El PSPV continua sense aconseguir un acord sobre els possibles aspirants a liderar el partit, abans d’una executiva del PSPV-PSOE en què, després de dos ajornaments, és previst d’activar el procés per al congrés extraordinari. Així ho han assenyalat diferents fonts del partit a la Corunya, on el PSOE fa aquest cap de setmana la convenció política, i on ahir va haver-hi un sopar de la delegació valenciana que hi assisteix, en què es va parlar sobre el futur immediat del PSPV-PSOE.

De moment, cap dels tres possibles aspirants a succeir Ximo Puig al capdavant del PSPV-PSOE –la ministra de Ciència, Diana Morant, i els secretaris d’Alacant, Alejandro Soler, i de València, Carlos Fernández Bielsa– no ha fet el pas d’oficialitzar la candidatura. Els seus entorns diuen que, ara com ara, continuen sense arribar a un acord perquè hi hagi una única candidatura, cosa que evitaria que es fessin primàries.

Així doncs, tot continua obert el dia abans de l’executiva que el PSPV-PSOE té convocada per a demà a les 18.00. L’objectiu d’aquesta executiva, que arrossega dos ajornaments aquest mes per l’intent d’arribar-hi amb un consens previ que eviti un congrés de confrontació, és engegar el procés per al conclave extraordinari que es vol fer el primer trimestre de l’any.

El secretari general del PSPV-PSOE, Ximo Puig, ha dit que al final seran els militants els qui triaran qui el substituirà al capdavant del partit de cara al pròxim congrés extraordinari i ha defensat que aquesta candidatura havia d’estar integrada per qui pugui suscitar més consens i, sobretot, per un equip potent.

“A mi m’agradaria, en qualsevol cas, que ningú no perdi la perspectiva del que és important: representar adequadament la societat valenciana”, ha ressaltat, i ha incidit en l’opció d’equip potent “per a evidenciar que el PSPV guanyarà el 2027”. “Però guanyarà no per al PSPV, sinó per a millorar la societat valenciana”, ha afegit.

Els candidats

La ministra de Ciència espanyola, Diana Morant, un dels noms que sonen per a encapçalar el partit, va dir la setmana passada que es veia capacitada per a ajudar on es decidís en el procés de renovació. Per part seva, el secretari general del PSPV a Alacant, Alejandro Soler, ha expressat interès per a convertir-se en el successor de Puig o per a tenir un paper protagonista en el futur del partit. Al seu torn, el dirigent del PSPV a València, Carlos Fernández Bielsa, es va posar en contacte divendres amb càrrecs de la formació per treballar en un programa polític de “renovació, modernització i impuls” del partit per la possibilitat de presentar la candidatura per a succeir Puig.

Aquesta nit s’ha fet la gala de lliurament dels premis Ciutat de Palma, que enguany han estat marcats per la decisió de l’ajuntament, ara en mans del PP, d’introduir el castellà a la convocatòria de manera unilateral en els guardons de novel·la i poesia. Aquests guardons, d’ençà que es van crear l’any 1979, tenen d’objectiu el foment de la creació en la llengua catalana i la promoció i difusió de la literatura en llengua pròpia.

Davant d’aquesta i més polítiques contra el català del PP, uns quants guardonats han reivindicat la llengua a l’hora de recollir el premi al Teatre Principal. El músic Miquel Serra, que s’ha emportat el premi Bonet de Sant Pere per Las Hayas Arce, ha explicat que el col·lectiu mirava amb preocupació el retrocés de la protecció del català. “Som en mans d’un govern que té un soci que avorreix la llengua, i avorrir una llengua és com avorrir una varietat d’arbre fruiter: una cosa que no té gaire explicació.”

L’arquitecte Lluís Gené, que ha recollit el premi d’investigació Montserrat Casas, ha volgut reivindicar la llengua d’una altra manera: ha sortit a l’escenari amb la històrica samarreta verda contra la política lingüística de José Ramón Bauzá.

Les escriptores guardonades amb els premis de novel·la i poesia en català, Maria Escalas i Marina de Cabo, també han fet referències al català. “Escric en català, l’únic idioma que parlava la meva repadrina analfabeta que va instar la seva filla a aprendre a llegir, i l’idioma d’aquí”, ha defensat Escalas. De Cabo ha dit que triar una llengua per escriure ja era un posicionament polític.

Però no hi ha hagut més referències al català, i sí moments en castellà. Cap dels trenta escriptors premiats amb el Ciutat de Palma de poesia o novel·la uns altres anys que havien protestat per aquest canvi no ha assistit a la gala. Ara fa uns dies van demanar que les autoritats municipals rectifiquessin i recuperessin el respecte per la llengua.

Tres produccions d’IB3, guardonades

Tres produccions d’IB3 han estat guardonades: una de ràdio i dues de televisió. En el cas de la televisió, el curt de Miki Duran titulat Ben ha estat guardonat amb el Ciutat de Palma Maria Forteza d’Audiovisuals, en la categoria de curtmetratge. La coproducció d’IB3 Jo, Punk, de Dani Cuesta, ha rebut també el premi d’audiovisuals però en la categoria de documentari. Una producció d’IB3 Ràdio també ha rebut un reconeixement important: el pòdcast Campió! Un thriller pop, de Joan Cabot, ha guanyat en la categoria de Periodisme Miquel dels Sants Oliver.

Lara Fluxà ha guanyat el premi Antoni Gelabert d’arts visuals per ARVA; Dibuixant tebeos entre Eivissa i Barcelona (1937-2024). Joan Escandell Torres i Joan Miquel Morey Palou han guanyat el premi Ciutat de Palma de còmic. El premi Margaluz d’arts escèniques ha estat per a Héctor Daniel Seoane Torres per Bad Moon. El premi Guillem Sagrera d’arquitectura, ha estat per a OHLAB Architecture Lab.

El Comitè Federal del PSOE celebrat avui a la Corunya ha confirmat els canvis en la Comissió Executiva Federal, en la qual ara estan integrats nou ministres del govern espanyol, a més del secretari general i president del govern, Pedro Sánchez. També han confirmat el nomenament de la nova portaveu, la diputada per Burgos Esther Peña.

Són la vice-presidenta primera i minstra d’Hisenda, María Jesús Montero; la ministra d’Igualtat, Ana Redondo; el ministre de Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Félix Bolaños; la ministra de Ciència i Innovació, Diana Morant; la ministra d’Habitatge i Agenda Urbana, Isabel Rodríguez; la portaveu del govern i ministra d’Educació, Formació Professional i Esports, Pilar Alegría; i el ministre de Transports, Óscar Puente.

També estan en la nova executiva la vice-presidenta tercera i ministra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, Teresa Ribera; la ministra d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, Elma Saiz i el ministre d’Indústria, Jordi Hereu.

Per contra, han abandonat l’executiva sis integrants: Beatriz Carrillo, Andrea Fernández, Miquel Iceta, Andrea Fernández, María Márquez i Mayte Pérez.

En la clausura d’aquesta convenció, Sánchez també ha anunciat que els pròxim pressupost espanol inclourà un pla de reforç en matemàtiques i comprensió lectora. “Tot i l’esforç dels joves hi ha assignatures dures, com les matemàtiques i la comprensió lectora”, ha assenyalat. La iniciativa anirà dirigida a tots els joves que estan estudiant. “No pararem en l’àmbit educatiu”, ha dit.

La llista d’integrants de la nova Comissió Executiva Federal del PSOE és la següent:

Presidència
Cristina Narbona Ruiz

Secretari General
Pedro Sánchez Pérez-Castejón

Vice-secretària General
María Jesús Montero Cuadrado

Secretari d’Organització
Santos Cerdán León

Secretària d’Igualtat
Ana Redondo García

Portaveu
Esther Peña Camarero

Secretari de Política Autonòmica
Guillermo Fernández Vara

Secretari de l’Àrea Institucional i Grans Ciutats
Alfonso Rodríguez Gomez De Celis

Secretària de Política Municipal i Repte Demogràfic
Marisol Mateos Nogales

Secretari d’Acció Electoral i Formació
Javier Izquierdo Roncero

Secretari Adjunt d’Organització
Juan Francisco Serrano Martínez

Secretaria d’Estudis i Programes
Idoia Mendía Cueva

Secretari de Recerca i Anàlisi
Francisco Salazar Rodríguez

Secretària de Política Internacional i Cooperació al Desenvolupament
Hana Jalloul Muro

Secretari de Transports i Mobilitat Sostenible
Arcadi España García

Secretària d’Habitatge i Agenda Urbana
Isabel Rodríguez García

Secretària Unió Europea
Iratxe García Pérez

Secretari de Justícia, Reforma Constitucional i Nous Drets
Félix Bolaños García

Secretària de Ciència, Innovació i Universitats
Diana Morant Ripoll

Secretari de Transició Justa i Preservació de la Biodiversitat
Marc Pons Pons

Secretaria d’Indústria, Comerç i Turisme
Patricia Blanquer Alcaraz

Secretari de Política Econòmica i Transformació Digital
Pedro Casares Hontañon

Secretària de Cultura i Esport
Manuela Villa Acosta

Secretari de Pacte de Toledo i Inclusió Social
Iván Fernández García

Secretària de Treball, Economia Social i Autònoms
Montserrat Mínguez García

Secretària d’Educació i Formació Professional
Luz Martínez Seijo

Secretari de Memòria Democràtica i Laïcisme
Manuel García Salgado

Secretària de Polítiques Socials, Gent Gran i Moviments Socials
María Nieves Ramírez Moreno

Secretari de Transparència i Regeneració Democràtica
Francisco Lucas Ayala

Secretària d’Emprenedoria i Impacte Social
Amparo Marco Gual

Secretària d’Agricultura, Ramaderia i Pesca
Ana María Romero Obrero

Secretària de Sanitat i Consum
Carolina Darias San Sebastián

Secretari LGTBI
Víctor Gutiérrez Santiago

Secretària del PSOE Exterior
Pilar Cancela Rodríguez

Secretari de Polítiques Migratòries i Refugiats
Luc Andre Diouf Dioh

Vocals

Teresa Ribera Rodríguez

Pilar Alegría Continente

Óscar Puente Santiago

Elma Saiz Delgado

Jordi Hereu i Boher

Sabrina Moh Abdelkader

Abel Caballero Álvarez

Elisa Garrido Jiménez

Álvaro Martínez Chana

Portaveu Congrés

Patxi López Álvarez

Portaveu Senat

Juan Espadas Cejas

Presidència Delegació Parlament Europeu

Javier Moreno Sánchez

FEMP
Inés Rey García

Més de 25.000 palestins ja s’han mort a Gaza per l’ofensiva israeliana, segons el Ministeri de Sanitat controlat per Hamàs, que parla de 178 víctimes a la zona aquestes darreres 24 hores. D’ençà que va començar el conflicte armat el 7 d’octubre, la xifra de morts a Gaza s’eleva a 25.105, a banda de 62.681 ferits, 293 més que en el balanç anterior. En paral·lel, uns quants militars nord-americans van quedar ferits lleus ahir en un atac amb míssils contra la base aèria Al-Assad, situada a l’oest de l’Irac. La intel·ligència dels EUA assenyala una milícia pro-iraniana com a autora de l’atac, que va ser hores després de la mort de cinc membres de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran a Damasc.

El règim de Teheran atribueix a Israel l’atac aeri a la capital de Síria que ha costat la vida als cinc membres de la Guàrdia Revolucionària. El president iranià, Ebrahim Raisi, ha dit: “Els crims del règim sionista no quedaran sense resposta.”

Finalment, l’exèrcit d’Israel ha explicat que aquestes darreres hores ha mort almenys quinze milicians d’Hamàs al nord de Gaza i també a la ciutat de Khan Yunis, al sud, a banda de trobar “nombroses armes” i un túnel de gran longitud emprat per retenir una vintena d’ostatges. “El túnel subterrani tenia una llargada de 830 metres i 20 metres de profunditat, era ple de trampes explosives i ja ha estat destruït”, ha dit un portaveu militar israelià.

Situació insostenible

Les organitzacions d’ajuda amb presència a Gaza diuen que la catàstrofe humanitària fa la vida com més va més insostenible per a molts palestins, cosa que agreuja les amenaces que implica la campanya militar d’Israel contra Hamàs.

Ajith Sunghay, cap de l’Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides a Gaza, ha descrit un “entorn d’olla de pressió”, amb talls de comunicacions que agreugen les pors causades per l’escassetat. “Milers de persones continuen arribant a Rafah en situacions desesperades i fan refugis improvisats amb qualsevol material que puguin tenir a les seves mans”, ha dit en un comunicat.

“La gent a Gaza es mor no solament per les bombes i les bales, sinó per la manca d’aliments i aigua neta, i els hospitals no tenen electricitat ni medicaments”, ha afegit el secretari general de l’ONU, António Guterres, a les xarxes socials. També ha dit que la negativa del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a la solució dels dos estats era inacceptable. “El dret del poble palestí a construir el seu propi estat ha de ser reconegut per tots.”

Guterres ha respost així a Netanyahu, que aquestes darreres hores ha dit: “No comprometré el control total de la seguretat israeliana sobre tota l’àrea a l’oest de Jordània, i això és contrari a un estat palestí.” Ho ha dit després d’una trucada amb el president dels Estats Units, Joe Biden, que ha insistit en la solució dels dos estats.

El Santander, el BBVA, CaixaBank, el Sabadell, Bankinter i Unicaja van guanyar el 2023 la xifra rècord conjunta de gairebé 26.000 milions, un 24% més, gràcies a l’estirada dels tipus d’interès i malgrat l’impost extraordinari, que els ha valgut més de 1.100 milions, segons les estimacions d’analistes.

Amb aquestes previsions, els sindicats CCOO, UGT i FINI han engegat una escalada de mobilitzacions, sense descartar la convocatòria d’aturades, i continuen demanant un augment salarial entre el 17% i el 23% en tres anys, sense que hagi tingut gaire bon acolliment per part de les patronals del sector.

El pròxim 25 de gener, Bankinter serà l’entitat que començarà una vegada més la ronda de presentació de resultats del sector i el consens del mercat espera un benefici net de 860 milions d’euros, un 53,57% més.

El BBVA farà saber els seus beneficis el dimarts 30 de gener i els analistes consultats per Efe calculen que aconseguirà la xifra de 7.835 milions, un 22,04% més que el 2022, en part ajudat per l’alça dels tipus d’interès, que contribuiran que els ingressos superin els 24.000 milions.

El dimecres 31 de gener serà el torn del Santander que, segons les previsions, pot anunciar un benefici històric de 10.750 milions, un 11,9% més, especialment per l’estirada del negoci a l’estat espanyol i la resta d’Europa.

El primer de febrer, el Sabadell revelarà els comptes i, si coincideixen amb les estimacions del mercat, l’entitat haurà guanyat 1.310 milions el 2023, un 52% més que un any abans, gràcies a les pujades dels tipus, però també a la millor evolució de la seva filial britànica, TSB.

