Vilaweb.cat

El parlament insta el TC a desestimar el recurs del PSC per la designació d’Iceta com a senador

El Parlament de Catalunya ha demanat al Tribunal Constitucional espanyol (TC) que desestimi el recurs d’empara que el grup del PSC-Units va interposar pel sistema de votació a la cambra, que va tancar les portes al nomenament de Miquel Iceta com a senador. Els lletrats assenyalen al TC que el dret fonamental fa referència al fet de ‘poder ser escollit’ i no a ‘ser escollit’. Així, apunten que el procediment de designació, fet mitjançant el sistema de votació electrònica i secreta, es va desenvolupar conforme a l’establert normativament i a tots els precedents. També apunten que s’ha complert el principi de proporcionalitat que ha de presidir el procés de designació de senadors.

Els socialistes van reclamar, abans del ple i després que JxCat, ERC i la CUP anunciessin que votarien en contra de la designació d’Iceta com a senador –per a després esdevenir president del Senat-, que la votació fos secreta mitjançant paperetes, i no electrònica i secreta, com s’havia fet fins ara. 

La votació secreta mitjançant paperetes proposada pels socialistes no admet vots en contra, només a favor o abstencions, mentre que l’altra sí que accepta els ‘no’. Els lletrats recorden que totes les votacions relatives a la designació dels senadors en representació de la Generalitat des de l’aprovació de la llei 6/2010 s’han fet mitjançant votació secreta i electrònica.

En les al·legacions, els lletrats subratllen que cal distingir-se entre el dret de presentar-se i el dret de ser elegit, que només és efectiu si s’obtenen els vots necessaris. Si no, anoten, no quedaria ‘cap marge d’intervenció al parlament en els processos de designació’. ‘El sistema de votació electrònica i secreta resultava idoni si del que es tractava era de permetre el vot a favor, en contra o l’abstenció a la proposta del president’, insisteixen.

A més, remarquen que en cas d’utilitzar el sistema que no hagués permès votar en contra de la proposta, sí que s’hauria vulnerat el ‘ius in officium’ dels diputats que volien rebutjar el candidat. Per tot plegat, els lletrats sol·liciten que es dicti sentència en què es declari la inadmissió a tràmit o la desestimació del recurs d’empara.

El ple del TC ja va fer pública al juny una resolució en què, per unanimitat, va denegar la petició del PSC-Units de suspendre cautelarment l’acord de la mesa del parlament del 16 de maig del 2019 que va establir el sistema de votació per designar senadors de representació autonòmica. 

El TC va adduir que el sistema de votació elegit per la mesa va ser una ‘decisió parlamentària’ que no es pot suspendre perquè ‘ja ha estat executada plenament i s’han esgotat els seus efectes’.

The post El parlament insta el TC a desestimar el recurs del PSC per la designació d’Iceta com a senador appeared first on VilaWeb.

Espanya retira la ministra Nadia Calviño de la cursa per presidir l’FMI

El govern espanyol ha anunciat que retira la candidatura de Nadia Calviño, ministra en funcions d’Economia, per substituir Christine Lagarde al capdavant del Fons Monetari Internacional (FMI). Segons l’agència EFE, Pedro Sánchez ha pres aquesta decisió per tal d’afavorir un acord europeu que permeti consensuar un únic candidat.

The post Espanya retira la ministra Nadia Calviño de la cursa per presidir l’FMI appeared first on VilaWeb.

Laura Borràs: ‘JxCat no ha de ser la refundació del PDECat’

La portaveu de JxCat al congrés espanyol, Laura Borràs, ha remarcat la ‘riquesa’ de sensibilitats que conviuen a la seva formació i ha advertit contra qualsevol intent de reduir aquest espai a una versió modernitzada de l’antic CDC: ‘JxCat ha de ser JxCat, no ha de ser una refundació del PDECat‘. En declaracions a Efe, Borràs s’ha pronunciat així sobre el procés de reordenació de l’heterogeni espai polític de JxCat, que hauria de culminar després de l’estiu i en què el PDECat busca garantir la seva hegemonia.

La diputada al congrés espanyol ha subratllat que JxCat és ‘una galàxia’ que inclou el PDECat, perfils independents i persones procedents d’altres formacions com el PSC, ERC o ICV, per la qual cosa cal ‘saber trobar un encaix’ per a totes aquestes sensibilitats. Borràs, una de les cares visibles del grup d’independents que es van adherir a la candidatura impulsada pel president Carles Puigdemont per a les eleccions del 21 de desembre del 2017, ha recalcat que JxCat va néixer amb un ‘esperit transversal’ i ‘ha de poder seguir tenint aquestes senyes d’identitat pròpies’.

‘JxCat es basa en aquesta riquesa, que ha de quedar preservada en qualsevol organització futura d’aquest espai polític, perquè d’una altra manera no seria JxCat’, ha assenyalat Borràs, que ha justificat aquesta fórmula unitària per l”excepcionalitat’ política del moment. Per a la diputada de JxCat al congrés espanyol, ‘les estructures dels partits potser no responen a aquesta idea de transversalitat i d’unitat que el carrer continua exigint’.

Sobre el lideratge de l’espai de JxCat, ha remarcat que ‘la persona de referència és Carles Puigdemont, que és el president legítim de la Generalitat de Catalunya’ i que ‘representa encara avui la internacionalització del conflicte i la reivindicació de drets per a tots els presos, tots els exiliats i tota la ciutadania’. A més, ha recordat, Puigdemont ‘és qui va fer la llista de JxCat i va impulsar la Crida Nacional per la República’.

Pel que fa a la possibilitat que sigui ella qui encapçali la llista de JxCat en les pròximes eleccions catalanes, ha puntualitzat que, segons el seu parer, la persona elegida per a aquest càrrec hauria de sortir, en qualsevol cas, d’un ‘procés de primàries absolutament democràtic’.

The post Laura Borràs: ‘JxCat no ha de ser la refundació del PDECat’ appeared first on VilaWeb.

Pisarello reclama a Sánchez que es fixi en el pacte de Navarra per a la seva investidura

El secretari primer del congrés espanyol i diputat d’En Comú Podem, Gerardo Pisarello, ha demanat a Pedro Sánchez que reprengui les converses amb Unides Podem i que observi què ha passat a Navarra, on la socialista Maria Chivite serà investida amb el suport de Geroa Bai, Podem, Izquierda-Ezkerra i l’abstenció de EH-Bildu. En una entrevista a Catalunya Ràdio, Pisarello ha lamentat que les negociacions abans de la investidura fallida van ser més ‘una prova d’estrès’ que una negociació ‘de veritat’ i ha demanat que ara es faci ‘sense retrets’ i pactant el que es pugui pactar, deixant fora les qüestions en què no hi hagi acord. ‘Qualsevol acord de govern ha d’incloure les forces d’esquerres i les forces rellevants de Catalunya i el País Basc, com a mínim’, ha assenyalat. Podeu escoltar ací l’entrevista:

El diputat ha insistit en el fet que cal arribar a un acord de govern i de programa, ‘perfectament possible’ i ha afirmat que no veu cap motiu per a llençar ara la tovallola. Pisarello, que nega que no puguin tornar a seure, ha recordat que des de la seva formació s’han fet ‘moltes concessions’. El diputat ha esquivat parlar de ‘línies vermelles’ a una banda i altra de la negociació.

The post Pisarello reclama a Sánchez que es fixi en el pacte de Navarra per a la seva investidura appeared first on VilaWeb.

L’Open Arms rescata 123 persones a la Mediterrània i cerca port segur

El vaixell Open Arms ha rescatat en les últimes hores 123 persones a la Mediterrània. D’aquestes, 4 són nens i 2 dones embarassades, una d’elles de 9 mesos i ja amb contraccions. Ho ha explicat a Twitter el director de l’ONG Proactiva Open Arms, el badaloní Òscar Camps, en dos piulets on ha demanat un port segur on puguin desembarcar.

Al primer, a les set del vespre d’ahir, va explicar que havien rescatat 52 persones que viatjaven en una embarcació a punt de naufragar. El vaixell de salvament havia localitzat una embarcació a la deriva en la qual entrava aigua i que havia escorat tant que estava a punt d’enfonsar-se.



Se hundía. Entraba agua y había escorado tanto que estaba a punto de naufragar. Pero hemos llegado a tiempo. 52 personas, 16 mujeres y 2 bebés, a la deriva están a salvo. Ahora necesitamos un puerto seguro. pic.twitter.com/IVcceavdDh

— Oscar Camps (@campsoscar) August 1, 2019

Aquest matí n’ha publicat un altre on explicaven que durant la nit n’havien rescatat 68 més ‘amb signes inequívocs de la violència patida a Líbia’ i ha insistit en la necessitat de trobar un port segur per a desembarcar-les.

Rescatadas en plena noche 68 personas con signos inequívocos de la violencia sufrida en Libia, 2 niños, 2 mujeres embarazadas, una de ellas de 9 meses con contracciones.
El #OpenArms con 123 personas a bordo en busca de un puerto seguro para desembarcarlas pic.twitter.com/PwMAzCc7VE

— Oscar Camps (@campsoscar) August 2, 2019

Òscar Camps: ‘Pedro Sánchez viu en una bombolla on no li arriba la pudor de mort que fa una pastera’

El mes de juny passat, el vaixell de l’ONG va anunciar que reprenia els rescats d’immigrants al Mediterrani central malgrat la política de ports tancats d’Itàlia.

