La portaveu d’ERC i cap de llista per Tarragona a les eleccions a Catalunya, Raquel Sans, ha criticat durament el PSC i el seu candidat, Salvador Illa, a qui ha acusat d’haver-se fet seva la gran proposta de Ciutadans sobre la llengua a l’escola: el trilingüisme. En declaracions a la premsa a Sant Feliu de Llobregat, ha dit: “Quan es defensa el trilingüisme a les aules hi ha una llengua que sempre és perjudicada, que és la que és en situació de minorització. […] Els qui defensen la política lingüística de Ciutadans que no parlin de llengua perquè la posen en perill.”

Sans ha defensat la política lingüística duta a terme pel govern d’ERC, com ara la refundació dels mitjans públics de comunicació –amb la reobertura de l’SX3– i ha acusat Junts d’haver optat per una política de braços caiguts amb el català. També ha retret a Junts que el seu candidat, Carles Puigdemont, no tingui cap proposta sobre la taula “més enllà de parlar d’ell mateix” i l’ha instat a ell o a la número dos, Anna Navarro, a debatre per poder confrontar les idees.

Sans ha dit que a les eleccions del 12 de maig hi havia el perill que tornessin a governar aquells que s’havien carregat qui havia encapçalat les polítiques feministes a l’estat espanyol o els qui havien arribat a ridiculitzar una campanya com la de l’equitat menstrual. “Han volgut dir que érem el govern de les calces. I tant que ho som”, ha subratllat Sans, que ha defensat ERC com a única garantia de continuïtat de polítiques feministes i de joventut, com ara la regulació dels preus dels lloguers i el límit a l’habitatge turístic.

Més de 57.000 persones han assistit a les manifestacions convocades a les Illes Canàries contra el model turístic amb el lema “Les Canàries tenen un límit“. Els convocants reclamen mesures a curt termini al govern per tal de revertir els efectes més nocius de la massificació en matèria d’habitatge, mercat laboral i medi ambient. En aquest sentit, demanen una moratòria turística, la regulació efectiva de l’habitatge per garantir-hi l’accés a tots els canaris –controls al lloguer turístic i limitar les compres als no residents– i l’aplicació d’una ecotaxa.

Segons dades de la delegació del govern espanyol, la concentració més multitudinària ha estat la de Santa Cruz de Tenerife, amb uns 30.000 manifestants, mentre que a Las Palmas de Gran Canària n’hi han anat uns 14.000 i a Arrecife (Lanzarote), uns 9.000.

Desborde total. Éxito sin precedentes. Decenas de miles de personas en las calles de Canarias gritando alto y claro que Canarias no se vende, se ama y se defiende.
Estas manifestaciones van a marcar un antes y un después en la Historia del archipiélago.#CanariasTieneUnLimite pic.twitter.com/jjRzTCWjLD

— Fernando Ruiz (@FernandoRuizTF) April 20, 2024

A més, a Puerto del Rosario (Fuerteventura) la manifestació ha comptat amb 2.800 assistents, a San Sebastián de La Gomera uns 300 i a Valverde (El Hierro), 120.

Ha mort l’home que es va calar foc ahir davant del tribunal penal de Nova York, on es jutja l’ex-president Donald Trump pel presumpte suborn a l’ex-actriu de cinema porno Stephanie Clifford, també coneguda com a Stormy Daniels.

A man just set himself on fire outside of Donald Trump's NYC trial. #TrumpTrial
https://t.co/tH17zSUxCF

— Jack (@jackunheard) April 19, 2024

L’home, que va cridar proclames conspiranoiques abans de calar-se foc, va ser traslladat en estat crític a l’hospital. El Departament de Policia de Nova York el va identificar com Max Azzarello, natural de Saint Augustine (Florida).

Quant al judici, ahir es va acabar el procés de selecció del jurat popular suplent. El jurat titular, format per set homes i cinc dones, va prestar jurament davant el jutge del cas, Juan Merchan. La selecció dels candidats s’ha allargat uns quants dies, perquè la defensa de Trump els ha examinat un per un per a comprovar-ne la ideologia política.

La fiscalia nord-americana acusa Trump de trenta-quatre delictes. Segons els indicis, l’ex-president hauria intentat ocultar el pagament de 130.000 dòlars a l’actriu Stormy Daniels per a comprar el seu silenci i que no revelés una suposada relació extra-matrimonial abans de les eleccions de 2016. El magnat va justificar aquest pagament com a part de les seves despeses legals.

 

El ministre d’Afers Estrangers de l’Iran, Hussein Amir-Abdollahian, ha assegurat que l‘Iran donarà una resposta immediata i de màxim nivell davant qualsevol actuació d’Israel en contra dels seus interessos, advertint que se’n penediran.

L’atac d’Israel a l’Iran va ser dissenyat per tenir un efecte limitat i evitar més tensió

“Si Israel vol fer una altra aventura i actuar contra els interessos de l’Iran, la nostra resposta serà immediata i al màxim nivell”, ha advertit Amir-Abdollahian en una entrevista per a NBC News.

El funcionari ha qualificat de joc de nens l‘atac de l’exèrcit israelià a la ciutat d’Esfahan, on hi ha bona part de les instal·lacions nuclears de l’Iran, i ha definit l’ofensiva del cap de setmana passat com una advertència a Israel.

“Podríem haver atacat Haifa i Tel-Aviv. També podríem haver atacat tots els ports econòmics d’Israel. Però les nostres línies vermelles eren els civils. Només teníem un propòsit militar”, ha argumentat.

L’ex-ministre d’Universitats espanyol Manuel Castells ha anunciat que votarà el candidat del PSC, Salvador Illa, en les eleccions de Catalunya. “He estat amb ell a les trinxeres de la lluita contra la covid i vaig poder observar la seva dedicació, la seva honestedat i les seves decisions sempre basades en l’anàlisi i recomanacions dels científics”, diu en un article a La Vanguardia. Cal recordar que Castells va entrar al govern de Pedro Sánchez a proposta dels comuns.

“Va passar també moltes hores parlant de Catalunya i el món. És un home de pau, és un home tranquil i tolerant, que s’enfronta impàvid a l’insult i suscita serenitat amb la seva sola presència, per alguna cosa és filòsof. I després actua”, afegeix Castells, que recorda que en les últimes eleccions municipals va donar suport a Ada Colau, a qui defineix com la millor batllessa de Barcelona d’ençà de Pasqual Maragall.

“Però aquestes eleccions van d’una altra cosa. Van de construir una coalició entre socialistes, comuns i republicans d’esquerra. Aquesta és la base política de la Catalunya del futur. I la realitat política indica que Salvador Illa és l’únic que la pot articular”, conclou.

Avui, 20 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Josep Campmajó: “Necessitava recuperar la sensació d’anar pel carrer i no haver de mirar enrere”
• D’Aznar als Emirats Àrabs, passant per la Caixa: la llosa de les privatitzacions pesa sobre Espanya
• Blanca Llum Vidal: “És difícil de concentrar el desig en un sol lloc de manera permanent”
• La reconciliació de Junts amb el poder econòmic I Anàlisi d’Ot Bou
• Final de campanya a les eleccions basques amb el PNB i EH Bildu frec a frec
• Imanol Pradales: “Recuperarem la confiança de la ciutadania, n’estic convençut”
• La Zona Franca ja comença a estudiar el mandarí I Anàlisi de Jordi Goula
• L’atac d’Israel a l’Iran va ser dissenyat per tenir un efecte limitat i evitar més tensió
• L’embassament d’Ulldecona, reflex de la sequera al nord del País Valencià

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La celebració de Sant Jordi s’avança a Perpinyà. Per tercer any consecutiu, la diada dels llibres i les roses se celebra avui al passeig de Torcatis, del barri del Vernet.

Organitzat per la Llibreria Catalana i l’editorial Trabucaire, amb el suport de tot d’entitats i associacions, tot el dia hi haurà parades de llibres i flors i unes quantes conferències, tallers i actes. També hi ha una àrea especial dedicada als infants, que inclourà jocs i llibres.

Els actes començaran a les onze amb la presentació del llibre Llengua i identitat nacional, de Jordi Martí, seguida d’una presentació sobre la situació a Còrsega, Sardenya i Sicília.

A la una s’hi farà un dinar popular, que anirà seguit a dos quarts de tres per la lectura pública del Diccionema de Pere Verdaguer.

A la tarda hi haurà espectacles infantils i tallers per a la mainada i també una lectura poètica, a quarts de sis, amb Philippe Salus i Alain Pottier.

Els partits que concorren a les eleccions al País Basc han tancat avui la campanya electoral i han fet una crida a mobilitzar-se diumenge, en una votació que es preveu frec a frec entre el PNB i EH Bildu. Una de les claus de la jornada serà la participació, en una votació amb un alt nombre d’indecisos i uns sondatges que estimen un augment important de l’abstenció.

El candidat del PNB a la presidència basca, Imanol Pradales, ha fet una crida a remar tots junts i ha dit que era el moment de la veritat, per a donar el vot a la seva formació. En el míting també han parlat l’actual president basc, Íñigo Urkullu; la presidenta del parlament basc i cap de llista per Guipúscoa, Bakartxo Tejeria; i el cap de llista per Àlaba, Joseba Díez Antxustegi, per tancar l’acte el president del directori del partit, Andoni Ortuzar.

També han assistit a l’acte Uxue Barkos, l’ex-presidenta de Navarra; el secretari general de Junts, Jordi Turull, i una representació de Coalició Canària encapçalada per Carlos Alonso. “Hem sortit a guanyar amb il·lusió per a portar la traïnya del País Basc a un futur millor”, ha dit Pradales després de ser rebut amb forts aplaudiments i crits de “Ari, ari, ari, Imanol lehendakari!”.

Per la seva banda, Pello Otxandiano, ha tancat la campanya a Bilbao. Ha pronosticat que l’esquerra abertzale obtindria els millors resultats de la història, ha dit que diumenge no acabaria res, sinó que començaria un nou camí i ha demanat un vot en massa perquè aquest canvi arribés.

Pello Otxandiano: “Bildu ha entès que el camí a la independència té estacions intermèdies”

En l’acte, hi ha intervingut Arnaldo Otegi, que alternant el castellà i l’èuscar també ha incidit en la idea del canvi i ha alertat: “El que ens juguem a tots tres territoris tindrà conseqüències al conjunt del país.” Per això ha considerat que la tria era força clara: “Els mateixos fent el mateix o EH Bildu comandant el canvi social que exigeix la ciutadania? No hi ha més.”

També ha parlat el president català, Pere Aragonès, que esperava que EH Bildu guanyés perquè així hi hauria “un govern encara més germà” al País Basc. El president ha dit que el canvi era possible, necessari i valia la pena: “Un govern d’esquerres i independentista és necessari. Un govern republicà a Catalunya després de vuitanta anys ha valgut la pena.” L’acte també ha inclòs un vídeo gravat a Ginebra de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, que ha destacat que la formació republicana i EH Bildu havien estret els llaços per aconseguir que els pobles català i basc poguessin decidir el seu futur mitjançant una votació.

The Dark Line
Sandiaoling, Nou Taipei, Taiwan
Mapa a Google

Com més va, més tirada tenen les anomenades vies verdes, les rutes per a recórrer amb bici o caminant que segueixen línies ferroviàries o carreteres en desús. Com que són una opció magnífica per a descobrir els encants paisatgístics d’un territori de manera reposada, pausada i sostenible, no és estrany que en vagin proliferant ací i allà. Als Països Catalans, sense anar més lluny, se’n compten per desenes, com ara la que segueix l’antic carrilet de Girona a Olot o la que enllaça Arnes amb Tortosa passant pel Pinell de Brai. Ara, l’última que podríem afegir a la llista de vies verdes nostrades presenta tot un seguit de particularitats que la fan ben singular, començant per l’emplaçament: és al nord de l’illa de Taiwan.

Si ens prenem la llicència d’afegir-hi l’anomenada Dark Line és, simplement, perquè ha estat dissenyada i executada per l’estudi d’arquitectura Michèle & Miquel, amb un peu a Tolosa de Llenguadoc i un altre a Barcelona. D’ençà que van obrir l’empresa, el 1996, els arquitectes Michèle Orliac i Miquel Batlle es van especialitzar en el desenvolupament de projectes públics de rehabilitació de paisatges urbans i naturals, principalment per Catalunya i Occitània. Però ja fa una dècada que també van posar un peu al llunyà Taiwan gràcies a encàrrecs prou voluminosos, com ara la recuperació del front marítim de l’illa de Kinmen, a poques milles de la Xina continental, o l’esmentada recuperació d’aquesta antiga via fèrria oberta a la regió muntanyosa entre Taipei i Yilan pels japonesos durant el període colonial del país, entre el 1895 i el 1945.

La Dark Line, que recorre més de tres quilòmetres entre Mudan i Sandiaoling, fou una petició de l’administració del municipi de Nou Taipei i Orliac i Batlle, amb la col·laboració de l’estudi local dA Vision Design, van concebre l’obra com una ruta ciclista ecohistòrica. Això significa que van voler preservar tant el passat miner i industrial de la regió, mitjançant l’antiga línia de tren vinculada a l’extracció de carbó, com la natura exuberant de l’entorn, amb muntanyes plenes de vegetació i un riu d’aigües vives ben a la vora. La solució que van trobar va ser intervenir amb discreció i respecte tant en les infrastructures històriques del vell ferrocarril, deixant per exemple gairebé intactes els dos llargs túnels de Sandiaoling i Sanguazi, com en el medi natural, en aquest cas, integrant arbres de bosc tropical al bell mig d’alguns trams de la plataforma de ferro per a vianants i bicicletes que van projectar.

Aquesta via verda mig catalana a Taiwan es va inaugurar oficialment fa relativament poc, l’estiu del 2022, després de tres anys de feina. Però això no ha impedit que l’estudi Michèle & Miquel i l’agència dA Vision Design, d’aleshores ençà, hagin rebut un nombre gens negligible de reconeixements i premis importants per una obra viària considerada per alguns “un museu a l’aire lliure”. Només l’any passat, la Dark Line va obtenir el gran premi AFEX a Venècia, el LILA 2023, el XVI BEAU i el 65è premi FAD internacional. I un altre dels premis obtinguts, el [d]arc Award en la categoria d’espais, fou concedit específicament pel gran joc de llums i d’ombres de la Dark Line, tant dins els túnels com als exteriors, plens de vegetació i muntanyes. Aquest aspecte important del projecte, val a dir, Orliac i Batlle el van dur a terme amb Artec Studio, un estudi especialitzat en el disseny d’il·luminació fundat el 1998 a Barcelona per Maurici Ginés.

I una mica més: Seguint la mateixa línia de treball empresa amb la Dark Line, Michèle & Miquel ha encarat un nou encàrrec lligat amb el patrimoni històric i la memòria a Taiwan. Arran de la descoberta fa no pas gaire d’una antiga presó per on van passar al llarg de la dècada del 1980 militants del moviment pro-democràtic Formosa, treballa actualment en col·laboració amb un historiador local per significar i dignificar l’espai mitjançant l’anàlisi dels arxius trobats in situ i entrevistant antics presos per mirar de descobrir la naturalesa profunda del que va representar aquest centre d’internament i de repressió política.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

L’exili que podem veure de Josep Campmajó (Girona, 1968) és la petita habitació que es veu al fons de la pantalla mitjançant la qual parlem ara que fa una setmana que s’ha fet públic que va haver d’anar-se’n per la persecució de què és víctima. Manuel García-Castellón l’investiga per terrorisme en la causa contra el Tsunami Democràtic, i Campmajó no té cap intenció de comparèixer davant el jutge, “no n’ha de fer res de què he fet aquests cinc anys”. No ens aclareix si és a Suïssa, com s’havia publicat inicialment, o en algun altre país, i no té expectativa de retorn. Aquest home polifacètic, empresari, activista, escriptor, explica amb tot detall els seguiments personals que ha sofert, l’experiència, entre angoixant i surrealista, de la seva detenció el 2020, i reivindica que l’independentisme disposi d’una estructura sòlida de defensa dels represaliats, malgrat una amnistia que lamenta. “Això serà llarg, per molts anys, fins que no siguem independents.”

—Qui és Josep Campmajó?
—Sóc un gironí que s’estima molt Girona i el país. Durant un temps he tingut empresa pròpia a Girona, de diverses coses, i he acabat treballant en un restaurant que compartia amb una sòcia i companya. A Girona em coneixen perquè durant anys vaig ser president de l’associació de comerciants del Mercat del Lleó, perquè amb la meva germana hi teníem una parada familiar. M’he implicat en l’associacionisme de la ciutat, de fa molts anys.

—Teniu un passat d’escriptor, també.
—Sí, sense gaire més vocació ni voluntat. Vaig guanyar el premi Casero el 2009. A partir d’aleshores és potser quan les coses se’m van complicar més. Vaig passar a tenir una activitat associativa una mica punyent, perquè va ser també un moment de transició a la ciutat, quan després de molts anys de socialisme Puigdemont va guanyar l’alcaldia. Paral·lelament, vaig formar part de l’equip de la candidatura d’Agustí Benedito a les eleccions al Barça, a les segones en què es presentava, com a director d’operacions. I aquí vaig conèixer un altre dels meus grans amics a partir d’aquell moment, Xavier Vendrell.