El divendres 2, CaixaBank publicarà les seves dades i la mitjana del mercat calcula que el benefici net del 2023 va créixer d’un 54%, fins a vorejar els 5.000 milions, 4.862 milions, igualment animats per l’alça de l’euríbor.

Finalment, el dimarts 6 de febrer Unicaja Banco anunciarà uns resultats de 314,5 milions, segons els analistes, un 21% més.

D’aquesta manera, aquests bancs hauran guanyat en conjunt la xifra rècord de 25.931,5 milions el 2023, pràcticament 26.000 milions, un 24,38% més que un any abans. Això seria un nou rècord de beneficis per part el sector, després d’haver abonat 1.122 milions per l’impost extraordinari creat pel govern espanyol, que grava els ingressos i comissions del negoci bancari de les entitats a l’estat espanyol. Per aquest tribut, que el sector ha recorregut en contra, CaixaBank va pagar 373 milions; BBVA, 225 milions; Santander, 224 milions; Sabadell, 157 milions; Bankinter, 77 milions i Unicaja Banco, 66 milions.

Tornant als resultats rècord, cal tenir en compte que aquests sis grups han augmentat considerablement de mida amb l’absorció d’unes altres entitats. Aquest és el cas del Banc Santander, una vegada integrat el Banc Popular, però també el del BBVA, que va comprar Unnim i amb Catalunya Banc; CaixaBank, incorporada Banca Cívica, Banc de València, Bankia i BMN al seu perímetre; Sabadell, que es va adjudicar la CAM; o Unicaja Banco, que inclou ara a Liberbank.

El govern de la Generalitat vol assumir almenys una primera línia de Rodalia abans que acabi el 2024, possiblement l’R1, i que l’empresa mixta Rodalies Catalunya, que ha de gestionar el traspàs de les rodalies ferroviàries, arrenqui a la primera meitat d’enguany. “Aquest és el calendari amb què treballem”, ha explicat en una entrevista amb EFE la consellera de Territori, Ester Capella.

Capella va pactar el 10 de gener amb el ministre espanyol de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, constituir la comissió política sobre aquest traspàs al llarg de la primera setmana de febrer, tot i que sense fixar encara el dia concret. Aquest espai de decisió política “haurà d’avalar el que decideixin les diferents comissions” encarregades de desplegar un acord de traspàs “integral” de Rodalies -segellat per ERC i PSOE en els pactes per la investidura de Pedro Sánchez- que, ha subratllat, “és molt detallat” i s’ha de completar al llarg de la legislatura.

Una primera línia traspassada aquest 2024

Aquest mateix any s’hauria de transferir una de les línies contemplades a l’acord. En concret, el text contempla el traspàs “almenys” de l’R1, l’R2 sud i l’R3. Capella ha assenyalat que a priori la línia que sembla més senzilla de traspassar és l’R1, si bé ha matisat que “una cosa és el que pot pensar una i altra què diran els tècnics”. També ha deixat la porta oberta a accelerar els plans per al 2024: “Si ens en traspassen dues, doncs dues”.

Rodalies Catalunya, a la primera meitat de l’any

Un altre dels acords és constituir una empresa mercantil sota el nom Rodalies Catalunya que assumeixi els recursos materials i humans de Renfe a Catalunya i el consell d’administració dels quals estarà compost a parts iguals per representants de l’administració espanyola i de la Generalitat. El president l’haurà de proposar la Generalitat, que tindrà un “vot de qualitat” per decantar les votacions, si bé les decisions estratègiques requeriran una majoria qualificada del consell. Capella ha indicat que “durant el primer semestre de l’any hauria d’estar a punt l’empresa, ja presidida i amb la seva composició establerta”.

Primera concreció: 410,7 milions del dèficit tarifari

El pacte esmentat també contempla l’abonament de diverses partides, quantificades en poc més de 500 milions d’euros en el moment de tancar l’acord i que un cop analitzades en detall superen els 575 milions. Una és el dèficit tarifari, en essència, la part del cost del servei que no se sufraga mitjançant la venda de bitllets, sinó amb aportacions de les administracions. Fonts del departament xifren en 410,7 milions d’euros el dèficit tarifari del 2023. En el cas del 2022 s’estimava que va ser de 335 milions, si bé finalment s’ha situat en els 401. Aquests recursos s’han de traspassar durant el primer trimestre de cada any, segons diu l’acord. En realitat, el traspàs del dèficit tarifari ja estava inclòs en el traspàs de Rodalies del 2010, però mai no es va acabar efectuant.

Altres partides que s’hauran de traspassar a la Generalitat són el deute generat pel Pla d’Acció de Renfe (152 milions, enfront dels 132,7 estimats al text) , la duplicació dels serveis entre Lleida i Manresa (4,8 milions) i el cost d’increments de serveis provocats pels talls de servei (9,7 milions). La voluntat de Capella és que l’estat espanyol inclogui aquests recursos al pressupost o que, si no s’aprova, que el govern espanyol trobi fórmules alternatives.

La figura de Macias 

El govern ha encarregat de pilotar el traspàs a l’ex-conseller de CiU Pere Macias, amb anys d’experiència política i gran coneixedor del sector i que ha nomenat recentment comissionat per al Traspàs Integral de Rodalies. Per a Capella, Macias té una funció prioritària, ja que “ha de jugar el rol de coordinar, relligar i aportar coneixement”.

Un altre paper important l’assumirà el fins ara secretari general del departament d’Economia de la Generalitat, Josep Maria Vilarrúbia, que s’encarregarà més en concret de la part d’infraestructura, assumida actualment per l’espanyola Adif i que es traspassarà de mica en mica a l’empresa pública de la Generalitat Ifercat.

Pel que fa als beneficis per als ciutadans d’aquest traspàs, Capella ha assenyalat, en primer lloc, la comunicació i el trasllat de la informació, principalment quan hi ha incidències, atès que ha defensat que el govern ha demostrat, mitjançant la seva empresa Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), que és capaç de fer-ho “molt bé”. Ha citat també elements com la millora de la il·luminació, la neteja d’estacions o trens, la cura de les vies i els seus voltants, la previsibilitat a les obres de millora o el fet que es doni prioritat als trens de passatgers abans que als de mercaderies, el que està recollit en l’acord.

Avui, 21 de gener de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Jaume Roures: “Enciclopèdia és el retrat de la incapacitat de la burgesia catalana” 
• El missatge amagat de García-Castellón, a qui ningú ja no pot aturar 
• L’odi constructiu | Mail obert d’Andreu Barnils
• Tenim un problema amb la indústria de la moda: és insostenible
• Adaptar-me. Col·laborar. Resistir | Mail obert de Mercè Ibarz
• El govern del Quebec reclama al govern canadenc que restringeixi l’arribada de refugiats
• Jacint Carafí (Cintet): “Els joves anem perdent la cuina tradicional”
• Carles Sirera, l’ariet contra els impostors
• Vinya Marcelino, el vi emblema que va néixer d’haver guanyat el concurs Tast per Parelles
• Avançament editorial: ‘Les fonts’, de Marie-Hélène Lafon
• Què va passar el dia que vau néixer? Un servei original que pot desaparèixer si no troba relleu
• Closcadelletra (CDII): Visc dins les possessions i les despossessions dels records

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

“Som en una era en què ho tenim tot a l’abast i ho volem tot molt de pressa. No arribem a processar d’on ve tot. Quan menges una poma penses en l’agricultor que va cuidar la pomera?”

És la reflexió de l’Àgata Costantini sobre el nostre món accelerat de vides que es desenvolupen veloçment, i molt més dins pantalles digitals que no pas trepitjant el carrer. Així és també el periodisme, avui. La premsa escrita, els rotatius, diaris i revistes en paper han donat pas a les informacions que es trepitgen en la immediatesa d’aquesta era digital de tot a l’abast.

Però Àgata Costantini, amb la seva germana Angèlica, custodia un bon tros d’aquesta premsa escrita que se’n va. Les germanes Costantini tenen, a la botiga del número 44 del carrer de Joaquim Costa de Barcelona, la història retinguda d’ençà de l’any 1900, en els milers d’exemplars de diaris i revistes d’unes quantes capçaleres. Totes dues germanes i el seu germà Daniele, i abans els seus pares, Roberto i Rosa Urue, han dedicat trenta anys a classificar per dates diaris i revistes que han ajudat a fer arribar com a regal a qui va néixer el mateix dia que aquella publicació va veure la llum.

La gent pot comprar com a regal o record personal originalment trobat el diari amb les informacions que van ser notícia el dia del seu naixement. Un immens arxiu a la rebotiga d’aquest negoci singular –que solament algunes capitals, com ara Brussel·les, París i Londres, també tenen– guarda diaris a la venda, com ara el que va mostrar en portada la notícia del final de la guerra del 1936-1939, la de l’enfonsament del Titanic, la mort de Kennedy i la de les primeres passes de l’home a la Lluna.

Dos exemplars de La Vanguardia; del començament de la guerra del 1936-1939 i de la proclamació de la Segona República espanyola. Portada del dia de la fi de la Segona Guerra Mundial. La Vanguardia del dia de l'assassinat de John F. Kennedy. Tenen exemplars dels dies que han marcat la història d'aquest darrer segle. Exemplar de la Publicitat del dia de la mort d'Àngel Guimerà. Una portada sobre l'arribada de l'home a la lluna.

Al costat del taulell que ens rep quan entrem a la botiga, hi veiem exposat un exemplar de l’any 1815 del Diari de Barcelona, el rotatiu que va néixer l’any 1792, gairebé cent anys abans que La Vanguardia. El Diari de Barcelona és un dels primers diaris d’Europa.

Hi ha poques coses, a hores d’ara, que no es puguin adquirir en una plataforma digital de compra en línia de productes, com ara Amazon. Una de les quals és l’article que dóna sentit a la botiga de les germanes Costantini, diaris antics en paper del dia que vam néixer. Això solament és possible gràcies a tot el temps i esforç dedicat a trobar aquests contenidors d’històries en paper. Alguns dels quals havien estat aconseguits i custodiats primer per col·leccionistes. En mans dels Costantini, han estat localitzats, adquirits, revisats pàgina per pàgina i planxats, classificats per dates i han esperat de ser lliurats com a regal a algú que va néixer el dia que aquell diari va ser imprès i distribuït per quioscs, bars i domicilis, aquest periple que a poc a poc ja va fent més pòsit al passat que al present.

Els quioscs es reinventen perquè de diaris i revistes en paper, cada vegada n’hi arriben menys. En la cursa informativa, la presentació digital de les notícies ha passat per davant d’aquella estona de prendre’s el temps d’esmorzar fent passar les pàgines d’un diari.

Exemplar del Diari de Barcelona del 1815. Fotografia publicada en un rotatiu de la tragèdia del Titanic. Detall de la censura en un exemplar de la Publicitat. Hi ha capçaleres de tota mena. Cinquanta anys de La Vanguardia

Roberto Costantini, el pare de l’Àgata i l’Angèlica, és fill de Florença. I va ser un amic seu italià que se’n va anar a viure a Brussel·les qui li va ensenyar que a la capital belga hi havia una botiga que venia diaris antics amb la data del naixement d’homenatjats en festes d’aniversari. I ell volia fer això mateix a Barcelona. Però primer va haver de trobar prou diaris de diferents dates per poder començar a oferir aquell peculiar article d’obsequi.

“Anava pels pobles posant cartells que deien: ‘Es compren diaris antics’”, expliquen les filles, que reconeixen que en aquell moment no es pensaven pas que se’n sortiria. Però el pare, que era agent comercial, va tenir prou persistència en la recerca i un dia va conèixer un home que tenia una col·lecció de més de cinquanta anys de La Vanguardia. No va ser fàcil –recorden les filles– de convèncer-lo per vendre-se-la, però Roberto Costantini ho va aconseguir i va ser gràcies a aquell bé de Déu de diaris de La Vanguardia que va poder engegar el negoci.

Ell hi va posar l’esperit emprenedor i entusiasta i la seva dona, la part més intel·lectual, sensible i lectora. Aleshores els reclams publicitaris que van preparar deien: “Venem diaris de la seva data de naixement.” El negoci va començar a casa. “La gent trucava per telèfon i venien a casa a buscar l’exemplar. La meva mare sortia amb el batí i els el lliurava”, explica Àgata Costantini.

Un petit local al carrer de Guifré els va fer de magatzem un temps. Hi anaven arribant exemplars de l’Avui, el Diari de Barcelona, La Vanguardia, l’ABC, i els d’abans de la guerra, com ara el Matí i el rotatiu republicà barceloní El Día Gráfico. Això ha fet que alguns col·leccionistes també hagin esdevingut clients seus. L’arxiu d’aquest comerç és una passejada llarga i intensa per la nostra història. Hi veiem diaris vells de dimensions enormes amb lletres deformades –impossibles de llegir– per l’aplicació de la censura, per exemple, en el diari que obria amb la mort d’Àngel Guimerà.

Després van obrir ja una botiga al carrer del Tigre, davant la Paloma, i tots tres germans van començar-hi a treballar. Un anava a cercar els diaris, un altre els planxava, en acabat se seleccionaven i classificaven i es col·locaven en les prestatgeries. “Hem anat aprenent la feina a mesura que la feina mateixa ens ho exigia, com planxar, organitzar per trobar-los ràpidament, restaurar-los si estaven una mica estripats, perquè tots són originals”, puntualitza Angèlica Costantini.

Un exemplar de La Vanguardia a l'aparador de la botiga. Registre de La Vanguardia. Lletres d'impremta. Una portada sobre l'arribada de l'home a la lluna.

Per trenta-set euros tens un regal original que portarà una persona fins al dia en què va néixer, contextualitzarà la seva arribada al món amb tot allò que hi passava o s’hi coïa. Cada diari s’acompanya d’una història de la capçalera que s’adquireix i, si es vol, també pot anar en una carpeta que, per poc més, vesteix la presentació.

“Alguns d’aquests diaris antics han estat adquirits perquè han servit de prova testimonial en judicis”, expliquen. I uns altres també han pujat a l’escenari en obres de teatre o han aparegut en films. En la secció de revistes, hi veiem números antiquíssims de Lecturas, per exemple, de l’any 1933. “No van néixer com a premsa rosa. Abans de la guerra, eren revistes de relats, novel·les i cròniques d’actualitat, més culturals, com ara la revista Mundo, Destino –en què escrivien autors com ara Luján, Sempronio i Josep Pla– o La Gaceta Ilustrada”, segons que precisa l’historiador Ricard Fernández, que recorda una portada de la revista Semana de principi dels anys quaranta que mostrava soldats del tercer Reich. “Les revistes d’abans de la guerra eren publicacions d’informació cares, que la gent amb poc poder adquisitiu no podia comprar. La Esfera, El Nuevo Mundo, El Mundo Gráfico, només la gent adinerada les comprava, perquè el paper era molt bo, tenien color a la portada i eren molt culturals i artístiques”, afegeix Fernández, que durant anys ha treballat també en aquest negoci que l’any 2007 va obrir les portes al número 44 del carrer de Joaquim Costa, on és ara. La botiga del carrer del Tigre se’ls havia fet petita i havien agafat un local al carrer de la Lluna de magatzem, però la botiga i rebotiga de Joaquim Costa els va permetre de tenir-ho tot junt. Al rètol del carrer hi llegim: “A la premsa d’aquell dia… Diaris històrics.”