Després de publicar-se en xarxes socials i mitjans de comunicació la fotografia d’un pare i la seva filla ofegades a Rio Bravo, a la frontera entre els Estats Units i Mèxic, l’activista català va piular: ‘Aquesta foto m’ha dolgut més que la d’en (nen sirià) Aylan. 6 mesos bloquejats. No aguantem més. Llevem àncores i ens n’anem. Abans presos que còmplices. #NiUnaMas’.



Les autoritats espanyoles havien impedit a l’Open Arms participar en rescats al Mediterrani, encara que després de cent dies blocat al port de Barcelona van permetre que salpés l’abril passat per portar ajut humanitari a l’Egeu, però sense participar en salvaments.

 Uns mesos després, l’Open Arms ha tornat a salvar la vida de mig centenar de migrants al mar.

The post L’Open Arms rescata 123 persones a la Mediterrània i cerca port segur appeared first on VilaWeb.

El responsable de la venda de cinc corbetes a Riad fitxa per la indústria armamentística saudita

L’Aràbia Saudita ha fitxat Esteban García Vilasánchez, ex-president de Navantia, l’empresa de construcció naval de l’estat espanyol, ha fitxat per la Saudi Arabian Military Industries (SAMI), un conglomerat armamentístic que el regne dels Saud vol convertir en una de les principals empreses del sector.

Navantia, el forat negre de la indústria armamentística espanyola 

L’abril de l’any passat, durant la vista del príncep hereu Mohamed Bin Salman, Vilasánchez va signar la principal operació de la història de l’empresa: la venda de cinc corbetes militars a l’Aràbia Saudita per 1.800 milions d’euros. El contracte, tanmateix, també inclou el manteniment dels vaixells i la formació a l’estat de 600 tripulants.

Segons que avança El País, l’ex-president de Navantia serà el responsable de la nova divisió de SAMI. L’empresa l’encapçala el príncep Ahmed Al-Khateeb, per la direcció s’ha cedit a diversos executius amb experiència en el sector de l’armament. Vilasánchez estava disponible d’ençà del juliol de l’any passat, quan el govern de Pedro Sánchez el va substituir per Susana Sarriá.

 

The post El responsable de la venda de cinc corbetes a Riad fitxa per la indústria armamentística saudita appeared first on VilaWeb.

Carta de Jordi Cuixart: ‘Un debat que no passi per la resolució del conflicte és estèril’

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha enviat als socis de l’entitat una nova carta en què emmarca el moment polític i es prepara per a una sentència possiblement condemnatòria a la tardor. Cuixart demana unitat per a respondre a la decisió judicial i avisa que ‘qualsevol debat que no passi per avançar en la resolució del conflicte és del tot estèril i superficial’. ‘Tinguem present que la repressió busca dividir els qui lluiten i que tots hem de fer un esforç, tant individual com col·lectiu, per mantenir una actitud de respecte i empatia dels uns amb els altres.’ Per a Cuixart, ‘només s’avançarà si es fa junts i no es deixa ningú pel camí’. En aquesta línia, el president d’Òmnium demana de continuar ‘mostrant que som un país de grans consensos’. ‘L’estat pretén que ens desmobilitzem i caiguem en la frustració’, adverteix.
A la carta, a més, obre la porta a la possibilitat que la sentència del Suprem els obligui a complir la condemna en alguna presó de Madrid o qualsevol altre punt de fora de Catalunya. ‘Diuen que potser haurem de tornar a Madrid després de l’estiu. Estic convençut que això no condicionaria en cap cas la reacció a la sentència, sinó que seria un altaveu més per a visualitzar el greu retrocés democràtic que vivim. Perquè continuarem defensant els postulats polítics que ens han portat fins aquí. Sense rancor ni renúncies de cap mena’, escriu Cuixart, convençut de les seves paraules.
Però el president d’Òmnium també convida a gaudir de les petites victòries que assegura que hi va havent en el camí legal derivat de la tardor del 2017. ‘L’Audiència de Barcelona ha descartat d’imputar els votants de l’1-O, resolent que l’acció dels ciutadans està emmarcada “en un moviment de desobediència civil no violenta que busca impactar en l’opinió pública”. Aquesta resolució és una victòria gens menor del moviment, perquè les magistrades han dit ben clar allò que el Tribunal Suprem es nega a acceptar’, diu Cuixart, satisfet, que acaba la carta recomanant de ‘redescobrir Gandhi’ i el seu ‘vessant més activista’. ‘Amb tot el que vivim a casa nostra i al món sencer, el seu mestratge esdevé encara més referencial. Sobretot, no oblidem que la resistència social i la lluita no violenta demanen de tanta determinació com capacitat organitzativa’, conclou.

The post Carta de Jordi Cuixart: ‘Un debat que no passi per la resolució del conflicte és estèril’ appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Restitució fiscal’ i ‘La triple dreta es posa d’acord a Madrid’

Avui, 2 d’agost de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Restitució fiscal’ i ‘La triple dreta es posa d’acord a Madrid’ appeared first on VilaWeb.

La cultura popular als Països Catalans, a debat

Fidel a la cita anual, l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català participarà en la 51a Universitat Catalana d’Estiu a Prada. ‘La cultura popular als Països Catalans”, a càrrec de l’etnògraf Xavier Orriols, dissertarà sobre l’evolució dels models festius que s’està vivint en les darreres dècades en les terres de parla catalana. La conferència se celebrarà dijous 22 d’agost (15:00h) al Liceu Charles Renouvier de Prada.

Les reflexions d’Orriols convidaran al debat sobre algunes problemàtiques comunes que afecten el conjunt de col·lectius de cultura popular. Tal com reconeix l’etnògraf en declaracions  a Tornaveu, “no és possible fer un diagnòstic sobre el conjunt d’expressions festives, i menys encara en un àmbit tan extens i divers com són els Països Catalans”.

Llegeix la notícia sencera a Tornaveu fent clic aquí

The post La cultura popular als Països Catalans, a debat appeared first on VilaWeb.

La Resclosa: “És necessari que les arrels estiguin molt imbricades per a poder experimentar musicalment”

Segon lliurament de la sèrie d’entrevistes sobre innovació, enmarcades en la promoció del Premi Antoni Carné a la Iniciativa Innovadora de l’Associacionisme Cultura Català. Acabada la presentació del l’Ésdansa 2019, on ens han concedit un tast de l’espectacle ‘La Resclosa’ que presenten al festival garrotxí, hem demanat al Roger Andorrà i a la Núria Hontecillas que ens dediquin una estoneta per a conversar sobre les propostes d’avantguarda en la música i la dansa d’arrel. Aprofitant l’avinentesa, també hem demanat al Roger que ens parli sobre el projecte ‘Electrogralla’.

 

Bases electròniques amb so de gralla. Com sorgeix aquesta combinació? En altres paraules: com neix Electrogralla?

Roger Andorrà: Electrogralla neix com a projecte final dels meus estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Per a poder-te acreditar coma a titulat, has de demostrar que has indagat en un instrument i que tens les capacitats mínimes per a poder desemvolupar una carrera professional. Indagant en això, vaig adonar-me’n que en l’àmbit de la gralla mai s’havia obert cap finestra oberta cap al món de l’electrònica.

Llegeix l’entrevista sencera a Tornaveu fent clic aquí

The post La Resclosa: “És necessari que les arrels estiguin molt imbricades per a poder experimentar musicalment” appeared first on VilaWeb.

Una nova carta per a continuar el debat amb Andreu Barnils

Andreu Barnils, agafo la teva resposta com una invitació al diàleg. Dius que no faràs un pim pam pum degradant amb un presoner polític i que les discrepàncies no són obstacle perquè em tinguis respecte, ja que sóc a la presó per haver lluitat pels nostres drets i tu no. Entenc què vols dir, però matisaria, i segur que ho comparteixes, que el respecte no el mereixo per la meva condició de pres sinó de persona, de la mateixa manera que el mereixes tu i la resta de lectors.

T’he de dir que la meva no va ser una carta irreflexiva, en calent. Cada paraula, cada expressió, va ser conscientment meditada i la vaig deixar reposar quasi tres dies abans de treure-la, aprofitant la visita a la presó del meu advocat. Volia aquest debat per a fer aflorar unes afirmacions falses i opinions equivocades que feia setmanes que anaven circulant al voltant del tema de l’indult. Certament, a ningú afalaga que l’acusin de mentir. Ho sé. Per això no em fa res demanar-te disculpes públicament si et vaig ofendre o faltar al respecte. Unes disculpes que espero que acceptis com jo accepto el teu mea culpa.

A la carta dius que, efectivament, coneixes la meva posició pública sobre l’indult i tens l’amabilitat de recollir declaracions meves en diversos moments on deixo clar que no demanaré ni promouré l’indult. La meva queixa, Andreu, la meva indignació al teu article va ser perquè sabent la meva posició sobre l’indult no la vas tenir en compte, no la vas oferir als lectors, ni la vas esmentar, ni que fos per matissar la teva afirmació que ‘els presoners tenen una cosa al cap que es diu indult’ que segons tu i alguns altres ens condiciona en tot allò que fem o pensem políticament. Quan vaig dir que menties era perquè sabia que coneixies la meva posició, entre altres coses, perquè m’havies entrevistat i perquè ets un periodista competent que em consta que segueixes què diuen els altres mitjans dels temes que portes entre mans. Probablement, el lector hauria pogut fer-se una composició de lloc més ajustada a la realitat sempre complexa si en el teu article ‘L’indult’ haguessis recollit o explicat la meva posició pública –que és la mateixa que mantinc en privat– sobre l’indult.

