Fa més de mig any que Òmnium Gironès no té junta. Després d’uns mesos de desavinences tècniques i personals internes, una gran part de l’assemblea territorial va dimitir a final del 2023, fins que van quedar-ne quatre membres i prou, entre ells, la presidenta d’aquell moment, Núria Giol (que havia assumit el càrrec l’octubre del 2022, quan va relleva Sergi Font). Ella i els tres membres que quedaven van voler executar els projectes que restaven pendents i van organitzar una assemblea general ordinària per a escollir una nova junta “amb aires nous i un pla de treball nou”. Però aquella assemblea no es va arribar a fer mai: el secretariat nacional d’Òmnium va dissoldre la junta al març perquè tan sols quedaven quatre membres dels quinze, i els estatuts estableixen que ha d’haver-hi, com a mínim, dos terços de representació.

En aquell moment, la direcció nacional va voler intervenir per mirar de resoldre el conflicte (que insisteixen que sempre ha estat per discrepàncies personals i no pas per motius organitzatius o polítics vinculats amb l’entitat), però no ho va aconseguir. Va ser llavors quan es va decidir d’externalitzar-ne la gestió en una empresa per encàrrec de la direcció nacional, que tampoc va reeixir. Amb tot plegat, Òmnium Gironès ha estat uns mesos sense ningú al capdavant, amb totes les conseqüències que això comporta (especialment, quant a les activitats que organitzaven i les reunions), i depenent de les decisions que prengués la direcció nacional. Aquesta ha estat una de les principals causes de malestar entre un sector dels socis. Però a Barcelona asseguren que, tot i que no hi ha junta, “no ha deixat d’haver-hi mai un òrgan gestor”. Ara bé: durant uns mesos (del març fins al final de la primavera) a la seu d’Òmnium Gironès no hi havia ningú: van deixar de fer-se les reunions i tampoc no hi havia personal tècnic.

Poques explicacions

“Insistíem a la direcció nacional que s’havia d’explicar als socis què havia passat, però no es va voler intervenir”, expliquen fonts d’Òmnium Gironès consultades per VilaWeb. Segons que diuen, va dissoldre la junta i no es va comunicar la situació als socis de l’entitat fins al cap d’uns mesos, cosa que va causar una gran incertesa.

En canvi, fonts de la direcció nacional d’Òmnium consideren que sempre han intentat de vetllar pel bon funcionament de l’entitat, també de les territorials. De fet, d’ençà de fa uns mesos, han estat treballant per crear un grup impulsor per al Gironès amb gent implicada i amb una llarga trajectòria al teixit associatiu de la comarca i a Òmnium per tal de construir una nova junta l’any que ve. Segons que ha pogut saber VilaWeb, ahir al vespre, es va fer una reunió a Girona per a consolidar definitivament aquest grup impulsor, amb la presència de membres de la direcció nacional i la territorial. L’objectiu d’aquesta gestora per als mesos vinents és presentar una nova junta territorial, que serà votada a la pròxima assemblea general ordinària, prevista per a final d’any, però encara sense data definitiva. “Preferim una junta nova i cohesionada que no pas una junta ràpida”, declaren.

VilaWeb ha pogut parlar amb alguns dels socis de la territorial, que han declarat que, si bé els van enviar un breu comunicat sobre de la creació de la gestora, d’ençà de l’abril no els han dit res més. “Vam preguntar qui era la gestora i què faria, però ha estat impossible parlar amb algú de nacional. No hi ha cap comunicació amb els socis des del mes d’abril. Hi ha hagut baixes de socis enfadats, hi ha hagut gent que ha dimitit i s’ha donat de baixa…  No ens han donat mai cap explicació.” De fet, un d’ells declara: “Hi ha persones motivades que feien avançar el projecte, però ells [Òmnium Nacional] s’han carregat el múscul militant. Hi havia gent fent feina que, malgrat la pèssima gestió, volia continuar amb el projecte, però no ha estat possible perquè se’ls ha fet fora. Parlen d’unitat i compromís, i després fan fora les persones que treballen realment per la unitat i compromís del país. És molt trist.” Fonts de la direcció nacional diuen que la presidència “ha anat informant internament els socis” sobre la situació.

Tot i que sembla que aquests dies vinents es podria desblocar la situació, fonts d’Òmnium Gironès consideren que hi ha persones que “hauran de donar moltes explicacions per les gestions que s’han fet”, i acusen l’organització de ser una entitat “opaca” que amaga informació als socis. “Només han respost quan la cosa s’ha fet pública. Quan era una qüestió només interna, no contestaven.” En definitiva, critiquen que les decisions es prenguin a Barcelona de manera “vertical”.

Òmnium Gironès és una territorial amb gairebé set mil socis, i amb una forta presència a l’agenda cultural de la ciutat de Girona. Es va crear el 1972 i, d’ençà d’aleshores, no s’havia trobat mai amb una situació així.

 

The Washington Post · Susannah George, Mohamad El Chamaa, Kareem Fahim i Annabelle Timsit

 

Beirut. Noves explosions relacionades amb dispositius electrònics van matar almenys una persona i en van ferir més de cent al Líban ahir, dimecres, l’endemà del dia que milers de persones van ser ferides per la detonació de cercapersones utilitzats per membres de l’Hesbol·là, segons informacions de l’agència estatal de notícies libanesa.

La font de les explosions d’ahir encara no és prou clara. L’agència estatal va informar que algunes havien estat causades per cercapersones que encara es conservaven dins de cases, al sud del Líban i als suburbis de Beirut. Una va passar al sud de Beirut, mentre se celebrava el funeral de quatre persones que havien mort a les explosions d’abans-d’ahir.

En el funeral, s’havia començat a congregar una multitud, quan hi hagué una explosió que va fer que la gent fugís i s’escampés el caos.

“Si teniu un dispositiu, traieu-ne la bateria ara mateix!” cridaven els membres de la seguretat de l’Hesbol·là als assistents. “Apagueu els telèfons, poseu-los en mode avió”, cridaven constantment joves amb samarretes negres i pantalons caqui.

Els assistents al funeral van explicar que un radiotransmissor manual havia explotat a la mà d’una persona al costat de la multitud. Les ambulàncies es van haver d’obrir pas entre carrers plens d’homes i dones vestits de negre que agitaven banderes del partit.

L’Hesbol·là va respondre que continuaria les seves operacions militars contra Israel per “donar suport a Gaza” després de l’atac sense precedents contra la xarxa de comunicacions del grup.

Dimarts van morir no pas menys de dotze persones i 2.800 van ser ferides quan els cercapersones van detonar simultàniament al voltant de les 15.30, segons que va explicar el ministre de Salut libanès, Firas Abiad, en una conferència de premsa. L’atac, que l’Hesbol·là va atribuir a Israel, va saturar completament el precari sistema mèdic del país i va augmentar la tensió que feia mesos que s’acumulava a la frontera entre Israel i el Líban. Tots els hospitals del Líban van rebre dotzenes de ferits, i en alguns casos centenars. Els centres sanitaris no tenien capacitat per a reaccionar.

Israel, que normalment no s’atribueix les operacions que comet a l’estranger, va declinar de comentar si n’era el responsable. Els experts consultats creuen que l’atac va ser una operació sofisticada i planificada, basada en la col·locació d’explosius als dispositius abans que l’Hesbol·là els distribuís.

El fabricant de cercapersones taiwanès Gold Apollo, del qual es va veure el logotip en alguns cercapersones destruïts, va aclarir ahir que no els havia pas fabricats, sinó que havien estat “totalment gestionats” per una altra empresa anomenada BAC Consulting Kft, una companyia hongaresa autoritzada a utilitzar la marca de Gold Apollo en algunes regions. BAC no va respondre tampoc a les sol·licituds de comentaris.

Un grup de dones al funeral de quatre membres de l’Hesbol·là a Beirut (fotografia: Wael Hamzeh).

Al Líban, l’atac fou vist com un assalt gran i aterridor i va ser àmpliament condemnat, fins i tot pels crítics de l’Hesbol·là. Hi va haver víctimes a Beirut, la capital; a ciutats del sud, prop de la frontera amb Israel; a la ciutat costanera de Tir; i a la part nord del país.