Tenen la rerebotiga plena d'exemplars de diaris. Tenen la rerebotiga plena d'exemplars de diaris. Tenen la rerebotiga plena d'exemplars de diaris. Tenen la rerebotiga plena d'exemplars de diaris. Tenen la rerebotiga plena d'exemplars de diaris. Tenen la rerebotiga plena d'exemplars de diaris. Tenen la rerebotiga plena d'exemplars de diaris. Tenen la rerebotiga plena d'exemplars de diaris. Tenen la rerebotiga plena d'exemplars de diaris. Tenen la rerebotiga plena d'exemplars de diaris. Final d’etapa

Enguany que és el trentè aniversari d’aquesta aventura familiar, pensen en el traspàs del negoci. “Hem estat una essència que ha caducat, perquè avui impera la immediatesa”, diuen les germanes Costantini. “Això ens ha desgastat molt per la nostra filosofia de vida, no creixem amb el mateix ritme de la societat”, afegeixen.

Han provat d’instaurar un sistema híbrid d’encàrrecs en línia –periodicosregalo.com–dels diaris de dates assenyalades, però són molt conscients que tota la feina que hi ha darrere, de localitzar algú que guardava el diari, anar-li a cercar i lliurar-lo en bon estat, no tothom la veu i la valora. “No tothom fa la reflexió d’on ve aquest diari. Alguns exemplars han viscut una guerra i una postguerra”, recorden.

Han posat el local en venda, però miren de trobar un relleu per passar les regnes del negoci. Una de les portes que obren és el pla de transmissió empresarial als barris, de Barcelona Activa i el Centre de Reempresa de Catalunya, que facilita la transmissió de petits comerços i negocis de proximitat als barris de Barcelona per evitar que tanquin per jubilació, canvi de domicili o qualsevol altre motiu personal dels propietaris.

Àgata i Angèlica Costantini, les mestresses de la botiga. Àgata i Angèlica Costantini, les mestresses de la botiga, ens mostren alguns exemplars.

Àgata i Angèlica Costantini senten que han acabat una etapa. “Ha estat una etapa preciosa. Hem après moltíssim i per a nosaltres ha estat molt important perquè ens ha permès de conciliar feina i vida familiar. No hem tingut mai una filosofia d’empresàries, sinó de qualitat de vida, i aquesta ha estat una experiència preciosa, en què també hem après molta història”, diuen. “A mi m’agrada molt el tracte amb la gent, i cada vegada que alguna persona entra i obre un diari, es desplega una història al darrere”, diu Angèlica Costantini. Conscients que aquest és un projecte del seu pare, i que hi ha molt d’aferrament personal, l’única botiga de diaris antics del país cerca uns nous propietaris, que, idealment, puguin continuar oferint als clients la possibilitat de donar a conèixer allò que va ser notícia al món el dia que van néixer.

Visc dins els laberints de la percepció.

Visc dins alguna cosa que succeeix en el passat.

Visc en la recerca d’un art de viure en què s’afinen els sentits, la raó i el misticisme.

Visc en el camí cap a la frase inoblidable.

L’hora foscant d’aquest dia plujós, bellíssim per aquesta brusquina necessària, sobretot, té la claror deserta d’un llenç de pantalla o d’un paper buit on tot és possible.

La negror tènue és el present de la pluja.

La nitidesa del nervi de les coses es difumina lentament.

És dins aquesta baixada de la llum on es colga la respiració de la mà que escriu, descriu i s’amoroseix en el recer ombriu de la tristesa que impregna indrets on no t’atrevies a entrar.

Voldria multiplicar els interludis, les obertures, les pauses, els silencis.

Voldria que aquesta plugineua que ressona en els meus alens s’inscrivís en l’escrit i capturàs l’instant en la seva evidència, en la seva misteriosa simplicitat.

Això demana malícia i paciència, i una disponibilitat de la mirada semblant a la d’un pintor japonès.

Desapareixem tots, a velocitats diferents, dins les tenebres, no ho sabies?

Em pos un corn de mar a l’orella i escolt com ressona el cant del món.

I em deman de bell nou: per què poetes en aquests temps de penúria?

Perquè encara que el poema no té la tirada d’un bon film, la suggestió d’una novel·la engrescadora o la vibració llampant d’una pintura segur que si heu llegit o escoltat alguns poemes (el poema de Nadal o les gloses i cançons de les festes populars, tant se val!) en la vostra vida, la memòria us estotgi el record d’aquella música d’uns mots alats.

I en l’essència d’aquests instants recordats, en el perfum d’aquella rítmica verbal intuïda, segurament podreu sentir i viure un paisatge singular i únic, una sensació més vertadera i transparent que qualsevol rutina quotidiana, la capsa de música d’un temps perdut.

Aquí hi ha la força secreta de la poesia.

La poesia és un punt de mira per veure el món: el descobriment sobtat, la revelació nova de trinca, el veure que ens obri morades interiors tancades i desconegudes.

La poesia ens eixampla la vida de cada dia mitjançant sacsejades elèctriques instantànies i transitòries que ens obren d’una forma nítida un cel nou, una terra nova i uns nous oceans.

La poesia ens desperta, ens descobreix horitzons, ens enfoca la confusió del viure de cada dia perquè puguem trobar i enfocar presències invisibles que no havíem imaginar mai tenir tan a prop.

Angles de visió fecunds, concisions exactes, l’espectacle de la bellesa i del dolor humà en el món.

Els poemes són finestrals que donen a un altre univers, a unes altres percepcions, a uns sentiments altres, a les partions de l’ignot, no ho sabies?

Un clarobscur.

La pluja sona molt petita, enfora.

El vent s’aixeca a poc a poc damunt les capçades dels pins del bosquet.

Nocturn.

Notes sobre les dents negres i blanques del piano.

Una veu recita una lletania:

No deixar-se tancar en una forma.

Botar d’un període a un altre.

Fer simulacres per dir la veritat.

Els àngels han partit, tot ha canviat, mormola David Bowie.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/01/Closcadelletra-CDII.mp3

Quan vaig engegar aquesta secció d’entrevistes un dels primers noms que em van venir al cap va ser el de Carles Sirera Miralles (València, 1981), un acadèmic que participa en els nostres debats públics com a articulista del Món, i sobretot mitjançant un compte de Twitter –l’Historiador Sirera–, des d’on lluita contra els impostors intel·lectuals de tota mena. Això sí, la logística és complicada: ell viu a Brussel·les i jo a Noruega, i només aconseguim quedar a la seva ciutat natal un dia rúfol de desembre. Em recull a l’estació i, després d’ensenyar-me l’institut Lluís Vives, on va estudiar, anem a fer el cafè al Teatre Rialto, un preciós edifici Art Déco a la plaça de l’Ajuntament. És un lloc especial, perquè en Carles també és fill de Josep Lluís Sirera i nebot de Rodolf Sirera, autors teatrals i guionistes televisius.

Li pregunto d’on ve aquesta tradició familiar. El meu avi, Rodolf Sirera, pel que m’han contat –va faltar abans que jo nasquera– formava part d’una cosa que es deien les claques, gent que a canvi de l’entrada anava al teatre a animar o a fer soroll. Mon pare i mon oncle entren com a espectadors, en una època en què no hi havia més aficions, i per això estaven molt arrelats a les expressions culturals populars del centre històric. Llavors eren de les poques coses que podies trobar encara en valencià, perquè els meus avis parlaven amb mon oncle i mon pare en castellà. Quan anaven al poble de la meua àvia parlaven en valencià, però ells eren de ciutat i visqueren el primer procés de castellanització. La meua àvia no parlava bé el castellà, però feia l’esforç, i el meu avi, que treballava en una oficina i era comptable, treballador de coll blanc, doncs ja els parlava en castellà. Ells després, mon pare potser a dotze o catorze anys, mon oncle més major, fan els primers cursos de valencià en Lo Rat Penat, amb les gramàtiques de Carles Salvador. Aprenen a llegir i escriure i fan un procés de reconversió, de fer del valencià la seua llengua d’ús diari, i reconnectar amb la família del poble, fins al punt que els seus pares s’oblidaren que els parlaren en castellà. Els intel·lectuals valencianistes que es formen durant aquests anys tots passen pel mateix procés, és a dir, es descastellanitzen i reprenen la llengua en l’adolescència.

I la seva generació de valencians com va viure la qüestió de la identitat? Estàvem una mica atrapats, silenciosos, en terra de ningú. No ens sentíem còmodes amb tot l’elitisme cultural que venia de la universitat i del partit comunista, i si volies escriure en valencià tenies un públic, diguem, fusterià, amb uns gustos molt determinats i unes inquietuds que no eren les nostres; però no podies experimentar amb formes de cultura popular perquè els que tenies al davant, els blaveros, feien por. I aquí em parla de l’època en què el diari Las Provincias era dirigit per María Consuelo Reina. Era un periòdic que promovia o feia col·laboració de la violència de baixa intensitat, tenia una secció que es deia “El cabinista”, on la gent trucava per telèfon i feia amenaces de mort.

Jo, a quinze anys, amb un grup de gent que portava la revista de l’institut, vaig ser portada de Las Provincias per un article inapropiat sobre la mort de González Lizondo. La direcció del centre era conservadora, però ho vam publicar saltant-nos la censura. A quinze anys tens una pujada d’autoestima, però els teus pares es preocupen. Després tens amenaces a “El cabinista”, i la gent d’extrema dreta que ve a l’institut a veure’t la cara, i això era cinc o sis anys després de la mort de Guillem Agulló. L’amenaça hi era, la por dels pares hi era, i acaba en el silenci. Perquè dius: “Per què m’haig de guanyar un problema? Per què haig d’estar discutint i jugant-me el físic?” Al final vaig amb el meu grupet faig la meua vida cultural minoritària, ‘underground’. Aquests gairebé vint anys de batalla de València, d’exercir la coacció, ens marca com a generació. Tot i això, Sirera és optimista quan parla dels joves. Veig molt el canvi, com la gent parla valencià a la ciutat. Per exemple, l’associació de valencians de Brussel·les. A mi em sorprèn la gent de vint anys que té un major orgull d’alguns trets diferencials, per exemple de saber tocar un instrument, i més interès a preservar la llengua.

Deixem el cafè del teatre i continuem la ruta. Sirera està capficat per tots els espais per a vianants que va crear el batlle Ribó i que ara el nou consistori vol retirar. Anem a parar al barri del Carme, on va néixer el pare, i a un restaurant que ens ofereix un arròs melós. Mentre dinem li pregunto si sempre va tenir clar d’estudiar història. Jo a divuit anys volia ser periodista d’aquests famosos. I llavors decidisc estudiar història, que és una passió, com a base per a trobar treball com a documentalista, perquè és el que m’agradava realment, i tenia l’experiència familiar com a guionista. L’últim any de carrera tinc un professor molt bo, Jesús Millán García-Varela, que em diu: “Tu has provat d’investigar?” I m’accepta un tema de tesi i, com que és un fora de sèrie, dic que amb ell sí.

Jo sempre tenia la idea d’anar amb un peu fora, fer altres coses per si n’havia de sortir, però ens agafa la crisi del 2008, que suposa una retallada de beques postdoctorals molt fortes. Jo ja m’havia doctorat, i em veig sense poder anar-me’n a l’estranger, però, a més, competint, quan vaig a una beca, amb gent que s’ha doctorat a Harvard o Yale. I descobrint que jo tinc un títol per una universitat de província d’Espanya que no val res. I al final et veus, literalment, entregant currículums a universitats del Kazakhstan. Unes condicions horribles i, per tant, l’única idea és el de sempre. Entrar al teu propi departament, i per entrar al teu propi departament, doncs el teu director de tesi ha de decidir ser el director de departament. Si no, no hi entres. El meu director de tesi era una persona extraordinàriament honesta i íntegra, i per tant no faria pressió perquè jo hi entrara. I a València entren altres candidats que tenen més bona relació amb el director. Jo expresse la meua discrepància amb la decisió i me’n vaig. I acabo a Castelló, on estic molt bé.

Moltes vegades Sirera ha explicat les relacions que es formen a les universitats.  S’ha d’intimar, s’ha de fer una vida en família, és una cosa endogàmica. Molta gent que fa una tesi doctoral acaba sent un fill substitutiu de directors de tesi que no tenen fills. La gent no ho sap això, però et trobes el dissabte o el diumenge dinant amb el teu director o directora de tesi, fent-li companyia. És aquesta cultura llatina on l’espai professional és quasi l’espai íntim. I, és clar, s’acaba fent una vida al departament molt endogàmica, sortint després de treballar a fer les cerveses. És una qüestió de confiança. Al final, tot el món selecciona la gent en qui pot confiar. I en qui confies més? Doncs en teoria en la família.

L’estada de professor associat a la Jaume I només va durar dos anys, abans de deixar del tot la universitat. Estava bé al departament de Castelló, em tractaven molt bé, molt amables, però, és clar, no hi havia places a la vista. I em vaig presentar a una plaça a la Laguna, on em va guanyar una persona que no tenia ni una publicació científica ni res, tenia un currículum horrible. Un dels membres de la comissió em va trucar per disculpar-se, per dir “Ja saps com va” i “Mira, eres massa jove”. Llavors tenia trenta-cinc o trenta-sis anys. I em va dir: “Sense padrí no entraràs fins als quaranta-cinc, perquè tot el món va dir que eres massa jove.” Estava precari, amb molt males condicions de treball, estava cremat, fent mal la meua faena, no em sentia un bon professor, sense ganes d’investigar ni fer res. És clar, imaginar-me deu anys més en aquest nivell de degradació humana, d’estancament… I res, vaig fer les maletes i me’n vaig anar a Polònia. Després sempre m’ho han dit, si sols havies d’haver esperat! Però si tu et degrades ahí, perds el caràcter, la independència, és com el conte de Kafka, “Davant la llei”, que estàs ahí esperant, i quan ets dòcil, has perdut tota l’energia, et deixen entrar –“Veus com som justos?, veus com ací cap tot el món?”–, i al final entres. I parlem de la famosa polèmica amb l’historiador Steven Forti, afí als comuns, quan va accedir a una plaça de la UAB amb uns mèrits força dubtosos, i Sirera el va posar en evidència. Ell tenia tot el vent de cara, i tot i això entra a quaranta-un anys!

