Vilaweb.cat

Frederic X, rei de Dinamarca després de l’abdicació de Margarida II

Frederic X ha estat coronat avui rei de Dinamarca després de la consecució efectiva de l’abdicació de la seva mare, la reina Margarida II. La reina ha confirmat l’abdicació amb la signatura de la corresponent declaració al Parlament de Dinamarca al palau de Christiansborg de Copenhaguen. Frederic X s’ha convertit en monarca en el moment exacte de la signatura.

Margarida, de vuitanta-tres anys, va ascendir al tron el 1972, bo i coincidint amb la mort del seu pare, Frederic IX. Considera que és el moment adequat per abdicar, tal com va expressar de viva veu al discurs de Cap d’Any, en què va reconèixer que els seus problemes de salut li havien passat factura, en particular una cirurgia d’esquena el febrer de l’any passat.

Amb l’objectiu de cedir la responsabilitat a la pròxima generació, va posar data a la seva abdicació avui, 14 de gener, coincidint amb l’aniversari del començament del seu regnat. Frederic, el gran dels seus dos fills, ha estat coronat a cinquanta-cinc anys.

Les monarquies europees, una rèmora del passat amb una popularitat desigual

Els bombers treballen en l’extinció d’un incendi al Saler, que fa activar la situació 1 del PEIF

Efectius dels bombers treballen en l’extinció d’un incendi declarat avui en una zona de canyar del Saler, que ha obligat a activar la situació 1 del pla especial enfront del risc d’incendis forestals (PEIF) per la proximitat a béns no forestals.

Segons que ha informat el Centre de Coordinació d’Emergències, fins al lloc s’han mobilitzat vuit dotacions dels Bombers de l’Ajuntament de València, dos mitjans aeris i un coordinador forestal del Consorci de Bombers i un agent ambiental de la Central de Prevenció d’Incendis Forestals (CPIF).

El nivell 1 d’alerta del PEIF s’estableix quan una situació d’emergència causada per un incendi forestal o uns quants pot danyar greument béns forestals o danyar lleument la població i béns de naturalesa no forestal, per a l’extinció de la qual pot ser necessari d’incorporar mitjans extraordinaris.

S’ha mort Francesc Carola, el bomber que va coordinar l’operació del Balandrau

L’Ajuntament de Camprodon ha decretat dos dies de dol arran de la mort avui de Francesc Carola, l’ex-cap del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) i del parc de bombers voluntaris de Camprodon. La seva vida es va recollir fa uns anys al llibre Afirmatiu, Siscu, que repassa alguns dels seus rescats, i especialment el més important i pel qual era més conegut: la tragèdia del Balandrau, en què un torb va acabar causant nou morts el 2001 al Ripollès. És l’operació de salvament més gran en alta muntanya que es recorda a Catalunya. “Amb els fets del Balandrau hi ha un abans i un després en els salvaments de muntanya. S’hi va creure més, s’hi van invertir més diners, més material, hi va haver més formació per part nostra… “, explicava ell mateix en una entrevista a VilaWeb.

L’Ajuntament de Camprodon li va concedir, l’any 2016, la Medalla de la Vila de Camprodon en la modalitat de bronze, de distinció ciutadana. Carola va rebre aquest reconeixement per haver dedicat més de mitja vida al cos de Bombers Voluntaris de la Vall de Camprodon i als rescats de muntanya. Va ser impulsor, conjuntament amb l’ajuntament, del nou parc de bombers de Camprodon. Tal com destaca el consistori, també va ser una peça clau en les bones relacions dels cossos de bombers de tots costats de la frontera, exercint d’enllaç i coordinant els grups de rescat en operacions conjuntes. En total, Carola va fer 860 actuacions de muntanya.

El govern farà públiques les indicacions per a restringir els mòbils als instituts d’ací a tres setmanes

La consellera d’Educació, Anna Simó, ha dit que el departament donaria indicacions d’ací a tres setmanes a tot estirar per restringir l’ús del mòbil als instituts. Així ho ha explicat en una entrevista a RAC 1, en què ha afegit que cada centre hauria de prendre decisions autònomament i el departament els acompanyaria.

Així doncs, abans de decidir sota quin criteri s’aplicarà, el conjunt de la comunitat educativa –és a dir, alumnes, famílies, el claustre i el consell escolar– ho haurà de debatre conjuntament. Per Simó, no té sentit fer una restricció vertical si no parteix d’un debat previ, i ha explicat que a començament del curs que ve l’ús del mòbil seria regulat a tots els instituts.

El govern no prohibirà el mòbil als instituts, però sí que recomanarà de restringir-lo al màxim, també a criteri del centre. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha dit, en una entrevista a La Vanguardia, que el mòbil no havia de ser present a les aules ni als patis.

Últim dia per a comprar títols de transport de l’ATM abans que augmentin els preus: així seran les tarifes

El transport públic de Barcelona tindrà noves tarifes i continuarà amb el desplegament dels títols de la T-Mobilitat a partir d’aquesta setmana. A partir del 15 de gener, els títols generals seran d’un 6,75% més cars i els abonaments de la T-Usual i la T-Jove mantindran els descomptes. Els títols comprats abans del 14 de gener es podran fer servir fins el 30 d’abril.

En paral·lel, continua la implantació del sistema T-Mobilitat sense contacte i la progressiva desaparició dels bitllets amb banda magnètica. D’ençà del 28 de novembre aquests bitllets ja no es venen a les màquines de venda. Els únics llocs on es podrà continuar comprant els títols amb banda magnètica és als estancs que encara no hagin exhaurit existències. Amb tot, l’ATM diu que són compres residuals i que progressivament també es deixaran de vendre els títols amb banda magnètica als estancs.

Noves tarifes

Després de tres anys de contenció, els preus del transport públic s’encariran d’un 6,75% a l’àrea metropolitana de Barcelona, per compensar la pujada de costs generalitzada d’aquests darrers anys.

La T-Casual i el bitllet senzill no tenen descomptes, de manera que amb l’augment de tarifes passaran a costar 12,12 euros la targeta unipersonal de 10 viatges i 2,56 un bitllet senzill.

Els descomptes als abonaments, com ara la T-Usual i la T-Jove, es mantindran amb un 50% de rebaixa. L’estat espanyol va confirmar també a final d’any que mantindria l’aportació d’un 30% d’aquests descomptes.

D’aquesta manera, la targeta unipersonal d’un més per una zona costarà 21,35 euros –1,35 euros més que ara– i la T-Jove tindrà un preu únic per totes les àrees de 42,70 euros, en lloc dels 40 actuals.

D’aquesta manera continuaran les mateixes bonificacions per a enguany –incloent-hi els títols per a famílies monoparentals i nombroses i per a desocupats.

Caducitat dels títols de transport de 2023

Tenint en compte que els nous títols no es podran comprar fins dilluns, l’ATM també va acordar d’allargar la caducitat de tots aquells bitllets adquirits abans del 14 de gener fins el 30 d’abril, per permetre que s’aprofitin al màxim. La T-Verda i la T-16 mantindran la data de caducitat pròpia de cada títol.

Bescanvis de títols

A diferència del que havien dit, enguany d’acord amb els operadors, el consell d’administració de l’ATM, no es podrà bescanviar els títols de 2023 per títols del 2024, tant si s’han estrenat com si no.

T-Mobilitat

En paral·lel, continuarà el desplegament de la T-Mobilitat i la progressiva desaparició dels bitllets de banda magnètica. D’ençà del 28 de novembre es van deixar de vendre els bitllets amb banda magnètica de la T-Usual, la T-Casual, la T-Jove, i la T-Grup a les màquines de venda situades a les parades de metro, de tren i tramvia. Els usuaris que hagin comprat bitllets per unes altres vies podran fer-los servir fins el 30 d’abril, quan caducaran.

El primer títol que deixarà de funcionar amb el sistema antic serà la T-16, que solament es podrà fer servir amb la T-Mobilitat sense contacte a partir del 16 de gener. Al desembre, uns 2.500 usuaris –un 1% del total de validacions– encara feien servir el títol magnètic.

Les portades: “El contingut en català a les plataformes es duplica en dos anys” i “La banca exhibeix fortalesa”

Avui, 14 de gener de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Pedro Sánchez recorda que qui expulsa immigrants és ell i diu que continuarà essent així

En ple debat sobre els acords assolits per Junts i el PSOE la setmana passada, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha concedit una entrevista a El País, en què recorda que és el seu govern el que expulsa immigrants i que això continuarà essent així.

Sánchez diu en aquesta entrevista que la Generalitat de Catalunya no podrà expulsar a delinqüents multireincidents: “Les matèries vinculades amb l’expulsió de migrants estan residenciades en l’administració general de l’estat.”

Les darreres xifres oficials indiquen que el govern de Pedro Sánchez va expulsar 1.592 immigrants durant el primer semestre del 2023 –no hi ha dades encara del segon semestre. I a banda va fer 392 devolucions.

Entre el 2005 i el 2023, els governs de José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez han expulsat més de 140.000 persones de l’estat espanyol. Prop de la meitat (81.000) van ser expulsades durant l’etapa de Zapatero.

Felipe VI i els amants

La notícia número 1 és de l’any 2019: la televisió basca Euskal Telebista va emetre el documentari Felip VI, l’últim rei d’Espanya (vídeo). Al minut 47.50 s’hi especula sobre  l’homosexualitat del rei dels espanyols, Felipe VI, en una conversa amb el fundador de Podemos, Juan Carlos Monedero: “A mi, la sexualitat de la gent m’és una mica igual. Em preocupa més la frivolitat que pot deixar el país sembrat de possibles hereus. Recordo una vinyeta d’Idigoras y Pachi a El Mundo, en un moment que Pedro J. volia pressionar el rei perquè s’acostés a Aznar. Hi ha un dibuix on es veu que Felipe entra i diu a Juan Carlos: ‘Papa, tinc dues notícies, una de bona i una de dolenta.’ Al dibuix següent Felipe diu: ‘La bona és que tinc parella; la dolenta és que és Albert de Mònaco.’ Era un bum-bum que circulava aleshores, de si el rei Felipe era homosexual o no ho era. La resposta, l’endemà o dos dies després, va ser una fotografia poc creïble: el rei amb Eva Sanun.”

 

La notícia número 2 és de fa tres setmanes: l’empresari Jaime del Burgos va publicar per Sant Esteve una sèrie de piulades a Twitter detallant una història d’amor entre ell i Letizia. Unes piulades que  recuperava, després d’haver-les esborrades. Recordem que Jaime de Burgos havia estat cunyat de Letizia i testimoni de noces dels reis (!), casats el 2004. Del Burgo resumia la relació amb Letizia així:

Las cuatro etapas de la relación Letizia Ortiz y Jaime del Burgo son las siguientes:
1) Relación amorosa, de 2002 a 2004;
2) Amigos y confidentes, de 2004 a 2010;
3) Relación amorosa, duradera y continuada, 2010 y 2011;
4) Como cuñados, de 2012 a 2016.
Es la tercera relación la…

— Jaime Del Burgo (@JaimeDelBurgo) December 26, 2023

Pocs dies després ampliava la informació, deixant clar que els dos amants dormien junts a palau, i els seus plans de fugida:

Anecdotario (1)

Estaba en Londres. “¿Qué haces este fin de semana?”. “Trabajar”. “¿Vienes a verme?” Me quedé a pasar el fin de semana en Zarzuela. Era julio de 2010. Tumbados en la misma hamaca, bajo el porche de la piscina, me dijo “te amo” y le respondí “te amo”. (La última…

— Jaime Del Burgo (@JaimeDelBurgo) December 26, 2023

Finalment, en una altra piulada, feta durant les manifestacions contra Pedro Sánchez, descrivia una Letizia acostada a Pedro Sánchez i esquerranosa. I atacava Sánchez. Això va fer que s’especulés si tot plegat no era, també, una jugada política per fer mal a Letizia, a Pedro Sánchez i a l’esquerra espanyola.

Hace unos años dije en El Mundo que Felipe no convertiría a España en un cortijo, como hizo su padre. Me equivoqué, por desgracia. Sánchez se ha convertido en el capataz. Los tres conducirán a nuestro país a medio plazo a la ruina. La ruina es también el coste de oportunidad: los…

— Jaime Del Burgo (@JaimeDelBurgo) December 27, 2023

 

La notícia número 3 és l’entrevista al dretà Jaime Peñafiel, a la revista religiosa Vida Nueva, titulada: “Letizia hauria d’anar molt amb compte, perquè Espanya continua essent catòlica”.

La notícia número 4 és aquest vídeo d’abans-d’ahir, de la youtuber Laura Rodríguez (vídeo amb 100.000 visualitzacions en dos dies), que lliga totes dues històries, i hi posa teoria: Letizia tenia amants perquè el matrimoni era de conveniència i al rei, gai, i a la reina ja els anava bé tenir vides paral·leles.

Tornem a la política. Els qui han començat a parlar de la vida privada de la reina Letizia per fer-li mal (a ella, massa acostada a les esquerres espanyoles), poden trobar-se que es desenterrin vells debats, i vells rumors mai no demostrats, sobre l’homosexualitat de Felipe VI (monarca molt acostat a les dretes). I qui rebrà, en aquesta brega que ultrapassa la vida privada i entra en la vida política, no serà pas ella, sinó ell. Ell i gent tan de dretes com Peñafiel –que aquesta història  no sembla que tingui fi, gràcies a l’ajuda de Monedero, de Peñafiel, de Pedro J, i de tota la tribu.

Vicent Soler: “Estem carregats de raons per a avançar en l’autogovern”

Vicent Soler ha tornat a prendre rellevància pública en la reivindicació perquè hi hagi una modificació a la constitució espanyola per afegir-hi un paràgraf de quaranta-una paraules perquè el País Valencià pugui recuperar la capacitat estatutària d’exercir el dret civil valencià, tal com li pertoca, i s’acabi una de les moltes vulneracions dels seus drets. Perquè això passi haurien de votar-hi a favor el PP i el PSOE, i trencar un acord que tenen de no fer canvis en aquest sentit. Cosa difícil. Avui mateix hi ha una concentració per pressionar aquests partits polítics.

