Vilaweb.cat

La paradoxa que no es pot esquivar quan parlem de la quarta llista independentista

L’entrevista que vàrem publicar ahir a Lluís Llach ha reobert, entre més temes, el debat sobre la creació d’una possible quarta llista independentista a les eleccions autonòmiques, ja pròximes. Llach, amb un discurs tan elaborat i directe com hom espera sempre d’ell, es va manifestar contrari que l’ANC n’impulse una, tot i reconèixer que estaria bé que algú omplís aquest espai.

En aquesta qüestió hi ha una paradoxa que a mi em sembla evident. El sac de vots és enorme, probablement mai no hi ha hagut un espai orfe, políticament parlant, i enrabiat, amb ganes de fer alguna cosa, com el que hi ha ara. Una quarta llista independentista, m’atreviria a dir que qualsevol quarta llista i tot, entraria segur al Parlament de Catalunya. Tanmateix, i ací hi ha la paradoxa, ningú no sap com organitzar-la, ningú no sap com posar en dansa un artefacte com aquest, ni què fer-ne després. Dit de manera resumida: hi ha una demanda molt gran, però no és clar que hi haja una oferta adequada. I em sembla que aquest debat no el podem esquivar i cal entomar-lo amb rigor i seriosament, perquè no és una qüestió de voluntat i prou, això.

Jo tan sols veig dues maneres d’organitzar una proposta com aquesta. Una, diguem-ne des de dalt, seria que respongués a la crida d’una taula de gent independent amb noms i cognoms en què els independentistes de base, escarmentats dels partits, confien. A l’estil d’aquella primera Mesa Nacional d’Herri Batasuna que va incorporar històrics abertzales, mítics, com Telesforo de Monzón, amb personalitats de gran ressò popular com el porter de l’Atlètic de Bilbao Jose Ángel Iribar i activistes de base, poc coneguts fora del seu territori.

El problema és que, pel que jo sé, no hi ha vint personalitats –pera  posar una xifra mínima– que siguen indiscutibles i estiguen disposades a fer aquest pas. I dic que no n’hi ha vint, però podria dir, pel que m’arriba, que ni tres. I no és per por ni per prevenció, ni per manca de voluntat de servei, sinó més aviat perquè hi ha un elefant en l’habitació, del qual es parla molt poc: què s’hi aniria a fer? Què s’hauria de fer una volta dins el parlament?

Els votants del quart espai no volen fer més autonomisme, sinó proclamar la independència. No tenen interès en la Generalitat, sinó en la República. Però com? La hipòtesi d’una majoria absoluta d’aquest quart espai no crec que ningú la puga considerar raonable. I, havent de negociar, per tant, amb els tres partits actuals, com s’ho farien? Què farien per no restar esclavitzats i enganxats en l’autonomisme estatutari? Fins i tot en la hipòtesi potser més interessant per disruptiva –si el president Puigdemont es presentàs per Junts i aconseguís un bon resultat–, imaginant que això pogués obrir una nova etapa de confrontació, com es podria fer la independència sense el concurs dels diputats dels altres grups? Sobretot, com es podria crear una situació de confrontació tenint en contra els diputats d’Esquerra, que no s’ensorrarà de cap manera?

Hi ha qui defensa –i em sembla un bon tema de reflexió– que tot això en realitat importa poc i que aquesta quarta llista és necessària, ni que siga per a escarmentar Junts, ERC i la CUP. Hauria de funcionar com una espoleta que fes esclatar els altres. Hi estic molt d’acord. Això seria magnífic la nit electoral. Però quin avanç en termes concrets representaria després? Què farien l’endemà els diputats electes? Algú hauria de tenir una idea respecte d’això i no veig que en tinga cap ningú. O jo no n’he sentida cap de ningú. I en aquestes condicions pagaria la pena –estic segur que pensen aquestes personalitats que haurien de fer de diputats– romandre quatre anys atrapats en un parlament autonòmic?

He dit que crec que hi ha dues maneres de fer-ho, això. La segona, evidentment, és, en compte de fer-ho des de dalt, des de baix. En compte dels vint noms, un procés a l’estil de les consultes populars, nascut al carrer i des de baix, de les comarques cap a Barcelona. 

Però això, al capdavall, ja ho intenta l’ANC i tots veiem quin recel tan gran que suscita. Hi hauria, com diu Lluís Llach, cap possibilitat de crear un moviment sense partir de l’ANC? Sí. Segur. Però m’haureu de reconèixer que aleshores tornem al rotgle: qui són els primers a donar la cara i com s’escampa la maniobra? Especialment, com s’escampa la maniobra tenint en compte que el temps comença a estrènyer.

L’ANC és el pal de paller del país i té una capacitat de mobilització única. Però no és banal qüestionar-se si es pot impulsar un projecte tan transformador com aquest amb una part de l’organització en contra? I sense respondre adequadament a la reflexió, honrada i fina, que feia ahir Lluís Llach sobre què li passaria a l’Assemblea després de fer-se partit. Podria ser que es despullàs un sant per vestir-ne un altre que ja és fet i és imprescindible?

Totes aquestes preguntes que faig no són, de cap manera, amb la voluntat d’emprenyar ni de posar bastons a les rodes. És l’anàlisi de la realitat que tenim al davant. Dir que farem (qui?) –així, en abstracte– una llista cívica no resol el problema. Amb qui? Com? Amb quin programa? I, sobretot, per a fer què?

Aquest diari, com fem sempre, és obert al debat, és un terreny neutral i té una feina professional que és aportar informació i ajudar els lectors a reflexionar. Crec que ho fem bé, això, i ho continuarem fent.

Pel que fa a la meua posició personal, no me n’amague. La vaig expressar en aquest editorial, del qual Lluís Llach va discrepar en públic –i és exactament per aquesta discrepància que li vàrem demanar l’entrevista publicada ahir. Jo crec que seria important d’aconseguir que els centenars de milers de vots que es quedaran a casa si tan sols poden triar entre Esquerra, Junts i la CUP tinguessen si més no una alternativa que els dugués a les urnes i els fes votar. Però d’ací a tenir la vareta màgica i poder aportar alguna idea concreta sobre com es resol la paradoxa, permeteu-me que us diga, amb tota la humilitat del món, que hi ha una eternitat. Disposat a parlar-ne, però, i a ajudar que es faça el debat.

 

 

PS1. Ahir era dijous i, per tant, tenim un nou episodi de La tertúlia proscrita. Amb reflexions molt interessants sobre el paper i la necessitat de la mobilització, arran la revolta pagesa. Podeu veure’n el vídeo.

PS2. Per entendre millor aquesta revolta, Esperança Camps ha entrevistat Carles Peris, el secretari general de la Unió Llauradora i Ramadera –que va protagonitzar una escena icònica cridant “Llibertat!” i “Visquen els llauradors valencians!” quan els policies se l’emportaren del port de Castelló, que els tractors havien provat de blocar. Peris parla a bastament dels problemes del camp i avisa de les maniobres de l’extrema dreta per instrumentalitzar la mobilització.

PS3. Avui també us oferim aquesta entrevista d’Andreu Barnils al demògraf Andreu Domingo, sots-director del Centre Demogràfic de Catalunya i especialista en migracions. És una conversa en profunditat que no us deixarà indiferents: “El 40% dels nens fins a cinc anys té el pare o la mare nascut a l’estranger“.

PS4. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

El mapa de les dessalinitzadores d’aigua dels Països Catalans

L’acord per a transportar a Catalunya aigua dessalada a Sagunt (Camp de Morvedre) ha posat sobre la taula el debat sobre la dessalinització com a alternativa a l’aigua de pluja, pràcticament absent a Catalunya aquests darrers tres anys. La sequera afecta tota la Mediterrània, però no ha estat tan dura al País Valencià. Això fa que la dessalinitzadora de Sagunt estigui infrautilitzada en relació amb la seva capacitat total, de 8,4 hectòmetres cúbics l’any, i es pugui dedicar a produir aigua per al nord. Ara bé, per a això caldria fer-hi obres i instal·lar una canonada nova de 60 centímetres de diàmetre entre la planta dessalinitzadora i el port. D’aquesta manera, es calcula que a partir del juny es podria transportar, com a mínim, un vaixell cada dia carregat amb 20.000 metres cúbics d’aigua.

Restriccions, sembra de núvols i vaixells cisterna: la sequera s’acarnissa amb la Mediterrània

La dessalinització permet de fer potable l’aigua de la mar després d’haver-la tractat i haver-ne extret la sal. El procés comença agafant l’aigua de la mar. S’hi afegeixen alguns productes químics, se’n retiren els sòlids que hi pugui haver i es filtra. Tot seguit, es fa l’osmosi inversa, que consisteix a bombar l’aigua a alta pressió cap a una membrana semipermeable que en reté les sals. Després d’aquest procés, l’aigua que es pot aprofitar és vora un 45% de la inicial. La resta és salmorra, una aigua amb una alta concentració de sal que és retornada a la mar.

Inicialment, l’aigua que en surt és lleugerament àcida i no té tots els minerals necessaris perquè sigui apta per al consum. Per resoldre-ho, es remineralitza afegint-hi carbonat càlcic i diòxid de carboni, que n’ajusten la duresa i l’acidesa. Finalment, es torna a clorar per a assegurar que s’ha desinfectat.

Òbviament, el millor és poder viure de l’aigua de pluja acumulada als embassaments, però si no n’hi ha i s’han de fer servir alternatives com la dessalinització, la regeneració o la depuració d’aigües residuals, s’ha de tenir en compte que no són de franc i tenen conseqüències per al medi. En el cas de la dessalinització, l’efecte col·lateral més nociu és l’elevat consum elèctric que requereix. A Catalunya hi ha dues dessalinitzadores, la de la Tordera i la del Llobregat, que sumades són el segon operador amb més consum elèctric, tan sols per darrere de Renfe i per sobre dels Ferrocarrils de la Generalitat i la suma de tots els hospitals públics de Catalunya. Amb un ús de totes dues dessaladores al màxim rendiment es calcula que es gasten 330.000 MWh anuals.

Els embassaments del Principat continuen a la baixa per la sequera

A banda, un estudi dirigit per Esteban Morelle-Hungría, professor de la Universitat Jaume I, relaciona l’abocament de la salmorra amb un retrocés significatiu de les praderies de posidònia oceànica de les zones on s’aboca. L’estudi investigava l’efecte de la salmorra a la badia de Talamanca i més indrets de les Illes. Com a resposta, els investigadors proposen d’establir un llindar màxim de salinitat i fer-ne observacions periòdiques.

Quines són les dessalinitzadores dels Països Catalans?