Mentre fem les postres –trio la carabassa al forn– penso que, malgrat la vehemència a la xarxa, Sirera en persona té un to pausat i una mirada una mica trista. I de sobte m’adono que encara no hem parlat de la recerca que va desenvolupar durant una dècada. Vaig començar història l’octubre del 1999, just en el punt àlgid de la globalització, i el discurs oficial era que la liberalització econòmica, els intercanvis econòmics globals, farien que la democràcia occidental s’universalitzara, i provocarien un procés de democratització en tots els països, especialment a la Xina. Jo era molt crític amb aquestes teories i vaig decidir centrar-me en els processos de democratització, per saber exactament com es democratitzava una societat. A més, ho vaig fer centrant-me en el període de 1870-1914, perquè em semblava el període més semblant al present que vivíem. De fet, jo creia que la globalització acabaria en un escenari més proper a la Primera Guerra Mundial, on la Xina ocuparia el paper de l’imperi germànic, la potència emergent que qüestiona un ordre global, un ordre hegemònic com era l’imperi britànic abans de la guerra.

Després de deu anys de treball, de molta publicació, vaig escriure un article acadèmic que és el més important que vaig fer, “Neglecting the 19th Century”, que és una crítica molt profunda a la teoria de la modernització. Són unes teories que sorgiren a les universitats nord-americanes als anys seixanta per a justificar la política exterior dels Estats Units de donar suport a dictadors, com Franco o a la dictadura turca, amb la idea que la modernització econòmica, la industrialització, produiria de forma espontània i natural una transició democràtica. En aquest article qüestionava tots aquests plantejaments, utilitzava el cas espanyol per a contraposar aquesta idea, demostrava que no tenia cap base empírica, que era pura ficció teòrica, i, a més, arribava a la conclusió que la democràcia no és aquest sistema polític neutre, estable, ideal, basat en el consens. Les democràcies són sistemes polítics molt conflictius, potencialment explosius, i molt inestables, i tampoc són com l’estat natural de les societats. Ni un punt final, ni un punt de destí.

I aquesta posició és també l’origen del compte de Twitter de l’Historiador Sirera, que va sorgir arran de la crisi financera. El 2012 veig que hi ha uns blocs semiacadèmics, com el Politikon o el Nada es gratis, on hi havia Luis Garicano, on es comencen a justificar governs tecnocràtics sense base democràtica, a partir d’aquests postulats de la teoria de la modernització. El 2014 Eduardo Madina, aquell basc que es presentà contra Zapatero, deia que Espanya necessitava un xoc de modernitat. Però és que no tenim telèfons mòbils?, quina modernitat falta? I què és ser més modern?, vol dir ser nord-americà? Eren molt arrogants, pensaven que podien estar en l’esfera pública donant lliçons a 24 o 25 anys sense haver començat ni el doctorat ni una investigació. I com que qüestionava les seues metodologies començaren a censurar-me dels seus blocs, a silenciar-me i a insultar-me a Twitter. I, per tant, no em queda cap més remei que fer-me Twitter, i és on veig que hi ha la discussió i el debat, i és una ferramenta magnífica per a aconseguir un públic, una audiència.

Toca tancar l’entrevista. De camí a l’estació m’explica que està acabant una nova carrera, la de dret, i que ara estudia una batalla burocràtica que molts hem viscut, la convalidació de titulacions acadèmiques entre països europeus. Jo, mentrestant, penso dues coses. La primera és que, com molts catalans de la meva generació, tenia una idea molt llunyana d’allò que van viure els nostres contemporanis valencians als vuitanta i noranta, i que, vist que ara el tren de Girona a València triga menys de quatre hores, hi hauria de baixar més sovint. La segona és que Carles Sirera no té cap intenció d’afluixar, i això és una bona notícia.

Per a fer-se una idea de la gravetat i la dimensió de la maniobra del jutge Manuel García-Castellón n’hi ha prou de saber qui és el fiscal de l’Audiència espanyola a qui va renyar i humiliar en la resolució de dijous sobre la investigació de la causa contra el Tsunami Democràtic. És Miguel Ángel Carballo, el fiscal de la ràtzia contra els CDR, l’home que va provar d’empresonar Tamara Carrasco i Adrià Carrasco, l’ideòleg de la repressió contra Jordi Cuixart i Jordi Sànchez pel 20-S. Aquest fiscal ha provat d’aturar l’escomesa de García-Castellón contra Carles Puigdemont, Marta Rovira i una desena més d’investigats del Tsunami amb l’acusació de terrorisme, perquè no se sosté per enlloc, perquè la causa s’esllanguia, era a punt d’anar a petar a un jutjat de Barcelona per desordres públics, fins que es va començar a negociar l’amnistia. Aleshores García-Castellón va reactivar la causa, la va retenir a Madrid per terrorisme i va fer-hi aparèixer Puigdemont perquè no pogués ser amnistiat.

El fiscal va presentar un recurs contra l’exposició raonada de García-Castellón de mantenir la investigació per terrorisme i de voler-la traslladar al Tribunal Suprem espanyol perquè hi ha Rubèn Wagensberg, diputat d’ERC i membre de la mesa del parlament, que és aforat (al TSJC, per cert, i no pas al Suprem) i el president Puigdemont, que és eurodiputat. Carballo deia a García-Castellón que no hi havia pas cap fonament jurídic per fer-ho: “No s’ha esdevingut cap circumstància que ho justifiqui.” Però sí que hi ha hagut unes noves circumstàncies polítiques, que són les que han fet moure peça a García-Castellón.

El missatge de García-Castellón

I com que el fiscal insistia al jutge que no veia pas la manera de sostenir l’acusació de terrorisme en la investigació sobre les mobilitzacions del Tsunami, s’ha acabat enduent una reprimenda considerable; García-Castellón li etzibava: “Caldria reflexionar sobre el fet singular d’haver d’insistir davant l’òrgan que té per missió de ‘promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat’ sobre la contundència, quantitat i nitidesa dels indicis que permeten de sostenir la qualificació inicial de delictes de terrorisme.”

En la resposta al recurs de fiscal hi ha amagat, entre línies, un missatge inquietant de García-Castellón que permet d’entreveure l’ofensiva que s’acosta contra els investigats del Tsunami. Perquè el fiscal li deia que no podia fer l’exposició raonada per elevar la causa al Tribunal Suprem (per la presència d’un aforat i un europarlamentari) si abans la sala d’apel·lació de l’Audiència espanyola no havia resolt el recurs del fiscal mateix contra la investigació per terrorisme a tots els afectats. No pots tirar endavant si abans no resoleu el meu recurs contra la investigació, deia Carballo a García-Castellón.

Doncs bé, el jutge li diu que sí que ho pot fer, que la interposició del recurs d’apel·lació per part de la fiscalia “no té efectes suspensius, de manera que no impedeix que l’instructor continuï amb la normal tramitació del procediment”. I això pot voler dir, en darrera instància, i tenint en compte la interlocutòria del 6 de novembre, la citació a declarar de tots els investigats, amb les conseqüències que pugui tenir.

Les armes del Tsunami

A més, el jutge diu al fiscal que avui té molt més clar que no al novembre que és un presumpte cas de terrorisme. Però com pot afirmar que hi ha indicis contundents i nítids de terrorisme en les mobilitzacions organitzades pel Tsunami? Com poden encaixar en els fets que la legislació espanyola i la internacional exigeixen per fer una qualificació de terrorisme? Si no hi ha armes, ni morts, ni estralls, García-Castellón se’ls inventa. Les darreres interlocutòries d’aquest jutge de l’Audiència espanyola, amb un historial polèmic, amb relacions i vincles amb el PP i amb la ultradreta, tenen una ressonància a aquelles que rubricava Pablo Llarena al començament de la instrucció de la causa contra l’1-O quan s’empescava els indicis de la violència necessària per a qualificar el 20-S i l’1-O de rebel·lió.

Si aleshores Llarena comparava la protesta davant el Departament d’Economia amb “una presa d’ostatges amb trets a l’aire”, ara García-Castellón diu que la mort per un infart d’un turista francès en una terminal de l’aeroport és atribuïble a l’acció terrorista del Tsunami, i que “en l’acció desplegada el 14 d’octubre de 2019 a l’aeroport es van usar armes”. Quines armes? “Artefactes i substàncies d’una potència destructiva semblant: artefactes pirotècnics, mecanismes per a disparar projectils metàl·lics, extintors…” Més armes: “Carretons per a portar maletes, extintors, pedres, ampolles, garrafes, vidres, fustes, metalls, etc.”

Durant quatre anys, García-Castellón no havia demanat informes a AENA ni a l’Agència de Seguretat Aèria de la UE sobre l’afectació de la protesta en el trànsit aeri, en una infrastructura de transport important, estratègica; ni havia demanat l’historial mèdic del turista francès mort a l’hospital, ni les gestions que van fer el servei d’emergències i els Mossos d’Esquadra. No ha estat fins ara, quatre anys després, que ho ha demanat: perquè ara ha tingut pressa per retenir la causa per terrorisme, i ha procedit contràriament a com ho hauria de fer un jutge: primer diu que Puigdemont és sospitós d’un delicte de terrorisme i després mira de trobar els indicis que ho fonamentin.

El cas és que la resposta de totes aquestes autoritats al jutge en les diligències que ha anat encarregat d’ençà del novembre –just després de l’acord sobre la llei d’amnistia– no fonamenten una causa per terrorisme: perquè l’agència europea de seguretat aèria va respondre-li que no va alterar l’activitat dels aeroports europeus; perquè AENA va informar que l’afectació a l’aeroport de Barcelona fou limitada, amb vols cancel·lats i alguns retards, per la dificultat per part d’alguns controladors de poder entrar al torn de la tarda d’aquell dia, però amb cap incidència sobre la zona de pistes i d’embarcament… Però el jutge s’ho mira diferent, i veu estralls terroristes en aquells retards i cancel·lacions.

El terrorisme, el PSOE i el jutge

Amb el rebuig al recurs de la fiscalia, García-Castellón desbrossa el camí per impedir l’amnistia de Puigdemont, i hi avança de manera decidida i obsessiva, simultàniament a una negociació contra rellotge entre el PSOE, Junts i ERC sobre el punt fonamental de la llei que no és ben tancat, el del terrorisme. Els afectats per causes de terrorisme són exclosos de l’amnistia, sempre que hi hagi una sentència ferma, diu el text actual. Però encara hi ha un mínim marge d’interpretació perquè un jutge com García-Castellón entengui que si el terrorisme és a l’article 2 de la llei, el de les exclusions, i no en l’article 1, el de tots els casos inclosos, és que no deu ser amnistiable. Junts i ERC, que no van posar pas cap pega a aquest punt de la llei quan fou presentada, acordada i registrada al congrés espanyol, han demanat en el tràmit d’esmenes que sigui eliminat.

Però el PSOE no vol, és una línia vermella. I el temps per a tancar l’escletxa del terrorisme en la llei d’amnistia s’acaba, hi ha temps fins demà passat, a tot estirar. García-Castellón esprem aquesta oportunitat, la del terrorisme, contra tota lògica jurídica i contra el sentit comú. Contra el fiscal Miguel Ángel Carballo. Però García-Castellón no va pas sol. Els seus col·legues de l’Audiència espanyola hi tanquen files: deploren que la defensa d’un dels investigats, Josep Lluís Alay, critiqués en el seu recurs d’apel·lació les motivacions polítiques del jutge. “Són absolutament rebutjables les al·legacions de la defensa sobre una pretesa motivació política de l’il·lustríssim senyor García-Castellón.” El problema no és tant que a García-Castellón no l’aturi ningú; és que no va pas sol.

És conegut com a Cintet i té molt d’èxit a les xarxes socials amb unes receptes que fan salivar. Jacint Carafí (Sant Sadurní d’Anoia, 1994) havia de ser fisioterapeuta o jugador d’hoquei professional, però la vida és plena de tombs de guió. A setze anys va treballar a la cuina d’un hotel d’Escaló (Pallars Sobirà) i es va enamorar de l’ofici. Va estudiar a l’escola d’hostaleria de Girona i fa tres anys que treballa al grup Ametller Origen, primer, a la cuina, i ara compartint receptes a les xarxes. També en penja al seu perfil d’Instagram i TikTok, en què reivindica els productes de proximitat i la cuina tradicional catalana. “Tots volem aprendre a fer sushi i la millor pizza, però potser no sabem fer els millors caragols o un bon arròs”, diu. Li agrada fer “cuina fresca” i té un objectiu engrescador: obrir un restaurant. Mentrestant, continuarà compartint trucs i plats amb els seguidors.

—D’on us ve la fal·lera per la cuina?
—Suposo que de casa. La mare i el pare són grans cuiners. Jo havia de ser fisioterapeuta. Però un estiu, quan tenia setze anys, mon pare em va dir d’anar a un hotel d’uns amics a Escaló, un poble que és una mica més amunt de Sort. Hi anava a fer una miqueta de tot. Però el bon rotllo que hi havia a la cuina em va encantar. I vaig dir, calla, podria treballar d’això.

—De petit éreu d’aquells que passava més estona a la cuina que al carrer?
—No. Tenia una cuineta de fusta i hi jugava molt. M’agradava molt la cuina i cuinar amb la mare, això sí.

—Tinc entès que ho teníeu tot encaminat per ser jugador d’hoquei patins professional. Com és aquest canvi tan brusc?
—Sí. El meu ofici en un moment va ser jugador d’hoquei. M’hi vaig dedicar uns quants anys a Àustria. La cuina i l’esport no eren gaire compatibles. Perquè hi ha uns entrenaments a la tarda, i al vespre és quan treballes. I va haver-hi un moment que vaig dir que potser no calia. L’hoquei, com a afició, està bé, però com a estil de vida, arriba a un punt que…

—L’ofici de cuiner on l’heu après?
—A Girona. En aquell cas, vivia amb la meva ex a Banyoles i estudiava a l’escola d’hostaleria.

—I en acabat, ja vau començar a treballar?
—Quan en vaig sortir, va arribar la covid. Havia de fer les pràctiques a Noruega, tenia moltes ganes d’anar-hi. Però, au, cap a casa.

—Teniu molt d’èxit a Instagram i a TikTok. Però dieu que no ens sabíeu gens, d’això de les xarxes.
—Tenia Instagram i hi publicava alguna foto, casual o jugant a hoquei. Fa tres anys que sóc a l’Ametller i creo contingut per a ells. Em van fitxar per treballar a la cuina, però em van dir que era bastant extravertit i que no tenia por de les càmeres. I apa, vaig començar a fer vídeos. En un bon principi, era com el showman de l’Ametller, anava a tots els esdeveniments i les obertures de botigues.

—Us guanyeu la vida, amb això dels vídeos a les xarxes?
—No. A veure, si surt alguna col·laboració, potser sí. De moment, no.

—I l’objectiu és aquest, viure’n?
—L’objectiu és donar-me a conèixer. El dia de demà m’encantaria, que no sé si serà possible, tenir un restaurant. I ensenyar la cuina que m’agrada. L’Instagram creia que podia ser una via per a començar a fer alguna cosa, de no començar de zero.

—Per a qui no us conegui, quina mena de contingut publiqueu? Dieu que feu “cuina fresca”.
—Ara m’has enxampat, perquè no sé com descriure-ho. Per mi, cuina fresca és que hi hagi cítrics, coses fresquetes. No sóc gaire de xup-xups o guisats. De tant en tant faig algun fricandó o canelons perquè m’agraden. Però no és la meva base. M’agraden més els tàrtars, amanides divertides, que hi hagi fruita, verdura, peix… I molta llimona, herbes fresques i iogurt.

