L’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol ha explicat que a les eleccions de Catalunya votaria Carles Puigdemont: “Votaré Junts, ara toca Junts. I votaré en Puigdemont, sobretot perquè ha donat i dóna un suport molt fidel i molt generós a la causa de Catalunya, i pagant-ne un preu”, ha dit en un acte amb militants de Junts a Martorell (Baix Llobregat), del qual el Nacional n’ha publicat imatges. Ha demanat a l’audiència que l’escoltava que no es deixessin emportar pel desànim i, explícitament, ha demanat el vot per a Puigdemont: “Nosaltres hem de votar Junts, i entenem que això vol dir també, de manera clara i sense discussió, votar en Puigdemont.”

Pujol ha explicat que hi havia gent que li demanava què votaria, i que no volia defugir de donar l’opinió. Com que no pot votar Convergència, ha dit, votarà allò que s’hi assembli més, a parer seu. “El que s’hi acosti més, que se senti continuador de la seva tradició. El que millor representa aquest gruix ingent de gent, que hi és però que, en canvi, en aquest moment no està del tot organitzada”, ha continuat.

Ha dit que s’hi sentia obligat, i ha afegit que malgrat que el més còmode seria fer l’orni i no explicar la seva opinió, volia dir que Junts era allò que més s’assemblava a Convergència. “Us caldrà un cert esforç per tornar a engegar i tornar a recuperar tot el que havíem sigut i havíem fet, i havíem projectat i havíem triomfat amb això. Ara és bon moment per aconseguir-ho”, diu sobre el futur de Junts.

Segons que diu el Nacional, a l’acte també hi havia el número tres de la llista per Barcelona de Junts, Josep Rull, el batlle de Martorell, Xavier Fonollosa, i l’ex-batlle de la ciutat Salvador Esteve.

En un piulet, Puigdemont li ha agraït el suport i ha recordat el seu passat convergent: “Recordo el vostre primer míting a Girona en les primeres eleccions al parlament, l’any 1980. Jo encara no podia votar, però em va impressionar la força i la determinació per aixecar Catalunya després de la llarga nit del franquisme.”

Gràcies, president Pujol. Recordo el vostre míting a Girona en les primeres eleccions al Parlament, l'any 1980. Jo encara no podia votar, però em va impressionar la força i la determinació per aixecar Catalunya després de la llarga nit del franquisme.https://t.co/1NCwQVhPTv

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) April 25, 2024

El terrabastall en la política espanyola, arran de la decisió de Pedro Sánchez d’aturar-se i reflexionar si continua al capdavant del govern espanyol, s’ha notat també a la premsa europea, que recull amb sorpresa i estupefacció el moviment del president espanyol. Tanmateix, Politico –una de les publicacions més influents a Brussel·les– va un pas més enllà i especula sobre el futur polític de Sánchez. “Podria ser inclòs en la llista de candidats a la presidència del Consell Europeu, que els socialistes i els demòcrates tenen ganes d’ocupar amb un dels seus”, diu el mitjà, que detalla que els seus rivals podrien ser l’ex-primer ministre portuguès António Costa i la primera ministra danesa Mette Fredriksen.

Juan Carlos Peinado, d’escuder fallit de García-Castellón a fer tremolar la Moncloa 

Tot seguit us oferim un recull de la premsa europea:

• Der Spiegel (Alemanya): “El president del govern espanyol Sánchez estudia de dimitir”
• Frankfurter Allgemeine (Alemanya): “Sánchez considera de dimitir: ‘Cal parar i pensar'”
• Welt (Alemanya): “El cap de govern espanyol sospesa de dimitir després de presentar-se una denúncia contra la seva dona”
• ANSA (Itàlia): “Investigació sobre la dona de Sánchez, el primer ministre considera de dimitir”
• Corriere della Sera (Itàlia): “Espanya, la primera dama Begoña Gómez és investigada per corrupció. Sánchez: ‘Penso a anar-me’n”
• France Info (estat francès): “El president del govern espanyol diu que ‘pensa’ de dimitir després de la investigació contra la seva dona”
• Le Figaro (estat francès): “Espanya: la seva dona és objecte d’una investigació, el primer ministre Pedro Sánchez diu que sospesa de dimitir”
• Le Monde (estat francès): “El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, diu que pensa a dimitir després de l’obertura d’una investigació per corrupció contra la seva dona”
• Le Parisien (estat francès): “‘Necessito pensar’: cinc minuts per a entendre per què el president del govern espanyol pensa a dimitir”
• BBC (Regne Unit): “El primer ministre espanyol, Pedro Sánchez, atura la seva agenda mentre la seva dona s’enfronta a una investigació”
• Independent (Regne Unit): “El primer ministre espanyol a punt de dimitir per l’escàndol de corrupció de la seva dona”
• The Guardian (Regne Unit): “El primer ministre espanyol considera dimitir, culpa de ‘assetjament’ polític mentre la seva dona s’enfronta a una investigació”
• The Times (Regne Unit): “Begoña Gómez: la dona del primer ministre espanyol investigada per denúncies de corrupció”
• Politico (Bèlgica): “Pedro Sánchez amenaça de dimitir com a primer ministre espanyol”

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Juan Carlos Peinado és un jutge més dins el formiguer de jutjats d’instrucció de Madrid, però més enllà d’aquesta realitat grisa i anodina, sempre ha anhelat escalar en la jerarquia de la carrera judicial i aconseguir ressò mediàtic. I ara, després d’unes quantes temptatives frustrades, per fi ha fet diana amb la denúncia del grupuscle d’extrema dreta Manos Limpias contra Begoña Gómez, parella del president espanyol Pedro Sánchez.

El pseudo-sindicat, d’acord amb retalls de la premsa ultra, acusa Gómez de delictes de corrupció en els negocis i tràfic d’influències pels seus tractes amb empreses com ara Globalia i Air Europa, que després van rebre contractes i fons de la Moncloa. Peinado, que és el titular del jutjat d’instrucció 41, ha decidit de passar a l’acció sense consultar la fiscalia –citant unes quantes persones– i declarant el secret de les diligències.

La resposta del govern espanyol, concretament de Pedro Sánchez, no s’ha fet esperar: ha fet pública una carta en què anuncia que suspèn la seva agenda i assegura que dedicarà el cap de setmana a reflexionar si continua en política. Així mateix, critica durament el PP i Vox per haver alimentat la bèstia. “Es tracta d’una operació d’assetjament per terra, mar i aire, per intentar de fer-me defallir en el terreny polític i en el personal atacant la meva dona”, escriu.

Carta a la ciudadanía. pic.twitter.com/c2nFxTXQTK

— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) April 24, 2024

Què ha dut Pedro Sánchez a sospesar de dimitir com a president del govern espanyol?

Qui és Peinado?

El jutge Peinado podria ser un engranatge qualsevol dels jutjats d’instrucció, però sempre ha aspirat a molt més. De fet, el 2019 es va presentar per ocupar la plaça de reforç de Manuel García-Castellón al jutjat central 6 de l’Audiència espanyola. Finalment, va perdre la batalla davant Alejandro Abascal i, malgrat el revés, les seves ànsies de notorietat no es van apaivagar.

Aquell mateix any va decidir d’encausar dotze periodistes d’El Mundo, El País, l’ABC, El Confidencial, La Vanguardia, El Español, la SER i RTVE per haver publicat articles sobre el sumari de l’anomenada operació Judes contra els CDR, que García-Castellón mantenia en secret i s’havia filtrat a la premsa. Tanmateix, la causa no va anar més enllà del foc d’encenalls.

Poques setmanes abans, Peinado havia perdut el cas PDVSA, que considerava que li podia reportar projecció i estatus mediàtic. En aquesta causa, investigava el suposat desviament de fons d’alts càrrecs del règim de Veneçuela a l’estat espanyol mitjançant la petroliera PDVSA. El jutge portava l’afer amb molt de secretisme, fins que la jutgessa de l’Audiència espanyola María Tardón li va reclamar la instrucció.

Un conegut de Manos Limpias

Manos Limpias i el jutge Peinado no són pas desconeguts. Ara fa una dècada, el grupuscle ultra va intentar que el jutjat d’instrucció obrís una causa contra el qui era regidor de Cultura de l’Ajuntament de Madrid, Guillermo Zapata (Ara Madrid), arran un d’un piulet amb un acudit sobre Irene Villa, víctima d’ETA. Aquella vegada Peinado va preferir de no comprometre’s i es va inhibir perquè va considerar que no tenia competències sobre un cas de suposada humiliació a una víctima del terrorisme.

El fet és que l’Audiència espanyola ja investigava el piulet de Zapata i l’Audiència de Madrid va sancionar Manos Limpias a pagar les despeses judicials per haver intentat d’obrir una nova via penal en contra del regidor. “No ens hi juguem pas el president del govern, ni el govern, sinó la forma de la nostra democràcia”, ha piulat ara Zapata, que va acabar dimitint arran de la persecució judicial.

Lo que nos jugamos no es el presidente del gobierno, ni el gobierno, sino la forma de nuestra democracia. No da igual, no nos va a dar dar igual que desde hace más de 10 años se esté tachando de ilegítimo a los gobiernos, a partidos políticos y a personas. No lo vamos a tolerar.