No em val, però, que em diguis que malgrat que sabies i havies llegit la meva posició sobre l’indult aquesta no era la qüestió. Dius a la teva carta: ‘A vegades per a saber com va un afer concret, sia l’indult o el fitxatge de Neymar, les persones directament involucrades no ho poden dir tot. Els afectaria dir-ho.’ Home, Andreu, ara si que m’acabes de matar a mi i una miqueta als principis que acompanyen el periodisme. Certament, m’agradaria que em creguessis en les meves opinions. Però una cosa és que no em creguis i una altra és que no donis cap valor periodístic a la meva opinió que ja coneixes, encara que sigui per contraposar-la a altres opinions o informacions i deixar que el lector acabi traient les seves conclusions. En tot cas, t’he de dir que no he mentit mai cap periodista i que en els anys d’activisme polític no he dit mai una cosa per fer-ne una altra, sempre he defensat les meves idees públicament encara que sovint poguessin no agradar a alguns.

Tens raó quan dius que Junts per Catalunya va incloure l’indult al programa. Però és imprescindible dir també que quan ho vaig saber ho vaig desautoritzar públicament. Les hemeroteques són el testimoniatge de la meva desautorització a aquest punt del programa electoral. Potser la més clara va ser aquesta: ‘És cert que s’ha inclòs [l’indult] al programa. És l’únic punt que no comparteixo. Els companys de JxCat l’han volgut posar, suposo que pensant en nosaltres. En tot cas, jo no demanaré l’indult. Ni Junts per Catalunya ho farà ni ho posarà com a condició sota la meva presidència. Els presos no som moneda de canvi. Si l’estat ens condemna injustament, si no ens dóna l’absolució, serà el Tribunal Europeu qui tindrà la darrera paraula.’

És a dir, vaig desautoritzar diverses vegades en ple equador de la campanya electoral el programa de la formació que jo encapçalava quan vaig descobrir un punt que m’afectava i que no formava part del primer esborrany i que algú de bona fe el va posar a darrera hora sense el coneixement dels presos i candidats. Tu mateix a l’entrevista que em vas fer ho vas poder comprovar.

A la carta que m’adreces obres de nou el dubte, precisament quan expresses el mea culpa, quan dius que no saps si promoc l’indult o no. Ho diré per enèsima vegada: jo no promoc l’indult i no he estat a cap reunió a la presó, ni amb advocats ni amb polítics, on s’hagi parlat de promoure l’indult. Els advocats i polítics que m’escolten saben des de fa molts mesos, molt abans del començament del judici, que no jugaré aquesta carta ni l’avalaré, de la mateixa manera que no vaig avalar, ni jo ni cap altre pres, cap aproximació a la fiscalia. Tinc molt clar que és un judici polític, crec que ha quedat clar en les meves intervencions al Suprem i tinc assumit que serà una sentència exemplaritzant que només el Tribunal d’Estrasburg resoldrà amb justícia. Segur que hi haurà molta gent que proposarà solucions a la sentència (Iceta, Marín, professors de dret, juristes…). Però en cap cas això pot portar a suposar que, des de la presó, jo ho avali i molt menys que em condicionin políticament, aquestes propostes.

Fins i tot he dit –també en entrevistes públiques ben recents– que no comparteixo la possibilitat de la reforma del codi penal per a buscar un alleugeriment de la condemna. No vull, no podem, acceptar un escenari on es tipifiquin delictes que ara no són al codi penal per facilitar una lectura retrospectiva i tenir un alleugeriment de la condemna. Combatré qualsevol contrareforma del codi penal que consagri una nova retallada de drets i llibertats, per exemple, incorporant el delicte per la promoció i organització de referèndums il·legals.

Em deies a la carta que solament demanes ‘que es parli clar i a la cara, res d’amagar debats’ i que no vols que la nostra posició de pres afecti l’estratègia política cap a la independència (el col·lectiu, en deies tu). Crec que t’he correspost a bastament. Més clar no sé parlar. Dono per tancada aquesta polèmica havent definit públicament la meva posició. Et prego, això sí, que qualsevol persona que digui que ha participat en reunions on aquest tema s’hagi abordat et digui si jo hi era i quina opinió en tenia. Els periodistes teniu tot el dret de preservar les fonts, però una cosa és preservar les fonts i una altra és l’obligació de ser precisos per evitar equívocs. Explicar en quines reunions i amb quines persones presents s’ha parlat de l’indult no és revelar la font, és donar precisió a una informació i permetre que els referenciats puguin callar, confirmar o desmentir la informació abans que surti.

Queda pendent el debat sobre l’altre gran tema: si els presos podem fer política o no podem. Prometo aportar aviat les meves opinions per no defugir un debat necessari, com dius tu, entre els de dins i els de fora. Tot i que jo diria que ‘dins’ i ‘fora’ no són categories unívoques i que tant ‘dins’ com ‘fora’ amaguen, afortunadament, opinions plurals i diverses. En tot cas, per anar-hi pensant: si els presos polítics no podem fer política perquè la nostra llibertat és a les mans de l’estat, la poden fer els exiliats? Algú creu que l’exili és un espai de llibertat plena i que els exiliats no pateixen un càstig de l’estat allunyant-los de la família, limitant els seus moviments davant l’amenaça de les euroordres, espiant-los i amenaçant-los? Són preguntes només per a animar la reflexió inicial. Gràcies per ajudar a alimentar el debat. Fins ben aviat i que gaudeixis de l’estiu i, si pot ser, d’una merescuda escapada.

JS

Lledoners, 31 de juliol de 2019

La polèmica:
L’Indult (d’Andreu Barnils)
Per què menteixes, Andreu Barnils? (de Jordi Sànchez)
Carta oberta a Jordi Sànchez (d’Andreu Barnils)

The post Una nova carta per a continuar el debat amb Andreu Barnils appeared first on VilaWeb.

Ximo Puig reclama al govern espanyol 300 milions per l’atenció sanitària als desplaçats

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha reclamat al govern espanyol que aboni els 300 milions d’euros que deu al País Valencià per l’atenció sanitària prestada a desplaçats d’altres punts de l’estat.

Puig ha fet aquestes declaracions a la seu de la patronal Ascer a Castelló, després de ser preguntat per la retallada de despesa que demana el govern de Pedro Sánchez a les comunitats autònomes.

El cap del Consell ha indicat que el seu és un Govern ‘responsable’ que sap que ‘l’eficiència és fonamental per a l’estat del benestar'” i ha indicat que en aquesta legislatura es va a ‘incidir en aquesta eficiència” perquè, segons ha dit, ‘ens sentim corresponsables i actuarem’.

No obstant això, segons Puig, ‘cal dir amb total claredat al govern d’Espanya que aquesta responsabilitat i lleialtat és d’anada i tornada i si està bé que ens demanin que prenguem les decisions oportunes perquè no es dispari la despesa, també hem de rebre aquells recursos que ens corresponen’.

Així, s’ha referit al cas concret sanitari, ja que hi ha, ha dit, ‘més de 300 milions d’euros de deute del govern d’Espanya del Ministeri de Sanitat pels desplaçats’.

The post Ximo Puig reclama al govern espanyol 300 milions per l’atenció sanitària als desplaçats appeared first on VilaWeb.

El tapís de Miró enterrat sota les Torres Bessones

Tapís de Joan Miró
Torre Bessona 2
Mapa a Google

El 1999 vaig aterrar per primera vegada a Nova York. I entre les atraccions que tenia marcades a l’agenda hi havia la visita de les Torres Bessones, a quatre passes de Wall Street. Totalment aliè al protagonisme que adquiririen aquells colossals gratacels bessons al cor de Manhattan just dos anys després, he de reconèixer que no em cridava tant l’atenció de pujar fins a l’últim pis per veure la ciutat a vista d’ocell com d’accedir al gran hall d’entrada de l’edifici sud. Sona estrany, però té una explicació: t’hi rebia un magnífic (i magne) tapís de Joan Miró.

La gènesi d’aquesta peça de 6,1 x 10,7 metres, i de tots els tapissos que va signar Miró, es remunta a la nit de Cap d’Any de 1966, quan la seva única filla, Maria Dolors Miró, va ser atropellada per un tren quan travessava un pas de nivell a Mont-roig del Camp (Baix Camp). Com a mostra d’agraïment a l’equip mèdic que la va salvar, Miró va acceptar la proposta del doctor Rafel Orozco de fer una pintura per a l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, aleshores joveníssim. Però al final l’artista no va complir ben bé la paraula: en comptes de l’oli va acabar donant-hi un tapís de grans dimensions. Com que Miró no en dominava la tècnica, va encarregar al jove artista Josep Royo, que havia contribuït a la renovació de la Fàbrica de Tapissos Aymat de Sant Cugat del Vallès, a posar fil a l’agulla al seu esborrany. Aquella decisió, gairebé casual, va obrir la porta a una nova branca artística de Miró, sempre en col·laboració amb Royo, des de l’emblemàtica farinera de Tarragona.