—I en català. Hi ha hagut un esclat d’aquesta mena de continguts. Com més va, més n’hi ha.
—Cada vegada hi ha més contingut en català. És igual, gastronòmic o no. I m’encanta. Tampoc no ho veia d’altra manera. Perquè si em poso a parlar castellà, a mitja frase hauria de tornar a començar perquè no és l’idioma que faig servir cada dia. És veritat que cada dia hi ha més creadors de contingut en català i me n’alegro. Feia molts anys que no en veia.

—Com és?
—M’hi inclouré, parlaré en plural. Abans, potser teníem por de crear continguts en català. Por que no hi hagués prou públic perquè a vegades et pot la fama. No ho sé. Però m’alegro que hi hagi català a tot arreu.

—Tots els vídeos que feu segueixen el mateix patró. El so del xup-xup, el so del tall dels ganivets o el so de les fusions de les salses. Per què és tan important per vós que se senti allò que es fa a la cuina?

—Abans de començar a publicar vídeos, vaig fer recerca. Al final, sempre he seguit molta gent del sector i em mirava els vídeos que m’agradaven. Vaig fer una pluja d’idees i vaig dir, mira, els meus vídeos han d’aglutinar tot això, els sons del menjar, de tallar, de fregir, quan bulls. Tot això m’encanta. És com una cançó que creia que s’havia de sentir. I per això als meus vídeos se sent poc la música.

—Això és el que es coneix com a food porn (pornografia gastronòmica)?
—El food porn és tota allò que té una bona imatge.

—Doncs els vostres vídeos hi contribueixen. Per què ens agraden tant?
—Doncs no ho sé. I a sobre és allò que veus vídeos de receptes, i te’n deses molts, i a vegades –fins i tot em passa a mi– dius de fer-ne alguna i al final, res. Va, no ens enganyem!

—Treballeu amb tota mena d’aliments, però destaqueu la cuina tradicional catalana. La perdem?
—Malauradament, sí. Hi ha llocs que intenten de seguir-la. L’altre dia vaig sentir l’Ada Parellada i va dir una cosa que em va encantar. Que si no fem un fricandó i el servim en pa bao, no funciona. I té tota la raó. Es perden les tavernes, els bars, els restaurants de cuina clàssica catalana. I per això faig una sèrie de vídeos de clàssics catalans, amb el meu estil. Que tendeixen a ser fresquets, dins el que podem trobar. Aviat ens trobarem algun fricandó, esqueixada de bacallà o empedrat. Coses d’aquestes, en què dono el meu toc.

—“La cuina és maca, però necessita el nostre afecte”, dieu en un vídeo molt reivindicatiu mentre cuineu canelons.
—Cada dia comprem més plats preparats. Cada dia demanem més per Glovo o per a emportar-se. I cada dia cuinem menys a casa. Llavors, és molt maco dir que m’encanta el fricandó i que vull que els meus fills també en mengin. Bé, primer l’has d’aprendre a fer, després ja els el deixaràs tastar i els l’ensenyaràs a cuinar. Per això deia que se li ha de donar aquest afecte. S’ha de cuinar.

—A Barcelona és més fàcil menjar un sushi que un bon fricandó.
—Cada dia hi ha més sushis, kebabs… Més cuina d’arreu i menys d’aquí.

—Sí, i sorprèn.
—Cada vegada costa més de trobar cuiners que facin o sàpiguen fer cuina tradicional catalana. Tots volem aprendre a fer sushi i la millor pizza, però potser no sabem fer els millors caragols o un bon arròs.

—Falten cuiners?
—No sé gaire com està el sector, però arran de la covid, molts restaurants pleguen perquè no troben personal.

—De la vostra promoció, treballeu tots?
—Sí. I en llocs ben parits. Algú és al Mas Marroch del Celler de Can Roca, un altre acaba d’obrir conjuntament amb uns socis un restaurant. Tots estan col·locats en un lloc o un altre. De feina, n’hi ha, i qui vol treballar treballa.

—A part de la cuina tradicional catalana, també reivindiqueu molt el producte de proximitat.
—[Riu.] Exacte. Mon pare sempre m’ha dit que si dónes menjar al teu veí, ell farà el mateix per tu. De carxofes, en trobaràs a Camarles, al Maresme o al Marroc. Una carxofa és una carxofa. Pot ser més bona o més dolenta. Però si es consumeix la d’aquí, dónes menjar al d’aquí. O amb els alvocats, millor els de Màlaga que els de Costa Rica. S’ha de cuidar el producte local perquè és gent que potser coneixes.

—Aquest alvocat que teniu tatuat al braç, és de Màlaga o de Costa Rica?
—[Riu.] Pot ser d’on vulguis! Me’l vaig tatuar a Mèxic. Hi vaig viure sis mesos amb el meu cosí, i abans de marxar vaig dir, calla, deixa’m fer un alvocat que potser no torno.

—També feu tallers de cuina. Qui hi va?
—Hi ha de tot i depèn de la temàtica. Ahir va venir en Llorenç Porta, un home que a Instagram es diu Kitmesures i també crea contingut en català. Va venir a fer un arròs i la gent era més gran. Però el dia abans, vaig fer un taller sobre alimentació i esport. I la gent era totalment diferent. Gent jove, atletes.

—Quins són els valors que mireu de transmetre als alumnes?
—Al final, promociono tota la fruita i verdura que tenim a l’Ametller. Totes les receptes que fem són saludables. Intentem que siguin amb pocs greixos. Però al final que et facin sentir bé. Que en puguis menjar cada dia, et doni idees perquè en puguis fer fàcilment a casa i te’n puguis emportar a la feina. Idees per si fa uns quants mesos o dies que menges malament. Doncs, vinga, fem cas al Cintet.

—Els joves com més va menys temps passem a la cuina. Arrossos d’un minut al microones i a funcionar.
—El missatge aquell del vídeo dels canelons, el de l’afecte, era per a la gent jove. Els nostres pares, poc o molt, han hagut de cuinar i cuinen. Els avis, no cal dir-ho. Els joves anem perdent tota aquesta cuina tradicional. Sigui d’aquí o d’allà, és igual. Però és que no cuinem. Volem les coses ràpides. Aquestes receptes de dos ingredients en un minut. Cinc minuts i tens el menjar fet de tota la setmana. Es perd i em sap greu. Però intentaré de donar-hi la volta i a veure si la gent s’anima.

Dimecres arribarà a les llibreries Les fonts, de Marie-Hélène Lafon, editat per Angle i traduït per Valèria Gaillard. Som als anys seixanta. En fa quatre que una família –pare, mare i tres fills petits– viu en una granja remota del departament francès del Cantal. El treball és dur, intens, potser gratificant. L’entorn natural és poc menys que meravellós per a qui vulgui gaudir-ne. Els fills hi creixen feliços, despreocupats. Però un drama soterrat hi batega: dia rere dia, Pierre maltracta la seva dona, que calla i ho tapa tot.

En poc més de cent pàgines i estructurada en tres capítols, tres membres de la família parlen del que han vist, del que han viscut, del que han sabut. Les fonts ens presenta una història de violència conjugal a la França rural dels anys seixanta. L’autora, Marie-Hélène Lafon, excel·leix en l’ús dels silencis, els gests continguts, les el·lipsis.

Llegiu un fragment de Les fonts de Marie-Hélène Lafon (Angle Editorial).

L’editora d’Angle, Rosa Rey, parla per als lectors de VilaWeb de l’obra:

“En la seva obra, l’escriptora francesa Marie-Hélène Lafon calibra les paraules com qui tensa un arc: amb una precisió i una concisió admirables. D’aquí que pugui condensar tota una història familiar en menys de cent pàgines. Les fonts, traduïda per Valèria Gaillard, us transportarà a una granja remota, al departament del Cantal, a la França rural dels anys seixanta. La vida és laboriosa i la feina no s’acaba mai, però l’entorn és fantàstic. Isabelle, Claire i Giles, els fills de la família, hi creixen aparentment feliços i despreocupats. Però hi ha un drama silenciat: dia rere dia, en Pierre maltracta la seva dona, que calla i que ho amaga tot, i que se sent incapaç de confrontar-s’hi, d’explicar-ho o de fugir.

Amb la llengua expressiva i suggeridora que la caracteritza i que ja havia exhibit a Història del fill (2021, traduït també per Valèria Gaillard), Marie-Hélène Lafon ha donat veu a tres personatges: la mare, el pare i una de les filles. En tres anys diferents (1967, 1974, 2021), tres membres d’aquesta família parlen del que han vist i del que han viscut, d’un mas que s’ha convertit en una font de records, de la seva versió de la història, un trencaclosques que els lectors hem d’acabar de resoldre i que s’enriqueix amb mencions al moment històric, com la guerra dels Sis Dies, el protectorat francès al Marroc o la guerra d’independència d’Algèria. Marie-Hélène Lafon cuida meravellosament de la llengua i ens recorda, també, que el llenguatge és una arma de doble tall: pot ser profundament manipuladora i feridora, però també té el poder d’emancipar-nos.”

Jaume Roures i Llop (1950) és un dels grans noms de l’empresa d’aquest país, com a fundador del gegant audiovisual Mediapro, de què ha acabat fora fa poc. En aquesta nova etapa, Roures ha engegat la compra del Grup Enciclopèdia Catalana juntament amb Abacus. Ja va intentar-ho l’any 2008. La relació entre Roures i els llibres ve de lluny: a dotze anys entra a treballar en una linotípia, i a catorze anys, a Edicions 62. I ara és soci de les editorials Navona, Folch&Folch i Arcàdia, que s’incorporaran a l’operació. En aquesta entrevista amb VilaWeb, feta a casa seva a Ullà (Baix Empordà), en un menjador ple de llibres, llar de foc i obres d’art, Roures parla bàsicament de l’operació Enciclopèdia Catalana, però també de la marxa de Mediapro, de la seva visió de la burgesia catalana i de per què creu que el sector editorial, així com l’audiovisual, necessita empreses grans i no fragmentació.

—Per què us interessa entrar al món del llibre?
—Ja hi era. La meva primera feina va ser en una linotípia i la meva segona va ser, ara fa seixanta anys, a Edicions 62.

—Quants anys teníeu quan vau treballar en una linotípia?
—Dotze.

—A dotze anys vau començar a treballar?
—Setmana Santa del 1962. Fins que en vaig fer catorze. Vivia a Sepúlveda amb Casanovas. I a Casanovas-Consell de Cent hi havia un anunci, que era d’Edicions 62. I me n’hi vaig anar.

—I què hi fa, un nen de catorze anys, en una editorial?
—Tot el que tocava. Des de muntar fires, a anar, si no recordo malament, a casa del Jordi Fornas, que feia les cobertes de la Cua de Palla. O a casa de Montserrat Roig.

—I ara en aquesta operació de compra d’Enciclopèdia, com us hi he d’imaginar? Que hi poseu els diners i prou? O que hi poseu els diners i ho gestioneu?
—No, jo no poso mai… Això és una imatge, diria, interessada. La gent important no accepta que gent normal faci coses grans. Com Mediapro. Amb Mediapro sempre hi ha hagut l’estigma que ha tingut algú darrere: Convergència, socialistes. Per què? Perquè no poden acceptar que gent normal, amb idees, treballant molt, pugui crear coses. I després ve la qüestió dels diners. Es veu que jo no faig cine, sinó que hi poso diners. I ara no sé res del món editorial. Hi poso diners. Per què? Perquè, si no, se’ls trenquen els esquemes i han d’acceptar que els inútils són ells. Perquè el tema d’Enciclopèdia és, evidentment, el retrat de la incapacitat de la burgesia catalana per estabilitzar coses. No és la primera crisi d’Enciclopèdia, va passar amb l’Avui, va passar amb Ona Catalana, va passar amb la televisió catalana, aquella d’abans de TV3, amb totes aquestes operacions. El problema no és meu, el problema és dels altres.

—Ara hi ha dos inversors, que són Abacus i vós i…
—No, no som inversors. Ni Abacus, ni jo. Tenim un projecte. I aquest projecte té a veure amb el llibre en general, i amb el llibre en català en particular. Abacus i jo hem confluït. No solament perquè fa seixanta anys que ho faig, sinó perquè ja tinc una editorial que fa llibres boníssims i preciosos, per cert. La discussió sobre la crisi d’Enciclopèdia el 2008 ja la vaig tenir. Però llavors van preferir Planeta als indocumentats com jo. Vaig intentar que es quedés aquí i no anés a Planeta, però no ho vaig aconseguir. Em semblava que era una línia d’actuació que s’havia de continuar i que no passés a dependre, per dir-ho a suaument, d’uns altres interessos. I que són els que crec que interessen culturalment al país. Aquesta negociació ja l’havien tinguda. I en aquesta segona oportunitat, en principi, s’ha assolit, no té més secret.

—Diu que hi ha una clàusula que no podem saber el preu de venda.
—Això és normal en tots els negocis. Al final, no sé per què sempre pregunteu el mateix.

—Home, si es compra una cosa, se n’ha de mirar el preu.
—Com ha explicat l’Oriol Soler, és confidencial. Ja ho explicarà Enciclopèdia, si ho vol.

—Enciclopèdia arrossega deute. El deute l’assumiu vosaltres? El govern català? Qui?
—Enciclopèdia es queda el seu deute.

—I l’equilibri entre Abacus i vós, quin serà? 50%-50%?
—No m’importarà la fórmula final. El 50-50 té el problema que et pot portar a la inoperància. I les majories-minories, que la majoria abusi. Ja buscarem les fórmules més adients.

—Desenvolupeu una mica aquesta idea que la crisi d’Enciclopèdia també és la demostració de la crisi de la burgesia catalana.
—Històricament, els elements culturals o de comunicació al voltant de Convergència, que podria ser la foto de la burgesia catalana d’aquests darrers quaranta anys, no han estat capaços de consolidar aquests projectes. Per una altra banda, l’esquerra tampoc. És una constatació.

—Passa que a vós hi ha gent que també us veu com a burgesia catalana, i amb casa a l’Empordà.
—Els indocumentats. Jo hi sóc des de fa trenta-set anys i ningú em veia com un burgès.

—Fa trenta-set anys, no. Però ara, sí. No us veieu a vós mateix com a burgesia catalana?
—No. Penso que això són les simplificacions que us van bé per buscar explicacions de no creure que la gent normal treballant bé amb idees pot fer coses diferents.

—Sí. I canviar de classe social i ascendir socialment, també. Classe obrera no sou.
—No he ascendit a res. Els meus amics són els que eren. La meva família treballa tota. Aquí, a casa, no hi ha servei. Sempre es volen buscar explicacions, entre cometes, penalitzadores. Un paio que diu que és d’esquerres i té diners? Els diners me’ls he guanyat pencant, no me’ls ha regalat ningú. No he canviat de classe social. Al final, el tema de les classes és aquí [es toca el cap].

