L’índex de preus de consum (IPC) es va mantenir sense canvis al desembre respecte del mes anterior i va retallar una dècima la seva taxa interanual, fins al 3,1%, segons les dades definitives de l’Institut d’Estatística espanyol (INE), publicades aquest matí. A Catalunya, el creixement de l’IPC ha estat pràcticament el mateix, però amb una dècima més, fins al 3,2%. Per una altra banda, la inflació subjacent –la total menys els aliments frescs i l’energia– va registrar un descens de set dècimes al desembre, i es va situar en el 3,8% a l’estat, i a Catalunya, en el 4,0%.

A primera hora del matí, el ministre d’Economia, Comerç i Empresa espanyol, Carlos Cuerpo, s’ha afanyat a qualificar de “molt bones dades” la moderació de l’IPC. “Són molt bones dades en dues dimensions, quant a la inflació general i també en la seva part subjacent. Quan eliminem l’energia i els aliments no elaborats, es tanca aquesta bretxa que s’havia obert respecte de la inflació general, i els aliments es comporten millor, això són tot bones notícies”, ha dit en declaracions a RNE.

Cal destacar que la taxa subjacent ara és set dècimes superiors a la de l’IPC general i la més baixa d’ençà del març del 2022, quan es va arribar a situar en el 3,4%. Respecte de la zona euro, seguim en les dues inflacions per damunt de la mitjana, tant en la general, de 3,1% davant el 2,9%, com en la subjacent, de 3,8% davant el 3,4%.

En aquest sentit, hem de recordar que la pujada de 0,5 punts percentuals en l’IPC de la zona euro va crear fa uns dies un bon enrenou, i una preocupació lògica sobre la incidència que pogués tenir en els tipus d’interès. La presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, va apaivagar una mica els temors, ahir, en una entrevista a France 2, en què va dir que els tipus no continuarien pujant. Va confirmar que a Europa “som en el punt més alt” quant als tipus, i “si guanyem la batalla de la inflació, els tipus començaran a baixar”. Durant l’entrevista, Lagarde es va mostrar convençuda que el pitjor de la crisi inflacionista ja havia passat, encara que no va voler donar cap indicació sobre els terminis en què es mou el BCE per a relaxar la seva política monetària.

És cert que ahir a la tarda arribava una altra notícia negativa sobre els preus, aquesta vegada des dels EUA. L’IPC del desembre va sorprendre l’alça, i la inflació general va repuntar fins al 3,4% anual, enfront del 3,1% del novembre i el 3,2% esperat pels analistes. Per altra banda, la inflació subjacent es va situar en el 3,9%, enfront del 4,0% del novembre i el 3,8% projectat pel consens d’economistes. En definitiva, un toc a la Reserva Federal a l’hora de pensar a baixar els tipus d’interès.

Tornant aquí, la nota oficial de l’INE comenta el bon comportament que han tingut els aliments i begudes no alcohòliques, amb una taxa del 7,3%, això són 1,7 punts per sota de la del mes anterior. Aquesta evolució respon, majoritàriament, al fet que els preus de la llet, els ous i el formatge, el pa i els cereals i la carn van pujar menys que no pas el desembre de l’any 2022. I que els preus dels llegums i les hortalisses van baixar, enfront de l’augment del 2022. Les begudes alcohòliques i tabac van baixar 3,7 punts percentuals, fins al 3,4%. Un comportament degut, principalment, a l’estabilitat dels preus del tabac, que havien augmentat el desembre del 2022.

Per altra banda, entre els grups amb influència positiva, hi esmenta el transport, que va situar la seva taxa en el 3,9%, gairebé quatre punts per sobre de la del mes anterior. Aquesta pujada responia al descens dels preus de carburants i lubrificants per a vehicles personals, menor que en el mateix mes del 2022.

És interessant d’allargar una mica la mirada i veure la realitat amb més perspectiva. Agafem l’oli d’oliva –al qual acaben de treure l’IVA– del novembre i el desembre. Puja menys al desembre, d’un 54,6% anual davant el 66,7% del mes anterior. Però resulta que el càlcul es fa sobre un producte que fa un any ja havia pujat d’un 35,2%. Vol dir que en dos anys ha pujat d’un 109%. És a dir, s’ha més que doblat. O els aliments per a nadó, que han “baixat” fins al 9,6%, però és que havien pujat d’un 14,5% l’any passat. En dos anys han pujat d’un 25%.

I els aliments de primera necessitat, com les patates, es moderen al desembre fins a un 10,2% anual, però arrosseguen un 21,6% de l’any anterior, la qual cosa fa que en dos anys l’augment sigui d’un 34%. Em sembla una barbaritat. I els llegums i les hortalisses fresques, que pugen d’un 13,2% el 2023, sobre un 12,3% de l’any anterior. En total, és un augment del 27,3%. I el sucre, amb un 6,2% l’any passat, però sobre un 50,6% del 2022. Això fa un 60% en dos anys. No ha d’estranyar que els productes de confiteria pugin d’un 14,9% sobre un 12% del 2022, en total, d’un 29%. Fins i tot, l’arròs. Amb un 8,6% el 2023, sobre el 21,7% de l’any anterior. És un 32% total.

Fixeu-vos que sí, certament, les pujades són inferiors, però en la majoria dels productes han continuat essent pujades, és a dir, que l’any passat va ploure sobre el mullat del 2022. Els exemples que he posat ens fan veure com, en dos anys, molts aliments han augmentat els preus més enllà del 20%. No sé quant deuen haver-se apujat els sous de molta gent en aquest període, però dubto que els més baixos, que pertanyen a famílies, on precisament tenen més pes les despeses d’aliments, hagin pogut mantenir el seu poder adquisitiu.

Si em pregunten si els preus tornaran a nivells d’abans de l’explosió inflacionària, en tinc dubtes més que seriosos en la gran majoria de casos. Sí que han baixat alguns dels que s’havien enfilat fins als núvols, com és el cas de l’energia. La caiguda del preu del petroli, l’augment en la producció d’energies netes i els ajuts fiscals han empès a moderar els preus. Així, l’electricitat es va abaratir d’un 17% al llarg de l’any i el gas a la llar, d’un 20%. Per altra banda, el dièsel va pujar d’un 3% i la gasolina, d’un 10%, a causa de l’alça del petroli del passat estiu.

Sobre aquest punt, la PIMEC destaca que es continuen observant dues tendències contraposades, tot i que amb menys intensitat. D’una banda, l’augment de preus dels aliments sense elaborar i les matèries primeres, que es van traslladant a la resta de sectors productius. I, d’una altra, la reducció de preus dels productes energètics, sobretot l’electricitat, que es va traslladant molt lentament a la resta de sectors. En aquest sentit, recorda que quan els preus energètics augmenten, es traslladen amb relativa rapidesa a la resta de sectors, però que això no passa quan la tendència és a la inversa.

L’Ajuntament de Figueres ha aprovat, durant la sessió plenària d’aquest gener, d’impulsar la declaració de parc natural de l’Albera. La moció prospera amb el suport majoritari de tots els grups municipals tret de Vox. Amb aquesta aprovació, el ple vol reivindicar la urgència de la declaració del parc natural per a protegir el valor patrimonial de l’espai i donar suport als grups que ho reivindiquen de fa més de quaranta anys. A més, Figueres insta els ajuntaments de la zona a aprovar també aquesta moció, i la Diputació de Girona i la Generalitat perquè els donin suport en aquest propòsit. El següent pas serà notificar la decisió del ple a la resta d’administracions implicades.

Figueres considera urgent que l’Albera esdevingui parc natural per a combatre les amenaces actuals a escala global. Sobre això, considera important delimitar nous espais naturals de protecció especial per fer front al canvi climàtic, revertir la pèrdua de biodiversitat, restaurar les zones humides, garantir els connectors ecològics i la salut dels ecosistemes i ajudar a la revitalització socioeconòmica del món rural.

En aquesta línia, destaca la importància creixent dels sectors vitivinícola i de l’oli, que amb la recuperació dels cultius de la vinya i l’olivera van noves dinàmiques socials, econòmiques i culturals. “El valor afegit associat a aquest tipus d’agricultura té un efecte de salvaguarda del paisatge, que ajuda al manteniment del mosaic agroforestal i de tot el patrimoni, tant natural com cultural”, sosté l’ajuntament.

La reivindicació no és nova sinó que, tal com detalla l’Ajuntament de Figueres, va començar a Espolla (Alt Empordà) l’any 1977. I el 1984 es va consolidar amb la constitució de la Coordinadora per a la defensa de l’Albera, composta per diverses entitats culturals i ambientals de l’Alt Empordà, Rosselló i el Vallespir.

