Un menor d’edat va assaltar a punta de navalla una professora del col·legi Mater Salvatoris per robar-li el cotxe, que era a l’aparcament del centre. Segons que ha avançat el Segre i han confirmat els Mossos a l’ACN, els fets van passar dijous passat, quan la víctima sortia de treballar. El suposat autor no és alumne del centre i va ser arrestat per un delicte de robatori amb violència i intimidació i un delicte contra la seguretat del trànsit. El jove va atansar-se a la dona quan ja era a l’interior del cotxe i llavors la va amenaçar amb una navalla per prendre-li les claus i va fugir. Després d’avisar els Mossos, una patrulla va localitzar un cotxe accidentat contra un pal i els agents van trobar a la zona el suposat autor amb altres joves.

La víctima tenia el cotxe aparcat a la zona d’aparcament exterior del centre educatiu, que està situat als afores de la ciutat, prop del parc de les Basses d’Alpicat, a la partida del Pla de Montsó. 

L’adolescent, que no és alumne del centre, va quedar a disposició del seu representant legal després de declarar a la comissaria amb l’obligatorietat de presentar-se davant de la fiscalia de menors quan sigui requerit.

El Consell de Seguretat del Kurdistan iraquià ha denunciat que quatre civils han mort i sis més han quedat ferits arran d’un atac de l’Iran amb míssils balístics en uns quants punts d’Erbil, la capital de la regió autònoma i seu del govern regional kurd.

L’atac ha passat cap a les 23.30 (hora local), quan la Guàrdia Revolucionària de l’Iran ha disparat uns quants míssils balístics, assegurant que l’objectiu eren posicions de grups d’oposició iranians. “Lamentablement, sempre utilitzen excuses infundades per atacar Erbil que, com a regió estable, mai ha estat una font d’amenaça per cap de les parts”, diu el Consell en un comunicat.

#BREAKING: Footage submitted by eyewitnesses shows the moments when several ballistic missiles hit Erbil province on Monday evening

READ MORE: https://t.co/PK3JCiHzHM pic.twitter.com/4Cn5NohQdv

— Rudaw English (@RudawEnglish) January 15, 2024

L’organisme, a través del seu perfil a la xarxa social Facebook, ha assenyalat que es tracta d’una flagrant violació de la sobirania de la regió del Kurdistan i de l’Irac: “El govern federal i la comunitat internacional no han de romandre en silenci davant aquest crim”.

El primer ministre del govern regional del Kurdistan iraquià, Masrur Barzani, ha condemnat en l’atac. “El meu pensament està amb les famílies dels màrtirs i desitjo als ferits una ràpida recuperació”, ha dit, després de qualificar l’atac d’injustificable.

“Demano als nostres socis de la comunitat internacional que no guardin silenci davant els repetits atacs contra el poble del Kurdistan. En els pròxims dies, treballarem amb els nostres socis per aturar aquests atacs brutals contra el poble innocent”, ha piulat a Twitter.

Els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil estan fent un dispositiu conjunt amb entrades i escorcolls a Rubí (Vallès Occidental), Martorell (Baix Llobregat), Sant Pere de Ribes (Garraf), però també amb actuacions a l’estat espanyol, com ara Mèrida (Extremadura). La policia catalana assegura que l’operatiu és “en l’àmbit del terrorisme gihadista”.

Dispositiu en marxa conjunt amb @guardiacivil en l’àmbit del terrorisme gihadista a Rubí, Sant Pere de Ribes, Martorell i Mèrida (Extremadura) pic.twitter.com/FRm7onBs7t

— Mossos (@mossos) January 16, 2024

La policia catalana ha desplegat agents de la Comissaria General d’Informació, dels TEDAX, els GEI, l’Àrea Regional de Recursos Operatius, la unitat canina i la científica. La investigació és sota secret d’actuacions. Els fets estan instruïts pel jutjat central d’instrucció número 6 de l’Audiència espanyola.

La direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) s’ha desmarcat de les maniobres dels regidors de Ribera d’Ondara (Segarra) que estan negociant una moció de censura amb el representant de l’extrema dreta d’Aliança Catalana per tal de fer fora el govern del PSC, que encapçala el batlle Francesc Sabanés. En aquest sentit, la cúpula del partit ha advertit que activarà els mecanismes disciplinaris en contra dels càrrecs electes si formalitzen el pacte. En les eleccions del 28-M, el PSC i ERC van empatar a tres regidors amb 149 i 119 vots, respectivament.

Ahir, en una publicació a Facebook, Acord per Ribera d’Ondara —la marca blanc d’ERC al municipi— va obrir la porta al canvi de govern. “Per respecte a tots els nostres votants i tots els veïns hem de parlar els quatre regidors que no estem al govern, i prendre’ns seriosament la possibilitat d’arribar a un acord per fer un canvi de govern. El nostre municipi no pot seguir ni un minut més amb aquesta mala gestió i amb un govern en minoria”, deia l’escrit.

La direcció d’ERC ha negat que hi hagi cap pacte i, en un comunicat, reitera que si es formalitza “posaria en marxa els mecanismes interns per depurar responsabilitats entre les persones que vinculades a la llista d’Esquerra Republicana haguessin entrat en cap mena de negociació amb Aliança Catalana”. En aquest sentit, el partit afirma que pactar amb l’extrema dreta contravé els estatuts i els principis ideològics d’ERC.

“És una falta molt greu que podria desembocar amb l’expulsió d’aquells que tinguessin una relació de militància amb el partit”, conclou.

Noves revelacions sobre l’abast de les clavegueres de l’estat espanyol durant el mandat de Jorge Fernández Díaz al capdavant del Ministeri de l’Interior. Segons un informe de la Unitat d’Afers Interns de la Policia, que publiquen La Vanguardia i Eldiario.es, les investigacions i espionatge de l’operació Catalunya va anar més enllà dels cercles dels partits independentistes. En aquest document, entre altres, s’assenyalen l’aleshores fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, i l’empresària Sol Duarella, presidenta i principal accionista de l’embotelladora de Coca-Cola.

A qui interessa destapar el secret de l’operació Catalunya? 

Ara bé, el mateix informe que els assenyala, inclou una nota que reconeix que tota la informació sobre ells no té cap mena de veracitat, sinó que transita entre la rumorologia i la invenció. “Les informacions rebudes figuren en gran part a internet i no s’han pogut confirmar de moment”, puntualitza.

Escortes policíacs lliuraven sobres amb informació de l’operació Catalunya a Rajoy 

Rodríguez Sol, tot i ser del sector conservador, era en el punt de mira del govern de Mariano Rajoy arran de dues topades, en primer lloc, per haver ordenat diligències sobre la publicació —per part d’El Mundo— d’un informe fals sobre els comptes a l’estranger de Jordi Pujol i Artur Mas; i, en segon lloc, quan es va mostrar partidari de permetre una consulta com la del 9-N, tot i descartar que l’ordenament jurídic permetés un referèndum sobre la independència. “Al poble fa falta donar-li la possibilitat d’expressar el que vol; en general, a qualsevol poble”, va assegurar.

El fiscal només va ser ocupar el càrrec entre juliol de 2012 i març de 2013, quan va dimitir arran de la pressió mediàtica i institucional. Poc abans, el fiscal general de l’estat, Eduardo Torres-Dulce, havia anunciat que li obria un expedient. En l’informe, la policia recomanava d’investigar els “vincles entre el fiscal superior i el partit polític Unió Democràtica de Catalunya (UCD) i les comissions gestionades pels advocats del partit”. En les eleccions del 27-S, Martín Rodríguez Sol es va presentar com a número dos d’UCD.

D’altra banda, en el cas de Sol Duarella, presidenta de Coca-Cola Europacific Partners, l’informe diu el següent: “Possibles irregularitats i posicions no declarades sobre el patrimoni de Carles Vilarrubí i la seva esposa Sol Daurella”. El 2018, l’empresària es va integrar al consell consultiu del Diplocat, per tal de fomentar la projecció internacional de Catalunya. Tanmateix, després d’una allau de crítiques a les xarxes i pressions per part dels mitjans espanyols, Daurella se’n va desvincular.

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’expresident dels Estats Units, Donald Trump, ha guanyat aquest dilluns els caucus republicans d’Iowa amb un 49 per cent dels vots dels ciutadans vinculats al Partit Republicà.

D’aquesta manera, Trump ha aconseguit 16 delegats a la Convenció Republicana, obrint un forat gran amb el governador de Florida, Ron DeSantis, que n’ha aconseguit quatre i l’exambaixadora dels Estats Units davant les Nacions Unides, Nikki Haley, que s’ha quedat amb quatre també, un resultat molt decebedor per a ella  ja que els sondatges insinuaven que podia plantar cara a Trump i que superaria clarament DeSantis

Aitana Bonmatí, jugadora del primer equip del FC Barcelona, ha estat guardonada amb el premi The Best de la FIFA a la millor jugadora del 2023. Bonmatí, que ja va guanyar la Pilota d’Or a final de novembre, és la segona catalana que guanya el premi, després de la seva companya d’equip Alèxia Putellas.

Aitana Bonmatí, premiada per Òmnium Cultural: “És un orgull ser catalana”

Amb aquest guardó, Bonmatí completa una temporada de somni en què s’ha proclamat campiona de la Champions League i de la lliga espanyola amb el Barça, a més de la Copa del Món amb la selecció espanyola.

En la cerimònia també ha estat elegit Pep Guardiola, tècnic del Manchester City anglès, com a millor entrenador de l’any. És la primera vegada que Guardiola, que l’any passat va guanyar el triplet amb el City, obté The Best. El millor jugador masculí ha estat Lionel Messi.

José Montilla i Aguilera (Iznájar, 1955) s’encarrega de recordar-ho, ell mateix, abans de començar l’entrevista, com si comptés medalles: ho ha fet gairebé tot, políticament, en aquest país. Ha estat regidor, batlle, president de consell comarcal, president de diputació, a Madrid, diputat i ministre, i després president de la Generalitat. Ara és al consell d’administració d’Enagàs i a la comissió d’auditories. Hi parlem just el dia que fa seixanta-nou anys perquè expliqui com veu el país avui: demana al govern d’ERC que assumeixi riscs, nega que el PSC hagi canviat i diu que no s’ha tornat un partit d’ordre, sinó que ho ha estat sempre, “perquè el desordre sempre acaba portant injustícia”.

—Com veieu el govern?
—No m’agrada criticar el govern del meu país. He estat president i sé les dificultats que té governar, i fer-ho amb 33 escons en té d’afegides. Dit això, és un govern volgudament en minoria que no fa res per a tenir una majoria. Fan veure que governen però governen poc. Governar és prendre decisions i riscs. Ser conscient que determinades mesures tindran una resposta. Aquest govern no vol tenir problemes amb ningú, i les decisions i els debats que el país necessita es van ajornant.

—Hi hauria d’haver eleccions?
—Haurien d’assumir riscs i prendre decisions. Les legislatures s’han de completar, si és possible, cosa que no passa d’ençà del 2010.

