Vilaweb.cat

La Sagrada Família il·lumina per primera vegada les quatre torres dels Evangelistes

El temple de la Sagrada Família ha encès, per primera vegada, la il·luminació de les quatre torres dels Evangelistes. Un conjunt arquitectònic que va culminar al setembre amb la coronació de les torres de Mateu i Joan.

La fita ha estat precedida per una missa solemne oficiada pel nunci apostòlic Bernardito Auza i concelebrada pel cardenal Joan Josep Omella i els bisbes auxiliars de Barcelona. Tot seguit, s’han beneït les noves escultures acabades. Són unes peces que tenen un paper fonamental perquè envolten la torre de Jesús. La il·luminació s’ha pogut seguir del carrer estant i s’encendran cada nit fins després de Nadal.

Les obres de les torres de Marc i Lluc, que tradicionalment es representen amb un lleó (Marc) i un bou (Lluc), es van acabar l’any passat. Mancaven d’acabar les de Mateu i Joan, amb un tetramorf d’un àngel i una àguila, respectivament.

Totes quatre torres són coronades per les quatre figures alades del tetramorf, a càrrec de l’escultor Xavier Medina-Campeny, amb les quals la iconografia cristiana ha representat els narradors de la vida de Jesús.

Segons la Bíblia, els evangelistes van ser els qui van redactar els texts que descriuen la vida de Jesús. D’aquesta manera, Mateu, Marc, Lluc i Joan representen la paraula de Déu. Per tant, aquests quatre elements no estaran del tot complets fins que no s’acabi la torre central, la de Jesús. La previsió és que s’hagi enllestit el 2026.

Cinc militars dels EUA han mort en un avió que s’ha estavellat a l’est de la Mediterrània

Cinc militars nord-americans han mort quan s’ha estavellat l’avió militar en què anaven a l’est de la Mediterrània durant una missió d’entrenament, segons que ha informat la Casa Blanca.

“Plorem la pèrdua de cinc militars nord-americans morts quan el seu aparell es va estavellar en la mar Mediterrània durant una missió rutinària d’entrenament”, ha apuntat el president nord-americà, Joe Biden, en un comunicat oficial.

Biden ha dit que els militars posaven la seva vida a la disposició del país cada dia. “Assumeixen voluntàriament riscs perquè el poble nord-americà sigui fora de perill i segur. La seva valentia i generositat diàries són un testimoni durador del bo i millor de la nostra nació”, ha afegit.

Segons que han explicat, l’avió va tenir una incidència i es va estavellar durant una operació rutinària de proveïment de combustible. Immediatament, es va engegar una operació de recerca i rescat en què van participar avions i vaixells militars nord-americans que eren en la zona. S’ha obert una investigació sobre els fets.

Fonts militars han explicat que la sortida de l’avió era purament relacionada amb l’entrenament i que no hi havia indicis d’activitat hostil.

Junts rep un ciberatac en massa que filtra dades del partit

Junts ha denunciat que ha sofert un ciberatac en massa coordinat en diferents països, durant el transcurs del qual s’han rebut unes 70.000 agressions planificades.

L’atac, reivindicat per l’equip de pirates veneçolans TeamHDP, ha resultat en la filtració de dades del partit, que de moment no és clar encara quin abast arriben a tenir. Tan sols s’ha comprovat de moment que han accedit i han publicat parts de la base de dades dels apoderats electorals de Junts.

L’atac ja s’ha neutralitzat, segons que han explicat fonts del partit, i el cas ha estat denunciat a l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya.

La formació diu que aquest atac no ha alterat el procés de votació de l’acord amb el PSOE, que ha començat aquest migdia i s’allargarà fins demà a la tarda, perquè és en uns altres servidors. El procés participatiu, per tant, continua endavant amb normalitat.

TeamHDP és un grup d’informàtics conegut pels seus atacs en diversos països a grups progressistes. Habitualment són relacionats amb l’extrema dreta.

Un militar ucraïnès va coordinar el sabotatge del Nord Stream, sense que ho sabés Zelenski

Un militar ucraïnès de rang superior va tenir un paper central en l’atac a l’oleoducte Nord Stream de gas natural l’any passat, segons que diuen funcionaris ucraïnesos i de més països d’Europa, i més sabedors dels detalls de l’operació encoberta.

El paper d’aquest oficial dóna la prova més directa fins ara que vincula el lideratge militar d’Ucraïna amb un acte de sabotatge que els Estats Units i Europa han qualificat d’atac perillós a la infrastructura energètica.

Roman Txervinski, un coronel condecorat de quaranta-vuit anys que va servir en les Forces d’Operacions Especials d’Ucraïna, va ser el “coordinador” de l’operació Nord Stream. Segons informadors sabedors del seu paper, va gestionar la logística per a un equip de sis membres, que van llogar un vaixell de vela amb identitats falses i van fer servir equips de submarinisme per col·locar càrregues explosives als gasoductes. L’oficial va rebre ordres de funcionaris ucraïnesos més alts, que finalment van informar el general Valeri Zalujni, el militar de màxim rang d’Ucraïna.

Mitjançant el seu advocat, Txervinski ha negat qualsevol paper en el sabotatge dels gasoductes. “Totes les especulacions sobre la meva implicació en l’atac al Nord Stream s’estenen des de la propaganda russa sense cap fonament”, ha dit en un comunicat escrit a The Washington Post i a Der Spiegel, que han fet una investigació conjunta sobre el seu paper.

Els portaveus del govern ucraïnès no han respost a una llista de preguntes que els vam fer arribar sobre aquest afer.

El paper de Txervinski il·lustra les complexes dinàmiques i les rivalitats internes del govern en temps de guerra a Kíiv, on els serveis d’intel·ligència i l’establiment militar d’Ucraïna sovint tenen tensió amb el lideratge polític.

Txervinski és empresonat en una presó de Kíiv amb l’acusació que va abusar del seu poder en relació amb un pla per atreure un pilot rus a desertar a Ucraïna el juliol del 2022. Les autoritats diuen que Txervinski, que va ser detingut a l’abril, va actuar sense permís i que l’operació va donar les coordenades d’una base aèria ucraïnesa i va causar un atac rus amb coet que va matar un soldat i va deixar disset ferits.

Txervinski diu que no era responsable de l’atac rus i que va mirar de persuadir el pilot de volar a Ucraïna i lliurar l’avió perquè així li ho havien ordenat. Ha descrit la seva detenció i persecució com una venjança política per les seves crítiques al president ucraïnès, Volodímir Zelenski. Txervinski ha dit públicament que sospita que Andrii Iermak, un dels consellers més pròxims de Zelenski, és un espia rus. També ha acusat l’administració de Zelenski de no preparar prou el país per a la invasió russa.

La participació de Txervinski en l’atac al Nord Stream contradiu els desmentiments de Zelenski que Ucraïna hi hagués estat implicada. “Sóc president i dono ordres en conseqüència”, va dir Zelenski en una entrevista de premsa al juny, en resposta d’un informe del Post segons el qual la CIA sabia els plans d’Ucraïna abans de l’atac.

“Ucraïna no ha fet res d’aquesta mena. No actuaria mai d’aquesta manera”, va dir aleshores Zelenski.

Segons els informats sabedors de com es va preparar l’atac, l’operació al Nord Stream era dissenyada per mantenir Zelenski fora del circuit de decisions.

En uns informes d’intel·ligència obtinguts per la CIA, s’hi diu que “tots els involucrats en la planificació i execució van informar directament el [cap de Defensa] Zalujni, de manera que Zelenski en restés al marge”. Funcionaris d’uns quants països han dit en privat que estaven segurs que Zelenski no havia aprovat personalment l’atac al Nord Stream i que no ha estat l’únic cas en què l’exèrcit l’ha deixat al marge de decisions importants.

 

Memòries de la terra: què volem ser, adob o residu?

El Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona presenta aquest novembre el cicle “Memòries de la terra”. Durant tot el mes i en vuit sessions –quatre dimarts i quatre dissabtes, que inclouen dues sortides– es convidarà a la reflexió: “Sobre l’escenari d’emergències que vivim, per prendre’n consciència i plantejar-nos de quina manera s’hi ha de fer front, des de diferents llocs i mirades (la ciència, l’activisme, la política…)”, explica Roser Vernet, curadora del cicle juntament amb Rosa Cerarols.

Les vuit activitats s’estructuren amb base a la idea pre-socràtica dels quatre elements clàssics: l’aigua, la terra, el foc i l’aire. Comenta Vernet: “A partir dels quatre elements surten totes les emergències climàtiques: grans incendis, contaminació atmosfèrica, sequera, mala gestió de l’aigua, l’explotació de la terra.”

I Rosa Cerarols també aclareix: “En diem ‘memòries’ en plural, perquè no hi ha una sola memòria sinó que n’hi ha moltes. I perquè des del minut zero volíem situar-nos en una pluralitat de mirades, de memòries, de relats. I perquè hi ha una cosa important que es va voler treballar des del principi, i és que les memòries van endarrere i també van endavant, i volíem mirar-les cap endavant.”

“Memòries de la terra” es va inaugurar dissabte passat, 4 de novembre, amb l’acció artística Ramat simfònic. La parella d’artistes Moon Ribas i Quim Girón treballen la noció de ramat a partir de la pregunta de si nosaltres també ens en podem considerar un. “A través d’unes esquelles que anuncien unes instruccions, els participants fan un petit itinerari en què es plantegen diferents situacions per treure’t de la zona de confort. I també és una manera de preguntar-te si obeïm a la norma de ser ramat”, diu Rosa Cerarols, que és fundadora del Konvent, el centre artístic ubicat a la colònia tèxtil Cal Rosal de Berga, un dels espais més radicals, contemporanis, crítics i compromesos del nostre panorama cultural i artístic. Continua Cerarols: “Volíem que la pràctica artística formés part del cicle. Per això vam inaugurar amb l’acció Ramat simfònic, de teatre de carrer. És una manera de fer interactuar la gent perquè vegi les coses des d’un altre lloc. Per això vam implicar-hi Anna Giribet, que és la directora artística de la Fira Tàrrega. Ramat simfònic ens permetia de portar el ramat a ciutat per parlar d’una pràctica ancestral com el pastoralisme.” A més d’activista, Rosa Cerarols és geògrafa i professora de la Universitat Pompeu Fabra.


Petroquímica de Tarragona.

I la trajectòria de Roser Vernet també és marcada per l’activisme social, polític i cultural, sobretot al Priorat i a les terres de l’Ebre. No és estrany, doncs, que el cicle hagi inclòs una sortida a les comarques del sud del Principat, “Terra agredida” –es va fer ahir–, per resseguir els estralls que s’hi han fet, de les nuclears d’Ascó a la petroquímica de Tarragona, passant les centrals eòliques massificades de la Terra Alta, l’espoli de l’aigua del riu Siurana al Priorat, i el riu Ebre, que és memòria històrica i mobilització antitransvasament. Ho explica així Vernet: “Hi ha una sortida molt impactant, que mostra de la manera més crua i concentrada totes aquestes emergències i la mala gestió que se’n fa. És la sortida a les comarques del sud de Catalunya, titulada ‘Terra agredida’: una sortida per visitar els espais esdevinguts escenari de sobreexplotació de recursos, abandonament del mosaic agroforestal i destrucció d’un model territorial possible. Parada a la Fatarella, Ascó, la Ribera d’Ebre, el Priorat i la petroquímica del Camp de Tarragona. És una sortida feta dissabte 11, que planteja bona part dels temes del cicle: transició energètica, incendis, gestió de recursos hídrics, contaminació atmosfèrica.”

També s’ha fet la sessió “La mar explotada” (dia 7), sobre la mar com a generadora de recursos i dipòsit de residus. Diu Vernet: “Volíem tractar temes com els microplàstics, els creuers, els pescadors… Hi va participar Cristina Caparrós, filla i néta de pescadors; l’oceanògrafa Balma Albalat, i fins i tot un jove membre del sindicat de manters, que també és pescador, i és interessant perquè era pescador al Senegal, però ha hagut de marxar, perquè allí la pesca és dominada per les grans companyies pesqueres internacionals, que expulsen els petits pescadors autòctons.” Aquesta sessió va ser moderada per Marina Monsonís, artista visual especialitzada en art, cuina i política.

De fet, de sessions sobre la mar n’hi ha dues. La segona, que es farà dimarts, pren el nom contundent de “El mar. El mur”. La periodista Mercè Folch i la fotoperiodista Anna Surinyach presenten el pòdcast homònim, que es publica a Catalunya Ràdio. “L’Anna Surinyach fa molt de temps que treballa sobre la qüestió de la immigració per la Mediterrània, del nord de l’Àfrica al Pròxim Orient, l’espai Schengen, etc., i al voltant de les crisis humanitàries sobre aquest trànsit de persones. Ella es planteja la Mediterrània com a cementiri”, comenta Cerarols. I continua Vernet: “I a partir d’aquesta idea, amb la Mercè Folch, periodista de Catalunya Ràdio, han treballat en el projecte de fer un seguiment de com es fa el dol de les persones que desapareixen a la Mediterrània. La recerca que totes dues han fet passa per Guinea, el Senegal, Gàmbia i per posar-se en contacte amb les famílies de desapareguts. Han conegut tot l’entramat al voltant d’aquesta història: de la gent que ajuda a la que se n’aprofita.”

