Història viva del nacionalisme català, l’home que el 2017 va aconsellar a Puigdemont de declarar la DUI i, a la vegada, convocar eleccions, s’aixeca de la cadira i, a noranta-quatre anys, s’atansa al president Salvador Illa. Amb un filet de veu, tot ell un ex-president, dècades al càrrec, arrossegant poca força a les cames però amb mirada viva, s’atansa a Salvador Illa i deixa anar: “Com està? Amb el vostre permís, vosaltres sou gent ferma, sòlida, consistent, però jo estic acabat. Per tant, ara me’n vaig a seure.” Són tres quarts de deu del vespre, i pocs minuts abans que comenci l’acte institucional de la Diada 2024 a Montjuïc (‘muntanya de jueus’, o ‘muntanya de Júpiter’, això va a gustos), resulta que Jordi Pujol diu a Salvador Illa que està acabat.

Illa se’n surt com pot (“Ja m’agradaria arribar a la seva edat com està vostè, de salut i de tot”), Pujol no frena (“Escolti, escolti, no em vingui amb punyetes. Ara la gent cada vegada allarga més, i jo ja Déu n’hi do: noranta-quatre”), fins que finalment s’aparta, i fa allò que vol: caure derrotat a la cadira. Enrere deixa un feliç Salvador Illa, que s’abraça amb alguns altres assistents a l’acte televisiu de cinquanta minuts mentre Pujol desapareix. Illa es queda, i enfila els darrers minuts de la Diada més grisa, més apagada i amb menys trempera d’aquests darrers anys. La Diada menys reivindicativa i adormida tindrà un final a l’altura del dia, del discurs d’Illa i de l’assistència a les manifestacions.

El president del parlament, Josep Rull; la presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol; el conseller Sàmper; el batlle de Barcelona, Jaume Collboni; o Jèssica Albiach fan petar la xerrada abans de seure, cercant la cadira i la zona que els toca. Hi ha la zona marró, la grisa, la verda. Laura Borràs i Dalmases, de Junts, dubten si els han col·locat a la marró o la grisa; Salvador Illa no sembla tenir dubtes i es planta davant la grisa. Veig Jordi Borda, director de Catalunya Ràdio durant els anys d’ERC, i Joan Ridao (ERC), director del més actual que mai Institut d’Estudis Autonòmics. Intensitat, emoció i trempera, no es pot dir que planin en l’ambient, no. Hi ha contenció, ganes de cap cot i poc soroll. I això que són uns sis-cents, els figurants del programa que és a punt de començar.

La regidora anuncia que els han confirmat que d’aquí a vuit minuts començaria l’acte televisat. Són vuit minuts de quasi silenci, sota una nit preciosa i poca xafogor barcelonina. Pocs minuts després, començarà el darrer regal d’ERC als socialistes. El programa de la Diada 2024, pensat pel govern Aragonès i que Illa i el PSOE han fet seu. Diu que no han hagut de canviar quasi res. Dues mirades que encaixen.

El president Montilla (dreta).

Illa deu ser feliç de veure com, en els minuts vinents, l’Elèctrica Dharma, Montserrat Puig Antich, Marina Rossell, Aitana Bonmatí, Lamine Yamal i l’anarco-independentista Jordi Martí Font participaran –enregistrats o en directe– en l’acte institucional del president Illa. “Un sol cor, molts batecs” és l’eslògan que els d’Aragonès van triar i que Illa no ha tocat. Els artistes, i els convidats, els van anar a cercar els republicans, i ara els socialistes els fan seus.

L’acte acaba amb “Els segadors” cantat per nens, i un espetec de focs artificials que peta molt fort, i ben lluny, i ben artificial. Com artificials són les quatre barres catalanes que es veuen per la televisió; que les barres de veritat, sòlides, són les dues espanyoles que s’alcen dretes a la plaça d’Espanya. Jéssica Albiach i Salvador Illa, abans d’anar-se’n, parlen força minuts, Sàmper enfila d’hora, mentre una idea, apagada, dita en veu baixa, el persegueix “No te’n vagis, que ara hi haurà gintònics.”

Un riure fals, de negativa, l’acompanya.

Illa, que té fama de llevar-se d’hora per anar a córrer, o per anar missa (el president és ben cristià, com va deixar dit al discurs d’investidura, com va deixar dit al discurs de la Diada, després de reunir el govern en un monestir, el de Poblet), dubtem que es quedi a fer cap gintònic. Demà té feina; per exemple, s’ha de reunir de manera oficial amb el president Montilla, amb qui es disputarà, si m’ho permeteu, el cartell de gris, amb permís de Pere Aragonès, en una cursa que, si hem de jutjar per l’aire que respirava l’acte d’ahir, serà un frec a frec entre tots tres. Jo m’hi jugo el que vulgueu que el més vibrant acabarà essent Montilla, mireu què us dic.

El president Aragonès.

Història viva del nacionalisme català, l’home que el 2017 va aconsellar a Puigdemont de declarar la DUI i, a la vegada, convocar eleccions, s’aixeca de la cadira i, a noranta-quatre anys, s’atansa al president Salvador Illa. Amb un filet de veu, tot ell un ex-president, dècades al càrrec, arrossegant poca força a les cames però amb mirada viva, s’atansa a Salvador Illa i deixa anar: “Com està? Amb el vostre permís, vosaltres sou gent ferma, sòlida, consistent, però jo estic acabat. Per tant, ara me’n vaig a seure.” Són tres quarts de deu del vespre, i pocs minuts abans que comenci l’acte institucional de la Diada 2024 a Montjuïc (‘muntanya de jueus’, o ‘muntanya de Júpiter’, això va a gustos), resulta que Jordi Pujol diu a Salvador Illa que està acabat.

Illa se’n surt com pot (“Ja m’agradaria arribar a la seva edat com està vostè, de salut i de tot”), Pujol no frena (“Escolti, escolti, no em vingui amb punyetes. Ara la gent cada vegada allarga més, i jo ja Déu n’hi do: noranta-quatre”), fins que finalment s’aparta, i fa allò que vol: caure derrotat a la cadira. Enrere deixa un feliç Salvador Illa, que s’abraça amb alguns altres assistents a l’acte televisiu de cinquanta minuts mentre Pujol desapareix. Illa es queda, i enfila els darrers minuts de la Diada més grisa, més apagada i amb menys trempera d’aquests darrers anys. La Diada menys reivindicativa i adormida tindrà un final a l’altura del dia, del discurs d’Illa i de l’assistència a les manifestacions.

El president del parlament, Josep Rull; la presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol; el conseller Sàmper; el batlle de Barcelona, Jaume Collboni; o Jèssica Albiach fan petar la xerrada abans de seure, cercant la cadira i la zona que els toca. Hi ha la zona marró, la grisa, la verda. Laura Borràs i Dalmases, de Junts, dubten si els han col·locat a la marró o la grisa; Salvador Illa no sembla tenir dubtes i es planta davant la grisa. Veig Jordi Borda, director de Catalunya Ràdio durant els anys d’ERC, i Joan Ridao (ERC), director del més actual que mai Institut d’Estudis Autonòmics. Intensitat, emoció i trempera, no es pot dir que planin en l’ambient, no. Hi ha contenció, ganes de cap cot i poc soroll. I això que són uns sis-cents, els figurants del programa que és a punt de començar.

La regidora anuncia que els han confirmat que d’aquí a vuit minuts començaria l’acte televisat. Són vuit minuts de quasi silenci, sota una nit preciosa i poca xafogor barcelonina. Pocs minuts després, començarà el darrer regal d’ERC als socialistes. El programa de la Diada 2024, pensat pel govern Aragonès i que Illa i el PSOE han fet seu. Diu que no han hagut de canviar quasi res. Dues mirades que encaixen.

El president Montilla (dreta).

Illa deu ser feliç de veure com, en els minuts vinents, l’Elèctrica Dharma, Montserrat Puig Antich, Marina Rossell, Aitana Bonmatí, Lamine Yamal i l’anarco-independentista Jordi Martí Font participaran –enregistrats o en directe– en l’acte institucional del president Illa. “Un sol cor, molts batecs” és l’eslògan que els d’Aragonès van triar i que Illa no ha tocat. Els artistes, i els convidats, els van anar a cercar els republicans, i ara els socialistes els fan seus.

L’acte acaba amb “Els segadors” cantat per nens, i un espetec de focs artificials que peta molt fort, i ben lluny, i ben artificial. Com artificials són les quatre barres catalanes que es veuen per la televisió; que les barres de veritat, sòlides, són les dues espanyoles que s’alcen dretes a la plaça d’Espanya. Jéssica Albiach i Salvador Illa, abans d’anar-se’n, parlen força minuts, Sàmper enfila d’hora, mentre una idea, apagada, dita en veu baixa, el persegueix “No te’n vagis, que ara hi haurà gintònics.”

Un riure fals, de negativa, l’acompanya.

Illa, que té fama de llevar-se d’hora per anar a córrer, o per anar missa (el president és ben cristià, com va deixar dit al discurs d’investidura, com va deixar dit al discurs de la Diada, després de reunir el govern en un monestir, el de Poblet), dubtem que es quedi a fer cap gintònic. Demà té feina; per exemple, s’ha de reunir de manera oficial amb el president Montilla, amb qui es disputarà, si m’ho permeteu, el cartell de gris, amb permís de Pere Aragonès, en una cursa que, si hem de jutjar per l’aire que respirava l’acte d’ahir, serà un frec a frec entre tots tres. Jo m’hi jugo el que vulgueu que el més vibrant acabarà essent Montilla, mireu què us dic.

El president Aragonès.

Una pilota inflable gegant voleiava entre centenars de persones a la Gran Via Jaume I de Girona. Era de color negre i hi tenia estampada una estelada de color blanc. Era la pilota de l’ANC, i complementava les pancartes de la mateixa entitat amb l’eslògan “Hi som”. Hi eren, sí que hi eren. A partir de dos quarts de quatre de la tarda, un formigueig de gent s’ha anat acostant a l’escenari de l’organització, situat davant la Delegació d’Economia i Hisenda de Girona. L’emplaçament de l’esdeveniment no ha estat pas triat a l’atzar, atès que enguany la Diada volia denunciar els greuges que sofreix la nació catalana pel fet de pertànyer a l’estat espanyol i que van estretament vinculats a l’espoliació fiscal de Catalunya. A Girona, concretament, es denunciava la manca de recursos a la sanitat pública amb el lema “Per una sanitat de qualitat, independència”. Amb aquesta premissa, les entitats han volgut denunciar els efectes que l’espoliació fiscal té per a la sanitat catalana. Un dels encarregats de donar xifres i posar-hi noms ha estat el metge i secretari nacional de l’ANC Albert Vendrell, que ha dit que Catalunya tenia un dèficit d’inversions en sanitat d’uns 5.400 milions anuals. “La independència és la solució per a trencar amb aquest robatori fiscal i la República Catalana dels iguals és l’oportunitat de repensar les polítiques de salut en un sentit més social, participatiu i humanista”, ha afegit sense oblidar la infermera i dirigent sindical a l’Hospital Josep Trueta de Girona Rosa Bonillo i la gran activista Àngels Martínez Castells, presidenta de Dempeus per la Salut Pública.

En qüestió de pocs minuts, Jaume I s’ha tenyit de verd (color de la samarreta de l’ANC d’enguany), groc i vermell. Els arbres de l’avinguda ajudaven a fer més suportable la calor de final d’estiu. A tres quarts en punt de cinc, Meritxell Yanes ha donat la benvinguda als assistents en un acte que sembla haver superat les expectatives de l’organització i també les d’alguns assistents. De l’escenari estant, el “som molta gent!”, que s’ha repetit unes quantes vegades, demostrava la poca confiança i esperança que hi havia dipositades en aquesta Diada que, malgrat tot (que vol dir malgrat la divisió dels partits independentistes, malgrat la investidura del president Illa, malgrat el desànim generalitzat i malgrat la poca confiança de la gent en els polítics), ha aconseguit d’aplegar 6.500 manifestants segons la policia municipal. Ara, les xifres d’assistència s’allunyen molt de les de la Diada del 2016, que també va ser descentralitzada en unes quantes ciutats del Principat, entre les quals, Salt, poble adjunt a Girona. Aquell any van ser 200.000 persones, segons l’organització.

Sortir al carrer pel país i per la gent

Els manifestants d’avui venien de tot arreu: d’Osona, d’Anoia, de la Garrotxa, de l’Alt Empordà… També de Perpinyà. “He decidit venir a Girona en lloc de Barcelona per canviar una mica. Hem aprofitat per passar el dia aquí, i mira…”, deien del grup de l’Anoia sense gaire entusiasme, com si sortir al carrer l’Onze de Setembre s’hagués convertit en un costum més que no pas en una reivindicació. Entre els manifestants amb qui hem pogut parlar, es compartia un mateix sentiment de decepció cap a la classe política, però una confiança i germanor entre la gent. La gent, avui, hi ha estat pel país, però sobretot per la mateixa gent. Hi eren perquè tenien ganes de ser-hi. “Els carrers, no els hem abandonat mai, els que venim aquí. Jo sóc incombustible. Seré gairebé l’última de retirar-me”, deia una manifestant de Vic. Així i tot, per alguns hauria estat millor una manifestació unitària a Barcelona. “Així no llueix tant”, “No fa la sensació de tanta unitat” o “Així queda més diluïda” eren algunes de les opinions. “Tenia l’esperança que amb el govern impresentable que ha sortit, rectificarien. M’hauria agradat més una concentració unitària, la veritat”, afegien mentre criticaven el panorama polític actual, que, a parer seu, “enfada més que no pas ajuda”. Alguns, fins i tot, s’han atrevit a dir: “L’any que ve, aquí, hi haurà banderes espanyoles.” Segons ells, el nou govern socialista aconseguirà de fer una Diada “per a tothom”, que no incomodi ningú.

Un dels moments més tensos de la concentració ha estat durant el discurs de la consellera de Salut en el temps del tripartit, Marina Geli. La metgessa de Sant Gregori (abans socialista i de Junts pel Sí, i ara de Junts per Catalunya), ha pujat a l’escenari per explicar de primera mà el sistema sanitari públic, i s’ha endut crits i xiulets d’una part dels manifestants, que fins i tot l’han obligada a parar en alguns moments, que ha intentat de dissimular entonant amb poca força (i molta incomoditat) crits de “Independència”. Una situació que s’ha fet com més anava més tensa i que tan sols les notes de “Que tinguem sort” cantada per en Julien, conegut pel seu pas per Eufòria, han aconseguit de trencar. En Julien ha estat, en certa manera, l’estrella de l’esdeveniment. Només de pujar a l’escenari ja ha declarat que a Catalunya s’hi sentia com a casa i que, gràcies al seu pas pel programa musical de TV3 i la vinculació amb el Principat, havia trobat quina era la seva identitat. Més tard, en declaracions a VilaWeb, ha dit: “El meu pas per Eufòria ha estat amb el missatge d’unió dels Països Catalans. Cada vegada sento menys que visc en una perifèria del país.” Els moments més emotius han estat mèrit seu, que ha aconseguit d’unir en un mateix càntic tot el públic, amb les lletres de “Va com va”, d’Ovidi Montllor, o “L’estaca”, de Lluís Llach. En acabat, grans i petits li demanaven fotografies i autògrafs. “Si et sóc sincera, he decidit de venir a Girona perquè vaig llegir que hi cantaria en Julien, i com que vaig sentir que cantava l’Ovidi Montllor…”, deia una senyora vigatana. La rapera garrotxina Júlia Balas també ha protagonitzat un dels grans moments de la concentració.