—Assumir riscs vol dir una aliança per a governar amb el PSC, per exemple?
—Sí, evidentment, quan governes sol, optar per una política d’aliances vol dir tenir un soci, qui sigui, però parlo de risc del punt de vista de les polítiques que el país necessita. Em fa la sensació que s’estudia l’estudi d’un estudi, es fa una comissió per veure quin paper ha fet una comissió anterior. S’intenta guanyar temps per veure si arriben a final de la legislatura amb pocs incendis, i això no sempre és positiu.

—De quina ERC us sentiu més a prop, de la que governava amb vós o d’aquesta?
—És una pregunta trampa. De l’ERC d’avui, en conec molt pocs dirigents.

—Us ho demano com a ciutadà.
—He de dir que, malgrat tot el que es va escriure en aquell moment, em vaig sentir còmode governant amb Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya del 2006 al 2010. El meu govern no va perdre cap votació i la lleialtat interna era molt gran. Havíem fet un pacte per a governar quatre anys, no un congrés de fusió de tres partits. Hi havia diferències estratègiques, però es tractava de governar segons un programa.

—Però us sentíeu més a prop d’aquella que no pas ara?
—L’ERC d’aleshores i la d’ara són diferents, però també ho són el PSC, la societat catalana i el món. La societat ha canviat i, per tant, hi ha coses que no es poden repetir. El mapa polític ha canviat molt. Convergència i Unió no existeixen. Més que no pas de cicles, a Catalunya cal parlar de polítiques i hi ha d’haver un govern sòlid.

—Anys després, dos consellers vostres, Ernest Maragall i Joaquim Nadal, han estat consellers per ERC. Què en penseu?
—Ja fa bastants anys que van deixar el PSC i tenen dret de fer-ho. Però una persona, dues, tres, mitja dotzena no representaven el partit. La prova és que molts el donaven per mort i resulta que ha guanyat les tres últimes eleccions: generals, municipals i catalanes. En un projecte polític, les persones no són la cosa fonamental.

—Mitja dotzena de persones? El vostre conseller de Finances, el d’Obres Públiques, la de Justícia, la de Salut i el d’Educació van deixar el vostre partit després de governar. Hi deu haver una explicació política.
—La crisi que es va produir. No tothom va deixar el partit per les mateixes raons. N’hi ha que van buscar altres formacions polítiques. Molts van deixar, simplement, de fer política. Les raons són diferents. En aquell context no era fàcil ser del PSC. S’ha escrit poc, això. Hi va haver un moment que no era fàcil estar afiliat al PSC, i encara menys en petits pobles de la Catalunya interior. Hi havia ambients en què ser del PSC segurament et tancava portes o amistats. Això va passar. Era més còmode, per a segons qui, marcar distància perquè, almenys, els amics o una part de la família ja no t’emprenyaven als dinars.

—Hi ha una explicació política més enllà d’això. Estirant el fil. Quan el PSC va abandonar el catalanisme és el títol d’un llibre de Montserrat Tura, consellera vostra.
—El catalanisme, que jo sàpiga, no es va abandonar. El que va passar, i no crec que sigui el cas de la Montse, no ho sé, és que hi va haver persones que van descobrir que eren independentistes, perquè en aquell context tenia menys risc, del punt de vista de l’acceptació d’una part de la societat catalana. Però els qui van canviar són ells, no el PSC.

—Què voleu dir, que va ser oportunisme?
—No, oportunisme, no. La gent té dret de canviar. No critico la gent perquè canviï. N’hi ha que van descobrir que eren independentistes perquè anaven en l’onada en què anava una part important del país. Molt bé. No ho critico.

—Aquesta és la mateixa lectura que feu per a explicar que una part dels votants socialistes es fessin independentistes, que el signe del temps ho feia més fàcil?
—Sí, n’hi va haver, però molts també es van tornar votants de Ciutadans. De vegades s’oblida que Ciutadans va guanyar les eleccions, una formació molt llunyana al PSC.

—Molt llunyana al PSC? Després el PSC ha incorporat la majoria del vot que li va prendre Ciutadans.
—Continuen tenint una representació parlamentària. Més important de la que tenien quan jo vaig deixar de ser president. Tenien tres diputats i van estar a punt de quedar-se sense representació parlamentària.

—Han baixat de 36 a 6. El PSC ha pujat de 17 a 33.
—També el PP n’ha recuperat. I ha aparegut Vox. Ciutadans tenia vot del PP, vot socialista, i fins i tot de gent que havia votat Convergència i Unió.

—Heu connectat mai amb el votant socialista que es va tornar independentista?
—Connectar? Sempre he procurat tenir relació amb militants i dirigents d’altres partits, perquè una de les coses que més detesto són les bombolles, la gent que només es relaciona amb qui pensa igual.

—Dèieu que les persones evolucionen i canvien d’opinió. En el vostre cas, com heu canviat? Sou més moderat? Més conservador? Més progressista?
—Segurament, és veritat això que es diu, que la gent es torna més conservadora amb el temps, en el sentit que les experiències vitals t’hi fan tendir. Però jo continuo tenint els mateixos principis que quan vaig començar a lluitar políticament, contra el franquisme. Cada etapa té els seus objectius, però sempre m’han guiat la solidaritat, la fraternitat, la llibertat i la justícia social.

—Esquerra i els comuns han acusat el PSC de dretanitzar-se. Creieu que el PSC s’ha dretanitzat?
—Això és molt vell. Els comunistes, a l’etapa de la república de Weimar, que diuen que té certes similituds amb el moment actual, acusaven els socialdemòcrates de socialtraïdors.

—No creieu que el PSC s’hagi convertit en un partit d’ordre?
—El PSC sempre ha estat un partit d’ordre. Jo defenso un partit d’ordre perquè el desordre sempre acaba portant injustícia. L’ordre vol dir seguretat per a la gent en el sentit ampli del terme. Ser un partit d’ordre no és ser un partit de dretes. Si deixem que l’ordre i la seguretat només els defensi la dreta, malament ens anirà.

—Fer polítiques d’esquerres també implica confrontació amb certs poders econòmics.
—Creieu que no hi ha confrontació amb els poders econòmics per part de la política que fa el govern del senyor Pedro Sánchez? Repasseu les capçaleres dels diaris econòmics dels grans grups d’aquest país.

—Us parlo del PSC. El batlle Jaume Collboni ha enviat un missatge de tranquil·lització als poders econòmics de la ciutat. No fa una política de confrontació.
—En comparació amb qui? Estic segur que els poders econòmics de Barcelona preferien un altre alcalde, que no era Jaume Collboni.

—Deuen tenir poc poder, doncs, perquè no els va reeixir gaire la pressió.
—Perquè el PSC també pren les seves pròpies decisions amb autonomia política.

—Ara que Junts ha pactat amb el PSOE per investir Pedro Sánchez, i després dels múltiples acords entre el PSC i Junts a les darreres municipals, aquesta aliança s’hauria de reproduir a l’Ajuntament de Barcelona o a la Generalitat?
—No en tinc ni idea. Els acords municipals van molt lligats a les dinàmiques locals. El PSC ja havia governat en uns quants llocs amb Convergència, i amb ERC i amb Iniciativa.

—Vós heu estat un exemple de la importància i l’èxit del català com a llengua de cohesió. Què penseu quan veieu que el PSC intercala el català i el castellà al parlament?
—Bé, normalitza una cosa que passa al carrer. D’aquest punt de vista pot tenir un cert sentit. Jo no ho vaig fer.

—Per què no ho vau fer?
—Perquè el català és una llengua que està en desavantatge respecte del castellà. Perquè tothom parla, escriu i llegeix en català, però encara queda una part important del país, cada vegada més petita, que no. El problema del català no és tant el coneixement com l’ús social. I crec que algú que presideix Catalunya ha de predicar amb l’exemple i parlar amb la llengua del seu país. I és el que vaig fer. Però respecto totes les opcions, perquè és una cosa molt personal.

—Aquesta opinió l’heu traslladada mai a Salvador Illa? Li heu dit mai: “Crec que hauríeu de parlar més en català”?
—No. És una opció personal i miro de no donar consells. A més a més, ell encara no és president de la Generalitat.

—És cap de l’oposició. El PSC no hauria de fer una defensa més desacomplexada del català, amb tot el que comporta, que és aquesta preeminència del català que vós mateix explicàveu?
—El PSC fa i farà allò que convé per a donar suport al català. El compromís del PSC amb el català hi ha estat sempre. El català es defensa també si aconseguim que la gent entengui que no tan sols és convenient, sinó que és una riquesa. Permet una immersió. No hem acabat de trobar la manera de fer atractiu el català, i si no ho aconseguim, no acabarem de guanyar la batalla. I hem d’anar amb compte de no fer-lo antipàtic. La gent entoma molt malament les imposicions.

—És una herència de Ciutadans que com més va més castellà es parli al parlament?
—No. Sabeu quantes persones estrangeres hi ha, avui, al padró de Barcelona? Un 25%. El competidor del català no és únicament el castellà, és també l’anglès, que es va convertint en una mena de llengua franca. Insisteixo: la cosa important és l’ús social.

—Com creieu que acabarà el conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol?
—El conflicte entre governs tindrà alts i baixos. És una cosa que no acaba mai. No ens enganyem.

—Creieu que Catalunya serà independent, un dia?
—Un dia no ho sé. En els temps més pròxims no ho crec, i sembla que la majoria dels catalans tampoc no ho creu. Fins i tot una part molt important dels independentistes, segons les enquestes, no creu que hi acabi havent independència.

—El Tribunal Constitucional espanyol va retallar l’estatut, no tenim independència… Hi haurà d’haver una solució, tard o d’hora. Quina?
—Hem de refer els instruments, d’acord amb la correlació de forces i l’ordenament jurídic existent. L’altra drecera ja s’ha vist que no porta enlloc positiu i que divideix més la societat. Va millorar l’autogovern? No. I el finançament? No. I el prestigi de Catalunya? L’atracció d’inversions i d’activitats? No.

—Fa uns anys, el PSC parlava de federalisme. Ja no en parla.
—Jo crec que l’alternativa és el federalisme. Hem de mirar de refer coses que es van perdre amb la sentència de l’estatut, i coses que no eren a l’estatut i que tampoc no estan prohibides.

—Si no tenim un estatut…
—D’estatut en tenim, perquè, si no, no hi hauria govern, ni gestionaríem la salut, ni l’educació, ni la policia, ni les universitats, ni el territori. Retallat, però hi ha estatut.

—Si no tenim un estatut que els ciutadans hagin votat, ni podem fer un referèndum, ni hi ha correlació de forces a l’estat espanyol per a reformar la constitució, vol dir que estem condemnats a ser una autonomia?
—No. Mentre no hi hagi prou majoria per a modificar la constitució, evidentment. Però el tema no és si som una autonomia. Sóc partidari d’un esquema similar a l’alemany, en què un land no tan sols té competències i gestiona els seus recursos, sinó que té una participació molt important en la decisió dels temes globals, mitjançant el Bundesrat.

