Lluny dels passadissos madrilenys és difícil saber si Pedro Sánchez dimitirà. La maquinària per a convèncer la gent que podria fer-ho bombeja a màxima potència, d’una manera més sentimental que no informativa. El Grup PRISA s’ha lliurat del tot al romanticisme i l’hagiografia. El vespre de la carta, la portada d’El País semblava una carpeta d’adolescent folrada amb les fotografies d’un futbolista. És possible que Sánchez plegui, justament perquè sembla improbable, però el moviment de fons ja és a la vista de tothom, independentment de si ho fa o no. El PSOE, la força més capaç d’amalgamar l’estat, la cariàtide d’Espanya, mira de fer servir la sensació d’hora greu per a imposar un marc més dramàtic al debat públic, amb el suport de Sumar. La democràcia –el govern de coalició– contra els qui proven de destruir-la –el PP, Vox i un grapat de jutges. Sánchez ja fa mesos que es ven com l’únic garant de la democràcia a Espanya, i aquesta dialèctica acaba de fer un salt de qualitat.

És el marc del 23 de juliol, renovat. Tan sols cal veure com abonen el mateix discurs de transcendència històrica Íñigo Errejón, ara portaveu de Sumar, i Pablo Iglesias, ex-vice-president de Sánchez i ara tertulià. “L’esquerra té dret de governar Espanya? O quan governa l’esquerra tot s’hi val perquè el clima es faci irrespirable fins que la gent ja no pugui més? Per a mi, aquesta és la pregunta”, va dir Errejón en una entrevista. I ell mateix es responia: “Cal fer les transformacions necessàries al nostre país perquè quan les urnes els donin la raó hi pugui haver governs amb voluntat de transformació social, i, si afecten privilegis, que els privilegiats esperin el seu torn, es presentin a les eleccions i les guanyin.” L’editorial del diari Red, dirigit per Iglesias, feia així: “Si volem defensar la democràcia, ens hem de demanar què fem amb els periodistes i jutges corruptes que ens han portat fins aquí. Necessitem mitjans i partits que s’atreveixin a mirar aquest problema a la cara.” Volen governar.

Encara que s’omplin la boca parlant de democràcia, el punt central de tot plegat, i el nexe d’unió entre els discursos d’Iglesias i Errejón, és la legitimitat del PSOE i els seus aliats per a governar Espanya. L’esquerra espanyola demana que, quan ells vulguin estabilitzar l’estat, els ho deixin fer tranquils. Però la democràcia va molt més enllà dels partits –que de vegades són, de fet, un fre per a les autèntiques expressions democràtiques, encara que no siguin prescindibles. La democràcia no són tan sols les eleccions, ni els parlaments, ni els presidents, com explica molt bé Lluís Calvo. Quan el dramatisme neix de dalt a baix, en lloc de baix a dalt, sol servir per a reforçar les estructures de poder existents, no per a alterar-les. El procés en va ser un gran exemple: el xantatge emocional dels presos i dels exiliats va servir per a reduir les exigències democràtiques a Catalunya; el sentiment popular d’oportunitat històrica i l’organització ciutadana, de baix a dalt, van servir per a fer un referèndum.

El cas de Pedro Sánchez no tracta de democràcia sinó de poder, cosa que no vol dir que la democràcia espanyola no sigui deficitària –que ho és– ni tampoc que el poder judicial espanyol no estigui corcat per l’herència franquista –que ho està. El seu problema és que no els deixen governar: la democràcia espanyola fa molts anys que no funciona. L’abast de la crisi que es pot obrir ara, faci què faci Sánchez, està perimetrat en el recinte just que els serveixi per a enfortir l’espai polític, tant per part dels socialistes com de Sumar. Per això parlen de l’extrema dreta i dels jutges però no del poder econòmic, per exemple. Quan li arrabassaren la secretaria general del PSOE, l’any 2016, Sánchez va assenyalar directament l’Íbex-35 en una entrevista amb Jordi Évole. Ara res. La concepció de política que s’ha imposat a l’esquerra del PSOE prioritza el diàleg en lloc de la confrontació i el pacte en lloc del conflicte, per això Yolanda Díaz sembla socialista i Podem sembla un grupuscle que només rondina.

L’amnistia, encara d’aplicació incerta, haurà servit com a mínim per a obrir la capsa de la reforma del sistema judicial espanyol, passi què passi amb Sánchez. Mentre el PP i el PSOE han de negociar la renovació del Consell General del Poder Judicial a Brussel·les i amb mediador, Junts i Esquerra van ajudant els socialistes a reclamar la seva part del pastís. La qüestió no tan sols és si l’esquerra té dret de governar Espanya, com diu Errejón, sinó –com sempre– si Espanya es deixa reformar des de Catalunya o no. És un moviment pendular en la història del país: ara Catalunya mira d’emancipar-se, ara mira de reformar Espanya –quan creu que no es pot emancipar. Avui, la legitimitat dels socialistes i l’esquerra espanyola per a governar és un debat indestriable de l’autodeterminació, perquè la dependència de les nacions perifèriques és una de les raons per les quals els acusen d’il·legítims. Per això els discursos de Sánchez també s’assemblen com més va més a l’independentisme, i ara ell també es plany de la lawfare.

L’origen del problema és que, entre el 2012 i el 2017, l’oportunitat d’una democratització profunda requeria necessàriament l’autodeterminació, que era una expressió de llibertat política simple i neta. Aquest “a nosaltres ens ho van fer abans” de l’independentisme no té gens de gràcia com a moralisme: cal entendre que llavors l’esquerra espanyola va decidir de no comprometre-s’hi activament perquè ja li va anar bé que aquest mateix poder judicial que ara diuen combatre els fes la feina bruta d’impedir la independència. Si els problemes són la democràcia i la legitimitat, la resposta continua essent l’autodeterminació, malgrat tot.

Eleccions catalanes 2024: Tota la informació sobre el 12-M, minut a minut

 

Mengem cinc vegades el dia, però la majoria de nosaltres no fa l’exercici de plantejar-se quin és l’origen d’allò que mengem i, sobretot, quin és l’abast del patiment animal que hi ha darrere. Aquest és un dels punts més importants de Sedició a la granja (Ara Llibres), en què el periodista Lluís Freixes (Barcelona, 1994) assenyala, amb una perspectiva catalana, el tracte que donem als animals en alguns àmbits –l’alimentació, la roba, les tradicions…– i dóna alternatives per a capgirar la situació. No és un llibre per a convençuts, explica, sinó per a conscienciar, precisament, les persones que no són veganes ni vegetarianes de la importància de portar de la teoria a la pràctica els drets dels animals que tothom defensa.

—Sovint, els arguments contra l’animalisme o l’ecologisme recorren a mites, acudits o simplificacions. Al llibre esmenteu, per exemple, la “mitjana imbatible” de Pedro Sánchez. Quins tòpics volíeu desterrar?
—Els vegans, els vegetarians, els animalistes, reben molts comentaris de cunyats, però també es pot respondre amb ironia. L’objectiu del llibre és elevar la qualitat del debat. Amb el feminisme, el debat ha madurat molt i ja no es diuen les barbaritats d’abans. Pel que fa als drets dels animals, esperem haver elevat el nivell del debat d’aquí a uns anys per no tenir un president amb la xapa de l’Agenda 2030 dient que “una mitjana al punt és imbatible”. Però no és ell i prou, també polítics catalans, polítics d’esquerres, i sobretot polítics de dretes.

“Els vegans, els vegetarians, els animalistes, reben molts comentaris de cunyats, però també es pot respondre amb ironia”

—Esmenteu una dada curiosa: un 92,7% dels barcelonins es declara animalista, però, en canvi, els vegetarians i els vegans solament són el 5,8% i 3,8% de la població, respectivament.
—Tots sabem que lluitar pels drets dels animals està bé, és la lluita social amb més suport. Potser és difícil ser racista, homòfob o masclista cinc vegades el dia, en canvi, sí que triem què mengem cinc vegades el dia. Al final, al supermercat veiem l’animal esquarterat i embolicat en porexpan, no veiem com el maten. Si fos així, probablement menjaríem menys carn. Però no és compatible pensar que els drets dels animals estan bé i que menjar carn també està bé.

