Que “no tenim mai una segona oportunitat per a una primera impressió”, tal com teoritzà l’escriptor irlandès Oscar Wilde, al món de la màgia és més precís que enlloc. El miracle que aconsegueix fer passar per alt qualsevol lògica, com apareix o desapareix un objecte sense percebre ni sospitar el mecanisme que el fa possible, tan sols passa la primera vegada que es veu un joc de màgia. N’és testimoni Pau Martínez Llop, la persona que atén la clientela de “la botiga de màgia més antiga del món”, a Barcelona. Aquest és l’eslògan de l’icònic establiment que trobem al número 11 del carrer de la Princesa i que el prestidigitador barceloní Joaquim Partagàs Jaquet ja portava l’any 1881.

Això situa ben lluny les arrels de la màgia a la capital catalana. Però se sap que Partagàs mateix, a vint anys, havia deixat la ciutat per anar-se’n a l’Amèrica del Sud –l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai– a fer fortuna amb l’art de l’il·lusionisme que ja dominava. Va ser quan en va tornar, l’any 1978, quan va adquirir la botiga de màgia, que ja existia i que portava un altre mag, conegut com a Conde Patricio, que es va morir sobtadament. Quan Joaquim Partagàs va adquirir el negoci, va posar-hi el nom que encara avui, cent quaranta-tres anys més tard, l’identifica: el Rei de la Màgia.

La façana del Rei de la Màgia, al carrer de la Princesa de Barcelona, en demostra la història. Cartell d'entrada del Rei de la Màgia. A la rebotiga, darrere la cortina, sovint s'hi fan petits espectacles i demostracions màgiques.

La fisonomia d’aquest comerç icònic fa aturar molts passavolants d’aquest carrer del Born. Uns se’l miren de dalt a baix, uns altres el fotografien i n’hi ha que hi entren encuriosits o per descobrir un nou truc per a sorprendre amb una primerenca afecció. El grinyol de les portes de fusta d’aquesta botiga centenària, que donen pas enmig dels dos aparadors del local que avancen una bona tria d’articles d’aquest gran bagul de les sorpreses, ens endinsa en un món a part.

Qualsevol raconet del local explica una història. En una paret, veiem els retrats del seu fundador i d’il·lusionistes cèlebres d’èpoques passades. El veritable origen d’aquesta botiga encara se cerca.

Els pares de Pau Martínez Llop, Josep M. Martínez i Rosa M. Llop, la van agafar l’any 1984. Martínez l’havia freqüentada d’ençà que era un nen i sempre demanava a l’amo anterior, Carles Bucheli, si necessitava un ajudant, però sempre rebia un no de resposta.

Pau Martínez Llop atén al taulell del Rei de la Màgia. Pau Martínez Llop mostra un truc de flames. Pau Martínez Llop mostra un truc de flames. Brossa, mecenes de l’establiment

Martínez va estudiar interpretació a l’Escola Adrià Gual i direcció teatral a l’Institut del Teatre i l’any 1977 va crear la companyia Capsa Màgica. Amb la seva dona, Rosa M. Llop, duien a escena espectacles d’il·lusionisme que representaven pels Països Catalans. I va ser el poeta Joan Brossa qui, assabentat que perillava la continuïtat de la botiga de màgia, va trucar al seu amic Josep M. Martínez per demanar-li si voldria agafar-ne el relleu. Brossa va fer de mediador al traspàs i, fins i tot, es va encarregar de recollir fons per ajudar a tancar l’operació. Dos anys més tard, el 1986, Joan Brossa i Antoni Tàpies crearen un projecte conjunt d’homenatge a la botiga el Rei de la Màgia. Era una carpeta de què es van editar setanta-cinc unitats, que contenien dos poemes de Brossa i tres aiguaforts de Tàpies. Va ser feta al taller calcogràfic de Tristany Barberà, a la impremta Trayter i van fer servir paper fet expressament per Toni Sardà al seu Molí de Banyoles. La vareta màgica fixada al llom de la carpeta havia estat fabricada per Josep M. Martínez.

D’aleshores ençà, Martínez i Llop es van dedicar plenament al món de l’il·lusionisme, el van portar a escena, el van donar a conèixer i van despatxar tota mena d’estris, objectes i eines per a fer, amb enginy tridimensional, moments màgics. Però també són els artífexs, fabricants que hi han donat forma, de molts d’aquests articles que venen a la botiga i a tot arreu, com ara un cotxet que mags com Juan Tamariz fa servir als seus espectacles. És la recreació en miniatura d’un vehicle que s’atura sobre una estesa de cartes al punt on hi ha, curiosament, la carta esperada. Avui és Pau Martínez Llop, fill de la parella d’il·lusionistes, qui, amb el seu soci, el solsonenc Pere Rafart, porta el negoci de venda i cursos de màgia.

Les parets del Rei de la Màgia recorden el passat centenari d'aquesta botiga i la història de la màgia. Joaquim Paragàs i Jaquet fou el fundador del Rei de la Màgia. Quadres que repassen la història de la màgia a Catalunya, com ara la Companyia Carlston, l'hipnotitzador Fassman (Josep Mir Rocafort) i Joan Bernat i Sarró, estudiós de la màgia. Quadre d'una actuació de Li-Chang, el nom artístic de Joan Forns i Jordana. Cartell d'una actuació Robert-Houdin, considerat el pare de la màgia moderna.

Tots dos són mags. Pere Rafart ha estat dues vegades subcampió del certamen internacional d’il·lusionisme FISM Worlds Championships of Magic i va ser elegit millor mag en l’àmbit de l’estat espanyol amb el premi Memorial Ascanio l’any 2017. Fa dos anys, els seus trucs de màgia van ser exclusius per a l’actor Leonardo DiCaprio en una de les sessions privades que fan a la rebotiga del Rei de la Màgia.

Rafart porta els cursos adreçats a tota mena de públic, d’infants que acaben de descobrir la màgia amb Harry Potter, fins a jubilats que sempre han tingut d’afecció l’art de treure’s de la màniga o de darrere l’orella d’algú una moneda i deixar bocabadats els seus acompanyants. “A la botiga sobretot venen aficionats a la màgia”, precisa Martínez Llop. Ell atén darrere el taulell. Explica que és molt habitual que entri algú sense cap idea del joc que cerca. “Aleshores, segons el nivell que tingui, en trec uns quants i faig els trucs al taulell perquè en vegi l’efecte. I, un cop em diuen quin els agrada més, si no han entrat sols, passo amb aquesta persona només a un espai amagat, darrere el taulell i amagat entre els telons d’un espai adjacent, per ensenyar-li el truc.” Aquest és el gran tret diferencial de la seva botiga, el valor afegit d’aquesta empresa familiar llegendària d’il·lusionistes: “Aquí venem els secrets”, diu. I això és realment part de l’encant de la botiga. “Venem màgia de la manera que ho feia el fundador, màgia personalitzada.” Partagàs escrivia les instruccions dels trucs a mà, quan la màgia era més aviat per a l’alta burgesia.

Quan l’aprenent de mag que es disposa a trobar una nova manera d’emocionar el seu públic és una criatura, Martínez Llop li ensenya com fer el truc, entre bambolines, d’amagat dels seus pares o acompanyants adults. Així, és l’infant que surt de la botiga del Rei de la Màgia amb la lliçó apresa, amb els paràmetres que sap que ha d’aplicar per a sorprendre el públic.

Hi ha objectes i jocs per a tota mena de nivells. Per exemple, trencaclosques de peces metàl·liques. El joc dels cubilets és un dels més famosos, ací i a tot arreu. També venen tota mena d'estris, com aquesta camisa de força a l'estil Houdini.

“La màgia és una experiència molt efímera. Durant una estona, el cervell de qui ho veu no entén res i pot sentir entre sorpresa, ràbia de no poder entendre-ho, i curiositat”, explica. Per això parla “del primer miracle”, que solament es viu una vegada en cada joc, perquè en els següents ja es presta més atenció a esbrinar com ha estat fet, raona. Això li dóna peu a reflexionar també sobre la capacitat i pràctica de l’observació de la gent: “En general, no estem acostumats a observar, però els mags, sí, ens fixem en tot. De la mateixa manera que un cineasta mirant una pel·lícula hi veu milers de coses que tu no veus.” A ell, en concret, allò que més li agrada de la feina és que cada dia és diferent, i això ho fa possible combinar les actuacions amb l’atenció a la botiga i la mena de gent que entra a la botiga. Hi ha turistes a qui agrada la màgia i ja la practiquen, que troben aquesta meca dels mags a Barcelona, on sempre hi ha hagut afecció a la màgia, i per això avui la ciutat té un bon planter de mags.

Pau Martínez Llop ara té trenta-quatre anys i d’ençà dels divuit treballa envoltat de màgia, tot i que de ben petit ja va aprendre els primers trucs al costat dels seus pares, que se l’emportaven a les actuacions i congressos de màgia per tot el món. “La màgia a casa era el nostre pa de cada dia. Jo de petit, ajudant ja em guanyava la paga.” En els seus anys d’experiència ha vist que l’afecció ha crescut, en gran part perquè l’accés a la màgia és a un clic, argumenta Martínez. I recorda que abans tot era més car, tant els objectes com llibres. “Tot també era més artesanal i es feien produccions més petites. I ara hi ha grans productors que abarateixen els articles i els fan més accessibles, no com al segle XX, quan la màgia era més exclusiva per a rics.”

Pere Rafart s’encarrega dels cursos. Per fer-los, igual que els petits espectacles privats que se celebren en aquest indret sorprenent del carrer de la Princesa, retiren el mobiliari de la botiga i adeqüen per als espectadors amb cadires aquest espai comercial singular del districte de la Ciutat Vella.

Any rere any, i ja en són cent quaranta-tres, aquesta icona i referent de mags preserva una atenció personalitzada i una producció artesanal d’articles de qualitat, al costat de les darreres novetats, de prop, i també importades. “Els Estats Units i la Xina són els dos grans mercats. Als Estats Units, la màgia és una de les primeres aficions que hi ha després dels esports més mediàtics i el pòquer. Allà, el mag és una figura que encaixa amb qualsevol espectacle”, comenta. També explica que en articles de màgia hi ha novetats constantment, i que, al mercat asiàtic, “tant es fabrica com es falsifica”.

Les baralles de cartes són un dels productes més venuts. Les baralles de cartes són un dels productes més venuts. Les baralles de cartes són un dels productes més venuts. Fins i tot hi ha una baralla amb referències a la botiga. Baralles de cartes, el producte més venut

Tota una gran vitrina amb una varietat inacabable de jocs de cartes és on cal reposar gènere més sovint, segons que explica Martínez Llop, perquè les baralles de cartes són un dels productes que més es venen. Pel joc que donen i pel desgast de manipular-les. Hi ha baralles molt originals, amb cartes trucades, que demanen una traça més gran, o unes altres que són més accessibles. Una baralla molt especial, feta per ells, s’inspira en els antics logotips de la botiga i té de comodí la seva façana. També hi tenen una carta el fundador, els pares de Martínez Llop, ell mateix, Pere Rafart, i alguns dissenys que el poeta Joan Brossa els va fer per a un festival de màgia.

Dels tres euros i mig o quatre en amunt, en aquesta botiga hi ha tants trucs com mags potencials que aspiren a deixar bocabadats els espectadors més familiars, al sofà de casa, o els amics o desconeguts en petits espectacles. “La màgia és un llenguatge a què no calen gaires paraules per a ser parlat, només cal practicar-la”, considera Martínez Llop. I en destaca l’aspecte molt social, un art que cerca qualsevol moment per sorprendre, de manera espontània. “Nosaltres fem i venem màgia d’entreteniment”, puntualitza, lluny dels muntatges que es valien de l’il·lusionisme per imposar el poder, per controlar la societat. I cita d’exemple els xamans de certes tribus o religiosos en temples a Mesopotàmia, que feien canviar de color el foc o fer que les portes s’obrissin totes soles. El primer truc de màgia documentat, fa quatre mil cinc-cents anys, a Egipte, va ser recollit en un pergamí trobat en la tomba d’un faraó i narra l’espectacle màgic com a entreteniment, concretament, amb el joc dels cubilets, en què una pilota s’amagava sota un dels tres gots cap per avall. Avui aquest joc continua essent un dels més populars. En tenen amb les boles de fusta florades de cuir i cosides a mà, una artesania digna de màgia.

