Vilaweb.cat

El festival Càntut reivindica la música tradicional aquest cap de setmana

El festival musical Càntut, centrat en cançons de tradició oral, comença avui el setè certamen, que es fa a Cassà de la Selva (Gironès) tot el cap de setmana. Les vint-i-cinc propostes que en formen part són pensades per actualitzar la tradició i mantenir viva la flama de la música d’arrel. Començarà amb un dels plats forts del cartell, el retrobament sobre l’escenari de Carles Belda i Sanjosex, que commemoraran l’enregistrament del primer disc de la col·lecció del festival, del 2016. El projecte discogràfic, que comparteix nom amb el cicle de concerts, va inaugurar amb quinze temes un cançoner digital que avui dia ja supera les mil set-centes cançons tradicionals. El concert d’obertura serà avui a dos quarts de vuit del vespre a la sala del Centre Recreatiu de Cassà de la Selva i les entrades van exhaurir-se fa dies.

El Càntut a taula del grup Fetus tancarà la primera nit, a un quart d’onze al bar del Centre Recreatiu. Aquest format d’espectacle consisteix a reunir l’artista i el públic al voltant d’una taula per cantar plegats en comunió mentre es gaudeix d’un bon àpat, tot rememorant l’esperit de les tavernes i els hostals tradicionals. Joan Garriga, Marcel Marimon, Fenya Rai, Manelic de Pera i Quim Carandell també faran actuacions d’aquest tipus.


Càntut a taula de Germà Negre el 2020.

Dissabte serà el torn d’Eliseo Parra, un divulgador val·lisoletà de música tradicional, que hi presentarà el seu darrer disc, Diacrónico. Aquesta actuació serà la darrera que farà al Principat, perquè després d’aquesta ronda es retirarà dels escenaris. El projecte inclou títols en català, castellà, gallec i èuscar.

Diumenge, Alba Careta i Henrio tancaran el certamen amb la presentació del disc Udolç, el tercer àlbum de la col·lecció Càntut, que recupera cançons de bressol que han anat passant de generació en generació. I completen el cartell d’actuacions noms com Pitxorines, els Esquirols, Alidé Sans, Maestro Espada, Miqui Giménez i Noelia Llorens, Titana.

A més de concerts, el Càntut també organitza xerrades, presentacions i tallers, entre més activitats relacionades amb la música de tradició oral.

Empaitar Damià Bardera

Va ser Italo Calvino qui parlà de la novel·la com a espectacle, que “té com a primera regla deixar de remetre a una història, o a un món, exterior a les seves pròpies pàgines, i el lector queda subjecte a seguir només el desenvolupament de l’escriptura, el text en l’acte de la seva redacció”. Va ser Samuel Beckett qui, sobre Finnegans Wake de James Joyce, va dir que “aquí la forma és el contingut, el contingut és la forma. La seva escriptura no tracta sobre res, és alguna cosa per ella mateixa”. És Peter Ortner qui, parlant d’Anton Txékhov, diu: “Com en molts dels contes que em són imprescindibles, aparentment no hi passa gran cosa, almenys en la superfície.” És Gonçalo M. Tavares qui a l’inici del seu El senyor Brecht i l’èxit escriu: “Tot i que la sala estava pràcticament buida, el senyor Brecht va començar a explicar aquestes històries.”

Invoco tots aquests senyors per traçar un quadrat on encabir Damià Bardera, encabir-l’hi només una estona, l’estona que duraran aquestes ratlles, perquè Bardera és un escriptor inquiet, no es deixa atrapar, el lector l’ha d’empaitar.

La novel·la com a espectacle. Calvino estic segura que ens acceptarà també el conte com a espectacle. I no em remeto a l’espectacle perquè el darrer llibre de contes de Bardera tingui “format teatral”. Espectacle perquè llegint assisteixes a l’acte d’escriure, perquè el llibre s’acaba d’escriure quan el llegeixes, perquè l’autor no et diu seu que t’explico una història, et diu seu que ens explicarem una història, tan senzill i tan complex com això.

L’escriptura per ella mateixa. No es pot llegir S’obre el teló de Damià Bardera (la Segona Perifèria, 2023) sense pensar en Beckett. “Telegrames pòstums de Beckett”, diu Ponç Puigdevall que són aquests relats de Bardera. Escenes breus que tracten sobre res d’aquella manera que fa que res acabi sent tot, que com menys “contingut” més teca, més feina per al lector, per al lector que es vulgui moure per empaitar Bardera.

No hi passa gran cosa. Bardera és Txékhov de tornada de tot, en aquest sentit. Ell ha observat i ho ha girat. La realitat no la retrata com a observador, no l’analitza, tot això ja ho ha fet abans d’escriure, ell la gira, hi juga, la desmunta, en treu peces, les aïlla i escriu a partir d’aquí. I escriu i vol que el lector vegi que escriu, que vegi com escriu, però no explica ni aspira que se sàpiga per què escriu. El pitjor que es pot fer amb la seva narrativa és buscar-hi la intenció, això seria insultar-lo, que en Bardera no hi ha mitges tintes.

I Bardera és aquest Brecht de Tavares, que veu la sala buida però això no l’atura, no l’atura, no li fa perdre gas, no s’emprenya, o si s’emprenya ho destil·la en l’escriptura, que amb el temps pren una forma més macerada, més rumiada, i també més asèptica. Però els que hi som, a la sala, vivim en un astorament constant, perquè Damià Bardera ens fascina, no abandonaríem mai la sala, senyor Brecht, i subscrivim el que escriu Mònica Batet al pròleg de S’obre el teló: “Com a lectora no deixa de sorprendre’m que la literatura catalana no aposti més per la imaginació. Jo vull que l’autor em porti per camins boscosos i de difícil sortida. Vull ficció i no tanta realitat. Vull una frase ben mesurada en lloc de sobrecarregada. I tot això que vull ho trobo en la narrativa de Damià Bardera.”

Quan demanem ficció, no demanem distracció, no té res a veure amb l’anguniosa cultura de l’entreteniment, demanem l’espectacle de la novel·la que deia Calvino, demanem que l’autor engegui la versemblança a prendre vent i escrigui teatre fallit, teatre impossible, que no és teatre, que són contes dins de closques teatrals, el tall és conte. Teatre fallit? Teatre impossible? Més aviat teatre que no es pot representar, que no es pot representar com es representa el teatre, dalt de l’escenari, amb actors i tota la pesca. No es pot representar? Jo crec que sí, hi ha un lloc on es pot representar, l’escenari és el lector, el lector que estigui disposat a empaitar Bardera.

Això d’empaitar Bardera potser pot fer pensar que és difícil atrapar-lo. No va per aquí. No l’has d’atrapar. Tenim la versemblança volant lluny de la puntada de peu que li acabem de clavar. Tenim el relat espectacle. Tenim l’escriptura omplint-ho tot ella sola. Tenim que no hi passa gran cosa. Tenim la sala mig buida. I tenim Damià Bardera disposat a fer com el senyor Brecht de Tavares, a començar a explicar històries. Per què ens les explica? Què ens vol dir? Aquestes preguntes són vostres, no seves, són cosa vostra. Ell escriu, explica, i vosaltres, els lectors, en sou espectadors. Espectadors d’un teatre que se us representa a dins, sou el continent i el contingut, hi feu molts papers. Bardera escriu confiant en vosaltres, en la vostra capacitat de ser espectadors com ell vol que ho sigueu.

“És difícil fugir de les pròpies obsessions perquè, de fet, és a través d’aquestes obsessions que qualsevol escriptor construeix un corpus literari identificable”, escriu Batet al pròleg, també. Si heu llegit Bardera abans, ara us espera amb 47 contes adobats amb didascàlies que us faran tornar al seu univers truculent, corrosiu, irònic, paròdic. Hi ha aquell humor caldersià, hi ha la foscor de la narrativa centreeuropea (Mrozek ens espera a l’entrada, de bracet amb Javier Tomeo), hi ha una sornegueria àcida que l’enllaça amb el seu recull anterior, Bèsties de companyia (Godall Edicions, 2022). És Bardera i és el Bardera que se’ns torna a escapar, sempre bellugant-se, sempre anant més enllà i més enllà per a Bardera és més al marge, al límit, allà on no ha anat ningú, encara que la sala no s’ompli. Els que hi són l’empaitaran.

Montserrat Espallargas Barceló guanya el premi Ciutat d’Alcoi de novel·la Isabel-Clara Simó

L’autora Montserrat Espallargas Barceló ha guanyat el IV premi Ciutat d’Alcoi de novel·la Isabel-Clara Simó amb l’obra No hi ha demà, una història que explora la vida dels fills de la violència de gènere. Bromera la publicarà el segon semestre de 2024, dins de la col·lecció “L’Eclèctica, ha anunciat l’editorial en un comunicat.

El jurat –format per les escriptores Elvira Cambrils Miralles (Premi Enric Valor 2023), Marian Díez Picó (Premi Enric Valor 2021) i la catedràtica de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant Llúcia Martín Pascual– ha elegit l’obra guanyadora per unanimitat. Així, han destacat la força expressiva del llenguatge utilitzat per l’autora, ben treballat i, alhora, transmissor d’una angoixa al servei dels sentiments dels personatges.

“En els darrers anys, s’ha fet molt visible la violència de gènere, però se n’ha parlat poc, del que ha estat la vida dels fills que hi han sobreviscut, de la manera com aquesta violència viscuda ha influït a l’hora d’intentar estabilitzar les seves vides”, explica Espallargas. D’això tracta No hi ha demà, i també de les malalties mentals, algunes associades a la gent que ha crescut en un ambient de violència, com són el TLP (trastorn límit de la personalitat).

“Ha estat una obra a la qual he dedicat cinc anys de la meva vida i que m’ha dut una llarga tasca d’investigació no només de documentació del tema, sinó també mirant de trobar una nova veu narrativa amb una mirada que pretén dibuixar una essència poètica enmig d’un món que es trenca a bocins. En aquest context, hi ha també un espai simbòlic, que és el de s’Albufera de Mallorca, perquè l’espai per a mi té molta més força que qualsevol altra figura literària, és un procediment simbòlic que ho tenyeix tot. Tota l’obra està contextualitzada entre Palma, la població de Sa Pobla i s’Albufera de Mallorca i tots els mites que rodegen aquesta zona”, ha expressat la guanyadora.

Montserrat Espallargas (Barcelona, 1964), llicenciada en Ciències de la Informació i Diplomada en Publicitat i Màrqueting per la Universitat Autònoma de Barcelona, periodista, escriptora i docent, ha guanyat nombrosos premis, entre els quals els prestigiosos Premi Ferran Canyameres de Novel·la d’Òmnium Cultural de 2017 i el Premi Recvll Joaquim Ruyra de Narrativa de 2016.