L’impacte de la detonació dels cercapersones –pocs minuts després de la sortida de les escoles– s’ha comparat amb l’explosió mortal al port del 2020, que va matar més de 200 persones i en va ferir milers. Ha tingut un impacte enorme.

Entre els morts de dimarts hi ha una nena de vuit anys i un nen d’onze. El personal mèdic va fer 460 intervencions –també a persones amb ferides a la cara, als ulls i als dits– i 300 ferits es troben en estat crític, segons les dades del govern libanès. L’ambaixador de l’Iran al Líban i el govern de l’Irac han enviat metges i més professionals sanitaris al Líban, juntament amb més de quinze tones de subministraments i ajuda mèdica.

Escoles i universitats van romandre tancades ahir i els sindicats van convocar vagues en solidaritat amb les víctimes. “Reiterem les nostres crides a la màxima solidaritat nacional en aquestes difícils circumstàncies”, va publicar Ibrahim Mneimneh, un dels membres independents del parlament libanès.

Nombrosos governs estrangers van advertir que l’atac podria ser el preludi d’una escalada bèl·lica entre Israel i l’Hesbol·là.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aviat començarà la tardor i, per tant, el Temporada Alta – Festival de Tardor de Catalunya. La consolidada porta d’entrada de teatre internacional ja fa trenta-tres anys que camina, enguany amb 110 companyies, 23 de les quals internacionals. VilaWeb va visitar fa pocs dies Salvador Sunyer, ànima del festival i un dels tres fundadors, per parlar-ne, però també per comparar la producció cultural catalana amb l’europea, avaluar el pes de les perifèries com a centres de creació i saber aspectes vitals de la seva vida, tan i tan lligada a Salt.

Salvador Sunyer, director del Festival Temporada Alta (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Qui era la vostra mare, Carme Bover?
—Bibliotecària d’aquí a Salt. Però també et diré la veritat. El que més recordo d’ella és la cuina. La meva gran passió és la literatura, la segona la cuina, la tercera seria el teatre.

—El vostre pare es diu Salvador Sunyer; vós, Salvador Sunyer; i un dels fills, Salvador Sunyer.
—No tenim imaginació. I n’hi ha un altre, de Salvador Sunyer, un besavi.

—I el vostre pare veig que va ser un home polititzat. Va estar al PSC de Girona. Pot ser?
—No, no va ser mai del PSC. El pare, a 10 anys, 12 o 15 anys, amb la guerra, no va estudiar, va treballar en una farmàcia. Ja de més gran va començar a estudiar i a aprendre català, i va a fer classes de català a l’època franquista. Quan arriba la transició, això que en diuen la democràcia, va ser senador per l’Entesa dels Catalans, la primera candidatura unitària de les esquerres de Catalunya; hi havia el PSUC, Esquerra Republicana… Ell va ser diputat, com a independent, en una llista del PSC, i alcalde de Salt. També com a independent.

—Quin ambient es respirava a casa?
—Bàsicament, el que més vam mamar és el ram dels llibres. Cada nit, des de tres o quatre anys, els cinc germans asseguts a terra, i el pare llegia una hora, mitja hora, tres quarts. Cada dia. Recordo que ens llegia Tirant lo Blanc.

—I això llegir us ha quedat?
—Sí, llegeixo dues hores, tres. Sempre estirat, durant la migdiada, i a la nit molt. Quan em desperto, llegeixo una estona i torno a dormir. Ara tinc El refugi del temps de Gospodínov; Un cor furtiu, de Xavier Pla; i els Essais de Montaigne.

—I els quatre avis, qui eren?
—Una de les meves àvies treballava en una fàbrica tèxtil d’aquí. Explicava que quan el pare tenia dos mesos ella ja treballava. I els permetien de tenir el nen a sota el teler. El seu home era pagès, que feia de jardiner de casa gran d’aquí. I de la banda de la meva mare, l’avi tenia el títol de dentista per la república. Quan van entrar els nacionals l’hi van prendre i fins que es va morir (jove, d’un atac de cor) va fer de dentista sense títol oficial. La gent entrava mig d’amagat a casa l’avi.

—I teniu tres fills.
—De fet, cinc. La Montse, la meva germana, va tenir un càncer de cervell. El seu home, fent fotografia d’alta muntanya, va desaparèixer. Quan va desglaçar van trobar-ne el cos. Van morir tots dos, sí. I nosaltres ens vam quedar les dues nenes. Per tant, de fet, en tinc cinc, de fills. Salvador, Nina, Josep, Ariadna i Nora.

Salvador Sunyer, director del Festival Temporada Alta (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Sou fill de Salt, i quan diuen Salt penso en Adrià Puntí.
—Modest Prats sempre deia que de Salt culturalment han sortit coses molt potents. Adrià Puntí, el Talleret de Salt, gent del món de la fotografia, Guillem Terribas. Ara diem de Salt, però això és una cosa que passa: els centres històrics solen recollir la cultura assentada dominant i és de les perifèries on solen sortir les coses una mica noves. La gent jove, la gent nova, la gent amb esperit, no pot pagar-se una casa al centre de Girona, i ja no parlem de Barcelona o París.

—Quins estudis teniu?
—Jo no tinc estudis. Batxiller. Jo sóc dels 57, l’època de la contracultura, i uns quants vam decidir de no estudiar, simplement. Com una actitud, política o de vida.

—I quan vau acabar, l’institut què vau fer?
—Vaig fer 7 o 8 anys d’hortolà. I bé que vivia. Tenia milers de tomaqueres, i un mercat. I enviava maduixes a Mallorca. Després vaig deixar això, i vaig fer uns quants anys classes de català per a adults. Tenia el títol oficial. Fins que Quim Nadal, alcalde de Girona, em va dir: volem muntar un centre, que és el Centre Cultural de Mercè; fes-me un projecte. Vaig estar-hi quatre anys, perquè l’administració no és per a mi.

—Diu que heu fet d’escalador?
—No, no he fet d’escalador. He escalat, que és molt diferent. A mi m’agrada molt la cuina, tant comprar com cuinar.

—El 1992 comenceu Temporada Alta. Per què?
—Som Quim Masó, Josep Domènec i jo. En aquell moment, a Girona hi havia una programació de províncies, i vam dir: “Home, hauríem de fer alguna cosa diferent.” El primer any, quatre espectacles: Els contes misògins de les T de Teatre, el primer espectacle que van fer; Degustació, del Talleret de Salt; American buffalo, de la companyia la Gàbia, que ja no existeix; i un cabaret de Las Veneno. Eren 6.000 euros de pressupost.

Salvador Sunyer, director del Festival Temporada Alta (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—I com definiríeu, trenta-tres anys després, Temporada Alta?
—Dient quatre coses. Primera, és una porta d’entrada aquí, de teatre internacional. Segona, vol ser una mica un motor. Enguany, hi ha 25 espectacles que són coproduïts pel festival. La tercera és l’intent que sigui una porta de sortida. Aquest any, per primera vegada a Avinyó s’ha vist un espectacle en català que vam coproduir. I a Avinyó fa setanta-vuit anys que s’hi fa un festival. I quarta i última: a Catalunya a teatre hi va un 7% de la gent. A Girona, un 11%. Això vol dir que un 89% de la gent no ha entrat mai en cap teatre. Per això hi ha una part de festival gran, molt important, que porta un centenar de funcions a totes les escoles i tots els instituts de Girona i de Salt. I aquestes funcions són amb dues condicions: gratuïtes i en horari lectiu, perquè així ningú en quedi fora.

—Vau començar el 92 i la Generalitat de Catalunya no s’hi va involucrar fins el 2003.
—Va haver-hi un conseller que em va dir: “La Generalitat mai no hi podrà col·laborar.” Ara corro el risc d’equivocar-me, perquè parlaré de memòria, però avui la subvenció pública de Temporada Alta en aquest moment deu ser del 49%. Les taquilles se’n deuen anar aquest any al 25%-26% i les empreses privades una mica per sobre. L’objectiu nostre seria arribar, a llarg termini, al 33%-33%-33%.

