Vilaweb.cat

‘Del riu fins a la mar’: per què aquesta consigna palestina causa controvèrsia

The Washington Post · Bryan Pietsch

Un lema amb decennis d’antiguitat i que expressa les aspiracions nacionalistes palestines ha arribat a una nova i àmplia audiència entre els ciutadans de tot el món que s’oposen a la campanya militar d’Israel a Gaza.

Tant a les protestes com a les xarxes socials, els activistes i manifestants pro-palestins empren sovint la frase “del riu fins a la mar” per a expressar el seu suport a la causa palestina. El lema fa referència al territori que hi ha entre el riu Jordà i la mar Mediterrània, que inclou l’estat d’Israel. Sovint és seguit per la frase: “Palestina serà lliure”.

Hi ha gent que ha interpretat aquesta frase com una crida a anorrear Israel, i els crítics afirmen que és antisemita.

Els activistes pro-palestins diuen que la polèmica sobre la frase, que és prou oberta com per a expressar visions diverses, serveix per a silenciar les dissidències sobre l’atac d’Israel contra Gaza, llançat com a resposta a l’atac d’Hamàs a les comunitats israelianes el mes passat.

La frase va guanyar força com a consigna per una “Palestina secular, democràtica i lliure”

No és clar quan va sorgir el lema, però segons els acadèmics va guanyar força en la dècada del 1960, sobretot entre els activistes i intel·lectuals palestins refugiats per la guerra de 1948.

Durant aquell conflicte, es calcula que uns 700.000 palestins van fugir o van ser expulsats de casa seva per les forces israelianes. Molts es van establir a Cisjordània, que més tard va ser annexionada per Jordània; i a Gaza, que va ser administrada per Egipte. Anys després, a la guerra de 1967 contra els estats àrabs veïns, Israel va fer seus ambdós territoris.

Més tard, l’expressió va ser adoptada pels partidaris de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, la coalició fundada el 1964 que roman com a representant oficial del poble palestí a les Nacions Unides. En les rondes de conflictes i revoltes que van seguir, es va fer popular entre les faccions palestines.

Més recentment, els partidaris d’Hamàs, el grup militar que controla Gaza, han adoptat el lema. “Palestina és nostra del riu fins a la mar i del sud fins al nord”, va dir Khaled Mashaal, ex-dirigent de la milícia, en un discurs el 2012 a Gaza, enmig de la celebració del vint-i-cinquè aniversari de la seva fundació, segons que va informar Associated Press.

Per a alguns, és una crida a la pau

Per a molts palestins i partidaris seus, “del riu fins a la mar” encara és una crida en favor d’una terra pacífica, tot i que no sempre amb l’objectiu d’un estat únic i secular. Segons Maha Nassar, professora associada d’història de l’Orient Mitjà i estudis islàmics a la Universitat d’Arizona, el lema no evoca “una plataforma política específica”, sinó que és una crida a un “futur imaginat de pau i llibertat”.

És “una crida a posar fi a l’ocupació” per part d’Israel i una “demanda a la capacitat de retornar” a les àrees d’on els palestins van fugir o van ser expulsats. De fet, el dret dels palestins de tornar als seus territoris ha estat un punt clau de disputa en el conflicte durant molt temps.

El lema és “una exigència de convivència democràtica entre jueus i àrabs”, segons el Comitè Antidiscriminació Àrabo-Americà.

Per a uns altres, és antisemita

En canvi molts jueus, organitzacions jueves i defensors d’Israel consideren que el lema és antisemita. “La gran majoria de jueus, quan senten aquest lema, perceben alguna cosa que els resulta profundament amenaçadora i ofensiva, i molts, molts jueus el qualificarien d’antisemita”, explica Ethan Katz, professor associat d’història i estudis jueus a la Universitat de Califòrnia.

Segons Katz, en el millor dels casos, el lema arriba a molts jueus com una crida a posar fi a l’estat d’Israel. En el pitjor, és una consigna en favor de “l’extermini dels jueus que viuen entre el riu i la mar”. L’atac d’Hamàs el 7 d’octubre ha amplificat aquestes interpretacions negatives de la frase.

Fa un mes, la Lliga Antidifamació, un grup influent dedicat a lluitar contra l’antisemitisme, va descriure el lema en un comunicat com “una acusació antisemita que nega el dret jueu a l’autodeterminació, incloent-hi el desplaçament dels jueus de la seva terra ancestral”. Aquesta por es relaciona amb els records del genocidi i desplaçament inculcats a les comunitats jueves arran de l’Holocaust.

Molts pro-palestins afirmen que “del riu a la mar” no fa una crida a l’expulsió dels jueus i que les interpretacions extremes del lema són equivocades. “Els intents de redefinir aquest crit per part de no-palestins són excessius”, diu el Comitè Antidiscriminació Àrabo-Americà.

“És important de posar al centre aquells que realment utilitzen la frase i el que significa per a ells”, assenyala Nassar. Les crítiques als qui fan servir la frase, per molt benintencionades que siguin, serveixen per a desarmar els palestins i els seus defensors d’una eina retòrica poderosa, assegura.

Independentment de la intenció, els qui fan servir la frase haurien de “pensar amb cura com es percebrà el lema en aquest moment”, diu Katz.

El lema ha rebut crítiques internacionals

Les autoritats de la capital austríaca, Viena, van prohibir el mes passat una protesta pro-palestina, a causa explícitament de l’ús del lema. Segons Reuters, el cap de policia de la ciutat, Gerhard Puerstl, va dir que, en el context del conflicte de Gaza, la frase equivalia a “una crida clara a la violència”.

Hi ha més governs europeus que han actuat de manera semblant. El govern de Berlín també ha criminalitzat el lema, segons que va informar i24 News d’Israel.

Per una altra banda, la secretària d’Interior britànica, Suella Braverman, va dir en una carta als oficials de policia que havien de considerar en cada cas si el lema era “entès com una expressió d’un desig violent de veure Israel esborrat del món”. Alhora assenyalava que, en certs contexts, podia equivaler “a un delicte de desordre públic, amb agreujant racial”, va informar The Guardian.

El mes passat, un tribunal neerlandès va dictaminar que “del riu a la mar” era un lema protegit. Un activista havia estat denunciat a la policia per incitació a la violència contra els jueus, després de pronunciar la frase en una protesta aquest estiu, abans de la guerra. El jutge va dictaminar que la frase es referia a l’estat d’Israel i no a la població jueva en general, segons que va informar el Centre de Suport Legal Europeu, que va ajudar l’acusat.

Sánchez ja té la investidura. L’independentisme, una confusió massa exagerada

Avui comença la sessió d’investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. L’èxit d’aquesta sessió semblava gairebé impossible l’endemà de les eleccions del juliol. El PSOE ha aconseguit el seu objectiu i tots els partits del parlament espanyol, tret del PP-UPN i Vox, votaran un candidat a la presidència que si una cosa ha demostrat sobretot en la seua carrera política és que no té escrúpols ni moralitat. Ni cap nord que no siga el poder. Ara li toca dur la disfressa de progressista i conciliador, d’audaç i tot, però no cal fer un gran esforç per recordar-lo en posicions ben diferents: envoltat de militars i fent un discurs gairebé d’extrema dreta durant la pandèmia, donant suport sense fissures al seu rei i al PP contra Catalunya, torejant els socis de Podem fins a convertir-los en la poca cosa domesticada que ara és Sumar.

El contrast és a la banda de l’independentisme, que arriba a aquesta investidura espanyola desorientat, debatent-se en una mar de dubtes, recels i imprecacions, sense cap certesa per a dipositar a les mans dels votants i carregat de retrets i violència. Autodestructiu en extrem.

Hi ha gent que opina que això és normal. Que hi ha una gran decepció per tot allò que ha passat aquests darrers anys i que això mena a aquest pessimisme que tant s’escampa. Jo hi ha coses que les trobe normals, com ara el desconcert i la prevenció que causa el canvi tan radical d’estratègia de Junts i la decepció per l’abandonament de la via de la confrontació de l’exili estant. Però hi ha reaccions que no em semblen gens sensates i que, malgrat la meua crítica a l’acord i a la llei d’amnistia, no puc compartir.

Perquè han passat sis anys d’ençà de la proclamació de la independència i cada polític d’aquest país ja ha demostrat de sobres què és i què és capaç de fer. I, doncs, que algun sector independentista negue fins i tot el pa i la sal al president Puigdemont i el considere poc menys que un covard i un interessat, per una decisió de la qual encara no sabem totes les claus, ho trobe precipitat i injust.

Evidentment, el temps ja s’encarregarà de posar les coses a lloc. Això és així sempre. I, de fet, el temps obre les possibilitats que jo crec que estaria bé que l’independentisme reconegués. Començant per aquesta negociació sota supervisió internacional de la qual tan poca cosa sabem i que vés a saber on condueix. Però continuant també per l’aprofundiment enorme de la crisi política a Espanya, que despulla encara més les seues limitacions i contradiccions i pot tenir conseqüències enormes. Per a ells i per a nosaltres. I el temps dirà també si els actuals partits independentistes es troben superats i si tota aquesta gent que propugna de crear un nou espai polític independentista, ara, en aquesta nova situació, és capaç de fer res significatiu.

En relació amb això, em sembla que els fets d’aquests dies en l’àmbit polític es veurien d’una altra manera si al carrer no hi hagués aquesta sensació amarga que som enmig d’una ofensiva espanyolista que incideix en tots els terrenys, també en la vida personal. Reconec que és molt difícil de tenir el cap clar quan t’envolta tant d’odi quotidià i la sensació que ningú no fa res per aturar-lo. Tenim un govern inexistent i un parlament que no és ni notícia. I hem de defensar-nos cada dia, lamentablement, de les coses més elementals.

