El jutge Joaquín Aguirre obre una altra causa contra Carles Puigdemont. El magistrat, que investiga l’operació Vólkhov sobre la suposada trama russa en el procés d’independència, ha denegat l’amnistia als investigats, als quals atribueix els delictes de traïció, malversació i pertinença a organització criminal. A més de desobeir la llei d’amnistia, Aguirre ha enviat el cas al Tribunal Suprem espanyol perquè dos dels investigats –Puigdemont i Francesc de Dalmases– són diputats i, per tant, aforats. Ara, el Suprem haurà de decidir si els manté encausats i si en demana mesures cautelars.

El jutge Aguirre, caçat: revelen uns àudios en què es vanta d’obstruir l’amnistia

A més de Puigdemont i De Dalmases, també s’investiguen Artur Mas, Josep Lluís Alay, Gonzalo Boye, Víctor Terradellas, Elsa Artadi, Carles Porta, Natàlia Boronat, Aleksandr Dimitrenko, Jordi Sardà, Miquel Casals i Zeus Borrell. Segons la interlocutòria, a la qual ha tingut accés VilaWeb, considera que tots han de ser jutjats al Suprem encara que no siguin aforats perquè, diu, “estan inescindiblement unides amb l’actuació presumptament punible de Puigdemont”.

Una de les novetats del nou moviment d’Aguirre és que, a més de negar l’amnistia, afegeix a la llista de delictes el d’organització criminal, que diu que va començar el 2010 amb la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat i va continuar sota la presidència de Carles Puigdemont. “Tant Artur Mas com Carles Puigdemont tenien el lideratge i el control de les accions que prenien els seus quadres directius, disposaven de la capacitat de suspendre, interrompre o modificar activitats dirigides a contactar amb actors d’influència russos, els interessos dels quals eren contraris a l’estat espanyol que representaven”, diu. Considera que Terradellas i Alay eren “instruments al servei d’una línia de treball estable” marcada per ells dos.

A parer seu, els delictes de traïció i de malversació no poden ser amnistiats i, per tant, tampoc no es pot amnistiar el d’organització criminal, perquè depèn d’aquests altres delictes.

Recentment, Aguirre va obrir una nova peça separada de la investigació judicial amb l’objectiu, segons els seus mots, de “investigar, a instància també del Parlament Europeu, totes les connexions relacionades amb el govern rus, els viatges i trobades de Puigdemont i els seus col·laboradors i les activitats fetes per ells, que haurien facilitat la infiltració de persones d’origen rus en territori espanyol amb l’objectiu d’influir en les estructures financeres i en la realització d’activitats de desinformació, desestabilització i alteració de la pau social.”

El gener passat, en plena negociació de l’amnistia, Aguirre va fer un viratge en la investigació i va obrir la porta a l’alta traïció, que en alguns casos és exclosa de la llei, concretament si hi ha hagut “una amenaça efectiva i real” i “un ús efectiu de la força contra la integritat territorial”. Unes situacions que no encaixen pas amb la causa.

Un nou informe d’Amnistia Internacional assenyala la violència policíaca viscuda els darrers anys a Catalunya, així com la infiltració d’agents de la policia espanyola en moviments socials, com a clares vulneracions del dret de protesta. L’informe “Under-protected and over-restricted: The state of the right to protest in 21 countries in Europe” assenyala com, a tot Europa, drets com ara el dret de reunió pacífica pateixen un fort atac. L’estudi posa de manifest “un patró a tot el continent de lleis repressives, ús excessiu o innecessari de la força, detenció arbitrària i enjudiciament, restriccions injustificades o discriminatòries, i ús creixent de tecnologies de vigilància invasives, el resultat del qual és una reculada sistemàtica del dret a protestar”.

Entre més, l’informe documenta l’ús generalitzat de força excessiva o innecessària per la policia contra manifestants pacífics. Entre els casos que il·lustren aquest ús excessiu de la força, s’esmenta la pèrdua d’un testicle per part d’un manifestant arran d’una agressió policíaca en les protestes post-sentència, així com luxacions, lesions oculars i un traumatisme cranial greu registrades a l’estat espanyol. L’informe també esmenta l’ús de bales de foam per part dels Mossos d’Esquadra entre 2018 i 2019, que va generar que dos homes perdessin un ull, i que dues persones patissin traumatismes cranioencefàlics greus. El 2021, una altra manifestant va perdre un globus ocular a causa de l’impacte d’una bala de foam en les protestes per la llibertat de Pablo Hasél.

“El govern català ha introduït importants millores en el protocol d’ús de foam”, ha dit Amnistia Internacional a través d’un comunicat. “Encara que ha anunciat el seu compromís de retirar la munició més lesiva (SIR-X), no es coneix de moment una data concreta per a la implementació d’aquesta mesura”. L’informe també parla d’absència de rendició de comptes a nombrosos països: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovènia, Espanya, França, Grècia, Itàlia, Portugal, el Regne Unit, Sèrbia, Suïssa i Turquia. “A l’estat espanyol, el jutge a càrrec de la investigació de l’actuació policial per la qual una noia va perdre un ull per una bala de foam durant les protestes a Barcelona contra l’empresonament de Pablo Hasél, va tancar el cas el maig d’enguany, afirmant que ‘es va posar en perill a si mateixa’ en participar en les protestes”, recorden.

Pel que fa a la infiltració d’agents de la policia en moviments socials, l’informe assenyala l’estat espanyol com a exemple d’opacitat. “Tot això en el marc d’operacions no autoritzades judicialment, desconeixent-se sota quin tipus de supervisió, especialment en relació amb l’impacte en drets humans. Amnistia Internacional insta que les autoritats duguin a terme investigacions ràpides i exhaustives sobre aquests fets, especialment encaminades a oferir reparació a les persones que han pogut veure vulnerats els seus drets humans a conseqüència d’aquestes operacions policials”, afegeix. “L’organització lamenta que el congrés dels diputats hagi rebutjat tramitar una proposició no de llei sobre aquesta qüestió, i que el govern espanyol continuï rebutjant proporcionar més informació sobre aquests operatius al·legant que es tracta d’informació classificada”.

Amnistia Internacional també assenyala l’ús del concepte de terrorisme per a la persecució de la dissidència política. “En el cas d’Espanya, la fiscalia general de l’estat va incloure en la seva memòria anual de 2022 les activitats de les organitzacions climàtiques XR i Futur Vegetal sota l’epígraf de ‘terrorisme nacional’. Un jutjat de Madrid desenvolupa actualment una investigació contra activistes de Futur Vegetal per delictes d’organització criminal”. El comunicat de l’organització conclou parlant de l’efecte dissuasiu i desmobilitzador que busquen generar aquestes vulneracions de drets.

El periodista de la Directa Jesús Rodríguez, exiliat a Suïssa d’ençà de final de l’any passat a causa de la persecució al Tsunami Democràtic, té al cap de tornar a Catalunya “com més aviat millor”, ara que s’ha arxivat la investigació judicial. Ara bé, tot dependrà de les indicacions que li donin els seus advocats. “La meva intenció és tornar com més aviat millor. Estic content de la decisió judicial, però ho parlarem amb els nostres advocats en les pròximes hores. Veurem si hi ha alguna reacció, alguna última pirueta judicial, i ho parlarem entre les persones afectades pel procediment. Prendrem una decisió aviat, però encara no ho hem decidit”, ha explicat en una entrevista a TV3.

García-Castellón no ho va veure venir: així l’han acorralat fins a la derrota en el Tsunami

Ha avisat que l’arxivament encara no és ferm i hi ha marge perquè alguna de les parts intenti de recórrer-la, de manera que caldrà esperar què passa en aquest cas. A més, ha dit que cal tenir en consideració la possibilitat que l’acusació particular presenti una nova denúncia per a reobrir-ho en forma d’un altre procediment amb els mateixos fets i contra les mateixes persones. “Que s’intentés fer una via Aguirre”, ha dit en referència al jutge que investiga l’operació Vólkhov i que ha obert diferents peces separades de la investigació per a mantenir-la viva. “És una possibilitat remota, hi ha algun mitjà editat a Madrid que aquest matí ha fet una editorial en aquest sentit, però els nostres advocats ens diuen que seria una maniobra d’instrumentalització de la causa tan grotesca que no tindria cap possibilitat de prosperar”, ha dit. A tot estirar, ha afegit, podria allargar la incertesa pel tancament definitiu de la investigació.

D’altra banda, ha atribuït la decisió de l’Audiència espanyola d’arxivar el cas del Tsunami Democràtic per un error de forma al temor que la causa fos avaluada per la justícia europea si l’hi portaven per tal de no aplicar l’amnistia: “Sense la llei d’amnistia aplicada de manera efectiva no seríem en aquest escenari, perquè no s’hauria plantejat l’escenari que això arribés a Europa. Precisament algunes de les lectures que es fan des de Madrid és que la justícia espanyola funciona, que hi ha òrgans que en segona o en tercera instància tenen capacitat d’esmenar els errors que hagi pogut cometre un jutge d’instrucció.” Rodríguez ha remarcat que es parli d’errors i no pas “d’una voluntat de caminar en un cert sentit per raons polítiques, que crec que és el que ha passat”. “L’escenari de l’amnistia crec que ha provocat aquest desenllaç. La por que hi havia de l’esmena des del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha decantat la balança de la tensió entre els diferents sectors de la cúpula del poder judicial”, ha dit.

Malgrat els sacrificis personals que ha comportat l’exili, Rodríguez ha dit que les relacions polítiques amb autoritats suïsses i la feina que hi han fet de retruc ha tingut resultats positius. “El jutge García-Castellón també ha intentat maniobrar contra les accions informatives que fèiem aquí amb algunes organitzacions i estaments internacionals, però no se n’ha sortit. Crec que el factor internacional ha jugat un pes molt important en el desenllaç de la causa”, ha dit. Ara, diu que intentaran que tingui resultats i es plasmin en informes i comunicacions del relator de les Nacions Unides. “També amb la part que té a veure amb la definició de terrorisme a l’estat espanyol, i les diferències que hi ha entre el codi penal espanyol i la directiva europea de terrorisme”, ha dit, perquè es van posar com a objectiu polític utilitzar l’exili per a mirar d’impedir que “les mobilitzacions acabin en un delicte de terrorisme”.

L’arxivament de la causa judicial que investigava l’organització del Tsunami Democràtic fa que la secretària general d’ERC, Marta Rovira, pugui tornar de l’exili a Suïssa, on és des del 2018. La setmana passada el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena va aixecar l’ordre de detenció contra ella en aplicació de la llei d’amnistia —tot i que encara no ha retirat el processament per desobediència—, i ara és el jutge Manuel García-Castellón que, acorralat per un error de forma, ha arxivat el procediment pel qual la va encausar per terrorisme i, en conseqüència, li ha deixat via lliure perquè pugui tornar.

García-Castellón no ho va veure venir: així l’han acorralat fins a la derrota en el Tsunami

En una entrevista a RAC1, ha dit que li agradaria poder tornar a temps per a participar en l’Assemblea de Dones d’ERC, que es farà dissabte. “M’encantaria. No sé si és possible, però m’agradaria aparèixer allà”, ha dit. Ha explicat que quan hagi tornat voldrà anar a Vic, visitar la casa dels pares i, després, participar en l’Assemblea de Dones.

“Estic molt emocionada. És un moment molt especial”, ha dit, i ha explicat que sempre havia procurat no pensar gaire en el retorn i que la decisió de García-Castellón la va agafar per sorpresa: “Va arribar ahir i em vaig haver de pessigar moltes vegades. Vull viure-ho amb felicitat.” Tot i això, ha dit que el retorn no serà immediat perquè ella i la seva família han d’organitzar-se i planificar l’adéu a Ginebra, que ha definit com “una ciutat que ens ha acollit.” “Hem de prendre moltes decisions, i les haurem de prendre els tres.”

Un cop hagi tornat a Catalunya, Rovira s’implicarà a fons en la situació política del país i, en particular, del seu partit, immers en una crisi doble per la renovació del lideratge i l’escàndol pels cartells injuriosos amb Pasqual i Ernest Maragall, i amb les negociacions per a la investidura en paral·lel. Ara bé, ha dit que té “les prioritats molt clares” i que vol retrobar-se amb amics i familiars que els darrers anys no ha pogut veure.

De fet, ha dit que, de Suïssa estant, ja s’implica a fons en la vida del seu partit, però que té moltes ganes de ser físicament a Catalunya i poder parlar amb la militància en persona. “Estic molt farta de pantalles. Necessito més abraçades i menys pantalles”, ha dit. Ha explicat que la negociació amb el PSC per la investidura de Salvador Illa, per a la qual ERC demana a canvi un finançament singular per a Catalunya que li permeti de recaptar tots els imposts, va bé; però que per a continuar avançant necessiten el compromís del PSOE que compleixi acords pendents. “No podem fer cap pas endavant més sense que s’acabin de complir acords pendents. Aquesta setmana és clau en això. Si no, serà molt difícil que ERC pugui fer cap pas més”, ha dit.

Ha contestat que és optimista de cara al futur de les negociacions, i ha reivindicat la importància de pactar un model de finançament nou: “Hem demanat que s’acabi el dèficit fiscal. Necessitem un model de finançament que ens faci sortir del règim comú i ens permeti recaptar tots els diners que generem.”

Ni serà candidata ni contempla tornar a presentar-se com a secretària general

El retorn de l’exili no fa que Marta Rovira es replantegi el pas al costat que ja va anunciar després dels mals resultats electorals i ha reiterat que no presentarà candidatura al congrés nacional per a continuar liderant el partit: “No ho faré, és un final d’etapa.” Ha dit que té ganes de ser a segona línia i que, durant un temps, vol ajudar al futur secretari general perquè no hagi de començar de zero. “Tinc ganes de fer el relleu i aportar des d’una altra línia”, ha dit.

Tampoc no contempla ser cap de llista en unes hipotètiques noves eleccions al parlament, en cas que finalment no hi hagi investidura, i ha dit que aspira que hi hagi “gent fresca, nova, que en tingui ganes i que vagi en consonància amb la nova etapa política”. Ha dit que ella està molt lligada al Primer d’Octubre i a la gestió posterior de la repressió. “A allò que vam fer bé, però també el que no vam saber fer bé a partir del 2 d’octubre”, ha dit.

A qui sí que li agradaria ser candidat és a Oriol Junqueras, ara apartat del lideratge orgànic d’ERC, però continua inhabilitat per la negativa de Llarena d’amnistiar-lo. “Junqueras segur que és el millor candidat i continuarem treballant perquè el puguin rehabilitar tan aviat com sigui possible”, ha dit.

