Vilaweb.cat

Dinou detinguts en un dispositiu policíac contra el tràfic de drogues al Raval de Barcelona

Els Mossos d’Esquadra, en col·laboració amb la Guàrdia Urbana, van detenir ahir al vespre dinou persones en un dispositiu contra el tràfic de drogues al barri del Raval de Barcelona. A partir de les 19.00, els agents van fer onze entrades en pisos on es venia droga o se’n consumia i van intervenir unes quantes substàncies estupefaents, entre les quals, cocaïna. Es van recuperar set pisos que es van retornar als seus propietaris.

Un home ha mort atropellat al pas a nivell d’Alfafar

Un home de seixanta anys ha mort després de ser atropellat en el pas a nivell d’Alfafar (Horta Sud). És el segon mort d’enguany en aquest punt negre de la xarxa ferroviària valenciana. L’accident ha passat cap a les deu de la nit, quan la víctima ha travessat les vies, tot i que les barreres de seguretat eren baixades. Ha caigut a terra i no s’ha pogut aixecar. L’ha atropellat un tren que feia el recorregut València-Gandia.

Pas a nivell d’Alfafar, les setanta morts que s’haurien pogut evitar

El maig passat, els batlles d’Alfafar i Sedaví es van reunir amb el Ministeri de Transports espanyol i Adif per acordar el soterrament de les vies, una reivindicació històrica dels municipis. El govern espanyol es va comprometre a eliminar el punt negre, on han mort més d’una setantena de persones.

Excaven a Isona una casa de l’alt imperi romà de més de 600 metres quadrats

Un equip d’arqueòlegs excava a l’Hort del Cavaller d’Isona, al Pallars Jussà, una casa de l’alt imperi romà. L’excavació es concentra en una superfície d’uns sis-cents metres quadrats i se n’han retirat les parts enderrocades per poder arribar a nivells inferiors i delimitar les diferents estances i els seus usos. Els treballs se centren al pati central a partir del qual s’articulen les habitacions. L’arqueòleg Xavi Bermúdez ha dit que amb la mica que se n’havia excavat ja s’apreciava que era una casa gran, per la seva extensió, i amb poder adquisitiu, pels materials trobats. Hi ha marbres, parets pintades i vidres de finestres, cosa que vol dir que la casa estava ben aïllada.

Arribar al nivell dels paviments permetrà als arqueòlegs de saber els usos de les estances: magatzem, cuina i menjador. Els materials que es trobaran a l’interior de cada espai donaran informació important de l’ús i la societat que l’habitava. Els murs, d’uns vuitanta centímetres, tenen prou capacitat per sustentar un segon pis, que caldrà confirmar amb la recerca si hi era o no.

L’arqueòloga Cristina Belmonte ha explicat que una característica que fa que Isona sigui diferent de les ciutats romanes de Guissona o Lleida és que la muralla ha permès de veure que va créixer més que no s’esperava. En un moment determinat, la zona dins el mur es fa petita i la ciutat creix per fora. Aquesta muralla es pot convertir en la més gran de Ponent, tant en extensió com en altura, i pot arribar a superar els dos metres.

Ciutat romana Aeso

A Aeso arribaven materials fets amb ceràmica d’Itàlia, Occitània o el nord de l’Àfrica i en sortien matèries primeres, com ara els cereals, la sal i el ferro. Algunes d’aquestes restes de ceràmica han vist la llum en aquesta campanya d’excavació.

A l’Hort del Cavaller no s’hi van construir edificacions a sobre i solament es va tapar la vila romana per fer-hi horts. Aquest fet ha permès de conservar la trama urbana completa i poder entendre i, posteriorment, veure com era una ciutat romana, amb la muralla, la porta d’entrada i el carrer principal, amb les cases a banda i banda.

Aquesta actuació forma part del projecte quadriennal de recerca sobre la ciutat romana d’Aeso 2022-2025. L’excavació té el suport de l’Ajuntament d’Isona i Conca Dellà i de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI).

Les portades: “Via autonomista” i “Vox causa una crisi al Consell i exigeix al PP que es refaci el pacte”

No, senyor Sánchez: el referèndum és, si de cas, la proposta de mínims

Pedro Sánchez va visitar ahir Barcelona. Es va reunir amb el president de la Generalitat, amb qui va arribar a uns quants acords que s’han fet públics, va visitar la seu del PSC i va parlar sobre temes diversos, sempre amb aquesta alegria i inconsciència que tant sol demostrar. L’home viu al dia i es nota en la manera com parla, fent ziga-zagues constants.

En relació amb això, ahir es va referir a la proposta en què coincideixen ERC, CUP i Junts de fer un nou referèndum d’autodeterminació a Catalunya. I va aprofitar l’avinentesa per fer passar una de les seues trampes: “El referèndum és la proposta de màxims de l’independentisme”, va dir. I va afegir de seguida que si l’independentisme està disposat a parlar, tal com demostren, hauria de parlar del “reforç de l’autogovern i de les institucions catalanes”. O siga, de res, d’una cosa etèria i angelical que no té cap significació concreta.

Això és, simplement, mentida. O hauria de ser mentida. Parlar de “proposta de màxims” sempre és una miqueta trampós quan negocies –perquè se suposa que, quan negocies, assumeixes que no aconseguiràs el teu màxim i hauràs de cedir, haureu de cedir tots dos, en alguna cosa, de manera que el màxim es fa impossible. Però, en qualsevol cas, la “proposta de màxims” de l’independentisme no pot ser mai fer un referèndum. Si de cas, ho és la independència, la constitució d’un nou estat, la república, però no un referèndum. Un referèndum pot ser la proposta de mínims, si de cas, que justifique els vots de la investidura. Però de màxims? Mai.

La maniobra de Sánchez, com és obvi, no és banal ni crec que siga improvisada. Dient que el referèndum és la proposta de màxims, els socialistes posen sobre la taula que, si hi ha cap acord negociat, haurà de ser inferior, fins i tot, a la proposta d’un referèndum. O siga, res.

Veurem com reaccionen els partits independentistes a aquest nou envit del dirigent socialista espanyol, ara que ja té els seus vots. Però crec que no haurien de tenir gaires dubtes, si més no teòrics, per a respondre-li.

No haurien de tenir gaires dubtes, espere, a proclamar que l’objectiu és la independència de Catalunya i que, si de cas, ells accepten de fer un nou referèndum únicament si això val perquè la comunitat internacional se senta més còmoda i per a trobar una eixida al cul-de-sac actual –en què nosaltres, en sis anys, no hem pogut fer efectiva la república proclamada ni ells han pogut fer tornar Catalunya a l’autonomia.

Però per a res més que això. Que la independència ja va ser proclamada el 2017 i el referèndum ja es va fer aquell mateix any. I aquella sí que és la nostra “proposta de màxims”, allà on volem arribar.

 

PS1. Avui publiquem una entrevista, crec que molt important, a David Fernàndez. Partint de l’espionatge que s’ha destapat contra ell i la seua família, però anant molt més enllà: “M’he sentit culpable per haver exposat la gent que estimo

PS2. És dijous i, per tant, torna a haver-hi un capítol de La tertúlia proscrita.

PS3. Si teniu dubtes sobre quins regals fer aquestes festes i voleu que siguen en català, en trobareu molts a la Botiga de VilaWeb. A la botiga en línia, i també a la botiga física de Barcelona, que obrirà excepcionalment dissabte de les onze del matí a les dues del migdia.

L’embranzida futbolística del Girona s’encomana a la ciutat

El 19 de juny de l’any passat, el primer equip de futbol de Girona i el de bàsquet van pujar alhora a la primera divisió. A la coincidència improbable de tots dos èxits, se n’hi ha afegit un altre, poc després: contra tot pronòstic, el Girona de futbol encapçala sòlidament la classificació de la lliga espanyola, per davant del Reial Madrid i del Barça. Fa anys que l’esport ha esdevingut la benzina de la promoció de Girona, per causes ben diferents. La publicitat que en féu el ciclista Lance Armstrong, que se n’hi va anar a viure l’any 2001, ha alimentat un model turístic en què la bicicleta té un paper molt especial. El retorn de Marc Gasol i la seva implicació al Bàsquet Girona n’ha estat un segon plat, més recent. I l’adquisició del Girona Club de Futbol per part del Grup City i Pere Guardiola, l’any 2017, l’ha fet créixer fins atènyer l’èxit actual. El lideratge de la lliga de futbol professional espanyola, que, ben entrada la temporada, ja no és accidental, és vist per molts gironins com una oportunitat per a un nou impuls; no tan sols per a la ciutat, sinó per a les comarques de l’entorn.