La segona sortida es farà dissabte vinent a Catalunya Nord: “Memòria i decreixement”. Rosa Cerarols explica: “A Cervera de la Marenda hi ha el projecte Can Decreix. És un col·lectiu que fa una feina d’adaptar-se al medi i posa en pràctica tota mena d’activació real de decreixement: rentadora amb pedals, forn solar… Davant d’una opció radical de decreixement, ens preguntem precisament com s’ha de dur a la pràctica, aquest decreixement. En aquesta sortida també visitarem paisatges de la memòria, i plantegem quin pes té la frontera avui.”


Acció de la plataforma Volem el riu Siurana Viu.

Entre els participants trobem representats els experts, acadèmics i científics, i també s’hi ha convidat gent que viu la realitat que tracta cada sessió, que pica pedra cada dia i que se situa, sobretot, en l’àmbit rural. Per exemple: Marc August Muntanya, pastor de Riudaura; Gerard Batalla, pagès, membre de Som lo que Sembrem i l’Assemblea Pagesa de Catalunya; Ariadna Tremoleda, permacultora en el projecte cooperatiu Mas les Vinyes; Anaïs Sastre, llicenciada en ciències ambientals, membre de les cooperatives l’Aresta i Arran de Terra i activista per la sobirania alimentària; Blanca Garcés, investigadora de l’àrea de migracions al CIDOB; José Pablo Baraybar, antropòleg forense del Comitè Internacional de la Creu Roja; Òscar Camps, fundador de l’ONG Open Arms; Andreu Escrivà, ambientòleg, especialitzat en biodiversitat; Federica Ravera, doctora en ciències ambientals, especialitzada en economia ecològica.

Sembla que hi ha una voluntat de voler mirar-se els fets d’uns altres llocs, fora dels llocs comuns. Cerarols és contundent: “En primera i última instància, aquest cicle vol remoure consciències. Et vol donar informació perquè prenguis consciència i en última instància, actuïs. Perquè davant de totes aquestes emergències, no et pots quedar de mera observadora. Calen canvis estructurals i també individuals.”


Rescat a la Mediterrània.

Per tant, és un cicle que també vol animar la gent a passar a l’acció. També hi ha una sessió sobre la gestió de l’aigua, “L’aigua, camp de batalla”, sobre la gestió de l’aigua continental i els models agraris que la condicionen i se’n deriven. Recorda Vernet: “La gestió de l’aigua continental dibuixa un model agrari que anorrea la cultura agrària extensiva, de proximitat i de petita escala en favor de les grans exploracions agrícoles intensives, que no són compatibles entre si. I la gestió de l’aigua, dels canals de rec, dels transvasaments ho explica molt clarament.”

La darrera sessió, el dia 28 de novembre, “Memòria de futur: adob o residu?”, mira cap al futur i la pregunta va a l’arrel. Rosa Cerarols diu: “Plantejar-te realment si som adob o residu i què volem ser, és important.” I Roser Vernet: “I també és important que hem de posar una mica d’èmfasi a desemmascarar segons quina mena de discursos, com aquells que poden ser autocomplaents o aquells que poden ser poc realistes. Per mi aquesta és una de les coses interessants del cicle. Ens arriben per totes bandes un seguit de discursos que fan compatibles coses que radicalment no ho són i, una de dos, o ens deixem enganyar o hem de fer alguna cosa. Però no podem amagar el cap sota l’ala. La intenció és provocar alguna cosa. Però això és una qüestió molt ambiciosa. L’última sessió parla de models, però també d’imaginaris. Ara som en un món on la manipulació dels imaginaris és tan bèstia que es capgira la terminologia mateixa. La resistència a fer correspondre els imaginaris amb una realitat és un repte molt complicat i difícil. Quan et penses que ja ho tens, patapam!”

Avançament editorial: ‘Un matí del terratinent’, de Lev Tolstoi

Un matí del terratinent, de Lev Tolstoi, és un dels seus contes llargs, que ara es publica per primera vegada en català, en una traducció del rus de Miquel Cabal Guarro, a l’editorial Cal Carré. Arribarà a les llibreries dimecres, 15 de novembre.

En un matí, el terratinent aprèn més coses de la vida que durant els anys que ha estudiat a la universitat: contempla la misèria, l’apatia, els maltractaments, el treball enfervorit, les abelles que piquen o les il·lusions que fan tirar endavant.

Llegiu un fragment d’Un matí del terratinent, de Lev Tolstoi (Cal Carré).

L’editora de Cal Carré, Antònia Carré Pons, ens parla del llibre:

“Tolstoi és un dels més grans, això ho sap tothom. A Cal Carré ens complau publicar-ne un dels primers contes llargs (i un dels més bons) de la mà de Miquel Cabal Guarro, que també és un dels més grans.

Quan va publicar aquest conte, el 1856, Lev Tolstoi té vint-i-quatre anys, ha abandonat la universitat a dinou, però encara no ha viatjat per Europa, no ha llegit Els miserables, de Victor Hugo, ni ha conegut l’anarquista francès Pierre-Joseph Proudhon. Encara no ha connectat amb les idees progressistes que recorren el vell continent, però les porta a la sang.

El príncep que protagonitza aquesta història deixa la universitat per tornar a les seves terres i treure de la misèria els seus camperols, que en aquells temps a Rússia encara són esclaus. Un matí de diumenge del mes de juny, el príncep Nekhliúdov visita alguns dels seus serfs per veure què necessiten. L’un li demana forques, l’altre es vol vendre un cavall, l’altre vol gra i estaques. En escriure Un matí del terratinent, el jove Tolstoi ja demostra que és un geni: en veiem els protagonistes com si els tinguéssim al davant, veiem els corcs de les isbes, en respirem el fum, n’olorem la misèria i vivim el recel dels pagesos que ja han aconseguit una certa seguretat. Tolstoi ens fa entendre l’ànima d’un idealista i també les dels que són tossuts i reticents al canvi.

Els clàssics són moderns: Tolstoi ens parla també de nosaltres, del present en què moltes persones s’ocupen de defensar les cadenes que les escanyen.”

Antònia Carré Pons

La Sobirana, la primera cooperativa de ratafia de Santa Coloma de Farners, fa cinc anys

Al carrer del Centre, al bell mig de Santa Coloma de Farners, unes banderoles de colors pengen a banda i banda del carrer. Al fons, l’església del poble. És una imatge festiva i bonica que dóna una mica de color a un matí gris i fred de principi de novembre. En un dels locals, hi ha l’obrador de la cooperativa de ratafia la Sobirana que, dies abans, celebrava els cinc anys de projecte amb un dinar popular al carrer. Però hi deixen les banderoles: aquest cap de setmana es fa la Fira de la Ratafia, un dels esdeveniments més importants del poble, que pràcticament es viu com la segona Festa Major. I això que va ser no fa gaire. Darrere el local hi ha caixes i caixes de ratafia a punt per vendre’s aquests dies, però no totes són de la Sobirana. A l’obrador també hi ha més projectes d’elaboració de licors. De fet, només entrar, una pissarra adhesiva de paret respon de manera molt esquemàtica què és la Sobirana.

El primer obrador de ratafia del poble, múltiples receptes

“A Santa Coloma ens autoproclamem capital mundial de la ratafia, però no hi havia ningú que n’elaborés. La tradició de fer-ne és a les cases, de manera casolana”, explica Marçal Saurina, un dels membres de la Sobirana, el primer i únic obrador de ratafia del poble. Va néixer ara fa cinc anys gràcies a Ernest Morell, Pau Pujol i Pau Torra amb l’objectiu de dinamitzar Santa Coloma amb tallers, tasts i activitats relacionades amb el món de la ratafia, però una visita a l’obrador Tres Cadires d’Arbeca (les Garrigues), va canviar-ho tot. En aquesta cooperativa licorera, elaboren artesanalment licors i vermuts amb matèria primera de proximitat i de recol·lecció pròpia i, a més, comparteixen l’obrador amb més projectes. Allà, els socis farnesencs van poder elaborar la primera producció de la Penjada i el Penjat, la ratafia i el tronjó de la Sobirana. La rebuda de tots dos productes va ser tan bona que, al cap de poc temps, van decidir de llogar un local per poder obrir el seu propi obrador i continuar-ne la producció seguint la filosofia de Tres Cadires. És llavors quan Marçal Saurina i Míriam García pugen al carro de la sobirania etílica.

Marçal Saurina s’acosta a la pissarra. A part de la Penjada i el Penjat, la Sobirana elabora més ratafies del poble. Una de les quals és la 1842, feta a partir de la recepta –de l’any 1842, d’ací ve el nom– de Francesc Rosquellas, la més antiga coneguda fins ara al Principat. És una ratafia senzilla, fresca i molt aromàtica que recorda, tal com diu Saurina, les ratafies de l’àvia: “Són molt més licoreres, com les ratafies que es fan a casa.” De la 1842, en surten quatre receptes: la Ratafia Clàssica-1842, la Nou Verda-1842, la de Cireres-1842 i la Vuit Porrons-1842. Totes quatre eren molt diferents segons l’època de l’any en què es feien. S’elaboraven a l’obrador Russet fins que la Sobirana va assumir-ne la producció. “Mira, de fet, en Rosquellas és aquell”, diu Saurina. I assenyala una fotografia en blanc i negre vertical en què apareix un home amb una indumentària pròpia de l’època.

Un retrat de Francesc Rosquellas. Ratafies 1842. Ratafies 1842.

Una altra de les ratafies que elaboren és la Corriols, la ratafia de la plataforma No a la MAT. Com que Santa Coloma de Farners és un dels indrets més perjudicats per la línia de molt alta tensió, la població ben aviat es va organitzar per preservar el territori. Aquesta ratafia, doncs, va néixer per poder subvencionar part de la lluita contra el ramal de la MAT, de manera que, per cada ampolla de Corriols venuda, un euro es destina a l’associació. És una ratafia feta amb cinquanta herbes remeieres collides a mà dels corriols i els boscs més pròxims al poble. “L’objectiu d’aquesta ratafia és que sigui medicinal, per això té tantes herbes remeieres”, apunta Saurina. I afegeix, rient: “Bàsicament és com una espècie de xarop que et cura tot el que tinguis.” Sens dubte és una ratafia reivindicativa.

Ratafia Corriols. Ratafia Corriols.

L’altra és la Roca Guillera, la de l’Agrupament Escolta i Guia Roca Guillera, el cau del poble. A les excursions, els grups de joves del cau recullen, guarden i assequen les plantes per després elaborar-ne la ratafia seguint la recepta de Francisca Pastells, una de les sàvies de Santa Coloma de Farners que va ensenyar a tota una generació de ratafiares a fer-ne. “És una manera de conèixer les plantes i l’entorn per on vas i aprendre a elaborar ratafia, una tradició molt arrelada al poble.”


Francisca Pastells, a l’esquerra, ensenya a fer ratafia.

A més, cada any, per a la Fira de la Ratafia, la Sobirana n’elabora una d’edició limitada. Enguany, per a commemorar els cent anys de la biblioteca del municipi, la Biblioteca Joan Vinyoli, han fet la ratafia d’Aram, envellida amb escorça de roure i castanyer. “Hem intentat de buscar una ratafia d’un perfil molt més intens i profund inspirada en el paisatge del Rocar, una zona de roques calcàries que inspiraven molt Vinyoli quan venia a estiuejar aquí.” Al poema “El viatge”, Vinyoli descriu la ratafia com un “xarop d’herbes de juny”. Per fer-la, han fet servir farigola, orenga, fonoll, saüc, fusta i tomanyí, elements que han permès d’embolcallar el paisatge que envolta Santa Coloma en una ampolla.

L’any passat en van fer una per celebrar els quaranta anys de la fira i, en fa dos, van reversionar la Clàssica de 1842 per celebrar els vint-i-cinc anys de la primera vegada que es va elaborar de manera comercial: als anys noranta, l’Arxiu Històric Comarcal va rebre diferents documents que formaven part del fons de la família Rosquellas, fruit de les donacions del fons familiar de Maria Camós, i de documentació diversa que havia trobat Josep Albroser. En un treball conjunt entre Xavier Pérez –l’arxiver d’aquell moment–,Marc Alsina –membre del Kul-Actiu Jove, entitat que aquella època organitzava la Festa de la Ratafia–, i Ricard Dilmé –aleshores regidor de Joventut i Festes de l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners–, van recuperar algunes de les receptes que Francesc Rosquellas havia anotat en una llibreta datada l’any 1842. Amb tot aquella documentació, el 1997 els organitzadors de la Festa de la Ratafia van decidir de recuperar la primera recepta, la que Rosquellas anomenava “Ratafia”, i en van encarregar l’elaboració a Xavier Codina, de Ratafia Russet d’Olot.