—Sou una porta d’entrada. Culturalment, Salvador Sunyer és francòfon?
—Llegeixo habitualment en francès, sí. L’anglès el llegeixo, però costa més. Però he de dir que l’estètica que ha estat més innovadora a Europa, del meu modest punt de vista, ha estat l’Alemanya, amb els néts o besnets de Brecht. I la cultura de Països Baixos, especialment la flamenca, en teatre i en dansa, és extraordinària. L’estètica francesa, en canvi, potser per culpa d’un excés d’institucionalització, ha estat molt poc innovadora. I, de fet, el gran director que associem amb França, Peter Brook, era anglès. Brook, per cert, va estar a punt d’instal·lar-se a viure a Girona.

—Peter Brook, a punt d’instal·lar-se a Girona?
—Quan va anar a l’Europa continental, va mirar uns quants llocs, com ara Vic i Calella, encara en ple franquisme. Finalment va anar a París, on va trobar els fons econòmics. Va poder engegar-ho en condicions, com Déu mana, que aquí no hauria pogut.

—Viatgeu per Europa cada any a mirar espectacles?
—Fa anys que hi ha en Narcís, adjunt a la direcció, i ara viatja més ell. No hi ha cap setmana que no hagi de viatjar.

Salvador Sunyer, director del Festival Temporada Alta (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—En la comparació entre Europa i nosaltres, us he llegit això: el pressupost del teatre de Perpinyà és el mateix que el del Teatre Nacional de Catalunya.
—A França tenen quatre o cinc teatres nacionals, que són els grossos, grossos. Per sota, tens 74 teatres repartits. Un és el de Perpinyà, que té un pressupost al d’uns 12 milions. El Teatre Lliure penso que en té 8. I el Nacional deu voltar els 12. A França això ho tenen 74 teatres i, per sobre, els nacionals. La comparació no s’aguanta. I si te’n vas als Països Baixos, exactament igual. Quants teatres públics hi ha a Berlín? El Berliner, la Schaubühne, la Fonsbühne, el Jebel Theater, i parlo de memòria; i teatres de gran pressupost. Més teatre d’òpera, etcètera, etcètera.

—I jo que em pensava que els catalans tenien cura de la cultura!
—Però et diré, i això no queda gaire bé, que potser estem en una situació de futur millor nosaltres que ells. Parlant amb la ministra de Cultura francesa, ara no recordo on, li vaig dir: “El Teatre Nacional de Catalunya ha retallat un 20%.” “Jo he de baixar un 3%, se m’enfonsa tot –em deia–. Tenim unes estructures que se m’ho mengen tot. Cada vegada passarà més una cosa terrible: es gastarà més diners en les estructures i menys en l’activitat.” Nosaltres partim d’una misèria, encara que als que manen no els agradi que ho diguis; partim d’un país que és una misèria. Però tenim un petit avantatge: hem de fer alegries de les misèries. Si sabéssim plantejar un futur diferent probablement no partiríem d’aquest llast tan i tan gran; en canvi, podríem posar més força, més energia en la creació, en la producció, etc.

—A banda el pressupost, amb què fallem respecte d’Europa?
—La cultura en el món de l’ensenyament. I quan dic cultura, jo sí que vull dir pintura, art, cinema, fotografia…, però també vull dir cuina, que són les coses que fan que en un país hi hagi un imaginari comú. No tant per anar dient que la cultura és molt important, que això és una collonada, com per, simplement, demostrar que entrar en el món de l’art, de la literatura, de la cuina, entrar en un món d’aquests, et fa ser d’una altra manera.

—De noms que han passat pel Temporada Alta n’hi ha molts, d’Huppert a Peter Brook, passant per la companyia Shakespeare, Dario Fo… Alguna anècdota?
—Una de Sergi López, que era aquí, assajant Non Solum. I un dia arriba un fax, llarg. L’home diu: “Saps què? Oferta de pel·lícula. James Bond.” Va dir que no. Va preferir fer l’obra aquí.

—No crec que li oferissin el paper de James Bond. O sí?
—No, era un altre paper. No te’l diré, perquè això faria enfadar a qui se’l va quedar.

—Un dels grans, eh, Sergi López?
—Per mi, sí. És molt persona i no és gens divo. I aquí és conegut, però a França…

—Aquest 2024 he vist que vénen 110 companyies, 23 d’internacionals. Què en destacaríeu?
—Em costa destacar noms, però la Isabel Huppert hi ve de bracet de Castellucci, que els que són del ram el consideren el director actual més important del món. Fan un Racine. Qui vagi a veure aquest espectacle no en podrà llegir els subtítols, que són en cortina doblada perquè no es puguin llegir. Per què? Perquè és una mirada del paio més contemporani sobre una tragèdia clàssica. La cultura és un fil que ve de molt i molt lluny, i aquest fil, més enllà dels grecs (però tan sols si parteixes dels grecs), aquest fil, si no el saps seguir et perds moltes coses.

—Voleu dir res que jo no hagi demanat?
—Una coseta. Fa anys, a París, en una llibreria de vell vaig comprar un llibre, L’amor del teatre. Vaig anar llegint i explicava que en un moment determinat havia sortit la ràdio i la gent va dir: “Hòstia, els grans actors els podrem sentir a la ràdio.” I després va venir la TV i ara les plataformes i internet. I les coses han anat avançant i ara on ha arribat? Ha arribat un moment en què abans hi havia moltes coses que es feien en grup socialment. Avui les fem sols, a casa, com les visites en línia als museus. I, en canvi, al teatre, curiosament, hi va més gent que la majoria de les altres arts, precisament perquè és una cosa que es fa en grup. El teatre és de les poques trobades socials que queden.

Salvador Sunyer, director del Festival Temporada Alta (fotografia: Adiva Koenigsberg).

L’habitatge, la manca d’habitatge i la consegüent dificultat d’accedir-hi, és un dels principals problemes als Països Catalans i en general a tot l’estat espanyol.

Algunes xifres, totes oficials:

–El preu de l’habitatge ha pujat de mitjana d’un 40% entre el 2013 i el 2023, segons les dades del Banc d’Espanya. D’aquests deu anys, el PSOE ha manat a Madrid els darrers cinc, quan el problema s’ha agreujat clarament; i Ada Colau a Barcelona els darrers vuit.

–El preu del lloguer, també entre el 2013 i el 2023, amb els mateixos poders polítics, s’ha encarit d’un 50% a les zones urbanes.

–El 2023 el preu mitjà per metre quadrat era d’uns 1.900 euros; les zones cèntriques de Barcelona –i cada vegada més les de València– arribaven a 4.000 euros.

–Al conjunt de l’estat espanyol tan sols el 2,5% de l’habitatge és públic o de protecció oficial. La mitjana europea és del 9%, però a Àustria són de protecció oficial el 24% dels habitatges i als Països Baixos, el 30%.

–Es calcula que el percentatge d’ingressos que una persona mitjana ha de destinar a pagar el lloguer o la hipoteca ha superat el 30% de mitjana a l’estat espanyol. A Barcelona aquest percentatge pot arribar al 50%. El Banc d’Espanya assenyala que una proporció superior al 30% es considera insostenible.

–El nombre de desnonaments és molt alt. L’any 2022, el darrer del qual hi ha dades oficials, es van fer més de 38.000 desnonaments a l’estat espanyol, la majoria per impagaments de lloguer.

–Només el 15% dels joves menors de trenta anys es va poder emancipar el 2023. La dificultat d’obtenir hipoteques i preus assequibles ha estat assenyalada com la causa principal.

En el cas concret de Barcelona, la situació encara és més angoixant. Més dades oficials:

–A Ciutat Vella, gairebé el 16% dels habitatges disponibles l’any 2020 anaven destinats a turistes, fet que redueix considerablement l’oferta per als residents. A barris com l’Eixample, el percentatge gira entorn del 10%.

–Entre el 2010 i el 2020, l’Ajuntament de Barcelona va constatar una reducció del 30% en la disponibilitat d’habitatges de lloguer a llarg termini en algunes zones molt turístiques, com ara el Barri Gòtic, el Born i la Barceloneta.

–Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, el nombre d’apartaments turístics registrats ha crescut exponencialment durant l’última dècada, en què han governat vuit anys els Comuns. El 2023, es calculava que hi havia aproximadament 9.600 apartaments legals destinats a ús turístic.

–No obstant això, es calcula que hi ha milers d’apartaments turístics il·legals més. Segons que sembla, pot ser que uns 6.000 operen fora del marc legal.

M’imagine que, llegint aquestes dades, els lectors convindran amb mi que el problema és d’una gravetat extrema i exigeix mesures radicals i no pas pegats. És a dir, que és un problema estructural i no conjuntural. I que s’ha agreujat moltíssim aquests darrers deu anys.

I ara les preguntes, en vista de la polèmica arran del vot de Junts al parlament espanyol.

1) Sobre els lloguers. El PSOE té una estratègia integral i a llarg termini per a abordar el problema de l’habitatge a l’estat espanyol? La resposta, en vista de les dades anteriors, tan sols pot ser que no. Perquè les mesures aprovades són sovint parcials i, sobretot, reactives –quan l’opinió pública colla, fan alguna cosa. De cap manera no tracten de manera estructural la necessitat de més habitatge social, ni la regulació de preus ni la protecció dels col·lectius més vulnerables. Fins i tot han pres algunes mesures que han agreujat el problema.

2) Sobre la propaganda. Junts no està d’acord amb el contingut de la llei per diverses raons i vota en contra que es comence a discutir. Però res no impedeix que demà mateix es presente una altra versió de la mateixa llei, aquesta vegada pactada. Així, doncs, tant si s’està d’acord amb les raons de Junts per a votar-hi en contra com si no, i anant més enllà de la propaganda barata, algú pot explicar-me per què cap partit, fos quin fos, hauria d’estar obligat a votar una cosa amb què no està d’acord? No hauria de ser responsabilitat del govern que presenta la llei d’aconseguir els vots que necessita, mitjançant els pactes? Simplement com a recordatori de com funciona un parlament: Junts va votar que no a la llei d’amnistia i al cap de pocs dies van pactar-ne una altra, amb una redacció nova que va ser aprovada sense entrebancs.

3) I sobre el poder. Perquè la qüestió, definitiva, és el poder. Sempre. Més enllà de cada llei, de cada decret i de cada decisió hi ha la dansa del poder, per dir-ho a la manera de Michel Foucault. El poder fa ballar tothom al seu so i cerca sempre la manera de fer servir els uns i els altres per a consolidar-se, sense escrúpols.

Qui té el poder solament té el poder com a objectiu i en això el PSOE és un mestre. Ha potinejat la nostra societat de la mort de Franco ençà, a còpia de pactar quan li ha calgut amb el PP o amb Vox –de la LOAPA o l’OTAN al 155 o la reforma del poder judicial, per exemple–, mentre condemna a l’infern mediàtic i social qui gose votar igual –no el mateix, sinó igual– que PP i Vox en qualsevol cosa. Perquè així garanteix que els petits partits, atemorits i espantats, sempre menjaran de la seua mà i faran en definitiva allò que ells vulguen.

Sembla que ara Junts ha decidit de tombar Pedro Sánchez, en veient els constants incompliments dels pactes –aquesta llei de l’amnistia que no amnistia, per exemple– i això implica, com tothom pot entendre, no sotmetre’s a la seua voluntat, no votar acríticament que sí a tot, ni anar a apuntalar el seu govern votant què siga.

La pregunta, per tant, és: ha de comptar, per a un ciutadà que es vulga considerar informat, això també –dic també– a l’hora de fer l’anàlisi d’aquesta votació? O sols ha de comptar allò que el poder, en aquest cas el PSOE, vol que compte; sempre amb la intenció de perpetuar-se com ha anat fent de fa més de quaranta anys?

 

PS1. Les explosions al Líban han tingut un impacte impressionant a tot el món, però, evidentment, més que enlloc en aquell país del Llevant. Els matisos de les repercussions ens els expliquen avui Susannah George, Mohamad El Chamaa, Kareem Fahim i Annabelle Timsit en aquesta crònica des de Beirut: “I encara una altra explosió, enmig del funeral…”

PS2. Ángel Luis Abadia va fer les úniques fotografies que es conserven de la lluita històrica pel transport de les famílies dels pisos de la muntanya de Santa Coloma de Gramenet, retratats ara en el film El 47. Odei A.-Etxearte ens explica en aquest extens reportatge la seua vida i ens presenta algunes d’aquelles fotografies, avui històriques.

PS3. Ahir el president Mazón va fer el seu primer gran debat anual a les Corts Valencianes. Esperança Camps va seguir-ne el llarguíssim discurs, de tres hores i deu minuts, i n’ha fet aquesta crònica.

PS4. Núria Cadenes recorda en el seu article setmanal l’impacte del llibre No sóc espanyol, escrit ara fa vint-i-cinc anys per Víctor Alexandre: “Digues (públicament) ‘Jo no sóc espanyol’ i observa què passa”.

Ja fa més de tres mesos que la llei d’amnistia va entrar en vigor i la majoria dels casos que podrien beneficiar-se’n resten encallats, molts sense ni tan sols un pronunciament dels jutjats pertinents. La llei establia un termini màxim de dos mesos per donar resposta als escrits d’amnistia. Tenint en compte que el text va entrar en vigor l’11 de juny, aquest termini va acabar l’11 d’agost, però el fet que aquest mes no sigui hàbil podria haver influït a l’hora retardar algunes causes. Ara bé, durant el mes de setembre no s’ha vist el degoteig de resolucions que sí que es va viure durant el juny o el juliol i, per tant, malgrat que el període determinat s’ha superat amb escreix, encara hi ha molts casos que són als llimbs.

Un silenci que no es trenca

“És veritat que hi ha hagut l’agost pel mig, que els jutjats sempre són lents i que sempre argumenten que estan saturats, però també és veritat que la llei d’amnistia estableix un tracte preferent i urgent en l’anàlisi d’aquests casos i que a més no requereixen un procediment jurídic complicat. En la majoria hi ha un silenci clamorós, jo diria que prevaricador, perquè desobeeix la llei”, explica Martí Majoral, portaveu d’Alerta Solidària. “En molts casos, quan els tribunals han rebut els escrits de petició de l’amnistia no han ni tan sols donat trasllat a les parts perquè opinin. Durant el setembre s’han mogut algunes coses, però també cal dir que en alguns casos és perquè nosaltres hem instat per segona vegada que aquests jutges es pronunciessin. Hem presentat queixes perquè no es movien, però moltes vegades la resposta també és el silenci. És tot molt lent i opac”.

Segons que informa Alerta Solidària, que duu les defenses de molts manifestants independentistes, s’han amnistiat 118 persones. És una xifra petita tenint en compte els càlculs que prèviament s’havien fet sobre els possibles beneficiats. Òmnium Cultural calcula que hi ha 697 persones que es poden beneficiar de l’amnistia i la fiscalia espanyola calcula que són 486. Dels 118 amnistiats de moment, 51 són agents de la policia –cal recordar que en una mateixa causa hi eren inclosos 46– i 57 són manifestants, 3 dels quals estan pendents d’un recurs al Tribunal Suprem espanyol. També s’han amnistiat 10 polítics. Pel que fa a les amnisties denegades, no se n’ha refusat cap en els casos en què hi ha involucrats policies, mentre que se n’han denegat 16 a manifestants i 23 a polítics. Una altra dada rellevant són les derivacions que molts jutjats han fet dels casos al Tribunal Constitucional espanyol (TC) i al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En són 67, cap de policies, 15 de manifestants i 52 de polítics, com ara els casos de Pau Juvillà, Quim Torra o dels encausats pel Tribunal de Comptes.

A l’espera del TC?

