Vilaweb.cat

Pilarín Bayés: “Sóc una mica com el Reial Madrid: potser no són bons, però els punyeters fan gols”

Pilarín Bayés (Vic, 1941) és probablement un dels personatges més entranyables del país. Molts infants han crescut llegint les històries protagonitzades pels seus ninots, de contes a biografies, passant per les vinyetes de Cavall Fort. Aquests darrers anys, a més, ha estat molt activa a Instagram, on va penjant dibuixos i vídeos i fotografies en què es capbussa, salta o pren el sol. Enguany, ha fet vuitanta anys, però continua tan vital i entusiasta com sempre. Parlem amb ella ara que publica el llibre número mil: 1.000 motius per viure (La Galera), un recorregut per les experiències, emocions, persones i valors que han marcat la seva vida. Ens rep amb un somriure i en un tres i no res improvisa uns dibuixos personalitzats. S’ha vestit de gala amb un barret rosa, una de les seves senyes d’identitat. “A l’estiu em fan ombra i a l’hivern m’abriguen”, explica. “Potser en tinc cinquanta!”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Heu publicat el llibre número mil. El primer, el teniu a les mans: El meu pardal, del 1964.
—Sí! És la primera edició del primer i està guixat pels meus fills. Vaig cobrar els calés tornant del viatge de nuvis: 5.000 pessetes. Estàvem escurats i ens va semblar que ens havíem refet! Trobo que té la seva gràcia haver fet el número u i el número mil amb la mateixa editorial. Em fa pensar que sóc una mica com el Reial Madrid: potser no són bons, potser no juguen net, potser no ho fan gaire bé, però els punyeters fan gols… Jo n’he fet mil, de gols! I he provat de fer-los de màxima qualitat, però potser no sempre he estat tan encertada…

N’esteu especialment orgullosa, de cap dels mil?
—El que fas en cada moment és el que et fa sentir més orgullós. En aquest darrer, han fet una maquetació que fa lluir força els dibuixos.

Es diu 1.000 motius per viure. Quins són, alguns d’aquests motius?
—Em van proposar de fer una biografia, però la vaig començar deu vegades i no me n’acabava de sortir. Tinc poc argument… Diuen que els països que són feliços no tenen història. I jo, en el fons, encara que les hem passades magres, sempre he estat feliç. Ester Pujol, la directora de La Galera, em va dir que posés els mil motius per a viure i la idea em va encantar. Alguns són una mica rebuscats, però sincers. Els veritables motius per a viure són la gent que coneixes. He posat gent que conec i gent que no, però que han estat importants en la meva vida. I els dibuixants joves, que els segueixo molt.

Poseu molt d’èmfasi en la gent i, de fet, comenceu el llibre parlant de la vostra família. Vau néixer a Vic, en una família de metges.
—Sí, però jo era rematadament de lletres. Ajudava el meu pare a fer el pneumotòrax a un pacient amb tuberculosi. Ficava una agulla molt fina i llarga entremig de les costelles, dins els pulmons, i es desinflaven artificialment. A còpia d’anar-ho fent, el forat s’anava fent petit i es curaven. Ell era molt patidor i responsable. El veia patir i pensava que mai no em faria metge ni infermera!

I com va néixer, la passió pel dibuix?
—Va ser de petita. Quan feia COU ja dibuixava com una desesperada, tot el dia, en unes llibretes. Per Quaresma, a l’escola em van dir que havia de fer un gran sacrifici, i vaig cremar-ne una. Vaig pensar que més sacrifici que allò, no en podia fer, era allò que més m’agradava…

Com vau començar? El primer encàrrec, per exemple.
—Abans d’El meu pardal havia tingut encàrrecs com ara cartells per al cine club, però el primer de tots van ser unes felicitacions de Nadal. N’estava molt orgullosa, però qui m’ho va encarregar les portava en una vespa, va caure en un bassal i se li van mullar totes! La cosa va començar pel pedregar…

Aleshores ja fèieu els dibuixos amb les galtes vermelles.
—És una cosa que em ve del pare, que era el metge del balneari de Tona. Els nens que hi anaven feien nou dies de prendre les aigües, però ell deia que allò que realment anava bé a aquests nens de la postguerra que venien del centre de Barcelona i que gairebé no veien el sol era menjar llonganisses de veritat, ous de veritat… I que els toqués el sol! I sempre vaig entendre que les galtes eren salut.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pilarin (@pilarinbayes)

Com ha anat evolucionant el vostre estil?
—L’estil és la manera d’interpretar el món d’un artista. És una cosa una mica ingènua o egocèntrica, a vegades fins i tot penses que ets Déu! Interpretes el món, i si aquí hi vols posar uns àngels vestits amb les casulles de la missa, els hi poses. I si vols que passin els dimonis del pobre bisbe de Solsona, també! [Riu.] Som lliures de posar-ho tot!

Ja heu dibuixat el bisbe?
—Sí! [Riu.] A El9Nou de Vic. Pobre home, amb molta comprensió… Com deia, l’estil propi no és una cosa fixada, sinó en evolució constant. Ni te n’adones. Penso que és per a aprendre, tot i que hi ha un dia que ja no. Hi ha un dia que l’estil va de baixa, com tot. Vas pujant, arribes al teu màxim, i després baixes. No sé si ja baixo o encara puc pujar una mica. M’agradaria acabar amb certa dignitat. Dalí, per exemple, en els dibuixos de quan es va fer molt gran veus que pobre home no tenia esma, gairebé. És interessant perquè veus el declivi d’un geni. Jo, sense ser geni, m’estimaria més acabar quan toqui… Però a vegades tu mateix no ho veus.

Això vol dir que us jubilareu en algun moment?
—No ho tinc previst i no sortirà de mi. Però sí que sóc conscient que puc haver de plegar sense haver-me mort. Ara m’han operat de cataractes, si hagués anat malament i no m’hi veiés, ja hauria acabat. I a vegades potser perds les ganes.

Però encara dibuixeu de sol a sol.
—Sí. Tinc les mateixes ganes que a trenta anys. Però no sé si demà les tindré…

Els fets de la vostra vida han influït d’alguna manera en els vostres dibuixos?
—Crec que sí… Per exemple, una vegada el meu marit va tenir un accident terrible. Jo era a la clínica, i com que no sé fer ganxet ni mitja, em vaig posar a dibuixar. I em va sortir un descarrilament de tren terrorífic! No tenia gaire a veure amb l’accident… I deia que, a la vida, et poden passar moltes coses. També m’agrada molt dibuixar els néts, tots vuit.

La infantesa és molt important en la vostra obra.
—Algú va dir que la verdadera pàtria és la infantesa. Tota la resta és exili. És una mica veritat. Infantesa i joventut marquen molt. En el fons, parlo amb els nens. Quan faig els dibuixos, penso en ells i em pregunto si deuen entendre els gags.

Però a vegades parleu de temes crus i reivindicatius.
—A vegades parlem de temes terribles! Sempre diuen que sóc una mica bleda i dolça. No dic que no, però també penso que, quan parlem amb un nen, no li podem dir que tot anirà malament. Els hem d’animar a viure! A El9Nou de Vic publico l’acudit i trec la mala idea, parlo amb adults. Però amb els nens, hem de conservar l’alè d’esperança. No fer com el protagonista de La vida és bella, que ho porta molt a l’extrem, però agafar aquest sentit, que és molt bo. Hi ha coses que dius i t’adones que són de persona gran. Com un home que deia: “París està feta una merda”, i li van contestar: “Potser qui està malament ets tu, perquè la primera vegada que hi vas anar tenies setze anys, i ara, en tens vuitanta.”

Aquest pessimisme no us ha envaït?
—Encara no! Però penso que potser encara m’he de fer una mica més gran! [Riu.] Vull lluitar-hi perquè no vull que em passi.

Sou molt activa a Instagram i hi publiqueu fotografies i vídeos fent moltes coses. Quin és el secret d’aquesta vitalitat i alegria?
—Fa deu anys anava més feixuga. No tinc esperit esportiu, no camino per gust, sinó per anar a algun lloc. Però d’ençà que em van detectar diabetis em van demanar de caminar una hora diària. Hi vaig amb una amiga i sóc molt més àgil. Sobre Instagram, el vam fer amb la meva filla Margarida. Primer hi publicàvem coses de la feina, fins que un dia vam començar a opinar de política, i després de tot allò que ens passava pel cap!

També es veu com feu capbussades, salteu
—Sí! Ho vam fer una vegada per a estrenar la temporada d’estiu i ara la gent m’ho demana: “Encara no t’has llançat a l’aigua?” Però enguany vaig caure, em vaig trencar els dits, em van posar punts a l’ull i em van operar de cataractes. No gosava llançar-me de cap i primer em vaig llançar de peus. I després també de cap! [Riu.]

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pilarin (@pilarinbayes)

Parlàveu de les opinions polítiques. Heu estat implicada al procés i vau anar a les llistes de Junts. Com veieu la situació política?
—Estic molt amoïnada, com la majoria de gent. Però no vull estar decebuda perquè, de fet, no m’ha decebut ningú. Les circumstàncies han estat molt bèsties i si algú m’ha decebut, és el govern d’Espanya, que no és capaç d’escoltar els seus ciutadans. Els d’aquí podrien haver fet millor algunes coses, potser, però penso que tothom ha fet allò que podia. Necessitem anar al nostre aire. M’estimo molt moltes regions d’Espanya i hi tinc molts parents i amics, però els governs espanyols cada vegada m’agraden menys. No es pot viure on el govern va contra teu. Tinc moltes ganes d’anar-me’n. Serà difícil, però hem de confiar en els nostres polítics.

Heu defensat el Consell per la República. Què en penseu?
—Sí, ens hem donat unes institucions i hi ha uns mecanismes que han de servir. Això ha de buscar la solució. La gent, ja sortirem al carrer! Jo vaig ser candidata, tot i que hi anava una mica per fer bonic… [Riu.] Anava de les últimes i sóc conscient que no seria bona política. Però era per ajudar i empènyer, tots havíem d’empènyer. Pot ser que els polítics no ho aconsegueixin de pressa, però no han de deixar aquest camí.

Si haguéssiu de fer un dibuix de la situació que vivim, què us vindria al cap?
—Si hagués de reflectir la situació actual, dibuixaria la gent del carrer empenyent els polítics. Fan allò que poden, però han de saber que els donem suport perquè tinguin una meta i hi vagin: la independència.

The post Pilarín Bayés: “Sóc una mica com el Reial Madrid: potser no són bons, però els punyeters fan gols” appeared first on VilaWeb.

El portuguès és complicat

*”El portuguès és molt complicat”, em sento dir més d’un cop en boca d’indígenes. La llengua portuguesa gaudeix de la protecció d’un estat, i per tant s’estalvia molts dels problemes de les minoritzades. Però només és qüestió de temps: ara som (planetàriament parlant) a la fase de deglució de les desprotegides, després vindran les d’estats petits o sense prou influència. Que els parlants portuguesos considerin complicada la seva quan miren d’explicar un fenomen lèxic o de pronúncia a un foraster també és una mostra de submissió: no estan avesats que els visitants s’esforcin a acostar-se al portuguès, ans al contrari, i quan s’hi troben els fa patir, perquè no et volen incomodar amb una llengua inútil com la seva. En canvi, hispanòfons i anglòfons, que porten la superioritat moral de sèrie, no dirien mai una frase com aquesta, sinó tot el contrari. “El español es muy fácil”, “English is easy”, com a consignes dels qui saben que tothom s’escarrassa a aprendre la d’ells, i sobretot ells no s’escarrassen gens amb les dels altres. És la moral del vencedor, causa i conseqüència alhora de l’expansió de les llengües amb voluntat hegemònica.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

*Numantina defensa dels diacrítics, ja fora de termini, per part d’una professional de les arts gràfiques. Apassionada, sorprenentment rabiüda. Se sent traïda per l’IEC i declara estar disposada a no cedir mai de la vida. La mateixa persona que al cap de poca estona conjuga el verb xequejar (dedueixo que adaptació de to check) i se sorprèn que no sigui al diccionari. I així confirma l’equació que relaciona escàs domini de la matèria amb insòlits abrandaments resistencials.

*La seqüència ha anat així. Som tres fent cua. El de davant meu demana i l’atenen. Quan em toca a mi, demano i la dependenta canvia automàticament de llengua: s’adapta a la meva. Quan li toca al de darrere meu, ja hi ha tres persones més. Ell també demana en català, i la dependenta igual. Amb els dos següents, la mateixa. Per un moment, aquesta fleca de barriada de majoria castellana ha semblat aquest país. Però torna bruscament la trista realitat. L’altre client (el que fa quatre després meu) també engega en català, però passa aquella cosa tan nostra i tan absurda: la dependenta no el sent bé (“Com?”) i el client canvia. La dependenta, com ha fet en tot moment, s’hi adapta: retorna al castellà que feia cinc clients que no sentíem. I què passa a continuació? Doncs que el client següent segueix la inèrcia. I així la llengua que no hauria de dominar torna a manar, fins que aparegui algú altre que inverteixi el pèndol (que en aquest barri, per desgràcia, no serà fàcil).

*”Mira, bienvenido, no te preocupes que te voy a hablart en castellano para que entiendas [com si el nouvingut ja el sabés], lo que te sea más cómodo, pero eso sí, tienes que sabert que en catalán tenemos lleno de palabras muy bonitas como eixerit, atzavara o xerinola“. #pedagogianostrada

*Sorprenent descobriment diccionarial a partir de les recents agressions homòfobes. De les moltes animadversions per raó d’identitat nacional que hi deu haver al món, el DIEC només n’aplega dues: catalanofòbia i anglofòbia. Què se n’ha fet de la vella i entranyable francofòbia? En canvi, per raó d’identitat sexual, cinc: homofòbia, lesbofòbia, bifòbia, cisfòbia i transfòbia. Tot el catàleg LGBTI, pràcticament. Després encara hi haurà qui dirà que els diccionaris van sempre per darrere. La paradoxa és que, si d’una banda cal felicitar els lexicògrafs de l’IEC per haver-se posat al dia en aquesta matèria, de l’altra seria desitjable que les entrades en qüestió desapareguessin del diccionari com més aviat millor (de passada, també els podríem demanar com és que els únics que ens acompanyen en aquest podi són els anglesos. Al de la RAE, que com és natural aplega hispanofobia, també hi surten per exemple francofobia i germanofobia).

