Vilaweb.cat

La Universitat Nova Història comença per sisè any a Montblanc

Montblanc acull, d’avui a dilluns, la sisena Universitat Nova Història, que organitza l’Institut Nova Història. És un curs d’estiu sobre la falsificació i la restauració de la història de Catalunya. Les ponències les imparteixen investigadors de l’Institut, però també hi participen altres persones que, sense pertànyer-hi, amplien el coneixement sobre la història ‘ocultada i tergiversada’. Tot seguit, us detallem el programa previst a l’antic convent de Sant Francesc.

Avui dijous, la conferència inaugural serà ‘Censura política i raó d’Estat’ i anirà a càrrec del doctorand en Estudis Europeus Roger Mallola. El seguiran Pere Coll, amb la presentació del llibre Les identitats catalanes de Cervantes. Cervera o Servent, i Pep Mayolas, que pronunciarà la conferència ‘Francisco de los Cobos y Molina, secretari d’estat de Carles I, o Francesc d’Alòs-Colom i Codina’. Clourà la jornada Xavi Llobet amb la conferència ‘L’arquitectura catalana a Malta’.

Demà, el matí començarà amb Manel Capdevila, que hi pronunciarà la conferència ‘La construcció naval catalana a l’illa de Malta’; a continuació Francesc Jutglar abordarà els ‘Zoònims catalans arreu del món’; tot seguit, Pep Mayolas presentarà el llibre Erasme i l’imperi català de Carles I. A la tarda, l’historiador i president de Reagrupament, Josep Sort, i Teresa Casals, creu de Sant Jordi, hi pronunciaran la conferència ‘Homenatge a en Ramon Payàs, difusor de les Homilies d’Organyà. Clourà la jornada de conferències el president de l’Institut, Jordi Bilbeny, amb ‘Mitra i els orígens del cristianisme. La supervivència dels cultes a Catalunya’.

Joanjo Albinyana inaugurarà la jornada de dissabte amb ‘Semblances entre els Téllez d’Osuna i els Centelles d’Osona’; seguirà Víctor Cucurull amb ‘Els Ariosto i els Aragó a la cort de Ferrara’; el tercer acte abans de dinar serà la presentació A cavall del vent, la novel·la d’Imma Tubella que parla sobre la presència de la filla de Moctezuma a Catalunya. A la tarda, el curs es reprendrà amb la presentació de l’Organització per l’Alliberament de Catalunya (OAC), a càrrec del fundador Jordi Fornas. A continuació, l’advocat i membre de Juristes per la Indepenència pronunciarà la conferència ‘De l’abjuració a l’execució. Una proposta per fer efectiva la DUI’. Clouran la tarda Rafael Mompó amb ‘Era Nicolau de Cusa de Sagunt? Revisió d’una vella polèmica’ i Carme Jiménez Huertas amb la conferència ‘Ve el català del llatí?’.

Diumenge, el curs del matí començarà amb la conferència ‘Orland i el traspàs a Castella de la història catalana’, de Lluís Maria Mandado. Tot seguit, Jordi Bilbeny presentarà el seu llibre Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya. Ja després de dinar, l’escriptor Bartomeu Mestre, Balutxo, pronunciarà la conferència ‘Un procés sense Mallorca?’; seguirà Montserrat Montesinos amb ‘La conquesta catalana de Granada i el Gran Capità’ i clourà la jornada Rafel Vallbona, amb ‘Eines per a convertir la història en novel·la: de la documentació al capítol’.

El darrer dia de curs començarà amb la conferència ‘La llengua catalana i el Lazarillo de Tormes’, de Montserrat Camp. El penúltim acte de la Universitat Nova Història serà la taula rodona ‘Recuperar el passat per guanyar el futur’, en què participaran el batlle de Montblanc, Josep Andreu; David Raventós, de Directe68; l’arqueòleg i historiador de l’art Isidre Pastor; Núria Breu, de la fundació Randa-Lluís M.Xirinacs. Moderarà l’ex-presidenta d’Òmnium Cultural de Lleida, Montserrat Torres. Finalment, l’historiador Francesc Forn pronunciarà la conferència de clausura ‘Arrelar-se a la terra, arrelar-se a la història’.

A banda de les conferències, també s’hi fan projeccions de cinema. Dijous, es projecta el documentari L’estigma, de Martí Sans. Una visió de la gènesi, mutacions i pervivència dels prejudicis antijueus a casa nostra, amb debat posterior amb el director. Divendres, es projectarà Desmuntant Leonardo, de Marc Pujolar i Dani de la Orden. Dissabte, serà el torn del documentari Mossos d’Esquadra.cat, d’Ignasi P. Ferré. Una història de la policia catalana, des del 1640, amb debat posterior amb el director.

D’altra banda, diumenge al matí es farà una sortida naturalista per l’entorn de Montblanc amb Pere Alzina, biòleg i guia de natura. A la nit tindrà lloc el concert del grup Relk, ‘Camins de llum’, un homenatge als presos polítics i als lluitadors per la llibertat de Catalunya.

The post La Universitat Nova Història comença per sisè any a Montblanc appeared first on VilaWeb.

Lusaka, entre les cascades Victòria i el Far West

Conèixer una mica l’Àfrica és esquivar tabús i prejudicis ideològics per penetrar a fons en l’Àfrica real, capbussar-se en un neologisme de Mia Couto, l’Àfrica ‘africòfona’, ben diferent de la francòfona, lusòfona i anglòfona neocolonials que la redueixen i desvirtuen. Una realitat forta i efervescent: dues mil llengües, dues mil cultures i maneres de veure el món. Cultures carregades d’energia de futur i, sobretot, d’històries. De les seves històries. Aquelles que, quan les saps, passen a formar part de tu. Mai no t’abandonen.

Un dels escenaris on vaig topar de ple amb l’Àfrica real va ser Lusaka, capital de Zàmbia, ex-Rhodèsia del Nord, l’any 2007. Mai no oblidaré què vaig viure en aquell racó de món, a mig camí entre les cascades Victòria i el ‘Far West’, gràcies a les converses amb un ex-presidiari sud-africà, l’omnipresència de la bruixeria i un concert del gran Hugh Masekela.

Tot va començar a Livingstone, a les cascades Victòria. Com sigui que aquell any hi havia problemes polítics en el Zimbàbue de Robert Mugabe: aldarulls, repressió i una inflació de més del quatre mil per cent que els analistes independents situaven en nou mil. Molts turistes i viatgers de tot el món, amb una presència d’africans notable, havien decidit de visitar les cascades pel costat de Zàmbia, el parent pobre. A Livingston es fregaven les mans. Els hotelers havien apujat preus i tothom feia negoci. Aquella febre d’or turístic passatgera i accidental em va condemnar a allotjar-me en una mena d’alberg de la Creu Roja que, en temps colonials, devia haver tingut dignitat i ara feia com podia per dissimular el deteriorament, malgrat la insistència de les aranyes i els rats-penats, algun borratxo desorientat i més d’una dona de la vida.

Livingstone. Rastres del passat colonial. Fotografia: X. Montanyà. Dos anys, cinc mesos i un dia

‘Tu d’on ets?’, em va dir només entrar un vell blanc, prou atrotinat, que estava com a casa seva. ‘De Barcelona.’ ‘Ahhhh! Barcelona. Espanya. Franco. Vaig recórrer tot el país l’any 1962. Era molt barat. Baratíssim! S’hi menjava bé. Un cafè valia pocs cèntims! Ahhh!!! Zàmbia és un país molt pobre, però Espanya el 62 també. I ara com esteu?’ Si bé vaig poder esquivar-lo amb certa gràcia la primera nit, l’home era molt insistent, es passava la vida al bar i, finalment, al tercer dia, em vaig haver de rendir al seu relat. Era ben clar que, més tard o més d’hora, havia d’acabar bevent cerveses amb ell i coneixent la seva història, que va resultar ser més interessant que no pintava pas al principi.

D’entrada vaig pensar que era un d’aquells prototipus de vells colons abandonats i frustrats, podrits d’alcohol i malenconia, que tan bé va descriure Georges Simenon en els seus reportatges africans dels anys trenta. Però no, jo m’equivocava; si bé en Mike encarnava molts dels tics dels vells colons amargats, ell era tot un univers a part, una pàtria, un més dels infinits mons de què és fet el continent negre. La seva història era una novel·la.

En Mike tenia seixanta-vuit anys, era sud-africà, coixejava, tenia un trau lleig i purulent al nas i, a més a més, feia una setmana que havia sortit de la presó. S’hi havia passat dos anys, cinc mesos i un dia. Total: vuit-cents vuitanta-vuit dies. Una xifra que, com un vers lliure, li servia per a marcar les pauses del relat. Feia servir diversos tons per a pronunciar-la, segons l’efecte que volgués aconseguir en l’espectador: ràbia, sorpresa, admiració, hilaritat, ironia o cinisme. En Mike era un mestre del relat oral. Ser africà i passar-se vuit-cents vuitanta-vuit dies a la garjola donen per a molt. El vers lliure tornava i retornava amb més freqüència a mesura que augmentava la ingestió de cervesa Mosi, fins que al final, tot era vers lliure, cada vegada més lent, més vo-ca-lit-zat, més absent, com un disc ratllat a punt d’aturar-se. Llavors, algú, pietós, li recordava que era hora d’anar a dormir i l’ajudava a incorporar-se.