Les ratafies especials per a la fira d’anys anteriors. La Penjada i el Penjat, pas a pas

Pau Torra explica que ell i Ernest Morell –cosins per part de la família Torra–, de petits, al rebost de casa els avis, sempre hi veien un pot tancat hermèticament. A dins: aiguardent i una taronja penjada amb un cordill. De grans, van descobrir que allò era la manera casolana de fer el tronjó, un licor de taronja. “Deixant el pot a sol i serena, l’aiguardent va absorbint l’aroma de la taronja a partir de l’evaporació i la reducció de l’alcohol, però la taronja i l’aiguardent en cap moment no es toquen”, apunta Saurina mentre ens ensenya el pot que tenen de mostra al local, en què la taronja pràcticament ha perdut el color. Un procés molt lent que, després de fer-ne cinc-cents litres el primer any de vida de la Sobirana, van saber reformular en un mètode més ràpid i pràctic sense perdre’n l’essència. Les taronges que fan servir vénen de l’Ebre i els pagesos no les consideren aptes per al consum.

El licor que obtenen d’aquest procés –rebaixat posteriorment amb aigua i sucre– és el que venen amb el nom del Penjat, fent referència a la taronja penjada. A més, també el fan servir per elaborar la Penjada, la ratafia, que reivindiquen com a forta perquè conté molt poc sucre. “Ara no tant, però durant molt temps la ratafia s’havia fet amb aiguardent vínic perquè Catalunya és terra de vinyes, i bàsicament destil·laven vi.” Ens n’ensenya una ampolla. És una ratafia fosca. Molt fosca, de fet. I, de seguida, ja t’imagines la fortor que deu desprendre en obrir-la. “A part de tenir aquest aiguardent aromatitzat de taronja i el vínic, li afegim moltes nous verdes, que és el que dóna el color fosc. També busquem que sigui una ratafia força seca, només té 150 grams de sucre per litre, és bastant poc per ser un licor”, explica. Per aconseguir-ho, hi afegeixen donzell, l’herba que s’empra per fer l’absenta i el vermut i que aporta un toc amargant. De fet, una de les coses que també reivindiquen amb la Penjada és que la ratafia també pot ser un bon licor per prendre a l’hora del vermut amb un rajolinet de sifó.

Mentre repassem totes les ampolles de ratafia que tenen al local, Saurina reflexiona sobre la feina de ratafiaire. “Em fa pensar força en la feina de dissenyador. Quan algú ens demana ratafia per encàrrec, els fas preguntes per veure què els interessa o què busquen. Hi ha un restaurant de la zona de Brunyola i Sant Martí Sapresa, per exemple, que ens va encarregar una ratafia que recordés el paisatge de la zona. Vam elaborar una ratafia amb avellanes torrades perquè per allà és ple de camps d’avellaners.”

Una mostra del mètode tradicional d'elaboració del tronjó. La Penjada i el Penjat. Mostres de la Penjada i ampolles del Penjat. L’obrador per dins

Tot i que l’obrador de la Sobirana va obrir el 2021, tan sols dos anys després ja se’ls ha fet petit. De fet, d’ací a uns mesos es traslladaran en una nau industrial a l’entrada del poble que els permetrà de tenir més espai i treballar més còmodament. Quan entrem al magatzem, Saurina de seguida ens deixa clara una cosa: “Nosaltres sempre diem que fem la ratafia de manera artesanal, no casolana. Són dues coses molt diferents. Treballant artesanalment intentem que el resultat sigui casolà, però optimitzem els processos per poder fer una producció més gran.” Tan sols cal fer un cop d’ull a l’interior del magatzem per veure que el material és a l’engròs. Allò que crida més l’atenció són dos dipòsits de mil litres cadascun. En un, hi tenen macerat de nous verdes amb alcohol i, a l’altre, macerat d’herbes. “Aquests dos dipòsits els tenim per poder accelerar el procés de producció, perquè podem utilitzar el concentrat durant tot l’any. Si fas ratafia a casa, només la pots fer a l’estiu, que és quan hi ha nous verdes. En canvi, d’aquesta manera, podem fer-ne tot l’any perquè l’alcohol fa que no es faci malbé. És un molt bon conservant.” Saurina aboca una mica del concentrat de nous en una copa. L’olor és fortíssima. “En diem petroli, d’això”, diu rient. L’any passat van demanar entre set-cents i vuit-cents quilos de nous verdes. Enguany, una tona. “L’any que ve potser en demanem una tona i mitja, aquest any hem anat justos”, explica.

Marçal Saurina ensuma el macerat de nous verdes. Marçal Saurina posa una mica de macerat de nous verdes en una copa. Marçal Saurina explica com funciona la cooperativa.

Del magatzem, pugem a l’obrador, situat al pis de dalt. Saurina ens ensenya unes balances en què fan les mescles de les diferents herbes que faran servir per a la ratafia. Una vegada mesclades, les introdueixen en coixineres –“Sí, sí. Coixineres. Tal com ho sents”, aclareix Saurina– i les posen en el que anomena “lleteres”, dipòsits metàl·lics força grossos plens d’aiguardent que es poden tancar hermèticament per evitar-ne l’evaporació. Això es deixa reposar més o menys quaranta dies. “A vegades en són trenta, a vegades cinquanta… Depèn de la pressa que tinguis”, riu. Passada la quarantena, es barreja amb el macerat d’herbes, es rebaixa una mica amb aigua i sucre i s’hi afegeix el macerat de nous. Una volta feta la barreja, filtren la beguda tres vegades. És curiós que, per filtrar-la, usen una màquina de filtrar oli. “No hi ha maquinària per a licors. Ens va bé aquesta. Però, és clar, és d’oli. Per premsar les nous, per exemple, fem servir una premsadora de raïm.” Quan la ratafia és filtrada, tan sols cal embotellar-la i fer-ne l’etiquetatge, que també fan a mà. La Penjada ja és a punt per allargar sobretaules.

Abans d’acabar la visita, passem per una habitació molt petita plena de prestatges i pots amb experiments. Sembla un petit laboratori. “Sí, aquí hi ha els experiments de l’Ernest”, aclareix Saurina. “Per trobar receptes, s’ha d’anar provant. Quan ja saps què funciona, a partir d’aquí vas innovant. L’Ernest fa les barreges i llavors ve al despatx i ens les deixa tastar. Amb el que li diem, va afinant el gust. Per sort, però, no passa cada dia!”, fa broma.

De Rosquellas a Pastells, la Sobirana ha aconseguit de treure de les cases farnesenques les millors receptes casolanes de ratafia.

D'esquerra a dreta: Pau Torra, Marçal Saurina i Pau Pujol, la meitat de la Sobirana. Marçal Saurina ensenya les coixineres plenes d'herbes. Marçal Saurina, a l'obrador.

Què són els “supervolcans”? Ens han de fer por?

The Washington Post · Kasha Patel

Sota els ceps i les termes de la zona sud d’Itàlia, el magma es remou per crear un dels sistemes volcànics més actius del món en una regió coneguda com els Camps Flegreus.

Als afores de Nàpols, els Camps Flegreus no apareixen com una serralada volcànica típica, sinó com una depressió en forma de bol plena de cràters. L’aire pestilent raja dels forats, l’argila bull a les basses i petits terratrèmols sacsegen centenars de milers d’habitants que viuen a la boca del volcà. La mitologia diu que els Camps Flegreus –que vol dir “camps cremats”– són associats amb les portes de l’infern.

La zona és coneguda també com un dels “supervolcans” del planeta –un terme no oficial donat als volcans que han tingut les erupcions més intenses de la història de la Terra. La supererupció dels Camps Flegreus va ser ara fa uns 39.000 anys (segons els registres de roques) i va escopir gasos i gairebé un bilió de galons de roca fosa, va blocar la llum del sol i va desencadenar un refredament intens. La darrera erupció, molt més petita, va ser el 1.538 i va crear un turó d’uns 120 metres d’alçària.

Ara, aquests darrers mesos d’activitat sísmica als Camps Flegreus –més de 2.500 terratrèmols tan intensos com un de 4,3 de magnitud d’ençà del setembre– han fet preocupar que el volcà pugui entrar en erupció aviat. Dubtes que també hi ha a Islàndia per una situació semblant. Però els investigadors diuen que no és així com funcionen els supervolcans i dubten d’una erupció profètica.

Què significa ser un “supervolcà”?

“Quan diem que un volcà és un supervolcà, realment volem dir que ha tingut una supererupció una vegada, pel cap baix”, explica Christopher Kilburn, un vulcanòleg de l’Escola Universitària de Londres. “Però això no vol dir que hi hagi d’haver més supererupcions. Les erupcions molt, molt, molt grans són molt, molt més escasses.”

Els científics no poden veure què es mou sota la superfície dels Camps Flegreus a ulls nus, però Kilburn diu que l’activitat recent pot ser roca fosa subterrània i fluids que es reajusten. Aquests moviments es manifesten com a terratrèmols a la superfície.

“Això, per si mateix, no vol dir que hi hagi d’haver una erupció”, explica Kilburn. El volcà ha mostrat deformacions del terreny i terratrèmols abans, però sense erupcions posteriors. En tot cas, reconeix que com que l’activitat es reprèn després d’un temps llarg, “és natural preocupar-se una mica que pugui ser això”.

Dels més de mil volcans coneguts al món, solament una vintena són considerats supervolcans. Tècnicament, es defineixen com aquells que registren el nivell més alt a l’índex d’explosivitat volcànica, que va del V0 (no explosiu) al V8 (erupcions colossals). Una supererupció expulsa un volum d’aproximadament 1.000 quilòmetres cúbics o més, aproximadament 1.000 vegades més gran que en el cas del Saint Helens (V5), que va causar allaus de fang, incendis, inundacions i més de 50 morts el 1980. La darrera erupció V8 va ser fa uns vint-i-set mil anys a Taupo, Nova Zelanda.

Aquestes erupcions volcàniques intenses solen deixar darrere una depressió coneguda com a caldera, en compte del típic un con volcànic. Kilburn explica que això passa perquè les erupcions expulsen una gran quantitat de material –roca fosa emmagatzemada pocs quilòmetres sota la superfície– en un temps molt curt. El terreny, a conseqüència, es torna inestable i s’enfonsa.

I si no és que esteu atents a aquestes depressions, podeu passar-hi sense saber-ho: “Podeu travessar la caldera i sortir per l’altre costat i realment no haver-vos-en adonat, perquè els canvis són bastant suaus”, diu.

Una volta acaba l’erupció enorme, Kilburn explica que el volcà es reinicia i es converteix en “normal” i a vegades té erupcions de mida més habitual a la superfície de la caldera. És a dir, no hi ha res inherentment “súper” en un supervolcà després de l’erupció, i això fa que l’etiqueta sigui una mica enganyosa.

Yellowstone, un dels supervolcans més famosos del món, fa 48 per 72 quilòmetres i rep milions de turistes al parc. L’erupció més gran va ser fa 2,1 milions d’anys, en què va expulsar més de 2.400 quilòmetres cúbics de material. Com molts sistemes de caldera, la majoria de les erupcions de Yellowstone han estat molt més petites d’aleshores ençà.

Una paraula inventada

Supervolcà és una paraula inventada, aclareix el vulcanòleg Michael Poland, científic encarregat de l’Observatori del Volcà de Yellowstone. “Crec que és enganyosa. Crec que s’aplica de manera incorrecta. No la suporto. M’agradaria que anés a la paperera, però és massa temptadora.”

Igual que passa amb superhome o superestrella, el terme supervolcà és massa hollywoodià pel seu gust. Implica una explosió d’apocalipsi, però cap erupció volcànica explosiva ha causat una extinció en massa que coneguem, diu.

L’explosió volcànica més gran del registre geològic es creu que va ser a Toba, Indonèsia, ara fa uns setanta-quatre mil anys, i que va registrar un V8 a l’índex d’explosivitat volcànica. Alguns científics van especular primerament que l’erupció gairebé va liquidar la humanitat perquè les poblacions van disminuir poc després, però les proves arqueològiques demostren que els Homo sapiens que vivien més lluny van continuar creixent després de l’erupció.

“Cap erupció volcànica explosiva que coneguem ha estat mai associada a una extinció en massa de la vida vegetal o animal”, explica Poland. “Però això no vol dir que no seria devastador o difícil de superar.”

Kilburn diu que ningú pensa que hi haurà una altra supererupció als Camps Flegreus en un futur pròxim. Però una erupció, ni que fos més petita, podria tenir efectes importants, atès que més d’un milió de persones viuen a la zona.

“Les autoritats locals han de tenir en compte la possibilitat d’una erupció”, diu Kilburn. “Ningú no pot saber si passarà, però seria un error no ser prudents, sense haver de pensar en supervolcans.”

