[Actualització: Fonts dels Estats Units afirmen que els cercapersones van ser adquirits a Taiwan, a l’empresa Gold Apollo i eren del model AP924. Aquests aparells tenen una bateria alcalina AAA, però també inclouen una bateria de suport de liti. En total l’Hesbol·là en va comprar uns tres mil. Israel els va interceptar i va posar una petita càrrega explosiva en cadascú o els va canviar per altres que eren iguals i ja portaven la càrrega -en això les fonts divergeixen. S’hauria activat aquesta càrrega enviant un missatge fals.]

 

L’atac, segurament d’Israel, que ha fet esclatar avui simultàniament no pas menys de 2.750 cercapersones (pagers, en anglès) al Líban i a Síria ha causat un enorme impacte.

Nou persones, pel cap baix, han mort per la deflagració d’aquests aparells, que normalment es porten a la cintura, al coll o en una butxaca, i hi ha milers de ferits que col·lapsen els hospitals de tot el Líban. La darrera xifra parla de tres mil.

La gran pregunta és com s’ho han fet els atacants, però també si una maniobra com aquesta es pot repetir. Concretament si algú, vist que també porten bateries i estan connectats, podria convertir els nostres mòbils en una bomba, com han fet contra l’Hesbol·là.

Ciberatac o intervenció de la cadena de subministrament?

La resposta depèn sobretot del mètode que s’haja fet servir. Ara com ara, hi ha dues opinions. La primera reacció ha estat pensar en un ciberatac, però els experts cada vegada estan més convençuts que no: que ha estat la més gran operació coneguda fins ara d’intervenció –amb aquesta finalitat– d’una cadena de subministrament.

Els cercapersones són uns aparells de comunicació molt rudimentaris. Molt populars als anys 1990, abans d’arribar el telèfon mòbil, permeten de rebre missatges curts d’alerta o texts, i en alguns casos enviar-ne.

Funcionen amb piles o amb bateries i, com que gasten molt poc, tenen una gran autonomia i poden estar dies sense haver-los de recarregar. Per a una organització gran com l’Hesbol·là, perseguida per Israel –segurament la primera potència tecnològica del món– fer servir els telèfons actuals és deixar massa portes obertes a una possible intrusió. Per això han adoptat tecnologies més primitives, sense tants forats per on entrar. La baixa potència elèctrica dels cercapersones, a més, feia molt improbable que poguessen causar tots sols les poderoses explosions d’avui. La sorpresa, doncs, ha estat majúscula.

Per això els experts pensen que és molt més probable que tot plegat siga una operació extraordinàriament ben planificada d’intervenció en la cadena de distribució dels aparells.

És a dir, que quan l’Hesbol·là els va adquirir, entre la compra i el lliurament, els serveis secrets israelians –si és que n’han estat els responsables– els van canviar tots físicament, i substituïren els originals per uns d’exactament iguals però amb una petita càrrega explosiva i un detonador preparat perquè fessen explosió el mateix dia i a la mateixa hora. Ací hi ha altres possibilitat com són que les bateries actuassen com detonadors en rescalfar-les o que la càrrega fos activada a distància per un missatge.

Un precedent clarificador

No seria pas la primera vegada. L’any 1996 un dels principals dirigents de l’Hesbol·là, i principal responsable de la fàbrica d’explosius de l’organització, Yahya Abd-al-Latif Ayyash, va ser assassinat quan li explotà el telèfon mòbil. Israel li havia robat el telèfon i l’havia canviat per un d’igual però que contenia quinze grams de ciclotrimetilentrinitramina (RDX), un explosiu molt potent. Quinze grams de pes es poden camuflar en el pes normal d’un aparell i són prou potents per a matar una persona.

Els fets d’avui han estat una cosa semblant? Molt segurament que sí. Probablement, els aparells que van arribar als militants de l’Hesbol·là no eren els originals, sinó els modificats.

Algú pot fer explotar a distància els nostres telèfons?

La pregunta aleshores és si això descarta la possibilitat que algú faça explotar els nostres telèfons mòbils a distància? La resposta és que no ben bé. Perquè fins que no s’investigue a fons què ha passat no sabrem alguns detalls importants. Sobretot el paper que hi ha tingut, si n’han tingut cap, les bateries o les piles.

Sky News Arabia, per exemple, diu que el Mossad va canviar els cercapersones originals posant-hi una petita càrrega d’explosiu que s’ha activat quan s’han escalfat les bateries. Pot ser? Pot ser. També s’hauria pogut col·lapsar l’aparell enviant milers de missatges per segon i obligant-lo a escalfar-se perillosament. Tot és possible ara mateix. Fins i tot que s’hagués col·locat explosiu dins de l’aparell que després s’activés a distància, per exemple amb un missatge.

El problema de les bateries de liti

Les bateries de liti tenen el problema del sobreescalfament –com s’ha vist en el cas dels patinets, que per això en moltes ciutats no poden entrar en el transport públic ni en els avions, on els passatgers són avisats rutinàriament sobre el possible perill d’un reescalfament de la bateria.

Les bateries de ions liti (que pràcticament fan servir tots els mòbils avui) són piles carregables que emmagatzemen energia elèctrica i que es combinen químicament per produir i transportar energia. Aquestes piles es carreguen més de pressa i duren més que no les convencionals, però tenen el problema que generen calor i, si no es gestionen adequadament, poden produir compostos a l’interior que arriben a esclatar.

La diferència la marca que algú haja pensat que això es pot fer

No sabem si ha passat això o no, però com tantes vegades ha passat abans, allò que marca la diferència en aquest cas és que un humà haja pensat que això es podia fer. I aquest sí que és un senyal d’alarma clar sobre els nostres telèfons mòbils i la nostra societat.

Igual com va passar en els atacs de l’11-S ordenats per Bin Laden, la cosa més difícil era imaginar que es podia fer. Que algú imagine que això és possible. En aquell cas que es podien convertir avions de passatgers en míssils; en aquest cas que es poden fer servir aparells de telefonia mòbil com a bombes.

Si portem una bomba a la butxaca no serà tan fàcil de fer-la explotar

Per aquest motiu la preocupació sobre les bateries serà diferent a partir d’avui. En la hipòtesi que això hagués estat un ciberatac i que no hi haja explosiu sinó sols el reescalfament fins a explotar de les bateries s’hauria demostrat, és cert, que tots portem una bomba a la butxaca. I si és una combinació de ciberatac i explosius col·locats també s’ha fet evident el perill que poden implicar aquests aparells. Però això no implicaria encara que fos fàcil de fer-la explotar ni que hi hagués cap perill imminent, fora d’aquest atac.

Perquè en el cas de l’Hesbol·là hi ha unes característiques úniques que fan l’atac especial: la xarxa era tancada, no formava part de la xarxa comercial normal, se sabia que tots els cercapersones anaven a parar a persones potencialment perilloses, i tots els aparells eren iguals, comprats feia poc, identificables i amb el mateix sistema operatiu. Israel hauria pogut entrar al servidor central de la xarxa i a partir d’allí difondre l’ordre que els aparells no deixassen de funcionar mai per reescalfar-los fins a l’explosió. O fer explotar una càrrega plantada prèviament amb un missatge o escalfant les bateries.

Però una acció com aquesta tindria una difícil traducció en un món obert de xarxes múltiples, sistemes operatius múltiples i bateries i piles diferents i usuaris que no són tan senzills d’identificar. L’eficàcia d’aquest atac d’avui no seria repetible a gran escala en les xarxes comercials.

En qualsevol cas això no elimina la major: algú ha pensat que els mòbils poden ser bombes i, igual que les companyies d’aviació van haver de refer tota la seguretat després de l’11-S, segurament els fabricants de mòbils han topat avui amb el seu problema més important en anys, sinó en dècades.

 

 

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

Després de disset anys en funcionament, el Teatre del Raval ha fet avui la seva darrera funció. Així ho han fet saber a través d’X, on han enviat un missatge d’agraïment al públic per haver-los donat suport durant tants anys. “Abaixem el teló del Teatre del Raval agraïdes a vosaltres, estimats espectadors, per fer-nos volar tan alt. Ben segur ens trobarem en altres contrades”, han dit.

Després de 17 anys de màgia, la nostra gran obra arriba al seu últim acte. Baixem el teló del Teatre del Raval agraïdes a vosaltres, estimats espectadors, per fer-nos volar tant alt.
De ben segur ens trobarem en altres contrades.
Fins sempre, estimats espectadors. pic.twitter.com/XAMrEdPVri

— Teatre del Raval (@teatredelraval) September 16, 2024

En declaracions al programa Catalunya al dia de Catalunya Informació, la directora artística del teatre, Empar López, ha explicat que han hagut de tancar per una manca d’ajudes públiques: “Hem hagut d’abaixar el teló perquè l’any passat no vam assolir la puntuació perquè ens donessin el trienni que concedeixen als teatres per poder fer producció. Hem aguantat com hem pogut sense producció pròpia, però realment era inviable”, ha dit. A més, ha explicat que fa molts anys que lluiten, però que en teatres petits com el seu, les ajudes públiques resulten imprescindibles per poder sobreviure.

De moment, però, a l’espai s’hi continuarà fent teatre, tot i que en un format diferent de l’actual. Tanmateix, López no ha volgut dir qui es farà càrrec del nou projecte d’ara endavant.

Meta ha anunciat que la plataforma Instagram crearà un nou “compte adolescent” que tindrà per defecte restriccions de privacitat. En un comunicat, la companyia explica que els menors de setze anys necessitaran permís dels pares per poder canviar aquesta configuració restrictiva que, per exemple, limitarà el contingut “sensible” que poden veure en aquesta xarxa social.

El compte per a adolescents també enviarà recordatoris als menors per deixar Instagram quan hagin passat més d’una hora a la plataforma. Els joves entre setze anys i disset podran desactivar les restriccions, si bé la companyia assegura que els pares poden activar la supervisió parental si volen més control dels seus comptes.

“Les proteccions del compte estan dissenyades per abordar les preocupacions més importants dels pares, com ara amb qui parlen els seus fills adolescents en línia, el contingut que veuen i si el seu temps s’està invertint bé”, diu el comunicat.

La consellera d’Interior, Núria Parlon, s’ha proposat l’objectiu de “revertir la corba delinqüencial” a Catalunya, i ha reconegut que tot i que els índexs de seguretat són “raonablement positius”, les dades d’algunes tipologies delictives han empitjorat. En aquest sentit, ha anunciat que en les setmanes vinents s’aplicarà un pla específic contra les armes blanques.

En la compareixença al parlament, també ha reconegut que l’ocupació il·legal origina “greus problemes de convivència”. “L’excusa no pot ser que com que tenim problemes d’habitatge som permissius amb les ocupacions delinqüencials”, ha dit. Parlon també ha anunciat la creació d’una comissaria específica sobre violència contra les dones.

Parlon ha enumerat les prioritats del nou govern en matèria de seguretat i ha remarcat que les polítiques que s’impulsin en aquest àmbit han de tenir una visió “integral i polièdrica” i han de posar al centre la “prevenció”.

La consellera ha assegurat que les societats actuals “s’han sofisticat” donant lloc a noves modalitats delictives i nous tipus de violència. “Tot plegat afecta el clima i la percepció de seguretat que tenen els nostres ciutadans”, ha admès la responsable d’Interior, que ha apostat per treballar de manera transversal des dels diferents departaments perquè la sensació de seguretat millori.

Fermesa per revertir la corba delinqüencial

Parlon s’ha proposat revertir la corba delinqüencial. Ha assenyalat que tot i que Catalunya “té uns índexs delinqüencials raonablement positius”, les dades d’algunes tipologies delictives han empitjorat. Així, ha anunciat que en les setmanes vinents el govern presentarà un pla específic contra les armes blanques a l’espai públic: “Hi ha diferents patrons socials i culturals que fan que moltes persones pensin que poden portar una arma blanca a sobre sense conseqüències i això fa que en determinats entorns ens trobem en una proliferació de presència d’armes blanques”, ha comentat Parlon, que ha admès que les derivades d’aquesta problemàtica són “preocupants”.

Lluita contra la multireincidència

La consellera ha recordat que avui s’ha pres en consideració una proposta de Junts per incidir en la lluita contra la multireincidència i que inclou alguns dels aspectes que proposava el Col·legi de l’Advocacia de Catalunya, com aquells que feien referència, per exemple, als robatoris de telèfons mòbils que van molt més enllà de l’element sostret i també atempten contra la vida privada dels individus.

Ha advertit que cal guanyar “eficàcia” en la lluita contra la multireincidència. Ha recordat que en els darrers anys, mitjançant el pla Tremall, s’ha fet molta feina, però ha avisat que en matèria judicial hi ha “un coll d’ampolla” derivat de la manca de mitjans per donar resposta a aquest fenomen. Per això, ha anunciat que el govern crearà un grup interdisciplinari que treballarà conjuntament amb la conselleria de Justícia per cercar mecanismes que permetin agilitar els processos judicials. “Els judicis han de ser ràpids, si no per molt que treballem altres aspectes la sensació d’impunitat que la ciutadania té es manté”, ha valorat.

Parlon ha apostat per millorar la formació i els mitjans dels quals disposen els Mossos. A més, ha recordat que l’horitzó 2030 contempla augmentar el cos dels Mossos fins a assolir la xifra de 22.006 agents. També ha manifestat que cal incrementar l’aposta per les noves tecnologies en matèria d’intel·ligència policíaca; reforçar la regió virtual dels Mossos; millorar la coordinació amb les policies locals i els cossos de seguretat privats; i també fer ús de figures com les dels mediadors i els agents cívics poden desenvolupar una tasca preventiva clau. Alhora, ha dit que la feminització del cos continua sent una prioritat pel govern i ha recordat que cal que des de l’ISPC es doti els agents d’una formació adequada “per mantenir el reciclatge continu que requereixen els cossos de seguretat i emergències”.

Nou persones han mort pel cap baix i prop de tres mil persones han estat ferides per les explosions dels cercapersones d’integrants de l’Hesbol·là que fan servir per comunicar-se, segons que ha explicat el ministre de Salut del Líban, Firass Abiad. Entre els ferits, hi ha soldats i personal mèdic. El ministeri ha emès un comunicat en què diu que la situació és urgent pel gran nombre de ferits.

