La darrera campanya d’excavació a la cova dels Tritons de Senterada (Pallars Jussà), feta de l’1 al 9 de setembre, ha servit per constatar les visites que hi feien els primers Homo sapiens, fa més de vint-i-quatre mil anys. De fet, s’han recuperat eines lítiques que així ho demostren i les pedres amb les quals les feien són indicatives d’una població consolidada i ben establerta al territori circumdant al Congost d’Erinyà. Tot i això, les visites eren curtes i ocasionals, ja que, al Paleolític superior, a la cova dels Tritons s’hi refugiaven els lleopards i els ossos hi hivernaven. Fins ara, es pensava que els primers Homo sapiens en aturar-se al Pirineu ho van fer fa uns vint mil anys, després del període de màxim fred del final del Plistocè.

El poblament humà a les valls del Pirineu i del pre-Pirineu sempre ha estat condicionat per les condicions climàtiques. Durant la Prehistòria, la successió de períodes extremadament freds amb altres de més temperats, van fer que la presència humana no fos contínua, sinó que hi hagués llargs períodes de desocupació que coincidien amb els més rigorosos climàticament parlant. Aquest fenomen es fa més cridaner amb l’extinció dels neandertals ara fa uns trenta-sis mil anys i l’arribada dels primers Homo sapiens a aquesta àrea geogràfica.

Segons Maite Arilla, investigadora de l’IPHES-CERCA i codirectora de les excavacions, s’ha trobat “un nivell amb indústria lítica feta amb pedres locals, clarament associable als moments dels primers Homo sapiens a Europa”. A més, afegeix: “Malauradament, amb les dades actuals no podem dir si es tracta d’una tecnologia pròpia del període Gravetià o Aurinyacià, però aquest és un misteri que es resoldrà amb les datacions que s’estan realitzant i amb noves descobertes”.

Per a Ruth Blasco, també investigadora de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) i codirectora del jaciment, detalla que fins ara se sabia que la cova dels Tritons havia actuat com a refugi dels carnívors de la zona. En aquest sentit, apunta: “El nivell que hem encetat aquest any ha estat una sorpresa, ja que la presència humana no ens l’esperàvem”.

L’estudi del poblament prehistòric a les valls pirinenques i prepirinenques sempre ha estat un tema debatut i mal estudiat. Les causes principals són la mala conservació dels pocs jaciments que hi ha, degut, sobretot, als efectes del glacialisme del Paleolític superior. Això és perquè l’arribada de l’Holocè, que va comportar un augment considerable de les temperatures, va fer que les neus perpètues i les glaceres s’enretiressin cap a punts més elevats.

El desgel va augmentar significativament el cabal dels rius i dels barrancs i, per tant, va incrementar la seva força erosiva. L’encaixament dels rius, que en la majoria de casos es calcula en uns dotze metres, va desmantellar molts dels llocs que contenien restes de poblament humà anterior a aquest fenomen, com ara terrasses fluvials, paleosols o abrics rocosos. Així, només algunes coves privilegiades van conservar intactes els vestigis d’un passat oblidat.

“Fins ara sabíem que els pobladors més antics del Pallars van ser els Neandertals” explica Blasco. “Els tenim localitzats en diferents moments a la cova de les Llenes (Conca de Dalt), als Nerets (Talarn) o a la cova dels Muricecs (Llimiana). No obstant això, no està clar que aquest poblament fos continu en el temps, sinó que molt probablement va estar marcat per fluxos i refluxos lligats a les variacions climàtiques tan característiques del Quaternari”.

“Aquest problema de desocupació del territori es fa molt evident amb l’extinció dels Neandertals”, diu Arilla. “Sabem que, d’ençà que aquesta espècie humana es va extingir, ara fa uns trenta-sis mil anys, fins a l’arribada dels primers Homo sapiens, hi ha un buit de població. Ara, la cova dels Tritons ens està dient que aquest període de desocupació no va ser tan llarg i que com a molt va durar uns deu mil anys. Per això és important continuar excavant aquesta cova i prospectar les dels voltants”.

La cova dels Tritons es va començar a excavar l’any 2016 per investigadors de l’IPHES-CERCA i la Universitat Rovira i Virgili. Aquestes investigacions són finançades a través del projecte de la Generalitat de Catalunya titulat “Competència, Co-Evolució i Comensalisme: l’Ús d’Ambients Càrstics per Humans i Carnívors durant el Paleolític Mitjà” (Ref. CLT009-22-00045) i té el suport de l’Ajuntament de Senterada.

Les autoritats de Taiwan han registrat les oficines de les empreses Gold Apollo i BAC Consulting KFT i han interrogat el president de la primera, Hsu Ching Kuang, en el marc de les investigacions sobre l’explosió al Líban de milers de cercapersones fabricats i comercialitzats per aquestes companyies.

Els registres han estat dirigits per la fiscalia del districte de Shilin i s’han saldat amb la confiscació de llibres de comptes, contractes, acords i documents d’exportació amb l’objectiu d’aclarir el procediment de fabricació i exportació d’aquests aparells, segons que ha informat l’agència estatal taiwanesa de notícies, CNA.

La investigació oberta a Taiwan ha revelat fins ara que l’oficina de BAC a l’illa està registrada sota el nom d’Apollo Systems Ltd., amb un capital pròxim als 3.000 euros i dedicada a la venda de materials electrònics i de comunicacions.

Així mateix, el Ministeri d’Afers Econòmics taiwanès va destacar abans-d’ahir que no hi havia registres que apuntessin que Gold Apollo hagués exportat productes al Líban en els últims anys, abans d’afegir que els fabrica a Taiwan i els exporta principalment a Europa i Amèrica del Nord.

L’empresa taiwanesa va afirmar que els cercapersones van ser fabricats per BAC Consulting KFT, amb seu a la capital d’Hongria, Budapest, i va detallar que l’acord entre ambdues permet a la segona “l’ús de la marca per a la venda de productes en regions designades”.

“El disseny i fabricació dels productes és responsabilitat de BAC”, va destacar. “En relació amb el model AR-924 mencionat en les informacions als mitjans, aclarim que aquest model és produït i venut per BAC”, va manifestar Gold Apollo.

El candidat de la Nova Esquerra Nacional per a presidir ERC, Xavier Godàs, descarta d’integrar-se a l’equip d’Oriol Junqueras abans del congrés del 30 de novembre. “Que ara jo digui: ens han proposat tal cosa, vinga som-hi, no ho faré. L’objectiu és arribar al final del procés electoral havent convençut tanta gent com sigui possible”, ha dit en una entrevista a TV3. De fet, ha afegit que tenir l’aprovació de Junqueras seria fantàstic, tot i admetre que era molt complicat. En una altra entrevista a RAC 1, l’ex-batlle de Vilassar de Dalt ha explicat que no coneixia personalment la secretària general, Marta Rovira, i que coneixia molt poc Junqueras, amb qui va tenir una conversa abans de l’estiu.

Junqueras escenifica la seva passió, preparat per a ressuscitar 

Godàs admet que els militants d’ERC, que hauran de votar els principals càrrecs del parit el 30 de novembre, no el coneixen. Però s’ha mostrat convençut que té temps per a donar-se a conèixer. Segons que ha explicat, fins ara la seva trajectòria dins d’ERC ha estat tenir una “militància orgànica modesta”.

En el context polític actual, Godàs ha defensat que ERC necessitava ser més contundent a l’hora de cobrar les factures i que s’havia de concretar l’acord d’investidura amb el PSC. Un pacte que ha definit com a específic i conjuntural. Godàs ha explicat que havia votat a favor d’investir Salvador Illa en la consulta interna i s’ha mostrat partidari d’enfortir l’esquerra nacional que, segons que diu, ha de representar ERC.

“Hem de poder mantenir una política d’aliances segons el context que es vagi produint sense demanar permís ni a Junts, la dreta catalana, ni al PSC, l’esquerra sucursalista. Aquesta ERC supeditada que mira de reüll s’ha d’acabar”, ha defensat.

Quan li han demanat per Rovira i Junqueras, ha explicat que no coneixia personalment Rovira i que ella tampoc no havia participat en les reunions de la candidatura de la Nova Esquerra Nacional. Sobre Junqueras, ha dit que malauradament coneix poc Junqueras i ha explicat que hi havia tingut una conversa agradable abans de l’estiu.

Avui, 20 de setembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Junqueras escenifica la seva passió, preparat per a ressuscitar
• Qui és Xavier Godàs, flamant rival d’Oriol Junqueras per a presidir ERC?   
• Ser un llepa, comissari Sallent, no us estalviarà la repressió I Editorial de Vicent Partal
• Per què l’esquerra ha renunciat a la pedagogia? I Mail obert de Josep Sala i Cullell
• ‘La tertúlia proscrita’: S’assembla més que no ens pensem el que ha passat a Escòcia i a Catalunya?
• Jordi Llaonart: “El xiisme porta innata a dins la llavor de la rebel·lió contra l’autoritat”
• Les dones afganeses, desesperades per l’aplicació de les noves normes de la moral dels talibans
• Rubén Pacheco: “L’aprenentatge de la nostra llengua no és decisió de les famílies”
• El Montserrat de cadascú i el de tots I ‘El mirador de cultura’ de Joan Safont 
• Setmana del Llibre en Català, deu propostes imprescindibles

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Dos homes han estat assassinats a Nova Caledònia durant una operació policíaca dimecres a la nit. L’objectiu de l’operació era detenir activistes sospitosos d’haver participat en les mobilitzacions independentistes del mes de maig. Hi hagué accions de saqueig, incendis i el blocatge de districtes sencers entorn de la capital i més enllà, a la carretera principal de l’arxipèlag. La violència es va desencadenar a causa dels intents del govern francès de modificar els drets de vot de Nova Caledònia, violant els acords de pau.

Després d’aquestes morts, al sud de la capital, Numea, ja hi ha hagut tretze víctimes durant els mesos d’agitació en aquest territori del Pacífic, ara sota sobirania francesa. Dos dels morts són membres de les forces de seguretat, un dels quals perquè la seva arma es va disparar accidentalment.

La setmana passada, les autoritats van anunciar un toc de queda prolongat, i es van prohibir les reunions i els desplaçaments per tot l’arxipèlag de les 18.00 a les 6.00 per por de protestes dels canacs amb motiu de l’aniversari de l’ocupació francesa la setmana vinent.

El poble canac ha lluitat durant molt de temps per separar-se de França, que va annexar l’arxipèlag el 1853 i no va concedir la ciutadania a tots els canacs fins el 1957.

L’episodi de violència més recent fou el 13 de maig en resposta als intents del govern del president Emmanuel Macron de modificar la constitució francesa i canviar el cens de votants a Nova Caledònia, fet que els canacs temien que els marginés encara més i que atorgués més drets als nouvinguts francesos.

Macron va declarar l’estat d’emergència l’endemà passat i envià 3.500 militars per ajudar la policia a controlar els avalots.

Al juny, onze activistes canacs van ser arrestats en una àmplia operació contra l’anomenada Unitat de Coordinació d’Acció de Camp. Les detencions formaven part d’una investigació de la policia començada el 17 de maig, pocs dies després de les protestes violentes contra la reforma del vot impulsada per París.

Set d’aquests activistes, inclòs Christian Tein, un dirigent del moviment pro-independència, han estat traslladats fins a la França continental (a 17.000 quilòmetres de distància). El grup de Tein acusa les autoritats franceses de “pràctiques colonials” i exigeix l’alliberament immediat i el retorn dels activistes. En una declaració recent publicada a les xarxes socials, el grup va afirmar: “El poble canac no renunciarà mai al seu desig d’independència per mitjans pacífics.”

El Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya ha convocat una reunió urgent per a avaluar el problema dels suïcidis als centres penitenciaris, arran de la mort d’un altre pres als Lledoners.

En un comunicat, el departament també ha expressat el condol per la mort de l’intern, ocorreguda aquesta tarda. “En vista d’aquest nou fet luctuós, la Secretària de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima ha convocat una reunió urgent demà al matí, amb la finalitat d’abordar la situació dels suïcidis als centres penitenciaris”, diu el text.

A la reunió s’han de revisar els protocols vigents i preparar un pla de xoc per detectar i prevenir els suïcidis, segons el comunicat.

La campanya per al congrés d’ERC continua escalfant motors. Foc Nou, la candidatura alternativa que proposa una renovació total dels dirigents del partit, ha presentat els quatre portaveus. Seran Gabriel Fernàndez, Anna Piñol, Jordi Orobitg i Esther Martin.

Gabriel Fernàndez ha estat portaveu del grup municipal d’ERC a Sabadell, i regidor d’Acció Social del consistori. A més, és diputat de la Diputació de Barcelona i ha dirigit la Fundació Escolta Josep Carol i l’associació Stop Sida.

Anna Piñol és advocada i regidora del partit a Matadepera (Vallès Occidental), on exerceix de responsable de Medi Ambient, Salut Pública, Activitats i Obres i Serveis.

Jordi Orobitg ha estat tinent de batlle i portaveu del partit a Lloret de Mar (Selva), diputat en tres legislatures i portaveu adjunt del grup parlamentari en la darrera.

Finalment, Esther Martin és consellera nacional d’ERC. A més, és secretària de Política Municipal i Institucional de l’agrupació d’ERC del barri de Sants de Barcelona.

Foc Nou és crític amb les decisions preses per la cúpula durant aquests darrers anys, tant amb el corrent de l’ex-president Oriol Junqueras com amb el de la secretària general, Marta Rovira.