Tradicionalment, les eleccions europees han estat uns comicis en què grups poc coneguts han aconseguit de fer-se un forat i entrar en la política institucional.

Les condicions de les eleccions ho faciliten. En molts països, encara són concebudes, falsament, com unes eleccions que no tenen afectació real, i això facilita el vot de protesta. A més, en molts estats, el resultat es basa en una circumscripció única, cosa que facilita l’entrada de minories, i també hi ha molts estats on no s’exigeix un percentatge de vots mínim.

Totes aquestes coses fan que, a les eleccions europees, s’hi presentin sovint formacions sorprenents, com les cinc que us expliquem en aquest vídeo, i que competiran a les urnes el diumenge 9 de juny.

Carles Riera se’n va del Parlament de Catalunya després de vuit anys i tres legislatures com a diputat de la CUP. Aquesta darrera, com a secretari tercer de la mesa, on va rellevar Pau Juvillà. Riera, militant d’Endavant, no deixa la política. Diu que tornarà al carrer i a les bases de l’esquerra independentista. En aquesta entrevista, feta ahir a l’Ateneu Popular de les Corts, analitza les causes de la davallada electoral de la CUP, de la pèrdua de la majoria absoluta independentista al parlament i explica què creu que ha de fer l’organització a partir d’ara. És crític amb una unitat independentista en què, diu, l’hegemonia d’ERC i de Junts ha deixat la CUP diluïda i ha fet retrocedir el moviment. Propugna un canvi d’estratègia per a tornar a la confrontació i fer-lo créixer.

—Com valoreu el resultat de les eleccions?
—És obvi que no han estat uns bons resultats. Hem passat de nou diputats a quatre i, per tant, hem de fer autocrítica. La fem en el procés de debat Garbí, que havíem encetat abans de les eleccions i que esperem cloure a la tardor. Ens hem de plantejar moltes coses per continuar avançant en els nostres objectius estratègics d’alliberament nacional i social amb més força, amb més suport social i electoral. En general, quan un grup parlamentari com el nostre ocupa posicions independentistes i d’esquerres –i en aquesta legislatura no tan sols no hem avançat sinó que hem retrocedit en aquests dos aspectes– és lògic que se’t percebi com a menys útil. Hem de repensar-nos per treballar més i millor, per reforçar un programa polític independentista i d’esquerres més eficaç i que pugui rebre més suport.

—La pèrdua de vots ha estat progressiva. Hi veieu més causes?
—Crec que hem anat massa a remolc de Junts per Catalunya i d’ERC i, probablement, hem trigat massa a reaccionar per canviar de rumb. I això, en aquesta darrera legislatura, ha fet que quedéssim diluïts en una majoria independentista que ha estat inútil, ineficaç. També hem pagat el preu de l’incompliment del govern de Pere Aragonès de gairebé tots els acords i els compromisos de l’acord d’investidura. La nostra aposta inicial, que era desplaçar el govern i el parlament cap a posicions més independentistes i més d’esquerres, no ha donat els resultats esperats. És més, hem retrocedit pel que fa a autodeterminació, serveis públics, defensa del medi ambient, redistribució de la riquesa, llengua… Aquesta és la reflexió que hem de fer: com podem canviar de rumb perquè puguem defensar amb més força i amb millors condicions un programa polític i una estratègia clarament independentista i d’esquerres, i que sigui perceptible que som útils per a avançar en aquests objectius.

—Com?
—Cal que tinguem una estratègia pròpia, que no estiguem en mans de les estratègies de JxCat i d’ERC. Una estratègia pròpia per a avançar en els objectius de la independència, del socialisme, de l’ecologisme i del feminisme. Reorganitzar-nos perquè aquesta estratègia esdevingui cada vegada més hegemònica, més determinant i més influent. Tot procés d’alliberament nacional requereix una majoria social i política independentista. Per tant, hem de treballar per tornar a tenir una majoria independentista, és un objectiu evident. Ara, hem de fer dues reflexions. En primer lloc, hem tingut majoria independentista i no ha estat eficaç. Cal un canvi de rumb i d’estratègia. La nova majoria independentista s’ha de construir sobre noves bases. I, en segon lloc, paradoxalment, la història ens demostra que la majoria independentista ha estat eficaç i útil per a avançar quan la CUP ha trencat la unitat. Quan la CUP, conjuntament amb el moviment social, ha tingut la capacitat d’imposar a l’espai de Junts i d’Esquerra objectius més radicals i rupturistes, el moviment ha avançat. I així s’explica el Primer d’Octubre o  el període del 2017 en què vam aprovar al parlament lleis molt més avançades socialment. Quan la CUP queda diluïda en mans de Junts i Esquerra, la majoria independentista no avança.

—Dieu que la majoria independentista s’ha de construir sobre noves bases. Quines?
—Sobre la ruptura amb l’estat espanyol i sobre un programa social al servei de la majoria social d’aquest país, de manera que l’independentisme lideri un projecte republicà de drets, d’inclusió, d’igualtat i de justícia social per a tothom. És l’única manera de créixer i de tenir hegemonia. Ja no s’hi val de pretendre fundar la nova majoria independentista ni el nou moviment independentista sobre la base de la negociació amb l’estat o renúncies per a l’esquerra. Això s’ha demostrat inútil i, a més, afavoreix el creixement de l’extrema dreta.

—Pot ser que la CUP capitalitzés un vot independentista més radical que volia condicionar ERC i Junts i que, quan la independència ha deixat de ser en primer pla, s’ha abstingut o ha votat uns altres partits?
—Probablement. Sabem que ens va més bé a les eleccions i en la nostra influència institucional en contextos de forta lluita, mobilització, conflicte, confrontació contra l’estat i contra el capital. La nostra capacitat d’influència al parlament i a les institucions es multiplica per deu quan el moviment creix. Se’ns percep com una força útil des d’un punt de vista disruptiu, per a generar canvis, per a forçar els altres a anar cap a plantejaments més radicals. Per tant, què hem de fer? Crear les condicions per a ser més influents. I això què vol dir? Generar moviment. Generar un nou cicle de mobilització, d’organització popular, de moviment independentista, en defensa dels drets socials, de defensa del territori… Sabem que això no tan sols ens donarà més força electoral, sinó que ens farà més útils. I, mentrestant, hem de formar-nos millor, enfortir i organitzar la nostra militància per treballar també fora de les institucions i fora dels cicles electorals. Créixer i eixamplar-nos d’acord amb aquesta dinàmica de lluita i de creixement del moviment. Al parlament hem de ser l’expressió de les persones més crítiques amb l’opressió nacional, amb la injustícia social, amb la classe treballadora que vol alliberar-se de l’estat i del capital: ser aquesta expressió de radicalitat. Ens cal radicalitzar-nos, actualitzar-nos, reforçar-nos, reorganitzar-nos, per poder tenir aquest paper radicalitzador a la societat.

—Com us expliqueu que en municipis com Berga, per exemple, on ha governat la CUP, hi hagi un 10% del vot cap a Aliança Catalana?
—En un moment de crisi climàtica, de crisi bèl·lica, d’augment de les desigualtats, hi ha moltes respostes conservadores i defensives. I l’extrema dreta hi va a pescar. Hem d’aconseguir que el malestar i la crisi rebin majoritàriament una resposta transformadora i solidària de l’esquerra i l’independentisme. La davallada independentista i els fracassos dels governs d’esquerres afavoreixen el creixement de la dreta i, sobretot, de l’extrema dreta més populista. És d’hora per fer anàlisis gaire rigoroses, perquè ho hem d’estudiar amb més profunditat, però jo diria que en el creixement d’Aliança Catalana hi ha un vot històricament feixista que ha trobat en aquest partit la seva millor representació electoral, però segurament també hi ha un vot de persones decebudes o frustrades amb un procés independentista republicà majoritari i inclusiu, i que el que fan és aferrar-se a ser –o voler ser– una minoria nacional. Diuen: com a minoria nacional, volem ser protegida i defensada, mantenir els nostres privilegis com a elit o oligarquia. I l’extrema dreta d’Aliança Catalana els diu: jo us defensaré. El problema és que la defensa no s’estableix contra els de dalt, contra els poderosos, sinó contra els que hi ha al costat o a sota, en un projecte excloent i que abraça valors feixistes i d’extrema dreta. L’extrema dreta i el feixisme els hem de combatre a tot arreu de la mateixa manera, sigui espanyol o català. Aliança Catalana forma part del feixisme que hem de combatre i, a més, ha vingut per dividir encara més el país i generar més conflicte intern. Voldria parlar també del vessant internacional.

—Digueu.
—El capitalisme ha entrat en una fase molt agressiva pel control de territoris, recursos, mitjans de comunicació. Es militaritza, aposta per la guerra, i l’extrema dreta és el tipus de govern més útil per a gestionar aquesta fase violenta del capitalisme. Perquè li permet d’intentar disciplinar la societat i jerarquitzar-la per tal d’entrar en una lògica de guerra i de manteniment de les desigualtats a favor dels més poderosos. Tenim un repte enorme en aquest sentit a escala internacional, perquè hem d’aconseguir que els Països Catalans siguin un espai lliure del feixisme, de la guerra, de la injustícia i, per tant, el treball internacional és central i molt important. Hem de construir aliances. Ara mateix, la Unió Europea és un conjunt d’institucions i d’estats que estan al servei de la indústria bèl·lica. Hem d’impugnar-la, fer-hi front. A Palestina s’hi juguen moltes coses. No només la supervivència del poble palestí, amb un genocidi i una massacre de l’estat d’Israel, sinó una gran batalla global dels drets humans, de dret internacional, de defensa de l’autodeterminació dels pobles, dels drets fonamentals. És una batalla global per la humanitat, pel planeta, per la vida, pels drets, per la democràcia i la nostra posició aquí ha de ser claríssima.

—El model de l’Ajuntament de Girona hauria de ser exportable?
—Nosaltres aspirem a governar i que les classes populars puguin assolir el poder, perquè sabem que els nostres objectius –la independència, l’alliberament social, l’alliberament nacional– requereixen processos radicals, revolucionaris. Ara, hem de governar aplicant el nostre programa, no per aplicar el programa d’uns altres i diluir-nos, perquè això portaria a la desaparició. Els ajuntaments són un territori propici per a fer això, per a organitzar la societat, perquè hi hagi moviment social a escala local i també treballar des de la institució, i hi aprenem els límits, les contradiccions, les possibilitats, els reptes que tot això genera. Girona és un gran experiment, una gran oportunitat. A Girona governem des d’una posició de força. Ja tenim un pas fet i un avantatge. Desitjo al company Lluc Salellas i a la gent de Guanyem Girona tot l’èxit i tota la força perquè, realment, puguem acabar dient que aquesta experiència és positiva per al país, per als nostres objectius i programa.

—Obrir-se a més sectors, com ha fet Salellas –que també ha tingut el suport d’ex-batlles i regidors d’uns altres partits– té el perill de diluir el projecte?
—Un 30% de les persones que participen en el Procés Garbí no són militants de la CUP, i això és interessant. En l’àmbit internacional, treballem amb aliances molt àmplies en el debat estratègic i per sumar esforços. Treballem amb una perspectiva molt àmplia en moviments socials, en l’àmbit sindical, a tots els Països Catalans. Aquesta visió d’eixamplament, ja la tenim. Però això, des del meu punt de vista, ara no passa prioritàriament per intentar de fer sumes de sigles o sumes de lletres, sinó per sumar des del punt de vista social. Com? Doncs organitzant-nos millor en el territori, en els ajuntaments, estant més presents en els moviments socials i les lluites sindicals. Aquest creixement s’ha de fer diluint els nostres objectius, renunciant a objectius, rebaixant el programa? Crec que no.