MAJOR DEVELOPING STORY: Hundreds of Hezbollah terrorists all over Lebanon were just killed / severely injured when their “pagers” all suddenly simultaneously exploded in a scene out of science fiction. pic.twitter.com/4VxzwXzonv

— Breaking911 (@Breaking911) September 17, 2024

Un oficial de la milícia ha dit que aquest atac és l’esquerda de seguretat més gran de la història de l’organització, després de gairebé un any de guerra amb l’estat d’Israel. L’Hesbol·là ha anunciat que obriria una investigació per a determinar la causa dels fets i ha acusat Israel de ser l’autor d’aquesta “agressió criminal”.

El ministre de Sanitat libanès, Fiass Abiad, ha indicat que entre les víctimes mortals hi ha una nena de 8 anys i 2 milicians. També ha dit que 200 dels ferits són en estat crític. Els aparells han explotat en barris del sud de Beirut, a la vall Bekaa i a la part sud del país.

Les explosions han afectat l’ambaixador iranià al Líban, Mojtaba Amani, que ha estat ferit, juntament amb dos membres més del servei diplomàtic. Tots han estat traslladats a un hospital de Beirut, segons l’agència iraniana de notícies Mehr.

Soldats libanesos davant un hospital (fotografia: EFE / EPA / Wael Hamzeh).

Segons les primeres informacions, Israel ha alterat els dispositius i els ha fet explotar. Ara per ara, l’exèrcit d’Israel no ha volgut comentar els fets.

A les xarxes socials hi ha tota mena de vídeos en què es mostra com els cercapersones exploten en botigues, al carrer o en locals. Testimonis de l’atac a Beirut asseguren que hi ha hagut explosions durant més de mitja hora. L’agressió també s’ha estès a les posicions que l’Hesbol·là manté al sud del Líban.

La Comissió Europea ha demanat als estats membres que prohibeixin de fumar tabac i cigarretes electròniques en espais a l’aire lliure, com les terrasses de bars i restaurants. L’objectiu és protegir els ciutadans i, en particular, joves i infants, dels seus efectes nocius. La proposta recomana d’ampliar les àrees lliures de fum a tots aquells espais on hi ha una alta probabilitat que es concentrin nens, com ara parcs públics, parcs d’atraccions i piscines, zones connectades a centres de salut i d’educació, edificis públics, establiments de serveis i estacions.

El govern espanyol prohibeix les cigarretes electròniques de gusts

Malgrat que la comissió admet que no té competències directes per a regular en la matèria, trasllada la recomanació als estats i anuncia ajudes de 96 milions d’euros per promoure-la.

L’anunci pretén actualitzar la recomanació traslladada l’any 2009 tenint en compte l’evolució del mercat del tabac i l’aparició de nous productes. Basant-se en els últims informes publicats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la comissió assenyala que l’ús del tabac i les cigarretes electròniques pot derivar en el desenvolupament de malalties respiratòries i cardiovasculars significatives. A més, alerta que el seu ús entre els joves tendeix a l’alça.

Brussel·les ha promès invertir fins a 96 milions d’euros per reforçar el control del tabac i la nicotina i les fórmules de prevenció a l’addicció.

L’objectiu final de la Unió Europea és acabar amb la normalització de l’ús del tabac i aconseguir que menys del 5% de la població europea sigui fumadora de cara al 2040, d’acord amb els plans europeus de lluita contra el càncer.

Com podem prevenir el consum de tabac entre els adolescents?

Aurora Madaula, vice-presidenta i ex-diputada de Junts, ha fet públic un comunicat en què desmenteix les informacions difoses per El País que l’acusen de manipular l’informe que va propiciar la suspensió de l’actual senador de Junts Eduard Pujol per dos casos de suposat assetjament sexual l’octubre del 2020.

El diari El País va difondre ahir un escrit d’una de les dones que acusava Pujol, remès al jutjat que la investigava per un delicte d’injúries, en què deia que no havia estat assetjada i demanava perdó. Noemí Llorens, regidora a Pineda de Mar (Maresme) afegia en el seu escrit que Madaula, que aleshores era responsable de Feminismes del partit, va manipular-la per denunciar Pujol, que ella i més gent en el partit volien fer mal a Pujol, aleshores portaveu parlamentari. Madaula retreu que aquestes informacions apareixen ara, a les portes del congrés de Junts, per responsabilitzar-la “de la gestió del cas Pujol”, de desacreditar-la i fer-li mal, a ella i al partit, i ha explicat fil per randa com va acompanyar les dues víctimes que acusaven Pujol, seguint els passos establerts. 

Ho relata així, segons l’escrit al qual ha tingut accés VilaWeb: “L’octubre del 2020, Aurora Madaula va conèixer Noemí Llorens i s’hi va entrevistar, a petició d’ella, per la seva funció de secretària de Feminismes del partit, i va dur a terme les funcions que li corresponien en exercici de la responsabilitat que tenia assignada: va informar-se sobre si el suport psicològic i l’assessorament legal estaven garantits, va realitzar l’escolta activa dels fets relatats per Noemí Llorens, va examinar les proves dels fets que Llorens li va voler mostrar i, a proposta de Llorens, també va escoltar el relat de fets de dues dones més. En els dies següents, Noemí Llorens va fer saber a Aurora Madaula que l’assessorament lletrat especialitzat rebut havia validat la viabilitat de fer una denúncia formal sobre el cas.”

I continua: “Després d’aquesta intervenció inicial, Aurora Madaula va trametre diverses comunicacions escrites a la secretaria general del partit [que aleshores era en mans de Jordi Sànchez], exposant la síntesi dels fets, l’existència de proves fonamentades, la cronologia de la seva gestió i la reiterada intenció de Noemí Llorens de fer una denúncia formal, perquè el partit prengués decisions sobre el cas.” Madaula explica que, tot seguit, va fer arribar al partit “la urgent necessitat de formalitzar la  gestió d’aquests casos mitjançant l’aprovació d’un protocol sobre assetjament sexual i per raó de gènere”.

Avui, Jordi Sànchez ha estat entrevistat a RAC1. El periodista Jordi Basté li ha preguntat: “Tens la sensació que Aurora Madaula va manipular els fets?” I Sànchez ha respost: “Jo no vull entrar a opinar, que cadascú jutgi i que cadascú valori. Jo puc dir que el que vaig viure, que va ser una conversa telefònica a quarts de vuit del vespre, en què se’m va posar en antecedents per primera vegada d’aquests fets, de la gravetat. Vaig rebre un informe per escrit, i amb la literalitat que tenia vaig prendre la decisió” de suspendre cautelarment Eduard Pujol. Segons que ha dit, feia una descripció dels fets en què parlava d’abús sexual i d’assetjament, cosa “que en la literalitat tenien una responsabilitat penal inequívoca”.

Madaula recorda que “la decisió de suspensió de militància d’Eduard Pujol (com a mesura cautelar i reversible) es va prendre després d’estudiar i ponderar les informacions i les proves que van ser posades a la seva disposició, i es va prendre de forma col·legiada per part de la secretaria general i la direcció del partit, coneixedora dels fets.” Afegeix que “el fet de fer-se pública la decisió de suspensió de militància d’Eduard Pujol va generar una gran pressió sobre el cas. En aquell context, Noemí Llorens i les altres dues dones, finalment, no van presentar cap denúncia judicial”.

Com que no hi va haver cap denúncia, el partit va acabar tornant el carnet a Eduard Pujol el juny del 2021. Ell va denunciar les dues dones per difamacions, i els procediments judicials van fer camí. En el cas de Llorens, recorda Madaula, el cas es va tancar el juliol de l’any passat, “mitjançant un acord que es va assolir en circumstàncies que no són públiques i que comporten que no es tractés d’una decisió d’un jutge sinó d’un acord entre les parts validat judicialment, que consistia en el fet que Eduard Pujol posava fi al procés penal per calúmnies contra Noemí Llorens, renunciava a una indemnització de 80.000 euros en favor seu i es dictava una resolució judicial que l’exonerava de tota responsabilitat, i Llorens es retractava de les declaracions d’acord amb les quals s’havia tramitat la seva denúncia per assetjament a través dels mecanismes interns del partit.”

No ha estat fins ara que, amb la informació d’El País, s’ha difós aquesta decisió judicial i l’escrit de perdó de la denunciant que l’acompanyava.

Els Mossos d’Esquadra han desplegat a primera hora un dispositiu per a detenir els responsables de la mort violenta d’un home el 2023. Segons que ha informat la policia, el cadàver es va localitzar ara fa un mes a les Planes gràcies a la investigació feta per la Unitat Central de Persones Desaparegudes.

Operatiu en marxa de la DIC contra un grup de persones relacionades amb la mort violenta d’un home i l'ocultació del seu cadàver l’any 2023. Arran de la investigació, es va localitzar, mesos després, el cos sense vida. Els fets s’emmarquen en un context de crim organitzat pic.twitter.com/deXiRVMnKE

— Mossos (@mossos) September 17, 2024

Els autors també van ser identificats, i estan relacionats amb delictes contra la salut pública. En l’operació hi participen 75 efectius de les unitats DIC, investigació, GEI, ARRO, BRIMO, de seguretat ciutadana, científica, canina i drons.

Avui, 17 de setembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Gabriel Fernàndez: “La pregunta que s’ha de fer Esquerra és: volem ser uns Comuns amb barretina?”
• L’ascens de Macías, l’amic de Llarena que CiU va impulsar i que odia l’independentisme
• La bandera espanyola, la bandera dels fatxes I Editorial de Vicent Partal 
• Del “perreo” al “gosseig” I Mail obert de Marta Rojals 
• Comencen els moviments dins Més Compromís per a fer convergir les dues candidatures alternatives a l’oficialista 
• El Sindicat de Manters denuncia les traves per a fer cursos de català: “És més difícil que aconseguir entrades per a Oasis” 
• Margarita Simonian, la reina de les campanyes russes de desinformació 
• Yuval Harari: “En la intel·ligència artificial, hi ha un potencial totalitari” 
• La Pissarreta d’en Partal: Manquen cinquanta dies per a les eleccions i ni Trump ni Harris les tenen guanyades 
• La superlluna del setembre coincidirà amb un eclipsi de lluna: tot allò que n’heu de saber 
• Entre caníbals a Indonèsia: de l’edat de pedra als mòbils en una generació 
• Joves immigrants no acompanyats: una acollida a casa contra el racisme i l’estigma

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Gabriel Fernàndez és un dels quatre portaveus que té la pre-candidatura Foc Nou, que aspira a dirigir ERC en el congrés del 30 de novembre. Va néixer a l’Uruguai i hi va viure fins a trenta anys. Va arribar a Catalunya en fa més de vint, amb 300 euros a la butxaca i va entrar a ERC atret pel discurs integrador de construcció nacional de Josep-Lluís Carod-Rovira. Provenia de Ciutadans pel Canvi i treballava amb Toni Comín. Fa nou anys que va ser elegit regidor a l’Ajuntament de Sabadell. Ara és el portaveu del partit a la ciutat, després de rellevar Juli Fernàndez. Es defineix com una persona crítica i lliure de pensament. Es va manifestar contra la investidura de Salvador Illa i, abans, contra el Quart Cinturó, quan ERC l’havia inclòs en un pacte pressupostari amb el PSC. En aquesta entrevista, feta a l’Arteneu de Sabadell, és molt crític amb la gestió de l’actual direcció. N’assenyala els errors i apunta el camí que la seva candidatura creu que s’ha de seguir.

—Com s’ha gestat Foc Nou?
—Algunes de les persones que ens vam manifestar públicament contra l’acord d’investidura del PSC, i que vam arribar a fer-ne articles, vam veure que hi havia un 45% de la militància que havia votat que no i un 2% més que havia votat en blanc. Per tant, un 47% del partit no estava d’acord amb allò que l’executiva actual –tota, en conjunt– li proposava. Vam fer una reunió i els primers dies de setembre vam decidir que calia obrir aquest espai. Molta gent, de dins i fora, ens deia que havíem de fer alguna cosa per recuperar el rumb.

—Sabem alguns dels noms que formen part de la candidatura: Alfred Bosch, Jordi Orobitg, Joan Puig, Helena Solà. Qui més?
—Com que farem una presentació, m’agradaria que fos la gent que ho digués clarament i hi posés el cos, el rostre i el nom. Sí que puc dir que tenim persones del món municipalista, sobretot de base, a tot el país. A Lleida, a Tarragona, a Girona, a Barcelona, a l’àrea metropolitana, a la Catalunya Central… I quan parlo del país, parlo de la pàtria sencera. També tenim gent del País Valencià, parlem amb gent de les Illes Balears, i ho intentem a Catalunya nord, on malauradament és més complicat. És important que en aquest debat hi pugui ser present tothom.

—Per què dieu que Esquerra no havia d’haver investit Salvador Illa?
—Encara crec en la paraula. Quan dius alguna cosa a l’elector és una encaixada de mans i quan l’elector vota és un contracte. Si tu has dit que eres la garantia perquè Salvador Illa no fos president, que el perill era la sociovergència, no pots fer això que has fet. Hauria estat diferent que prèviament haguessis dit: podré pactar amb el bloc independentista o amb el socialisme. Digueu-me romàntic: el mal que es fa a la política ve d’aquests canvis que la gent no acaba d’entendre. No vull enganyar la gent. Esquerra va dir que era la garantia que no vingués el Borbó a la Generalitat a ser rebut per un president. Després hi ha l’altra discussió de país: quines conseqüències tindran aquests quatre anys, pel cap baix, del socialisme a la Generalitat per a la construcció nacional? M’estimo Esquerra, crec que és clau en aquest país, i penso que aquesta decisió serà molt difícil de revertir per poder tornar a conquerir la confiança de la gent.

