Un intern de la presó de Ponent va fer ahir a la nit un forat a la paret per provar de matar el pres de la cel·la del costat. El sindicat CSIF ha denunciat que l’intern va amenaçar els treballadors amb un ferro i van haver d’activar l’equip d’intervenció. Una vegada reduït, uns quants funcionaris van ser atesos per contusions lleus, segons el sindicat.

L’intern va ser traslladat a l’hospital Arnau de Vilanova, però va reingressar poc després a la presó perquè es va negar a rebre atenció mèdica. “Com és possible que després d’anys de denúncia per part de CSIF de l’estat de les cel·les del departament especial ens trobem que un intern pot arrencar el radiador i destrossar la cel·la?”, ha demanat el sindicat en un comunicat.

L’Obra Cultural Balear (OCB) ha rebut el premi Comte Jaume d’Urgell 2024, que concedeix la Paeria de Balaguer (Noguera), per la promoció de la llengua i la cultura pròpies d’ençà de 1962. La consideren l’entitat de referència de la societat civil de les Illes en tots dos àmbits.

Els premis Comte Jaume d’Urgell, atorgats per la Paeria de Balaguer de manera anual d’ençà de 1990, reconeixen persones i entitats que per la seva força cultural, la seva original trajectòria i la gran capacitat de comunicació del seu treball i obra, constitueixen exemples per a ampliar i fer més rica la xarxa natural i real dels territoris de parla catalana i dels seus ciutadans.

El Premi Comte Jaume d’Urgell ha estat concedit anteriorment a Maria del Mar Bonet, Joan Veny i Clar, Carla Simón, Joan Francesc Mira, Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, la Universitat de les Illes Balears, l’Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià, el Temps, VilaWeb i Cavall Fort.

La incidència que provocava retards a la R11 per un robatori de coure a Vilamalla (Alt Empordà) ha quedat reparada a les 14.50 i les freqüències i horaris es recuperaran progressivament, segons que ha informat Renfe. A més, cap a les 12.00 s’ha recuperat la circulació programada entre els Monjos i l’Arboç a la R4, després de registrar retards durant el matí també per un robatori de coure, en aquest cas a Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès), amb avís a les 7.30.

A la R4, els trens han circulat amb demores d’uns quaranta minuts de mitjana i, de retruc, ha afectat la reprogramació prevista en els trens regionals del corredor sud per les obres d’Adif. L’avís del robatori de Vilamalla s’ha rebut a les 10.50, provocant demores d’uns quinze minuts a la R11.

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

Un nou sondatge de SocioMétrica per al diari El Español augura la pèrdua de la majoria independentista en les eleccions catalanes del 12 de maig, amb el PSC com la força més votada, tot i que amb menys avantatge que no hi atorgaven les enquestes anteriors. Així, els socialistes obtindrien 40 escons, amb el 27,5% dels vots.

Per part seva, Junts es consolidaria com a segona força, amb 32 escons i el 19,6% dels vots. Amb aquests resultats, es mantindria amb el mateix nombre de diputats que en les eleccions del 2021 i encapçalaria el bloc independentista.

ERC perdria escons i n’obtindria 27. Els comuns tindrien un resultat lleugerament millor que en sondatges anteriors, amb 6 diputats. Amb tot, són dos menys que no té ara. La CUP obtindria un escó més que en sondatges anteriors, i passaria dels 4 als 5 escons, però lluny dels 9 actuals.

El PP assoliria 13 escons, però no en retallaria a Vox, que mantindria els 11 diputats actuals. Una de les novetats d’aquest sondatge és la possible irrupció d’Aliança Catalana al Parlament de Catalunya, amb un diputat. No obstant això, no seria Sílvia Orriols, atès que l’aconseguiria per Lleida.

Amb aquests resultats, el bloc independentista no tindria prou escons per a formar govern. N’aconseguiria 64, sense tenir en compte el diputat d’Aliança Catalana, 4 menys dels 68 que calen. Segons el sondatge, l’única majoria de govern possible seria un pacte entre el PSC, ERC i els Comuns, que sumarien 73 escons.

Les autoritats de Catalunya han alertat de la possible presència de fragments de plàstic en croquetes de bolets congelades de les marques Eroski, Alteza i Bon Preu. Així ho han comunicat a l’Agència de Seguretat Alimentària i Nutrició espanyola (AESAN).

Es recomana a qui n’hagi comprat que no en mengi. L’empresa fabricant ja retira el producte del mercat i ha avisat tots els clients. Aquests articles s’han distribuït a Catalunya, el País Basc, i diferents territoris de l’estat espanyol, com ara Andalusia, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, La Rioja i Madrid.

Avui, 21 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• La incertesa d’un canvi de cicle: el PNB i Bildu arriben empatats a la meta

• Joan-Lluís Lluís: “La llengua es pot esfondrar en 20 anys, el nou govern tindrà una responsabilitat enorme”

• Clara Ponsatí, la valentia i els límits de la intel·ligència

• Quin llibre regalareu i quin us agradaria que us regalessin aquest Sant Jordi? El món de la cultura parla

• Quin llibre podeu regalar aquest Sant Jordi a gent que no llegeix? 15 recomanacions

• Joan Roca: “A vegades sembla que transgredir la tradició sigui un pecat”

• Cases cremades, animals morts: els palestins descriuen la fúria dels colons israelians

• Ni Tesla hi pot competir: benvinguts a l’hegemonia tecnològica xinesa

• “‘Haikyu!’, en català o res”: seguidors de la sèrie demanen que el nou film es dobli en català

• ‘Els ignorants’: de la vinya a la vinyeta

• Com ajudar la màfia des del govern | Mail ober d’Andreu Barnils

• Julià de Jòdar i la decepció creadora | Mail obert de Mercè Ibarz

• Closcadelletra (CDXV): Música poca per a alguns no-resos | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Diria que es fa estrany que un títol tan eixut i abrupte com Els ignorants, contingui una història tan bonica i inspiradora. La història de dos personatges que es fan amics gràcies a la voluntat del coneixement mutu i de mostrar-se el seu ofici desplegant el talent innat i après i desenvolupat amb desimboltura. Compartiran experiències i es faran preguntes, encetaran moltes ampolles de vi, llegiran molts còmics i s’aniran explicant l’un a l’altre el seu món, amb didàctica senzillesa, però amb tota la profunditat de pensament, la que dóna la passió per l’ofici.

Com que és d’aquells llibres que hi pots tornar sempre amb un somriure de complicitat i també el pots regalar amb la mateixa complicitat, ara que s’acosta la diada de Sant Jordi i el món del llibre pren protagonisme, i com que en aquesta secció dedicada sobretot al paisatge vinícola, a la vinya i el vi, encara no n’havíem parlat, dediquem aquest article a Els ignorants del dibuixant Étienne Davodeau. Encara que no sigui una novetat, encara que no es trobi a cap aparador, segur que es pot aconseguir a qualsevol llibreria del país un dia que no sigui el de Sant Jordi. Fa dos anys que l’Editorial Finestres va publicar aquest volum, en una traducció de Marta Marfany.

Coberta del còmic ‘Els ignorants’ d’Étienne Davodeau (Editorial Finestres).

Étienne Davodeau és un autor de còmic que no en sap gairebé res, del món de vi, i en Richard Leroy és un vitivinicultor del Loira, que elabora els seus famosos vins Noël de Montbenault, que gairebé no ha llegit còmics. Però tots dos comparteixen generació, són curiosos i s’insten a emprendre un projecte que s’explica així al començament el llibre:

Parla Leroy i segueix  Davodeau:

—O sigui que per fer un còmic vols venir a pencar desinteressadament a les meves vinyes, no?

—També vull que m’expliquis què passa al teu celler i que m’iniciïs en el tast de vins. I no només això. A canvi, descobriràs el món del còmic. Et portaré llibres, anirem a veure autors… i vinyaters. Hi haurà inconvenients, eh…, em tindràs enganxat als talons durant mesos. Hi hauràs de dedicar temps. Si ho hem de fer, fem-ho bé… Rumia-hi uns dies abans de donar-me una resposta.

Leroy surt de la vinyeta i hi torna amb dues copes i quatre ampolles de vi. Després, diu a Davodeau:

—Ja està. Hi he rumiat. Comencem. Tasta aquests quatre vins i em dius quines diferències i quines semblances hi veus. Amb la vinya començarem per la poda… Abriga’t.

Vivim per mitjà del còmic la història de les seves trobades el 2010 i 2011, tant a la vinya, al celler i en més cellers de referència per a Leroy, com a l’editorial i a la impremta on s’imprimeixen els llibres de Davodeau, en alguna fira de còmics important i fins i tot visitant un museu. A mesura que cadascú va aprenent l’ofici i els gusts de l’altre, també els aprèn el lector. I, tot i que la història ja té gairebé quinze anys, en cap moment no se’ns fa caduca. Potser perquè Richard Leroy fa una evolució cap al vi biodinàmic i aquesta manera de tenir cura de la vinya i elaborar els vins aquí va arribar significativament una mica més tard que a l’estat francès. I també perquè el seu respecte per la vinya i la seva intuïció no resten subjectes a cap moda ni a cap tendència.

També se’ns mostren dos caràcters ben diferents. Hi descobrim el dibuixant Étienne Davodeau, un home que parla poc i escolta molt, que va amb la llibreta i el llapis a tot arreu prenent notes i apunts i que gasta una ironia en els comentaris de complicitat amb el lector, i tot això és determinant per al to i, fins i tot, diria que per a l’èxit del projecte.

Alhora, el vinyater Ricard Leroy és un home molt segur d’ell mateix, molt intuïtiu, també taxatiu (prefereix un got d’aigua abans que prendre segons quin vi i, quant als còmics, és molt radical) i xerraire. Malgrat tot, allò que més li agrada és estar-se a la vinya i parlar als ceps i tenir-ne cura. La manera que té de relacionar-se amb la vinya i amb el vi és allò que explica per què va deixar-ho tot, se n’anà a Anjou amb la família, es va fer vinyataire i va bandejar la feina que tenia en un banc. I li va sortir bé, perquè els seus vins són famosos, és un home respectat en el món del vi i ven arreu del món –i si més vi tingués, més en vendria.

El final del llibre és bonic, però encara ho és més l’epíleg: Leroy enceta una ampolla del vi de l’anyada que Davodeau ha ajudat a fer realitat i convida el dibuixant a tastar-lo. Com diu un gran savi del vi a Catalunya, Joan Gómez Pallarès (i això no forma part del llibre però s’hi podria incloure), “elaborar un vi i beure-te’l és una lliçó de vida”.

Bon Sant Jordi!

Aquests dies hi ha hagut unes quantes notícies negatives per a Tesla. Primer, unes vendes el primer trimestre d’enguany qualificades de “desastroses” per la premsa especialitzada. Per primera vegada d’ençà del 2020, les vendes han retrocedit en relació amb el trimestre anterior, una no gens negligible xifra de 100.000 vehicles menys. Més tard, Tesla va anunciar que acomiadaria el 10% de la plantilla i un dels màxims directius, Drew Baglino, anunciava per sorpresa que deixava l’empresa, sense donar cap motiu ni anar-se’n a cap altra. Amb la reputació d’Elon Musk sota mínims per les seves polèmiques a la xarxa social X (Twitter), el màxim dirigent de la companyia sembla que ha ajornat l’esperat Tesla “econòmic” de 25.000 dòlars i ha anunciat que presentaria un taxi robot –sense conductor– el 8 d’agost. Darrere tot plegat hi pot haver la creixent competència de les marques xineses, que han començat a anunciar productes que superen els occidentals. Fins i tot el govern xinès té la intenció que els xips d’ordinador siguin de fabricants propis. Tot seguit analitzem la situació, que evoluciona ràpidament.

Tesla pot créixer més, especialment amb un polèmic Elon Musk al capdavant?

El 2023 va acabar molt bé per a Tesla, amb el Model Y com el vehicle més venut del món, que va superar no solament la resta de vehicles elèctrics, sinó també tots els de combustió. No solament això, totes les companyies automobilístiques en reconeixien el lideratge tecnològic i en provaven d’emular les tècniques de fabricació de vehicles i de producció de programari. Però ja hi havia senyals que mostraven que no tot acabava de rutllar bé. Primer, el començament de la producció del seu vehicle més polèmic, la camioneta Cybertruck. Més enllà dels problemes primerencs típics i esperables quan es comença a fabricar un model nou, i d’un disseny molt polaritzador –o te n’enamores, o l’odies–, els analistes no entenen que en un moment en què el mercat demana cotxes més econòmics per a vendre en grans quantitats, Tesla hagi optat per un model car orientat bàsicament al mercat nord-americà i una producció de tan sols 250.000 unitats anuals.