—Un clàssic: potser no s’entenen els canvis de lideratges a la CUP?
—Hem de fer valer el nostre codi ètic. És una bona eina per a prevenir i evitar tots els riscos derivats d’una excessiva professionalització, institucionalització de la política. Després de tants anys a la política professionalitzada, es perd la perspectiva i es pot arribar a treballar per reproduir-se a la institució més que no per la prioritat dels objectius. També té la virtut d’afavorir renovacions i relleus que porten saba nova, que rejoveneixen, aporten idees i capacitats noves. En el meu cas, hi he estat vuit anys i tres legislatures. No estic cremat de la política en absolut. Continuaré militant i participant en el nostre projecte polític. Sí que és veritat que estava una mica cansat de la vida parlamentària, i el canvi de perspectiva de continuar treballant fora del parlament em va bé. La meva experiència personal és també positiva. És veritat que això pot ser limitador des del punt de vista dels resultats electorals, però és una contradicció que hem d’assumir. I hem de trobar la manera de generar prou atracció, convicció i il·lusió en la nostra acció política i projecte perquè no sigui un hàndicap. És un debat que sempre hem tingut i que hi ha en la societat.

—Com canviarà el funcionament de la mesa del parlament a partir d’ara sense una majoria absoluta independentista?
—Nosaltres hi hem estat per garantir que al parlament es pugui parlar de tot, independentment del que diguin l’estat, els jutges o el Tribunal Constitucional, i per defensar els drets civils i polítics d’electors d’electes, sense que la repressió sigui un límit. També, perquè el parlament pugui votar mesures legislatives i iniciatives en defensa dels drets de la gent sense que la constitució i l’estatut siguin un límit. Aquesta ha estat la nostra política: generar sobirania des de les institucions per a defensar drets, generant conflicte i avançant. No ho hem aconseguit sempre, perquè moltes vegades la majoria independentista tampoc no se n’ha ocupat, en aquest sentit. Hem vist com ens quedàvem tots sols defensant aquests plantejaments. Hem de mirar a mitjà i llarg termini. El que passi a curt termini és important, però no hem de tenir mirada curta, sinó llarga, perquè per fer coses grans s’han de pensar coses grans.

—Laia Estrada ha proposat de formar una mesa “antirepressiva” presidida per ERC, amb Junts i els Comuns. La CUP s’hi hauria de mantenir?
—El nostre objectiu prioritari no és tenir càrrecs ni cadires, ni els recursos que això ens pugui aportar. Estem acostumats a militar i a treballar dins i fora de les institucions, a les verdes i a les madures. En aquest sentit, vull reivindicar aquell grup del 2017, de quatre diputats, que demostra que treballant de valent es poden fer moltes coses. Ja tenim un bon exemple de com, a vegades, en un grup petit es pot fer molta feina, i evidentment aspirem a més. Ho decidirà la nostra militància, ho decidiran els nostres òrgans de decisió, el grup parlamentari… Jo prefereixo una mesa independentista que no pas del 155. Prefereixo una mesa amb més presència de gent d’esquerres que no pas de gent de dretes. Prefereixo unes institucions més independentistes i més d’esquerres que no pas més unionistes i més a la dreta.

—Salvador Illa i Carles Puigdemont cerquen la investidura. Què hauria de fer la CUP?
—Segur que no farem president Salvador Illa. Crec que això és força obvi, no? Un PSC que ha demostrat de ser, fins i tot, més a la dreta que el PSOE en molts aspectes, que no té a veure amb l’època Maragall… De cap manera facilitarem això. Però no hi ha una majoria independentista al parlament, i perquè Carles Puigdemont pogués ser president de la Generalitat necessitaria l’abstenció del PSC. I una abstenció a canvi de què? Quins serien els acords polítics entre Junts per Catalunya i el PSC? Possiblement, el programa que s’acordi perquè el PSC s’abstingui distarà molt, o anirà en sentit contrari, dels nostres objectius i compromisos polítics. Difícilment podrem donar suport a un programa polític acordat entre Junts i el PSC. Significaria optar per l’estabilització autonòmica, per l’estabilització de l’estat, renunciar al conflicte i a la sobirania del parlament per legislar nacionalment i socialment més enllà de la constitució i l’estatut. Implicaria aplicar l’agenda de la patronal, un programa econòmic i social que és contrari als interessos de la majoria de la gent d’aquest país. Significa renunciar a l’autodeterminació. ERC i Junts són en una cruïlla: han de triar si miren cap a l’estat i renuncien a l’autodeterminació, si miren cap a la dreta i renuncien als canvis socials, o si decideixen mirar cap a la independència i cap a l’esquerra. Allà és on som nosaltres.

—La CUP podria participar en un intent d’investidura de Puigdemont sense negociar abans l’abstenció del PSC?
—Autodeterminació i gir social. Nosaltres som aquí. Governabilitat? Per a fer això, sí. Aquesta darrera legislatura, amb ERC en mans del PSC i el PSOE i amb Junts fent pinça al parlament amb el PSC i prioritzant la negociació amb l’estat, què ha portat? Una davallada de l’independentisme. Hi ha un gir a la dreta i a l’unionisme al parlament. La CUP no continuarà contribuint a aquest despropòsit. No continuarem sumant en aquest despropòsit que ens porta a retrocedir i anar enrere. La responsabilitat que té la CUP és ser una bandera plantada dient que per aquí no anem bé, que hem de defensar l’autodeterminació, els drets socials, el territori, i que això ho hem de fer en conflicte obert contra l’estat, contra el capital. El camí que han seguit Junts i ERC, si el reediten ara, no farà sinó anar encara més enrere en les posicions del país i de l’independentisme.

—Si hi ha una repetició electoral, la CUP ha de tenir por de quedar fora del parlament?
—Tenim una bona llista i hem fet una bona campanya, l’hauríem de millorar encara més. Hauríem de fer-nos entendre més, segurament fer una campanya més imaginativa, més disruptiva, més clara, per a defensar aquesta posició. I, segurament, es produiria un panorama més nítid i més clar, després de l’actual conjuntura d’investidura, de formació de la mesa, etc. Tot això permetria que tothom es clarifiqués.

—Laia Estrada hauria de tornar a ser la candidata de la CUP?
—Crec que és una bona candidata. Tanmateix, això ho decidirà la nostra militància. Jo espero que sí.

—L’independentisme ha tocat fons?
—La situació fa evident això. Hem tingut els pitjors resultats electorals en molt temps. Només cal veure el nivell de mobilització, baixíssim, i el grau d’organització que en aquests moments té l’independentisme. En l’àmbit nacional, el panorama encara és més crític. Hem d’aprendre com hem generat majories independentistes, quan ha tingut èxit, això, i quan les hem malbaratades i hem tingut fracassos. El Primer d’Octubre, el 3 d’octubre… Hi ha moments al parlament i de mobilització que ens demostren com avancem: quan hi ha conflicte, mobilització, quan hi ha sobirania al parlament, quan hi ha confrontació amb l’estat, quan es defensen drets, quan el moviment social desborda i depassa les institucions i és capaç de marcar l’agenda… Això ja ho hem après. Per tant, hem de tornar-hi. Perquè el camí de desdir-se’n ja hem vist on porta, que és al fracàs més absolut.

—La CUP pot fer d’aglutinador perquè Junts i ERC millorin la seva relació?
—Vull reivindicar que la CUP ha tingut un paper molt generós i actiu, per exemple, en el moviment antirepressiu. Molt silenciós. En el sentit d’afavorir marcs unitaris, de col·laboració i cooperació, a risc de quedar diluïts en un marc unitari que no portava enlloc i que, fins i tot, ens feien anar enrere. Per tant, n’hem d’aprendre, i per això deia hem de canviar de rumb. La CUP ha mostrat generositat i molt poc sectarisme. Junts i ERC han optat molt per la disputa per veure qui era hegemònic i això ha portat a un retrocés del moviment independentista i un afebliment. També han optat per intentar de reforçar les seves posicions institucionals en l’autonomia, més que no pas per reprendre un nou cicle de conflicte amb l’estat i per superar l’autonomisme.

—Quin balanç feu del vostre pas al parlament? Què us n’endueu de bo i de dolent?
—Han estat vuit anys i tres legislatures. Rescataria moments com l’1-O. Haver fet possible o haver contribuït a la vaga general del 3-O. Em penedeixo d’haver marxat dels carrers la nit del 3 d’octubre. Ens hi hauríem hagut de quedar. Vam optar per la unitat independentista, que ens deia que havíem de marxar, i hauríem hagut de trencar-la i quedar-nos als carrers. Quan Puigdemont va fer marxa enrere el 10 d’octubre amb la declaració d’independència, també hauríem hagut d’anar al carrer. Faig autocrítica de totes aquestes coses. Ens hem deixat arrossegar excessivament per aquesta unitat independentista que ha estat contraproduent per a l’independentisme. Hi ha hagut moltes frustracions i moltes decepcions. Per això, ara, continuar treballant políticament fora del parlament em va bé, em permet de refer-me, d’alguna manera. Continuo compromès defensant el carrer, orgullós del moviment de l’esquerra independentista, que continuarà portant valors ineludibles per a fer possible que els Països Catalans siguin una república independent justa, socialista, ecologista, feminista i compromesa internacionalment per a lluitar contra el feixisme.

S’acosten les proves d’accés a la universitat, la “selectivitat”. Concretament, al País Valencià i Catalunya es faran els dies 4, 5 i 6 de juny, és a dir, de dimarts a dijous de la setmana entrant. I a les Illes, una setmana més tard, els dies 11, 12 i 13.

Selectivitat 2024: guia completa dels exàmens de les PAU

Amb aquest article, us volem donar un cop de mà per a anar més ben preparats a l’hora de fer la prova de llengua i literatura catalanes.

Estructura de la prova

La prova té una estructura diferent a cada territori. A les Illes Balears es divideix en dues parts: preguntes sobre història de la llengua, sociolingüística i literatura (4 punts) i preguntes relacionades amb un text (6 punts). Al País Valencià, té tres parts: comprensió del text (3 punts), anàlisi lingüística del text (3 punts) i expressió i reflexió escrita (4 punts). I a Catalunya també en té tres: comprensió lectora (4 punts), expressió escrita (3 punts) i reflexió lingüística (3 punts).

En la prova de les Illes no hi ha pràcticament cap pregunta d’anàlisi lingüística estricta. No s’hi demana res expressament ni de fonètica, ni d’ortografia ni de gramàtica. En l’examen del juny de l’any passat, solament en una de les dues opcions hi havia una pregunta (d’un punt) en què calia explicar el significat o un sinònim de quatre mots del text (projectar, ens refrega, gamma i sublim). Podeu veure les proves de l’any passat i dels anteriors en aquesta pàgina (seleccioneu-hi la matèria de llengua catalana i literatura i el curs que vulgueu).

En canvi, les proves del País Valencià i del Principat sí que tenen preguntes de llengua estricta (anàlisi lingüística o reflexió lingüística).

Set canals de YouTube i un compte d’Instagram que us ajudaran a preparar la selectivitat

Els criteris de correcció

A banda l’estructura i el contingut de cada prova, convé tenir en compte els criteris de correcció de les proves, que també són públics.

A la prova de les Illes Balears els professors correctors poden descomptar fins a dos punts per errades ortogràfiques. A més, dins el primer bloc es pot descomptar un punt per mancances greus de coherència, cohesió o adequació. Tot i que són criteris basats en el sentit comú, paga la pena de llegir-los.

A la prova del País Valencià es descompten 0,05 punts per errada (no repetida). “El descompte es farà per preguntes. Si en una pregunta el descompte per errors supera la puntuació de la pregunta, la puntuació serà 0”, diu la guia de correcció. Així mateix, es valorarà la precisió, la claredat i l’ordre, a més d’una estructura correcta (quant a distribució dels paràgrafs i un bon ús dels signes de puntuació i dels connectors).

