Estic preocupat per dues coses que us explicaré. Totes dues em semblen greus, alarmants, cadascuna des de la seva posició en l’engranatge de la cultura catalana. I estic més preocupat, encara, perquè sóc conscient que la meva preocupació serà compartida per relativament poca gent. Estem tan absorbits pels mitjans de comunicació hegemònics, que sempre parlen de les batusses del gran poder (encara que de vegades ni és gran ni és poder), que hi ha afers que són invisibilitzats, perquè aquells mitjans consideren que són poca cosa o, ves per on, ja saben que no ho són, poca cosa, però com que desperten incomoditat, no els volen afrontar. Som-hi, doncs.

Primer cas. La Fundació Catalunya La Pedrera ha programat una exposició de l’artista Sean Scully entre mitjan març i principi de juliol d’enguany. Jo no hi posaré els peus. Ara us explicaré els meus motius. Però, suposant que la meva decisió fos compartida per uns quants milers –sóc optimista, jo!– d’usuaris autòctons de la cultura, no passaria res, perquè aquell edifici emblemàtic de Gaudí està segrestat pels turistes, pels al·lòctons. Segrestat pels turistes, perquè els patrons d’aquella fundació ho volen així. 

Allà tot va encaminat a fer diners amb l’atracció que Gaudí suscita en els forans. I ensenyen la Pedrera com un mausoleu. Que n’és de lluny aquell projecte que Daniel Giralt-Miracle va preparar per a engalipar el públic autòcton, explicant didàcticament el Gaudí d’aquell edifici, sense refusar el lògic interès del turisme per l’arquitecte. (Lògic, he escrit? Bé, quan veig tota la gentada que s’acosta a la Sagrada Família amb aquesta devoció religiosa de què som capaços quan som massa adotzenada perdo la confiança en el món de l’art.)

La gent que porta la Pedrera, coherents amb aquesta manera de gestionar l’edifici com a indústria cultural, programa exposicions temporals que són agradables, insulses, sense cap rellevància curatorial ni de cap voluntat analítica. S’hi programen exposicions d’Antonio López, un pintor de la cort del segle XX; o de Jaume Plensa, l’artista blockbuster, que treballa per al millor inversor repetint i repetint formes per acontentar tots els seus clients benestants; o exposen la ceràmica de Miquel Barceló sense cap criteri de fons, anant en contra de l’obra de Barceló, perquè els qui deambulaven per les sales de la Casa Milà només presten atenció a l’arquitectura gaudiniana.

No cal que alguns de vosaltres em digueu que aquells tres artistes us agraden. Tant se val. Jo no parlo de gustos, sinó de criteris. I, des d’aquesta perspectiva, puc afirmar que no aniré a veure l’exposició de Sean Scully. Podria dir que la seva obra no m’interessa gens, és així, no m’ha semblat mai interessant. Tot i que ell, un tipus cregut i arrogant, exemplifica allò que el gran Ernst Gombrich va dir sobre l’artista Oskar Kokoschka: “En els seus millors moments és meravellós. Però era com tants artistes contemporanis, molt poc crític amb ell mateix. Pensava: com que ho faig jo, deu estar ben fet.” Però això no és qüestió de gustos estètics, sinó de política, atès que la cultura no és mai neutral. 

El que resulta intolerable és que la Fundació Catalunya La Pedrera programi l’exposició d’un artista que fa pocs anys, concretament l’agost del 2021, va insultar Catalunya en una entrevista que li van fer al Financial Times. Scully hi deia: “A Barcelona, vas a reunions i et parlen tota l’estona en català, com dient: ‘Fot-te.’” I estava molt emprenyat perquè al seu fill li ensenyaven català a l’escola. “Al final, no vam poder suportar Barcelona per aquesta merda”, deia el tal senyor. Feia trenta anys que Scully i la seva família vivien o, almenys, tenien casa i taller a Barcelona. No s’havia queixat mai que a Catalunya hi hagués dos idiomes oficials. De fet, va intentar que Xavier Trias, quan era alcalde de Barcelona, li fes un museu a la capital. I, de cop, s’adona que els catalans parlem la nostra llengua per a destorbar-lo, per a emprenyar-lo. I ell i la seva família se’n van de Catalunya.

I ara la Fundació Catalunya La Pedrera, oblida aquesta mostra d’enemistat o d’odi i li preparen una exposició. No aniré a veure aquella exposició perquè Sean Scully és un odiador d’allò que significa Catalunya, de tots els catalans, siguin independentistes o constitucionalistes, tant se val. Scully és, en aquesta qüestió, igual que la ultradreta espanyola: detesta que tinguem un idioma propi. I, malgrat això, tindrà una exposició a la Pedrera perquè allà fan servir la cultura com a una bena per a tapar els problemes, no per a sacsejar-los. Quina merda, aquesta sí, senyor Scully!

Segon cas. Mentre una entitat privada munta una exposició d’un tipus que li fot que a Catalunya es parli el català, a Tàrrega totes les institucions han deixat morir un festival d’art contemporani, L’Embarrat, que durant deu edicions ha dut endavant Jesús Vilamajó. Mentre els diners volen a la Pedrera –o a Tàrrega mateix, per a la Fira de Teatre–, la cultura que sacseja, que no posa benes als ulls i a l’enteniment no pot continuar per totes les traves administratives amb què es troben iniciatives com aquesta: inversions insuficients; empreses que no s’anuncien perquè prefereixen finançar un esdeveniment esportiu menor, que serà cobert per la premsa del ram; els diners de les subvencions concedides per la Generalitat que arriben tard, molt tard –potser que s’ho facin mirar al Departament de Cultura– i l’organització els ha d’avançar… Una merda de veritat, no com la que Sean Scully ensumava perquè li parlaven en català a ell i al seu fill.

L’any passat vaig ser a la inauguració de la desena edició de L’Embarrat. I vaig sentir els parlaments de l’alcaldessa de Tàrrega (d’ERC) i del regidor de Cultura (de la CUP). Aleshores van fer uns discursos elogiosos d’aquell esdeveniment, per haver arribat a les deu edicions, van parlar sobre la importància de la cultura contemporània i bla, bla, bla. Uns quants mesos després no han tingut cap problema a deixar morir el festival Embarrat. Senyal que allò que van dir en aquell moment era, com passa tantes vegades quan els polítics parlen de cultura, una mentida de les grosses.

Fa pocs dies, una alumna se’m va acostar al final de la classe i em va engaltar que no creu en la veritat. Havent passat els anys formatius de la meva carrera sota el signe de la postmodernitat, l’agnosticisme juvenil no em contorba gens ni mica. Al contrari, a determinada edat la radicalitat epistèmica és un símptoma de vivesa intel·lectual. A la mateixa edat, jo era un somiatruites, un romàntic, com proclamà el professor de filosofia de primer davant tota la classe.

Com que el tema no és dels que s’enllesteixen entre el faristol i la sortida de l’aula, vaig convidar-la a parlar-ne durant l’hora d’oficina. L’endemà passat, l’estudiant trucava a la porta del despatx per parlar de la veritat. Que la veritat encara preocupi els joves és una gran ventura, i en aquest cas amb valor afegit, perquè l’estudiant acabava de perdre la casa familiar, amb totes les possessions materials i els records, a l’incendi que ha devastat Pacific Palisades, un districte de Los Angeles.

De seguida que començà a explicar el perquè del seu escepticisme, vaig adonar-me que no tenia res a veure amb el cinisme atribuït a Ponç Pilat i que el relativisme, si se’n pot dir així, de què feia gala era en realitat una crítica del llenguatge. Una reflexió sobre la imprecisió de les paraules i la variabilitat semàntica en la pràctica de la comunicació. La veritat, que és efectivament esmunyedissa, no té res a veure amb la fal·làcia lògica, que es produeix quan hom recupera la premissa dins la conclusió. “Jo sóc el qui sóc”, o bé “el feixisme és de dreta, ergo la dreta és feixista”, o millor encara: “A la meva dreta tot és feixisme.” Amb la tautologia es pretén fer passar per veritat quelcom que resta indemostrat pel sil·logisme. Si Junts per Catalunya tomba un decret sumant els seus vots als de Vox, això no el converteix en un partit ultradretà, per més que Gabriel Rufián i Emiliano García-Page afirmin el contrari. Ni fa els seus diputats responsables de trencar un cordó sanitari, que el partit d’Abascal pot trencar tantes vegades com vulgui amb el senzill expedient d’afegir els seus vots a qualsevol iniciativa legislativa.

És això mateix que ha passat a Alemanya amb l’enrenou motivat per l’adhesió de l’AfD a la proposta legislativa per a controlar la immigració de Friedrich Merz, qui pel fet de rebre els vots no sol·licitats d’AfD és fustigat per una suposada col·laboració amb els pàries de la cambra alemanya. Fins i tot l’ex-cancellera Angela Merkel ha reaparegut per criticar l’actual líder del seu partit, com sol fer-ho l’incontinent Felipe González amb els seus successors del PSOE. Als mandataris que han estat populars els costa molt de baixar del púlpit, i encara que Merkel ha estat molt més discreta que no pas l’ex-president espanyol, és difícil de suportar impertèrrit la censura implícita en una decisió amb què el partit revoca les que havia pres quan ella el comandava. Merz va defensar la seva proposta al·legant que el suport dels “incorrectes” (die Falsche) no hauria d’impedir de fer “allò que és correcte” (das Richtige). I a Merkel li ha recordat, raonablement, que el problema de la immigració s’havia agreujat a causa de les polítiques equivocades de la CDU en anys anteriors. Merz al·ludia a la decisió de Merkel el 2015 de permetre l’entrada de prop d’un milió de refugiats sirians malgrat la dificultat de gestionar la creixent densitat de població estrangera. L’eslògan de Merkel “wir schafen es” (“podem fer-ho”) ara retorna com un bumerang, tot alterant la placidesa de la política alemanya amb una AfD eixorivida per la negligència dels partits de centre, com Merz retreia dijous en un míting electoral a Dresden: “Si llavors ho haguéssim fet millor, el 2017 i el 2021 l’AfD no hauria entrat al parlament.”

