Més de set-cents manifestants en favor de Palestina han estat arrestats després de deu dies d’acampades en més de quaranta universitats dels Estats Units. Aquesta matinada, les autoritats han detingut nou manifestants més a Boston, St. Louis, Arizona i Indiana.

Ahir, la policia va desallotjar l’acampada a la Northeastern University de Boston, i hi va haver cent dos detinguts. A la universitat de St. Louis, els agents van tancar temporalment l’accés al campus i van fer vuitanta detencions més. Entre els detinguts hi havia la candidata independent a les eleccions presidencials del novembre Jill Stein.

El govern encapçalat per Joe Biden encara no ha pres cap mesura política per aturar l’onada de protestes, més enllà d’encarregar a Douglas Emhoff, marit de la vice-presidenta Kamala Harris, que negociés amb les autoritats universitàries. Tanmateix, el portal Politico explica que Emhoff considera que algunes d’aquestes concentracions amaguen una pulsió “violenta, antisemita i inacceptable”.

Si les eleccions a Catalunya s’haguessin fet ahir, el PSC hauria aconseguit d’ampliar el seu avantatge amb 40 escons, 2 més que en l’enquesta anterior, i 6 per davant de Junts, que es mantindria a 34. Això indica la segona enquesta d’EM Analytics per a VilaWeb, que, en canvi, mostra que l’independentisme podria retenir per la mínima la majoria absoluta, amb tot just 68 escons. La mostra continua essent de 1.200 persones, però, en aquesta segona enquesta, se n’han retirades 100 que van respondre la primera i se n’hi han introduïdes 100 de noves. La resta, són les mateixes. VilaWeb farà encara 9 enquestes més, que, de dilluns a dijous, es publicaran cada dia a les vuit del vespre.

Aquest format del tracking és pensat justament per anticipar tendències. Tot i que encara és aviat per a identificar canvis, en poques hores, la intenció de vot per als socialistes és la que ha crescut més, d’un 0,9%. Aquest lleu impuls arriba mentre l’actualitat política se centra en bona part en la mobilització del PSOE perquè Pedro Sánchez continuï de president espanyol i no plegui, tot esperant que demà anunciï la decisió. Esquerra en sembla la perjudicada principal, perquè baixaria d’1 punt en l’estimació de vot, del 19% a 18%, gairebé el mateix que guanyen els socialistes, i perdria 1 diputat a Girona, cosa que la faria baixar fins a 27, en benefici justament del PSC.

L’altre moviment d’escons seria a Barcelona, on els socialistes n’arrabassarien un altre a Vox, que, tot i això, resistiria la crescuda del PP i en conservaria 10, tot just 1 menys que ara fa 3 anys. La resta es mantindrien igual, el PP, amb 12; la CUP, amb 7; i els Comuns, 5. Alhora i Aliança Catalana continuarien sense entrar. A banda de la possible majoria independentista, també sumarien els socialistes i Junts, amb 73 diputats, i ERC, el PSC i els Comuns, amb 72. A republicans i socialistes els mancaria tan sols un diputat per a tenir majoria tots dos sols (67 escons).

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

La batalla decisiva pel segon lloc a Girona

Segons el tracking, ara com ara l’escó més disputat és l’últim per Girona, on se’n reparteixen 17. Allí, la llista de Junts, amb Carles Puigdemont al capdavant, s’enduria la victòria més clara de totes les demarcacions. Hi aconseguiria entre un 36,1% i un 37,6% dels vots i 7 escons: un dels resultats que expliquen l’embranzida fins a la segona posició general. A la resta de circumscripcions, el joc sembla molt més repartit: a Barcelona, la primera posició seria per al PSC (entre un 30,1% i un 31,4%); a Tarragona, també per al PSC (entre un 24,4% i un 25,4%); i a Lleida, per a Junts (entre el 30,7% i el 32,0%).

La bona collita de Puigdemont a Girona, doncs, fa especialment decisiu el frec a frec per al segon lloc. El 2021, el va obtenir Esquerra, amb el 21,81% dels vots i 4 escons. El PSC, tercer, amb un 15,18% i 3 escons. Ara tots dos competeixen per aquest quart diputat que havien obtingut els republicans. El sondatge d’EM Analytics per a VilaWeb dóna al PSC entre un 19,0% i un 19,7% i a ERC entre un 18,7% i un 19,5%: la lluita és aferrissada. De la resta d’escons, 1 aniria a parar a la CUP, que fa 3 anys en va obtenir 2; 1 a Vox i 1 al PP, que la darrera vegada no va entrar.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Barcelona és l’altra demarcació amb canvis respecte de l’enquesta anterior. Ara com ara, sembla que l’últim escó se l’emportaria Esquerra, però la segona posició encara se la disputen més partits que no pas a Girona: Vox, Aliança Catalana, la CUP i el PSC són a menys d’un punt d’endur-se’l. Durant aquests dies de campanya, la capacitat de trencar la tendència que s’observa avui serà clau per a la composició final de l’hemicicle. Però, en tot cas, cal insistir que les enquestes són tan sols una fotografia del moment en què es fan, i que el resultat final és difícil d’encertar justament pel component atzarós d’aquests últims quatre escons.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Tot esperant el marc de la campanya

El seguiment electoral és en un moment de cruïlla, atès que aquesta enquesta és, com dèiem, l’última abans que Pedro Sánchez no faci públic si plega o no. Mentre tothom és a l’expectativa, hi ha un estira-i-arronsa pel marc de les eleccions. Ahir el PSOE va fer a Madrid un Comitè Federal amb la presència de Salvador Illa i, davant la seu, hi hagué una manifestació de milers de persones. L’ex-president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, una figura amb molt de pes avui al PSOE, va insinuar que les eleccions a Catalunya serien una mena de plebiscit: “Tenim 48 hores per a impulsar Illa perquè sigui president i perquè Pedro continuï”, va dir.

Tant Puigdemont com Pere Aragonès ho van criticar: el candidat de Junts, perquè diu que el PSOE mira de fer creure als ciutadans que les eleccions tracten del futur de Pedro Sánchez –“i en realitat tracten del futur dels nostres fills”–; el candidat d’Esquerra, perquè diu que considera que Illa, mentrestant, es prepara per acceptar els vots del PP, tal com va fer Jaume Collboni a Barcelona, i diu que Esquerra és l’única que pot garantir que no passi. Laia Estrada, de la CUP, també ha reivindicat que Catalunya no podia restar sempre supeditada a allò que passés a Madrid. Mentrestant, el PP insisteix que Sánchez fa teatre i els Comuns demanen una mobilització a favor de la democràcia.

L'enquesta de VilaWeb més detallada

Avui, 28 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• L’operació Feijóo-Fernández per a aglutinar l’espanyolisme, escombrar Cs i superar Vox
• Salvador Illa, constructor de presons
• Els EUA prohibeixen TikTok
• Ara que rebrà ajuda dels Estats Units, Kíiv podrà capgirar la guerra d’Ucraïna?
• La Palestina que guanya dins Junts | Mail obert d’Andreu Barnils
• Josep Chaqués: “Si hi ha llibertat per a no elegir el valencià també hem de tenir llibertat per a no elegir el castellà”
• Tesla, en crisi: per què trontolla el gegant del vehicle elèctric?
• Jordi Rico: “Tenia la sensació que no tenia vida, que la meva vida era la feina”
• Què hi feia, un vi de La Rioja, en un acte de 3Cat per a celebrar Sant Jordi?
• Faith Ringgold, l’art revoltat. Un tribut | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDXVI): Qui diu menys diu més

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Francesc Ribera ha completat aquest dissabte les cent presentacions del seu llibre “El silenci que heu de témer” amb dues que s’han fet a Prada de Conflent i a Perpinyà.

Aquestes dues presentacions completen una ruta que va començar el 25 de novembre de Solsona i que l’ha portat arreu dels Països Catalans, d’Elx i Crevillent a Mallorca, on passa la novel·la, i d’Esterri d’Àneu o Tremp fins a Dénia, Pego o Pedreguer.

El silenci que heu de témer és una novel·la històrica i també política, que des del segle XVII a Mallorca ens vol portar les claus del  present.

Podeu saber-ne més, llegint aquesta entrevista: “És difícil d’afrontar una guerra si no hi ha un lideratge coral”

“En la guerra entre Israel i Palestina vostè té més simpatia per…? Aquesta és la pregunta que, unes quantes setmanes enrere, va fer el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) (pdf, pàgina 90). Ara que som en plena campanya electoral és bo de recordar els resultats d’aquella enquesta, perquè il·lustren molt bé en quina bombolla ens trobem tots plegats, una bombolla que també condiciona el vot de les eleccions catalanes. Els resultats de l’enquesta es veuen en dos gràfics, l’un d’àmbit general, l’altre de partits. La simpatia dels catalans en aquesta guerra va: a Cap (groc), a Palestins (verd), a Ambdós (lila), NS-NR (gris), a Israelians (blau).

Al conjunt de la població la simpatia als palestins (34%) guanya de moltíssim la simpatia als israelians (6%). Si ho mirem per partits, absolutament en tots els partits passa igualment, amb una excepció: a VOX els pro israelians (31%) guanyen els pro palestins (10%). A la resta de partits, guanyen els pro palestins, tant a PP (21 a 19) i a Junts (30 a 12), com a CUP (78 a 0) i ERC (41 a 4).

Ho repetim: a Junts els pro palestins són el 30% i els pro israelians, el 12%. Si els defensors del govern de Netanyahu es pensen que fan bé les coses, que es demanin per què únicament a l’extrema dreta espanyolista hi ha més pro israelians que no pro palestins. Que es demanin per què en un partit com Junts són minoria. Els altres, demanem-nos quina imatge tenim dels partits i com són en realitat. Quant a nosaltres, els partidaris d’Israel convençuts que Netanyahu és un criminal de guerra, i tan allunyats del seu govern, en què hi ha membres d’extrema dreta, que el voldríem veure caure, estem convençuts que no. Que no fan bé les coses.

Però hi ha una altra dada interessantíssima, en aquestes respostes. Ni els pro palestins ni els pro israelians guanyen. El grup que no té simpatia a cap bàndol és el més nombrós en el gràfic general: a Cap (38%), a Palestins (34%), a Ambdós (15%), NS-NR (7%), a Israel (6%). Per partits, els qui responen Cap guanyen a Junts, a Ciutadans, a PP, a cap partit i a Vox; i els qui responen a Palestins guanyen al PSC, a ERC, a Comuns i a CUP.

He fet l’exercici, no sé si gaire ortodox, de sumar els qui responen Cap i Ambdós. Els veig molt iguals, en el sentit que en aquesta guerra se senten tan a prop, o tan lluny, dels uns com dels altres. I aleshores, el resultat és que aquest grup és el 53% de la població catalana. I que voregen o superen el 50% en tots els partits, tret de Comuns i de CUP. A ERC (47%,), PSC (48%), Junts (54%), Cs (50%) PP (55%), VOX (57%). De cap partit (65%).

Un conjunt de la població que se sent tan lluny, o tan a prop, dels uns o dels altres durant la guerra i que deu haver assistit amb estupefacció als debats violentíssims, molt ofensius, i en general de poc nivell, que la gran, important, minoria de pro Palestins i la petitíssima minoria de pro Israelians han protagonitzat aquests darrers mesos.

Dilluns 22 d’abril, vigília de Sant Jordi. Cinquanta escriptors amb premi literari es van aplegar a la Fundació Tàpies de Barcelona, on la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals els havia convocat per fer la fotografia de Sant Jordi del 3Cat. La instantània es va fer davant la imponent biblioteca de l’artista. Però abans, mentre els capitosts de la Corporació (televisió i ràdio públiques) parlaven, van oferir als escriptors un pica-pica. Per beure hi havia cava Juvé & Camps, però de vi tranquil tan sols hi havia un vi negre que venia de La Rioja: Señorío de Villarrica. Què hi feia, un vi de La Rioja, en un acte dels mitjans públics del país i per a celebrar Sant Jordi? Algú es pot imaginar la situació a l’inrevés: vi català en un acte dels mitjans públics de La Rioja un dia assenyalat?

El fet no va passar desapercebut a una de les escriptores presents, que va publicar un piulet que posava en evidència la relliscada: “La @som3cat convoca els premiats de literatura catalana per fer una foto, per Sant Jordi, i, oh, sorpresa!, per beure…” L’autora va etiquetar l’INCAVI, la Institució de les Lletres Catalanes, algunes denominacions d’origen i alguns mitjans de comunicació. El piulet va tenir ressò.

Fonts de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals diuen a VilaWeb: “Nosaltres sempre treballem amb càterings que ofereixen i treballen amb producte català i de quilòmetre zero, però el càtering d’aquell dia no era el nostre habitual i en algun moment de la cadena es va cometre un error humà que lamentem.”