Amb tot plegat, la unió dels Països Catalans s’ha fet palesa durant tot el dia. En l’acte institucional conjunt entre l’Ajuntament de Girona i la diputació, que s’ha fet aquest matí a la plaça del Vi, hi ha intervingut el batlle de Manacor, Miquel Oliver Gomila (l’any passat, en la primera Diada de Lluc Salellas com a batlle de la ciutat, ja hi va convidar el batlle d’Elna, Nicolas Garcia) i, tot seguit, Joan-Lluís Lluís ha llegit el manifest. A la tarda, Borja Penalba ha fet un concert a plaça de la Independència.

Manifestació aigualida

Una vegada acabat l’acte unitari, els concentrats s’han desplaçat fins a la plaça de Pompeu Fabra, que és a tocar d’on es feia la manifestació. Amb una gran pancarta en què es podia llegir “Independència” i amb el batlle de Girona i el diputat de la CUP Dani Cornellà al capdavant, la marxa ha passat per davant de la delegació de la Generalitat a Girona.

Amb crits com ara “Independència”, “Sense les dones no hi ha ocupació” i “Ni França ni Espanya, Països Catalans”, els manifestants han seguit pel carrer Nou, quan la previsió era anar pel de Santa Clara. Tot plegat, per passar per davant de la subdelegació del govern espanyol, que era custodiada pels Mossos, a qui els concentrats han proferit càntics en contra, com ara “Els Mossos també són forces d’ocupació”. Així i tot, ha estat una manifestació aigualida, en què els càntics amb prou feines duraven més de trenta segons, i en què les gralles no han aconseguit de fer aflorar els ànims de festivitat. Una mica com la pilota inflable de l’ANC, que a mesura que avançava la tarda s’anava desinflant i cada vegada s’enlairava menys.

I, quan començava a caure el dia i alguns s’asseien a descansar a les terrasses dels bars, Borja Penalba posava la banda sonora final mentre cantava, acompanyat de la guitarra, els versos de “O tots o ningú”:

A tu que ja no pots suportar la teua misèria:
Uneix-te als que lluiten,
el nostre dia és Avui!
El nostre dia és Demà!

Als carrers, ja mig deserts, encara hi havia algú amb una estelada que desfilava cap a casa.

O tots o ningú. O tot o res.
No pot salvar-se un només.
O tots o ningú. O tot o res.
Les cadenes o els fusells.

 

Viure entre pantalles: entendre i acompanyar els joves en el món digital (Rosa dels Vents) és un llibre escrit a quatre mans pels psicòlegs experts en addiccions Josep Matalí i Jordi Bernabeu. Aquest llibre mira de posar seny entre l’alarmisme antipantalles i el menfotisme de l’altre extrem. I prova de fer veure que sovint l’excés de pantalles dels joves amaga uns altres problemes de fons, que existeixen amb pantalles o sense. El llibre, alhora, dóna dades preocupants sobre els pares (tan sols una minoria posa límits als fills), les diferències entre nois i noies (perquè elles estan poc diagnosticades) o quins són els senyals d’alarma que els pares han de tenir clars. VilaWeb va entrevistar per Zoom el doctor Josep Matalí, psicòleg i psiquiatre, cap clínic i coordinador de la Unitat de Conductes Addictives de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, i Jordi Bernabeu, psicòleg de la Fundació Althaia (Xarxa Assistencial Universitària de Manresa).

Josep Matalí, cap clínic i coordinador de la Unitat de Conductes Addictives de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona (fotografia: Rosa dels Vents).

—Ara com ara, els vostres pacients són addictes. Teniu més addictes a les pantalles o a les drogues?
—Josep Matalí [J. M.]: Coordino una unitat de conductes addictives en un hospital de tercer nivell. Vaig muntar la unitat el 2005, pensant en l’epidèmia del consum de cànnabis, i parlem d’adolescents. Al principi, teníem addiccions a cànnabis, cocaïna i alguna cosa més. Doncs ara som en un 65-35 de pantalles. Tenim més demanda de pantalles que de tòxics, a la unitat.

—Expliqueu que de mitjana s’ha estudiat que la gent passa 6 hores i 58 minuts a la pantalla i la generació Z, 9 hores. Això vol dir que la generació Alfa passarà a 12 hores?
—Jordi Bernabeu [J. B.]: Les hores són variables crítiques, però sobretot hem de tenir present el nivell d’impacte que té tot aquest ús en la nostra vida. Ningú es qüestionaria usos si són amb finalitats acadèmiques, d’aprenentatges. Nosaltres pensem que si els usos van lligats a qualitat i no exclouen la vida presencial, etcètera, doncs…
—J. M.: Des d’un punt de vista clínic, el temps cada vegada defineix menys la problemàtica de les pantalles. Si tens un nano connectat 12 hores el dia, la probabilitat que li passi alguna cosa és alta, però sobretot hem de mirar-ne el context. La gent de Primera Persona (pacients de salut mental) ens va dir: “Estem molt cansats d’aquesta visió que teniu perquè a mi, que he passat un trastorn depressiu enorme, encara sort, que tenia el mòbil. No perdeu de vista aquesta utilitat.”
—J. B.: Sempre hem defensat que tots els problemes són multicausals. Moltes vegades les pantalles tenen aquell efecte de ploure sobre mullat, és a dir, poden ajudar a construir vulnerabilitat en persones que són vulnerables per se. I moltes vegades fem servir les pantalles per compensar-ho. Sort que algunes persones que tenen dificultats de relació amb l’entorn poden disposar d’alguns usos de pantalles.

—Frase del llibre: “A vegades mirem l’adolescència amb la mirada boomer i, per tant, nosaltres també hem de canviar la mirada.”
—J. M.: Com a pares tenim la responsabilitat de donar exemple i de revisar quins usos fem de les tecnologies. I com fem tot aquest procés d’introducció, supervisió i educació del bon ús digital. L’objectiu final és el benestar digital de la població. I pensar que un nano de quinze anys, setze o catorze no té criteri em posa els pèls de punta. Aquest discurs de, l’hem de treure de la societat fins a divuit anys, em fa explotar el cap.

—Hi ha una dada que m’ha impressionat: “Només una tercera part dels pares posa el límit a les pantalles dels fills.”
—J. M.: Sí, només una tercera part dels pares posa el límit a les pantalles dels fills. Però mira, qui ve a la teràpia de grup dels pacients atesos a l’hospital? Molt poca gent. Qui va a les conferències de les AMPA de les escoles? Poca gent. Normalment, vénen els que no haurien de venir perquè ja ho fan bé.

—Quina és la diferència entre nois addictes i noies addictes?
—J. B.: Els nois potser tenen un ús des d’una perspectiva més lúdico-recreativa i les noies possiblement més conversacional. Els riscos dels nois segurament aniran lligats més a una qüestió d’intensitat i les noies, assetjament i ús d’imatges. Als nois, se’ls atorga més una lògica de videojoc i les noies més possiblement de conversa.

—I quins us vénen més, els nois o les noies?
—J. M.: De cada 100 casos que vénen per addicció als videojocs, el 95% són homes. Però pot haver-hi un biaix greu de gènere. Què vol dir això? Que les dones al final no acaben en unitats com la nostra, perquè encara que tinguin problemes amb els videojocs se les interpreta des d’una altra perspectiva. I, per tant, les noies estan poc diagnosticades perquè se les diagnostica de trastorns de personalitat, de trastorns depressius, d’unes altres coses. Hem de millorar l’aproximació pel gènere. Moltes vegades a les noies que poden tenir problemes els ho tracten com un símptoma, no com un trastorn.

—Doneu molta importància a l’estructura. No solament és important el peix, sinó també la peixera. A vegades l’estructura pot fer molt de mal, o molt de bé.
—J. B.: Si haguéssim de resumir aquesta idea, segurament hi hauria dos grans factors protectors: una vida organitzada, que tingui un sentit, que tingui una lògica, que et doni uns estàndards de funcionament. I, en segon lloc, acompanyada, que et sentis part d’alguna història. Es posa d’exemple l’impacte de les pantalles en els resultats de PISA. Doncs després es va veure que aquells nanos que sopen cada dia plegats, amb la família, tenen unes notes relativament molt més altes.
—J. M.: Fa vint-i-cinc anys algú es va inventar que el món era perillós i llavors ens vam tancar als domicilis, i vam començar a fer tota una aproximació des de la sobreprotecció dels infants que els ha malmès la capacitat d’aprenentatge. I ara posem tot el pes en les pantalles quan hi ha tot un rerefons.

—Quins senyals d’alarma poden detectar els pares per veure que els fills tenen un problema?
—J. M.: Una disminució de la part relacional (deixes d’anar a karate, a futbol…) n’és una. Hi ha un senyal que és claríssim i que es confon molt amb l’adolescència normal, que és la mala llet. Comença a tenir irritabilitat. I comença a haver-hi tot un procés d’aïllament (ja no vol anar amb els seus amics, ja no vol dinar amb vosaltres, ja tot li fa mandra). I aquí podríem entrar amb el son, que és un dels aspectes clau, que se’n va a dormir tard, s’aixeca tard. O que menja quan no toca, menja malament.

—Hi ha un tros maco que és quan demaneu als pacients que responguin què els ha passat. Hi ha una resposta que diu: “No sóc el mateix a les xarxes que a fora.”
—J. B.: És quan hi ha una inversió de rols molt important. La gent funciona a les xarxes correlacionalment més o menys com és. Més o menys. Però quan es fan servir les xarxes per compensar alguna mancança en la qüestió més relacional, doncs jo m’atreviria a dir que és un problema. Quan una dimensió es menja l’altra o l’anul·la, hi ha un problema.

—Expliqueu-me, si us plau, un cas que us hagi impactat.
—J. M.: Mira, vaig atendre un noi, aleshores era un noi, que físicament era una muntanya: quasi 2 metres, 180 quilos, i no sé si tenia 15 anys o 16. Em va costar sis mesos que parlés a la visita. Feia un o dos anys que era tancat a casa. Un quadre depressiu, fòbia social, tot el dia connectat, i ens semblava que era una addicció als videojocs. Quan venia s’amagava darrere el monitor, no li veia la cara. Després d’un any, un any i mig, vam aconseguir que agafés confiança. I el rerefons era que era una noia trans! Va començar a fer tot el procés de trànsit, semblava que la cosa anava bé, i, de cop, fa una recaiguda. Doncs resulta que tenia un grup de suport trans, a Mèxic, que l’havia ajudat a fer tots els processos però va haver-hi un terratrèmol a Mèxic i va estar dos mesos sense poder-se connectar amb aquesta gent i es pensava que s’havien mort. Vull dir, tenia un problema amb els videojocs? Doncs potser sí. Complia tots els criteris. Però quan parlem del fons, la complexitat d’aquest cas era brutal. Si hagués seguit les pautes que diuen alguns companys (li ho treus tot), no hauria servit de res. Potser aquest és un cas paradigmàtic.

Jordi Bernabeu, psicòleg de la Fundació Althaia (Xarxa Assistencial Universitària de Manresa). (fotografia: Rosa dels Vents).

—A un addicte a l’heroïna li has de dir: “Mai més heroïna.” A un addicte a la pantalla, mai més pantalla?
—J. M.: No, aquí fem un símil amb l’alimentació. Si tens una anorèxia o una bulímia, no diem que deixis de menjar. Reeduquem aquesta persona en relació amb la seva alimentació. Doncs amb les pantalles fem igual. El que no podem fer és un món dicotomitzat. Els adults que utilitzin les pantalles i els joves que es quedin a l’època de cromanyó. No pot ser. Hem de fer que la població tingui benestar digital. Que en faci un ús correcte.

—I això com s’aconsegueix?
—J. B.: Si tens una vida més o menys funcional, la digitalitat hi ocuparà un paper. Si tens un pla de vida amb elements molt problemàtics, les pantalles apareixeran com a elements que aguditzaran aquesta problemàtica. L’ús raonable passa quan és complementari, no genera problemes i en certa manera no n’aguditza. Un xaval pot decidir si canviar-se de sexe o no i en canvi sembla cada vegada els fem més inoperants amb la digitalitat. El problema que ha explicat en Pep, o molts altres, sense pantalles també els tindríem, però gestionats per unes altres vies de fuga.
—J. M.: Bàsicament, veiem quines són les dues grans problemàtiques: els videojocs i les xarxes socials. I per mi no és el mateix WhatsApp que TikTok. Pot ser que TikTok a tretze anys no toqui, però d’aquí a dir que el nano no pot tenir un WhatsApp per avisar els pares que arribarà a deu minuts tard perquè se li ha escapat l’autobús… El missatge que volem donar al llibre és que és important tenir criteri i que cadascú ha de tenir el seu criteri segons el seu context.

—Poseu data a l’entrada a les pantalles? Us preocupa que un nen de deu anys, onze o dotze hi tingui accés? O no us preocupa tant, l’edat?
—J. B.: Òbviament, la data és una variable crítica, però, i parlo per mi, jo no em basaré en criteris d’edat. La idea és que, si en fa ús, sigui un ús acompanyat, supervisat, progressiu i mínimament que correlacioni amb l’edat. Si un nano ha de tenir un inici a Instagram, que sigui supervisat, progressiu. I que hi hagi elements de control que puguin ajudar-lo a tenir una responsabilització.
—J. M.: Amb en Jordi no sempre estem d’acord. Si tu tens un fill de deu anys o onze anys, la pregunta que t’hauries de fer és quina necessitat té de tenir una xarxa social. O de tenir un telèfon, fins i tot. Quan els meus fills tenien onze anys, els tenia supervisats les vint-i-quatre hores del dia. Necessita un telèfon un nen d’onze anys o dotze?

Viure entre pantalles: entendre i acompanyar els joves en el món digital (Rosa dels Vents) és un llibre escrit a quatre mans pels psicòlegs experts en addiccions Josep Matalí i Jordi Bernabeu. Aquest llibre mira de posar seny entre l’alarmisme antipantalles i el menfotisme de l’altre extrem. I prova de fer veure que sovint l’excés de pantalles dels joves amaga uns altres problemes de fons, que existeixen amb pantalles o sense. El llibre, alhora, dóna dades preocupants sobre els pares (tan sols una minoria posa límits als fills), les diferències entre nois i noies (perquè elles estan poc diagnosticades) o quins són els senyals d’alarma que els pares han de tenir clars. VilaWeb va entrevistar per Zoom el doctor Josep Matalí, psicòleg i psiquiatre, cap clínic i coordinador de la Unitat de Conductes Addictives de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, i Jordi Bernabeu, psicòleg de la Fundació Althaia (Xarxa Assistencial Universitària de Manresa).

Josep Matalí, cap clínic i coordinador de la Unitat de Conductes Addictives de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona (fotografia: Rosa dels Vents).

—Ara com ara, els vostres pacients són addictes. Teniu més addictes a les pantalles o a les drogues?
—Josep Matalí [J. M.]: Coordino una unitat de conductes addictives en un hospital de tercer nivell. Vaig muntar la unitat el 2005, pensant en l’epidèmia del consum de cànnabis, i parlem d’adolescents. Al principi, teníem addiccions a cànnabis, cocaïna i alguna cosa més. Doncs ara som en un 65-35 de pantalles. Tenim més demanda de pantalles que de tòxics, a la unitat.