De manera molt semblant es lamentava divendres el portaveu del partit liberal, l’FDP, retraient a socialistes i verds no haver volgut negociar una entesa entre els partits demòcrates per a aprovar una llei d’immigració que desactivés l’AfD. Però demanar una entesa de país en plena campanya electoral fóra demanar massa. Socialistes i verds veuen en la derrota de la proposta de Merz l’afebliment del candidat que encapçala les enquestes i una possibilitat de salvar la situació en les eleccions del dia 23. Si aquesta expectativa es concretarà o no, i l’efecte “trencament del tallafoc” estintolarà un SPD en caiguda lliure i uns verds arrossegats per la incapacitat del vice-canceller i ministre d’Afers Econòmics, Robert Habeck, de reflotar l’economia, s’ha de veure. Qui de moment treu profit de la discòrdia és, sens dubte, l’AfD, que al febrer podria esdevenir segona força al Bundestag.

“Què és la veritat?”, es preguntava el governador de Judea, obligat a dirimir relats oposats sobre les activitats d’un profeta que havia exaltat els ànims a Jerusalem durant la Pasqua. Aquell profeta s’havia identificat amb la veritat, tot dient: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida.” Així ho refereix el quart evangelista, el mateix que identifica Déu amb la paraula, el logos. I era sobre les paraules que la meva estudiant fundava el seu escepticisme. Allò que volia dir quan assegurava no creure en la veritat era que hi ha un desajust irreductible entre els mots i la realitat, i que la veritat s’esmuny per l’escletxa oberta entre les coses i les seves representacions. Amb la casa familiar devorada per les flames, es preguntava si realistament es pot dir que la casa ja no existeix quan encara se’n pot veure la runa. Depèn de què entenguem per casa, que vaig suggerir-li. És a dir, depèn de l’abast del concepte, de si inclou o no els residus físics com a testimonis d’una llar que ja no existeix excepte en el record. Depèn de si posem l’accent en l’estructura arquitectònica o en l’espai vital. L’anglès els distingeix amb els mots house i home, diferenciació que en català no hi és tan clarament, car “llar” no cobreix tot el camp semàntic de home. Es pot conservar el sentit de protecció existencial que designa home malgrat haver perdut la casa (house), i es pot disposar d’una residència física i restar homeless, a la intempèrie espiritual, sense pertànyer enlloc, com tantes persones desubicades existencialment, culturalment, políticament, lingüísticament, llançades a un espai desproveït dels referents de tota la vida.

Hi estigué d’acord. Però potser em donà la raó massa fàcilment. Car, malgrat insistir sovint en aquesta columna sobre la importància d’expressar-se curosament, avançant pas a pas i amb les ziga-zagues que calgui per no alçar la peça prematurament, hi ha veus competents que afirmen la capacitat del sentit comú, és a dir, del sentit espontani, per a destriar la veritat de l’error. Al principi del Discurs del mètode, Descartes afirma que tots els homes tenen si fa no fa la mateixa capacitat de distingir la veritat de l’error. Això voldria dir que el judici no depèn de la precisió dels conceptes i ni tan sols de l’idioma, essent una capacitat universal prèvia a l’ordenació lingüística de la realitat; una capacitat que Descartes i, amb ell, tot el pensament il·lustrat identifiquen amb la raó. No s’ha de passar per alt, però, que la preocupació de Descartes per la veritat el dugué a dubtar sistemàticament de totes les veritats acumulades en la tradició filosòfica i a cercar-ne una d’irrefutable en la subjectivitat. A l’escepticisme del segle XVII, el pare de l’idealisme reaccionà amb un escepticisme radical abans de fundar la vida moderna en veritats irrefragables.

Al final de la seva curta vida, Simone Weil considerava la veritat la necessitat més sagrada de l’ésser humà. Hi arribà reflexionant sobre la privació d’aquest bé a la vida pública. Deia que quan algú s’adona de la quantitat i monstruositat de les mentides que es publiquen a la premsa i fins i tot als llibres dels autors més reputats, llavors ja sols es pot llegir com si beguéssim l’aigua d’un pou contaminat. La solució que proposava Weil és, a més d’impracticable, excessivament restrictiva. Consistia a establir tribunals intel·lectuals amb atribucions penals, una mena de verificadors de fets amb competències disciplinàries. Aquests tribunals vigilarien i castigarien no sols la informació falsa sinó també les omissions tendencioses intencionades. I res d’això, afirmava Weil, no representaria ni el mínim atac a la llibertat pública. Per contra, satisfaria la necessitat més sagrada de l’ànima humana, la de ser protegida contra la suggestió i la falsedat. Ella mateixa s’adonava que la proposta era molt difícil d’aplicar, no pas per massa restrictiva sinó per la impossibilitat de satisfer aquesta necessitat si per a formar aquests tribunals no es troben prou persones que estimin la veritat. I trobar-ne, ni que fos cercant amb una llàntia a ple dia, és impossible si la veritat es redueix als arguments especiosos de la lluita política, recolzats en fixacions i reïficacions de categories molt primitives. La veritat és fluida com l’aigua que s’escola per les escletxes del llenguatge, omplint gota a gota el pou on l’ànima s’abeura quan vol fer net.

The Washington Post · Rael Ombuor i Ed Ram

Nairobi. La guitarra ressona, les baquetes copegen un plat tremolós i el cantant de Rash brama al micròfon, tot electrificant l’aire de la nit. Després d’anys en la clandestinitat, la petita escena del rock i el heavy-metal a Kenya esclata, i bandes com Irony Destroyed, Last Year’s Tragedy o Rash miren de fer-se un lloc a les llistes d’èxits locals.

Tradicionalment, ben pocs africans han escoltat rock, diu Nick Wathi, un dels primers productors de rock al país. La seva reputació de rebel·lia i subversió es veu amb recel en una societat que valora la religió i el respecte als grans, afegeix. Però és justament això, que el va atraure: “Era la música del dimoni!”, diu rient.

Samuel Gakungu, bateria de Rash, es va iniciar en la música en un cor d’església. Explica que va arribar al rock perquè li parlava més profundament. “No hi havia estructura, no hi havia una manera correcta o incorrecta de fer les coses, només havia de ser jo mateix, sense judicis”, diu aquest venedor de cotxes de trenta-un anys. Fa onze anys, va conèixer els altres quatre membres de la banda per un amic, i plegats han creat èxits com “Darkness and Witchcraft” i “Do or Die”, que han atret una bona colla de seguidors joves i urbans, com més va més indignats amb l’autoritat.

Poques hores després d’explicar-nos la seva història, havien de pujar a l’escenari del principal festival de rock i heavy-metal de Nairobi: Undertow.

El públic balla durant l’actuació d’Irony Destroyed al concert de l’Undertow, a Nairobi. L’interès pel rock i el heavy-metal experimenta un ressorgiment a Kenya i altres parts d’Àfrica, mentre músics i seguidors exploren i desenvolupen el gènere. (Ed Ram per a The Washington Post.)

Fa deu anys, a les bandes de rock i heavy-metal a Kenya els podia passar que arribaven a concerts que s’havien anul·lat sense avisar-los. El públic era molt escàs. El tancament de l’única emissora de ràdio de rock del país, XFM, el 2019, i l’arribada de la covid el 2020 gairebé van asfixiar la presència d’aquest tipus de música. Però aleshores va arribar Undertow.

El primer concert d’Undertow, l’abril del 2022, va salvar moltes bandes en perill de desaparició oferint-los un escenari estable. Ara aquest esdeveniment trimestral, ja consolidat del tot, es fa al barri benestant de Westlands, conegut per la seva avinguda plena de clubs nocturns de neó, l’Electric Avenue. Hi han tocat la majoria de les setze bandes de rock comercial que hi ha a Kenya, segons el recompte de Wathi.

Però els músics kenyans encara tenen feines convencionals. Irony Destroyed, un grup de metalcore amb lletres combatives i baixos ressonants, és format per un advocat, un escriptor i un gestor de productes d’una empresa financera tecnològica.

Els sons trencats de Last Year’s Tragedy surten d’un estrateg publicitari, un dissenyador de producte, un gestor logístic i un periodista.

Exemplars vells de ‘Anna Karènina’, de Lev Tolstoi, i ‘L’educació sentimental’, de Gustave Flaubert, s’utilitzen per esmorteir el so de la bateria durant un assaig de Last Year’s Tragedy a l’apartament d’un membre de la banda. (Fotografia: Ed Ram per a The Washington Post.)

El temps d’assaig per a tots ells és escàs i valuós. En un assaig d’última hora abans de l’Undertow, el vocalista de Last Year’s Tragedy, David Mburu, Madman, caminava d’una banda a una altra d’un espai minúscul ple de cables, quasi ensopegant amb el pianista Rono Kipkulei i a punt de tombar el baixista Mahia Mutua. Un exemplar d’Anna Karènina, de Lev Tolstoi, esmorteïa els cops de bateria mentre polien “Of Villains and Heroes”, una cançó del seu primer disc, publicat l’any passat.

Irony Destroyed, per la seva banda, va haver d’afanyar-se a substituir el bateria Cyrus Kamau, que es va dislocar el braç en un accident de moto una setmana abans del concert. Kamau, amb una sola mà operativa, va haver d’entrenar el seu substitut, Larry Kim, després que tots dos acabessin la jornada laboral. “Comença amb un ascens suau, abaixa el to i torna a pujar”, li recomanava. Van assajar fins a mitjanit, quan la policia rondava pels carrers deserts i les darreres vibracions s’escampaven fins a l’únic venedor de te que quedava a l’entrada del carreró.

Mahia Mutua, Ruto Kipkulei K, David “Chizi” Mburu i Henry Bondi, de Last Year’s Tragedy, assagen a l’apartament d’un dels membres de la banda. (Fotografia d’Ed Ram per a The Washington Post.)

Algunes bandes han aconseguit d’entrar a plataformes de streaming com Spotify, que no els ha donat gaires ingressos, però sí més difusió. La cançó “47”, de Last Year’s Tragedy, ha esdevingut un himne entre la joventut kenyana, amb una lletra que denuncia els polítics del país:

“Aquests anomenats líders / Que es tanquen a les seves torres d’ivori / (Aquest cicle sense fi) / Robant i matant”, clama la banda. “Els veurem cremar tots!”