—Aquí sovint s’introdueixen els arguments de “hem de menjar carn perquè som animals”, “forma part de la naturalesa”, etc. Què hi respondríeu?
—Només triem allò que ens agrada, de la natura. Els animals no duen roba, totes les relacions sexuals a la natura són violacions… I nosaltres només triem justament que mengen carn, quan a més mengem molta més carn que mai. Segons l’OMS, gairebé dupliquem el màxim de la que s’hauria de menjar, sense que n’hi hagi un mínim. Com a humans, tenim conductes socialment adquirides i menjar quaranta-set quilos de carn per persona és una cosa que no havia passat mai i que tampoc no és compatible amb la salut del planeta.

—La carn representa prop del 60% de les emissions que provenen de la producció d’aliments.
—Alimentar una vaca durant tres o quatre anys –una vaca lletera, que en viu trenta en llibertat, però que maten quan deixa de produir llet– és molt ineficient. Mengen moltíssim. Hi ha vuit milions de porcs a Catalunya i en aquests deu minuts d’entrevista ja n’han mort més de dos-cents a Riudellots de la Selva, on se’n maten entre 20.000 i 30.000 el dia. També consumeixen una quantitat ingent de recursos i produeixen purins, que malmeten l’aigua de l’aixeta. I els bovins produeixen metà, amb un efecte hivernacle més gran que el C02. Això no és viable i acabarà petant.

“A Riudellots de la Selva maten entre 20.000 i 30.000 porcs el dia”

—Al llibre parleu del peak meat, d’una bombolla que rebentarà.
—Catalunya és un dels llocs on la relació amb els animals és més tòxica. Tenim molts porcs, som dels ciutadans de l’estat espanyol que més carn consumim i tenim un problema també amb l’exportació. A les notícies parlen de rècord d’exportació ramadera i surt tothom a celebrar-ho, com si fos una bona notícia. D’aquí a uns quants anys celebrarem que comenci a caure el consum i l’exportació. La Xina ja produeix la seva pròpia carn. A la Plana de Vic i a Lleida petarà la indústria porcina, i en són plenament conscients.

—Denuncieu el paper de la majoria dels polítics en aquesta qüestió. Es fan equilibris per no molestar el sector? Què passa amb els petits ramaders?
—Les persones que treballen a la ramaderia a Catalunya són molt poques. El que passa és que hi ha empreses enormes en què no treballa gaire gent. La ramaderia extensiva d’un senyor que té unes cabres no és l’enemic a abatre. La prioritat és la macroindústria, que és molt llesta i enfronta els vegans amb el ramader que té quatre cabres. Els bojos radicals i els bucòlics… Igual que en els anuncis de carn i d’embotits t’ensenyen porcs en llibertat, i no és cert.

—Quina és la realitat?
—A tot Catalunya, segons el registre d’explotació ramadera que vaig consultar per al llibre, només hi ha quatre porcs en llibertat. No quatre explotacions de porcs, no, quatre porcs. I quants n’hi ha dels altres? Vuit milions. Però t’ensenyen els que estan lliures perquè pensis: “Aquest pernilet és d’un porc que ha viscut millor que jo.” A Catalunya, nou gallines de cada deu moren sense haver vist mai el sol. D’aquest 90%, tres quartes parts són en gàbies de la mida d’un foli. Tot plegat és un problema de repartiment de recursos i d’eficiència en la producció d’aliments. Per això exploro la revolució dels llegums, el menjar plant based, la producció d’origen animal en laboratori…

“A Catalunya, nou gallines de cada deu moren sense haver vist mai el sol”

—Què en penseu, dels arguments que diuen que una dieta vegetariana o vegana és incompleta nutricionalment? També hi ha qui assenyala que alguns productes vegans del supermercat són nocius.
—Tant una hamburguesa de carn industrial com una hamburguesa vegana industrial surten malparades respecte de la salut, però el veganisme no és una qüestió de salut ni de sostenibilitat, no és una dieta. És un compromís polític, i, per tant, ètic, vers els animals, no vols finançar aquest horror. Els vegans tenen el mateix dret que els no vegans de menjar merda industrial.

—Però també es pot ser vegà i dur una dieta saludable.
—L’home més fort del món durant uns anys va ser Patrik Baboumian, i deia: “Els animals més forts del món només mengen plantes. Els goril·les, els búfals i jo.” Hi ha proteïna d’origen vegetal molt completa, com la que ve de la soja. A la gent li agradaria molt que els vegans no tinguessin bona salut per poder dir que la seva postura és la correcta. A mi em pregunten: “Què, la vitamina B-12?”, i jo penso: “I tu, i el teu colesterol?” Una dieta d’origen vegetal ben portada és perfectament saludable.

—Tornem a la dada que heu esmentat sobre les gallines, el fet que nou de cada deu no vegin mai el sol. Quan comprem al supermercat, com podem saber com evitar aquest 90%?
—Els ous marcats amb el 3 són gallines tancades en gàbies de l’espai d’un full A4. Tancades en naus industrials, amuntegades. Els del 2 indiquen que s’han criat sense gàbies. El 10% de les gallines que hi ha a Catalunya poden sortir del corral quan vulguin i aquests són els ous etiquetats amb un 1 o un 0. Les de l’1 mengen pinso i les del 0, productes ecològics. Aquestes pateixen molt menys, però una gallina en llibertat viu entre set anys i deu, i quan es converteixen en màquines expenedores d’ous, en el moment en què deixen de produir-ne en una quantitat rendible, van a l’escorxador a tenir una mort terrible.

—El final és el mateix en tots els casos?
—Sí. Una gallina que viuria deu anys, per més ben cuidada que estigui, morirà s dos anys… Si tothom mengés ous de l’1 i el 0, com que la producció és tan petita, passaríem de menjar 123 ous per persona l’any a menjar-ne un el mes. Hi ha un munt de maneres de no menjar ous, per exemple la farina de cigró. Si una cosa fan bé els vegans és inundar internet de maneres per a ser-ho.

—Però adaptar la dieta de manera saludable, no requereix molt de temps i diners?
—Desanimalitzar la dieta, igual que descarbonitzar-la, és un repte, però és molt fàcil estar acompanyat. Abans sí que tot això era molt més car perquè el consum era molt més baix. Però els llegums, el tofu o el seitan tenen un preu molt assequible. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, el més car del nostre cistell d’anar a comprar és la carn.

—Al llibre també dieu que els vídeos dels pollets triturats que corren per internet no són falsos.
—La llei permet de matar pollastres de menys de setanta-dues hores de vida triturats vius, no és una càmera oculta que gravi una cosa irregular. Els mascles de la indústria de l’ou no interessen perquè no produeixen carn amb la quantitat i rapidesa que els pollastres d’engreix, i els trituren vius, no per a consumir, sinó per a descartar-los. Hi ha països on això s’ha prohibit.

“La llei permet de matar pollastres de menys de setanta-dues hores de vida triturats vius”

—Per exemple?
—A Itàlia fan una prova per saber si és mascle o femella quan l’animal és a l’ou, però aplicar aquesta tecnologia requereix inversió. Catalunya no farà res per avançar-se fins que la Unió Europea no canviï aquestes coses. A Àustria són prohibides les gàbies per a gallines, al Regne Unit pràcticament no en queden i aquí és el sistema majoritari. L’aristocàrnia catalana té molt de poder i han bloquejat un munt de lleis. El foie-gras només és legal a cinc països de la Unió Europea, i un és Espanya.

—Com és que aquesta indústria té tant de poder? Per què més ací que no pas en uns altres llocs?
—Mouen molts diners i hi ha grans empreses molt focalitzades en comarques molt concretes. Catalunya és capdavantera en exportació a escala europea. Compren vedells barats del Regne Unit, els engreixen i els envien a països islàmics, perquè no els poden vendre porc. A aquest sector també li interessa la desconnexió rural-urbà. Si a Barcelona haguessin de matar el porc, no tothom menjaria entrepà de pernil cada dia. Si les parets de l’escorxador fossin de vidre tots seríem vegetarians. Des de l’estació de Riudellots sents els porcs cridar, però no els veus perquè a la televisió no s’atreveixen a posar-ne les imatges, que són d’una violència extrema. Violència extrema que posem al plat.

