Vilaweb.cat

Sánchez anuncia que proposarà al congrés espanyol el reconeixement de l’estat palestí

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha anunciat que durant la legislatura proposarà al congrés espanyol el reconeixement de l’estat palestí. “Ho farem per una causa justa i perquè és l’única manera que dos estats puguin conviure i coexistir en pau i seguretat”, ha justificat durant un acte en homenatge a la primera victòria electoral de José Luis Rodríguez Zapatero, ara fa vint anys. Sánchez ha dit que el llegat de Zapatero era el mateix que el que defensava el seu govern a Ucraïna i Gaza.

Zapatero també ha parlat del setge israelià a Gaza. Ha dit que allò que hi passava era insuportable i ha demanat de cercar la pau a la regió: “Aquestes vides també són importants.”

El vaixell Open Arms portarà 200 tones de menjar a Gaza

En la seva intervenció, Sánchez ha agraït a Zapatero la victòria electoral del 2004 i ha dit que si el PSOE era un partit guanyador era, en part, perquè mai no va renunciar a guanyar aquelles eleccions, que van estar molt marcades per l’atemptat de l’11-M i l’intent de manipulació governamental per a acusar-ne ETA.

Alliberades tretze dones a Palma obligades a prostituir-se vint-i-quatre hores el dia

La policia espanyola ha alliberat a Palma tretze dones d’origen xinès que eren obligades a prostituir-se les vint-i-quatre hores del dia. S’han detingut disset persones que integraven la trama d’explotació de les dones a Palma, Barcelona, Madrid i Polònia. La policia ha fet pública l’operació en un comunicat, en què diuen que han tingut la col·laboració d’Europol.

La policia ha fet set escorcolls en total: sis a Palma i un a Barcelona. Han confiscat 15.000 euros en efectiu, 14 telèfons mòbils i més dispositius i documentació diversa. Segons que diuen, la màfia els imposava un règim d’esclavitud i les obligava a estar sempre disponibles per a prostituir-se als pisos on vivien, o bé com a acompanyants en festes.

L’organització captava a les víctimes a la Xina per mitjà d’una aplicació telefònica. Els oferien de viatjar a Europa i els avançaven uns 15.000 euros en concepte de despeses de viatge, que havien de pagar a la persona que les rebia a Polònia. A vegades, les obligaven a pagar 400 euros el mes addicionals en concepte de despeses de seguretat social.

L’organització els feia contractes de treball fraudulents per tramitar els visats i aconseguir l’entrada il·legal a l’espai Schengen. De Polònia les traslladaven a Mallorca amb la promesa que a l’illa tindrien una feina que les salvaria de la precarietat econòmica i que guanyarien molts diners. Ara, quan arribaven a Palma les obligaven a prostituir-se per a pagar el deute contret. Com que havien entrat de manera irregular i no sabien l’idioma i la seva situació era de dependència total de la màfia.

La principal responsable de la trama tenia una xarxa de col·laboradores que dormien als pisos per controlar les dones i els serveis sexuals que feien, i per recaptar els diners dels clients. Les dones explotades obtenien, a tot estirar, la meitat dels diners que guanyaven i amb prou feines podien sortir dels pisos perquè no les veiessin els veïns. Però sí que en sortien quan els clients sol·licitaven que les portessin a uns altres llocs, però llavors eren vigilades a distància. A més, l’organització criminal també guanyaven diners amb la venda d’estimulants sexuals per a allargar les trobades i cobrar-los més. Els diners es redirigien a una empresa d’hostaleria per a justificar legalment els beneficis.

Els detinguts són acusats dels delictes de tràfic d’éssers humans amb finalitats d’explotació sexual, contra els drets dels ciutadans estrangers, relatius a la prostitució i pertinença a organització criminal.

Fracàs de la concentració a Madrid contra l’amnistia

Una concentració contra la llei d’amnistia a la plaça de Cibeles de Madrid ha aplegat uns 15.000 manifestants, segons la delegació del govern espanyol, una xifra que dista molt dels 45.000 que, també segons el govern espanyol, s’hi van aplegar fa menys de dos mesos. Tanmateix, els organitzadors arriben a dir que n’hi ha hagut 400.000; i, en canvi, a la del 28 de gener van dir que n’eren 70.000.

La concentració havia estat convocada per més d’una vintena d’associacions, com ara Fundació Fòrum Llibertat i Alternativa, Neos, Convivència Cívica Catalana i Impulso Ciudadano, i tenia el suport del PP i Vox. S’han mobilitzat sota una pluja lleugera i amb el gran atractiu de la reaparició del fundador de Vox i ex-president del PP català Aleix Vidal-Quadras després de l’atac que va patir ara fa quatre mesos. “Vull donar una notícia. Estic viu. […] Sóc aquí, disposat a continuar el combat pels ideals que compartim: la llibertat, la justícia, la igualtat davant la llei i el respecte a l’ordre constitucional i a l’ordre de dret”, ha dit tot just començar el discurs, interromput pels assistents amb crits de “Aturarem aquest cop”.

“Trepitgen els nostres valors col·lectius i volen liquidar la nostra manera de viure en pau”, ha continuat. Al faristol també han intervingut representants de l’àmbit jurídic, com ara l’ex-fiscal de l’Audiència espanyola Ignacio Gordillo, que ha dit que l’amnistia era una vergonya perquè, a parer seu, eliminava els delictes de terrorisme i malversació a l’estat espanyol. Tot seguit, ha dit que a l’acte hi participaven víctimes d’ETA: “No podem pensar ara que el terrorisme a Espanya no ha existit.”

La concentració es focalitzava en l’amnistia, però, de fet, el lema era: “Sobren els motius, Sánchez dimissió!” Ha durat vora una hora i els participants duien banderes d’Espanya i d’Europa. Han fet crits contra Sánchez i duien pancartes contra l’amnistia, amb lemes com ara: “No en nom meu. Ni amnistia, ni autodeterminació.”

Santiago Abascal, president de Vox, no s’ha perdut la cita; però no hi era Alberto Núñez-Feijóo, que presidia una reunió a Còrdova amb els presidents autonòmics del PP. El partit era representat per la vice-secretària de Sanitat i Educació, Ester Muñoz; l’eurodiputada Dolors Montserrat i el senador i secretari general dels populars a Madrid, Alfonso Serrano. “Aquest govern va néixer corrupte”, ha dit Muñoz a la premsa, i Montserrat ha afegit que el PP no s’aturaria i seria a tots els fronts.

“No hi haurà treva ni pau per a aquest govern de malvats”, ha dit Abascal, que ha acusat Sánchez de fer una llei per evitar de ser condemnat per traïció. Tot seguit, ha disparat en contra del PP i els ha retret que donessin suport a aquestes concentracions, però que, alhora, negociessin amb el PSOE la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Per això ha demanat a Feijóo que tallés tots els contactes amb els socialistes. A més, li ha demanat “valentia” perquè el PP no donés suport a l’admissió a tràmit de l’amnistia al senat espanyol, on té majoria absoluta. És una reclamació que Vox fa temps que fa per a acorralar el PP, que ja s’hi ha negat perquè és il·legal.

La manifestació també ha tingut el suport de la formació de Ciutadans i el seu dirigent al Parlament Europeu, Adrián Vázquez, que ha criticat l’amnistia i ha dit que era una “llei de la impunitat i de la corrupció”.

Durant l’acte s’ha recordat els dos guàrdies civils assassinats a Barbate (Andalusia) per una narco-llanxa. El portaveu de l’associació de guàrdies civils Jucil, Agustín Leal, ha dit: “En temps convulsos… toca continuar ferms en defensa de la carta constitucional. I us puc assegurar que els guàrdies civils som uns autèntics entossudits en la defensa de la llei, de la constitució i dels drets del poble espanyol a què pertanyem.”

El batlle de Puigverd de Lleida és detingut per violència de gènere

Els Mossos d’Esquadra van detenir ahir el batlle de Puigverd de Lleida (Segrià), Josep Solsona Batlle, acusat de violència de gènere en l’àmbit familiar, segons que ha publicat el diari Segre. Avui, Solsona ja ha passat a disposició judicial. Arran d’això, Junts per Catalunya, el seu partit, ha informat en un comunicat que l’havia suspès de militància cautelarment fins que se n’aclarissin els fets i que li demanaria que deixés la batllia perquè la resta de l’equip del govern municipal pogués reorganitzar-se.

“Junts per Catalunya expressa la seva consternació davant els fets denunciats, que considera molt greus, i vol mostrar tot el seu suport a la família i les persones afectades”, diu el comunicat. El partit també es posa a disposició de la família i de la justícia i diu que col·laborarà en tot allò que calgui. “Els responsables territorials i nacionals de Junts per Catalunya n’han estat informats i segueixen el cas. S’informarà puntualment de tot el que sigui oportú”, acaba el comunicat.

Solsona es va convertir en batlle l’agost del 2022 gràcies a una moció de censura contra la batllessa d’ERC-Tots Fem Puigverd, Sandra Barberà, presentada per Junts i el PSC-Alternativa per Puigverd. A les darreres eleccions, Solsona va revalidar el càrrec.

Segons que exposa el Segre, al gener Solsona ja va sorprendre quan va deixar anar que una associació de dones era sexista durant una formació sobre igualtat de tracte i no discriminació dirigida a tècnics i responsables d’ens locals que es feia a la delegació del govern. Solsona va dir que no s’havia de fer mai cap distinció per raó de gènere, fos pel motiu que fos: “En una societat igualitària no hi hauria d’haver associacions femenines ni masculines.” Arran d’aquest posicionament, diu el diari, els altres participants de la sessió el van rebatre i van dir-li que les associacions femenines eren importants perquè promovien la participació activa de les dones.

Jové demana d’apartar del seu judici el president del TSJC per les crítiques a l’amnistia

El dirigent d’ERC Josep Maria Jové ha demanat que el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Jesús María Barrientos, s’aparti del seu judici pels preparatius de l’1-O perquè va criticar la llei d’amnistia. “En privilegia uns quants i és un element de discòrdia”, va dir-ne. Segons que ha informat ERC en un comunicat, la defensa de Jové ha presentat un incident de recusació perquè Barrientos s’aparti del seu judici, que ha de començar el 10 d’abril, atès que sembla que ha pogut perdre imparcialitat objectivament. És una de les causes que podrien ser amnistiades, però el judici serà abans que s’arribi a aprovar la llei.

Com a president del TSJC, és previst que Barrientos presideixi el judici a Jové, Lluís Salvadó –ara president del Port de Barcelona– i Natàlia Garriga –ara consellera de Cultura–, per malversació, prevaricació i desobediència en l’organització del referèndum d’independència.

El 26 de febrer passat, Barrientos va dir en un acte que una llei que en “privilegiava uns quants” enfront del conjunt de ciutadans no podria ser mai esgrimida com a element de pacificació, sinó de discòrdia. “Ningú, cap persona, entitat o organització, per més poderosa que es pretengui i encara que s’escudi en els vots, és per sobre de la llei”, va afegir, i va considerar que la legislació s’havia d’aplicar sense “espais d’impunitat”, que en comprometrien el caràcter general si es feien servir en benefici d’alguns.

Jové exposa a la recusació que si Barrientos va augurar que hi hauria espais d’impunitat quan s’apliqués la llei d’amnistia era perquè estava convençut del caràcter delictiu dels fets que podrien acabar essent amnistiats. Per això, el recurs diu que Barrientos va expressar el seu convenciment que totes les persones que es podrien arribar a beneficiar de la llei d’amnistia són culpables dels fets que se li atribueixen i mereixedores d’una condemna penal.

En la petició de recusació, els advocats de Jové també argumenten que les declaracions de Barrientos afegien un dubte raonable sobre l’existència de prejudicis. Per tot plegat, la defensa assenyala una pèrdua d’imparcialitat objectiva del jutge i li demana que s’aparti de la causa contra Jové. No és la primera vegada que Jové demana la recusació de Barrientos i del magistrat Carlos Ramos per més casos en què, segons que entén, havien demostrat la manca d’imparcialitat.

La fiscalia demana una condemna de set anys de presó i trenta-dos d’inhabilitació per a Jové, que va arribar a demanar de reprogramar vuit de les sessions del judici perquè coincidien amb plens del parlament, però Barrientos s’hi va negar perquè li va dir que podia delegar el vot en un altre diputat.

Les portades: “Un riu violeta” i “El mural de Miró de l’aeroport del Prat canviarà de terminal”

Avançament editorial: ‘Màtria o barbàrie. Trenta veus del feminisme català’

El col·lectiu Matriotes publica Màtria o barbàrie (Angle Editorial), un compendi d’articles sobre feminisme i país. És una edició a cura de Júlia Ojeda, Anna Punsoda i Marta Roqueta i arriba un any després del manifest de les Matriotes: “Per un nacionalisme feminista“. L’assaig emergeix amb la voluntat de repensar el futur de Catalunya d’una perspectiva feminista nacionalista.