Això s’afegeix a la producció molt limitada (de desenes) del camió elèctric, el Tesla Semi, un vehicle que és una disrupció en el mercat i que la companyia no sembla que exploti gaire. Per no parlar del superesportiu Tesla Roadster 2, anunciat el 2017 (alhora que el Semi), la producció del qual ha estat ajornada repetidament. La darrera data de començament de fabricació ha estat fixada el 2025. Tanmateix, torna a ser un vehicle de molt baixa producció, quan tothom en el sector espera que Tesla produeixi el cotxe econòmic de 25.000 dòlars, batejat pels especialistes com a Model 2, tot i que la companyia no li ha posat un nom oficialment.

A la biografia d’Elon Musk publicada fa poc s’expliquen les tensions que crea dins Tesla el model més econòmic. Si bé el magnat ha dit en públic que la companyia era centrada del tot a produir-lo, que representaria una nova manera de fabricar cotxes, molt més eficient i econòmica –produir un cotxe en la meitat de temps que ara–, la veritat és que Musk és molt més interessat a produir un vehicle robòtic, batejat informalment com a robotaxi (taxi robot), que és basat en la mateixa plataforma que el cotxe econòmic. De fet, amb l’anunci de la presentació del taxi robot el 8 d’agost, s’ha rumorejat que la producció del Model 2 s’ha ajornat, aspecte que Musk ha negat, però que no ha aclarit.

Tanmateix, això pot haver estat un dels motius pels quals el cap d’enginyeria, Drew Baglino, ha plegat. Era percebut per molts com el segon de Tesla, amb un protagonisme com més anava més important a les presentacions públiques, en què apareixia al costat d’Elon Musk, i que hagi plegat pot haver estat la conseqüència d’haver perdut la batalla per a començar primer pel vehicle barat i continuar amb el taxi robot. Els comentaris d’un dels altres màxims dirigents de la companyia, Franz von Holzhausen, cap de disseny, ja havien mostrat la lluita interna entre els executius de la companyia a favor del model barat, per una banda, i Elon Musk, per una altra. Però Musk pot tenir uns motius justificats: la impossibilitat de lluitar contra la competència creixent xinesa en la producció de vehicles barats. Tesla hauria de centrar la següent fase d’expansió en la innovació tecnològica i crear nous mercats, no pas competir en els existents. I per això ha prioritzat el taxi robot.

CATL i BYD, imparables

L’opció de Musk pot ser també una fugida cap endavant enfront del principal dèficit (i fracàs) de la companyia: una capacitat limitada de fabricació de bateries. Un aspecte que pot semblar irrellevant en una indústria, l’automobilística, que basa el model de negoci en els proveïdors. En aquest cas, de bateries. Però Tesla en això és diferent, i sempre ha optat per produir internament el nombre màxim de components, atès que així pot optimitzar-los tècnicament i abaixar-ne costs. Amb l’anunci de la seva pila 4680 el 2020 tothom esperava que Tesla comencés a prescindir progressivament dels fabricants asiàtics de bateries que fins ara n’han estat els proveïdors. Però té molts problemes per a augmentar la producció de les noves bateries. A més, en paral·lel ha hagut de recórrer per als seus models més econòmics a una tecnologia de bateries, la de liti-ferro-fosfat (LFP), per la qual no havia optat, i que dominen completament els fabricants xinesos.

Els inconvenients amb la producció de bateries sembla que expliquen el retard de la producció del Tesla Semi, les primeres dificultats a la nova planta de Texas amb la fabricació del Cybertruck o l’ajornament de la producció en massa del vehicle barat i l’opció pel taxi robot, de producció més limitada, però que pot aportar més beneficis, atès que podria crear una flota de cotxes de lloguer sense conductor i obtenir ingressos diàriament, i no solament amb la venda. Tanmateix, Musk defensa totes les mesures que pren i qualifica de temporal l’aturada en el creixement. Tesla sembla que es prepara per a la següent onada d’expansió. Però hi ha un factor que pot desbaratar-ne els plans: el creixement imparable dels fabricants xinesos.

Els xinesos de BYD han presentat la segona generació de les bateries Blade, més econòmiques i amb una densitat energètica més gran.El primer avís va ser que els xinesos de BYD se situessin com el primer fabricant mundial de cotxes elèctrics el darrer trimestre del 2023, desbancant Tesla, en un frec a frec. El primer trimestre d’enguany Tesla ha recuperat el podi, però tot apunta que no el conservarà pas. BYD mateixa proporciona bateries per als models base (més econòmics) de Tesla, amb la seva coneguda tecnologia Blade de bateries LFP, presentada el 2020, el mateix any que Tesla presentava les 4680. Els xinesos s’apropien els conceptes de Tesla i es dissenyen ells mateixos els components principals (en aquest cas, la bateria, l’element cabdal) i Tesla ha d’anar a rebuf i comprar la bateria al seu principal competidor automobilístic. Fa pocs dies, BYD va anunciar la segona generació de la bateria Blade, que previsiblement es començarà a fabricar gairebé immediatament, a l’agost. Tindrà una densitat energètica de 190 Wh/kg i proporcionarà un 25% més d’autonomia en comparació amb les Blade actuals, que tenen una densitat de 150 Wh/kg. A més, serà més econòmica, cosa que permetrà que BYD faci vehicles fins i tot més barats que els de benzina i farà disparar-ne l’expansió per tot el món.

La nova bateria Blade és la peça tecnològica clau en una estratègia mundial de BYD, que no para de presentar vehicles nous en segments diversos, del més econòmic al més luxós, amb voluntat de produir-ne en gran volum i per a com més va més països. En contrast, Tesla és ancorada als models prèmium, que poden haver arribat al màxim de vendes. Però no és l’únic proveïdor de bateries de Tesla que s’hi ha avançat. Els xinesos de CATL, els primers fabricants de bateries del món, també han presentat productes innovadors. I més enllà dels automòbils. Musk sempre ha dit que les bateries estacionàries, les que es fan servir per emmagatzemar electricitat a les cases i en grans centrals, eren un negoci tan important o més que el de vehicles elèctrics. Per això Tesla produeix el Megapack, una gran bateria de la mida d’un contenidor de mercaderies estàndard, amb l’objectiu que es pugui transportar a qualsevol lloc del món i ser posada en funcionament de seguida en grans instal·lacions. A més, és un element que com més va més s’instal·larà als punts de càrrega per abaixar la demanda a la xarxa elèctrica.

La nova bateria amb quinze anys de garantia

CATL fa pocs dies presentava el competidor directe del Megapack. Amb moltes diferències. La primera és que és ella mateixa qui fa les piles que conformen la bateria, a diferència de Tesla. La més evident, que mentre que el Megapack de Tesla té 3,9 MWh de capacitat d’emmagatzematge, la de CATL gairebé la dobla, amb 6,25 MWh, amb un augment del 30% de la densitat energètica i una reducció del 20% de l’espai que ocupen una vegada instal·lades. Però la innovació més important de la bateria de CATL és que la companyia garanteix una degradació del 0% durant els primers 1.000 cicles de càrrega i descàrrega –uns cinc anys d’ús–, un fet inèdit. Cap fabricant, ni molt menys Tesla, pot oferir-ho ara per ara.

El fabricant xinès CATL ha presentat la competència del Megapack de Tesla, una gran bateria estacionària orientada a grans instal·lacions.Aquesta manca de degradació ha impressionat els analistes. De fet, uns quants dies abans CATL havia presentat aquesta tecnologia amb el fabricant xinès d’autobusos elèctrics Yutong, un dels més importants del món. Aquests autobusos incorporaran bateries CATL amb una vida útil d’1,5 milions de quilòmetres i una garantia de quinze anys. És a dir, que els operadors de transport públic poden estar tranquils. Quinze anys és la vida útil d’un autobús convencional, i si passa res amb la bateria, serà substituïda de franc pel fabricant. Yutong ja comercialitza aquests autobusos a quaranta països, incloent-hi els estats francès i espanyol. També incorporarà les noves bateries a les seves furgonetes i camions elèctrics. Tesla, igual que amb la segona generació de bateries Blade de BYD, s’haurà de conformar a comprar-les a CATL, com ja fa per als seus models base. Tesla és forçada a renunciar al lideratge en el desenvolupament de bateries, cosa que en perjudica el marge econòmic.

A més, CATL ha baixat a la meitat el preu de les bateries LFP. I també n’ha augmentat la velocitat de càrrega, permetent carregar 400 quilòmetres en 10 minuts –xifra que cal agafar amb precaucions, atès que correspon al cicle d’autonomia xinès, molt optimista en relació amb el cicle europeu WLTP. La velocitat de càrrega era un dels punts febles de la tecnologia LFP comparada amb la NCM/NCA, la tecnologia per la qual havien optat Tesla i la resta de fabricants occidentals. És a dir, CATL ha actuat en tots els fronts necessaris d’una bateria per liquidar els vehicles de combustió: més econòmiques, més duradores, més ràpides de carregar i més segures. Els primers beneficiats seran els fabricants de vehicles xinesos. Tant CATL com BYD encapçalen el mercat i marquen el ritme d’innovació en una peça tan clau com les bateries.

Les noves bateries sense degradació de CATL seran incorporades a camionetes, camions i autobusos de marques xineses, com ara Yutong. Xips xinesos i l’opció d’Elon Musk per la intel·ligència artificial

Elon Musk pot haver-se adonat que, sense poder fabricar bateries ells mateixos, ni aportar novetats tecnològiques en aquest camp, és impossible que Tesla pugui competir amb un vehicle econòmic amb fabricants xinesos. O, si més no, que hi pot haver unes altres prioritats i optar per mercats en què Tesla encara innova. Sobre això, la conducció autònoma amb intel·ligència artificial és la prioritat màxima de Musk, que a més pot aplicar a uns altres productes (com ara el robot humanoide de Tesla) o a la resta de les seves companyies, com ara Twitter i SpaceX. A més, Tesla dissenya els seus propis xips i controla tota la cadena. Fins i tot, Musk sembla que sospesa de vendre aquesta tecnologia a uns altres fabricants. Aquest pot ser el motiu pel qual ha optat pel taxi robot en canvi del model de 25.000 dòlars. Demostrar a la resta d’empreses aquesta tecnologia. Així no solament l’incorporarien els vehicles de Tesla, en què els propietaris podrien llogar el seu vehicle per a serveis de taxi, o companyies de taxi que els compressin, sinó que més fabricants també podrien adquirir-la.

Però fins i tot en aquesta àrea Tesla pot tornar a topar amb una competència xinesa ràpidament. Enmig de la guerra comercial i geopolítica creixent entre els EUA i la Xina, el govern del gegant asiàtic sembla que té la intenció de reemplaçar els xips estrangers dels seus proveïdors de telecomunicacions el 2027, i imitar així les accions contra Huawei del govern nord-americà. La mesura xinesa perjudicaria fabricants com ara Intel, Nvidia i AMD. Però, sobretot, acceleraria el desenvolupament de xips xinesos que poguessin competir amb els occidentals, ara per ara endarrerits en tecnologia. Com en molts més sectors, primer es tractaria de copiar la tecnologia occidental, després situar-se al seu nivell i tot seguit superar-la i passar-la a produir en uns volums i preus amb què cap fabricant occidental pot competir. El segle XXI serà el de l’hegemonia tecnològica xinesa?

Primera parada d’un trajecte que, en poc temps, pot dur-nos a un paisatge polític molt diferent de l’actual. Avui, 21 d’abril, eleccions al País Basc. El 12 de maig, eleccions a Catalunya. El 9 de juny, eleccions europees. Tres eleccions –cadascuna amb els seus matisos– en què els partits que governen podrien rebre una forta patacada. En el cas basc, els sondatges apunten un frec a frec entre el PNB, que ara com ara governa amb els socialistes, i Bildu. Fins ara l’esquerra abertzale no havia tingut mai tantes possibilitats d’arrabassar la presidència del govern basc als jeltzales, que l’ha ostentada d’ençà del 1980 gairebé ininterrompudament. El socialista Patxi López, únic parèntesi, va governar del 2009 al 2012 gràcies a un acord amb el PP, i van poder sumar perquè la prohibició de la candidatura Democràcia Tres Milions per part de la justícia espanyola va fer que cent mil electors votessin nul. La consolidació electoral del PNB és molt forta; han calgut situacions excepcionals per a desbancar-lo.