—També vèieu insuficient el pacte en si?
—Fa 21 anys que visc en aquest país, prou temps per a aprendre què signifiquen els pactes amb el PSOE. Amb l’espanyolisme en general, però amb el PSOE en particular. L’acord, si el llegeixes, és bo. El problema que és que no és creïble. Una vegada s’ha pres una decisió, hem de treballar perquè passi, però ja sabem què passarà. L’altra part ha de complir el desplegament de l’acord, però tots sabem que no depèn del PSC, que passa per Madrid, i que moltes de les qüestions que hi ha escrites demanen anys. No hi ha garanties. I, després, penso que hi ha qüestions d’estat –d’estat català– com l’autodeterminació, el finançament, la situació d’espoliació fiscal, que no les ha de negociar un partit sol amb un altre, perquè toquem l’os de l’estat espanyol. Aquesta mena de negociacions haurien de ser de país. No de set diputats a Madrid, sinó de tots catorze. Del punt de vista estratègic, és un error. Això havia de ser en el pacte amb Sánchez perquè és allà on es juga el partit.

—Creieu que ERC ha de deixar de pactar per sistema amb el PSOE i el PSC?
—Quan l’altre veu que tu no tens opció, no ets lliure ni fort per a negociar. Puc entendre que s’arribi a acords al congrés espanyol com els que hem arribat amb Sánchez. I en moltes ocasions ens enganyaran i no tota la culpa serà nostra. El problema és que en aquest moment hi ha pocs llocs al planeta terra on ERC no pacti amb el PSOE. M’il·lusionava la idea que veníem a substituir el PSC. Veníem a substituir-lo, no a fer-li de crossa. Hi pot haver pactes puntuals, però no sistemàtics, perquè llavors deixes de tenir sentit com a opció política. A més, hi ha una qüestió de sentit comú que em fa vergonya haver d’explicar: el PSC és actualment el gran partit espanyolista, el gran rival a Catalunya de l’independentisme. No parlem del PSC de Pasqual Maragall, del qual alguns ens sentim orgullosos hereus. Parlem d’un partit que no ha tingut cap mirament a aplicar el 155 i a manifestar-se amb l’extrema dreta. Enfortir aquest partit és un contrasentit. Va ser un error enorme de Junts haver-li donat la Diputació de Barcelona i haver-hi governat en el mandat anterior i és un error ara que nosaltres hi continuem governant. Estic preocupat perquè, després del congrés, què passarà?

—Parleu de l’entrada d’ERC al govern de Barcelona?
—La gent imagina això: l’Ajuntament de Barcelona, que és la capital del país, amb tot allò que significa entrar-hi i, després, la Generalitat. Per aquest camí, no. Perquè llavors és la teva desaparició com a força política. Deixes de tenir sentit.

—Els pactes amb els socialistes són la principal raó que ha desgastat ERC electoralment o n’hi ha més?
—N’hi ha més. El tema nacional és la principal raó per a l’independentisme en general i, evidentment, per a ERC. El fet d’haver perdut la confiança de la gent. Tampoc no ens oblidem que hem tingut la preciosa oportunitat d’haver governat tots aquests anys, i és evident que la gent no ens ha vist com el partit de referència nacional ni com el partit d’esquerres de les grans transformacions. No estic d’acord amb això que alguns diuen que la gent no ens ha entès. La gent t’ha entès molt bé, però el que dius i la manera com ho dius no li agrada. I tria unes altres opcions o quedar-se a casa. No t’has escapat del procés que viu l’esquerra a tot el món, i la socialdemocràcia en particular, que comença a ser percebuda com a part del sistema. És una crisi general en què la dreta i l’extrema dreta van guanyant per golejada en la batalla cultural. Hi ha gent que tot el dia parla de l’extrema dreta i la preocupa que arribi a tenir aquestes quotes d’acceptació popular. Em preocupa molt més per què nosaltres no tenim aquestes quotes d’acceptació. Si hi aprofundíssim, segurament trobaríem la clau per a començar a revertir aquest procés.

—Quina és la clau?
—Aquells que volem representar forces de canvi i transformadores hauríem de ser coherents en la nostra vida. Quan no has treballat mai en el món de la resta dels mortals i has entrat en política de molt jovenet, la política es transforma en una professió. I quan fa dècades que hi ets i parles, per exemple, dels problemes que tenim amb Renfe, amb la R4, la pregunta que molta gent es fa és quantes vegades has agafat tu la R-4. Hi ha molts líders d’esquerres que són molt allunyats de les classes que diuen representar. Hi ha una llunyania en el llenguatge, a l’hora de parlar de temes esotèrics per al conjunt dels mortals, amb paraules estranyes i discursos que tots repeteixen de la mateixa manera. Els nostres veïns ràpidament detecten que no parles amb el cor sinó a partir d’un guió. Tots parlen igual, es vesteixen igual, entren en problemes que no són els centrals de la gent. Les esquerres no hem vingut a ser políticament correctes, hem vingut a corregir la política. Quan fa nou anys vaig entrar de regidor, un moment emocionant per mi va ser sancionar les elèctriques que tallaven la llum a la gent. D’això es tracta, que la política torni a tenir poder sobre el sistema i que no estigui sotmesa a les regles del mercat. Deia Pepe Mujica, que per a mi és un referent, que per guanyar-se el cor de la gent primer has de deixar que la gent guanyi el teu cor. A ERC també hem caigut en aquesta mena de pecats. La gestió per la gestió, ja ho hem vist, no té sentit. Es confonen els càrrecs amb el poder. Tu pots tenir tots els càrrecs, com els teníem ara, però el poder real és una altra cosa.

—Dieu que Oriol Junqueras no pot liderar la nova etapa. Nova Esquerra Nacional també té persones que hi han tingut responsabilitats. On fixaríeu el límit de la renovació?
—Tothom té el dret de presentar-se i de dir que se sent útil per al partit. No hi ha res personal contra ningú, això ho vull deixar clar. La lectura que en fem, a partir de les dades de tot un cicle electoral, és que les persones que ens van donar els millors resultats de la història no gaudeixen de la capacitat perquè la gent hi torni a confiar. Pots guanyar un congrés, però el fet transcendent és com et tornes a guanyar la ciutadania. Com tornes a cosir l’espai independentista? Com tornem a ser creïbles per la part del nostre poble que no se sent representada? No és pas qüestió de fer fora ningú, sinó que noves persones tinguin la possibilitat de fer aquesta reconnexió i regeneració del partit. Hi ha gent que m’estimo molt a les altres dues llistes, però passa que tenim visions diferents sobre la manera d’ajudar el partit i el país. Hi ha hagut moments heroics, moments per a la història pels quals hem d’estar eternament agraïts, però ara ha d’entrar aire, obrir les finestres, gent nova, nous perfils, nous discursos, noves oportunitats de reconstruir la confiança de l’electorat. Hi ha gent que té por de repetir el procés del 2008. Jo no hi era, no sé què va passar, però per a molts companys és com un trauma molt present. Ho veig molt diferent, és una oportunitat democràtica preciosa. Quan s’acabi el congrés, tots ens necessitarem, segurament en llocs diferents. Hem de recosir el partit i la societat.

—El canvi de dirigents pot ajudar a refer la unitat estratègica independentista?
—Crec que sí. De fet, la gran majoria de dirigents d’allò que denominem procés, o que hi han tingut responsables importants, ho han admès. Toca aquesta renovació per a poder tenir l’oportunitat de reconstruir.

—Què implica prioritzar l’estratègia independentista? Canviar les aliances? Refer també l’estratègia d’eixamplar la base?
—Eixamplar la base vol dir créixer en suport popular. És l’objectiu de tothom. Però he de créixer perquè els ciutadans d’aquest país entenen que la proposta independentista d’Esquerra és la millor, no perquè comenci a desdibuixar-me, a deixar de ser allò que sóc. Perquè llavors ja no et reconeixen ni tan sols els teus, i es donen de baixa militants i et deixa l’electorat. Vam dir que si l’estratègia d’eixamplar la base no sortia bé, per respecte intel·lectual –va ser l’expressió que va usar Joan Tardà, concretament– l’havíem de revisar. Després d’això que ens ha passat a les municipals, a les generals, a les catalanes i a les europees, és evident que no ha funcionat com volíem. Si continuem encara aprofundint en aquest camí, arribarà un moment que no ens reconeixerà ningú. Has de saber per què et vota la gent. Al batxillerat, tens matèries obligatòries i optatives. Està molt bé que tinguis bona nota a les optatives, però no aprovaràs si no passes el tall de les obligatòries. De vegades ens concentrem molt en matèries optatives i no en les obligatòries. I també cal aquest canvi de lideratge perquè, en política, la condició humana és fonamental. Més que d’intel·ligència política, tenim un problema d’intel·ligència emocional.

—Expliqueu-vos, si us plau.
—La política és emoció. No sóc votant de la CUP. Hi puc coincidir en alguna cosa, no li compro el marc ideològic, però som companys de viatge. No sóc votant de Junts, no faig meu el marc mental de Junts, però som companys de viatge. Després de dècades, hem tingut un president republicà, el president Pere Aragonès, amb els vots de la CUP i de Junts. No ens van votar ni el PSC ni els Comuns. Com és possible que, tenint el 52% dels vots, més de 70 diputats, perdéssim aquestes aliances? Perquè la primera aliança que vam perdre va ser la CUP, i era clau, perquè Junts i Esquerra no sumaven 68. A partir d’aquí comença el greu problema que tenim. Sé que Junts va arrossegar els peus amb la investidura i que no sempre es comporta com esperem, i és criticable això que fan. Ells també han d’entendre i acceptar que de vegades poden manar ells, però algunes altres vegades també podem manar nosaltres. Quan arribem a la república ja serà la batalla final, no? Mentre no hi arribem –i això és el que diferencia les nacions de les que no ho són–, hi ha qüestions que són d’estat. Necessitem estadistes, gent que tingui clar qui són els veritables companys de viatge i qui no. Tothom sap per què va caure el govern d’ERC. Per molts errors, segur, i també hi hagut encerts i coses que han sortit regular. Però és que has canviat de companys de viatge i t’han deixat a l’estacada per no sé quina història del Hard Rock. I per què ja no és un problema per als Comuns? Perquè en el fons és una qüestió d’obediència nacional. S’ha d’entendre, existeix i és legítim: els Comuns fan el paper que fan en aquest país, amb el PSC i amb el PSOE a Madrid. La pregunta que s’ha de fer Esquerra és: volem ser uns Comuns – deixa’m fer una caricatura– amb barretina? Jo no. Vull que siguem el gran partit socialdemòcrata, en el meu cas d’esquerra radical, clarament independentista.

—Us acusen de ser una candidatura subordinada a Junts. Què hi responeu?
—Que no, que som gent lliure. Els que em coneixen a mi, Alfred Bosch, Helena Solà, Jordi Orobitg, que són els més coneguts que han sortit –ja en sortiran més– saben perfectament que no és així. Quan les esquerres s’equivoquen és quan intenten deshumanitzar o caricaturitzar l’adversari. Perquè jo podria dir que les altres dues candidatures són subordinades al PSOE, perquè són els que hi han pactat a tot arreu del planeta Terra. Però no ho diré. Són companys del meu partit que creuen que aquella és la millor estratègia. I nosaltres som uns altres companys que creiem que no. No hem d’entrar-hi perquè és quan comença la caricaturització i, èticament, s’ha de tenir més alçada política.

—Per què ha passat un cas com el dels cartells dels germans Maragall?
—Hi ha una frase d’Eduardo Galeano que diu que si vols ser com ells i fas com ells, ja ets ells. Esquerra és un partit de gent honesta i sempre hem defensat una altra manera de fer política. Hi ha companys que s’han equivocat molt, moltíssim, i que han fet un mal enorme a la reputació. Caldrà saber exactament fins on arriba aquest mal. Una cosa és fer campanyes sense logotip, simpàtiques, com el Free [Junqueras], o fins i tot les sardines. Em sembla una ocurrència. Però els cartells són una altra cosa. Jo no enviaria mai uns mariatxis a uns companys de viatge a cantar “La cucaracha”. La pregunta és si a mi m’agradaria que m’ho fessin. Oi que no? També hi ha els bitllets de Laura Borràs, el ninot de Junqueras, coses de les quals no vull saber res. Em costa molt de creure que ningú no en sabés res. Si ho sabies, eres còmplice i quedes inhabilitat. Si no ho sabies, això parla també malament de la teva gestió. En sabem coses majoritàriament per la premsa i no per on toca. Sabem que hi ha intervingut molta gent. Per a un partit amb la història impol·luta d’ERC això és greu.

—N’hi ha prou amb els quatre expedients que hi ha oberts a la comissió de garanties d’ERC? Tan sols el militant de l’Anoia pot acabar expulsat.
—S’ha de netejar tot. Tots els responsables, per activa o per passiva, han d’assumir les conseqüències dels seus fets i actes.

—Haurien de plegar?
—Aquells que van habilitar campanyes d’aquest nivell han de plegar i ser expulsats, sens dubte. És que és intolerable la vergonya que passem, per aquestes sigles de les quals estem orgullosos, de la història i de tot el que hem fet. No s’hi val. No hi ha cap organització política vacunada contra les males praxis i la corrupció. Hem de tenir sempre les defenses molt atentes perquè no ens passi. Controlar i controlar-nos quan algun company o companya té la temptació de fer coses perquè no sé quin guru sortit de no sé quina facultat diu que això ens aportarà no sé què. No. Prefereixo no tenir tants vots que ser mort. A mi em va passar quan em vaig definir contra d’alguna qüestió que va decidir el meu partit per pactar un pressupost amb el PSC. Algú em va dir que no era gaire intel·ligent perquè quan et mous, en un partit, hi ha un risc. Però jo puc sortir al carrer i tothom sap què pensa en Gabriel i que s’ha mantingut.

—Abans parlàveu de recosir el partit l’endemà del congrés. Ho haurà de fer la candidatura guanyadora.
—Tenim la humilitat de poder incloure tots els plantejaments que hi ha sobre la taula i que tindran un suport considerable de la militància, com va passar amb la consulta. És evident que l’executiva sabia aquella nit que estava tocada perquè un 47% no l’havia acompanyat i no va sortir a fer focs d’artifici. Aquells que guanyin el congrés hauran de tenir la intel·ligència estratègica i emocional per a reconstruir les confiances internes, dialogant i arribant a acords. Si nosaltres fóssim la candidatura guanyadora, animaria els qui hi hagués al capdavant a posar-nos a treballar immediatament amb les altres dues. Seria estúpid no ser conscient del capital que hi ha.

