Els Mossos d’Esquadra han detingut a Tordera (Maresme) el conductor d’una furgoneta que superava la taxa d’alcohol permesa i s’ha encastat amb un autobús. Segons que informen fonts del cos, l’avís s’ha rebut quan passaven pocs minuts de les vuit del matí, després que els dos vehicles col·lidissin. El conductor de l’autobús, que viatjava sol, ha pogut abandonar el vehicle. En canvi, el de la furgoneta ha hagut de ser extret per un agent de la Policia Local de Maçanet fora de servei.

Detenim el conductor d’una furgoneta a Tordera per envair el sentit contrari i provocar aquest matí un accident amb un autocar a la GI-600. Anava sota l’efecte de l’alcohol i drogues, s’ha negat a fer les proves d’alcoholèmia i tenia retirat judicialment el permís de conduir https://t.co/VQznXppuM6 pic.twitter.com/1l60Do3zVk

— Mossos (@mossos) September 21, 2024

L’accident s’ha produït al quilòmetre 2,9 de la GI-600, que ha quedat tallada al trànsit durant una hora per poder apagar el foc que s’ha generat per l’accident i retirar els vehicles calcinats.

Aquest cap de setmana la pluja remulla gran part del país, però ara com ara qui n’està rebent un impacte més fort és la zona que va entre el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Avui a l’Ametlla de Mar (Baix Ebre) hi han caigut 76 litres per metre quadrat, dels quals 47 han estat entre les onze i les dotze, cosa que ha provocat inundacions. Des de dimarts, a l’Ametlla de Mar hi han caigut 219 litres per metre quadrat.

Diluvi a ametlla de mar@alexmegapc @meteopolita pic.twitter.com/g5Fs1gkSjU

— Que cent orenetes (@CagaMesUnBou) September 21, 2024

Ara mayeix a Calafat L'Ametlla de Mar Tarragona pic.twitter.com/pNPVlAPy9v

— Juan Cabanas Oltra (@OlCabanas) September 21, 2024

Es torna a repetir l’episodi de l’any passat a l’Ametlla de mar pic.twitter.com/2eBO1uJIoI

— David. (@WitnessLocke) September 21, 2024

 

Les inundacions han fet tallar la N-340 a l’altura de l’Ametlla de Mar en els dos sentits. A les últimes hores, però, la pluja intensa ha afectat més municipis del Tarragonès, el Baix Camp i el Baix Ebre. Les intenses precipitacions han arrossegat mobiliari urbà, arbres i branques a Reus, Salou i Vila-seca.

Fins a les 12.00, el telèfon d’emergències 112 ha rebut 241 trucades per la pluja intensa i les inundacions, principalment al Tarragonès (98) i el Baix Camp (50). Per municipis, on més n’hi ha hagut ha estat a Salou (65), Vila-seca (29), Reus (26), Barcelona (21) i l’Ametlla de Mar (20). Protecció Civil manté en alerta el pla Inuncat

Tallada l'N-340 a l'Ametlla de Mar en tots dos sentits de la marxa per inundacions pic.twitter.com/I6oQXvCsMf

— Trànsit (@transit) September 21, 2024

 

Des de dimarts, quan van començar les pluges, on més aigua ha caigut ha estat als Alfacs (Montsià), on s’hi han registrat 175,8 litres per metre quadrat, seguit de prop per l’Ametlla de Mar, amb 172,3. Després hi trobem Mont-roig del Camp (Baix Camp), amb 129,1; Montbrió del Camp (Baix Camp), amb 115,1; Tarragona (Tarragonès), amb 103,6; i Vinyols i els Arcs (Baix Camp), amb 103,1.

Podeu consultar a continuació el registre, amb dades de les estacions automàtiques que recull el Meteocat.

Investigadors de la Universitat de València (UV), l’Institut d’Investigació Sanitària INCLIVA de l’Hospital Clínic de València i l’Institut d’Investigació Sanitària La Fe han identificat uns lípids com a potencials biomarcadors primerencs de la malaltia d’Alzheimer. Els resultats de l’estudi, centrat en la relació entre l’Alzheimer en fases primerenques i el perfil lipidòmic en plasma, s’han publicat recentment a la revista Alzheimer’s Research & Therapy.

En concret, han identificat sis lípids estretament relacionats amb la malaltia, tot i que els investigadors assenyalen que cal continuar treballant per validar els biomarcadors en mostres de plasma humà. La investigació també destaca la importància del monitoratge del cicle estral –el conjunt de canvis fisiològics que experimenten les femelles dels mamífers no humans en els seus òrgans reproductius com a resposta a fluctuacions hormonals que permet l’ovulació i l’aparellament–, perquè podria ser important en estudis de metabolisme femení.

La investigació forma part de la tesi doctoral de Laura Ferré González, del grup d’investigació en la malaltia d’Alzheimer de l’Institut d’Investigació Sanitària La Fe, que codirigeixen les doctores Consuelo Cháfer Pericás i Ana Lloret. També hi han participat Artemis Ftara, Ángel Balaguer i Marta Roca.

L’objectiu de la recerca era fer un estudi lipidòmic en mostres de plasma de ratolins femella joves transgènics APPswe/PS1dE9 com a model de malaltia d’Alzheimer, i comparar-los amb ratolins salvatges de la mateixa colònia.

Es van identificar els principals lípids alterats en plasma a causa de la malaltia d’Alzheimer primerenca, se’n va avaluar la relació amb els lípids al cervell i es va estudiar l’impacte del cicle estral en els lípids. L’estudi va permetre d’identificar els principals lípids alterats en l’Alzheimer primerenc al model de ratolí femella APP/PS1, i de veure’n la relació amb el lipidoma cerebral i l’efecte de la fase del cicle estral sobre el metabolisme lipídic. Els resultats de l’estudi suggereixen que es poden detectar alteracions lipídiques en el plasma en les fases més primerenques de l’Alzheimer i es van trobar correlacions significatives entre els nivells de lípids plasmàtics i cerebrals.

En general, l’estudi ha mostrat algunes relacions entre el metabolisme lipídic en plasma i en àrees cerebrals, identificant sis lípids individuals com a potencials biomarcadors primerencs i mínimament invasius de l’Alzheimer, estretament relacionats amb la malaltia cerebral. D’altra banda, el treball també destaca la importància del monitoratge del cicle estral, ja que podria ser rellevant en estudis de metabolisme femení.

L’ONU ha avisat del risc d’una guerra regional al Llevant arran de la nova escalada de violència al Líban pels bombardaments entre l’Hesbol·là i Israel, i ha reclamat de complir la llei internacional. En una sessió amb ambaixadors al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, el màxim responsable dels drets humans a l’ONU, Volker Türker, ha recordat que cometre actes violents per aterrir els civils és un crim de guerra, i s’ha mostrat horroritzat per les explosions de dispositius cerca-persones.

L’atac als aparells mòbils deixa entreveure que l’Hesbol·là és una “societat en armes”

“Aquests atacs són nous a la guerra, amb eines de comunicació esdevenint armes, explotant simultàniament en mercats, al carrer…”, ha lamentat, i ha afegit que “això no pot ser la nova normalitat”: “La guerra té regles”.

La secretària adjunta per Afers Polítics, Rosemary DiCarlo, ha avisat: “El risc d’una major expansió d’aquest cicle de violència és extremadament alt i suposa una greu amenaça per a l’estabilitat del Líban, Israel i la regió en el seu conjunt”. A més, ha instat els països amb influència a la regió a aconseguir una desescalada. “Insto totes les parts a la màxima contenció per evitar una major escalada. Han de complir les seves obligacions en llei internacional per a la protecció dels civils”, ha afegit.

Els atacs d’Israel al Líban han provocat setanta morts, inclosos tres nens i vuit dones, segons les dades difoses pel govern libanès. En els atacs també han mort diversos membres de les milícies de Hezbollah, entre ells el seu cap d’operacions, Ibrahim Akil.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha aprofitat el discurs d’obertura del Consell Nacional del partit per a fer una crida a “repensar” el partit arran de l’escàndol per l’estructura B encarregada de fer el joc brut del partit, com ara els cartells injuriosos contra el seu propi candidat Ernest Maragall i el seu germà, el president Pasqual Maragall. Uns fets als quals s’ha referit implícitament com a “fallides ètiques i morals”, i de les quals ha dit que cal “depurar responsabilitats fins al final i la direcció d’ERC contribuirà a fer-ho”, tot i que no ha parlat de les possibles responsabilitats que en pugui tenir ella mateixa com a secretària general.

Sí que ha admès que “els protocols i els processos interns” no han servit per a arribar al fons de la qüestió, i ha garantit que la direcció actual ajudarà a fer-ho. A hores d’ara, encara no s’ha tancat la investigació, però ja s’han expedientat quatre persones: l’ex-director de comunicació Tolo Moya; el militant de l’Anoia que va encarregar els cartells i del qual no ha trascendit el nom; l’ex-conseller d’Estratègia i Comunicació, Sergi Sabrià; i l’ex-vice-secretari de Comunicació, Marc Colomer. L’expedient de Moya és molt greu i el del militant de l’Anoia, greu; però els de Sabrià i Colomer són lleus.

“Davant d’errors garrafals que s’han comès des de l’organització ens convé repensar-nos molt, moltíssim, repensar-nos honestament, pensant en el projecte comú, no pensant en qüestions i interessos interns”, ha dit, i ha fet un joc de paraules amb les quatre pre-candidatures que volen presentar-se al congrés nacional: “Potser sí que cal foc nou per una nova esquerra nacional, potser sí; on la militància decidim sempre, no ho podem de fer d’altra manera, sense perdre mai de vist aquell esperit col·lectiu del referèndum del Primer d’Octubre.”

A banda, Rovira ha dit que negociar el pressupost de la Generalitat serà “pràcticament impossible” sense “avenços rotunds i un compliment eficaç” del pacte per al finançament, i ha demanat al govern que treballi amb moltes ganes perquè Catalunya avanci cap al “concert econòmic, la sobirania fiscal i tots els altres acords de la investidura”. “Ens vam comprometre a un ‘sí’ exigent i vigilant”, ha dit Rovira, que ha emfatitzat que el partit té “molt present el resultat ajustat” de la votació interna per avalar la investidura de Salvador Illa. “Volem representar totes les persones que no van veure clar i no veuen clar aquest pas”, ha dit.

“Cal fer un advertiment al PSC: si no es compleix el pacte, arribarem al final del camí”, ha dit Rovira. Segons que ha dit, ERC aplicaran amb el govern d’Illa la mateixa lògica que amb el de Pedro Sánchez: “Podrem avançar en la mesura que el compliment del pacte també avanci.” Rovira ha destacat com a eixos clau del pacte aconseguir “la clau de la caixa” i comptar també amb la “clau del país”, que ha ha dit que és la llengua catalana. En aquesta línia, ha celebrat que en les seves primeres decisions, el govern d’Illa hagi prioritzat alguns dels compromisos per al català, , però ha avisat que seran vigilants.

Aquesta setmana, la conselleria d’Economia que lidera Alícia Romero es va reunir per primer cop amb els representants d’ERC per a parlar del pressupost, que ja li van dir que caldrien avenços en la reforma del finançament. Segons que va dir Romero ahir, la reunió va ser cordial i “constructiva”, però va posar aigua al vi i va dir que aconseguir el finançament singular no serà “ni fàcil ni ràpid”.

El ministre de Salut del Líban, Firas Abiad, ha anunciat que l’atac israelià al sud de Beirut d’ahir va causar la mort de trenta-una persones, entre les quals, tres infants, set dones i tres ciutadans sirians. A més, va deixar seixanta-vuit ferits, dos dels quals en estat greu, tot i que cinquanta-tres ja han rebut l’alta. L’atac va afectar Dahieh, un barri al sud de la capital libanesa on el partit-milícia xiïta Hesbol·là té molta influència. Malgrat que la tensió entre Israel i l’Hesbol·là fa mesos que dura, aquesta setmana s’ha endurit especialment.

L’atac als aparells mòbils deixa entreveure que l’Hesbol·là és una “societat en armes”

El ministre Abiad també ha informat que dues persones que van quedar ferides molt greus per les explosions d’aparells de comunicació de dimecres finalment han mort, de manera que, en total, ja són setanta les víctimes mortals pels atacs d’Israel d’aquesta setmana.

