Vilaweb.cat

Jutges i fiscals s’atrinxeren en la persecució per terrorisme malgrat l’amnistia, segons El Mundo

La llei d’amnistia no tindrà pas una recepció plàcida dels jutges i fiscals, especialment a l’Audiència espanyola i al Tribunal Suprem. Segons que publica El Mundo, els jutges i fiscals consideren que la nova redacció de la llei no protegeix els afectats en la causa per terrorisme contra el Tsunami Democràtic. Argumenten que, tot i que l’amnistia es fonamenta en directives europees, no impedeix de continuar la persecució per “terrorisme de carrer”, és a dir, la kale borroka que mencionava el Suprem en l’obertura de la causa contra Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg. “És una infàmia en la tècnica jurídica”, asseguren els jutges i fiscals. 

El peatge del PSOE: L’excepció terrorista d’Espanya amb Catalunya I Anàlisi de Josep Casulleras

Sobre la directiva europea, els jutges i fiscals diuen que insta els estats membres a “adoptar les mesures necessàries” per perseguir delictes que puguin ser considerats terrorisme, segons les normatives estatals, tot fent referència a accions que puguin lesionar greument l’estat o una organització internacional, o quan els autors vulguin intimidar greument la població, desestabilitzar el poder o destruir estructures –socials, econòmiques i polítiques– fonamentals.

Els jutges i fiscals consultats per El Mundo no diuen en cap moment que la llei d’amnistia també esmenta que les accions excloents de la mesura de gràcia han de tenir la intenció de causar violacions greus dels drets humans. “Les directives no són normes d’aplicació directa, sinó que estableixen regles de bases o mínims”, insisteixen. I reiteren que és impossible que l’Audiència i el Suprem menystinguin el codi penal espanyol a l’hora d’abordar les causes per terrorisme contra el Tsunami i els CDR.

La Guàrdia Civil informa García-Castellón que ha anat a casa de Ruben Wagensberg i no l’hi ha trobat

Els agents de la unitat central especial número 3 de la Guàrdia Civil han anat al domicili habitual del diputat d’ERC Ruben Wagensberg, i als domicilis a Catalunya on sospitaven que també s’hauria pogut allotjar, i han comprovat que no hi és. I que tampoc no va, com ja és públic i notori, al Parlament de Catalunya, on, a més de diputat, és secretari de la mesa. Així ho han traslladat en un ofici que han remès al jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón i al qual ha tingut accés VilaWeb. De fet, és la resposta que la Guàrdia Civil ha donat al jutge instructor de la causa per terrorisme contra el Tsunami Democràtic, que el 5 de febrer proppassat va demanar de fer les comprovacions pertinents per assegurar si l’investigat era al seu domicili i si anava al seu lloc de feina habitual.

García-Castellón ho va demanar després d’haver sabut per la premsa que Wagensberg s’havia traslladat a Suïssa per poder preparar la seva defensa i per poder-se tractar adequadament de l’afectació en la salut mental que li havia causat aquesta persecució judicial. El jutge considera que “s’hauria pogut desentendre de l’acció judicial”. La resposta dels agents és: “Després d’haver fet les gestions i les comprovacions oportunes en els habitatges que podrien ser els seus llocs habituals de residència, aquestes de moment han tingut un resultat negatiu, de manera que no ha estat possible de localitzar la persona indicada.”

En les diligències ordenades el 5 de febrer, el jutge demanava també d’ampliar la comissió rogatòria enviada a Suïssa amb la petició a les autoritats d’aquest país de localitzar-hi Wagensberg i informar-ne la justícia espanyola.

El jutge investigava Wagensberg juntament amb una desena de persones més, però no en pot ordenar la detenció perquè, com a diputat al parlament, és aforat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Tanmateix, García-Castellón considera que ha d’investigar-lo el Tribunal Suprem espanyol, tant a ell com al president Carles Puigdemont, i per això va remetre una exposició raonada a l’alt tribunal espanyol perquè assumís la causa. I la sala penal del Suprem l’hi va acceptar i va designar una nova magistrada instructora, Susana Polo, perquè continués les diligències sobre Wagensberg i Puigdemont. Per tant, el tribunal que, amb aquesta informació de la Guàrdia Civil, hauria de moure peça sobre el diputat d’ERC és el Suprem.

Wagensberg explicava el 31 de gener, quan es va fer públic que era a Suïssa, que s’havia trobat empès a anar-hi per la por que li causen els moviments del jutge García-Castellón. En una entrevista a RAC 1 deia: “Em fa pànic tornar a Catalunya, veient com va la situació. No n’hauria de tenir, una instrucció ha de tenir garanties, però no en veiem enlloc. Però jo vull tornar al meu país.”

El diputat d’ERC va explicar també que havia anat a Suïssa durant les vacances de Nadal per posar-se en contacte amb advocats suïssos i organitzacions de defensa dels drets humans, i va remarcar que, tal com ho veia, no es podia parlar d’un exili. “Jo no m’he exiliat. No estic citat ni tinc cap notificació, només me n’he assabentat per filtracions a la premsa”, va dir.

Grífols publica els comptes auditats per KPMG

Grífols ha publicat els comptes auditats per KPMG, segons que ha explicat en un comunicat a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV). Segons la companyia, l’auditora hi ha donat el vist-i-plau “sense excepcions”. Grífols assenyala que s’ha inclòs la integració de la JV amb ImmunoTek, però que no té impacte en el balanç de pèrdues i beneficis ni en les mètriques clau, en comparació amb els estats financers resumits consolidats del 2023 i publicats el 29 de febrer proppassat. En l’obertura de la borsa, les accions de Grífols pugen un més d’un 15%, fins als 8 euros, aproximadament.

Avui era la data límit per lliurar aquesta informació, que tot i aquest apunt tampoc no ha tingut cap impacte en la ràtio de palanquejament, que se situa en un 6,3x, ni en l’estat de fluxos d’efectiu (impacte positiu de 4 milions d’euros).

En els resultats presentats fa uns quants dies, Grífols va reportar uns beneficis de 59 milions d’euros, un 71,5% menys que en l’exercici anterior, i uns ingressos rècord de 6.592 milions d’euros.

El lliurament dels comptes auditats arriba la mateixa setmana del darrer atac del fons Gotham City Research, que va causar una nova davallada en el valor de les accions de la farmacèutica catalana, amb un descens de més del 15% que aquest matí ja s’ha anat recuperant.

Mentrestant, la CNMV té pendent encara de donar l’opinió sobre les denúncies del fons baixista a partir de la informació que Grífols els ha fet arribar.

Alerta Solidària denuncia que la nova llei d’amnistia continua excloent el cas d’un noi condemnat a presó

Alerta Solidària diu que la nova redacció de la llei d’amnistia continua excloent el cas d’en Joan de l’Empordà, un jove condemnat a dos anys i quatre mesos de presó per coaccions –amb agreujants de superioritat i de discriminació per motius ideològics– durant una protesta contra una visita de Felipe VI i Pedro Sánchez a Barcelona. Ara fa unes quantes setmanes, l’Audiència de Barcelona va ratificar-li la sentència.

Un nou forat a la llei d’amnistia: el cas d’un noi condemnat a presó que en seria exclòs

“Vam alertar a ERC i Junts que el text de la llei, sota la interpretació interessada d’un jutge, deixa fora de l’amnistia en Joan. Vam fer notar que el text no explicita el delicte de coaccions i vam sol·licitar que esmenessin aquest error. Han procurat de ‘blindar’ el text per salvar els encausats del Tsunami, han ampliat la temporalitat per salvar Francesc Homs i han passat olímpicament d’en Joan”, diu l’Alerta en un comunicat.

Així mateix, el col·lectiu diu que comparteix la decepció de totes les persones que han seguit el seu cas, també els pares d’en Joan. Tanmateix, l’afectat diu que no se sent decebut amb la resolució de les negociacions sobre l’amnistia perquè ja no confiava en Junts i ERC.

Sentència de l’Audiència de Barcelona

A la sentència, a la qual va tenir accés VilaWeb, l’Audiència desestima el recurs contra la condemna que li va imposar el jutjat penal número 27 de Barcelona. Al judici, la fiscalia havia demanat una pena de dos anys i mig de presó –dos mesos més que no estableix la condemna– arran d’un agreujant d’abús de superioritat i discriminació per motius ideològics. Com que la condemna supera els dos anys, en Joan és possible que hagi d’entrar a la presó.

Segons que considera provat el tribunal, el manifestant formava part d’un grup de cinc-centes persones que van acorralar el grup de monàrquics, moment que va aprofitar per treure un esprai de pintura de color negre –un element que no es va requisar i que no s’ha aportat com a prova– i pintar una creu a la bandera espanyola que duia a l’esquena una de les concentrades, i diuen que va “menysprear-la amb expressions com ara ‘puta’, ‘nazi’ i ‘fatxa’”.

La sentència avala que s’agreugi la pena del manifestant per actuar per motius de discriminació ideològica, atès que considera que la seva conducta era motivada per l’exhibició d’una bandera espanyola per part dels concentrats en suport del rei espanyol, “i per no combregar amb els postulats independentistes, republicans i antimonàrquics”.

Tanmateix, el tribunal sí que retira del relat dels fets que en Joan hagués donat empentes i una puntada de peu a la manifestant monàrquica. Això només ho deien els Mossos, però fins i tot la dona suposadament agredida ho negava.

S’ha mort Akira Toriyama, creador de ‘Bola de Drac’

El creador de Bola de Drac, Akira Toriyama, s’ha mort a seixanta-vuit anys arran d’una hematoma subdural agut, que implica un coàgul de sang al cervell, segons que ha informat la companyia Capsule Corporation Tokyo, formada amb la finalitat de gestionar la producció de les obres de l’artista.

“El dibuixant de manga Akira Toriyama va morir l’1 de març de 2024 arran d’un hematoma subdural agut. Tenia seixanta-vuit anys. És una pena perquè tenia molta feina per fer i encara hi havia coses que volia assolir. No obstant això, el difunt va deixar molts treballs com a artista”, diu un comunicat publicat a les xarxes socials de Bola de Drac.

Information ; Dear Friends and Partnershttps://t.co/85dXseckzJ pic.twitter.com/aHlx8CGA2M

— DRAGON BALL OFFICIAL (@DB_official_en) March 8, 2024

El funeral s’ha fet abans de l’anunci públic i ha comptat “únicament amb els familiars propers”. “Pels desitjos de la persona afectada, rebutjarem qualsevol missatge de condol o ofrenes. Us sol·licitem amablement que us abstingueu de realitzar entrevistes a la família”, continua el comunicat.

L’empresa ha agraït a les persones que han permès a Toriyama fer les seves activitats creatives durant més de quaranta-cinc anys. “Esperem sincerament que el món únic de les obres d’Akira Toriyama continuï sent estimat per tots durant molt de temps”, conclou.

Abans de crear Bola de Drac (1984-1995), la seva obra més famosa amb 360 milions de vendes arreu del món, va aconseguir reconeixement amb Dr. Slump (1980-1984), quan era un desconegut per al públic general, i en va vendre més de 35 milions de còpies al Japó. Després de l’èxit, es va adaptar a una sèrie d’anime.

Les portades del divendres 8 de març de 2024

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El Govern planteja restringir les quotes d’immigrants a Andorra

El Govern planteja tornar a la situació anterior a la pandèmia pel que fa a les quotes d’emigrants que s’acceptaran al país. Durant la pandèmia es va liberalitzar l’arribada d’emigrants davant la dificultat de trobar mà d’obra per alguns sectors, una decisió que es podria revertir aviat, segons el ministre portaveu, Guillem Casal.

Casal no ha entrat en detalls sobre quina serà la proposta definitiva, però ha avançat la voluntat del govern i la celebració de reunions amb els sectors econòmics afectats, alguna de les quals ja ha tingut lloc.

Segons que ha assegurat el ministre portaveu es vol cercar l’equilibri entre les necessitats de mà d’obra del país i l’objectiu declarat de cercar un creixement sostenible.

La mesura afectarà també les quotes de temporada, que ha causat polèmica darrerament. Mitjançant un canvi reglamentari es permetia l’accés directe de la quota de temporada a la general en vigor a qui hagués treballat únicament quatre mesos a l’hivern o bé dos a l’estiu, sense haver d’acreditar més experiència.

El mes de novembre passat, quan es complia un any de les primeres mesures de flexibilització, 1.537 treballadors que inicialment havien arribat a Andorra amb la quota de temporada havien obtingut un permís ordinari de residència i treball.

Roger Español fa una convocatòria per a retornar la Creu de Sant Jordi: “Acompanyeu-me en aquest amarg retorn”

Roger Español, el represaliat independentista que el Primer d’Octubre va perdre un ull per culpa d’una bala de goma de la policia espanyola, ha anunciat una convocatòria per a retornar la Creu de Sant Jordi que el govern li va atorgar el 2018.

L’activista va criticar durament l’amnistia i el rumb que havia emprès el govern i ara diu: “Durant aquests sis anys han jugat a l’oblit en cada pacte amb l’estat espanyol.” Per això ha fet una convocatòria davant el Departament de Cultura, amb el missatge: “Acompanyeu-me en aquest amarg retorn.” Serà el dia 19 de març a les 16.30. “Si som pocs gaudirem de la companyia, si som moltes ens farem nostre el carrer. Tothom qui se senti identificada o identificat amb aquesta acció, hi és convidat”, diu.

Sobre aquest gest, creu que serà un acte modest. “Tot el contrari del que va ser el dia de l’entrega. Ara mateix es fa difícil no pintar de cap color polític aquest acte. A peu de carrer procuraré un micro obert per a qui vulgui dir-hi la seva”, afegeix. Español ja havia dit que sempre havia cregut que l’1-O no solament es votava, sinó que també marcava una manera de fer i un camí clar sobre com s’havia d’arribar a l’objectiu. “Ja no en queda res, d’aquell posicionament polític valent i insubmís”, deia. I avui afegeix: “Pot ser que hi hagi nous embats, o no. Crec que no som en el camí. Però si al final vénen, ja tindran un altre nom i una altra data. Seguiré amb l’acusació als policies de l’1-O amb totes les forces fins on altres decideixin. Ni puc ni vull abaixar els braços.”