Borja-Villel, un virrei per als museus catalans

Un sou de 100.000 euros l’any, un contracte de tres anys, sense concurs previ, i un despatx amb dos assistents per a Manuel Borja-Villel, que ha aterrat a Barcelona després de quinze anys de no ser-hi (potser alguna visita privada?), amb un contracte i un encàrrec sense concreció del Departament de Cultura. Què hi ve a fer, l’ex-director del Reina Sofía madrileny, on no ha donat cap cabuda, en quinze anys!, als artistes catalans contemporanis, com ja no ho havia fet prèviament al MACBA? Un misteri.

Un misteri i un esperpent. Anem primer als antecedents del personatge, no sense dir abans que crec que no hauríem de deixar de banda, ni com a lectors ni com a ciutadans, els afers dels museus: els públics són finançats amb els teus diners i els meus i, els privats, amb subvencions públiques. I, ai, els museus decideixen què pots veure i què no, no són en absolut institucions culturals ingènues.

El vaig conèixer quan, aterrat de Nova York, dirigia una sense nord Fundació Tàpies, sobre qui havia elaborat la tesi en aquelles terres. Va programar unes quantes exposicions interessants, una de les quals dedicada a Tàpies, que, en el catàleg, destapava algunes coses de l’artista que se sabien però que no es deien, com ara el seu pànic extrem a deixar pas als artistes joves del país i més històries que ara no vénen a tomb. Després, el valencià eixerit va accedir a la direcció del MACBA i li va donar relleu internacional, mentre es feia un nom ell mateix igual d’internacional, que volia dir ignorar l’art i els artistes locals.

No en sabia res, de l’art del país, i no se’n va preocupar gens, ho vaig comprovar més d’una vegada com a cronista d’exposicions que era llavors. Lloat pels uns i els altres perquè el MACBA era internacional, amb l’escena artística catalana muda i engabiada, va anar després cap al Reina Sofía, el museu punter de l’art modern i contemporani espanyol, que també desconeixia, i així em penso que deu continuar essent.

No sabia a Barcelona ni qui eren els Crònica: servidora feia un llarg reportatge sobre els artistes valencians per al suplement Cultura/s de La Vanguardia i recollia opinions i comentaris sobre l’oblit persistent de l’Equip Crònica. Quan li vaig trucar, se’m va fer evident que no en tenia ni idea, ni opinió ni coneixement. Em va demanar unes hores. L’endemà figurava que ho sabia tot, dels Crònica. Havia fet passar alguns quadres per la seva prosa enrarida de tòpics postmoderns, i quedava com un expert. No vaig escriure-ho al reportatge perquè no en volia fer sang, però no ho he oblidat. I més coses que recordo.

I ara el tenim aquí. S’ha escrit en titulars que ve a “refundar el MNAC”. Dispensi? Fa riure i plorar. Si el Museu Nacional funciona sol i fa temps que prepara la seva ampliació, el projecte anomenat Nou Museu, en col·laboració estreta amb tota la xarxa del país, i és l’únic que ara acull i dóna espai als artistes contemporanis locals…

La conselleria l’ha contractat com a “director del programa temporal del Departament de Cultura per a assessorar en el camp patrimonial”. Dispensi?

El tsar dels museus catalans, titulava La Vanguardia. Dispensi?

La seva aparició ha posat els pèls de punta a l’escena artística des que es va saber la notícia: museus i artistes sobretot, mentre periodistes i crítics culturals no acabem de comprendre què vol dir aquest home –a qui ja han dit els seus ocupadors que no doni més entrevistes (les va donar totes el mateix dia, així li van manar, també)– quan diu que ve a treballar amb “la matèria fosca” dels museus. Dispensi? Provincians que som, li atorguem una aura de pega, un vestit d’emperador que no du perquè va nu.

Algun dia haurem de saber detalls d’aquesta envitricollada història. Semblaria una conxorxa d’ignorants, però es veu que no arriba ni a això, ni a complot. És un cúmul de coses mal fetes, una potineria, un bunyol. Per què o per indicació de qui el fitxa la consellera Garriga? El mateix president de la Generalitat, Pere Aragonès, es va desplaçar a Madrid per parlar amb ell al Reina Sofía, que el futur virrei era a punt de deixar. Dispensi?

L’home ha volgut fer passar la seva sortida del museu reial madrileny com una qüestió política, però el fet és que més enllà de tres vegades cinc anys de contracte, com era el cas, ja no s’hi podia presentar més. I no se li va acudir res més que dir que volia tornar a Barcelona. Algú de les altes esferes li va fer cas. Per què?

Un virrei, un comissari polític. Amb tracte d’antic president de la Generalitat: un despatx (al palau Moja, en el seu cas), dos assistents (la seva secretària personal i un tècnic superior) i 100.000 euros l’any. Durant tres anys, sense concurs previ. Dispensi?

Closcadelletra (CCCXCII): Parl amb la mà, escoltes amb els ulls

Assegut a un banc de marès molt desgastat de la casa dels majorals em submergia dins les aigües del capaltard quan el turó allargat ple de pins tornava d’un negre tinta xinesa i el cel l’emmarcava amb els ambres més desolats de la terra.

Encara ensumava el pa calent, la mel i els llessamins.

Arrabassava amb les meves ungles molt curtes la pell de les flames d’un fogueró de branques d’ametler menjades per la Xylella i oblidava els dies que han passat per sempre.

Una postal de n’Arnau Pons em recordava el “fre d’emergència” que Walter Benjamin ens ha comminat d’activar per aturar el tren del progrés que ens embala cap a la destrucció. I afegia: “Tot fa pensar que només l’activarem quan aquesta frenada en sec ja no serveixi per a res.”

Aquestes paraules llegides dins l’hora foscant són una forma de dilatar el temps i d’agusar els sentits, una invitació al retard tan mal vist, tan criticat per les forces dominadores de la pressa.

Entr dins un pleinairisme que em fa sentir músic, teixidor i constructor alhora.

Escric a les palpentes i amb intuïcions com lluernes que m’ajuden a la recerca del mot just i del reflex exacte.

Vull a les totes el toc i el retoc em fa fàstic.

Vull les puces dels mens dins el calze de les esquelles i la ferum del corc als llenyams em fa perboquera culana.

Vull l’alfabeguera que em grana i em desgrana a voler i la pudor de rata em fa assassinera de la bona.

Vull l’espurneig fosforescent que brolla de l’aigua i la ferum de plàstic que crema em fa una ofegor fonda.

Vull el partidari de la felicitat que beu mesclat mentre fa versos i la por de la nina ofegada pel ciment em fa plorera.

Vull el camí nacrat del caragol a la pedra pelada d’un marge i em fan por les cucales que s’aferren a la vista.

Vull aquest enyor que em clava saber el teu rebuig inconscient i em fa mal el fanguet de la maledicència.

Vull la mar gran on rabeig la meva tristesa i em pos a escopir a la desesperada damunt el sistema nerviós dels cretins.

Vull prendre moltes de notes que són l’arsenal de la meva lletra i me’n penet de tot allò que he deixat escapar.

Vull aquestes paraules amb gust de flama i faré bombes de cendra per tirar a les ninetes assassines dels poderosos.

Vull la lectura entranyable rere el finestral entreobert i faré pols dels que emmordassen la vida de cada dia.

Vull una música de campanes feta d’espígols i romanins, de porrasses i d’estepes i que es facin malbé els malanats.

Vull l’art de fer vibrar el mot més senzill, el que repercuteix dins els alens, i escorxaré els sers antisensorials que venen fum.

Vull esbalçar-me en les hores sense temps, hores més enllà del temps i a l’interior de temps, i mastegar oiosos xiclets roses embolicats amb fotos de futbolistes.

El passat es transforma immediatament en l’instant mateix en què arribam a un lloc nou.

A cada trasllat tota la nostra vida és recorreguda per una ona que la inunda, i la memòria reiniciada en allò que recorda dins allò que descobreix.

Seguíem el moviment de les dunes. L’obscuritat envaïa el cel. Amb l’amic avançàvem cada vegada més lentament perquè quasi no veiem res. Només la blancor perfumada de les assutzenes i la franja d’escuma marina que brillava en la nit ens guiaven.

Tot, en les nostres vides, és terriblement simple.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2023/11/Closcadelletra-CCCXCII.mp3

Molins aturats, el toc d’alerta que la transició energètica ha d’anar més enllà de la generació renovable

El cap de setmana passat, la tempesta Ciarán, que va dur molt de vent a bona part d’Europa, va originar imatges de molins aturats al nostre país i més enllà. Els motius poden ser diversos, com ara manteniment i raons de seguretat quan se superen els 90 km/h de velocitat del vent. Tanmateix, amb un preu de l’electricitat que va ser de 0 euros durant unes quantes hores, tot apunta a un excés de producció. La paraula anglesa curtailment com més va més se sent al món energètic. Sense una traducció oficial al català, el terme fa referència a les aturades de la producció renovable. Amb l’augment de l’energia solar i eòlica, el fenomen és com més va més freqüent, i comença a ser un problema, atès que amb preus de l’electricitat a 0 euros es desincentiva la inversió en renovables just quan se n’ha d’accelerar el desplegament. Tot plegat mostra que la transició energètica va molt més enllà de la generació d’electricitat i cal començar a desplegar mesures complementàries que permetin d’aprofitar aquests excedents.

Actualitzar la xarxa elèctrica, la primera acció clau

Limitar la producció renovable no és un fenomen exclusiu del nostre país ni és la primera vegada que passa. L’estiu passat va passar igual amb plantes solars, atès que la producció fotovoltaica com més va és més important. Però la situació és més complexa. Sovint pot haver-hi prou demanda general, però les línies que transporten la producció solar i eòlica es poden trobar saturades durant pics de producció. No hi ha prou “canonada” elèctrica per transportar tota l’electricitat abocada. Aquest fenomen és com més va més freqüent, i causa l’aturada de molts projectes renovables per tot el món. Amb els nivells actuals de generació renovable distribuïda, la xarxa elèctrica, dissenyada per a una producció centralitzada en grans plantes fòssils i nuclears, és inadequada. L’Agència Internacional de l’Energia (AIE) va avisar el mes passat que les xarxes esdevenien un obstacle per a expandir les renovables i progressar en la transició energètica. A Europa, l’associació Eurelectric, que representa a la indústria elèctrica del continent, en un estudi recent va estimar que calien unes inversions en la xarxa elèctrica que podien arribar a 88.000 milions anuals addicionals.

Al nostre país, els experts han anat advertint sobre la inadequació de la xarxa elèctrica per a les necessitats actuals. Al maig, el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya va tornar a demanar una “urgent innovació funcional i tecnològica” de l’actual xarxa de distribució per facilitar i maximitzar el desplegament de generació renovable distribuïda, inclosa l’autoproducció. Segons els enginyers catalans, que es basen en l’anàlisi feta en un estudi de l’any passat, l’accés de la nova generació renovable a la xarxa de distribució catalana és deficient i no respon a les necessitats. Ara fa poc, en una sessió monogràfica dedicada a les energies renovables al Parlament de Catalunya, es va demanar al govern que l’Energètica, la companyia pública d’electricitat de la Generalitat, fes actuacions també a la xarxa de distribució. Ara per ara, això és una assignatura pendent, responsabilitat fonamentalment de les companyies Endesa (distribució) i Red Eléctrica (transport).

Implantar emmagatzematge a gran escala, la nova fase de la transició energètica

Ateses les dificultats de restriccions (curtailment) com més va més freqüents, les companyies comencen a implantar grans bateries estacionàries (BESS) dins les plantes solars i eòliques. A Europa, encapçalen aquest front Alemanya, Itàlia i el Regne Unit, tant en capacitat d’emmagatzematge com en marcs legals adaptats. Per una banda, es dissenyen les plantes solars i eòliques amb bateries ja incloses. D’aquesta manera, si no hi ha prou demanda, en compte d’aturar els molins o desconnectar les plaques, es passa a emmagatzemar l’electricitat a les bateries, per posteriorment, quan augmenti la demanda o baixi la producció renovable, poder passar aquesta electricitat a la xarxa. Amb aquestes bateries també es poden atenuar les limitacions de les xarxes elèctriques. L’electricitat es pot emmagatzemar a les bateries quan la xarxa no dóna per a més, i després la poden anar abocant a poc a poc sense arribar a saturar-la.

Una altra opció és fer grans centrals de bateries independents, que es poden situar més a prop del consum, a les subestacions o a antigues plantes de generació fòssil i nuclear, que ja tenen línies elèctriques d’evacuació. Tot plegat fa que la implantació de bateries BESS s’acceleri. Així, al Regne Unit, l’operador de xarxa per a Anglaterra i Gal·les acaba d’anunciar que s’afanyarà en la connexió de 10 GW de capacitat d’emmagatzematge, mentre té projectes per un valor de 95 GW a la cua. Ara com ara, a Europa, segons Eurelectric, hi ha una potència d’emmagatzematge de 60 GW, el 90% de la qual correspon a bombatge hidràulic. És a dir, embassaments que es poden emplenar bombant aigua d’un altre embassament amb els excedents de producció renovable. Per després produir electricitat amb aquesta aigua mentre torna a baixar a l’embassament anterior.


