La diada de Sant Jordi és un dels dies més especials de l’any als Països Catalans. Els carrers d’arreu s’omplen de parades amb roses i llibres. Enguany, ve marcada per l’ambient pre-electoral i la incertesa amb l’oratge. Les últimes previsions asseguren que no hi haurà pluges generalitzades, però sí ruixats puntuals en alguns indrets.

A Barcelona, la diada estarà marcada per l’estrena del nou sistema de pagament a la superilla literària. Per primera vegada, qualsevol editorial, llibreria, entitat o associació que vulgui posar una parada a la superilla literària del passeig de Gràcia o en algun dels dotze espais delimitats a la ciutat per a vendre llibres durant la diada de Sant Jordi haurà de pagar. El preu oscil·la entre vuitanta euros i quatre-cents (més IVA) depenent dels metres de parada que es vulguin, i varia segons si s’hi instal·la una entitat agremiada o no: els paradistes agremiats tenen un 20% de descompte sobre la quota de servei. Una altra de les novetats serà la recuperació total de la Rambla de Barcelona per a les parades de llibres i flors.

El cartell d’enguany de l’Ajuntament de Barcelona ha rebut moltes crítiques, per la manca de referents nacionals, tant de personalitats, partits com d’usuaris. La queixa principal ha estat que no hi apareix cap senyera, quan la bandera sempre és molt present als carrers de Barcelona durant la diada.

Aquesta setmana passada hem publicat unes quantes seleccions de llibres, dedicades a novel·les, gastronomia, poesia, novel·la negra i no-ficció. També hi ha un episodi especial del pòdcast Poc cas, dedicat a la literatura infantil i juvenil.

Recomanacions de VilaWeb

• Quins llibres podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de setanta novel·les en català
• Llibres de cuina per a tots els gusts per a alimentar el Sant Jordi 2024
• Sang a dojo per als amants de la novel·la negra per aquest Sant Jordi
• Quins llibres de poesia podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de 30 recomanacions
• Quins llibres de no-ficció podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de setanta recomanacions
• Quin llibre podeu regalar aquest Sant Jordi a gent que no llegeix?

La CUP de Barcelona ha anunciat en un comunicat que ha denunciat més de cent vint comerços de la ciutat que no respecten l’obligatorietat de retolar en català, tal com estableix l’article 32.3 de la llei de política lingüística. Les denúncies s’han presentat a l’Agència Catalana del Consum i s’han fet amb l’assessorament de la Plataforma per la Llengua. Les denúncies s’han presentat en comerços que, diuen, “participen dels processos gentrificadors i elititzadors de la ciutat”, no pas en “petits comerços de subsistència” “Un crit d’alerta davant del fet que el català està vivint un procés de suplantació lingüística en favor del castellà i l’anglès afavorits per establiments comercials que opten per utilitzar exclusivament aquestes llengües”, diu el comunicat. El partit ha fotografiat alguns dels establiments denunciats i ho ha penjat a les xarxes.

Un crit d’alerta davant del fet que el català està vivint un procés de suplantació lingüística afavorit per establiments comercials que opten per utilitzar exclusivament altres llengües.

Aquesta campanya s'ha dut a terme amb l’assessorament de la Plataforma @llenguacat. pic.twitter.com/mosmH1N8Dl

— CUP Barcelona (@CUPBarcelona) April 23, 2024

Al comunicat, la CUP denuncia que la llengua catalana és en una situació crítica, especialment a Barcelona, “on menys del 50% de la població la té com a llengua d’ús habitual”. Ho atribueixen a diversos factors, com la dinàmica gentrificadora de la ciutat que, diuen, l’asfixia i en desplaça els veïns de sempre. També, diuen, hi contribueix el govern municipal de Jaume Collboni i el de la Generalitat, de Pere Aragonès, “que accepten la minorització del català i en permeten la desprotecció, despullant-lo del seu caràcter de llengua pròpia i d’integració”.

Laia Estrada, candidata de soca-rel de la CUP

La CUP diu que no retolar en català menysté la llengua catalana i generen un clima de discriminació lingüística, que afecta la cohesió social. També, la CUP exigeix a l’administració un nou rumb en la lluita contra la suplantació del català. “La lluita per la defensa de la llengua catalana és una lluita per la justícia lingüística i el respecte del català com a llengua pròpia i d’integració”, diu el comunicat.

La CUP proposa que la Generalitat posi clàusules a favor del català en les contractacions

El parlament britànic ha aprovat una nova llei per a deportar migrants a Ruanda. S’espera que la normativa entri en vigor avui mateix quan rebi el vist-i-plau reial. En un comunicat, el govern de Rishi Sunak ha assegurat que ja ha posat en marxa els preparatius per enviar el primer avió amb migrants a Ruanda en dos o tres mesos. “Ruanda s’ha de considerar un país segur per reubicar persones, també pels tribunals i els tribunals del Regne Unit”, afirma el comunicat. Sunak va impulsar aquesta nova llei després que el Tribunal Suprem del Regne Unit tombés la petició d’autoritzar les deportacions a aquest país.

El tribunal va considerar que el pla era il·legal, i que els sol·licitants d’asil estarien en risc de ser retornats als seus països d’origen si són traslladats a Ruanda. Ara el govern britànic defensa: “La validesa de qualsevol llei del Parlament no es veu afectada pel dret internacional”, i amenaça de desobeir una eventual ordre del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per aturar les deportacions de forma cautelar. Els experts de l’ONU en drets humans i diverses ONG han denunciat que la normativa vulnera el dret dels demandants d’asil.

“El nostre objectiu és aconseguir que els vols surtin, i tinc clar que res no ens impedirà fer-ho i salvar vides”, avisa el primer ministre britànic en un comunicat.

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats de sondatges i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

 

Dues noves enquestes sobre les eleccions de Catalunya coincideixen a pronosticar una victòria del PSC i que Junts seria la segona força, amb un avantatge considerable respecte d’ERC. Un sondatge del Periódico, fet per GESOP, pronostica que el partit de Salvador Illa rebria el 26,4% del vot i entre 38 i 40 escons. Carles Puigdemont tindria el suport del 20,4% dels votants i entre 32 i 34 diputats. La tercera posició seria per a Pere Aragonès, que es quedaria amb el 18% dels vots i entre 28 i 30 diputats. Diumenge, una enquesta del diari El Español ja va pronosticar la victòria del PSC i l’avantatge de Puigdemont davant d’Aragonès.

Són unes dades molt similars a les que pronostica l’enquesta que ha fet l’empresa 40 dB per eleccions catalanes, que no dóna forquilla de diputats. Segons aquest estudi, Illa guanyaria amb 38 diputats i el 27,1% dels vots; Puigdemont seria segon amb 33 diputats i el 21,1%; i Aragonès tercer, amb 27 i el 18,2%.

Totes dues enquestes dibuixen una situació política amb tres partits grans al capdavant —PSC, Junts i ERC—, seguits a més distància per la resta de forces. El quart partit amb més vots seria el PP, que multiplicaria per més de quatre els seus actuals 3 representants: el Periódico diu que en tindria entre 13 i 14 escons, i el País coincideix a donar-n’hi 13. Vox seria cinquè; amb 8-9 representants segons el Periódico, i 9 segons el País.

Després, el Periódico i el País tornen a coincidir en donar als Comuns Sumar 6-7 diputats; però hi ha una petita discrepància amb la CUP, setena força: el País diu que tindrien 7 diputats, i el Periódico diu que en serien entre 4 i 6. Finalment, totes dues enquestes coincideixen a dir que Aliança Catalana podria entrar al parlament amb un únic representant; mentre que Ciutadans en desapareixeria.

Justament, l’entrada d’Aliança Catalana faria ballar la majoria independentista. Segons el sondatge del País, Junts, ERC i la CUP sumarien 67 representants, a tan sols un escó de la majoria absoluta. Hi arribarien si incorporessin el representant d’Aliança Catalana a la suma, però els grans partits independentistes han dit que no volen pactar amb l’extrema dreta.

Segons l’enquesta del Periódico, que pronostica forquilles de diputats, Junts, ERC i la CUP podrien sumar entre 64 i 71 diputats. En la franja baixa, no arribarien a la majoria absoluta, però en l’alta tindrien tres escons per sobre del límit.

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La tarragonina Laia Estrada i Cañón (1982) és la candidata de la CUP a les eleccions catalanes i forma part d’Endavant, el corrent guanyador en el torcebraç amb Poble Lliure, que només ha pogut col·locar dos membres a les llistes. Mentre Poble Lliure seria partidari d’obrir-se a perfils no militants de la formació, procliu a la unitat d’acció independentista (incloent-hi Junts) o a definir-se com a nacionalista, Endavant és més procliu a optar pel reforçament de la militància interna, més interessar en l’eix ideològic i a definir-se com a internacionalista. En aquest sentit, la independentista Laia Estrada és la candidata que encaixa perfectament amb el moment que viu la CUP, una formació que actualment busca la força que té dins, amb militants com Estrada, i no en la força que té fora, com ha fet unes altres vegades (David Fernàndez o Antonio Baños en el seu moment).

D’entrada, Laia Estrada va estudiar a l’escola pública i a l’institut públic, cosa que no tothom pot dir. Escola de Pràctiques i Institut Martí i Franquès de Tarragona. Filla d’un sindicalista del morro fort, José Estrada Cruz (que ha passat per CCOO i CGT), i de la senyora Cañón, sanitària als hospitals, Estrada ha estat professora a la Universitat Comunista dels Països Catalans i s’ha aparellat amb Xavier Milian –històric de l’esquerra independentista, militant de Maulets l’any 2000, candidat de la CUP fa uns anys–, amb qui té un fill. Llicenciada en Ciències Ambientals per la Universitat de Girona, Estrada explica a VilaWeb que ho va fer “per combinar les ciències i la preservació amb la incidència política”.

Abans d’entrar en política, havia fet classes durant vuit anys (2007-2015) en un centre de Tarragona pensat per a alumnes amb risc d’exclusió social, una Unitat d’Educació Compartida. Quan va entrar de regidora a l’Ajuntament de Tarragona, va deixar la docència, i el seu pas pel consistori (2015-2021) va ser brillant, perquè va destapar el cas de corrupció Inipro, en què el batlle socialista aleshores, Fèlix Ballesteros, va resultar imputat. I no era fàcil, no, combatre un totpoderós Ballesteros.

Per cert, l’any 2021, la CUP a Tarragona va arribar a un pacte amb Junts i ERC per a governar la ciutat. Primer, amb un acord d’investidura, després, amb l’entrada al govern. “Això és marca de la casa CUP. Arribar a uns acords municipals que, més tard, a escala nacional, costen més. Costarà que Laia Estrada aposti per la unitat d’acció independentista que la CUP ha impulsat en l’àmbit municipal”, diu un militant de Poble Lliure, que a la vegada considera Laia Estrada una “persona solvent, que serà molt eficaç en els debats, i que està preparada”. La CUP, recordem-ho, ha investit els darrers presidents independentistes (Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès) i, a la vegada, ha renunciat a entrar a govern.