La història dels 100.000 vots nuls que van marcar un punt d’inflexió al País Basc

Tot i això, el moment polític al País Basc predisposa per a un canvi de cicle. El PNB no hi presenta el president Iñigo Urkullu per primera vegada d’ençà del 2012. Va ser una decisió de la direcció del partit, que volgué imposar una renovació per trasbalsar la tendència als sondatges. Uns quants dies abans, el coordinador general de Bildu, Arnaldo Otegi, havia anunciat que tampoc no hi voldria concórrer. L’anunci va arribar just quan semblava que era finalment l’hora d’Otegi: el 2016, la Junta Electoral espanyola va impedir que fos candidat perquè considerava que encara estava inhabilitat per la condemna del cas Bateragune. A final del 2018, el Tribunal Europeu de Drets Humans va anul·lar la sentència del cas dictada per l’Audiència espanyola. Ara havia perdut la inhabilitació, però no ha volgut fer el pas, condicionat per la seva situació familiar i per la necessitat de l’espai polític de fer un pas endavant. “El meu lloc no és el parlament”, va dir. La resta de partits també han canviat tots de candidat.

Per afrontar l’etapa nova sense herències enverinades, els uns i els altres han elegit candidats amb la motxilla buida. Per a substituir Urkullu, la direcció del PNB va triar a dit Imanol Pradales, un diputat foral de Biscaia, encarregat d’infrastructures i desenvolupament, fins aleshores desconegut per al gran públic, i que just avui, dia de les eleccions, fa quaranta-nou anys. Pradales, pare d’una filla, doctor en ciències polítiques i sociologia per la Universitat de Deusto, fa pel cap baix disset anys que es dedica a la política pública, en càrrecs intermedis, després d’haver treballat a la universitat. És un perfil tecnòcrata, de gestió, poca paraula i poc carisma. No crida gaire als actes del partit, no desafina a les entrevistes, i als debats hi ha presentat un devessall de xifres i estatístiques i ha entrat poc al cos a cos. De broma, hi ha qui n’ha volgut fer befa com un petit Urkullu, i la comparació és graciosament precisa, perquè l’actual president, llicenciat en magisteri, va ser professor de Pradales a la ikastola en què va estudiar de petit.

Imanol Pradales: “Recuperarem la confiança de la ciutadania, n’estic convençut”

Tampoc no era famós ni de bon tros Pello Otxandiano, candidat de Bildu, de quaranta-un anys, que també fou ungit a dit per Otegi. Doctor en enginyeria de les telecomunicacions, Otxandiano és un polític de la mateixa pell que Pradales: poc abrandat, de tarannà planer, i amb la mirada posada als fulls d’Excel. Fins al seu nomenament, havia estat un treballador silenciós i de lletra petita, però amb molta influència dins el partit. Com a director de programes de la coalició, Otxandiano ha estat un dels timoners del nou rumb de Bildu: d’un progressisme moderat, completament arrenglerat amb el PSOE a Madrid, i amb un discurs farcit de propostes programàtiques que ressituessin la batalla contra el PNB en l’eix de la governació, que els fessin semblar un partit preparat per a fer el salt a l’administració, i no pas una força visceral ni condemnada a ser minoritària. Otxandiano, pare de dues filles, havia estat regidor al seu poble, Otxandio –el cognom n’és el gentilici–, i va fer el doctorat a Göteborg, Suècia.

Pello Otxandiano: “Bildu ha entès que el camí a la independència té estacions intermèdies”

La campanya ha correspost als candidats de gestió i ha estat poc emocional. L’únic incident sorprenent fou l’atac amb esprai pebre a Pradales, que hagué de ser atès a l’hospital, però unes hores més tard ja era al debat televisiu. Els últims dies han estat condicionats –els sondatges no han mostrat fins a quin punt– per unes declaracions d’Otxandiano en què va evitar de titllar ETA de grup terrorista –va dir-ne banda armada i va insistir que hi havia moltes maneres de qualificar-la. Sobretot la premsa espanyola n’ha fet molts escarafalls, però en l’únic debat amb tots els candidats, gairebé no se’n va parlar. És un altre dels trets de la nova època que a poc a poc s’ha anat obrint camí al País Basc: ETA, ja dissolta, és molt lluny. La conversa s’ha centrat en les llistes d’espera del sistema sanitari, la crisi de l’habitatge, la política econòmica industrial, la transició energètica, la reforma de la fiscalitat i, fins i tot, els canvis que haurà d’afrontar l’Ertzaintza, la policia basca, que ha estat protagonista perquè Bildu proposa de “desmilitaritzar-la” i el PNB considera que necessita més recursos.

La clau de tot plegat la tindran els socialistes, que ara governen en coalició amb el PNB –una aliança molt habitual– i que no s’amaguen del seu paper de crossa. “Vota qui decideix”, fa el seu lema de campanya. Bildu ha mirat de teixir-hi pacientment complicitats aquests darrers anys, i per això ha molestat molt poc Pedro Sánchez a la Moncloa –tan sols ha votat contra la reforma de la reforma laboral de Yolanda Díaz. Però el candidat del PSE, Eneko Andueza –amant, per cert, de la tauromàquia–, ha dit que no pactarien amb Otxandiano. Bildu ha dibuixat horitzons diferents: unes vegades han remarcat que ben segur que hi hauria una majoria molt àmplia juntament amb el PNB i no han tancat la porta a governar-hi; unes altres han insinuat que voldrien un govern amb els socialistes i, si entren, amb Sumar o Podem, que ranquegen en totes les previsions. A banda de la disputa entre Bildu i el PNB, que atrauran la primera mirada de les anàlisis, la lectura del resultat del PSE i el PP basc es llegiran també amb atenció.

I, una volta s’hagi acabat l’escrutini, la mirada se n’anirà de pressa cap a Catalunya, on d’ací a cinc dies ja comença la campanya electoral. Tot i trobar-se en moments diferents, el PNB i Junts han recuperat la vella relació amistosa de tots dos espais, espatllada el 2017, i han signat fa poc un acord de coordinació a Madrid. Bildu, al seu torn, concorrerà a les eleccions europees amb Esquerra Republicana, amb qui fa temps que va de bracet. El president Pere Aragonès va ser a l’últim acte de campanya d’Otxandiano. Malgrat que la situació sembla que serà ajustada al País Basc, les sorpreses poden alterar la campanya catalana. Xiula el tren a Vitòria amb rumb a Barcelona.

Els visats d’or són els permisos de residència atorgats als estrangers que compren cases de mig milió d’euros en amunt. Mentre hi ha centenars de milers de ciutadans que passen anys intentant d’aconseguir papers, per a alguns estrangers milionaris és més fàcil: han de comprar cases de mig milió i tindran permís de residència. Els visats d’or són legals a uns quants estats europeus, i a l’estat espanyol d’ençà de l’any 2013. Això vol dir que els va aplicar Mariano Rajoy (PP) durant cinc anys (2013-2018) i que Pedro Sánchez (PSOE) fa sis anys que els manté (2018-2024). Segons dades del ministeri de l’habitatge, fins l’any 2024 hi ha hagut 14.576 individus que han adquirit el permís de residència d’aquesta manera.

Aquest mes d’abril el govern Sánchez ha anunciat que posaria fi als visats d’or, perquè, ha dit, volia ajudar a rebaixar els preus del mercat immobiliari. Dir això és amagar una part molt important del perill dels visats d’or. La part de què la Comissió Europea fa anys que alerta i que el govern de Pedro Sánchez no explica com cal. La part que ajuda la màfia.

En efecte, el 23 de gener del 2019 la Comissió Europea va enviar un informe al Parlament Europeu en què alertava dels perills de donar permisos de residència i nacionalitat als qui compren cases (hi ha tres països que donen directament la nacionalitat: Bulgària, Xipre i Malta). Els perills, segons la Comissió Europea, de deixar entrar milions d’euros en canvi de papers són: seguretat, emblanquiment de capitals, evasió d’impostos i corrupció. És a dir, activitats clàssiques de la màfia. Tres anys després, l’any 2022 la Comissió Europa va subratllar els perills de donar permisos i nacionalitat d’aquesta manera a russos i bielorussos, en el marc de la invasió russa d’Ucraïna.

Un detall per a il·lustrar-ho: els visats d’or, segons que explica l’organització Transparency International, funcionen així: l’interessat presenta la sol·licititud, amb la documentació, i si al cap de vint dies l’administració no ha respost, el silenci administratiu va a favor del sol·licitant, que ja té el permís de residència. Segons Transparency International, això dificulta molt que es pugui comprovar l’origen dels diners, i el risc d’emblanquir capital és molt gran. També diu que l’administració del país receptor hauria de col·laborar més amb  l’administració dels països d’origen i no donar per bo tan fàcilment allò que diuen els bancs i prou.

El mal dels visats d’or no és tan solament que encareixen el mercat de les cases de luxe, (i no tant luxe) sinó que obren la porta legal a les màfies. I és això que no explica com cal Pedro Sánchez. Potser perquè fa sis anys que atorga aquests visats. Com tampoc no detalla com cal el que diu la Comissió Europea: aquests visats temporals poden facilitar un permís de residència permanent, no tan sols temporal. I permeten la reunificació familiar, molt laxa en termes de control, cosa que és perillosa per a la seguretat. (És a dir, el perill no està a deixar entrar qui compra la casa, sinó el familiar, a qui donen els papers sense gaire cura, i que potser és l’objectiu final de tota l’operació).

El senyor Rajoy i el senyor Sánchez ens haurien d’explicar a quins individus han donat durant onze anys la residència a l’estat espanyol, quants n’hi ha que ja tenen la permanent, i si s’han assegurat bé de no haver obert la porta legalment a la màfia internacional. Voldríem saber també si Sánchez està disposat a retirar permisos concedits, com recomana la Comissió Europea. Perquè sortir ara a dir que limita el mercat de cases de mig milió en amunt per ajudar els ciutadans a comprar una casa és una mica insultant, sabent com sabem que la millor manera d’ajudar-los-hi és construir-ne de públiques. I sabent com sabem els perills que hi ha, i sobre els quals alerta la Comissió Europea.

Per cert, per cert, diguem, per acabar, que dels 14.576 permisos de residència atorgats d’aquesta manera, més de la meitat s’han atorgat als Països Catalans (33% a Barcelona, 10% a Alacant, 5% a les Illes, 4% a València); de la resta, un 19% s’han atorgat a Madrid i un 18% a Màlaga, segons dades del ministeri. Hi ha hagut anys que és d’aquesta manera com el 5% dels habitatges s’han comprat a Barcelona.

Fonts:

Nota de premsa del consell de ministres espanyol sobre la fi dels visats d’or

Informe de la Comissió Europea (2019) alertant dels visats d‘or (pdf)

Informe de la Comissió Europea (2022) alertant dels visats d’or a russos

Informe de Transparency International (2023) sobre els visats d’or a l’estat

Resum dades d‘el Diario

 

 

No pot ser cap coincidència que La casa tapiada de Julià de Jòdar (Comanegra) surti aquest mateix any que Flandes celebra el setanta-cinquè aniversari de la mort de James Ensor, el pintor de les màscares, el singular expressionista que enllaça l’art popular amb les avantguardes. Com fa Jòdar també. Un encert de l’edició d’aquesta novel·la és la coberta, a partir del quadre que en detall tenim amunt: El meu retrat envoltat de màscares, del 1899. Ensor no en diu autoretrat, el seu retrat podria haver estat obra d’algú altre. Jòdar fa el mateix des que es va decidir a publicar, ben passats els cinquanta, en fa vint-i-set: un carnaval de màscares de narradors múltiples, igual que som dues-tres-o-més persones (i persona vol dir màscara). No només al llarg de la vida, cada dia i tot. Si escrius, encara més.