A la prova de Catalunya es descompta 0,1 punts per falta ortogràfica (tant si és repetida com si no) i no hi ha màxim: “Es resten totes les que s’han comès en l’examen de l’exercici d’expressió escrita.” Les instruccions detallen que l’exercici 2.2 d’expressió s’ha d’ajustar a l’extensió demanada (125-150 mots) i que en la resposta es tindrà en compte l’adequació (registre formal i contingut), la coherència (estructura del text i de les idees exposades) i la cohesió (oracions ben construïdes). La puntuació total (2 punts) es repartirà així: 0,5 per a l’adequació, 0,75 per a la coherència i 0.75 més per a la cohesió. En l’apartat de reflexió lingüística, que val 3 punts, la penalització és proporcional a la puntuació de cada pregunta; al full de la prova ja s’indica (per exemple, “1 punt. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,2 punts; per les qüestions no contestades no hi haurà cap descompte”). Repasseu els criteris de correcció de la prova.

Consells a l’hora de redactar

Si no teniu un gran domini de la llengua, quan respongueu un exercici redactat sigueu prudents. Això vol dir:

• fer servir mots que sapigueu com s’escriuen;
• escriure paraules i expressions precises i, doncs, que sapigueu amb seguretat què volen dir;
• fer frases curtes, però no telegràfiques;
• exposar les idees ordenadament (si veieu que teniu temps, feu un esquema i un esborrany de redacció abans);
• rellegir el text una vegada o dues.

Aquests consells també us serviran per a les proves de la resta de matèries.

Consells per a evitar errades d’ortografia

Cadascú té la seva llista d’errades ortogràfiques i, per tant, es fa difícil de donar consells que serveixin per a tothom. Entre les més freqüents, això sí, hi ha les que trobareu comentades en els articles següents (al final, en molts casos, hi ha enllaços amb exercicis per a practicar):

–Accentuació

–Accent obert o tancat?

–Dièresi

–B i V

–S sorda i S sonora

–Mots que es poden confondre (I)

–Mots que es poden confondre (II)

Tanmateix, tornem-hi: moltes errades ortogràfiques són simples badades. Per tant, la millor manera d’estalviar-vos-les és repassar la redacció una vegada o dues.

Consells per a evitar errades gramaticals

Igualment, heus ací alguns articles sobre qüestions gramaticals. En aquest, hi trobareu deu errades gramaticals que podreu corregir fàcilment. Tanmateix, com que és un camp molt extens, aniria bé que penséssiu quins aspectes us costen més. I quan sapigueu de quin peu coixegeu, podeu triar i remenar entre aquests articles (gairebé tots, a més, tenen enllaços de pàgines d’exercicis):

–Errades de preposicions

–La preposició “a” davant el complement directe

–Canvi i caiguda de preposicions

–“Perquè”, “per què” i “per a què”

–“En el que” – “en el qual”

–Estratègies per a dominar els pronoms febles

–Abús del pronom “en”

–Abús del pronom “hi”

–Diferenciar el complement directe de l’indirecte

–Ús dels verbs “ésser” i “estar

–Gerundi: quan és correcte i quan no ho és?

–Ús de l’imperatiu

Consells per a entendre la sintaxi de l’oració composta

Finalment, per a resoldre els exercicis de morfosintaxi, convé, primer de tot, que repasseu bé les categories gramaticals i les funcions sintàctiques.

També és convenient que sapigueu veure l’estructura de les oracions compostes. Si no ho acabeu de dominar, us recomanem aquest vídeo per a les coordinades i juxtaposades i aquest altre per a les subordinades. En aquests vídeos hi trobareu prou informació i molt ben explicada.

Afegim-hi un complement sobre una part complexa, que és identificar les menes d’oracions subordinades. En aquest cas, cal estar atent i no caure en els “paranys” que pugui contenir l’examen.

Per exemple, si ara haguéssiu de dir de quina mena són les subordinades que marquem en cursiva, què diríeu?:

1. No podia recordar on ho havia vist.
2. Són d’un país on hi ha riquesa.
3. Vés on vulguis.
4. Has de saber això si vols fer aquesta carrera.
5. Has de saber si vols fer aquesta carrera.

La clau per a entendre-ho és la substitució. Les oracions subordinades substantives es poden substituir per “aquella cosa” o “aquella persona”. Les adjectives, per un adjectiu. I les adverbials, per algun d’aquests adverbis: “allà” (locatives), “aleshores” (temporals), “d’aquesta manera” (modals), “per aquesta raó” (causals), “amb aquesta finalitat” (finals), “malgrat això” (concessives), “en aquest cas” (condicionals)…

Ara fem aquestes substitucions i tindrem la solució de l’exercici:

1. No podia recordar aquella cosa (substantiva)
2. Són d’un país ric (adjectiva)
3. Vés allà (adverbial locativa)
4. Has de saber això en aquest cas (adverbial condicional)
5. Has de saber aquella cosa (substantiva)

Enllaços de proves i criteris

Heus ací els enllaços als models de prova i als documents de criteris de correcció:

–Prova Catalunya

–Criteris prova Catalunya

–Prova País Valencià (examen model 2024)

–Criteris prova País Valencià

–Prova Illes

–Criteris prova Illes

The Washington Post · Mary Beth Sheridan i Lorena Ríos

Ciutat de Mèxic, Mèxic. Claudia Sheinbaum estava enfurismada.

La candidata presidencial tenia un avantatge còmode als sondatges quan van començar les primàries del seu partit, l’estiu passat. Però una tarda, mentre entrava en un hotel per a una reunió, es va veure confrontada per desenes de seguidors del seu rival principal, que li retreien que el procés havia estat manipulat.

Sheinbaum, generalment estoica, va entrar decidida a l’edifici i va escridassar Alfonso Durazo, l’encarregat de coordinar les primàries del partit Morena.

“Allà on arribi, vull ser respectada”, li digué, i va colpejar la taula. “Ho entens?”

L’escena, enregistrada en vídeo, es va fer viral ben de pressa. “No havíem vist mai Claudia Sheinbaum així, amb aquest caràcter fort, amb aquesta ira,” digué el periodista Joaquín López-Dóriga.

Sheinbaum, de seixanta-un anys, és a punt de fer història i esdevenir la primera presidenta de la història de Mèxic, i també la primera cap d’estat jueva del país. Segons els darrers sondatges, Sheinbaum té un avantatge ampli respecte de la candidata següent, l’empresària conservadora Xóchitl Gálvez. Té un currículum impressionant, amb un doctorat en enginyeria ambiental i un historial polític dilatat que l’ha duta a fer de batllessa de la Ciutat de Mèxic.

No obstant això, i tot i haver passat gairebé un quart de segle sota la mirada pública, Sheinbaum continua essent un enigma per a la major part de mexicans, que la coneixen principalment per ser la protegida discreta del president Andrés Manuel López Obrador, un dirigent carismàtic més conegut per l’acrònim d’AMLO.

L’envit per a Sheinbaum, si és elegida presidenta, serà deixar enrere l’ombra del seu predecessor i governar un país assolat per la violència i amb institucions polítiques en canvi constant.

El partit Morena, fundat per AMLO el 2014, s’ha convertit en la força hegemònica de la política mexicana: controla el congrés i el govern de 23 estats dels 32 del país. Tot i que Sheinbaum n’és la candidata en aquestes eleccions, els fidels del partit es mantenen lleials a AMLO.

“A parer meu, és clar que [Sheinbaum] vol ser ella mateixa. Però ens trobem davant una situació sense precedents”, diu l’analista polític Carlos Heredia, que va assessorar AMLO quan era batlle de la Ciutat de Mèxic. “En compte de ser centralitzat en l’estat de Mèxic, el poder al país és centralitzat en una sola persona”, explica.

Sheinbaum és tan estretament lligada a AMLO que, a voltes, sembla adopta el seu estil retòric, caracteritzat per discursos lents i farcits de pauses. No obstant això, el seu perfil és marcadament diferent. AMLO cita freqüentment les seves creences cristianes; Sheinbaum, en canvi, no és pas religiosa, i rara vegada parla del seu llinatge jueu. Els avis de Sheinbaum van emigrar a Mèxic de Lituània i Bulgària fa dècades per escapar de la persecució nazi.

AMLO no parla anglès, i no li agrada viatjar a l’estranger. Sheinbaum va fer investigació postdoctoral a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, i tant la seva germana com la seva filla viuen als Estats Units.

El president, criat en una de les parts més pobres de Mèxic, té la mena d’encant rural que va catapultar Bill Clinton a la presidència dels Estats Units. Sheinbaum, per la seva banda, va créixer entre l’elit intel·lectual de la capital, i va fer classes diàries de ballet i tutories privades en francès.

A tots dos, els uneix una passió per l’activisme polític.

Els pares de Sheinbaum eren activistes progressistes que guardaven una còpia d’El capital de Marx amagada a l’armari. La seva mare, professora de biologia, va perdre la feina per haver participat en les manifestacions estudiantils del 1968 contra el sistema de partit únic que va governar Mèxic durant dècades.

“A casa meva, parlàvem de política durant l’esmorzar, el dinar i el sopar”, va explicar Sheinbaum al periodista Arturo Cano durant l’escriptura de la biografia Claudia Sheinbaum: presidenta.

Com a estudiant de grau a la Universitat Autònoma de Mèxic (UNAM), la universitat insígnia del país, Sheinbaum es va endinsar en la política estudiantil. Rosaura Ruiz, acadèmica i amiga de la família, recorda la passió de Sheinbaum per ajudar els pobres. En un moment donat, diu Ruiz, Sheinbaum va passar-se setmanes en una comunitat indígena a l’estat central de Michoacán per dissenyar estufes de llenya més eficients per a dones pobres.

“Va decidir que, si estudiava ciències, podria contribuir més a la societat mexicana”, explica Ruiz.

Potser el moment més important en la carrera universitària de la jove Sheinbaum va ser una vaga estudiantil que va ajudar a organitzar el 1987 per lluitar contra un pla per a augmentar les taxes universitàries. L’onada de protestes va convertir Sheinbaum en part d’una nova generació de polítics d’esquerres que van graduar-se de la universitat mentre el sistema de partit únic es desintegrava. Molts van acabar convertint-se en dirigents prominents del Partit Revolucionari Democràtic, i van ajudar AMLO a convertir-se en batlle de la Ciutat de Mèxic el 2000.

Com a batlle, AMLO va fer de Sheinbaum la seva secretària de Medi i li va confiar un dels seus projectes clau: la construcció d’un “segon pis” per al Perifèric, l’autopista que envolta la capital. Si ell era el polític encantador, conegut per fer bromes a les conferències de premsa diàries i desplaçar-se per la ciutat en un Volkswagen Jetta blanc, ella era l’enginyera disciplinada que lliurava els projectes a temps.

El 2018, un públic disgustat amb la corrupció, la violència i una economia a mig gas va fer AMLO president per un marge aclaparador. El resultat, de retruc, va fer de Sheinbaum la primera batllessa de la Ciutat de Mèxic.

En molts aspectes, la batllia de Sheinbaum va ser un exercici de pragmatisme. Per combatre el crim, va incorporar Omar García Harfuch, l’antic cap de l’equivalent mexicà de l’FBI. Harfuch prové d’una família de policies odiada per molts activistes progressistes: el seu avi, sense anar més lluny, era secretari de defensa l’any 1968, quan les forces de seguretat van matar centenars de manifestants pro-democràcia –molts dels quals, estudiants– a la plaça de Tlatelolco de la Ciutat de Mèxic.

Sheinbaum diu que els homicidis es van reduir a la meitat durant el seu mandat. Els analistes han qüestionat les seves xifres, i han assenyalat que un nombre creixent de morts violentes –al voltant del 30%– es classifiquen com a “indefinides” i, per tant, ja no són comptades en les estatístiques d’assassinats.

El govern de Sheinbaum va crear una unitat especial d’intel·ligència policíaca, va fomentar la cooperació entre fiscals i policies, i va recórrer a experts per obtenir idees innovadores en matèria de seguretat.