No em sé explicar, si no, que no siguem capaços de tenir ni un mínim d’equilibri i de, sense que això signifique deixar de ser crítics, donar també la importància que objectivament tenen a coses que pocs mesos enrere ens haurien semblat ciència-ficció. Des de la fi del calvari judicial dels represaliats al fet mateix que Espanya accepte una mediació internacional o que el PSOE reconega, ni que siga per a tenir els vots que necessita, que el Primer d’Octubre va ser un referèndum, que es va proclamar la independència i que la solució del conflicte entre Espanya i Catalunya ha de ser política.

Aquests dies trobe molt xocant, a propòsit d’això, el contrast entre les converses sobre l’actualitat política que sostinc quan parle amb catalans i quan parle amb estrangers. Perquè de fora estant se’m mostren perplexos i admirats per la força de l’independentisme català, que ha estat capaç d’arrancar l’amnistia després de sis anys duríssims de repressió i d’exili i de condicionar la política del PSOE portant Espanya al caos. Potser és allò que ens ofega l’estètica…

 

PS1. Vull remarcar dues exclusives importants d’ahir aconseguides per la redacció de VilaWeb. Per una banda, vam traure a la llum l’existència d’aquesta carta de funcionaris europeus de nacionalitat espanyola insubordinats contra la llei d’amnistia. I per una altra, les queixes d’uns quants governs europeus, recollides per VilaWeb, respecte de la manera com el govern espanyol gestiona l’oficialitat del català.

PS2. Ahir una de les crítiques que vaig fer a la llei d’amnistia era el fet que no hi haja el retorn dels diners de les multes. Gent més experta que jo em va explicar després que, tècnicament, no es podia fer, perquè els diners de les multes ja han ingressat a l’erari públic i perquè els tornassen caldria fer una habilitació específica al pressupost que s’interpretaria com una intrusió d’una llei en una altra. Complicat d’entendre, però en deixe constància.

PS3. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent.

Madrid no crema. És el tercer poder el que és calentet

Els polítics i el sistema, en general, s’encaparren a fer-nos empassar a culleradetes el seu relat, ajudats pels mitjans de comunicació. Els carrers de Madrid no cremen, el que hi ha a les portes de la seu del PSOE a Ferraz són aldarulls, i ja els va bé al PP i al PSOE ensenyar-nos cada dia aquesta colla de fatxes sense cervell amb el braç alçat o passant el rosari. Com més feixista sigui Vox, més centrat és el PP, i això són vots. Per una altra banda, al PSOE ja li va bé de vendre el relat que és l’extrema dreta qui va contra l’amnistia, perquè ningú no es vol fer la foto al costat d’aquesta gentola. Amb això, no banalitzo l’extrema dreta, que és molt perillosa. He de puntualitzar, per si de cas, que Madrid no crema avui dilluns a la nit; potser dimecres, que és quan sortirà aquest article, sí. De tota manera, el carrer no mana, encara que milions de persones facin sentir la seva veu, prou que ho sabem.

Hem de parlar de l’elefant a la sala, perquè els que estan en peu de guerra són els jutges, que no volen que ningú els esmeni la plana. Ja els van bé les amnisties fiscals. La del 2012 va concedir el perdó a 30.000 defraudadors, entre ells Rodrigo Rato, Luis Bárcenas i Diego Torres. També els van bé els indults selectius. Fem memòria, i no cal anar a l’amnistia del 1977: els condemnats pel cop d’estat del 1981, tret dels 13 condemnats a penes de dos anys o inferiors, cap no va complir la totalitat de la condemna. Milans del Bosch va complir només 9 anys dels 30 a què va ser condemnat; Armada va ser indultat per Felipe González el 1988; Tejero va obtenir la llibertat el 1996; i el capità Vicente Gómez Iglesias, condemnat a 6 anys, va ser indultat el 1984. D’altra banda, Aznar, el 1998, va indultar Barrionuevo i Vera, responsables del terrorisme d’estat dels GAL.

A l’estat espanyol del 1996 al 2022 va haver-hi més de 10.720 indults, 231 per corrupció. Fins a un total de 139 es van concedir durant el govern de José María Aznar (1996-2004). Uns altres indults són els de Setmana Santa. El consell de ministres indulta uns quants presos, que després van en processó en agraïment a la misericòrdia divina. No deixa de ser curiós que això passi en un estat aconfessional.

Montesquieu el van matar ja fa molts anys a l’estat espanyol. Potser és per això que els tribunals no van saber mai qui era el senyor X en el cas del GAL, ni identificar M. Rajoy en els anomenats papers de Bárcenas.

Més que l’amnistia, és el mot lawfare el que més els molesta, concretament que el congrés dels diputats pugui constituir comissions d’investigació de les quals es poguessin derivar “situacions compreses en el concepte de lawfare o judicialització de la política” com diu l’acord PSOE-Junts.

Potser ara mateix el cas més significatiu és el del jutge de l’Audiència Nacional García-Castellón, que, sense cap pudor, ha aprofitat la mort d’un viatger francès per infart, produït a l’hora que els manifestants van ocupar l’aeroport del Prat, per acusar el president Puigdemont i Marta Rovira de terroristes. Garcia-Castellón és un dels sis jutges que el jurista i ex-lletrat del Tribunal Constitucional Joaquín Urías ha assenyalat per exercir lawfare durant la seva carrera; també assenyala Vicente Ríos, Alba Rico, Marchena, Llarena i Lamela.

El tercer poder crema, un poder que no elegeix el poble, i que no està subjecte a cap control. Fa quatre anys i onze mesos que ha caducat el mandat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), encarregat de l’administració interna del tercer poder de l’estat. Aquesta circumstància provoca, sobretot, el col·lapse del Tribunal Suprem, minvat per gairebé un 30% de vacants produïdes per les jubilacions i baixes dels magistrats que no es poden cobrir. I, tot i caducat, els seus membres s’agafen a la cadira com paparres i es passen la seva tan estimada constitució per l’engonal.

Elisenda Paluzie: “Estem abraçant el policia bo”

Elisenda Paluzie, ex-presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i catedràtica d’economia a la Universitat de Barcelona, és crítica amb els acords que Junts i ERC han signat amb el PSOE per investir Pedro Sánchez. “Repetim les mateixes coses que el 2017 vam veure que fracassaven”, diu en un moment de la conversa. Lamenta que s’hagin perdut sis anys que s’haurien pogut destinar a elaborar una estratègia de resistència, creu que els lideratges i els partits actuals no ens duran a la independència, i assenyala que convindria un quart espai independentista, però té reserves sobre com s’ha d’organitzar. Paluzie ens rep al seu despatx a la facultat, amb els documents dels acords i el text de la llei subratllats amb fosforescent.

Què us sembla l’acord de Junts amb el PSOE?
—Decebedor. És veritat que Junts pot dir que no fa renúncies discursives, perquè repeteixen que consideren vigent el mandat del Primer d’Octubre, l’aspiració de la independència, etc. Però això es contraposa amb el discurs del PSOE, que nega la major. És una declaració de què pensa cadascú. L’acord és bàsicament la llei d’amnistia. A més, una cosa preocupant: Junts recupera la idea d’aconseguir un pacte fiscal, el PSOE nega que n’hi pugui haver cap. I encara hi ha una altra renúncia total a cap mena de ruptura: voler que tornin les empreses que se’n van anar.

Per què és una renúncia?
—Perquè el canvi de seus de l’octubre del 2017 no va tenir efectes econòmics, ni sobre el PIB de Catalunya ni sobre els impostos. Un canvi de seu només afecta l’impost de societats, que ja és estatal. El cartutx de l’amenaça del 2017 ja s’havia gastat. No ens podien tornar a amenaçar dient que la Caixa marxaria. És un error polític. L’independentisme no ha de reclamar que tornin aquestes seus.

Hi veieu una renúncia a la unilateralitat, encara que no sigui explícita?
—En el discurs, no, perquè es manté una aposta retòrica per l’autodeterminació. En l’acció concreta que es proposa per als anys vinents, sí que hi ha una renúncia a la unilateralitat. Es torna a entrar en un escenari pre-2012, i en alguns casos pre-estatut.

Us sembla gaire diferent de l’acord a què ha arribat ERC?
—La diferència, i per això Junts sembla que de moment ho pot vendre més bé, és que ERC no diu: “Nosaltres defensem això i ells defensen allò altre.” ERC i el PSOE tenen un diagnòstic comú. Escriuen en què estan d’acord, i això implica renúncies molt bèsties. Per exemple, diuen que allò que es votarà són les conclusions de la taula de diàleg, que és una renúncia a l’autodeterminació externa, a un referèndum sobre la independència. Junts no hi renuncia en la retòrica, però sí a la pràctica. La renúncia d’ERC és més global.

Un dels arguments de Junts per a defensar l’acord és que l’acord reconeix que el problema ja ve del decret de Nova Planta del 1716.
—Sí, i això ho publiciten els opinants pròxims a Junts com una cosa històrica. Però ja ho vam posar al preàmbul de l’estatut. De les constitucions catalanes i del decret de Nova Planta ja se’n parla en una llei orgànica que és l’estatut vigent, fins i tot passat el filtre de la sentència del Constitucional. És al preàmbul d’una llei publicada al BOE i signada pel rei. De fet, al text pactat entre Junts i el PSOE no hi diu que Catalunya sigui una nació. Hi diu que el parlament buscava en l’estatut el reconeixement de Catalunya com a nació. No diu que ho sigui.