En total hi ha quinze dessalinitzadores en funcionament a Catalunya, el País Valencià i les Illes, i cal afegir-hi un petit mòdul de dessalinització instal·lat l’any passat a Portvendres (Rosselló) que pot subministrar 10.000 litres d’aigua dolça el dia. És una quantitat ínfima en comparació amb la resta de dessalinitzadores del país –són 0,004 hm³, molt lluny dels 1,7 hm³ que pot produir la de Ca Marí (Formentera), la següent començant per la cua. L’aspecte positiu és que el mòdul té plaques solars que poden proveir el 100% de l’energia necessària per a funcionar.

La dessalinitzadora amb una capacitat més gran és la de Torrevella (Baix Segura), capaç de produir 80 hm³ d’aigua dolça cada any. Són 80.000 milions de litres d’aigua cada any, 240 milions de litres cada dia. L’abril del 2023 es va aprovar un projecte d’ampliació de la planta per a elevar-ne la capacitat fins als 120 hm³ d’aigua cada any.

La dessalinitzadora de Torrevella és la més gran, de llarg, de les cinc que hi ha al País Valencià. La següent que pot produir més aigua dolça és la d’Orpesa i Cabanes (Plana Alta), que té una capacitat màxima de 21,5 hm³ anuals. Ací també hi ha obres previstes, però no per a augmentar-ne la producció, sinó perquè l’aigua que s’hi potabilitza pugui arribar a més municipis. Així i tot, els plans amb què es va construir preveien una ampliació fins a 43 hm³ anuals.

A la de Moncofa (Plana Baixa) es poden produir 10 hm³ d’aigua potable cada any i, com hem dit, la de Sagunt té una capacitat de 8,4 hm³, poc més que els 8 hm³ de la de Mutxamel (Alacantí).

[FOTOGRAFIES] El pantà de Sau, eixut, atreu molta gent que vol aconseguir una imatge històrica

Catalunya es va enfrontar a la sequera del 2007 i 2008 amb una sola dessalinitzadora, la de la Tordera, a Blanes (la Selva), que va començar a funcionar el 2002 amb una capacitat de 10 hm³. Arran de la crisi s’hi va doblar la capacitat, fins a 20 hm³, amb la idea que pogués aportar més aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona i reduir les extraccions del riu Ter. A més, es va decidir de construir la del Llobregat, al Prat de Llobregat (Baix Llobregat), que llavors es va dir que era la més gran d’Europa per a l’abastament urbà, perquè podia produir 60 hm³ d’aigua cada any.

La sequera actual ha fet tornar a reconsiderar la capacitat de les dessalinitzadores de Catalunya. A més del transport d’aigua dolça produïda a Sagunt, la Generalitat i el govern espanyol van acordar de construir una dessalinitzadora a la conca del Foix, un projecte que va començar el 2009 amb la idea que estigués connectada a la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona i a la d’Aigües Ter-Llobregat. Tindrà una capacitat de 20 hm³ anuals i hauria de començar a funcionar el 2029. Un any abans haurien d’haver acabat les obres d’ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera fins a una capacitat anual de 80 hm³, que també es va acordar amb el govern espanyol.

Aquests són els 239 municipis afectats per les restriccions de l’emergència per sequera

La situació especial de les Illes

Les dessalinitzadores que hi ha a les Illes tenen una capacitat menor, però hi ha tantes plantes com a la resta del país: tres a Mallorca, tres a Eivissa, una a Menorca i una altra a Formentera. La de la badia de Palma és la més gran, amb una capacitat de producció de 21,7 hm³ d’aigua dolça cada any. El subministrament d’aigua en alta a Mallorca es fa amb la producció d’aigua dessalada a Palma, Alcúdia (4,7 hm³) i Andratx (4,7 hm³), a més de la captació de la Font de la Costera a Sóller i de l’extracció dels pous de l’Estremera (entre Bunyola i Santa Maria) i de la Marineta a Llubí.

A Eivissa, la dessaladora que té més capacitat és la de Sant Antoni, que pot produir 5,9 hm³, molt semblant a la de Santa Eulàlia, amb una capacitat de 5,03 hm³. Cal afegir-hi la d’Eivissa vila, que pot produir 4 hm³ d’aigua cada any. Durant l’estiu, aquestes plantes dessalinitzadores arriben al 100% de la capacitat total per l’augment de la demanda d’aigua pel turisme.

Menorca, en canvi, en té prou amb la dessalinitzadora de Ciutadella, que té una capacitat anual de 3,3 hm³. Això és gràcies a les condicions geològiques de Menorca, que té alguns terrenys permeables i fa que s’hi pugui infiltrar l’aigua de pluja i originar la formació d’aqüífers. N’hi ha dos d’importants: l’aqüífer d’Albaida i el de Migjorn, que té una extensió de 384 km², un 55% de la superfície total de l’illa. Ara, cal tenir en compte que l’aigua dels aqüífers circula, amb entrades i sortides al mar. Si no plou i baixa el nivell d’infiltració, l’aigua dels aqüífers es pot contaminar salinitzant per l’aigua del mar.

A Formentera, en canvi, la situació és totalment inversa. No hi ha aqüífers aïllats, i l’únic que hi ha és connectat amb el mar durant tot el perímetre, cosa que fa que l’aigua sigui salada i no es pugui consumir. Així doncs, el 100% del subministrament d’aigua que abasta els 12.100 habitants que hi viuen tot l’any, més la població flotant que hi estiueja o hi treballa en temporada alta, es fa amb la dessalinitzadora de Ca Marí, que té una capacitat anual d’1,7 hm³.

Carles III, un rei amb opinions controvertides sobre el càncer

The Washington Post · William Booth

Londres, Regne Unit. No sabem quin tipus de càncer té el rei Carles III, en quina part del cos es troba ni quina mena de tractament rep. No obstant això, el monarca s’ha convertit tot d’una en un dels malalts de càncer més importants del món, amb el potencial d’influir en la manera en què pensem sobre aquesta malaltia a la Gran Bretanya i més enllà.

Així, doncs, com utilitzarà el rei la seva posició d’influència? Amb el simple fet d’haver anunciat el diagnòstic de càncer –i, anteriorment, havent fet públic que rebia tractament per un engrandiment benigne de la pròstata–, el rei Carles III ja ha fet un pas més que els seus antecessors a l’hora de parlar públicament sobre els seus problemes de salut.

El monarca també és conegut per les seves opinions contundents sobre tota mena de dietes i teràpies heterodoxes, i al llarg de la seva vida ha pronunciat dotzenes –per no dir centenars– de discursos en què ha defensat remeis inspirats en la filosofia New Age.

A més de ser mecenes d’unes quantes organitzacions de recerca sobre el càncer, el rei d’Anglaterra també ha fundat una organització benèfica que promou la medicina alternativa. És un creient declarat de l’homeopatia, que moltes autoritats consideren pseudociència. També ha promogut alguns tractaments contra el càncer, com ara els ènemes de cafè o el suc de pastanaga, que han fet arrufar les celles de molts dels principals oncòlegs britànics.

Quant al seu propi càncer, funcionaris del palau de Buckingham han explicat que fou detectat en un hospital privat de primer nivell, la London Clinic de Londres. Sobre el tractament, aquestes fonts s’han limitat a dir que el monarca rep “atenció experta” de manera regular, sense precisar si es tracta de radioteràpia o quimioteràpia.

Fa temps que el rei pressiona la classe mèdica perquè ofereixi una “atenció sanitària integrada” que tracti la persona de manera holística; és a dir, que no sols en tracti la malaltia sinó que també en tracti la salut mental i espiritual. D’aquesta manera, dóna suport a “teràpies complementàries” com ara l’acupuntura, l’aromateràpia o la reflexologia.

Tractar el pacient “íntegrament” és una idea dominant en l’atenció oncològica moderna, però no pas a costa de tractaments provats.

L’any 2004, com a príncep i hereu al tron, Carles III va causar molt enrenou per haver promogut els ènemes de cafè, les injeccions de vitamines i els sucs de fruites com a tractaments per a fer front al càncer.

Aquest tractament, conegut com a teràpia Gerson, deu el seu nom al metge alemany Max Gerson, que va desenvolupar el protocol els anys vint del segle passat.

Cancer Research UK, una de les principals organitzacions de finançament per a la recerca contra el càncer al món, afirma sense embuts: “No hi ha proves científiques per a utilitzar la teràpia Gerson com a tractament contra el càncer.”

En el moment de la polèmica, el prestigiós oncòleg Michael Baum va respondre al rei en un article al British Medical Journal. “Amb tots els meus respectes, altesa, us equivoqueu”, escrivia. I afegia: “Us prego que exerciu el vostre poder amb extrema cautela a l’hora d’aconsellar a pacients amb malalties potencialment mortals que s’acullin a teràpies no provades.”

El rei d’Anglaterra també és partidari de l’homeopatia, la teràpia desenvolupada a començament del segle XIX pel metge alemany Samuel Hahnemann que sosté que l’ús de substàncies molt diluïdes pot fer que el cos es curi a si mateix.

L’any 2011, quan l’actual monarca comercialitzà una “tintura cereal desintoxicant” sota la seva marca Duchy Originals, el principal investigador de medicina alternativa de la Gran Bretanya l’acusà de ser un “venedor de fum”.

El 2017, el Servei Nacional de Salut britànic va anunciar que deixaria de finançar tractaments homeopàtics. “No hi ha proves fefaents que l’homeopatia sigui efectiva com a tractament per a cap condició de salut”, va dir en un comunicat. La decisió va ser refermada per una sentència del Tribunal Suprem britànic l’any següent, que titllà l’homeopatia de tractament pseudocientífic.

L’interès de Carles III per l’homeopatia i la medicina alternativa l’ha seguit fins al tron.

Al desembre, el monarca va nomenar el metge Michael Dixon, que defensa l’ús de remeis homeopàtics al costat de tractaments convencionals, per dirigir l’oficina mèdica de la Casa Reial. Dixon havia estat president de la Fundació del Príncep per a la Salut Integral, l’organització benèfica fundada per Carles d’Anglaterra.

Dixon va ser una de les veus que s’oposà, l’any 2006, a les retallades en el finançament de tractaments alternatius, amb l’argument que “els barons clínics no haurien de dir-nos als qui breguem diàriament amb el patiment humà què hem de fer i què no”.

Després d’haver anunciat el nomenament de Dixon, el palau de Buckingham va emetre un comunicat en què aclaria que el metge no creia pas “que l’homeopatia pogués curar el càncer”. I afegia que el suport de Carles d’Anglaterra a “teràpies complementàries” quan era príncep de Gal·les no implicava cap rebuig per part seva als tractaments convencionals.

Al llibre Charles: the heart of a king (“Carles: el cor d’un rei”), Catherine Mayer escriu que el suport de Carles III a la medicina alternativa va relacionat amb les seves creences espirituals. Diu que el monarca creu que la humanitat ha caigut en desgràcia perquè ha sucumbit al pensament mecanicista que ha substituït l’anomenat “integralisme”, un estat primerenc més tradicional i natural.