A Màtria o barbàrie, s’hi toquen qüestions com ara l’educació, el territori, l’economia, la llengua i la salut, i segueix el rastre de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona del 1976. Hi han participat trenta dones nascudes entre el 1980 i el 2000 i de tots els països de parla catalana, com ara Emma Zafón, Júlia Bacardit, Pilar Carracelas, Mercè Vila Rigat i Montserrat Dameson.

Els trenta articles que conformen Màtria o barbàrie conviden a la reflexió i al debat sobre el futur de Catalunya i aborden la necessitat d’un nacionalisme inclusiu i respectuós amb la diversitat, amb el català com a espai de trobada i a partir de la cosmovisió del feminisme, “l’única ideologia que permet entrellaçar totes les lluites rellevants de l’actualitat”. A partir de la construcció d’una màtria que superi les fronteres administratives actuals i doni veu a tots els territoris per igual; a partir de la defensa dels drets sexuals i reproductius, de salut mental o de la diversitat funcional i la crítica al racisme; a partir de la construcció d’un país amb igualtat de condicions, amb una economia, un model laboral, una educació, una pagesia, una justícia, una política i un sistema sanitari que no arraconin les dones ni la llengua; a partir d’una tradició, una fe, un art i una cultura que posin l’accent en el subjecte femení, en la genuïnitat d’allò que és local i el català davant la pressió de la globalització; a partir de tots aquests aspectes, Màtria o barbàrie pretén de convertir-se en el tret de sortida per a establir un diàleg amb el conjunt de la societat catalana i esbossar plegats una Catalunya més lliure, igualitària i justa.

Llegiu la introducció de Màtria o barbàrie. Trenta veus del feminisme català (Angle Editorial).

Jana Montllor: “Ara conec més el meu pare que no l’Ovidi”

Diumenge farà vint-i-nou anys que Ovidi Montllor se n’anà de vacances i el grup Ovidi 4 el recordarà amb un concert al teatre Calderón d’Alcoi. Juntament amb Mireia Vives, Borja Penalba, David Fernández i David Caño, hi actuaran també Miquel Gil i Feliu Ventura. El concert, a més d’un homenatge, forma part del suport solidari per a la producció del film documental On eres quan hi eres?, òpera prima de Jana Montllor, la filla més menuda de l’Ovidi.

En aquesta entrevista, Jana Montllor no pot parlar gaire del resultat del rodatge, que no és sinó un viatge per la memòria. La intenció era separar la memòria pública de l’Ovidi, molt ben documentada, de la memòria personal i privada. Aquest era l’objectiu de la recerca.

La producció del film s’ha fet amb la cooperativa la Selva. En totes les fases hi ha participat una majoria de dones, i el micromecenatge encara és obert.

Ens trobem amb Jana Montllor a l’estació del nord de València, entre bastides i un anar i venir continu de gent que comença a viure les falles. Ella venia de Barcelona i havia de continuar el viatge cap a Xàtiva i Alcoi.

En quin punt del procés es troba el film?
—Hem acabat la part més grossa del rodatge i ara, d’ací a poc, començarem l’edició.

La part més important de la producció l’heu finançada pels canals diguem-ne institucionals, però una part heu volgut que fos un acte col·lectiu.
—Sí. Hi ha molts factors. Nosaltres som una cooperativa petita de cinema, i les cooperatives tenim uns sistemes de xarxa i de col·laboració. I, d’una altra banda, ens agradava la idea de fer una campanya que anés un pèl més enllà i que no fos només un finançament col·lectiu, sinó una memòria col·lectiva.

En quin sentit?
—La idea era que enviessin missatges per les xarxes amb l’etiqueta #Ovidimemòria, però és difícil que la gent enviï records a través d’etiquetes. Algunes persones s’han posat en contacte amb nosaltres per mail per compartir memòries.

Heu qualificat el documentari d’exercici de memòria. La filmació us ha dut a llocs inesperats?
—M’he adonat d’una cosa, i és que preguntant pel meu pare, al final, acabes coneixent la persona a qui has preguntat. I hi ha una qüestió que m’ha semblat molt bonica, que és el retrat generacional d’una època. Hi he trobat cosetes, però a vegades sento que és complicat demanar-ho com a filla. D’aquests materials està feta la pel·lícula, però ara no puc explicar gaires coses per no aixafar la guitarra.

Quan penseu en el vostre pare, com hi penseu? Com a pare? Com a Ovidi Montllor?
—Fa molt de temps que vaig començar a parlar de l’Ovidi, perquè crec que d’alguna manera em vaig agafar a la seva dimensió pública, i vaig deixar de parlar del pare. Amb l’única persona que parlo sempre del papa és amb la meva mare, perquè sempre ha estat així i no ha canviat res, però moltes persones em deien “però tu, per què parles de l’Ovidi i no dius el meu pare?” I jo no entenia gaire la pregunta. I començant a fer el documental, em vaig adonar que, d’alguna manera, com que jo sentia que tenia pocs records, em vinculava molt a la idea de l’Ovidi, de qui tenia més informació, que no a la idea de pare, perquè quan es va morir jo era jove i no tenia prou records.

En el tast que ja es pot veure del film parleu d’una fotografia que li féreu al pare en un viatge a Mallorca i que vau perdre. La memòria, la construïm a partir d’imatges o a partir de paraules?
—M’agrada la pregunta, perquè davant d’un Ovidi públic amb tant de material, tinc poques fotografies. Tot parteix de poques fotografies i pocs records. I, de fet, part del repte de la pel·lícula és treballar fílmicament, amb imatges, el buit. I no és fàcil. És a dir, no tinc ganes de fer un documental a l’ús, d’aquests amb entrevistes, sinó que és una explotació també de la imatge com a memòria. Hi ha una relació molt bonica entre la memòria i el cinema, que és que tots dos estan en el límit del llenguatge verbal. Per a mi, la pel·lícula és apropar-me al meu pare, conèixer-lo més des d’una altra dimensió. És també veure què significa en les relacions paterno-filials, quan el pare es mor, què passa amb la memòria i com es construeix.

Ara, després del recorregut i del rodatge, coneixeu més el vostre pare que no a l’Ovidi?
—Jo crec que conec més el meu pare que no l’Ovidi. I no tan sols perquè he parlat amb gent, sinó també perquè he mirat molt de material d’arxiu, he escoltat moltes entrevistes. M’hi sento més propera, i no és que abans no hi estigués, però passa que la mort és molt fotuda, perquè de cop et posa un mur allà. És una desgràcia, que se’t mori el pare quan tens quinze anys.

Diuen que una de les primeres coses que se’ns esborra de la gent que marxa és la veu. En el vostre cas, la teniu ben documentada, la veu del pare, i potser us pot continuar dient coses tota la vida.
—Sí, és curiós. No ho havia pensat mai així, la veritat, i me n’alegro bastant. El meu pare tenia una veu preciosa. Però hi ha una cosa traumàtica, que és que la veu del meu pare l’últim any era molt fotuda. Encara em costa escoltar-la. I és curiós, perquè quan es mor gent propera fas un procés de dol i tot el que vulguis, però és difícil de resoldre, la mort. Part de la pel·lícula també parteix de voler resoldre la mort.

Certament, el vostre pare tenia una veu bellíssima i la malaltia li la va fer malbé. Tot i això, ell va continuar als escenaris. Si no podia cantar, recitava. “Perdoneu la veu, estic un poc constipat”, va dir en un concert als Vivers de València. Com ho vivia, ell, tot això?
—Em sap greu no poder-te’n explicar gaire cosa, perquè això és una bona part de la pel·lícula. Intento entendre-ho. No sé si et val la resposta. Intento entendre com va entomar la malaltia, perquè hi ha una cosa molt frustrant quan es mor algú quan tu ets jove, quan tens quinze anys, és que intentes saber què el feia patir, què el feia feliç. I a mi em fa falta saber com va viure la mort, i faig una petita exploració. Però no només de la mort física, també, d’alguna manera, de la mort de la veu política.

Parleu del silenciament a partir dels anys vuitanta, quan deixa de cantar.
—Ell no deixa de cantar, sinó que deixen de contractar-lo.

Amb el nou govern valencià, assistim a intents de cancel·lació molt durs. De tota mena. Músics, poetes i, fins i tot, revistes. Temeu que després d’uns anys en què l’Ovidi s’ha convertit en un referent, ara torne aquest silenci oficial?
—La figura de l’Ovidi ja és en un nivell que els serà impossible, això. Jo penso que el meu pare, als anys vuitanta, ja era una figura incòmoda i ja va viure en vida aquest silenciament. Després, ací es va fer molt palès quan es va intentar que fos l’any Ovidi i el PP va votar que no perquè no es podia celebrar l’any d’una persona que deia “o juguem tots o trenquem la baralla”. Jo no he esperat mai que institucionalment hi hagi ganes de reivindicar l’Ovidi. Sí que sento, sobretot d’ençà del 2010, quan les crisis comencen a ser molt constants i latents, que la joventut es torna a apropiar de l’Ovidi. Els nous grups de música sentien que allò que deia era vigent. Institucionalment, no em preocupa, però estic molt contenta que l’agafin de la base i que el reivindiquin.

On eres quan hi eres? és la vostra òpera prima com a cineasta. Era inevitable, començar amb aquest viatge?
—Estic molt contenta d’haver-ho fet, perquè és un exercici d’honestedat amb mi mateixa. Fa moltíssims anys que tenia al cap la idea de retrobar-me amb el pare amb imatges. Però era una idea completament diferent. Parlo dels anys 2015 o 2016, amb una camereta ja havia gravat coses, però la idea que tenia és prou allunyada d’això que hem fet ara. Potser sentia més la idea de reivindicar la seva figura, l’Ovidi que entre l’any setanta i vuitanta publicava un disc per any. Jo no havia nascut.

Voleu afegir res?
—Vull agrair molt als Ovidi 4 que s’hagin involucrat tant a donar suport a aquesta campanya de recaptació. És una manera de respirar l’amor que moltíssima gent té vers l’Ovidi, l’hagin conegut o no. Jo sé que tant l’Ovidi com ara també Estellés tenen problemes per a ser reconeguts en l’àmbit institucional, però després mires les bases i jo crec que tant en l’un com en l’altre hi ha un amor i una admiració infinits. A mi, com una de les seves filles, em sembla preciós. No puc demanar més. És justícia poètica, que sigui el poble qui li faci l’homenatge.

 

Sis edificis desallotjats i més d’un miler de veïns amb l’ai al cor: què passa a Badalona?

L’esfondrament del número 9 del carrer del Canigó de Badalona, al barri del Raval, on es van morir tres persones, ha destapat una situació alarmant que afecta 440 pisos dels carrers del Canigó, d’Ausiàs Marc i de Llefià. Tots ells són pisos construïts entre el 1959 i el 1960 arran del gran creixement de població de Badalona pels moviments migratoris: es va passar de 62.000 habitants el 1950 a 125.000 el 1965. A més, són obra d’una mateixa promoció i amb característiques comunes entre molts, com els forjats de ceràmica armada. Les inspeccions tècniques han detectat problemes estructurals i ha calgut desallotjar cinc edificis sencers, a més del que es va esfondrar.

El dia que es va esfondrar el bloc de pisos, l’Ajuntament de Badalona va dir que no tenia obert cap expedient per deficiències estructurals a l’edifici, però les inspeccions posteriors han tret a la llum problemes importants que fins ara havien passat desapercebuts. Per fer les inspeccions tècniques dels pisos –excepte els vint de l’edifici esfondrat, que està judicialitzat i va a banda–, l’ajuntament va contractar la firma Seguí Arquitectura, especialitzada en edificis amb forjats de ceràmica i que ja havia treballat en l’esfondrament del Turó de la Peira (Barcelona) el 1990. En un primer moment, van descartar que l’esfondrament fos causat per l’aluminosi, com sí que va passar al Turó de la Peira, tot i que encara cal esperar les anàlisis del laboratori per assegurar-ho categòricament.

L’ajuntament confia que dilluns hauran pogut acabar d’inspeccionar tots els domicilis sota sospita i es podrà començar la segona fase del pla d’actuació: la diagnosi concreta de l’estat de cada bloc de pisos. Cada edifici tindrà el seu propi informe, què l’estat de cadascun és diferent. De fet, segons que va explicar dijous el regidor Daniel Gracia, que fa seguiment de tot el procés, s’han trobat dos tipus de forjats diferents: el de formigó i el ceràmic, “el totxo vermell foradat de tota la vida”, que és el que és en el punt de mira. “A la dècada dels cinquanta es barrejaven materials i mètodes de construcció. Hem de mirar quina casuística té cada edifici”, va dir. Una vegada fetes les diagnosis, caldrà elaborar els projectes de rehabilitació per a reforçar l’estructura dels edificis que ho requereixin.