—Quina relació heu tingut amb Puigdemont?
—El meu pare havia estudiat a Amer i coneixia la seva família, i hi ha un lligam territorial. Per tant, quan ens vam trobar en l’entorn associatiu de Girona, de seguida hi va haver una connexió. I es va crear una amistat amb el grau amb què es pot ser amic de Carles Puigdemont, que té una personalitat que és com una petita illa, i segurament això li permet de fer moltes de les coses que uns altres serien incapaços de fer.

—Voleu dir que no és fàcil dir que ets amic de Puigdemont en el sentit estricte de la paraula?
—Exacte. Jo crec que fa bé, i també forma part de la seva personalitat i de la seva potència. Manté una distància i la modula, però això ho ha fet sempre, també quan era al diari, i a tot arreu.

—Vós us en podeu considerar amic?
—Us diria que ho demaneu a ell! Jo el tinc per un dels meus amics. Quan era a l’alcaldia, de vegades ens trucàvem a la tarda o al vespre. Vine, va, anem a fer una Coca-Cola o un suc de pastanaga a la Terra o allà on sigui… Això tampoc no és el més habitual si no sou amics, oi? I mentre ha estat a Brussel·les, o a Waterloo, hem tingut relació. Si ell no hagués estat president de la Generalitat, no sé on seríem ara, què faríem…

—Què us imagineu?
—Segurament, ens trobaríem per la ciutat, ens emprenyaríem per alguna cosa que no funciona, o repetiríem, com cada vegada que fa anys, de pujar al golf a felicitar-lo i fer una copa de cava o de palinka, que és aquell licor romanès tan fort. Amb ell ens podem dir les coses i no emprenyar-nos, i si ens emprenyem no passa res. I compartim gustos, música, amistats… Segurament, no hauríem tingut el procés tal com l’hem tingut, si ell no hagués estat com és. I si no tinguéssim aquesta forma de tractar-nos, potser cap dels dos no seríem en la situació que som, perquè va aparèixer un personatge com en Xavier Vendrell, que sabia que tenia aquesta amistat amb Puigdemont.

—Què voleu dir?
—Que, en el fons, em va permetre d’entrar de cop dins un entorn on ningú no em qüestionava els meus interessos partidistes, perquè no era de cap partit, tenia una bona relació amb Puigdemont, una bona relació amb Vendrell, una bona relació amb tothom.

—A quin entorn us referiu?
—El del 2017, el que fos. El 2017 va caldre que hi hagués moltes persones fent coses. Si això significava que havia d’anar a algun lloc i parlar amb algú… Del primer d’octubre de 2017 fins a final d’any, van ser mesos molt convulsos, de molta improvisació, de moltes desconfiances, de moltes incerteses i confusions. Hi havia molta gent que es movia, intentant transmetre de vegades pensaments d’algú altre, o intentant fer que les coses fossin més suaus, o que desapareguessin les pors, o acompanyant persones… I ja està. I de vegades necessites amics per a fer això.

—Vau fer d’interlocutor?
—No m’agraden les etiquetes. En aquell moment van caldre moltes persones per a intentar de construir una cosa que segurament potser molts no s’esperaven. I després calia mantenir-ho, saber cap on anàvem. Hi va participar molta gent… Per exemple, Girona Vota és un model extraordinari i molt significatiu, perquè hi havia totes les forces polítiques independentistes, totes les entitats, tots sota un mateix paraigua per a fer coses junts, per a protestar, per a reivindicar, per a formular noves propostes, per a defensar l’exili… Em vaig implicar molt en aquest entorn perquè no tenia més remei. No vaig dir mai que no.

—Devíeu tenir l’etiqueta de l’amic de Puigdemont.
—Home, sí. I quan anava a una manifestació, perquè anava a tantes com podia, li deia: Carles, mira, president, mira, molt bé la gent, o no, que no cal que ens barallem políticament. Com ho faria fent un cafè amb ell a la plaça del Vi. Però ho feia en uns altres entorns. Ho podia fer amb Xavier Vendrell. Xavier, què feu els d’Esquerra? I el Xavier de vegades em trucava: Josep, això com ho veus? I a Girona què fareu? I tu creus que el president… Per què? Perquè hi ha una part molt domèstica darrere de l’èpica. El problema és que tot això passa mentre s’escolta unes altres persones que no hi tenen res a veure.

—Què voleu dir?
—Que hem tingut un problema d’egos terrible com a moviment. I alguns s’han volgut aprofitar de segons quins lligams i quines relacions, i dir segons quines bestieses que no tocaven. I això ha complicat molt les coses. Ha infectat les ferides. Però, és clar, és que mentre això passava i els egos feien que els embrolladors comencessin a dir-hi la seva, es creaven molts mites que complicaven la vida al procés. I, mentrestant, els dolents feien una fotografia d’intel·ligència sobre la situació del moviment.

—Us devien tenir controlat d’ençà del 2017, doncs.
—La monitorització en el meu cas la van començar el 2019, segons que he llegit. Abans també? No ho sé. Aquest coneix en Puigdemont, ha anat a veure’l, i a més resulta que coneix en Vendrell… Doncs va, punxem els telèfons d’aquesta gent.

—Us van punxar el telèfon el 2019?
—Sí.

—Pegasus?
—O alguna cosa semblant a Pegasus. Com que els dispositius no els tenim, no podem fer segons quina comprovació. Però pels informes policials, sí.

—Us comencen a investigar coincidint amb la mobilització del Tsunami. Vau notar res sospitós, seguiments personals?
—A mesura que va evolucionant el Tsunami, vaig anar veient la pressió policial. És que te la vas trobant. Al principi no t’ho creus. Girona és Girona, i ens coneixem tots. A Barcelona quedes diluït per una qüestió de massa crítica, de volum. A Girona és més fàcil, veus la gent. Si vas a una manifestació, els identifiques. Al cap de tres manifestacions teníem identificats els policies que venien.

—El 2019?
—Sí, quan fèiem una manifestació a la plaça del Vi ja dèiem, mira, aquell, aquell i aquell són policies nacionals. I aquells d’allà són guàrdies civils. De fet, em tocava presentar moltes vegades els actes de la plaça del Vi. Molts dilluns de concentració els havia presentat. I jo sempre feia la mateixa conya: “Bona nit, gràcies a tothom per ser aquí, i un saludo especial para los compañeros que estan pasando por debajo de les Voltes.” Perquè els tenia identificats! Jo havia entrenat en un gimnàs amb un dels de la Guàrdia Civil.

—Sabíeu quins eren els policies espanyols i quins els guàrdies civils.
—És clar, per tarannà. La comissaria de la Policia Nacional és a setanta metres del casal independentista del Forn. I entre el Forn i la Policia Nacional hi ha un altre bar on seuen a fer la cervesa els policies quan acaben. I tu veus els mateixos paios que són a la plaça aplaudint com després entren per la porta del costat de la comissaria. I ja està! Ets molt conscient d’aquesta pressió. I recordo quan anàvem amb el cotxe cap a la comissaria i em va detenir la Guàrdia Civil.

—Què va passar?
—El tinent que em va detenir estava amoïnat perquè ja sortíem a Twitter, ja sortíem a tot arreu, hi havia fotos, hi havia molta premsa… Hòstia, qui els ha trucat? Jo li deia que jo, segur que no. El qui conduïa, jo el coneixia de Girona d’haver compartit un projecte social junts, imagina’t. I jo no sabia que era guàrdia civil. I com que hi havia un punt de tensió, va dir: a veure si acaba aviat això i ens n’anem a fer una cervesa al teu bar.

—Això dins el cotxe?
—Sí, sí. I el tinent, que seia al costat pendent del mòbil, va dir: doncs són molt bones, les cerveses que té. I ens vam quedar tots així, i ens vam mirar. Se’n va adonar, del que havia dit. I va afegir: bé, hi he estat una vegada. I jo em vaig llançar: no, no, tu hi has estat com a mínim tres vegades, que jo recordi. I va dir: bé, tres, segur. Així anàvem.

—I els reconeixíeu com a guàrdies civils quan anaven al vostre restaurant?
—Ja els veies. I jo no me n’amagava, tenia allà l’estelada, tenia la bandera negra de Santa Eulàlia, tenia “Spain is a fascist state”. I una vegada, fins i tot, li vaig preguntar a un dels que venia: com és que veniu aquí? És que ens agrada molt, em va dir, i jo sé que aquí no em passarà res. Era un paio de Madrid. Ja vivíem aquest ambient amb un punt de normalitat, un punt de quotidianitat. I això fa rebaixar també la teva percepció d’inseguretat.

—Però la realitat és que estàveu sota vigilància absoluta. Fins que us van detenir l’octubre del 2020 pel cas Vólkhov en relació amb el Tsunami. Com us va afectar, aquella detenció?
—Em vaig tornar molt més susceptible, perquè ja no em refiava de res ni de ningú. De cop, vaig tancar molt el meu cercle immediat, molt. Salvant totes les distàncies, si us plau, totes, però si alguna cosa s’assembla a una violació deu ser això. No hi ha res que s’hi assembli, és terrible. Però, segurament, el següent pas és que et vulnerin la intimitat, saber, descobrir, que han sabut qui tens a casa, on vas, què dius, quan et despertes, si vas al lavabo, què menges, què gastes, amb qui parles… Senzillament, perquè ets un possible rival polític; no és que siguis un narco o un delinqüent que assassina un sicari. No, no. Dos: comences a repassar mentalment tot allò que has fet i has dit, amb qui t’has relacionat, i penses, quanta gent emmerdarà això sense que li toqui. I tres: fas una detecció de cop de qui realment és la gent que t’estima i la que està de pas. Una detecció brutal.

—Què hi vau veure?
—Hi va haver socis de feina que van desaparèixer de cop. I polítics dels qui es presentaven com a patriotes que van acabar dient: digues-li, a aquest, que no m’enviï cap missatge per si de cas… I, en canvi, n’hi va haver d’altres que em van dir: escolta, què necessites? Fins i tot, alguns que podrien ser rivals polítics o gent amb la qual no comparteixes segons quines visions polítiques. I encara una conseqüència més: a mi sempre m’ha costat molt dormir, i qualsevol soroll que recordi a aquells sorolls previs, m’ha exaltat contínuament…

—Els sorolls previs a la detenció?
—Sí.

—Éreu a casa quan hi van entrar?
—No van rebentar la porta. Van trucar al timbre. Jo en aquell moment anava a la dutxa. I vaig sentir el timbre. I com que anava descalç i era molt silenciós, vaig sentir veus a l’altre costat i vaig veure per l’espiell que hi havia sis paios armats, que hi posava Guàrdia Civil, i una senyora que era l’agent judicial. Ostres, ostres, què és això? Jo vaig arribar a avisar que tenia la Guàrdia Civil, que avisessin els advocats. I ara què faig, em deia.

—I què vau fer?
—Era molt d’hora al matí. Vaig treure una mica el cap per la finestra i a fora vaig veure els cotxes, moviment de gent. Ells van marxar quinze minuts, perquè van anar a veure si era al restaurant. Uns es van quedar allà, per si em veien entrar-hi i em detenien. Vaig calcular que tindria quinze o vint minuts, i em vaig dir: com a mínim, una mica de decència. Em vaig dutxar, em vaig vestir, vaig pensar que, si era la Guàrdia Civil, segurament em portarien a Madrid, em vaig posar una roba lleugereta, i senzillament no em vaig posar les sabates. Encara em van sobrar uns minuts. I ara què fas? I vaig fer un cafè. I vaig esperar. Quan van tornar, un va dir: baixeu a buscar la maça i obrirem la porta. Però un dels que s’havia quedat a dalt havia sentit la cafetera. Van tornar a picar, vaig esperar tres segons. Qui hi ha? Guàrdia Civil, obri. Em van ensenyar la credencial, i a partir d’aquí va començar la seqüència.

—I em parlàveu dels sorolls previs, que després no us deixaven dormir.
—Aquests sorolls de picar la porta, del moviment a l’escala, que en principi és una escala silenciosa, sents gent fora… Ara qualsevol moviment en un entorn silenciós… En el darrer pis on vaig viure vaig acabar instal·lant una càmera fora, perquè necessitava saber que aquell moviment que sentia fora no eren un altre cop sis paios amb l’armilla de la Guàrdia Civil. Necessitava recuperar la sensació que podia descansar sense perdre la respiració. I anar pel carrer i no mirar tant cap enrere. I, evidentment, els últims mesos abans de marxar va ser una d’aquelles coses que em va tornar.

—Després, la causa contra el Tsunami va quedar adormida. Com vau viure el moment en què García-Castellón la va reactivar per terrorisme i éreu un dels noms de la llista?
—De cop, t’apareix un rival polític que té una força enorme, que no té res a veure amb un partit polític, que no té res a veure amb idearis amb què pots debatre, sinó que és el propietari de la violència, i és el propietari d’una autoritat física, i aquest és el teu nou rival, que decideix entrar a fer política. I això, perquè hi ha algú amb qui tu et relaciones, amb qui et relacionen, per qui ho donaries tot i més, que s’ha convertit en el seu rival: el president Puigdemont.

—En quin moment preneu la decisió d’anar-vos-en?
—Sé que només hi ha dues opcions, l’exili o assumir el risc de la presó. I decideixo d’anar a l’exili, i ho expresso, i dic “tal dia marxaré” en un entorn molt concret, molt escàs i molt petit. Prenc la decisió, sobretot accelerada, perquè, tal com havia passat també amb algun dels altres exiliats, tenia seguiments de la policia, entenent que era la policia. Comences a veure que es repeteixen les mateixes cares a les mateixes hores, saps segur que si ha passat abans sense ser ningú, ara, que t’atribueixen tots els mals de l’univers, els recursos que vulguin emprar els faran servir.

—Vau tornar a tenir la percepció del 2019 de ser observat?
—Sí, i a més descaradament. I crec que ja ho volien, això, una mica, eh?

—Sí?
—Sí. Perquè era molt obvi. Una mica abans que passés això, ja havia començat aquesta pressió.

—Amb què us vau trobar?
—Fa mesos que amb la Mercè fem un llibre molt interessant, que es dirà Girona 2050: més de 120 entrevistes a persones de la ciutat per a imaginar com ha de ser la ciutat del futur. Sortint d’una d’aquestes entrevistes, un paio, de manera descarada, ens va començar a fer fotos tant a la Mercè com a mi. La Mercè va treure el mòbil, se’n va anar fins davant seu i li va començar a fer fotos. El paio va desar el mòbil, va abaixar el cap i se’n va anar. I uns dies després, ens el van tornar a trobar en una manifestació, i uns dies després, al bar on anàvem sempre a fer el cafè. I jo vaig tornar a dormir malament, més malament del que ja dormia. I amb cada soroll que sentia al replà de l’escala, encara que fossin les tres de la matinada, m’aixecava a mirar què passava. O a mirar per la finestra. Què faig? Deixo la ciutat? Canvio de pis? On vaig? I al mateix temps, hem de continuar lluitant pel país. Hem de continuar fent coses, Girona Vota ha de continuar funcionant. Hem de construir. Des de feia poc, per un compromís amb el president, vaig començar a militar a Junts. I just en el moment que García-Castellón va decidir que això era terrorisme, que hi havia tota aquesta gent a la llista, per aquestes raons, vaig llegir el que l’advocat em va fer arribar respecte de mi…

—I vau decidir d’anar-vos-en.
—És que hi ha una cosa que trobo horrorosa, i no és perquè em toqui a mi, però jo crec que l’independentisme no es pot tornar a permetre veure independentistes davant d’un tribunal espanyol. No ens podem permetre la imatge del judici del procés de tenir set, vuit, deu, onze independentistes capcots durant hores, humiliats –no ells com a persones, sinó el símbol que significaven–, emmanillats, traslladats, vexats un altre cop. No ens ho podem permetre sense que passi res. I com que la nostra és una resposta no violenta, és una resposta pacífica, almenys aquesta part no ens la podem permetre.

—Com entomareu una possible ordre de detenció?
—Jo no defugiré la justícia, sinó que em sotmetré a la justícia que toqui, de la que em pugui refiar, la que em garanteix els meus drets. Si arriba aquest cas i m’arriba aquesta citació per algun entorn europeu, o no europeu, el que sigui, em sotmetré evidentment als dictàmens de la justícia del lloc on sigui en aquell moment i que decideixin què volen fer.

—Quina perspectiva teniu en aquest exili? Penseu de poder tornar a curt o mitjà termini per l’amnistia?
—No tinc, ni mentalment ni emocionalment, cap data de tornada. No me l’he posada, i de fet, algú per animar-me de vegades em diu: ja ho veuràs, que això serà curt. Prefereixo que no em diguin res, prefereixo que m’esperin, que és diferent, perquè si m’esperen vol dir que no ens obliden, que no passem a l’oblit, i vol dir que el sentit polític de l’exili es manté i som capaços de mantenir-lo. Però, vitalment, sé que, de moment, m’he de buscar la vida lluny de Catalunya. Si puc tornar a l’octubre, fantàstic. Me’n refiaré? No. Si puc tornar l’abril de l’any que ve, o el març, o el juny, fantàstic. Que són cinc anys? Doncs seran cinc anys.