El govern del president Quim Torra li va atorgar la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la defensa del Primer d’Octubre. “Amb ell, la societat del país va mostrar al món els seus valors socials i humans amb coratge i pacifisme. Per la valentia i el compromís demostrats en la defensa del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya”, explicà el govern.

Durant aquests 6 anys han jugat a l'OBLIT en cada pacte amb l'estat espanyol.
Aquesta amnistia rubrica amb un PERDÓ el tancament del 1-O.

19 de Març.
Conselleria de Cultura (Rambla 8)
16:30h.
Acompanyeu-me en aquest amarg retorn. pic.twitter.com/vOxgo1J1iu

— Roger Español (@FrontRoger) March 7, 2024

Els vuit indicadors que demostren la desigualtat entre dones i homes

Avui, Dia Internacional de les Dones, és una bona avinentesa per a recordar amb dades que encara no hi ha igualtat efectiva entre homes i dones. Ho corroborem amb vuit indicadors que palesen que cal continuar reivindicant aquesta igualtat.

1. Por de sortir totes soles de nit

Les dones manifesten tenir més por de caminar soles pel carrer a la nit que no pas els homes. En totes les franges d’edat la meitat o més de les dones manifesten tenir molta por de ser víctimes d’un robatori, una agressió o una agressió sexual, i set dones de cada deu de menys de vint-i-cinc anys té por de sofrir una agressió sexual.

En canvi, solament un 12% dels homes té por de sofrir una agressió sexual; la principal preocupació dels homes és la del robatori (30%). Tanmateix, és un percentatge bastant més baix que el de les dones. Un 62% dels homes camina pel carrer de nit sense gens de por de sofrir cap agressió sexual, cosa que solament afirmen el 9% de les dones.

En aquesta línia, una recerca de Sexism Free Night a escala europea concloïa, per exemple, que un 67% de les dones fan veure de manera recurrent que parlen pel mòbil, o bé porten les claus a la mà com a defensa; aquest percentatge és del 16% entre els homes. En relació amb això, un 46% de les dones diu que experimenta sempre o molt sovint alguna forma de violència sexual, com ara tocaments, comentaris no desitjats, mirades continuades, insistència en cas de negatives contínues. En més del 90% dels casos, els assetjadors són homes.

2. Desocupació i precarietat

Un estudi fet per Clara Cortina, M. José González i Jorge Rodríguez, de la Universitat Pompeu Fabra, demostra que les dones, en igualtat de condicions, tenen un 30% menys de probabilitats de fer una entrevista de feina que no pas els homes.

L’experiment es va fer enviant 5.600 currículums a 1.372 ofertes reals de feina. Les úniques diferències d’aquests currículums eren el sexe, el fet de tenir fills o no i el grau de qualificació per al lloc de treball. Doncs bé: un 10,9% dels currículums enviats per homes van ser convocats a l’entrevista de feina i, en canvi, solament un 7,7% dels de les dones.

La diferència per raó de gènere es manté en tots els casos, però és més gran entre els aspirants que tenen fills. La probabilitat de rebre una trucada per a una entrevista no canviava gaire entre els homes, però, en canvi, baixava encara més entre les dones amb fills. Per tant, els resultats de l’estudi mostren que les dones són objecte d’una doble penalització: com a dones i com a mares.

Passivitat i silenci en el món laboral: què és la síndrome de la tiara?

Aquest fet es pot relacionar amb una desocupació i precarietat més altes entre les dones. Fins i tot tenint en compte que les dones tenen una taxa d’activitat més baixa. És a dir, no hi ha tantes dones que treballin o que vulguin treballar i, entre les qui ho volen, hi ha un percentatge més alt que no troba feina.

A banda una desocupació més alta, hi ha més factors que revelen que les dones són més precaritzades. Dels contractes indefinits, un 53% són d’homes; en canvi, dels temporals, un 54% són de dones. Les dones també tenen més feines a temps parcial. Un 23% de les dones amb contracte a temps parcial diu que la raó d’aquest contracte és que tenen obligacions familiars o que s’han d’encarregar de la mainada, de malalts o de gent gran, cosa que no els permet de fer la jornada completa. Entre els homes, tan sols un 6,7% al·lega aquest motiu. Dels homes que treballen a temps parcial n’hi ha més que ho fan perquè estudien que no pas aquesta altra raó.

3. L’esport

L’esport i l’exercici físic s’han considerat tradicionalment cosa d’homes. I els prejudicis i estereotips en aquest camp encara perduren, si bé les dones hi participen com més va més.

Malgrat aquest creixement, tan sols una quarta part dels membres federats són dones. Una diferència que s’estén a tots els aspectes de l’esport federat. Per exemple, a Andorra –però és una dada extrapolable a tot el país– solament un 22% de les llicències d’entrenador eren de dones. Així mateix, representen tan sols un 25% dels àrbitres federats i un 24% dels càrrecs en les juntes directives.

També trobem diferències importants segons els esports. Els homes destaquen en els més populars i mediàtics, com ara futbol (93%), basquetbol (64%), handbol (62%) i tennis (71%). Les dones només són majoria en ball esportiu (74%), esports de gel (52%), gimnàstica (93%), hípica (72%) i voleibol (69%).

Mobilitzacions pel 8-M: totes les convocatòries als Països Catalans d’aquest 2024

4. Violència de gènere

Més de seixanta mil dones, concretament 60.500, han presentat denúncies per violència masclista entre el quart trimestre del 2022 i el tercer del 2023. Això vol dir un augment de 4.589 denúncies respecte de l’any 2022; aquest augment ha estat si fa no fa igual en tots els territoris del país.

Anys enrere es va argumentar que podien haver augmentat pel confinament i el fet que les parelles passessin més temps junts. Tanmateix, amb la relaxació de les mesures les denúncies no han fet sinó augmentar, i en dos anys han pujat de gairebé deu mil casos.

Les dades s’han mantingut als mateixos nivells. El País Valencià, tot i tenir menys població, encapçala el nombre de denúncies per territori, i també el nombre d’ordres de protecció, amb mesures com ara ordres d’allunyament, prohibició de comunicar-se amb la parella o suspensió de tinença d’armes.

“Un maltractador pot exercir de pare?”: la violència vicària, una forma invisibilitzada de masclisme

5. La desigualtat salarial

Una de les desigualtats més evidents és la diferència de salari entre homes i dones. Als Països Catalans, cada any, els homes cobren entre 3.000 euros i 6.350 més que no pas les dones.

La desigualtat de salari la trobem en totes les franges d’edat, tot i que és més gran en les més altes. Fins i tot tenint en compte el nivell educatiu i la mena de feina, hi ha diferències: simplement, les dones cobren menys que no pas els homes.

Sobre això, un estudi fet enguany per la Cambra de Comerç de Barcelona revela unes dades preocupants. Malgrat que els indicadors de formació assenyalen que la dona té un nivell formatiu superior al dels homes –el 58% de titulacions universitàries les obtenen dones– i menys fracàs escolar, la progressió cap a la igualtat s’ha aturat. En l’àmbit de l’empresa, per exemple, les dones ocupaven el 33% dels llocs de direcció l’any 2023, un percentatge que ha disminuït en relació amb el 36% del 2021 i 2022, o al 39% de 2020. A més, la desigualtat salarial per hora en aquestes ocupacions es manté força estable, entorn del 20,6%.

6. Delictes contra la llibertat sexual

Les víctimes d’assetjament sexual, agressions sexuals, exhibicionisme, prostitució o explotació sexual de menors són molt majoritàriament dones. Una dada que ho evidencia és el nombre de denúncies que es presenten per delictes contra la llibertat sexual: en gairebé un 85% dels casos les víctimes del delicte són dones i el percentatge encara és més alt en el cas concret de les agressions sexuals.

En canvi, els detinguts o investigats per aquests delictes són molt majoritàriament homes. En el cas de Catalunya, representen el 84%, i al País Valencià i a les Illes són el 96%. L’any 2021 van ser detinguts o investigats per delictes contra la llibertat sexual 453 dones i 3.921 homes.

Clara Serra: “Ens arrisquem moltíssim si pensem que el sexe mateix és perillós”

7. Les excedències laborals

De la mateixa manera que les dones encara tenen socialment adjudicades una colla de tasques, com les de casa i la cura dels infants, independentment de la relació laboral, també són les dones que deixen la feina quan cal fer-se càrrec d’un familiar.

Les darreres dades demostren que tres quarts de les excedències per a tenir cura de familiars les demanen les dones: 2.160 dones i 624 homes. Aquest fet va estretament relacionat amb la precarietat laboral, atès que sense una dedicació completa és difícil d’ascendir laboralment. Una dada que cal remarcar és que, tot i el pas del temps i la consciència, teòricament més gran, de la població, les dades no han canviat gaire. Fa disset anys, el 2005, a Catalunya un 83% de les excedències laborals per a tenir cura de familiars les demanaven dones, al País Valencià un 87% i a les Illes un 76%. És a dir, que el canvi ha estat molt reduït.

8. Oposició creixent contra el feminisme

L’imaginari popular sovint és del parer que les noves generacions són com més van més progressistes i tolerants. No obstant això, aquesta tendència canvia i els homes més joves mostren un viratge cap a la dreta molt més pronunciat que no pas les dones, de la mateixa manera que tenen un concepte més negatiu de la immigració que no pas generacions més grans, es preocupen menys pel canvi climàtic i són menys partidaris de l’avortament i els transsexuals.

Com és l’educació sexual avui? Una classe per dins

Un sondatge d’enguany del CEO assenyala que la majoria d’homes de menys de vint-i-cinc anys considera, malgrat els indicadors, que el moviment feminista ja ha anat massa lluny. Això és més del doble que no pas les dones de la mateixa edat i, de fet, un percentatge molt superior que no pas els homes de més de seixanta-cinc anys (29%), que hom podria pensar que són els més refractaris al feminisme.

En la mateixa línia, gairebé la meitat dels homes més joves troba que “la crítica als acudits masclistes és exagerada”, molt per sobre de les dones, però també per sobre de qualsevol altre grup d’edat. I això mateix passa respecte de la frase “parlar tant d’assetjament sexual pot empitjorar les relacions personals entre homes i dones”. Això ho pensa un 36% dels homes, però s’enfila fins al 45% entre els més joves. En canvi, les dones mostren la tendència contrària: solament ho pensa un 26% –i un 16% de les joves.

Tot plegat revela una diferència ideològica com més va més gran entre homes i dones. Si la tendència es manté en les generacions vinents, potser ja no es parlarà dels avenços cap a la igualtat, sinó que es podrien posar en qüestió objectius i drets ja aconseguits.

Com és la generació Z, la menys independentista i més favorable a la ultradreta i el caos?

Jenn Díaz: “El meu agressor apareixia o desapareixia per torturar-me psicològicament”

El febrer del 2019, Jenn Díaz (Barcelona, 1988) va fer una intervenció generosa i valenta al Parlament de Catalunya. Va aprofitar el seu torn de paraula com a diputada d’ERC per explicar la seva història: “Vaig patir violència masclista, física i psicològica. Però no ho explico com a víctima, sinó com a supervivent.” L’escriptora visibilitzava públicament el seu cas d’uns anys enrere, després d’haver passat per un procés que va implicar identificar i entendre les violències viscudes, sobretot gràcies a un moviment feminista que li va fer veure que ni estava sola ni era l’única. Ara en parla amb detall a Violència en tres actes: de víctima a supervivent (la Magrana), un llibre en què va del fet personal al fet col·lectiu per demostrar que la seva història és la de moltes i que en cap cas és un afer privat, sinó que ha d’interpel·lar-nos a tots.

[VÍDEO] Jenn Díaz visibilitza al parlament la violència masclista denunciant públicament el seu cas

Dieu que reconèixer-se com a víctima de violència masclista és molt difícil. En el vostre cas, què ho dificultava?
—Per sobreviure a aquesta situació de tensió constant, tanques les comunicacions amb l’exterior. El teu interlocutor és alhora el teu agressor i això impedeix que t’identifiquis com a víctima. Moltes conductes, dinàmiques i agressions quotidianes que comences a normalitzar les parles amb ell, que en rebaixa la gravetat. Sobre situacions que no et ressonen bé o que t’amoïnen, ell et diu que en fas un gra massa. I una de les coses que més em van allunyar de la paraula és aquesta mena de retrat robot de les víctimes que hi ha hagut durant molt de temps.

Els prejudicis socials.
—Quan em va passar, fa uns divuit anys, se’n deia “maltractament”, i es parlava sobretot de violència física. Quan es tractava el tema era per parlar dels feminicidis, però entre la violència quotidiana i la psicològica i el feminicidi hi ha molts grisos. Entre l’assassinat i allò que et passa a tu, hi ha molta distància, i jo entenia que la violència havia de ser no tan sols física, sinó també continuada. D’agressions físiques, en vaig rebre dues, i allò que vivia no s’ajustava al consens social sobre què era una víctima.

“El que vivia no s'ajustava al consens social sobre què era una víctima”

Com us en vau adonar?
—Vaig denunciar-lo un any després que s’acabés la relació i les persones que em van atendre eren especialitzades en casos de violència masclista. No havien tingut cap mena de dubte a posar-me en una unitat específica… I a mesura que vaig anar llegint sobre feminisme i el feminisme va anar ocupant més espais, vaig anar polititzant el meu cas, vaig anar entenent què havia passat.