Hi ha la contradicció que tant el PSPV com el PP valencià van votar a les Corts la reivindicació que s’acabés aquest greuge històric, però que aquests mateixos polítics no semblen tenir la força necessària per a forçar els seus companys de Madrid. Situació esperpèntica i trista, segons que defineix l’ex-conseller del govern valencià i històric del PSPV. Analitzem amb ell aquestes contradiccions i anem a fons. Sobretot parlem de com és possible aquest menysteniment cap al País Valencià sostingut en el temps. Per fer-ho, acabem parlant més d’història i sociologia. Dos-cents anys de repressió no han passat en va. També parlem del present i futur del seu partit.

Què se sent quan el vostre partit va contra allò què defenseu?
—Sol passar quan ets en un partit. En general, milites perquè creus que és el lloc més eficaç per a canviar les coses, però no vol dir que estigues al 100% d’acord amb el que fa. De fet, en la meua tasca de membre del govern valencià més d’una vegada m’he trobat en aquesta situació. He de dir que gràcies al fet que tenia el president Puig darrere, vam torejar qüestions difícils com la del finançament econòmic, el Consell de Política Fiscal i Financera… I ara em trobe en una situació semblant en la mesura en què, efectivament, els que vàrem votar la constitució l’any 1978 ho férem com qui s’agafa a una taula de salvació per a consolidar l’eixida de la dictadura. Però enteníem que estava molt condicionada per un entorn i que, per tant, s’havia de millorar al llarg del temps. Molts dels qui no varen votar aquella constitució, quan no van tenir més remei que admetre-la, van dir que era un marc de màxims, una camisa de força en què no es podia tocar res. I així ha anat per la vida, perquè entre els que vàrem votar la constitució i els que no és imprescindible un pacte si es vol canviar alguna cosa. Per això és tan difícil, a diferència d’uns altres estats, canviar les coses, canviar la constitució, fer reformes constitucionals.

I ara, la setmana que ve, el desafiament és una petita modificació de la constitució espanyola per a recuperar el dret civil valencià.
—Els valencians, com que ja fa pràcticament dos-cents anys que no tenim protagonisme polític a Espanya, hi ha coses en què perdem pistonada. Ho vam veure, per exemple, quan la constitució mateixa va plantejar qui era d’entrada nacionalitat històrica i va agafar per la via del mig aquells que tenien aprovat Estatut d’Autonomia als anys trenta. En el nostre cas, que el 18 de juliol de 1936 convocàvem la primera comissió redactora, vam quedar fora. Així i tot, vam fer una reforma el 2006 i vam aconseguir d’incloure el dret civil valencià a l’estatut. Vam veure que érem l’única comunitat autònoma amb tradició foral que no havia recuperat el dret de legislar en matèria civil. I això era molt discriminatori. Era una de les grans assignatures pendents del primer estatut, que es va aconseguir de recuperar amb aquesta reforma estatutària, i fer el desplegament de les lleis exercint la capacitat en matèria de dret civil de les Corts Valencianes, però el Tribunal Constitucional ho va tombar.

El govern del PSOE, també.
—Tant del PSOE com del PP, que en definitiva són els alts funcionaris de Madrid, que són els que realment miren la lletra xicoteta. No hi havia cap motiu polític per a fer-ho. Com diu molt bé l’antic president del Tribunal Constitucional, Pasqual Sala, no desautoritzen la norma. Desautoritzen l’aplicació de la norma, no allò que s’ha redactat a l’estatut, sinó la concreció en les lleis corresponents. Ara, per tant, estem carregats de raons per intentar d’avançar en l’autogovern, perquè és una assignatura pendent. Que sí que vàrem incorporar a l’estatut, però que no es pot desplegar perquè el Tribunal Constitucional no ho permet.

Tan sols voleu afegir quaranta-una paraules a la constitució espanyola.
—Sí, perquè el Tribunal Constitucional mateix no hi entre i siga la constitució que ho permeta. És una solució de sentit comú per a nosaltres i per a totes les altres comunitats autònomes que ho vulguen fer.

La part més absurda de la situació actual és que totes les forces polítiques estàveu d’acord al País Valencià que era necessari d’aprovar-ho i us vau fer una fotografia.
—Sí, excepte Vox.

I ara, en canvi, al congrés espanyol, que discutirà la introducció d’aquest text, hi ha el temor que no s’aprovi.
—El que puga passar a Madrid és un altre escenari. Fer reformes costa molt i sempre és un esforç enorme per als que volem reformar la constitució i no volem que siga una camisa de força, com et deia abans. Aquest acord només és possible amb el Partit Popular, per tenir prou majoria per a fer les reformes constitucionals sense passar per referèndum. L’any passat, en la primera negociació, quan Bolaños diu a Cuca Gamarra que es pot plantejar aquest tema com una solució puntual, el PP entra en pànic, no sé si d’acord amb la seua mentalitat que això pot encetar el meló i que tots els partits que volen reformes constitucionals en proposen.

Encetar el meló…
—Sense el PP no és possible cap reforma constitucional i això és una situació molt bèstia perquè la por d’allò que podria passar impedeix una cosa en què tots estem d’acord. No sé què passarà la setmana que ve, però és molt trist, perquè en lloc de dir que no per pànic, es podria dir: “Parlem-ne tots els partits que estem d’acord amb aquesta reforma.”

No hi ha ningú en contra?
—Per què hi haurien d’estar? És una discriminació històrica producte d’aquella lectura uniformista i simplificadora de no complicar-se la vida dels redactors de la constitució, de dir els que tingueren la compilació feta l’any 78 passaven i els que no, no. Els valencians érem els únics que teníem tradició foral i, per tant, el dret, i no vam passar.

Podríeu aconseguir que el PSOE votés que sí?
—Bé, bé, es mouen molts fils, però el problema no és el Partit Socialista, t’ho dic de veritat.

Però si voten que sí és diferent que si voten que no.
—Ja, però el problema és que no és un pacte entre el govern i l’oposició. És un pacte entre dos partits, el PSOE i el PP, que han pactat una cosa determinada. Els que no han fet el pacte poden fer el que vulguen. Per exemple, em pareix molt bé que Sumar i Compromís hagen proposat una esmena. Magnífic. Però, és clar, ells no estan atrapats pel pacte, que és l’únic factible perquè hi puga haver reforma. És una situació una mica esperpèntica, si ho vols. És així.

Avui mateix hi ha una concentració. Opteu perquè tiri endavant?
—És clar, no hi ha cap motiu per no fer-ho.

Aquest greuge del dret civil valencià simbolitza molt clarament el menysteniment de l’estat espanyol i les seves institucions cap al País Valencià?
—Tota la construcció de l’Espanya contemporània és la d’un estat unitari i jacobí, que són els qui van guanyar en les Corts de Cadis. Què va passar a la nostra terra? Les classes emergents eren més de: “Jo no et qüestione a canvi que em deixes fer els negocis.” Hi ha un personatge molt important, que és el Marquès de Campo, que és qui lidera tota la burgesia emergent. Per una banda, mimetitza el comportament de l’aristocràcia decadent anterior, que és la que s’ha castellanitzat, primer per la revolta de les Germanies i després per la guerra de Successió. Arriben al segle XIX, imiten la castellanització i no fan renovació de cultura política. Més aviat assumeixen tot això com una herència impostada. És veritat que el segle XVIII ací és molt més dur que a Catalunya, a l’Aragó i a les Balears. La repressió és enorme. I és veritat que la societat com a tal està molt debilitada.

Hi ha prou consciència d’aquest procés de repressió tan gran que pateix el País Valencià?
—Segurament no, perquè el segle XIX ja és com una herència natural, quan realment és una herència a través de la repressió. El segle XX és una continuïtat, fins i tot les forces més renovadores, com ara el blasquisme, tampoc no qüestionen les coses. Blasco Ibáñez es deixa atrapar i acaba escrivint en castellà. Hi ha unes floretes dins aquest món, com Ignasi Villalonga, però són flors d’estiu, perquè ve la guerra civil i tot s’acaba. Per tant, s’ha d’esperar fins als anys seixanta del segle XX perquè es renove una certa consciència del país.

Molt de temps…
—S’havia perdut molt de temps en què aquesta nova concepció d’ofrenar noves glòries a Espanya, de no qüestionar l’statu quo, s’havia internalitzat molt en les capes populars, fins i tot les valencianoparlants. A més, el franquisme s’encarrega mitjançant l’escola obligatòria, les prohibicions i els mitjans de comunicació de masses, d’agranar tota capacitat perquè la llengua puga ressorgir. Per tant, quan s’acaba el franquisme, la capacitat de sentir en valencià o de pensar en valencià o de mirar el món des de la valencianitat és molt baixa. Fa dues generacions que treballem, però aquest passeig tan dur per la història de la valencianitat fa que estiguem en construcció permanent.

Per rematar-ho, s’encarreguen de crear la batalla de València quan apareix Fuster i tot allò que implica.
—Ells juguen sempre amb avantatge.

En aquest moment, tornant al dret civil valencià, com a exemple, tot allò que passa és un fre per a reivindicar coses que serien normals. Tot es complica, els drets democràtics són sempre sota sospita.
—Perquè la dreta –que és qui assumeix aquesta herència uniformista i desvalencianitzadora, i part de l’esquerra també, però és sobretot la dreta– s’aprofita d’aquesta internalització en el camp popular de l’espanyolitat a vegades banal per entrar en contradiccions.

És un moment d’un gran canvi…
—Tot el pensament canviant, tant el fusterià com el no estrictament fusterià, planteja un canvi en la perspectiva. És un canvi revolucionari, si vols posa-hi cometes, però ho és en el sentit de dir que tenim dret d’existir com a poble. Siga a Espanya, a Europa, o a la confederació d’estats, el que siga, però som valencians. Aquesta idea és molt important. És la que trenca, perquè és posar els interessos valencians davant d’uns altres. Ja no és només la llengua, no és només la cultura. És dir que els nostres interessos geoestratègics no passen pel passeig de la Castellana. Per què ha trigat tant, el corredor mediterrani? La geoestratègia cap al llevant mediterrani, cap a Suez, cap a l’Àsia, que és a la nostra tradició històrica, per què costa tant? Per què hi ha la mirada cap a l’oest, cap a ponent, cap a l’Atlàntic, cap a la història dels últims sis-cents anys, que s’ha construït d’ençà que la nacionalitat hegemònica a Espanya és la castellana.

I perquè es prova de separar de Catalunya.
—Sí, això per descomptat, però sempre pense que hi ha hagut una falta d’habilitat per part de molta gent. Tots aquells que estem fotuts hauríem d’estar més units. S’han fet les coses molt malament i se n’han aprofitat per debilitar qualsevol cosa que fos dignificar la condició de valencià. La mirada valenciana respecte del món i respecte d’Espanya és catalanisme. I des d’aquesta hegemonia cultural han satanitzat uns conceptes que la gent no sap de què van. I fan que justament aquells que defensen la identitat valenciana semble que siguem els que la volem liquidar fent-nos catalans.

Ara volen penalitzar dir “País Valencià”.
—Els excessos són increïbles, de veritat. Només un règim que no és capaç de poder explicar les coses pot arribar a demonitzar un concepte que és al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia. Són coses que s’ha de ser en aquest país i viure-ho. Ara, jo que he estat columnista, si vols que et llegesquen tot l’article, has de mirar molt bé en quins termes t’expresses, perquè, si no, la desautorització és inicial i hi ha una part de la gent que no et llegirà. Per tant, s’ha de ser molt hàbil.

Però aquesta por que no et demonitzin no fa també un embolic que ho capgira tot?
—Pot ser, no és el meu cas. Jo vull que em llegesquen i arriben a l’última línia de l’article, per dir-ho d’alguna manera.

Dieu que ha fet molt de mal. Qui?
—En general, jo el primer. Quan s’és jove es fan moltes coses. Va haver-hi algun moment en què es creia que això dels vasos comunicants era una cosa que funcionava en la sociopolítica i en la sociocultura. I els fets han demostrat que és ben bé el contrari. És a dir, s’ha aconseguit que et desautoritzen la condició de valencià. I això ha fet perdre moltes energies i molts anys.

Hem passat a fer gairebé una entrevista d’història i sociologia. I si tornem al dret civil valencià, com ho explicaríeu perquè la gent entengui que és un canvi que pot afectar la vida de cada dia? Per exemple, el matrimoni amb separació de béns, les herències…
—A veure, el dret civil de qualsevol lloc de l’Europa occidental és dret romà. El que passa és que la història de cada poble ha fet que aquest dret romà s’interprete amb matisos que responen a la teua idiosincràsia. En aquest cas concret, és permetre que quan dues persones s’unesquen en matrimoni, continuen essent dues persones lliures. Aquesta és la concepció moderna. Aquest cas és molt evident, però, com deia al principi, parlem de tenir la capacitat de poder legislar, una capacitat que t’han tret i que els altres tenen. És recuperar la possibilitat d’exercir un dret col·lectiu que té transcendència individual. Per què els valencians no podem legislar sobre un tema? Tenim tant de dret com uns altres que sí que en tenen. Aquesta és la situació prèvia que té la transcendència de coses com les que acabem d’explicar. És una oportunitat tan senzilla, tan a tocar de la mà. És només treure la por del cap d’aquells que s’aterren amb les reformes constitucionals.

I que els polítics valencians es facin forts a Madrid?
—Els polítics valencians responen a la societat valenciana. I la societat valenciana, ara fem història una altra vegada…

Som-hi.
—La societat valenciana fa dos-cents anys que és en una situació de dificultat. El desig d’autogovern, de ser adults políticament, és de les últimes generacions. Recuperem un temps perdut. El símptoma més important, o més clar, és la llengua. La llengua, com el dret civil i com tantes coses més, la gent l’abandona de manera espontània perquè no forma part de la seua visió del món, de la seua condició de valencià. La llengua juga un paper identitari fonamental, que no ha sigut assumit més enllà de la família, i això és important perquè la gent després no valora les coses de la mateixa manera.

Però els atacs han estat molt grans, no és espontani…
—A més a més.

Però han estat fonamentals.
—No, no. Aquests atacs produirien una reacció molt gran si hi hagués una base social d’estimar la llengua. Atenció amb el que dic. No ens equivoquem. Ací són tan bèsties i fan tantes barbaritats perquè se senten forts cap a una base social que ve de moltes generacions i a què el franquisme ha donat el colp de gràcia.

Abans heu parlat de la repressió ferotge.
—En el XVIII.