L’Hesbol·là ha anunciat que els bombardaments d’Israel d’ahir han matat dos comandaments i catorze milicians més. Un dels comandaments morts és Ibrahim Akil, sobre qui pesava una recompensa de set milions de dòlars (prop de 6,3 milions d’euros) per part dels Estats Units. Conegut com a Tahsin, Akil era un membre del Consell del Gihad de l’Hesbol·là, el principal organisme militar del grup. L’home va formar part de l’organització del Gihad Islàmic, que va reivindicar els atemptats contra l’Ambaixada dels Estats Units a Beirut el 1983 i una presa d’ostatges aquella mateixa dècada.

Aquests darrers dies, el conflicte s’ha endurit arran de dos atacs, presumptament obra dels serveis secrets d’Israel, que van fer esclatar els cercapersones d’integrants de la milícia. Això va causar dotze morts i vora tres mil ferits. Així, el repunt fa témer una expansió del conflicte al Llevant.

Dijous, el cap de l’Hesbol·là, Hassan Nasrallah, va dir que s’havia obert una “nova etapa” a la guerra, en què els esforços se centrarien a la frontera amb el Líban.

Les festes de la Mercè de Barcelona han començat sense grans incidències i tot el protagonisme ha estat per a la música i el lleure. Montserrat Estruch, comissària en cap dels Mossos d’Esquadra a Barcelona, ha dit a Catalunya Ràdio que la nit havia “anat molt bé” i que no hi havia hagut incidències destacables. “Ha estat una nit tranquil·la i s’ha aconseguit que la ciutadania gaudís de les festes de manera segura”, ha dit. Estruch no ha donat dades concretes dels pocs incidents que hi ha hagut, i ha dit que els Mossos d’Esquadra no faran valoracions fins que no s’hagin acabat les festes i tinguin les dades de totes les actuacions policíaques ben contrastades.

Tot i això, fonts policíaques consultades per EFE expliquen que els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana han detingut una desena de joves. Entre altres delictes, han estat per furts, robatoris, agressions i possessió d’armes al voltant dels escenaris de la Mercè, sobretot a la platja del Bogatell, on s’han concentrat vora 60.000 persones.

La Mercè 2024: tots els concerts en català que no us podeu deixar perdre

Tot i que la comissària Estruch diu que ha estat una nit tranquil·la, han fet detencions i hi ha hagut incidències, però ho ha emmarcat en la normalitat. “Barcelona és una ciutat amb molt de moviment, sempre hi ha incidències. No hi ha hagut incidències rellevants”, ha argumentat. Ha dit que, a diferència d’altres anys, no hi havia hagut apunyalaments; sí que hi ha hagut algun intent de robatoris amb arma blanca o alguna lesió, però no de gravetat.

Ha remarcat com a positiu els controls conjunts que agents dels Mossos d’Esquadra han fet amb la Guàrdia Urbana de Barcelona i han explicat que havien intervingut armes blanques que duien alguns ciutadans, però no n’ha donat xifres. Aquest cap de setmana encara s’aplica el pla Daga –el pla dels Mossos d’Esquadra de control d’armes blanques– tal com estava concebut d’ençà de 2023, i no pas el nou pla que dijous va anunciar la consellera d’Interior Núria Parlon, que començarà a aplicar-se el cap de setmana vinent. Tot i això, ha reivindicat l’eficàcia del pla Daga actual: “Tots aquests controls es fan i es continuaran fent durant les festes de la Mercè.”

Ha augmentat l’ús d’armes blanques? Què en sabem?

Per exemple, ha explicat que, si bé en termes generals és permès de dur una arma blanca de menys d’onze centímetres, els agents que fan els controls valoren si té sentit portar-ne en un concert o no, i si cal, la decomissen. “No creiem que hi hagi oportunitat de dur una arma, encara que sigui de menys d’onze centímetres, en un concert o una zona lúdica. Si es valora que l’oportunitat no es correspon amb el moment, serà decomissada i s’aixecarà una acta sancionadora”, ha dit la comissària Estruch, que ha explicat que el nou pla Daga preveu de fer pedagogia entre els ciutadans perquè sàpiguen què i quan poden dur a sobre i què no: “Es vol tolerància zero en aquest sentit i que no es portin armes blanques, ni les reglamentades ni les prohibides, a les zones d’oci o transport públic.”

Per això, ha dit que els ciutadans no havien de dur armes blanques amb la intenció de defensar-se d’altres persones que en duguin, i ha recordat que la seguretat i protecció correspon a la policia. “Allà on hi ha una gran concentració de persones, també hi ha una concentració de dispositiu policíac”, ha dit.

La Mercè 2024: totes les activitats dels gegants

La Comissió de Garanties d’ERC va reconèixer ahir que Oriol Junqueras havia incomplert els estatuts del partit perquè no va presentar al consell nacional l’informe de gestió de la presidència sortint, i va ordenar que es presentés a la següent convocatòria. Ara bé, en una segona resolució, a la qual ha tingut accés VilaWeb, l’òrgan de control intern matisa que, si bé és obligat que es presenti un informe que doni explicacions sobre la gestió política de Junqueras com a president d’ERC, no pot ser ell qui el presenti perquè ja no pot comparèixer al consell nacional en qualitat de president, perquè fa mesos que ja no ostenta el càrrec.

Junqueras escenifica la seva passió, preparat per a ressuscitar

Sense aquest informe, Junqueras s’ha estalviat de donar explicacions pel tomb polític del partit, els mals resultats electorals i l’escàndol per l’estructura B que s’encarregava del joc brut polític, com ara els cartells injuriosos amb Pasqual Maragall i Ernest Maragall.

La Comissió de Garanties va acceptar que Junqueras no havia seguit el procediment marcat arran d’una reclamació del conseller nacional Joan Puig, que forma part de la candidatura Foc Nou. Puig deia que s’hauria d’haver presentat l’informe de gestió al costat de l’informe econòmic, que sí que es va exposar, i advertia que Junqueras tenia intenció d’encapçalar una candidatura al congrés nacional malgrat que no havia seguit el procediment marcat pels estatuts. Tot i això, la Comissió de Garanties diu que Junqueras no ha incorregut en cap irregularitat que li impedeixi de presentar la seva candidatura.

Aquesta decisió ha estat criticada per membres de la candidatura Foc Nou, que han expressat el malestar a les xarxes. L’ex-diputat d’ERC Jordi Orobitg ha escrit que estava convençut que Junqueras demanaria motu proprio d’explicar-se al consell nacional: “El Junqueras que conec no s’amaga rere un subterfugi legal.” Gabriel Fernàndez, portaveu d’ERC a Sabadell, afegeix: “Dimitir no t’hauria d’eximir de fer l’informe que és preceptiu. Som davant d’un tema ètic i polític més que normatiu. I sí, és un molt mal senyal que el president sortint no vulgui donar comptes de la seva gestió davant els companys. Com tu, confio que l’Oriol ho farà.”

Dimitir no t'hauria d'eximir de fer l'informe que és preceptiu. Som davant un tema ètic i politic més que normatiu. I sí, és un molt mal senyal que el president sortint no vulgui donar comptes de la seva gestió davant els companys. Com tu, confio que l'Oriol ho farà. @junqueras

— Gabriel Fernàndez i Díaz (@GabrielFerDiaz) September 21, 2024

Avui, 21 de setembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Jordi Turull: “Han de tenir clar que no som ostatges amb l’amnistia”
– Una assemblea maratoniana decideix la nova CUP
– Junts, molestos amb el PSOE per la filtració de la reunió a Suïssa amb els mediadors internacionals
– L’atac als aparells mòbils deixa entreveure que l’Hesbol·là és una “societat en armes”
– Ni oblit ni perdó | Article de Lluís Puig
– ERC diu ara que l’informe de gestió de la presidència de Junqueras no l’ha de presentar ell
– Gemma Pasqual: “Estem ofegats, però la Societat Coral el Micalet sobreviurà”
– El català és un festival
– Els fonaments catalans de la declaració d’independència de Malta
– Farmàcia Bolós, un petit palau modernista al cor de Barcelona
– La llista de les preposicions catalanes

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La CUP tanca avui el conegut com a Procés de Garbí, el cicle de debats interns per a redefinir l’estratègia política i l’estructura de l’organització arran de la caiguda electoral. De bon començament, es va configurar com un espai de debat obert més enllà dels militants i es va obrir la porta a persones que, si bé no n’eren formalment militants, se sentien la CUP com el seu partit i tenien coses a dir sobre el seu rumb. Inicialment, la CUP va preveure un calendari amb l’assemblea nacional al final de la primavera, a temps per a anar-se’n de vacances tranquils i preparar les eleccions al parlament amb la nova proposta política. Però l’avançament electoral va estroncar aquests plans: la CUP va presentar un programa molt centrat en l’ecologisme, va perdre més de la meitat dels diputats i va programar l’assemblea nacional per a aprovar les noves ponències a la tardor. Es decidiran avui a Sabadell.

Abans de començar l’assemblea nacional, els portaveus del grup motor del Procés de Garbí, Non Casadevall, regidor a Banyoles, i Maria Gordillo, militant de la CUP de Sant Cugat, han fet una intervenció han dit que la CUP cerca “conquerir les institucions”. “No ens serveix un país com el que planteja Junts, no ens serveix una proposta independentista per a la minoria”, ha criticat Gordillo, que ha denunciat que Junts hagi impedit la tramitació per a regular el lloguer de temporada. A banda, Casadevall ha avisat que la via del pacte amb el PSOE i amb l’estat espanyol “està esgotada i trencada”.

Els militants i simpatitzants de la CUP han passat l’estiu llegint i esmenant les ponències polítiques i organitzatives en què el grup motor del Procés de Garbí va mirar de sintetitzar els consensos expressats en els debats temàtics dels mesos anteriors. A les converses, s’hi va exposar molta autocrítica per les dificultats de la CUP de representar els treballadors independentistes del país i es van idear certs canvis per a corregir-ho, però també es va reafirmar que els principis ideològics de fons i la marca electoral “CUP” s’havien de mantenir. Les ponències introdueixen canvis per a “bastir i consolidar lideratges a mitjà i llarg termini” perquè puguin ser identificats millor pels ciutadans, però sense canviar la limitació dels càrrecs institucionals de dos mandats, sempre que hagin durat, pel cap baix, dos anys cadascun. A més, també es proposa de reforçar el lideratge intern amb la creació de les figures de secretari general i coordinador de la CUP, que seran els responsables del bon funcionament de l’organització.

Malgrat que la CUP veu la independència com una palanca per a fer una república socialista, feminista i ecologista, la nova ponència política introdueix que la independència és un objectiu en si mateix, no tan sols un mitjà, i que ha de ser tractada com a tal entre els objectius estratègics: “El nostre poble, com tots els del món, té tot el dret d’autogovernar-se sense opressions i ingerències externes”, diu el document. A més, propugna que cal superar la clàssica dicotomia entre lluita al carrer i lluita a les institucions que ha definit la CUP d’ençà que l’any 2000 va decidir de participar de manera estable a les eleccions, i introdueix una brúixola per a guiar l’acció política de la CUP de manera homogènia a tot el país: un triangle amb tres objectius estratègics que s’han de complir en qualsevol política que facin els representants de la CUP, encara que en alguns casos uns siguin més predominants que uns altres. Aquests objectius són: construir hegemonia –incidir en la societat perquè s’acosti als postulats ideològics de la CUP–, generar organització i conflicte –promoure que els moviments socials siguin forts i es mobilitzin– i conquerir victòries materials i polítiques –aprovar mesures que millorin la vida de la gent o que acostin als objectius estratègics.

En aquesta línia, una altra novetat que introdueix la ponència és una aposta més important que fins ara per la política institucional, un gir que no convenç algunes assemblees, que hi han presentat esmenes per a rebaixar-ho. També hi ha una esmena per a evitar la figura del secretari general, que es justifica pel temor que afebleixi l’assemblearisme; i una altra que vol limitar la influència d’Endavant-OSAN i Poble Lliure dins el secretariat nacional. A més, és significativa una esmena de la CUP de Girona que demana d’obrir la porta a superar la CUP amb un artefacte polític més ampli, una proposta que recorda l’experiència de Guanyem Girona que a les darreres eleccions municipals va aconseguir la batllia de la ciutat.