Quan s’abstreia a la inòpia dels seus records, en Mike semblava el Kurtz de El cor de les tenebres de Joseph Conrad. Era com si dins seu veiés, en la foscor del seu cervell, la projecció del film de les coses que realment havia vist i viscut i sabia que mai no podria explicar.

Aquells dies, malgrat jo, vaig ser el seu únic espectador i confident. El primer blanc que l’escoltava després de dos anys, cinc mesos i un dia. El primer blanc que es topava i que, com ell, no tenia gran cosa a fer. I ell va decidir que jo no havia sinó d’escoltar-lo.

Livingstone. Tribunal on van jutjar i condemnar el vell Mike, el sud-africà. Fotografia: X. Montanyà. ‘Prefereixo estar en una presó de Zàmbia amb cinc-cents negres que no pas en una de Sud-àfrica amb cinc-cents blancs’

A la presó de Livingstone ell era l’únic blanc entre cinc-cents negres. ‘Prefereixo estar en una presó aquí amb cinc-cents negres que no pas en una de Sud-àfrica amb cinc-cents blancs’, exclamava rotund. Aquí quan entrava un blanc era per a dos dies o tres i el deixaven anar. Llevat d’ell. La presó de Lusaka sí que era terrible, recordava. Només s’hi havia estat cinc dies. Era dur. Hi havia cel·les en què els presos no tenen espai per a estirar-se i havien de passar la nit amb les cames encreuades. Ell havia tingut sort, tot i que li havia tocar dormir amb dos paios més en el mateix matalàs.

A Livingstone en Mike no tenia queixa del tracte que havia rebut. Quan no estava d’acord amb alguna cosa, es queixava, cosa que li va donar molt bona fama perquè els negres callaven. Era com un camp de concentració. Ell no entenia com no en fugia mai ningú. ‘De fet, és curiós, un dia en va arribar un que havia fugit d’una altra presó i es va rendir i lliurar voluntàriament. Potser va veure que a fora ho tenia més cru’, ironitzava.

A la presó, en Mike matava el temps llegint. Mai no va voler treballar. Podia haver fet de jardiner o de fuster, però no hi havia eines. Certs funcionaris eren la corrupció total. ‘Crec que, si més no, una condició per a poder sortir en llibertat hauria de ser aprendre a llegir i a escriure. Tots són analfabets allà dins. Quan surten no saben on anar, no tenen ofici ni benefici i tots els amics són a dins. Reincideixen gairebé tots.’

Ell vivia en una cel·la de 5,5 m per 15,7. Exactament, precisava. Hi havia quinze presos. Eren els de confiança. A la nit no els tancaven amb clau. Els altres sí. Si algú es moria de nit, com havia passat més d’una vegada, no l’obrien fins al matí.

Del menjar, no n’estava tan content. Algun dia els tocava només un mango per cap, solia estar verd i era immenjable. Generalment, menjaven un sol plat: ‘nxima amb mongetes de llauna’. El problema és que les vigilants no tenien diners. Si es petava una bombeta, l’havien de pagar els presos. En dos anys, cinc mesos, i un dia, només van servir peix tres vegades –ningú no va saber d’on havia sortit– i un dia un pollastre, mig pudent, que no es podia menjar.

La llibertat va arribar per sorpresa, em confessà. Diumenge passat van deixar sortir quaranta homes. Ell havia estat un dels afortunats. No sabia com havien fet la tria. A tot Zàmbia n’havien alliberat vuit-cents perquè les presons eren massa plenes i el president ho havia ordenat. En dos anys, cinc mesos i un dia, només n’havien deixat sortir un. I ara, quaranta de cop. ‘Han restat bons paios, allà dins! És curiós viure entre assassins, violadors, lladres, etc., deia. Hi havia gent forta. Com un que atracava hotels de turistes a Zimbàbue amb un AK-47 fins que el van capturar. Era un bon paio. Però la majoria eren lladres de bestiar. Robaven vaques i cabres per menjar. També n’hi havia uns quants per delictes contra la natura salvatge: escultors de marfil o venedors de pells de lleopard i més espècies. A mi em tractaven bé. Jo sempre he tingut bona relació amb els negres. Sóc diferent dels racistes sud-africans, ja saps, l’apartheid i tot plegat.’

Lusaka. De compres a Cha Cha Cha rd (fotografia: X. Montanyà).Lusaka. Vida urbana, paisatge quotidià(fotografia: X. Montanyà).Lusaka. Botigues d'electrodomestcs al voltant del mercat (fotografia: X. Montanyà).Lusaka. Esperant l'autobús (fotografia: X. Montanyà). Com tots els presos del món, en Mike també era innocent

I per què havia anat a parar a la presó zambiana Mike el sud-africà? Com tots els presos del món, en Mike també era innocent. Això, d’entrada. Ell es dedicava al comerç. Primer, importava oli de cuinar i sucre de Zimbàbue i el venia a Zàmbia. Després va muntar una botigueta amb la seva parella, una zambiana molt més jove que no pas ell. Una botiga de curiositats. Venia records als turistes. En un sentit ampli, vaig pensar jo, veient la cara d’espavilat que feia, volent dir ‘tu ja m’entens’.

Això explicava ell: Un dia va anar de compres al Congo. En va portar estàtues, roba de pell d’animal –biquinis de pell de lleopard, concretament– i dos petits cocodrils dissecats. Al·legava que al Congo li havien dit que tot era legal, però a Zàmbia no havia passat. El van jutjar i li van caure cinc anys. A la seva noia, també. Perquè per ajudar-lo havia declarat que els seductors biquinis eren seus, explicava, i la policia no s’ho havia cregut. Ella encara estava a la presó. Al principi es volia suïcidar, però ara estava millor.

En Mike deia que estava desesperat, però no ho semblava pas. En l’endemà, crec que no hi pensava. Potser mai no hi havia pensat. Feia molts anys que vivia fent equilibris a la corda fluixa. M’explicà que ho havia perdut tot: la botiga, la mercaderia, els mobles i els estalvis. La germana de la seva noia havia de tenir cura de les seves coses, però ella i el sogre s’ho havien anat venent tot. A l’oficina d’immigració li havien dit que el seu sogre havia reclamat judicialment que el volia fora del país en trenta dies. Li havien dit també que la seva dona sortiria a l’octubre i l’home estava que no sabia què fer, ni què pensar, ni on anar, ni de què viure quan els de la Creu Roja es cansessin d’allotjar-lo.

Aquell sí que va ser un gran dia

Un dia, quan vaig tornar a l’alberg, en Mike em saludà sense esma, se’l veia cansat. Només li restaven forces per a encendre una cigarreta darrere l’altra i fumar i fumar. Com havia fet sense parar aquests darrers dos anys, cinc mesos i un dia. Fumava Safari, tabac local. Deia que havia anat caminant fins a la presó per saludar alguns dels funcionaris amb qui s’havia fet amic. ‘Hi ha bona gent. Però jo no estic acostumat a caminar tant’, rebufa. ‘No sé per què el camí m’ha fet reviure el primer dia que em van treure de la presó per anar a l’hospital a fer rehabilitació de la cama. Feia més d’un any que estava tancat. Va ser un dia genial!’, recordava emocionat.

I amb un somrís tendre, rememorava l’alegria que li provocà veure un nen, un arbre, la gent… No anava emmanillat. Els guàrdies eren dels bons i caminaven uns quants metres darrere seu, seguint-li el pas. La gent se’l mirava. Fins i tot els xofers dels cotxes. En Mike era el blanc més famós de Livingstone. L’únic blanc empresonat. En un quilòmetre i mig només es va aturar a descansar tres vegades, deia orgullós. Però era evident que va allargar tant com va poder la visita al metge. L’esdeveniment més important del dia fou quan es va poder afaitar amb els barbers del mercat que tenien màquina elèctrica. A la presó no li havien deixat entrar la seva, les fulles no anaven bé a la seva pell i s’havia hagut de deixar una incòmoda barba obligatòria. Un gran dia!

Li comento que he llegit al Times of Zambia una notícia sobre caçadors furtius a Livingstone. En Mike ho sap tot, amb detall. Fa un mes van disparar al parc Mosi-oa-Tunya contra els rinoceronts. A un el van matar per arrencar-li la banya. Els traficants xinesos en paguen un dineral. L’altre, malferit, no sap com ha acabat.’ És molt fàcil parlar d’Europa estant de protegir els animals, saps. Fa molt bonic. Però aquí la gent és pobre i té gana. Fins i tot els guàrdies forestals’.

L’únic rinoceront blanc del Parc Mosi-oa-Tunya . Fotografia: X. Montanyà.

L’endemà visito el parc i gràcies a la gentilesa dels guàrdies i una bona propina, aconsegueixo de veure i fotografiar l’únic rinoceront blanc que tenen. Ells diuen que és blanc, però jo el veig d’un gris estrany. O m’han pres el pèl o els rinoceronts blancs mai no ho han estat del tot. O potser els negres tenen un concepte del color blanc diferent del que tenim els blancs. Sigui com sigui, els guàrdies no obren la boca quan m’interesso pel problema dels caçadors furtius. Els molesta la qüestió, clarament. Només diuen que l’últim rinoceront blanc té tres guàrdies d’escorta dia i nit. És per això que ara l’han localitzat tan fàcilment. Tots tres fan cara de pòquer.