— Guillermo Zapata. (@gzapatamadrid) April 24, 2024

El jutge que s’estimava més fer classe

Peinado, a banda de ser jutge, és professor de la Universitat Complutense de Madrid. El 2021 va ser notícia perquè el Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ) li va impedir de compatibilitzar el seu horari laboral –de 9.00 a 14.00– amb les classes matinals. L’òrgan de govern dels jutges li va recordar que l’article 329 del reglament de la carrera judicial especifica que “només s’autoritzaran compatibilitats per activitats que s’hagin de desenvolupar a partir de la finalització de les hores d’audiència pública”. D’aquesta manera, li van recomanar de fer les classes a la tarda.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

La candidata de Comuns Sumar, Jéssica Albiach (1979), va estudiar a l’escola Santíssima Trinitat de petita, a l’institut Pius XII d’adolescent i a la universitat catòlica CEU Cardenal Herrera de jove. Aquesta educació religiosa ella l’explica per la mentalitat oberta de la seva mare: “No vaig fer la comunió –diu–. Però la meva mare tenia i té la ment tan oberta que va pensar que el que ella no podria aportar-me en matèria de religió, que ho fessin uns altres perquè jo pogués triar”, explicava fa anys en una entrevista. La mare de Jéssica Albiach “es va casar a setze anys, la va tenir a dinou i a vint-i-dos ja s’havia separat, aprofitant la primera llei del divorci socialista. La infantesa d’Albiach va ser feliç i pintoresca i va forjar-li un esperit inquiet i aventurer”, escrivia Enric Vila en una peça bella i treballada de l’any 2016: “Va créixer entre dones: la mare, la tieta, la besàvia i l’àvia, que va començar a treballar de criada a onze anys i que va aprendre a multiplicar amb la seva néta. L’avi, que havia nascut en una cova, tenia una botiga de marcs i de banderes i es passava el dia treballant o fent tertúlia amb els amics de la colla de les falles […]. La mare era venedora ambulant i els avis i la besàvia no eren de llepar-se les ferides, però havien patit molt a la guerra: una germana del seu avi va travessar els Pirineus a peu, perquè la va denunciar una altra germana.”

Aquesta mare adolescent que va fer mans i mànigues perquè la filla Jéssica pogués estudiar, va acabar heretant el negoci familiar, el taller de marcs que tenia l’avi. La seva filla Jéssica s’ha dedicat a omplir-los, els marcs, que és diplomada en fotografia per Revelarte – Espacio de arte Fotográfico.

Llicenciada en periodisme, ha fet un trànsit massa habitual en la nostra professió, que consisteix a informar primer sobre el poder per acabar treballant pel poder. Primer va escriure al Levante, o al Qué, i va fer substitucions a la secció d’internacional de Canal 9. Després va treballar a la campanya electoral en l’equip de María Teresa Fernández de la Vega (PSOE) i anys després al gabinet de comunicació del batlle Balmón (PSOE) a Cornellà, quan ella ja s’havia traslladat del País Valencià al Principat per estudiar un màster en màrqueting polític, estratègia i comunicació política a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Al màster va fer una tesina sobre l’anticatalanisme, que atribueix a la ignorància. Catalanoparlant a casa, l’any 2010 va pujar al Principat per participar en la històrica manifestació contra la retallada de l’estatut, que portava per lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Set anys després, Albiach va decidir que potser sí que som una nació, però que nosaltres no decidim. Decideix Madrid. Parlem dels dies que es votava la llei del referèndum del Primer d’Octubre, el 6 i 7 de setembre. “Pablo Iglesias ens va dir que havíem de votar que no a la llei que permetia el referèndum i que, a més a més, havíem d’ensenyar la papereta amb el no”, m’explica i recorda Albano-Dante Fachin, aleshores a Podem, com Albiach. “La Jéssica va ser l’únic dels quatre diputats de Podem que va ensenyar el seu vot no. Joan Giner, Àngels Martínez i jo vam creure que Pablo Iglesias no ens podia dir què havíem de fer. I no vam votar no” Aquesta imatge del no a la papereta que ella i sis diputats més van exhibir, hi ha gent, com Lluís Llach, que prefereix de no oblidar-la.

Ho sento. No ho puc oblidar. https://t.co/pM6StHqDTp

— Lluís Llach (@lluis_llach) March 7, 2020

 

A partir d’aquell cartell amb el no, Jéssica Albiach ha bastit una carrera de càrrecs i sous durant set anys. És diputada al parlament d’ençà del 2015 i després de la dimissió de Xavier Domènech va arribar a presidenta de grup; el desembre del 2019 va ser coordinadora de Catalunya en Comú amb Colau i Candela López, i el 2020 va ser proclamada, com ara, candidata a la presidència de la Generalitat. Colau la va definir com la candidata del consens. “En sap. La Jéssica en sap”, afegeix Albano-Dante. “Jo aquests dies, quan la veig per la televisió, penso que el màster en estratègia política el va fer molt bé. Sempre ha sabut mantenir-se dreta en les guerres internes. Entre Pablo Iglesias i Errejón. Entre Sumar i Podem. Entre Iniciativa i els Comuns, entre els uns i altres, la Jéssica és allà, no caient mai. Vist amb ulls de 15-M, suposo que la Jéssica és el sistema que t’agafa, et transforma i s’autoreprodueix.”

Segons la fitxa de declaració de béns al parlament, Jéssica Albiach té una casa de propietat per valor de 267.470 euros, uns 66.000 euros als comptes corrents i 374.000 euros en plans de pensions i assimilats.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Sense avisar i sorprenent tothom, Pedro Sánchez ha anunciat que cancel·lava tots els actes que tenia prevists i que dilluns, en plena campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya, anunciaria si continuava com a president del govern espanyol o si dimitia a causa de les acusacions contra la seua dona, Begoña Gómez.

Fa anys que veig Pedro Sánchez –crec que ja ho havia escrit alguna vegada– com aquell funàmbul del circ que fa rodar uns platets al capdamunt d’uns bastons prims. Causa impressió i fa un efecte notable veure’l mentre en sosté molts i els fa girar veloçment, però, fatalment, sempre n’acaba agafant un de massa i tota la vaixella rodola per terra amb un estrèpit descomunal.

Tenim davant el darrer platet de Sánchez? Tan sols puc dir que això que ha fet el cap de govern espanyol és tan insòlit, tan fora de tots els manuals, que alguna cosa, molt grossa, deu passar.

Hi ha qui creu que tot plegat és una altra maniobra mediàtica de les seues, destinada a convertir les eleccions catalanes en un plebiscit personal per la via interposada de Salvador Illa. Amb un funàmbul tan acreditat com Sánchez tot és possible, però a mi em sembla, sincerament, que si intenta això no juga pas amb platets sinó amb foc.

Perquè únicament amb el moviment que acaba de fer ja ha perjudicat molt el seu partit i la seua figura.

Per dues raons. Per una banda, Sánchez s’ha mostrat feble, molt feble, incapaç d’aguantar personalment pressions, per més menyspreables que siguen, que uns altres polítics, especialment els independentistes catalans o bascs, han resistit durant anys i panys. Manos Limpias són uns vells coneguts nostres, què ens han d’explicar? Ell que va escriure un llibre que es deia, literalment, Manual de resistencia no és capaç de resistir una querella tan prima? 

I encara més: que és això per al PSOE? Perquè l’independentisme ha resistit presó, exili, repressió, espionatge, mentides, falsedats mediàtiques, insults. I ara resulta que ells no poden ni aguantar una querella? Illa també amenaçarà de dimitir de president de seguida que vagen mal dades?

Però la segona raó és molt pitjor encara: ha vulnerat el primer capítol del manual de la defensa política davant una acusació de corrupció.

Una acusació –i encara més una acusació tan ridícula com la que fa Manos Limpias– es menysté i prou. No s’hi dóna gens d’importància. Ni es pren en consideració. Entre més coses perquè si hi dónes importància, al mateix temps, i inevitablement, hi dónes credibilitat. Ara imaginem que dilluns Sánchez diu que continua i que vol convertir les eleccions catalanes en un vot plebiscitari a favor del PSOE. Doncs li passarà que a cada acte, a cada conferència de premsa, a cada entrevista –d’ell o d’Illa, tant se val– les preguntes seran totes sobre corrupció. I amb això no pots fer cap campanya mínimament decent.

Apunte una darrera possibilitat. Imaginem per un moment que el funàmbul ha deixat els platets i ha agafat un joc de cartes. En els jocs de cartes l’objectiu més important és enganyar l’espectador. Fer-lo mirar en una direcció on no passa res, mentre l’acció passa en un lloc on ningú no mira. Ahir, per exemple, es va reobrir el cas per l’espionatge del seu famós telèfon perquè els francesos van aportar noves informacions. Aquests dies, és un altre exemple, corria per Madrid la brama que abans de l’estiu es convocarien eleccions a Espanya, que els socialistes tenien coll avall que Junts els retiraria el suport, perquè Illa seria el president. I, evidentment, ho he dit abans, aquesta reacció seua tan exagerada inevitablement fa que tothom mire cap a la seua dona i les seues activitats.

 

PS1. Avui fa cinquanta anys del 25 d’abril portuguès. Havia escrit un editorial que l’actualitat m’obliga a deixar al calaix, però al diari no podem deixar de parlar de la Revolució dels Clavells i de totes les esperances que va dur. Per això publiquem una entrevista molt sucosa amb el coronel António Delgado da Fonseca, l’home que va dirigir l’alliberament de Porto i el nord de Portugal, i canviant per un dia la frase de Joan Fuster que acompanya la capçalera del diari. Avui és aquell immortal vers de Zeca Afonso, “O povo é quem mais ordena”.

PS2. Enguany és un 25 d’abril especial per a Portugal, però és, com cada any, el record de la desfeta d’Almansa i el començament de l’ocupació espanyola del regne de València. I d’alguna manera és també un 25 d’Abril especial, el primer amb la ultradreta a les institucions, com ens explica Esperança Camps.

Fent un cop d’ull ràpid al món fàcilment podríem concloure que som una societat enutjada: a les xarxes socials solem demostrar que tenim la pell molt fina i ens insultem a la lleugera amb una ira i una vehemència exasperada. Conduint ens escridassem a la mínima amb els altres conductors i, en general, en les nostres interaccions socials anem més mancats que no pas sobrats d’empatia i tolerància. Però si analitzem amb profunditat aquests comportaments, dels quals tots som a estones víctimes i a estones perpetradors, tal vegada entendrem que en realitat totes aquestes actituds de ràbia són fugues d’enrabiades i còleres molt més profundes que no ens permetem de sentir. Dit d’una altra manera, són enrabiades acumulades i desviades. Davant de qui realment voldríem i hauríem de mostrar-nos enfadats, optem per callar i dissimular i així se’ns encapsula la fúria que acabem foragitant a deshora i fora de context. La pregunta és: tenim tots el mateix dret d’enutjar-nos?