*En el rànquing que actualitzo mensualment, un dels rècords de velocitat de penetració el branda la locució “com si no hi hagués (un) demà”, que hem acollit amb l’entusiasme que ens caracteritza. De l’anglès, però (hi posaria la mà al foc) filtrat a través del castellà.

*M’hi jugo un pèsol que la majoria d’escriptors que practiquen l’encliticisme desaforat, és a dir, que en els diàlegs col·loquen els pronoms, quan la posició és opcional, darrere del verb (“Vam dir-los que no vinguessin”, “Passaré a veure’l a mitja tarda”) són els mateixos de la negació hipotàctica (“Mai no se sap”). Insegurs del propi idiolecte, es refugien en fenòmens sintàctics exclusivament literaris i aliens a la parla oral, convençuts que és una llengua més elevada; quan en realitat no fan sinó engavanyar els textos. I ara que s’estila llegir en veu alta, un conte amb els pronoms en posició postverbal resulta d’allò més artificiós.

*Voleu fer de filòlegs per un dia? Treball de camp: repasseu amb atenció les vostres comunicacions d’avui mateix, tant les que emeteu com les que rebeu, i apunteu quantes vegades hi surt el verb utilitzar; a continuació, pregunteu-vos en quants d’aquests casos hi hauríeu posat ‘fer servir’ (o equivalent: emprar, usar) fa cinc anys. Així us fareu una idea de la velocitat de llampec amb què s’esbomben els silurs lingüístics (en vaig parlar fa un any escàs i goita quanta via que ha fet).

The post El portuguès és complicat appeared first on VilaWeb.

Elisenda Paluzie: “Quedar-nos a casa ens mataria”

Dos dies abans de la Diada i just quan arrenca el nou curs polític, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, va participar ahir al vespre en un acte exclusiu per als subscriptors de VilaWeb al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i conduït pel director del diari, Vicent Partal. Paluzie va respondre qüestions sobre l’organització de la manifestació, les mobilitzacions del primer i el 3 d’octubre vinents, la situació política, la situació de l’Assemblea i el futur de l’independentisme, entre més. A continuació us oferim una transcripció resumida de l’acte, que també podeu recuperar en format de vídeo.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Aquesta setmana he vist una reflexió important que feia l’historiador Enric Pujol. L’any 1978 també va passar que molta gent mobilitzada contra el franquisme va tenir un desencís perquè els canvis no van anar com s’esperaven. Com més enfadats estigueu amb la classe política, més sentit té que us mobilitzeu. Si no, deixarem la representació en mans dels qui en viuen. I una societat madura és una societat on hi ha centenars de milers de persones implicades gratuïtament i per patriotisme. I no dic que els polítics no tinguin patriotisme. Però és un risc enorme. Aquesta nova situació d’estabilitat que pretenen, i per això de vegades li diem nova transició, s’assembla al que va passar després de l’impuls democràtic de la transició. El que no s’ha de fer és això: quedar-se a casa, tornar al refugi personal. Això ens mataria.  

Fa la sensació que teniu clar que hi ha un sector de la política que està intentant repetir aquella maniobra del 1975.
—Totalment. I aquest sector també intenta fer-se fort entre els partits independentistes, tot i que no ho acaba d’aconseguir del tot. Té molts mitjans de comunicació de Catalunya al seu servei, a banda d’entitats importants de la societat civil catalana i, en particular, empresarial. Aquesta falsa normalitat que pretenen, sovint l’anomeno pacte d’estabilitat. Però aquest pacte, per triomfar, necessita fer una bona oferta d’autogovern. I la tendència natural de l’estat espanyol és que com més veuen la política catalana demanant-los concessions, ho interpreten com un símptoma de feblesa i ho aprofiten per esclafar-te i humiliar-te. En aquest sentit, confio que el pacte d’estabilitat no se’n surti. Però el matarem com més mobilitzats estiguem, encara que els partits independentistes puguin estar temptats de fer aquest pacte del diable, almenys durant uns anys.

Heu rebut cap pressió del govern per fer un eslògan favorable al govern? Com interpreteu la seva presència a la manifestació. És una pregunta de Maria Soler. 
—No hem rebut cap pressió, perquè ja no s’hi atreveixen. És possible que hi hagués voluntat d’intentar fer una manifestació per l’amnistia aquest darrer juliol, però almenys nosaltres no n’hem tingut constància, perquè no vam participar de la campanya. De cara a la Diada, directament no se’ns ha demanat res. Ara, fa dies que s’ha intentat lligar la taula de diàleg amb la manifestació, tot i que el secretariat presenta la manifestació amb temps, sempre és l’Onze de Setembre i té l’enfocament que defineix el full de ruta de l’Assemblea. Que el govern català i l’espanyol decidissin fent aquesta reunió de la taula de diàleg, que fa un any que no se celebra, després de la manifestació, és el seu problema, no el nostre. 

Sembla que la majoria de membres del govern hi aniran. És un intent de controlar la manifestació o és perquè veuen que tindrà més èxit? Quina relació té ara l’ANC amb els polítics? És una pregunta d’Ismael Piñas.
—La relació és correcta del punt de vista institucional. Vam traslladar al president Aragonès les nostres propostes per avançar cap a la independència des de les institucions. Ara, és evident que ells no diuen entre el 2015 o el 2017, quan es va crear un estat major del qual formava part l’Assemblea. Hi havia un projecte concret, que era un referèndum d’independència, i per tant la relació era completament diferent. Quant a l’assistència del govern, m’agrada ser positiva. Si van a la manifestació és que comparteixen el seu lema, que és “lluitem i guanyem la independència”. Això ens ha d’estimular encara més per fer que ho transformin amb fets. Que no només vagin a la manifestació, sinó que treballin per a fer la independència i que la facin. 

Guia de la Diada 2021: Tots els detalls de la manifestació de l’Onze de Setembre

El 2016, 2017, no va ser un error l’estat major? Fins a quin punt el fet que l’Assemblea i Òmnium entraren en la presa de decisions no va deixar desarmat el carrer?
—Tenim un document bastant elaborat d’autocrítica d’aquella etapa. No vull ser completament destructiva amb aquell moment ni amb l’estat major, perquè en un moment de tanta repressió anava bé per coordinar-se. Perquè hi havia coses que el govern tot sol no les hauria pogut fer. Però formar part de l’organització col·legiada també va fer que l’Assemblea no estigués pressionant al carrer el 10 d’octubre perquè no se suspengués la declaració d’independència, per exemple.

En la manifestació contra la sentència de l’Estatut, la gent va acabar protestant contra els polítics que hi eren. Pot passar que una part de la manifestació protesti contra la classe política? Com s’hauria d’interpretar? Ho demanen subscriptors com Jordi Martí o Ricard Möller. 
—Seria diferent de la manifestació contra la sentència de l’Estatut perquè en aquell moment l’encapçalaven ells. Aquí no hi aniran. En tot cas, la llibertat d’expressió ha d’imperar, i tots, jo mateixa, tot i que no sóc en la política professional, hi hem d’estar disposats perquè assumim una responsabilitat. Hem d’estar disposats que la gent, si està irritada, expressi el seu malestar. A mi m’ha passat. En una convocatòria de l’ANC molt poques hores després de la decisió de la JEC d’inhabilitar el president Torra, a la plaça Sant Jaume, la gent em va escridassar una mica mentre feia el discurs. Forma part de la llibertat d’expressió i ho hem d’acceptar.

Caldria deixar les reivindicacions festives i començar una acció continuada i de llarg recorregut que posés entrebancs a l’estat? Ho demana Josep Maria Barriach. 
—Sí i no. Crec que ho hem de fer tot. La no-violència són accions de denúncia, manifestacions, accions de desobediència civil, de no cooperació, de creació d’alternatives. La no-violència ho engloba tot. No hi ha cap moviment polític del món que renunciï a la manifestació. Una cosa bona que té el nostre moviment d’alliberament nacional és aquesta diversitat que abasta molts tipus de gent. I sabem que n’hi ha que participarà en una manifestació i en altres accions potser no. Quant a una mobilització continuada, has de veure quin objectiu té. Perquè si no acompanya un projecte polític que prengui decisions polítiques, hi ha risc que generi frustració. És el que va passar amb les manifestacions post-sentència, que no van obtenir resposta. El moment final en un procés d’independència no-violent contra un estat que no respecta el dret de l’autodeterminació, me l’imagino com l’1 d’octubre però continuat. Llavors teníem una llei de transitorietat, el govern, mobilització popular i actuacions clandestines com l’operació urnes. Això és l’ideal. És on hem demostrat que som molt forts i que hem guanyat. El que va passar amb la sentència també és una demostració de força, però contra qui ho fas? Quin és l’objectiu? Si ho estàs fent contra l’estat, qui agafarà allò per a fer la independència? Si no, haurà de ser contra els nostres representants, però llavors potser no és anar a l’aeroport, sinó quedar-se al parlament molts dies. En el cas del Tsunami, l’aparició dels cartells del “Sit and talk” ha estat utilitzada. S’ha arribat a dir: “Oh, és que us vau mobilitzar pel sit and talk i ara ja tenim la taula de diàleg. No, no, no. La majoria de la gent no s’estava mobilitzant pel sit and talk, allò és una cosa que va aparèixer. No hem de renunciar a cap forma de mobilització i hem de tenir clars els objectius. El que més mal faria a l’estratègia dels nostres dirigents és una manifestació massiva, convocada per l’Assemblea, que ha dit clarament que defensa la via unilateral a la independència i que es preparin per fer una declaració d’independència. Els faria molt més mal això.

Els actes de l’ANC s’encaminaran a no tractar el País Valencià i les Illes com si fossin l’estranger? Podrem organitzar-nos aviat com una part normal més del país? Ho demana Pepa Fernández.
—Al País Valencià i les Illes l’ANC és en una confederació amb dues entitats que van néixer inspirades per l’Assemblea. Són l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i, al País Valencià, Decidim, que va sorgir imitant el model de l’ANC. Per nosaltres la nació és una. Però ells també ens diuen que el moment polític en què estan és un altre i ens demanen que hem de respectar els diferents ritmes.

Uns quants subscriptors també demanen si no s’haurien d’enfortir més campanyes com la del consum estratègic. 
—Des que sóc presidenta, les rodes de premsa on hi ha hagut més mitjans espanyols eren les de consum estratègic. Espectacular. Es van adonar que era molt rellevant. El mateix dia que vam activar Eines de País, ja havíem de declarar en dos processos diferents. I el Tribunal Constitucional va sentenciar que la competència era de la Comissió Nacional de Mercats de la Competència espanyola perquè deien que hi podia haver una afectació a tot el mercat espanyol. Això, una comissió que posa multes milionàries per evitar els abusos dels oligopolis. I tot i així ens han obert un expedient sancionador a nosaltres per una campanya. Però la repressió no et pot paralitzar. Ara hem tornat a fer campanyes de consum. I us explicaré una anècdota. Quan va guanyar la nostra candidatura a la Cambra de Comerç de Barcelona, Josep Borrell va trucar Joan Hortalà, que havia estat el meu director de tesi, i li va dir: “Qué gol que nos han metido”. Literalment. Hortalà li va contestar: “I per què em parles en castellà, Josep?” [Riu]. Ells sí que saben allò que és essencial.

Fotografia: Albert Salamé

Penseu que és un motiu per no anar a la taula de diàleg si a la delegació espanyola no hi ha Perdo Sánchez? Hauríeu de formar part de la delegació catalana com a presidenta de l’ANC?
—A mi m’encantaria formar part de la delegació catalana en una taula de repartiment d’actius i passius. [Riu] L’altre dia una periodista argentina em va demanar si hi hagués una taula de negociació de debò, què estaríem disposats a cedir. Nosaltres defensem el mandat de l’1 d’octubre, però una independència pactada estalvia molts costos de transició. Si hi hagués un referèndum amb una resposta binària i tutelat internacionalment perquè no ens fessin trampes, podríem estar disposats a acceptar-lo. Però això creiem que no hi serà. Però en una negociació d’independència de debò, evidentment podem estar disposats a cedir coses. Per exemple, si Espanya no ens veta a la Unió Europea, podríem estar disposats a fer unes transferències per resoldre el dèficit fiscal de manera gradual. Aquesta mena de negociacions hem d’estar disposats a fer-les, però si l’altra part també en fa. Pel que fa a Sánchez, crec que és entrar on volen que anem. El que em preocupa és que aquesta taula de diàleg no sigui un parany.

És una mala notícia que Clara Ponsatí s’hagi despenjat del Consell per la República? Com veieu el que hi està passant?
—Nosaltres hi som d’ençà que es va crear. Una altra cosa és que tinguem la nostra visió sobre com hauria de ser el Consell. Penso que la Clara [Ponsatí] voldria una desvinculació més gran de la política interior. Però també és veritat que si nosaltres volem que finalment hi hagi un moment de coordinació de la unitat estratègica, ho podria ser el Consell, que va néixer amb aquesta finalitat. Si la finalitat és aquesta no passa res perquè el president Puigdemont sigui també president de Junts, sempre que hi siguin els presidents o secretaris generals dels altres partits. El problema ve quan uns hi són i els altres no. Cal saber exactament què és el que entre tots volem que sigui el Consell per la República.