Les cascades del fum que trona

Livingstone és agradable i poca cosa més. Recordo grans avingudes polsoses, el museu –on vaig descobrir que l’explorador i missioner David Livingstone, de vell, era com Fernando Fernán Gómez–, i algun edifici colonial d’estil vagament art déco. Com és evident, la ciutat deu el nom al del mític explorador que va ‘descobrir’ les cascades Victòria. De fet, ja eren descobertes pels kololo d’ençà de temps immemorial. Es deien Mosi-oa-Tunya (‘el fum que trona’), un nom que, tret de la fàbrica de cervesa local, Mosi, ningú no ha gosat restituir. Livingstone va començar a espatllar la relació positiva i sàvia amb la natura, amb ell es va començar a convertir en postaleta i record al servei de la reina.

Hi havia un cert aire de pel·lícula del Far West, que dies després, als mercats de la capital, seria definitiu. Un cartell enganxat en un arbre em va decidir d’anar-me’n cap a Lusaka. Era l’únic arbre i l’únic cartell del carrer. No hi havia escapatòria. Hi anunciava un esdeveniment estel·lar. Per mi era una ocasió extraordinària, que no em podia perdre. D’aquí a pocs dies el gran Hugh Masekela actuaria al Lusaka Club en un concert de Solidaritat amb el Darfur.

Hugh Masekela, que es a morir l’any passat, i Miriam Makeba, han estat dos dels músics de jazz més importants del món. A la Sud-àfrica de l’apartheid van ser grans activistes, dues veus internacionals de denúncia a tot el món. De fet, el tema de Masekela ‘Bring Him Back Home’ es va fer mític quan Nelson Mandela va sortir en llibertat. Aquell agost del 2007 Masekela es presentava com a ‘ambaixador de bona voluntat del Darfur Consortium’, una associació de les millors entitats africanes en defensa dels drets humans i la justícia.

A l’autobús que vaig prendre l’endemà per anar a Lusaka, hi havia en Mike. És com si després de dos anys, cinc mesos i un dia entre negres no es volgués desenganxar del primer blanc que li havia fet cas. S’havia afaitat i canviat la camisa. Duia una petita motxilla on cabien totes les seves pertinences. Semblava com de roba militar, segurament material de la presó.

Les cascades Victòria o Mosi-oa-Tunya, al costat zambià. Fotografia: X. Montanyà.

Ell no anava al concert, tot i que admirava Masekela i em va jurar que un dia l’havia conegut en persona. En Mike s’havia decidit a visitar la seva dona a la seva presó. A cent vint quilòmetres de Lusaka. Estava inquiet perquè que podia passar. El sogre, que anava sovint a veure la seva filla, havia telefonat a la presó per impedir que li deixessin de veure la noia. Ell no tenia alternativa, em va dir. Va estar molt silenciós tot el viatge. A Lusaka ens vam acomiadar. Li vaig desitjar molta sort. I ell, a mi, molta per al Barça. Encara veig el seu feble somriure i aquell posat de resignació. O de passivitat impertèrrita. El veig d’esquena, perdent-se a poc a poc, en els carrers del Far West de Lusaka. La motxilleta a l’esquena, la gorra i la seva cama ranquejant. Què devia passar-li? On deu ser ara si encara viu? On deu ser si ja és mort?

De la revolta Txa-txa-txa a la silenciosa penetració de la Xina

Zàmbia va assolir la independència el 1964. Les protestes populars que la van precedir, primer, pacífiques i, més endavant, violentes, s’anomenaren ‘revolta Txa-txa-txa’, en honor al popular ball. El missatge subliminar volia ser ben clar: ‘Els colonitzadors ballaran al ritme que nosaltres marquem, fins que no ens donin la independència.’ Les esperances i la fermesa que destil·lava aquella actitud, com a la majoria de països africans, es van esvair aviat els anys posteriors a la independència, malgrat els esforços de Kenneth Kaunda (1964-1990), pare d’allò que ell va anomenar ‘humanisme zambià’, mig cristià, mig marxista, mig Kaunda.

Tan fàcil no era. La seva cobejada riquesa minera del coure (avui en bona part en mans dels xinesos) i les maniobres de la Sud-àfrica de l’apartheid i les ex-metròpolis els van posar tots els impediments per a abocar-los al fracàs i fer-los dependents d’ells per unes altres vies. De fa anys, la Xina ha anat penetrant al país, especialment al sector de la mineria i la indústria del coure, del qual Zàmbia és el màxim productor del continent negre.

Zàmbia té uns dotze milions d’habitants i una extensió equivalent a la suma de França, Anglaterra i Irlanda. Fa frontera amb Tanzània (llac Tanganika) i la R.D. del Congo (nord); Malawi i Moçambic (est); Zimbàbue i Botswana (sud); Angola i Namíbia (oest). Déu n’hi do. És el cor d’una de les regions del món més riques en minerals, or i pedres precioses. Si els beneficis de la mineria es repartissin equitativament, els zambians viurien millor que tots els francesos, anglesos i irlandesos junts.

Advertència governamental sobre els nens del carrer (fotografia: X. Montanyà).Notícia de portada. Nens acusats de bruixeria (fotografia: X. Montanyà).Anunci del govern recomanant com actuar amb els nens abandonats (fotografia: X. Montanyà).

Avui a Lusaka hi ha, pel cap baix, dos mons: el dels mercats i els barris populars, amb reverberacions de peli del Far West. Hi ha polseguera i un ordre estrany. Potser els qui van colonitzar Zàmbia eren cosins germans dels qui van ocupar Texas. I el món de les grans avingudes, de les cases amb jardí, avui ambaixades i seus d’ONG, la bellesa de les jacarandes i l’avorriment dels vigilants privats. Entre els dos mons, aquí i allà, hi ha blocs d’edificis d’inspiració soviètica, edificats de manera erràtica i, aparentment, capriciosa.

La cultura és important. Hi ha galeries d’art interessants, llibreries, museus i locals de música en viu. Els noms dels carrers recorden l’època en què hi havia un altre món possible. O si més no, molts ens ho vam creure. Independence Ave., Ben Bella Rd., Kenyata Freedom Way, Tito Rd., Nasser Rd., Cairo Rd., Lumumbwa Rd., etc. Una efervescent flota de minibusos recorre estrepitosa tots els carrers i avingudes de la ciutat, connectant amb eficàcia els punts més diversos, sempre que siguis capaç de descobrir el sistema de parades i enllaços.

A Lusaka es veien molts nens del carrer. Impressionava. Generalment, en grups. Alguns en un estat penós d’abandó i salvatgisme. Nens bruts, nens malalts, nens amb cares de vell. Segons m’explicaren, la sida havia fet estralls en dues generacions i el resultat eren milers i milers de nens abandonats. El govern i les ONG semblaven preocupats, si més no la ciutat era plena de cartells d’advertència contra la mendicitat i l’abús d’alcohol i drogues. ‘No saps que donar diners, menjar i roba als nens dels carrers els encoratja a continuar-hi? La teva ajuda serà efectiva si ho fas mitjançant les organitzacions d’atenció infantil.’

Segons que vaig llegir al diari The Post, la South African Development Community (SADC) que agrupa Angola, Botswana, Comores, el Congo, Swazilàndia, Lesotho, Madagascar, Malawi, les illes Maurici, Moçambic, Namíbia, les Seychelles, Sud-àfrica, Tanzània, Zàmbia i Zimbàbue, era llavors l’epicentre mundial de la pandèmia de la sida. Amb els índexs més elevats del món, entre els quals destacaven Botswana, Sud-àfrica, Zimbàbue i Swazilàndia amb un índex de malalts que afectava entre el 20% i el 31% de la població.

Allò que vaig aprendre al Museu Nacional de Lusaka

El recordo com un museu molt complet. Tenia una bona col·lecció d’art contemporani subvencionada per Noruega. Però a mi em van seduir absolutament dues seccions inoblidables: la de la lluita per la independència, que era una mena de magma religiós laic farcit de llegendes, relíquies i dogmes de fe. I la de la bruixeria, igualment màgica, que, com passa en molts museus històrics africans, explica fenòmens que encara són ben vius a la societat.

Dels anys de la lluita per la independència, a banda de pamflets, fulls de mà, fotografies, cartes de presidiaris, banderes i retalls de diari, el Museu Nacional de Lusaka dedicava una sala a una singular col·lecció d’objectes que havien estat rellevants en la lluita. Vaig prendre nota dels que em van semblar més interessants pel seu caràcter històric paranormal:

Lusaka. Monument als lluitadors per la llibertat de Zàmbia (fotografia: X. Montanyà).