Però va calar.
—Tota la meua tesi és aquesta. Eixa repressió no va caure debades, va anar conformant una societat que no va tenir les forces per a entendre que el poble valencià plantejàs amb consistència la seua visió d’Espanya, d’Europa i del món.

Quan dieu que no ens equivoquem, què voleu dir?
—Que hem de fer molta pedagogia en el sentit de què la gent entenga que els seus interessos serien més defensats amb la cobertura col·lectiva de la seua valencianitat.

Fa molts, molts anys que xoqueu amb aquesta paret. Com a conseller d’Hisenda us hi vau trobar sovint. No hi ha manera de canviar-ho?
—Sí, crec que es canviarà, no té cap trellat. És una poma madura. El que passa és que aquestes pomes madures tornen a exigir el pacte entre el Partit Popular i el Partit Socialista. Evidentment, no és el moment més dolç per a pactar tots dos partits, però hi ha dues coses noves.

Quines?
—Una, que dins les comunitats autònomes del Partit Popular comencen a haver-hi contradiccions. No hi ha la mateixa situació a Madrid que al País Valencià. Aquestes contradiccions fan que el Partit Popular haja de moure fitxa. Fins ara estava molt còmode. Per l’altra banda, hi ha la nova política fiscal de la Unió Europea, que fa que la cosa siga una mica més rígida i exigirà canvis o haurem de començar a tancar hospitals o a tancar escoles perquè no hi haurà recursos o endeutar-nos de manera creixent, i això tampoc és sa per a les finances públiques.

Encara teniu esperança, malgrat les portes tancades que us vau trobar en el fiançament?
—Estic insatisfet en la mesura que no s’ha aconseguit, però estic satisfet perquè hem fet un esforç de pedagogia molt gran durant els anys botànics. Jo he anat per totes les comunitats autònomes, he discutit, he parlat amb moltíssima gent, hem fet debats públics amb diversos consellers i experts. La veritat és que en el debat les nostres posicions són molt fermes. Hem avançat molt. Per exemple, l’últim esquelet presentat per la ministra Montero apuntava un dels temes principals: que el criteri de distribució territorial ha de ser el de la població.

Llàstima que no podem desenvolupar aquesta qüestió del finançament autonòmic perquè ja no tenim temps, ni espai. Però, abans d’acabar, unes preguntes sobre el PSPV. S’entra en un moment d’inestabilitat dins el partit per manca de lideratge?
—Se sol aprendre de la història, és bo.

Però no sempre passa.
—Durant els últims anys de lideratge de Ximo Puig s’han construït dues coses. D’una banda, bastant cohesió interna, és a dir, hi ha molta integració de gent que pensa molt diferent, però hi ha hagut un lideratge cap a fer un edifici de cultura política basada en la socialdemocràcia del segle XXI i del valencianisme. Això ha quallat i és sòlid. Pot saltar pels aires en qualsevol moment, evidentment, però és ací. Per tant, qui vinga darrere no pot ignorar-ho. De la història s’aprèn el bo i el dolent. Qui vinga darrere ho haurà de fer. La cohesió que hi ha ara, eixa saviesa acumulada i orgànica, té molt a veure amb l’experiència dels vuit anys de govern. No hi era l’any 1995, quan tot era molt més embrionari.

O sigui que no es pot anar enrere?
—Hi ha una certa confusió entre el desig i la realitat. El Partit Socialista és fonamental per al País Valencià del futur. Tant si agrada més com si agrada menys. Hi ha coses que inclús a mi, que sóc militant, no m’agraden. Però és evident que el paper del Partit Socialista ha estat, és i serà fonamental. Per tant, de l’estabilitat del partit i que continue aquesta línia de socialdemocràcia i valencianisme ben conjuminada com s’ha plantejat ara, ens n’hauríem d’alegrar tots.

Quan mires de fora veus que a les Illes i al País Valencià passen coses diferents. A tots dos llocs el Partit Socialista perd el govern, però mentre Francina Armengol és catapultada cap amunt, Ximo Puig és apartat. És una exigència de Ferraz, que Puig se’n vagi?
—No ho sé, no sóc capaç de contestar aquesta pregunta. Hi deu haver hagut molts elements, inclús personals, pel mig… De fet, Francina Armengol i Ximo Puig han tingut una certa complicitat, fins i tot personal. Tampoc tenen la mateixa edat. Hi ha moltes coses que no neguen ni això ni el contrari. En la decisió del president Puig hi ha hagut moltes més variables.

Hi ha una crítica al Botànic, de sectors nacionalistes, que no ha estat prou atrevit, per exemple, en la qüestió del requisit lingüístic, que calia ser més valent.
—El concepte de valentia en política és eteri. L’important és guanyar les eleccions i poder fer polítiques. Si ets molt valent i perds no serveix per a res. Torne al concepte d’habilitat, sobretot quan no jugues amb totes les cartes. La teua habilitat consisteix a anar fent allò que vols fer, a fer allò en què creus i alhora no separar-te massa de la gent, que potser després et lleva la seua confiança perquè no entén què fas.

Però hi ha hagut gent que ha romàs a casa i, per tant, ha llevat la confiança.
—Sí, i deuen haver vist on ha portat la seua magnífica decisió: tenir Vox al govern. Doncs que la gent reflexione, no és la primera vegada que passa. Aquesta gent que s’ha quedat a casa podria haver-s’ho pensat dues vegades. O anar a votar i després a reflexionar. Però quedar-se a reflexionar a casa sense anar a votar té aquestes conseqüències.

No ho llegiu en clau que potser caldria haver fet més coses? En poso una de fàcil: no parlar en castellà quan es va a Alacant. Però n’hi ha moltes més.
—Això és contradictori, si hem perdut les eleccions, entre més qüestions és perquè molta gent d’Alacant no ens ha votat. És molt més complex. S’han fet moltes coses. Un 60% de la gent en les últimes enquestes estava contenta amb la tasca governamental i, tanmateix, perdem les eleccions. Jo faig una crida als que es van quedar a casa. D’ací a quatre anys us quedareu a casa una altra vegada? La conseqüència de quedar-vos a casa quina ha estat? Sóc militant del Partit Socialista i no estic d’acord amb moltes de les coses que fa i el vote i hi treballe. Per què? Perquè sóc un possibilista. Vull avançar, no vull tindre una meta inassolible. Em moc cada dia. Perquè, si no, això no avança. Tu has de tindre idees d’on vols anar, però després anar construint dia a dia per anar avançant.

I, en aquest sentit, quina crítica feu, o què diríeu als qui han romàs a casa?
—Que comparen les polítiques del Botànic amb les actuals. Si prefereixen aquesta política actual, doncs que continuen quedant-se a casa. La gent és lliure d’anar a votar o no.

Però no creieu que el Botànic hauria de canviar algunes coses?
—Moltes, però això no em fa quedar a casa. Et diria més encara. Hi ha un problema fonamental, i és que aquest és el país que tenim, no el país que desitgem. Per això hem de construir-lo. Per a qui ignora el país que té i només pensa en el país que desitja, segurament el camí serà molt més difícil. Hem de saber on som. I on volem anar, i evidentment s’ha de ser ambiciós.


—Saps què? Crec que gran part de la pèrdua de les eleccions no ha sigut pel que hem deixat de fer o no hem fet, sinó perquè no ens vam adonar que aquesta campanya els temes de govern comptaven menys. I importava el “Que et vote Txapote”. És a dir, la clau del càstig a aquell traïdor, no sabem per què, però que es diu Pedro Sánchez, que havia pactat amb no sé qui, que volia trencar Espanya i “que el vote Txapote”. Tot això en un país amb mínims nacionals com és el País Valencià va calar. I aleshores potser això no ho vam valorar prou. El “Que et vote Txapote” era més important electoralment que no semblava.

Teniu una resiliència molt alta. Us considereu resilient? Algun consell per ser-ho?
—Em considere valencià. Com diria Quico Mira i el meu amic Alfons Cucó, un valencià nacional. I amb ganes que el país canvie cada dia. I no esperar una Ítaca que és allà. S’hi ha d’anar.

Closcadelletra (CDI): El cim de la intel·ligència és la bondat

Després de llegir aquesta frase de Proust tenc el paper en blanc, l’espai buit on sents el silenci, preparat per fer aparèixer el primer tremor, el primer relleu del que vol esser, la ditada primera de la carícia del desig verbal, la primera empremta d’una expressió germinativa, el rastre efímer d’un alè ressurrecte, la primera provatura d’una veu.

Recerc, experiment, contempl i m’hi complac en les diccions en veu baixa, en les tonades lleugeres, en els mots a cau d’orella, en les narracions que són fragments de cançó alada que s’escampa amb desordre, a la babalà.

La paraula és remembrança, i això és una forma d’embragar itineraris entre la por i l’enigma.

I mentre escolt un vent amarat de melodies i ritmes em pos a cercar les paraules en un combat inacabable amb el llenguatge.

Remoreig de les fulles que el vent arrossega pel caminal, refiladissa d’ocells dins el casal d’un drago, teclejar de la font que degota tostemps damunt peixos vermells, gemecs de la capçada dels pins que criden secors, el perfum subtil de les mates escrites pel nacre de la bava dels cargols, els quefers d’aquest humus que entapissa els secrets negres del bosquet.

Seguesc, guiat per Foix, per solanes i obagues, corriols perduts i clapers abandonats, carenes coentes i turons costeruts dins una llum novella que tostemps barata en una investigació de fonts ufanes, escletxes cap al centre del pensament, intersticis dels invisibles, covals dels misteris inestroncables, sabes eternes, i sense aturall transcric sempre que puc noms de catacumba amb alfabets inexistents.

Alguna vegada, prodigi de l’instant, em trob de morros amb la sorpresa de recordar allò que no sabia que sabia.

D’altres, escric per saber què escriuria si escrivís com em digué la Duras al pis del carrer del Carme de Barcelona els llunyans setanta del segle passat.

Faig servir teixits apedaçats, murs fets malbé per la humitat, llençols sargits, teles menjades pel temps, superfícies rentades i retudes, palissades en ruïnes, parets seques esboldregades, caus plens de ferum, deserts d’amics, etc.

I no m’atur mai d’esperar una il·lusió de coneixement, una imminència de no sé què, una revelació que no passa mai. Borges va dir que precisament això era l’art.

I Txékhov em va donar un consell quan em deman on és l’argument: “Pren alguna cosa de la vida real i quotidiana, sense trama ni final.”

Deu ser que la meva feina consisteix a fer que la paraula s’allunyi de qualsevol significat lloc-comuner i prengui de bell nou el seu poder elemental i gestual?

Pens, cada línia és una aventura, i em posaria a plorar de gust.

Pens, l’important és estimar.

Pens, voldria escriure com un jazzman de tornada de tot: un fraseig, velluts i paisatges, el revisitador del passat.

Pens, ador els textos d’un escriptor la ploma del qual era la llum.

Pens, preferir sempre el penediment a la recança.

Pens, adjunt el material més dissemblant i remot per fer-ne un tot nou.

Pens, el poblet amb buguenvíl·lies color de vi de Sòcrates, a cala Figuera.

Pens, res no s’acaba i tot comença.

Pens, hi ha moments en què em sembla viure dins un film negre.

Escric: Demà, no existeix!

Fosa a fosc!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/01/Closcadelletra-CDI.mp3

Didier Reynders, l’amic de Ciutadans a la Comissió Europea que feia ‘blackface’

El comissari de la Justícia de la Comissió Europea, Didier Reynders, és en el focus mediàtic brussel·lès sis mesos abans de les eleccions europees. El PP el va proposar de mitjancer internacional en les negociacions amb el PSOE per a desblocar la renovació del Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ), però el dirigent való no ha acceptat mai l’encàrrec –tot i que sí que ha demanat aclariments sobre la futura llei d’amnistia– i ha demostrat que té unes altres aspiracions polítiques: ser el pròxim secretari general del Consell d’Europa (ja ho va intentar el 2019).

La partença de Reynders significa la retirada d’un comissari polèmic, que el 2021 no va dubtar a reunir-se i fotografiar-se amb Societat Civil Catalana (SCC), malgrat que l’organització espanyolista no constava en el registre de transparència de la UE. El dirigent va dir que ho feia perquè defensava el diàleg, però la realitat és que no ha volgut atendre mai unes altres peticions, com ara la de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). La trobada va indignar els eurodiputats catalans, que van exigir explicacions a la Comissió.

Societat Civil Catalana se ha reunido este medio día con el Comisario Europeo de Justicia y le ha expuesto la erosión del Estado de Derecho y el ascoso a jueces y fiscales en Cataluña.

Aquí toda la info: https://t.co/M0Y2oz3h61 pic.twitter.com/Qv8e95ldyn

— Societat Civil Catalana (@Societatcc) December 9, 2021

En la reunió, on també va participar l’eurodiputat de Ciutadans José Ramón Bauzá, es va reclamar que la UE fes complir les sentències contra la immersió i es va acusar la Generalitat d’erosionar l’estat de dret i de promoure una persecució contra tot allò que representés Espanya. Posteriorment, Reynders no va fer declaracions, però sempre ha mostrat bona sintonia amb l’espanyolisme, especialment amb els representants de Ciutadans, amb els quals comparteix família política dins els liberals europeus, ara coneguts com a Renew.

Més tard, el 2022, en la presentació de l’informe sobre l’estat de dret a la UE, va dir que la Comissió no tenia competències sobre l’ús de les llengües, però va obrir la porta perquè més enllà de revisar l’aplicació de les sentències europees, també revisés les dels tribunals dels estats membres, amb referència a les del 25% del castellà.

Didier Reynders, comisario europeo de Justicia, sobre la discriminación del español en los colegios catalanes: “No tenemos competencia sobre lenguas, pero sí sobre el cumplimiento de decisiones judiciales”. pic.twitter.com/4a77ocvMnh

— Societat Civil Catalana (@Societatcc) October 26, 2022

Una carrera llarga a Bèlgica tacada pels escàndols

Abans de ser elegit diputat per primera volta, Reynders –advocat de formació– a final dels vuitanta i principi dels noranta va ser designat president de la Societat dels Ferrocarrils belga i de la Societat d’Aerovies belga. El 1992 va ser elegit membre de la cambra de representants i el 1999 va ser nomenat ministre de Finances en el govern de Guy Verhofstadt. Tot i els canvis de primer ministre, Reynders va conservar la cartera fins el desembre de 2011, quan va ser nomenat ministre d’Afers Estrangers de Bèlgica. El 2019 va deixar l’executiu per fer el salt a la Comissió Europea.