“Em sembla també que havia volgut tornar a S i veure de nou les colònies perquè esperava així pouar la força per escriure la novel·la que volia iniciar. Una mena de prolegomen necessari, benèfic per a l’escriptura de gest propiciatori, el primer d’una sèrie que més tard em farà tornar a diversos indrets –o de pregària, com si el lloc pogués ser un obscur intercessor entre la realitat passada i l’escriptura. Desviar-nos per anar a S s’emparentava, en el fons, amb el petó que, seguint els pelegrins i davant del fàstic de M., que s’ho va estalviar, vaig dipositar al peu de la Verge Negra de Montserrat formulant el vot d’escriure una novel·la.” És un fragment Memòria de noia (Angle Editorial, en traducció de Valèria Gaillard), en què la premi Nobel de literatura Annie Ernaux evoca el viatge que va fer a la península ibèrica, l’any 1962, en companyia d’una amiga, i les seves pregàries a la Mare de Déu per poder escriure una novel·la que acabaria al calaix, després d’uns quants refusos editorials. Una obra titulada Un arbre, que ella mateixa considerà escrita massa ràpidament, i poc fidel a la seva divisa d’escriure per a venjar la seva raça… que va començar a perfilar després de la seva visita a Montserrat. Ho va explicar a Barcelona durant la seva darrera visita, davant un públic fidel que va omplir de gom a gom la biblioteca Jaume Fuster per a seguir la conversa amb la periodista Anna Guitart.

El propi Montserrat

Tot i que la Moreneta no té raça –el color negre sembla degut al color de les espelmes que durant anys han ennegrit la talla romànica– i que Ernaux es refereix a les classes populars o la menestralia familiar de províncies enfront de la burgesia, tot plegat ens porta a pensar en un altre visitant il·lustre de la muntanya de Montserrat, el 44è president dels Estats Units, Barack Obama, que hi va pujar acompanyat de la seva dona, Michelle, i el matrimoni Spielberg. Tots recordem el gest de l’ex-comandant en cap saludant amb reverència l’abat Manel Gasch, en què no sols reconeixia la seva condició de dignitat eclesiàstica –la revolució americana no es va fer contra una església feudal, sinó prenent com a base la llibertat religiosa que els pares pelegrins havien aconseguit fugint d’Europa–, sinó també com a dipositari d’una història mil·lenària. Precisament, el començament de les celebracions del mil·lenari de la fundació del monestir per l’abat Oliba l’any 1025 és el motiu d’una exposició al Palau Robert que s’ha inaugurat aquesta setmana i que ens hem afanyat a visitar.

Qui no va anar mai a Montserrat fou el poeta Johann Wolfgang von Goethe. El gran tour no passà pel Principat. De tota manera, l’autor de Faust tingué coneixement precís de la muntanya i del centre espiritual que s’hi arrecera gràcies al seu amic, l’antropòleg Wilhelm von Humboldt, que hi pujà el 26 de març de l’any 1800 durant un viatge a Catalunya. La descripció que en va fer causà un gran impacte en l’escriptor, que va prendre Montserrat com a metàfora de creixement espiritual i de vincle amb la natura. “Enlloc no trobarà la persona la felicitat i la pau sinó en el seu propi Montserrat”, va deixar escrit en una cita que dóna la benvinguda a la primera de les dues sales. Justament, és en aquesta idea on es vol incidir: cadascú de nosaltres té un Montserrat. El seu Montserrat. Fent memòria, jo mateix puc comparar el mateix anecdotari dels testimonis més anònims entre els recollits a la multiforme exposició: familiars amb el nom propi de Montserrat –una tia, per a més detalls–, excursions i caminades, pujades amb l’aeri, visites al cambril, compres de mató i pa de figues, sorpreses al museu, misses conventuals audicions del “Virolai” cantat per l’Escolania, rampells d’acció de gràcies –com el que porta a embarcar els avis en una estrena del carnet de conduir– i, més específicament, recerca a l’arxiu i, fins i tot, la direcció d’una petita exposició instal·lada al vestíbul de l’hotel Cisneros. Aquest mostra sobre l’abat Antoni M. Marcet i els capítols següents de la història del monestir, dels quals parlo al llibre Sabotatge contra Franco, juntament amb la coneixença personal del pare Hilari Raguer, em van donar una visió polièdrica d’aquest centre espiritual i nacional.

Montserrat-Catalunya

Enclavat en una muntanya geològicament singular, en podem dir totèmica, farcida de llegendes i màgia –els ufòlegs no s’han inventat res–, el monestir de Montserrat arribà al segle XIX en un estat de decadència. Ocupat i destruït per les tropes napoleòniques i suprimit amb la desamortització de Mendizábal, va renéixer amb tossuderia impulsada per la Renaixença, que d’ençà dels inicis l’havia considerat un santuari de la pàtria. De fet, l’any 1880 es va celebrar el mil·lenari de la troballa de la talla de la Mare de Déu per uns pastors, que miraculosament no es va voler separar d’aquell palau fet pels angelets amb serres d’or, tal com diu el “Virolai” de Jacint Verdaguer, un dels poetes més montserratins. La identificació simbiòtica entre el monestir i el país es va anar confirmant amb la proclamació pel papa Lleó XIII de la Moreneta com a patrona de Catalunya, la coronació solemne de la Mare de Déu i la concessió del títol de basílica menor.

Focus d’irradiació del catalanisme catòlic, també va ser el centre de la renovació litúrgica de les primeres dècades del segle XX. Exportadora de talent –de Gregori M. Sunyol, president de l’Institut Pontifici de Música Sagrada; Romuald Simó o Celestí Gusí, alts càrrecs de l’orde; fins a l’actual president de la congregació de Subiaco-Montecassino, Ignasi Fossas, el músic Jordi-Agustí Piqué o el bisbe i exarca dels catòlics grecs de ritu bizantí Manuel Nin–, Montserrat va viure un renaixement cultural vist amb suspicàcia per la dictadura de Primo de Rivera, que recelava de la pronúncia italiana del llatí i dels Pomells de Joventut. Amb l’esclat de la guerra i la violència anticlerical –que posà fi a la vida d’uns quants monjos–, l’abat Marcet se’n pogué anar a Itàlia gràcies als bons oficis dels consellers Ventura Gassol, Josep Maria Espanya i Manuel Corachan, i el monestir restà sota la responsabilitat del polític Carles Gerhard i Ottenwälder, convertit en hospital i impremta.

Una història que tampoc no podem eludir

Després de la guerra, l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat va esdevenir una reivindicació de catalanitat i reconciliació sota l’aparença d’un acte nacionalcatòlic presidit per un ministre de Franco. Hi van fer les primeres armes joves com Jordi Pujol, Joan Reventós i Josep Benet, i que precipità el retorn de l’exili de Joan Sales i Raimon Galí. El nou home fort del monestir va ser l’abat Escarré, una personalitat que encara avui polaritza la comunitat i els historiadors. El governant amb mà de ferro de la comunitat o el pare protector dels monjos? L’home que rebia Franco sota pal·li o l’autor d’unes polèmiques declaracions contra el règim a Le Monde? Un eclesiàstic exiliat per un règim que es proclamava protector de la fe o l’aspirant a ser el Makàrios de Catalunya, com va dir Josep Tarradellas? Fos com fos, el tradicional acolliment benedictí va convertir aquest interior de Montserrat que avui podem veure gràcies a les tècniques digitals al Palau Robert, en l’escenari de la tancada d’intel·lectuals contra el procés de Burgos, saó necessària per a la formació de l’Assemblea de Catalunya, i que va aplegar tres-cents escriptors, artistes i creadors, d’Antoni Tàpies a Montserrat Roig, i de Joan Manuel Serrat a Núria Espert. El 17 de novembre de 1974, ara fa cinquanta anys, aprofitant un acte de celebració dels setanta-cinc anys del FC Barcelona, un montserratí de pedra picada com Pujol hi fundava un nou partit, Convergència Democràtica de Catalunya. Aquells mateixos dies, Montserrat també acollí la fundació del Reagrupament Socialista i Democràtic, del malaguanyat Josep Pallach, de qui –segons notícies que tenim– algú prepara una nova biografia.

Aquesta és una història de Montserrat, però el monestir també n’acull de menys edificants i honorables. Parlo, per exemple, de les denúncies de tres dels monjos de més prestigi i talla intel·lectual i moral –Raguer, Evangelista Vilanova i Lluís Duch– sobre els conflictes ocasionats per la vida sexual d’alguns membres de la comunitat, i que avui es pot dir que amagaven pràctiques d’abús com les que anys després van ser denunciades per alguns afectats. Llavors tot plegat va ser despatxat amb frivolitat o omertà, parlant d’un suposat “lobby rosa”, gestionant-ho de la manera tradicional –és a dir, silenci i ocultació– i castigant els monjos denunciants amb el desterrament. Ara sabem que, per a alguns nens i joves, el seu Montserrat era dolor i patiment. D’això, també n’hem de parlar en aquest mil·lenari, més enllà del debat sobre la Medalla d’Honor del parlament, merescuda o no. Perquè, com diu l’evangelista Joan, “coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures”.

The Washington Post · Rick Noack, Lutfullah Qasimyar i Haq Nawaz Khan

Amb l’entrada en vigor de noves lleis draconianes en contra seva, les dones afganeses diuen que l’esperança que es relaxessin les restriccions a què són sotmeses s’ha esvaït gairebé del tot.

El nou codi religiós, emès a final del mes passat, prohibeix a les dones d’alçar la veu, recitar l’Alcorà en públic o mirar homes que no siguin els seus marits o familiars. A més, les obliga a cobrir-se la meitat inferior de la cara, a banda del vel que ja tenien l’obligació de portar, entre més regles.

Les vides de les dones ja eren molt regulades pel govern talibà abans de la promulgació d’aquestes normes noves, algunes de les quals descriuen restriccions que, a la pràctica, ja s’imposaven. Però unes quantes dones afganeses, entrevistades durant la setmana passada, han destacat els signes creixents de repressió a les àrees urbanes, en què les regles s’aplicaven de manera menys estricta que no pas en l’àmbit rural.

La policia de la moral dels talibans, una extensió dels elements més conservadors del règim, sembla haver adquirit un poder sense precedents a Kàbul i més ciutats, segons que ens han explicat unes quantes dones. Si abans els uniformes blancs de la policia de la moral eren una presència escassa a la capital, s’han tornat omnipresents d’ençà de final d’agost, segons que han relatat.

Els agents recorren les parades d’autobús i els centres comercials a la recerca de violacions del codi de vestimenta o de qualsevol dona que rigui o alci la veu. El divendres, dia sagrat musulmà, la policia religiosa dispersa dones en algunes parts de Kàbul i les acusa d’impedir que els propietaris de botigues homes arribin a la mesquita a temps per a les oracions. La presència de dones a les emissions de televisió afganeses és com més va més rara.

Tot i que les nenes van ser vetades de l’escola a partir de sisè de primària i les dones excloses de les universitats poc després de la presa del poder dels talibans ara fa tres anys, algunes encara anaven a classes d’anglès o en anglès fins fa poques setmanes. Però després de les advertències de la policia de la moral als professors homes, segons que expliquen les estudiants, moltes famílies es neguen ara a deixar que les seves filles hi participin. Més dones han decidit de romandre a casa per por.

“Fa tres setmanes, encara tenia l’esperança que els talibans poguessin canviar i aixecar les restriccions sobre l’educació de les noies”, diu la Meena, una resident de Kàbul de vint anys que dirigeix classes clandestines per a adolescents. “Però quan van publicar la llei de la virtut i el vici, vaig perdre tota esperança.” Les dones entrevistades per a aquest reportatge han demanat de romandre en l’anonimat o que tan sols se’n publiqui el nom de pila per por de rebre represàlies del règim talibà.

Una altra activista pels drets de les dones, també resident a Kàbul, explica que ja li van prohibir d’estudiar quan els talibans van governar als anys noranta. Ara, veu com la història es repeteix. “Tot el país s’ha convertit en un cementiri dels somnis de les dones”, diu aquesta dona de quaranta-vuit anys. Afegeix que els primers senyals que indicaven que el règim talibà seria menys extrem aquesta segona vegada no s’han confirmat pas.

Quan els talibans van prendre el poder l’agost del 2021, el nou govern de seguida va imposar restriccions a les dones. Però moltes d’aquestes mesures –particularment, les prohibicions respecte de l’educació– van ser presentades pels funcionaris talibans com a temporals. Aquests funcionaris sovint no podien especificar què implicaven exactament les normes, i això deixava marge per a interpretacions, que es traduïen en variacions regionals en l’aplicació de les regles. Per exemple, hi havia una gran diferència entre la Kàbul urbana i el sud rural i conservador del país.

Un control policíac, la setmana passada a Kàbul (fotografia: Samiullah Popal).

Però ara algunes dones diuen que les esperances que les influències urbanes poguessin moderar els talibans es van apagant.

“Hi ha dos grups dins els talibans”, diu la Sajia, de vint-i-quatre anys, una antiga estudiant universitària. “Un grup semblava ser moderat i disposat a flexibilitzar les regles. Però ara, amb les restriccions aprovades com a llei, sembla que han fracassat i ja no hi ha cap esperança.”

Unes altres fa temps que han perdut l’esperança que el lideratge talibà pogués ser més tolerant. “Sobre crueltat i restriccions, tots estan d’acord”, diu una jove de vint anys, resident a Kàbul, que va ser admesa al Departament d’Arqueologia de la Universitat de Kàbul just quan els talibans van prohibir d’estudiar a les dones.

El Post no s’ha pogut posar en contacte amb el Ministeri per a la Promoció de la Virtut i la Prevenció del Vici, que supervisa la policia de la moral. Dos ex-alts càrrecs del ministeri han dit que el lloc de portaveu estava vacant.

En una declaració en vídeo a la RTA, un canal gestionat pels talibans, el portaveu del Ministeri de Justícia, Barkatullah Rasouli, deia que les noves regulacions feien èmfasi en el “respecte per la dignitat humana dels individus” i aconsellava als funcionaris de predicar “gradualment”. Els talibans mantenen que la vida de les dones ha millorat sota el seu govern de tres anys i argumenten sovint que les restriccions són per a protegir-les.

