Diu el periodista i gastrònom Paco Alonso que l’esmorzar és l’àpat amb què més gaudeixen els valencians. Allò que va començar com un acte de pura supervivència per als obrers o els llauradors que s’alçaven molt de matí per anar a treballar s’ha convertit, a poc a poc, en una moda. Entrepans d’un pam i mig farcits amb un mínim de tres ingredients, salses o més additaments són com un imant per a aquells que fan de la gastronomia un moment de gaudi.

Alonso presenta demà a València, a l’Octubre CCC, el llibre La cultura de l’esmorzar (Bromera), amb història, recomanacions i una guia infal·lible per a no errar a l’hora de triar. Tindrà per padrins el cuiner amb estrella Michelin Ricard Camarena i el científic Juli Peretó.

Per a fer aquesta entrevista Paco Alonso ens cita a esmorzar al restaurant els Arcs de l’Alcúdia. La riuada del 29 d’octubre els va ferir prou, com a tants altres negocis que lluiten per tornar a alçar les persianes. Els amics de Maria i de Josep, els propietaris, els van ajudar a partir del primer moment a traure fang i van poder reobrir relativament aviat. Allò que ens van servir no és, segons Alonso, un esmorzar, sinó un homenatge. A moments vam pensar que era cert això del gaudi i que aquells que no estem avesats a l’esmorzar ens deixem perdre una part important de la vida.

—D’on ve l’expressió “Cultura de l’esmorzar”?
—Si t’explique la veritat… És molt pervers.

—Endavant.
—És pervers perquè hi ha l’eslògan del tio Roig, allò de “la cultura del esfuerzo”, i jo dic que els valencians, realment som, en castellà, de la “cultura del almuerzo”, que fonèticament sona igual. Crec que el primer logotip era fet amb el mateix tipus de lletra que el de Juan Roig i algú del seu entorn em va dir que m’havia excedit. A partir d’això anàvem dient “això és molt nostre”, amb la melodia de Mercadona i vaig començar a rascar i vaig veure que l’esmorzar era molt diferenciador del poble català.

—Es parla de cultura gastronòmica. Això que ens acabem de menjar ara, què és?
—Alerta! Nosaltres ens hem fet un homenatge. No és un esmorzar normal i corrent, no és un esmorzar popular.

—Què és l’esmorzar popular?
—L’esmorzar de tota la vida d’ençà que s’hi incorpora l’hostaleria, perquè abans l’esmorzar el portava la gent de casa. Anaven als bars que no eren bars, eren cellers o eren tendes, però hi havia un denominador comú que era el vi. On hi havia vi, la gent s’hi ajuntava. Qui tenia una tenda o una celler va veure que hi havia projecció i va començar a posar alguna cosa de menjar, com unes faves seques cuites, uns tramussos, uns cacaus, una ensalada, però sense cuina. En un moment determinat, l’hostaler s’adona que li aniria millor si la gent no portara l’esmorzar de casa i comença a oferir coses molt abellidores. Una cuina casolana que la gent treballadora entenia i la feia desistir de dur-se l’entrepà de casa. Entres al bar i veus aquells expositors… Hi posen preus molt competitius, perquè la gent no es pot permetre el luxe d’esmorzar fora de casa cada dia. Primer comencen a anar-hi el dilluns, que era el dia que els forns tancaven i les dones autoritzaven els homes a gastar-se els diners en una pataqueta i el menjar. I així comença. El vi sempre en porró, comunal, tot comunal, el gasto, tot al mig.

—Parlem de l’esmorzar que es fa fora de la ciutat de València.
—Sí. Això és de la gent del camp, del llaurador, del pescador, de la perifèria. La ciutat està al marge de tot això… Però ara hem creat una tendència i s’hi ha incorporat la ciutat. Al cap i casal ja saben què és un figatell, que no ho sabien perquè era una cosa de la Marina i la Safor. També fan cremaets o carajillos, com diuen a Castelló, meravellosos. Abans demanaves un cremaet a València i et deien que no tenien temps per a fer bruixeries.

—Si haguésseu de definir l’esmorzar en un parell de frases, què diríeu?
—Com un moment lúdic, tot i que estiga inclòs en la jornada laboral, però és un moment amb la finalitat comuna d’arreglar el món. Ens ajuntem per a menjar i tenim un moment de fugir del treball, un moment que ens ajuda a tenir més concentració. És molt necessari i hi ha molts convenis col·lectius que ho recullen.

—Entre les nou i les onze del matí.
—Més enllà, ja és pervers. En tot, a la història, hi ha algú que desvirtua el món, i són els influenciadors. Quan em diuen influenciador, m’ofèn. Els sonen campanes, però no saben d’on vénen. Espere que ara, amb el llibre, la gent sàpiga això d’on ve i ho respecten una miqueta. Els guisos, les gatxamigues del Vinalopó, les coques, l’esmorzar és una radiografia de la gastronomia valenciana.

—Què no és un esmorzar?
—No és un esmorzar menjar alguna cosa que no és teua. No és un esmorzar una torrada d’alvocat amb una miqueta de chopped. No sé si em pose una miqueta exclusiu, però pense que quan la gent coneix l’esmorzar s’hi apunta. Tinc amics madrilenys, bascos, que abans venien i quedàvem a menjar paella. Ara la paella els la bufa i volen anar amb mi a esmorzar.

—És una parada enmig de la feina, als polígons, al camp, però després de fer un esmorzar com aquest, amb vi i gasosa i cremaet, no sé si són les millors condicions per a tornar a l’obra o al tros o davant una màquina pesant.
—Bona pregunta. Eixa és la perversitat, però també és un dels atractius. Però jo pense que eixe no és l’esmorzar popular de cada dia. En el de diari, el vi es rebaixa amb llimonada i fa que tinga un toc lúdic, al cafè li llevem l’alcohol cremant-lo; tot això és una manera de posar una tireta en una acció golfa. L’esmorzar de cada dia és pim-pam, menge i a la faena. El cap de setmana és més per al gaudi, i potser es poden barrejar substàncies tòxiques.

—Dins un entrepà d’esmorzar valencià hi ha d’haver tres ingredients, pel cap baix, dieu.
—Sí, tres. Més de quatre ja és rococó. Però tres per a diferenciar-nos dels madrilenys, que tenen l’entrepà de calamars. Els catalans també són més simples perquè tenen el pa amb tomaca, pernil, l’embotit; amb això es fa un entrepà molt bo per a desdejunar. La meua dona, que és catalana, cada dia de l’any es fa l’entrepà amb tomaca i pernil dolç i un rajolí d’oli.

—Hi ha alguns entrepans que, a simple vista, no semblen gaire exemplars nutricionalment.
—Evidentment, però quan parlem de l’esmorzar del llaurador, el professor Grande Covián, que era un gran mestre nutricionista, en veure què hi havia dins el mocador, amb un tros de cansalada, una sardina salada i un tros de raïm, va dir que era l’esmorzar perfecte. Té proteïna, les sals minerals i la glucosa per a treballar de sol a sol. Ara, quan l’hostaleria ha vist la possibilitat de fer coses abellidores, hi ha entrat tot. Ha entrat la salsa kimchi, que em cague en la mare que l’ha partit, perquè no tenim res a veure amb els coreans. Hi ha coses absurdes com la salsa de no sé què amb ají. El món és global i ara els cuiners tenen uns productes al seu abast que són globals i que distorsionen una mica. La sardina de bóta, el carabiner, la ceba al cop de puny, les faves tendres, la botifarra, l’embotit… A mi m’agrada gaudir dels productes tradicionals, però avui hem fet un esmorzar en què hi havia una miqueta de llima i un pollastre com fan al Kentucky Fried Chicken, cruixent. Això enriqueix, però no hem de perdre el que tenim, l’esmorzar popular, perquè això és patrimoni dels treballadors. Després fem l’esmorzar gastronòmic o gastro-esmorzar, que potser és l’eina de projecció turística.

—Parlàveu dels influenciadors. Hi ha el perill que, a còpia de fer-se tan conegut, l’esmorzar es pervertesca?
—Sí. És una de les coses que em preocupen més i que m’han fet tirar endavant el projecte del llibre. Per no morir d’èxit o de desvirtuació. Això, ben enfocat, és una eina interessant per al turisme, per a la promoció comarcal. No m’agrada barrejar la dieta mediterrània amb els costums americans de coses gegantines o de Cròniques carnívores, per exemple, i convertir això en una cosa perjudicial per a la salut. Això de menjar-te un entrepà gegant i que el bar te’l regale, coses així em toquen la fava.

—Hi ha paral·lelismes entre l’esmorzar valencià i àpats semblants d’uns altres territoris?
—I tant! Hi ha lligams sempre amb el llaurador, amb la gent del camp. Eixa parada és obligatòria. Per què esmorzem de nou a onze? Perquè la gent necessita una aportació calòrica perquè s’ha llevat molt d’hora, abans que isca el sol. És una necessitat biològica. Ara ja és una altra cosa, és un vici, una tendència i més coses. És com les Falles, que començaren cremant quatre trastos i ara les fan d’especial.

—Al llibre parleu d’alguns errors, de fer el ridícul quan anem a esmorzar. Què no hem de fer?
—L’errada principal que comet molta gent és que l’esmorzar popular té un preu en un fragment horari. Hi ha bars com Rausell, que és la millor barra de producte de València, que d’ençà que va obrir als anys seixanta com a celler de vins de nou a onze fa esmorzars, amb un preu molt assequible. A partir de dos quarts de dotze, la situació canvia. Hi ha prescriptors, instagramers, que arriben al bar a dos quarts de dotze i demanen un esmorzar i volen que els el cobren a preu d’esmorzar i enreden i foten el torn del dinar al restaurador. Això és un perjudici important. No pots anar a prendre el pèl.

—Dediqueu un capítol important al cremaet i el relacioneu amb la tradició indiana de la canya de sucre i el rom.
—Abans de la taronja, a tot el País Valencià hi havia grans extensions de canyamel. A Oliva hi havia una factoria brutal per a processar-lo. Hi havia melassa i es feia alcohol. No parlem dels àrabs, parlem del 1700. El rom, fet de canya, era a l’ordre del dia. Rascant una mica, trobes moltes destil·leries antigues on sempre hi ha rom. El rom crec que és, històricament, la beguda dels pirates i dels valencians. I per això, la gent demana el cremaet de rom. També el demanen de conyac, però el conyac és una beguda franquista. En l’època de Franco, el Soberano, el Terry, el 103, l’Esplendido Garvey…

—Sou el creador del premi Cacau d’Or per a distingir els bars que fan el millor esmorzar del País Valencià.
—Als bars és on els valencians trobem la màxima satisfacció, però ningú se’n recordava, d’eixos bars. Mai entraven en les travesses de la guia Repsol o de la guia Michelin. Vaig pensar que amb les alegries que ens donen, nosaltres també els n’havíem de donar una. Al principi va ser difícil, perquè trobar un bar bo, que tinguera un discurs i defensara una història era complicat. Ara ja no. Amb el boom de l’esmorzar hi ha moltíssims bars que es mereixen el Cacau d’Or perquè fan coses molt bones. La gent no s’hi ha de presentar, som nosaltres que ho cerquem i, si ens agrada una proposta, la debatem i la proposem entre un grup de gent. La decisió final la prenc jo, que tinc un criteri gastronòmic de molts anys.

—Si no hi estem avesats, o algú està de pas, què ens indica que som en un local on ens faran un bon esmorzar?
—Que els bars estiguen plens a eixes hores del matí. Penses, com pot ser que un bar estiga tan ple en horari laboral? Quan quedem un dissabte amb els amics, és diferent.

—Heu usat l’expressió gasto, què és?
—El gasto és el que pagues per l’ocupació del bar, per la llum, pel raig d’oli d’oliva, pel vi amb llimonà, per l’ensalada. La gent es pensa que el gasto són els cacaus i els tramussos. No, el gasto és el concepte d’entrar al bar i compartir el que hi ha i pagar per tot el que comparteixes.

—Dediqueu una part del llibre a les dones esmorzadores, perquè fins no fa tant de temps, anar a esmorzar era una cosa molt masculina. Com ha estat, aquesta evolució?
—Entra per la banda lúdica. Ana Lourdes Torres, que és professora d’institut, ho explica molt bé en l’entrevista que li faig al llibre. Sempre havia vist com els homes s’ho passaven molt bé els dissabtes i elles es quedaven a casa o anaven a comprar… Van pensar que també hi tenen dret i ara els grups de dones esmorzadores han proliferat. És un acte lúdic. La gent s’ho passa molt bé. Vam fer una enquesta i l’esmorzar és l’àpat que agrada més als valencians. Més del 60% prefereixen l’esmorzar per sobre de qualsevol altre àpat.

—A parer vostre, quin és l’entrepà perfecte?
—Independentment del que porte dins, necessite que siga un bon pa, un pa d’obrador, artesà, de forn de barri. Això és condició indispensable. I a dins, botifarra, llonganissa i favetes tendres i allets tendres també. Eixe és el meu unicorn.