Carles d’Anglaterra no ha amagat mai la seva creença en el poder curatiu de la naturalesa per a ajudar els humans moderns a recuperar l’equilibri i l’harmonia. De fet, va escriure un llibre sencer sobre el tema.

Durant la seva llarga etapa com a hereu al tron, Carles d’Anglaterra va ser objecte de burles per haver-se manifestat en contra de l’arquitectura moderna –especialment contra les formes “brutalistes” dels anys setanta– en favor d’unes construccions més “humana” corresponents a les èpoques georgianes, victorianes i eduardianes. El príncep, fins i tot, va passar del dit al fet i va arribar a construir una ciutat sencera, anomenada Poundbury, basada en aquests principis.

La seva trajectòria en matèria de sanitat ha estat rebuda amb més escepticisme. No obstant això, Lawrence Young, catedràtic d’oncologia molecular de la Facultat de Medicina de la Universitat Warwick, diu que la franquesa de Carles d’Anglaterra sobre el seu engrandiment de pròstata ja ha tingut un impacte positiu, atès que ha desencadenat una onada de consultes de pacients que demanen de sotmetre’s a proves de detecció.

I ara, anunciant que té càncer, ha anat més enllà. “Per a algunes persones, el diagnòstic de càncer és una cosa molt solitària. Això fa aparèixer el càncer als titulars i que pots contreure aquesta malaltia siguis qui siguis”, diu Young.

Anteriorment, Carles III s’ha mostrat empàtic amb les experiències d’un malalt de càncer. “L’aterridora sensació de fatalitat que un sent quan li diagnostiquen un càncer pot desencadenar un sentiment profund de frustració i falta de control”, va dir en un discurs davant el Reial Col·legi d’Obstetres i Ginecòlegs britànics l’any 2004. “Les emocions negatives poden tenir un impacte físic negatiu. Això es pot remeiar, en part, donant als pacients la possibilitat de triar el tractament: tractaments que permetin una gestió personal de la salut i que ajudin a fomentar una sensació renovada de control amb enfocaments integrats de la salut.”

En el passat, Carles d’Anglaterra també s’ha referit a la importància de parlar públicament sobre el càncer. L’any 2000, va utilitzar la seva posició d’influència per instar els britànics a sotmetre’s a proves de detecció del càncer d’intestí.

“Estic segur que un dels problemes és que els britànics no tenen traça per a parlar dels problemes de salut en les zones més privades del seu cos”, va dir. “Però hem de reconèixer que la nostra naturalesa ‘educada’, encara que sovint admirable, és probablement un factor important en el coneixement escàs dels símptomes”, afegí.

 

Ginestà: “Ens venia més de gust explicar les coses com les explicaríem als nostres amics”

Feia dos anys que no publicaven disc. Cançons com “L’Eva i la Jana”, “L’últim ball” o “Ulls d’avellana”, de Suposo que l’amor és això (2022), van fer ballar i emocionar milers de persones, i els van fer pujar a alguns dels escenaris més grans del país. Al setembre, van omplir de gom a gom la platja del Bogatell de Barcelona en el concert de les festes de la Mercè i, a l’octubre, la Copa de Girona a les Fires de Sant Narcís, el darrer concert de la temporada. El públic va cantar a l’uníson totes les cançons, també “De tot el món” i “Em bategues”, els primers avançaments de Vida meva, el disc que presenten avui.

En parlem amb els germans Júlia i Pau Serrasolsas, que parlen sense embuts sobre l’amor de parella, però també de l’amor a la mare, a la germana, al públic, a la música… i a un mateix, l’amor propi. Presentaran el disc el 5 d’abril al Festival Strenes de Girona, el 12 d’abril al Cruïlla de Primavera de Barcelona, el 19 a l’Auditori d’Andorra, el 25 a la Prèvia de València i el 26 al teatre Kursaal de Manresa.

Dediqueu un altre disc a l’amor. Sou el grup català més romàntic del moment?
—Júlia Serrasolsas [J.S.]: Jo crec que sí. És el segon disc que té l’amor com a concepte. Des d’una mirada diferent, perquè a Suposo que l’amor és això parlàvem més de l’enamorament com a concepte general i, en canvi, a Vida meva ho fem des de dos vessants: l’amor a una relació i l’amor propi.
—Pau Serrasolsas [P.S.]: Sí. Sens dubte som el grup més romàntic. De fet, crec que la gent associa Ginestà amb amor. I això és la cosa més bonica del món.

Vida meva dóna resposta a la pregunta que plantejàveu al disc anterior sobre què és l’amor?
—P.S.: Totalment. L’anterior disc era una pregunta en què conceptualment es buscava treure tots els vessants de l’enamorament cap a una altra persona, i en aquest hem tractat l’amor d’una manera més àmplia i més diversa: considerant el no-amor, el desamor o la ruptura, i també l’amor propi.

És un disc que accentua encara més els ritmes electrònics que ja fa temps que vau incorporar. El fet que “L’Eva i la Jana”, de l’àlbum anterior, es viralitzés a TikTok amb la coreografia us ha condicionat a l’hora de fer les noves cançons de Vida meva?
—J.S.: Al disc anterior hi havia algunes cançons que deixaven veure que hi havia un canvi. Amb “L’Eva i la Jana”, per exemple, ens vam sentir molt còmodes amb la rebuda que va tenir a xarxes i com la va rebre la gent, sobretot pel que fa a referents.
—P.S.: Però no hem fet cap cançó pensant en TikTok, ni tampoc ningú ens ha dit que ho féssim. Simplement, hem adaptat les cançons als escenaris que trepitgem últimament: com que són grans, ens venia de gust fer-ho tot molt més gran. Les cançons, més o menys íntimes, les hem pogudes bastir d’una producció molt més elevada. No volíem sentir-nos petits dins un Bogatell o un Maria Cristina.

Parleu de l’amor de parella i també de l’amor de mare, de germana, de l’amor a la música i del propi. Cal diferenciar-los entre si per entendre’ls millor?
—P.S.: En el meu cas, com a persona bastant racional, m’agrada molt dividir-me les coses. I en aquest disc ha passat una mica això, perquè és un disc cronològic: comença fa dos anys i acaba avui, que es publica. Hem separat l’amor tal com ha passat. Sí que hi ha una divisió molt clara, però també es va trepitjant.
—J.S.: Alhora, l’amor és infinit. Hi ha moltes maneres de viure’l i d’expressar-lo, no és un pastís que s’acaba perquè ja l’has repartit tot.

L’àlbum es titula Vida meva. A part de voler fer referència a una de les expressions que tenim per adreçar-nos a la parella, també volíeu parlar de la vida pròpia, del “jo”. Alguns dels dos es troba en un moment personal d’introspecció, de cuidar-se…?
—P.S.: Personalment, sóc en un moment de tornar a ser jo, d’alguna manera. Quan ets en una relació, vulguis o no, tens una part de la vida compartida. Tens una part de tu cedida a una altra persona amb la millor de les intencions. Quan recuperes aquesta part després d’una ruptura, a vegades costa tornar-la a encaixar, però quan ho fas és un moment molt bonic, que és el que hem volgut reflectir cap al final del disc.
—J.S.: De fet, l’última cançó, que és “La meva sort”, fa de resum de tot i és un missatge molt important perquè parla d’estimar-te a tu; de posar-te al centre no només quan tens una ruptura sinó també durant la relació, que per a mi és el més important. Pots tenir una relació i, alhora, posar-te tu al centre i que la teva parella també et reconegui com a persona independent.

Explicar què és l’amor sa.
—P.S.: Sí. Tot i que en aquest disc som molt menys poètics que en l’anterior. Ens venia més de gust explicar les coses com les explicaríem als nostres amics, que moltes vegades és el camí més ràpid cap a l’emoció. “Ulls d’avellana”, per exemple, és molt bonica perquè és una metàfora de com fer d’una ruptura una cosa perfecta. En canvi, ara hem fet servir paraules que potser no són tan boniques, però que representen molt millor què sentim actualment.

Heu arribat a renunciar a gaires coses, per prioritzar-vos?
—J.S.: Moltes vegades. Fins i tot amb amistats. Quan una cosa no suma o genera un sobreesforç, és quan has de decidir de posar-te al centre i deixar enrere coses. A mi m’ha passat amb relacions, amb feines… La gràcia no és que et complementi, sinó que sumi.
—P.S: Jo menys vegades. Poques, de fet. [Riu.] Sempre he sigut més d’aguantar. Però últimament sí que m’he prioritzat una mica més. He renunciat a plans que em feien mandra, per exemple, i que abans feia per inèrcia.
—J.S.: I això és un exercici que s’ha de fer diàriament. Per exemple, també et poses al centre quan vas a fer la compra i decideixes què és el que et ve de gust cuinar, a quins vicis renuncies…

Les ruptures també tornen a ser presents al disc. Intueixo que, entre els dos, n’heu passat unes quantes. Així i tot, sembla que no us fa por l’amor, tornar-vos a enamorar.
—P.S.: Les ruptures que veus als discs són les meves. [Riu.] En aquest sentit, la Júlia i jo som molt diferents, perquè jo sí que necessito un espai molt reservat per a mi, de no permetre’m conèixer ningú durant un temps. Sempre m’ha passat que, quan he tingut parella, m’he pensat que era el meu gran amor. I, és clar, llavors la ruptura fa el doble de mal, perquè has projectat moltes coses en aquella relació. Quan ja comences a fer-te la idea que la relació no va bé, passes el dol una mica abans que la relació acabi. I t’adones que aquelles projeccions fantàstiques que t’havies fet –tenir un fill, viure junts…–, no són tan reals com semblaven. De vegades, l’amor t’emmascara una realitat que no és ni la teva ni la de majoria de gent de la teva generació. Ara, no necessito la por de tornar-me a enamorar per a continuar escrivint cançons.
—J.S.: En canvi, per a mi, no hi té tant a veure el temps com la capacitat interna de gestionar els dols o de deixar enrere les coses. Al final, ets tu qui decideixes si aquella persona serà la teva parella o no. Per tant, ets tu qui aplica els filtres amb quines persones et vincules i com vols que siguin aquests vincles. Llavors, cada vegada que tinc una nova relació, tinc la sensació que tot va una mica millor. Fins ara ha estat una mica prova-error, i ara sí que sóc en un punt en què penso que potser sí que estic amb la persona amb la qual em vull vincular.
—P.S.: Això mai se sap, eh? Però està bé pensar-ho.
—J.S.: Ja, però per a mi és important no viure les coses amb por. De fet, m’agrada viure-les amb intensitat, perquè aquest moment que vius ara de la relació –ja sigui amb una amiga, amb la parella, amb la germana, etc.– no serà mai el mateix, i s’ha d’aprofitar.