Anne Mwaura, de vint-i-nou anys, presenta el programa de rock The Fuse a Capital FM, que ja té uns tres milions d’oients en línia cada mes. Recorda l’època en què sempre sonaven les mateixes bandes, i diu que ara l’escena és molt més diversa, amb grups íntegrament femenins i bandes de rock cristià que arriben a les ones. “A Kenya el rock comença a ser un gènere per a tothom”, assegura. De fet, quan l’emissora va considerar de suspendre el programa van rebre prou missatges perquè els directius canviessin d’opinió.

Maximiliano Filardi, Samuel Mwangi i Komora Ayub toquen amb Rash a l’Undertow. (Fotografia: Ed Ramper a The Washington Post.)

El preu de les entrades de l’Undertow fa que el públic sigui, sobretot, de classe mitjana. Una entrada anticipada costa uns 1.000 xílings kenyans (menys de deu euros), i una mica més a la taquilla. Això equival a més de dos dies de salari per a molta gent.

Uns dos-cents assistents, alguns amb els ulls fortament maquillats i colls plens de tatxes, es lliuren als moviments de cap. Una tarotista llegeix mans al balcó, i una boira de fum de cigarret envolta el cambrer mentre serveix cervesa a dojo.

Margaret Nekesa, de vint-i-nou anys, i el seu marit, Dennis Mwangi, de trenta-tres, es van conèixer perquè Mwangi tenia un estudi casolà i tots dos havien estat en bandes locals. Ara tenen un fill d’un any –que s’ha quedat amb una mainadera–, però encara componen i toquen. Ja tenen set cançons del seu pròxim disc, crida Nekesa per fer-se escoltar per sobre de la música.

“Vinc d’una família molt estricta, una família militar… Havies de vestir d’una manera, d’aparèixer d’una manera concreta”, diu. “No hi havia espai per a explorar ni per a descobrir qui era. El rock em va donar tot això que em faltava.”

Les seves paraules queden ofegades quan Irony Destroyed irromp a l’escenari. Els músics, emmascarats, es llancen a tocar el seu senzill, “Najiskia Kuua Tena”, que vol dir: “Em sento amb ganes de matar una altra vegada”. Un líquid vermell sang raja de la boca de Preston Mado, Riot, vocalista convidat d’Irony Destroyed, mentre interpreten “Scholar of First Sin”, el tema més esperat del públic.

Més tard, Rash tocarà una versió de “Zombie”, de The Cranberries, un crit contra la brutalitat dels Troubles a Irlanda del Nord. Però la lletra ressona a Nairobi, on joves manifestants han estat disparats, segrestats i gasejats mentre protestaven contra la corrupció i la violència policial. Han cremat el parlament i s’han trobat cossos d’estudiants embolicats amb la bandera kenyana, surant en embassaments o traslladats pels carrers davant les càmeres. “Però veus, no sóc jo, no és la meva família”, brama el públic. “Al teu cap, al teu cap, lluiten…”

David “Chizi” Mburu, cantant de Last Year’s Tragedy, actuant a l’Undertow. (Fotografia: Ed Ram per a The Washington Post.)

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

D’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial, fa gairebé vuitanta anys, un principi cardinal ha guiat la política alemanya, i ha unit de l’extrema esquerra als sectors més conservadors de la dreta: que cap partit polític, tal com resumí la setmana passada Olaf Scholz, “no faria causa comuna amb l’extrema dreta”, fos quina fos la circumstància i fos quin fos el motiu.

Durant les dècades en què l’extrema dreta fou una força marginal, relegada als confins de l’extraparlamentarisme, aquest compromís fou fàcil de complir. Però l’ascens de la ultradreta d’Alternativa per Alemanya (AfD), que en poc més d’una dècada ha passat de no existir a ser segona força als sondatges, ha enterbolit les aigües del consens, i ha fet perillar de mort un cordó sanitari que havia semblat infranquejable durant molt de temps.

“Un dia històric per a Alemanya”

La discòrdia va començar dimecres de la setmana passada, el dia en què la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) de Friedrich Merz –clar favorit per a imposar-se a les eleccions generals del dia 23– presentà una moció al parlament per a restringir la immigració. El text de la moció, que no és vinculant, recull moltes propostes que, fins fa pocs anys, continuaven relegades als sectors més extremistes de la política alemanya: empresonar tots aquells immigrants a qui hagi caducat el permís per a continuar residint a Alemanya, instaurar controls a totes les fronteres del país i accelerar els processos de deportació, per exemple.

Que Merz estigui disposat a emprendre una línia dura en matèria d’immigració no és exactament una sorpresa. Fa una dècada, Alemanya es distingia de la resta d’Europa per la política de “portes obertes” amb què la cancellera Angela Merkel –predecessora de Merz al capdavant de la CDU– permeté l’entrada de milions de refugiats sirians, entre més grups. Ara el clima polític és molt i molt diferent: lluny de ser una proposta minoritària, la restricció de la immigració ha esdevingut una de les grans prioritats dels electors alemanys, fins i tot entre els votants dels socialdemòcrates i dels verds. La qüestió de la immigració, que ja es preveia cabdal en la campanya, ha estat catapultada al centre del debat polític arran de la successió d’atacs mortals atribuïts a refugiats que, aquestes darreres setmanes i mesos han sacsejat el país, concedint a Merz l’oportunitat perfecta per a agitar el ressentiment antiimmigració i, de retruc, donar impuls a la seva campanya.

Fins ara, el candidat democristià havia traçat un equilibri molt delicat amb la qüestió migratòria, adoptant gran part de la retòrica i el programa de la ultradreta però provant d’amagar-ne les afinitats. El candidat democristià ha arribat a defensar, fins i tot, que la relaxació de les restriccions migratòries ha estat un dels grans factors rere l’auge de la ultradreta, i que tan sols un règim migratori més estricte podrà aturar-ne l’avenç. “Si no gestionem adequadament [la immigració] en els anys vinents, correm el risc que Alemanya caigui en el populisme d’esquerres o de dretes“, resumí fa poc.

Dimecres de la setmana passada, finalment, la corda finalment es trencà. Merz, que fa tres mesos anuncià que mai no acceptaria “majories accidentals” amb l’AfD, es presentà al parlament amb una proposta de llei que ni els socialdemòcrates ni els verds estaven disposats a combregar. L’aritmètica parlamentària deixava la ultradreta com l’única força amb prou parlamentaris per a aprovar la proposta, i la CDU davant l’evidència del que estava a punt de passar, prengué una decisió inaudita: fer causa comuna amb la ultradreta. El parlament, per primera vegada a la història de l’Alemanya de post-guerra, havia aprovat una moció gràcies al suport de la ultradreta. La cap de l’AfD, Alice Weidel, celebrà a X com “un dia històric per a Alemanya” i “una victòria per a la democràcia”.

Merz no es fa enrere

La reacció, tant dins com fora de la CDU, no es va fer esperar. Angela Merkel, que va encadenar quatre legislatures seguides com a Cancellera d’Alemanya per la CDU, va sortir al pas de la polèmica i, sense pèls a la llengua, va condemnar l’aliança entre el partit i la ultradreta com a “errònia”, tot acusant Merz no haver estat a l’altura “d’una responsabilitat política molt gran“. Els socialdemòcrates i els verds, ensumant sang, aprofitaren l’ocasió per a reivindicar-se com els únics candidats compromesos a evitar la normalització de l’AfD en la política alemanya. “Aquest pecat original us perseguirà per sempre més”, etzibà un diputat socialdemòcrata a Merz durant la votació de la moció, abans de convidar-lo a “tancar plegats les portes de l’infern”. Dijous, l’endemà de la votació, milers de manifestants es concentraren davant de la seu de la CDU a Berlín per a protestar contra la moció, i els alts càrrecs del partit hagueren d’abandonar l’edifici amb antelació per a evitar possibles incidents.

Divendres, tan sols quaranta-vuit hores després de la primera votació, la crisi s’agreujà quan dotze diputats de la CDU, en un símptoma de les divisions que l’aliança amb la ultradreta ha fet aflorar al si del partit, s’abstingueren en la votació d’una segona moció sobre política migratòria, evitant-ne l’aprovació tot i el suport –novament– de l’AfD. Aquesta volta, qui aprofità l’avinentesa per a marcar perfil va ser Weidel. “Acabem de presenciar el desmantellament en directe de la candidatura de Friedrich Merz a la Cancelleria”, proclamà. “Tan sols l’Alternativa per Alemanya pot garantir un canvi de rumb en matèria de política migratòria i un canvi polític real en aquest país”.

Però ni la derrota parlamentària de divendres ni les protestes d’aquest cap de setmana, en què desenes de milers de manifestants –incloent-hi uns 160.000 tan sols a Berlín– han pres el carrer de les principals ciutats alemanyes per a protestar contra l’entesa entre la CDU i l’AfD, han empès Merz a canviar de postura.

Tot i descartar abans-d’ahir un hipotètic govern en minoria amb el suport de la ultradreta, tot reiterant que la CDU “no treballarà [amb l’AfD] ni abans ni després de les eleccions” i que la formació “és el nostre principal rival en aquesta campanya”, Merz reiterà que “és important que ens mantinguem ferms” en matèria de política migratòria, per molt que “se’ns hagi atacat i hi hagi hagut protestes contra la nostra estratègia”. “Una decisió correcta no esdevé incorrecta tan sols perquè la gent equivocada hi doni suport”, havia dit el dirigent democristià pocs dies abans.

Moltes possibilitats, poques sortides

Per disposat que Merz s’hagi mostrat a capejar-lo sense renunciar a la seva agenda, el temporal polític desfermat per la votació de la setmana passada ha deixat la CDU –i Alemanya sencera– en una posició política encara més incerta que no al començament de la campanya, que començà al desembre arran del col·lapse del govern de coalició tripartit i la moció de confiança contra el canceller Olaf Scholz.

Tot i mantenir-se com a primera força en els sondatges, la CDU ha anat perdent suport en els darrers mesos, maldant per a mantenir-se per sobre del 30% d’estimació de vot. El suport a l’AfD, mentrestant, ha anat augmentant gradualment al llarg dels darrers mesos, consolidant-se com a segona força i vorejant 20% d’estimació de vot: un sondatge publicat la setmana passada, de fet, situà la ultradreta a tan sols sis punts de diferència de la CDU.