Més avisa Sánchez que la legislatura serà curta si no encara la plurinacionalitat

Vicenç Vidal, diputat de Més per Mallorca al congrés espanyol, ha avisat després de la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol que el seu vot a favor està condicionat al fet que afronti la plurinacionalitat de l’estat espanyol i l’agenda política de les Illes.

Objectiu 2027: comença la juguesca | Crònica d’Ot Bou

Ha dit que el vot a favor de Sánchez ha estat per “responsabilitat antifeixista i democràtica”, i com un reconeixement pels avanços socials i territorials que, diu, va engegar en la legislatura anterior: des del reconeixement de la insularitat fins a la pujada del Salari Mínim Interprofessional. Ara bé, Vidal ha volgut deixar clar a Sánchez: “La legislatura serà curta si el govern no encara la plurinacionalitat i agendes territorials com la balear”.

Ha remarcat que el vot a favor “no és un xec en blanc”, i que ara s’obre un període de control de cara al pròxim pressupost espanyol. Així doncs, Vidal ha dit que exigirà avanços en mesures de progrés per a les classes populars de les Illes i de la resta de l’estat espanyol.

Els comuns, Compromís i Més per Mallorca, absents al debat d’investidura

Els jutges d’instrucció de Barcelona avalen el comunicat crític amb l’acord PSOE-Junts

La junta de jutges d’instrucció de Barcelona han votat per majoria referendar la decisió de la jutgessa degana, Cristina Ferrando —membre de la conservadora Associació Professional de la Magistratura (APM)—, d’adherir-se al comunicat emès per les associacions judicials el passat 9 de novembre, en el qual rebutjaven el terme lawfare o judicialització de la política inclòs en l’acord entre PSOE i Junts per a la investidura de Pedro Sánchez. A la junta d’avui hi han assistit 24 dels 33 jutges d’instrucció, i el resultat de la votació ha estat 21 vots a favor, un en contra i dues abstencions.

pic.twitter.com/3QUxuLcZi6

— TSJCat (@tsj_cat) November 16, 2023

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua recorda l’exili valencià en una exposició a la Nau

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) inaugurarà el 20 de novembre al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València l’exposició “Escriptors Valencians de l’exili”. S’hi recordaran els vincles emocionals i culturals que van mantenir els intel·lectuals malgrat veure’s obligats a abandonar la terra.

La mostra, que es podrà visitar fins al 14 de febrer del 2024, és organitzada per l’ens normatiu del valencià i compta amb la col·laboració de la Universitat de València. És comissariada per l’acadèmic Josep Palomero i dissenyada per l’estudi Espirelius.

Es distribueix en tres parts. La primera fa un recorregut històric per la llarga successió dels exilis valenciana, la segona explora les geografies de l’exili valencià després de la Guerra Civil i la part central correspon plenament a la tasca dels autors valencians.

Entre la cinquantena d’escriptors exiliats que l’Acadèmia recorda en la mostra, destaquen Angelí Castanyer Fons, Josep Castanyer Fons, Carles Esplà, Emili Gómez Nadal, Gaetà Huguet Segarra, Juli Just Gimeno, Artur Perucho Badia, Francesc Puig Espert, Max Aub Mohrenwitz, Juan Chabás i Juan Gil-Albert, entre altres.

Els vídeos que mostren alguns fets relacionats amb aquesta etapa històrica són un dels plats forts de l’exposició. En aquest sentit, s’hi projecten els documentaris “Exiliats del 1939 i ara”, de Juli Esteve; “L’últim tren a Bouarfa”, de Rosa Brines; “La batalla del Varsòvia”, d’Àlvar Martínez i Juli Esteve, i “Félix Candela. Palacio de los Deportes de México (1968)”, d’Onnis Luque.

El jutge del Tsunami Democràtic també demana empara per les crítiques de Rufián en la investidura

El jutge del cas Tsunami Democràtic, Manuel García-Castellón, demanarà empara al Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ) per les crítiques del portaveu d’ERC Gabriel Rufián durant el debat de la investidura espanyola a la decisió d’investigar per terrorisme Marta Rovira i el president Carles Puigdemont, segons que ha avançat l’agència EFE.

Justament avui, el CGPJ ha acordat per majoria de tramitar la sol·licitud d’empara que va demanar per les valoracions del secretari d’estat de Justícia espanyol, Antonio Julián Rodríguez, i la portaveu del govern, Patrícia Plaja.

En la primera sessió del debat d’investidura, Rufián va denunciar una “guerra judicial” per part de la dreta espanyola i del poder judicial al “servei del PP”. Va al·ludir García-Castellón, del qual va dir que no sabia qui era M. Rajoy, que va salvar Cospedal de la Kitchen, va arxivar “allò del rei” i ara imputava per terrorisme Marta Rovira per la mort d’un turista francès durant la protesta del Tsunami Democràtic.

Els Mossos neguen a García-Castellón que el turista francès mort aparegués a cap atestat del Tsunami Democràtic

Àlex Blanquer i Ximo Rovira presentaran les campanades d’À Punt

Els presentadors d’À Punt Àlex Blanquer (Tàp Zàping) i Ximo Rovira (Som de casa) seran enguany la parella encarregada de prendre el raïm i fer el primer brindis del 2024 amb els espectadors de la televisió pública valenciana.

L’emissió de les campanades d’À Punt serà una festa que es transmetrà en directe de la plaça de l’Ajuntament de València estant, a partir de les 22.45, i que inclourà connexions en més punts del País Valencià, segons que ha informat la cadena en un comunicat. La programació per a la darrera nit de l’any promet de ser una festa plena de somriures, música, bon humor i sobretot, bons desitjos per al 2024, segons À Punt.

Objectiu 2027: comença la juguesca

Pedro Sánchez torna a ser president espanyol de ple dret. Majoria absoluta, primera votació. Si esgota la legislatura fins el 2027, haurà governat nou anys i serà el segon més longeu rere Felipe González, que en va manar catorze. L’última vegada, el 2019, bona part de la premsa, sobretot la més espanyolista, va augurar un mandat inestable, marejat per l’avarícia dels socis de Sánchez. L’oposició el va avisar que la legislatura seria complicada. Gabriel Rufián, també. Li va dir: “Si no hi ha taula de diàleg, no hi ha legislatura, senyor Sánchez.” La taula es va reunir tan sols tres vegades. L’última, un any abans de les eleccions d’aquest estiu. Hi va haver acords que es van complir –la derogació del delicte de sedició, compensada amb la creació dels desordres públics agreujats– i n’hi ha que no s’han complert fins ara –sol·licitar a les institucions europees l’oficialitat del català. Ara han pactat que tornaran a veure’s, però encara no hi ha una data concreta.

Aquests darrers quatre anys, els auguris d’inestabilitat no han passat de breus moments de turbulència –ERC i Bildu no van votar-li ni la reforma laboral ni la de la llei mordassa. Falcat per una pandèmia i Ucraïna, Sánchez ha aconseguit de cohesionar la majoria que el va investir. Una cohesió basada més en el relat que no en els fets o els resultats. “L’única cosa que ens uneix de debò a tots els qui votarem a favor de la investidura és frenar-los a vostès”, va dir ahir Rufián, adreçant-se al PP i Vox. I va donar per fet que el PSOE tornaria a enganyar l’independentisme: “Ho farà, creguin-me”, va dir a Junts. La desconfiança es manté, però també els vots favorables. Hi ha una diferència amb llavors: el 28 de maig, el PSOE va perdre gairebé tot el seu poder municipal i autonòmic. L’endemà, Sánchez tornava a semblar mort. Però s’ha fet un expert a renéixer: quan va arribar al poder, el juny del 2018, arran de la moció de censura contra Mariano Rajoy, els socialistes tenien la xifra més baixa d’escons d’ençà del 1978.

L’instint supervivent de Sánchez s’ha convertit en una mena de llegenda, però amaga tendències polítiques que es repeteixen. El dia de la moció, el portaveu del PDECat d’aleshores, Carles Campuzano, també va expressar amb escepticisme el seu suport: “Vostès diuen que no són el mateix que el PP i els he de dir que a Catalunya som escèptics”, va dir. Al cap de mig any, Campuzano ja li demanava: “Torni a l’esperit de la investidura.” Les coses han canviat: Campuzano és ara conseller per Esquerra Republicana. El PDECat s’ha dissolt i un gruix molt important dels votants i membres han passat a Junts per Catalunya, que va fer campanya repetint la creença de Campuzano que el PP i el PSOE eren el mateix “a efectes de Catalunya”. Però el privilegi aritmètic ha donat a Junts l’oportunitat de decantar, i ho ha fet, en canvi d’una amnistia i d’obrir un procés de negociació amb un mecanisme de verificació que de moment es manté secret.

El diari britànic The Guardian l’altre dia defensava l’amnistia amb rotunditat, i apuntava que “els indults van ajudar a defugir la confrontació verinosa”. En un editorial, també deia que Sánchez era conegut per les seves juguesques, i que aquesta era la més arriscada fins ara. És certament la que ha causat una resposta més agressiva al carrer, amb contenidors en flames davant la seu del PSOE a Madrid. I té un element nou que complica els equilibrismes: la retòrica de Junts i el PSOE era més lluny que no la d’ERC. Ahir, Míriam Nogueras va traslladar malestar als socialistes perquè Sánchez havia parlat de l’amnistia com una mena de perdó, i, en la seva intervenció, va demanar al candidat que confirmés el pacte una altra vegada. “Ens agradaria saber què n’opines, de l’acord que hem signat, i si estàs disposat a complir-lo”, ha dit que li volia traslladar. En una entrevista a RAC 1, avui Nogueras ha abaixat el to i no ha concretat si van arribar a sospesar l’abstenció. “Ahir es va continuar negociant. Avui és un nou dia, avui es vota i votarem que sí”, ha dit.

Les declaracions de Nogueras tenen un paral·lelisme divertit amb les de Cristina Valido, única diputada de Coalició Canària al congrés espanyol, que finalment ha votat a favor de Sánchez tot i governar a l’arxipèlag amb el suport del PP. “Nosaltres complirem els acords si l’altra part compleix els acords”, ha repetit avui la portaveu de Junts. “Compliré amb lleialtat, si compleixen vostès”, ha dit Valido. Tot i que hi ha afegit un contrapunt, perquè votarà contra la llei d’amnistia: “Tant de bo això que fa, senyor Sánchez, serveixi per a tornar al camí de la convivència.” I en la mateixa línia, el PNB també ha donat avui més marge a Sánchez. El portaveu, Aitor Esteban, ha marcat molta distància amb el PP i ha menyspreat els gests cordials d’Alberto Núñez Feijóo. “Un dia explicaré què ens van oferir fa un parell de mesos”, ha dit. Uns minuts després, el Diario Vasco ha publicat que sembla que Feijóo va oferir al PNB el Ministeri d’Indústria espanyol. Així, Esteban s’ha llançat tant als braços del PSOE com Bildu –i com el BNG.