La CUP de Girona vol poder ampliar a Catalunya el model que els ha donat la batllia

Més de dues-centes esmenes allargaran l’assemblea fins a la nit

En total, a l’assemblea nacional es votaran 221 esmenes per a afegir, modificar o suprimir fragments de les ponències. Es preveu una assemblea nacional llarga, que durarà tot el dia, entre les 9.30 i les 21.00, tot i que encara es podria allargar una hora més, si ho decideix la mesa de l’assemblea. Les esmenes s’han agrupat en set blocs temàtics en la ponència estratègica i set més en l’organitzativa. Primer, es farà el debat de cada bloc i, després, les esmenes que hi facin referència es votaran conjuntament, tot i que aquelles que siguin incompatibles entre si es votaran de manera eliminatòria al final del bloc, i després es decidirà si s’aproven o si es manté el text original. Si no s’aprova la votació en bloc de totes les esmenes, es votarà cada esmena per separat, però simultàniament.

Les votacions s’interrompran al migdia, però abans de dinar, Non Casadevall i Maria Gordillo faran un discurs polític. Després es reprendrà l’assemblea nacional i ja no es tornarà a interrompre fins a la nit. En acabat, la CUP farà públiques unes valoracions sobre la jornada, però no presentarà les línies polítiques i organitzatives de la nova CUP fins a la setmana vinent.

I després?

Un cop aprovades les noves ponències, tocarà obrir un nou procés per a fer els canvis orgànics i polítics per a aplicar-les. El més immediat serà l’elecció d’un nou secretariat nacional, i els equips que s’hi presentin hauran de lliurar la documentació el 29 de setembre. Tindran sis dies per a fer campanya, i el diumenge següent, el 6 d’octubre, seran votats pels militants.

A banda, les noves assemblees territorials creades amb la ponència organitzativa hauran de fer assemblees constituents abans del 13 d’octubre, i un cop constituïdes tindran fins el 9 de novembre per a designar els seus representants a la mesa nacional, el nou màxim òrgan de direcció política de la CUP entre assemblees, que substitueix l’actual consell polític. La primera mesa nacional es farà el 9 de novembre, i a partir de llavors es convocarà mensualment. Després d’això, tocarà crear les noves sectorials –que substitueixen els grups de treball actual– i la coordinadora d’electes, un nou òrgan per a aplegar els militants amb responsabilitats a les institucions.

A banda, la CUP exposa la necessitat de fer una anàlisi específica dels fets més rellevants del procés d’independència del 2017 protagonitzat per aquells militants que llavors encapçalaven la CUP, amb la idea d’aportar una diagnosi conjunta a la resta de l’independentisme. El Procés de Garbí també ha servit per a veure que el moviment de l’esquerra independentista havia de fer les seves pròpies reflexions per adaptar-se al moment actual, i la CUP es compromet a promoure’l els anys vinents.

Els dies 27,28 i 29 de setembre es faran a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), les primeres jornades “Posa-hi tu l’accent”, el festival de les variants dialectals de la llengua catalana. L’objectiu és fer valer i difondre totes les experiències relacionades amb la varietat dialectal, que confereixen una gran riquesa de matisos a la llengua. I tot això partint del respecte màxim al català estàndard i a la unitat de la llengua.

En el programa que s’acaba de fer públic hi participaran una cinquantena de ponents repartits en sis blocs: el bloc filològic, el bloc pedagògic, el bloc literari, el bloc de difusió i experiències, el bloc musical i el bloc periodístic. En cada un hi haurà ponències i una taula rodona. Tota aquesta activitat de debat i de presentació anirà acompanyada d’espectacles i actes més lúdics.

Un programa que combina rigor acadèmic i activitats culturals

Durant la setmana hi haurà actes previs, en què es destaquen una conferència de la doctora M. Pilar Perea (UB), la presentació i projecció d’un nou mapa dialectal i la presentació pública del festival, a càrrec del coordinador, Òscar Palau.

L’acte de benvinguda es farà el divendres 27 a les 17.30, amb una ponència magistral a càrrec del dialectòleg Joan Veny, de qui també s’inaugurarà una petita exposició de pòsters al vestíbul del Teatre del Casal. I tot seguit es començarà a desenvolupar el bloc filològic de les jornades, amb ponències de professors i acadèmics de renom provinents de tots els Països Catalans, a més d’una taula rodona.

Joan Veny: “Això del català és un vertader miracle”

El dissabte 28 l’activitat començarà a dos quarts de deu amb el bloc pedagògic, dedicat a la presentació d’estudis dialectals de diversos territoris. En la taula rodona hi participaran docents que fan servir aquests treballs dialectals com a material didàctic.

Al punt de migdia, en el bloc literari, es presentaran assaigs sobre la importància dels dialectes en el català col·loquial. A continuació, en la taula rodona, es parlarà sobre la presència com més va més freqüent de les variants dialectals en les obres de ficció. Hi participaran, entre més escriptors, Marta Rojals –per bé que no presencialment.

En el primer bloc de la tarda, sobre difusió i experiències, es presentaran campanyes i iniciatives diverses que han servit o poden servir per a potenciar variants dialectals, tant de col·lectius i entitats d’arrel més popular, com de les institucions; en aquest àmbit es destaca la presència de l’ex-vice-president de la Generalitat de Catalunya Jordi Puigneró, per a parlar del projecte Aina.

El darrer bloc del dia, el bloc musical, se centrarà en el poder de la música com a font de transmissió del llenguatge i de conservació de lèxic ancestral, amb el cas d’iniciatives com la del festival Càntut. En la taula rodona, moderada per Joan Reig, hi participaran cantants com ara Roger Mas (Solsonès), Maria Bartomeu, la Maria (Safor), i Mateu Matas (Mallorca).

Havent sopat serà el moment del gran concert del “Posa-hi tu l’accent”, per al qual aquesta setmana ja s’han posat a la venda les entrades anticipades. El concert l’obrirà Roger Mas i el tancarà Joan Reig –tots dos en format de quartet– i entremig hi actuarà la Maria.

L’últim bloc, diumenge al matí, serà el bloc periodístic, i s’hi podran sentir ponències sobre programes audiovisuals que s’han emès o encara s’emeten per promocionar la llengua i els trets dialectals de cap a cap dels Països Catalans. Una taula rodona entre periodistes de diversos sectors i procedències territorials –com l’ex-portaveu del govern Patrícia Plaja o la comunicòloga Míriam Riau– tancarà el programa de continguts del “Posa-hi tu l’accent”.

La gala de cloenda

Finalment, a les dotze començarà la gala de cloenda, conduïda per les influenciadores Can Putades, amb la participació de les youtubers Cèlia Espanya, la Filòloga de Guàrdia i Crema Catalana; el periodista Quico Sallés; la sociolingüista Marina Massaguer; i l’ex-directora general de Difusió de la Generalitat Eva Pomares. A l’acte s’hi farà una exhibició de “teatre de paper” (kamishibai), a càrrec del Casal Català del Conflent, entre més grups.

Durant tot el cap de setmana, hi haurà també activitats paral·leles com ara una fira de mots, amb llibres i marxandatge, i sessions de rondalles. L’organització de “Posa-hi tu l’accent” va a càrrec del Casal de l’Espluga de Francolí.

Vegeu el programa de “Posa-hi tu l’accent”, íntegre.

House of Catalunya
Triq Marsamxett, 33, La Valletta
Mapa a Google

Tant en superfície com en població, Malta és l’estat més petit de la Unió Europea, amb 316 quilòmetres quadrats i menys de mig milió d’habitants. I també és un dels més joves, si descomptem del rànquing els països nascuts de la desintegració de l’URSS i de l’antiga Iugoslàvia: va obtenir la independència de la Gran Bretanya fa tot just sis dècades, el 21 de setembre de 1964. D’aleshores ençà, cada any el país celebra en aquesta data el Jum l-Indipendenza, el Dia de la Independència. Al palau que allotja actualment el Ministeri de Justícia, al centre històric de la capital del país, La Valletta, encara es conserva en una de les estances d’aires renaixentistes la taula en què el primer ministre de l’època, Giorgio Borg Olivier, va redactar l’esborrany de la declaració d’independència.

Justament d’aquest palau que dóna a la plaça de la Independència –és clar– volem parlar avui. Perquè molt abans de convertir-se en la seu del Ministeri de Justícia (2020) o en l’oficina del primer ministre (del 1924 al 1939 i del 1947 al 1972), l’edifici aixecat el 1571 pel gran arquitecte i enginyer militar maltès Girolamo Cassar poc després de la fundació de La Valletta va ésser, durant molts segles, l’anomenat Alberg d’Aragó, el casal on s’allotjaven els cavallers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem provinents de Catalunya, l’Aragó i Navarra. En l’orde dels cavallers hospitalers, en efecte, els seus membres es dividien segons capítols (anomenats llengües) i cadascun disposava del seu propi casal, primer a la ciutat veïna de Birgu i des de la creació de La Valletta, el 1556, a l’actual capital maltesa. A més del d’Aragó, doncs, Girolamo Cassar va projectar-hi els albergs d’Alvèrnia, Castella, Anglaterra i Baviera, França, Itàlia, Alemanya i Provença, en què es podien allotjar els cavallers provinents de tots aquests territoris, tant els que passaven per l’illa temporalment com els que hi feien estada i no disposaven de casa pròpia. Val a dir que, de tots, el casal d’Aragó és el més antic i l’únic que ha conservat el disseny manierista original de Cassar.

Un segle després de la construcció de l’alberg (1674), la llengua d’Aragó va aixecar en un espai adjacent l’església de la Mare de Déu del Pilar, molt afectada pel terratrèmol de Sicília del 1693. Per això mateix fou àmpliament reconstruïda pel Gran Mestre de l’Orde de Malta entre el 1697 i el 1720, el valencià Ramon Perellós i Rocafull. Amb l’ocupació francesa de l’illa el 1798, durant la campanya egípcia de Napoleó Bonaparte, l’orde de Sant Joan va haver d’emprendre l’enèsim exili, aquesta vegada cap a Roma, on continua tenint la seu i gaudint d’estatus d’extraterritorialitat. La invasió napoleònica va durar poc, tan sols dos anys, i tot seguit l’arxipèlag es va convertir en un protectorat britànic. Sota l’òrbita de Londres, l’antic Alberg d’Aragó va passar a adoptar tota mena d’usos més o menys oficials, des de la seu de la impremta (de 1822 a 1824) fins a la residència de George Tomlinson, el primer bisbe anglicà de l’acabada de constituir diòcesi mediterrània de Gibraltar (1842). En aquest període concret, durant el qual l’edifici va passar a ésser conegut amb el nom de Gibraltar House, sembla que s’hi va fer l’única modificació arquitectònica important: l’afegiment d’un pòrtic dòric davant la porta principal.

Amb la concessió el 1921 de l’autogovern a Malta i l’elecció el 1924 d’Ugo Pasquale Mifsud com a primer ministre maltès, el palau es va convertir en l’oficina del primer ministre fins que fou abolida arran de la suspensió de la constitució el 1933. El 1939, l’antic alberg fou cedit a l’Institut Britànic i durant la Segona Guerra Mundial va ser usat com a hospital per a famílies britàniques. No va ser fins a la nova constitució de Malta del 1947, amb la qual es restablia l’autogovern, que no va tornar a ser utilitzat com a oficina per quatre primers ministres. El 1972, amb Dom Mintoff al càrrec, es va decidir de traslladar-la finalment a l’Alberg de Castella, al centre de La Valletta, on encara es manté actualment.

D’aquella data ençà, l’històric casal s’ha condicionat i adaptat com a edifici governamental i hi han passat tota mena de ministeris: el d’Educació i Cultura, el d’Afers Econòmics, el d’Hisenda, el d’Interior i Afers Parlamentaris, el d’Afers Europeus i Igualtat i, finalment, el de Justícia. En un lateral del palau, el que dóna al carrer de Marsamxett, prop de la mar, hi ha actualment la seu del secretariat parlamentari de Fons Europeus, en un cos separat d’estil barroc construït entre els anys 1692 i 1694 per allotjar-hi exclusivament els cavallers del Priorat de Catalunya. Com es pot veure a la façana, encara ara l’edifici és conegut amb el nom de House of Catalunya.