“L’aristocàrnia catalana té molt de poder i han bloquejat un munt de lleis”

—Un altre dels problemes de què parleu és que és difícil de regular-ho per fer-ho menys cruel, perquè s’acaba discutint de detalls escabrosos sobre com matar-los.
—Parlar de benestar animal a l’escorxador és important des del punt de vista de la misericòrdia, però és l’últim detall de la vida dels animals, si li trenques les cervicals per allargar-li el dolor o no. La normativa de benestar animal és terrible, t’explica la concentració que has de posar de gas per matar-los. Perquè els maten amb cambres de gas, que es diuen així i tenen el mateix sistema que les cambres de gas per a humans. La normativa de protecció de les gallines ponedores és la que et diu que han d’estar en gàbies de la mida d’un full A4. Si això és protecció…

—També critiqueu poca fiscalització en els segells de benestar animal.
—Se’ls dóna la indústria mateixa. La persona que es dedica a fer que les granges catalanes siguin més rendibles és la que lliura aquests segells. Es confia que, com millor estigui l’animal, millor per al ramader. És pervers perquè el benestar animal el que diu és que és una manera de tenir una carn de més qualitat, no una vida millor per a l’animal. “Com millor estigui la vaca, millor serà la llet.” Igual que els estudis que repliquen molts mitjans. “Ara pots menjar tots els ous que vulguis”, i darrere hi ha la patronal de l’ou. Ara mengem molts més ous que mai.

—Com és que som capaços de passar per alt aquestes barbaritats amb la majoria dels animals i en canvi amb gossos i gats no ho permetríem mai?
—La nostra relació amb els gossos i els gats és mil·lenària i simbiòtica. El gos ens dóna afecte, companyia, simpatia i nosaltres no ens el mengem i l’alimentem. Hi ha una piràmide especista en què a dalt hi som els humans, a sota gossos, gats i animals amb què tenim bona relació i que són carismàtics –pandes, dofins… En canvi, és difícil d’empatitzar amb animals com ara l’anguila, que són més avall. És un animal críticament amenaçat, però a la televisió ens expliquen com cuinar-lo. I ja no et dic els insectes o els que anomenem plagues…

—Els coloms.
—Els coloms i les gavines són ciutadans de Barcelona. “Mira que bruts que estan!” Doncs que no ho estiguin. Hi ha ciutats europees que han obert colomers, Barcelona hauria de fer-ho a Collserola. Els alimentes, controles i esterilitzes allà, ja ho fan a València. Afortunadament ja no s’exterminen, i en això hi ha consens. El no-extermini de coloms va venir amb Trias, ho va desplegar Colau i continua amb Collboni.

—Matar-los no evita el problema.
—Passa com amb els senglars: les femelles entren en zel abans i es reprodueixen més. La Generalitat necessita dir que ha matat 60.000 senglars perquè té els pagesos molt enfadats. Enguany no hi ha hagut tants problemes, però d’aquí a quatre anys estarem igual, i en seran 80.000.

—També hi ha un problema amb el fet de donar menjar als coloms. Expliqueu que, si no s’han de preocupar de buscar menjar, dediquen el temps a reproduir-se.
—Sí! O busquen menjar, o es reprodueixen o dormen. A la plaça de Catalunya hi ha tres mil coloms, que prenen uns seixanta quilos de menjar el dia. Generalment, els alimenten dones amb problemes de salut mental, i no serveix de gaire perseguir-les ni multar-les. L’ajuntament té localitzades les persones alimentadores i envien gent a parlar-hi. I si matessin tots els coloms vindrien d’uns altres llocs perquè Barcelona és una font de menjar infinita. Les gavines saben que a primera hora han d’anar a Mercabarna i a les cinc de la tarda a les escoles, a buscar entrepans. Els caps de setmana no hi van!

“Les gavines saben que a primera hora han d’anar a Mercabarna i a les cinc de la tarda a les escoles, a buscar entrepans”

—Són més llestes que no ens pensem?
—No diria que els éssers humans som l’animal més llest. N’hi ha que viuen més, que tenen vides més despreocupades… No hi ha una definició consensuada d’intel·ligència. Una gavina pot beure aigua salada i excretar la sal per les llàgrimes. Si l’agafes, et vomita perquè et mengis allò i no te la mengis a ella. Els humans tenim aquesta arrogància d’espècie de considerar els animals més llestos o menys segons com es relacionen amb nosaltres. Si la intel·ligència la fa com perpetuem l’espècie, no ho fem gaire bé. Hi ha animals que ens sobreviuran i que hi han estat abans que nosaltres.

Mentre els simpatitzants i les bases socialistes de l’estat espanyol incrementaven la pressió per a convèncer Pedro Sánchez que valia la pena de continuar, un dels titulars de la primera jornada de la campanya de les eleccions catalanes emfatitzava una evidència: que els resultats del 12-M poden complicar-li encara més la governabilitat si fa allò que li demanen. Carles Puigdemont diu que condicionarà el suport de Junts al pressupost espanyol a la cessió de tots els tributs que es paguen a Catalunya. En concret, volen que s’inclogui una clàusula a la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes que reconegui la singularitat del sistema institucional de la Generalitat. El mateix dia que el president Pere Aragonès va anunciar que convocaria eleccions, Sánchez ja va prendre la decisió dràstica de renunciar a intentar d’aprovar el pressupost d’enguany i s’encomanava a les negociacions del de l’any vinent. Un parèntesi pendent que es resolgués la pugna catalana. En podia sortir escaldat davant la rivalitat de Junts i ERC. Sembla que no li fallaven les previsions.

En la presentació del programa electoral a Argelers (Rosselló), Puigdemont va apujar el preu dels vots al congrés espanyol amb una proposta que ERC també reclama (la d’un finançament singular amb la gestió de tots els tributs) però que no ha lligat tant en el calendari. La vella reivindicació política del control de la caixa és, sobretot, una qüestió de poder que topa amb el règim de finançament comú de les comunitats autònomes i que obriria un conflicte polític d’alta volada amb els territoris de l’estat que hi participen. Sánchez ja va refusar la proposta de finançament singular que va presentar el govern d’Aragonès i, a més, el PSOE va deixar clar no tenia gens de pressa a destapar la capsa dels trons que el podria enfrontar amb la majoria de les comunitats governades pel PP. Les presses de Junts per condicionar-ho a la negociació del pressupost espanyol són una promesa que –com totes– es poden incomplir, però també són un avís indirecte arran de les veus que demanen a Sánchez que se sotmeti a una qüestió de confiança per a revalidar el seu lideratge, i que Puigdemont mateix li suggeria com a possible solució. Si Gabriel Rufián va aclarir ràpidament que ERC li donaria suport, Puigdemont va insistir en la idea que els vots de Junts eren més cars i volien contrapartides.

Això, malgrat que el dirigent de Junts necessita que el congrés espanyol aprovi definitivament la llei d’amnistia per poder tornar a Catalunya, i que sigui abans del 29 de maig, quan farà un any de la darrera dissolució de les cambres espanyoles i Sánchez tindrà la potestat legal de convocar eleccions. La de la cessió dels imposts és una de les propostes de Puigdemont per als primers cent dies si pot governar, però que es relliga amb la necessitat del govern espanyol d’enfilar els comptes després de l’estiu, si continua. Junts també va plantejar de fer una proposta de cancel·lació del deute amb l’estat espanyol per les inversions pressupostades i no executades. I ERC va reivindicar l’autoria de la proposta: “Benvinguts al club!”, els deia Aragonès. “ERC hem aconseguit la cancel·lació de 15.000 milions d’euros de deute amb l’estat i un estalvi de 1.300 milions en interessos”, hi afegia la consellera d’Economia, Natàlia Mas.

Aragonès ha presentat la seva proposta ja coneguda per a establir les bases per a un referèndum en la legislatura vinent. Diu que com més suports obtingui ERC, “més aviat” serà la data. El cas és que Aragonès ha arribat a la campanya amb la majoria de les seves propostes estrella presentades en pre-campanya. El partit va prémer l’accelerador mentre la majoria de partits es ressituaven arran de l’avançament inesperat per a mirar de guanyar distància. També va fer públic el seu programa electoral abans que ningú. Ara és Puigdemont qui sembla que prova de desmuntar l’argument d’ERC que l’únic projecte de Puigdemont és ell mateix, tot presentant propostes com una revisió a la baixa de la cistella dels imposts per a reduir-los o suprimir-los.