—Aquest grup editorial, quin valor posarà al mercat català? Quina idea hi ha darrere?
—La idea de país, per dir-ho d’alguna manera, és la mateixa d’Edicions 62 fa seixanta anys: posar a l’abast en llengua catalana de tots els autors, universals o locals, i facilitar que existeixi. A Navona, i amb el nou projecte també, hi ha llibres en castellà [Enciclopèdia té segells en castellà]. L’exclusivitat al català em sembla una ximpleria. Que es pugui publicar i vendre en català al màxim, però que allò que no es pugui es faci en castellà, no hi veig el problema. Ara, el focus lògicament el tenim posat en el català, perquè també és necessari.

—Oriol Soler, ara a Abacus, m’explicava que tenia de referents el grup Hachette a l’estat francès, o Prisa, a l’estat espanyol. I aquest pensament que, quan els estats tenen una idea, necessita anar acompanyada d’una indústria cultural que la promocioni. A Catalunya, quines idees necessiten indústries culturals darrere?
—La fragmentació no ajuda. Estic d’acord que tothom és lliure de fer el que li vingui de gust, però la meva experiència al sector audiovisual era això. I el que ens va portar a fer una cosa gran era precisament fugir de la fragmentació. I per mi el món del llibre és igual.

—Però mirem de definir una mica aquestes idees que una indústria cultural pot espargir a Catalunya. Quines són?
—Torno a Mediapro. Qui va fer els primers continguts sobre els trans? Mediapro amb Me llamo Violeta. O sobre l’obsolescència programada, sobre la prostitució, els aturats, amb Los lunes al sol, sobre el tema de Vitòria, sobre Salvador Puig Antich, podria fer tota la llista. Tinc la mateixa idea del món del llibre. Diré més, crec que Edicions 62 feia això. Agafes el que era el Balancí, els Llibres a l’Abast, i era donar veu als d’aquí, com Candel amb Els altres catalans. Em vaig passar mesos portant el Solé Tura, militant del PSUC que va fer la tesi que es deia Catalanisme i revolució burgesa. I com que ell no conduïa, el vaig acompanyar a presentacions per tot Catalunya.

—Hi ha molts negocis que intenten allò que en dieu “integració vertical”. A Mediapro ho teníeu: teníeu la productora que feia el film, el canal de televisió per on s’emetia, el satèl·lit per on es distribuïa. Controlàveu tota la cadena. Ací la idea serà la mateixa? Tindreu l’editorial, la llibreria d’Abacus, una distribuïdora i, no ho sé, boscs per a fer el paper? Fer tot el negoci, i tancar el cercle? És això?
—No, no. Aquí hem coincidit en un moment determinat Abacus, que té una estructura, i un servidor que amb Ernest Folch en té una altra. Si Enciclopèdia no s’hagués trobat en aquesta situació, no sé si hauríem treballat conjuntament. Però no estava tot pensat, i no estaríem per la manera aquesta teòrica o possible integració vertical. Tampoc vull tallar arbres.

—Ser més grans us permetrà d’abastar el mercat dels Països Catalans?
—Diguem que la situació geopolítica no ajuda. Perquè hi ha PP a les Illes, perquè hi ha PP al País Valencià, a més amb el suport de Vox. Però, vaja, forma part del nostre mercat cultural.

—Vivim en un món on la gent com més va menys llegeix.
—El mercat editorial és una màquina que no para i que creix. Que la gent llegeix menys tampoc no ho crec. Torno a l’audiovisual, que és el que conec més. Deien que la televisió matinal mataria la ràdio. Que internet mataria la tele. Doncs hi ha molt d’internet, hi ha molta tele, hi ha molta ràdio. Vull dir, la gent té diferents maneres de culturitzar-se. Un llibre també és oci. La gent també llegeix per distreure’s. I no crec que aquesta sigui la realitat, perquè, si no, Amazon no hauria crescut com ha crescut, Penguin Random no seria el que és, Planeta, etcètera.

—Però amb números a la mà, es venen ara els mateixos llibres que fa deu anys? No han baixat, les vendes?
—No ho crec. I, en tot cas, si aquesta fos la situació, doncs hauríem de buscar la manera d’estimular la gent donant-li continguts. En aquest cas, llibres que li interessessin o que li despertin la curiositat.

—Director general, Xavier Mallafré? Canvis interns de la companyia, respecte de nombre de treballadors o seus, se n’esperen?
—Mallafré serà el director general. Té un ampli recorregut i experiència. L’equip editorial i comercial d’Enciclopèdia, que són unes trenta persones, no se’n van al carrer. Vénen amb nosaltres.

—Per què heu guanyat la partida a Penguin?
—Perquè l’oferta era millor, lògicament. I no parlo només econòmicament, sinó que suposo que el fet que Abacus tingui una bona xarxa de llibreries i sigui un bon client d’Enciclopèdia ha ajudat molt.

—Si us demanés tres llibres que us han marcat, quins serien?
—Quan entro en política, llegir Trotski. O llegir García Márquez fa seixanta anys, doncs també era una revolució. I a la Model, que no hi havia llibres, sí que hi havia Freud. Allà, doncs, va ser una altra revolució.

—Autors d’ara, quins us interessen?
—M’agrada molt Piketty. Perquè, malgrat que digui que no és marxista, tot el que escriu i defensa ho és. M’agrada Le Carré, el trobo un dels grans literats no reconeguts. He vist pocs autors capaços de descriure els personatges en la seva intimitat.

—Tatxo Benet també és a les editorials, com ara Navona, amb vós?
—Sí.

—I encara n’és soci?
—De moment, sí.

—I la seva llibreria, Ona Llibres, pot entrar dins el projecte amb Enciclopèdia?
—No, no, la llibreria sempre ha estat seva.

—Per què us vau barallar, vós i Benet?
—No és una baralla, sinó que els projectes dels accionistes de Mediapro i els meus no tenen a veure. Mediapro es va crear, desenvolupar i créixer en una línia determinada, i si aquesta línia ha de canviar, ja no és un dels meus projectes. Així de simple.

—No hi ha un trencament personal, doncs?
—Si sóc al carrer, hi ha molts trencaments. Sóc al carrer de la cosa que he fet jo. No vull presumir, però Mediapro no existiria sense Jaume Roures, que sóc jo.

—Per què tantes baralles al món empresarial?
—Crec que la gent perd l’oremus per la pasta. Ho he explicat moltes vegades, i la gent se’n fotia quan deia: jo no treballo, jo milito. Per què? Doncs perquè Mediapro em servia per a fer possible molts projectes necessaris que, si no, no haurien sortit. Fer diners i que Mediapro cresqués no només tenia aquest objectiu, sinó que se n’alimentava. Quan el projecte de continguts deixa de ser important per mi… I segurament econòmicament no els anirà millor.

—Mediapro, i ara els llibres, és la vostra manera de fer política, dieu això?
—Sí. No sé explicar-ho d’una altra manera. Ja sé que ara dir que és la manera de fer política sona malament, però crec que ens hem d’esforçar socialment perquè tot sigui millor, més just. L’audiovisual i els llibres no solament són positius, sinó que són clau per a aquesta evolució i justícia social.

—Crítica que he sentit de bascs a catalans: sempre perdem el temps amb els llibres. I la política, a vegades, s’ha de fer d’unes altres maneres…
—No sé si és la visió dels bascos. Els meus millors amics són bascos i no hem tingut mai una discussió en aquests termes. Crec que la política es fa treballant en tots els àmbits en què et sigui possible. Ho entenc com una obligació en el bon sentit de la paraula.

—Voldríeu dir res que no us ho hagi demanat?
—No. Jo contesto quan em pregunten. No vaig venent res.

Vestir-nos és una de les necessitats bàsiques dels humans, juntament amb el menjar, l’energia i el transport. Tanmateix, l’impacte ambiental de la fabricació de roba sovint passa desapercebut. Segons dades de l’eurocambra, el consum tèxtil anual d’un europeu requereix, de mitjana, 400 metres quadrats de terrenys de conreu, 9.000 litres d’aigua, 391 quilograms de matèries primeres i uns 270 quilograms de CO₂ d’emissions. A més, cada europeu llença 11 quilos de productes tèxtils l’any, de mitjana. La indústria de la moda és responsable del 10% d’emissions de gasos d’efecte hivernacle al món, una xifra que supera a les del transport aeri i marítim combinats. El 20% de la contaminació d’aigües s’atribueix al sector de la moda i rentar roba que conté fibres sintètiques és responsable del 35% dels microplàstics que s’alliberen al medi. El problema de les deixalles tèxtils, de la roba que llencem, sovint en un bon estat, és com més va més preocupant i és accentuat per fenòmens com ara la moda presta (fast fashion). A més, hi ha estudis que acusen el sector de mentir sobre el seu suposat respecte al medi en els seus processos industrials.

Moda presta, un sistema que cal eliminar

Tradicionalment, el sector de la moda es regia per dues col·leccions anuals, la de primavera-estiu i la de tardor-hivern, i es feia roba de qualitat que ens durés uns quants anys. Tanmateix, aquest model no agradava a Amancio Ortega, el fundador, juntament amb la seva dona, la modista Rosalía Mera, de l’imperi gallec de la moda Inditex. L’empresari considerava que la roba era massa cara i calia abaratir-la. Fa unes quantes dècades començà a desenvolupar, juntament amb més empreses del sector per tot el món, el model que més tard es coneixeria amb el nom de moda presta (fast fashion en anglès). Aquest model és basat a presentar noves col·leccions contínuament, gairebé cada quinze dies. S’analitzen en tot moment quins models tenen èxit, i aleshores se’n fan variacions. Sempre tenint en compte de vendre’ls amb el preu més baix possible.

Això fa que els consumidors, quan veuen un peça de roba que els agrada, tinguin la necessitat de comprar-la immediatament, atès que és possible que pocs dies després s’hagi exhaurit i no es torni a fer, car les col·leccions són efímeres. Aquest model certament ha baixat el cost de comprar roba i ha fet que lluïm roba nova amb molta més assiduïtat. Però és molt perjudicial. La cerca d’un preu baix costi què costi ha fet que el gruix de la producció tèxtil s’hagi desplaçat a països amb una mà d’obra molt barata, com ara el Bangladeix i la Xina, amb fàbriques que sovint han estat acusades de promoure l’explotació laboral, fins i tot l’esclavisme. El nostre país, especialment el Principat, amb una llarga tradició històrica de producció tèxtil, va ser un dels afectats principals per aquest canvi de model: la fabricació local va desaparèixer gairebé del tot.

Inditex, amb marques com Zara, ha estat un dels impulsors principals del model de moda presta (fotografia: Wikimedia Commons).

Un altre dels grans impactes negatius del model de moda presta és l’ambiental. Per una banda, els països on hi ha aquestes fàbriques tenen legislacions ambientals molt laxes, o directament inexistents. Aquesta indústria consumeix una gran quantitat d’aigua i és molt contaminant, i això pot perjudicar poblacions senceres i deixar-les sense aigua de boca de qualitat, a banda del dany als ecosistemes aquàtics. Però aquestes fàbriques també consumeixen molta energia, un cost que tradicionalment han mirat d’abaixar emprant carbó, en compte d’optar per unes altres fonts energètiques. El carbó és el combustible fòssil més barat, però també el que emet més CO₂ i contaminants, i és per això que el sector de la moda té tantes emissions associades. Finalment, com que comprem roba més sovint, i és de menys qualitat per abaratir-ne el cost, com més va creem més deixalles tèxtils.

El model de moda presta ens crea la sensació que la roba que tenim es fa vella de seguida, que és passada de moda. I si en fem un ús relativament habitual, difícilment ens durarà més d’un parell d’anys, perquè és de baixa qualitat, a diferència de la roba dels nostres pares i avis, que els durava molts anys. Per això com més va hi ha més veus que reclamen de retornar a un model de moda lenta (slow fashion). Un model que sigui respectuós amb els treballadors i el medi, que opti per la qualitat i la durabilitat i empri materials més ecològics. La gran qüestió és com fer que aquest model sigui atractiu per als consumidors, atès que implica un preu més alt –encara que a la llarga sigui més barat perquè dura més–, i menys novetat a l’hora de vestir.

La descarbonització del sector tèxtil

El sector de la moda és criticat per la seva manca de compromís en la lluita contra el canvi climàtic, tenint en compte que és un dels grans actors que han de prendre accions. Així, en cimeres climàtiques, com ara la COP, és infrarepresentat, hi envia pocs participants, i mostra d’aquesta manera que arribar a compromisos per transformar-se no és una de les seves prioritats, tal com sí que ho és per a uns altres sectors. Tanmateix, comença a ser en el punt de mira ambiental i hi ha experts que reclamen com més va amb més insistència que es descarbonitzi.

Els fabricants tèxtils han de començar a implantar energies renovables a les seves instal·lacions.

Comencen a fer-se els primers passos, però no per la consciència ecològica. Tal com vèiem, és un sector que cerca el baix cost per sobre de tot. I avui dia les energies renovables ja tenen un cost inferior fins i tot al carbó. És previsible que les fàbriques tèxtils comencin a accelerar la transició energètica. Així, els gegants H&M i Bestseller han unit forces per invertir cent milions al Bangladeix per fer el primer projecte d’eòlica marina del país, de 500 MW de potència. El sector necessita electrificar-se, i això també implica millorar la infrastructura elèctrica del país, fet que no serà immediat. La Xina, per la seva banda, adopta en massa les energies renovables, però encara té moltes centrals de carbó. I això duu a un segon inconvenient que no facilita la descarbonització del sector de la moda: la manca de transparència i col·laboració entre les marques, generalment amb seus a l’occident, i els fabricants, en països en desenvolupament.

D’uns altres sectors, se’n sap l’impacte ambiental perquè hi ha una traçabilitat dels productes i es té informació dels subministradors i les seves pràctiques de fabricació. Així, per exemple, marques com Apple demanen als subministradors uns criteris ambientals determinats, com ara l’ús d’energies renovables, no fer servir certs materials en la fabricació que puguin contaminar i garantir unes condicions laborals mínimes. Estableixen relacions a llarg termini. Tanmateix, això no passa al sector tèxtil. Els experts denuncien que no hi ha cap mena de lleialtat ni durada en les relacions entre les marques de la moda i els fabricants. Una competència extrema en el preu fa que les marques optin pel més-dient, per una nova fàbrica si els ofereix un preu més baix. O que la fàbrica opti per una altra marca de seguida, si paga més bé. Amb una moda presta que fa col·leccions que duren poques setmanes, els acords entre marques i fàbriques poden ser de la mateixa durada.

Això fa inviable que les fàbriques inverteixin en pràctiques més sostenibles i abandonin l’ús de combustibles fòssils. Un exemple que apunten els experts és que les fabriques tèxtils podrien convertir les instal·lacions a energia solar, i seria molt fàcil si les marques aportessin el capital inicial per fer la planta solar, tal com hem vist en l’exemple del Bangladeix. Això faria que el subministrador proporcionés un producte més barat, sense haver d’assumir el risc de la inversió, l’impediment principal ara com ara perquè les fàbriques optin per les energies renovables. En el context actual d’infidelitat i durada curta de relacions entre marques i fabricants, el model que ja apliquen uns altres sectors per descarbonitzar-se és inviable.