—Expliqueu que de mitjana s’ha estudiat que la gent passa 6 hores i 58 minuts a la pantalla i la generació Z, 9 hores. Això vol dir que la generació Alfa passarà a 12 hores?
—Jordi Bernabeu [J. B.]: Les hores són variables crítiques, però sobretot hem de tenir present el nivell d’impacte que té tot aquest ús en la nostra vida. Ningú es qüestionaria usos si són amb finalitats acadèmiques, d’aprenentatges. Nosaltres pensem que si els usos van lligats a qualitat i no exclouen la vida presencial, etcètera, doncs…
—J. M.: Des d’un punt de vista clínic, el temps cada vegada defineix menys la problemàtica de les pantalles. Si tens un nano connectat 12 hores el dia, la probabilitat que li passi alguna cosa és alta, però sobretot hem de mirar-ne el context. La gent de Primera Persona (pacients de salut mental) ens va dir: “Estem molt cansats d’aquesta visió que teniu perquè a mi, que he passat un trastorn depressiu enorme, encara sort, que tenia el mòbil. No perdeu de vista aquesta utilitat.”
—J. B.: Sempre hem defensat que tots els problemes són multicausals. Moltes vegades les pantalles tenen aquell efecte de ploure sobre mullat, és a dir, poden ajudar a construir vulnerabilitat en persones que són vulnerables per se. I moltes vegades fem servir les pantalles per compensar-ho. Sort que algunes persones que tenen dificultats de relació amb l’entorn poden disposar d’alguns usos de pantalles.

—Frase del llibre: “A vegades mirem l’adolescència amb la mirada boomer i, per tant, nosaltres també hem de canviar la mirada.”
—J. M.: Com a pares tenim la responsabilitat de donar exemple i de revisar quins usos fem de les tecnologies. I com fem tot aquest procés d’introducció, supervisió i educació del bon ús digital. L’objectiu final és el benestar digital de la població. I pensar que un nano de quinze anys, setze o catorze no té criteri em posa els pèls de punta. Aquest discurs de, l’hem de treure de la societat fins a divuit anys, em fa explotar el cap.

—Hi ha una dada que m’ha impressionat: “Només una tercera part dels pares posa el límit a les pantalles dels fills.”
—J. M.: Sí, només una tercera part dels pares posa el límit a les pantalles dels fills. Però mira, qui ve a la teràpia de grup dels pacients atesos a l’hospital? Molt poca gent. Qui va a les conferències de les AMPA de les escoles? Poca gent. Normalment, vénen els que no haurien de venir perquè ja ho fan bé.

—Quina és la diferència entre nois addictes i noies addictes?
—J. B.: Els nois potser tenen un ús des d’una perspectiva més lúdico-recreativa i les noies possiblement més conversacional. Els riscos dels nois segurament aniran lligats més a una qüestió d’intensitat i les noies, assetjament i ús d’imatges. Als nois, se’ls atorga més una lògica de videojoc i les noies més possiblement de conversa.

—I quins us vénen més, els nois o les noies?
—J. M.: De cada 100 casos que vénen per addicció als videojocs, el 95% són homes. Però pot haver-hi un biaix greu de gènere. Què vol dir això? Que les dones al final no acaben en unitats com la nostra, perquè encara que tinguin problemes amb els videojocs se les interpreta des d’una altra perspectiva. I, per tant, les noies estan poc diagnosticades perquè se les diagnostica de trastorns de personalitat, de trastorns depressius, d’unes altres coses. Hem de millorar l’aproximació pel gènere. Moltes vegades a les noies que poden tenir problemes els ho tracten com un símptoma, no com un trastorn.

—Doneu molta importància a l’estructura. No solament és important el peix, sinó també la peixera. A vegades l’estructura pot fer molt de mal, o molt de bé.
—J. B.: Si haguéssim de resumir aquesta idea, segurament hi hauria dos grans factors protectors: una vida organitzada, que tingui un sentit, que tingui una lògica, que et doni uns estàndards de funcionament. I, en segon lloc, acompanyada, que et sentis part d’alguna història. Es posa d’exemple l’impacte de les pantalles en els resultats de PISA. Doncs després es va veure que aquells nanos que sopen cada dia plegats, amb la família, tenen unes notes relativament molt més altes.
—J. M.: Fa vint-i-cinc anys algú es va inventar que el món era perillós i llavors ens vam tancar als domicilis, i vam començar a fer tota una aproximació des de la sobreprotecció dels infants que els ha malmès la capacitat d’aprenentatge. I ara posem tot el pes en les pantalles quan hi ha tot un rerefons.

—Quins senyals d’alarma poden detectar els pares per veure que els fills tenen un problema?
—J. M.: Una disminució de la part relacional (deixes d’anar a karate, a futbol…) n’és una. Hi ha un senyal que és claríssim i que es confon molt amb l’adolescència normal, que és la mala llet. Comença a tenir irritabilitat. I comença a haver-hi tot un procés d’aïllament (ja no vol anar amb els seus amics, ja no vol dinar amb vosaltres, ja tot li fa mandra). I aquí podríem entrar amb el son, que és un dels aspectes clau, que se’n va a dormir tard, s’aixeca tard. O que menja quan no toca, menja malament.

—Hi ha un tros maco que és quan demaneu als pacients que responguin què els ha passat. Hi ha una resposta que diu: “No sóc el mateix a les xarxes que a fora.”
—J. B.: És quan hi ha una inversió de rols molt important. La gent funciona a les xarxes correlacionalment més o menys com és. Més o menys. Però quan es fan servir les xarxes per compensar alguna mancança en la qüestió més relacional, doncs jo m’atreviria a dir que és un problema. Quan una dimensió es menja l’altra o l’anul·la, hi ha un problema.

—Expliqueu-me, si us plau, un cas que us hagi impactat.
—J. M.: Mira, vaig atendre un noi, aleshores era un noi, que físicament era una muntanya: quasi 2 metres, 180 quilos, i no sé si tenia 15 anys o 16. Em va costar sis mesos que parlés a la visita. Feia un o dos anys que era tancat a casa. Un quadre depressiu, fòbia social, tot el dia connectat, i ens semblava que era una addicció als videojocs. Quan venia s’amagava darrere el monitor, no li veia la cara. Després d’un any, un any i mig, vam aconseguir que agafés confiança. I el rerefons era que era una noia trans! Va començar a fer tot el procés de trànsit, semblava que la cosa anava bé, i, de cop, fa una recaiguda. Doncs resulta que tenia un grup de suport trans, a Mèxic, que l’havia ajudat a fer tots els processos però va haver-hi un terratrèmol a Mèxic i va estar dos mesos sense poder-se connectar amb aquesta gent i es pensava que s’havien mort. Vull dir, tenia un problema amb els videojocs? Doncs potser sí. Complia tots els criteris. Però quan parlem del fons, la complexitat d’aquest cas era brutal. Si hagués seguit les pautes que diuen alguns companys (li ho treus tot), no hauria servit de res. Potser aquest és un cas paradigmàtic.

Jordi Bernabeu, psicòleg de la Fundació Althaia (Xarxa Assistencial Universitària de Manresa). (fotografia: Rosa dels Vents).

—A un addicte a l’heroïna li has de dir: “Mai més heroïna.” A un addicte a la pantalla, mai més pantalla?
—J. M.: No, aquí fem un símil amb l’alimentació. Si tens una anorèxia o una bulímia, no diem que deixis de menjar. Reeduquem aquesta persona en relació amb la seva alimentació. Doncs amb les pantalles fem igual. El que no podem fer és un món dicotomitzat. Els adults que utilitzin les pantalles i els joves que es quedin a l’època de cromanyó. No pot ser. Hem de fer que la població tingui benestar digital. Que en faci un ús correcte.

—I això com s’aconsegueix?
—J. B.: Si tens una vida més o menys funcional, la digitalitat hi ocuparà un paper. Si tens un pla de vida amb elements molt problemàtics, les pantalles apareixeran com a elements que aguditzaran aquesta problemàtica. L’ús raonable passa quan és complementari, no genera problemes i en certa manera no n’aguditza. Un xaval pot decidir si canviar-se de sexe o no i en canvi sembla cada vegada els fem més inoperants amb la digitalitat. El problema que ha explicat en Pep, o molts altres, sense pantalles també els tindríem, però gestionats per unes altres vies de fuga.
—J. M.: Bàsicament, veiem quines són les dues grans problemàtiques: els videojocs i les xarxes socials. I per mi no és el mateix WhatsApp que TikTok. Pot ser que TikTok a tretze anys no toqui, però d’aquí a dir que el nano no pot tenir un WhatsApp per avisar els pares que arribarà a deu minuts tard perquè se li ha escapat l’autobús… El missatge que volem donar al llibre és que és important tenir criteri i que cadascú ha de tenir el seu criteri segons el seu context.

—Poseu data a l’entrada a les pantalles? Us preocupa que un nen de deu anys, onze o dotze hi tingui accés? O no us preocupa tant, l’edat?
—J. B.: Òbviament, la data és una variable crítica, però, i parlo per mi, jo no em basaré en criteris d’edat. La idea és que, si en fa ús, sigui un ús acompanyat, supervisat, progressiu i mínimament que correlacioni amb l’edat. Si un nano ha de tenir un inici a Instagram, que sigui supervisat, progressiu. I que hi hagi elements de control que puguin ajudar-lo a tenir una responsabilització.
—J. M.: Amb en Jordi no sempre estem d’acord. Si tu tens un fill de deu anys o onze anys, la pregunta que t’hauries de fer és quina necessitat té de tenir una xarxa social. O de tenir un telèfon, fins i tot. Quan els meus fills tenien onze anys, els tenia supervisats les vint-i-quatre hores del dia. Necessita un telèfon un nen d’onze anys o dotze?

Por de tornar-se impotent. Impotent sexualment, vull dir. Por d’entrar a quiròfan. Així de clar va ser el meu col·lega quan la seva dona, amb qui ja havien tingut dos fills, va exposar en una conversa que estava molesta amb ell perquè no volia fer-se la vasectomia. Aquesta parella d’amics havien decidit que amb dues criatures ja en tenien prou i que fins aquí arribava el seu desig de reproduir-se. Ella havia plantejat al marit la seva necessitat de deixar les pastilles anticonceptives perquè feia dècades que cada dia de la vida se’n prenia una. Mentre estava soltera: anticonceptives + preservatiu. I un cop va començar a festejar amb el meu col·lega va continuar prenent-se-les i només es va aturar els períodes de cerca dels dos embarassos, que van ser períodes ben curts perquè van fer diana bastant de pressa en tots dos casos. Malgrat el criaturam que corria per casa, el matrimoni encara mantenia un desig sexual admirable i havien trobat, miraculosament, espais freqüents per a la intimitat. La marxa enrere, a ella, l’amoïnava, a ell, una mica també, però el condó a ell, li feia mandra, a ella, una mica, també. Així que la meva amiga va posar-se ferma i li va dir que si volia continuar follant, s’havia de fer la vasectomia. Ell va demanar un temps de reflexió; s’ho havia de pensar. I mentre pensava, ho va comentar amb els amics, la majoria dels quals li van dir que ni se l’havien feta, ni tenien gens de ganes de fer-se-la, que quin mal rotllo entrar en un quiròfan perquè els toquessin el piu, que quina basarda pensar que potser alguna cosa fallava i mai més no podien tornar a trempar, i rialles i cervesetes. Total, que suposo que per cercar suport, la meva amiga va fer emergir el tema enmig d’una tertúlia tranquil·la que manteníem, a ple estiu, en una piscina. Mentre el col·lega es defensava i demanava pròrroga en la seva jornada extensa de reflexió, vaig recordar les dues cesàries, que com jo, la meva amiga va haver de patir. I vaig intervenir, recordant al meu col·lega que la seva dona havia carregat a la panxa, durant nou mesos, multiplicats per dos, dos éssers de mida i pes d’un meló i que li havien hagut de tallar el baix ventre en totes dues ocasions. “6 capes, tio!”, vaig deixar anar. “6 capes de carn tallades horitzontalment. 7 si comptem la bossa amniòtica. La pell, teixits subcutanis, la fàscia, músculs, peritoneu, úter i la bossa.” L’amic mascle va fer cara d’acorralat, i es va mostrar deliberadament empàtic, però a ella l’empipada ja li havia arribat a la boca i li va deixar anar: “De debò que jo he hagut de passar per tot això, i ara tu no et pots fer una operació que dura com a molt mitja hora i que, com a molt, requereix un parell de dies de repòs!?” Jo em mirava la meva amiga amb orgull mentre em demanava per què no era tan valenta com ella de demanar-li al meu marit el mateix. Malgrat que el que tenia ganes de fer era aixecar-me i demanar a tota la piscina que aplaudissin el coratge de l’amiga, el que vaig fer va ser anar deixant anar comentaris per donar-li suport i per veure quina cara feia la meva parella (ja ho sabeu, aquell esport arriscat anomenat comenta en públic el que no t’atreveixes a comentar en privat). Vaig recalcar la pusil·lanimitat del sector masculí en un monòleg que, francament, també hauria agraït que m’aplaudís algú més que la meva amiga.

“Nosaltres, acabades de furgar i amb un tall al ventre que no et permet ni caminar, ens alcem del llit i no només ens hem de fer càrrec del nostre dolor, sinó que, a més, immediatament hem d’alletar i cuidar una criatura mentre estem convalescents. La cesària és una cirurgia major, però no tenim una baixa pròpia per a aquesta operació. Com que ja estem de baixa per maternitat, doncs, au, a descomptar dies de la baixa maternal, que my body is a battleground, com diu la Kruger. I a sobre, com a premi, la criatura porta, de primer, el vostre cognom!”

Us narro aquesta batalleta perquè he llegit sobre les novetats de l’anticoncepció masculina. Així ho deia el titular, que ja de per si m’ha semblat un oxímoron si tenim en compte que, històricament, han estat escassíssims els homes que han considerat que també era responsabilitat seva això de vetllar perquè els seus espermatozous no fecundessin òvuls. Que sí, que molts homes es posen condó (ja l’esbudellarem un altre dia, aquest tema), però tots ben tranquils perquè elles, les dones, es prenen les pastilles. El 7 d’octubre del 78 es va despenalitzar la venda i l’ús de les anticonceptives. En aquell moment els titulars celebraven que se separava la sexualitat de la reproducció i que les parelles tenien, per fi, la llibertat de decidir si volien tenir criatures o no. Però el que ningú destacava és que les dones ens passaríem les següents dècades sentit que era exclusivament nostra, aquella responsabilitat, amb totes les conseqüències que les anticonceptives impliquen per al nostre cos: problemes cardiovasculars, risc de patir trombosis, pèrdua de visió…

La vasectomia és un més dels mètodes i procediments anticonceptius, però només un 5% dels homes se la fan. Segons que diuen els experts, sembla que ara els joves mascles estan més preocupats per aquest tema i algunes farmacèutiques proven sort amb el mercat masculí anticonceptiu reversible. No pas per solidaritat amb les dones, per descarregar-les d’un pes que hauria de ser compartit, no pas per evitar que elles s’hagin de fer lligadura de trompes o deixar les pastilles, sinó perquè sembla que molts joves sense parella i sense fills, opten cada vegada més per la vasectomia i metges i farmacèutiques pateixen perquè consideren que cal explicar-los bé que allò és un procediment habitualment irreversible, i si després volen fills, tal vegada se’n penediran. Als EUA s’investiga una crema amb què els mascles poden fregar-se les espatlles i que bloqueja l’esperma. I també es desenvolupa un altre mètode: una injecció a l’escrot que al cap de 90 dies aconsegueix que el 99% dels espermatozous redueixin el moviment. Entreu a les xarxes i els comentaris dels mascles que comenten la gràcia que els fa això que els punxin la soca dels ous.

El més divertit del cas és que, per continuar avançant en la investigació de la cremeta per a les espatlles, els 300 homes que hi han participat haurien d’acceptar tenir relacions sexuals amb dones només amb la protecció d’aquesta crema en fase experimental i a risc de deixar les dones prenyades.