De desviar les enrabiades, de veure’ns obligades a dissimular, les dones en sabem força. Com en tants altres assumptes, sentim que aquí el gènere pesa en desfavor nostre perquè hi ha una forta pressió social que ens empeny constantment lluny del nostre dret d’estar enfadades, i que ens demana sobretot que no ho mostrem ni en privat, ni encara menys, en públic. Sàviament i per conveniència del gènere masculí, socialment se’ns ha manllevat la legitimitat d’aquests sentiments i se’ns ha endossat la culpa com a garantia i neutralitzador de qualsevol emoció que pugui derivar en enuig. “Doncs jo n’he vist moltes, de dones que deixen anar la seva fúria enfora, i fins i tot de manera injusta”, direu. Sí. I tant, però no és igual esclatar de ràbia quan sents que és una actitud que t’és permesa que quan saps que és una actitud castigada pels ulls del col·lectiu.

Res d’allò que se’ns ha dit des de petites no és innocu; tampoc res d’allò que hem vist. Hi ha frases que ens retornen des de les vivències inconscients de la infància i se’ns claven a l’ànima com sagetes quan, per dins, ens comença a bombollejar un sentiment de còlera. Frases com ara “Ets lletja quan t’enfades i plores.” Aquelles paraules que tantes de nosaltres vam sentir, dites per parents, amics o coneguts durant l’època en què començàvem a comprendre qui érem i què esperava el món de nosaltres, se’ns van instal·lar a l’ADN. Va ser allà que vam encetar el camí cap a la construcció del nostre bon comportament social. Amb aquella afirmació –que amb la mirada actual podríem catalogar de cossificadora: el fet important no és com et sents, sinó com et mostres–, ens tatuaven dos missatges: u, has d’estar guapa sempre que puguis; i dos, els meus sentiments i les meves necessitats són més importants que els teus. No pots enfadar-te, nena, perquè a mi ara m’incomoda que ho facis. I així, malgrat el nostre desvetllament feminista, ens adonem que estem programades culturalment per a reprimir-nos; no ens és permès d’enfadar-nos tant com ho fan els homes perquè el nostre rol és el de ser pacificadores, tolerants, comprensives fins al moll de l’os. La nostra missió no escrita com a dones és de preocupar-nos compulsivament pels altres més que de nosaltres mateixes. Nosaltres hem de ser amables, ens hem de sentir responsables del que senten aquells qui ens envolten i, sobretot, hem de procurar no decebre els homes. Les dones som i ens hem de construir físicament i personalment d’acord amb la mirada masculinitzada, amb les expectatives que ells aboquen sobre nosaltres. Ho hem vist moltes vegades: dones tolerant impertinències masculines dins les cases i fora, tothora i a tot arreu. “Paciència, nena, paciència. T’estima, però és una mica malcarat quan s’enfada. No t’ho preguis com res personal. Has de tenir més paciència amb ell; ja saps com és.” Fins i tot quan no ho volíem veure, hem observat el càstig social vers les dones que gosaven alçar la veu deixant sortir la seva ràbia enfora; dones titllades de desequilibrades, de boges, d’inestables emocionalment. Dones a qui nosaltres també hem jutjat massa vegades, condicionades pel mirar dels altres, sense entendre que ens condemnàvem a nosaltres mateixes, que, estigmatitzant-les, negàvem el nostre dret a la ira.

Podem debatre moltes coses sobre les reflexions que exposo, però que les dones enfadades molesten és un fet. I d’aquesta voluntat social de fer-nos contenir les nostres emocions “menys amables” en deriven la culpa i la depressió que moltes dones arrosseguen en silenci, perquè tampoc ningú no vol que traguem a passejar els nostres baixos fons emocionals. És per motius genètics, però també socials, que les dones pateixen molt més que els homes malalties autoimmunitàries, perquè allò que l’ànima calla el cos acaba cridant-ho, a vegades, en forma d’afectació de salut. Les enrabiades no tenen gènere, o no n’haurien de tenir i, ben gestionades, són trampolins que subministren força i que ens impulsen cap a l’autoconeixement i, després, cap a la lluita vers allò que necessitem o en què creiem. I si ho entenem així, i anant encara més enllà en aquestes consideracions, podríem subratllar un interès polític i estructural en aquesta necessitat d’educar les dones en la calma malentesa que rebutja la ira saludable. No t’enfadis, no fos cas que agafessis forces, creguessis massa en tu mateixa, alcessis un col·lectiu i acabessis capgirant el món. No em malentengueu, que aquí som pacifistes, que aquí creiem i vetllem per la pau interpersonal i intrapersonal, però no hi ha pacificació si no es deixen sortir tots els sentiments, si no ens permetem de viure i de reconèixer allò que sentim. I és molt cansat haver-nos de forçar constantment a desoir les nostres enrabiades per no molestar o per no ofendre egos masculins massa inflamats.

Dona, et desitjo tota la calma del món, però també et recordo que tens tot el dret del món d’estar enfadada. Joan Fuster deia: “La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica.” Poder mostrar totes les nostres emocions és practicar l’hàbit de la nostra llibertat, és reivindicar-nos. Per recuperar drets perduts, val la pena que ens ho recordem sovint les unes a les altres.

Avui es dóna el tret de sortida a la 59a Fira del Llibre de València, la cita anual més esperada pels lectors. Fins el 5 de maig, els Jardins del Real (Vivers) de València s’ompliran de casetes plenes de llibres. Enguany, s’ha tornat a batre el rècord d’expositors, amb vuitanta-tres, entre els quals hi haurà representades cent cinquanta editorials. La fira es pot visitar de dilluns a dijous, d’11.00 a 14.00, i de 17.00 a 20.30; i divendres, caps de setmana i festius d’11.00 a 14.30, i de 16.30 a 21.00.

La fira ofereix al públic al voltant de mil cinc-centes activitats, entre signatures, presentacions, actuacions, rondallaires, conferències i activitats escolars i de públic familiar. En fem un recull i us fem una sèrie de propostes de tot allò que no us podeu deixar perdre de la Fira del Llibre de València 2024.

Inauguració

En primer lloc, l’acte d’inauguració serà avui a les 17.00. L’encarregat de fer el pregó d’enguany serà el poeta, assagista i traductor Josep Ballester Roca. És catedràtic de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València (UV), la seua obra ha estat guardonada amb premis com ara el Ciutat d’Alzira, el Ciutat d’Elx i el Ciutat de València. També ha exercit la crítica literària en unes quantes publicacions.

Al mateix temps, s’inaugurarà l’exposició “Quan Gaza clama”, de l’Associació de Professionals de la Il·lustració Valenciana (APIV). Instal·laran uns tòtems il·lustrats per tot el recinte de la fira per a denunciar la situació que viu la població palestina “a les mans de l’estat colonial i d’apartheid d’Israel”. L’exposició es podrà visitar durant els deu dies que dura la Fira del Llibre.

Presentacions

Hi ha unes quantes presentacions de llibres d’autors de tot el país. Us en destaquem les següents:

• Transgressorxs, de Bru Madrenas. El 25 d’abril a les 19.30, a l’Espai Caixa Popular.
• Massa deutes amb les flors, de Iolanda Batallé. El 27 d’abril a les 12.15, a l’Espai Fuente Primavera.
• Ofert a les mans, el paradís crema, de Pol Guasch. El 27 d’abril a les 13.15, a l’Espai Caixa Popular.
• El meu nom no és Irina (10a edició), de Xavier Aliaga. El 27 d’abril a les 13.15, a l’Espai Fuente Primavera.
• Història d’un piano, de Ramon Gener, premi Ramon Llull 2024. L’1 de maig a les 13.15, a la Sala Museu 1.
• Casada i callada, d’Emma Zafón. L’1 de maig a les 13.15, a l’Espai Fuente Primavera.
• Ramonets, de Nacho Golfe i il·lustracions de Dani Peña. Amb la participació dels membres del grup Ramonets. El 3 de maig a les 19.00, a la Sala Museu 1.
• Del natural, de Martí Domínguez, premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic. El 3 de maig a les 19.00, a l’Espai Caixa Popular.
• Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble, de Pau Alabajos. El 4 de maig a les 13.15, a l’Espai Vicent Andrés Estellés.

Actuacions

A la Fira del Llibre de València no tot són llibres, també hi haurà actuacions musicals, especialment per als més menuts. DJ Butoni i la Colla d’À Punt actuaran el 27 d’abril, a les 12.00, a l’Espai Obert. El cantant infantil Dani Miquel farà un concert al voltant del llibre La Maria no té por, que tracta dels espantacriatures, els personatges de les històries clàssiques de la por del folklore valencià, que també eixiran en cercavila. Serà el primer de maig a les 12.15, a l’Espai Obert.

El 30 d’abril, a les 18.30, a l’Espai Obert, el cantautor Tomàs de los Santos farà un homenatge a Joan Salvat-Papasseit, amb l’actuació “La rosa als llavis”. A més a més, el 4 de maig, a les 12.30, la Jove Muixeranga de València ambientarà els passadissos de la fira.

Homenatges

Durant els dies de la Fira del Llibre, també es faran uns quants homenatges a figures reconegudes del món de la literatura i la cultura. Enguany, no podia faltar el reconeixement al poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés, en el centenari del seu naixement. L’acte “Oli calent en el gresol de la vida” serà el 26 d’abril a les 19.00, a l’Espai Caixa Popular.

També es farà homenatge al conegut personatge de Mafalda, que enguany fa seixanta anys. Polèmica, sensata i encantadora, Mafalda és la xiqueta argentina més famosa de la història. Creada per Quino, la primera volta que va aparèixer una tira seua va ser el 29 de setembre de 1964. En seguirien gairebé dues mil més sobre el dia a dia. L’acte serà el 27 d’abril a les 18.00, a l’Espai Fuente Primavera, amb la presència de Diego Lavado (nebot de Quino) i l’especialista Ester Medán.

Club de lectura

Entre les activitats de la fira, també hi haurà un club de lectura amb l’escriptora pegolina Elvira Cambrils. Compartirà amb els lectors els secrets de la seua darrera novel·la, Argila i calç, premi Enric Valor de Novel·la 2023. La història parla d’Amina, una dels milers de dones djiboutianes que ha sofert en carn pròpia la infibulació femenina: un tipus d’ablació en la qual s’extirpen el clítoris i els llavis majors i menors, i es cus la vagina. Després de l’operació, és violada i queda prenyada.