—D’aquí al 30 de novembre, podríeu arribar a un acord per fusionar-vos amb una altra candidatura?
—Parlarem i dialogarem amb tothom. Això no és qüestió de cadires, és qüestió de principis. Hi ha tres o quatre principis innegociables que són les línies mestres del projecte de Foc Nou. El nom és molt clar i evident. Amb tots aquells que hi pugui haver acords en aquestes qüestions, oberts a parlar-hi, sempre. Per tant, tot és obert abans del dia 30, després del dia 30 i en els diferents moments del calendari. Hi ha un moment de recollida d’avals i després hi podria haver negociacions. I si cap de les candidatures no supera el 50% dels vots, hi haurà una segona volta amb les dues més votades.

—Si vosaltres, en aquesta hipòtesi, no fóssiu la primera ni la segona opció, demanaríeu el vot per a una de les altres i hi pactaríeu?
—Penso que serem una de les dues, perquè hem d’apel·lar a aquest 45%, al militant de base sense càrrecs, a gent que paga la quota religiosament perquè té una estima molt profunda per aquestes sigles.

—Sempre parleu de tres candidatures, no de quatre. Creieu que el Col·lectiu Primer d’Octubre no aconseguirà els avals? Heu provat d’arribar-hi a un acord?
—Hi anem parlant. No diré a ningú si té el dret de presentar-se o no. Tothom és lliure i segurament hi ha matisos que són importants. Nosaltres no representem cap col·lectiu que no sigui el col·lectiu de gent que ens vam significar amb el no públicament, i tenim trajectòries de treball al partit i a les ciutats on hem fet municipalisme. Al final, si ningú no arriba al 50%, allò que queda fora és important. Si hi ha gent de les altres tres candidatures que està d’acord amb els quatre plantejaments bàsics que hem fet, si això no és una qüestió de cadires, per què hem d’anar separats? Estem disposats a parlar amb tothom. Ens coneixem de fa molts anys, tots. Estan disposats a totes les opcions, fins i tot podrien fusionar-se les dues candidatures oficialistes. Deixeu-me dir-los oficialistes: són gent que surt del pont de comandament actual del partit, amb incorporacions. Tot passa pel programa. Les persones són el resultat, després, de l’acord. Perquè hi has de posar gent que pugui encarnar el programa.

—La pre-candidatura Nova Esquerra Nacional proposa que el president del partit o presidenta no sigui el candidat a les eleccions catalanes. Hi esteu d’acord?
—Ara parlaré per mi, no com a portaveu, perquè és una discussió viva. Vaig participar en el procés de “diàleg intern” a Esquerra, i vaig suggerir que havíem de poder diferenciar els càrrecs de govern i institucionals dels càrrecs de conducció política del partit. Si són les mateixes persones les que han de prendre acords que tindran alguna mena d’influència en la seva vida quotidiana, no són del tot lliures, estan condicionades. Crec que la direcció ha de tenir el gruix de persones alliberades de càrrecs tècnics o polítics en les administracions. Si no, les posicions estan afectades per qüestions personals. Entrar o no en un govern afecta sous, treball. Jo seria més defensor d’un sistema en què el candidat a la presidència sigui un i el president i els càrrecs dels partit uns altres. I si el president del partit vol presentar-se a les eleccions, ha de deixar un càrrec per exercir-ne un altre. L’acumulació de barrets no m’agrada ni en la política municipal ni en la nacional. Per poder fer bé coses, has de tenir una funció clara. Aquesta és la teva responsabilitat i ja està.

Nexus (Grup 62), el llibre de Yuval Harari sobre la intel·ligència artificial i la història de les xarxes d’informació, es presenta aquests dies. Harari, aclamat filòsof i historiador israelià, ha venut quaranta-cinc milions d’exemplars d’obres anteriors (Sàpiens, Homo Deus, 21 lliçons, etc.) en seixanta-cinc idiomes, inclòs el català. Ahir l’autor, que fa ronda pels Estats Units, va presentar aquest llibre de 691 planes en la versió en català (traduït per Núria Busquet) i en castellà en una conferència de premsa en línia atesa per més de cent periodistes, inclosos mitjans catalans, sud-americans i espanyols. Feta a dos quarts de sis de la tarda per adaptar-se als horaris de banda i banda de l’Atlàntic, la conferència de premsa va durar una hora i va permetre una quinzena de preguntes, enviades per escrit i filtrades pels editors de tantes que n’hi havia.

Les preguntes es van centrar sobretot en la segona part del llibre (la que tracta sobre la intel·ligència artificial) i la tercera (com afecta la IA la democràcia i la dictadura). La primera part, la que parla de la història de la informació (taules d’argila a l’edat antiga, premsa a la moderna, etc.) gairebé no es va tocar, cosa que hauria fet feliç Dennis Duncan, crític del New York Times que troba aquesta part feixuga, mentre celebra que algú com Harari sintetitzi com ningú els riscs, perills i avantatges de la IA.

I, efectivament, ahir Harari va desplegar idees-força del seu llibre d’una manera elegant i sintètica. Per exemple, com és que tenim les tecnologies de la informació més potents de la història i s’ha trencat el diàleg entre nosaltres? “Això em pregunten aquí als Estats Units, on la gent cada vegada parla menys els uns amb els altres.” O, per exemple, que no és que la gent aboqui odi a les xarxes, sinó que l’odi sigui promogut. El problema, deia Harari, no és la llibertat de l’usuari per a escampar mentides, fins i tot odi (“la gent en general, pot mentir a la plaça. I la gent té el dret de ser estúpid”), sinó que Facebook, Twitter i alguns altres hagin vist que nosaltres dediquem més temps a llegir, compartir i comentar notícies d’odi que no pas notícies sobre la compassió. “I com que ells fan negoci amb el nostre temps (podran vendre més productes, podran saber més dades nostres si estem quaranta minuts a Twitter i no pas deu), ells promouen l’odi. No cerquen l’odi, sinó els diners.

Podeu comprar Nexus. Una breu història de les xarxes d’informació des de l’edat de pedra fins a la IA, de Yuval Harari, a la Botiga de VilaWeb

A la conferència de premsa no va sortir, però és molt il·lustratiu l’exemple que l’israelià Harari escriu al llibre sobre la neteja ètnica de budistes contra musulmans que va haver-hi a Myanmar, que els algorismes de Facebook no solament no van frenar, sinó que van multiplicar: el 50% dels vídeos d’un fanàtic budista en concret, molt influent, i finalment jutjat, no van ser vists per seguidors, sinó per espectadors de pas, a qui s’apareixia el vídeo just després de veure’n un de seu. L’algorisme l’enviava. Era la manera que Facebook tenia que ens quedéssim més estona a la xarxa. El problema és que centenars de milers de musulmans van ser expulsats de casa, milers assassinats i milers violats, basant-se en mentides i falses acusacions, com les del monjo, que van encendre les masses.

A Harari, alguns li critiquen la idea que la IA ens deixa sense control, però ahir la va defensar amb força. “La IA deixa els humans sense control, i decideix pel seu compte, cosa que no passava amb la impremta o les tecnologies precedents. La bomba nuclear no decidia quan caure i a on? Però la IA pot prendre decisions per si mateixa”, com ara què es veu, i en quin ordre, als murs de Facebook. Aquesta IA independent dels humans és central en Harari, i font de titulars extrets del llibre, que alguns critiquen per apocalíptic i alguns altres elogien per sintètic. “Parlem del possible final de la història humana. No el final de la història, sinó el final de la part dominada pels humans”, diu a la pàgina 309.

Una altra idea de Harari és que no sols hem de patir per allò que les màquines faran pel seu compte, sinó per què faran els humans complint ordres de màquines. Al llibre, posa l’exemple d’un jove detingut per haver provat d’assassinar la reina d’Anglaterra, animat per un bot d’internet. El jove, tímid, volia impressionar Sarai, una noia que havia conegut per internet. Però Sarai era un bot d’intel·ligència artificial. Una màquina que parlava amb el jove. Més de 5.000 missatges entre tots dos, molts dels quals sexualment explícits. Doncs a la conferència de premsa, Harari va admetre el poder de seducció que troba en els relats creats pel ChatGPT, relats que, tot i ser farcits d’errors, són convincents i amb sentit. “I tot just som a l’estadi de les amebes. Imagineu-vos què podran fer no les amebes de ChatGPT, sinó els Tyrannosaurus rex que tindrem d’ací a deu anys. La quantitat de mites, històries i llegendes que llegirem i seran escrites per màquines, no per humans. I l’impacte que pot tenir això en les societats.” L’impacte de màquines actuant pel seu compte.

Aquesta visió un punt catastrofista de Harari, resumida en aquesta crítica a The Guardian (“Apocalipsi IA”) va ser explicitada ahir en els detalls sobre com a l’Iran, gràcies a la IA, pot detectar en segons quines dones no porten el vel pel carrer (fins i tot quines conductores no porten vel dins el cotxe) i enviar-los SMS en segons indicant que aturin el cotxe i en surtin. “Hi ha un potencial totalitari en la intel·ligència artificial”, deia Harari.

Però ahir aquesta visió es va intentar compensar amb uns minuts finals dedicats a l’optimisme, que va donar titulars com aquest: “La IA podrà salvar un milió de vides l’any”, gràcies als cotxes autoconduïts, que s’estalviarien els errors humans. O “la IA millorarà l’atenció sanitària del planeta”, perquè amb un cop de telèfon zones remotes accediran a metges en línia, molts dels quals seran intel·ligències artificials en línia.

Elogiat per haver estat capaç de divulgar idees complexes de manera original, i que enganxa, alguns també li critiquen excés de titulars. Ahir, per exemple, Harari va unir Donald Trump i Karl Marx, perquè, segons ell, tots dos tenen la visió cínica que els humans només ens movem pel poder. I que no sols l’extrema dreta, sinó també l’extrema esquerra, tenen l’objectiu de destruir la confiança en les institucions. “La dictadura es basa en el terror; la democràcia en la confiança. Si deixem de confiar, cauen les institucions i apareix la dictadura.” I, tant en els texts de Marx com en els de Trump, ell hi veu aquesta destrucció de la confiança entre nosaltres, com les xarxes també fan: “Putin, Maduro, Netanyahu, que són persones a qui només interessa el poder.”

Harari creu que la democràcia no és anar a votar cada quatre anys (“Com demostra Veneçuela, o Corea del Nord, votar cada quatre anys no et fa democràcia”). Per ell, la democràcia és un debat, un diàleg entre nosaltres, que permet el mètode de tria i error, veure i assenyalar problemes, resoldre’ls. I en això de crear debat la tecnologia és clau. “Per tenir democràcies grans, necessites tecnologia. Abans de la impremta el diàleg entre nosaltres, l’intercanvi d’idees, no era possible a gran escala. Només ciutats-estat podien aspirar a la democràcia, podien parlar entre ells. No hi va haver grans democràcies fins que la impremta no va permetre de circular idees i debat a gran escala.” Ara la IA podria fer això mateix. “No podem separar tecnologia i democràcia perquè van plegats.”

Harari és partidari que les grans tecnologies dediquin un 20% a fer les xarxes més segures. “Oi que no deixaríem que es venguessin cotxes sense frens? Doncs les xarxes també han de ser segures”, i no deixar que l’odi, les mentides i les notícies falses siguin el model de negoci de les grans empreses. “Però les grans empreses són en una mena de cursa armamentística, a veure qui arriba abans. Primer fem que el cotxe corri molt. I posem-lo en circulació. Després ja vindran els frens. És summament perillós.”

Harari, per anar acabant, veu Silicon Valley amb una mirada ingènua, que ens fa creure que arribarem a la veritat mitjançant la informació. I ell creu que no. Harari creu que la veritat no és informació. “La veritat requereix diners, temps i esforços. Diaris, premsa lliure, acadèmics i universitats. En canvi, la mentida es barata. No cal contrastar-la. S’escriu en un moment i s’escampa de pressa. Per això la premsa –deia Harari– teniu un gran potencial per a protegir o destruir la democràcia. I grans dictadors, com Lenin o Mussolini, van ser periodistes.”

Un apartat final sobre la relació entre filosofia i IA (“la pregunta purament teòrica de què és pitjor, matar un avi o dos nens, ara s’haurà de resoldre pels cotxes que s’autocondueixen. Per tant, els filòsofs, no tan sols els enginyers, tenen un paper a l’hora de dir com es dissenya el cotxe”) va tancar una hora de conversa amb Harari, filòsof, historiador i divulgador, també de paradoxes: “Com és que tenim les tecnologies de la informació més potents de la història i s’ha trencat el diàleg?”

A l’illa de Papua, dividida entre Indonèsia i Papua Nova Guinea, hi ha algunes de les últimes tribus del món amb què s’ha establert contacte. De fet, hi ha qui assegura que encara n’hi ha d’amagades entre les denses jungles tropicals. La dificultat d’accés als poblats i la tendència reclusiva d’aquestes cultures són el motiu d’aquesta situació, que fa que, si la major part del planeta ha avançat més o menys alhora, unes quantes tribus han viscut aïllades en una època diferent.

La província indonèsia d’Alta Papua és la llar d’algunes d’aquestes tribus. N’hi ha una, la dels dani, especialment coneguda per la indumentària vistosa i unes tradicions esfereïdores. Les fotografies dels dani omplen pàgines de revistes i enciclopèdies. Els homes duen bàsicament una sola peça, la koteka: una planta seca de forma cònica i allargada que cobreix el penis. També els pots veure amb un gran ullal de porc senglar travessant-los el nas. Les dones, en canvi, porten una faldilla feta amb palla i amb els pits descoberts. En aquestes imatges d’arxiu es veuen com llueixen pintures per tot el cos. A més, els textos que les acompanyen asseguren que són caníbals, que amaguen mòmies secretes i que a les dones els tallen una falange cada vegada que perden algun familiar.

Un poblat dani ensenya una celebració tradicional.