I una mica més: El nom de House of Catalunya, a més de tenir relació directa amb els cavallers hospitalers de l’Alberg d’Aragó, evoca el vincle històric entre el nostre país i Malta molt abans del desembarcament de l’Orde de Sant Joan provinent de l’assetjada Rodes. El 1283, quan Roger de Llúria va conquerir l’illa en nom de Pere II, van començar dos segles i escaig de domini català de l’arxipèlag, l’empremta del qual és encara molt abundant en àmbits tan diferents com els llinatges i els noms d’ocells.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

La plaça de la Independència i l'Alberg d'Aragó al darrere. Monument a la plaça de la Independència de La Valletta. Façana de la House of Catalunya a La Valletta.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Ha estat una de les màximes més repetides del procés. Una afirmació contundent pel fet d’iniciar-se amb una negació i perquè implica un posicionament rotund que alguns poden fins i tot interpretar com a immobilista o radical. Jo l’entenc com un punt de partida, per a marcar posicions que ens permetin seguir lluitant i tirar endavant sense defalliment.

De fet, la frase és anterior i va fer fortuna en bona part gràcies al títol de la pel·lícula estrenada el 2020 i que narrava l’assassinat del jove activista valencià Guillem Agulló (11.4.1993) a mans d’un grup feixista. “Ni oblit ni perdó” s’ha convertit en un eslògan del moviment independentista i apareix sovint en forma de pintades als murs, pancartes, capçaleres de manifestacions…

Per no oblidar, ens cal cultivar la memòria històrica, conèixer la història passada per entendre la recent. “Llegir el passat continua sent clau per a entendre el present i el futur. La història esdevé essencial per assolir un punt ben difícil en moments de desorientació alta: la comprensió, ni que siga mínima o superficial, d’allò que ens passa. El valor de la història –de llegir el passat, al capdavall– és tan inqüestionable i resulta una pràctica tan imprescindible que, potser per això mateix, fa tremolar els qui governen el present i aspiren a controlar el futur.” Manllevo aquestes línies d’Antoni Rubio publicades al setmanari el Temps (núm. 1997, 19.9.2022). No trobo una manera millor de definir la importància, que és també la necessitat, de posar l’atenció en aquesta qüestió.

En relació amb el perdó, és una de les accions més defensades per religions diverses a favor de començar una vida nova, si pot ser millor que la precedent. Des del punt de vista de la psicologia, perdonar no només implica un alliberament per a qui és objecte del perdó sinó que també alleuja la persona que l’exerceix. Perdonar no és quelcom que fem, la majoria de vegades, per als altres sinó que ho fem per a nosaltres mateixos. Sigui des d’una perspectiva religiosa o laica, la pregunta és si cal perdonar-nos per tot allò que no hem fet prou bé com a pas previ per fer net i seguir avançant de manera col·lectiva –al meu entendre, cap a l’alliberament nacional.

Per lluitar contra l’oblit, debatre amb coneixement sobre els fets passats i prou capacitat analítica sobre els presents, tenim la sort de comptar amb nombroses entitats i fundacions que propicien el coneixement i la formació i que treballen infatigablement. No en citaré cap perquè la llista seria molt extensa, però sí que vull recomanar-vos les Jornades d’Història i Debat Nacional (de la nació sencera) que enguany farem a la Casa Macià de Prats de Molló (Alt Vallespir), els pròxims dies 19 i 20 d’octubre. Parlem d’un projecte de recuperació i interpretació del complot conegut com els Fets de Prats de Molló, succeïts el 4 de novembre de 1926; aquests fets van derivar en un judici a París, el febrer de l’any següent, del qual es va fer ressò la premsa internacional, i expliquen la revolta contra la dictadura espanyola de Primo de Rivera.

Actualment la nostra entitat, Casa Macià, amb seus a Prats de Molló i a Molló, treballa en el desplegament de les obres d’adequació dels seus espais i l’elaboració del projecte que ha de permetre’ns museïtzar-los per fer-los accessibles a la ciutadania. Però no només. En paral·lel, convoquem i publiquem (Editorial Afers, Catarroja) el resultat d’aquestes trobades amb l’objectiu de difondre un capítol de la nostra història molt poc explicat a les escoles. Em refereixo a la història dels perdedors, fins avui dia, d’una lluita que encara cueja i que estem segurs que aconseguirem guanyar. La nostra voluntat és posar a disposició del públic tan aviat com es pugui la visita i coneixement d’aquest espai per tal de continuar avançant en la lluita contra la desnacionalització que els vencedors d’aquest conflicte segueixen obstinats a aplicar. Per tot plegat, ens cal més formació, debatre de manera rigorosa entre nosaltres i carregar-nos de força per encarar el futur.

Si a l’escola o a l’institut vau estudiar castellà és molt probable que us fessin aprendre allò de: a, ante, bajo, cabe, con…, és a dir, la llista de preposicions. Si vau estudiar català és poc probable que tingueu cap llista al cap.

El 1936, en un llibret de l’editorial Barcino revisat per Pompeu Fabra, els autors (Artur Martorell i Emili Vallès) enumeraven les “principals preposicions”: a, amb, de, en, per cap, contra, des, durant, envers, fins, llevat, malgrat, mitjançant, segons, sense, sobre, sota, ultra. No era una llista completa, però feia el fet.

El cas és que avui encara costa de trobar-ne cap; ni tan sols remenant els diccionaris i les gramàtiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Si cerquem una llista oficial ens hi podem perdre: entre la que ens dóna la Gramàtica essencial de l’Institut i la que podem confegir consultant el Diccionari hi ha diferències i incoherències. Per exemple, a la gramàtica, abans hi apareix com a preposició i al diccionari no. En canvi, al diccionari, abans de hi surt com a locució prepositiva (amb tres valors diferents!) i a la gramàtica no.

Vist aquest panorama, mirarem d’explicar-vos les classificacions més habituals i, al final, us proposarem una llista de preposicions que us sigui útil i que pugueu memoritzar.

Però comencem pel començament.

Què és una preposició?

Una preposició uneix mots o grups de mots a un nucli, de manera que la preposició i allò que duu darrere passen a ésser complement d’aquest nucli. Vegem-ne tres exemples:

—taula de fusta: taula (nom) és el nucli, de és una preposició i de fusta és complement de taula.

—necessari per a viure: necessari (adjectiu) és el nucli, per a és una preposició i per a viure és complement de necessari.

—caminar cap aquí: caminar (verb) és el nucli, cap és una preposició i cap aquí és complement de caminar.

Les preposicions són invariables (sempre iguals, no tenen flexió de gènere ni de nombre), per bé que algunes es poden contreure amb un article; per exemple, al (a + el), dels (de + els), pel (per + el). I també es poden apostrofar; per exemple, escrivim de macarrons, però d’alfàbrega.

Preposicions àtones i tòniques

Si en una cosa coincideixen tots els tractats i manuals és a classificar les preposicions en àtones (o febles) i tòniques (o fortes). D’àtones n’hi ha molt poques i són les més freqüents: a, amb, de, en, per i per a.

De tòniques, en canvi, n’hi ha moltes. Se solen classificar en simples i compostes, però amb el benentès que n’hi ha que poden ésser l’una cosa i l’altra: és el cas de darrere o darrere de i davant o davant de.

N’hi ha que indiquen lloc. Són les més nombroses i tenen un ús ben divers: arran, cap, dalt, damunt, darrere (o rere), davall, davant, des, devers, devora, dins (o dintre), fins, prop, sobre, sota (o sots), vers i vora. Hi ha dues preposicions amb valor d’exclusió: excepte i llevat. I, finalment, n’hi ha un grup de significat variat: barata (emprada sobretot al País Valencià), contra, durant, entre, envers, malgrat, mitjançant, segons, sense (o sens), ultra i via.

Les locucions

Una locució prepositiva és un grup de mots que equival a una preposició. N’hi ha un munt. El cercador del DIEC en localitza quaranta-quatre, però de fet el diccionari mateix en conté moltes més. L’inventari, a més, pot variar segons quin criteri emprem.

Hi ha un grup de locucions força nombrós, integrades per dos mots: el primer generalment és un adverbi i el segon, la preposició de. Dues de molt freqüents són abans de i després de, amb valor temporal. Amb significat d’exclusió, trobem fora de, menys de i tret de. I indicant lloc, en tenim més: arreu de, fora de, lluny de, enmig de (o en mig de, o entremig de), enfront de, entorn de…

I, en acabat, hi ha moltes locucions prepositives (generalment de tres mots), que tenen com a darrer membre una preposició àtona. Molt sovint és de, però de vegades també a o bé amb. Vegem-ne uns quants exemples: a causa de, a còpia de, a excepció de, a favor de, a fi de, a força de, a partir de, a sabuda de, a través de, al costat de, al llarg de, amb vista a, com a, d’acord amb, d’ençà de, en comptes de, en contra de, en lloc de, en qualitat de, per culpa de, per mitjà de, per por de…

Confegim una llista?

La llista que us presentem és una proposta que inclou les preposicions simples i exclou les locucions. No hi incloem, per exemple, abans de, arreu de, després de, lluny de, etc. formades a partir d’un adverbi. Algunes de les que formen part de la llista –arran, des, fins i llevat– van sovint seguides d’una altra preposició, però no pas sempre (“arran meu”, “des que el vaig veure”, “fins demà”, “llevat error o omissió”). Finalment, n’hem exclòs algunes variants secundàries com ara dintre, rere, sens i sots, i algunes de molt poc usades, com deçà, dellà, salvant i salvat. La llista conté mots que són emprats en alguns territoris i no en alguns altres: barata (‘en canvi de’), devora (‘prop de’), davall (‘sota’), devers (cap a’)… Heus ací, doncs, la llista de les trenta-sis preposicions proposades:

a, amb, arran, barata, cap, contra, dalt, damunt, darrere, davall, davant, de, des, devers, devora, dins, durant, en, entre, envers, excepte, fins, llevat, malgrat, mitjançant, per, per a, prop, segons, sense, sobre, sota, ultra, vers, via i vora.

La Barcelona modernista té molt a dir i a ensenyar i, per tant, a conservar i mantenir. Fent un tomb per l’Eixample barceloní, façanes, portals, cantonades amb motius de flora i fauna ens recorden que un temps, al tombant del segle XIX al XX, els arquitectes van vestir de natura la ciutat. Com a art i ornament, les formes naturals de flors, arbres i animals van donar forma als edificis de les famílies més benestants i els van decorar. Pedra, fusta, ferro forjat i vitralls conserven un tret molt personal de Barcelona.

I en algunes botigues, l’empremta modernista s’ha pogut mantenir gràcies a la voluntat dels seus propietaris. És el cas de la Farmàcia Bolós, al xamfrà de la rambla de Catalunya amb el carrer de València. És de l’any 1902. La va obrir Antoni Novellas i Roig, nascut l’any 1879 i llicenciat en farmàcia. Quan l’estil modernista feia el seu esclat més gran a la ciutat, la seva farmàcia n’era part protagonista, als baixos d’un edifici dissenyat per l’arquitecte Josep Domènech i Estapà. La decoració del local la va encarregar als germans Josep Maria i Antoni Falguera Sivilla. Encara avui hi veiem representacions de plantes medicinals i els noms dels farmacèutics catalans Fors i Carbonell, de l’alemany Schelle i del francès Lemery, referents importants per a Novellas. L’any 1906, va inaugurar un espai annex a la botiga, encara ben diferenciat avui entrant a mà dreta, que va fer decorar amb motius de botànica i va dedicar a l’homeopatia, la ciència amb la qual el farmacèutic olotí va experimentar possibilitats de medicina natural i teràpies alternatives. Per això, la seva farmàcia és considerada la primera que es va obrir a Barcelona especialitzada en homeopatia.

El local de la Farmàcia Bolós és una petita joia modernista (fotografia: Albert Salamé). El local de la Farmàcia Bolós és una petita joia modernista (fotografia: Albert Salamé). El local de la Farmàcia Bolós és una petita joia modernista (fotografia: Albert Salamé).

Antoni Novellas va fundar i presidir la Institució Catalana d’Història Natural, filial del IEC, i va ser autor d’una setantena d’obres sobre farmàcia i botànica. L’any 1927 va traspassar la farmàcia a Antoni de Bolós i Vayreda, avi de l’actual titular de l’establiment farmacèutic, Jordi de Bolós Giralt.

El seu avi era la quinzena generació d’una saga de farmacèutics d’Olot i, poc abans de la guerra del 1936-1939, va vendre’s la farmàcia a la capital garrotxina per venir a establir-se a Barcelona. De Bolós venia motivat sobretot pel seu desig de contribuir a la tasca de l’Institut Botànic, institució que va arribar a dirigir, però també va comprar la farmàcia a l’Eixample que continuen portant avui el seu nét i la seva besneta, Clara de Bolós Ramon.