A més, Figueres recorda l’existència de documents tècnics ja redactats i presentats a la junta rectora del PNIN l’any 2006 pels responsables de la planificació dels espais naturals de la Generalitat de Catalunya, on es considera necessària la declaració del parc natural de l’Albera.

Un total de cent vint eurodiputats ha signat una petició per privar Hongria de drets com el de vot al Consell Europeu, que reuneix els caps d’estat i de govern de la Unió Europea, per considerar que el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, pertorba la presa de decisions dels estats membres.

L’eurodiputat del Partit Popular Europeu Petri Sarvamaa va llançar aquesta petició el 9 de gener per considerar que “la maquinària de presa de decisions de la UE està simplement embussada per culpa de Viktor Orbán”. “És ara o mai”, va afegir l’eurodiputat, que animava els seus col·legues a signar, fins avui, una carta adreçada a la presidenta de l’eurocambra, Roberta Metsola, a qui es demana que actuï sense demora per a començar un procés per determinar l’existència d’una violació greu i persistent dels valors de la UE per part d’Hongria.

En concret, s’acusa Orbán de blocar expedients com la revisió del Marc Financer Plurianual, del qual depèn el pressupost a llarg termini de la UE, i en què s’emmarca l’ajuda de cinquanta mil milions per a Ucraïna, o d’amenaçar de vetar el començament de les negociacions d’adhesió amb Kíiv, que finalment va tirar endavant amb el suport de la resta de dirigents perquè el primer ministre hongarès es va absentar. Una vegada es confirmi l’existència d’aquesta violació, els estats membres podran procedir al segon pas en virtut de l’article 7 del Tractat de la UE, que pot donar lloc a la suspensió de determinats drets, inclòs el de vot al Consell.

“Hongria ha estat criticada en repetides ocasions per la seva erosió de l’estat de dret, i especialment, després de les accions d’Hongria per pertorbar la presa de decisions dels estats membres a la cimera de desembre, creiem que ha arribat el moment que el Parlament Europeu actuï”, assenyala el text de la carta adreçada a Metsola. Els cent vint signants han subscrit que consideren que aquesta acció és necessària per protegir els valors de la Unió Europea i que és l’única manera de garantir el funcionament dels processos de presa de decisions.

Sarvamaa ha dit que, a continuació, seria “crucial” de mesurar el suport global a la idea de la petició al ple com més aviat millor, cosa que considera que es pot fer a la sessió plenària de la setmana que ve, quan el parlament votarà una resolució relativa a la salut democràtica d’Hongria.

El Partit Socialista del País Valencià (PSPV) ha tornat a ajornar l’executiva que havia convocat per a dilluns, 15 de gener, i en què havia de fixar la data i convocar el congrés per a renovar la secretaria general de la formació i triar el relleu de Ximo Puig. La formació, que ha al·legat “motius d’agenda”, ha informat que l’executiva finalment es farà dilluns que ve no l’altre, el 22 de gener.

La formació ja va endarrerir a començament d’aquest mes l’executiva, que originalment s’havia de fer el dilluns 8 de gener. Aleshores, la formació explicà que el calendari per al congrés encara no estava tancat, i que la data no s’havia consensuat amb el PSOE.

Tanmateix, fonts consultades per l’agència Efe assenyalaren aleshores que l’ajornament responia a la intenció del partit d’evitar que es presentés més d’una candidatura a la secretaria general, per la qual han sonat noms com ara el de la ministra espanyola de Ciència, Diana Morant, i els caps de la formació a Alacant i València, Alejandro Soler i Carlos Fernández Bielsa.

Aquesta setmana, l’encara secretari general de la formació digué que la idea era fer el congrés extraordinari del partit a final de febrer o bé a començament de març, si bé rebutjà de pronunciar-se sobre possibles candidatures.  “Seran les persones, sobretot els militants, els que finalment decidiran. Jo no em pronunciaré en aquesta qüestió”, explicà.

Aquest nou ajornament significa que l’executiva del PSPV-PSOE es reunirà quan farà més d’un mes que Puig va anunciar davant el comitè nacional la decisió de fer un pas enrere en la direcció del partit. Aquell dia, el passat 16 de desembre, era present el secretari d’Organització del PSOE, Santos Cerdán, que digué que el PSOE respectaria allò que la militància del PSPV decidís, si bé demanà unitat a les bases del partit. La reunió, finalment, es farà a la ciutat de València en un dia festiu, per Sant Vicent Màrtir.

La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, ha dit que “tot apunta” que “no es perdrà un equipament cultural” en el punt del passeig de Gràcia de Barcelona on encara hi ha els cinemes Comèdia, que dimarts van anunciar que tancaven aquest cap de setmana després de seixanta anys.

En una conferència de premsa al Palau Marc, la consellera ha dit que, d’ençà de l’anunci del tancament, han arribat unes quantes ofertes dins l’àmbit de la cultura per a donar-hi alguna sortida. I ha afegit que el govern ja manté contactes amb l’Ajuntament de Barcelona per a estudiar-ho. A més, ha matisat que calia ser conscients que és un espai protegit, on tan sols “s’hi poden fer segons quines funcions”.

L’exhibidora Yelmo va anunciar aquesta setmana que l’emblemàtic teatre tancarà demà passat, 14 de gener, una volta acabi el contracte de gestió de l’espai. El complex, situat al passeig de Gràcia, té actualment cinc sales, i s’hi fan projeccions de cinema des de la dècada dels seixanta, quan va obrir amb una sola pantalla.

El grup Yelmo va comprar les sales l’any 2017, però la baixada de públic causada per la pandèmia de la covid-19 ha dut l’empresa a prendre la decisió de tancar els cinemes. Els propietaris del local van explicar que estudiaven opcions de diferents grups interessats i que triarien l’operador que oferís una activitat de més valor afegit a la ciutat.

Agents de la policia espanyola han detingut 22 integrants de l’organització ecologista Futur Vegetal que van llançar pintura contra algunes seus del govern espanyol i obres artístiques, i que també van tallar carreteres i aeroports. Per aquests fets, els acusen de formar part d’una estructura criminal i de causar danys al patrimoni per valor de més de mig milió d’euros.

Els arrests s’han dut a terme de forma coordinada a Barcelona, Elda i València, com també a Madrid, Cadis, Saragossa, Granada, Sòria, Santander i Sant Sebastià.

Entre els detinguts es troben els tres màxims responsables de l’organització, segons que ha informat aquest matí la policia espanyola.

La investigació va arrancar el gener de 2022, arran del llançament de pintura per part de diverses persones contra la façana del Ministeri d’Agricultura, Ramaderia i Alimentació espanyol, amb seu a Madrid.

Des d’aleshores, membres d’aquest col·lectiu van actuar en altres punts de l’estat espanyol, amb més llançaments de pintura a edificis i obres artístiques en museus, com també amb talls de circulació a diferents carreteres. El cost total dels danys causats s’estima en més de 500.000 euros, sense quantificar els desperfectes causats al patrimoni artístic.

Per aquests fets, els 22 arrestats van passar a la disposició de l’autoritat judicial com a presumptes autors dels delictes de pertinença a organització criminal, danys, danys contra el patrimoni històric, contra la seguretat viària i del trànsit aeri, com també per un delicte de desordres públics.

El jutjat penal 3 de Castelló ha absolt l’associació feminista Subversives Castelló i la seva presidenta dels delictes d’odi i amenaces contra el president de Vox, Santiago Abascal, en relació amb unes pintades en què es veia el rostre del polític amb un punt roig en el front que simulava un tret, segons que ha informat el TSJ del País Valencià.

La magistrada estableix en la sentència que no ha estat possible determinar l’autoria material de les imatges i tampoc no s’ha acreditat que aquest incitaren a la comissió d’actes violents. El judici es va fer el mes de novembre i la fiscalia, en les seves conclusions definitives, va considerar que els fets no eren constitutius de delicte i va sol·licitar el dictat d’una sentència absolutòria.

Per contra, l’acusació particular, exercida per Abascal mateix, va qualificar els fets com un delicte d’odi i va sol·licitar cinc anys de multa i de suspensió d’activitats i de clausura dels seus locals i establiments per a l’Associació Feminista Universitària Subversives Castelló, com a persona jurídica. Per a la presidenta d’aquesta entitat, l’acusació va demanar tres anys de presó i el pagament d’una multa per un delicte d’odi o, subsidiàriament, dos anys de presó per un delicte d’amenaces no condicionals.

El Ministeri de Cultura espanyol s’ha compromès amb les obres d’ampliació del MNAC amb més inversió. Aquest ha estat un dels acords que han segellat avui la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, en una reunió al Departament de Cultura. Urtasun també ha anunciat que convocaria enguany el concurs per al projecte arquitectònic de la Biblioteca Pública de Tarragona i que destinarien tres milions d’euros per a la museografia del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT). Garriga i Urtasun també han acordat la constitució d’un grup de treball per a la promoció i la defensa de la llengua catalana i la creació en català.