Una manera de dir què és la novel·la pot ser aquesta: una roda giravoltant de personatges en el temps, que apareixen, desapareixen i hi tornen, des dels anys seixanta fins a la vigília de la transició. Amb prosa arborescent de riquesa popular i culta, tres narradors gens fiables donen veu, bastantes veus, a les il·luminacions i també a la decepció de les esquerres antifranquistes fins, en el·lipsi, el Primer d’Octubre. Aquesta és la casa abandonada i tapiada. Cases abandonades. Enderrocada la de Mirall trencat de Rodoreda, tapiada la de Jòdar, totes dues destruïdes. Totes dues rescatades per la literatura.

Com que també és la meva època, més jove servidora i doncs amb alguns gustos i experiències diferents, he rigut trobant-hi personatges coneguts, com ara el Pájaro, que vaig fer coprotagonista en una novel·la del 2010, i sigles de grupuscles que ni sabia què volien dir i ara ho sé, posem-hi els Chechos. Quins temps. Em fa gràcia que Jòdar, alter ego del Gabriel Caballero que protagonitza tota la seva obra, fos carn i ungla de jove amb Terenci Moix, llavors Ramon.

La tècnica de la roda giravoltant en el temps, enrere i endavant i de nou enrere, no és baldera, a Jòdar li interessa posar també damunt la taula les neurosis recurrents de la figura del narrador contemporani davant la història. Ho diu de bon començament amb dos versos de l’emboscat valencià Josep Palàcios: “Dir i desdir és l’únic camí cert / per comprendre el secret del laberint.” Aquest secret, repeteix el narrador de Jòdar (un o tots), és la “infèrtil veritat” de l’experiència viscuda, de la realitat, que només la creació pot fertilitzar. I aquí ho fa amb més lleugeresa, privilegis de l’edat.

Autor tardà, ens dóna una obra tardana vigorosa. L’any passat treia la trilogia L’atzar i les ombres, reunió de tres obres ja publicades que va revisar (i les galerades, vuit-centes pàgines, poca broma), i enguany hi torna amb una quarta part de gairebé cinc-centes pàgines més. El seu doll no s’acabaria mai, si fos per ell. Té la fortalesa interior, energia i sensibilitat d’Anna Murià que deia en l’article de la setmana passada i, com ella, fa del dubte el fonament organitzador de les seves novel·les. Qui és finalment la veu narradora? Vés a saber, si és que importa. Només ens demanen deixar-nos fluir, a través dels “anys amuntegats” de la Murià a Aquest serà el principi, a través del remolí xuclador de la “infèrtil veritat” de Jòdar a La casa tapiada.

És una genealogia insospitada que constato amb sorpresa i alleujament, els enfilalls de l’exili i els dels revoltats temps després a casa no han deixat d’existir, funcionen pel seu compte i troben les autores i els autors en llaços de família. Tant se val si no s’han llegit, el fil roig de la cultura fa el seu fet.

L’Anna va escriure fins als gairebé cent anys, en Julià ha escrit aquesta obra a vuitanta anys i ara en fa una altra, de títol, si no el canvia, “La resurrecció de la carn”, no gens lluny del de l’obra mestra d’Ensor, L’entrada de Crist a Brussel·les, immens fresc d’una manifestació obrera pintada com una kermesse, com una revetlla solidària. Aquestes constel·lacions –Ensor-Rodoreda-Murià-Jòdar– m’ajuden a llegir. Ensor no es va moure pràcticament de la ciutat d’Ostenda on va nàixer el 1860 i va morir el 1949, una vida llarga també. El nen Jòdar tenia set anys, van ser coetanis set anys. Ara es troben el mateix any de 2024 que en fa cinquanta de la publicació de Mirall trencat i tenim Aquest serà el principi.

The Washington Post · Louisa Loveluck i Sufian Taha

L’atac dels colons israelians a aquesta vila palestina va ser el pitjor que es recorda. Hi havia tolls de sang seca al terrat on els assaltats van matar a trets un home; un munt de xais degollats que tenien al voltant tot de mosques que brunzien.

Almenys dos palestins van ser assassinats durant l’atac perpetrat a pobles de Cisjordània prop de Ramal·lah el cap de setmana passat, segons els residents, els grups de vigilància i els sanitaris, alimentats per les crides de venjança després d’haver desaparegut un pastor israelià de catorze anys a la rodalia i haver estat trobat mort més tard. L’exèrcit israelià va dir que havia estat víctima d’un “atac terrorista”.

Centenars de colons recorrien les carreteres i els turons d’al-Mughayyir, segons testimonis, llançaven pedres i disparaven contra els residents. Van incendiar cases i vehicles, inclòs un camió de bombers que havien cridat per apagar les flames que consumien un negoci familiar. Els palestins van respondre a l’atac amb pedres, però van ser superats de seguida.

Els membres de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) presents a la zona van fer ben poca cosa per a aturar la violència, segons testimonis presencials. Un vídeo filmat per un periodista local i obtingut per B’Tselem, un destacat grup israelià de drets humans, i facilitat a The Washington Post, mostra les tropes israelianes a al-Mughayyir durant l’atac de divendres: els vehicles militars circulen per una carretera plena de fum mentre els atacants emmascarats observen. En una declaració al Post, les FDI van dir que les seves forces havien operat “amb l’objectiu de protegir la propietat i la vida de tots els ciutadans i dispersar els enfrontaments”. “S’examinaran les queixes sobre el comportament dels soldats que no s’ajustin a les ordres”, van afegir.

La violència dels colons israelians, amb l’objectiu d’ençà de fa temps de fer despoblar parts palestines de la Cisjordània ocupada, va augmentar l’any passat després del retorn al poder del primer ministre Benjamin Netanyahu, al capdavant d’una coalició que incloïa colons d’ultradreta que havien estat condemnats per incitació a l’odi contra els àrabs i havien advocat per l’annexió directa de tot Cisjordània.

D’ençà del 7 d’octubre, quan militants dirigits per Hamàs van matar unes mil dues-centes persones a Israel i van abocar Gaza a la guerra, hi ha hagut una mitjana de set atacs de colons el dia contra palestins i les seves propietats, més del triple que el 2022 i la xifra més alta d’ençà que les Nacions Unides van començar a fer-ne estatístiques l’any 2006.

L’any passat, el govern de Netanyahu va aprovar el nombre més gran d’habitatges en assentaments israelians d’ençà que el grup de vigilància Peace Now va començar a registrar xifres el 2012. El govern de Joe Biden va imposar sancions enguany a colons vinculats amb atacs a palestins i dos punts de control il·legals a Cisjordània. “No hi ha cap justificació per a la violència extremista contra els civils”, va dir el Departament d’Estat dels EUA en un comunicat que anunciava les darreres mesures el mes de març.

Tot i això, els atacs han continuat

L’assalt de divendres de la setmana passada va començar hores més tard d’haver sortit Binyamin Achimair, de catorze anys, d’una granja en l’assentament de colons de Malachei HaShalom per pasturar ovelles i no haver-hi tornat. Es va trobar una aixada trencada prop de la seva ruta, segons que van informar els mitjans locals.

El seu cos va ser descobert dissabte i va ser enterrat l’endemà en un servei religiós a Jerusalem, al qual van assistir centenars d’amics i familiars. “Va commoure molta gent amb la seva bondat i amor”, va dir la seva germana Rachel al seu discurs.

Les FDI van dir que Binyamin havia estat assassinat en un atac terrorista. En un comunicat, Netanyahu va dir que les forces israelianes en cercaven “els assassins i els seus col·laboradors”. Noor Shehada, una estudiant de secundària de disset anys que vivia a la vora d’al-Mughayyir, va recordar la sensació de temor. “Hi ha un colon desaparegut”, va escriure al seu pare. “Vine a casa.”

A la mesquita local, on els habitants del poble es van reunir per a l’oració del migdia de divendres, una trucada telefònica de l’esposa d’un home gran de la comunitat va alertar la congregació que els colons havien entrat a la ciutat. Mujahid Abu Aliya, un sanitari de la Societat Palestina de Socors Mèdic, va dir que havia rebut el primer informe d’una víctima poc després de les 12.30.

Desenes de colons havien participat en atacs anteriors a la zona, segons els residents. Aquesta vegada en van ser centenars. A la Noor li va semblar com si vinguessin de tot arreu. Recorda que mirava el seu telèfon, on els residents publicaven actualitzacions a Telegram, per veure un grup d’homes joves que corrien turó avall cap a la granja de la seva família.

“Es veu alguna cosa corrent pels turons, alguna cosa que ve cap a nosaltres”, va dir. Les fotografies preses del terrat d’una casa als afores del poble mostren desenes de cotxes a la carretera. Uns colons amb la cara tapada, alguns sense camisa sota el sol de primavera, travessen els camps d’oliveres cap a la casa de Rasmi Abu Aliya, de cinquanta-cinc anys; alguns sembla que porten armes.

Dilluns, un detectiu de la policia palestina es va moure amb cura entre les propietats danyades i les va examinar com si fossin l’escena d’un crim. Ha après que els atacs dels colons segueixen un patró semblant. “La mateixa organització, el mateix estil, són els mateixos”, va dir Ahmad Sejdiya, de la fiscalia de l’Autoritat Palestina. “Aquests crims solen ser organitzats. Són ben planificats i s’han preparat.”

Almenys seixanta cases de tota la regió van ser atacades i més de cent vehicles van ser cremats, segons Yesh Din, un grup israelià que vigila la violència dels colons. A mesura que es desenvolupava l’atac, alguns residents van passar els seus fills per finestres obertes a uns altres familiars, que van fugir cap a dins del poble mentre els homes restaven a defensar les cases.

Jihad Abu Aliya, un amic, es va afegir a Rasmi i els seus familiars al terrat, on els colons els llançaven pedres. Els homes van trencar les roques en trossos més petits i les van tornar, explica, però va ser inútil. Els atacants ja havien calat foc a dos cotxes al pati, segons que mostra un vídeo enregistrat al terrat. Rasmi temia que després cremarien la planta baixa, on els seus pares, tots dos d’uns noranta anys, s’havien amagat.

Un vídeo filmat pels familiars en el pis inferior mostra el terror dins la sala d’estar de la família. “Proven de trencar les finestres”, es pot sentir que crida un home. “Els veus? Són ací”, diu mentre s’acosta rere les cortines a les figures que es mouen a fora. Segons testimonis oculars, en Jihad va rebre un tret al cap quan es va acostar al balcó del terrat. Va morir al cap d’uns minuts, expliquen, però el seu cos va ser desatès durant hores fins que els colons se’n van anar.

“Els atacs ens impedien d’arribar-hi”, explica Moslem Abu Aliya, nebot de Rasmi. “Gairebé ens vam asfixiar pel fum.” Dilluns, a la casa del costat, Amer Abu Aliya coixejava. Va dir que un colon li havia disparat a la cama mentre era al seu pati. Quatre familiars més dins la casa tenien ferides de bales, disparades pels atacants, i de bales de goma, que segons els residents havien estat disparades per les forces israelianes contra els palestins que llançaven pedres.

“Durant la dispersió dels enfrontaments, les forces de seguretat van fer servir material per a dispersar manifestacions”, van dir les FDI en el seu comunicat. La casa de l’Amer va ser cremada. La del seu germà, també. La seva filla petita, Yasmeen, dilluns era al lloc que havia estat el seu dormitori, ara carbonitzat i destrossat. Havia demanat al seu pare una vegada i una altra pels seus Lego, tot i que ell li deia que s’havien perdut en l’incendi. El seu oncle Zaki, de cinquanta-cinc anys, va dir que amb prou feines havia dormit les nits després de l’atac.

Els equips d’emergència van dir que tant els colons com els soldats havien obstaculitzat la seva feina. Mujahid Abu Aliya, el sanitari, explica que primerament l’exèrcit va impedir el pas d’una de les ambulàncies quan provava de sortir del poble amb ferits.

Les FDI van dir: “Les ambulàncies van ser aturades per a un control de seguretat i després els van donar l’autorització per a continuar.” El comandant Tarek Abu Omar, del departament de bombers de Beytun, diu que els seus homes també van ser atacats mentre acudien al lloc de l’incendi a la botiga d’un mecànic. Un vídeo compartit per un dels bombers els mostra fugint espantats del seu vehicle. El camió va ser incendiat posteriorment.

Finalment, els bombers se’n van tornar a la base. “Eren en un estat lamentable”, recorda Abu Omar. “Vaig parlar amb un membre de la tripulació que s’havia arrencat la màscara d’oxigen per por i l’havia llançada mentre corria.” A mesura que el trauma immediat disminueix a al-Mughayyir, la magnitud dels danys va fent forat. Unes quantes famílies van perdre les cases que havien construït amb els estalvis de la seva vida. Les ovelles mortes en aquesta comunitat de pagesos van deixar els pastors sense font d’ingressos.