Les eleccions a Galícia, però sobretot al País Basc, a la primavera, seran dues de les primeres dates encerclades al calendari. Bildu atrapa el PNB als sondatges i els socialistes poden tenir la decisió a les mans. Ara governen amb Íñigo Urkullu. L’altra prova de foc seran les eleccions al Parlament Europeu, probablement el 9 de juny, en què el PP i el PSOE s’enfrontaran cara a cara. De fet, l’agenda continental influirà molt en el primer tram de la legislatura. Primer, perquè el Partit Popular Europeu ha decidit d’intervenir en favor del PP contra l’amnistia, i la qüestió es debatrà al pròxim ple. I després, per l’aliança amb Junts, que va exigir –d’entrada com una condició per a negociar– que el català fos oficial a les institucions de la Unió. Abans-d’ahir, tal com va avançar VilaWeb, uns quants governs europeus van criticar que la darrera proposta del govern espanyol els hagués arribat amb retard i tan sols en castellà. I ahir mateix, mentre es feia el debat, els governs europeus es van tornar a reunir i van dedicar menys de cinc minuts a parlar de l’oficialitat.

Sánchez ha estat tranquil tot aquest segon dia de sessió d’investidura, i tenia raó d’estar-ho. Però aquesta vegada els maldecaps no tan sols poden arribar-li dels socis externs, sinó també de Sumar. Ahir, Yolanda Díaz va ser subtilment dura amb Irene Montero, que ja no és diputada i aviat serà fora del govern: “El feminisme són polítiques públiques, no és un ministeri”, va deixar anar. L’ex-vice-president espanyol Pablo Iglesias, que encara té molta influència política i mediàtica sobre Podem –i els seus cinc diputats, de moment integrats a Sumar–, va dir que començava una etapa nova en què Sumar seria al govern i Podem, no. Això, segons l’editorial del Diario Red, en què treballa Iglesias, es traduirà en “una activitat parlamentària diferenciada entre els diputats d’esquerres i el bloc del PSOE-Sumar”. “No hi ha dubte que, a mesura que tots dos projectes es visibilitzin com allò que són, dos projectes diferents, això també es veurà reflectit en l’àmbit electoral”, diu el text. Les eleccions europees en seran la primera prova.

L’altra peça que ballarà serà Vox, que ha tingut un paper incendiari durant la negociació, que ahir va comparar Sánchez amb Hitler, i que avui no era al ple. El PSOE ha celebrat que tots els partits que li donen suport han acceptat el joc constitucional. Sánchez va fer orbitar el seu discurs contra Vox. El desafiament institucional de Santiago Abascal, avui absent, pot continuar servint de mecanisme de cohesió de la majoria, tal com ha passat aquests darrers quatre anys. “L’única cosa que ens uneix”, va dir Rufián, “és frenar-los a vostès”.

Alumnes es manifesten a Barcelona i València contra el genocidi del poble palestí

Estudiants de Barcelona i València han sortit al carrer per denunciar el genocidi d’Israel contra el poble palestí. A Barcelona, uns cinc-cents alumnes de secundària, formació professional i batxillerat han sortit de la plaça de la Universitat i han anat fins a la plaça de Sant Jaume. S’hi han vist una multitud de banderes palestines i rètols de rebuig a Israel.

En declaracions a l’ACN, la portaveu del Sindicat d’Estudiants, Paula Leiva, ha exigit als governs d’occident que trenquin qualsevol lligam amb Israel i ha demanat als sindicats de treballadors que convoquin una vaga general. “La neutralitat et fa còmplice del genocidi”, ha dit. Tant el Sindicat d’Estudiants com el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans han convocat la vaga estudiantil d’avui.

A València, uns dos-cents estudiants s’han concentrat davant la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, on han desplegat una pancarta amb el text: “No és una guerra, és un genocidi. Solidaritat amb el poble palestí.” Els manifestants han mostrat unes quantes banderes i han cridat uns quants lemes, com ara “Israel assassina, Europa patrocina” i “Són hospitals, no bases militars”. Alba Ayoub, una estudiant de dret, ha dit que amb aquesta protesta alçaven la veu contra el silenci que mantenien els dirigents mundials occidentals enfront del genocidi que passava a una altra banda de la mar Mediterrània.

La promesa falsa de Machado que marcarà la legislatura

Pedro Sánchez ha sortit enfortit de la primera sessió del seu ple d’investidura. Hi ha hagut tres revolts a la carretera, però cap no l’ha fet estimbar. El primer ha estat l’hemeroteca que li ha retret el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, que palesava contradiccions importants de Sánchez amb l’amnistia. El segon, el to incendiari de Vox, que ha acabat abandonant l’hemicicle després de denunciar un cop d’estat i de comparar Sánchez amb Adolf Hitler. El tercer, el torn de Junts per Catalunya. La portaveu Míriam Nogueras s’ha reunit amb el número tres del PSOE, Santos Cerdán, i li ha fet arribar el malestar amb el discurs de Sánchez a migdia, que ha presentat l’amnistia com una concessió i ha dit que serviria per a mostrar “la fortalesa i la vigència” de la constitució del 1978. Durant uns minuts ha corregut pel congrés espanyol el rumor que Junts sospesava d’abstenir-se en la primera votació, però Nogueras en el seu discurs no ha fet sinó tocar-li el crostó: “Amb nosaltres no tempti la sort.”

Si hi afegim que no hi ha hagut tensió significativa al carrer, tot i que feia dies que els canals d’extrema dreta fantasiejaven amb un assalt al Capitoli a l’espanyola, el balanç per a Sánchez ha estat positiu: tot a lloc. Demà encara hi haurà el torn del PNB, Bildu i la resta de partits amb menys representació –llevat de Compromís i Més, que no han tingut torn de paraula propi perquè són integrats a Sumar, que ha gastat tots els minuts amb una sola oradora: Yolanda Díaz. No ha estat ni tan sols el debat més encès de l’era Sánchez, que en la rèplica al PP i Vox ha semblat gairebé que imitava l’efecte provocador d’Óscar Puente, el diputat socialista per Valladolid que va respondre a Feijóo en el seu debat fallit d’investidura. Sánchez se n’anirà a dormir amb els vots assegurats per a demà, però l’acompanyaran dos advertiments. El de Feijóo, que li ha dit que mantindrà el to agre i combatiu tot el mandat, i el de Nogueras, que ha assegurat que la continuïtat de la legislatura dependrà del compliment dels acords.

La sessió, doncs, ha servit més per a esbossar com seran els quatre anys vinents que no pas per a fer tremolar res. La fletxa que més vegades miraran de clavar-li el PP i Vox, que han coincidit a acusar Sánchez de “corrupció política”, és la de la mentida. Feijóo li ha recordat que Sánchez havia arribat a dir que no reposaria tranquil –“Ni jo ni el 95% dels espanyols”, va dir– si Unides Podem entrava al govern; que no pactaria mai amb Bildu, que no deixaria que la governabilitat de l’estat es basés en Esquerra Republicana; que es va comprometre a “portar el senyor Puigdemont cap a Espanya i que retés comptes davant la justícia”; i, sobretot, que l’amnistia era impossible perquè no entrava en la legislació ni en la constitució espanyoles. Amb fatxenderia i desimboltura, Sánchez ha furgat en la ferida de Feijóo com “un fals guanyador i un mal perdedor” d’eleccions, i ha representat un atac de riure tot burlant-se de la tesi que va defensar Feijóo fa uns mesos: “No sóc president perquè no vull.”

El president de Vox, Santiago Abascal, ha acusat Sánchez de voler perpetrar un cop d’estat i l’ha comparat amb Hugo Chávez, Nicolás Maduro i fins i tot Hitler. “Hitler també va arribar al poder després d’unes eleccions”, ha dit. Amb un matís: “El socialista alemany va mentir menys que el socialista espanyol.” La presidenta del congrés, Francina Armengol, li ha demanat que retirés l’expressió “cop d’estat” i ha reivindicat la legitimitat del procés electoral, però Abascal s’hi ha negat, ha denunciat que el censuraven i Vox ha acabat abandonant l’hemicicle. Tanmateix, abans ha repescat unes quantes declaracions de ministres socialistes que havien estat molt contundents contra l’amnistia. S’ha inspirat tal volta en un vídeo que va publicar ahir la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, en què apareixien velles declaracions. “L’amnistia no és prevista en la constitució”, va dir Luis Planas; “No és reconeguda en el nostre ordenament jurídic”, va dir Fernando Grande-Marlaska; “No és plantejable en un estat constitucional i democràtic”, va dir Carmen Calvo.

Ayuso, present entre el públic, ha seguit la sessió amb les celles arrufades i ha estat justament protagonista d’un dels moments que han tingut més volada a les xarxes socials. Quan Sánchez ha recordat que Pablo Casado va haver de deixar la presidència del PP després d’haver denunciat un presumpte cas de corrupció a la Comunitat de Madrid, les càmeres han enfocat Ayuso, que ha titllat el president espanyol de “fill de puta”. Sánchez, que no ho ha vist i, per tant, no li ha respost, ha burxat en la incomoditat de Feijóo per la popularitat d’Ayuso i, seguint la línia del matí, ha criticat l’acostament del PP a l’extrema dreta. “Però com volia que el votessin el PNB i Junts si s’ha aliat amb Vox, que els vol il·legalitzar?”, li ha demanat. La resposta del gallec ha estat traçuda. “Sap què passa? Que vostè va dir que Ciutadans era d’extrema dreta abans d’anar a una investidura amb ells, i que vostè va dir que Junts era d’extrema dreta i avui es presenta a la investidura amb el seu suport”, ha dit.

El discurs de Gabriel Rufián ha estat gairebé tot en castellà, llevat de tres minuts finals, respecte de la més de mitja hora total. El repartiment de la llengua, de fet, ha semblat calculat. En castellà, la part central de la intervenció, dedicada a respondre el PP i Vox, havent ja assumit del tot el paper de soci de Sánchez. “Fa quaranta-sis anys que diuen que es trenca Espanya”, ha dit mirant la tribuna dreta: “Ho van dir amb el PCE, amb la constitució, amb l’estat de les autonomies, amb el tripartit, amb les negociacions amb ETA, amb l’estatut, amb el pla Ibarretxe, amb el govern PSOE-Podem, amb el fet que es parli català al congrés; ara ho diuen per l’amnistia i potser perquè el Girona va primer.” No se li ha acudit cap altre instant de trencament. I en català, ha manifestat una mica de desconfiança per al socialista i missatges per a l’electorat català. “No se la jugui”, li ha dit a Sánchez. “No podem exigir a Espanya que reconegui la nostra pluralitat si nosaltres no reconeixem la nostra pròpia pluralitat.”