Les activistes pels drets de les dones afganeses repliquen que l’Alcorà no prohibeix pas que les dones s’eduquin i que imposa moltes menys normes sobre la roba que no pas les que exigeixen els talibans.

Moltes de les creences dels talibans són arrelades parcialment en la cultura de l’ètnia paixtu, que fa segles que és implantada en moltes zones rurals de l’Afganistan i del Paquistan. En aquestes zones, no solament els homes comparteixen la visió dels talibans. A Kàbul, algunes dones temen especialment les agents de la policia de la moral, que sovint són reclutades als suburbis conservadors. “Són encara més agressives que els homes agents”, diu una jove resident de Kàbul de vint anys.

Moltes dones a Kàbul diuen que dubten de les justificacions religioses dels talibans per a implantar aquestes normes, i hi ha una especulació generalitzada que el règim afegeix restriccions als drets de les dones per després negociar-les amb agències internacionals i capitals estrangers i poder fer veure que són moderats. Els talibans volen el reconeixement internacional del seu govern –fins ara, cap país no l’ha reconegut– i proven d’accedir a les reserves del Banc Central de l’Afganistan, que continuen congelades. Els dirigents afganesos esperen que una possible obertura millori l’economia i ajudi a fer baixar la desocupació i mitigar la fam.

Algunes afganeses culpen, per això mateix, el món exterior de la pèrdua de la seva llibertat. “El silenci del món durant aquests tres darrers anys es recordarà com un capítol fosc de la història”, diu la Meena, que es fa ressò d’un sentiment molt estès al país que l’atenció internacional s’ha allunyat de l’Afganistan amb la guerra d’Ucraïna i el conflicte de Gaza.

Moltes de les dones amb qui aquest diari ha parlat han sol·licitat beques a l’estranger sense èxit, diuen, i com més va els resten menys opcions. “Els talibans continuaran fent servir la religió com una arma contra les dones. Per ells, veure els cabells d’una nena és un pecat, però deixar-te morir de fam el teu país no ho és”, diuen.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

A vegades se’m fa difícil ser d’esquerres. D’un temps ençà tinc la sensació que aquest món m’expulsa, que ha pres un camí que no és el meu. Hi ha qui em diu que m’he convertit en un dinosaure i és probable que sigui així (escric aquestes línies el dia que en faig quaranta-sis), però de fet encara en comparteixo la majoria d’idees, de lluites i objectius. No, allò que em fa fora és la forma que ha pres l’esquerra d’aquest segle un cop s’ha deixat capturar del tot per l’acadèmia.

Sóc mestre, i per tant crec que les transformacions socials duradores vindran de la pedagogia: raonar, comunicar, convèncer. Als anys noranta vam entendre que els recursos del planeta no eren infinits, i vam començar a reciclar els residus. El feminisme ens va explicar que la culpa d’una violació no era de la roba que portava la dona o de la seva actitud, sinó del violador, i la majoria de la gent ho va acceptar. Pas a pas hem intentat aprendre coses i ser una miqueta millors. Ara, però, sembla com si bona part del món d’esquerres hagués renunciat a transformar la societat –en lloc d’això ha decidit que n’hi havia prou tenint raó. Els enemics de classe contra qui calia lluitar amb contundència han estat substituïts per categories identitàries àmplies que inclouen milions de persones (els homes, els blancs). Molts referents polítics i mediàtics s’expressen des del ressentiment o de la ràbia, o enfilats en una talaia moral.

Davant d’alguns discursos sempre faig la mateixa prova: què passaria si parlés als meus alumnes de l’institut de la mateixa manera? I la resposta és que m’enviarien a fer punyetes al cap de deu minuts, i no em farien cas mai més. Sempre que sóc tutor de pràctiques de futurs professors els dic que els sentiments negatius es deixen a la porta de l’aula, perquè no hi pot haver un aprenentatge sòlid des de l’hostilitat.
Pensava tot això arran de la piulada que va fer fa uns dies l’ex-ministra espanyola Irene Montero, en què escrivia aquesta cita: “Tots els homes són violadors en potència.” La frase té una càrrega de profunditat enorme per als homes. Jo sóc un violador en potència? I què vol dir “en potència”? Ho són els meus amics? Els fills mascles de les meves amigues? Els senyors que escrivim a VilaWeb? Els nois adolescents a qui faig classe? I d’aquests, també els que són gais i bisexuals? I els que van néixer a Àsia? Per altra banda, torna a ser acceptable la fórmula categoria identitària + delinqüent en potència? Perquè em pensava que entre tots l’havíem descartada feia temps.

És ben segur que dins dels racons més ombrívols de les facultats de ciències socials, o als textos incomprensibles de Judith Butler, hi podem trobar tots els raonaments que calgui per a justificar l’ús d’una frase d’aquesta mena. Montero mateix indica que serveix per a “assenyalar que la violència masclista és estructural i no un cas aïllat: que el masclisme és una norma social i cultural que legitima qualsevol home –tots els homes– per exercir violència contra qualsevol dona” (aquí diria que la majoria d’homes tampoc no ens sentim representats en aquesta legitimitat). Però, en qualsevol cas, quin bé fa etiquetar tots els homes de potencials delinqüents, i més en el context d’una profunda onada retrògrada entre els nois menors de trenta anys? Montero creu realment que un sol home, un de sol, es tornarà una mica més feminista després d’escriure això? O l’efecte serà totalment contrari i ajuda a atiar l’extrema dreta?

No és l’única actitud contraproduent, és clar. Una altra és l’obsessió a furgar el passat: si l’objectiu és aprendre i millorar, no té gens de sentit retreure accions de fa dècades i actituds que es van abandonar. Això ho vam veure fa poc quan el president francès Emmanuel Macron va nomenar Michel Barnier com a primer ministre. Per atacar-lo, alguns crítics van desenterrar que l’any 1981 havia votat en contra de la despenalització total de l’homosexualitat. El 1981! Em sembla que tant Barnier com tota la societat ha avançat molt en aquests quaranta-tres anys.

I també hi ha l’adopció d’un llenguatge hermètic, una altra catàstrofe si la intenció és fer pedagogia. Tots plegats hem après moltes expressions útils que ens han ajudat a descriure la realitat, des de l’assetjament sexual a la petjada ecològica, però la velocitat amb què es creen i descarten conceptes fa que la població general no els pugui assumir. Només els poden usar amb propietat els qui es dediquen a això i prou, generalment amb un sou públic o una subvenció. Tota la resta ens convertim en uns ignorants que no parlem com toca, i s’activa una altra vegada el discurs hostil des de la talaia.

Canviar les idees i les actituds vol temps. A vegades costa d’acceptar davant de les urgències socials, però no hi ha cap més camí. Exigir, escridassar, fustigar, no serveix de res, més enllà de desenvolupar un grau alt de satisfacció personal, i creure que amb això ja has fet tota la feina (i si no hi ha cap resultat positiu, la culpa és dels altres). L’educació vol temps, vol paciència, requereix insistir i tornar-hi, i sempre amb una actitud humil i amb un missatge positiu. Tècniques que l’esquerra no vol aprendre, però que els mestres coneixem molt bé.

Jordi Llaonart (Barcelona, 1974) va començar a estudiar àrab a Barcelona i va decidir de perfeccionar els estudis a Síria, a la Universitat de Damasc. Començava així una estada d’uns quants anys, plena d’aprenentatges, per països del món àrab que el va portar també a Dubai i a Kuwait. Als països del golf Pèrsic, en concret, hi va arribar just abans de l’esclat de la segona invasió de l’Irac (2003), que va explicar de prop per mitjà de l’edició local de VilaWeb als Emirats Àrabs Units que mantenia i, també, per mitjà de desenes d’articles periodístics com a corresponsal a la zona per a l’Avui i el Temps. De resultes de tota aquella tasca informativa, sumada a l’interès constant per a aprofundir en les arrels del conflicte i del món àrab en general, va publicar posteriorment el llibre Per entendre l’Iraq (2007) i, ja tornat a Catalunya, ha continuat destil·lant píndoles sobre el món islàmic mitjançant apunts rics en matisos i molt entenedors al seu bloc personal.

A partir de viatges que ha fet d’aleshores ençà pel Llevant, de converses in situ i de reflexions personals, acaba de publicar un nou llibre, Viatge al cor de l’islam (2024), que s’endinsa en una de les dues grans branques del món islàmic, la xiïta. Abans de la presentació oficial a la Setmana del Llibre en Català, aquest diumenge 22, hem volgut parlar amb aquest veritable torsimany modern sobre el seu viatge físic i espiritual, plasmat ara en paper, pels països del Llevant.

—Com se us va acudir d’estructurar el llibre com un viatge?
—Quan vaig començar a escriure sobre la qüestió, no pensava que acabaria essent un llibre i escrivia, de fet, potser per a mi mateix. Però sí que tenia clar que la manera d’explicar les coses que havia conegut i après era a través de la meva experiència. Els cinc viatges que vaig fer –a l’Iran religiós i una mica pro-règim, a l’Iran contrari al règim, però alhora espiritual i amb esperit poètic, a Bahrain, a Síria i a Turquia– els he fets jo mateix, tot el que n’explico és real i són converses que he mantingut amb gent d’allà. Per mitjà dels meus viatges, doncs, vaig introduint totes aquelles coses que hi he après, però alhora també les que he sabut posteriorment o que ja sabia abans perquè les havia estudiades o llegides. I una manera amable de traslladar tota aquesta informació, vaig pensar, era seguint el fil conductor d’un viatge en què anem descobrint, literalment pas a pas, totes les claus per a comprendre la realitat que tracto. Amb aquesta premissa, doncs, la idea del llibre va ser explicar aquests viatges a cinc indrets religiosos del Llevant relacionats amb l’islam xiïta i on també hi ha una forta càrrega política. I pel mig intento introduir pinzellades de la regió, la història, les relacions entre estats i sobretot com viu i com sent la religiositat i la seva identitat la gent amb qui topo. És la millor manera que he trobat de fer un relat que pugui entendre qualsevol lector.

Podeu comprar Viatge al cor de l’islam de Jordi Llaonart a la botiga de VilaWeb

—I quines diferències heu observat entre la primera estada a Síria i els països del Golf i els viatges posteriors al Llevant que plasmeu en aquest nou llibre?
—Ara fa vint anys, la meva immersió va ser en el món àrab principalment sunnita, que és la branca de l’islam majoritària al món i a la qual estem més familiaritzats perquè és la de la majoria dels nostres veïns (el Marroc, Algèria…). Però en aquell primer contacte també vaig descobrir un altre islam i unes altres maneres de viure la religió. I de sobte em vaig sentir fascinat i atret pel xiisme i el seu lloc de referència, l’Iran. I quan poses els peus en un país com l’Iran descobreixes de cop coses o temes dels quals no havies sentit a parlar mai. Recordo sentir-me sorprès i indignat alhora amb mi mateix perquè no sabia que tot allò existia. Tot plegat em va fer venir ganes de conèixer aquella realitat i, alhora, em va imposar la necessitat de compartir-ho amb tothom.

—Curiosament, un lloc que no heu visitat en aquests últims viatges, però que és omnipresent al llibre, és Karbalā’, al sud de l’Irac actual.
—Karbalā’ és el lloc on es va produir la batalla considerada el punt de partida de moltes històries i, sobretot, el quilòmetre zero de la divisió en dos grans blocs de l’islam, amb el naixement del corrent xiïta. L’origen de la diferència entre sunnites i xiïtes, que primer fou política i amb el temps es va convertir en més religiosa, en general tothom el situa en aquella batalla transcendental de l’any 680 al sud de l’Irac actual. En aquell lloc i data fou decapitat Hussein, del clan dels haiximites –al qual pertanyia Mahoma–, a mans dels seus rivals omeies, amb els quals es disputava la legitimitat del govern del món islàmic. Aquell fet va significar el trencament definitiu entre el xiisme i el sunnisme.

—Hussein, de fet, és el gran protagonista del llibre.
—En efecte. I aquí cal obrir un parèntesi. Amb la mort de Mahoma, la comunitat islàmica ha de decidir qui el succeirà. Hi ha un grup de gent que considera que qualsevol musulmà el pot succeir, perquè es tracta de guiar i controlar la comunitat. I hi ha un altre grup que creu que el successor de Mahoma ha de ser un familiar directe seu perquè no n’hi ha prou de dirigir la comunitat, sinó que també cal que aquesta persona elegida sigui especial, tingui algun do que li permeti d’interpretar el sentit ocult de l’Alcorà: els xiïtes creuen que, més enllà de les paraules, hi ha un sentit que s’ha d’interpretar. Aquesta és una de les grans diferències entre les dues branques de l’islam, atès que els xiïtes, al llarg de les generacions i els segles, han anat elegint aquestes persones que tenen la capacitat d’interpretar més enllà del text literal, el seu líder espiritual o imam.

—D’ençà de l’origen del cisma s’estableix una tensió i fins i tot animadversió entre les dues branques majoritàries de l’islam que arriba fins als nostres dies.
—Sí, la rivalitat és eterna. Passa que hi ha moments en què és més visible, perquè el conflicte esclata, i n’hi ha uns altres en què és latent i, si no n’estàs al cas, no el veus. Però aquesta rivalitat entre aquests dos islams ha existit sempre. Potser la millor manera d’enfocar-ho és que són dos mons, i dins aquests dos mons hi ha moltes etiquetes que els defineixen, perquè a més d’un conflicte entre l’islam sunnita i el xiïta, també és un conflicte entre àrabs i perses i entre el centre de poder i la perifèria. I, depèn de l’època, es destaca més un d’aquests aspectes o un altre, però el conflicte en si es caracteritza per totes aquestes etiquetes, no és únicament una cosa entre sunnites (amb l’Aràbia Saudita com a referent) i xiïtes (amb l’Iran com a far), per entendre’ns, sinó que és tot alhora.