Quines serien les passes concretes que pot estar fent el govern per a crear les estructures d’estat? L’ANC hauria de fer una mena d’auditoria per veure si s’està avançant? Ho demana Enric Llaudet.
—Ho estem fent. Vam fer una llista amb una sèrie d’accions en sobirania fiscal i energètica, per exemple, i mirem de tenir una interlocució, traslladar aquestes accions, saber què estan fent. Amb una avaluació trimestral també mirem de saber si s’està avançant en aquest sentit o no. Per exemple, la Generalitat té moltes empreses públiques que paguen els imposts a la finestreta  de l’estat. Una de les accions és que les paguin directament a l’Agència Tributària Catalana. En la reunió que vam tenir amb el conseller Giró li vam dir que era important. Ho tenen damunt la taula. És la mena de coses que volem fer.

L’ANC hauria de fer un pas endavant i convertir-se en un partit polític? 
—Els estatuts de l’Assemblea no permeten que es presenti a les eleccions ni que sigui un partit. El projecte de Primàries semblava que era més compatible amb els estatuts i que podria contribuir a la transformació política. Es va provar per les municipals per impulsar candidatures unitàries. L’esperit era que fossin obertes a la ciutadania i que s’hi presentés també la gent dels partits. L’experiència no va reeixir. No va aconseguir el suport dels grans partits independentistes. Al final va acabar essent una quarta candidatura en molts municipis. En aquell moment ens en vam retirar. El fet que el resultat electoral fos molt moderat, diguem-ne, ens ha fet descartar aquesta mena d’iniciatives.

Dues últimes preguntes. Primer, quan creieu que és més factible que hi hagi un altre momentum? I segon: Isabel Payà demana si creieu que la independència continua essent possible o ja n’hem perdut l’oportunitat.
—En algunes coses estem millor que en la tardor del 2017. A la Cambra de Comerç, per exemple, que en aquell moment va fer pressió contra la declaració d’independència. L’1 d’octubre, d’altra banda, va fer veure als ulls del món que aquí hi ha un conflicte. Això ha canviat. És un conflicte. Està somort, Politico diu que Pedro Sánchez ja l’ha solucionat… Però és un conflicte. I els arguments que reforcen el nostre dret a l’autodeterminació han quedat reforçats amb la vulneració de drets fonamentals que fa l’estat. És possible que no aprofitéssim bé l’1 d’octubre, però la independència continua essent possible i no és veritat que haguem perdut l’oportunitat. Com deia Grosfóguel, l’1 d’octubre és un esdeveniment transformador. Tothom que ho va viure no és el mateix que abans de viure’l. Aquest element transformador és allà i en qualsevol moment es pot reactivar. I quant a les finestres d’oportunitat, quan vaig arribar a l’Assemblea tots parlàvem de la sentència. Si no es prepara, la finestra d’oportunitat no serveix de res. Has de tenir un projecte que s’ha de treballar des de les institucions i des de la societat civil. Si no estem preparats i tot el que es fa és contradictori amb plantejar la independència per la via dels fets d’una altra vegada, no l’aprofitaràs. És el que va passar amb la sentència del Suprem.

Fotografia: Albert Salamé

 

The post Elisenda Paluzie: “Quedar-nos a casa ens mataria” appeared first on VilaWeb.

Per què aniré a la manifestació de la Diada?

La manifestació de demà serà molt especial. La pandèmia encara és un condicionant molt important. I, si bé és cert que les coses han millorat molt i que no serà la diada estranyíssima de l’any passat, també és cert que molta gent continua recelant d’assistir a actes públics. 

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Això cal entendre-ho i tenir-ho en compte. Però també és evident que, tal com està la situació política, aquesta manifestació difícilment tindria res a veure amb les anteriors, fins i tot sense pandèmia. El desencís de la gent és massa palpable per a eludir-lo. 

Jo també n’estic, de desencisat –en realitat, crec que seria més precís dir que estic irritat, o enfadat, però deixem-ho en desencisat. Tanmateix, en el meu cas, això no farà que deixe d’assistir-hi. Al contrari. I aquestes són les meues raons, per si poden ser d’interès d’algú.

  1. Perquè hi he anat sempre

Segurament és l’argument més poc interessant, però he de dir que és el més íntim. He estat en les manifestacions de la Diada quan l’independentisme era marginal i quan era marginal no ser-ho. Fins i tot vaig tenir l’honor, l’any 1985, de ser convidat a parlar en la concentració al Fossar de les Moreres. Per mi el combat per la independència no és una alternativa política esporàdica, sinó un dels pilars que justifica la meua vida. Estic molt content d’haver viscut diades molt difícils i dures i diades emocionants. I d’haver après que les dents de serra són normals. El 10 de juliol de 2010 la manifestació contra la sentència de l’estatut va ser un enorme salt endavant de l’independentisme, però a la manifestació de la Diada d’aquell any i a la del 2011 érem quatre gats. El 2012 tot va esclatar amb l’aparició de l’ANC, però el 2012 no hauria existit sense el 2011 i el 2010. Tot allò que haja de passar no passarà si perdem aquest fil. I per mi no serà.

  1. Perquè crec que l’ANC ha estat capaç de mantenir-se ferma en la defensa de la independència

Hi ha gent que opina que si vas a la manifestació els polítics en trauran profit i que són capaços de fer servir la nostra presència per a justificar la taula de diàleg o vés a saber què. Això, si ho volen fer, no es podrà evitar. Però els serà difícil perquè l’ANC s’ha mantingut ferma en la defensa de la independència, cosa que vull agrair. El somni del govern seria que la manifestació fos encapçalada per una pancarta que digués “amnistia i autodeterminació”, però això no ho tindran. Perquè l’ANC ha aguantat totes les pressions i no ha cedit en l’objectiu.

  1. Perquè de l’embolic on som només se n’ix amb la força del carrer

D’alguna manera es pot dir que hem tornar al 2012. Igual que aleshores, els partits polítics avui no estan disposats a tirar endavant amb la independència. Però, igual que va passar aleshores, el carrer pot obligar-los-hi i ha d’obligar-los-hi. El Primer d’Octubre va ser un referèndum d’autodeterminació i també, alhora, un exercici impecable de poder popular. Però, d’aleshores ençà, vivim una contrarevolució, dins l’independentisme, que vol reduir-ho tot a la política oficial. És la primera gran ocasió per a deixar clar que el procés d’independència ha de continuar. I no crec que siga qüestió de deixar-la passar així com així.

  1. Perquè tots tenim coses a dir i no podem deixar perdre els espais on això, poder dir allò que sentim, és possible

El moviment independentista de base rep fortes pressions de tot arreu. Pressions mediàtiques i polítiques, pressions psicològiques, amenaces directes. Moltes d’aquestes pressions van en la línia de limitar la lliure expressió i el lliure pensament. I per això és important de mantenir llocs com la manifestació de la Diada, on tothom pot dir allò que vulga, expressar allò que vulga, i ho pot fer de la manera que ho considere convenient, sense condicionants de ningú. Estic segur que hi haurà gent que s’expressarà, jo mateix, de manera crítica amb la classe política i gent que els defensarà. I que tots podem coexistir allà dins, en un espai que, per més que alguns vulguen caricaturitzar-lo, és el més plural que tenim com a poble i segurament, també, el més plural que mai hem tingut ni tindrem.

  1. Per xafar la guitarra als qui es pensen que ja poden celebrar que el suflé s’ha acabat

El titular negatiu, els de sempre el tenen escrit. El tenien escrit cada any, quan la mobilització era d’un milió de persones, de manera que podeu imaginar si no el tenen escrit ja: que hem fracassat, que el suflé baixa i tot això i allò. Però una cosa és que puguen fer el titular i una altra que aquest titular siga creïble. Ja ho he dit abans: ningú no espera una mobilització com les de fa anys, ni per la pandèmia ni pel desencís, però la xifra i sobretot el to que prenga seran importants.

  1. Per trobar-vos, per trobar-nos

Una de les coses que més mal han fet a tots els moviments socials del món per causa de la pandèmia ha estat la pèrdua durant un any i mig d’aquell impuls que dóna la celebració col·lectiva. No veure’ns, estar aïllats cadascú a casa seua, ha fet mal, ha desgastat, ha afluixat la societat. No tornarem al ple rendiment d’avui per demà, però l’ímpetu, aquest ímpetu col·lectiu que et dóna saber que n’hi ha molts com tu, només és guanya reunint-nos. 

  1. Per escalfar motors amb vista al Primer d’Octubre

Enguany la convocatòria té un punt especial, a més, que és la doble convocatòria de l’Onze de Setembre i el Primer d’Octubre. És un pas endavant important, una clarificació necessària i un estímul important. Com millor vaja la Diada, millor aniran les marxes i concentracions del Primer d’Octubre; i com millor vagen aquestes, millor anirà el curs polític.

  1. Per recordar a Espanya que res no s’ha resolt

El govern espanyol pretén vendre aquesta imatge que el problema català s’ha acabat i que tot s’encarrila amb una negociació que no existeix. Pretenen fer creure a la societat que això és així. Cal, doncs, recordar a Espanya que no s’ha resolt res de res. Ni tan sols s’ha resolt l’inici del conflicte, car l’estatut en vigor a Catalunya avui encara és el que el Tribunal Constitucional espanyol va retocar i desvirtuar.

  1. Per recordar-nos, i recordar-los, que el projecte de Catalunya és la independència

Perquè hi ha qui ho vol oblidar, o qui vol convertir-ho en secundari, o qui vol deixar-ho estar només com una reivindicació folclòrica, sense cap possibilitat de ser portada a la pràctica. I no és per a això que hem treballat tanta gent de fa tant anys.

i 10. Perquè ho vull

The post Per què aniré a la manifestació de la Diada? appeared first on VilaWeb.

Rafa Xambó: “La felicitat també pot ser una forma de resistència”

Rafa Xambó (Algemesí, Ribera Alta, 1954) ha publicat un nou disc. L’ha editat en CD i en vinil per poder fer-ne recompensa del Verkami, per poder oferir-ne als concerts, ara que ja se’n poden tornar a fer. És La dansa d’un temps nou, un treball heterogeni i consistent bastit contra les adversitats. Hi ha cançons pròpies i poemes musicats i versions de temes que ha anat fent seus igual com hi ha la deliberada unió de músics de generacions diferents. També les cançons són d’estils i d’orientacions diferents. I ell les posa en contacte a consciència. Per confegir el disc talment un manifest.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com us hem de definir, sociòleg, activista cultural, cantautor, músic?
—Jo no ho sé. Diria, en genèric, que sóc una persona compromesa socialment i inquieta culturalment i artísticament. No puc separar les unes coses de les altres. És com allò de la independència i el socialisme [riu]. És a dir, jo tinc moltes curiositats intel·lectuals, moltíssimes, i això de vegades s’ha concretat per la via acadèmica, investigadora, i, altres vegades, per la via artística. I sempre, des de ben jovenet, amb inquietuds socials, que jo no sé d’on vénen però en tinc de vegades fins i tot massa. Tinc un sentiment d’indignació que… crec que em perjudica. Però bé, això no té remei, a hores d’ara.

Ara heu reprès…
—Sí, però de tota manera, la trajectòria d’una persona és feta moltes vegades de casualitats, d’atzars… De vegades pense: si a l’eixida del franquisme, quan ens van girar absolutament l’esquena i ningú no volia saber ja res dels cantautors, això no haguera funcionat així i jo haguera pogut continuar, probablement ara tindria vint o trenta discos i no m’hauria dedicat a l’ensenyament, a la sociologia. De la mateixa manera que, si als anys noranta, quan va guanyar el PP, no m’hagueren vetat per a qualsevol recerca…

Vetat?
—Zaplana guanya les eleccions en maig del 1995, i en maig del 1996, un diumenge apareix en primera plana del Levante: la Conselleria d’Educació veta professors de sociologia per a una investigació sobre l’estructura social.

Això que ha passat en aquest país és molt gros.
—La notícia no significava només que em vetaven per a eixa investigació, sinó que es donava la instrucció a tot el PP en tots els àmbits institucionals que a Xambó no calia posar-lo en la llista negra, perquè ja ho sabia tothom, que hi era. Amb la qual cosa, durant vint anys jo no rep cap encàrrec de recerca de les institucions. Fet que beneficia alguns companys que… millor que ho deixem córrer [riu]. Però vull dir que això també actua. I en un determinat moment t’entra l’enyorança de la música i…

I va ser quan hi vau tornar.
—Sí. I amb moltes ganes de fer guerra. Jo hi torne el 2002 i el 2005 ens tanquem al Palau. I immediatament muntem el Col·lectiu Ovidi Montllor i ve tot el rebombori. No m’ho vull apuntar jo tot, però sé que vaig fer molta feina. I que el meu coneixement de les xarxes socials (no ho dic en el sentit digital sinó de trames socials, de connectar gent, d’organitzar) crec que va fer un paper.

El COM és sorprenent: crear una associació que uneix la gent de la música en català al País Valencià per a la difusió i la reivindicació… i que funcioni!
—Sí, crear els premis va ser un gran encert perquè va aconseguir, d’una banda, visibilitat, que no en teníem gens, i d’una altra, unir i reconèixer gent de diferents generacions i diferents estils que no anaven connectats ni es coneixien ni res.

Naturalment, jo, com que sóc un torracollons, sé que els incomode moltíssim. Als nostres, vull dir

Després d’aquell parèntesi de sociòleg, vau tornar a la música. Però igualment sempre us preneu temps per a publicar un disc. Des del Shakespeare a aquest, sis o set anys.
—És que jo no em plantege els discos de manera industrial. És a dir, la gent que viu exclusivament de la música sap que si no fa un disc cada any o com a molt cada dos anys no hi ha actuacions, perquè tot caduca molt ràpidament. I això és molt cruel. Per tant, jo m’ho plantege un poc com qui fa llibres de poesia. Vull dir que m’agrada que em paguen pel meu treball, òbviament, però, al mateix temps, com a professor universitari, no tinc la urgència de publicar un disc cada any. El meu enfocament és més relaxat. I després també passa una altra cosa.

