar la matinada del 9 de novembre del 2016 amb el president Trump. Va ser la venjança dels oblidats.”
“Tot l’ordre internacional de postguerra, basat en regles, se sosté sobre les espatlles de la gent humil, de la classe treballadora i la classe mitjana. El sistema depèn dels impostos que paguen, del que cotitzen, però ells no en treuen beneficis. Els capitalistes sempre intenten reduir els salaris, i ara ho fan de dues maneres. Permeten la immigració il·legal a la frontera, la qual cosa fa baixar els salaris dels treballadors menys qualificats, i també estafen el sistema amb tot un programa de visats. Porten serfs que cobren un terç o la meitat i fan tot el que els manen, i així s’asseguren que no han de pagar graduats nord-americans.”
“Obama va anar a Silicon Valley i va fer un tracte amb ells. L’acord era el següent: us permetrem de convertir-vos en la gent més rica de la història del món. Us deixarem ser monopolis, i per això tenim Google, i Facebook, i Amazon destruint les petites empreses. I el Departament de Justícia durant deu o dotze anys mirarà cap a una altra banda. Però aquí teniu el pacte: ens heu de convertir en un poder tecnològic dominant que ens dugui a una hegemonia que no sigui qüestionada. I què hem vist? El Partit Comunista Xinès va crear TikTok, que és molt més potent que totes les plataformes d’aquests nois juntes, per la naturalesa addictiva i el mal que pot contenir. I ara som en el moment Sputnik.”
Aquests tres paràgrafs són petits fragments d’una entrevista que es va publicar fa poc en un mitjà dels Estats Units. Abans de revelar-ne l’origen, us proposo un joc. Qui creieu que parla, una persona de dretes o d’esquerres? Potser fa de mal dir, perquè defensa la classe treballadora, però també ataca la immigració, i això no encaixa en cap dels paràmetres de les últimes dècades. El més fàcil, per tant, és col·locar-hi una etiqueta: és un discurs populista.
La setmana passada un sagaç subscriptor em va retreure que sovint faig servir una “tercera persona vaporosa” (“ens han dit”, “ens han deixat”) i que no aclareixo de qui parlo. La resposta és ben senzilla: els guardians del consens. Ahir mateix Vicent Partal parlava de la finestra d’Overton –el rang d’idees que es poden considerar acceptables en el discurs públic i polític–, i des del final de la Guerra Freda aquesta finestra ha estat minúscula. Les elits econòmiques, amb l’ajuda d’uns polítics servils, d’un món acadèmic venut i d’uns mitjans de comunicació còmplices, van formar un consens tecnocràtic al marge de la voluntat democràtica dels ciutadans: neoliberalisme, globalització, erosió dels drets laborals, privatització dels serveis públics en nom de l’eficiència, exaltació de la identitat individual, abandonament del conflicte de classe. Tot allò que quedava fora del consens era automàticament populista –és a dir, que emanava d’un poble analfabet i ignorant que no sap què li convé.
La paraula “populisme” surt al titular de l’entrevista que citava: “‘Broligarchs’ vs. Populism”. L’entrevistat és Steve Bannon (1953), cap de la primera campanya presidencial de Donald Trump, i considerat per molts l’estrateg que va detectar el potencial polític de l’empresari immobiliari. Bannon coneix bé les elits americanes: va treballar al banc d’inversions Goldman Sachs i va ser productor de Hollywood, però el 2007 va fundar Breitbart, un mitjà de dretes molt discutit. L’any passat es va passar quatre mesos a la presó per haver-se negat a declarar al congrés dels Estats Units, i ara lidera la facció republicana que lluita contra la influència dels oligarques tecnològics, sobretot perquè aquests volen mantenir el model d’immigració i d’erosió de les condicions laborals de la classe treballadora americana.
Ara bé, el més interessant és que l’entrevista es va publicar al New York Times, un dels organismes més importants en la creació i propagació del consens posterior al 1990. Fa només un any trobar Bannon a les pàgines del diari hauria estat impensable, però el tomb dels darrers mesos ha estat espectacular. Si fa una dècada Angela Merkel era el far d’Occident, ara hauria de demanar perdó per una gestió nefasta que ha destruït el model alemany. Després de dir-nos el 2020 que vincular la covid i la Xina era racista, el mitjà admet que la pandèmia molt probablement va començar al laboratori de Wuhan. També hi hem llegit que “l’era de la diversitat” a Hollywood ha estat un fiasco que no ha aportat gairebé res, i el mes passat vam viure la sortida poc amistosa d’un dels columnistes estrella, Paul Krugman. El Nobel d’economia es va passar tota la presidència de Biden lloant-ne la política econòmica, sense entendre que les dades macroeconòmiques (el PIB o la borsa) no són gens importants per a les famílies si l’economia domèstica (inflació, precarietat) és desastrosa. M’agradaria saber quan és l’última vegada que Krugman va anar a un supermercat.
El món ha canviat i l’etiqueta letal de “populista” no desgasta ningú, perquè les elits que l’assignaven estan totalment desacreditades. La informació circula per altres canals, el rang d’opinions acceptables s’amplia, i voler contenir la fúria ciutadana fent proclames moralistes ja no serveix de res –i encara menys si els alliçonadors són polítics al servei dels oligarques o activistes subvencionats. Els responsables del New York Times han entès que rere la victòria de Trump hi ha un trencament que no es pot ignorar, i que donar veu a gent com Bannon és imprescindible per a entendre el fenomen i (encara que sembli una heretgia) trobar idees comunes. Més tard o més d’hora, l’esquerra occidental haurà d’expulsar el seu elitisme ferotge i tornar a abraçar els pilars que mai no hauria d’haver abandonat, començant per la lluita de classes. Com sempre que hi ha un canvi de gran abast, la llista de guanyadors i perdedors serà llarga, però aquest trencament dels dics ideològics hauria de ser una oportunitat per a enfortir la democràcia. Al cap i a la fi, aquest és l’origen del terme: el govern del poble.