Si fins ara la majoria de les enquestes havien situat ERC en el tercer lloc de la cursa electoral, l’enquesta del CEO ha donat aire a ERC. A Aragonès no li convé que Sánchez acabi espanyolitzant la campanya i la converteixi en un plebiscit indirecte sobre el seu lideratge: un 21% dels indecisos dubten entre els socialistes i ERC, segons el mateix sondatge. Els socialistes catalans estan preparats per afegir-se a la possible onada amb una adhesió entusiasta al president espanyol, com van deixar clar en l’obertura de la campanya, tot i que això els alteraria els plans inicials. Fa temps que el destí de Salvador Illa va lligat al de Sánchez. José Luis Rodríguez Zapatero, que s’ha abocat a afavorir la continuïtat del president espanyol i ha acompanyat Illa en un míting a Lleida, ha demanat als socialistes que es moguin. “Som aquí, com en tants altres llocs d’Espanya, compromesos, convençuts i decidits que Salvador Illa sigui president i Pedro Sánchez continuï de president del govern”, ha dit la vigília que el PSOE escenifiqui una gran mobilització a la seu del carrer madrileny de Ferraz a favor del seu líder. Illa participarà aquest matí en el comitè federal del PSOE que es transmetrà en obert i amb pantalles al carrer.

Un intent de transformar les eleccions catalanes en una mena de referèndum sobre Sánchez també podria perjudicar els Comuns. Per això Jéssica Albiach avisava que les eleccions no són un plebiscit sobre si torna Puigdemont o la presidència de Sánchez. Una buscada mobilització visceral del vot contra els intents de l’extrema dreta i el PP de deslegitimar el president espanyol (ara amb denúncies i una investigació judicial contra la seva dona) podria arrossegar una part dels seus votants a la candidatura d’Illa-Sánchez. Això deixaria les propostes per a Catalunya en un segon pla, i és en la defensa sectorial ideològica on se senten còmodes. En canvi, en podria sortir guanyant, aglutinant un vot contrari, el PP, que ja va quedar tercera força en vots en les darreres eleccions espanyoles.

Una altra variable, encara: Illa ha descartat avui de ser investit president amb els vots dels populars, com va passar amb Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona. Ho ha dit en un debat electoral de RAC1 i La Vanguardia. Puigdemont ja havia amenaçat de dinamitar la governabilitat espanyola si el PSC s’avenia a una operació així. Però les sumes que pronostiquen les enquestes la fan igualment inviable. Si més no, per ara. Qui sap si en la reflexió de Sánchez hi ha també la variable catalana sobre la taula. Però si pretén de mantenir-se a la Moncloa, una cosa és clara: els resultats a Catalunya seran decisius.

La lupa

El PSC ha canviat el lloc del míting de diumenge al matí a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), on havia d’intervenir Pedro Sánchez, perquè el president espanyol ha suspès tota la seva agenda fins dilluns. Els socialistes ja havien convocat els seus al poliesportiu de la Bastida, però finalment serà al Teatre Sagarra, amb una cabuda més petita.

L’anècdota

L’agenda de Carlos Carrizosa tenia avui un acte “embargat” que no han fet públic fins al matí. El candidat de Ciutadans ha fet un viatge llampec de Barcelona a Argelers per denunciar l’ús “il·legítim” de l’exili que creu que fa Puigdemont, en contraposició als refugiats de la guerra del 36-39 que van ser al camp de concentració d’Argelers. Després, s’ha dirigit a Lloret de Mar (Selva).

La frase

“Som enmig d’una ofensiva reaccionària, masclista i retrògrada que intenta que tot allò que s’ha aconseguit amb la lluita feminista vagi enrere”, ha dit la candidata de la CUP, Laia Estrada, en la presentació de les propostes feministes del seu programa a la Glorieta de la Transsexual Sònia, al parc de la Ciutadella de Barcelona.

 

Aquest dissabte 27 d’abril se sortejarà la Grossa de Sant Jordi, de la rifa de Loteries de Catalunya. Enguany, s’han posat a la venda vuitanta mil números –del 00000 al 79999–, amb un total de trenta-cinc sèries, cinc de les quals en format electrònic. El preu del bitllet és de cinc euros i qui tingui la combinació guanyadora –que hi coincideixi el número i la sèrie– s’endurà el primer premi, de dos milions d’euros.

On i quan serà el sorteig de la Grossa de Sant Jordi?  

El sorteig de la Grossa de Sant Jordi 2024 serà a porta tancada, aquest dissabte. La previsió és que es faci a la 13.00, però no se sap l’hora que es farà públic. No s’emetrà en directe, com es fa sempre amb la Grossa de Cap d’Any, sinó que els resultats es publicaran a la web de Loteries de Catalunya. A VilaWeb us n’oferirem un seguiment en directe perquè sapigueu immediatament quins són els números premiats.

La història de la Roser d’Alella, la imatge de la Grossa

Quins premis reparteix la Grossa de Sant Jordi? 

Només un bitllet obtindrà el premi extraordinari, de dos milions d’euros, quan les cinc xifres i la sèrie coincideixin amb les extraccions del primer sorteig. També es premiaran, si bé amb menys diners, les cinc xifres de la combinació guanyadora, totes les terminacions d’aquest número guanyador, i també el número anterior i el posterior.

El segon premi, de vint mil euros, serà per al bitllet en què les cinc xifres coincideixin amb les extraccions del segon sorteig. I, finalment, un últim bitllet aconseguirà el tercer premi, de deu mil euros, quan les cinc xifres coincideixin amb les extraccions del tercer sorteig. A més, es repartirà un segon reintegrament.

Primer premi: 2.000.000 euros per un únic bitllet guanyador.
Segon premi: 20.000 euros per bitllet, i n’hi ha trenta-cinc.
Tercer premi: 10.000 euros per bitllet, i n’hi ha trenta-cinc.

El sorteig de la Grossa de Sant Jordi 2024: tot allò que n’heu de saber

Premis relacionats amb el 1r premi

— 50.000 euros: el mateix número del bitllet guanyador, però d’una altra sèrie
— 2.000 euros: els números anteriors i posteriors al 1r premi
— 500 euros: les quatre últimes xifres
— 100 euros: les tres últimes xifres
— 30 euros: les dues últimes xifres
— 5 euros: l’última xifra

Premis relacionats amb el 2n premi

— 20.000 euros: el mateix número del bitllet guanyador, però d’una altra sèrie
— 500 euros: els números anteriors i posteriors al 2n premi
— 200 euros: les quatre últimes xifres
— 30 euros: les tres últimes xifres
— 10 euros: les dues últimes xifres

Premis relacionats amb el 3r premi

— 10.000 euros: el mateix número del bitllet guanyador, però d’una altra sèrie
— 200 euros: els números anteriors i posteriors al 2n premi
— 100 euros: les quatre últimes xifres
— 20 euros: les tres últimes xifres
— 5 euros: les dues últimes xifres

El cap de llista d’ERC a les eleccions a Catalunya del 12-M, Pere Aragonès, ha llençat un “crit d’alerta” a la ciutadania perquè Junts ha rebutjat signar el compromís per a no pactar ni amb Vox ni amb Aliança Catalana, un acord que sí que han signat republicans, la CUP i els comuns.

En un acte de campanya a Granollers (Vallès Oriental), aquesta tarda, Aragonès ha advertit que “tota l’extrema dreta és dolenta”, encara que “s’emboliqui” amb la Senyera. Per la seva banda, la número 4 de la llista per Barcelona, Najat Driouech, ha preguntat als caps de llista de PSC, Salvador Illa, i de Junts, Carles Puigdemont, si acceptaran els vots de l’extrema dreta.

La cap de llista de les europees del 9 de juny, Diana Riba, ha acusat Junts de votar en contra de les necessitats de Catalunya a l’eurocambra, mentre ERC aportava “treball i resultats”. Riba ha assegurat que entre ella i l’altre eurodiputat republicà, Jordi Solé, han fet més de 50 legislacions a Brussel·les. I ha afegit que Junts, amb 3 eurodiputats, han contribuït tan sols a 4 dossiers. “Què han fet la resta del temps?”, ha preguntat Riba. L’europarlamentària d’ERC ha resumit que els eurodiputats de Junts han fet “molts tuits, molts cops al pit i moltes proclames”, però que han fet “molt poca feina”.

A l’acte també hi ha participat el conseller de Salut, Manel Balcells (que no va a llistes), que ha destacat la feina feta al departament aquesta legislatura. “Hem començat la gran transformació del sistema sanitari, però ens hem quedat a mitges, perquè comptàvem amb els pressupostos d’aquest any”, ha subratllat.

Balcells també ha vinculat Junts amb el cas de corrupció del 3%. El conseller ha afirmat que cada vegada que s’aixequen catifes es veu que “no hi ha un pam de net”.