Aquestes derivacions a instàncies superiors perquè es pronunciïn sobre l’amnistia a partir de certs casos es poden fer qüestionant tota la llei o només alguns delictes. Alguns d’aquests casos han estat el de l’operació Judes –l’Audiència espanyola ha formulat nou preguntes pre-judicials al TJUE en què qüestiona que l’amnistia d’acusats de terrorisme sigui compatible amb el dret comunitari– o un sobre protestes post-sentència. El Suprem va aprofitar que tenia en poder seu els casos de dos condemnats per les protestes a Barcelona i Girona per a dur la llei d’amnistia al Constitucional, amb l’argument que la norma vulnera uns quants principis constitucionals, com ara el dret d’igualtat davant la llei. De moment el Constitucional ha acceptat de revisar-ho en un dels casos, que de retruc afectaria l’altre.

Alerta Solidària tem que aquesta estratègia, la de passar la pilota al Constitucional, pugui acabar condicionant o alentint tota l’aplicació de la norma. Amb l’acceptació de recursos per part del TC temen que els jutges comencin a dir que, una vegada entrades qüestions d’inconstitucionalitat, encara que sigui en altres casos, és oportú esperar-se. “Es pot produir un cert efecte d’adhesió cap a moltes altres causes”, alerta Majoral. “Pot passar que molts tribunals ens diguin que estan esperant que el Constitucional resolgui aquests casos que ja hi han arribat, no només pel que fa a la constitucionalitat de la llei, també pel que fa a delictes concrets com ara desordres públics o atemptat contra l’autoritat. Veiem que, malgrat que la llei és una, cada jutge fa el que li sembla i l’efecte d’aquest forat negre del Constitucional el tindrem, però no serà igual per a tothom. Alguns altres jutges aniran al seu ritme, però continuaran resolent”. Si alguns jutges decidissin d’esperar a les resolucions del TC, el tancament d’alguns casos es podria dilatar mesos o fins i tot un any.

Altres “trampes” en l’aplicació de la llei

Majoral també alerta d’altres “trampes” que han detectat pel que fa a l’aplicació de la llei: “En algunes causes, els jutges, abans d’atorgar l’amnistia, diuen que el delicte està prescrit, que la condemna és exhaurida o que hi ha un sobreseïment provisional. És a dir, arxiven la causa abans de resoldre sobre l’escrit d’amnistia. I una altra trampa és la de desvincular l’encausat del procés independentista. És el cas de l’Abel, que és a la presó des del maig. Primer la fiscalia el situava en un context de ‘bel·ligerància independentista’, però quan va demanar l’amnistia el primer que va dir la fiscalia és que allò va ser una picabaralla apartada de la manifestació i que no tenia res a veure amb el procés”.

Amb tot, Alerta Solidària denuncia que el procés d’amnistiar totes les causes s’alenteix d’una manera exagerada i que en cap cas es pot parlar de fi de la repressió: “El dia de l’aprovació de la llei molts polítics van dir que posaria fi a una etapa de repressió, fins i tot Xavier Antich hi va insistir en la Diada. Però el sistema repressiu continua en marxa. A poc a poc veurem com creix el nombre d’independentistes amnistiats perquè probablement d’aquí a uns mesos el Constitucional avalarà la llei i s’obrirà la porta de moltes amnisties, però no es pot cometre l’error de pensar que la llei acaba amb la repressió o que reforma l’estat. Els jutges que ara no ens amnistien són els mateixos que fa tres anys ens condemnaven i que tornaran a fer-ho en el futur”.

L’activista digital Simona Levi va presentar el 12 de setembre el seu nou llibre,  Digitalització democràtica: Sobirania digital per a les persones (Raig Verd). L’acte es va fer a l’Espai VilaWeb i l’autora va estar acompanyada per Vicent Partal, director de VilaWeb, que va recordar la llarga relació de Levi amb aquest diari, fill de la digitalització.

Digitalització democràtica: Sobirania digital per a les persones neix arran de la proposta de digitalització democràtica d’Europa que va encarregar a Levi l’ex-president del Parlament Europeu David Sassoli, per a qui treballava fent els discursos sobre digitalització. Un llibre amb el qual Levi reflexiona sobre les mancances de les institucions a l’hora d’acompanyar el gran salt tecnològic dels darrers anys protegint els drets dels ciutadans, i en què fa propostes per revertir-ho.

Simona Levi: “Les institucions cometen un lliberticidi quan denigren drets en l’àmbit digital”

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha avançat de Madrid estant que té la intenció de recórrer l’estat regularment amb l’objectiu de “mantenir un diàleg obert i sincer sobre com fer entre tots una Espanya millor”. “Volem escoltar i ser escoltats”, ha afegit. Ho ha anunciat durant la seva intervenció en els actes de la Diada a Madrid.

Salvador Illa, primer president de la Generalitat que visita Felipe VI en una dècada

A més, ha assegurat que té molt clar que es governa més enllà del Palau de la Generalitat: “Per aquest motiu, de la mateixa manera que estic recorrent pobles i ciutats de tota Catalunya, també recorreré Espanya i les seves comunitats autònomes de manera regular perquè volem escoltar i també ser escoltats, convençuts que els acords sempre són possibles”.

“Catalunya i Espanya han avançat més quan han compartit esperances i han assolit els seus millors moments quan han compartit optimisme. La Catalunya del segle XXI vol estar en el camp de l’esperança, formant part d’una Espanya plural i diversa, integrada en una Europa amb horitzó federal”, ha afegit.

En l’acte, ha estat acompanyat per una gran part del govern espanyol, amb la vice-presidenta primera i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, al capdavant, així com la delegada del govern a Madrid, Núria Marín, diputats, senadors i dirigents d’altres formacions.

El Comitè Federal de Mercat Obert (FOMC, per les sigles en anglès) de la Reserva Federal dels Estats Units (Fed) ha decidit avui d’abaixar els tipus d’interès en 50 punts bàsics per primera vegada des del 2020, fins a una forquilla d’entre el 4,75% i 5%.

En el comunicat, l’entitat ha subratllat que ja disposa de “més confiança” que la inflació es va convergint sostingudament amb l’objectiu d’estabilitat de preus del 2%. Així, el FOMC ha indicat que al‟hora de modificar la taxa de referència estarà atent a les dades entrants, l‟evolució de l’entorn macroeconòmic i el balanç de riscos.

“Els indicadors recents suggereixen que l’activitat econòmica ha continuat creixent a bon ritme. L’augment de l’ocupació s’ha alentit i la taxa d’atur ha pujat, però continua sent baixa. La inflació ha continuat avançant cap a l’objectiu del 2% fixat pel Comitè, però continua sent una mica elevada”, ha resumit la Fed.

El jutge ha processat l’infermer religiós Amando A. del col·legi Jesuïtes del carrer Casp de Barcelona per un delicte d’agressió sexual a una alumna, al qual podria sumar-se un segon si prospera el recurs de les acusacions, mentre quatre denúncies més estan prescrites.

Segons que han informat a EFE fonts jurídiques, el titular del Jutjat d’Instrucció número 7 de Barcelona ha citat avui l’investigat per prendre-li declaració indagatòria i comunicar-li el processament, tràmit preceptiu abans que les acusacions presentin els seus escrits i el cas s’enviï a judici.

El religiós ha estat processat, de moment, per una suposada agressió sexual a una ex-alumna del centre, encara que tant la fiscalia com l’acusació particular exercida per les víctimes han presentat recurs perquè sigui jutjat per dos delictes.

Atesa la possibilitat que aquests recursos prosperin, en la compareixença d’avui, el magistrat ja ha comunicat al religiós que és processat per dos delictes d’agressió sexual.

Sis denúncies

El religiós, antic responsable de la infermeria del col·legi, acumulava sis denúncies d’ex-alumnes que l’acusaven d’haver-ne abusat entre els anys 2000 i 2002, quan tenien entre sis i nou anys.

No obstant això, el magistrat ha considerat que quatre d’aquestes denúncies ja han prescrit, per la qual cosa la causa únicament ha de continuar endavant per un o dos casos de suposada agressió sexual.

En la compareixença davant el jutge, el religiós investigat s’ha acollit al dret de no declarar i s’ha limitat a afirmar que no està conforme amb el processament dictat pel jutge, han afegit les mateixes fonts.

El paper del centre Jesuïtes de Casp

Tant la fiscalia com l’acusació particular consideren que el centre Jesuïtes de Casp hauria d’asseure’s a la banqueta com a responsable civil subsidiari per no haver impedit els casos d’agressió sexual ocorreguts en la infermeria de l’escola.