Per acabar, Nogueras ha sortit al faristol amb una voluntat visible de ser més contundent que no Rufián, i ha parlat sempre en català, però les exigències a Sánchez han estat de contingut moderat. La portaveu de Junts s’ha escarrassat a demostrar que les coses han de ser diferents d’ara endavant i ha recordat a Sánchez que l’acord que van signar diu que el mètode de les negociacions ha de canviar, però no li ha traçat cap línia vermella més enllà de recordar-li que en necessita els vots. “En lloc d’anar a preu fet, anirem a tant la peça. En lloc de fer una llista de la compra, sempre insatisfeta, volem parlar del supermercat sencer –li ha dit–; per a fer el mateix, no ens necessita a nosaltres.” Sánchez ha moderat un xic el to, ha constatat les diferències enormes que diu que separen el PSOE i Junts i s’ha compromès amb Nogueras: “Vostè compta amb el meu compromís i amb el del meu partit que complirem el pacte.”

En veient la malfiança que tant Rufián com Nogueras han expressat envers els socialistes, tal volta aquesta serà la legislatura de la falsa citació d’Antonio Machado. Feijóo li ha retret a Sánchez que en cités només una part: “Avui és sempre encara.” “Digui-la sencera, senyor Sánchez, o és que en les cites menteix, vostè?” Però un piulet del cantautor Ismael Serrano l’ha esmenat. L’afegit és seu, no pas de Machado. I no deixa de ser irònic que la segona part –ai, las– sigui una citació falsa. Diu així: “I ara és el moment de complir les promeses que ens vam fer.” Les mentides i les promeses, el nus dels quatre anys vinents.

Vicent Flor: “Extracció colonial de rendes, això passa al País Valencià”

Vicent Flor (1971), sociòleg i escriptor, deixarà de ser el director de la Institució Alfons el Magnànim. Aquesta editorial pública valenciana ha vist, en els vuits anys que Flor l’ha dirigida, com el català es convertia per primera vegada en la llengua majoritària d’edició, es publicava la primera biografia de Joan Fuster i la plantilla es multiplicava per tres. Però la Diputació de València, en mans del PP, ha decidit de no renovar-li el contracte, tot i acceptar-li la bona tasca feta. Flor explica que ara es queda sense feina i que espera de poder acabar fent classes a la universitat, com ja feia. En aquesta entrevista telefònica amb VilaWeb explica com entomar la no-renovació, fa balanç dels vuit anys i explica, ell que ho coneix bé (és autor del famós assaig Noves glòries a Espanya), l’evolució de l’espanyolisme i el blaverisme al País Valencià.

No us han renovat el contracte o, directament, us han fet fora? Quina és la vostra opinió?
—El contracte en vigor s’acaba el 15 de febrer i el diputat de Cultura em va comunicar que no el renovarien. M’ho prenc sense cap sorpresa. Ja m’ho esperava. Li vaig preguntar personalment: és per algun motiu professional? Per mala gestió? I em va dir que de cap manera, que havia fet molt bona faena. I, malgrat tot, no em renovaran. També t’he de dir que jo hauria dimitit si m’hagueren pressionat perquè un llibre no isqués. No m’ho hauria permès.

Sabeu qui serà el vostre substitut?
—No. Ni ho sé, ni sé si ells ho saben.

Per a qui no la conegui, a què es dedica la institució Alfons el Magnànim?
—És una editorial pública valenciana que, fonamentalment, en aquest període, aquests darrers vuit anys, s’ha dedicat a dues coses. En primer lloc, a fer reflexionar sobre el present, com ara temes de gènere, de medi, de problemàtiques socials. I en segon lloc, a fer valdre els autors valencians que fins ara havien sigut oblidats: hem fet la poesia completa de Marc Granell, la poesia completa de Josep Piera, de Jaume Pérez Montaner, d’Antoni Ferrer, de Teresa Pascual, de Joan Fuster, el teatre complet en tres volums de Manuel Molins. I sense voler competir amb les editorials privades valencianes, sinó fent allò a què normalment no arriben.

Si no m’equivoco, havíeu arribat a acords amb algunes editorials privades.
—Sí. De fet, al voltant d’un 15% del total de la producció era en coedicions o col·laboracions. Hem tingut moltes complicitats amb les edicions valencianes i amb algunes del Principat. Per exemple, som coeditors dels dos darrers volums de l’obra completa de Joan Fuster amb Edicions 62 i la Universitat de València. I amb Edicions Bellaterra hem editat algun llibre.

Heu publicat una biografia de Joan Fuster.
—Sí, no n’hi havia cap, curiosament. Hi havia retrats, esbossos biogràfics, algun llibre de fotografies, però de biografia, com a tal, no n’hi havia.

Quina cosa esteu més orgullós d’haver aconseguit aquests vuit anys?
—Ha estat la primera vegada en setanta-cinc anys, que és la història del Magnànim, que el català era la llengua majoritària d’edició. Per una altra banda, haver convertit la institució en una institució al servei de la ciutadania. Jo m’he resistit que una editorial pública estigués en mans d’un instrument per a un partit polític X o per a un grup Y. Fins i tot hem col·laborat gent amb qui jo no tenia bona relació, però crec que s’ha de distingir la faena pública de la privada. És per a estar content, que el català haja estat llengua d’edició en un 66%, aproximadament. I els llibres en castellà també han continuat.

Què fareu, ara?
—Tinc una plaça a la universitat esperant-me, sóc sociòleg. I estic pendent d’un procés de funcionalització perquè durant molts anys vaig ser conservador de museus. La salut millorarà.

Per què millorarà?
—Perquè molta gent vol publicar allà on ets i no arribes a tot arreu, i et genera un cert estrès. Quan hi vaig arribar, el 2015, no hi havia cap estructura administrativa, no hi havia cap de publicacions, no hi havia editors. Hi havia un equip molt reduït. Som el triple de la gent que érem i això ha costat molt llançar-ho. Per exemple, quan vaig arribar, el que formalment era el corrector no era llicenciat en filologia. Ni tan sols era llicenciat a la universitat.

—Sou especialista en assaig. Què heu publicat en aquest camp que us faci content?
—Sobre distribució de riquesa pobresa, desinformació, poder. Tenim una col·lecció que ha parlat precisament sobre finançament. Al País Valencià la renda per capita és inferior a la mitjana estatal, amb un finançament i inversió per habitant inferior a la mitjana estatal! Germà Bel en va dir extracció colonial de rendes. Traure diners als pobres té un nom i no és bonic i això passa al País Valencià. Tenim publicat un treball del sociòleg Rafa Castelló (Camins d’incerta i frustració) que diu que això ha afectat les rendes de les classes mitjanes valencianes.

Els valencians demostreu que no us prenen diners per rics, sinó per diferents.
—El discurs de la solidaritat trontolla, si tenim un tractament pitjor que la comunitat de Madrid. Té un nom i no és bonic: extracció colonial de rendes. I això passa al País Valencià.

Sou especialista en sociologia política, sociologia dels esports i sociologia de la cultura. Un ocellet m’ha dit que el senyor president, Carlos Mazón, és del Barça i no s’atreveix a dir-ho.
—És possible. No ho sé. La majoria de presidents de la Generalitat valenciana no són seguidors d’equips valencians. No deu ser casualitat. Es diu, no ho sé, que Ximo Puig era del Reial Madrid. Es deia que Zaplana també era del Reial Madrid. És creïble que Mazón ho vulga amagar, perquè no el puguen acusar, enmig d’aquesta política anticatalanista que fa. Però ho desconec.

Ni Lerma no era seguidor d’equips valencians?
—Francisco Camps era del València. Lerma diria que era del Llevant. Però hem tingut molts presidents de la Generalitat Valenciana madridistes. Com a mínim, tres.

Ajudeu-me a interpretar l’estat actual de la política valenciana: el blaverisme, l’espanyolisme de València, és més fort que mai? Està com sempre però amb més poder?
—El 2015 hi hagué canvi electoral i un govern progressista. Però molt ajustat. Una cosa són canvis de cicle electoral, i una altra, canvis d’hegemonia. Les dues legislatures depenien de pocs milers de vots. Això em fa pensar que no hi havia un gran canvi de paradigma general. La prova és que ni tan sols s’ha avançat en la reciprocitat de les televisions en la nostra llengua: TV3, À Punt i la televisió de les Illes. La Generalitat valenciana no era a l’Institut Ramon Llull, quan governava el Botànic. Hi ha una certa temença d’afrontar un anticatalanisme i espanyolisme persistents, potents i importants. Ara la gran diferència és que tenim Vox, que té la gran línia ideològica en l’antivalencianisme, l’odi a la diversitat lingüística d’Espanya.

Una de les vostres tesis és que l’anticatalanisme no tan sols és al camp de la dreta; també n’hi ha hagut al camp de l’esquerra.
—És que, si no, no s’entén gens l’hegemonia. Des de la transició democràtica, explicitar el terme “País Valencià” et situa en un lloc propi. I el PSPV, encara que el tinga en el nom, està molt incòmode amb la denominació “País Valencià”. I a les eleccions es presenta exclusivament com a PSOE. Ni com a PSPV ni com a partit socialista dels valencians ni res per l’estil. Això és un símptoma i n’hi ha molts més.

Per exemple?
—L’himne regional es va oficialitzar en la llei de símbols de l’any 83, quan el PSPV tenia la majoria. Evidentment, el PSOE i el PP valencià no són la mateixa cosa, jo no ho diré. Però per por, per interès o per càlcul electoral, l’anticatalanisme i l’espanyolisme influeixen molt a l’hora de prendre decisions al País Valencià. Dissortadament.

Motius d’esperança per a la societat valenciana, quins hi hauria?
—Que la victòria electoral del PP i de Vox també ha sigut ajustada. Si les coses es fan bé, crec que les mateixes bestieses de Vox, però també del PP, poden conduir a un capgirament. Ara, és clar, si les coses no es fan bé pot haver-hi un altre cicle llarg del PP. En el darrer cicle, foren vint anys. Ara veurem el govern de Mazón com aguanta. Crec que cometran moltes errades i tenim una societat civil, malgrat tot, organitzada i que defensa el país.

Voldríeu afegir res que no hagi preguntat?
—Que el balanç al Magnànim és positiu, i hem aconseguit que el valencià no siga una llengua residual. El valencià era aproximadament un 10% de total de l’edició. I, per una altra, la situació del País Valencià és preocupant, però hi ha motius per a no defallir. El PP i Vox no podran fer el que vulguen sense respostes ciutadanes.

Nogueras avisa Sánchez que la legislatura trontollarà si no aborda la qüestió catalana

La portaveu de Junts, Míriam Nogueras, ha avisat el president en funcions del govern espanyol, Pedro Sánchez, que haurà d’abordar la qüestió catalana. Si no ho fa, Nogueras ha dit que la seva formació no li donarà estabilitat a la legislatura. “Amb nosaltres, no provi de temptar la sort perquè no li funcionarà”, ha dit en la intervenció.