Això no obstant, els dani, que van ser “trobats” per primera vegada el 1938 utilitzant només eines de fusta i, a tot estirar, de pedra, han tingut contacte continuat amb el món exterior dels anys seixanta ençà. Així doncs, què hi ha d’actual en totes aquestes afirmacions? Quina és la situació real d’aquests poblats avui dia? Com que trobava tan poca informació per internet, vaig pensar que la millor manera d’esbrinar-ho era anar-hi i viure-ho en primera persona.

L’única manera d’arribar fins a Wamena, la capital d’Alta Papua, és amb avió. Quan vam aterrar, juntament amb un company viatger, en Marc M. Quesada, ens va sorprendre veure que s’hi celebrava un festival cultural. Molts turistes, la majoria afeccionats a la fotografia, s’hi havien traslladat en aquelles dates amb la intenció d’immortalitzar aquelles curioses tribus que s’ajuntaven una vegada l’any per mostrar les seves tradicions. Els espectacles, tot i que molt interessants, no mostraven la realitat del segle XXI. Per aquest motiu, l’endemà mateix vam carregar les motxilles a l’esquena i vam començar una excursió de quatre dies per endinsar-nos en els poblats dani de les muntanyes, allà on només es pot arribar a peu.

Uns homes dani descansen entre espectacle i espectacle.

L’última koteka de Baliem

A la rodalia de la vall del Baliem només hi ha un individu que porti la vestimenta tradicional de la regió. Això ens ho havien dit en uns quants poblats. Era en Yusup, un dels homes més vells i, aparentment, l’únic que portava la koteka quotidianament. La veritat era que, caminant per la vora del riu ens havíem trobat un altre home vestit de la manera tradicional, però el fet que només conèixer-nos ens demanés si li volíem fer alguna fotografia (en canvi de diners, és clar), confirmava que en Yusup era certament l’únic dani que duia la koteka perquè era com es volia vestir, i no per si tenia la sort de trobar-se algun turista amb qui rascar alguna rupia.

En Yusup és l’últim dani que va vestit veritablement amb koteka.

En Yusup estava content de conèixer-nos i es veia tranquil amb la seva vestimenta. Era especialment baixet, com eren històricament tots els dani. Amb prou feines devia arribar al metro i mig d’alçada. La pressió social de ser l’únic de tot el poblat que no duia pantalons i samarreta no semblava pas afectar-lo i fins i tothom podria pensar que n’estava orgullós. Quan era petit, tothom vestia amb koteka. Ara ell era l’únic. Quan ell ja no hi sigui, aquesta realitat s’haurà perdut per sempre.

El cor dels dani

A les profunditats de la vall del Mugi, un afluent del Baliem, hi ha un poble encastat en un altiplà, envoltat de muntanyes, salts d’aigua i precipicis. No hi ha carreteres, ni cotxes ni motocicletes. És Yogosem, un dels pocs reductes dani que roman desconnectat.

Un home talla llenya a Yogosem.

Ens va costar tres dies d’arribar-hi a peu. L’encarregat de donar-nos la benvinguda va ser un home amb un rifle penjat de l’espatlla: l’Isha. Ens el vam trobar en un rierol mentre ens refrescàvem després d’haver fet un gran ascens, fins a 2.600 metres d’altitud. Tenia un somriure d’orella a orella i estava encantat de veure’ns. Tant, que es va oferir per acollir-nos a casa seva. Els dos últims quilòmetres ja els vam fer amb ell.

Els honais són les cabanes tradicionals dels dani. Són fets amb fusta i palla, tenen una forma circular i una sola porta molt petita, sense finestres. Si bé els dani ja comencen a substituir-los per edificis més moderns, en els poblats es fan servir per cuinar o per fer vida social. A Yogosem hi havia moltes famílies que els usaven, encara, per dormir.

Un munt de honais a Papua.

Els vestits eren moderns, hi havia plaques solars i bateries per a tenir un mínim d’electricitat i, fins i tot, algun telèfon mòbil, però gens de cobertura. S’hi feia una vida completament agrària i semblava relativament contemporània, però amb alguns trets que la diferenciaven.

Per exemple, els papers de gènere. Històricament, els homes dani eren els encarregats de protegir la família i el poblat. Eren guerrers, i aquesta era la funció principal que tenien. Les dones, en canvi, havien de tenir cura de casa i del camp per tenir menjar. Avui dia ja no hi ha guerres tribals, però continua essent la dona que cada dia se’n va a collir patates, i l’home, en general, es dedica a tallar llenya, ocasionalment caçar alguna peça, si bé no hi ha gaires animals per les muntanyes, i fer petar la xerrada amb els altres homes. A primera hora del matí i al vespre és quan es cuina, i se n’encarrega la dona.

En Potac, un home de Yogosem, amb la seva filla petita.

La realitat és que fa només seixanta anys aquestes famílies vivien a l’edat de pedra. Hi ha arribat molts canvis tecnològics, però els culturals i socials tenen un ritme molt més lent. Són canvis estructurals que demanen molt més temps. Així doncs, per exemple, la gastronomia i la litúrgia entorn dels àpats continuen essent les de la prehistòria.

Els menjars són extremadament monòtons. S’alimenten únicament d’una patata força insípida que es diu ubi. La fan al caliu, posant-la al costat del foc, sense condimentar. Al matí, al migdia i al vespre. De tant en tant, pot ser que facin uns espinacs bullits o una espècie de carxofa allargada. I, en dies molt assenyalats de l’any, els pobles celebren la festa del porc, en què sacrifiquen aquest animal, l’únic que crien, en cuinen la carn i la reparteixen a tota la comunitat.

Uns nens juguen a pilota al capvespre.

Els àpats són socials, però alhora no ho són. Mengen junts, en un honai, però amb prou feines hi ha conversa. De fet, ni tan sols es posen en cercle o mirant-se els uns als altres. Menjar és, senzillament, això: menjar. No hi ha plaer ni valor afegit, és pura subsistència.

Probablement és qüestió de temps que això canviï. Tenen les condicions per a poder plantar uns altres productes i tenir cura d’uns altres animals com gallines, però encara no hi troben cap valor i per això no canvien res. Tanmateix, els més petits cada vegada tenen més contacte amb unes altres fonts d’informació i sí que van adquirint curiositat per la gastronomia.

El fill de l’Isha va caçar un gran rosegador a la selva.

El nebot de l’Isha, un nen d’uns nou anys que es diu Irio, no es desenganxava del meu costat. Em demanava de veure les fotografies del telèfon, i cada vegada que en veia alguna d’un plat mediterrani em cridava perquè la hi ensenyés i li expliqués què era.

Les tradicions que perduren

En el honai de l’Isha vèiem el dia a dia de la família. A la nit, quan la dona tornava de collir patates, era quan tots es retrobaven. Va ser en aquell moment quan ens van voler ensenyar amb orgull algunes de les seves tradicions. Amb una fusta partida, una pedra i fent fricció en un foguer, ens van encendre un foc en un tres i no res, sense necessitat d’encenedor, electricitat ni llumins.

L’Isha ensenya orgullós com encén foc.

També ens van voler mostrar la fulla d’una planta. Amb gests ens indicaven que era per a netejar-se i per la seva aparença rugosa semblava que podia ser una esponja. Quan la vaig agafar per veure-la de més a prop, vaig adonar-me ràpidament que allò no era cap esponja natural. La picor que vaig sentir segons més tard m’ho va demostrar. Era una ortiga autòctona.

Amb destresa, la dona de l’Isha es va començar a fregar les cames amb aquella fulla. Al cap d’uns minuts, li havia fet reacció i tenia tota la pell plena d’erupcions cutànies. Ens van explicar que ho feien després d’haver caminat o treballat moltes hores, quan tenien les cames cansades.

És tradició entre els dani ortigar-se les cames.

Un dels honais de la família era dividit en dos. En una part, hi feien vida ells i hi menjaven. Però a l’altra hi guardaven alguns dels porcs que criaven, amb la mare i els porquets separats. Com ells, els alimentaven de patata i espinacs.

Allà vam veure fins a quin punt era important el porc en la vida i la cultura dels dani. Bàsicament, és l’única font de proteïna que tenen, però no és l’únic ús que els donen. Són primordials, també, per a les cerimònies, i alhora com a moneda de canvi. Per això, com que és la possessió més important, també és un reflex de la categoria social de la família. En tenen cura amb gran afecte i hi tenen una relació especial. Per això els tenen dins de casa, per protegir-los de possibles depredadors. Fins i tot hi ha qui diu que hi ha hagut garrins alletats per dones dani.

El porcs és l’animal més important dels dani.

Això sí, allò que els alimenta, literalment i figuradament, és la patata. No solament és el seu aliment principal, sinó que també es dediquen a vendre’n a Wamena, juntament amb alguna altra verdura. Fan servir una avioneta que aterra dos cops el mes en una diminuta pista d’aterratge d’herba al centre del poblat. Aquesta és la seva connexió principal amb el món més enllà de la seva vall.

Canibalisme i mutilacions

Hi ha fonts que asseguren que els dani eren caníbals. Diuen que, quan participaven en batalles amb els seus veïns, se’n menjaven certes parts del cos per absorbir l’ànima i les habilitats de l’adversari. També feien pols els ossos i els escampaven pel territori dels enemics com amenaça.

L’Isha mostra les armes que guarda de l’època guerrera.

La pràctica de mutilar els dits de les dones com a senyal de dol es va eradicar amb les lleis d’Indonèsia i, sobretot, amb l’adopció del cristianisme. Ens ho va explicar Isha mateix: “Amb el cristianisme, es van acabar les guerres i els dits tallats.”

En aquestes muntanyes, a cada poble hi ha una capella, i el diumenge s’hi fa missa. Tothom sap qui és Jesús i són gent molt creient. Independentment de la religiositat de cadascú, la feina que han fet els missioners cristians per transformar la vida de la gent ha estat veritablement efectiva.

La lectura tot just ha arribat aquest segle.

Entre els més grans encara es poden veure homes plens de cicatrius de guerra o amb un forat al nas, on portaven l’os de porc senglar, a més d’algunes dones mancades d’algunes les falanges. El canvi s’ha fet en molt poc temps, i la generació més vella ho ha viscut tot en primera persona.

Una tradició que encara es manté plena de misticisme és la de les mòmies. Es calcula que n’hi ha vuit avui, si bé els estrangers tan sols en poden visitar dues. Les persones momificades solien ser grans líders o guerrers. La seva vida notable els atorgava el privilegi de mantenir-se pràcticament eterns. El procediment requereix molta constància. Cada dia els fumen a sobre d’un foc i els unten amb un ungüent de plantes de la regió. Algunes de les mòmies poden arribar a tenir tres-cents anys.

El poble de Yogosem és dividit per una rudimentària pista d’aterratge per a avionetes.

De mica en mica, la vida als poblats d’aquestes muntanyes va canviant. Encara avui, visitar-les és un honor. Les koteka, els honai i algunes de les tradicions i cerimònies dels dani tenen els dies comptats. Allò que encara ara és una realitat en pocs anys esdevindrà folclore popular reservat a espectacles turístics. No és agosarat, doncs, d’assegurar que és en aquestes muntanyes on es pot veure la cultura que evoluciona més de pressa de la història.

The Washington Post · Robyn Dixon

Els Estats Units han acusat la directora de la televisió estatal russa RT de ser una figura clau en les “operacions de desinformació” de Rússia.

I ella n’està orgullosa.

Margarita Simonian diu que rep les ordres directament del Kremlin, i ho descriu com una operació informativa encoberta i amb tàctiques de guerrilla contra els Estats Units. En unes declaracions a la televisió estatal russa diumenge passat, es va riure de Washington pels seus esforços per eliminar RT i va contradir les anteriors negatives del Kremlin sobre presumptes operacions a l’estranger.

Simonian, que va viure amb una família nord-americana a New Hampshire durant l’adolescència als anys noranta i parla un anglès excel·lent, és coneguda per la seva retòrica punyent i una propaganda efectiva. Fa poc, es va burlar dels interrogatoris a treballadors de RT per part de les autoritats nord-americanes, que intentaven de demostrar un vincle entre les activitats del canal i el Kremlin. “La cosa que més els interessava era si rebia les ordres del Kremlin. Escolteu, camarades, què creieu, que rebo les ordres de la CIA?”, va dir dirigint-se a les autoritats dels Estats Units. I va continuar: “D’on més hauria de rebre ordres si dirigeixo un mitjà de comunicació estatal rus finançat per l’estat?” I la cosa no es va quedar aquí: “Preneu-ne nota. Tots els treballadors de RT i la redactora en cap només obeeixen les ordres del Kremlin! Totes les altres ordres són paper de vàter!”, va ironitzar.

La setmana passada, el Departament de Justícia dels Estats Units va imputar dos treballadors de RT –anteriorment conegut com a Russia Today– acusats d’un emblanquiment de diners relacionat amb una operació que presumptament consistia a  pagar gairebé 10 milions de dòlars a influenciadors de dretes nord-americans perquè distribuïssin la propaganda del Kremlin. Una operació que sostenen que forma part d’una campanya russa més àmplia per a afavorir l’elecció del candidat presidencial preferit del Kremlin, Donald Trump, i per a minar el suport nord-americà a Ucraïna.

Simonian també va explicar que hi havia agents del Kremlin que treballaven de manera encoberta a països occidentals com els Estats Units. “Hem organitzat uns quants projectes. No diré si són els projectes pels quals els Estats Units ens acusa o uns altres.”

La setmana passada, el Departament del Tresor va imposar sancions a Simonian, a qui va descriure com una figura central en els esforços d’influència maligna del govern rus. També contra vuit treballadors de RT, un ex-funcionari del Kremlin i dues empreses més. A més, les autoritats nord-americanes van tancar trenta-dos dominis d’internet.

Aquestes accions es van dirigir contra unes quantes operacions de desinformació importants, entre les quals, el projecte de RT i un altre amb el nom en clau “Good Old USA Project”. Aquest segon sembla que formava part d’una operació russa, anomenada Doppelganger, prèviament publicada a The Washington Post, i coordinada pel cap adjunt del personal del Kremlin, Serguei Kirienko.

Simonian, que també dirigeix les agències de notícies Rossia Segodnia i Sputnik, és una figura central en l’operació global de desinformació del Kremlin, que té un paper crucial en l’estratègia de confrontació híbrida de Rússia amb Occident. Segons el govern nord-americà, aquesta operació està dissenyada per causar divisions als Estats Units i els seus aliats, minar la democràcia nord-americana, perjudicar els interessos del país, afavorir Trump i afeblir el suport occidental a Ucraïna.