Potser té a veure amb la proposta del PSOE, que és tornar a parlar de l’estatut. 
—Sí. Junts fa una altra renúncia a la unilateralitat, a la pràctica: proposarà un referèndum segons l’article 92 de la constitució espanyola. No és ni la proposta que van fer Iniciativa, ERC i Convergència i Unió al congrés l’any 2014. Llavors van reclamar la transferència de les competències per la via de l’article 150.2. L’article 92 és interpretable, però hi ha interpretacions que diuen que els referèndums que permet aquest article només són per a tot l’estat o per als municipis. És anar més enrere que no pas demanar la transferència de les competències per a organitzar-lo.

Què en penseu, del compromís que hi hagi un verificador que segueixi el compliment de l’acord?
—El verificador s’aplicarà només a les reunions que tindran ERC i Junts amb el PSOE. No hi ha verificador a la taula entre governs, que és on es poden substanciar acords. Què acompanyarà, el verificador? Els processos que faci Junts per anar votant els pressuposts de l’estat? Entrarem en una dinàmica com la de l’estatut. Amb la reacció furibunda de la dreta espanyola, a Junts li serà molt difícil no acabar donant suport al PSOE. El gran poder el tens quan negocies la investidura. Una vegada hi ha govern investit, sempre hi ha el recurs d’una pròrroga de pressupost. La capacitat negociadora disminueix enormement.

Rere l’acord de Junts i el PSOE, us sembla veure-hi la mà de les institucions europees? En la metodologia, per exemple.
—No. Tant el president Puigdemont com Marta Rovira, els últims anys, s’han anat assessorant amb gent diferent. Probablement han parlat amb relators de les Nacions Unides, i pot ser que hagin parlat amb gent de les institucions europees. Però que les institucions europees siguin aquí al darrere dient què s’ha de fer, no ho veig clar. El que veig clar és que el problema català els fa nosa.

I no volen afavorir una solució del conflicte?
—Però la solució que afavoririen es basaria en el fet d’arribar a alguns acords en relació amb l’autogovern. La Unió Europea no defensarà mai públicament un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Hem de ser absolutament realistes.

Per què creieu que no el defensarà?
—Perquè als estats forts que la componen no els interessa que hi hagi precedents de referèndums d’autodeterminació, i perquè hi ha una deriva bastant autoritària a la majoria d’estats europeus. A més, ja ho vam veure la tardor del 2017. Em sembla que repetim les mateixes coses que l’octubre del 2017 vam veure que fracassaven, una darrere l’altra. L’esperança que la Unió Europea hi intervindria. Les insinuacions que es van fer el 10 d’octubre per a justificar la suspensió de la declaració d’independència perquè hi hauria una mediació. No hi va haver res de tot això. Una cosa és que la Unió Europea no vulgui presos polítics i hagi vist amb bons ulls els indults i l’amnistia, per a pacificar i normalitzar. Una altra cosa és que entri en una solució política basada en l’autodeterminació externa.

Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé

Una tesi: com es veu amb les manifestacions a Madrid, el pacte de Junts amb el PSOE és bo per a l’independentisme perquè afebleix l’estat espanyol. Hi esteu d’acord?
—Sí, però per poder aprofitar aquestes conjuntures necessitaries un projecte polític autònom, propi, per a fer la independència aquí, i no el tenim. Quan era a l’Assemblea, no vam defensar les campanyes a favor de l’amnistia que impulsaven Amnistia i Llibertat, una associació pròxima a ERC, i Òmnium. Dèiem que l’amnistia, si no anava acompanyada de l’autodeterminació, no tenia sentit. Resol el passat, però no resol res del futur. No garanteixes que si tornes a fer un referèndum, no tornin a fer servir formes delictives per impugnar-lo. Els processos d’amnistia van paral·lel a negociacions polítiques per a avançar cap a un acord. Aquí no hi ha un procés de reforma política d’Espanya en marxa. El PSOE no ha fet cap pas ni cap compromís de reconeixement nacional ni de l’autodeterminació. I no hi ha consens a la societat espanyola; tota la dreta s’hi oposa. Les reformes constitucionals requereixen unes majories que no hi són. És cert que l’amnistia és la mesura de gràcia més generosa, perquè esborra el delicte, però no deixa de ser una concessió de l’estat. En canvi, les victòries judicials internacionals haurien tingut molta més força política per a nosaltres. Si la sentència d’Estrasburg anul·lés el judici per vulneració de drets, potser l’estat espanyol s’hauria trobat obligat a reaccionar-hi fent una llei d’amnistia. Pel cap baix, del punt de vista moral, implicaria una victòria.

Però el moviment és en un moment de debilitat estratègica. Hi ha molta gent pendent de judici que podria entrar a la presó. Què hauríem de fer, si no, per evitar que hi entressin?
—És que el que s’hauria hagut de fer no s’ha fet, durant sis anys. Ara hi arribem absolutament afeblits. Potser no érem prou forts per a aixecar la declaració d’independència, però com a mínim hi hauria pogut haver una estratègia de resistència en què haguéssim analitzat què va fallar, què ens manca, com hem de preparar una ruptura amb unitat estratègica de tot l’independentisme. Preparar-nos millor. Fer una litigació internacional per condemnar l’estat per vulneració de drets i, per tant, legitimar amb més força la causa catalana. Accions unitàries per a tenir més presència en espais de decisió econòmica, qüestions de desconnexió energètica. Hauríem pogut treballar en tot això.

I això per què no ha passat?
—En reunions que fèiem de partits i entitats no es va aconseguir ni tan sols que s’analitzés a fons què havia fallat del punt de vista pràctic i material. No es va ni entrar a dir: “Escolteu, de la hisenda pròpia què hi havia i què no? L’aplicació del 155 prèvia al 15 de setembre, què va implicar? Si tornem a fer una cosa semblant, com ens afectarà?” En una de les primeres reunions, l’estiu del 2018, em van dir: “De tot això de la hisenda pròpia, mentre hi hagi gent encausada per aquest tema, no en parlaré.” Mai no vam arribar a fer ni un grup de treball. Ara, és veritat que hi va haver un moment que semblava que avançàvem una mica.

Quan?
—Sis o set mesos en què ens reuníem de manera secreta, quan hi va haver el pacte d’investidura del govern de Pere Aragonès. Com que la unitat estratègica i la qüestió del Consell de la República havien quedat empantanegades, vam reunir-nos per mirar de constituir formalment un acord d’unitat estratègica i de coordinació. Vam treballar documents sobre l’acció internacional, judicial i de no-violència que havíem de fer. De manera molt discreta, anàvem arribant a acords. Allò es va trencar per dos motius: primer, Esquerra no va acceptar que la coordinació estratègica es fes en el marc del Consell de la República i, segon, hi havia una discussió sobre el mandat del Primer d’Octubre entre Junts i ERC. Després del febrer del 2022, no hi ha hagut res més. Són sis anys sense preparar una estratègia alternativa. És veritat que n’havíem parlat a l’Assemblea, sobretot entre el 2018 i el 2019, i al document “Preparem-nos”, del Consell per la República. Vull recordar que el primer esborrany el va elaborar una subcomissió on hi havia Clara Ponsatí. Però tot això s’ha abandonat.

De divisió, a l’estat espanyol, n’hi ha. Hi ha veus crítiques dins el PSOE, el PP i Vox es manifesten al carrer. Potser la inestabilitat ara no es pot aprofitar, però, si hi aprofundim, potser tard o d’hora podrem fer-ho.
—Sí, però llavors seria una cosa semblant a l’estatut. De fet, l’estatut del 2006 va tenir la sort que la sentència del Tribunal Constitucional va fer que semblés bo. Si l’haguéssim deixat uns quants anys de vigència se n’haurien acabat veient les mancances. La LOFCA és d’abans de la sentència del Constitucional i és un desastre. Ens ha mantingut amb un 8% del PIB de dèficit fiscal. Però és veritat que la resposta del Constitucional i l’actitud del PP van fer que cresqués l’independentisme. Potser sí que, a mitjà termini… Ara, mentrestant ho aprofitem com sempre. Ens estem abraçant al policia bo per la por del policia dolent, que abans ens afusellava i ara ens enviaria a la presó vint-i-cinc anys. Això encara fa que la societat catalana s’aferri més al PSOE i a l’esquerra espanyola.

Un altre argument dels defensors de l’acord: “I què havíem de fer? Repetir les eleccions i perdre l’oportunitat d’influir? Deixar que governés el PP?”
—Amb aquest argument, ara s’ha votat Pedro Sánchez i d’aquí a dos dies li votaran el pressupost, i així successivament. Estarem atrapats en aquesta situació en què no avancem. Pel camí, l’opció de la independència perd credibilitat, i això també ho hem de tenir en compte. La credibilitat que va arribar a tenir en la fase prèvia al 2017 ara no hi és. I això es perd perquè n’hi ha que deien A i ara diuen B, i això desil·lusiona; perquè n’hi ha que estan convençuts però no veuen que sigui un projecte triomfador, i hi ha molta gent que només s’apunta als projectes quan veuen que són el cavall guanyador.

Què voleu dir, quan parleu de credibilitat?
—Credibilitat vol dir creure que la independència és possible. Hi ha enquestes del CEO que diuen que el suport a la independència ha baixat una mica, però la xifra dels qui creuen que la independència és possible, que Catalunya serà independent, és baixíssima. Menys del 10% dels enquestats. I més d’un 40% et diuen que volen que Catalunya sigui independent.

Què us sembla la llei d’amnistia que ha registrat el PSOE?
—Com a llei, la trobo bastant ben justificada. La constitucionalitat hi està força ben argumentada, i cobreix moltes de les causes lligades als referèndums i les mobilitzacions. Fins i tot m’ha semblat que cobreix el mosso d’esquadra que va protegir el president Puigdemont. Ara, ja veurem què fan els jutges quan s’hagi d’aplicar. L’hauran d’aplicar cas a cas. I tenen dues armes per a mirar de paralitzar-ne l’aplicació.