El juliol, Jesuïtes de Catalunya va donar a conèixer els resultats de l’auditoria interna duta a terme per determinar l’abast dels casos d’abusos sexuals a menors ocorreguts en el si de l’orde religiós: van xifrar en 44 els agressors i en 145 les denúncies presentades, la majoria sense recorregut legal per prescripció o mort de l’autor.

Els responsables de Jesuïtes de Catalunya van facilitar a la roda de premsa el nom complet de 14 religiosos condemnats o amb indicis clars d’haver perpetrat agressions sexuals, entre els quals figura el responsable de la infermeria del centre del carrer Casp.

La Societat Coral El Micalet ha organitzat un concert benèfic en solidaritat amb l’entitat, que fa temps que es troba en una situació econòmica complicada que posa en risc bona part de les activitats culturals i socials.

El concert serà el 14 de novembre, a les 20.00, al Teatre Micalet, i hi actuaran els artistes Pep Gimeno “Botifarra”, Miquel Gil, Pau Alabajos, Mireia Vives, Borja Penalba, Carraixet, La Maria, Feliu Ventura i Hilari Alonso.

Les entrades tenen un preu de 25 euros –amb donatiu inclòs– i es poden adquirir a www.elmicalet.cat. També s’ha habilitat una Fila Zero per aquells que no puguen assistir però vulguen col·laborar.

“Som plenament conscients del valor i la importància que té la vostra contribució, ja siga assistint, donant o ajudant a difondre. Sabem que, amb el vostre suport, aconseguirem que aquest concert siga un èxit i podrem continuar oferint un espai de trobada per a la cultura i els valors que compartim”, explica Gemma Pasqual, presidenta de la Societat Coral El Micalet, en un comunicat.

Gemma Pasqual: “El Micalet es troba en una situació econòmica molt delicada”

El BBVA presentava el mes de maig una oferta pública d’adquisició d’accions (OPA) hostil sobre el Banc Sabadell, al mateix preu i en les mateixes condicions que l’oferta de fusió amistosa remesa la setmana anterior i rebutjada pel consell del banc que presideix Josep Oliu. En poc més de quatre mesos, han passat moltes coses, com ara els preceptius passos legals del vist-i-plau del BCE i del regulador anglès, però encara falten els més complicats; per exemple, l’avaluació de la Comissió dels Mercats i la Competència espanyol (CNMC) i, després, de la Comissió del Mercat de Valors (CNMV). I, és clar, el més important i definitiu: l’acceptació de l’oferta pels accionistes del Sabadell.

Si fins ara semblava que el llarg procés de l’OPA anava fluint sense gaire soroll, vet aquí que en pocs dies això ha fet un tomb important, en què els protagonistes de l’operació no han tingut manies a l’hora de dir què pensaven i, de vegades, sense gaire suport de la veracitat. Això és normal, perquè, al capdavall, els uns i els altres volen que els accionistes del Sabadell optin per ells en la decisió final. Però, com passa sempre, potser hi hauria d’haver línies vermelles, les mentides, per evitar més confusió entre els subjectes passius de l’operació. I, enmig del soroll de la batalla començada dilluns, ja se n’han travessat, del meu punt de vista, unes quantes.

Tot va començar dilluns a Madrid, en una taula rodona organitzada pel diari El Economista, en què César González-Bueno, conseller delegat del Banc Sabadell, va expressar preocupació per la manca de transparència en la comunicació del BBVA envers els accionistes en relació amb l’OPA. Va ser molt crític en dos aspectes. Per una banda, pel fet que inicialment el BBVA esmentés que la major part dels 850 milions d’estalvis prevists amb la fusió vindrien de l’eficiència tecnològica; i, després, que es digués que tres-cents milions correspondrien a estalvis (acomiadaments) en personal; del Sabadell, és clar.

El conseller delegat es va engrescar i va afirmar que les possibilitats que l’oferta de BBVA continués endavant eren “molt baixes”. Després d’una pausa, va atacar amb un míssil de llarg abast, per dir que l’operació havia descarrilat. Sorpresa! Jo crec que, ara com ara, no es pot dir que l’operació hagi descarrilat; més aviat manté el camí previst –llarg i feixuc– i fent els passos prevists per la llei. Una altra cosa, molt comprensible, és que aquest sigui el seu desig personal, atès el càrrec que ocupa, però s’ho hauria pogut estalviar, si el joc ha de ser net.

El director general del BBVA per a Espanya, Peio Belausteguigoitia, present a la reunió, va respondre al seu col·lega amb dues obvietats, sense entrar en la discussió. En primer lloc, que són els “propietaris” del Banc Sabadell, és a dir, els accionistes, que hauran de decidir si l’oferta del BBVA és atractiva. “Si això passa en tots els ordres de la vida, no serà diferent en l’ordre financer”, va afegir. I, per una altra, va recordar: “El fet important és que les empreses, les entitats financeres, siguem fortes, solvents i eficients i que aquesta eficiència ens permeti d’oferir els millors serveis i els millors productes.” Probablement, va fugir d’estudi per deixar la resposta al president de l’entitat, Carlos Torres, que l’endemà, dimarts, feia visita a Barcelona, amb dos actes: al matí, a l’escola de negocis ESADE i a la tarda, a la patronal vallesana CECOT.

I sí, va respondre. Primer, va insistir en la importància de Catalunya per al BBVA, i digué que era la comunitat que més contribuïa al seu negoci a l’estat espanyol: “Un de cada quatre nous clients, pimes, que tria el BBVA és de Catalunya.” I afegí: “Volem continuar creixent amb Catalunya i l’operació amb el Banc Sabadell n’és un reflex.” Però aviat va treure el santcrist gros: els accionistes del Banc Sabadell –va dir– han de tenir en compte “què pot passar amb el valor de les seves accions” si l’OPA no va endavant, perquè, segons ell, l’actual preu del banc vallesà se sustenta en la proposta de BBVA. És a dir, insinuava clarament que si l’OPA fracassa, les accions del Sabadell es podrien enfonsar. Crec que aquí es va excedir. No sembla pas aquesta l’opinió de molts analistes financers. Sigui com sigui, no ho sap i fer por amb una possibilitat remota, per aconseguir l’objectiu, no m’agrada.

Per començar, molts analistes opinen que el bon comportament del Sabadell a la borsa obeeix més al seu negoci que no a l’oferta del BBVA, i per tant consideren que els seus títols tenen potencial per a continuar pujant en cas de mantenir-se tot sol. Alguns van més enllà: diuen que si enguany l’acció no s’ha disparat més és precisament per l’OPA. Fins i tot, n’hi ha que ho giren i hi veuen prou múscul per a una operació de consolidació, però com a comprador, no com a absorbit. Recordem que s’havia parlat tant de la possible compra d’Unicaja.

Del meu punt de vista, un dels factors que ha de crear incertesa entre els accionistes és què passarà amb l’atractiu dividend proposat pel Sabadell si reïx (o fracassa) l’OPA, tenint en compte que l’entitat ha utilitzat la remuneració a l’accionista com a arma contundent per a defensar-se contra l’operació. Si a final de juliol augmentava de 2.400 milions a 2.900 el capital a repartir en dos anys, fa una setmana comunicava que revisaria a l’alça l’objectiu de dividend per al 2024 i el 2025. De fet, és probable que el revisi en la presentació de resultats del tercer trimestre, que s’ha de fer a final d’octubre. Josep Oliu i els seus executius saben que aquí poden jugar fort, perquè l’exercici els va molt bé. Per això, els analistes opinen que hi ha moltes més possibilitats de retallada de dividend per als accionistes en cas de prosperar l’OPA que no pas si no prospera.

Per una altra banda, el president del BBVA va insistir a dir ahir que no tenien pas intenció d’augmentar l’oferta presentada als accionistes. Això pot ser un fre a l’hora de decidir al final. La raó és que un dels canvis més importants d’aquests mesos és que la prima oferta als accionistes del Banc Sabadell –que, en un principi, era del 30% als preus del maig–, com que han pujat més les accions del Sabadell, s’ha quedat en un 2%. És a dir, es manté el simple canvi de cromos, sense diners entremig, cosa que ja vam dir de bon començament que seria un aspecte negatiu perquè els accionistes acceptessin l’oferta del BBVA. I ara, gairebé sense prima, encara més.