A “Els ocells”, una col·laboració amb Maria Hein, parleu de la manera de viure de dues persones amb professions i horaris diferents i com de dur és esperar-se constantment. Aquesta situació s’ha accentuat ara que us heu consolidat com a grup?
—J.S.: Molt poc. Sí que és veritat que això de “treballar els caps de setmana i no veure’t els feiners” [fa referència a la cançó “Estimar-te com la terra”, del disc Ginestà] passa, i costa trobar moments de qualitat. Per exemple, aquesta setmana que estem de promoció, o a l’estiu, que tenim molts concerts, costa més. Però ser una persona coneguda no m’ha afectat. Bé, això potser li hauria de preguntar a la meva parella. [Riu.]
—P.S.: Jo sí que ho noto molt, doncs. Anem al revés del món. I si, a més, tens una parella que també hi va, és una bogeria. Anades i vingudes i trobar-se en qualsevol lloc. És difícil fer-ho de la millor manera possible.

A “Sota els focus”, una col·laboració amb Triquell, expliqueu que fer concerts us obliga a mostrar-vos contents en moments que potser no ho esteu. Triquell n’ha parlat moltes vegades, d’aquesta sensació.
—P.S.: Ell venia d’un context de sobreexposició molt bèstia després d’Eufòria, i en una edat molt prematura. Quan el vam conèixer, després d’haver sortit del programa, ens explicava les seves inquietuds i la sensació d’haver estat una mica deixat de la mà de Déu després de tanta exposició pública. Des d’aquell dia ens hem entès sempre moltíssim, i quan vaig escriure aquesta cançó, vaig tenir clar que era per a en Cesc [Triquell].

Tot que de vegades sigui un sobreesforç sortir a l’escenari a cantar coses que no vénen de gust cantar, sou molt conscients que sou on sempre heu somiat.
—J.S.: Sí, però, alhora, vam tenir un creixement tan orgànic i tan progressiu, que en realitat no havíem tingut mai aquesta ambició, simplement hem anat fent.
—P.S.: A vegades, fins i tot, deixes de valorar-ho, ho normalitzes.
—J.S.: Però sempre tenim fites més enllà. No sé si hi ha un límit on podem arribar, però si parlés amb la Júlia i en Pau de quan vam començar i els expliqués tot el que ens passa, segur que em dirien que en gaudís.

Ara sí que sou ambiciosos?
—P.S.: Bé, ens posem fites constantment, és una manera de treballar. Per exemple, hem tocat al Cruïlla, però ara volem tocar-hi en un escenari més gran. Petits passos que fan la vida una mica més motivadora. Ah, i abans que parlàvem d’amor: “Sota els focus” també parla de l’amor de la gent que rebem constantment i que ens fa molt i molt feliços.

“L’adeu”, en canvi, parla de la mort. Ho feu d’una manera divertida: “Ara toquen les vacances, fer un cafè amb la Lady Di i la iaia.” És molt diferent, escriure sobre l’amor i la mort?
—J.S.: Volíem fer un tema parlant de la mort, però no sabíem com enfocar-ho. Al final, vam optar per fer-ho de manera irònica. La posició de la cançó al disc és molt representativa, perquè és la mort de la relació.

El fet que estigui escrita en primera persona impacta una mica.
—P.S.: És que la idea també venia una mica de com ens imaginem el nostre funeral. És una conversa que hem tingut moltes vegades, també amb la nostra mare i la Maio. A mi m’agradaria més que fos com una celebració.
—J.S.: A mi d’una manera més íntima, més familiar.

L’heu viscuda de prop recentment, la mort?
—J.S.: Sí. De fet, durant aquests dos anys de creació del disc es van morir els dos avis amb dos dies de diferència. Va ser molt bèstia. També viure tot el primer any sense ells: Nadal, els aniversaris… I, és clar, és un tema que ens ha acompanyat molt.

Amb Maio, la vostra germana, heu fet la cançó “Mama”, que dediqueu a la vostra mare. La rebuda que va tenir va ser impressionant. Què en diu, ella?
—P.S.: Està molt i molt contenta. Crec que aquesta cançó ha estat el millor regal de la seva vida. Suposo que veure que els teus fills t’admiren tant com tu a ells ha de ser molt bonic. Alhora, la va posar al focus de moltes altres mares que havien passat per la mateixa situació: haver deixat la criança dels fills perquè ja eren grans i retrobar-se amb una mateixa i amb les coses que li agrada fer. És que no és mare i prou, també és una dona increïble.

I en relació amb Ginestà, la mare us fa tocar de peus a terra?
—J.S.: Té les dues coses: d’una banda, té l’impuls d’escoltar-se totes les entrevistes, de dir-nos que ho fem molt bé, que sortim molt guapos a les fotos, etc., però, alhora, ens estira molt cap a baix i ens fa tocar molt de peus a terra.
—P.S.: Ens diu: “Si us ofereixen cocaïna…!” [Riuen.]
—J.S.: Jo considero que ja hi toquem molt, de peus a terra. Però sí que és veritat que és un comentari que ens fa molt.
—P.S.: També ens toca el crostó quan ha de fer-ho. Fa de mare.

I com ha estat treballar els tres germans junts? Sempre heu vinculat molt la música i la família.
—J.S.: Quant a projectes, hi ha una admiració mútua molt gran, i ens donem molt de suport com a germans. El que fa la Maio sola és molt bèstia. Recordo molt el dia que em va venir a buscar a la feina, fa molts anys, i em va dir: “Vull fer un disc en solitari.” I, en la col·laboració, va ser tot molt orgànic. No tindria sentit la cançó de la “Mama” si no hi cantés la Maio. A més, ja feia molt de temps que ens venia de gust fer-ho.

Al disc també hi ha una cançó dedicada a la Júlia, que la va escoltar per primera vegada el dia de la pre-escolta del disc. Com vau viure un moment tan íntim davant de tanta gent?
—J.S.: Per a mi, quan va sonar “Júlia”, no hi havia ningú més. En cap moment vaig pensar com ho rebria la resta de gent. M’era igual. Només pensava com ho rebria jo. Era tan bèstia, el que vaig sentir, que vaig plorar deu minuts, com a mínim. És que és un regal tan gran!

I en Pau?
—P.S.: Jo estava molt tens! No estava tan nerviós com la Júlia, perquè sabia que li agradaria, però sí que em posava molt nerviós el fet que tothom l’escoltés. En canvi, la segona vegada em vaig alliberar i vaig plorar.

És una cançó molt diferent de la resta del disc: només hi ha veu i guitarra.
—P.S.: Sí. Hi ha dues referències: d’una banda, la versió de Rita Payés i Elisabeth Roma de “Algo contigo” i, de l’altra, “Laura”, de Lluís Llach, que és un homenatge a la seva guitarrista de tota la vida. M’agrada molt la idea d’homenatjar algú que tens al costat que et cuida i que cuides.

El projecte de Ginestà us ha unit encara més, com a germans?
—J.S.: I tant, que ens ha unit més! No tinc ni idea de què seria de nosaltres si no tinguéssim Ginestà.
—P.S.: Jo seria funcionari.
—J.S.: No sé si ens veuríem tant, quin tipus de relació tindríem… No ho sé.
—P.S.: Tindríem amics diferents, hauríem conegut gent diferent.

El fantasma d’Espinàs

“¿És que hem de viure amb la infantil il·lusió de durar,
després de morir, i de rebre elogis de la crítica i continuar tenint,
i si pot ser augmentant, uns amables lectors?
Si això passés, és que ho veuré, això, i em farà feliç?” 

Josep M. Espinàs

Qui llegeix Espinàs avui? Jo hauria dit que Espinàs es rellegeix, perquè tot i que potser no l’hagis llegit, la seva veu i la seva mirada diria que es respiren en l’aire de la literatura catalana contemporània, tots en sabem dir quatre coses, d’ell, no m’ho desmentiu, que em faríeu infeliç. La seva faceta periodística és un pòsit que no es veu però es percep, vull pensar. I ho dic i gairebé no miro la pantalla mentre ho teclejo perquè sé que és una mentida que vull que es faci veritat. Un any després, Espinàs potser ha sigut llegit i reinterpretat, potser ha sigut reeditat, però em sembla que encara el tenim en un calaix equivocat, i oblidat.

“En principi, la norma és l’oblit progressiu, i l’experiència demostra que si la mort proporciona un cert prestigi notable, aquest prestigi és momentani. Si alguna cosa em preocupa una mica és la pre-posteritat, és a dir, no poder acabar el llibre que estigui escrivint. Perquè m’agrada començar i acabar. Que això és la vida” (El meu ofici, la Campana, 2008). Doncs ens trobem en l’etapa de prestigi momentani, pel que sembla.

En el primer aniversari de la seva mort, el seu nom torna a dir-se i a imprimir-se, i la il·lusió de posteritat enlluerna. I enlluernat no hi veus bé, t’has de col·locar a l’ombra i veure l’escena il·luminada des d’una certa distància. És el que penso que faria Espinàs si fos aquí, si el tinguéssim entre nosaltres no ja com un pòsit com deia abans, sinó com un fantasma. És divertit imaginar un home tan d’avui-és-avui, tan de tocar de peus a terra, tan de mirar de prop, com una forma ectoplasmàtica, invisible, entre nosaltres, surant i veient-ho tot des d’una certa alçada. Com s’ho agafaria? Hi penso, aquests dies.

Aquesta setmana, en un trajecte en bus travessant la comarca del Pla de l’Estany, badava amb el paisatge i de cop i volta unes veus em van distreure. Dos passatgers comentaven la vaga dels pagesos, el preu de les tomates, com s’ha encarit tot, pagesia o mort. Em va venir Espinàs al cap. Una hora després, passejava pel carrer de les Ferreries Velles de Girona, i en una llibreria de segona mà hi vaig trobar la segona novel·la que va escriure, El gandul (1955), en l’edició aquella diminuta i preciosíssima d’A Tot Vent. “Ja la tinc”, em vaig dir per no caure-hi. I em vaig endur la Mrs. Dalloway de Cèsar August Jordana (1930) també d’A Tot Vent. I al tren, tornant cap a casa, obro aquell llibre taronja que fa olor de vainilla i hi llegeixo: “Consell literari: Joan Oliver, Joan Triadú, Josep M. Espinàs, Joan Carreras, Xavier Bru de Sala”. Espinàs tres cops en tres hores. El fantasma pren cos.