El canvi no es va estar exempt de polèmica perquè Nicolas Ullens de Schooten, un ex-agent de seguretat de l’estat belga, el va acusar d’haver rebut suborns i d’haver-los emblanquit amb la compra d’antiguitats, obres d’art i fent transaccions immobiliàries. Una de les operacions que hi havia sota sospita era la construcció de l’ambaixada belga a Kinshasa, la capital de la República Democràtica del Congo. Tanmateix, la fiscalia va acabar arxivant el cas.

La major part d’escàndols que han esquitxat Reynders van lligats amb la seva etapa de ministre d’Afers Estrangers. El 2017, Bèlgica va votar a favor de l’admissió de l’Aràbia Saudita com a membre de la comissió de l’ONU sobre l’estatus de la dona. Uns anys abans, el dirigent s’havia reunit amb el polèmic príncep saudita Nayef bin Fawwaz al-Sha’lan, que el 2007 va ser condemnat a l’estat francès a deu anys de presó i a una multa de set milions d’euros perquè havia aprofitat la immunitat diplomàtica per traficar amb cocaïna.

Però segurament la polèmica més mediàtica fou el 2015, quan es va pintar de negre per participar en l’acte anual de Les Noirauds, una fraternitat que d’ençà del 1876 –en ple auge colonial– es reuneix per carnestoltes, es disfressa de “nobles africans” i marxa per Brussel·les per recaptar fons per als nens desafavorits. D’ençà del 2019, per desmarcar-se de les acusacions de racisme, els participants es pinten la cara amb els colors de la bandera belga: negre, vermell i groc.

Reynders, orgullós de formar part de la marxa, va penjar imatges seves amb la cara pintada a Twitter i a la web personal, en què va dir que hi havia anat de “bona voluntat i bon humor”. Ara, la polèmica va guanyar pes uns dies després quan France 2 va emetre un reportatge sobre Les Noirauds, en què apareixien Reynders i el batlle socialista de Brussel·les, Yvan Mayeur.

les noirauds en ballade @VilleBruxelles pic.twitter.com/LLZwi3kL0y

— Didier Reynders (@dreynders) March 14, 2015

En la peça, el periodista Francois Beaudonnet es demanava si era adequat que el cap de la diplomàcia belga sortís al carrer “com una mena de cap tribal africà”. Les imatges van córrer com la pólvora i entitats com Human Rights Watch van exigir explicacions. “Tinc una pregunta per vostè, senyor Reynders. També es pintarà la cara de negre en les pròximes reunions amb dirigents africans? Quina vergonya!”, va piular Peter Bouckaert, alt càrrec de l’ONG.

Quim Torra: “El meu objectiu és inhabilitar jutges prevaricadors com el senyor Barrientos”

El primer de gener es van acabar els quinze mesos d’inhabilitació del president Quim Torra. En una data tan assenyalada hem volgut parlar amb ell per valorar la situació política actual del moviment independentista. Ho té clar: “Mentre una part de l’independentisme no opti per la ruptura democràtica, serà molt difícil que Catalunya s’independitzi.” Torra es mostra decebut amb els seus companys i diu que fins que el moviment independentista no sigui encapçalat un altra vegada per opcions unilaterals no ens en sortirem. “Els mateixos partits que ens van portar fins aquí ara ens diuen que no? Que tots ens equivocàvem?” Defensa que el moviment ha de tornar a ser creïble, i per això caldria que hi hagués un canvi de lideratges i que aparegués alguna alternativa als partits actuals. “Hi ha la possibilitat de fer alternatives molt interessants.”

Però, a l’entrevista, Torra no solament mira el futur, sinó que també fa un repàs del passat i accepta la seva responsabilitat en tot aquest procés. A més, creu que una vegada s’hagi aprovat l’amnistia serà el moment d’analitzar tot allò que va passar. I diu que podrà explicar coses que no ha dit fins ara.

Ja no esteu inhabilitat?
—D’acord amb la sentència, han passat els divuit mesos, i, per tant, ja no hauria d’estar inhabilitat. Però es necessita que el tribunal ho reconegui. I ho hem demanat ara.

Ara podríeu tornar a aspirar a un càrrec públic, però heu dit molt clarament que no. Per què?
—Des del primer dia en què em proposen d’assumir la presidència, fins l’últim dia, sempre he dit el mateix. Vaig arribar en un moment molt complicat al país, amb els 155, i després d’un seguit d’investidures fallides. Hi havia molta pressió per engegar les institucions. I em va semblar que en aquell moment no es podia dir que no. Però feia un servei, i quan s’acabés –pensava que acabaria d’una altra manera–, no continuaria en la lluita política. També em pensava que en una situació tan difícil, en què sempre es barallaven, que hi hagués un president per sobre els partits podia ajudar. Però no va ser així.

La sensació és que us va decebre allò que vau veure dins la política institucional.
—Quan arribes a la presidència del teu país, després que el país hagi fet un referèndum d’autodeterminació, hagi proclamat la independència i hi hagin presos polítics i exiliats, tot és diferent. Penses que seràs capaç, amb tota aquella energia que hi ha, de continuar aquella lluita cap a la independència. Ho vaig intentar, i no vam aconseguir-ho. A vegades la paraula decepció té unes connotacions que no em convencen. A les conferències faig servir la paraula dol. Tinc un dol per haver tingut una oportunitat que té molt poca gent, de ser president del teu país, i no haver assolit la independència. Em dol per tota aquesta gent que ho ha donat tot, que ha lluitat tants anys. Sempre penso en ells, en els que es van mobilitzar. La resposta que se’ls va donar i se’ls dóna és decebedora.

Per què no es va aconseguir?
—Quan arribo al govern pactem una legislatura que va de la restauració a la constitució, i havia d’acabar amb una consulta sobre les bases de la nova constitució. Això implicava que hi hagués quatre motors a la legislatura: l’exili, la presó, les institucions i la ciutadania. Si tothom tirava endavant i ningú es quedava enrere, creia que era possible que construíssim un altre momentum. També és cert que hi havia un judici polític molt important. Hi havia molta pressió. Tant de fer coses com de no fer-ne. I, per tant, fins que no es resolgués aquell judici era complicat. Però fins aleshores, més o menys, el govern va treballar unit i en bona direcció. A partir del judici, ja no, de cap de les maneres.

L’octubre del 2019 podria haver estat aquest momentum?
—En aquell moment ja hi havia part del moviment independentista que no estava disposada a optar per la ruptura. I hem d’assolir, quan tornem a tenir un momentum, que tornem a ser-hi tots. Si no, serà molt difícil. Mentre hi hagi una part de l’independentisme que no opti per la via de la ruptura democràtica, serà molt difícil que Catalunya s’independitzi.

Parleu que part del moviment no estava disposada a optar per la ruptura. Era un partit concret?
—Hi havia gent en tots els partits.

Ara en resten molt pocs de la via de la ruptura…
—Sí, ara vivim la nova restauració del peix-al-covisme, que en dic jo. I no ho entenc, sincerament. Em sembla que això acaba de restar la poca credibilitat que el moviment independentista encara tenia. Perquè quan has portat el país al penya-segat, al límit, d’una declaració unilateral d’independència, li has proposat a la ciutadania que ho voti, com va ser el 2015, i fas un referèndum perquè la ciutadania ho voti, com és el 2017, és que has descartat, els anys abans, moltes coses. Has descartat que la via pactada sigui possible. Has encarregat a consells assessors de la transició nacional que t’estudiïn com arribar a la independència. La gent ha posat arguments sobre la taula. S’ha intentat pactar amb el govern espanyol i no s’ha aconseguit. Ho havíem provat tot, i havíem decidit que no hi havia cap més solució. Què ha canviat perquè ara tot allò que havia estat descartat es converteixi en la via? No ho entenc. Ara resulta que una via que tots vam estar d’acord que no ens portaria mai a la independència és la solució que els partits independentistes abracen. Crec que s’entén molt bé si posem l’exemple dels partits nacionalistes bascos.

Quin?
—Els partits bascos no han arribat mai a demanar la declaració de la independència. Per això encara tenen un punt de credibilitat molt important. Per això poden fer el joc de pactar. Però si mai un d’aquests partits arriba a proposar a la seva gent que la via és l’autodeterminació, ja no hi ha marxa enrere; si no, la credibilitat és nul·la. Perquè vol dir que en algun moment t’has equivocat. O t’has equivocat quan deies que la via unilateral era l’única possible, o ara quan suggereixes una altra cosa. Per això defenso que, si t’has equivocat, ho has de reconèixer, almenys. I si ho reconeixes, potser és millor que t’apartis pel bé del moviment independentista, perquè li acabem restant credibilitat.

Creieu que aquest és el problema principal, ara? La gent ja no creu que sigui possible arribar a la independència. Fa uns quants dies es publicava un sondatge en què podíem veure aquesta tendència, la gent vol la independència, però no creu que sigui possible.
—Hem perdut molta credibilitat. Tots els líders polítics que eren al capdavant del moviment entre el 2015 i 2017 hi continuen essent. Després de tot el que ha passat? Tots aquests girs del guió no es poden fer tan tranquil·lament. Per mi és necessària una reflexió profunda. Probablement amb l’amnistia serà possible. Cal que analitzem on ens vam equivocar i com podem tornar a guanyar la credibilitat perduda. Per mi, part d’aquesta credibilitat perduda implica necessàriament una renovació de lideratges.

Hi ha qüestions que encara no heu explicat i que creieu que podreu explicar quan hi hagi l’amnistia?
—Sí. La ciutadania de Catalunya es mereix saber tot el que ha passat. El que jo vaig saber; serà sempre una visió parcial, i subjectiva, però serà la meva. I desitjo saber les altres visions, perquè segur que hi ha coses que també desconec. Necessitem fer-ho, pel bé de les generacions futures. Han de saber perfectament què va passar.

Per exemple, explicareu el paper que van tenir els presos i els exiliats en la vostra presidència?
—Sí, és clar.

Sabem realment què va passar i el paper que hi van jugar?
—Més o menys sí, però segurament hi ha detalls, hi ha moments molt concrets que val la pena que se sàpiguen. Tampoc seran grans revelacions. Quan vaig publicar els dietaris de Canonges, m’interessava que la ciutadania sabés com havíem viscut aquella situació excepcional de la pandèmia, com va ser viure la malaltia des dels Canonges. Em va semblar que calia compartir-ho. Però, en canvi, les memòries del meu pas per la presidència penso que necessiten un punt de repòs. Encara que ho explicaré.

Teniu la sensació que no es va entendre aquella inhabilitació, que la gent no va entendre la vostra defensa d’aquelles pancartes?
—No es tractava de defensar la pancarta al Palau de la Generalitat. Es tractava de defensar les pancartes i els llaços grocs arreu del país. Rebo una ordre d’una junta electoral que em demana que emeti una norma demanant a tots els responsables dels edificis públics del país que retirin les pancartes. És a dir, el director d’un hospital, d’un institut o d’un centre cívic. Evidentment, no vaig enviar aquest requisit. I el primer centre públic que tenia era el Palau de la Generalitat. Com si en fos el propietari. Per mi no hi ha lluites petites en la defensa de la llibertat d’expressió i dels drets cívics més elementals. Per això en vaig fer causa i em va semblar important que la primera autoritat del país, el president, fos ferm en aquesta qüestió i que, a més, el dia del judici digués que sí, que havia desobeït. Perquè aquí ningú no diu que ha desobeït mai res. Resulta que no van fer res. No, miri, jo sí, no la vaig obeir. Perquè em pensava que no es podia obeir aquesta ordre. I ja està. I després va arribar un altre requeriment pel mateix, però en aquell cas sí que era concret sobre la pancarta del palau. Perquè tan sols quedava aquella en tot el país, gairebé. I ja no era ni en període electoral. Naturalment, vaig dir que no.

Us molesta que se n’hagi fet befa?
—Sí, em molesta. Perquè em sembla que, si algú defensa un dret que ens pertany a tots, acostumo a estar al seu costat.

Us vau sentir sol defensant aquest gest?
—Va haver-hi de tot. Hi va haver gent que em va donar suport, i gent que no ho va entendre. Sempre passen aquestes coses.

Hi ha qui diu que s’hauria d’haver desobeït en alguna cosa més important.
—És veritat. Sí, sí, tant de bo. Jo, a vegades, m’adreçava a la gent i els deia que per on començàvem a desobeir. No em va arribar mai cap llista.

Tornaríeu a actuar de la mateixa manera amb la pancarta?
—Sí!

Creieu que amb els temps la gent entendrà allò que vau fer?
—Com que no m’agafarà l’amnistia, espero que el meu cas continuï al Tribunal Europeu de Drets Humans i que hi hagi una resolució favorable. El meu objectiu, naturalment, és mirar d’aconseguir inhabilitar els jutges prevaricadors que em van inhabilitar a mi. El senyor Barrientos, president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Dieu que no enteneu què passa ara com ara en la política catalana. N’heu parlat amb els vostres companys?
—No mantinc contacte directe amb els líders polítics del país. Ens veiem quan coincidim en algun esdeveniment. N’he parlat amb alguns amics que són polítics. En canvi, no paro de fer xerrades i conferències arreu del país. És el que sempre m’ha agradat, saber què pensen les bases independentistes. Aquest moviment no és d’elits, sinó del poble. I per això, també, una mica, aquesta tristesa, aquest dol de veure molta gent molt desanimada.

Vós vau defensar l’amnistia de bon començament.
—Sí, però no aquesta amnistia, no estic d’acord en com s’hi ha arribat. Després de dues inhabilitacions per haver defensat la llibertat dels presos i els exiliats, puc expressar-me d’aquesta manera. És evident que sóc el primer d’alegrar-me dels efectes que pot tenir una possible amnistia. Sobretot per gent sobre la qual pesen acusacions gravíssimes de terrorisme. Aprofito per dir que crec que es parla molt dels afectats pel Tsunami Democràtic, i molt poc dels afectats per la causa dels CDR. Em sembla una causa tan greu o més, probablement més, entre més coses perquè hi ha una acusació gravíssima per part de la fiscalia. I, per tant, que aquesta llei d’amnistia pugui ajudar les persones, les seves famílies, els seus amics, em sembla perfecte i només faltaria.