Després de la reunió d’una hora, Garriga ha manifestat que l’estat espanyol tenia compromisos pendents amb Catalunya i la cultura catalana. “Tenim una llista molt llarga que s’ha de solucionar i avui hem prioritzat allò pel qual cal prendre una decisió immediata”, ha dit. En aquest sentit, ha declarat que durant aquests anys l’estat espanyol no havia fet l’aportació de diners que li pertocava i el percentatge s’ha reduït perquè el del Departament de Cultura ha crescut.

“Era voluntat nostra treballar molt a prop de les comunitats autònomes i que hi hagués fluïdesa i dinamisme”, ha destacat Urtasun, i ha dit que a fi que la cultura i les polítiques culturals tiressin endavant, les administracions havien de cooperar i això es traslladava en alguns dels acords en la defensa de la riquesa cultural i lingüística de l’estat espanyol.

El govern català i espanyol van dir que, tot i que Bèlgica substituïa l’estat espanyol al capdavant de la presidència rotatòria de la Unió Europea, res no canviaria en referència a l’oficialitat del català i que tenien la disposició i voluntat de mantenir viva la proposta. No obstant això, en la primera reunió del Consell d’Afers Generals de la Unió Europea, que es farà el 29 de gener, ja no s’ha inclòs la qüestió a l’ordre del dia, segons que ha avançat l’Ara i ha confirmat VilaWeb, i es mantindran les discussions en l’àmbit tècnic.

L’oficialitat del català s’ha discutit en totes les reunions d’ençà del mes de setembre, però en aquesta no es farà tot esperant els informes jurídics i financers sobre l’impacte econòmic i material que tindria l’oficialitat, tot i deixar clar que qui n’assumiria el cost seria l’estat espanyol. Sobre això, fonts de la presidència belga expliquen que la presidència analitzarà tots els documents a escala tècnica, és a dir, que no arribarà a discutir-se al Consell d’Afers Generals, i així es mantindrà fins que arribin les avaluacions d’impacte completes, que és previst que triguin un temps a publicar-se.

Sobre això, el secretari d’Estat per a la Unió Europea del govern espanyol, Pascual Navarro, durant l’última compareixença de premsa posterior al Consell d’Afers Generals, va dir que les discussions continuaria entre els estats membres “fins a una aprovació final”. En la mateixa línia, la consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret, també va prometre el mes de desembre que continuarien treballant, tant amb el govern espanyol com amb el de Bèlgica, per aconseguir l’oficialitat del català.

La vice-presidenta del parlament i ex-consellera de Salut, Alba Vergés, ha dit al jutge que la investiga per l’endarreriment en la vacunació contra la covid-19 a agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil que van interrompre la vaccinació a aquests cossos seguint el criteri fixat pel Consell Interterritorial del Sistema Espanyol de Salut.

En concret, Vergés s’ha referit a la reunió d’aquest organisme, que reuneix totes les comunitats autònomes, del 22 de març de 2021, quan s’acordà de reprendre la vaccinació amb AstraZeneca –que s’havia aturat per casos de trombes– i reservar-la per a la gent entre 55 anys i 65, segons que han explicat fonts presents en la declaració.

Vergés ha defensat que Salut va aplicar criteris sanitaris i tècnics, d’acord amb la decisió del consell interterritorial, per a decidir prioritzar les dosis disponibles d’AstraZeneca, que eren més baixes que no preveia originalment el govern, per a les persones entre 60 anys i 65.

En aquest punt, el seu departament va debatre entre prioritzar el criteri d’edat per a administrar AstraZeneca o bé vaccinar també els col·lectius essencials de qualsevol edat.

Els WhatsApp de Vergés, al centre del cas

Vergés és investigada en aquesta causa arran d’uns missatges en què una assessora va escriure: “Una altra vegada, la consellera em demana parar Guàrdia Civil i Policia Nacional. No podrem argumentar-ho. Ho hauríem de parar.”

Aquest matí, el jutge ha preguntat a Vergés sobre aquests missatges i ella ha replicat que s’han malinterpretat i que s’han tret de context.

Segons ella, el debat era que el departament no podria justificar continuar vaccinant policies quan no s’administrava AstraZeneca a la resta de col·lectius essencials, com ara els professors, en favor de la franja d’edat 60-65.

El jutjat d’instrucció 17 de Barcelona manté imputats també l’ex-conseller de Salut Josep Maria Argimon; a l’ex-director del CatSalut Adrià Comella, el director de Serveis del Departament de Salut d’aleshoers, Xavier Rodríguez Guasch, i l’ex-secretari general de Salut de la Generalitat, Marc Ramentol. El jutge ha arxivat el cas per a la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, i l’ex-directora de l’àrea d’organitzacions i professionals del CatSalut, Sara Manjón.

En rebre els missatges, l’instructor va decidir d’investigar a l’ex-consellera i, per la seva condició d’aforada al TSJC, li va donar l’opció de declarar voluntàriament, tal com ha fet aquest matí. Una vegada sentida la declaració de Vergés, si el jutge vol continuar investigant a l’ex-consellera haurà de fer-ho amb una exposició raonada al TSJC perquè el tribunal al qual és aforada eventualment la investigui. Fins ara, el magistrat no s’ha pronunciat sobre aquesta possibilitat.

La causa es va obrir arran d’una denúncia de Jupol i Jucil, sindicats de la policia espanyola i la Guàrdia Civil. També s’hi ha personat com a acusació el Sindicat Professional de Policia.

La farmacèutica Grífols ha registrat pèrdues per sobre del 15% en l’arrancada borsària d’avui i continua en números vermells. La multinacional va tancar ahir amb una caiguda del 16,17% després de la conferència telefònica amb els inversors, que no va aconseguir de calmar els mercats. L’acció va caure al final de la sessió per sota dels 10 euros, tal com es manté aquest matí, i amb valors pròxims als 8,1 que va registrar amb l’aparició de l’informe de Gotham. Tot i que l’avís de la farmacèutica d’emprendre accions legals contra Gotham li va donar un breu respir a borsa, la desconfiança continua i ja ha perdut més d’un 45% d’ençà de l’esclat de l’escàndol.

Arran d’aquesta situació, la gestora Capital Group, l’accionista més gran que no és vinculat a la família Grífols, ha decidit de vendre’s el 10% de les accions. Fins aquesta setmana, tenia el 5,659% de les accions directament. Abans-d’ahir, bo i aprofitant el repunt borsari, va decidir de vendre’s un 0,555% del capital de l’empresa, que equival a 2,4 milions d’accions. També va decidir de prestar dos milions d’accions a Grífols. Ara mateix, Capital Group té una participació del 4,635%.

De 14 euros a 10

Les accions de l’empresa catalana han passat de valdre catorze euros a situar-se per sota dels deu. Grífols va remuntar a la borsa dimecres després d’anunciar que emprendria mesures legals contra Gotham, amb guanys al voltant d’un 12%, després de descensos fins d’un 40% quan Gotham City va denunciar que va falsejar els comptes per amagar el deute.

El director general de Grífols, Thomas Glanzmann, en la compareixença amb inversors, va negar categòricament les acusacions del fons i va refusar que Scranton fos una family office per manipular el deute de l’empresa. Glanzmann va detallar que hi havia col·laboracions específiques amb el lloguer de la seu a Sant Cugat del Vallès i l’operació d’Haema i BPC el 2018.

En aquest sentit, la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) ha requerit informació a la companyia, que ha de lliurar en el termini de deu dies. Glanzmann va garantir que es lliuraria aviat.

L’actual vice-president de la Fundació puntCat, Carles Salvadó i Usach, representant del Capítol Català de la Societat Internet s’ha mort a cinquanta-vuit anys, segons ha informat l’entitat en un missatge a les xarxes socials: “Amb gran tristesa compartim la notícia de la mort del vice-president, en Carles Salvadó Usach. Amic, company i patró de l’entitat des de 2010.”

Nascut l’any 1966, va ser degà del COETEC, el Col·legi Oficial d’Enginyers de Telecomunicació de Catalunya i entre el 2017 i 2021 va ser el president de la Fundació puntCat. L’entitat, que rep el suport de noranta-vuit entitats dels Països Catalans, va començar a treballar l’any 1995 en l’ús i difusió del català a internet i l’any 2005 va aconseguir l’aprovació del domini .cat.

Amb gran tristesa compartim la notícia de la mort del vicepresident de @puntCAT, en Carles Salvadó Usach @CarlesSU. Amic, company i patró de l'entitat des de 2010. Les nostres més sinceres condolences a la família, amics i tota la comunitat. Descansa en pau. pic.twitter.com/dxv70dWLnK

— puntCAT (@puntCAT) January 12, 2024

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha confirmat que aquesta nit l’exèrcit dels Estats Units i el britànic havien bombardat posicions dels rebels hutis al Iemen.