El Tapís de Tarragona (1968), actualment exposat al Museu d’Art Modern de la ciutat, es va convertir en la primera obra d’un llenguatge artístic nou per a Miró, que va atraure de seguida l’atenció a tot el món. Saul Wenegrat, aleshores director del programa d’art de l’Autoritat Portuària de Nova York, va demanar-li’n ràpidament un per al World Trade Center, una petició que finalment va atendre en forma d’una immensa tela de quatre tones, feta amb llana i cànem a Tarragona, i que presentava blocs lluminosos de color vermell, verd, blau i groc, amb alguns elements negres i un fons marró clar. Es va enllestir el 1973 i, en el viatge cap a Nova York, es va exposar temporalment en una retrospectiva de Miró al Grand Palais de París. El cineasta Pere Portabella va realitzar per encàrrec un documentari (Miró-tapís, 1974) sobre la part final d’elaboració del tapís.

Wenegrat, en un article publicat el 2002 en què feia un cens de les obres d’art que s’havien perdut amb l’ensorrament de les dues Torres Bessones, rememorava: ‘Quan Miró va acabar l’obra em va dir: “És massa feina això de fer tapissos. No en faré mai més cap.” Però aleshores va rebre una trucada de la National Gallery of Art de Washington, que havia vist el del World Trade Center i també en volia un per a la seva nova ala est. De manera que Miró en va fer un més, l’últim. El nostre penjava al lobby del World Trade Center 2. El devíeu veure si anàveu cap a la plataforma d’observació.’ La Dona de Washington (1978) i el tapís de Tarragona, doncs, són les dues grans peces supervivents de la col·laboració entre Miró i Royo. El tapís del WTC, com a obra única, va desaparèixer l’11 de setembre del 2001… tot i una petició del president espanyol José María Aznar de tornar-lo a teixir per regalar-lo al seu amic George W. Bush: ‘A mi, per un costat, em feia il·lusió –assegurava Royo–, i per l’altre no sabia si em complicava la vida. Finalment no es va acabar de fer.’

I una mica més: Del 24 de febrer al 15 de juny de 2019, el Museum of Modern Art de Nova York ha dedicat una gran exposició a Joan Miró, Birth of the World. En un dels patis del MoMA hi ha l’escultura del mateix artista Moonbird, que es pot veure sense necessitat d’entrar al museu des del carrer 58.

· Què és Com a casa?
· Tots els articles
· Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post El tapís de Miró enterrat sota les Torres Bessones appeared first on VilaWeb.

Les bases de la CUP refusen d’enterrar les sigles a les pròximes eleccions

La militància de la CUP no està disposada a renunciar a les sigles a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, una possibilitat presentada pel secretariat a la ponència política base debatuda a principi de mes. En concret, a l’apartat sobre com actuar en cas d’un avançament electoral, el secretariat exposava la necessitat d’articular un projecte polític i electoral unitari amb el ‘conjunt de sectors polítics i socials de l’esquerra transformadora autodeterministes’ que ‘podria portar les sigles de la CUP o unes altres’. Contra això, les assemblees locals de Tortosa, Ulldecona i Deltebre van proposar la següent esmena: ‘Sens perjudici de la possibilitat que la pròxima candidatura al parlament porti un nom nou, generat durant el procés de gestació de la candidatura, aquesta portarà les sigles CUP de manera clara i preferent.’ L’esmena va tenir el suport del 58,49% dels militants; per tant, substitueix el redactat definitiu de la proposta base.

Així consta a la relació d’esmenes aprovades i descartades de la ponència estratègica debatuda a l’assemblea nacional de Celrà, a la qual ha tingut accés VilaWeb. Després de la votació de les esmenes proposades, la comissió redactora ha elaborat el text final d’acord amb els canvis aprovats, un document que els militants tenen temps de ratificar fins avui a les 23.59. Durant el mateix període també han de ratificar la ponència organitzativa, les esmenes de la qual es van votar a l’assemblea nacional.

En total, tan sols s’han aprovat vuit esmenes de les trenta-dues presentades, i d’aquestes, només una –la que fa referència a les sigles de la CUP– és per a substituir el redactat original. Les altres set són per a afegir idees i completar el text del secretariat.

Una de les esmenes que afegeixen contingut a la ponència política és la presentada per Banyoles, Girona i Viladamat, la qual defineix com s’ha de construir l’espai unitari de les pròximes eleccions: ‘Aquesta candidatura que s’ha de bastir de baix a dalt i que ha de poder evolucionar en si mateixa a partir d’un mètode de treball no serà una suma d’organitzacions sinó de persones.’

Referma la predisposició d’entrar al govern

Un altre dels punts destacats de la ponència política base és el tomb de la CUP en relació amb el govern de JxCat i ERC. A l’apartat ‘Una proposta per a combatre la resignació’, defensa de passar de l’oposició frontal dels últims mesos a una ‘oposició contundent però propositiva’. Contra això, les assemblees de la Seu d’Urgell i de la Dreta de l’Eixample de Barcelona van proposar de substituir tot l’apartat per un de més dur que proposava ‘una oposició frontal al govern autonòmic’, però l’esmena ha estat refusada.

Tampoc no s’ha aprovat l’esmena d’aquestes mateixes assemblees que s’oposava a la voluntat de ‘assumir responsabilitats en el govern’ si es complien un conjunt ‘d’elements programàtics’: polítiques i mesures a favor de les classes populars; revertir les polítiques d’austeritat i un programa polític orientat a preparar de manera concreta l’exercici d’autodeterminació.

Ni eleccions espanyoles ni aliances orgàniques europees

Davant la possibilitat d’un avançament electoral al congrés espanyol, les assemblees de Girona i de Banyoles van presentar una esmena que exposava la possibilitat d’articular una candidatura que pogués ‘jugar un paper de cavall de Troia a les institucions’ –la mateixa idea que va abanderar la CUP a les eleccions al parlament del 2012– i que trenqués ‘la dinàmica dels partits d’esquerres i/o independentistes de contínues renúncies i acceptacions’. La candidatura no es presentaria al senat espanyol, d’acord ‘amb la denúncia històrica’ que ha fet d’aquestes institucions. Però aquesta esmena tampoc no ha rebut prou suport i no s’ha aprovat.

Continuant en l’àmbit internacional, l’assemblea exterior de la CUP va proposar d’analitzar la integració de la formació al Partit de l’Esquerra Europea, on també hi ha Esquerra Unida i Alternativa, els grecs Syriza, els alemanys Die Linke i els portuguesos Bloco d’Esquerda. Una esmena que també s’ha refusat.

En canvi, sí que s’ha aprovat una esmena que proposa de desenvolupar una coordinació europea amb altres forces que aprofiti algun esdeveniment europeu a l’estat espanyol o al francès per fer-hi també ‘un congrés o convenció amb una estratègia política compartida de lluita’. Aquesta proposta hauria de ser un punt de trobada ‘de treball, de cooperació i de lluites contra les polítiques autoritàries’ que esdevingués un espai des d’on, ‘si els fruits són bons’, es poguessin ‘plantejar altres maneres d’intervenir en l’àmbit europeu, també en l’àmbit institucional’. I, sobretot, afegeixen, ha de servir per a ‘fer virar l’anomenat “euroescepticisme” cap a l’esquerra transformadora’.

The post Les bases de la CUP refusen d’enterrar les sigles a les pròximes eleccions appeared first on VilaWeb.

President Torra: això dels Mossos és intolerable

Aquestes últimes hores, els Mossos d’Esquadra, actuant com a policia judicial, han detingut sis persones i han cridat a declarar unes altres tres, acusant-les d’haver participat en diverses manifestacions a Barcelona després del 21D, com ara durant les visites del rei d’Espanya i del president del seu govern. També despús-ahir dues persones més varen ser condemnades a un any i un any i mig de presó per haver participat en una manifestació contra la detenció i l’ingrés a presó a Alemanya del president Carles Puigdemont.

L’explicació segons la qual aquesta actuació es fa en el marc de l’actuació dels Mossos com a policia judicial, i per tant no pas a les ordres del govern i el conseller sinó a les ordres del tribunal, ja la conec. Però a la vista de la desproporció de les actuacions dels agents i de l’abast de l’operació en marxa, crec que he de dir-vos, president Torra, que no és suficient escudar-se en aquest tecnicisme, certament important. No és suficient políticament parlant.

Que tingueu les mans lligades en aquest afer, que el Departament d’Interior les tinga lligades, no és cap consol per a ningú i no ho és especialment per als joves i les famílies involucrades en aquesta repressió –i m’agradaria que, sobre això, us llegíreu amb atenció l’entrevista que vàrem publicar ahir a Laia Roca i Lluís Mollón, dos veïns de l’Hospitalet de Llobregat acusats d’aldarulls en la manifestació del 25 de març de 2018, convocada contra la detenció a Alemanya del president Puigdemont. Contra ells tan sols hi ha la paraula de dos policies de paisà, que els varen detenir lluny del lloc on van passar els fets. No hi ha cap prova gràfica ni documental ni ningú que els identificara en el lloc on van passar els presumptes aldarulls. I, tanmateix, han estat condemnats a un any i a un any i mig de presó. Insistesc: per protestar al carrer per la detenció del president Puigdemont.