L’esperança de Merz, i la raó que explica la seva decisió de mantenir-se ferm tot i la polèmica, és que mantenir una línia dura en matèria d’immigració l’ajudi a atreure el suport d’aquells votants que es debaten entre els conservadors i la ultradreta. L’experiència dels seus homòlegs europeus, tanmateix, sembla posar en dubte els fruits polítics d’aquesta triangulació: si els votants poden triar entre la ultradreta real i una ultradreta descafeïnada, la història suggereix que soldran decantar-se per la primera opció.

Més enllà de l’estratègia electoral, la crisi dels darrers dies ha restringit encara més les vies que Merz tindrà per a formar govern si el candidat de la CDU, tal com coincideixen a assenyalar els sondatges, s’imposa en els comicis d’aquest mes sense poder governar en solitari. L’opció més evident seria una aliança amb alguna de les forces de centre-esquerra, siguin els verds o els socialdemòcrates, però l’espiral de retrets desfermada per la crisi d’aquesta setmana –d’una escala i intensitat inusitades en la política alemanya– sembla haver complicat dramàticament qualsevol possible d’entesa entre la CDU i aquestes dues formacions. L’alternativa és governar amb la ultradreta, cosa que incompliria les promeses de Merz i enterraria definitivament un cordó sanitari que, durant dècades, ha estat una part integral de la identitat nacional alemanya. Sempre queda una tercera opció: governar en minoria amb el suport puntual de l’AfD, cosa que posaria en risc l’estabilitat d’Alemanya i, de retruc, d’Europa sencera. Els esdeveniments dels darrers dies, certament, recomanen prudència a l’hora de descartar aquesta possibilitat, amb independència què hagi promès Merz.

Dues notícies laborals marquen les novetats econòmiques d’avui. Una, de llarg recorregut, és que el consell de ministres espanyol ha aprovat l’avantprojecte per a iniciar la tramitació d’urgència de la rebaixa del temps de treball màxim fins a les 37,5 hores setmanals. Encara s’han de fer molts passos, hi ha l’oposició clara de les patronals i el govern no té la garantia que el congrés ho aprovarà. Però la ministra de Treball, Yolanda Díaz, ho ha celebrat assegurant que “aquesta reducció implica viure millor, treballar menys i ser molt més productius i eficients econòmicament”. Una frase que fa pensar, perquè no tothom ho veu igual. Hi haurà temps de fer el seguiment de la proposta.

I l’altra notícia és la publicació de les dades de desocupació i afiliació a la Seguretat Social del gener. Cal dir que els mesos de gener sempre es caracteritzen per fortes caigudes de l’afiliació i increments de la desocupació registrada, després de les festes de Nadal, la qual cosa els converteix estacionalment en els pitjors mesos de l’any. Aquesta vegada, les variacions mensuals de totes dues variables han mostrat el comportament habitual, això sí, amb un empitjorament important respecte de la mitjana registrada aquests darrers anys en el cas de l’afiliació i una millora en el cas de la desocupació registrada. En concret, l’augment d’enguany és el més moderat d’ençà del 2017.

El resum, en una frase que ha fet Paco Ramos, secretari de Treball de la Generalitat, ha estat: “El comportament del mercat de treball ha estat l’habitual en un mes de gener i bo interanualment, i, per tant, hem d’esperar que els mesos vinents siguin positius.” La valoració oficial de les dades és força optimista, doncs. Però penso que no s’hauria de menysprear la dada de baixada de les afiliacions.

La caiguda de l’1% en els afiliats a la Seguretat Social, respecte del mes passat, no impedeix que la mitjana d’afiliacions a Catalunya sigui de 3.753.244, la xifra més alta registrada un mes de gener d’ençà de l’inici de la sèrie històrica, el 2004. De totes maneres, no es pot perdre de vista que el nombre de baixes d’afiliats ha estat un 50% superior a la mitjana dels mesos de gener dels darrers tres anys. En realitat, el context no ha estat pas positiu, perquè la baixada a tot l’estat espanyol ha estat d’un 1,13%, el segon gener més dolent d’ençà del 2013, i ha caigut en totes les comunitats autònomes. Els descensos més pronunciats, en valor absolut, han estat a Andalusia (-42.868), Catalunya (-37.580) i Madrid (-34.170).

No sé si la forta caiguda a l’estat espanyol i a Catalunya pot ser deguda a un augment superior, respecte d’anys anteriors, de les afiliacions per les festes de Nadal. És una explicació possible, però, sigui com sigui, la xifra de baixes comparada amb les darreres crida l’atenció.

Segons que apunta Valentin Bote, director de Randstad Research, referint-se a tot l’estat espanyol: “Amb una caiguda de l’afiliació de tal magnitud, la pèrdua d’ocupació ha estat generalitzada en tots els sectors d’activitat. En tots, s’hi han mesurat pèrdues d’ocupació en un mes en què el factor estacional més important el caracteritza el final de la campanya de Nadal i Reis. Per aquesta raó, és molt marcat el perfil dels sectors que més ocupació destrueixen al gener, com comerç i hoteleria. Entre tots dos la caiguda d’afiliació va ser de 103.905 afiliats, 4.000 més que no pas l’any passat.” Afegeixo que això representa 43 treballadors de cada 100 que s’han donat de baixa. Gairebé la meitat.

Si ens fixem en l’any passat, la cosa canvia, perquè es manté el creixement. Segons l’Observatori del Treball de la Generalitat, en comparació amb el gener del 2024, la mitjana d’afiliacions creix d’un 2,1%, és a dir, hi ha 78.348 més. Aquest augment, en termes relatius, és lleugerament inferior al del conjunt de l’estat espanyol, on l’afiliació s’incrementa d’un 2,4%. Tant a Catalunya com a escala estatal, l’afiliació manté un creixement continuat d’ençà de l’abril del 2021. De totes maneres, cal dir que aquí també continuem per sota en aquesta taxa, cosa que ens hauríem de fer mirar.

Quant a la desocupació, ja hem comentat que el comportament ha estat correcte (en un gener) i, en comparació amb el mes anterior, ha crescut només d’un 0,4%, és a dir, 1.444 persones més. La dada contrasta amb la de tot l’estat espanyol, on l’augment ha estat de l’1,5%. Sectorialment, no hi ha sorpreses, perquè la desocupació creix en els serveis (+0,9%), amb 2.277 persones més en aquesta situació, com acostuma a passar al gener. Tot i això, cal destacar que l’augment d’enguany és el més moderat d’ençà del 2022. També puja, encara que lleugerament, la xifra de persones sense ocupació anterior (+0,1%; 19 més). En canvi, es redueix en la construcció (-2,4%), la indústria (-0,7%) i l’agricultura (-0,2%), amb xifres irrellevants.

Tot i aquesta millora del gener, no sembla que n’hi hagi prou, perquè continuem a un ritme de descens de la gent sense feina molt inferior al que tocaria pel creixement de l’activitat que registrem. Interanualment, la desocupació cau d’un 3% respecte del gener del 2024, la qual cosa significa que són 10.432 persones menys en aquesta situació que no pas un any abans. Al conjunt de l’estat espanyol, com ha anat passant d’ençà de la segona meitat del 2022, la reducció de l’atur és més pronunciada, amb una davallada del 6,1%. Fixem-nos que és el doble de la catalana. Això ens hauria de preocupar, i també que tinguem més de 330.000 desocupats a Catalunya, en un moment en què molts empresaris no troben feina.

“Tot i el poc increment de l’atur al gener, el país que el lidera a Europa no es pot permetre d’augmentar-lo ni un sol mes, perquè això va en contra de la recuperació del mercat de treball i de la nostra capacitat de competir amb els països del nostre entorn”, ha dit aquest matí el secretari general de PIMEC, Josep Ginesta. I ha afegit: “En aquest sentit, cal aprofitar millor les oportunitats que tenim pel bon comportament de la nostra economia i que reverteixin en reduir l’altíssima desocupació, millorant les polítiques actives d’ocupació i lligant més eficientment l’entrada de les persones al mercat de treball a través de la formació, la capacitació i l’orientació”.

Quant a la contractació del gener, ha crescut significativament respecte del desembre (+14,4%), impulsada per la indefinida (+29,2%), per bé que la temporal també ha pujat, però a un ritme menor (+5,3%). Respecte del mateix mes de l’any passat, la contractació global s’ha reduït (-0,2%), com a resultat d’una reducció en la contractació temporal (-0,6%), que no ha estat compensada totalment amb el creixement de la indefinida (+0,4%).

Cal destacar que, en la contractació indefinida de fixos discontinus, al gener s’han formalitzat un total de 14.883 contractes, un 2,6% més que el mateix mes de l’any passat. Per contra, la resta de la contractació indefinida es contrau tímidament (-0,1%), cosa que posa en relleu que els fixos discontinus han impulsat el creixement dels indefinits.

 

Si heu rebut una factura del gas molt cara aquest mes, ha estat per un error d’Endesa. Les dues comercialitzadores de l’empresa en el mercat lliure i regulat, Endesa Energia i Energia XXI, han emès per error unes factures de gas amb el concepte “Quota regularització consum” que poden disparar l’import dels rebuts dels clients d’uns quants centenars d’euros.

Si us han passat el cobrament d’una factura equivocada, l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) recomana de presentar una reclamació perquè, encara que la companyia assegura que es pot retornar i la tornaran a passar corregida, poden sorgir problemes per l’impagament, com ara que us incloguin en una llista de morosos. Per tant, aconsellen pagar-la i demanar la rectificació perquè Endesa efectuï el reemborsament.

Segons que adverteix l’organització, Endesa fa anys que té dificultats de cobrament, com ara factures endarrerides o que no s’arriben a emetre. Aquest gener, les factures del gas han tingut un nou error.

En què consisteix l’errada?

Els clients de les dues comercialitzadores del grup Endesa, Endesa Energia (mercat lliure) i Energia XXI (mercat regulat), han rebut factures amb un concepte erroni. Aquesta “quota” fa que es facturin centenars o milers de kWh, depenent de la llar, com si es tractés d’una regularització després de mesos sense passar factures o amb factures estimades.