“Les forces militars dels Estats Units, juntament amb el Regne Unit i amb el suport d’Austràlia, Bahrain, el Canadà i els Països Baixos, han complert amb èxit atacs contra diversos objectius al Iemen utilitzats pels rebels hutis que feien perillar la llibertat de navegació en una de les vies marítimes més importants del món”, ha dit Biden, segons un comunicat de la Casa Blanca.

Washington havia denunciat un intent d’atac dels hutis contra una de les seves naus a la mar Roja, que patrullava per protegir les rutes comercials dins l’operació internacional en aquella zona.

Més tard, el primer ministre del Regne Unit, Rishi Sunak, també ha confirmat la participació de la força aèria britànica en l’operació.

“Malgrat els advertiments repetits de la comunitat internacional, els hutis han continuat fent atacs a la mar Roja, fins i tot contra naus de guerra del Regne Unit i els Estats Units aquesta setmana. Això no pot continuar així. […] Hem pres mesures limitades, necessàries i proporcionades en defensa pròpia […] contra objectius vinculats a aquests atacs”, diu un comunicat de l’oficina de Sunak.

Els hutis han assegurat aquesta matinada que els Estats Units, el Regne Unit i Israel bombarden nombroses ciutats del Iemen. “Ara mateix, els Estats Units, el Regne Unit i Israel llancen atacs a Hodeida, Sanà (la capital), Dhamar i Sada”, ha publicat a Telegram Abdulsalam Jahaf, membre del Consell de Defensa i Seguretat huti. Segons ell, hi responen amb atacs contra vaixells i avions de caça.

Jahaf ha elogiat el poble iemenita per la confrontació amb “l’infidel d’Occident” i ha assegurat que els hutis fa més de vint anys que volen enfrontar-se als Estats Units. “Aquesta és l’etapa històrica decisiva amb què Déu ens ha honrat per humiliar els Estats Units, el Regne Unit i Israel”, ha afegit.

D’una altra banda, Mohàmmed al-Bukaiti, membre del braç polític dels rebels, ha dit que era optimista perquè “el Iemen sortirà victoriós d’aquesta guerra”; i el vici-ministre d’Afers Estrangers, Hussein al-Ezi, ha dit: “Els atacants hauran de preparar-se per pagar un alt preu i suportar les terribles conseqüències de l’agressió.”

“El Iemen fa costat a Palestina i no retrocedirà en la seva posició. Respondrà a qualsevol agressió”, ha dit el vici-president de l’Autoritat de Mitjans de Comunicació dels hutis, Naser al-Din Amer.

Atacs contra instal·lacions operacionals dels insurgents

Londres ha confirmat que quatre avions de caça britànics Typhoon FGR4, acompanyats d’un avió cisterna de reaprovisionament Voyager, han fet servir míssils guiats Paveway IV contra instal·lacions a Bani (nord-oest), d’on suposadament llançaven drons de reconeixement i d’atac, i contra l’aeroport d’Abs (oest), d’on sembla que llancen atacs amb míssils i drons.

El secretari del Departament de Defensa dels Estats Units, Lloyd Austin, ha informat que han atacat posicions relacionades amb drons, míssils balístics i de creuer, radars costaners i sistemes de vigilància.

D’una altra banda, la cadena de televisió Al Masira, vinculada als hutis, ha informat sobre atacs al campament de Kahla, a l’est de la ciutat de Sada, en un barri i a l’aeroport de Hodeida, contra la base aèria d’Al-Dailami, al nord de Sanà, i contra la capital mateix.

Els hutis, amb el suport de l’Iran, controlen Sanà i més àrees del nord i l’oest del país d’ençà del 2015. En resposta als bombardaments d’Israel sobre Gaza pels fets del 7 d’octubre, han atacat vaixells amb alguna connexió amb Israel.

Fins el 25 de gener podeu jugar al nou Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans, que serveix per a fer difusió de la cultura del país. Aquesta vegada el joc va dedicat a les commemoracions del 2024 i ha estat preparat per Joan Josep Isern. Deu preguntes que posaran a prova la vostra cultura.

Com sempre, el joc s’anirà renovant. D’aquesta manera, els participants podran avaluar els seus coneixements sobre els Països Catalans en uns quants àmbits culturals. A més, cada vegada que es renovi el joc, els jugadors entraran en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

El Què Sé Jo? s’afegeix a la llista de joc de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Minimots i el Mot-li.

D’una altra banda, un problema tècnic ha obligat a tancar temporalment el Mot-li. Us en demanem disculpes. Us avisarem tan bon punt pugui tornar a funcionar.

Deixeu-me començar amb una prèvia, perquè d’un temps ençà s’ha estès la idea força idiota que només pot parlar d’una qüestió qui l’ha viscuda. Doncs bé: jo he tingut a les mans una carta de l’Agència d’Immigració Noruega que em donava tres mesos per abandonar el país, o altrament seria detingut i deportat. Un contracte laboral que em va arribar tard va fer que, per una setmana, em caduqués el permís de residència i s’activés la maquinària d’expulsió. Això va passar la primavera del 2010, quan començava a estabilitzar-me com a professor d’institut a Trondheim i alhora tot el meu sector professional a Catalunya s’havia ensorrat per la crisi econòmica, o sigui que imagineu-vos el daltabaix. Per sort, amb una mica de burocràcia es va poder solucionar, i al cap de poc un canvi legislatiu ens va fer la vida més fàcil als europeus. Explicada l’anècdota, començo.

Fa prop d’un mes deu batlles de Junts per Catalunya de municipis del Maresme van demanar l’expulsió dels delinqüents reincidents que siguin immigrants. La notícia va provocar una escena habitual en una nació que no té cap poder real ni s’ha d’enfrontar tota sola als reptes del món, que és engegar debats de parvulari. Raquel Sans, portaveu d’Esquerra Republicana, va advertir que aquesta mena de declaracions “deshumanitzen” les persones immigrades i són uns discursos que “fomenten l’odi”. També es van publicar idees tan estrambòtiques com ara que ningú no demana de deportar els delinqüents autòctons, i fins i tot algú va preguntar per què no s’expulsava la família Pujol (!).

Vist el nivell, anem a les qüestions més bàsiques. Qui té el dret de viure a Catalunya? Perquè al capdavall es tracta d’això. La resposta més evident, mentre no siguem independents, és tots aquells que tenen la ciutadania espanyola –i si són de més enllà de Portbou, la francesa. En aquest grup també hi podem incloure els ciutadans dels països de l’espai Schengen, gràcies a la cessió de sobirania dels estats que el van signar. Malgrat haver-hi algunes limitacions tenim una llibertat de moviments força àmplia, i per això un passaport europeu és un dels objectes més preuats del món. L’últim col·lectiu el formen tots aquells a qui hem donat estatus de refugiat. Si l’han aconseguit és precisament perquè la seva vida perillava al país d’origen, i hi ha prou jurisprudència que indica que un retorn és il·legal.

Ara bé, més enllà dels ciutadans i dels refugiats, cada estat-nació decideix per la via legislativa quins grups d’immigrants (econòmics, estudiants o per reagrupament familiar) poden quedar-s’hi a viure i a treballar, i quins hi tenen la porta tancada. A l’hora d’afrontar la immigració econòmica del sud cap al nord, les esquerres occidentals (no catalanes) viuen la tensió entre la voluntat de compensar la pobresa que va crear el passat colonial i alhora la convicció que l’entrada massiva de treballadors estrangers posa en perill les condicions laborals dels autòctons. A la dreta li passa el mateix: a una banda hi ha la temptació identitària que mobilitza molts electors, a l’altra els beneficis que té per a l’empresariat l’existència d’un gran cos de mà d’obra barata.

Des del triomf del model globalitzador, a final del noranta, és aquesta última visió la que s’ha volgut imposar arreu. Ara mateix el gran debat públic a Occident se centra en l’acolliment de més o menys refugiats, però alhora cada país intenta cobrir en silenci les necessitats del seu mercat laboral: el Regne Unit post-Brexit importa cada any centenars de milers de metges i enginyers de les antigues colònies de l’est asiàtic, mentre que Noruega en té prou amb els europeus per a fer funcionar els hospitals i les factories de salmó. Espanya, com ja vaig explicar en un article anterior, té una política molt clara des de l’època Aznar, i només l’entrada massiva d’immigrants permet alimentar la voracitat d’un model basat en sous baixos i feines poc qualificades. És un sistema tan precari per als treballadors que fins i tot l’estat ha de desplegar un gran nombre d’ajuts socials per a compensar les ínfimes retribucions laborals (recordeu que els sous reals no pugen des de fa gairebé cinquanta anys).