Descriviu un fenomen habitual, que és que la víctima arriba a un punt en què es dóna constantment arguments per a justificar l’agressor: “Això ho ha fet perquè jo he fet allò altre.” Quan ho contraposa amb unes altres persones, li poden fer veure que no és veritat, però aquest xoc amb l’entorn pot ser complicat.
—El meu entorn em deia que allò que normalitzava era inacceptable. Però si aquest entorn haguessin estat els seus companys de feina o la seva família, segurament haurien minimitzat les violències, igual que feia ell. L’entorn ve molt condicionat pel vincle amb l’agressor o la víctima. Imaginem-nos que el meu agressor hagués estat conegut i respectat. En el moment de fer la denúncia pública, tothom li podria haver posat cara i experiència i segurament la gent hauria considerat que jo mentia. Jo ho vaig explicar al parlament, però el meu agressor és anònim i jo era una escriptora i diputada fent una denúncia pública. No vaig estar sotmesa a l’escrutini públic, com els ha passat a altres. Quan l’entorn és la societat sencera, la conducta agressiva és contra la víctima. De fet, el llibre comença amb una cita de Montserrat Roig apel·lant a la societat.

A fer-nos càrrec d’aquestes violències, que són estructurals.
—Sí, no privades ni individuals. Que passi en l’àmbit privat no fa que en siguem menys responsables. Si tothom forma part d’aquest sistema patriarcal que normalitza les violències, a l’hora de la reparació no podem deixar la víctima sola. No pot ser que sobreviure a aquesta situació depengui dels seus recursos, això genera víctimes de primera i de segona. Si tens diners per a pagar-te una advocada especialitzada, segurament tindràs un procés de reparació per la via judicial més empoderant. Jo no recordo la cara del meu advocat, perquè va ser una situació traumàtica.

Què va passar?
—La meva ment ha esborrat aquells dies. Era conscient que la denúncia quedaria arxivada perquè no podia provar els fets, però jo estava convençuda que no era la primera ni seria la darrera i volia que en el seu expedient hi hagués una denúncia. Però em van fer preguntes com ara: “Per què ara?” “Per què has trigat un any?” “Com és que no en tens proves?” “Per què no vas marxar?” “Quina és la motivació?” La motivació era que en aquell moment patia violència digital, ell amenaçava de publicar informació privada meva, però això no era una cosa aïllada, i a l’hora de denunciar-ho vaig explicar què havia passat durant dos anys. Al judici et fan una sèrie de preguntes que, si no estàs ben assessorada, prou forta o no tens uns coneixements que sí que tinc ara, no ets conscient que revictimitzen. Vaig contestar com vaig poder, entre llàgrimes i esperant que allò acabés. Tu acuses algú i has d’acabar justificant-te tu, defensant-te.

“Acuses algú i has d'acabar justificant-te tu, defensant-te”

Al llibre esmenteu la síndrome de la granota bullida: si llences una granota en aigua bullent, salta de seguida, però si vas apujant la temperatura molt a poc a poc, la granota continua a l’aigua i acaba morint. Què implica?
—Quan et preguntes com és que vas aguantar aquell nivell d’agressivitat i de tensió constant i extrema, et fas una pregunta trampa, perquè quan trobes les respostes no estàs sotmesa al nivell de violència que sofries. Quan pots analitzar la situació, és perquè ja tens prou perspectiva i pots pensar com hauries d’haver actuat, però això és una trampa, perquè demanem a la víctima que actuï com una persona que no està sotmesa a aquella pressió que la deixa petrificada. Veure que una persona no és capaç de sortir d’allà genera incomprensió i frustració, però fins que la víctima no en pren consciència, només podem acompanyar-la i escoltar-la. Que percebi que no està sola i que, quan estigui preparada, hi haurà algú.

Aquesta indefensió, l’agressor l’aconsegueix amb manipulació psicològica. Esmenteu, per exemple, el moment en què el vostre agressor va desaparèixer durant dues setmanes i va enviar-vos, per sorpresa, un ram de flors per al vostre aniversari.
—Hi ha un joc d’abús de poder, d’intermitències, de silencis que volen generar inseguretat. Necessites, com a agressor, que la víctima se senti inferior, estigui insegura, sense autoestima… Quan la violència creix, pot arribar a la violència física, però la permet la violència soferta anteriorment, la psicològica. I generar inseguretat vol dir, de vegades, una intermitència. En el meu cas, els silencis eren una arma. Ell apareixia o desapareixia per torturar-me psicològicament, més tenint en compte que els primers mesos de relació eren a distància. Com que estava desfeta i no entenia res, quan tornava a aparèixer, l’única cosa que pensava era “s’ha acabat, ja no hi ha silenci ni sensació de no saber què passa”.

Segurament una de les coses que més costa d’entendre és com es continua en una relació després de la primera bufetada. Com ho explicaríeu?
—Aquí prens consciència que l’escalada de violència traspassa unes línies, i és un xoc. Amb la violència psicològica et pot convèncer que n’estàs fent un gra massa, però quan et planten una bufetada no hi ha interpretacions. No pots matisar, però sí que pots justificar la motivació d’aquesta agressió. I és aquí on pots perdonar. Diuen que allò que acaben de fer no és representatiu, que no se senten bé… Aquesta frase de “m’ha fet més mal a mi que a tu”.  Penses que potser ha estat un moment de tensió, que la situació se li ha escapat de les mans… I te’l creus quan et diu que està tan penedit que seria capaç de fer-se mal, que és el que em va dir. Automàticament vaig passar a estar més amoïnada per ell que per mi.

Quan us adoneu que n’heu de sortir?
—En el meu cas, era esperable que fos arran d’una de les agressions físiques o d’un dels xantatges emocionals més grans, que va ser quan va fingir que s’havia suïcidat per culpa meva, perquè jo no li agafava el telèfon. Era esperable que deixés la relació definitivament, perquè deixar-la, la vaig deixar moltes vegades. Es calcula que les dones hi tornen una mitjana de set vegades. En canvi, el moment en què prenc consciència que s’ha acabat definitivament és un sopar en què ell és desagradable amb uns amics seus i jo em sento avergonyida. Tenim una discussió i penso que s’ha acabat.

“Va fingir que s'havia suïcidat per culpa meva, perquè jo no li agafava el telèfon”

A vegades la víctima fa el clic quan veu la violència de l’agressor cap a tercers.
—Sí, perquè per a la violència que reps tu només necessites un perdó, el teu, però quan és cap a algú altre ho veus des de la distància. Com que no interactuàvem gaire amb altres persones, no hi havia la possibilitat que jo pogués veure aquesta violència sovint, i això em va permetre enganyar-me, però veure-ho com a espectadora no em permetia de matisar-ho. No hi ha una fórmula màgica, simplement hi ha un dia en què tens la fortalesa de prendre la decisió i mantenir-la, i malauradament hi ha moltes dones que no tenen aquest dia.

El feminisme us va ajudar a entendre que no era culpa vostra, que la violència masclista és un problema estructural que sofreixen moltes dones. Malgrat tota la pedagogia que s’ha fet, una bona part de la societat encara ho veu com un problema individual.
—Prefereixo una societat polaritzada perquè està informada que no una societat adormida i no polaritzada perquè ha acceptat que no s’hi pot fer res. Hi ha una diferència amb les dècades anteriors: si et passa ara, encara que no siguis feminista, tens un soroll de fons de les feministes. Pots pensar que els agressors no maten pel fet que siguem dones, pots estar en contra del feminisme, però si pateixes violència, tindràs una porteta per obrir, un telèfon d’ajuda, recursos… Hi ha qui pensa que el feminisme ha anat massa lluny, però el dia que necessitin que els doni respostes, hi serà. Abans, si obríem la porta hi havia incomprensió i silenci.

“Hi ha qui pensa que el feminisme ha anat massa lluny, però el dia que necessitin que els doni respostes, hi serà”

I en relació amb els homes?
—No m’agrada gens quan apel·lem als seus vincles afectius, però és cert que quan l’agressor no és del seu entorn proper i la víctima sí, ho entenen. Els arguments que feien servir per a minimitzar, menystenir i ridiculitzar el feminisme, de cop, són els que necessiten per a combatre la violència contra la seva filla o germana. Entenen que té a veure amb el rol que el patriarcat vol assignar als homes, aquesta idea del mascle alfa que tampoc no afavoreix els qui volen ser vulnerables, empàtics i sensibles. El feminisme és pacient i hi és per a quan el necessitem. A algunes ens ha salvat la vida, i uns altres ja entendran que això no va de senyores enfadades. O que no va tan sols de senyores enfadades, perquè enfadades també ho estem.

Jenn Díaz: ‘No pot ser que els protocols serveixin perquè els agressors facin creure que hi ha una cacera de bruixes’

Les noves generacions de dones artistes que, a poc a poc, pugen als grans escenaris

Al·lèrgiques al Pol·len, Anna Andreu, Ariox, Ayryn, Carlota Flâneur, Clara Peya, Cloe, Cooba, Intana, Jazzwoman, Joina, Júlia Colom, Julieta, Judit Neddermann, Las Karamba, La Queency, Les Testarudes, Les Que Faltaband, Llum, Magalí Sare, Maio, Mar Pujol, Marala, Maria Hein, Maria Jaume, Marina Herlop, Meritxell Neddermann, Mourn, Mushkaa, Noelia Llorens, ÖLIVIAS, Ouineta, Paula Grande, Renaldo&Clara, Roba Estesa, Rombo, Roserona, Santa Salut, Ven’nus… La llista d’artistes musicals catalanes és llarga. Llarguíssima. Moltes ja tenen molta trajectòria dins el sector, però n’hi ha que formen part d’un boom generacional de noves artistes dones i dissidents que va canviant el paradigma de l’escena musical catalana. Marta Pallarès, cap de premsa i relacions públiques del Primavera Sound, defineix aquesta generació de la següent manera: “S’ha creat una generació d’artistes molt homogènia en valors i molt heterogènia en contingut i concepte. Són veus increïblement diverses que ja no caben en un mateix calaix.” Propostes diferents que, en molts casos, trenquen amb la idea de “la dona cantant d’un grup o una banda” i que, a poc a poc, van entrant en les programacions de festivals i més esdeveniments musicals del país. Un món, encara ara, molt masculinitzat.

“Evidentment, si els equips de treball darrere l’escenari no són paritaris, és més difícil tenir cartells que ho siguin. Els tres grans elements que conformen un festival són l’equip, els artistes i el públic que hi va. I hi ha d’haver equitat en tots”, explica Pallarès. Però això no sempre passa: en molts festivals, les artistes o els grups femenins no arriben al 50% de la programació. Tot i haver-n’hi moltes, amb propostes musicals molt diferents entre si i de qualitat, encara no se’n programen prou. I la desigualtat també és notòria rere els escenaris: les tasques de tècnics de so i llums o de producció, per exemple, encara recauen, majoritàriament, en homes.

En un context com aquest, i precisament per trencar amb això, el 2020 es va crear Les Que Faltaband, una banda de versions de dones i altres identitats dissidents formada per músics, cantants, ballarines i tècniques. El nom parla per si sol: faltava una banda només de dones dalt els escenaris del país. Maria Hurtado Subirachs i Geromine González, cantants del grup, expliquen a VilaWeb que la banda va sorgir per la necessitat de fer un projecte artístic des de zero en un entorn no masculinitzat. “La majoria ja veníem del món artístic: dansa, teatre musical, música… I ens trobàvem que, en molts espais, no podíem portar el lideratge d’altres projectes. Com a dones, ens tocava fer uns altres rols”, diuen. “Coses tan simples com portar l’economia del grup. Era una cosa que no havia fet mai, a mi em tocava fer unes altres coses. I, en canvi, ara que em toca portar els comptes, n’estic aprenent molt”, relata Hurtado.


Les Que Faltaband.

Alhora, Hurtado i González expliquen que, de petites, no tenien cap referent femení. “Potser internacionalment sí que hi havia alguna diva pop, però, en l’àmbit de país, cap.” I afegeixen: “I, si n’hi havia, no els donaven espai a les festes.” Per això, en part, també van decidir d’emprendre el projecte. “A nosaltres, com a públic, ens hauria agradat de trobar un altre tipus de referent: la mirada, la manera de fer l’espectacle, de comunicar-se… Les Que Faltaband intentem cuidar molt això perquè, a la festa, hi hagi espai per a tothom.” Tot i això, també es queixen que sempre els recaigui a sobre la responsabilitat de reivindicar la igualtat dalt els escenaris a elles, una qüestió que també criticava Roba Estesa en una entrevista a VilaWeb. En aquest sentit, Hurtado diu: “Per què no se’ls pregunta al grup d’homes què en pensen, de no coincidir amb dones als festivals? Què els sembla, que no hi hagi dones als escenaris?”. Anna Sardà, de Roba Estesa, ho expressava així: “Hi va haver un moment que vam començar a reflexionar sobre què implica pujar dalt un escenari i el poder que et dóna. Per què ens atribuïen només a nosaltres l’etiqueta de referents?”.

També Maria Riba, membre d’Al·lèrgiques al Pol·len, es mostra crítica amb aquesta responsabilitat que els recau i amb el fet d’haver-se de reivindicar com a grups de dones, especialment la setmana del 8 de març: “Si sóc sincera, entrevistes com aquesta, o els concerts d’aquesta setmana, ens fan pensar que encara hi ha moltíssima feina a fer, perquè, de cop, la setmana del 8 de març tothom ens truca per fer entrevistes, per actuar en actes, per tocar en concerts… i després, la resta de l’any, ningú ens fa tant de cas. Això és perquè som dones, i està bé que ens facin cas, però que sigui just aquesta setmana ens fa sentir com un agent polític, i nosaltres som, simplement, un grup de música.” I afegeix: “La setmana del 8 de març no veiem entrevistes a grups d’homes en què els preguntin com se senten amb la desigualtat de gènere als escenaris, i això també els afecta.”


Al·lèrgiques al Pol·len.