Estrada també s’ha posicionat sobre el Hard Rock, el complex de joc i lleure que es vol instal·lar a Tarragona, i l’ha combatut. En conversa amb VilaWeb, Estrada es defineix com a “independentista i internacionalista”, i descriu Endavant com una organització “que lluita per l’alliberament dels Països Catalans, per l’alliberament de classe i per l’alliberament de gènere”. És coautora del llibre En defensa d’Afrodita. Contra la cultura de la monogàmia (Tigre de Paper), Sortim de l’UCI: proposta per una sanitat pública (Tigre de Paper), juntament amb Xavier Milian, i autora de Des de totes les trinxeres, a primera línia de foc (lo Diable Gros), entre més. Ha escrit tres articles d’opinió a VilaWeb defensant la ruptura i expressant el desànim per com va acabar el 2017.

A la seva fitxa de béns al Parlament de Catalunya (que la cambra recull sense comprovar), Laia Estrada declara que té 25.000 euros en comptes corrents, la propietat del 50% d’un habitatge de 163.000 euros comprat el 2022, i una hipoteca de 96.872 euros.

De moment, la CUP veu com antics votants seus (Julià de Jòdar, Eudald Carbonell o Júlia Ojeda) han optat aquesta vegada per donar suport públic a Puigdemont o Alhora, però la formació surt prou ben parada a les enquestes, cosa que, si es compleix, faria bona l’opció pel reforçament intern i la trinxera pròpia, marques de la casa Endavant, i de Laia Estrada.

 

Altres perfils de candidats a les eleccions catalanes:

—Carlos Carrizosa, expert en criatures extingides
—Clara Ponsatí, la valentia i els límits de la intel·ligència

 

The Washington Post · Kareem Fahim i Beril Eski

Istambul, Turquia. Una flotilla de vaixells amb destinació a Gaza es prepara per salpar de Turquia ben aviat, en una missió destinada a trencar el blocatge naval d’Israel sobre l’enclavament i posar en relleu la manca d’ajuda humanitària per a la població del territori assetjat.

Els organitzadors, reunits sota l’estendard de la Coalició de la Flotilla de la Llibertat, fa anys que participen en missions semblants. La flotilla ja va acaparar l’atenció del món l’any 2010, quan deu persones d’una de les naus de la flotilla –el Mavi Marmara, de nacionalitat turca– van morir a causa d’un atac de l’exèrcit israelià. L’afer va desencadenar una crisi diplomàtica de grans dimensions entre Turquia i Israel.

Però la ruta de la flotilla –la Mediterrània– ha agafat importància novament durant el conflicte actual, en què tant els governs com les organitzacions d’ajuda han hagut de recórrer als lliuraments marítims per a eludir el blocatge israelià als lliuraments terrestres a Gaza.

Aquesta nova missió de la flotilla, en què viatjarà un vaixell de càrrega amb més de 5.000 tones d’ajuda humanitària, arriba en un moment en què l’atenció del món s’ha desplaçat de la crisi humanitària de Gaza a l’escalada del conflicte entre Israel i l’Iran. Les aparents susceptibilitats turques sobre si permetre o no la sortida dels vaixells ha fet que els organitzadors encara no tinguin seguretat sobre quan començarà exactament el viatge, que originalment era previst que arrencaria diumenge.

Ann Wright, que forma part de l’organització de la flotilla, explica que el panorama polític a la regió ara com ara és complicat. La missió és a mercè de les autoritats portuàries de Turquia, segons que explica aquesta diplomàtica nord-americana retirada i ex-coronel de l’exèrcit dels Estats Units. Wright va dimitir del càrrec a l’exèrcit perquè es va oposar a la invasió de l’Irac pels Estats Units, l’any 2003.

“Els nostres vaixells estan preparats”, assegura.

En una conferència de premsa divendres a bord d’un dels vaixells, Huwaida Arraf, una advocada palestino-nord-americana de drets humans que ja ha participat en més flotilles a Gaza, diu: “Els nostres governs no han fet res fins ara, però els demanem que comencin, que compleixin les seves obligacions en matèria de dret humanitari internacional, que exigeixin a Israel que permeti el pas segur de la flotilla a Gaza.”

“Esperem que Turquia no es deixi comprar i, de fet, salparem”, afirma. “Tot el que no sigui això és col·laborar amb el setge il·legal a Gaza, i no creiem que el govern turc ho vulgui fer”, afegeix.

El canal israelià N12 va informar dissabte que l’exèrcit israelià havia començat els “preparatius de seguretat” per a prendre el control de la flotilla. Un dels grups que hi participen, l’organització islàmica turca IHH, és considerada terrorista per Israel. Però el grup nega tenir cap vincle amb el terrorisme.

Israel fa anys que justifica el blocatge naval amb l’argument que impedeix l’arribada d’armes a Hamàs i més grups militants de Gaza. La mesura, segons Arraf, forma part de la política de “confinament hermètic” de l’enclavament per part d’Israel, que vol castigar de manera col·lectiva la seva població i equival, a efectes pràctics, a un crim de guerra.

Un informe d’un grup d’experts de l’ONU sobre la incursió israeliana del maig del 2010 va catalogar el blocatge naval de “mesura de seguretat legítima”, però alhora deia que l’abordatge dels vaixells per l’exèrcit d’Israel, “amb una força tan considerable i a una distància tan gran de la zona de blocatge”, havia estat “excessiu i desraonat”.

D’ençà de l’octubre, el blocatge israelià dels lliuraments terrestres d’ajuda humanitària, com també els atacs a organitzacions d’ajuda humanitària, han contribuït a alimentar una crisi humanitària que ha deixat el nord de Gaza en risc fam, segons que denuncien grups diversos de drets humans.

L’assassinat de set treballadors del World Central Kitchen a mans de les forces israelianes el primer d’abril va posar de manifest la perillositat de l’entorn en què treballen les organitzacions humanitàries. Arran d’això, el govern de Biden va advertir Israel que prengués mesures per a alleugerir el patiment de la població civil de Gaza si no es volia arriscar a deixar de rebre ajuda dels Estats Units.

“És una situació completament artificial i evitable”, explicà Andrea de Domenico, director de l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris de l’ONU en els Territoris Palestins Ocupats, durant una conferència de premsa la setmana passada. “Crec que hem fet molts esforços, tant de part nostra com de la part israeliana, per a augmentar el volum d’ajuda que arriba al nord”, afegí, per bé que reconegué que encara hi havia obstacles importants en el lliurament d’ajuda humanitària a Gaza.

En un període de sis dies durant aquest mes d’abril, “un 41% de les nostres sol·licituds d’operacions al nord han estat denegades”, afirmà de Domenico. I afegí: “Per als habitants de Gaza, cada dia és una lluita per a sobreviure.”

Aquest març, el president Biden va anunciar un pla per a establir un corredor marítim d’ajuda a Gaza. Poc abans els Estats Units s’havien afegit a uns altres països en l’operació d’enviament d’ajuda humanitària per via aèria sobre l’enclavament. Funcionaris humanitaris diuen que els lliuraments aeris, per benvinguts que siguin, no poden substituir les operacions terrestres d’ajuda humanitària.

Wright explica que la flotilla inclou un vaixell de càrrega amb paquets d’aliments, aigua, ambulàncies i subministraments mèdics, incloent-hi anestèsia.

Els participants en la flotilla van rebre una formació sobre no-violència la setmana passada, abans de la data programada de partida. “Esperem poder entrar a Gaza”, confia Wright.

Molts dels governs de la regió han obstaculitzat missions anteriors a Gaza. Entre aquests governs hi ha el grec, que l’any 2011 va impedir la sortida dels vaixells de la flotilla. Els Estats Units han advertit els seus ciutadans que no participin en les missions de la flotilla, i han ofert “molt poca ajuda” als activistes nord-americans detinguts i deportats a Israel en anys anteriors, segons Wright.

Si la missió actual s’activa, Wright admet que és possible que acabi topant  amb una “armada” en què podrien participar naus de guerra nord-americanes estacionades en aigües israelianes.

Mustafa Ozbek, coordinador de premsa d’IHH, diu que els organitzadors han notificat la missió al govern turc, a l’ONU i a més institucions internacionals.

Dylan Saba, escriptor i advocat de trenta-un anys que diu tenir intenció de viatjar amb la flotilla, va dir que havia decidit d’afegir-s’hi perquè “els ciutadans del món estan obligats a actuar en l’esperit del dret internacional, allà on els governs han fracassat”.

Com a palestí, amb pare nascut a Gaza, Saba diu: “Té molt de valor simbòlic poder acompanyar aquesta ajuda humanitària que intentem lliurar no tan sols als meus familiars llunyans que viuen a l’enclavament, sinó també a tots els palestins de Gaza.”

I afegeix: “Sé que això és el que haig de fer, però mentiria si digués que no tinc por.”

Alon Rom, de Tel-Aviv estant, ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Trigueu més que no fa uns quants anys a acabar un llibre? Avanceu lentament en la història, fent pauses com més va més seguides per consultar el mòbil? No sou els únics a qui us passa. Anem perdent l’hàbit de la concentració i, alhora, el de la lectura en profunditat, segons que afirma Isabel Monsó, editora de Viena Edicions. Com més va, menys pàgines tenen els best-sellers, i això no és pas un fet casual: “Els autors escriuen de la manera en què esperen ser llegits.” Són conscients que ens hem acostumat a rebre impactes ràpids i constants, com els que ens donen les xarxes socials. “Si tens una novel·la amb una arrencada molt lenta, sense que se sàpiga gaire bé per on va, saps que els lectors tindran dificultats per a aguantar l’esforç i la resistència inicial”, explica.

De fet, Monsó considera que cada vegada ens costarà més de llegir llibres que tinguin frases llargues, subordinades o complexes. “La quantitat d’impacte que tenen les xarxes ens ha habituat a les lectures que tenen menys paraules, menys frases, que són més simples, amb missatges més esquemàtics”, remarca. Diu que és lògic que els lectors que han nascut al segle XXI, és a dir, que ara tenen vint anys, trobin difícil d’entrar en el món de Dickens o de Proust, que escriuen amb frases més llargues. “Ara costa de consolidar el coneixement i fer una lectura pausada, d’aquestes en què llegeixes, tornes enrere, rellegeixes…”, afegeix.

Sant Jordi 2024: activitats per a celebrar la diada a tot el país

Aquesta visió que té el món editorial català va en consonància amb les dades, que conclouen que hi ha una disminució general de la concentració. La psicòloga Gloria Mark, professora de la Universitat de Califòrnia, va trobar que l’any 2004 la gent podia estar, de mitjana, uns dos minuts i mig atent a una tasca abans de fer una parada, comprovar el correu o mirar les xarxes socials o els missatges rebuts. Anys més tard, el 2012, la xifra s’havia reduït a 75 segons i actualment són 47.

En relació amb això, un estudi de SmartMe Analytics va revelar una dependència com més va més gran del telèfon mòbil. Els més joves, el miren unes 164 vegades el dia per consultar principalment xarxes socials i missatgeria instantània, i no és un comportament exclusiu d’aquest grup d’edat, perquè fins i tot els qui el tenen vora cinquanta anys hi accedeixen més de 100 vegades.