Llavors?
—Aquesta llei ens torna a situar al ben bé al mig de la constitució espanyola. Com la resta de pactes que van signar ERC i Junts. Tot plegat ens fa tornar a la gàbia constitucional. I, per mi, un procés d’independència com el que hem viscut es basa, justament, en l’apoderament individual i col·lectiu. És a dir, l’apoderament individual, que jo, amb les meves capacitats, des de l’espai, des d’on sigui, puc ajudar el meu país a arribar a aquesta independència. I l’apoderament nacional, que nosaltres, els catalans, som capaços també d’autodeterminar-nos. I això implicava sortir de la constitució. Dins la constitució no hi ha vida per a un independentista. I, és clar, ara resulta que amb les taules de diàleg negociarem una votació consultiva d’acord amb l’article 92 de la constitució. De debò que això és el màxim que podem optar a negociar? No puc estar-hi d’acord. Tal com s’ha enfocat aquesta legislatura i aquests pactes, em sembla que és tornar enrere, i jo ja no em veig capaç de fer-ho. Seria anar contra tot allò que he defensat. M’he quedat al 2015 i el 2017.


—Potser resulta que els que defensem la via de la ruptura democràtica estem molt equivocats. No ho sé, però la majoria social d’aquest país, més de dos milions de persones, ho van votar i ho van tornar a votar en un referèndum. I els mateixos partits que ens van portar aquí ara ens diuen que no? Que tots ens equivocàvem? Ara resulta que hi ha un altre via?

Tampoc diuen que s’equivocaven, no?
—És cert, no t’ho diuen. Almenys que t’ho diguin. “No, mira, resulta que no, que ens equivocàvem.” Encara que, d’alguna manera, t’ho insinuen: “No som prou, hem de ser més, no sé què…” Perquè, és clar, què passa si diuen que es van equivocar? Haurien d’assumir responsabilitats polítiques, i no ho volen fer.

Com s’aconsegueix de revertir aquesta decisió i tornar a fer passes endavant?
—Primer cal autocrítica rigorosa del que va passar. Però també crec que cal recuperar la consciència de la força que tenim. Fins i tot això hem perdut, o volen fer veure que hem perdut. Ens volen fer creure que allò va ser un miracle, i no, va ser una realitat molt concreta, hi havia una majoria social. I, finalment, cal recuperar la credibilitat. El moviment independentista ha de tornar a ser creïble. Això implica renovacions de lideratges. Implica un apoderament de les entitats socials. I, probablement, implica que aparegui alguna alternativa als actuals partits polítics.

Però ens podem trobar que a les pròximes eleccions catalanes s’hi presentin Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.
—Sí.

Creieu que és un error?
—Crec que seria bo que hi hagués renovació de lideratges. I, dit això, no em sembla el mateix el paper que s’ha fet a l’exili que el que s’ha fet a l’interior.

Dieu que entendríeu que es presentés Puigdemont però no Junqueras?
—Això ho decidiran els partits. No hi tinc res a dir, només faltaria. Però crec que seria important que tothom fes l’anàlisi. Jo l’he feta, i això m’ha portat a dir que no puc continuar a primera línia. No puc liderar. Ara, si cal ajuda, sempre hi seré. Intentaré fer tot el que pugui. Hi ha qui diu que el procés s’ha acabat, per mi, la lluita per la independència continua fins que no siguem independents. Per tant, hi continuaré essent. Però no ho vaig aconseguir, no seria creïble que liderés res. Crec que igual que ho he fet jo, ho haurien de fer tots els polítics. Tots haurien de pensar en el bé de la majoria, perquè és un projecte de país.

Què diríeu a aquells ciutadans que continuen creient en la via unilateral? Molts se senten orfes.
—Fins que el moviment independentista no el liderin una altra vegada les opcions unilaterals, no ens en sortirem. Totes aquestes taules de diàleg fracassaran. Què faran, llavors? Per què, és clar, hauran dit que la via uniliteral no és possible, i després hauran de dir que la del pacte amb l’estat, tampoc. Què proposaran? El problema encara és el mateix, que Espanya no ens reconeix com a part. Espanya es basa en la indissoluble unitat de la pàtria.

Per tant, creieu que seria interessant que naixés una alternativa als partits polítics actuals?
—Tenint en compte el punt a què hem arribat, em sembla molt legítim que qualsevol persona que cregui que té una via diferent per a arribar a la independència, i que té un esperit de vocació nacional, ho faci. La legitimitat per a presentar-se a les eleccions la té tothom. Però en el moment en què ens trobem, de desencís i d’abstenció altíssima, em semblaria molt interessant que almenys aquests vots no es perdessin, i, per tant, anessin a una opció. Però sí que demano a totes aquestes iniciatives que puguin coure’s que tinguin prou generositat perquè la via unilateral proposi una sola candidatura. No pot ser que també ens trobem que l’unilateralisme es presenta dividit a les eleccions. Això convidaria al fracàs, per descomptat. I penso que aquí cal ser molt generosos entre tots els qui que puguin plantejar-se de fer un nou partit, una nova llista, el que sigui.

Si us vinguessin a cercar d’aquesta llista…?
—No. En aquest país hi ha gent jove molt preparada, hi ha un gran talent. El projecte independentista és un projecte col·lectiu, en què els lideratges són molt importants, certament, però cal anar-los renovant. La lluita per la independència a Catalunya és una cadena i tu, en un moment determinat, n’ets una baula. Molt bé. En ve una altra, una altra, una altra. Tenim gent excel·lent. I, per tant, sortiran.

Però vós sou una cara coneguda, sou un ex-president. Això també li donaria una força, a aquests projectes.
—Considero que la motxilla que porto darrere no m’acaba donant el 100% de credibilitat per a poder encapçalar una nova etapa del procés independentista. Puc ajudar. Que no dubtin qui seré. Però no puc liderar. Si dic que hi ha un problema de manca de credibilitat, cal ser conscient que jo hi era i no ho vaig aconseguir. Estic convençut que hi ha gent que ho podrà fer, que tindrà l’empenta que ara necessitem. Cal que tots els que creiem en aquesta via unilateral que siguem conscients que necessitem la màxima generositat i complicitat, que no són possibles les rivalitats personals. Més que mai, cal sumar. Hi ha la possibilitat de fer alternatives molt interessants.

Hi ha massa rivalitats personals dins l’independentisme?
—Moltes. Però això deu passar a tot arreu. He arribat a la conclusió que si vam arribar el Primer d’Octubre i a la declaració unilateral d’independència va ser precisament perquè no hi havia unitat entre els partits independentistes. Era per la competència caníbal que hi havia entre ells que vam aconseguir d’arribar-hi, perquè es vigilaven els uns als altres. Ara, hi havia una fita, hi havia un objectiu. Això és importantíssim. Quan no tens res, quan anem com ara a unes taules, quan a més s’ha exclòs la gent de participar, què passa? On hem portat la política i l’activisme independentista? Resulta que hi ha unes taules, després hi ha uns senyors que negocien, i nosaltres que ens ho mirem? En som fora. Així no arribarem mai a la independència. El nostre moviment es basa en la força de la gent. Que els polítics sentin l’alè de la gent. Déu n’hi do l’alè que vaig sentir.

Sí?
—Mare meva si el sents quan ets a Palau de la Generalitat. I tant.

El moment més complicat va ser l’octubre del 2019? Sentíeu l’alè de la gent?
—Políticament, sí. Personalment, va ser més complicat el març del 2020, amb la covid. Allò que vivim el març i l’abril del 2020 em transforma personalment.

I aquell 2019, veient que detenien aquells nois joves, com ho vau viure?
—Molt malament. És també un moment que passo amb gravíssimes contradiccions personals i internes, com us podeu imaginar.

Faríeu res diferent?
—Faria moltes coses diferents, d’allò i de moltes coses més.

Com ara?
—Moltes coses. Segurament tenir molta més presència pública, assumir un lideratge. Em deien que, com a administració, si hi havia qualsevol dany a qualsevol funcionari, l’administració s’hi havia de personar. Bé, ara penso que s’ha de mirar molt més estrictament. Després també he sabut unes altres coses que m’han fet arribar a la conclusió que podríem haver fet coses diferents.

Ens ho explicareu després de l’amnistia, oi?
—Serà explicat.

M’apunto a demanar una entrevista després de l’amnistia.
—Molt bé!

Nostàlgia, casa, llengua materna

Nostàlgia m’ha paregut sempre una paraula-parany, una mentida del sentiment, un as a la màniga que revela la falsedat del joc i la condició falsària de qui el practica. Les paraules-parany no les menyspreo, però, són indicis per mi, un avís de les trampes del llenguatge, una brúixola: quan sento o llegeixo nostàlgia fujo corrents, tanco el llibre i les orelles. Comerç, societat de consum i de l’espectacle, kitsch. Si ens ho prenem seriosament, si creiem que la nostàlgia és relativa al passat, qui hi voldria tornar? Trobar a faltar allò que has estimat i perdut és més precís i no mentider. Sentir pena per la pèrdua, evocar un passat feliç, els seus moments de llum, què hi té a veure, amb la dita nostàlgia? Una no vol tornar al passat, vol que sigui present i continuar vivint més ensenyances i troballes d’aquest present continu, viure el temps que passa.

Hi penso arran del llibre que em va regalar la seva editora, Pilar Beltran, justament titulat La nostàlgia. “Pilar, ja ho saps que em fa enrere això de la nostàlgia”, li vaig dir sense cap concessió a la cortesia deguda. “Per això te l’he portat”, va fer ella. Signa La nostàlgia la filòloga, hel·lenista i filòsofa francesa Barbara Cassin (Edicions 62, traducció de Jordi Martín Lloret). S’ho val fins per mi, o potser per això mateix, que no l’hauria llegit mai només pel títol. Escriu una erudita que sap comunicar, una raó suficient. Per als desconfiats de la paraula nostàlgia, el seu llibre succint de raonament empeltat de saviesa, poesia i compromís és aigua sense contaminar en plena sequera.

La primera cosa que Cassin ens fa saber és l’invent de la paraula com qui diu fa quatre dies. No se la van empescar els grecs, com és habitual de creure a partir de l’Odissea del poeta “Homer” (ho escric entre cometes com ho fa l’autora, per remarcar que Homer no va existir sinó que és un nom col·lectiu de poetes), sinó els suïssos! Els suïssos de parla alemanya. No es va catalogar fins al segle XVII, el 1678, abans no existia, per parlar, com una malaltia, de l’enyorança de casa dels fidels i costosos mercenaris suïssos de Lluís XIV, rei de França i de Navarra, comte de Barcelona com a Lluís II i de Santa Coloma, baró de Queralt i copríncep d’Andorra. Enyorança de casa. Anem bé, vaig pensar, si nostàlgia es refereix en tot cas a la casa que has hagut d’abandonar. I aquí engega la contemporaneïtat i audàcia d’aquest llibret que replanteja la tradició per “fer de la nostàlgia una aventura molt diferent que ens condueixi al llindar d’un pensament més ampli, més acollidor, d’una visió del món més deslliurada de totes les pertinences”. M’apunto als seus arguments.

Cassin (1947) parteix de la pròpia experiència de casa, quan fa poc es va adonar que no és la de París on ha fet vida, professió i família i és ben reconeguda, sinó a Còrsega: la casa aixecada amb el marit durant anys i en què ell va morir i on és enterrat, al pati (una prerrogativa corsa, pots enterrar els teus morts a casa). Un lloc on ni ella ni ell tenien arrels d’origen, sinó les que hi van fer. Replanteja així en termes d’ara mateix quina és la casa de tants refugiats i exiliats, de la immensa humanitat desarrelada, on és casa (la pregunta d’Adrià Guinart al final de Quanta, quanta guerra…). Actualitza i desenvolupa la Hannah Arendt que el 1947 en una entrevista a la televisió alemanya avui molt comentada va posar damunt la taula que de tot plegat llavors només hi quedava per ella la llengua materna, no el poble alemany ni menys encara l’estat alemany: per al refugiat i l’exiliat només resta la llengua materna. Les implicacions actuals en aquest món d’exili són moltes i Cassin ajuda a pensar-les.

La llengua és la casa, el poble, l’estat. No va de pàtries sinó del fet que és així tant per als refugiats i exiliats que arriben al teu país com per als parlants propis de la llengua del teu país, per a tu. La nostàlgia ara és així la nostàlgia de la llengua: la que no pots parlar perquè te n’has hagut d’anar i, insisteix Cassin, la pròpia llengua materna destrossada pel burocratès, el llenguatge global, el globish, i els clixés per als que s’hi han quedat. Qui ho negaria? D’aquesta casa de la llengua sí que tinc nostàlgia, em dic mentre tanco aquest llibre que ben segur rellegiré més d’un cop. Rebla un altre aspecte per mi indiscutible, que la literatura és exili, que només així, tant en l’exili fora com en l’exili interior, lluny de la violació de l’idioma, la llengua viu i crea literatura i comunitat.

Queviures Serra: la botiga centenària on ara us podeu entaular

Al número 13 del carrer de Girona de Barcelona, fent xamfrà amb el d’Ausiàs Marc, hi ha una botiga de queviures, antic colmado dels de tota la vida. És un d’aquells comerços que ha despatxat embotits i formatges, fruita i verdura fresca, conserves, galetes, vins i torrons, pastes i arròs a més de quatre generacions d’un barri. N’han estat clients sempre, també, aquells que cerquen un vi en concret, una ensaïmada de Mallorca o un formatge que tan sols troben en comerços així. Per això, Queviures Serra guarda una clientela de prop, però també feta de veïns de tota la ciutat i de fora de Barcelona.

El maig de l’any que acabem d’acomiadar, el propietari, Joan Serra, es jubilava i menava així aquest comerç emblemàtic a abaixar la persiana per sempre. Unes quantes ofertes sobre la taula, fins i tot de la firma Starbucks, feien pensar en el final d’una altra icona singular, identitat pròpia en un xamfrà de l’Eixample barceloní. Una nova pèrdua de l’ADN comercial d’aquesta ciutat s’albirava fins que una de les propostes va sobreeixir per sobre de tota la resta: mantenir oberta la botiga de queviures i salvaguardar-ne el nom, Queviures Serra, la decoració, tant de fora, com de dins –protegida, de fet, per la seva condició municipal de comerç emblemàtic– i pràcticament tots els productes que han distingit durant dècades aquest establiment de barri.