Decidida a fugir cap a França, on pensa que les dones tenen els mateixos drets que els homes, comença un viatge en què travessarà tot Àfrica. Les vicissituds de la vida la portaran a treballar per a Blanca Miralles, una dona gran que necessita ajuda a la llar i que, en un primer moment, no se sent gaire còmoda. A poc a poc, entre les dues sorgirà una relació molt especial.

Signatures d’autors

La Fira del Llibre de València acollirà infinitat d’autors, que signaran les seues obres en diferents espais. Martí Domínguez signarà en acabar la presentació del seu darrer llibre, el 3 de maig a les 19.00. També el dia 3 a les 19.00 signarà Sebastià Alzamora en l’expositor de l’organització.

Elvira Cambrils signarà el 4 de maig a les 11.30 en l’expositor de l’editorial Bullent, i a les 19.30 en el de Bromera. Teresa Pascual, que rebrà el premi a la trajectòria Paco Roca de la Fira del Llibre, signarà en acabar l’acte de lliurament, el 4 de maig a les 20.00.

Podeu consultar a la web de la Fira del Llibre si els vostres autors preferits també seran a la trobada per aconseguir un edició signada.

 

The Washington Post · Katharine Houreld

El cicló va arrasar el poble de Magret Frank fa dos anys i va destruir les barraques de fang amb sostre de palla. Va treure els seus quatre fills del llit just abans que les bigues del sostre s’esfondressin, i les gallines i la roba van ser escombrats a la nit.

“Vaig plorar per dins. Però sóc la mare, he de ser forta”, va dir Frank, que ha tingut tres cases destruïdes pels ciclons. “De manera que els vaig dir: mentre siguem vius, hi haurà una nova alba.” Però ara, de la mateixa manera els seus veïns, dorm entre tempestes en una casa nova de maó amb un sostre de ferro. La constel·lació de cases noves és el producte d’un programa pioner, fruit de la donació de diners en efectiu més gran de l’Àfrica mesurada en quantitat per persona. Forma part d’un projecte que pretén de revolucionar la manera com es donen les ajudes als pobres: en una suma global d’efectiu sense condicions.

El programa és dirigit per GiveDirectly, una organització fundada per graduats del MIT i Harvard que treballen amb destacats economistes per a identificar les maneres més eficaces de reduir la pobresa. Entre els donants, figuren el cofundador de Twitter Jack Dorsey, el filantrop MacKenzie Scott, el cofundador de Facebook Chris Hughes i els fundadors de l’eina de disseny gràfic Canva.

Aquesta manera és la més eficient de donar diners en efectiu, segons un estudi dels programes GiveDirectly publicat el mes de desembre, que comparava l’impacte de tres mètodes: en petites transferències durant dotze anys; en petites transferències durant dos anys; o en una suma global. Dos anys després, els destinataris de la suma global han gastat més diners en assistència sanitària i els fills han obtingut més bones puntuacions als exàmens escolars, segons l’estudi del professor d’economia del MIT Abhijit Banerjee i més, inclosos dos directors de GiveDirectly. Els destinataris de la suma global també tenien més probabilitats d’iniciar un negoci i de guanyar-hi més diners.

Les conseqüències són importants per a famílies com la de Frank.

El 2022, quan casa seva fou destruïda pel cicló, la seva família va haver de dormir en una cuina de palla de dos metres quadrats. Teixia estores d’herba que venia a 50 cèntims la peça, i va provar d’estalviar per a reconstruir la casa. Diu que ni tan sols podia somniar-la, una casa de maó. Va trigar setmanes a estalviar per reemplaçar la seva galleda de plàstic, l’objecte perdut que més lamentava.

Aleshores li va arribar una proposta forassenyada. Cada llar, inclosa la de Frank, rebria vuit-cents dòlars, una quantitat superior al que normalment guanyaria en dos anys. Com la majoria dels veïns, va fer servir els diners per a construir una casa nova.

Ara els ciclons no poden endur-se les reserves d’aliments de Frank, ni matar-li els pollastres ni fer-li malbé la roba i els estris. La cap del poble, Edna Nikisi, diu que el cicló del 2022 va arrasar vint-i-sis cases. Aquesta temporada, els ciclons van ser forts, però solament van esfondrar quatre cases, totes antigues barraques de fang.

Canvi global cap als diners en efectiu

Frank es va beneficiar d’un impuls global per a distribuir més ajuda en efectiu. Fa dues dècades, el microfinançament era l’opció preferida del món de l’ajuda. Però va atreure prestadors depredadors i va abocar els beneficiaris en cicles d’endeutament. Les investigacions recents han posat en dubte el seu impacte a llarg termini.

Tradicionalment, les agències d’ajuda distribuïen articles com ara aliments, bestiar i ordinadors portàtils, però el desajust freqüent entre les donacions i la necessitat feia que sovint es venguessin, robessin, trenquessin o es malbaratessin, segons que van concloure uns quants estudis. De manera que els donants recorren com més va més a l’efectiu. Els estudis han demostrat repetidament que l’efectiu és la forma d’ajuda més eficient quan els mercats funcionen. Les noves tecnologies, com els diners mòbils, fan que sigui fàcil d’enviar diners en efectiu directament als més pobres del món. Els governs de Togo, el Brasil, Sud-àfrica i Mèxic han introduït petits pagaments en efectiu per a les famílies pobres.

Tot i que els programes d’efectiu i vals són com més va més populars, i han passat dels 6.600 milions de dòlars el 2020 als 10.000 milions de dòlars el 2022, a escala mundial encara representen tot just el 5% de l’ajuda al desenvolupament i poc menys del 20% de l’ajuda humanitària, segons un informe del 2023 de la xarxa CALP, un consorci de noranta grups d’ajuda. Aquests programes solen lliurar petites quantitats mensuals. De vegades també porten condicions, com ara la matrícula escolar o les vaccinacions, i sovint es ressenten d’una “orientació ineficaç, finançament insostenible i cicles de pagament irregulars”, segons que van dir els economistes Adam Salifu i Kennedy Makafui Kufoalor en un estudi recent.

Paul Niehaus, cofundador de GiveDirectly, afirma que les transferències en efectiu no poden substituir l’ajuda tradicional per a finançar carreteres, cossos policíacs o hospitals, però sí que donen més opcions als destinataris. Els pobres solen saber les seves necessitats millor que un buròcrata o un cooperant, diu, i les sumes globals ofereixen oportunitats que els estipendis no tenen. Petites sumes, afegeix, poden evitar la fam, però no transformar una vida.

El debat sobre com treure la gent de la pobresa és més urgent a l’Àfrica. En general, la riquesa mundial s’ha quadruplicat aquests darrers trenta anys, però un terç de la població africana encara viu en una pobresa extrema, uns cent milions més que el 1990, segons el Banc Mundial. Això es deu en part a l’augment de la població i en part a factors com ara la guerra, la mala gestió i el canvi climàtic. El nombre de pobres han augmentat tot i que s’hi han abocat diners: l’ajuda als països africans va pujar a 53.500 milions de dòlars el 2022, una mica més de la meitat dels 100.000 milions de dòlars que la Brookings Institution va estimar l’any passat que serien necessaris per a transferències directes en efectiu per eradicar la pobresa extrema a escala mundial.

Malawi, on els turons coberts de boira encerclen camps verds, sovint es considera un trencaclosques del desenvolupament. És fèrtil i no hi ha hagut mai cap guerra. D’ençà del 2005, els països rics han gastat 16.500 milions de dòlars en assistència al desenvolupament a Malawi. Però la pobresa no hi ha disminuït, diu el Banc Mundial, que assenyala que per cada tres malawians que van sortir de la pobresa entre el 2010 i el 2019, quatre hi van recaure per culpa del canvi climàtic.

Moltes famílies continuen essent massa pobres per a aprofitar les escoles i clíniques de nova construcció. Save the Children dóna suport a l’escola que ofereix servei al poble de Frank, on els crits de rialles suren entre els arbres de neem. Però quan els ciclons van fer malbé els llibres i els uniformes, els seus fills van haver d’abandonar els estudis perquè els articles eren massa cars i en Frank no els podia substituir. Tampoc no es podia permetre l’accidentat viatge amb moto per una llarga pista de sorra fins a una clínica que té el suport de l’ONU si els seus fills contreien la malària o una pneumònia dormint a la intempèrie.

Ara pot utilitzar tant l’escola com la clínica.

El metge Alinafe Kachigwali diu que les morts al centre de salut de Kasiya a Khongoni han disminuït significativament d’ençà que va començar el desemborsament de GiveDirectly. Ara les dones poden pagar el transport a la clínica o fins i tot a un hospital de referència si cal, diu. Els registres hospitalaris mostren el doble de dones que acudeixen a les revisions pre-natals a cinc mesos, i això significa que es detecten complicacions abans.

Lliçons apreses

GiveDirectly calcula que, inclosos els costs operatius, es necessitarien gairebé 4.000 milions de dòlars per a donar-ne 550 a cada adult de Malawi que viu en la pobresa extrema. Fins ara, el programa ha donat 50 milions de dòlars a 160.000 adults.

Al principi, GiveDirectly va provar de centrar-se en la població més pobra, pagant solament a aquells que vivien en cases amb sostres de palla. Però ara fins i tot els que tenen cases de maó aconsegueixen diners en efectiu. Això ajuda a reduir conflictes o trampes.

I els que tenen situacions de vida estables són més propensos a utilitzar els diners en  efectiu per crear llocs de feina. Un sastre llargarut i miop va comprar unes ulleres i una màquina de cosir que va fer triplicar els seus ingressos. El propietari d’una botiga va convertir una cambra de ciment en una llar d’infants per a 56 nens i ara dóna feina a tres mestres. Un pagès va comprar una nevera solar per a vendre begudes fredes i un carregador de telèfon solar que ara lloga.

De vegades hi ha hagut problemes, inclosos incidents de frau i robatori per part de treballadors a la República Democràtica del Congo i Uganda. GiveDirectly va contractar investigadors externs i va canviar els seus sistemes. Els forasters també proven d’enganyar el sistema traslladant-se a pobles que compleixen els requisits, però GiveDirectly diu que un cens previ els elimina.