La instal·lació de grans bateries a la xarxa elèctrica s’accelera (fotografia: Arevon).

Segons l’associació, Europa necessitarà 191 GW de potència d’emmagatzematge flexible el 2030 i 486 GW el 2050, amb unes inversions necessàries entre 100.000 milions d’euros i 300.000. Respecte de la quantitat d’energia emmagatzemada, Eurelectric estima que caldran 108 TWh el 2040. La diferència entre totes dues xifres és que la potència (mesurada en MW, GW o TW) és la quantitat màxima d’electricitat que es pot aportar a la xarxa en un moment determinat, equivalent al raig d’aigua màxim que ens proporciona una aixeta. I el volum (mesurat en MWh, GWh o TWh) correspon a la quantitat d’electricitat que es pot acumular, la mida del dipòsit d’aigua que alimenta l’aixeta, seguint l’analogia. En general, les bateries BESS es dissenyen per proporcionar electricitat durant unes quatre hores a la potència requerida, que correspon a la durada dels pics de consum diaris. Tanmateix, la relació entre potència i quantitat emmagatzemada pot variar segons les necessitats.

En comparació, l’estat espanyol, tot i ser considerat internacionalment una superpotència en generació renovable, va molt endarrerit en la implantació de bateries BESS, amb tan sols 350 MW instal·lats. Si s’hi afegeix el bombatge hidràulic, la capacitat d’emmagatzematge a l’estat espanyol puja a 7 GW. Els plans del govern espanyol són d’afegir-hi 22 GW més d’ací al 2030. El desembre passat, ja va anunciar el finançament per a cinc projectes d’emmagatzematge amb una capacitat total de 600 MW, que condicionava que anessin acompanyats de generació renovable en centrals híbrides. És a dir, centrals que incorporin bateries juntament amb plaques solars o molins eòlics, que pot esdevenir el nou paradigma de central renovable. Uns quants projectes renovables a l’estat espanyol s’actualitzen per incorporar-hi bateries, gràcies als fons Next Generation.

Mentrestant, a Catalunya hi ha 0,5 GW de capacitat d’emmagatzematge instal·lats (centrals de bombatge de l’estany Gento-Sallente i Montamara), amb la contribució de 0,25 GW de la central de Moralets-Baserca, a la Franja. La planificació energètica del govern català (PROENCAT) preveu que aquesta xifra pugi a 7,2 GW l’any 2050, 3,7 dels quals correspondran a bombatge d’aigua i 3,5 GW a bateries. Tanmateix, l’ampliació sembla que es farà molt a poc a poc. S’arribarà a 2 GW el 2030, 4 GW el 2040 i, finalment, 7,2 GW el 2050. Abans caldrà fer unes altres accions per aprofitar els excedents renovables que ja es produeixen.

Augmentar l’electrificació, especialment de vehicles

Fins ara hem vist que els excedents de producció renovable com més anirà seran més freqüents, i que requereixen canvis en la xarxa elèctrica per evitar-ne la saturació. Aquests excedents es poden emmagatzemar en embassaments i bateries. Però l’altra acció necessària per a fer la transició energètica és augmentar el consum d’electricitat. Una mesura prioritària és estendre l’ús de bombes de calor (aerotèrmia i geotèrmia), tant en l’àmbit residencial com industrial. L’impacte d’aquesta acció és molt gran, atès que a la UE el 50% de l’energia consumida és dedicada a la producció de calor i fred, tant a les cases com als llocs de feina i els processos industrials. El potencial és enorme i, per tant, els excedents renovables actuals són solament un fenomen temporal causat perquè no s’ha avançat prou en l’electrificació del consum en àrees com aquesta, que encara es cobreix d’un 70% amb energies fòssils.


Serà com més anirà més freqüent de combinar centrals solars i eòliques amb grans bateries.

Però hi ha un altre segment que com més va més necessari es veu, perquè no solament actua en la banda del consum, com en les bombes de calor, sinó que també incideix en la banda d’emmagatzematge i estabilització de la xarxa elèctrica. Són els vehicles elèctrics. Per una banda, augmenten la demanda d’electricitat, i poden ser una manera directa de consumir els excedents. Però també són un exemple de com cal canviar les polítiques actuals. Ara, per exemple, la planificació és que es carreguin fonamentalment a casa de nit, i les polítiques d’ajudes van en la línia de facilitar la instal·lació de carregadors en pàrquings d’habitatges. Però els excedents renovables es produiran sobretot a la meitat del dia, quan fa més sol. Això vol dir que és millor carregar els vehicles elèctrics als pàrquings dels llocs de feina i, per tant, les polítiques actuals haurien de prioritzar la instal·lació de punts de càrrega a les empreses i aparcaments públics.

A més, els vehicles tenen grans bateries, i el futur pot ser que carreguem el cotxe a la feina durant el dia amb la màxima producció solar, i després, quan arribem a casa al vespre, l’emprem per proveir d’electricitat l’habitatge, totalment o parcialment. Fins ara aquesta opció l’han evitada les marques automobilístiques principals perquè això acceleraria l’envelliment de les bateries. De mitjana, un bateria de cotxe té una vida útil entre 1.000 cicles i 1.500. Fer-lo servir de bateria a casa diàriament significa consumir un terç d’aquests cicles, aproximadament. Per això, avui dia els vehicles que permeten d’aprofitar la bateria se centren tan sols en el protocol V2L (vehicle-to-load) que permet d’endollar-hi exclusivament aparells. Tanmateix, com més va són més comunes les bateries LFP, que tenen uns 5.000 cicles de vida i donen una vida útil als vehicles que pot superar els dos milions de quilòmetres recorreguts. Com que la majoria dels propietaris no farà mai aquesta distància –necessitaria més d’un segle–, esdevé factible usar el cotxe com una bateria per a casa, encara que ens baixi la vida útil del vehicle.

És per això que ja hi ha marques, com ara Ford, que han començat a oferir el protocol V2H (vehicle-to-home, ‘del vehicle a casa’), que permet de donar electricitat a una casa unifamiliar amb la bateria del cotxe. Per aconseguir-ho, cal instal·lar un aparell especial que comuniqui el vehicle amb la casa. Però ja es parla d’un tercer protocol, el V2G (vehicle-to-grid, ‘del vehicle a la xarxa elèctrica’). En aquest cas, l’electricitat de la bateria del cotxe serviria no solament per a la casa, sinó que també podria ser aprofitada per la companyia elèctrica, i el propietari rebria diners a canvi. És a dir, quan hi hagi un excedent de renovables, la companyia podria carregar automàticament els milions de cotxes elèctrics aparcats. I quan calgués electricitat a la xarxa, els cotxes farien de central elèctrica.


Cada vegada serà més freqüent que les bateries dels vehicles elèctrics s’emprin també per proveir d’electricitat les cases (fotografia: Ford).

Els punts de càrrega públics en carreteres i autopistes també seran útils. Els seus pics de demanda són durant el dia, quan el gruix de cotxes circulen i les plaques solars produeixen al màxim. Però als propietaris dels punts de càrrega els passa com a nosaltres a casa. Han de pagar un terme de potència mensualment i, igual que fem nosaltres per estalviar diners, han d’ajustar la potència al mínim possible. Això fa que molts punts de càrrega sospesin d’emprar grans bateries, de manera que puguin cobrir els pics de demanda i no s’hagin de servir de la xarxa. Aquestes bateries també permetran d’aprofitar els excedents eòlics durant la nit. I una volta instal·lades, també poden contribuir a estabilitzar la xarxa, aportar-hi electricitat quan sigui necessari i rebre diners en canvi per part de l’operador.

Una electricitat més barata

Tot plegat ha de dur a un abaratiment de l’electricitat, amb el benefici que això representa per a les famílies i la competitivitat de les empreses. S’estima que el 2030 la producció renovable tindrà un cost de 2 cèntims el quilowatt hora. No pagarem pas aquest preu, perquè aquesta producció ha d’arribar a casa nostra, gràcies a la xarxa elèctrica. Aquest transport l’assumim amb els “peatges d’accés”. Actualment, tenen un cost entre 2 cèntims el quilowatt hora a l’hora vall i 8 a l’hora punta. Això ens deixaria el preu entre 4 cèntims el quilowatt hora i 10. Però cal afegir-hi el cost de l’emmagatzematge. Ara fa poc, a l’Índia s’ha aprovat un projecte de grans bateries amb un cost de 5 cèntims el quilowatt hora. Amb aquest valor, que segurament baixarà, el preu màxim de l’electricitat se situaria entre els 9 cèntims el quilowatt hora i els 15. El preu final serà inferior, atès que durant una part del dia no es faran servir bateries i no caldrà repercutir-ne el cost. En comparació, avui al mercat lliure amb tarifa única diària, un consumidor català paga uns 17 cèntims el quilowatt hora.

Tal com va dir fa poc l’Agència Internacional de l’Energia, accelerar la transició energètica ja no és solament una qüestió ambiental. També és una necessitat econòmica.

Les renovables, sense aturador, segons l’Agència Internacional de l’Energia

L’amnistia obre per primera vegada la porta del retorn de Puigdemont

“Si han de ser negociacions en què jo penso prendre part, no es poden desenvolupar a l’estat espanyol”, deia el president Carles Puigdemont en la compareixença de dijous a Brussel·les per a explicar el contingut de l’acord signat amb el PSOE. Parlava del mecanisme de mediació internacional acordat per a treballar en l’avenç de les negociacions que ja haurien de començar abans no s’acabés el mes. I quan deia que, si ell participava en la negociació, les reunions no es podrien fer a l’estat espanyol, deixava clar que no preveia pas un retorn imminent com a beneficiari de la llei d’amnistia. Perquè amb l’acord signat i l’entrada a registre de la proposició de llei acordada entre el PSOE, Sumar, ERC, Junts, EH Bildu, el PNB i el BNG al congrés espanyol, previsiblement dilluns, restarà una tramitació d’uns quants mesos abans no s’aprovi definitivament la llei d’amnistia i entri en vigor. El retorn de Puigdemont no és pas imminent.

I a curt termini? És possible que, tan bon punt entri en vigor la llei, Puigdemont tingui unes mínimes garanties per a poder tornar. I això pot passar el mes de març vinent, comptant que la tramitació de la llei restarà encallada un temps al senat espanyol, en què el PP té majoria absoluta i ha forçat una reforma del reglament de la cambra, que s’aprovarà dimarts, per poder retenir els texts que hi arribin aprovats en primera instància del congrés espanyol. El PP ho fa expressament per entrebancar l’aplicació de l’amnistia, però amb aquesta mesura amb prou feines aconseguirà que l’aprovació de la llei sigui el març en compte del desembre, comptant que al congrés els tràmits vagin de pressa.

Tan bon punt aprovada i publicada al BOE, la llei és d’aplicació immediata per part dels jutges amb causes que hi siguin emparades, que les hauran d’arxivar. En el cas del president Puigdemont, el jutge del Tribunal Suprem espanyol que hauria d’arxivar la causa és Pablo Llarena. Però és ben segur que el Suprem voldrà presentar una qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional, com segurament faran més jutges de causes relacionades amb el procés abans de decidir-ne l’arxivament. Si un jutge fa això, si eleva una qüestió d’inconstitucionalitat sobre la llei d’amnistia al TC, “se suspendran provisionalment les actuacions en el procés judicial” fins que el TC no hagi decidit si admet la qüestió o fins que s’hi pronunciï. Així ho diu la llei del TC.

Les ordres de detenció, suspeses

De manera que una qüestió d’inconstitucionalitat atura provisionalment les actuacions en un procediment judicial, però no els efectes de la llei d’amnistia. Això voldria dir, a la pràctica, que el Suprem hauria de suspendre les ordres de detenció contra els exiliats, que no haurien de tenir impediment per a poder tornar. Així ho exposava fa uns dies El País: “No es podrà arxivar la causa [amb una qüestió d’inconstitucionalitat], però segons que assenyalen fonts jurídiques, tampoc no els podrien detenir ni prendre cap mesura judicial contra ells, de manera que, en principi, podrien tornar sense risc de ser arrestats.” Les fonts jurídiques consultades per VilaWeb ho corroboren: una qüestió d’inconstitucionalitat no hauria d’impedir la retirada de les ordres de detenció ni que la llei tingués efectes sobre els beneficiaris, per més que formalment la causa no pogués ser arxivada fins que el TC no es pronunciés.