Però realment va ser una relliscada o més aviat és que no s’hi va pensar perquè no es considera un fet que cal cuidar per respecte als elaboradors i als pagesos que fan bé les coses, que fan vi de qualitat en aquest país, que és país de vins, que és territori vinícola de dalt a baix? Perquè aquest no és pas un cas aïllat. Hi ha un munt d’actes públics i de tota mena en tots els àmbits de la societat en què s’ofereix una copa de vi que no és del territori.

Quan els responsables de l’INCAVI van veure el piulet, no s’ho podien creure. El disgust va ser d’altura, perquè justament enguany s’ha engegat la campanya “Catalunya, on el vi és cultura” [espot], la campanya de promoció del vi català més ambiciosa i cara de la història, en què hi ha pressupostat mig milió d’euros. Per acabar-ho d’adobar, el conseller d’Acció Climàtica va presentar la campanya i l’Àrea de Difusió de la Generalitat, que depèn de la Presidència, la va treballar.

L’INCAVI accepta la versió donada per la Corporació i vol tancar la polèmica. Però explica a VilaWeb: “Aquesta és la realitat que treballem per canviar i necessitem el compromís de tothom cap al vi català, també de TV3. Valorar tota la feina que hem fet amb l’estratègia de notorietat del vi català que es va iniciar amb la campanya de promoció del vi català “Catalunya, on el vi és cultura” (la més ambiciosa feta mai) i que enguany continuarà amb una altra onada d’insercions i accions al canal.”

S’ha fet molta feina per revertir les dades de consum de vi a Catalunya que prové de fora del país. Aquests darrers anys sembla que l’esforç de l’administració i del sector, també amb l’arribada de l’enoturisme, per optar pel vi de qualitat i per donar-lo a conèixer ha anat fent via i el consum de vi català ha anat creixent. Però encara hi ha molta feina a fer. Segons dades de l’empresa Nielsen, les darreres fetes públiques: el 2020, de cada 10 ampolles de vi consumit a Catalunya, solament 4 eren de DO catalanes. El percentatge era del 41,5%.

L’escriptora que va fer el piulet és Roser Vernet, nascuda al Molar (Priorat) que d’ençà del 2006 impulsa el Centre Quim Soler, la Literatura i el Vi, una associació que vincula i genera literatura al Priorat. Per ella aquest fet és un símptoma d’allò que acostuma a passar. S’encarrega un càtering i no s’hi pensa ni poc ni gaire a fer quilòmetre zero, que ha de ser un vi del territori.

I si aquest fet passa en tota una Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, què no deu passar en unes altres entitats de caràcter privat. És símptoma del fet que encara hi ha molta feina per a canviar la mentalitat, per a valorar el producte propi, que conté una identitat agrària, paisatgística, cultural.

Roser Vernet és l’autora del llibre Lo mig del món (Club Editor), que ha estat una de les obres més valorades i ben rebudes pels lectors els darrers mesos i que ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana. El llibre és impactant en la forma, una prosa poètica que embolcalla, i sobretot en allò que explica: una manera d’estar al món. Els interrogants de la seva vida li fan prendre consciència dels llocs que habita i de com els habita, però també de com els habitem col·lectivament. “El lloc és la gent”, escriu Vernet al començament del llibre. En aquest sentit, cada lloc que habitem és el mig del món. I per això podríem dir que Lo mig del món és una mena d’observatori d’un paisatge personal, emocional i físic. D’aquesta perspectiva, quin efecte tan demolidor que fa el Villarrica del 3Cat a la Fundació Tàpies.

La primavera, al País Valencià, és sinònim de trobades. De les Trobades d’Escoles en Valencià que organitza Escola Valenciana. Aquest moviment que els caps de setmana aplega milers de famílies a pràcticament totes les comarques, va nàixer l’any 1986 i, salvant el tòpic, amb la convocatòria d’una paella. Un dels artífexs d’aquest fenomen és Josep Chaqués, un mestre jubilat d’Almussafes, que va ser director del col·legi Trullàs de Benifaió, que és on es va gestar tot.

Però abans d’això, Chaqués havia conreat arròs amb la família a Villanueva de la Serena, província de Badajoz, i havia estudiat magisteri perquè el camp no li agradava gens. L’any 1978 va ser destinat obligatòriament al País Basc. Allà anava de tapes amb un Xabier Arzallus encara jesuïta i professor a Loiola que li va obrir els ulls sobre la importància que els infants aprenguessen en la llengua materna.

La resta és història. Parlem amb Chaqués a casa seua, a Benifaió. Una casa gran, de poble, amb diferents nivells, corral i andana, i on guarda una gran quantitat de documentació, llibres i papers de l’activitat frenètica que ha mantingut i que manté encara com a president de la fundació Sambori, que convoca el concurs literari amb més concurrència del món, diu.

—Com us canvia la vida, aquella mena de desterrament al País Basc, l’any 1978?
—Jo era director del col·legi Pepita Greus d’Alginet, i ens envien a un grup de mestres allà. A mi em toca a Azkoitia i me n’he d’anar amb una xiqueta de tres anys i un xiquet d’un any i mig. I allà tinc la sort de patir fam. Guanyava 21.000 pessetes i en pagava 12.500 de lloguer. Vaig haver d’anar a demanar a l’alcalde que m’ajudara. L’alcalde va cridar a la Kutxa, parlava en basc, i, sense conèixer-me, em van donar els diners fins que la delegació territorial de València va donar l’ordre de pagar-me. Eixe dia, el batlle em diu: “Et presentaré un mestre dels bons, et presentaré el meu amic Xabier Arzallus.” Ens vam fer amics. Els migdies anàvem de tapes. Com que ell era jesuïta, treballava a l’escola de Loiola i un dia m’hi va dur. Hi havia 2.500 alumnes que feien l’ensenyament en euskera. Això, a València, l’any 1978 no s’ho creia ningú. I això em va fer veure que ensenyar en la nostra llengua era la cosa més natural del món.

—És aquella cosa d’ensenyar als infants en la llengua materna.
—Cal que les llengües maternes les cuidem. Si no, això desapareixerà. Estem a punt de desaparèixer. Crec que el professorat ha baixat el nivell d’autoestima i de lluita per la seua llengua i la seua cultura.

—Quan torneu us proposeu d’imitar una mica aquell exemple del País Basc, però en un poble com Benifaió, que era un dels feus d’Unió Valenciana.
—El 1983 tenim la llei d’ús i ensenyament del valencià, que és molt important. El 1984, alguna escola ja començà. No sé ni com ho feren, perquè no tenien temps d’haver aprovat el projecte de centre, però ho feren. Nosaltres ho preparàrem durant el 1984 i vam començar el 1985. A la comarca érem disset centres que fèiem l’ensenyament en valencià.

—Vau tenir problemes?
—[Riu.] Problemes grossos! Férem moltíssimes reunions amb els pares i els explicàrem el projecte d’ensenyament en valencià. Van venir pares d’Almoines a dir-nos que ensenyar en valencià era normal, que els pares ho tenien clar… Però quan arribà el mes de setembre, es van posar a la porta de l’escola unes quantes mares dient: “No volem valencià, volem castellà”, “Chaqués, dimite, el pueblo no te admite”… En aquell moment, Las Provincias, imagina com anava! Era una cosa que jo veia tan normal. Al País Basc era natural, com és que a la meua terra no ho podia ser? Baltasar Vives, que era director general d’educació, va fer una llei molt bona. Jo en dic “la llei salomònica” perquè diu, si un pare no vol ensenyament en valencià, el seu xiquet el passem a ensenyament en castellà. I això vam fer: vuitanta alumnes, que no era ni el 20% de l’alumnat, passaren del Trullàs al Santa Bàrbara. Traslladaren mestres i alumnes. Això no sols va passar a Benifaió. Va passar a Beniarrés, a la Pobla del Duc… Així s’acabà el problema.

—Però, d’aquesta manera, no es complia la llei que deia que a final de l’ensenyament els alumnes havien de saber totes dues llengües.
—Passa que tant les que eren només en valencià i les que eren només en castellà, a poc a poc havien d’anar augmentant les hores de l’altra llengua. Però això sí que no ha passat.

—L’any 1986 es fa la primera trobada. Com naix, la idea?
—Recorde molt aquella nit. Era hivern i teníem dues estufes, però feia molt de fred, i ens vam reunir i és quan vam dissenyar la trobada. Hi ha un fet importantíssim. Els pares diuen: “Si ja tenim l’escola i la tenim en valencià, per què no fem una paelleta per celebrar-ho?” I un altre diu: “Ai, hauríem de convocar també les altres escoles.” I la cosa va eixir un poc com fem ací les coses.

—Podem dir que les Trobades d’Escoles en Valencià van començar amb una paella a Benifaió?
—La paelleta… Convocàrem els altres disset centres de la comarca i s’hi apuntaren. Una de les coses boniques és que tenim una pel·lícula d’aquell dia, i veies els pares a la manifestació amb la pancarta i, a més, amb les neveres, les bosses, tot el menjar que portàvem. És un testimoni molt bonic, perquè això s’ha anat perdent amb el temps i ara la gent va a la manifestació només amb la pancarta. Però el més bonic, el millor de tot, és que vam fer una paella per a tres mil persones i al final vam ser cinc mil.

—En aquella primera trobada ja hi ha pràcticament tots els trets que caracteritzen les trobades actuals: el cartell, la samarreta, la cercavila o manifestació…
—Sí, sí. Ho vam treballar tot. Per exemple, el nom, “trobada”, va ser idea de Josep Maria Espert, que era assessor de valencià. I a més, quan ho planificàvem vam dir: “Ja que estem tan organitzats, per què no fem una associació?” I vam fer la primera associació de centres de l’estat espanyol. Ens dèiem Coordinadora d’Escoles d’Ensenyament en Valencià de la Ribera.

—I això és el nucli d’Escola Valenciana?
—La història és complicada. Primer férem una associació que l’administració no ens va admetre perquè qui s’associava eren els consells escolars i això no els convenia gens. Però en un moment determinat, Josep Lluís Albinyana ens va telefonar i ens va dir que ja tenia el problema resolt. Es va basar en la LODE estatal, la llei orgànica d’ensenyament, que deia que els centres es podien associar amb finalitats culturals o educatives. I basats en això ens ho van aprovar.

—I com s’escampa?
—En acabar la primera trobada vam veure que era necessari contactar amb més comarques. Llavors no teníem telèfons mòbils ni correus electrònics. Era tot més complicat. Havíem de parlar per telèfon al vespre, quan la gent era a casa. A través de persones i noms que ens anaven dient anàvem contactant amb la gent. Ens anàvem coneixent. Jo els mostrava el vídeo de la trobada i l’objectiu és que ells, a les comarques, també n’organitzaren. Després vam fer els estatuts. Érem a Ontinyent, a l’escola on treballava Empar Granell, quan vam decidir de posar-li el nom. Teníem dues propostes: “Escola Valenciana”, i “Escola Valenciana, Federació d’Associacions per la Llengua”. Va guanyar aquesta segona proposta, però amb el temps, s’ha dit simplement, “Escola Valenciana”.

—El lema de la primera trobada era “Jo estime l’escola en valencià”. El lema d’enguany és “Fem poble, parlem valencià” i quan es va presentar van dir que estem en una situació d’emergència i de fragilitat. És comparable això que vivim ara amb allò que es vivia en aquells anys?
—[Pensa.] Això és un cicle històric que hem anat teixint. En aquell moment pensàvem que no teníem res i buscàvem la transformació de l’escola. Imagina, jo era director i m’obriren un expedient per haver deixat la clau de l’escola al president de l’AMPA. Veníem d’un món en què els pares no entraven a l’escola. S’havia de renovar tot i no tan sols en el terreny de la llengua. Fèiem teatre, falles, carnestoltes, setmana cultural, campaments, mil coses… Ara sembla que l’escola va tornant una miqueta arrere.

—Com veieu l’evolució de l’entitat d’ençà de la creació?
—Sóc un poc crític. Jo m’estime molt l’entitat. Hem crescut moltíssim. Hi ha hagut més de vint persones treballant per a Escola Valenciana, però s’ha perdut una part molt important, que és eixe tracte personal. En aquell moment tots treballàvem a favor d’obra. No hi havia diners ni per a pagar-nos la gasolina. Crec que s’ha perdut aquell esperit que hi havia al principi. Si, a més, comptem que les subvencions han caigut moltíssim, tant les d’ací com les de Catalunya, hem d’anar a buscar diners a Madrid.

—Quin ha de ser el paper d’Escola Valenciana ara?
—Hem de continuar fent trobades, hem de continuar fent Sambori, hem de fer totes les activitats, però hem de ser molt crítics. Si ens desfan la llei d’ús i ensenyament del valencià i ens lleven tota la cosa per la qual hem treballat durant quaranta anys… Si hi ha llibertat per a no elegir valencià, també hem de poder tenir llibertat per a no elegir castellà. Quina llibertat? Si la llei d’ús i l’estatut i la constitució ho diuen ben clar, que les dues llengües són oficials, quina llibertat? Si hi ha llibertat que hi haja llibertat per a tots.