Jordi de Bolós recorda que de petit amb els seus germans passava cada tarda a la farmàcia. “El pare era catedràtic de física i química, i la mare, també farmacèutica, tenia una farmàcia a l’Hospitalet de Llobregat i al matí treballava allà i a la tarda, aquí”, explica. Aleshores, aquesta part de l’Eixample era un barri molt barri, diu. “Teníem la carnisseria i la fruiteria aquí al costat, era un barri molt viscut.” Ell i els seus germans petits, a la farmàcia, bàsicament jugaven. “Això era com una casa”, comenta. Fins que ja per edat va començar a donar un cop de mà fent petits encàrrecs o omplint petits pots amb alcohol d’un bidó. També explica que quan tancaven la farmàcia, al vespre, pujaven a peu fins al carrer de Saragossa, on vivien, carregats amb les bosses amb la carn, la fruita i la verdura, perquè sempre compraven a les botigues veïnes de la farmàcia, perquè la seva mare sempre els deia: “Vivim del barri, i hem de comprar aquí.”

Jordi de Bolós va fer el batxillerat de lletres i, malgrat que havia dit moltes vegades que no faria farmàcia, perquè era el que tothom sempre donava per fet, quan va acabar COU s’hi va matricular. De quinze anys o setze fins a seixanta, que té ara, ha treballat del mateix que van treballar setze generacions de farmacèutics de la seva família. Ell, sobretot al principi, s’havia fet un fart de guàrdies de vint-i-quatre hores i de preparar fórmules, una pràctica que fins fa un parell d’anys o tres va continuar. Entre les fórmules que tradicionalment més reclamaven en aquesta farmàcia, hi havia la crema del Dr. Cabré per a la sequedat de la pell.

El local de la Farmàcia Bolós és una petita joia modernista (fotografia: Albert Salamé). El local de la Farmàcia Bolós és una petita joia modernista (fotografia: Albert Salamé). El local de la Farmàcia Bolós és una petita joia modernista (fotografia: Albert Salamé). També va ser la primera farmàcia homeopàtica de Barcelona (fotografia: Albert Salamé). Obres i restauració dels béns

Hi va haver un moment en què l’edifici queia i necessitava una rehabilitació general, expliquen els propietaris, que van haver de fer obres durant dos anys o tres. La farmàcia va acabar sense cap moble i van haver de tancar uns vuit mesos. “Vam aprofitar aleshores per restaurar els mobles, prestatges, vidres i pintures”, diuen. Els taulells dels anys seixanta no tenien gens de valor, perquè els havien fet fer els pares de Jordi de Bolós, i els van treure: “Vam deixar només el mobiliari autèntic, l’antic, perquè es veiés el contrast. Les botigues s’han d’adaptar a l’entorn i al moment, si no, no són operatives.”

També van aprofitar l’enrenou dels treballs per instal·lar la xarxa informàtica i aixecar el terra per fer-hi passar els cables. “Vam adaptar-nos a les necessitats actuals. Vam modificar els prestatges i en vam mantenir una part original, però la vam completar amb llums led per il·luminar-los. Vam conservar al màxim l’estructura bàsica original essent molt curosos.”

Haver pogut mantenir i restaurar la decoració modernista d’un local catalogat com a bé cultural d’interès local i distingit com a comerç emblemàtic, Bolós ho viu amb una sensació agredolça. I s’explica: “Quan vam fer les obres, si ho hagués posat tot modern, m’hauria resultat molt més rendible. Vaig acabar venent un pis per poder mantenir tots els originals i restaurar-los.” Sent que manca molt reconeixement als establiments que guarden una part del patrimoni artístic de la ciutat: “El suport que rebem és mínim, quan l’administració hauria de ser còmplice d’aquesta salvaguarda de béns. És un valor catalogat, però amb moltes limitacions. Si es trenca un vidre, cal un dineral per a reparar-lo.”

D’ençà de l’any 2010, la seva filla és al capdavant del negoci. Els estudis de farmàcia tampoc no van ser una vocació  per a ella, però diu que ara no ho canviaria. Li agrada el tracte amb el client i poder continuar un negoci com a dissetena generació de la mateixa família dedicada a la farmàcia.

Els elements de decoració són originals de fa més d'un segle (fotografia: Albert Salamé). Els elements de decoració són originals de fa més d'un segle (fotografia: Albert Salamé). Els elements de decoració són originals de fa més d'un segle (fotografia: Albert Salamé). Clara de Bolós és la dissetena generació de farmacèutics (fotografia: Albert Salamé). Canvis al barri

En aquesta quinzena d’anys que fa que Clara de Bolós treballa al negoci, ja ha pogut veure-hi molts canvis. “Quan vaig començar, potser entraven dos turistes el dia i ara potser en són ja una cinquantena”, explica. Molts dels turistes és evident que hi entren atrets per l’ornamentació i mobiliari modernista. La botiga es fa veure i admirar. “La majoria demanen permís per fer fotos, i sempre els diem que sí. Entren perquè la botiga és bonica. Avui, les farmàcies, totes les fan molt semblants, molt lineals, fredes, asèptiques, però la nostra, tot i les limitacions, té alguna cosa que no tenen les altres.”

També expliquen que ara viuen de la gent que treballa al barri, perquè els clients de tota la vida, que hi vivien, ja pràcticament tots s’han mort. “Abans coneixíem la gent pel seu nom, era una relació molt estreta, i ara, d’aquells clients, en queden quatre.” I constaten que els canvis han estat molt ràpids. “No fa tants anys, això era un barri, barri. Si el barri canvia, les botigues canvien, i si perden el motiu d’existir, han de tancar. Amb els supermercats ho veiem, les botigues de queviures pateixen i tanquen. No es potencia la botiga petita”, lamenten.

Els canvis a l’entorn, la proliferació de turistes i menys veïns que viuen a prop de la farmàcia, també ha comportat canvis dins aquest negoci. “Abans no teníem tanta cosmètica, ara els medicaments han baixat molt de preu i hem de compensar-ho amb la venda de complements i cosmètica, que sobretot els xinesos compren bastant”, diuen. Són ben conscients que si no tinguessin entre mans una farmàcia, una altra mena de negoci familiar potser no hauria pogut subsistir cent vint-i-dos anys i, amb ells, una part del patrimoni modernista de Barcelona. “Hem aconseguit mantenir aquesta tradició de principi del segle passat fins ara, amb alguns canvis, però amb un fil conductor, i n’hem mantingut el gust inicial”, conclou Jordi de Bolós.

El 14 de novembre es farà al Teatre Micalet de València un concert amb artistes valencians tan significatius com Pep Gimeno, Botifarra, Miquel Gil, Pau Alabajos, Mireia Vives, Borja Penalba, Carraixet, la Maria, Feliu Ventura i Hilari Alonso. La bona notícia és que les entrades ja fa dies que s’han exhaurit. La notícia dolenta és que el concert és un crit de socors de la Societat Coral el Micalet, que l’organitza per recaptar fons arran d’una situació econòmica molt extrema.

La presidenta de la societat, Gemma Pasqual, està emocionada i molt agraïda per la resposta ciutadana i fa una crida a continuar col·laborant amb aquesta entitat, que és un conservatori, una escola de música i un centre on es fan tota mena d’activitats culturals. La fila zero continua oberta.

—Per què el Micalet ha hagut de prendre aquesta mesura de fer el concert solidari?
—Perquè estem ofegats. Perquè ens han retirat algunes subvencions amb què comptàvem i que ja no dóna la Generalitat Valenciana. Perquè no tenim ajudes. Perquè tenim subvencions aprovades i no ens les paguen. Nosaltres volem continuar essent el Micalet que som i hem estat sempre. La campanya que fem és “Som Micalet i fem Micalet”. Volem que tot continue essent en valencià. Volem continuar donant una educació musical de qualitat. I tot això és impossible si no tenim més socis, més ajudes. Hem de pagar moltes coses, perquè som conservatori, també. Hem de pagar els sous dels professors, els dels treballadors. Crec que la Generalitat Valenciana s’hauria d’implicar molt més que no s’implica per la cultura que es fa al nostre país. I és el govern de la incultura. Nosaltres sobreviurem, eh? Tenim cent vint-i-cinc anys i continuarem, però ara necessitem un baló d’oxigen econòmic.

—Heu convocat un bon grapat de músics i cantants. Com va ser la resposta?
—La resposta de la societat del País Valencià i dels Països Catalans a mi m’esborrona. És sí, sempre, a tot, i la primera. Si algú dels qui hem cridat no és en el cartell és perquè tenia una altra actuació o un altre compromís. Tot ha estat molt fàcil.

—Les entrades per a aquest concert s’han exhaurit en un dia. Què us fa pensar, això?
—Dues coses. La primera, que tenim una societat valenciana implicadíssima amb la cultura, malgrat la incultura que ens governa. I la segona, que la Societat Coral el Micalet és una societat molt estimada per la gent del País Valencià. Hi ha gent que és lluny de València que ha comprat la fila zero, i també ho ha fet gent de la resta dels Països Catalans, i crec que posa el Micalet en el lloc important que ha tingut i que té fent cultura durant tants anys. Ningú no vol que desaparega, i no desapareixerà. Però avui ens cal l’ajut econòmic com l’aigua.

—A banda d’aquest crit de socors puntual, feu unes altres campanyes per a animar a la gent que es faça sòcia?
—Per a nosaltres, el més important és que la gent es faça sòcia. Nosaltres volem sobreviure amb els nostres socis. Volem que la gent vaja al Micalet i que es facen matrícules, però sobretot, socis. La nova junta directiva és molt recent, hem fet un canvi en la manera de pensar perquè hem coincidit també amb el canvi de govern. El concert ens dóna molta visibilitat i això és important. Demane als lectors de VilaWeb i a tota la gent que, per poc que puga, participe en la fila zero i, si encara volen fer més, que es facen socis del Micalet, perquè això sí que garanteix la nostra supervivència.

—Quants socis necessitaríeu?
—Ara fem un estudi important sobre la situació del Micalet. Les quotes són baixes i no volem apujar-les perquè el Micalet sempre ha sigut un lloc popular on han tingut cabuda totes les classes socials. Si posem una quota gaire alta, hi haurà gent que no s’ho pot permetre. Tothom és benvingut a casa nostra.

—Bàsicament, la Societat Coral el Micalet és una escola de música i és un conservatori. Ara som a començament de curs, va bé el ritme de matrícules?
—Nosaltres matriculem tot l’any. En algunes coses concretes, no, perquè tenim escola de música, conservatori, dolçaina, ball, teatre, la coral, la coraleta… Tots els àmbits artístics i culturals per a grans, per a xicotets. Tenim estudis reglats, estudis no reglats. Les matrícules van a bon ritme, però encara tenim espai perquè tenim un edifici molt gran amb moltes aules. Hi ha tantes coses! Però és tan bonic que al bell mig de la ciutat de València tinguem un edifici amb un teatre i que fem tantes coses. No ens podem permetre deixar de fer-ho.

—Quines són les institucions que us han llevat les subvencions?
—Són subvencions de l’ajuntament i algunes de la Generalitat. Nosaltres som una entitat d’utilitat pública i teníem una subvenció de l’ajuntament que era per a ser seu d’entitats, i ens l’han llevada. I ens donen allò que ens pertoca, que és una quantitat molt baixa. El que necessita un centre com el Micalet és la implicació del govern valencià. Al govern valencià, més que a ningú, li interessa el Micalet perquè és un centre de cultura molt fort i molt potent i molt important. I ha estat implicat en la societat valenciana des de fa més d’un segle. No entenc aquesta manera de girar-se d’esquena i posar les coses tan difícils. No només a nosaltres, perquè és evident que tota la gent que fa cultura es troba en la mateixa situació que nosaltres.

—Us volia demanar una reflexió més general sobre el fet que una entitat de cent vint-i-cinc anys d’història, amb tot el que dieu que feu, amb tantes activitats, es trobe en aquesta situació.
—Fa pena. Però, políticament, és una cosa que hem de vèncer. La cultura en el País Valencià està en perill. Estan en perill els nostres artistes, els nostres cantants, els escriptors, els actors… El govern del PP i Vox ho ha posat tot en perill. José Antonio Rovira no té un pla per a la cultura, per a cap cultura. I tenen aquest mantra que van en contra de tot allò que es fa en català a la ciutat de València, que és tot allò que es fa en valencià. I ho fan perquè no vegem la seua inacció. Els nostres diners van a parar als bous o vés a saber amb què s’ho gasten.