—Per mantenir aquest exili el temps que calgui, cal l’aportació solidària de la gent. Els feu una crida?
—Quan prenc la decisió de marxar compto amb recursos propis, que és un dels aprenentatges de la detenció: saber que si mai et torna a passar res, has de tenir un mínim de subsistència per a unes setmanes, uns dies, uns mesos. I la teva vida ha de ser molt austera. Però, evidentment, si això s’ha de mantenir amb el temps, cal un cop de mà per part del país, perquè és una resposta política per a continuar mantenint la flama de l’independentisme. És dir a la resta d’independentistes: avui ens toca a nosaltres, necessitem un cop de mà, si us plau, si pot ser. Però, al mateix temps, cal trobar la fórmula per a ser autosuficients si això s’allarga gaire més. I faig un parèntesi.

—…
—Crec que un dels grans aprenentatges d’aquests últims anys, i que potser és una de les coses que cal ara en aquest nou exili, és assegurar tot allò que pugui passar en el futur. Perquè això serà llarg, per molts anys, fins que no siguem independents, i hauríem de ser capaços, com a país, de tenir una estructura sòlida de defensa dels represaliats. Que no la tenim. Que sigui unitària, perquè això que hi hagi una caixa aquí, una iniciativa allà… Això són esquitxades que no donen ni tan sols sensació d’unitat ni sensació de país, no és una resposta cap a un procés quan davant tenim un únic enemic rival. Hauríem de tenir un únic bloc antirepressiu, i no el tenim.

—Ara us diran que amb l’amnistia no caldrà.
—És que ja ens n’anem cap a casa? Ja s’ha acabat? Us he dit que jo era un dels que estava contra l’amnistia. I si ara no hi hagués la conjuntura política del moment i aquesta confrontació que el president Puigdemont, casualment, ha pogut obrir i que l’ha portat a negociar aquests termes… Però si em demanessin per l’amnistia, jo als jutges espanyols no els he de demanar perdó, de la mateixa manera que no els he de demanar permís, tampoc. No hi ha res a perdonar. L’amnistia és una negociació amb Espanya, i amb Espanya no hi he de negociar res més que l’intercanvi de presoners o com ens repartim els béns quan creem la frontera amb ells, és l’única cosa que s’hi haurà de negociar. La resta és una negociació política per conveniències que jo no comparteixo. Un cop passada aquesta amnistia, que serà com passar un capítol, ha de tornar a haver-hi confrontació. Si torno a Catalunya després de l’amnistia, serà per continuar lluitant per la independència del meu país. Una mica més savis i llestos, i amb la responsabilitat d’explicar aquesta visió a la resta de companys de la lluita.

—Us acusen de ser al capdamunt de l’organització del Tsunami Democràtic, a partir d’uns missatges que us van trobar, suposadament, amb el president Puigdemont. Quina relació teníeu amb el Tsunami?
—Com la de milers de catalans. Ja sé que sembla una resposta tòpica, però és que no n’hi ha cap altra. Jo tenia una aplicació, em van passar un codi QR, estava geolocalitzat per veure què organitzava aquesta gent prop d’on érem. I vaig reaccionar com tot el país. El que funciona del Tsunami és el fet que no s’identifica una cúpula, ni una jerarquia. És, potser, el primer assaig de resistència dels catalans sense jerarquies, perquè no hi va haver cap missatge que digués, hem de fer això perquè tal persona ho diu. No, hi va haver persones que formaven part en algun moment d’unes certes jerarquies que s’hi van sumar, però no van parlar mai en nom del Tsunami. I això els esclata, als espanyols, perquè ells necessiten la jerarquia. Qui investiga és la Guàrdia Civil, que és un cos militar jerarquitzat; qui investiga és un jutge acostumat a les jerarquies. I entenen que si hi ha cap resistència, hi ha d’haver una jerarquia, i aquí no hi és. Forma part de com som els catalans, i també ho espatllem quan això no ho acceptem i de cop surt algú i diu, seguiu-me a mi, o jo sóc no sé què… Quan personalitzem i, de cop, apareixen uns líders que no són capaços de fer-se acompanyar, aquí ens fem mal, que és una mica el que ens ha passat aquests últims anys, que de vegades ens hem focalitzat en segons quins lideratges que no són solidaris sinó messiànics. I al revés: quan ens trobem algú que lidera i aixeca el cap, no ens el creiem; sigui qui sigui el president de l’escala, sempre rep.

 

La conversa transcorre a la plaça del Diamant, a Gràcia. Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) l’ha triada com a epicentre del diàleg perquè sap que s’hi referirà. A la plaça, a Rodoreda, a La mort i la primavera, a les violències, a la poesia. En realitat, hem quedat per parlar sobre No cometràs adulteri (Editorial Fragmenta) i hi cabrà també Llegir petit (Arcàdia), les dues publicacions recents. La poetessa, que escriu profund i parla clar, em sorprèn amb una revelació inicial: escriure sobre sexualitat l’ha col·locada en una situació de vulnerabilitat davant alguns homes, que la confonen amb el que expressa i se senten impunes per l’assetjament verbal. Però abans situem-nos.

—Us encarreguen de parlar sobre l’adulteri.
—Vaig agrair molt que em convidessin a pensar sobre l’adulteri. Tant En la princesa sou vós com Aquest amor que no és u o Amor a la brega, la sexualitat hi és present. I la llibertat també. M’interessava parlar de l’adulteri i també dialogar amb la Bíblia.

—Ja fa uns quants mesos que circula.
—Sí, i una cosa que m’ha passat darrerament i que tinc moltes ganes de dir és que pel fet d’haver escrit sobre l’adulteri, és a dir, sobre sexualitat, i sexualitat molt explícita, alguns homes se m’han adreçat fusionant-me amb l’assaig. Això és un assaig, un objecte de pensament, jo no sóc un personatge que vol follar-s’ho tot. Aquest fet em situa en un lloc bastant vulnerable i fràgil. No em vull erigir en víctima perquè no m’ha assetjat ningú, ja que ho he aturat, però m’ha sorprès que certs homes s’agafessin a paraules meves i em fessin comentaris com: “Em sento adúlter parlant amb tu, perquè això és el que tu expliques a l’assaig.”

—No us havia passat abans?
—M’havia passat per primera vegada una mica amb La princesa sou vós. Per tant, constato que en la mesura que les dones treballem i pensem la sexualitat, ens col·loquem en un lloc delicat, del qual jo no vull sortir, ni penso fer-ho.

—Què va passar?
—En aquella ocasió hi va haver un petit assetjament per les xarxes socials, i fins i tot ho vaig anar a consultar a la policia per saber què havia de fer, perquè era una mica bèstia.

—Encara és més greu quan t’assetja qui et contracta per treballar. Hi ha la jerarquia.
—Exacte. Sí, sí, personatges un punt mediàtics, fins i tot personatges que a vegades han estat denunciats per assetjament. Se saben absolutament impunes i continuen. A mi ningú no m’ha agredit sexualment i jo vull que quedi molt clar que distingeixo molt “un passar-se de la ratlla”, d’una agressió sexual. Perquè aquí es confon tot d’una manera aberrant. Des d’una part del feminisme. Jo en aquest sentit em sento molt propera a la Clara Serra. Que l’han arribat a acusar de fer apologia de la violació. Una cosa que em sembla gravíssima i d’una mandra intel·lectual terrible.

—Precisament, comenteu en aquest assaig que la paraula pot ser més perillosa que els cossos, que el fet de tenir sexe. “És més significatiu un idil·li mental que un festeig sexual i potser és més adúlter parlar que follar”, dieu.
—És molt interessant això, perquè em posa en una contradicció. És cert que a l’assaig jo dic que l’adulteri es pot produir a través del llenguatge, a través de la paraula, i que això pot tenir la mateixa potència que un adulteri físic. Però en aquest cas, sí que distingeixo entre una agressió verbal i una agressió física.

—Són violències diferents?
—Una violència cultural s’ha de combatre també, és clar. És el que va fer fins i tot aquesta senyora de la plaça on som, Mercè Rodoreda, que va combatre violències. Per exemple, a La mort i la primavera, combat violències històriques i polítiques. No és igual que et fotin un tret, que et violin o que t’enviïn a un camp d’extermini. Fusionar-les és un perill postmodern banalitzador i horrible.

—Dieu que l’adulteri pot ser un esdeveniment que encaixa en la lògica de l’estat, de la normalitat, d’allò més previsible i freqüent.
—Jo no sublimo pas l’adulteri, és a dir, no dic pas que és millor tenir moltes relacions sexuals que tenir-ne només una. Però sí que crec que és molt difícil de concentrar el desig en un sol lloc i de manera permanent. D’això en parla Foucault. I ara llegeixo La promesa de Marina Garcés. Prometre fidelitat és un acte absolutament performatiu. És una cosa raríssima, perquè tu no saps mai la contingència de la vida. No saps què et passarà.

—Citeu Marina Tsvetàieva, que diu que qui estima només una cosa no estima ningú. També hi ha la visió contrària: qui ho estima tot no estima res.
—És molt bonic això que dius, hi estic d’acord també, perquè qui ho estima tot no tria, no es posiciona ni es responsabilitza i, per tant, per mi no és una actitud política. Podria ser una mena de vitalisme desenfrenat.

—Parleu de l’adulteri com d’una bena que guareix, empara i protegeix.
—Sí, crec que s’ha de fer un petit incís, i és que vaig agafar una sèrie d’objectes per extreure’n característiques i extrapolar-les amb una comparació. Jo el matrimoni no el jutjo i no me’l miro per sobre l’espatlla. Sí que dic que jo no el visc ni el viuré. És una realitat que tinc lluny. Com es diu a La mort i la primavera, crec que el matrimoni pot ser una grandíssima repressió del desig i de la llibertat. I, en aquest sentit, l’adulteri, doncs, podria fer el servei d’una mena de bena per a guarir una ferida. Perquè l’única cosa que hi ha abans de l’adulteri és el matrimoni.

—Com l’heu construït l’assaig? A partir d’aquestes imatges? De cites? O d’una estructura teòrica articulada prèviament?
—Molt interessant. Com que és un assaig breu, la primera cosa que vaig decidir va ser que no citaria gaire i que si citava seria de manera indirecta. Vaig pensar que tenia ganes de fer un invent. Em va fer molta gràcia que Anna Punsoda em digués: “Compte, no facis una cosa excessivament lírica.” Llavors em va venir aquesta idea de les imatges. A mi m’agrada molt que a la meva obra hi hagi coses, objectes. Els objectes serveixen per a pensar moltes coses. Són coses petites, des d’unes calces a una cullera, que serveixen per a fer reflexions de caràcter existencial. Jo les vull posar al mateix nivell que la mort o l’angoixa.

—En la segona part expliqueu un conte de Víctor Català. Per què aquesta tria?
—Primera perquè Víctor Català és central en mi. M’agrada molt com es posicionen en la vida i en l’art. Té un conte sobre un doble adulteri, i em sembla molt interessant la seva visió. És molt queer. M’és igual que els senyors em considerin exagerada. Al final tots es perdonen entre sí. Acaben tots vivint junts sense vincles consanguinis i en pau i harmonia. Això és una família diversa queer i és molt preciós.

—De vegades us enutja que hi hagi tantes etiquetes.
—Potser massa. A ella no li feia falta dir que era feminista. Però crec que ens pot aportar moltes coses en els debats actuals.

—L’adulteri sembla un concepte antic.
—Potser és antiga la paraula. A mi em conviden a pensar sobre relacions que van més enllà de la suposada relació que tens. I això és plenament d’actualitat. Això no és passat de moda. Avui s’obren i es tanquen relacions, se signen contractes relacionals, es defensa o s’ataca el poliamor. Tot això és sobre la taula. Jo crec que la humanitat no ho superarà mai i potser per sort, vull dir. I cada vegada que penjo la portada del llibre o la paraula adulteri, Elon Musk m’ho censura dient que això és contingut per a adults.

Podeu comprar els llibres de Blanca Llum Vidal la botiga de VilaWeb

—Jugueu amb l’etimologia de la paraula.
—Em va interessar la idea d’adulterar una cosa, de contaminar-la, de barrejar-la, perquè crec que una relació adúltera és això. És barrejar-te i experimentar amb realitats diferents, amb cossos diferents, amb maneres de parlar diferent.

—Parleu de relació amb l’alteritat.
—Amb l’adulteri hi ha una multiplicació de coses. Hi ha més alteritats. I per això, diferents parts de tu es manifesten. També les parts ocultes i reprimides que la societat no deixa aparèixer. No tan sols des de l’església, sinó potser també des del feminisme. Evidentment que jo no vull que em forcin a res. Però el consentiment forma part dels jutjats, i el desig, de les persones. Això és el que diu la Clara Serra. Si es fusionen aquests dos conceptes, som davant d’un món monstruós.

—El feminisme imposa massa, en alguns casos, què és correcte o què és incorrecte?
—Els debats que es produeixen en el món del feminisme m’interessen enormement. És molt important destacar que el feminisme no existeix, que l’única cosa que existeix són els feminismes. En plural. Com no existeix l’independentisme, sinó que existeixen independentismes diversos. M’agrada implicar-me en aquests debats, però no des de l’assaig polític, segurament més des de la ficció. En definitiva, això que faig és un assaig, però té un punt que se’n va cap a la cap a la fantasia. Avui dia em sembla que hi ha aportacions feministes que són autoritàries. Com a dona em demanen de saber què vull en cada moment en una relació sexual. I jo no vull tenir aquest pes a l’esquena. Jo vull tenir la llibertat de no saber. I la llibertat que aquella persona que és diferent d’una altra em despertarà coses diferents. Jo vull poder experimentar. Vull poder ser tan lliure com un home. És a dir, per què Albert Serra pot fer Liberté? Una pel·lícula pornogràfica preciosa, delicadíssima, i quan ho fem les dones són unes porques?

—Canviant de tema, Llegir petit què vol dir?
—A mi m’agrada centrar-me en una cosa bastant estreta i bastant particular. I no agafar un gran discurs o un gran fenomen, sinó potser una cosa petita. Com La mort i la primavera, que és una novel·la tentacular que parla de mil coses, des de la transcendència, el desig, l’assassinat o la llum. Doncs mira, ara de La mort i la primavera n’agafo el ritual de passar per sota el riu, i què ens diu aquest ritual. A partir d’aquí potser se’n treu alguna conclusió, de la novel·la en general, però és que, de debò, volem gastar aquestes totalitats. Aquesta manera de llegir em ve molt de les converses amb dues persones, Arnau Pons i Maria Bohigues. Arnau Pons llegeix d’una manera que va molt a contracorrent del que es fa a Catalunya. Defensa lectures polítiques de coses fantàstiques. I Maria Bohigues és una persona a qui no interessa el grandíssim discurs.

—A Llegir petit feu un homenatge als vostres autors de capçalera.
—Fins i tot l’altre dia un editor em va dir que potser tenia un imaginari una mica estret. No és que en tingui prou, jo vull aprendre moltes més coses. Però sí, llegeixo petit d’entrada amb ells, perquè m’ajuden molt a pensar.

—Potser llegim massa de pressa?
—Llegim d’una manera molt grollera de vegades. Tenim tendència a retre homenatges o bandejar coses. Per exemple, Pasolini és un autor que m’interessa enormement, però que em desperta sentiments molt contradictoris. És a dir, a vegades m’encanta i a vegades em crea rebuig.

—Pasolini no hi surt a Llegir petit?
—Exacte. Ho dic al pròleg. Tota tria és una exclusió. Tampoc no hi ha un text sobre Sebastià Perelló, que és un dels autors que més admiro de la literatura catalana, i que més em fan pensar. Jo callaria i només l’escoltaria hores. M’agradaria que hi hagués un Llegir petit 2.

—Quan caminàvem cap aquí, m’heu comentat que havíeu llegit la proposta d’Alhora sobre la llengua a les escoles i en volíeu parlar. 
—Quan he vist el que ha dit Clara Ponsatí, número 1 de la llista d’Alhora, m’he quedat tan impactada, que he pensat, no sé si ara et podràs concentrar amb l’adulteri. Segregar per llengua em sembla aberrant. Sóc conscient que tenim un problema amb el català i que el català s’ha de protegir, i s’ha de fer una discriminació positiva. Jo també tinc un fill que va a l’escola, l’escola pública catalana, i sé que passen coses amb la llengua. Però segregar els alumnes per llengua crec que pot obrir les portes a altres menes de segregacions i, en el cas d’Alhora, la por és que acabin segregant entre pobres i rics. És a dir, que acabin apuntalant la segregació que ja existeix. Perdona, però què dius de posar fi a la immersió lingüística? Espero que la gent s’atreveixi a debatre públicament aquests temes de manera respectuosa. Perquè allà hi ha una llista ingent d’artistes i d’intel·lectuals que legítimament defensen aquesta causa. I la veritat és que arriba un moment que és molt pesada aquesta cosa de l’artista, com si tingués més a dir que el botiguer. Posar tants artistes allà, per mi és un gest d’un elitisme cultural que diu molt de com entenen la cultura. Jo no vull que el meu fill el segreguin per llengua. Jo no vull viure en una societat segregada per res, perquè ja hi ha segregacions avui dia, eh? El que voldria és que desapareguessin les segregacions.