Cal dir que els recursos d’inconstitucionalitat que previsiblement presentaran partits com el PP i Vox contra la llei no podran suspendre pas l’aplicació de l’amnistia. La qüestió d’inconstitucionalitat, que poden presentar els jutges, sí, però en els termes que hem exposat, és a dir, que en una causa com la dels exiliats les actuacions, incloses les ordres de detenció, també resten suspeses fins que el TC no resol la qüestió. I en el cas de Puigdemont, Comín, Ponsatí, Puig i Rovira, seria Pablo Llarena qui presentaria aquesta qüestió d’inconstitucionalitat? Llarena ja ha deixat dit per escrit que no li correspondria a ell, sinó a la sala d’enjudiciament, presidida per Manuel Marchena.

Si fos així, Llarena hauria de tancar abans el sumari. Però com es podria entendre que, arran de la publicació i l’entrada en vigor d’una llei d’amnistia, la decisió del jutge fos de tancar el sumari i passar la causa a la sala d’enjudiciament perquè decidís si presenta una qüestió d’inconstitucionalitat en compte de complir la llei i arxivar el cas? De fet, Gonzalo Boye dubta de l’honestedat de l’argument de Llarena quan diu que no li tocaria de decidir si portar la llei d’amnistia al TC. Vet ací una contradicció que el jutge Llarena pot salvar simplement fent veure que no hi és i, en conseqüència, traslladant la causa a la sala de Marchena.

Sigui com sigui, segons les fonts jurídiques consultades, el trasllat de la llei d’amnistia del Suprem al TC hauria de deixar suspeses les ordres de detenció. Puigdemont podria tornar sense risc de ser detingut, però hauria d’exigir garanties, i assegurar-se que la suspensió del procediment afecta tant el procediment en el seu conjunt –la causa especial contra l’1-O per la qual el volen extradir– com la peça separada de la seva situació personal.

El TJUE serà un obstacle?

El Suprem encara tindria un altre recurs per entrebancar l’aplicació definitiva de la llei d’amnistia, que és la presentació de qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la UE. Però es fa difícil de pensar que aquesta via s’activi abans de saber què resol el TC sobre la constitucionalitat de la llei. Si el TC avala la llei, el Suprem encara pot recórrer al TJUE per demanar si la llei és compatible amb el dret comunitari, i més concretament amb les directives contra la corrupció que obliguen a perseguir delictes com els de malversació, pel qual Puigdemont és reclamat.

Caldria veure si el TJUE acceptaria a tràmit unes preguntes tan clarament orientades a entrebancar l’aplicació d’una llei, però si les admetés, la resolució final en forma de sentència es podria allargar molts mesos, fins i tot anys. En el cas de les pre-judicials de Llarena al TJUE sobre els casos en què es poden denegar euroordres, van passar gairebé dos anys entre l’enviament de les preguntes i la sentència que les resolia. Però també en aquest cas les mateixes fonts indiquen que les ordres de detenció sobre els afectats haurien de restar suspeses, perquè allò que se suspenen són les actuacions, no pas els efectes de la llei, i menys encara si ha estat avalada pel TC, cosa que implicaria l’arxivament immediat de la causa.

Finalment, resta pendent de saber com avança la causa per terrorisme del Tsunami Democràtic que té entre mans el jutge Manuel García-Castellón a l’Audiència espanyola. En aquest cas –i manca veure què diu la proposició de llei d’amnistia–, la investigació s’hauria d’arxivar. De tota manera, en relació amb aquest procediment no hi ha cap ordre de detenció contra Puigdemont, i, de fet, per poder continuar la investigació en contra seu García-Castellón hauria de demanar el corresponent suplicatori al Parlament Europeu.

Puigdemont no pot tornar de manera imminent; la llei s’ha d’aprovar, i tan bon punt entri en vigor, la primera vinent, ja hauria de tenir unes certes garanties per a poder venir sense risc de detenció. Per més que els tribunals recorrin al TC o el TJUE. Però és ben cert que l’entorn del president i els seus advocats sempre han dit que cercarien la màxima seguretat jurídica possible. La incògnita és si aquest moment serà d’ací a uns quants mesos o bé quan hi hagi els pronunciaments judicials definitius sobre la constitucionalitat i sobre l’encaix en el dret de la UE d’aquesta llei. I sempre amb condicionants polítics a sospesar: els més evidents, les eleccions europees del juny de l’any vinent –en què la carta de la immunitat tornarà a entrar en joc– i les eleccions al Parlament de Catalunya, a començament del 2025.

Fabre, el paradís de les joguines de fusta importades de tot Europa

Al número 84 del carrer d’Aribau de Barcelona, l’aparador de la llibreria Fabre és un petit escenari ple de vida. Joguines de fusta, animals de peluix, trencaclosques i llibres originals són un petit tast d’allò que ens espera a dins. A cada moment de l’any, una temàtica diferent omple aquest espai rere els vidres. També a dins. Ara els calendaris d’Advent i les postals de Nadal ja treuen el cap pertot arreu. Som en un paradís de regals exclusius en què predominen els jocs, de taula i de més abast, fantasies d’entreteniment fetes de fusta, capsetes de música amb melodies com la del Patufet, i llibres, contes il·lustrats per a infants, i petites obres de literatura infantil, juvenil i per a adults. També hi ha llibres d’aprenentatge de l’alemany, perquè aquesta llibreria és coneguda com la llibreria alemanya, l’especialitat que va aterrar a la Fabre gràcies a Martha Geigle, que va comprar la botiga a l’antic propietari cap a l’any 1950. Un negoci que gairebé cent anys abans, l’any 1860, havia obert J.M. Fabré, un francès que es va especialitzar en publicacions tècniques, culturals i artístiques.

Fugint de la Segona Guerra Mundial, Geigle havia deixat el seu país per venir a viure a Barcelona. I ací va dedicar-se a la importació de tot allò que a Catalunya no es coneixia: articles de confiteria, drogueria, perfumeria i postals. Tot era molt selecte, innovador, en aquella Barcelona de postguerra. No es coneixien, per exemple, els pastillers, les capsetes per a portar pastilles de medicació. Però la botiga es va acabar especialitzant en llibres en llengua alemanya i joguines de fusta.

“Sempre van tenir una clientela de nivell econòmic mitjà i alt. Les joguines de fusta de molta qualitat, si les comparem amb les de plàstic, tenen un preu més alt”, explica Eugènia Pujol, actual gerenta de la botiga que va comprar l’àvia del seu marit, Martha Geigle. La Fabre havia passat abans al fill, Karl-Heinz, però –segons que explica Pujol– ell ja no va estar darrere el taulell, de cara al públic, i d’aleshores ençà el van portar dependentes, fins que ara fa dotze anys, arran de la davallada dels números del negoci, l’hereu següent, el seu marit, va decidir que tancava. Però Pujol va veure que la botiga podia anar bé. Va deixar la feina i va entomar la missió d’aixecar els comptes.

Més llum a la botiga

La primera cosa que va fer va ser canviar l’enllumenat de la botiga i treure un envà per guanyar claredat. Una llum molt més càlida va il·luminar l’aparador de tal manera que, segons que explica, hi havia gent del barri que hi entrava perquè es pensava que s’havia inaugurat un negoci nou. A la calidesa de la llum s’hi va afegir una atenció a cada client molt més personal. “El tracte al client ens caracteritza”, diu Eugènia Pujol.

Va ser un gran canvi, però, per alleugerir l’economia, també va caldre una nova ubicació. Ara fa set anys i mig, la llibreria va obrir a l’adreça on és ara, al carrer d’Aribau, 84. Han mantingut els clients de tota la vida de la rambla de Catalunya i n’han fet molts més del nou barri. I de clients de fora de Barcelona, també en tenen, saben que la llibreria atresora articles que no es troben enlloc més. És el cas de les postals de Nadal antigues que vénen a comprar de ben lluny. “Som una botiga de tradicions alemanyes, i tant per Nadal com per Pasqua, els motius d’aquestes celebracions omplen l’espai”, explica Pujol. I afegeix: “Les postals antigues s’importaven d’Alemanya i Bèlgica i encara n’hi ha caixes plenes.” Són gairebé peces de museu, però les venen a un euro i mig.

Tenen figuretes de col·lecció, miniatures de fusta en capses de mida de mistos, angelets de la firma Wendt & Kühn, que cada any en treu un de nou. Cada figura ha estat tallada individualment. I també trobem matrioixkes d’Ucraïna. “L’última comanda ja va ser més complicada de rebre”, diu.

De coses ben curioses i singulars, en tenen de tota mena: baldufes, capsetes per a guardar les dents que cauen amb un ratolí assegut a sobre. Boles que simulen la neu que cau si les tombes, trencaclosques, disfresses, titelles, bitlles i calidoscopis. Tens la sensació de passejar per una fireta plena d’al·licients i entreteniment.

Les joguines de fusta arriben de Suïssa, d’Àustria, de França, d’Ucraïna, de Polònia, de Lituània i de més llocs. De Barcelona, també n’hi ha. Veiem globus de la Terra amb llum, en català i en castellà, igual que els llibres per a infants fins a deu anys, en totes dues llengües i en alemany, tots triats de manera molt exclusiva. Per a adults, són en alemany. “Tenim molta rotació de llibres i sempre introduïm novetats”, apunta la gerenta.

Editorial Selva

Un altre negoci que havien tingut era una editorial pròpia, amb el segell Selva, perquè la fundadora provenia de la Selva Negra. Feien llibres encunyats antics, però dels vuit títols que havien fet, ara tan sols hi ha els dedicats al ferrocarril i al circ.

Tanta varietat en aquest paradís dels llibres bonics i els jocs que entusiasmen ha fet molt per assolir la missió de redreçar les finances i consolidar l’activitat de la botiga. Eugènia Pujol volta per les fires de joguines més importants: “Mirem de portar sempre coses que no hi hagi en unes altres botigues. I allò que no tenim, però podem aconseguir, potser no ho tindrem l’endemà, però ho portarem.”

Estirant el fil d’aquest balanç tan bonic de la botiga que gràcies a Eugènia Pujol no va haver de tancar, ens descobreix que ella, de petita, a l’estiu ajudava la seva àvia materna en una botiga d’ultramarins al poble. “Era un poble petit de Segòvia, i des dels sis anys hi donava un cop de mà. No em deixaven tallar embotits, però sí cobrar a la caixa. Era molt petita, i la gent mirava que ho hagués fet bé”, explica. I encara més, els seus pares havien tingut una botiga de roba al mercat de Sant Antoni. Tota aquesta experiència familiar segurament va ser una mica d’escola per a ella, que ha aconseguit de donar la volta als números. “Estar molt al darrere del negoci amb novetats i amb un bon tracte a la gent”, diu, ha estat clau en aquesta missió assolida.

Tal com fem per sentir les petites capses de música, l’Eugènia, amb la seva constància i il·lusió, ha donat corda a la llibreria que havia obert l’any 1860 i que venia llibres en francès, anglès, alemany i italià, a més del castellà. Tot això abans que n’agafés les regnes l’alemanya que va voler importar bones joguines i llibres del seu país, i que avui la tercera generació de la seva família continuen important en la llibreria que s’ha convertit en la més antiga de la ciutat.

“Ens vam conèixer a l’infern”

Narcís Bardalet i Tura Soler han treballat durant dècades ben a prop de la mort. L’un, com a metge forense, ha viscut situacions que anomena “d’alt voltatge sentimental”. L’altra, com a periodista de successos, ha seguit alguns d’aquests casos d’un altre costat, però també s’hi ha involucrat del tot, ha trepitjat els escenaris dels crims i s’ha acostat als protagonistes. Aquest tàndem singular forense-periodista ha viscut mil i una aventures. Tantes que Soler diu que Bardalet és un dels homes de la seva vida. Ara ha publicat Rigor mortis (la Campana), un llibre que recull els casos més destacats de la carrera del forense. Tal com explicava en una entrevista a VilaWeb, Bardalet ha embalsamat Salvador Dalí, ha fet l’autòpsia del general Prim i ha viscut en una Navarra marcada pel conflicte basc, entre molts moments més. Parlem d’alguns casos que recorda especialment i, sobretot, aprofitem per reflexionar sobre la mort, i, per tant, també sobre la vida.

Us vau conèixer en un incendi a l’Albera el 1986. Com va ser?
—Tura Soler [T. S.]: Jo era becària del Punt i en Narcís era un metge forense ja una mica consagrat a l’Alt Empordà. A Cantallops la gent tenia por que el foc hi arribés, i el fotògraf i jo, que cobríem l’incendi, vam ajudar a remullar les cases amb galledes. Llavors ens van dir que pujava la comitiva judicial, que s’havia estavellat un avió i que hi havia morts. Amb un cotxe, vam pujar més amunt del castell de Requesens. S’anava fent fosc i les llengües de foc tenien més virulència. I va arribar el moment fatídic: la Guàrdia Civil ens va avisar que no reculéssim perquè el foc ens havia tallat la carretera. Llavors va aparèixer del fum un personatge amb un mocador que li tapava el nas i la boca, en Narcís. Ens va dir: “Si ens atrapa el foc, el que podem fer és anar a una clapa de bosc que ja sigui cremada.” Semblava que era l’únic que mantenia la calma. Al final vam acabar anant per un camí fins a l’altre costat i ens vam salvar. Pensava que era l’últim dia de la nostra vida, ens vam conèixer a l’infern.