Tot i que durant molt temps els grups de dones han estat minoritaris en la majoria dels festivals, la situació es va revertint de mica en mica. El Primavera Sound, per exemple, presenta un cartell paritari d’ençà del 2019. “El 2018 havíem tingut el 35% de les dones al festival i, un dels escenaris principals, el dissabte, havia estat 100% femení. Així va ser com, el 2019, vam proposar-nos d’aconseguir el 50%, perquè només ens faltava un 15% per a assolir-ho. Vam tenir una gran quantitat de trols en línia que ens van criticar per això, però què va passar? Que la millor música la feien dones, i actualment igual.” L’impacte de la igualtat en la programació del Primavera Sound d’aquell any no va ser tan sols dalt els escenaris sinó també en els usuaris. “Vam rebre molts missatges de persones no-binàries i de dones que ens deien que no havien anat mai a cap festival per por de no sentir-se segures. Aquell any, en canvi, van venir per primer cop al Primavera Sound.” Quan hi ha diversitat als escenaris, també n’hi ha entre el públic. Per això, tant Riba com Hurtado i González expliquen que, tot i que és cert que en algun moment han tingut la sensació d’estar contractades a festivals “per complir la quota femenina”, també s’ha d’aprofitar l’oportunitat. “Sí. Moltes vegades omplim la quota, però arriba un moment que volem viure de la música. I si surt una actuació, es fa. Si toquem en espais que veiem clarament que hi som per omplir quota, ho aprofitem per fer algun discurset o algun toc d’atenció sobre aquest tema dalt l’escenari”, diu Riba.

Per la seva banda, Hurtado assegura que també pot ser una oportunitat perquè les nenes vegin dones tocant la bateria o fent de tècniques; que puguin veure que també és una feina que poden fer. Ara bé: és el mateix programar una sola cantant que una banda sencera de dones? Per a Roba, la resposta és clara: no. “Hi ha alguns festivals molt importants que tenen una programació que fa vergonya pel que fa a la paritat. No entenen que una dona cantautora no es pot comparar amb un grup amb deu homes. Al cartell es veuen dos projectes: un masculí i un femení, però si pares a comptar-ho, són deu homes contra una dona. I ningú ho té en compte, això. Hi ha cartells amb programació aparentment paritària i després resulta que més del 70% són homes.” “Pot semblar que a la indústria musical cada vegada hi ha més dones, però la realitat és que es continua movent per homes que fan el que calgui per fer una rentada de cara pel públic, i sota la superfície continuen passant les mateixes merdes.”

Alhora, totes coincideixen que, encara que els festivals a vegades programin per complir la quota, la qualitat artística dels grups i artistes femenins és alta i hi ha molt de suport entre elles. Mar Pujol, per exemple, afirma que hi ha molt d’apoderament femení i molta sororitat dins el sector. “Veig que hi ha molt power femení. Hi veig molt d’empoderament i suport. En tota aquesta fornada de noves artistes, hi ha molt de caliu. I també es respira molt empoderament pel que fa al català.” Per a Pujol, aquesta xarxa entre dones artistes és molt important, perquè, segons ella, la síndrome de la impostora impera molt entre les dones. “Si no ho fas magníficament, és com si no ho poguessis mostrar. I, en canvi, hi ha molts grups d’homes que fan qualsevol cosa sense aquesta pressió. No tenen gens la síndrome de l’impostor.”

Per la seva banda, Riba celebra que, per fi, hi hagi dones a primera línia del sector que puguin ajudar a crear nous referents per a les generacions que pugen, però també reivindica el format de banda, que es va perdent. “Hi ha poques formacions de grup. La majoria són cantants sense banda, només amb discjòquei. Això em fa una mica de llàstima, perquè la música tocada en directe és el millor que hi ha i no m’agradaria que es perdés.” No obstant això, per a Pallarès aquesta és una de les conseqüències de les innovacions tecnològiques dins el sector: “Ara es pot fer música a casa i, és clar, quan et presentes al públic, ja pots tenir un cert corpus de música que has pujat tu mateixa a les plataformes i haver tingut cert èxit. Abans, encara ho teníem més difícil, perquè les discogràfiques no apostaven pel talent femení.”


Mar Pujol.

Ca la Nieves, el restaurant que enyorem malgrat no haver-hi sopat mai

He de començar aquest Mirador amb un consell i una confessió. El consell és que mai no s’han de tornar a obrir els llibres que has escrit. Corres el risc d’obrir-los justament per la pàgina on detectaràs una errada que t’amargarà la vida. La confessió és que jo ho vaig fer i, evidentment, la hi vaig trobar. Vist a partir de la meva dedicació cultural i gastronòmica, el que em sap més greu és haver-la espifiada justament amb un lapsus en el nom d’un restaurant. Sí, al meu llibre Sabotatge contra Franco, vaig rebatejar el mític restaurant Ca la Nieves de l’Escala amb un Ca la Nuri –devia pensar en el Delta–, que cada vegada que hi penso em fa més mal. Espero que serveixi la publicació del volum Ca la Nieves. Un llegat de records (Calígraf) com a excusa per a desfer el desgavell.

La periodista i escriptora Montse Castaño ha estat l’encarregada d’acompanyar Neus Ballester i Tell, la darrera generació d’una antiga nissaga d’hostalers de l’Escala, per parlar d’un establiment mític. La mateixa autora, estretament vinculada a l’Escala –com a dinamitzadora cultural ha treballat al Museu de l’Anxova i de la Sal, a la biblioteca Víctor Català de l’Escala i a l’ajuntament d’aquesta vila de mar–, confessa d’entrada l’ombra allargada que projectava l’hotel “que romania latent, al carrer del Port, com a testimoni del que una vegada havia estat”, abans de rebre l’encàrrec de Ballester, que responia ensems a una promesa feta a la seva tia, Neus Ballester i Perelló, a qui va dedicat el volum. La lectura d’aquest llibre porta el lector a imaginar tots aquells àpats que mai no farà. Porta a somniar els restaurants on mai no podrà asseure’s. Perquè val a dir que –abans que un gentil lector m’estiri les orelles–, l’hotel Ca la Nieves Mar encara existeix, però ja no té res a veure amb allò que un dia va ser l’espai original i, sobretot, ja no va lligat a un nom de pila familiar i a un llinatge que el va convertir en un emblema del turisme de costa. Com diu Ballester en la primera persona recollida per Castaño, “Un dia va canviar tot per a mi. L’hotel restaurant Ca la Nieves, el que em va veure néixer i em va resseguir la infantesa, i, fins i tot, les barques, van desaparèixer de la platja. Tot alhora, com si fos inconcebible l’existència, en aquell indret, de l’un sense els altres.”

La senyora Nieves i els seus fills, Arquimedes i Darwin

El propòsit de la història, doncs, és fer memòria d’un món desaparegut i d’una família singular, encapçalada per la Nieves que, des del començament de l’article, algun lector deu esperar que li presentem. Amb tots vosaltres, Nieves Sunyer Badia (1876-1959), que amb el seu marit, Pepet Ballester, va decidir d’agafar el traspàs l’any 1914 del que havia estat la taverna de l’Isidro, al carrer del Port de l’Escala, per allunyar la descendència dels perills i la migradesa de la mar. Ell era un menjacapellans total i absolut, que no tan sols es va negar a casar-se per l’Església en una època en què encara es considerava “Espanya evangelitzadora de la meitat de l’orbe; Espanya martell d’heretges, llum de Trento, espasa de Roma, bressol de Sant Ignasi”, com escrivia Marcelino Menéndez y Pelayo, sinó que va posar als seus fills –no dic pas batejar, perquè no ho foren pas, de passats per l’aigua beneïda– Arquimedes i Darwin. Aquest darrer va esdevenir mestre. Un mestre que qui sap si també va prometre el mar als seus primers alumnes d’Escalarre d’Àneu, al Pallars. Un apòstol de l’esperança educativa que va prometre la República, i que pagà car el fet de ser “ateu i anticlerical, com el seu nom no cristià acredita”, tal com figurava al plec de càrrecs de la seva depuració com a ensenyant del Grup Escolar Lluís Vives, del barri de Sants. Com a bon anticlerical, s’havia casat amb una noia devota a Montserrat, amb qui va tenir una filla –la tieta Neus–, però res d’això no va ser bo fins a l’arribada al Ministeri d’Educació espanyol de Joaquín Ruiz Jiménez, no sabem si pel vincle del futur dirigent demòcrata-cristià amb la Costa Brava, en tant que estiuejant. De la ploma de Darwin Ballester surten algunes de les pàgines més delicioses i sucoses de les escrites sobre el negoci familiar, transcrites al volum in extenso. És una pena que el paper no permeti de transcriure les olors o els gustos dels suquets o les sarsueles cuinades per la senyora Nieves. Tornat de l’exili, el president Josep Tarradellas confessava a un periodista que el que més enyorava d’aquelles comarques eren els popets de Ca la Nieves.


La fundadora, Nieves Sunyer Badia.

Com amb totes les famílies, la guerra va sotraguejar-los de valent. El vell Pepet havia encapçalat portant la senyera la manifestació del 6 d’octubre de 1934, en suport de la proclamació de Lluís Companys, i havia estat empresonat. La intercessió del mossèn pels presoners no es va oblidar, i durant els tres anys de guerra va viure amagat i protegit pels elements republicans. Després de la victòria franquista, un humiliat Arquimedes Ballester, l’hereu de Ca la Nieves, va haver de batejar-se i passar per l’altar el seu matrimoni, amb els seus fills Frederic i Valeri, que ja eren a l’adolescència. Encara que sembli mentida, la fama de l’establiment i d’aquesta família convertiria anys a venir aquest darrer en batlle de l’Escala, tot i l’historial republicà i anticlerical dels seus antecedents familiars. Ressorgint de les cendres de la guerra, l’avi de Neus Ballester, l’Arquimedes, va ser la figura clau en la conversió de la vella taverna en un restaurant i hotel freqüentat per gent del país, passavolants i, aviat, per turistes.

Una clientela singular

Arquimedes va ser l’encarregat d’atendre amb la seva proverbial simpatia i benfer un dels clients més destacats del restaurant, Josep Pla, que hi acudia amb el savi analfabet Sebastià Puig, dit l’Hermós, o amb amics seus de Barcelona, com Manuel Ortínez, Manuel Ibáñez Escofet, Armand Carabén, Joan Sardà Dexeus o, vingut expressament de Sueca, Joan Fuster. Un Camelot particular sempre, sota l’atenta mirada del xofer, Josep Quintà. Pla va convertir en literatura la seva primera arribada a l’Escala, la tarda del 29 de setembre de 1918, al volum Aigua de mar: “Estibem les coses del bot de la millor manera que podem i fem cap a la taverna. La taverna de la senyora Neus, també coneguda per Can Gelada, i no cal dir per la taverna d’Arquimedes –el cognom del propietari és Ballester–, es troba molt a prop del port, en un dels carrers adjacents. El vent ens hi porta, com aquell qui diu, sense tocar a terra. Trobem obert –són les set– i, passada la porta, ens dirigim directament a la cuina. Els fogons són encesos i els de la casa, perfectament entaulats, esmorzen de forquilla. És un bon començament.” El vincle amb l’Escala va durar dècades i fou especialment estret als anys quaranta, quan hi va conviure amb Aurora Perea, una de les dones més importants de la seva vida i l’obsessiu record de la seva vellesa sensual. De tot plegat en parlarem aviat i llargament, quan surti l’esperada biografia de Xavier Pla, Un cor furtiu, que promet detalls sobre aquests misteris de la vida de l’homenot i uns quants més.


Josep Pla amb les germanes Neus i Roser i el seu pare, Frederic Ballester.

Ponderat per l’autor d’El que hem menjat com un gran entès en la cuina del peix, Arquimedes va seguir el consell de Pla d’ampliar l’oferta d’habitacions de la vella fonda i enfocar el negoci cap al turisme que després de la Segona Guerra Mundial no trigaria a arribar a la Costa Brava. Neus Ballester va néixer a l’habitació número 9 del vell restaurant del carrer del Port i, com recorda ella mateixa en aquest exercici de memòria, a l’estiu Ca la Nieves es convertia en una mena de rèplica d’aquell Hotel Voramar de la sèrie homònima danesa: “L’hotel era sempre ple. Els clients reservaven d’un any per a un altre. Pràcticament, sempre eren els mateixos i reservaven les mateixes habitacions, uns espais que ja consideraven propis, i el mateix passava amb les taules. Cada client tenia la seva habitació i la seva taula any rere any, fins a desenvolupar, fins i tot, un sentiment de propietat, d’obligada reserva, sobre les mateixes.” Més enllà de la figura totèmica de la senyora Caterina Albert i Paradís, que en morir la vella Nieves va enviar les seves condolences a la família, i de Salvador Dalí, que es va fer un fart de signar menús als comensals de la sala, el personatge que més decisivament va influir en el futur de Ca la Nieves –encara no sabem si per a bé– va ser l’historiador i crític d’art Joaquim Folch i Torres. Estiuejant fidel a l’Escala, on el seu nebot li havia alçat una casa, la construcció del luxós hotel Cap sa Sal, de Begur, un dels espais més glamurosos de la Costa Brava, el va empènyer a convèncer el seu amic Arquimedes de seguir el model i alçar el que se’n va dir Nieves Mar. Amb motiu de la inauguració d’aquest, Pla escrivia: “Tinc un record extraordinari de la Sra. Nieves. Hi havia el restaurant popular més important del país, la fonda-quatre habitacions (1 pta. l’habitació), tenia els llits més agradables del golf de Roses, la taverna venia generositat i acolliment. Hi havia parroquians que devien 150 cafès. En aquesta taverna hi he conegut els millors patrons de bou, de sardinals i de teranyines. Coneixien el golf molt bé i no embarrancaven mai els barcos naufragats que hi ha.”

De fet, si la nostàlgia del que no hem viscut al vell Ca la Nieves ens ataca, seguint el receptari del llibre podem intentar cuinar un mero, una escórpora, una lluerna, un corball o –qui sap– una llagosta, a la manera de la matriarca, mestressa dels fogons i ànima de l’establiment. De cap manera serà igual, però serà una manera de conjurar aquelles cuineres que van embadalir escriptors i gurmets en una Costa Brava que ja no existeix. D’homenatjar un restaurant on mai no vam sopar i del qual mai més no oblidarem el nom.

[VÍDEO] Feminisme i nacionalisme català: un vincle menystingut?

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” Del poema “Divisa”, de Maria Mercè Marçal, en va sortir un dels lemes més repetits pel moviment feminista als Països Catalans. Però aquest “tres voltes rebel” no és un lema atractiu i prou, sinó que té un contingut que a vegades es discuteix poc. No per la qüestió de la classe social, perquè el feminisme ha debatut àmpliament sobre la relació entre gènere i classe, sinó per la qüestió nacional, com es relaciona el fet de ser dona i pertànyer a una nació tractada com a subalterna, com la catalana.

Amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, VilaWeb ha volgut tractar la relació entre el nacionalisme català i el feminisme: fins a quin punt poden anar vinculats i si s’han reivindicat prou els referents que n’han parlat. Tot plegat, en una tertúlia audiovisual amb tres dones d’edats i àmbits molt diferents: Júlia Ojeda, investigadora, crítica literària i una de les impulsores del col·lectiu Matriotes; Gemma Pasqual, escriptora i autora de Torturades; i Carme Sansa, actriu que ha recitat molt l’obra de Maria Aurèlia Capmany, una de les referents feministes i catalanistes més importants.


Júlia Ojeda (fotografia: Albert Salamé).

Ojeda, en la línia del manifest que va publicar el col·lectiu Matriotes –format també per Marta Roqueta i Anna Punsoda–, defensa un feminisme nacionalment autocentrat, que no sigui assimilat per l’espanyolisme, a més d’un nacionalisme feminista: “Hem d’incloure el feminisme català i hem de poder declinar el terme nacionalisme en plural. No pot ser que el nacionalisme als Països Catalans continuï instal·lat en l’imaginari que va pensar Esquerra Republicana el 1931 o Jordi Pujol el 1980. Hi ha moltes maneres de pensar i de repensar el nacionalisme català, i el feminisme és l’espai amb més potencial per a repensar aquest terme i apropiar-nos-el.” A més, fa una crida a considerar les reivindicacions de les catalanes igual de vàlides que unes altres amb què s’acostuma a tenir més sensibilitat per part del feminisme: “Els drets lingüístics són drets humans. Si se’ns neguen, se’ns neguen uns drets bàsics.”


Gemma Pasqual (fotografia: Albert Salamé).

Pasqual també defensa la potència que tindria un feminisme ben conscient de tot això: “El feminisme, quan va unit, fa molta por. Quan les dones –i també els homes– ens unim, es fa molt de mal a l’estat. Un feminisme nacional, de Països Catalans, seria molt potent.” L’autora també denuncia que algunes institucions de l’estat espanyol, com ara la monarquia, “es tapen amb la bandera feminista com es podrien tapar amb la bandera espanyola”. També recorda que l’opressió a les activistes com a dones i com a catalanes ve de lluny i comenta exemples de Torturades que ho demostren, com el de les germanes Serra i el de Xènia Garcia.


Carme Sansa (fotografia: Albert Salamé).

Sansa, que va participar en les Jornades Catalanes de la Dona del 1976 i ha vist l’evolució del moviment feminista català durant dècades, alerta d’un clar retrocés quant a la llengua: “Abans això no es qüestionava. Si hi havia una xerrada, es feia en català, i les pancartes eren majoritàriament en català. Igual que amb el procés parlàvem molt del país i ens oblidàvem de la llengua, amb el feminisme ens passa una mica el mateix. I el català? I la llengua? I les dones que som catalanes?” L’actriu, juntament amb Ojeda i Pasqual, també reivindica els referents de feministes catalanes que han estat invisibilitzats en comparació amb els referents espanyols o internacionals. Dones com Maria Mercè Marçal, Maria Aurèlia Capmany o Carme Karr, que haurien de ser més presents. Referents que se’ns han robat com a dones i com a catalanes.

L’excepció terrorista d’Espanya amb Catalunya

L’amnistia podrà ser una realitat a final de maig, i es pot considerar tota una consecució de l’independentisme, perquè esborrarà les responsabilitats penals, administratives o comptables d’unes mil cinc-centes persones, segons els càlculs d’Òmnium d’ençà del 2017 (i pensem que la llei es remunta al novembre del 2011), represaliades en relació amb el procés d’independència. Però perquè fos així, aquesta llei ha hagut de pagar uns quants peatges imposats pel PSOE: que els policies espanyols també puguin ser amnistiats; que no hi hagi una assumpció explícita de responsabilitat de l’estat envers la repressió, ni un reconeixement de la vulneració de drets fonamentals; que hi hagi una apologia del constitucionalisme en el preàmbul que afirma que “tots els camins han de transitar” dins d’aquests límits. I, finalment, s’ha imposat l’exclusió dels delictes de terrorisme i de traïció en el text de la llei, cosa que no volien ni ERC ni Junts pel perill evident que fos aprofitat per alguns jutges per a impedir l’aplicació de l’amnistia en alguns casos.

Què hi ha de cert sobre el possible retorn de Puigdemont aquest estiu?

I tots ho han acabat acceptant en canvi de condicionar-ho a les limitacions del dret internacional sobre violacions greus de drets humans. Però el fet cert és que Espanya esdevé el primer estat europeu que regula una amnistia tot excloent-ne el delicte de terrorisme, i ho fa sobre uns fets i uns actes en què mai no hi va haver cap violència ni terror que no fos el de l’estat.

L’entrada en vigor de la llei s’haurà acabat endarrerint unes quantes setmanes perquè Junts per Catalunya, en una decisió de darrera hora el 30 de gener proppassat, va votar-hi en contra al ple del congrés espanyol. El principal argument era que calia eliminar les exclusions de terrorisme i de traïció perquè feien perillar l’amnistia sobre desenes de persones, a qui els jutges de l’Audiència espanyola i del Suprem podrien continuar perseguint. Aquella exigència, la de retirar la referència al terrorisme i a la traïció, el PSOE no l’ha complerta. L’exigència del PSOE era de mantenir com a exclusió aquests delictes, per més que les normes del dret internacional que han anat establint d’una manera prou sòlida quines són les limitacions en les amnisties no en diguessin res, ni del terrorisme, ni de la traïció.

O cedien els uns o els altres, perquè altrament no hi hauria hagut llei. Ni legislatura, segurament. I Junts (i ERC, força abans) ha cedit acceptant que l’exclusió es mantingui. Però Junts pot dir (i diu) que ha arrencat del PSOE que la referència al terrorisme com a exclusió ja no remet al codi penal espanyol, sinó tan sols a la directiva europea sobre el terrorisme i al dret internacional. L’esborrany d’informe de la Comissió de Venècia filtrat divendres passat els ha anat bé, perquè una de les coses més significatives que deia era que allò que el dret internacional entén per violacions greus de drets humans (tortures, genocidis, crims de guerra, de lesa humanitat, violacions…) “no necessàriament” coincideixen amb allò que els codis penals dels estats, internament, consideren que són “delictes greus”. I ho deia en relació amb una pregunta que els feia la presidència del senat espanyol (del PP) sobre el fet que s’amnistiessin actes que haguessin atemptat contra la unitat territorial de l’estat espanyol.

Però allò que hauria pogut ser utilitzat perfectament com un argument per a exigir al PSOE que no s’entestés en la limitació del terrorisme –perquè el dret internacional no el recull com una exclusió exigida a les amnisties– ha acabat servint perquè els socialistes acceptessin la demanda que Junts havia anat formulant en una negociació feixuga i soterrada: que s’eliminés la referència al delicte de terrorisme tipificat en el codi penal espanyol i que tan sols es mantingués la referència al dret europeu i internacional. Una enèsima versió de l’exclusió del terrorisme feta (amb la idea que sigui) a prova de jutge prevaricador.

Perquè és evident que la definició tan vaga que fa el codi penal del terrorisme és un perill, oimés amb la resolució amb què el Suprem acceptava d’investigar per aquest delicte el president Carles Puigdemont i el diputat d’ERC Ruben Wagensberg, de tal manera que qualsevol incident causat amb la intenció de subvertir l’ordre constitucional o atemorir la població pot ser considerat terrorisme, per més que es faci individualment o en grup però sense cap estructura ni organització al darrere.

La directiva europea també és perillosa

Si s’elimina la referència al codi penal espanyol, s’elimina el risc que els jutges que han d’aplicar l’amnistia al Tsunami o a l’operació Judes es deixin endur per una definició tan laxa i perillosa. El problema està en la directiva europea mateixa, que, llegida atentament, presenta si fa no fa els mateixos riscs que el tipus delictiu de terrorisme en el codi penal. De fet, el codi penal ja va transposar la directiva europea el 2019, per harmonitzar la legislació espanyola i l’europea en aquest àmbit. I així ens trobem que la directiva europea contra el terrorisme defineix tot un seguit de conductes que poden ser definides com a terrorisme, entre les quals n’hi ha que poden ser utilitzades pels jutges del Tsunami (“destruccions massives d’instal·lacions estatals o públiques, sistemes de transport, infrastructures, sistemes informàtics inclosos […], llocs públics o propietats privades, que puguin posar en perill vides humanes o produir un gran perjudici econòmic”) i pels jutges de l’operació Judes (“la fabricació, tinença, adquisició, transport, subministrament o utilització d’explosius o armes de foc…”).

I si el problema del terrorisme en el codi penal espanyol ve en bona part de la definició dels objectius que es pretenen, en la directiva europea passa igual, perquè diu que les finalitats a què es refereix l’enumeració d’accions que poden ser considerades terrorisme són: “intimidar greument la població; obligar indegudament els poders públics o una organització internacional a realitzar un acte o abstenir-se de fer-ho, i desestabilitzar greument o destruir les estructures polítiques, constitucionals, econòmiques o socials fonamentals d’un país o d’una organització internacional.”

Ara, el text de la llei acordada no acaba pas ací a l’hora de precisar quins són els casos de terrorisme que serien exclosos de l’amnistia. També diu que els fets “han d’haver causat de manera intencionada greus violacions de drets humans, en particular les regulades en els articles 2 (dret de la vida) i 3 (prohibició de la tortura) en el Conveni Europeu dels Drets Humans, i en el dret internacional.” I és clar que ni en el Tsunami ni en l’operació Judes no es va causar de manera intencionada ni cap mort ni cap tortura ni cap cas de tracte degradant. Això hauria d’obligar els jutges a aplicar l’amnistia a totes dues causes, però els qui han de prendre la decisió són uns jutges que ja han retorçat el dret per mantenir-les obertes i per impulsar-les, i poden tornar-ho a fer per no aplicar-hi l’amnistia. El sol fet que el terrorisme consti com a exclusió és un risc.

De fet, la justificació que va fer Junts de la seva esmena per a excloure el terrorisme deia: “Sempre hem tingut en l’horitzó a l’hora de treballar en aquesta llei les obligacions internacionals i no en trobem cap que ens obligui a excloure de l’àmbit d’aplicació de la llei actes que no essent terroristes són presentats com a tals.” I també: “Per aconseguir que l’àmbit objectiu d’aquesta amnistia englobi el major nombre possible de ciutadans perseguits per la seva militància o proximitat amb l’independentisme català han de retirar-se de les exclusions de la llei els actes tipificats” com a terrorisme. Aquestes condicions avui no han canviat.

Traïció sense invasió

I passa això mateix en el cas de l’exclusió del delicte de traïció. Què ho fa que s’hi hagi mantingut, si el dret internacional no exigeix pas que sigui una limitació en les amnisties? La resposta és que el PSOE sí que ho exigeix, perquè és una imposició política. El missatge que transmet el fet de mantenir l’exclusió de la traïció és que de cap manera no es posarà en perill la independència ni la integritat de l’estat espanyol, per més que s’amnistiïn independentistes que van pretendre la secessió. Però, segons el dret internacional, i que recullen les Nacions Unides en aquest document, tant la traïció com la rebel·lió i la sedició són amnistiables en un context de conflicte bèl·lic. I més encara, doncs, ho poden ser en un context de conflicte polític sense armes.

En el cas de la traïció, en la llei d’amnistia sí que es fa esment a la definició del codi penal espanyol, on hi ha uns articles que podrien encaixar amb allò que sosté el jutge Joaquín Aguirre, instructor del cas Vólkhov, en relació amb els suposats contactes entre dirigents independentistes i espies russos els dies pròxims a la declaració d’independència. L’afegit en la redacció definitiva de la llei fa que sigui difícil de no amnistiar els investigats de la Vólkhov, perquè limita l’excepció al fet que hi hagi hagut “una amenaça efectiva i real i un ús efectiu de la força contra la integritat territorial” de l’estat espanyol.

La llei s’expressa, en definitiva, en termes de blindatge de l’estat de dret espanyol, de reconciliació i de girar full, i no pas d’estadi previ i necessari per a poder exercir el dret d’autodeterminació, tal com l’havia reivindicada l’independentisme quan la va posar damunt la taula, és a dir, quan els presoners polítics encara eren a la presó. Les vies polítiques per a explorar les condicions amb què exercir l’autodeterminació de manera pactada amb l’estat han començat, molt discretament i silenciosa, amb mediació internacional, però amb un horitzó incert.

Joves, salut mental i la responsabilitat dels adults

L’onada de notícies i estudis sobre la fragilitat de la Generació Z –els nascuts a partir de l’any 2000, més o menys– no s’atura. A tot Occident, i també a Catalunya, els diagnòstics d’angoixa i depressió, a més dels ingressos hospitalaris per intents de suïcidi i autolesions, s’han disparat. La setmana passada la premsa del Regne Unit publicava que els treballadors britànics de 20 a 25 anys tenen el doble de dies improductius a la feina que els més grans de 60, i la causa és la mala salut mental.

El fenomen no ha estat gradual, sinó que va aparèixer de cop fa més o menys una dècada, i per tant és anterior a la pandèmia de la covid. Jonathan Haidt i Jean M. Twenge, professors de sociologia nord-americans, van estudiar la pregunta “et sents sol a l’escola?” que sol incloure l’estudi PISA. Van descobrir que fins el 2012 s’havia mantingut estable, amb valors entorn del 10%-15% a Occident; i a partir de llavors la xifra es va disparar a tot arreu, amb xifres per sobre del 35% a països anglosaxons. A Noruega, a l’enquesta digital que es fa a tots els alumnes des de cinquè de primària, i que s’elabora des del 2001, la pregunta “t’ho passes bé a l’escola?” també era força constant, amb un 4,5 sobre 5. Des del 2016 ha caigut en picat, i en alguns cursos es troba per sota del 4. A la vegada han augmentat moltíssim els alumnes que indiquen que han patit algun episodi d’assetjament, que sovint és invisible perquè té lloc a la xarxa. I també a molts països es comença a parlar d’una plaga d’absentisme escolar, joves que es queden a casa perquè la salut mental els hi obliga, i que per tant veuen limitada la progressió acadèmica.