El ministre de Finances de Malawi, Simplex Chithyola, diu que el govern es coordina estretament amb GiveDirectly. “Si dictes i imposes una prestació de serveis en particular, es nega [a les famílies pobres] el dret de triar”, diu. “El desig és fer com fa GiveDirectly, però hi ha molta gent necessitada.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’anunci fet ahir per Pedro Sánchez que anul·lava tota la seva agenda fins dilluns –quan compareixerà per dir si es manté com a president del govern espanyol o dimiteix– ha fet miques la campanya de les eleccions catalanes, poques hores abans de començar. Especialment per al PSC, que avui tenia previst un acte de començament de campanya que havia de presidir justament Sánchez.

Què ha dut Pedro Sánchez a sospesar de dimitir com a president del govern espanyol?

El president espanyol ha pres aquesta insòlita decisió perquè un jutge ha obert diligències contra la seva dona, Begoña Gómez, acusada de tràfic d’influències pel sindicat ultradretà Manos Limpias.

Tots els partits catalans s’han sorprès de la decisió, que pot influir molt directament en la campanya. Les enquestes assenyalen que el PSC va primer en la cursa electoral, però es molt difícil de pensar que si Sánchez dimiteix els socialistes no seran objecte d’un càstig important.

Què passa si Pedro Sánchez dimiteix? Es podrien convocar eleccions?

Diverses fonts han explicat a VilaWeb dues possibles teories sobre la decisió, explicacions contradictòries entre si.

La primera és que Pedro Sánchez vulgui convertir les eleccions catalanes en un plebiscit sobre la seva persona. Acusant els altres partits, i principalment el PP, d’atacar-lo, farà ús de totes les armes al seu abast, fins i tot l’atac injustificat contra la seva dona. Segons aquesta hipòtesi, Sánchez dilluns no dimitirà sinó que farà una crida a “donar una lliçó a la dreta política i mediàtica” a les urnes, en les úniques eleccions en què té possibilitats de guanyar. Perquè a les europees és molt lluny del PP, segons els sondatges.

La segona hipòtesi és que Sánchez ha trobat en l’acusació contra la seva dona l’escapatòria ideal per a plegar abans no sigui massa tard per a ell. Una derrota estrepitosa a les eleccions europees el perjudicaria molt i a Madrid tenen coll avall que, poc després, si Illa és president, Junts retirarà el suport als socialistes.

Suport en bloc del PSOE a Pedro Sánchez, mentre l’oposició l’acusa de victimitzar-se

Sigui com sigui, tot allò que els partits havien preparat per al primer dia de la campanya electoral ha esclatat. I tot plegat encara afegeix més incertesa i emoció a una cursa que ja tenia prou tensió.

El Consell General d’Andorra aprovarà avui la llei de llengua pròpia i oficial, que ha d’impulsar la preservació del català i garantir el dret dels ciutadans de ser atesos en la llengua oficial. El text va ser aprovat per la comissió legislativa de cultura, amb el suport de vint-i-cinc consells dels vint-i-vuit, és a dir, amb una folgada majoria, que inclou Demòcrates, Concòrdia, Socialdemòcrates i Ciutadans Compromesos, i solament en resta fora Andorra Endavant.

El projecte de llei, presentat pel govern andorrà, ha estat molt modificat per assolir l’acord entre la majoria de grups parlamentaris. En el nou text legislatiu que s’ha d’aprovar avui –que substitueix la llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial del 1999– hi destaca l’obligació d’acreditar nocions bàsiques de català per a obtenir la primera renovació del permís de residència, l’exigència mínima de fer la salutació inicial en català en l’atenció al públic i de saber el vocabulari bàsic de la professió.

També es creen dos organismes encarregats de la política lingüística: la Junta de Coordinació sobre Llengua i Formació, que tindrà un caràcter administratiu i sectorial, i el Consell Nacional per la Llengua, amb un caràcter polític i social.

Quatre aspectes molt positius i un de negatiu de les noves dades del català a Andorra

Un dels canvis i més grans i més mediàtics acordats durant la tramitació ha estat ampliar l’exigència de demostrar el coneixement de la llengua a tots els permisos d’immigració. Al començament, es preveia d’obligar a acreditar nocions bàsiques per obtenir la primera renovació del permís de residència i treball, però en restaven exempts els treballadors per compte propi i els estrangers amb residència passiva, és a dir, que no tenien contracte de treball, com ara els inversos, els pensionistes i els youtubers. Ara ho hauran de fer tots. El dirigent de Concòrdia i cap de l’oposició, Cerni Escalé, considera que “és possiblement la llei més ambiciosa de protecció de la llengua en un territori de parla catalana, perquè vincula les renovacions dels permisos de residència al coneixement del català”, però, es mostra clar: “La llei dóna noves garanties, però el seu èxit dependrà dels parlants”.

Sobre això, s’ha acordat que de manera immediata calgui fer un curs de formació de trenta hores per a renovar el permís de residència i treball si no es pot demostrar un nivell adequat i, a partir del 26 d’abril de 2026, s’ha especificat que per a obtenir la primera renovació caldrà acreditar el nivell A1, amb què es demostra que es comprenen i es fan servir expressions bàsiques quotidianes. Per a la segona vegada, tres anys més tard, caldrà l’A2, que acredita que l’interessat fa servir frases d’ús habitual i es comunica en tasques senzilles. A partir del 2029 els mateixos nivells seran necessaris per a renovar tots els permisos, inclosos els passius.

La ministra de Cultura, Mònica Bonell, ha explicat: “No es tracta d’impedir l’arribada de ningú per raó de llengua, sinó de fomentar l’aprenentatge del català quan la persona ja resideix a Andorra, integrant-lo en la societat gràcies al coneixement de la llengua oficial del país.” En aquesta línia, Escalé és del parer que es pot valorar perfectament en el futur de fer un increment al nivell B1, ja sigui en la segona renovació del permís de residència, al cap de tres anys, o en la tercera, al cap de cinc anys: “Els andorrans i andorranes som persones cautes. Creiem, en general, en els passos incrementals. A poc a poc i ‘bona lletra'”

Sancions de fins a 60.000 euros

La nova llei preveu tres menes d’infraccions, les lleus, que impliquen a tot estirar una multa de 1.200 euros; les greus, fins a 6.000; i les molt greus, fins a 60.000. Les sancions, a més, poden obligar a retirar o modificar el rètol, el producte o el text. Si és una entitat subvencionada, l’ajut es pot reduir en cas que la infracció sigui greu o retirar-l’hi si és molt greu.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Mentre ha estat vigent la llei del 1999 no s’ha sancionat cap mena infracció. Ara això es vol canviar. “Ha de ser igual l’incompliment de la norma lingüística que el de qualsevol altra norma”, diu la ministra Bonell, i s’ha decidit que els òrgans competents per a instruir els expedients sancionadors siguin els d’inspecció competent en l’àmbit sectorial en el qual s’hagi comès la infracció, en coordinació amb el Departament de Política Lingüística.

Les responsables de garantir l’atenció al públic en català seran les empreses, amb el risc de sancions importants. També s’estableix que les comunicacions per altaveu als establiments comercials i públics s’hauran de fer en català, amb la possibilitat d’afegir-hi una traducció. Això inclou centres esportius, discoteques, locals de concerts o estacions d’esquí. Si un client s’adreça en català a un treballador, com ara un cambrer o un botiguer, aquest li haurà de respondre en català.

Segons l’enquesta de coneixements i usos lingüístics, un 75% dels ciutadans d’Andorra canvien de llengua si l’interlocutor no els respon en català. Sobre això, Escalé assegura que “no ens conformem únicament a ser atesos en català, esperem que el català sigui la llengua primària d’ús per una àmplia majoria de la població, tot protegint la diversitat cultural i la convivència”. I també  és partidari d’aportar més pressupost per a projectes compartits amb els altres territoris de parla catalana: “Això és especialment així per aquells productes per als quals, per una qüestió d’escala, tenim un consum compartit i hi ha un elevat cost de producció, com els llargmetratges i els videojocs”.

Polèmica per l’oposició de ‘youtubers’ i Andorra Endavant

Tot i demanar solament nocions bàsiques, el nou text ha suscitat reaccions contràries, com ara la de l’streamer andalús Agustin51, que fa cinc anys que viu a Andorra i que s’ha queixat sobre el nou requisit lingüístic: “Però què és això? Una dictadura?” També s’ha anunciat la creació de Convivència Cívica Andorrana, amb l’objectiu de fer oficial el castellà a Andorra.

Nova polèmica amb un ‘youtuber’ per l’obligatorietat del català a Andorra: “Però què és això? Una dictadura?”

La cap d’Andorra Endavant, el partit euroscèptic d’extrema dreta, Carine Montaner, ha deixat clar que els tres diputats de la formació hi votaran en contra. S’oposen al fet que hi pugui haver sancions tan altes, que consideren “multes extremistes”: “Crec que estem relliscant cap a un país totalitari més que una altra cosa.” A més, Montaner ha dit que la nova llei del català podria obrir conflictes amb els estats veïns, “pels residents que ens vénen de la Unió Europea. Pot haver-hi queixes per aquesta previsió de llei”. Segons ella, a l’estat francès ja hi han hagut diputats que s’han queixat, en referència a la ultradretana Marine Le Pen, que va dir que podia tenir efectes nocius en els francesos que vulguin obtenir o renovar el permís de residència.

Marine Le Pen critica la nova llei del català d’Andorra perquè pot fer minvar el francès

Fa cinquanta anys, el coronel António Delgado da Fonseca va rebre la missió de la seva vida: dirigir les tropes del Moviment de les Forces Armades (MFA) que van partir de Lamego, al nord de Portugal, amb la missió de derrocar el règim feixista a la ciutat de Porto, el 25 d’abril de 1974.

—Com vau entrar al Moviment de les Forces Armades?
—Jo vaig entrar al moviment en una comissió que hi havia a l’est d’Angola, en una zona molt dura. Era una zona de guerra amb una forta presència de la guerrilla del MPLA. Quan me’n vaig anar, un comandant em va enviar a buscar al vaixell i em va encarregar una missió a Cabinda. Quan es va començar a formar l’MFA, jo vaig passar a ser el correu entre el moviment i els capitans que eren a Cabinda, al nord d’Angola. Vaig tornar a Portugal el gener del 1973 i vaig entrar immediatament en contacte amb els camarades que organitzaven el cop a Porto. Vaig passar a integrar el nucli del nord del MFA. I vaig ser present a la reunió de preparació del cop, que es va decidir a Cascais.