“Per a fer-ho més greu, el preu del kWh de gas que s’aplica a aquest consum és absurd, perquè en alguns clients supera els 0,30 €/kWh. Molts usuaris s’han trobat amb uns quants centenars d’euros facturats de més, unes factures molt per sobre de les habituals en aquest mes, que ja sol ser un dels de més consum”, adverteix l’OCU.

La companyia ha reconegut que és una errada i ha dit que per una nova adaptació dels seus sistemes de cobrament, s’han emès aquestes factures equivocades i, en alguns casos, ja han passat el cobrament. Endesa assegura que ha paralitzat l’emissió de noves factures i recomana als seus clients que retornin el rebut si ja ha arribat al banc, i que les factures correctes arribaran d’ací a uns quants dies.

No obstant això, l’Organització de Consumidors recorda que la devolució de rebuts activa en les companyies uns processos per impagament i que res no assegura que en aquest cas els sàpiguen resoldre sense incidències. Assenyalen que en aquests rebuts també s’inclou el consum real, que sí que cal pagar.

Per tant, la recomanació que fa l’OCU és pagar la factura, esperar que Endesa en retorni l’import, com s’ha compromès a fer, i posar una reclamació perquè quedi constància del vostre desacord en l’import facturat.

La patronal Foment del Treball ha rebutjat la proposició de llei per reduir la jornada laboral a 37,5 hores setmanals aprovada avui pel consell de ministres espanyol perquè la considera “insuficient i perjudicial per a les empreses”.

Així, discrepa de la decisió de l’executiu d’optar per la via de la llei per aplicar la reducció i recorda que nombrosos convenis col·lectius ja han establert jornades inferiors a les 40 hores setmanals.

Foment coincideix amb el plantejament de les patronals espanyoles Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i la Confederació Espanyola de la Petita i Mitjana Empresa (CEPYM), que no han signat l’acord de la reducció a la taula del diàleg social, com sí que han fet els sindicats. Considera que la jornada ha de ser un punt d’acord en la negociació col·lectiva, on es considerin les particularitats i necessitats de cada sector. A més, assegura que, actualment, la jornada laboral mitjana se situa entre 37 i 38 hores setmanals.

Un altre punt de discrepància és que, a parer de Foment, la proposta legislativa pressuposa que la reducció de la jornada augmentaria la productivitat i no tindria efectes adversos sobre els costos de producció. Per contra, considera que la mesura implica costos addicionals per a les empreses, atès que suposaria un increment salarial directe dels treballadors a temps parcial, noves contractacions de personal per cobrir les hores perdudes o la implementació d’hores extres més freqüents per mantenir els nivells de producció requerits, fet que pensen que pot tenir un impacte significatiu en els pressupostos empresarials.

A més, alerta que aquestes afectacions negatives poden tenir impacte especialment en les petites i mitjanes empreses.

L’avantprojecte de llei haurà de ser aprovat pel congrés

Ara que el consell de ministres ha aprovat el text, l’avantprojecte rebrà els informes del Consell d’Estat i el Consell Econòmic i Social. Després, a final d’aquest mes, tornarà al consell de ministres com a projecte de llei.

En acabat, el text es portarà al congrés espanyol i els grups parlamentaris podran presentar-hi esmenes abans d’aprovar-lo definitivament. El govern espanyol haurà de teixir una majoria parlamentària perquè la proposta s’aprovi.

L’objectiu del govern espanyol és que la reducció laboral entri en vigor abans de l’estiu

Un estudi alerta de l’augment global de l’adenocarcinoma, el subtipus de càncer de pulmó més relacionat amb la contaminació atmosfèrica. L’ha fet l’Agència Internacional per a la Recerca del Càncer (IARC) i l’ha publicat la prestigiosa revista The Lancet Respiratory Medicine. L’informe assenyala que aquest tipus de càncer ha crescut especialment entre dones i les generacions més joves. Els experts apunten que el tabaquisme i, sobretot, l’exposició a la contaminació per partícules fines són a factors determinants en aquesta tendència.

L’Àsia oriental, amb la Xina al capdavant, és la regió més afectada amb una taxa de 27,12 casos per 100.000 homes i 19,03 per 100.000 dones. El de pulmó és el càncer més diagnosticat i el més mortal al món, amb 2,48 milions de nous diagnòstics el 2022. L’estudi de la IARC destaca que l’adenocarcinoma ha superat altres subtipus de càncer de pulmó, com el carcinoma de cèl·lules escamoses i el carcinoma de cèl·lules petites, i que el risc d’aquest tipus de tumor és més pronunciat en generacions més joves i entre les dones.

Dels casos registrats el 2022, 1,57 milions van afectar homes, amb 717.211 diagnosticats d’adenocarcinoma (45,6% dels casos de càncer de pulmó en homes). En dones, dels 908.630 casos totals, el 59,7% (541.971) eren adenocarcinomes. A escala global, es calcula que la contaminació per partícules fines va provocar 114.486 casos d’adenocarcinoma en homes i 80.378 en dones.

Les dades mostren diferències geogràfiques en la incidència d’aquests tumors. L’Àsia oriental registra la taxa més alta d’adenocarcinoma tant en homes (27,12 casos per cada 100.000 persones) com en dones (19,04 per cada 100.000). El carcinoma de cèl·lules escamoses té més presència a l’Europa de l’est en homes i a l’Amèrica del nord en dones, mentre que el càncer de cèl·lules petites és més freqüent a l’Europa de l’est en homes i a l’Amèrica del nord en dones.

El doctor Freddie Bray, cap de la branca de vigilància del càncer de la IARC i autor principal de l’estudi, destaca que ajuda a comprendre millor les variacions en la incidència del càncer de pulmó segons el subtipus i la seva evolució al llarg del temps. També subratlla que els resultats ofereixen pistes sobre com prevenir millor la malaltia.

L’ex-diputat al congrés espanyol i conseller nacional d’ERC Joan Tardà abandera la constitució d’un col·lectiu articulat al partit que treballarà en la segona part del congrés d’ERC per empènyer-lo cap a l’esquerra i obrir-lo a sobiranistes no independentistes. En un missatge a X, Tardà explica que han demanat a la direcció de ser reconeguts d’acord amb l’article 104 dels estatuts. És a dir, com a entitat d’Esquerra. El nom d’aquest sector que s’organitza per influir en el futur del partit és Àgora Republicana. Segons els estatuts, poden ser entitats d’ERC les associacions, agrupacions, clubs i més grups que estiguin formats exclusivament per persones vinculades al partit.

Un conjunt d llcompanys/es d’@Esquerra_ERC hem sol.licitat a la direcció, en base a l’article 104 dels estatuts, ser reconeguts com a col.lectiu amb el nom Agora Repúblicana. Adrecem aquesta nota a tota la militància i fem coneixedors de la iniciativa a amics i electors. Salut! pic.twitter.com/NeWRu9a21f

— Joan Tardà i Coma (@JoanTarda) February 4, 2025

Perquè sigui acceptada la proposta de constitució, l’executiva ha de fer formalment la proposta al consell nacional, que ho ha d’aprovar per majoria. Fa temps que Tardà defensa la necessitat que ERC s’obri a sectors no independentistes i que es modifiqui l’article segon dels estatuts, que fixa la independència com a objectiu. Per ara, aquest article es manté intacte en la proposta organitzativa inicial, feta per la comissió redactora i que ja és en mans dels militants perquè hi puguin presentar esmenes. Tardà propugna que l’objectiu sigui la República Catalana, un concepte més ampli perquè inclouria tant els qui voldrien un estat independent o associat a la resta de territoris dels Països Catalans com els qui la voldrien dins l’estat espanyol. “Volem treballar perquè la construcció i proclamació de la República Catalana, i les repúbliques de la resta de territoris dels Països Catalans, esdevingui un objectiu compartit per una amplíssima majoria social”, diuen en l’escrit fet públic. Quan Tardà va argumentar-ne les raons en un article al diari Ara, es va obrir un debat intern que probablement continuarà en el procés congressual.

El col·lectiu deixa clar que el seu objectiu no és fer oposició interna, sinó que es mourà “tot respectant els espais de direcció i representació orgànics”. Tardà, que també presideix l’anomenada Comissió de la Veritat, que investiga el cas dels cartells dels germans Maragall, va donar suport a la candidatura d’Oriol Junqueras i Elisenda Alamany abans de la votació de l’executiva. El col·lectiu assegura que vol promoure en el funcionament intern del partit els valors de l’honestedat, la transparència, l’ètica, la participació activa dels militants i el respecte a la discrepància i a la crítica constructiva.

El grup de treball Llengües dels Ciutadans del Parlament Europeu– del qual formen part els eurodiputats del PP Esteban González Pons i del PSC Javi López –ha tractat per segona vegada l’ús del català, l’èuscar i el gallec a la cambra europea. Segons que han indicat fonts parlamentàries a l’agència ACN, en la reunió d’avui ha continuat analitzant l’encaix jurídic de la mesura en el reglament de l’eurocambra, com ja va va fer en la primera reunió del desembre passat.

Les diferències abismals entre l’ús del català al Parlament Europeu i l’oficialitat a tota la UE

El grup també ha debatut sobre més casos de llengües reconegudes constitucionalment en estats membres de la Unió Europea però que no es poden utilitzar al Parlament Europeu –com el turc a Xipre, que és cooficial–, i que, per tant, podrien ser comparables al cas del català, l’euskera i el gallec. Les mateixes fonts del grup indiquen que la previsió és mantenir una tercera reunió el mes d’abril en què el grup tractarà les qüestions logístiques i de recursos derivades de permetre l’ús de les tres llengües, com pot ser el nombre d’intèrprets que serien necessaris per garantir la interpretació als plens.

La d’avui és la segona vegada que el grup de treball de multilingüisme de l’Eurocambra es reuneix per abordar la qüestió. El setembre passat, el ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares, va fer arribar una carta a la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, en què li requeria que fes efectiu l’ús de les tres llengües a la cambra. En resposta a la missiva, Metsola va sol·licitar al grup de treball que n’abordés la viabilitat econòmica i logística. El grup va derivar la petició als serveis tècnics, jurídics i consultius de la cambra.