Ara fa un any, quan es va morir, jo ja sabia que es moriria, perquè es mor tothom, que diria ell, gran cultivador dels conceptes que ens igualen, però també perquè havia anat sabent com estava, com es trobava, des que el 2018 vaig poder entrevistar-lo a casa seva. No sé si ho puc dir, si el fantasma que sento que avui seu al meu costat m’ho deixa dir, però m’arrisco i si convé ja sabrà com renyar-me: Espinàs va morir en un oblit doble. Hi ha l’oblit progressiu que deia ell i que en teoria arriba després que has mort, però avui dia aquest oblit pot arribar abans, si deixes d’escriure i d’aparèixer al circ públic. Espinàs va escriure un article al dia durant un fum d’anys, ara no ens interessen les xifres, ens ocupa com aquest fum d’anys es va difuminar quan ell va anar reduint el ritme sense voler adonar-se’n del tot, teclejant a l’olivetti com si encara en fes un al dia. En els últims anys, quan encara el teníem aquí, va anar sent oblidat mentre ell també oblidava i el presentisme se li girava en contra per fer-lo viure en un avui perpetu.

Què és aquest presentisme i què no és. Espinàs no et diu com t’has de mirar el temps, la vida, només t’explica com ho fa ell, i t’ho explica sense un jo, sense embuts, sense ornaments, com qui et diu com es posa un rellotge a l’hora, mira, veus, estires aquesta rodeta, i llavors la fas girar fins que la tinguis a l’hora, i després la fas entrar de nou, te’l cordes al canell i ja tornes a saber quina hora és. És la mateixa hora per a tothom.

“Apunt de necrològica”, a El meu ofici, comença així: “El senyor Josep M. Espinàs ha mort sense haver resolt un petit problema: quin seria el tema per a l’article de l’endemà. De tota manera, sovint li passava el mateix, però, com que no es moria, tenia temps per formular alguna discreta idea i així els articles han anat sortint cada dia durant anys.” Espinàs explicava la normalitat fins i tot quan no era normal. Escrivia en català d’una manera normal, escrivia el país com si fos normal. I a més amb aquesta modèstia que per a molts devia ser enervant perquè els havia de costar de creure que algú es concebés així a si mateix, amb aquesta, tornem-hi, normalitat. Al principi perquè eren anys de lluita, de resistència, i Espinàs no dic que no les practiqués, aquestes dues fes, sí que ho feia, i molt, però no ho deia, feia més que deia. Escrivia en català, no deia “escric en català”. Ho deia Rodoreda, que el millor que es pot fer pel país és fer obra en català, escriure en català, obra o llibres, matisaria Espinàs, però en el verb, en aquest fer, és on tocava estar d’acord per tirar endavant i caminar cap a la normalitat per treure’s l’elm i l’escut de la resistència.

“La mort és el moment de saber callar.” Espinàs va callar ara fa un any, tot i que li devia costar, perquè de cop i volta aquell silenci en què vivia, aquell oblit, es va fer evident com una taca d’oli enmig de l’americana immaculada dels qui representa que governen aquest país, i va tocar esmenar l’error a cuita-corrents amb una posada en escena, amb olivetti i pipa, que segur que va fer envermellir el fantasma d’Espinàs, si és que s’hi va atansar, a la plaça Sant de Jaume, aquells dies, si és que els fantasmes enrogeixen.

“Jo, afortunadament, no tindré cap mena d’epitafi. Seré enterrat en una tomba on, a la làpida, només hi figuren aquestes dues paraules: ‘Família Espinàs’. És una informació concisa. No hi ha cap adjectiu, cap títol, cap ofici, cap data. Hi són –hi serem– unes quantes persones anònimes. Com canta Brassens, incorporats a la fossa comuna del temps.” Així acaba l’última peça d’El meu ofici, titulada “Epitafi”. El llibre és del 2008 i és Espinàs explicant la seva feina. “Feina. Prové de fer i eina. Mot datat en l’era artesana”, escriu al seu Diccionari català de falses etimologies (Edicions 62, 1984).

“Si he de ser franc, absolutament franc, la posteritat no l’he tingut mai en compte”, va deixar escrit. I jo ara, si pogués, si els fantasmes es poguessin tocar, li posaria una mà a l’espatlla i li diria que és clar, senyor Espinàs, que no heu tingut mai en compte la posteritat, perquè posteritat prové de pòster i tat, i només l’empaiten els que es retraten a l’engròs amb posat de mirar cap al futur i de voler ser-hi per sempre més. 

La solidaritat amb els pagesos l’hem de demostrar al mercat

És difícil de no emocionar-se amb l’arribada dels tractors a la ciutat. Ahir vam pujar a veure els tractors a la Diagonal, i el silenci admiratiu amb què els observaven els passavolants –mentre feien fotos de les llargues corrues davant el Corte Inglés, els negres edificis de Caixabank o l’edifici de Planeta– era molt eloqüent. Hi ha un respecte profund i ancestral pels pagesos, malgrat el “sentit despectiu i grotesc que anys enrere algunes publicacions indígenes donaren a la paraula”, tal com escrivia Josep Pla al seu llibre titulat precisament Els pagesos. Hi ha un fons d’honorabilitat i noblesa que connecta la ciutat amb la terra. Pla mateix, aquest darrer brot d’una nissaga arrelada al camp, que es considerava ell mateix un “trànsfuga de l’arada, de l’aixada i el rampí”, els va ennoblir a la categoria de quinta essència de Catalunya: “Els pagesos –em dic– tenen molts defectes, però encara les millors qualitats del país van lligades amb ells; toquen de peus a terra; tenen un sentit de la lentitud, de la calma, del treball, de la tenacitat, de la continuació, més acusat potser que en qualsevol altre estament. No són mai absolutament banals; no estan devorats pel neguit i per la tristesa de l’ambició. No pretenen ésser paràsits, ni funcionaris, ni escrivents ni batxillers. Que Déu ens els conservi! Que cada dia hi hagi més persones que sàpiguen llaurar, segar, batre, empeltar, podar, tenir cura dels animals. Que sigui respectat el recalcitrant individualisme dels pagesos!”

Cal ser, doncs, molt reconsagradament urbanita per no parar l’orella a les reclamacions del camp, que tenen quelcom de darrer acte de desesperació. Pla també ens alertava de les “persones accentuadament pedantesques que tendeixen pel mer fet de respirar, a creure que el seu paisatge urbà –generalment horrible– és el llombrígol del món i el desideràtum de totes les qualitats i de totes les quantitats”. Mirant-me els grans i petits vehicles agrícoles, no podia deixar de pensar que assistíem a l’elegia per un món que, malgrat tot, es resisteix a morir en la indiferència. El segle XX va ser l’accelerador que va fer passar l’agricultura de la subsistència al món tecnològic i al comerç internacional, amb els efectes directes de l’entrada a la Unió Europea i la consolidació de la globalització. Molts de nosaltres no hem de tirar enrere gaires generacions per recuperar l’arada, la falç i el trill. El meu avi matern, que enguany faria cent anys, va alimentar vaques i va llaurar amb mula i va acabar tenint telèfon mòbil. Ell mateix abandonà el seu poble de Terol per anar a fer la mateixa feina al Maresme, llavors la meca de la patata primerenca, que s’exporta principalment a Anglaterra. En pocs anys, aquella febre de la Mataro potatoes també es va acabar, i ell mateix va passar, previ pas pel món de la planta i la flor, al món industrial on es va jubilar. És a dir, en els seus vuitanta-llargs anys de vida, va veure una transformació total del món en què havia nascut.

Què pot fer-hi cadascú?

L’admiració cap als pagesos, però, pot derivar en el naïf bucolisme pairalista i la filosofia pastoral del bon salvatge, igualment secretat a ciutat per tones i tones de literatura, feta dels Segadors, de Manelic i dels cartells faistes de Carles Fontserè. És fàcil de fer-se una selfie davant els tractors a Gran Via, posar-hi l’etiqueta “Pagesia o mort” o “Orgull pagès” i el lema “La nostra fi, la vostra fam” i, alhora, no ser conscient del poder que té cadascú de nosaltres de mirar de capgirar les coses. El company Marc Casanovas, renovador del gènere de l’assaig culinari amb el seu memorable No sóc un dels vostres, a les xarxes socials constatava: “El silenci d’ahir de gran part del periodisme gastronòmic passant olímpicament de la còlera pagesa és eixordador. Tenim la incidència a la societat que ens mereixem si tractem l’impacte de la tractorada d’agricultors i ramaders com quelcom aliè a la cuina i la gastronomia.” I afegia: “Si amb la crisi climàtica, energètica i de biodiversitat no sabem polititzar el periodisme gastronòmic, ja podem plegar veles. Perquè serem un pamflet i parlarem exclusivament per a rics deslocalitzats de qualsevol realitat. El futur de l’alimentació i la viabilitat del sector primari és el tema central arreu. Crec, de tot cor, que el món no serà mai més el mateix després de tanta mobilització. Tot bull. I trobo a faltar que el periodisme gastronòmic surti del restaurant d’alta cuina per un dia.” Seguir-lo vol dir integrar la pagesia i els elaboradors en la nostra dieta periodística, tenir en compte la justícia alimentària, l’origen i la proximitat dels productes que destaquem, afinar la mirada política en el menjar.

Però, no tan sols com a periodistes dedicats més o menys a la cultura i la gastronomia tenim una responsabilitat, sinó també com a éssers que hem sofisticat fins a nivells estratosfèrics la necessitat animal d’alimentar-nos. Com podem aplaudir la revolta pagesa i, alhora, ser els millors clients de les grans corporacions de la distribució alimentària, que escanyen la pagesia, la ramaderia i la pesca i es basen en la importació en massa de productes de l’altra banda del món, eixamplant els costs ambientals que això implica? Com podem estalviar fins a l’avarícia en el que mengem i alhora ser esclaus de la moda que ens prescriu alvocat, salmó i quinoa, mentre no fem comptes de quant gastem durant l’any en plataformes de streaming, telefonia mòbil, viatges de baix cost o roba d’usar o llençar? Com podem ser tan solidaris amb totes les causes del món, que al capdavall obliguen a un compromís personal molt epidèrmic, i ser-ho tan poc amb allò que tenim a tocar, literalment, de casa? Essent perfectament conscient de la precarietat que a tots ens afecta, pregunto: estem disposats a fer el pas o no?

L’alimentació és política

Perquè, és evident: comprar als mercats i proveir-se de productes frescs de proximitat és potser més car que no pas fer la compra al supermercat, però també és més polític i més compromès. El fet cert és que si la pagesia està perillosament envellida, els mercats i les places deuen ser un dels espais amb una mitjana d’edat més alta, després de les esglésies, i amb risc pel que fa a la transmissió i l’aprenentatge. Ho observo cada setmana. Religiosament, cada dissabte, seguint la tradició familiar, faig la compra setmanal al mercat. En el meu cas al de les Corts, que és el mercat municipal que tinc per veí. Anar a plaça és tot un ritual, que implica passar per la verduleria, la peixateria, la cansaladeria, la carnisseria, ca la gallinaire, la pesca salada, la graneria… Ens hi podem arribar a estar hores, no sols dedicades a triar què comprem, atenint-nos a l’estacionalitat i el preu, sinó també a demanar consell sobre la millor manera de cuinar un determinat peix i quin tall serà millor per a estofar, o bé a descobrir que ja poques feixes del Prat cultiven la tradicional carxofa de Tudela, enfront de la nova, més resistent i versàtil varietat híbrida. Quant no es pot arribar a expandir el repertori culinari a plaça! Ara, si hom mira al seu entorn, pateix per la continuïtat d’aquest saber fer destil·lat d’ençà de temps ancestrals. Si les famílies joves –que n’hi ha– no omplen els mercats i eduquen la canalla en la cultura de mercat, quan ho faran? D’aquí a vint, trenta o quaranta anys potser ja serà massa tard per a revifar-la.