—La reivindiqueu molt, la llei d’ús i ensenyament. Encara és vàlida?
—Es va millorar molt amb la llei del plurilingüisme. Som al món i cal saber anglès i més llengües. Hi ha tants alumnes nostres treballant en Europa! El món avança. Encara que jo a voltes he estat un poc crític amb la llei del plurilingüisme.

—…
—Tingueren la llei en la mà i no ens la passaren. Jaume Fullana, que era en la conselleria i havia estat d’Escola Valenciana, i no ens passà la llei perquè li donàrem un cop d’ull. I hi havia coses que es podien millorar.

—Algunes crítiques a la nova llei de Vox i el PP es fan dient que ara s’ha pogut fer gràcies a l’existència de la llei de plurilingüisme. Hi esteu d’acord?
—La veritat és que tot això no es pot saber. No es pot saber on arribarem. La llei que ha tingut solera és la llei d’ús. La llei de Marzà no podem saber si ha funcionat o no. Hem de deixar passar uns anys.

—Aquesta emergència de què parla Escola Valenciana, la compartiu?
—Sí. Hi ha una emergència greu, claríssima.

—Els perills, on són?
—N’hi ha molts. Però n’hi ha un que és que els metres abans teníem esperança, teníem il·lusió, teníem ganes de canviar la societat. Així i tot, avui, el mestre que ensenya en valencià, creu que això és una cosa normal. Però les estadístiques diuen que va perdent-se el nivell de valencià. Fins i tot, hem de tornar als principis i dir: “Parlem valencià”, que és el primer eslògan que va tenir la conselleria. Cada volta hi ha d’haver més gent conscienciada.

—Fèieu referència abans al Sambori, que és un concurs literari escolar.
—Jo el definisc com el concurs de literatura més gran del món. Hi participen alumnes d’infantil fins a la universitat. Això vol dir que hi ha moltíssimes escoles que s’ho creuen. Escoles en què tots els alumnes participen en el certamen. I el millor de cada classe és el que envien a la fase de comarca. Això són més de sis-cents treballs que ens envien. I n’hem de triar una cinquantena que van a la fase de país. La ruta és: escola, comarca, país. I és una organització brutal. Si haguérem de pagar els jurats, no podríem. No podem ni regalar-los un bolígraf.

—Durant uns anys teníeu acords amb Òmnium i amb l’Obra Cultural perquè el Sambori també es fes al Principat i a les Illes. Ja no ho feu?
—Malauradament, ha deixat de funcionar. Abans del procés, Òmnium era una entitat com Escola Valenciana. Després del procés ha crescut deu o vint voltes, i els objectius han canviat, però durant catorze o quinze anys vam treballar junts i sempre érem molt ben rebuts i sempre venia el conseller de cultura… A les Illes ara torna a reviscolar.

—La fundació Sambori és dins Escola Valenciana, o és a banda?
—És a banda. L’any 1998, Vicent Romans ens va reunir a una gent en un restaurant d’ací del poble, que es deia la Sisena, i ens va encomanar de fer el concurs literari. Jo estava en la junta d’Escola Valenciana, per tant, hi havia vinculació, però decidim que cal fer una fundació. Això té avantatges fiscals.

—Com es finança?
—Una part important ve dels llibres que editem amb totes les narracions i contes dels guardonats comarcals. La universitat també edita els seus guanyadors. Les famílies compren els llibres i això és una entrada important. Les universitats també són socis de la fundació. També tenim subvencions de la Generalitat Valenciana i a vegades de la Generalitat de Catalunya.

—Teniu por que no es mantinguen les ajudes de la Conselleria de Cultura en mans de Vox?
—Por, no, però t’he de dir que havia deixat un poc la coordinadora i el Sambori, i enguany, per circumstàncies, ho he hagut de tornar a agafar. No tenim por, però hem de tenir precaució perquè el projecte ha de continuar endavant. Crec que una de les solucions que tenim és que a Madrid les coses han canviat. Que a les corts espanyoles es parlen totes les llengües és importantíssim. Això no havia passat mai. Un ministre de Cultura ha atès una fundació com la nostra, i això tampoc no havia passat mai. És una cosa important. Ells també saben que l’estat té el deure de cuidar la nostra llengua. No dic que no donen diners per al castellà, però les altres fundacions que treballem pel valencià tenim els mateixos drets que els altres. Que ens ajuden.

—Abans d’acabar us faré una pregunta relacionada amb la vostra passió, que és navegar per l’Albufera amb vela llatina. D’on us ve, l’afecció?
—Això fa part de la nostra cultura. Quan vaig entrar en eixe món em vaig impregnar d’eixa cultura, que va perdent-se. Som molt poqueta gent i hem de continuar treballant-ho. Els valencians hem sabut aguantar-ho molt bé en l’Albufera. Ens admiren molt des de fora, però cada volta som menys i això s’ha de preservar, cal estirar perquè no es perda.

—Ara no sé si em parleu de la vela llatina o de la llengua.
—És que són totes dues coses. Tot és exactament igual. La llengua i la vela llatina són parts de la nostra cultura que van desapareixent. S’han de fer visibles i estimar-les.

Josep Chaqués, amb el llibre amb les signatures de tota la gent que va participar en les primeres trobades.

Si escrivim “Lledoners”, “Puig de les Basses” i “Mas d’Enric”, els presos polítics ens diran que aquestes són les presons on van estar tancats. Però si ho demanen a Salvador Illa, candidat del PSC a les eleccions catalanes del 12 de maig, ens dirà que aquestes són les presons que ell va construir. Efectivament, Salvador Illa, afeccionat del RCD Espanyol, cristià que visita el Papa, l’home que recorda amb afecte el seu pas per l’exèrcit espanyol, fou el director general d’Infrastructures que va supervisar la construcció de totes tres presons, el perico que construeix la gàbia, i que a hores d’ara és l’home més destacat en les enquestes, i que té una biografia política que es pot definir, si més no, de complicada, tensa, embolicada; dels seus convulsos inicis de batlle de la Roca del Vallès, fins al seu pas pel Ministeri de Sanitat espanyol que ara la justícia investiga.

Salvador Illa forma part de la maquinària espanyolista del PSC, els capitans que s’han apropiat el partit, buit ja d’uns catalanistes que el van acabar abandonant. I ningú com ell, poderós ex-secretari d’Organització, per a saber aquesta dinàmica, que va viure intensament com a batlle de la Roca del Vallès durant una dècada que es pot resumir amb una paraula (“convulsió”) o amb un paràgraf:

El mandat d’Illa van començar el 1995 i va acabar el 2005, durant el qual li van presentar sis querelles per irregularitats, una moció de censura que el va fer fora uns quants mesos, li van retirar el sou durant un temps, el TSJC el va obligar a convocar el ple que es negava a convocar (la moció triomfadora que va durar uns quants mesos), hi va haver insults constants, bèsties i cruels entre els regidors i l’oposició, i un batlle, Salvador Illa, que va arribar a ser-ho en un poble tremendament dividit (la batllia es guanyava per pocs vots), poble que fa frontera entre la gran Barcelona i la Catalunya interior, els dos mons que xoquen (com xoquen els capitans del PSC de l’àrea metropolitana, i la Catalunya interior del PSC catalanista). Per acabar-ho d’adobar, Illa va accedir al càrrec perquè el batlle guanyador va morir de sobte per un atac de cor (“Romà Planas, un català de l’exili, on va passar fam i fred”), i el càrrec li va arribar de sobte a un joveníssim i inexpert Salvador Illa de vint-i-nou anys. Allò era una guerra, i ell, un marrec. Un marrec que va tenir per mentor Joan Roca, un home que va ser batlle primer del PSC, després de CiU. Allò era una guerra, i ell, un aprenent.

Al cap de deu anys, Illa se’n va acabar anant cremat, mossegant, i a mig mandat. De llegat deixava la Roca Village (més de quatre milions de visitants al complex de botigues als afores del municipi, pocs dels quals entren al poble), centres de salut, la biblioteca i la requalificació sospitosa d’uns terrenys que van anar a parar al pare d’un regidor d’un Illa que va sortir disparat cap a la Direcció General de Gestió d’Infrastructures del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, en què s’estaria dels trenta-nou anys als quaranta-quatre.

Si el seu pas per la Roca es podia resumir en un paràgraf, el seu pas per Infrastructures es pot resumir en tres línies, i una reflexió. Les tres línies són aquest decret del DOGC:

“Article únic
El senyor Salvador Illa i Roca cessa, a petició pròpia, com a director general de Gestió d’Infraestructures del Departament de Justícia, amb efectes del dia 30 d’abril de 2009, i se li agraeixen els serveis prestats. Barcelona, 28 d’abril de 2009. José Montilla i Aguilera. President de la Generalitat de Catalunya. Montserrat Tura i Camafreita. Consellera de Justícia.”

Illa es passa quatre anys al càrrec, durant els quals es construeixen les presons, i tres dies abans, tres, no s’inauguri un dels grans projectes estrella del seu mandat, la Ciutat de la Justícia (inaugurada el 2 de maig de 2009) plega a petició pròpia? Anys per a un projecte estrella i no t’esperes a posar-te la medalla? “Ni de conya”, em comenta un ex-conseller del PSC. “Això va ser el govern, que el va fer plegar. Ja t’ho dic jo. No em facis dir per què, perquè no sé si va ser el sobrecost que diuen que hi va haver, desavinences polítiques amb la Tura, o ben bé què, però, a Illa, el van fer caure, ja t’ho dic jo.”

Salvador Illa, fill de Josep Illa (treballador de la fàbrica Tèxtils i Brodats) i Maria Roca (mestressa de casa), alumne dels Escolapis, creient de petit i fins ara (fa poc va visitar el Papa), llicenciat en filosofia, màster en economia i direcció d’empreses a IESE, candidat bàsicament castellanoparlant als mítings i persona que recorda amb afecte la mili (“No em va desagradar, l’exèrcit és un món ordenat. I vaig tenir un capità del qual vaig aprendre molt”), el senyor Illa abans d’entrar en política es va dedicar quatre anys a fer de comercial en una empresa de plàstics i va viatjar per Europa i els Estats Units.

Dècades després, el llicenciat en filosofia va ser el ministre de Sanitat espanyol durant la covid-19, l’home que va centralitzar les compres del material, per desesperació de Quim Torra i més presidents, que veien com la rapidesa requerida era alentida en el coll d’ampolla de Madrid. Una gestió, la d’Illa, que no solament és investigada ara a l’estat espanyol (hi ha trames corruptes que feien negoci amb la compra del material), sinó que la fiscalia europea mateixa investiga ara la seva gestió de ministre. Ministre que va ser fins que Ferraz va enviar-lo a recuperar Catalunya.

Ara va primer a les enquestes, i l’home reclama tot ofès un cordó sanitari amb la ultradreta. Anys enrere, en canvi, el PSC compartia manifestacions amb la ultradreta i Societat Civil Catalana. I qui enviaven a la manifestació? Salvador Illa, l’home que per carta animava els militants a fer igual, juntament amb Celestino Corbacho, Josep Borrell, i David Pérez. Illa, per acabar, va tenir una filla amb el primer matrimoni, i ara té una segona parella, Marta Estruch Macias, que treballa a la Nestlé, i que es pot convertir, segons com vagin les coses, en la primera dama més desconeguda de totes les dames que es fan i es desfan.

Segons la fitxa del Parlament, Salvador Illa té el 50% de la propietat d’una casa de 217.042 euros,  un garatge de 6.108 euros , 12.995 euros en comptes corrents, 48.341 en plans de persions i assimilitas, un Volskwagen Golf, i un préstec hipotecari de .6.611 euros

Salvador Illa a la manifestació de Societat Civil Catalana, l’octubre del 2017

Si ara mateix em demanassin amb quin llibre em voldria fer una foto ho tendria ben clar: amb els Essais de Montaigne.

Montaigne és un escriptor de capçalera, un esperit lliure i vigorós d’una joventut eterna.

Record que mestre Nietzsche escrivia amb la seva lletra clara i intel·ligent unes frases alades.

“Signaria el que Montaigne ha dit de Plutarc: a penes he pegat una mirada damunt ell que m’han crescut una cuixa o una ala.”

Puc assegurar que per aclimatar-me en aquesta terra convulsa d’ara (amb fanatismes a voler, ignoràncies, massacres, assassinats, mentides, dissimulacions, genocidis) és amb Montaigne que vull estar perquè entremig de l’agitació del seu temps va trobar un repòs i una jubilació pacífica en si mateix, i un temps de respir per prendre alè.

Fou conseller al Parlament de Bordeus, batle de la ciutat i gran viatjador a cavall i en carruatge arreu d’Europa, però l’essencial que l’acompanya per totes bandes és el seu llibre, el seu cos i el seu esperit esdevinguts llibre, un llibre alimentat de llibres perquè llegir i escriure formen part del mateix teixit viu.