—Joan Majó, vós mateix, Joan Clos, ara Jordi Hereu. Per què tants ministres d’Indústria de l’estat espanyol són socialistes catalans?
—Entre més coses, una part molt important de la indústria del conjunt de l’estat és a Catalunya. Al País Basc també, però té dos milions d’habitants. La indústria s’ha anat transformant, però no faria gaire cas de les estatístiques. El percentatge de participació de la indústria a l’economia ha baixat perquè la indústria ha externalitzat una part dels serveis que feia la mateixa empresa, però si comptem això, la indústria no ha perdut tanta pistonada com ens pensem, ni aquí ni en altres països europeus.

—No creieu que Catalunya s’estigui desindustrialitzant?
—La indústria a Catalunya ha perdut pes? Depèn com es miri. És un procés global, que té relació amb països emergents i amb el fet que la Xina s’hagi convertit en la fàbrica del món. En unes altres circumstàncies, un govern sense debilitat parlamentària estaria en condicions d’aprofitar totes les oportunitats. Aquí podem fer més i millor, però no hem de menysprear la situació ni el pes de les empreses catalanes.

—Ara ha fet vint anys que el president Maragall va arribar a la presidència. Com el recordeu?
—La importància de Pasqual Maragall transcendeix el càrrec que va ocupar tres anys. Va ser el gran alcalde de Barcelona. Amb iniciatives i propostes que sempre van ser més globals. Tenia una gran capacitat de tenir iniciatives i d’arriscar. Si creia una cosa, s’hi arriscava. I va ser un president que va haver de convocar eleccions perquè es va quedar sense majoria, amb ERC a l’oposició.

—Fa poc vam entrevistar el conseller Antoni Castells i ens va dir que hi havia hagut “persones amb responsabilitat a l’aparell del partit que van fer una cosa que no havien de fer: empènyer perquè el president Maragall se n’anés, i el president tenia dret a decidir quan se’n volia anar i com, si és que se’n volia anar”.
—Ho va decidir ell. En dono fe. Ell va decidir fotre fora del govern Esquerra Republicana. Va ser una decisió del president. I ell va decidir avançar les eleccions, també, perquè després del referèndum de l’estatut no tenia majoria. I no presentar-se de candidat, també.

—Quina era la vostra discrepància més grossa sobre la manera de veure el país?
—Discrepàncies? Teníem coincidències. De discrepàncies se’n té amb qualsevol. Segur que hi ha consellers del meu govern que tenien discrepàncies amb mi. No som clons. Si algú no discrepa amb tu de res, no et diu la veritat. Teníem discrepàncies conegudes i maneres de fer diferents. Però el projecte de Pasqual Maragall no era el projecte de Pasqual Maragall, era el projecte del PSC. Sense el PSC, Pasqual Maragall no hauria arribat a president, ni segurament a alcalde, tampoc. Passa que en els partits normalment hi ha discussió i posicions diferents. I això és bo i sa.

—Per què creieu que ell i el seu germà i el seu entorn van estripar el carnet del PSC? També va ser perquè en aquella època era més fàcil?
—No. El seu germà recordo que no va estripar el carnet del PSC. Pasqual Maragall es va donar de baixa del PSC en un context que no tenia res a veure amb tot això. Una altra cosa és el que va fer el seu germà bastants anys després. El Pasqual va dedicar tots els seus esforços a posar en marxa la fundació contra l’Alzheimer. I el seu germà va ser conseller del meu govern a proposta meva.

—Us demano si l’explicació política de l’allunyament de Maragall del PSC també l’atribuïu al moment polític, al fet que era més fàcil.
—No, Pasqual Maragall plega perquè és el final d’un cicle. Mireu les dates. Quan plega, quan diu que té una malaltia, la malaltia que té… Això no resta res al seu significat a la política catalana en clau històrica. Vam compartir una amistat, que no vol dir que sempre penséssim el mateix sobre determinats temes. Cal envoltar-se de persones que no siguin claca.

Isabela, Equador. Charles Darwin la va descriure com la més desolada de les Illes Galápagos, un indret quasi extraterrestre ple de tortugues gegants i iguanes marines que no es troben enlloc més al món, on la fumera s’escapava dels cràters volcànics i la lava fluïa de color negre. Avui en dia, més de 100.000 turistes visiten les platges de sorra blanca d’Isabela. Aquells que arriben per aire aterren a l’aeroport José de Villamil, una pista envoltada de brossa. De dia, les instal·lacions són ateses per un únic treballador. De nit, tot queda a les fosques. No hi ha càmeres de seguretat, ni llums, ni ningú vigilant l’entrada d’una de les reserves més protegides de la Terra.

Va ser aquí, just després d’un capvespre de començament del 2021, que el treballador de l’aeroport, de 53 anys, va sentir un soroll: el xiuxiueig d’un petit avió que aterrava a la pista sense haver estat anunciat.

Pres del pànic, va pujar a la moto i va anar a la comissaria de policia. Però quan les autoritats van arribar al lloc, el Cessna Conquest II havia estat abandonat. Qui el pilotava havia fugit, i havia deixat enrere vuit contenidors de carburant, cinc dels quals plens. Des del principi, les autoritats van sospitar de traficants de drogues. Aquesta història misteriosa obre els ulls a l’amenaça criminal creixent per a les Illes Galápagos, que són involucrades en el boom del tràfic de drogues que consumeix gran part de Llatinoamèrica.

L’augment de la demanda mundial de cocaïna és darrere de l’esclat de la violència a l’Equador. Les organitzacions criminals internacionals col·laboren amb bandes locals per traslladar la droga d’Amèrica del Sud als Estats Units i Europa. I, per fer el viatge, els traficants necessiten benzina. De manera que han convertit les Galápagos en el punt on omplir el dipòsit. Una benzinera secreta del Pacífic.

A Isabela, el treballador de l’aeroport solitari temia que els càrtels hi haguessin arribat. El Cessna va ser remolcat al costat de la pista i allà va quedar. Un matí, dos mesos més tard, quan l’home va arribar a l’aeroport, s’hi va trobar una altra sorpresa. “Vaig anar a rentar-me la cara i vaig quedar tot sorprès”, va explicar després a les autoritats. L’avió fantasma havia desaparegut.

Després de l’aterratge de l’avioneta, l’administrador de l’aeroport estava aterrit i va demanar a la policia de vigilar l’avió durant la nit. Però el departament de policia de vint membres d’Isabela li va dir que no tenia la capacitat de fer-ho i que el cas ara era en mans dels fiscals d’una altra illa.

Però la seva por era justificada. Els oficials d’intel·ligència militar van concloure que l’avioneta havia vingut de Mèxic i que un any abans havia viatjat de l’Equador a Mèxic amb un número d’identificació diferent, un vol ara sota investigació per presumptes activitats de tràfic de drogues.

A més, poc després de l’arribada de l’avió el gener del 2021, el cap de la policia d’Isabela va dir als fiscals que tenia raons per a creure que hi havia gent a l’illa que volia robar l’avió, segons una nota citada als documents judicials. El major William Albán Durán va demanar més agents per a vigilar l’aparell. I també els va demanar que moguessin els bidons de benzina que havien deixat al costat.

Però les autoritats no van moure mai els bidons, i la policia gairebé no va revisar mai l’avió, segons que explica l’administrador de l’aeroport.

La patrulla de policia d’Illa Darwin. (Fotografia de Carolyn Van Houten/The Washington Post.)

El març del 2021, dos mesos després de l’arribada del Cessna, la policia d’Isabela es va reunir en un restaurant a la vora de l’aigua a Puerto Villamil per celebrar l’aniversari d’Albán. Fotos en documents judicials mostren quinze homes alçant copes de vi.

Un veí ha explicat a The Post que va veure els agents bevent fins ben entrada la nit. I les autoritats creuen que, en algun moment d’aquell dia, l’avió va desaparèixer.

Mesos més tard, els fiscals van acusar Albán i cinc agents de policia més d’associació il·lícita per la seva suposada connexió amb la desaparició de l’avió i l’intent de tapar-ho. El jutge Ramón Abad Gallardo els va acusar de retirar proves i informes sobre el cas i de no retirar els dipòsits de gasolina de l’aeroport. “Si la benzina no hagués estat a l’avió o a prop, no l’haurien recuperat”, va dir Gallardo.

Els agents són pendents de judici. Albán no ha respost a la sol·licitud de comentari de The Post. Però la investigació sobre l’arribada misteriosa de l’avió i la sortida igualment estranya continua oberta.

De fet, l’octubre del 2022, els investigadors van informar que la manca de seguretat a l’aeroport d’Isabela el convertia en un lloc ideal per a “narcoavions”.

Segons un informe d’intel·ligència obtingut per The Washington Post, els investigadors sospiten que una companyia aèria local i un empresari poderós de les Galápagos tenen lligams amb el tràfic de drogues i també amb el tràfic de fauna.

Mesos després de la desaparició de l’avió, explica l’administrador de l’aeroport, un home va aturar-s’hi amb una oferta. L’home, a qui l’administrador va reconèixer com a resident de l’illa, li va oferir 100.000 dòlars en canvi d’accés a la pista. No va dir com es faria servir, però va insinuar que havia fet més acords similars.

L’administrador sospitava d’un antic company de l’aeroport i, quan va rebutjar l’oferta, l’home li va dir: “El teu company estava disposat a assumir aquests tipus de riscs.”

L’endemà, un altre home va anar a l’aeroport. Aquesta vegada era un desconegut, un home que tenia accent colombià. I va pujar l’oferta: 250.000 dòlars si els deixava fer servir la pista. Més del que podria guanyar en deu anys treballant a l’aeroport.

“No vull, no vull”, diu que va respondre l’administrador.

“I doncs, quants diners vols?”, li va preguntar l’home.

“La meva vida no té preu”, va respondre l’administrador, que va informar-ne la policia.

Però ell veu veïns que, de sobte, troben diners per a obrir un nou hotel, per a comprar una nova embarcació o fer-se una casa. I sempre pensa en els homes que el van visitar i les seves ofertes. Que confirmen allò que fa temps que sospitava: Isabela està inundada de diners de les drogues i les autoritats no fan res.

“Tothom ho sap. Aquí, és un secret a la vista de tots”, diu.

El lucratiu negoci del contraban de benzina

La ubicació de l’Equador, atrapat entre Colòmbia i el Perú, els dos principals productors de cocaïna del món, l’ha convertit durant molt de temps en un punt de trànsit per als traficants que mouen les drogues. Les autoritats van intensificar les patrulles militars i ara, per evitar-les, molts traficants fan una ruta més tortuosa, una que fa un cercle just al sud i a l’oest de les Galápagos. En diuen la “ruta del desert”. Amb vaixells ràpids o submarins, els traficants poden viatjar fins a catorze dies sense atracar.

Durant anys, els pescadors artesans d’aquí han rebut subvencions del govern, i ara molts aprofiten la gasolina subvencionada per participar en el lucratiu negoci del contraban. En comptes d’usar la benzina de baix cost, adquirida legalment, per a pescar, molts guarden el seu subministrament per als traficants.

“Em van oferir entre 6.000 dòlars i 7.000 per un viatge”, explica un pescador. L’home, d’uns quaranta anys, parla en condicions d’anonimat per explicar la seva experiència en el contraban de benzina. Amb un telèfon satèl·lit i seguint coordenades GPS, diu que es va trobar amb quatre homes emmascarats en un vaixell ràpid. Dos conduïen i dos vigilaven la cocaïna, armats.