La polèmica sobre la proposta dels batlles de Junts s’emmarca en el consens pervers que els polítics van fabricar fa trenta anys: els interessos de les elits econòmiques per a mantenir el model de precarietat es blanquegen amb un discurs d’esquerres –de portes obertes i pau al món– tan naïf com perjudicial per als treballadors. És allò que cada dia ofereixen la majoria dels mitjans catalans i els informatius de TV3. Si recupereu la peça del Telenotícies, sentireu que els batlles “han endurit el seu discurs, més propi de l’extrema dreta”, perquè es veu que ara les etiquetes ideològiques les assignen els periodistes de la televisió pública.

Tot i això, la proposta de Junts encaixa perfectament en el consens europeu (més enllà de sectors molt minoritaris de l’esquerra i d’algunes ONG subvencionades), per més que els batlles i el partit fossin incapaços, com és habitual, d’articular-ho en un discurs raonat i coherent. Aquest consens diu que es pot obrir el camí de l’expulsió d’aquells que no tenen els documents de residència, perquè mai no els hem donat el permís de viure a Europa; i també dels criminals, perquè trenquen el pacte fonamental dels nouvinguts que no són refugiats: els permetem que es puguin guanyar més bé la vida, i a canvi han de ser uns membres productius de la societat i complir la legislació vigent. Altra cosa és que deportar algú sigui força complicat, perquè normalment els països d’origen en neguen el retorn, però això ja és un debat seriós per als estats adults.

Finalment cal assenyalar fins a quin punt és perillós el discurs d’Esquerra Republicana, tot i que sospito que els mou el càlcul d’anar a pescar el vot dels nouvinguts nacionalitzats. Proclamar des de la talaia que no es pot parlar dels immigrants individuals que delinqueixen perquè això “criminalitza” tot el col·lectiu, i imposar la censura sobre un debat necessari, vol dir tractar els ciutadans com uns menors d’edat sense capacitat de discerniment. Llavors vindran els que oferiran solucions fàcils i hi barrejaran qüestions identitàries, i correm-hi tots.

Zoo plega. Ha agafat una mica a contrapeu els seguidors, que després de la fita que va significar omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona i el WiZink Center de Madrid tenien ganes de continuar vibrant amb ells, però és així. Vist amb perspectiva ens n’havien avisat a “Cançó pòstuma“, que tancava el disc de Llepolies, però segurament no ens en vam voler adonar: “Es tanca un cicle: victòria, la barca amarradeta, cançons podrint-se a la llibreta.” I diumenge, amb un vídeo simpàtic ens van dir adeu. No un fins aviat, no. Un adeu per sempre. Aquella porta mig oberta de molts grups acostumats a anar-se’n i després tornar aquesta volta sembla tancada. Com a regal final, ens deixen una darrera cançó en forma d’epíleg, una brevíssima última ronda de només deu concerts –i tan sols un al País Valencià, un al Principat i un a Mallorca– i aquesta entrevista a Panxo, cantant i ànima de la banda, que explica per què no veien sentit a continuar voltant pels escenaris.

—Ara que us acomiadeu heu dit que heu estat feliç. Els seguidors també ho han estat. Amb què us quedeu d’aquests deu anys?
—Amb el fet d’haver aconseguit tot el que ens vam proposar a cada moment, d’haver sigut sempre ambiciosos artísticament i professionalment, i d’haver volgut cuidar molt cadascuna de les parts que conformen una banda. També estem molt contents d’haver pogut fer una bona gestió interna. Quan un projecte creix tan de pressa és complicat. També és de veres que és un projecte que ens agafa ja més majors, més coneixedors de l’ofici i també de la vida. Hem sabut fer-ho bé.

—Teniu un moment en què hàgiu vist que assolíeu el zenit?
—Fer el WiZink i el Palau Sant Jordi en set dies va ser tocar sostre. Ens ho vam plantejar amb un any i poc d’antelació, però al principi de la trajectòria no ho hauríem pensat. Durant tot eixe any vam dir: “Hòstia, si fem això, ja poc més podem fer.” Un altre gran moment són els dos o tres mesos de preparació d’eixos dos concerts, amb un espectacle a l’altura dels recintes. Eixos mesos de treball intern, que no es veuen des de fora, són el meu cim de realització personal. Va ser preciós i inoblidable.

—Després d’haver complert aquestes fites, és fàcil de tenir dubtes sobre quin ha de ser el pas següent. Va ser llavors quan vau decidir d’acomiadar-vos?
—Considerem que hem de parar per més raons, també personals. De moment, vitals. Vaig començar aquest projecte a trenta-dos anys i ara ja en tinc més de quaranta. Molts membres del grup ja van tenint xiquets i han de conciliar. Es va fent més complicat dissenyar una gira i articular tota eixa feina que hi ha darrere. Després d’aquells concerts, és com quan has pujat a un cim i entres en una planura que, sincerament, no tenia ganes de recórrer. Hauria estat com posar el botó d’automàtic. Potser ací s’acaba un poc l’ambició. Ja hem aconseguit tot el que no hauríem somiat mai, ara hem de buscar ambicions en altres àmbits de la vida. O, senzillament, gaudir de la vida i de l’absència d’ambició, de seure davant la mar amb una canya de pescar.

—Algú altre no hauria vist aquests dos concerts com un final, sinó com un pas més en la carrera per a arribar encara més lluny.
—Ho hauríem pogut fer, és clar que sí, hauríem pogut fer moltes coses. Però passa que per omplir el Sant Jordi s’ha de fer una feina. Durant aquests deu anys tot el que hem fet ho hem fet sempre amb un amor i una dedicació brutal, buscant sempre l’excel·lència dins les nostres possibilitats. Des de fora és difícil veure tot el que hi ha darrere. Potser hauríem tornat a omplir un Sant Jordi d’ací a dos o tres anys sense fer cap esforç, però és molt difícil. El que sí que sabem és que fer-ho sense fer cap esforç no ens motiva. No ens motiva la inèrcia, i per respecte al projecte hem decidit aturar-lo.

—Crida l’atenció que feu un comiat molt discret, deu concerts que ja eren anunciats i prou. No en fareu més?
—Amb una seguretat del 95%, et diré que no. Els tres últims anys hem fet molts concerts produïts per nosaltres, té un risc molt gran i un esgotament per haver d’anar dient a la gent que compre entrades. L’exemple més clar va ser el WiZink i el Palau Sant Jordi; vam estar un any calfant-nos el cap per a fer promoció. És molt d’esgotament, però la gent no ho veu. Ara a nosaltres ens ve de gust gaudir d’això i ja està. Entenc la gent que voldria que férem un concert a Mestalla. Molt bé, però a mi no m’apeteix clavar-me en això, i segur que a eixa gent que ho demana tampoc no li apeteix organitzar-ho. Al final, hem fet el que ens ha eixit del cor i estem contents.

—Vau començar Zoo després d’haver estat molts anys fent música. A Orxata Sound System, a Riot Propaganda, i amb Sophy Zoo, també. Si “Estiu” no hagués estat l’èxit que va ser, hi hauria hagut Zoo o ho hauríeu deixat córrer?
—Segurament no. Jo ja havia passat per molts projectes que al principi, com és natural, travessen eixa fase de picar pedra on avançar un pas costa molt de sacrifici, temps i diners. Jo ja venia un poc de tornada d’això. Tenia trenta-dos anys, no és igual que quan comences un projecte musical a díhuit anys, que tens il·lusió. A trenta-dos anys ja no en tens tanta, i a banda ja necessites pencar. No sé si hauria aguantat molt de temps picant pedra si “Estiu” no haguera funcionat. És possible que no. A més, en eixe moment ja havia acabat la carrera i ja podia iniciar el camí de l’ensenyança, que és una de les altres coses a què m’he dedicat. Supose que hauria sigut més còmode treballar de professor que intentar dedicar-se a una cosa tan cabrona com la música. En la música hi ha molts factors que no controles, que fan que pugues tirar més amunt o més avall, i el més normal és que fracasses. El que ens ha passat a nosaltres és una excepció.

—Després de l’èxit de “Estiu” feu de pressa el primer disc, Tempestes vénen del sud, que també agrada molt. Heu explicat alguna vegada que Raval, el segon disc, va ser un gran desafiament, que ho vau passar malament.
—Vam patir molt. Altres músics m’han fet veure que és comú en tots els projectes. Amb el segon disc veus que estàs obligat a continuar. Sobretot quan has fet un primer disc com el que vam fer nosaltres, que va funcionar tan bé. El segon disc l’has de fer tant sí com no. Inevitablement, el fas un poc amb eixa pressió. El cap pot putejar-te un poc, pot fer-te una mala passada. A mi em va passar, em van entrar molts dubtes, molta por. És por de decebre. Però ja està, va ser un gran aprenentatge i crec que m’ha servit molt.