És evident que no és fàcil respondre a una situació com aquesta. No crec que vós ho tingueu fàcil. Esteu obligats a defensar el cos dels Mossos d’Esquadra i el compliment de les seues funcions, fins i tot quan no esteu a favor de les conseqüències d’aquestes funcions. Però no penseu, president, que de la mateixa manera que esteu obligats a defensar els funcionaris del vostre govern, també esteu obligats a defensar els ciutadans del país?

Jo no sé exactament què es pot fer ni tinc cap proposta. Però sé que això és intolerable. Que és intolerable que, constantment, la policia catalana detinga ciutadans que exerceixen el seu dret legítim de protesta i els porte a uns tribunals que sabeu, per experiència pròpia, que són qualsevol cosa tret de neutrals. No sé què podeu fer, però esperaria com a mínim que alçàreu la veu de manera incansable, cada vegada, per denunciar la situació que vivim. Que us posàreu al capdavant de la protesta i de la lluita contra la repressió. Fa dos dies, els Mossos varen provocar els manifestants que eren a la porta de la Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet, entre els quals el diputat de la CUP Carles Riera. Em demane si haurien fet igual si a la porta de la Ciutat de la Justícia, protestant també, hi hagués hagut el president de la Generalitat.

Em direu que manifestar-vos i ser al costat dels represaliats no és pas la tasca d’un president. Però vós, que vàreu acceptar de ser president en un moment en què tanta gent no s’atrevia a fer-ho, sabeu perfectament que no sou pas un president més, com els altres. Us ha tocat de ser president en un moment d’una repressió desbocada, que apunta precisament la gent més propera a vós i que té la intenció de frenar el projecte que compartiu, el de la independència. Allò que estigueu obligats a fer legalment és una cosa. Però políticament podeu fer molt més que no feu, no en tinc cap dubte. Podeu agafar la bandera de la lluita contra la repressió i capgirar, amb el vostre exemple, l’agressió contra els ciutadans en una denúncia. Amb la vostra presència al carrer al seu costat, amb les vostres paraules denunciant amb contundència tots i cadascun dels casos que passen i també, ni que siga fins a un cert punt, amb les vostres ordres. Els Mossos han d’obeir els jutges, però poden limitar-se a obeir-los o extralimitar-se. I el matís depèn molt de les ordres que reben, de l’atmosfera social en què es mouen, de la sensació que tinguen de fer-ho bé o malament.

En això, en crear aquesta atmosfera, la vostra participació és essencial. Quan va ser el moment, vàreu ser molt atent amb persones com Tamara Carrasco i Adrià Carrasco. Però avui hi ha noves Tamares i Adrians que reclamen que els rebeu a palau, que aparegueu al seu costat donant-los suport, que acudiu a la comissaria i al tribunal a mostrar la vostra solidaritat o que parleu amb el conseller Buch per reclamar-li contenció, que no arriba a ser, ni tan sols, reclamar-li desobediència.

Això que passa aquestes darreres hores, president Torra, és intolerable. I el govern, un govern independentista com el que vós presidiu, no pot restar impotent davant una agressió d’aquest volum. Si administrativament esteu lligats de mans, políticament no ho esteu pas. Teniu la vostra veu i el vostre dret de ser al carrer al costat de la ciutadania. I les mateixes detencions, les mateixes, tindrien tot un altre caire si la vostra prioritat fos deixar clar en tot moment, en directe i sense intermediaris, la solidaritat amb els detinguts i la denúncia de l’autoritarisme judicial espanyol, d’aquest autoritarisme espanyol que també patiu. Però, president, no pot ser que no passe res.

The post President Torra: això dels Mossos és intolerable appeared first on VilaWeb.

Un mapa cada dia: la població de la Terra està molt mal repartida

Arran de la commemoració dels cinquanta anys de l’arribada de la humanitat a la Lluna, ha renascut el debat sobre la representativitat dels pocs indrets visitats al satèl·lit.

La comparança amb la Terra, en aquest sentit, és inevitable. Si una expedició alienígena aterrés al nostre planeta, se n’enduria una visió molt diferent segons on anés a parar.

Avui us oferim una comparació extrema. Aquest primer mapa ensenya el 50% del nostre planeta, però en aquesta àrea només hi viu el 2% de la població.

I, en canvi, en aquest altre mapa podeu observar un cercle de vuit mil quilòmetres de diàmetre dins el qual viu, ni més ni menys, que la meitat de la població del planeta.

Evidentment, la percepció de com és el nostre planeta canviaria molt si caiguessin en una banda o en una altra.

The post Un mapa cada dia: la població de la Terra està molt mal repartida appeared first on VilaWeb.

Carme Pinós: ‘Els homes de la meva generació no m’entenien, es pensaven que jo era pura ambició’

Ens trobem al seu estudi de la Diagonal, on just acaba d’acomiadar-se d’un equip que l’ha visitada per fer-li una sessió de fotografies. Ens rep a la biblioteca de l’estudi, abans de tornar a agafar un vol. Carme Pinós (Barcelona, 1954) és una de les arquitectes catalanes més reconegudes, tot i que encara continuen associant-la al desaparegut Enric Miralles, de qui va ser parella i amb qui va col·laborar fins als anys noranta. Ha fet docència a l’École Nationale Supérieure d’Architecture Paris-Malaquais, la Harvard University Graduate School of Design, l’École Polytechnique Fédérale de Lausanne i la Columbia University de Nova York. Ara acaba de rebre la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats, un guardó important en el món acadèmic que atorguen conjuntament les vint-i-dues universitats dels territoris de parla catalana.

Pinós, associada inicialment amb Miralles, va signar projectes com el cementiri d’Igualada, i va establir el seu estudi d’arquitectura l’any 1991. Autora de projectes com la plaça de la Gardunya, l’Escola Massana, el CaixaFòrum de Saragossa, l’Edifici de Departaments de la Universitat d’Econòmiques de Viena i la Torre Cube de Guadalajara, a Mèxic, ha viscut com tots els arquitectes actuals el desmantellament de la professió a causa de la crisi. També va rebre la creu de Sant Jordi el 2015, però diu que més que premis, l’interessa rebre encàrrecs de responsabilitat.

Quan comença l’interès per l’arquitectura?
—La meva vida és marcada per la meva família. El papà era metge, però tenia una passió molt gran per l’art. De petita anava a les galeries d’art els dissabtes i era partícip de tot això. Ell era un gran col·leccionista de l’art català. Hauria pogut col·leccionar molts picassos, però ell estava més obsessionat per personatges com l’Olga Sacharoff. Jo sempre era dintre d’aquest món de l’art.

També anàveu sovint a una finca que teníeu a Lleida.
—Quan érem a Balaguer, els tres germans vivíem d’una manera força salvatge. Perquè els pares pràcticament no hi eren. Ens cuidava el servei. Allà vaig tenir una experiència molt forta amb tot el territori: les pedres, els forats. Sempre buscàvem. Buscàvem ceràmica antiga, perquè hi havia un lloc amb un cementiri àrab. L’arqueologia semblava que era la cosa que més em podia agradar. El meu pare, com que era molt gran, perquè es va casar a 60 anys, sabia què volia per als seus tres fills.

No vau pensar a ser metge com ell?
—No, metge mai. Crec que ni el meu pare havia considerat mai ser metge. Va ser un bon metge, va ser director de digestiu de l’Hospital de Sant Pau, però ell volia ser enginyer de ponts i camins, passa que en aquella època s’havia d’estudiar a Madrid, i els seus pares, això d’anar a Madrid, no ho veien. Però ens va transmetre el seu amor a l’art, i a tot allò construït. Ell no volia que cap dels fills fos metge. Jo havia de ser química.


Química?
—Sí, com teníem la finca, ell es pensava que així podria fer sucs naturals, o jo què sé! A catorze anys jo ja deia en una redacció que volia ser química, però no m’ho creia gens. A mi m’agradava més ser arqueòloga. Quan el meu germà va decidir que volia ser metge i no arquitecte, vaig assumir que havia de ser jo l’arquitecta, i no m’ho vaig plantejar mai més.

Us agradava dibuixar?
—Sí, però tampoc sóc tan fantàstica dibuixant. Crec que la cosa que més m’agradava era l’experiència espacial. Recordo que sempre que anava a visitar un poble acabava pensant què hi arreglaria. La primera vegada que vaig anar a un hotel, que tenia set o vuit anys, vaig canviar tots els mobles de lloc. Era una obsessió per la casa, per les habitacions. Sempre havia de canviar coses!

Comenteu que sortíeu a veure edificis. On anàveu?
—Bàsicament viatjava per Catalunya i el sud de França. La primera vegada que les meves ties em van portar a València no vaig dormir en tota la nit. Tenia moltes ganes de veure les barraques! D’alguna manera ja devia tenir al meu ADN això de ser arquitecta.

Quan comenceu a estudiar arquitectura, veieu que això de transformar l’espai té una implicació directa en la vida de les persones?
—Absolutament. L’arquitectura és l’espai de la sociabilitat. O sigui, és l’espai que fa possibles les relacions. L’arquitectura mana en la manera com ens sentim i és capaç de concentrar la memòria. Mireu, l’incendi de la catedral de Notre-Dame va ser tan sentit, no per la peça d’art, sinó perquè formava part de la història de París i del món. Estructurava la comunitat. És com Barcelona, Barcelona sense la catedral no seria igual. L’arquitectura crea consciència de comunitat, és allò que ens aglutina.