El bloc del número 7 del carrer del Canigó va ser el segon que es va desallotjar, una setmana després de l'esfondrament. (fotografia: ACN) Agents de la Guàrdia de Badalona davant del número 11 del carrer del Canigó, també desallotjat. (fotografia: ACN) Desallotjament del bloc 5 del carrer del Canigó per l'aparició d'unes esquerdes. (fotografia: ACN) Bombers davant del bloc 5 del carrer del Canigó, desallotjat per unes esquerdes. (fotografia: ACN) Desallotjament del bloc 118 del carrer d'Ausiàs March, on hi ha les esquerdes més importants. (fotografia: ACN)

En les inspeccions, s’han descobert esquerdes preocupants que fins ara no s’havien comunicat. En un primer moment, es va creure que havien aparegut com un efecte col·lateral de l’esfondrament, però en la gran majoria dels casos les esquerdes ja hi eren i la desgràcia del número 9 del carrer del Canigó ha servit d’alarma per a parar-hi atenció. Una setmana després de l’esfondrament, veïns del número 7, adjacent a l’edifici que es va ensorrar, van fer saber que tenien una esquerda horitzontal i els bombers van determinar que afectava el forjat i que calia desallotjar-los. Uns dies després, també van desallotjar per unes esquerdes el número 11, i l’endemà, el número 5, el primer que ja no era adjacent a l’edifici esfondrat.

Fins ara, ha calgut apuntalar tretze blocs de pisos amb bigues provisionals de fusta. Són dos del carrer de Llefià, quatre del d’Ausiàs Marc i tots els del carrer del Canigó, excepte el que va caure. L’edifici en més males condicions s’ha localitzat aquesta mateixa setmana, al número 118 del carrer d’Ausiàs Marc. Ací les esquerdes són més preocupants que als altres edificis perquè són generalitzades en uns quants domicilis i, en alguns casos, són creuades i van en dues direccions. Els tècnics van determinar que hi havia un risc real que en aquests encreuaments l’estructura pogués cedir i causar un nou esfondrament, i van ordenar-ne el desallotjament. “Les esquerdes no s’han trobat únicament en un pis o dos, com havíem vist fins ara en molts dels blocs afectats, sinó que en aquest bloc les esquerdes són gairebé generals a tots els pisos del bloc. Això fa una mica més complicada la situació”, va dir el batlle de Badalona, Xavier García Albiol. Uns dies abans, també havia calgut desallotjar l’edifici del número 116 del mateix carrer, també per unes esquerdes. Ara bé, la vida tampoc no és fàcil als edificis que no han estat desallotjats però que tenen esquerdes, i alguns veïns expliquen a VilaWeb la intranquil·litat que els causa viure en aquestes condicions.


Menjador apuntalat d’un pis del número 15 del carrer del Canigó. (Fotografia: cedida.)

Ara l’objectiu és reforçar prou els edificis amb apuntalaments aeris perquè els veïns dels edificis desallotjats hi puguin tornar. “La diferència entre l’anterior apuntalament i el que es farà ara és que, en els primers, els puntals passaven el pes al pis inferior. En aquest cas, es trasllada el pes a les parets mestres. Es distribueix el pes i no fa pressió cap a baix, és més segur”, va dir Daniel Gracia. Ahir, van començar a fer aquests apuntalaments aeris al número 7 del carrer del Canigó, i la idea és fer-ne també a l’11 i el 5, respectant l’ordre cronològic en què van ser desallotjats, i, si els tècnics ho veuen segur, que puguin tornar a casa seva. Ara bé, no és clar que això mateix es pugui fer en tots els blocs afectats: “Al 118 d’Ausiàs Marc les esquerdes són més greus i encara hem de veure si es pot apuntalar i com.”

Relació tensa entre l’ajuntament i la Generalitat

Fins ara, les famílies desallotjades que no tenien on viure han estat acollides d’urgència en pensions a càrrec dels serveis socials de l’ajuntament fins que se’ls ha trobat lloc en un pis de propietat municipal o de la Generalitat, una institució que el govern municipal critica perquè diu que no s’hi implica prou. Dilluns de la setmana passada, l’ajuntament i la Generalitat van anunciar que signarien un conveni amb els col·legis professionals d’arquitectes, arquitectes tècnics i enginyers per a radiografiar tota la situació en un segon informe, a banda del que fa l’empresa contractada per l’ajuntament. La idea era que el cost de l’informe es pagués a parts iguals entre la Generalitat i l’ajuntament, però encara no s’ha tancat el conveni per discrepàncies entre les dues administracions.

“La Generalitat es va comprometre a pagar la meitat de les inspeccions, però encara no han arribat els diners ni s’ha signat el conveni”, va dir dimecres Gracia en una entrevista a Badalona Comunicació. Va afegir que l’ajuntament ja s’havia gastat vora 300.000 euros en la gestió de la crisi i que la Generalitat s’hi hauria d’implicar més: “Creiem que la Generalitat té alguna cosa a dir-hi. És una situació excepcional, que feia molts anys que no passava. Hi ha bona sintonia, però esperem que aquesta sintonia es converteixi en fets i en aquesta ajuda que mereixen els veïns de la ciutat.”

Fonts del Departament de Territori, per contra, diuen que van proposar el conveni perquè es fes un informe i dictamen sobre què havia passat al número 9 del carrer del Canigó, i que va ser l’ajuntament, que va voler contractar l’empresa privada pel seu compte. Diuen que l’ajuntament ha de vetllar perquè es compleixi el manteniment i la conservació dels edificis, però que després no pot passar la factura a la Generalitat. “En tot cas, no ens han fet cap esmena al conveni respecte al cost”, afegeixen, i recorden que ja han lliurat les claus de cinc habitatges.

Pastisseria Lis: els xuixos del Raval que tenen molts fidels

L’olor de figures de xocolata es comença a sentir molt més que mai aquests dies a les pastisseries. Als obradors, tot és a punt per a preparar aviat les mones de Pasqua. A la pastisseria Lis, al número 19 del carrer de la Riera Alta de Barcelona, les animacions modelades amb cacau també esperen la base de mona per sorprendre a taula Dilluns de Pasqua. A les pastisseries, el calendari festiu de tot l’any programa la feina. Però hi ha postres que es fan estimar cada dia de l’any, com ara els xuixos d’aquesta pastisseria del Raval inaugurada l’any 1962, al número 9 d’aquest mateix carrer. D’aleshores ençà, sempre amb la mateixa fórmula, elaboren el seu xuixo, amb massa de croissant i crema. “S’estira la massa, es talla en forma de triangle, s’hi posa la crema, es tanca, i es deixa fermentar. Després, es fregeix. D’aquesta manera, la crema, ja pasteuritzada, la tornes a coure”, explica Pere Camps, segona generació al capdavant de l’obrador Lis de la Riera Alta. La seva germana Alícia Camps porta una segona pastisseria Lis, que la família va obrir l’any 1988 al número 137 del carrer de Calàbria.

Els xuixos de crema són els dolços estrella de la pastisseria Lis. Els xuixos de crema són els dolços estrella de la pastisseria Lis. Els xuixos de crema són els dolços estrella de la pastisseria Lis. Els xuixos de crema són els dolços estrella de la pastisseria Lis.

Però l’obrador no s’ha mogut mai del Raval, continua fidel a aquest barri de la Ciutat Vella. Tan fidel com els nombrosos clients que continuen anant a comprar els xuixos a la pastisseria dels Camps. “N’hi ha que fa temps que ja no viuen al barri, però vénen d’allà on sigui per comprar xuixos”, explica Alícia Camps. A la pastisseria de Calàbria també en despatxa molts. A les vitrines hi ha el mateix gènere que surt de l’obrador del Raval. Els clients que ja no viuen al Raval trien qualsevol de les dues pastisseries per anar a comprar xuixos o unes altres postres, segons cap a on vagin a passejar, explica Alícia Camps. “Gràcies a Déu tenim molts clients fidels i fixos.” Alguns vénen de Granollers, Sitges i més poblacions a buscar els xuixos. El tracte als clients i a l’inrevés ha fet molt en aquesta fidelitat, però dels primers clients, dels anys seixanta, ara n’hi ha pocs.

També són molt populars en aquesta pastisseria el pastís de formatge, el bracet de nata, les pastes de te o el vienès, que és un tortell de cabell d’àngel molt popularitzat al restaurant Casa Leopoldo, clients de la pastisseria i en què anaven molts periodistes, artistes, polítics i escriptors, com ara Vázquez Montalban. “Els seus pares vivien al costat de la nostra pastisseria, i quan els venia a veure sempre venia a buscar el tortell.”

El vienès també és una de les postres més populars de la pastisseria. També hi tenen tota mena de doços. Per exemple, hi podem trobar un croissant de pastís de formatge. Hi ha tota mena de pastissos. Artesanals i productes naturals

Tots els pastissos que fan són elaborats de manera artesanal i amb productes naturals, tal com s’ha fet sempre d’ençà que els pares d’Alícia i Pere Camps, Isabel Huertas i Pere Camps, la van obrir. El pare abans havia treballat a la pastisseria Casa Mora. “Hi va començar fent d’aprenent a catorze anys”, expliquen els fills. I quan va obrir la seva pròpia pastisseria i obrador, ja feia xuixos. “Els servien, entre més llocs, a un bar que hi havia al mercat de la Boqueria, abans que hi hagués el Pinotxo que, quan va obrir, també els va voler servir per als seus esmorzars.” Però, tal com expliquen els fills, el pare, que ja duia els xuixos a un altre bar del mateix mercat, per deferència d’aquest primer client, no els va voler servir al bar Pinotxo fins que els altres no es van haver jubilat. Ara continuen proveint el nou Pinotxo, en el nou emplaçament al mercat de Sant Antoni.

Actualment, serveixen xuixos dels Camps a la Granja Elena de la Zona Franca, al Xampanyet, del carrer de Montcada i als Quatre Gats, al carrer de Montsió. A la pastisseria, n’hi ha cada dia, però molts clients que hi van a cercar-los el cap de setmana o en diades assenyalades, com ara per Sant Joan i Reis, els encarreguen el dia abans.

La pastisseria Lis és al carrer de la Riera Alta de Barcelona. Hi ha tota mena de dolços. Hi ha tota mena de dolços. Hi ha tota mena de dolços. Hi ha tota mena de dolços. La xocolata comença a omplir els aparadors ara que s'acosta la Pasqua. La xocolata comença a omplir els aparadors ara que s'acosta la Pasqua. La xocolata comença a omplir els aparadors ara que s'acosta la Pasqua. La xocolata comença a omplir els aparadors ara que s'acosta la Pasqua.

Uns altres pastissos molt demanats de la pastisseria Lis són el Tatin, el braç de crema, i el pastís de xocolata amb fruita que van batejar amb el nom d’August, pels pagesos proveïdors de maduixes del Maresme, de Ca l’August. “Els hi vam demanar abans, si el podíem fer servir per anomenar el pastís”, precisa Pere Camps. També tenen brètzels amb cabell d’àngel i ametlla, pastís de llimona, plum-cake de poma i panses, llimona, taronja i nous, i fan croissants de pastís de formatge. “Cada client té el seu dolç. La feina és ajudar a triar una alternativa a qui ve per una cosa que es pugui haver acabat aquell dia”, diuen. Però aquesta és la manera que provin unes altres especialitats de la casa.

Canvis al barri

“Muntar un obrador a Barcelona és molt complicat”, diu Pere Camps. Per això, en part, no s’han mogut mai del Raval. Però al seu voltant, moltes altres coses han canviat. “Sempre havia estat un barri molt treballador i bastant autosuficient –expliquen–. Hi havia merceria, botiga de mobles, botigues de queviures, de tot. Però després, amb la droga, es va fer el barri més complicat per viure-hi, als anys setanta i vuitanta. Molta gent se’n va anar anant i ara hi viu gent de moltes nacionalitats diferents: paquistanesos, xinesos, filipins, equatorians, bolivians, i algun català.”

Recorden que, quan ells eren petits, la canalla jugava i anava amb bicicleta pel carrer. Alícia i Pere Camps van ser dos d’aquells infants que feien molta vida al barri. “Cada dia, en tornar de l’escola, veníem a la pastisseria.” De seguida que van poder, els caps de setmana ja donaven un cop de mà i Pere Camps, quan va fer divuit anys, va començar a treballar a l’obrador amb el seu pare. En va aprendre totes les fórmules que avui dia continuen guiant la seva feina. A les sis del matí ja s’hi posa. És un dels sacrificis que no saben si les futures generacions, en el seu cas i en el de molts obradors artesans, estan disposades a assumir. “Perquè algú gaudeixi, algú ha de matinar”, diu.

A l'obrador, elaboren tots els dolços i pastissos artesanalment. A l'obrador, elaboren tots els dolços i pastissos artesanalment. A l'obrador, elaboren tots els dolços i pastissos artesanalment. A l'obrador, elaboren tots els dolços i pastissos artesanalment. A l'obrador, elaboren tots els dolços i pastissos artesanalment. A l'obrador, elaboren tots els dolços i pastissos artesanalment.

Entre els seus clients també tenen alguns turistes, sobretot aquells que els descobreixen per les xarxes socials, com ara Instagram. “De vegades vénen xinesos, per exemple, demanant un braç de gitano, sempre alguna cosa en concret, i van amb el mòbil a la mà”, explica Alícia Camps.

Són seixanta-dos anys d’història d’un negoci familiar que ha rutllat: “La part bona que hem tingut és que hem sabut valorar el que tenim, des que vam començar, escombrant i netejant. I gràcies a l’equip de dotze persones que tenim, tot funciona. És una col·laboració de tots”, reflexiona.