—És una plasmació més de la relació sovint indissoluble entre religió i poder?
—Al llibre arribo a afirmar que la política fa la religió, sí. És una frase que treta de context pot ser controvertida… I sí que és cert que el llibre parla del xiisme i explica què és, cosa que t’obliga a parlar de la rivalitat entre perses i àrabs, però no em volia limitar només a explicar una lluita entre les elits o uns corrents ideològics o la religió en l’àmbit de política i governants, sinó que en el viatge al cor de l’islam parlo amb la gent que em trobo pel camí. Així, a part comentar tota la rivalitat política, geopolítica i geostratègica dels imperis que es barallen entre si, també explico les diferents sensibilitats que això representa per sota, a nivell de carrer, on també hi ha un sentiment d’animadversió o de diferència respecte de l’altre que s’explicita a través de sensibilitats, de tradicions, de maneres de pensar, de referents religiosos…

—Però, tal com destaqueu als primers paràgrafs del pròleg, la vinculació entre el règim de l’Iran i el xiisme ha marcat profundament la percepció que tenim d’aquest corrent de l’islam a Occident.
—Si a algú que tingui una lleugera idea del xiisme li demanes què en pensa, moltes vegades apareix aquesta idea de la branca fonamentalista o radical de l’islam. Crec que tot plegat té a veure amb el triomf de la Revolució Islàmica a l’Iran, que tenia un component molt fort d’antiamericanisme i antioccidentalisme, sobretot a partir del guiatge de l’aiatol·là Khomeini. En aquella època els EUA van fer una campanya molt forta contra l’Iran en el terreny polític i es van servir fins i tot de pel·lícules i novel·les que ens van gravar una idea ben simple encara ara molt arrelada: si l’Iran és una dictadura teocràtica antiamericana, que sempre fa discursos sobre l’aniquilació de l’estat d’Israel, profundament religiosa i el centre mundial del xiisme, aleshores els prop de dos-cents milions de xiïtes que hi ha al món han de ser per força radicals antioccidentals. Al llibre explico que sí, que tot això és cert, però també ho és que hi ha tota una altra realitat que queda oculta, perquè l’Iran és un país enorme amb milions de persones i amb una tradició molt llarga i molt rica. Els xiïtes sempre han estat en general a l’oposició, reprimits des de l’origen. Hi havia un centre de poder a l’Aràbia, un centre de poder a Mesopotàmia i un centre de poder a Síria controlat pels àrabs originaris de la península aràbiga, i després hi havia un corrent alternatiu, al qual es van anar sumant corrents polítics també alternatius, llengües alternatives, pobles que en el seu moment havien governat i van passar a l’oposició… i de tota aquesta barreja va sorgir el xiisme. Per tant, en el mateix moment de néixer i desenvolupar-se, el xiisme porta innata a dins la llavor de la rebel·lió contra l’autoritat.

—Això us porta a dir, al pròleg mateix: “El xiisme és una de les víctimes del desconeixement que envolta l’islam a casa nostra.” Al llibre expresseu repetidament el lament per aquest desconeixement general…
—Com que el llibre és meu, parlo del que m’ha semblat i en nom meu i de vegades em desfogo, sí, sobre el fet massa habitual que els mitjans occidentals sovint intenten opinar de coses que no saben. Això és un tema gros, és clar, però n’hi ha un altre del qual potser també hauríem de parlar més profundament: és allò de posar-nos automàticament al costat d’algú o de sentir simpatia per algú d’un tercer país –pot ser un moviment, una persona, un estat o un règim– sempre pensant en nosaltres mateixos. Ras i curt, l’error d’analitzar el món a través dels filtres locals que tothom té. I passa que moltes vegades, en aquests conflictes en què no té res a veure per exemple l’eix dretes-esquerres, acaben explicats aquí com un tema de dretes i esquerres. Te’n poso un exemple que és molt més clar: a casa nostra no analitzem el món a través del filtre de la religió, mai, però, en canvi, com que nosaltres com a catalans donem molta importància a la llengua, mirem el món sempre tenint molt present el tema de les llengües minoritàries i les minories a tot el món. Per això precisament el Kurdistan ens desperta tantes simpaties i uns altres pobles que potser també lluiten ara mateix per la supervivència, però no tenen una llengua diferent del repressor, doncs passen del tot inadvertits als nostres ulls. A això em refereixo, a mirar el món no amb una mirada local, sinó sense uns prejudicis o uns filtres que són adequats per a interpretar la nostra realitat, sí, però que no són necessàriament útils per a entendre el món.

—La visió que impera a Europa i Occident de l’islam com un món llunyà i desconegut contrasta molt, en canvi, amb els trets concomitants que detecteu entre el xiisme i el catolicisme.
—Sí, això ho explico a partir de sensacions que he tingut i de comentaris que he rebut de xiïtes que poden ser més o menys significatius, però amb la gent que m’he trobat sempre hi ha hagut aquesta coincidència de pensament respecte d’alguns temes. Hi ha força paral·lelismes. Una de les grans diferències entre sunnites i xiïtes, una de les més conegudes i esgrimides, és el tema dels imams. Els xiïtes, com he dit més amunt, tenen des de fa segles, generació a generació, uns líders espirituals que són descendents directes de Mahoma. Tota aquesta família de descendents directes de Mahoma, per als xiïtes són molt importants. I cada imam ha tingut una història, una llegenda al voltant seu, uns fets destacats que, de vegades, sorprenentment són molt semblants a fets destacats al voltant de Jesucrist i la seva família, com ara el paper que hi juga el sacrifici, el fet que en el moment de morir l’imam Hussein hi havia tres dones amb ell o que sabia que anava a una mort segura, però es va sacrificar pels seus germans… Hi ha una bona llista de concomitàncies, que enumero al llibre. I no ho dic per insinuar que l’un ve de l’altre o que l’un copia l’altre, simplement comparo i encaro aquestes dues sensibilitats, la sensibilitat xiïta sobre com interpreten la religió, com interpreten el sacrifici dels seus líders, l’aproximació emocional que tenen respecte de la religió, i descobreixo que tot plegat em recorda, si es pot fer el paral·lelisme, al catolicisme. En canvi, l’aproximació i el sentiment que tenen d’interpretar la religió i la relació directa entre Déu i el creient els sunnites, per explicar-la es pot comparar una mica amb la visió protestant de la fe. Al llibre m’ha semblat oportú establir aquests paral·lelismes perquè la gent entengui què hi ha més enllà de les dades i les explicacions dels meus viatges. Perquè explicar i traslladar la sensibilitat de tot un col·lectiu és complicat.

—I de la primera pàgina del pròleg passem a l’última del llibre, en què trobem l’únic esment a Hamàs que feu, el tentacle més llarg i enrevessat del règim islàmic al Llevant.
—El cor del llibre, l’objectiu, no era explicar la influència política de l’Iran al món, però si parles de l’islam xiïta has de parlar per força de l’Iran i dels tentacles ideològics que el règim de la república islàmica ha escampat des de la revolució de Khomeini, quan es va voler erigir en líder de la comunitat islàmica a tot el món i va entrar a competir directament amb l’Aràbia Saudita. I val a dir que l’Iran ho ha tingut relativament fàcil per a estendre la seva influència als països del seu entorn geogràfic, perquè bona part de la població professa la mateixa branca de l’islam, són xiïtes, com és el cas de l’Irac; o bé detenen el poder, com és el cas dels alauites a Síria; o bé són una part molt important de la població i pràcticament autònoms, com és el cas del Líban sota el lideratge de l’Hesbol·là. L’extensió natural d’aquesta presència d’organitzacions que viuen sota el paraigua de l’Iran era arribar a Palestina. I quan aquests últims anys bona part dels països àrabs han volgut obrir converses per a reconèixer l’estat d’Israel i els sectors islàmics més rebels han vist com els seus líders donaven l’esquena a la causa palestina, l’Iran ha trobat l’oportunitat d’erigir-se en l’únic estat potent del món islàmic que li dóna suport incondicional. Hamàs és un moviment clarament sunnita, de la branca dels Germans Musulmans, un d’aquests grups que no tenen especial simpatia pel xiisme, però en el terreny polític la confluència amb l’Iran ha esdevingut evident i clamorosa.

—Mentre el poder de l’anomenat eix de la resistència impulsat per l’Iran s’estén ja de Palestina fins a l’Afganistan, a l’interior del país fa exactament dos anys que es viu una revolta encapçalada per les dones sense precedents arran de l’assassinat de Jinà Aminí en una comissaria de Teheran. Creieu que aquest esclat social pot fer trontollar els fonaments de la revolució islàmica?
—És probable que pugui ser un punt d’inflexió, perquè és una cosa que ningú no pot passar per alt. I és probable que el règim entengui que ha de fer algun canvi o donar a entendre que ha de fer algun canvi, per satisfer d’alguna manera el desig de llibertat d’una part molt important dels iranians. Però no sembla que hi hagi d’haver un daltabaix imminent. Perquè el règim, encara que molta gent hi planta cara, continua tenint molt de poder i a l’Iran hi ha molta part de la població que hi dóna suport. I un règim no cau així com així, d’un dia per l’altre. Però sí que les elits s’han de plantejar a veure què fan, perquè no poden mantenir en el temps una revolta d’aquest nivell. Però també cal dir que el règim la va poder reprimir ja el 2022 i no podem menystenir que la repressió, la violència extrema, funciona. A més, la gent que governa a l’Iran, la que mana de veritat, en el fons l’interessa de mantenir els seus negocis i jugar la carta de reprimir la població fins a cert punt i fer un discurs antioccidental fins a cert punt, perquè tampoc no són tan rucs de trencar relacions absolutes amb tothom. És un joc d’equilibris: són antioccidentals, però tampoc no declararan la guerra ni començaran a bombardar seriosament ningú, i al mateix temps aprofiten de portes endins aquest discurs antioccidental i la resposta agressiva que reben dels EUA, d’Israel i d’Occident per fer-se la víctima, com fan moltes dictadures. Quan cobria les eleccions iranianes en què va guanyar el president Mahmud Ahmadinejad (2005), vaig fer una entrevista a un director d’una agència de notícies i la primera pregunta que li vaig plantejar va ser la que feia qualsevol corresponsal estranger que arribava a l’Iran: si preveien un canvi amb el nou president. La resposta em va quedar gravada: els occidentals parlàvem de canvi perquè volíem que hi hagués un canvi, no perquè hi hagués cap possibilitat de canvi en aquell país. Va ser un moment d’aquells que em va fa replantejar moltes coses i si el llibre l’he escrit així és gràcies a gent que m’ha dit a la cara veritats com aquesta. És quan obres els ulls i dius: “Ah sí, jo a aquest senyor li feia una pregunta condicionada segons el que jo volia que passés, o el meu diari volia que passés, o el meu país volia que passés…”

“U: mira el quadre i descriu-te’l en cada detall. Dos: tanca els ulls i allò que has vist, que continua a la retina, deixa que et ressoni per dintre. Tres: obre els ulls i torna a mirar el quadre des de la perspectiva interior i podràs veure si el quadre hi dialoga o no”, escriu Mercè Ibarz al seu assaig No pensis, mira (Anagrama, 2024). Ella ho aplica a l’art, als quadres, sobretot, el subtítol ho aclareix: Davant de l’obra d’art. Però aquest mirar sense pensar es pot traslladar a altres tipus d’imatges que demanen ser mirades. Penso en els àlbums il·lustrats, en els còmics, en les fotografies. Per valorar una fotografia, una pintura o una il·lustració, per valorar-la en el sentit de treure’n algun valor per a nosaltres, només cal mirar amb atenció.

Mirar amb atenció ho pot fer tothom. Les instruccions d’Ibarz potser a algú d’entrada li poden semblar una mica “místiques”, això de tancar els ulls palplantat davant del quadre, per qui em prendran, què veuré després de tancar-los que no hagi vist abans. Aviam, no s’obra cap miracle quan obres els ulls i mires el quadre per segona vegada, però sí que la teva atenció i la teva mirada s’han concentrat, això segur que et passa, si ho proves. Si d’aquí te’n surt una experiència estètica, que diuen, més completa, més rica, ja és cosa teva i de tot l’art que hagis mirat abans, i del dia que tinguis, i del temps de què disposis, i de com estigui exposada aquella obra en la sala, i de tantes i tantes coses que fan que una mateixa obra d’art pugui ser mirada i vista de múltiples maneres. Ibarz hi dedica tot un assaig que cal llegir i rellegir, jo m’aturo aquí i me’n vaig cap a un altre llibre, curiosament del mateix to de verd, que és el que m’ha fet rumiar sobre la mirada amb la lectura de No pensis, mira fent de lent.

He mirat, he llegit, he anat paint el còmic L’altra frontera de Xevidom i Marc Sanyé (amb pròleg d’Òscar Camps; Comanegra, 2024). He de dir que el fotoperiodisme sempre em fa ballar el cap, sobretot el documental o el d’assaig, quan la mirada del fotògraf et parla, tot i que Ibarz diria que la mirada del fotògraf et parla sempre, així que matiso: quan la mirada del fotògraf et vol parlar. Em balla el cap perquè quan la fotografia recull el testimoni d’una tragèdia sempre em demano que en aquell moment qui està per fer fotos, si no calen més aviat mans per ajudar, socórrer, consolar, etcètera. És una reacció, més que no pas una reflexió, molt bàsica, molt simple i fins i tot ximple, perquè tota sola després ja acabo arribant on arribo sempre, que cal tenir testimonis de la barbàrie, de l’horror. Però tot i que arriba un moment que això ho tinc clar, tard o d’hora veig una foto que em torna a encarar a la mateixa pregunta. Per a què serveix el fotoperiodisme i amb quina ètica s’ha de “regir” és un debat que devem estar tenint (i hem de continuar tenint) des que al segle XIX va néixer aquest gènere híbrid de la fotografia i el periodisme. Però si dic un parell de noms propis crec que no quedarà ningú que se’n demani el sentit i la utilitat: Agustí Centelles, Francesc Català-Roca.