Què és el FOMO i per què molts joves tenen aquesta ansietat social?

Daniel Cassany, docent i investigador a la UPF en escriptura, llengua i educació, diu que és possible que la consulta habitual d’internet, amb la rapidesa i immediatesa que hi va associada, hagi modificat les connexions cervicals d’algunes persones, de manera que han perdut capacitat d’atenció i de fer una lectura atenta. “Jo mateix ho he experimentat en algun moment”, admet. Però hi lleva importància: “No em preocupa gaire. He guanyat moltes altres coses amb internet i les xarxes: el món connectat em sembla molt més fascinant que no el de la meva infantesa, quan per trobar un llibre havia d’anar a la biblioteca pública de Vic i només hi trobava coses velles i avorrides.”

No llegim menys, però llegim de manera diferent

Tot i una pèrdua de la capacitat d’atenció, les dades no mostren al país una disminució en l’hàbit de la lectura. De fet, en cas d’haver-hi una tendència, és la contrària: com més va, més gent llegeix llibres per lleure. Entre un 60% i un 70% de la població diu que ho fa i aquest percentatge és de manera sistemàtica més alt entre les dones.

Monsó diu que aquestes dades són relatives: “La gent sol afirmar que llegeix més que no llegeix realment. I no perquè menteixi deliberadament, sinó perquè té una imatge d’ell mateix sovint idealitzada.” En alguns altres indrets sí que s’ha detectat que la gent cada vegada llegeix menys. Als EUA, avui es llegeixen entre dos llibres i tres menys cada any que en el període 2001-2016. El descens més gran és sobretot entre els graduats universitaris, que ara llegeixen de mitjana sis llibres menys que no abans.

“No en tinc dades, però estic segura que, comparats amb els nòrdics, en sortim bastant malparats. A Islàndia, per exemple, els nens aprenen de petits a fer de la lectura una forma d’entreteniment, una diversió. En canvi, per a nosaltres, llegir és una opció més. Podem sortir a fora i quedar amb gent, perquè ens fa més bon temps”, observa Monsó.

Quins llibres de poesia podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de 30 recomanacions

Cassany explica que actualment és necessari llegir més per a resoldre les tasques del dia a dia –fer tràmits en línia, consultar una web, respondre correus, xarxes socials–, però que tot plegat no implica necessàriament més lectura de llibres. “Com més va, menys llibres llegim i, en canvi, consumim més productes d’una altra mena, com webs, subscripcions a bases de dades, o streaming”, diu. I afegeix: “El consum cultural ja no el marquen tan sols els llibres.”

La lectura digital guanya força

Respecte d’aquest canvi sobre com llegim, trobem que un 30,7% de la població catalana ja llegeix llibres fent ús de dispositius digitals, que pot afavorir que l’atenció disminueixi. Per una part, perquè trobem que la majoria de la població fa servir com a suport digital un dispositiu no destinat exclusivament a la lectura. La majoria llegeix amb el telèfon mòbil (14,7%), seguit de la tauleta (12,4%) i fins al tercer lloc no hi trobem el llibre electrònic (10,6%). Això és important per dos motius: perquè és més fàcil de perdre la concentració si l’aparell té unes altres funcions o hi apareixen notificacions; i perquè hi ha estudis que revelen que la lectura en la pantalla, i no en llibre imprès, requereix una concentració més gran i això fa que sovint sigui una lectura menys profunda i amb menys comprensió.

Quins llibres podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de setanta novel·les en català

L’ús d’un dispositiu digital no ha de ser negatiu per força. Cassany diu que no hi ha proves que demostrin que la lectura digital impliqui una experiència menys plaent, però que cal aprendre a combinar els dos suports –el físic i el digital– segons el moment i les necessitats: “Llegir amb paper és com anar amb tren: vas pausadament, veient el paisatge, gaudint del trajecte. Llegir amb pantalla és com anar amb avió: vas de pressa, arribes lluny, ho trobes tot al moment, però no és tan maco. Ens convé tenir les dues opcions.”

Quin és el futur de la lectura i què hi podem fer?

Cassany detecta un canvi de tendència entre les noves generacions: “Els adolescents comencen a accedir al contingut educatiu amb el vídeo i el pòdcast. I, com que passen més hores veient audiovisuals, els costa més de llegir.” A parer seu, això provocarà un canvi de paradigma en la lectura: no desapareixerà, però sí que perdrà importància: “Ja ho veiem. Per exemple, en els mals resultats de l’informe PISA.”

Com s’ha de reaccionar als mals resultats del PISA?

Per una altra banda, Monsó reivindica una educació que ens faci reconnectar amb el plaer i l’amor per la lectura pausada i reflexiva. “No vull viure d’una manera tan simplificada, rebent tants estímuls i reaccionant com un ésser primari”, demana. I afegeix: “Aquesta mena d’entreteniment a què ens han abocat les xarxes socials, en el fons ens va malament i ens fa ser infeliços. Tornar a gaudir de la lectura pausada ens farà ser més feliços”, assegura.

Remarca, doncs, que l’amor per la lectura és una cosa que s’assaja: “Si t’habitues a llegir novel·la del segle XIX, aprendràs a abaixar el ritme. I, de sobte, t’adonaràs que has superat la resistència prèvia.” De fet, considera que el problema no és que els lectors no connectin amb el contingut de les novel·les de segles anteriors, sinó la falta d’hàbit generalitzat. I recorda l’èxit de les novel·les victorianes entre el públic més jove, una realitat que fa temps que ha detectat.

Com és que ens hem encomanat de la febre victoriana?

Monsó i Cassany coincideixen en la importància d’inculcar l’hàbit de la lectura als nens d’ençà que són ben petits. “Cal habituar els fills a tenir un moment de pausa, i dedicar una estona diària de lectura en veu alta.” Malgrat l’esforç que representa, les conseqüències i els resultats positius de llegir en veu alta són evidents, assegura Monsó. “Cal tenir llibres a casa, cal llegir contes cada nit als fills, cal parlar a l’hora de sopar de què hem llegit o trobat a la xarxa, de les idees noves que hem après, cal visitar biblioteques, participar en les activitats culturals”, diu Cassany.

Amb tot, Cassany veu clar que cal trobar la fórmula de convivència pacífica entre la lectura més convencional i les xarxes socials: “El món digital i el del llibre en paper són perfectament compatibles.”

On signaran els escriptors aquest Sant Jordi? La llista dels autors més cobejats

Hi ha un detall que m’impressiona molt cada volta que agafe un dels volums de la Història dels moviments nacionalistes d’Antoni Rovira i Virgili. L’obra va ser escrita entre el 1912 i el 1914, en un moment particularment mogut de la història d’Europa, i Rovira hi descriu de manera excel·lent l’emergència de tot de reivindicacions nacionals arreu del continent. Allò que m’impressiona és llegir la llista dels països objectes d’estudi i descripció pel periodista i polític tarragoní.

Rovira, el 1914, ens parla de l’intent d’una vintena de pobles europeus d’aconseguir un estat propi. Hi ha algunes situacions que descriu i que no són ben bé nacions, sinó moviments irredemptistes –en àrees com ara l’Epir grec o la Transsilvània hongaresa. Però en general Rovira escriu sobre nacions que en aquell moment no eren independents i que volien ser-ho: Albània, Armènia, Bohèmia (l’actual Txèquia), Croàcia, Eslovàquia, Finlàndia, Hongria, Irlanda, Lituània, Macedònia, Polònia, Sèrbia, Ucraïna… i “Bascònia” i Catalunya.

Parlem, doncs, de tretze nacions que ara fa un segle no tenien estat propi i que avui són independents. I de dues, Bascònia i Catalunya, que cent anys després som les úniques que continuem sotmeses –Rovira estudia també el cas de Flandes, però és molt peculiar, car els flamencs en definitiva han decidit que la seua opció és apoderar-se de l’estat belga.

Què m’impressiona? Doncs crec que ho entendrà tothom: m’impressiona veure que a la llista sols Bascònia i Catalunya continuem al mateix lloc. És veritat que avui hi ha més conflictes que aleshores, conflictes que Rovira no va preveure, com ara a Galícia, Còrsega, Escòcia o les Fèroe, per a dir-ne alguns. I nacions que han arribat a tenir un estat propi malgrat que per a un periodista tan ben informat com Rovira i Virgili no comptaven en aquell moment –d’Eslovènia a Bielorússia o Bòsnia. Però la pregunta a fer-se és com i per què dels setze casos que Rovira va estudiar tan sols Bascònia i Catalunya continuen, continuem, sense assolir la condició de tots els altres.

A casa, seguint les eleccions basques de diumenge, vaig tenir el gest reflex d’agafar el llibre i repassar què s’hi explica dels bascs. No hi ha, comparant-ho amb allò que s’explica dels altres països, res que indique una predisposició a no tenir un estat propi. La història posterior al pas per la impremta, evidentment, explica coses. D’ençà que es va publicar el llibre, han passat cent deu anys i, d’aquests anys, 43 els hem haguts de viure en dictadures. Quan es van publicar aquests llibres ja hi havia catalans exiliats i tot just fa dues setmanes hem sabut els noms d’uns quants nous exiliats. I és sabut que en aquest segle llarg, alguns governs de la Generalitat han passat per la presó i s’han publicat un miler i escaig de lleis i decrets contra la llengua i la personalitat nacional dels Països Catalans.

Tanmateix, tot això no em sembla cap excusa suficient, ni cap explicació plausible. Molts dels països que Rovira estudiava i que avui són independents poden mostrar-nos una llista d’agressions, violència, guerres i fins i tot genocidi que supera clarament la nostra. I doncs?

Escoltant els discursos de Bildu despús-ahir –però també els del PNB–, em va semblar intuir una possible raó que ens diferenciaria a ells, a tots els altres i a nosaltres, i que es podria definir com una espècie de renúncia generacional a l’estat propi. Per entendre’ns: Arnaldo Otegi, després de tantes dècades de lluita i tant de sofriment personal, parlava com si la independència fos un projecte a tan llarg termini que podrien passar ben bé cent deu anys més. Otxandiano o Pradales ja ni s’hi referiren.

A diferència d’allò que ha passat històricament al País Basc, als Països Catalans, en realitat, l’independentisme ha estat un fenomen aïllat en el temps, que mai no havia tingut ni l’abast ni la potència que té ara. Per això nosaltres som una excepció important que vull remarcar: som la primera generació cridada a fer la independència, si més no, d’una part de la nació, de la Catalunya autonòmica. La primera que de manera multitudinària i consistent ens hem mobilitzat i lluitem per aconseguir allò que Albània, Armènia, Bohèmia, Croàcia, Eslovàquia, Finlàndia, Hongria, Irlanda, Lituània, Macedònia, Polònia, Sèrbia i Ucraïna ja tenen: un estat propi i independent. Però som també una generació que tempten amb la renúncia generacional –com hem vist clarament d’ençà de l’endemà del 27 d’octubre de 2017.