“Molta gent s’ha fet milionària amb això”, explica l’home. Els oficials de la marina diuen que els contrabandistes de benzina poden guanyar fins a 30.000 dòlars per treball.

Pablo Ramírez, que fins el novembre va encapçalar les tasques d’antinarcòtics de la policia nacional, explica que la ruta de contraban del Pacífic és la més difícil de controlar per a les autoritats. Ramírez, que abans havia estat al capdavant del sistema penitenciari del país, va ser un dels vint caps de seguretat i jutges d’alt nivell detinguts al desembre per suposades activitats criminals en benefici d’un traficant de drogues empresonat. Ell nega les acusacions; encara no ha estat encausat formalment.

Entrevistes amb desenes de dirigents locals, oficials d’intel·ligència, residents, activistes i pescadors revelen un arxipèlag com més va més capturat pel tràfic de drogues. Descriuen un lloc on tothom coneix tothom, on els pescadors es fan rics aparentment de la nit al dia, i on una economia local dolaritzada i basada en el diner en efectiu crea les condicions ideals per a l’emblanquiment de diners. Als aeroports i ports, particularment a Isabela, hi ha poques mesures de seguretat, si n’hi ha cap. No hi ha càmeres de seguretat, ni oficials de la marina que supervisin qui surt o arriba de nit. Els treballadors dels ports al continent equatorià diuen que els contenidors que es dirigeixen a les illes rarament es comproven per contraban.

Durant anys, els habitants de les illes han trobat paquets de cocaïna a les platges. Però a Isabela, una illa d’uns 3.000 habitants, molts tenen por de denunciar les seves descobertes. “Aquí a les illes, tothom és família”, diu Rivas. “Hi ha moltes coses que la gent amaga. Podrien saber qui hi està involucrat, però no diran mai res.”

Hilda Moscoso Espinoza, una mare que ha lluitat durant anys contra l’addicció a la cocaïna del seu fill, fotografiada a la seva granja (fotografia: Carolyn Van Houten / The Washington Post).

Hilda Moscoso Espinoza va néixer i créixer a Isabela. Durant les dècades de 1940 i 1950, l’illa va ser una colònia penitenciària i el seu pare va ser un dels últims responsables de la presó. Ella recorda el temps abans dels turistes, quan al poble no hi havia sinó un centenar d’habitants i feien menjars en comú.

Ara aquesta dona de cinquanta-vuit anys diu que veu com les drogues han afectat la comunitat. Un membre de la família ha lluitat durant anys contra l’addicció a la cocaïna i més drogues.

Moscoso ha suplicat als funcionaris locals que estableixin un centre de rehabilitació o psiquiàtric per abordar l’ús creixent de drogues a l’illa. “De mica en mica, les drogues van prenent el control de l’illa –va dir–. I no hi ha cap ajuda.”

 

• Subscribe to the Washington Post
• Pots llegir aquí més històries del Washington Post publicades en català a VilaWeb

Quan el PSOE té pendent la definició d’un dels afers més espinosos del seu pacte d’investidura amb Junts, la creació de comissions d’investigació sobre la lawfare contra l’independentisme, han aparegut publicats els detalls de l’operació Catalunya: sobre com funcionava l’estructura política, policíaca i mediàtica que, durant els anys de govern de Mariano Rajoy, concretament entre el 2012 i el 2016, va construir les mentides i difamacions per perjudicar els principals dirigents independentistes. La documentació publicada per ElDiario.es i La Vanguardia no és del tot nova, perquè el contingut d’algunes d’aquestes notes informatives ja s’havia difós abans, però sí que és inèdit el procediment pel qual expliquen que arribaven a la taula de Rajoy. Aquest procediment permet de tancar el cercle d’un cas de lawfare de manual, amb la conxorxa d’un president, uns ministres, una cúpula policíaca i uns periodistes.

El modus operandi és explicat amb fonts no identificables (“fonts involucrades en el cas”): les notes, amb informació descontextualitzada o falsa, les fabricaven Villarejo i la seva xarxa de col·laboradors, i les feien arribar a Jorge Fernández Díaz mitjançant el secretari d’estat, Francisco Martínez, un dels cervells de la trama. Aleshores la informació circulava en dues direccions, si més no en alguns casos: per una banda, es feia arribar de manera confidencial a Rajoy a la Moncloa; i, per una altra, es transmetia a periodistes de mitjans espanyols (principalment El Mundo) que sabien que farien la feina de difusió de la intoxicació sense miraments. A Rajoy, les notes informatives confegides a la claveguera, fora dels procediments legals establerts, li arribaven pels escortes en sobres blancs, tancats, sense remitent i sense destinatari.

Aquesta informació fa pràcticament inevitable l’exigència d’explicacions a Rajoy i a Fernández Díaz, i l’assumpció de responsabilitats per haver fet un ús indegut de fons públics. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha trigat ben poc a dir que aquestes revelacions justifiquen la necessitat d’obrir a les corts espanyoles les comissions d’investigació sobre l’espionatge a l’independentisme. “Usar mecanismes de l’estat tan importants per perseguir adversaris polítics té pocs exemples en unes altres democràcies consolidades”, va declarar ahir a RNE.

A Sánchez li interessava d’assenyalar el PP fent ús d’una pràctica de corrupció policíaca en una trama obscura de difamació i de desacreditació d’adversaris polítics, amb diners públics i deixant entrar la claveguera ben bé fins a la taula del president del govern espanyol. El cas és que en una altra comissió d’investigació, la del Catalangate, haurien de ser els responsables del seu govern els qui responguessin de l’espionatge a desenes d’independentistes fent servir una tecnologia tan intrusiva com Pegasus; d’haver intervingut les comunicacions d’advocats, periodistes, dirigents socials, activistes, polítics, presidents de la Generalitat… Perquè també fou un cas d’utilització de “mecanismes de l’estat per a perseguir adversaris polítics.”

Però ara al PSOE li interessa de carregar la tinta contra el PP, perquè té al davant una opinió pública i una part dels seus electors que no han paït prou bé que es pactin aquestes comissions d’investigació. I, després de setmanes en què a la maquinària mediàtica espanyola li ha interessat de destacar l’enumeració de jutges prevaricadors que va fer la portaveu de Junts al congrés, Míriam Nogueras, ara al PSOE li interessa d’assenyalar les males pràctiques de Rajoy, Fernández Díaz i companyia.

Alhora, Junts pot intensificar la pressió i l’exigència de passar comptes i depurar responsabilitats per uns casos d’espionatge en què les víctimes han estat dirigents seus. I això ho fa la setmana després de l’acord sorprenent i a darrera hora amb què el partit va permetre que es convalidessin al congrés dos decrets fonamentals perquè Sánchez pogués estrenar la legislatura. Junts ha posat el crit al cel amb la informació destapada sobre l’operació Catalunya, i el secretari general, Jordi Turull, ha dit que demanaria la compareixença de Mariano Rajoy en la comissió d’investigació corresponent, tot recordant que la legislatura passada ja la van demanar però que PP i PSOE la van impedir.

Turull ha destacat, a més: “Ja hi ha gent al ministeri [d’Interior] que comença a parlar.” Però l’envit de les comissions d’investigació serà que, de les conclusions, se’n puguin derivar responsabilitats de cap mena. Perquè fins ara la investigació espanyola no ha mogut ni un sol dit per esclarir els indicis abundants de males pràctiques, fins i tot il·legals, per a espiar de manera il·legal dirigents independentistes.

I n’hi ha: el sumari del cas Tàndem, a l’Audiència espanyola, indica que Villarejo tenia a casa seva i en oficines dels seus negocis privats reports sobre Artur Mas i més dirigents independentistes. Més tard, es va saber que Villarejo havia cobrat fons reservats de l’estat espanyol per aconseguir informació essencial sobre els principals dirigents independentistes en l’operació Catalunya, tal com ell mateix va explicar en una conversa telefònica intervinguda.

En una conversa enregistrada entre Villarejo i el marit de María Dolores de Cospedal –ex-secretària general del PP–, es pot sentir com l’ex-comissari el pressiona dient que gent del CNI li ha demanat pel paper de la ministra a la primera operació Catalunya (2012). “Això és molt important, Ignacio, perquè és liquidar els independentistes d’una puta vegada per totes. […] És important que el número 1 i el 2 sàpiguen la situació. […] Comenta-ho a la María Dolores. De l’únic que em refio és del secretari d’estat, sobretot per explicar-li les dades d’Andorra, que són una línia d’investigació que esclafa tots aquests independentistes. Són uns 12.000 comptes dels quals n’hi ha 4.000 d’empresaris catalans. I això aniria de puta mare”, deia l’ex-comissari.

I, malgrat aquesta informació, la fiscalia es va negar a obrir una peça sobre l’operació Catalunya. És un precedent que indica pot tornar a passar tan bon punt s’hagin fet les comissions d’investigació sobre la lawfare al congrés. Els enregistraments i documents intervinguts a Villarejo romanen com a secret oficial, protegit per una llei del 1968. Perquè un jutge va decidir que no calia investigar-ho. El seu nom: Manuel García-Castellón.

Núria Moliner (Barcelona, 1991) és arquitecta, investigadora, comunicadora i música, però el seu talent va molt més enllà d’aquestes quatre etiquetes. És curiosa i inquieta de mena, però també és reflexiva i metòdica. Per això va decidir d’estudiar arquitectura: per trobar l’equilibri entre la part creativa i la racional. Així i tot, quan va acabar la carrera, va desencisar-se’n: “Els edificis són responsables del 40% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle”, comenta. I, com a ecologista convençuda, va decidir de no construir sinó divulgar i investigar. Ara la podem veure al programa Animals arquitectes, de 3Cat, i també ha presentat programes com Punts de vista i Escala humana, de TVE.

I amb tot això, encara li queda temps per dedicar-se a la seva altra passió: la música. D’ençà del 2017, Moliner és la veu d’Intana, el grup en què l’acompanyen la guitarra de Guillem Callejón, el baix de Jordi Mestres i la bateria de Ricard Parera.

Fotografia: Enric Galli.

—En quin moment descobriu que us apassiona l’arquitectura i que voleu estudiar-la?
—Sempre m’havien apassionat les disciplines creatives o artístiques. M’apassionava la cultura, però alhora tenia una part molt racional i era molt bona en assignatures com tecnologia o matemàtiques. La meva professora de mates volia que fes la carrera de matemàtiques, però jo sabia que, en el fons, necessitava alguna cosa que tingués un equilibri entre aquestes dues parts del cervell: la creativa i la racional. Vaig pensar que l’arquitectura era la millor de totes aquestes disciplines. Allà, hi vaig trobar un llenguatge amb què poder-me expressar i, alhora, seguir una sèrie de lleis o de codis.

—Quina va ser la vostra relació amb l’arquitectura a la universitat?
—Deus tenir arquitectes a prop, veig. [Riu]

—Sí, alguns. I van sofrir-la força, la carrera.
—Sí. La carrera és dura i intensa. Moltes hores de feina, dies seguits sense dormir… Realment, t’ha d’agradar molt l’arquitectura per estudiar-la, però també és molt inspiradora. Et fa canviar la manera de veure el món i et fa aprendre moltíssimes coses que van més enllà de dissenyar i construir un edifici.