Aquest va ser el compromís d’Albert Cabanas, fill i nét de xarcuters i carnissers amb parada al Mercat Vell de Badalona, que va sentir una connexió especial amb la botiga de queviures de Joan Serra. “Només amb la façana, ja ens vam enamorar”, diu. Parla en plural perquè amb un soci cercaven un lloc on oferir allò que ja han pogut començar a fer al Xiringo de la Barceloneta, tapes i platets de cuina tradicional a preus moderats. I han sabut parar taula a la terrassa del negoci ancestral, i també a dins. Tres taules, només entrar, i tres taules més al pis de dalt, on antigament hi havia hagut un magatzem, i encara abans, l’habitatge d’antics propietaris.

L'aparador del negoci continuarà essent el de sempre. L'emblemàtica botiga sobreviurà i no perdrà l'essència centenària. Per dins, conserva el caliu de botiga de tota la vida. Les etiquetes dels preus, a mà, com s'ha fet tota la vida. Els nous propietaris no han volgut canviar-ne la decoració. D’ençà del 1890

La botiga té molta història. La va fundar l’any 1890 Domingo Rifà, amb el nom de La Confianza. I quan es va jubilar, va traspassar-la al seu treballador, que havia començat d’aprenent, Ramon Casal. L’any 1944, hi va entrar, també d’aprenent, Joan Serra –pare del propietari que es va jubilar l’any passat. Mentre hi treballava, hi va haver un altre canvi de la propietat. El negoci va passar a mans de Lucinia Prádanos, que va rebatejar la botiga com a Colmado Prádanos. Ella va ser qui li va vendre a Joan Serra, pare, que va donar al xamfrà de Girona amb Ausiàs Marc el rètol de Colmado Serra.

El fill, l’any 2003, va catalanitzar com a Queviures Serra aquest establiment que no solament no ha tancat, sinó que ha afegit una altra motivació per a entrar-hi. “Som hostalers, per això hem habilitat una vintena de llocs per poder esmorzar, prendre un aperitiu, dinar, berenar o sopar”, explica l’encarregat de la botiga, Oriol Gresa. A la carta, hi trobem mandonguilles amb sípia, galta de vedella, esqueixada i entrepans fets amb els embotits i formatges que han distingit aquest comerç tota la vida. “Servim molt de producte que no necessita cuina, com ara conserves, vins, cerveses i vermut”, afegeix. Per exemple: olives, anxoves, cloïsses i navalles. Com que no tenen cuina a l’establiment, tots els plats “de cullera” els preparen en una cuina central.

Els comensals mengen i conversen embolcallats en una atmosfera que no ha hagut de crear artificialment cap ambient ni caliu, tot el caliu de la botiga que continua essent hi roman. Mentre es prenen una copa de vi amb un entrepà de pernil, els clients de sempre avancen cap a la xarcuteria a aconseguir una peça del Tou dels Til·lers de la formatgeria artesana Tros de Sort, que fa formatges amb la llet de les vaques que pasturen pels prats del Pallars Sobirà, dels ramaders que són part de l’empresa. Uns altres entren a comprar la sobrassada de Cal Rovira de Sagàs, les galetes Trias en una preciosa capsa metàl·lica que no es troba a tot arreu, una ensaïmada de crema de l’Arxiduc, o un pot de mongetes de conserves Rosara. La crema de cacau i avellanes de la Trencadora, amb el caganer dibuixat per la Pilarín Bayés a l’etiqueta tampoc no és tan fàcil de trobar, i a Queviures Serra hi és.

Hi podeu trobar la xocolata Amatller en les petites capses metàl·liques decorades. Hi ha conserves de tota mena. També una gran varietat de begudes. Hi ha conserves de tota mena. Hi ha conserves de tota mena. Hi ha conserves de tota mena. I tota mena de formatges i embotits. I tota mena de formatges i embotits. I tota mena de formatges i embotits. Selecció pensant en clients concrets

“Vam agafar la llista de proveïdors del Sr. Serra perquè sabem que cada producte que hi ha a la botiga té el seu client”, explica Albert Cabanas. Així és com el comerç manté la seva essència d’origen i l’esperit de comerç de barri, fet de pensaments per a un veí i l’altre. Això explica la gran varietat de productes que despatxen. De vins i licors, n’hi ha centenars de referències, moltes de les quals es poden veure en les prestatgeries que han mantingut l’estètica de sempre, com el rellotge de paret que les corona.

Els propietaris actuals saben que aquesta és una botiga feta pel barri i per al barri, i que això no s’ho han de deixar perdre. El pa amb què preparen els entrepans, per exemple, és fet en un forn de proximitat. “Un client, quan va veure que posàvem taules per menjar a la botiga, ens va parlar d’aquest forn, on fan fermentar la massa quaranta-vuit hores”, comenten. “El més maco és això, que el client de sempre continuï venint a comprar a la botiga”, afegeixen. Per això, saben, cal mantenir la qualitat dels productes selectes que van elevar el prestigi de la botiga, i que així va poder sobreviure al sotrac de l’aparició dels grans supermercats. Saben també que el comerç havia arribat a tenir vuit treballadors que repartien les comandes a les cases, un servei a domicili que ara també poden oferir en versió més moderna, com ara els càterings i els lots de Nadal que també serveixen.

Tot això, enmig d’un patrimoni protegit. La reforma de la botiga feta abans de reobrir-la, el 27 de setembre passat, es va fer sobretot amb una mà de pintura a les parets i la restauració del paviment. A la terrassa també hi ha unes taules per a fer degustacions. Molts dels qui s’hi asseuen, passen després a comprar productes de la botiga, bo i aprofitant que són ben a la vista. L’aparador i tot el mobiliari en fusta a l’interior ens recorda que som en un establiment amb arrels ben agafades al barri on som. No desentonen gens les taules de marbre que també ens acullen en aquesta nova versió del colmado de tota la vida repensat avui, gràcies a una bona entesa entre passat i present.

Els nous propietaris de Queviures Serra n'han volgut mantenir l'essència. Ara els clients també s'hi poden entaular. Hi ha de tot: de formatges a vi, xocolata o embotits. La qualitat és un criteri indispensable.

Avançament editorial: ‘Fins a l’última pedra’, de Berta Creus

Aquesta setmana entrant arriba a les llibreries la primera novel·la de Berta Creus, Fins a l’última pedra, una opció de l’editorial Males Herbes. El llibre, tal com n’expliquen els editors, és una novel·la teixida amb una base de contes o un recull de contes relligat en forma de novel·la. Al començament, un foraster arriba a un llogaret abandonat per trobar-hi respostes. Mentre passeja entre les cases en ruïnes, topa amb una vella esquerpa que sembla que hagi perdut el cap. L’home, confús, vol ajudar-la, però ella l’envia a escoltar les pedres. És un llibre fet de veus antigues, d’històries que retrunyen pels carrers desballestats d’allò que en un altre temps va ser un poble ple de vida. Són els anhels dels qui hi van viure, els seus desigs i les seves pors, que ressonen com ecos fantasmals al llarg dels segles.

Berta Creus Cuadras (Sant Martí de Tous, 1986) és llicenciada en traducció i interpretació i treballa com a traductora i cap d’idiomes. Té alguns relats publicats en revistes, reculls i diaris digitals, i ha guanyat uns quants concursos literaris o n’ha estat finalista.

Llegiu el primer conte del llibre Fins a l’última pedra, de Berta Creus (Males Herbes).

Els editors de Males Herbes, Ricard Planas i Ramon Mas, expliquen als lectors de VilaWeb:

“És sabuda la nostra dèria editorial a buscar noves veus per a la literatura catalana, autors i autores amb universos propis i maneres d’expressar-los que sonin genuïnes, diferents, personals, però sobretot que siguin literàriament valuoses. Considerem l’escriptora Berta Creus l’última d’aquestes troballes, i Fins a l’última pedra l’inici fulgurant d’una carrera molt prometedora.

Fins a l’última pedra és una novel·la teixida a base de contes, o un recull de contes relligat en forma de novel·la, una història d’històries sobre pobles que desapareixen, comunitats que moren i deixen la memòria òrfena, reclosa en les pedres que conformen les cases abandonades i els camins pels quals ja no passa ningú. Perquè és a les pedres on s’amaguen les veus d’aquells que les van habitar, i aquest llibre les escolta i les fa parlar amb una llengua orgànica, una llengua que expressa el pas del temps i de les persones, una llengua plena d’uns matisos que també s’han anat perdent amb els segles.

Berta Creus desenterra i fa volar tot d’històries que no apareixen als llibres d’història, vides que es confonen amb llegendes i que avui resten suspeses en el temps. Amb Fins a l’última pedra, Berta Creus s’erigeix en la narradora de la Catalunya buida.”

Curt de recursos, Hamàs recorre al “gihad financer”

The Washington Post · Joby Warrick i Souad Mekhennet

Tres dies després de l’atac del 7 d’octubre contra Israel, un dels principals dirigents polítics d’Hamàs va fer una crida a obrir un nou front en el conflicte del grup amb Israel. És una lluita que no es lliura pas amb bales, sinó amb dòlars.

“Això és el gihad financer”, digué Khaled Maixal, ex-cap polític del grup, en un discurs difós a les xarxes socials en què instà els simpatitzants de tot el món a donar ajuda, diners i tot allò que tinguessin al grup.

Pocs dies més tard, una allau de diners va començar a arribar als comptes creats per ajudar els habitants de Gaza. Els fons procedien, en gran part, de gent commoguda per les imatges de les víctimes dels atacs aeris israelians.

El conflicte a Gaza ha reactivat velles xarxes de recaptació de fons vinculades a grups islamistes de tot el Llevant i Europa, incloent-hi grups acusats d’haver recaptat fons per a al-Qaida i els talibans, segons que diuen funcionaris en actiu i retirats del govern dels Estats Units.

Aquests grups van ajudar a recaptar milions de dòlars, pràcticament de la nit al dia, mitjançant campanyes de micromecenatge a les xarxes socials amb fotografies i vídeos que mostren el patiment dels civils de Gaza. Part d’aquests diners es va acabar dipositant en comptes controlats per Hamàs amb uns quants mètodes, com ara criptomonedes i xarxes informals de transferència d’efectiu emprades durant segles en països del Llevant, segons fonts del govern nord-americà.

Entre les organitzacions que donen suport a les campanyes de micromecenatge d’Hamàs, segons les autoritats nord-americanes, hi ha grups com ara Revival of Islamic Heritage Society de Kuwait, que ha estat acusada tant per les Nacions Unides com pel govern dels Estats Units de recaptar diners per a al-Qaida. Tanmateix, el grup nega haver secundat el terrorisme o haver-ne fet apologia. Els estatuts fundacionals d’Hamàs demanen la destrucció d’Israel, i tant els Estats Units com la Unió Europea consideren el grup com una organització terrorista.

Encara que els principals recaptadors de fons fa anys –i fins i tot dècades, en alguns casos– que són actius, les seves tàctiques s’han perfeccionat considerablement durant els darrers anys gràcies a l’ús de plataformes com ara Facebook i Twitter. Els grups islamistes milicians i els seus partidaris van adoptar l’ús del micromecenatge a les xarxes socials després de l’esclat de les revoltes de la Primavera Àrab, especialment a Síria. Alguns també van emprar aquesta tècnica per sol·licitar diners després del terratrèmol devastador de l’any passat a Turquia i Síria.

“És cert que Gaza està molt necessitada en aquest moment, i és molt fàcil crear pàgines que mostrin, per exemple, fotografies de nadons ferits”, explica Matthew Levitt, ex-funcionari d’antiterrorisme del Departament del Tresor dels Estats Units. “Si et dediques a recaptar fons per a Hamàs, ara és el teu moment”, afegeix.

És difícil d’obtenir xifres precises de la quantitat de diners que Hamàs ha obtingut per mitjà de campanyes de micromecenatge d’ençà que va començar el conflicte. Funcionaris del govern israelià han calculat el total en uns dos-cents milions de dòlars, una suma que reconeixen que inclou els diners recaptats per organitzacions benèfiques legítimes que proven d’ajudar els milions d’habitants de Gaza que necessiten desesperadament aliments, medicines i refugi.

Els funcionaris israelians diuen que Hamàs fa servir part dels diners per pagar els salaris dels seus combatents i finançar les operacions polítiques del grup a l’estranger. En el futur, diuen, els dirigents del grup podrien fer-los servir per renovar-ne l’arsenal de coets i més armes.

Funcionaris dels Estats Units, Europa i el Llevant expliquen que el micromecenatge s’ha convertit en una font d’ingressos clau per a Hamàs d’ençà que es va reactivar el conflicte amb Israel després de l’atac del 7 d’octubre. D’ençà del començament de l’ofensiva terrestre israeliana, Hamàs –l’autoritat que governa la franja de Gaza– no ha pogut recaptar imposts i taxes dels ciutadans de l’enclavament, cosa que fins ara n’era la font d’ingressos principal.

Les restriccions bancàries imposades pels Estats Units i més governs occidentals han dificultat a Hamàs l’obtenció d’ajuda financera de l’Iran i més socis estrangers i l’ús dels seus fons, estimats en uns cinc-cents milions de dòlars. És per això que Hamàs s’ha vist obligat a recórrer com més va més al micromecenatge, segons que expliquen funcionaris dels Estats Units consultats per The Washington Post.

D’ençà del 7 d’octubre, alts funcionaris del Tresor dels Estats Units han visitat unes quantes capitals europees i del Llevant per provar d’aturar la recaptació de fons per part d’Hamàs i garantir, al mateix temps, que els fons es canalitzin cap a organitzacions d’ajuda humanitària legítimes. Gran part d’aquest esforç diplomàtic s’ha centrat en Turquia, el govern de la qual històricament ha fet costat a Hamàs i ha permès que el grup establís empreses pantalla, moltes de les quals ara són subjectes a les sancions dels Estats Units.

Un funcionari del Tresor dels Estats Units va descriure les negociacions amb funcionaris turcs com a “converses difícils”, però va dir que el govern de Biden assolia l’objectiu de blocar la capacitat d’Hamàs d’accedir a comptes bancaris a l’estranger.