El Partit Popular promet cinquanta mil habitatges públics en sòl públic durant els pròxims quatre anys si governa a la Generalitat. Aquesta és una de les tres mesures que el candidat del PPC, Alejandro Fernández, ha anunciat per facilitar l’accés a l’habitatge del jovent. També ha apuntat a excepcions fiscals de fins a tres mil euros per als propietaris que lloguin a menors de trenta anys i a ajudes directes als joves que vulguin emancipar-se. Una mesura que es traduiria amb l’aval de l’administració pública de la fiança del lloguer, o bé amb el 15% inicial de la hipoteca. En aquesta línia, Fernández ha reclamat una política de treball i habitatge pels joves per tal de tenir criteri propi i “no ser esclau de ningú”.

Alejandro Fernández, l’home catapulta

El primer trimestre de l’any, quan es compara amb l’anterior, acostuma a marcar xifres negatives en l’ocupació i positives en la gent que no té feina. Enguany, però, sembla que el fenomen ha tingut més força que no pas en uns altres exercicis. En l’àmbit de l’estat espanyol, sobretot. El primer trimestre del 2024 se situa com el segon pitjor primer trimestre d’ençà de 2014, amb un descens de gairebé 140.000 ocupats. La desocupació, per la seva banda, va augmentar aquest primer trimestre en 117.000 persones, i la xifra de desocupats s’ha situat molt a prop dels tres milions. Per tant, la taxa de desocupació repunta mig punt, fins al 12,3%. L’empitjorament de la desocupació té el seu reflex en l’àmbit territorial i, en aquest trimestre, només sis comunitats de l’estat van registrar taxes de desocupació per sota del 10%, mentre que el trimestre anterior n’hi havia deu.

A Catalunya les coses també han anat en aquesta línia global, però qualitativament han estat molt diferents, si ens fixem en els resultats sectorials. La destrucció de llocs de feina ha estat de 17.000, cosa que representa un -0,4%, enfront del -0,7% estatal. Però la diferència important no es troba només en el volum de pèrdues. El fet més important rau en els sectors. El cas català és molt diferent de l’estatal.

Si es compara amb el trimestre anterior, a Catalunya la població ocupada creix a la indústria (en 8.300 persones; +1,3%), es manté pràcticament estable als serveis (en 800 persones; 0,0%), i decreix a la construcció (en 15.700 persones; -6,5%) i a l’agricultura (en 10.500 persones; -18,6%). És a dir, només baixa a la construcció i a l’agricultura –amb molta força, per cert–, però augmenta a la indústria.

En canvi, fixem-nos quina ha estat la distribució sectorial a tot l’estat espanyol. L’ocupació es va reduir aquest primer trimestre en tots els sectors: serveis (-56.100 persones), indústria (-38.500), agricultura (-27.600) i construcció (-17.500). Cal destacar que una bona part de la pèrdua estatal de llocs de feina d’aquests dos darrers sectors té lloc a Catalunya. Però en el cas de la indústria l’evolució és a l’inrevés.

Quant a alguns sectors específics a Catalunya, les coses no han anat gens malament. Així, la població ocupada en el sector cultural es va situar en 188.100 persones (el 5,0% del total de l’ocupació), va augmentar un 6,4% interanual i es va mantenir estable respecte del trimestre anterior. En el sector turístic, la població ocupada va ser de 538.800 persones, xifra que representa el 14,2% del total de l’ocupació. Aquesta dada significa un decreixement del 7,6% respecte del quart trimestre del 2023, però un increment del 20,2% si es compara amb el mateix trimestre de l’any anterior.

Finalment, i la dada que més ens interessa, el sector de les TIC va ocupar 150.900 persones el primer trimestre del 2024. I cal destacar que el creixement registrat és molt fort: un 11,6% més que el trimestre anterior i un 23,8% més que un any enrere. En total, ja representa el 4,0% del total de l’ocupació. Aquest és el camí.

Per això, el conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, ha comentat amb optimisme, en la presentació de l’EPA d’aquest matí, que “Catalunya ha batut un nou rècord d’ocupació en un primer trimestre de l’any i ha registrat un total de 3.783.000 persones treballant”. Ha destacat: “Aquest rècord d’ocupació s’ha aconseguit amb un creixement inèdit de 192.000 persones en els últims dotze mesos.” I ha subratllat que “no hi havia hagut mai un increment tan elevat d’ocupació interanual en un primer trimestre”, la qual cosa ha estat possible perquè “hem estat capaços d’absorbir l’increment de la població activa i incorporar persones en atur al món del treball”.

Quant a la desocupació, la taxa se situa en el 9,5%, amb un total de 396.100 desocupats –xifra que ha crescut de 13.000 en el trimestre–, dels quals 17.000 ja treballaven, i 4.000 que buscaven feina per primera vegada ja n’han trobat. Amb la taxa, que puja tres dècimes respecte del quart trimestre, ens situem en àmbit estatal com a sisena comunitat amb la taxa de desocupació més baixa, per darrere de Cantàbria, l’Aragó, Navarra, el País Basc i Madrid.

Per demarcacions, dins de Catalunya, la taxa de desocupació més baixa és a la demarcació de Lleida, amb el 7,7%; seguida de la de Barcelona, amb el 8,7%; la de Girona, amb el 12,4%; i la de Tarragona, amb el 13,4%. Mirant la resta de l’estat espanyol, és esfereïdor comprovar com a les províncies de Cadis i Granada –les pitjors de l’estat– les taxes superen el 20%, amb el 24,2% i el 22,4%, respectivament.

El secretari general de la PIMEC, Josep Ginesta, no ha estat tan optimista com el conseller i ha explicat que, si bé és cert que registrem menys desocupats que fa un any i que progressem en drets de les persones, amb salaris més bons i contractes més estables, “podem veure el got mig ple, però hem de replantejar-nos la manera en què progressem, perquè no podem afirmar que creem bona ocupació si hem perdut ocupats fins a arribar a una dada que és la pitjor dels darrers deu anys”, tret del 2020, amb motiu de la pandèmia, i mentre l’estat espanyol té el 27% de desocupació de tota la zona euro. A continuació, ha lamentat que s’hagi reduït la població activa en 4.200 persones respecte del trimestre anterior, i ha insistit que la taxa d’activitat, del 61,7% a Catalunya, encara és lluny de la de països del nostre entorn, com el Regne Unit i Alemanya. Ginesta també ha constatat que la taxa d’ocupació és del 55,9%, xifra que també se situa lluny en aquesta comparativa amb les economies amb què competim.

En la mateixa línia moderada de Ginesta, el degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Carlos Puig de Travy, ha considerat que calia “anar amb cautela”, perquè les dades de l’EPA del primer trimestre de 2024 no eren pas tan positives com s’esperava. “Però és d’hora per ser taxatiu i dir si som davant un canvi de tendència. […] Fa la sensació, no obstant això, que el mercat de treball pot anar perdent pistonada i que potser comencem a veure el final d’una etapa”, ha dit. En aquest context, ha demanat de “mantenir la prudència i esperar les dades dels mesos vinents per a veure l’evolució real i concretar si el mercat laboral es va moderant”.

En resum, la conclusió que trec de les dades és que la diferència qualitativa entre Catalunya i l’estat espanyol és molt important en aquest primer trimestre. Em quedo amb la millora que han obtingut a casa nostra les referents a la indústria, que ens afecten molt més que no pas a la resta de comunitats de l’estat espanyol. I més, si tenim en compte que són temps difícils per a l’exportació. Em preocupen, en canvi, les baixades importants registrades en la construcció i l’agricultura, sobretot en la primera.

 

Vint-i-cinc dotacions dels bombers, quatre de les quals aèries, treballen d’ençà de les 17.00 en un incendi forestal a la Serra de les Fites, a la Pobla de Massaluca (Terra Alta), que afecta unes sis hectàrees i ha estat donat per estabilitzat poc abans de les nou de la nit. A la zona que crema hi ha pins i matolls, per bé que el bosc no és dens i hi ha alguns conreus que poden ajudar a aturar les flames.

Els bombers també expliquen que el vent bufa fort i que els mitjans aeris ataquen el flanc esquerre, mentre que els terrestres treballen al flanc dret. La prioritat és tancar la cua de l’incendi, situada en un barranc, i acotar el flanc dret. El foc té capacitat de crear focus secundaris.