Hi havia diverses urnes amb relíquies. La calavera d’un lleó que en vida havia matat una senyora quan tornava d’una reunió política independentista a Fort Jameson. L’ungla arrencada de la mà del senyor Abel Nchima del United National Independence Party, assassinat per una bala de la policia colonial el 25 juliol de 1961. Més que una ungla, era la falange sencera d’un dit índex, però vaig ser incapaç d’esbrinar la seva relació amb la bala que va matar-lo. Així i tot, cal tenir en compte que una falange no és qualsevol peça del cos. És la signatura dels analfabets, l’empremta dactilar policíaca de la identitat d’una persona, el dit que assenyala els culpables i la direcció que cal prendre, el símbol del jo quan apunta al cel.
També hi havia el bastó del senyor Alick Muchengwa. Quan el duia es feia invisible als ulls de la policia i així va evitar que l’arrestessin i torturessin del 1959 al 1962. I la pipa del senyor Ndumba per a fumar substàncies que li donaven coratge per a fabricar armes. També hi havia exposats fetitxes diversos. El del senyor Chola de la UNIP de Luapula que el permetia d’escapar de la policia convertint-se en àliga. Un caragol màgic del senyor Peter Kapaka amb poders per a impedir que els cassets de la policia enregistressin cap conversa o interrogatori. Un ullal de porc salvatge que havia impedit que les forces de seguretat arribessin al poble on s’amagava el senyor Mainze Chona l’any 1959.
Un apartat botànic il·lustrava sobre les substàncies naturals que tradicionalment s’havien fet servir com a drogues, metzines o verins per a caçar. Totes havien estat adaptades a les armes rudimentàries de la lluita per la independència als pobles de la sabana.
De la secció de bruixeria, espectacular, la part més important era constatar que les bruixes existien i que els diaris en donaven notícies constants, cosa que ja havia anat comprovant amb sorpresa de feia dies. Un rètol deia: ‘La bruixeria és viva i activa avui en moltes llars. La seva existència continuada es deu a les necessitats humanes, la recerca del coneixement, el desig de poder i la por de la mort.’ I alguns titulars de diari donaven fe de la seva presència activa quotidiana a la societat zambiana, com la meteorologia, els acudits i el futbol. Per exemple: ‘Vilatans indignats arrasen la casa d’un home-hiena’ (1996), ‘Som bruixes i mengem cossos exhumats’ (1996), ‘Caçador de bruixes multat amb cinc-cents kwachas’ (1995).
Però la notícia més potent havia passat feia un any, el 2006, i la publicava el Times of Zambia. Títol: ‘Una sospitosa de bruixa aterra accidentalment a Ndola’, subtítol: ‘Gertrude Makassa de Mpika aterra a les 05.00 a Ndonge Rd.’ Notícia: ‘A les 05.00 una bruixa va fer un brusc aterratge a la Ndonge Rd., de Ndola. Els vilatans hi van anar i van trobar una dona de més de vuitanta anys estirada a terra, despullada. La van apallissar molt fortament, fins que va arribar la policia i un guaridor tradicional, que la van protegir i la van dur a comissaria. En l’interrogatori la dona va explicar que feia un viatge en una ‘avió màgic’ amb la seva néta i una altra persona no identificada, i en desviar-se cap a Ndola per visitar un parent, va patir un accident. No sabia on podien ser els altres dos perquè havien continuat el viatge. Afirmà que els poders màgics els havia heretat del seu difunt marit, que els havia cedit en morir i que, d’ençà que s’havia casat amb ell, era involucrada en la bruixeria.’

Entrada del Lusaka Club hores abans del concert per Darfur (fotografia: X. Montanyà). Hugh Masekela per Darfur al Lusaka Club

El concert de Hugh Masekela a l’estadi del Lusaka Club va ser brutal. L’ambient, la gent, els músics, la màgia que es va crear. Era viure a l’Àfrica real. La viva, enèrgica, efervescent, la que pot donar grans sorpreses anys a venir. ‘Ma-se-ke-la! Ma-se-ke-la!’ cridava la gent, com en una comunió íntima amb el músic.

Hugh Masekela ferm, potent, va exclamar: ‘Vivim en un continent que no li cal ser envaït per poders estrangers mai més. Hem de denunciar la carnisseria del Darfur. Tothom dempeus ha d’escoltar i denunciar què passa al Darfur. És tràgic i no pot continuar. Hi ha matances, desaparicions i violacions constants per part de les forces armades i la milícia. Fins i tot perilla la vida del personal de les ONG… Cal dir-ho ben alt al món.’

Hugh Masekela en plena actuació al Lusaka Club (fotografia: X. Montanyà).

I, de sobte, va esclatar el ritme, la música, les trompetes, tota la força del passat i l’esdevenidor de l’Àfrica més moderna i autèntica. L’Àfrica africòfona en tota la seva esplendor. Feia una calor asfixiant. La cervesa calenta era una delícia. Als lavabos, les dones es despullaven, reien, cantaven i es refrescaven amb aigua les unes a les altres. Aquella va ser una de les millors festes de la meva vida.

En Mike se l’havia perdut, el concert. I la festa. Vaig preferir pensar que s’havia sortit amb la seva, tal com ell m’havia confiat en veu baixa. Segurament en Mike vivia la seva primera nit d’amor en dos anys, cinc mesos i un dia. Confiava en un contacte subornable de tota confiança dels guàrdies de la seva presó. No li podia fallar. Aquesta vegada, no. Estava cantat.

The post Lusaka, entre les cascades Victòria i el Far West appeared first on VilaWeb.

Turisme de postureta

Ja sé que no és d’ara, que quan no hi havia la cosa digital i ens calia pensar més si fèiem la foto o no la fèiem perquè els rodets tenien límit i s’havien de dur a revelar i tot eren diners, quan ens arriscàvem a quedar retratats amb els ulls tancats o posant cara de sòmines sense possibilitat de retoc (filtre?, què vols dir?), quan tot això passava, en fi, també fèiem l’enze davant de les pedres mil·lenàries.

Suposo que, al capdavall, la qüestió no és el monument, la bellesa estàtica del romànic, el llac d’aigües transparents: la qüestió sempre som nosaltres. O, més concretament, jo. Jo aquí, jo allà, jo, jo, jo.

I no és consol saber que sempre hem estat així, però és que sempre hem estat així: persones humanes amb alta consciència del melic, com aquells romans de l’imperi que no podien evitar de ratllar a la tomba egípcia que Caius Sextius ha estat aquí, i que potser ho feien per un impuls de deixar empremta, per necessitat de posteritat o transcendència, però que també potser hi demostraven simple postureta, vanitat, un sèlfit d’una altra època i per altres mitjans.

Bé, tot això deu ser, segurament i majoritàriament, inevitable. Qui no tingui una foto davant d’un edifici, una estàtua, una font, un etcètera, que llanci la primera pedra. La qüestió, en aquest nostre temps de vacances que fan la volta al món, de cerca d’experiències (totes úniques, és clar, o, encara millor, exclusives), i partint de la base que ens agrada tant deixar constància del nostre pas pel planeta oci, la qüestió, deia, és que, com a mínim, no convertim les nostres fotos (originals, precioses, coloristes, exòtiques) en una ofensa.

No caurem, de segur, en la idiòcia que mostren sense consciència ni vergonya els professionals de la propaganda i la banalitat que ara, per dir-se d’alguna manera, s’anomenen influencers. Un fil d’algunes de les fotos que aquests personatges ridículs, cortesans dels mirallets i la collonada, van repartint a les xarxes, ha alçat recentment molt de rebombori i s’explica per si mateix. És un veritable compendi de la inanitat humana. Comença amb una paia que estreny una criatura que es deixa fer, els braços vençuts, la cara de dir que quan s’acabarà això; sobreescrit a la imatge, el comentari de la turista de les emoticones, que tradueixo: ‘La vaig abraçar amb moltíssima estima perquè no tenia ni menjar, ni roba calenteta, ni diners, ni res. Només li vaig fer una abraçada calenteta i amb moltíssima estima que estic segura la va sentir més i va agrair més que qualsevol altra cosa’.

I continua. Perquè n’hi ha tota una col·lecció. I perquè quan penses que ja no es pot arribar a ser més imbècil trobes aquella altra, una rossa opulenta amb biquini que riu al costat d’un infant escanyolit que mostra el que ha pescat. I si no n’hi ha prou amb la imatge de l’ostentació que ja és la fotografia tota sola, la tipa hi escriu: ‘A la platja em vaig trobar amb aquest beboooote que estava amb el seu germà pescant, vaig aprendre tant observant-los [emoticona-emoticona] sempre dic que quan sigui més gran vull adoptar un “negret” estimo la diversitat cultural [emoticona-emoticona]’.

Hi ha imbècils al costat de dones grans que venen nines al carrer, imbècils que grapegen criatures, que les petonegen, que els regalen coses, imbècils per tot arreu fent-se fotos amb pobres i compartint amb el món virtual l’experiència ‘autèntica de veritat’. Tomba el coll lleugerament al costat, posa morros, treu pit, els ulls una mica aclucats, les mans al davant unides en forma de cor: smuac!

Els retrats d’aquests personatges-anunci, els seus escrits infantiloides són veritablement insuportables. I potser em sabria greu d’esguerrar el començament de les vacances amb les peripècies tan ofensives de la trepa ridícula si no fos perquè, potser, aquest extrem, aquest dibuix groller de la realitat, ens pot servir d’avís.