El 2015 la foto que la fotoperiodista Nilüfer Demir va fer al cos sense vida d’Alan Kurdi va fer la volta el món i va regirar consciències. Moltes veus coincideixen a dir que aquella imatge va provocar canvis respecte a com abordar la crisi dels refugiats. Al pròleg de L’altra frontera Òscar Camps, d’Open Arms, comença així: “Va ser la fotografia del petit Alan Kurdi ofegat a la platja de Bodrum, a la costa de Turquia, la que em va aixecar del sofà per anar a Lesbos.” Aquella fotografia “no només va sensibilitzar el món sobre la crisi dels refugiats, sinó que també va inspirar moltes persones –m’hi incloc– a prendre mesures concretes per abordar aquesta emergència humanitària.” D’aquí neix Open Arms, d’aquesta foto, però no d’aquesta foto, sinó d’aquest mort, la de l’Alan i bona part de la seva família. No ens va sacsejar la foto, ens va sacsejar la imatge de la mort, una imatge innegable, indiscutible, que ens feia adonar que “estan matant nens, estan mutilant nens, i ens fa por veure-ho”, com diu la fotògrafa Sandra Balsells.

Ensenyar l’horror, ens cal? No n’hem vist prou? Hi ha qui afirma que veure tant d’horror ens pot fer tornar insensibles. Altres apel·len a la intimitat de les víctimes fotografiades, però els que es dediquen a aquesta branca del fotoperiodisme expliquen que precisament es fan presents dins l’escena abans de començar a disparar amb la càmera i que la majoria de gent els demana, els prega, que recullin imatges d’aquella barbàrie, i que qui no vol sortir a la foto els ho fa saber de manera clara i ells ho respecten sempre.

“Sento dir que veure gent ofegant-se al Mediterrani és molt dur. Però és que la gent s’està ofegant al Mediterrani”, diu la fotògrafa Anna Surinyac. Aquesta reacció que explica Surinyac és la que dóna més sentit a la feina dels reporters gràfics de conflictes, perquè si la imatge t’arriba, ja no la pots negar. És molt dur veure-ho, però i viure-ho, que no ho és? Si veure-ho fa que algú s’aixequi del sofà, la fotografia ja haurà fet la seva feina. De vegades, amagar-se rere el paraigua de l’ètica és com ficar el cap sota l’ala. L’ètica del fotoperiodisme deu ser una de les més debatudes, discutides i repensades, perquè és un camp de mines de conflictes morals, però, com diu Balsells, només hi ha conflicte moral si difons imatges d’algú que t’ha demanat que no ho facis o si no intervens quan podries haver fet alguna cosa per salvar la vida d’una persona.

El fotoperiodisme salva vides, de vegades literalment, perquè algú que es posa en risc per entrar en zones de conflicte i recollir-ne el testimoni és algú implicat, compromès, sensibilitzat. Però també en salva perquè provoca reaccions. La mort d’Alan Kurdi en va provocar moltes, però la seva tieta, Tima Kurdi, que ara porta la Fundació Kurdi, des del Canadà, per conscienciar el món sobre el drama dels refugiats, considera que encara hem de continuar provocant, i ella té clar que no farà mai cap altra cosa que això, amb tots els mitjans de què disposa, perquè a ella la mort de l’Alan, el seu nebot, sí que li va capgirar la vida, però no solament la mort, sinó la imatge, també la imatge, aquella imatge viatjant per tot el món, sent reproduïda per tots els diaris i televisions.

Hi ha l’horror, hi ha la fotografia i hi ha la mirada. I després hi ha, potser, el canvi que provoca aquest horror capturat per la càmera i després difós i vist per tothom. “El més important no és la càmera, sinó l’ull”, diu un referent del fotoperiodisme com ho va ser Alfred Eisenstaedt al segle XX. I a L’altra frontera hi ha doble ració d’ulls: primer hi ha l’ull del fotoperiodista Marc Sanyé i després el del dibuixant Xevidom, hi ha dues mirades, dues mirades que ens volen parlar.

Marc Sanyé ens vol mostrar el que passa en els punts més calents de les rutes migratòries d’accés a Europa, des del 2015 que s’hi dedica. De les seves fotografies sobre les migracions en va fer una exposició, titulada com el llibre, al Seminari de Vic, i allà Xevidom, la mirada de Xevidom, topa amb el resultat de la mirada de Sanyé: “Alguna cosa se’m va remoure i moure per dins perquè tres anys més tard li proposés a en Marc fer aquest còmic.” L’un pren el testimoni de l’altre per després donar-ne el seu testimoni. Sanyé fixa la mirada en els refugiats, Xevidom en Sanyé fixant la mirada en els refugiats. L’altra frontera és mirar la feina del fotoperiodista amb una mirada de dibuixant que ens parla del que passa a les fronteres d’Europa i del que passa quan ets testimoni d’aquesta barbàrie, quan n’ets testimoni directe, perquè hi ets, o perquè ho retrates, o perquè en veus les imatges i decideixes fer alguna cosa, aixecar-te del sofà.

La feina de Xevidom a partir de la feina de Marc Sanyé no us la puc explicar perquè l’heu de mirar vosaltres, mireu-la amb les paraules d’Ibarz ben presents, amb temps, mireu-la i mostreu-la, no us protegiu d’aquesta barbàrie, no protegiu a ningú, no seria protegir, protegir és informar.

Xavier Godàs Pérez (1969), batlle de Vilassar de Dalt (Maresme) entre el 2011 i el 2019, serà el candidat de la Nova Esquerra Nacional a presidir Esquerra Republicana de Catalunya. Fins ara, la candidatura havia escenificat esperit coral per distingir-se del personalisme que atribueixen a Oriol Junqueras. “No som un projecte en cap cas al voltant d’una persona”, va dir l’ex-consellera Teresa Jordà en l’acte de presentació. Per a contrarestar la força personal de Junqueras, Godàs es presenta en un quartet en què l’acompanyen Jordà i l’ex-portaveu Raquel Sans com a candidates a vice-presidentes i, per a la secretaria general, Alba Camps, fins ara secretària de Coherència Política del partit. Godàs, doctor en sociologia per la Universitat de Barcelona, s’ho ha estudiat bé, això dels lideratges, almenys en la teoria: el febrer proppassat va publicar un assaig titulat Fer política en l’imperi del jo (Eumo Editorial) que duia un subtítol eloqüent: “Com l’individualisme ens du cap a una societat insolidària i antidemocràtica”.

El protagonisme d’ara li ve sobtat. Després de dos mandats com a batlle, ja no havia optat a la reelecció d’un tercer mandat, i feia tres anys que s’havia apartat de la primera línia política –treballava a la consultoria Estratègies de Qualitat Urbana– quan va acceptar l’encàrrec del conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, l’octubre de 2022 i esdevingué director general d’Acció Cívica. Durant aquest any i mig de mandat, el projecte principal de Campuzano i Godàs ha estat el projecte Barris amb Futur, un pla que es volia assemblar a la llei de barris del primer tripartit, per a actuar en quinze punts de Catalunya que són “en risc de degradació urbanística” i que tenen manca d’espais verds i d’equipaments públics en condicions. El dia de la presentació de la Nova Esquerra Nacional, Godàs hi va fer referència per refermar el component esquerrà de la candidatura: “No volem una Catalunya segmentada entre Pedralbes i Sant Roc”, va dir.

Curiosament, la llista de barris afectats en primera instància, que incloïa per exemple el barri de Sant Roc de Badalona o el de Sant Joan de Figueres, rebé crítiques perquè no n’incloïa cap del Maresme, la comarca on Godàs havia governat. El maig proppassat, el ple municipal de Mataró va aprovar una declaració institucional que instava el govern a reconsiderar la tria i no deixar de banda barris com el de Rocafonda; Godàs va respondre que es tractava tan sols d’un pla pilot i va retreure al govern mataroní, de socialistes i Comuns, que no haguessin atès els seus intents de posar-s’hi en contacte. No hi va haver temps que la tensió s’intensifiqués: aquell mateix mes hi hagué les eleccions al parlament que van desbancar Esquerra. Posar-hi pressupost i acabar la feina és a les mans del nou govern de Salvador Illa. Godàs va insinuar que calia fer-lo president en un comunicat el 28 de juliol, en què deia que era “un episodi que caldrà passar tard o d’hora” i que allò que “realment importa és què fer a partir de llavors”.

Godàs no té fama de barallar-se: alguns altres batlles que hi coincidiren quan ho era ell el descriuen com un teòric, de tarannà pausat i a qui “li agrada més la gestió que no pas la presència als mitjans”. És lector de Marx i d’Engels i, com a sociòleg, seguidor d’una tradició acadèmica que s’hi inspira: ha analitzat els moviments socials, la protesta política i com modificar “l’estructura del poder en el seu conjunt en una direcció igualitària i democràtica”. Ho reflecteixen assaigs publicats originalment en castellà com ara Postmodernismo: la imagen radical de la desactivación política (el Roure, 1998) o Política del disenso. Sociología de los movimientos sociales (Icaria, 2007). Godàs, de fet, fou batlle el 2011 pel Grup d’Esquerres de Vilassar de Dalt, un partit independent vinculat a Iniciativa per Catalunya, i va arribar al càrrec pactant amb socialistes, republicans i uns altres independents per a desbancar CiU. Va ser a partir del segon mandat que el Grup d’Esquerres es fusionà amb els republicans i, llavors, es va vincular al partit.

Durant el temps a l’ajuntament, Godàs va mirar d’eliminar el complement “de Dalt” del nom del municipi, amb l’argument que volien evitar malentesos amb Vilassar de Mar. “Toca el voraviu de la identitat de Vilassar de Dalt perquè som l’origen del conjunt territorial”, declarava llavors. Sobretot durant la legislatura del 2015 al 2019, un grapat de batlles republicans, entre els quals Godàs, van coincidir al càrrec en una comarca, el Maresme, trencant llargs mandats de socialistes i convergents. Jaume Oliveras, al Masnou; Damià del Clot, a Vilassar de Mar; Andreu Bosch, a Teià; i Andreu Francisco, a Alella. Anys que van definir un bon moment del múscul municipal d’Esquerra que ara s’ha començat a esfilagarsar, però que allí encara hi aguanta. Un dels ingredients de la recepta va ser la coordinació entre tots, un record que sembla llunyà en l’Esquerra Republicana barallada d’avui. El primer tinent de Godàs –i després diputat–, Pau Morales, és ara pròxim a Junqueras.

Godàs, que de jove va ser jutjat per insubmissió al servei militar obligatori, s’ha declarat sempre independentista i ha seguit de prop els casos d’Irlanda i el País Basc. L’any 2014 es comprometé amb la consulta del 9 de novembre, cosa que li va comportar un requeriment de l’Audiència espanyola. Durant els anys de govern de Junts pel Sí, quan els batlles eren perseguits, va mirar d’impulsar una posició comuna de tots els caps de govern municipals. L’any 2017 va escriure una carta per a convidar els seus veïns a votar al referèndum del 2017 i, després de la tardor, va advocar “per una política antirepressiva unitària” perquè considerava que “desobeir isoladament és un fracàs”. Els últims anys ha marcat distància amb Junts, ha demanat de seguir el model de Bildu i del BNG, ha escrit que “l’unilateralisme és un mite, com ho és pensar que si disposes d’una estratègia, ja ho tens tot” i que la unitat “no és desitjable en les actuals circumstàncies”. El 9 d’agost d’enguany, l’endemà del retorn fugaç del president Carles Puigdemont, va criticar els qui fan “de la política un espectacle sense cap altra conseqüència”.

Godàs, que va perdre la seva dona l’any 2012, és pare de dues criatures, ha publicat habitualment articles en uns quants mitjans d’ençà de fa molts anys. Ha col·laborat amb ESADE i va ser cap de gabinet de l’Ajuntament de Barcelona entre el 2003 i el 2011 –cosa que inclou l’última època de Joan Clos i tot el mandat de Jordi Hereu.

 

Febleses i fortaleses de les famílies que es disputen el control d’ERC

Del 20 al 24 de setembre a Barcelona es fan les festes de la Mercè, la festa major de la ciutat. Com cada any, els carrers i places s’ompliran d’activitats, festes i concerts adreçats a tota mena de públic, dels més petits als més grans.

A la programació d’enguany, hi trobem més de cent activitats per a fer en família en uns quants espais de la ciutat: la plaça de Sant Jaume, l’avinguda de la Catedral, el Palau de la Virreina, el passeig de Gràcia, la plaça i basílica de la Mercè, etc. Ací trobareu totes les que tenen a veure amb els gegants, dia a dia:

Divendres, dia 20

Casa de la Caritat. A les 10.00, es farà la mostra dels Gegants de Barcelona, que es podrà visitar fins a les 20.00. L’exposició s’allargarà fins dilluns a les 19.30. Hi haurà prop d’un centenar de gegants, gegantons i gegantets dels barris de la ciutat i uns quants gegants que normalment no surten per la Mercè (com ara els gegants del Tricentenari, de la Marina, del Carnaval, la Laia, les Xemeneies del Poble-sec…) i els Gegants de la Ciutat, del Pi i de Santa Maria del Mar (durant la primera setmana).

El Born Centre Cultural i Memòria. Les figures de bèsties i dracs de Barcelona es podran visitar al Born de 10.00 a 20.00 avui i demà. A partir de les 22.00 es farà la cercavila de les bèsties i els dracs, que passarà pels carrers del Comerç, de la Princesa, de Montcada, dels Sombrerers, la plaça de Santa Maria del Mar, el carrer de Santa Maria, el passeig del Born i la plaça Comercial.