—Hem fet aquesta entrevista en un bar de l’Alcúdia, que la riuada va deixar molt malmès. No és l’únic. Com es poden recuperar aquests locals?
—Hi ha bars molt afectats. A Llombai, a la Torre, per exemple, que no tornaran a obrir. El bar casa Mari d’Utiel el va arrasar el riu Magre, se’l va endur tot i no tornaran a obrir perquè els mateixos amos s’han quedat un altre espai a l’Albereda d’Utiel. No sé quan la gent podrà esmorzar i tindrà ànims, perquè la ferida és molt gran. No es pot tornar a l’alegria en eixa banda de la València nostra. Nosaltres hem intentat donar suport, des de La cultura de l’esmorzar, a les xarxes de tots els membres d’aquesta plataforma, animar els que han patit, anar allí i ajudar-los durant el procés a aconseguir-los coses. La solidaritat és molt gran al món de l’hostaleria. Però és de veres que hi ha gent amb més de cinquanta anys que ja no té forces per a continuar… Però gent jove com aquesta d’ací, que els va entrar mig metre d’aigua, en set dies ja ho tenien a punt.

—Voleu afegir res?
—Crec que el llibre arriba amb un pa sota el braç i crec que hem de cuidar molt l’esmorzar perquè és de les poques coses, i deixeu-me que faça broma i com a broma ho heu d’entendre, és una de les coses que no ens heu furtat els catalans [riu].

Carlos Mazón va intervenir ahir en una sessió de control a les Corts i, probablement, fins el mes de febrer no hi tornarà. Va ser una sessió lletja, desagradable i tan tensa que la presidenta Llanos Massó va haver de fer un recés de prop de quinze minuts per a tranquil·litzar uns ànims que s’havien escalfat fins i tot a la mesa presidencial, entre els vice-presidents Alfredo Castelló, del PP, i Gabriela Bravo, del PSPV, amb un bescanvi d’acusacions en veu alta mentre Massó provava de fer callar els diputats i els consellers de totes les bancades. El responsable d’Educació, Cultura i Universitats, cada dia més altiu, també va tenir els seus minuts de protagonisme durant la batussa, quan va fer gests ben visibles titllant de covard Pedro Sánchez, mentre Compromís i el PSPV demanaven la paraula a Llanos Massó.

Carlos Mazón, que era a la trona per a respondre a Joan Baldoví, feia cara de preocupació, la que acostuma a posar últimament quan sap que l’observen, però per dins estava encantat d’aquell espectacle. Això li va donar munició per a la represa, que va dedicar a acusar Compromís de voler aprofitar-se de la desgràcia per a esgarrapar vots.

Qui no ho va poder veure va ser el vice-president i conseller reconstructor, el tinent general Gan Pampols que ahir no va fer la seua tasca d’escut i escorta del president Mazón. Tampoc no va prendre notes al seu quadern negre de butxaca. Va ser l’únic membre del Consell que no va assistir a un espectable tan depriment. Gan Pampols, que dies enrere es va vantar de l’eficàcia que venia a aportar al Consell, sortia a les portades dels diaris d’ahir, que li retreien que pràcticament no participava en les reunions del CECOPI; i en les de despús-ahir, perquè, tan pocs dies després del nomenament, ja ha hagut de reconfigurar la seua conselleria eliminant una de les secretaries per a la qual encara no havia nomenat ningú. I encara en les d’uns dies més enllà, perquè cobrarà més que el president de la Generalitat.

Un govern que penja d’un fil

L’espectacle desconcertant que es va viure a les Corts no és sinó l’eco d’un govern que, més enllà dels suports parlamentaris, penja d’un fil i viu a la defensiva d’ençà del 29 d’octubre. Un govern que malda per tapar, amb mentides i constructes, un pecat original impossible d’extirpar de l’imaginari dels ciutadans. Que intenta de maquillar amb versions de fets que amb prou feines se sostenen unes hores o uns dies a tot estirar, però que la realitat tomba a fer surar la veritat. Quan passa això, la maquinària torna a girar per traure, com de la rifa, una altra història que també durarà poc.

El darrer embolic encara té a veure amb les converses que va mantenir, o no, amb el president de la Diputació de València, Vicente Mompó, també del PP. Per telèfon, per WhatsApp, amb el mòbil de la consellera… Mompó ha mirat de fer-li de mur de contenció, fins i tot de portaveu, però ara les comportes s’han esberlat i s’ha demostrat que en això també mentien. I s’ha demostrat també una cosa més greu: que fins a les 17.45, a les acaballes del dinar a El Ventorro, Mazón no es va interessar per posar-se en contacte amb el batlle d’Utiel, una de les primeres poblacions a negar-se perquè és a la capçalera dels barrancs que es van desbordar. Feia prop de tres hores que Utiel era sota el fang i l’aigua i s’havia publicat a la premsa, a la ràdio, a la televisió, a les xarxes socials.

Aquesta és l’estratègia que Mazón ha imposat a un equip de consellers supervivents que no governen, que no compareixen, que no existeixen políticament, i que, quan parlen és per a ofendre els seus treballadors. N’és l’exemple més clar José Antonio Rovira, conseller d’Educació, que s’ha dedicat a assenyalar els directius dels instituts perquè no volien recomençar les classes amb els centres en tan males condicions com estaven.

Mazón no se’n va, però Mazón no hi és

Així pretén el president esgotar la legislatura. Absent i aliè. Milers de persones han demanat a Carlos Mazón que se’n vaja. Als carrers i també en alguns sondatges que es van publicant, però tan sols ell pot decidir de deixar de ser el president de la Generalitat. L’aritmètica parlamentària és del tot insuficient per a destituir-lo, però la seua situació és insostenible. Cada compareixença a les Corts la fa amb la respiració assistida d’un ventilador amb què pretén escampar les culpes per evitar que el colguen a ell. Ja fa unes quantes setmanes que mira de girar el visor cap a la situació, també crítica, del govern de Pedro Sánchez. A les Corts no senten missatges de suport ni de conhort a les víctimes. S’hi senten Koldos, Begoñes, Àbalos, Aldames i Pedros Sánchez a tort i a dret, en discursos clònics dels que fa Alberto Núñez Feijóo al congrés espanyol. A còpia de repetir la cantarella, el president es converteix en una caricatura de si mateix.

Aquesta és la consigna, ara, per a sobreviure en unes Corts cada vegada més brutes, com si la pols que ha quedat després del fang i que no se sap quan se n’anirà, ja hagués entrat al palau dels Borja. Siga quina siga la pregunta que li faça l’oposició, Carlos Mazón parla d’un Pedro Sánchez que es va fer fonedís quan el van voler atacar a Paiporta o que no va venir a València al funeral per les víctimes.

Atrapat en una pregunta de Baldoví

Potser per això ahir va quedar descol·locat i no va voler escoltar la intervenció duríssima de Joan Baldoví, quan li va recordar les 227 cadires buides que hi haurà enguany la nit de Nadal. En alguna casa, n’hi haurà més d’una, de cadira buida. En moltes, no es podrà celebrar la nit de Nadal, ni el dinar de Nadal.

I tampoc no va suportar la pregunta directa que li va fer el síndic de Compromís: “Si vostè haguera perdut un fill per una alarma que va sonar massa tard, exigiria respostes? Es preguntaria per què eixe dia el president era a El Ventorro i no al centre d’Emergències i segur que l’última resposta que esperaria del president és una excusa indecent com aquesta: és impossible arribar tard a un òrgan al qual no es pertany.” La resposta de Mazón va ser de les que també du escrites i que recita gesticulant com un mal actor de mètode: “Mentre uns treballem, els altres es dediquen al circ. Jo em vaig quedar a Paiporta amb el rei, i alguns altres no.”

Ni un bri d’humanitat, ni un bri d’empatia, com en tots aquests cinquanta-dos dies que han passat d’ençà de la barrancada.

Malgrat tot el soroll que van fer per a desviar l’atenció els consellers i els diputats de la dreta, les preguntes van ressonar i van restar guixades damunt el faristol com quan el dit escriu damunt els vidres dels cotxes coberts de pols.

Un consell aïllat

El govern de Carlos Mazón és un govern que viu aïllat, que no dóna explicacions, els membres del qual han deixat de participar en actes públics o n’han canviat el format per evitar preguntes. El darrer cas és d’ahir mateix, quan es van lliurar els Premis de les Arts Escèniques en un acte sense públic i sense la possibilitat que els guardonats prenguessen la paraula.

A Alacant sí que hi va anar l’altre dia, el president, a deixar-se estimar en un acte de lliurament de premis. Allà, Mazón toca mare i sap que ningú no el destorbarà recordant-li que hi ha 223 morts i tres desapareguts.

El president Mazón no ha convocat cap conferència de premsa d’ençà del 29 d’octubre. El president Mazón no ha concedit cap entrevista a la televisió ni a la ràdio públiques. El president Mazón es queixa quan el cacen al vol i hom li pot fer alguna pregunta, i renya el periodista que li demana explicacions. Respondre preguntes és un dels deures democràtics que té un president de la Generalitat.

Però el cas més flagrant és que el president Mazón encara no ha visitat la zona zero de la destrossa de la barrancada. No s’ha reunit amb les víctimes i no els ha demanat perdó. Les úniques visites que publicita són les que fa per a visitar la reconstrucció de camins rurals. Hi va anar el 29 de novembre, quan feia un mes de la tragèdia. On anirà el 29 de desembre encara és una incògnita. La vegada que Mazón ha estat més a prop dels familiars de les víctimes va ser en funeral a la catedral. Però va entrar-hi per la porta lateral i el lloc reservat a les autoritats també era lluny d’ells. Aquell dia algú se li va acostar per donar-li una fotografia i no va canviar la màscara de cera que es va posar ara fa cinquanta-dos dies.

Turquia desplega reforços militars a la frontera amb Kobane, amb l’objectiu d’atacar aquesta ciutat de majoria kurda. Kobane va ser el símbol de la lluita del poble kurd contra l’autoproclamat Estat Islàmic el 2014. En aquesta ciutat, hi va obtenir la primera derrota. Les imatges de les combatents kurdes a la batalla de Kobane van fer la volta al món.

Ara la ciutat torna a ser al punt de mira per les intencions de Turquia d’atacar-la i ocupar-la, juntament amb membres i grups armats de l’oposició siriana. Les Forces Democràtiques de Síria (SDF), que són predominantment kurdes i controlen una gran àrea al nord i a l’est de Síria, han informat que Turquia es va preparant per fer un atac a gran escala contra Kobane.

El Ministeri de Defensa turc va anunciar ahir que els preparatius per a l’exèrcit turc continuarien a la frontera turco-siriana fins que els combatents kurds del nord de Síria deixessin les armes. “Veiem que la nova administració siriana, l’Exèrcit Nacional Sirià i el poble sirià alliberaran les àrees ocupades”, va afegir, referint-se a les Unitats de Defensa del Poble (YPG), que Ànkara considera una extensió del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) a Turquia.

Per una altra banda, senadors nord-americans expressen una preocupació creixent per la possibilitat d’una incursió turca en territori sirià, especialment en vista que s’han estancat les gestions diplomàtiques per a calmar la situació. Si l’administració nord-americana va expressar el seu temor per les repercussions d’aquesta incursió en l’estabilitat de la regió, les SDF –que té l’ajut de Washington– van informar que la mediació dels EUA per a aconseguir una treva permanent havia fracassat a causa de la “intransigència turca”.

“Malgrat tots els esforços de la coalició internacional i els Estats Units d’Amèrica per reduir l’escalada i declarar un alto-el-foc a Manbij, a Kobane i a totes les nostres regions, l’ocupació turca i els seus mercenaris no van complir aquesta decisió i continuen atacant la ciutat de Kobane, al pont de Qaraquzak i la presa de Tixreen”, expliquen les SDF.

Roj, comandant de les SDF al front de Kobane, assegura que els seus combatents resisteixen i que no permetrien que l’enemic entrés a la seva àrea. “L’enemic vol ocupar la regió amb la tecnologia moderna, va atacar amb armes pesants i volia imposar-nos un setge, però ens hi enfrontem per la nostra voluntat. No acceptarem aquesta ocupació. No permetrem que l’enemic entri a casa nostra, i estem preparats per respondre-li per tots els costats”, confirma Roj.

La comandant demana la unitat del poble en aquests moments tan delicats. “La unitat del nostre poble és molt important. Hem de protegir junts la nostra pàtria i la nostra dignitat, i per protegir els nostres guanys, una vegada més hem de deixar empremta en la història”, afegeix Roj.

Entre el 2016 i el 2019, Turquia, membre de l’OTAN, va fer tres operacions a gran escala al nord de Síria contra les Unitats de Protecció del Poble Kurd, que van acabar amb l’ocupació d’unes quantes ciutats i el desplaçament de centenars de milers de civils. A partir d’aquestes operacions, Turquia ha desplegat els seus soldats en aquestes àrees.