Ara, tampoc no m’estranyaria que algun dia tornessin a posar-se de moda els mercats. Fa deu anys, en un viatge a Nova York, vaig topar amb un mercat de quilòmetre zero a tocar de la Universitat de Colúmbia. Pensant que totes les modes dels Estats Units ens arriben indefectiblement al cap d’una dècada o dues, arribarà la moda dels mercats de pagès, que sembla que a Barcelona, almenys, comença a revifar? Tenim la sort que nosaltres no ens hem d’inventar ni la tradició, ni tampoc hem de fingir la proximitat. Vivim en un país prou petit perquè qualsevol habitant de ciutat tingui la pagesia, la ramaderia o la pesca a menys d’una hora de casa. Si volem salvar la pagesia, paguem-la. Omplim els mercats. Demostrem la solidaritat amb fets. Cuinar és un acte polític, com sempre diu la Maria Nicolau. Comprar a plaça i a productors de proximitat, també.

L’absolució de Vanessa Mendoza ja és ferma

L’absolució de Vanessa Mendoza, que fou jutjada a començament de desembre per un delicte de desprestigi de les institucions, ja és ferma. La fiscalia andorrana no hi ha presentat cap recurs en contra, segons que ha informat RTVA.

L’activista pel dret de l’avortament fou absolta a mitjan desembre. El judici es fonamentava en una intervenció de Mendoza, l’any 2019, com a presidenta de l’associació Stop Violències al comitè de la CEDAW, l’organisme de l’ONU que vetlla pels drets de les dones. La fiscalia li demanava una multa de sis mil euros, una indemnització de sis mil euros més i sis mesos d’inhabilitació per a càrrec públic.

Creen una eina que ajuda a conèixer millor l’esclerosi múltiple

Una recerca internacional ha desenvolupat una eina de biologia computacional, basada en l’anàlisi de xarxes multinivell, per a tenir una visió integrada de l’esclerosi múltiple. És un treball que combina la biologia bàsica amb la medicina aplicada i que ha permès d’estudiar gens, proteïnes, cèl·lules, parts del cervell i també el comportament, de 328 pacients malalts i 90 individus sans. La recerca ha provat la relació entre elements de diferents escales biològiques i ha fet possible millorar el coneixement i diagnòstic de la malaltia. La nova eina es podria usar per investigar malalties complexes com l’Alzheimer o més demències.

La nova eina és el resultat d’un treball encapçalat per la Universitat Pompeu Fabra, amb l’Hospital de la Mar, el Clínic, la Universitat de Medicina de Berlín, i les universitats d’Oslo i Gènova. S’ha publicat a la revista Plos Computational Biology.

La investigació ha confirmat que l’esclerosi múltiple és una malaltia complexa que no sempre és fàcil de diagnosticar i que abasta una àmplia gamma d’escales biològiques, des dels gens i les proteïnes fins a les cèl·lules i els teixits, passant per tot l’organisme.

Aquest estudi és el primer que ha analitzat alhora dades d’escales molt diferents, cobrint des dels gens fins a l’organisme complet. Jordi Garcia-Ojalvo, catedràtic de Biologia de Sistemes de la UPF, ha detallat que el treball ha tingut en compte cinc nivells: gens, proteïnes, cèl·lules, parts del cervell i el comportament. Ha indicat que la proximitat dels elements de cada nivell en cada persona ha determinat la connexió entre ells. S’han introduït pertorbacions en el sistema i s’han identificat quins elements estan relacionats en l’àmbit biològic.

“En les malalties complexes, com en la societat, succeeixen moltes coses alhora, i ho fan a múltiples escales i al llarg del temps. Pel que els éssers humans, investigadors i metges, difícilment podem visualitzar-ho si no és amb aquesta mena d’eines que ens permeten discernir i identificar els elements que estan relacionats”, ha afegit Pablo Villoslada, professor associat del departament de Medicina i Ciències de la Vida de la UPF. També és director del Programa de Neurociències de l’Hospital de la Mar Research Institue, cap del Servei de Neurologia de l’Hospital de la Mar, i responsable de l’estudi juntament amb Garcia-Ojalvo.

Gràcies a l’enorme capacitat de les xarxes de simplificar dades complexes, l’estudi ha aconseguit de revelar la correlació entre la proteïna MK03 –prèviament associada amb l’esclerosi múltiple– amb el recompte total de cèl·lules T –cèl·lules del sistema immunitari que ajuden a combatre les infeccions–. També ha mostrat el gruix de la capa de fibres nervioses de la retina i la prova de marxa cronometrada –que mesura el temps que triga un pacient a recórrer 7,5 metres tan ràpid com sigui possible–.

Malgrat que la mida de l’estudi no ha permès de validar que aquesta correlació es pugui utilitzar com un biomarcador per a diagnosticar i tractar l’esclerosi múltiple, sí que ha permès de tenir una visió integrada d’aquest sistema complex i revelar la relació entre quatre escales biològiques: proteïnes, cèl·lules, teixits i comportament.

“En les malalties complexes és molt difícil tenir biomarcadors genètics. Sovint són determinades per múltiples gens i hi ha molt de soroll de fons”, ha explicat Garcia-Ojalvo, que ha afirmat que estudiant conjunts de gens, proteïnes, i fenotips i, mirant si estan relacionats entre si, es pot tenir una indicació de l’existència de la malaltia.

En aquest sentit, Villoslada ha afirmat que amb l’esclerosi múltiple s’ha de construir un trencaclosques del qual els investigadors n’intueixen més o menys l’aspecte: “No anem a cegues, per això utilitzem la biologia de sistemes que ens informa de les relacions rellevants entre els elements perquè el trencaclosques sigui coherent, encaixi i n’aprenguem”, ha comentat. Ha afegit que una vegada se sàpiga com funciona la malaltia, es podrà decidir com afrontar-la.

Puigdemont envia una carta als eurodiputats: “Si haguéssim fet Feijóo president, tot això no passaria”

El president Carles Puigdemont ha enviat una carta a la resta d’eurodiputats titulada “Si haguéssim fet Feijóo president, tot això no passaria”, en què critica durament el jutge Manuel García-Castellón i nega qualsevol implicació de l’independentisme amb la trama russa.

Segons que defensa en el text, ni el procés judicial del cas Tsunami Democràtic ni la trama russa no s’haurien reactivat en cas d’haver investit Alberto Núñez-Feijóo, dirigent del Partit Popular (PP).

En el text, Puigdemont fa palès l’afinitat de García-Castellón amb el PP i que la investidura de Pedro Sánchez i el fet que la tramitació de la llei d’amnistia ha desencadenat una dura reacció de la dreta i l’extrema dreta. Segons Puigdemont, les reaccions no han sorgit espontàniament. Relata que hi ha hagut una “campanya ferotge” de la premsa conservadora i que representants empresarials i l’església s’han mobilitzat contra l’amnistia. Puigdemont destaca que, coincidint amb el debat i l’aprovació de la llei d’amnistia al congrés espanyol, un jutge de Barcelona va decidir de reactivar un cas en què Puigdemont és acusat de traïció a la pàtria arran de la trama d’espies russos.

“En qüestió de setmanes, he acumulat dos dels delictes més severament castigats del codi penal espanyol –terrorisme i altra traïció– que en més de sis anys ningú no havia advertit. Sis anys en què no han parat de vigilar-me, d’espiar-me i de perseguir-me, i només s’adonen que sóc un terrorista i traïdor a la pàtria precisament fa unes setmanes, coincidint amb un dels acords polítics més rellevants que s’han produït des de la mort de Franco”, destaca Puigdemont.

A parer seu, la construcció de la suposada trama russa té força semblances amb la construcció de teories de la conspiració, com ara la dels atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid, en què Aznar alimentà que havia estat obra d’ETA, però que, finalment, es va saber que els autors eren gihadistes. “El modus operandi és el mateix. Es fabriquen conclusions a partir de fets que no tenen relació entre si. Es crea prou versemblança perquè algú acabi comprant una mercaderia avariada i la posi en circulació degudament presentada com a investigació independent, i sempre hi ha un jutge al qual, també casualment, van a parar les causes”, diu.

“La lleugeresa amb què s’ha tractat tot l’afer rus és espantosa”, diu. Puigdemont nega que hagi existit cap trama russa ni cap connivència amb el règim de Putin.

Llegiu la carta completa, ací:

Vera obeeix Vox i equipara el català a les llengües estrangeres

La sala verda del parlament ha estat més plena que mai i, fins i tot, la institució ha hagut d’habilitar una sala a part. El conseller d’Educació i Universitat, Antoni Vera, ha comparegut per explicar el projecte lingüístic que té el govern del PP –pactat amb Vox– als centres educatius. Un pla d’elecció de llengua que comportarà la segregació lingüística dels alumnes de les Illes i vulnerarà la normativa vigent, tot i que conseller hagi insistit en la contrària.

Tant PSIB com Més per Mallorca ho han volgut deixar clar: “Per molt que ho intentin disfressar, separar és segregar.” Igual com ha fet el govern d’ençà de l’anunci de l’acord entre el PP i l’extrema dreta, Vera ha provat de fer malabarismes per vendre un projecte que acabarà segregant els alumnes per motiu de llengua. Ell mateix, durant la compareixença, ha intentat d’explicar com es faria, tot i que no ha exposat gaires novetats.

Si bé Vera ha començat anunciant el desenvolupament d’un pla “voluntari”, ha explicat que les famílies podrien triar la primera llengua d’ensenyament. Per tant, lluny de poder-ho oferir voluntàriament, el centres estaran obligats a complir aquests desigs, començant per aquells en què sigui possible. Per això ha insistit que es dotarà dels recursos necessaris per permetre-ho, sense especificar quins ni com es destinarien. “La decisió serà en mans de les famílies”, ha dit. “Elles són les que han de fer efectiu el dret d’escolaritzar els infants en català o castellà.”

Segons que ha exposat el conseller, el dret de la primera llengua en la primera etapa s’aplicarà a aquelles hores en què els infants desenvolupen les capacitats que els permetin de comunicar-se i expressar-se “com a mitjà per a construir la seva identitat, representar la realitat i relacionar-se”.