El llibre Sàpiens, de Yuval Noah Harari, és molt lúcid perquè parla com l’home decideix de fer un temple perquè s’han d’assentar i deixar de ser nòmades. La nostra civilització neix de la necessitat de fer una ofrena als Déus mitjançant l’arquitectura. L’arquitectura dóna consciència de comunitat.

Actualment, la major part de la població mundial es concentra a les ciutats. Són poc agradables?
—La ciutat és un espai de convivència. I aquest és el sentit de la ciutat. Però una cultura de l’individualisme i de l’efectivitat ha trencat tot això. Ara mirem de reconstruir-ho. Un dels elements principals que va trencar aquesta convivència va ser la proliferació de cotxes a la ciutat, que no deixa de ser una cosa molt agressiva. I ara que ens hem adonat que hem de tornar enrere, crec que anirem recuperant aquesta idea de ciutat com a lloc de trobada i de comunitat. Ara que he estat uns dies a Venècia, he vist que hi ha zones on no hi ha turisme, on no se sent cap soroll i pots anar a tot arreu caminant. Hem de recuperar la ciutat.

Ara és moment d’això?
—Però és complicat, eh?

Com veieu Barcelona?
—Un desastre.

Per què?
— Hem de donar espai als vianants. A l’Eixample no hi ha espai públic. No hi ha places. L’Eixample es va crear perquè els cotxes tinguessin visibilitat, però ara amb els semàfors no cal. Vas per París i pots caminar per tot arreu, i et fa la sensació que és plena de sorpreses, de petites places… Caminar per l’Eixample és un martiri. I seria molt fàcil canviar-ho. Només que el xamfrà fos més ampli i poguessis crear en aquestes cruïlles petits centres de relació. Jo mai he estat partidària de l’Eixample, sempre he estat de les persones que l’han criticat, però també he de dir que és molt fàcil transformar-lo. Pots fer una Barcelona molt amable amb molt poca cosa. L’Eixample és un projecte fallit. Cerdà va anar en contra de les forces vives, però al final no va fer ni una cosa ni una altra.

Dèieu que Barcelona era un desastre. Per què?
—Perquè hem venut una Barcelona d’un turisme barat. Segurament és el preu de tenir una platja. Barcelona és una ciutat de low cost. La gent ve a comiats de solters, no està neta. No són problemes d’urbanisme, són problemes polítics. Hi ha la sensació que Barcelona s’ha descontrolat una mica. També crec que hi manquen vàters públics. A Venècia n’hi ha, al costat del Sena també, han tret els cotxes i és una passada. On són els vàters públics a Barcelona? La gent pixa al carrer!

Tornant a la vostra vida. Comenceu la universitat i ben aviat coneixeu Enric Miralles. Com interpreteu ara aquells anys d’aprenentatge?
—Jo vaig anar a la universitat als setanta, eren els últims anys del franquisme. I era un moment molt polític. Hi havia molta consciència social, molt d’esquerres. Sempre fèiem manifestacions. Recordo que era a la sala dibuixant i van entrar-hi els cavalls dels grisos. Què va passar? Que els alumnes ens apinyàvem molt, perquè pràcticament no teníem universitat. Nosaltres estudiàvem molt en grup i érem molt autodidactes. Ser culte era un valor del qual no es podia prescindir. Era més important llegir i parlar de l’última pel·lícula que fer projectes d’arquitectura.

Era una formació més humanista que avui?
—Els joves d’ara gasten més temps per a aprendre programes i no tenen temps per a llegir…

La societat s’ha fet molt tècnica i ha cercat molt l’especialització?
—Sí, molt. Pobra gent jove, ho tenen difícil. No per l’economia, sinó perquè el món s’ha especialitzat, els despatxos cada vegada són més grans, per entrar en concursos et demanen uns currículums bestials que només si ets un gran despatx pots oferir. I les universitats, en lloc d’ensenyar-los a ser bons arquitectes, els ensenyen a ser bons treballadors i a manegar bé els programes informàtics. L’any passat, vaig fer classes a Berkeley. Les universitats, i sobretot les anglosaxones, són molt tècniques i molt venudes al mercat. Us diré que les millors universitats són les espanyoles.

Interior de l’edifici de la Massana (fotografia: Duccio Malagamba).

Heu pres riscos?
—Avui l’arquitectura són grans despatxos dominats pel mercat. Si diguessis, és que hi ha un gran geni i tots els xavals giren al seu voltant, però ni això. Són despatxos d’una arquitectura estàndard, però són multinacionals. Els despatxos on som sis o deu persones estan destinats a desaparèixer. Espero que no! Però els despatxos com aquest, ara per ara, sobrevivim molt malament. Jo oscil·lo entre 12 i 15 persones i les passem de tots colors!

Dieu que les universitats també en són les responsables.
—Tu veus els nois i les noies de Berkeley, tots ben posats i ben vestidets, i això és el top. Però el món es va polaritzant. Hi ha unes quantes estrelles a qui es tolera que siguin estrelles, i després hi ha còmplices. La resta, som a baix.

Sembleu molt antisistema, tot i la bona posició que teniu.
—No és antisistema, és que jo llegeixo molt, molta història…

Millor dit, diguéssim que sou crítica amb el sistema capitalista…
—És que no hi ha cap més remei! Doneu-me un altre sistema i us diré què em sembla. Jo crec que el capitalisme s’ha de controlar. Pots fer el laissez faire, però ja sabem que el gran mata el petit. Cada vegada que el món s’ha polaritzat, ha vingut la decadència. Des de l’Imperi romà fins a la revolució francesa. Cada vegada que el món es polaritza, hi ha una desfeta.

Ara hi ha moltes teories de decreixement, que s’enfoquen en allò que és més local…
—A veure, jo no sóc de mirar petitet, eh? Jo sóc de mirar ample. Sobretot, perquè crec que la cultura neix del mestissatge. Això no vol dir que vagi en contra de la tradició o la identitat. L’única cosa que dic és que no hem de deixar pas al depredador. Perquè el poder és una malaltia que entra pels porus i no se’n va. Si abans el poder tenia cara i ulls perquè ho era el rei, ara no sabem quina cara té, perquè ho són les multinacionals.

Viatgeu molt per feina. Percebeu això, als països que visiteu?
—Sí, la polarització és un problema global. I aquesta despersonalització de tot és un problema global i molt trist. La desconfiança també fa que tot es transformi en burocràcies i regles. El món és més abstracte, més desconfiat. Ara vinc d’un jurat d’Itàlia i ens deien que havíem de puntuar amb uns monitors sense parlar entre nosaltres. I vam dir: ‘No! Volem discussió.’

Com heu viscut el fet de ser dona al llarg de la carrera?
—Jo crec que s’ha guanyat molt. Penso que és una carrera que està guanyada, tot i que no sé d’aquí a quant de temps. Però el patriarcat és transversal a totes les cultures, la grecoromana, l’asiàtica… Totes les cultures han discriminat la dona.

I creieu que aquesta discriminació ha anat canviant amb els anys?
—Encara és difícil. Ser una dona sola no és fàcil. Buscar feina i relacionar-se. Ho dic perquè jo sóc una dona sola. Si tingués un home al costat seria diferent. Però jo he triat estar sola, segurament perquè la feina m’absorbeix. És aquesta contradicció. Els homes de la meva generació tampoc no m’entenien, i es pensaven que jo era pura ambició. Sí que m’ha estat difícil, però tampoc no ho he pensat mai. Jo pensava que tenia coses a dir amb l’arquitectura i el que he fet és treballar, treballar i treballar.

Però ara és molt diferent que als anys noranta. La vostra posició és una altra.
—Bah, és igual. L’única cosa que canvia és que em donen premis!

Això ja és un reconeixement.
—Sí, però de vegades es pensen que donant-te premis ja han complert. Jo vull encàrrecs de responsabilitat. Encara impressiona aquell senyor que va amb poder i uns quants cabells blancs. Jo enyoro l’administració, com quan vaig guanyar el concurs de l’Escola Massana, que van valorar la meva feina. Em van triar perquè pensaven que era el projecte que s’hi adaptava més. Em van triar perquè la meva arquitectura interessava.

Us heu sentit valorada a Catalunya?
—Durant un temps, no. Crec que vaig ser més reconeguda a fora, però arriba un moment que aquí em comencen a triar per a concursos. Després va venir la crisi i hi va haver un cop. L’Escola Massana, per a mi, ha estat el projecte amb més responsabilitat que he fet. A part que és al cor de la meva ciutat, són tres edificis i un forat molt difícil de resoldre. Mai vaig pensar que m’havien triat pel fet de ser dona.

Després vau anar a Mèxic?
—Sí. Va ser molt dur, al principi. Ara la privada ha descobert que els arquitectes som uns morts de gana i que fent concursos i pagant una merda tots hi anem. La crisi ens ha donat un cop molt fort, als arquitectes.

No sentiu que us heu recuperat de la crisi?
—Diguéssim que s’ha recuperat d’una manera no favorable a nosaltres. Jo, gràcies a Déu, vaig fent, però enyoro treballar per als grans espais públics de l’administració. Ara mateix, l’ampliació del Museu de Bilbao, el Norman Foster; la del Prado, el Norman Foster. Qualsevol s’ho creu!