Ja sabem com va això de les apostes farmacèutiques, només van endavant si hi ha mercat, i en el cas dels mètodes anticonceptius, hi ha un gran mercat femení perquè socialment s’ha fet una feina de conscienciació-obligació de les dones a ser-ne les úniques obligades. A l’article de la setmana passada parlava del cas de la violació múltiple durant dècades a la Gisèle i tancava dient: que la vergonya canviï de bàndol. Avui tanco dient que ja seria hora que la responsabilitat anticonceptiva també canviés de bàndol.

Fa més de deu anys que es fa servir bòtox per tractar la migranya. I, així i tot, encara és un mètode molt desconegut. De fet, es va descobrir casualment: les dones que se’n posaven pensant en l’estètica notaven que milloraven i que no tenien mal de cap. Però encara hi ha un altre tractament més recent, els anti-CGRP, presents de fa cinc anys. Tots dos són tractaments molt més eficaços que no pas els mètodes clàssics, i, tanmateix, continuen essent molt desconeguts pel públic general. Avui, dia mundial d’acció contra la migranya, parlem amb la doctora Patricia Pozo, cap de secció del Servei de Neurologia i directora del Migraine Adaptive Brain Center de l’Hospital Vall d’Hebron, i Cristina Palomino, pacient amb migranya, per a conèixer-los.

Malgrat que sigui desconegut per molta gent, al Migraine Adaptative Brain Center el bòtox és un dels tractaments més habituals entre els pacients que tenen més de 15 dies de migranya el mes, és a dir, que tenen migranyes cròniques. Bàsicament, es tracta d’injectar bòtox al voltant del cap de manera subcutània cada 3 mesos. Un mètode semblant a l’emprat amb els anti-CGRP, que bloquen una proteïna neuroinflamatòria. En aquest cas, els apliquen a aquells pacients que tenen més de 8 dies de dolor el mes, o bé a aquells que tenen migranyes còniques, però que no han respost correctament als altres tractaments o no els han funcionat. Els punxen una vegada el mes o cada 3 mesos.

Tractaments més eficaços que no pas els clàssics

Tant el bòtox com els anti-CGRP són tractaments més beneficiosos que no els clàssics de migranya. Així ho afirma la doctora Pozo, que diu que els mètodes farmacològics són menys útils perquè els pacients se’n desconnecten: “Hi ha una manca d’adherència a aquests tractaments, perquè recordar-te de prendre el fàrmac cada dia, si a més no et funciona gaire bé, és difícil.” Per això, celebra l’eficàcia d’aquests mètodes més recents: “Són molt més segurs i tolerables pel pacient, i des del punt de vista del metge, són relativament fàcils d’administrar.”

A més, Pozo en reivindica l’èxit terapèutic, perquè diu que gairebé un 75% dels malalts hi responen correctament. “L’eficàcia i la tolerabilitat són molt millors. I quan una cosa va bé, vols continuar”, explica.

Ara, no hi ha cap mètode millor que l’altre: tot depèn de les necessitats i característiques de cadascú. Però Pozo remarca que te’n receptaran l’un o l’altre seguint, en gran manera, un criteri d’eficiència: efectivitat en el pacient però també econòmica. Sobre això, cal dir que l’anti-CGRP és una mica més car que el bòtox.

Molt de camí a fer

La migranya és la malaltia neurològica més incapacitant entre la població de quinze anys a cinquanta-cinc. I un 20% de la població en té. Unes xifres prou significatives, però que no eviten que continuï essent una malaltia estigmatitzada i infradiagnosticada, segons que denuncia Pozo. De fet, demana més recursos econòmics per a poder millorar la qualitat de vida de les persones que en tenen. Diu que no és tan difícil ni tan car de poder-ho aplicar: “Es triga massa a oferir tractament als qui ho necessiten, i això fa que la malaltia empitjori. Caldria diagnosticar-la i tractar-la adequadament”, demana. En aquesta línia, creu que s’hauria de reconèixer la migranya com malaltia crònica, perquè així els pacients podrien accedir a més ajudes que no reben actualment i considera que és una malaltia que cal aprendre a prioritzar.

Fa més de deu anys que es fa servir bòtox per tractar la migranya. I, així i tot, encara és un mètode molt desconegut. De fet, es va descobrir casualment: les dones que se’n posaven pensant en l’estètica notaven que milloraven i que no tenien mal de cap. Però encara hi ha un altre tractament més recent, els anti-CGRP, presents de fa cinc anys. Tots dos són tractaments molt més eficaços que no pas els mètodes clàssics, i, tanmateix, continuen essent molt desconeguts pel públic general. Avui, dia mundial d’acció contra la migranya, parlem amb la doctora Patricia Pozo, cap de secció del Servei de Neurologia i directora del Migraine Adaptive Brain Center de l’Hospital Vall d’Hebron, i Cristina Palomino, pacient amb migranya, per a conèixer-los.

Malgrat que sigui desconegut per molta gent, al Migraine Adaptative Brain Center el bòtox és un dels tractaments més habituals entre els pacients que tenen més de 15 dies de migranya el mes, és a dir, que tenen migranyes cròniques. Bàsicament, es tracta d’injectar bòtox al voltant del cap de manera subcutània cada 3 mesos. Un mètode semblant a l’emprat amb els anti-CGRP, que bloquen una proteïna neuroinflamatòria. En aquest cas, els apliquen a aquells pacients que tenen més de 8 dies de dolor el mes, o bé a aquells que tenen migranyes còniques, però que no han respost correctament als altres tractaments o no els han funcionat. Els punxen una vegada el mes o cada 3 mesos.

Tractaments més eficaços que no pas els clàssics

Tant el bòtox com els anti-CGRP són tractaments més beneficiosos que no els clàssics de migranya. Així ho afirma la doctora Pozo, que diu que els mètodes farmacològics són menys útils perquè els pacients se’n desconnecten: “Hi ha una manca d’adherència a aquests tractaments, perquè recordar-te de prendre el fàrmac cada dia, si a més no et funciona gaire bé, és difícil.” Per això, celebra l’eficàcia d’aquests mètodes més recents: “Són molt més segurs i tolerables pel pacient, i des del punt de vista del metge, són relativament fàcils d’administrar.”

A més, Pozo en reivindica l’èxit terapèutic, perquè diu que gairebé un 75% dels malalts hi responen correctament. “L’eficàcia i la tolerabilitat són molt millors. I quan una cosa va bé, vols continuar”, explica.

Ara, no hi ha cap mètode millor que l’altre: tot depèn de les necessitats i característiques de cadascú. Però Pozo remarca que te’n receptaran l’un o l’altre seguint, en gran manera, un criteri d’eficiència: efectivitat en el pacient però també econòmica. Sobre això, cal dir que l’anti-CGRP és una mica més car que el bòtox.

Molt de camí a fer

La migranya és la malaltia neurològica més incapacitant entre la població de quinze anys a cinquanta-cinc. I un 20% de la població en té. Unes xifres prou significatives, però que no eviten que continuï essent una malaltia estigmatitzada i infradiagnosticada, segons que denuncia Pozo. De fet, demana més recursos econòmics per a poder millorar la qualitat de vida de les persones que en tenen. Diu que no és tan difícil ni tan car de poder-ho aplicar: “Es triga massa a oferir tractament als qui ho necessiten, i això fa que la malaltia empitjori. Caldria diagnosticar-la i tractar-la adequadament”, demana. En aquesta línia, creu que s’hauria de reconèixer la migranya com malaltia crònica, perquè així els pacients podrien accedir a més ajudes que no reben actualment i considera que és una malaltia que cal aprendre a prioritzar.

L’estampa s’ha repetit cada estiu aquests darrers anys. Aquella vista idíl·lica cap a l’horitzó, amb un blau gairebé transparent de la mar, un sol que cau a l’horabaixa, i la sensació de ser en un lloc on l’espai-temps juga amb unes altres regles s’ha transformat en utopia. Ara, aquella mateixa postal del litoral de les Illes s’ha convertit en una platja del Trenc o una platja de les Illetes –per anomenar-ne dues de les més emblemàtiques– plena de barques que fondegen i cerquen aquell privilegi visual de què fa un temps disposaven la resta de residents ajaguts a l’arena.

Calcular el nombre d’embarcacions que circulen per la costa de les Illes és complicat, atès que no n’hi ha cap cens. Una cosa clara és que hi ha més embarcacions que espai a les cales. A Menorca, per exemple, sí que s’ha sabut que fa catorze anys ja se superava la capacitat de càrrega nàutica fora dels ports. Així ho denuncia l’entitat ecologista GOB-Menorca: les embarcacions detectades mitjançant un vol aeri que el consell insular va fer el 2010 superaven considerablement –en va comptar 2.344– les 2.115 embarcacions que pot suportar l’illa segons que estipula l’estudi de capacitat de càrrega incorporat al pla general de ports del 2020.

És una conseqüència més del model econòmic que viuen les Illes? La saturació és per terra i mar. Els excessos no solament són en nombre d’embarcacions, sinó també en traspassar tots els límits. De fet, circular lliurement i a velocitats descontrolades, que posa en perill la vida de banyistes, s’ha convertit en una cosa usual. La mort de Guillem Comamala, de solament vint anys, mentre pescava a Cala Bona (Son Servera) fa uns quants dies ha tornat a fer sonar totes les alarmes.

La responsable de l’Àrea Marina del GOB, Neus Matamalas, explica que la saturació que viu la mar respon a la tria del govern cap al creixement de totes les activitats i la manca de limitacions i de gestió. En aquesta línia, considera que al medi terrestre sí que s’ha procurat fer feina i posar alguns límits, però que el medi marí ha estat relegat a un segon pla o tercer. “Ara ens trobam que poder agafar una barca és molt fàcil. No necessites cap mena de coneixement perquè t’hi donin accés. Per tant, els riscos que hi hagi accidents són molt alts”, subratlla, i incideix sobretot en els moments d’amarrar o navegar prop de la costa. “Fa uns quants anys que l’activitat nàutica al litoral arriba a uns excessos en nombre d’embarcacions cada vegada més grans”, diu.

Precisament, el GOB, juntament amb més entitats, reclama solucions. Si bé Matamalas explica que se sent que hi ha un col·lapse, atès que per part de la societat com més va hi ha més queixes, denuncia que encara no s’ha fet cap anàlisi exhaustiva de la situació. Per això demanen un pla d’ordenació del litoral marítim que posi damunt la taula aquesta situació.

Velocitat, iots de lloguer i embarcacions sense llicència

Tot apunta que la mort de Comamala va ser per la gran velocitat del iot que va envestir la seva barca. Els passatgers del iot també han assumit que havien begut, tot i que deien que no anaven gats. A Menorca, fa una setmana, un altre pescador va esquivar la mort després de ser envestit per un iot de lloguer de vint metres que navegava molt de pressa.

“Hi ha una problemàtica molt concreta relacionada amb la velocitat de navegació. Vivim una situació en què hi ha un gran nombre d’embarcacions que van a molta velocitat i molt a prop de la costa”, explica Matamalas, que demana una ampliació de les restriccions. La normativa ara diu que a les zones de bany no marcades –les platges– s’ha d’anar a 3 nusos de velocitat a tot estirar en una franja de 200 metres, i a les zones rocoses baixa fins a 50 metres. Tenint en compte que com més va hi ha més persones que accedeixen a aquestes zones rocoses, sigui per a nedar, bussejar o fer activitats aquàtiques amb artefactes no motoritzats, reclamen que s’augmenti la restricció a 300 metres a tota la costa. “La gent necessita tenir un espai de protecció que actualment no té”, ressalta l’activista.

Una altra de les problemàtiques al voltant de tot plegat és el lloguer d’embarcacions. Un 56% de les matriculades durant l’any passat es van destinar al lloguer. I segons que denuncia el GOB, hi ha moltes empreses de lloguer sense llicència de navegació. Els ecologistes, que parlen de creixement incontrolat del turisme nàutic, demanen que augmentin les sancions, perquè és l’única manera de poder-ho aturar. En tot cas, ara com ara sembla una situació complicada, atès que les Illes solament tenen 6 embarcacions per a vigilar les més de 30.000 que circulen pel litoral marí durant tot l’estiu.

A prop de la costa

“Som en una situació en què hem perdut el sentit comú i tothom vol poder fer el que vol”, continua el GOB. En aquesta línia, si bé recorden que fondejar una embarcació a la vorera de la costa –en una zona rocosa– no hauria de ser necessàriament una acció perjudicial, cal estudiar-ne bé la situació. Precisament, l’entitat va fer públic un vídeo en què denunciava les interaccions de les embarcacions que se situen molt a prop dels banyistes. S’hi veuen vehicles i motos d’aigua que passen arran d’unes persones que fan surf de rem i d’unes altres que neden o bussegen. “La gent va rebre molt bé el vídeo, en el sentit que té por”, matisa Matamalas.

Aquest estiu les emergències a la mar han crescut d’un 36% respecte de l’any passat. Segons dades de Salvament Marítim, un 80% van involucrar embarcacions recreatives. A banda de la mort de Comamala i l’accident del pescador de Menorca, aquest estiu se’n recorden més casos, com ara un abordatge al cap de les Salines d’un catamarà a un llaüt o el xoc d’un vaixell contra l’illot de l’Espalmador. Sense comptar unes altres pràctiques nocives, com ara l’augment de les festes en vaixells (també anomenades boat parties) a tot arreu de la costa.

Un enemic més de la posidònia

Més enllà dels efectes físics sobre les persones, navegar irresponsablement també pot perjudicar greument el medi. Sobretot a les Illes, que tenen un 50% de la superfície de posidònia oceànica del planeta, una planta clau per a retenir grans quantitats d’un gas d’efecte hivernacle com el diòxid de carboni.

Durant la legislatura passada es va aprovar un decret que prohibia de fondejar sobre aquesta planta, però tot i que sembla que se n’ha anat reduint l’impacte, no hi ha prou personal per a vigilar-ho. “Tampoc no es posen sancions. El servei avisa una barca i la fa moure, però l’impacte ja s’ha produït”, apunta Matamalas. Un impacte que té conseqüències greus, i que, a més, és molt directe, atès que quan s’arrabassa la planta aquests gasos tornen a l’atmosfera i encara l’encalenteixen més.

Però uns altres mals també són els abocaments d’aigües residuals de les embarcacions a la mar. En el cas de cales poc profundes amb posidònia, si hi ha un gran trànsit d’embarcacions l’aigua es torna molt tèrbola, i això en dificulta la funció de fotosíntesi d’una manera adequada, explica l’activista.

The Washington Post · Lizzie Johnson i Kostiantyn Khudov.

Qui preocupava tothom era el fill, que lluitava al front, però va ser el pare qui va morir primer, destrossat en un atac de míssil a 160 quilòmetres del camp de batalla.

I així, dissabte, mentre començaven els funerals a Poltova, una cèntrica ciutat d’Ucraïna –on cinquanta-vuit persones d’un institut militar van morir en un atac el 3 de setembre–, Oleksandr Horodnitskii es va dirigir al dipòsit de cadàvers per recollir el pare, a qui havia intentat protegir anant a la guerra. Ara tenia cinc dies de permís de la seva brigada d’assalt per processar el dolor i enterrar l’home que l’havia criat.

La seva fúria era un puny tancat. Es va negar a plorar, fins i tot mentre era al costat de la porta oberta darrere l’edifici, esperant rebre el cos del seu pare. “No m’hauria pensat mai que dos míssils arribarien al centre de Poltava”, deia Oleksandr, de trenta-sis anys, sobre un dels atacs més sanguinaris de la guerra. “Ja saps amb qui estic enfadat.”