La segregació a primària i a secundària

Tot seguit, ha exposat el pla que sí que comptarà amb la voluntarietat dels centres. D’aquesta manera, els centres que ho aprovin podran dur a terme la segregació a partir de primària el curs vinent, i a secundària començarà el curs 25-26. Hi ha diferències quant al poder de decisió dels centres: en els públics, caldrà l’aprovació del consell escolar, amb el vot favorable previ del claustre de professors; i en els concertats, ho decidirà la titularitat del centre i prou. De fet, una part de la comunitat educativa ja ha advertit que alguns centres de la concertada podrien decidir de segregar per llengua en canvi de rebre els recursos necessaris. També s’ha posat damunt la taula la possibilitat que els centres públics rebutgin el pla, i que la majoria de concertats el vegin amb bons ulls.

Al segon i el tercer cicle de primària, els centres que ho decideixin podran oferir en castellà les assignatures de matemàtiques i coneixement del medi i socials. A secundària, podran oferir en castellà matemàtiques, geografia i història i biologia i geologia, o física i química, o tecnologia. Això vulnera el decret de mínims, atès que tant coneixement del medi com geografia, història i les ciències de la naturalesa s’han d’impartir en català, d’acord amb els articles 17 i 18.

Vera ha afegit que els centres haurien de complir uns requisits mínims, els quals encara s’han de concretar i negociar amb el sector. El conseller ha defensat la segregació lingüística –a la qual s’ha referit cada vegada com a “desdoblament”– dient que complia tota la normativa, que el català no deixaria mai d’impartir-se en el 50% de les assignatures i que respectaria l’autonomia dels centres.

Així i tot, l’oposició té clar que “és evident que, amb la mesura pactada en Vox, el retrocés del català és un fet”, en paraules de Joana Gomila, de Més per Menorca. També ha recordat el rebuig que la comunitat educativa ja ha mostrat contra aquesta mesura, que demana que per raons pedagògiques i socials no es trenqui el consens educatiu de no segregar.

El català, equiparat a les llengües estrangeres

Per insistir i defensar normativament el “desdoblament”, Vera ha posat damunt la taula el decret de desenvolupament de la competència comunicativa en llengües estrangeres, aprovat pel govern del Pacte de Progrés el 2016, en què es preveuen aquests desdoblaments en algunes matèries, com ara les matemàtiques.

La diputada socialista Amanda Fernández ha alertat sobre aquesta qüestió: “Vostè creu que el català s’ha de tractar com una llengua estrangera? Ens preocupa moltíssim.” També ha recordat que molts dels desdoblaments que es fan als centres són per a reduir grups i fer algunes pràctiques que ho requereixen, com ara anar al laboratori.

“Tota mesura que segrega és contrària a la convivència”, ha denunciat Fernández, que ha advertit que això durà conflicte als centres. En la mateixa línia s’ha expressat la diputada de MÉS per Mallorca Maria Ramon, per a qui “l’acord romp el model de convivència”, i ha lamentat que el govern traslladava tota la pressió als centres i als equips directius.

Torna l’Assemblea de Docents

Cal recordar que la segregació lingüística pactada entre PP i Vox ha remogut tota la comunitat educativa. Ja hi ha dos-cents centres adherits a la campanya “La llengua no es toca”, i una gran part ja ha reactivat les assemblees de centre. De fet, l’IES Can Peu Blanc i l’IES Alcúdia han tornat a posar en marxa l’Assemblea de Docents General, que es reuneix avui mateix, amb la compareixença de Vera ben recent. També s’han recuperat les samarretes verdes: més de dues mil persones ja n’han demanat.

L’Obra Cultural Balear ha emès un comunicat en què denuncia la falta de concreció del conseller davant el pla de segregació. “Només persegueix d’arraconar al mínim la presència de la llengua catalana als centres educatius”, subratlla, alhora que critica “l’exercici de manipulació i tergiversació” del conseller Vera. En aquest sentit, fan una crida als equips directius i als claustres a rebutjar el pla presentat per Vera i a defensar el model lingüístic vigent, que el conseller ha arribat a admetre que havia aportat bons resultats.

El parlament insta el govern a crear un fons de cohesió territorial per als municipis rurals

El ple del parlament ha aprovat avui el punt d’una moció del PSC-Units que demana de crear un fons de cohesió territorial per finançar inversions en infrastructures i equipaments municipals als pobles rurals. La iniciativa ha obtingut els vots a favor del PSC-Units, ERC, Junts, la CUP, els comuns i el PP, i els vots en contra de Vox i Cs.

Altres punts de la mateixa moció que també s’han aprovat en el ple demanen a la Generalitat assegurar una prestació adequada de serveis públics als municipis rurals, i designar referents de ruralitat a cada conselleria per vetllar per l’impacte de les polítiques públiques sobre els territoris rurals.

Zelenski destitueix el comandant en cap de l’exèrcit després de mesos d’estancament en la guerra

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha anunciat la destitució de Valeri Zalujni com a comandant en cap de les forces armades. La decisió arriba després de mesos sense avenços significatius en la guerra. El lloc l’ocuparà el coronel Oleksandr Sirski, que fins ara havia dirigit les tropes terrestres.

Today, I made the decision to renew the leadership of the Armed Forces of Ukraine.

I am grateful to General Zaluzhnyi for two years of defense. I appreciate every victory we have achieved together, thanks to all the Ukrainian warriors who are heroically carrying this war on… pic.twitter.com/GBj9gBI0vT

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) February 8, 2024

Zelenski ha definit Sirski com el comandant ucraïnès més experimentat i ha recordat els seus èxits militars en operacions a Kíiv i en l’alliberament de Khàrkiv. “El 2024 només serà exitós si es produeixen canvis efectius en la defensa”, ha assegurat.

Es preveu que la decisió de nomenar a Sirski no serà ben rebuda entre les tropes ucraïneses, perquè se’l considera com un comandant d’estil soviètic. A més, una part de l’exèrcit considera que va equivocar-se en l’estratègia de defensa de Bakhmut, negant-se a retirar les forces ucraïneses quan la ciutat ja s’havia perdut.

Tant Zelenski com Zalujni han publicat a Twitter una fotografia encaixant les mans, malgrat que la tensió entre els dos era ben coneguda al país d’ençà de fa setmanes. “S’ha pres una decisió per la necessitat de canviar l’estratègia”, ha escrit l’ex-comandant en un piulet, en el qual li ha agraït els serveis.

I met with General Valerii Zaluzhnyi.
I thanked him for the two years of defending Ukraine.
We discussed the renewal that the Armed Forces of Ukraine require.
We also discussed who could be part of the renewed leadership of the Armed Forces of Ukraine.
The time for such a renewal… pic.twitter.com/tMnUEZ3BCX

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) February 8, 2024

El regidor de mobilitat de Castelló (PP) acumula presumptament 85 multes per haver aparcat malament

El PSPV ha denunciat que el regidor de Mobilitat de l’Ajuntament de Castelló, Cristian Ramírez, del Partit Popular, ha acumulat presumptament vuitanta-cinc multes per aparcar malament a la zona blava de Castelló des que és en el càrrec. Segons el PSPV, més de la meitat de les sancions que hauria rebut del gener de l’any passat fins a enguany serien ja com a càrrec públic del consistori.

La portaveu del grup municipal socialista, Patricia Puerta, ha assenyalat que les dades deixen en evidència la batllessa, Begoña Carrasco, “que ha tingut el desvergonyiment de dir que aquestes multes se circumscriuen únicament a l’àmbit privat de Ramírez”.

D’acord amb les dades recollides pel PSPV, del total de 167 sancions presumptament acumulades pel regidor durant un any, algunes són d’abans de ser regidor, però vuitanta-cinc ja són com a responsable polític i, a sobre, de l’àrea de la qual és presumptament infractor.

Puerta ha expressat: “Si ja les 29 multes que, fins ara, ha reconegut Cristian Ramírez són motiu més que suficient perquè se’n vagi a casa seva, és realment inacceptable que aquest regidor continuï al càrrec seu amb aquestes vuitanta-cinc sancions. I, per descomptat, és vergonyós que Begoña Carrasco continuï sense parar i es converteixi així en còmplice absoluta d’aquesta immoralitat”.

De cara al ple extraordinari que es farà demà, sessió en què compareixerà Cristian Ramírez, Puerta ha insistit que hauria d’anunciar la seva dimissió i explicar públicament el recorregut de les 134 multes que, presumptament, no ha abonat per aparcar irregularment a la zona blava de la ciutat.

“El que no entenen els veïns i veïnes és com és possible que aquestes 29 multes reconegudes fins ara per Cristian Ramírez, del 2019, 2020, 2021, 2022 i 2023, eren desconegudes pel senyor regidor fins que denunciem nosaltres els fets al ple del 31 de gener”, ha dit Puerta. Segons la portaveu socialista, això no té cap sentit perquè són multes de fa fins i tot cinc anys. “És insòlit que no estiguessin notificades i no tingués embargat el compte”, apunta.

Abascal atura la crisi de Vox a les Illes i es manté el grup parlamentari

La direcció de Vox ha arribat a un acord amb els diputats rebels per a continuar treballant plegats al grup parlamentari. Així doncs, Gabriel Le Senne continuarà com a president del parlament i el grup mantindrà els set diputats. La formació ultra considera tancada la crisi després de superar –segons que han dit– “uns quants malentesos”.

[VÍDEO] Guerra oberta a Vox de les Illes: doble enfrontament entre els diputats rebels i Le Senne

Avui, una delegació de la secretaria general del partit, encapçalada per Ignacio Garriga, s’ha reunit amb els cinc diputats rebels per tractar la crisi. El conflicte intern es va originar fa dues setmanes, quan els cinc parlamentaris d’ultradreta disconformes amb les decisions de la direcció del partit van decidir d’expulsar del grup Le Senne i la presidenta del partit, Patricia de les Heras. Per aquest motiu, la formació els va suspendre immediatament de militància.

L’actitud d’un pacient, clau perquè l’Àrea de Salut d’Alcoi es comprometi amb la llengua després d’una agressió lingüística

L’actitud d’un pacient va esdevenir clau perquè l’Àrea de Salut d’Alcoi hagi pres mesures per a fer respectar els drets lingüístics de l’usuari. Els fets es remunten al 15 de desembre de l’any passat, quan un matrimoni va acudir a la consulta d’oftalmologia. En el transcurs de la visita, el pacient es va adreçar a l’acompanyant en català. La infermera que els va atendre els va increpar, pel simple fet de parlar la seva llengua i els va forçar a parlar en castellà. A més, després de sortir de la consulta, els va ridiculitzar davant la resta de pacients tot dient: “Aquest senyor no sap parlar castellà. Vosaltres, sí, veritat?”.

La gerència de l’Àrea de Salut d’Alcoi es va posar en contacte amb la víctima poc després de conèixer els fets i es va disculpar en nom del centre. Per altra banda, quan va ser coneixedora dels fets, Plataforma per la Llengua es va posar en contacte amb la gerència de l’Àrea de Salut d’Alcoi, que va obrir un procés informatiu per a aclarir què havia succeït.