—A les eleccions del 12 de maig, l’independentisme s’hi presenta amb molts partits.
—Jo ara he fotut l’artilleria sobre Alhora, però he de dir que hi ha personalitats en aquella llista de qui jo valoro enormement l’obra que fan. El problema no és personal, la diferència és política. És cert que en el món independentista hi ha una gran diversitat, a mi em sembla positiu. Em sembla meravellós que Junts per Catalunya finalment hagi ensenyat les cares i fixin una senyora de Silicon Valley i que, per tant, ja es veu que el neoliberalisme més atroç està vinculat a Carles Puigdemont. A mi ja m’ho semblava fa temps que allò era dreta pura, però ara és bastant diàfan. També hi ha l’extrema dreta independentista amb allò de Ripoll, racista. Llavors queda Esquerra Republicana i la CUP, que és un espai que jo no compraria del tot, però m’hi sento potser un punt més còmoda. No hem parlat dels Comuns. Potser si dic això em penjaran de la plaça, però m’és igual. Per mi els Comuns no són ni seran mai l’enemic. Mai de la vida. Són un actor imprescindible. I això en la cultura catalana no queda bé dir-ho. Per mi el problema dels Comuns és amb la cultura catalana que la reduïen a un nivell bastant desagradable, però en l’àmbit social i la qüestió climàtica, crec que ofereixen propostes més reals i concretes.

—Teniu ganes de votar? O us fa mandra?
—No, no. Jo no tinc mai mandra. Jo em sento amb el deure profund de votar i m’agrada parlar del deure que tenim. En les últimes eleccions estatals, una part molt minoritària de la cultura catalana, em va tirar molt la cavalleria per sobre. Per haver estat en contra de l’abstenció. Vaig fer un article que es deia Contra l’abstenció i hi havia un moment en què  hi havia una metàfora. Jo deia que votaria pensant en Lorca i en Rodoreda, perquè per mi era votar pensant en un poeta espanyol gai assassinat pel franquisme i en una autora catalana exiliada que és una mina lingüística, i una gran defensora de la cultura catalana. Per mi, aquesta unió és important.

—I què va passar?
—Quan van veure Lorca els va entrar urticària. Bé, perquè són racistes i ja està.

—Us situeu més en la conciliació dels intel·lectuals? Recordo que en l’anterior entrevista vam comentar la polèmica sobre el xarneguisme.
—A mi m’agrada el diàleg entre la intel·lectualitat catalana, espanyola i de Pequín. Però alhora hi ha ponts que a mi no m’interessen. I el món xarnego crec que ha estat instrumentalitzat per xarnegos. I ha estat ridiculitzat per catalans. És complicadíssim i jo no sé on ficar-me. Jo l’única cosa que sé és que tinc una àvia de Còrdova que va tenir fills mallorquins.

The Washington Post · Steve Hendrix, Shane Harris, Susannah George, Frances Vinall

L’exèrcit israelià va atacar l’interior de l’Iran a primera hora d’ahir, divendres, segons que va declarar un oficial israelià, en represàlia pels míssils i drons iranians llançats dissabte passat. Però l’abast de l’atac sembla limitat.

No és clar quin dany ha causat l’atac, però l’oficial israelià –que parla en condicions d’anonimat perquè són afers militars sensibles– diu que estava destinat a enviar un missatge a l’Iran, en el sentit que Israel té la capacitat d’atacar dins el país.

Després de setmanes d’alta tensió a conseqüència de l’atac mortal d’Israel contra un complex diplomàtic iranià a Damasc (Síria), i l’atac de resposta de Teheran en territori israelià, molts experts van considerar que l’acció limitada d’ahir formava part dels intents de totes dues parts per a desescalar la situació.

El ministre d’Afers Exteriors rus, Sergei Lavrov, fins i tot, va dir que l’Iran, que té lligams cada vegada més estrets amb Moscou, havia mirat de treure importància a la situació.

Els mitjans públics iranians van minimitzar l’atac, dient que els seus sistemes de defensa aèria havien interceptat “tres drons petits” a la província d’Esfahan. L’àrea acull instal·lacions sensibles: una base militar iraniana i laboratoris nuclears clau, però l’atac sembla haver estat voluntàriament limitat, atesa la capacitat militar a llarga distància que té Israel.

Amb Israel callat després de l’atac i l’Iran minimitzant-ne la importància, sembla que les dues parts esperen que els intercanvis fins ara siguin suficients per a satisfer les respectives opinions públiques, sense necessitat d’una escalada més gran.

Charles Miller, expert en seguretat de la Universitat Nacional d’Austràlia, opina que “sembla que realment ambdues parts volen fer veure que fan alguna cosa sense assumir realment els riscs de fer res que sigui gaire provocador”.

Tal com va passar amb l’atac iranià anterior, l’atac israelià sembla dissenyat per evitar una escalada de la tensió. Els analistes expliquen que l’atac sobre Israel del cap de setmana passat, que va incloure centenars de projectils llançats amb molt preavís, probablement va ser dissenyat perquè semblés espectacular però mantenint al mínim la capacitat real de destrucció.

Sanam Vakil, de Chatham House, diu que l’Iran va mostrar, amb la seva resposta, una àmplia gamma de capacitats i que, ahir, Israel va demostrar que podia atacar dins l’Iran.

L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, que supervisa el programa nuclear de l’Iran, va aclarir que cap dels llocs sensibles del programa nuclear iranià havia estat danyat.

El cap de l’exèrcit de l’Iran, el general de divisió Abdolrahim Mousavi, va dir que les explosions a Esfahan es devien a l’acció dels sistemes de defensa antiaèria que havien abatut un objecte sospitós al cel i que no van causar danys, segons que informa l’Agència de Notícies de la República Islàmica (IRNA).

Les informacions sobre explosions van començar a aparèixer a les xarxes socials cap a les quatre de la matinada, hora local. Els funcionaris militars iranians van dir que les xarxes de defensa aèria de l’àrea havien estat activades i que s’havia fet servir un sistema en una base militar a Esfahan “per a una intercepció,” segons que van informar els mitjans estatals.

Israel havia avisat que respondria militarment al llançament de drons i míssils balístics i de creuer de l’Iran, però ha rebut molta pressió dels Estats Units, i de més aliats, per a mostrar contenció i evitar d’ocasionar un conflicte regional més ampli.

Una persona familiaritzada amb les discussions oficials sobre l’atac, que parla amb el Post en condicions d’anonimat perquè no està autoritzada a parlar-ne públicament, diu que l’atac va estar “curosament calibrat”.

El gabinet de guerra d’Israel havia revisat una llista d’opcions de blancs proporcionada per les Forces de Defensa. Es tractava d’elaborar un pla d’acció que dissuadís l’Iran, però sense causar baixes significatives o uns danys tan grans que Teheran es veiés obligat a respondre amb una altra ronda d’atacs, segons que explica un oficial israelià proper a les deliberacions.

Els funcionaris militars i governamentals israelians han declinat de comentar públicament l’atac. L’exèrcit no va advertir els civils que busquessin refugi divendres ni que prenguessin mesures extraordinàries mentre el país es preparava per a la festa de la Pasqua.

L’Iran també va ser mesurat en els seus comentaris. Les televisions van emetre imatges serenes de la ciutat iraniana amb titulars que afirmaven: “La situació és normal.”

Esfahan, una província al centre de l’Iran, és el lloc del complex de recerca nuclear més gran del país, segons la Nuclear Threat Initiative. També hi ha una base militar i l’aeroport d’Esfahan, segons els mitjans iranians.

L’Iran va suspendre els vols de diversos aeroports poc després de les informacions sobre les explosions. Els mitjans no van informar de les cancel·lacions, però l’espai aeri de la regió va ser tancat de manera similar el cap de setmana passat, quan l’Iran va llançar drons i míssils sobre Israel.

A les sis del matí, hora local, el cel sobre l’Iran occidental era buit, segons la web de seguiment de vols Flightradar24. I alguns vols semblaven desviar-se bruscament mentre sobrevolaven l’Iran, incloent-hi vols de FlyDubai des d’Istanbul i de Zagreb a Dubai. L’Organització d’Aviació Civil de l’Iran va aixecar les restriccions a les deu del matí i va autoritzar la represa dels vols programats.

L’agència estatal de notícies de Síria també va informar ahir a primera hora que Israel havia llançat un atac durant la nit amb míssils que es dirigien a llocs de defensa aèria a la regió sud del país. No van donar detalls sobre la ubicació.

Alguns polítics israelians havien reclamat una resposta militar dura a l’atac de l’Iran de dissabte passat, malgrat que les forces israelianes, nord-americanes i jordanes van interceptar més del 99% de les armes que havien estat llançades amb èxit. L’única víctima va ser una nena israeliana de set anys d’una família beduïna que va ser ferida per restes caigudes a terra.

No és clar si l’acció aparentment limitada sobre l’Iran satisfaria aquestes demandes. Tally Gotliv, un incendiari d’extrema dreta del partit Likud, del primer ministre, Benjamin Netanyahu, ha fet una referència a l’atac a les xarxes socials fa unes hores: “Bon dia, gent d’Israel. Aquest és un matí en què el cap s’aixeca alt amb orgull. Israel és un país fort i poderós. Cal que recuperem el poder de dissuasió.”

Mentrestant, el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben Gvir, que havia instat Israel a respondre amb duresa, va publicar a Twitter un comentari d’una sola paraula, que es tradueix com a “feble”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Remuntant el llit del riu Sénia, que fa de frontera natural entre Catalunya i el País Valencià, s’eleva entre les muntanyes la presa de 180 metres d’amplada que configura l’embassament d’Ulldecona. Construït a la dècada dels seixanta, rep el nom pels llauradors d’aquesta localitat que el van finançar i subministra aigua als regants de la zona.

Si bé les dades de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer mostren una millora general al País Valencià, sobretot en les conques del Xúquer i Túria, que superen el 50% de capacitat, a les comarques del nord la sequera continua essent un problema greu que ha obligat a prendre les primeres mesures. El cas de l’embasament d’Ulldecona, que configura el sistema Sénia-Maestrat, és el més greu del País Valencià, atès que és en situació d’emergència d’ençà de començament d’any, amb solament un 3% de la capacitat total (0,38 hm³ dels 11 hm³ totals). Aquesta situació d’escassesa ha fet que a principi de mes es decretés el tancament de les eixides de l’embassament i l’ús de l’aigua per a reg, cosa que ha perjudicat més de 1.500 regants, que han hagut d’abastir-se amb pous d’emergència.

Allò que resta a la superfície Una vista general de l’embassament d’Ulldecona permet de veure zones que normalment són completament cobertes per l’aigua i que a poc a poc han anat tornant a la superfície. Sobre el terreny abans cobert del tot per aigua hi ha uns arbres que ja no són submergits, sinó que s’eleven sobre la terra esquerdada per la sequera. A més de les construccions humanes, la manca d’aigua també permet de veure tots aquells materials que són arrossegats fins a la presa. Visió zenital de l’antiga carretera que travessava les valls i que va restar submergida amb la construcció de l’embassament el 1967. Valls de pedra El baix nivell de l’aigua deixa un paisatge atípic, en què la pedra guanya protagonisme a l’aigua. Allà on abans coincidien l’aigua amb els arbres de la muntanya hi ha ara una barrera de roca que els separa. L’aigua pareix arraconada per les valls de pedra que abans eren submergides. El pont que és dissenyat per superar la barrera de l’embassament ja no té aigua a sota. Un paisatge àrid és el que resta on sol haver-hi aigua. Fa mesos que la pedra és l’única protagonista. Un paisatge àrid és el que resta on sol haver-hi aigua. Fa mesos que la pedra és l’única protagonista. Sense lleure Un embarcador amb patins de pedals que descansa sobre el terreny sec de l'embassament d'Ulldecona és un reflex de l'estat d'emergència que viu, perjudicial no solament per als regants, sinó també per a les activitats turístiques que s'hi solien fer. Un cotxe travessa el pont per on ja quasi no hi ha aigua. L’accés a l'embarcador, ara inutilitzat a causa de la sequera. La fi de l’aigua El final del cabal de l’aigua és com més va més prop de la presa.

Encara que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer no preveu restriccions d’aigua a la població, caldrà restar pendents del cel i l’esperada pluja per a recuperar aquests paisatges plens d’aigua i vida.

La gasística Naturgy ha tornat a la primera plana de l’actualitat aquesta setmana després que s’hagi sabut que l’Abu Dhabi National Energy Company (TAQA), amb seu als Emirats Àrabs Units, vol presentar una oferta pública d’adquisició (opa) de bracet de la Caixa per a aconseguir el control del 100% de les accions. La notícia arriba en plena disputa política pel control de Talgo entre el govern espanyol i un consorci hongarès, i poc després de l’operació conjunta de la Caixa i l’executiu per a neutralitzar l’entrada d’un consorci saudita a l’accionariat de Telefònica. L’operació, encara pendent de concretar-se formalment, constata una vegada més les dificultats de l’estat espanyol per a intentar de recuperar el control dels seus actius estratègics, després de dècades rendit al frenesí de les privatitzacions.

Criteria, el gran facilitador

Després d’uns quants dies d’especulacions a la premsa espanyola, TAQA va enviar dimecres un escrit a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) en què confirmà que mantenia negociacions amb Criteria, el braç inversor de la Caixa, per a explorar un “possible pacte de cooperació” que el convertiria en el primer accionista de Naturgy.

L’operació, que TAQA ha advertit que no està tancada i que encara és pendent de formalitzar-se, s’estructuraria en dues etapes. Primerament, TAQA adquiriria un 40% de les accions de la companyia als fons CVC i GIP –ara per ara, n’ostenten un 20% cadascuna i fa temps que cerquen desprendre-se’n. Tot seguit, TAQA presentaria una oferta d’adquisició conjunta amb Criteria per a prendre el control del 100% del capital de Naturgy, que es dividiria entre ambdós socis a parts diferents.

La implicació en l’operació de Criteria –que ha confirmat les converses sobre una possible reordenació en l’accionariat de Naturgy– és la clau que explica per què el govern espanyol ha rebut la notícia amb un aplom inusual per a una operació que afecta una companyia clau per a la seguretat energètica de l’estat espanyol. “Tant de bo hi hagi uns altres inversors que es puguin incorporar a aquesta companyia. En aquest cas, la competència és el que ha de determinar quin serà el resultat final”, deia aquesta setmana la ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero.

L’executiu espanyol sembla disposat a beneir l’operació sempre que involucri un soci estatal, com ara Criteria, que asseguri que una part substancial de l’accionariat de l’energètica romangui en mans espanyoles. L’objectiu del govern espanyol, segons que ha explicat aquesta setmana Montero, és que “no hi hagi cap mena d’inversió estrangera que pugui afectar la seguretat d’algunes companyies que treballen en el marc de la seguretat nacional i que tenen responsabilitats estratègiques al país”.

Tanmateix, això no vol dir que el govern espanyol hagi ofert un xec en blanc al grup emiratià per a prendre el control de l’energètica. Ho deia, abans-d’ahir, el ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, en declaracions de Washington estant: “Tenim una visió molt clara a Espanya sobre la necessitat de protegir els nostres interessos estratègics”, avisà, tot afegint que la legislació espanyola permet “un equilibri perfecte” entre la protecció dels interessos estratègics estatals i l’atracció d’inversió estrangera directa. L’endemà, la ministra per a la Transició Ecològica espanyola, Teresa Ribera, insistí que el govern romandria vigilant sobre una possible operació que involucrés Naturgy, si bé s’afanyà a puntualitzar que “això no significa que es veti cap empresa o cap inversor“.

La “contraopa” que sacseja Talgo

Les paraules de Cuerpo i Ribera adquireixen una ressonància especial ateses les dificultats que l’executiu espanyol ha posat a l’opa que el grup hongarès Ganz-Mavag (Magyar Vagon) va presentar a començament de març per a aconseguir un 100% de les accions de Talgo, la constructora i comercialitzadora de material ferroviari amb seu a la ciutat madrilenya de Las Rozas.

L’oferta, valorada en uns 619 milions d’euros i per sobre del preu de mercat de Talgo, va ser rebuda amb els braços oberts per consell d’administració, que –en un escrit remès a la CNMV el mes passat– la qualificà d’amistosa i atractiva i va considerar el preu d’adquisició favorable.

Més enllà de la dimensió econòmica de l’operació, l’oferta de Magyar Vagon promet de resoldre de la nit al dia els problemes de producció d’una companyia en risc de morir d’èxit. Incapaç de donar l’abast amb un pic de comandes provinents de diferents països, aquests darrers mesos Talgo s’ha vist obligada d’endarrerir el lliurament de nous combois a Renfe i Deutsche Bahn, l’operadora ferroviària alemanya, cosa que amenaça de comportar-li sancions significatives. No és d’estranyar, per tant, que Magyar Vagon s’hagi compromès a doblar la capacitat de producció de trens de Talgo a mitjà termini –d’uns 300 anuals a 620– a còpia d’incorporar a la cadena de producció de la companyia les fàbriques que el grup té a Hongria, que ara com ara disten de funcionar a plena capacitat.