—Amb Llepolies i les altres cançons que heu fet ja us ho vau passar millor?
—Llepollies va ser un poc el contrari d’aquell patiment del segon disc. Ja havíem après un munt de coses, amb l’afegit que vam poder fer el disc en unes condicions materials molt favorables. Havíem estalviat, havíem fet una planificació per a fer-lo sense haver d’eixir a fer concerts i teníem més gent del grup implicada en la producció artística. Pollet, que en el segon disc no hi havia estat, ens va donar un plus brutal musicalment. Teníem clar que no tornaríem a passar tot el turment que havíem patit amb Raval. El vam fer d’una manera molt més gustosa.

—L’altre dia Feliu Ventura reflexionava sobre els grups i deia que cada vegada duren menys. Al Tall, cinquanta-un anys. Obrint Pas, vint-i-un. Orxata Sound System, onze. I Zoo, deu. Per què creieu que passa?
—Probablement Al Tall són els que pitjor han viscut de les seues cançons, i potser Obrint Pas, per la manera com estava la indústria musical i el món del treball, també. Per altra banda, crec que nosaltres hauríem pogut fer vint anys, com Obrint Pas. No els hem volgut fer, però els hauríem pogut fer. I Orxata Sound System, també. Nosaltres som un cas molt particular, realment, dins la gestació i les trajectòries dels grups de música. Els deu o vuit primers anys d’Obrint Pas van ser una travessia pel desert, sobretot al País Valencià. Nosaltres vam eixir i ja teníem molt de públic, en gran part gràcies a Obrint Pas. Ells van construir una escena que no existia. Quan vam arribar nosaltres ja hi havia un públic que consumia música feta en la nostra llengua.

—Heu viscut a cavall entre el final d’un cicle musical on hi ha Obrint Pas, la Gossa Sorda, Aspencat… i els projectes més joves que han sortit després, que tenen unes sonoritats molt diferents. Com us heu sentit?
—Al principi ens va anar molt bé, la nostra arribada va coincidir amb el final de molts grups que eren la bandera d’allò que s’anomena música en valencià. Ens vam convertir en un grup de referència molt de pressa. I després hi ha el que ha vingut després, que crec que és una cosa que ha arribat tan de pressa, que és tan diferent d’allò que es feia abans i que canvia tan ràpidament… A vegades em sent un poc desconcertat. El nostre Llepolies, que té tres anys, ja sona com una cosa molt vella. Tinc la sensació que això ho poses a un xaval de díhuit anys que està un poc pendent de les últimes tendències musicals i li sona superantic. Tenia un poc de por que si fèiem un altre disc en aquesta línia hauríem sonat a edat mitjana. Vaig observant i escoltant un poc què es va fent, intentant connectar-hi, i he de confessar que hi ha moltíssimes coses amb què em costa connectar. Crec que és normal, també.

—Enguany han coincidit el comiat de moltes bandes que ja tenien molts anys. Smoking Souls, el Diluvi, Xavi Sarrià en el seu segon projecte, Tardor… Òbviament no heu de carregar-vos a l’esquena la indústria musical, però tenint en compte que els projectes nous encara no han despuntat prou i no arrosseguen tanta gent, creieu que quedarà una escena musical massa poc madura?
—Sincerament, no ho sé. S’ha escaigut que pleguem moltes bandes que hem copat molts cartells durant molts anys. Veig moltes bandes joves i no tan joves que vénen darrere i funcionen bé. Possiblement ara en algun local d’assaig hi ha algun xaval o xavala que té alguna cosa especial i que potser d’ací a un mes ix i ho revoluciona tot, i aquesta percepció que ens hem quedat orfes s’acaba. Aquesta frase que molta gent diu que ara ja no hi ha res ja la vaig sentir quan s’acabava Obrint Pas, quan s’acabava la Gossa, quan s’acabava la Raíz… i al final sempre hi ha hagut alguna cosa.

—La música també és un batec de la societat. Obrint Pas despunta amb un govern del PP molt agressiu, i ara el govern és de PP i de Vox. Creieu que anirà a la contra de la música en català o que despertarà aquesta creativitat de la contracultura i li donarà alè?
—Veig complicat que li done alè. Al final, això és una indústria cultural que depèn molt de la contractació de regidories de Cultura. Que vulguen dedicar partides econòmiques a fer un concert de Sandra Monfort o la Fúmiga en compte de portar Bertín Osborne i Arévalo, no? Bé, ara Arévalo ja no…

—Qui sigui.
—Qui vinga darrere. És molt difícil tirar un projecte avant si no et contracten i no fas concerts. Els últims anys, amb el Botànic, s’ha promogut la creació de continguts culturals en la nostra llengua. Tot això s’ha acabat. Ells ho tenen claríssim: si poden fer-nos desaparèixer, ho faran. Jo no sóc molt optimista en això, sóc optimista que aconseguim canviar aquesta situació política i construir nosaltres un país que afavorisca els desfavorits. Que en el cas de la cultura, som nosaltres. És de veres que tot el que es va construir en l’època d’Obrint Pas contra eixe govern va ser molt meritori, perquè era un context que els posaven bastons a les rodes. Per història, som una gent que sabem menejar-nos en eixa trinxera i podem tornar-ho a fer. Però a mi el que m’agradaria és que els que estigueren en la trinxera foren ells i que nosaltres estiguérem manejant la pasta i construint el país.

—Aquest canvi polític dels ajuntaments, després del PP, va dignificar i millorar les condicions laborals dels músics, però alhora va fer una competència inassumible per a la xarxa de contracultura, de festivals petitons que havien donat espai a tota aquesta música i que van acabar desapareixent. Potser va ser un error que aquests ajuntaments o la Generalitat no cuidessin més aquesta xarxa cultural de base.
—És un debat complex i no tinc molt clara quina és la meua opinió sobre això. Crec que de vegades romantitzem un poc tota eixa contracultura i eixe univers de festivals alternatius, i no pensem que laboralment es fa amb precarietat. Suposa un desgast personal per a moltíssima gent. Que té molt de mèrit i és molt bonic, eh?, però no sé si és bo. Tinc la sensació que molta gent té ganes que això torne perquè sempre era gratuït. No sé fins a quin punt això deseduca a l’hora de valorar feines com aquesta, que sempre han estat associades a la festa però al final és una feina.

—Sigui com sigui, amb la situació política actual…
—Estem condemnats a fer-ho des d’allí, sí. Però jo preferisc fer un festival al qual l’ajuntament haja donat tots els permisos i m’haja facilitat de fer-lo, que no fer un festival que fins a l’últim dia tinga por que l’ajuntament, la conselleria o qui siga m’envie algú per tancar-lo amb l’excusa que no s’ha complert això o allò. Perquè a més, poden fer-ho. Per això, ho torne a dir: preferisc que siguem nosaltres els que controlem què fem i construïm el país que nosaltres volem.

—Saber que vénen quatre anys de PP i Vox, si més no, ha pesat a l’hora de decidir que és moment de deixar-ho?
—No, ha sigut casual. De fet, quan va entrar el PP i Vox ja teníem clar que ho aturaríem ara i vam pensar que pareixeria que era per això. Ha sigut casual. A més, som un grup que vivim de la música per la contractació privada i els concerts produïts per nosaltres. Però per a un grup que comença, que els vénen molt bé determinades ajudes o que ajuntaments de pobles els contracten, és una gran putada. Crec que afectarà molt els estrats més baixos de la música i els suposarà un desgast molt gran perquè hauran de remar a la contra de tot.

—És una pena que mai no arribarem a sentir les lletres de Zoo que hauria inspirat un vice-president i conseller de Cultura torero.
—Sí, i això que de moment crec que hem vist molt poques coses i el millor, en un sentit metafòric, encara ha d’arribar. El que és capaç de fer aquesta gent pot ser molt inspirador. Fa poc vaig llegir una cita de Plutarc a “Los enemigos”, de Kiko Amat, que un enemic és un molt bon mestre, perquè t’exigeix traure la millor part de tu. Crec que les coses que puguen fer aquesta gent poden donar moltes idees per a fer lletres a nous compositors.

—Què en fareu, de la creativitat que us vingui quan vegeu coses així?
—Supose que no em privaré de fer lletres i les aniré guardant en un calaix. Si d’ací a un temps tinc ganes de fer alguna cosa i encara no han envellit, eixes lletres ja les tindré.

—Fa poc vau ressuscitar, catorze anys després, el projecte de Rauwpublik amb Toni Mejís, Jerry Coke i Pollet. Tindrà continuïtat o va ser un regalet i prou?
—És possible que tinga continuïtat en cançons perquè amb les noves tecnologies és fàcil si cadascú es grava a casa, però no és un projecte amb pretensions de fer ronda ni amb gaires ambicions. És una cosa que hem fet un poc per a nosaltres i per a tornar a connectar-nos i gaudir del rap.