Aquests darrers dos anys, el Departament del Tresor ha imposat sancions contra més de quaranta empreses i particulars presumptament vinculats a les xarxes financeres d’Hamàs. D’ençà del 7 d’octubre, uns quants funcionaris nord-americans també s’han reunit amb executius d’empreses per fomentar mesures més estrictes que impedeixin a Hamàs de fer servir el sistema bancari i els serveis de crèdit i de pagament. La campanya per a ofegar financerament Hamàs ha estat tan agressiva que, aquestes darreres setmanes, el govern de Biden ha hagut de prendre mesures per garantir que les organitzacions legítimes d’ajuda humanitària puguin continuar tenint accés a fons destinats a Gaza.

“Provem de ser prescriptius a l’hora de perseguir les organitzacions benèfiques il·legals i alhora permetre que les legítimes rebin ajuda”, explica l’alt funcionari del Tresor nord-americà.

No obstant això, tal com reconeixen funcionaris en actiu i retirats dels Estats Units, Hamàs s’ha empescat maneres astutes d’accedir a part dels fons que els seus partidaris recapten a l’estranger. És una mescla d’estratègies modernes i mètodes que es remunten a la baixa edat mitjana.

El grup, per exemple, és un usuari experimentat de criptomonedes i ha acceptat amb freqüència transferències de fons digitals –generalment bitcoin– de comptes estrangers a moneders virtuals controlats pel grup. Els registres del Tresor dels Estats Units identifiquen més de tres-centes transaccions d’ençà del 2020 que impliquen transferències de criptomonedes a comptes d’Hamàs amb “possible finalitat de finançar el terrorisme”.

Aquestes transaccions solen implicar sumes relativament modestes, segons que expliquen els funcionaris consultats. Els investigadors d’antiterrorisme del Tresor dels Estats Units, en un operatiu que s’ha allargat durant anys, han identificat tot un seguit de transferències petites que involucraven un sol negoci amb seu a Gaza anomenat Buy Cash, una companyia que ofereix serveis de canvi de criptomonedes i de transferència de diners als ciutadans palestins. Part dels diners que va arribar al moneder virtual de Buy Cash semblen haver estat regals o préstecs a Hamàs per part de gent vinculada a uns altres grups terroristes. Per exemple, una transferència de dos mil dòlars va ser autoritzada, l’any 2019, per una filial d’al-Qaida a Turquia. Una altra transferència, l’any 2017, involucrà un compte prèviament vinculat a l’Estat Islàmic. El Tresor dels Estats Units va imposar sancions a Buy Cash el 18 d’octubre.

Les sumes més grans destinades a Hamàs es transfereixen per mitjà de cases de canvi del Líban, Síria i Turquia, i del sistema hawala, una xarxa bancària informal originària del sud de l’Àsia i el Llevant. Les hawales solen cobrar comissions ínfimes per cada transacció –alguns musulmans consideren prohibit el pagament d’interessos– i són basades en una mena de codi d’honor islàmic per transferir grans sumes de diners, fins i tot entre agents separats per milers de quilòmetres. Aquestes transaccions són pràcticament indetectables per als sistemes bancaris tradicionals i les forces de seguretat nacionals.

D’ençà de la dècada dels 2000, aquestes xarxes d’intercanvi continuen essent un dels obstacles principals per a aturar el flux de diners cap a grups terroristes. Hamàs, seguint les passes d’al-Qaida, s’ha tornat especialment hàbil a l’hora de navegar el sistema i ocultar així al món exterior gran part de la seva activitat de recaptació de fons.

Com a mostra de la importància d’aquestes xarxes, el govern israelià va promocionar a so de bombo i platerets les recents –i reeixides– operacions per a matar dos funcionaris d’Hamàs estretament vinculats amb els esforços de recaptació de fons del grup, incloent-hi aquesta mena de transferències informals. Un dels quals era el financer Subhi Ferwana, que va morir –juntament amb un nombre indeterminat de civils– en un atac aeri israelià en el sud de Gaza a mitjan desembre. Un altre era Saleh Arouri, sots-cap d’Hamàs mort en un atac israelià contra un suburbi de Beirut la setmana passada.

Els oficials israelians descriuen Arouri com un dels cervells principals rere l’atac del 7 d’octubre. Els Estats Units van sancionar-lo l’any 2015 i el van titllar de “financer clau” de les cèl·lules militars del grup.

Les monarquies europees, una rèmora del passat amb una popularitat desigual

En el discurs de Nadal al Palau d’Amalienborg, la reina Margarida II de Dinamarca va anunciar, per sorpresa, que abdicaria el 14 de gener, és a dir, avui, en favor del seu fill Frederic. Això representa el final d’una etapa al país nòrdic, amb una monarca que regnava d’ençà del 1972, la que regnat més temps a Europa, tan sols superada per Elisabet II al Regne Unit (1952-2022). La reina Margarida va agafar una corona danesa que aleshores era en hores baixa i l’ha traspassada amb una alta popularitat. Tanmateix, no totes les monarquies europees reben el mateix suport dels seus ciutadans, ni de bon tros.

Avui en dia hi ha dotze monarquies a Europa. Per una banda, trobem uns estats al nord i nord-oest del continent, amb una continuïtat territorial; per una altra, un seguit de microestats, entre els quals, Andorra, amb un sistema singular; i, per una altra banda, l’estat espanyol, que es destaca per tenir una monarquia que ha estat restituïda pel franquisme durant el segle XX. De les monarquies, set són regnes (Dinamarca, Noruega, Suècia, el Regne Unit, l’estat espanyol, els Països Baixos i Bèlgica); tres són principats (Andorra, Liechtenstein i Mònegue), Luxemburg és un gran ducat i la Ciutat del Vaticà és una monarquia teocràtica i electiva.

La més mediàtica, sobretot fora d’Europa, és sense dubte la britànica. La mort de la reina Elisabet II el setembre del 2022 va ser un punt culminant en les mostres de suport d’una corona que després de set dècades anava estretament lligada a la figura de la reina. Tot i això, el regnat de Carles III és previst que sigui ple de desafiaments. Hi ha catorze ex-colònies britàniques escampades per uns quants indrets del planeta que tenen el rei anglès de cap d’estat. De fet, Barbados va esdevenir república l’any 2021 i és previst que molts més estats segueixin les seves passes. El govern de Jamaica té un pla, que inclou un referèndum, perquè el país sigui una república a partir del 2025 i, a les Bahames, Sant Vicent i les Grenadines i Austràlia hi ha un debat polític intens sobre la qüestió. Un sondatge fet per la coronació de Carles III revelava que hi havia una majoria republicana al Canadà, Austràlia, les illes Salomó, Jamaica, Austràlia i Antigua i Barbuda.

La corona britànica en crisi: dos terços dels canadencs no volen Carles de Gal·les com a monarca

Per si no n’hi hagués prou, Carles III no té ni de bon tros la mateixa popularitat que la seva mare i un sondatge d’enguany ha estimat que, amb un alt nivell d’indecisos, per primera vegada menys de la meitat dels ciutadans del Regne Unit, un 48%, prefereix la monarquia a un cap d’estat electe, que tindria el suport del 32%.

Consens als països nòrdics

Dinamarca, tal com hem vist, és una monarquia que ara gaudeix d’una bona popularitat. Un sondatge del 2018 mostrava que un 77% dels ciutadans eren partidaris de mantenir la monarquia i solament un 15% optava pel canvi. Però l’any 1972, quan Margarida va accedir al tron, solament un 42% de danesos volia mantenir la família reial. De fet, sobre el futur, amb el canvi de monarca no és previst que hi hagi un sotrac important, atès que un 84% dels ciutadans té una visió positiva del fins ara príncep Frederic.

A Noruega, el suport és fins i tot més alt. Un 81% dels noruecs aprovava la monarquia com a forma de govern en un sondatge del 2017, i el suport era encara és alt entre els més joves. Sobre això, el parlament vota regularment sobre la corona, dins el debat anual sobre la constitució i a proposta del Partit Socialista d’Esquerra, però fins ara els parlamentaris hi han donat un suport molt ampli, també de vora del 80% de la cambra. Per la seva banda, a Suècia, el suport a la monarquia és una mica més baix, però amb un avantatge important respecte dels republicans. Un 54% es mostra a favor de la corona sueca i un 20% la voldria abolir. No obstant això, trobem que solament un 11% opta per un cap d’estat electe, el percentatge més baix d’aquestes darreres dues dècades, i tot sembla indicar que ara com ara la monarquia no és en risc.

Però sí que sembla haver baixat la popularitat del monarca actual, Carles XVI Gustau, que l’any passat va fer els cinquanta anys al tron. En un sondatge, vora el 30% dels suecs considera que el monarca de setanta-set anys hauria d’abdicar en favor de la princesa Victòria, que té un suport molt més elevat.

Una monarquia espanyola impopular

La bona salut de les monarquies nòrdiques contrasta amb altres casos, com ara el de l’estat espanyol. Malgrat que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) fa gairebé una dècada, d’ençà de l’abril del 2015, que no demana sobre la monarquia ni els membres de la família reial, trobem per uns altres sondatges que la monarquia és sistemàticament la institució amb una valoració més baixa a Catalunya i fa temps que trontolla a l’estat espanyol. Dos terços dels ciutadans són partidaris de fer un referèndum sobre la monarquia, segons Electomanía, i aquest mateix sondatge, de fa solament uns quants mesos, mostra que un 53% votaria a favor de la república per un 45% que mantindria la corona.

Els escàndols ja van forçar Juan Carlos de Borbó a renunciar l’any 2014 i, de fet, se’n va haver d’anar als Emirats Àrabs i té unes quantes causes judicials obertes aquests darrers anys. A més, la figura de Felipe VI és fortament polititzada. Més d’un 80% dels votants del PP i Vox són partidaris de la monarquia, i, en canvi, entre els partits sobiranistes, el PSOE, Podem i Sumar, menys d’un 10% dels votants optaria per mantenir-la. Amb un tarannà conservador i espanyolista, es va destacar el 3 d’octubre de 2017 amb un discurs en què avalava l’a por ellos del Primer d’Octubre i la brutalitat policíaca contra una part de la població.

Els moments que empaitaran per sempre Felipe VI i la seva obsessió amb Catalunya

Als Països Baixos, la monarquia tampoc passa pel millor moment. Si l’any 2020 un 74% dels neerlandesos li donava suport, ha caigut de manera estrepitosa i ara solament n’hi dóna un 55%. Un dels motius principals és que el rei, Guillem Alexandre, que té una valoració encara és baixa que la institució, va ser enxampat de vacances a Grècia en ple confinament durant la pandèmia i no respectava la distància de seguretat. També han sortit més escàndols, com ara que, fa poc, s’ha revelat que el príncep consort Bernat de Lippe-Biesterfeld (1911-2004) va ser durant anys militant del Partit Nacionalsocialista Alemany tot i que ell sempre ho va negar.

A Luxemburg hi ha un fort consens parlamentari en favor de la monarquia i, de fet, una proposició del Partit d’Esquerra de l’any 2022 al parlament, en favor d’una república, va tenir el suport solament de dos diputats de seixanta –calen dos terços de la cambra perquè s’aprovi. L’any 2008 es va canviar la constitució perquè el monarca perdés el poder legislatiu i ja no fos necessari el seu consentiment per a aprovar una llei, després d’una crisi constitucional arran de la negativa del gran duc Enric d’aprovar la legalització de l’eutanàsia.

Per la seva banda, la corona belga també ha viscut alts i baixos aquests darrers anys. El rei Albert II va abdicar per sorpresa l’any 2013 envoltat d’escàndols que havien afeblit la monarquia, com ara el fet de tenir una filla il·legítima que reclamava el reconeixement de la paternitat als tribunals. Un sondatge de fa uns quants mesos mostrava que encara hi havia una majoria a favor de la continuïtat de la corona, però amb un suport desigual. Així, un 63% de ciutadans de Valònia i Brussel·les hi donava suport, però baixava fins al 52% a Flandes, malgrat que en el referèndum de l’any 1950 el suport a la monarquia va ser molt més alt entre els flamencs. La monarquia és, per bona part de la ciutadania, un símbol indispensable de la unitat nacional. Si bé hi ha més partidaris de la monarquia, també hi ha una majoria que creu que és massa cara i que no hauria d’intervenir en política i mantenir un paper estrictament cerimonial.

Uns estats estretament vinculats a la monarquia

En bona part dels microestats d’Europa, l’existència i supervivència com a estats independents va estretament lligada a la figura d’un sobirà. Així, trobem que a Mònegue, fins l’any 2002, si el monarca no tenia descendència directa, el país havia de passar a ser un protectorat de l’estat francès.

En aquest estat, juntament amb Liechtenstein, el monarca té un poder polític considerable, molt més important que no pas el de la resta de monarquies europees, amb un paper més aviat simbòlic. De fet, la constitució atribueix al príncep Albert II el poder executiu, legislatiu i judicial, encara que també hi ha eleccions i hi ha òrgans polítics, com ara un govern, el consell de govern i un parlament, el Consell Nacional, que actuen en nom del monarca. En el cas de Liechtenstein, l’any 2012 hi va haver un referèndum sobre si el príncep hereu Alois havia de mantenir el poder de vetar les lleis aprovades o dissoldre el parlament quan ho cregués convenient. El resultat de la votació va ser que un 76% dels ciutadans es va oposar a reduir els seus poders, fet que demostra l’enorme popularitat que tenen els monarques.

En una línia semblant, la constitució andorrana diu: “Els coprínceps són símbol i garantia de la permanència i continuïtat d’Andorra, així com de la seva independència i del manteniment de l’esperit paritari en les tradicionals relacions d’equilibri amb els estats veïns.” És a dir, els dóna un paper imprescindible en la supervivència com a estat independent.

En aquest cas, hi ha la singularitat que el càrrec no és hereditari ni elegit pels andorrans, sinó que els coprínceps són el president francès i el bisbe d’Urgell. Hi ha un consens transversal entre els partits polítics andorrans i no hi ha cap moviment republicà fort, tot i que la confiança envers els coprínceps és força baixa i no arriba al cinc sobre deu d’ençà de fa anys.

Finalment, a la Ciutat del Vaticà, l’últim vestigi dels antics Estats Pontificis, hi ha el que s’anomena una monarquia electiva, amb un cap d’estat, el Papa, Francesc I actualment, triat per cardenals i que solament perd el càrrec per mort o renúncia. Té el poder legislatiu, executiu i judicial i no hi ha cap separació de poders ni una institució democràtica, fet que converteix l’estat en l’última monarquia absoluta d’Europa.