Clara Ponsatí: “Volem ser el pal de paller de l’independentisme”

Aquesta setmana, Clara Ponsatí ha anunciat que presentarà una proposta política per Catalunya, que durà el nom d’Alhora, juntament amb el filòsof Jordi Graupera. “L’alliberament nacional no és una quimera de somiatruites. La independència és possible. El bon govern és possible. Ens cal fer net i sortir de l’atzucac amb idees, coratge i solvència”, deien Ponsatí i Graupera per explicar el seu projecte. Però què és exactament Alhora? De moment, se’n sap molt poca cosa, perquè no serà fins el dia de Sant Jordi quan explicaran la seva proposta per al país. Sí que se sap que la iniciativa ha despertat molta curiositat, i amb pocs dies han exhaurit les localitats del Teatre Borràs on faran l’acte de presentació, i ja han obert una segona sessió perquè la gent pugui escoltar la seva proposta.

Per mirar de saber-ne alguna cosa més, a VilaWeb hem entrevistat l’eurodiputada Clara Ponsatí, que ens ha explicat algunes novetats. Per exemple, que la intenció d’aquest espai polític és presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya que hi haurà l’any que ve. Ponsatí no descarta de presentar-se en aquesta llista, encara que confessa que la seva intenció és buscar un equip prou potent perquè el seu paper sigui menys destacat. “Nosaltres tenim l’esperança que hi ha molta gent que no ha fet mai política que potser s’atrevirà a fer el pas. Busquem gent amb prou solvència, que fan altres coses al país, que tenen vides interessants en unes altres dimensions que no són la política.”

Finalment, heu decidit de fer el pas de crear un espai polític. Per què ara?
—Hem hagut de madurar la decisió. I ara ens ha semblat que ja ho podíem anunciar. Hem estat força temps parlant-ne i pensant-hi, i mirant a veure amb què comptàvem per començar. Fa poques setmanes que vam prendre la decisió. Us en podré donar poca informació, perquè en la mesura que hem anunciat que farem pública la nostra proposta el dia de Sant Jordi, tampoc es tracta d’avançar-la ara.

Provem-ho. Parleu d’un l’espai polític, però la intenció és de presentar-se a les eleccions al parlament?
—En principi, sí. Passa que nosaltres farem una proposta, una proposta d’un grup relativament reduït de gent, de moment, que hem de veure fins a quin punt pot créixer i tenir força perquè, efectivament, presentar-se a les eleccions sigui una opció que ens puguem plantejar de forma solvent. I això no ho sabem, encara.

Per tant, la intenció és crear un partit polític?
—Administrativament, és una eina que serà necessària, sí.

I com serà? Un partit polític com, en el seu moment, va ser Solidaritat per la Independència, que va empènyer els altres partits cap a la independència? O aspireu a tenir una majoria prou àmplia per a liderar l’independentisme?
—D’aspiracions no hem d’anar mai curts. Volem ser el pal de paller de l’independentisme. Si això ho podem aconseguir o no, ja ho veurem. Si la gent no ens dóna prou suport ni recursos, doncs potser podrem fer menys. O potser no podem ni tan sols fer un paper com el que va fer Solidaritat en el seu moment, que crec que es mereix molt respecte. Clarament, van ser un revulsiu i van tenir un paper d’influència política indubtable. Per tant, entre influir en el discurs i fer canviar una mica els termes del debat, que podria ser el mínim que podem fer, i realment convertir-nos en l’eix sobre el qual giri l’independentisme polític en el futur, hi ha una graduació molt ampla d’opcions i no podem avançar quina s’acabarà materialitzant.

Us ho preguntava perquè heu estat molt crítica amb els actuals partits independentistes. Si aquest nou partit entrés al parlament, segurament hauríeu de negociar-hi.
—És possible, és clar. S’ha de veure encara fins a quin punt seré jo o serà algú altre, això també està totalment obert i no hi ha cap decisió presa sobre això. Ni crec que s’hagi de prendre a curt termini. Però és evident que si Alhora participa en les eleccions i entra al parlament, pot trobar-se en situacions amb què haurà de negociar. Haver estat crític no t’impedeix de seure i parlar de les coses. Justament, crec que ser crític és el punt de partida. De fet, ja fa una temporada que sóc públicament crítica i, justament, el missatge que rebia era: fas molta crítica, però què proposes? Ara ha arribat el moment de fer propostes.

Quines propostes?
—No puc entrar a fer el discurs que s’ha de fer d’aquí a un mes i mig. Però sí que crec que les propostes van en la direcció que els partits polítics que es proclamen independentistes i tenen la majoria del parlament no fan allò que van anunciar que farien. Malgrat que els seus anuncis eren ambigus, dins l’ambigüitat s’erigien en protagonistes per a fer passos endavant definitius cap a la independència. I això no ha passat. I no només això, sinó que aquests mateixos partits polítics s’han convertit en la crossa del PSOE, del govern espanyol i això no ens fa avançar. I al mateix temps que ells han abandonat el combat per la independència, s’ha anat abandonant el país. Hi ha una llista de crisis nacionals que ningú està adreçant, des de la sequera fins a la crisi educativa o amb la llengua catalana, la dificultat que tenim perquè els serveis públics se’ns ofereixin en català i que els catalans puguem viure en català a Catalunya. En fi, això és només una llista molt breu, però hi ha hagut una desídia absoluta. Nosaltres creiem que només en la mesura que facin això, avançarem cap a la independència, i només en la mesura que avancem cap a la independència, faran això. Per tant, la nostra proposta, i per això ens hem posat el nom d’Alhora, és que s’ha d’avançar en el front del dia a dia, i que avançar en el front del dia a dia és no esquivar el conflicte que tenim amb Espanya. En la mesura que no esquivem el conflicte que tenim amb Espanya, fem passos per a recuperar el camí cap a la independència que, clarament, està bastant descarrilat.

—Per tant, aquest partit no portarà un únic punt parlant de la independència, sinó que voldrà entrar a fons en temes importants de país?
—Què vols dir a entrar en temes a fons? Evidentment, hi haurà propostes per a recuperar la llengua o l’educació, per a adreçar la catalanització de la migració… Ens preocupa el país, i tenim la convicció que el país només avançarà si és independent, però també tenim la convicció que la manera d’avançar cap a la independència és fent front a tota aquesta problemàtica de manera decidida i combativa.

Heu comentat que sou un grup promotor reduït…
—De moment, sí. Necessitem que molta més gent s’hi comprometi i ens faci costat si la proposta que fem els sembla interessant i engrescadora. En privat, hi ha molta gent que ens animava, però arriba un moment en què s’ha de fer el pas al públic. De moment, l’hem donat amb dos noms, que són en Jordi Graupera i jo. Però el dia de Sant Jordi hi haurà més gent dalt l’escenari. Si això ha d’anar endavant, s’hi haurà de comprometre molta més gent, a diferents nivells. Requereix un nombre de persones important.

Aquests darrers mesos s’havia dit que tant vosaltres com la llista cívica teníeu problemes per a trobar gent que fes un pas endavant.
—La veritat és que encara no hem començat la recerca de candidats. No ens ho hem ni platejat. Primer, cal fer unes altres passes, cal saber si hi ha un gruix de gent del país que comparteix les nostres idees, i que creu que val la pena posar-se a fer política. Nosaltres tenim l’esperança que molta gent que no ha fet mai política potser s’atrevirà a fer el pas. Busquem gent amb prou solvència, que fa altres coses al país, que té vides interessants en unes altres dimensions que no són la política. Tenim l’esperança que alguns d’ells s’atreviran a fer el pas. La política hauria de ser una etapa de servei temporal. No demanem a la gent una entrega absoluta.

Però, aquests mesos que n’heu parlat en privat, us heu trobat que la gent us anima però no vol entrar en política?
—La gent que té un nom i una respectabilitat professional o del món de la cultura, per a ells, el més important és el nom. I arriscar-ho en un projecte polític és una juguesca complicada. Entenc que costi. Ja ho veurem. A més, no cerquem únicament gent coneguda. Creiem que hi ha gent que no és coneguda, però que intel·lectualment és molt potent. Hi ha patriotes. Hi ha gent de país preparada per engegar una política diferent. Però, vaja, és una aposta que no té l’èxit garantit.

Fins ara, sempre havíeu descartat d’encapçalar el projecte, però em sembla que ara no ho descarteu del tot…
—Jo personalment? Sí. Preferiria no haver-ho de fer. [Riu.] Però ja veurem com avancen les coses…

El fet que hi hagi la llei d’amnistia, i que segurament no us arribaran ni a jutjar ni inhabilitar, ha canviat la perspectiva?
—Administrativament, simplificaria la meva vida, però és una variable de segon ordre, això no és gaire important.

Aquests dies, la gent pensava: si hi ha Ponsatí i Graupera, i Ponsatí diu que no encapçalarà el projecte, ho farà Graupera?
—A veure, amb els noms que han sortit ara mateix… [Riu.] Aquesta és una conclusió natural.

Però l’encapçalarà ell?
—És molt important que un projecte que té aquesta ambició aconsegueixi d’agrupar un nombre més important de participants al capdavant que dues persones. I és una de les coses amb les quals jo, personalment, m’he entestat fins ara, i vull continuar així. És crucial fer una política de reclutament de recursos humans d’alta qualitat, i faré tant com pugui. A mesura que tingui èxit, jo podré tenir un paper menys destacat.

Però ens podríem trobar que la pròxima legislatura sigueu diputada al Parlament de Catalunya?
—No ho podem descartar. Però, és clar, no és només que jo ho vulgui. Ni que als meus companys els sembli que això és el meu adequat. El més important és que els electors hi confiïn.

Per descomptat…
—A més, serà una situació molt competitiva.

I per què us plantegeu de presentar-vos-hi? Què ha canviat?
—Aquests últims mesos no volia parlar d’opcions electorals. No ha canviat res, simplement hem pres la decisió de fer públic que posem en marxa un projecte polític, un partit. Aquesta és una decisió que s’ha pres fa pocs dies. I fins que no es pren aquesta decisió, no es pot començar a dir “potser d’aquí a tres passes haurem de prendre la decisió de qui va a la llista electoral”. I, d’entrada, descartar-me quan vas molt curt de recursos, tampoc és la cosa més intel·ligent. En conseqüència, de moment, tenim el que tenim.

Amb Graupera ja us vau presentar a unes llistes, que eren les de Primàries Barcelona. Què hi ha de diferent d’aquella proposta?
—Moltes coses, era un altre moment polític. També hem de tenir en compte que, malgrat que aquella llista no va entrar a l’Ajuntament de Barcelona, un resultat similar quantitativament al Parlament de Catalunya potser hi entraria. Per tant, els que descarten aquesta proposa basant-se en aquell fracàs, que facin millor els comptes.

Moltes coses, dieu. Quines?
—Aquella era una llista feta el 2019, en què la consciència del país encara estava molt centrada en la presó. La credibilitat dels partits polítics de l’establishment català, que ara s’ha deteriorat molt, encara era molt alta. Ara és diferent. En aquell moment, la crítica que es pogués fer a aquests partits era difícil de fer, perquè hi havia gent a la presó, i això condicionava l’estat emocional del país. Ara es pot fer amb més tranquil·litat, sota menys xantatge emocional. Per exemple, jo vaig tancar aquella llista de Primàries Barcelona al mateix temps que participava en la llista del president Puigdemont en les eleccions europees. En aquell moment, no vaig veure que fos un conflicte. Ara les coses són molt diferents.

I en vau aprendre res?
—El discurs de Primàries era molt difícil de portar a la pràctica sense generar més dificultats que els avantatges que en teoria creava tot un moviment tan participatiu. En aquests moments, no ens plantegem una cosa en aquests termes. De fet, és una de les coses que ens diferencien. Però això també ja ho veurem, perquè de la mateixa manera que demanem a la gent que s’hi apunti, també li demanem que hi participi. Per tant, com es concretarà l’organització política al voltant d’Alhora és una cosa molt oberta.

En aquell moment, Primàries tenia el suport de l’Assemblea. Ara l’Assemblea opta per una llista cívica.
—L’Assemblea ho està votant ara mateix. Ja ho veurem.

El secretariat defensa la llista cívica.
—Des del primer moment, he dit que aquesta iniciativa em sembla una mala idea. En el moment polític en el qual som ara, és una idea simple. Els partits polítics no ens porten a la independència, per tant, fem una llista sense els partits polítics. Com que el país vol la independència, aquesta llista tindrà majoria i farem la independència. L’argument, llegit així, sembla atractiu, però el problema és que no és això. Si de la consulta surt que sí a fer la llista, serà una llista que sorgirà d’un procediment molt complicat, no sabem qui hi haurà davant. I aquesta llista acabaria competint amb els altres partit. Per fer això, és més adequat muntar una organització política que competeixi amb els partits polítics amb les eines que ells utilitzen. El dubte és: què passaria si aquesta llista, dita cívica, entra al parlament, però no té majoria? Perquè, sincerament, l’escenari que aquesta llista treu seixanta-vuit diputats, i els partits polítics tanquen la barraca, no crec que sigui probable. Què faran, llavors, amb aquesta eina? La continuació d’això requereix estructura política. Cal un partit polític, i això és el que l’Assemblea Nacional Catalana no pot fer.