Que no saps que aquesta nit els tinc tots a sopar? No puc quedar avui. Hi ha un merder de ca l’ample a la cuina, perquè aquest mes tinc ma sogra a casa i em vol ajudar. Ara talla les verdures del caldo i en qualsevol moment es fotrà un dit enlaire perquè gairebé no s’hi veu, però si no la tinc entretinguda és pitjor. Després has de repassar tot el que fa, però mentre talla no la sento dirigir l’orquestra i amb això ja tinc molt de guanyat. Quedeu vosaltres i ja m’ho explicareu, sap greu perquè no havia fallat mai al sopar del gimnàs, però toca fer de bon gendre. Et deixo que no vull que se’m dessagni!

Posarem el porc en sal i després ja ens mirem això que dius dels tovallons. Jo em pensava que en teníem dotze, fent joc amb les tovalles nadalenques. És que sempre érem deu, però les nenes porten les nòvies, les parelles, les com se diguin… Això aviat serà una fonda. Sí, són noies, totes dues, sí, no, no s’ho han copiat, ha anat així, mira. Jo dono suport sense demanar explicacions. Et juro que ho faig de gust, perquè veig que així tot llisca fi, fi, i a elles, t’he de dir que… Què?, a elles vol dir totes, sí, totes QUATRE… Dic, que a elles se les veu felices, i mira, una àvia en realitat només vol això. 

I està mig mort de fred però d’allà no el treus, que vol veure arribar el tió i que està convençut que vindrà pel balcó, com l’any passat, que va trucar al vidre, diu. Jo no me’n recordo, però es veu que l’avi va fer tot el xou i ara el nen, que ja té una mica més de cap, vol comprovar-ho tot. I son avi a dins ben arrepapat al sofà dient-li entra-que-fa-fred cada cop que passo pel menjador, perquè sembli que se’n preocupa. Ja no sé quants cops li he dit: foti el tió al menjador quan ell no miri i que se’l trobi ja i enllestim, que si no ens agafarà una pulmonia. I ell vinga a riure i a dir-me que això ho dic perquè vaig veure La marató. 

Allà dalt de la muntanya diu que volen fer el dinar de Nadal, enguany. Per això tenim una estesa de carmanyoles a la taula del menjador. Un pícnic, t’ho juro. Ma filla quan s’inspira… Vol que a partir d’ara cada Nadal sigui diferent, diu que així els recordarem tots. Vés a saber què s’empesca per a l’any que ve. Quan ella era petita, anàvem al poble, a casa mons pares, i sempre igual, cadascú tenia el seu lloc fix a taula, el tió cagava abans de dinar, ma mare sempre feia els mateixos plats i els mateixos entremesos, comprava els mateixos torrons… No saps la calma que em donava. Doncs resulta que ma filla diu que té els records barrejats per culpa d’aquesta monotonia. En diu monotonia. És tradició, li dic. I res, ja ho veus, no me n’he sortit. Quin peu fas, tu? 37, com jo? Ah! I tens xiruques?  

Porten coses a la gent, son pare i ella. Vull dir, que han agafat la furgoneta de bon matí i han dit “ens n’anem a fer bones obres”. Al súper, han omplert el vehicle de llaunes de paté, espàrrecs de Navarra, paquets de galets grossos, ampolles d’oli bo, torrons de crema i de Xixona, fruita seca, raïm… I ara estan repartint-ho entre la gent que fa cua per dinar al menjador de la parròquia. Preciós, és clar que me’n sento orgullosa. Si no me’n queixo. No, de debò, n’estic molt orgullosa. És només que jo estic aquí sola, cuinant, perquè després tothom devori mentre elogia la bona obra d’aquell parell… No, gelosa? No és això, si jo els he DEIXAT marxar ben contenta. Només els he demanat que ja que passaven pel súper que si us plau compressin un parell de paquets de neules, que he badat. Però m’ensumo que si les compren les acabaran regalant… 

Un xiulet, li vull comprar, per no sentir-li dir nenaaaa tota l’estona. Està fatal, pobret, i em sap molt de greu que pateixi, però tu saps què és tot el sant dia nena-nena-nena? Si pogués, un xiulet, t’ho juro. I que això sembli una pista de bàsquet, però cony, que no em cridi més. És que sempre em demana a mi, saps? Ni a son fill ni a les nétes, no. La nenaaaa sóc jo. I hi vaig i m’hi té tanta estona que si tinc res al foc després ja he begut oli. I si em veu asseguda davant de l’ordinador em pregunta si jugo. Com se li ha de fer entendre que jo treballo des de casa i que per Nadal faig l’agost? 

Desperteu, veniu de pressa! Ha desaparegut l’arbre! Qui va ser l’últim que se’n va anar a dormir? Onclo, va ser vostè? Els nens els vam aviar al llit de seguida, i nosaltres dos ja ens vam quedar al dormitori, també. I què és tanta sorra per terra? Ep! Si l’arbre és al jardí! Plantat! I l’estel? I les boles? Ara és un avet i prou! No fa Nadal… Onclo, no va veure res, vostè? Un moment… si té les sabatilles… brutes de fang! Nil, fill, no pots deixar de ser ecologista un dia a l’any, fill meu? Havies d’enredar el tio i tot, en les teves històries verdes? Ja em diràs quina gràcia fan, ara, tots els paquets envoltats de sorra… No, la cançoneta del paper d’embolicar no la vull tornar a sentir. Ja he fet la beixamel amb llet d’arròs i els canelons els he farcit de bolets. Fins aquí puc arribar!

Panses i figues, anous i olives, escopinyes i musclos en escabetx, escuradents, que ens en queden pocs, ho estàs apuntant? Aquella mortadel·la que té forma del cap del Mickey Mouse, que al nen li agrada. Formatge ratllat perquè ta filla faci les piruletes de formatge gratinat i es pensi que serà cuinera. El vi el porta el cunyat, així que ves-te informant de denominacions d’origen i mandangues, que li fotrem el cap com un timbal. Tal faràs, tal trobaràs. El torró d’Alacant fes el favor d’agafar-lo petit, aquell que sembla un feix de pòstits, que no ens l’acabem mai perquè cada cop som menys els que tenim les dents de veritat, a casa. I les neules, farcides, que si les agafes normals, ta mare xucla el cava i de cop i volta la tenim amb la faldilla arromangada cantant jotes damunt de la cadira. Ho apuntes tot, eh? 

Mengen ous i botifarra per esmorzar, es lleven esplèndids i comencen a trafiquejar per la cuina, ho deixen tot enllardat i és Nadal, és Nadal, però el marbre frega’l tu, que ells suquen pa i s’atipen com si avui no haguéssim de dinar. I són quarts de dotze que comences a desparar taula perquè entenguin que s’han d’aixecar i espavilar, però ells només s’aparten i s’encenen una cigarreta mentre continuen repassant records d’infantesa, bàsicament les cleques que es fumien l’un a l’altre, i si els dius que a casa no es fuma, se’n van a la terrassa i ja els has vist prou. I han de muntar la taula, que s’hi han d’afegir dues peces perquè es torni ovalada i hi capiguem els divuit que dinarem avui a casa. Però és Nadal, és Nadal, es veuen ben poc i fan veure que s’estimen perquè saben que en 48 hores es tornaran a perdre de vista un any sencer, i així és fàcil fingir que ton germà és el millor que t’ha passat a la vida, encara que la majoria de blaus de quan eres petit te’ls regalés ell. 

Tant de dia com de nit, no s’apaguen mai, m’han dit. I gasten poc. I fan pampallugues al ritme de la música que se senti. Miiiraaa, si paaarles a poooc a poooc les llumetes també s’alenteixen, hoooo veeeeus? Se les inventen totes. Les he penjades al balcó perquè aquesta claror dins de casa ens desvetllaria a tots. Tu has vist quina potència? I per quatre duros…, euros, tu no saps què són els duros. Ja veuràs, posa música, que ballaran les llumetes. Ta mare n’està tipa, diu que no escolto mai res i que fot una setmana que tot el sant dia que sent nadales i que els jingle bells me’ls acabarà fotent per barret. Però és que em fascinen. Tecnologia intel·ligent, li dic. I au, llavors ella ja ho té en safata per dir-me ruc i llavors riu, i quan riu les llumetes li segueixen el ritme i no saps com xalo. 

¡Y vuelven a beber! Tía Blasita, luego no me venga llorando porque le duele la cabeza. Jo no he estudiat medicina per fer passar les ressaques dels iaios de casa, hòstia. No sé per què vinc cada any, això com més va menys és casa meva. No els entenc, no ens fa riure el mateix, em fan passar vergonya, i quan ja em sembla que no podré més, ara tots mudats cap a la Missa del Gall, caminant de tort i rient quan el capellà es gira, com si fossin criatures. De tornada, després de passar pel bar de la plaça, sóc el gaiato de tots, i nen, obre tu, que la porta es mou, i tots a butxaquejar per trobar les claus i unes ganes de fotre’ls tots no al llit sinó a mar per no sentir-los, que tota aquesta funció ja me la sé… Però quan s’adormen, cadascú al seu llit, i la casa es queda en silenci, a les fosques, tot fa olor del caldo de la mare i sense parlar li dic que no pateixi, que jo els cuido a tots. 

 

El Cant de la Sibil·la és un drama religiós i de cant gregorià que es va començar a difondre a l’edat mitjana. Anuncia l’arribada del Messies i pronostica una fi del món terrible. Es va popularitzar molt a l’Europa mediterrània, segons algunes fonts a causa de la por que originava l’arribada de l’any 1000. Tanmateix, a mitjan segle XVI, arran de les disposicions del concili de Trento, va anar perdent força i es va deixar de representar perquè va ser considerat un ritual pagà. Va desaparèixer a tot arreu menys a Mallorca i a l’Alguer, on no s’ha deixat de fer mai.

L’interès pel Cant de la Sibil·la va ressorgir al segle XIX, gràcies a alguns folkloristes i, de mica en mica, s’ha anat recuperant a molts indrets del país. L’any 2010, a Mallorca, fou declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO com a tradició que s’havia transmès de generació en generació. D’aleshores ençà, s’ha celebrat en alguns indrets del territori de manera ininterrompuda.

Dura cinc minuts i generalment es representa la nit de Nadal, just abans de la Missa del Gall. Els protagonistes acostumen a ser un nen o una dona vestits de sibil·la –és a dir, una endevinadora del món pagà–, amb un mantell de seda i una espasa a la mà. Amb rituals complexos, les sibil·les eren consultades per determinar el futur de la comunitat. La cançó sol ser interpretada a cappella i es basa en una melodia d’origen mossàrab. No va ser fins al segle XIII que es va traduir al català.

Us oferim una llista dels indrets del país on podeu veure la interpretació d’aquesta peça medieval.

Antoni Gelonch: “Les sibil·les són un contrapès pagà i femení als profetes”

21 de desembre

Sant Esteve d’en Bas. Com l’any passat, a l’església parroquial de Sant Esteve d’en Bas (Garrotxa), Laura Plasència i Pere Pau Ximenis interpretaran el Cant de la Sibil·la. Serà a les 18.30. Les entrades es poden comprar anticipadament per deu euros, o a taquilla, el mateix dia, per dotze. En acabar hi haurà coca i xocolata desfeta per a tots els assistents.

22 de desembre

Ontinyent. Fa vint-i-cinc anys que a la capital de la Vall d’Albaida cada 22 de desembre s’interpreta el Cant de la Sibil·la, característic per la gran representació escènica que l’acompanya. Serà a les 19.30, una hora abans que l’any passat, a l’església arxiprestal de Santa Maria d’Ontinyent. La interpretació l’ha organitzada el grup de música antiga Menestrils i la Colla de Campaners, amb el suport de la parròquia de Santa Maria. Abans del cant es representa la marxa processional de la dansa de la Mort.

23 de desembre

Cardedeu. La representació del Cant de la Sibil·la a Cardedeu (Vallès Oriental) es farà a les 22.00 a l’església de Santa Maria. L’espectacle és de franc, però tan sols s’hi podrà accedir amb reserva prèvia. Aquesta setena representació del Cant de la Sibil·la anirà a càrrec de Nubel, un duet format per Núria Dalmau i Zúbel Arana, juntament amb l’Agrupació Coral Cardedeuenca, dirigida per Emilio de la Linde, acompanyats per Pau Mercadal a l’orgue.

Girona. Enguany es tornarà a cantar el Cant de la Sibil·la a la catedral de Girona, a les 17.00 i a les 19.00, a càrrec de GiroNins, Capella Polifònica de Girona, Cobla de Ministrers de Girona i Pau Riuró a l’orgue. Hi haurà unes quantes novetats: d’una banda, es recuperarà la tradició d’engalanar la nau amb neules de paper, que havia tingut molta força durant segles a totes les comarques d’aquesta àrea; i, d’una altra banda, també s’estrenarà una glosa sobre la tornada del Cant de la Sibil·la que ha escrit el compositor Miquel Sunyer i Bover. L’entrada és gratuïta però cal reserva prèvia.

Teulada. L’any 2011, amb motiu de la commemoració del quart centenari de la repoblació mallorquina de les terres de la Marina, a Teulada es va recuperar la tradició medieval del Cant de la Sibil·la. Enguany s’interpretarà a les 21.00 a l’església de Santa Caterina. Una estona abans, a les 20.30, al nucli històric de Teulada, es farà la cercavila de les Aixames, i a les 20.45, l’emblemàtica Dansa de la Mort, a la plaça de l’Església. Cal sol·licitar una invitació de franc enviant un correu electrònic a: xirimitersdeteulada@gmail.com.