Yesh Din diu que centenars d’animals de granja van ser sacrificats en uns quants pobles. Al corral de l’Anan Abu Aliya, desenes d’ovelles i xais van ser trobats morts. El fenc era enganxós de sang.

La Noor, l’estudiant de secundària, recordava haver corregut cap a les ovelles de la seva família i haver provat d’acostar-les més al poble. Els colons li van llançar pedres i ella els les va tornar. La seva mare, Lamia, va restar inconscient breument per una roca, va explicar la Noor, i després la van colpejar a terra. Els colons van obrir foc poc després i van ferir la Noor dues vegades a la cama, va dir. Va explicar que havia estat surrealista no sentir dolor al principi, tot i que la seva família va començar a cridar que havia estat ferida. “Em vaig mirar els pantalons i vaig veure el forat”, va dir dilluns, quan va sortir de l’hospital.

Quan va tornar, es va trobar que la casa per la qual la seva família havia estalviat durant deu anys –“cada vegada que teníem diners, els estalviàvem”, va dir Lamia, ara amb la cara plena de contusions– era calcinada. Ni tan sols havien acabat de pagar els mobles, va dir el pare, en Shehada.

Els objectes que no havien estat cremats ni ennegrits van ser trossejats amb ganivets. La Noor va dir que l’única cosa que esperava rescatar eren els llibres escolars. Mancaven dues setmanes per als exàmens finals. Alguns havien estat danyats pel foc, però pensava que encara els podia fer servir. A la sortida, va escriure amb el dit un missatge al sutge de la paret de la cuina: “Les nostres ànimes són valuoses, però el nostre país ho és més.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Voldria agafar totes les meves covardies, els meus deliris, les meves solituds, els meus abandons, els meus fracassos i les meves febleses com si fossin armes de combat.

I llançar-les a l’assalt del no-res d’aquest blanc de la pàgina.

M’enamoren aquestes formes breus sense desenvolupament on tot es converteix en esquema i suggestió.

Simples mosaics de trencadís lleugers i exquisits fets amb una pluralitat d’estils i un catàleg d’estètiques diverses.

Envitricollament i senzillesa es donen la llengua.

Simplicitat descarnada i una llibertat intensa marquen els camins de la claredat per un cantó i el sentit de l’el·lipsi per l’altre.

Una potència radical del tret que és subjacent a la mateixa gravetat.

Aquest art de la tensió i del llamp, viu com la fletxa d’un raig làser amb la seva capacitat de visió que arriba al més abscòndit de l’esperit.

Voldria conrear sempre aquest art dels petits no-resos, travessant amb una elegància discreta abismes de dolor als quals no vull donar la importància que no mereixen, però utilitzant aquesta forma d’escriure com una empremta singular.

Petits no-resos vasts com a fondals quan evoc en visionari instants aleatoris i fugaços.

Cal reinventar sempre seguit l’art de l’instant!

Rastrejar l’indicible: l’emoció encara intacta provocada per infinitesimals observacions arrabassades a un element del paisatge (l’acaramullament de núvols blancs en un cel daurat), a un renou (la corriola xiscladora del pou del corral de cal padrí), a un clima (la sequera del sementer amb les herbes esgrogueïdes i colltortes de set); tot un conjunt d’imatges i de sensacions guspirejants les unes més que les altres, inconcluses.

Esferes xineses dins esferes xineses, somnis dins somnis que es ramifiquen i es multipliquen, fractals damunt fractals que formen crestes inacabables, metamorfosis dins metamorfosis que no s’esgoten mai.

Aquesta poca cosa dels petits no-resos té molt de camins, dreceres, pujades, capavallades, volts i revolts, costes, rosts, roters, i mil i un accidents, paranys o perills per arribar-hi, però alhora és tan senzilla l’orientació que pot cabre en un consell simple: has de viure cada moment de la teva vida vivint-lo amb plenitud, sencer, complet. Ha de pensar: “ara menj pa amb tomàtiga fregada, ara som dins una garriga vorera de mar, ara escric un correu”, i alhora has de pensar que el pa amb tomàtiga fregada, la garriga vorera de mar i l’escriptura d’un correu són tan irreals com tu i els teus pensaments.

Cal fer un exercici continu de la irrealitat de tot!

Anam cecs de realitat!

Cal esborrar el gegantisme del subjecte. Dir es pensa, es sofreix, es gaudeix com qui diu “plou”. Quan deim “plou” no pensam que la pluja exerceixi una acció o succeeixi alguna cosa com quan deim fa calor, fa fred i evitam el subjecte.

Això ho he après de Ramon Llull, de Teresa de Jesús, de Juan de la Cruz, de Buda, de Hume, de Schopenhauer, de Borges, d’una gentada. Tenc uns molt bons mestres particulars.

Amb paraules diferents vaig aprendre que la banalitat i la pobresa del no-res s’unia al tot del món i em feien accedir als grans secrets.

De vegades basten uns pocs mots, algunes línies atrapades sobre l’albirament per penetrar en els enigmes il·limitats, evocar, commoure, fer vibrar la clau.

Cal pouar els impulsos interiors, les fonts vives, els cops lluny de tota lògica per trobar que alguna cosa d’inaugural que s’imposa de sobte torna evident la petita veritat d’unes observacions que lluen amb la impudència del llenguallarg.

El tret precís s’afanya amb una exactesa de gravat mentre que s’estén com una aquarel·la, en unes frases plenes d’una forma de pensament ètic que tenen la claror nítida dels textos morals de l’edat clàssica.

Colpejades com aforismes i al mateix temps fresques com a brolladors aquestes frases duen la clarividència d’aquell que ha travessat amb tota discreció les rossegueres dels dolors i els abismes de la solitud i sap consolar-se en la vessa, les festes, les gateres, l’amistat i la poesia.

Les Petits Riens eren aquestes peces fràgils que a 22 anys, el 1778, va crear Mozart plenes d’una desimboltura desarmant i d’una lleugeresa i abundància de notes inaudites plenes de fulguracions i de prodigis.

No-resos: formes de felicitat literària o musical.

Breus esclats de vida eterns, i encara un poc més.

El dia de Sant Jordi, Biel Mesquida signarà llibres a la seu de VilaWeb de 13.00 a 14.00

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/04/Closcadelletra-CDXV.mp3

 

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) acaba de publicar Balla amb Babel (Fragmenta Editorial). Un petit llibre, que es llegeix fàcilment, que és una bella al·legoria a la diversitat lingüística. Però també esdevé un manual per a la resiliència lingüística, perquè transforma l’erudició en informació útil, que t’empasses com un conte. L’escriptor de Junil a les terres dels bàrbars, que també ha reeditat El dia de l’ós, explica amb una passió tranquil·la i militant com la diversitat lingüística és una eina contra l’absolutisme. Posa en evidència l’eterna manipulació que vol fer creure que les llengües són exclusivament comunicació. Un argument al servei del monolingüisme, com a eina de control del poder.

Fem l’entrevista a Perpinyà i, en alguns moments de la conversa, Joan-Lluís Lluís separa el nosaltres pel vosaltres i interpel·la els ciutadans del Principat sobre el seu paternalisme i cofoisme. A partir de l’experiència de Catalunya Nord, esperona a no badar, a no passar per alt els símptomes de substitució lingüística que ell detecta clarament i passar a l’acció immediatament. Creu que el govern que surti de les eleccions del 12 de maig a Catalunya tindrà una responsabilitat gran sobre el futur de la llengua. Si no s’actua de seguida, allò que va passar a Catalunya Nord en cinquanta anys creu que pot passar a la resta del país en quinze. El temps s’acceleren. El seu avís no és de por, ni de catastrofisme. És vital, convida a ballar amb la llengua, a ballar amb la diversitat lingüística perquè no desapareguin el català ni cap llengua més del món. Vol que al cel de la llengua no deixi de brillar mai cap estel.

Podeu comprar Balla amb Babel. Contra l’absolutisme lingüístic a la Botiga de VilaWeb

—Que a la torre de Babel es parlessin diferents llengües és un càstig, una maledicció?
—Que la diversitat lingüística és una maledicció és la lliçó que s’extreu del mite de la torre de Babel, però no és així en cap cas. La diversitat lingüística és un entrebanc, o un problema, que els humans sempre hem pogut resoldre amb una traducció. He posat íntegrament al llibre el text que parla de Babel, que és molt curt i permet moltes interpretacions possibles. En realitat, no explica gran cosa. La idea que tenim d’aquest mite és que els homes volien construir una torre per arribar fins als dominis de Déu, però el text no ho diu, això, senzillament volien mostrar que els humans també sabien fer coses, una forma d’orgull probablement. Sempre s’interpreta i se sol anar més enllà de la literalitat d’un text, és molt habitual. No considerem que la diversitat lingüística sigui un problema perquè hi hagi el mite de la torre de Babel, sinó que és al revés, els mites es creen per trobar una explicació.

—Gairebé comenceu explicant que l’any 1790 es va enviar de París a Perpinyà un qüestionari que es deia “Report sobre la necessitat i els mitjans d’anihilar els patuesos i d’universalitzar l’ús de la llengua francesa”, que dieu que podria ser el primer intent de racionalitzar l’extermini de les llengües.
—Els espanyols s’havien avançat amb el decret de Nova Planta, però és una cosa d’estar per casa. A França es canvia d’escala i fan una cosa esfereïdora. Tenen la pretensió universal que la llengua francesa ha de portar els valors de la revolució arreu del món. Segons ells, les altres llengües han de desaparèixer, com si fossin portadores de valors negatius i no poguessin transmetre les idees de revolució. Des del pretès universalisme, des del progrés, des de la fraternitat dels humans es propugna que desapareguin les llengües que fan nosa a França.

—S’hauria de demanar al IEC que entri la paraula lingüicidi al diccionari?
—Seria bo. M’estranya que no hi sigui perquè a Catalunya és un concepte que s’entén molt clarament. No cal explicar gaire què vol dir. És una eina que ens falta.

—Dieu que és documentat que els responen aquesta frase: “Per destruir-lo, caldria destruir el sol, la frescor de les nits, el gènere dels aliments, la qualitat de les aigües, l’home sencer.” Una frase molt impactant…
—Si aquesta frase fos dita en segons quin context seria famosa a tot el món, sembla d’un lama tibetà o d’una nació índia. És profètica del moment actual. Diu, per matar una llengua cal matar la frescor de les nits. És el que es fa ara.

—Al llibre compareu la manera d’exterminar les llengües dels francesos i la dels espanyols. Els francesos són més eficients?
—Sí, no és només el patriotisme a la manera espanyola, de testosterona i de toreros, els francesos són més intel·lectuals, i, per una altra banda, a part del bastó, sempre han proposat una pastanaga al davant. Han teoritzat una ascensió social que implicava l’ús únic del francès, però funcionava. A partir de finals del XIX, si algú abandonava el català pel francès, podia tenir l’esperança de tenir accés a feines que sense el francès no podia tenir. Aquesta pastanaga Espanya no l’ha ofert, han donat bastó i prou.

—Dediqueu un capítol a com es passa a acceptar la desaparició de la llengua i a gairebé desitjar-la. Expliqueu una escena en un institut del País Valencià que dieu que us va sangglaçar.
—Quan vaig a instituts a part de parlar de literatura també parlo de llengua. En general, veig que la diversitat lingüística és percebuda com a positiva. A Catalunya no m’he trobat mai amb una hostilitat declarada en contra. En aquest institut del País Valencià que cito al llibre, tot d’una vaig sentir tota la classe hostil al concepte de “diversitat lingüística”, va ser realment com un bany d’aigua gelada. Vaig entendre que aquells alumnes que encara parlaven valencià ja havien acceptat que desapareixia i començaven a desitjar-ho. Això és gravíssim perquè és així com comença un procés real de substitució lingüística i que és probablement el que va passar a Catalunya Nord a la primera meitat del segle XX. Gent que encara era catalanoparlant, que encara transmetia la llengua als fills, però que havia acceptat que la llengua desapareixeria i que era bo que desaparegués perquè amb una sola llengua, que és l’oficial, tot és més fàcil.