Quina és la primera?
—La qüestió d’inconstitucionalitat. El jutge pot dir al Constitucional: “Crec que si aplico l’amnistia en aquest cas, això vulnera un dret constitucional.” Fins que el Constitucional no resolgués, quedarien suspesos els procediments, i ni s’aplicaria l’amnistia ni es podria fer cap acció judicial posterior. Aquest problema l’han intentat d’evitar dient que la llei “haurà de comportar l’aixecament immediat de les mesures cautelars, fins i tot quan es plantegi un recurs o una qüestió d’inconstitucionalitat” [pàgina 11]. Això aixecaria les ordres de detenció, i per tant el president Puigdemont podria venir. Ara, només aixeca les mesures cautelars. Els condemnats amb sentència ferma continuen tenint la pena d’inhabilitació, que no és cautelar. Això pot paralitzar l’aixecament de la inhabilitació fins que el Constitucional no resolgui.

I la segona?
Hi ha una cosa que la llei no preveu: la qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El jutge Llarena ja en va plantejar una. Paralitzen el procés. Ell, de fet, va retirar l’euroordre fins que no hi hagués resolució.

I això com afectaria els represaliats?
—Si van presentant qüestions pre-judicials a la Unió Europea paralitzaran l’aplicació de la llei d’amnistia. Com que no s’ha previst que això aixequi les mesures cautelars, l’ordre de detenció dels exiliats podria quedar vigent tot esperant el que resolgui Luxemburg. És veritat que Luxemburg, penso, resoldria favorablement als exiliats. La qüestió és quant de temps trigaria. Dels jutges espanyols, n’hem de pensar el pitjor supòsit. Quan es va aprovar la reforma del codi penal que va negociar ERC, es va dir que això els alliberaria a tots. A la pràctica, la interpretació i aplicació que en van fer els jutges espanyols va ser tan desfavorable com van poder respecte de la malversació. En la següent ordre de processament els demanaven catorze anys per malversació. Ja veurem què passa, i encara més tenint en compte tots els pronunciaments que hi ha hagut. Ells intentaran aprofitar totes les escletxes de la llei per evitar que s’apliqui de manera ràpida.

Us sembla que una llei d’amnistia reconeix que l’estat es va equivocar? 
—D’alguna manera, sí que reconeix que els fets no s’havien de tractar només per la via penal. Sobre això, l’amnistia és una mica millor que l’indult. Té un sentit més polític.

En canvi, a l’exposició de motius s’hi repeteix que la llei és per a afavorir l’estat de dret i la convivència, reconeix la legitimitat del congrés espanyol i diu que Espanya és una democràcia homologada que sempre ha respectat els drets fonamentals i polítics.
—Sí: referma la sobirania espanyola i la capacitat de les corts espanyoles, tant de negar que hi pugui haver un referèndum com d’amnistiar els fets vinculats al referèndum. Una cosa curiosa que vaig descobrir per l’historiador Joaquim Albareda: després del decret de Nova Planta hi va haver unes quantes amnisties per als austriacistes que eren a l’exili. Primer hi va haver uns indults i, després, amnisties.

I quin efecte polític va tenir?
—Cap. El decret de Nova Planta es va continuar aplicant i vam continuar sotmesos i dominats en una Espanya assimilacionista.

Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé

Què us sembla que la llei prevegi d’incloure policies espanyols?
—Hi estic totalment en contra. Iguala els qui van exercir el dret d’autodeterminació o de manifestació amb els qui els van vulnerar. És un desequilibri característic de les lleis d’amnistia que no són reparatives. Les que ho són accepten que hi ha vulneracions de drets que no poden restar impunes. Per l’articulat de la llei, sembla que només en quedaria exclòs el policia que va fer perdre un ull a Roger Español.

Si l’amnistia s’apliqués del tot, finalment, ens podríem trobar que a les eleccions al parlament fossin candidats Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Com ho valoraríeu?
—És possible. Mantindríem els mateixos lideratges que van fer possible el Primer d’Octubre, també ajudats per la pressió popular i la resposta de la ciutadania. És veritat que sense Carles Puigdemont de president no hi hauria hagut el referèndum del Primer d’Octubre. Després de les eleccions del 2015 ja es va començar a argumentar que no s’havia guanyat per més del 50% i no es podia fer la DUI al cap de divuit mesos. I el president Puigdemont va fer seva la idea del referèndum, que venia d’independents que van fer manifestos, de l’Assemblea, que va fer una consulta, de la CUP, de Demòcrates. Puigdemont ho va fer seu i Artur Mas probablement no ho hauria fet. Ara, després hem vist que la idea de fer servir el referèndum com una eina de negociació era al cap dels qui l’organitzaven. “Intentem fer el referèndum i després a veure què.” Són els líders que van aplicar aquesta estratègia.

Ho deia perquè, com a presidenta de l’Assemblea, havíeu demanat una renovació de lideratges.
—Jo crec que aquests lideratges no ens portaran a la independència. Jo potser no ho vaig verbalitzar així, ho va fer més Jordi Cuixart, però ara sí que estic convençuda que aquests dos partits i aquests lideratges no ens portaran a la independència.

Creieu que hi ha marge per a un quart espai independentista?
—Crec que és molt difícil, a curt termini. Amb aquesta pèrdua de credibilitat del projecte independentista i l’escepticisme que s’ha originat, a la gent que ja no confia en els lideratges actuals els costarà molt de confiar en una altra cosa. Aquests anys s’ha cremat molta gent. Ho vaig començar a veure el 2020 i el 2021, quan molta gent em deia: “He desconnectat, no vull saber-ne res, estic desenganyat.” Molts han tornat a la seva vida. Quan has desmobilitzat d’aquesta manera, costarà que hi hagi un projecte que motivi. També veig dificultats perquè qui no té un all té una ceba. Qui no té alguna cosa que li puguem retreure? Aquest caïnisme ho dificultarà.

Però creieu que n’hi ha la necessitat?
—Sí.

Vau llegir l’article de la consellera Clara Ponsatí, “Final de trajecte”?
—Sí.

Coincidiu amb la visió que l’acord de Junts amb el PSOE és un menyspreu i una humiliació?
—No ho sé. No m’agrada parlar tant en termes de judicis morals. Prefereixo analitzar les decisions i, d’una manera racional, mirar si crec que són encertades i ens fan avançar o no. Suposo que per a algú que hi ha estat molt a prop i hi ha cregut molt… Jo, com que sempre he tingut els meus dubtes… Crec que la lluita a l’exili ha estat de les poques coses que ens han fet mantenir la moral de victòria. Però sempre vaig tenir dubtes, quan es parlava de la tornada i d’escenaris rupturistes. Veia una bona part de les bases independentistes convençudes que aquest seria l’element detonant per aixecar la DUI. Com que jo sempre en vaig tenir dubtes, no puc dir que ho consideri un menyspreu. Al final, allò que compta són les decisions que prens. I ja n’hi ha hagut tres de fonamentals.

Quines?
—La primera, el 10 d’octubre. Aquí estic d’acord amb la Clara. Aquell dia ens vam abraçar totes dues al pati del parlament i vam considerar que era un error monumental. Potser igualment no ens n’hauríem sortit, però suspendre la declaració quan tenies la màxima força te’n va fer perdre. La segona és la reacció a la no-investidura, el gener del 2018. Molts defensàvem que s’havia de mantenir el torcebraç i repetir eleccions. I el president Puigdemont va aguantar fins que, ja elegida presidenta de l’Assemblea, el vaig anar a veure a Alemanya i no podia aguantar més la pressió per a aixecar el 155. I ara hi ha hagut una oportunitat per a dir: “O amnistia i autodeterminació, o repetició d’eleccions.” Hauria estat repetició d’eleccions, però no s’ha fet que l’esquerra espanyola entengui que no hi pot haver estabilitat sense respecte pel dret d’autodeterminació. Llavors sempre podrà governar només per la por dels efectes repressius de la dreta espanyola.

Vós us hi veuríeu, en un quart espai independentista?
—Jo vaig intentar a l’Assemblea que hi hagués unitat estratègica i no me’n vaig sortir. Em toca estar a segona fila. Necessitem gent més fresca. Jo he vist massa coses, i massa de prop. És veritat que des dels divuit anys que he fet activisme i he ajudat on es podien fer coses per avançar cap a la independència.

I creieu que Ponsatí el podria impulsar, aquest quart espai? Ella va dir que miraria de treballar per a “reiniciar l’independentisme”.
—Crec que tothom ha de ser generós i sumar molta gent. Estic d’acord amb la Clara que calen noves generacions. Veig gent bastant jove, de menys de trenta-cinc anys, que s’organitzen, es reuneixen, debaten, tenen revistes i grups. Són generació Primer d’Octubre i generació Urquinaona, ho van viure, i no són en cap dels partits. Penso que la renovació potser vindrà d’aquesta gent. També és veritat que no podem esperar gaires anys, perquè tenim una composició demogràfica que no ens va a favor.

Què vol dir que tothom ha de ser generós?
—Sumar gent nova i no assenyalar. Hi haurà qui dirà que Clara Ponsatí ha estat eurodiputada amb Junts. Hi haurà qui dirà que Jordi Graupera ja va provar-ho amb Primàries i que és massa intel·lectual. Hi haurà qui dirà que l’Albano-Dante Fachin era de Podem. Tot i que és veritat que Albano i Josep Costa parlen més de mobilització. Costarà que hi hagi cares noves. És molt difícil d’arribar a la gent des del no-res. Si no hi ha molta gent que es posi d’acord, l’Assemblea s’ho hauria de pensar molt bé. Si no hi ha d’haver un projecte potent i únic, no sé si l’eina s’ha de posar en risc. M’agafeu en un moment que no sóc gaire optimista.