Nogueras ha demanat a Sánchez si compliria l’acord amb Junts. Està disposat a abordar el tema català de manera directa com estableix l’acord?”, li ha preguntat. Nogueras s’ha mostrat crítica amb el discurs de Sánchez, que ha dit que no ha sigut valent. Concretament, ha lamentat que hagi parlat de la llei d’amnistia com si fos un perdó o una “mesura de gràcia”, perquè, per Junts, és una llei que ha de permetre la desjudicialització de la política.

Durant la intervenció, la portaveu de Junts ha denunciat la manca del reconeixement dels drets dels catalans. A parer seu, s’ha intentat de formular-lo mitjançant mecanismes permesos en la constitució espanyola, però cap no ha reeixit. “S’organitzà el referèndum del primer d’octubre del 2017, la participació va ser massiva. Puigdemont el va negociar, però el govern espanyol va decidir de reprimir-lo enviant centenars de policies i va engegar un llarg procés de repressió”, ha dit. Segons Nogueras, s’ha començat una altra manera de pactar amb l’estat espanyol. “En lloc d’anar a preu fet, anirem a preu la peça. En lloc de fer una llista de la compra, sempre incompleta, volem parlar del supermercat sencer”, ha comentat.

Al llarg de la intervenció, Nogueras ha mencionat uns quants punts de l’acord. Ha parlat sobre la resolució del conflicte, la negociació, l’amnistia i la desjudicialització. També ha destacat les causes judicials que han tingut una implicació política. “L’acord ho diu ben clar: l’estabilitat de la legislatura queda subjecte als avenços i compliment dels acords”, ha recordat Nogueras a Sánchez. També ha mencionat explícitament el punt quatre de l’acord: “Ampliació de la participació directa de Catalunya a les institucions europees i altres organismes i entitats internacionals, particularment en els assumptes que tenen especial incidència al seu territori”, segons que es desprèn de l’acord.

Sánchez diu que complirà l’acord

El president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha respost Nogueras i ha dit que compliran l’acord amb Junts per Catalunya. Ha dit que des del començament tenien clar que havien de negociar amb el partit de Puigdemont i que hi havia una oportunitat política. “O bé manteníem les posicions, i sortia un govern del PP i Vox, o apostàvem per una negociació sincera i honesta, malgrat les nostres extraordinàries diferències”, ha dit. Sánchez ha reconegut que els partits tenen missions diferents. “Però hi ha alguna cosa que ens uneix per davant de les diferències, i és el progrés i l’estabilitat de Catalunya”, ha dit.

Andorra i San Marino es reuneixen abans d’abordar la fase final de la negociació amb la UE

El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, ha rebut avui la visita del ministre d’Afers estrangers de San Marino, Luca Beccari, la segona del mandatari sanmarinès al país. Durant tota la jornada s’han dut a terme reunions de treball entre els caps negociadors dels respectius acords d’associació amb la Unió Europea que es troben en la fase final.

Xavier Espot i Luca Beccari han exposat davant dels mitjans de comunicació que tots dos països i la Comissió Europea volen tancar l’acord a final d’any sota la presidència espanyola del Consell de la UE, abordant ara els temes més sensibles, com ara els relacionats amb la lliure circulació de les persones, les telecomunicacions i els serveis financers. La redacció del text es faria abans de les eleccions europees.

En relació amb la darrera ronda de negociacions, feta la setmana passada a Brussel·les, el cap de govern ha assegurat que es va avançar substancialment, sobretot pel que fa a la lliure circulació de persones. En relació amb la negociació en format plurilateral Andorra-San Marino, totes dues delegacions van avançar en l’acord marc i el protocol de serveis financers, entre d’altres.

La visita de Luca Beccari a Andorra també ha servit per acordar la promoció dels intercanvis econòmics en el marc de la signatura del conveni per evitar la doble imposició, que fa un any que es troba en vigor, el foment de les possibles accions per promocionar els productes locals o l’intercanvi d’experiències en matèria de compostatge perquè el seu model és d’interès per Andorra.

‘Los papeles de Admunsen’, la novel·la inèdita que posa els fonaments de la literatura de Manuel Vázquez Montalbán

Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003) va ser un dels escriptors i intel·lectuals més destacats de la segona meitat del segle XX. La seva obra periodística, poètica i assagística va combinar el català i el castellà com a llengua d’expressió, tot i que va ser molt més abundant la seva producció en castellà. En l’àmbit de la novel·la va aconseguir un èxit descomunal gràcies a la sèrie de novel·les negres protagonitzades pel detectiu Pepe Carvalho, amb les quals va crear un fresc completament desencisat de la transició espanyola i els primers anys de la democràcia a l’estat espanyol. Tot i això, les obres del cicle Carvalho no són pas les millors de la seva producció novel·lística, que compta, com a mínim, amb dues novel·les imprescindibles de la producció en llengua espanyola dels darrers cinquanta anys, les dues molt superiors a les seves novel·les negres: Galindez i Erec i Enide. Aquests darrers temps, s’ha fet una tasca ingent per recuperar els seus millors treballs periodístics.

Amb aquests antecedents, l’aparició d’un manuscrit inèdit de Vázquez Montalbán és una notícia de primer ordre. L’editorial Navona, amb Ernest Folch al capdavant, ha estat l’encarregada de publicar aquesta novel·la, precisament, quan fa vint anys de la mort de l’autor. És Los papeles de Admunsen, de la qual s’ha fet una tirada de vint mil exemplars i que els experts en l’obra de Montalbán daten entre el 1962 i el 1965.

La gràcia de la novel·la inèdita és el protagonista, perquè tots els lectors hi poden reconèixer un alter ego de l’autor, que no dubta a mostrar la Barcelona de l’època amb una crítica que els editors han volgut titllar de despietada, però que en molts casos frega la crueltat. Com és sabut, Vázquez Montalbán va ser empresonat per les seves activitats antifranquistes, i va ser a la presó on va escriure una de les seves obres clàssiques, el seu Informe sobre la información. El protagonista de Los papeles de Admunsen també passa per la cangrí i no s’està de fer-ne un retrat ben aspre, com també de la lluita antifranquista en la clandestinitat.

Anticipació

En el moment de presentar la novel·la a la premsa, Ernest Folch va voler destacar que la presó era un element cabdal en la novel·la. Però qui és aquest Admunsen, el protagonista de la història? Doncs ni més ni menys que un jove escriptor frustrat perquè no pot publicar. Aquesta mena de protagonista ja havia aparegut a casa nostra en algun moment, com per exemple a la novel·la de Manuel de Pedrolo Avui es parla de mi, i és propi dels règims dictatorials. Vázquez Montalbán entronca així, doncs, amb elements importants de modernitat amb el seu text. Folch deia també que la novel·la que ara publica “és un text emocionant i impactant que funciona molt bé des del punt de vista literari perquè pot anticipar alguns elements que seran cabdals en l’obra de Vázquez Montalbán”. Cal destacar que, per evitar la censura franquista, que coneixia de primera mà, l’escriptor va posar noms europeus als seus personatges i també una ambientació forana per a l’acció del llibre. Així, la ciutat de Leiden és la plasmació literària de Barcelona en la novel·la.

La novel·la es complementa amb un pròleg-estudi del professor José Colmeiro, que és un dels màxims experts en l’obra de Vázquez Montalbán, on explica que la troballa del llibre va ser una casualitat. El 2016, la família de l’escriptor va fer una donació molt important, i entre el material hi havia aquesta joia amagada, un manuscrit que estava molt corregit i que, suposadament, s’havia presentat al premi Biblioteca Breve, que llavors convocava l’editorial Seix Barral.

De fet, mesos abans de la publicació de l’original, Folch mateix va explicar que era un dels esdeveniments literaris més importants d’aquests darrers anys i, certament, es pot considerar així, per la importància de l’autor i per la qualitat del text i allò que aporta en el conjunt del corpus de l’autor. El professor Colmeiro explica: “Ningú no en sabia res, del llibre, i en trobar-lo sencer i ja molt corregit em vaig adonar que el que tenia entre mans era un text d’una gran importància, una novel·la completa i revisada per l’autor que no se sap per quines circumstàncies va quedar apartada en un calaix esperant el seu moment per a ser publicada. Ara, finalment, el moment ha arribat i el lector pot gaudir d’aquest llibre, on es poden veure tots els elements que conformaran en un futur l’obra de l’autor, amb una combinació de primer ordre entre elements de la cultura popular, la lluita antifranquista, la intriga i l’alta cultura. Per descomptat, tots els aspectes vinculats amb la memòria també s’apunten en aquesta obra.”

Trobada per casualitat

La cosa més curiosa de la troballa del professor Colmeiro és que va ser pràcticament per casualitat. La Biblioteca de Catalunya ha estat catalogant el material de l’escriptor i havia inventariat el text, però no va ser fins que l’investigador el va tenir davant que es va adonar de la magnitud del que hi havia. I tot arrenca d’una de les novel·les més importants i interessants de Vázquez Montalbán: Galíndez. El professor Colmeiro pretenia –i encara ho té al cap– de fer una edició crítica del llibre estrella de l’autor. Sense cap mena de dubte, Galíndez és el cim narratiu de Vázquez Montalbán i Colmeiro volia consultar l’arxiu per veure si hi trobava res per a la seva edició. Era l’estiu del 2022, quan va trobar l’obra. Automàticament, va avisar Daniel Vázquez Sallés, fill de l’escriptor, li va explicar la troballa i tots dos posaren fil a l’agulla per aconseguir-ne la publicació.

Això era cabdal, perquè tots dos estan convençuts que aquesta és una manera de posar a l’abast de tothom una de les èpoques més importants de l’escriptor (i la lectura del llibre ho confirma). Daniel Vázquez assegurava, sobre el llibre: “És una novel·la molt moderna per a l’època, que especifica tots els seus centres d’interès, i és una radiografia de l’època, de la lluita antifranquista i dels anys seixanta a Barcelona, que a sobre intenta trampejar tots els obstacles de la censura.” Certament, llegir aquests Papeles és tot un festival, perquè s’hi troba el millor Vázquez Montalbán i s’hi apunten els grans temes que el van convertir en una ploma imprescindible per a entendre la història contemporània de Barcelona, Catalunya i l’estat espanyol.

Sánchez prova de passar de puntetes sobre el conflicte català, però no pot

Durant el seu discurs com a candidat a la presidència del govern espanyol, Sánchez va provar de passar de puntetes en tot allò que tenia a veure amb la llei d’amnistia –negociada amb ERC i Junts– i encara més clarament en relació amb el pacte amb aquest darrer partit.

Això era previsible. És el terreny on ell hi té més a perdre, en el qual se sent més incòmode i on una esvarada pot ser més greu. De manera que, tot i que l’amnistia ha alçat una considerable polseguera i ha centrat clarament el debat públic d’aquestes darreres setmanes, el candidat a la investidura la va despatxar en pocs minuts, servint-se de dos recursos també previsibles: fer lluir, com si fos una processó de Corpus, tot de propostes de caràcter social i anuncis espectaculars, i repetir tantes vegades com fos possible la paraula “constitucional” i derivats. En les primeres 281 paraules del discurs diu 13 derivats de “constitució”, i arriba a fer servir fórmules marxistes –però de Groucho– del nivell d’aquesta: “Unes eleccions constitucionals, convocades i celebrades de forma impecablement constitucional i a l’empara de les regles que fixa la constitució.” Carai!