“Un dels grans mèrits de Claudia Sheinbaum és que va fer una opció política per mantenir una força policíaca civil”, explica el politòleg Rodrigo Peña. AMLO, com a president, ha seguit l’enfocament oposat, i ha retallat fons per a la policia local mentre expandeix les responsabilitats dels militars en la lluita contra el crim organitzat.

Els ambientalistes veuen l’actuació de Sheinbaum al càrrec amb una certa ambivalència. L’ara candidata presidencial, d’una banda, va plantar cara al poderós executiu del sector energètic de Mèxic, Manuel Bartlett, per aconseguir fons per a cobrir la ciutat amb panells solars. Però, d’una altra banda, també va defensar activament els esforços d’AMLO per revertir una reforma energètica del 2013 que donava un paper més important a les renovables en la planificació energètica.

Els analistes de polítiques urbanes expliquen que Sheinbaum és més coneguda per un grapat de projectes molt visibles (carrils bici, autobusos elèctrics, telefèrics cap als barris pobres) que no per haver desplegat una visió a llarg termini. El seu “gran pecat polític” va ser el manteniment inadequat de l’extensa xarxa de metro de la ciutat, segons que explica Erika Alcantar, professora d’estudis urbans a la UNAM.

El maig del 2021, una plataforma del metro es va ensorrar i va matar vint-i-sis persones. Sheinbaum va contractar una consultora noruega per investigar les causes de l’accident i n’elogià els informes preliminars, que culpaven el cas a errors de construcció que havien comès els seus predecessors. Però quan l’informe final de l’empresa també va citar errors en el manteniment com a causa de l’accident, canvià de versió i passà a qualificar-lo de “parcial i fals”.

Sheinbaum, sigui com sigui, no és coneguda pel seu carisma. “En general, sóc una persona introvertida”, explicà a Cano.

Les seves mancances polítiques van ser aparents a les eleccions de mig mandat del 2021. Morena va guanyar menys de la meitat de les presidències de les 16 demarcacions de la Ciutat de Mèxic, una zona que durant dècades ha estat un dels grans feus electorals de l’esquerra mexicana. Tot i que, en gran manera, el vot fou una reacció de la classe mitjana contra les polítiques d’AMLO, segons els analistes, els resultats també reflectiren la incapacitat de Sheinbaum per a galvanitzar els electors.

Si arriba a la presidència, Sheinbaum s’enfrontarà a una tasca colossal. Com a president, López Obrador ha aconseguit un equilibri molt precari: ha mantingut les diferents faccions de Morena unides i l’estabilitat del país mentre els grups criminals lluiten pel territori i ha defensat la seva idea de sobirania nacional mentre ha procurat satisfer les demandes dels EUA en matèria de lluita contra les drogues, comerç i emigració.

Però sempre ha gaudit suport ferri entre les bases de Morena.

“És el seu partit”, diu Heredia. I afegeix: “Sheinbaum haurà de construir la seva pròpia base de poder.”

AMLO, que no ha amagat mai que gaudeix del focus mediàtic, diu que es retirarà al seu ranxo quan acabi el mandat a l’octubre i deixarà del tot la política. Tanmateix, els mexicans són escèptics respecte d’aquesta promesa.

Però López Obrador ja ha ajudat a definir part de l’agenda presidencial de Sheinbaum. Ha presentat propostes que són centrals per a la seva campanya, incloent-hi una esmena constitucional que permetria d’elegir els jutges de la Cort Suprema per vot popular.

Això ha alarmat els mexicans, que temen que els partidaris d’AMLO votin en massa pels aliats de Morena. Com a president, López Obrador ja ha contribuït a debilitar institucions independents, com ara la junta electoral. Si guanya la supermajoria necessària al congrés per a aprovar l’esmena, el partit podria passar a tenir el control de totes tres branques de poder.

Sheinbaum, per la seva banda, es burla de la idea que AMLO continuarà dirigint el govern mexicà després de deixar de ser president.

“És que una dona no pot decidir res i necessita un home darrere perquè li digui què ha de fer?”, etzibà a Cano.

Ríos informa a Monterrey, Mèxic.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“Una seca i una remullà”. Així ha valorat el síndic de Compromís, Joan Baldoví, la reunió amb el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, en què han acordat de tramitar les lleis de tracte just i accessibilitat universal. Però el diàleg s’ha encallat quan han tractat qüestions d’educació, serveis socials, la renovació d’òrgans estatutaris i la retirada de les lleis que han proposat PP i Vox.

En la reunió, que ha durat poc més de dues hores, el síndic i el president han mostrat coincidències quant a la llei de tracte just, que proposa un nou sistema de finançament autonòmic i inclou la possibilitat d’un fons d’anivellació fins que s’aprove.

També han acordat de tramitar la llei d’accessibilitat universal, un projecte que va quedar pendent de ser aprovat la legislatura passada i que havia estat àmpliament debatut amb les entitats, per la qual cosa Baldoví ha expressat el desig que s’aprove sense grans problemes.

No obstant això, sobre les lleis que han presentat PP i Vox i la renovació d’òrgans estatutaris, no s’han entès. Baldoví ha assenyalat que serà difícil d’acordar nous noms per als organismes mentre el PP “rebaixa estàndards democràtics” en lleis com la d’antifrau, amb què els populars volen substituir l’acord de tres cinquens necessari fins ara per a triar el director per un de majoria absoluta.

Tampoc no han trobat acord en qüestions relacionades amb l’educació i en professorat, ni tampoc en temàtica de serveis socials.

Les eleccions europees enxampen Esquerra Republicana el moment potser més fràgil dels últims catorze anys. La tendència ascendent, que un dia semblava que podia dur el partit a una nova hegemonia, amb el bipartidisme sociovergent trencat, s’ha interromput bruscament. D’ençà de fa un any, la seqüència de derrotes dels republicans és molt eloqüent: 300.000 vots a les municipals, 416.000 a les espanyoles i 180.000 a les catalanes. El 9 de juny, a l’engròs, pot salvar-los el fet que s’hi presenten en coalició amb Bildu i el BNG, que són tots dos en molt bon moment. La direcció dels republicans també espera que el fitxatge estrella de Tomàs Molina, cèlebre rostre de la meteorologia de TV3, els ajudi a pescar vots en unes eleccions que ja es presten al vot experimental, perquè les enquestes demostren que els electors tenen un grau de coneixement molt baix sobre les institucions europees i les polítiques que s’hi decideixen. Sigui com sigui, una quarta patacada seguida podria tenir efectes greus.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Eleccions al Parlament Europeu, les peculiaritats d’unes eleccions poc convencionals

Seguint declaracions i titulars, sembla gairebé que la campanya europea faci nosa als grans partits del Principat, que tenen el cap a una altra banda: la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya, l’endemà mateix de les eleccions, que haurà de decidir qui en compon la mesa i qui el presideix. El president Pere Aragonès va admetre públicament que havia convocat el ple el dilluns 10 perquè la campanya de les europees no interferís en les negociacions interiors –ço és, perquè cap anunci de pacte no perjudiqués el seu partit, que malgrat la derrota és al centre de totes les equacions. Però les converses ja han començat. La candidata de la CUP, Laia Estrada, va explicar ahir que negociaven amb Junts i Esquerra una mesa independentista per a protegir els drets dels represaliats –en una legislatura en què la mesa haurà de defensar el vot de Ruben Wagensberg, exiliat a Suïssa. La secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, ha dit que no tenien clar què farien perquè Estrada havia vulnerat la discreció de les converses.

Els republicans juguen a fer-se els durs perquè tothom els necessita. Si no negocien la presidència amb Junts i la CUP, podrien negociar-la amb Junts i el PSC, tot imitant l’operació que el 2006 va servir per a entronitzar Ernest Benach: tothom requeria el suport dels republicans, i ells es van deixar estimar. Però ara les coses són diferents, perquè vénen de governar tots sols i perdre la presidència. Hi ha un cert ressentiment, en la reacció davant la derrota: “El PSC i Junts han fet oposició plegats, doncs que cerquin plegats la solució”, no deixen de repetir membres de la direcció del partit. Salvador Illa, que es va afanyar a elogiar la tradició d’Esquerra i va dir que, malgrat tot, continuaria essent un espai important al país, festejaria de gust els republicans. Ara bé: després de la dimissió anunciada per Oriol Junqueras, que ha dit que plegarà poc després de les eleccions europees, la decisió sobre una possible abstenció tècnica per a investir Illa depèn de dos actors que ho veuen amb molt de recel: els militants i Marta Rovira.

Eleccions europees: com es vota? És obligatori? Es pot votar telemàticament?

Avui mateix, en una entrevista a RAC1, una Rovira alliberada retòricament com feia temps que no se la veia –tal volta per l’adeu de Junqueras, tal volta per l’optimisme amb l’amnistia, tal volta per totes dues coses–, ha dit que, de moment, no consideren de permetre que Illa sigui president. “No ens fa por una repetició electoral”, ha dit. L’escenari del blocatge agafa força, malgrat que els discursos poden començar a capgirar-se de sobte a partir del 10 de juny, i que després hi haurà més de dos mesos per a esmolar-los, si fracassa el primer candidat a la investidura. Rovira, per si de cas, deixa pistes per les rutes continentals: si els socialistes hi volen negociar –cosa que significa que no es tanquen a negociar-hi– l’hauran d’anar a veure a Ginebra, on fa sis anys que viu exiliada; i qualsevol que els vulgui fer la cort –cosa que vol dir que poden acceptar segons què– haurà de fer “propostes i respostes” respecte del finançament singular que proposen els republicans i de la defensa de la llengua catalana.

La dependència d’aquesta investidura pendent no dóna gaire autonomia a la candidata Diana Riba, malgrat que les excentricitats de Molina –com ara la proposta de dur The Tyets a Eurovisió– donin minuts de pantalla a la candidatura. Fins ara, la campanya europea mira de reflectir aquest despit contra el PSC i Junts. Riba ha criticat que, com que els tres eurodiputats de Junts eren al grup dels no inscrits i no s’han alineat amb cap gran família europea, “no han tingut tanta incidència” ni han fet “una tasca tan intensa” com Esquerra a Brussel·les. (Riba va mirar de mediar perquè els acceptessin als Verds-ALE, però no se’n va sortir.) Junqueras encara ha estat més agressiu, i ha acusat Junts de “vendre fum i mentides” amb el retorn de l’exili i d’haver-se quedat aïllats al Parlament Europeu. L’agenda del Principat, en canvi, espatlla una mica la imatge d’enfrontament: aquesta setmana han aprovat i celebrat plegats, entre somriures i abraçades, l’aprovació de la llei d’amnistia.

Vot per correu per a les eleccions europees 2024: quins tràmits s’han de seguir?

Conscient que no marca el ritme de la campanya –molt determinat pel president espanyol, Pedro Sánchez, i per l’extrema dreta–, Esquerra prova de relligar les qüestions principatines i donar-los projecció més enllà. Avui, Riba ha dit que demanarà per carta a la Unió Europea i a l’ONU que vetllin per l’amnistia perquè els jutges espanyols no la facin trontollar. La campanya, malgrat tot, ha donat uns dies de gràcia a Esquerra per a recompondre’s després del cop, però passi què passi amb el resultat del dia 9, l’endemà començarà una fase delicada per al partit, i la pressió que ara no senten els començarà a caure al damunt. I cap de les solucions no sembla bona.

La xifra

Amb un 23,6% dels vots, l’any 2014, Esquerra Republicana va guanyar les primeres eleccions a Catalunya d’ençà de la república. Eren unes eleccions europees, precisament, amb el filòsof Josep Maria Terricabras, finat fa poc, de cap de llista, i Ernest Maragall de segon. Aleshores va superar CiU per més d’un 2% del vot i el PSC, que començava la seva immersió al forat negre d’on tant li ha costat de sortir, va baixar fins a un 14,2% i la tercera plaça. Deu anys després, i amb el procés entrant en dimensió desconeguda, sembla que les tendències s’han tornat a invertir.