Quins projectes teniu ara?
—Són projectes privats. Que encara que siguin cases enormes són projectes petits. Faig un projecte molt gran a Mèxic, de 700 habitatges, però ho passo força malament. Són uns terrenys de la universitat, a veure com acaba.

Vaig llegir que també teníeu un projecte personal a Mallorca.
—Sí, és una caseta molt petita que adoro. Vaig dissenyar-ne els mobles i tot. I em va donar una certa confiança amb mi mateixa. Ara m’atreveixo a dissenyar-ho tot. També fem una casa a Byron Bay i en dissenyem el paviment i tot.

Pel que fa als materials. Quins preferiu?
—Els naturals. Hi ha materials que es deterioren, que són sintètics, i materials que envelleixen, que són els naturals. Una pedra i una fusta no es deterioren, envelleixen. M’agraden els materials que amb el pas del temps s’enriqueixen. Ara, des de la Massana, també m’he aficionat molt a la ceràmica i la casa que faig a Byron Bay és amb moltes coses de ceràmica.

Torre Cube a Guadalajara, Mèxic (fotografia: Duccio Malagamba).

La ceràmica és un material molt tàctil. Aquesta deriva vostra va vinculada amb una tornada a la terra, a l’essència?
—Sempre he tingut aquesta connexió amb la terra, sí. No m’he allunyat mai de treballar amb els materials naturals. No he treballat mai amb plàstics, ni amb colors estridents, ni efectes especials. Els efectes especials que sempre busco són els de les ombres, el de les ventilacions creuades que poden generar una sensació d’aire, però sempre molt relacionat amb la natura.

D’on traieu les idees per a la feina. D’on ve la inspiració?
—Jo en realitat miro poca arquitectura. Més aviat observo molt. Observo el comportament de la gent, les sensacions que tinc. L’arquitectura és un servei a la gent i jo aprenc d’observar.

Costa trobar arquitectes que us agradin?
—L’arquitectura contemporània no m’ha interessat mai gaire. No sé si és que em vaig formar en un temps en què els arquitectes tenien molt a dir. L’arquitectura dels anys cinquanta era l’arquitectura que havia de resoldre els problemes creats per la Segona Guerra Mundial, i era una època en què l’arquitectura era molt optimista i nova. I res no em sembla que els arribi a la sola de la sabata.

No us agrada que us demanin per Enric Miralles? Esteu cansada de parlar-ne?
—Va ser essencial en la meva vida, no seria jo sense aquella època. Sempre dic que és el millor i el pitjor que m’ha passat a la vida. Sóc fruit d’aquella època, però jo miro sempre endavant. Cada vegada que passa alguna cosa amb el patrimoni Miralles-Pinós, que sembla que aquest patrimoni estigui destinat a fer-se malbé, pateixo molt i lluito. Però a mi m’interessa el meu estudi i la meva gent i sí, em cansa una mica. Però sóc jo, eh?

És part de la vida.
—Absolutament.

The post Carme Pinós: ‘Els homes de la meva generació no m’entenien, es pensaven que jo era pura ambició’ appeared first on VilaWeb.

Més per Menorca apressa el govern a activar l’Oficina de Drets Lingüístics

Més per Menorca ha demanat al govern balear que posi en funcionament de manera ‘urgent’ l’Oficina de Drets Lingüístics. Més per Menorca va presentar l’esmena al pressupostos del 2018 per a crear aquest organisme i ara insta el govern a aprovar el decret d’habilitació de l’oficina tan bon punt el Consell Consultiu l’autoritzi.

A més, els sobiranistes han demanat a la delegació del govern espanyol a les Illes que investigui i depuri responsabilitats en el cas de Paula Rotger, una treballadora de l’aeroport de Palma víctima d’una agressió lingüística. Consideren que la Guàrdia Civil ha reaccionat d’una manera ‘desproporcionada i preocupant’, per haver imposat una multa que pot arribar als 225.000 euros al·legant que va saltar-se un control de seguretat. Diuen que és una ‘represàlia il·legítima’, amb la finalitat ‘d’intimidar’ una ciutadana que ‘solament ha reclamat els seus drets’ d’expressar-se en català.

The post Més per Menorca apressa el govern a activar l’Oficina de Drets Lingüístics appeared first on VilaWeb.

Joan Puigcercós: ‘L’estratègia conjunta ara és prioritària’

Joan Puigcercós (1966) ha estat president d’Esquerra Republicana i va ser conseller durant el tripartit. També va ser diputat republicà a Madrid. Fa anys que ha deixat la primera línia política, i ara treballa de director executiu de l’Escola de Noves Tecnologies Interactives, que imparteix el primer grau universitari en videojocs a Catalunya. Però que Puigcercós hagi deixat la primera línia no vol dir que hagi deixat la política. Al contrari. L’home continua essent una veu escoltada, dins i fora del partit, i ha fet de pont entre republicans i Junts per Catalunya quan ha calgut. En aquesta entrevista parla del moment polític, i de la seva obsessió: que l’independentisme trobi una estratègia conjunta.

Com us mireu la política?
—M’ho miro amb prismàtics. Sóc a quarta línia o cinquena.

Havíeu fet d’home pont entre ERC i Junts per Catalunya. Encara ho feu?
—Si m’ho demanen, sí. Ho faig. I hem intentat suavitzar algunes situacions, sí. Jo tinc una obsessió: ha d’haver-hi una estratègia conjunta. I l’obsessió per les llistes conjuntes acaba cremant allò que ha de ser prioritari. L’estratègia conjunta ara és prioritària. Un pacte de mínims. I no ha de ser tan difícil. La meva obsessió és que s’arribi a un acord. I us diré una altra cosa: evidentment, ERC i Junts per Catalunya són competència electoral, però no ha de ser utòpic arribar a una estratègia conjunta d’on hem d’arribar. I ERC ha d’entendre que, malgrat que pugui semblar-li un competidor ferotge, interessa més la Junts per Catalunya de Puigdemont que no pas la vella Convergència. Junts per Catalunya és un pas endavant respecte de la vella Convergència. Tota la vida hem volgut que hi hagués un independentisme de centredreta clar, contundent, i no refugiat en l’autonomisme. Ara el tenim. Hi ha la temptació de pensar que si Junts per Catalunya torna al passat, serà més còmode per a ERC. Doncs seria un desastre per al país. I a la llarga, pitjor per a ERC. ERC ha de ser prou intel·ligent i tenir vista.

Quin seria el full de ruta de Joan Puigcercós?
—Si jo tingués un full de ruta, seria al davant. No en tinc. La idea que tombarem Espanya unilateralment… Espanya és un estat, que sap què s’hi juga, i en faran defensa. I ho veiem. No és tan fàcil, la via unilateral, no. Però no s’ha de descartar mai. S’ha de tenir damunt la taula. Tard o d’hora, si vols ser independent, hauràs d’exercir la via unilateral. Però no pots plantejar-te un camí recte, curt i fàcil. S’ha demostrat que no és tan fàcil. I una altra cosa que no ens agrada de dir: aquí mig país se’n va de vacances. Dic això perquè algú va dir que això era una revolta postmoderna. La revolució dels somriures. Gran part és classe mitjana. No tota. Però gran part. I per tant, a aquesta gent no els demanis sis mesos de vaga. Això no funcionarà. Aquest fet pot ser una fortalesa, però també una debilitat. Aquest procés no té parangó en revoltes i canvis de règim. Som en un terreny que necessita idees noves. I no és fàcil.

El rival actuarà amb violència una altra vegada.
—Sí.

Oi que no hi ha votants morts damunt la taula? Doncs no passa res. Això va dir un alt càrrec europeu després del Primer d’Octubre.
—I de fet, Espanya i la Unió Europea aguanten uns quants morts. No ens enganyem. Uns quants, els aguanten. L’estratègia més efectiva és la no violenta. Més dura, més llarga, però més efectiva. Però l’estat té una capacitat d’aguantar molt més gran que no ens pensem. Ja sé que això que dic a vegades no ens agrada: però aquest serà un conflicte força cronificat. Això durarà. I també en positiu: la resiliència de la nostra gent és molt alta. Amb totes les diferències que vulgueu entre nosaltres. Però la resiliència és alta. El Primer d’Octubre és el camp base. I ens falta pujar a l’Everest. Això és molt complicat i de moment no hem trobat la manera. Sí que tenim algunes coses clares.

Quines?
—L’enemic no vol negociar. Ja està bé com està. Per què ha de voler negociar, l’estat espanyol? Encara més, i pensant amb els amics federalistes: per què ha de voler canviar? Ja estan bé com estan. No tenen cap necessitat de canviar i defensaran l’statu quo fins al darrer moment. I en pagaran els costos, que veuen assumibles. Independència judicial, credibilitat exterior, debilitar la corona. Ho veuen assumible.

Què en penseu, de l’opció pel diàleg?
—El diàleg és tàctica. Si algú es creu que l’estat està disposat a cedir, viu als núvols. No volen canviar. El diàleg és una forma de gestionar el dia a dia. Però no porta enlloc. Ells no volen canviar ni ho necessiten. Han après una cosa: no necessiten electoralment Catalunya. El PP pot guanyar les pròximes eleccions amb un diputat, o cap, a Catalunya.