Simonian tenia tan sols 25 anys el 2005, quan va ser nomenada directora de Russia Today. Anteriorment, havia estat reportera del Kremlin en una cadena de televisió local. El seu ascens vertiginós és notable en una nació on poques dones han arribat tan alt, especialment si tenim en compte que Simonian, segons la seva biografia oficial, és filla d’un reparador de neveres de la ciutat meridional de Krasnodar, va créixer en una casa plena de rates i amb un lavabo compartit per cinc famílies, segons.

El 1995, amb 15 anys, va passar un any vivint amb una família nord-americana. Andrew O’Hara, un lampista de Bristol, a l’estat de New Hampshire, i la seva esposa Dorothy la van acollir. Van morir el 2022 i el 2020, respectivament.

Simonian recorre a la seva experiència vivint amb els O’Hara en els seus atacs contra l’educació nord-americana i contra una nació que considera poc curiosa i maleducada. Fa poc, va dir a RT que a casa dels O’Hara no hi havia ni un sol llibre. Aquest diumenge, també deia que el sistema educatiu nord-americà era un fracàs i que els ciutadans estaven mal informats. Ho relatava com si fos una política intencionada del govern “per a privar els ciutadans nord-americans d’educació”. També va assegurar que, a causa de tot això, hi havia coses que no entenien. “Encara viuen amb l’amenaça roja i amb records del Teló d’Acer”, va dir.

Les confessions de Simonian sobre l’activitat de RT contradiuen el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, que sovint ha negat les operacions de desinformació a l’estranger. “És clar que és una ximpleria. No interferim pas”, va dir la setmana passada.

A l’abril, Simonian es va vantar del joc del gat i la rata a què obliga a jugar la CIA, amb la creació de centenars de canals de desinformació no vinculats a RT que, segons que explica, aconsegueixen audiències enormes. La CIA, que prova d’eliminar-los, ha arribat a tancar-ne 600 alhora, va explicar al programa de televisió estatal El destí d’una persona. “Però mentre els tanquen, ja n’hem fet de nous”, va assegurar Simonian.

Aquests darrers anys, Simonian també ha fet comentaris polèmics sobre els ucraïnesos, i fins i tot els ha acusat nazis. L’abril del 2022, va dir que tenien una mena de psicosi col·lectiva per resistir-se a la invasió russa. “Una part considerable del poble ucraïnès ha estat immersa en la bogeria del nazisme. No és casual que els anomenem nazis”, va dir al canal rus pro-Kremlin NTV. “Allò que et fa nazi és la teva naturalesa bestial, el teu odi bestial i la teva disposició bestial a arrencar els ulls dels nens per la seva nacionalitat”, va concloure. A més, el juliol del 2022, va dir que Rússia havia de construir un futur sense Ucraïna, perquè Ucraïna tal com era no podia continuar existint. “No hi haurà Ucraïna tal com l’hem coneguda durant molts anys.”

Els crítics, incloent-hi el desaparegut cap opositor rus Aleksei Navalni, l’han acusat d’haver amassat una fortuna cobrant factures excessives a l’estat pels serveis. També han criticat el seu historial de retòrica genocida contra Ucraïna a la televisió russa.

En un documentari d’investigació del 2020 titulat Paràsits, Navalni va dir que Simonian i el seu marit havien acumulat sumes enormes de diners proporcionant serveis falsos a diverses empreses estatals.

Simonian no ha respost a cap pregunta sobre la campanya de desinformació de RT ni sobre el documentari de Navalni.

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Vox no ha tingut cap més acudit que presentar una proposta al parlament balear que, si reïx, obligarà totes les escoles de les Illes a fer onejar l’actual bandera espanyola en un lloc preferent.

Que una proposta com aquesta isca precisament de l’extrema dreta és tan significatiu com, si m’ho permeteu, positiu per a nosaltres. Positiu perquè aprofundeix un dels grans problemes que té històricament el nacionalisme espanyol: el rebuig instintiu dels seus símbols per bona part de la població –no solament catalana, basca o gallega: fins i tot espanyola. Aquest nou intent d’imposició serà, vist d’aquest punt de vista, positiu si molts joves mallorquins, menorquins o eivissencs entenen quins colors haurien de rebutjar…

Entenguem-nos: les banderes són roba. Res més que això. Roba de colors que representa coses, a vegades importants. Positives o negatives o, anant molt bé, indiferents –això depèn de la vida que a cadascú li haja tocat. Jo, com Joan Fuster, m’apuntaria gustosament a una vida sense himnes, percalines ni efusions. Però, com li va passar a ell, no ho podré fer mentre davant meu, i concretament en contra meu, hi haja qui alce himnes, banderes i efusions, mogut estrictament i únicament per la voluntat de fer-me mal. De ferir-me. D’obligar-me a ser allò que no sóc.

I sobre això cal remarcar que aquesta ha estat sempre la característica essencial i definitòria de la bandera rojigualda: és una bandera de part, tant de part que ni els seus nacionals l’accepten com a bandera de tots, una ensenya que en el curs de la seua història ha estat usada bàsicament per a fer mal.

Això és fàcil de constatar, entenent que la bandera d’Espanya és de les poques del món que canvien segons el règim polític. No tenen una bandera de la nació sinó dues, de dos règims. La monarquia, vinculada sempre a la repressió, ha mantingut la seua amb retocs lleugers en l’escut i poca cosa més. Però els pocs anys que Espanya ha intentat ser republicana sempre l’ha volguda canviar. Durant la Primera República no es va aconseguir, però se’n va proposar un disseny amb tres franges (roja, blanca i violeta); i la Segona República ho va fer inventant-se la bandera tricolor roja, groga i morada –tan espanyola com l’altra, però encara avui més benvista per l’esquerra i el progressisme en general.

De fet, i no és casual, els franquistes en el moment de la insurrecció s’alçaren encara amb aquella tricolor que consideraven “nacional”. Però van tardar pocs dies a enarborar-ne novament la versió monàrquica, de manera que originaren una oposició entre aquella bandera i la democràcia que ni les renúncies miserables de la transició juancarlista han aconseguit d’extirpar. Com explicava una vegada, amb molta gràcia, Josep-Lluís Carod-Rovira, si al teu poble veus una paradeta amb la bandera catalana pot ser de qualsevol cosa –la rifa del club de futbol local, la venda de llibres, un establiment esporàdic de gastronomia local o l’associació de dames contra el càncer. En canvi, si hi ha una paradeta amb una bandera espanyola no falla mai: són fatxes.

Aquesta és la realitat encara avui. I aquesta realitat és una derrota del projecte nacional espanyol que nosaltres hem de saber aprofitar. Hom pot demanar-se retòricament, per exemple, com és que hi ha qui branda la bandera espanyola contra la bandera de l’arc de Sant Martí –quina contraposició més absurda i inconnexa no és aquesta. Però la resposta és ben simple i va més enllà dels draps. És la bandera del nacionalisme espanyol i el nacionalisme espanyol ha estat històricament, és i serà sempre violent i agressiu contra qualsevol forma de diferència i de pluralitat. Són colors que no s’enarboren gairebé mai positivament, però que sempre són presents contra qualsevol forma de diferència i pluralitat. Perquè aquesta és la raó de ser de la nació espanyola, segurament filla, com defensen alguns autors, de la inquisició contra els jueus i més tard contra els moriscs.

Més i tot i més en concret. Perquè la cosa no ve de tan lluny. El nacionalisme espanyol és encara avui descaradament violent, perquè més enllà d’aquesta font remota, en el format actual poua en una font autoritària, supremacista, racista i masclista. No perquè sí ni perquè això fos inevitable –Espanya no tenia l’obligació de ser com és–, sinó perquè aquesta és l’essència contemporània que van covar intensament en el colonialisme compensatori al nord del Marroc els anomenats “africanistes” de Franco, els militarongos que van establir la base teòrica de l’actual nacionalisme espanyol a la primeria del segle XX.

Per a mi, doncs, els ultres ja poden continuar per aquest camí. És cert que momentàniament la cosa és una murga, perquè tenen tot el poder judicial i bona part del polític al costat i així guanyen batalles a curt termini. Potser també guanyaran aquesta i les escoles de Mallorca un dia hauran d’acabar posant-la. Però a la llarga es fan mal a ells mateixos, molt de mal. Perquè fer passar la imposició per damunt de la cohesió, per damunt de la normalitat assentada –com fa també el president Illa–, si es tracta de construir una nació, de crear un projecte en comú, és sempre un mal negoci. I si és un mal negoci per a ells vol dir que és bo per a nosaltres.

 

PS1. He fet una Pissarreta explicant fins a quin punt és peculiar el sistema electoral americà –peculiar per a nosaltres, ben entès– i que empatats que estan Harris i Trump tan sols cinquanta dies abans de la votació. La podeu veure en aquest vídeo.

PS2. Gabriel Fernàndez és un dels quatre portaveus que té la pre-candidatura Foc Nou, que aspira a dirigir ERC en el congrés del 30 de novembre. És el portaveu del partit a Sabadell i crític amb la investidura de Salvador Illa. Avui l’ha entrevistat Odei A.-Etxearte i diu coses molt interessants: “La pregunta que s’ha de fer Esquerra és: volem ser uns Comuns amb barretina?”

PS3. També hi ha molt de moviment a Compromís, per la proximitat d’un congrés nacional decisiu. Tal com ens explica Esperança Camps, hi ha moviments per a sumar les dues candidatures opositores a l’oficialisme.

PS4. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

Torna l’espectacle de drons a les festes de la Mercè 2024, que es va estrenar l’any passat. Tres-cents drons de Flock Drone Art —cent més que no pas el 2023— ballaran al ritme de la música i il·luminaran el cel de Barcelona durant el xou anomenat “Formes de Barcelona“, inspirat en la geometria de la ciutat.

Enguany, en lloc de fer-se una vegada i prou, es farà dues nits consecutives. Us oferim una guia ràpida amb tota la informació que necessiteu per a gaudir de l’espectacle de drons: dates, horaris i on veure’l.

Quan es farà l’espectacle de drons de la Mercè?

Enguany, els barcelonins podran gaudir de l’espectacle de drons durant dues nits consecutives. Serà el diumenge 22 i el dilluns 23 de setembre. A les 22.00, les formes geomètriques inspirades en la ciutat de Barcelona prendran el protagonisme de la programació. L’espectacle durarà dotze minuts.

On es podrà veure?

L’espectacle de drons de la Mercè es farà a l’espigó del Gas, entre les platges del Somorrostro i la Barceloneta. Una bona ubicació per a veure els drons és a tocar de l’Hospital del Mar, tot i que l’any passat molta gent va omplir les platges per gaudir de l’espectacle.

Crítiques pel cartell de la Mercè 2024: “Cap referència a la tradició, a la cultura ni a Catalunya”

La mirada al cel

L’espectacle de drons de la Mercè no serà l’únic que farà aixecar la mirada al cel. Els dies previs, el divendres 20 i el dissabte 21, tindrà lloc el Festival Pirotècnic Internacional de Barcelona. També es farà a l’espigó del Gas, a les 22.00 cada nit, i cada espectacle durarà catorze minuts. Hi participaran la pirotècnia Fantastika, procedent de Mèxic, i la Pirotècnia López, de Sant Jaume de Galícia.

Les festes de la Mercè 2024 tindran la seva cloenda el dimarts 24 amb el tradicional Piromusical de la Mercè, un espectacle de llum, pólvora i música. Serà a les 22.00 a l’avinguda de la Reina Maria Cristina.

Falta poc més d’un mes per al congrés de Més Compromís i s’acceleren els moviments i els contactes entre les tres candidatures que s’han presentat fins ara. El conclave serà els dies 19 i 20 d’octubre a Albalat dels Sorells, a l’Horta Nord. Tal com ha sabut VilaWeb, la primera reunió es va fer ahir, dilluns, a València. En aquesta trobada, hi va participar una comissió encapçalada, d’una banda, per David González, ex-batlle d’Oliva (la Safor) i cap de la candidatura batejada amb el nom de Compromís pel País Valencià, i, d’una altra, per Amparo Piquer, actual secretària general, que encapçala la candidatura oficialista.

El corrent intern Bloc i País s’ha organitzat amb una candidatura que ha batejat amb el nom de Reviscola i que encapçala la diputada a les Corts Mónica Álvaro. Fonts del corrent han confirmat que, molt probablement, divendres es reuniran amb el grup que encapçala David González. Tant un sector com l’altre són conscients que, si arriben a un acord, tenen una possibilitat real de guanyar la candidatura oficialista de Piquer. Totes tres candidatures reconeixen la necessitat d’assolir acords per a evitar d’arribar al congrés amb tres opcions.

Sense apriorismes

Segons fonts de la candidatura d’Álvaro, hi ha una predisposició absoluta a convergir. Diuen que no tenen cap prejudici quant a la persona que hauria d’encapçalar aquesta nova candidatura que confrontaria amb la de Piquer. Una candidatura crítica amb la manera de fer de l’executiva actual. “L’únic objectiu que tenim és que el partit faça un canvi. Les nostres premisses són la democràcia interna i el valencianisme”, diuen. Tot i que ja s’acosta la data del congrés, de moment no forcen la màquina i respecten els temps per afavorir d’arribar, entre els uns i els altres, a més espais.

David González: “Hi ha una part de la militància de Més Compromís que no se sent representada per la direcció”

Membres de la candidatura de David González també s’han mostrat proclius a aquesta entesa. Diuen a VilaWeb que tenen una proposta sòlida, amb documents treballats i amb propostes concretes. També parlen de ritmes, de no precipitar-se i de fer les coses bé. Segons que expliquen, hi ha una part dels militants, a priori no adscrits a cap d’aquestes dues candidatures, que els ha demanat que s’ajunten en una de sola per fer una alternativa forta a la direcció oficialista.