Al pàrquing, hi havia furgonetes de transport en marxa amb els noms dels morts. El seu fill, d’onze anys, Dmitro, mastegava un caramel amb forma de cigarreta, amb tatuatges temporals als seus braços. Una dona va passar plorant, i el noi va esquivar-li la mirada mentre agafava la mà de la seva mare.

A les nou del matí, van cridar el nom d’Oleksandr.

Va entrar al dipòsit de cadàvers i va mirar dins el taüt on hi havia Petro Horodnitskii. Amb seixanta-sis anys, ja hauria d’estar jubilat, però li agradava la seva feina com a vigilant de seguretat. Havia treballat al campus de l’Institut Militar de Telecomunicacions i Tecnologia de la Informació durant quinze anys. La feina també li aportava diners extres, que enviava als seus tres néts, juntament amb verdures, mel i pomes de la seva granja. A petició seva, feia poc havia plantat sis varietats noves de fruita. Però l’home que hi havia al taüt no era el pare que Oleksandr coneixia. La mort havia arribat violentament. No van poder encabir el seu cos a la roba que havien portat de casa.

La dona d’Oleksandr, Tetiana Horodnitska, va plorar quan el va veure: “Si us plau, digueu-me que no va patir. Si us plau, digueu-me que va morir immediatament.” No volia que el seu fill ho veiés. Va demanar a un treballador que segellés la tapa del taüt abans de carregar-lo a la part posterior d’una furgoneta blanca, que portaria Petro al seu poble. Millor recordar-lo com era, va pensar Oleksandr.

“No hi ha marxa enrere”

Fora de l’església principal de la ciutat, les campanes repicaven. Més de cinc-centes persones envoltaven la capella blanca, on els taüts de sis soldats eren exposats coberts per banderes blaves i grogues i els braços dels familiars. Les tapes –normalment obertes– també eren closes, fet que demostrava el poder destructiu dels míssils. Mocadors de pregària penjaven de les mitja dotzena de creus de fusta, cadascuna amb un nom. L’enginyer de 55 anys. El professor de 52. L’administrador de 50. L’instructor de 30. El cadet de 52. El conductor de 32. Homes vestits de verd militar sostenien fotografies emmarcades de cada rostre. Uns altres s’arrengleraven darrere els taüts, carregant fusells.

Entre el públic, una dona de cinquanta-sis anys –que havia estat de guàrdia durant dies davant el dipòsit de cadàvers amb el cos del seu fill– lluitava per trobar el seu taüt. Portava el mateix vestit llarg i de color verd i la mateixa bossa de plàstic a l’espatlla que dies abans.

Parlant amb un micròfon, Larisa Semeniaha, l’antiga editora del diari local, va descriure l’atac com “la pàgina més difícil de la guerra a la regió”. “Per més difícil que sigui, per més aterridor que sigui, no hi ha marxa enrere per a nosaltres”, va dir. “Perquè, si no, perdrem la nostra llibertat, les nostres vides, i tots els valors pels quals els nostres compatriotes –els combatents d’Ucraïna– han mort.”

Capellans vestits de blanc balancejaven brases plenes d’encens. Les cigales cantaven mentre una brisa passava entre la multitud i donava vida a les banderes, que onejaven damunt els taüts. Les furgonetes esperaven per portar els soldats.

La collita final

A més de trenta quilòmetres de distància –en un poble de camins plens de clots i camps de blat de moro esblanqueïts–, Oleksandr va ajudar a equilibrar el taüt del seu pare sobre quatre cadires de cuina al pati.

Els militars havien ofert de pagar una parcel·la al cementiri per a soldats –Petro no ho era–, però Oleksandr pensava que pertanyia allà, enterrat al mateix lloc que el seu pare, i el seu avi. Els homes de la seva família gairebé tots havien viscut fins a cent anys. Oleksandr esperava el mateix per a Petro, a qui havia vist per última vegada en una excursió de pesca al juliol, encara actiu i ocupat.

“Va començar a fer reformes a casa seva quan jo tenia sis anys”, va dir la seva néta Diana Hlova, estudiant a Kíiv. “Solia fer broma que no les acabaria mai. Malauradament, ha estat així.”

Els veïns es van reunir a l’ombra d’una pomera plena de pomes. Oleksandr no estava segur de qui recolliria la collita enguany. El dia abans, prenent decisions difícils sobre què fer amb la vida que Petro havia deixat enrere, havien sacrificat les seves ovelles. Ja no hi havia ningú per a tenir-ne cura. “Tothom espera la mort al front. Però, malauradament, això va passar a la ciutat”, va dir el sacerdot.

Van cantar i van encendre espelmes primes. Dmitro acaronava un gatet de ratlles taronges. Era més nen que no pas home, encara que ara –amb el seu pare lluitant i el seu avi mort– ell seria l’home de la casa.

Quatre homes van portar el taüt a la part posterior d’un camió agrícola blau, amb mocadors morats nuats als retrovisors per amagar cap reflex. Les seves passes cruixien sobre l’herba seca mentre es dirigien cap al cementiri local. Oleksandr caminava al costat de la seva dona i la consolava. “No m’agrada quan la gent diu que va morir –va dir ella–; va ser assassinat. No servia. Solament era un vigilant de seguretat.”

S’acostaven al cementiri –un lloc que Oleksandr havia visitat poc d’ençà que la seva filla de dues setmanes s’havia mort sobtadament al cotxet tres anys abans. Li agradava d’imaginar-se el seu pare agafant-la, allà on fos que les seves ànimes haguessin anat.

En silenci, llançaven terra a la tomba. Oleksandr pensava en com el seu pare s’havia preocupat tant pel seu paper al front; li havia enviat cafè, cigarrets i, és clar, pomes, per alegrar-li el dia. Ara, ja no hi era. Tot i això, Oleksandr no va plorar. Solament tenia aquell dia. L’endemà al matí, tornaria a la guerra.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

The Washington Post · Lizzie Johnson i Kostiantyn Khudov.

Qui preocupava tothom era el fill, que lluitava al front, però va ser el pare qui va morir primer, destrossat en un atac de míssil a 160 quilòmetres del camp de batalla.

I així, dissabte, mentre començaven els funerals a Poltova, una cèntrica ciutat d’Ucraïna –on cinquanta-vuit persones d’un institut militar van morir en un atac el 3 de setembre–, Oleksandr Horodnitskii es va dirigir al dipòsit de cadàvers per recollir el pare, a qui havia intentat protegir anant a la guerra. Ara tenia cinc dies de permís de la seva brigada d’assalt per processar el dolor i enterrar l’home que l’havia criat.

La seva fúria era un puny tancat. Es va negar a plorar, fins i tot mentre era al costat de la porta oberta darrere l’edifici, esperant rebre el cos del seu pare. “No m’hauria pensat mai que dos míssils arribarien al centre de Poltava”, deia Oleksandr, de trenta-sis anys, sobre un dels atacs més sanguinaris de la guerra. “Ja saps amb qui estic enfadat.”

Al pàrquing, hi havia furgonetes de transport en marxa amb els noms dels morts. El seu fill, d’onze anys, Dmitro, mastegava un caramel amb forma de cigarreta, amb tatuatges temporals als seus braços. Una dona va passar plorant, i el noi va esquivar-li la mirada mentre agafava la mà de la seva mare.

A les nou del matí, van cridar el nom d’Oleksandr.

Va entrar al dipòsit de cadàvers i va mirar dins el taüt on hi havia Petro Horodnitskii. Amb seixanta-sis anys, ja hauria d’estar jubilat, però li agradava la seva feina com a vigilant de seguretat. Havia treballat al campus de l’Institut Militar de Telecomunicacions i Tecnologia de la Informació durant quinze anys. La feina també li aportava diners extres, que enviava als seus tres néts, juntament amb verdures, mel i pomes de la seva granja. A petició seva, feia poc havia plantat sis varietats noves de fruita. Però l’home que hi havia al taüt no era el pare que Oleksandr coneixia. La mort havia arribat violentament. No van poder encabir el seu cos a la roba que havien portat de casa.

La dona d’Oleksandr, Tetiana Horodnitska, va plorar quan el va veure: “Si us plau, digueu-me que no va patir. Si us plau, digueu-me que va morir immediatament.” No volia que el seu fill ho veiés. Va demanar a un treballador que segellés la tapa del taüt abans de carregar-lo a la part posterior d’una furgoneta blanca, que portaria Petro al seu poble. Millor recordar-lo com era, va pensar Oleksandr.

“No hi ha marxa enrere”

Fora de l’església principal de la ciutat, les campanes repicaven. Més de cinc-centes persones envoltaven la capella blanca, on els taüts de sis soldats eren exposats coberts per banderes blaves i grogues i els braços dels familiars. Les tapes –normalment obertes– també eren closes, fet que demostrava el poder destructiu dels míssils. Mocadors de pregària penjaven de les mitja dotzena de creus de fusta, cadascuna amb un nom. L’enginyer de 55 anys. El professor de 52. L’administrador de 50. L’instructor de 30. El cadet de 52. El conductor de 32. Homes vestits de verd militar sostenien fotografies emmarcades de cada rostre. Uns altres s’arrengleraven darrere els taüts, carregant fusells.

Entre el públic, una dona de cinquanta-sis anys –que havia estat de guàrdia durant dies davant el dipòsit de cadàvers amb el cos del seu fill– lluitava per trobar el seu taüt. Portava el mateix vestit llarg i de color verd i la mateixa bossa de plàstic a l’espatlla que dies abans.

Parlant amb un micròfon, Larisa Semeniaha, l’antiga editora del diari local, va descriure l’atac com “la pàgina més difícil de la guerra a la regió”. “Per més difícil que sigui, per més aterridor que sigui, no hi ha marxa enrere per a nosaltres”, va dir. “Perquè, si no, perdrem la nostra llibertat, les nostres vides, i tots els valors pels quals els nostres compatriotes –els combatents d’Ucraïna– han mort.”

Capellans vestits de blanc balancejaven brases plenes d’encens. Les cigales cantaven mentre una brisa passava entre la multitud i donava vida a les banderes, que onejaven damunt els taüts. Les furgonetes esperaven per portar els soldats.

La collita final

A més de trenta quilòmetres de distància –en un poble de camins plens de clots i camps de blat de moro esblanqueïts–, Oleksandr va ajudar a equilibrar el taüt del seu pare sobre quatre cadires de cuina al pati.

Els militars havien ofert de pagar una parcel·la al cementiri per a soldats –Petro no ho era–, però Oleksandr pensava que pertanyia allà, enterrat al mateix lloc que el seu pare, i el seu avi. Els homes de la seva família gairebé tots havien viscut fins a cent anys. Oleksandr esperava el mateix per a Petro, a qui havia vist per última vegada en una excursió de pesca al juliol, encara actiu i ocupat.

“Va començar a fer reformes a casa seva quan jo tenia sis anys”, va dir la seva néta Diana Hlova, estudiant a Kíiv. “Solia fer broma que no les acabaria mai. Malauradament, ha estat així.”

Els veïns es van reunir a l’ombra d’una pomera plena de pomes. Oleksandr no estava segur de qui recolliria la collita enguany. El dia abans, prenent decisions difícils sobre què fer amb la vida que Petro havia deixat enrere, havien sacrificat les seves ovelles. Ja no hi havia ningú per a tenir-ne cura. “Tothom espera la mort al front. Però, malauradament, això va passar a la ciutat”, va dir el sacerdot.

Van cantar i van encendre espelmes primes. Dmitro acaronava un gatet de ratlles taronges. Era més nen que no pas home, encara que ara –amb el seu pare lluitant i el seu avi mort– ell seria l’home de la casa.

Quatre homes van portar el taüt a la part posterior d’un camió agrícola blau, amb mocadors morats nuats als retrovisors per amagar cap reflex. Les seves passes cruixien sobre l’herba seca mentre es dirigien cap al cementiri local. Oleksandr caminava al costat de la seva dona i la consolava. “No m’agrada quan la gent diu que va morir –va dir ella–; va ser assassinat. No servia. Solament era un vigilant de seguretat.”

S’acostaven al cementiri –un lloc que Oleksandr havia visitat poc d’ençà que la seva filla de dues setmanes s’havia mort sobtadament al cotxet tres anys abans. Li agradava d’imaginar-se el seu pare agafant-la, allà on fos que les seves ànimes haguessin anat.

En silenci, llançaven terra a la tomba. Oleksandr pensava en com el seu pare s’havia preocupat tant pel seu paper al front; li havia enviat cafè, cigarrets i, és clar, pomes, per alegrar-li el dia. Ara, ja no hi era. Tot i això, Oleksandr no va plorar. Solament tenia aquell dia. L’endemà al matí, tornaria a la guerra.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

I ja hi som, aquesta rutina dels cicles que ens ordenen la vida: si temps enrere el treball al camp establia les referències al calendari i la sega tancava la roda que ara, quan cal preparar la terra perquè de nou doni fruits, es tornava a obrir, avui dia el ritme ens és marcat, sobretot, pel calendari escolar. Tant si tenim criatures com si no, el curs que s’acaba, i quan comença, i a partir d’aquí, dia amunt o dia avall, tot.

Que sempre hauria de ser bona data per a parlar-ne, perquè veritablement ens és un tema clau, però que engegar curs ens regala l’ocasió en safata. I jo l’aprofitaré, el regal. Ho faré i, tot seguit, ara mateix, diré que no n’hi ha prou. Perquè la qüestió de l’educació hauríem de tenir-la, de manera permanent, de manera insistent, sobre la taula. De manera impertinent, si fa falta.

I exigent.

Perquè és el nostre dret.

I perquè ho necessitem.

Només que alcem una mica la mirada, veurem que la qüestió de l’educació, de l’extensió de l’educació gratuïta, és la història d’un assoliment. Vull dir que és la lluita essencial per l’alfabetització (aquell saber llegir i escriure i sumar i restar que et fa menys vulnerable a l’engany i que Al Tall exemplificava tan bé en una tornada de cançó: “Arrier m’han posat amb cinc muletes, / tres i dos són de l’amo, les demés, meues!”), i que tot seguit és la lluita també essencial per aconseguir que els fills de les classes populars puguin exercir el seu dret de rebre educació superior.

Que és la lluita que s’ha guanyat.

No pas definitivament (mai no ho són, de definitius, els drets assolits; mai no s’han de donar per fets), ni completament (en són tantes, les traves, a la pràctica, i en són tantes, les trampes, encara!) però que s’ha guanyat.

I potser ho donem tan per fet que oblidem fins a quin punt ha estat un assoliment, fins a quin punt era (i és) fonamental aplacar, eliminar aquest gran generador de desigualtat social que és el tancament de l’accés a la formació per convertir-lo en espai exclusiu de les classes dominants i, alhora, en àmbit impropi per a la meitat de la població (és a dir, per a les dones). Que sona bèstia, escrit així, però que era; que és, segons quina part del món et miris.

I és evident que l’accés a l’educació no elimina el desequilibri, però el redueix, dóna, a la gent a la qual li eren negades, eines per al desenvolupament. I dóna més coses: autovaloració, mètode, perspectiva, consciència de la importància del coneixement, aquest compartir espai amb persones de sexe, d’origen, de condició sexual, de gustos musicals diferents. Cultura. És a dir, el conjunt de coneixences que els humans hem convertit en el nostre característic tret adaptatiu, en la nostra veritable arma secreta. En el coneixement i la pràctica que tota societat que es vulgui, sí, digna, lliure, desvetllada i feliç, ha de procurar estendre al màxim possible.