De totes maneres, no es pot oblidar l’heterogeneïtat dels accionistes del Sabadell. Si bé és cert que no hi ha cap nucli dur, els fons d’inversió han anat agafant posicions dins el capital. Avui s’estima que un 36% és a les seves mans i que hi participen 265 institucions. A més, aquests darrers mesos els grans fons han reconfigurat la seva exposició dins el banc vallesà. BlackRock, Dimensional Fund Advisors i Norges Bank, per exemple, hi han elevat la participació i en aquests moments tenen el 6,5%, el 3,8% i l’1,7% del capital, respectivament. Per embolicar una mica més la troca, alguns dels fons són també accionistes del BBVA i van aprovar l’ampliació de capital, necessària per a fer l’OPA. Què faran finalment? D’ells dependrà, en bona part, la decisió final.

Però no ens precipitem. L’ambient de l’OPA hostil s’ha escalfat aquesta setmana i possiblement es continuarà escalfant. Hi ha molt en joc. I no oblidem el temps, que és una variable molt important. I que ningú no sap quan s’acabarà tot el procés. Ni tampoc si el govern espanyol mantindrà l’oposició dura d’última instància a l’operació, ni si hi podrà acabar fent cap paper la vice-presidenta tercera, Teresa Ribera, que ahir va ser nomenada per a un dels càrrecs de més pes dins l’executiu europeu: precisament vice-presidenta executiva, al càrrec de la Competència i de la Transició Verda. Tenim mesos davant i poden passar moltes coses…

Josep Pinyol, el director artístic de la processó en què es veia una marededeu  envoltada d’embotits, i que ha estat denunciada per l’entitat ultra Abogados Cristianos, ha defensat que la “Santa Baldana” no va ser una peça premeditada amb la voluntat de generar una ofensa a la fe catòlica ni als creients.

L’artista ha dit que la idea de la processó encaixava amb la proposta de fer un seguici i moure de lloc els participants del Fòrum Cultura i Ruralitats, i que va elegir de fer-ho amb una acció basada en la cultura catòlica en la qual ha crescut. Pinyol s’ha mostrat sobrepassat per la polèmica generada per la performance, i reconeix que no esperava que acabés arribant als jutjats. L’artista ha tornat a defensar que l’imaginari religiós no està reservat a cap grup específic: “Vaig connectar la figura del porc amb el cristianisme. A mi em sembla que és indivisible. Després de l’expulsió jueva i musulmana a Europa, els cristians van fer servir la matança del porc com a prova del seu cristianisme”, ha argumentat. “Potser soc un inconscient, però crec que d’alguna forma – els elements de l’imaginari religiós – ja tenen la llibertat d’expressió pròpia de qualsevol acció artística i de qualsevol persona, sempre que no es faci amb aquesta voluntat d’ofendre la fe cristiana, que mai ha sigut la meva”, ha afegit.

A més, s’ha mostrat poc sorprès de la reacció d’Abogados Critianos, perquè diu que l’entitat acostuma a denunciar moltes accions artístiques i que intenten arribar fins al final. “Aquesta vegada sembla que no és diferent”, ha apuntat.

L’artista ebrenc no descarta que l’actuació s’acabi jutjant. El cas està en mans de la titular del jutjat número 2 de Tortosa, que ha obert diligències prèvies per la celebració de la performance amb la “Santa Baldana”. Una mena de pas religiós, acompanyat d’una banda musical, portava una santa envoltada de l’embotit local que es coneix com a baldana. La processó formava part de la performance “La Gran Bacanal”, creada per exaltar les virtuts del menjar i el beure, en el marc de la setena edició del Fòrum Cultura i Ruralitats, organitzat pel Ministeri de Cultura a Tortosa, al juny.

Un jutjat de Tortosa investiga la processó d’una marededeu envoltada d’embotits per suposada ofensa religiosa

L’eutanàsia que va sol·licitar una jove de vint-i-tres anys amb una discapacitat física del 76% continua encallada. L’eutanàsia era aprovada mèdicament, però el pare va presentar una petició judicial per a paralitzar-la, al·legant que no està capacitada per a prendre aquesta decisió, ja que té problemes de salut mental. El jutjat contenciós-administratiu número 12 de Barcelona va suspendre l’eutanàsia i, a més, va dictaminar que tenia manca de competència per a decidir sobre el cas i va remetre la causa a la sala contenciosa-administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en entendre que hi ha una reserva legal que faculta l’alt tribunal català per donar resposta al fons de la qüestió. El TSJC ja ha donat resposta i ha tornat la pilota al jutjat contenciós-administratiu. En una interlocutòria, el TSJC diu que no és competent en aquesta causa i sol·licita al jutjat contenciós-administratiu que continuï amb el tràmit.

El pare està representat per l’organització ultra Abogados Cristianos i considera que el cas és urgent i s’ha de suspendre com a mesura cautelaríssima. El pare considera que la noia, amb lesió medul·lar, no està capacitada per prendre aquesta decisió, ja que té problemes de salut mental i ja havia intentat suïcidar-se anteriorment.

El cas de la jove, veïna del Garraf, s’avalua amb la llei d’eutanàsia espanyola aprovada el 2021. La norma no diferencia entre malalties a l’hora de poder-se acollir a aquest dret, sinó que només parla de dos supòsits: el del “patiment greu, crònic i impossibilitant” i el de “malaltia greu i incurable”. Tampoc no estableix diferències entre malalties físiques i psiquiàtriques ni esmenta la qüestió de les malalties mentals.

Per tant, aquestes malalties no en quedarien excloses, però alhora el Tribunal Constitucional espanyol va avalar la llei fent-ne una interpretació que sí que les exclou: deia que aquest patiment greu s’ha de presentar sempre com “una malaltia somàtica en el seu origen, malgrat que el patiment pugui ser d’ordre psíquic, de manera que no inclouria la malaltia psicològica o la depressió”.

Més d’un centenar de persones han protestat davant la seu de Junts de Barcelona per haver tombat la proposta de llei de regulació de lloguers de temporada i per habitacions. Ahir, Sumar va portar la proposta al congrés espanyol arran de les demandes del Sindicat de Llogateres, però la proposició es va descartar pels vots en contra del PP, Vox i Junts.

Malgrat la pluja, som moltes les llogateres fartes de deixar-nos el sou cada mes en el lloguer i de patir les estafes amb lloguers temporals i d’habitacions.

Avui hem vingut a plantar cara als titelles de la patronal immobiliària @JuntsXCat pic.twitter.com/gbKg2mLm1h

— Sindicat de Llogateres i Llogaters (@SindicatLloguer) September 18, 2024

El Sindicat de Llogateres ha convocat els manifestants a protestar davant la seu de Junts a les 18.30, perquè diuen que se senten estafats per Junts. Inicialment, havien dit que s’abstindrien a l’hora de votar la proposta de llei al congrés espanyol, però finalment hi va votar en contra. “Evidentment que respondrem, aquesta tarda ens trobarem al davant de la seu de Junts per Catalunya, que a més a més de posar-se al costat de la patronal va demostrar que no té paraula: s’havia compromès a una abstenció i finalment va votar-hi en contra, impedint-ne el debat”, ha criticat Enric Aragonès, portaveu del Sindicat de Llogateres, en declaracions a la premsa.

Els activistes han tallat primer el carrer Marina entre València i Aragó i, després, el carrer Lepant a la mateixa alçada, des d’on hi ha hagut llançament d’ous i tomàquets contra el cordó policíac. Els concentrats han cridat consignes com ara “Míriam Nogueras desnona llogateres”, “Ni un euro més, abaixem els lloguers” o “Alerta Convergència, se’ns acaba la paciència”. La mobilització s’ha produït a totes dues bandes del passatge Bofill, on hi ha la seu de Junts, ja que els Mossos l’han blindat pels dos extrems amb tanques metàl·liques i furgonetes.