—Com ara?
—Et dóna les capacitats per a donar resposta a problemes complexos en què intervenen molts factors. Va ser molt bonic, estudiar arquitectura. M’ho vaig passar molt bé, però també vaig patir moltíssim, sobretot perquè jo ja intuïa que no m’hi volia dedicar tal com ens la transmetien a l’escola d’arquitectura. Era la rarota. A més a més, ho compaginava amb la música, que era la meva altra passió. Fins i tot, m’havia trobat moments en què companys de l’escola –sobretot professors o professionals de l’àmbit– em deien: “Hauràs de triar entre l’arquitectura i la música”. Com si fer música o fer alguna cosa fora del món de l’arquitectura em fes ser pitjor arquitecta.

—I què els dèieu?
—Sempre he intentat transmetre i demostrar que quan t’entregues a una construcció creativa, si també fas unes altres coses, et fa estar més connectada, et fa obrir més la ment. I no dubto que fer música m’ha fet ser millor arquitecta i millor persona.

—Quan vau acabar la carrera vau preferir divulgar a construir. Per què?
—Perquè ja feia anys que havia entrat en contradicció amb la disciplina: especulació, bombolla immobiliària, arquitectes estrella que fan edificis faraònics fora de pressupost i que realment no responen a les necessitats reals de la gent, etc. I a més a més, una precarietat i una dificultat d’accedir al món laboral que era, segurament, la més alarmant de totes les disciplines i de tots els sectors possibles. Tot plegat em va fer entrar en crisi amb l’arquitectura, amb allò que se suposava que havia de fer un arquitecte al món i a la societat. Pensava: “Ostres, a mi em sap greu construir sense tenir en compte l’impacte ambiental o social negatiu que pot tenir la construcció.”

—Fins a quin punt és negatiu, aquest impacte?
—Els edificis són responsables del 40% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle. Jo sóc molt ecologista i tenia ecoansietat; no em sentia coherent amb mi mateixa ni amb els meus valors. Però, com que m’apassionava moltíssim la cultura, l’art i la part més teòrica, divulgativa i d’investigació de l’arquitectura, vaig tenir el còctel perfecte per a decidir no construir i, en canvi, exercir l’arquitectura d’una altra manera. Intento transmetre això: que la cultura arquitectònica també és construir un altre tipus d’arquitectura.

—Així doncs, el concepte d’arquitectura sostenible és un oxímoron?
—El fet de construir ja té un impacte ambiental. Això és innegable. Intentem minimitzar-ho tant com puguem. Existeixen propostes alternatives: cada cop hi ha més arquitectes, especialment joves, que també aposten pel canvi. Gràcies a la meva feina, he trepitjat molts edificis que generen més energia que no pas la que consumeixen: l’energia renovable que els resta de les seves pròpies plaques fotovoltaiques la fan servir per carregar el cotxe elèctric. I això és possible gràcies a la tecnologia, però sobretot a les bones decisions de disseny. I això vol dir bons materials, bons aïllaments tèrmics, tornar a l’arquitectura tradicional que responia molt bé al clima del lloc… En definitiva, sumar aquesta herència tan intel·ligent del passat amb els materials i les tecnologies més innovadores del present.

Fotografia: Enric Galli.

—Diríeu que aquest és el futur de l’arquitectura?
—Es va avançant moltíssim. Sobretot, en la construcció d’habitatge públic. La construcció pública sempre és la punta de llança d’allò que és més innovador, que vol oferir el millor per al món i per a les persones. Últimament, els projectes d’habitatge públic de Barcelona i, en especial, de les illes, han estat exemplars i són casos d’estudi i de referència en l’àmbit internacional. L’arquitectura catalana s’estudia a tot el món com una de les millors arquitectures del món que sap respondre als reptes ambientals i, alhora, no perd la seva identitat. Ara, encara falta molt per fer. Sobretot, al sector privat i en les promotores immobiliàries que es deixen endur per interessos econòmics. Hi ha gent que té recursos econòmics i que també té consciència ambiental i es fan cases unifamiliars meravelloses i supersostenibles, però trobo que la clau de la transició ecològica –i especialment per mitjà de la construcció– no ha de ser només per als qui tenen més recursos, sinó per a tothom.

—Què és l’arquitectura, o què hauria de ser, segons el vostre parer?
—A mi sempre m’agrada dir que l’arquitectura és l’escenografia de les nostres vides. És cultura, és patrimoni, és allò que ens condiciona i ens interpel·la molt més que no ens pensem. Ens dóna o ens pren llibertat. Ens dóna o ens pren dignitat, també. L’arquitectura pot donar felicitat, i això és una qüestió de confort, però també de bellesa. Està demostrat que veure coses harmonioses ens dóna salut mental i, segurament, també salut física. Crec que tot això és importantíssim i cal reivindicar-ho.

—Dieu que l’arquitectura és l’escenografia de les nostres vides, però, en canvi, en som força ignorants. En general, és una disciplina que es desconeix. Per què creieu que passa, això?
—Primer de tot, crec que hauríem de parlar molt més d’arquitectura a les escoles i als espais culturals, perquè hi ha una distància molt gran entre la societat i l’arquitectura tot i que, en realitat, van totalment vinculades i ens defineix com a societat. A més, crec que la imatge de l’arquitecte estrella, elitista i superior que ocupa una posició privilegiada en la societat i que no treballa oferint un servei per a la gent ha malmès molt l’arquitectura. Érem còmplices dels despropòsits que s’havien arribat a fer amb l’arquitectura de l’espectacle i de la bombolla immobiliària que tant mal va fer a tantes persones i a tants sectors diferents, no només el de la construcció. Crec que tot plegat va crear quilòmetres de distanciament entre l’arquitectura i la societat. Sempre penso que la gastronomia ho va saber fer molt millor. S’assemblen molt, l’arquitectura i la gastronomia, perquè totes dues són una necessitat bàsica que es consumeix i que ens defineix; que forma part de la nostra cultura. A més, totes dues poden arribar a tenir aquest punt artístic, creatiu, vivencial. Però al món de la gastronomia han estat capaços d’acostar-ho a tothom i, en canvi, l’arquitectura no.

—Parlem d’Animals arquitectes, el programa de divulgació arquitectònica que feu a 3Cat. Hi apareixen moltes dones: Anna Bofill, Carme Pinós, Eva Franch… Quan vau estudiar, teníeu dones arquitectes referents?
—No. Moltes dones arquitectes brillants les he conegudes fa poc, després d’haver acabat la carrera. Fer projectes d’investigació i divulgació m’ha ajudat a anar més enllà del que t’ensenyen a l’escola. Si no ens parlaven de dones arquitectes a l’escola d’arquitectura, com ens ha d’arribar per altres bandes? Com ha d’arribar als instituts? Com ha d’arribar als llibres d’Història de l’Art?

—…
—Eileen Gray, que era una gran arquitecta i dissenyadora, va ser la primera persona a transmetre i a aplicar el moviment modern a l’interior dels habitatges. Una revista d’arquitectura va publicar una casa que havia fet ella, sense posar-ne el nom. La van atribuir a Le Corbusier, el pare de l’arquitectura moderna. I, d’aquests casos, n’hi ha hagut molts: dones brillants que han estat invisibilitzades: Charlotte Perriands per Le Corbusier; Lilly Reich per Mies van der Rohe… Anna Bofill és un exemple molt proper. Parles d’Anna Bofill i et diria que el 95% de la gent no n’ha sentit a parlar mai. Sí, és la germana de Ricard Bofill, però formava part del seu taller d’arquitectura i va ser coautora de moltes de les seves obres més icòniques. A més, és matemàtica i compositora de música contemporània.

—És molt diferent l’arquitectura feta per dones que la feta per homes? S’hi reflecteix també la desigualtat de gènere?
—No hauríem de diferenciar-ho i no s’hauria de notar la diferència entre un espai dissenyat per una dona o per un home. Aquest seria l’ideal. Ara bé, hi ha gent que creu que, històricament, ha estat una disciplina masculinitzada i que, per tant, qui prenia les decisions, qui dissenyava i qui definia com havia de ser un habitatge o una ciutat, eren homes. Això ara va canviant, perquè hi ha tot un corrent de dones arquitectes i urbanistes –també homes– que reivindiquen l’arquitectura i l’urbanisme amb perspectiva de gènere. Durant anys, la cuina era un racó fosc, amagat… el pitjor lloc de l’habitatge, perquè és on es quedava la dona, com si no fos important. En el moment en què les dones comencen a decidir com és l’espai domèstic, tot això canvia.

—Com?
—Ara, per exemple, es construeixen habitatges amb perspectiva de gènere, sobretot públics, on, per intentar trencar amb tot això, es fan distribucions interiors desjerarquitzades. Això vol dir que totes les habitacions són iguals –no hi ha l’habitació de matrimoni, la del fill, etc.– i tot té la mateixa importància. Això és interessantíssim, perquè els habitatges deixen d’estar pensats només per a un tipus d’estructura familiar estàndard. L’arquitectura s’ha d’adaptar a les necessitats socials.

Fotografia: Enric Galli Fotografia: Enric Galli Fotografia: Enric Galli

—I en l’urbanisme com s’aplica, la perspectiva de gènere?
—Algunes de les qüestions que es tenen en compte és que estigui tot molt ben il·luminat, que no hi hagi racons cul-de-sac on sentis que no hi ha escapatòria, que no hi hagi obstacles… Hi ha moltíssims aspectes a treballar i hi ha moltíssima gent brillant estudiant-ho. Un altre exemple serien els eixos verds de les superilles de Barcelona. Que, per cert, l’equip guanyador dels eixos verds és format per sis dones.

—Les ciutats no són fetes per a tothom?
—Són fetes per a produir, i això també té molt a veure amb la perspectiva de gènere. Per què et sents gairebé culpable per ser al carrer sense fer res, o és sospitós? Forma part de la nostra cultura mediterrània, però cada cop perdem més espais públics davant el capitalisme, la productivitat i el consum. Fixa’t: què pots fer amb els amics al carrer? Anar al bar. Falten espais per a seure i xerrar i prou. Costa trobar un espai on llegir un llibre, i això és molt representatiu. Quan, per fi, creem places i carrers on la gent pugui seure a llegir un llibre, voldrà dir que s’hi està tan bé com a casa o més. Som l’única espècie animal del planeta que hem construït entorns en teoria fets a mida per a la nostra espècie, però que, en canvi, no pensa en les nostres cries i en la nostra pròpia salut. Hem creat ciutats on els nens no poden anar sols. Que pervers, no?