De manera que en aquest temps d’eleccions –quan la mirada curta s’imposa a la llarga i tot sembla que vinga d’ahir i s’acabe demà– em sembla necessari d’insistir en aquesta reflexió de llarg abast: som nosaltres, és la nostra generació. La primera, la més forta, la decidida, la preparada. No ho oblideu, això; ni tan sols a l’hora de votar. Perquè tenim una responsabilitat única.

 

PS1. Bon Sant Jordi a tots, arreu dels Països Catalans i a l’Alguer. Us oferim un munt de continguts perquè pugueu gaudir millor de la gran festa del llibre. Per exemple, llistes seleccionades i curades per la nostra redacció de novel·les, llibres de no-ficció, llibres de poesia, novel·la negra o llibres de cuina.

PS2. Aquests dies el CIS fa enquestes sobre les eleccions catalanes i, segons que ha pogut comprovar VilaWeb, exigeix que siguen fetes en espanyol o, altrament, et pengen el telèfon –i ja em direu quin biaix tan enorme no se’n derivarà, d’aquesta actitud. Ho explica en aquest article Josep Casulleras.

Amb els nervis de patir per la pluja fins a l’últim moment, llibreters i editors han preparat amb cura la diada de Sant Jordi i l’han avançada, amb actes i signatures durant tot el cap de setmana i ahir. Enguany, com l’any passat, a Barcelona és un any de rècord en parades, metratge i taules de signatures. Per primera vegada, s’ha fet pagar a llibreters i editors per posar parada al centre de la ciutat, s’ha tornat a ocupar la Rambla sencera i arriben a set els districtes que tindran un espai dedicat al llibre, amb parades i activitats. La festa comença amb l’esmorzar d’autors al Palau de la Virreina de Barcelona, entre les nou i dos quarts d’onze i amb la fotografia de família. Després, a partir de les deu, els autors comencen a signar a les parades. Es vendran llibres de 9.00 a  21.00 i se signaran llibres fins a les 21.00, també.

Quins llibres podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de setanta novel·les en català

Un model que es consolida

Del 2020 ençà, la diada de Sant Jordi a Barcelona ha viscut una transformació remarcable, sobretot per la logística i, també, per l’augment significatiu d’editorials i autors que hi participen activament. El 2020, Sant Jordi va caure en plena pandèmia i no es va poder celebrar de manera presencial. Això va fer que la festa es traslladés al 23 de juliol i se’n va dir el Sant Jordi d’estiu, que no va acabar de convèncer ningú. La prova la tenim en què es parlava de mantenir aquesta data en forma de fira literària en el calendari i no s’ha repetit cap any més. Avui, quatre anys després, ningú no se’n recorda.

Quin llibre podeu regalar aquest Sant Jordi a gent que no llegeix? 15 recomanacions

L’any següent, el 2021, sí que es va celebrar Sant Jordi. Va caure en divendres. Algú plantejava que la festa passés a dissabte, però la proposta  no es va considerar a la Cambra del Llibre, perquè la diada és el 23 d’abril i no té sentit canviar-la cada any de dia perquè caigui en festiu. Va ser un Sant Jordi encartonat, podríem dir: s’ocupava el mig del passeig de Gràcia, només amb parades professionals de llibres i roses, i es va plantejar com un recinte tancat d’una sola direcció. Calia prendre mesures perquè la covid encara cuejava. Però tanta limitació no va agradar ni va ser agradable. Aquell any, també es va prohibir ocupar la Rambla amb parades de llibres.

Tanmateix, aquell concepte va marcar un abans i un després. En l’època Colau de les superilles a l’Ajuntament de Barcelona, el Sant Jordi del 2022 es va plantejar al centre de la ciutat com una superilla literària, amb dues artèries troncals, el passeig de Gràcia per a les llibreries i editorials, i la rambla de Catalunya per a les associacions. Es tallava el trànsit en aquestes artèries i en els carrers travessers, tret del carrer d’Aragó i el carrer de València i la superilla literària ocupava el rectangle de la Gran Via per baix, la Diagonal per dalt i els carrers de Balmes i Pau Claris tancant-lo. Aquest model, juntament amb l’aparició d’espais amb parades de llibres a set districtes de la ciutat, per a diversificar la festa i mirar d’esponjar el centre, és el model que s’ha consolidat.

Xifres exponencials

El Sant Jordi de l’any passat, del 2023, va ser el de consolidació del model superilla i de rècord absolut de parades, metratge i taules amb signatures. I, enguany, les xifres encara s’han superat una mica més. La gran novetat d’aquest 2024, quant a l’espai, és que la diada recupera tota la Rambla, de Canaletes a Santa Mònica, un espai emblemàtic, on s’instal·laran 94 parades de llibres, flors i entitats del barri, perquè és el lloc tradicional, on històricament se celebrava la festa.

Quins llibres de no-ficció podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de setanta recomanacions

Una altra cosa que ha anat passant després de la pandèmia, tot i que la tendència ja s’apuntava abans, és que hi ha hagut un creixement exponencial de parades de llibres, d’autors signant, de títols per a comprar, de mediàtics que escriuen llibres per aprofitar la quantitat de compradors que genera la festa… Fent una comparativa es veu molt clar: el 2018 es van muntar 186 parades de llibres i roses; el 2021, 270 parades i trenta-un espais de signatures. Enguany, es muntaran 435 parades de llibres i roses (quinze parades més que no pas el 2023, que va ser un any de rècord), amb 214 taules de signatures d’autors (una més que no pas l’any passat). Això són 3.356 metres de parades, enfront dels 3.294 metres de l’any passat.

Llibreters i editors esperen igualar les vendes d’1,87 milions d’exemplars, sumant també els dies previs a Sant Jordi. Aquestes vendes, l’any passat van representar una facturació de 24 milions d’euros. Per a les llibreries més febles, el dia de Sant Jordi representa un mes de facturació. És important, doncs. També és significatiu que sigui una diada en què es venguin més llibres en català que no pas en espanyol. És un fet que únicament passa aquest dia. L’any passat, el 52% dels llibres venuts van ser en català, mentre que el 48% eren en espanyol. Durant la resta de l’any, la proporció es capgira i es ven, aproximadament, un 70% de llibres en espanyol, mentre que en català només s’arriba al 30%.

Tria i remena. Especial de Sant Jordi de literatura infantil i juvenil

Un Sant Jordi amb polèmica

Aquesta és una diada que es recordarà perquè, per primera vegada, la Cambra del Llibre (formada per llibreters, editors, distribuïdors i professionals de les arts gràfiques) ha estipulat un pagament segons els metres d’espai que s’ocupen, a fi de contribuir en la logística de la festa (seguretat, regidoria, punt d’electricitat…). Fins ara, no s’havia fet pagar mai per muntar la parada al centre de Barcelona. Com és lògic, no tothom (llibreters i editors) hi ha estat d’acord, sobretot perquè perjudica els projectes més petits, com passa habitualment. Aquest pagament va generar polèmica i una part d’editors, sobretot, va signar un manifest demanant que Sant Jordi tornés a ser una festa popular i no tan fiscalitzada. Però els representants de la Cambra del Llibre tenen clar que el volum de la festa requereix un ordre i unes condicions de seguretat, també, atès que en hora punta, alguns anys, el centre de Barcelona ha concentrat un milió i mig de persones.

Una altra polèmica que hi ha hagut, tot i que amb una incidència molt menor, ha estat arran del cartell de Sant Jordi de l’Ajuntament de Barcelona, obra de l’il·lustrador Pau Gasol. En el cartell, la ciutat és plena de gent amb roses, gairebé no s’hi veuen llibres ni parades de llibres i no hi ha ni una sola bandera catalana.

La llista dels més venuts

Els editors i llibreters insisteixen a explicar que la llista dels llibres més venuts només representa el 6% del total de llibres venuts. Això vol dir, també, que la venda de títols és molt diversa i una part és de llibre de fons. Enguany, no es donarà la llista definitiva de vendes fins uns dies després i es deixarà clar que els primers noms que es donaran seran dades parcials, que podran variar després del còmput total.

Entre els autors que més sonen per ocupar la llista de més venuts, destaquen, segons els més venuts de la setmana passada, noms com els de Ramon Gener (Història d’un piano, premi Ramon Llull), Eva Baltasar (Ocàs i fascinació), Maria Arimany (Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc, premi Documenta), Xavi Coral (Aprendre a esquivar les bales), Maria Nicolau (Cremo!) i Carles Porta (Tor: foc encès).

Les parades de llibres més enllà del passeig de Gràcia i la Rambla

• Plaça de la Universitat.
• Passeig de Sant Joan (entre la plaça de Tetuan i l’Arc de Triomf): dedicat al còmic i la literatura infantil i juvenil.
• Sants-Montjuïc: rambla de Sants.
• Les Corts: avinguda Diagonal (entre el carrer de Joan Güell i el carrer de Pau Romeva, al costat mar).
• Sarrià-Sant Gervasi: plaça de Sarrià.
• Gràcia: carrer Gran de Gràcia (entre el carrer de Sèneca i la rambla del Prat), plaça de Nicolás Salmerón, plaça de la Vila de Gràcia i Jardinets de Gràcia (que s’inclouen aquest any per posar-hi parades).
• Horta-Guinardó: plaça d’Eivissa i la zona delimitada pel carrer de Tajo, entre la baixada de la Plana i la baixada del Mercat.
• Nou Barris: marquesina de la Via Júlia (entre el carrer d’Argullós i el carrer de Joaquim Valls), i plaça del Virrei Amat (a la cruïlla del carrer de Felip II i el carrer de la Jota).
• Sant Andreu: places d’Orfila i del Comerç, i carrer del Segre (entre el carrer del Pont i el carrer del Cinca).
• Sant Martí: rambla del Poblenou (entre el passeig de Calvell i l’avinguda Diagonal), carrer del Cabanyal, carrer de la Sèquia Comtal, plaça del Mercat, plaça de Font i Sagué i espai Biblioteca Gabriel García Márquez.

Fora de Barcelona, com se celebrarà el dia de Sant Jordi?

El Gremi de Llibreters i la Cambra del Llibre organitza la diada a Barcelona, i a la resta de ciutats i pobles de Catalunya és cada ajuntament que posa les condicions per a l’ocupació de l’espai públic, estipula els llocs i permet les activitats.

Sant Jordi 2024: activitats per a celebrar la diada a tot el país

Seguidament, us oferim informació d’alguns municipis:

Amposta (Montsià)

A la plaça de l’Ajuntament, s’hi instal·len les parades de les llibreries del poble. La plaça connecta amb el carrer Major, lloc on s’ubiquen les associacions i les empreses que no són llibreries.

Badalona (Barcelonès)

Les llibreries, de nou i de vell, s’instal·len a la plaça de Pompeu Fabra, i els comerços i altres entitats, a la plaça de l’Ajuntament.

Banyoles (Pla de l’Estany)

Les llibreries de Banyoles s’apleguen amb parades al bell mig de la plaça Major, amb les entitats separades i amb la reubicació d’altres activitats a zones properes per tal de descongestionar les afluències de persones.

Berga

Les llibreries crearan un circuit amb parades davant el seu establiment, i les entitats s’ubicaran en diversos punts de la ciutat.

Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental)

Agrupació de paradistes a la plaça de l’Abat Oliva, a part de les parades davant les llibreries.

Figueres (Alt Empordà)

A la capital de l’Alt Empordà, les llibreries, les editorials i les floristeries posen parada a la part central de la Rambla, i les entitats, a la resta d’espais.

Sant Jordi a Lleida. Girona

Les llibreries i les floristeries han demanat de tornar a la Rambla, el lloc tradicional, després d’haver estat a la Copa i a la Devesa per mor de les mesures anti-covid. En el retorn a la Rambla s’han establert parades amb més espai, amb l’objectiu d’esponjar-les i evitar les aglomeracions. Els llibres i les flors són a la plaça de Catalunya, i les entitats i més col·lectius, entre la Rambla, el Pont de Pedra i els carrers Nou i de Santa Clara.

Lleida (Segrià)

Com ja és tradicional, les llibreries tenen un espai propi, a la rambla de Ferran i a l’avinguda de Francesc Macià.

Manresa (Bages)

Les llibreries i les flors ocupen el passeig de Pere III, en un espai propi a l’altura del Casino, senyalitzat i amb una zona diferenciada per a les signatures, per tal de fer més agradable la diada i afavorir els fluxos de la gent.

Mataró (Maresme)

Com és tradicional, a la plaça de Santa Anna es concentren les llibreries de la capital del Maresme, que, a més, celebra fira durant tres dies.

Reus (Baix Camp)

Les llibreries, que també poden parar davant l’establiment, i les floristeries se situen a la plaça del Mercadal i la resta (entitats, escoles, etc.) es reparteixen per un recorregut que connecta diversos carrers i places de la ciutat.

Sabadell (Vallès Occidental)

La diada ve marcada per les activitats de caràcter literari amb motiu de la Capitalitat de la Cultura Catalana. L’ajuntament ha establert unes quantes localitzacions on posar parades de llibres i roses, a part de les de davant de l’establiment.

Tarragona

Ja fa anys que les llibreries de Tarragona s’apleguen en una de les coques o trams de la Rambla, dedicada específicament als llibres, i comparteixen la resta d’aquest emblemàtic passeig amb les entitats, que s’ubiquen en unes altres coques, de manera que es genera un continu allargassat que afavoreix la circulació.

Terrassa (Vallès Occidental)

Les llibreries s’ubiquen amb preferència a la plaça Vella, que és el centre neuràlgic de la ciutat.

Tortosa (Baix Ebre)

Com és habitual, l’eix que marquen els carrers de Sant Blai, la plaça de l’Àngel, el carrer de l’Àngel, la plaça d’Agustí Querol, el carrer de la Rosa i la plaça de la Cinta acullen les llibreries de Tortosa, els punts de venda de roses i les entitats de la ciutat.

Tremp (Pallars Jussà)

D’ençà de l’any passat, tant llibreries com entitats munten parades a la Rambla Doctor Pearson, amb activitats, entre les quals, les impulsades per la biblioteca.

Vic (Osona)

Enguany, que la diada coincideix amb el Mercat Setmanal, comparteixen la plaça el mercat i les llibreries, i al passeig hi ha les roses i les associacions.

Vilafranca del Penedès (Alt Penedès)

Les llibreries s’instal·len a la rambla de Sant Francesc, on també hi ha un espai de signatures d’autors locals que gestiona l’ajuntament (sense venda, que només es fa a les llibreries) i les entitats. Les llibreries també poden posar parada davant el seu establiment.

Vilanova i la Geltrú (Garraf)

Es posen parades a la rambla Principal, tant llibreries com floristeries i associacions. Al marge de les signatures a les llibreries, les biblioteques també organitzen signatures d’autors locals a la plaça de la Vila.

El Gremi de Llibreters de Catalunya fa una relació de tots els paradistes d’aquests espais per a facilitar-ne la consulta tant als mitjans com al públic general. Aquesta informació es pot trobar a la web del gremi.

Quan arriba la diada, molts veïns de Barcelona fan com els de la Vila de Gràcia amb la seua festa major: fugen de l’epicentre mediàtic i envaït per la gernació. Sant Jordi té una cosa que als catalans ens costa de creure, i és que una empresa nostra ens surti bé, que ens faci agradar-nos i enorgullir-nos davant de tothom. Llavors, en una temptació difícil de contenir, tendim a caure en la il·lusió de comptar-ne l’èxit com un punt a favor, és a dir com un sentiment cap a la nostra cultura i tradició, és a dir com a mostra d’adhesió a la catalanitat, però alguna cosa ens hauria de fer sospitar quan sentim els anticatalanistes catalans reivindicant que la “diada de Catalunya” hauria de ser aquesta i no l’altra, o quan veiem com desapareixen els distintius nacionals dels cartells institucionals, o quan sentim aquesta cosa de “Feliç Sant Jordi” o “Feliç diada” per voler dir “Bon Sant Jordi” i “Bona diada”. Jo només ho deixo anar.

Però bé, amb Sant Jordi passa com amb la família, que se’n pot dir però no se’n vol sentir; pobret d’aquell qui ens vingui amb cap penjament del nostre dia de l’amor i de la lletra impresa, primer avís. De fet, la diada té tots els ingredients per a un èxit a la mida exhibicionista dels nostres temps: queda bé a les fotos que tots penjarem a Instagram, celebra l’amor que tothom presumirà de tindre o de donar, enalteix els llibres que tothom posturejarà de llegir. N’hi ha que la comparen amb la matraca de Nadal, que obliga al dispendi per compromís i cada any comença abans, i fins i tot a algunes ens fa recordar les jornades electorals –penso en les nits de Sant Jordi del futur amb connexions a les seus editorials, amb la claca dels simpatitzants, taps de xampany volant o globus desmaiats segons les expectatives, discursos de faristol per als telenotícies.

El filòleg Pau Vidal descrivia l’any passat l’eufòria de la indústria com el “Sant Jordi Instagram”, i quin bon títol no hauria estat per a aquesta peça si no fos perquè no li’n puc pagar drets d’autor. El traductor i escriptor –valgui la redundància– parlava a les xarxes de la cara B de l’espectacle, la dels “signadors que no signen”, o que signen poc en comparació amb les plomes que treuen fum dels triomfadors. També l’escriptora Carlota Gurt, que no es pot dir que no sigui coneguda i reconeguda, en parlava obertament a la seua columna de l’Ara: “En algunes parades potser no en signes cap, en d’altres cinc o sis: això t’ocupa cinc minuts, la resta del temps ets allà, quiet, sense parlar amb ningú, veient la gent que et passa per davant i et mira com si fossis un suricata en una gàbia del zoo.”

Sospito que la idea de sotmetre els escriptors a una experiència tan discordant amb la disciplina, a una exposició més pròpia del món de l’espectacle –l’escenari, el bany de masses, la idolatria–, per força ha de tindre resultats desavinents o discordants com un mal experiment. Ara fa riure, però temps era temps hi hagué una mena de polèmica sobre els anomenats “autors mediàtics” en contraposició amb els “convencionals”: marededéu, les polèmiques de sucre de l’era pre-xarxes!, si encara faltaven per arribar els tiktokers, els streamers, els podcasters, els influencers, cadascun cap a Barcelona amb la novetat sota el braç. Però Sant Jordi és això, ja és això, i Déu me’n guard de tenir-hi res més en contra que una única preocupació: que els autors que treballen en llengua catalana –mediàtics, instagràmics, escriptors clàssics, traductors, tant se val– siguin cada vegada més liliputitzats al costat de la massa com més va més aclaparadora dels publicaires en castellà.

No sé fins a quin punt els mitjans del país se n’adonen, del seu paper davant d’una perspectiva que ja coneixem d’altres àmbits. Vull dir si durant el pre-Sant Jordi, quan presenten, entrevisten, tracten indistintament els autors en castellà i en català, realment pensen que és igual publicar un llibre en una llengua que en l’altra. “Avui el nostre company Josep Maria Bofarull i Romaguera ens ve a presentar el seu assaig Las claves de la dieta del pum i pam”; és una plantilla que estem tips de sentir, l’entrevista a un autor, amic, company de redacció local però escrivent en la llengua global, com si de Sant Jordi n’hi hagués tants, com si la llengua pròpia del país de la diada tingués cap reciprocitat publicitària en les ocasions literàries de fora de les fronteres catalanes.

És la qüestió de sempre, però en versió santjordiana: cada minut d’escalfament que es dedica a publicitar fato en castellà, per a l’univers que li pertoca només és un altre minut d’entre tants, mentre que per al català és una pèrdua global, total, que no es podrà recuperar en cap Sant Jordi simètric i castellà. Ja ho sabem, que els lectors com tu i com jo ho tenim clar, parlo de la conscienciació dels qui tenen el poder d’atorgar espais de visibilitat i que, podent triar, trien de cedir-los a la llengua dominant, omnipresent, redundant, en detriment de la subordinada.

Perquè escriure en català és una heroïcitat, i si tu vols la podem quantificar: en el millor dels casos, que és cobrant, per cada llibre que l’autor porta a aquest món amb suor i dolor, rep al voltant d’un euret de cada deu que li paguem els compradors. És l’última baula editorial en un univers lector que resulta ser cinquanta vegades menor que el dels castellans, ja podeu treure la calculadora i les conclusions. I tot i amb les xifres a la mà, hi podeu pujar drets que encara sortirà algú a plorar que la discriminació positiva per al català és discriminadora per al castellà. En fi, una cosa és que Sant Jordi sigui obert a totes les lletres del món, com ja ho és i hi estem a favor, i una altra de molt diferent és tractar la diada com un “Día del libro” qualsevol.

Dit tot això, perquè el català conscienciat no pot descansar mai, bon Sant Jordi a tothom, avui i tot l’any.

La rosa vermella és sense cap mena de dubte un dels elements principals de la diada de Sant Jordi, i ha ultrapassat la connotació original d’amor romàntic per convertir-se en un obsequi d’amistat i d’afecte. Tot i això, si investiguem els orígens d’aquesta tradició, veurem que són ben incerts.

Quins llibres podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de setanta novel·les en català

Per què regalem roses per Sant Jordi?

Tal com explica Amadeu Carbó, la tradició de regalar roses ve de lluny. Tot i això, hi ha diferents teories que evidencien l’origen incert d’aquesta tradició. Una d’elles argumenta que prové de l’edat romana, quan es feien festes d’honor a la deessa Flora, que més tard seria cristianitzada. Una altra explica que durant el segle XV, a Barcelona es feia la Fira dels Enamorats, i al voltant del Palau de la Generalitat s’instal·laven venedors d’aquesta flor. Hi ha qui creu que l’origen de la tradició es troba també en el segle XV, perquè aleshores ja era costum d’obsequiar amb una rosa les dones que assistien a l’eucaristia de la Capella de Sant Jordi, en honor al sant.

Un Sant Jordi sense rosa catalana? El darrer productor que resisteix sospesa de tancar el negoci

Què signifiquen els colors de la rosa?