Cap a dos quarts de vuit els organitzadors han demanat que es dissolgués la protesta. Entre els assistents a la concentració, s’hi ha pogut veure Janet Sanz, regidora de Barcelona en Comú, i Laure Vega, diputada de la CUP.

La portaveu del sindicat, Carme Arcarazo, considera que Junts “ha deixat tirades milers de persones”en no permetre la tramitació de la llei i ha afirmat que “han condemnat els llogaters del país a la misèria i a la precarietat”. La portaveu de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras, ha assegurat aquest matí que el grup va canviar el vot quan va veure que amb l’abstenció que havien anunciat al matí facilitaven la tramitació de la llei. Nogueras ha afirmat que no han canviat d’opinió i ha argumentat que les propostes que plantejava la llei “no solucionen el problema sinó que l’agreugen”.

Javier Lambán, cap del PSOE a l’Aragó i actual membre del senat espanyol, ha decidit de trencar la disciplina de vot del seu partit i no participar en la votació d’una iniciativa que havia impulsat el PP, i que volia paralitzar el concert econòmic per a Catalunya. A diferència de la resta de socialistes, que han votat contra aquesta moció, ell se n’ha mantingut al marge.

El baró del PSOE ja va trencar la disciplina de vot amb la llei d’amnistia, quan la va rebutja al seu pas pel senat espanyol. De fet, és un dels membres del PSOE que s’ha mostrat més crític amb l’acord fiscal del seu partit amb ERC, que va arribar a qualificar d'”institucional”.

En canvi, Lambán sí que ha votat telemàticament en totes les altres iniciatives que s’han debatut al senat espanyol.

El parlament georgià ha aprovat una llei que retalla els drets de la comunitat LGBT, amb un total de 84 vots a favor i cap en contra (d’un total de 150 escons). Entre més mesures, prohibeix la publicitat relacionada amb el col·lectiu, la reassignació de gènere o el matrimoni entre persones del mateix sexe.

La llei ha estat criticada per una trentena d’organitzacions de defensa dels drets humans, que qüestionen que la llei, anomenada de “protecció dels valors familiars i dels menors”, resolgui els problemes reals de les famílies o els menors. De fet, l’ONU ha alertat que la llei posa en perill una àmplia gamma de drets humans, com ara els d’igualtat, no discriminació, educació, salut, llibertat d’expressió, reunió pacífica i associació.

El text no tan sols imposa restriccions, sinó que també perpetua estereotips negatius sobre les persones LGBTI, dificulta l’accés a l’atenció sanitària i afecta negativament els esforços per lluitar contra el VIH, ha explicat la portaveu de l’Oficina de Drets Humans de l’ONU, Liz Throssell. “Ens preocupa profundament que aquesta llei pugui fomentar la incitació a l’odi, provocar més incidents de violència i reforçar l’estigma, la intolerància i la desinformació”, ha dit, i ha demanat que les autoritats georgianes facin marxa enrere per complir la seva obligació internacional.

A la votació de la llei, no hi han assistit els diputats de l’oposició, com a gest de protesta per la llei aprovada el maig passat, que obliga a declarar el finançament estranger de les activitats que es facin, una mesura que consideren que persegueix l’oposició i dissidència política.

La societat civil fa un crit d’alerta

“L’única manera de respondre a aquests desafiaments, entre més, és fer un progrés decidit i de principis en el camí cap a la integració europea”, han assenyalat uns quants grups de la societat civil. Diuen que aquesta llei no tan sols qüestiona els drets LGBTI, sinó els de tots els ciutadans, perquè perseguir les llibertats d’un determinat col·lectiu crea un precedent preocupant.

L’artista Jaume Plensa ha presentat a l’edifici gòtic de la Llotja de Palma l’exposició “Mirall”, amb dues escultures metàl·liques monumentals que representen les cares de dues persones que es miren a l’interior de l’edifici. L’exposició es podrà visitar fins el 15 de febrer.

Les escultures s’anomenen Invisible Laura i Invisible Rui, i representen les dualitats del món, que l’artista defineix com a cos i ànima, matèria i esperit, i llum i foscor. També evoquen al diàleg entre el passat i el futur: “Es tracta de la nostra cara reflectint-se a la cara dels altres, dels amants i amics, dels estranys, dels coneguts”, ha comentat el comissari de l’exposició, Walter Smerling.

A la presentació de la mostra, Plensa ha explicat que també volia simbolitzar el diàleg entre l’entorn i les peces d’acer inoxidable: “Estimo molt aquesta ciutat. Palma i Mallorca en general tenen una tradició d’artistes extraordinaris.” Segons que explica, un edifici del segle quinze construït per Guillem Sagrera, és idoni per a la seva exposició. “Aquestes peces les vaig escollir immediatament, crec que eren molt adequades”, ha dit.

Sobre el procés, ha explicat que va fer un escàner de la persona i que amb l’ordinador va fer les deformacions que buscava per a l’obra, amb què intenta d’aconseguir unes figures més allargades. “És una malla dibuixada, vaig estar nou mesos per dissenyar la malla. Va ser molt interessant passar una imatge virtual a una física”, ha reconegut.

Tupperware s’ha declarat en bancarrota davant el Tribunal de Fallides del Districte de Delaware (Estats Units), després de sol·licitar voluntàriament l’empara del capítol 11 de la legislació nord-americana que regula aquests procediments. L’empresa acumula un deute de 628,8 milions d’euros. Ahir, arran dels rumors de fallida, la borsa de Nova York va suspendre’n la cotització perquè les accions s’havien desplomat un 57%.

La presidenta i consellera delegada, Laurie Ann Goldman, ha dit que “l’entorn macroeconòmic desafiant” havia originat la fallida de Tuppeware, en referència a l’augment dels preus de les matèries primeres per a fabricar les seves famoses carmanyoles i l’explosió de la bombolla postpandèmica de la cuina casolana.

En la documentació enviada al tribunal, Tupperware ha informat que disposava d’actius entre 500 i 1.000 milions de dòlars (449,2 i 898,3 milions d’euros), mentre que el seu passiu oscil·lava entre els 1.000 i 10.000 milions de dòlars (898,3 i 8.983 milions d’euros).

La declaració de fallida arriba després de les llargues negociacions amb els seus creditors per gestionar els més de 700 milions de dòlars (628,8 milions d’euros) de deute. Enguany es va acordar de relaxar les condicions dels préstecs, però amb el pas dels mesos les condicions del mercat no han parat de deteriorar-se.

De fet, Tupperware –fundada pel químic Earl Tupper el 1946– feia anys que advertia sobre la seva viabilitat. Al juny va començar els plans per A tancar la seva única fàbrica als Estats Units i acomiadar gairebé 150 treballadors.

Ha mort el conductor del camió ahir va xocar contra la paret de la Ronda Litoral i es va incendiar. El sinistre va tenir lloc a les 17.15 a l’altura de Sant Andreu. Fins el lloc dels fets es van traslladar dotacions de la Guàrdia Urbana, els Bombers de Barcelona i els Mossos d’Esquadra. També hi van intervenir efectius del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) que van traslladar el conductor, de 57 anys, a l’Hospital de Vall d’Hebron en estat crític.

L’accident va provocar cues quilomètriques als accessos a Barcelona, tot col·lapsant les entrades pel nus de la Trinitat. Aquesta és la setena víctima mortal per sinistre de trànsit enguany a la ciutat.

Una explosió a les instal·lacions de la pirotècnia Europla, ubicada a Bèlgida (Vall d’Albaida), ha causat un ferit greu, un home de trenta-quatre anys, que ha estat traslladat en helicòpter medicalitzat a l’Hospital La Fe de València, on hi ha una unitat de grans cremades.

L’explosió ha tingut lloc en una caseta aïllada de la resta d’instal·lacions, i les flames han afectat aquest cubicle i un altre que hi havia a prop. Segons que informa el Levante-EMV, l’explosió ha passat en el moment que l’home manipulava pólvora, cosa que li ha causat ferides de gravetat a gran part del cos.

Quatre dotacions dels bombers dels parcs de Gandia i Ontinyent han estat treballant per apagar l’incendi, que ja ha estat extingit.