Els intangibles de l’impacte econòmic

La primera vegada que el Girona de futbol va arribar a primera divisió, l’any 2018, la Cambra de Comerç de la ciutat va elaborar un estudi que deia que aportaria 22,5 milions d’euros a la ciutat. La raó és, sobretot, que, a la màxima categoria, a més dels jugadors locals, les seves famílies i els equips tècnics, els afeccionats dels altres equips també es desplacen més per seguir el partit i s’allotgen a la ciutat que el seu club visita, i que els seguidors locals tenen més incentius per a veure el partit al bar amb els amics. Tot plegat multiplica el consum. En una actualització feta l’any passat, l’estimació era que els ascensos paral·lels del bàsquet i el futbol tindrien un impacte de més de quaranta milions d’euros per a la ciutat. Encara no hi ha cap estudi sobre la primera posició a la lliga, però el president de la cambra, Jaume Fàbrega, diu en declaracions a VilaWeb que tindrà efectes significatius, sobretot si l’equip acaba disputant la Lliga de Campions europea la temporada vinent.

Fàbrega aclareix, d’entrada, que l’impacte del futbol és molt superior a la resta, perquè és l’esport rei. En una reunió de fa pocs dies, l’ambaixador de Corea del Sud els va dir: “No us imagineu la quantitat d’afeccionats al futbol coreans que ara segueixen el Girona.” Diu Fàbrega: “La marca Girona i, per tant, els productes gironins, tenen ara una targeta de presentació que no tindrien d’una altra manera”, gràcies al reconeixement que ofereix la fama futbolística. Per això l’impacte econòmic exacte és tan difícil de mesurar, i sembla que va més enllà i tot que no pas les dades de creixement del consum del lleure en cada jornada. “Hi ha uns intangibles que de vegades són més importants que la transacció econòmica, perquè deriven d’una campanya de màrqueting molt potent que és causada per aquest èxit”, explica Fàbrega. Sobre el model de ciutat, això reconverteix l’esport en una taca que s’escampa. Ara que es debat sobre un nou hospital, diu, la proposta de la Cambra és que s’opti de manera important per l’especialització en salut esportiva, per exemple.

El risc i l’oportunitat de ser moda

A banda del clima d’optimisme anímic i del creixement econòmic, els efectes menys amables del turisme també preocupen uns quants veïns. Fa anys que la proliferació de pisos turístics, sobretot al Barri Vell i al barri del Mercadal, on n’hi ha prop d’un 15%, han tensat el mercat de l’habitatge a la ciutat. L’any passat, el preu del lloguer va créixer més d’un 14%, segons les dades de la Cambra de la Propietat Urbana, i amb una mitjana de 763 euros. Segons Aliou Diallo, portaveu del Sindicat de Llogateres de Girona, cal ser prudents: l’èxit del primer equip de futbol tot sol no implicarà cap canvi de paradigma, “però és un afegit que, si no es gestiona amb cura, i tenint en compte la capacitat que tenen Girona i la seva població de rebre tants estímuls, pot aprofundir les desigualtats estructurals que patim ara”. Les dinàmiques vénen de lluny i accentuar-les o no és la qüestió que ara hi ha en joc.

L’ús turístic de molts habitatges, per exemple, ha crescut sobretot arran del ciclisme, perquè moltes empreses promouen estades esporàdiques, amb l’oferta i organització de rutes. Com que s’allotgen a la ciutat provisionalment, aquesta mena de visitants solen fer servir els pisos turístics; però no són els únics, és clar. Ho explica el periodista Jordi Grau, que ha seguit de prop el fenomen, alimentat en bona part per la marca d’Armstrong. És un moviment que creix de manera exponencial: la recurrència de ciclistes va acabar atraient botigues de material especialitzat, que han proliferat i han acabat seduint grans marques, com ara Trek, que hi ha obert un local ara fa poc. “Això existeix, sí, però no hi ha cap discussió gran i constant sobre la qüestió”, opina Grau. “L’equilibri sembla molt ben controlat. També ha revitalitzat el centre.” Ara, una de les incògnites que suscita la bonança futbolística és si passarà una cosa semblant.

Malgrat els dubtes i la part imprevisible que tenen sempre els resultats esportius, especialment quan són tan sorprenents, Diallo diu que el sindicat està satisfet per la primera mesura que ha aprovat el govern tripartit independentista format per Guanyem, Junts i ERC, que va arribar al poder a l’estiu: un topall del 4% de pisos turístics per a preservar la funció social de l’habitatge i evitar que se’n perdi per a uns altres usos que no siguin residencials. Diallo considera que la mesura servirà per a contenir possibles efectes descontrolats d’aquest èxit esportiu inesperat. És la mateixa resposta que hi dóna el batlle, Lluc Salellas, que creu que la mesura reeixirà. “Estem tranquils”, diu, tot i que l’objectiu del govern municipal és que, més enllà del turisme esportiu, “la ciutat sigui viva els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, que el comerç funcioni, que hi hagi activitat veïnal, social i cultural”.

Jaume Fàbrega també és optimista, però reconeix que cal estar alerta i procurar que tot l’impacte no es concentri en la ciutat, que avui té 103.000 habitants. “No voldríem un efecte Venècia”, diu. “Hi ha mesures per a frenar la gentrificació que ja s’han començat a fer, perquè no pot ser que Girona acabi essent un parc temàtic.” Per això insisteix molt que cal una política coordinada per repartir l’èxit als pobles i viles del voltant. Amb tot, també celebra que tots aquests debats ja siguin al consistori municipal, i demana que ens fixem en la cara de la moneda: “Ara Girona és en un altre imaginari, més enllà de l’estat, i això és un avantatge per a atraure talent. Cada vegada hi ha més gent que considera de venir a treballar a Girona per la qualitat de vida.”

Els efectes per a la resta del país

L’embranzida de la pilota aviat s’estendrà per les contrades de la vora de Girona, en general, però pot tenir efectes sobre la resta del país? No és tan senzill. Salellas refusa les comparacions. Diu que nota que Girona és moda i la gent de tot el país té ganes de fer-hi coses, però aclareix que la situació té molt a veure amb les particularitats de la ciutat. “Som conscients que som una de les capitals del país, que som un govern independentista i que, per tant, tenim una responsabilitat i no l’evitem.” Grau diu que cal desmentir la dicotomia que a Barcelona les coses van malament i a Girona, en canvi, van bé: “D’això potser se’n parla a Barcelona, però aquí no crec que ningú tingui pas aquesta sensació.” I ho rebla: “A Barcelona només els feia gràcia el Girona mentre fos un equip petit, que no amenacés.” Una ironia futbolística, però que reflecteix bé tot un sentiment de prudència respecte dels entusiasmes.

El debat sobre la immigració escora Europa cap a la dreta

The Washington Post · Emily Rauhala, Anthony Faiola i Karla Adam

Heus aquí una predicció fàcil per al 2024: es parlarà molt de la immigració.

Després de la pandèmia, la qüestió de la immigració ha tornat a acaparar els debats aquest 2023, un any en què els dirigents occidentals han hagut d’encarar la pressió de la dreta per adoptar mesures com més va més estrictes.

Aquests darrers dies de l’any, la Unió Europea ha tancat un acord històric per a revisar la seva política migratòria. Alhora, l’estat francès ha aprovat un projecte de llei d’immigració que ha abocat el govern Macron a una crisi interna.

El sentiment antiimmigratori ha catapultat l’extrema dreta cap a la victòria electoral en bastions del liberalisme social, com ara els Països Baixos, i també ha suscitat molta controvèrsia a Alemanya, Itàlia i el Regne Unit. El 2024, la immigració serà una qüestió crucial en les eleccions a Europa i als Estats Units.

“En un any de grans eleccions –als Estats Units, la UE i el Regne Unit–, la immigració es preveu un tema important”, explica Catherine Barnard, professora de la Universitat de Cambridge especialitzada en política europea.

Tot i que Europa es va afanyar a acollir milions de refugiats procedents d’Ucraïna –majoritàriament blancs i cristians– després de la invasió russa del 2022, els països europeus semblen ara centrats a mantenir lluny una altra mena d’immigrants.