—Abans hi va haver el cop fallit del 16 de març.
—Sí, els oficials que eren a Lamego donant instrucció al curs d’operacions especials van anar a veure el comandant i li van exigir que prengués una posició. Van acabar tots desplaçats a unes altres unitats i, com que el comandament necessitava algú que continués el curs, van venir a buscar-me.

—Poc que sabien què feien…
—Em van dir que no confiés en el comandant i jo pràcticament no coneixia els altres oficials. Però coneixia els sergents i dominava la unitat. De manera que em van nomenar immediatament director d’Instrucció de Comandament i d’Operacions Especials. Uns dies abans del 25 d’abril, la companyia de comandos va rebre l’ordre d’anar de vacances. Però abans d’això, havien de rebre uns vaccins. De manera que vaig parlar amb el metge per retardar la vaccinació i vam aconseguir que el dia 24 la companyia encara fos allà esperant. Però, just aquell dia, a les vuit del matí, va aparèixer el general inspector de l’exèrcit per verificar la unitat. Va passar tot el matí amb mi inspeccionant la instrucció. A l’hora del dinar, entrava amb ell al menjador d’oficials, que és al centre de Lamego, i va aparèixer una persona vestida de civil que em va lliurar un sobre marró. Era l’ordre de les operacions per al cop de l’endemà. Vaig dir que anava a rentar-me les mans i vaig anar al lavabo. Vaig llegir-ho to de pressa i ho vaig memoritzar. Al final de l’àpat, el comandant de la unitat em va dir que havia d’acompanyar el general a les caves de vi Raposeira. I vaig haver de seguir-lo fins a les cinc de la tarda. Mentrestant, havia ordenat, per mitjà del meu xofer, que tots els instructors, oficials i sergents es reunissin a les nou del vespre a la caserna de Penude, on hi havia el Curs d’Operacions Especials. A dos quarts de deu, els vaig explicar què passava. Vam esperar la primera contrasenya. Al final de la primera contrasenya, vaig ordenar de formar el Curs d’Operacions Especials i el curs es va formar com era tradicional. Els vaig fer carregar els carregadors, van rebre granades de mà, l’equipament i racions de combat. A la segona contrasenya [“Grândola, Vila Morena”], vaig ordenar de tallar el cable axial dels telèfons de la caserna i vam prendre el control total de la unitat. Quan ja estava tot preparat, amb el personal format als vehicles i preparat per sortir, vaig picar a la porta del comandant, que dormia tranquil·lament, igual que el general, i li vaig dir que havia de comprendre que havia de restar neutralitzat fins que l’operació tingués èxit. Ell va tremolar una bona estona.

—I ningú s’hi va resistir?
—No, al contrari, hi havia molta gent que volia venir amb nosaltres, però que no podien perquè havien de quedar-se amb missions a la base militar de Lamego, principalment, controlant les comunicacions i la seguretat de la unitat. Jo vaig anar cap a Porto amb la companyia de comandos reforçada amb el grup d’armes pesants, amb munició per a cinc dies de combat.

—Com va ser el viatge fins a Porto?
—Teníem l’ordre d’evitar enfrontaments amb les altres unitats. Com que no teníem ni idea del que passava a Penafiel, vam anar per Entre os Rios sense comunicacions. Les ràdios no funcionaven. Però pel camí vaig aconseguir de trucar a la unitat de Lamego des d’un convent de monges. Tampoc no sabien res. Vaig arribar a Porto a dos quarts de set. La meva missió era neutralitzar immediatament les instal·lacions de la policia secreta, de la PIDE. Però no hi havia comunicacions. Vaig anar al centre d’instrucció i vaig travessar la Baixa de Porto davant la GNR [una policia semblant a la Guàrdia Civil]. La Legió Portuguesa havia sabotat les antenes de ràdio i televisió. Els enginyers de la companyia de telèfons van tallar les connexions. Conclusió: ningú no es comunicava amb ningú.

—I què vau fer?
—A les tantes, em vaig enfadar i vaig dir al comandant de la unitat: “Comandant, això no pot ser. Hem de prendre posicions.” De manera que vaig enviar el personal de la companyia a ocupar la televisió i les ràdios. Va ser un grup comandat pel capità Carneiro, que va obligar la companyia telefònica a restablir les connexions. Van detenir un enginyer i el van obligar a fer-ho funcionar. Mentrestant, les antenes també van començar a funcionar, i les ràdios i la televisió. Al diari Comércio do Porto, hi havia un cartell a la paret que deia que hi havia una revolta militar i la gent va començar a ajuntar-s’hi. El comandant de la policia va ordenar de carregar contra la multitud, tot i tenir l’ordre de no interferir en les operacions. Els nostres militars que sortien de la companyia telefònica van anar darrere d’ells [de la policia] i els van fer fora. Per això, durant dos mesos, no hi va haver policia a Porto. I de sobte, la Baixa de Porto es va omplir de gent cridant “visca el Moviment de les Forces Armades!”, i va començar la revolució.

—Teníeu por que hi hagués alguna intervenció per part d’Espanya?
—Òbviament. L’acord que hi havia entre Salazar i Franco implicava la intervenció en l’altre país si un dels dos era atacat. Per això mateix, per exemple,  vam fer un batalló per a controlar les fronteres a Vilar Formoso.

—I la frontera amb Galícia?
—Al nord no vam tenir la possibilitat de fer-ho, perquè no vam aconseguir de mobilitzar Braga. I el segon comandant de la regió militar de Porto es va refugiar als apartaments de la cobertura de l’edifici i ningú no ho sabia. Es va amagar dins un armari durant la nit i va trucar a Braga per mirar de mobilitzar la unitat i que truquessin als espanyols.

—I després de la presa del poder, què vau fer?
—No vaig tornar a la meva unitat. Vaig restar al quarter general, comandant la Policia Militar. De manera que, immediatament, va començar això que jo en dic l’interregne revolucionari. Amb altres camarades, vaig haver de resoldre els milions de problemes que van sorgir per tot arreu. Perquè, en realitat, la revolució va passar de debò entre els dies 26 d’abril [de 1974] i 25 de novembre [de 1975], el període en què les forces armades vam assegurar la llibertat completa al país. El nostre moviment era format, fonamentalment, pels oficials intermedis i va acompanyar aquest gran moviment social que anava destruint el vell per començar a crear el nou. No hi havia partits lliures, ni sindicats lliures. Després, va arribar la necessitat de preparar els ciutadans, que no estaven acostumats a votar, ni sabien què era, per fer les eleccions. S’havia promès que hi hauria eleccions per a l’Assemblea Constituent. Llavors, vam resoldre de crear la Dinamització Cultural, de la qual jo vaig ser coordinador al nord del país. I aquella va ser una epopeia impressionant. Amb llibertat completa, sense policia, la població es va comportar amb una gran dignitat i van començar a lluitar pels seus drets. A les sessions que vam fer, tothom parlava. Aquest era l’aspecte més curiós d’aquesta revolució en què no hi havia cap repressió. Recordo que al poble de Penafiel, un dia de molta pluja, i sense cap lloc perquè la gent es reunís, van treure totes les vaques al carrer i vaig fer un discurs en un corral. I aleshores, fins i tot, les dones velles del poble van prendre la paraula per dir sense embuts què sentien i què volien!

—I aleshores va venir el terrorisme de l’extrema dreta…
—Sí. A partir de l’anomenat “estiu calent” del 1975, els partits van començar a conquerir el poder. António de Spínola va fer un intent de cop l’11 de març i després va fugir cap a Espanya. A partir d’aquí, l’extrema dreta es va manifestar, sobretot, en el MDLP, amb diners de gent molt rica i amb moltes connexions a Espanya. En un moment determinat, vam aconseguir d’infiltrar gent nostra al MDLP i, fins i tot, vam tenir un element present en algunes reunions a Galícia i a Madrid.

—Diríeu que aquest ha estat el període més bonic de la vostra vida?
—El més bonic i més treballat! Durant molt de temps puc dir que vaig treballar divuit hores el dia, sense parar.

—I avui? Com ho veieu?
—Els índexs socials han millorat brutalment i les conquestes de la revolució continuen presents a les lleis. Però algunes no s’apliquen. Ningú no entén gaire com és que el dret d’expressió no és real, per exemple. Els mitjans de comunicació són propietat de mitja dotzena de persones, únicament, de manera que el ciutadà ha guanyat drets de representació amb la democràcia per mitjà de les eleccions, però no té capacitat d’expressar res. Abans, durant la revolució, hi havia més participació cívica, més participació en la vida de la societat.

 

La presidenta del govern de les Illes, Marga Prohens, ha decidit de destituir el director general de Transparència, Jaume Porsell, per haver al·legat falsament que disposava de tots els permisos comercials al seu establiment agroturisme.

El cas es remunta a la setmana passada, quan un grup d’inspectors del Consell de Mallorca va visitar l’establiment d’agroturisme de Porsell a Andratx i li obriren un expedient per incomplir els requisits de la declaració responsable d’inici d’activitat turística.

En un comunicat, la conselleria ha ressaltat que, tot i que Porsell va acreditar que no és administrador de la societat gestora de l’establiment i que el servei d’inspecció turística del Consell de Mallorca ha constat que no té activitat, “la infracció detectada amb la presentació de la declaració responsable d’inici d’activitat turística suposa una circumstància incompatible amb la continuïtat en el seu càrrec”.

El selectiu de les borses estatals, l’Íbex-35, va tancar la sessió d’ahir per sobre del nivell d’11.000 punts que va aconseguir poc després d’una hora de cotització. És una alçada important que no assolia del juliol de l’any 2015 ençà, llevat d’una sessió del mes passat. El motiu immediat de la pujada de l’1,7% va ser que a primera hora del matí es va saber que l’activitat empresarial de la zona euro havia augmentat a l’abril, per segon mes consecutiu, segons l’avanç de l’índex PMI dels directors de compres. A la resta de borses europees el comportament durant la jornada va ser si fa no fa, amb fortes pujades. Avui hi ha hagut una lleugera recollida de beneficis (-0,4%).