Però per planeres que poguessin haver semblat en un primer moment, atesa la disposició d’ambdues parts, les negociacions han quedat encallades per la negativa del govern espanyol a permetre que l’oferta de Magyar Vagon arribi a bon port.

Un dels motius que la Moncloa ha adduït per a frenar l’operació són els hipotètics vincles de Magyar Vagon amb el règim de Vladímir Putin i el govern de Viktor Orbán, que tot i ser membre de la Unió Europea s’ha erigit, aquests darrers anys, en el principal maldecap de Brussel·les i un dels grans aliats del president rus a Europa. Les acusacions, certament, no són infundades: una de les companyies involucrades en l’operació, DJJ, era sota el control de capital rus fins que fou expropiada i transferida a Magyar Vagon després de l’esclat de la guerra d’Ucraïna, mentre que a la directiva del conglomerat hi figuren uns quants alts càrrecs estretament vinculats al president hongarès.

Però rere els entrebancs de Madrid –que ha promès fer “tant com pugui” per a aturar l’operació– s’amaga un motiu estratègic de molt més pes: la importància de la tecnologia de canvi d’ample de la companyia, que permet als combois de canviar de tipus de via sense haver-se d’aturar. És una tecnologia clau per a la mobilitat militar, i també per al desenvolupament del TGV en països en què predomina l’amplada de via convencional. “És una tecnologia única al món que s’ha de protegir“, explicà aquesta setmana el ministre de Transports espanyol, Óscar Puente.

Encara més contundent ha estat el ministre d’Indústria, Jordi Hereu. Talgo és una empresa estratègica per a l’economia espanyola, deia l’ex-batlle de Barcelona al març, i, per tant, l’operació tan sols s’autoritzarà “si existeix el ple convenciment que se’n manté un control estratègic“.

Lluny de quedar-se de braços plegats, aquestes darreres setmanes, el govern espanyol ha insinuat que cercarà d’impulsar una contraopa amb la participació d’empreses que assegurin que el control de l’empresa continuï en mans espanyoles. “Treballem perquè hi hagi més inversors als quals els interessi la participació en aquesta empresa. Parlem amb empreses espanyoles que tinguin com a objecte d’interès inversions en sectors en els quals clàssicament no poguessin ser presents i ara puguin tenir una oportunitat per al negoci“, assegurava Montero aquest abril.

L’oferta encara no s’ha formalitzat, però alguns diaris espanyols apunten –seguint les paraules de Montero– que l’operació podria involucrar Criteria, el braç inversor de la Caixa, i un soci industrial europeu que sí que disposi d’experiència en el sector ferroviari. Puente, fins i tot, ha arribat a l’extrem de citar noms com la francesa Alstom i la suïssa Stadler, tot i que ara com ara no hi ha res confirmat.

Per a l’executiu espanyol, l’operació significaria matar dos pardals amb una pedra, perquè podria frustrar l’opa de Magyar Vagon i, alhora, evitaria possibles represàlies de Brussel·les per haver blocat una oferta provinent d’un altre estat membre.

La SEPI privada, també a Telefònica

La participació en l’opa de Talgo, i la involucració en les negociacions sobre una hipotètica opa de Naturgy, són tan sols els dos exemples més recents de la transformació de Criteria en una sort de SEPI privada, substituint –o bé complementant– el rol que la societat estatal que agrupa les participacions públiques en empreses estratègiques sol exercir en aquesta mena d’operacions.

El braç inversor del banc d’origen català ha estat un actor central en l’operació del govern espanyol per a contrarestar l’entrada a l’accionariat de Telefònica de l’operadora saudita Saudi Telecom (STC), que el setembre passat va anunciar l’adquisició d’un 9,9% de les accions de la companyia en canvi d’uns 2.100 milions d’euros. Temorós de perdre el control sobre un actiu empresarial estratègic, a mitjan desembre el govern espanyol va instruir la SEPI a comprar fins a un 10% de les accions de la companyia amb l’objectiu de reforçar un nucli dur d’accionistes espanyols –en què també figuren el BBVA, d’una banda, i la Caixa i Criteria, de l’altra– que els darrers anys havia donat estabilitat a l’operadora, i que l’entrada d’STC amenaçava de posar en qüestió.

Com en el cas de Talgo, el govern espanyol no ha amagat en cap moment que l’operació responia a paràmetres eminentment polítics. “Telefònica és l’empresa més estratègica del nostre país, no tan sols per la seva presència en l’àmbit de les infrastructures de telecomunicacions, sinó també en el de la seguretat i la defensa“, va dir a mitjan desembre la vice-presidenta primera d’aleshores, Nadia Calviño. Uns dies més tard, en un escrit presentat al desembre davant la CNMV, el Ministeri d’Hisenda espanyol va al·legar que l’operació significaria “un reforç per a l’estabilitat accionarial [de Telefònica] i, en conseqüència, per a preservar les capacitats estratègiques i d’importància essencial per als interessos nacionals“.

Per si no n’hi hagués prou, aquest abril, Criteria ha augmentat fins a un 5% les seves accions de Telefònica, cosa que –juntament amb el 2,5% que ja controlava Caixabank– ha fet de la Caixa el principal accionista del grup, pendent que es concretin les posicions d’STC i la SEPI. Juntament amb el SEPI i BBVA, l’operació farà que el nucli dur d’accionistes espanyols superi el llindar del 20% del capital de Telefònica, més del doble que el 9,9% que STC aspira a controlar. “[Caixabank] busca salvaguardar els interessos del país“, explicaren aquest abril fonts coneixedores de l’operació.

Les privatitzacions, la gran llosa de l’estat espanyol

Detalls econòmics a banda, l’operació de Telefònica és significativa perquè significa el retorn a l’accionariat de l’estat espanyol gairebé vint-i-cinc anys després de la venda de l’última participació pública. L’operadora, de fet, va ser un dels darrers monopolis estatals a caure durant l’onada de privatitzacions, encetada a final dels anys vuitanta pel govern de Felipe González i culminada durant els darrers anys del mil·lenni pel govern de José María Aznar.

Fou l’anomenada “revolució silenciosa”, el paquet de reformes liberalitzadores amb què el govern popular intentà –amb resultats molt dispars– d’estimular el creixement i la modernització de l’economia espanyola durant els primers anys de segle. Un dels casos emblemàtics d’aquest afany liberalitzador és Endesa, que fou privatitzada definitivament l’any 2003 i acabà essent venuda a la italiana Enel l’any 2009. Per a la posteritat queda Aznar demanant als crítics de l’operació de “no parlar de nacionalitat, sinó de competència” i de “no caure en un nacionalisme econòmic vulgar“, pocs anys després d’haver fet pressió contra un primer intent d’opa de la catalana Gas Natural l’any 2005.

Però en un context global de proteccionisme creixent i de revalorització del rol de l’estat en la planificació econòmica, les circumstàncies empenyen ara el govern espanyol a entonar un missatge ben diferent: lluny de fer-los servir gallines dels ous d’or, l’estat cerca ara d’assegurar –o recuperar– el control d’actius, com ara Naturgy o Telefònica, de valor estratègic per a la indústria espanyola. Però, després de dècades de liberalització desenfrenada i de privatitzacions en massa, aquest objectiu tan sols es podrà aconseguir a costa de milers de milions d’euros en fons públics –o bé a còpia d’atorgar a pesos pesants, com ara la Caixa, una porció com més va més gran del pastís econòmic.

 

El president Carles Puigdemont s’ha reunit a Perpinyà amb la direcció de Foment del Treball –en públic, almenys, per primera vegada. No és una mera formalitat. Per a recuperar l’hegemonia, Junts necessita que el sistema els torni a considerar un espai poc perillós, un factor d’ordre, i, per tant, té tres deures: trobar una fórmula estable de relació amb Madrid, disciplinar de nou els seus votants i reconciliar-se amb el poder econòmic català. L’acord amb el PSOE i les picades d’ullet a Alberto Núñez Feijóo han començat a endreçar la relació amb Madrid. El canvi de contracte amb els votants –per arrossegar-los en la mateixa direcció que ara navega el partit– va començar amb el nomenament de Xavier Trias a Barcelona i ha continuat amb la introducció de nous marcs, com la immigració o la seguretat –amb la proposta d’expulsar els delinqüents multireincidents que siguin immigrants, la petició de penes de presó per als robatoris de mòbil o el flirteig amb Aliança Catalana. Ara s’accelera la part dels diners. 

La relació del món convergent amb el poder econòmic era esbocinada i ara miren de tornar a enganxar les peces, però caldrà paciència i molta cola. El procés va trencar el conveni entre Madrid i la xarxa clientelar convergent perquè se sustentava en el compromís de mantenir els coloms dins el colomar. El govern de Mariano Rajoy va jugar bé les cartes amb una estratègia dual. Va espantar una part de l’alta burgesia a través de l’operació Catalunya, que tingué objectius com Jaume Giró, onzè de Junts en aquestes eleccions, o Carles Sumarroca i Carles Vilarrubí, especialment pròxims a Convergència. Amb el missatge captat, la resta –més maquiavèl·lics o més tristos per la desaparició del seu oasi autonòmic– treballaren activament, entre vestidors, per frenar la independència, encara que alguns haguessin votat fins i tot Junts pel Sí. En podria ser un exemple l’actual president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola, “amic d’Artur Mas, però no independentista”.

Mentre els “catalanistes sense esperança” s’acostaven al PSC per continuar remenant les cireres; i mentre Junts errava pel regne del caos discursiu, casant alhora el PDECat i el sector de Laura Borràs, Oriol Junqueras va començar a recollir peces de terra i Esquerra mirà de fer ponts amb els grans empresaris, omplint els forats que la trencadissa convergent havia deixat buits. És així que el president Pere Aragonès ha tingut una relació públicament magnífica amb el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, i de fet va inaugurar el seu mandat a la seu de la patronal, en un acte d’homenatge al comte de Godó. “Tant de bo aquest acte d’avui sigui l’inici de la solució”, digué Sánchez Llibre. El mateix dia, Junqueras havia publicat un article al diari Ara blasmant definitivament la via unilateral. I és així també que Esquerra ha acabat acceptant que calia “millorar l’aeroport”, ampliar la B-40, acabar el Hard Rock, i que fins i tot s’ha deixat la pell en la proposta dels Jocs Olímpics d’hivern.

Amb els socialistes a l’oposició i Junts a les musaranyes, el poder econòmic va deixar la joguina a Esquerra durant un temps. El president Aragonès ha mirat de comportar-se com l’alumne més aplicat de l’escola, però ha hagut d’afrontar un cert desdeny. Primer, perquè Esquerra ha rebut una certa mirada de suficiència classista, de legitimitat incompleta. I segon, perquè els republicans han nedat entre dues aigües, mirant de satisfer alhora els interessos de Foment i els de la seva base electoral. Aragonès ha volgut comprar voluntats i relatar un canvi de cicle que, des de dalt, més aviat s’ha viscut com una etapa d’interinitat mentre tot es tornava a posar a lloc. El pujolisme s’aguantava perquè els interessos de la burgesia autòctona i el nacionalisme de la classe mitjana confluïen contra el centralisme madrileny. Esquerra ha ocupat aquest paper per la incompareixença del vell món convergent. Ara que torna, tothom està disposat a fer gests, Sánchez Llibre el primer.

Per substituir la independència, els pròxims anys tornarà a agafar força el discurs contra el centralisme. Per això Junts insisteix tant en la diferència d’inversió executada a Catalunya i a Madrid. “Cada any els catalans paguem pràcticament la totalitat del pressupost de Madrid! Cada any!”, digué ahir Puigdemont. Junts té tots els números de la rifa per a beneficiar-se’n. Pot fer un discurs de resultadisme patriòtic, despullat de literatures ideològiques, cosa que l’afavoreix davant els votants pragmàtics cansats d’Esquerra. I Junts es pot presentar com una opció el doble d’útil que no el PSC si, a més, continua asfaltant el camí de futurs pactes amb el PP. “Governem perquè s’aconsegueixin coses per als catalans, no perquè s’imposi un bloc ideològic al congrés”, digué també ahir Jordi Turull. L’argument del dèficit fiscal serveix per a brandar una pancarta rere la qual puguin reunir-se Junts i Foment, igual com les consignes econòmiques li donen un pretext per a abraçar Feijóo.

Puigdemont és l’únic que pot reunir aquests dos mons, perquè és l’únic que sap acostar-se de nou al sistema mentre diu que el combat. A poc a poc, el seu discurs també convergeix amb els plans de Foment, però de manera discreta. “Si no en parlem, el retorn de seus acabarà passant”, va dir Jaume Guardiola fa poc en una entrevista a l’Ara. La filosofia de l’operació és fer-ho obertament però en silenci, i Puigdemont és expert a deixar senyals prou ambigus per a qui vulgui interpretar una cosa i la contrària. Aquesta setmana, per exemple, hem sabut que està a favor de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, però no ho ha dit en cap entrevista, ni fent un discurs programàtic, sinó en una conversa enregistrada per a YouTube amb la seva número 2, l’empresària Anna Navarro. En la seva reunió, Sánchez Llibre –ex-company de Puigdemont a Convergència i Unió, per cert– va demanar-li “una fiscalitat més competitiva” i “l’execució de les inversions que el país necessita”, coses que fa temps que Junts ja defensa.

Però que Puigdemont sigui al centre no vol dir que dirigeixi ell la conversa. L’hostilitat de Foment contra l’independentisme va ser absoluta el 2017 i ho ha estat, encara, fins molt de temps després. Sánchez Llibre, per exemple, va ser un dels ariets contra la campanya del Consum Estratègic i va dur l’Assemblea Nacional Catalana als tribunals, que van obligar l’entitat a aturar la campanya i a tancar-ne el web. Tal volta Puigdemont administraria de manera més creïble les lleialtats i els contactes amb els empresaris, però això no vol dir pas que tingués ell el brau per les banyes. És una de les grans lliçons del procés, i convé no oblidar-la: Convergència només vigilava el colomar, però no en tenia les claus. I l’amnistia encara rebla més la hipoteca de Junts. Res no ho explica millor que la fotografia del seu cartell de campanya, feta pública aquesta setmana. Hi diu que “Catalunya necessita lideratge” i hi apareix Puigdemont en un cotxe, amb actitud seriosa i mirant endavant… però no condueix ell.

La rehabilitació política de Foment del Treball: de braç repressor de l’estat espanyol a soci habitual del govern català

Imanol Pradales (Santurtzi, Biscaia, 1975) arriba una mica tard a la cita amb el diari. I se’n va de pressa tot just acaba l’entrevista. El candidat del PNB té una agenda plena, malgrat que és dissabte de bon matí. Els primers dies de campanya havien estat tranquils, amb la presentació del programa i de les propostes. Però els darrers dies ha augmentat la intensitat, i adverteix que demà “hi ha molt en joc”.

—Heu estat enèrgic en campanya, i heu provat de mobilitzar l’electorat. Potser perquè el PNB s’hi juga molt?
—El País Basc s’hi juga molt. La societat basca ha de decidir quin model de societat vol. Haurà de decidir si es qüestiona el model actual o no.

—Repetiu constantment que els ciutadans hauran de triar entre dos models: el del PNB i el d’EH Bildu. Què és allò que més us diferencia?
—Tenim cultures polítiques diferents i, per tant, els models de societat que proposem també són diferents. En economia, EH Bildu cerca la intervenció; nosaltres, la col·laboració publico-privada. Ells opten perquè el sistema públic es faci càrrec de les cures; per nosaltres, la base és la iniciativa laboral social i comunitària. En habitatge, EH Bildu t’obliga a llogar; nosaltres, en canvi, volem donar a tothom la llibertat de decidir si vol llogar o no. I sobre la policia, EH Bildu parla de desmilitarització; nosaltres diem que l’Ertzaintza necessita recursos per a protegir els ciutadans.

—Tot i això, si mirem els programes electorals, hi ha consensos en les prioritats. Hi pot haver punts de trobada?
—Hi ha oportunitats per a materialitzar els acords de país, per descomptat. Per això és important que cadascú posi el seu model i les seves mesures sobre la taula.

—Heu proposat de limitar l’atenció primària a quaranta-vuit hores i reduir les llistes d’espera a uns cinquanta dies. Com es farà, si falten metges?
—Per una banda, hem d’atreure els metges a l’atenció primària. I per això hem d’oferir incentius. Però això vol dir entrar en competència amb uns altres, perquè el mercat és limitat. I, per una altra banda, hi ha professionals que són a punt de jubilar-se. Els hem de donar l’oportunitat de continuar treballant; hem de guanyar temps. A més, crec que hi ha oportunitats de fer que l’organització interna es faci d’una altra manera. Tot això ens permetrà de complir l’objectiu marcat.

—Per fer front a la manca de professionals, proposeu de crear una “figura dels administradors de la salut”. Què és i com hi ajudarà?
—Els metges no solament ofereixen atenció, sinó que ara tenen una càrrega burocràtica considerable, i creem una nova figura per a pal·liar-ho.