Però l’intent va fracassar per una aparent menudesa, que no ho era. Entre les poques frases que Sánchez va proposar sobre l’amnistia i la situació de Catalunya, digué quatre voltes el mot “perdó”. Primer, criticant allò que va fer el PP el 2017, va dir que preferia intentar-ho “per la via del diàleg, el perdó i l’entesa”. Després va dir: “Hem optat per la via del diàleg, el perdó i l’entesa”. I encara repetí: “El diàleg, la generositat i el perdó han funcionat.” I ho va rematar tot dient que impulsarien “la convivència i el perdó”.

Aquest mecanisme d’invocar un perdó que ningú no ha demanat, sols com a cortina de fum i com a via per a fugir d’estudi, és un mecanisme habitual als tribunals. Ho sé per experiència. Jo mateix em vaig trobar involucrat en un cas judicial contra VilaWeb, fa anys, en què la part contrària va retirar l’acusació hores abans del judici, per mirar de salvar-se dient que em perdonaven, que ens perdonaven –cosa que nosaltres no havíem demanat mai ni pensàvem demanar mai. Aquella va ser, aleshores, la seua manera de defugir una situació incòmoda. I Pedro Sánchez ho ha tornat a intentar. I ha patinat.

Perquè ahir va provocar una reacció inesperadament dura de Junts, de la diputada Míriam Nogueras. Que al seu torn va motivar una rectificació clara del to, de la manera de parlar i fins i tot de l’expressió facial del candidat socialista. I una reconducció de les seues paraules anteriors, que el dugué a assumir –cosa que no havia fet fins llavors– el document signat pels dos partits i ja redactat pel mecanisme internacional de verificació. I de comprometre’s públicament a complir-lo. Tot això enmig d’un silenci sepulcral, enormement significatiu, de l’hemicicle i d’una tensió que es mastegava en l’ambient.

La frivolitat del candidat socialista no va arribar al punt de fer perillar la investidura. No tenia lògica que fos així, perquè si hi ha en marxa aquesta negociació seriosa, amb mediació internacional, que PSOE i Junts diuen que han pactat, aleshores la serietat, precisament, s’imposa. I no es fan gests descontrolats, de reacció a cop calent. Però sí que es marquen els límits.

 

PS1. Ahir hi hagué un incident que m’agradaria comentar. La presidenta Armengol, quan el dirigent de Vox va referir-se a la investidura com a colp d’estat, li va prohibir de continuar emprant aquesta expressió i va anunciar que esborraria del diari de sessions les paraules pronunciades pel diputat de l’extrema dreta. Crec que això és greu. Per més animalades que un diputat puga dir, censurar les seues paraules, esborrar-les sobretot, és una violació flagrant i inacceptable dels seus drets i dels drets dels seus votants. Als parlaments s’hi va a parlar i s’hi ha de poder parlar. La censura no hi hauria de tenir lloc i destapar una capsa de Pandora com aquesta, a més, és insensat, com es va demostrar poc després amb la petició del PP en la mateixa direcció.

PS2. ERC fa temps que té un problema molt greu amb Gabriel Rufián. I no ho dic tan sols, ni principalment, pel seu menysteniment provocador de la llengua catalana. Per ells fan…

PS3. El periodisme independent dóna forma a un món més just i ajuda a crear un país nou, deslliurat de les rèmores del passat. A VilaWeb no tenim cap propietari multimilionari, no depenem del govern, ni restem condicionats per cap empresa ni cap grup de pressió. Per això som lliures d’informar rigorosament sobre els esdeveniments nacionals i mundials. I per això també podem mantenir el periodisme que fem, d’accés obert i gratuït per a tothom. Perquè creiem que tothom ha de poder accedir a informació de confiança. Per això us demanem als qui encara no sou subscriptors que us en feu i ens ajudeu a avançar.

Desintoxicació: Realment Vox pot il·legalitzar Esquerra i Junts?

Ahir a la tarda, enmig del procés d’investidura de Pedro Sánchez, el grup de Vox va presentar una iniciativa al senat espanyol perquè la cambra demani la il·legalització d’ERC i Junts, en aplicació de la llei de partits. Hores més tard, el dirigent de la formació, Santiago Abascal, va tornar-hi a fer referència en el discurs al congrés. “Avui mateix hem instat el senat a demanar la il·legalització de Junts i ERC, que es beneficien d’aquesta llei d’amnistia inconstitucional. La majoria no colpista al senat pot obligar el govern a encetar el procés d’il·legalització“, digué.

Vox, tot sol, no podria pas impulsar la iniciativa al senat, atès que no hi té sinó tres representants, però sí que se’n podria assegurar l’aprovació en cas que convencés els representants del PP, que hi té la majoria absoluta. Però fins i tot en cas que Vox s’assegurés el suport del PP al senat, la iniciativa hauria de menester l’aprovació final del govern espanyol en funcions. Per tant, es descarta el procés d’il·legalització de dos partits, ERC i Junts, que es troben entre els socis d’investidura de Sánchez.

El suport del govern en funcions, imprescindible

“Us supliquem, senyor Feijóo, que hi voteu a favor. Cal que ho feu.” D’aquesta manera es va expressar Abascal a l’hora de demanar al PP, ahir a la tarda, el suport a la iniciativa presentada hores abans pel seu partit al senat.

Tanmateix, l’aprovació al senat seria tan sols el primer pas en un hipotètic procés d’il·legalització d’ERC i Junts. Tot seguit el senat demanaria formalment al govern que encetés el procés, després de debatre la proposta al consell de ministres. Tal com estableix la llei de partits espanyola, tanmateix, tan sols el govern, en conjunció amb el ministeri fiscal, tenen potestat per a autoritzar la il·legalització d’un partit. El senat i el congrés –on Vox també va presentar abans-d’ahir una iniciativa d’il·legalització– únicament poden instar el govern a començar el procés.

Els arguments jurídics també flaquegen

Si l’aritmètica electoral i els càlculs polítics ja fan molt difícil de pensar que la il·legalització d’ERC i Junts es pugui aprovar, els arguments jurídics en què se sustenta la proposta de Vox acaben de dissipar qualsevol possibilitat d’èxit. Vox demana que aquests dos partits siguin il·legalitzats perquè considera que han donat suport al terrorisme. Per a acreditar aquesta afirmació, el partit cita l’encausament per terrorisme del president Carles Puigdemont i la secretària general d’ERC, Marta Rovira, per les accions del Tsunami Democràtic, un dels “grups terroristes” que Vox assenyala com a “beneficiats per l’amnistia”.

La llei de partits polítics espanyola, efectivament, recull com a motius pels quals un partit pot ser il·legalitzat “el foment o legitimació de la violència com a mètode per a la consecució d’objectius polítics” i “el suport polític a l’acció d’organitzacions terroristes per a la consecució de la seva finalitat de subvertir l’ordre constitucional o alterar greument la pau pública”. Aquest és, precisament, el motiu amb què van ser il·legalitzats Herri Batasuna, Euskal Herritarrok i Batasuna; això fou el 2003, una volta reformada la llei amb aquest propòsit.

Però en el cas d’ERC i Junts aquest suposat suport al terrorisme es desprèn de la interlocutòria presentada pel jutge Manuel García-Castellón en la recta final de les negociacions per la llei d’amnistia, que exclou explícitament els delictes de terrorisme. L’acusació de terrorisme dictada per García-Castellón gira entorn de la mort d’un turista francès que va tenir un infart a l’aeroport de Barcelona el dia de la mobilització del Tsunami Democràtic. A la interlocutòria, el jutge relaciona aquella mort amb la mobilització social, però l’equip mèdic del Servei d’Emergències explicà la setmana passada a VilaWeb que l’home havia estat atès, precisament, perquè els efectius mèdics eren a l’aeroport a causa de la mobilització.

Per si no n’hi hagués prou, la fiscalia va recórrer el proppassat divendres contra aquest encausament per terrorisme, tot al·legant que no hi veu aquest delicte i que el tribunal que presideix García-Castellón no és competent en la causa perquè és de jurisdicció ordinària, i no pas de jurisdicció especial.

El suport del PP al senat, qüestionat?

Més enllà dels inconvenients polítics i jurídics, hi ha també el dubte si els senadors del PP s’avindran a donar suport a la proposta de Vox. En el discurs d’ahir, Abascal ja va avisar el PP, en una amenaçada poc velada, que seria “molt difícil” que la ultradreta continués col·laborant amb ells a les institucions on governen plegats (incloent-hi els governs del País Valencià i les Illes) si els seus senadors s’avenien a tramitar la llei d’amnistia.

Resta per veure si les desconfiances expressades per Vox envers el PP són mútues, i si els representants del PP donaran suport a una iniciativa amb unes possibilitats d’èxit pràcticament nul·les. El PP, de fet, ja es va negar a abonar una proposta semblant de Vox, presentada al congrés l’any 2020, per a il·legalitzar els partits independentistes catalans, bascs i gallecs.

L’exèrcit israelià irromp a l’hospital d’Al-Xifa en ple col·lapse del sistema sanitari de Gaza 

The Washington Post · Sarah Dadouch, Hazem Balousha, Miriam Berger i Maham Javaid

 

L’exèrcit israelià va anunciar ahir de bon matí que duia a terme una “operació precisa i selectiva contra Hamàs” a l’hospital d’Al-Xifa, el complex mèdic més gran de Gaza, que acull d’ençà del començament del conflicte centenars de pacients i treballadors sanitaris, a més de milers de desplaçats.

El Ministeri de Sanitat de Gaza va assegurar que les Forces de Defensa d’Israel havien avisat que les seves tropes es disposaven a entrar al complex poc abans del començament de l’operació.

A mesura que les tropes terrestres israelianes han anat avançant del nord de Gaza cap al sud, els hospitals han quedat com més va més atrapats entre el foc creuat, i Al-Xifa, en particular, ha esdevingut un punt focal del conflicte. Israel al·lega que Hamàs fa servir els hospitals per ocultar la seva infrastructura –incloent-hi un suposat centre de comandament al subsol d’Al-Xifa–, alhora que fa servir els ferits i desplaçats que s’hi refugien com a escuts humans.

Hamàs, per la seva banda, acusa Israel d’atacar instal·lacions sanitàries per venjar-se del brutal assalt perpetrat pel grup al sud d’Israel el passat 7 d’octubre.

Abans-d’ahir, els Estats Units van secundar les acusacions d’Israel sobre Al-Xifa: “Tenim informació que Hamàs i el Gihad Islàmic Palestí han utilitzat alguns hospitals de la franja de Gaza, incloent-hi Al-Xifa, per ocultar i donar suport a les seves operacions militars i per retenir-hi ostatges”, va dir el portaveu del Consell de Seguretat Nacional dels Estats Units, John Kirby, que citava fonts de la intel·ligència nord-americana.