La imatge

El candidat del PSC, Javi López, el primer secretari del partit, Salvador Illa, i la batllessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, han sortit a córrer avui per la llera del Besòs. Aquesta ha estat la substància de la seva campanya, avui, un bon retrat de com els partits han de fer mans i mànigues per a cridar l’atenció en unes eleccions amb una tradició d’una participació molt baixa. I també un retrat d’allò que li falta a Illa per a ser president, encara, malgrat tot: recórrer un bon tros.

Fotografia: ACN.

Quan es fan els debats electorals de les eleccions europees 2024?

El senador d’ERC Joan Queralt considera que ERC “ha anat arrossegant els peus amb discreció i eficàcia per moure sensibilitats a diferents organismes europeus” en favor de l’amnistia. “El PP creia que la Comissió de Venècia era favorable a ells, i van dir que no. Això també és feina”, ha dit en un acte de campanya de les eleccions europees a Vilafranca del Penedès. Igualment, Queralt ha defensat que ERC havia traslladat al Consell d’Europa “les condicions que pateix la dissidència” independentista: “Sense enrenou, crees un clima favorable”.

Per a la nova legislatura europea, el número dos de la llista d’ERC a l’eurocambra, Tomàs Molina, ha promès de cercar aliances a Brussel·les per a fer lobby per al sector del vi i el corredor mediterrani.

A més, Molina ha destacat la importància que ERC formi part del grup dels Verds/ALE, que pressiona per les polítiques ecologistes, per tal de maniobrar en favor dels interessos del sector del vi. Quant als interessos agrícoles, el meteoròleg ha defensat una aliança amb territoris del sud d’Europa que també sofreixen la sequera.

En l’acte d’avui al vespre a l’Escorxador de Vilafranca del Penedès, la número tres de la llista d’ERC el 9-J, Helle Kettner, ha constatat que “tothom parla molt de Trump” a Europa, però que a casa nostra també serà molt dur, amb una majoria reaccionària populista al Parlament Europeu. “Davant d’aquesta onada reaccionària, necessitem una Europa més justa, social, lliure i més democràtica”, ha dit.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, havia de participar en el míting, però finalment s’ha anul·lat la seva intervenció.

Crítiques a Junts

Els dos candidats d’ERC han tornat a remarcar que Junts no tenia grup polític al Parlament Europeu. “Estan sols, que tothom ho entengui”, ha reblat Molina. Per la seva banda, Kettner ha defensat l’aliança d’ERC amb Bildu i el BNG que, a més, forma part del grup parlamentari els Verds/ALE i del de l’Esquerra Unitària a Brussel·les.

Kettner també ha recriminat a dirigents de Junts com Carles Puigdemont i Toni Comín que es facin “selfies amb els pagesos i els tractors i després votin a Europa a favor de tractats de lliure comerç”, que segons ERC generen la competència deslleial de productes importats que perjudiquen el sector a Catalunya.

Comuns-Sumar ha reivindicat el seu paper com a força per a capgirar les enquestes arran de l’amenaça de la dreta espanyola i europea en les eleccions europees del 9 de juny. En l’acte central de campanya, fet avui a Sabadell –i que, segons el partit, ha comptat amb la presència de cinc-centes persones–, el candidat dels Comuns  Jaume Asens, ha denunciat l’anomalia del català a la Unió Europea i s’ha compromès a defensar-ne l’oficialitat. “Hi deixaré la pell”, ha assegurat. “És una vergonya, és una anomalia democràtica que una llengua que parlen deu milions de persones, la tretzena llengua de la Unió Europea, no estigui reconeguda com a llengua oficial”, ha sostingut Asens.

Sobre la llei d’amnistia, Asens ha lamentat que es critiqués el seu espai polític per haver-se reunit a Brussel·les amb el president Carles Puigdemont per negociar-la. “Ara ens donen la raó. Segurament ens donen la raó amb la boca petita, en silenci”, ha dit.

Per la seva banda, la vice-presidenta espanyola Yolanda Díaz ha defensat que el vot a Comuns-Sumar era l’opció antiausteritat i que posaria fre a qualsevol “segona oportunitat” que proposés el cap del PP, Alberto Núñez Feijóo.

 

El govern d’Andorra s’ha mostrat molt preocupat per les protestes que els pagesos faran dilluns, que tenen previst de tallar els principals passos del Pirineu per pressionar les institucions europees amb vista a les eleccions del 9 de juny a fi de reclamar mesures per a millorar la seguretat alimentària del bloc i enfortir el sector primari.

És previst que els talls comencin a les 10.00 i durin unes vint-i-quatre hores. El govern de Xavier Espot té coll avall que hi haurà talls de trànsit i afectacions viàries importants i és per això que ha exigit a les autoritats veïnes, entre les quals les de Catalunya (Nord i Sud), que prenguin mesures per a evitar el blocatge.

La N-145, la preocupació principal d’Andorra

A Andorra, l’afectació principal serà a la carretera N-145, que ja ha estat l’epicentre dels darrers talls. “L’executiu considera inacceptable que Andorra sigui víctima d’unes problemàtiques alienes en les quals no té capacitat de resolució”, diu el govern d’Andorra en un comunicat.

Segons que expliquen, el contacte diplomàtic i tècnic és permanent d’ençà de l’anunci de les protestes, que causaran un gran blocatge per l’accés a Andorra des de la Seu d’Urgell. El govern d’Espot explica que ja s’ha acordat que es garanteixi el pas de vehicles d’emergències.

En relació amb la selectivitat, el govern no tem que hi hagi cap mena de problema. “Els estudiants andorrans que hagin de fer les proves d’accés a la universitat a la Seu d’Urgell, en principi, no es veurien afectats per l’anunci del tall, perquè estan programades a partir de dimarts al migdia”, afegeixen. No obstant això, si dimarts continuen les dificultats viàries, el govern diu que el Ministeri d’Educació facilitarà, en coordinació amb la policia, el pas d’estudiants.

“El govern recomana seguir els anuncis de les afectacions del trànsit a les xarxes de Mobilitat, on s’anirà actualitzant la informació. Al mateix temps, el Ministeri d’Afers Exteriors posa a la disposició dels ciutadans el telèfon d’emergències consulars 324292 davant d’alguna eventual urgència”, afegeix.

(2/2) Si es mantenen els talls, hem acordat que es garanteixi el pas de vehicles d’urgències i emergències. Recomanem seguir les actualitzacions del trànsit a @Mobilitat_AND. Exteriors posa a la disposició ciutadana el telèfon 324292 davant d’alguna eventual urgència.

— Govern d’Andorra (@GovernAndorra) May 31, 2024

Com serà la mobilització dels pagesos de dilluns?

La idea dels organitzadors, que han reivindicat la mobilització com a “històrica” i “sense precedents”, és tallar uns quants dels passos del Pirineu que connecten la frontera administrativa entre l’estat espanyol i l’estat francès. Són, al país, el pas del Pertús (per on passa la AP-7), el Coll d’Ares, el pas de la Casa a Puigcerdà, el pas de la Seu d’Urgell i el pas de Bossòst, a l’Aran. “No ens aturarem fins a aconseguir les nostres reivindicacions”, van dir al maig. Revolta Pagesa reivindica que és la primera protesta que agermana agricultors d’una banda i una altra del Pirineu.

Aquesta vegada, el sindicat Unió de Pagesos, que té representació majoritària a Catalunya, no hi participarà perquè considera que no és legítim mobilitzar-se durant la campanya electoral i es decanten per mesures que ajudin a resoldre la situació que viu la pagesia. El coordinador nacional del sindicat, Joan Caball, digué fa un parell de dies que no hi anirien perquè els organitzadors eren col·lectius “asindicals o antisindicals” i no creia que fossin ben rebuts. “Allà on no et volen, és millor no anar-hi”, afegeix Caball.

Junts assegura que l’estratègia judicial engegada pel president Carles Puigdemont i els consellers a l’exili ha permès que el govern espanyol acceptés la llei d’amnistia. Ho han defensat Puigdemont, el cap de llista de la formació a les eleccions europees, Toni Comín, i l’advocat Gonzalo Boye en un acte al Press Club de Brussel·les, a Bèlgica. Allà, el president ha fet valer que la decisió d’anar-se’n a l’exili no cercava “dreceres personals” per als exiliats, sinó servir a la “causa general de defensa dels drets fonamentals” dels catalans. Al seu torn, Comín també ha fet valer que l’exili havia posat les bases narratives de l’amnistia: “El govern espanyol no ha acceptat amnistia solament perquè li faltaven set vots, sinó perquè hem guanyat la narrativa”.

Per la seva banda, Boye ha retret als fiscals del procés que redactessin un document en contra d’aplicar l’amnistia a la malversació que s’atribueix als dirigents catalans independentistes. “És la batalla de la postamnistia”, ha dit. “Un grup de funcionaris públics, fent servir recursos públics, s’asseu, abans que hi hagi una llei, a elaborar un document per veure si aquesta llei, que no ha nascut, no és aplicable al delicte de malversació”, ha dit en la compareixença davant els mitjans de comunicació. Els quatre fiscals del Tribunal Suprem espanyol que van participar en el judici contra el procés van lliurar al fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, un document en què expliquen que no estan a favor d’aplicar la llei d’amnistia a Puigdemont en el cas del delicte de malversació perquè entenen que sí que va tenir ànim de lucre i que va afectar els interessos financers de la UE.

Tot i això, els fiscals han dit que sí que veien viable d’aplicar la norma als delictes de desobediència i de desordres públics. Per a Boye, això forma part d’un nou “cicle intermedi” que viuen dins un “procés llarg”. “És la batalla de la postamnistia”, ha insistit. El lletrat ha retret que aquests quatre fiscals es reunissin per “fer un document amb fons públics sobre el delicte de malversació en cas que es publiqui una llei”. “Els fiscals rebutgen l’amnistia. Quins fiscals? Els de la rebel·lió”, ha dit, i després ha insistit que “sense exili avui no hi hauria amnistia”.

La gent que supera els cinquanta-cinc anys s’ha convertit en un dels pilars de la nostra societat, per uns quants motius. Probablement, el més important és el suport econòmic que dóna als fills o a uns altres familiars, la qual cosa els permet de tirar endavant. Per mi, el fet més important és, precisament, que, en un percentatge considerable, puguin tenir aquesta capacitat d’ajudar. És un segment d’edat poc estudiat, però que, en general, té molta vitalitat i una actitud positiva davant la vida, com ho demostra, per exemple, el fet que els agrada molt viatjar. Les reflexions me les feia aquest matí Juan Fernández Palacios, director del Centre d’Investigació Ageingnomics de la Fundació MAPFRE, que aquesta setmana ha presentat la primera anàlisi sobre el consum de més grans de cinquanta-cinc anys que s’ha fet sobre Catalunya, segons que m’explica.

Diguem que Catalunya té una població de vuit milions d’habitants, dels quals, gairebé el 33% (2,6 milions) és més gran de cinquanta-cinc anys. L’esperança de vida és de 86,1 anys en el cas de les dones i de 80,8 en el dels homes. El 49% de la població són homes, un percentatge que és una mica superior a la mitjana espanyola, on són el 46%.

No cal dir que el seu pes, la tercera part de la població, i la tendència evident a augmentar en un futur immediat fan molt interessant i necessari saber quines són les seves prioritats a la vida, pensant en les línies a seguir per les empreses proveïdores de productes i serveis a la societat catalana i a l’administració. En definitiva, aquest baròmetre mesura l’estat de la població de més de cinquanta-cinc anys a partir del seu consum i estat d’ànim en cas d’eventualitats econòmiques, com la inflació, i decisions personals, com l’estalvi, la feina o la residència. Les dades de l’informe es van obtenir la tardor del 2023.

Les conclusions del baròmetre es poden presentar en forma de decàleg, com a manera més sintètica i clara per al lector. L’extracte del baròmetre, doncs, es resumeix en aquests deu punts:

1. Les llars dels sèniors de Catalunya gaudeixen d’una situació econòmica més còmoda que a la resta de l’estat espanyol. El percentatge de famílies que disposen de més d’un ingrés a la llar és del 67,3%; gairebé la meitat de la població de més de cinquanta-cinc anys té la capacitat d’estalviar (47%), i el 77% és propietària d’un habitatge.