(Ara obro un curt parèntesi i torno a la cançó d’abans, perquè veig que, de fet, també ho explicava, tot això, és a dir, l’interès en la negació de tot això: “Qui més pot té més cultura, / ens ho demostra la vida: / el que és treballador suma / i el que és amo, multiplica.”)

D’aquí, també, la necessitat que deia: que l’educació ocupi un espai central en el pensament i en la discussió i en l’exigència cívica: en l’exigència de projecte (es pot fer; hi ha llocs del món on ho fan), i en l’exigència de pressupost per dur-lo a terme (sí: és un cap del carrer importantíssim, el dels mitjans que es destinen a l’ensenyament públic i els que no, el de qui resulta que gestiona els nostres mitjans i en fa què), i en l’exigència de tot. Que és cert que de tant en tant en parlem, i que de fet ja hi ha debats interessants, entre la gent del ram, sobre metodologies i actualitzacions i sobre tot, però que s’hauria d’estendre: en el temps i en l’abast i en l’exigència.

Quantes vegades he escrit exigència, en aquest article?

És que ens hi juguem el futur. I ens el juguem ara.

“Venir aquí era el meu somni.” A un quart de cinc de la tarda, un jove quebequès mira il·lusionat la manifestació de la Diada a Barcelona en un dels carrers pròxims. Sosté una bandera enorme del seu país i somriu mentre explica el perquè del seu viatge: “Sóc independentista i he vingut en solidaritat amb Catalunya. Ara no ho tenim, això, al Quebec. Aquí he vist molta esperança en la independència.” A l’altra banda del carrer, els manifestants saben bé que ara per ara són lluny les grans accions del procés en què el món els mirava, però, de la gent, en valoren, igual que el jove estranger enamorat del moviment, la persistència. “En tinc cinquanta i vinc des dels catorze. Tots els processos d’alliberament nacional tenen alts i baixos. Malgrat que hagin fet president Illa, hem de ser-hi”, comenta un manifestant. “He vingut a demostrar a Espanya que això és un territori en disputa”, afegeix un altre.

Com sempre, l’ambient comença a escalfar-se prop d’una hora abans. Als bars pròxims a l’estació de França els turistes comparteixen terrassa amb els primers manifestants, molts amb la samarreta verda de l’ANC, que continua venent-se any rere any. Al davant, uns infants amb samarretes d’Eufòria juguen a pilota i parlen entre ells en castellà. Uns metres més enllà, venedors ambulants aprofiten per vendre banderes i paradistes de l’ANC i Òmnium alerten de la calor, molta més que no s’esperava: “Si en voleu, tenim ventalls!”

A mesura que s’acosten les quatre de la tarda, a l’avinguda del Marquès de l’Argentera s’hi aplega gent, sense arribar a omplir-se. Molts prefereixen atansar-se directament als carrers de més a prop del final de la manifestació, a l’Arc de Triomf, més plens, i especialment transitats cap a les cinc de la tarda. Del parc de la Ciutadella, maraques i tambors acompanyen un dels grups més fidels dels darrers anys: els independentistes de Biafra, una regió sota control de Nigèria, que se’n va alliberar breument, del 1967 al 1970. I, com és habitual, al costat de les estelades i les banderes negres, banderes de tot arreu: Gal·les, Escòcia i enguany, també, Palestina.

“Vinc per la manca de català a les aules”

Els grups són diversos, però semblants als de les manifestacions anteriors. Molta gent de més de cinquanta anys, però també moltes famílies i força grups de nois molt joves –més dels habituals–, sobretot entre catorze anys i vint. Es fan fotografies, es pinten senyeres a la cara i fan petar la xerrada. En alguns casos, és la primera Diada amb amics. La generació Urquinaona i els qui ronden la trentena, en canvi, semblen els més absents. “Vinc perquè em molesta força la manca de català a les aules, és un dels motius principals per venir”, explica una adolescent de l’Hospitalet. “De petits veníem sempre. Ara ja feia uns anys que no, però he decidit de tornar-hi. Hem de fer país”, comenta una altra.

La manifestació avança alegre i festiva pel passeig de Picasso, però enguany la marea verda és un pèl més desapassionada i silenciosa que uns altres anys. “No volem ser una nació d’Espanya…” Un grup de joves prova d’engegar enèrgicament els càntics habituals, però tenen un seguiment limitat i no duren gaire estona. Però la tranquil·litat també implica poca hostilitat. Sembla que l’esperit unitari d’enguany –amb la participació de moltes entitats independentistes– s’ha encomanat, en part: en general, les pancartes i crits es focalitzen més contra l’espanyolisme que no pas contra els partits independentistes. “Qui avala el 155 no es mereix ser el nostre president”, diu una pancarta contra Illa. Les pancartes de “traïdors” i “botiflers” són residuals, tot i que la crítica als partits no desapareix. “Encara que hi hagi embolics entre partits i divisió, cal que la gent continuï insistint”, comenta un manifestant. “Encara que els polítics ens traeixin, el poble ha d’estar unit”, diu una altra dona. Però sí que s’hi han vist algunes pancartes en favor de Carles Puigdemont, amb el ja habitual “Never surrender”.

Una manifestació descentralitzada

En paral·lel als càntics, el clàssic debat anual sobre l’assistència enguany ha estat marcat per la descentralització de les manifestacions, amb opinions per a tots els gusts. “Si demanem que tot deixi de centralitzar-se a Madrid, no pot ser que nosaltres ho centralitzem tot a Barcelona”, reflexiona un jove. “Crec que, com que s’ha disgregat tot en diverses manifestacions, la Diada s’ha diluït”, comenta un menorquí que fa vint anys que acudeix a les diades. Alguns han decidit de continuar venint a la manifestació de Barcelona malgrat tenir-ne unes altres de més a prop: “Volia veure com bategava la capital”, comenta un manifestant empordanès. “Veig molt bon ambient, i tot té els seus pros i contres.”

El debat sobre el nombre de manifestants enguany s’ha dividit de manera paritària entre els pessimistes –“Som menys que uns altres anys, hauria estat millor una manifestació unitària”, “Avui som pocs perquè ens podem atansar a l’escenari”– i els optimistes –“Som molts més que no em pensava!” “La Guàrdia Urbana dirà que som pocs, però igualment hem de ser-hi”, diu un home a la seva parella. “Anem a beure ratafia, que ho veurem tot amb més optimisme!”, comenta amb ironia una dona a l’Arc de Triomf, quan ja comencen els discursos.

“Si no ho fem nosaltres, qui ens ho farà?”, les terres de l’Ebre o la independència que comença pel sud

Els parlaments de les entitats convocants s’han fet al mateix escenari dels concerts posteriors. Això ha causat certa dispersió: la gent que escolta els discursos es barreja amb els qui arriben més aviat a gaudir de la música, ja amb una cervesa a la mà. En una banda del passeig, una mitja sardana de “Coti x Coti” improvisada amb una guitarra sembla començar la festa abans d’hora.

A Barcelona, el tema central de la manifestació d’enguany ha estat el problema de l’habitatge i com podria ajudar-hi una Catalunya independent. “I qui ho pagarà, això?”, exclama una senyora del públic quan es parla d’un parc públic d’habitatge a l’escenari. Les seves companyes la fan callar, mentre algun altre grup debat sobre el lloguer d’habitacions. Alguns semblen més interessats quan es parla exclusivament de la qüestió nacional, però uns altres aprofiten per dir la seva sobre el tema.

Compromís i diligència

En general, els manifestants no segueixen amb una atenció total els discursos –la mala qualitat de la megafonia ho dificulta–, però reaccionen amb l’automatisme compromès i diligent de qui ja porta unes quantes diades sobre les espatlles: aplaudiments quan cal aplaudir; xiulets quan Xavier Antich assenyala l’espanyolisme d’Illa; seguiment actiu en el moment culminant del discurs de Lluís Llach: “És normal que la ciutadania no pugui expressar la seva voluntat en un referèndum? No, no és normal. Això és tot el que ofereix la democràcia espanyola?” I, com sempre, crits de “Independència”, “Unitat” i punt final sentit amb “Els segadors”.

Les samarretes verdes tornen cap a casa i nous grups de joves es comencen a preparar per al concert de Ginestà. Tot plegat, amb una sensació de prou satisfacció general. D’haver participat en una manifestació potser menys enèrgica, menys multitudinària, marcada per un moment polític en què l’independentisme és dèbil i dividit, però encara molt grossa i resistent. Barcelona ha aconseguit de mantenir el pols d’unes manifestacions que ja fa anys que en el debat públic es redueixen a la sopa de xifres, però que guarden un intangible ben resumit en algunes de les pancartes i globus repartits: “Hi som”, malgrat tot.

Una Esquerra cohibida navega la Diada amb perfil baix i discreció

“Venir aquí era el meu somni.” A un quart de cinc de la tarda, un jove quebequès mira il·lusionat la manifestació de la Diada a Barcelona en un dels carrers pròxims. Sosté una bandera enorme del seu país i somriu mentre explica el perquè del seu viatge: “Sóc independentista i he vingut en solidaritat amb Catalunya. Ara no ho tenim, això, al Quebec. Aquí he vist molta esperança en la independència.” A l’altra banda del carrer, els manifestants saben bé que ara per ara són lluny les grans accions del procés en què el món els mirava, però, de la gent, en valoren, igual que el jove estranger enamorat del moviment, la persistència. “En tinc cinquanta i vinc des dels catorze. Tots els processos d’alliberament nacional tenen alts i baixos. Malgrat que hagin fet president Illa, hem de ser-hi”, comenta un manifestant. “He vingut a demostrar a Espanya que això és un territori en disputa”, afegeix un altre.

Com sempre, l’ambient comença a escalfar-se prop d’una hora abans. Als bars pròxims a l’estació de França els turistes comparteixen terrassa amb els primers manifestants, molts amb la samarreta verda de l’ANC, que continua venent-se any rere any. Al davant, uns infants amb samarretes d’Eufòria juguen a pilota i parlen entre ells en castellà. Uns metres més enllà, venedors ambulants aprofiten per vendre banderes i paradistes de l’ANC i Òmnium alerten de la calor, molta més que no s’esperava: “Si en voleu, tenim ventalls!”

A mesura que s’acosten les quatre de la tarda, a l’avinguda del Marquès de l’Argentera s’hi aplega gent, sense arribar a omplir-se. Molts prefereixen atansar-se directament als carrers de més a prop del final de la manifestació, a l’Arc de Triomf, més plens, i especialment transitats cap a les cinc de la tarda. Del parc de la Ciutadella, maraques i tambors acompanyen un dels grups més fidels dels darrers anys: els independentistes de Biafra, una regió sota control de Nigèria, que se’n va alliberar breument, del 1967 al 1970. I, com és habitual, al costat de les estelades i les banderes negres, banderes de tot arreu: Gal·les, Escòcia i enguany, també, Palestina.

“Vinc per la manca de català a les aules”

Els grups són diversos, però semblants als de les manifestacions anteriors. Molta gent de més de cinquanta anys, però també moltes famílies i força grups de nois molt joves –més dels habituals–, sobretot entre catorze anys i vint. Es fan fotografies, es pinten senyeres a la cara i fan petar la xerrada. En alguns casos, és la primera Diada amb amics. La generació Urquinaona i els qui ronden la trentena, en canvi, semblen els més absents. “Vinc perquè em molesta força la manca de català a les aules, és un dels motius principals per venir”, explica una adolescent de l’Hospitalet. “De petits veníem sempre. Ara ja feia uns anys que no, però he decidit de tornar-hi. Hem de fer país”, comenta una altra.

La manifestació avança alegre i festiva pel passeig de Picasso, però enguany la marea verda és un pèl més desapassionada i silenciosa que uns altres anys. “No volem ser una nació d’Espanya…” Un grup de joves prova d’engegar enèrgicament els càntics habituals, però tenen un seguiment limitat i no duren gaire estona. Però la tranquil·litat també implica poca hostilitat. Sembla que l’esperit unitari d’enguany –amb la participació de moltes entitats independentistes– s’ha encomanat, en part: en general, les pancartes i crits es focalitzen més contra l’espanyolisme que no pas contra els partits independentistes. “Qui avala el 155 no es mereix ser el nostre president”, diu una pancarta contra Illa. Les pancartes de “traïdors” i “botiflers” són residuals, tot i que la crítica als partits no desapareix. “Encara que hi hagi embolics entre partits i divisió, cal que la gent continuï insistint”, comenta un manifestant. “Encara que els polítics ens traeixin, el poble ha d’estar unit”, diu una altra dona. Però sí que s’hi han vist algunes pancartes en favor de Carles Puigdemont, amb el ja habitual “Never surrender”.

Una manifestació descentralitzada

En paral·lel als càntics, el clàssic debat anual sobre l’assistència enguany ha estat marcat per la descentralització de les manifestacions, amb opinions per a tots els gusts. “Si demanem que tot deixi de centralitzar-se a Madrid, no pot ser que nosaltres ho centralitzem tot a Barcelona”, reflexiona un jove. “Crec que, com que s’ha disgregat tot en diverses manifestacions, la Diada s’ha diluït”, comenta un menorquí que fa vint anys que acudeix a les diades. Alguns han decidit de continuar venint a la manifestació de Barcelona malgrat tenir-ne unes altres de més a prop: “Volia veure com bategava la capital”, comenta un manifestant empordanès. “Veig molt bon ambient, i tot té els seus pros i contres.”

El debat sobre el nombre de manifestants enguany s’ha dividit de manera paritària entre els pessimistes –“Som menys que uns altres anys, hauria estat millor una manifestació unitària”, “Avui som pocs perquè ens podem atansar a l’escenari”– i els optimistes –“Som molts més que no em pensava!” “La Guàrdia Urbana dirà que som pocs, però igualment hem de ser-hi”, diu un home a la seva parella. “Anem a beure ratafia, que ho veurem tot amb més optimisme!”, comenta amb ironia una dona a l’Arc de Triomf, quan ja comencen els discursos.

“Si no ho fem nosaltres, qui ens ho farà?”, les terres de l’Ebre o la independència que comença pel sud

Els parlaments de les entitats convocants s’han fet al mateix escenari dels concerts posteriors. Això ha causat certa dispersió: la gent que escolta els discursos es barreja amb els qui arriben més aviat a gaudir de la música, ja amb una cervesa a la mà. En una banda del passeig, una mitja sardana de “Coti x Coti” improvisada amb una guitarra sembla començar la festa abans d’hora.

A Barcelona, el tema central de la manifestació d’enguany ha estat el problema de l’habitatge i com podria ajudar-hi una Catalunya independent. “I qui ho pagarà, això?”, exclama una senyora del públic quan es parla d’un parc públic d’habitatge a l’escenari. Les seves companyes la fan callar, mentre algun altre grup debat sobre el lloguer d’habitacions. Alguns semblen més interessats quan es parla exclusivament de la qüestió nacional, però uns altres aprofiten per dir la seva sobre el tema.

Compromís i diligència

En general, els manifestants no segueixen amb una atenció total els discursos –la mala qualitat de la megafonia ho dificulta–, però reaccionen amb l’automatisme compromès i diligent de qui ja porta unes quantes diades sobre les espatlles: aplaudiments quan cal aplaudir; xiulets quan Xavier Antich assenyala l’espanyolisme d’Illa; seguiment actiu en el moment culminant del discurs de Lluís Llach: “És normal que la ciutadania no pugui expressar la seva voluntat en un referèndum? No, no és normal. Això és tot el que ofereix la democràcia espanyola?” I, com sempre, crits de “Independència”, “Unitat” i punt final sentit amb “Els segadors”.