Els bombers proven d’evitar que el foc entri en un barranc. Encara hi ha focus secundaris i al cim de la carena hi ha vent. Mentre hi hagi llum, els mitjans aeris continuaran fent descàrregues d’aigua.

#Bomberscat seguim a #IFMassaluca amb 25 dotacions 4 d'elles aèries #MAER i suport de @IIFFAragon El foc crema somort i s'està contenint que entri a un barranc. Encara hi ha focs secundaris i al cim de la carena hi ha vent. Mentre hi hagi llum, seguirem fent descàrregues aèries pic.twitter.com/nfrJz8sypR

— Bombers (@bomberscat) April 26, 2024

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

El popular cantant gitano català Kendji Girac va ser ferit de gravetat dilluns, quan una bala li va travessar el pit i el va deixar entre la vida i la mort. El famós rei del gipsy-pop es troba encara a l’Hospital Universitari de Bordeu, a Occitània, i després de versions contradictòries i amb llacunes, la fiscalia ha explicat la seva versió dels fets després dels interrogatoris i d’haver accedit als missatges del telèfon mòbil i les proves balístiques.

El fiscal de Mont de Marçan, Olivier Janson, ha revelat, primer de tot, que l’angle del tret demostrava que era impossible que fos disparat per algú altre, cosa que descarta l’intent d’homicidi, la primera hipòtesi de la policia.

Què va passar la nit de l’accident?

El relat de la història comença el dia abans, diumenge. Girac, que no ha abandonat la manera de vida tradicional de la seva família, era en una àrea d’acolliment de persones nòmades a Biscarròssa, a les Landes, a Occitània. Aquell dia va anar amb la seva parella, la seva filla de tres anys i un parell d’amics al saló nàutic d’Arcaishon, una localitat de la vora. Segons la fiscalia, en el dinar ja hi va haver tensions, després d’haver consumit, ell sol, una dotzena de copes. El cantant sembla que va dir: “Són vacances, ho dono tot”. La seva dona, la suïssa Soraya Miranda, va dir durant l’interrogatori que havien discutit per la seva “creixent addicció” a l’alcohol, amb festes que podien durar dos dies, i que havia exterioritzat la voluntat de posar fi a les seves addiccions o fer-se mal.

Més tard, cap a les 17.30, tornaren a l’àrea d’acolliment de persones nòmades, per gaudir d’una vetllada de cuscús organitzada per una de les ties del cantant, i va tornar a beure. La dona va decidir d’anar-se’n cap a la caravana amb la filla, arran de l’actitud de Girac, i ell va voler continuar la festa al casino de Biscarròssa, on tot indica que va consumir drogues. Mitja hora abans de la mitjanit, va tornar al campament.

Aleshores, es va unir a uns quants joves de la zona, i va consumir alcohol durant tres hores. “L’ambient era nostàlgic. Escoltàvem música. La meva dona no estava gaire contenta quan vaig tornar a la caravana”, va dir el cantant als investigadors. Eren les 2.35 quan va tornar, begut i fent soroll, i va despertar la resta de la família. Aleshores, la seva dona li va demanar que se n’anés cap a un altre lloc a fer rebombori, i ell se’n va anar al seu Porsche, que tenia aparcat al cantó. Tanmateix, allà va posar música i himnes religiosos a un volum molt alt. Amb un missatge tens al telèfon, la seva dona li va demanar que no fes tant de soroll, i Girac se’n va anar amb el cotxe a l’altre extrem del campament, abans de tornar un altre cop amb la família. Aleshores, va decidir d’anar a l’habitació de la filla, la va despertar i li va dir que l’estimava. La menor li va demanar que la deixés dormir.

En aquest punt, Miranda va pensar que no podia suportar més la situació, i li va demanar a la seva parella de prendre una decisió: “O l’un o l’altre se n’ha d’anar.” Girac va reaccionar amb violència i va colpejant la paret de l’habitació. La dona va refugiar-se al dormitori de la caravana, i va sentir com ell es va quedar tot sol a la sala, i obria i tancava alguns armaris, just abans de sentir un tret.

Miranda recorda que, quan va sortir de l’habitació, va veure Girac estirat a terra, gemegant i amb una arma al costat. Quan els bombers van arribar als llocs dels fets, prop de les 5.30, van trobar l’home amb roba interior, greument ferit, assegut en una cadira davant de la caravana. A les 6.05 va arribar la policia. “No ha passat res, i no tenim res a dir-vos”, van dir-los els veïns.

La magnitud de la ferida de bala

Janson avisa que les conseqüències del tir podrien haver estat molt més greus del que van ser: “La bala va passar molt a prop del cor. Hi ha una perforació al nivell d’un pulmó, i tant la melsa com el diafragma han estat afectats.” Ara Girac és fora de perill, però s’estima que trigarà uns quants mesos a recuperar-se del tot.

En el primer interrogatori que va respondre Girac, el mateix dia de l’accident, a les 8.20, va dir que havia estat un accident mentre manipulava una arma que havia comprat en un mercat d’antiguitats, que se li havia disparat accidentalment. Tanmateix, dos dies més tard, el cantant va canviar la versió dels fets: “Volia impressionar la meva parella. Volia que Soraya sentís el so del disparador, volia que em digués que no me n’anés. Estava tan borratxo que no sabia què fer, vaig perdre el control”, va declarar. De fet, Girac ha admès la responsabilitat dels seus actes, i ho ha lamentat.

Quant a l’arma, també ha canviat la seva versió. Ara Girac diu que la va comprar per cinc-cents euros tres dies abans dels fets. Es faran més investigacions per a esbrinar d’on prové l’arma, tot i que el fiscal assegura que la versió del cantant serà difícil de comprovar.

L’arma, una pistola automàtica de la marca Remington que data de 1911, i la funda, impossible de localitzar durant unes hores, es van trobar finalment. L’arma era en un matoll. La bala, no gaire lluny de la caravana.

Un informe pericial va permetre de determinar que la hipòtesi d’un tret disparat per una tercera persona no era factible. La tesi d’un accident també es considera “impossible”. La teoria del suïcidi encara no es pot excloure. Ara es faran noves valoracions balístiques i toxicològiques per saber si el cantant va prendre més substàncies.

La Comissió Europea ha adoptat avui dues propostes de decisions del Consell de la Unió Europea per a la signatura i aplicació provisional de l’acord d’associació entre la UE i Andorra i San Marino. El pacte permetrà als dos països de participar en el mercat interior de la UE i intensificar la cooperació en altres àmbits com recerca, educació, política social o medi ambient.

L’accés al mercat interior serà comparable al que tenen Noruega, Islàndia i Liechtenstein en virtut de l’acord sobre l’Espai Econòmic Europeu. L’accés al mercat interior de serveis financers, però, serà progressiu i dependrà de la superació d’una auditoria sobre la solidesa dels marcs normatius i de supervisió dels estats associats.

L’acord s’aplicarà segons la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i inclou un mecanisme de resolució de conflictes amb aquest tribunal com a àrbitre en última instància.

El pacte té en compte la situació particular dels dos països i les especificitats de cadascun, derivades de les relacions de proximitat amb els estats veïns membres de la UE, de la mida i del volum de població.

Procediments de ratificació

Quan el Consell ho accepti, la UE, Andorra i San Marino podran signar l’Acord d’Associació i, posteriorment, remetre’l al Parlament Europeu perquè l’aprovi. Després, el Consell podrà adoptar una decisió sobre l’acord. Un cop Andorra i San Marino hagin finalitzat els respectius procediments de ratificació, el pacte podrà entrar en vigor.

El 16 de desembre del 2014, el Consell d’Afers Generals va autoritzar l’obertura de negociacions per a fer un acord d’associació amb Andorra, Mònaco i San Marino. La Comissió va assumir la responsabilitat de les negociacions el gener del 2022.

En les conclusions que va adoptar el juny del mateix any, el Consell instava la Comissió a finalitzar les negociacions abans no acabés el 2023. Entre el març del 2022 i el desembre del 2023, es van fer quaranta-nou sessions de negociació que van reportar avenços considerats significatius per la Comissió, cosa que va permetre de concloure les negociacions el desembre del 2023.