En la primera reunió que va mantenir el grup, el desembre passat, es va abordar l’encaix jurídic, mentre que en la reunió d’aquest dimarts es va acordar continuar analitzant el marc legal de la mesura i fer una comparativa amb altres casos similars. Precisament, és en aquest últim punt on el PSOE i el govern espanyol defensen que el cas del català és únic, perquè es tracta d’una llengua parlada per 10 milions de persones– la tretzena més utilitzada en comparació a la resta de llengües oficials a la UE, per davant de l’anglès, el danès, el finès, el suec o el gaèlic –, davant el temor o qüestionament d’altres formacions polítiques o estats membres. A més, assenyalen que està reconeguda a la constitució espanyola.

El grup de treball a qui Metsola ha encomanat la qüestió està format per cinc vice-presidents de l’Eurocambra, entre els quals hi ha López i González Pons. El presideix el liberal eslovac de Renew Martin Hojsík, i en formen part també un representant de l’Esquerra, l’eurodiputat francès Younous Omarjee, i una eurodiputada de la ultradreta de Conservadors i Reformistes per Europa (ECR), la italiana Antonella Sberna.

L’estat espanyol insisteix a encarregar-se de les despeses

Sobre la qüestió de recursos econòmics i logística, l’executiu de Pedro Sánchez també ha reiterat en diverses ocasions que es farà càrrec de les despeses que suposi tirar endavant la mesura. Així, de les reunions del grup ha de sortir una proposta detallada sobre què suposaria en termes econòmics l’ús de les tres llengües, i com es facilitaria la incorporació d’aquestes en termes logístics.

La proposta s’haurà de portar després a la mesa de l’Eurocambra, on s’haurà de donar la llum verda final. Fonts parlamentàries indiquen, en línia amb el que ja va dir el ministre Albares, que el grup hauria de reunir-se per prendre una decisió final abans d’anar a la Mesa al juny.

Decisió a la mesa

En l’anterior legislatura, un dels principals obstacles sobre l’ús del català als plens va ser, precisament, la falta d’una majoria a la taula de vice-presidents. Llavors, els socialistes comptaven amb quatre dels catorze seients de la mesa i només els Verds i l’Esquerra -amb un representant cada un- s’havien mostrat favorables a la proposta espanyola d’autoritzar l’ús de les tres llengües. Els populars i els liberals– fortament influïts per Ciutadans en aquesta qüestió –s’hi oposaven, malgrat que la qüestió no es va arribar a votar mai.

Ara, amb la nova legislatura, els socialdemòcrates europeus compten amb cinc de les catorze vicepresidències que té la mesa. Amb el control d’una vice-presidència més i la desaparició de Ciutadans al Parlament Europeu, la possibilitat que tiri endavant, segons els socialistes, és més gran.

Per ara, la incògnita és la posició de Renew, grup on està integrat el Partit Nacionalista Basc (PNB), que també té entre les seves prioritats la qüestió. Tenint en compte que els altres dos grans grups de l’Eurocambra– el Partit Popular Europeu (PPE) i els Conservadors i Reformistes per Europa (ECR) –s’hi oposen, qui té la clau de volta són els liberals.

Si ells es decanten per donar-hi suport, la mesura tiraria endavant independentment de la negativa del PPE i ECR, atès que els vicepresidents dels Verds i l’Esquerra, a priori, hi estan a favor.

Ara per ara, fonts parlamentàries han indicat que Hosjík, liberal de Renew i president del grup, no s’hauria posicionat públicament sobre la qüestió. Tanmateix, fa només una setmana l’eslovac fa publicar un missatge a les seves xarxes socials en què afirmava que “el multilingüisme és un dels tresors de la UE”.

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha lamentat en un comunicat que la Universitat Politècnica de València (UPV) haja signat un conveni de col·laboració amb la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), una entitat secessionista que promou teories sense base científica i que ha estat històricament contrària a la normativa lingüística establerta per les institucions acadèmiques i científiques.

Segons ACPV, el conveni, que estableix la cooperació en matèria d’investigació i divulgació amb l’organització conjunta de conferències, seminaris i visites sobre la història i la cultura de l’antic Regne de València, ja va ser qüestionat l’any passat per la UPV. “La seua reactivació, en un moment previ a un procés electoral intern en què el rector no té cap oposició, evidencia el poc respecte de la institució envers el valencià i el rigor científic”, han dit.

“És inacceptable que una universitat pública, que hauria de ser garant de l’excel·lència i del coneixement científic, s’alie amb una entitat que ha difós posicionaments sense base acadèmica i que ha anat en contra del consens lingüístic de la comunitat científica”, ha assenyalat Anna Oliver, presidenta d’ACPV.

L’entitat considera que la UPV no és coherent amb la seua política lingüística, i lamenta que done cobertura a entitats que posen en perill la seua credibilitat acadèmica. “A més, aquest no és l’únic episodi preocupant: la inclusió de continguts sense rigor científic en programes de formació permanent com la Universitat Sènior confirma una deriva que compromet el prestigi de la institució”, diu el comunicat.

Així, ACPV exigeix a la UPV una rectificació i li reclama que centre els seus esforços a garantir una oferta acadèmica basada en el coneixement rigorós i en la defensa dels drets lingüístics de l’alumnat i el professorat catalanoparlant.

Sobre les declaracions del director d’À Punt

D’una altra banda, ACPV també ha manifestat preocupació per les recents declaracions del president de la nova corporació d’À Punt, Vicente Ordaz, que en una entrevista en la radiotelevisió pública proposava de reduir les hores de català en
les emissions de televisió i ràdio. “Considerem imprescindible que À Punt continue essent una eina clau per a la normalització lingüística i defense un model comunicatiu en valencià que responga a les necessitats i drets de la ciutadania. Un mitjà públic té una tasca didàctica imprescindible i qualsevol altre criteri no es pot imposar al de defensar la nostra llengua al nostre territori”, han dit.

L’entitat considera que és inadmissible la proposta de censurar l’ús de la toponímia històrica en valencià. Així, recorden que Oriola, Torrevella i Sogorb són noms històrics reconeguts per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). “De la mateixa manera que els mitjans de comunicació respecten la llengua pròpia dels periodistes quan es refereixen a altres llocs, preguem que es respecte en el nostre mitjà públic. És absurd tractar els municipis de predomini lingüístic castellà com si foren localitats estrangeres. Quin serà el pròxim pas? Exigir a À Punt que diga ‘New York’ en lloc de ‘Nova York’ perquè així ho decideix la direcció de la televisió?”, han ironitzat.

Per tot això, demanen a Ordaz i al seu equip que rectifiquen, mantinguen les hores de català i no censuren els topònims valencians.

Un informe conjunt de Càritas Barcelona i ESADE adverteix que viure en habitacions rellogades ha passat de ser una solució transitòria a una situació cronificada. De fet, alerta que hi ha persones que fa més d’una dècada que viuen en aquests sotsarrendaments. Són persones que tenen una situació d’inseguretat jurídica perquè, en la majoria dels casos, no hi ha cap contracte per escrit. A més, també se’ls nega l’empadronament i accés a serveis bàsics i tràmits administratius. “Les creixents dificultats per accedir i mantenir un habitatge digne fan que viure en una habitació d’un pis compartit esdevingui l’única alternativa per a un nombre elevat de persones en situació d’exclusió social”, assenyala l’informe.

Segons que indica l’estudi, durant el 2023, més de 50.000 persones ateses per Càritas vivien en habitacions a Catalunya. “Aquest conjunt de dinàmiques contribueix a la marginalitat de les persones en situació més gran de vulnerabilitat en mercats laborals i d’habitatge informals i precaris”, afegeix.

Càritas Barcelona i ESADE alerten que viure en aquesta situació genera inseguretat i inestabilitat, perquè en la majoria dels casos els acords són únicament verbals i no hi ha cap contracte ni base legal, fet que causa problemes per a l’empadronament. També té un impacte en la intimitat i en la qualitat de vida de les persones i es generen situacions de relacions de poder i restriccions en l’ús dels espais compartits. A més, té efectes en la salut mental i emocional de les persones, pot conduir a situacions l’aïllament i té un impacte en la criança i el desenvolupament dels infants i adolescents.

En aquest sentit, un dels autors de l’estudi, Guillermo Oteros, tècnic de l’Observatori de la realitat social de Càritas Diocesana de Barcelona, ha assegurat que les persones que viuen en habitacions rellogades pateixen una situació molt dura en què sistemàticament se’ls vulneren drets bàsics.

Una de les propostes que fa l’estudi per a resoldre la situació són desgravacions fiscals i garanties de cobrament perquè propietaris lloguin els habitatges a preus més assequibles. A més, el director de Càritas Barcelona, Eduard Sala, ha fet una crida a totes les administracions per resoldre les deficiències estructurals del mercat de l’habitatge. “Necessitem recuperar la funció social de l’habitatge, entendre’l com un dret i no com un bé especulatiu”, ha dit.

L’informe s’ha elaborat a partir de seixanta-dues entrevistes en profunditat a cinquanta persones i quatre grups de discussió amb un total de trenta-sis integrants. La majoria d’entrevistes s’han dut a terme a persones de Barcelona i l’àrea metropolitana, tot i que també s’han recollit testimonis de ciutats com Girona, Lleida o Tarragona.

Acte de presentació de l’estudi.

L’escriptor Jaume Cabré, nascut el 30 d’abril de 1947 a Terrassa i guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ha estat diagnosticat amb la malaltia d’Alzheimer. Així ho revela el documentari Jaume Cabré, la música de les paraules, dirigit pel també terrassenc Antoni Verdaguer i coproduït per Ikiru Films i 3Cat, entre més. El documentari es podrà veure aviat a “El documental”, al canal 33, de 3Cat.

El film fa un recorregut per la vida i obra de l’autor de Jo confesso a través dels testimonis d’una trentena de personalitats, entre amics, editors, escriptors, acadèmics i músics. La música, un element central en la seva obra literària, es destaca com una eina valuosa per acompanyar els malalts d’Alzheimer.