—En aquest sentit, les superilles volen revertir una mica tot això, oi?
—Sí. Les superilles han estat una gran aposta, molt valenta i molt coherent. Jo volia que encara anéssim més enllà! [Riu]. Se n’han fet a Nova York, a París, a Milà, a Copenhaguen i, a més, hi ha moltíssimes ciutats del món que han vingut a aprendre del Pla Superilla de Barcelona. En l’urbanisme és innegable que s’ha d’anar cap aquí: fer espais públics saludables pensats per a les persones. Però, en canvi, en l’opinió pública hi ha molta controvèrsia, perquè s’ha assignat a un color polític. Mira: està calculat que, per cada segon de més que dura un semàfor en vermell, creix el percentatge de persones que decideixen deixar el cotxe i agafar el transport públic. Per tant, si poses entrebancs al cotxe, dónes prioritat a altres tipus de mobilitat més saludables i més sostenibles.

—La ciutat del futur ha de ser pensada per anar amb bici?
—Sí. A peu o amb bici. Hem de crear les ciutats dels quinze minuts o el territori dels quaranta-cinc minuts. Hem de poder interconnectar totes les ciutats, pobles i territoris de Catalunya amb el transport públic més sostenible –que és el tren– de manera ràpida i eficient, i això és una assignatura pendent. Si realment volem ser sostenibles, aquest és el camí.

—Heu deixat del tot enrere la idea de construir?
—Només construiria si algun dia fos tan afortunada de poder-me comprar i reformar o construir la meva pròpia casa. Crec que em faria tanta il·lusió tenir l’oportunitat de fer una cosa així que no podria estar-me de dir-hi la meva o, com a mínim, col·laborar amb alguna amiga o amic que s’hi dediqui. Però sí, ho he deixat definitivament. Forma part del meu activisme. I no dic que no ens hàgim de dedicar a construir, eh? S’ha de construir, però s’ha de construir bé.

Fotografia: Enric Galli.

El PSOE i el PP pensaven que tenien controlada la reforma de la constitució espanyola per a eliminar-hi el terme “disminuït” i canviar-lo per “persona amb discapacitat”. Es pensaven que, com les altres vegades en què ells dos de bracet han reformat la irreformable constitució espanyola, seria un tràmit ràpid, fàcil i gens dolorós. Però els nacionalistes bascs han trobat la manera d’introduir-hi el caos.

PSOE i PP volen, i van pactar, que només es toque el punt de la constitució que ells volen que es toque. I tenen totes les de guanyar perquè, com que cal una majoria de tres cinquenes parts de totes dues cambres per a guanyar la votació, la iniciativa tan sols pot reeixir si ells dos hi voten a favor. Això és així en termes legals. Però en termes polítics és una altra cosa, especialment en un moment tan delicat i tens com l’actual.

Perquè, contra la seua voluntat, s’han presentat més propostes de reforma constitucional, amb forma d’esmena, que ara obligaran PSOE i Sumar a prendre posició, segurament al costat del PP i de Vox, en un moment en què ells mateixos pretenen que tot ha de girar contra el PP i Vox.

Hi ha la proposta de reforma per a incloure-hi el dret civil valencià, que la presenta Compromís i de la qual hem parlat abundantment aquests dies a VilaWeb. Hi ha la proposta, presentada per Més, d’afegir un senador per Formentera. I de moment els altres partits catalans no han presentat cap proposta, no sé si per no ser incongruents o perquè simplement no els interessa.

Però, de sorpresa, ahir a la vesprada el PNB va presentar un seguit de propostes de reforma de la constitució espanyola que ara s’hauran de votar, per ser rebutjades –hi insistesc: no es poden guanyar en cap cas sense el concurs del PP. I entre les propostes en destaca una, que és la de llevar, retirar, de la constitució espanyola l’article 155.

La proposta és un maldecap enorme per al PSOE. És evident que PP i Vox votaran a favor de mantenir l’article 155. I què farà el PSOE? S’ha de preveure que ERC, Junts, EH Bildu, PNB i BNG votaran a favor de suprimir-lo de la constitució espanyola. Ja veurem què fa Sumar, però si vota a favor de mantenir el 155 tindrà molts problemes interns, molta tensió. I, siga com siga, la gran pregunta, i la pregunta interessant, és què farà el PSOE.

Perquè si resulta que el PSOE vota a favor de mantenir el 155 dibuixarà una aliança de PSOE-PP-Vox contra tots els altres, i certament aquesta situació seria lletja, per a ells. Tenen prou fetge per a aguantar-la, però no serà agradable.

Ara, si per casualitat el PSOE acabàs votant a favor de retirar el 155 de la constitució espanyola, això significaria un colp polític molt dur contra aquest mecanisme repressor. Que esdevindria políticament molt marcat, tan sols amb el suport de la dreta espanyolista. Una votació, posem per cas, amb 172 vots a favor que el 155 siga constitucional i 178 en contra de mantenir-se en la constitució deixaria molt afectat políticament aquest instrument. Molt més afectat que no ho és ja ara.

Entenc que per a una part de l’independentisme tot això siguen borinotades: què caram n’hem de fer nosaltres, de la constitució espanyola? D’acord. Molt d’acord. Però crec que els fets també compten i és evident que el mètode emprat per Espanya per frenar el procés d’independència és com més va més qüestionat en més fronts i, per tant, es presenta més afeblit. I, tenint caràcter legal o no, aquest afebliment d’Espanya i els seus mètodes autoritaris és important amb vista a una pròxima oportunitat de rematar la faena. Que arribarà.

 

PS1. El departament dels Pirineus Orientals, és a dir, l’entitat institucional de Catalunya Nord, ha anunciat finalment el calendari per a fer un referèndum que hauria de canviar el nom actual del departament. Veurem quin nom acaba eixint –segons els sondatges, “País Català” sembla el preferit–, però cal remarcar el fet que Catalunya Nord, per primera volta en dècades, prendrà la paraula com a subjecte polític diferenciat. I això, acabe passant què acabe passant, és una gran notícia. Històrica. Us ho expliquem en aquesta peça.

PS2. Aquests darrers mesos Ot Bou ha anat fent entrevistes als principals protagonistes del tripartit encapçalat per Pasqual Maragall, amb motiu dels vint anys d’aquell govern. I avui entrevista un dels més importants, el president José Montilla:  “El PSC sempre ha estat un partit d’ordre”.

La plataforma de compra-venda de productes de segona mà Wallapop deu ser, després de les aplicacions de trobar parella, de les que posen en contacte més desconeguts en aquestes contrades. Als Països Catalans, els usuaris que hi han d’encetar conversa amb un particular solen actuar com ho farien al carrer, al gimnàs o a la comissaria de Via Laietana: la immensa majoria hi fan servir al castellà com a llengua no marcada, de qui vol anar per feina sense complicar-se la vida, i la immensa minoria hi empren el català com a llengua marcada, pel seu compte i risc, anant a buscar allò que no tenen.

Servidora, que sóc del segon grup, m’interessava l’altre dia per uns auriculars que s’oferien a Barcelona, i vaig demanar a la venedora una informació de servei: “Quant els dura la bateria?”. La usuària, de nom Maria, em respongué en castellà que no m’entenia, cosa que em va portar a aclarir-li la pregunta, no fos cas que aquest “els”, a la Catalunya de l’informe PISA, hagués esdevingut un parany insalvable: “Demanava quantes hores dura la bateria als auriculars”. Llavors la resposta també va ser més explícita, i us n’estalvio els errors de picatge: “Perdona, no sé quin idioma és, parles espanyol?”

Tant si la contestació era per ignorància com si era mofa –els indicis del perfil apunten tots a la segona–, a efectes pràctics el drama és el mateix. Amb aquest ànim vaig penjar la captura a la xarxa X, on els catalans d’expressió catalana ens hem acostumat a esbravar aquestes situacions, i puc dir que les respostes que ha generat fins ara han estat força interessants i reveladores. Incloses, per uns altres motius, les reaccions catalanòfobes, que també són informació, atès que qui tecleja des de l’estómac ens ofereix l’oportunitat única de deixar-se llegir el pensament –“coneix el teu enemic”, diu el tractat cèlebre–, en especial els infamats anònims, que, paradoxalment, són absolutament transparents. Tot això per a dir que la catalanofòbia directa és tan diàfana que poques voltes més s’hi pot fer.

Però l’hostilitat contra el català pot manifestar-se de moltes maneres, no cal ser cap ultra de camisa estripada. Per exemple, a la xarxa X em va cridar l’atenció les enormes, esforçades ganes que tenen molts catalans de convertir cada expressió catalanòfoba en una anècdota aïllada, aquesta necessitat de fer l’innocent davant de situacions com la plantejada, de trobar l’excusa a mida que ha de justificar l’abandonament d’una llengua que sempre resulta ser la mateixa. L’equip-Maria, en direm així, m’inquiria amb més o menys cordialitat en aquest sentit: com saps si aquesta persona no acaba d’arribar a Catalunya?; com saps que no és una immigrant que ja té prou desgràcia [perquè a sobre li parlis en català]? Com tens la mala educació d’escriure “quant dura”, “bateria” i “auriculars” a algú que t’expressa [en castellà] que no t’entén? I un apartat especial que ja hi entrarem: com goses etzibar aquesta llengua de rics i burgesos a algú de qui no saps res de la seua situació personal? Amb aquesta actitud, solien concloure, després us queixareu que ningú no vulgui aprendre el català. No sé que diguessin res de l’actitud de considerar que algú que ve fora, pel sol fet de vindre de fora, és curt d’enteniment o un ignorant.

A la vida quotidiana, poques vegades tenim accés a la cadena de raonaments que porta els catalans a autocensurar-se l’idioma, senzillament en veiem l’efecte a la pràctica i l’endemà més. Coneix el teu enemic, feia la màxima, i coneix-te a tu mateix, continuava. I de “tu mateix”, entès aquí com la comunitat catalanoparlant, ens arriba aquesta lògica segons la qual, si som prou simpàtics, algú que no sap català es llevarà un dia i de cop i volta ja en sabrà, però que mentrestant li hem d’amagar la llengua per “educació”, per “respecte”, “soyez propres”. Doncs ja em diràs tu com s’obrarà el miracle. Perquè els nostres avis immigrants no el van aprendre anant a l’escola oficial d’idiomes després de la fàbrica. L’única cosa que va passar és que un poble malvat va tindre la gosadia de compartir-hi llengua i cultura sense tanta simpatia ni tanta filosofia –i sense l’amenaça de les armes, no com altres.

Em deixava per al final el clàssic dels catalans rics que explotem pobres i migrants i que a sobre els sotmetem al català, quanta maldat. Perquè no pocs dels meus interlocutors a X van fer el salt d’uns auriculars amb Bluetooth a aquest conte de terror, i encara és prou com no van evocar el passat esclavista del país. Doncs mirin, ja n’hi ha prou d’aquesta cantarella, comprin-se un calendari, posin-se al dia, perquè avui, als Països Catalans del sud, l’idioma d’explotació de migrants i pobres és aclaparadorament el castellà. Tant si els amos són catalanòfons o hispanòfons, tant si els esclaus no entenen als uns ni als altres, la llengua vehicular amb què els sotmeten a les ordres, la que compten que obeiran amb més diligència, sense perdre cap minut de les hores que els malpaguen, és el castellà. Perquè al final només són mà d’obra barata, i a la mà d’obra barata no se la pot distreure de ser explotada, que ens ha de pagar les pensions.