Com han estat tots aquests anys de relació? Un periodista sempre té interès per a publicar, interès que a vegades potser no coincideix amb el del forense. Com us ho heu fet per no tenir conflictes?
—Narcís Bardalet [N. B.]: Ha estat una relació professional basada en un concepte de respecte mutu, que n’és la base. Quan dues persones es respecten, difícilment hi ha conflicte. Jo respectava la seva professió i entenia que ella havia de donar la notícia, i ella respectava la meva. Així com jo tinc un secret professional, ella també en té.
—T. S.: Hem sabut trobar l’equilibri entre el dret de la informació que exerceixo jo i tots els drets que ell té una mica limitats i els secrets que té assumits pel seu ofici. Com que és metge, també hi ha el respecte cap al pacient. I és dur, eh! Hem viscut aventures junts, però a vegades li deies: “Explica’m això.” I ell: “No, no… Jo no t’enganyaré mai, però no t’ho puc dir.” La gent potser es pensa que un metge forense és un estripador de cadàvers, i va molt més enllà, darrere hi ha persones amb un nivell d’humanitat i amb un tracte cap als vius i respecte cap als morts que no s’imaginen. Ara, amb la sèrie El forense, que li han dedicat, es podrà veure aquesta gran humanitat que destil·la.
—N. B.: El mort és l’ésser més indefens que hi ha, no es pot defensar. Es barregen la professionalitat, el secret mèdic, el secret judicial, el respecte cap al mort… I darrere hi ha molt sovint família. Dic sovint perquè a vegades no sabem ni qui és el mort, com en el cas de la noia de Portbou, que hem trigat trenta-tres anys a saber qui era.

“Ara sabem que la noia de Portbou és Evi Rauter, però i tots els altres?”

Malgrat treballar amb la mort diàriament, no l’heu banalitzada.
—N. B.: Hi ha casos que tenen una gran càrrega sentimental. Recordo el cas d’un nen de tres anys italià que va veure com la mare es negava i com, el pare, quan provava de salvar-la, es va negar també. Vaig veure la cara d’aquell nen que veia com treien els cossos dels seus pares de l’aigua en un país estrany. També recordo aquell matrimoni que va matar el seu fill gran perquè era un noi autista molt agressiu. Automàticament es van suïcidar tirant-se a un pantà amb una motxilla carregada de pedres. A la sala d’autòpsies va venir el germà a identificar-los, l’únic que quedava viu. He vist escenes de molt voltatge sentimental.

Com es gestiona, això?
—N. B.: Amb professionalitat. Et quedes amb el moment trist i tràgic, però de cada cas, n’aprens. A mesura que veus casos hi vas reflexionant i vas dominant aquest cavall desbocat de la mort i dels sentiments.
—T. S.: Jo ho visc des d’un altre costat. Expliquem casos sobre morts, però en realitat expliquem la vida: la vida d’un moment determinat, com vivia una persona, els seus problemes… El cas de la família holandesa que va matar el fill fa reflexionar. Eren uns criminals i uns assassins? Sí, perquè van planificar-ne la mort. Però eren dolents? Crec que no ho van fer amb maldat, eren en un estat de desesperació i no hi va haver cap institució que els ajudés. Havien anat a tocar portes per si algú els podia ajudar a gestionar l’existència amb aquell fill que no podien controlar. Autoria i maldat no són equivalents, és més complex, i els periodistes no tenim la funció de jutjar, sinó d’explicar i de fer reflexionar.

També fa reflexionar un cas en què es van morir una mare i totes dues filles a Caldes de Malavella.
—T. S.: Aquí és molt bèstia la importància que va tenir la feina dels metges forenses. Com que la senyora s’acabava de divorciar i deien que potser no havia gestionat bé la separació, els Mossos d’Esquadra van dir que havia estat un doble assassinat amb suïcidi de la mare. Però els forenses van veure que el color rosat de la pell de totes tres denotava que podrien haver estat infectades per monòxid de carboni, i amb els resultats del laboratori es va confirmar que havia estat la mala combustió de la xemeneia. Aquí hi ha la importància de no precipitar-se per part dels periodistes, que tenen molta pressa.
—N. B.: Sí. Quaranta anys de metge forense en què has vist molt i molt et fan tornar més comprensiu, més humà. He vist tres mil suïcidis. A la província de Girona, cada any n’hi ha uns setanta-cinc de mitjana… Això et fa treure conclusions. Primer, que el suïcidi és un tema importantíssim de salut pública. Segon, que sempre deixa culpa a la família. Tercer, que hi ha suïcidis que comprens. Se’t fa difícil comprendre un nen de dinou anys que el deixa la xicota i que suïcida, hi ha una desproporció entre el fet i el final. Ara, hi ha hagut suïcidis de persones de noranta-dos anys absolutament soles, sigui perquè són solteres, perquè els fills passen d’elles… Potser els costa baixar a comprar, les nits es fan llargues, una nit es toca amb l’altra i la soledat augmenta. Comencen a rumiar i el cap, quan se’t barregen problemes físics i de tota mena, és com un cavall desbocat, pot passar de tot.

De fet, el llibre parla de com han canviat les maneres de morir amb el temps i assenyaleu que ens vindrà una gran crisi de soledat que durà a suïcidis.
—N. B.: La gent s’ha de convèncer que ens ve una epidèmia d’una patologia que duu nom femení i es diu soledat.
—T. S.: En Narcís, abans de la covid, ja ho havia dit, i jo ho havia publicat. Cada vegada n’hi ha més casos. A vegades la policia et diu: “No és res, perquè s’ha mort de mort natural.” Però com que no és res? Hi ha una persona que fa dos mesos que és morta i ningú no se n’ha assabentat. Això ens explica un problema social. I casos en què troben la persona morta, però després no hi ha ningú que es faci càrrec del cadàver i funeral. És trist i deshumanitzant.
—N. B.: A occident creiem que ho fem tot bé i és mentida. Cada generació ha tingut els seus problemes. Els nostres avis, la postguerra: fam, precarietat, pocs recursos per a combatre malalties… Es morien d’un mal dolent, no hi havia tècniques de radiodiagnòstic, però en l’època dels nostres pares ja es va posar el nom de ‘càncer’. Ells també van viure els fills que morien de sobredosi, sida i hepatitis. I aquests vint-i-cinc anys vinents veurem l’epidèmia de la soledat. Quants avis a Barcelona viuen en estricta soledat? Amb problemes de salut i llistes d’espera llargues i pensions immorals. No hi ha res més trist a la vida que estar malalt, ser pobre i sentir-te sol. És mortal.

Tractar la mort de tan a prop, l’un com a forense, l’altra com a periodista de successos, us fa veure la vida de manera diferent?
—N. B.: No podem haver vist tot el que hem vist en primera persona i que ens deixi igual. A mi m’ha fet ser més comprensiu i humà, i relativitzar-ho tot.
—T. S.: T’adones que la vida i la mort són a tocar. Aprens a ser conscient que la mort és aquí, en qualsevol lloc. Tant pot ser un accident, un problema de salut… I amb la qüestió criminal, hem de ser conscients que qualsevol pot ser víctima i qualsevol podria ser criminal. Aquells pares que no eren males persones van acabar cometent un crim… Això poder et fa ser més malfiat.
—N. B.: I no estem mai contents. Tinc setanta anys i em deuen quedar uns deu o quinze de vida. Diem: “Si no fos per la pressió, el sucre, els genolls, l’artrosi…” Però has d’estar content perquè n’has complert setanta. Jo et puc fer un llistat inacabable de persones que només han arribat als deu. La vida és enormement fràgil. És molt fàcil morir, tant que no has de fer res, només esperant et moriràs. I no sabem on naixerem ni sabem on morirem, aquests extrems es toquen. A excepció dels suïcides. Sovint em pregunten quina és la millor manera de morir. Ho tinc molt clar: a casa, sense dolor i acompanyat de qui estimes.

És fàcil, sense gens de dolor?
—N. B.: Sí… Hi ha morts que no són doloroses. El meu pare i el meu avi no se’n van assabentar, tant de bo jo tingués una mort com la seva. El meu avi mirava un partit del Barça, Zuviría va fer un gol important i després va dir a la meva àvia: “Estic cansat, sembla que em costa respirar.” “Ja t’ha fotut nerviós el futbol”, va contestar ella. Se’n va anar a dormir i ja no es va llevar, un infart. En el cas del meu pare, també va ser un infart. Llegia assegut, no va ni caure. Una cosina li diu: “Oncle, que t’has adormit?” I tant, que s’havia adormit… També hi ha morts traumàtiques no doloroses, com un tret al cap o com quan et cau un llamp, mors fulgurat. I malalties que no causen dolor.

És un llibre sobre la mort, però hi ha alguns casos que tenen un vessant còmic.
—T. S.: Com un en què volen fer l’aixecament del cadàver i el gos no els deixa entrar, un altre en què un pacient d’en Narcís va agafar sífilis i negava que l’hagués agafada per relacions sexuals, deia que era perquè s’havia banyat a la Muga, o el cas de la senyora que la van donar per morta i no era morta.

Com d’excepcional és un cas com aquest?
—T. S.: A l’hemeroteca n’hi ha molts.
—N. B.: Però no passa sovint, són errors diagnòstics. A aquesta dona no l’havia donat per morta cap metge. La gent que passava per allà i la Guàrdia Civil l’havien donat per morta, però era en coma profund i molt malferida. Al cap d’un temps va casar-se i tenir un fill amb el conductor d’ambulàncies que la va portar a rehabilitació arran d’això.
—T. S.: No fa gaire hi va haver el cas d’un pres a qui van certificar la mort dos metges i quan el van tenir a la taula d’autòpsies van veure que roncava! I al meu poble una dona que s’havia mort i ja era vestida per a la vetlla, la van remenar, i de cop i volta es va despertar i va dir: “Per què vaig tan mudada?” Li van dir que era festa major…
—N. B.: La mort tothom la viu com pot i sap, ningú no la viu igual. Només n’hi ha hagut un que ha tingut una ganga: Jesucrist, que va ressuscitar! Si em diguessin que ressuscitaré, imagina’t l’altra vida, com me l’agafaria…

Tura Soler: “Quan vam trobar en Bartomeu mort, l’escena era peculiar”

La vista entelada

És Espanya que viu canvis, no pas nosaltres. És allà on passen les coses, no pas aquí. Valorar el pacte entre el PSOE i els independentistes catalans segons allò que s’aconsegueix a Catalunya és fàcil: res. Zero. Continuem com sempre. Barallats entre nosaltres i venent motos: del traspàs integral de rodalia d’ERC a la llei d’amnistia de Junts, permeteu-me que m’ho prengui amb un escepticisme còsmic. Tan còsmic com la distància que de mica en mica m’allunya de segons quins opinadors o rivals polítics de Junts i ERC: ja sóc incapaç de llegir-vos sense veure els moviments que feu per muntar un partit nou. La vostra mirada, a voltes lúcida, paga sempre el preu de la intenció final. No analitzeu un president i uns diputats. Voleu ser-ne vosaltres.

És Espanya que viu tensa, no nosaltres. És allà on hi ha aldarulls, trets a Vidal-Quadras i vuit nits seguides de setge a la seu del PSOE, sobretot a Madrid. Passa que la nostra ignorància ens supera. I no sabem, ni en tenim la més remota idea, de si seran aldarulls passatgers o si l’estat trontolla. I no parlo per mi, parlo per tothom. És la mítica ignorància catalana sobre l’equip rival. Ni la més remota font d’informació a la premsa, o dels polítics, per a saber una cosa tan bàsica com aquesta: els aldarulls són foc d’encenalls o és que l’estat realment trontolla? La reacció al pacte els enfonsa o és passatgera? Com a molt, tots plegats, maneguem lectures d’una premsa, l’espanyola, que informa poc, amb excepcions, enterrada sota tones d’opinió angoixada referents a la fi d’Espanya. Fi existencial que fa dècades que anuncien sobre un país que ja no és imperi, però que és estat, i que aguanta molt més que no diuen ells, i molt menys que no somniem nosaltres. I és una llàstima no escatir la magnitud de la tragèdia. Perquè, com en el cas de l’Estatut, és això que pot provocar tombs de guió. El pacte entre el PSOE i els independentistes no és, en si, cabdal, com ho és la reacció que provoca a la caverna. No va ser l’estatut que va marcar el pas. Va ser la sentència del Tribunal Constitucional. A mi, no em valoris sobretot el pacte. Valora’m sobretot les reaccions que provoca a Espanya. El pacte pot ser un desastre. I les reaccions, meravelloses per als nostres interessos. Ja va passar amb l’Estatut.