Però hi ha coincidències…
—Sí, és clar, però ja veurem quines propostes s’acaben materialitzant i quines no. Potser totes dues. Llavors ja veurem quines implicacions té. Clarament, jo crec que no és una bona alternativa, però ja en parlarem quan acabin la consulta. Aquesta setmana ja ens deien que hi havia candidats molt brillants a presidir l’Assemblea, per tant, ja veurem quina serà la següent etapa.

Heu parlat amb l’Assemblea, aquests mesos que dieu que heu tingut converses en privat?
—A mi, en privat, m’han temptejat insistentment com a potencial candidata d’aquest invent. I sempre he deixat clar que no participaria en una operació com aquesta, de la llista cívica. Ara, com que eren converses privades, les he mantingut privades. Però, vaja, si algú està decebut perquè es pensava que jo seria una eina d’aquesta operació, em sap greu. No ho sóc, ni ho seré.

Hi ha gent que us dirà que teniu coses en comú…
—Home! L’afany per la independència, la preocupació pel país… És clar que hi ha moltes coses en comú. Però no sóc jo qui ara s’ha de posar a donar idees de com arreglar la possible crisi de l’Assemblea Nacional Catalana. Això ho han de resoldre els associats amb els mecanismes de què disposen.

Però us preocupa que es presentin aquestes dues alternatives similars? Hi ha gent que diu que hi haurà moltes llistes…
—Evidentment, quan un fa una opció de competència política, com menys competidors tingui, millor. [Riu.] Però nosaltres hem decidit de fer aquest pas sabent que això no serà fàcil. Ara, sobre aquestes afirmacions que hi haurà moltes llistes independentistes, home… Si els partits polítics que són al parlament fessin la seva feina, nosaltres no faríem aquesta proposta. I poso en dubte que hi hagi tantes llistes. De llistes que porten la independència en la seva definició, n’hi pot haver moltes. Ja veurem quantes, finalment. Però de partits polítics dins el Parlament de Catalunya que ara mateix avancin en aquest sentit, em permeto d’afirmar que no n’hi ha.

 

Creieu que la vostra llista podria frenar l’entrada al Parlament d’Aliança Catalana?
—Totes les alternatives democràtiques i no xenòfobes haurien de poder frenar-ho. Tothom que és demòcrata i patriota ha d’estar preocupat pel creixement de la xenofòbia a Catalunya. Forma part d’una tendència global, i pretendre que som immunes a aquesta tendència seria ingenu. Per altra banda, és evident que hi ha una part important del país que se sent nacionalment abandonada, i la temptació de consolar-se amb propostes que se centren més en la no-catalanitat dels nouvinguts que en combatre l’ocupació espanyola pot tranquil·litzar una part de l’independentisme, però és una equivocació.

Actualment sou eurodiputada de Junts.
—Sí, ho vaig dir sempre, però ho torno a dir: vaig participar en una llista abans que Junts existís com a partit polític i com a independent. I com a tal, acabaré el mandat. Sóc independent i sóc al grup de no-adscrits, la meva condició d’independent no té implicacions d’agrupació política. I sí, he fet una feina al Parlament Europeu, al costat del president Puigdemont i del senyor Toni Comín, i també amb els eurodiputats d’Esquerra. I bé, he fet una tasca durant quatre anys i mig i això s’acaba a final d’abril.

Hi ha qui us retreu que munteu un partit mentre sou dins un altre grup.
—Qui ho retreu, això? Si hi ha algú que ho vol retreure públicament, ho discutiré. Però no cal que jo m’entretingui a respondre a acusacions de persones anònimes. Es podria discutir, però m’agradaria tenir-los en persona, amb noms i cognoms.

La intenció és acabar la legislatura, doncs?
—Som al març, l’últim ple és a l’abril. I després hi haurà la campanya electoral,
en la qual jo no participaré. I en acabat, s’acabarà el mandat.

Què heu après aquests anys al Parlament Europeu?
—Ui, moltes coses. Ho sospitava, però he après de manera molt fefaent que Europa no farà la feina que no fem els catalans. I que les institucions europees estan molt capturades per l’statu quo i, malgrat que tenen mecanismes de control democràtic, tenen un gran biaix a favor de l’statu quo, que són els estats membres. I un d’aquests estats membres, i molt important, és Espanya. Als estats membres se’ls toleren moltes coses que, sobre la lletra, no s’haurien de tolerar. Malgrat això, tenir una veu és important, perquè tot i que sembla que no s’escolta, sí que arriba, aquesta veu. I en situacions que sembla que tens molt poc a guanyar, ser persistent serveix. I per això diria que he après a insistir.

Hi ha alguna cosa de què us sentiu especialment orgullosa?
—Em costa molt posar-me medalles. Però estic orgullosa de no haver perdut cap oportunitat per a denunciar els abusos d’Espanya. He fet una política molt sistemàtica de sempre triar aquells temes en què podia denunciar l’ocupació espanyola i els seus abusos de drets humans. També estic molt satisfeta –orgullosa em sembla una mica exagerat– de la feina que vaig fer amb el meu equip, recopilant tots els abusos d’estat de dret per part d’Espanya. És una feina poc lluïda, però crec que és valuosa, perquè és un inventari molt rigorós i comprensiu, hi és tot.

I això ho podríeu haver fet sense Carles Puigdemont i Toni Comín?
—A veure, aquestes dues coses que he mencionat en concret, sí. Evidentment, sense Carles Puigdemont jo no hauria arribat al Parlament Europeu. Quan un va en una llista tancada, en què hi ha un cap de cartell tan potent com és el president Puigdemont, és molt difícil d’atribuir mèrits als qui van a les posicions dels dos i tres.

La relació ara no és gaire bona, oi?
—La relació política, no.

Us sap greu?
—A mi em sap greu que la relació política, que és de discrepància, no hagi permès un debat més obert. I això sí que no ha sigut perquè jo no ho volgués. Però, vaja, la voluntat de debat d’uns i altres no es pot imposar. A mi m’hauria agradat discutir sobre l’amnistia o els pactes amb Pedro Sánchez en públic. Això no ha estat possible. No hi ha hagut un debat per part del president Puigdemont. És una persona que intervé molt poc públicament. Administra molt les seves intervencions públiques. És la seva forma de fer política, i jo no puc fer-hi res.

I n’heu parlat en privat?
—Les coses privades han de quedar en l’esfera privada.

Hi haurà un alto-el-foc a Gaza pel ramadà?

The Washington Post · Niha Masih i Sarah Dadouch

Israel i Hamàs miren d’arribar a un acord que posi fi a la lluita i permeti l’intercanvi dels ostatges d’Hamàs a Gaza pels presoners palestins detinguts per Israel. La treva començaria el mes del ramadà, sagrat en la fe musulmana.

“D’ací a un parell de dies sabrem què passarà”, va dir dimarts el president dels Estats Units, Joe Biden. “Hi ha d’haver un alto-el-foc. Si el conflicte continua durant el ramadà, el perill serà molt alt. Per això intentem d’aconseguir un alto-el-foc.”

Heus ací què cal saber sobre el ramadà, el període més sagrat del calendari islàmic i el termini establert informalment per a arribar a un acord d’alto-el-foc a Gaza.

Què és el ramadà i què implica?

El ramadà és el període més sagrat per als musulmans de tot el món que creuen que l’Alcorà va ser revelat per primera vegada al profeta Mahoma durant aquest mes. Els musulmans han de dejunar durant el ramadà, de manera que s’abstenen de menjar i beure entre l’alba i la posta de sol. La gent menja el seu primer àpat, el Suhoor, abans de l’alba, i trenquen el dejuni al vespre, amb l’Iftaar.

El dejuni durant el ramadà és un dels cinc pilars de la religió islàmica. Els altres són la professió de fe, l’oració cinc vegades el dia, la caritat i el pelegrinatge a la Meca. “Molts musulmans participaran en uns quants actes de devoció, com ara recitar o llegir l’Alcorà, pregar oracions especials nocturnes o bé oferir donacions”, explica Mohammad Hassan Khalil, professor d’estudis religiosos i director del Programa d’Estudis Musulmans de la Universitat Estatal de Michigan. “Si ja fan totes aquestes coses durant l’any, és encara més probable que les facin pel ramadà”, afegeix.

Més enllà del dejuni, el ramadà també és un mes de caritat en el món musulmà, en què creients de tot el món s’animen a fer donacions i pensar en els problemes dels altres. Per això és probable que la recaptació de fons per a Gaza augmenti durant el ramadà.

El mes acaba amb la festa d’Eid al-Fitr, que molts musulmans celebren vestint-se amb roba nova, fent oracions comunitàries i regalant diners als nens.

Però l’ombra de la guerra a Gaza, diu Khalil, farà que aquest ramadà sigui un moment fosc per a molts.

“Costa d’imaginar que difícil que serà aquest període per al poble de Gaza, i per a molts altres musulmans que han quedat traumatitzats per les imatges i vídeos que n’arriben”, explica.

Quan comença el ramadà?

El ramadà és el novè mes del calendari lunar islàmic, i comença i acaba amb l’albirament de la lluna creixent. Basant-se en les fases del cicle lunar, el calendari lunar té 354 dies, de manera que el ramadà comença deu o onze dies abans cada any en el calendari gregorià. Enguany, és previst que el Ramadà comenci entre el 10 i l’11 de març.

Hi haurà un alto-el-foc pel ramadà?

Funcionaris dels Estats Units expliquen que han tingut molt en compte el Ramadà durant els darrers mesos de negociacions. “Sempre hem volgut que l’alto-el-foc fos vigent durant el ramadà”, va dir un alt funcionari de l’administració Biden durant una reunió informativa amb periodistes la setmana passada.

Els detalls de l’acord que han transcendit fins ara inclouen una pausa de sis setmanes en els combats en la primera fase, durant la qual augmentaria l’ajut humanitari a Gaza i alguns presoners palestins a Israel serien alliberats en canvi d’ostatges israelians retinguts a Gaza.

“Hem progressat molt aquestes darreres setmanes. Però fins que no arribem a un acord no hi haurà cap canvi”, va dir el funcionari, segons el qual el govern d’Israel havia acceptat  “més o menys” la proposta original.

Basem Naim, membre de l’oficina política d’Hamàs, explicà a The Washington Post dimarts que la seva delegació ja havia presentat als mediadors la seva “visió” d’un alto-el-foc, que inclou una retirada total de les forces israelianes de Gaza i el permís perquè els desplaçats tornin a casa sense condicions prèvies.

La setmana passada, el ministre d’Afers Exteriors egipci, Sameh Shoukry, va dir que el Caire tenia l’esperança que s’arribés a un acord d’alto-el-foc abans de començar el ramadà. “Puc dir que hem arribat a un punt d’entesa; continuarem fent tot allò que sigui possible amb els nostres germans a Catar i els Estats Units per a arribar a un acord.”

Aconseguir un alto-el-foc pel ramadà és un objectiu emocional clau per als musulmans. És per això que s’espera que augmenti la pressió per a aconseguir-lo entre un públic musulmà indignat pel conflicte.

Què passarà amb la mesquita d’Al-Aqsa a Jerusalem?

La Santa Esplanada, on es troba la mesquita d’Al-Aqsa a Jerusalem, és venerada tant pel judaisme com per l’islam. Per als jueus, l’indret és conegut com el Mont del Temple, on s’erigien el Primer i Segon Temple de la fe, mentre que per als musulmans és conegut com el Santuari Noble, el tercer lloc més sagrat després de la Meca i Medina i l’indret on Mahoma va ascendir al cel una nit durant el mes del ramadà.

Les restriccions sobre l’accés a Al-Aqsa durant el ramadà havien estat objecte de debat per part del govern d’extrema dreta a Israel, però l’oficina del primer ministre israelià va dir dimarts que es permetria l’accés als fidels musulmans durant aquest mes.

Durant el ramadà de l’any passat, Israel va assaltar la mesquita, i va ferir més de dues dotzenes de fidels i en va detenir molts més. Això va desencadenar un atac aeri contra Israel des de Gaza, que al seu torn va ser respost amb atacs israelians. Els dirigents d’Hamàs han dit que l’atac del 7 d’octubre que va deixar uns 1.200 morts a Israel va ser, parcialment, una resposta a la violència a Al-Aqsa.

Els dirigents d’Hamàs també han dit, en converses amb The Washington Post, que la idea dels atacs del 7 d’octubre va néixer de tensions que havien esclatat a Jerusalem durant el ramadà del 2021, quan les forces de seguretat israelianes van atacar una multitud de fidels en una incursió a Al-Aqsa. Els esdeveniments, segons el grup, van ser el catalitzador que va empènyer Hamàs a posar en marxa plans per a atacar Israel.