Les samarretes verdes tornen cap a casa i nous grups de joves es comencen a preparar per al concert de Ginestà. Tot plegat, amb una sensació de prou satisfacció general. D’haver participat en una manifestació potser menys enèrgica, menys multitudinària, marcada per un moment polític en què l’independentisme és dèbil i dividit, però encara molt grossa i resistent. Barcelona ha aconseguit de mantenir el pols d’unes manifestacions que ja fa anys que en el debat públic es redueixen a la sopa de xifres, però que guarden un intangible ben resumit en algunes de les pancartes i globus repartits: “Hi som”, malgrat tot.

Una Esquerra cohibida navega la Diada amb perfil baix i discreció

Ha estat una Diada complicada per a Esquerra Republicana. El partit és en hores baixes de portes endins, embardissat en una guerra orgànica que es torna lletja. També de portes enfora: no tan sols pels mals resultats a les eleccions del 12 de maig, en què van perdre tretze diputats i 160.000 vots, sinó per les crítiques que la resta de l’independentisme els adreça per haver fet president Salvador Illa. La pancarta més grossa de la manifestació convocada per l’ANC i Òmnium, entre més coses, deia: “Qui avala el 155 no es mereix ser el nostre president.” S’hi veia un dibuix negre sobre blanc d’Illa, en primer pla, i darrere, el president Pere Aragonès, que li penjava la medalla que l’ungia al càrrec. Encara no fa un mes de la investidura i la indignació de molts manifestants encara és calenta, cosa que ha dut Esquerra a mantenir un perfil baix i discret durant tota la jornada, marcat per l’absència de la secretària general, Marta Rovira, a Suïssa “per motius familiars”.

La vigília ja va ser difícil al Fossar de les Moreres. No era la primera vegada. El 2022, la portaveu Marta Vilalta es va encarar amb els crits de protesta d’uns altres independentistes, visiblement enfadada: “Crideu més, vinga, que no us sentim! Perquè mentre vosaltres crideu, nosaltres, la gent d’Esquerra Republicana de Catalunya, treballarem per portar aquest país a la llibertat! Crideu.” L’any passat fou menys crispat, però igualment tens. L’ex-conseller Juli Fernàndez va rebre uns quants xiulets, tot i que també va ser aplaudit per la seva comitiva quan va demanar a la gent que no perdés “ni un minut a equivocar-se d’adversari”. Enguany, els republicans van provar d’enviar-hi cares menys conegudes –diputat Jordi Albert i l’ex-regidora a Barcelona Montse Benedí–, però de seguida una part del públic els va dedicar xiulets, crits de “botiflers” i expressions com ara “Vergonya em faria fer president Illa”. En un acte a Vic, els republicans també van rebre xiulets.

Tampoc no ha estat el primer any que Esquerra rebia crits en l’ofrena a Rafael Casanova, al matí, tot i que la situació ha estat més relaxada que no pas al fossar. La delegació del partit, encapçalada pel president Aragonès i més membres destacats de la direcció, ha rebut crits com ara “Espanyols” i “Fora!”. L’acte organitzat pel partit a migdia, prop de la plaça d’Urquinaona, amb un escenari i parlaments, ha propiciat un moment de contrició: Vilalta ha reconegut que Esquerra travessava “un moment de debilitat” i ha dit que entenia que hi hagués decepció, ràbia i desengany entre els militants. En canvi, la presidenta del grup municipal a Barcelona, Elisenda Alamany, ha defensat el partit de les crítiques i ha apuntat que hi havia uns quants independentistes que empetitien i debilitaven el moviment. Tanmateix, aquest moment de reunió amb els militants tampoc no ha estat del tot plàcid.

Allí mateix, una quinzena d’activistes anarquistes han interromput el discurs d’Eva Baró, presidenta de la federació d’ERC a Barcelona. Demanaven la llibertat d’Abel Mora, que continua empresonat acusat d’haver agredit un individu d’extrema dreta després d’una manifestació del sindicat policíac Jusapol el 2018 a Barcelona. Les paraules de Baró, desconcertada per la cridòria i un megàfon, s’entretallaven. “La democràcia i la llibertat són incompatibles… si no van acompanyats… del respecte dels drets humans i dels drets més bàsics”, deia Baró. A Mora, el jutge li ha denegat l’amnistia perquè considera que els fets no s’emmarquen en la reivindicació de la independència. La manifestació de Jusapol va ser convocada per homenatjar els policies que havien carregat contra els votants del Primer d’Octubre. Una bengala i una fumera negra enterbolien el costat de l’escenari mentre Baró acabava: “Us ben juro que tornarem a vèncer!”

Els tres pesos pesants del partit aquests darrers anys han passat molt desapercebuts. Rovira, és clar, per força, atès que se n’ha anat a Ginebra, tot i que era la primera Diada que podia passar a Catalunya, després de set anys d’exili. La secretària general del partit, que deixarà el càrrec després del congrés del novembre, no ha fet cap piulet en tot el dia ni tampoc cap publicació a Instagram sobre la Diada. El president de l’ANC, Lluís Llach, un dels impulsors de la manifestació de la tarda, ahir va ser molt dur amb ella en una entrevista a RAC 1,en què va dir que no sabia què faria si se la trobés: “A hores d’ara, que faci el que vulgui, si vol anar a Ginebra. Nosaltres no convidem els partits, convidem els independentistes, siguin dels partits que siguin. Si ve, fantàstic. Si no, no passa res. L’entenc, perquè s’arrisca a tenir un rebuig de la gent”, va dir.

El president Aragonès no s’ha deixat veure més enllà de l’ofrena. I Oriol Junqueras, que aspira a la reelecció com a president del partit, ja fa tres anys que no va a la manifestació. El 2021, pocs mesos després de sortir de la presó, ell, Aragonès i els altres membres de la delegació dels republicans van ser escridassats, increpats i xiulats. L’any següent, Esquerra va decidir de no enviar formalment cap càrrec a la manifestació i es va queixar públicament que la presidenta de l’entitat d’aleshores, Dolors Feliu, l’havia plantejada com una protesta “contra una part de l’independentisme”. Aquesta vegada, Junqueras ha anat a l’acte que Esquerra ha fet al matí a Sant Boi de Llobregat, poc concorregut, i després a Barcelona, quan els militants dinaven asseguts tranquil·lament, una volta ja s’havien acabat els parlaments i els manifestants anarquistes ja s’havien dissipat. Tampoc no ha fet cap piulet.

Però sí que han enviat uns quants càrrecs a la manifestació de la tarda. No hi han denunciat incidents notables i, en una publicació a les xarxes de Juli Fernàndez, ara secretari general adjunt, se’ls veia somrients, enmig de la gentada. Lluny de la delegació, sense fer parlaments. Hi havia, a més de Fernàndez i Vilalta, les ex-conselleres Laura Vilagrà, Tània Verge i Ester Capella; el batlle de Manresa, Marc Aloy; la negociadora de la llei d’amnistia Marta Vilaret; l’ex-diputat Pau Morales i el president del grup parlamentari republicà, Josep Maria Jové, entre més gent. Afins a Junqueras i afins a Rovira, que componen dues de les quatre llistes que s’encararan al congrés, apareixien barrejats a la fotografia, com en un instant de treva. La pressió d’uns altres independentistes i la possibilitat de les escridassades d’uns altres anys tal volta cohesionaven l’equip, almenys una estona. Però el “moment de debilitat” a què es referia Vilalta continuarà demà.

Sempre m’agrada veure les manifestacions de cap a cap. Trie un lloc més o menys resguardat i m’hi estic quiet. D’aquesta manera em vaig fent una idea no solament del nombre de participants sinó sobretot de la mena. La gran majoria de les manifestacions són estèticament connotades. La gent s’assembla més o menys l’una a l’altra. Les grans manifestacions de l’independentisme, i aquesta ha tornat a ser-ho, en canvi, tenen dues característiques molt especials.

La primera és l’afluència. Ara no discutiré per bajanades: a veure qui més pot treure al carrer, per la qüestió que siga, una quantitat de gent que s’acoste a la que va omplir ahir Barcelona –que és on era jo i d’on puc parlar– Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa. A veure, qui?

I la segona, la que sempre em preocupa més de comprovar, és la transversalitat enorme que tenen.

He vist moltes manifestacions a la vida. Tantes, que puc dir que les del moviment independentista català són úniques també en aquest aspecte. Me n’alegre sempre, al cap de pocs minuts, quan comprove que es manté aquest factor històric, que hi ha una transversalitat en la gent –tanta gent diferent unida per una sola idea– com no es veu enlloc més. Perquè hi ha la representació no d’una ideologia, d’aquest partit o aquell altre, o d’un sector, sinó d’una societat sencera. I això, novament, a veure qui més ho pot lluir.

Aquesta Diada m’he col·locat al principi de la manifestació, a tocar de l’estació de França, però a l’altra vorera. De primer han desfilat les pancartes oficials. Quan ho han començat a fer, com sempre, ja hi havia força gent desfilant per davant de la capçalera i molta gent que provava d’entrar a l’espai, fermament defensat pel servei d’ordre, que agrupava les entitats convocants, els convidats nacionals i els internacionals. Passa cada any. I també com cada any, després ha arribat el riu. El riu de gent.

No sé com podria explicar què em fa sentir, ni si s’entendrà què vull dir, però simplement diré que fa goig. Que fa goig veure aquella barreja tan estupenda, veure el contrast constant, el joc d’imatges i personatges que desfila davant teu, captar la serenitat i la decisió de la gent, fins i tot l’alegria, una alegria potser incomprensible per alguns, però en què jo reconec, bàsicament, l’alegria de ser.

De manera que m’estava allí, abstret, mirant com passava un pare amb la filla fent el pinet i amb una samarreta, crec recordar, de la Muixeranga d’Igualada, quan de sobte un grup de joves molt joves i molt cridaners han arrencat a cridar “Els carrers seran sempre nostres!”.

Eren un grupet que portava estelades –també una de curiosa que em diuen a la redacció que és la daltònica, amb el color verd en compte del groc–, una bandera palestina, una de l’Argentina i una de l’arc de Sant Martí.

El seu crit va ser respost ràpidament per un altre grupet, sobretot de xiquetes, que s’havien apoderat d’un artefacte urbà, alguna cosa de la llum o dels semàfors, que les posava per damunt de la gent.

I aleshores, de seguida, el crit ha quallat i la manifestació sencera –ep!, el tros que jo arribava a veure i oir– ha cridat amb ganes allò que és una veritat com un temple: que els carrers són nostres. I, a veure, després d’això que hem vist avui, qui ho podrà discutir.

En el seu parlament, Lluís Llach ha dit una cosa que crec que anava en la mateixa línia del que vull expressar. Quan ha remarcat davant la multitud que “nosaltres som la normalitat”, la normalitat social, la normalitat del país. I això, constatar-ho i viure-ho, té un valor immens.

Aquesta no era una Diada fàcil. La primera amb l’espanyolisme al govern, marcada per les polèmiques creades contra l’organització per grups com Esquerra i Aliança Catalana, dividida entre cinc ciutats, onze anys després de la Via Catalana, set anys després de la proclamació de la independència, cinc anys després d’Urquinaona i l’aeroport, i encara amb exiliats i persones amenaçades, amb una amnistia que ja és un fracàs, amb uns pactes amb el PSOE que ja és difícil que ningú puga defensar que tinguen cap mena d’interès.

I, tanmateix, hi érem. Caram si hi érem! Al carrer, una altra volta, sense banderes partidistes –pràcticament no en vaig veure cap–, sense que ningú preguntés al del costat què votava o amb qui simpatitzava, refent la idea de la independència a partir de la crítica als mals que patim com a societat i que només la independència solucionarà i disposats a desmentir i tapar la boca a tots aquells que ens volen fer creure que el país ha canviat només perquè ells han obtingut una esquifida majoria parlamentària, de manera rocambolesca –quants votants d’Esquerra no estriparien avui el seu vot una volta sabut que el van usar per investir Salvador Illa?

No. Catalunya no ha canviat i aquest Onze de Setembre la vostra mobilització ha servit per a proclamar-ho. La majoria social independentista continua allà mateix. I és la mestressa, incontestable, del carrer. La resta ja arribarà.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també

 

PS. VilaWeb, com no podia ser altrament, ha fet un gran desplegament per informar-vos al minut de tot allò que passava. Us recomane, entre més, aquests articles:

–Una gran manifestació a Barcelona manté l’empenta independentista a la Diada
–“Si no ho fem nosaltres, qui ens ho farà?”, les terres de l’Ebre o la independència que comença pel sud
–Girona ha viscut una Diada amb visió de Països Catalans que ha superat les expectatives
–Un quebequès enamorat i una marea diligent: Barcelona manté el pols, malgrat tot
–Clam per la independència en la manifestació de Tarragona per a reclamar un servei ferroviari més bo
–Milers de persones es manifesten a Lleida pel futur de la pagesia i la independència
–Les imatges aèries que mostren la magnitud de la manifestació de la Diada a Barcelona
–Vint grans fotografies que defineixen les manifestacions independentistes de la Diada

Sempre m’agrada veure les manifestacions de cap a cap. Trie un lloc més o menys resguardat i m’hi estic quiet. D’aquesta manera em vaig fent una idea no solament del nombre de participants sinó sobretot de la mena. La gran majoria de les manifestacions són estèticament connotades. La gent s’assembla més o menys l’una a l’altra. Les grans manifestacions de l’independentisme, i aquesta ha tornat a ser-ho, en canvi, tenen dues característiques molt especials.

La primera és l’afluència. Ara no discutiré per bajanades: a veure qui més pot treure al carrer, per la qüestió que siga, una quantitat de gent que s’acoste a la que va omplir ahir Barcelona –que és on era jo i d’on puc parlar– Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa. A veure, qui?

I la segona, la que sempre em preocupa més de comprovar, és la transversalitat enorme que tenen.

He vist moltes manifestacions a la vida. Tantes, que puc dir que les del moviment independentista català són úniques també en aquest aspecte. Me n’alegre sempre, al cap de pocs minuts, quan comprove que es manté aquest factor històric, que hi ha una transversalitat en la gent –tanta gent diferent unida per una sola idea– com no es veu enlloc més. Perquè hi ha la representació no d’una ideologia, d’aquest partit o aquell altre, o d’un sector, sinó d’una societat sencera. I això, novament, a veure qui més ho pot lluir.

Aquesta Diada m’he col·locat al principi de la manifestació, a tocar de l’estació de França, però a l’altra vorera. De primer han desfilat les pancartes oficials. Quan ho han començat a fer, com sempre, ja hi havia força gent desfilant per davant de la capçalera i molta gent que provava d’entrar a l’espai, fermament defensat pel servei d’ordre, que agrupava les entitats convocants, els convidats nacionals i els internacionals. Passa cada any. I també com cada any, després ha arribat el riu. El riu de gent.

No sé com podria explicar què em fa sentir, ni si s’entendrà què vull dir, però simplement diré que fa goig. Que fa goig veure aquella barreja tan estupenda, veure el contrast constant, el joc d’imatges i personatges que desfila davant teu, captar la serenitat i la decisió de la gent, fins i tot l’alegria, una alegria potser incomprensible per alguns, però en què jo reconec, bàsicament, l’alegria de ser.

De manera que m’estava allí, abstret, mirant com passava un pare amb la filla fent el pinet i amb una samarreta, crec recordar, de la Muixeranga d’Igualada, quan de sobte un grup de joves molt joves i molt cridaners han arrencat a cridar “Els carrers seran sempre nostres!”.

Eren un grupet que portava estelades –també una de curiosa que em diuen a la redacció que és la daltònica, amb el color verd en compte del groc–, una bandera palestina, una de l’Argentina i una de l’arc de Sant Martí.