Fotografia: Albert Salamé

El Suprem espanyol estudia els recursos contra la sentència dels atemptats del 17-A

El Tribunal Suprem espanyol estudiarà avui, 15 de novembre, els recursos que les defenses i unes quantes acusacions han presentat contra la sentència de l’Audiència espanyola dels atemptats del 17 d’agost del 2017. El tribunal el presideix el jutge Manuel Marchena, acompanyat dels magistrats Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral, Andrés Palomo i Javier Hernández.

Fonts judicials han explicat a Europa Press que la sala penal analitzarà els recursos dels tres condemnats i d’unes quantes acusacions, que insisteixen a incloure en el ple de càrrec el delicte d’assassinat terrorista que va ser descartat per l’Audiència espanyola. La fiscalia no ha impugnat la decisió.

Rebaixa de la pena

En la sentència, publicada el 27 de maig de 2021, es va condemnar a penes de 53 anys, 46 i 8 els tres acusats del 17-A, Mohamed Houli ChemlalDriss Oukabir i Said Ben Iazza. Els dos primers van ser acusats pels delictes de pertinença a organització terrorista; tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius de caràcter terrorista; i estralls en temptativa de caràcter terrorista, en concurs amb 29 delictes de lesions per imprudència greu. Ben Iazza va ser condemnat per col·laboració amb organització terrorista. La sala d’apel·lacions de l’Audiència espanyola va estimar parcialment els recursos presentats per Chemlal i Oukabir i els va rebaixar de deu anys la pena original. Van considerar que no tenien veritable intenció d’atemptar amb la segona explosió a la casa d’Alcanar, que va ferir uns quants bombers i policies que feien tasques de desenrunament i investigació.

Els magistrats van donar per bons els fets provats a la primera sentència i descartaren de condemnar els acusats pels setze assassinats comesos per la resta de membres de la cèl·lula gihadista a la Rambla de Barcelona i al passeig marítim de Cambrils –tal com demanaven les acusacions. Segons els magistrats, Chemlal, Oukabir i Ben Iazza no tenien coneixement d’aquestes accions ni hi van participar.

El periple per a obtenir la “mare de Satanàs” i la responsabilitat de l’estat espanyol

“Fora del domini”

Les acusacions adduïen que els terroristes podien ser condemnats pels delictes d’assassinats i lesions. Ara, els magistrats van creure que això es basava tan sols en la integració a la cèl·lula gihadista, a l’adoctrinament durant anys i a uns quants fets que són constitutius dels delictes pels quals van ser condemnats, i que no eren indicis ni proves suficients per a sentenciar-los per uns altres actes il·lícits. “Van restar fora del seu domini, i això amb independència que preparessin un gran atemptat, probablement de gravíssimes conseqüències”, van dir.

Els magistrats afegeixen: “No es pot confondre la responsabilitat penal que implica la pertinença a l’organització criminal amb l’exigible per la comissió dels diversos delictes que puguin arribar a executar-se al seu si, perquè […] no és possible d’establir presumpcions de responsabilitat pels delictes concrets executats derivades del simple fet de ser integrant de l’organització.”

L’explosió d’Alcanar

Els magistrats van centrar l’anàlisi en els fets de la casa d’Alcanar, on es van guardar els explosius que la cèl·lula gihadista tenia previst de fer servir i on dies abans hi hagué dues explosions, en una de les quals va morir l’imam de la mesquita de Ripoll, Abdelbaki es-Satti.

La cronologia destructiva d’es-Satti fins a Ripoll amb el permís del CNI

“Aquesta absència de dol, ni tan sols eventual, fa que no puguin ser sancionats per les lesions produïdes als 29 afectats. […] La pena a imposar és la corresponent al delicte més greu, els estralls imprudents, a la meitat superior”, diuen.

A més, l’Audiència espanyola va refusar la pretensió d’algunes acusacions de declarar la responsabilitat patrimonial de l’estat espanyol, cosa que consideren una negligència inexplicable, perquè no han adoptat les prevencions necessàries per a evitar la venda d’explosius que va desencadenar fets com els d’Alcanar, els quals alhora van acabar originant els atemptats.

El gran despropòsit dels policies espanyols al Marroc cercant pistes d’es-Satti

Tard, insuficient i en castellà: estats de la UE critiquen la nova proposta espanyola sobre l’oficialitat del català

El Consell d’Afers Generals de la Unió Europea es reuneix demà amb la qüestió de l’oficialitat del català una altra vegada sobre la taula. No es preveia que hi hagués votació, però, tal com s’ha fet arribat la nova proposta del govern espanyol, fins i tot sembla complicat que hi pugui haver el mínim avenç.

Espanya envia als governs europeus una nova proposta d’oficialitat del català

Uns quants governs europeus han expressat de manera enèrgica a VilaWeb el seu malestar. Un primer motiu compartit és que la darrera reunió en què es va tractar de l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec va ser el 24 d’octubre, i fins dilluns a la nit, menys de quaranta-vuit hores abans de la reunió, no s’ha fet arribar la nova proposta. Aquest fet obliga les delegacions a anar a corre-cuita per a poder analitzar-la i estudiar les esmenes pertinents. Però, més enllà d’això, com expliquen fonts del govern txec, “atès que la distribució del document s’ha fet tan tard, no serà objecte de discussió en cap dels òrgans de treball preparatoris del Consell de la UE de demà, cosa que veiem problemàtica”.

A més, la versió del document que van enviar dilluns a la nit les autoritats espanyoles era solament en castellà. “Inservible per a la majoria de nosaltres”, es lamenten fonts del govern dels Països Baixos, que expliquen que fins avui, un dia abans de la reunió, no han pogut accedir a una versió llegible per a tothom.

Finalment, uns quants governs remarquen que tampoc no els han fet arribar cap anàlisi d’impacte, ni jurídic, ni financer ni pràctic, imprescindible per a l’aprovació d’aquesta proposta, que es preveu que encara trigarà unes quantes setmanes. Per exemple, fonts del govern suec asseguren: “No tenim res nou a dir, perquè encara no hem vist una avaluació d’impacte exhaustiva tal com ha sol·licitat el Consell i com ha promès la presidència espanyola.” De manera que, sense la informació tècnica imprescindible, uns quants governs es mostren contundents sobre les expectatives de demà. Per exemple, l’executiu neerlandès deixa clares les possibilitats que demà hi hagi alguna mena de canvi: “Entre això i el fet que el text s’hagi lliurat tard i en castellà, no és una qüestió que els ministres puguin considerar seriosament demà.”

La nova proposta del govern espanyol afegeix un annex, que formaria part del reglament, i que enumera tot de condicions per a declarar oficial una llengua amb la voluntat de tancar la porta a un efecte dòmino i a hipotètiques reclamacions futures de més comunitats lingüístiques europees que ara no són oficials. Concretament, el text diu això:

“El català, l’èuscar i el gallec són idiomes oficials i de treball de les institucions de la Unió per complir els requisits següents:

a) Ser originàries d’un estat membre.

b) Comptar amb reconeixement constitucional en un estat membre.

c) Ser llengües de treball al parlament nacional d’un estat membre.

d) Haver-se utilitzat durant un termini de més deu anys a les institucions de la Unió sobre la base d’acords administratius entre les institucions esmentades i un estat membre.

e) Haver-se dipositat als arxius del Consell una còpia certificada de les traduccions dels tractats a aquestes llengües d’acord amb l’article 55.2 del Tractat d’Unió Europea.

e) L’estat membre que n’hagi sol·licitat el reconeixement com a llengua oficial i de treball de les Institucions de la Unió s’ha compromès a assumir tots els costs derivats de la seva utilització a les institucions de la Unió.”

Podeu veure ací la nova proposta del govern espanyol:

 

Dos bessons torturats a la Via Laietana presenten una querella per delictes de lesa humanitat

Dos germans bessons que van ser torturats a la comissaria de la policia espanyola de la Via Laietana de Barcelona ha presentat una querella per delictes de lesa humanitat. Les dues víctimes compten amb l’assistència jurídica del col·lectiu d’advocats Irídia i amb el suport d’Òmnium Cultural, l’Organització Mundial Contra la Tortura i les entitats de la campanya “Via Laietana 43”. Josep, també conegut com a Pepus, i Maribel Ferrándiz van ser detinguts el 1971, quan tenien disset anys, per militar a la Jove Guàrdia Roja, referent juvenil del Partit del Treball d’Espanya. Van ser retinguts trenta-dos dies a la comissaria, on asseguren que van rebre agressions físiques i psicològiques durant els interrogatoris.

La querella s’adreça al comissari en cap de la comissaria de Via Laietana en el moment dels fets, Vicente Juan Creix, a l’inspector en cap d’aleshores, Rafael Núñez Valverde, i a dos agents, Atilano del Valle Otero i Geuino Nicolás Navales García. Segons la denúncia, tots quatre estaven adscrits a la Sisena Brigada Regional d’Investigació Social de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, també coneguda com a Brigada Político-Social.

La denúncia, que també inclou uns fets patits prèviament per Pepus Ferrándiz en una detenció prèvia el desembre del 1970 quan tenia 16 anys, afirma que les detencions dels dos germans es van produir “per motius polítics en un context de persecució per part de l’estat espanyol a totes les persones que es consideraven contràries al règim dictatorial imposat per Francisco Franco”.

La primera detenció de Pepus Ferrándiz va ser vinculada a la difusió de propaganda amb motiu del Consell de Guerra de Burgos de desembre del 1970. Va passar tres dies a la comissaria i després set dies a la presó Model. L’abril del 1971 va tornar a ser detingut, aquest cop amb la seva germana Maribel, al domicili familiar. Van ser retinguts tenta-dos dies a la comissaria de Via Laietana i un any i un mes a la presó, ella a la de Trinitat Vella i ell novament a la Model.