24 de desembre

Alguer. A la catedral de Santa Maria de l’Alguer, el Cant de la Sibil·la s’interpreta el 24 de desembre a la nit, durant la missa de la vigília de Nadal.

Banyoles. A l’església de Santa Maria dels Turers de la capital del Pla de l’Estany, a les 18.00, es farà el Cant de la Sibil·la. El text que s’hi canta és una adaptació del que es va trobar a la parròquia de Sant Andreu del Torn al segle XIII, una de les versions més antigues de l’obra.

Cabrera de Mar. L’església parroquial de Sant Feliu, situada a la plaça de l’Església de Cabrera de Mar (Maresme), és el lloc elegit per a interpretar el Cant de la Sibil·la. Es farà a les 22.45, amb la participació de Josep Maria Gregori, el Cor de la Sibil·la i Guido Iotti a l’orgue.

Castelló d’Empúries. La peça es representarà a la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries (Alt Empordà) a les 23.30. La interpretarà la solista Elena Timón, amb l’acompanyament de l’organista Ivan Joanals i la Coral Castellonina, dirigits per Martí Fontclara. Tot seguit es farà la Missa del Gall. L’entrada és de franc fins a completar la cabuda. Al final de la celebració, es donarà xocolata desfeta, garnatxa i coca als assistents.

Catedral de Barcelona. El Cant de la Sibil·la es va recuperar a la catedral de Barcelona el 2009, quatre-cents anys després d’haver-s’hi deixat de representar. Enguany es podrà veure a les 22.30, tot i que obren les portes mitja hora abans. Quan s’acabi la interpretació, es farà la Missa del Gall. Podeu consultar-ne més informació.

Cripta de la Sagrada Família de Barcelona. Amb entrada lliure fins a completar l’aforament de la Cripta, la Missa del Pollet se celebrarà a la Sagrada Família, a les 19.00, perquè hi puguin anar els més menuts.

Dosrius. El Cant de la Sibil·la es representarà a l’església de Canyamars de Dosrius (Maresme) a les 19.00. Anirà a càrrec de la formació 4notesclub. En aquesta interpretació, el cor combina dues versions del cant unint partitures de l’any 1583 trobades a Barcelona, amb unes altres del convent de la Concepció de Palma del segle XIV.

Església de Sant Gaietà de Barcelona. En aquesta església del districte de l’Eixample de Barcelona s’interpretarà el Cant de la Sibil·la a les 19.00, abans de la Missa del Gall.

Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Enguany es farà a les 19.30, abans de la Missa del Gall, que començarà a les 20.00. És la representació d’aquest cant més antiga de la ciutat, que es fa d’ençà del 1984, i enguany se celebra el quarantè aniversari. S’interpreta a l’estil tradicional i amb acompanyament coral. D’ençà del 2007, s’interpreta la versió íntegra de dotze estrofes de l’Ordinarium Barcelonense del 1569, amb cor, orgue i cornamusa.

Església de Santa Maria del Pi de Barcelona. Fa poc que s’ha recuperat aquesta interpretació a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona, una tradició que té documentada d’ençà del segle XVI. Enguany es farà a les 23.30, a la plaça del Pi.

Folgueroles. En aquest poble d’Osona, el Cant de la Sibil·la s’interpretarà la nit de Nadal a les 23.30 a l’església parroquial del poble.

Lleida. A l’església de Sant Llorenç de Lleida s’hi interpretarà el Cant de la Sibil·la a les 18.00. La Fundació Horitzons 2050 va recuperar l’any passat aquesta tradició, que es vol consolidar com a cita imprescindible de la vigília de Nadal. Serà dirigida per Xavier Puig i comptarà amb la mezzosoprano Marta Infante, l’organista Olga Farrando i el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados.

Mallorca. Una vegada més, el Cant de la Sibil·la s’interpretarà a gairebé totes les parròquies de l’illa de Mallorca, cent quinze en total. S’hi destaca la del santuari de Lluc, que és la més ritualitzada i una de les més emblemàtiques. Aquí el cant és anomenat “Ofici de matines”. La sibil·la és un dels nens de l’escolania, coneguts popularment per “blauets”. Una de les representacions més genuïnes és la que es fa a la catedral de Palma, on la tradició s’ha preservat en el curs dels segles i només es va deixar d’interpretar del 1572 al 1574.

Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona. A les 19.00 es farà el Cant de la Sibil·la i la Missa del Gall a la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona. Però en aquest espai hi podreu trobar més actes: dos dies abans, el 22 de desembre, a les 19.00, es farà un concert de la Coral Sant Jordi. A més, fins passat Reis hi podreu veure un pessebre amb diorames, cada dia feiner, de 16.00 a 20.00.

Parròquia de Santa Maria de Gràcia, a Barcelona. A les 23.30, al carrer de Sant Pere Màrtir de Barcelona s’interpretarà el Cant de la Sibil·la a càrrec del cor de l’Orfeó Gracienc.

Parròquia de Santa Maria del Taulat de Barcelona. El Cor Poblenou del Centre interpretarà el Cant de la Sibil·la a les 23.00, a la parròquia de Santa Maria del Taulat, al carrer de Pujades de Barcelona.

Parròquia de Sant Medir de Barcelona. A la parròquia de Sant Medir de Barcelona, el Cant de la Sibil·la s’interpretarà a les 20.00. Hi participaran Olga Miracle, Ramon Beltran, Joan Codina, Aurora Miró i Jordi Tomàs a l’orgue. A continuació, es farà la Missa del Gall.

Tarragona. El Cant de la Sibil·la s’interpretarà a la catedral de Tarragona a les 23.00. Es farà abans de la missa del Gall.

La Seu d’Urgell. A la catedral de Santa Maria d’Urgell, a la Seu d’Urgell, el cant es va recuperar l’any 2011 i es representa abans de la Missa del Gall. Enguany, es farà a les 19.00 i les 23.40. Aquesta representació té la particularitat que s’hi canta la partitura original que es conserva a l’Arxiu Capitular d’Urgell, una versió autòctona de l’ordinari de la Seu que data del 1538.

30 de desembre

Puigcerdà. Al museu Cerdà de Puigcerdà (Cerdanya), a les 21.30, es farà la XVIII trobada de poesia, música d’hivern i Cant de la Sibil·la.

[Podeu afegir el Cant de la Sibil·la del vostre municipi, enviant un correu a redaccio@vilaweb.cat.]

El criminal desafiador és una figura que evoca un arquetip recurrent en la literatura: el d’aquell personatge que, tot i ser acusat o ser culpable reconegut de greus crims, tanmateix actua amb arrogància i desafia les normes socials i morals, sovint amb l’expressió d’un sentiment d’impunitat conscient. El criminal desafiador refusa de respectar les normes socials més elementals, però no amb penediment, sinó amb desafiament i provocació.

El criminal desafiador irrita profundament perquè desafia les normes fonamentals de la justícia, la responsabilitat i la moralitat que sostenen o haurien de sostenir les societats humanes. Té una actitud que indigna en la mesura que es burla de les expectatives col·lectives sobre com haurien de comportar-se aquells que han comès actes greus.

El criminal desafiador encrespa qui l’envolta i l’ha de suportar, no tan sols perquè trenca les normes, sinó perquè se n’enorgulleix, cosa que origina una sensació de vulnerabilitat i d’impotència tant en el sistema com en els individus. Esdevé el símbol de tot allò que està malament amb el poder i la impunitat.

El criminal desafiador és un dels pitjors exemples possibles per a la societat on creix, car encarna tots aquells valors i actituds que erosionen la confiança en les normes socials, en les institucions i en l’existència d’aquesta cosa que no sabem prou bé què és, però que alhora apreciem, amb el nom de moral col·lectiva.

El criminal desafiador transmet un missatge tòxic que normalitza la corrupció i l’abús de poder i exalça la manca de responsabilitat, de manera que crea un precedent públic perillós. Criminal sobre la seua criminalitat.

Perquè deixa entendre que la manca de respecte per les normes és una estratègia vàlida per a aconseguir allò que es vol. I transmet el missatge que valors clau com la responsabilitat, la integritat i el respecte són simplement negligibles, amb la qual cosa mina la construcció d’una societat fonamentada en principis ètics.

En resum, el criminal desafiador és un símbol de tot allò que desestabilitza una societat i li fa mal: representa el triomf de l’arrogància sobre la humilitat, del poder sobre la justícia i de la provocació sobre el diàleg constructiu.

I per tot això avui em sap molt de greu no trobar paraules prou dures i contundents per a qualificar d’una manera adequada, de la manera que es mereixeria, el president Carlos Mazón i la seua fatxenderia indecent d’ahir a les Corts Valencianes.

Al Centre Cultural de Picanya (Horta Sud), la cua és llarga. Famílies amb xiquets de totes les edats esperen per a entrar a l’espectacle Bulle à bulle de Pep Bou i Martín Cattani. Quan obrin la sala, hi ha molt de guirigall i emoció. Però quan comença la música, es fa el silenci. Prompte comencen les rialles i els “ooooh” dels més menuts, enlluernats amb les bromes dels mims i les bombolles que fan formes, i floten, i reflecteixen colors, i esclaten.

Cua per a entrar a l'espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Albert Dasí presenta l'espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Martín Cattani, a l'espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí).

Durant aquest últim mes i mig hem vist com la solidaritat s’ha escampat i ha arribat a cada racó de les zones afectades per la gota freda. A VilaWeb n’hem parlat, i molt, sobre el País Valencià. I va ser gràcies a un capítol de la La tertúlia proscrita en què participava Albert Dasí, mestre de l’escola Gavina (Picanya), que Pep Bou va decidir d’oferir un espectacle solidari als xiquets d’aquest poble. La claredat i la contundència de les paraules de Dasí van fer que s’hi interessàs i el va voler conèixer.

De primer, volia fer l’espectacle a l’escola. Però Dasí va preferir oferir l’espectacle a l’ajuntament, per fer-lo extensible a tothom. El mestre explica que els primers dies després de la catàstrofe, com que tenen “fama de catalanistes”, molta gent del municipi deia als voluntaris que hi arribaven que a l’escola Gavina, situada als afores, no calia que anassen, que allí ja s’apanyaven tots sols. Però han volgut tenir aquest gest amb el poble. “A l’escola Gavina vam dir: hem de convidar tots els xiquets de Picanya i els seus pares perquè puguen gaudir d’aquest espectacle, perquè, malgrat tot el que hem passat, i encara passem –perquè al poble encara veus tants rastres d’aquella desafortunada gota freda–, puguem admirar aquest espectacle extraordinari i fantàstic”, diu abans que comence l’actuació.

Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí).

Pep Bou ho va veure clar. “La meva idea era fer això un moment o altre, perquè penso que després del que ha passat, està bé donar una mica d’alegria, espectacle, i que passin coses que alleugereixin aquest greu problema que hi ha hagut. Venir solidàriament no és que tingui gaire valor, perquè tots hauríem de fer-ho, això, ajudar-los entre tots, però em va semblar que oferir un espectacle com aquest, per a xiquets i per a tothom, estava bé”, diu.

Sentir les rialles dels xiquets, que criden, aplaudeixen i proven d’agafar les bombolles tot just davant l’escenari, és com un calmant per a l’ànima després de tants dies sentint parlar del fang i de tot allò de la reconstrucció. S’acosten dates assenyalades, especialment per a ells, i en un espectacle com aquest, hom s’adona de la importància de fer riure els infants. I quan s’apaguen les llums i s’esvaeixen les últimes bombolles, estan eufòrics. En acabat, dues xiquetes s’abracen al coll de Pep Bou, que ha baixat de l’escenari i parla amb alguns pares amics. Uns altres, agraeixen a Albert Dasí –molt emocionat– que ho haja fet possible.

Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí). Espectacle 'Bulle à bulle' de Pep Bou, a Picanya, Horta Sud (fotografia: Laura Escartí).

“L’espectacle m’ha paregut molt divertit, molt divertit. Sobretot quan han fet el camell”, diu Diego, un xiquet de Picanya i alumne de la Gavina. “M’ha agradat molt, ha sigut molt curiós i impressionant, perquè no havia vist mai una cosa així. Si duia una pompa i ni en tocar-la explota! Has de tenir moltíssima pràctica per a fer això. Jo el tornaria a veure”, diu Pedro, un altre alumne de l’escola. “M’ha semblat molt impressionant la facilitat amb què feien les bombolles i ha estat brutal, sobretot que les feren tan de pressa. Estic molt content”, diu Pau, a qui es dibuixa un somriure que amaga tota la timidesa inicial. Les cares dels xiquets revelen que ha valgut la pena de venir.