Aldarulls i verificador. Només m’interessa això. La resta, oasi i ignorància. Des que el bloc de Pedro Sánchez negocia la investidura és a Espanya que han passat coses. És Espanya que es mou. No pas nosaltres. Els espanyols van començar a canviar amb l’entrada del català, el basc i el gallec al seu congrés. Al nostre parlament, cap canvi. El català a Catalunya està com sempre. És el castellà a Madrid que perd monopoli. Ara, aldarulls a la seva capital. A la nostra capital, turistes i prou. I ara són els espanyols que hauran d’aprovar, o no, una llei d’amnistia al seu congrés i canviar la seva mirada sobre el seu passat. Nosaltres, no.

Aquest mes de novembre veurem un altre canvi espanyol. Els negociadors del PSOE agafant l’avió per reunir-se a l’estranger amb verificadors i Carles Puigdemont. De catalans, ja fa anys que n’hi ha, a l’estranger. Cap canvi. De Puigdemont a Marta Rovira, allà els tenim. Però ells, ai ells! Això serà un abans i un després. No veig gens menor, però gens, que els espanyols negociïn fora de l’estat, i amb verificadors estrangers. (Ei, no era mitjancers que volíem? Perquè no és pas igual.) En tot cas, a ells, se’ls acaba això de negociar a la presó i d’oferir-nos cigarrets a l’interrogatori. Per mi, aquest, sí que seria un gol. Potser l’únic. I no tan sols un gol català. També un gol gironí. Barcelona ja no és centre de decisió. Això s’ha mogut nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble. La resta, escepticisme còsmic.

Aldarulls, verificador i Europa. Deixeu-m’hi afegir Europa, i aquesta idea de Koldo Pereda: Europa el 2017 va veure que no l’interessava la independència de Catalunya. I que Espanya ho feia tan malament, però tant, que ens hi acostàvem perillosament. Per a evitar-ho calia reformar Espanya de fora estant: pacte fiscal, Espanya plural, Espanya federal. Digueu-ne com vulgueu, però Europa mou peça cap aquí. Canviar Espanya per fer-la més tolerant o els catalans se’n van. Per això vam veure la mà europea en els indults. Sánchez els aprova, sí, quan Europa ja els havia demanats. Per això veiem la mà europea en l’amnistia. Sánchez la tramita, sí, però l’anuncia per primer cop durant una cimera de la UE a Granada, i amb el rellotge dels tribunals europeus avançant cap a un possible càstig a l’estat. I ara veurem la mà europea, suposo, en els verificadors, o en el país triat per a la reunió. Europa, de mica en mica, els acompanya en el canvi. Els empeny en el canvi. El PSOE obeeix (sense ganes, si vols), però la dreta espanyola no pot obeir. Ni amb ganes. Els aldarulls a Madrid són la negativa d’una dreta que no veu bé la dicotomia: ni Espanya plural ni independència.

Els independentistes a Catalunya, mentrestant, ens sentim eufòrics: podem continuar barallant-nos entre nosaltres. Com ens agrada. Molt millor això, on vas a parar, que no pas descobrir que l’equip rival, davant els nostres ulls, canvia d’armes. Ens aniria bé de saber-ho, ni que sigui per a canviar les nostres. Ens aniria bé de demanar-nos, per exemple, si l’Espanya plural ens allunya de la independència (com defenso jo) o ens hi acosta (com em podrien convèncer). Però aquí som, badant, insultant el company de trinxera, gaudint, com sempre, d’escopir-li a la cara. Ell també ens hi ha escopit. Tenim la vista entelada i pretenem de veure-hi clar.

El PP i Vox rebutgen la proposta que instava la UIB a oferir els estudis de filologia catalana a Eivissa i Formentera

El Parlament de les Illes ha rebutjat, amb els vots en contra del PP i de Vox, una proposició no de llei, presentada pel PSIB, que demanava que la Universitat de les Illes Balears (UIB) oferís els estudis de filologia catalana a les seus d’Eivissa i Formentera.

Tot i que la proposta ha comptat amb els vots a favor dels grups del PSIB, Més per Mallorca i els representants del grup mixt, amb l’oposició dels parlamentaris de Vox i el PP n’hi ha hagut prou per a evitar-ne l’aprovació. El text instava el govern de Prohens a fer tots els tràmits que calguessin per poder oferir els estudis de filologia catalana abans no s’acabés la legislatura.

31 graus a mitjan novembre: l’estiuet de Sant Martí dispararà els termòmetres aquests dies vinents

Després d’uns primers dies de novembre amb temperatures de tardor, l’arribada de l’estiuet de Sant Martí farà pujar progressivament a partir d’avui, i fins dimecres, el termòmetre, amb valors que podran vorejar o fins i tot assolir els 31 graus centígrads en alguns punts del país.

L’ascens de la temperatura serà especialment pronunciat al País Valencià, que avui ja ha registrat valors per sobre dels 25 graus en ciutats com ara València i Sagunt, on els termòmetres s’han enfilat fins als 26 graus. Demà, els termòmetres tornaran a superar els 25 graus a la costa central del País Valencià i també a l’extrem sud, on s’esperen valors de 26 graus pel cap baix en punts com ara Alacant. Dilluns, les temperatures continuaran altes al sud, però augmentaran especialment a les comarques costaneres centrals, fins amb 28 graus a València. A l’interior central també pujarà considerablement la temperatura, amb màximes fins de  27 graus a Sogorb.

Tanmateix, no serà fins dimarts que s’arribarà al pic de calor. Tot i que la temperatura màxima continuarà vorejant els 28 graus a la costa, en ciutats com ara València i Cullera, els valors més alts s’esperen a l’extrem sud del País Valencià, amb 31 graus a Elx30 graus a Oriola.

Si bé el País Valencià serà l’epicentre de la calor aquests dies vinents, és previst que el Principat també registri temperatures impròpies d’aquesta època de l’any. Tot i que la temperatura ja ha començat a augmentar lleugerament avui, amb 24 graus a les terres de l’Ebre, no serà fins demà passat que els termòmetres començaran a pujar amb força, amb una temperatura entre 24 i 26 graus a tota la costa i màximes de 27 graus a Tortosa. La calor també arribarà al Pirineu, amb màximes de 25 graus a la Seu d’Urgell. Dimarts, la temperatura baixarà lleugerament a la costa però es mantindrà alta a l’extrem sud i al nord-est, amb màximes de 28 graus a Tortosa i 27 graus a Girona.

A les Illes, l’ascens de la temperatura serà menys pronunciat i començarà, sobretot, a partir de demà passat. Les màximes, tant dilluns com dimarts, seran al nord de Mallorca, amb 26 graus a Pollença i 25 graus a Artà. A Menorca no és previst que els termòmetres superin els 23 graus, i a Eivissa les màximes podran arribar localment de 24 graus. A Formentera, finalment, l’ascens dels termòmetres es notarà menys, amb màximes que no és previst que superin els 21 graus.

Les cinc grans associacions de la Guàrdia Civil espanyola s’uneixen contra el pacte Junts-PSOE

Cinc associacions representatives de la Guàrdia Civil espanyola –incloent-hi JUCIL, majoritària entre els agents– han emès aquest matí un comunicat conjunt en què rebutgen l’acord entre Junts i el PSOE i adverteixen que el seu primer deure és defensar Espanya i la constitució espanyola.

Buscan transgredir y poner en peligro los pilares de la Democracia y no es bueno tensionar a la sociedad, al poder judicial y al resto de los partidos políticos a los que pedimos que nos apoyen. En estos tiempos, como dicen los expertos en leyes, el diablo está en los detalles y… pic.twitter.com/PsVx32zKm8

— Jucil Nacional (@jucilnacional) November 11, 2023

Les associacions són especialment crítiques amb el punt de l’acord que preveu la creació de comissions d’investigacions sobre els casos de lawfare, que titllen “d’atac a la línia de flotació de la independència judicial” i de trencament de la separació de poders. Alhora, denuncien que es vol expulsar els guàrdies civils de Catalunya i el País Basc, cosa que diuen que no pensen tolerar, i expliquen que fan servir els agents “com a moneda de canvi” en les negociacions per a la formació de govern, cosa que creuen que tindrà conseqüències permanents per a la seguretat dels ciutadans.

El comunicat és signat per JUCIL, l’Associació Espanyola de Guàrdies Civils, l’Associació de l’Escala de Sots-oficials de la Guàrdia Civil, la Unió d’Oficials de la Guàrdia Civil Professional i l’Associació Professional de Caporals. Totes cinc han inclòs al comunicat el punt 2 del decàleg de la Guàrdia Civil espanyola, que recull la “defensa d’Espanya” i de “la constitució i les lleis” com a primer deure, amb lleialtat al rei espanyol.

Alhora, constaten una gran preocupació perquè consideren que amb els acords entre el PSOE i els partits independentistes “es pretén injectar importants quantitats econòmiques a les policies autonòmiques, i se sotmet a la pèrdua de competències de la Guàrdia Civil”.

En unes declaracions enviades als mitjans, el portaveu de JUCIL, Agustín Leal, ha dit que amb aquests acords es pretenia de posar en perill els pilars de la democràcia. “No és bo tensar a la societat, el poder judicial i a la resta de formacions polítiques”, diu Leal, que ha dit que la lletra petita de l’acord era molt qüestionable.

El comunicat arriba l’endemà de l’ordre de la Direcció General de la Guàrdia Civil d’encetar accions penals i disciplinàries contra els membres de l’associació del cos APROGC, que en un comunicat va dir ahir al matí que estaven disposats a “vessar fins a l’última gota de sang per defensar la sobirania i la independència d’Espanya i el seu ordenament constitucional”.

[VÍDEO] L’entrenador de l’Espanyol es disculpa per fer en castellà la primera conferència de premsa

El nou entrenador de l’Espanyol, el tarragoní Luis Miguel Ramis, s’ha disculpat per fer en castellà la primera conferència de premsa al capdavant del primer equip masculí del club i ha dit que encara li mancava pràctica per a parlar en català.

“Bon dia”, ha començat dient en català. Però després d’uns segons de pausa ha canviat al castellà i s’ha justificat dient que té el català rovellat, però que intentarà de tornar a parlar-lo a les conferències de premsa quan ja hi hagi agafat més pràctica. “M’expressaré en aquestes primeres conferències de premsa [en castellà], fins que reprengui una mica la familiaritat amb el català. He viscut vint anys aquí, però són molts anys fora i l’agilitat es perd de pressa, de manera que tot al seu moment“, ha dit.

Ramis va néixer l’any 1970 a Tarragona, on va formar-se com a jugador al Nàstic fins que l’any 1991 va fitxar pel Reial Madrid. Després d’una llarga carrera com a jugador en uns quants equips de la lliga espanyola, incloent-hi un retorn a Catalunya amb el Nàstic la temporada 2001-2002, ha fet d’entrenador de les categories inferiors del Madrid i, més tard, dels primers equips de l’Almeria, l’Albacete i, fins aquest estiu, del Tenerife. Aquesta setmana ha estat anunciat com a nou entrenador de l’Espanyol després de la destitució de Luis García.

Junts diu que el retorn de Puigdemont és més possible que fa uns dies després del pacte amb el PSOE

“Hem fixat unes bases sòlides perquè el retorn del president Puigdemont sigui possible. Avui és més possible que fa uns dies.” Amb aquestes paraules s’ha expressat Josep Rius, el portaveu de Junts, en declaracions a Catalunya Ràdio aquest matí.

En referència a l’acord entre el seu partit i el PSOE, Rius ha afegit que preveia que la llei d’amnistia es registrés al congrés espanyol demà passat, dilluns, i que la investidura de Pedro Sánchez es fes entre dimecres i dijous que ve. “Per aquí hauria d’anar”, ha dit.

Alhora, ha remarcat que, per primera vegada, l’acord amb Junts permet que es posi damunt la taula la possibilitat de fer un referèndum pactat amb l’estat espanyol. “Posa per primera vegada, i després de sis anys de negatives totals, la possibilitat de posar sobre la taula la negociació d’un referèndum d’autodeterminació pactat amb l’estat i validat internacionalment. Això no havia passat mai”, ha dit.

Quant a la nova legislatura espanyola, ha dit que duraria tant com la paraula de Sánchez: “Si el PSOE no compleix, l’acord no avançarà.” I també que el govern de Barcelona no havia format part de les negociacions, tot i titllar el pacte entre el PSC, els comuns i el PP per a evitar que Xavier Trias n’esdevingués el batlle de “contra natura”. Així i tot, ha matisat que l’acord pel govern espanyol era desvinculat de la política municipal de Barcelona.

Finalment, Rius no ha volgut detallar si el concepte de lawfare, present al pacte amb el PSOE, incloïa la presidenta de Junts, Laura Borràs, condemnada per delictes vinculats a la corrupció. S’ha limitat a dir que l’acord no era una qüestió de noms sinó de fets, i que Junts no volia personalitzar la llei.

Pàgines