Membres de la Brigada Político-Social va irrompre a casa seva a les dues de la matinada i van registrar l’habitatge a la recerca de propaganda il·legal. Els bessons van ser detinguts al costat d’una vintena de membres més del Partit Comunista d’Espanya-Internacional.

Segons la querella, durant el període de detenció els germans Ferrándiz van ser sotmesos a diferents tècniques de tortura física i psicològica amb la finalitat d’extreure’ls informació sobre la militància política d’altres persones.

En el cas de Maribel, el relat de les tortures que inclou la querella narra condicions de manca d’higiene elevada a la cel·la i de mala alimentació. Era sotmesa a interrogatoris a qualsevol hora del dia en un despatx situat en un pis superior, de tal manera que les pujades i baixades continuades li van causar “una desorientació forçada i una desubicació espaciotemporal”.

Pel que fa al Pepus, també va passar els dies a la comissaria en una cel·la petita i humida. A diferència de la seva germana, que la compartia amb quatre persones, ell estava aïllat. La mala salubritat de l’espai i la mala alimentació eren circumstàncies que també l’afectaven. També com ella, Pepus va ser sotmès a interrogatoris continuats a qualsevol hora del dia, també en un despatx d’un pis superior per a desorientar-lo. En altres ocasions “el treien de la cel·la únicament per agredir-lo, sense que es produïssin interrogatoris”.

Enmig del període de reclusió a la comissaria va ser traslladat a una cel·la grupal. Allà, quan feia vint-i-un dies hi era, va iniciar amb altres presos una vaga de fam perquè els traslladessin a la presó, amb el convenciment que d’aquesta manera cessarien les tortures.

L’anunci de la presentació de la querella s’inclou en el marc de la campanya unitària ‘Via Laietana 43: fem justícia, fem memòria’, que demana que la comissaria, definida pel col·lectiu com a “símbol de la tortura i la impunitat”, deixi de ser un espai policial per convertir-se en un centre de memòria.

Oques Grasses anuncien la ronda del disc que publicaran a la primavera

Oques Grasses van tancar la ronda de presentació d’A tope amb la vida (2021) el mes de gener en un Palau Sant Jordi ple de gom a gom. Ara, després d’uns mesos apartats dels escenaris, han estat treballant en un nou disc que els portarà per tot el país per presentar un nou àlbum –el sisè de la seva carrera– que es publicarà a la primavera i del qual encara no se saben gaires detalls. Així i tot, el grup osonenc ja ha anunciat a les xarxes socials unes quantes dates de la ronda que faran, acompanyada d’unes fotografies on apareix la formació envoltada d’elements de la seva infantesa.

Oques Grasses obriran la ronda a Tarragona el 20 d’abril en un espai que es farà saber ben aviat. El 27 d’abril faran parada al Festival Strenes de Girona, al Palau de Fires, recinte que s’ha recuperat per a esdeveniments musicals, com el que va fer Antònia Font al setembre. El 25 de maig actuaran al País Valencià en un escenari que també s’anunciarà aviat. L’1 de juny tocaran al Sensenom Festival de Palma, el 14 passaran pel Cabró Rock de Vic i el 22 al Calafell Beach Festival. El 6 de juliol actuaran al Canet Rock i el 13 seran al Festival Cruïlla de Barcelona. El dia 27 passaran per l’Empordà Music Festival de la Bisbal d’Empordà i, finalment, el 4 d’agost actuaran al Festival Sons del Món de Roses.

Les entrades ja s’han posat a la venda a la web dels festivals i del grup.

Oques Grasses, un grup d’or

Oques Grasses viu un dels moments més dolços de la seva carrera professional. A banda dels discs d’or per Fans del sol i A tope amb la vida, el grup osonenc acaba d’aconseguir un disc de platí per la cançó “La gent que estimo” –una col·laboració amb Rita Payés– que equival a la venda de seixanta mil unitats, una fita que els posiciona com un dels grups més populars dels Països Catalans.

L’escalada sense aturador de l’oli: un 73,5% anual a l’octubre

Finalment, el creixement dels preus al consum del mes d’octubre han mantingut el mateix nivell que a l’avanç. Un 3,5% en l’IPC general i un alentiment fins al 5,2% al subjacent (el total menys l’energia i els aliments no elaborats). Som on érem fa quinze dies, però amb un coneixement més aprofundit d’on hi ha hagut les principals variacions de preus, perquè avui se n’han sabut més detalls.

La primera cosa que hauríem de destacar (ja ho vam fer, parcialment, en l’avanç) és que s’ha capgirat la truita amb la Unió Europea. És a dir, per primera vegada d’ençà de l’agost del 2022, els preus a l’estat espanyol tornen a créixer més de pressa que no els europeus. No és casual que la denominada “excepció ibèrica” al mercat elèctric presentada pel govern espanyol comencés aquell mateix mes. Recordem que posar un topall al preu és un mecanisme d’intervenció al mercat elèctric per a rebaixar el preu del mercat majorista i, d’aquesta manera, abaratir la factura de la llum a llars i empreses. A final d’abril, es va prorrogar fins al desembre d’enguany. Segons el càlcul que s’ha fet, en el primer any de funcionament, la mesura ha significat un estalvi per als consumidors de l’estat de més de 5.000 milions.

I, com aquesta, hi va haver més mesures que ens van col·locar millor que no pas Europa. Per això, la Pimec considera que les mesures preses, que han estat efectives per a moderar els preus de l’electricitat, juntament amb l’evolució dels preus dels carburants i combustibles, s’han de complementar amb d’altres per aconseguir que aquesta tendència a la baixa dels preus energètics moderin els augments de preu d’altres sectors. Així, considera que cal mantenir les mesures de contenció dels preus energètics i, també, mantenir a curt termini les de contenció dels preus dels carburants.

Per la seva banda, Funcas estima que la normalització de l’IVA sobre els aliments pot elevar la taxa d’inflació a 0,4 punts percentuals. L’impacte de la retirada de les mesures que afecten l’electricitat i el gas suposaria una elevació de la taxa d’un punt percentual. I finalment, l’eliminació dels descomptes als transports públics hi afegiria una dècima percentual. En total, l’impacte de la reversió de les mesures es pot estimar en 1,5 punts sobre la taxa d’inflació. Per a l’elaboració d’aquestes previsions s’ha suposat que una mica més de la meitat de l’impacte esmentat té lloc el 2024.

Un segon aspecte que em sembla important és que la tendència de l’IPC espanyol i la de l’europeu van en sentit contrari. És a dir, mentre el de la UE fa dotze mesos que baixa ininterrompudament, l’espanyol fa quatre mesos que va a l’alça, d’ençà del mínim del juny, quan va tocar l’1,6%. I, molt probablement, en farà sis, perquè al novembre tornarà a pujar per l’efecte base (va baixar de 0,1 punts percentuals el mateix mes de l’any passat). I, compte, no podem passar per alt que l’IPC de l’octubre a Alemanya ha estat del 3,8%, set dècimes inferior al del mes anterior, com hem sabut aquest migdia. Ja ens atrapa, pràcticament.

Dins el mateix context europeu, fa mesos que la inflació subjacent a l’estat espanyol se situa per damunt de l’europea. A l’octubre és d’un 5,2%, davant un 4,2%. Això indica que més enllà dels efectes climatològics o energètics, la resistència a baixar aquí és més forta. Pot ser que hi hagi un efecte d’augments salarials que marqui diferències o, simplement, que les empreses espanyoles, aprofitant l’ocasió, hagin decidit de mantenir o augmentar els seus marges en els mercats en què la competència els ho permet. En el cas alemany, la subjacent s’ha situat en el 4,3%, tres dècimes menys que al setembre.

En definitiva, tot plegat vol dir que comencem a perdre la “guerra de preus” amb Europa, amb efectes negatius –si es manté l’evolució– per a la competitivitat de les empreses d’aquí. Aquest és un aspecte que ens hauria de preocupar. Segons la darrera enquesta de conjuntura exportadora del Ministeri d’Indústria espanyol, la percepció del comportament de la cartera de comandes d’exportació el tercer trimestre presenta un valor negatiu, amb un comportament més dolent respecte del trimestre anterior. I, quant a les previsions, són lleugerament positives, però amb la sensació que la cosa pot canviar en un tres i no res.

Del meu punt de vista, aquests són els aspectes més destacats de l’IPC d’octubre, però no els més espectaculars. Sense cap mena de dubte, el primer premi en la cursa dels preus se l’emporta, un mes més, l’oli d’oliva. Al setembre, l’augment era del 57% anual, i a l’octubre ha passat al 73,5%! Fins ara no he llegit una explicació plausible d’on rau el problema, més enllà de la climatologia i les males collites. Però el volum del percentatge de creixement hauria de tenir unes altres explicacions addicionals.

Cal dir que els preus dels aliments es van desaccelerant, però molt lentament. Per exemple, les patates continuen creixent al 16%, la llet a l’11,6%, i la carn de porc al 13,8%. Són tan sols tres exemples, entre molts altres, que van alentint el creixement, però menys que no seria desitjable.

De fet, observant l’índex de preus en origen i destí dels aliments (IPOD) que fa la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders espanyola (COAG) cada mes, ens adonem que, a l’octubre, les diferències entre els preus dels dos punts –de sortida i d’arribada– són molt grans en alguns productes i petites en uns altres. En el cas de l’oli d’oliva, per exemple, la diferència entre l’un i l’altre és molt baixa, del 21%. Passa igual amb la llet, però molt menys, atès que és del 75%. En canvi, en la carn de porc és molt alta i puja al 269%. És a dir, que el preu de venda és 3,69 vegades el d’origen. I en el cas de les patates, la diferència puja a 5,16 vegades el preu d’origen. Queda ben clar que els marges dels actors que intervenen en la comercialització són diferents segons els casos. En els productes que esmenta l’IPOD, la màxima diferència la tenen les llimones, que es venen a un preu 6,73 vegades per sobre del preu d’origen.