Quina?
—Que en els períodes que he hagut d’estar més actiu en la part política i de gestió, és impossible de compaginar. Aquella lluita a mort contra el PP quan volia liquidar Ràdio Televisió Valenciana i, després, els esforços bestials, monumentals, per a engegar la nova televisió, també contra infinitat d’obstacles, maniobres tèrboles, els amics (que són els pitjors)… un horror. Això em consumia en tots els sentits. I també em consumia tot el temps. No pots estar quinze hores calfant-te el cap, que si les audiències, que si la publicitat, que si aquests equipaments que s’han de comprar, que si els processos de selecció, i després arribar a casa, agarrar la guitarra i fer una cançoneta: és impossible. Quan ha acabat allò és quan ho he pogut fer.

Us ha eixit un disc molt vitalista. Per bé que parleu de pandèmia moral i de temes durs també, té un to, finalment, positiu.
—Eixa és la voluntat: subministrar esperança, alegria, aquella idea que la felicitat també pot ser una forma de resistència, de lluita. Determinades persones no podríem ni acostar-nos una mica a una espurneta de felicitat en algun moment si no fóra perquè fem les coses de manera conseqüent amb el que pensem. És que fins i tot ser derrotat també pot ser una forma de victòria. I sembla paradoxal però és així: hi ha batalles que s’han de donar perquè les perdes. Perquè ja ho veurem, després.

I no us desanima, això?
—Jo no sé què em passa, però no em desanima. Puc tenir moments molt baixos, sentir-me molt trist, molt afectat per les coses que passen al nostre país, i al món, però això mai no em bloqueja. Hem de continuar. I immediatament comence a maquinar què es podria fer, amb qui parlem, què organitzem, per a mantenir l’alè, l’ànim, l’esperança.

És a la cançó: “En temps de pandèmia moral cal mantenir l’esperança que es va obrir en el passat per encarar-nos a l’abisme del present.” Com un programa político-vital.
—Sí: és un programa. Enguany ha fet vuitanta anys que afusellaren el rector Peset Aleixandre. Quan va anar a les últimes corts espanyoles, a Figueres, hauria pogut fugir. I va tornar. Perquè tenia feina a fer a València. La va fer, va acompanyar Negrín a l’aeroport, i tampoc no se’n va anar. Ens va donar un exemple de vida per a sempre. I, damunt, era un home brillant, intel·ligent, magnífic. Ací tenim una esperança plantada en el passat, un model de comportament. Com el de molta gent en els duríssims anys trenta, i la guerra, i tot. I els herois de la postguerra. Tu t’imagines Fuster, Alfaro, Estellés, reunidets, els anys cinquanta, quan era tot un horror i no es veia cap eixida per enlloc, i ells: farem un llibret, i on el publicarem? Ja mirarem, potser els de l’exili tenen uns dinerets… Ja em diràs!

Sí: no s’hauria de banalitzar gens això.
—És molt heroic! Molt! I ací tenim les lliçons. Ells obrien esperances. Nosaltres l’única cosa que podem fer és mantenir-les. Però, és clar, amb alegria. Amb felicitat. No la felicitat fava, que no serveix per a res, sinó amb una certa vitalitat. Perquè després de tot el que feren ells, nosaltres estarem ací llepant-nos les ferides? Nosaltres tenim l’obligació d’estar contents i de ser feliços: és un deure moral, també. I de plantar cara tant com faça falta. I això és el que sura darrere del disc.

Heu parlat en algun moment de viure en la resistència a la barbàrie. Entenc que això no és un enrocament, sinó al contrari.
—Obrir-se cap avant, exacte, sí. Estem envoltats de barbàrie, i a això només s’hi pot respondre amb una mica de dignitat. Ho podem reconèixer també en altres persones, i ens hi podem sentir identificats, i còmplices, i a poquet a poquet… És allò que deia Galeano: moltes persones, petites i humils, en molts llocs de la Terra, fent cosetes, petites i humils… poden canviar el món. És clar.

El país, i concretament el País Valencià, podem dir que ha evolucionat positivament, mirat en perspectiva?
—Si ho mirem des del punt de vista de la societat, sempre estem en la discussió que si el got és mig ple o mig buit, però hi ha hagut canvis substancials i molt positius. Naturalment, jo, com que sóc un torracollons, sé que els incomode moltíssim. Als nostres, vull dir. Fan coses que no ens fan gràcia, busquen fórmules acomodatícies, perquè diuen que tot no pot ser i que ho has de comprendre, etc. Però cadascú està en el lloc on ha d’estar. Com deia Boaventura de Sousa Santos, gran sociòleg portuguès, inspirador del Fòrum Social de Portoalegre i un home magnífic, quan manen els nostres és quan més exigents hem de ser. Perquè si abaixem la guàrdia, els que no deixen de pressionar són els bancs, els empresaris, els poderosos. I, és clar, si nosaltres no els collem també, al final es deixen endur per aquells. I no: se’ls ha de dir de quin mal han de morir si no fan les coses que han de fer. Però el cas és que, tot i que hi ha molta feina pendent, les coses han anat prou bé.

I del punt de vista musical?
—Estem en una escena de música en català millor que mai. Millor que mai. Al País Valencià hi passen fenòmens magnífics, i a més és que no s’esgota. Després d’un en ve un altre. El fenomen d’aquests grups és una cosa meravellosa. Abans d’Aspencat, Orxata. Després d’Aspencat, que deies ui ara, la Fúmiga, Zoo… no paren! Eixe model de música festiva que mou moltíssima gent i que salta totes les fronteres és magnífic. I darrere d’això vindran coses més reflexives, més serenes, més d’autor.

La dansa d’un temps nou va sortir el 25 d’Abril: casualitat?
—No, no [riu]. Em van dir: quin dia vols que pengem el disc en les plataformes digitals? I jo: quin termini em doneu? I ells: ens calen com a mínim dues setmanes, podria ser cap al 15 d’abril. I jo: doncs mira, el 25, i així no ho oblidaré mai.

Al País Valencià hi passen fenòmens magnífics

 

Aquest disc s’ha produït gràcies a Verkami. De fet, pràcticament vau doblar els diners que havíeu de menester.
—Va ser molt bonic. Jo no havia fet mai un Verkami. En les circumstàncies actuals era plenament justificat: normalment fas una inversió i després ho vas recuperant de mica en mica a mesura que vas venent discos i fent concerts. Però, ara, de discos se’n venen molt pocs i la cosa dels concerts és a l’aire. I vaig pensar que l’única manera era amb un Verkami. La veritat és que em feia por i vaig quedar molt sorprès i molt content perquè anava fiiiu… com un llamp! Monso, de la productora, em deia: tu no te’n fas a la idea, però hi ha molta gent que t’estima, que t’aprecia, que pensa que això que fas és interessant. Jo, i no és falsa modèstia, no m’ho acabava de creure. Em va fer moltíssima alegria sentir-me estimat. La clau és eixa.

En aquest disc hi ha més coses que no sembla.
—Sí, perquè hi ha les cançons i les entrecançons [riu].

Hi ha versions de cançons d’uns altres autors, cançons vostres, poemes musicats i, pam!, “La dama d’Aragó”. Hi podem posar d’entrada l’etiqueta de disc eclèctic, però potser no ho és tant. Què hi heu fet i com ho heu fet?
—Per això deia allò de les entrecançons: allò que permet pensar o sentir quan escoltes una cançó i mentre esperes la següent. De vegades, les coses que aparenten ser més senzilles tenen per darrere molt de treball. És un poc com passa en la selecció d’aquestes cançons. Per exemple, quan acabava de gravar, sentia una incomoditat, una inquietud, m’hi faltava no sabia què. Jo camine molt, i mentre camine, pense, que va molt bé. I de colp dic: és clar, Maria-Mercè Marçal, hòstia, com pot ser que no hi haja caigut? Tinc la seua obra completa, de manera que arribe a casa i mire quines coses podrien ser, que ho tinc llegit i estudiat infinitat de vegades, tot ple de paperets. Probablement li dec un disc sencer, ja ho veurem.

Ah, quan surti podrem dir que en vau fer l’anunci en aquesta entrevista a VilaWeb!
—Sí! I quan vaig veure la cançó de bressol li vaig fer una foto i l’endemà, caminant, anava mirant-la i anava cantant i provant i cantant i vaig anar a l’estudi i pim-pam, pim-pam, la vaig cantar tota i vaig dir ara construirem amb sons que trobes per ací una caixeta de música. Que no hi havia res previst però que va ser.

Diners de sang” també arriba perquè voleu: explicàveu al Verkami que d’entrada havien de ser onze cançons però que al final són dotze perquè, mireu, és que ens hem acomboiat.
—Abans de començar el disc ja li havia dit a Joan Palomares: algun dia hauríem de fer alguna cosa tu i jo. Perquè ell és sociòleg, també. Ha estat alumne meu. En fi, sóc el seu director de tesi doctoral! [Riu] I venia a l’estudi i ajudava (en la caixeta de música de la cançó de Maria-Mercè Marçal, per exemple). I un dia, sobre la marxa, em va enviar una música d’eixes que fa, electrònica, on ell cantava scat, veus sense sentit, i jo hi vaig anar fent ratlletes i marcant-hi els accents, i després, sobre eixos mots encreuats sense mots vaig anar buscant-hi els mots i construint-hi un sentit. I que els accents caiguen on toca.

Important.
—És que quan no és així em posa malalt. Els que diuen “terra”, per exemple. Que n’hi ha molts i de molt estimats i molt respectats. Però això és pecat [riu]. En fi, que férem la cançó i de primer havia de ser a banda del disc i llançar-la en un videoclip per les xarxes i a veure què passava. Però quan ja la teníem prou mastegadeta, l’hi vàrem posar. I, a més, al final de tot. Perquè quede ben clar que és com una obertura cap a vés a saber on. La idea sempre és que res no està mai perdut del tot. Que no podem lliurar-nos mai. No s’hi val a rendir-se.

Tan diferent i no hi desentona.
—No, és com un punt.

Oferiu contrastos que es complementen. La primera…
—Una preciositat.

Si us plau, podeu llegir què hi tenia apuntat, a la llibreta?
—…una preciositat de cançó [somriu]. És que és el meu petit amor. La meua filla menuda.

I després hi ha temes rotunds i durs, també.
—Sí, “Hiroshima”. Que és de molt de dolor però calia dir-ho.

“I come and Stand at Every Door”, de Pete Seeger. No us fa basarda encarar les versions.
—Primer m’he quedat fascinat amb la cançó. Quan l’he fet meua i ja la porte a dins, ja no em crea cap incomoditat. Més aviat hi ha el desafiament de trobar la manera de dir-la en català tot respectant-ne l’esperit. La que més faena m’ha donat és la dels Beatles, que hi ha molt de text i John Lennon s’hi desbarata molt. Però té eixe punt també d’innocència adolescent, allò de res no canviarà el meu món, que no és una negació del canvi sinó una reivindicació de la puresa d’esperit, és a dir, jo sóc així i no em torçareu, cabrons.

Els temes que escolliu per a fer-ne versions també formen part del vostre manifest.
—Claríssimament. “Homenatge a Teresa”, per exemple, que simbolitza les esperances del passat d’una persona trencada per l’horror i que al mateix temps connecta amb la innocència dels xiquets. És una de les cançons més boniques de l’Ovidi.

Quan musiqueu poemes existents, transmeteu la sensació que us hi heu posat al servei. En el d’Anna Montero, per exemple.
—Procure que la música no s’apodere del poema, sinó que l’acompanye. Per això eixa cançó té una cadència molt de dir un poema.

Heu fet el disc en temps de covid: com un trencaclosques.
—Jo faig les maquetes a casa: agafe el mòbil i el pose a gravar; agafe la guitarra i em pose a tocar i a cantar. Eixe àudio, juntament amb la partitura i la lletra, l’envie a Àlvar Carpi, el guitarrista, i li dic: hi vull una guitarra elèctrica boja. Li ho envie a Salva Vázquez, el pianista, i li dic ací hi va un teclat tipus tal o tal altre. Cadascú treballa en sa casa. Ho grava i ho envia a l’estudi. I allà, amb Facundo Novo, el tècnic, ho estudiem i anem muntant les cançons, que vaja tot quadradet, posant-hi les capes de la ceba. El baixista (Chris Atwel) i el baterista (Ben Wirjo) sí que vingueren a l’estudi. També estic molt content de la participació de Peter Connolly i del meu fill Miquel, que és un excel·lent guitarrista flamenc i elèctric. En fi, que quan ja està tot vestidet, hi entre jo i cante. És fantàstic quan treballes amb músics professionals. Fantàstic.

The post Rafa Xambó: “La felicitat també pot ser una forma de resistència” appeared first on VilaWeb.

Divuit propostes per a gaudir de la Setmana del Llibre en Català

La Setmana del Llibre en Català es fa del divendres 10 al diumenge 19 de setembre al Moll de la Fusta de Barcelona. Enguany, la fira romandrà tancada els matins dels dies laborables. Consulteu-ne els horaris. Durant aquests deu dies es faran al voltant de dues-centes cinquanta activitats entre presentacions, signatures, converses, itineraris, debats… N’hem seleccionades divuit, totes pensades per a un públic adult i jove. Però també hi ha una gran varietat d’activitats infantils, que podeu consultar a l’agenda i al cercador.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Divendres, 10 de setembre, 18.30.
Conversa:
Recordant Jordi Cussà.” A càrrec de Jordi Puig, Jaume Huch, Ignasi Pàmies, Jaume Capdevila (Kap) i Mathew Tree. Presenta: Anna Guitart. Escenari 1.

Divendres, 10 de setembre, 20.00.
Inauguració de la trenta-novena Setmana del Llibre en Català
. A càrrec de Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Acció artística de Santi Mariona duet. Presenta: Àngels Bassas. Escenari 1.