Mònica Bonell: “Entre tots podem capgirar les xifres del català”

Els docents inscrits a la borsa de substitucions dels centres educatius de Catalunya hauran d’estar disponibles els dos primers anys i apuntar-se al màster el tercer any. Ho ha decidit el Departament d’Educació –segons que ha avançat el diari Ara i han confirmat a l’ACN fonts de la conselleria–, i són les dues novetats més destacades per al curs vinent. Una tercera té a veure amb l’assignació de les anomenades places perfilades, que permet a les direccions dels centres modelar fins a la meitat de la plantilla per adaptar-la al projecte educatiu. Educació ha decidit de congelar un any aquesta opció per donar sortida als 20.000 nous funcionaris docents sorgits dels diferents processos d’estabilització laboral.

Fins ara els professors que s’apuntaven a la borsa d’interins podien fer-ho sota l’etiqueta “no disponible“, que els permetia no haver de rebutjar nomenaments sense perdre el número de la llista.

Educació afirma que ara elimina aquesta opció perquè causa una càrrega de treball afegida a la gestió del Departament, pel temps que es perd contactant amb aspirants que no podien acceptar el nomenament. Educació recorda que la borsa de substituts està formada actualment per unes 75.000 persones, 24.000 de les quals no estan disponibles, segons xifres que publica 3Cat.

Pel que fa al màster, cal recordar que fa cinc anys els docents no necessiten d’acreditar-lo per a començar a fer classe, només comprometre’s a fer-lo en un termini de tres anys. Educació afirma que ha detectat casos en què aquest compromís no s’ha complert, i amb la mesura que ara anuncia intenta d’evitar-los. No apuntar-se al màster implicarà no continuar constant a la borsa.

Finalment, pel que fa a les places perfilades, Educació afirma que ara n’hi ha unes 9.000 i assegura que continuaran vigents, però subratlla que el curs que ve no se’n crearan més per limitar aquesta opció i obligar els centres a cobrir les vacants amb els funcionaris recentment regularitzats.

Dimarts dia 30, el traductor Josep Maria Jaumà (Reus, 1938) farà una xerrada sobre la poesia de Philip Larkin (Coventry, West Widlands, 1922 – Hull, Yorkshire, 1985).

Josep Maria Jaumà és doctor en literatura anglesa per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre la poesia de Philip Larkin, dirigida per Doireann MacDermott. Va ser catedràtic d’anglès en uns quants instituts i va impartir classes de literatura anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha traduït principalment poetes moderns en llengua anglesa, com ara Philip Larkin mateix, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost, Shakespeare i W. B. Yeats. Més recentment, ha traduït la Poesia completa de T. S. Eliot (Edicions de 1984, 2021).

Ha rebut diferents premis: destaquem el premi de la Crítica Serra d’Or a la traducció els anys 2016 i 2022 per Irlanda indòmita, una gran antologia de l’obra de Yeats, i per la Poesia completa de T. S. Eliot, respectivament.

Ha traduït i ha escrit obra docent, assaig i teatre. El seu darrer treball per a teatre ha estat Maragall a casa, una obra sobre la vida i obra de l’autor, que es continua representant amb molt d’èxit, d’ençà del 2011, a la casa del poeta i escriptor modernista.

Jaumà, gran coneixedor de la poesia de Philip Larkin, ens parlarà de l’obra d’un dels poetes anglesos més importants de la segona meitat del segle XX, un exemple excel·lent de l’estil pla en els temps moderns.

 

Una quarantena de membres de la Plataforma per la Pau han entrat a la sala de plens l’Ajuntament de Maó per protestar per la presència de militars de l’OTAN a la base naval de Maó. Els pacifistes han entrat a l’ajuntament durant el ple en què es debatia la presència de l’OTAN a l’illa de Menorca, i per protestar per l’ús del port com a base de l’Aliança Atlàntica. Els membres del col·lectiu han mostrat cartells on es podia llegir “OTAN no, bases fora” i “No en el nostre nom”. Aquesta tarda han convocat una concentració de protesta.

El ple de l’Ajuntament ha acordat de demanar al ministeri de Defensa que l’informi i el consulti abans de prendre cap decisió que modifiqui l’ús militar del port. La proposta l’ha fet Ara Maó i el grup socialista li ha donat suport. El batlle de la ciutat, Hèctor Pons, ha dit que entén l’alarma social que han generat les informacions sobre un canvi d’usos.

Els primers vaixells de guerra que han de participar en unes maniobres internacionals han arribat avui matí a la base. Es tracta d’uns exercicis antimines. La primera nau que ha entrat al port de Maó ha estat l’anomenat vaixell insígnia Relámpago B43. Després han anat atracant els caçamines Tajo M-36 i el Segura M-35.

Els exercicis militars començaran en aigües menorquines i continuaran a Mallorca, concretament a l’Estació Naval de Porto Pi fins al 9 de maig. En aquestes maniobres participen més de 500 efectius de Països com Espanya, Romania, Bèlgica o els Estats Units entre més.

Menorca: un portaavions natural a la Mediterrània, cobejat pels Estats Units

L’armada Espanyola ha decidit de no fer la jornada de portes obertes a les naus que havia programat a Maó tot al·legant circumstàncies sobrevingudes. Amb tot, aquest perfil baix que la marina espanyola vol donar a aquesta visita a la base naval té a veure amb el malestar que va provocar l’anunci que el ministeri de defensa espanyol havia cedit la base naval Maó com a base permanent de l’OTAN.

Entitats ciutadanes i partits com Més per Menorca o Unides Podem van demanar explicacions al govern que hores més tard va desmentir l’anunci.

 

El primer ministre d’Escòcia, Humza Yousaf, ha descartat de dimitir després de la ruptura de l’acord de govern amb el Partit Verd. D’aquesta manera, s’enfrontarà al parlament a una moció de censura que té el suport de gairebé totes les formacions de l’oposició.

Yousaf, que està disposat a governar en minoria, amb l’únic suport del Partit Nacional Escocès (SNP), ha recriminat a l’oposició manca de serietat política. “Pretenc de fer front a la moció de censura […] i tinc tota la intenció de guanyar-la”, ha sentenciat.

De fet, el primer ministre, que va assumir el càrrec fa una mica més d’un any després de l’abrupta dimissió de Nicola Sturgeon, ha reiterat que vol dirigir el partit a les eleccions de 2026.

Els verds, que governaven fins ara en coalició amb l’SNP, ja han avançat que donaran suport a la moció de censura impulsada pel Partit Conservador, que també ha sumat el suport de laboristes i liberaldemòcrates. Entre totes aquestes formacions acumulen 64 escons, un més que el partit governant.

Per tant, el vot de la diputada Ash Regan, l’única representant d’ALBA –la formació d’Alex Salmond que es va escindir de l’SNP–, serà clau. Tècnicament, Yousaf no està obligat a dimitir encara que perdi la moció, tot i que es dona per fet que ho farà si passa.

El portaveu del govern de les Illes, Toni Costa, ha dit avui que el govern no discutia la unitat de la llengua catalana: “El posicionament de l’executiu és de respecte a l’Estatut d’Autonomia i la unitat de la llengua.” En compareixença de premsa, Costa ha defensat que el català era la llengua pròpia de les Illes Balears. El portaveu ha dit que no sabia l’autorització de la Casa Reial a l’Acadèmi de sa Llengo Baléà per emprar a partir d’ara el títol de “reial” en el seu nom, per la qual cosa passarà a denominar-se Reyal Acadèmi de sa Llengo Baléà.

La petició es va fer fa mesos, i l’autorització per a fer servir el títol se signà al gener. El secretari de l’entitat, Toni Torres, en un escrit registrat al Parlament de les Illes, va confirmar que la casa reial espanyola autoritzava de fer servir el títol de “reial” a l’organització.

Junts es compromet al seu programa electoral per a les eleccions de Catalunya de treballar per a reunificar l’estratègia independentista, “que permeti culminar amb èxit el procés iniciat col·lectivament l’octubre del 2017”. “Em comprometo, com una prioritat, a treballar per la reunificació de l’estratègia independentista. Perquè recuperem la conversa”, n’ha dit el candidat, Carles Puigdemont, en la presentació del programa.

Puigdemont proposa de cancel·lar el deute amb l’estat espanyol a compte d’inversions no executades

Junts ha presentat les propostes en tres documents diferents: un document marc, en què exposen les línies mestres de les polítiques que voldrien fer; el programa de govern, amb mesures concretes que Puigdemont voldria presentar en un ple d’investidura; i un document amb les mesures que impulsarien durant els cent primers dies de govern. Junts exposa més les seves propostes sobre la independència al document marc, en què diuen: “La independència no és un objectiu, sinó que és l’eina que fa possible tenir el millor país, de progrés, de benestar i de qualitat de vida.”