Les conclusions de la investigació interna sobre l’escàndol dels cartells es podrien publicar aquesta setmana

Rovira també ha parlat de l’escàndol per la revelació que els cartells injuriosos amb els germans Maragalls van sorgir d’ERC mateix, tot i que ha dit que, com que encara hi ha una investigació interna en marxa, ella se situa en el “podrien haver estat gent del partit”. Ha reconegut que sabia que es feien “campanyes de contrast” —terme amb el qual ha definit les campanyes de comunicació per a empastifar el debat polític— però que la dels cartells van anar massa enllà: “Sabia que es feia una campanya de contrast, com en fan avui la majoria d’organitzacions polítiques. Però mai han de superar els principis ètics. És vergonyant i comparteixo la vergonya que ha sentit la militància.”

Ha dit que cal treballar per recuperar “l’honorabilitat” a ERC i que, per això, ha demanat que les conclusions provisionals de la comissió ètica que investiga l’escàndol es publiquin aquesta setmana mateix. D’altra banda, ha justificat la dimissió del vice-conseller Sergi Sabrià perquè se sentia assenyalat malgrat que, diu, no coneixia el cas dels cartells. “No vol que hi hagi un linxament de tot plegat”, ha dit.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

El jutge Manuel García-Castellón s’ha rendit i s’ha trobat forçat a arxivar la causa per terrorisme contra el Tsunami Democràtic després de gairebé cinc anys d’haver-la obert. Ha estat per un cop imprevist de la sala penal de l’Audiència espanyola, que ha etzibat un cop mortal a la causa quan ha donat la raó a les defenses dels investigats sobre un detall que fins fa poc havia passat desapercebut: un error del jutge a l’hora de prorrogar la instrucció de la causa el juliol del 2021, perquè ho va fer un dia més tard del termini. I això és il·legal. García-Castellón, que el setembre es jubilava, s’ha trobat sense poder oferir als guardians de la unitat d’Espanya i de l’estat profund el cap de la peça més preuada, el president Carles Puigdemont, ni el de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, ni el de cap dels altres deu investigats.

La decisió dels magistrats Félix Guevara, Carlos Fraile i Ana María Rubio d’invalidar totes les actuacions i diligències d’investigació que hi havia hagut en la causa d’ençà del 29 de juliol del 2021 fins ara ha tingut un fort impacte en el debat que hi havia dins mateix d’aquest tribunal sobre l’aplicació de la llei d’amnistia a aquesta causa. Perquè la conseqüència pràctica que havia de tenir, i que ha acabat tenint, és que restessin lliures de qualsevol investigació tots els qui van ser assenyalats com a sospitosos de terrorisme per García-Castellón el 6 de novembre de l’any passat i que mai no havien constat com a investigats ni els havien pres declaració, és a dir, Puigdemont i Rovira, però també el diputat d’ERC Ruben Wagensberg; el vice-president d’Òmnium, Oleguer Serra; el periodista Jesús Rodríguez; Jaume Cabaní; i Nicola Flavio Giulio Foglia. En el cas de Puigdemont i de Wagensberg haurà de ser la magistrada del Suprem Susana Polo qui prengui la mateixa decisió, i l’acabarà prenent.

García-Castellón hauria pogut mirar de mantenir la causa viva contra la resta d’investigats, provant de fer giragonses argumentals. Però va fer un pas en fals a començament d’any pel qual la causa no solament contra Puigdemont sinó contra Josep Lluís Alay i la resta d’investigats també havia de caducar.

El caçador caçat

Perquè en l’afany d’investigar Puigdemont per terrorisme, García-Castellón va cometre un error important. Arran de la interlocutòria del 6 de novembre, en què apareixia per primera vegada el nom del president a l’exili com a investigat, el seu advocat, Gonzalo Boye, va recordar que poques setmanes abans el Parlament Europeu havia certificat que no li constava cap investigació en marxa contra Puigdemont. L’eurocambra havia rebut una notificació de l’Audiència espanyola l’octubre de l’any passat segons la qual no hi havia cap investigació oberta sobre Puigdemont, malgrat la sospita que tenia l’eurodiputat de Junts per unes informacions aparegudes a El Mundo.

Amb aquest certificat del Parlament Europeu a la mà, Boye va demanar a García-Castellón quan havia començat la investigació contra els seus dos representats: Puigdemont i Josep Lluís Alay. I la resposta del jutge, mitjançant una providència del 24 de gener del 2024 a la qual ha tingut accés VilaWeb, fou que tots dos havien començat a ser investigats el 6 de novembre de 2023. Boye havia enviat també aquesta providència a la jutgessa del Suprem Susana Polo, juntament amb la resolució de l’Audiència espanyola que deia que tota la causa del Tsunami posterior al 29 de juliol del 2021 era invàlida perquè García-Castellón l’havia prorrogada tard, fora de termini.

Les conseqüències per als investigats són immediates. S’acaba l’exili forçós de Ruben Wagensberg, de Josep Campmajó, de Jesús Rodríguez, d’Oleguer Serra, i de Marta Rovira, que ahir a la tarda ja va estudiar amb el seu equip jurídic la possibilitat de tornar ben aviat. Deslliurada d’ordres de detenció en la causa contra el Primer d’Octubre del Suprem, l’amenaçava la investigació contra el Tsunami. Però ara l’amenaça s’ha esvaït.

Per un dia…

I tot plegat perquè García-Castellón va prorrogar la causa contra el Tsunami fora de termini. El 29 de juliol de 2021 era quan vencia la darrera pròrroga d’un any de la instrucció, que aleshores era secreta, però el jutge no va signar la nova pròrroga fins un dia més tard, el 30 de juliol. I la llei és clara i rotunda sobre la validesa d’aquests terminis. De manera que tot allò que el jutge va fer en relació amb la causa contra el Tsunami a partir d’aleshores no és vàlid, inclosa la interlocutòria del novembre de l’any passat en què es treia de la màniga una nova i sorprenent imputació per terrorisme de Puigdemont i Rovira, entre més persones, quan era a punt de tancar-se l’acord entre Junts i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez i per a presentar una proposició de llei d’amnistia.

Fins aleshores, la causa contra el Tsunami s’havia anat esllanguint. Havia arrencat al jutjat d’instrucció 6 de l’Audiència espanyola, el de García-Castellón, a final d’octubre del 2019, en el punt culminant de les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem. Però després d’haver topat amb la incomprensió i la negativa de diverses jurisdiccions internacionals a col·laborar en la persecució per terrorisme d’un moviment de protesta política, la causa havia restat mig congelada. Simultàniament, el jutge del cas Vólkhov, Joaquín Aguirre, havia investigat unes quantes persones que vinculava d’una manera o altra amb l’organització del Tsunami Democràtic. Hi havia, per exemple, Oriol Soler, Marta Molina, Josep Lluís Alay, Josep Campmajó i Xavier Vendrell, a qui va fer detenir i interrogar l’octubre del 2020.

Mesos més tard, el juny del 2021, va traslladar la part de la investigació que tenia a veure amb el Tsunami a l’Audiència espanyola, on García-Castellón va ampliar la causa i la va prorrogar de manera irregular el mes de juliol. En això s’hi va fixar Gonzalo Boye, que el mes de gener d’enguany va presentar un recurs perquè es declarés nul·la tota la instrucció i s’arxivés el cas. S’hi van adherir més defenses, inclosa la de Marta Molina, que també va presentar un recurs que ara ha admès la sala d’apel·lacions de l’Audiència espanyola.

Tornada a la casella del no-res

I aquesta admissió del recurs indica a García-Castellón que havia de recular, que s’havia de situar el 29 de juliol de 2021 i que havia de prendre una decisió sobre què fer amb la investigació contra el Tsunami: o l’arxivava o feia els tràmits per portar-la a judici oral. Però ho havia de fer tenint en compte només les diligències d’investigació practicades fins aleshores, i això excloïa tant la inclusió de nous investigats que es va fer posteriorment, com també la pràctica d’un gran nombre de diligències de prova que el jutge va encarregar a partir del novembre de l’any passat, quan va accelerar precipitadament la causa per terrorisme: havia de deixar de banda els informes encarregats a autoritats aeroportuàries sobre l’impacte de la mobilització de l’aeroport, els informes mèdics sobre les circumstàncies de la mort per un atac de cor d’un turista francès aquell dia; i les declaracions dels policies espanyoles ferits a Urquinaona que van testificar com a víctimes i que es van personar com a acusació particular…

Allò no era res, totes les respostes a García-Castellón no li donaven cap dada que li permetés de sostenir una acusació per terrorisme, però ell s’obstinava a mantenir-la i capgirava la informació i les dades a plaer, per fer-los dir allò que no deien. I ara ja no tenia ni això, tenia menys que res.

Ni tampoc tenia res contra aquells que havien estat investigats primer pel jutge Aguirre en la causa Vólkhov, com Vendrell, Soler, Alay, Molina i Campmajó, a qui ja s’havia pres declaració quan havien estat detinguts l’octubre del 2020. García-Castellón estava lligat de mans per les seves respostes mateixes: si va respondre a Boye que Alay era investigat d’ençà del 6 de novembre de 2023, això mateix devia valer per als altres investigats que venien de la instrucció del cas Vólkhov? La causa s’ensorrava, estava tocada de mort.

García-Castellón s’ha rendit perquè l’han atrapat cometent uns errors propis de qui es creu impune, de qui pensa que no ve d’un dia, que feta la llei feta la trampa i que mai ningú no li replicarà. La sala penal de l’Audiència espanyola potser li hauria deixat passar això en un altre moment. Però ara no; el jutge que volia ser la bèstia negra de l’independentisme ha perdut no pas perquè l’hagin censurat per les seves vulneracions de drets fonamentals, no pas perquè s’hagi trobat obligat a aplicar l’amnistia en la seva causa estrella, sinó perquè els seus companys li han dit que era moment d’arxivar-ho, que els errors es paguen.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

El Consell General d’Andorra ha passat a ser membre de ple dret de l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia. El parlament andorrà va ingressar l’any 1983  a l’assemblea com a secció observadora, va passar a ser-ne secció associada l’any 1989 i ara passa a ser-ne membre de ple dret. El Parlament de Catalunya també és membre associat de l’APF. La decisió s’ha pres a la 49a sessió plenària de l’assemblea, que es fa a Mont-real (Quebec).

Andorra ja és membre de ple dret de l’Organització Internacional de la Francofonia, que agrupa 88 estats i governs de tot el món.

El canvi de condició d’Andorra ha estat una petició de la delegació del Consell General que va aprovar ahir la sessió plenària de l’APF. El canvi implica que a partir d’ara Andorra podrà participar en les reunions de l’organisme que controla, governa i gestiona l’Assemblea.

En el seu discurs d’agraïment per l’acceptació d’Andorra com a secció membre el cap de la delegació andorrana, Marc Magallon, ha dit que Andorra s’enorgulleix de formar part d’aquesta assemblea parlamentària i ha afegit: “Estem decidits a contribuir encara més activament en la tasca de l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia, a compartir les nostres experiències i a promoure la llengua francesa i a enfortir els llaços que uneixen els nostres països.”

L’empresària i dona del president Jordi Pujol, Marta Ferrusola, s’ha mort a 89 anys, segons que ha avançat La Vanguardia i ha confirmat VilaWeb.

Militant de Convergència Democràtica de Catalunya i d’una marcada fe religiosa, sense haver tingut mai cap càrrec directament polític, Ferrusola va esdevenir una persona molt influent durant els vint-i-tres anys de la presidència del seu marit.

Va assumir càrrecs simbòlics, especialment en organitzacions benèfiques. Però a vegades les seves declaracions públiques van aixecar molta polseguera: per exemple, quan va tractar de “defecte” l’homosexualitat o quan va desqualificar el president Montilla pels seus orígens. Algunes de les seves preses de posició, però, li van valer el suport d’una part de la militància convergent, que va cristal·litzar en l’eslògan de “tota una dona”.

Casada el 1956 amb Jordi Pujol, va viure al seu costat tota la trajectòria personal i política. Dels dos anys de presó per activitats antifranquistes fins a la presidència de la Generalitat de Catalunya, que Pujol va exercir entre el 1980 i el 2003.

En l’àmbit empresarial, Marta Ferrusola va ser una de les propietàries d’Hidroplant, una empresa de plantes i floristeria que va ser assenyalada pels contrincants polítics unes quantes vegades perquè consideraven que hi havia contractacions que amagaven gestions d’influència.

L’any 2017 fou encausada en l’anomenat cas Pujol, juntament amb la seva família. Precisament, el 17 de juliol de l’any passat, el jutge de l’Audiència espanyola José de la Mata va proposar de jutjar la família Pujol Ferrusola, que acusava d’organització criminal i d’haver acumulat “un patrimoni desmesurat directament relacionat amb percepcions econòmiques derivades d’activitats corruptes”.

És cosa sabuda que, de catalans, al món, n’hi ha arreu. Durant una època, l’enyorat Miquel Calçada es dedicava a catalogar-los al també enyorat programa Afers exteriors. El cas és que des del temps dels almogàvers, o potser abans i tot, no ens ha fet mai excessiva mandra allunyar-nos de la nostra trista i dissortada pàtria si hi havia un bon motiu que ho requerís, fos feina o amors, estudis o aventures. El motiu de la Montserrat Canela va ser que, després d’haver creat l’arxiu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, li va venir de gust veure com s’ho feien, en unes altres contrades, això d’organitzar arxius.

Aquesta dona de mirada pura i brillant, nascuda a Sant Guim de Freixenet, se’n va anar a Ginebra per tres mesos i fa vint-i-tres anys que hi és. El currículum per a una plaça d’arxivera a l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats, l’agència de l’ONU que s’ocupa dels refugiats, el va enviar a darrera hora, convençuda que ni li respondrien. Sorpresa: la resposta va ser que l’agafaven. Ella no ho veia clar i va pensar que ho provaria uns mesos, però els passadissos soterranis de la imponent seu central de l’ACNUR, al número 94 de la rue de Montbrillant, la van atrapar i ja no en va sortir. Fins a convertir-se en la directora de l’arxiu. Fins ara, que a l’octubre es jubilarà i té previst de tornar a casa.

Qui més qui menys ha sentit a parlar de l’ACNUR, potser amb les sigles angleses, UNHCR. Són les sigles que porta el Barça a la samarreta des de la temporada 2022-23 en solidaritat amb els més de 100 milions de persones que es calcula que s’han vist forçades a marxar de casa seva a causa de persecucions o conflictes. L’ACNUR es va crear a final de 1950 per ajudar els refugiats europeus que no tenien sense llar a conseqüència de la Segona Guerra Mundial. Actualment, té més de 20.000 treballadors repartits per 130 països del món, i amb un pressupost de gairebé 10.000 milions d’euros és una de les agències de les Nacions Unides més ben dotades econòmicament.