Dissabte, 11 de setembre, 10.00.
Passejada
Barcelona, 11 de setembre de 1714“. A càrrec d’Agustí Alcoberro. Començament: Estàtua de Rafael Casanova (ronda de Sant Pere). Activitat de pagament.

Xavier Graset.

Dissabte, 11 de setembre, 13.00.
Lliurament del primer premi Difusió al periodista Xavier Graset
. Presenta: Eva Piquer. Escenari 1.

Dissabte, 11 de setembre, 18.45.
Conversa:
Recordant Isabel-Clara Simó.” A càrrec de Cristina Dalfó, Jordi Tormo i Gonçal López-Pampló. Escenari 1.

Diumenge, 12 de setembre, 10.30.
Lectura del Manifest
La Setmana compromesa amb la salut mental“. Escenari 1.

Diumenge, 12 de setembre, 11.00.
Taula rodona:
L’hora d’Andorra.” A càrrec d’Oliver Vergés Pons, Domènec Ferran, Grec Coonen. Presenta: Noemí Rodríguez. Escenari 2.

Diumenge, 12 de setembre, 18.00.
Itinerari:
Francesc Layret, una vida per Barcelona.A càrrec de Vidal Aragonés, a partir del seu llibre Francesc Layret, publicat per Tigre de Paper. Començament: porta del Liceu (la Rambla, 51-59). Activitat de pagament.

Diumenge, 12 de setembre, 19.30.
Poesia:
Desori Subversiu: experiment musicopoètic.” A càrrec de Jansky i els finalistes del Premi Salvador Iborra 2020. Escenari 2.

Dimecres, 15 de setembre, 18.00.
Conversa:
Escriure és la meva revolta.” A càrrec de Douglas Stuart, Booker Prize 2020 per La història d’en Shuggie Bain (Edicions de 1984). Amb Bel Olid. Escenari 1.

Dimecres, 15 de setembre, 19.00.
Itinerari literari Teresa Juvé
, a partir del llibre L’arbre trencat (Meteora). Passejada a càrrec de Maria Nunes. Començament: Passeig de Lluís Companys amb carrer del Rec Comtal. Institució de les Lletres Catalanes – Any Teresa Juvé. L’itinerari es repetirà el divendres 17 a les 19.00. Activitat de pagament.

Dimecres, 15 de setembre, 19.30.
Lliurament del Premi Trajectòria a l’escriptor Biel Mesquida.
Escenari 1.

Biel Mesquida (fotografia: Jean Marie del Moral).

Divendres, 17 de setembre, 18.00.
Itinerari:
Lorca a Catalunya.” A càrrec de Salvador Giné, autor del llibre homònim editat per Viena. Començament: Casa de l’Ardiaca. Activitat de pagament.

Divendres, 17 de setembre, 19.00.
Lliurament dels premis Crítica Serra d’Or
. Escenari 2.

Dissabte, 18 de setembre, 17.30.
Taula rodona:
Del poble al món. Literatura universal des de l’espai ebrenc.” A càrrec de Mercè Ibarz, Joan Todó, Toni Orensanz, Amàlia Roig. Presenta: Pineda Vaquer. Escenari 2.

Dissabte, 18 de setembre, 20.15.
Anar, sempre tornar, de Felícia Fuster
. Edició a càrrec de Lluïsa Julià (Pagès Editors). Esclat poètic. A càrrec de Corina Oproae, Lluïsa Julià i Xavier Mas Craviotto. Dins l’Any Felícia Fuster. Escenari 2.

Diumenge, 19 de setembre, 12.45.
La narrativa a les Illes
: la veu dels creadors Melcior Comes, Pere Bestard i Josep Hernández (Jjou). Modera Cristina Gaviño. Escenari 2.

Tot seguit, a les 13.15: La creació poètica a les Illes Balears.” Un tast de quatre poetes: Maria Victòria Secall, Patrícia Álvarez, Pere Antoni Pons i Joan Tomàs Martínez. Institut d’Estudis Baleàrics. Escenari 3.

The post Divuit propostes per a gaudir de la Setmana del Llibre en Català appeared first on VilaWeb.

Les Illes tornen a classe amb el desafiament de mantenir el bon registre del curs passat

Els alumnes de les Illes tornen a les escoles i instituts avui amb el desafiament de mantenir les bones dades l’any passat, en què no es va haver de tancar cap escola. Durant aquest curs, es continuaran aplicant els protocols de màscara, neteja i ventilació. Els alumnes d’educació infantil, primària i educació especial s’agruparan en grups de convivència estable sense haver de mantenir la distància de seguretat. Ara, els alumnes de grups de convivència estable diferents sí que hauran d’estar a un metre i mig. Al pati també podran interactuar amb els alumnes d’uns altres grups del mateix curs o cicle.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El segon curs escolar covid començarà amb restriccions més suaus que l’any passat

La màscara serà obligatòria a partir de primària, però es podrà revisar segons la situació epidemiològica. A més, els més grans de dotze anys que estiguin completament vaccinats contra la covid-19 tampoc no hauran de fer quarantena si són contacte estret d’un positiu.

El conseller Martí March va destacar al parlament l’èxit de curs anterior i va demanar serenitat i prudència amb vista al vinent: “Crec que tant els centres com els tècnics de Salut i Educació ens hem guanyat un vot de confiança.” Per una altra banda, la presidenta del govern de les Illes, Francina Armengol, va insistir als adolescents en la importància d’arribar al començament de curs amb la vaccinació completa. A més, va felicitar la comunitat educativa pel bon funcionament del curs passat, en particular als alumnes: “Han donat a la societat una lliçó enorme de bon comportament a les aules, que ha permès que l’educació continués de manera presencial i que fos un espai segur.”

The post Les Illes tornen a classe amb el desafiament de mantenir el bon registre del curs passat appeared first on VilaWeb.

Tot a punt al TNC, els últims dies del Visa i el ‘balconing’ literari a Magaluf

Teatres, museus, institucions i entitats comencen el curs presentant les novetats de la nova temporada i deixen enrere els pitjors malsons de la pandèmia. Les ànsies de la gent de teatre de tornar a l’escenari i trobar les platees plenes altra vegada marquen la setmana que ara acabem. Dilluns al Gran Teatre del Liceu es va fer la gala “Catalunya aixeca el teló”, organitzada per l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya, i l’endemà era el Teatre Nacional de Catalunya, ara capitanejat per Carme Portacelli, que presentava les novetats de la temporada 2021-2022 i el nou projecte artístic.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Portacelli, primera directora del TNC de la història, vol dedicar la seva primera temporada a la diversitat i convertir el teatre en un temple de l’hospitalitat, tot donant especial visibilitat a les dones, tants anys ocultes. Com ara Víctor Català, que es va haver d’amagar rere una màscara – pseudònim masculí per trobar el seu lloc en la literatura catalana. La nova directora s’ha deixat guiar per aquesta voluntat explícita de recuperació, tot picant l’ullet a la magnífica feina de redescoberta del nostre patrimoni dramàtic i d’elaboració de repertori a partir dels clàssics catalans empresa pel seu antecessor, Xavier Albertí. Per això la temporada a la sala gran s’obrirà amb La Víctor C., escrita per Anna Maria Ricart Codina a partir dels texts de l’autora de Solitud, a qui donarà vida l’actriu Rosa Renom.

Amb el record dels estralls que la pandèmia ha causat als escenaris –suspensions, canvis en els límits de cabuda, tancaments perimetrals, mesures de control i tota mena de condicionaments que han marcat l’activitat dramàtica–, la flamant responsable artística del TNC diu: “En temps de desencís, la cultura ha de ser capaç de generar il·lusió i confiança.” Il·lusió com la de la represa, avui mateix, de la Fira de Tàrrega, el gran festival de teatre al carrer que enguany podrà celebrar finalment els quaranta anys, després d’haver-se ajornat els actes d’aniversari per culpa de la pandèmia i d’haver fet, l’any passat, una fira virtual, lluny dels carrers i places de la capital de l’Urgell.

Portacelli deia que la responsabilitat del teatre és reflexionar, tant si és amb el plor com si és amb la rialla, sobre la condició humana, i posar sobre la taula els punts fonamentals i les històries que ens afecten directament. Aquests objectius lliguen amb tot allò que fa, d’ençà del 1989, el festival Visa pour l’Image de Perpinyà. Fins diumenge encara s’hi pot veure més d’una vintena de treballs de fotoperiodistes d’arreu del món que han aconseguit de captar els grans mals del nostre present: la guerra, la violència, la crisi climàtica, el drama dels refugiats i les conseqüències de la covid-19. El Visa 2021 està de dol, per la mort del fotògraf de Reuters Danish Siddiqui mentre treballava en un reportatge a l’Afganistan. A Perpinyà se n’exposa un treball sobre la segona onada del coronavirus a l’Índia, el seu país natal.

Aquesta setmana també s’ha presentat a València el programa de la quarantena Trobada de Música del Mediterrani, impulsada l’any 1981 pel grup musical el Tall. Enguany, una vegada més dins la programació de la Mostra Viva del Mediterrani, que es farà entre el 23 de setembre i el 12 d’octubre, la Trobada vol recordar aquestes quatre dècades amb algunes de les veus femenines més influents de la música mediterrània. Per això l’artista més destacada serà Maria del Mar Bonet, que en més de cinquanta anys dalt els escenaris ha personificat la diversitat i la pluralitat de la Mediterrània, unint tradició i poesia, amb unes fondes arrels a la seva illa de Mallorca i amb una especial relació amb el Principat i el País Valencià. Bonet donarà el tret de sortida als concerts al Teatre el Musical, presentant amb Borja Penalba les cançons del disc que van enregistrar plegats i alguns dels seus clàssics, acompanyats del percussionista Antonio Sánchez.

Tot i que es va inaugurar a començament de juliol, l’exposició “Els exilis de Renau a l’IVAM continua essent de visita imprescindible. La mostra, centrada en el treball del cartellista i muralista durant els seus exilis a Mèxic (1939-1958) i la República Democràtica Alemanya (1958-1982), permet de descobrir cartells, fotomuntatges, films, llibres i murals conservats per l’IVAM, com ara la sèrie completa The American Way of Life, una crítica ferotge a l’imperialisme cultural nord-americà. “Els exilis de Renau” també ens descobreix els vincles i influències d’artistes coetanis, com ara el muralista mexicà David Alfaro Siqueiros i el fotògraf rus Aleksandr Jitómirski.

A Barcelona tot és a punt per a la inauguració, demà, de la Setmana del Llibre en Català, el gran aparador de la varietat i riquesa de la literatura escrita i publicada en català –al Principat, al País Valencià, a les Illes, a Catalunya Nord i a Andorra– instal·lat fins al diumenge 19 de setembre al Moll de la Fusta. Enguany la Setmana arriba amb més novetats que mai. Perquè no us en passi res per alt, podeu llegir les Divuit propostes per gaudir de la Setmana del Llibre en Català de Montserrrat Serra. La Setmana lliurarà el premi Trajectòria a l’escriptor Biel Mesquida, de qui recomanem la lectura del discurs a la presentació de la Setmana en què es va anunciar el guardó i l’entrevista que va fer-li VilaWeb.

A Mallorca, aquesta setmana, les converses dels lletraferits han girat entorn del nou festival Mallorca Literatura Expandida (LEM) que aquesta tardor es farà en un lloc tan insòlit com Magaluf. Entre els primers noms anunciats, hi ha els de l’escriptor escocès Irvine Welsh, l’artista i escriptora Paula Bonet i la poetessa badalonina Maria Sevilla.

El fet que sigui impulsat per la llibreria Rata Corner, conjuntament amb la cadena hotelera Melià, que organitzarà l’esdeveniment al seu hotel Innside Calvià Beach, ha fet arrufar el nas a més d’un. De fet, el Diari de Balears ha publicat el manifest de la campanya @boicot_lem, impulsat per un grup de persones del món de la cultura i la defensa de la terra preocupades pel que consideren una rentada de cara –culturewashing– mitjançant la literatura d’empreses com Melià Hotels, que han contribuït al col·lapse turístic de Mallorca. El text de denúncia diu: “Baratar un turista gat de cervesa per un escriptor de primer nivell internacional no representa cap canvi de model, només una gentrificació de la clientela i un efecte crida per als únics estrangers que són de debò perillosos, que són els rics, els que compren el territori i lloguen les cases a preus desorbitats. El balconing, cerveser o literari, no deixa de ser balconing.

Ah, i aprofitant que aquests dies Solsona és notícia per la renúncia del bisbe –ara emèrit– Xavier Novell, volem recomanar una visita al Museu Diocesà i Comarcal de la ciutat, per veure-hi la instal·lació de Perejaume D’un or que crema, amb què l’artista s’afegeix a la commemoració dels cent vint-i-cinc anys de la institució. Perejaume ha convertit les sales del Renaixement i el Barroc en un bosc de fustes, carn i pedres que vol evocar els vincles entre el món mineral, el botànic i l’humà. Hi sou a temps fins al febrer de l’any vinent i segur que en sortireu més reconfortats que no amb els vodevils de sotanes que hem viscut aquests dies.

L’imprescindible. Amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, a l’Ateneu Barcelonès es farà demà l’estrena mundial de l’obra per a veu i arpa Quatre tankes de Felícia Fuster, del compositor de la Selva del Camp Joan Magrané. La peça és un encàrrec de la Fàbrica del Lied i l’Ateneu i forma part de la celebració institucional del centenari de l’escriptora i pintora barcelonina. N’és comissària Lluïsa Julià.

L’efemèride. Dimecres farà deu anys de la mort de l’actor i escriptor Jordi Dauder, amb una llarga carrera teatral i cinematogràfica, conegut pel gran públic pel paper de Mateu Montsolís a la telenovel·la de TV3 Nissaga de poder. Home d’esquerres i activista antifranquista, Dauder va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català.