Quin és l’origen d’aquest fenomen? Normalment es donen tres teories. Haidt i Twenge, com també la majoria d’enquestes a adolescents, en culpen l’emergència de les xarxes socials. La crisi va començar poc després de la popularització dels smartphones entre els nens i joves, i la introducció de l’opció m’agrada a Facebook el 2009. Els autors han trobat una correlació entre les hores que es passen a la xarxa i la disminució del benestar emocional, i l’aparició de la roda infinita de TikTok, amb uns algorismes dissenyats per a mantenir l’atenció constant, ho ha agreujat. A més ha explotat la velocitat de la informació que han de processar els joves –les modes, les paraules correctes i incorrectes, els espais on et poden criticar sense que ho sàpigues, els rumors. L’any passat un estudi a Noruega va preguntar a les famílies amb adolescents què els feia més por que els passés als joves. Els adults contestaven una agressió sexual per part d’un desconegut, però els nanos patien per si eren víctimes d’un atac coordinat i massiu a la xarxa.

La segona teoria parla de la manca d’expectatives de futur. L’accés a l’habitatge, que marcava el pas definitiu a la vida adulta, s’ha reduït a una qüestió d’herència familiar, i la meritocràcia és un discurs que ara només defensen els fills de les classes privilegiades i els més grans de cinquanta o seixanta anys. Les notícies del món cada cop són més catastròfiques per a Occident, a banda del repte colossal del canvi climàtic i la nova epidèmia de solitud. I com que els valors de l’èxit juvenil no han canviat (sexe i diners), el mercat de xarlatans a la xarxa que prometen un accés ràpid al triomf porta a una frustració inevitable.

El motiu més polèmic, tot i això, és si els adults els ho hem posat massa fàcil, als joves, i per tant hem impedit que desenvolupessin de petits els mecanismes per a superar les adversitats. L’edat en què els nanos poden quedar-se sols a casa o anar sense supervisió pel carrer s’ha endarrerit, i la llibertat de moviments que vam tenir els qui som quarantins ara seria impossible. Famílies i mestres els hem estat molt més a sobre per a controlar què fan i on van –amb l’excepció dels racons de les xarxes que freqüenten, i que els grans desconeixem. És una intervenció benintencionada però constant que ha pogut tenir efectes negatius.

I aquí em permetreu que us expliqui una situació que vaig veure a l’institut noruec de batxillerat on treballo, i que és l’origen d’aquest article. Quan vaig començar a fer de professor, fa disset anys, sempre deixava molta llibertat als alumnes per a gestionar la vida a l’aula. Podien triar on asseure’s i amb qui fer les activitats en parella o en grup, i si algú es quedava despenjat, li suggeria amb qui podia treballar. Al final tothom s’espavilava. Fa vuit anys, però, el centre va decidir que no podia ser que algú se sentís aïllat, i va imposar un mètode en què tothom té assignat els grups de treball. Això funciona molt bé durant els primers mesos del primer curs, quan encara no es coneixen, però al final tots busquen agrupar-se per afinitats, com és lògic. I la setmana passada l’institut ens va enviar una nota: “Recordeu que tothom s’ha d’asseure al lloc assignat, perquè no tothom té un lloc segur a classe.”

Una paraula em va posar en òrbita. “Segur”. Què vol dir exactament això d’un “lloc segur”? La meva classe és segura, la meva escola també. Aquí parlem d’una incomoditat, o d’una situació que pot provocar un moment d’estrès o de tristesa, però que no té res a veure amb la seguretat. I llavors vaig pensar en allò que fem realment. Davant d’uns alumnes que tenen la necessitat d’aprendre a formar lligams socials, en lloc de donar-los els mecanismes per aconseguir-ho els hem eliminat el repte, amb l’argument que no volem que s’ho passin malament. I si aquest aprenentatge no el tenen a batxillerat, a setze anys, quan esperem que finalment superin l’obstacle? A la universitat? Quan treballin a temps complet? Mai?

Avui us confesso que no tinc cap resposta. Tots volem el millor per als nostres fills, néts, fillols i alumnes, però alguna cosa hem fet malament, i això ha provocat una crisi molt greu de salut mental. Necessitem algun canvi urgent, però a banda dels pedaços imprescindibles (la prohibició dels mòbils a les escoles, per començar), sóc incapaç de dir-vos què hi podem fer.

Joan Carles Gallego: “Les negociacions estan encallades. El govern sap que tenim un problema”

El parlament farà dimecres vinent el debat a la totalitat del pressupost i Pere Aragonès s’acosta al moment clau sense tenir els vots garantits perquè prosperi. En Comú Podem manté que el govern ha d’aturar el Hard Rock com a condició imprescindible per a no tombar els comptes. En vam parlar ahir amb el diputat Joan Carles Gallego, negociador dels comuns, aprofitant que el ple del parlament s’aturava al migdia. Gallego descarta que acabin abstenint-se per donar marge a la negociació. Avisa que el seu vot haurà de ser a favor o en contra, i que les negociacions amb el govern estan encallades. Creu que Aragonès ha de prendre una decisió política, aplicar la resolució que va aprovar el parlament en el ple de la sequera per a frenar el Hard Rock. És una iniciativa que instava el govern a aturar qualsevol modificació de planejament urbanístic en el sector turístic que comporti mobilitzar recursos hídrics per sobre de 100 litres per persona i dia fins que el consum d’aigua del sector primari i industrial no estigui garantit. En canvi, Gallego diu que sembla que el govern parli per boca de Salvador Illa, sigui per falta d’ambició o per por. Creu que, com que el govern no té suports, se supedita al PSC. També critica que ERC pretengui de recórrer a Yolanda Díaz per fer-los canviar el vot.

Les negociacions amb el govern pel pressupost estan encallades o avancen?
—Podríem dir que estan encallades. El govern sap que tenim un problema. Volem que els pressupostos siguin coherents i ambiciosos. Podríem avançar en propostes concretes. Hem posat sobre la taula moltes propostes en termes d’educació, de salut, d’habitatge, d’emergència climàtica, de mobilitat… Però el pressupost no són números i prou, també és coherència. I en el terreny de la coherència estem encallats.

Més enllà del Hard Rock, no heu avançat en demandes com la sisena hora, les beques menjador o els 1000 milions en habitatge?
—No, no hem avançat. Les propostes del govern no tenen prou ambició. Doten una miqueta més de diners el que es feia l’any passat, però per continuar fent les mateixes coses. Nosaltres volem fer coses diferents per canviar els problemes. L’ambició és posar els diners allà on fem que les coses canviïn.

Ha faltat voluntat o temps? Què ha passat, aquí?
—Falta de temps diríem que no, perquè som al mes de març i vam començar a parlar-ne al novembre. El govern sabia que, si volia un pressupost, l’havia de negociar. Està en franca minoria, en minoria absoluta. Sap que necessita dos grups. Si vol que hi siguem nosaltres, ha de negociar, i ha tingut temps. Primer, per a remoure els obstacles, que garanteixin visualitzar que tenim davant un govern amb voluntat de fer polítiques transformadores. Segon, per a fer també propostes i contrapropostes en els terrenys sectorials. És més aviat un problema de manca d’ambició o que són temorosos. El govern renuncia a governar perquè sap que no té la majoria suficient, i aleshores acaba supeditat a altres grups polítics. I tampoc és una bona solució, perquè no saps si negocies amb el govern o amb algú que parla per boca d’un altre.

El govern parla per Salvador Illa?
—En alguns temes sembla que sí. A l’hora de dibuixar el model de país, de quins projectes corresponen avui als canvis estratègics que el país ha de fer arran de l’emergència climàtica, els problemes socials, la necessitat del canvi de model productiu i de model turístic… Sembla que el govern no té model i està comprant o assumint projectes que uns altres han posat sobre la taula. Ja va passar l’any passat, i ho vam criticar. A banda de l’acord de pressupost que vam fer amb el PSC, van fer un acord polític amb el qual comprometien tres infrastructures: l’aeroport del Prat, la B-40 i el Hard Rock, que nosaltres ja vam dir clarament que eren projectes caducats, que obeïen a la lògica desarrollista del final del franquisme, on el creixement econòmic era de base de pedra. Som en un altre moment, que tampoc és el de les reconversions dels vuitanta, de transformacions estratègiques, de canviar les maneres de produir, de distribuir, de consumir, per fer front a l’emergència climàtica. I això ho ha de liderar el govern. Mantenir projectes obsolets i caducs no ajuda gaire. Ens fa l’efecte que el govern compra aquests projectes perquè no sap què fer o perquè no en té uns altres.

El govern diu que no pot aturar el Hard Rock. Parla de prevaricació o d’haver de pagar indemnitzacions. Poden ser conseqüències reals de frenar-lo?
—El govern no és aquí per mirar com passen les coses i prou. Ha de governar i incidir en la realitat per canviar-la, no només ha de tapar els forats i els problemes que la realitat genera, sinó intentar que no els generi. El govern pot prendre decisions perquè hi ha un canvi climàtic, una situació social determinada, problemes d’equilibri territorial… No hi ha prevaricació possible: hi ha una decisió política, confrontació política. Hi pot haver acords o desacords, però això no és prevaricar. Prevaricar és quan fas una acció contrària a la llei sabent-ho. Governar en funció de la situació crítica que viu el país, en aquest cas per la sequera, no és prevaricar. Sobre el tema indemnitzatori, hi ha una cosa que es diu interès general i una altra que es diu força major. No és clar que comporti indemnitzacions. En qualsevol cas, s’hauria de judicialitzar. A més, en el marc contractual existent, creiem que no hi ha possibilitat d’indemnitzatòria. Perquè aquest projecte ja va decaure per una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que va invalidar el pla director urbanístic perquè hi havia un seguit d’anomalies que s’havien de corregir. I, en aquest procés, una part de les condicions contractuals prèvies decauen.

El govern us ha exposat la possibilitat de fer una moratòria per la sequera, en la línia de la resolució que vau aprovar al parlament? O us ha proposat alguna altra via per a aturar el Hard Rock?
—A hores d’ara, no ens ha proposat res. Hi hem insistit des del moment en què es va aprovar. Les resolucions del parlament són per complir-les: compleix-la. Però no tenim resposta del govern. Nosaltres hi insistim. El govern no pot dir que aquesta resolució la compleix i aquesta altra no. El parlament ha aprovat majoritàriament aquesta resolució. Si s’ha guanyat per un vot, per dos o per tres, a mi tant me fa. S’ha guanyat o no? S’ha aprovat o no? La resolució diu que som en una situació de crisi hídrica i que el govern ha de paralitzar determinats projectes fins que no canviï la situació.

Vila-seca i Salou no es troben en una situació d’emergència sinó de pre-alerta.
—D’entrada, ja és una pre-alerta, que és el que hi ha abans de l’alerta. Vol dir que tampoc hauríem d’estar gaire tranquils. Segon, en aquell territori hi ha un minitransvasament de l’Ebre que els permet que hi hagi aigua. Que l’Ebre estigui bé ara no vol dir que ho estigui sempre. Hauran de portar vaixells amb aigua del port de Tarragona a Barcelona. Hi ha una situació que afecta el conjunt de Catalunya. No pot ser que hi hagi actuacions extraordinàries per a solucionar els problemes que tenim a Barcelona o Girona i que en altres llocs hi pugui haver situacions de mala utilització dels recursos. El problema és de tot Catalunya i hem de buscar els elements de gestió solidària i eficient dels recursos disponibles, que són escassos a tot arreu.

Heu demanat que el govern declari públicament que no es farà el Hard Rock. És una condició sine qua non abans de dimecres?
—Hem demanat al govern que es posicioni en relació amb el projecte. Aquí no es tracta de declaracions públiques sinó de tenir garanties que aquest projecte no es farà. Per això demanem que s’apliqui la resolució del parlament. També fem unes altres propostes per a desincentivar la indústria del joc. Perquè és un projecte que no tan sols és depredador de recursos naturals, sinó que també és contradictori amb polítiques públiques que hem de desenvolupar en termes de salut o de seguretat. Té externalitats negatives en el terreny de la salut pública, en el tema de les addiccions i la ludopatia, també en temes de seguretat. Sabem que al voltant d’aquests macrocasinos hi ha sempre una indústria complementària lligada a la delinqüència de tota mena.

—I quan us contraargumenten que hi ha gent que vol el Hard Rock i que generarà llocs de treball?
—N’hauríem de parlar una mica perquè de vegades es diu que generà 20.000 llocs del treball. Haurien d’explicar que Port Aventura té 1.800 treballadors o que el conjunt de la indústria del joc a tot l’estat espanyol en té 2.980. Si algú insisteix que el Hard Rock són 20.000 llocs de treball, o menteix o fa malament els comptes. Tret que intenti comptar tots els treballadors de la construcció, de les obres i del no sé què. En fi, no generarà 20.000 llocs de treball. No ens enganyem. El nombre de llocs de treball que pot generar és equiparable al de Port Aventura en quantitat. A més, no es tracta només de generar llocs de treball sinó de quina qualitat tindran. Malauradament, són de baixes condicions laborals, amb alts nivells de precarietat. És a dir, són pocs, precaris en general, i de poc valor afegit en un territori on, a més, s’explota el monocultiu turístic. Aboquem la ciutadania, i especialment els joves, a incorporar-se a la vida laboral amb feines de poc valor afegit, lligades a la restauració i a l’oci turístic, però no els oferim perspectives d’una indústria diversificada o de diversos sectors econòmics de més valor afegit. El que hem de fer és un projecte alternatiu del punt de vista de la industrialització i la diversificació econòmica del territori.