Tot això ja ho sabíem quan fa un mes vam agafar l’ascensor que ens va baixar a les dues plantes on hi ha, a ulls forasters, un laberint amb arxivadors que, posats en línia, ocuparien deu quilòmetres i que contenen uns deu milions de documents. La Montserrat Canela ens rep amb un somriure i una sentència: “Nosaltres aquí ens dediquem a arxivar el present, però si estireu el fil podreu llegir la Història de les darreres dècades.” Nosaltres, visitants efímers, només llegirem la Història entre línies i intuirem una ínfima part del dolor i les desgràcies que contenen totes aquelles carpetes i dossiers. Quan passem pel passadís dedicat a l’antiga Iugoslàvia ens demana que no fem fotografies. Encara no està endreçat del tot, però la informació que hi ha allà és molt confidencial i delicada, segons ens diu.

L’arxiu es va començar a organitzar de manera seriosa a partir del 1996. Abans, només es registraven els expedients en carpetes. A partir d’aquella data, es va començar a fer una feina d’arxiu més rigorosa, que es tradueix en milers i milers de carpetes amb casos individuals, a banda d’actes de reunions, cartes, articles de premsa, informes de persones que són en terreny de guerra i tota mena de documents. Alguns, de ben originals, com una secció dedicada a dibuixos que han fet nens refugiats, on predominen les cases. També ens mostren els documents originals dels dos premis Nobel que ha rebut l’ACNUR, els anys 1954 i 1981.

A partir de l’any 2000, baixa el paper i puja el digital, però digitalitzar el passat és una missió impossible, segons Canela. Només s’ha fet amb alguna part concreta quan hi havia un motiu que ho exigia i hi havia, també i sobretot, finançament. L’equip d’arxiveres, fonamentalment dones, el formen catorze persones. Tot i que l’ús primordial que se’n fa és intern, fa uns anys que l’arxiu és obert al públic, que pot fer sol·licituds de consulta específiques. Amb excepcions: les carpetes que tenen un gomet vermell no es poden consultar, pel tipus d’informació que contenen o perquè podrien comprometre la feina de l’entitat. Hi ha una sèrie d’arxivadors que tenen un altre tipus de marca peculiar. Quan ho preguntem, ens diuen que és la marca de protecció dels béns culturals: són arxius únics al món i, si mai hi hagués una desgràcia, el personal i els bombers saben que són els primers documents que caldria salvar.

Les hores passen a un altre ritme en aquest submon que és l’arxiu de l’ACNUR. Els ulls de seguida s’acostumen a la poca llum, la temperatura és agradable i la curiositat es desferma. Com la d’aquell treballador que, un cop va signar el contracte amb l’agència, va baixar a l’arxiu per descobrir el passat de la seva família, la seva història particular. Una entre tantes. Una més en un món ple de guerres silenciades i injustícies majúscules, en què l’actuació d’institucions com l’ACNUR et fa recuperar una mica la fe en la humanitat i converteix aquest món també trist i dissortat en un lloc més habitable.

 

Poc o molt, tots hem estat turistes alguna vegada. Siluetes de fons a les fotos d’uns altres turistes en un indret somiat i massificat. Llavors, de cop, entre la massa, sentiu una veu que es fa clara com un got d’aigua. Us gireu, els veieu, doneu un cop de colze als vostres acompanyants: “Mira, catalans.” No sé què us explico, perquè segur que us ha passat.

No us havíeu vist mai, no us coneixeu de res. Heu anat a petar al mateix lloc estranger, al mateix càmping, hotel, a la mateixa cua per a entrar en una catedral, a un museu. No porteu cap distintiu, cap pin, cap bandera; no sou més rossos ni més morenos que ells, ni més alts ni més baixos que ningú; no sou endevins, però us endevineu: catalans. Tan naturalment com també us endevinen els qui diuen: “catalanes”, a vegades amb les dents serrades, amb la mateixa precisió de radar. Mira si és fàcil d’explicar, sempre ho ha estat. Només cal un aire que agafa la forma d’un codi comú, un fil sonor que és la continuació d’una mateixa història. No cal res més: un baf, i l’encertareu, us encertaran.

Ja ha esdevingut un clixé: un català no ha estat turista si no ha pogut dir, quan torna de viatge: “Era ple de catalans”, o “Ens hi vam trobar catalans”, o “Hi havia un matrimoni de Matadepera”. Posa-hi valencians, mallorquins, lleidatans, gironins –cadascú afina segons d’on ve–; i qui diu Matadepera diu Alcoi, Manacor, Andorra –si el contacte ha anat a més, però això ja no és endevinar i no ens interessa tant. Torno al fil: doncs un dia passa que et sents dir, fluixet, a qui t’acompanya: “Mira, catalans”, i no ets ni al Taj Mahal, ni al Machu Pichu, ni a l’Alhambra. No has agafat cap avió ni has pagat cap entrada a la porta: ets a Barcelona, al bell mig del passeig de Gràcia. Quant de temps fa, de la primera vegada que et va passar?

En efecte, els catalans hem esdevingut turistes a la nostra capital –a les nostres capitals, ja ho anirem especificant–, això ja s’ha dit molt, no som originals. Però no es tracta només dels Airbnb, de la parctematització, de les botigues de records i de carcasses. Ni tan sols que Barcelona ens estigui expulsant com a tants altres empadronats. És que hi ha un afegit que és pur aire transparent i que només se n’adona qui el respira: la manera com aquesta indústria et fa saber no només que no ets a la teua capital, sinó que n’ets molt lluny: amb aquell cafè que no t’ha volgut servir, amb aquell somriure que s’ha ennuvolat tot just quan has demanat la carta, en el tracte degradant que et dispensa l’amo a través d’un personal mal pagat, explotat, importat, que de seguida aprèn a exercir l’únic poder que la situació li permet, el petit gran poder de poder-te dir: “En espanyol.” Com sou els catalans, que fins això els voleu prendre.

De la manifestació de dissabte a Barcelona contra el turisme desbocat, molts observadors van fer notar que els lemes, el xerrar i la pancarteria eren aclaparadorament en català. Bona notícia, deien uns. Hi ha esperança, deien uns altres. No està tot perdut, els de més enllà. M’apunto a creure-m’ho, no em costa gens, però encara em costa menys d’interpretar que qui s’hi va sentir cridat és qui hi té més a perdre. Fins i tot la moderada afluència (per un dissabte a la tarda deunidoret, perquè això tot just comença) aportada per la barbaritat de cent quaranta entitats veïnals, socials, ecologistes, que vol dir cent quaranta maneres diferents de vetllar col·lectivament el bé que senten comú, de fer pinya davant una mateixa amenaça, de no resignar-se a perdre allò que es comparteix. Si tu vols, cent quaranta maneres d’expressar el sentit de pertinença al lloc que es defensa –un sentit que no es compra, ni es ven, ni figura en cap document d’identitat forçada.

Per als catalanòfons, aquesta guerra va més enllà dels blocs d’habitatges reconvertits en hotels encoberts, de la contaminació ingent dels creuers, dels guiris badocs obturant els carrers. La pèrdua va més enllà de la merceria que ens falta, de la botiga d’ungles que obre o de la papereria que tanca. Perquè la tens a dins, i la sents igual a Barcelona que a Perpinyà que a València, igual a Palma que a Andorra la Vella. Aquell aire que dèiem que no es veu, que no es nota si no et cal per a respirar, que no se sent si allò que ets no en depèn. Per això, als Països Catalans del sud, per exemple, no podem esperar que els nostres conveïns d’expressió castellana desenvolupin cap sentiment de pèrdua semblant, atès que la indústria turística i les seues conquestes parteixen de la mateixa base identitària. Els souvenirs, la gastronomia, l’entreteniment, tot apunta a un mateix missatge per al turistam: “Spain is one, and not fifty-one.”

Sembla un contrasentit: dèiem que a tot arreu on vas trobes catalans, i alhora ens lamentem de la massificació de visitants a les nostres capitals. A banda que no a tot arreu són tan curts de mires de muntar el negoci turístic contra els locals –un factor a tindre en compte si tenim ganes de voltar–, hi ha una diferència bàsica, fonamental, sideral que fa que el “viatge” no acabi igual per als catalanoparlants que per als castellans: i és que un cop ens han tornat turistes a casa nostra, ja no tindrem casa on tornar. I d’això no en tenen cap culpa els viatgers: tot el que es troben quan vénen, els ho oferim naltros. També i primer de tot catalans que han trobat en el filó turístic una manera fàcil de fer quartets, és a dir, sense trencar-s’hi gaire la closca, desposseint els conciutadans de sortides qualificades perquè passi allò que ja es comença a percebre: que cada vegada hi hagi més i més gent depenent del negociet, que vol dir cada vegada menys catalans pesats protestant als carrers.

“@Marticres, sabies que una del centenar d’imatges que el #Voyager va enviar a l’espai exterior, el 1977, és un home bevent amb porró? Podria ser una idea d’en #JoanOró que aleshores treballava a la @NASA? #ComaCasa en una galàxia molt, molt llunyana?” Aquest és el contingut de la piulada, aparentment innocent, que em va escriure l’amic Joan-Marc Passada el 12 de juny al vespre. La foto a què feia referència, en efecte, era una de les 115 que un equip d’astrònoms, artistes i escriptors apassionats de la Cornell University d’Ithaca (Nova York), encapçalats per l’enyorat Carl Sagan, van seleccionar per incloure-les al mític Golden Record (Disc d’Or) que es va encabir a les sondes espacials Voyager 1 i 2 el 1977 per a mostrar a possibles extraterrestres interestel·lars “la diversitat de vida i cultura a la Terra”.

A la imatge, tal com em comentava en Joan-Marc, apareixen tres persones exemplificant com els humans llepem, mengem i bevem: a l’esquerra, una noia s’acosta un cucurutxo a la llengua; al mig, un home fa un mos a un sandvitx; i a la dreta, un noi beu a galet d’un recipient que sembla, efectivament, un porró. He de confessar que el Golden Record de la NASA ja m’havia captat l’atenció anteriorment i en alguna ocasió, fins i tot, m’hi havia fixat a la recerca d’alguna referència nostrada. Però ni en el corpus musical del disc (amb una trentena de composicions clàssiques, jazzístiques i tradicionals de tot el món), ni en l’apartat dels sons de la Terra ni tampoc en les salutacions enregistrades en cinquanta-cinc llengües (des de l’accadi i l’hitita fins al gal·lès i l’ucraïnès, passant pel llatí), no hi havia trobat ni un bri de catalanitat, per dir-ho així.

Imatge del Golden Record (fotografia: NASA/JPL).

El porró de la foto 82, una de les que es van preparar expressament per a aquella iniciativa singular i que no es va obtenir d’agències, publicacions ni bancs d’imatges, podia ser perfectament l’element que havia estat cercant alguna vegada. I que a menys d’una hora d’Ithaca per carretera hi hagués la col·lecció d’objectes de vidre més important del món, el Corning Museum of Glass, amb no pas menys d’una dotzena de porrons catalans antics al catàleg, feia encara més versemblant i estimulant la hipòtesi. Ras i curt: aquell mateix vespre vaig posar fil a l’agulla a una investigació exprés que, com les sondes Voyager, va entrar aviat en una dimensió desconeguda.

Atès que tant el compte de X de la Fundació Joan Oró com el mateix director de la institució, Joan Oró i Trilla, havien marcat amb un agradament la piulada esmentada, no es podia descartar d’entrada que hi hagués realment una possible relació entre el porró i el cèlebre bioquímic lleidatà Joan Oró i Florensa (1923-2004) que, des de la Universitat de Houston, va col·laborar amb programes de la NASA dels mateixos anys 1970 com ara l’Apollo sobre la Lluna i el Viking sobre Mart. El primer pas semblava clar: calia trucar a la porta de la fundació que, d’ençà del 1993, en custodia i difon el llegat a la seva ciutat natal, Lleida. Amb un simple correu electrònic vaig obtenir les dades de contacte del director i l’endemà al matí ja en tenia la resposta: “Doncs a mi també em va sorprendre veure-ho a Twitter…”

Joan Oró i Trilla em va explicar que no tenien constància d’aquella relació, però que tampoc no era descartable. El problema, simplement, és que guarden un ingent volum de documentació i demana temps de cercar-hi detalls. Però obria una escletxa d’esperança: “De totes maneres, hi podria haver alguna connexió amb Joan Oró perquè disposem d’una còpia del Golden Record a les nostres oficines i certament tenia amistat amb Carl Sagan, que hi va estar involucrat en primera persona.” “Miraré si trobo alguna informació més –acabava el missatge–, però no sé d’on estirar més el fil… tret que es pregunti a la mateixa NASA (que és certament difícil).”

Joan Oró i Florensa (fotografia: Fundació Joan Oró).

El dilema que plantejava Oró entre submergir-me als arxius lleidatans a la recerca d’una agulla en un paller o bé mirar de contactar amb l’agència espacial nord-americana era de fàcil solució: mentre no trobés un moment per a escapar-me a la capital del Segrià (aka Silicon Pagès), podia intentar de pescar algun senyal provinent de l’altre cantó de l’Atlàntic. Per sort, la NASA té molt ben documentades totes les missions passades i presents, inclosa és clar la del viatge interestel·lar Voyager, una de les més icòniques tant per l’objectiu general (dues sondes navegant als confins de l’Univers a la recerca de vida extraterrestre) com per la iniciativa específica del Golden Record. I en una de les pàgines que hi té dedicades, com a apunt final, s’esmentava un “llibre definitiu sobre el making of del disc” escrit pel mateix Carl Sagan: Murmurs of Earth (del 1978 i reeditat el 1992).

Va ser així com vaig arribar al nom del productor de la idea, Timothy Ferris (1944). Havien passat tan sols vint-i-quatre hores de la piulada inicial i, amb un simple Google, accedia a la web personal d’aquest professor d’astronomia, anglès, història, periodisme i filosofia ja retirat i autor d’una dotzena de llibres que li han valgut el títol de “millor escriptor científic de la seva generació”, segons el Washington Post. Si va ser fàcil trobar-ne l’adreça electrònica i enviar-li la petició d’informació sobre la fotografia, encara més va ser-ho rebre’n contesta: al cap de deu minuts mal comptats em saludava i m’explicava que ell no va seleccionar les imatges del disc, sinó simplement les hi va plasmar, i afegia que, de la feina de selecció, se n’havia encarregat Jon Lomberg, principal col·laborador artístic de Sagan. Després de dir-me que creia que vivia a Hawaii, em passava l’última adreça de correu que en tenia i em desitjava sort en la recerca…

Recreació artística de la sonda Voyager 1 a l’espai (fotografia: NASA/JPL).