Un nou rumb per a la UE

Els països europeus fa anys que lluiten per trobar polítiques migratòries comunes, però l’arribada creixent d’immigrants aquest darrer any ha atiat la polarització sobre aquesta qüestió i ha fet que adquirís més importància.

En comparació amb el mateix període de l’any passat, al continent el nombre d’immigrats irregulars ha crescut d’un 17% del gener al novembre. N’han arribat més de 355.000, la xifra més alta d’ençà del 2016, quan n’hi hagué una afluència històrica a causa de l’arribada dels refugiats que fugien de la guerra civil siriana.

La dreta i l’extrema dreta treuen com més va més rèdit de la situació i la pressió perquè el bloc trobi un enfocament comú sobre política migratòria no ha fet sinó augmentar.

L’acord, que encara ha de ser ratificat formalment, pretén de repartir els costs associats a les arribades més equitativament entre els estats membres, a més de frenar-ne de noves i facilitar la deportació d’immigrants.

Els alts funcionaris europeus han lloat l’acord com una victòria per a Europa i per a aquells que volen, desesperadament –i sovint perillosament–, arribar a les costes del continent.

“L’acord significa que seran els europeus i no pas els traficants els qui decidiran qui ve a la UE i qui pot romandre-hi. Significa protegir aquells qui ho necessiten”, declarà Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea.

Però els grups de drets humans han condemnat les noves mesures, perquè creuen que soscaven la protecció per als sol·licitants d’asil i que fan créixer el risc per als nouvinguts.

“Aquest acord farà retrocedir decennis la legislació europea en matèria d’asil –va dir Amnistia Internacional en un comunicat–. El resultat probable és un augment del sofriment en cada pas del viatge d’una persona per a sol·licitar asil a la UE.”

Els partits centristes, empesos cap a la dreta

En molts països, entre els quals l’estat francès i Alemanya, el debat migratori va empenyent cap a la dreta els partits centristes, que volen temperar la preocupació sobre la immigració.

Aquesta setmana, per exemple, el parlament francès va aprovar un projecte de llei que imposa normes estrictes als immigrants, com ara dificultar-los l’obtenció de prestacions, o bé que els seus fills adquireixin la ciutadania francesa.

Per guanyar-se el suport de la dreta francesa, el partit centrista de Macron ha acceptat mesures més dures. Marine Le Pen, cap del partit ultradretà Rassemblement National, va celebrar el projecte de llei com una “victòria ideològica” per a la seva formació.

La immigració també domina l’agenda política a Alemanya, on les sol·licituds d’asil han augmentat considerablement i els governs locals senten la pressió d’atendre un gran nombre de nouvinguts.

El canceller alemany, Olaf Scholz, que ha promès d’adoptar una línia més dura sobre la política migratòria, s’encara a la pressió creixent de la dreta. El suport a la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD) ha crescut substancialment aquests darrers mesos, i es preveu que obtindrà bons resultats a les eleccions regionals del 2024.

Deslocalitzar el problema

Fins i tot els dirigents més conservadors del continent tenen dubtes sobre com abordar el problema.

Al Regne Unit és probable que la immigració continuï en el primer pla polític, atès que el país s’encamina cap a un any d’eleccions. Seguint el rastre d’uns altres líders conservadors, el primer ministre Rishi Sunak espera galvanitzar la seva base tot adoptant una línia dura sobre la immigració.

L’any 2016, molts britànics partidaris del Brexit van votar a favor d’abandonar la UE perquè el seu país pogués “recuperar el control” de les fronteres. Però la immigració al Regne Unit ha atès nivells inaudits, cosa que ha causat la indignació dels conservadors.

L’any passat, durant la campanya electoral, la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, va prometre de resoldre la crisi migratòria amb un blocatge naval del nord d’Àfrica, si calia. Com a primera ministra, tanmateix, el problema li ha resultat molt més difícil de resoldre.

Meloni ha forjat una aliança amb el britànic Sunak. En una reunió el cap de setmana passat, ambdós van anunciar un esforç comú per a finançar les repatriacions d’immigrants a Tunísia, que és un país d’origen i també de trànsit dels immigrants que s’adrecen cap a Europa amb barcasses.

Ambdós països han mirat de resoldre els seus desafiaments migratoris tot deslocalitzant el problema –literalment. Itàlia va arribar a un acord amb Albània perquè acollís 36.000 immigrants l’any, i la Gran Bretanya havia planejat de deportar sol·licitants d’asil a Ruanda fins que el Tribunal Suprem del Regne Unit ho impedí. El govern de Sunak vol reprendre el pla.

Meloni també ha encapçalat els intents d’arribar a un acord amb el president de Tunísia, Kaïs Saïed, per a augmentar les patrulles marítimes i impedir les rutes de les barcasses.

Els acords, tanmateix, no han estat exempts d’entrebancs. Saïed ha demostrat ser un soci voluble i aquest mes ha retornat 60 milions d’euros provinents de fons de la UE, que considera massa escassos. A més, l’acord de Meloni amb Albània ha estat blocat pel Tribunal Constitucional d’Itàlia.

“Per a Meloni, la immigració ha estat un fracàs absolut”, explica Nathalie Tocci, directora de l’Institut d’Afers Internacionals, amb seu a Roma.

“L’acord amb Albània és poc més que un truc de relacions públiques, encara que acabi tirant endavant”, diu.

No és un bosc: conte de Nadal

És una casa enmig del bosc.
No és un bosc. En diuen bosc només els de ciutat.
Tu ets de ciutat. El teu poble té xarxa d’autobusos, ets de ciutat.
Això no és un bosc. És una colla de pins i un caminet. Però la casa és maca.
Sí, té un munt de racons plens de detalls.
Jo als racons de les cases no hi faig res.
Relaxa’t. Mira. Olor de llenya que crema. Terra irregular. Tot el que pot ser de fusta és de fusta. Espelmes i mistos als prestatges de totes les habitacions. Aixetes rústiques als lavabos. La pica de la cuina rodona i de marbre. En lloc d’armaris, prestatges amb cortinetes d’estampat nadalenc.
Tinc por d’obrir la portella de sota l’escala i que en surti un gnom.
Ja hi tornes. Si no és un bosc, tampoc hi ha gnoms.
No, però s’hi podria rodar una pel·li de gnoms.
Gnom, costa de dir, algú en pronuncia mai la ge? Gnom.
Bé diem cognom.
Ja, però gnom…, tu no dius nom?
És una casa enmig del bosc, una casa decorada per un interiorista que ha vist massa cinema nord-americà. No hi ha ni un sol racó net, neutre, blanc, buit, no ho sé, el racó per als que necessiten oblidar, com a mínim quan fan un riu, que és Nadal.
Però és que ja no és Nadal. Hem vingut a celebrar Cap d’Any.
A sobre.
Deixa’m trucar un moment.

És una casa enmig del bosc, em sents? És clar, al bosc hi ha poca cobertura. I ara? Ara! Que et deia que som al bosc. No sé a quin, no. Però t’encantaria, veeeerd, sileeeeenci, uau. Després t’envio una foto. Aquí desconnectarem. Em sents? Espera, espera. Ara? Et deia que desconnectarem. És tot preciós. Com de postal. No, en un hostal no, en una casa, una caaaasaaaa. Al bosc. Sí, fosc, també, és fosc, però que et dic que som al bosc… S’ha tallat, coi de bosc. 

Bosc? Això no és cap bosc. Aquests pins els vaig plantar jo quan vam comprar la casa. Que no era una casa, eren quatre parets mestres i un sostre esventrat. Tot és nou, a la casa. Ho estreneu tot vosaltres.
Les aixetes són moníssimes. La pica, les cortinetes… Quin bon gust.
Crec que són d’Alemanya. La pica no me’n recordo. No és vella, no. Les cortinetes, hahaha, sí, d’Ikea.
La llar de foc és de debò?
La llar de foc l’estreneu vosaltres. Sembla vella, oi? La vam embrutar amb cendres de casa nostra, hahaha.
Aquest tio de què va?
A mi m’encanta. Li has vist les mans? De fer feina. I va en cos de camisa, amb el fred que fa. 