2. Aporten suport econòmic als seus familiars. El 44% de la població sènior catalana ajuda econòmicament, sobretot, als seus fills, tot i que també ajude més membres de la família. Tres de cada quatre creuen que haurà d’ajudar-los tant o més en el futur.

3. La inflació els ha impactat i creuen que creixerà. Més de nou de cada deu sèniors a Catalunya han notat molt o bastant la pujada dels preus, fruit de la inflació de la cistella de la compra (94,2%). Per al 2024, preveuen, sobretot, un increment de la despesa en habitatge i alimentació.

4. Consideren que tenen poc marge per a reduir la despesa en habitatge, perquè limitaria la seva qualitat de vida. Sis de cada deu creuen que no poden gastar menys en habitatge (58%) ni en sanitat (49%) sense baixar la seva qualitat de vida. En canvi, vuit de cada deu pensen que sí que poden fer-ho sense problema, per exemple, retallant despesa en roba i calçat.

5. Els sèniors amb habitatge de propietat concedeixen gairebé la mateixa importància a deixar-lo en herència als seus fills (37,7%) i a mirar de treure’n més benefici personal per a millorar la seva vida, com a complement de la pensió (34,2%).

6. No tenen intenció de canviar d’habitatge en el futur. El 43% té previst de residir en el seu habitatge actual per sempre. A Catalunya (18%), a diferència del que passa a la resta de l’estat espanyol (13%), hi ha un percentatge destacat de sèniors que viuen pagant un lloguer. Una tercera part (33%) assegura que es traslladaria a viure a un entorn més rural i connectat amb la naturalesa, encara que estigués més aïllat.

7. Sobre després de la jubilació, en general, ho tenen força clar. Menys de dos de cada deu (17%) diu que allargaria la seva vida laboral més enllà de l’edat legal de la retirada. I, majoritàriament, diuen que no estan disposats ni a emprendre un nou negoci (57,1%) ni a començar a estudiar (54,1%).

8. Són més optimistes amb el seu futur econòmic personal que amb el del país. Sis de cada deu sèniors creuen que la seva situació econòmica serà similar a la d’ara, que hauran d’ajudar potser encara més els seus familiars (33,3%) i, al mateix temps, més de la meitat (54%) se sent segur i tranquil amb el seu benestar personal actual.

9. Viatgen sovint i, especialment, a destinacions de l’estat espanyol. Gairebé tres de cada quatre sèniors de Catalunya han viatjat per turisme aquest darrer any i un 76% preveu de fer-ho aquest 2024, sobretot a la resta de l’estat (48%) i, en segon lloc, dins de Catalunya (37%). El 32% té previst de viatjar a l’estranger.

10. I, finalment, els sèniors de Catalunya són molt digitals. Pràcticament tots (90,2%) són a internet, fan servir banca electrònica i comerç electrònic més que el conjunt de sèniors de la resta de l’estat.

De tots aquests punts, jo destacaria el fet que, a Catalunya, els pares ajuden en menor proporció els fills que no pas la mitjana de l’estat espanyol. Aquí és un 44%, mentre que l’estatal és del 52% i en altres comunitats, com Andalusia, és del 58%. Som menys generosos, potser? No ho crec. La lectura que en faig jo és positiva, perquè vol dir aquí la gent jove té més oportunitats d’emancipar-se que no pas a la resta de l’estat. Tot i que això no vol dir que el volum que encara es detecta sigui satisfactori, ni de bon tros.

El segon punt que crec que cal destacar és que hi ha gairebé el mateix percentatge de pares que estan disposats a deixar als fills l’habitatge en herència com els que miren d’aplicar algun mecanisme que els permeti de fer-hi liquiditat, sense haver d’abandonar-lo, tipus hipoteca inversa o vitalici. Ara sembla que hi ha més entitats financeres grans que consideren d’entrar en aquest món, que em sembla immens, perquè la major part de l’estalvi de les famílies es concentra en la pedra i no en pot treure cap mena de liquiditat. Cal esperar que hi hagi més competència, perquè les poques ofertes i productes que avui hi ha al mercat sobre aquesta possibilitat poden ser qualificades gairebé d’usura nua i crua.

Un tercer punt és que la majoria compta que hauran d’ajudar els fills durant força temps. I cosa important: esperen poder-ho fer. Això ho podríem lligar amb el fet que, a Catalunya, els sèniors gaudeixen d’una situació econòmica més còmoda que no pas a la resta de l’estat espanyol, i que la majoria (54%) se sent segur amb el seu benestar personal. Perquè, per altra banda, un 60% creu que la seva situació econòmica en un futur pròxim serà similar a la d’ara.

Vet aquí la radiografia que fa la Fundació MAPFRE dels catalans que passen dels cinquanta-cinc anys. Hom podrà estar d’acord o no amb les conclusions, però em sembla interessant el fet que s’analitzi i que se’n parli. És un segment d’edat que encara és molt poc estudiat, però l’envelliment accelerat de la societat fa que sigui urgent tenir-lo en compte de tots els punts de vista. Tant en el sector públic com en el privat.

 

Ara fa una setmana, els secretaris nacionals de l’ANC van passar nou hores tancats al centre cívic l’Escorxador de Vilafranca del Penedès sense poder assolir cap acord per a elegir el president, el vice-president, el secretari i el tresorer. Arran del blocatge, i després de cinc votacions sense cap resultat concloent, el ple es va suspendre fins avui, que s’ha reprès a les nou del matí en una segona sessió a la seu nacional de l’ANC, a Barcelona. No sempre ha estat fàcil elegir el president de l’ANC, però no havia passat mai que les posicions estiguessin tan congelades que calgués ajornar la decisió.

Tot plegat va començar amb la sorpresa de la candidatura de Josep Punga, un secretari fins llavors desconegut que va disputar la presidència a Lluís Llach, el secretari amb més vots de les bases. Punga no va tenir opcions reals de ser elegit en cap moment, però la norma que exigeix que els càrrecs orgànics tinguin el suport de dos terços dels secretaris nacionals presents va ocasionar una situació de blocatge: Llach era clarament el guanyador de cada votació, però no ho era prou per a ser proclamat president. Després de la tercera votació, Punga va anunciar que retirava la seva candidatura, però que votaria en blanc. I a partir d’aquell moment, els secretaris que li havien fet costat també van votar en blanc. Així doncs, el blocatge va persistir.

Josep Punga: “L’única via que ens porta a la independència és la de la confrontació”

La cinquena votació va ser la darrera que es va fer abans de suspendre el ple. Llach va rebre 45 vots, hi va haver 21 vots en blanc, 1 vot nul i 1 abstenció. La mesa va arribar a proclamar la victòria de Llach perquè, sense comptar l’abstenció, arribava als dos terços (44,6). Però la mesa va haver de fer marxa enrere perquè, efectivament, calia comptar l’abstenció, i llavors els dos terços pujaven a 45,3 i deixaven Llach a les portes de la presidència per tres dècimes. Després d’aquest resultat, el ple es va suspendre i els secretaris nacionals es van donar una setmana per a trobar el desllorigador.

La divisió entre els dos sectors té les arrels en l’agre debat sobre la llista cívica que va marcar el secretariat anterior, que ja va causar dimissions, com les del vice-president Jordi Pessarrodona, i va afegir tensió a les bases, però va més enllà. L’intent de promoure una llista cívica va animar Llach i una sèrie d’independentistes històrics que ja havien estat vinculats amb l’ANC –com Julià de Jòdar o Pep Cruanyes, per exemple– a fer un pas endavant i presentar-se al secretariat per fer un canvi de rumb a l’entitat. Però ara la divisió no és tant entre partidaris i detractors de la llista cívica –que va ser descartada per un marge estret–, com, d’una manera potser més abstracta, una divisió sobre la relació de l’ANC amb els partits i la resta d’actors de l’independentisme. Això no vol dir que no hi hagi secretaris que encara creguin que cal promoure una candidatura electoral, però ara com ara no és el fet diferencial.

Al ple de la setmana passada, el debat va bascular més cap a un intercanvi de retrets entre els dos candidats i entre els partidaris de cadascun. Algunes veus que eren a la reunió expliquen que el pla d’acció presentat per Llach proposava d’apoderar més el treball de base i fer una presidència “menys presidencialista”, amb un lideratge compartit. També proposava de recuperar la mobilització posant la banya en qüestions candents de l’actualitat política en què l’independentisme pot presentar-se com un projecte alternatiu, com ara el dèficit fiscal, els problemes dels trens de rodalia, les discriminacions lingüístiques als catalanoparlants o les protestes de la pagesia.

En canvi, Punga va fer un discurs a favor de la unilateralitat i de treure’s les vergonyes per reivindicar la proposta independentista. Es presentava com una cara nova i fresca, capaç de dotar d’una força renovadora l’ANC que pogués arrossegar l’independentisme de base. Sense una discrepància profunda en el pla d’acció proposat, el debat va virar cap a qüestions personals i la idoneïtat de Llach o de Punga per a ser presidents.

La norma dels dos terços

No és la primera vegada que la norma dels dos terços condiciona l’elecció del president de l’ANC. El 2016, Jordi Sánchez va ser reelegit president i, tal com havia passat l’any anterior, es va imposar a l’altra candidata, Liz Castro, que en totes dues eleccions havia rebut més vots de les bases. La primera vegada que va accedir a la presidència, Sánchez va assolir els dos terços sense problema, però l’any següent es va trobar que Castro rebia 33 vots i ell, 42, insuficients per a ser elegit. Arran del blocatge, el secretariat va acordar que farien una segona votació i que el president seria, senzillament, qui obtingués més vots, sense fer cas de la norma dels dos terços. Llavors, Sánchez va rebre 40 vots i Castro 35, i Sánchez va ser elegit, contravenint el reglament intern, però com que ningú no ho va impugnar, va poder exercir el càrrec. Aquesta setmana, en un breu escrit per a comentar la situació actual, Castro lamentava no haver plantat cara: “Fa nou anys d’aquell dia, i encara desitjo haver actuat com en Punga, amb més valentia, i menys preocupació per fer unitat darrere un candidat dolent i processista.”

Aquesta vegada no hi ha previst que es torni a transgredir el reglament de la mateixa manera. Sí que serà determinant el fet que, formalment, el ple d’avui no és un ple nou, sinó una segona sessió del que ja va començar. Això vol dir que es reprendrà allà on es va quedar, amb una sola candidatura a la presidència, la de Lluís Llach. Dissabte passat, a la sortida del ple, Josep Punga va suggerir que, segons com, podria tornar a presentar la seva candidatura, però la junta electoral ja ha comunicat que només seria possible si Llach també retirés la seva i s’obrís un nou procés de presentació dels candidats.

Com es pot trencar el blocatge?

Els dies d’espera entre les dues sessions han servit als secretaris perquè parlin –entre ells i amb l’exterior– i mirin de trobar maneres per a superar el blocatge i elegir el nou president de l’ANC. No és gens descartable que, tenint en compte que Llach va quedar a tan sols un vot de ser elegit, a la primera votació ja rebi prou suport i passi a votar-se el vice-president, el secretari i el tresorer. Però també pot ser que es constati que tot continua igual i calgui trobar una solució.

Hi ha dues fórmules que, de fet, ja van emergir fa una setmana, però que van ser descartades per Llach i els seus partidaris perquè ho veien una maniobra de l’altre sector per a imposar-se tot i ser una minoria. D’una banda, en un moment donat, es va suggerir que els dos sectors fessin un pacte perquè Llach fos el president i Punga vice-president, però Llach ho va descartar i va dir que, si volia un càrrec, se l’havia de guanyar tot sol amb els vots. Durant aquesta setmana, Llach no ha fet declaracions públiques als mitjans, però ha estat molt actiu a les xarxes socials i ha contestat a tota mena de comentaris que li feien. En un, manifestava clarament l’oposició al fet que Punga fos vice-president i deia que encara li faltava bagatge per a assumir un càrrec d’aquesta magnitud.