Palau de la Virreina. L’exposició del Seguici Popular es podrà visitar fins dimarts, de 10.00 a 20.00. S’hi podran veure els Capgrossos Macers, els Gegants de la Ciutat, l’Àliga, el Lleó, la Mulassa, el Bou, el Drac, la Víbria, la Tarasca, els Cavallets Cotoners, els Gegants del Pi i els de Santa Maria del Mar. El Seguici, nascut l’any 1993, és integrat pels elements d’imatgeria més representatius de la història festiva de la ciutat, que fan la funció simbòlica i transcendent de la festa. També en formen part el Ball de Bastons del Seguici i, d’ençà del 2019, els Falcons de Barcelona. El Seguici Popular començarà a les 19.00 per donar la benvinguda a la festa major. S’acabarà a la plaça de Sant Jaume a les 20.00.

Plaça de Sant Jaume. El toc d’inici de la festa major serà a les 20.00, amb els Gegants de la Ciutat, del Pi i de Santa Maria del Mar. També hi haurà els Capgrossos Macers i els Cavallets Cotoners, l’Àliga, el Lleó, la Mulassa, la Víbria i el Drac. A més, els Falcons de Barcelona faran torres humanes acompanyats dels Ministrils del Camí Ral, sota la batuta d’Eduard Casals.

Crítiques pel cartell de la Mercè 2024: “Cap referència a la tradició, a la cultura ni a Catalunya”

Dissabte, dia 21

Plaça de Sant Jaume. Un dels epicentres de la festa major, la plaça de Sant Jaume, serà l’escenari de la Trobada Internacional de Gegants, una de les activitats que s’emmarquen dins la programació dels “600 anys de Gegants a la ciutat”. Gegants d’uns quants països europeus i uns altres amb arrels sud-americanes es reuniran en un aplec internacional inèdit. A les 17.00 es concentraran les figures a la plaça, i a les 18.00 començarà la cercavila que recorrerà la rambla de Canaletes i el carrer de Ferran fins a la plaça de Sant Jaume.

Passeig de Gràcia. Ceptrots, forques i estendards de les colles faran l’encesa conjunta de figures, com ara Llucifer, la Diablessa i el Diable Gros. Serà de 20.30 a 23.30.

Diumenge, dia 22

Plaça de Sant Jaume. A les 10.00 tornarà a haver-hi la Trobada Internacional de Gegants. Però aquesta vegada desfilaran en cercavila fins a la plaça de Catalunya, passant pel carrer de Ferran i la rambla de Canaletes. A partir de les 20.30, sortirà a ballar la plaça l’Àliga de la ciutat, que celebra els 650 anys, i es transformarà en la reina de la festa. El públic tindrà l’honor de portar-la i fer-la ballar, de la plaça de Sant Jaume fins al Palau de la Virreina. La Cobla Berga Jove posarà la banda sonora de l’acte.

Dilluns, dia 23

Plaça de Sant Jaume. A les 20.00 començarà la Xambanga de gegants, moment en què les figures s’instal·laran a la plaça i es prepararan per dansar lliurement. El fil conductor i el tema de la Xambanga d’enguany són els valors del món geganter, com ara la tolerància, la diversitat i la pluralitat d’una ciutat dinàmica i avantguardista. A les 23.00 serà el moment de fer el pas a la Nit de la Vigília. Tres colles (els Gegants de la Ciutat, els del Pi i els de Santa Maria del Mar) sortiran escortats pels Capgrossos Macers i una banda de música tradicional, mentre la resta de gegants romandran a la Casa Gran per preparar-se per a les festes de l’endemà. El recorregut que faran aquesta nit serà el següent: de la plaça de Sant Jaume passaran pels carrers de la Ciutat, Regomir, Ample, Simó Oller, Mercè i la plaça de la Mercè. Allà, faran el recorregut a la inversa fins a tornar a la plaça de Sant Jaume.

Per què sempre plou per la Mercè? Us expliquem la llegenda que s’amaga rere aquest fet meteorològic

Dimarts, dia 24

Plaça de la Mercè. Dimarts serà el dia de la Mercè i, com sempre, els veïns es despertaran amb el so de les gralles de les matinades. Començaran a la plaça de la Mercè i s’acabaran a la de Sant Jaume. També hi seran els grallers i tabalers de les colles geganteres, castelleres, de bestiari i de falcons.

Font de Canaletes. A les 9.15 es farà la Galejada de Trabucaires. Les sis colles de trabucaires de la ciutat, Perot Rocaguinarda, Sant Andreu de Palomar, Gràcia, Sant Antoni, l’Escamot de la Santíssima Trinitat i Sant Martí de Provençals, es reuniran per “galejar”, és a dir, “fer gala, transmetre l’alegria de la festa amb gran soroll”. Tampoc no hi faltaran gegants i capgrossos, que els acompanyaran.

Plaça de Sant Jaume. Una de les sortides més majestuoses dels gegants és la Mostra de Ball de Gegants, que es farà a les 11.45. A la mostra podrem gaudir del clàssic Ball dels Gegants de la plaça Nova, inspirat en la melodia del barroc “Ball” de Santa Eulàlia, “L’havanera” de la Barceloneta, “La Marieta de l’Ull Viu” del Nucli Antic i “El toc” de Gràcia. El matí culminarà amb la Passada de Nans i Gegants, l’activitat de gegants i gegantes més antiga de les Festes de la Mercè. Aquesta desfilada recorre els carrers del Gòtic i del Raval. A les 21.00 hi haurà el Toc a Plegar, que culmina la festa major amb una cercavila fins al Palau de la Virreina.

Carrer de Pelai. Del carrer de Pelai i fins a la plaça de Sant Jaume desfilarà la Cavalcada de la Mercè. Organitzada per la Coordinadora de Colles Geganteres de Barcelona, aquesta celebració simbolitza l’essència viva de la cultura catalana, amb els gegants com a protagonistes indiscutibles. Serà a les 18.00.

Al Museu Etnològic de Barcelona es fa l’exposició més gran de gegants per celebrar els sis segles d’història

Avui arrenca la 42a Setmana del Llibre en Català, l’esdeveniment literari que marca la represa del curs i que durarà fins diumenge de la setmana entrant, el dia 29. Enguany, arriba marcada per una doble excepcionalitat: el canvi d’emplaçament i el de dates. El responsable de tot plegat és la polèmica Copa Amèrica de vela, que ha obligat la Setmana a moure’s de lloc –s’ha instal·lat al passeig de Lluís Companys de Barcelona– i de data, de manera que ha quedat integrada a les festes de la Mercè. Són dos canvis que a priori no agraden a ningú i que els expositors afronten amb resignació, tot esperant el retorn a l’espai i dates habituals al Moll de la Fusta. Una previsió de pluges poc encoratjadora tampoc no ajuda gaire –es preveu que plogui cada dia, com a mínim, fins a la Mercè–, però la Setmana sempre ha acabat superant els entrebancs.

Si el temps no ho impedeix, hi ha un programa ben complet, amb més de 300 activitats per a tots els públics que inclouen recitals poètics, concerts, debats, converses amb autors nacionals i internacionals, signatures de llibres, rutes literàries i 160 signatures d’autors oficials, a més de les que es facin fora de programa a les casetes. El dia 25 es lliurarà el premi Trajectòria a Pilarín Bayés.

Darrere de tot això, hi ha la feina molt intensa de tot un equip de professionals encapçalat pel president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Ilya Pérdigo, i de la directora de la Setmana, Cristina Domènec. Pérdigo destaca que la Setmana seria impossible sense l’Associació d’Editors, “que és vital per a donar cohesió al sector, amb més de cent associats, i que mostra l’estabilitat i solidesa del llibre en català”.

Pràcticament tot el país hi serà representat (tret de la Franja de Ponent), gràcies a la presència per primera vegada d’una capçalera algueresa. Catalunya Nord hi serà representada amb editorials i llibreries, com l’any passat. A més, la Setmana dedicarà un matí a Andorra, al País Valencià i a les Illes Balears, com ja és tradicional. I com a fruit de la incardinació en les festes de la Mercè, dissabte serà oberta fins a dos quarts d’onze de la nit, amb un concert de L’arannà. Enguany, no hi haurà entrepans ni furgonetes de menjar, el bar s’ha reduït al màxim per deixar més espai a les casetes, perquè el nou emplaçament obliga que siguin més petites. Tot i això, els organitzadors creuen que la zona compta amb una considerable oferta gastronòmica.

El president de l’Associació d’Editors ha explicat a VilaWeb que entomen el canvi d’emplaçament i de dates com una oportunitat. “Serem al passeig de Lluís Companys, un espai molt bo al centre de la ciutat, i això pot comportar nous visitants. Ja tenim una base de públic i lectors i ara hem de veure com podem sumar tots aquests passavolants. Les dates també permeten de separar simbòlicament la Setmana en dos blocs: el primer, incardinat en les festes de la Mercè, amb la qual hem establert un diàleg molt maco, amb interacció; i la segona part vindrà just després. Però, com a president, vull recordar que el nostre lloc continua essent el Moll de la Fusta. Aquí hem forçat per poder entrar-hi tots, i les dates han de tornar a ser les de principis de setembre, això cal que tothom ho tingui clar.”

Quant a la presència de pràcticament tots els Països Catalans a la Setmana, Pérdigo explica: “Hi ha un impacte sobre tot el territori, la facturació de llibres en català es nota a tot el país, i hem de continuar treballant amb tots els agents que participen de la cultura en català per continuar creixent.” A més, ha elogiat el paper que té l’Institut Ramon Llull, amb la missió d’editors per a intentar d’exportar literatura catalana a l’exterior.

Esforç en seguretat

La directora de la Setmana, Cristina Domènech, destaca que s’ha fet un esforç important en matèria de seguretat: “Per dos motius: pel canvi d’ubicació, anem al centre de la ciutat, amb molta afluència de gent de pas, i perquè no està perimetrat, sinó que serà un espai obert. Al Moll de la Fusta teníem els límits naturals del mar i de la ronda i podíem tancar tot l’espai.”

La directora també esmenta les oportunitats de ser present a la Mercè per “fer nous adeptes a la Setmana”. “Estem segurs que hi haurà gent que descobrirà el festival, i el nostre repte és que els resulti prou interessant per a tornar-hi l’any que ve. També tenim la possibilitat de mostrar a un públic que potser és nou la gran riquesa del llibre en català. Veure les 86 casetes amb els gairebé 300 segells editorials, i que tots publiquen en català, és força impactant.”

Li hem demanat quin seria l’objectiu més important d’aconseguir, i explica: “Si aconseguim de preservar el caliu tan especial que es forma al Moll de la Fusta entre lectors, editors, llibreters i autors, ens podem donar per satisfets. D’altra banda, l’èxit més gran serà que durant aquests dies es parli del llibre en català a tot arreu, no només al passeig de Lluís Companys.”

El programa de la Setmana és molt variat i complet. N’hem escollit deu activitats que no us podeu deixar perdre de cap de les maneres.

21 de setembre. 13.00. Cinquanta anys de la revista els Marges
La revista de llengua i literatura els Marges fa cinquanta anys aquest 2024, i a propòsit de l’efemèride s’edita un número especial, el 133, i quatre llibres en col·laboració amb editorials diverses. Els dos directors de la publicació, Víctor Martínez Gil i Jordi Marrugat, conversaran amb l’editora de la col·lecció de l’editorial Pagès, que publica un dels llibres, Carme Vidal-Huguet, i Núria Iceta, editora de l’Avenç, l’editorial que publica els Marges. (Podeu llegir entrevista a Josep Murgades)

22 de setembre. Tot el matí. Matí de la literatura valenciana
Fa molt temps que els crítics literaris adverteixen de la potència que arriba del sud del país. Però moltes vegades les propostes editorials no arriben amb prou ritme, freqüència i normalitat. El matí de la literatura valenciana s’ha convertit en un clàssic de la Setmana, que amb sis taules rodones i un grapat d’actes acosta una mica més la creació que es fa al País Valencià, de màxima qualitat i massa poc reconeguda.

23 de setembre. 12.30. Tintín era català
Presentació del llibre del tintinòleg Joan Manel Soldevilla, un assaig dividit en capítols en què analitza la relació que té Tintín amb Catalunya i quins són els lligams culturals i emocionals entre els catalans i la creació d’Hergé.

24 de setembre. 18.45. La sang de Mireia Calafell
La periodista Anna Guitart conversa amb la poeta Mireia Calafell a propòsit de la publicació d’Aquesta sang, un recull antològic dels darrers llibres de Calafell i alguns de nous. S’ajunten una de les millors periodistes culturals del país amb una de les millors poetes sorgides aquests darrers quinze anys. La conversa promet.

25 de setembre. 17.45. No pensis, mira
Entre la memòria íntima, l’observació culta i l’anàlisi social, Mercè Ibarz condensa un conjunt d’idees per establir una relació directa amb les obres d’art, siguin del tipus que siguin. Intel·ligència, sensibilitat i claredat expositiva en un llibre exquisit, diuen els organitzadors. L’autora estarà acompanyada de Martina Millà en la presentació de No pensis, mira. ( Podeu Llegir l’entrevista a Mercè Ibarz: ” Mirar l’art ens ajuda a mirar el món”)

26 de setembre. 18.00. Homenatge a Vicent Andrés Estellés
Enguany es commemora el centenari del naixement del poeta de Burjassot. Per a l’ocasió, i com a prèvia al Sopar Estellés que es farà a l’Institut Pau Claris, s’hi presentaran dues novetats editorials: Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble (Sembra Llibres), la primera biografia del poeta, obra de Pau Alabajos, i Oli calent del gresol de la vida (Saldonar), un recull de texts de joventut d’Estellés, a cura de Josep Ballester. Alabajos i Ballester conversaran amb Carme Alegre.