El documental «Jaume Cabré: la música de les paraules» de Toni Verdaguer (estrena FILMIN) desvela a l'abast públic la malaltia de l'Alzheimer que ha segrestat la vena creativa de l'autor de «Jo confesso». Jaume Cabré (Barcelona, 1947) és un dels autors catalans més internacionals pic.twitter.com/aMHX3Gpi0Y

— ESCRIPTORS CATALANS (@escriptors) January 11, 2025

El documentari es va estrenar el juny de 2024 al festival Fic-Cat, on Cabré va rebre un Premi Honorífic. Actualment, es pot veure a la plataforma Filmin. Aquest vespre, es projecta als cinemes Girona de Barcelona.

L’anunci de Cabré se suma al d’altres figures públiques, com l’actriu Carme Elias, que també han fet públic el seu diagnòstic d’Alzheimer, aportant visibilitat a aquesta malaltia neurodegenerativa.

Jaume Cabré: “Si et creus els personatges, són un ajut”

S’ha produït un tiroteig en una escola de la ciutat sueca d’Örebro, al centre del país, segons que ha explicat la policia. Hi ha cinc ferits i ara mateix hi ha una operació per intentar d’esclarir els fets i localitzar els culpables.

Les autoritats, que han recomanat a la població de no acostar-se al centre educatiu, han habilitat un punt d’informació per a famílies i familiars. També han ordenat estudiants d’altres escoles properes que no surtin com a mesura de precaució.

La policia explica que ara per ara no és clar l’abast del tiroteig. La investigació s’ha obert per intent d’homicidi, incendi domèstic i delicte amb armes agreujats.

L’alumnat i el professorat s’ha dirigit per qüestions de seguretat en escoles adjacents a la zona afectada. No hi ha cap agent ferit. La policia donarà més detalls en una conferència de premsa a les 15.30.

El ministre de Justícia suec, Gunnar Strommer, ha assenyalat que els fets són “molt greus” i ha indicat en declaracions a la cadena SVT que el govern suec està en contacte amb la policia per seguir de prop l’evolució d’aquest incident.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

El govern del president Salvador Illa ha aprovat avui el pla Catalunya Lidera, que preveu una inversió de 18.500 milions d’euros entre el 2025 i el 2030 per a “modernitzar l’economia catalana”. El pla inclou dues-centes mesures i s’ordena en cinc grans blocs: les infrastructures, la modernització productiva, el coneixement i la innovació, la igualtat d’oportunitats i el “bon govern” –és a dir, una reforma de l’administració. Per a gestionar una part d’aquestes inversions, el govern crearà un nou operador, LIDERA, una societat mercantil del tot pública. 

L’entrebanc central per a l’aplicació del pla és que el govern ha decidit de plegar veles amb el nou pressupost i travessarà el 2025 amb la pròrroga de l’anterior, atès que Esquerra Republicana diu que no vol negociar fins que no es compleixin els acords signats fins ara. Del total de la inversió anunciada per Illa, 13.700 milions haurien de provenir directament de la Generalitat i 4.800 s’obtindrien a través de crèdits de l’Institut Català de Finances. La consellera portaveu, Sílvia Paneque, ha assegurat avui que, de moment, amb el pressupost ordinari n’hi haurà prou per a començar, però no ha concretat quin percentatge de les mesures inclou aquesta previsió. El pla és obra del govern tot sol, però no es descarta acceptar-hi canvis proposats pels socis d’investidura. 

En un acte amb el món empresarial i els partits de l’oposició, Illa va explicar divendres que vol que Catalunya torni a “liderar Espanya”, cosa que implica superar la Comunitat de Madrid en termes de creixement. Aquest objectiu, sumat a la malfiança que ha causat arreu de l’estat la promesa socialista de millorar el finançament català, ha causat crítiques molt dures de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Ayuso ha desafiat Illa a un debat de televisió per a discutir sengles models econòmics. Avui, Paneque ha dit que el president vol reunir-se amb la presidenta madrilenya, però que no ho farà fora dels canals institucionals. “Demanem no tenir por que Catalunya vulgui tornar a liderar l’economia espanyola. No té res a veure amb la insolidaritat: quan a Catalunya li ha anat bé, a la resta d’Espanya, també”, ha dit la consellera.

Junts, el principal partit de l’oposició, va criticar que, en la seva conferència, Illa hagués “obviat el dèficit fiscal, el malestar per les infrastructures i els problemes amb Renfe”. Illa no va parlar de dèficit fiscal, però el document presentat sí que criticava els dèficits de finançament i de l’execució de les inversions per part del govern espanyol. Avui, Paneque ha justificat que Illa no en parlés perquè “l’objecte de l’acte era engrescar el món econòmic, social i polític”, però ha dit que el govern està compromès a millorar el finançament i l’execució pressupostària. En aquest últim punt, ha dit que qui s’ha d’afanyar ara és el mateix govern de la Generalitat.

L’ús de mòbils pot quedar prohibit a les aules de tot l’ensenyament obligatori de Catalunya el curs vinent. La consellera d’Educació, Esther Niubó, ha dit que s’ha impulsat la Comissió per a una Digitalització Responsable, un grup d’experts que s’encarregarà d’avaluar si és adient l’ús d’aquests dispositius als instituts.

També estudiarà de restringir l’ús de pantalles a infantil. Actualment, ja no es permet l’ús del mòbil a l’aula ni a infantil ni a primària, però sí a secundària amb finalitats educatives. “Volem que aquesta comissió ens ajudi a adoptar un seguit de pautes, bons usos i recomanacions que puguem fer arribar als centres educatius per tal que es puguin aplicar ja al proper curs 2025-2026”, ha dit Niubó.

Es preveu que els treballs de la comissió finalitzin a finals de juny, i està composta per una cinquantena d’experts. El coordinador de la comissió serà el pedagog i doctor en Ciències de l’Educació, Màrius Martínez. Els seus objectius seran; revisar l’ús que es fa actualment d’aquests dispositius i analitzar els efectes que tenen sobre els alumnes, determinar els canvis necessaris a implementar, i fer recomanacions al conjunt de la comunitat educativa. Així, de cara al curs vinent, s’establirà guia de bones pràctiques i recomanacions per als centres educatius i els professionals, i una altra per a les famílies.

D’altar banda, Niubó ha avançat que també han encarregat una auditoria a Ivàlua, “perquè avaluï i ens informi de com s’estan utilitzant actualment els dispositius i recursos digitals als centres educatius, i poder conèixer de primera mà la valoració que se’n fa.” Esperen poder-ne tenir els resultats abans de l’estiu.

 

Solucions amb material ceràmic vestiran la nova façana de l’edifici incendiat del barri de Campanar de València. El 22 de febrer farà un any del foc que va arrasar 138 habitatges dels dos blocs residencials, amb deu morts i centenars de famílies sense res. Divendres passat es van acabar el desenrunament i la neteja de l’edifici després de cinc mesos de treball i tones de residus retirats. És el pas previ a la reconstrucció, que està prevista per a abans d’estiu.

El president de la Comunitat de Propietaris, Fran Fernández, ha informat que el despatx d’arquitectura Arqueha, encarregat del disseny del nou edifici, explica que, després de lliurar el projecte bàsic a l’ajuntament per a la sol·licitud dels permisos d’obres, “s’ha complert una de les més importants fites per a la consecució dels objectius de termini”.

“Ara, és moment de desenvolupar el projecte constructiu que servisca de base per a l’execució de les obres amb el màxim de solvència i fiabilitat, assegurant en tot moment que els objectius de cost i termini estan sota control”, detalla el despatx d’arquitectes.

Assegura que aquest ha de ser el focus principal en el qual han de centrar-se els tècnics, juntament amb l’adaptació de les seues prestacions als requeriments vigents en matèria de seguretat –entre altres, contra incendis–, accessibilitat, funcionalitat i habitabilitat. S’ha resolt també, agreguen, una de les principals preocupacions per a la comunitat de propietaris: “la proposta estètica per a la pell exterior de l’edifici”.

“No exempt de dificultats tècniques i exposat a un evident escrutini quant a les seues prestacions de protecció enfront del foc, s’ha triat el material ceràmic com a peça articuladora del llenguatge estètic i compositiu de les façanes. No sols ens ofereix, de manera natural i inherent, un comportament immillorable com a material incombustible, sinó que guarda una absoluta coherència amb les matèries primeres i el teixit industrial locals que, units a una forta tradició en la història de la construcció i l’arquitectura valenciana, el converteixen en el millor candidat”, argumenten.

El nou període de sessions al Parlament de les Illes ha començat amb la tònica habitual: per una banda, enfrontaments entre PP i oposició i, per una altra, Gabriel Le Senne amb un somriure de banda a banda de la cara, com si no l’afectés gens ni mica estar a les portes de seure al banc dels acusats per un delicte d’odi.

La incògnita sobre el govern de Marga Prohens i de quina manera encararà els mesos vinents planaven per damunt la cambra. El PP, en minoria absoluta, necessita aliances per a aprovar el pressupost del 2025, que ja va haver de retirar. Veure de quina manera el PP responia a les preguntes de la sessió de control podia donar pistes sobre les relacions entre partits. Sobretot, tenint en compte que el període de sessions passat va acabar amb debats molt tensos i amb una escenificació clara de la ruptura entre PP i Vox.

Le Senne i Prohens: divorci o reconciliació?

De moment, i continuant el conflicte entre el partit de Prohens i Vox, la tensió s’ha atenuat una mica. S’han vist consellers del govern parlant distesament amb els diputats de l’extrema dreta abans de començar el debat, i el vice-president Antoni Costa que demanava, somrient també, a Le Senne com estava. Tot això, abans del minut de silenci que s’ha fet en record de l’ex-president Francesc Antich.

Simonet compara el PSIB amb un Chihuahua

La tensió s’ha palpat sobretot entre el conseller d’Agricultura, Joan Simonet, i el diputat Marc Pons, en relació amb la macrogranja de Sineu. Els socialistes han criticat que, ara que el govern ha promès que no hi hauria cap macrogranja de gallines amb l’aprovació d’un nou decret llei, el mateix promotor hagués presentat un projecte de macrogranja de 6.000 porcs que sí que s’adequa al text. “Els comentaris que ens arriben és que vostè i el batlle de Sineu es van comprometre amb el promotor que sí que s’autoritzaria”, ha subratllat Pons, que ha assegurat que cap empresa no inverteix més de quatre milions d’euros en uns terrenys per dur a terme el projecte.