Jacme. I tant que m'agradaria comptar-hi, però no com president o vice. Fins fa molt poc, era desconegut per la majoria dels secretaris nacionals, no té un recorregut independentista q l'avali per un càrrec tant definitiu i, tal com estan les coses, s'ha de guanyar fiabilitat. https://t.co/RLk6sF4p0o

— Lluís Llach (@lluis_llach) May 29, 2024

 

L’altra via, que tampoc no va tenir recorregut, va ser la proposta de cercar un candidat “de consens”, ni Llach ni Punga, que fos vist amb bons ulls per tots dos sectors. Un secretari del sector que votava Punga ho va proposar, potser amb la idea de suggerir tot seguit un altre nom, però qui va prendre la iniciativa ràpidament va ser Julià de Jòdar –partidari de Llach–, que va dir que ell podia assumir-ho. Qui havia demanat un candidat de consens no va recollir el guant i la proposta va quedar descartada.

Aquests dies també han fet que el debat s’enverini i volin els dards entre els uns i els altres. A Llach, li retreuen que hagi donat suport públic a Puigdemont a les eleccions, i suggereixen que, si és president, posarà l’ANC al servei de Junts. A més, dimecres, el diari Ara va publicar que Llach no s’hauria d’haver pogut presentar a les eleccions del secretariat perquè no estava al corrent del pagament de les quotes de l’entitat. Ara bé, el reglament preveu que, si el motiu d’exclusió del cens és l’impagament de quotes, pot participar en les eleccions si ho regularitza el dia abans de les eleccions, a tot estirar. I, de fet, el mateix article de l’Ara diu que Llach va pagar totes les quotes el 16 d’abril.

D’altra banda, sobre Punga, diuen que és un candidat inexpert instrumentalitzat pel sector hereu de l’anterior secretariat, que ara ha quedat en minoria, per tal d’aconseguir alguna plaça entre els càrrecs orgànics. De fet, veuen clara l’operació, tenint en compte que un candidat desconegut com ell va aconseguir el suport estable d’una vintena de secretaris i que, quan es va retirar, els seus partidaris van passar a votar en blanc.

Milers de persones s’han mobilitzat contra l’ampliació nord del port de València, una obra que tindria unes greus repercussions ambientals, especialment sobre el llac natural de l’Albufera i les platges del sud, però també sobre la qualitat de l’aire. La Comissió Ciutat-Port ha convocat la marxa, que ha partit de l’Albereda, al pont de les Flors, i acabarà a la plaça de l’Ajuntament.

La mobilització contra l’ampliació del port arriba en plena campanya de les eleccions europees del 9 de juny. Tot i que la Comissió assegura que no ha estat premeditat, reconeixen que la data els va molt bé.

Quina és la situació actual de la lluita contra l’ampliació del port de València?

No té sols un caràcter reivindicatiu i de denúncia, sinó que també serveix per a celebrar l’última victòria judicial contra el projecte d’ampliació. A principi de maig, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va anul·lar una resolució del 30 de març de 2021 que donava la potestat a l’Autoritat Portuària de València (APV) per a decidir si calia una nova declaració d’impacte ambiental (DIA) o no –la Comissió considera caducada l’actual perquè és del 2007. Ara l’òrgan substantiu torna a ser Ports de l’Estat.

 

Els Mossos d’Esquadra han detingut un home de trenta-nou anys per haver robat trenta-quatre telèfons mòbils al Primavera Sound en una nit. Segons fonts de la policia, els fets van tenir lloc ahir a la nit a la plaça de Llevant de Barcelona, al Parc del Fòrum.

Al voltant de les 02.00 agents de paisà que feien tasques de prevenció a la zona van localitzar una persona amb actitud sospitosa i van aturar-la. En escorcollar-la van detectar que duia a sobre trenta-quatre aparells de telefonia mòbil que hauria sostret. La detenció va efectuar-se en col·laboració amb personal de seguretat privada de l’esdeveniment. Es fan gestions per a retornar els terminals als seus propietaris.

El jutjat d’instrucció 1 de Tarragona ha decidit d’enviar a judici la cúpula d’IQOXE per la peça separada que investiga si la companyia química feia servir un reactor de forma clandestina i sense autorització, segons ha informat avui Diari de Tarragona. La magistrada acusa José Luis Morlanes -director general-, Juan Manuel Rodríguez Prats -director de la planta- i Gerardo Adrio -cap de seguretat-, així com la mateixa IQOXE a títol lucratiu. En la interlocutòria la magistrada afirma que quan es va activar la unitat U-3100 per substituir la U-350, aquesta darrera no va deixar de funcionar, sinó que va seguir operant i produint sense coneixement de les autoritats.

“Es tractaria d’una conducta organitzada i continuada de l’empresa per la qual era necessària la participació dels seus màxims responsables i de la qual en resultava beneficiada de manera principal l’empresa IQOXE”, cita el diari de la interlocutòria. Aquesta peça separada té l’origen en la peça principal del cas IQOXE, que investiga les causes de l’explosió d’un reactor el 14 de gener del 2020 que va causar la mort de tres persones.

Recurs d’apel·lació

La defensa de José Luís Morlanes José Luís Morlanes i Juan Manuel Rodríguez Prats ha confirmat a l’ACN que va presentar un recurs d’apel·lació contra la resolució judicial el mes d’abril. Ara, l’Audiència de Tarragona és qui haurà de decidir si es fa el judici. La defensa reitera que la companyia tenia totes les autoritzacions i permisos pertinents per al funcionament i l’activitat del reactor U-350. “Tal com va confirmar responsable de llicències del Departament d’Empresa de la Generalitat en la declaració feta durant la instrucció”, argumenten.

“IQOXE no va renunciar a cap llicència d’U-350 i l’administració no va revocar el permís de funcionament d’aquesta unitat, tampoc va promoure i ordenar el seu desmantellament”, insisteixen els defensors. A més, remarquen, que el reactor no té cap relació amb l’explosió de la planta. “La defensa d’IQOXE, encapçalada per Emilio Zegrí, constata que la interlocutòria de la jutgessa recorreguda vulnera el dret de tutela judicial efectiva i conté nombrosos errors de base que han estat rebatuts amb proves documentals”, asseguren.

La Xarxa de Varaments del País Valencià ha trobat a Altea (Marina Baixa) una femella de canyota de 4,61 metres de longitud, el tauró més gran que habita el fons marí de la Mediterrània. L’ha localitzat surant a la mar una empresa nàutica local.

La coordinació entre la policia local, l’ajuntament, el port d’Altea i el Servei de Protecció de la Naturalesa de la Guàrdia Civil va permetre de remolcar l’exemplar fins al moll i fer-ne l’estudi.

L’equip de la Universitat de València va acudir al lloc per prendre’n mides i agafar-ne mostres de pell, paràsits i dents. Aquestes dades són fonamentals per a millorar el coneixement sobre aquesta espècie tan desconeguda i habitant de les profunditats marines.

El tauró més gran que habita la Mediterrània

La canyota (Hexanchus griseus) és el tauró més gran que habita el fons marí de la Mediterrània i pot arribar a profunditats de gairebé 2.000 metres. S’alimenta exclusivament d’animals morts i és l’únic representant dels taurons amb sis esquerdes branquials a la Mediterrània.

Qualsevol albirament d’un animal d’aquesta mena és molt important. Com que habita els fons marins, les dades obtingudes són essencials per a comprendre millor les espècies de les profunditats.

Els investigadors del projecte VARACOMVAL expliquen que la informació recopilada és vital per estudiar la vida al mar Mediterrani i millorar-ne la gestió i protecció. Aquest projecte, una iniciativa de la unitat de Zoologia Marina de la Universitat de València, compta amb el suport de la Fundació Biodiversitat del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic espanyol, en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència NextGenerationEU.

L’ex-ministra espanyola Ana Pastor, diputada del PP i presidenta del congrés entre el 2016 i el 2019, ha anunciat que deixa el seu escó per Pontevedra per incorporar-se a l’àmbit de les institucions professionals sanitàries. D’aquesta manera, tanca la seva dilatada carrera política i a la seva llarga trajectòria com a membre del congrés espanyol dins del PP.

“Quan es posa punt final a tants anys de servei públic a les administracions i al parlament es viuen sentiments oposats, però el més intens és el de gratitud cap al meu partit i cap als espanyols per haver-me permès ostentar un dels majors honors que es poden tenir al nostre país, com és presidir el congrés dels diputats”, ha exposat Ana Pastor després d’haver comunicat la seva decisió al president del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo.

Òmnium Cultural, ERC, Junts per Catalunya, la CUP i els Comuns han fet pinya l’endemà de l’aprovació definitiva de la llei d’amnistia, que consideren una victòria arrencada a l’estat espanyol. En un acte unitari a l’antiga presó Model aquest migdia, partits i entitats independentista han presentat el manifest “Una conquesta col·lectiva”, on es comprometen a “continuar treballant pels grans consensos de país, per una societat justa i per garantir, per fi, l’exercici lliure i ple del dret de l’autodeterminació”.

Al costat del president d’Òmnium, Xavier Antich, hi havia els principals dirigents d’ERC i Junts, Oriol Junqueras i Jordi Turull, que han participat de la fotografia de família. El text l’ha llegit l’activista mallorquina Antònia Maria Dols. El manifest també ha estat subscrit pel Consell per la República, l’AMI, Amnistia i Llibertat i La Intersindical, entre més.

El manifest conjunt reivindica l’aprovació de la llei d’amnistia com una fita històrica i una conquesta col·lectiva dels partits i entitats que han treballat perquè sigui possible. “L’amnistia és una victòria arrencada a l’Estat, que ha situat de nou el conflicte allà d’on no hauria d’haver sortit mai: el terreny polític. És una resposta política i col·lectiva a la repressió que l’independentisme català continua patint, així com un pas més en la resolució democràtica del conflicte”, sostenen.

La maniobra del BOE: La temptació del PSOE de voler complicar la vida a Puigdemont

En aquest sentit, els partits i entitats asseguren que l’aplicació immediata recollit a la norma “és un reconeixement inequívoc que la repressió no permetrà resoldre el conflicte i un acte de reparació als milers de catalans i catalanes que han estat perseguits, investigats, encausats, inhabilitats, multats, empresonats i obligats a exiliar-se pel simple fet d’exercir drets fonamentals i defensar el dret a l’autodeterminació”.

Malgrat aquesta victòria, el manifest avisa que “cal no oblidar que avui res no acaba ni comença” i que des de fa una dècada hi ha damunt la taula la lluita pel dret a l’autodeterminació. “Les multes, empresonaments, exilis, l’espionatge o investigacions policials, només han aconseguit reforçar els centenars d’arguments que justifiquen l’aposta perquè Catalunya disposi d’un estat propi”, assenyalen.

“Durant tot aquest període, la societat catalana ha mantingut un consens clar per a la resolució democràtica del conflicte”, insisteixen. És per això que es comprometen a continuar treballant per garantir, “per fi, l’exercici lliure i ple del dret a l’autodeterminació de Catalunya”.

Llegiu el manifest, a continuació.

 

El candidat de Junts – Lliures per Europa a les eleccions europees, Toni Comín, ha dit que si el PSOE vol ser “coherent i conseqüent” amb l’acord de Brussel·les, que va permetre la investidura de Pedro Sánchez, ha de facilitar que Carles Puigdemont sigui el nou president de la Generalitat. “No és una clàusula de l’acord de Brussel·les, que el PSOE hagi de facilitar la investidura del president Puigdemont, però del meu punt de vista n’és una conseqüència”, ha insistit Comín, que ha assegurat que parlava a títol personal.

“Del meu punt de vista és el que hauria de fer el PSOE si volgués ser coherent amb la lletra i amb l’esperit de l’acord de Brussel·les. És molt més coherent permetre la investidura [de Puigdemont] que no pas insistir amb la del candidat del PSC”, ha afegit. Comín ha fet aquestes declaracions en una conferència de premsa organitzada per l’Agència EFE.

També ha dit que Puigdemont fixaria la data del retorn de tots els exiliats de Junts.