Quant a les xifres, de l’entorn de González recorden que, en el congrés del 2021, la candidatura d’Àlex Ruiz, ex-batlle de Bellreguard (la Safor), que es va presentar sense tenir cap estructura i d’una manera poc organitzada, va obtenir el 40% dels vots. Tot i que admeten que el partit no és el mateix que fa tres anys, que les circumstàncies han canviat i que un i un no sempre fan dos, sí que veuen una possibilitat clara de guanyar l’oficialisme. Tant els uns com els altres sí que coincideixen a dir que hi ha una part dels militants que no se sent representada per l’actual direcció.

La direcció, disposada a parlar

En una entrevista a VilaWeb, fa pocs dies, l’actual secretària general va dir que estava oberta a parlar amb una altra candidatura que compartís el seu full de ruta per a dirigir el partit. No sembla que siga el cas de Reviscola, perquè segons fonts de Bloc i País no hi ha hagut cap contacte formal amb la direcció d’ençà que es va anunciar que optaven a la secretaria general. Tampoc abans. De fet, les relacions són molt tenses de fa uns quants anys, però la situació es va accentuar, justament, arran del congrés del 2021, amb aquell 40% que va ser interpretat per bona part dels militants i de la direcció com un vot de càstig a l’executiva. A més, aquests darrers mesos el corrent sobiranista ha acusat reiteradament la direcció de falta de democràcia interna, cosa que Piquer va negar en l’entrevista esmentada.

Mónica Álvaro: “Ens presentem perquè hi ha massa baixes, gent que abandona el vaixell”

Les crítiques a la direcció

Les dues candidatures alternatives tenen en comú una sèrie de crítiques a la direcció actual. Totes dues posen en primer lloc la falta d’escolta als militants, la falta de participació i, en paraules de Bloc i País, de democràcia interna.

Tampoc no estan d’acord amb la manera com es va resoldre el relleu a la secretaria general quan Àgueda Micó va canviar la vida orgànica per ser diputada al congrés espanyol. Tant els uns com els altres critiquen que el relleu es fes sense consultar els militants i també el retard en l’organització del congrés, que s’ha ajornat unes quantes voltes. El pretext que donava la direcció sempre era de caràcter organitzatiu, però fonts de Bloc i País afirmen que s’ha convocat una volta la secretària general ha tingut enllestit el seu programa i la seua candidatura. Hi ha també una qüestió ideològica. David González parlava en una entrevista a VilaWeb de revalencianitzar el partit. Mónica Álvaro i el seu grup critiquen obertament la política de pactes que, diuen, du Més Compromís a convertir-se en un partit que no es diferencia gens de l’esquerra espanyola.

Amparo Piquer: “Tinc les portes obertes a parlar amb una candidatura que compartesca el meu full de ruta”

Polèmica pel vot telemàtic al congrés

Un contenciós que el corrent Bloc i País manté viu és el de la possibilitat que els militants puguen exercir el vot telemàtic durant el congrés. La direcció s’hi ha negat i, a més, va establir el requisit de la inscripció prèvia per a poder assistir-hi i votar. “No és suficient que sigues un militant amb les quotes al dia per a participar en la votació, sinó que et demanaven que t’inscrivires. Dues terceres parts de la militància s’han quedat sense vot”, diu Ricard Chulià, el portaveu de Reviscola. I també explica que en un consell nacional la direcció els va dir obertament, com a retret, que al seu corrent els convenia que pogués votar tot el món.

 

“Acull-los a casa teva”, és un dels comentaris que s’acostumen a fer des de posicions xenòfobes contra els drets dels immigrants. Però hi ha històries que desafien els prejudicis, com la d’en Musa i la Joana. Ell, un jove immigrant no acompanyat de divuit anys nascut a Gàmbia i que és a Catalunya després d’haver passat per les Canàries. Ella, una dona de setanta-set anys de Barcelona que ha decidit d’acollir-lo a casa durant un temps. Ho ha fet amb el Projecte Acull de l’entitat Punt de Referència, que facilita que un jove ex-tutelat o un jove immigrant tot sol s’integri durant nou mesos en un nucli familiar per tal d’ajudar-lo en la seva emancipació.

Són joves que tenen les famílies senceres en els països d’origen, habitualment, del Magreb o l’Àfrica subsahariana, però també de Llatinoamèrica, el Llevant o el Sud-est asiàtic. Sovint, quan fan els divuit anys, han de fer front tots sols a una vida adulta que és especialment hostil per a ells.

Un acompanyament sense dependències

“Tenia el cuquet de preocupació per aquesta canalla i vaig pensar que havia de fer alguna cosa”, explica la Joana. Fa quinze anys que viu tota sola, d’ençà que es va quedar vídua, i acollir una persona nova, algú que a més podria ser el seu nét i que té uns ritmes i uns costums diferents, ha estat tot un desafiament. Ja fa cinc mesos i mig que en Musa viu amb ella, però tot va començar quatre mesos abans de l’acollida, en una de les petites trobades periòdiques que organitza l’entitat en un espai neutre entre un dels joves i una de les persones o famílies candidates per explorar si serà possible l’acollida. “El primer dia no en tenia cap informació. No sabia ni si seria noi o noia, i estava intrigada.”

En el seu cas, com en la majoria, tot va encaixar. “La Joana em tracta molt bé i sempre podem comunicar què ens agrada i què no. De bon començament es va interessar pel Ramadà, per saber quins horaris faria i què prendria en aquest període”, explica en Musa. “Acostumem a sopar junts i a fer altres activitats.” De fet, un acompanyament d’aquesta mena no implica una convivència constant entre el jove i la persona que acull –en Musa surt molt sovint per fer esport amb els seus amics i, fins i tot, ha arribat a fer la ruta transpirinenca–, però sí que requereix un cert contacte diari per a compartir vivències i preocupacions.

En aquests moments, en Musa estudia un grau relacionat amb l’electricitat, i anteriorment en va fer un altre de soldadura. De fet, que els joves estudiïn o treballin, que tinguin un projecte de futur, és una de les condicions perquè puguin accedir a aquest programa, a més que siguin immigrants sense família al territori, no tinguin antecedents penals i es trobin en situació de vulnerabilitat. El projecte no busca que una família els mantingui ni que en tingui cap responsabilitat legal, sinó que els acompanyi i els faciliti una emancipació que no poden fer en les mateixes circumstàncies que uns altres joves. L’accés a l’habitatge, per exemple, és encara més difícil en casos com el seu. “Tot és més o menys difícil en funció de la situació administrativa del jove”, explica Bàrbara Bort, tècnica de projectes de l’entitat. “Els qui no han passat per una tutela prèvia de l’administració encara ho tenen més complicat, però en general tots pateixen racisme. Moltes vegades, el sol fet que et diguis Musa ja fa que et diguin que el pis està llogat. I si no, et demanen uns requisits de temps de contracte o estalvis que és impossible que tinguis.” Els qui els acullen els poden acompanyar en aquest procés, o fins i tot posar-los en contacte amb persones que els ofereixin feina o lloguer.

Itineraris marcats pel racisme

El racisme, de fet, és un denominador comú en les experiències d’aquests joves, que a vegades han implicat un itinerari traumàtic per rutes migratòries perilloses, a més de períodes de possibles llimbs legals. Les noies, que són un cas de cada quatre, tenen situacions de vulnerabilitat afegides i més risc de caure en xarxes d’explotació sexual o de treball intrafamiliar. “He passat per molts llocs diferents i a tot arreu he tingut experiències de racisme”, explica en Musa. “A Tenerife ens van insultar, a Almeria ens van dir ‘negres de merda’ i aquí, al metro, vaig sentir comentaris titllant-nos de lladres, però no és veritat que ho siguem.”

Fins i tot, la manera d’acostar-se al projecte d’acollida pot estar marcada pel racisme. Bort explica que, quan va esclatar la guerra d’Ucraïna, moltes més persones de les habituals van posar-se en contacte amb l’entitat per acollir. “Això, en canvi, no ha passat amb els refugiats afganesos, per exemple. Nosaltres no fem distincions ni discriminacions positives entre orígens.” En el cas de la Joana, va decidir d’avisar preventivament tot el seu entorn perquè intuïa que hauria de fer front a prejudicis, oimés sabent que a vegades se’ls estigmatitza en les informacions i se’ls redueix a conceptes deshumanitzadors com “mena” o “ex-mena”. “Molta gent m’ha preguntat per què faig això a la meva edat, però jo he defensat la meva decisió. A la gent que té prejudicis li diria que, si no ho viuen de més a prop, no saben de què parlen. Ens acostumem a veure el tema des de fora, però no hem de quedar-nos amb un sol parer.”

Immersió lingüística i intercanvi cultural

En general, tot l’entorn de la Joana ha acollit molt bé el Musa i l’experiència els aporta coses positives a tots dos. Entre més, la Joana l’ajuda a aprendre català. “La immersió lingüística que significa el fet de tenir l’acompanyament d’una família en el dia a dia els afavoreix. Molts han començat a socialitzar en castellà perquè vénen de les Canàries, però sovint demanen d’aprendre la llengua i tenen una vivència positiva”, explica Bort. “Jo era professora de català i ja el vaig avisar que li parlaria en català i que, segons la cara que fes, ja veuria si m’entenia o no. També deixo TV3 de fons, i ha millorat molt el nivell.” A més, han compartit algunes activitats plegats: anar al teatre, menjar xocolata al carrer Petritxol o fer una barbacoa amb uns altres familiars. “M’aporta molta companyia i sento que li he pogut aportar alguna cosa en el seu camí”, diu la Joana. “Deixes de mirar-te sempre el melic i veus que hi ha altres maneres de fer, pensar i actuar.”

De fet, alguns costums han implicat uns cert xoc cultural. Per exemple, en Musa l’ha sorprès que a Catalunya el tomàquet es refregui sobre el pa, i també li han cridat l’atenció els castells. “A Vilafranca em van portar a veure’n, i ho vaig provar. Però em va semblar molt dur i cansat”, explica, somrient. Arran de l’escepticisme amb el pa amb tomàquet, en Musa ha decidit de cuinar menjar típic del seu país a la Joana, però tampoc no ha acabat de rutllar. “Em fa un arròs amb salsa de cacauets boníssima, però és massa potent per a mi. Ell no menja pa amb tomàquet, jo no menjo això. En aquest sentit, algunes coses petites sí que han estat un xoc. Igual que quan parava taula, no posava a cada persona el plat, el cobert i el tovalló.” “Jo tenia aquest costum perquè a Gàmbia, quan la meva mare cuina, ho posem tot en un mateix bol i ho agafem d’allà amb la cullera. S’acostuma a fer així”, replica en Musa.

Després de l’acollida

La idea de projectes com aquests no és pas respondre a cap emergència d’habitatge. Trobar un lloc on viure és tota una odissea per a aquests joves, però quan acaben els nou mesos d’acollida, l’entitat els acompanya en la recerca d’habitatge i en cap cas poden anar a viure amb una altra família. No es tracta d’un procés d’adopció ni d’un pas d’una família a una altra, perquè són majors d’edat i tenen la seva família al seu país, amb qui mantenen contacte. Es tracta de crear un vincle amb les persones que acullen i d’ampliar la seva xarxa i el capital social sense que aquesta acollida s’allargui i sense que els joves acabin tenint-ne dependència. Ara, el vincle acostuma a mantenir-se.

De fet, tant ells –si treballen– com l’entitat paguen bona part de la manutenció a la família acollidora, i Punt de Referència no deia deixa mai d’acompanyar tant la família com el jove, que sovint ha de fer front durant anys a processos complicats de regulació o normalització de la seva situació. Lluny dels tòpics, l’empenta per treballar i tenir una vida millor és ben present. “M’agrada tant treballar com estudiar”, comenta en Musa. “Ambdues coses són importants en la vida, i cal que estiguem actius.” Tanmateix, malgrat que el procés d’acollida els hagi donat més eines per a emancipar-se, encara no tenen una situació fàcil, especialment si abans no han passat per la tutela de l’administració.

Ex-tutelats o no: dues situacions ben diferents

Quan aquests joves arriben a la península, si són menors d’edat, la llei d’estrangeria espanyola els dóna més garanties que no pas als adults. En aquests darrers casos, les situacions irregulars poden solucionar-se amb devolucions en calent o ingressos a CIE, però en el cas dels menors no s’actua així. “Volen quedar-se aquí o en altres països europeus molt de temps i enviar diners a la família, però hi ha moltes casuístiques diferents. Si són joves que han passat pel sistema de protecció de l’administració abans de fer els divuit, joves ex-tutelats, poden accedir a unes prestacions que els permeten de continuar formant-se fins als vint-i-tres anys, però els qui no han passat per aquí tenen molts problemes quan fan els divuit”, explica Bort. “Hi ha persones que passen pel sistema de protecció de menors, però no acaben essent tutelades. Darrerament, ens hem trobat que se’ls practica una prova de determinació de l’edat. La llei diu que si hi ha una documentació que acredita la seva edat, això sempre preval, però hi ha joves que tenen un passaport i, tot i això, se’ls practica una d’aquestes proves. Són altament qüestionables, tant pel que fa al resultat com pel que fa al mètode.” Si el resultat d’aquestes proves és que la persona té més de divuit anys, es troba en una situació igual de complicada que la de qualsevol immigrant en situació irregular. També hi ha persones que passen per uns altres circuits lluny d’aquests sistemes de protecció, i arriben a la majoria d’edat sense haver passat per aquesta tutela.

Punt de Referència, a banda de demanar més recursos per a afrontar l’acollida, assenyala la llei d’estrangeria com una de les fonts principals del problema: defensa que facilitar permisos de residència i treball, facilitar l’emancipació d’aquestes persones, implicaria menys dependència dels recursos públics. “Arriben amb una expectativa molt alta de treballar, tenen moltes ganes de fer-ho i els és igual de què”, explica Bort. “Però si ets major d’edat, has de provar una residència continuada de tres anys al territori per poder accedir a un permís de treball, i això és molt difícil si no et faciliten l’empadronament. També pots accedir a l’arrelament per formació al cap de dos anys, però això és un pegat. Són formacions curtes i, si no aconsegueixes una feina d’aquells estudis, tampoc no tens el permís. Hi ha un percentatge molt baix de persones immigrants que vinguin aquí i s’aprofitin del sistema, malgrat tot el que es diu. Les dificultats que tenen per a accedir-hi són molt altes.”