—Voleu afegir res més?
—Que tota la gent dels Països Catalans participe en la fila zero, que això ens ajuda moltíssim. I que estiguen atents a les pròximes convocatòries, que farem més coses. També vull dir que estic molt i molt agraïda i molt emocionada. Ahir [per dijous] vaig plorar quan em vaig adonar que s’havien esgotat les entrades. Molt agraïda. L’aforament del teatre és petit, són 250 localitats, si n’haguérem tingut més, se n’haurien venudes més. Moltes gràcies a tothom.

 

The Washington Post · Susannah George, Suzan Haidamous

Beirut. Els atacs israelians al Líban aquesta setmana, que han convertit cercapersones i transceptors portàtils (walkie-talkies) en bombes, semblen haver tingut com a objectiu la vasta xarxa de reservistes i operatius logístics de l’Hesbol·là, segons que diu gent afí al grup militant i testimonis oculars.

Hom creu que la majoria dels trenta-set morts eren combatents, basant-se en els avisos de defunció publicats pel grup. Segons el Ministeri de Salut del Líban, dos eren infants. Entre els morts i els més de 3.000 ferits –molts, cecs o mutilats–, hi havia treballadors d’hospitals, un botiguer, un mecànic de cotxes i un professor, persones que no eren militants a temps complet però que estaven connectades amb l’Hesbol·là d’alguna manera.

Els atacs, de fet, han proporcionat una rara visió del funcionament intern de l’Hesbol·là, una organització militar, política i social que és alhora notòriament secreta i profundament arrelada en la societat libanesa.

Tot i que és considerada una organització terrorista pels Estats Units i els seus aliats europeus, l’Hesbol·là té un gran suport a les regions xiïtes del Líban. I proporciona llocs de treball i serveis que el govern libanès, arruïnat, no pot oferir. Als suburbis de Beirut i al sud del país, el grup gestiona hospitals, institucions de benestar social, sindicats i empreses de construcció. L’Hesbol·là i els seus aliats controlen 40 escons dels 128 del parlament del país.

Joseph Bahout, director de l’Institut de Política Pública de la Universitat Americana de Beirut, diu que l’atac il·lustra la profunditat i l’abast de la influència de l’Hesbol·là al Líban: “No és una petita milícia clandestina, és una mena de societat en armes –diu–. És una organització horitzontal enorme que ha impregnat tota la societat.”

El fill de Fadel Abbas Bazzi, en el funeral del seu pare, que va morir en les explosions de dispositius de comunicació, durant el seguici fúnebre a Beirut, dijous (fotografia: Wael Hamzeh).

Dimarts, milers de cercapersones del grup van explotar simultàniament a tot el país –a cases, supermercats, taxis i al carrer– i es desfermà un pànic generalitzat i els hospitals es van col·lapsar. Centenars de ràdios bidireccionals van esclatar l’endemà i augmentà el carnatge i la confusió.

L’Hesbol·là havia distribuït els dispositius preparats aquesta primavera als seus membres com a alternativa als telèfons mòbils, que el grup temia que fossin rastrejats per Israel, enmig d’una campanya d’assassinats selectius. Alguns dels cercapersones es van donar a combatents actius, segons fonts pròximes; alguns altres formaven part de la reserva del grup –a punt per ser cridats com a combatents en cas d’una guerra a gran escala– o treballaven en institucions civils com ara hospitals.

“Aquells que utilitzen els cercapersones no tenen una feina i prou”, ens va dir un libanès afí a l’Hesbol·là, que manté l’anonimat. Es referia a qüestions confidencials, tot dient que els membres sovint fan uns quants papers alhora, dins de l’organització.

“L’objectiu era colpejar l’estructura de la resistència, però això no ha passat”, va dir el cap de l’Hesbol·là, Hasan Nasrallah, en un discurs desafiant dijous passat. Nasrallah va prometre de continuar els atacs a Israel, que el grup ha estat fent d’ençà del 8 d’octubre en solidaritat amb Hamàs a la Franja de Gaza. Els intercanvis d’artilleria com més va més intensos amb l’exèrcit israelià han fet desplaçar desenes de milers de persones a banda i banda de la frontera. “Serem capaços de superar aquesta prova amb el cap ben alt”, va afirmar.

Malgrat aquesta arrogància, aquí la gent està espantada i traumatitzada. Colpits de fa anys per les dificultats econòmiques i la disfunció política, diuen que el seu país no pot suportar gaires cops més.

“Un clima de por impregna ara la vida quotidiana al Líban”, deia un grup d’experts en drets humans de les Nacions Unides en un comunicat dijous. “Aquests atacs violen el dret humà a la vida, sense cap indicació que les víctimes fossin cap amenaça imminent i mortal per a ningú en aquell moment”, continuava el comunicat, que demanava una “investigació ràpida i independent.”

Combatents de l’Hesbol·là porten els fèretres de dues persones que van morir en les explosions de dispositius de comunicació, durant el seguici fúnebre a Beirut, al Líban, el 19 de setembre de 2024 (fotografia de Wael Hamzeh).

Als suburbis del sud de Beirut, dimecres s’hi van fer funerals per algunes de les víctimes dels atacs amb cercapersones. Entre elles, hi havia dos combatents de l’Hesbol·là, un assistent d’hospital i un nen d’onze anys.

Gairebé tots els assistents entrevistats per The Washington Post van dir que coneixien algú que havia mort o havia estat ferit en les explosions. Alí, un treballador de l’aeroport que només va donar el seu nom de pila per por de parlar sense el permís de l’Hesbol·là, recordava com les explosions de dimarts van ser totes alhora, i semblaven venir de totes direccions.

Va explicar que tan sols al seu carrer quatre persones van resultar ferides, incloent-hi un venedor de fruita. “Eren civils”, deia. Preguntat per què portaven cercapersones distribuïts per l’Hesbol·là, va respondre: “En aquesta zona, tothom forma part de la resistència.”

Els experts estimen que l’Hesbol·là té 50.000 combatents actius i desenes de milers més de reservistes. Els cercapersones es van distribuir àmpliament entre el cos de reserva, segons una persona propera a l’Hesbol·là, i s’utilitzaven per convocar-los al servei, ja fos per combatre, tractar els ferits o fer unes altres tasques.

“Aquesta categoria és la més vital dins les files de l’Hesbol·là, perquè és formada per persones que tenen feines però que estan disponibles quan les necessiten”, va dir.

La comunicació entre els membres més alts del grup, i amb les posicions de primera línia a la frontera entre Israel i el Líban, es fa per mitjà d’una altra xarxa amb cable, va afegir la mateixa font.

Però algunes figures destacades també van rebre cercapersones. L’ambaixador de l’Iran al Líban, Mojtaba Amani, va rebre ferides a la cara i a la mà en l’atac de dimarts, segons un funcionari regional que parla sobre l’incident amb la condició d’anonimat. I Mohammed Mahdi, el fill adult d’Ali Ammar, un membre del parlament per l’Hesbol·là, hi va morir.

Ammar va dir a un canal libanès que la mort del seu fill representava “el sacrifici suprem en la defensa de la nació.”

Una dona prega davant la tomba d’una de les persones mortes en l’atac (fotografia de Wael Hamzeh).

Muhammed Nour Adeen, l’assistent d’hospital mort dimarts, portava el seu cercapersones per feina, segons que van dir els seus amics i companys de feina a The Washington Post durant el seu funeral. Dues dones que treballen en la gestió de l’hospital van dir que acabaven d’arribar al seu torn quan van sentir un soroll fort i un impacte.

Al principi, les dones van pensar que hi havia hagut un accident de cotxe fora. Després van adonar-se que l’explosió havia estat dins l’edifici. Molts treballadors de l’hospital van resultar ferits, segons que ens van explicar, també amb la condició d’anonimat, per la por de ser entrevistades sense el permís de l’Hesbol·là.

Muhammed Kanj, d’onze anys, havia anat a casa d’un veí dimarts per veure un amic. El cercapersones, propietat del pare del seu amic, era a l’habitació on jugaven els nens quan va començar a emetre un senyal acústic, explicava la seva tia, Safa Kanj, de 59 anys.

Muhammed va morir i el seu amic va quedar ferit.

“Tot just havia començat l’escola. Tenia una personalitat encantadora, era un nen feliç”, va dir Safa Kanj, mestra jubilada. Ara està preocupada per mantenir la resta de la família segura. “No sabem què ens faran ara”, deia, tot assenyalant els telèfons mòbils que portaven molts dels assistents al funeral.

Moments després, es va sentir una forta explosió a l’extrem de la multitud que assistia al funeral. Els testimonis van dir que el walkie-talkie d’un conductor voluntari d’ambulància havia esclatat. Els guàrdies de seguretat de l’Hesbol·là van demanar a crits a la gent que apaguessin els telèfons i retiressin les bateries de les seves ràdios.

Dijous no es van fer funerals públics.

Bahout explica que els atacs han deixat l’Hesbol·là exposat, perquè la informació pública sobre els morts i ferits és aprofitada per les xarxes d’intel·ligència estrangeres.

“No és la primera vegada que han estat penetrats”, diu, en referència als informes que expliquen que una xarxa de comunicacions compromesa va portar a l’assassinat per part d’Israel del comandant de l’Hesbol·là Fuad Shukr a final de juliol. “Però en termes de magnitud, això que ha passat ara és molt diferent.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos subscriptors del diari. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges i entrevistes i aconseguirem que estiguin a l’abast de tothom. I tots hi sortirem guanyant.

Jordi Turull pretén de mantenir-se a la secretaria general de Junts en el congrés de l’octubre. En aquesta entrevista, feta dijous a la seu del partit, parla de les negociacions amb el PSOE i de les condicions per a negociar-hi el pressupost, defensa que Junts integri partits com Demòcrates a partir del pròxim congrés i explica que no parla amb la secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, d’ençà de final de juliol. També parla de l’aplicació de la llei d’amnistia i opina que “Illa no només hauria d’anar a visitar Puigdemont sinó que hauria d’abanderar la denúncia d’aquesta repressió”.

—Amb el vot en contra a la proposició de llei per a regular el lloguer de temporada i el lloguer d’habitacions, la gent pot haver entès que defenseu el sector immobiliari i no les persones.
—No, nosaltres defensem les persones i volem que se solucioni el problema. No pots votar a favor d’una cosa que saps que l’agreujarà. A més, l’habitatge és un tema d’emergència nacional. I calen grans acords polítics, també amb tots els sectors implicats. Si hi ha manca d’oferta, i tot s’encareix molt, has d’estimular que n’hi hagi més. Per tant, has de fer que el sector que pot oferir-la se’n senti partícip. D’altra banda, no podem generar l’expectativa a la gent més jove que la solució és una habitació. Li hem d’aconseguir habitatge. Amb quines fórmules? Promocionar la gestió del parc públic d’habitatge social, amb estímuls perquè molts propietaris tinguin bonificacions fiscals si posen preus accessibles, i per a unes determinades edats, les que pateixen més el problema. Una altra mesura és que els joves puguin accedir a la propietat amb un avalador com la Generalitat, i fer un cos eficaç i seriós d’inspecció i sancions a qui fa frau. I fer-ho amb mentalitat de partit independentista, d’estat. Exprimir al màxim les possibilitats que ens dóna el codi civil català, que hi hagi una llei d’arrendaments urbans de Catalunya i que puguem fer aquestes polítiques.

—Però el text tot just s’havia de començar a tramitar. Hi podíeu haver presentat esmenes durant el debat.
—Era un tema de formes i de fons. Parlàvem d’un document de tres fulls. Ens van dir: no, o tot o res. Quan no tens ganes que algú s’hi sumi, es nota de seguida. El dia de la votació, amb Míriam Nogueras, vam fer una videoconferència amb els de Sumar i vam dir que no podíem permetre que prosperés. Estàvem en l’abstenció, i en aquell moment no continuava endavant. Després, hi va haver algun canvi per part d’alguna formació política. Vam canviar el vot però no l’opinió. Els vam dir: si voleu, demà ens asseiem, però heu d’entendre que no hem d’acceptar el vostre posicionament, sobretot tenint en compte que els comuns, amb les polítiques que heu demostrat a la ciutat de Barcelona, heu empitjorat el problema.

—Amb aquest vot també heu volgut enviar un missatge al PSOE abans de la negociació del pressupost espanyol?
—Amb aquest en concret, no, perquè no era una proposta del PSOE. L’hi hem enviat després, quan el PSOE ha començat a dir certes coses: no es pot sentir enganyat de cap de les maneres, sempre li hem parlat molt clarament. L’acord de Brussel·les, en el primer paràgraf, ja diu que les coses no poden funcionar com els darrers quatre anys, i que no hi ha cap obligació de mantenir l’estabilitat. Si no compliu, no ens hi sentim obligats.