—Posant-se a la pell d’un basc que va al metge amb problemes de salut, creieu que li pot donar un bon servei si el pacient no té dret de parlar la seva llengua? Com s’han de garantir els drets lingüístics?
—Crec que s’han fet passos importants, però és evident que no es troba garantit en tots els serveis públics. Ho anem fent. Cal compatibilitzar l’escassetat de professionals i els drets lingüístics, és evident. Si volem atraure professionals al sistema, hem de facilitar-los l’aprenentatge de l’èuscar i, quan sigui possible, hem de garantir que el servei es presta en èuscar.

—És evident que la protecció legal ha disminuït en la defensa dels drets lingüístics. Cal endurir la política lingüística, s’ha d’ajustar la llei, el PNB hi està disposat?
—No tinc clar que una nova llei hagués evitat tot això. Cal una anàlisi exhaustiva. La llei de l’èuscar és una bona llei. Amb la participació de les parts s’ha aconseguit d’avançar fins ara. De totes maneres, el principal objectiu ara és fre créixer l’ús de l’èuscar. Hi ha d’haver un període per a fer això.

—S’ha de limitar el preu del lloguer dels habitatges aplicant la llei de l’habitatge?
—Sí.

—Però dieu que aquesta llei vulnera les competències del govern basc. En què?
—Envaeix competències quan s’ha d’acceptar les zones altament tensades que diuen a Madrid. Aquesta llei estableix que l’índex de preus també es decidirà a Madrid. I també diu com limitar el preu, independentment del poble i el territori. Tot ho decideix Madrid: això ens ho hem d’empassar? Doncs no hi estem d’acord.

—Però correspon als ajuntaments de demanar que es limiti el preu.
—Sí, però la decisió es pren a Madrid. Tu ho demanes i la decisió és de Madrid. Sigui com sigui, vam dir que no perquè no respectava les nostres competències. I un any més tard, veiem que és un desastre total, atesos els resultats, perquè en compte del que pretenia, ha causat la cosa contrària: el lloguer s’ha encarit i l’oferta ha disminuït.

—S’han de limitar els habitatges turístics?
—Mireu, arran de la llei d’habitatge, les cases de lloguer han desaparegut del mercat, i ara s’ofereixen com a habitatges turístics temporals. No obstant això, cal regular els habitatges turístics, és clar. No té cap sentit el que ha passat en algunes ciutats.

—Vau dir que s’havien de dignificar les cures, i que això s’havia de fer amb el tercer sector, que és el de les empreses. Quines bases podrien posar les institucions públiques perquè les condicions laborals assistencials fossin bones i que les empreses guanyessin?
—La dignitat no vindrà pel fet que sigui pública. Cal tenir cura de les condicions laborals i econòmiques dels treballadors. El principal obstacle és la llei d’estrangeria espanyola. Perquè n’hi ha molts que treballen sense contracte, i d’aquí vénen tots els problemes. Per tant, canviar la llei és fonamental; nosaltres ho hem provat. Aquí, en tots els serveis que subcontracten les administracions, s’hi inclouen les denominades clàusules socials, per a garantir unes condicions laborals, entre més. Això s’ha de tenir en compte.

—Sobre els ajuts socials, vau dir: “Ajuts sí, però també control”. I vau proposar la creació d’una agència per a gestionar-los i controlar-los. Creieu que hi ha gaire frau?
—La nostra proposta és crear una agència que anirà a càrrec del Departament d’Hisenda. L’objectiu és millorar la gestió i la coordinació, evitar duplicitats i ser més àgils. Crec que això és pensar en una gestió eficient dels recursos. Hi ha frau? Sí, de vegades apareix en els mitjans de comunicació. És majoritari? No. Però és important de fer arribar l’ajut a qui ho necessita.

—Els policies hauran d’anar armats a partir d’ara. Això us fa sentir més segur?
—Si veig la policia, sempre estaré més tranquil. La prevenció és important.

—Però us importa si porta una arma o no?
—La policia necessita les eines i els mitjans que necessita.

—Hi ha malestar a l’Ertzaintza, quina és la solució?
—Parlar. Dialogar. Parlem de condicions laborals, en aquest cas, de pacte laboral. Per tant, ens toca ser amb els sindicats, escoltar-los i presentar propostes.

—Parleu de “reindustrialització” al programa. En percebeu la necessitat?
—Sí, i l’oportunitat. Totes dues coses. El País Basc és un país industrial, i en aquests moments el pes del sector és similar a la mitjana europea. Però la transició energètica o digital aportarà noves oportunitats. En l’època d’Ardanza es va plantejar la transformació de la indústria, i la vam encertar. Però ara és hora de pensar com adaptar-nos a totes aquestes transicions. Hi veig un munt de possibilitats.

—Heu proposat de crear un fons per a l’arrelament d’empreses. EH Bildu també ho ha inclòs al seu programa. En quines empreses o sectors s’hauria d’incidir?
—Hi han de participar sempre que siguin estratègiques. A l’automoció, per exemple, hi tenim campions, que són actius a tot el món, i allà no hi som. És important ser dins. És important no solament per a mantenir les empreses sinó ajudar-les a créixer. Perquè tenim algunes empreses, anomenades campiones clandestines, que són nínxols, molt competitives; moltes són de Guipúscoa. Cal donar-los les eines per a guanyar grandària.

—Ja ho heu dit: “S’ha de pagar bé a les noves generacions”. Què en pensen els empresaris?
—Encara no me n’han dit res, però les empreses han de ser conscients que ara els joves ja no són com abans. Les empreses han de saber quines condicions han d’oferir per a atraure aquests joves. Un bon sou, sens dubte. Però no solament això: flexibilitat, possibilitat de conciliació, possibilitat de carrera professional… Les empreses també s’han d’adaptar.

—Considereu “prioritària” la finalització de les obres del trenta d’alta velocitat i la construcció de l’enllaç amb Navarra. On creieu que s’ha de fer la connexió?
—Per on diguin els tècnics. El ministeri fa un estudi tècnic; no sé quan en donarà els resultats, però que sigui l’opció tècnicament més adequada. No en tinc cap opinió.

—Heu expressat desconfiança envers el PSE. Però Sánchez us ha donat la seva paraula.
—Sánchez no ha dit res.

—Sí, ho va dir. I va argumentar que el pacte havia aportat estabilitat.
—Encara no ho he sentit. De totes maneres, tinc clar que la decisió la prendrà Sánchez. S’haurà de veure quin és el resultat de les eleccions, aquí i a Catalunya. Les nostres són el 21 d’abril; les de Cataluny, el 12 de maig. Sánchez prendrà la decisió solament en funció dels seus interessos.

—Si no aconseguiu una majoria, governareu en minoria?
—El primer mandat d’Urkullu va ser tot sol i en minoria. Durant la segona legislatura va govern amb els socialistes, però en minoria. Solament el tercer mandat ha tingut majoria absoluta. Així que…

—Així que no veieu el PP a l’equació.
—L’única cosa que veig és que som a la recta final, i ningú no sap el resultat de les eleccions. Quan sapiguem què diu la societat basca, aleshores parlarem de governabilitat. Però crec que recuperarem la confiança de la ciutadania; n’estic convençut.

—Una gran majoria del parlament serà nacionalista la legislatura que ve. Per què ha de servir?
—És una bona oportunitat per a incloure EH Bildu i més formacions polítiques en el nou consens sobre l’autogovern. Així es resoldria l’error comès per l’esquerra abertzale el 1979. A veure si ara som capaços d’aconseguir un consens ampli entre tots.

—Voleu més autogovern i el reconeixement nacional en un nou estatut. El PNB té algun termini al cap?
—El mes de novembre vam signar amb els socialistes que teníem un any i mig per a tancar la carpeta de l’estatut de Gernika i a partir d’aleshores n’obriríem una altra sobre el nou autogovern. Això és el que tinc al cap.

—Marisol Garmendia ha dit que el traspàs de la Seguretat Social durant aquest mandat és complicat.
—No sabia que era ministra.

—Parla en nom del govern espanyol…
—A veure, aquí hem sentit de tot. Però sabem qui hi ha al capdavant: el president Sánchez.

—També voleu tenir veu a Brussel·les. Com?
—El primer pas hauria de ser la presència a l’Ecofin [el Consell de Ministres Econòmics i Financers de la Unió Europea]. Pot ser fàcil si hi ha voluntat política. A partir d’aquí, una vegada oberta una porta, crec que tindrem l’oportunitat d’obrir-ne més.

 

De prop

—Sabeu el nom del vostre metge de família?
—Sí, Patricia.
—Quina és la vostra llengua materna? I la de feina?
—Amb la filla, en èuscar; amb la dona, en castellà. A la feina, en èuscar i castellà.
—Us han robat mai?
—No. A la meva dona, sí.
—Heu tingut mai por de nit anant cap a casa?
—No, surto poc de nit.
—Us ha tocat fer tasques de cures a casa?
—Sí, amb la meva mare, quan estava malalta.
—La casa és vostra o de lloguer?
—És meva… Bé, més ben dit, nostra.
—Quin cotxe teniu?
—Un Audi, de 2011, dièsel. Comença a ser obsolet.
—S’ha de prohibir fumar a les terrasses?
—No ho crec.
—El govern hauria de fixar un salari mínim addicional?
—M’ho hauria de rumiar bé.
—Compreu per internet? Quina va ser la darrera cosa que hi vau comprar?
—Poc. Hi he comprat aparells electrònics.
—S’han de prohibir els telèfons mòbils a les escoles?
—S’ha de regular; que cada centre decideixi quan s’ha de fer i quan no.
—Cinema o plataformes?
—Ara plataformes.

 

La signatura de llibres és un dels actes més esperats de la diada de Sant Jordi. Molta gent vol regalar un llibre amb el valor afegit de la signatura de l’autor i aprofitar l’avinentesa per saludar-lo i conèixer-lo. A Barcelona hi haurà parades en uns quants carrers i les llibreries també obriran per acollir els autors i els lectors. Us oferim els horaris d’una seixantena d’autors que signaran per Sant Jordi, ordenats alfabèticament:

Sebastià Alzamora, El Federal (Proa)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria Bolibloc (adreça pendent de confirmar)
11.00 a 12.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia amb Gran Via)
13.00 a 14.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb Provença)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria Albiri (adreça pendent de confirmar)
17.00 a 18.00: parada del diari Ara (adreça pendent de confirmar)
18.00 a 19.00: parada de FNAC (passeig de Gràcia)
19.00 a 20.00: llibreria la Central (entre passeig de Gràcia i rambla de Catalunya)
20.00 a 21.00: Casa del Llibre (passeig de Gràcia entre Diputació i Consell de Cent)

Maria Arimany, Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc (L’Altra Editorial)

11.00 a 12.00: llibreria Ona (Pau Claris)
12.00 a 13.00: llibreria La Impossible (passeig de Gràcia amb Provença)
13.00 a 14.00: L’Altra Editorial (adreça pendent de confirmar)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria Documenta (passeig de Gràcia amb Mallorca)
17.00 a 18.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca entre passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya)

Pilar Aymerich, La Barcelona de Pilar Aymerich (Comanegra)

10.00 a 12.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
12.00 a 13.00: Centre de Documentació Montserrat Roig (rambla de Catalunya, 10)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria Alibri (passeig de Gràcia amb Diputació)
16.00 a 17.00: parada del diari Ara (Rambla, Canaletes)
17.30 a 18.00: parada de l’editorial Comanegra (passeig de Gràcia, 98)
19.00 a 20.00: llibreria Finestres (Diputació, 249)

Jordi Badia, No val a badar (Rosa dels Vents)

17.00 a 18.00: parada de Mantinc el Català (carrer del Bruc, 18)
18.00 a 19.00: VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43)

Eva Baltasar, Ocàs i Fascinació (Club Editor)

11.00 a 12.00: llibreria Ona (carrer de Pau Claris)
12.00 a 13.00: llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb Provença)
13.00 a 14.00: l’Altra Editorial (adreça pendent de confirmar)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria Documenta (passeig de Gràcia amb Mallorca)
17.00 a 18.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca entre passeig de Gràcia i rambla de Catalunya)

Maria Barbal, Tots els contes (Columna)

10.00 a 11.00: parada d’Abacus 1 (passeig de Gràcia amb carrer de la Diputació, parades 19-21-23-25)
11.00 a 12.00: parada de la Casa del Llibre 1 (passeig de Gràcia entre el carrer d’Aragó i de València)
12.00 a 13.00: parada FNAC passeig de Gràcia (passeig de Gràcia entre Mallorca i València, parades 1-3-5-7)
13.00 a 14.00: parada llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb Provença)
16.00 a 17.00: parada llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 2-4-6-8)
17.00 a 18.00: parada llibreria Alibri 2 (carrer Gran de Gràcia amb carrer de Jesús)
18.00 a 19.00: parada llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
19.00 a 20.00: parada llibreria Laie (passeig de Gràcia amb carrer de Casp)
20.00 a 21.00: parada llibreria Santos Ochoa (passeig de Gràcia amb carrer de Mallorca, parades  2-4-6-8)

Pep Blau, Cor trencat. Mort i vida de Carles Sabater (Folch & Folch)

13.00 a 14.00: Casa del Llibre (passeig de Gràcia entre Diputació i Consell de Cent)
18.00 a 19.00: parada de FNAC (passeig de Gràcia)
19.00 a 21.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia)

Alfred Bosch, Obriu pas! (Columna)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria Bolibloc (adreça pendent de confirmar)
11.00 a 12.00: parada de FNAC (passeig de Gràcia)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia amb Provença)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria Campus (adreça pendent de confirmar)
17.00 a 18.00: parada de la llibreria Albiri (adreça pendent de confirmar)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria On The Road (adreça pendent de confirmar)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria Santos Ochoa (adreça pendent de confirmar)

Francesc Bombí-Vilaseca, Febre amb gel (Fonoll)

11.00 a 12.00: parada de l’editorial Fonoll (passeig de Lluís Companys)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
15.00 a 16.00: parada del Col·legi de Periodistes (rambla de Catalunya)

Milena Busquets, Assaig general (Anagrama)

11.00 a 12.00: parada de la llibreria +Bernat (avinguda Diagonal, 477)
12.00 a 13.00: llibreria Alibri (carrer de Balmes, 26)
13.00 a 14.00: llibreria la Central (carrer de Mallorca, 237)
17.00 a 18.00: llibreria Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 62)
18.00 a 19.00: llibreria la Impossible (carrer de Provença, 232)
19.00 a 20.00: parada llibreria A Peu de Pàgina (plaça de Sarrià)

Núria Cadenes, Tiberi Cèsar (Proa)

10.00 a 11.00: parada Rocaguinarda (passeig de Gràcia amb carrer de València, parada 24)
11.00 a 12.00: parada llibreria Laie Pedrera (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
12.00 a 13.00: parada llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via de les Corts Catalanes, parades 2-4-6-8)
16.00 a 17.00: llibreria Finestres (carrer de la Diputació, 249)
17.00 a 18.00: llibreria Nocturama (la Rambla amb carrer Nou de la Rambla)
18.00 a 19.00: parada llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
19.00 a 20.00: Forum FNAC Triangle, davant de la FNAC (plaça de Catalunya, 4)
20.00 a 21.00: parada llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)

Laura Calçada, Fucking New York (Destino)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria Alibri 2 (carrer Gran de Gràcia amb carrer de Jesús)
11.00 a 12.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades  2-4-6-8)
12.00 a 13.00: parada d’Abacus 2 (passeig de Gràcia amb carrer de la Diputació, parades 28-30-32-34)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb carrer Provença)
18.00 a 19.00: parada de Barra Lliure (passeig de Gràcia amb avinguda Diagonal, parades 1-2-3)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
20.00 a 21.00: parada de la Casa del Llibre 1 (passeig de Gràcia entre carrer d’Aragó i València)

Esperança Camps, La por (Edicions del Bullent, 2023)

11.00 a 12.00: VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43)

Maria Climent, Mai és una paraula molt lletja (Ara Llibres)

10.00 a 11.00: Diari Ara (la Rambla, a Canaletes)
12.00 a 13.00: Documenta (passeig de Gràcia amb carrer de Mallorca)
13.00 a 14.00: la Impossible (passeig de Gràcia amb Provença)
16.00 a 17.00: la Central (carrer de Mallorca amb passeig de Gràcia)
18.00 a 19.00: Abacus (passeig de Gràcia amb carrer de la Diputació)
19.00 a 20.00: Libelista (passeig de Gràcia amb Gran Via)
20.00 a 21.00: Casa del Llibre (passeig de Gràcia amb carrer d’Aragó)