La consellera d’Economia ha dit que és un projecte que han heretat, que fa dotze anys que s’arrossega, i que creu que no es farà.
—No és una qüestió de fe, és una qüestió de política. Si tenim governs és perquè governin, no perquè tinguin fe que les coses passin. El govern ha de fer que les coses passin.

Creieu que hi pot haver un acostament d’última hora entre el govern i Junts? O el govern s’hi ha tornat a reunir en una maniobra tàctica per a pressionar-vos?
—Pensem que assistim a un cert tacticisme. N’hi ha per part de Junts, d’oferir-se com a negociador. No sabem què pot fer el govern. També és veritat que, igual que s’ha supeditat al PSC, no sé si se supeditarà a Junts. Això ho ha de decidir ERC: si vol governar o estar a l’ombra dels uns o dels altres. L’oferiment de Junts és trampós: planteja entrar al pressupost a canvi de la baixada de l’impost de successions i més rebaixes fiscals que podrien implicar una caiguda dels ingressos d’uns 1.000 milions d’euros. És difícil de negociar un pressupost, que ja d’entrada considerem poc ambiciós, dient que tindrem 1.000 milions menys. Junts intenta fer-se propaganda, fer veure que hi és. Esperem que el govern no ho faci seu. Seria un retrocés molt important en la fiscalitat i en els ingressos que acabaria portant a una caiguda important de la prestació de béns i serveis públics en educació o salut.

Què passa si ERC amenaça Yolanda Díaz de no facilitar l’aprovació del pressupost espanyol? Us forçarà a donar suport al d’Aragonès?
—Tenim una relació amb Sumar, amb Yolanda Díaz, des de la confederalitat. Els comuns som una organització sobirana a Catalunya, som una organització nacional catalana i tenim sobirania a l’hora d’establir la política a Catalunya. I participem de manera solidària, fraternal, amb la construcció de les polítiques a escala estatal. Sumar no interfereix en les polítiques catalanes, sap que les definim nosaltres. Des d’aquest punt de vista no hi ha cap problema. A més, compartim l’ideari polític de fons amb Yolanda Díaz: aquest projecte és caduc, antisocial, antieconònmic, antiecològic, que contamina el pressupost. A banda d’això, no entenem que un partit que reclama la sobirania, des de l’independentisme català, vulgui barrejar la política catalana amb l’espanyola, que vulgui solucionar el problema que té a ell a Catalunya, no des de la seva capacitat d’intervenció pròpia, autònoma i independent, sinó demanant ajut o suport a organitzacions estatals. Li vam dir el primer dia que no es tractava de barrejar carpetes: ni la carpeta del pressupost estatal, ni la del pressupost de Barcelona, ni la del pressupost de Catalunya són intercanviables.

També us n’acusen a vosaltres, de barrejar carpetes. Si hi hagués un acord amb Barcelona en Comú pel pressupost i l’entrada al govern de Barcelona, seria més fàcil de pactar el pressupost al parlament?
—Són carpetes separades. No les podem barrejar. Perquè, a més, el pressupost de Barcelona ha de donar resposta a les necessitats de la ciutadania de Barcelona. I ha d’intervenir en les polítiques específiques del punt de vista de temes viaris, de la seguretat, de la prestació de serveis…

Però ja ha passat abans, no? El 2021, per exemple, Ernest Maragall va anunciar que facilitaria el pressupost a Ada Colau quan els comuns vau tancar un acord pressupostari amb el govern.
—Sí, hi va haver un moment en què ERC va vincular les carpetes. Per part nostra, no tenim cap voluntat de barrejar-les. Volem que hi hagi coherència amb l’actuació política. No tindria sentit fer un pressupost aquí amb el Hard Rock, disminuir l’atenció en salut o habitatge, i a canvi votar un pressupost a Barcelona amb una altra mena de despeses només per una o dues cadires.

Creieu que el govern no s’ha cregut la vostra amenaça fins que no vau registrar l’esmena a la totalitat? Donaven per fet el vostre suport?
—No sabem si el donaven per fet. Els fets podrien indicar que sí, perquè que hagi passat tant de temps sense haver-hi moviments i que s’hagin sorprès amb la presentació de l’esmena pot fer la sensació que pensaven que no la presentaríem. Però nosaltres hem mostrat sempre molta coherència amb la nostra acció política. Som previsibles. Ens estranya que el govern no hagi pensat des del primer dia que els comuns respondríem a aquesta realitat de la mateixa manera que vam dir el febrer de l’any passat, quan van signar amb el PSC el paquet del Hard Rock, la B-40, i l’aeroport: aquests projectes són obsolets, són caducs, no són de la Catalunya que necessitem. Li ho vam dir. Si el govern no ens va voler creure, ja s’ho faran. Crec que la ciutadania ens creu, sap com som i què pensem.

Però l’any passat no vau trencar l’acord pressupostari que ja teníeu amb el govern.
—No el vam trencar, entre altres coses, perquè l’acord amb el PSC era extrapressupostari. No contaminava el pressupost.

Ara diuen que tampoc no el contamina perquè no es destina cap euro al Hard Rock.
—No ho han explicat gaire bé, perquè la primera cosa que va fer tant el president com el senyor Illa va ser dir que feien aquest acord perquè els havien donat garanties que es faria el Hard Rock. Han posat el Hard Rock sobre la taula de la seva negociació pressupostària, cosa que no van fer l’any passat.

El govern us diu contínuament que, sense el pressupost, no es podran revertir les retallades de CiU.
—En això coincidim. Si el govern no permet que hi hagi pressupost, perquè no renuncia a les exigències del PSC, renuncia a revertir les retallades de CiU. El govern ha de ser seriós, no pot dir que la culpa és d’un altre. És el responsable de governar i, per tant, de construir acords. És el responsable que no hi hagi un acord. Nosaltres hem posat les cartes sobre la taula. Si vol un acord, negociem. Busquem els punts de trobada. El que no pot ser és que qui no busca els punts de trobada, qui no negocia, digui que és l’altre el que no vol l’acord. Les coses no van així.

Si el govern no es mou amb el Hard Rock, descarteu dimecres una abstenció per deixar que es comenci a tramitar el pressupost i continuar negociant després?
—Hem entrat una esmena a la totalitat que es vota dimecres. El govern sap que fins dimecres a les 9 menys un minut no ens aixecarem de la taula de negociació. Volem negociar. Però també sap que és un “sí” o un “no”. No hi ha una abstenció possible. Entrem en la lògica d’un pressupost coherent i ambiciós o no? El pressupost no són només xifres, són estratègies polítiques. És com es respon als problemes que té la societat, la ciutadania, l’economia. L’administració continuarà funcionant amb la pròrroga pressupostària. Per gestionar el dia a dia, per continuar fent les mateixes coses que feies, no necessites un pressupost: prorrogues i punt. Volem un pressupost que tingui ambicions, que ens dirigeixi cap a un país millor. Que, en educació, s’avanci en l’equitat educativa; per això parlem del menjador escolar, de la sisena hora, de les activitats extraescolars, de la climatització de les aules, de la ventilació, de l’eficiència energètica. Per això parlem de salut, de salut mental, de salut bucodental, d’ampliar la cartera de serveis i reforçar l’atenció primària. Per això parlem de més habitatges, de regular el lloguer de temporada per evitar les escletxes legals. O d’emergència climàtica, de mobilitat sostenible, d’avançar en un país de trens. Parlem d’un nou impuls de l’energètica pública, de renovables. I en relació amb la sequera, parlem no tan sols de fer front a la crisi hídrica sinó d’anticipar-nos al futur amb inversions i infrastructures. Però, és clar, si tu no vols fer això, per què vols un pressupost? El govern no ens ha de tirar la pilota, l’ha de tenir a les mans i veure cap on la vol portar. No es tracta de fer-la botar tot el dia, es tracta d’intentar fer cistella. Veure el joc i construir un pressupost.

Si el parlament li tomba el pressupost, Pere Aragonès hauria d’avançar les eleccions?
—En aquests moments, no diem ni que sí ni que no. Ell haurà de valorar políticament en quina situació es queda. En principi, es parlarà del pressupost, no d’altres coses. És evident que també demostra més o menys feblesa del govern. La sensació que aquesta legislatura està més o menys esgotada també tindrà el seu termòmetre en aquesta votació. Parlem del pressupost. Després estarem un una altra lògica i també hi prendrem posició.

Us fa por que la vostra relació amb ERC i el PSC en surti perjudicada per a la legislatura vinent?
—Hi haurà tot un procés de debat social i polític i la ciutadania haurà de votar. Nosaltres, evidentment, volem millorar la nostra posició política a Catalunya per defensar millor els interessos de la ciutadania i així ens ho plantejarem, explicant unes coses, actuant amb coherència i credibilitat davant la gent, amb responsabilitat per a ser útils. Sempre hem dit que volem que Catalunya tingui un govern d’esquerres per a transformar les coses. No d’esquerres d’etiquetes, sinó d’esquerres transformadores. Sabem que sols no ho farem. També saben els altres, suposo, que sols no ho faran, perquè Catalunya és com és.

Per tant, no us preocupa que tombar el pressupost pugui complicar la formació d’un hipotètic tripartit.
—Les organitzacions polítiques, encara que governin juntes, no estan d’acord en tot. En política, es tracta d’entendre que en determinats moments hi ha posicions diferents, i després hauràs de tornar a construir els punts de trobada. Però nosaltres no dramatitzem, en aquest aspecte. Si creiem que és bo que Catalunya tingui pressupost, arremanguem-nos i negociem. El govern també s’ha de moure. Ha de posar escenaris on ens puguem trobar.

La inventora dels sostenidors

Quan tenia dinou anys, la Mary, filla d’una adinerada família colonial americana, havia d’anar al seu ball de debutant. Vivia una vida regalada, aprenia a muntar a cavall, feia classes de ball, creixia “en un món on només existien les bones olors”. Aquell vespre estrenava vestit i quan se’l va posar es va adonar que la cotilla li sobresortia per l’escot. “Porta’m un parell de mocadors de seda, un cordó, una cinta rosa, agulla i fil”, va demanar a la seva criada, i aquests cinc ingredients van ser la base del que serien els sostenidors moderns, la backless brassière (‘cotilla sense esquena’) que s’acabaria dient simplement bra. Era el 1911 a Nova York.

Mary Phelps Jacob, nascuda el 1892, va anar al ball. I va ballar. Els seus moviments eren diferents, més lliures. Les amigues se li van acostar: “Escolta, com és que tens aquesta llibertat de moviments, no t’ofega la cotilla?” I la Mary va respondre: “No en duc.” És fàcil imaginar l’escena. Totes juntes xiuxiuejant, ella ensenyant-los l’inici de l’escot. Cal dir que no eren ben bé uns sostenidors, perquè més que sostenir el que feien era aplanar, que de fet és el que en aquella època feien les cotilles, que de vegades tibaven tant que provocaven desmais per falta d’aire i fins i tot…, si premien massa el ventre, avortaments… O sigui que, ves per on, els sostenidors moderns podríem dir que van ser un alliberament.

És ben bé que la història dels sostenidors va lligada a la història de l’estatus social de la dona. Ja n’hi havia a l’antic Egipte (kalasiris), al segle I dC a l’Índia (kanchuka) i també en duien les dones atletes de la civilització minoica, a l’antiga Grècia. Els primers sostenidors eren una mica com els que es va inventar la Mary, unes bandes que més aviat els aplanaven, pensades perquè les dones poguessin fer esport o treballar (les esclaves van ser de les primeres de dur-ne). Després van venir les preocupacions per dur el pit alçat…

Però tornem amb la Mary al ball. En sortir d’allà, té encàrrecs d’unes quantes amigues, totes volen aquell invent. Uns dies després, un home desconegut n’hi demana un exemplar per un dòlar i és llavors quan ella veu que allò pot ser un negoci i en comença a fer i a vendre’ls. El 3 de novembre de 1914 n’obté la patent i munta la seva empresa a Boston.

Però la Mary no va ser només la inventora dels sostenidors moderns, va ser també publicista, mecenes, editora, activista pacifista i poeta. Els sostenidors els va inventar una poeta!, tinc ganes de cridar. Així que després de vendre’s la patent no es va quedar de braços plegats. De fet, la seva vida és una mina; la revista Time la va considerar “la padrina literària de la generació perduda d’escriptors expatriats a París”. Perquè la Mary, després de divorciar-se del seu primer marit, es va casar amb Harry Crosby, se’n va anar a Europa i es va canviar el nom per Caresse (‘carícia’), perquè deia que s’adeia més amb la vida bohèmia que va començar a viure als anys vint a París. Vida bohèmia… bé, no sé on he llegit que Caresse Crosby, la nostra Mary, va tenir una vida de somni.

Doncs jo no sé què somia la gent, però la vida de la Caresse diria que va tenir de tot, i que en Harry precisament va ser més aviat un senyor malson. Per començar, quan ell se’n va enamorar perdudament, la va amenaçar de suïcidar-se si ella no se n’anava amb ell. Això la devia seduir o convèncer, perquè poc després es casaven, però ell primer la va forçar, en va abusar, i un cop casats no van ser tot flors i violes, perquè les amenaces de suïcidi d’ell van continuar fins que el van trobar mort, d’un tret al cap, el 1929, en un hotel, amb una amant de vint anys (també morta d’un tret al cap).

Ara bé, abans el matrimoni Crosby va tenir temps de muntar una editorial a París, la mítica Black Sun Press, i hi van publicar els primers llibres d’autors com ara Bukowski, Hemingway, Joyce, Henry Miller o Anaïs Nin. Després de la mort d’en Harry, ella va continuar amb l’editorial, i també va fundar Women Against War. I a setanta-vuit anys va morir en un castell del segle XV que es va comprar a Roma.