I sí que en vaig tenir, perquè vint minuts després d’haver enviat la mateixa petició a Lomberg em responia amb un agraïment sincer ja al primer paràgraf: “Moltes gràcies pel teu missatge tan interessant. I un agraïment també per a en Tim per haver-te posat en contacte amb mi. En les quatre dècades llargues que han passat des que vam fer el Golden Record he rebut moltes peticions de gent que expressava un lligam especial per unes imatges concretes. Cada imatge, de fet, explica una història i a aquestes altures encara em sorprenc de descobrir nous aspectes d’aquestes fotos de fa quasi cinquanta anys. No tenia idea de la càrrega de cultura catalana que aquesta imatge representa per a tu, o sigui que afegeix una capa addicional de profunditat cultural al nostre missatge.”

Tot seguit, em passava a detallar com es va compondre aquella fotografia concreta: “La vaig concebre i preparar amb l’ajuda d’Amahl Drake. Vam fer una prova prèvia amb una mena de gerra de ceràmica (que podria ser també un objecte català!). Però al final vam decidir que una de transparent seria més adequada per a mostrar clarament als alienígenes que es tractava d’aigua. No sé qui ens va portar els recipients: potser pertanyien a l’Amahl mateixa o potser ens els va aportar l’home que beu a galet. Es deia George Helou i era un jove estudiant d’astronomia a la Cornell University, on Herman Eckelmann va fer la fotografia. L’home amb el sandvitx era el radioastrònom argentí Valentin Boriakov. I la dona era Wendy Gradison, assistent de Carl Sagan i present en més fotos del disc. En George, si no m’erro, era libanès o sirià.”

Una de les proves de la fotografia, amb càntir de terrissa en comptes de porró de vidre (fotografia amb llicència de Jon Lomberg).

Així com Lomberg, al darrer paràgraf del missatge, no posava la mà al foc que Helou tingués alguna vinculació amb Catalunya, sí que em va confirmar categòricament que Joan Oró no va tenir cap relació amb el projecte del disc d’or.

El nom del prestigiós científic lleidatà, de cop i volta, queia de l’equació, però de sobte n’entraven dos més: el de l’estudiant libanès George Helou i el d’Amahl Shakhashiri, la dona també libanesa del director tècnic del disc, Frank Drake. Fent una recerca ràpida a internet amb aquestes noves combinacions vaig anar a parar a la web de l’Infrared Processing & Analysis Center (IPAC) del campus del California Institute of Technology a Pasadena, on Helou actualment exerceix de director executiu. Com que diuen que la tercera és la bona, dissabte a primeríssima hora sortia de Barcelona un nou missatge electrònic amb destinació a Califòrnia, amb el convenciment íntim que m’acostava, ara sí, a la clau de l’enigma. L’adreça electrònica que n’havia trobat era la de la feina, per tant, era lògic pensar que la resposta, si n’hi havia, no arribaria fins dilluns al matí, passat el cap de setmana.

Dit i fet: el 17 de juny a les 6.59 em saludava a la meva bústia aquell noi libanès de feia quatre dècades que, passat per la Universitat Americana de Beirut i aterrat el 1975 a la Cornell University, s’havia presentat entusiasmat a la crida de col·laboradors per al projecte interestel·lar que desenvolupaven alguns dels seus professors. Al missatge, en primer lloc, em detallava amb força pèls i senyals el procés de concepció en grup de la fotografia que “havia d’il·lustrar clarament la manera com els humans mengem i bevem”. Com que no trobaven cap recurs gràfic ja publicat prèviament que els acabés de fer el pes, l’Amahl va proposar de preparar-ne un ells mateixos. I en George va introduir al seu torn una reflexió pertinent: “Vaig suggerir d’utilitzar una gerra amb un broc especial perquè, si vols capturar realment l’acció de beure, has d’ensenyar ben bé com l’aigua raja cap a la boca. I des d’una perspectiva científica, mostrar el raig era la nostra principal preocupació.” La imatge de beure a galet, m’afegia, resultava molt més interessant i informativa en termes físics –pensant en uns extraterrestres– que no pas beure d’un got, perquè amb l’arc del rajolí s’aportava la idea de la llei de la gravetat i fins i tot del grau de viscositat baix del fluid.

George Helou, actual director executiu de l’IPAC al Catlech (fotografia: IPAC).

Amb tots els detalls decidits i pactats, els tres figurants i Shakhashiri es van trobar un dia a l’estudi d’Eckelmann a la universitat per a començar una sessió que va durar uns vint minuts, amb múltiples proves descartades abans d’arribar a una composició final, per cert, d’aires força dalinians. “Respecte de la connexió amb el porró –continuava dient-me Helou–, deixa’m preguntar-te una cosa: no et sorprèn que fos capaç de beure d’aquella manera tanta estona? Creus que tothom pot mantenir, en aquella posició, el rajolí d’aigua cap a la boca mentre el fotògraf prepara, per a cada foto, la llum, el contrast i l’enfocament abans de prémer el disparador d’una càmera mecànica dels anys 1970? I una altra qüestió: t’has adonat que la forma del recipient d’aigua que apareix a la imatge és lleugerament diferent de la del típic porró?” La resposta a totes aquestes preguntes retòriques, és clar, arribava amb una simple frase final i un enllaç a la Wikipedia: “Aquí tens la pista clau: Briq.”

Cinc dies després d’haver començat aquell viatge mig terrenal, mig espacial, havia arribat al final de la missió: tant el càntir de les primeres versions de la imatge com el porró –aportats, per cert, per Amahl Shakhashiri de casa seva–, tenien l’origen al Líban. Tot d’una descobria que un dels símbols culturals de l’anomenat país dels cedres és ni més ni menys que el briq (plural ibariq), una gerra de cos bulbós amb nansa i brocs de terrissa (i més contemporàniament de vidre) que clava les arrels a la Mesopotàmia i que probablement els fenicis, des del Llevant mediterrani, van exportar fins al nostre país –via Eivissa– en època ibera.

El porró del Voyager, doncs, ni era català ni era d’Oró, però amb tota aquesta recerca trepidant –cal dir-ho?– vaig trobar un gran premi de consolació.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

La comarca d’A Ulloa, al cor de Galícia, és amenaçada per la construcció d’una fàbrica de cel·lulosa enorme de la multinacional portuguesa Altri. Un monstre que posa en perill la natura i els seus habitants. Contra els efectes perjudicials que és previst que originarà no solament a la comarca, sinó a tot el país, l’anomenat projecte Gama ha rebut una contestació social forta.

El riu Ulla és un dels espais naturals que serien perjudicats per aquesta gran fàbrica, dissenyada per produir 400.000 tones de cel·lulosa soluble i 200.000 de lyocell, a més d’uns altres subproductes, com ara biomassa i guix. Abocarà al riu 30 milions de litres d’aigües residuals contaminades cada dia. El megaprojecte amenaça directament la minsa Xarxa Natura 2000 gallega. A més del consum i la contaminació de l’aigua, la fàbrica emetrà gasos tòxics, posarà en perill els sectors primaris i requerirà que es plantin molt més eucaliptus, cosa que empobrirà la biodiversitat.

“Les abelles són connectades directament amb l’ecosistema i Altri canviarà la biodiversitat. Si tota aquesta riquesa que tenim a A Ulloa canvia, la vida de les abelles empitjorarà molt. No podré fer un producte de qualitat i serà insostenible”, explica l’apicultora ecològica Natalia Varela.

Organitzacions i col·lectius de la zona lluiten per aturar-ho. “Això és el meu paradís. Hi va néixer el meu pare, hi vaig néixer jo. Però pensar a anar-me’n és m’afecta molt psicològicament. No, no pot ser. Hem d’aturar-ho. Aquest projecte no pot tirar endavant de cap manera”, diu Chusa Expósito, de la cooperativa Milhulloa i Muuhlloa.

Altri hi instal·larà una xemeneia de 75 metres d’alçada i per a engegar-la l’empresa reclama 250 milions d’euros de diners públics dels fons europeus Next Generation, en contra dels principis DNSH (principi de no causar perjudici significatiu al medi), que són els criteris que la Unió Europea marca per poder optar als fons.

“Vivim de l’aigua. Si ens falta l’aigua, ens falta tot. No veig les coses que volen posar ací, tan a prop nostre, que ens arruïnaran del tot. Aniré a totes les manifestacions. D’ençà del primer dia ja vam posar pancartes. Tinc setanta-dos anys, ja no em queda gaire vida, però darrere meu hi ha els meus fills i els meus néts. I cal mirar per tots. Però crec que ho aturarem. Per això caminem”, diu Carmen Vázquez, agricultora.

Altri perjudica directament moltes espècies amenaçades, algunes fins i tot endèmiques i en perill d’extinció. A l’àmbit del projecte, hi ha registrades més de 140 espècies d’aus, 4 de les quals són incloses al Catàleg d’Espècies Amenaçades gallec i 6 a l’espanyol.

Per tot plegat, l’oposició al projecte a la zona no ha parat de créixer. S’hi han presentat més de 23.000 al·legacions (entre les quals, les de Greenpeace) i més de 20.000 persones van assistir a la primera manifestació contra el projecte a Palas de Rei (A Ulloa). Ho explica Zeltia Laya, portaveu de la plataforma Ulloa Viva: “Demanem que la Junta no faci servir diners públics per a un macroprojecte a què la comunitat s’oposa totalment, perquè seria una falta de respecte als qui vivim a Galícia, una falta de respecte molt gran.”

“On hi ha ramaderia, on hi ha pastura, on hi ha ramaderia extensiva, no hi ha abandonament, no hi ha incendis. Actuem d’agents ambientals i cuidem el territori, el protegim. També en protegim la biodiversitat, que sabem que és un element clau per a frenar el canvi climàtic”, explica la ramadera ecològica Ana Corredoira.

A Ulloa no és, tal com volen fer veure per promocionar la fàbrica, una comarca endarrerida, buida i empobrida. De fet, té un sector primari que dóna feina al 22% dels habitants, molt per sobre de la mitjana gallega, que és del 6,3%. També hi ha tot d’explotacions d’avantguarda, innovadores, ecològiques i moltes explotacions de denominacions d’origen o indicacions geogràfiques protegides, entre les quals, la DOP Arzúa-Ulloa, la segona DOP de formatges que ven més a l’estat espanyol.

La instal·lació es calcula que necessitarà 2,4 milions de tones d’eucaliptus l’any. I aquest augment brutal de la demanda obligarà a omplir encara més terreny gallec amb aquest cultiu, que fa molt mal a la biodiversitat de Galícia i que augmenta el perill i la virulència dels incendis, tal com veiem any rere any.

A més, la comarca és un punt de pas clau del camí de Sant Jaume, especialment del camí francès, que s’ha convertit en una font d’ingressos important. A una distància d’un quilòmetre i mig del camí és planificada la gran xemeneia de setanta-cinc metres d’alçada, la mateixa que la de la catedral de Sant Jaume de Galícia. Moltes organitzacions ecologistes, veïnals i de pelegrins han alertat dels efectes greus que tindria en una zona declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO. “Aquesta comarca és única en molts sentits, no solament del punt de vista de la biodiversitat, sinó també de la comunitat que hi viu i que hem anat construint durant anys. Darrerament, s’ha convertit en reclam per atraure població. Projectes com aquest destrueixen tota la feina que hem fet.”

“Què volem deixar per a les generacions que vindran? Els nostres avis plantaven castanyers perquè no pensaven a recollir un fruit ells mateixos, sinó les generacions futures. D’això es tracta. Això que fem ara és provar de construir un futur per als nostres fills i filles. És la imatge que volem construir, una imatge col·lectiva, una imatge diversa i una imatge on no caben projectes com Altri”, explica la ramadera ecològica Ana Corredoira.

El riu Ulla i la comarca d’A Ulloa són al cor de Galícia, no solament per la seva centralitat geogràfica, sinó també per la seva història i pes cultural. L’amenaça d’aquesta megafàbrica no és sinó l’enèsima expressió de la desídia amb què les autoritats han maltractat tot aquest país durant dècades, relegant el seu paper al de mer proveïdor per a l’extractivisme centralista. Amb tot, una població com més va més conscienciada, organitzada i mobilitzada mostra ara que no està disposada a callar mentre els roben, una vegada més, una natura que han custodiat durant segles.

Pilar Benejam (Ciutadella, Menorca, 1937) ens rep a casa seva, a Ciutadella, l’endemà de les festes de Sant Joan. Ens ofereix un plat de pastissets plens i una copa de cava i un somriure que no perdrà en tot el capvespre. Pilar Benejam és una de les veus que cal escoltar quan hom vol entendre el funcionament del sistema educatiu. En la conversa intercala experiències personals d’una filleta nascuda en plena guerra a Menorca i que va fer mans i mànegues per poder estudiar allò que desitjava amb anàlisis incisives de l’actualitat.

El seu currículum és farcit de títols i de fites. Va ser precursora de moltes coses. És doctora en pedagogia; catedràtica del Departament de Didàctica de la Llengua, de la Literatura i de les Ciències Socials de la UAB, membre de l’Associació de Mestres Rosa Sensat; és autora d’uns quants llibres; té la Creu de Sant Jordi i uns quants doctorats honoris causa; és filla il·lustre de Ciutadella… I molts reconeixements més, que potser l’aclaparen. Amb tot, quan repassem la seua trajectòria es defineix com a fracassada perquè no ha assolit allò que ha defensat tota la vida, que és canviar la manera de formar els mestres.

Creu que el paper dels mestres a la societat és importantíssim i, per tant, la seva formació és fonamental. I hi ha dedicat tota la vida. A formar els mestres, a fer-los entendre que l’educació dels infants és la clau de volta de les societats democràtiques.

A l’entrevista explica que estudiava i estudiava, perquè sempre pensava que no havia après res. Fins i tot, després de la tercera carrera, quan ja feia classes a l’escola de magisteri com a ajudant, va decidir d’anar a fer de mestra en una escola. “Quan sigui una bona mestra, podré ensenyar als mestres”, va dir.