Home, ja heu arribat? Ja era hora! Ara ens ensenyen la casa.
Que boniiiic! Holaaaaa!
Tu creus que nevarà? Imagina’t això nevat.
Hòstia, si neva no podrem tornar.
No nevarà. Aquí no neva. Heu d’anar més amunt. Si veníeu buscant una postal nevada, us heu equivocat.
Tampoc cal dir-ho així, recoi.
A mi m’encanta que gasti aquesta mala llet. Tu creus que s’enfadarà si li faig una foto?
Ara us recito les instruccions de la casa i us deixo sols. Hi ha un telèfon per a emergències penjat a la nevera. Però només per a emergències de debò, que nosaltres també volem acabar l’any tranquils.

Tu creus que sentirem cap campanar des d’aquí? No veig cap tele. I si no hi ha cobertura… És que porta mala sort, si no ho fas, eh, allò del raïm. Que, per cert, qui l’havia de portar?
Hòstia.
Què?
L’he comprat, t’ho juro. Si el que em fa ràbia és que tota la setmana que penso en el vostre raïm, perquè sé que no confieu en mi, i us volia deixar amb un pam de nas. I l’he comprat. Però me l’he deixat a la nevera de casa.
Jo també n’he comprat, per si de cas. És que si no porta mala sort, i jo aquest any que ve vull que vagi molt bé.
Aviam, ara no t’ofenguis.
Calla.
O sigui, et deixes l’únic que havies de portar, una altra ho porta per tu i t’estalvia una esbroncada del grup i encara tens les penques d’enfadar-te. Au, vés al bosc a plorar.
No és cap bosc, són quatre pins que ha plantat aquest senyor. 

Doncs si no teniu més preguntes, toco el dos. Demà quan marxeu, deixeu les claus a l’olleta de fang que hi ha a la taula d’aquí fora. Nosaltres ja passarem demà passat a recollir i endreçar.
Que confiats, no? I si ve algú?
No vindrà ningú, dona. Aquí tots es coneixen. Oi que tots us coneixeu?
No. És que tenim càmeres. Seguretat.
Com? A dins de casa?
No, no, només a fora. Allà.
Ah sí.
Què fots, no saludis.

Ei, feia anys que dèiem de passar un Cap d’Any junts, eh. Per fi!
Sí! I hi som tots! Un èxit.
A mi el que em ratlla és que la cuina sigui de butà.
Per què? És rústic.
No diguis més rústic, fes el favor.
No puc dir bosc, no puc dir rústic, com estem. Vaig a buscar la maleta i el raïm.
Això. 

Jo duc el maleter ple de vi. Algú m’ajuda?
Vinc. Ja que sóc un negat amb el raïm, em passo al vi.
Va, deixa-ho, ja està resolt. És un clàssic, ja, que et deixis coses, tio.
I tu què? Ja has dut prou ampolles per suportar aquesta nit?
I tant, era l’única motivació per venir.
Gràcies, home.
Ja m’entens.
Sí.

La gràcia que em fot anar a la quinta punyeta per cuinar amb uns fogons que no sé com van.
I si fem el peix a la llar de foc?
Fotrà pudor.
Tia, que són gambes, llagostins, closca… no sardines.
I això es pot fer al foc, així tal qual?
És clar, com et penses que es cuinava abans? Al foc, directe.
Que rústic.
Una cosa, estic comptant el raïm i em penso que he fet curt.
No fotis.
No ho entenc. Sis per dotze… Hòstia, setanta-dos.
Nena, però què has comprat? Que rància. I ara què.
Allò d’allà és un bosc. És temps de nabius?
No és un bosc. I ni idea de quan surten els nabius.
Surten, diu.
Deixa’m. Aviam, compta, compta quants n’hi ha. 

Ei, us ajudo amb el vi?
Doncs sí. On eres?
He fet un tomb pel bosc.
Quin bosc, tio. Prou, eh? Són quatre pins.
Perdoni, senyor llenyataire.
Aquell tio ha dit que…
Aquell tio ara se’n fot de nosaltres amb la parenta.
Segur.
Que malparit, cortinetes de l’Ikea, diu.
I la teva dona preguntant per la neu.
Hòstia, tot vins catalans, molt bé, no?
Per no sentir-te.

Seixanta-nou. No m’ho puc creure. Ens en falten tres. Tres.
Em pixaré.
No riguis.
Allò dels nabius…?
Calla, vols? No és cap bosc.
Què fem?
Ja t’ho diré jo, què fem. Porta les bossetes del raïm.
Té. He dut un retolador platejat per decorar-les.
Decorar-les? El nom, hi fotrem.
El nom?
No em segueixes?
No.
Jo sí.
Fes tres bossetes de dotze i tres d’onze, i a les d’onze hi escrius els noms d’ells.
Vols dir?
I tant. A les dotze ja aniran fatal, no comptaran res.
Però tindran mala sort.
El meu segur.
Ja t’has decidit?
Sí. M’espero, pels nens. Però ja et dic jo que Sant Valentí el celebro amb la Núria.
Que fort.
Quan ho sàpiga…
M’és igual. No puc més. És que ni raïm, tia, és un negat. Quan era jove, em feia gràcia, era com un Woody Allen catalanet. Ara em té fartíssima.
I amb la Núria…?
Què vols saber?
No, res.
Estem molt bé, però cadascú a casa seva.
Pels nens.
I per mi, que vull estar sola.
Coi, jo sola també hi voldria estar.
Tu? Va!
Què!
Si esteu tot el dia enganxats…
Sí, feu fàstic, eh. Bé, enveja, no sé.
No volia venir, l’he arrossegat. Sort del vi.
El meu ja ha sortit a córrer.
Li ha agafat fort, no?
Fotia gràcia, fent voltetes pels pins.
El boooosc.

Escolta, aquestes vambes… són les de córrer, no? Has anat a córrer només arribar?
Què passa!
Estàs malalt.
Hòstia, és que endraparem molt.
Jo també vull córrer, però no sé d’on treure el temps.
Només et faltaria córrer, a tu.
Què vols dir.
Coi, encara et perdries.
Tan negat em veieu?
Feia broma.
No, de debò, soc un zero a l’esquerra o què?
No, home, no.
És que la meva dona… fot temps que no troba res bé.
Ui.
Ui què?
Escolta, estàs fent escalfaments mentre carregues el vi?
Calla. Ui què, digues.
Ui, ui. No sé.
Escolta, estigues quiet, punyeta. Em fas ballar els ulls.
Aneu bevent i no us cuideu, no.
Tio, fem el que fem, la palmarem abans, és estadística.
Vosaltres dos sí, jo no. Algú ha de ser l’excepció.
En això tens raó, tu sempre amb la flor al cul.
Jo l’any que ve vull tenir sort. Però ja l’he cagada amb el raïm.
No et mortifiquis. Vine cap aquí. Va, i tu també. Eeeeeh! Veuràs quin pet. 2024!!! Que venim!!!
Com fotrem les campanades?
Mira, si cal toco el clàxon. No tenim veïns!
No és mala idea.
On deixem els vins, nenes!

Aquí mateix. La cuina és gran.
Oh, ja heu comptat els grans de raïm?
Sí.
Amb noms i tot. Quin detall, eh.
Sí, i bossetes tancades perquè ningú faci trampes, eh.
Sort de vosaltres, que penseu en tot.
Va, tira, no m’ensabonis. Pareu taula.
Jo obro un vi ja, eh?
I tu busca cadires, que en falten.
On vas amb les gambes? Si són crues.
Les farem al foc.
Que rústic, no, reina?
Beu i calla, rei.
Va, no comenceu, que feu angúnia. I tu treu-te aquestes vambes, va.
On te les has comprades? Vida, mira, per rebaixes me’n compraré unes així.
Tu? Per què?
Per córrer.
Tu? Per què?
Per cuidar-me.
Ah. Sí, cuida’t, cuida’t.
Què vols dir?
No, que sí, que t’anirà bé.
Brindem! Brindem!
Saluuuut!
I sooort!