Un piano per a Alba: la solidaritat sense límits després de la gota freda

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre les tradicions de l’època de Nadal: el tió, el Cant de la Sibil·la, Cap d’Any, Reis… Hi podreu jugar fins el 2 de gener, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre Nadal)

Nadal és una de les èpoques més celebrades de tot l’any, i per això no és d’estranyar que hi hagi tot de tradicions relacionades. És l’època de recolliment i de retrobament familiar, però també d’acomiadar-se de l’any que s’acaba i fer-se propòsits per al que és a punt de començar. Dels pessebres vivents a fer cagar el tió, del Cant de la Sibil·la als patges que s’enfilen als balcons durant la cavalcada de Reis, del raïm per a les campanades a l’escudella, però també de les innocentades a la recerca de l’Home dels Nassos, aquests dies ens porten a costums ben arrelats. D’aquestes tradicions, el llibre Celebrem el Nadal, de l’etnòleg Amadeu Carbó, n’explica un bon reguitzell. Creieu que us les sabeu totes? Animeu-vos a fer el Què Sé Jo? d’aquesta quinzena i descobriu-ho!

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Ara que el PP de les Illes ha trencat amb Vox i governa amb una minoria més evident que mai, hi ha un partit disposat a facilitar una certa governabilitat. Però amb una condició: deixar de banda l’extrema dreta a totes les institucions i retrocedir en totes les cessions que el govern de Prohens els ha fet. Més per Mallorca considera que seria irresponsable de convocar eleccions si abans el PP no prova de cercar acords amb l’esquerra.

El coordinador general de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, ens rep a Deià, el poble d’on és batlle, per explicar-nos més a fons aquesta qüestió. Més vol unes eleccions? És viable un acord amb el PP per al pressupost del 2025? Ho entenen les bases del partit?

—Començ amb la mateixa pregunta que al portaveu del PSIB: us la imaginàveu aquesta situació, quan Prohens va ser investida presidenta? 
—No, però sí que pensava que era un pacte difícil de fer durar. PP i Vox són competidors electorals i la seva convivència és difícil. Ara, en aquell moment no veia era com era de magre Vox, els continus intents del PP de passar-los la cama per damunt i com precipitaria això el final d’aquell idil·li.

—S’han dit de tot.
—De tot, de tot, de tot, i amb una intensitat que havia vist poques vegades al parlament i molt poques vegades entre socis i ex-socis de governabilitat. De fet, són socis a moltes altres institucions, perquè continuen governant junts al Consell de Mallorca. I a mi em crida l’atenció com pots dir a un partit que són una colla de traïdors i de mentiders, però continuar-hi governant al consell i mantenir-hi un idil·li sense cap mena de límits. De tota manera, no tenc cap dubte que si Madrid, sobretot a Vox, digués que s’han d’entendre, es menjarien tot allò que han dit i s’entendrien.

—Al PP tampoc no li faria res tornar enrere.
—Li és més còmode entendre’s amb Vox que amb l’esquerra. Coincideixen molt més en relació amb el programa de govern que amb nosaltres. Però en aquelles qüestions estructurals i de convivència es van creant tensions i una confrontació dura. La inestabilitat no és circumstancial, sinó estructural.

—I l’obligatorietat que ha tengut el PP d’acostar-se a l’esquerra marca un nou cicle polític?
—Pot ser-ho, no sé si ho és. Però és molt més interessant el potencial inici d’una nova etapa política, a partir del gener, que no això que va passar la setmana passada, quan es va arreglar una situació circumstancial que se’ls n’havia anat de les mans, per mor dels pactes amb Vox i d’una manera de governar irresponsable. Si això porta a una situació nova, ja ho veurem. De moment, el PP al parlament ha obert un escenari que podria ser propici, però a la vegada continua governant amb Vox a altres institucions. Per tant, som escèptics i a veure si de veres el PP creu que som davant d’una nova etapa o no. 

Lluís Apesteguia (fotografia: Martí Gelabert).

—Què demanau al PP perquè es pugui acostar a vosaltres, un trencament total amb tots els pactes que mantenen amb Vox a totes les institucions de les Illes?
—Sí, a principi de legislatura ja li vam dir a Prohens que estam oberts a plantejar un escenari extraordinari davant l’extraordinari augment de Vox i la seva capacitat d’influència política si no pactava amb ells enlloc. Això no havia de ser per interessos circumstancials o una aritmètica parlamentària concreta: si el PP acceptava, per principis, que no es pot pactar amb l’extrema dreta populista, nosaltres assumiríem una responsabilitat equivalent. Ens asseuríem a negociar el pressupost.

—…
— Nosaltres no plantejaríem mai de la vida un pacte amb el PP. Estam als antípodes polítics i ideològics del PP. Per tant, la nostra vocació i el que volem continuar essent en qualsevol dels casos és l’oposició al PP.  Però alhora, sí que som capaços de llegir el moment polític en què vivim, de saber que hi ha un altre agent polític que no és que estigui als antípodes polítics, sinó que està als antípodes democràtics. Que va en contra de les bases de la convivència. Que vol il·legalitzar Més, perseguir la llengua, la igualtat, les polítiques pels drets LGTBI, els sindicats, l’esquerra, anar en contra l’autonomia… això ens ha de fer ser més responsables i assumir coses que no hauríem fet mai, com per exemple seure a dialogar amb el PP. És responsabilitat de tots garantir la governabilitat i fer que aquesta gent no tengui capacitat d’influència política. És un escenari extraordinari.

—Però entendrien totes les bases de Més que el partit arribi a un acord amb el PP i en una normativa tan important com el pressupost, que guia les polítiques de govern?
—Tenc claríssim que Més no ha de votar -i no votarà mentre jo en tengui la responsabilitat- res que vagi en contra de la seva ideologia. Per tant, no estam plantejant un escenari de potencials contradiccions. Tampoc sé si el PP seria capaç d’assumir aquest escenari. Però crec que és una obligació. No sé quina és la resposta idònia a l’augment de l’extrema dreta, però sí que crec que ens ho hem de prendre seriosament i no tàcticament, perquè estaríem fent un mal servei a la democràcia. Per tant, crec que sí que ho entenen, i com molta gent molt més enllà de les bases. Quan es parla de cordó sanitari no significa dir a la dreta que no pacti amb l’extrema dreta i que no governi. Significa que tots ens hem de corresponsabilitzar d’aïllar les polítiques de l’extrema dreta. I això significa que tothom ha de donar passes.

—És viable arribar a un acord amb el PP pel pressupost?
—Si m’ho demanes a curt termini, diré que és molt difícil perquè no és un escenari treballat. Però crec que ho hem de tenir a l’horitzó mentre l’extrema dreta tengui la capacitat de condicionar la política. Perquè si permetem que tenguin aquesta capacitat, tampoc no és segur que algú ens pugui votar al futur. No estic segur que no ens il·legalitzin. I després en vindrien altres.

—Però Prohens diu que no farà cap cordó sanitari a Vox. Llavors, quin escenari més enllà d’eleccions hi ha si la presidenta no es mou d’aquesta postura?
—Jo no puc convocar eleccions, només les pot convocar ella. Ella té la responsabilitat de donar governabilitat en aquest país. Si la presidenta convoca eleccions perquè el que plantegen els partits polítics és inassumible, idò concorrerem a eleccions. Però crec que seria irresponsable per part seva.

—Més creu que és més irresponsable convocar unes eleccions que intentar cercar estabilitat amb el PP, llavors?
—És més irresponsable pactar amb Vox que convocar eleccions? Sí. És més irresponsable convocar eleccions que intentar acords amb les forces democràtiques? També. Si pretén refer els ponts amb Vox és una irresponsabilitat, perquè això fa més mal a la convivència, a l’autonomia, a la democràcia que anar a unes eleccions. La possibilitat d’establir un diàleg amb l’oposició és més responsable? Crec que sí, perquè quan els ciutadans voten ho fan per quatre anys i no podem intentar fer-los corregir les seves votacions quan són difícils de gestionar.

Lluís Apesteguia (fotografia: Martí Gelabert).

—Més adopta aquest discurs perquè sap que al bloc de l’esquerra li és difícil de superar el PP en unes eleccions?
—No, no ho feim amb aquests paràmetres. Les nostres perspectives de vot, a escala de partit, són millors que fa un any i mig.

—Però el bloc de l’esquerra…
—Quedaria molt semblant, segons les enquestes. Més augmentaria la capacitat d’influència. Per tant, podríem sentir-nos temptats d’empènyer cap a unes eleccions. Però faríem un escàs favor al nostre projecte. Jo no sóc aquí per a això. Vull tenir més diputats, però també mantenir l’autonomia, que l’educació sigui en català, anar a l’administració i xerrar en català… També pens en això. Vox ja ha dit quin seria el preu si necessiten un diputat seu. Jo crec negatiu per al país que Cañadas fos consellera d’Educació. Les bases de Més entendrien que per acció o omissió Més ho afavorís? Jo no.

—En tot cas, no creieu que Prohens acabi la legislatura.
—No ho crec, som molt enfora de les eleccions, queden dos anys i mig. Tenim un govern en minoria, sense un soci estable, havent-se d’entendre per a aquelles coses importants amb l’oposició i, alhora, havent de competir amb un moviment en auge en el seu mateix espai social. És complicat i no crec que acabin la legislatura, però no pens que les convoquin a curt termini. Crec que el que van dir els batlles era honest –i és molt esclaridor que ho diguessin batlles que governen amb Vox–, però que fer-ho públic era part de la negociació del moment. Crec que les convocarà en el moment polític favorable, i m’he aventurat a posar una data: el 2026, coincidint amb algunes altres eleccions autonòmiques.

—En les negociacions per a salvar la llei de memòria i el govern els seus dos decrets, es va demanar en algun moment que el PP fes moviments perquè Le Senne deixàs de ser president del parlament?
—Per una banda, no hi va haver negociació per a salvar la llei de memòria. Dels dos decrets llei que es van aprovar, l’un és un triomf parcial de l’esquerra, el que obliga a retrocedir en la liberalització de sòl en zones inundables. I l’altre implicava rectificar en una votació errònia que ens havia dut a una situació dantesca, amb el català deixant de ser vehicular. Més no va dubtar que votaria a favor del català a la funció pública, passàs el que passàs. Però sí que vam dir que si derogaven la llei de memòria no cercassin un escenari d’excepcionalitat. És a dir, podem votar aquestes qüestions per responsabilitat, però no ens cerquis per a qualsevol altra cosa que necessitis per governabilitat. I aquest va ser el marc en què el PP va decidir de canviar el seu vot. L’aprovació dels dos decrets va anar més lligada a la retirada del pressupost. Aquesta va ser una exigència. Retirar la llei de memòria va ser un requisit per a obrir una possibilitat de diàleg.

—I Le Senne?
—No es va posar cap requisit en cap moment, però sí que es va expressar que era una necessitat.

Lluís Apesteguia (fotografia: Martí Gelabert).

—S’entenen les línies vermelles que posa el PP per al català, però que alhora mantengui el pla de segregació?
—Continua vigent perquè hi ha un pressupost prorrogat.

—I amb un nou pressupost?
—Si els vol aprovar amb Vox, segurament continuarà i s’implantarà. No ens asseuríem a negociar un pressupost en què hi hagués cap rastre de Vox.

—Però si no el vol aplicar, malgrat que hi hagi la pròrroga, no ha de fer-ho necessàriament. I el conseller Vera ja va dir que ho mantindria. 
—Es diuen moltes coses. Em sembla absurd, és un pla que no formava part del programa electoral del PP i que Vox va imposar. Mantenir-lo és bombardejar els plans de diàleg amb Més. Ells en són conscients.

—Si no s’arriba a cap acord per al pressupost, serà un fracàs i el PP hauria de convocar les eleccions?
—Si no hi ha pressupost és un fracàs del govern, això sempre. Aquí i pertot. No tenc cap problema a dir-ho, malament per a Pedro Sánchez també. Almanco té l’obligació d’intentar-ho. Si no l’aprova i afecta la capacitat de dur a terme polítiques per a la ciutadania, sí que trob que ho ha de fer. Si ha de continuar governant amb un pressupost prorrogat… Sánchez no n’ha aprovat cap i governa amb certa facilitat i Més no demana unes eleccions anticipades. Seria cínic, però no intentar-ho seria irresponsable.

La vila de Sitges pot enorgullir-se de tenir un dels setmanaris més antics del país, l’Eco de Sitges, fundat el 1885 per Josep Soler i Cartró, a redós d’un grup de socis del Retiro, un dels grans ateneus i centres culturals de la Blanca Subur, juntament amb el Casino Prado. El vincle amb Amèrica, fet de tants emigrats a ultramar a la recerca de fortuna a les Antilles, la figura tutelar del doctor Bartomeu Robert, de qui parlàvem la setmana passada, l’herència de les festes modernistes de Santiago Rusiñol i el somni del magnat Charles Deering a Maricel, i la destinació com a refugi d’estiueig, van convertir Sitges en una de les poblacions més insòlitament riques de la costa catalana. A aquest panorama, s’hi va afegir durant tres anys la publicació de l’Amic de les Arts, dirigida per una personalitat que ha transcendit més enllà del Garraf, Josep Carbonell i Gener, publicista –en la segona accepció del terme recollida pel Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “autor que escriu per al públic, especialment en diaris i en periòdics”– i activista cultural a cavall del Noucentisme i l’avantguarda, i que va impulsar tant la modernitat artística com el vincle amb Occitània, en un compromís indissoluble amb el país.