Jaume Clotet, La germandat de l’àngel caigut (Destino)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria d’Alibri 2 (carrer de Gran de Gràcia amb carrer de Jesús, parades 11-12)
11.00 a 12.00: forum FNAC Triangle, davant de la FNAC (plaça de Catalunya, 4)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via de les Corts Catalanes, parades 2-4-6-8)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria Casa del Llibre 1 (passeig de Gràcia entre els carrers d’Aragó i València, parades 2 a 8)
16.00 a 17.00: para d’El Corte Inglés (passeig de Gràcia amb carrer de Rosselló, parades 1-3-5-7)
17.00 a 18.00: parada de la llibreria Santos Ochoa (passeig de Gràcia amb carrer de Mallorca, parades 2-4-6-8)
18.00 a 19.00: parada d’Abacus 1 (passeig de Gràcia amb carrer de Provença,  19-21-23-25)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria On The Road (passeig de Gràcia amb avinguda Diagonal i carrer de Rosselló, parades 2-4)

Marc Comanegra, Nova Planta 2034: Ni treva ni pau (Autoedició)

18.00: VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43)

Xavi Coral, Aprendre a esquivar les bales (la Campana)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
16.00 a 18.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
18.00 a 19.00: parada de la Casa del Llibre (passeig de Gràcia entre els carrers d’Aragó i de València)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca amb la rambla de Catalunya)

Toni Cucarella, Qui se’n va de casa (Amsterdam)

17.00 a 18.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)

Bernat Dedéu, No mataràs (Fragmenta)

20.00 a 21.00: llibreria Ona (carrer de Pau Claris, 94)

Alba Dedeu, La conformista (l’Altra)

13.00 a 14.00: parada de l’Altra Editorial (Jardinets de Salvador Espriu)
16.00 a 17.00: llibreria Finestres (carrer de la Diputació, 249)
17.00 a 18.00: parada de la llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca entre passeig de Gràcia i rambla de Catalunya)

Josep Francesc Delgado, La llegenda de Sant Jordi (El Roure de Can Roca)

10.00 a 14.00 i de 16.00 a 20.00: parada de llibres d’edicions El Roure de Can Roca (rambla de Catalunya)

Anna Enrich, Paüra (la Breu)

15.00 a 16.00: parada de l’editorial la Breu (passeig de Gràcia, entre Gran Via i carrer de la Diputació)
17.00 a 18.00: parada de l’editorial la Breu (Antic Teatre)

Txell Feixas, Aliades (Ara Llibres)

11.00 a 13.00: Ona Llibres (passeig de Gràcia amb carrer de la Diputació)
13.00 a 14.00: Abacus (passeig de Gràcia amb carrer de la Diputació)
16.00 a 17.00: Col·lectiu 5W (Rambla, 19, Santa Mònica)
17.00 a 18.00: Col·legi de Periodistes (rambla de Catalunya, 10)
18.00 a 19.00: llibreria Alibri (passeig de Gràcia amb Gran Via)
19.00 a 20.00: llibreria Altaïr (passeig de Gràcia amb Gran Via)

Laura Gost, Les cendres a la piscina (Proa)

10.00 a 11.00: parada Abacus 1 (passeig de Gràcia amb carrer de la Diputació, parades 19-21-23-25)
11.00 a 12.00: llibreria Ona (carrer de Pau Claris, 94)
12.00 a 13.00: llibreria Jaimes (carrer de València, 318)
13.00 a 14.00: parada llibreria Alibri 1 (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 1-3-5-7)
16.00 a 17.00: parada FNAC passeig de Gràcia (entre els carrers de Mallorca i València, parades 1-3-5-7)
18.00 a  19.00: parada llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
19.00 a 20.00: parada de la Casa del Llibre 2 (passeig de Gràcia entre Diputació i Consell de Cent, parades 23 a 29)
20.00 a 21.00: parada llibreria On The Road (passeig de Gràcia amb avinguda Diagonal i carrer del Rosselló, parades 2-4)

Carlota Gurt, Biografia del foc (Proa)

11.00 a 12.00: parada llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 2-4-6-8)
13.00 a 14.00: llibreria Finestres (carrer Diputació, 249)
18.00 a 19.00: parada llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
19.00 a 20.00: parada Casa del Llibre 1 (passeig de Gràcia entre carrers d’Aragó i València, parades 2 a 8)

Ramon Gener, Història d’un piano (Columna)

10.00 a 11.00: parada llibreria d’Alibri 1 (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 1-3-5-7)
11.00 a 12.00: parada llibreria Casa del Llibre 1 (passeig de Gràcia entre carrers d’Aragó i València, parades 2 a 8)
12.00 a 13.00: parada llibreria Laie Pedrera (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
13.00 a 14.00: parada llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
16.00 a 17.00: parada d’El Corte Inglés (passeig de Gràcia amb carrer de Rosselló, parades 1-3-5-7)
17.00 a 18.00: parada d’Abacus 1 (passeig de Gràcia amb carrer de Provença, parades 19-21-23-25)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 2-4-6-8)
19.00 a 20.00: parada FNAC passeig de Gràcia (entre carrers de Mallorca i València)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)

Pol Guasch, Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama)

11.00 a 12.00: parada de la llibreria Antinous (passeig de Gràcia entre Diputació i Consell de Cent)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
13.00 a 14.00: llibreria la Central (carrer de Mallorca, 237)
17.00 a 18.00: parada llibreria On The Road (passeig de Gràcia amb avinguda Diagonal i carrer de Rosselló)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria Gigamesh (passeig de Sant Joan, 15)

Julià de Jòdar, La casa tapiada (Comanegra)

11.00 a 12.00: parada de l’editorial Comanegra (passeig de Gràcia, 98)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
17.00 a 18.00: parada del diari Ara (la Rambla, altura de la font de Canaletes)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia entre Gran Via i carrer de Casp)

Caterina Karmany, El temps de les magranes (Edicions 62)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria Barra Lliure (passeig de Gràcia amb avinguda Diagonal, parades 1-2-3)
11.00 a 12.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia amb carrer de Casp)
12.00 a 13.00: Espai Mallorca (plaça Vicenç Martorell, 1)
13.00 a 14.00: parada llibreria Alibri 1 (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 1-3-5-7)
16.00 a 17.00: parada llibreria Casa del Llibre 1 (passeig de Gràcia entre els carrers d’Aragó i València, parades 2 a 8)
17.00 a 18.00: parada FNAC passeig de Gràcia (entre carrers de Mallorca i València, parades 1-3-5-7)
18.00 a 19.00: parada llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 2-4-6-8)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
20.00 a 21.00: parada d’Abacus 1 (passeig de Gràcia amb carrer de Provença, parades 19-21-23-25)

Sònia Lleonart, Nascuda de Venus (Rosa dels Vents)

11.00 a 12.00: parada llibreria +Bernat (avinguda Diagonal, 477)
12.00 a 13.00: FNAC l’Illa (avinguda Diagonal, 549)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
16.00 a 17.00: parada de la Casa del Llibre (passeig de Gràcia entre els carrers d’Aragó i de València)
17.00 a 18.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb carrer de la Diputació)
19.00 a 20.00: parada de la fundació Ascamil (rambla de Catalunya amb carrer de Rosselló)

Albert Llimós, Intocable (la Campana)

11.00 a 12.00: parada de l’Ara (rambla de Canaletes)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria Jaimes (passeig de Gràcia amb carrer de València)
13.00 a 14.00: Col·legi de Periodistes (rambla de Catalunya, 10)
16.30 a 17.30: escola IPSI (carrer de Compte Borrell, 243)

Joan Lluís-Lluís, Balla amb Babel (Fragmenta)

13.00 a 14.00: parada de l’editorial Fragmenta (passeig de Gràcia entre els carrers d’Aragó i de València)

Blanca Llum Vidal, No cometràs adulteri (Fragmenta)

19.00 a 20.00: parada de l’editorial Fragmenta (passeig de Gràcia entre els carrers d’Aragó i de València)
20.00 a 21.00: parada de l’editorial Fragmenta (passeig de Gràcia entre els carrer d’Aragó i de València)

Miquel Martín i Serra, Guanyaràs una mar llisa (Periscopi)

11.00 a 12.00: llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
12.00 a 13.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb Provença)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca entre passeig de Gràcia i rambla de Catalunya)
18.00 a 19.00: llibreria Ona (carrer de Pau Claris)

Pere Martí, En Quim i el Grill (El Roure de Can Roca)

17.00 a 18.00: parada de llibres d’edicions El Roure de Can Roca (rambla de Catalunya)

Ramon Mas, Els murs invisibles (l’Altra Editorial)

10.00 a 11.00: llibreria Ona (carrer de Pau Claris)
11.00 a 12.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca entre passeig de Gràcia i rambla de Catalunya)
13.00 a 14.00: parada de l’Altra Editorial (carrer Gran de Gràcia amb Jardins de Salvador Espriu)
17.00 a 18.00: parada de la llibreria la Calders (Antic Teatre)
19.00 a 20.00: llibreria la Memòria (plaça de la Vila de Gràcia)

Hermínia Mas, Idriss la noia del fil de seda (El Roure de Can Roca)

10.00 a 14.00, i de 16.00 a 20.00: parada de llibres d’edicions El Roure de Can Roca (rambla de Catalunya)

Maria Antonia Massanet, Tremor (Fonoll)

12.00 a 13.00: parada de l’editorial Fonoll (passeig de Lluís Companys)
13.00 a 14.00: espai Mallorca (plaça de Vicenç Martorell)

Biel Mesquida, Passes per Palma (Vibop)

11.00 a 12.00: llibreria Documenta (passeig de Gràcia amb carrer de Mallorca)
13.00: VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43)
17.00 a 18.00: llibreria Ona (passeig de Gràcia amb avinguda de Gran Via)
18.00 a 19.00: llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
20.00 a 21.00: parada de l’editorial Vibop (passeig de Gràcia amb carrer d’Aragó)

Imma Monsó, La mestra i la bèstia (Anagrama)

11.00 a 12.00: llibreria La Casa del Llibre (passeig de Gràcia entre carrer d’Aragó i carrer de València)
12.00 a 13.00: parada de l’Abacus (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
13.00 a 14.00: llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
17.00 a 18.00: parada de la Central (carrer de Mallorca entre passeig de Gràcia i rambla de Catalunya)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia)

Maria Nicolau, Cremo! (Columna)

10.00 a 11.00: parada llibreria Benvil (passeig de Gràcia, 84, entre els carrers de Provença i Mallorca)
11.00 a 12.00: parada llibreria Alibri 1 (passeig de Gràcia amb Gran Via de les Corts Catalanes, parades 1-3-5-7)
12.00 a 13.00: parada llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
13.00 a 14.00: parada llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 2-4-6-8)
16.00 a 17.00: fòrum FNAC Triangle, davant de la FNAC (plaça de Catalunya, 4)
17.00 a 18.00: parada de la llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria Casa del Llibre 1 (passeig de Gràcia entre carrer Aragó i València, parades 2 a 8)
19.00 a 20.00: parada d’Abacus 1 (passeig de Gràcia amb carrer de Provença, parades 19-21-23-25)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria On The Road (passeig de Gràcia amb avinguda Diagonal i carrer de Rosselló, parades 2-4)

Cristina Rivas, Un tigre a París (Angle)

11.00 a 12.00: parada de la llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
20.00 a 21.00: parada de la Casa del Llibre (passeig de Gràcia entre els carrers d’Aragó i de València)

Regina Rodríguez, Les calces al sol (la Campana)

11.00 a 13.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb carrer de Diputació)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
17.00 a 19.00: parada FNAC passeig de Gràcia (entre els carrers de Mallorca i de València)

Gemma Ruiz, Les nostres mares (Proa)

18.00 a 19.00: parada d’Òmnium (rambla de Catalunya entre avinguda Diagonal i carrer de Còrsega)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria la Central (carrer Mallorca amb rambla de Catalunya)

Abraham Orriols, Una vida a les muntanyes (Ara Llibres)

11.00 a 12.00: FNAC Triangle (plaça de Catalunya)
13.00 a 14.00: Diari Ara (rambla de Canaletes)
16.00 a 17.00: Col·legi de Periodistes (rambla de Catalunya, 10)
17.00 a 18.00: la Central (Mallorca amb passeig de Gràcia)
19.00 a 20.00: Alibri (Gran de Gràcia amb carrer de Jesús)
20.00 a 21.00: Ona Llibres (passeig de Gràcia amb avinguda de Gran Via)

Sergi Pàmies, A les dues seran les tres (Quaderns Crema)

12.00 a 14.00: llibreria la Central (carrer de Mallorca, 237)
16.00 a 18.00: parada de Quaderns Crema (passeig de Gràcia)
18.00 a 19.00: parada de Documenta (passeig de Gràcia amb carrer de Mallorca)

Sònia Pau, Pioneres (Fonoll)

13.00 a 14.00: parada de l’editorial Fonoll (passeig de Lluís Companys)

Ada Parellada, Conciliar cuina i vida (Efadós)

17.00 a 18.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
20.00 a 21.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb carrer de la Diputació)

Laia Perearnau, La passadora (Columna)

10.00 a 11.00: parada de la Casa del Llibre 1 (passeig de Gràcia entre els carrers d’Aragó i de València, parades 2 a 8)
11.00 a 12.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb carrer de Provença, parades 19-21-23-25)
12.00 a 13.00: parada llibreria Benvil (passeig de Gràcia, 84, entre els carrers de Provença i de Mallorca, parades 14-16-18-20)
13.00 a 14.00: parada llibreria Alibri 1 (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 1-3-5-7)
16.00 a 17.00: parada llibreria Laie Pedrera (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
17.00 a 18.00: parada llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via de les Corts Catalanes, parades 2-4-6-8)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria Bolibloc (passeig de Gràcia amb carrer de Rosselló, parades 30-32)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)

Xavier Pla, Un cor furtiu (Destino)

10.00 a 11.00: parada d’Abacus 1 (passeig de Gràcia amb carrer de Provença, parades 19-21-23-25)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria Documenta (passeig de Gràcia amb carrer de Mallorca, parades 27-28-29-30)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca amb la rambla de Catalunya)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria Alibri 2 (carrer de Gran de Gràcia amb carrer de Jesús, parades 11-12)
17.00 a 18.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via de les Corts Catalanes, parades 2-4-6-8)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia amb carrer de Casp)
19.00 a 20.00: parada de la Casa del Llibre 1 (passeig de Gràcia entre els carrers d’Aragó i de València, parades 2 a 8)

Joan de Déu Prats i Maria Padilla, El gran llibre de l’imaginari fantàstic català (Comanegra)

16.00 a 17.00: parada de l’editorial Comanegra (passeig de Gràcia, 98)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria Merricat (passeig de Gràcia entre avinguda Diagonal i carrer del Rosselló)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria Gigamesh (passeig de Sant Joan amb Ausiàs Marc)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia)

Tortell Poltrona, Riures i emocions. Els viatges de Pallassos Sense Fronteres (Comanegra)

12.00: parada de l’editorial Comanegra (passeig de Gràcia, 98)

Laia Pujol, Les bèsties mudes (Fonoll)

12.30: llibreria Calders (passatge de Pere Calders, 9)
17.30 a 18.30: parada de l’editorial Fonoll (passeig de Lluís Companys)

Jordi Puntí, Confeti (Proa)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria Alibri 1 (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 1-3-5-7)
11.00 a 12.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia amb carrer de Casp)
12.00 a 13.00: parada d’Abacus 1 (passeig de Gràcia amb carrer de Provença, parades 19-21-23-25)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria Documenta (passeig de Gràcia amb carrer de Mallorca, parades 27-28-29-30)
16.00 a 17.00: parada de la FNAC passeig de Gràcia (entre els carrers de Mallorca i de València, parades 1-3-5-7)
17.00 a 18.00: parada de la llibreria Casa del Llibre 1 (passeig de Gràcia entre els carrers d’Aragó i de València, parades 2 a 8)
18.00 a 19.00: parada d’Òmnium (rambla de Catalunya entre avinguda Diagonal i carrer de Còrsega)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via de les Corts Catalanes, parades 2-4-6-8)

Anna Punsoda, La terra dura (Pòrtic)

11.00 a 12.00: parada llibreria Laie – Pedrera (passeig de Gràcia amb carrer Provença)
12.00 a 13.00: parada llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
13.00 a 14.00: parada llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 2-4-6-8)

Clara Queraltó, Com un batec en un micròfon (Anagrama)

11.00 a 12.00: llibreria la Memòria (plaça de la Vila de Gràcia, 19)
12.00 a 13.00: Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 62)
13.00 a 14.00: llibreria Ona (carrer de Pau Claris, 94)
17.00 a 18.00: llibreria la Central (carrer de Mallorca, 237)
18.00 a 19.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia amb Gran Via)

Gerard Quintana, La puresa de l’engany (Columna)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria Bolibloc (passeig de Gràcia amb carrer de Rosselló)
11.00 a 12.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia amb carrer de Casp)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria Liberista (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 7-9-11-13)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 2-4-6-8)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria Alibri 1 (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 1-3-5-7)
17.00 a 18.00: parada de la llibreria Santos Ochoa (passeig de Gràcia amb carrer de Mallorca, parades 2-4-6-8)
18.00 a 19.00: parada d’Abacus 2 (passeig de Gràcia amb carrer de la Diputació, parades 28-30-32-34)
19.00 a 20.00: parada FNAC (passeig de Gràcia entre carrers de Mallorca i de València, parades 1-3-5-7)
20.00 a 21.00: parada llibreria Casa del Llibre 2 (passeig de Gràcia entre carrer de la Diputació i de Consell de Cent, parades 23 a 29)