Les crítiques al sector de la moda sembla que donen els seus primers fruits. Així, el 2023 la meitat de les marques de moda principals va donar, per primera vegada, un llistat de subministradors, i això permetrà de fer una fiscalització de les pràctiques ambientals. Això forçarà les marques, encara que sigui per evitar crítiques que poden malmetre’n la reputació, a començar a exigir certes millores ambientals als seus fabricants. Malgrat això, cal tenir en compte que hi ha estudis que denuncien que el 60% de les afirmacions sobre sostenibilitat que fan grans marques, com ara H&M, Zara, Gucci, Zalando i Louis Vuitton, són falses, són ecoemblanquiment.

Els residus tèxtils són un problema com més va més preocupant. El maldecap dels residus tèxtils

Alguns experts calculen que el sector de la moda podria reduir a la meitat les emissions. El 70% són durant l’obtenció, preparació i processament de les matèries primeres. La indústria hauria de centrar els esforços a descarbonitzar aquesta àrea, amb accions com ara assumir el compromís que les fàbriques consumeixin electricitat 100% renovable, seguint els passos de sectors com el tecnològic i l’automobilístic. Aquest pas seria el responsable del 60% de la reducció. Un altre 20% de reducció es pot aconseguir en l’operativa de les marques. Millorar l’empaquetament i el transport, minimitzar les devolucions de productes, evitar la sobreproducció i fer que les botigues i oficines també facin servir energies renovables. Finalment, hi hauria un altre 20% de la reducció que hauria de ser responsabilitat dels consumidors. Per exemple, reduir les rentades i l’ús d’assecadora. Com ara, evitant una rentada de cada sis, atès que moltes vegades rentem la roba per costum, no perquè sigui especialment bruta o faci pudor. Una altra acció proposada és que la meitat de les rentades sigui a menys de trenta graus, o que una vegada de cada sis s’eixugui la roba a l’aire lliure i no pas a l’assecadora.

Tot i això, en la banda dels consumidors el maldecap dels residus tèxtils, de la roba que llencem i acaba als abocadors o incinerada, va prenent unes proporcions preocupants. Els europeus emprem 26 quilos de productes tèxtils normalment i en llencem 11 cada any –els italians són al capdavant en la generació de residus i els hongaresos, els més respectuosos. La producció de fibres tèxtils no para de créixer a tot el món. Si el 2000 se’n van produir 58 milions de tones, el 2020 va arribar a 109, gairebé el doble. S’espera que el 2030 s’assoleixi la xifra de 145 milions de tones. A la UE, entre el 1996 i el 2012 hi va haver un augment del 40% del nombre de peces de roba que comprava cada europeu, un augment que es pot atribuir directament al model de moda presta.

Un canvi a la vista a la UE

Les autoritats europees són conscients d’aquesta problemàtica. La Comissió Europea va presentar el març del 2022 una nova estratègia per afavorir una economia circular en el sector de la moda, amb la intenció que els productes tèxtils tinguessin més durada, fossin més reparables i es poguessin reutilitzar i reciclar, i lluitar així contra el model de moda presta i estimular la innovació dins el sector. L’any vinent els ciutadans de la UE començaran a percebre-ho. Aprovat el 2018 pel Parlament Europeu, a partir del 2025 serà obligatori de recollir separadament els productes tèxtils. També s’introduiran mesures contra productes químics perillosos que faci servir el sector de la moda, i s’exigirà responsabilitat a les marques en tota la cadena de valor, incloent-hi quan s’ha de llençar una peça de roba i ajudar els consumidors a triar opcions sostenibles. Ja s’aplica l’ecoetiqueta per a aquells fabricants que respecten criteris ecològics, usen menys substàncies perilloses i redueixen el consum d’aigua i la contaminació atmosfèrica.

Molts experts reclamen d’abandonar les fibres sintètiques derivades del petroli i fer servir fibres naturals.

Un aspecte molt important, a escala mundial, és el de la producció de fibres. De fet, bona part de les acusacions d’ecoemblanquiment al sector són per això. La major part dels productes de moda contenen fibres sintètiques, fetes a partir de derivats del petroli, que produeixen residus tòxics i no degradables, i contribueixen, com hem vist, a la pol·lució per microplàstics. Tanmateix, justament aquest front mostra com és de difícil la transformació del sector. Prescindir dels derivats del petroli pot evitar certs impactes, però en pot originar uns altres, especialment si tenim en compte del volum de producció que necessita el sector. Si no s’empren fibres sintètiques, caldrà emprar fibres naturals, com ara el cotó i la llana. Això vol dir ampliar els conreus de cotó o els ramats d’ovelles, i causar desforestació i destrucció d’ecosistemes i un augment de consum d’aigua.

Tot i això, aquest canvi es pot fer juntament amb la resta de canvis necessaris per a millorar l’estat ambiental del planeta. Per una banda, reduir el consum de productes tèxtils, fer-los més durables i reciclables, i optar per la moda lenta i de més qualitat. Per una altra, si reduïm el consum de carn i optem per tecnologies com la fermentació de precisió o el cultiu cel·lular de carn, es poden alliberar molts terrenys de conreu que podrien passar a la producció de fibres naturals. Els desafiaments són molt importants i caldrà una coordinació mundial, però si una cosa és clara és que el sector de la moda no pot continuar actuant com fins ara, com si el canvi climàtic i la degradació ambiental del planeta no li incumbís.

Vaig acabar l’any i l’he començat endinsada en llibres i entre ells, immersa en els de Dubravka Ugrešić, l’escriptora europea en serbo-croat que no va deixar d’escriure en aquesta llengua arran de la guerra de Iugoslàvia, “la passada guerra” que ara en diuen per aquelles terres que no poden esmentar el nom de l’antic país, la del 1991-1995, que va significar la partició de l’idioma, una guerra a què aquesta singular autora es va oposar de bon començament, contrària als nacionalismes ètnics i a la desaparició de Iugoslàvia, ensumant-se una Croàcia postcomunista tan corrupta i extremo-dretana com efectivament és, una actitud que li va valdre la crema dels seus llibres i atacs als mitjans, juntament amb quatre escriptores més, les “cinc bruixes” els van dir. Ugrešić se’n va anar i durant trenta anys va rodar pel món amb els seus llibres i cursos, congressos i conferències. És traduïda a trenta idiomes, no pas al nostre. Va morir a Amsterdam, on havia fet la seva segona casa, fa deu mesos, el 17 de març de l’any passat, d’un càncer confortat per l’eutanàsia, a setanta-tres anys. Aquest article és dedicat a la seva memòria, com un crit: que algú ens la tradueixi! Tot el que ens diu aquesta dona que maneja amb soltesa i coneixement a fons un gavadal de referències culturals i polítiques, observadora fina de “la cultura del consens” del present capitalista occidental ara transvasada a les societats postcomunistes, paròdica i humorista implacable, trobo que ens falta de llegir i pensar en aquests temps “dominats per la còpia”. Ugrešić no n’és cap ni gens, una còpia, més aviat ajuda a reconèixer-les.

L’últim llibre que m’he empassat a glop és Doba kože (“L’edat de la pell”), del 2019, que si no n’hi ha cap altre en premsa és també el seu darrer. L’he llegit en la versió espanyola de l’editorial Impedimenta, que els publica tots, en una aposta per Ugrešić i els seus lectors. Doba kože és una col·lecció d’assaigs escrits entre el 2014 i el 2018, i d’aquest últim any és el que tanca el volum: “L’arqueologia de la resistència!”, d’on trec el títol d’aquest text. Ugrešić hi contraposa l’exposició revisionista del passat iugoslau que cal eliminar de totes totes, a Zagreb, “Arqueologia de la resistència: descobrint col·leccions d’oposició cultural en la Croàcia socialista”, amb la pàgina web del Museu de la Resistència (Verzetsmuseum) a Amsterdam, que rep el visitant amb una pregunta inequívoca en diversos idiomes que com fa l’autora escric en lletres capitals: “L’Alemanya nazi ha ocupat els Països Baixos. Què faràs tu?” Hi ha tres possibilitats, tres tecles que el visitant pot prémer: ADAPTAR-ME. COL·LABORAR. RESISTIR. Per impuls, ella, el 1991, a la Iugoslàvia que es començava a trencar, va pitjar “Resistir”. Vint-i-cinc anys després, vistes les coses allà i aquí, Dubravka Ugrešić conclou (p. 257): “Aquestes tres tecles, ADAPTAR-ME, COL·LABORAR i RESISTIR, determinen la cultura en què vivim, la cultura política, literària, artística, educativa, comunicativa, la cultura quotidiana, i també determinen com serà la cultura de demà, el demà entès literalment.”

L’admiració per Dubravka Ugrešić em ve per la capacitat de fer connexions clarividents –tots els seus llibres, novel·les, contes, assaigs en són farcits–, la seva veu des del principi, una veu esmolada a l’exili amb una mixtura d’autobiografia, vagareig per ciutats i paisatges, contes populars romanís, una ventrilòquia espaterrant, tendresa i ràbia, invenció i alta fantasia, atenció intel·ligent als detalls de la vida quotidiana i als embats de la literatura, al·lusions a escriptors de l’Europa oriental i russos avantguardistes marginats o poc coneguts fora de la seva llengua i ara fins en les seves pròpies, divulgant unes experiències col·lectives que, en la seva resistència, rescata del buit prescrit per la desaparició de Iugoslàvia i el paisatge fantasmagòric que n’ha quedat. Es va negar a oblidar. L’únic país que li va quedar, deia, era la literatura. També aquesta passa mals moments. Tradueixo l’inici d’aquest llibre, a partir de l’excel·lent versió de Luisa Fernanda Garrido i Tihomir Pištelek de l’expressió directa de Dubravka Ugrešić i el seu respecte pel lector seriós: “Sempre m’encenc quan sento aquesta rebregada (i alhora ambiciosa) frase: ‘La vida escriu novel·les’. Perquè quedi clar: si la vida escrivís novel·les, la literatura no existiria. Tal vegada la literatura és a punt d’exhalar l’últim sospir, però la seva feblesa generalitzada no es deu pas a la victòria històrica de la vida sobre la literatura, sinó a l’autodestrucció literària a què es van aplicar amb devoció els mateixos participants en el procés literari: editorials afamades de diners, editors mandrosos, crítics subornables, lectors poc ambiciosos i autors sense talent assedegats de fama.” La cosa està que bufa i el poble està que trina. Adaptar-me. Col·laborar. Resistir. Quina tecla prems?

Bloomberg · Mathieu Dion

El Quebec és a punt d’entrar en una crisi a causa de l’alt nombre de sol·licitants d’asil que hi arriben, segons que diu el primer ministre quebequès, François Legault (Coalition Avenir Québec), en una carta enviada al primer ministre del Canadà, Justin Trudeau (Partit Liberal).

“La situació s’ha tornat insostenible”, diu Legault a la carta, i demana a Trudeau que aturi el flux de refugiats i endureixi la política de concessió de visats. Hi diu que el Quebec, la segona província més gran del Canadà, ha acollit tres vegades més sol·licitants d’asil que no pas la resta de províncies en termes per càpita; 60.000 persones van entrar al Quebec els primers onze mesos del 2023.

Legault diu que la situació posa una pressió molt important sobre els serveis socials, i que les organitzacions d’ajuda ja no en poden satisfer la demanda. El problema, segons el mandatari quebequès, també agreuja la crisi de l’habitatge i la manca d’espais a les escoles.

“Flexibilitzar la política de visats implica el risc d’obrir vies de sortida emprades pels grups criminals –diu Legault en la carta, enviada dimecres–, cosa que també suscita problemes seriosos de seguretat per al Quebec i al Canadà.”

El Quebec demana al govern canadenc 470 milions de dòlars canadencs (320 milions d’euros) de compensació per les despeses relacionades amb els sol·licitants d’asil el 2021 i el 2022.

Al març, Trudeau i el president dels Estats Units, Joe Biden, van acordar de posar fi a un pacte que permetia que les persones travessessin la frontera canadenca per camins no vigilats per demanar asil.

Un camí de terra remot conegut com a Roxham Road, a la frontera de Nova York, uns seixanta-cinc quilòmetres al sud de Mont-real, s’havia convertit en el punt de pas per a molts immigrants, que evitaven així els controls fronterers tradicionals.

Legault reconeix a la carta que el tancament d’aquest pas sense vigilància “ha permès de frenar temporalment el flux constant de sol·licitants d’asil”, però ha argumentat que, en canvi, les arribades han augmentat als aeroports de Mont-real i Toronto.

Segons el govern canadenc, es van processar aproximadament 130.000 sol·licituds d’asil del gener al novembre del 2023, principalment al Quebec i Ontario. Això és més que les 92.000 de l’any 2022 i les 64.000 de l’any 2019, abans de la pandèmia. La major part de les quals va ser presentada per gent provinent de països americans, com ara Mèxic i Haití, però també de l’Índia, Turquia i l’Iran.

El govern del Quebec també demana a la carta que el govern canadenc mogui els immigrants amb autobús i els reparteixi per les altres províncies, tal com es va fer durant el pitjor moment de la crisi de Roxham Road. “És una qüestió urgent de la màxima importància”, diu Legault.

El govern de Trudeau no ha respost immediatament una sol·licitud de comentari.

El govern canadenc també és sotmès a pressions fortes de la batllessa Toronto, Olivia Chow, que amenaça d’afegir un “impost federal d’impacte” a la pujada recent de l’11,5% en l’impost sobre béns immobles, llevat que Òttawa li lliuri 250 milions de dòlars canadencs per afrontar el creixent nombre de sol·licitants de refugi que arriben a la ciutat. Aquest impost elevaria la pujada del de béns immobles a un històric 16,5%.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’editor em va avisar que em passaria. La innocència s’acaba als deu anys. Digues adeu a la infantesa quan la canalla t’arribi als deu anys. Ell ho sabia per experiència: l’editor durant molts anys havia estat jurat del premi literari a l’escola dels seus fills. L’editor havia llegit multitud de treballs escrits per la canalla que es presentava al premi. I contava que fins als deu anys la canalla escriu contes de flors i violes, núvols blaus, un món rosa, feliç i innocent. Però, ai senyor!, quan els nens arriben als deu anys el món es capgira. I els contes que escriuen, també. Les històries entren en un món truculent, negre, de morts, malsons i maltractes. És la fi de la innocència. És la fi de la infantesa. L’editor recorda amb especial intensitat un conte en concret, una història d’assetjament escolar molt ben escrita, plena de detalls creïbles, molt viscuda i fent servir el punt de vista de la víctima. Era l’abús escolar explicat del punt de vista de la víctima. El problema és que l’autor del conte era un dels abusadors del col·legi.

Ai, sí. Els nens. Quina preciositat.