—Què és educar bé?
—Per mi sempre ha estat ajudar a ser persones per a una societat que volem realment democràtica. A la història de la humanitat sempre hi ha hagut qui ha manat i el poble sempre ha obeït. Després de moltes dificultats i molts morts, es va arribar a una societat democràtica. Crec que té molts defectes, però és la millor de les que es coneixen. La menys dolenta. Per mi, educar és preparar els ciutadans per viure en una societat democràtica. I això vol dir ensenyar a viure en llibertat. I llibertat vol dir saber pensar. Si votes sense saber què votes, els resultats són els que veiem massa vegades. Per mi educar és formar en llibertat, en diàleg amb la gent. I cadascú aprèn segons el que sap, segons el que ha viscut, segons el que vol.

—Heu dit que tenim la millor societat possible. Ara també?
—Crec que la democràcia ens ha decebut molt. S’ha corromput molt perquè els valors han canviat. Quan jo vaig entrar al món de l’educació pensàvem que tot era poc per a superar una dictadura i arribar a una situació democràtica. Per això no miràvem horaris, no miràvem la feina. Tot era poc. Durant anys, feia feina i cobrava poquíssim. Vivia gràcies als llibres. Tots érem no numeraris, i ho volíem ser, no volíem ser funcionaris que s’asseuen en una cadira i no hi ha manera de traure’ls. S’haurien de revisar cada cinc anys i no tenir una persona que no serveix educant quan no vol educar o no vol aprendre. Aquests no poden ser mestres.

—Què ha de tenir un mestre per a ser un bon mestre?
—Hi ha de creure. Quan era molt petita vaig creure que m’ensenyaven molt malament. Sempre vaig pensar que no aprenia, que no en sabia perquè no m’ensenyaven bé i que era molt important que els mestres ensenyassin bé. A la meva època, les dones quan acabaven batxillerat només podien estudiar magisteri i em van enviar a Palma a estudiar magisteri. Quan vaig acabar, amb molt bona nota, vaig dir al meu pare que no havia après res. A finals dels anys cinquanta t’assegur que la universitat era terrible, tots capellans, gent de la Falange. Vaig demanar al meu pare que em deixés estudiar pedagogia. Quan vaig acabar pedagogia, li vaig tornar a dir que no havia après res. Em vaig trobar amb una universitat… imagina. Un desastre. I el meu pare no entenia que li digués que no havia après res perquè tenia bones notes. I encara li vaig demanar que em deixés estudiar geografia i història. I quan vaig acabar, em va asseure en una cadira i em va dir, no sé si has après res o no, però jo no pago més. [Riu.] I sempre he pensat que he perdut el temps perquè no m’han ensenyat bé. I quan a la universitat vaig trobar un bon mestre vaig dir, és això, és això!

—Per tant, un bon mestre ha de tenir moltes ganes d’ensenyar?
—Ha de creure que és molt important per a la societat formar persones que votin amb coneixement i amb responsabilitat. I és molt important per la persona la manera que les tracten. Tenir un bon mestre és definitiu a la vida.

—Per què pensau que l’educació sempre és enmig del debat polític?
—És molt conflictiva perquè hi ha molta gent a qui no interessa que la gent pensi. Hi ha molts partits polítics a què tampoc no interessa gaire. Per això, quan em demanen de quin partit sóc, sempre dic que sóc del partit polític de l’educació. Faig confiança a aquells que diuen que s’ocuparan de l’educació. A vegades em fallen, eh? [Riu.]

—Amb cada canvi de govern hi ha un canvi de les lleis educatives.
—No me’n parlis! He viscut vuit lleis. Això passa perquè crec que la gent que mana a Educació no ha estat mai mestra. Ho dic sempre. Tenc vuitanta-sis anys i puc dir el que em doni la gana. Tota la qüestió de l’educació és tan complexa! Hi ha infantil, hi ha primària, hi ha secundària, hi ha universitats, hi ha FP… Si els que manen i decideixen no són dins aquest món, per molts ajudants que tenguin i molts consultors, és molt difícil que ho facin bé. Molts responsables de l’educació no han anat mai a una escola. El que saben fer és molta paperassa. De les vuit lleis que he viscut, només n’he escoltat una, he fet el que he volgut. Ho confés, no sé per què no estic a una presó menor.

—Heu dedicat la vida a formar mestres.
—He defensat sempre que els professors que formen els mestres n’han de saber molt. Han de tenir una carrera i han de fer pràctiques a l’escola. Era professora a la universitat i un dia la setmana era professora en una escola de secundària o de primària. Ho vaig demanar com una experiència per a demostrar com és d’important ajuntar una bona teoria amb una bona pràctica. La pràctica et qüestiona la teoria i la teoria t’il·lumina la pràctica. Totes aquestes coses fan el bon mestre, que em demanaves.

—Fins no fa gaire, els fillets volien ser astronautes, o perruquers o metges o futbolistes. Ara volen ser influenciadors. On ens hem perdut?
—Hi ha hagut un canvi de valors. La societat és molt competitiva i es dóna molta importància a l’individu. L’individu competeix per ser el primer, l’excel·lent, el millor, i és a qui agafa una empresa perquè li farà vendre més. Les noves tecnologies, que tenen coses tan bones, al mateix temps són molt perilloses. I hi ha aquest malestar de la joventut, aquest no estar d’acord amb les coses i l’egoisme que ha vingut d’això, que cada dia es fan fotos i penses, què fan, aquests? Com és que aquest té vuit mil seguidors? Li vaig demanar a un nét meu que m’ensenyés un d’aquests que tenen tanta fama a veure què feia i no tenia res més que un puput vermell al cap. Què passa? Què canta? Què escriu? Que és molt simpàtic? I no era res i no em van saber dir per què era tan famós. Ara els valors de la gent jove són tenir diners, passar-s’ho bé i ser reconegut, és a dir, tenir autoimatge.

—Es parla de l’educació en valors, però quins valors, si sembla que no hi ha unanimitat sobre quins han de ser?
—Crec que hi ha escoles que ho fan bé, i mestres que ho fan molt bé, però passa que en general, la societat té el valor de l’èxit personal, passar-s’ho bé i guanyar diners i treballar tan poc com sigui possible. La joventut està desencantada perquè no són tan rics com voldrien ser, o perquè no tenen persones que els estimin de veritat. Fixa’t que no busquen amics. Busquen seguidors, més que amics. Busquen ser famosos.

—Als Països Catalans tenim una llengua que Espanya no s’estima gens. Com veieu aquests atacs contra el català?
—Crec que s’ha fomentat això contra Catalunya. Catalunya tenia la seva personalitat i després ha reclamat la independència. Jo he viscut l’Estatut de Catalunya i l’independentisme fort va créixer quan el van rebutjar, quan ja havia passat per tots els cops de ribot i el poble de Catalunya l’havia votat. I després d’haver-lo votat van dir que aquell estatut no servia. Catalunya té molts motius per a queixar-se, molts, molts. I l’educació s’ha fet contra Catalunya perquè el que defineix Catalunya davant tothom és que parlam diferent. Tenim una altra llengua i tenim una altra cultura. La dreta i l’extrema dreta i part del centre estan per això de la unitat d’Espanya, la unitat d’Espanya, contra el País Basc i contra Catalunya. Jo he anat per totes les Espanyes a parlar del nostre sistema de renovació pedagògica, que vam ser molt pioners. Tenia amics pertot i ens tenien respecte perquè ens consideraven més avançats. Ara s’ha fet una política molt forta contra Catalunya. I una de les coses és la llengua.

—Hi havia un sistema d’immersió lingüística.
—Crec que és una bona cosa, perquè és una llengua minoritària. El castellà, més o menys, tothom el parla i el català s’ha de reforçar. Però ara torna la dreta a dominar moltes autonomies i tornen a qüestionar la llengua i tornen a dir que els pares tenen dret de triar la llengua. Diuen que els pares han de tenir llibertat per a triar.

—Què en pensau?
—Que no. Que es poden ensenyar totes dues a la vegada, que no s’ha de fer un problema d’una cosa que no ho és. Les dominam totes dues. Vaig fer tota l’escola en castellà. Em creia que teníem tres llengües: el llatí a l’església, el castellà a l’escola i el català per a casa i els amics. I quan vaig anar a Barcelona vaig descobrir que el català s’escrivia. Hi ha d’haver una manera de posar-se d’acord, i és amb arguments forts. L’escola, segons on sigui, per exemple, si hi ha molts d’immigrants, ha de començar amb una immersió en català. Aquests joves els has de fer parlar en català perquè puguin integrar-se a la societat. I unes altres escoles que tenen un ambient molt català, que parlin castellà bé i francès, i si poden alemany. Hem d’anar a una entesa, sense fer cap problema, i mirant sempre què convé més als nens, perquè, en definitiva, ho fem pels nens. Si viuen a Catalunya, han de parlar català, evidentment. I han de saber castellà perquè el necessitaran. Jo aniria a les bones i també em fixaria en l’educació dels pares.

—…
—És molt important explicar bé les coses als pares perquè els ho expliquen molt malament, a vegades. Aquests pares que només demanen castellà i castellà… Per què no parlen amb ells i els expliquen per què ho fan, que al seu fill li convé molt, que és una llengua que li servirà moltíssim com a gimnàstica mental? Dominar dues llengües és molt important perquè el cervell passa de l’una a l’altra amb facilitat. Sempre els dic que els castellans parlen un anglès horrorós i que a Catalunya es parla un anglès bastant acceptable perquè estem acostumats a passar d’una llengua a l’altra. És clar, si són de Vox, hi haurà problemes… Sempre pens que s’han de parlar les coses amb raons i no barallant-se perquè no aconseguirem res.

—Ara citau Vox. Hi ha dades que diuen que la gent més jove vota l’extrema dreta a tot Europa. Al principi de la conversa parlàveu de la importància d’educar bé en democràcia. Què ha fallat?
—Crec que no se’ls ha ensenyat què vol dir democràcia i per què la defensam. Mirau els programes escolars i digueu-me en quin lloc trobau la democràcia. La prehistòria surt cada any. És un període molt important i interessant, però la fas un any o dos i prou. I has d’arribar a la Revolució Francesa, tota la qüestió de la democràcia i al moment actual, que no s’hi arriba mai. A Europa, hi ha un gran perill. Quants van anar a votar per Europa l’altre dia? A vegades jutjam l’escola, i l’escola forma part de la societat. Si la societat és així, no ens queixem que hi hagi mestres així. Crec que hi ha una cosa que ens ajudaria molt a canviar la societat, que és canviar de veritat i bé la formació dels mestres i professors. Quan entens què és el coneixement, ja saps ensenyar una mica. Perquè la gent no sap què és el coneixement.

—Què és el coneixement?
—Es va construint al llarg del temps. La humanitat ha anat aprenent coses i construint el coneixement. Si el coneixement és una construcció social que s’ha fet amb el temps, no pots ser una persona que creguis que tens tota la veritat. De cap manera. Hi cap el dubte, hi cap l’alternativa, hi cap que les coses siguin diferents. Mira com han canviat les coses! Quan un sap una cosa a fons és quan sap que no sap. Primer, que estudien una diplomatura, els mestres, per tenir una cultura bàsica, i després dos anys de formació com a professors. I una altra cosa, tenc una certa experiència amb el motiu pel qual elegeixen magisteri. Moltes vegades l’elegeixen perquè volen fer oposicions i tenir una cadira segura. Poc esforç, moltes vacances… Aquests, jo els trauria a tots, immediatament [riu]. Per entrar a magisteri, la pregunta hauria de ser: “Per què vols ser mestre? Per què véns?” Ho vam intentar.

—Canviar el sistema de formació dels mestres?
—Sí. Vam fer una comissió de gent amb molt de coneixement i vam anar a les Espanyes a defensar-ho, però va haver-hi un canvi de govern i va acabar en una carpeta al ministeri, i allà dorm.

—Des de la vostra experiència, quin paper creieu que tindrà la intel·ligència artificial en el món educatiu?
—Les noves tecnologies són una gran eina. La intel·ligència artificial pot facilitar molt la feina. Ara bé, és una màquina. I la màquina farà el que tu hi posis. Qui fa avançar la intel·ligència artificial són empreses privades i molt poderoses, amb molts diners. No és cap estat. Ara la Unió Europea comença a dir coses, però l’empresa privada busca el màxim benefici. Per a l’educació, és una gran eina per a tenir la informació que vulguis d’una manera molt fàcil. Però, aquesta informació, no te la creguis. Bé, hi ha més informació als llibres, als mestres, mirant quan vas pel carrer, i et pots fer un criteri. El criteri l’has de fer tu, no el pot fer la màquina. La màquina maneja el cervell, però no les emocions. Provoca emocions, però no ha entrat dins els sentiments, encara. Em moriré abans no ho veuré, però crec que és molt perillosa.

—Malgrat que estau retirada, la gent continua demanant-vos col·laboracions i opinions.
—Sí, però crec que ja m’he de retirar del tot. Sóc molt vella. He gaudit molt fent el que feia. Dic als mestres que a vegades estan com enfadats, disgustats, i és un plaer parlar amb gent jove i fer-los pensar, i discutir coses. Una altra cosa és que els facis el gran discurs. Alguna vegada fas una classe magistral, els expliques una cosa ben explicada perquè vegin com s’explica, perquè això també és important. Jo ho he passat molt bé i he estat molt feliç fent de mestra. He tingut molts disgustos, també i moltes alegries.

—La vostra és una vocació quasi de naixement. Sempre heu volgut ser mestra?
—De petita ja volia ser mestra. Tenc una amiga aquí, a Menorca, que sempre em recorda que quan sortíem d’escola jo li deia que vingués a jugar al jugador de casa i que ella em deia que sí que vindria si no jugàvem a mestres [riu]. Les asseia a totes i els feia de mestra. Pensava que la monja no ens ho feia bé perquè no ens ensenyaven el perquè. He après molt donant classe. Els meus alumnes, que ja es jubilen, sempre em diuen que amb mi van aprendre el perquè, i que a classe no estudiaven, gaudien. Jo també.

—Vau anar a estudiar fora de Menorca en una època que, en general, no era habitual, i en el cas de les dones encara menys. Com era la vostra família?
—Érem quatre germanes. La germana major, era la major, és clar. La petita era l’aviciada. I les dues del mig érem les del mig… Com que les dones només estudiaven magisteri, m’hi van enviar, però jo volia estudiar a la universitat. Crec que poca gent ha fet l’esforç que jo he fet estudiant el batxillerat per lliure a l’estiu, tota sola. El meu pare va demanar a un capellà que em fes classe de llatí. Imagina, tenia catorze anys i em posaven a una taula llarga, i ell a un cap i jo a l’altre, amb la finestra i la porta ben obertes. El senyor Michel, també capellà, em va donar classes de francès i un senyor particular que sabia anglès, m’ensenyava anglès. I tot el que podia aprendre tota sola, ho estudiava amb llibres al pati de la meva àvia. Com que per a aprendre-ho ho deia en veu alta, els estadants d’una fonda veïna es pensaven que allò que sentien al pati del costat era una monja que resa va tot el dia. A sisè de batxillerat hi havia grec, i a Ciutadella no hi havia ningú que en sabés. L’única persona que en sabia era un senyor que estiuejava al Migjorn. El meu pare li va dir si em faria classes perquè jo tenia la mania d’estudiar.