Mireu si van donar de si un parell de frases en una plataforma d’articles de segona mà. Un indret virtual on servidora hi he fet tractes amb conciutadans de tot origen sense amagar-los la llengua, com si fos una castellanoparlant de pro. Com hauria pogut saber, d’una altra manera, que la teníem en comú amb una tal venedora de Rússia, un comprador de Mauritània, una compradora de Nova Zelanda (!), cadascun amb el seu nivell?; com hauria pogut saber, si no, que aquell interessat en tal producte meu era una persona gran a qui la dictadura va fer analfabet en la seua llengua?; com hauria pogut endevinar que aquell català pengim-penjam provenia d’una noia escolaritzada aquí, i per tant víctima sense saber-ho de la persecució d’un parlar a través dels temps? I és clar que la catalanofòbia s’amaga a tot arreu, però que poques que resulten en total les males experiències, i que bones són les bones si les provoquem. A les plataformes, com al carrer, un “Bon dia” d’entrada, i tot s’engega.

PS: M’arriba per l’orellera que a Wallapop ja treballen “per llençar [sic] la millor versió possible en català”. Anoteu la data de la nova: gener del 2024. Això mateix van dir el juny del 2022 i també era la idea el 2016. Restem a l’espera de si la tercera és la bona, i aleshores ja ho celebrarem. Que als catalans hi ha una cosa que ens perd més que l’estètica, i són les promeses. No cal que en posem exemples.

L’actual legislatura espanyola té un fort regust de retorn al passat. No al 1997, com s’ha dit; més aviat al 1993. Les eleccions d’aquell any van decebre molt la dreta, que ja es veia fent fora del govern el PSOE. Tanmateix, el resultat de les eleccions fou una majoria parlamentària estreta dels socialistes, i el PSOE continuà al govern gràcies als vots dels diputats de grups específicament catalans (llavors, 17 de CiU i un d’ERC). Per primera vegada, els vots de CiU eren realment imprescindibles per a investir govern (atesa la tenalla PP-IU).

Llavors començà realment l’aplicació pràctica del “peix al cove”, eina nacionalista de relació amb el sistema polític espanyol. En substància, amb el “peix al cove” CiU exhibia concessions del govern del PSOE, obtingudes a canvi del suport parlamentari a Madrid. La reacció de la dreta espanyola fou furibunda. La portada de l’ABC del 12 de setembre de 1993 deia “Igual que Franco, però al revés: persecució del castellà a Catalunya”. Poc després, el 22 d’octubre, ABC titulava en portada “Felipe González, responsable que no es compleixi la Constitució a Catalunya en l’ensenyament del castellà”.

La legislatura durà tres anys escassos. Les eleccions del 1996 les guanyà el PP, però amb una majoria inesperadament estreta. Això va obligar a transitar del “Pujol, enano, habla castellano” de la nit electoral a la seu dels populars fins als pactes del Majestic entre PP i CiU. El “peix al cove” va tocar el cel. Fotos de celebració –ara incòmodes– ho testimonien. I continuà la crítica dura: ara del PSOE contra el PP. L’acusació: afavorir Catalunya en la reforma del sistema de finançament autonòmic, a canvi del suport parlamentari al nou govern de dreta.

Més tard, el 1999, quan Aznar ja havia pres la mida a CiU i el govern català passava a dependre del PP al parlament (després de les eleccions guanyades per Maragall en vots i per Pujol en escons), començà la recentralització aznariana. Mentrestant, la proposta federal s’escalfava per la banda a Catalunya, procés que desembocaria en el tripartit del 2003, la reforma de l’estatut, i… ja se sap, fins ara.

El recent procés de discussió i convalidació parlamentària dels tres decrets llei, fins a la seva aprovació (2) i rebuig (1), han il·lustrat el retorn estel·lar del “peix al cove”, de la mà de Junts per Catalunya. Per ser precisos, el “peix al cove 2.0” ja fou recuperat per Esquerra Republicana la passada legislatura, amb un resultat més aviat de “aigua al cove” (tret d’aquells peixos anomenats indults). No és gens clar que el peix al cove reeixit tingui gaire més molla que el de la passada legislatura, i pot ben bé tornar a ser aigua que s’esmuny pels forats del cove. Tanmateix, tot plegat és prou natural, àdhuc inevitable. Si més no, fins que facin efecte els acords sobre l’amnistia (si en fan). No serà estrany, per tant, que uns tinguin interès a retardar-ne l’aplicació i altres a accelerar-la. En veurem més episodis.

Amb tot, el que és realment important és que els protagonistes actuals del “peix al cove” entenguin la inevitable transitorietat d’aquesta tàctica. Som ben bé tornats al 1993, però amb la diferència –gens trivial– que el federalisme ara ja no s’escalfa per la banda, com ho feia llavors. Ja descansa en pau, després d’aquella elegia amb tan poc glamur que fou la Declaració de Granada (“Un nou pacte territorial: l’Espanya de tothom”, PSOE, juny del 2013), des de la qual ja ningú no en parla seriosament; tampoc a Catalunya. No és debades. A més de la reticència social molt majoritària a Espanya a una federalització substantiva, la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre la reforma de l’estatut fa una interpretació de la constitució que exclou el concepte de competència exclusiva per a les autonomies, per la qual cosa no hi ha base per a una federalització de l’estat. No hi haurà proposta federal, de manera que el “peix al cove” ostenta ara en exclusiva el paper d’instrument de relació del sistema polític català amb l’espanyol. No hi ha recanvi.

I quina viabilitat temporal pot tenir el “peix al cove 2.0”? Els admiradors de la política basca, i del seu principal actor institucional, el PNB, ho perceben com una tàctica que pot donar resultats estables al llarg del temps. Per això, digna d’emulació. I és cert que la professionalitat del grup parlamentari del PNB al congrés és impecable, sí. Això admès, tinc la impressió que només pot predicar l’emulació del PNB com a tàctica sostenible qui mai no s’hagi preguntat per què els catalans són vistos majoritàriament a Espanya com a insolidaris mentre que els bascos no; això, tot i el gran dèficit fiscal de Catalunya i la pràctica independència fiscal del País Basc (i Navarra).

La resposta és que, en termes d’anàlisi de relació entre grups territorials, els bascos són percebuts com a part integrant de la nació espanyola (endogrup), en molt major mesura que els catalans (exogrup). I als del propi grup se’ls permeten coses que no se’ls permeten als d’un grup aliè. Això explica que les concessions negociadores en la política espanyola suscitin una reacció tremendista quan tenen com a destinatària Catalunya que no tenen en absolut quan es tracta del País Basc. I, per això mateix, l’activació electoral del “greuge” territorial explota amb el peix al cove.

Els actors polítics no creen la percepció: només l’activen per treure’n rèdit electoral immediat. La base de la percepció és molt més llunyana en el temps, com són totes les qüestions arrelades en la cultura dels grups i el conflicte intergrupal. El seu moment fundacional se situa a la primera meitat del segle XVII, el període que porta de la proposta (frustrada) de la “Unió d’Armes” del comte-duc d’Olivares fins a la guerra dels Segadors (guerra de Catalunya en la historiografia castellana). Un text que ajudarà els interessats a copsar-ho és el de María Soledad Arredondo “Armas de papel. Quevedo y sus contemporáneos ante la Guerra de Cataluña”, publicat el 1998 a Perinola. Revista de Investigación Quevediana (accessible en aquesta pàgina).

El “peix al cove 2.0” desembocarà, inevitablement, en la revitalització de l’agenda recentralitzadora, perquè els seus efectes electorals a Espanya són dolents per al partit espanyol que pacta i rendibles per a qui s’oposa. Quan? Quan els vots dels partits específics de Catalunya no siguin necessaris. I llavors no hi haurà tàctica de relació per a reemplaçar el “peix al cove”. Fóra bo que els partits catalans que defensen la independència ho tinguessin present per a quan arribi el desenllaç (positiu, negatiu… o potser agredolç) de l’amnistia. Perquè tampoc no és un horitzó tan llunyà.

La presidenta del consell departamental dels Pirineus Orientals, Hermeline Malherbe, ha anunciat el calendari de la consulta sobre el nom del departament, actualment un terme totalment deslligat de la història i la identitat del territori. Aquest era un dels punts del programa de la campanya electoral del 2021 i avui ha presentat oficialment els terminis.

A partir del febrer es constituirà un grup de treball per a determinar els termes de la consulta ciutadana i els noms presentats. El grup serà format per experts en dret, investigadors, referents de la cultura i la llengua catalanes, a més de representants de les cambres consulars (cambra d’oficis, cambra de comerç i indústria i cambra d’agricultura). És previst que enllesteixin la feina entre el maig i el juny; hauran de quantificar el cost del canvi de denominació i determinar els noms que es podrien sotmetre a votació. Sobre això, avui mateix France Bleu Rosselló ha revelat el resultat d’una votació en què han participat disset mil persones sobre el canvi de nom i que mostra que l’opció preferida és “País Català”, amb un 56% pels vots, seguit de mantenir el nom actual, és a dir, “Pirineus Orientals” (18%) i de “Pirineus Catalans” (17%).

Més endavant, molt probablement el mes de setembre, es farà la consulta, en què els habitants de Catalunya Nord podran triar el nom del departament. Abans hi haurà una campanya del departament per a difondre tot el procés.

Havent fet la votació, el mes de desembre es proposarà a l’estat francès el nom seleccionat arran d’aquesta consulta. El codi general de les entitats locals estableix que el canvi de nom a petició d’un departament és una decisió del Consell d’Estat, l’òrgan consultiu suprem del govern francès i la darrera instància de la jurisdicció administrativa. A més, ha de ser convalidat pel primer ministre francès amb un decret.

En més de dos-cents anys, tan sols s’han reanomenat set departaments, el darrer el 1990. El canvi no pot ser per una qüestió estètica o d’identitat, sinó que ha de ser per a corregir una injustícia o desigualtat. L’argument més habitual és que els adjectius “inferior” i “baix” poden tenir una connotació negativa.

Canvis acceptats:

1791: Mayenne i Loira per Maine i Loira
1941: Xaranta Inferior per Xaranta Marítima
1955: Sena Inferior per Sena Marítim
1957: Loira Inferior per Loira Atlàntic
1969: Pirineus Baixos per Pirineus Atlàntics
1970: Alps Baixos per Alps de l’Alta Provença
1990: Costa del Nord per Costa d’Armor

En el cas de Catalunya Nord, l’argument més viable sembla que és que “Pirineus Orientals” és una imprecisió geogràfica que pot perjudicar la imatge del territori, perquè és poc concret i, si de cas, es troba al sud de l’estat francès. L’argument és el mateix que va utilitzar Costa del Nord, que és a la Bretanya, i que va esdevenir Costa d’Armor.

Per una altra banda, és un obstacle el fet que el Consell d’Estat hagi estat històricament renuent a acceptar noms amb una forta identitat o amb termes com “país” o “comtat”.

El PNB presentarà una desena d’esmenes a la reforma constitucional que s’abordarà al congrés espanyol per eliminar el terme “disminuït” i substituir-lo per “persona amb discapacitat”. Es preveu que la cambra aprovarà, en dues sessions plenàries aquesta setmana, la modificació de l’article 49 pactada pel PP i el PSOE, i la reforma per la via ràpida, sense acceptar canvis en cap més article.