Tradicionalment, la protagonista de la festa banyava el paisatge de color vermell durant la diada, però aquesta darrera dècada hem vist com apareixien a les parades dels floristes roses de tota mena de colors, de blaves a grogues. Per què la rosa més venuda és la vermella? Què simbolitzen la resta de colors? Per què regalem roses per Sant Jordi? Us ho expliquem tot seguit.

On signaran els escriptors aquest Sant Jordi? La llista dels autors més cobejats

La rosa vermella

Per a saber l’origen del color de la rosa tradicional, cal recordar la llegenda de sant Jordi, que explica com, després de la batalla, el cavaller li va fer una ferida mortal al drac. De la taca de sang a terra en va néixer un roser de roses vermelles, del mateix color que la sang.

A més de ser les roses més típiques de la diada gràcies a la llegenda, el color vermell de les roses també és símbol de l’amor, la passió, la luxúria i també el perill. Normalment, la rosa va acompanyada de l’espiga de blat, fruit de la terra fèrtil i símbol de prosperitat. A més, també s’hi posen elements que evoquen la catalanitat, com ara la senyera. Així, regalar una rosa vermella amb l’espiga de blat és símbol de fertilitat, riquesa i felicitat.

D’on ve la llegenda de sant Jordi?

La rosa groga

La rosa groga ha estat vinculada aquests darrers anys als a la llibertat dels dirigents polítics exiliats i empresonats. Tot i això, el groc és un color sovint lligat a l’alegria, l’optimisme i també l’enuig.

És la rosa perfecta per a regalar als amics i als familiars, però cal recordar que, per aquells més supersticiosos, el color groc és també símbol de la mala sort.

Quins llibres de no-ficció podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de setanta recomanacions

La rosa blanca

La rosa blanca és també una de les més populars de la diada. El color blanc simbolitza la innocència, la puresa i l’espiritualitat i, per això mateix, és la rosa més utilitzada per als rams de núvies o per als homenatges.

La rosa blanca és la rosa perfecta per a regalar a algú a qui vulguem desitjar una bona recuperació o a algú amb qui vulguem començar una nova etapa.

Quins llibres de poesia podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de 30 recomanacions

La rosa rosa

La rosa de color rosa també s’ha popularitzat molt darrerament. Ara com ara, aquest color és símbol de la dolçor, la protecció i la delicadesa. Malgrat això, històricament, el rosa ha tingut diferents connotacions. Durant la Segona Guerra Mundial, un triangle invertit de color rosa cosit a la roba identificava les persones del col·lectiu LGTB als camps de concentració, i per això s’ha convertit en un dels símbols d’aquesta lluita.

Llibres de cuina per a tots els gusts per a alimentar el Sant Jordi 2024

La rosa blava

Tot i que la rosa blava és més difícil de trobar, algunes parades en venen. El color blau és símbol de la confiança i l’harmonia, i és la rosa perfecta per a regalar a algú a qui volem desitjar èxit. Tot i això, el color blau no té connotacions positives a tot arreu. A Anglaterra, “sentir-se blau” vol dir estar trist.

La rosa violeta

El color violeta és el símbol de la lluita feminista i la màgia, tot i que també va relacionat amb la calma i la lleialtat. Així, si el que voleu és demostrar lleialtat a algú, la rosa violeta és la indicada.

Durant anys, José Luis Rodríguez Zapatero va semblar esmorteït públicament, decandit per no haver sabut preveure la crisi econòmica, acusat d’una responsabilitat decisiva en l’esclat del procés per la decepció que causà l’esgarrinxada de l’estatut. El temps li ha donat una estranya oportunitat de tornar al centre i ell sembla decidit a aprofitar-la. Avui l’ex-president del govern espanyol és l’arquitecte pràctic i simbòlic de la política del PSOE de Pedro Sánchez amb Catalunya. Ell mateix no s’amaga d’haver estat un dels impulsors de l’amnistia. Ara ho explica en una sèrie de monòlegs, sorgits de converses amb l’ex-director de La Vanguardia, Màrius Carol, i aplegats en el llibre Crónica de la España que dialoga (Navona). El llibre, ideat per l’empresari Jaume Roures –ara associat amb l’editor Ernest Folch–, es va presentar ahir al vespre al Cercle d’Economia en una conversa de Zapatero amb Carol i Lola García, directora adjunta del mateix diari.

Zapatero sembla el portaveu de tot allò que no pot dir Sánchez, l’home pragmàtic, l’estrateg, l’acusat de no tenir principis, el camaleònic que va prometre de dur Carles Puigdemont davant els tribunals i avui el perdona perquè el necessita per a formar govern. Barallat amb Felipe González, cruixit després d’haver-se alçat contra el seu propi partit, Sánchez necessitava una narrativa que li atenués la contradicció flagrant. “Em va agradar que Pedro Sánchez decidís de ‘fer de la necessitat virtut’”, diu Zapatero en un moment del llibre. Es van compensar. L’ex-president jeia al sofà de casa seva, mirant un debat en què Alberto Núñez Feijóo retreia a Sánchez que protegís els botxins i no les víctimes. “Em va semblar infame”, recorda. Va avisar la secretària, li va dir que netegés l’agenda i va decidir ser “la virtut”, si se’n pot dir així, de la necessitat de Sánchez –que era també la necessitat del PSOE, del partit de tots dos, de la seva empresa gran i eficient.

Sánchez, agraït, funàmbul de corda prima, es va deixar ajudar per Zapatero, que es va farcir d’una vitalitat rejovenida per haver trobat, novament, una tasca. Com un escriptor de qui desestimaren un manuscrit i, ara, a falta d’obres i autors consistents, els editors han recordat que hi ha un calaix recòndit, i han decidit de repescar-ne aquell document que tant de temps va semblar inservible, però que ara els cal perquè han de publicar i no troben cap altra manera de reaccionar a la urgència. El text comença a veure, finalment, la llum; una altra cosa és si deu tenir vigència, i què en diran els lectors quan l’acabin de llegir. Zapatero, de moment, s’esforça a posar-hi l’ànima que manca a Sánchez, tan robòtic. Parla de l’última carta que va escriure el seu avi hores abans de ser afusellat: “Moro innocent i perdono, i demano als meus descendents que perdonin també”, diu que feia. Apologia del perdó, en abstracte, però sense concrecions. Quin diàleg, amb quina llibertat i amb quines condicions, i per arribar on?

De tot això, ben poca cosa. Zapatero només insinua al llibre que cal un reconeixement de la identitat de Catalunya que ha de ser cultural i econòmic. Més enllà, res. Només “paciència infinita”, només “escoltar, estimar i aproximar-se a Catalunya”. Al llibre, l’ex-president hi fa poca autocrítica. Culpa del procés la recollida de signatures del PP contra l’estatut, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol del juliol del 2010, i s’excusa adduint que Artur Mas, llavors cap de l’oposició, havia venut el seu acord com “un pacte d’estat” –cosa certa, d’una altra banda. Sobre la seva promesa de donar suport a l’estatut, cap penediment, tan sols matisos: ell parlava sincerament, però de cap manera no podia donar suport als preceptes inconstitucionals. Les úniques crítiques s’adrecen al govern de Mariano Rajoy. Si encara hagués estat president, diu, ell s’hauria assegut a palau amb el president Puigdemont i el vice-president Junqueras i els hauria dit: “No me n’aniré fins que no trobem una solució raonable.”

En la lectura que Zapatero fa de la situació actual, després del 2017, hi ressona subreptíciament una satisfacció freqüent entre l’espanyolisme optimista: “S’han rendit.” Escriu al llibre: “Ni tan sols els propis secessionistes no s’ho van creure, perquè no van publicar mai al DOGC la seva declaració d’independència. Per no fer, no es van atrevir ni a abaixar la bandera espanyola de la Generalitat. L’advertiment per a l’independentisme va ser clara: a la vida, no ets allò que creus que ets, sinó com et veuen els altres.” I què veu, Zapatero? Veu els partits independentistes remant amb Sánchez i el PSOE, a Madrid i a Ginebra, on té fe que la negociació arribarà a bon port. És eloqüent el final que s’imagina per a tot plegat. “La cosa intel·ligent és procurar convèncer aquesta part de la població catalana que és distant que no tan sols ens podem entendre, sinó que a més respectem de debò la pluralitat de l’estat”, escriu. Un diàleg a l’inrevés, en què l’independentisme convenci l’altra part de la població catalana, no es preveu.

Aquesta sensació de victòria, aquest “jo tenia raó”, però, se li transforma en una franquesa que il·lumina també costures. Silenciós, entre línies, un paral·lelisme amb Catalunya s’amaga rere la seva resposta al pla Ibarretxe. Zapatero explica que, negociant amb el president basc, el neguitejava no saber com frenar l’autodeterminació. “No em podia treure del cap com aturaria la consulta en cas que ens posessin urnes. Comptàvem amb la Guàrdia Civil, però l’escenari podia resultar tràgic si arribàvem a aquest punt. Els nostres experts en seguretat ens deien que molts bascs anirien amb els nens a votar i això impediria l’ús de la força, si no volíem causar una tragèdia. […] A més, ETA continuava assassinant, i qualsevol moviment en fals podia fer que actués amb violència”, escriu. Al llibre, es vanta que el diàleg va funcionar amb Ibarretxe. A la conferència, tímid, ha admès que qui frenà Ibarretxe va ser el PNB. “Un tros de partit”, textualment.

Mentre el món s’esbatussa i l’independentisme, amb les mans nues, resta immòbil, els socialistes malden per definir el significat de la paraula “pau”. Salvador Illa, candidat del PSC a les eleccions a Catalunya, defensa una idea de política contrària a la confrontació i al conflicte. Zapatero, tant internament com en la seva visió de la política internacional, defensa que cal fer mans i mànigues per evitar la guerra –gairebé com si la discrepància sempre conduís a mals majors. Diu, per exemple, que està en contra del rearmament que es va coent a Europa amb el suport d’alemanys i francesos, tot i que admet que és una posició minoritària. Diu que hauria fet amb Vladímir Putin igual com va fer amb Juan José Ibarretxe. Tots dos, Illa i Zapatero, coincideixen en una cosa: l’èmfasi de la recepta per a sortir dels problemes és sempre “més diàleg”, i no pas més democràcia, que no necessàriament són la mateixa cosa.

Des que es debat l’aprovació de l’amnistia al congrés espanyol tan sols tres causes judicials relacionades amb el procés han estat ajornades per la possibilitat de restar emparades per la llei una vegada entri en vigor, aproximadament a final de maig. Alerta Solidària té constància únicament d’aquests tres casos concrets: l’ajornament del judici pel cas 21 Raons, arran de les mobilitzacions al tall del TGV de Girona del 2018; l’ajornament d’una deliberació del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) pel recurs contra la condemna d’un manifestant del Tsunami, Víctor Verdejo; i l’ajornament del judici a la Sane, manifestant independentista de les protestes post-sentència. En el primer cas, la defensa ho va demanar i el tribunal ho va acceptar; en el segon es va acordar per iniciativa del tribunal, amb oposició de la fiscalia; i en el tercer es va demanar, es va desestimar i a darrera hora el tribunal va canviar d’opinió.