Perquè és clar que no farem ni direm aquestes banalitats, aquestes barbaritats, que són als antípodes del que pensem i sentim i volem i tot, però, no he pogut evitar, en seguir el fil vergonyós dels anuncis humans (influencer és com aquells homes-anunci antics, no?), de recordar algunes escenes propiciades per viatgers (benintencionats, solidaris, etcètera) que, de segur, s’horroritzarien de sentir-se reflectits en la pràctica dels imbècils que dèiem.

Però que… ai las!

Una manera d’acabar amb la mania que algunes persones tenen, quan són a l’altra punta del món, de regalar llapis o globus o sabonets o galindaines entre la mainada és preguntar-los què els semblaria si un grup de nòrdics cepats i rics i rossos i fent el turista es presentés al seu poble repartint caramelets a la seva, de mainada, per fer-los fotos ben exòtiques i ben autèntiques i ben coloristes.

De vegades funciona.

Ara també els podem mostrar el fil dels imbècils sense fronteres. Com un antídot.

The post Turisme de postureta appeared first on VilaWeb.

Un mapa cada dia: la línia Durand, la clau oblidada del conflicte afganès

Aquest mapa de l’Afganistan i el Paquistan presenta l’àrea poblada pels paixtus, tant a l’Afganistan com al Paquistan. La zona, de color carabassa clar, és partida per la meitat per la frontera entre els dos estats actuals.

Els paixtus són una ètnia que s’estén des del Caixmir en disputa per l’Índia, el Paquistan i la Xina fins a l’Iran, més enllà de l’actual frontera de l’Afganistan. La zona més densament poblada pels paixtus és, a banda i banda de la frontera, la més inestable.

Les anomenades zones tribals del Paquistan, amb les grans ciutats situades a Peshawar i Quetta són una zona porosa de contacte amb l’altra banda de la frontera, on hi ha poblacions paixtus entre Jalalabad i els voltants d’Herat. Els paixtus són la base a partir de la qual ha pres forma el moviment dels talibans.

El gran problema és que ni el Paquistan ni l’Afganistan no han aconseguit mai de controlar aquesta frontera, geogràficament molt complicada i difícil en termes nacionals i ètnics. Al Paquistan, hi ha les grans bases de rereguarda dels talibans, a les zones poblades pels paixtus, marcades al mapa en un color carabassa més fort.

Quina és la raó, doncs, d’aquesta estranya frontera que causa tants problemes? El colonialisme, com gairebé a tot arreu, tret d’Europa.

La frontera segueix la línia Durand, anomenada així en honor de Mortimer Durand, un jove oficial britànic que es va encarregar de negociar la frontera entre el territori que aleshores era domini britànic de l’Índia, que incloïa el Paquistan, i l’Afganistan. Durand podia haver optat fàcilment per portar la frontera una mica a l’est, deixant tots els paixtus dins l’Afganistan (i per aquesta raó l’Afganistan no la reconeix oficialment com a frontera), però en canvi va pensar que si els dividia i els deixava en minoria tant a l’Afganistan com a l’Índia, seria fàcil de fer-los servir per a l’estratègia colonial.

Evidentment, es va equivocar.

 

Més informació:
—Paixtus a la Viquipèdia (en català i en anglès)
—Línia Durand a la Viquipèdia (en català i en anglès)
Mapa de l’Índia colonial britànica amb la frontera amb l’Afganistan

The post Un mapa cada dia: la línia Durand, la clau oblidada del conflicte afganès appeared first on VilaWeb.

La justícia europea analitzarà la immunitat de Junqueras el 14 d’octubre

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà la vista per a decidir si Oriol Junqueras té immunitat com a eurodiputat el 14 d’octubre, tal com ha avançat TV3 i ha confirmat a VilaWeb la defensa de l’advocat del president d’ERC.

El Tribunal Suprem havia impedit que Junqueras sortís de la presó per acatar la constitució espanyola com a eurodiputat electe. Considerava que hi havia risc de fuga si anava a Estrasburg.

La defensa de Junqueras va demanar que el Suprem consultés als jutges europeus sobre el cas i el tribunal va acceptar-ho malgrat l’opinió contrària de la fiscalia i l’advocacia de l’estat. El Suprem va activar el tràmit per a presentar una qüestió pre-judicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre l’abast de la immunitat parlamentària a final de juny.

Decisió sobre la presó

Les preguntes que ha fet el Suprem són sobre la interpretació de l’article 9 del protocol 7 de la Unió Europea, referent al fet que la immunitat dels eurodiputats és vigent durant el període de sessions del Parlament Europeu, i com pot afectar això Junqueras en la seva situació judicial.

En el cas que el Tribunal de Luxemburg faci una interpretació extensiva de la immunitat, el Suprem demana si Junqueras seria eurodiputat i tindria immunitat tot i no haver jurat la constitució espanyola –per a la qual cosa no van autoritzar-lo–; i la tercera, si el Suprem estaria obligat a alliberar Junqueras perquè pogués exercir com a eurodiputat. En aquest sentit, demana si la immunitat és un valor absolut o bé pot ponderar-se tenint en compte uns altres factors.

El Suprem també referma la presó provisional de Junqueras argumentant que hi ha risc de fugida perquè té el suport del ‘govern autonòmic’, perquè hi ha hagut ‘incomprensió’ respecte de les euroordres i perquè el president d’ERC ha expressat dubtes sobre si el judici ha estat just. És a dir, atribueix el risc de fugida al fracàs de les euroordres i a les crítiques contra el tribunal. En aquest sentit, desgrana l’argumentari de les acusacions, explica que ha estat processat amb peticions de penes molt altes i diu que només queda la sentència, que pot arribar ‘d’ací a uns quants mesos’.

The post La justícia europea analitzarà la immunitat de Junqueras el 14 d’octubre appeared first on VilaWeb.

La Reserva Federal dels EUA baixa els tipus d’interès per primera vegada d’ençà del 2008

El Comitè Federal de Mercat Obert (FOMC, per les sigles en anglès) de la Reserva Federal dels Estats Units (Fed) ha decidit rebaixar els tipus d’interès en un quart de punt percentual, fins a un rang objectiu d’entre el 2% i el 2,25%, complint així les expectatives del mercat.

Es tracta de la primera baixada del preu dels diners d’ençà de finals del 2008, quan el llavors president de la Fed, Ben Bernanke, va baixar de forma efectiva els tipus fins al 0%.

La Fed ha justificat la seva decisió en les ‘implicacions’ dels desenvolupaments globals per als pronòstics econòmics, així com en les ‘febles’ pressions inflacionistes, que han allunyat l’augment dels preus de l’objectiu del 2%.

La rebaixa de tipus ‘dóna suport a la visió del FOMC que l’expansió sostinguda de l’activitat econòmica, unes fortes condicions del mercat laboral i la inflació propera al 2% són els resultats més possibles, però que les incerteses sobre aquest pronòstic romanen’, ha subratllat l’institut emissor.

De cara al futur, l’organisme ha insistit que prendrà les seves decisions basant-se en les noves dades econòmiques que rebi amb l’objectiu de ‘sostenir l’expansió’, pel que no ha prefixat un camí a seguir ni ha anticipat una nova retallada abans que acabi l’any.

La decisió de rebaixar els tipus ha estat aprovada per vuit vots a favor, incloent-hi al president de la Fed, Jerome Powell, i tot i els vots en contra de la presidenta del Banc de la Fed de Kansas, Esther George, i el president del Banc de la Fed de Boston, Eric Rosengren, que han votat a favor de mantenir sense canvis els tipus d’interès.

Cap banquer central ha votat a favor d’una rebaixa de cinquanta punts bàsics. En conjunt amb la decisió de rebaixar els tipus d’interès, l’autoritat monetària també ha assegurat que deixarà de reduir el seu balanç, que va engrandir després d’anys comprant actius per expandir l’economia, al mes d’agost, dos mesos abans del que havia anunciat prèviament.

El mercat de treball nord-americà va generar 224.000 llocs de treball no agrícola durant el mes de juny, alhora que la taxa d’atur es va elevar en una dècima, fins al 3,7% (5,98 milions de persones). D’aquesta manera, la desocupació es troba a prop del seu nivell més baix d’ençà del desembre de 1969, d’acord amb els registres del Departament de Treball nord-americà.

L’economia va experimentar un creixement del 2,1% en el segon trimestre de l’any, cosa que representa una caiguda d’un punt percentual respecte al trimestre immediatament precedent, segons la primera estimació de la dada publicada per l’Oficina d’Anàlisi Econòmica del Govern dels EUA.

Per la seva banda, l’índex de preus de despesa de consum personal, la variable estadística escollida per la Fed per monitorar la inflació dels EUA, va créixer un 1,4% al juny en comparació amb el mateix mes de l’any passat. La taxa mensual es va situar en el sisè mes de l’any en el 0,1%. Per la seva banda, la inflació subjacent, que exclou els preus de l’energia i dels aliments per la seva major volatilitat, es va situar en el 0,2%, mentre que en taxa anual va avançar un 1,6%.

The post La Reserva Federal dels EUA baixa els tipus d’interès per primera vegada d’ençà del 2008 appeared first on VilaWeb.