Francesc Ribera (Titot), El silenci que heu de témer (Serraclara)

11.00 a 12.00: VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43)
14.00 a 15.00 parada de l’ANC (avinguda Gran Via amb rambla de Catalunya)

Carme Riera, Una ombra blanca (Edicions 62)

10.00 a 11.00: parada llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via, parades 2-4-6-8)
11.00 a 12.00: parada llibreria Santos Ochoa (passeig de Gràcia amb carrer de Mallorca, parades 2-4-6-8)
12.00 a 13.00: parada llibreria Laie (passeig de Gràcia amb carrer de Casp)
13.00 a 14.00: parada d’Abacus 2 (passeig de Gràcia amb carrer de la Diputació, parades 28-30-32-34)
16.00 a 17.00: parada llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
17.00 a 18.00: parada llibreria On the Road (passeig de Gràcia amb avinguda Diagonal i carrer Rosselló, parades 2-4)
18.00 a 19.00: parada llibreria Alibri 2 (carrer Gran de Gràcia amb carrer de Jesús, parades 11-12)

Bru Rovira, Matar el director (Navona)

17.00 a 18.00: parada de la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)

Carme Ruscalleda, La paella pel mànec (Ara Llibres)

10.00 a 11.00: Ona Llibres (passeig de Gràcia amb Gran Via)
13.00 a 14.00: La Impossible (passeig de Gràcia amb carrer de Mallorca)
16.00 a 17.00: FNAC (passeig de Gràcia amb carrer de València)
17.00 a 18.00: Casa del Llibre (passeig de Gràcia amb carrer d’Aragó)
18.00 a 19.00: Abacus (passeig de Gràcia amb carrer de la Diputació)
19.00 a 20.00: Alibri (passeig de Gràcia amb Gran Via)

Joan Safont, L’estiu passat (Comanegra)

13.00 a 14.00: parada de l’editorial Comanegra (passeig de Gràcia, 98)

Carme Serna, Perdona’m per desitjar-ho tant (Proa)

10.00 a 11.00: parada d’Abacus 1 (passeig de Gràcia amb carrer de la Diputació, parades 19-21-23-25)
11.00 a 12.00: parada de la llibreria On The Road (passeig de Gràcia amb avinguda Diagonal i carrer de Rosselló, parades 2 a 4)
12.00 a 13.00: Espai Mallorca (plaça Vicenç Martorell, 1)
13.00 a 14.00: llibreria Ona (carrer de Pau Claris, 94)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
17.00 a 18.00: parada de l’Assemblea (passeig de Gràcia amb Gran Via)
18.00 a 19.00: parada d’Òmnium (rambla de Catalunya entre avinguda Diagonal i carrer de Còrsega)
19.00 a 20.00: Fòrum FNAC Triangle, davant de la FNAC (plaça Catalunya, 4)
20.00 a 21.00: parada llibreria Laie (passeig de Gràcia amb carrer de Casp)

Clara Serra, El sentit de consentir (Anagrama)

11.00 a 12.00: llibreria Taifa (carrer de Verdi, 12)
12.00 a 13.00: llibreria Finestres (carrer de la Diputació, 249)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia amb Gran Via)
17.00 a 18.00: llibreria la Central (carrer de Mallorca, 237)

Marc Serrats, Tot el que no sigui morir-se (la Magrana)

11.00 a 12.00: llibreria la Llama (carrer de Villarroel, 34)
12.00 a 13.00: FNAC Triangle (plaça Catalunya, 4)
13.00 a 14.00: llibreria Libelista (passeig de Gràcia, 9)
17.00 a 18.00: parada de la Casa del Llibre (passeig de Gràcia entre Consell de Cent i Diputació)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
19.00 a 20.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb carrer Provença)

Irene Solà, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama)

12.00 a 13.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb carrer Provença)
13.00 a 14.00: llibreria la Central (carrer de Mallorca, 237)
17.00 a 18.00: llibreria Finestres (carrer de Diputació, 250)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria Gigamesh (passeig de Sant Joan, 15)

Sílvia Soler, Estimada Gris (Univers)

11.00 a 12.00: parada FNAC passeig de Gràcia (entre els carrer de Mallorca i València, parades 1-3-5-7)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
13.00 a 14.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb carrer de Provença, parades 28 a 34)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca amb la rambla de Catalunya)
17.00 a 18.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
18.00 a 19.00: parada de l’editorial Univers (plaça de Catalunya)

Quim Torra, Armand Obiols, d’una fredor que crema (Empúries)

12.00 a 13.00: parada de l’Assemblea (passeig de Gràcia amb Gran Via de les Corts Catalanes)

Carla Vall, A la foguera! (Ara Llibres)

10.00 a 11.00: llibreria Casa del Llibre (passeig de Gràcia amb carrar d’Aragó)
11.00 a 12.00: llibreria la Carbonera (carrer de Blai, 40)
12.00 a 13.00: llibreria Ona Llibres (carrer de Pau Claris, 94)
13.00 a 14.00: llibreria Finestres (carrer de la Diputació, 249)
17.00 a 18.00: parada del diari Ara (rambla de Canaletes)
18.00 a 19.00: Libelista (passeig de Gràcia amb avinguda de Gran Via)
19.00  a 20.00: parada de l’Abacus (plaça Universitat)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria Altaïr (passeig de Gràcia amb Gran Via)

Tina Vallès i Òscar Julve, La llegenda de Sant Jordi de cap per avall (Comanegra)

11.00 a 12.00: parada de la llibreria la Central (Mallorca entre passeig de Gràcia i rambla de Catalunya)
13.00 a 14.00: Llibreria Obaga (Girona, 179)
15.00 a 16.00: parada de la llibreria (passeig de Gràcia amb Gran Via)
17.00 a 18.00: llibreria Al·lots (Consell de Cent, 266)
18.00 a 19.00: parada de l’editorial Comanegra (passeig de Gràcia, 98)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria Merricat (passeig de Gràcia entre avinguda Diagonal i carrer de Rosselló)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria Casa del Llibre (passeig de Sant Joan entre el carrer d’Ausiàs Marc i el carrer de Casp)

Mariàngela Vilallonga, Partidària de la vida (Comanegra)

11.00 a 12.00: parada de l’editorial Comanegra (passeig de Gràcia, 98)

Carles Viñas, Entre la nostàlgia i el populisme. Breu història de l’extrema dreta i la dreta radical a Catalunya (Fonoll)

19.00 a 20.00: parada de l’editorial Fonoll (passeig de Lluís Companys)
20.00 a 21.00: llibreria Ona (carrer de Pau Clarís, 94)

Emma Zafón, Casada i callada (Empúries)

17.00 a 18.00: llibreria Ona (carrer Pau Claris, 94)

Laura Zurriaga, Dolcos sanots (Penguin)

11.00 a 12.00: parada de la llibreria Bookish Albiri (Gran de Gràcia, entre carrer de Jesús i carrer de Gràcia)
12.00 a 13.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb carrer de Provença)
13.00 a 14.00: Casa del Llibre (passeig de Sant Joan i carrer d’Ausiàs Marc)
18.00 a 19.00: FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 4)

Jornada de portes obertes a VilaWeb per Sant Jordi

 

Un home s’ha calat foc a l’exterior del tribunal penal de Manhattan, a Nova York, on fa uns dies va començar el judici contra l’ex-president dels Estats Units Donald Trump pel presumpte suborn a l’ex-actriu de cinema porno Stephanie Clifford.

Ara mateix, no se saben els motius que han empès l’home a calar-se foc. Agents del departament de policia de Nova York s’han traslladat al lloc dels fets. La cadena de televisió CNN ha captat el moment en directe:

A person has set themself on fire near the Manhattan courthouse where Trump's trial is being held. pic.twitter.com/mNMGLbWcBe

— Sarah Reese Jones (@PoliticusSarah) April 19, 2024

Quant al judici, avui ha acabat el procés de selecció del jurat popular suplent. El jurat titular, format per set homes i cinc dones, va prestar jurament ahir davant el jutge del cas, Juan Merchan. La selecció dels candidats s’ha allargat uns quants dies, perquè la defensa de Trump els ha examinat un per un per a comprovar-ne la ideologia política.

La fiscalia nord-americana acusa Trump de trenta-quatre delictes. Segons els indicis, l’ex-president hauria intentat ocultar el pagament de 130.000 dòlars a l’actriu Stormy Daniels per a comprar el seu silenci i que no revelés una suposada relació extra-matrimonial abans de les eleccions de 2016. El magnat va justificar aquest pagament com a part de les seves despeses legals.

Els bombers han extingit avui a les 19.00 l‘incendi forestal que cremava d’ençà de diumenge a Tàrbena (Marina Baixa). El foc ha calcinat 690 hectàrees i va obligar a desallotjar 180 persones.

Mazón i Núñez citen ara els bombers forestals

Dimecres passat, els bombers van donar-lo per controlat, hores després que les autoritats del País Valencià demanessin la desmobilització dels efectius de la Unitat Militar d’Emergències per la bona evolució del foc.

El foc va quedar estabilitzat dimarts a la tarda, moment en què també es va decidir que les 180 persones desallotjades de Parcent (Marina Alta) i Tàrbena podien tornar als seus domicilis.

“L’acord de Chery i Ebro és un projecte tractor que arrossegarà l’ecosistema del nostre país”, assegurava ahir el conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent i Ramió. I continuava dient: “L’objectiu màxim de la nostra agenda política és la reindustrialització de Catalunya amb una indústria del segle XXI, i amb aquest acord som més a prop d’aquest propòsit. Continuarem treballant conjuntament perquè el projecte que neix avanci amb tota la força necessària.” Espero que aquestes darreres paraules s’acompleixin.

L’acte oficial de formalització de l’acord entre Ebro i Chery ha estat aquest matí, amb la presència d’unes quantes autoritats, entre les quals, el president, Pere Aragonès, i el president espanyol, Pedro Sánchez. Amb la seva presència es donava solemnitat a un acord que pot ser important per a Catalunya. Cal dir que avui no s’han sabut gaires coses més de les que es van esmentar en la convocatòria de dimarts i que vam publicar a VilaWeb.

Cal destacar que Chery és un referent mundial en la fabricació i desenvolupament de vehicles. El grup, fundat el 1997, és capdavanter en exportació d’automòbils de la Xina. Té més de 80.000 treballadors i unes vendes que superen els 41.700 milions d’euros i 1.881.316 unitats. Avui és present en més de vuitanta països de tot el món i ha establert cinc centres d’R+D, incloent-hi un a Frankfurt.

Els acords d’aliança d’empreses, signats avui, recullen dues parts diferenciades. D’una banda, es crea la denominada Ebro SUV, destinada a la comercialització i postvenda de vehicles SUV amb marca Ebro en el mercat espanyol i andorrà, i més endavant també en uns altres països. La societat és participada majoritàriament per Ebro-EV Motors.

D’altra banda, el segon acord que preveu la inversió de Chery a la planta de Zona Franca, que d’ara endavant es dirà Ebro Factory i que també serà participada majoritàriament per Ebro-EV Motors, tindrà com a finalitat la producció de models de les dues empreses automobilístiques. Els models xinesos s’acoblaran en una primera fase, i es fabricaran després, en la planta de la Zona Franca.

L’Ebro Factory a la Zona Franca ja començarà el quart trimestre d’enguany la producció dels primers models de Chery: el primer elèctric de la marca, i un model de combustió. I, posteriorment, a final d’any, continuarà amb dos models SUV d’Ebro, dels segments mitjà i mitjà-alt.

La producció total prevista per al 2029 és de 150.000 vehicles, aproximadament, que anirà augmentant fins a la plena ocupació de la fàbrica. El projecte, inicialment, significa la incorporació d’uns 150 treballadors els mesos vinents, dels 600 que ara són contractats sota la modalitat de formació, amb finançament de la Generalitat de Catalunya.

De totes les coses que s’han dit, em resten alguns dubtes, que potser anirem sabent més endavant. El primer és saber amb quina potència està disposada a entrar la xinesa Chery en el seu desembarcament a Barcelona. Ho dic perquè la xifra de producció que preveuen per al 2029, de 150.000 unitats, em sembla una mica baixa en el barem de les fàbriques tradicionals de cotxes de combustió, tenint en compte que, per exemple, Martorell supera el mig milió. De totes maneres, també és cert que són vehicles elèctrics i d’una marca que no té implantació a Europa i, per tant, encara s’ha de fer un lloc en el mercat.

El segon punt que em fa ballar el cap és que es parla d’acoblar els vehicles. És a dir, que totes les peces es fabricaran a la Xina i s’importaran. Segons que va dir el conseller Torrent ahir, “hi ha un calendari que començarà amb l’acoblament de cotxes aquest 2024 i, més endavant, s’aniran concretant les dates fins a arribar a la producció total. Un procés gradual que les companyies explicaran”. Això esperem, perquè una planta únicament d’acoblament no ens interessa gaire.

Segons que apunten avui fonts d’Ebro, l’objectiu és que en un futur pròxim es passi a un model de fabricació, utilitzant les instal·lacions de soldadura, pintura i muntatge. En aquesta segona fase es preveu la incorporació progressiva de proveïdors locals. Penso que també seria bo saber si, més enllà, la companyia xinesa ha acceptat de fer tot el procés de fabricació d’aquests models a la planta catalana, la qual cosa tindria un impacte econòmic molt més gran al país.

En aquest sentit, la Tribuna de la Automoción, la publicació que va avançar els primers contactes a final del 2022, estimava aquesta setmana que en un termini d’un any o de divuit mesos el Hub Tech Factory, propietat al 100% d’EV Motors –la matriu de la renascuda marca Ebro– produeixi els automòbils completament. És en aquest moment quan la factoria podria necessitar els 1.250 treballadors de què s’ha parlat avui. Tampoc no es pot descartar, segons l’esmentada publicació, que es comencin a localitzar components als voltants de Barcelona, de manera que no vinguin tots de la Xina. De fet, sembla que ja hi comencen a cercar proveïdors, que havien minvat pel tancament de la Zona Franca.

Aquest aspecte és crucial, perquè fins ara només s’ha parlat de la gent de Nissan, però el problema va més enllà. Recordem que l’ERO del 2020 va deixar sense feina 2.525 treballadors, dels quals 1.100 van accedir a pre-jubilacions i una mica menys de 1.400 esperaven la recol·locació, encara que uns 60 van trobar unes altres sortides i uns altres 60 van ser contractats pel fabricant de motos elèctriques Silence. Falta col·locar una xifra superior al miler, dels quals uns 600 actualment fan cursos de formació i cobren un salari de la Generalitat fins a l’octubre.

Ara bé, no es pot oblidar que l’efecte dominó del tancament de les fàbriques catalanes de Nissan va ser molt important. Només a la demarcació de Barcelona, la més afectada, un total de 69 proveïdors de primer nivell van rebre l’impacte del tancament. Un estudi de la Diputació de Barcelona de final del 2020 calculava que la crisi de Nissan havia afectat gairebé 14.000 llocs de feina, entre directes i indirectes. Vet ací la importància de tenir proveïdors locals.

I també hi ha un altre aspecte del qual s’ha parlat poc. I és l’interès de fons dels xinesos de Chery per venir a Barcelona, és a dir, a la Unió Europea (UE). En realitat, van interessar-se per Catalunya com a possible localització per a la fabricació de vehicles a final de l’any 2022. Penso que, per ser una negociació d’aquesta envergadura i amb asiàtics pel mig, ha anat molt de pressa, sobretot els darrers mesos.

La raó és que, actualment, els aranzels per als vehicles que arriben a la UE des de la Xina són del 10% i, si Brussel·les es decideix finalment, podrien pujar al 15% o 20%, cosa que encariria el preu final. Saben que la Comissió Europea estudia d’aplicar aquesta mesura proteccionista, a partir de la convicció que els cotxes xinesos arriben a preus tan baixos perquè són subvencionats pel seu govern. Els asiàtics ho neguen, però s’afanyen per venir a fabricar a Europa, per si de cas. De moment, la Xina continua creixent a Europa amb noves fàbriques de cotxes anunciades, com la pròxima de BYD a Hongria, la de Geely a Bèlgica o la de SAIC Motor, matriu de MG, que ja ha avançat també els seus plans.

Finalment, però no menys important, cal destacar que el nou projecte industrial preveu una inversió global publico-privada d’uns 400 milions d’euros. Ho ha avançat el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, després de l’acte de signatura dels acords. Fonts d’Ebro han aclarit a l’agència Efe que aquesta quantitat inclou tant la inversió dels dos socis en l’aliança d’empreses com els ajuts del govern espanyol i de la Generalitat.

Encara que no ha transcendit la xifra amb la qual les administracions públiques han donat suport a l’aterratge de Chery, sembla que una part important correspon a les diferents edicions d’ajuts del PERTE VEC (projecte estratègic per a la recuperació i transformació econòmica), el pla del govern espanyol dissenyat per a impulsar la indústria de la mobilitat elèctrica.