Reservar taula a la Fonda Espanya a nom de Domènech i Montaner

Finalment, una bona notícia. Sí, és pràcticament un tòpic exclamar-se de l’allau de noves infaustes, però, pel que fa al patrimoni, no fem sinó patir. Per més proteccions que s’atorguin, desapareixen establiments històrics, van a terra edificis singulars i tanquen espais de memòria. Per això volia començar celebrant la flamant reobertura de l’Hivernacle del parc de la Ciutadella, degudament restaurat i que encara no he pogut visitar. Aprofitaré les vacances de Nadal per anar-hi i estic segur que més d’un lector també ho farà. Paga la pena, perquè és un dels principals vestigis de l’Exposició Universal del 1888 i del projecte científic i naturalista que s’arrodonia amb el Museu Martorell de Ciències Naturals, el primer de la ciutat, i l’Umbracle. L’Hivernacle, obra de Josep Amargós i Samaranch, és avui un recordatori de les ambicions un xic arrogants de domini de la natura i del món dels nostres avantpassats vuitcentistes. Amb l’elegància funcional del XIX, és un cosí petit i llunyà del Jardin des Plantes de París i del Crystal Palace de Londres, alçat per a la primera de les grans fires de mostres mundials, l’any 1851.

Tot plegat no ha impedit que estigués tancat i sotmès a les inclemències dels vandàlics, esllanguint-se, durant setze anys. La reobertura ha estat presentada com la primera passa per a allò que se’n diu, ampul·losament, la Ciutadella del Coneixement, i que ha de convertir el recinte en un centre de connexions científic, de recerca i investigació, referent a Europa. Per anar endavant, cal tornar a les arrels d’aquell gran esdeveniment que aspirava a convertir el cap i casal en una metròpoli europea. No deixa de ser curiós que l’estocada final en la decadència dels vells edificis del parc fos el trasllat de les col·leccions dels museus de ciències naturals i de zoologia a l’edifici del Fòrum, construït amb motiu del darrer gran happening immobiliari-ciutadà. He de reconèixer que em costava de connectar amb les col·leccions minerals del Martorell, però, en canvi, recordo amb fascinació infantil la visita al Museu de Zoologia, al Castell dels Tres Dragons. Vivia llavors amb una autèntica fal·lera pels animals i, encara que dissecats –o engabiats al zoològic, a quatre passes–, poder-los veure de prop em fascinava. Anys més tard, vaig saber que aquell edifici tan curiós havia estat concebut no pas com a sala d’exposició sinó com a restaurant.


L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (1849-1923). Domènech, l’arquitecte dels hotels i restaurants

Un restaurant alçat per un arquitecte que deu anys abans d’aquella obra que l’havia de situar com a primer arquitecte modernista i que havia de convertir en un resum del seu programa artístic, a més d’un mitificat taller d’arts i oficis, havia escrit a la Renaixença un article programàtic titulat: “En busca d’una arquitectura nacional”, en què començava reconeixent: “La paraula final de tota conversació sobre arquitectura, la qüestió capital de crítica ve a girar sens voler a l’entorn d’una idea, la d’una arquitectura nacional moderna.” És Lluís Domènech i Montaner, nascut el 30 de desembre de 1849 a Barcelona i mort a la mateixa ciutat el 27 de desembre de 1923, ara farà cent anys. Malgrat que va construir edificis tan emblemàtics com el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau, ambdós Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO; la Casa Lleó Morera, l’Institut Pere Mata de Reus i la Casa Navàs a la mateixa capital del Baix Camp; un fet que singularitza l’obra d’aquest patrici de la Renaixença és la seva especialització en la construcció, reforma o decoració d’hotels i restaurants.

Tot havia començat, com dèiem, amb l’Exposició Universal, quan no tan sols es va ocupar del cafè-restaurant d’estètica medievalitzant i decoració en ceràmica i ferro, que li va valer el nom popular pres d’una comèdia de Pitarra molt de moda als teatres barcelonins, sinó que també s’encarregà de l’establiment que havia d’acollir els expositors i visitants: l’Hotel Internacional del passeig de Colom. Aixecat en un temps rècord, superant tota mena d’entrebancs tècnics i desmuntat tot just acabat el certamen. De la cuina de l’hotel, d’un miler d’habitacions, dirigit pels empresaris francesos Guillier i Michelin, se’n va fer càrrec monsieur Bourgerois, un xef que va venir directament de Montecarlo, amb la seva vaixella i el seu personal. De l’excel·lència del xef –també es parla del treball del marmitó monsieur Laffitte– i el seu personal en dóna notícia Nèstor Luján, quan assegura que l’organització de la cuina era tan perfecta que es podien coure quatre-cents bistecs alhora. Del Castell dels Tres Dragons, se n’ocuparen els responsables del restaurant Martin, de la Rambla, que van servir els banquets oficials de l’esdeveniment. Una vegada clos, el consistori va decidir de convertir-lo en museu d’història. Tampoc no manté el seu ús el Grand Hotel de Palma, avui seu de la Caixa, i no resta pràcticament res del Balneari Roqueta, de Tona, que dirigí el seu fill Fèlix. Algú pot afegir que l’Hotel Casa Fuster és obra seva, però cal recordar que l’actual hotel va ser construït com a domicili de Marià Fuster i Consol Fabra i Puig, filla del marquès d’Alella.

La història d’un gran hotel

Ara, si volem seure a taula amb Domènech i Montaner, hem de traslladar-nos al carrer de Sant Pau núm. 9-11, a tocar, paret amb paret, del Gran Teatre del Liceu. La història de l’actual Hotel Espanya, més conegut per Fonda, arrenca amb la desamortització de Mendizábal, quan els antics convents que s’arrengleraven a la Rambla van ser exclaustrats. Al solar del convent de la Bona Nova dels Trinitaris Descalços, incendiat el juliol del 1835, s’hi alçà el nou coliseu líric. Al costat, s’hi van instal·lar uns banys públics, una classe de servei públic habitual en aquells temps. El 30 desembre de 1858, quan Domènech tenia nou anys, es va anunciar l’obertura en aquella mateixa adreça de la nova Fonda d’Espanya, projectada per l’arquitecte Josep Buxareu i Gallart. Josep Colomer n’era el propietari i Pelegrí Riu l’administrador. Emparentats entre ells, van acabar heretant-ne la propietat l’esposa i el cunyat d’aquest darrer, Margarida i Miquel Salvadó Llorens, ceretans com el seu besoncle. Aquest darrer, propietari de la colònia Salvadó de Puigcerdà i estretament vinculat al catalanisme polític i cultural –era el cunyat de Narcís Oller–, en va acabar obtenint la propietat total per culpa d’un fet traumàtic que sacsejà la ciutat. El 7 de novembre de 1893, enmig de la representació de Guillem Tell de Gioachino Rossini, Santiago Salvador va llançar una bomba Orsini a la platea del Liceu. L’hotel veí va acollir morts i ferits del teatre, abans de ser traslladats a l’Hospital de la Santa Creu. Entre les víctimes, l’únic fill de Pelegrí Riu i Margarida Salvadó, Sebastià.

Esdevingut l’únic propietari, Miquel Salvadó va encarregar a Domènech la decoració d’un establiment que amb els anys havia esdevingut un dels més reputats de la ciutat. Amb l’arquitecte coincidia políticament –Domènech havia presidit l’assemblea de la Unió Catalanista en què es van redactar les Bases de Manresa, a la qual havien assistit els cunyats Salvadó i Oller–, però també artísticament. A més, volia comptar amb els millors artistes per a donar un nou impuls a l’establiment, modernitzar-lo i dotar-lo de tots els luxes i conforts dels millors restaurants europeus, convertint-lo també en un emblema del modernisme que senyorejava de feia anys la ciutat. A partir del 1898, Domènech va acomplir un projecte de reforma integral de l’edifici i de decoració dels espais, pels quals va comptar amb el bo i millor dels artistes del moment. A l’hora de dissenyar la decoració, premiada amb un diploma oficial de l’ajuntament que encara avui es pot admirar a la recepció, va tenir en compte el nom de l’edifici, i hi va deixar patent la seva idea d’estat. Així es pot veure a la xemeneia d’alabastre de l’escultor Eusebi Arnau, cisellat per Alfons Jujol, amb representacions del caliu familiar i de la llar i un escut, no pas borbònic sinó austriacista, amb la tradicional àguila bicèfala. Al menjador del restaurant i en més espais, els escuts heràldics dels vells regnes i senyorius hispànics també evoquen la mateixa idea de monarquia composta. També és més que evident l’ús públic de la llengua catalana al pati, en què dues dones d’estil Alfons Mucha desitgen “bon dia” i “bona nit” als hostes; o a la benvinguda al visitant tot just travessada la porta, anant cap a l’antiga recepció.