Iago Negueruela, Joan Simonet, Marc Pons i Sebastià Sagreras (fotografia: Martí Gelabert).

El govern defensa un fet evident: que solament es poden autoritzar explotacions que compleixin la llei. Però Simonet ha refusat de respondre a les preguntes concretes de Pons: “Va informar la presidenta que el decret permetia la construcció de macrogranges? Va seure amb el promotor i li va dir que la macrogranja de gallines aniria endavant?”

Continuant sense respondre, Simonet ha comparat el PSIB amb un ca petit: “Els pastors mallorquins vells de les possessions no són com els Chihuahua, que només fan renou per posar en tensió la gent.” El PP, com de costum, corejava les paraules del seu conseller. Però poc abans, Simonet, Pons i els portaveus del PP, Sebastià Sagreras, i del PSIB, Iago Negueruela, parlaven també de manera distesa.

Les agressions lingüístiques, qüestió de “mala educació”

En relació amb els darrers casos d’agressions lingüístiques que s’han viscut a les Illes, el portaveu de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, ha demanat a Prohens més contundència. També ha reclamat la dimissió de Le Senne quan el president de la cambra li ha donat la paraula.

Apesteguia pica el crostó a Prohens pels casos de discriminació lingüística

“No és un fet aïllat”, ha insistit Apesteguia a Prohens, tot exposant un seguit de casos d’agressions lingüístiques. “La catalanofòbia té unes arrels molt fondes que es van exaltar durant el franquisme i que es vehiculen a la seva dreta”, li ha retret. Però Prohens no ha volgut entrar en la realitat, no ha volgut parlar del clima social que es va generant a les Illes per aquesta qüestió i que ha crescut més amb l’entrada de l’extrema dreta a les principals institucions i a molts d’ajuntaments.

Prohens s’ha limitat a posar damunt la taula un seguit de dades. “El bilingüisme es viu amb una absoluta normalitat”, ha dit Prohens, que ha negat que els casos de catalanofòbia siguin comuns. De fet, ha assegurat que els casos de catalanofòbia es deuen a situacions de “mala educació”. Ha llevat importància a les agressions lingüístiques i ha acusat Més de generar un discurs de crispació que, realment, és més propi de l’extrema dreta.

De fet, i amb aquestes intencions, Vox havia demanat al conseller d’Educació, Antoni Vera, que els estudiants de les Illes poguessin respondre en castellà als exàmens de les matèries no lingüístiques, com es fa a les proves d’accés a la universitat. El conseller s’ha limitat a defensar que els alumnes podran respondre en la llengua establerta en el projecte lingüístic de cada centre.

Prohens, tota sola en el pacte de sostenibilitat

Prohens, que, com és costum, s’ha presentat al ple només durant les preguntes que li han fet a ella, es troba tota sola en el pacte de sostenibilitat que el govern va impulsar. S’havien d’establir les línies d’un nou model turístic, pactat amb agents socials, sindicats, partits i patronal turística. Només hi resten govern i patronals, tothom ha decidit d’abandonar el vaixell per la mala gestió que se n’ha fet.

I sobre aquesta qüestió l’oposició hi ha incidit de manera insistent. Primer, amb l’ecotaxa. La presidenta va prometre d’apujar-la durant els mesos d’estiu en el debat de política general. Ara el discurs del govern és que a final de febrer es presentaran les primeres conclusions de la primera fase, i que, a partir d’aquí, el govern farà les propostes pertinents al pacte. Ja han advertit que serà difícil que arribin aquest estiu.

La presidenta, Marga Prohens, durant el ple d’avui (fotografia: Martí Gelabert).

“Si no són a temps de mesures valentes, vendran mesures covardes”, els ha recriminat el diputat socialista Carles Bona. Costa ha admès que les quantitats actuals de l’impost turístic són insuficients per a reduir els creixements del turisme en temporada alta. “Sou vagues i cínics”, els ha retret el diputat del PSIB Llorenç Pou, atès que la presidenta va fer l’anunci el mes d’octubre i encara no s’ha resolt res. “Nou mesos més tard, la immensa majoria ha abandonat el pacte de sostenibilitat. La mesa ha quedat buida perquè han tret expulsat la societat amb la seva manera de gestionar aquesta situació”, ha recordat al govern. I ha conclòs: “Estan completament aïllats i fora de la societat. Això sí, caminam cap als vint milions de turistes anuals.”

El portaveu de Més per Menorca, Josep Castells, també ha demanat a Prohens què ha fet el govern per aturar la saturació turística. Prohens s’ha limitat a dir que a l’estiu s’actuarà per primer cop amb un servei de vigilància a la costa, amb 22 embarcacions, per a evitar desgràcies com la mort de Guillem Comamala. “És cínic que diguin que durant els darrers vuit anys no s’ha fet res, si vostès feien pressió a la banda contrària perquè es continuàs massificant”, ha dit Castells.

Negueruela ha recordat a Prohens l’altra situació delicada que viu el govern: “No és per a riure la situació que tenim. Vostè no té pressupost.” I li ha recordat: “Va dir que seria valenta en temes turístics, però què ha passat aquest estiu que no ho serà? No sé en quin món viu ni dialoga, però sí que sé qui comença a fermar les seves polítiques”, li ha dit, mentre Prohens se centrava a redirigir el debat cap a Sánchez i l’estat espanyol, que també té el pressupost prorrogat.

La imatge del ple, després, ha estat desoladora: tan sols un membre del govern ocupant el seient, el conseller d’Empresa, Ocupació i Energia, Alejandro Saénz de San Pedro. Cal recordar que fa tan sols pocs mesos el govern volia que els consellers poguessin cobrar dietes per assistir al parlament, una petició que van acabar retirant.

Jaume Collboni, batlle de Barcelona, ha explicat davant els mitjans que no descarten de comprar la Casa Orsola per via de tanteig, si ho aconsella el procés de mediació que diuen que han començat.

Collboni ha dit que el síndic de greuges de Barcelona fa de mitjancer en la negociació entre les parts implicades, i ha volgut deixar clar que prioritzarien l’entesa entre les parts. Tanmateix, no descarta de comprar Casa Orsola per mitjà del dret de tanteig i retracte en cas que la mediació obri aquesta possibilitat. “Donarem suport al procés de mediació i aportarem el que ens correspongui com a ajuntament per a trobar una solució per als llogaters”, ha subratllat. Ha afegit que el consistori valoraria les alternatives que hi hagués sobre la taula.

Ahir el Sindicat de Llogateres va desmentir Collboni, i va dir que ara com ara no hi havia cap negociació ni mediació. “No pot haver-hi una negociació d’esquena als llogaters i al sindicat. Hem sentit per les notícies que sembla que hi ha una mena de negociació i ho voldríem desmentir”, va dir la portaveu del sindicat, Carme Arcarazo. “Això que ha dit Collboni que hi ha negociació i mediació a la Casa Orsola ara mateix és fals. Ni els veïns ni el sindicat no hem rebut cap comunicació.” Va afegir que o hi havia negociació col·lectiva o no hi hauria pacte.

El Sindicat de Llogateres exhibeix múscul en la festa per l’ajornament del desnonament de la Casa Orsola

Lluís Apesteguia, coordinador general de Més per Mallorca, ha demanat a la presidenta de les Illes, Marga Prohens, del PP, quines mesures emprendrà per a frenar els casos de discriminació lingüística. Apesteguia ha relatat uns quants exemples al Parlament de les Illes, però Prohens li ha restat importància. Ha dit que són fruit de la mala educació, que no relaten el clima general i que el discurs d’Apesteguia genera crispació.

Apesteguia ha relatat quatre casos de discriminació lingüística. El primer, quan un client d’una benzinera repetia a poc a poc els números en català i fou amenaçat per un altre client. “Et fotaré una hòstia que et tiraré a terra, pallasso. Et pegaré a la cara. Has de tenir respecte a la gent, que això és Espanya”, ha explicat Apesteguia. El segon cas fa referència a una discriminació que va sofrir una parella per haver parlat en català a l’aeroport de Palma. El tercer, una agressió lingüística a un ciutadà que demanava l’hora de sortida d’un autobús. I el quart, quan un pacient s’havia d’esperar mitja hora per ser atès en català en una clínica d’urgències de Palma.

“La catalanofòbia té arrels molt fondes que es van exaltar durant el franquisme i que es vehiculen a la seva dreta. Si li preocupen aquests casos, què farà per frenar-los?”, li ha demanat Apesteguia.

Prohens ha respost que el govern de les Illes actuarà d’acord amb les competències quan hi hagi denúncies. Segons les dades que ha explicat Prohens, durant el 2024 hi va haver vint-i-un expedients: disset per falta de documentació o no ser atès en català, dos per falta de documentació o per no ser atès en castellà, i dos casos en què van ser afectades les dues llengües oficials. Prohens ha explicat que en els casos que afecten l’administració, ja s’han pres les mesures per complir la normativa vigent.

Apesteguia li ha replicat que ell es refereix al clima social que “alguns fomenten i alguns pensen que els pot beneficiar electoralment”. “Li demano que a més de recuperar tots els serveis de les oficines drets lingüístics, es preocupi per l’agressivitat lingüística que s’estén al carrer. I que prengui mesures proactives des del govern per garantir la convivència. És necessari per a la nostra societat perquè aquells que volen fomentar la nostra divisió no poden trobar un carrer abona”, ha afegit Apesteguia. 

Prohens ha considerat que el bilingüisme es viu en absoluta normalitat. “És perillós fer entendre qualsevol altra cosa. No es poden usar casos particulars i comportaments que tenen a veure amb la mala educació que en cap clima o ambient general per fer un discurs per generar crispació. En aquesta terra no som així, som una terra de gent respectuosa. No em trobarà mai en la confrontació lingüística. Aquest govern respectarà sempre els drets lingüístics, sigui quina sigui la llengua. I actuarà quan hagi d’actuar en funció de les competències”, ha dit Prohens.