—Sou una gran defensora del moviment de renovació pedagògica.
—Quan estudiava em van donar una beca per ser ajudant del professor de geografia i història de l’escola de magisteri. Quan ell no volia fer les classes, les feia jo. I va ser quan vaig veure com anava la cosa que vaig decidir d’anar a una escola a aprendre. Vaig anar a dues escoles de renovació pedagògica, guanyant poquíssim. Hi havia gent que havia estudiat durant la República i venia gent a fer-nos seminaris, conferències. I és allà que vaig aprendre a fer de mestra. Les escoles públiques en aquell moment eren horroroses.

—Vau ser una peça fonamental en la creació de l’Escola de Mestres. Tant, que vau deixar la universitat, on fèieu classes, per anar-hi.
—Quan es va crear l’Escola de Mestres, hi vaig voler anar, encara que tots em deien que era una categoria inferior. Però ho volia fer. Hi havia en Pallach, la Marta Mata i la Maria Rúbies, i quan ho van deixar em van demanar que me n’encarregués fins que Madrid nomenés un nou director. Vaig suar sang i aigua. Ni tan sols coneixia la gent. Passaven pel despatx i els havia de demanar qui eren i què feien… Els que arribaven nous em deien que en Pallach els havia dit que tindrien una plaça de pedagogia i si em deien que no havien estat mai a una escola els deia que no els volia [riu]. “Si tu em promets que una setmana de cada mes aniràs a l’escola que jo et diré, faràs pedagogia, si no hi vols anar, no. I si m’enganyes, al primer mes aniràs al carrer”, els deia. Em posava molt seriosa.

—És una de les coses de què esteu més orgullosa, haver format els mestres?
—Sí. De molts mestres… Dels alumnes també. Com que anava a l’escola cada setmana, tenc molts alumnes. Els meus alumnes van ensenyar els seus alumnes, però ara ja és la tercera generació, i tot això ja s’ha acabat. I ara tenim el gran problema que la universitat no distingeix entre les carreres que són científiques i les professionals. Ser professor no té gens de valor. Agafen la gent per publicacions, en anglès, en revistes d’impacte. Publicacions i investigació, però no saben què és una escola. I quan m’heu preguntat per què l’escola no funciona, és per això. No formen els mestres. Teoria i teoria i teoria. A la darrera llei que ara sortirà, encara que tenc l’esperança que no surti, la part de formació professional és un deu per cent.

—Quin balanç feu de la vostra trajectòria?
—Em diuen, t’han donat moltes medalles, i jo responc que no n’he cercada cap, però que sóc una fracassada, perquè el que he defensat tota la vida no ho he aconseguit. Vam formar els mestres, vam formar els alumnes, però el sistema no el vam canviar… No en vam saber prou, segurament. Quan va començar la democràcia ens ho van fer malbé tot.

—Això sona rar.
—La nostra escola de mestres era molt considerada a totes les Espanyes. Era una escola de mestres reconeguda. Funcionava perquè ens hi matàvem. L’escola de mestres oficial estava molt més avall que nosaltres, i quan va venir la democràcia ens van igualar a tots per baix.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

La primera prova que no s’ha acabat res és la fressa que hi hagué ahir a París, l’endemà de la derrota de l’extrema dreta a les eleccions legislatives franceses. Primer moviment: el president Emmanuel Macron no ha acceptat la renúncia del primer ministre, Gabriel Attal, i li demana que continuï un quant temps més al càrrec “per assegurar l’estabilitat”. La situació postelectoral no és tan terrible per a Macron com semblava que seria, però tothom necessita temps. Attal ha volgut evidenciar el seu despit, assumint les conseqüències d’una decisió que no va prendre ell i que el va disgustar, però el moment demana paciència. El sistema electoral preveia les legislatives com un mecanisme per a reforçar el president, però ja no reïx en la seva missió: ara tan sols abona la fragmentació en tres blocs de difícil convivència. París està tan poc acostumada a les coalicions i els equilibris que, en un article publicat ahir a Libération, comparaven la situació –entre més– amb l’acord del PSOE i Junts després de les últimes eleccions espanyoles.

Segon moviment: ja comencen les discussions internes dins el Nou Front Popular, la coalició d’esquerres que ha guanyat les eleccions, integrada per la França Insubmisa, els socialistes, els ecologistes i els comunistes. El vell Partit Socialista, que ja semblava ferit de mort, enterrat per la superació del bipartidisme, és el que més s’ha revifat dins la coalició, respecte del 2022: ha passat de 31 diputats a 59; en canvi, els insubmisos de Jean-Luc Mélenchon han baixat de 75 a 74. Els ecologistes han passat de 23 a 28 i els comunistes, d’11 a 9. Olivier Faure, el primer secretari dels socialistes, ja ha marcat a l’agenda que aquesta setmana hi ha d’haver una proposta per a ser el primer ministre. Més enllà dels insubmisos, hi ha consens perquè el designat no sigui en cap cas Mélenchon, que desperta molts anticossos tant dins la coalició com fora. Els socialistes creuen que estan més ben situats perquè són els qui més poden construir ponts amb el macronisme. Els liberals, de fet, ja han avisat que no faran primer ministre Mélenchon.

Els socialistes veuen una oportunitat per a recuperar el protagonisme que van perdre després de l’època de François Hollande –elegit ara diputat. Tenen un marge per a promoure cares que puguin fer un paper en les eleccions presidencials del 2027, i tal volta per a seduir l’ala que els és més pròxima dels macronistes i reconstruir el centre-esquerra. La qüestió és quin tros de programa del Nou Front Popular estan disposats a sacrificar per aconseguir-ho, i fins a quin punt volen tibar la corda amb els insubmisos. Després de l’avançament sorpresa, l’esquerra va presentar un bon grapat de mesures elaborades a velocitat de creuer: prometien de derogar la polèmica reforma de les pensions de Macron, apujar el salari mínim net a 1.600 euros, congelar els preus de l’energia i de l’alimentació, restablir l’impost de solidaritat a la fortuna i abolir tots els imposts no progressius, per exemple. Mélenchon diu que és gràcies a aquest programa que han guanyat i que ara hi han de ser lleials. La proposta dels insubmisos és de cenyir-se al programa, però el Nou Front Popular és lluny de la majoria.

També la coalició liberal de Macron respira alleujada, com l’esquerra, perquè ha impedit la desfeta absoluta. La desaparició parcial del seu espai polític era una possibilitat real la nit de la primera volta. Ara volen fer valer els seus 161 diputats i la segona posició: qualsevol cosa que pretengui la coalició d’esquerra necessita el vist-i-plau dels aliats del president, que no veuen precisament amb bons ulls la radicalitat de Mélenchon ni la seva presa de posició. No tan sols molts portaveus de l’espai liberal es van negar d’entrada a fer diferències entre la França Insubmisa i l’extrema dreta de Marine Le Pen, sinó que van arrossegar cap al fangar de la campanya aquest mateix programa que ara Mélenchon reivindica integralment. El ministre de Finances, Bruno Le Maire, va fer servir l’espantall que l’aplicació de les propostes tant de l’esquerra com del Rassemblement National farien créixer el deute francès fins al punt que París acabaria literalment governada per Brussel·les i el Fons Monetari Internacional. El president de la patronal Medef va dir que el programa del Nou Front Popular era “tan perillós o més” que el de Le Pen.

Hi haurà una esgarrinxada interna i serà més aferrissada que no deixen veure ara les celebracions electorals. Resten tres anys de legislatura –llevat que Macron tornés a trencar totes les previsions i convoqués unes altres legislatives, cosa que no pot fer fins d’aquí a un any. Tres anys són poc temps i molt de temps alhora: poc temps per a engegar canvis que els ciutadans percebin abans de les presidencials del 2027, poc temps per a greixar un govern funcional amb unes majories tan complicades, i molt de temps perquè l’extrema dreta es refaci de la derrota, perquè Marine Le Pen es concentri a guanyar les eleccions següents, perquè Rassemblement National posi tants bastons a les rodes com pugui. Els equilibris que sorgeixin de les negociacions que hi ha en curs seran decisives per al combat més important. Sobreviurà el Nou Front Popular? Es cohesionarà, si Mélenchon s’enretira i els socialistes respecten la posició dels insubmisos? O s’esbocinarà? Els macronistes donaran suport extern a l’esquerra i també li posaran traves per a rostir-la i presentar-se més ben parats el 2027? O voldran tallar el bacallà directament?

I tercer moviment: Marine Le Pen no s’ha estat paralitzada, després de perdre. Ha pres una decisió significativa: deixar enrere el grup d’Identitat i Democràcia al Parlament Europeu per a unir-se als Patriotes per Europa, impulsat pel primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, i que ja ha esdevingut la tercera força a Brussel·les després d’integrar Rassemblement National, la Lega de Matteo Salvini, i Vox –que ha abandonat Giorgia Meloni–, entre més. El moviment d’Orbán ha anat sincronitzat amb la seva visita a Moscou, on s’ha reunit amb el president rus, Vladímir Putin. Les acusacions de ser massa pròxima a Putin han perseguit sempre Le Pen, que en efecte li havia professat admiració. Macron la va arribar a acusar d’estar-hi en nòmina. Els últims dies de la campanya de les legislatives, el suport explícit del Kremlin a Rassemblement National va incomodar Le Pen, que havia mirat de distanciar-se’n arran de la guerra d’Ucraïna. Ara ja n’ha perdut la por. Per a l’extrema dreta francesa, és el moment de marcar múscul a tot arreu on pugui.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

The Washington Post · Christian Shepherdi i Gerry Shih

El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, va fer ahir una visita sorpresa a Pequín, on el president xinès, Xi Jinping, va demanar un esforç global per a empènyer Rússia i Ucraïna cap a un alto-el-foc i va elogiar els esforços diplomàtics d’Orbán, que ha estat criticat fortament a Occident per haver pressionat Kíiv a cedir territoris que Moscou ha pres per la força bruta.

Ucraïna insisteix que no pot acceptar cap alto-el-foc mentre les forces russes continuïn ocupant la cinquena part del seu territori i els míssils i les bombes continuïn caient sobre les seves ciutats. El president, Volodímir Zelenski, ha demanat la retirada completa de les tropes russes, fins i tot, en una “cimera de pau” a Suïssa el mes passat, a la qual la Xina no va assistir pas. Rússia no hi va ser convidada.

Mentre Xi rebia Orbán a la capital xinesa, queien míssils russos a Kíiv, Dnipró i més ciutats ucraïneses. A Kíiv, un atac a l’Hospital Infantil Ohmatdyt va deixar dos morts, un dels quals, un metge. Setze persones més, entre les quals set criatures, van quedar ferides, segons el batlle, Vitali Klitxkó, i els pacients es van veure obligats a evacuar l’hospital. A la ciutat de Kriví Rih, deu persones, pel cap baix, van ser assassinades, segons les autoritats.

La setmana passada, quan feia uns quants dies que Hongria havia assumit la presidència rotativa del Consell de la Unió Europea, Orbán va visitar Kíiv i Moscou, cosa que va provocar un fort rebuig a Brussel·les i en més capitals europees, on les autoritats van recordar que Orbán no estava pas autoritzat per dur a terme diplomàcia per a la UE. “És irresponsable i deslleial que el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, utilitzi la presidència de la Unió Europea d’Hongria per visitar Moscou i el president Putin,” va publicar el primer ministre suec, Ulf Kristersson, a X. “Això envia un senyal equivocat al món exterior i és una ofensa a la lluita del poble ucraïnès per la seva llibertat.”

En aterrar a la Xina, Orbán va publicar una fotografia seva amb el títol: “Missió de pau 3.0 #Beijing.”

Peace mission 3.0 #Beijing pic.twitter.com/DZZFv4qAEH

— Orbán Viktor (@PM_ViktorOrban) July 7, 2024

L’aparició d’Orbán i Xi representa un triomf diplomàtic per al president rus, Vladímir Putin, que fa temps que demana un ordre mundial multipolar i no occidental. Putin insisteix que Occident, particularment els Estats Units i el Regne Unit, és responsable d’allargar la guerra a Ucraïna per no pressionar Kíiv perquè cedeixi a les seves demandes territorials.

La visita sorpresa d’Orbán a la Xina arribava quan feia tan sols unes poques hores que Putin havia rebut el primer ministre indi, Narendra Modi, en una visita d’estat a Moscou. Modi va sortir de Nova Delhi ahir al matí i es preveia que es reunís amb Putin per a un sopar. Aquest viatge era la seva primera visita a Moscou d’ençà del 2015. En un comunicat, Modi va destacar “l’Associació Estratègica Especial i Privilegiada entre l’Índia i Rússia” i va afirmar que les relacions havien avançat durant la darrera dècada en termes d’energia, seguretat, comerç, inversions i altres àrees.

L’augment de les compres per part de l’Índia de matèries primeres russes, especialment petroli, ha ajudat Moscou a suportar les dures sancions econòmiques occidentals imposades en resposta a la invasió d’Ucraïna. Amb la seva visita a Putin, Modi, que va ser reelegit el mes passat, trenca la tradició índia que el primer ministre comenci un nou mandat visitant un país veí del sud d’Àsia com a primera destinació, fet que subratlla la importància de la relació Índia-Rússia i la determinació de Modi de transformar l’Índia d’una potència regional a un actor global.

A la reunió amb Orbán a Pequín, Xi va dir que agraïa els esforços del dirigent hongarès per a trobar una solució política a la guerra d’Ucraïna, a la qual es va referir com a “conflicte”. “La Xina i Hongria comparteixen les mateixes posicions bàsiques i treballen en la mateixa direcció”, va dir.

“Només quan totes les grans potències exerceixin energia positiva en lloc de negativa, serà possible que s’albiri un alto-el-foc”, va dir Xi, segons la cadena de televisió xinesa CCTV. I va afegir que la Xina havia estat “instigant activament la pau i defensant les converses a la seva manera”. En una entrevista al diari alemany Bild, Orbán va insistir que Ucraïna no podria derrotar mai Rússia. “No hi ha cap solució a aquest conflicte a la línia de front”, va dir, i va afegir: “Si ens fixem en els soldats, l’equipament i la tecnologia, Putin no pot perdre. Vèncer Rússia és un pensament difícil d’imaginar. La probabilitat que Rússia pugui ser derrotada és completament incalculable.”