“Intentàvem que no morís l’esperit”, digué Carbonell a Oriol Pi de Cabanyes, en una entrevista publicada a Serra d’Or l’any 1977, dos anys abans de la seva mort, tal com recull la seva biògrafa, Vinyet Panyella. Es tractava de mantenir viu l’esperit d’una revista prèvia, Monitor, feta d’un fort component polític: “Publicat en estreta companyia ideològica amb J.V. Foix –ell i jo combregàvem si fa no fa en unes mateixes idees polítiques– tractàvem de donar al pensament i a l’acció de Catalunya, mort Enric Prat de la Riba, i fracassada l’Assemblea de Parlamentaris, un contingut i una praxi estatista més enllà de la mera sentimentalitat i el folklore en què el catalanisme es depauperava. Volíem un pensament net, clar, per llavors, per l’esdevenidor i una pràctica política conseqüent a Catalunya a Espanya i per a l’Europa nova que glatia per néixer”, recordaria el seu impulsor juntament amb el poeta i periodista de Sarrià, que baixava cada diumenge amb tren per endegar el número amb l’amic, llavors tots dos amarats de la lectura tant electritzant com doctrinària de l’Action Française, el diari extremista dirigit pel polèmic monàrquic i antisemita d’origen provençal Charles Maurras, que tanta influència havia de tenir a la Catalunya convulsa de quan mataven pels carrers, prèvia al cop d’estat i la dictadura de Primo de Rivera. El tercer element impulsor de la revista seria Magí Albert Cassanyes, en unes pàgines en què també es trobarien Josep Maria Junoy, Marià Manent, Tomàs Garcés i, fins i tot, Josep Pla.

Un moment estel·lar de la nostra cultura

Desaparegut Monitor, subtitulada Gaseta Nacional de Política, Art i de Literatura, i guardats a la cambra dels mals endreços els plans geopolítics i separatistes o confederalistes de la conjunció sarrianenco-sitgetana, va néixer l’Amic de les Arts gairebé com a poc més que un succedani de la mitificada publicació emmudida, però aviat va entrar per dret propi a la història de la premsa catalana, i a la bibliografia artística internacional. De fet, res feia preveure que se’n parlaria tant, d’aquella revista apareguda en un marc estrictament local, que permetia una laxitud més gran de la censura governativa, i que començava a caminar l’abril del 1926, anunciant: “L’Amic de les Arts neix sense altra dèria que iniciar, propagar i enfortir l’esperit, la cultura i la civilitat de Sitges, trobarà pagat amb escreix el seu esforç si pacientment aconsegueix cristal·litzar en les seves planes el pensament i la sensibilitat d’aquest sitgetanisme, aquesta elevada connivència de tots nosaltres en l’esperit comú que ens plaurà de propugnar.” La incorporació a l’equip de redactors d’un altre trio format pel crític Sebastià Gasch, el periodista Lluís Montanyà –germà de Rosa, l’esposa de Carbonell– i el pintor Salvador Dalí, capgiraria la repercussió inicial del projecte.

Acostant-nos al centenari de la publicació, els Museus de Sitges han inaugurat la mostra “L’Amic de les Arts. Art i poesia a Sitges, 1926-1929”, dirigida per Aitor Quiney, i que ocupa una petita estança del gran Palau de Maricel. Una petita sala, anomenada de vaixells, per a una exposició plena de suc, de contingut, de material per a la història cultural d’aquest país. Acostumats com estem a les biografies individuals, sovint hem d’atansar-nos també a les biografies col·lectives, als moments estel·lars de la nostra història, en què breument i de manera fugaç un grup humà acompleix una tasca irrepetible. Un grup heterogeni ple de genialitat, capaç de tenir satèl·lits tan rutilants com tot un Federico García Lorca, centre d’una de les fotografies més cèlebres d’aquesta colla, que serveix de pòrtic a l’exposició i al valuós catàleg que l’acompanya.

Dalí, Montanyà i Gasch contra tots i tothom

En funcions de director i ànima, Carbonell s’ocupava de tot, de la correcció dels texts a assegurar-ne la subsistència a còpia d’anuncis comercials, bé d’establiments i fabricants locals, bé de les galeries d’art –Dalmau, Artur Ramon o Laietanes–, i, especialment, de defensar la llibertat creadora dels seus col·laboradors i redactors, especialment dels atacs i crítiques injustes. I l’aposta clara per les primeres avantguardes de l’Amic farà que en rebin. I no pas poques. Fins i tot, dins la revista, els dos crítics titulars, Cassanyes i Gasch, se les tindran quan calgui, de manera cavallerosa però ferma. Connectats amb les galeries d’art de la ciutat, i no solament publicitàriament, l’Amic serà el gran aparador de la modernitat creativa en un moment de retorn a l’ordre. L’exposició vol fer valdre la seva tasca de prescriptor de l’art i els artistes, fins i tot contra els gusts artístics, més aviat conservadors i poc visionaris dels afeccionats a l’art catalans, que en les exposicions més importants de les que es van fer a Barcelona van deixar passar l’oportunitat de comprar obres de grans noms, especialment francesos, que anirien a parar a col·leccions particulars de tot el món. Però no solament caldrà connectar amb Europa, sinó assenyalar el valor dels artistes del país que s’obren camí a fora. Així, la defensa de Joan Miró serà una de les batalles que Gasch emprendrà a les pàgines de la publicació, qui qualificarà d’antipintor com una casa, en la genealogia inaugurada per Rafael, seguida per Ingres i arribada fins a Pablo Picasso, d’aquells que no eren esclaus de les sensacions ni estaven desarmats davant la natura –és a dir, els pintors, com Rembrandt, Velázquez i Monet–, sinó que organitzaven les seves sensacions i s’esforçaven per materialitzar una concepció. Els que pinten amb el cap, no amb la mà, segons la cita de Sanzio.

Ara, si com dèiem hi ha una pàgina de la revista que l’ha fet especialment cèlebre és la presència de Salvador Dalí. Il·lustrador dels contes nadalencs de Foix o escriptor –el vessant creatiu que ha restat ocult rere la màscara pictòrica, atès que l’empordanès era un grandíssim escriptor–, fins i tot darrer responsable de la publicació. Dalí, Montanyà i Gasch, els tres redactors més combatius de l’Amic de les Arts, empunyarien la ploma per redactar el “Manifest groc”, publicat el març del 1928, tota una càrrega contra la “putrefacció” del gust de la cultura catalana burgesa del seu temps, i una defensa de la modernitat, del jazz, de la publicitat, del cinema, de la màquina, de la moda i l’esport enfront dels envellits valors noucentistes. No van deixar res per verd, ni l’herència de Joan Maragall i Àngel Guimerà –el “gran putrefacte pelut”, com l’anomenaria en una conferència a l’Ateneu Barcelonès, que causaria gran escàndol–, ni la Fundació Bernat Metge, que no servia de res, si confonia la Grècia antiga amb ballarines pseudo-clàssiques, en al·lusió a la pobra Àurea de Sarrà, i optaven per sintonitzar Catalunya amb Tristan Tzara, Le Corbusier i André Breton. Carbonell, Foix i Cassanyes –que es podrien trobar còmodes en la sentència foixenca d’anys a venir, “M’exalta el nou i m’enamora el vell”–, no podien signar totes les declaracions explosives dels seus companys, però la bona veritat és que tots plegats van formar part d’un moment que sacsejà la nostra cultura com sovint es troba a faltar que passi. Anar a Sitges a veure l’exposició de Maricel un matí de desembre és, sens dubte, de gran inspiració…

The Washington Post · Kate Brady

Berlín, Alemanya. L’home que previsiblement serà el nou mandatari d’Alemanya és un vell rival d’Angela Merkel que, durant anys, ha provat d’empènyer el partit de l’ex-cancellera cap a la dreta. Els seus partidaris diuen que és directe i pragmàtic, però també arrogant i susceptible.

Els sondatges diuen que Friedrich Merz, advocat de formació, és el candidat amb més números d’esdevenir el següent canceller d’Alemanya, a les eleccions avançades del 23 de febrer. Junts, el partit de Merz –la Unió Cristianodemòcrata (CDU)– i el seu partit germà a Baviera –la Unió Socialcristiana (CSU)– sembla que poden obtenir còmodament la primera posició.

Merz, que es considera a si mateix conservador en l’àmbit social i liberal en l’àmbit econòmic, fa anys que somnia el càrrec. A seixanta-nou anys, seria la persona més gran a assumir el càrrec de canceller d’ençà de Konrad Adenauer, que en tenia setanta-tres quan es convertí en el primer cap de govern d’Alemanya Occidental després de la Segona Guerra Mundial.

L’hora de Merz arriba en un moment particularment difícil per al país. Alemanya, el motor econòmic d’Europa, fa temps que no acaba de carburar. L’economia alemanya s’ha estancat. Les infrastructures i la indústria del país necessiten noves inversions desesperadament. A tota aquesta incertesa macroeconòmica s’hi afegeix l’espectre de la guerra d’Ucraïna –que s’acosta al tercer any– i l’amenaça russa creixent, afegida a la imprevisibilitat d’una segona presidència de Donald Trump.

Merz ha promès polítiques que facin avançar Alemanya: “Que facin que el país torni a rutllar i potser, també, que ens tornin a enorgullir del nostre país, Alemanya.”

El candidat de la CDU prové d’una família catòlica conservadora de la regió rural de Sauerland, a l’oest d’Alemanya. Es va afiliar a les joventuts del partit el 1972 i va entrar en política el 1989, quan va ser elegit eurodiputat. Després d’una legislatura a Brussel·les, va ser elegit diputat del Bundestag, la cambra baixa del parlament alemany, un càrrec que va ocupar fins el 2009.

Després d’aquella etapa abandonà la política, una decisió motivada en bona part per l’agror de la pugna al si de la CDU pel lideratge del partit contra Angela Merkel, que acabà assumint-ne el control. Merz va passar aleshores a treballar per al bufet d’advocats Mayer Brown i va formar part d’uns quants consells assessors, com ara el de la secció alemanya de BlackRock, empresa de gestió d’inversions nord-americana. Els seus ingressos en el sector privat –Merz és propietari de dos jets privats– es van convertir en tot un llast quan provà de tornar a la política. Així i tot, va ser reelegit diputat del Bundestag el 2021. Poc després, va ser nomenat cap de la CDU.

El candidat demòcrata-cristià proposa de desfer el tomb liberalitzador de Merkel per a tornar a situar la CDU fermament a la dreta, sobretot en matèria d’immigració. Ha estat molt crític amb l’estratègia de “portes obertes” amb què Merkel va respondre a l’onada de refugiats derivada la guerra civil siriana; com a candidat, sovint emfasitza la seguretat i l’ordre públic. Ocasionalment, aquesta línia dura en qüestions migratòries l’ha posat a l’ull de l’huracà, com ara quan va dir –falsament– que els ciutadans alemanys no podien accedir a certs tractaments dentals però que els immigrants sí, sense problemes.

Els seus crítics l’acusen de recórrer a la retòrica populista en un moment en què la ultradreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD), amb un discurs racista i antiimmigratori, s’ha consolidat com el segon partit amb més intenció de vot en els sondatges. Alguns companys de partit, tanmateix, consideren que l’estil desacomplexat de Merz és, precisament, un dels punts seus forts com a candidat.

“Merz és més franc que la mitjana dels polítics alemanys, que en general no tendeixen a desfer-se dels consensos”, diu Jürgen Hardt, alt càrrec polític de la CDU.

“Creu que hi ha massa gent en aquest país que s’ho pensa dues vegades a l’hora de dir res, i que sovint es mossega la llengua perquè té por de dir alguna cosa que no es pot dir”, continua Hardt. “Ell no ho aprova, això. Vol missatges francs i clars.”

Molts observadors, tant dins el partit com fora, consideren que la franquesa que caracteritza Merz podria acabar essent un punt a favor a l’hora de bastir ponts amb Trump. El candidat de la CDU, a més, és un atlantista declarat: va encapçalar durant una dècada l’Atlantik-Brücke (‘Pont Atlàntic’), una associació creada amb l’objectiu de fomentar la cooperació entre Berlín i Washington. Merz, a més, és plenament conscient que l’economia alemanya depèn estretament de la dels Estats Units –el mercat d’exportació més gran d’Alemanya–, cosa que significa que qualsevol aranzel que imposi Trump a les exportacions provinents d’Alemanya pot tenir un efecte profundament perjudicial per a l’economia del país.

“Merz entén que, independentment de qui ocupi la Casa Blanca, l’aliança transatlàntica continuarà essent, si més no en un futur pròxim, extremadament important per a nosaltres, tant per motius militars com per motius econòmics. Però també és conscient que hi ha aspectes d’aquesta aliança que van començant a canviar”, explica Peter Beyer, alt legislador de la CDU i ex-coordinador per a la Cooperació Transatlàntica durant el quart i darrer mandat de Merkel.