La Generalitat aprova les bases per a desplegar el model català de FP dual

La Generalitat ha aprovat les bases per a desplegar el model català de Formació Professional (FP) dual en un ‘fita important’ que posa fil a l’agulla a la llei aprovada fa quatre anys i a les demandes històriques del sector, ha explicat a Europa Press el president del Consell Català de la Formació Professional, Fabian Mohedano.

Després de participar en una reunió de la Comissió Rectora del Sistema de la Formació i Qualificació Professionals, que ha presidit el conseller d’Educació, Josep Bargalló, i han participat els consellers Meritxell BudóChakir el Homrani i Àngels Chacón, ha subratllat l’aprovació del Document de Bases de l’Estratègia Catalana de Formació i Qualificació Professionals 2020-2030.

‘Hi ha un acord absolut de com transformar, millorar i integrar la formació professional en una política a partir d’aquest concert amb el món sindical i el món empresarial’, ha destacat el conseller després de la reunió.

Mohedano ha emmarcat el pla en una ‘estratègia de país per cobrir les necessitats d’empreses’, que, sovint, es troben abocades a buscar fora perfils professionals.

Entre les principals prioritats fins al 2021, Bargalló i Mohedano han situat la posada en marxa de l’Agència Pública de Formació i Qualificació Professionals, que serà l’òrgan de direcció i coordinació, i que està supeditada als nous pressupostos de la Generalitat.

El govern invertirà dos milions d’euros, procedents d’Educació i Treball, per arrencar la posada en marxa de l’agència, que estarà composta en un 60% per la Generalitat – Presidencia, Educació, Treball i Empresa-  i per agents socials en un altre 40% – CCOO., UGT, Foment del Treball i Pimec -.

La Comissió Rectora, que és l’òrgan més polític, ha acordat encarregar al govern el començament dels tràmits per posar en marxa l’Agència, ‘pedra angular’ de la transformació que necessita el sistema. Altres de les prioritats passen per la creació d’un model de participació del sistema de formació i qualificació professionals, cosa que no requereix finançament addicional.

L’estratègia també preveu convertir els centres integrats per a la transformació del sistema i ‘palanca de canvi’, i la creació d’un sistema de prospecció per a una millor planificació.

The post La Generalitat aprova les bases per a desplegar el model català de FP dual appeared first on VilaWeb.

La multinacional Puratos s’incorpora a la Fundació Empreses IQS

La multinacional Puratos, dedicada a la producció de primeres matèries per a sectors del forn, pastisseria i xocolata, s’ha incorporat a la Fundació Empreses IQS, organització privada sense ànim de lucre que fomenta la formació, la investigació i la relació entre l’IQS (l’Institut Químic de Sarrià) i empreses.

Puratos és una companyia de referència per a tot el sector de l’alimentació dins els Països Catalans i també al conjunt de l’estat espanyol amb més de 15.000 clients i una cartera de més de 1.200 productes, i des de la seva fàbrica a Sils (Selva), centralitza la seva producció a Europa de masses mare actives, segons ha informat un comunicat.

La multinacional belga-catalana té presència en més d’un centenar d’estats, compta amb seixanta plantes de producció pròpia i nou mil treballadors repartits per tot el món, així com vuitanta centres d’innovació amb una plantilla de més de mil investigadors.

The post La multinacional Puratos s’incorpora a la Fundació Empreses IQS appeared first on VilaWeb.

Un hotel de Sueca es nega a atendre dues clientes per parlar en català

La Plataforma per la Llengua al País Valencià ha denunciat un nou cas de discriminació lingüística, aquest cop en un hotel de Sueca. Un cambrer de l’establiment va negar-se a prendre nota a dues clientes si parlaven català, segons explica a VilaWeb Manel Carceller, portaveu de la Plataforma al País Valencià. Quan van demanar que les atengués una cambrera que sí que parlava català, l’amo de l’hotel va convidar-les a marxar. Després d’uns moments de tensió la situació va calmar-se. Tanmateix, van comprovar com sí que es prenia nota a uns nois d’una altra taula que eren del municipi i que també van demanar en català. I que a elles les servien amb mala gana.

Quan ahir les clientes van anar a pagar l’estada i van demanar el full de reclamacions, l’encarregat, de Jaén però a València des de fa catorze anys, els plantà cara. Els va reconèixer que tot i entendre-les, ‘no li donava la gana’ de parlar català. Quan les clientes van recordar-li que la llei l’obligava, se’n rigué d’elles i agafà pel braç una de les clientes, a qui tragué fora de l’hotel. Aquesta clienta, que afirma que mai s’havia sentit ‘tan humiliada’, va ser qui ahir a la nit va posar els fets en coneixement de la Plataforma a través de les xarxes socials.

Un cambrer diu a unes clientes de l'hotel #AlqueriadeVilches #marenyblau (Cullera) que no les atén si li parlen valencià. L'amo les convida a anar-se'n. L'encarregat, de Jaén, 14 anys a València, diu que coneix el valencià però no li dona la gana entendre'l #Proudevalencianofòbia pic.twitter.com/5HbM8vMk56

— Plataforma per la Llengua País Valencià (@PlataformaPV) July 31, 2019

Carceller afirma que els fets són ‘un acte més de valencioanofòbia’. La Plataforma considera que no és un cas aïllat i destaca l’eficàcia de les denúncies públiques. Explica que, com més casos de discriminació lingüística fa públics, més gent s’atreveix a comunicar-los-en de nous. Els últims dotze mesos, la Plataforma ha recollit deu casos greus al País Valencià.

The post Un hotel de Sueca es nega a atendre dues clientes per parlar en català appeared first on VilaWeb.

Juristes per la República interposa una querella contra Enric Millo per les càrregues del Primer d’Octubre

L’entitat Juristes per la República ha interposat una querella contra l’ex-delegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo, per la suposada prevaricació per no intervenir i impedir les càrregues del Primer d’Octubre.

Juristes per la República va interposar una querella contra Millo per un delicte de prevaricació per omissió davant el que consideren una ‘no actuació’ del llavors delegat del govern espanyol, donada la seva condició d’autoritat, per impedir les càrregues de l’1-O.

En la seva declaració com a testimoni en el judici al Suprem a la cúpula del procés, el passat 5 de febrer, Millo va acusar el president català Carles Puigdemont d’encoratjar durant l’1-O a les concentracions en punts de votació per impedir que la policia requisés urnes, davant la qual cosa es van constituir ‘muralles de persones’ que es van enfrontar violentament amb els agents.

The post Juristes per la República interposa una querella contra Enric Millo per les càrregues del Primer d’Octubre appeared first on VilaWeb.

Sánchez afirma que farà arribar una proposta a Podem, però descarta el govern de coalició

El cap del PSOE i president del govern espanyol ha enviat avui una carta obert a la militància on promet que no ‘tirarà la tovallola’ i ‘s’implicarà personalment i de forma decidida durant les pròximes setmanes’ per fer possible un govern progressista en base a un acord programàtic amb Podem i evitar la repetició de les eleccions.

Sánchez, que assegura que ho farà ‘per convicció i per responsabilitat’ apunta que en els dies vinents elaborarà ‘una proposta oberta’ que presentarà a Podem ‘per assolir un acord de caràcter programàtic vinculat a la societat civil’. Per fer-ho possible, diu, es reunirà amb els diferents col·lectius de la societat civil com associacions feministes, ecologistes, agents socials, agrupacions del tercer sector ‘perquè puguin col·laborar en la creació d’un espai comú per assolir un govern progressista’.

Segons el cap del PSOE, l’acord ‘és possible’ i ha de permetre ‘evitar que Espanya es vegi abocada a noves eleccions’. ‘Impedir la repetició electoral és una prioritat absoluta per a mi, i treballaré sense descans en les pròximes setmanes per superar-ho’. Amb tot, el president espanyol descarta el govern de coalició que havia negociat amb Podem i posa com a exemple Portugal o Dinamarca, on ‘governen partits socialdemòcrates com a forces més votades però comptant amb el suport extern que garanteixin no només l’estabilitat política, sinó també el compliment d’un acord de govern consensuat des de l’esquerra’.

The post Sánchez afirma que farà arribar una proposta a Podem, però descarta el govern de coalició appeared first on VilaWeb.

Facebook treballa en una eina que li permetria d’accedir i d’analitzar el contingut dels missatges de WhatsApp

Facebook està treballant en una eina que permetria esquivar l’encriptació d’extrem a extrem del servei de missatgeria WhatsApp per escanejar els missatges a la recerca de continguts que violin les polítiques de la companyia.

Com expliquen a Forbes, la companyia tecnològica està avançant cap a una vigilància massiva directament des del dispositiu de l’usuari, i ho faria mitjançant la introducció en el client de missatgeria d’un algoritme dissenyat per moderar i filtrar contingut.

Aquesta eina es saltaria la protecció que proveeix l’encriptació d’extrem a extrem, que promet un canal de comunicació segur, en estar integrada directament al dispositiu.

L’algoritme, tal com assenyala el mitjà citat, funcionaria de manera local al dispositiu de l’usuari, i transmetria la informació en temps real des d’un servei al núvol, perquè escanejaria el contingut del missatge just abans de l’enviament i el missatge encriptat després de ser desencriptat.