Exposa que la repressió ha tingut efectes negatius, com ara la divisió interna, la desmobilització i la desconfiança, i diu que superar-ho és essencial per a poder guanyar. El document constata que l’estat espanyol ha estat incapaç de formular una alternativa atractiva i eficaç que pugui convèncer la majoria dels catalans. “Al contrari, en aquests anys ha accentuat els incompliments amb Catalunya i ha multiplicat els esforços per a enfortir el poder de Madrid. […] És el moment de recuperar la conversa entre els actors de l’independentisme, fer sentir la nostra veu amb la màxima potència i preparar-nos per a tots els escenaris.”

El document marc diu que els aprenentatges dels darrers anys els fan més forts i més preparats que mai: “No podem perdre l’oportunitat de recosir i impulsar la fase culminant del procés d’independència, i per això cal crear les condicions necessàries per a revitalitzar la unitat cívica.”

Durant la presentació del programa, Puigdemont hi ha insistit: “Si assumeixo la presidència i liderem aquest país, serà la meva responsabilitat intentar i aconseguir que hi hagi aquesta recuperació de la conversa. Aquesta tornada a la conversa entre tots plegats per crear aquestes condicions necessàries per a revitalitzar la unitat cívica d’aquest país.”

Més enllà del compromís de reunificar l’estratègia independentista, el programa no concreta quina proposta fa Junts per assolir la independència. Al programa de govern hi ha un preàmbul amb un repàs històric del catalanisme en què es parla del referèndum del 2017 –del qual es diu que “serà sempre la llavor de la reivindicació de qualsevol altre referèndum que es pugui arribar a celebrar en el futur”– i es diu que si mai s’ha pogut pactar un referèndum amb l’estat espanyol ha estat per manca de voluntat política a Madrid. “Llavors, com ara, existien impediments constitucionals per organitzar i celebrar aquesta mena de referèndums, però només calia recórrer a l’article 92 de la constitució per superar-los”, diu. Tanmateix, Junts no diu al programa que el seu objectiu sigui pactar un referèndum amb l’estat espanyol. A tot estirar, es podria interpretar de la frase “l’única manera de doblegar aquestes resistències és que el moviment independentista sigui fort i que, des d’aquesta fortalesa, pugui condicionar els partits i l’estat espanyol”, tot i que no és cap compromís o proposta explícita.

“Negociar, no dialogar, amb Madrid”, ha remarcat Puigdemont a la presentació del programa. “Una relació de tu a tu que pugui esprémer al màxim la situació que tenim en aquests moments de poder condicionar la política espanyola”, ha dit. Per fer-ho ha reivindicat que calia algú que tingués capacitat per a plantar-se davant Madrid, per a negociar amb força, per a condicionar pressuposts… “Crec que el paisatge és bastant clar sobre qui ho pot fer”, ha reblat.

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

El PSC guanyaria les eleccions a Catalunya amb un ventall de 40 diputats a 47, segons una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). A diferència d’alguns altres sondatges, el frec a frec entre els principals partits independentistes es resoldria a favor d’ERC amb 31-37 escons. En canvi, Junts es mouria entre 28 representants i 34.

La quarta posició passaria a mans del PP amb un ventall de 8 diputats a 12, i Vox es desinflaria (5-9). En sisè lloc, hi hauria la CUP (4-8), seguida dels Comuns (3-6) i Aliança Catalana, que tancaria l’hemicicle (0-2). Ciutadans i Alhora no hi entrarien.

En la part alta del ventall, l’independentisme –ERC, Junts i la CUP– mantindria amb escreix la majoria absoluta amb 79 escons, però per la part baixa faria curt i n’obtindria 64 (4 per sota). L’enquesta es va fer entre l’11 i el 22 d’abril amb entrevistes telefòniques a 1.500 persones.

 

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

El PSC guanyaria les eleccions a Catalunya del 12 de maig amb un interval entre 39 diputats i 40, i Junts augmentaria el suport i tindria entre 33 escons i 36, segons una enquesta del Nacional. La tercera força seria ERC amb 24-27 diputats. Aquests resultats coincideixen quant al guanyador amb els que ha donat aquest matí l’enquesta del CIS, però no dóna als socialistes tant avantatge amb el segon classificat. A més, l’enquesta resol amb més contundència l’empat tècnic entre Junts i ERC de què parla Carles Puigdemont.

La quarta força seria el PP, que aconseguiria un resultat notable: passaria de 3 diputats a 13-14. D’aquesta manera, prendria la plaça a Vox, que mantindria els 11 escons que tenia.

La composició de l’hemicicle la tancarien Comuns Sumar, amb 7-8 diputats, i la CUP  amb 4-7. Com l’enquesta del CIS, la de l’Institut Feedback no dóna representació a Ciutadans, però a diferència de la primera, aquesta tampoc no en dóna a Aliança Catalana, que segons el CIS podria arribar a entrar amb 2 diputats. Una altra diferència entre aquesta enquesta i la del CIS és que, agafant la part alta dels resultats, les tres forces independentistes, Junts, ERC i CUP, sumarien 70 escons, és a dir, superarien de 2 la majoria absoluta.

El candidat del PP, Alejandro Fernández, ha començat la cursa electoral a les eleccions a Catalunya demanant al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i al candidat de Junts, Carles Puigdemont, que pleguin. “Fa tres setmanes que Puigdemont va dir que sospesava d’anar-se’n (si no era president de la Generalitat). Ahir Sánchez ens va traslladar que també pensava a marxar. Que no dubtin, que siguin resolutius. Si dilluns se’n van tots dos, tindran tot el suport i la comprensió”, ha dit.

El cap de llista ha respost a Sánchez que ell també està “enamorat de la seva dona”.  El dirigent del PP també ha reconegut que el partit “ho ha passat molt malament”, però ha assegurat que ara és una força emergent.

Per la seva part, la secretària general del PP, Cuca Gamarra, considera que la carta de Pedro Sánchez anunciant el tancament de la seva agenda i que s’atura per “reflexionar” si seguir al càrrec té l’objectiu de “dividir a la societat novament, aquest cap al voltant de la seva persona i per reforçar-se entre els seus”.

Gamarra que ha estat present a l’inici de campanya ha manifestat que “algú que és president del govern i es pregunta si deu ser-ho, no està a l’altura del govern ni dels espanyols” i ha insistit que la carta “ataca els mitjans de comunicació, a aquells que no pensen com ell o aquells partits que som diferents”. D’altra banda, la dirigent del PP ha acusat Illa de “convertir-se en la corretja de transmissió entre l’independentisme i el sanchisme”.

La notícia que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, sospesa de dimitir arran de l’obertura de diligències contra la seva esposa, Begoña Gómez, ha centrat l’atenció en el començament de la campanya de les eleccions a Catalunya del 12 de maig.

Abans de començar el seu acte d’inauguració de la campanya, en què ha reivindicat la figura del president espanyol, el PSC ha emès un comunicat de solidaritat amb Sánchez. “En política, no s’hi val tot”, ha escrit la formació.

Qui també ha fet al·lusió a Sánchez en l’acte de presentació de campanya ha estat el president i candidat a la reelecció d’ERC, Pere Aragonès, que ha ironitzat que ell també estima la seva dona, però que això no farà que es rendeixi davant de la ultradreta.

El president i candidat de Junts+, Carles Puigdemont, ha reivindicat per la seva banda de no espanyolitzar la campanya en l’acte inaugural de la formació a Argelers, en què ha avisat del risc d’un possible pacte entre el PP i el PSC a la Generalitat.

Per part de Comuns Sumar, Jéssica Albiach ha animat Sánchez a resistir i a plantar cara a l’extrema dreta, tot fent una crida als seus electors a votar per defensar la democràcia.

Des de la CUP, la candidata Laia Estrada ha demanat de trencar la “sociovergència republicana” al parlament i ha reivindicat de compaginar l’agenda social i l’autodeterminació per “desbordar els límits del règim del 78”.

Per part de la dreta espanyolista, Ciutadans s’ha reivindicat com “l’únic vot lleial i conseqüent” contra l’independentisme, i ha promès de protegir “de debò” els catalans. El PP ha demanat a Sánchez i Puigdemont que pleguin, mentre que  Vox, per la seva banda, ha inaugurat la campanya vinculant la immigració amb l’extrema dreta i ha demanat de “deixar enrere dècades de polítiques separatistes”.