El dia abans, mentre els soldats israelians envoltaven Al-Xifa, el president nord-americà, Joe Biden, va demanar que els hospitals de Gaza fossin protegits.

Els pocs treballadors mèdics i humanitaris que encara queden al nord de Gaza –forçats a treballar en condicions com més va més precàries– neguen les acusacions que els milicians d’Hamàs els facin servir d’escuts humans.

A mesura que les forces israelianes penetren al cor de la ciutat de Gaza, tot prometent de destruir el grup militar Hamàs, l’afectació sobre els civils no fa sinó créixer. Molts dels hospitals que abans assistien ferits ara han tancat.

Divendres, una volta esgotades les reserves de combustible, els treballadors mèdics d’Al-Xifa van haver de tallar el subministrament elèctric a les incubadores i altres màquines de l’UCI. A primera hora de dimarts, en un vídeo difós per Aljazeera, s’apreciava una fila de treballadors mèdics vestits amb bates, amb expressions desconcertades, que caminaven precipitadament per una porta. Cadascun d’aquests treballadors bressolava amb cura un nadó prematur embolicat entre bolquers. Els nadons eren traslladats de la infermeria a un quiròfan que encara conservava una mica d’electricitat.


En aquesta fotografia del 24 d’octubre es veu l’hospital il·luminat amb els recursos d’emergència, enmig de la foscor de la Ciutat de Gaza (fotografia: Mohammed Saber).

La desintegració de les infrastructures de Gaza també fa que la informació sobre el conflicte, i la xifra d’afectats, sigui escassa.

“No hi ha cap ministeri que pugui donar-nos xifres”, diu Medhat Abbas, un dels directors del Ministeri de Sanitat de Gaza. Abbas explica que encara no ha pogut parlar amb els seus col·legues, molts dels quals són a Al-Xifa. “Hem hagut de deixar els cadàvers al carrer, així que ara com ara no es pot facilitar cap xifra”, afegeix.

La manca de combustible, tant als hospitals del nord com als del sud, ha interromput les comunicacions i fa impossible de continuar fent recompte dels morts. Els estralls dels combats també han degradat greument la xarxa de telefonia mòbil.

El ministeri va deixar d’actualitzar el seu recompte divendres passat, moment en què els morts es xifraven en 11.078, però calcula que ja han mort milers de persones més. D’ençà que el recompte s’aturà, hi ha hagut atacs al camp de refugiats de Jabalia i a Khan Iounis.

Kirby va declarar abans-d’ahir que el govern de Biden tenia converses amb els seus homòlegs a la regió sobre un possible acord per a l’alliberament d’alguns ostatges israelians i estrangers retinguts per Hamàs. Brett McGurk, coordinador del Consell de Seguretat Nacional dels Estats Units per a afers del Llevant, ha viatjat fins al Llevant per seguir les converses entre els Estats Units, Israel i Catar, que actua com a intermediari d’Hamàs.

En el seu avenç cap a la ciutat de Gaza, les Forces de Defensa d’Israel van anunciar que havien pres l’edifici de l’assemblea legislativa i més instal·lacions del govern, com també una caserna general de la policia i una facultat d’enginyeria on –segons que deien– es fabricaven armes.

Basem Naim, funcionari d’Hamàs, va declarar a The Washington Post que la seu del govern de Gaza havia estat destruïda pels bombardaments israelians. “Intenten de crear l’aparença fictícia de victòria”, diu.

D’ençà de divendres, no es permet l’accés d’ambulàncies a l’hospital d’Al-Xifa, que ara acull unes 10.000 persones entre pacients, personal mèdic i refugiats. El portaveu del Ministeri de Sanitat de Gaza, Ashraf al-Qudra, diu que el director de l’hospital negocia amb funcionaris israelians per arribar a un acord sobre l’evacuació, però puntualitza que encara no s’ha arribat a cap resolució.

“Estem atrapats als edificis. No en podem sortir”, va dir Al-Qudra abans-d’ahir en declaracions per telèfon des d’Al-Xifa. “No hi ha res disponible a l’hospital: ni aigua, ni menjar, ni subministraments mèdics. Per això no parem de perdre pacients.”

Al-Qudra afirma que tres nadons prematurs han mort a conseqüència directa de la manca d’electricitat i de productes de primera necessitat, com ara l’aigua. I afegeix que 37 persones més han mort a l’hospital d’ençà de divendres.

Abans-d’ahir, la infermeria d’Al-Xifa s’havia buidat del tot, tal com es veia en unes imatges difoses per Aljazeera en què apareixia una sala plena d’incubadores buides. En un quiròfan que encara conservava una mica d’electricitat, els 34 nadons que hi romanien jeien embolicats en mantes de color verd blavós en tres llits, amb les seves petites extremitats agitant-se mentre gemegaven fluixet. Quatre d’ells havien nascut de mares mortes, segons Aljazeera.

The Washington Post no ha pogut verificar de manera independent aquests testimonis i imatges.


Dos nens ferits arriben a l’hospital Al-Xifa després d’un bombardament israelià l’11 d’octubre (fotografia: Loay Ayyoub/The Washington Post).

“No tenim inconvenient a evacuar els pacients. Però necessitem un pas segur. Encara no s’ha acordat cap lloc on allotjar els 650 pacients que tenim”, diu Al-Qudra.

Ara com ara, precisa, cap indret del nord de Gaza no és segur: el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament va declarar abans-d’ahir que havia rebut informes que el seu complex a la ciutat de Gaza havia estat afectat per l’impacte d’un projectil disparat des d’un tanc, si bé no va informar de víctimes. L’impacte va ser el segon incident d’aquesta mena en dos dies, segons l’agència, en al·lusió a un primer bombadament contra el complex dissabte. Israel no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre l’atac.

L’ONU calcula que hi ha centenars de milers de persones que romanen al nord de Gaza, o bé perquè no poden anar-se’n o bé perquè no ho volen. El Programa Mundial d’Aliments de l’ONU ha expressat preocupació per l’augment de la desnutrició i la fam al territori, una preocupació de la qual els treballadors mèdics s’han fet ressò durant setmanes.

Els Estats Units ha augmentat darrerament la pressió sobre Israel perquè pal·liï les conseqüències humanitàries de la invasió de Gaza. L’operació ha desencadenat protestes a tot el món per a demanar un alto-el-foc al territori.

El ministre d’Afers Exteriors, Eli Cohen, va dir en declaracions a periodistes israelians dilluns que l’exèrcit israelià disposava d’unes dues o tres setmanes per a dur a terme l’operació abans que la pressió internacional forcés un alto-el-foc a Gaza.

Israel va acordar la setmana passada pauses diàries per a permetre l’evacuació de civils per les rutes que decidís. Però els treballadors mèdics i els grups humanitaris han dit que les evacuacions no són possibles a causa dels combats al voltant dels hospitals.

Human Rights Watch considera que els atacs repetits d’Israel contra les instal·lacions, el personal i el transport mèdic a Gaza han de ser investigats com a crims de guerra. En un informe publicat abans-d’ahir, el grup amb seu a Nova York mostrava preocupació pel fet que “la desproporció en els atacs es magnifica en el cas dels hospitals”. I afegia: “Fins i tot, l’amenaça d’un atac pot tenir implicacions en massa de vida o mort per a pacients i cuidadors.”

Des de les pauses, unes 200.000 persones més han fugit en direcció al sud dels combats que assolen el nord de Gaza per un corredor obert per l’exèrcit israelià, segons que va informar abans-d’ahir l’oficina humanitària de l’ONU. L’exèrcit israelià qualifica el sud de Gaza de “zona més segura”, no pas de “zona segura”.

De fet, les condicions al sud disten molt de ser segures: els bombardaments continuen, els generadors d’electricitat dels hospitals també han deixat de funcionar i l’aigua potable escasseja com més va més.

L’agència de l’ONU per als refugiats palestins va dir dilluns que preveia que les seves operacions humanitàries s’aturarien al cap de 48 hores perquè se’ls acabarien les reserves de combustible. Els seus dos principals contractistes de distribució d’aigua a Gaza van cessar les operacions dilluns, cosa que va deixar 200.000 persones sense accés a aigua potable.

La Mitja Lluna Roja de Palestina va anunciar aquell mateix dia que el generador elèctric del seu hospital afiliat a Khan Iounis, al sud de Gaza, havia deixat de funcionar, i això feia perillar la vida de 90 pacients que hi rebien tractament i dels 9.000 desplaçats que s’hi havien refugiat.

A la Cisjordània ocupada, hi ha brots esporàdics de violència, amb enfrontaments a la ciutat de Tulkarm, on han mort set palestins pel cap baix, segons Reuters.

Les Forces de Defensa d’Israel diuen que duen a terme “activitats antiterroristes” a la ciutat, i que han aconseguit d’abatre “uns quants assaltants”. La Mitja Lluna Roja a Palestina, per la seva banda, va piular que una ambulància havia estat envoltada i inspeccionada per forces israelianes prop del camp de Tulkarm, i que un dels ferits que transportava el vehicle  havia estat detingut.

Balousha informa d’Amman estant, i Berger, de Jerusalem estant.

 

I així és com el sud proclama (i fa) l’Any Estellés

En algun racó d’alguna banda, a la xarxa immensa o en un arxiu, mig perdut al disc dur de qui sap on, hi deu ser. Vull dir que existeix, que jo l’he vist, el vídeo, que el tinc gravat a la memòria que em mig sustenta i que aprofito l’espai i l’avinentesa per demanar si és que algú em pogués dir on para, que m’he esgratinyat l’ordinador per si de cas i he fet cerques amb tantes combinacions com se m’han acudit però no hi ha hagut manera.

A hores d’ara fins i tot podria pensar que m’ho he inventat.

Però no.

Si tanco els ulls hi veig perfectament Dolors Pérez, que aleshores era diputada d’EUPV a les Corts, tota digna i recta en respondre al personatge del PP i deixant-li anar d’entrada, com qui s’arromanga abans de la plantofada: “A mi no se m’arronsa el melic per dir…” I veig també, abans que la Dolors s’alcés a cantar-li tan clarament les quaranta, com aquell individu gairebé bullia dins del foc cada vegada més encès de la pròpia indignació mentre precàriament provava de llegir els versos de la “Cançó del cansat”, de l’Ovidi Montllor. Aquells versos que semblava que tingués encastats a la gargamella: “I torne a repetir: sóc alcoià,/ tinc senyera on blau no hi ha,/ dic ben alt que parle català/ i ho faig a la manera de València.” Aquells versos que li cremaven entre les dents. Aquells versos que li sacsejaven el cos en convulsió. Aquells versos que, per a acabar de reblar el clau, i aquí la veu se li escanyava, anaven dedicats a Joan Fuster. Una brevíssima pausa dramàtica i l’exclamació definitiva: “…Otro que tal!”