L’escriptora m’ha avisat: els nens s’han de protegir. I a vegades s’han de protegir… dels pares! Els pares i el nostre abús sobre els fills que hem de vigilar. Se’ns en pot anar la mà. Honraràs pare i mare (Fragmenta Editorial), de Leticia Asenjo, és l’abús patern sobre els fills narrat d’una manera brillant en un dels llibres que m’han agradat més de llegir darrerament. Aquesta psicòloga infantil ja em va agradar moltíssim amb l’autoficció sobre amants Divorci i aventura (La Segona Perifèria). Ara m’ha acabat d’enamorar amb un llibre en què alerta del mal que ha fet el quart manament cristià, honraràs pare i mare. Perquè ella diu que, en el fons, aquest manament significa –i cita Alice Miller–: “Honraràs pare i mare, facin què facin”. I això és carta blanca per als pares abusadors. Que aquest manament els blinda i ajuda. Si els estimem facin què facin…

És un llibre ple d’idees xocants, brillants, amb dades que m’han quedat dins, i explicacions que també. Així, Hervé Guibert, és autor del llibre Els meus pares, que explica l’abús de què va ser objecte a casa. I Guibert en dóna detalls i no els perdona. No honra pare i mare. Doncs bé, la crítica literària va defensar els pares. És el pes del quart manament. Els pares, facin què facin, s’han d’honrar. Leticia Asenjo, no, i fa seva la defensa de l’odi constructiu que explica Kiko Amat:

“Si no ens permetem de sentir l’odi i idealitzem la relació paternofilial, ens trobarem condemnats a repetir patrons tòxics perquè ens pensarem que allò era amor. Si podem odiar constructivament, aquell comportament abusiu ens servirà de model que no hem de repetir i trencarem la cadena intergeneracional de maltractaments viscuda.”

L’odi positiu per a trencar la cadena intergeneracional de maltractaments viscuda. La cadena que el quart manament perpetua. Això denuncia Asenjo.

La cirereta del pastís és la lectura que Asenjo fa de Succession, sèrie que em va enamorar, però que ella em fa veure amb uns altres ulls. Uns ulls que es fixen en la gelosia dels pares als fills: “Això és un fenomen que em fascina i la sèrie Succession en parla. Exemplifica molt bé aquest patriarca que ha treballat molt i que ha pujat un gran imperi econòmic a costa de molt d’esforç i, quan veu els fills gaudint-ne, sent enveja i els vol matar. […] La gelosia parental dels fills és un fenomen molt complex i molt fascinant, i hem de poder estar-hi molt alerta.”

Jo avui honro l’editor i l’escriptora. L’un m’explica la fi de la innocència dels fills. L’altra, la dels pares.

Fa pocs dies es van obrir les inscripcions per al setzè Tast per Parelles de Vila Viniteca. Enguany es farà el diumenge 3 de març a la Llotja de Mar de Barcelona. Hi participen 120 parelles de tastadors i es reparteixen 40.000 euros en premis (30.000 euros per als guanyadors, 7.000 per als segons i 3.000 per als tercers). Les places enguany es van exhaurir en tres minuts. És un esdeveniment conegut i molt popular dins el sector vinícola, perquè té la peculiaritat que és un tast a cegues que s’ha d’acordar entre dos tastadors i es tasten molt bons vins de tot el món.

La convocatòria d’enguany (un any es fa a Barcelona i l’altre a Madrid) ens ha portat a recordar el dotzè tast, el 2019, quan els guanyadors van ser Joan Munné (Sant Pere de Riudebitlles, Alt Penedès, 1984) i Àlex Peris (Sant Pere de Riudebitlles, Alt Penedès, 1982). Amb els 30.000 euros del premi els tastadors van engegar el projecte Munné Peris Viticultors i d’aleshores ençà han elaborat cada any el vi Vinya Marcelino [dit marcelinu], un xarel·lo brisat, un vi ple de valors i d’intencions (pagar bé el quilo de raïm, cuidar el territori, tenir el mínim impacte possible…), que ha marcat el col·lectiu de joves viticultors que d’uns anys ençà sacsegen la viticultura del Penedès i ha contribuït a enfortir-lo.

Hem parlat amb Joan Munné per reconstruir com va ser guanyar el concurs de Tast per Parelles de Vila Viniteca i saber què conté el projecte del vi Vinya Marcelino, que era el nom del primer pagès que va cultivar aquell tros, ara fa dues generacions. Quan respon al telèfon i li demanem com va, ens diu: “Esperant que plogui.” Sortosament, l’endemà les previsions s’acompliren i al Penedès va ploure de gust, després de tres mesos sense fer-ho.

Joan Munné és ordenat en el relat i bon narrador. El deixem parlar i l’interrompem poc:

“Sóc enòleg per la Universitat Rovira i Virgili i treballo des del 2004 a Raventós i Blanc. Vinc de família de pagesos de vinya. També vaig estudiar per sommelier al CETT per tenir més cultura, a banda de la tècnica. Precisament, amb un company del curs de sommelier, en Pere Jané, ens vam apuntar al concurs de Vila Viniteca per primera vegada el 2015 o el 2016 i vam anar concursant-hi els anys següents. El 2019 en Pere ja m’havia dit que no podia participar-hi i jo vaig pensar que també descansaria aquell any. Però sempre hi ha el neguit d’anar al concurs o no anar-hi. I durant un sopar al 8 Cadires d’Igualada amb l’Àlex Peris, que som del mateix poble i amics des de petits, em va dir que li faria gràcia viure l’experiència i ens vam animar.”

“El que més m’agrada del tast a cegues és aprendre i compartir. I quan t’apuntes al concurs, t’has d’entrenar. De manera que formes part d’un grup de tast, tastes vins, els comentes, escoltes què diu l’altra gent, aprens a tastar millor… El nostre grup de tast és el d’en Ramon Jané i en Toni Carbó, que havien guanyat l’any anterior. El 2019, abans d’arribar al concurs, vam fer uns quants entrenaments i m’ho vaig prendre molt seriosament, vaig prendre moltes notes i vaig memoritzar. I hi va haver alguns vins que els vam repetir i aquests vins van sortir al concurs i els vam identificar. Això ens va portar a la final. Tot i que al concurs només hi vam arribar amb l’afany de viure l’experiència, sense cap pretensió ni pressió. L’Àlex és un home de cultura gastronòmica sobretot.”

Joan Munné i Àlex Peris, guanyadors del dotzè Tast per Parelles de Vila Viniteca.

És clar, les parelles s’entrenen per al concurs, comentem, com pensant en veu alta, i Munné diu: “Sí, i cada vegada més. Cada vegada hi ha més grups d’entrenament específics per al concurs a tota Espanya, que tasten pensant en la psicologia de Quim Vila, amb la psicologia del concurs.” Quim Vila és el propietari de Vila Viniteca, una de les distribuïdores de vins més important d’Europa, que organitza el concurs. I com definiríeu la psicologia de Quim Vila per al concurs? Munné respon: “Posa vins representatius de les zones, amb varietats representatives, vins icònics i vins que a ell, o a la seva empresa, li agraden.”

Joan Munné i Àlex Peris van arribar a la final: “A la primera fase se serveixen set vins que poden ser de tot el món i dels quals s’ha d’endevinar el país, la zona d’origen, la DO/AOC, etc., varietat o varietats, anyada, elaborador, marca i comentari de tast. Dels dos darrers vins servits ho vam encertar tot, i això ens va portar a la final, en què tan sols passen deu parelles. I a la final també són set vins i també s’han de respondre totes aquestes preguntes, però tens menys temps. La sensació era que no teníem possibilitats. Va ser una final molt bonica, perquè hi havia molts tastadors del Penedès, la meitat, em sembla, i una parella més també provinent de Catalunya. Quan van dir el nostre nom, va ser una gran sorpresa.”

“Ja de tornada, vam tornar a anar al 8 Cadires, ho vam celebrar amb la família, els amics, amb el grup de tast també vam fer un sopar conjunt, vam tastar vins emblemàtics… I la idea d’invertir bona part dels diners del premi a fer un vi va sorgir de l’Àlex. Al principi no em feia el pes, perquè ja en faig molts, de vins, a Raventós i Blanc. Però van anar passant les setmanes i hi vaig anar pensant.”

Els valors de Vinya Marcelino

“Vaig arribar a la conclusió que valia la pena de fer un vi. Però havia de ser un vi que aportés alguna cosa, encara que fos poca. Havia de reflectir idees i relats bons per al futur del Penedès, que és on som. I a partir d’aquí vam començar a veure com hauria de ser el nostre vi. A l’etiqueta ho indica molt bé: és un vi d’una parcel·la del Penedès d’una varietat autòctona –en aquest cas, vam trobar una vinya de xarel·lo. La parcel·la havia de fer bon raïm, però que es vengués malament. En aquell 2019 el preu del raïm era molt baix, perquè sobrava vi i grans empreses van abaixar el preu d’una manera dràstica. Nosaltres volíem reivindicar que som vinicultors (que vol dir que fem vi, però no tenim vinyes), que paguem bé el preu del quilo de raïm d’una vinya que ens agrada, que és equilibrada, però que fins aleshores es comprava el raïm a preu rebentat, i demostrar que es pot fer un vi agradable, ben pagat i amb un preu de venda al públic de l’ampolla que no valgués molts diners [actualment, té un preu d’uns quinze euros].”

Continua Munné: “Vam pagar un euro el quilo de raïm d’una vinya de xarel·lo emparrada de l’Ordal, de vint anys, cultivada de manera ecològica per la Mar i en Lluís del celler Enlaire Vins. Era un raïm de qualitat que no es valorava i era mal pagat. Vam fer una vinificació de mínima intervenció, perquè el vi expressés el raïm, el territori i la feina del pagès. I, per altra banda, a l’hora de fer l’acabat del vi (l’embotellament, l’embalatge, el suro…), volíem tenir el mínim impacte possible: l’ampolla pesa poc, hi ha una sola etiqueta, suro natural català, cera d’abella com a càpsula (l’Àlex és apicultor experimental, té una cooperativa amb amics, i agafem la seva cera). I aquesta és una mica la idea del projecte.”

Vinya Marcelino 2019.

“A l’etiqueta posem el nom del pagès i posem la llegenda ‘vi honest de raïm blanc’. I també posem que és un vi lliure de certificacions. És una manera de dir que anem al que és important: el que és important és que el pagès es guanyi bé la vida i que cuidi el territori i que tinguem raïm de qualitat. No estem per a fer set-centes ampolles i pagar un segell de la CCPAE [Consell Català de la Producció Agrària Ecològica]. Tampoc ens vam plantejar entrar a la DO Penedès per un volum tan petit i, a més, suposàvem que el panell de tast no l’aprovaria. Els recursos els vam posar en la compra del raïm.”

Del 2019 ençà han elaborat durant cinc anyades el Vinya Marcelino. La del 2023 encara és al dipòsit criant. “Sempre hem fet un vi brisat de xarel·lo, perquè fent una vinificació natural, sense sulfits, fermentar amb les pells i tenir uns dies macerant les pells ens assegura una fermentació més segura. Hem fet un brisat sempre, tot i que els primers anys el contacte amb les pells durava quinze dies i ara ho hem escurçat de cinc a set dies. I sempre hem vinificat la mateixa vinya. És una microparcel·la d’on surten unes set-centes ampolles.”

De moment, tan sols fan aquest vi blanc de xarel·lo, però la intenció és fer-ne un de negre, també. “El 2022 teníem emparaulada una microparcel·la d’ull de llebre, però aquell any el senglar es va menjar tot el raïm. De fet, ens han passat força coses en aquests cinc anys: l’Àlex ha estat pare dues vegades, hi ha hagut la pandèmia pel mig, i en el meu cas, he perdut els pares, que ja eren molt grans. Però volem mantenir el projecte i de cara al futur potser fer dos o tres vins i una producció d’unes dues mil ampolles perquè el projecte sigui sostenible.”

“Estem contents perquè durant aquest temps han nascut molts cellers amb una filosofia semblant amb la nostra. Nosaltres hi hem posat el nostre gra de sorra.” El projecte de Joan Munné i Àlex Peris forma part d’un moviment més gran de joves viticultors que sacsegen la vitivinicultura al Penedès, una renovació que li calia molt. “I per mi el futur del vi i els bons vins passa per una bona agricultura, història (ja sigui per varietat, per exemple), respecte a l’hora de vinificar, respecte per la fruita, que no hi hagi engany i mínim impacte. Són els vins que m’agraden.”

Demanem a Joan Munné, per acabar, si en un futur els vins de Munné Peris Viticultors seran DO Penedès. Respon: “Per mi, sí. Som al Penedès i poder posar ‘Penedès’ a l’etiqueta és una cosa que voldria, per donar valor a aquest territori també. El 2019 potser era més radical amb la DO que ara i, per una altra banda, no tenim celler, fem el vi al celler d’uns amics que no són dins la DO Penedès. Ara, si fem un altre vi, haurem de buscar un altre celler, perquè la Mar i en Lluís d’Enlaire Vins no poden comprar raïm. Si l’altre celler és DO Penedès i entrar a la DO no és un sobrecost molt elevat, aquests altres vins seran DO Penedès.”

“Per mi i per molta gent del Penedès les DO són pensades més per una mentalitat de fa vint anys, però al final només les persones poden canviar aquesta mentalitat. En una DO hi és tothom: els cellers, els viticultors i les institucions. Per contra, les associacions estan molt soles i acostumen a aplegar tan sols els cellers, però no pas els viticultors. La DO és una cosa bonica i de territori, però que s’ha de canviar i només es pot canviar des de dintre. Ara, si la DO Penedès no canvia la normativa, segurament no hi podrem entrar, tot i que ja van canviant algunes coses.”

Joan Munné penja el telèfon i entra a fer un tast d’entrenament pel pròxim concurs, que, ja ho hem dit, serà aquest 3 de març a Barcelona. L’acompanyarà el seu company Àlex Peris. D’ençà del 2019 són una parella emblemàtica.

Vueling ha incorporat un sistema innovador que canvia la manera d’embarcar en un avió. És un mecanisme de reconeixement facial voluntari que permet als passatgers d’anar del control de seguretat fins a l’avió sense haver de mostrar la documentació –document d’identitat o passaport– i la targeta d’embarcament.

El sistema ja s’ha implantat en uns quants aeroports del país, com ara els de Barcelona, Palma, Menorca i Eivissa. Ramon López de Mántaras, expert en intel·ligència artificial, ho critica durament. “És un exemple perfecte d’abús de la digitalització.” Segons que explica López de Mántaras a VilaWeb, la innovació es ven amb la idea que agilitza l’embarcament, però creu que serà tot el contrari: “Ara ja preparem una estoneta abans el DNI i el personal a càrrec de l’embarcament tarda un segon a verificar que el nom del document d’identitat és el mateix que el de la targeta d’embarcament. El reconeixement facial no serà pas més ràpid.”

L’expert celebra que, de moment, no sigui obligatori. “Òbviament, la meva recomanació és que ningú no ho faci servir. A més, possiblement, la fal·làcia d’agilitzar l’embarcament és l’excusa per tenir les nostres cares en una base de dades amb finalitats gens clares”, considera López de Mántaras.