En aquestes causes els tribunals han considerat que valia més dictar els ajornaments abans que destinar recursos a procediments que, previsiblement, acabaran essent lletra morta. Però aquestes posicions són minoritàries. Tenint en compte les decisions judicials d’aquests darrers mesos, d’ençà del desembre, quan es va dictar el primer d’aquests ajornaments, només en tres casos de prop d’una vintena que eren en curs els tribunals han decidit d’esperar.

La major part de les causes, malgrat que puguin tenir relació amb el procés, han avançat: el judici a quatre antifeixistes de la UPF per una picabaralla amb S’ha Acabat, el judici a un independentista per la vaga general del 21 de febrer de 2019, un judici a un manifestant contra la monarquia a Castelló, el judici a quatre manifestants post-sentència, el judici a un independentista per una denúncia del PP de Vic, un altre judici a quatre manifestants post-sentència a Manresa, el judici a un antifeixista per una topada amb espanyolistes, la deliberació del Tribunal Suprem espanyol que ratifica la condemna a presó d’Adrián Sas, el judici a un antifeixista del Priorat per una protesta, el judici a un antifeixista per una protesta contra Vox, les citacions de cinc antifeixistes per les protestes contra Vox a Vic i el judici a en David i l’Álvaro, manifestants post-sentència, que ara com ara, és previst que siguin jutjats el 22 de maig. Tampoc no s’ha suspès l’entrada a la presó de Dani Gallardo, condemnat per les protestes post-sentència a Madrid, que es troba sota ordre de crida i cerca.

No en totes les causes s’ha demanat aquest ajornament, però en bona part sí, i també hi ha l’opció que el tribunal ho faci per iniciativa pròpia. Tampoc no és clar si totes les causes les empararia la llei d’amnistia, però moltes, especialment les que tenen a veure amb les protestes post-sentència, és previsible que sí.

Ajornaments que no tenen a veure amb l’amnistia

Hi ha més causes que havien d’avançar aquests darrers mesos i s’han ajornat, però per motius que no tenen a veure amb la llei d’amnistia. Per exemple, el judici a Josep Lluís Alay pel cas de Nova Caledònia, ajornat per la coincidència amb un altre judici. El TSJC també ha acordat d’ajornar el judici a Natàlia Garriga, Josep Maria Jové i Lluís Salvadó per l’organització del referèndum, però amb motiu la convocatòria anticipada de les eleccions del 12 de maig. Les seves defenses havien demanat que el judici se suspengués per l’amnistia, però el tribunal considera que no és motiu previst per a suspendre un judici, segons l’article 202 de la llei d’enjudiciament criminal. Una vista prèvia al judici de l’operació Judes també va ser ajornada a principi d’aquest mes per la baixa d’un dels advocats. Precisament en aquesta vista s’havia de dirimir si el judici se suspendria temporalment. Sigui com sigui, no es podrà fer abans que la llei entri en vigor perquè ja no hi hauria temps. Caldrà veure si l’Audiència espanyola considera que l’amnistia empara el cas o no.

Fins ara, moltes d’aquestes peticions s’han respost amb resolucions que no van més enllà d’una negativa del jutge, sense especificar gaire per què es deneguen les suspensions de judicis o deliberacions. Malgrat que, de moment, la decisió d’ajornar els procediments és excepcional, cal veure com evoluciona a mesura que s’acosta l’entrada en vigor de la llei i a mesura que les diverses sales es van pronunciant.

A Catalunya, el dia dels enamorats no és pas el dia de Sant Valentí, sinó avui, Sant Jordi, i al País Valencià és el 9 d’octubre, Sant Dionís. Avui és un dia en què passegem amb els nostres amors, els regalem la rosa i el llibre i els diem com els estimem. Ara, si voleu enamorar-vos una mica més de la llengua i fer-li moixaines, us presentem cinc escenes amb una vuitantena de mots i expressions relacionats amb l’amor. Gaudiu-ne!

Al pati (I):

—M’agrades molt. Vols ser la meva xicota?
—Però tu m’estimes?
—Molt!
—Fins on m’estimes?
—Fins al cel! I tu?
—Fins a la lluna!

Un poeta a cal cardiòleg:

—Bon dia, què teniu?
—He obert massa el cor i se m’ha esberlat.
—Com? Què voleu dir?
—Que estimo amb bogeria i…
—Ah, ja veig què us passa: esteu malalt d’amor. Però jo sóc cardiòleg i, de mal d’amor, es metges no en curen!
—És que m’he cortrencat i em sento corfós. Vaig fer allò que em va dir el cor, vaig estimar a cor què vols. Perquè jo, sabeu?, sóc tot cor. I ara em sento corprès, cor-robat. Si tot això que us dic no té res a veure amb la cardiologia, ja podem plegar!
—Us ho dic de tot cor i amb amor. Tingueu amor propi, feu el cor fort i no perdem més el temps.
—No m’hi veig amb cor…
—Per l’amor de Déu! Us ho diré ras i curt: deixeu-vos de romanços!

A l’envelat:

—Mi-te’ls, aquell parell. Estan ben encaterinats.
—Buf! M’estimo més no parlar-ne… Amor d’un dia, escala de vidre!
—No t’ho pensis pas! Ja fa temps que festegen. Va ser un amor a primera vista i ara estan enamorats fins al moll de l’os.
—I aquell d’allà? Mira que n’és, de melindrós… No para d’amoixar-la i tirar-li floretes…
—Ja ho pots ben dir: de tant que l’estima, l’abonyega. Jo ja l’hauria engegat a pastar fang.
—Ospa! Les has vistes, aquelles dues? Si sempre es barallaven com gat i gos!
—Ui, però d’ençà que estudien juntes s’han anat amorosint. Ja saps que com més contacte, més afecte… O com diuen ara els joves: com més cosins, més endins!
—Quin canvi! Un dia s’insultaven i ara mira-te-les, flirtant i dient-se amoretes… Val a dir que aquestes històries m’arriben al cor, es veuen ben embadalides, l’una amb l’altra.
—I tant, a mi també em tenen el cor robat. Ah, escolta: on és aquell que s’estima tant?
—El gran festejador? Diu que es va cansar que li donessin carabassa i s’ha dedicat a les juguesques, a veure si podia fer bona la dita que fa “afortunat en el joc, desgraciat en amors”.
[…]
—Què volia, aquest? Si que et feia festes! S’ha tornat afectuós de cop i volta, oi?
—Vés a saber. No en vull saber res: si em fas festes i no me’n solies fer, o em vols fotre o m’has de menester!
[…]
—Déu meu, què li passa a aquella pobra noia?
—Em sembla que l’al·lot l’ha deixada plantada. Ja ho diuen, que qui t’estima et farà plorar…
—Qui té amors, té dolors…
—Passen els amors i queden els dolors…
—Au, va, prou. Anem a ballar?

Al pati (II):

—Quin és el vostre color preferit?
—El rosa.
—Que l’amor s’hi posa!
—El meu és el blau.
—Que l’amor hi cau.
—I el meu, el groc.
—Ui, l’amor hi és poc.
—I al lila?
—L’amor s’hi enfila.
—Doncs per mi el millor és el verd.
—Ah, doncs l’amor s’hi perd.

Coda: un romàntic lletraferit:

—Què fas?
—Avui em toca escriure sobre el lèxic dels enamorats.
—“Paraules d’amooooor…!”
—Exacte, i ara cerco castellanismes que hem d’esbandir, però m’he encallat.
—Carinyo, és que és complicat!
—Ep! Aquest n’és un! No em diguis carinyo, digues-me: amor meu, amor, estimat, vida, vida meva, moixó, torronet, rei, reietó, gerricó de mel ensucrada, estimat, nineta…
—I si vull referir-me al sentiment?
—Doncs pots dir-ne estima, estimació, afecte… I abans no m’ho demanis: no és carinyós, sinó afectuós, tendre, dolç…
—I tu, què ets? El meu nòvio? I vam tenir un fletxasso?
—Ets el meu xicot, al·lot, xic… o més formal: parella, o company. I vam tenir un amor a primera vista, un enamorament de cop, un enamorament sobtat…
—Oh, és que en saps tant…
—Va, no m’ensabonis!
—No t’ensabono, només et tiro floretes –no pas piropos, eh? Flirtejo una mica i deixo de banda el tonteig.
—Sí, n’ets tot un expert, tu, en l’art de la seducció. Va, què vols per sopar, carquinyoli meu?

Aquest article va néixer d’un suggeriment del nostre company de feina Pol Baraza.

La jugadora de bàsquet Laura Peña ha anunciat que deixa les pistes indefinidament. La base de l’Spar Girona ha dit en un comunicat que fa un pas al costat perquè fa temps que no gaudeix de l’esport que fins ara l’apassionava.

“Fa uns anys que hi ha alguna cosa a dins meu que no està bé, que no funciona i que no em permet fer i gaudir del que més m’apassiona. És per això que he decidit parar la meva activitat professional per un període de temps que ara mateix no us sabria concretar”, ha explicat la jugadora de vint-i-cinc anys en un comunicat publicat per club gironí.

Comunicat oficial de Laura Peña

— Spar Girona (@unigirona) April 22, 2024

A més, ha volgut agrair el suport i la comprensió del club, les companyes i el cos tècnic. “Vull agrair al club, staff i companyes tot el suport que estic rebent. Soc afortunada d’estar rodejada de tots i cada un d’ells”, diu el comunicat.

En el mateix comunicat, l’Spar Girona expressa el total suport, respecte i admiració cap a la jugadora i demana que se’n respecti la privacitat.

Peña ja no va participar en la victòria de l’equip dissabte davant el Gran Canària, en l’última jornada de la lliga regular. Ara, serà baixa pels partits de play-offs pel títol, que arrenquen aquesta setmana.

El consell nacional de Junts ha aprovat aquesta tarda la candidatura a les eleccions europees que encapçalarà l’eurodiputat Toni Comín. L’ex-conseller de la Generalitat tindrà com a número dos la catedràtica Neus Torbisco i com a número tres el director de l’oficina europarlamentària, Aleix Sarri. Al quart lloc hi apareix l’exdiputada al Congrés Mariona Illamolla.

La candidatura inclou representants d’arreu dels Països Catalans com ara Pere Mayor, ex-secretari general del Bloc Nacionalista Valencià, Sebastià Frau, expresident de l’Obra Cultural Balear, o el dirigent d’Unitat Catalana Enric Balaguer.

D’altra banda, el consell nacional també ha aprovat el pressupost de la campanya per a les eleccions catalanes, que serà d’1,6 milions d’euros.

El Departament de Drets Socials ha rebutjat el repartiment de menors no acompanyats arribats a les Canàries que ha proposat avui al matí des de l’illa el ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica espanyol, Ángel Víctor Torres.

El govern canari atén actualment 5.500 menors en aquesta situació, 2.500 més dels que es calcula que poden suportar els seus serveis públics. Fonts de Drets Socials creuen que a partir dels càlculs que fa l’executiu espanyol, a Catalunya n’hi tocarien al voltant d’un centenar –xifra que El País augmenta fins als 191–, una proposta que no respon a les necessitats reals de Catalunya, segons el departament. El càlcul, assegura Drets Socials, no té en compte l’esforç real d’acollida ni s’acompanya del finançament proporcional.