De vegades semblen una caricatura, però no ho són.

L’histriònic espectacle d’aquell personatge va ser la resposta a una proposició que els diputats Dolors Pérez i Joan Ribó havien presentat a les Corts en nom d’Esquerra Unida per tal que la Conselleria de Cultura col·laborés en la difusió de l’obra d’Ovidi Montllor. Era l’any 2000. A Alcoi s’acabava d’editar una capseta meravellosa amb la reproducció en CD dels seus discs i un llibret amb totes les lletres i dos textos breus de Francesc Bodí i Isabel-Clara Simó. Ja feia cinc anys que havíem de viure sense l’Ovidi i aquella joia ens en tornava la veu ordenada i amanerosa. La proposta només reclamava que cada institut en rebés un exemplar. Que la institució pública trobés la manera de difondre i estendre l’obra d’Ovidi Montllor. I la resposta del PP va ser la de sempre, amb la ràbia de sempre contra tot el que sigui cultura del país: que no i que no i que no i que otro que tal.

Però resulta que, arran d’això, precisament, arran d’aquesta barroera i sectària negació, es va posar en marxa l’efecte si no vols sopa, tres plats. Que l’impuls i la necessitat ja venien d’abans, i que de fet ja n’havien començat les conseqüències, però que la negativa virulenta va activar, i de quina manera, les ganes d’Ovidi a tot arreu. El pintor Antoni Miró es va acabar d’enfadar i va posar el seu arxiu (que ara ja és ordenat i a l’abast de tothom qui el vulgui consultar, però que en aquell temps guardava de la pols i la intempèrie a casa, al llegendari mas Sopalmo) a disposició de la idea de fer un llibre sobre l’Ovidi, i la vida, i l’obra, i tants amics. I el vàrem fer. I els actes ovidians es van estendre pertot arreu. Actes de tota mena. Cadascú i a cada lloc a la seva manera. Versions noves de les seves cançons. Veus diferents per a retornar-los el tremp. El col·lectiu de músics que es forma i que es presenta i que es diu precisament així, Col·lectiu Ovidi Montllor de música en valencià (COM). Documentaris. Curts. Concerts. Espectacles de teatre i música i poesia i tot. Nens que neixen i que es diuen Ovidi.

Nens que neixen i que es diuen Ovidi.

Tantes vegades com se li ha reclamat que els diners públics que gestiona siguin també per a mantenir i difondre la figura d’aquest artista total, quan la dreta espanyolista ha ocupat les institucions ha respost que no. De mala manera o amb excuses de mal pagador, que no (la pitjor excusa de totes i retrat de l’estofa que són: quan van dir que encara feia poc que era mort). Com si així poguessin esborrar la memòria, la necessitat, la vigència d’Ovidi Montllor i del que Ovidi Montllor significa.

Però és que no poden.

No poden.

I neixen nens i es diuen Ovidi. Aquest símbol poderós. Aquesta realitat invicta.

Ara he escrit “invicta” i he pensat Estellés. Per l’adjectiu que el poeta va emprar tan a consciència (potser, precisament, per fer-nos-en estendre la consciència): invicte – a, ‘mai vençut’. I perquè aquest article, ho diu el títol, en realitat parla d’ell.

El 4 de setembre de 2024 farà cent anys que “el fill del forner, que feia versos”, aquest altíssim poeta del poble, va néixer a Burjassot. L’altre dia, el personatge inefable que l’inefable Mazón ens ha col·locat a ocupar la Conselleria de Cultura es vantava d’haver retirat la subvenció a la Càtedra Vicent Andrés Estellés de la Universitat de València. Perquè estudia Vicent Andrés Estellés. Perquè es diu Vicent Andrés Estellés. “Cap euro”, deia aquell individu, escopint al micròfon i exhibint el seu odi cerval contra el poeta, contra el sol nom del poeta.

Però és allò de la sopa i els plats: que l’Any Estellés ja s’havia començat a gestar, i que ara, ves per on, resulta que fins i tot serà més gran.

Quan Madrid marca el pas al parlament

La investidura de Pedro Sánchez torna a determinar el present i el futur de la política catalana. No és res de nou: fa temps que l’activitat del Parlament de Catalunya –de les iniciatives que s’hi presenten a la política d’aliances– resta supeditada a la política espanyola. És sobretot per les divergències en el front de Madrid i amb la taula de diàleg, precisament, que Junts va acabar sortint del govern de Pere Aragonès. Mentre ERC i Junts negociaven la investidura amb el PSOE, la cambra va tenir un paper molt secundari: a la pràctica, ha restat al marge dels continguts de la llei d’amnistia i tampoc no s’ha complert la resolució amb què ERC i Junts semblaven vincular la votació de Sánchez amb el compromís per a negociar un referèndum.

A final de setembre, en el debat de política general al parlament, ERC i Junts van votar a favor de no donar suport a “una investidura d’un futur govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”. Això deia una de les propostes de resolució que van arribar a acordar els dos antics socis de govern i que es va aprovar amb l’abstenció de la CUP, que seguia amb escepticisme les negociacions dels dos partits amb el PSOE. En plena competició entre ERC i Junts per treure el màxim rèdit polític dels socialistes espanyols i de reivindicar els guanys com a propis, tots dos partits es relligaven amb una manifestació política que va indignar el PSOE i el PSC. De fet, en el discurs amb què va obrir el debat, Aragonès havia circumscrit a la nova legislatura espanyola la necessitat d’arribar a un acord sobre les condicions d’un referèndum. És a dir, l’acord de la claredat. ERC demanava, abans de la investidura, una expressió de la voluntat del PSOE de negociar aquestes condicions. Però ni ERC ni Junts no han obtingut cap compromís per a negociar la manera d’exercir el dret d’autodeterminació. En això, els socialistes no s’han mogut ni un mil·límetre.

ERC i el PSOE constaten, en el seu pacte, “la necessitat que els acords aconseguits com a resultat polític del diàleg siguin referendats per la ciutadania”. És a dir, mantenen la idea ja consensuada que els resultats de la taula de diàleg es validin a les urnes. També recullen que “s’ha d’abordar el debat sobre la manera en què els acords als quals es pot arribar sobre el marc polític de Catalunya siguin referendats pel poble català”. Aquesta és la frase que més s’assembla a la voluntat declarada per Aragonès i aprovada pel parlament. Però “els acords als quals es pot arribar” inclou qualsevol dels dos projectes polítics dels partits sotasignats i qualsevol altre que pogués sorgir de les converses: no exclouria un referèndum sobre la independència (que és l’opció que Aragonès ha defensat públicament) ni tampoc la votació d’un nou estatut, per exemple.

En l’acord de Junts i el PSOE admeten que “la qüestió de fons” continua sense resoldre’s i fan una llista de les seves diferències. Diuen que en la taula entre els dos partits –amb un mecanisme internacional de verificació i seguiment– Junts proposarà la “celebració d’un referèndum d’autodeterminació sobre el futur polític de Catalunya emparat en l’article 92 de la constitució”. I que el PSOE defensarà l’estatut del 2006 i el desplegament de l’autogovern. El PSOE, per tant, tampoc no es compromet a treballar per fer efectives les condicions d’un referèndum. Malgrat això, Junts ha deixat dir que ells el proposaran en les converses. Fins i tot el van incloure en la pregunta amb què van consultar l’acord a la militància: “Ratifiques l’acord signat a Brussel·les entre Junts per Catalunya i el PSOE, en què s’estableixen tant les condicions com els mecanismes per a la resolució del conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol i en què plantejarem un referèndum d’autodeterminació?” En el text pactat entre Junts i el PSOE, també diuen que els acords a què es pugui arribar per a provar de resoldre el conflicte “han de respondre a les demandes majoritàries” del parlament que, segons l’estatut, representa legítimament el poble de Catalunya.

El parlament, tanmateix, ha tingut un paper igualment secundari en l’elaboració de la llei d’amnistia, que finalment ha anat lligada als acords bilaterals del PSOE amb els partits que li faciliten la investidura. El 2020, a la presó dels Lledoners, el president d’Òmnium d’aleshores, Jordi Cuixart, va proposar que el parlament encapçalés una proposta per a l’amnistia. Cuixart va proposar als partits que la cambra catalana n’elaborés el text i el presentés al congrés espanyol, com a prova de l’ampli consens que tenia a Catalunya. L’antecedent de la proposta era l’intent de la majoria del parlament de demanar a la cambra baixa espanyola la transferència de les competències per a convocar un referèndum. Però no va anar així. El desembre d’aquell any, en l’últim ple abans de dissoldre’s el parlament, com a colofó d’una legislatura marcada per la repressió, les divisions dels independentistes i la pandèmia, Junts, ERC i la CUP van segellar el compromís del parlament amb l’amnistia en una resolució per a reclamar-la al congrés espanyol, amb l’objectiu que permetés l’alliberament dels presoners, el retorn dels exiliats i la fi de les causes contra els gairebé tres mil represaliats que es comptaven llavors. Demanaven també una reparació per a tots, les seves famílies i els col·lectius de què formaven part. Deien que, perquè fos efectiva, havia d’anar acompanyada d’una solució al conflicte polític que inclogués el reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya. Els comuns es van abstenir en la votació.

En aquell moment, els partits independentistes van explicar que no impulsaven una llei a la cambra per falta de temps i pels dubtes que no acabés suspesa pel Tribunal Constitucional, que torpedinava tots els pronunciaments vinculats al procés. El debat a Madrid se centrava aleshores en els indults i en la reforma del codi penal. L’abril següent, ERC, Junts, el PDECat i la CUP van registrar al congrés la proposició de llei que la mesa no va admetre amb l’argument que era parcialment inconstitucional, perquè s’hi proposava un indult general. Després hi va haver més pronunciaments del parlament sobre l’amnistia. L’últim, el setembre passat, també en el debat de política general. ERC, Junts i la CUP van pactar una redacció per a esquivar les seves diferències sobre la magnitud que havia de tenir la llei, amb el propòsit d’incloure-hi el màxim de causes.

La CUP, incloent-hi la referència que s’havia de basar en la proposició del 2021, pretenia vincular-la a l’exercici de l’autodeterminació. Però en la resolució no hi havia cap referència explícita al reconeixement d’aquest dret. I, d’acord amb el text, es pot dir que Junts i ERC sí que han complert el compromís d’intentar que s’hi incloguessin “totes les persones represaliades per motius polítics en aquesta causa i en defensa de drets i llibertats en el context de conflicte social i polític amb l’estat espanyol”. L’orientació política de les dues lleis, tanmateix, és totalment diferent. La proposició de llei pactada que ha registrat formalment el PSOE no tan sols defuig l’autodeterminació, sinó que presenta l’amnistia com un reforç de l’estat de dret i s’empara en la constitució espanyola.

Pàgines