Arran d’aquest procés, el personal del centre va reconèixer els fets. Tant el centre com l’Àrea de Salut d’Alcoi s’han compromès a vetllar pel respecte dels drets lingüístics dels valencianoparlants, i treballaran perquè no torni a passar.

On i com podeu fer una denúncia si un metge us discrimina lingüísticament?

“L’actitud de la infermera suposa un gravíssim i intolerable desconeixement de la normativa referent als drets lingüístics, a més d’una greu vulneració d’aquests. Cal recordar que els drets lingüístics són drets humans, que repercuteixen en les preferències lingüístiques i en l’ús que facin dels idiomes les persones (així com entitats o autoritats)”, apunta la Plataforma per la Llengua.

A partir d’aquest cas, el centre d’Alcoi ha informat que s’activaran, en conseqüència, els mecanismes derivats d’una hipotètica reincidència cap a la infermera que va vulnerar els drets lingüístics del pacient. A més, l’entitat ha demanat al centre que prengui mesures preventives, com ara enviar una circular interna de manera que tot el personal tingui clares les directives respecte als drets lingüístics dels catalanoparlants.

Caixa Popular va augmentar d’un 43% el benefici net el 2023

Caixa Popular ha incrementat en un 43% els beneficis nets el 2023, arribant als 24,07 milions d’euros. Ho ha explicat el director general de l’entitat, Rosendo Ortí. També ha dit que el marge d’interessos ha assolit els 88 milions d’euros, amb un increment del 83%, mentre que el marge brut ha arribat als 114 milions d’euros, amb un augment del 53%.

A més, ha explicat que el 2023 Caixa Popular va obrir tres noves oficines a Cullera (Ribera Baixa), Bétera (Camp de Túria) i Mercavalencia, va guanyar gairebé 20.000 clients i va generar setze nous llocs de treball. També ha assenyalat que, en funció del compte d’explotació de pròxims exercicis, s’està plantejant canviar els estatuts de l’entitat per a poder instal·lar-se en altres territoris fora del País Valencià. “No estan definits ni s’ha dissenyat quin serà el moment, però continuarem creixent”, ha comentat.

El PP i Vox impedeixen que les Corts declaren l’Any Estellés

El PP i Vox han rebutjat a les Corts una proposta d’urgència de Compromís per tal de declarar 2024 l’Any Estellés, tenint en compte que fa cent anys del naixement del poeta de Burjassot. El debat a la cambra ha estat tens i la diputada de Compromís, Verònica Ruiz (Compromís), ha retret al PP que amb la decisió d’avui ha malgastat “tres oportunitats” per a reivindicar la figura d’Estellés. La formació ja es va oposar a dedicar-li un any quan feia setanta-cinc anys i també noranta.

El PP ha presentat una esmena per a modificar la moció de Compromís, en la qual demanava “reconèixer la figura literària de Vicent Estellés [sense escriure l’Andrés]” i impulsar accions per a reivindicar i promocionar la seva figura, però sense proclamar 2024 com l’any del poeta. Ara bé, Ruiz ha acusat el partit de Mazón de maniobrar per buidar de contingut la moció original. “Ni tan sols s’han preocupat a escriure correctament el seu nom”, ha respost.

La diputada de Compromís ha afirmat que declarar l’any Estellés és un “acte de justícia tant històrica com cultural” perquè és un “poeta que feia extraordinàries les coses més ordinàries de la nostra vida”. “És hora que aquestes Corts es pronuncien escoltant i assumint la veu del poble, i amb la plena consciència de no ser res si no s’és poble”, ha assenyalat, citant el poeta.

Tanmateix, el PP s’ha parapetat en la seva posició i ha retret a la formació valencianista que no hagi acceptat de negociar la seva moció. Dit això, la diputada Francisca Bartual, ha comprat completament el discurs espanyolista de Vox —que ha assenyalat que la moció volia blanquejar l’esquerra separatista—, tot dient que s’ha de defensar “una cultura allunyada de les ideologies […] no polititzada per cap partit, ni de dretes ni d’esquerres”.

La policia del Brasil comença una operació contra Bolsonaro per colpisme

La policia federal del Brasil ha començat avui una operació contra l’ex-president Jair Bolsonaro i uns quants aliats seus, entre els quals, l’ex-ministre de Defensa Walter Braga Netto, per la suposada implicació en una trama colpista que tenia l’objectiu de mantenir-lo al poder després de les eleccions de l’octubre del 2022.

Els agents han registrat la casa de Bolsonaro a Angra dos Reis, a l’estat de Rio de Janeiro. També li han retirat el passaport, a Bolsonaro i a la resta de sospitosos. Entre les mesures cautelars, també hi ha la prohibició de sortir del país, de comunicar-se entre ells i la suspensió de les funcions públiques.

La policia ha fet una trentena de registres i ha emès quatre ordres de presó preventiva, entre les quals, les de dos antics assessors de Bolsonaro, Filipe Martins i el coronel Marcelo Camara, i la del major de les Forces Especials de l’exèrcit, Rafael Martins.

Entre els investigats, hi ha l’ex-ministre de Defensa Paulo Sérgio Nogueira; l’antic titular de Justícia Anderson Torres –que ja va estar a la presó uns quants mesos després dels atacs del 8 de gener–; el dirigent del Partit Liberal, Valdemar Costa Neto; l’ex-comandant de la Marina Almir Garnier; i l’ex-cap del Gabinet de Seguretat, el general Augusto Heleno Ribeiro.

D’acord amb la investigació, els sospitosos van difondre teories infundades de frau durant les eleccions del 2022 amb l’objectiu de legitimar una intervenció militar posterior.

La trama constaria de dues parts. Una primera, duta a terme per les anomenades “milícies digitals”, encarregades de difondre pels mitjans i les xarxes socials les suposades irregularitats del procés electoral. I una segona, que tindria l’aval d’alguns militars.

Els pagesos arrenquen al parlament compromisos sobre l’aigua, ajuts i burocràcia

“Podem estar satisfets tot i que la lluita no s’acaba, només es transforma i la victòria no existeix si no escrivim la història”, ha afirmat Joan Rius, ramader de Castellfollit del Boix. La delegació de pagesos del moviment 6-F que aquest matí ha arribat al Parlament de Catalunya ha aconseguit un acord amb la majoria dels grups parlamentaris perquè la cambra aprovi per la via d’urgència una resolució amb tres compromisos: la revisió tècnica de les restriccions d’aigua aplicades a les diferents casuístiques de la pagesia, agilitzar el pagament dels ajuts pendents del sector, i treballar conjuntament amb altres administracions governamentals i legislatives per a “impulsar la racionalització de la burocràcia i l’acompanyament administratiu”. Tots els grups, excepte el PP i Vox, s’han reunit amb la delegació de pagesos que a primera hora del matí s’ha dirigit al parlament. Abans, els ha rebut al despatx d’audiències la presidenta del parlament, Anna Erra, amb qui també han intercanviat impressions.

Es tracta d’un grup de les comarques del Berguedà i el Bages que han passat la nit a Barcelona i que ja venien, la nit anterior, de tallar la C-16. El seu propòsit era aconseguir algun compromís per part de la majoria dels partits. Per això han acabat dirigint-se a la cambra, aprofitant que la d’avui és la segona jornada del ple, l’endemà de la reunió que van tenir al Palau de la Generalitat amb Pere Aragonès i el conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, una delegació formada per vuit persones de la Plataforma 6-F (dues per columna territorial), dos membres d’Unió de Pagesos, dos de la Jarc, dos de la Federació de Cooperatives Agràries i dos més d’Asaja.

Els pagesos de la Catalunya Central han decidit mantenir les reivindicacions fins que es materialitzin els acords. Cada comarca té un voluntari portaveu i les decisions es prenen de manera assembleària, segons que ha explicat Arnau Vilomara, agricultor ramader de Castellfollit del Boix. La previsió és que el parlament aprovi la resolució pactada per la via d’urgència, i es començarà a tramitar a la comissió d’Agricultura. Després, volen que els acords es materialitzin amb celeritat. “Els terminis han de ser immediats, sobretot el tema de l’aigua”, ha remarcat Vilomara. “Creiem que no s’ha fet una gestió correcta de l’aigua. No pot ser que ens tallin un 50% l’aigua a la ramaderia”, ha defensat Rius. Vilomara també s’ha mostrat satisfet de la reunió que van tenir ahir amb Aragonès, tot i que no en sortís cap acord concret, perquè van ser escoltats. Davant de les crítiques d’altres pagesos, ha assegurat que tenen sensacions positives dels fruits de la mobilització.

Tècnics municipals inspeccionen l’edifici esfondrat de Badalona perquè els veïns puguin recollir-hi pertinences

Els tècnics de l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Badalona inspeccionen avui l’edifici sinistrat del número 9 del carrer del Canigó per a valorar com i quan podran entrar els veïns a recollir pertinences. Alguns dels afectats ja van poder recollir coses ahir a la tarda, quan la custòdia de l’edifici era encara dels bombers. Ara, la responsabilitat ja és del consistori, que ha d’analitzar totes les possibilitats que s’obren a partir d’ara. Per a valorar-ho tot plegat, responsables municipals tenen previst de reunir-se amb els cossos d’emergències abans de prendre una decisió. Les conclusions es traslladaran aviat als veïns en una trobada que inicialment era prevista per a avui al matí, però que s’ha endarrerit.

L’accés a l’immoble és una de les principals preocupacions dels afectats durant les primeres hores posteriors al sinistre, segons que expliquen responsables del punt d’atenció a les víctimes que l’Ajuntament de Badalona ha instal·lat des del primer dia al casal d’avis del barri del Raval, a tocar dels edificis.

També viuen la situació amb angoixa els veïns de la resta d’edificis del carrer. Tots els va construir el mateix promotor i, segons va alertar ahir el batlle, Xavier Garcia Albiol, les causes de l’esfondrament podrien estar relacionades amb elements constructius. Tot i això, ara per ara cap cos de seguretat ha recomanat d’evacuar cap altre edifici.

D’altra banda, al lloc dels fets es comença a recuperar molt lentament certa normalitat. El carrer continua tallat al trànsit i encara no s’han retirat els contenidors de runa, però el pas de vianants està pràcticament normalitzat. I de l’ampli desplegament dels equips d’emergències dels darrers dies, s’ha passat a un únic agent de la Guàrdia Urbana, que custodia la zona.

També avui és previst que se signi el decret d’emergència amb l’objectiu d’agilitzar tota tramitació administrativa relacionada amb el sinistre. Entre les mesures que es preveuen, hi ha l’assessorament legal als afectats perquè puguin negociar amb garanties amb les respectives companyies d’assegurances.

Pàgines