Per cert, l’epígraf d’aliments i begudes no alcohòliques creix a Catalunya d’un 8,3%, i a l’estat, d’9,5%. En realitat, és on menys creix entre la resta de comunitats. Al capdavant, hi ha les Canàries, amb el 12%, seguit per Cantàbria, amb un 10,6%, i Andalusia, amb un 10%. L’IPC total català és del 3,4%, una dècima inferior a l’estatal, i el subjacent és del 5,3%, una dècima pel damunt de l’espanyol.

Finalment, i addicionalment, com assenyala la Pimec, cal tenir molt presents els problemes que ens ocasionarà l’escassedat d’aigua, com a element de risc d’inflació. La millora en la gestió de l’aigua esdevé una mesura estratègica en la contenció dels preus durant l’any vinent, per la seva incidència en els preus dels aliments sense elaborar. Per això, cal estar alerta dels riscos de desencadenar un efecte inflacionari en altres sectors.

 

Nova prova de risc químic a Catalunya: quan es farà i a quins indrets?

Protecció Civil farà demà, dimecres 15 de novembre, una nova prova de les sirenes del Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Catalunya (PLASEQCAT). Les sirenes de risc químic són el sistema d’avís als ciutadans previst en els plans de protecció civil per emergències químiques quan un accident químic és greu i pot afectar la població. La finalitat és alertar els veïns de la zona vulnerable, tan ràpidament com sigui possible, de l’existència d’un accident en una indústria o instal·lació i que, en conseqüència, cal que adoptin les mesures preestablertes de confinament o evacuació, si fos necessari.

Quan es farà? En quins indrets?

La prova de les sirenes de risc químic començarà demà, dimecres 15 de novembre, a les 11.00.

Es farà en uns quants municipis del Barcelonès, Baix Llobregat i el Vallès Occidental: Barcelona (Port de Barcelona i Zona Franca), l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, el Prat de Llobregat, Viladecans, Sant Boi de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló, Sant Andreu de la Barca, Castellbisbal, Esparreguera, Martorell, Abrera, Olesa de Montserrat, Terrassa, Rubí (polígon industrial Rubí Sud), el Papiol i Sant Cugat del Vallès.

Algunes viles no tenen cap sirena instal·lada al terme municipal, però s’hi sentiran les dels municipis veïns. Podeu localitzar les sirenes de risc químic de Catalunya en aquest mapa.

En què consistirà, la prova?

A les 11.00 començaran a sonar les sirenes i la població rebrà les alertes d’emergència als telèfons mòbils. La gent haurà d’actuar com si fos una emergència real i Protecció Civil explica que, en aquests casos, cal confinar-se en l’edifici més proper.

Concretament, demana: tancar-se a casa o a l’edifici més proper –és preferible de tancar-se a les habitacions més interiors; aturar els sistemes de climatització; no anar a buscar els infants a l’escola; informar-se per les xarxes socials del municipi, de Protecció Civil i dels mitjans de comunicació i no sortir fins que ho comuniquin les autoritats o fins que no se senti el senyal de fi de l’alerta. Protecció Civil recorda que, si sou dins un edifici, és molt probable que no sentiu el so de les sirenes, ja que són pensades per a la gent que és a l’exterior.

El so d’inici de les sirenes són tres senyals d’un minut de durada, separats per silencis de cinc segons. El so de fi és un senyal continu de trenta segons de durada. Així sona la sirena d’inici d’alerta i de fi.

En què consistirà, la prova?

A les 11.00 començaran a sonar les sirenes i la població rebrà les alertes d’emergència als telèfons mòbils. La gent haurà d’actuar com si fos una emergència real i Protecció Civil explica que, en aquests casos, cal confinar-se en l’edifici més proper.

Concretament, demana: tancar-se a casa o a l’edifici més proper –és preferible de tancar-se a les habitacions més interiors; aturar els sistemes de climatització; no anar a buscar els infants a l’escola; informar-se per les xarxes socials del municipi, de Protecció Civil i dels mitjans de comunicació i no sortir fins que ho comuniquin les autoritats o fins que no se senti el senyal de fi de l’alerta. Protecció Civil recorda que, si sou dins un edifici, és molt probable que no sentiu el so de les sirenes, ja que són pensades per a la gent que és a l’exterior.

El so d’inici de les sirenes són tres senyals d’un minut de durada, separats per silencis de cinc segons. El so de fi és un senyal continu de trenta segons de durada. Així sona la sirena d’inici d’alerta i de fi.

Com configurar el mòbil per rebre les alertes d’emergències?

Enquesta de la prova?

Protecció Civil ha habilitat una enquesta que té l’objectiu d’avaluar el funcionament de les proves d’alertes. Us demanaran informació sobre el simulacre i la vostra localització. L’enquesta és anònima i no es farà cap ús de les dades personals.

La Comissió Europea frena el PP i no veu raons per a actuar contra la llei d’amnistia

La Comissió Europea (CE) no veu, a priori, cap col·lisió de la proposta de la llei d’amnistia amb els principis i normes de la Unió, ja que no posa en risc els interessos financers de la Unió Europea (UE) i s’exclouen els casos de ‘lawfare’. Per tant, malgrat que encara s’està analitzant el text, considera que és un assumpte intern.

A més, les fonts consultades per l’agència Europa Press puntualitzen que les motivacions polítiques per a aprovar una llei d’amnistia, no són rellevants per a la Comissió Europea, ja que són els òrgans estatals els qui han d’avaluar-les.

Com igualar víctimes i botxins i perdre el relat, però que (gairebé) tot entri a l’amnistia

Aquestes fonts comunitàries indiquen que les principals preocupacions de l’executiu europeu respecte a la llei d’amnistia eren el seu possible impacte en els interessos financers de la UE i en l’estat de dret, sobretot pel que fa al principi de separació de poders. No obstant això, després d’aquest primer cop d’ull al text legal presentat ahir al congrés espanyol, les preocupacions s’han dissipat perquè ambdues qüestions queden fora de la proposta de llei.

En aquest sentit, l’article 2 del text presentat detalla els casos que queden exclosos de la futura amnistia, incloent-hi explícitament “els delictes que afectin els interessos financers de la Unió Europea”.

Pel que fa a la ‘lawfare’, malgrat que no la menciona expressament, el text limita els actes amnistiats als “vinculats directament o indirectament al denominat procés independentista”, deixant fora delictes com el blanqueig de capitals, organització criminal, associació il·lícita, falsedat documental o contra la Hisenda Pública. Ara bé, si hagués existit cap referència a la ‘lawfare’ en la proposta de llei, la Comissió Europea hauria hagut d’emprendre accions, asseguren les fonts esmentades, que també assenyalen que l’executiu comunitari no pot convertir-se en un “actor polític” als estats membres.

En tot cas, per a Brussel·les, la proposta de llei actual, és un assumpte d’àmbit estatal.

El comissari europeu de Justícia, Didier Reynders va demanar informació al govern espanyol sobre la llei d’amnistia la setmana passada. “Li agrairia que em facilités informació més detallada, particularment sobre l’abast personal, material i temporal d’aquesta llei prevista”, va escriure en una carta adreçada a Félix Bolaños i Pilar Llop, ministres espanyols de la Presidència i de Justícia. Els ministres socialistes van respondre amb el text legal, un cop presentat al congrés espanyol.

Quan podrà entrar en vigor l’amnistia?

Cap paral·lelisme amb Romania

A més, la Comissió descarta qualsevol paral·lelisme d’aquest cas amb el de Romania, que va rebre un avís per part de Brussel·les perquè volia aprovar una amnistia impulsada pel Partit Social Demòcrata, que era al poder, per a perdonar al seu líder d’aleshores, Liviu Dragnea, que havia estat condemnat a tres anys i mig de presó per abús de poder.

Les fonts destaquen que en el cas romanès es tractava d’una llei d’amnistia dissenyada per a beneficiar directament al líder del partit que la impulsava, cosa que ara no succeeix.

En tot cas, recalquen que per a activar l’article 7 del Tractat de la UE, que permet suspendre els drets dels estats membre, ha de produir-se un incompliment sistemàtic dels principis i normes de la UE, per la qual cosa una única infracció no seria suficient per a aplicar-lo.

El portaveu de von der Leyen ho desmenteix

El portaveu en cap de la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, ha desmentit la informació en un piulet: “La Comissió no té cap avaluació preliminar de la proposta de llei d’amnistia presentada al congrés espanyol. La Comissió ha rebut avui la proposta de llei de les autoritats espanyoles i acaba de començar la seva anàlisi”.

Contrary to reports, the Commission has no preliminary assessment of the draft amnesty law submitted to the Spanish Parliament.

The Commission has received today the draft law from the Spanish authorities and has just started its analysis.

— Eric Mamer (@MamerEric) November 14, 2023

Die Linke es queda sense grup parlamentari al Bundestag per l’escissió de deu diputats

El partit alemany Die Linke ha fixat pel 6 de desembre la dissolució del grup parlamentari al Bundestag, d’ençà de l’escissió d’una desena de diputats, encapçalats per Sahra Wagenknecht.

El partit de l’esquerra alemanya va obtenir una representació de trenta-vuit diputats a les últimes eleccions federals el 2021, convertint-se en la sisena força més votada a la cambra legislativa.