L’anomenat Pati del Bon Dia de l’hotel. La fascinació japonesa de les sirenes

Però la sala que encara avui enlluerna qualsevol visitant com ho devia fer la primera vegada que es va obrir al públic és l’anomenat menjador d’hostes o Sala de les Sirenes, per la representació d’aquestes criatures marines seductores que omplen la paret del fons de la sala, i que són atribuïdes al pintor Ramon Casas. Així ho expressava la revista la Il·lustració Catalana, quan elogiava les parets “hermosament esgrafiades amb figures de nereides i gran quantitat de peixos i caragolines dins de transparències d’aigua per cèlebre pintor Casas”. Siguin de Casas o no, el fet cert és que denoten la fascinació que el modernisme va tenir pel Japó. Només cal veure les onades, que semblen pintades per Hokusai. Domènech i Muntaner i Ramon Casas devien ser uns otakus pioners. Després d’extasiar-me a la sala, accedeixo a la cuina on em trobo els caps de cuina, Edu Rodas i Rubén Maldonado, que feinegen amb gambes i calamars com els que es poden veure a les parets de la sala. Em confessen que encara avui queden meravellats per la bellesa d’aquell espai. Potser per això, fent un cop d’ull a les dues propostes de menú, avalades pel director gastronòmic, el multiestrellat Martín Berasategui, hi trobo una notable presència marina: calamar, sardina, mol·luscs, verat, ostres, caviar o lluç.

La Fonda Espanya ha viscut darrerament alguns canvis. El cap de cuina anterior, Germán Espinosa, va deixar-los per emprendre el seu propi projecte, Mae, on hi havia hagut l’històric Freixa. També hi ha hagut canvis a la propietat. El grup Condes, que n’havia portat la gestió fins aquest estiu, l’ha cedida a OD Group, que es proposa de fer algunes intervencions vint anys després de la gran reforma que va fer tornar a lluir el vell hotel del carrer de Sant Pau, en franca decadència de feia dècades, com retrata la novel·la Entre Sant Peters i Sant Pau, d’Antoni Munné-Jordà. L’essència no canviarà, simplement es tractarà, com deia la publicitat del llavors Grand Hotel d’Espagne, de dotar-lo de “tout le confort moderne”, perquè Lluís Domènech i Montaner s’hi sentís ben acollit. Per si de cas, una altra vegada provarem de reservar taula a nom seu.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Els atacs a la mar Roja amplifiquen la crisi de Gaza

Els rebels hutis del Iemen ataquen els vaixells que intenten d’entrar a la mar Roja per mostrar la seva solidaritat amb els palestins de Gaza. Però qui són els hutis? Què tenen a veure amb els palestins? I com complica l’economia mundial aquest blocatge que tanca el pas al canal de Suez.

Ho explica en aquesta Pissarreta el director de VilaWeb, Vicent Partal.

 

Llista nadalenca de coses a destruir

Els efectes corrosius del govern més godzillesc de la Generalitat restaurada no s’aturen, i res no sembla quedar al marge d’aquesta combinació letal d’ideologia funambulesca i incompetència professional. Els runams s’amunteguen arreu del país: la sanitat, l’escola, la llengua –fins i tot La marató d’aquell canal que ja no es diu TV3. Davant de tanta estultícia, hi ha la temptació de caure en el discurs de la bona voluntat, la protecció i les cures, però de fet els catalans havíem estat un poble agosarat que no tenia por de cremar-ho tot, i fins i tot d’omplir el terra de papers. És l’esperit que recull la lletra d’aquella cançó tradicional: “Llum, foc, destrucció / els enemics de sempre hem de vèncer / lluitant fins a la fi.”

Per tot això, i com ja vaig fer l’any passat, us proposo una petita llista de cinc elements de la societat catalana que caldria bandejar. Hi podem pensar mentre consumim les habituals neules i torrons (o el panettone, si algú ho prefereix) i així acumulem la fúria necessària per a l’any que ve. Aviso que he deixat de banda el govern de la Generalitat, perquè em sembla que aviat li podrem cantar les absoltes i ara es tracta només d’evitar que provoqui més desgràcies.

He de començar una altra vegada per l’empresa més odiada per les últimes sis o set generacions de catalans, és a dir, la Renfe. Una creació perfecta dels castellans que no té per objectiu donar cap servei ferroviari, sinó maltractar sense remordiments els nostres conciutadans. Ara diuen que el govern espanyol han promès el traspàs d’algunes línies de Rodalies, tot i que crec que als polítics nostrats només els interessa l’empresa mixta que crearan, i que pot ser un bon cementiri d’elefants per als càrrecs d’Esquerra que mai no han treballat al sector privat. Això sí, en cas que ens cedeixin alguna instal·lació proposo enderrocar-la i cobrir-la de sal, ni que sigui com a exorcisme comunitari. Delenda est Renfe, que diria el gran Cató.

El segon lloc és per a aquesta esquerra que sempre culpa els catalans de les desgràcies mundials, que proclama tothora que som uns burgesos descendents d’esclavistes, i que llavors són més imperialistes espanyols que Millán-Astray –malgrat que més d’un vingui d’Itàlia o de l’Argentina. Els reconeixereu fàcilment per la seva obsessió malaltissa per assignar ideologies i pecats segons el cognom (això a l’Alemanya dels trenta estava molt de moda), per bramar quan algú critica Ada Colau, per creure’s que la seva bombolla minúscula –gent com ells donant-se la raó– representa el país, i sobretot per ser capaços d’esclafar qui sigui per aconseguir un càrrec públic. Com hem deixat tots plegats que aquesta casta de paràsits ben col·locats es reprodueixi sense aturador a les nostres facultats de ciències socials? Cal aturar-los sense miraments.

El tercer lloc el dedico, i aquí canvio de qüestió, al soroll constant i innecessari a les ciutats. A banda dels cotxes omnipotents i omnipresents, és impossible d’asseure’s en un banc i no sentir una serra radial, un trepant, una perforadora. Tan malament fem les obres públiques i privades que cal obrir carrers, i tapar carrers, i refer allò que havíem tirat a terra, i tirar a terra allò que havíem refet? És per manca de planificació? Per crear quatre llocs de feina mal pagats? Quin abocador de diners i de tranquil·litat urbana. I no em feu parlar d’aquest invent del diable que és el bufador de fulles.

Lligat amb això, i en quarta posició, l’escampall de línies elèctriques que tenim per tot el país. No us hi heu fixat mai? Si un dia volteu per França o per Alemanya observeu bé l’entorn i hi notareu la diferència. Ara mateix a Catalunya no és possible plantar-se davant d’un monument, una muntanya o un casalot sense que entremig hi trobem un laberint de línies de baixa, alta i molt alta tensió. La carta blanca que tenen les companyies elèctriques per a empastifar el nostre paisatge és criminal.

I per tancar la llista de coses a destruir, afegim-hi, només faltaria, Espanya.

Bon Nadal a tothom.

Vox exigeix de tornar al govern si el PP vol aprovar el pressupost del Consell de Menorca

La consellera de Vox, Maite de Medrano, ha dit que tombarà el pressupost del Consell de Menorca. En aquest sentit, ha exigit d’asseure’s amb el president Adolfo Vilafranca perquè accepti el retorn de l’extrema dreta al govern. “Aquest pressupost encara destil·la coses de l’esquerra”, ha declarat la consellera. Ni el PSIB, ni Més per Menorca no han mostrat voluntat d’ajudar a tirar endavant els comptes —162,5 milions d’euros— i no han retirat les esmenes a la totalitat.

Nova crisi PP-Vox: destituïda la consellera d’Habitatge de Vox a Menorca

Arran de la decisió de Medrano, l’executiu haurà de prorrogar el pressupost del tripartit de l’esquerra. La crisi entre el PP i Vox va esclatar a mitjan novembre, quan Vilafranca va decidir de governar en minoria i expulsar a l’única consellera de Vox. El motiu de la ruptura foren les crítiques de Medrano, aleshores consellera d’Habitatge, Ocupació i Agenda Urbana, a la imposició per part del PP de Jaume Fedelich, com a director del seu departament.

[VÍDEO] Junts es nega a parlar espanyol al congrés i ERC opta per traduir-se: “Si em voleu expulsar, expulseu-me”

Josep Maria Cervera, diputat de Junts, s’ha negat a parlar en espanyol durant la seva intervenció en la Comissió de Justícia del congrés espanyol arran de la protesta del PP i de Vox per l’absència de traducció simultània, i Pilar Vallugera, diputada d’ERC, ha optat per autotraduir-se en un primer moment i ha acabat passant-se a l’espanyol. “Si em voleu expulsar, expulseu-me”, ha etzibat la republicana a la presidència de la comissió.