Tot i que els comentaris d’Orbán a Bild podrien reflectir una dura realitat que Ucraïna i els seus partidaris occidentals es resisteixen a admetre, l’atac amb míssils d’ahir va evidenciar ràpidament el terrible cost de la guerra de Putin. Les autoritats a Kíiv insisteixen que qualsevol alto-el-foc sense una retirada russa, simplement, permetrà a Moscou de reagrupar les seves forces i planificar futurs atacs per assolir les seves ambicions territorials plenes.

Pequín ha rebutjat les crítiques d’Ucraïna, Europa i els Estats Units sobre la seva decisió de no participar en una cimera de pau organitzada per Suïssa el mes passat, amb l’argument que no pot participar en converses en què s’exclou Rússia.

La Xina, juntament amb el Brasil, va presentar la seva pròpia proposta de sis punts, que segons les autoritats xineses té el suport de desenes de països en desenvolupament. De la perspectiva de Pequín, els països occidentals han estat un impediment per a aconseguir que Rússia i Ucraïna s’asseguin a negociar directament, diu Cui Hongjian, un acadèmic en relacions internacionals a la Universitat d’Estudis Estrangers de Pequín.

Pequín creu que “ha de fer sentir la seva veu i ha de tenir una posició”, diu Cui. La presumpta neutralitat de la Xina ha estat sotmesa a una pressió creixent a mesura que la guerra s’allargava un tercer any i el comerç de la Xina amb Rússia augmentava, juntament amb les proves creixents que les empreses xineses proporcionen suport econòmic i indirecte a la base industrial militar de Rússia.

En declaracions públiques i aparicions, Putin i Xi han mostrat com més va més alineació en la seva ambició compartida de remodelar l’ordre mundial i debilitar la influència dels Estats Units i els seus aliats. Xi i Putin es van reunir la setmana passada al Casaquistan, on Putin va parlar dels progressos cap a un “ordre mundial just i multipolar” durant la reunió anual de l’Organització de Cooperació de Xang-hai, una de les moltes agrupacions multilaterals que les dues potències han utilitzat per estendre la seva influència.

En aquella reunió, Putin va suggerir de reprendre les negociacions que havien tingut lloc a Istambul el 2022, poc després de la invasió russa, quan Ucraïna es trobava en una posició feble. En els anys posteriors, cada banda ha sofert desenes de milers de baixes, i Rússia tan sols ha fet progressos marginals cap a l’annexió il·legal de quatre regions del sud-est d’Ucraïna, a més de Crimea, que va ocupar per la força el 2014.

Ahir, a Moscou, el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, va dir que estaven a favor dels esforços diplomàtics: “El president Vladímir Putin és un ferm defensor de la preferència dels esforços polítics i diplomàtics per a trobar una solució al conflicte ucraïnès.”

Zelenski, en una publicació a Telegram, va dir que Rússia havia disparat més de quaranta míssils a cinc ciutats ucraïneses o més, i que a Kíiv s’havien atacat residències i un hospital infantil. Va dir que el món hauria d’unir-se per aturar l’agressió de Rússia. “Tots els serveis treballen per salvar tantes persones com sigui possible”, va escriure Zelenski. “I tot el món ha de fer servir tota la seva determinació per posar fi als atacs russos. L’única cosa que porta Putin són assassinats. Únicament junts podem portar pau de debò i seguretat.”

El Ministeri de Defensa rus, en un missatge a Telegram, va confirmar que havia atacat Ucraïna amb míssils, però va insistir que els objectius eren “instal·lacions de la indústria militar ucraïnesa” i “bases aèries”.

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

“La policia, mentre jo en sigui president, no entrarà al parlament a detenir ni a retenir ningú. I si ho volen fer, el primer a qui hauran de detenir és a mi mateix”, va dir ahir el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, en una entrevista a la SER. Si hi ha una repetició electoral, la presidència de Rull pot ser curta, però el seu principal envit polític és evitar que Carles Puigdemont pugui ser detingut en la seu de la institució. Junts té coll avall el retorn del seu líder si hi ha un debat d’investidura, tant si és d’ell com si és del socialista Salvador Illa. Diuen que tornarà encara que el Tribunal Suprem espanyol s’hagi negat a aixecar-li l’ordre de detenció perquè no li aplica la llei d’amnistia. Puigdemont pot ser detingut en el trajecte fins a l’hemicicle, però si hi arriba, Rull està decidit a evitar que la policia el detingui.

La cambra ja té un protocol de seguretat aprovat l’agost del 2017 que regula l’accés de les forces a la cambra i atorga al president la potestat d’impedir-los l’accés, però ara Rull estudia si cal reformar-lo. Segons fonts parlamentàries consultades per VilaWeb, ha encarregat al secretari general de la cambra, Albert Capelleras, que revisi les garanties del protocol en cas d’un possible intent de detenció de Puigdemont. Si la conclusió de Capelleras fos que no té prou garanties, la mesa el podria reformar per majoria, però aquesta qüestió no s’hi ha abordat encara formalment, segons unes altres fonts.

El protocol de seguretat es va aprovar abans de l’octubre del 2017, després de l’escorcoll que es va fer al parlament pel cas del 3% i també quan s’especulava amb la possibilitat que fossin detinguts Puigdemont, alguns altres diputats o fins i tot la presidenta de la cambra, Carme Forcadell, per tot allò que havia de venir. En unes notes jurídiques que l’acompanyen, s’adverteix que els diputats autonòmics tenen una immunitat parcial. Tan sols poden ser detinguts “en cas de delicte flagrant”. Per aquesta raó, s’hi afirma: “No es pot accedir a la pretensió de la policia d’entrar de practicar la detenció d’un diputat”, cosa que reforça la potestat de Rull per a impedir-los l’accés si volen detenir Puigdemont. Hi ha una altra excepció: sí que s’hi pot detenir un diputat en cas que el tribunal competent n’acordi la presó provisional i l’ordre no sigui atesa voluntàriament. Però aquesta no seria, en principi, la situació de Puigdemont, que té vigent una ordre detenció a l’estat espanyol dictada per Pablo Llarena i, abans de dictar-ne mesures cautelars, el jutge instructor hauria de permetre que declarés en seu judicial i demanar el criteri de les parts.

Què passaria si els agents d’un cos o força de seguretat es presentessin al parlament per detenir Puigdemont? El protocol estableix que Rull ha de ser informat per autoritzar-ne l’entrada o no. Primer, els agents s’han d’identificar davant els Mossos d’Esquadra destinats al parlament. Després hi han d’intervenir l’uixer encarregat d’identificació i el responsable de seguretat, que ha de demanar la resolució judicial als agents. A més, la cap del departament d’Infraestructures, Equipaments i Seguretat ha d’assistir el secretari general de la cambra, que és qui ha d’informar el president del parlament perquè autoritzi o no l’entrada dels agents a l’edifici. En cas que el president autoritzés l’accés de la policia –cosa que no passaria, segons Rull, si la pretensió fos detenir Puigdemont–, els agents haurien de deixar les armes “a l’armari corresponent” i haurien d’esperar l’arribada del secretari general, que els acompanyaria dins l’edifici per fer l’acció corresponent. Els agents haurien de tenir el rostre descobert i, si pretenguessin que se’n protegís la imatge, el protocol diu que s’haurien d’adoptar les mesures que calgués per preservar-los aquest dret.

Les notes jurídiques que acompanyen el protocol indiquen l’abast i els límits de les possibles actuacions de la policia judicial en seu parlamentària. Els lletrats hi assenyalen que no es pot confondre la prerrogativa de la inviolabilitat parlamentària amb la immunitat de seu, de jurisdicció i d’execució. Avisen que la inviolabilitat és la irresponsabilitat penal per les opinions expressades i els vots emesos en actes parlamentaris. Però el parlament no té la immunitat de seu que sí que tenen els edificis diplomàtics, i que hi impedeix l’accés de la policia, sigui judicial o no, i de qualsevol autoritat, llevat de consentiment escrit. Tampoc no té la immunitat de jurisdicció, que impediria que els tribunals adoptessin decisions respecte de determinats llocs; ni la immunitat d’execució, que no permetria que els tribunals hi poguessin executar ordres com la recollida de proves o escorcolls. En canvi, el parlament sí que té una protecció específica en els termes que determina el protocol i que, en el cas de Puigdemont, podrien ser suficients perquè no fos detingut si aconseguís d’entrar a l’edifici.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

La victòria del Nou Front Popular a França, i sobretot la clara derrota de l’extrema dreta, han desencadenat en alguns sectors del nostre país una reacció d’entusiasme cap a aquell país i cap als protagonistes d’aquesta victòria que estaria bé de posar a lloc. De matisar. Perquè és ben poc prudent del punt de vista català.

Als lectors del nord no cal que els expliquem res, que ho han de suportar cada dia i ho han hagut de sofrir des que van nàixer. Però a molts del sud avui sembla necessari de recordar-los que l’estat francès no ha estat mai per a nosaltres cap paradís i que bona part de l’esquerra francesa sosté opinions sobre la nostra realitat nacional que al sud de la ratlla podrien ser equiparables a les de Vox.

França va inventar durant la revolució el concepte modern de nació, o d’estat nació si ho voleu dir amb més propietat. I per això són tan furibundament nacionalistes. Segons la coneguda enquesta de l’Abbé Grégoire, l’any 1794, sols 3 milions de persones, d’una població total d’uns 28 milions, parlaven francès com a primera llengua. I això vol dir que, dins l’estat francès, al voltant del 88% de la població parlava altres llengües, començant per l’occità i el català.

L’eficàcia de París a l’hora d’aniquilar les nacions que vàrem romandre dins els seus límits no té, per tant, parangó enlloc del món. En poc més de dos segles, la república –aquesta mateixa república de la qual avui s’exalça tant l’esperit cívic– ha estat capaç de destruir llengües, cultures i nacions amb una eficàcia que, de fet, ha estat un model per a nacions més incapaces, particularment per a Espanya. I ho ha aconseguit fent servir sense vergonya la violència més abjecta i trepitjant els mateixos principis morals que la revolució proclamava per a tots els ciutadans i de manera universal.

Durant la Primera Guerra Mundial, per exemple, es calcula que uns 240.000 bretons van ser mobilitzats al front. Aproximadament 130.000 –la immensa majoria dels quals parlants de bretó– van morir en el conflicte. La mobilització de joves bretons va ser clarament desproporcionada respecte de la resta de l’estat, planificada amb l’objectiu explícit d’ensorrar la llengua i deixar Bretanya sense joves. Encara avui, malgrat els grans avenços d’aquestes darreres dècades, no s’han pogut recuperar.

Igual que al sud, però amb una eficàcia molt més gran, l’escola obligatòria va tenir un paper d’assimilació en el nostre país i també a Occitània, al País Basc, a Còrsega, a Bretanya, a Alsàcia, a Flandes i a la resta de territoris i colònies amb llengua pròpia. Les amenaces i els càstigs físics i corporals contra els xiquets van marcar generacions senceres i encara avui són part de la consciència fosca dels catalanoparlants.

A més, les forces progressistes i d’esquerra franceses tenen un llast innoble i feixuc sobre la seua història, que és la defensa de “l’aniquilació del patuès”, ja d’ençà de la revolució i els primers decrets, passant per les nefastes lleis educatives de la Tercera República, les anomenades “lleis Jules Ferry” (1879-1886) i rematant-ho amb l’oposició a la reforma constitucional del 2008 que havia de reconèixer les “llengües regionals” com a patrimoni de l’estat.

Cal recordar que aquesta reforma constitucional fa quatre dies va ser aprovada per l’Assemblea, però fou suprimida posteriorment pel senat. I que van ser els senadors comunistes, radicals i part dels socialistes –els mateixos que avui deuen celebrar contents les mostres de suport al Nou Front Popular– que van encapçalar el moviment contra el reconeixement de les llengües altres que el francès.

Potser algun lector dirà que tot això és cert, però que no toca recordar-ho un dia com avui, que són ganes d’aigualir una alegria. Evidentment, les coses sempre poden ser pitjors i una victòria dels de Le Pen ho hauria estat, com per desgràcia experimentem a Perpinyà. Tanmateix, deixant a banda, com explicava ahir, que la victòria del Front Popular és un respir, però no arregla res, per a nosaltres els catalans –a més– l’oblit és un luxe que no ens podem permetre.

I no parle ni dic això com un català de Bétera “solidari” amb els catalans de Salses i Elna, amb els de Font-romeu o Morellàs, sinó com un català tout court –i els qui viuen en el territori annexat per l’estat francès ja em perdonaran la ironia i la brometa.

Al capdavall, entendre i assumir que som una nació vol dir sentir i reaccionar, també remoure’s, no com un ciutadà, més o menys peculiar o exòtic, d’aquest estat o d’aquell (com un “català d’Espanya” o com a “català de França”), sinó sentir i reaccionar, també remoure’s, com a membre de la mateixa nació (com un català i prou). I això és una cosa en què precisament els catalans del nord –per exemple, amb el seu esforç indispensable per a fer possible el referèndum del Primer d’Octubre– ja ens han donat un parell o tres de lliçons.

 

PS1. Un any després del referèndum vaig tenir la gran sort de conèixer i parlar amb una part dels catalans que al nord van tenir cura de la distribució de les urnes i amb aquelles històries vaig escriure un reportatge que en un dia com avui em resulta particularment emocionant: “Els cent cinquanta catalans del nord que varen fer possible el referèndum”.

PS2. Ahir era un d’aquells dies que deixen marca en les portades dels diaris, que deixen clar quin marc de comunicació té cadascun al cap. Per a VilaWeb –o per a Berria, per dir-ne un altre exemple–, les eleccions eren tan importants com ho puguen ser les eleccions espanyoles o a qualsevol de les nostres comunitats autònomes. Simplement, perquè ho són per a aquells lectors nostres que, en aquella part del nostre país, diumenge votaven o s’abstenien.

PS3. I aquest és un dels factors essencials que fa la diferència entre VilaWeb i qualsevol altre mitjà del nostre país. I és possible gràcies al suport dels milers i milers de subscriptors que ens ajuden a anar endavant i a dibuixar cada dia un mapa informatiu lliure i sense restriccions imposades pels estats.