—Us fa respecte dir això?
—Ho dic amb molta prudència, perquè a més no sóc lingüista, ni sociolingüista, ni psicolingüista. Sóc un novel·lista que intenta, de tant en tant, rumiar amb coses que li interessen. Em fa una por terrible pensar que el País Valencià pot haver començat el procés d’acceleració per a la desaparició de la llengua de Catalunya Nord.

—Vau reconèixer el símptoma?
—Sí. A la Catalunya Nord va ser molt ràpid. Vam passar d’un català que se sentia als carrers a un català impossible de sentir. Potser ara als altres territoris no seria tan ràpid perquè és llengua oficial i això és una estructura que ajuda a aguantar les coses. A la Catalunya Nord aquesta falta d’oficialitat ha obert les portes a la desaparició. Dic això amb molta angoixa, a Mallorca si més no, també sento aquesta acceptació de la desaparició de la llengua i també podria passar a Catalunya. Ens trobem en un moment històricament molt important respecte de la llengua. Podem assistir a la revifada de l’esfondrament de la llengua en els quinze o vint anys que vénen. Ho podem viure tots perquè pot anar molt de pressa. I, per tant, jo mai entro en coses de campanyes electorals, però sí que crec que el pròxim govern tindrà una responsabilitat enorme, sigui quin sigui, per evitar l’esfondrament de la llengua.

—Caram, que rotund. Ho dieu perquè creieu que és massa tard?
—No crec que sigui massa tard, el que passa al País Basc ens demostra que un augment de l’ús és possible. El País Basc i nosaltres, clarament, som dos països diferents, probablement ells no tenen un pes migratori tan fort. Caldria anar a veure què fan amb molta humilitat. Al Principat cal que us desfeu –i passo a segona persona del plural, perquè hi ha moments que m’hi sento plenament integrat i uns altres que noto tot aquest complex de superioritat– d’aquest paternalisme relatiu, d’aquesta condescendència relativa que a vegades sentim els que no som de Principat. Sembla com si el Principat ho hagués guanyat tot, i heu guanyat tan poc que ho podeu perdre tot, vosaltres també. I no és amb superioritat, condescendència i paternalisme que ho arreglareu, al contrari, això és una manera de no veure la realitat.

—Potser us referiu a aquesta idea que tan freqüent de: “A nosaltres no ens passarà.”
—Potser fa cinc o sis anys no es veia que la fragilitat de la llengua és a tot arreu. És bo que es vegi, perquè és així. Parlant de la percepció que hi ha hagut de l’ús de la llengua, hi ha hagut diferents fases a Catalunya, per centrar-m’hi estrictament. Primer, l’esclat de llengua que torna a ser oficial, però ràpidament es va entrar en una forma de panxacontentisme, d’allò que tot va bé a Catalunya, que va durar molt de temps, de Pujol fins al 2012, potser amb un petit parèntesi amb Carod-Rovira, que va portar la Direcció de Política Lingüística a la Vice-presidència, que era una cosa útil i necessària. Vam entrar en una segona fase, que era: “Ja ho veurem després, primer, la independència; necessitem els castellanoparlants i posem la qüestió de la llengua entre parèntesis.” Ara, això s’ha acabat. Hi ha hagut una dutxa freda i hem caigut del llit.

—I què ha passat?
—Fèiem una mena de becaina tots plegats i jo diria que fa un parell d’anys hem entrat en una segona fase de presa de consciència ràpida que tots ens trobem en un d’estat d’emergència lingüística, Catalunya també. Això ho ha de resoldre el pròxim govern necessàriament. Cal una Conselleria de Llengua Catalana, que avui és indispensable.

—Carme Junyent deia que depenia més de nosaltres, que no dels governs…
—La conselleria és necessària, però en cap cas és suficient. Una llengua necessita diverses potes. Una pota és la institucional i l’altra els parlants. El fet de canviar al castellà de seguida com fa tanta gent és mortífer. El català ha de ser útil i necessari. Però si els catalanoparlants canvien de seguida, vol dir que només ho és en els cercles que es parla català, que si es fa així s’aniran reduint cada vegada més. Una cosa de què estic persuadit, amb tot el respecte, és que cal treure la llengua de la Conselleria de Cultura. Potser als anys vuitanta era comprensible, per una idea noucentista de lligam íntim entre llengua i cultura, però quan algú refusa d’atendre a una persona en català, això no té absolutament res a veure amb la Conselleria de Cultura. Si es fa una conselleria ha de tenir capacitat sancionadora i incitadora. S’ha de pujar l’autoestima. S’han de fer campanyes de promoció de l’ús cap als immigrants explicant-los que a Catalunya el català encara funciona com ascensor social. També, campanyes perquè els catalanoparlants que perdin aquest costum mortífer de canviar de llengua. Les llengües que viuran seran les parlades amb accent diferent, que vénen de tot el món. Cada vegada que ve algun estranger i parla català amb el seu accent fortifica la llengua catalana. Hem d’acceptar aquests accents. Pompeu Fabra hauria estat meravellat de sentir català amb accent xinès. Seria meravellós.

—En l’últim capítol del llibre us imagineu que sou un bastaix fent la torre de Babel i feu un cant a la diversitat lingüística.
—He provat d’imaginar què devia passar el dia que Déu diu a cadascú que parla una llengua diferent.

—No us imagineu el caos que descriu el mite, de la gent parlant moltes llengües sense entendre’s. Us imagineu el silenci…
—És una cosa d’estupor, d’estranyesa. Tot d’una tens una meravella a davant, el que deies d’una manera ho dius d’una altra. És la capacitat històrica dels humans de crear llengües diferents a partir d’un mateix ventall de sons limitat que tenim tots. Amb això hem construït milers de maneres diferents de parlar. És extraordinari.

—La diversitat lingüística com una riquesa extraordinària és la vostra visió de Babel.
—Si pogués parlar tres-centes llengües, ho faria amb molt de goig, però a Catalunya, en català, perquè si nosaltres no parlem català, ningú ho farà en lloc nostre. Cadascú té aquesta responsabilitat individual, que és indefugible. Algú pot triar de no parlar català, és el seu dret, però ha de saber-ne les conseqüències.

—Matem la llengua?
—Si cada dia canvio de llengua, mato la llengua. Si de seguida que veig algú que té la pell fosca penso que parla espanyol –cosa sovint falsa–, mato la llengua. Si perquè algú parla català amb accent li parlo castellà, mato la llengua. Aquesta consciència és molt important i sí que he volgut acabar parlant de la bellesa de la llengua perquè des de l’unionisme sovint ens arriba aquest orgull de ser monolingües; això és típic dels imperis. Ens arriba aquest missatge que una llengua és una eina de comunicació i prou, per tant, si vosaltres disposeu de dues llengües, no us costa gens adaptar-vos a nosaltres, que només en tenim una. A més es pensen que la seva és superior a tenir-ne dues.

—Però sempre ens volen fer creure que és comunicació, i que el que importa és que renunciem al català perquè així ens entendrem.
—Una llengua no ha estat mai només una eina de comunicació. Una llengua és identitat individual i col·lectiva. Ens relliga a uns altres parlants. Una llengua és memòria, és història, és sentiment i emocions, és esperança, és tristesa i joia. I ens demanen renunciar a tot això pel seu confort personal. Ells no renunciarien a aquesta extrema riquesa que porta la llengua. En el fons saben que una llengua no només és una eina de comunicació, però ens fan creure que és això perquè ens sigui més fàcil de renunciar a la nostra.

—Al llibre feu un cant al perquè no hem de renunciar mai a la nostra llengua.
—És: tenim el que tenim, ho podem perdre, si ho perdem serà culpa nostra. Hi ha una tendència a dir que és culpa de l’altre, i és responsabilitat de tothom, del govern i de la gent. Aquesta fal·làcia que, si tots parlem la mateixa llengua, ens entendrem. Sabem que no. Les guerres civils són entre gent que parla la mateixa llengua. Els sistemes d’opressió i conflicte no tenen res a veure amb la llengua.

—També expliqueu que el monolingüisme afavoreix la dictadura i el domini dels uns sobre els altres.
—No és gratuït que els estats promoguin tan aferrissadament el monolingüisme, ho fan per controlar millor la població. Per un estat, que tots els ciutadans parlin la mateixa llengua és una manera molt pràctica de controlar els ciutadans. El feliç futur monolingüe, que alguns desitgen i prometen, el veig clarament com una distopia totalitària.

—Recupereu la recerca que va fer Jordi Ventura sobre la Bíblia Valenciana, un exemple de com actuava la ferotge Inquisició contra la llengua.
—Als anys noranta, en Jordi Ventura va fer un llibre a Curial sobre la Bíblia Valenciana i diria que, més enllà de tot el que explica, és una història humana dramàtica. Explica com la Inquisició va assassinar una enorme quantitat de gent només perquè havien traduït la Bíblia al valencià. No volien que la gent tingués un accés directe a les escriptures, en parlem poc, d’això. Se n’haurien de fer llibres, sèries. Ara, és una història que acaba malament perquè no hi ha esperança. Cremen molta gent i cremen els llibres i gairebé no en queda res. Hi ha uns salms conservats a París. Es va dubtar de si havia existit. Era la quarta llengua a la qual es traduïa la Bíblia. Una vegada més érem avançats, i una vegada més ho van aturar amb la violència més absoluta.

—Hi ha jerarquia al món de les llengües?
—La idea que hi ha unes llengües millors és nociva i nefasta. No hi ha cap llengua que sigui superior a cap altra. Aquesta evidència fa poques desenes d’anys que s’ha demostrat. Els lingüistes han demostrat que totes les llengües poden parlar de tot. La jerarquització de les llengües és per interès de classe o dels estats o de diverses coses, però en cap cas té a veure amb l’essència del que són les llengües. Als catalans ens han provat de convèncer que el català és una llengua inferior i malauradament molta gent avui ho té integrat. El català és una llengua submisa que per educació sempre ha de fer el pas al castellà. Això no és educació, és submissió. Col·lectivament, hem integrat una forma de submissió, i mentalment encara no ens hem alliberat del franquisme. Si ho haguéssim fet, no faríem això de cedir el pas a l’altre, a vegades amb una mica de temor. Qualsevol persona que parla castellà et pot imposar amb quina llengua parlaràs. Això de cedir a una altra persona la capacitat de decidir quina llengua has de parlar és molt greu. És una falta de respecte cap a un mateix.

—Dediqueu el llibre a Carme Junyent amb una llengua no europea.
—Vaig contactar amb el grup GELA i els vaig demanar que em traduïssin la dedicatòria a una llengua africana, ella era africanista.

—Bé, doncs convidem els lectors que facin una mica de recerca i endevinin en quina llengua és la dedicatòria. També el dediqueu a Jesús Tusón.
—Tots dos són dos grans referents per mi. Els vaig conèixer relativament tard, però tots els llibres de divulgació que han fet l’un i l’altra m’han alimentat enormement. Per entendre tot de coses tots dos han estat essencials.

El gran públic coneix Clara Ponsatí (1957) com una gairebé nouvinguda a la política, però res més lluny de la realitat. La candidata d’Alhora a les eleccions catalanes duu la política a la sang i de ben joveneta va militar a les joventuts comunistes i l’oncle de Clara Ponsatí i Obiols és Raimon Obiols (PSC), a qui recorda perseguit durant el franquisme, que va visitar-la a l’exili després del procés. Vida travessada per la política d’ençà de la infantesa, Ponsatí anava a classe a l’escola Talitha, escola alegal que en ple franquisme ensenyava tot l’any en català d’amagat. Una escola que l’ha marcada molt, i que ha format, entre més gent, Eulàlia Griful, primera dona a dirigir l’escola d’aeronàutica de Catalunya; Lulú Martorell, conductora de programes mítics de la televisió, com ara Glasnost i Pleitaguensam; l’editora Isabel Martí, que li va editar el recomanable llibre de memòries Molts i ningú (la Campana). Clara Ponsatí, nouvinguda? Però si a sis anys anava tota sola a l’escola amb l’autobús, i organitzava manifestacions i tallava carrers a deu anys, segons que recorden les seves mestres, entre les quals, la seva estimada Maria Teresa Codina, que va elegir el nom de l’escola a partir de la frase bíblica Talitha cum (“Nena, aixeca’t”).