Segons el reglament del Bundestag, els partits han de comptar amb un mínim de trenta-set diputats per a poder tenir grup parlamentari propi. Amb aquesta escissió, Die Linke es queda només amb vint-i-vuit diputats.

Així doncs, el grup de Die Linke es dividirà en dos més petits i, per tant, amb menor presència i temps per a les intervencions. Més enllà d’això, el partit progressista perd també el finançament estatal.

Ribó continuarà com a regidor tot i haver renunciat a ser portaveu de Compromís

El portaveu de Compromís a l’Ajuntament de València, Joan Ribó, ha assegurat avui, amb anterioritat al començament del ple de pressupost, que es quedarà en el consistori “una temporadeta segur”, tot i que no han posat terminis: “Fins quan, no ho he pensat”. Així ho ha assegurat als mitjans en ser preguntat per si aquest anava a ser el seu últim ple com a portaveu, atès que la passada setmana es va anunciar que, després del debat de pressupost, deixaria de ser portaveu i passaria a mans de l’actual síndica adjunta, Papi Robles, i que donaria pas a poc a poc a altres representants de la coalició.

Ribó ha subratllat que, a més d’aquest ple, demà es fa l’extraordinari sobre la llei d’amnistia, per la qual cosa no sap si aquest serà l’últim o el penúltim com a portaveu. “Si no és l’últim, serà el penúltim. Això està clar”, ha dit l’ex-batlle de València en els governs de Compromís i PSPV, qui ha afegit que dijous, divendres o dilluns presentarà la baixa com a portaveu. “Crec que és un procés lògic, és un procés lògic de substitució que, d’alguna manera, ja teníem previst”, ha dit.

Continua l’augment lleu de la inflació

L’Índex de Preus de Consum (IPC) de l’octubre va pujar d’un 3,8% a les Illes en relació amb l’octubre de l’any passat, d’un 3,5% al País Valencià i d’un 3,4% a Catalunya. Si es compara amb el mes anterior, veiem que la inflació va créixer d’un 0,2% al País Valencià i d’un 0,1% a Catalunya i les Illes.

Els preus que més van augmentar a les Illes respecte d’un any enrere van ser als aliments i les begudes no alcohòliques (9,5%), les begudes alcohòliques i el tabac (7,6%), els restaurants i hotels (5,8%), i la sanitat (5,7%).

Són unes dades similars que al País Valencià, on els preus dels aliments i les begudes no alcohòliques van pujar d’un 9,3%, les begudes alcohòliques i el tabac d’un 7,5%, els restaurants i hotels, d’un 5,8%, i altres béns i serveis, d’un 4,6%.

A Catalunya, els augments de preu van ser als aliments i les begudes no alcohòliques (8,3%), les begudes alcohòliques i el tabac (7,8%), els restaurants i hotels (5,8%), l’oci i cultura (4,7%), la categoria “altres” (4,2%) i la de parament (4%).

Suspenen tres guàrdies civils pels seus missatges contra l’amnistia

El Ministeri de l’Interior espanyol ha suspès cautelarment de sou i feina tres guàrdies civils a qui s’ha obert expedients per faltes molt greus arran dels seus comentaris els últims dies contra l’acord entre el PSOE i Junts i la negociació de la futura llei d’amnistia. Ahir, el director de la Guàrdia Civil, Leonardo Marcos, va comunicar-los formalment l’obertura dels expedients disciplinaris que comporta, mentre no es resolguin, la suspensió cautelar de les seves funcions.

Dos dels agents expedientats són el president i vice-president de l’Associació Pro Guàrdia Civil (APROGC) pel comunicat emès divendres passat en el qual es mostraven “disposats a vessar fins a l’última gota de sang” en defensa de la sobirania de l’estat espanyol i de la constitució.

En el comunicat, l’APROGC assenyalava que l’article 104 de la constitució encomana a les forces i cossos de seguretat la missió de protegir el lliure exercici dels drets i les llibertats públiques i garantir la seguretat ciutadana.

El tercer agent expedientat és Agustín Leal, el portaveu de Jucil, l’associació majoritària dins del cos, per un missatge que va publicar el 29 d’octubre passat a la xarxa social X, en el qual acusava el president del govern en funcions, Pedro Sánchez, de cometre “la traïció més gran” arran de la llei d’amnistia.

L’Ajuntament de Ripoll retira l’estelada del balcó del consistori per ordre judicial

L’Ajuntament de Ripoll ha retirat per ordre judicial l’estelada que tenia penjada al balcó del consistori. El jutjat contenciós 3 de Girona va enviar dissabte passat un requeriment a l’ajuntament perquè, una volta rebuda la notificació, en un termini màxim de 24 hores pengés la bandera espanyola de la façana del consistori i en retirés l’estelada. La decisió judicial venia motivada per un requeriment de l’entitat espanyolista Impulso Ciudadano. Fonts del consistori han explicat a l’ACN que, de moment, no penjaran la bandera espanyola perquè no en tenen cap i l’han haguda d’encarregar expressament, i tardarà uns quants dies a arribar.

En una piulada feta el mateix dissabte a la xarxa X, la batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, va criticar la decisió assegurant que “mentre el govern espanyol fingeix normalitat democràtica i presumeix de plurinacionalitat coordinada i ben avinguda, el seu aparell judicial m’obliga a penjar una bandera espanyola a la façana de l’ajuntament, sota pena d’inhabilitació”. “Som, tot i les aparences, una colònia”, lamentava.

Mentre el govern espanyol fingeix normalitat democràtica i presumeix de plurinacionalitat coordinada i ben avinguda, el seu aparell judicial m’obliga a penjar una bandera espanyola a la façana de l’Ajuntament, sota pena d’inhabilitació.

Som, tot i les aparences, una colònia.

— Sílvia Orriols (@orriolsderipoll) November 13, 2023

L’Ajuntament de Ripoll, governat pel partit d’extrema dreta Aliança Catalana, ja va haver de treure l’estelada del consistori per ordre de la Junta Electoral espanyola durant la campanya de les eleccions del 23 de juliol.

Les portades: “Amnistia sense ‘lawfare'” i “El PSOE presenta la llei d’amnistia per a gairebé 400 persones”

La Casa Blanca demana que els hospitals de Gaza quedin al marge dels combats

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha exigit a Israel que no hi hagi combats dins els hospitals de Gaza,. “És la meva esperança i espero que hi hagi menys accions intrusives a l’hospital”, ha dit Biden als periodistes en una roda de premsa a la Casa Blanca.

Diversos projectils han caigut dins del complex hospitalari d’al-Xifa en els últims dies, i les tropes israelianes han envoltat les instal·lacions. No pas menys de 32 persones han mort a al-Xifa en els últims tres dies, incloent-hi tres nens a la unitat de cures intensives, segonsel portaveu del Ministeri de Salut de Gaza, Medhat Abbas.

“Els Estats Units no volem veure enfrontaments als hospitals. Volem veure els pacients protegits”, ha dit també Jake Sullivan, conseller de seguretat nacional dels Estats Units, en una sessió informativa dilluns. “Hem parlat amb el govern israelià sobre això, i han dit que comparteixen aquesta opinió”.

Sullivan diu que el govern israelià ha afirmat que està disposat a subministrar combustible als hospitals i rutes d’evacuació per a les persones que surtin dels recintes hospitalaris.

Per la seva banda la portaveu de la Societat del Creixent Roig de Palestina, Nebal Farsakh, ha dit que 300 pacients i treballadors sanitaris no van poder ser evacuats del segon hospital més gran de Gaza, al-Quds, dilluns a causa del bombardeig i dels trets israelians.

MSC renuncia a instal·lar-se a la Zona d’Activitats Econòmiques de La Punta de València

MSC, una de les principals empreses navilieres del món ha anunciat aquest dilluns que abandona el projecte d’instal·lar-se en la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) prevista des de fa anys a La Punta de València. La notícia és un nou gerro d’aigua freda del projecte d’ampliació del port.

En un comunicat MSC ha atribuit la decisió a una rendició davant els obstacles burocràtics, una fórmula que fa referència als problemes judicials de la ZAL. Els permisos de construcció de la mateixa estan paralitzats a l’espera de la resolució d’una demanda presentada pel col·lectiu Per l’Horta, que ja ha aconseguit sentències en contra del projecte en diversos tribunals.

Els grups ecologistes i Compromís s’han felicitat per la decisió i han recordat que el projecte porta dècades empantanegat i no és viable.

S’ha mort Vicenç Fontestad, Sente, bateria de Ja t’ho Diré

El bateria Vicenç Fontestad, Sente (1957-2023), s’ha mort avui a seixanta-sis anys després d’una llarga malaltia. Component de la històrica formació menorquina Ja t’ho Diré, part del rock català. El músic també va ser bateria de l’Orquestra Sifasol i de l’Orquestra Aquarel·la de Girona, així com dels grups Nura i Bundrell Glek.

Amb la banda menorquina va enregistrar cinc treballs d’estudi, a més d’un disc compartit, dues maquetes i un doble àlbum en directe. A més, Fontestad va participar en programes de ràdio i va ser un activista i dinamitzador de tota mena d’activitats culturals a Ciutadella.

Ja t’ho Diré es va crear l’any 1986 a Ciutadella, amb Cris Juanico, Sebastià Saurina, Carles Pons, Vicenç Fontestad i Jesús Moll, provinents de diversos grups. La banda va decidir de plegar amb un darrer concert a Ciutadella, poble natal del grup, el dia 27 de desembre de 2003. El 2 d’octubre de 2012 van anunciar un retorn puntual amb cinc concerts, dos a la Sala Mirona de Salt (Girona), al Teatre Grec de Barcelona, a Porreres i l’últim a Ciutadella, el dia 19 de juliol.

Pàgines