I ho diu ben clarament. No ensenya, recita, conta.

“Si parlo diversament de mi mateix és perquè em miro diversament. Totes les contrarietats hi són segons qualque gir, i d’alguna manera: vergonyós, insolent, cast, luxuriós, xerraire, taciturn, laboriós, delicat, enginyós, atordit, trist, bondadós, mentider, veritable, erudit, ignorant i liberal, avar i pròdig.”

Aquest terbolí de trebolins no es pot reduir a cap identitat estable. Això m’entusiasma.

I se sap humà i mortal: “Sent la mort que em pessiga contínuament la gargamella i els ronyons”, per la qual cosa pren una decisió de fons: “Afavoreix-te, creu que el que estimes és el millor.”

I el rien ne va plus que duc inscrit en mi com una consigna íntima i humanal és: “Escampar la joia i eliminar la tristesa.”

Mir i escolt el que té lloc en la intensa profunditat dels mots.

Per mor d’això vull passar gust lentament.

I actuar aviat.

Saber que l’amor és una agitació desperta, viva i alegre.

Practicar una loquacitat que prové de la joia de fer girar el mateix d’una manera cada vegada nova.

I dins aquesta claror blava del mar de Formentera escric en espiral, torç, varii, prolifer, enrevolt, sabent que res de noble no es fa sense atzar i agaf un ritme poètic amb bots i bromes, harmonitz els alts i els baixos com en música i em dic, quan ball, ball; quan dorm, dorm.

El roquissar del caló de n’Agustí foguerejant, els xiscles eixordadors de les gavines davall un cel tòrrid i unes aigües que assagen tots els colors del verdblavís em fan escriure una nota per no oblidar la intensitat singular d’aquests instants.

Impressió de plenitud feliç que cap tecnologia pot aglapir.

Un semblant de revelació en extrem forta i estranyament calma, més estranyament encara com imperceptible, de tal manera que hauria pogut no ser-ne conscient.

Una col·lisió senzilla contra l’incomprensible, produïda per la conjunció d’una gamma de colors marins i una calor terral com una carícia, com una bondat silenciosa sense nom i sense horitzó.

Aprendrem a esdevenir familiars amb l’illa, amb el passat, amb les empremtes dels records, amb els noms de llocs, plantes i animals, amb els ritmes que acompassen el veure i el viure?

Què significa haver vist això, després haver escrit, que ho he vist?

Vespreja i lleneg dins l’inconegut amb una espècie d’odissea enigmàtica a becoll amb aquests mots que estotgen l’esbós del viatge pels que ho vulguin sentir.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/04/Closcadelletra-CDXVI.mp3

Si el 2023 no va ser un any memorable per a Tesla, poc hi va faltar. Consolidada com a referent mundial del vehicle elèctric, les accions de l’empresa d’Elon Musk es van disparar de més d’un 100% a mesura que els ingressos –que ja venien d’un 2022 excepcional– creixien fins a vorejar els 100.000 milions de dòlars. De fet, el futur de la companyia semblava tan prometedor que a final d’any Musk es va permetre el luxe de retallar els preus dels vehicles, un intent atrevit de fer créixer encara més la quota de mercat de Tesla i consolidar-ne el lideratge al sector.

Però el conte de fades de Tesla, que aquesta setmana ha presentat uns resultats trimestrals que ja es preveien decebedors, sembla haver acabat abruptament enguany. Les accions de la companyia han caigut en picat, les vendes se n’han ressentit i les dimissions n’han sacsejat la junta directiva. Però, què explica aquesta crisi, sobretot després d’uns darrers anys tan esplendorosos? I què explica sobre el futur d’una companyia que vol ser no tan sols el present, sinó també el futur, del vehicle elèctric?

Tesla, el gegant que no ven prou

La presentació dels resultats trimestrals difícilment hauria pogut arribar en un moment més complicat per a Tesla. Fins dimarts, les accions de la companyia havien baixat d’un 42% d’ençà del començament de l’any. La davallada va fer momentàniament de Tesla la companyia amb el rendiment pitjor d’enguany de tot l’S&P 500, l’índex borsari que aplega les cinc-centes companyies més grans del mercat nord-americà. Mentrestant, el flux de caixa lliure de l’empresa –és a dir, els fons disponibles després dels pagaments a proveïdors i les compres d’actius fixos– ha esdevingut negatiu per primera vegada en quatre anys, i els beneficis per acció durant els primers mesos de l’any han caigut significativament per sota dels pronòstics de la majoria d’analistes. Aquest mes la companyia ha anunciat que acomiadarà un 10% dels treballadors (uns 14.000, pel cap baix) i dos alts càrrecs de la junta directiva –els vice-presidents Drew Baglino i Rohan Patel– han plegat. Dimarts, un altre executiu –el cap de relacions amb els inversors, Martin Viecha– anuncià que dimitia.

A què és deguda aquesta crisi de resultats? La resposta és senzilla: Tesla, ras i curt, no ven prou cotxes. Les vendes de vehicles entre els mesos de gener i març han caigut a 386.810, una xifra un 20% inferior de la dels tres mesos immediatament anteriors i un 8% inferior a la del mateix període de l’any passat. L’estoc d’automòbils no venuts, mentrestant, gairebé s’ha duplicat en comparació amb el març del 2023; tan sols els primers tres mesos de l’any, de fet, Tesla n’ha acumulats uns 50.000 més. Això ha fet que els ingressos d’aquest primer trimestre hagin caigut de 2.000 milions de dòlars en relació amb el primer trimestre de l’any passat, la primera reducció interanual d’ençà del 2020. Aquesta setmana, de fet, la companyia ha anunciat que abaixaria els preus dels seus models a tot el món per a provar de capgirar el descens de vendes d’aquests darrers mesos.

Els maldecaps s’acumulen

Tesla, certament, no és pas l’únic gegant de l’automoció elèctrica que ha caigut en temps difícils. Afeixugades per l’escassetat de carregadors, l’encariment dels costos de finançament i uns preus que sovint no poden competir amb els dels cotxes de combustió i els híbrids, les vendes de vehicles elèctrics de companyies com ara Ford també han caigut els primers mesos de l’any, a causa d’un alentiment generalitzat de les vendes al sector. Un factor que cal tenir en compte és que Tesla produeix exclusivament vehicles elèctrics –a diferència de la gran majoria dels seus competidors, que també comercialitzen cotxes híbrids i de combustió– i, per tant, és particularment sensible a qualsevol canvi de tendència al sector. Si bé els competidors poden ajustar les quotes de producció per fer front a les fluctuacions de la demanada, Tesla es veu obligada a posar tots els ous a la cistella del cotxe elèctric, siguin quines siguin les condicions del mercat. Això també ajuda a entendre per què el daltabaix de les accions de la companyia no s’ha estès a rivals com ara General Motors, les accions de la qual han crescut de gairebé un 27% d’ençà de començament d’any.

Les dificultats de Tesla, tanmateix, van molt més enllà de les fluctuacions del mercat. Tot i l’alarma generada pels resultats d’aquest darrer trimestre, Musk s’ha passat aquests darrers mesos pressionant per traslladar el domicili social de la companyia de l’estat de Delaware a l’estat de Texas. El pla, que ha suscitat molta polèmica entre els grans accionistes de Tesla, respon a la decisió d’un tribunal de Delaware d’anul·lar el pla de retribució de 56.000 milions de dòlars que Tesla li va prometre l’any 2018. Els accionistes hauran de validar la proposta –que Musk ja ha sotmès a un plebiscit extraoficial a Twitter– en la pròxima reunió anual de la companyia, que s’ha de fer al juny.

Intrigues legals a banda, la companyia arrossega tota mena de dificultats tècniques. Aquest mes ha hagut d’ordenar la devolució de tots els Cybertrucks – el camió elèctric que durant anys ha estat la nineta dels ulls del magnat– després de detectar-hi nombrosos errors de disseny, com ara el risc que el pedal d’acceleració s’encalli i faci perdre al conductor el control de la velocitat del vehicle. Al febrer, Tesla ja va ordenar la devolució de pràcticament tots els vehicles que ha venut als Estats Units, uns 2,2 milions d’unitats, per anomalies en els sistemes de seguretat i en el control de la direcció.

Dos models i un sol futur

Darrere tots aquests problemes més immediats, tanmateix, s’amaga un factor molt més estructural –i més desapercebut– que ajuda a explicar la crisi de Tesla: la lluita pel model de negoci que la companyia seguirà en el futur.

Una d’aquestes dues visions, defensada reiteradament per Musk aquests darrers mesos, implica convertir Tesla en el gran referent mundial de la tecnologia de conducció automàtica. La companyia fa anys que al·ludeix a un hipotètic servei de “robotaxis”, una espècie de xarxa privada de taxis integrada exclusivament per vehicles de Tesla autoconduïts. Musk, que ha promès de centrar tota l’atenció en el projecte, ha anunciat aquest abril que el “robotaxi” podria esdevenir una realitat ja a l’agost.

Tanmateix, els fets semblen recomanar prudència. La tecnologia d’autoconducció dels Tesla actuals, per bé que va avançada, continua sense ser completament autònoma, atès que requereix que l’usuari mantingui la vista posada a la carretera i les mans sobre el volant en tot moment per evitar possibles accidents.

Però fins i tot en l’escenari remot que la companyia aconseguís de desenvolupar la tecnologia necessària per al “robotaxi” en un termini tan curt, resta per veure si un servei d’aquestes característiques podria obtenir els permisos necessaris per a començar a operar aquests mesos vinents. El desembre passat, sense anar més lluny, els reguladors nord-americans van obligar la companyia a introduir canvis al seu programari de conducció autònoma, instal·lat en més de dos milions de vehicles, després d’haver mostrat una investigació que havia estat implicat en diferents accidents mortals al país.

L’altra visió per al futur de Tesla és molt més convencional, però segurament més assequible. Comporta, senzillament, que Tesla es mantingui al capdavant d’un sector –el del vehicle elèctric– que aquests decennis vinents haurà de passar de ser minoritari a ser hegemònic, si ens hem de regir pels compromisos de reducció d’emissions marcats a l’Acord de París. Un pas clau en el camí per a satisfer aquestes ambicions és que Tesla aconsegueixi de produir un model de baix cost –l’anomenat model 2– que pugui competir, en matèria de preus, amb els vehicles no elèctrics. Ara com ara, l’interval de preus dels dos models que representen el 90% de les vendes Tesla, el 3 i l’Y, es troba entre 30.000 euros i 60.000.

Fins fa poc, tanmateix, Musk havia mostrat més aviat poc interès en el desenvolupament d’un model de vehicle elèctric més assequible. Aquests darrers mesos, ha semblat molt més centrat en el desenvolupament del malaguanyat Cybertruck, que ell mateix ha admès que serà un “malson” fabricar-lo, i en el projecte dels “robotaxis”. Però el daltabaix d’aquests darrers mesos, afegit a la pressió dels grans inversors que fa temps que reclamen un model més assequible, sembla haver fet efecte sobre els plans de la companyia, que en la presentació de dimarts anuncià la presentació d’un model de baix cost, a partir d’uns 23.000 euros, a final d’any o començament de l’any vinent, molt abans de la data de final de l’any vinent fixada originalment. Una setmana abans, les accions de la companyia s’havien desplomat després de la publicació d’un reportatge de Reuters que assegurava que Tesla havia abandonat el projecte del model 2, una informació que Musk negà.

Després de mesos en caiguda lliure, les accions de Tesla van augmentar d’un 12% en les hores posteriors a l’anunci. Musk, tanmateix, es negà a oferir detalls sobre el full de ruta que la companyia haurà de seguir per produir el model 2, del qual prèviament havia dit que necessitaria un “sistema de producció revolucionari”, amb les instal·lacions de què disposa ara. En un altre pla hi ha les incògnites que suscita la penetració creixent als mercats occidentals de les marques xineses, capaces d’oferir, a preus inferiors, vehicles d’una sofisticació tècnica semblant a la de Tesla. És el cas BYD, la marca dominant al mercat xinès, el més gran del món, i l’empresa que el darrer trimestre del 2023 ja va desbancar Tesla com a marca de cotxes elèctrics més venuda del món. A la Unió Europea, és previst que els vehicles xinesos representin un quart dels vehicles elèctrics venuts enguany, un augment de gairebé un 30% respecte de les xifres de l’any passat.

De fet, Musk mateix ja va advertir al gener dels riscs que el creixement del sector del vehicle elèctric xinès representava per al futur de Tesla. “Les companyies xineses són les més competitives del món, i sense aranzels tindran un èxit aclaparador fora de la Xina. Demoliran la majoria d’empreses de la resta del món.”