—Ara us centrareu a ser professor?
—No, jo ara vull descansar. Organitzar altres coses de la meua vida. Pràcticament no he pogut ni moblar-me la casa a gust des que me la vaig comprar. I bé, dedicar-me un poc a llegir, a aprendre música. Fer algunes coses que vull fer i dedicar temps a la meua gent i al temps lliure.

—I els altres membres de Zoo tindran uns altres projectes musicals?
—La majoria tenim altres feines i coses a fer, i quasi tots giren entorn de la música, però crec que ara tots tenim la necessitat de descansar d’aquesta voràgine. Però bé, Héctor és un músic que ací a València pots trobar-te en un munt de locals tocant en jams de reggae o hip hop, segur que no hi renuncia. Marcos i Pollet són músics de carrer, que segur que tampoc no hi renuncien. I Arnau i Natxo sempre ideen coses musicals, crec que continuaran fent-ho. Però pense que cap d’eixes coses no serà amb una ambició de tornar a la carretera i tornar a moure un projecte gran. De moment.

La festa de Sant Antoni és molt arrelada als Països Catalans i se celebra en molts indrets de maneres ben diverses. Foguerons, diables, cavalcades, els Tres Tombs, la benedicció d’animals, curses de cavalles… La celebració es fa pels volts del 17 de gener, dia de Sant Antoni Abat, considerat el patró dels animals, dels pagesos i dels traginers.

Explica l’etnòleg reusenc Salvador Palomar que Sant Antoni és la festa més destacada del cicle hivernal, la qual celebra el lleu desvetllament de la natura després del solstici d’hivern. Forma part d’un cicle festiu que ja celebraven els romans, amb les Saturnals, i que lliga Nadal i carnaval. Per això el foc és un dels protagonistes més destacats: des dels temps ancestrals, les fogueres han tingut una virtut purificadora i, en ple mes de gener, encendre’n una fa que el fred i la foscor siguin més passadors.

Us oferim una tria de deu celebracions ben diferents per a gaudir de la festa, ordenades alfabèticament en funció del lloc on es fa.

Els Tres Tombs de Barcelona i més activitats

A Catalunya, la manera més popular de celebrar Sant Antoni és amb la cavalcada dels Tres Tombs. El dissabte 20 de gener, es fa la de Barcelona, una de les més concorregudes del país i que aplega centenars de cavalls, ases i someres i desenes de carruatges de tota mena. La desfilada començarà a les 11.00 al carrer de Tamarit amb l’avinguda del Paral·lel. Abans, però, a les 10.45, davant l’Escola Pia, es llegirà el pregó dels Tres Tombs, a càrrec de Francesc Fabregat, fester de Barcelona, i tot seguit es farà la benedicció dels animals. Podeu consultar més informació d’aquesta celebració.

A Barcelona, també es fa la festa major del barri de Sant Antoni. Comença avui, 12 de gener, i acabarà el 21 de gener. El programa d’activitats és ple de música, teatre, jocs, esports, tradició i cultura popular. Podeu consultar-ne el programa complet.

Celebració dels Tres Tombs al barri de Sant Andreu del Palomar de Barcelona (fotografia: ACN). Foguerons de Gràcia i vetllada literària

A final de gener, al barri de Gràcia de Barcelona, s’hi fa la revetlla de Sant Antoni, pràcticament idèntica a la que es fa a la Pobla, a Mallorca. La festa està ben marcada en l’agenda barcelonina i els graciencs la conceben com la festa d’hivern del barri. El programa és molt extens, però l’acte central són els foguerons, que enguany es fan el dissabte 27 de gener. Es comencen a muntar al matí, pels volts de les 11.00, i s’encenen a les 21.00. Al voltant de la foguera, s’hi torrarà carn, s’hi cantaran cançons i s’hi faran balls tradicionals. Durant el dia hi haurà més actes, com ara el Folk als Mercats, un programa de concerts de xeremiers i glosadors de Mallorca als mercats del districte, representació de titelles tradicionals mallorquins, presentacions de llibres, mostra castellera i cercavila. Podeu consultar-ne tota la informació en el programa complet.

Deu dies abans, el 17 de gener, es farà “La vetllada literària de la Cultura Popular al CAT”, el punt de trobada del món de llibre de cultura popular. Editors, autors, divulgadors i lectors podran compartir en format de vetllada distesa les novetats editorials publicades entre la Diada de Sant Antoni de l’any passat i la d’enguany. La jornada començarà el 17 de gener a les 19.00 al vestíbul del Centre Artesà Tradicionarius (CAT), que es convertirà en una consulta mèdica singular on tots plegats, malalts de cultura, cercaran el remei més adequat als patiments, expliquen els organitzadors. I a les 20.00, al bar del CAT, es farà la vetllada literària. Podeu consultar-ne tota la informació.

Els foguerons de la Pobla de Gràcia (fotografia: Ajuntament de Barcelona). El rei Pàixaro de Biar

Per Sant Antoni, al poble de Biar (Vall de Biar) hi han conservat una tradició que era força estesa però que avui no es pot veure enlloc més. És el rei Pàixaro, una figura grotesca que prové de l’edat mitjana i actua com a herald de sant Antoni.

El primer dia, el rei es passeja per Biar amb una cavalcada, acompanyat per assistents, dansaires, portants de torxes i dolçainers. Durant el seu regnat, a la població s’hi fan cordades, fogueres, balls i es beu vi i cassalla acompanyats de bunyols. La festivitat serà demà, 13 de gener, en què hi ha programats unes quantes activitats. A les 21.30, es farà la gran cavalcada del rei Pàixaro, format pel rei mateix, torxes, balls i fogueres durant tot el recorregut. L’endemà, a les 13.00, es farà la cavalcada la Cavallà, que presideix el rei Pàixaro. Els veïns recorreran els carrers del poble amb els seus animals i donaran regals que a la tarda es repartiran en una subhasta. L’acte acaba amb una benedicció dels animals. Podeu llegir-ne més informació.

Imatge d’arxiu del rei Pàixaro (fotografia: Manel Carrera / Ajuntament de Biar). A Canals, la foguera més gran d’Europa

A Canals, a la Costera, amb motiu de les festes de Sant Antoni, hi fan la foguera més gran d’Europa. Serà el dimarts 16 de gener. Fa uns divuit metres d’alçària, té una forma cònica perfectament treballada i un color verd intens, donat per la pinassa que la recobreix. A més, vista en perspectiva, crea un efecte molt espectacular, perquè triangula amb l’església que té darrere. La crema de la foguera començarà a les 21.00, seguit per un sopar de gala a les 23.00. Durant el dia, hi ha més activitats, com ara la cavalcada dels festers infantils i cavalcada de carrosses. Podeu llegir-ne més informació.

Imatge d’arxiu de la foguera que fan a Canals. Diada de Menorca a Ciutadella

L’Ajuntament de Ciutadella ha preparat uns quants actes per a celebrar Sant Antoni, la Diada de Menorca. L’acte institucional serà el 16 de gener a les 19.00, al saló Gòtic, amb la conferència de Josep Pons Fraga titulada “La crònica de la Conquesta de Menorca en el temps de la intel·ligència artificial”. La tradicional Fira de Sant Antoni es farà del 13 de gener al 17, i estarà ubicada a la Contramurada, entre el molí del Comte i el carrer de Pere Martorell. Les activitats s’allargaran fins el 16 de gener i hi haurà, per exemple, ballades populars, concerts i jocs en família. Podeu llegir-ne més informació.

Imatge d’arxiu de la fira de Sant Antoni. Manacor, un dels municipis de Mallorca amb més tradició

Manacor, juntament amb la Pobla i Artà, és un dels municipis de Mallorca on més destaquen les festes de Sant Antoni. En la majoria dels pobles se celebra igual: es representa amb balls, cançons, els característics diables mallorquins i la llegenda de la manera com el diable va temptar a Sant Antoni. Es fan les completes dins l’església i la jornada acaba amb una gran revetlla al voltant del fogueró. A Mancor, enguany, els actes van començar el 6 de gener i clouran el dimecres 17. Entre més activitats, hi ha: cercaviles, sortides de dimonis, repicada de campanes i ball, encesa del primer fogueró davant la rectoria i trobada dels participants de les Beneïdes. Podeu llegir-ne més informació.

Imatge d’arxiu de la Colla de Dimonis (fotografia: EFE / Cati Cladera). Montblanc, capital dels Tres Tombs

La Federació Catalana dels Tres Tombs organitza anualment la Trobada Nacional dels Tres Tombs, que cada any es fa en una població diferent. Enguany serà a Montblanc, la capital de la Conca de Barberà. I l’entitat abanderada de la trobada serà la unitat muntada de la Guàrdia Urbana de Reus. La població organitzarà actes i exposicions per difondre la tradició dels Tres Tombs que acabaran el 5 de maig, quan es farà la Trobada Nacional. L’horari i el programa encara s’han de concretar.