Precisament a l’última Píndola (d’abans-d’ahir, dia 22) comentava que els empresaris catalans tenien més confiança en el futur i que havia millorat  l’estimació de creixement de l’Idescat per l’economia catalana, gràcies a un consum familiar i una demanda externa superiors, malgrat que les exportacions del gener i el febrer havien estat negatives. Si les coses van millor a Europa, on tenim els principals clients, aquí també s’animaran.

Però, què diuen els directors de compres? Doncs diuen que l’economia de la zona euro ha començat el segon trimestre amb bon peu, perquè l’índex PMI Compost ha fet un pas significatiu per a situar-se en territori de creixement. Aquest avanç ha estat impulsat pel sector de serveis, amb una activitat comercial que ha tornat a agafar força. A partir d’aquí, els analistes diuen: “La previsió per al PIB indica una expansió del 0,3% el segon trimestre, que concorda amb el ritme de creixement observat el primer trimestre, tots dos mesurats en comparació amb els trimestres anteriors respectius.”

Diversos factors indiquen que la recuperació en el sector dels serveis privats, que representa un 75% de tota l’economia de la zona euro, probablement es mantindrà. En primer lloc, hi ha hagut un impuls positiu en les noves comandes d’aquests dos últims mesos, que es tradueix en una política de contractació més agosarada. En segon lloc, els augments dels preus que cobren no solament responen al creixement registrat en els costs, sinó que, a més, reflecteixen la confiança de les empreses a l’hora de fixar-los. Finalment, s’apunta que la recuperació es produeix simultàniament en les dues economies més importants, Alemanya i França. Això fa pensar en la presència de factors comuns, com ara una inflació menor i sous més alts, que enforteixen el poder adquisitiu dels consumidors i contribueixen a reanimar el sector de serveis.

Quant al sector manufacturer, que ha estat la ventafocs d’aquests últims temps, manté un cert pessimisme: “El millor comentari que se’n pot fer és que a l’abril la producció cau al ritme més lent en dotze mesos i que les pèrdues d’ocupació s’han atenuat lleugerament”, assenyalen. Penso que també ha estat positiu que en les cadenes de subministrament, després d’un breu allargament al començament de l’any en resposta als trastorns a la mar Roja, els terminis de lliurament dels proveïdors s’han escurçat per tercer mes consecutiu a l’abril, i han registrat la millora més important d’ençà de l’agost del 2023.

Fora d’aquests punts concrets, diuen que les noves comandes a la indústria continuen disminuint. La feble demanda de productes industrials també es reflecteix en una disminució marcada del volum de materials per a la producció que han comprat les fàbriques. I, a partir d’aquí, conclouen: “Tot i que preveiem una recuperació en el sector manufacturer cap a mitjan any, no es poden menystenir els factors estructurals que encara influeixen en el sector.”

Sempre segons l’informe, per països, em sembla important que Alemanya hagi tornat al territori de creixement que assenyala l’índex conjunt, per primera vegada en deu mesos, perquè una revifalla considerable en el sector dels serveis ha anat acompanyada d’una atenuació de la desacceleració a la indústria manufacturera. A més, avui hem sabut, per una altra font, que el clima empresarial d’Alemanya millora a l’abril més que no es preveia i fins al nivell més alt en onze mesos. Segons l’índex Ifo, puja a 89,4 punts, en contrast amb els 87,9 del març, cosa que significa el tercer augment mensual consecutiu. Mentrestant, l’índex Ifo d’expectatives també augmenta a 89,9 punts, des de 87,7, un nivell que no s’aconseguia de fa un any. El fet que la màquina tractora tradicional de l’economia europea comenci a agafar velocitat és una bona noticia que ens afecta a tots.

Mentrestant, França, que també fa temps que ranqueja, a l’abril tan sols presenta una contracció marginal de l’activitat total, la més feble d’aquests últims onze mesos, perquè l’augment de l’activitat del sector de serveis, el primer registrat del maig del 2023 ençà, ha contribuït a neutralitzar un declivi persistent en el sector manufacturer.

No obstant això, és a la resta de la zona euro, considerada col·lectivament –l’avanç dels PMI analitza solament el global de la zona, França i Alemanya,– on s’ha observat el millor resultat, perquè l’activitat total ha augmentat per quart mes consecutiu a l’abril, en resposta a una forta expansió de l’activitat al sector de serveis i a una producció manufacturera pràcticament estable. Cal pensar que l’estat espanyol –del qual no tindrem informació particular fins a final de mes– és un dels afavorits en aquesta evolució. I, dins l’estat, és clar, també hi haurà hagut més impuls a Catalunya. Haurem d’esperar encara uns quants dies per a saber-ho.

Amb vista al futur, les expectatives empresarials per als dotze mesos vinents s’han atenuat lleugerament en comparació amb les del març, però de totes maneres han estat molt bones, perquè han assolit el segon nivell més alt registrat aquests catorze darrers mesos. I, si bé la distància actual entre aquests dos grans sectors es manté, l’informe destaca que és la més minsa en un període de més de dos anys. Un altre aspecte positiu a tenir en compte. De mica en mica, doncs, sembla que la zona euro es va despertant de la letargia…

El govern d’Eslovàquia, presidit pel socialdemòcrata Robert Fico, ha aprovat el tancament de la cadena de radiotelevisió pública RTVS, empresa a la qual acusa d’informar de manera subjectiva i no independent. L’executiu de coalició –format pel Smer de Fico, el també socialdemòcrata Hlas i el conservador Partit Nacional Eslovac– han aprovat el polèmic tancament, que ara haurà de validar el parlament.

Al Consell Nacional d’Eslovàquia els partits de govern tenen majoria absoluta i és previsible que la iniciativa sigui aprovada. El primer ministre Fico ha dit que espera que la votació es faci el juny. El tancament ha rebut crítiques tant de l’oposició, com de periodistes crítics amb el govern. Ambdós acusen l’executiu de voler substituir la RTVS, que consideren objectiva i independent, per una emissora de propaganda afí.

Organitzacions no governamentals ja van anunciar setmanes enrere que enviarien cartes a la Comissió Europea i al Parlament Europeu perquè bloquin el tancament de la RTVS. La mateixa presidenta eslovaca, Zuzana Caputova, que acaba mandat al juny, ha rebutjat la mesura.

El primer ministre Fico i la ministra de Cultura, Martina Simkovicova –impulsora de la mesura– han criticat en reiterades ocasions a la direcció de la RTVS per suposada parcialitat. De fet, ja van intentar de destituir-ne el director general, però la maniobra va quedar en res perquè té mandat fins al 2027.

Ara l’executiu intenta de substituir la RTVS per una altra nova anomenada STVR. A part del canvi de nom, la proposta del govern recull el nomenament del director general de la radiotelevisió a través d’un consell format per uns quants membres, tres d’ells seleccionats pel Ministeri de Cultura. També advoca per la creació d’un consell que supervisi la programació.

El canal de televisió públic espanyol TVE ha aturat la promoció de l’estrena del programa Supernanny, que s’havia d’estrenar aviat però que encara no tenia data. És una adaptació del programa britànic amb el mateix títol –emès a TV3 entre el 2005 i el 2007– que mostra com una experta en educació assessora famílies incapaces de gestionar el comportament dels seus fills. En el primer vídeo promocional que TVE va publicar a les xarxes s’hi veia un dels pares parlant a la càmera amb un tatuatge al colze d’un sol negre, un símbol nazi pretesament basat en la mitologia vikinga, cosa que va aixecar molta polseguera a les xarxes. Ara s’ha sabut que TVE va aturar la promoció del programa després de la polèmica i que, a més, ahir el consell d’administració del canal va decidir de suspendre-la fins a nova ordre. La decisió fou de la presidenta interina de RTVE, Concepción Cascajosa, que no en veu clara la idoneïtat, segons que va informar l’agència EFE.

¿Cómo vais a pedir a @rtve que te informen bien del origen del Batallón Azov o que no emitan imágenes legitimando a Stepan Bandera y otros colaboracionistas de las SS, si ni siquiera distinguen un nazi cuando emiten Supernanny en @La1_tve? Porque es eso, desconocimiento, ¿verdad? pic.twitter.com/b8FC7Did1p

— Zugasti (@irezugasti) April 11, 2024

Quan va esclatar la polèmica, fonts de la productora –Warner Bros – ITVP– van dir a Vertele que el pare estava “destrossat” pel que s’havia publicat sobre ell a les xarxes; negava que fos seguidor del nazisme i deia que, només, era afeccionat a la mitologia vikinga. Justificava el tatuatge dient que el sol negre és un símbol viking que representa el Ragnarok, la creença d’una batalla per la fi del món. A més, la productora afegia que té més tatuatges de símbols vikings, com el símbol màgic Vegvísir, el déu Odí o del Valhalla (un equivalent nòrdic del paradís). De totes maneres, el mateix article de Vertele donava veu a una divulgadora i experta en el món viking que negava que el sol negre fos realment un símbol viking i deixava clar que era un símbol nazi. Ara, es deixava a l’aire que el pare que sortia a Supernanny en fos realment conscient quan se’l va tatuar.

La direcció de RTVE fa implosió: la presidenta i el director de continguts són destituïts

El mateix dia de la publicació d’aquell article, TVE va esborrar de les seves xarxes el vídeo promocional on es veia el tatuatge nazi i no l’ha tornat a penjar. En compte d’això, va penjar un altre vídeo promocional amb noves imatges del programa i amb l’aparició del mateix pare, però amb escenes on no se li veu el braç.

'Supernanny' llega a RTVE para acompañar a familias ante los retos de la crianza.@Rocioramos_paul recorrerá la geografía española con el objetivo de apoyar a familias que buscan mejorar en la educación de sus hijos.

PROXIMAMENTE EN LA 1 pic.twitter.com/RU2seq19uV

— La 1 (@La1_tve) April 12, 2024

Per si no n’hi hagués prou, la defensora de l’audiència de RTVE, María Escario, va enviar una carta a la presidenta interina de RTVE mostrant la preocupació pels efectes que pot tenir en els menors que apareixen al programa l’exposició pública de les seves rebequeries. Situació que, deia, “podria vulnerar els seus drets fonamentals i estigmatitzar-los en el seu entorn social”. Per tot plegat, demanava a la presidenta que consideressin la conveniència d’emetre aquest programa a la televisió pública espanyola.