Bort clou amb un recordatori necessari: “Aquest estiu, en Musa ha fet un curs de natació. Aquest jovent, sobretot el que prové de l’Àfrica subsahariana, està format per un percentatge molt alt de joves que no saben nedar. És una dada rellevant, perquè ningú no posa la seva vida en perill en una barcassa si no és perquè viu una situació realment molt negativa.”

Aquell dia l’advocada Mercè Pigem (Lleida, 1954) no sabia que tenia els dies comptats com a vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a proposta de CiU. Ella i la seva germana venien de visitar la mare, que resideix a Andorra, i els havia donat força diners per comprar regals de Nadal. Era el 15 de novembre de 2014. Travessaven el pas fronterer de tornada a Catalunya i es van trobar els agents de la Guàrdia Civil que feien controls aleatoris als vehicles. El seu cotxe el van aturar: Pigem duia 9.500 euros, just per sota del límit permès d’entrada de diners a l’estat espanyol sense declarar, que eren 10.000. Però la germana en tenia 10.360, i els van obrir un procés d’infracció administrativa. El cas va arribar aviat a la premsa espanyola, que el va esbombar i va fer que el president del CGPJ d’aleshores pressionés Pigem perquè plegués. Es va sentir acorralada i va plegar. Això va obrir el pas a substituir-la a un dels vocals suplents: José María Macías, proposat també per CiU. Macías és avui el magistrat del TC més hostil amb l’independentisme.

Quan va dimitir, Pigem va dir que no havia fet res il·legal, però que plegava perquè no es veia amb cor de continuar amb aquella pressió, i amb “aquell acarnissament dels mitjans”. Feia dues setmanes del 9-N, que va humiliar el govern de Rajoy i que va encendre l’època més dura de persecució a l’ombra de l’independentisme, amb l’operació Catalunya. Pigem i CiU van atribuir la caiguda de la vocal a una maniobra de represàlia pel 9-N. No s’ha aclarit mai si hi va haver cap operació d’estat, però hi ha prou coincidència per a sospitar-ho.

La carambola perfecta

L’efecte era immediat: CiU (que aleshores presidia el govern que va fer la consulta) es trobava per primera vegada en molts anys sense cap vocal a l’òrgan de poder dels jutges espanyols, en un moment important, al tombant de l’any 2015, el del començament de la persecució judicial prospectiva contra dirigents independentistes. I el suplent que havia de substituir Pigem era un home proposat pel PP, Antonio Álvarez-Buylla, ex-degà del Col·legi de Procuradors de Madrid. Però tenia un problema: l’havien encausat per un presumpte delicte de falsedat documental arran d’una querella presentada per una associació de procuradors. El 27 de novembre de 2014, un dia abans de fer-se públic l’incident de Pigem a la duana, el jutge va arxivar la querella. Però hi van recórrer en contra, i el gener del 2015 va haver de renunciar a la cadira al CGPJ per incompatibilitat amb la seva situació processal.

S’obria la porta de José María Macías (Barcelona, 1964), curiosament un jutge i advocat proposat per CiU que començava una llarga etapa com a vocal del poder judicial per la incapacitat dels dos grans partits espanyols de renovar el CGPJ durant anys. De bon començament va compaginar la seva carrera de jutge, en jutjats de Rubí, Mataró, Terrassa i Barcelona, amb la de professor de dret administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va arribar a tenir un càrrec en el darrer govern de Jordi Pujol, el de director general de Serveis Contenciosos de la Generalitat, entre el 2002 i el 2003; i poc després, el 2005, va demanar una excedència per a exercir d’advocat a Cuatrecasas.

Durant aquests darrers anys, i ja com a vocal del CGPJ, Macías havia anat agafant cada vegada més protagonisme dins l’ala més conservadora i representava les posicions més hostils amb l’independentisme i més oposades a la llei d’amnistia. Va esdevenir un home de confiança de Carlos Lesmes, i fou un dels qui van fer possible el nomenament de Jesús María Barrientos com a president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a començament del 2016, amb l’objectiu d’esdevenir un assot judicial de l’independentisme. Objectiu complert.

L’amic íntim de Llarena

I més recentment fou qui va ordir l’informe que van imposar els nou vocals del sector més conservador del CGPJ caducat, en què deploraven l’amnistia, que qualificaven de perill per a la democràcia, quan la proposició de llei ni tan sols havia estat aprovada pel congrés. A Macías, de fet, no li feia res d’esbombar les crítiques ferotges contra tot allò que fes olor d’independentisme en els mitjans més representatius de la dreta espanyola més intransigent, on feia bandera, també, de la seva amistat amb el jutge Pablo Llarena. “Em plau de dir-me amic del jutge Llarena i d’haver compartit amb ell moltes hores de reflexió en el passat que m’han permès de conèixer-lo: un home d’una intel·ligència extrema, analític fins a l’esgotament, amb uns valors morals profunds i amb un compromís amb l’estat de dret i la democràcia que no cedeix davant cap sacrifici, com malauradament s’ha posat de manifest aquests dies amb la notícia dels atacs feixistes que han rebut, que reben, tant ell com la seva família.”

Això ho escrivia l’agost del 2018 en un article en què qualificava de feixistes els CDR i els manifestants independentistes que havien fet talls de carretera. Aquell mateix any es demanava en un altre article, publicat a El Español, quan hi hauria el primer mort a Catalunya, cosa que veia pràcticament inevitable, i qui seria, i si seria un jutge o un fiscal, producte d’una situació de violència de la qual feia responsable els dirigents independentistes.

Macías feia compatibles aquestes opinions amb el seu càrrec de vocal del CGPJ i d’advocat a Cuatrecasas, on dirigia un grup especialitzat en recursos de cassació al Tribunal Suprem. Qui negociava els nomenaments de magistrats a les sales de l’alt tribunal espanyol, qui feia pública la seva amistat íntima amb Pablo Llarena, dirigia els recursos d’un bufet d’advocats davant aquest tribunal. José María Macías, membre de la conservadora Associació Professional de la Magistratura, de seguida fou un dels seus i s’hi va saber moure com ningú.

La darrera batalla, l’amnistia. Les seves declaracions hostils van tenir premi; les havia expressades públicament i molt recentment en entrevistes a EsRadio, de Federico Jiménez Losantos, fins i tot quan ja se sabia que el PP el proposava com a nou magistrat del TC fruit de l’acord amb el PSOE per la renovació del CGPJ.

Amb aquests arguments l’advocat Gonzalo Boye ha recusat Macías en els recursos d’empara que van presentar com a eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí al TC i que encara s’han de resoldre. I és clar que quan Puigdemont i Comín puguin recórrer en empara contra la decisió de Llarena (ni més ni menys) i del Suprem de denegar-los l’amnistia, Boye hi tornarà. Perquè Macías, impulsat per CiU i acollit i potenciat pel PP com un home al seu servei, ha esdevingut el campió de l’antiindependentisme al capdamunt del poder judicial espanyol.

Sabíeu que “la música catalana, ara mateix, viu un dels moments més esplendorosos de la història”? Sabíeu que “ara, fer música en català, juga molt a favor”? O que “ara mateix hi ha gent que no parla català en el seu dia a dia i decideix fer cançons en català perquè saben que ho petaran més que en castellà”? Doncs jo tampoc. Són tres extractes del Sense ficció titulat “La banda del pati”, afirmacions rotundes d’artistes, productors i comunicadors de la cosa que per edat podrien ser fills meus, i que, com a periboomer que sóc, em van fer pessigar. No passa cada dia que una nova que t’arriba sobre el català no faci flaire de catàstrofe.

Ara faré una mica de marrada per compartir amb valtros un record sonor d’aquest estiu que no em puc treure del cap. És d’una parella que era d’excursió amb els fills, d’uns sis i nou anys. La gran els parlava en català, i el petit, espontàniament, se’ls adreçava en castellà. M’hi vaig fixar més: els pares, entre ells, parlaven català; als fills, també s’hi adreçaven en català; però els germans, l’un amb l’altre, conversaven en castellà. Era el compendi rodó d’un seguit de situacions similars que fa temps que ensopego en entorns variats, prou temps per a pensar que no són fets puntuals, des de la primera vegada que em va saltar l’antena quan vaig sentir canalla que responien als avis catalans en castellà.

Al País Valencià, que vénen del futur, em van dir que ja havien passat per aquesta pantalla. Tenir un estat, si bades, tampoc no és garantia de res: al pòdcast juvenil de l’Arrabassada, estructura d’estat sub-25, una famosa tiktokera andorrana explicava que, dels seus sis germans, el petit ja no parla català al pati. Jo no hi entenc, de sociolingüística, però sembla un fenomen amb un inici acotat a uns pocs anys. A Catalunya, les dades d’ús de la llengua entre els adolescents són alarmants. Casualment o no, la gran davallada coincideix amb una tempesta perfecta: l’apagada el 2012 del canal juvenil 3XL, més la consolidació de la desimmersió a les zones urbanes, que equival a la immersió en castellà per als fills de les últimes onades migratòries, més la irrupció aclaparadora de les xarxes socials, que han donat un impuls sense precedents a la força substituïdora de les llengües dominants.

Dels xiquets que han crescut a l’ull de la tempesta no en podíem esperar actes heroics. L’última dècada, el sentiment de catalanitat dels joves ha caigut vora vint punts. Si la història de cadascú comença l’any que vam néixer, la immensa majoria del jovent que ens envolta només ha conegut una Catalunya castellanitzada, i la del miratge de la normalització, per més que n’expliquem batalles, els sona a llegenda medieval. Tot va molt de pressa. Els pares que s’hi troben poden apreciar la diferència entre els fills més grans i els petits en edat escolar. I és que les generacions no duren gens, avui dia. Tres anys són una eternitat, per al pre-adolescent que comença a explorar qui serà demà. I aquí torno al Sense ficció que dèiem per demanar-me: i si els nous gèneres musicals en català, combinats amb el recuperat canal juvenil, obren una escletxa seriosa en aquesta tendència lingüística substitutòria?

L’adolescència és influència, i la música n’és un factor decisiu d’identitat social. A “La banda del pati”, els testimonis i protagonistes parlen de canvis radicals en els últims dos o tres anys: “Hi ha moltíssima gent que fa uns anys li demanaves ‘A tu t’agrada la música en català?’ i et deien: ‘No’; actualment preguntes a tothom o a la majoria de gent i et diu que sí.” Què ha canviat, d’allà a aquí? Doncs que més enllà dels mítics grups de pop i rock dels anys noranta, i de la trompeteria xaranguera que ha triomfat les últimes dècades, una nova fornada d’artistes s’ha llançat a fer música urbana en català, reguetó, trap, noves sonoritats passades per l’autotune que fins fa no res només arribaven als púbers en la llengua de Maluma. Es veu que hi havia demanda de certs gèneres i estils, entre els quals els urbans dits llatins, una fam de maneres de sonar que potser s’escapen del nostre enteniment, però és que tampoc no ens toca a naltros d’entendre-ho.

En síntesi, la indústria musical en català ha tapat els forats mainstream que li faltaven, cosa que vol dir que està arribant a un públic que altrament ni l’hauria ensumat: això, de totes passades, és una grandiosa notícia. I sí, de la mateixa manera que podem discutir en quin grau és música la música sense músics, també podríem debatre si el català embastardit que esquitxa moltes de les lletres és realment català –aquí recomano: “Català o castellà encobert? La ubiqüitat del ‘català ortopèdic’”–, però els qui ens escandalitzàvem per la llum “reflexada” del Boig per tu hem d’assumir que aquell temps nostre és molt lluny de tornar.

Gràcies a aquest fenomen, molts adolescents que se senten aliens a la llengua del país descobreixen que fora de classe també és viva, que és útil per als seus interessos, que és sexi. Nanos que no la sentien seua i que avui canten “Fem-nos un petó, morena, que duri déu-n’hi-do, forever”, del tema que fa un mes que figura al top 10 de Spotify a Barcelona, encara que el peatge sigui empassar-se un “esparcir” la crema o la tonada híbrida de “lo rompe, ho trenca”. Res que no tingui solució, tantes coses ens hem hagut d’esmenar naltros des que teníem vint anys. Ens plagui més o menys, és un començament. Perquè al final pot passar, com efectivament ha passat, que mentre el Termcat, l’Optimot o l’Ésadir de “la Corpo” han optat per mantenir el castellà dels mots reguetoners perreo i perrear, et surten uns Oques Grasses en col·laboració amb Al·lèrgiques al Pol·len i et planten el tema “Gossejar”, deixant-nos a tots amb un pam de nas.

Com a bona catalana, ara hauria de menystenir el fenomen i rondinar, però deixeu-me per un dia que vegi una ampolla mig plena. Perquè el paisatge sonor que hem transitat de joves és tan important, tant, en el camí de fer-nos qui som de grans, que el català no es pot permetre de deixar-se forats. I d’això no en volia parlar, però si els nous emissors i receptors mantenen l’afició, d’aquí que els arribin les preguntes hi ha un pas. També per als joves artistes que afirmen amb tanta seguretat que ells fan música i no política: els falta no re per a adonar-se’n, molt poquets anys. Mentrestant, que gaudeixin tant com puguin, és el mínim de bo que els podem desitjar.

Els Mossos d’Esquadra busquen un home acusat d’haver amputat una mà a la seva parella a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès). Segons que ha avançat Metrópoli Abierta i han confirmat a EFE fonts properes a la investigació, l’home ha fugit del lloc dels fets, ubicat al passeig de Salzereda de Santa Coloma, cap a les 16.30 de la tarda.

Els Mossos d’Esquadra el tenen identificat i treballen ara per localitzar-lo i poder-lo detenir. Pel que fa a la víctima, ha estat traslladada a un centre hospitalari i no es tem per la seva vida.

La batllessa de Santa Coloma de Gramenet, Mireia González, ha mostrat la més absoluta repulsa a l’agressió contra la dona. “La violència masclista no té cabuda a la nostra societat i tampoc a la nostra ciutat”, ha assegurat en un missatge a Instagram. A més, ha posat a disposició de la víctima i de la seva família els recursos que siguin necessaris per a la seva recuperació a través dels serveis municipals.