 

Sergio Catalán, el protagonista involuntari de l’accident aeri dels Andes

Demà a la nit, al Dolby Theatre de Hollywood (Califòrnia), l’Academy of Motion Picture Arts and Sciences lliurarà per noranta-sisena vegada els famosos premis Oscar de cinema en una gala amb protagonisme català gràcies a un film, La societat de la neu. El director, el barceloní J. A. Bayona, serà present al teatre de Los Angeles perquè ha rebut dues nominacions: al millor film de llengua no anglesa i al millor vestuari. I per ben poc no va ser nominat també als millors efectes especials, una tasca d’orfebreria que va dirigir durant el rodatge la també barcelonina Laura Pedro i per la qual es va embutxacar fa poc un European Film Award.

El protagonisme català de què parlàvem no s’atura amb el director del film i una part del seu equip de rodatge, perquè en la història de l’accident aeri dels Andes de fa mig segle un protagonista del tot involuntari, però clau a l’hora de convertir la tragèdia en un miracle o un desenllaç èpic, va ser un pastor i traginer xilè anomenat… Sergio Catalán. Malgrat que va ser un actor principal en la cronologia dels fets i, de retruc, en la segona vida dels setze supervivents, en general ocupa un paper secundari en els relats i les recreacions ficcionades que s’han fet d’aquell episodi històric.

A La societat de la neu, sense anar més lluny, apareix fugaçment quan Roberto Canessa i Fernando Parrado, després de deu dies de caminar per la muntanya a la recerca d’ajuda, se’l van trobar en un paratge anomenat Los Maitenes, a l’est de Xile. Era el 21 de desembre de 1972, dos mesos després de l’accident de l’avió Fairchild Hiller 227 de la Força Aèria Uruguaiana amb què jugadors i familiars del club de rugbi Old Christians Club volaven de Montevideo cap a Santiago de Xile per disputar-hi un partit. El lloc on va caure l’aparell, de difícil accés enmig d’una glacera a 3.570 metres, va impedir a les autoritats de localitzar-lo i es va arribar a la conclusió que les quaranta-cinc persones a bord eren mortes. Però el desembre de 1972 n’hi havia setze amb vida, i tres –a la desesperada– van decidir d’escalar muntanyes per anar a demanar auxili: Canessa, Parrado i Antonio Vizintin, que el tercer dia va recular. “Venia de la serralada, del glaç, on no hi ha res. I vas tornant [a la vida]: primer veus aigua, després pastures, després una sargantana, després vaques… però et falta l’home”, recordava posteriorment Canessa d’aquells dies, quan tenia dinou anys.

Finalment, van trobar “l’home”: era Sergio Catalán Martínez (3 de març de 1928 – 11 de febrer de 2020), un pastor d’ovelles de quaranta-tres anys i nascut al llogaret xilè de Puente Negro, que en aquells moments conduïa un ramat amb un dels seus nou fills, Juan de la Cruz Catalán, a la zona del riu Barroso, a les muntanyes de la província de Colchagua. “D’entrada, quan els vaig veure –explicava en una entrevista 1972 Sergio Catalán mateix–, vaig pensar que eren turistes. Després vaig veure que venien corrents, quasi fins on ja podien cridar-me, i em van començar a fer senyals amb les mans, però no entenia què em volien dir.” Entre ells s’interposava un rierol que baixava ple i amb força i que els impedia de passar-lo. Tot i això, amb un paper i un llapis que Catalán va trobar en una cabana pròxima i que els va fer arribar, Parrado va poder escriure una nota doblement salvadora: “Vinc d’un avió que va caure a les muntanyes, soc uruguaià, fa deu dies que caminem, tinc un amic ferit més amunt [Canessa, lesionat i molt dèbil, no va baixar fins al riu], a l’avió van quedar catorze persones ferides. Hem de sortir de pressa d’aquí i no sabem com. No tenim menjar, estem dèbils. Quan ens vindran a buscar? Per favor, no podem ni caminar. On som?”

Sergio Catalán, amb la nota a les mans, no va dubtar ni un moment què havia de fer: va encomanar al seu fill de cuidar el ramat i de fer companyia a Canessa i Parrado durant la nit, va enfilar-se a un cavall i va fer el camí de tornada fins al seu poble, Puente Negro, a una vuitantena de quilòmetres. Els primers carrabiners amb qui va topar no es podien creure el relat de Catalán perquè, dos mesos i escaig després de la desaparició de l’avió, els equips de rescat xilens ja s’havien resignat a esperar l’arribada de l’estiu per a aprofitar el desglaç i emprendre la recerca de les restes. Però l’escrit a mà que els va lliurar els va acabar convencent de l’existència de supervivents. El 22 de desembre a primera hora del matí, doncs, els helicòpters van poder rescatar Canessa i Parrado i localitzar poc després el lloc de l’accident, però no va ser fins l’endemà, a causa de les males condicions meteorològiques, que els catorze companys de ventura i d’aventura no van poder deixar enrere la muntanya i els vint-i-nou morts en l’accident.

Gràcies a Sergio Catalán i el seu fill, aquells setze joves uruguaians van tornar a néixer el 1972. Per això, durant gairebé cinquanta anys, el visitaven cada vegada que anaven a Xile i no van dubtar gens a ajudar-lo econòmicament quan el 2007 va necessitar una pròtesi per a l’artrosi i el 2012 el van haver d’operar. “Al meu pare i a mi –deia el seu fill Juan de la Cruz–, ens van voler posar moltes vegades com a herois de la pàtria i fer-nos reconeixements públics tant a Xile com a l’Uruguai, però no els vam acceptar mai. El nostre màxim premi era que els supervivents ens visitessin cada any i ens convidessin al seu país.” El protagonista d’aquesta història només va claudicar o cedir dues vegades: el 2008, quan el van nomenar fill il·lustre del municipi de San Fernando, del qual depèn Puente Negro; i el 2013, quan es va inaugurar el Museu Andes 1972 a Montevideo amb una sala especial en honor seu, on “els seus supervivents” li van retre un últim homenatge conjunt el 2016, quatre anys abans de la seva mort.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

La nota salvadora que va escriure Parrado a Catalán. Sergio Catalán, amb Canessa i Parrado. Memorial als morts al lloc de l'accident als Andes (fotografia: Wikimedia Commons). El Museu Andes 1972 a Montevideo, amb una estàtua del "arriero Catalán" a la dreta (fotografia: Wikimedia Commons).

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Dones discjòqueis en un món farcit de testosterona: “Si tingués barba i fes un metre vuitanta, no es ficarien amb mi”

Maria Deltell (Nonai Sound), Meritxell de Soto i Marta Riera (DJ Trapella) tenen tres característiques en comú: són dones, els fascina la música i són discjòqueis. Han crescut i s’han format en un moment en què hi havia pocs referents femenins en aquest àmbit. Però això no ha estat cap mena d’impediment, ans al contrari. Totes tres tenen un currículum ple d’èxits i són unes fermes defensores del paper de la dona en un món que és farcit d’homes, darrere l’escenari i damunt. Tenen arrels musicals ben diferents, però comparteixen la passió per la música. Una passió que s’ha convertit en un estil de vida i un canal per a transmetre tota mena de missatges en favor de la igualtat i la diversitat d’identitats sexuals.

Avui que és el Dia Internacional del DJ, parlem amb elles sobre com van entrar en aquest món, els desafiaments que han afrontat i les desigualtats que han sofert pel simple fet de ser dones. S’han sentit menystingudes, han hagut d’aguantar comentaris masclistes, les han trucades per omplir cartells on només hi havia homes, han passat por tornant soles a casa o les han expulsades de locals perquè la gent que havien atret no convencia el públic de sempre i els propietaris. La llista és extensa i reflecteix que encara avui hi ha molta feina per fer, tant del públic com dels promotors i caps de sala. Però estan convençudes que l’explosió de les discjòqueis no té aturador. “Cada vegada pesarà més negativament en l’opinió pública veure sessions en què només hi hagi homes blancs, cis i heterosexuals”, explica de Soto.

De la sociologia, la biologia i el piano a la taula de mescles

Les tres discjòqueis fan mescles ben diferents i la vinculació amb la música també és peculiar. Maria Deltell ha tocat instruments tota la vida, però es va adonar que a València no hi havia cap escena de la música que ella escoltava, principalment, ritmes jamaicans i electrònica. Es va comprar una controladora per a escoltar-ne a casa, i poc després ja va començar a posar música en espais petits i centres socials de la ciutat. Al començament, no cobrava pràcticament res i gairebé tot ho ha après de manera autodidacta, perquè no hi havia ningú del seu voltant que hi estigués relacionat. “Amb els homes, és de veres que moltes vegades ja tenen amics que són discjòqueis i això hi ajuda”, comenta.

Ella ho ha tingut més complicat, però també ha aconseguit de tocar en grans sales de concerts i festivals. No s’hi dedica professionalment: és sociòloga i ha optat per mantenir el lloc de feina com a tècnica de joventut a l’Ajuntament de València. És quan arriba el cap de setmana que es converteix en Nonai Sound i en integrant de Maluks, un grup musical del barri de Benimaclet format per quatre dones. “És la meva afició, el meu moment de desconnexió, de passar-ho bé”, explica. S’ha format i ha perfeccionat la tècnica de DJ durant anys i considera que qui més triomfa és la gent sense vergonya. Una qualitat que, en el seu cas, creu li juga en contra: “Nosaltres tenim més pors i més inseguretats, i això ens frena molt.” S’explica: “A mi em fa vergonya agafar un micròfon i parlar. Hi ha homes que tenen la cara molt dura i triomfen perquè no tenen vergonya i són molt segurs. Nosaltres, a vegades, tenim molta por sobre què diran, de plantar-nos davant l’escenari i dir que ens és igual. I mira que he vist tios que ho han fet de pena, però són allà dalt l’escenari tranquil·lament, amb un somriure i tant els fa tot.”

DJ Trapella, del Maresme i tota una eminència en el panorama català, té una història ben diferent que va néixer una nit a la sala Clap de Mataró quan tenia divuit anys. “Hi vaig descobrir dos grans discjòqueis, el Hochi i en Surda, que em van fer canviar la percepció de la música. Són dos referents superimportants que em van ensenyar que es podia fer nova música, tot fent mescles i coses impensables”, diu. En aquella sala en què passà tantes hores com a públic, ara hi exerceix com a discjòquei resident.

S’ha llicenciat en biologia, una carrera que va fer fruit de “l’amor al coneixement”, i també ha jugat a futbol a segona divisió, però ara es dedica a temps complet a mesclar música i el seu nom s’ha fet un lloc important en el panorama musical. Volta per moltes festes majors, ha tocat a la sala Apolo de Barcelona i, fins i tot, al Central Park de Nova York, amb Catalan Sounds. Ha tocat uns quants instruments, però la connexió més forta l’ha notada fent de discjòquei. “Intentar crear nova música a partir de l’existent, i fer-ho en directe, que és més arriscat. És un vici. Quan surt alguna cosa guapa, la gent flipa. I després et vas animant i animant. Vaig veure molt clar que aquest era el camí que volia explorar”, comenta.

La primera vinculació de De Soto amb la música neix d’un somni frustrat del pare. “Sempre li ha agradat molt la música. Amb els col·legues muntaven festes a casa i posava alguns vinils. El seu somni frustrat era tocar el piano. Els avis, que eren bastant feixistes, li deien que era de marietes. Aquesta frustració ens la va traslladar a mi i al meu germà i ens va apuntar a un conservatori”, explica. L’experiència al conservatori la va ben disgustar: “És molt estricte, i és un tipus de vinculació amb la música molt estructural i matemàtic. I si el teu cap no funciona així, et xoca.” El pare tenia una sensibilitat amb el món creatiu, però no la va poder explorar mai a causa del context social i perquè vivia a pagès. “Ara li fa cert orgull i gràcia que la filla faci alguna cosa semblant a la que ell feia de jove”, esmenta. Durant anys, no en va voler saber res, de piano, però ara torna a fer-ne classes.

El pare és tècnic de so, però els fills han emprès un camí molt vinculat amb la creativitat, en el vessant més artístic: “Si ens hi hem acabat dedicant, ha estat perquè se’ns ha donat molt d’espai i ens han dit que no ens frenarien.” I així ha estat: el germà és productor musical i De Soto és discjòquei resident a Víbora, de la sala Razzmatazz de Barcelona, i ha construït una experiència musical única en què el cos té un paper clau i és plena de simbolisme. “És molt bonic, quan la música és al servei de discursos i conceptes. I crec que la figura del DJ s’ha anat convertint, a poc a poc, en la persona que pot utilitzar la música per generar certes narratives. Damunt l’escenari dónes un missatge. Entendre això és molt interessant i et permet d’anar una mica més enllà”, comenta. Però quina mena de missatges vol enviar al públic? “L’ambient i la música que faig servir convida a ballar en comú. I també em centro a desconstruir la música, perquè el so també comporta discurs. Sonarà tòpic, però, per a mi, és important sentir que ocupo l’espai i hi convido gent amb identitats que potser han estat invisibilitzades o són vulnerables a ocupar-los.”