The Washington Post · Ishaan Tharoor

El senat dels Estats Units aprovà dimarts una llei que concedeix a Ucraïna un nou salvavides. Mig any de zitzània política va acabar aquest cap de setmana passat després de l’aprovació a la Cambra dels Representants, amb el suport de legisladors demòcrates i republicans, d’un paquet d’ajuda militar valorat en uns 61.000 milions de dòlars. El president de la cambra, el republicà Mike Johnson, va optar per enfrontar-se a l’ala trumpista de la seva bancada a l’hora d’impulsar el programa, que ja ha estat ratificat pel president Joe Biden.

La tasca no ha estat pas fàcil per a Johnson, una figura relativament inexperta que ha estat catapultada accidentalment a la primera línia de la política nord-americana a causa de la disfunció i les batalles internes del seu propi partit. Després de mesos de donar allargues a les desesperades peticions d’ajuda d’Ucraïna, Johnson ha acabat reaccionant als informes de la intel·ligència nord-americana sobre la precària situació de Kíiv al camp de batalla, com també a les demandes d’un grapat de legisladors republicans d’alt rang considerat més pròxims a l’establishment polític nord-americà.

“La història ens jutja per allò que fem”, va dir Johnson en una conferència de premsa la setmana passada en resposta a la pregunta de si creia que la seva decisió d’acceptar el paquet d’ajuda desfermaria la ira de bona part del seu partit. “El món passa per un moment crític ara mateix. Podria ser egoista i prendre una altra decisió, però sóc ací per a fer allò que crec que és correcte”, va explicar.

Alguns legisladors del bàndol més extremista del Partit Republicà han plantejat obertament la possibilitat de destituir Johnson. A Europa, no obstant això, la seva decisió ha estat àmpliament aplaudida pels partidaris de Kíiv. “Val més tard que no massa tard”, va escriure a les xarxes socials el primer ministre polonès, Donald Tusk. “Espero que no sigui massa tarda per a Ucraïna.”

Els problemes d’Ucraïna després de més de dos anys de resistència a la invasió russa són ben sabuts. Les exhaustes forces armades del país van escasses d’efectiu i encara més de munició, i tant Washington com Kíiv adverteixen que la capacitat d’artilleria de les tropes ucraïneses aviat pot veure’s superada pels invasors russos en una proporció d’aproximadament deu a u. Lluny de recuperar el territori perdut, les forces ucraïneses són immerses en una batalla desesperada per mantenir intactes les línies del front, amb Rússia que concentra la darrera ofensiva a la ciutat oriental de Txàssiv Iar, a la regió parcialment ocupada de Donetsk.

En una entrevista a la cadena NBC, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va lamentar que el seu país havia perdut un temps molt valuós mentre esperava que el Congrés dels Estats Units anés a rescatar-lo. “Hem sofert pèrdues en diverses direccions, sobretot a l’est. Ha estat molt difícil”, va dir Zelenski. “Ara tenim possibilitats d’estabilitzar la situació i prendre la iniciativa, i per això necessitem l’ajuda nord-americana.”

És una valoració que comparteixen alguns legisladors nord-americans. “Ucraïna ha perdut perquè no vam ser prou ràpids a l’hora de respondre”, explica a The Washington Post la senadora republicana Joni Ernst. “La tardança ha estat molt costosa; s’han perdut moltes vides i els Estats Units ha perdut molta credibilitat en l’àmbit internacional.”

Ernst formava part d’una delegació bipartidista de sis membres que va viatjar a Ucraïna aquest mes sota els auspicis del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals, un think tank amb seu a Washington. En la seva visita, el grup no tan sols va viatjar a Kíiv sinó també la ciutat portuària estratègica d’Odessa, la ciutat de Butxa –l’escenari d’una matança infausta perpetrada per les forces russes durant les primeres setmanes de la guerra– i la ciutat septentrional de Txernihiv, on van visitar barris que, dies després, van ser víctimes d’un nou atac aeri rus.

El viatge va deixar els legisladors profundament impressionats, tant per la determinació de resistència dels ucraïnesos com per l’amenaça implícita i generalitzada que plana sobre la resta d’Europa si es permet a Rússia de consolidar els avanços territorials a Ucraïna. El representant demòcrata Tom Suozzi, un altre membre de la delegació, explica que el col·lapse de les línies defensives d’Ucraïna aplanaria al camí a Rússia perquè penetrés al cor d’Europa.

“El poble ucraïnès està increïblement motivat per no caure sota les urpes de Putin”, diu Suozzi, que explica que mira amb recel els col·legues extremistes a la Cambra de Representants, a qui acusa de “repetir com a lloros la propaganda del Kremlin”.

Mentrestant, els legisladors republicans que s’oposen a continuar finançant Ucraïna argumenten, entre més qüestions, que és un conflicte impossible de guanyar i que els programes continuats d’ajuda drenen els preuats recursos militars dels Estats Units. Suozzi compara aquests arguments amb els arguments de Charles Lindbergh i més aïllacionistes nord-americans al començament de la Segona Guerra Mundial. “Tenim dèficits, sí, però això no significa que hàgim d’eludir la nostra responsabilitat”, diu.

Zelenski ha explicat que l’ajuda militar nord-americana desblocada aquesta setmana ajudaria a reforçar les defenses ucraïneses i a preparar Kíiv per a una altra contraofensiva, després de l’estancament de la primera ofensiva llançada al sud-est d’Ucraïna l’any passat.

En un article d’opinió per a The Washington Post, Michael O’Hanlon, del think tank Brookings, esbossà una situació en què un exèrcit ucraïnès revitalitzat podria trencar les línies russes en punts clau i, tot seguit, aïllar i encerclar a les forces russes a l’oest.

“Amb 60.000 milions de dòlars més en ajuda militar dels Estats Units, un impuls en el reclutament i una avançada militar a través d’una petita secció del front, Ucraïna podria tenir l’oportunitat, a final d’enguany o començament del següent, d’alliberar la meitat –o més– del seu territori ocupat”, va escriure. “És difícil, però no impossible.”

Lluny del front, la sort no és gaire més de cara per a l’exèrcit ucraïnès. El cost de continuar lluitant és prohibitiu. La factura en danys i programes de reconstrucció, ara com ara, ascendeix a 486.000 milions de dòlars i no fa més que augmentar, segons una estimació conjunta del govern ucraïnès, el Banc Mundial i la Comissió Europea. I la malparada economia del país continua depenent, en gran manera, de l’ajuda internacional.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El president nord-americà Joe Biden va signar dimecres el projecte de llei aprovat pel senat el dia anterior i que implicava, a la pràctica, la prohibició de TikTok als EUA, on és emprada per uns 170 milions de ciutadans. De moment, els usuaris nord-americans podran continuar fent servir TikTok. Però l’empresa propietària de la coneguda xarxa social, la xinesa ByteDance, ara té nou mesos per a vendre’s la companyia si la xarxa social vol continuar funcionant al país. ByteDance, per la seva banda, ha dit que no tenia cap intenció de fer-ho i que pensava defensar la seva posició als tribunals nord-americans. El senat dels EUA ha aprovat la nova legislació argumentant motius de seguretat nacional. Però aquesta acció s’emmarca en la guerra comercial amb la Xina, amb acusacions freqüents que el gegant asiàtic s’aprofita de les normes internacionals per al seu benefici mentre les prohibeix al seu territori, on fa anys que hi ha blocades aplicacions i portals com ara WhatsApp, Facebook, Instagram, Twitter, Google, YouTube i la Wikipedia.

Els motius de la prohibició

La prohibició de TikTok signada pel president demòcrata dels EUA és la culminació d’un seguit d’iniciatives legislatives que van començar fa uns quants anys i que tenen les arrels en acusacions, d’ençà de fa dècades, d’espionatge industrial del govern de la Xina al territori dels EUA mitjançant els ciutadans xinesos que treballen a les companyies nord-americanes, especialment a les d’alta tecnologia. De fet, Donald Trump, el polèmic president republicà, ja havia provat de prohibir TikTok el 2020, fent que es creés una companyia separada per poder continuar operant als EUA, amb els mateixos arguments de seguretat nacional que s’esgrimeixen ara. El 2021 el president demòcrata Biden va revocar aquestes intencions, però el 2022 va prohibir que l’aplicació fos instal·lada als dispositius del govern federal.

El president dels EUA, Joe Biden, ha prohibit la xarxa social TikTok.

Al bell mig de la polèmica hi ha l’aprovació el 2017 d’una llei xinesa que obligava les companyies d’aquell país a proporcionar les dades personals dels usuaris, si així ho requerien les autoritats, també per motius de seguretat nacional. Però els analistes occidentals la veuen com una eina més al servei del control totalitari de la societat xinesa per part de la dictadura comunista que governa el país. A més, amb aquesta legislació es permet que el govern xinès accedeixi a les dades de centenars de milions de ciutadans nord-americans (i d’uns altres països) en mans de companyies xineses, com ara les xarxes socials. TikTok es defensa d’aquesta acusació amb l’argument que tenen la seu a Singapur, i que els seus servidors amb les dades dels usuaris no són pas a la Xina, de manera que no els afecta la legislació d’aquell país. Tanmateix, ByteDance, la companyia propietària de TikTok, sí que és una companyia radicada a la Xina, i d’ací la desconfiança de les autoritats nord-americanes. Amb la nova legislació, ByteDance té un any per a vendre’s TikTok a una companyia no xinesa i desvincular-s’hi si vol que la xarxa social continuï funcionant als EUA. D’aquesta manera, s’evitaria el govern xinès pogués accedir a les dades personals dels seus usuaris.

La guerra comercial i geopolítica entre els EUA i la Xina

Tot i això, la prohibició de TikTok s’emmarca en un àmbit superior: la creixent guerra comercial entre totes dues superpotències, que ha crescut amb la puixança del gegant oriental, que ja competeix de tu a tu amb els EUA en molts àmbits. En el passat ja es van saber casos de treballadors xinesos en companyies d’alta tecnologia que havien revelat secrets industrials al govern xinès. Ciutadans xinesos que hi havien col·laborat voluntàriament o pressionats amb represàlies cap als familiars que encara vivien a la Xina. Tot plegat en el marc de l’aspiració del govern xinès per superar tecnològicament i econòmicament l’occident, una política que es desenvolupa decididament d’ençà dels anys noranta.

Les acusacions que la Xina empra les normes de comerç internacional per al seu benefici, però que alhora defuig d’aplicar-se-les a si mateixa, són una constant en les relacions amb l’occident. La banda xinesa, per defensar-se de les acusacions de l’ús de dades d’usuaris, argumenta que les companyies occidentals fan igual amb els usuaris de tot el món. Tanmateix, la realitat és que en l’àmbit d’internet la Xina disposa del “gran tallafoc” fa dues dècades, una eina que, amb l’excusa de protegir els ciutadans xinesos, es fa servir per censurar internet, vigilar i perseguir els seus ciutadans i protegir les companyies d’internet xineses de la competència estrangera, principalment dels EUA.

La propietària de TikTok, ByteDance, té ara nou mesos per a vendre’s la companyia, si la xarxa social vol continuar operant als EUA.

Actualment, moltíssims portals occidentals són blocats a la Xina. Xarxes socials, com ara X (antic Twitter), Facebook i Instagram, cercadors, com ara Google, i portals, com ara YouTube, Twitch, Wikipedia, Reddit i Blogspot. Aplicacions, com ara WhatsApp, tampoc funcionen a la Xina i els ciutadans xinesos no poden accedir a mitjans de comunicació com ara la BBC, The Guardian, The Wall Street Journal i Huffpost. Algunes xarxes socials més, com ara LinkedIn, i cercadors, com ara Bing, han fet això que ara el govern dels EUA demana a TikTok, crear un portal específic per a la Xina, separat de l’original. Més companyies occidentals, com ara Spotify i Netflix, han optat directament per no oferir els seus serveis al gegant asiàtic.

Una de les conseqüències d’aquesta política és l’aparició de grans portals xinesos que han crescut gràcies a aquest proteccionisme comercial, que ha fet que poguessin anar creixent i millorant sense una competència occidental amb què no haguessin pogut competir d’entrada. Ara, una vegada aquests grans portals xinesos s’han desenvolupat del tot i poden competir-hi de tu a tu, han començat a expandir-se internacionalment i amb la tranquil·litat de tenir el mercat més gran del món, la Xina, completament tancat a la competència occidental. Aquesta dobla vara de mesurar de les autoritats xineses és un altre dels motius pels quals els governs occidentals es veuen com més va més pressionats per tancar la internet occidental a les companyies xineses.