El nom propi. Si la setmana passada ens assabentàvem del cessament d’Oriol Ponsatí-Murlà, director aquests darrers tres anys de la Institució des les Lletres Catalanes, aquesta setmana hem sabut qui ocuparà el càrrec vacant: la filòloga i editora Izaskun Arretxe, que fins ara havia dirigit l’àrea de literatura i pensament de l’Institut Ramon Llull. El missatge de felicitació de Ponsatí a la seva substituta, via Twitter, acompanyat d’una fotografia de tots dos, és un bon senyal de continuïtat institucional.

Caldrà estar-ne al cas. No tan sols el TNC es prepara per aixecar el teló. Els principals teatres d’arreu dels Països Catalans encaren el nou curs. També són a punt de començar les temporades operístiques. Així, el Liceu obrirà temporada el dia 22 de setembre amb Ariadne auf Naxos, de Richard Strauss; les Arts de València el dia 30 amb el Rèquiem, de Wolfang Amadeus Mozart; i el Principal de Palma el 20 d’octubre amb L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti.

The post Tot a punt al TNC, els últims dies del Visa i el ‘balconing’ literari a Magaluf appeared first on VilaWeb.

La sensació de la temporada

Arriba somrient, com si tingués tot el temps del món, però sé que va atrafegat, que no li sobra ni un minut i que tot i això la nostra conversa serà plàcida i agraïda, com si fos la primera vegada que parla de la que és, sens dubte, la novel·la del moment, la sensació de la temporada.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

PREGUNTA: Com ho portes? La sensació de la temporada, es diu aviat, no?

RESPOSTA: (Riu tímidament. Fa un glop de suc.) Ho visc amb agraïment. Que tanta gent em vulgui dedicar el seu temps…, només puc donar les gràcies. Sé que és efímer i m’he proposat gaudir-ho al màxim mentre duri.

Fas ben fet. No és fàcil arribar fins aquí, com bé dius, dura poc. Què creus que t’hi ha portat?

(Fa una pausa i mira al cel, com si allà hi hagués de trobar la resposta.) Abans que res, la dedicació. Hores i hores de seure i escriure. He topat amb molts entrebancs pel camí. Al març em vaig quedar en blanc, a mitja novel·la!

Explica-m’ho, això. Què va passar? I com te’n vas sortir?

Què va passar, encara no ho sé. De sobte, un dia em llevo, m’assec a escriure i no em surt res. Estava eixut. Em vaig encallar… la novel·la es va encallar. 25.000 paraules escrites i de cop i volta allò no tirava! Una setmana, vaig estar així. No m’ho podia creure, no m’havia passat mai abans. Jo treballo amb guió, ho tinc tot pensat, precisament perquè no em passi això, la temuda pàgina en blanc. I… també t’he de dir que no sé com me’n vaig sortir. De sobte, una setmana després, tot em tornava a encaixar i la novel·la fluïa un altre cop. Tot va quedar en un ensurt. Suposo que a tothom li passa alguna vegada, però per mi era el primer cop i em vaig espantar. Em pensava que no escriuria mai més.

I mira ara. Novel·la desencallada i destacadíssima a totes les llibreries, programes i especials sobre llibres… Tan sols sis mesos després.

El misteri d’escriure. I la màgia. Això no s’ha de perdre mai. Hi ha una part que no controles, però has d’estar atent per quan passa. És difícil d’explicar, la inspiració. Però si te l’escoltes, té recompensa. Jo me l’he escoltada i fins i tot he volgut que aquest contratemps quedés reflectit en la novel·la…

Què vols dir?

La novel·la té dues parts, primera i segona. Doncs el full en blanc que les parteix és aquesta setmana d’estar eixut. Vaig pensar que era un senyal. El cos em deia que m’aturés. I vaig voler que la pausa també quedés recollida al llibre. Em semblava natural.

Natural i honest. Ets molt transparent…

(Riu sorollosament.) No t’ho creguis! Tinc moltes capes. Per això escric, suposo, per treure-me-les de sobre i poder ser jo sense filtres. Escriure és despullar-se, és donar-se, és mostrar-se nu als lectors. Per això he volgut ser franc amb qui em llegeix i avisar-lo: ei, aquí em vaig encallar, atura’t tu també, encalla’t amb mi.

El lector ho agraeix, segur. L’agafes de la mà des del primer moment i no li amagues res.

Escriure és acompanyar, ho tinc clar. No és un ofici solitari, això no és cert. Jo sempre escric acompanyat de tots els meus lectors. Els sento mentre teclejo. Són allà, m’esperen. He de ser absolutament sincer amb ells, els ho dec.

Sentint-te, qualsevol diria que tens tot el temps del món, i en realitat sé que tens una agenda de bojos. Quantes entrevistes has fet avui?

Aquesta és la cinquena i encara no és l’hora de dinar. Però és com si fos la primera, perquè per a tu és la primera. Jo sóc tu ara. Full en blanc i tornar a començar. Em dono sencer, no ho sé fer d’una altra manera. Ho visc així. (Mentre parlem, el fotògraf d’aquest diari ronda al nostre voltant disparant fotos, després ens costarà triar-ne només quatre. La càmera l’estima.) Quina culpa tens tu de ser la cinquena del matí? M’ho prenc com una part de la feina, però també amb agraïment, perquè podries estar dedicant el teu temps a un altre autor, i ets aquí amb mi. Jo et dono les gràcies per això.

Bé, jo no trio a qui entrevisto, faig el que em diuen, però la veritat és que és un plaer parlar amb tu així, tan sincerament.

És clar. També és això, escriure. Fer que l’altre se senti còmode amb tu. Que es relaxi i passi una bona estona amb tu. (L’Autor em dóna la mà i jo li recito les normes anticovid, però ell m’ensenya un pot de gel que hi ha a la taula i amb la mirada em demana que no em preocupi.)

Tinc la sensació que hem parlat més de vida que de literatura.

Són indissociables! Està tot lligat. Què vol dir “viure o escriure”? Si he de triar, em quedo la vida, sempre. Ara, escriure és la meva vida, però d’una manera àmplia, deixant les finestres obertes, obrint-me jo mateix. Sóc el contrari de la imatge de l’escriptor tancat al seu despatx de matinada. Escric en hores de sol. I necessito que al meu voltant res no s’aturi. El meu aïllament creatiu és interior.

És bonic això que dius, però…

Bonic i veritat. Creu-me.

M’has regalat tants titulars… No sabré quin triar.

Tria la vida.

No, ho dic de debò.

Ah. Bé, et deixen fer destacats? Pots fer destacats amb els titulars descartats. No llencis res. Tot s’aprofita, de l’escriure.

Prou. Ho veus? Un altre titular.

Perdona. És que em regalo. Estic tan agraït…

Ens acomiadem amb una abraçada llarga, molt llarga, i abans d’anar-se’n em mira als ulls amb una intensitat no sé si miop o esotèrica. El veig anar a saludar el següent periodista que l’espera a la recepció de l’hotel on ens hem trobat. Brilla, sura, es diria que ha nascut per a això, per… fer entrevistes.

The post La sensació de la temporada appeared first on VilaWeb.

Torra: “No té gens de sentit pretendre aparcar el camí cap a la independència pel famós mentrestant”

El president Quim Torra ha dit avui que la decisió del govern espanyol de suspendre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona demostra que no hi ha “temps a perdre” i que no té sentit d’esperar a la independència “pel famós mentrestant”. I ha afegit: “Això només ens porta a desfetes com la que hem vist fa només unes hores.”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ho ha dit en l’acte d’homenatge a Heribert Barrera, que s’ha fet avui a Girona, i on també ha participat la presidenta del parlament de Catalunya, Laura Borràs. Borràs, ha afirmat que la república catalana va ser proclamada el 27 d’octubre del 2017 i “no ha estat derogada però tampoc implementada”. Torra ha assegurat que és molt oportú reivindicar la “feréstega intransigència” del qui va ser president del Parlament Heribert Barrera en “un temps en què sembla que es vulgui aparcar la lluita per la independència per centrar-nos en una gestió en la qual acabem de veure que tampoc podem decidir res”.

Vuit punts per a complir el projecte del president Barrera | Article del president Quim Torra

Torra ha dit que això només porta a “desfetes” com les que s’han vist en les últimes hores i s’ha mostrat crític: “El tenim pressa no es mereix els dos anys que hem donat al govern espanyol”. Sobre això, el president Torra ha reivindicat la figura de Barrera. “Els ho hem d’agrair perquè davant de tantes renúncies, recordem els que no van renunciar i no van mercadejar amb els seus vots”, ha afirmat. Torra també s’ha fet seu el ‘tenim pressa’ de Barrera i ha dit que “no es mereix els dos anys” que s’han donat al govern espanyol. “Ara que tenim la majoria social, ens dediquem a dialogar amb el govern espanyol, un diàleg que no arribarà enlloc”, ha afegit.

Durant la seva intervenció, el president ha assegurat que no renunciarà mai al valor del referèndum de l’1-O i que fer-ho suposaria “perdre l’empoderament del poble de Catalunya”. Per la seva banda, Laura Borràs també s’ha referit a les paraules de Barrera i ha dit que es reafirmava en el convenciment que la millor forma d’honorar la seva figura era “treballar per fer possible l’ideal que ell va anhelar i va vertebrar tota la seva vida: Un estat català, independent i en forma de república”.

Al llarg de l’acte d’homenatge –organitzat per l’oficina del president Torra-, també hi ha intervingut a distància el president Carles Puigdemont i s’ha lloat la seva figura. L’acte s’ha tancat amb l’himne dels Segadors i crits d’independència.

The post Torra: “No té gens de sentit pretendre aparcar el camí cap a la independència pel famós mentrestant” appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Josefina Castellví i Arcadi Oliveres, guardonats amb la Medalla d’0r de la Generalitat

L’oceanògrafa Josefina Castellví i l’economista Arcadi Oliveres, a títol pòstum, han rebut aquest dijous la Medalla d’Or de la Generalitat, la màxima distinció que una persona pot rebre a Catalunya. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha estat l’encarregat de lliurar els reconeixements a familiars dels homenatjats, en un acte celebrat al Vendrell. “Són referents per al conjunt de la societat. Deixen un llegat ètic, moral i sobretot humà. Ells han de ser els referents del país”, ha manifestat. La cerimònia s’ha emmarcat en els actes de la diada i s’ha fet al barri de Sant Salvador on va viure Pau Casals, en commemoració del cinquantè aniversari de l’himne de les Nacions Unides composat pel violoncelista vendrellenc.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La cerimònia s’ha fet a la plaça Bach del Vendrell, davant del monument de Josep Maria Subirachs dedicat a Casals. S’ha fet davant la guàrdia d’honor del cos de Mossos, s’ha hissat la senyera i finalment s’ha interpretat conjuntament el Cant de la Senyera.

🔴 EN DIRECTE | Lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya a Arcadi Oliveres, a títol pòstum, i a Josefina Castellví. https://t.co/uEbQmNiFa2

— Govern. Generalitat (@govern) September 9, 2021

The post [VÍDEO] Josefina Castellví i Arcadi Oliveres, guardonats amb la Medalla d’0r de la Generalitat appeared first on VilaWeb.

Lluís Miquel Campos rep la Medalla del Consell Valencià de Cultura

El cantautor, productor, doblador i empresari Lluís Miquel Campos ha rebut avui la Medalla del Consell Valencià de Cultura (CVC). “No és un guardó només per a mi, sinó per a tota la gent que ha contribuït a fer un País Valencià més digne i decent”, ha afirmat Campos. També ha destacat que el guardó és un reconeixement a tota la gent que l’ha acompanyat durant la seva vida i trajectòria.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La presidenta de la Comissió de les Arts, d’on va sorgir la proposta, Amparo Carbonell, ha destacat la importància del treball “obstinat i sincer de Lluís Miquel a favor d’una cultura en llibertat que necessitava estar ben fonamentada en unes indústries culturals”. Una feina que ha estat reconeguda també per a creadors i artistes, ha afegit.

El Barnasants reconeix la trajectòria de Lluís Miquel amb un concert amb amics a l’Hospitalet

El secretari del CVC, Jesús Huguet, ha llegit l’acord del ple de concessió de la Medalla i ha fet oficial el lliurament, mentre que l’escriptor Alfons Cervera ha pronunciat la laudatio, on ha rememorat la música d’autor francesa i italiana i pop de la dècada dels seixanta. En aquest època, Lluís Miquel Campos feia versions de Brel, Brassens i Celentano amb el grup Els Quatre Zeta, i a l’etapa posterior, la de Patxinger Zeta.”Sempre amb una qualitat musical exemplar”, ha subratllat. Huguet també s’ha referit als Estudis Tabalet, del qual en va ser impulsor Campos. “El país necessita el treball de persones com Lluís Miquel Campos, o Lluís Miquel, o Lluísmi, com l’anomenem els amics”, ha expressat abans que rebés la Medalla.

Precisament, la Plataforma per la Llengua li prepara un homenatge el pròxim dimecres, 29 de setembre, en el Teatre Micalet de València.

The post Lluís Miquel Campos rep la Medalla del Consell Valencià de Cultura appeared first on VilaWeb.