Una llista extensa de desigualtats

Totes tres van tenir un començament de la carrera trepidant i emocionant. “Ho vaig viure des d’un lloc molt bonic. Venia de la interpretació, vaig començar a fer bolos i a conèixer gent de la indústria i gent que m’animava a continuar, sobretot moltes dones. I em van començar a donar bones oportunitats que em van ajudar a créixer, a escoltar-me i a donar-me feedback. Vaig sentir una abraçada de la mirada més feminista que em va donar molta força”, recorda De Soto. DJ Trapella també se sent afortunada perquè s’ha trobat amb gent que li ha donat grans oportunitats.

Les bones experiències les recordaran sempre. Però tampoc no s’oblidaran mai de les desigualtats i el masclisme que han viscut. “Sense cap mena de vergonya, m’han cridat per dir-me que el cartell se’ls havia escapat de les mans i que només hi tenien homes. I que tenien por que la gent els critiqués. I que si no em venia de gust o no em semblava bé el preu, que tranquil·la, que ja cridarien alguna altra”, denuncia Nonai Sound. A més, totes tres es queixen que les acostumen a programar en els horaris més dolents i per uns sous irrisoris. Durant una sessió, Nonai Sound també ha hagut d’aguantar que un home li digués com havia de fer les mescles, perquè a ell no li havia agradat, amb un to paternalista. “Són els únics que et donen lliçons. Et fan de jurat. Una dona mai no m’ha dit res negatiu. D’homes, en canvi, més de deu”, afegeix.

Destaca que és un ambient on hi ha molta competitivitat: “Als homes els fa ràbia que punxis en alguns llocs i ells no tinguin les mateixes oportunitats.” De tornada a casa, després d’una sessió, també ho ha passat malament: “Quan acabo de punxar a València, torno amb moto a casa. Amb la pandèmia, que era el toc de queda, al carrer hi havia gent que no tocava. A vegades em perseguien. Jo duia aparells molt cars, he passat por tornant a casa. El DJ no va amb colla, com un grup de música. És clar que a vegades t’acompanyen les amigues, però moltes vegades tornes sola a casa.”

Les noves generacions de dones artistes que, a poc a poc, pugen als grans escenaris

“Com canvia la percepció quan demostres que ets al mateix nivell”

A Galícia, De Soto va viure una escena lamentable. “Un col·lectiu que agrupa gent queer, persones no binàries i dones que estan sensibilitzades em va contractar per tocar en un local. Hi vam arribar, vaig començar a punxar i ens van fer fora. I era pel públic que vam portar, que no era heteronormatiu, era gent que qüestionava la norma. Això no va agradar al públic de sempre i es va queixar. Als propietaris no els va fer gràcia i ens van dir que havíem de marxar, que ja s’havia acabat. Després hi van posar un discjòquei resident.”

DJ Trapella també ha viscut algun episodi masclista. “Sí que alguna vegada he viscut mansplaining per part del personal tècnic d’esdeveniments. Sembla que no t’acabin de prendre seriosament. En alguna festa major, m’he trobat el típic senyor que ja n’ha viscut unes quantes i no està per hòsties i que m’ha donat els cables. ‘Tu ja saps com es connecta, no?’, em diuen”, comenta. I després d’haver acabat la sessió: “Em ve la persona i em diu ‘m’ha agradat molt’. Com canvia la percepció quan demostres que ets al mateix nivell que els homes”. També s’ha hagut d’enfrontar a uns quants maleducats, sobretot nois molt joves, també alguna noia: “A vegades penso que si tingués barba i fes un metre vuitanta, no es ficarien amb mi.”

Després de moltes hores damunt l’escenari, DJ Trapella ha desenvolupat un sisè sentit: “Des de l’escenari veiem agressions i baralles. I puc identificar mirades, actituds o moviments de dones que són a la pista. Coses que probablement un home no podria llegir.” “Certes expressions, noies apartant-se de nois, aquí és quan se m’activa l’alerta, detectes que a la pista passa alguna cosa. I ràpidament ho dic al company i s’avisa a seguretat. Algunes vegades hem evitat agressions gràcies a això”, afegeix.

Les tres discjòqueis destaquen que, com en tots els àmbits, encara hi ha pendent molta feina en favor de la igualtat. “Hi ha moltes companyes que també fan una tasca molt forta, no només en qüestions de gènere, sinó també en qüestions racials, i també moltes que  programen i volen incidir en això. És un moment molt interessant, perquè hi ha una lluita molt forta”, puntualitza De Soto. Una lluita que es nodreix de noves generacions que es poden emmirallar, ara sí, en grans referents com Nonai Sound, De Soto i DJ Trapella.

 

L’apendicitis de la justícia espanyola

La justícia espanyola és operada a cor obert, davant els ulls de tothom. Com Leonid Rógozov, el cirurgià que es va intervenir a si mateix d’apendicitis perquè era l’únic metge de l’estació antàrtica soviètica, ara que l’independentisme li dispensa l’anestèsia, l’estat mira de cosir-se la pròpia ferida del 2017. Aquesta legislatura ha de servir de transició entre el vell món del procés i el nou, i per això els jutges són a l’epicentre de tot. Com que no hi ha acord sobre la forma que ha de prendre aquest món nou, hi ha garrotades dins l’hospital.

El PSOE tiba el fil. L’amnistia és fundacional del nou moment i, per deficitària que sigui, reconeix que hi ha coses que es van fer malament. La creació d’una comissió d’investigació sobre la lawfare al congrés espanyol encara ha entaforat més el dit del PSOE dins la nafra judicial. María Jesús Montero, vice-presidenta i número 2 dels socialistes, va reconèixer l’operació Catalunya com “un atemptat contra l’estat de dret”. Però a l’altra banda, hi ha el PP, que també tiba, i no té por de posar en qüestió la democràcia espanyola. Tot i que va rectificar cinc hores després, Esteban González Pons, un dels homes de confiança d’Alberto Núñez Feijóo, es va referir al Tribunal Constitucional espanyol com “el càncer de l’estat de dret” –una metàfora mèdica– i va dir que estava “contaminat políticament”. Els populars fan córrer la brama que Cándido Conde-Pumpido, president de l’ens, rema a favor dels socialistes.

Amb molta traça, mentre s’opera, l’estat reconeix que hi ha una ferida –i, per tant, un problema, una disfunció–, però sempre es deixa un marge per a cicatritzar. De la mateixa manera que l’amnistia reconeix que es van cometre errors, també enforteix l’estat de dret. Al preàmbul, Junts i ERC hi signen explícitament que “tots els camins han de transitar dins l’ordenament jurídic nacional i internacional”. De la mateixa manera que el PSOE restringeix a l’època de Mariano Rajoy els excessos de l’estat de dret, inferint que hi ha un estat de dret possible, el PP no identifica cap problema estructural en la justícia espanyola, sinó que ho atribueix als excessos autocràtics d’un Pedro Sánchez desfermat. Així, tots dos tracen un horitzó en què les coses es podran solucionar.

En una operació es veuen les vísceres, que fan fàstic als aprensius i sadollen els morbosos, però per al pacient sempre és millor una operació en curs que no pas tenir la malura dins i no saber si arribarà a temps l’ambulància. Per més que el rei, el PP i el PSOE es llancin els jutges pel cap, la reputació de l’estat de dret espanyol no és pitjor ara que quan tenia presos polítics, o que quan havien de justificar cada dia per què l’autodeterminació no era permesa. És precisament González Pons qui negocia amb el ministre de Justícia, Félix Bolaños, la renovació del Consell General del Poder Judicial. La setmana vinent hi ha una nova reunió, però, malgrat la insòlita mediació de la Comissió Europea i malgrat els ja més de cinc anys de mandat caducat, la solució sembla que s’allunya. L’excusa del PP és que, amb l’amnistia en marxa, troba impossible una solució a curt termini. En el subconscient de l’estat hi ha, tal volta, un càlcul: quan l’operació culmini amb èxit, regenerar el Consell fóra la manera de posar un llacet a l’etapa nova. Tot oblidat.

La tempesta d’aquests dies és l’estat buscant-se solucions. Una altra cosa és qui arrasarà la rierada que es desboca. La mostra més crua és el cas Koldo, que afecta els dos fonaments de l’acord amb Junts: la presidenta Francina Armengol i el secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán, assenyalat pel seu amic José Luis Ábalos. El cas Koldo fa pudor de socarrim, perquè els indicis de corrupció hi són a bastament, però els jutges tenen l’oportunitat d’acorralar Sánchez i escurçar o allargar la cicatriu de l’apendicitis. Si la bola de neu es fa grossa, pot arrossegar Salvador Illa, a qui el primer decret de l’estat d’alarma feia responsable de la compra i la venda de tot el material. Si cau Illa, cau Sánchez, i si cau Sánchez, la cosa més probable és que la vella guàrdia del PSOE recuperi el control del partit. Caigui qui caigui, el paisatge després de l’accident seria més de reconciliació que no de sang i fetge.

A la justícia espanyola l’enforteix esbudellar-se en públic, després de la repressió, perquè és més difícil sortir-ne destruïda que no pas enfortida: l’independentisme és en hores baixes i no hi ha alternativa; el PP no pot controlar tots els jutges i el PSOE no els pot tenir tots en contra. Els estats sí que són robustos. La justícia espanyola és operada a cor obert, davant els ulls de tothom, i té totes les butlletes de sortir-se’n.

 

Nou mesos de l’única regidora a Catalunya dedicada exclusivament a la llengua

El 17 de juny passat es va constituir a Girona el tripartit independentista que governaria la ciutat els quatre anys vinents. Una de les propostes que va cridar l’atenció va ser la creació de la nova Regidoria de Llengua Catalana, encapçalada per Núria Riquelme, de Junts per Catalunya, periodista amb més de vint-i-cinc anys d’experiència, sobretot al món de la ràdio. Aquesta és l’única regidoria a Catalunya dedicada únicament a la promoció de la llengua: en unes altres ciutats, com ara Sant Cugat, Vic i Granollers, és vinculada amb la regidoria de Cultura o de Polítiques Lingüístiques. Després de gairebé nou mesos de la constitució del nou ple municipal, parlem amb Riquelme de les accions empreses per aquesta nova regidoria, que vol servir de far per a més municipis del país.

De periodista a política

Núria Riquelme és una gironina llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va treballar molts anys a RAC 1, però també va ser periodista autònoma, fins que Gemma Geis la va fitxar pel seu gabinet de comunicació quan era consellera de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya, del maig del 2021 a l’octubre del 2022. “Amb la Gemma Geis no ens coneixíem personalment. Em va proposar d’anar amb ella a la conselleria a fer aspectes de comunicació. No havia fet mai res vinculat amb la política, i vaig pensar que seria una gran oportunitat, que seria interessant. Vaig connectar de seguida amb la manera de treballar de Gemma Geis i, quan va sortir del govern, em va proposar si volia continuar aquell trajecte, però ara de candidata a l’alcaldia de Girona. M’ho vaig haver de pensar molt, perquè una cosa és fer temes de comunicació, que és la meva zona de confort, i l’altra és fer política. Però vaig pensar el mateix: era una oportunitat per a conèixer més a fons la meva ciutat. I ara sóc aquí, de regidora”, explica. A part de ser regidora de Llengua Catalana, també ho és de Serveis a les Persones.

Girona, la “Gàl·lia” de Catalunya?

Fins fa poc, el discurs de “A Girona, rai!” era força comú i defensava la idea que, a les comarques del nord del Principat, el català era la llengua majoritària. Tot i que avui dia encara és així, sí que és cert que hi ha hagut un fort retrocés respecte de la llengua: el castellà, com a tot arreu, ha anat guanyant terreny en tots els àmbits. Riquelme ho expressa així: “Nosaltres érem la Gàl·lia. A Catalunya teníem problemes amb el català i ara, a Girona, hem vist que ens passa el mateix. Per això, des de Junts per Catalunya, teníem clar que volíem fer aquesta regidoria per incidir i aplicar polítiques en aquesta àrea.” El tripartit independentista entre Junts, Guanyem Girona i ERC ho ha fet possible. “Quan ens van oferir l’oportunitat d’entrar a formar part d’aquest govern municipal, vam posar sobre la taula negociadora aquesta regidoria. De seguida hi va haver consens. No hi va haver debat, amb aquesta qüestió”, apunta. Alhora, Riquelme agraeix la implicació de les altres regidories a l’hora de treballar perquè diu que la de llengua és una regidoria transversal que ha d’incidir en molts àmbits diferents. “El primer que vam fer va ser un sondeig en col·laboració amb la resta de regidories. I haig d’agrair-los la implicació, perquè la resposta sempre és ‘sí’. Això també demostra la força d’aquest govern independentista: saps que trucaràs a la porta d’Urbanisme, per exemple, i te l’obriran. A la d’Esports, i t’acolliran amb els braços oberts. Anem tots cap a la mateixa direcció”, explica.