El seu crit va ser respost ràpidament per un altre grupet, sobretot de xiquetes, que s’havien apoderat d’un artefacte urbà, alguna cosa de la llum o dels semàfors, que les posava per damunt de la gent.

I aleshores, de seguida, el crit ha quallat i la manifestació sencera –ep!, el tros que jo arribava a veure i oir– ha cridat amb ganes allò que és una veritat com un temple: que els carrers són nostres. I, a veure, després d’això que hem vist avui, qui ho podrà discutir.

En el seu parlament, Lluís Llach ha dit una cosa que crec que anava en la mateixa línia del que vull expressar. Quan ha remarcat davant la multitud que “nosaltres som la normalitat”, la normalitat social, la normalitat del país. I això, constatar-ho i viure-ho, té un valor immens.

Aquesta no era una Diada fàcil. La primera amb l’espanyolisme al govern, marcada per les polèmiques creades contra l’organització per grups com Esquerra i Aliança Catalana, dividida entre cinc ciutats, onze anys després de la Via Catalana, set anys després de la proclamació de la independència, cinc anys després d’Urquinaona i l’aeroport, i encara amb exiliats i persones amenaçades, amb una amnistia que ja és un fracàs, amb uns pactes amb el PSOE que ja és difícil que ningú puga defensar que tinguen cap mena d’interès.

I, tanmateix, hi érem. Caram si hi érem! Al carrer, una altra volta, sense banderes partidistes –pràcticament no en vaig veure cap–, sense que ningú preguntés al del costat què votava o amb qui simpatitzava, refent la idea de la independència a partir de la crítica als mals que patim com a societat i que només la independència solucionarà i disposats a desmentir i tapar la boca a tots aquells que ens volen fer creure que el país ha canviat només perquè ells han obtingut una esquifida majoria parlamentària, de manera rocambolesca –quants votants d’Esquerra no estriparien avui el seu vot una volta sabut que el van usar per investir Salvador Illa?

No. Catalunya no ha canviat i aquest Onze de Setembre la vostra mobilització ha servit per a proclamar-ho. La majoria social independentista continua allà mateix. I és la mestressa, incontestable, del carrer. La resta ja arribarà.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també

 

PS. VilaWeb, com no podia ser altrament, ha fet un gran desplegament per informar-vos al minut de tot allò que passava. Us recomane, entre més, aquests articles:

–Una gran manifestació a Barcelona manté l’empenta independentista a la Diada
–“Si no ho fem nosaltres, qui ens ho farà?”, les terres de l’Ebre o la independència que comença pel sud
–Girona ha viscut una Diada amb visió de Països Catalans que ha superat les expectatives
–Un quebequès enamorat i una marea diligent: Barcelona manté el pols, malgrat tot
–Clam per la independència en la manifestació de Tarragona per a reclamar un servei ferroviari més bo
–Milers de persones es manifesten a Lleida pel futur de la pagesia i la independència
–Les imatges aèries que mostren la magnitud de la manifestació de la Diada a Barcelona
–Vint grans fotografies que defineixen les manifestacions independentistes de la Diada

Com és habitual cada 11 de setembre, l’esquerra independentista ha sortit a manifestar-se a Barcelona amb motiu de la Diada. Amb el lema “Fer-ho possible”, la protesta ha arrencat cap a les set del vespre de la plaça d’Urquinaona en direcció cap al Born i ha aplegat sis mil persones, segons l’organització.

[RECULL FOTOGRÀFIC] Vint grans fotografies que defineixen les manifestacions independentistes de la Diada

Els manifestants han cridat contra l’extrema dreta i l’estat espanyol. “Ni Espanya, ni França, Països Catalans” i “Lluitar, crear, poder popular” són algunes de les consignes que s’hi han pogut sentir.

La manifestació s’ha volgut reivindicar explícitament com a antifeixista i antiracista, tot coincidint amb la primera Diada en què Aliança Catalana té representació al Parlament de Catalunya. Les organitzacions convocants també han volgut aplegar més lluites, com ara l’ecologista, contra la massificació turística o contra la guerra a Gaza.

La CUP, Endavant, el SEPC, el sindicat COS, l’organització juvenil Arran i Alerta Solidària han donat suport a la protesta. La diputada de la CUP Laia Estrada ha assegurat que, malgrat que la investidura de Salvador Illa ha representat la “defunció del procés”, no és pas “la mort de la lluita per la independència”.

A més, ha dit: “Les aspiracions socials i nacionals del nostre poble no tenen cabuda dins l’estat espanyol. La CUP i l’esquerra independentista ens comprometem a treballar per construir una nova majoria popular capaç de reprendre la confrontació amb l’estat espanyol.”

Les imatges aèries que mostren la magnitud de la manifestació de la Diada a Barcelona

Clam per la independència a la manifestació de les entitats independentistes d’aquest Onze de Setembre a Tarragona. Els manifestants han arrencat al passeig de les Palmeres i han marxat fins al Monument dels Herois del 1811, on s’han fet els parlaments. S’han sentit consignes en favor de la independència, en record del Primer d’Octubre i contra el president de la Generalitat, Salvador Illa. Els organitzadors han exigit que es revertís la desinversió del govern espanyol per millorar les infrastructures i el servei ferroviari, que han titllat de deficient.

Segons l’ANC, Òmnium, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN –les entitats organitzadores–, hi han participat uns cinc mil manifestants, però, en canvi, la Guàrdia Urbana ha dit que n’eren dos mil vuit-cents. “Ha estat un èxit, més que no ens esperàvem, perquè tots sabem que el desencís social cap als nostres polítics ha estat molt gran i això ha fet que molta gent independentista es quedés a casa, no perquè no ho fos, sinó perquè està farta que els nostres polítics no compleixin”, ha dit el coordinador territorial de Tarragona de l’ANC, Agustí Ferrer.

Així mateix, Ferrer ha demanat que hi hagués nous lideratges polítics per a assolir la independència. “Veníem de dos moments crítics, els polítics independentistes no han estat a l’altura i amb una amnistia, que és un perdó, hem de tornar a pressionar els nous polítics. La gent tornarà a sortir. No coneixem independentistes que hagin canviat d’idees sinó independentistes farts que no es facin les coses”, ha reblat.

Durant la marxa, han cridat consignes com ara “U d’Octubre ni oblit ni perdó”, “Els carrers seran sempre nostres” i “Independència”. També han fet proclames a favor del president Carles Puigdemont. Jaume Aubí, veí de l’Arboç (Baix Penedès), ha explicat que no havia fallat mai a cap Onze de Setembre i ha demanat unitat als partits independentistes. “La gent, bé, però els partits, malament. Estan bastant dividits i haurien d’anar tots més junts, espero que es posin d’acord per a aconseguir la independència, però és difícil perquè estan barallats”, ha lamentat.

Maria Cinta Aymamí, de les Borges del Camp (Baix Camp), també ha dit que feia molts anys que participava en les manifestacions independentistes. “Som aquí perquè no tenim el que volem. Si ho tinguéssim, no hi seríem. Als partits, els demano que deixin estar moltes coses i que mirin cap a una direcció que és la nació. Hem de ser independents. Hem d’anar fent política, però mirant molt el poble”, ha reclamat. Ella és una de les tres mil represaliades. “Hem picat pedra i continuarem picant pedra”, ha reblat.

Les germanes vallenques Mariona i Clara Tejero també han exigit als polítics independentistes que deixessin estar els egos i es posessin a treballar per aconseguir l’objectiu de la independència. “Demanem més serietat, que escoltin el poble, que és per qui han de treballar”, han tancat.

“No necessitem un finançament singular, ho volem tot”

El coordinador de la Comissió d’Accions del Territori de l’ANC, Jordi Pesarrodona, que ha conduït l’acte, ha defensat que la independència era necessària per a poder gestionar els recursos i decidir el país que es volgués ser. “Volen disposar dels nostres diners, no necessitem un finançament singular, ho volem tot. No volem que Madrid decideixi per nosaltres, Madrid no resoldrà el nostre problema nacional”, ha explicat. Alhora, ha dit que s’ha acabat la revolució dels somriures i que era hora de punxar per aconseguir la llibertat del país. “Sense desobediència no hi haurà independència, hem de tornar a inundar el país d’estelades per demostrar al món que aquest país és irreductible”, ha afegit. També ha fet una crida a defensar la llengua i la cultura catalanes.

En els parlaments, hi ha intervingut Eduard Gràcia, professor associat d’economia internacional a la Universitat de Barcelona. Ha denunciat la desinversió de l’estat espanyol a Catalunya en l’àmbit de les infrastructures ferroviàries. “L’any 2022, a Rodalies de Catalunya hi va haver 284 dies amb incidències greus, més de 3 de cada 4 dies hi va haver incidències greus. A Madrid hi ha 100 incidències greus per cada 144 que en tenim nosaltres”, ha lamentat. Així mateix, ha donat més xifres per demostrar la manca d’inversió en el sistema ferroviari català. “Per cada dues incidències que tenen a Madrid, nosaltres en tenim tres, penseu que de cada 3 incidències, 2 són per problemes d’infrastructures, per això cal recordar que entre el 1990 i el 2018 a Madrid per quilòmetre de rodalia es va invertir 3,5 vegades el que es va invertir per quilòmetre a Catalunya”, ha subratllat.

En la mateixa línia s’ha manifestat la portaveu de la Plataforma Vies Dignes, Anna Gómez, que ha dit que hi havia hagut una desinversió brutal que els ha portat al límit: “Ara sí que és veritat que hi ha una inversió espectacular, però perquè volen posar les mercaderies perquè passin cap a Europa i els interessa políticament un corredor mediterrani, no perquè tinguin el desig de salvar les feines i les vides de les persones que vivim a Tarragona.” A més, ha dit que a partir del primer d’octubre, quan es comencés a aplicar el pla alternatiu de transports per les obres del túnel de Roda de Berà, la mobilitat seria molt complicada. “A dinou dies del tall, que és el més important, no està arreglat, això és una falta de deixadesa”, ha etzibat.

L’acte ha acabat amb “Els segadors”, crits d’independència i amb la cremada d’una bandera espanyola per part d’una persona de les primeres files. L’actuació de la Xaranga de Tarragona ha posat el punt final a la mobilització.

Clam per la independència a la manifestació de les entitats independentistes d’aquest Onze de Setembre a Tarragona. Els manifestants han arrencat al passeig de les Palmeres i han marxat fins al Monument dels Herois del 1811, on s’han fet els parlaments. S’han sentit consignes en favor de la independència, en record del Primer d’Octubre i contra el president de la Generalitat, Salvador Illa. Els organitzadors han exigit que es revertís la desinversió del govern espanyol per millorar les infrastructures i el servei ferroviari, que han titllat de deficient.

Segons l’ANC, Òmnium, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN –les entitats organitzadores–, hi han participat uns cinc mil manifestants, però, en canvi, la Guàrdia Urbana ha dit que n’eren dos mil vuit-cents. “Ha estat un èxit, més que no ens esperàvem, perquè tots sabem que el desencís social cap als nostres polítics ha estat molt gran i això ha fet que molta gent independentista es quedés a casa, no perquè no ho fos, sinó perquè està farta que els nostres polítics no compleixin”, ha dit el coordinador territorial de Tarragona de l’ANC, Agustí Ferrer.

Així mateix, Ferrer ha demanat que hi hagués nous lideratges polítics per a assolir la independència. “Veníem de dos moments crítics, els polítics independentistes no han estat a l’altura i amb una amnistia, que és un perdó, hem de tornar a pressionar els nous polítics. La gent tornarà a sortir. No coneixem independentistes que hagin canviat d’idees sinó independentistes farts que no es facin les coses”, ha reblat.

Durant la marxa, han cridat consignes com ara “U d’Octubre ni oblit ni perdó”, “Els carrers seran sempre nostres” i “Independència”. També han fet proclames a favor del president Carles Puigdemont. Jaume Aubí, veí de l’Arboç (Baix Penedès), ha explicat que no havia fallat mai a cap Onze de Setembre i ha demanat unitat als partits independentistes. “La gent, bé, però els partits, malament. Estan bastant dividits i haurien d’anar tots més junts, espero que es posin d’acord per a aconseguir la independència, però és difícil perquè estan barallats”, ha lamentat.

Maria Cinta Aymamí, de les Borges del Camp (Baix Camp), també ha dit que feia molts anys que participava en les manifestacions independentistes. “Som aquí perquè no tenim el que volem. Si ho tinguéssim, no hi seríem. Als partits, els demano que deixin estar moltes coses i que mirin cap a una direcció que és la nació. Hem de ser independents. Hem d’anar fent política, però mirant molt el poble”, ha reclamat. Ella és una de les tres mil represaliades. “Hem picat pedra i continuarem picant pedra”, ha reblat.

Les germanes vallenques Mariona i Clara Tejero també han exigit als polítics independentistes que deixessin estar els egos i es posessin a treballar per aconseguir l’objectiu de la independència. “Demanem més serietat, que escoltin el poble, que és per qui han de treballar”, han tancat.

“No necessitem un finançament singular, ho volem tot”

El coordinador de la Comissió d’Accions del Territori de l’ANC, Jordi Pesarrodona, que ha conduït l’acte, ha defensat que la independència era necessària per a poder gestionar els recursos i decidir el país que es volgués ser. “Volen disposar dels nostres diners, no necessitem un finançament singular, ho volem tot. No volem que Madrid decideixi per nosaltres, Madrid no resoldrà el nostre problema nacional”, ha explicat. Alhora, ha dit que s’ha acabat la revolució dels somriures i que era hora de punxar per aconseguir la llibertat del país. “Sense desobediència no hi haurà independència, hem de tornar a inundar el país d’estelades per demostrar al món que aquest país és irreductible”, ha afegit. També ha fet una crida a defensar la llengua i la cultura catalanes.

En els parlaments, hi ha intervingut Eduard Gràcia, professor associat d’economia internacional a la Universitat de Barcelona. Ha denunciat la desinversió de l’estat espanyol a Catalunya en l’àmbit de les infrastructures ferroviàries. “L’any 2022, a Rodalies de Catalunya hi va haver 284 dies amb incidències greus, més de 3 de cada 4 dies hi va haver incidències greus. A Madrid hi ha 100 incidències greus per cada 144 que en tenim nosaltres”, ha lamentat. Així mateix, ha donat més xifres per demostrar la manca d’inversió en el sistema ferroviari català. “Per cada dues incidències que tenen a Madrid, nosaltres en tenim tres, penseu que de cada 3 incidències, 2 són per problemes d’infrastructures, per això cal recordar que entre el 1990 i el 2018 a Madrid per quilòmetre de rodalia es va invertir 3,5 vegades el que es va invertir per quilòmetre a Catalunya”, ha subratllat.

En la mateixa línia s’ha manifestat la portaveu de la Plataforma Vies Dignes, Anna Gómez, que ha dit que hi havia hagut una desinversió brutal que els ha portat al límit: “Ara sí que és veritat que hi ha una inversió espectacular, però perquè volen posar les mercaderies perquè passin cap a Europa i els interessa políticament un corredor mediterrani, no perquè tinguin el desig de salvar les feines i les vides de les persones que vivim a Tarragona.” A més, ha dit que a partir del primer d’octubre, quan es comencés a aplicar el pla alternatiu de transports per les obres del túnel de Roda de Berà, la mobilitat seria molt complicada. “A dinou dies del tall, que és el més important, no està arreglat, això és una falta de deixadesa”, ha etzibat.

L’acte ha acabat amb “Els segadors”, crits d’independència i amb la cremada d’una bandera espanyola per part d’una persona de les primeres files. L’actuació de la Xaranga de Tarragona ha posat el punt final a la mobilització.