“Aquests darrers anys s’ha parlat sovint de la necessitat de reforçar el pilar europeu de l’OTAN. Però, més enllà de la retòrica, la realitat és que cap dels socis europeus de l’aliança no han fet gran cosa en aquesta línia”, continua. I afegeix: “Merz vol posar fi a aquesta paràlisi.”

En un debat parlamentari previ a la moció de censura contra Scholz, dilluns passat, Merz va criticar el canceller per la manca d’assertivitat en qüestions de política internacional. “Heu fet avergonyir Alemanya”, li etzibà.

Aquest mes, el candidat de la CDU va visitar Ucraïna per segona vegada d’ençà de la invasió russa. Alemanya s’ha erigit en el soci més important d’Ucraïna, amb permís dels Estats Units. Merz defensa una aproximació encara més bel·licista de suport militar a Kíiv, fins i tot amb l’ús de míssils Taurus de llarg abast per part de l’exèrcit ucraïnès.

Tanmateix, els refugiats ucraïnesos residents a Alemanya poden trobar-se amb una reducció de les prestacions en cas que governi Merz. S’ha disculpat per haver dit que els ucraïnesos que van i vénen d’Alemanya fan “turisme social”. Però el seu partit continua defensant que les generoses prestacions estatals han dissuadit els refugiats ucraïnesos de cercar feina a Alemanya.

Però l’augment de la despesa militar, juntament amb la necessitat d’invertir en els sectors més afeblits de l’economia alemanya, suscita un dilema estratègic a Merz, gran defensor de la disciplina fiscal. Ell ha estat, durant molt de temps, partidari del “fre del deute”, que restringeix la capacitat del govern d’invertir per a mantenir el pressupost equilibrat.

Hi ha indicis, tot sigui dit, que Merz podria reconsiderar aquesta aversió als dèficits. “Naturalment, [el fre del deute] es pot reformar”, va dir als seus partidaris el mes passat. I indicà que el seu govern podria estar disposat a augmentar el nivell d’endeutament per impulsar la inversió estatal. Ha deixat clar, això sí, que continuaria defensant límits estrictes a l’augment de la despesa del govern en l’estat del benestar o bé les ajudes al consum.

En general, es preveu que un govern de Merz promouria una política econòmica desacomplexadament liberal, centrada a convertir Alemanya en un dels grans imants d’inversió a Europa. En el seu llibre del 2008, Atreveix-te a més capitalisme, defensava de reduir la burocràcia, rebaixar els imposts a les empreses i retallar les prestacions socials.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Les nadales han tornat al parlament. Diputats, treballadors de la casa i periodistes han entonat ‘El desembre congelat’, ‘Santa nit’, ‘El 25 de desembre’ i ‘Quan somrius’ -aquestes dues les més ben entonades-, en una iniciativa impulsada pel president, Josep Rull. La cantada ha tingut lloc una vegada ha acabat l’últim ple de l’any, al voltant de l’arbre de Nadal i el tió, situats als peus de l’escala d’honor. Amb la lletra de les nadales a la mà, parlamentaris i treballadors s’han animat a entonar les cançons, en una cantada que ha durat uns quinze minuts. Dirigits per una directora, els diputats s’han anat animant i han acabat sumant altres cantaires -treballadors de la institució- a la planta baixa.

Divuit anys després

Feia divuit anys que no hi havia una iniciativa d’aquestes característiques al Parlament. Es va fer almenys durant tres anys, el 2004, el 2005 i el 2006. Aleshores, fins i tot, els diputats assajaven prèviament i cantaven acompanyats de música. Un d’ells era el mateix Rull, aleshores com a diputat de CiU.

A poc a poc la vergonya canvia de bàndol i no és pas gràcies als tribunals, sinó al coratge de les víctimes i a l’organització col·lectiva de les dones. S’ha vist clarament en el cas de Gisèle Pelicot: ella ha assenyalat les misèries d’un sistema judicial encara obsolet i ha marcat un camí a seguir clar, que implica posar fi a la impunitat i reparar les víctimes. Se sol dir que la justícia sempre va a remolc de la societat i, en aquest cas, com en més casos de violència sexual que hem vist aquests darrers anys, també ha estat així. Malgrat els debats que es puguin tenir sobre la conveniència d’unes penes que en alguns casos s’han percebut com a baixes, és clar que la d’avui és una sentència històrica per la transcendència del cas, que ha estat tan decisiu que pot acabar implicant un canvi al codi penal francès.

Amb tot, el veredicte obre algunes incògnites: com ha justificat el tribunal les penes a la baixa d’alguns condemnats? Ha reproduït alguns biaixos masclistes dels que es van veure al judici? I, d’una altra banda, aquest cas impulsarà canvis polítics i legals, canvis més enllà d’una presa de consciència col·lectiva?

Tots culpables, però amb algunes penes sorprenents

La sentència ha estat exemplar en un punt molt concret i central: cap dels cinquanta-un encausats ha restat impune. A més, la condemna de Dominique Pelicot ha estat la pena màxima, vint anys de presó. S’ha validat i provat el relat de la víctima –més que demostrat amb enregistraments i altres proves– i sembla que no s’ha fet massa cabal dels arguments esperpèntics sobre el consentiment que havien sostingut algunes defenses. L’estratègia principal en alguns casos era fer creure al tribunal que els agressors havien estat enganyats per Pelicot i que pensaven que tot allò era un joc sexual del matrimoni o que ella fingia que estava adormida. Unes argumentacions rocambolesques que semblaven dir que el consentiment es podia delegar; que una altra persona, en aquest cas el marit, pot consentir per tu. Que si uns homes tenen el consentiment del teu marit, si confien en el seu relat, d’alguna manera ja tenen el teu.

Caldrà veure quines argumentacions fa el tribunal quan permeti d’accedir als detalls de la sentència, però que tots hagin estat declarats culpables dóna un missatge clar: d’una manera o una altra, tots hi estaven activament involucrats i tots se’n podrien haver anat en veure que la víctima, inconscient, no tenia manera de consentir, que no era possible detectar cap consentiment per part seva. Aquesta condemna generalitzada contrasta amb algunes de les penes imposades, que en alguns casos no arriben a deu anys i són notablement més baixes que no havia demanat la fiscalia, fins a la meitat del temps en alguns casos. Això ha despertat indignació a activistes feministes i malestar a la família de Gisèle Pelicot. Ella ha dit que respectava el tribunal i la sentència. En general, són condemnes inferiors a les que es dicten de mitjana a l’estat francès per violació. La mitjana va ser d’11,1 anys el 2022.

Dominique Pelicot i la cinquantena d’encausats, declarats culpables de les violacions a Gisèle

Generalment, el feminisme posa més el focus en el fet que la víctima sigui creguda, que es reconegui la culpabilitat dels agressors, en la reparació i en la prevenció de noves violències que no pas en les penes, però a vegades sí que acaben essent motiu de debat. Va passar una cosa semblant en el cas de Dani Alves: malgrat que la sentència va ser exemplar sobre la noció de consentiment, els quatre anys i mig de presó dictats –i justificats amb molt poca concreció– van deixar un regust amarg en part de l’opinió pública. Caldrà veure, en aquest cas, com el tribunal justifica l’atribució de les penes. Un dels arguments de les defenses és que la fiscalia valorava de manera massa equivalent i general tots els acusats, independentment del comportament exacte que haguessin tingut, i sembla que finalment el tribunal ha distingit força entre els uns i els altres. Ací intervindran elements diversos, com ara qui va agredir sexualment Gisèle Pelicot més d’una vegada. Un altre element rellevant és l’agreujant per ús de substàncies químiques, que en molts casos no s’ha aplicat i que està relacionat amb el fet que, en funció del cas, es conclogui que l’agressor sabia que estava sedada o no.

Una valentia transformadora

Totes les reaccions de les víctimes són vàlides –denunciar o no, sortir a parlar públicament o no…–, però és evident que la valentia de Gisèle Pelicot ha estat extraordinària i alhora molt útil en molts aspectes. “Aquest judici ha estat un calvari molt difícil. […] Volia que la societat pogués entendre els debats que s’hi farien. No m’he penedit mai d’aquesta decisió.” En les paraules d’aquest matí a les portes del jutjat, Gisèle, que en tot moment ha sabut comunicar perfectament com funcionaven les violències sexuals, veia complerts els objectius que perseguia a l’hora de decidir de fer el judici en obert.

Per una banda, com s’ha anat repetint a tot el món, ha aconseguit que la vergonya canviés de bàndol. En una societat que històricament ha condemnat les víctimes a la vergonya i al silenci, que les ha posades en dubte per sistema quan han alçat la veu, ella ha dit clarament que no tenia res a amagar, que els qui havien d’amagar-se eren els agressors. Agressors que, també ha volgut deixar clar, no són solament aquell monstre estereotipat que ens diuen que s’amaga en un carreró fosc, sinó que poden ser homes de tota mena, fins i tot homes molt pròxims. Al capdavall, el grup d’agressors en aquest cas era molt divers, amb homes que no responien a cap perfil concret, de totes les edats i entorns.

El cas Pelicot i la complicitat entre homes: què n’hem de fer, de la masculinitat?

D’una altra banda, les seves declaracions dins i fora de la sala han evidenciat que el procés, malgrat el focus mediàtic, havia estat terriblement revictimitzant. Durant el judici, s’han permès interrogatoris amb preguntes que insinuaven que ella consentia o que estava conscient, malgrat que el seu ex-marit ja havia deixat clar que no. “No tens tendències amb què no et sents còmoda?”, van arribar a demanar-li. “M’han dit alcohòlica, que em poso en un gran estat d’embriaguesa i que sóc còmplice del senyor Pelicot”, va denunciar Gisèle. Fins i tot es va arribar a dir que consentia perquè havia lubricat, una associació d’idees que demostra una ignorància absoluta sobre com funciona el cos de les dones.

Finalment, les compareixences de Gisèle Pelicot, el seu posat ferm, serè i decidit, han despertat moltes consciències, han traslladat un escalf importantíssim a les víctimes i fins i tot han estat un model a seguir. A casa nostra, Mar Bermúdez, la víctima de l’agressió sexual per la qual Saül Gordillo va ser condemnat, va decidir de parlar abans del judici: “He decidit parlar perquè la vergonya ha de canviar de bàndol”, va dir, una decisió que també marca un precedent encoratjador.

Un possible canvi al codi penal francès

La valentia de Gisèle Pelicot ja ha estat transformadora, però encara ho serà més si, arran del seu cas, s’acaba canviant el codi penal francès. A diferència del codi penal espanyol, el concepte de consentiment no hi és. La definició de violació gira al voltant de la violència i no pas del consentiment. Així doncs, aquests delictes depenen de la presència de “violència, amenaça, intimidació o sorpresa”. Això, a vegades, porta a interpretacions judicials que donen impunitat als agressors si es considera que aquests elements no hi han estat, decisions que podrien assimilar-se a la primera sentència del cas de la Manada.

A l’estat espanyol, tot just publicar-se la sentència de Pamplona, activistes feministes van sortir immediatament a demanar un canvi al codi penal que no posés el focus en la violència i en la intimidació per considerar que uns fets eren agressió sexual o no. A l’estat francès, això no ha anat ben bé així –moltes protestes s’han centrat més en una demanda general de fi de la impunitat–, però igualment sí que ha crescut el debat, i alguns representants polítics ja han deixat la porta oberta a canviar el codi penal, tot i que no serà imminent. En canvi, sí que s’han anunciat accions per a ajudar les víctimes de submissió química i de més menes de violència sexual i facilitar-los el procés, tant si volen denunciar com si no.

Fins ara, el posicionament de l’estat francès en la qüestió havia estat completament oposat amb el de l’estat espanyol i més països europeus. De fet, França s’ha endarrerit molt en aquest afer, cosa que es va palesar quan, juntament amb Alemanya i Hongria, va oposar-se a la proposta d’incloure una definició de violació basada en l’absència de consentiment –i no pas en elements com ara la violència i un “no” explícit de les víctimes– en la normativa europea contra la violència de gènere.

Malgrat la legislació actual, la condemna contra els agressors de Gisèle Pelicot ha estat possible, de la mateixa manera que eren possibles moltes condemnes a l’estat espanyol abans de la llei del només sí és sí. L’absència d’una definició de consentiment s’acostuma a pal·liar amb la jurisprudència que acota el terme, però el risc és que no tots els jutges fan les mateixes interpretacions. Per això s’ha reivindicat de blindar aquesta noció mitjançant una definició de consentiment afirmatiu a fi d’evitar biaixos masclistes que no llegeixin bé algunes situacions. Per exemple, totes aquelles en què la reacció de paràlisi de les víctimes –molt habitual– impossibiliti un “no” i ni tan sols faci necessària la violència.

La neurociència explica per què moltes víctimes de violència sexual queden paralitzades

“Penso en les víctimes no reconegudes”

Amb tot, Gisèle Pelicot també ha assenyalat un altre element important: “Penso en les víctimes no reconegudes, les històries que sovint romanen a l’ombra. Vull que sàpiguen que compartim la mateixa lluita.” És una darrera incògnita que fa temps que plana, també a casa nostra: malgrat els avenços socials, què passa amb els casos que tenen lluny el focus mediàtic? I els de les dones més vulnerables, amb menys recursos i suport? Després de la llei de llibertat sexual hem vist sentències, com ara la d’Alves i Gordillo, que han estat molt conscients de l’escrutini públic. Sentències en què el tribunal ha tingut molt en compte que ha canviat la noció social sobre el consentiment i que això no es pot passar per alt. Vigilar que això es mantingui i sigui la norma serà un desafiament majúscul aquests anys vinents, un desafiament que no es pot defugir.