Abans de la sessió, la portaveu del PP, María Jesús Moro, ha advertit que algun dels grups intervindria en català. “No ens preocupa el català en absolut, el que ens preocupa és que quan es va reformar el reglament de la cambra ja vam dir que calia facilitar els instruments adequats”, ha justificat. El president de la comissió, Francisco Lucas, ha explicat aleshores la decisió presa per la presidència: facilitar als grups el text de la intervenció en espanyol, que serà el que constarà en el diari de sessions.

En resposta al PP i Vox, la diputada d’ERC ha explicat que el grup originalment tenia la intenció d’intervenir en espanyol fins que no es dugués a terme l’aplicació dels mitjans tècnics de traducció. “Però vist com ha reaccionat a l’oposició amb aquella capacitat que tenen de fer-ho tot fàcil, la farem en català. A partir d’aquí, jo ho lamento, però si em volen expulsar, m’expulsen”, ha etzibat. I ha afegit: “Hi ha una cosa que està clara: no ens entendrem si no ho volem, i és evident que no ho volen. A partir d’aquí, els comunico que faré la meva intervenció en català.”

Tot i aquest advertiment, Vallugera ha intervingut en un primer moment a cavall entre el català i l’espanyol –formulant frases en català i traduint-les a l’espanyol tot seguit– i finalment ha acabat parlant en aquesta segona llengua. Cervera, per la seva banda, sí que ha optat per intervenir íntegrament en català tot i les protestes de diputats com ara Carlos Flores, de Vox.

Vallugera denuncia un problema seriós en l’ús del català a la justícia

Quant a la qüestió del català, Vallugera ha deixat clar que hi havia un problema seriós en l’accés a la justícia. “Crec que són el 7% de les resolucions judicials que s’escriuen en català i un percentatge una mica més alt dels judicis que efectivament que se substanciïn en català, és a dir, tenim un problema seriós”, ha lamentat.

A parer seu, això implica una indefensió per als ciutadans que volen anar a la justícia en el seu propi idioma, al seu país. I ha afegit: “No és comprensible que no sigui un mèrit, almenys per a aquesta estabilització, conèixer el català. D’una altra banda, vostè ja sap que per a nosaltres no ha de ser un mèrit, sinó que ha de ser un requisit d’accés a les places a Catalunya, al coneixement de la llengua pròpia del país”, ha incidit.

Així, ha plantejat una qüestió al ministre de Justícia espanyol, Félix Bolaños. “Si jo els digués que en algun país del món conèixer la llengua que es parla allí no és necessari per a exercir la funció jurisdiccional, és que ni s’ho creurien. Fins i tot dirien que es conculquen els drets humans de les persones, i això és el dia a dia a Catalunya i crec que hem de resoldre-ho”, ha resolt.

Bolaños, per part seva, ha reconegut que en aquest moment efectivament no era un requisit parlar català, però sí que era un mèrit. “Però és que les persones que es presenten a les oposicions, a la judicatura, a la carrera fiscal, poden fer un examen d’idioma”, ha aclarit.

Aragonès i Sánchez acorden de reactivar la taula de diàleg i aprovar una llei de plurilingüisme

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, han anunciat que han arribat a un acord de cinc punts després de la reunió d’aquest migdia al Palau de la Generalitat, que ha durat una hora i un quart i que, segons tots dos governs, s’ha desenvolupat en un ambient de cordialitat.

Primerament, tots dos dirigents han acordat la convocatòria de la pròxima reunió de la taula de diàleg durant primer trimestre del 2024, si bé la data exacta encara no ha estat fixada. Hi participaran tots dos presidents al començament de la reunió, segons que ha precisat Aragonès. En una compareixença a la galeria gòtica, el president espanyol també ha admès que el president de la Generalitat ha insistit en la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació però li ha recordat la seva oposició frontal a negociar-lo. El president espanyol vol un acord per a “reforçar l’autogovern” de Catalunya i està obert, per exemple, a explorar els marges que deixa l’estatut respecte de l’Agència Tributària catalana i mirar d’arribar a un pacte sobre la llengua. Però sempre amb la constitució espanyola com a límit. “Hem de fer política. Per això som aquí”, ha dit. Per Aragonès, amb l’aprovació de la llei d’amnistia s’obre una nova etapa política: “Deixem enrere la repressió i resolguem el conflicte de sobirania.”

En segon lloc, tots dos presidents han acordat l’aprovació d’una llei orgànica de garantia del plurilingüisme que garanteixi el dret de la ciutadania de dirigir-se a l’administració de l’estat espanyol en català. Segons Aragonès, la llei també provarà de fixar en una llei orgànica la legislació catalana sobre la immersió aprovada al Parlament de Catalunya, amb què la majoria dels partits van intentar (de moment, sense èxit) d’evitar la consolidació del 25% de castellà a les escoles. La impulsaran durant el pròxim període de sessions al congrés espanyol i s’haurà d’aprovar en aquests sis mesos vinents.

Un altre punt d’acord ha estat el traspàs al govern català de la gestió de l’ingrés mínim vital, que s’aprovarà el propvinent 27 de desembre –dimecres que ve– en el consell de ministres espanyol. Sánchez no ha quantificat els recursos que es traspassaran a Catalunya.

En quart lloc, Aragonès i Sánchez han acordat l’impuls i el finançament del projecte per la instal·lació a Catalunya d’un centre tecnològic de producció de xips, que serà conegut com a Innofab.

Finament, tots dos dirigents han pactat el desenvolupament, a partir del gener, de l’acord i el calendari per avançar en el traspàs de Rodalia, amb l’objectiu de començar a concretar-ne els primers aspectes tècnics i financers i la constitució de l’empresa mixta entre totes dues administracions que gestionarà el servei.

El parlament aprova el primer pressupost de Prohens, amb cessions a Vox

El Parlament de les Illes ha aprovat el primer pressupost del govern del PP de Marga Prohens, que va haver de cedir a les demandes de Vox, com ara destinar 20 milions d’euros per a aplicar la segregació lingüística a les aules i l’eliminació de les subvencions a sindicats i patronals, que originalment apareixien com una despesa de 400.000 euros.

Vox es va plantar i va amenaçar de no aprovar els comptes si el PP no accedia a les seves peticions, i arran de la possibilitat d’haver de prorrogar el pressupost del darrer govern de Francina Armengol, finalment van tancar l’acord. Així doncs, el pressupost s’ha aprovat amb el vot a favor del PP i Vox, i amb el vot en contra del PSIB, Més i Podem.

El pressupost preveu de gastar 7.320 milions d’euros el 2024, 187,3 milions més que no l’exercici actual, un augment del 2,6%. El pressupost no financer és de 6.365 milions, un augment de 418 milions (+7%), i es destinaran 995 milions d’euros a pagament de deutes, 230,7 milions menys (-19,5%).

El govern s’ha vantat d’haver abaixat els imposts a les classes mitjanes i baixes, que el pressupost compleix la idea de “dèficit zero” per primera vegada en molts anys, que destinen 4.000 milions per a finançar polítiques socials i 1.000 milions a polítiques públiques.

Una vegada aprovats els comptes, els diputats del PP i Vox s’han aixecat per aplaudir i Prohens i la portaveu de Vox, Idoia Ribas, s’ha felicitat.

L’Audiència de Barcelona arxiva la querella contra Colau i Sanz per la superilla de Consell de Cent

L’Audiència de Barcelona ha arxivat la querella contra l’ex-batllessa de Barcelona Ada Colau i l’ex-tinenta de batllia d’Urbanisme Janet Sanz per l’aprovació de la superilla del carrer de Consell de Cent. Segons els magistrats, la sentència contenciosa-administrativa que va anul·lar el procediment administratiu d’aprovació de les obres no suposa que les dues polítiques cometessin delictes de malversació de fons públics, delicte urbanístic o frau de subvencions. Recorden que l’àmbit penal és l’última opció i que la mateixa sentència contenciosa veia només irregularitats administratives, però no pas greus. Per això, considera que s’ha d’arxivar provisionalment el cas.

A més, l’Audiència considera que la interlocutòria que va ampliar la causa a un possible delicte de frau de subvencions no estava prou motivada i que aquest delicte ha d’incloure un engany i un desviament de les subvencions, cosa que no hi ha indicis que succeís, ja que els fons europeus es van fer servir per a les obres.