I aquest setembre Pedro Sánchez pot ser investit president amb el vot en contra dels catalans.
—Sí. Perfectament. No bloquem res. Espanya ha après a viure amb Catalunya en contra.

I per què, doncs, tota aquesta retòrica de demanar un referèndum pactat, i diàleg, i solució negociada?
—Autoconsum. No ens enganyem. És per a la nostra gent. Que vegin una via. Però la via es va escrutant. I per altra banda, hi ha l’Elisenda Paluzie que diu que si tenim el 51% declarem la independència. I l’endemà com ho farem? Com ho gestionem? Espero que algú ens il·lumini. Una via no nega l’altra. L’estat, quan es vegi derrotat, oferirà diàleg. I t’hi hauràs d’afegir. Però potser al diàleg hi hauràs arribat per la via unilateral. Ara, entremig, hi ha coses que es poden fer: ocupar el poder, d’entrada. Hem de tornar a recordar l’espoliació fiscal. Quan veig dirigents del govern els ho dic: heu de tornar tres pantalles enrere i explicar aquestes coses. Perquè al final, ampliar la base, que algú se’n riu, també es fa així. L’eslògan ‘Espanya ens roba’, a ells els fotia malalts. Perquè al final toques el moll de l’os de la injustícia financera que hi ha muntada.

Creieu que és millor que mani el PSOE que el PP?
—No, no. És evident que a l’hora de la veritat es posen d’acord de pressa. PSOE, PP, fins i tot Podem, i ja no parlo de Ciutadans, estan al servei de l’estat. Ara, és més còmode viure amb el PSOE que amb el trifachito, però amb el PSOE tampoc solucionem res. El trifachito entraria en conflicte directe i hauríem de veure com hi reaccionem. Potser el trifachito faria que reaccionéssim d’una manera definitiva. Segurament no en quedaria res. Seria un tot o res.

Creixem amb el PP. El PSOE ens té la mida molt més presa.
—Totalment d’acord. I això que hem vist aquestes darreres setmanes amb Pedro Sánchez demostra què és el PSOE. EL PSOE de Felipe González. No hi ha cap diferència.

Pedro Sánchez president o no? Què faríeu?
—És que no depèn ni de nosaltres. Aquest senyor farà el que voldrà. I fa d’aprenent de bruixot. I tot fa pensar que repetirà eleccions. I pot tenir un espant. I el tindrem tots. Això està al 50%, malgrat el que diguin les enquestes.

Passem a ERC. Què heu de fer, si us inhabilitaran el president?
—L’inhabilitaran com a càrrec públic, però continuarà essent el líder d’Esquerra Republicana. ERC té una cosa molt clara: no pensa renunciar a Marta Rovira ni a Oriol Junqueras. Passa que ERC haurà de buscar la fórmula. ERC haurà d’ungir persones reconeixibles socialment, i internament, perquè estiguin al seu costat.

Marta Rovira no se la veu gaire, públicament.
—Treballa molt internament. Molt. Feina de secretària general. I també treballa molt per bastir una estratègia unitària amb les altres opcions.

Tesi: ERC frena perquè té Junqueras a la presó. Si el tingués a l’exili, seria dalt del cavall.
—Fa de mal dir. No ho sé. ERC fa una cosa important, que a mi m’agrada recalcar. Hi ha una part de la gent que ens va fer confiança l’1-O, i el 3, que no era independentista. I aquesta gent, quan veu un determinat discurs irredemptista, tot o res, no hi combrega. No hi simpatitza. ERC fa la funció de retenir i fer tombar aquesta gent. La prova és que una part dels comuns ha anat tombant cap a ERC. I aquí hem de treballar. I després del que ha passat a Barcelona, queda clar que el projecte dels comuns a Catalunya ha naufragat definitivament. Hi ha un espai a créixer i consolidar. I per això us dic: no em preocupa tant que ERC i Junts per Catalunya tinguin tàctiques separades. Però sí que hi ha d’haver un punt de comú. És prioritari que ERC i Junts per Catalunya trobin un punt comú.

ERC és la nova convergència. Ho heu sentit?
—Sí. Però no va exactament per aquí. ERC no és un partit marxista leninista. És d’esquerres. I instal·lat a tot el país. Ha aconseguit equilibri territorial. I això fa que algú el vegi com el substitut de Convergència. Però no té a veure amb el discurs polític, sinó perquè socialment i territorialment ocupa allò que abans havia tingut convergència.

No eixamplem la base. Ens repartim l’existent. El transvasament és dins del grup independentista. Vam tocar sostre el 21-D. I des d’aleshores no hem sumat més gent.
—És possible. Hi ha uns vasos comunicants. L’un puja, l’altre baixa. Però sí que hi ha zones perimetrals on cal treballar. És que si no, què fem? Hi ha gent que ridiculitza això d’eixamplar la base. Hi ha una franja de no retorn. Gent que ha fet el pas independentista per sempre. Però també hi ha una franja que dubta, que els fa paüra, el pas. Hi ha una part de la gent, i també de creadors d’opinió, que t’ho diuen: a mi m’has d’explicar com fem el salt. Estem enrocats. I hem de saber fer-nos forts i avançar.

Gent que us il·lumini i hi vegi idees?
—Sí, comparteixo idees de gent. Però són anàlisis a curt termini. A mi em preocupa, i no diré noms, la fugida endavant sense veure la realitat immediata. No he trobat un vademècum.

Com valoreu el president Quim Torra?
—Torra és un patriota, i ho dic a favor seu. I l’home fa de president de la Generalitat en una administració que ha de despatxar cada dia. I molta gent li ha fet una campanya salvatge. Jo parlaré bé del senyor Torra. El dia dels incendis, on era el president Torra? Allà, trepitjant terreny. I l’oposició no es va veure ni se l’esperava. No és fàcil, el seu paper. Agradarà més o menys, però jo no m’apuntaré a la crítica fàcil.

Eleccions després de la sentència?
—Després de la sentència hi haurà un instrumental de coses a fer. I una, probablement, serà fer eleccions. Serà més higiènic. I una manera de deixar clar què els ha semblat la sentència. Si avalen un nou govern independentista o no l’avalen. És la legitimitat més gran i la fortalesa més gran que podem tenir.

Amb la gent tan emprenyada amb els partits, les podem perdre.
—Doncs podem perdre. Al final, potser vol dir que no som tants. Potser no cal fer eleccions. Jo dic que és un instrument que es pot fer servir. El tenim damunt la taula i no cal obviar-lo, d’entrada. No cal.

The post Joan Puigcercós: ‘L’estratègia conjunta ara és prioritària’ appeared first on VilaWeb.

El conseller delegat de Ryanair comunica per vídeo als treballadors que ‘sobren’ 500 pilots i 400 tripulants

L’aerolínia irlandesa Ryanair ha confirmat que podria acomiadar fins a 500 pilots i 400 tripulants de cabina degut, entre altres factors, a l’impacte del ‘brexit’, l’encariment del combustible i el retard en el lliurament d’avions Boeing 737 Max.

La companyia ha agregat aquest dijous detalls sobre l’assumpte, després que el seu conseller delegat, Michael O’Leary, exposés els seus plans de reestructuració en un vídeo enviat ahir als seus treballadors, en el qual va demanar ‘perdó’ per ‘les males notícies.’ Al vídeo, de quatre minuts de durada, el directiu va indicar que la reducció de l’actual plantilla de Ryanair, formada per 19.000 treballadors és, ‘simplement, inevitable.’

O’Leary va informar dilluns que el benefici ha caigut un 21% el primer trimestre del seu exercici fiscal –243 milions d’euros– com a conseqüència també de l’abaratiment dels bitllets i l’augment dels costos de plantilla, derivats ‘sobretot, per les grans pujades salarials de pilots i tripulants de cabina negociades l’any passat’.

‘Aquestes males notícies arriben només dues setmanes després d’anunciar que els retards en el lliurament de (Boeing) Max signifiquen que, en comptes d’incorporar 58 nous avions per a l’estiu de 2020, ara, com a molt, adquirirem només 30 d’aquests aparells’, va explicar el directiu en el vídeo intern.

A més d’aquests desafiaments, adverteix que ara ‘sembla més probable’ que el Regne Unit abandonarà la Unió Europea (UE) sense acord ‘en menys de dotze setmanes. Ens preocupa que (un ‘brexit’ salvatge) tingui un efecte molt nociu, particularment en les nostres bases del Regne Unit i en algunes d’Irlanda, que depenen en gran manera en el trànsit de passatgers entre Irlanda i el Regne Unit’, va dir.

En la cinta no especifica el nombre exacte de treballadors que podrien perdre el seu lloc, encara que va precisar que ‘sobren’ al voltant de 500 pilots i 400 tripulants de cabina, per la qual cosa preveu acomiadaments a final del seu ‘calendari d’estiu al setembre i octubre, i alguns també immediatament després de Nadal.’

El sindicat irlandès Fórsa, que representa als treballadors de Ryanair des de mitjan 2018, va assegurar que segueix de prop la situació, però va reconèixer que, de moment, no té informació exacta sobre quines rutes i bases es veuran afectades per les retallades.

The post El conseller delegat de Ryanair comunica per vídeo als treballadors que ‘sobren’ 500 pilots i 400 tripulants appeared first on VilaWeb.

Pàgines