L’avi de Clara Ponsatí era el pintor noucentista Josep Obiols, l’home que va il·lustrar la moneda republicana que va circular durant la guerra, o l’Auca del noi català, antifeixista i humà, deixeble de Torres Garcia, depurat pels franquistes. Ponsatí encara recorda les visites de J. V. Foix o Carles Riba a la casa familiar del pintor, on ara viu a Barcelona, sota la plaça de Lesseps. Dècades després, el fil cultural es manté i tot un estol d’artistes li donen suport, de Roger Mas a Narcís Comadira, de Carlota Gurt a Miquel de Palol.

L’àvia de Ponsatí ja tenia estudis, com la seva mare, dones que en una altra societat haurien arribat a tenir el doctorat que ella té en econòmiques, que es va treure als Estats Units, on va viure deu anys, amb una tesi sobre els processos de negociació (basat en la teoria de jocs), i més tard especialitzada en el perquè acabem obeint. I aquests dos camps, que té estudiats teòricament, són els que haurà de demostrar que sap gestionar realment. Perquè no és igual la teoria que la pràctica.

Jordi Graupera: “Amb aquest material no es pot fer la independència i la gent ho ha de saber”

Dona molt formada acadèmicament i intel·ligent, ha format al seu voltant una candidatura de ments brillants (de Jordi Graupera a Júlia Ojeda) que hauran de demostrar que, a banda d’intel·ligents, són llestes. La política és el terreny dels llests, no necessàriament dels intel·ligents. La política es guanya als carrers, no solament dins les aules. Idees brillants (com la de fer primàries del seu estimat Graupera) després no triomfen tant. La política també és, sobretot, de la gent que té nas, olfacte, i empatia amb els votants, i més en un país com Catalunya, en què la gelosia és a l’ordre del dia i el sentiment constant d’inferioritat pot perjudicar caràcters com els de Clara Ponsatí, més directes i crus que no pas afables o suaus, i acostumada a dir les coses sense cotó fluix, cosa que pot deixar esgarrinxades. Caràcters que al món anglosaxó toleren més que no pas al llatí.

Ponsatí, vers lliure, va entrar al govern com a independent l’any 2017, just abans dels fets d’octubre, i com a independent va veure impotent com el govern de Carles Puigdemont no anava fins al fons, tal com ella hauria volgut. Ha explicat la seva solitud dins el govern, que caminava sense ella. Famosa és la seva fotografia enfrontant-se a la policia espanyola durant el referèndum, i menys coneguda, però igualment valenta, és la seva decisió de viatjar per Europa a països on l’euroordre contra ella podia ser vigent, com ara l’estat francès. Un dia ella mateixa explicarà, si ho vol, qui va aconsellar-li d’anar a l’exili, cosa que ja tenia mig decidida, i que sorprendrà més d’un. Un exili, recordem, que aleshores era vist com a perillós i pel camí de la presó, comparat amb romandre a casa i deixar-se detenir, que aleshores es veia més segur, i sense anys de presó. Ponsatí és valenta com pocs.

Però, a la vegada, durant anys ha estat crítica i aliada de Puigdemont. L’ha acompanyat a llistes i al Parlament Europeu, però també l’ha criticat, fins que ha decidit de presentar-se pel seu compte. Li han criticat aquesta actitud doble, aquest vol i dol, aquest sí però no, que finalment ha trencat presentant-se fora del paraigua de Junts. Ara Ponsatí, i la resta de la seva candidatura, hauran de convèncer els votants que la seva tesi principal (la independència necessita un govern que hi cregui, i fins ara no s’hi ha cregut prou) és certa. I que la tesi contrària (sí que hi creien, però no en van saber més) és falsa.

—Quin llibre en català penseu regalar aquest Sant Jordi?
—I quin us agradaria que us regalessin?

Maria del Mar Bonet, cantant
Fotografia: Júlia Partal.

Regalaré: Una ombra blanca, de Carme Riera (Edicions 62), perquè m’agrada llegir-la des de fa molts anys. És una gran autora i escriptora nostra, a més d’una estimada amiga.
Demanaria: El llibre de la claredat, de Manuel Forcano (Fragmenta), perquè m’interessa tot allò que té a veure amb la càbala medieval. El seu autor és un gran coneixedor de la mística.

Ferran Baucells, cantant i guitarrista del grup Ran Ran Ran
Ferran Baucells (fotografia: Alterna2 / Wikimedia Commons / CC BY 2.0).

Regalaré: Abans de les cinc som a casa, de l’Albert Forns (Edicions 62), un llibre que no em canso de recomanar: les històries en paral·lel de l’escriptor i el protagonista, els detalls tan nostrats que m’encanten. Acabes volent saber-ne més i més de l’Hilari i t’acaba emocionant.
Demanaria: La carretera, de Manu Larcenet, perquè hem de donar suport al (poc) còmic que es tradueix al català, perquè no conec el llibre d’en Cormac McCarthy en què es basa (ni la pel·lícula) i perquè en Manu Larcenet és un dels grans de la BD francesa.

Judit Carrera, directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
Judit Carrera, directora del CCCB.

Regalaré: Nostra Senyora del Nil, de Scholastique Mukasonga. Traducció del francès de Marta Hernández Pibernat (Minúscula). En el trentè aniversari del genocidi de Ruanda, Scholastique Mukasonga ens trasllada al cor de l’Àfrica en una novel·la que explica la gènesi de l’odi i la confirma com una de les veus més interessants del continent.
Demanaria: La mirada captiva. Escrits sobre art, de Colm Tóibín. Traducció d’Helena Lamuela (Arcàdia). Recordo haver llegit fa uns quants anys un article de Colm Tóibín sobre Antoni Tàpies. Ara l’editorial Arcàdia publica un recull d’assaigs sobre art d’aquest novel·lista extraordinari, estretament vinculat a Catalunya i que admiro de fa temps.

Eliseu Climent, editor del Temps
Fotografia: Prats i Camps.

Regalaré: Una tendresa oculta (poemes escollits), de Vicent Andrés Estellés (Edicions 3i4). Estellés és el poeta valencià contemporani més important, i aquesta antologia, a càrrec de Jaume Pérez-Montaner, és la més completa que mai s’ha fet de la seua obra i la que permet veure més bé tota la seua potència poètica i tota la seua varietat de registres.
Demanaria: Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, de Xavier Pla (Destino). Crec que Josep Pla no només és el prosista més important de la literatura catalana del segle XX, també és un dels grans escriptors europeus del segle XX. Per això voldria que em regalaren la biografia que li ha dedicat Xavier Pla: per a veure’n tota la trajectòria amb tota la seua complexitat, per veure com Pla va ser testimoni i protagonista de moments decisius del segle passat.

Adrià Cortadellas, cantant i guitarrista del grup Fetus

Regalaré: Guanyaràs una mar llisa, de Miquel Martin i Serra (Periscopi).
Demanaria: En encesa espera, de Benet Salellas (Tigre de Paper).

Nicolau Dols, president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans

Regalaré: Com una mosca enganxada a la mel, d’Eloi Creus (Godall Edicions), perquè és un poeta tan bo que és raríssim que no sigui mallorquí.
Demanaria: (Ep!, que no corrin, que ja hi vaig jo) El Federal, de Sebastià Alzamora (Proa), un valor segur, la comoditat de tornar a una prosa coneguda i eficaç.

Elvira Dyangani Ose, directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA)

Regalaré: No siguis tu mateix. Apunts sobre una generació fatigada, d’Eduard Espluga (Destino).
Demanaria: Germana al marge: assajos i discursos, d’Audre Lorde. Traducció de Denise Duncan (Manifest Llibres).

David Fernàndez, periodista
Fotografia: Albert Salamé.

Regalaré: La casa tapiada, de Julià de Jòdar (Comanegra), i en penso regalar uns quants.
Demanaria: Qualsevol de Mireia Calafell. Per exemple, el darrer, Si una emergència (Proa).

Vanesa Freixa, pastora i il·lustradora

Regalaré: Matrix, de Lauren Groff, de l’Altra Editorial.
Demanaria: La paret, de Marlen Haushofer, d’Angle Editorial.

Pep Gimeno, Botifarra, cantant
Fotografia: Prats i Camps.

Regalaré: El cavall verd, de Joaquim Borrell Garcia (Edicions del Bullent). És un llibre petit i senzill, com jo, però em va agradar moltíssim quan el vaig llegir, perquè parla de l’expulsió dels moriscos, una cultura trencada que ens alimentava a tots. Aquest fet, per desgràcia, no me’l van explicar a l’escola. És un bon llibre per a saber què ha passat a la nostra terra. Una història que em va impactar molt.
Demanaria: El tractat d’Almisrà i la governació dellà de Xúquer fins al riu de Xixona, d’Agustí Ventura (Diputació de València). A mi m’agrada molt la història, sobretot la història de la meva terra, i aquest llibre l’he fullejat i és molt interessant. És escrit per Agustí Ventura, el cronista de la ciutat de Xàtiva i pare de Feliu Ventura.

Itziar González Virós, arquitecta i urbanista

Regalaré: Lo mig del món, de Roser Vernet (Club Editor).
Demanaria: No soc aquí, d’Anna Ballbona (Anagrama).

Tot molt urbanístic. El fet és que només les vides de les persones ens mostren el veritable valor dels llocs. Com a urbanista, celebro tots dos llibres. Si els planificadors els llegeixen, potser encara serem a temps d’aturar el desastre…

Joan Magrané, compositor
Fotografia: Daniel Campbell.

Regalaré: Pinya de rosa, de Joaquim Ruyra (Edicions del Cràter), és una nova i molt bona edició d’aquest recull riquíssim i brillant d’un dels gegants de la nostra literatura.
Demanaria: Contes, de William Faulkner (Edicions de 1984), perquè com a sudista, Faulkner sempre m’ha parlat amb una veu familiar. A part: no puc esperar més a saber quina nova meravella de traducció ha degut fer-ne l’Esther Tallada.

Anna Maluquer, directora de la Fundació Palau
Anna Maluquer, directora de la Fundació Palau.

Regalaré: Cita prèvia, d’Eduard Marco (Edicions del Buc), poeta i llaurador valencià, perquè és dels millors reculls de poesia actual que he llegit. “Salvatge ofici aquest d’aprendre a soles, / de trobar escurçons per les boqueres, / de mantindre’m callat i ser paraula / que invoca un déu que ja no tindrà pàtria.”
Demanaria: M’agradaria que em regalessin la Poesia completa de Joan Salvat-Papasseit a cura de Jordi Cornudella i pròleg d’Enric Casasses (Edicions 62), perquè Salvat és un poeta que m’agrada molt i tinc interès a saber què en diu el nostre Casasses.

Bàrbara Mesquida, vitivinicultora
Fotografia: Celler Mesquida Mora.

Regalaré: Passes per Palma, de Biel Mesquida (Vibop Edicions) i fotografies de Jean-Marie del Moral. Recórrer la ciutat on vaig créixer de bracet de Biel Mesquida ha de ser un bon regal per a una persona que no l’ha viscuda tal com la record.
Demanaria: De l’hort al plat, de Pep Salsetes (Rosa dels Vents). Fer hort de temporada, veure créixer els teus aliments i cuinar-los és un luxe i un acte de resistència agrícola. La cultura gastronòmica, una font de saviesa.

Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

Regalaré: Tiberi Cèsar, de Núria Cadenes (Proa). De fet, regalaria qualsevol llibre d’aquesta autora en qualsevol època de l’any. Però Tiberi és una novel·lassa que ens retorna a l’imperi romà, que el visualitzem, el vivim i coneixem les dones fortes que van acompanyar Tiberi, però també uns altres emperadors. Amb un llenguatge molt ric i molt viu, ens fa pensar i provoca les ganes de saber-ne més.
Demanaria: L’inventari clement de Gandia, de Vicent Andrés Estellés (Edicions 96), per a continuar descobrint-lo en el si de l’Any Estellés i per a saber quin va ser realment l’original que va presentar al premi Ausiàs Marc de poesia del 1966 i no aquell que es va publicar. Estellés és inacabable i aquest descobriment que ens brinda Edicions 96 és un regal per a la gent que gaudim de la lectura i ens agrada que ens descobrisquen nous mons.

Artur Ramon, galerista d’art
El galerista i antiquari Artur Ramon.