La Xina fa molts anys que bloca els principals portals occidentals d’internet gràcies al seu “gran tallafoc”. Les prohibicions s’expandeixen

Tot plegat s’emmarca en una lluita geopolítica i cultural, de quin model polític i de societat obté l’hegemonia internacional, si l’occidental o el xinès. Fins fa pocs anys Europa i els EUA miraven de manera paternalista la Xina i donaven per segur que evolucionaria cap a una democràcia liberal de tall occidental. Tanmateix, amb l’emergència del gegant asiàtic, i un desenvolupament econòmic que comença a igualar a l’occidental, i que supera tecnològicament en molts àmbits la resta de països (com ara els vehicles elèctrics i les energies renovables, dues de les bases econòmiques de qualsevol societat), els analistes esperen que reaccions com la de prohibir TikTok seran com més va més comunes. La ironia és que es pot acusar els governs occidentals de copiar el model xinès de prohibició. Les autoritats nord-americanes, per contra, es defensen d’aquesta acusació i argumenten que la nova legislació no prohibeix específicament TikTok ni els serveis de companyies xineses.

L’objectiu és protegir els drets dels seus ciutadans de companyies estrangeres de qualsevol país “que puguin cometre espionatge, vigilància, operacions malintencionades, posar en perill a ciutadans americans vulnerables, els soldats, les dones i els funcionaris dels EUA”, segons paraules de Maria Cantwell, membre del comitè del senat nord-americà que ha aprovat la nova legislació. “En el context de les xarxes socials, emprades per la meitat dels ciutadans dels EUA, no és difícil imaginar que una plataforma que facilita el comerç, el discurs polític i el debat social pugui ser manipulada per servir els objectius d’un règim autoritari amb una llarga trajectòria de censura, repressió transnacional i promoció de desinformació”, va defensar Cantwell.

Enfront del poder assolit per la Xina, i amb derivades com ara la interferència i desinformació també promogudes pel règim rus i més països, com ara l’Aràbia Saudita i l’Iran, reaccions com aquestes per part de governs occidentals és previsible que siguin més freqüents. De fet, la Unió Europea també ha engegat accions contra TikTok arran del nou reglament de serveis digitals, que té l’objectiu de fer un món en línia més segur per als ciutadans europeus. De moment, la UE se centra més en els efectes no desitjats dels algorismes de TikTok, que poden perjudicar la salut mental dels usuaris, i en la protecció dels menors o evitar processos de radicalització, que no pas en motius de la seguretat dels estats membres. Cal tenir en compte que molts països europeus, especialment Alemanya, tenen molts interessos comercials amb la Xina, i de moment la UE ha optat per no entrar en una guerra comercial amb el gegant asiàtic en què té molt més a perdre que no pas els EUA.

Les autoritats europees han aprovat el reglament de serveis digitals per protegir els usuaris.

Tanmateix, l’aplicació ha estat desinstal·lada de tots els dispositius dels membres del Parlament Europeu, la Comissió i el Consell europeus, per motius de ciberseguretat. També s’ha recomanat que els membres d’aquestes institucions desinstal·lin TikTok dels seus dispositius personals, per por que siguin espiats. De fet, fa pocs dies el govern alemany va detenir un europarlamentari del partit ultradretà Alternativa per Alemanya, acusat d’espiar per al govern xinès. L’amenaça que representa la Xina mitjançant les companyies d’aquell país, com ara TikTok, no és solament una preocupació dels EUA o la UE. Austràlia segueix els passos dels EUA, i ha prohibit TikTok als dispositius del govern federal, argüint els mateixos motius de seguretat nacional i privadesa. L’estat francès també ha prohibit TikTok (i Netflix i Instagram) en els dispositius professionals de 2,5 milions de funcionaris. Estònia, el Regne Unit, els Països Baixos, Noruega, Bèlgica, Dinamarca, el Canadà, Nova Zelanda, l’Índia i Taiwan també han pres mesures semblants.

El centre de València es va omplir ahir de gent de tot pelatge i condició, unida per la reivindicació comuna del País Valencià. Per la reivindicació, veges per a on!, del País Valencià contra les institucions nascudes de l’onada catalanista dels anys seixanta i setanta del segle passat, però ocupades avui pel nacionalisme espanyol més ranci i destructiu.

En les eleccions de l’any passat, el Partit Popular i Vox van aconseguir el 48% dels vots i la possibilitat de governar de manera absoluta en totes les grans institucions valencianes. És ben curiós que quan el catalanisme guanya, en qualsevol territori, de seguida se’n qüestiona el tant per cent, però ningú no sembla preocupar-se’n quan guanya l’espanyolisme ultra. Qüestionar, ni que siga simètricament, que tinguen dret de fer una política tan destructiva i destralera com la que apliquen.

El PP i Vox no tenen la majoria al País Valencià, ni la política, ni encara menys la social, tal com es va veure ahir en una manifestació que va superar àmpliament les expectatives i va ser la més multitudinària d’aquests darrers anys. La democràcia funciona així. El 48% dels vots pot donar el poder absolut per a fer i desfer contra el 52% contrari. Però la democràcia també és la reacció al carrer.

La manifestació, i l’acte del matí al teatre Olympia, van ser, ahir, dos actes notables d’afirmació nacional i democràtica –que, per si algú encara no ho sap, al País Valencià són el mateix. Dos actes de resistència en un moment molt difícil, en què el PP i Vox fan servir la seua majoria absoluta en escons per enderrocar les poquetes coses favorables al país que havia aconseguit de fer el govern del Botànic i per imposar una agenda furibundament espanyola. Per això cal remarcar-ho. Cal remarcar que, en resposta, desenes de milers de valencians es van llançar al carrer a dir prou.

Una nació és la seua gent. I una nació creix, resisteix, batega, es commou i lluita en la mesura en què, un per un, ho fan els seus components, la seua gent. Entre les fotografies que va fer ahir per a VilaWeb Andreu Esteban n’hi ha una que m’ha colpit i que acompanya aquest article. S’hi veu, davant un grup de policies, un home de cabells blancs amb la jaqueta treta mentre sosté orgullosament una estelada en què ha pintat amb un esprai la frase “X Guillem”. Guillem és Guillem Agulló, és clar. I crec que seria difícil retratar més bé i de manera més adequada la tenacitat, la valentia i la persistència dels valencianistes, dels catalanistes valencians.

Contra tot i contra tots. I en tot temps. Un paper oficial de l’estat espanyol del 1979, una macroenquesta, explicava que el País Valencià era el segon territori amb més percentatge d’independentistes, el 14%, i superava de llarg el Principat –on era del 8%– i Navarra –el 9%. Només el País Basc, amb un 30%, superava el País Valencià. Era el temps en què, com recorda Montxo V. Sempere, Adolfo Suárez deia que el País Valencià era “el drac adormit que no se sap mai quan es despertarà”. Aquell 1979 venia de l’agitació catalanista encetada per Joan Fuster i acceptada per tota l’oposició al règim –fins i tot els qui després es tornarien blavers. I de l’èxit al País Valencià del Congrés de Cultura Catalana. Si el Regne de València va ser, històricament, l’obra magna de la catalanitat, la Generalitat Valenciana és l’obra més decisiva aconseguida pel catalanisme valencià contemporani –que per això, per catalanistes, se la van inventar com a “Generalitat” i no com a cap altra cosa.

Després van arribar dècades d’una violència extrema, inenarrable per a qui no la va viure. Amb morts –Guillem, però també Miquel Grau. Amb bombes que volien matar –Fuster, Sanchis Guarner i tants més. Amb agressions constants i censura i amenaces. I amb renúncies –al País Valencià, el PSOE local va jugar ja fa dècades a això que ara juga més clarament que mai en aquesta campanya electoral (i això és un avís) el PSC.

Sempre hi ha una raó perquè passen les coses. Per a Espanya, ho he explicat unes quantes voltes a partir d’un més que sospitós paper originat al Pentàgon, el País Valencià és una qüestió, per catalana, de vida o mort. I s’hi han abocat i s’hi aboquen encara. Però davant han tingut, tenen i tindran sempre aquesta gent que ahir era al carrer. Multitudinàriament. La gent que fa el País Valencià. La gent cap a qui tota la nació hauria de girar els ulls avui per veure’ls magnífics en la seua tenacitat, dignes en el seu orgull, solemnes en el compromís amb aquella pàtria que reclamava Estellés, no solament lliure, sinó lluminosa i alta.

 

PS1. Ahir la Generalitat de Catalunya va anunciar que, d’acord amb la família, custodiaria temporalment el premi Guillem Agulló, que va ser instituït per les Corts Valencianes i que enguany ha estat censurat pel nou govern. És una decisió molt encertada, que cal aplaudir. El compromís obert, valent i sense vergonya de les institucions del Principat amb la resta dels Països Catalans que aquest gest demostra és essencial per a avançar i s’ha trobat a faltar molt durant dècades.

PS2. La publicació ahir de la primera enquesta diària de VilaWeb sobre les eleccions a Catalunya va tenir un impacte notable. Avui a les nou del matí podreu veure l’enquesta que es va fer ahir i sobre la qual sura aquest espectacle lacrimogen organitzat a Madrid pel PSC. Recorde que aquestes enquestes ens diuen què hauria passat, per exemple, si la votació hagués estat ahir. Però la campanya fins el 12 de maig serà decisiva i el resultat no es pot saber fins aquella nit. Tanmateix, una eina tan valuosa com aquest tracking electoral que VilaWeb ofereix per primera vegada als lectors ajuda, i molt, a entendre les dinàmiques de la campanya i les tendències que es van apuntant.

L’actor Jordi Rico (Girona, 1971) és un dels protagonistes de l’obra El favor, que es pot veure al teatre Goya de Barcelona fins el 2 de juny. L’obra aborda qüestions com ara la paternitat i l’amistat, de la perspectiva d’un grup d’amics format per quatre homes que és trasbalsat per la petició arriscada que un dels quatre fa a la resta. Parlem amb l’actor sobre aquest argument i també sobre el moment professional que viu ara, un any després d’haver deixat la sèrie de TV3 Com si fos ahir, en què interpretava en Quim, un dels seus personatges més populars.

—El protagonista d’El favor prova de tenir un fill amb la seva parella, però no poden. Per això demana semen als seus tres millors amics. Quines reflexions heu fet a partir d’aquest punt de partida?
—L’equip d’actors sobretot hem pensat què faríem nosaltres si un amic ens demanés aquest favor, i hi ha hagut una mica de debat. La veritat és que no ho sé, no hem aclarit res, però sí que ens inclinem més pel no. Tot i que a la vida no se sap mai…

—Una de les grans preguntes de l’obra és fins a quin punt tot s’hi val per l’amistat? O què estaríem disposats a fer per un amic?
—Hi ha límits, però no són ni escrits ni dits, es donen per entesos. Hi ha coses de l’amistat que no cal ni preguntar. Igual que amb uns amics pots parlar d’una cosa i amb uns altres d’una altra, perquè saps que reaccionen diferent. L’amistat és molt important perquè també parla de nosaltres. Però no tothom reaccionarà de la mateixa manera quan li preguntis una mateixa cosa, en aquest cas, aquest gran favor. I també has d’acceptar que un amic pugui dir-te que no. L’amistat és de dos, no d’un…

—L’obra aborda les amistats masculines. Esteu d’acord que als homes us costa més d’obrir-vos, compartir certes coses amb els amics?
—Crec que en les noves generacions cada vegada menys, fins ara sí que algunes coses han estat un tabú. Em dedico a una professió en què toquem molt els sentiments i entre nosaltres podem parlar de coses que en una altra professió potser no es parlen. Però en general crec que això es va trencant i és magnífic, tot i que sí que és veritat que ens costa una mica més. Quan un amic explica un problema, sempre primer es fa una broma. És una manera de dir: “Això no és important.”

—És una manera de distanciar-se dels sentiments.
—Sí. Jo amb els meus amics tinc la sort que els veig, els faig una abraçada i un petó i crec que això està bé, però és cert que tenim un pes molt gran del patriarcat a sobre, que també pesa a les dones.

—L’obra la protagonitzen quatre homes que parlen de la paternitat. Calien més referents d’aquesta mena en la ficció? Sembla que sigui un tema de què habitualment parlen les dones.
—Això és fet expressament per la Susanna Garachana, que és l’autora de l’obra, i també amb el Xavi Ricart, el director, ho hem fet molt seriosament. És una comèdia, però defensada des de la veritat dels personatges, que sembla que els va la vida una mica amb aquesta petició que reben. Crec que un grup de dones no hauria fet un dinar o sopar per a dir-s’ho, s’ho haurien explicat amb un cafè, tranquil·lament: “Saps què em passa? No puc tenir fills.” En canvi, el protagonista ha de preparar-ho tot molt, per als homes implica més rebombori. Les dones feu més comunitat, trobeu espais on poder xerrar de certes coses, els homes, no.

—Hi ha grans frases sobre la criança: “Un fill és un antídot contra l’ego”, “Un fill és com una lupa, ho fa tot més gros” i “La paternitat i l’hedonisme no són compatibles”.
—I que no tothom pot ser pare! El meu personatge diu que ser pare és el millor que li ha passat a la vida, però que implica estimar a canvi de res. Jo no sóc pare, però conec molts pares i moltes mares i empatitzo amb això. Un fill és un fill, és un amor totalment incondicional.