—En les negociacions del pressupost espanyol, voleu negociar el finançament, en paral·lel al pacte d’ERC amb el PSOE?
—L’acord que tenim és que l’estabilitat es garantirà a partir dels avenços que hi hagi en tots els temes que s’hagin anat acordant. Els diem que, abans de demanar-nos de negociar el pressupost, ens presentin un balanç de tot allò que s’hauria d’haver complert i no s’ha complert, nosaltres també ho farem. No reproduirem compromisos i pastanagues. O aquests dies ajuden que això canviï i s’acceleri molt, o no sé si ells mateixos tindran la gosadia de dir que negociem el pressupost. No enganyem ningú: si vosaltres compliu, nosaltres complim.

—El vostre balanç és que no han complert?
—En alguns temes considerem que no s’ha complert. Podrien tenir una actitud més ferma amb el català a Europa, que el president del govern despengi el telèfon i parli amb els caps d’estat. No han fet tot el que podien fer. Hem de parlar del pressupost present: no acceptem aquests nivells d’execució tan baixos. Les darreres dades que tenim és que aquest és l’any en què hi ha la pitjor execució pressupostària de l’estat a Catalunya. Els vam dir: si això va així, oblideu-vos d’un nou pressupost, perquè és l’estafa de l’estampeta. Una altra qüestió és l’assumpció de les competències per a la gestió integral de la immigració. Hem fet una proposta molt seriosa, jurídicament la llei orgànica ha de ser molt precisa i ho hem fet des de l’autoexigència. Hi ha d’haver un retorn seriós. Si volen, que la millorin jurídicament, però que quedi clar que compleix amb la gestió integral d’immigració, que és el gran repte demogràfic que tenim.

—El PSOE ha dit que la regulació dels fluxos migratoris i el control de les fronteres són impossibles de traspassar. Junts va ser ingenu pagant per avançat?
—Ingenu, no, perquè justament hi ha un mecanisme a la constitució espanyola per a les competències que són pròpies de l’estat, que és l’article 150.2. Seguint totes les directrius que hi ha a la Unió Europea, la gestió integral vol dir la gestió integral. No és un tema jurídic, sinó de voluntat política. Però jo crec que un dels problemes que té el PSOE és que no trasllada als altres ministres els compromisos que agafem a la taula de negociació internacional. L’altre dia, les declaracions del ministre Marlaska demostraven un desconeixement absolut d’allò que tenim signat. L’acord parla del traspàs de la gestió integral. Si no li agrada al senyor ministre, és el seu problema, però els màxims representants del seu govern i del partit van assumir aquest compromís.

—Tancar l’aplicació d’aquest acord és una condició sine qua non per a negociar i aprovar el pressupost espanyol?
—La condició sine qua non per a aprovar els pressupostos, negociar-los i aprovar-los, és el compliment d’allò en què has quedat en el termini que has quedat. Ens vam marcar d’accelerar-ho tot perquè abans de final d’any hi hagués acord d’un text entre el PSOE i Junts per Catalunya. Després, haurem d’anar a buscar els suports d’altres formacions polítiques, perquè amb el PSOE i nosaltres no pot tirar endavant.

—Després de l’intent de detenir el president Puigdemont i les declaracions que han fet alguns ministres, la relació amb el PSOE s’ha malmès? La taula de Suïssa continua funcionant?
—La taula de Suïssa continua funcionant i la relació del PSOE ni s’ha malmès, ni ha millorat, ni ha empitjorat. Perquè amb aquest tipus de relacions no anem a fer amics, ni enemics tampoc. Ens movem pels compromisos. Si tu compleixes, nosaltres complim. I a tant la peça. A part d’avançar en tot allò que acordem del mecanisme de mediació internacional, el PSOE sap que en qualsevol legislació que consolidi el cafè per a tothom, que agreugi encara més el tracte fiscal i econòmic de l’estat amb Catalunya, i que suposi un retrocés competencial, no tindrà el nostre vot. Com que és molt fàcil que no s’adonin si una cosa ens afecta més o menys, potser per la maquinària de l’estat, els hem dit que ens passin les qüestions abans d’anar al consell de ministres, i les treballem i consensuem. Llavors tot pot tenir un camí més fàcil, l’acord o el desacord. Perquè, si hi ha desacord, poden buscar el suport d’uns altres. I això, moltes vegades, no ho fan, i llavors són tot corredisses.

—Això vol dir que no donareu suport a l’acord de finançament entre el PSOE i ERC?
—Volem veure el text de la llei i les condicions. Perquè una cosa és el que van pactar políticament el PSC i ERC, una altra és com ho van explicar –parlaven de “concert” i aquesta paraula no hi apareix– i una altra encara són les últimes declaracions de Pedro Sánchez, que gairebé superen les que va fer Zapatero dient que totes les comunitats quedarien per sobre de la mitjana. Sóc de lletres, però sé que perquè hi hagi una mitjana n’hi ha d’haver alguns per dalt i uns altres per baix. Diu que serà singular per a tothom. Això és consolidar el cafè per a tothom. Fins que no hi hagi una proposta sobre la taula, no ens hi posicionarem. D’altra banda, en l’acord de Brussel·les, un dels temes que hi ha, mentre no hi hagi un referèndum per a la solució del conflicte polític amb Catalunya, és el finançament. No sé com gestionarà dos acords, el PSOE. Ens mourem per sentit de país i no per qui ho proposa. La nostra proposta és sortir de la LOFCA, recaptar, gestionar, tenir sobirania fiscal i que la solidaritat la decidim nosaltres. Partint de què? Com ho fa Europa respecte dels països i les regions. I hi ha d’haver un retiment de comptes. No pot ser que la solidaritat la decideixi un altre. No pot ser que incrementi l’espoli fiscal i que hi hagi comunitats que gaudeixin d’uns serveis pagant menys impostis perquè es financen amb els imposts dels catalans.

—Parlem del congrés de Junts. Preveieu que partits com Demòcrates, amb qui heu anat a les eleccions, s’integrin a Junts?
—Amb Demòcrates, fa temps que parlem d’això, és veritat. Repetim elecció rere elecció perquè és més allò que ens uneix que no pas allò que ens separa. Hem de mirar si hi ha alguna possibilitat d’anar molt més enllà. La nostra predisposició hi és, i a partir d’aquí hem de ser molt respectuosos amb els processos de decisió de les altres formacions polítiques i amb els nostres. I no tan sols amb Demòcrates. A les municipals hem demostrat que som capaços d’arribar a acords amb moltes formacions de caràcter territorial, des d’Impulsem el Penedès i Impulsem Lleida a unes altres formacions que eren en un altre terreny. L’ADN nostre és de dir: posem-nos-hi bé perquè la gent es pugui integrar i s’hi senti reconeguda.

—Us preocupa que hi hagi tensions entre els independents i els sectors que provenen de l’antiga CDC en el congrés?
—No. Qualsevol persona que tingui prevencions amb aquest tema és que té inseguretats d’ell mateix. No ens ha de preocupar, ho hem de posar com un valor afegit. I la prova és que moltes persones que han entrat com a independents s’han integrat perfectament i han acabat afiliant-se. Cadascú tria el seu motiu. Aquest congrés va de marcar la partitura. No pots tenir un bon director o una bona orquestra si no hi ha una partitura molt clara. I nosaltres, davant els reptes que té el país, i l’independentisme, volem marcar una partitura molt sòlida, que tothom es pugui sentir reconegut dins l’independentisme i el conjunt del país. Hem de trobar que tothom se’n pugui sentir actor i no espectador.

—Personalment, voldríeu que Puigdemont tornés a presidir Junts?
—No és un tema de cadires. Vull que el president Puigdemont estigui molt implicat a Junts per Catalunya. Com a president, ningú pot dubtar dels sacrificis que ha fet: personals, familiars, de tot ordre. Vull que estigui en el lloc que se senti més còmode i de la manera que se senti més còmode. Per què? Perquè no em veig amb condicions d’anar-li a exigir que ha de ser així i d’aquesta manera. Anem al gra. El volem més desvinculat o més vinculat? El volem molt vinculat, sabent que el lideratge del president Puigdemont va més enllà de les costures de Junts.

—Es parla de la possibilitat que Laura Borràs presideixi una nova fundació vinculada al partit.
—No n’hem parlat, d’això. Perquè, com que aquest congrés no tracta de cadires, com que tracta de braços, de mans, ens hem concentrat a fer uns bons equips de ponència. Ara som en la fase dels delegats. Sí que els pròxims dies hem de parlar d’on s’imagina cadascú que vol ser o pot ser en els pròxims anys. I no només amb el president i amb Laura Borràs, sinó amb molta altra gent que pot fer una gran aportació.

—Voldríeu arribar al congrés amb una candidatura unitària que aglutini totes les sensibilitats del partit?
—Sempre. Qualsevol candidatura que hi hagi ha d’aglutinar les sensibilitats del partit, perquè, si no, és una operació de fracàs. Sempre prefereixes anar-hi amb una, però si n’hi hagués tres o quatre  perquè vagi bé –hi ha partits que en tenen quatre–, hi ha d’haver totes aquestes sensibilitats, que són moltíssimes, no les típiques i tòpiques. Aquest país té molts matisos. M’agradaria arribar al congrés amb una sola candidatura i que ens concentréssim –perquè això altre distreu, vulguis o no– en la partitura.

—Puigdemont no tornarà al Principat fins que el Tribunal Constitucional espanyol no faci aplicar la llei amnistia?
—El president Puigdemont ja ha tornat. El que no farà és lliurar-se per lliurar-se, perquè no té cap mena de lògica. Amb el PSOE també som exigents. No et pots confrontar amb el poder judicial només quan veus que, presumptament, prevariquen i afecta un familiar teu. Hi ha jutges, com Llarena, com Marchena, que saben per què s’ha fet aquesta llei d’amnistia i per a qui: per a centenars de persones, i també per al president Puigdemont, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raül Romeva o jo mateix. Quan veus que ho passen per alt expressament, i han dit que ho combatrien, n’han fet documents, no pots fer veure que plou. Ens preocupa aquesta deriva antidemocràtica de l’estat espanyol. Tens un poder judicial que fa de legislador i un president del govern que diu que governarà al marge del parlament. Però què és, això? El president Puigdemont tornarà quan tingui les garanties que li respecten el mateix que a qualsevol ciutadà en un estat de dret.

—El PSOE pot fer un ús polític de la majoria progressista del TC amb l’amnistia per tenir-vos agafats en les negociacions en el congrés espanyol?
—Vull deixar clar que això a nosaltres no ens fa ni pessigolles. Ni aquesta presumpta pressió que ve pe missatges a mitjans, ni tota aquesta onada mediàtica de si “sou la dreta i formeu part d’un bloc”, tota aquesta demagògia de baixa estopa… no ens fa ni pessigolles. Han de tenir clar que no tenen ostatges. No els tindran, no hi són. Ells compleixen, nosaltres complim. No compleixen, no complirem. La temptació de pensar que nosaltres serem obedients encara que no compleixin se la poden treure del cap. No ens hem sentit mai ostatges de l’estat, al contrari. Crec que hem demostrat i acreditat que no és així, el president Puigdemont i uns altres. Jo no estic condicionat per res. Que no em vinguin amb el xantatge que, si faig això, perdré l’indult. Si l’he de perdre, el perdo. Vull ser coherent amb les meves idees i amb la meva voluntat política.

—La vostra inhabilitació també depèn del TC, a banda d’aquesta nova petició d’indult que s’ha registrat.
—Però estic inhabilitat per a càrrec públic, no per fer política. El meu compromís amb la independència de Catalunya ni és condicionat, ni és revisable, ni és parcial, és total. En la meva actuació, no hi ha hagut cap decisió en què m’hagi condicionat el fet de tenir un indult condicionat. El 8 d’agost, em deien, però això… El meu compromís –i la meva lleialtat amb el president– amb tot allò que sigui confrontar-nos i avançar cap a la independència de Catalunya és absolut.

—Puigdemont pot votar al parlament, hauria de poder intervenir també a distància en els debats?
—No em vull anticipar. Tenim una reunió d’aquí a uns dies a Bèlgica per a l’organització del grup parlamentari i per veure com enfoquem això des del punt de vista del parlament. El paper que tindrà el president Puigdemont, li pertoca dir-ho a ell. M’agrada insistir que el fet lamentable és que hagi de triar sense tenir tots els drets.