L’executiu català insisteix en la necessitat d‘un repartiment més just per a tots els indrets de l’estat espanyol amb uns criteris de càlcul que tinguin en compte els costos de prestació de servei i l’acollida més enllà dels divuit anys. En aquest sentit, s’afirma que ara com ara Catalunya és el lloc que acull més menors migrats no acompanyats sense ser porta d’entrada.

També es denuncia un “cas de gesticulació que no s’ajusta a la realitat”, atès que, segons les xifres del Departament de Drets Socials, l’any passat van arribar 2.330 joves migrats sols i l’estat espanyol va proposar que Catalunya n’acollís 33 en un repartiment acordat.

Enguany es proposa un repartiment que ronda el centenar de joves migrats sols quan entre gener i març n’han arribat 891, segons Drets Socials. Per això l’executiu català no està d’acord a donar per bo un repartiment que Torres ha advertit que si no és acceptat per la Conferència Sectorial, s’aplicarà igualment en virtut de l’aprovació de la norma proposada al congrés espanyol.

Finalment, Drets Socials recorda que actualment el sistema de protecció de Catalunya acull 6.627 joves migrats sols, 4.192 dels quals tenen entre 18 i 21 anys.

Els enquestadors del Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS) que fan les enquestes per al sondatge de les eleccions a Catalunya del 12 de maig no entenen el català. I no tan sols això: si, tanmateix, l’enquestat vol respondre en català a les preguntes que li fan durant un quart en relació amb la intenció de vot, la valoració dels candidats i les preferències i preocupacions polítiques, l’enquesta s’acaba de seguida. Aquests darrers dies, alguns afectats ho han denunciat a les xarxes socials, i VilaWeb ho ha pogut confirmar. El CIS encara no ha sabut donar una resposta a una situació com aquesta i, ara com ara, s’ha limitat a expressar estranyesa.

Però, efectivament, si més no, en una enquesta del CIS sobre les eleccions catalanes feta el 21 d’abril al matí, hem comprovat que el fet de voler-hi respondre en català era un impediment. L’enquestador informa en castellà de l’estudi que fan en relació amb les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig. Després d’una primera resposta en català, l’enquestador li diu que no l’entén, que li parli en castellà; i l’enquestat li insisteix que vol respondre en català, que hauria de ser possible, sobretot tenint en compte que l’estudi és sobre unes eleccions que es fan a Catalunya. Però la resposta és que, si la persona enquestada continua parlant en català, no serà possible de continuar, que no pot anar mirant d’entendre què li diu ni de traduir cadascuna de les respostes que li vagi donant, que gràcies i bon dia. I penja.

El fet de deixar fora una part de possibles enquestats pel fet de voler respondre en català pot crear un biaix en les respostes, tot i que el CIS mateix informa a la seva web que “no es pot incloure cap mena de biaix ni influència” en les preguntes que es fan en relació amb les enquestes.

Però, precisament, una de les preguntes que es formulen en aquest sondatge sobre el 12-M és la del sentiment de pertinença a Catalunya o a Espanya, en què s’ofereixen les opcions següents: tan espanyol com català, més espanyol que no català, més català que no espanyol, només espanyol o només català. I també es demana als entrevistat, amb una pregunta oberta, quin és el principal problema que té ara mateix Catalunya. I un dels temes centrals d’aquesta pre-campanya entre els candidats és el de la situació de la llengua a Catalunya, la preocupació per la davallada de l’eix social del català i, més concretament, l’ús del català com a llengua vehicular a l’escola.

Aquesta enquesta del CIS sobre les eleccions del 12 de maig demana la intenció de vot i la identificació sobre les propostes dels actuals partits amb representació al Parlament de Catalunya, afegint-hi també Alhora i Aliança Catalana. I demana igualment la valoració, en una escala de l’1 al 10, dels caps de llista de tots els partits, incloent-hi també Clara Ponsatí i Sílvia Orriols. També hi ha preguntes sobre el grau de coneixement dels candidats, sobre qui creu l’enquestat que seria el millor president, sobre el record de vot i sobre la identificació en relació amb l’eix polític esquerra-dreta. Així mateix, hi ha un plec de preguntes sobre la intenció de vot en unes eleccions a les corts espanyoles, i sobre qui creu que seria “el millor president del govern”. De quin govern? “Del govern de la nació”, aclareix l’enquestador.

L’índex de confiança empresarial harmonitzat (ICEH) de Catalunya augmenta d’un 2,3% el segon trimestre del 2024 respecte del trimestre anterior, un ritme superior al de tot l’estat espanyol, on és de l’1,5%. Tots els sectors d’activitat milloren la confiança tret de la construcció (-0,5%). L’hoteleria i transport mostra l’augment més elevat (5,0%), seguit de la indústria (3,8%), el comerç (1,7%) i la resta de serveis (1,6%). En relació amb el mateix trimestre de l’any anterior, l’índex puja d’un 1,6%. Es destaca l’augment a l’hoteleria i transport (6,0%) seguit de la indústria (2,5%) i la resta de serveis (1,5%). En canvi, la construcció (-1,4%) i el comerç (-0,6%) mostren un empitjorament de la confiança respecte del segon trimestre del 2023.

Vet aquí tota l’explicació que divendres passat aportava l’Idescat sobre l’enquesta que mostra l’estat d’ànim dels empresaris catalans per al segon trimestre. No aporta gran cosa, però és significatiu. Ens diu, per exemple, que els qui dirigeixen establiments d’hoteleria i alguns d’industrials veuen uns mesos de clara millora. En canvi, els serveis, incloent-hi el comerç, també ho veuen amb ulleres positives, però no tant. Un any més, es pronostica que el turisme funcionarà bé –ja en tenim dades molt bones, sobretot en despesa, dels primers mesos de l’any– i, cosa més important a parer meu, que diversos sectors industrials es van animant.

De fet, el darrer informe publicat per l’Idescat ja revelava un creixement significatiu en l’índex de producció industrial (IPI) corregit d’efectes de calendari el febrer d’enguany. Segons les dades proporcionades, aquest índex va tenir un augment del 4,9% en comparació amb el mateix període de l’any anterior, de manera que va consolidar una tendència positiva en el sector industrial. Aquesta dada ja posava de manifest un impuls substancial en la producció industrial catalana, i oferia perspectives optimistes per al desenvolupament els mesos vinents.

Aprofundint les dades facilitades per l’Idescat, per divisions industrials els augments més elevats es registraven en la fabricació de materials i equips elèctrics, electrònics i òptics i en la de material de transport. En canvi, decreixien lleugerament en les indústries tèxtils de la confecció, cuir i calçat i en la fabricació de maquinària i equips mecànics.

El màxim optimisme empresarial de l’índex esmentat lliga amb la dada que vam saber el dia 11 d’abril, quan el Departament d’Economia i Hisenda publicà la previsió macroeconòmica de Catalunya per al bienni 2024-2025, que indica un avenç del PIB del 2,1% tant el 2024 com el 2025. El fet més destacat era que l’estimació per al 2024 superava de tres dècimes la de l’octubre passat, gràcies a la revisió a l’alça del consum de les famílies i de l’aportació de la demanda externa. Si es compleix aquest ritme de creixement, el PIB es podrà enlairar, per primera vegada en la història, per sobre dels 300.000 milions d’euros.

Però la Generalitat no ha estat la primera de superar les perspectives anteriors. Fa poques setmanes el servei d’estudis de CaixaBank ja apuntava un pronòstic millor, quan assenyalava que Catalunya seria una de les comunitats peninsulars més dinàmiques el 2024. “Preveiem un creixement del PIB del 2,0%, una altra vegada lleugerament per sobre de la mitjana estatal (1,9%). La contenció de la inflació, les pujades de salaris i la creació de llocs de feina donaran suport al consum i esperem una millora de l’activitat industrial, sobretot del sector de l’automoció. A més, el fet de tenir un teixit productiu diversificat fa que la comunitat estigui més ben preparada per a aprofitar els fons europeus.”

El punt que potser més em grinyola en aquestes previsions positives és la importància que es dóna a la demanda exterior, com un dels factors que arrossegaran l’economia catalana cap amunt. Perquè el cas és que els dos primers mesos de l’any no han estat pas positius. L’informe mensual de comerç exterior, relatiu al febrer, que divendres passat va publicar el Ministeri d’Economia espanyol, assenyala una baixada de les exportacions a Catalunya del -3,0% i del -2,2% els dos primers mesos de l’any. Els principals països clients no estiren prou per fer créixer les vendes. A tot l’estat espanyol, les baixades han estat una mica superiors, del -3,0% i del -2,8%, respectivament. Per aquest motiu, la participació de les exportacions catalanes ha pujat fins al 26% de les estatals. Quant a la comparativa internacional, també van baixar les exportacions de la zona euro (-2,6%) i de la Unió Europea-27 (-2,0%), el mes de febrer.

La millora de les previsions de la Generalitat vol dir que aquesta tendència canviarà? Sembla que sí. De fet, les estimacions que donaven el mes passat els dinou serveis d’estudis privats més importants de l’estat espanyol en la mostra de Funcas apuntaven precisament en aquesta direcció. Sobre com veien el context de la UE (on van les dues terceres parts de les nostres vendes a l’exterior) els sis mesos vinents, n’hi havia sis que deien que aniria millor, onze que creien que continuaria igual i dos que seria pitjor.

Quant a exportacions, de moment, la dada positiva que cal destacar és la de tot l’any 2023, atesa la millora de la qualitat dels productes industrials que s’han venut. Dijous passat, l’Idescat publicava que les exportacions d’alta tecnologia de Catalunya han arribat a 12.221,2 milions d’euros, xifra que representa el 12,8% del total de les exportacions catalanes i el 32,4% de les del conjunt de l’estat en aquest nivell. L’augment de les vendes (8,2%) el 2023 es deu al bon comportament de tots els grups de productes. Els productes informàtics, electrònics i òptics han augmentat d’un 10,5%, els productes farmacèutics d’un 6,5% i el grup de productes diversos, d’un 55,7%.

Les vendes a l’estranger de productes industrials de nivell mitjà-alt han crescut d’un 14,0% anual, fins a un valor de 46.531,3 milions d’euros el 2023, xifra que equival gairebé a la meitat de les exportacions industrials de Catalunya i a un terç de les de l’estat espanyol en aquest nivell. Tots els grups de productes d’aquest nivell han augmentat les vendes a l’estranger, i es destaca el creixement del grup de materials i equips elèctrics, maquinària i vehicles, amb un 21,0%.

En definitiva, l’evolució de les expectatives sobre l’activitat en aquests primers mesos de l’any continua en línia positiva, malgrat la baixada de les exportacions del gener i el febrer, a conseqüència de l’estancament de l’economia que denoten les estatístiques dels nostres veïns europeus. Caldrà, doncs, esperar una mica per saber si es confirmen aquestes previsions de millora.