Les inversions fantasma a Catalunya

El mes d’octubre passat, el Foment del Treball va calcular que el dèficit d’inversió en infrastructures de les administracions a Catalunya era de 28.000 milions d’euros aquests darrers deu anys. La patronal catalana citava el corredor mediterrani –encara no operatiu–, el servei de rodalia de Renfe, la posada a punt de la xarxa viària i els accessos al port i a l’aeroport, entre més serveis. Aquest matí, el seu president, Josep Sánchez Llibre, ha expressat la “indignació i perplexitat” per l’actitud de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona respecte de l’aeroport i ha anunciat que es mobilitzarien per a impedir una situació que considera que pot implicar la “ruïna econòmica” de Catalunya. La PIMEC, per la seva banda, ha demanat una reunió urgent amb els governs i els agents socials per a debatre aquesta qüestió i cercar una nova via que permeti l’ampliació d’aquesta infrastructura tan necessària per a la competitivitat del país.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Bé, més enllà de la indignació empresarial, el rerefons rau en el dèficit. Catalunya rep com més va menys inversions –fins a la xifra esmentada– i l’empresariat està com més va més emprenyat amb els entrebancs que ha de superar per ser competitiu. I vet aquí, que, de cop i volta, el govern espanyol ofereix 1.700 milions d’euros per a ampliar l’aeroport. I comença el gran sidral. La Ricarda s’erigeix en gran protagonista, al costat dels veïns de Gavà Mar i Castelldefels i, és clar, del soroll. Tothom, menys una part del govern de la Generalitat, sembla que s’oposa a la inversió. La Generalitat pacta que no es toqui la Ricarda. Però, finalment, Madrid passa un projecte en què s’allarga la pista i sí que es toca. I ja hi som. El president Aragonès diu que no, que el pacte no era aquest, els antiampliació preparen manifestacions, els ajuntaments en peu de guerra –amb la senyora Colau al capdavant–, i una conclusió final: Barcelona no vol l’ampliació de l’aeroport. És cert que uns la voldrien diferent que no es proposava i uns altres no la volen de cap manera.

Amb aquesta situació d’engrescament popular i institucional, semblaria lògic que Madrid –que deia voler millorar el futur de Catalunya amb aquesta inversió– proposés una negociació seriosa per a veure com es podria arreglar la situació, fent passar més avions per la pista llarga –i tapar soroll d’alguna manera– o amb alguna altra opció. Per exemple, pensem que, en el moment d’haver acabat les pistes noves, els avions que hi haurien aterrat probablement serien diferents dels actuals, no consumirien tant i contaminarien molt menys. Bé, el fet és que Madrid pren bona nota de l’oposició barcelonina i en lloc de mirar de pal·liar el dèficit d’infrastructures, pren una decisió dràstica: “No ho volen? Doncs que es fotin!” I decideix de fer un pas enrere. Ja no hi ha inversió.

Ves per on, un país industrial amb aquest dèficit d’infrastructures respira alleujat amb la notícia. Molts catalans de bona fe, que patien per la Ricarda i per la contaminació, estan contents, molt contents. I la cosa més grossa, a l’estat espanyol també fan salts d’alegria, i no pas per la Ricarda, és clar. Estan feliços perquè s’ha tirat enrere la “injustícia” que es volia perpetrar contra les Espanyes si s’ajudava econòmicament encara més a una Catalunya “que no els vol”. Tots contents. Ja hem parlat dels motius de la gent, però, i els governs? Doncs el de Catalunya, nega la major. És a dir, que ells no han trencat cap pacte, tal com els acusen de Madrid. Però, tot sigui dit, el to de les paraules d’ahir de Puigneró no era ben bé el mateix que el del president. Dit això, l’argument de la capital espanyola és que ja en tornarem a parlar quan ens posem d’acord entre nosaltres. Deu ser que no volen que ens barallem per culpa seva, vaja. Gràcies, però no cal, dic jo. Ja som prou babaus de discutir nosaltres solets.

I vet aquí que aquest matí hi ha hagut un fet aclaridor. El president d’AENA, Maurici Lucena, ha dit a Catalunya Ràdio que la inversió de 1.700 milions d’euros per a ampliar l’aeroport de Barcelona que el govern espanyol ha retirat ha estat una “oportunitat perduda” que, en tot cas, es podria provar de reprendre d’ací a cinc anys, quan facin un nou pla d’inversions. “Els cinc anys vinents, s’invertiran 1.500 milions per a consolidar el hub intercontinental a Madrid i la inversió al Prat queda en suspens fins que no s’obri una nova oportunitat reguladora.” Patapam! Però, què diu? Que els diners aniran a Madrid?

De tota aquesta història, hi ha moltes coses que fan pudor de socarrim. Si voleu, comencem pel final. Tallar en sec una oferta a Catalunya, sense negociar res de res, i que l’endemà es digui que els diners ja han trobat destí a Madrid és, o m’ho sembla, una coça allà on fa mal. I mira que s’han arribat a dir coses, però penso que hi ha un fet cabdal de què no s’ha parlat gaire. Tal com deveu recordar, qui tenia l’última paraula en l’allargament de la famosa pista era Europa, atès que la Ricarda és un espai verd catalogat i protegit a escala continental. I en aquest sentit, a Europa, en aquests moments, no s’estan per gaires romanços i estic segur que haurien dit que no es podia fer. I això, segur que Madrid ho sabia i ho hauríem d’haver sabut aquí. Però Sánchez trenca el pacte amb la Generalitat i presenta un projecte que sap que no té recorregut final, però que, en canvi, encendrà la foguera entre els catalans.

Aleshores, quan Madrid veu que el foc ja és ben encès –anunci de manifestacions, cançons i mil actes diversos–, fa marxa enrere, però ara amb un as important a la mà: el fet que els catalans mateixos s’oposen a la inversió. “Després, que no es queixin.” A mi, la veritat, és que com més hi penso, més crec que Sánchez ha anat de catxa… I li ha sortit bé, perquè Madrid tindrà una inversió multimilionària, aquí no veurem ni un euro i a sobre estem contents perquè hem salvat la Ricarda, que probablement s’hauria salvat igualment en el tràmit europeu. Però ens fan pensar que ho hem assolit amb la nostra lluita, i tan feliços. “Som d’allò que no hi ha!”, pensem, cofois. I crec que ens hem equivocat de jugada, donant tots els arguments a l’adversari.

Bé, ja veurem com continua tot plegat. Jo no estic content. Penso que aquests milions ens fan falta. Molta falta. No sé com, però segur que hi havia una manera de millorar l’aeroport, potser perquè el veig com un quadre amb molts grisos. I ho han proposat –tramposament– en blanc i negre, perquè sabien què originaria i no calia donar gaire feina a la “quinta columna”, que sempre ajuda. Però, sobretot, aquest episodi ens hauria de convèncer, d’una vegada per totes, que mentre l’aeroport no sigui nostre, mentre no en tinguem el control, sempre serem en mans dels amos, de l’empresa semiprivada, però de domini espanyol, que és AENA.

Ells faran i desfaran allò que vulguin, com vulguin i quan vulguin. Fixeu-vos que, al capdavall, he arribat a pensar si tota aquesta operació, disfressada d’estat, no seria tan sols un moviment intern d’AENA. Penseu com hagués anat tot plegat si de la nit al dia ens assabentem que el govern espanyol vol invertir 1.500 milions a l’aeroport de Madrid. Mare de Déu, què haguéssim dit –amb tota la raó– aquí. I, en canvi, ara ho invertiran igualment… i aquí ho celebrem. Ens falta molt de savoir faire, començant pel govern. D’aquesta manera no sé pas cap a on anem. No, no puc estar content.

The post Les inversions fantasma a Catalunya appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: Moderna farà una sola dosi de reforç contra la covid-19 i la grip

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

La farmacèutica Moderna ha anunciat que desenvoluparà una sola dosi de reforç contra la covid-19 i la grip. Ho ha explicat el director executiu, Stéphane Bancel, durant la jornada de recerca i desenvolupament de l’empresa: “La nostra prioritat número 1 com a empresa és treure al mercat una dosi del vaccí de reforç anual panrespiratòria, que volem personalitzar i millorar.”

Un jutjat de Madrid ha obert diligències prèvies contra l’ex-ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, per la compra i distribució de màscares de protecció FFP2 defectuoses. El 17 d’abril de 2020, Illa va demanar que es retiressin, atès que el Departament de Salut del Principat havia informat que tenia dubtes sobre la qualitat del lot. Aleshores, l’ex-ministre va dir que el proveïdor estava autoritzat i que complia tots els requisits per a comercialitzar a la Unió Europea, però les màscares van acabar essent defectuoses. Catalunya va haver de retirar-ne 490.000.

La incidència baixa arreu del país. A Catalunya Nord, s’ha passat dels 619 casos per cada 100.000 habitants d’aquests darrers set dies, als 135 actuals. Les previsions estimen que en seran menys de 50 el 27 de setembre. Amb una tendència similar, a les Illes fa un mes era de 808 casos per cada 100.000 habitants en catorze dies, 254 fa una setmana i ara per ara en són 170. Al Principat, també va a la baixa. Fa un mes era de 600 casos per cada 100.000 habitants. Una xifra que va baixar als 199 casos i que ara és de 139. Al País Valencià, fa un mes hi havia 490 casos per cada 100.000 habitants; 164 casos ara fa una setmana i 104 avui.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha denegat una altra vegada l’obertura cautelar del lleure nocturn, tal com havia demanat la patronal Fecasarm arran d’un decret de la Generalitat vigent fins el 2 de setembre. La patronal protestava contra el tancament a les 0.30 i la clausura dels locals musicals nocturns sense espais a l’aire lliure. Els magistrats no hi estan d’acord i al·leguen que les mesures són la pròrroga de les anteriors. A més, diuen que les dades epidemiològiques encara no són bones i que, si deixessin reobrir, voldria dir que prejutgen la qüestió i que li donen la raó a la patronal abans d’arribar a judici.

El govern de les Illes ha anunciat que començarà a administrar la tercera dosi del vaccí a pacients immunodeprimits dimecres vinent, 15 de setembre. Ho ha anunciat la directora assistencial del Servei de Salut, Eugenia Carandell. Segons estimacions de la conselleria, la rebran entre 2.000 i 3.000 persones i els posaran el mateix vaccí que ja han rebut. Són pacients que han estat sotmesos a algun trasplantament, que prenen medicaments específics per a malalties com el limfoma i la leucèmia o que tenen malalties inflamatòries.

La Conselleria de Sanitat del País Valencià també ha dit que aviat començaria a citar els pacients immunodeprimits per a posar-los la tercera dosi del vaccí. En total, uns deu mil. Al Principat, la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, va anunciar ahir que 15.000 pacients rebrien la de reforç.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans s’han registrat 1.554.543 casos i 32.874 morts, i actualment hi ha 425 pacients a les UCI.

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

La píndola de Jordi Goula: Les inversions fantasma a Catalunya

El mes d’octubre passat, el Foment del Treball va calcular que el dèficit d’inversió en infrastructures de les administracions a Catalunya era de 28.000 milions d’euros aquests darrers deu anys. La patronal catalana citava el corredor mediterrani –encara no operatiu–, el servei de rodalia de Renfe, la posada a punt de la xarxa viària i els accessos al port i a l’aeroport, entre més serveis. Aquest matí, el seu president, Josep Sánchez Llibre, ha expressat la “indignació i perplexitat” per l’actitud de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona respecte de l’aeroport i ha anunciat que es mobilitzarien per a impedir una situació que considera que pot implicar la “ruïna econòmica” de Catalunya. La PIMEC, per la seva banda, ha demanat una reunió urgent amb els governs i els agents socials per a debatre aquesta qüestió i cercar una nova via que permeti l’ampliació d’aquesta infrastructura tan necessària per a la competitivitat del país.

Bé, més enllà de la indignació empresarial, el rerefons rau en el dèficit. Catalunya rep com més va menys inversions –fins a la xifra esmentada– i l’empresariat està com més va més emprenyat amb els entrebancs que ha de superar per ser competitiu. I vet aquí, que, de cop i volta, el govern espanyol ofereix 1.700 milions d’euros per a ampliar l’aeroport. I comença el gran sidral. La Ricarda s’erigeix en gran protagonista, al costat dels veïns de Gavà Mar i Castelldefels i, és clar, del soroll. Tothom, menys una part del govern de la Generalitat, sembla que s’oposa a la inversió. La Generalitat pacta que no es toqui la Ricarda. Però, finalment, Madrid passa un projecte en què s’allarga la pista i sí que es toca. I ja hi som. El president Aragonès diu que no, que el pacte no era aquest, els antiampliació preparen manifestacions, els ajuntaments en peu de guerra –amb la senyora Colau al capdavant–, i una conclusió final: Barcelona no vol l’ampliació de l’aeroport. És cert que uns la voldrien diferent que no es proposava i uns altres no la volen de cap manera.

Amb aquesta situació d’engrescament popular i institucional, semblaria lògic que Madrid –que deia voler millorar el futur de Catalunya amb aquesta inversió– proposés una negociació seriosa per a veure com es podria arreglar la situació, fent passar més avions per la pista llarga –i tapar soroll d’alguna manera– o amb alguna altra opció. Per exemple, pensem que, en el moment d’haver acabat les pistes noves, els avions que hi haurien aterrat probablement serien diferents dels actuals, no consumirien tant i contaminarien molt menys. Bé, el fet és que Madrid pren bona nota de l’oposició barcelonina i en lloc de mirar de pal·liar el dèficit d’infrastructures, pren una decisió dràstica: “No ho volen? Doncs que es fotin!” I decideix de fer un pas enrere. Ja no hi ha inversió.

Ves per on, un país industrial amb aquest dèficit d’infrastructures respira alleujat amb la notícia. Molts catalans de bona fe, que patien per la Ricarda i per la contaminació, estan contents, molt contents. I la cosa més grossa, a l’estat espanyol també fan salts d’alegria, i no pas per la Ricarda, és clar. Estan feliços perquè s’ha tirat enrere la “injustícia” que es volia perpetrar contra les Espanyes si s’ajudava econòmicament encara més a una Catalunya “que no els vol”. Tots contents. Ja hem parlat dels motius de la gent, però, i els governs? Doncs el de Catalunya, nega la major. És a dir, que ells no han trencat cap pacte, tal com els acusen de Madrid. Però, tot sigui dit, el to de les paraules d’ahir de Puigneró no era ben bé el mateix que el del president. Dit això, l’argument de la capital espanyola és que ja en tornarem a parlar quan ens posem d’acord entre nosaltres. Deu ser que no volen que ens barallem per culpa seva, vaja. Gràcies, però no cal, dic jo. Ja som prou babaus de discutir nosaltres solets.