Regalaré: La dansa dels dies, d’Àlex Susanna (Proa), perquè m’agrada molt el gènere de la memòria i els dietaris i en Susanna és un mestre a copsar l’ambient dels llocs i tot allò que ens agrada per celebrar la vida: l’art, els llibres, l’amistat amb bons àpats. A més, és amic meu i cada llibre seu és com un diàleg dels que tenim sovint, i crec que és un autor important, encara poc valorat com a memorialista, més conegut com a poeta.
Demanaria: Un cor furtiu, biografia de Josep Pla, de Xavier Pla (Destino), perquè és la biografia definitiva del millor prosista català del segle XX, un treball monumental que ens permet de conèixer la construcció del personatge, amb els seus ets i uts, però, a la fi, un clàssic contemporani. Tot i les 1.500 pàgines que té el llegiré àvidament, potser quan tingui més temps, a l’estiu. La pena és que no el podré portar a la platja.

Carles Sanjosé (Sanjosex), músic i arquitecte
Carles Sanjosé (Sanjosex) (fotografia: arxiu).

Regalaré: Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, perquè a banda d’una molt bona novel·la és un retrat de la Barcelona de principi de segle que permet de relligar història, cultura, catalanitat, política, etc.
Demanaria: Un volum dels que no tinc de la Història de la cuina catalana i occitana de Vicent Marqués (Sidillà), perquè m’agrada cuinar i menjar bé allò que per tradició m’ha arribat.

Carme Sansa, actriu

Regalaré: Cèlia Palau, de Sílvia Alcàntara (Edicions de 1984). La protagonista és un dels personatges de la primera novel·la de l’autora, Olor de colònia, de què es van fer quinze edicions i una minisèrie a TV3. El fet que, fa quinze anys, se’n venguessin 61.000 exemplars, em fa pensar que hi ha moltes persones que poden tenir curiositat per saber què passa a la Cèlia.
Demanaria: M’agradaria que em regalessin No val a badar, de Jordi Badia i Pujol (Rosa dels Vents). M’interessa molt la nostra llengua i tinc curiositat per saber aquests mots intraduïbles a unes altres llengües. I poder afegir-los al meu vocabulari.

Enric Satué, dissenyador gràfic i historiador del disseny

Regalaré: Amb cor de foc (Galàxia Gutenberg), que és una correspondència entre Joan Brossa i Antoni Tàpies, dos gegants de la cultura artística nostra, i alhora universal, en què tots dos veien “les lluminàries dels astres, plenes d’efectes màgics”, tot i que en clissava més en Brossa que no pas en Tàpies, malgrat les ulleres fosques que duia habitualment. Val a dir que també en això era avantguardista, com he pogut comprovar veient les que duia el públic espectador en l’eclipsi de sol de l’altre dia.
Demanaria: L’art de viure: Peter Harnden, Lanfranco Bombelli i les cases per a artistes de Cadaqués, de Marc Arnal (Comanegra), que tracta d’un període en què la petita població del Cap de Creus esdevingué un focus de cultura impressionant i espontània, plenament humanista, molt abans de desbarrar en les indústries i els gestors culturals d’avui, que ens ho redueixen tot a un entreteniment malpensat i artificial. Nosaltres, aleshores, en sabíem prou d’entretenir-nos, immersos en aquella cultura tan engrescadora!

Yolanda Sey, actriu i cantant

Regalaré: Nena, dona, altres, de Bernadine Evaristo (la Segona Perifèria). Una novel·la meravellosament brillant que retrata la història de dotze dones negres britàniques i ens mostra així la bellesa de la diversitat. En aquestes històries hi he vist la meva mare, les meves germanes, les meves amigues… Parla de l’amor, la violència, la migració, la lluita amb total coneixement. És imprescindible pels nostres temps.
Demanaria: Germana al marge, d’Audre Lorde (Manifest Llibres). Sempre va bé i és necessari llegir llibres sobre feminismes negres, per obrir la mirada i entendre unes altres realitats i maneres de fer. Però l’Audre Lorde és una escriptora més que necessària. Cada paraula és precisa, cada frase amaga una saviesa molt profunda. I també vull que me’l regalin perquè la Basha Changue, l’Esther Mayoko i la Denise Duncan han fet una gran feina per poder gaudir d’aquest llibre a Catalunya i en català.

Toti Soler, músic, guitarrista

Regalaria: Totes les cosmicòmiques, d’Italo Calvino (Edicions 62).
Demanaria: Qualsevol llibre que no tingui de l’Obra completa de Josep Pla (ja em posaria d’acord amb el possible obsequiador).

Josep Miquel Arenas (Valtònyc), cantant

Regalaré: La metamorfosi, de Kafka (Sembra), perquè crec que vista la nostra inoperància i desmobilització com a societat davant les guerres i injustícies de la darrera dècada, estem més deshumanitzats que mai. Si les denuncies, el teu entorn et pot degradar i apartar fins a empènyer-te a la solitud d’una panerola. El missatge és clar, sigues com la resta o pots arribar a sofrir la dura metamorfosi de la bestiola rara que conserva l’estranya capacitat de raonar humanament.
Demanaria: Vaig llegir Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo i em va agradar molt. No n’he llegit cap altre seu. Per tant, qualsevol de Pedrolo que no sigui el Mecanoscrit seria un gran regal!

Rosa Vergés, cineasta

Regalaré: Temps de fronteres, de Bernat Romaní (Editorial Bambú), una faula escrita sobre la blanca neu amb petjades de temps mai esborrades.
Demanaria: Una ombra blanca, de Carme Riera (Edicions 62), una novel·la magnètica de la millor escriptora que conec per fer-nos descobrir mons entre paraules.

Coneixeu algú que no llegeix habitualment, però li heu de regalar un llibre per Sant Jordi 2024? Per acostar-los a la lectura, no cal començar amb grans històries o novel·les complexes, sinó que poden funcionar uns altres llibres més senzills, escrits per personatges pròxims i mediàtics o que explorin temàtiques planeres, com ara l’esport o la cuina. Per facilitar-vos la tria, us recomanem una gran varietat de llibres per a tornar a entrar en el món de la lectura. Hi trobareu autors diversos, d’ací i d’allà, i llibres per a tots els gusts. Llibres de futbol o llibres de programes de televisió, però també obres de ficció i èxits de vendes internacionals.

Aquesta setmana passada hem publicat unes quantes seleccions de llibres, dedicades a novel·les, gastronomia, poesia, novel·la negra i no-ficció. També hi ha un episodi especial del pòdcast Poc cas, dedicat a la literatura infantil i juvenil.

Tor: Foc encès

Carles Porta

La Campana

Article: ‘Tor’, el retorn de Carles Porta a la muntanya maleïda

Vida de Teresina

Jordi Milán i Pol Vinyes

Rosa dels Vents

Entrevista: “Ser Teresina és una filosofia de vida, res a veure amb les ‘marujas’ en castellà”

Dolços sanots

Croqueta de xocolata

Montena

Controlar l’incontrolable

Bojan Krkić

Traducció: Núria Parés

Columna

100 motius per ser del Girona

Eduard Solà

Cossetània

La teva salut comença aquí

Xevi Verdaguer

Rosa dels Vents

Tot el que no sigui morir-se

Marc Sarrats

La Magrana

Entrevista: “Penso cada dia en la meva mort”

Blackwater (I, II, III, IV, V i VI)

Michael McDowell

Traducció: Anna Listerri i Mireia Alegre

Blackie Books

Reportatge: ‘Blackwater’: una saga familiar que en pocs dies s’ha convertit en el llibre de ficció en català més venut

La catalana llengua

Elisenda Pineda

Il·lustracions: KAP

Ara Llibres

Criar i jugar

Elisenda Pascual

Ara Llibres

Entrevista: “Els ideals de criança a les xarxes són fum”

Petar-ho a les xarxes en català

Carla Clavera

Cossetània

Cultiva la teva força

Carla Zaplana

Cossetània

Andorra, Catalunya, Illes desaparegudes

Diversos autors

Efadós

La Catalunya emergida

Òscar Palau Just i Jesús Jordi Pinatella

Cossetània

Si vols, pots

Quim Llisorgas

Rosa dels Vents

Entrevista: “Les etiquetes ens fan més dèbils”

Auca del noi català, antifeixista i humà

Pere Català i Pic i Josep Obiols

Libros del Zorro Rojo

Més recomanacions

• Quins llibres podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de setanta novel·les en català
• Llibres de cuina per a tots els gusts per a alimentar el Sant Jordi 2024
• Sang a dojo per als amants de la novel·la negra per aquest Sant Jordi
• Quins llibres de poesia podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de 30 recomanacions
• Quins llibres de no-ficció podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de setanta recomanacions

Milers de manifestants –3.500, segons la Guàrdia Urbana– han protestat pels carrers de Barcelona contra l’ofensiva israeliana sobre la Franja de Gaza i per mostrar el seu suport al poble palestí contra el genocidi. Es tracta d’una marxa que ha sortit dels Jardinets de Salvador Espriu i que ha culminat a la plaça de Catalunya. Els participants han sortit al carrer amb mocadors i banderes palestines i diversos cartells demanant un alto-el-foc a Gaza. ‘Aturem el genocidi a Palestina’ era el lema de la marxa, que s’ha fet repetidament cada cap de setmana des del començament de la intervenció militar d’Israel a la Franja.

Aquesta vegada, segons els organitzadors, s’ha volgut demanar la llibertat dels 11.000 presoners capturats per l’exèrcit d’Israel. La membre de la Coalició Prou Complicitat amb Israel, Alys Samson Estapé, també ha criticat que les institucions catalanes, espanyoles i europees no han actuat per aturar la situació que viuen a Palestina i que, a més, el govern espanyol està “contribuint a finançar aquest genocidi” comprant armes israelianes. Per això ha exigit a la Moncloa que acabi amb aquest comerç i que doni suport a la demanda de genocidi que Sud-àfrica ha presentat al Tribunal Internacional de Justícia, amb seu a la Haia (Països Baixos).

La Cambra de Representants dels EUA ha autoritzat finalment un paquet multimilionari d’ajuda a Ucraïna, Israel i Taiwan per un valor total d’uns 90.000 milions d’euros. L’ajuda es repartiria entre uns 57.000 milions d’euros per a Ucraïna; 12.100 milions d’euros per a Israel i 7.500 milions d’euros per a Taiwan. El paquet s’ha aprovat per 311 vots a favor i 112 en contra (tots de congressistes republicans).

After months of delays, the crucial military and civilian aid package for Ukraine clears the House — with all Democrats voting for and most Republicans voting against. pic.twitter.com/qTAjS6HemZ

— Yaroslav Trofimov (@yarotrof) April 20, 2024

El paquet d’ajuda a Ucraïna, llargament reclamat per Volodímir Zelenski, feia gairebé mig any que estava blocat a la Cambra de Representants arran de les reticències dels congressistes republicans, que tenen la majoria a la institució. “Els extremistes pro-Putin que han obstruït el Congrés durant mesos són al llindar de la derrota”, ha piulat el dirigent dels demòcrates, Hakeem Jeffries.

Pro-Putin extremists who have obstructed Congress for months on are on the verge of defeat.

A bipartisan coalition in the House will pass comprehensive legislation that stands with our Democratic allies in Israel, Ukraine, the Indo-Pacific and throughout the world.

— Hakeem Jeffries (@RepJeffries) April 20, 2024

El paquet incorpora també una provisió de 8.400 milions d’euros per resoldre “la urgent necessitat humanitària de la població de Gaza i altres parts del món”.

El president dels EUA, Joe Biden, ha promès promulgar aquest paquet d’ajuda una vegada sigui aprovat al senat.

El candidat de Ciutadans a les eleccions a Catalunya, Carlos Carrizosa, diu que són els únics que poden aturar l’independentisme perquè considera que tant el PSC com PP tornaran a pactar amb les forces independentistes amb la mirada posada en el govern espanyol. En un acte a Barcelona, Carrizosa ha dit que Ciutadans era el partit a què més temia l’independentisme, perquè els socialistes havien demostrat que hi pactaven i els amnistiaven i al PP el podien enganyar i acabar pactant-hi també.

Carrizosa ha rebutjat l’amnistia, però també l’amnèsia sobre el procés, atès que ha dit que no perdonaven els fets de l’1-O. Sobre Vox, ha dit que representaven l’Espanya de la qual riuen els independentistes: “Casposa, d’ultradreta i ultranacionalista.”

“Som els únics que no tenim por i els assenyalem”, ha dit. Per tot plegat, ha reivindicat que Ciutadans havia de tenir influència al parlament, ho ha considerat una qüestió de salut democràtica.