El papa Francesc.

Pagesia o mort! Història d’un cartell

De mica en mica, d’una manera visible, però també invisible, aquestes darreres dècades la pagesia ha anat reculant. Les xifres són esgarrifoses quan parlem d’un sector que és el que aporta els aliments bàsics que ens són imprescindibles per a viure. Fa pocs mesos, en una entrevista que el digital Crític va fer a Pep Riera, pagès del Maresme ara ja amb més de vuitanta anys a sobre, que durant la dècada dels setanta i vuitanta va ser una de les cares visibles que va encapçalar les mobilitzacions i la lluita pagesa mitjançant el sindicat agrari Unió de Pagesos, deia que la terra avui es fa servir per especular, no pas per cultivar-la. “Quan en Pep Riera va assumir el càrrec de coordinador nacional de la Unió, l’any 1976, la pagesia representava un 8% de la població activa a Catalunya. Quan va deixar-lo, a l’inici dels 2000, la xifra havia davallat fins al 3%. ‘Ara no arribem a l’1%’, diu. El temps fa la resta de la feina: al 70% dels pagesos els tocaria jubilar-se d’aquí a 10 anys”, escrivia Laia Soldevila a l’article.

Aquesta és la situació en què es troba la pagesia i el sector primari avui: pràcticament ha desaparegut. És una pagesia envellida, que no té relleu generacional (tot i meritòries i importants excepcions de joves que caldrà atendre i ajudar). I això va lligat al poc prestigi que encara representa ser pagès. Ni se sap ni es vol saber la importància de la pagesia, la dignitat de la seva feina. I avui és més necessària que mai, ja ho hem dit, sobretot per la sobirania alimentària, però també perquè la pagesia és garantia de tenir un paisatge ordenat, harmònic, un paisatge que (també, tornem-ho a dir) contribueix a pal·liar els efectes devastadors del canvi climàtic. El pagès té i manté una cultura que no es pot perdre, que és el vincle amb la cultura natural que la majoria de la població en tan sols cinquanta anys hem perdut.

Pagesia o mort!

En aquest context, en aquesta situació d’emergència, ha aparegut un cartell que ha començat a calar entre la pagesia i la gent de la cultura i sembla que ha de tenir un recorregut llarg: Pagesia o mort!

Pagesia o mort! és una proclama nuclear, sintètica, eficaç, actual, d’emergència, revolucionària (d’ahir i d’ara, perquè ens remet al crit de Fidel Castro davant la revolució cubana: “Pàtria o mort”). La primera notícia que se’n va tenir va arribar per mitjà de la periodista Ruth Troyano, que va escriure un article d’opinió al Diari de Tarragona titulat amb aquesta proclama. Era el 15 de setembre, temps final de la verema de la sequera, una de les veremes més difícils que han viscut els viticultors del país. I la periodista escrivia: “Sense pagesos no hi ha vida. Ha arribat el moment de fer allò que un país normal faria, que és consumir els seus aliments. Beure’s i menjar-se el país, que és estimar-lo i estar disposada a sostenir un sector primari que agonitza.”

També explicava: “Ara visc a la Nou de Gaià i un dels veïns de la meva comunitat és un referent en el món del disseny gràfic. En Gerard Joan ha concebut un cartell on es llegeix: Pagesia o mort!, amb la tipografia d’un altre geni, en Gerard Sierra. És un encàrrec per a la comunitat de les Terres del Sénia (@lo_fato_ a Instagram), però està clar que amplifica l’atzucac en què es troba el sector agrari. Hauria d’esdevenir un mantra.”


Lluís Llach i Albert Costa sostenen el cartell ‘Pagesia o mort!’.

Arran d’aquest article, sobretot gent del món vinícola es va posar en contacte amb Gerard Joan per demanar-li el cartell i comprar-l’hi. I aquest Nadal, el celler Vall Llach va fer-se seva la proclama i va adquirir seixanta cartells, que va regalar a clients i proveïdors. A l’Instagram el celler va penjar una fotografia amb Lluís Llach i Albert Costa sostenint el cartell i a sota, un poema de Miquel Martí i Pol. I aquesta va ser una altra embranzida per a la popularització d’un cartell que és lema, clam i ultimàtum d’una situació sense alternativa possible, i per això el seu interès, que no para de créixer.

Història del cartell

Però com es va cuinar aquest cartell, tant de l’àmbit formal com de l’ideològic? Hem parlat amb el dissenyador Gerard Joan (Tarragona, 1974), que ens ha explicat que sent un cert desbordament per l’interès que ha originat la peça, que va néixer d’una manera força espontània: “La culpable del cartell és l’Elisenda Rosàs, una jove arquitecta inquieta i compromesa. Com que som amics, un dia em va trucar per dir-me que li fes un cartell que digués ‘Pagesia o mort!’, que el volia penjar a l’Instagram de @lo_fato_, que havia obert amb uns amics vinculats a les terres de l’Ebre. Aquesta proclama em va interessar i interrogar de seguida al voltant de la defensa del territori i d’un compromís per respectar i defensar la terra.”

Efectivament, el missatge naixia de la indignació i d’un fet molt concret que ens explica Elisenda Rosàs mateixa: “Va sortir gairebé sense pensar-ho, d’un moment d’indignació davant les restriccions d’aigua que el govern va estipular aquest estiu. Perquè, com podia ser que es restringís l’aigua per als conreus mentre la nostra vida consumista i la nostra despesa desmesurada d’aigua continuava funcionant de manera aliena a aquesta tragèdia que és que els pagesos es quedaven sense poder regar els cultius? Ens imaginàvem la gent banyant-se a les seves piscines i els pagesos de braços plegats. Aquesta va ser l’espurna que va generar la consigna.”

Elisenda Rosàs és nascuda a Barcelona el 1987, però actualment viu a Tarragona i es dedica al patrimoni històric. Té família a les Cases d’Alcanar i en aquest territori entre els peus del Montsià, la mar i el riu Sénia, hi ha hagut durant segles una tipologia d’unitat agrícola que s’anomena ‘prat’, on es manté una cultura agrària molt arrelada que origina una manera de cuinar, de conservar els aliments, una cultura gastronòmica genuïna. La va començar a recollir en un compte d’Instagram, Lo Fato (@lo_fato_), amb un grup d’amics d’allà, entre els quals Sergio Sancho (Alcanar, 1987), doctorat en història medieval per la Universitat Pompeu Fabra, que és qui fa les fotografies.

Explica Rosàs: “Els prats són minifundis i cadascun té un maset on es va cavar un pou i s’hi va aixecar una sénia. Allà la gent gran té una cultura culinària que per nosaltres conté una saviesa altíssima, que comença a ser una cosa extraordinària perquè ha deixat de ser habitual. Per això hem volgut registrar aquesta vida quotidiana (tant en imatges com a través de l’oralitat). Per exemple, collir borraines (una mala herba) i fregir-les amb mel són les postres del dinar de Nadal als prats, també s’elaboren tota mena de conserves i es fan farinetes d’arròs…”

A l’Instagram de Lo Fato, Rosàs va publicar tres vegades el cartell de Pagesia o mort! i cada publicació contenia una consigna en relació amb el problema de la sequera i el malbaratament de l’aigua. La primera: “Que ploguen polítiques de protecció de la pagesia.” La segona: “Que mos inunde una nova cultura de l’aigua.” I la tercera: “Que broten iniciatives de recuperació de la terra fèrtil.” Amb aquestes consignes el cartell va aparèixer per primera vegada a les xarxes socials i va tenir el primer impacte públic.


Cartell ‘Pagesia o mort!’, de Gerard Joan.

El cartell reprodueix la llegenda dues vegades i les situa de forma simètrica, enfrontada, com un joc de miralls. La col·locació de Pagesia o mort! és determinant, perquè genera en tot moment una incomoditat en aquell qui mira el cartell. En aquest sentit formal, explica el dissenyador Gerard Joan que el disseny del cartell va ser molt intuïtiu: “És un missatge molt potent, perquè ens transmet la idea de pagesia o res. Són dues paraules i només en pots triar una o una altra, i giris com giris el cartell, només es mantenen aquestes dues opcions. Que, de fet, d’opció només n’hi ha una, l’altra és el no-res. Per això és eficaç, el cartell, perquè has de triar.”

La tipografia, també ens explica Gerard Joan, és original del jove tipògraf Gerard Sierra. Joan va triar aquesta tipografia perquè diu que té un punt d’orgànic i és condensada: “Fa una lletra grossa i té un aire un punt romàntic. La vaig trobar molt adequada.”

I tanquem amb la impressió que suggereix el cartell a Elisenda Rosàs: “Te’l miris com te’l miris només hi ha una opció. El cartell ens permet prendre consciència que la pagesia no només és imprescindible perquè hem de menjar per sobreviure, sinó que la pagesia i la ramaderia extensiva produeixen una vida que és essencial. Empobrir la pagesia també és empobrir la biodiversitat.”

Nou incident amb Boeing: un avió gira cua després d’haver detectat una esquerda a la finestra de la cabina

Un vol Boeing 737 local de la companyia japonesa All Nippon Airways ha hagut de girar cua poc després d’haver-se enlairat perquè ha detectat una esquerda a la finestra de la cabina, segons que recull l’agència Reuters. Ha estat avui, una setmana després de l’incident greu d’Alaska Airlines, quan va perdre en ple vol tota una secció del buc, corresponent a una de les portes d’emergència.

El vol d’All Nippon Airway s’ha enlairat a l’aeroport Sapporo-New Chitose i es dirigia al de Toyama, però ha tornat a l’aeroport d’origen. Hi viatjaven cinquanta-nou passatgers i sis tripulants. En aquest cas, l’avió no era un dels avions 737 Max 9 de Boeing, el de l’incident d’Alaska Airlines.

Els draps bruts de Boeing, el gegant aeronàutic que no alça el vol

L’accident d’Alaska Airlines va ser tan sols la darrera polèmica que involucra Boeing. La companyia arrossega uns quants anys turbulents, amb la responsabilitat de la directiva en dos accidents que deixaren més de quatre-cents morts entre el 2018 i el 2019. Tot plegat pot fer perillar la seva posició com a principal fabricant d’avions del planeta.

L’accident d’Alaska Airlines del cap de setmana passat va ser tan sols el símptoma darrer –i més significatiu– dels defectes de producció que les naus de Boeing continuen arrossegant. L’abril passat, la companyia ja va haver d’endarrerir el lliurament d’alguns 737 Max, després d’un error en la instal·lació del buc. Pocs mesos després, a l’agost, va descobrir forats en la part posterior de la cabina d’alguns 737 Max, cosa que va fer que els lliuraments d’aquest model al setembre caiguessin al nivell més baix d’ençà del 2021. Al desembre, quan les dificultats de producció de l’estiu semblaven definitivament superades, Boeing va haver de demanar a les aerolínies que inspeccionessin tots els seus 737 Max perquè va trobar visos descollats dins el timó de direcció d’una nau pendent de ser lliurada.

Les infermeres surten un altre cop al carrer per a reivindicar millores laborals

Les infermeres han tornat a sortir un dia més als carrers per a reivindicar millores laborals i el reconeixement de la professió. Més d’un miler de persones recorren avui al matí el centre de Barcelona en una manifestació convocada per Infermeres de Catalunya (IC) amb el lema “Un govern que no inverteix en les seves infermeres és un govern que les condemna a l’exili”. La manifestació s’ha fet un mes després de l’inici de la vaga indefinida, que va començar el 12 de desembre. La mobilització ha començat a l’avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia i té previst fde fer parada final a l’Estació de França, un símbol escollit per a l’exili al qual es veuen condemnades les professionals.

Entre els cartells visibles durant la protesta, hi ha missatges com “Llevadores diem prou”, “No és un acord, és un desacord”, “Fins els ovaris” i “La vocació no és explotació”. També s’han escoltat proclames i crits com “SOS auxili, anem a l’exili”, “Si el sistema no paga: vaga, vaga, vaga” o “Mans amunt, no volem més fum”.

Laia Marsal, vice-presidenta del sindicat Infermeres de Catalunya, ha assegurat en declaracions als mitjans que estan molt orgulloses i contentes de les companyes i de sortir al carrer un dia més per fer sentir la seva veu. “Fa un mes que estem en vaga reclamant que se’ns escolti”, ha recordat. També ha indicat que esperen trobar espais de negociació amb la conselleria de Salut.

Laia Marsal: “Les infermeres tenim com més va més responsabilitats, però no ens les reconeixen”

Reivindicacions

En un comunicat ahir, el sindicat ja va advertir que tot i l’esforç del Departament de Salut, mantindria la vaga fins que el govern implementi millores a l’espera de la requalificació professional que depèn del Ministeri de Sanitat.

Una de les principals reivindicacions és el reconeixement professional i econòmic de l’A1, ja que a hores d’ara les infermeres es troben en la categoria professional A2, tot i que des de fa anys són graduades. La reclassificació formal, però, depèn del Ministeri. Per això, en tant no arriba aquesta, les infermeres demanen al Govern un complement salarial als pressupostos que remuneri aquesta homologació al nivell A1. D’acord amb el calendari previst, el 2 de febrer, el conseller de Salut Manel Balcells es reunirà amb la ministra, amb qui abordarà la requalificació professional.

Altres demandes dels treballadors en vaga són el reconeixement de les especialitats en condicions –el tercer conveni de l’ICS crea complements per reconèixer les especialistes amb títol reconegut i les especialitzades via màster o expertesa, però no és suficient per als convocants de la vaga–, així com no haver d’utilitzar el vehicle propi per a les tasques d’infermeres.

El sindicat ha assegurat que ha consensuat amb Salut reconèixer les infermeres com a figures vàlides com a caps de torn i de guàrdia; garantir el dret en la desconnexió digital amb la creació d’un codi de desconnexió digital durant el 2024, i estudiar les necessitats reals de la flota de vehicles del territori i augmentar-la d’acord amb aquesta avaluació durant el primer semestre de 2024 (àmbit ICS) per poder garantir la cartera de serveis de l’atenció domiciliària a l’atenció primària, donant també la instrucció en l’àmbit del Siscat perquè es dugui a terme aquest estudi.

Pàgines