Aquests apunts sobre Mary Phelps Jacob o Caresse Crosby vénen d’engegar la tele aquesta setmana i veure que preguntaven a tot un seguit de dones del carrer què farien si per un dia no hi hagués homes. Una va respondre que sortiria de nit sola, una altra deia que respiraria, una senyora deia que es posaria minifaldilla sense patir pel què diran, i una va dir “sortiria al carrer sense sostenidors” i feia un gest d’alliberament. Aquell gest, aquella resposta espontània, dita sense pensar gaire, em va fer rumiar. D’aquí ve tot. Vaig recordar la crema de sostenidors als anys seixanta com a símbol d’alliberament. Em van venir al cap les meves àvies que van anar sempre amb faixa. Vaig recordar ma mare quan tornava de la feina, arribava a casa, i després de descalçar-se, per una de les mànigues es treia els sostenidors descordats, que apareixien com una garlanda, com si fes màgia, i aquell sospir just després.

La història dels sostenidors és la nostra història. La Mary havia de ser poeta, editora, mecenes, però va haver d’anar a una festa amb un vestit que no tapava la cotilla. La imatge d’ella ballant lliurement mentre totes les seves amigues es belluguen literalment encotillades trobo que lliga amb la dels sostenidors cremats als seixanta. Sortir al carrer sense sostenidors com a sinònim de respir, d’alliberament, tots i totes els que n’hem dut sabem que és físicament perfecte, com a imatge. Decidir si te’ls poses o no, saber per què els duus, que no t’encotillin, que t’alliberin, que siguin una opció i no una obligació.

A partir de la manca de metall després de la Primera Guerra Mundial, diuen que es van deixar de fer cotilles i l’ús dels sostenidors es va estendre primer per Europa i l’Amèrica del Nord, i després per Àsia, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica. Però als anys trenta arriben els sostenidors amb barnilles, que es fan més populars a la dècada dels cinquanta, i les dones tornem a dur estructures de metall en la indumentària. Quantes rentadores es deuen haver espatllat per culpa d’una barnilla que forada la roba i s’allibera dels sostenidors?

Al segle XXI les barnilles van de baixa. Diuen que, arran del fenomen del #MeToo i del confinament del 2020 (#nobrachallenge), ara és època de bralettes, sostenidors “suaus”, sense barnilles ni encoixinats, perquè el que preval és la comoditat, i de fet n’hi ha que els porten com una peça de roba exterior. Cada cop més, doncs, la tria dels sostenidors ve condicionada per la salut i el benestar i no per la mirada de l’altre, per la mirada de l’home. I això és un avenç. Aquells dos mocadors, la cinta, el cordill i el fil i l’agulla de Mary Phelps Jacob devien ser més aviat bralettes, però ha calgut més d’un segle per tornar a alliberar-nos de les estructures de metall. Semblarà, aquest, un article superficial sobre una peça de vestir, però si després de treure’ns la cotilla van venir les barnilles, qui diu que si no sabem d’on venim no tornarem a caure en el mateix error un altre cop. Hem de poder sortir al carrer, hi hagi homes o no, amb els pits subjectes o lliures, per poder ballar com la Mary a divuit anys. Qui sap, penso ara, si hauria acabat exiliant-se a París i fundant una editorial i una associació pacifista si hagués continuat portant cotilla. La inventora dels sostenidors era una dona i va ser poeta, cridem-ho.

Comença un nou Què Sé Jo?, dedicat als refranys del mes de març i la primavera

Avui comença un nou Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre refranys d’aquesta època de l’any i l’ha fet Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 21 de març.

El català és una llengua rica en refranys i, concretament, en conté una gran quantitat de referits al mes de març. Ho podem comprovar a la Paremiologia catalana comparada digital (de Víctor Pàmies). Si hi cerquem refranys que tinguin el mot “març”, n’hi trobarem gairebé quatre-cents, que, alhora, tenen variants (més llargues, més curtes, amb modificacions…). Com que el març és el mes en què comença la primavera, també hi hem afegit refranys referits a aquesta estació de l’any. I fins i tot una pregunta sobre un verb molt especial: “marcejar”. Si voleu aprendre refranys d’aquesta època o posar a prova els vostres coneixements, jugueu al Què Sé Jo.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de deu preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els seus coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Deu anys després de la desaparició del vol MH370, el misteri perdura

The Washington Post · Niha Masih i Frances Vinall

El 8 de març de 2014 va desaparèixer l’avió del vol 370 de Malaysia Airlines, amb 239 persones a bord. Una dècada després, el cas continua essent un dels misteris més grans de la història de l’aviació.

La desaparició va desencadenar una extensa operació de recerca en què van participar una trentena de països durant anys. El cas també ha estat analitzat en profunditat al programa australià 60 minutes i en una docusèrie de Netflix.

La setmana passada, en un acte commemoratiu del desè aniversari de la desaparició de l’avió, el ministre de Transports de Malàisia, Anthony Loke, va declarar que el govern està disposat a organitzar una altra operació de recerca si apareixen noves proves creïbles. Fa poc, una empresa nord-americana va presentar una proposta al govern per a organitzar una nova operació de recerca, cosa que ha despertat esperances a les famílies dels desapareguts.

Heus aquí una cronologia dels principals esdeveniments del cas, del 2014 fins avui.

2014: Desaparició del vol MH370

El 8 de març de 2014 a la matinada, l’avió del vol 370 de Malaysia Airlines –que viatjava de Kuala Lumpur a Pequín– va desaparèixer sobtadament dels radars. A bord de la nau, un Boeing 777, hi viatjaven 227 passatgers i 12 membres de la tripulació. Els passatgers pertanyien 14 estats, però la majoria eren xinesos. No se’n va tornar a saber res de cap.

La darrera comunicació de l’avió fou trenta-vuit minuts després de l’enlairament, quan era sobre la mar de la Xina Meridional. El radar militar va captar com es desviava dràsticament de la trajectòria prevista, en direcció oest, abans de perdre-se’n el senyal. Hom creu que va caure a l’oceà Índic, dins la zona de salvament d’Austràlia.

La recerca va començar poc després, i les autoritats malàisies, australianes i xineses van acordar de rastrejar més de 37.000 quilòmetres quadrats d’oceà en cerca de proves.

2015: Malàisia declara que la desaparició havia estat un accident

El gener del 2015, les autoritats malàisies van declarar que la desaparició del vol 370 havia estat un accident, i que els passatgers i la tripulació que viatjaven a bord eren considerats morts. Això va aplanar el camí perquè l’aerolínia indemnitzés les famílies.

A l’abril, Malàisia, Austràlia i la Xina van acordar de duplicar la zona de recerca submarina a 74.500 quilòmetres quadrats.

Al juliol, va aparèixer una primera pista a uns 4.500 quilòmetres de la zona de recerca. A la petita illa francesa de Reunió, a l’oceà Índic, van trobar un tros de metall molt semblant a una peça d’una ala dels Boeing 777. Els experts francesos que van examinar aquella peça, coneguda amb el nom de flaperon, van concloure que pertanyia a l’avió accidentat.

2016: Troben més restes, probablement de l’MH370

El 2016 es van recuperar més peces corresponents a restes probables de la nau, i procedents de diversos països: part d’una ala a les illes Maurici (situades a l’oceà Índic, just a l’est de Reunió), segments d’una porta i del motor a Sud-àfrica, una secció de l’aleta exterior d’una ala a Tanzània i trossos d’una ala a Moçambic.

El maig d’aquell any, el director de l’Oficina de Seguretat en el Transport d’Austràlia, Martin Dolan, va reconèixer que les possibilitats de trobar l’avió desaparegut eren com més va més baixes.

2017: Acaba la recerca de Malàisia, Austràlia i la Xina

El 2017, després de tres anys, la recerca submarina que havia començat el 2014 en una secció de l’oceà Índic va acabar sense èxit. Austràlia havia dirigit l’operació amb el suport de Malàisia i la Xina, i funcionaris de tots tres estats van dir que la decisió de suspendre l’operació no s’havia pres “a la lleugera ni sense tristesa.”

“Tot i els esforços i mitjans tècnics esmerçats, com també el modelatge i l’assessorament de professionals altament qualificats, que són els millors en el seu àmbit, la recerca no ha pogut localitzar l’aeronau, desafortunadament”, digueren tots tres països en un comunicat.

L’Oficina Australiana de Seguretat en el Transport va assenyalar en un report que sense localitzar la nau no es podia determinar el motiu de la desaparició.

2018: Recerca d’Ocean Infinity; dimiteix el cap d’aviació de Malàisia per un estudi de seguretat

El gener del 2018, l’empresa nord-americana Ocean Infinity va començar una nova recerca de les restes de l’avió. Va rastrejar 43.000 milles quadrades d’oceà basant-se en l’anàlisi de la deriva de les restes. L’empresa va signar un contracte amb el govern malaisi per un import de 70 milions de dòlars, que tan sols s’abonarien en cas que es trobés la nau, però no va aconseguir trobar res després de més de tres mesos de feina.

Al juliol, les autoritats malàisies van fer públic un report en què concloïen que l’avió s’havia desviat manualment de la trajectòria de vol. Van descartar un error mecànic o informàtic com a causa de la desaparició.

L’informe, de 495 pàgines, assenyalava errors en el control del trànsit aeri de Malàisia, i va originar la dimissió del cap d’aviació civil.

2024: Una possible nova operació de recerca?

Després de tots aquests anys, els familiars dels desapareguts continuen exigint respostes i fent pressió perquè prossegueixi la investigació. Loke, ministre de Transport de Malàisia, va declarar aquesta setmana en un acte commemoratiu amb les famílies que el govern estava disposat a convidar Ocean Infinity a debatre sobre una altra operació de recerca, que seria sense cost si no hi havia troballa.

“Faré mans i mànigues perquè el gabinet aprovi la signatura d’un nou contracte amb Ocean Infinity i la recerca es reprengui com més aviat millor”, declarà Loke.

El director executiu de l’empresa, Oliver Plunkett, confirma en un correu electrònic que va presentar una nova proposta i que la companyia confia a reprendre la recerca aviat. D’ençà del darrer intent, Plunkett explica que l’empresa ha millorat la capacitat de recerca a la mar mitjançant la robòtica i més tecnologies.

Segons un expert, organitzar una nova cerca és justificat.

“Pot ser que el misteri no es resolgui del tot, perquè no sé fins a quin punt hi ha proves per a assegurar definitivament què va passar a l’avió”, explica Charitha Pattiaratchi, professora d’oceanografia costanera de la Universitat d’Austràlia Occidental, que ha fet anàlisis de deriva per a conjecturar l’emplaçament de les restes. “Però si se’n troben les restes, finalment podrem cloure la tragèdia de les persones que van perdre els seus éssers estimats.”

Jennifer Hassan ha contribuït en aquest article.

 

L’hora de donar les gràcies a la justícia europea

Amb l’aprovació ja segura de la llei de l’amnistia es tanca un període de repressió duríssim contra l’independentisme català. No és cap garantia que no se n’obri un altre immediatament, però, tal com ha acabat la cosa, Espanya s’enduu una derrota molt contundent, amb implicacions futures.

Com deia a l’editorial d’ahir, aquesta amnistia és circumstancial i pot passar perfectament que Espanya torne a la violència quan la proclamació de la independència es torne a posar seriosament sobre la taula. Però en la batalla lliurada d’ençà del 28 d’octubre de 2017 ja hi ha unes claus que hem comprovat, un mapa d’un territori fins aleshores desconegut, que no sabíem si existia en realitat o no. Hi és: existeix un espai jurídic europeu que ens garanteix, contra els abusos espanyols, els nostres drets. S’ha demostrat.

S’ha demostrat gràcies a la lluita de l’exili, sobretot. I per això avui és el dia en què cal recordar que aquests set anys cap exiliat català no ha estat lliurat mai a Espanya per les autoritats de cap país europeu. Ni Bèlgica, ni Suïssa, ni Escòcia, ni Alemanya, ni Itàlia no han donat suport a Espanya en la persecució del moviment independentista. Ben al contrari: tots –i encara més les institucions comunes com el TJUE i el TEDH– han posat contra la paret Madrid i les maniobres cada volta més desesperades dels jutges espanyols. Fins a portar-nos a un escenari que serà, ben aviat, la constatació de la seua derrota: el retorn triomfant dels exiliats.

Entre nosaltres hi ha gent que considera que Europa ha estat massa insensible a la causa catalana. En part és cert: l’Europa política hauria pogut fer més i més de pressa. Però crec que aquesta crítica no ens pot fer perdre de vista tot allò que ha fet el poder judicial europeu. Si fósseu espanyols consideraríeu que Europa ha estat massa insensible a la causa espanyola? Crec que hi ha més raons per a pensar això que no per a pensar allò altre.

I per si no n’hi havia prou, en aquest tram final de l’amnistia també Europa i l’espai jurídic europeu han estat determinants a l’hora de trobar la manera de superar unes línies vermelles polítiques, les del PSOE, que no tenien sentit. Quan la Comissió de Venècia, en el seu informe, va deixar caure que les figures penals espanyoles no han de coincidir necessàriament amb el dret europeu –que aquesta era la solució– no tan sols anuncià, però, una solució legislativa.

Ben al contrari: amb aquesta consideració també va rematar allò que d’ençà del primer moment ha estat la clau per a aquesta gran victòria de l’exili català. Es tractava de forçar Europa a intervenir-hi. Que fos Europa que digués a Espanya que això que feia i que fa no és acceptable en el context democràtic de la Unió Europea. Així ho va proclamar el juliol del 2018 el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein i així s’ha anat repetint aquests set anys sentència rere sentència, dictamen rere dictamen i resolució rere resolució.

Ara entrem en una nova etapa, sabent que Espanya tornarà a la repressió i a la violència tan aviat com puga. Però no és igual tornar-hi sabent que has perdut, tornar-hi sabent que ja t’han dit que per aquest camí no hi vages i tornar-hi sabent que això ho sabem nosaltres i que ho saben aquells europeus que manen sobre l’estat espanyol.

Aquesta és, en definitiva, la gran victòria de l’exili, de tots aquells que en compte de lliurar-se al poder del qual acabàvem de proclamar la nostra llibertat van optar per continuar lluitant, sense reconèixer cap dret d’Espanya sobre ells i exposant-la a la vergonya i la irritació creixent d’una Europa que potser el 2017 no sabia amb qui ens les havíem, però que avui ho té claríssim. Tal com finalment ha demostrat.

Pàgines