Finalment, l’Audiència obliga els querellants a prestar una fiança, que dictaminarà el jutjat instructor, perquè els considera acusació popular i no pas particular. L’acusació particular no hauria de prestar fiança, però ha de ser una part directament afectada pels fets investigats. L’Audiència considera que els querellants, que són ciutadans individuals, no han demostrat l’afectació directa que té la superilla per a ells. De fet, diu que ni tan sols han demostrat que visquin a Barcelona o a l’Eixample i el fet de circular per la superilla no els converteix en afectats directes.

Avançament electoral a Galícia: Alfonso Rueda convoca eleccions el 18 de febrer

El president de la Junta de Galícia, Alfonso Rueda, ha anunciat que avançava les eleccions al parlament, que es faran el 18 de febrer. La decisió s’ha pres en la reunió setmanal del govern. Seran les primeres eleccions de Rueda com a cap de llista del PP, que abans que Alberto Núñez Feijóo se n’anés a Madrid era el vice-president.

Les darreres eleccions van ser el 12 de juliol de 2020, el mateix dia que les eleccions basques, i van concedir al PP la majoria absoluta amb 42 diputats dels 75 de la cambra. El BNG va avançar el PSOE i es va convertir en primera força de l’oposició, amb 19 representants. Els socialistes només en tenien 14.

A l’octubre, un sondatge de La Voz de Galícia assegurava que el PP podia mantenir la majoria absoluta que té d’ençà del 2009. De totes maneres, tindria una reculada petita i passaria a 40 diputats. El BNG es consolidaria com a segona força amb els mateixos escons, tot i que superaria el 25% dels vots. Finalment, el PSOE guanyaria un representant (15).

La UEFA recorda que la sentència del TJUE no significa un aval a la Superlliga

La UEFA ha reaccionat a la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la il·legalitat d’imposar sancions a qui participi en competicions futbolístiques paral·leles, com ara la Superlliga que impulsen el Barça i el Reial Madrid. En un comunicat, l’organisme que governa el futbol europeu remarca que la sentència no significa “ni un suport ni una validació” de la Superlliga: “Més aviat subratlla un dèficit preexistent del marc de pre-autorització de la UEFA, un aspecte tècnic que ja va ser reconegut i abordat el juny del 2022.”

El Barça fa costat a la Superlliga: “En depèn la sostenibilitat del futbol europeu”

“La UEFA confia en la solidesa de les seves noves regles i, concretament, que compleixen totes les lleis europees i reglaments rellevants”, continua. El text reivindica el paper de l’organisme com a garant d’allò que diuen “piràmide de futbol europeu”, on coexisteix una elit del futbol amb unes bases sòlides, i diuen que s’asseguraran que “continuï al servei dels interessos més amplis de la societat”. “Continuarem donant forma al model esportiu europeu de la mà d’associacions nacionals, clubs, afeccionats, jugadors, entrenadors, institucions de la UE, governs i socis per igual”, diuen.

Seguint la mateixa metàfora, afegeixen: “Confiem que la piràmide del futbol europeu solidària, que els afeccionats i totes les parts interessades han declarat com el seu model insubstituïble, se salvaguardarà contra l’amenaça de ruptures per les lleis europees i nacionals.”

La Superlliga celebra la sentència del TJUE: “Emetrem de franc tots els partits”

El Barça fa costat a la Superlliga: “En depèn la sostenibilitat del futbol europeu”

El Barça ha celebrat la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que retreu la posició dominant i d’abús que tenen la FIFA i la UEFA sobre el món del futbol. En aquest sentit, el club blaugrana considera que la sentència obre la via per a la Superlliga, tot i que s’ofereix a començar un diàleg “sobre quin ha de ser el model de competició europea del futur”.

El president @JoanLaportaFCB valora la sentència sobre la Superlliga pic.twitter.com/teFWt1x0WS

— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) December 21, 2023

La Superlliga celebra la sentència del TJUE: “Emetrem de manera gratuïta tots els partits”

“El club creu que la sostenibilitat del futbol europeu a mitjà termini requereix la creació d’un concepte com el que encapçala A22 per a la Superlliga. Un model competitiu que aporti solucions a la sobrecàrrega del calendari i a l’excés de partits de seleccions nacionals, que avanci en la regulació pel que fa al joc net financer entre els equips de la competició i que posi els jugadors i els aficionats del futbol locals i internacionals al centre de l’espectacle”, diu el comunicat.

De totes maneres, el Barça considera que la Superlliga no pot ser una competició tancada –”la meritocràcia ha de ser el motor del joc”– i ha de respectar el funcionament i la sostenibilitat de les competicions domèstiques.

“Per aquest motiu, el Barça dóna suport a la proposta de Superlliga impulsada per A22 i anima a començar un debat constructiu entre tots els organismes futbolístics tant en l’àmbit domèstic com internacional, ara que ha quedat avalada per la sentència d’avui del Tribunal de Justícia de la Unió Europea”, conclou.

L’ANC de Girona no vol que l’entitat impulsi una llista cívica independentista

L’ANC de Girona s’oposa que l’entitat impulsi una llista cívica independentista per a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. L’entitat considera que l’acceptació de la proposta comportaria l’anul·lació de facto d’alguns dels seus trets característics i fundacionals, com ara “la voluntat d’ésser plural i el compromís de no participar en eleccions polítiques, amb candidatura pròpia ni integrant-se a cap candidatura de partit polític, coalició electoral o grup d’electors”. “Pensem que, en cap cas, l’ANC ha de prendre partit per una opció electoral concreta, tret que pretengui abandonar el seu caràcter plural i reconvertir una gran entitat de la societat civil en una plataforma electoral”, remarquen.

El posicionament s’ha acordat en una assemblea de socis que l’ANC de Girona va fer la setmana passada. En un comunicat, l’entitat recorda que el secretariat nacional encara ha de decidir si l’Assemblea impulsa des de dins la llista cívica, mitjançant la consulta als socis que es farà el primer trimestre del 2024. “És una decisió cabdal, les conseqüències de la qual marcaran el futur immediat de l’entitat i el seu suport social i ciutadà”, afegeixen.

La secció local diu que d’ençà dels seus inicis han representat una casa oberta i inclusiva per a totes les diferents sensibilitats independentistes i que, entre els seus socis, hi ha militants de totes les formacions sobiranistes i moltes persones no enquadrades en cap partit. Aquesta transversalitat, diuen, “forma part de l’ADN i de la força i capacitat de mobilització de l’entitat”.

Un gir de guió

Per això, defensen que a l’ANC “hi han de continuar tenint cabuda militants d’Esquerra, de Junts, de la CUP… i, evidentment, impulsors i promotors d’un nou espai que anomenem Llista Cívica”. Malgrat això, creuen que en cap cas l’ANC ha de prendre partit per una opció electoral concreta que impliqui “abandonar el seu caràcter plural” i “reconvertir una gran entitat de la societat civil en una plataforma electoral”.

Els socis de l’ANC de Girona consideren que això suposaria un gir de guió que podria qüestionar la continuïtat de “l’eina que ha protagonitzat les manifestacions i mobilitzacions reivindicatives i pacífiques més grans que s’han viscut a Europa i al món”.

Al comunicat remarquen que els que ara com ara conformen l’ANC no van comprometre’s amb una plataforma electoral, “sinó amb una entitat no partidista i plural que rebutja explícitament participar en conteses electorals”.

No “en nom de l’ANC”

Amb tot, asseguren que no pretenen fer cap valoració ni a favor ni en contra d’impulsar la llista i que són conscients, davant la forta abstenció electoral, que hi ha sectors independentistes que veuen necessària la creació d’aquest espai. Fins i tot, afegeixen, “alguns dels mateixos signants d’aquest posicionament en comparteixen l’oportunitat”. “Simplement, defensem que les persones que legítimament vulguin impulsar aquest nou espai no ho facin ni en nom de l’ANC ni reconvertint l’entitat en una opció electoral, sinó que ho facin de manera ben lliure i independent”, insisteixen.

Per això, reivindiquen: “Una ANC diversa, forta i plural, capaç d’establir les màximes complicitats amb tots els agents implicats en la lluita per l’alliberament nacional i de sumar totes les necessàries i diferents sensibilitats per reprendre amb noves forces la lluita des del moviment civil independentista”.

Pàgines