27 de setembre. 18.30. Centenari de l’editorial Barcino
Acte vinculat al centenari de l’editorial Barcino, en què es farà una breu panoràmica d’aquests cent anys i de la història de la literatura catalana a partir d’alguns dels seus títols més destacats. Hi participaran Oriol Magrinyà, Lola Badia, Albert Rossich i Gemma Bartolí, i l’acte el presentarà Eva Comas.

28 de setembre. 12.45. Parlem de Stefan Zweig
A partir de dos llibres de l’escriptor austríac Stefan Zweig publicats en català, Tres relats de passió, d’editorial Clandestina, i Maria Antonieta, de la Segona Perifèria, els editors Marta Vidal i Guirao i Miquel Adam parlaran de la seva vida i obra.

29 de setembre. 11.45. Parlem de clàssics
Presentació de tres novetats de literatura clàssica: Plató, Virgili i Suetoni, amb Eloi Creus, Pau Sabaté i Joaquim Icart, i amb la presentació de Jordi Cornudella. Una demostració que els clàssics continuen fascinant-nos encara que passin molts segles. Precisament per això són clàssics.

29 de setembre. 13.15. ‘Cavall, atleta, ocell’
La presentació d’una obra nova de Manuel Baixauli és per si sola una efemèride digna de destacar. Anna Guitart conversarà amb l’autor a propòsit de la publicació de la seva darrera novel·la, Cavall, atleta, ocell, en un dels darrers actes de la Setmana 2024. ( Entrevista a Manuel Baixauli)

( Açí podeu consultar el programa sencer d’activitats)

El començament del curs escolar al País Valencià ha estat marcat per la gestió del Consell, del Partit Popular. Una de les qüestions que més malestar genera és la nova llei educativa, que arraconarà el català a les aules. El conseller d’Educació, José Antonio Rovira, va avançar que la consulta a les famílies sobre quina volen que siga la llengua base de l’educació dels seus fills es farà abans de Nadal. En parlem amb Rubén Pacheco, president de la Confederació Gonzalo Anaya d’AMPA (Associacions de Mares i Pares d’Alumnes), que ens explica com viuen les famílies i els centres educatius aquests canvis, i denuncia la falta de transparència de l’administració pública.

—Com ha estat el començament de curs?
—Dur. Molt dur. I prou frustrant, també, perquè si bé podíem preveure que no seria un començament de curs fàcil, hi ha hagut algunes dinàmiques per part de l’administració pública actual que ho han fet més complicat encara. A hores d’ara, no sabem realment quants docents falten, perquè l’administració no ens dóna aquesta informació. Tampoc sabem finalment quantes aules s’han tancat. Hi ha una gran quantitat de centres en què s’han tancat aules d’infantil i primària, però ens venen que per primera vegada en la història l’educació de zero a tres anys és gratuïta –i aquest és un altre punt d’aquest inici de curs que ens fa mal. Realment, les coses no són així. Per cinquè any, continua la implantació de l’educació de zero a tres. Fins al curs passat, teníem de dos a tres, i enguany s’ha implantat de zero a dos. Fantàstic, però no és gratuïta. Aquesta educació de zero a tres que s’anava implantant progressivament, s’havia implantat en centres públics. Aquest curs, aquest nou marge de zero a dos s’ha implantat en centres concertats. De manera que aquesta gratuïtat i universalitat no és real. Aquestes manipulacions, faltes d’informació, falta de transparència, en un inici de curs amb menys docents i menys aules a la pública, la veritat és que ho han complicat molt.

—El conseller Rovira vol fer les consultes a les famílies sobre la llengua abans de Nadal. Com ho encareu?
—Amb sorpresa. Aquesta llei s’implementarà el curs que ve. Volen fer la consulta ara, abans de Nadal. Què passa amb les famílies que decidisquen d’anar a aquest centre el curs vinent? No participaran en aquesta decisió? Es farà un nou procés d’elecció d’aquestes noves famílies que es matricularan pel camí? No ho tenim clar. Tampoc ha deixat clar com serà aquesta consulta. Han esmentat la possibilitat que siga telemàtica. Fins ara, aquests processos de votació, havien sigut presencials, i cadascú portava una identificació per assegurar la veracitat del resultat. Tampoc han explicat al centre educatiu com ho organitzaran, com influirà en el procés de funcionament diari del centre, si el centre hi haurà de participar.

—Les famílies estan ben informades sobre la nova llei?
—Evidentment, no. Si d’ací al desembre volen fer aquest procés de votació, informaran realment les famílies? O els vendran de manera absolutament propagandística una llei que no assegura el manteniment del programa pedagògic del centre, el bon funcionament de la xarxa de llibres, o fins i tot la seua desaparició en el cas que canvie la llengua vehicular del centre, i aleshores tots els llibres de text s’hagen de canviar? Falta moltíssima informació. I sabem segur que no explicaran fins a quin punt aquesta nova llei deteriorarà el sistema educatiu públic. I fins a quin punt aprofundirà més encara la minorització de la llengua valenciana en el nostre territori. Tampoc diran que els xiquets veuran afectat el seu dret a una educació de qualitat en les dues llengües per la implementació d’aquesta norma. Això no ho explicaran, així que intentarem d’explicar-ho nosaltres.

—Què en pensen, les famílies?
—Ens transmeten preocupació, perquè l’aprenentatge de la nostra llengua no és una decisió de les famílies. Les famílies, quan portem els nostres fills al centre educatiu, volem que tinguen una formació completa i de qualitat, la millor possible. Ens plantegen un programa que inclou la possibilitat que alguns xiquets no aprenguen valencià. En zones castellanoparlants en les quals existeix l’exempció, es pot donar el cas que es combine exempció i llengua vehicular castellà. Aquests xiquets no faran ni una sola hora de valencià. No se’ls assegura la seua educació en igualtat de condicions. Hi ha preocupació.

—Participareu en les campanyes de conscienciació sobre la importància del català?
—Sí. Rotundament, sí.

—Hi ha diàleg amb l’administració pública sobre com s’aplicaran aquests canvis?
—Doncs, mira, rotundament, no. En una entrevista en una emissora de ràdio vaig coincidir amb un representant sindical i amb el secretari autonòmic, el senyor McEvoy. I el primer que va dir el senyor McEvoy, a banda de sorprendre’s que nosaltres plantejàrem una sèrie d’idees, va ser que tenia un diàleg permanent amb nosaltres. La meua resposta va haver de ser clara. Ens vam reunir amb el senyor McEvoy una vegada i prou en tot el curs passat, i fins ara no ens hi hem reunit. Nosaltres havíem demanat la reunió amb el conseller, que no ens va voler rebre, i ens va rebre el senyor McEvoy, set mesos després de la nostra petició. Des d’aleshores, no ens han rebut ni hem tingut cap mena de diàleg. Malauradament, no hi ha procés de diàleg i transferència d’informació. Si això és reunir-se, debatre i parlar, m’agradaria saber què faran quan no ens dirigisquen la paraula, francament.

—Com afectaran aquests canvis als alumnes?
—Primerament, tindran menys possibilitats d’aprendre valencià i d’eixir del sistema educatiu amb un nivell suficient. És un perjudici molt greu. El senyor Rovira ens diu que en tots els anys que han passat de plurilingüisme, que no n’han passat tants (sis), no s’ha incrementat el percentatge de persones que parlen valencià. Un programa educatiu no es pot avaluar en tan poc de temps. A més, intentava de revertir una situació de molta desigualtat. Però aquesta és una de les raons que s’exposen per a canviar el pla tan ràpidament. Se’ns diu que promouran l’aprenentatge del valencià, però sense aplicar ni una sola mesura de promoció. Venen fum. Als centres, que es canvie de manera periòdica la llengua base generarà molts desequilibris i desajustos. Un centre que tinga una llengua base ara mateix, segons el seu projecte plurilingüe, de valencià, i canvie al castellà, haurà de canviar un percentatge molt elevat dels llibres de text. En cap moment ens han dit si això anirà acompanyat d’un pressupost. Perdrem la xarxa de llibres? D’una altra banda, aquells docents que plantegen projectes educatius en anglès estaran prioritzats a l’hora d’escollir plaça respecte del professorat que plantege projectes en valencià, que no tindrà cap prioritat. És a dir, es prioritza l’ensenyament en anglès a l’ensenyament en valencià. Això, efectivament, afectarà la qualitat del sistema educatiu dels nostres fills.

—De fet, la llengua vehicular podria variar d’un curs a un altre…
—Ens podem trobar xiquets que al llarg de tot el seu pas per primària han vist canviar els docents cada curs, o quasi tots, perquè la plantilla ha hagut d’anar adaptant-se als canvis de llengua. Això és ridícul. Trenca del tot qualsevol projecte pedagògic que puga tenir un centre educatiu, perquè no el pot tancar mai. Sempre estarà a expenses de la llengua en què es decideix que es desenvoluparà aquell curs, i amb quina plantilla pot comptar perquè aquell curs, amb la llengua decidida, tinga tota la qualitat possible. És un autèntic desgavell.

—Rovira sosté que aquest curs hi ha més professors i que es mantenen les ràtios, però quina és la situació a les aules?
—La realitat és que aquest curs hauria d’haver començat amb 1.900 professors més a les aules el dia 9, el dia que comencen les classes. En lloc d’això, ens diuen que al llarg del curs s’inclouran mil docents més. De manera que això, d’entrada, ja és mentida. Sobre les ràtios: l’actual Conselleria d’Educació fa una trampa que ja feia l’anterior, i és que fan una mitjana de quants docents tenim i quants alumnes tenim en el conjunt del sistema. Bé, si tenim 800.000 alumnes i tenim vora 80.000 docents, tenim deu alumnes per docent, fent la divisió. La diferència és que la conselleria anterior ens deixava clar que feia aquest càlcul i ens explicava per què, hi estiguérem d’acord o no. Ara fan la mateixa divisió, però ells es creuen que el que ens diuen és cert. Després, vas a les aules i et trobes amb aules de batxillerat en centres de grans ciutats amb trenta-sis alumnes, aules de secundària amb trenta, o aules de primària amb vint-i-sis. La trampa, que l’expliquen al xiquet que està amuntegat en una aula.

—…
—Hi ha una altra trampa que també fa mal. L’excusa a la qual s’han agarrat per a tancar 206 aules és la davallada demogràfica. Com és possible que això afecte només l’escola pública? Per què no es tanquen aules a l’escola concertada si hi ha aquesta davallada de la demografia? Aquestes incoherències fan mal a l’escola pública i la deterioren. Després, el conseller, en la seua roda de premsa, ens diu que tenim 2.500 alumnes més que el curs passat. Però no teníem una davallada demogràfica? Si tenim més alumnes, no es tanquen aules.

—També heu denunciat problemes amb el transport…
—El curs passat, l’empresa que ofereix el servei va portar uns problemes terribles a vora una quinzena de centres, tots públics. Molts, amb xiquets amb necessitats especials. Un nombre ingent d’alumnes va trobar-se sense poder anar al seu centre durant setmanes. Això es va solucionar amb un expedient sancionador de la conselleria a l’empresa que no es va resoldre fins el final del curs. Sis d’aquests centres que l’any passat van patir aquest servei deficitari ara, al començament d’aquest curs, tenen la mateixa situació. Com és possible que la conselleria no haja estat capaç de mantenir un control d’aquesta empresa adjudicatària que el curs passat ja sabia que fallava? Falta d’autobusos, autobusos que no compleixen els requisits, autobusos massa grans que no passen pels camins que han de recórrer, autobusos que no estan condicionats per a l’accés de les cadires de rodes, manca d’aire condicionat, autobusos que no estan en condicions mecàniques aptes per a fer la ruta i que es queden parats en meitat d’un túnel, cosa que posa en perill els xiquets… Com és possible que la conselleria no haja posat un interès especial i atenció perquè aquest servei funcionara? Hi ha una falta de sensibilitat de l’administració pública valenciana en educació. A sobre, la primera declaració que fa la conselleria sobre aquest problema és que només afecta un 0,6% dels centres. Escolten, encara que afectés un centre i prou. Aquests xiquets ja veuen que no es respecta el seu dret a una educació de qualitat. No cal que siga un percentatge més alt, no es pot admetre.

—Què hi ha darrere de la gratuïtat escolar de zero a trens anys impulsada per Mazón?
—Que no és gratuïta. Això és el que hi ha darrere. L’educació de zero a dos, que és la implementada novament en aquest curs, s’ha dirigit exclusivament a centres concertats. I els centres concertats cobren quotes. No es pot afirmar que serà universal i gratuïta si la dirigim a un centre concertat que cobrarà unes quotes a gairebé totes les famílies. Hi ha famílies que no hi podran accedir. I si hi accedeixen, no tindran el mateix tractament que les famílies que sí que paguen. Això no és una opinió. L’OCDE ho ha dit en diverses ocasions. Els informes de Save the Children ho han dit. Això va dirigit en una direcció molt concreta, i és assegurar que l’escola concertada incremente el seu percentatge d’alumnes, en lloc de fer la inversió necessària en els centres educatius públics perquè la implantació progressiva pogués ser efectiva. En alguns espais hauran de fer-ho, perquè en l’àmbit rural la presència de la concertada és nul·la. Voldríem saber què pensen fer, en aquest cas. S’ha creat una escletxa entre la doble xarxa, i a partir d’ara serà més gran perquè arranca a zero anys.

—L’escola pública perilla?
—Sí. Perilla per la dinàmica de derivació d’alumnes cap a la concertada i perquè detrauen recursos de l’escola pública per a derivar-los cap a la concertada.

El ridícul que va fer el cos de Mossos d’Esquadra el 8 i el 9 d’agost va ser monumental.