—Un altre tema de fons és el dolor i l’angoixa de les parelles que cerquen de tenir un fill i no poden. Com n’heu volgut parlar?
—En un moment determinat li diem al protagonista: “Feu una in vitro”, i contesta: “Et penses que no ho hem fet? Tu saps la mà de diners que ens hi hem deixat?” Són els diners i el que implica emocionalment. Voler tenir una criatura i no poder deu ser molt angoixant. També aquesta cosa de “adopteu”, i resulta que poden ser fins a set anys d’espera…

—Volia demanar-vos també per aquest moment professional. Com va la vida després del Com si fos ahir? Fa aproximadament un any que vau deixar la sèrie.
—Molt bé, he tingut feina i no ha estat un any tan bèstia com els anteriors perquè havia arribat a tenir televisió al matí, assaig a la tarda i funció a la nit. Personalment també m’havien passat moltes coses i necessitava respirar. Estic molt agraït d’haver-hi estat, crec que la telenovel·la de TV3 és un lloc pel qual hauríem de passar tots els actors, és una escola, no solament de l’ofici, també del contacte amb un equip tècnic. Marxar no va ser traumàtic perquè era una cosa volguda.

—Per què vau marxar, per aquest atabalament que heu comentat?
—Per diverses coses, però tenia a veure amb la sensació de no tenir vida, que la meva vida era la feina. Una part de la vida és treballar, però també cal saber gaudir.

—Potser la feina en una telenovel·la és, de les feines d’actor, la que més s’assembla a una feina normal i corrent, amb les coses bones i les dolentes?
—Bé, hi ha una part que és molt còmoda i magnífica. Els actors no tenim catorze pagues, a vegades necessites treballar intensament una època per fer coixí. I interpretativament és un entrenament meravellós, fas gimnàstica interpretativa: cada dia t’has d’aprendre un text diferent, tens seqüències noves… I això és fantàstic, has d’estar molt pendent. A mi m’agrada molt la meva feina, i quan es comença a convertir en una feina és quan començo a patir, quan es torna més rutinària i no en gaudeixo.

—No us ha fet por el salt cap a la manca d’estabilitat?
—No perquè estic content d’haver-me escoltat. Tothom et diu, ostres, deixes una sèrie! Però jo ara necessitava una altra cosa.

—Quines reaccions us heu trobat, per part de la gent?
—La gent és meravellosa i el Quim és un personatge que va enganxar molt, m’he sentit molt estimat. Hi ha gent que encara em para pel carrer i em diu: “Però no ets mort, tu?” I això és graciós. Que el que has fet arribi a la gent és molt plaent.

—Per què el vostre personatge ha arribat a la gent?
—Perquè és un desgraciat i els desgraciats cauen bé. A més era molt bon paio. Intentava fer el que ell creia que era el millor i es ficava en uns embolics de cal Déu. Tenia una part còmica que enganxava. Una vegada una senyora em va dir: “Ets igual que el meu marit!” Li vaig dir: “La planyo…” Ara la meva herència continua, m’ha sortit una filla.

—Heu fet molt de teatre. És el que més us agrada i cap on ara us voleu enfocar?
—El teatre és com casa. M’encanta la televisió i m’encanta el cinema. De fet, fa poc he treballat en una pel·lícula, que es diu Marco, amb l’Eduard Fernández, i és un llenguatge molt diferent. Al teatre m’hi sento molt còmode i la televisió i el cinema no depenen només de tu. Tot depèn de com estigui la càmera, de si el director decideix agafar-te en cert moment… Tu fas la teva feina i no en saps mai el resultat. En canvi, al teatre l’intueixes. Però es pot crear una cosa molt íntima amb la càmera, també. Ara el pròxim projecte que tinc és de teatre: la temporada vinent del TNC farem L’aranya, d’en Guimerà, amb en Jordi Prat i Coll.

A noranta-tres anys ens ha deixat, aquest dia 13, una dels millors artistes d’aquest món de mones de la història de l’art i les seves exclusions, l’afroamericana Faith Ringgold. Una artista exemplar per tots cantons: per l’abundància i la invenció de l’obra, per la resistència davant tots els obstacles que li va oposar el blanc món de l’art per ser negra i per ser dona, els temes primordials del seu art.

No és pas que hàgim vist gaire el seu treball per aquí, però sí que ha estat en alguna exposició col·lectiva, cap d’individual. Recordo l’impacte de la seva gran tela de la sèrie American people. Die [“Gent nord-americana. Mor”], en una expo al Picasso sobre l’empremta del Guernica en l’art contemporani. Una de les respostes va ser la de Ringgold, que sense dir-ho en el títol, emparentava el llenç picassià amb la violència als carrers dels Estats Units aquells anys. Encara em recordo plantada davant seu absorbint amb els ulls la violenta escena de negres i blancs armats i ensangonats. Un pop satíric, cap complaença. La tela proclamava fúria, impotència, voluntat política i una decidida invenció artística. I la punyent subtilesa de negres i blancs tots sagnants, no hi hauria pau ni per als uns ni per als altres mentre aquelles barbaritats als carrers contra els negres es repetissin. I no n’hi ha encara a l’imperi de les desigualtats democràtiques.

Era a mitjans dels seixanta. Els mèdia –blancs, per si cal dir-ho– silenciaven la guerra dels carrers. “Hi havia un munt de disturbis espontanis, enfrontaments, assassinats de gent afroamericana que no es documentaven i un racisme enorme. Tothom en parlava però no hi sortia res a la tele, res de res. En tant que artista afroamericana, dona artista, què podia fer per documentar-ho? Volia mostrar-ho amb una mena d’abstracció, tot tenia a veure amb la classe i la raça, i no se’n salvava ningú”, explicaria Ringgold a propòsit de la gran tela. A partir d’aquests anys es va submergir en l’activisme antiracista i feminista, fent visibles les bestieses socials en la seva obra i clamant per la presència d’artistes negres en els museus nord-americans.

Li va costar. Avui, aquell quadre és al costat, al MoMA (Museu d’Art Modern, per les sigles angleses) de Nova York, del picassià Les senyoretes del carrer d’Avinyó, des del 2019. Només fa quatre dies! La Ringgold s’ho va haver de suar, entre més artistes però ella potser la que més. Quan es va renovar el museu Whitney novaiorquès per ocupar-se més de l’art contemporani i de les tendències, a primers dels setanta, es va haver de sentir en essència això: “El museu s’obrirà als artistes afroamericans, però tu no hi seràs, ets una dona.”

I així durant anys, ni que una coneguda galeria novaiorquesa l’hagués acollit el 1967. Filla de camioner i de modista, la seva mare, Willi Posey, crearia la seva pròpia marca de roba. Faith va començar a treballar llavors a partir d’això mateix, la costura.

Sempre ha treballat per sèries, un conjunt d’obres que conformen una narrativa, una poètica, una polèmica sobre el tema en qüestió. La primera sèrie feta sobre i amb teixits impresos va ser Feminist. Una de les teles es diu, sarcàstica, Men of Eminence [“Homes eminents”]; una altra, Slave Rape [“Violació d’esclava/esclau”], amb el temps donaria lloc a una sèrie. Muntatges de teixits brodats amb elegància de flors i de fullatges que emmarquen escenes successives de la tragèdia: la por, la fugida, la necessitat d’armar-se per defendre’s. Després vindrien els kilts [del verb to kilt, cosir], de teixits impresos i teles de cotó pintats a l’acrílic. Amb el color, Ringgold desafia la història.

Explica i fa parlar els seus personatges. Escriptora i il·lustradora de llibres infantils, entre els quals una història de Rosa Parks, treu els temes de la vida quotidiana novaiorquesa. També de la història de l’art: del Renaixement de Harlem als anys trenta, quan ella va nàixer, i del relat canònic de l’art modern, en dues admirables sèries, en què revisa i recorda l’empremta de l’art negre en les teles de Monet, dels artistes de Montmartre i de Montparnasse i ben en particular dels tallers de Picasso i de Matisse.

Potser la seva obra mestra és The Flag Is Bleeding [“La bandera sagna”], tant en la sèrie dels anys seixanta com la de trenta anys després, cruel com els fets i al·legories que evoca la prèvia. Pocs canvis en tres dècades, a la fi del segle XX.

No li van comprar fins el 2021, la Galeria Nacional de Washington. El MoMA no li va dedicar una retrospectiva fins el 2022; el Picasso de París va recollir-ne el testimoni l’any següent, o sigui, l’any passat. Es va guanyar la vida impartint classes i només d’anciana va veure multiplicar-se les exposicions.

Molt camí fora de les institucions dominants de l’art va haver de recórrer aquesta artista immensa. Deixa el llegat d’una obra decisiva fora de la institució, al costat dels seus, de les seves interlocutores sobretot, dones irades intel·ligents i creatives dels moviments socials i artístics. No hi hauria Guerrilla Girls sense Faith Ringgold.

Amb el lema “País Valencià, llengua, cultura i futur” s’ha fet a València la manifestació del Vint-i-cinc d’Abril organitzada per Acció Cultural del País Valencià, que rep el suport de desenes d’entitats cíviques i formacions polítiques i sindicals. Milers de persones han omplert el recorregut entre la plaça de Sant Agustí i la plaça d’Amèrica. El plugim que ha caigut a darrera hora no ha desanimat la gent, que ha protagonitzat una marxa tranquil·la però amb lemes tan contundents com ara “La llengua no es toca”, “Si vols valencià, parla valencià”, “Pel nostre valencià, el català de tots” i “Estima el País Valencià, odia el feixisme”.

A la capçalera de la marxa, darrere la pancarta d’Acció Cultural del País Valencià, hi havia, entre més personalitats, un representant de la Cosa Nostra de Castelló, assaltats per un grup de l’extrema dreta; Joan Escrivà, el ninotaire fundador de la revista Camacuc, censurada per la Conselleria de Cultura de Vox; José Luis Pérez Pont, que va ser director del Consorci de Museus; Betlem Agulló, germana del jove assassinat per un membre de l’extrema dreta; Joan Llabrés, president de l’Obra Cultural Balear; Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural; Vicent Torrent, músic fundador d’Al Tall, censurat per l’extrema dreta, i Emília Bolinches, membre del Consell de Transparència, el funcionament del qual vol reduir el Consell.

La d’avui és la primera manifestació que es fa per recordar la desfeta d’Almansa amb un govern de la dreta i l’extrema dreta a les institucions. Un dels lemes que més se senten entre els assistents és: “Som i serem País Valencià!”

Estellés a l’Olympia, el rent que fa passar a l’acció

El manifest

Quan la capçalera ha arribat a la plaça d’Amèrica s’ha llegit un manifest amb bona cosa de motius per a eixir al carrer. Hi ha posat veu Yago Carrilero, secretari general de Joves d’Acció. Entre més coses s’ha clamat contra l’anorreament del valencià i contra l’especulació urbanística. “No volem convertir-nos en una mera colònia turística, portuària o energètica de Madrid”, ha dit. També s’ha demanat de fer reviscolar el patrimoni, i la conservació del paisatge natural, rural i urbà. “Sí a la memòria, per conèixer fil per randa les aberracions del franquisme. Les famíles de dol per a tota la vida”, diu el manifest que també ha reivindicat  una escola en valencià integradora i enriquidora massa voltes arraconada injustificadament.

Amb la intervenció del cor “Dona veu” s’ha donat l’acte per acabat.

Declaracions polítiques

A la manifestació, hi ha participat una gran representació de Compromís. Un dels assistents és Vicent Marzà, que feia unes quantes hores havia estat guanyador de les primàries per a ser el candidat de la coalició a les eleccions europees dins la llista de Sumar. Marzà ha dit que semblava que el govern actual, de la dreta i l’extrema dreta, volia tornar a arrabassar-los tot allò que havien anat conquerint: “Els valencians i les valencianes no ens doblegarem mai. Més avui, un Vint-i-cinc d’Abril, recordem i commemorem el que va ser una desfeta per a alçar-nos. I avui estic segur que fem un pas, la gent de Compromís, per alçar-nos i recuperar el govern de la Generalitat.”

La vice-presidenta de la Generalitat de Catalunya, Laura Vilagrà, que ha participat en l’acte d’homenatge a Estellés i en la presentació de la candidatura d’Esquerra a les eleccions europees, ha recordat que en poc menys d’un any de govern de la dreta i l’extrema dreta hi ha hagut atacs a la llengua, censures, i ha dit que el seu partit feia noranta-tres anys que lluitava contra el feixisme.

La Generalitat de Catalunya assumeix la custòdia temporal del premi Guillem Agulló

Júlia Cortés, portaveu del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, ha dit que el govern de la dreta i l’extrema dreta al País Valencià havia donat de resultat un seguit de mesures que atemptaven contra els drets nacionals i socials. “Veiem una ofensiva clara contra la nostra llengua, amb aquesta llei de suposada llibertat educativa que intenta d’aniquilar el català de les aules, o la possibilitat fins i tot d’il·legalitzar el terme ‘País Valencià’, o una ofensiva contra la memòria democràtica.”