L’encriptació continuaria impedint que terceres persones poguessin accedir al contingut de la conversa, però l’eina integrada en el servei de missatgeria permetria a Facebook accedir-hi i analitzar-lo, encara que l’usuari no ho volgués.

Des de Forbes indiquen que Facebook ja va avançar al maig que estava treballant en la infraestructura que permetria implementar una eina com aquesta, una idea que segueix la visió compartida pel ministre de l’Interior alemany, Horst Seehofer, per la qual proposava la creació d’una porta posterior perquè el govern pogués accedir a les comunicacions encriptades de serveis com WhatsApp o Telegram en la lluita contra el terrorisme.

El mitjà citat informa que va contactar amb Facebook per preguntar pels avanços en aquesta tecnologia i la futura implementació, però la companyia va preferir no fer comentaris sobre aquesta qüestió.

The post Facebook treballa en una eina que li permetria d’accedir i d’analitzar el contingut dels missatges de WhatsApp appeared first on VilaWeb.

Javier Lambán, reelegit president d’Aragó

El socialista Javier Lambán ha estat investit avui president del primer govern quadripartit d’Aragó gràcies al pacte assolit entre PSOE, Podem, Chunta Aragonesista (CHA) i el Partit Aragonès (PAR).

Lambán ha aconseguit trenta-sis vots, dos més dels trenta-quatre necessaris per a la majoria absoluta, amb els vint-i-quatre del PSOE, els cinc de Podem, els tres de CHA i els dos del PAR i un d’IU, mentre que han votat en contra els del PP (16), Ciutadans (12) i Vox (3).

L’acord de govern de cent trenta-dues mesures, ratificat per les executives d’aquests partits i les bases de Podem dilluns passat, ha possibilitat que Lambán hagi estat investit president en la primera votació per repetir en el càrrec, aquesta vegada al capdavant d’un quadripartit basat, segons ha dit, en la centralitat, la transversalitat i la moderació.

The post Javier Lambán, reelegit president d’Aragó appeared first on VilaWeb.

Adif licita les obres d’ample de via estàndard entre Castelló i Vandellós per a connectar amb Europa

Adif ha aprovat avui la licitació de les obres per a la implantació de l’ample estàndard en els trams CastellóVandellós del Corredor Mediterrani per un import de 81.798.933,21 milions d’euros i un termini d’execució de divuit mesos.

El comissionat del govern espanyol per al Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, ha explicat en una trobada amb els mitjans que la decisió d’Adif és ‘històrica i amb perspectiva de futur’ i té per objecte ‘incorporar Espanya al sistema ferroviari internacional’.

Boira ha explicat que les vies seran d’ús mixt, és a dir, circularan trens de passatgers i mercaderies ‘seguint el model alemany’, una cosa que ‘suposarà una millora perquè permetrà connectar els ports valencians amb la resta del mercat europeu’.

Les actuacions, que podran ser cofinançades per les Ajudes RTE–T (Xarxes Transeuropees de Transport), es portaran a terme en dues fases. La primera comprèn actuacions en via, ampliació de vies d’apartat, renovació de serveis afectats, drenatges, renovació d’armament de via i treballs d’electrificació per a adaptar-se als nous esquemes de via en ample ibèric i adaptar la catenària per a una futura alimentació a 25 kV CA, i la segona el canvi d’ample convencional a estàndard.

D’aquesta manera es garanteix l’explotació d’acord als paràmetres d’interoperabilitat europeus, entre els quals destaca la circulació de trens de 750 metres de longitud, augmentant les prestacions de capacitat, fiabilitat i disponibilitat, tant per als tràfics de viatgers com de mercaderies.

Actuacions

El contracte d’obres referit al tram Castelló-Vinarós s’ha licitat per un pressupost de 48.038.706,83 euros (IVA inclòs) i les obres es desenvoluparan en un tram de 77 quilòmetres de longitud.

Entre les actuacions s’inclouen l’adaptació de vies d’apartat per a trens de 750 metres de longitud en les estacions de les Palmes, Torreblanca, Santa Magdalena de Polpís, Benicarló-Peníscola i Vinarós, la reposició de la pantalla de protecció acústica en l’estació de Benicàssim i la creació de rampes en les andanes de les estacions de Les Palmes, Benicàssim, Orpesa, Torreblanca, Alcalá de Xivert, Santa Magdalena de Polpís, Benicarló-Peníscola i Vinarós.

Per la seva banda, el tram Vinarós–Vandellós s’ha licitat per 33.760.226,38 euros (IVA inclòs). També es realitzaran obres en altres tretze quilòmetres, corresponent al branc L’Aldea-Tortosa, tant en la via general com en les vies d’apartat.

The post Adif licita les obres d’ample de via estàndard entre Castelló i Vandellós per a connectar amb Europa appeared first on VilaWeb.

Laura Rosel fitxa per Catalunya Ràdio

Catalunya Ràdio ha fet oficial que la periodista Laura Rosel conduirà la segona hora de l’informatiu vespertí ‘Catalunya Vespre’, tal com ahir va avançar el diari Ara. Amb aquest fitxatge el programa iniciarà una nova etapa en què la seva primera hora, de nou a deu, mantindrà el to informatiu i amb la veu del seu presentador, Kilian Sebrià, i la segona, de deu a onze de la nit, amb Laura Rosel, tindrà un to més reflexiu i reposat.

La incorporació de Rosel (Sabadell, 1980) a l’equip de Catalunya Ràdio suposarà el seu retorn al món radiofònic, després de deixar l’emissora RAC1 ara fa tres anys, on va presentar diversos programes fins a assumir el ‘Via lliure’, el magazín de cap de setmana. Després d’aquella etapa, Rosel va fer el salt a la televisió, primer 8TV del Grup Godó, i més recentment assumint la direcció del ‘FAQS’ de TV3 en el lloc de Ricard Ustrell. Després de la seva polèmica i precipitada sortida del programa, Rosel ha realitzat i realitza col·laboracions amb mitjans catalans en formats diversos.

The post Laura Rosel fitxa per Catalunya Ràdio appeared first on VilaWeb.

Rafa Ximbó demana la dimissió d’Empar Marco, però Compromís se’n desmarca

El membre del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) Rafael Ximbó, ha demanat la dimissió de la directora general d’À Punt, Empar Marco, perquè considera que ha incomplert el compromís de fer dels mitjans de la corporació ‘un referent en l’àmbit comunicatiu valencià’.

A més, creu que ha incomplert acords, en algunes peticions d’informació o aclariment diu que no s’han respost o la resposta s’ha prolongat mesos, i a més, remarca que a la Societat Anònima de Mitjans de Comunicació (SAMC) s’han evidenciat importants problemes sense especificar.

Ximbó va ser proposat per Compromís, però manté la seva independència dins del consell, fet que ha provocat que el Síndic de Compromís a les Corts, Fran Ferri, s’hagi desmarcat de les seves declaracions, ja ‘les seves manifestacions els representen únicament a ells’.

Ho hem dit moltes vegades. El Consell Rector de la CVMC i, evidentment, els seus membres són independents. Les seues manifestacions, per tant, els representen únicament a ells. El treball de @compromis se centra en potenciar els nostres mitjans garantint els recursos necessaris.

— Fran Ferri (@franferri_) July 31, 2019

El Consell Rector aprova els comptes de la corporació i d’À Punt

El Consell Rector de la CVMC, reunit avui al matí en el Centre de Producció de Programes de Burjassot, ha aprovat els comptes de la CVMC i de la SAMC corresponents a l’any 2018.

La Generalitat va aprovar per a l’any passat un pressupost total de cinquanta-cinc milions d’euros per a la CVMC i la SAMC. Ara els informes d’auditoria de la Intervenció General indiquen que els comptes tant de la CVMC com de la SAMC ‘expressen en tots els aspectes significatius la imatge fidel del patrimoni i la situació financera de l’entitat’, ha indicat la CVMC en un comunicat.

Els comptes anuals de la SAMC, una vegada aprovades pel Consell Rector, es depositaran en el Registre Mercantil, segons marca la Llei de societats de capital.

D’altra banda, el Consell Rector ha aprovat també la constitució d’un fons de reserva equivalent al 10% del pressupost total de la CVMC i la SAMC, és a dir, per un import màxim de 5,5 milions d’euros.

La constitució d’un fons de reserva està previst en la Llei 6/2016, de 15 de juliol, del Servici Públic de Radiodifusió i Televisió d’Àmbit Autonòmic, de Titularitat de la Generalitat.

The post Rafa Ximbó demana la dimissió d’Empar Marco, però Compromís se’n desmarca appeared first on VilaWeb.

Científics de la UdG demostren l’efecte d’un fàrmac per prevenir el dolor per lesió medul·lar

Un equip científic de la Universitat de Girona (UdG) ha demostrat l’efecte d’un fàrmac per prevenir el desenvolupament del dolor patològic fruit d’una lesió medul·lar. La revista ‘Frontiers in Pharmacology’ ha publicat els resultats en un article signat per Sílvia Castany com a primera autora. La investigadora ha fet aquesta descoberta en el marc de la seva tesi doctoral dirigida pel doctor Pere Boadas-Vaello, en el grup de recerca NEOMA i la companyia Esteve Pharmaceuticals dins el programa de doctorats industrials de la Generalitat.