Ridícul, primer de tot, per l’obediència cega i acrítica a jutges prevaricadors –un policia no té mai l’obligació d’obeir una decisió contrària a la llei, i en aquest cas era contrària a la llei d’amnistia.

Ridícul, sobretot, en termes operatius. El desplegament de l’operació Gàbia va ser desproporcionat i fora de temps. No podia ser efectiva i ja en el primer minut va quedar clar que la desplegaven solament per a cobrir-se les espatlles i que el jutge Llarena no pogués dir que no havien fet tant com havien pogut per detenir el president Puigdemont.

I ridícul, i vergonya, i se m’acaben els qualificatius… per la conferència de premsa del 9 d’agost en què el conseller Elena i el cap dels Mossos, Eduard Sallent, van contravenir totes les normes hagudes i per haver –fins i tot les de la cortesia més elemental– en un intent de demostrar que ells tenien més interès que ningú a detenir el president a l’exili i que l’odiaven més que ningú en aquest món.

Per por. Ho van fer per por. Ho sabíem tots, això. Per por. Per pànic que el jutge Llarena en fes una de les seues. Què és allò que va fer ahir.

En una nova mostra de la insòlita relació mental que Llarena té amb la realitat, ahir va remetre als jutjats d’instrucció de Barcelona els informes dels Mossos d’Esquadra i del Ministeri d’Interior espanyol sobre la no-detenció del president Carles Puigdemont, en què indica que ell creu que hi ha indicis delictius. És a dir, que cal perseguir els Mossos, i els dirigents del cos, per no haver estat capaços d’executar la detenció. I alerta, perquè els indicis que apunta que podrien ser delicte impliquen penes de presó.

Amb independència del surrealisme de Llarena, el fet ens recorda una cosa ben elemental: que en una situació d’opressió i domini no serveix de res fer el covard, o llepar les botes de qui mana. I jo no entenc com és que això no ho sabien ni el conseller, Elena, ni el cap, Sallent.

Me’n faig creus, que no ho sabessen, perquè forma part de la saviesa popular més elemental. Però també perquè el tema ha estat objecte d’unes quantes novel·les o films i gairebé és un estàndard cultural. N’hi ha prou d’haver llegit El procés de Kafka, per exemple, per a entendre-ho i assumir-ho per sempre.

En aquesta novel·la, una de les més grans del segle XX –va ser considerada el tercer llibre més important del segle, en la famosa llista de Le Monde–, Kafka retrata magistralment la impotència de l’individu enfront d’un sistema opressiu i absurd.

La novel·la narra la història de Josef K., un home que, sense cap explicació, és detingut i processat per un tribunal misteriós per un crim que no li és revelat, una metàfora de la burocràcia deshumanitzada i del totalitarisme, en què els individus ens veiem atrapats en un sistema que fuig de la comprensió lògica i que no podem controlar.

Durant el procés, Josef intenta d’entendre què li passa i col·labora amb el sistema judicial, convençut que això l’ajudarà. Però aviat s’adona que les regles no són lògiques ni justes. Els jutges i advocats semblen posseir una autoritat absoluta i cap dels seus esforços per a defensar-se no té sentit en un sistema tan absurd i opac. Simplement, no hi ha cap més regla que el caprici del jutge. El tribunal és inabastable i indestructible, situat en llocs caòtics, bruts i laberíntics, i demostra una indiferència absoluta envers els drets de l’individu.

A mesura que avança la història, Josef, atrapat en la impotència, es va tornant com més va més passiu, i no fa cap pas per rebel·lar-se ni escapar del procés. El resultat final és que, després de mesos de confusió i angoixa, dos funcionaris el porten a un lloc desert, on és executat, assassinat, sense cap mena d’explicació.

La diferència entre la literatura i la realitat, i l’única sort en aquest cas, és que Llarena no pot condemnar legalment a mort. Ara, la resta…

 

PS. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

Oriol Junqueras ha posat tota la carn a la graella per a recuperar la presidència d’Esquerra Republicana de Catalunya. Té setmanes d’avantatge respecte de les candidatures rivals: l’endemà de dimitir, el 10 de juny proppassat, el seu equip ja començava a organitzar reunions amb militants i simpatitzants. En bars, places i centres cívics, Junqueras, ha passat l’estiu explicant la seva proposta “amb un full d’Excel a la mà” –en una expressió repetida per uns quants rivals seus–, comptant suports un per un, mentre els afins a Marta Rovira, encara secretària general, navegaven com podien en les aigües turbulentes de la negociació amb el PSC per a fer president Salvador Illa i havien de donar explicacions pel cas dels cartells contra Ernest i Pasqual Maragall. Molts dels qui tenien pressa per a desbancar Junqueras han viscut els últims mesos amb neguit: encara hi ha temps per al congrés nacional, que es farà el 30 de novembre, però guanyar una batalla interna tan intensa com aquesta requerirà picar molta pedra.

Els afins a Rovira i al president Pere Aragonès van presentar la candidatura Nova Esquerra Nacional el 29 d’agost a Barcelona, una mica per sorpresa, per avançar-se al gran acte que farà demà l’equip de Junqueras a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat). Però ja llavors la llista de l’ex-vice-president, Militància Decidim, havia afirmat feia més d’un mes que tenia el suport de vora dos mil militants –d’un total de vuit mil. En privat, els afins a Junqueras continuen semblant optimistes. La majoria de reunions han tingut èxit de convocatòria. No ho donen tot per fet, però veuen verdes les altres candidatures. La Nova Esquerra Nacional va anunciar tot just ahir qui seria el seu candidat a la presidència del partit: l’ex-batlle de Vilassar de Dalt, Xavier Godàs, un perfil molt menys conegut que Junqueras, és clar, però que pretén contrastar amb l’etiqueta de personalista que pengen al seu rival. Foc Nou, la llista que impulsa, entre més, l’ex-conseller Alfred Bosch, encara no té un cap de cartell formal, i la del Col·lectiu Primer d’Octubre, tampoc.

Junqueras també ha de resoldre incògnites, encara, com qui serà el seu company de llista per a substituir Rovira a la secretaria general. A l’acte d’Olesa hi parlaran, a més d’ell mateix, els ex-consellers Raül Romeva i Bernat Solé, l’eurodiputada Diana Riba, l’ex-portaveu a Rubí Ares Tubau, la senadora Laura Castel i el batlle de Sant Julià de Ramis Marc Puigtió. Molt bona part dels càrrecs de govern que aquests darrers anys ha tingut ERC donen suport a la Nova Esquerra Nacional o bé van signar el manifest “Reactivem l’Esquerra Nacional”, en què més de tres-cents membres del partit demanaven un canvi a la direcció –incloent-hi gairebé tots els consellers d’Aragonès i també històrics com Joan Puigcercós i Joan Manuel Tresserras. Aquesta posició revela, certament, que una part important i influent del partit sent la necessitat de superar l’etapa de Junqueras, però, alhora, li dóna marge per a reivindicar-se com a renovació malgrat haver comandat el partit aquests últims tretze anys.

A l’acte d’Olesa, que es farà al Teatre de la Passió, amb una capacitat d’unes 1.500 persones, Militància Decidim té previst de presentar-hi les propostes per a concretar aquesta pretesa renovació. De portes endins, el discurs dels afins a Junqueras és que, de la presó estant, no va tenir prou màniga ampla per a decidir el rumb del partit. Consideren que és la figura més popular d’ERC –encara que tingui detractors irats–, que ha estat fins fa poc el polític català més ben valorat i que d’ençà del 2017 no s’ha pogut posar a prova en unes eleccions perquè ha estat o bé empresonat o bé inhabilitat –cosa que hauria de canviar si s’apliqués la llei d’amnistia, que ara com ara no s’acaba d’aplicar. Membres de les altres candidatures qüestionen en privat aquesta versió: diuen que Junqueras ha tingut un gran poder de decisió en la confecció de les llistes electorals, per exemple, si bé és cert que, una volta a la presidència, la relació amb Aragonès s’havia refredat per discrepàncies tàctiques.

De portes enfora, fins ara, Junqueras ha jugat a l’ambivalència. El dia abans de la votació de les bases sobre la investidura d’Illa, va fer un piulet en què expressava el respecte per la feina de l’equip negociador i pel contingut que se n’havia fet saber, però no deia què hi votaria. A Militància Decidim, com a la Nova Esquerra Nacional, hi ha partidaris i contraris a l’acord. Tan sols Foc Nou i la llista del Col·lectiu Primer d’Octubre s’oposen explícitament a la política de pactes amb els socialistes. A més a més, a l’equip negociador de l’acord hi havia gent de la màxima confiança de Junqueras, com ara l’ex-conseller Juli Fernàndez; per això hi ha afins a Rovira que critiquen que l’ex-vice-president fes el desentès. En tot cas, haver fet l’orni dóna a Junqueras, novament, un marge que no tenen ni Godàs ni les candidates a vice-presidentes del partit que l’acompanyen: l’ex-portaveu Raquel Sans i la diputada a Madrid Teresa Jordà, que van defensar l’acord en públic.

L’altra jugada de Junqueras ha estat evitar la confrontació explícita amb Rovira. Aquesta era, també, d’entrada, la tàctica que volia seguir la Nova Esquerra Nacional. Jordà fins i tot va convidar Junqueras a integrar-s’hi amb un somriure entremaliat. El volen al partit, deien, però no creuen que l’hagi de continuar encapçalant. Les coses han trontollat a mesura que l’escàndol dels cartells ha pujat de to. El 9 de setembre, en una carta pública, Rovira va acusar l’equip de Junqueras de fer “filtracions esbiaixades i parcials” i va assenyalar-lo a ell directament com a corresponsable de les campanyes B. “Des de la Presidència, es considerava que érem tous i molta gent ens demanava que ens defenséssim més (‘som massa tous, també hem de trencar cames’)”, deia. Formalment, Rovira no és a cap llista, però els seus aliats són a la Nova Esquerra Nacional: n’hi ha que temen que l’escàndol els passi més factura a ells, atesa la proximitat amb Rovira de l’ex-vice-conseller Sergi Sabrià, que va dimitir pel cas, o les compareixences de Raquel Sans sobre el cas, quan encara era portaveu del partit.

Mentrestant, Montserrat ha esdevingut estranyament un epicentre de la política catalana aquestes últimes setmanes: un president del parlament, Josep Rull, de Junts, va concedir la Medalla d’Honor a l’abadia; un president de la Generalitat, Salvador Illa, del PSC, hi ha fet visita oficial, missa inclosa, però deixant-la en un simbòlic segon terme després d’una visita al monestir de Poblet; i ara, Junqueras, que vol presidir el tercer partit més gran del Principat, Esquerra Republicana, aspira a representar-hi la seva pròpia resurrecció, en una tria teatral ben ocurrent. Si torna per a romandre o bé acabarà ascendint al cel de la història del partit, es començarà a intuir demà.

Febleses i fortaleses de les famílies que es disputen el control d’ERC

El president Carles Puigdemont ha replicat a la ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, que Junts s’oposaria al pla d’estabilitat tal com ja va fer el juliol: “A la mateixa cosa que vam votar que no, hi tornarem a votar que no. Si la canvien, parlem-ne”, ha comentat.

Puigdemont ho ha dit perquè Montero havia afirmat que votar en contra del pla és “tirar-se un tret al peu” que obligarà les comunitats autònomes i els ajuntaments a fer ajustaments. Contra aquesta afirmació, Puigdemont ha convidat la ministra a explicar per què l’execució pressupostària a Catalunya continua essent molt inferior a la prevista. Segons els càlculs, si a Madrid l’any passat es van invertir 1.350 milions més del compte, a Catalunya en van faltar 1.250.

Veig que torna el #pressingJunts per terra, mar, aire i Moncloa. Com que veig que consideren un crim que canviem de vot, la resposta al que ara ens demanen serà la mateixa que hem donat sempre, no tindran sorpreses. A la mateixa cosa que vam votar que “no”, hi tornarem a votar… https://t.co/7tnewKnOyL pic.twitter.com/m16kwN3yoV

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) September 19, 2024

“Barrejar les coses per confondre l’opinió pública i estigmatitzar Junts no és una idea gens bona”, ha dit Puigdemont, al·ludint al fet que el govern espanyol considera que el no de Junts és conseqüència de la investidura de Salvador Illa.

El pla d’estabilitat 2025-2027 aprovat pel govern espanyol és el mateix que el congrés espanyol va tombar el juliol passat i fixa els objectius de dèficit i deute per a aquest període. Els objectius d’estabilitat que s’enviaran al congrés espanyol concedeixen dues dècimes més de marge a les comunitats per al 2025 i el 2026 respecte dels objectius vigents. En el cas dels ajuntaments, comptaran amb una i dues dècimes més per als dos anys vinents, respectivament.

Fran Tudela (Cabrafotuda) i Albert Pagà (Berti_Iau), dos dels creadors de contingut en català més coneguts, han col·laborat plegats en un vídeo que s’ha viralitzat en poques hores i ja acumula més de cent mil visualitzacions. El contingut comença carregat de sàtira, però acaba tocant el crostó a tota la gent que pensa que el català i el valencià són dos idiomes diferents.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by berti_iau (@berti_iau)

Tots dos comencen comparant unes quantes paraules, com ara ‘roig’, ‘espill’, ‘xocotet’ i ‘parèixer’. L’un i l’altre fan escarafalls i fan veure que se sorprenen en veure que es diu de la mateixa manera al País Valencià i a les Terres de l’Ebre. Però hi ha un gir de guió i acaben el vídeo donant un mastegot a tots els secessionistes lingüístics. “Deixeu de fer l’imbècil!”, diu Berti_Iau amb un to seriós. “No serà que parlem la mateixa llengua?”, afegeix Cabra Fotuda. I acaben deixant clar que el valencià i el català no són idiomes diferents i que la llengua té una gran riquesa dialectal. “Pareu de dividir, no és divertit”, diuen.