A més, segons que va dir la presidenta interina durant la reunió del consell d’administració, també ha rebut una carta de la ministra de Joventut i Infantesa espanyola, Sira Rego, en què mostrava la preocupació per l’emissió del programa.

Anys enrere el canal privat Cuatro en va fer una adaptació espanyola, i ara TVE preparava nous episodis protagonitzats per la mateixa mainadera, la psicòloga Rocío Ramos-Paúl. Durant l’emissió a Cuatro ja s’havia qüestionat que fos adequat de televisar aspectes íntims de les famílies i, en concret, dels infants, en moments de tensió i incomoditat.

Els quatre investigats per la protesta contra el rei Felipe VI a Caldes de Malavella (Selva) el juliol de l’any passat han negat que desobeïssin les ordres de cap agent dels Mossos d’Esquadra ni que posessin el perill el trànsit. Han estat citats avui als jutjats de Santa Coloma de Farners (Selva).

Els quatre activistes, que van prendre part en una manifestació de protesta, van aconseguir d’entrar dins el complex Camiral Golf & Wellness, on hi ha l’hotel en què es feia l’acte, i els Mossos els van denunciar pels delictes de desobediència i contra la seguretat del trànsit. La defensa reclama que s’arxivi el cas perquè forma part del dret de protesta i avança que si el jutjat no ho fa demanaran d’acollir-se a la llei d’amnistia.

Els investigats han rebut el suport de desenes de persones que han assistit a l’acte organitzat per la Coordinadora Antimonàrquica. També hi ha participat la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu.

Entitats nord-catalanes han començat una campanya perquè el Consell Departamental dels Pirineus Orientals inclogui les denominacions “Catalunya del Nord” i “País Català” en la consulta que organitza per a canviar el nom. El principal motiu que l’administració ha donat a les entitats per refusar-ho és que el consell d’estat francès no admetria aquestes denominacions i, en canvi, proposen com a alternativa el de “Pirineu Català”, que consideren que podria ser avalada per les autoritats franceses. E

ls impulsors de la campanya es reuniran avui a la tarda amb representants del Consell Departamental per a proposar les denominacions. Les entitats critiquen que es descartin les denominacions que més representen el territori abans que els ciutadans les puguin votar.

El Consell Departamental dels Pirineus Orientals prepara un procés participatiu per canviar el nom. Consideren que és una denominació que no representa al territori, i per això han encetat un procés per tal que la gent pugui elegir un nom més representatiu. Per a unes quantes entitats nord-catalanes aquesta és una bona notícia que hauria de permetre reflectir la identitat cultural de la zona. Així ho explica el president de Catalunya Nord per la Independència, Hervé Pi, en declaracions a l’ACN.

Per això plantegen dues denominacions possibles: per una banda, hi ha Catalunya Nord o Catalunya del Nord. Per a Pi, aquest és el nom que més representa al territori. Per altra banda, també proposen País Català, una denominació que s’ha popularitzat molt en els últims anys. El president de Catalunya Nord per la Independència recorda que hi ha molts pobles que han penjat cartells amb aquest nom als accessos i en cap cas ha ocasionat problemes. Avui, l’associació ha denunciat que el Consell Departamental hauria descartat incloure aquestes dues denominacions a la consulta. El motiu seria que el consell d’estat francès refusaria qualsevol denominació que inclogui la paraula Catalunya o un derivat.

Sobre això, fonts del Consell Departamental expliquen que no s’ha descartat oficialment cap denominació que porti en el si la catalanitat del departament, però sí que s’han descartat d’altres, com per exemple, “Pirineus Mediterranis”.

Per a Hervé Pi, però, aquesta decisió genera preocupació per al teixit associatiu nord-català perquè atempta contra els principis democràtics. El president de l’entitat recorda que hi ha un departament que es diu Occitània i en cap moment van trobar-se amb traves per part del consell d’estat. Per això no entendrien que ara s’oposessin a la denominació de Catalunya Nord.

De moment, el Consell Departamental dels Pirineus Orientals ha convocat les entitats i associacions culturals a una reunió aquest mateix dimecres a la tarda per abordar la situació. A partir d’aquí, les entitats volen que se les escolti i que el consell canviï d’opinió. En el cas en què no rectifiquin, Hervé Pi assegura que faran “una crida al boicot” de la consulta.

Pi ha afegit que entén que la consulta no pot incloure “50 propostes de noms” per això ha defensat que hi hagi una tria amb les que tenen més suport. En el cas en què la de Catalunya Nord o País Català no aconseguís aquest suport entendrien la decisió, però s’oposen frontalment que es descarti d’entrada.

Un altre mal dia per a Eduardo Zaplana a la sala Tirant I de la Ciutat de la Justícia de València. L’ex-president de la Generalitat ha hagut d’escoltar avui com els tres agents de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil que el van investigar el situaven al centre de la trama. “Ell era qui prenia les decisions, encara que no hi apareixia de manera directa.”

D’aquesta manera els tres agents que han declarat com a experts han rarificat les conclusions del seu informe. Relacionen Eduardo Zaplana amb tres societats per a disposar dels diners de les comissions: Costera del Glorio, Medlevante i Gedesarrollo. Els agents han dit que Zaplana, aparentment, va traure fonts de Costera del Glorio, i que darrere els moviments de les altres dues també hi havia decisions preses per ell.

Eduardo Zaplana ho nega tot

Una visita de Pachano a l’hospital de la Fe

Quan el tribunal els ha demanat més detalls sobre les operacions, un dels agents ha explicat que l’ex-president es va oposar a obrir un compte bancari relacionat amb Medlevante. En el cas de Gesdesarrollo, ha dit que el testaferro confés Joaquín Barceló, Pachano, va rebre una oferta per a comprar una parcel·la a la Vila Joiosa. En aquell moment Barceló va dir que no podia respondre immediatament, que qui havia d’acceptar era un altre soci. Pachano no va dir el nom de Zaplana, però en el seguiment que li feien van veure que aquell mateix dia anava a l’hospital de la Fe de València, on hi havia l’ex-president ingressat. En eixir-ne, Barceló va fer una telefonada per acceptar l’oferta. “La paraula que va dir va ser: ‘conforme'”, ha recordat.

Judici contra Zaplana: l’amic ‘Pachano’ canta i deixa caure l’ex-president

Reunions clau amb Juan Cotino

Els experts han descrit algunes reunions que han qualificat de “clau” durant els períodes en què s’adjudicaven els serveis. Concretament, s’han referit a trobades entre Zaplana i Juan Cotino, que va ser president de les Corts i director general de la policia espanyola i feia negocis mitjançant l’empresa familiar, Sedesa. “Juan Cotino va tenir un paper fonamental en la trama”, han dit. I han explicat que va ser ell qui anà a Luxemburg per a lliurar sis-cents mil euros en efectiu amb què es va constituir Imison, l’empresa que vertebra l’estructura de societats.

Els agents han dit que, després d’aquest viatge, Zaplana i Cotino es van reunir, que ho van tornar a fer quan es van obrir les propostes a la mesa de contractació i encara una altra vegada l’endemà de les adjudicacions. “Les reunions de Zaplana en cada moment temporal de la investigació van vinculades a la persona que en aquell moment és l’actor principal.”

Vicente Cotino confessa que van pagar comissions a Zaplana per indicació del seu oncle Juan Cotino

Els investigadors han fet aquesta afirmació basant-se en les agendes d’Eduardo Zaplana. La setmana passada, un nebot de Juan Cotino declarà que el seu oncle havia estat un dels principals actors de la trama, però Zaplana va negar cap reunió amb l’ex-president de les Corts, va dir que no hi havia cap nota en la seua agenda que certificàs les reunions i encara va voler-ho remarcar tot dient que la relació entre ell i Cotino era molt dolenta. “No ens aveníem gens”, va dir.

Dinou anys de presó

L’audiència de València jutja Eduardo Zaplana i catorze persones més pel cas Erial, que té a veure amb el cobrament de més de deu milions d’euros en comissions per les adjudicacions del servei d’ITV i els parcs eòlics del País Valencià. S’ha calculat que el frau és de vint milions d’euros. La fiscalia demana per a Eduardo Zaplana una pena de dinou anys de presó. Al banc dels acusats s’hi asseu un altre ex-president, José Luís Olivas, també ex-president de Bancaixa.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha defensat que l’acord de govern sobre el Hard Rock “no canvia el rumb ni la naturalesa del projecte que hi havia fins ara” i ha argumentat que es tracta d’un document impulsat per actualitzar característiques tècniques. De Belfast estant, Aragonès ha recordat que és un projecte que no considera una prioritat i que no tenia ni un euro previst al pressupost que finalment no van tirar endavant. El president ha negat haver amagat aquest acord i ha recordat que és el govern mateix qui l’ha fet públic a través del portal de transparència. En aquest sentit, emmarca les crítiques sorgides després de la notícia al clima de campanya: “No entraré en dinàmica electoralista”.

Segons ha avançat La Directa, el 27 de febrer, el mateix dia que es va tancar l’acord de pressupost amb el PSC, l’executiu va fer un acord de govern que consta de dos punts relacionats amb el projecte del Hard Rock.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha tret ferro a la transcendència del document i ha afirmat que només actualitzava característiques tècniques del projecte. “Tothom sap que aquest projecte no és el meu projecte, no és la meva prioritat”, ha remarcat Aragonès. El president ha exposat que si el Hard Rock tira endavant serà a través d’un acord entre privats i pel procediment urbanístic garantint la seguretat jurídica: “El govern tenim eines limitades per decidir si ha de tirar endavant o no”.

Després de la informació publicada, els Comuns han acusat el govern de mentir i prendre el pèl a la ciutadania, mentre que el PSC ha insistit que el Hard Rock no va formar part de la negociació del pressupost per al 2024. “Jo crec que en campanya tothom aprofita i no entraré en la dinàmica partidista i electoralista”, ha dit Aragonès i sí que ha volgut deixar clar que no hi havia ni un euro per al Hard Rock en el pressupost: “No tenia cap recurs i aquest document no canvia res”.

També ha negat que el govern hagi volgut amagar res: “El govern adopta desenes d’acords que es publiquen al portal de transparència, és un acord públic des de fa setmanes, i era publicat”.