Dues de cada tres persones afectades per una lesió de medul·la espinal senten un dolor que provoca un fort impacte en la seva qualitat de vida. Actualment els tractaments no són efectius en la majoria de pacients. Ara, un equip científic de la Universitat de Girona (UdG) ha demostrat l’efecte d’un fàrmac per prevenir el dolor patològic davant aquesta lesió.

L’estudi, fet amb animals, ha observat que el fàrmac E-52862, desenvolupat per Esteve Pharmaceuticals i administrat després de la contusió medul·lar ‘atenua considerablement la possibilitat d’aparició d’aquest dolor al llarg de 28 dies’. Aquest període coincideix amb el final de la fase crítica abans que el dolor esdevingui de caràcter crònic. Segons els responsables de la recerca, l’equivalent d’aquest temps representaria diversos mesos en el cas de les persones. La recerca, que es troba en un estadi preclínic, dona continuïtat a un estudi anterior del mateix equip científic en què es demostrava que els ratolins modificats genèticament per la diana terapèutica d’E-52862 desenvolupaven menys dolor després de la contusió medul·lar. Aquest avenç es va publicar a la revista ‘Scientific Reports’, el mes de març de l’any passat.

El fet que a dia d’avui no existeixin fàrmacs que actuïn amb eficàcia contra aquest dolor fa necessari el desenvolupament de noves estratègies farmacològiques. Per aquest motiu, els resultats d’aquest estudi tenen una ‘gran rellevància científica’, segons informa la UdG en un comunicat. Fruit d’aquesta recerca, Sílvia Castany va obtenir el premi extraordinari de doctorat del programa de Biomedicina de la UdG i, actualment està realitzant una estada post-doctoral de recerca a Suècia.

The post Científics de la UdG demostren l’efecte d’un fàrmac per prevenir el dolor per lesió medul·lar appeared first on VilaWeb.

Un sanitari es nega a atendre una pacient al crit de ‘Viva España!’

Plataforma per la Llengua del País Valencià ha denunciat un cas de discriminació lingüística que va tenir lloc el mes de juny a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí). Segons l’entitat, una mare i una filla, de nom Irene, van avisar una ambulància del servei d’urgències mèdiques 112 per un atac d’angoixa que estava patint la segona. Quan aquesta es va acostar als sanitaris per informar-los de la situació, un d’ells li va respodre: ‘¿Qué dice? Hábleme en castellano‘.

Quan Irene va continuar en català, va mostrar la seva incredulitat: ‘Si no m’entén, per què em contesta a tot el que li dic? A més, em fa mal el cor i tinc ansietat’. Segons Plataforma per la Llengua del País Valencià, el sanitari no va oferir cap mena d’atenció a la pacient i, a més, va cridar tot exaltat: ‘¡Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley!’.

Aquest nou cas de discriminació se suma a la llarga llista de casos de catalanofòbia que la Plataforma per la Llengua del País Valencià ha denunciat. Fa sols unes poques setmanes, la Plataforma per la Llengua denunciava el cas del pacient a qui van negar atenció sanitària perquè parlava valencià a Beniparrell.

La plataforma recorda en el comunicat les declaracions de la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, que va dir recentment: ‘Entre una bona atenció sanitària i exigir el títol de valencià, cal garantir la salut del ciutadà’. Davant d’aquestes situacions la plataforma insisteix: ‘Queda una altra vegada clar que l’única manera de garantir la salut dels ciutadans valencians és assegurar la competència lingüística de totes les persones que atenen el públic en la sanitat pública’.

The post Un sanitari es nega a atendre una pacient al crit de ‘Viva España!’ appeared first on VilaWeb.

Crida conjunta d’ANC i Òmnium als partits perquè pactin una resposta a la sentència i un full de ruta comú

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el vice-president d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, han comparegut conjuntament en una conferència de premsa per a fer una crida als partits polítics perquè pactin una estratègia conjunta per avançar cap a la independència i una resposta unitària a la sentència del Tribunal Suprem del judici contra el procés. Feia temps que no feien una compareixença com aquesta, i l’han fet el darrer dia de juliol, a menys d’un mes i mig de la Diada i del començament d’una tardor política que es preveu convulsa. Paluzie i Mauri han anunciat que recentment totes dues entitats han trobat una millor receptivitat per part dels partits a les peticions de reunions conjuntes entre totes els actors independentistes per trobar aquest acord.

Perquè la situació actual és de divisió política, i de divergència de discursos, de ritmes i de percepcions sobre l’estratègia per avançar políticament en un context de repressió. És això que volen redreçar ANC i Òmnium, que no han concretat pas quina és la manera de fer-ho, és a dir, com hauria de ser la resposta a la sentència i com hauria d’esdevenir un revulsiu per a culminar el procés d’autodeterminació. Mauri ha declarat: ‘Apel·lem els partits i societat civil perquè hi hagi un consens estratègic i una resposta unitària. Nosaltres treballem perquè sigui així. No ens alçarem de la taula fins que no es fixin horitzons compartits en el camí cap a autodeterminació i en la resposta a la sentència. Després de les picabaralles, demanem consens i unitat. Nosaltres hi serem i liderarem la resposta davant de la sentència des de la societat civil’.

Segons Paluzie, ‘cal una resposta política i institucional, també. I per això hem impulsat reunions amb els partits, perquè s’acabi la divisió i hi hagi unitat estratègica per a culminar el procés d’autodeterminació. És imprescindible que hi hagi sentit d’estat i una estratègia conjunta.’ Quines seran les mobilitzacions que es convocaran per a donar resposta a la sentència, ja es veurà. Però Paluzie ha destacat que la mobilització també dependrà de la resposta política. ‘Cal saber a què responen les accions de lluita no violenta, cap on es va, i per això hem de treballar en paral·lel, per saber quina resposta política unitària seran capaços de teixir els nostres representants’.

La manifestació de la Diada ha de ser el primer pas, ha afegit la presidenta de l’ANC, que sobre les crítiques al manteniment del model de manifestació dels darrers anys, malgrat el context diferent, ha respost: ‘Les mobilitzacions no poden estar aïllades del context. L’1-O va ser un exercici alhora de desobediència civil i institucional, i això ho va entendre molt bé l’estat. Ara, la primera pota de la manifestació de la Diada és la crida perquè hi hagi voluntat política, interpel·lar per a la unitat estratègica’. I també ha dit que hi havia d’haver una mobiliització que fos multitudinària, que tothom i pogués participar, des dels avis fins a les famílies amb canalla, i després ja hi haurà unes altres accions de protesta basades en l’acció no violenta. ‘Escoltem propostes, iniciatives, idees…’

I una altra cosa és l’horitzó polític. L’objectiu és compartit: l’assoliment de la independència. I la manera d’arribar-hi? Té sentit insistir en el diàleg amb l’estat i en un referèndum pactat? Paluzie ‘Si poguéssim accedir a la independència per la via negociada seria millor, però no ho veiem realista i volem treballar per estar més forts per emprendre la via unilateral. Ara volem mirar si hi ha una resposta estratègica i unitària.’ Mauri: ‘No podem descartar cap via si es fa en el marc de la no violència, això ho ha dit en Jordi Cuixart. No hem descartat mai cap via per a exercir i defensar els drets fonamentals. De la manera com es comporta l’estat, no es pot descartar cap via.’

Resposta a Huguet i Simó

D’una altra banda, Paluzie ha resposta les crítiques dels ex-consellers Josep Huguet i Anna Simó, que avui han dit per Twitter que no anirien a la pròxima manifestació de la Diada perquè se’n senten exclosos, en part per la decisió del secretariat de deixar els polítics fora de la zona de convidats de la mobilització. ‘No hem exclòs ningú’, ha dit, i ha demanat de no generalitzar els comentaris a Twitter ‘de dues persones que no estan en òrgans de direcció’,  s’ha obert a parlar amb Huguet per explicar-li la situació.

The post Crida conjunta d’ANC i Òmnium als partits perquè pactin una resposta a la sentència i un full de ruta comú appeared first on VilaWeb.

El govern espanyol denega el 82% de les sol·licituds de víctimes psicològiques dels atemptats del 17-A

La Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT) només té constància que s’hagi reconegut una víctima psicològica dels atemptats del 17-A. Segons dades de la UAVAT, cent disset persones han fet tràmits amb el Ministeri de l’Interior, de les quals setanta-set han obtingut una resposta.

D’aquestes, només catorze han estat reconegudes com a víctimes del terrorisme. Es tracta de tretze ferits físics i un de psicològic. El Ministeri de l’Interior ha denegat, així, la sol·licitud de les seixanta-tres persones restants, totes elles sol·licitants com a afectades psicològiques, una xifra que representa el 82% de les sol·licituds presentades pels afectats de lesions psicològiques.

Segons la coordinadora de la UAVAT, Elisa Micciola, els arguments per denegar les sol·licituds són sovint ‘incoherents’ i mereixen una reflexió.

The post El govern espanyol denega el 82% de les sol·licituds de víctimes psicològiques dels atemptats del 17-A appeared first on VilaWeb.

Pàgines