I vet aquí que aquest matí hi ha hagut un fet aclaridor. El president d’AENA, Maurici Lucena, ha dit a Catalunya Ràdio que la inversió de 1.700 milions d’euros per a ampliar l’aeroport de Barcelona que el govern espanyol ha retirat ha estat una “oportunitat perduda” que, en tot cas, es podria provar de reprendre d’ací a cinc anys, quan facin un nou pla d’inversions. “Els cinc anys vinents, s’invertiran 1.500 milions per a consolidar el hub intercontinental a Madrid i la inversió al Prat queda en suspens fins que no s’obri una nova oportunitat reguladora.” Patapam! Però, què diu? Que els diners aniran a Madrid?

De tota aquesta història, hi ha moltes coses que fan pudor de socarrim. Si voleu, comencem pel final. Tallar en sec una oferta a Catalunya, sense negociar res de res, i que l’endemà es digui que els diners ja han trobat destí a Madrid és, o m’ho sembla, una coça allà on fa mal. I mira que s’han arribat a dir coses, però penso que hi ha un fet cabdal de què no s’ha parlat gaire. Tal com deveu recordar, qui tenia l’última paraula en l’allargament de la famosa pista era Europa, atès que la Ricarda és un espai verd catalogat i protegit a escala continental. I en aquest sentit, a Europa, en aquests moments, no s’estan per gaires romanços i estic segur que haurien dit que no es podia fer. I això, segur que Madrid ho sabia i ho hauríem d’haver sabut aquí. Però Sánchez trenca el pacte amb la Generalitat i presenta un projecte que sap que no té recorregut final, però que, en canvi, encendrà la foguera entre els catalans.

Aleshores, quan Madrid veu que el foc ja és ben encès –anunci de manifestacions, cançons i mil actes diversos–, fa marxa enrere, però ara amb un as important a la mà: el fet que els catalans mateixos s’oposen a la inversió. “Després, que no es queixin.” A mi, la veritat, és que com més hi penso, més crec que Sánchez ha anat de catxa… I li ha sortit bé, perquè Madrid tindrà una inversió multimilionària, aquí no veurem ni un euro i a sobre estem contents perquè hem salvat la Ricarda, que probablement s’hauria salvat igualment en el tràmit europeu. Però ens fan pensar que ho hem assolit amb la nostra lluita, i tan feliços. “Som d’allò que no hi ha!”, pensem, cofois. I crec que ens hem equivocat de jugada, donant tots els arguments a l’adversari.

Bé, ja veurem com continua tot plegat. Jo no estic content. Penso que aquests milions ens fan falta. Molta falta. No sé com, però segur que hi havia una manera de millorar l’aeroport, potser perquè el veig com un quadre amb molts grisos. I ho han proposat –tramposament– en blanc i negre, perquè sabien què originaria i no calia donar gaire feina a la “quinta columna”, que sempre ajuda. Però, sobretot, aquest episodi ens hauria de convèncer, d’una vegada per totes, que mentre l’aeroport no sigui nostre, mentre no en tinguem el control, sempre serem en mans dels amos, de l’empresa semiprivada, però de domini espanyol, que és AENA.

Ells faran i desfaran allò que vulguin, com vulguin i quan vulguin. Fixeu-vos que, al capdavall, he arribat a pensar si tota aquesta operació, disfressada d’estat, no seria tan sols un moviment intern d’AENA. Penseu com hagués anat tot plegat si de la nit al dia ens assabentem que el govern espanyol vol invertir 1.500 milions a l’aeroport de Madrid. Mare de Déu, què haguéssim dit –amb tota la raó– aquí. I, en canvi, ara ho invertiran igualment… i aquí ho celebrem. Ens falta molt de savoir faire, començant pel govern. D’aquesta manera no sé pas cap a on anem. No, no puc estar content.

A tot el món, les darreres xifres són de 223.713.326 casos confirmats i 4.614.155 morts. Del total de casos, 200.206.973 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats en aquest moment són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 41.417.648 casos i 671.468 morts;
–L’Índia, amb 33.173.166 casos i 441.983 morts;
–El Brasil, amb 20.928.008 casos i 584.458 morts;
–Regne Unit, amb 7.132.072 casos i 133.841 morts.
–Rússia, amb 7.084.284 casos i 190.376 morts.

–L’estat francès, amb 6.866.856 casos i 115.259 morts;
–A l’estat espanyol hi ha 4.903.021 casos i 85.218 morts.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–Deutsche Welle: Per què Europa dóna tantes vacunes al Vietnam? (en anglès)
–Stat: Com la notable capacitat de replicació de la variant Delta va canviar la pandèmia de la covid-19 (en anglès)
–Franceinfo: Més de dotze mil treballadors estrangers “en primera línia” obtenen la nacionalitat francesa (en francès)
–Politico: La nova estratègia de salut pública del món: cada estat a la seva (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi  que us hem ofert avui:

Un jutge investiga Salvador Illa per la compra de màscares defectuoses al començament de la pandèmia
La Fira de Tàrrega fa quaranta anys amb un certamen molt diferent per culpa de la pandèmia

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

Passaport covid: com es pot descarregar i de què serveix?
Quines són les restriccions al País Valencià?
Quines són les mesures contra la covid-19 a Catalunya?
He tingut contacte amb un positiu de covid-19, però ja m’havien vaccinat: he de fer quarantena?
Catalunya prorroga les mesures de protecció a les residències amb canvis en el protocol covid
Proves d’antígens: Se’n poden comprar a la farmàcia? Com funcionen? Quant costen?
Així varien els símptomes de la covid-19 segons el nivell de vaccinació 

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’informació: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon de cita prèvia: 821 955
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Moderna farà una sola dosi de reforç contra la covid-19 i la grip appeared first on VilaWeb.

Trànsit prohibirà als camions circular per l’AP-7 els diumenges, segons els transportistes

El Servei Català de Trànsit (SCT) prohibirà la circulació de camions de gran tonatge per l’autopista AP-7 els diumenges del mes de setembre, segons ha informat les organitzacions de transportistes CETCAT i COT. La mesura s’estableix per reduir la intensitat de circulació a causa de la gratuïtat dels peatges.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La Federació Catalana del Transport, que ja ha rebut la notificació, ja ha manifestat el seu rebuig a la mesura. Trànsit preveu altres mesures aquest cap de setmana per reduir les cues. Segons Catalunya Informació, entre les possibles mesures hi ha habilitar carrils addicionals o demanar que s’obrin deu vials al peatge de la Roca.

The post Trànsit prohibirà als camions circular per l’AP-7 els diumenges, segons els transportistes appeared first on VilaWeb.

‘Monsortirem’: es forma una plataforma ciutadana per canalitzar la solidaritat envers els afectats dels aiguats a l’Ebre

Veïns d’Alcanar, les Cases i Alcanar Platja han impulsat la Plataforma Ciutadana ‘Monsortirem’ per canalitzar les accions de solidaritat arran dels aiguats patits pel municipi la setmana passada.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Amb voluntat de recaptar fons per reconstruir els espais malmesos i reparar els danys causats per l’episodi, l’entitat ja treballa amb una agenda d’actes que inclouen concerts solidaris amb artistes del territori i d’arreu de Catalunya, partits de futbol benèfic així com diferents iniciatives de marxandatge per difondre el projecte. També hi haurà un número de compte corrent per fer aportacions. L’Ajuntament d’Alcanar ha aplaudit la formació de la plataforma i ha anunciat que hi col·laborarà i l’hi donarà suport.

The post ‘Monsortirem’: es forma una plataforma ciutadana per canalitzar la solidaritat envers els afectats dels aiguats a l’Ebre appeared first on VilaWeb.

El Perseverance captura les primeres mostres de roca marciana que han de viatjar a la Terra

L’explorador robòtic Perseverance de la NASA ha extret i segellat la segona mostra de roca marciana. Com en la primera mostra ara fa uns dies, aquesta s’ha obtingut de la roca Rochette, la qual es troba en el cràter Jezero.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El procés de recol·lecció, processament i segellat a la càpsula dura unes vint-i-quatre hores i es fa de manera ininterrompuda. Una mica més gruixuda que un llapis, la mostra del nucli de la roca es troba ara tancada en un tub de mostres de titani hermètic. El segellat fa viable que les mostres siguin recuperades, encara que hagin de romandre anys sobre la superfície de Mart.

De fet, a través de la campanya Mars Sample Return, la NASA i l’Agència Espacial Europea (ESA) preparen una sèrie de missions amb l’objectiu de recuperar els dos tubs i analitzar les mostres. Si s’aconseguís serien els primers materials identificats i seleccionats procedents d’un altre planeta que arriben a la Terra.

El Perseverance va fer un primer intent de recol·lectar una mostra a principi d’agost, però el nucli de la roca es va esfondrar durant el procés de perforació i extracció. Rochette, de la grandària d’un maletí, sí que ha permès de completar amb èxit aquesta tasca.

Today was a good day.😎 The @NASAPersevere rover successfully acquired its second sample of the Red Planet. It’s a paired sample from “Rochette,” the same rock it took its first sample from. The end-to-end sample acquisition worked in a single Martian day. https://t.co/GOnSlr8LX3

— NASA JPL (@NASAJPL) September 9, 2021

The post El Perseverance captura les primeres mostres de roca marciana que han de viatjar a la Terra appeared first on VilaWeb.

Un jutge investiga Salvador Illa per la compra de màscares defectuoses al començament de la pandèmia

El jutjat d’instrucció número 14 de Madrid ha obert diligències prèvies contra l’ex-ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, per la compra i la distribució de màscares defectuoses durant l’abril del 2020, al principi de la pandèmia de coronavirus. La Confederació Estatal de Sindicats Mèdics (CESM), que és qui ha presentat la querella, ha explicat que la interlocutòria del jutge obre les diligències prèvies contra Illa per un presumpte delicte contra els drets dels treballadors.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El 17 d’abril del 2020, en ple estat d’alarma, Illa va demanar que es retirés un lot de màscares de protecció FFP2 d’un proveïdor xinès que es van distribuir a les autonomies després que el departament de Salut del Principat informés que tenia dubtes sobre la seva qualitat. L’Institut de Seguretat i Higiene en el Treball va confirmar que un lot presentava problemes. Illa va assegurar que el proveïdor estava autoritzat i que complia tots els requisits de material per ser comercialitzat a la Unió Europea, però les màscares van resultar ésser defectuoses. A Catalunya, això va comportar haver de prescindir de 490.000 màscares.

En un primer pronunciament, el Tribunal Suprem espanyol va considerar que encara no es podia actuar contra l’aleshores ministre perquè no podia es podia demostrar que se li pogués atribuir la responsabilitat de la distribució de les màscares saltant-se els tràmits d’homologació, que corresponia a l’Institut de Salut Carles III. Per aquest motiu el tribunal ordenar que es derivés la causa jutjat d’instrucció perquè investigués més a fons el cas. Ara, la fiscalia haurà d’informar si el procediment continua a Madrid o al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), atès que ara Illa és aforat pel parlament.

The post Un jutge investiga Salvador Illa per la compra de màscares defectuoses al començament de la pandèmia appeared first on VilaWeb.

Descobreixen un tram de la muralla baix medieval que tancava la Seu d’Urgell

Les tasques de delimitació del jaciment arqueològic del pati de l’edifici de les Monges de la Seu d’Urgell han permès de localitzar, entre altres vestigis, un tram d’uns dotze metres de longitud del basament de l’antiga muralla baix medieval que tancava la ciutat pel nord-est. Aquesta estructura defensiva hauria estat bastida entre finals del segle XIV i mitjans del XV i va integrar els diversos creixements urbans que al llarg dels segles XIII i XIV s’haurien anat desenvolupant extramurs del primer recinte murallat de la Seu. De fet, en aquesta època se situarien les restes de cases i del carrer descoberts l’any 2020 en aquest mateix espai, en el decurs de les obres per construir una central tèrmica de biomassa.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A banda de la muralla, la intervenció ha permès de documentar la continuació d’un paviment empedrat, localitzat en part l’any passat i que correspondria a una gran plaça dels segles XVII i inicis del XVIII. Aquesta estaria feta damunt de les restes de les estructures medievals, que en aquells moments ja havien quedat enrunades i segurament mig cobertes de terra. El regidor de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell, Carlos Guàrdia, ha explicat la troballa d’una part de la muralla “ajuda a entendre una mica més com era la ciutat en aquella època” i a delimitar futures actuacions. De fet, els treballs, que van començar el 16 d’agost, han acabat recentment amb uns resultats positius.

Guàrdia ha avançat que s’elaborarà un informe amb l’objectiu que els responsables de l’actuació el puguin donar a conèixer a tota la ciutadania a través d’alguna xerrada o visita guiada. El fet que en tota l’àrea on s’ha treballat enguany no s’hi hagin trobat restes d’edificacions més modernes, que podrien haver malmès o afectat els vestigis més antics, i l’existència de la mencionada plaça, que d’alguna manera ha segellat i preservat les restes conservades en el subsòl, fa pensar als responsables dels treballs arqueològics, Carles Gascón i Òscar Augé, que sota d’aquesta es trobarà la continuïtat dels habitatges i carrers medievals descobertes l’any 2020, i que aquests poden romandre en un estat de conservació bastant òptim.

Després de la intervenció, el sector on s’ha treballat enguany ha estat cobert amb una lona per tal de protegir les restes fins a la represa dels treballs, ja durant l’any vinent. En aquest sentit, a partir d’ara es començaran a planificar i definir les actuacions futures que caldrà dur a terme en el jaciment, que consistiran en acabar d’enderrocar les restes del paviment de formigó del pati en els punts on no s’ha tret aquest any i enretirar els nivells de terra acumulats a sota. Posteriorment, es procedirà a l’excavació de tota l’àrea en diferents fases per descobrir les restes del barri baix medieval, de cara a la seva consolidació i museïtzació posterior.

The post Descobreixen un tram de la muralla baix medieval que tancava la Seu d’Urgell appeared first on VilaWeb.

Pàgines