PS4. Quan ja havia acabat aquest article editorial, ha arribat la bona notícia que el jutge García-Castellón havia cedit finalment i havia arxivat la causa per terrorisme contra Marta Rovira, Marta Molina, Josep Lluís Alay, Oriol Soler, Xavier Vendrell, Josep Capmajó, Jesús Rodríguez, Oleguer Serra, Nicola Flavio Guiulio i el nostre estimat Jaume Cabaní, una de les persones que, treballant amb nosaltres molts anys, ha fet de VilaWeb el diari que és ara. És una gran alegria. Enhorabona a tots i us esperem ben aviat a casa.

Dins el marc de la capitalitat verda europea de València, el govern de Carlos Mazón i la batllessa María José Catalá ha començat una campanya perquè l’Albufera sigui declarada reserva de la biosfera. Exigències d’aigua al govern espanyol, passejades en barca pel llac amb una vintena de premis Nobel i una ferma reivindicació d’una de les “senyes d’identitat dels valencians” per a guanyar-se el favor d’associacions i col·lectius implicats en l’Albufera. Però per a poder impulsar formalment la candidatura, necessiten el suport de les comunitats locals, és a dir, d’aquells que viuen i treballen en el territori. I no tots hi són a favor. 

Eva Tudela, membre de la comissió de territori d’Acció Ecologista-Agró, es mostra contundentment en contra i explica que cal solucionar problemes en el parc natural que són més urgents. Explica que el fet que sigui reserva de la biosfera no implica més protecció en l’àmbit ambiental, perquè la màxima protecció ja li l’atorga la qualificació com a parc natural i la zona Ramsar europea (convenció sobre les zones humides d’importància internacional i particularment com a hàbitats d’ocells aquàtics).

Segons el programa MaB (l’Home i la Biosfera) de la UNESCO, les reserves de la biosfera han de complir tres funcions: la conservació de la biodiversitat i dels ecosistemes que contenen; el desenvolupament de les poblacions locals, i una funció logística de suport a la recerca, a la formació i a la comunicació. 

“Si de veritat volen fer bé les coses i crear la reserva, haurien de crear un òrgan de participació social on la gent pogués opinar del que vol. Si ha de ser una figura a escala mundial, haurien de començar a millorar aquesta biodiversitat que té l’Albufera. Millorar l’estat de qualitat de les aigües, millorar alguns vessaments que encara li arriben, controlar un poc tot el que s’aboca en els cultius per evitar que arribi a contaminar o a degradar les espècies. Què fem per millorar eixes aus que ara no troben l’aliment, com fer que en primavera, que és el moment en què han de fer niu, els camps tinguen ja aigua? Per què no solucionem aquests problemes que té l’Albufera i que són recurrents any rere any?”, apunta. 

Així, Tudela explica que el principal problema de l’Albufera és la manca d’aigua, i la manca de qualitat d’aquesta. Assenyala que l’aigua del llac no està en bon estat i que necessita ser renovada, però no hi ha prou quantitat per a fer-ho. L’Albufera té una vinculació molt estreta amb el conreu de l’arròs i quan els camps se sequen, “l’Albufera passa set”. Per tant, reivindiquen un cabal ecològic que asseguri aigua al llac.

Per una altra banda, els agricultors tampoc no estan convençuts amb la reserva de la biosfera. Nando Durà és membre de l’executiva de la Unió Llauradora i conrea arròs a l’Albufera. Explica que els llauradors ja tenen restriccions pel fet de ser en un parc natural i creu que fer la reserva implicaria més entrebancs. Per exemple, assenyala que, antigament, a l’hivern es podien fer uns altres conreus. Però ara només poden conrear arròs perquè els camps s’han de mantenir inundats per a la fauna del parc.

“Ara, si es fa una reserva de la biosfera, què és, una rosqueta més? Vull dir, estrènyer-nos un poc més als llauradors, que som al final els que estem mantenint eixe territori? Perquè si no férem l’arròs ací, això seria com fa cent cinquanta anys o dos-cents, que seria tot un canyar, ple de malària i de rates, i no ho cuidaria ningú”, diu. Amb tot, no tenen clar com els afectaria la declaració de la reserva, però Durà es mostra convençut que seria una cosa més perjudicial que no beneficiosa per als llauradors. A més, la batllessa de València hauria d’aconseguir el suport dels altres tretze municipis que conformen el parc natural de l’Albufera i Durà assegura que la Unió té prou força dins alguns consells agraris per a fer que els ajuntaments es neguin a la proposta.

Tot per al turisme

Una de les grans premisses dels governs del PP al País Valencià és l’impuls del turisme. I tenir una reserva de la biosfera en plena ciutat de València seria un gran reclam. “Tenim un turisme molt focalitzat i molt localitzat en la zona costanera. I això produeix saturació turística, de persones, de trànsit de cotxes. Hi ha una carretera que talla un parc natural entre els dos ambients principals. Els animals necessiten creuar-la perquè busquen aliment en un lloc, refugi en un altre i és una línia de mortaldat. Tenim un parc natural excessivament transitat en l’estiu perquè tenim apartaments i platges i el Palmar i un turisme que no és respectuós, perquè va on vol, ho aixafa tot i agarren la barca i recorren tota la llacuna. Tenim animals que estan acostumats al fet que passin barques i els donin menjar. Això són les coses que genera el turisme. Un poble supermenut amb més de quaranta restaurants. I ara que estan eixint tots els problemes del turisme i la massificació en les illes i en les ciutats grans, València no es planteja regular-lo, ni en la ciutat, ni en un parc natural com l’Albufera. Fan el contrari. Demanen la reserva de la biosfera que l’únic que és, és un ganxo per als turistes europeus”, denuncia Tudela.

L’activista conclou que la reserva de la biosfera no és una bona idea, sobretot si no es fan les feines de millora ambiental del parc. “Només els interessen els números: tants milions de turistes han visitat València en falles, tants en juliol… I això no és sostenible. Al final rebentarà en algun lloc i l’Albufera és un lloc sensible. Si és parc natural és perquè té uns valors ecològics i culturals que te’ls pots carregar amb tot això”, lamenta. 

Durà també arriba a la conclusió que per a l’única cosa que servirà la reserva de la biosfera a l’Albufera serà per a atraure més gent. “Al final, nosaltres en lloc de fer arròs estarem ací com en un zoològic i els animals serem els llauradors, i vindrà la gent a veure’ns i donar-nos molletes de pa”, diu amb certa sorneguera. 

La contradicció del port

A més a més, la intenció de Mazón i Catalá de declarar l’Albufera com a reserva de la biosfera xoca frontalment amb el seu anhelat desig de l’ampliació nord del port de València. Tot un seguit d’experts ja han avisat que aquestes obres posarien greument en perill l’Albufera, fins al punt de fer-la desaparèixer. Eulàlia Sanjaume, catedràtica de geografia física de la Universitat de València, que fa més de cinquanta anys que estudia l’evolució de la costa, explicava en una entrevista a VilaWeb que l’ampliació sud ja va causar greus afectacions sobre les platges del sud i l’Albufera. “La restinga de l’Albufera no és gaire ampla. I com més estreta es faci, més possibilitats d’infiltració salina. La densitat de l’aigua és diferent, però per baix pot entrar a l’Albufera i fer-la salar. I si l’aigua salinitza, adeu a tota la vida que té en aquests moments”, va dir. 

En preguntar-li sobre la reserva de la biosfera, va dir que li semblaria fantàstic, però que primer haurien de posar tots els mitjans necessaris perquè a l’Albufera li arribi aigua dolça i que l’erosió no faci que hi hagi problemes de salinització per intrusió marina. Així, apuntava que es convertiria en un golf marí si no s’hi posava remei. “Els valencians hauríem d’alçar-nos i anar en contra que ampliaren el port. Paga la pena destrossar l’Albufera per un aparcament de contenidors? Jo crec que no”, va concloure. 

Per què l’ampliació del port de València es podria convertir en un nou cas Castor?

Les reserves de la biosfera dels Països Catalans

L’última incorporació a la llista de reserves de la biosfera dels Països Catalans va ser la Vall d’Aran, declarada per la UNESCO tot just la setmana passada. A més a més, hi ha sis reserves més al territori. A Andorra hi ha Ordino. Al Principat, el Massís del Montseny i les Terres de l’Ebre. Al País Valencià, hi ha l’Alt Túria i la vall del Cabriol. I tota l’illa de Menorca i el seu entorn marí són reserva de la biosfera.

El jutge Manuel García-Castellón ha decidit d’arxivar la causa per terrorisme contra el Tsunami Democràtic, després de la decisió de l’Audiència espanyola d’invalidar totes les investigacions del cas posteriors al 29 de juliol de 2021, quan s’acabava el termini legalment establert.

Marta Rovira pensa en un retorn pròxim arran del revés a García-Castellón

El magistrat ha decidit de remetre testimoni de la resolució a la sala penal del Suprem espanyol perquè es tingui en compte en l’altra peça separada en què s’investiga, també per terrorisme, el president Carles Puigdemont i el diputat Ruben Wagensberg.

L’arxivament de la causa beneficia els encausats Josep Lluís Alay, cap de l’oficina de Puigdemont; els empresaris Oriol Soler, Xavier Vendrell i Josep Campmajó; Marta Molina, dirigent d’ERC; el periodista Jesús Rodríguez; l’enginyer Jaume Cabaní; l’ex-directiu d’Òmnium Cultural Oleguer Serra; i el banquer suís d’origen italià Nicola Flavio.

A la interlocutòria, García-Castellón –que segons que indiquen fonts de l’Audiència espanyola a l’ACN era fora per vacances i ha tornat només per emetre aquesta resolució– explica que la decisió de la sala penal només li permet d’actuar en dues direccions: o continuar les actuacions per la via del procediment abreujat, o sobreseure i arxivar la causa. A més, admet que, en cas de continuar, únicament podria servir-se de les diligències que havia practicat fins al 29 de juliol de 2021. Assenyala que d’això es desprèn la impossibilitat de continuar, perquè “abans d’aquesta data no es va poder acordar ni dur a terme la declaració de cap dels investigats”. El jutge reconeix que, malgrat que els fets investigats són constitutius d’infracció penal, no hi ha prou motius per a atribuir-los als investigats.

Finalment, afegeix que les investigacions declarades nul·les apuntaven inequívocament al judici d’aquest instructor a la comissió de fets susceptibles de ser qualificats de delicte de terrorisme.

Aquest matí, la sala penal ha acceptat el recurs de Marta Molina, encausada, que va denunciar que la pròrroga es feia fora de termini perquè ja s’havia tancat el cas quan es va renovar. Això vol dir que totes les decisions que es van prendre d’aleshores ençà són anul·lades i, per tant, el jutge tan sols es podia basar en les diligències practicades fins al 29 de juliol de 2021. García-Castellón va justificar que el termini d’instrucció no havia arribat a expirar per la interlocutòria del 30 de juliol de 2021, que és quan va fer la pròrroga.

La defensa del president Carles Puigdemont ha recorregut contra la decisió del jutge instructor del Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena, de no amnistiar-lo i mantenir l’ordre de detenció a l’estat espanyol, i l’acusa de menystenir deliberadament la llei.

“No ha existit, en cap dels processats en aquesta causa, propòsit d’enriquiment de cap mena que permeti excloure l’aplicació de l’amnistia al delicte de malversació”, assenyala. I insisteix que tampoc no s’ha afectat de cap manera els interessos financers de la UE. Tot això s’exposa en el recurs de reforma que el seu advocat, Gonzalo Boye, ha presentat contra la interlocutòria que Llarena va dictar el primer de juliol passat en què deixava clar que no aplicaria la llei d’amnistia al delicte de malversació.

El pla de Marchena i Llarena per a tallar la via europea d’auxili a Puigdemont

La defensa acusa el magistrat de fer una interpretació “completament insostenible” de la llei d’amnistia i d’incórrer en “fallides lògiques i contradiccions tan evidents”. Segons ell, amb la simple lectura de la norma es pot apreciar que n’és, d’arbitrària, la resolució de Llarena. En un escrit, la defensa precisa que es pronuncia exclusivament sobre la decisió del jutge de no amnistiar la malversació i avisa que en uns altres escrits respondrà sobre la negativa d’aixecar l’ordre de detenció dins l’estat espanyol que pesa damunt seu i sobre si veu pertinent o no de consultar el Tribunal Constitucional sobre l’amnistia al delicte de desobediència.

Puigdemont diu: “Sense cap dubte la vigència d’una ordre de detenció suposa una restricció” del seu dret de llibertat personal. Alhora denuncia la “vulneració palmària” de la constitució espanyola i de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Un vot particular que serveix de base

Igual que va fer la fiscalia en el recurs que va presentar contra la decisió de la sala penal de no amnistiar la malversació del vice-president Oriol Junqueras i la resta de condemnats, Puigdemont fa referència en el seu recurs al vot particular que va emetre la magistrada discrepant del tribunal, Ana Ferrer. “L’única interpretació raonable de la llei que ara apliquem ens porta a entendre que aquest benefici orientat a procurar el projecte independentista català és precisament el que la llei vol amnistiar”, sostenia la magistrada.

Una magistrada alerta del perill de denegar l’amnistia i trenca la unitat a la sala de Marchena

Per al president de la Generalitat la interpretació que fa Llarena de la llei “posa de manifest, encara més, l’absoluta arbitrarietat de l’operació política duta a terme mitjançant la resolució que és objecte del present recurs, com també la vulneració dels drets invocats, en particular, en relació amb el dret a una resolució motivada i fundada en dret”. “En la mesura que el magistrat instructor prescindeix del que la mateixa magistrada Ana Ferrer García considera l’única interpretació lògica dels preceptes legals aplicables, és evident que s’incorre en la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva”, afegeix.

En el seu recurs, Puigdemont remarca que no hi ha indicis en contra. “La inexistència d’aquests indicis racionals ha estat sempre el cas en aquesta causa, també abans de la vigència de la Llei Orgànica 1/2024 [la llei d’amnistia] pel que es dóna, amb més intensitat si és possible, a partir de la seva entrada en vigor el passat 11 de juny del 2024”, diu. A més, retreu que Llarena rebutgés d’amnistiar-li la malversació, perquè troba evident que la nova llei el beneficia, i li critica que consideri l’aplicació de la norma “com una cosa aliena a ell”. A parer seu, el magistrat ha decidit de menystenir arbitràriament l’amnistia.

Amb tot, assegura novament que la causa del procés és una vulneració sistemàtica dels seus drets fonamentals. “Cap norma jurídica justifica la pretesa competència de la sala penal del Tribunal Suprem per conèixer de la present causa, cosa que cal reiterar, una vegada més, en el present recurs”, assenyala. Alhora insisteix que Llarena tampoc no és un jutge imparcial.