Tot amb tot, bona part dels grups parlamentaris han anunciat esmenes per a incloure reformes que fa anys que resten pendents, com ara la de Compromís sobre el dret civil valencià, la de Més per Mallorca per a donar a Formentera un senador de representació insular, o aquestes del PNB. El partit explica que les modificacions que impulsen fan referència a matèries sobiranistes, la monarquia i l’exèrcit i que, tot i saber que no s’aprovaran, volen que hi hagi constància que el PSOE i el PP no tenen voluntat d’abordar qüestions constitucionals que no siguin les que a ells els interessa. Aquesta reforma de la constitució exigeix una majoria de tres cinquenes parts, és a dir, cal un acord entre els dos grans partits espanyols.

El dret civil valencià, l’article que no cap dins el meló podrit de la constitució espanyola

Precisament, avui el portaveu del PNB, Aitor Esteban, ha lamentat que s’hagin posat d’acord per a modificar la constitució “en un puntet”, i no en qüestions de fons com ara la monarquia o com canalitzar les voluntats nacionals.

A les seves esmenes, defensen que s’elimini l’article 155, que permet d’intervenir les autonomies, com es va fer l’any 2017 a Catalunya “perquè la constitució ja permet a l’estat d’actuar mitjançant mecanismes ordinaris”. També volen incloure una disposició addicional que digui que “la plena realització dels drets històrics del poble basc […] s’exterioritza mitjançant el dret de decidir de la seva ciutadania, lliurement i democràticament representada, i l’exercici d’aquest dret és pactat amb l’estat”.

A més, el PNB pretén que es reformi l’article 2 per reconèixer i garantir el dret a l’autonomia de “les nacions i les regions que integren l’estat i la solidaritat entre totes”. També proposa modificacions de l’article 56 per a limitar la inviolabilitat del monarca espanyol i circumscriure-la a les funcions institucionals; i de l’article 8 per a eliminar l’atribució a les forces armades de la funció de “garantir l’ordenament constitucional i la integritat territorial d’Espanya”, perquè en una “democràcia aquestes dues coses les tutelen els tribunals de justícia”.

Així mateix, demanarà la creació d’una “sala foral del Tribunal Constitucional” per a dirimir els conflictes que emanin de les lleis del parlament basc i les juntes generals. I proposarà que es creï una junta arbitral entre el País Basc i l’estat espanyol. Finalment, demana de reformar el poder judicial per descentralitzar-lo, i eliminar la suspensió automàtica de les lleis autonòmiques quan siguin impugnades pel govern espanyol davant el TC.

Comencem per la campanya de Nadal. Resulta que una mica més de la meitat de les empreses de comerç al detall en fa una valoració positiva, el 40% considera que ha estat neutre i el 9% restant, que és directament negativa. Així ho han fet saber el conjunt d’establiments adherits a Comertia, en l’informe mensual de l’associació, que, a més, explica que durant el mes de desembre han tingut una mitjana de creixement en la facturació del 4,2% respecte del mateix mes del 2022. I afegeix que, durant aquest desembre, el 67% de les empreses associades ha tingut un augment de vendes, en valor, respecte del mateix mes de l’any anterior, un 0% les ha mantingudes i un 33% les ha disminuïdes.

El repartiment de la millora de la facturació ha estat molt diferent per sectors, com és lògic. La categoria “altres” (on hi ha els cotxes, per exemple) ha encapçalat l’augment de vendes totals, amb un 11%; seguit de lleure-cultura (10,4%), restauració (10,3%), alimentació bàsica (8,6%), complements de la persona (3,2%) i alimentació no bàsica (3,1%). En canvi, les vendes de moda i llar han tornat a baixar, amb un -3,1% i un -8,3%, respectivament. Ben probablement, la gent ha esperat a comprar a les rebaixes tradicionals. El fred tampoc no ha pressionat gaire.

Si observem aquests últims mesos, les coses no han anat malament, en termes generals, en el comerç. La moderació de la inflació ha pogut influir en el consum, perquè moltes famílies han aprofitat un poder adquisitiu mínimament recuperat. En canvi, les grans despeses, com la compra d’habitatge, per exemple, es demora. No és solament pel preu, que és alt, sinó, sobretot, pel finançament.

A final de desembre vam saber que al mercat hipotecari, durant l’octubre, hi havia hagut xifres vermelles. Segons l’INE, a l’estat espanyol, durant aquell mes es van inscriure en els registres 31.921 préstecs per a la compra d’habitatge; això vol dir una baixada del 22,3% interanual. Amb aquest descens, la signatura d’hipoteques sobre habitatges encadenava nou mesos de taxes negatives, per bé que la d’octubre no ha estat tan pronunciada com la del setembre (-29,6%). Així i tot, hi ha hagut tres mesos consecutius de retrocessos superiors al 20%. I, en l’acumulat entre el gener i l’octubre, la caiguda d’operacions ja arriba al 18%.

Una de les causes principals de la davallada no té cap misteri. El tipus d’interès mitjà de les noves hipoteques sobre habitatges a l’octubre fou del 3,57%, segons el Banc d’Espanya. És el valor més alt d’ençà del desembre del 2015, i amb un termini mitjà de vint-i-quatre anys. Respecte a un any abans, el tipus d’interès mitjà per als préstecs sobre habitatge ha augmentat d’1,31 punts percentuals. Això, en el cas de les hipoteques a tipus fix. En variables, s’han signat al 3,02% de mitjana, amb un augment anual d’1,12 punts percentuals. Actualment, el 43,3% de les hipoteques sobre habitatges es constitueix a tipus variable i el 56,7% a tipus fix. En tots dos casos, és el setè mes consecutiu amb tipus que superen el 3%.

De fet, si aquesta tendència es manté el 2024, probablement tornarem a ser molt curosos amb les grans despeses que necessitin finançament i anirem tirant amb les despeses corrents i les esporàdiques de preus moderats, segons la renda de cadascú. I aquesta és precisament una de les conclusions a què arriba el report “Perspectives del consumidor 4T 2023”, de la consultora Kantar, capdavantera mundial en dades de màrqueting, que destaca un fet: “Els consumidors espanyols comencen l’any 2024 amb un cert optimisme.”

En realitat, el pronòstic que fa és que l’estabilitat s’estén a gairebé tots els components del seu índex de confiança del consumidor, de fa gairebé un any. Als autors de l’estudi, els crida l’atenció la millora gradual de la percepció de la situació econòmica del país, que era un punt feble habitual de les opinions dels consumidors. En sentit contrari, la visió sobre l’oportunitat per a fer grans compres s’ha afeblit de final del 2021 ençà. “És l’indicador que ha resultat més afectat pel brot d’inflació”, diuen. Per això, es manté la cautela pel consum, sobretot en les grans despeses que requereixen finançament, com acabem d’apuntar, i com hem pogut veure els darrers mesos del 2023.

Dins la visió global optimista dels consumidors, també em sorprèn que un dels punts clau, com apunta el report, sigui que la percepció de seguretat en els ingressos es manté com a factor clau de suport del seu punt de vista. Gairebé el 60% dels consumidors creu que els seus guanys es mantindran aquests mesos vinents. Potser encara és més sorprenent que a penes el 6% cregui que els seus ingressos poden baixar. Comptat i debatut, tot i que hi ha un clima d’expectatives limitades, se sosté en la idea generalitzada que no hi ha riscs significatius a la vista.

Una visió certament positiva de l’entorn. I, en línia amb aquesta visió, es manté la seguretat gairebé absoluta que desprenen els ocupats que les probabilitats de perdre la feina són mínimes. Aquesta seguretat compensa, d’alguna manera, la frustració relativa d’una situació d’expectatives de millora professional molt limitades.

Com és habitual en l’informe de Kantar, un dels punts més importants és el càlcul de l’índex del “moment per a comprar” (la mitjana d’una bossa de 25 productes i serveis). I l’índex es manté també gairebé estable aquests darrers mesos, amb petites oscil·lacions quasi insignificants. Una mostra: diu que “pràcticament tots els components de despesa que s’inclouen en la recerca apunten a una moderada tendència a millorar”.

Així, doncs, confirma que els consumidors veuen un bon moment per a gastar en activitats de formació i comprar productes de bellesa, roba i complements, a més de petits electrodomèstics o bé lleure. Gairebé tots, si es comparen amb el primer trimestre del 2023, han millorat. En canvi, el clima no sembla gens adient per a compres que impliquin compromisos a llarg termini o necessitat de finançament (els tipus d’interès dissuadeixen), com ara reformes de casa, productes financers, cotxes o habitatges. El recel en relació amb compromisos financers (fons de pensions o similars) i hipoteques també es manté.

En definitiva, els ànims amb què s’encara el 2024 semblen molt semblants als de l’any passat i, fins i tot, una mica millors. Però aquests mesos vinents poden passar moltes coses que ara els consumidors difícilment són capaços de preveure. Tanmateix, si més no, aquest és el tarannà amb què afronten l’any i que ha de guiar el seu comportament, almenys durant els primers mesos.

Aquesta nit es farà el caucus d’Iowa, que tradicionalment inaugura la cursa de les eleccions als Estats Units. El caucus és una pràctica peculiar, un sistema de decisió basat en milers d’assemblees locals. Vicent Partal ens ho explica en aquesta Pissarreta.

The Washington Post: Les eleccions als Estats Units comencen avui a Iowa, amb Trump com a gran favorit al caucus

El president Carles Puigdemont ha assegurat que els màxims responsables polítics que van orquestrar l’operació Catalunya, més enllà de donar explicacions, “hauran de respondre pels seus crims”. Ho ha dit amb motiu de les noves informacions publicades per Eldiario.es i La Vanguardia, que revelen que el president espanyol Mariano Rajoy era informat regularment de tot mitjançant un escorta amb un sobre blanc, tancat i sense cap referència (ni remitent ni destinatari).

Aquestes revelacions col·loquen Rajoy al centre de l’operació Catalunya. “L’operació Catalunya –diu Puigdemont– no és una fantasia, ni una anècdota”, sinó que “un crim contra la democràcia comès pel govern de Mariano Rajoy; és l’evidència d’una trama delictiva al vèrtex de la qual hi havia un seguit de ‘senyors X’ dels quals sabrem els noms i els cognoms”.

El PSOE i Junts van acordar de crear una comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya. Puigdemont defineix l’operació com “una trama criminal arrelada al cor de l’estat per tal de perseguir i perjudicar persones pel sol fet de ser independentistes. Ho van fer a consciència, sabent que delinquien, perquè es creien impunes: la justícia i molts mitjans els farien costat”; i sentencia: “Aquesta és la podridura que corca l’estat de dret i que ha permès violacions de drets fonamentals.”

Hi ha hagut una trama criminal arrelada al cor de l’Estat per tal de perseguir i perjudicar persones pel sol fet de ser independentistes. Ho van fer a consciència, sabent que delinquien, perquè es creien impunes: la justícia i molts mitjans els farien costat. Aquesta és la… pic.twitter.com/Ui5YNA2enX

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) January 15, 2024