La Plataforma per la Llengua ha publicat el report de queixes del 2023, el darrer d’una sèrie d’informes anuals que l’entitat elabora a partir de la informació recollida pel seu servei d’atenció i assessorament de la ciutadania. Una de les primeres dades que revela és que, entre 2016 i 2023, l’augment en el nombre de queixes lingüístiques ha estat del 489,4 %. Si el 2016 l’entitat va gestionar-ne 395, el 2023 va gestionar-ne 2.328. En relació amb el 2022 (2.145 queixes), l’increment va ser del 8,53 %.

Segons l’entitat, l’augment de queixes s’explica per dos factors: que la Plataforma per la Llengua s’ha anat fent gradualment més coneguda i per la creixent consciència entre la ciutadania que el català es troba en una situació d’emergència lingüística. Durant el 2023, el sector privat va generar el 63% de les queixes, en què destaquen l’hostaleria i la restauració, amb tres-centes vint queixes; i en el sector públic, sobresurten les queixes lingüístiques relacionades amb els serveis sanitaris, que suposaven el 38,2% del total.

L’atenció oral és l’àmbit que genera més queixes, amb un 33,6%; seguida dels cartells, la retolació i la informació exposada al públic (17,3%), els webs i serveis en línia (10%), la formació (8,5%) i l’atenció escrita (8%); i el 22,6% restant afectava àmbits com la documentació oficial, com són contractes, tiquets i factors, la publicitat, la megafonia o el cinema, entre d’altres.

El mitjà més utilitzat per tramitar les queixes és el formulari web de la Plataforma per la Llengua; i els agents que generen més queixes els últims anys han estat la Conselleria de Salut de la Generalitat, en l’àmbit públic, i CaixaBank i SegurCaixa en el privat.

Una altra dinàmica que es repeteix al llarg dels anys és la gran sobrerepresentació del Principat en la generació de queixes. Aquest territori genera al voltant de nou de cada deu queixes cada any. Per bé que el 2023 la població del Principat era tan sols el 55,1% de la del domini lingüístic, representen el 91,6% de les queixes totals. El País Valencià, tot i ser un 31,8% de la població, solament van generar el 4,1% de les queixes i les Illes, amb el 8,5 % de la població, van generar-ne el 3,7 %. L’explicació de l’entitat és que “la subordinació del català està molt lligada a un nacionalisme d’estat de caràcter supremacista castellà. Aquest nacionalisme afecta tots tres territoris, però la resposta que produeix no és la mateixa. A Catalunya s’ha desenvolupat i consolidat un nacionalisme autòcton que qüestiona obertament la subordinació del català mentre que en altres territoris el nacionalisme d’estat ha tingut menys oposició”.

Els bombers han extingit un incendi que s’ha originat al soterrani de l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm, al carrer de Rosselló de Barcelona. Els treballadors han pogut sortir de l’edifici sense problemes i no hi ha ferits. Encara es desconeix l’origen del foc.

Els bombers han tallat el trànsit al carrer de Rosselló per a facilitar la feina dels bombers.

El mòbil del president Pere Aragonès va estar infectat amb Pegasus durant un any d’ençà del 2018 sense tenir l’aval del Tribunal Suprem espanyol, que no va autoritzar oficialment el CNI a espiar-lo fins el juliol del 2019, segons que conclouen els Mossos d’Esquadra després d’haver analitzat el seu telèfon per encàrrec del jutge.

Tal com explica Efe, i ha confirmat VilaWeb, els Mossos han lliurat al titular del jutjat d’instrucció número 29 de Barcelona, Santiago García, l’informe sobre l’examen forense efectuat al mòbil d’Aragonès, que el passat mes de setembre va facilitar-lo el telèfon perquè fos analitzat. Les conclusions de l’anàlisi del mòbil, segons les mateixes fonts, coincideixen amb les de la pericial informàtica que Aragonès havia aportat al jutjat al costat de la querella que va presentar per l’atac amb Pegasus, que revela que va tenir el mòbil infectat entre el juliol del 2018 i el març del 2020, més enllà del període en què l’espionatge del CNI tenia cobertura judicial. Això vol dir que l’informe pericial dels Mossos confirma que va ser espiat mentre era vice-president de la Generalitat sense cap mena de control judicial.

Posteriorment, el CNI va infectar-li el mòbil amb aval judicial, quan era vice-president, amb l’argument que dirigia els CDR. Aquesta justificació apareixia en els documents de l’òrgan d’intel·ligència de l’estat espanyol que va rebre la defensa d’Aragonès per la querella que havia interposat per l’espionatge. Una documentació que fonts de la Presidència van considerar “totalment insuficient”, perquè havia arribat amb moltes parts guixades i algunes pàgines il·legibles.

Federico Mayor Zaragoza, director general de la UNESCO entre el 1987 i el 1999 i ministre d’Educació i Ciència espanyol durant el govern de Leopoldo Calvo-Sotelo, s’ha mort avui a noranta anys. Ho ha confirmat el secretari d’estat de Sanitat espanyol, Javier Padilla, en un missatge a les xarxes socials, en què ha lamentat la seva mort i ha destacat que Mayor Zaragoza havia estat un dels qui havia treballat més per impulsar el cribratge neonatal a l’estat espanyol.

Mayor Zaragoza va néixer a Barcelona el 1934, va ser doctor en farmàcia per la Universitat Complutense de Madrid i més tard es va convertir en rector de la Universitat de Granada, entre el 1968 i el 1972. El 1971, va ser nomenat vice-president del CSIC i després va ocupar el lloc de president en funcions. Va cofundar el Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa (CBMSO).

L’any 1988 li fou concedida la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 2005 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

A la seva carrera política va destacar com a sots-secretari d’Educació i Ciència del govern presidit per Carlos Arias Navarro durant la dictadura franquista. Va ser diputat al congrés espanyol per la UCD a les primeres eleccions i diputat al Parlament Europeu pel CDS.

La cap de Podem, Ione Belarra, ha anunciat que el govern espanyol aprovaria dilluns que ve un reial decret llei per a prorrogar durant un any la suspensió dels desnonaments a col·lectius vulnerables i per estendre durant sis mesos més les ajudes actuals al transport.

Belarra s’ha vantat d’haver-ho aconseguit perquè els seus quatre vots eren determinants. “Quan Podem negocia, aconsegueix coses”, ha afegit. A parer seu, quan el govern espanyol escolta Podem, es fan les polítiques “transformadores i valentes” que esperen els ciutadans. El govern espanyol havia sospesat de mantenir els descomptes solament per a col·lectius determinants, com ara joves i persones vulnerables.

La mesura representa la gratuïtat dels trens de rodalia i mitjana distància per a usuaris habituals, i també els del 50% al transport de competència autonòmica. Això implica que les comunitats autònomes estaran obligades a aportar un 20% del descompte del 50% perquè l’estat espanyol pugui transferir els fons per subvencionar la rebaixa del 30%, tot això destinat a abonaments i títols de més d’un viatge.

El delegat de l’AEMET al País Valencià, Jorge Tamayo, i el cap de Climatologia, José Ángel Núñez, han desmentit la versió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, i han defensat l’actuació de l’organisme. “No podem fer més del que vam fer. Vam avisar els qui gestionen l’emergència, els qui tenen la capacitat d’alertar”, han dit.

L’actitud provocativa de Carlos Mazón encén la sessió de control al Consell

També han recalcat que no era el mateix una alerta roja per pluja que per temperatura, perquè aquesta mena d’avís indica un risc meteorològic extrem, fenòmens meteorològics no habituals, d’intensitat excepcional i amb un nivell de risc molt alt per a la població.

La tarda dels fets, Mazón va anunciar públicament que el temporal es desplaçaria cap a les muntanyes de Conca i que, per tant, l’alerta acabaria a les 18.00. Sobre això, Tamayo ha destacat que l’alerta es va establir inicialment fins a aquesta hora, però que, com passa amb tots els fenòmens d’aquesta mena, era en revisió constant. A més, ha precisat que la previsió indicava que les precipitacions es dirigien cap al nord del País Valencià, tal com va acabar passant. De fet, ha explicat que a les 17.00 l’alerta es va prolongar fins a les 20.00. “La informació que va transmetre el president de la Generalitat no sé si s’havia recollit o s’havia resumit d’una altra font”, ha dit.

Sobre el discurs de Mazón a les Corts en què va dir que els cent vuitanta litres d’aigua per metre quadrat prevists per l’AEMET no donaven prou informació per a prendre mesures, ha respost que l’alerta roja al País Valencià fixa aquest llindar com a mínim i no pas com a màxim.

El vice-president Gan Pampols no assisteix a les reunions d’Emergències

En la mateixa línia, Núñez ha recordat que, a les dotze del migdia ja va advertir en una entrevista a À Punt que els horaris dels avisos eren una estimació probable perquè en aquests casos sempre hi havia incerteses. Així, ha dit que havia advertit que calia molta precaució perquè, encara que no plogués al litoral, era probable que els rius i els barrancs baixessin molt plens i arrosseguessin vehicles. “Així i tot, ni em passava pel cap que seria alguna cosa similar”, ha aclarit.

D’una altra banda, Tamayo ha defensat que la ciència actual solament podia indicar la zona on era previst que plogués, però no el punt exacte, i ha afegit que, en casos com aquests, calia fer vigilància meteorològica.

Claus de la gota freda

L’informe de l’AEMET sobre la gota freda assenyala que la pluja torrencial d’aquell dia no tenia precedents al país. Un dels factors que expliquen la violència del temporal va ser l’advecció d’una massa d’aire saturada d’humitat i anormalment càlida conduïda per un corrent de vent en capes baixes.

Així, la cadena d’altes pressions de blocatge que s’estenia de l’Atlàntic nord-est i havia entrat fins a l’Europa central va ser el mecanisme de transport de la massa d’aire càlid i humit pel flanc sud de l’anticicló. En el recorregut final, el flux de vent es va intensificar impulsat per la borrasca que es va formar a la zona del golf de Cadis.

Una incidència que ha començat abans de les dues ha fet que no s’hagi pogut accedir a l’aplicació de banca en línia de CaixaBank durant prop de cinc hores. Això també ha causat que hi hagi hagut entrebancs per a pagar amb el mòbil i per a fer operacions als caixers automàtics.

En uns quants missatges fets pel compte oficial a X, i també en declaracions a VilaWeb, CaixaBank havia explicat que havia detectat una incidència a l’aplicació i a la banca en línia i que treballaven per resoldre-la. “Sentim les molèsties ocasionades”, han afegit. Aquesta incidència també afectava Imagin, que són els comptes sense comissions. L’entitat ha assegurat que descarta que sigui un atac informàtic i ha anunciat que han recuperat el servei: “Hem restablert el servei de banca online i app i ja és possible operar amb normalitat. Lamentem les molèsties ocasionades”.

Els usuaris s’han queixat que no s’hagués informat amb un comunicat de què passava o quina era la incidència més enllà de la resposta genèrica a les xarxes. Alguns usuaris també han reportat problemes importants, com ara que apareguin zero euros al compte o no poder pagar fent les compres en establiments; el compte ha respost amb el mateix missatge. La incidència coincideix amb un moment de compres de Nadal.

El BBVA i el Banco Santander també han tingut incidències, tot i que no de la mateixa gravetat que la de CaixaBank.

La web i l’aplicació bancària de CaixaBank ja van reportar problemes durant hores el mes de juliol. Aleshores, l’afectació va ser desigual entre els usuaris, atès que en alguns casos el servei funcionava amb molta lentitud i en uns altres no era possible d’operar.

Hola. Hem detectat una incidència a l'app i banca online i estem treballant per a resoldre-la. Sentim les molèsties ocasionades.

— CaixaBank (@caixabank) December 19, 2024

Hola. Hem detectat una incidència a l'app i banca online i estem treballant per a resoldre-la. Sentim les molèsties ocasionades.

— CaixaBank (@caixabank_cat) December 19, 2024

Hola. Hem detectat una incidència a l'app i banca online i estem treballant per a resoldre-la. Sentim les molèsties ocasionades.

— CaixaBank (@caixabank) December 19, 2024

 

Hola, Alejandro. Hemos detectado una incidencia en la app y banca online y estamos trabajando para resolverla. Sentimos las molestias ocasionadas.

— CaixaBank (@caixabank) December 19, 2024

Hemos detectado una incidencia en la app y estamos trabajando para resolverla. Sentimos las molestias ocasionadas.

— imagin (@imaginersapp) December 19, 2024

@caixabank esperando media hora en una gasolinera por no poder pagar por caída de los servidores, en pleno 2024 es increíble

— Iammalaguita (@Iammalaguitaa) December 19, 2024