Aquesta és la primera regidoria específica de llengua catalana al Principat, una decisió que Riquelme considera molt important per a donar molta més força a aquesta competència. “Volíem que hi hagués incidència en la llengua catalana, dotar-ho de recursos i força. Per això vam decidir de dedicar-hi una regidoria, que vol dir que hi ha una persona i un equip darrere que cada dia pensa a fer coses per la llengua que, en uns altres àmbits, en canvi, potser quedaria diluït. Hi ha un compromís real.” De fet, la regidoria té un pressupost de 120.000 euros, i 25.000 euros més per a fer un estudi sociolingüístic per a saber quina llengua es parla a la ciutat i quines polítiques cal aplicar. Per tot plegat, volen ser referents per a més municipis del país: “Volem tenir un efecte d’arrossegament. Que pugui haver-hi més ajuntaments que decideixin dedicar una regidoria específica a la llengua catalana.”

Campanyes i accions

Per Riquelme, el desafiament d’encapçalar aquesta regidoria era molt gros: primer, perquè l’àrea no havia existit mai i, per tant, no tenia ningú amb qui emmirallar-se. Segon, perquè era la primera volta que feia de política. Així doncs, va entomar l’envit amb il·lusió, però també amb respecte. “El primer va ser això: demanar la implicació de totes les regidories, que tots els treballadors municipals tinguin aquesta implicació amb la llengua per tal d’evitar fuites i excepcions. S’han de seguir uns criteris de contractació que han de prioritzar la llengua catalana. Que no dic que no es fes, però a vegades hi havia excepcions. Ara no ens pot passar per alt.” És per això que una de les mesures més recents que han aplicat ha estat la unificació dels criteris d’ús del català dels contractes públics. “Calia unificar criteris perquè en algunes àrees es feia més que en unes altres. D’aquesta manera, no hi haurà dubte.” Aquesta mesura implica que, a partir d’ara, en qualsevol contracte d’obres, serveis o subministraments s’exigeix que les empreses parlin en català quan es dirigeixin al consistori o elaborin els rètols i qualsevol publicació relacionada amb l’objecte del contracte en català. “Ara, amb aquesta mesura, hi ha clàusules lingüístiques que s’han de complir. I, el més important: hi ha un règim sancionador per si s’incompleixen”, explica.

Una de les altres campanyes i accions que han impulsat aquests mesos ha estat el Joc de la Mosca, una mena de Joc de l’Oca que es va impulsar les passades Fires de Sant Narcís per promoure la llengua entre la mainada –s’ensenyaven tradicions i llegendes populars gironines, i també vocabulari específic de la ciutat– o els adhesius de WhatsApp que es van fer per felicitar Nadal, amb expressions típicament nadalenques, però amb accent gironí, com ara “Quina fred que carda”. Alhora, també vetllen pel compliment i les obligacions dels drets lingüístics de les empreses, com ara la retolació d’establiments comercials, i van adherir-se a la campanya “21 dies. D’entrada, en català”, impulsada pel Consorci per a la Normalització Lingüística. Una iniciativa per a sensibilitzar els ciutadans sobre la importància de mantenir la llengua catalana en la comunicació diària.

Les aliances, per Riquelme, són clau: “Una de les primeres coses que vaig fer quan vaig ser regidora va ser reunir-me amb totes les entitats: la Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural, el Consorci per a la Normalització Lingüística, etc. L’ajuntament treballa en col·laboració amb entitats en molts àmbits, i amb la llengua no ha de ser diferent. Aquestes plataformes tenen un coneixement històric d’anys i anys de feina, i per nosaltres és molt important d’afegir-nos-hi. Perquè, al final, és cosa de tots: de les entitats, de l’ajuntament, de les administracions i de la ciutadania.” Fruit d’aquesta consciència, la regidoria ha volgut enfortir els lligams amb Catalunya Nord: “Vam anar a Perpinyà a teixir aliances directes amb entitats com la Bressola, que fan una feina espectacular. Nosaltres intentarem d’ajudar-los: a visibilitzar, a establir convenis, a col·laborar en projectes, etc. Vincular-nos com a territori.”

Núria Riquelme, regidora i voluntària per la llengua

Abans d’acabar l’entrevista, ens explica que, com a periodista, sempre ha considerat la llengua com la seva eina de feina i que, per això, sempre li ha agradat cuidar-la i defensar-la. Fa uns quants mesos, el Consorci per a Normalització Lingüística de Girona li va proposar de fer de voluntària per la llengua. Va acceptar i ara fa de parella lingüística de la Maritela, una dona colombiana que fa un any que viu a Girona i que vol aprendre català per apuntar-se a la Universitat de Girona. “És una experiència que recomano moltíssim. La Maritela es troba que, quan quedem per prendre un cafè, a ella directament se li adrecen en castellà només pel seu aspecte. I, això, per una persona que vol aprendre el català, és molt frustrant.”

Ara, falta per veure quines altres accions i polítiques impulsa aquesta regidoria. Encara tenen més de tres anys per a treballar en la conservació i promoció de la llengua en una Girona que, a poc a poc, també es va gentrificant i on com més va més comú és veure cartells i retolacions de comerços en castellà i en anglès.

‘Eufòria’ celebra el Dia de la Dona amb una gala on s’interpretaran només cançons de dones

La segona gala d’Eufòria coincideix amb el Dia Internacional de les Dones. Per això, avui, els concursants només interpretaran cançons fetes per dones, com “Rich girl” de Gwen Stefani, “Vinc d’un poble” de Judith Nederman, “Paraules, paraules” en versió de la Núria Feliu, “No se ve” de la cantant Emilia, o “Padam, padam”, de Kylie Minogue, entre més. Una gala que, a més de reivindicativa, serà plena de sorpreses. Tot plegat anirà acompanyat d’una posada en escena que no deixarà indiferent a ningú, tampoc al jurat, format per Alfred Garcia, Carol Rovira i Albert Sala, que hauran de decidir qui envien a la zona de perill.

Daniel Anglès: “És una llàstima que fer un musical gran en català sigui excepcional”

La setmana passada van expulsar la Tamara i l’Hugo, i avui els concursants hauran d’anar amb compte amb les segones veus, després del toc d’atenció que els van donar Jordi Cubino i Clara Luna al VAR musical durant la primera gala.

Jim: “No recordaré les gales de ‘Eufòria’ com una cosa feliç”

Com es pot votar en la gala d’Eufòria?

Com sempre, el públic tindrà l‘última paraula i haurà de decidir al final del programa quins concursants van a la zona de perill i quins continuen una setmana més. Per facilitar la participació, durant l’emissió es mostrarà un codi QR a la pantalla que enllaçarà a la pàgina de votacions. Durant el temps que les votacions estiguin obertes, els espectadors podran utilitzar el codi QR i votar pel concursant que volen que continuï. A més, en el moment que s’obrin les votacions, es publicarà un piulet i una història d’Instagram als perfils de 3Cat amb l’enllaç per poder votar.

Qui són els concursants actuals d’Eufòria?

Aina Da Silva, vint-i-dos anys, Calella

És una ballarina professional acostumada a la pressió dels escenaris perquè ja ha actuat al Palau Sant Jordi o al WiZink Center de Madrid. Té arrels brasileres i una de les coses que més li agrada és parlar amb les àvies del seu carrer.

Fredrik, vint-i-quatre anys, Llançà

Va néixer fa vint-i-quatre anys a Estocolm, tot i que ha crescut a Llançà. Ha estudiat al Liceu i és un crac dels instruments: en domina set. Té molt clar que el seu objectiu a la vida és actuar a Eurovisió.

Bita, vint-i-dos anys, Barcelona

És actriu i cantant. S’ha format en el món del cant, la interpretació, teatre musical i, fins i tot, sap ballar claqué. I, a més, és afeccionada a pintar ceràmica. Els seus referents són la mare i l’àvia.

Maria, vint-i-sis anys, Barcelona

És actriu de doblatge i locutora. Té vint-i-sis anys i ja fa temps que lluita per fer-se un lloc al món de l’espectacle. Està acostumada a no parar quieta perquè treballa entre Barcelona i La Rioja.

Julien, trenta anys, Perpinyà

En Julien, de trenta anys, és un locutor de ràdio. Tot i reconèixer que és una mica tímid, també confessa que és molt divertit. Li encanten els jocs de taula i tot allò que té a veure amb el món medieval.

Yuk, trenta anys, Vallirana

És monitor d’una escola d’educació especial i combina aquesta feina amb la música i la composició. El jove, de trenta anys, explica que un viatge a l’Equador li va canviar la vida per complet.

Lluís, vint-i-vuit anys, Lleida

És psicòleg i li encanta fer música pels carrers de la seva ciutat: Lleida. Això sí, sempre acompanyat de la seva inseparable guitarra. Ell mateix compon les cançons.

Misty, vint-i-quatre anys, els Pallaresos

És una maquilladora que es defineix com a friqui i, de fet, està orgullosa de ser-ho: és una amant del Japó, de l’anime i del manga. Té experiència en el món de l’espectacle perquè ha cantat en esdeveniments privats.

Valeria, divuit anys, Pallejà

És una autèntica amant del flamenc. Té divuit anys i reconeix que és molt presumida: si hi ha una cosa sagrada per a ella (i, també, intocable) són els seus cabells. Com portarà que cada setmana li facin diferents estilismes a Eufòria?

Com podem dir ‘temazo’ sense sotmetre’ns a l’espanyol?

Dounia, vint-i-nou anys, els Hostalets de Balenyà

És infermera de professió. Té vint-i-nou anys, va néixer a Almeria, tot i que ha crescut al País Basc. És d’ascendència marroquina i fa deu anys que viu a Catalunya. Ho ha deixat tot per dedicar-se a la música, però és una apassionada de l’esport i, sobretot, de la boxa.

Lluna, setze anys, Viladecans

Té setze anys i és la més jove d’aquesta edició, però la seva veu és sorprenent. Ha fet cant i gòspel i dedica part del temps lliure a col·laborar amb una ONG que dóna suport i assistència a infants amb càncer.

Pau Culleré, vint-i-un anys, Balaguer

És un guitarrista autodidacte i compositor de les seves cançons. Ara fa quatre anys que dedica tot el temps lliure a la música. És un jove de vint-i-un anys molt empàtic i que s’emociona amb facilitat.

Rangel, vint-i-vuit anys, Hostalric

És un punxa-discs i compositor de vint-i-vuit anys. Ve directament del Brasil i ha crescut en una família d’artistes, que han despertat la seva passió per la música urbana.

Xavi Noms, vint anys, Mataró

Es considera un videojugador atípic de vint anys perquè, entre més habilitats, ha practicat la gimnàstica artística i toca el piano. Per la seva joventut, encara acumula poca experiència sobre l’escenari tot i el seu gran talent.

Qui són els membres del jurat?

El jurat d’Eufòria també ve carregat de novetats: Alfred Garcia serà el nou membre d’aquesta temporada. Farà costat a Albert Sala, que fins ara era coreògraf i que ja havia estat jurat a Eufòria Dance, i a Carol Rovira, que continua al jurat.

El nom d’Alfred García s’afegeix a les novetats d’Alfons Nieto i Natalia Palomares en l’equip de preparadors que assessorarà els concursants. L’equip el completen Daniel Anglès, Clara Luna i Jordi Cubino, que repeteixen.

Alfred Garcia té cinc discs d’or i cinc de platí i va aconseguir de col·locar setze cançons del seu àlbum autoproduït de debut, 1016 (2018), al top 200 de Spotify i al top 100 d’iTunes el primer dia que va publicar-se.

La manifestació d’estudiants pel 8-M omple el centre de Barcelona

La manifestació convocada pel Sindicat d’Estudiants amb motiu del Dia Internacional de les Dones ha omplert la plaça de la Universitat de Barcelona i s’ha dirigit cap a la plaça de Sant Jaume, on s’ha acabat en un acte amb parlaments. El color lila era general entre els manifestants, que portaven tota mena de pancartes i cartells reclamant igualtat i acabar amb el masclisme, però també el final de la guerra de Gaza. “Fins al cony”, “El meu cos no necessita la teva opinió”, “Vull viure, no sobreviure”, “La teva ment és més curta que la meva faldilla”, eren alguns dels lemes que s’hi podien llegir.

Junts tanca la porta definitivament a entrar en el govern de Jaume Collboni

El portaveu del grup municipal de Junts a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, ha explicat que la formació ha tancat definitivament la porta a entrar en el govern de Jaume Collboni, de manera que els onze regidors es mantindran a l’oposició fins al final del mandat. En una conferència de premsa, ha dit que faran una oposició “rigorosa i exigent” i que això no vol dir que no puguin arribar a acords amb el govern.

Martí ha explicat que les converses entre Junts i els socialistes “fa temps que es van acabar”. I ha afegit: “Han tancat un acord amb ERC i veiem com es barallen cada dia amb els comuns. Aquesta no és la nostra pel·lícula.”

Sobre el seu paper d’ara endavant a l’ajuntament, ha dit que dilluns el cap de llista, Xavier Trias, farà una conferència de premsa en què explicarà el full de ruta de la formació.

A més, ha tornat a criticar el govern de Collboni: “Va fent actes, anuncis, promeses de futur, però continua essent un govern en minoria, feble, incapaç d’impulsar mesures de ciutat.”

Pàgines