—Carles Puigdemont hauria de poder ser el cap de l’oposició formalment?
—Torno al mateix d’abans. El president ha fet manifestacions, i hi havia el context que hi havia. No estic en situació d’exigir ni opinar com ha d’actuar políticament. El vull actiu políticament. De quina manera? S’ha guanyat el dret de decidir-ho.

—Temeu que l’etapa de Salvador Illa al govern de la Generalitat s’allargui més d’una legislatura, tenint en compte quina és la situació que viuen els partits independentistes?
—No, treballarem perquè, si pot ser, sigui de menys d’una legislatura. Les coses costen molt de fer, i desfer-les no costa gens. En aquest congrés, ens mourem en dues tessitures: esperança en el moviment independentisme i alternativa a moltes polítiques que el govern Illa farà amb els condicionants que li han posat ERC i els comuns. Salvador Illa durarà? No necessàriament. Ens hem de concentrar a fer-ho bé.

—En la ronda de contactes que Illa fa amb ex-presidents de la Generalitat, creieu que hauria d’anar a visitar Puigdemont?
—No només hauria d’anar a visitar-lo, sinó que hauria d’abanderar la denúncia davant el poder judicial d’aquesta repressió.

—Els ponts amb ERC i la CUP estan més trencats que mai?
—Per a mi, ERC ha canviat de riu. Té tota la legitimitat del món, però això d’avançar cap a la independència donant tot el poder polític a qui combat l’independentisme, m’ho han d’explicar, no ho entenc. No establirem pas relacions de manera periòdica ara, quan no sabem quina de les quatre candidatures guanyarà. Volem ser molt respectuosos. No farem el que ells han fet quan nosaltres hem tingut situacions delicades a casa nostra. Esperarem, i evidentment que ens agradaria que ERC tornés al riu de la unitat d’acció conjunta de l’independentisme, però ho han de decidir en el congrés. Pel que fa a la CUP, anem parlant. També estan en un procés intern i hem d’esperar quines conclusions en treuen. Hi ha partits que tenen el debat de si primer ha de ser la revolta nacional o la revolta social. En funció del que surti, ens hi podrem entendre més o menys.

—Heu parlat amb Marta Rovira després de la investidura de Salvador Illa?
—No. Marta Rovira té un missatge meu. El vint-i-poc de juliol em va preguntar una cosa per WhatsApp i vaig contestar. No m’ha tornat a contestar i, a partir d’aquí, de tot el que ha fet Esquerra me n’he assabentat pels diaris. No és cap retret, cadascú té la seva manera de funcionar.

—Vau demanar que ERC us demanés disculpes pels mariatxis i altres accions de l’estructura B. Marta Vilalta us va respondre al Més 324 que vosaltres hauríeu d’evitar el linxament que es fa a ERC a les xarxes. Teniu una estructura de gent que s’hi dedica?
—Em va saber molt greu quan vaig sentir, de no sé de qui d’ERC, que tots els partits ho tenen. Fals. Totalment fals. A tots els partits hi ha hooligans de les xarxes o d’altres coses, i de vegades has de demanar calma o desautoritzar segons quins missatges. Jo ho he fet. Sobre això que diu Marta Vilalta, quan vulguin, ens veiem per calmar els ànims a les xarxes. També he de dir que no estic tot el dia pendent de l’insultòmetre. Però això és una altra cosa. Quan algú reconeix que directament ha centrat part de l’actuació del seu partit a desacreditar la teva formació política i els seus lideratges, i aquesta direcció diu que no tornarà a passar i que és una vergonya… No només demanis disculpes –que ho has de fer– a Ernest Maragall. Si has fet moltes coses contra Junts, almenys una disculpa. I després, una altra cosa, tot això enverina la conversa independentista. Sempre estàs amb el dubte de dir: això que ha aparegut aquí, ho han fet ells? L’estructura B d’Esquerra no ha anat contra Vox, contra el PSC o els Comuns, ha anat contra Junts, bàsicament. I han fet coses espúries per generar pena o adhesions dins de casa seva, amb l’episodi de l’Alzheimer dels Maragall o uns ninots penjats.

—Manteniu que podríeu prendre accions legals?
—No és el camí. Judicialitzar el combat polític, per què? Després hi pot haver jutges que es freguin les mans amb un partit independentista… No pots descartar res, perquè potser t’assabentes que et fan no sé quina animalada. Espero que no sigui així. Volem unes disculpes i un cert correctiu que això no passarà més.

—Hi ha qui considera que l’única manera de refer els ponts entre els partits independentistes és que hi hagi un relleu de les persones que hi vau ser l’1-O.
—No hi estic d’acord. Sempre he tingut la fama d’entendre-m’hi molt bé. No és un problema de cares. Ho és d’entendre si hi ha voluntat de compartir estratègies, o no. En el meu cas, i en el del president, no hem renunciat, ni ens hem rendit, ni hem apostat per estratègies del deixar-ho estar, sinó que ens veiem amb la mateixa força, il·lusió i determinació. I al costat nostre, moltíssima gent que no hi era el 2017. No és una cosa d’un o de dos, sinó dels equips. També pots aportar experiència a gent que està començant. Hi ha un discurs per a desactivar políticament el president Puigdemont. També n’hi ha un altre que diu que els qui tenen l’indult estan segrestats. Mira, jo de la presó en vaig sortir encara més convençut i determinat. Cada dia hi ha més motius per a la independència. El lideratge del president Puigdemont és un actiu i no un passiu.

 

Avui s’han reunit a Suïssa dues delegacions de Junts i el PSOE, en el marc de les reunions periòdiques amb els mediadors internacionals que es van acordar de fer després del pacte per a la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. La delegació del PSOE, l’encapçalava Santos Cerdán, i la de Junts, el president Carles Puigdemont.

A diferència del que ha passat amb les altres trobades, que havien estat discretes i de les quals no s’havia filtrat ni quan es feien, en aquest cas s’ha fet córrer la notícia, cosa que ha molestat molt Junts. Fa uns dies, els socialistes ja van insinuar que tenien una reunió amb Puigdemont, però la van vincular a la situació al congrés espanyol i no a la mediació internacional.

Fonts de Junts han expressat aquest malestar a VilaWeb i han dit que la reunió s’havia fet en un clima de “gran escepticisme i incertesa”, i han constatat que les posicions dels dos grups estan molt allunyades.

Diverses de les informacions que s’han publicat afirmaven que demà, dissabte, hi hauria una segona reunió, cosa que ha estat completament desmentida per les fonts de Junts.

Aquests darrers últims mesos, les exportacions de béns catalanes havien presentat molts creixements interanuals negatius. De fet, dels nou darrers mesos, només tres han tancat en positiu: un d’aquests va ser el passat juliol, que és, precisament, el que s’ha recuperat amb més força, d’un 9,4% anual. És el juliol amb més exportacions, és a dir, que representa un màxim històric per a aquest mes concret. En l’acumulat de l’any, encara continuem amb xifres vermelles, -3,3%, si bé millora substancialment el percentatge negatiu que s’arrossega aquests darrers mesos. Hem de pensar que comparem les dades d’enguany amb l’any en què Catalunya va assolir el seu rècord històric. Per tant, és dels casos en què cal positivitzar la xifra, i dir que aquest és el segon any més important en les exportacions catalanes de béns, fins al juliol. Crec que és més adient.

Dins l’estat espanyol, les vendes catalanes de béns a l’exterior al juliol han representat un 27,8% del total, per sobre de la mitjana habitual, i han més que doblat, per exemple, les registrades per la segona comunitat exportadora, que ha estat Madrid, amb un 12,2%. Una circumstància que es repeteix si la comparació s’estén als set primers mesos de l’any, amb un 26,1% i un 12,2%, respectivament.

I no és un any fàcil, si bé aquest mes sembla que ha augmentat el moviment de trànsit internacional. Tan sols cal fer la comparativa, en què les exportacions catalanes (i també les espanyoles) de mercaderies al juliol van mostrar més fortalesa que no pas les de la zona euro i la UE-27 (que van registrar pujades interanuals del 7,4% i del 7,2% respectivament). Entre les principals economies de la Unió Europea també van créixer les exportacions d’Alemanya (5,4%), França (7,1%) i Itàlia (6,8%). Fora de la Unió Europea, les exportacions del Regne Unit van baixar d’un 15,5% interanual, mentre que les dels Estats Units, la Xina i el Japó van créixer, respectivament, d’un 5,5%, un 6,5% i un 10,2%, segons dades de l’Informe de comerç exterior del Ministeri d’Economia espanyol, fet públic aquest matí.

Per la seva banda, el butlletí econòmic del Banc d’Espanya del tercer trimestre, publicat aquesta setmana, destaca que, tenint en compte aquest període, els senyals sobre l’evolució de les exportacions de béns són mixtes. D’una banda, l’indicador PMI (directors de compres) de comandes d’exportació noves apunta a una certa desacceleració de les vendes a l’exterior. En canvi, les expectatives dels empresaris recollides a la darrera Enquesta de conjuntura de l’exportació es mantenen relativament positives quant a les exportacions de béns. I, ateses les xifres de juliol, sembla que l’han endevinat més els empresaris exportadors.

En la mateixa direcció positiva apunten els dinou serveis d’estudis privats que s’inclouen a l’enquesta de Funcas. En la revisió de setembre, van fer pujar la previsió de creixement del PIB estatal en 0,2 punts percentuals, respecte de les de dos mesos abans, principalment arran de la millora esperada en el sector exterior. L’enquesta no matisa entre béns i serveis, però encara que els serveis (turisme) es deuen endur la part més important dels 0,6 punts percentuals en què apugen l’estimació, els béns també hi deuen tenir alguna cosa a dir, en la millora. Cal afegir que dotze serveis d’estudis, dels dinou que intervenen en l’enquesta, han apujat la previsió, només un l’ha abaixat i sis l’han deixat igual. Vol dir que hi ha un bon consens en aquest punt.

Baixant al detall, en les exportacions catalanes del mes de juliol han destacat dos sectors per sobre dels altres. Per una banda, els productes químics, amb un creixement anual del 15,7% i, per una altra, els aliments, begudes i tabac, amb un 14,8%. En aquest darrer cas, és el creixement més fort del sector d’ençà del mes de març del 2023. En canvi, ha tornat a ser negativa l’evolució de les vendes de cotxes a l’exterior, que enguany ja arrossega un acumulat negatiu del -5,6%.

L’alimentació, amb 1.400 milions, ha tornat a ser el segon sector exportador del juliol, per davant dels béns d’equipament i dels cotxes. Durant els set primers mesos, ha superat els 9.100 milions, i s’ha convertit en el tercer sector exportador català. Un pilar clau de la nostra economia, al qual no sempre donem la importància que té. Parlo amb Marc Oliveras, cap de Coneixement i Estratègia de PRODECA, l’empresa pública del Departament d’Agricultura que promou els aliments catalans, perquè m’expliqui el perquè d’aquesta revifada. I em comenta, d’entrada, que “durant aquests set mesos, Catalunya ha exportat aliments i begudes a 187 mercats mundials i les vendes han anat en un 65% a la UE i la resta a tercers països”. D’aquests últims, em destaca el creixement dels Estats Units, “que és un mercat que demanda productes d’alta qualitat i on els agroalimentaris catalans troben una valorització més alta actualment, com són els casos de l’oli d’oliva i dels vins i els caves”.

Un altre element que destaca és l’augment d’empreses exportadores regulars en el sector. “Aquests set mesos comptem amb un 4% més d’aquestes empreses respecte del mateix període del 2023, i ja superen el 60% del total, fet que juga a favor del resultat global i, sobretot, del futur del sector”. I conclou que “el juliol, sembla el mes clau per a tornar a agafar una certa embranzida a les exportacions que, en el primer semestre, havien mostrat una pausa en el valor exportat”.

Em sembla una molt bona notícia, la recuperació de les vendes a l’exterior, que grinyolaven aquests darrers mesos. Per això em sorprèn que el govern espanyol no hagi fet cap mena de declaració oficial i que, a Catalunya, el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, s’hagi limitat a comentar que “si els catalans ens posem d’acord amb un pacte social més seductor, exportarem més i tindrem més inversió”. Crec, sincerament, que la notícia té molta més importància per la marxa del país que no la que li han donat públicament tant un govern com l’altre.