La marxa és controlada per divuit furgonetes de la policia espanyola, pel cap baix. Uns quants minuts abans de començar, Alerta Solidària ha denunciat que els agents escorcollaven les motxilles d’alguns manifestants que s’acostaven al punt de partida i n’ha responsabilitzat el govern del PSOE i de Sumar.

Escorcolls preventius il·legals!

Comencen els ja tradicionals escorcolls a les proximitats del punt d'inici de la manifestació del #25A

No és ni PP ni VOX qui els ordena, sinó el PSOE +Sumar, que comanden la Delegació del Govern pic.twitter.com/cbg6cuqqfF

— Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) April 27, 2024

La candidata de Comuns Sumar a les eleccions de Catalunya, Jéssica Albiach, ha proposat aquest dissabte la creació d’un nou abonament de transport públic per viatjar per tota Catalunya per 30 euros mensuals. El bitllet, que tindria una versió anual de 250 euros, permetria utilitzar tots els mitjans de transport públics i tindria una versió reduïda per moure’s per una sola zona tarifària: 15 euros mensuals o 150 anuals. “Serà una proposta prioritària que tirarem endavant quan els comuns siguem al Govern de la Generalitat”, ha garantit durant un acte de campanya a Sant Feliu de Llobregat.

Es tracta d’un model que ja funciona a Àustria i Alemanya i que l’ONG Greenpeace havia proposat a nivell estatal el 2023 però que el govern espanyol no va recollir. Afectaria els serveis oferts per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), Rodalies de Catalunya i les línies públiques d’autobús urbanes i interurbanes. És una iniciativa que, segons Albiach, “segurament no agradarà als poders econòmics” però que cal fer per “acompanyar la gent i donar alternatives” al transport privat.

Per això la líder dels comuns ha advertit que les eleccions del 12 de maig serviran per determinar si s’imposa el model de mobilitat del PSC, “que és el model de més avions per als turistes”, o el de Comuns Sumar, “que és de més trens i més barats per a la gent”, ha afirmat. També ha retret als socialistes que apostin per ampliar autopistes i no hagin parlat de Rodalies durant la campanya.

Per instaurar el nou abonament caldria desplegar la Llei de finançament del sistema de transport públic de Catalunya, completar el traspàs de Rodalies a la Generalitat i dels recursos necessaris per mantenir el servei i que l’Estat activés el nou fons de contribució a la mobilitat amb 380 milions d’euros addicionals per a l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM), on ja hi aporta 150 milions. Les administracions catalanes, calculen els comuns, haurien d’aportar-hi una xifra similar als 300 milions d’euros que hi destinen actualment.

Per complementar aquesta iniciativa, Comuns Sumar vol que la targeta T-16 sigui gratuïta per desplaçar-se arreu de Catalunya i que els menors de 30 anys i els jubilats tinguin un descompte del 50% en tots els bitllets de transport. L’objectiu de tot plegat és fomentar l’ús del transport públic, premiar els usuaris habituals i aconseguir una mobilitat sostenible al país.

El programa electoral també recull altres propostes sobre mobilitat al Baix Llobregat, com l’extensió de la xarxa de tramvia des de Sant Feliu fins a Molins de Rei i l’intercanviador d’FGC a Sant Vicenç dels Horts i Pallejà.

Crida als votants de Sumar

Davant d’unes 200 persones congregades al Casal Jove de Sant Feliu, entre les quals hi havia l’exalcaldessa de Castelldefels i actual vicepresidenta de la Diputació de Barcelona Candela López i l’exdirigent de la desapareguda ICV Jaume Bosch, l’aspirant a la Generalitat ha fet una crida als qui l’estiu passat van votar Sumar a les eleccions espanyoles: “Ara el seu vot és a Comuns Sumar a les eleccions al Parlament de Catalunya”.

“Hem de mobilitzar tothom, cap vot no es pot quedar a casa”, ha demanat, ara que la dreta “vol arrabassar el poder a base de notícies falses i ‘lawfare'”. L’objectiu d’Albiach és ser al proper Govern per garantir que “sigui de progrés” i deixar-ne Junts fora.

Albiach ha fet tàndem aquest dissabte amb el número dos de la seva candidatura i alcalde del Prat de Llobregat, Lluís Mijoler, que ha assegurat que als comicis del 12 de maig hi ha en joc el model per “salvar el català i que no sigui només una llengua per a les elits”. “És una llengua de cohesió social i és la nostra llengua”, ha clamat.

També ha criticat el moviment de l’exministre d’Universitats Manuel Castells –que ha demanat el vot per als socialistes a Catalunya– i ha reivindicat els comuns com a “garantia que hi hagi polítiques progressistes”. “Si deixem el PSC sol, el deixarem al costat dels ‘lobbies’ que volen ampliar l’aeroport, fer la B-40 i fer el Hard Rock”, ha alertat. “Us puc assegurar que virarà a la dreta”, ha afegit.

El cap de llista d’ERC a les eleccions a Catalunya, Pere Aragonès, ha demanat una majoria d’Esquerra el 12-M. El president de la Generalitat ha advertit que el PSC pot tornar a acceptar els vots del PP, com va fer a Barcelona, per ara investir el seu candidat, Salvador Illa. Aragonès ha fet una crida per evitar aquest escenari, i ha alertat que tot el que s’ha construït l’última legislatura està en risc si governen PSC o Junts. De la seva banda, durant l’acte de campanya a l’Hospitalet d’aquest dissabte, el president d’ERC, Oriol Junqueras, ha clamat una “aliança” amb el món del treball, empresa, cultura, recerca i universitats per posar “totes les eines” al servei de la gent.

Aragonès ha advertit que el PSC podria tornar a acceptar els vots del PP, com ja va fer a Barcelona, ara per investir Illa: “Pels seus fets els coneixereu”, ha subratllat el president del Govern. Tot seguit ha cridat a omplir les urnes de vots a ERC, i ha afirmat que serviran per anar contra les retallades, a favor de la llengua i del compromís per la llibertat.

Així, Aragonès ha subratllat que és “important” mobilitzar tota la ciutadania el 12-M, i situar les promeses dels partits “d’acord amb els fets” que cadascú ha practicat.

Retalles de PSC i Junts

El candidat d’ERC ha advertit que PSC i Junts poden tornar a les retallades contra la llengua, la cultura, la sanitat o l’educació. “Per què els qui sempre han actuat d’una manera a partir del 12-M actuaran diferent?”, ha preguntat amb sarcasme.

Aragonès ha retret així a socialistes i convergents les polítiques austeres del passat, però també d’algunes propostes actuals: “Les retallades tornaran si qui guanya es plega davant la Moncloa”, ha dit en referència al PSC. Per, a continuació, afegir que aquest “perill” també serà real si guanyen els que ja anuncien que reduiran l’estat del benestar, en referència a la proposta de Junts de suprimir l’impost de successions.

El cap de llista d’ERC també ha criticat Illa per afirmar que s’ha “perdut una dècada” amb els governs independentistes dels últims anys. Aquí el cap de llista d’ERC ha reivindicat que s’hagi rebaixat l’atur a la meitat, entre d’altres mesures. I ha afegit que, en tot cas, si s’ha perdut temps ha estat amb els ministres socialistes que han mantingut una execució pressupostària amb Catalunya “clarament” per sota de la mitjana.

Aragonès, com acostuma a fer en aquest inici de campanya, també ha destacat la feina feta al llarg de la legislatura que ha presidit. Avui ha reivindicat la feina feta pel conseller d’Empresa, Roger Torrent -que no va a les llistes del 12-M.

També ho ha fet amb la cap del departament d’Educació, Anna Simó, que l’ha precedit al míting. Simó ha asseverat que la propera legislatura catalana ha de servir per aconseguir la gratuïtat de l’escola bressol de 0-3 anys, així com potenciar la Formació Professional, acabar amb la segregació escolar, i enfortir l’excel·lència educativa.

Junqueras crida a la mobilització

De la seva banda, Junqueras ha fet una crida a la mobilització el 12-M per omplir les urnes de vots republicans, d’esquerres i independentistes. El president d’ERC ha demanat que tothom surti a votar, i ningú “dimiteixi” del seu dret i deure d’exercir el dret a vot.

Junqueras ha remarcat que cal defensar la dignitat de la ciutadania, i per això ha clamat per construir “complicitats i aliances” amb el món del treball, l’empresa, la cultura, la societat civil, el món de la recerca i les universitats.

El president d’ERC ha conclòs que el 12-M hi haurà l’oportunitat de tornar a implementar aquest “pacte imprescindible i sagrat” a favor de la ciutadania. I ha assegurat que qui millor ho pot encapçalar és un govern que torni a tenir Aragonès de president.

La vice-presidenta de la Generalitat de Catalunya, Laura Vilagrà, s’ha reunit avui a València amb els pares de Guillem Agulló, el jove assassinat per neonazis el 1993, per acordar els detalls de l’organització i custòdia temporal del premi contra delictes d’odi que porta el seu nom.

La Generalitat catalana ho ha anunciat en un comunicat, després d’haver estat vetat aquest març passat per les Corts Valencianes a petició del PP i Vox, per la qual cosa enguany ha estat el primer d’ençà del 2016 que no s’ha lliurat el premi el mes d’abril.

El guardó continuarà reconeixent persones o entitats dels territoris de parla catalana per les seves contribucions contra el feixisme, el racisme, la xenofòbia o els delictes d’odi. El premi d’enguany s’aprovarà per acord del govern i es lliurarà a l’octubre, si bé els anys vinents es tornarà a lliurar a l’abril.

Estellés a l’Olympia, el rent que fa passar a l’acció

El govern, que ja havia anunciat el 2016 el desig de custodiar aquest premi, aplicarà un canvi que ja havia proposat en aquell moment: afegir-hi el cognom de la mare, per la qual cosa es passarà a dir premi Guillem Agulló i Salvador.

Vilagrà ha dit que no deixarien que es perdés la memòria per la qual treballen els pares del jove, Guillem Agulló i Carme Salvador, i ha lamentat que fos un premi d’actualitat perquè es continuava lluitant contra el feixisme i la xenofòbia.

Els pares d’Agulló han agraït la iniciativa a Vilagrà. Guillem Agulló ha dit: “Ha estat un descans i una alegria molt gran. Ens sentim rescatats i alleugerits de pensar que els premis no es deixaran de donar.”

La CUP ha aprofitat l’acte d’aquest dissabte a Amposta per carregar contra els “grans partits” i reivindicar-se com la “millor garantia” per deixar de supeditar-se als imperatius de Madrid. “No els hi permetrem continuar gestionant el territori al servei d’uns pocs”, ha dit la cap de llista dels anticapitalistes, Laia Estrada. En aquesta línia, ha demanat coherència a ERC i Junts, a qui ha acusat de defensar una cosa a comarques i una altra a Barcelona. “No pot ser que aquí diguin una cosa i allà el contrari”, ha dit des del casal municipal de la capital del Montsià. Estrada també ha carregat contra el PSC. “No esperem res de Salvador Illa”, ha etzibat.

La CUP ha dedicat bona part de l’acte d’Amposta a carregar contra els macroprojectes, especialment el Hard Rock, i parlar de la transició ecològica. Els candidats dels anticapitalistes per Tarragona Sergi Saladie i Ortèsia Cabrera han lamentat que les Terres de l’Ebre hagin acabat sent un “abocador” i han cridat al vot el 12-M per tal de tenir una “representació forta” al Parlament i revertir “aquestes polítiques nefastes”.

Critiques cap al PSC, ERC i Junts

Estrada ha defensat que tots aquests macroprojectes són conseqüència de “decisions polítiques” i, en aquesta línia, ha assenyalat el PSC, Junts i ERC.

La cap de llista de la CUP ha criticat que el líder dels socialistes, Salvador Illa, vulgui recuperar “l’Estatut mutilat del 2006”. “Volen retornar al pujolisme, quan es repartien el pastís entre el PSOE i els convergents”, ha apuntat. “No li permetrem que robi aigua per portar-la als seus amiguets hotelers de Barcelona”, ha agregat.

A Junts, Estrada ha opinat que estan seguint “el camí de la convergència de tota la vida, però onejant l’estelada”. I assenyalant a ERC, ha lamentat que Aragonès hagi acabat la legislatura “fent el mateix que la sociovergència de tota la vida”. “Som aquí per recuperar una agenda social i nacional pròpia, no hem d’esperar a què ens donin permís des del govern espanyol”, ha etzibat .

Després de tot, els anticapitalistes s’han reivindicat com “la garantia per recuperar la sobirania al Parlament i impulsar la independència. “A nosaltres no ens poden acusar, diem el mateix aquí i on faci falta”, ha sentenciat Estrada.