La Federació Catalana dels Tres Tombs va néixer l’any 1997 i té per objectiu explicar l’origen de la festa dels Traginers i dels Tres Tombs i recordar el patró, Sant Antoni Abat. Hi ha prop d’un centenar de festes dels Tres Tombs programades enguany.

Els Amics dels Gegants i els grallers de Montblanc (fotografia: Pep Herrero / Federació Catalana dels Tres Tombs). Sant Antoni a Onda

Onda (Plana Baixa) es prepara per submergir-se en les festivitats que honoren Sant Antoni Abat, que es faran del 13 al 20 de gener en uns quants punts emblemàtics del poble. Les festes començaran al barri del Tosalet demà, a les 16.30, amb una processió, la benedicció dels animals i la tradicional distribució de rotllos. Al capvespre, a les 18.30, el barri s’omplirà d’ambient musical i de ball a càrrec de Des de Dins. A les 19.30 es farà l’encesa de la foguera, acompanyada de flors, bunyols i moscatell. Hi ha més activitats programades.

Imatge d’arxiu de la foguera d’Onda (fotografia: Ajuntament d’Onda).

Els foguerons de la Pobla

A la Pobla, a Mallorca, el programa de les festes de Sant Antoni també és ben complet. Cada 16 de gener a la nit, els carrers s’omplen de centenars de foguerons i s’hi fa una revetlla que dura fins ben entrada la matinada, s’hi torra carn i es fan sonar les ximbombes. Els foguerons i la glosada popular comencen a les 22.00, seguit per una trobada de cantadors i ximbombers i una ximbombada i una altra glosada popular. Durant el dia, hi ha més activitats, com ara sortides de dimonis, balls i un espectacle piromusical. Les festes de Sant Antoni de la Pobla van començar el 7 de gener i acabaran el 28 de gener. Podeu consultar més informació de la celebració.

Imatge d’arxius dels foguerons de la Pobla. Sant Antoni, patró de Vila-seca

Vila-seca, al Tarragonès, ho té tot a punt per a la Festa Major d’Hivern de Sant Antoni, el patró de la vila. Començarà dimarts, 16 de gener, i s’ha preparat un programa d’espectacles i activitats per a tots els públics. Hi haurà, entre més actes, festes infantils, actuacions castelleres i concerts de punk-rock a càrrec del grup vila-secà Irreverentes i de The Tyets, el grup de moda català. Les festes tradicionals també hi tindran un paper important: es faran els Tres Tombs, la nit del foc, el Ball de Diables de Vila-seca, el seguici tradicional amb elements festius i balls i el Cós de Sant Antoni, unes curses de cavall que són un element festiu tradicional d’interès nacional. Podeu llegir-ne més informació.

Imatge d’arxiu del Cós de Sant Antoni (fotografia: Ajuntament de Vila-seca).

En un article titulat “Reescriure de dalt a baix”, publicat a la seva secció “Vuits i nous” del Punt Avui, l’enyorat Manuel Cuyàs escrivia: “L’altre dia els parlava dels correctors que reclamen que el seu nom figuri en els crèdits o en la portada dels llibres que ajuden a endreçar gramaticalment. Em vaig mostrar una mica esverat: si tant protagonisme sol·liciten deu ser que la seva feina supera la simple revisió d’originals. Em vaig fer una pregunta: que no dominen la llengua els nostres escriptors?” L’articulista mataroní, en el paper suara esmentat, hi feia aparèixer dues històries que tot lletraferit més o menys coneix: “Torno al comentari d’Eduard Artells un cop va haver corregit Onades sobre una roca deserta: ‘No escriuré mai més un llibre de Terenci Moix.’ I l’èxit de l’escolarització en català? Ha donat bons correctors, però escriptors que ‘no saben de lletra’? Fa molts anys vaig entrevistar Bartomeu Bardagí, corrector de Josep Pla. Em va dir que esmenar ‘el gegant’ era una gosadia: ‘Alguna iglésia, alguna vacil·lació…’ Pedrolo també rebia auxilis. O el mateix Salvador Espriu, que havia vingut a ‘salvar els mots.’ Ho sé perquè la meva germana Marta els repassava. Poca feina, res de reescriure ni de reclamar el nom a la portada. Que no són els escriptors els que creen la llengua, els que marquen els cànons? Ho són ara els correctors?”

Els vells de l’ofici

Artells, gramàtic, traductor, professor, jove deixeble de Pompeu Fabra amb la carrera estroncada pel desastre de la guerra i “el corrector podríem dir-ne oficial i més actiu d’aquell moment” dels anys cinquanta, tal com el definia Joan Triadú –ens ho recordava Joan Josep Isern en un perfil escrit amb motiu dels cinquanta anys de la seva mort– va guanyar-se la fama de corrector dur, estricte, inflexible. Malgrat tot, com vèiem en l’anècdota adés relatada per Cuyàs, era un home prou assenyat per a enriolar-se amb les pròpies facècies. Fins i tot, era capaç de sucar pa amb el seu tret físic més característic: un nas prominent i una baixa estatura proverbials. Bardagí, al seu torn, a banda de traductor i corrector de Pla, primer a Selecta i després a Destino, era conegut per la seva professió musical. Ens l’hem d’imaginar traient el trellat dels originals planians mentre feia un espinguet, posem per cas, de la Missa de les Santes, que havia cantat com a tenor unes quantes vegades.

Josep Pla i Josep Maria Cruzet (fotografia: Fundació Josep Pla).

Van passar els anys, però, i la severitat dels temps d’abans fou posada en dubte com quelcom rònec que calia reballar ben lluny. Abans de morir, Artells va veure’s immergit en un gran mullader amb un polemista de ploma afilada com Joan Fuster, víctima de les seves revisions, mentre que Bardagí ha rebut de valent per haver potinejat, segons els seus acusadors, els llibres de l’escriptor empordanès. De la tasca de Bardagí se’n planyia un altre corrector planià, Jordi Pujol Cofan, arran dels centenars d’errades localitzades al Quadern gris, finalment revisat i editat per Narcís Garolera. Hi ha el cas, per exemple, d’aquella referència a l’anxovada sala on la penya de l’Ateneu feia tertúlia, la ferum de la qual havia estat substituïda per una aroma de menta que ja no brutejava. Ni rastre de l’antic merder. I, com aquesta, un bon capmàs de paraules –fins a cinc-centes– que havien acomboiat el llibre que podem dir que és al capdamunt de l’obra planiana. Anys abans, Xavier Febrés havia proposat a qualsevol lector encuriosit que s’aboqués a la qüestió.

Un professional imprescindible

És cert que els correctors no tenen bona premsa. Dit així, pel broc gros i generalitzant. No són autors, ni traductors, ni encara menys editors. La seva feina imprescindible, rigorosa i, ara i adés, obscura i sense publicitat, escrivint i amorosint el text d’altri, que s’endurà tot el reconeixement –allò que diuen, uns carden la llana i els altres s’enduen la fama–, no és gaire compresa. O no gaire estimada. Bo que els correctors tenen apamats els autors que els fan avinents articles, novel·les, assaigs o documents oficials que fa basarda de llegir, amb errades pertot arreu, fruit no se sap si del menfotisme o de la manca d’esma, que fan feredat… I, malgrat tot, són capaços de capficar-se i barrinar les millors solucions per esbullar les pitjors i més enteranyinades andròmines pseudo-literàries i evitar a l’autor un paper ben galdós.

Hi ha qui s’imagina el corrector com un ésser amb un desfici especial per a capgirar el sentit d’allò que han escrit unes criatures tan poc meselles com els escriptors. Oi que és millor evitar la repetició, posem per cas en una novel·la eròtica, de les sempiternes “tetes” per parlar més nostradament del “mamellam” de les noies amb qui el o la protagonista festeja? O evitar la coentor d’uns mots manllevats de les llengües veïnes, amb paraules que faran patxoca per parlar de clenxa i de caparra, tot evocant una nit passada de voltes. Doncs una bona colla de grafòmans podrien reaccionar irats davant aital desig d’empatollar-se d’aquell qui només ha de revisar punts i comes. Ara pla, ningú n’ha de fotre res del seu lèxic, com si en compte de millorar-los el text, els arrabassessin, escuressin i eixuguessin el geni. Com si els esbotzessin la deu de la creativitat fins a fer-la repixar a poalades.

Ensenyances de llengua

Sort en tenim tots els encimbellats, encofurnats i enfaristolats en la nostra fal·lera literària. Quantes vegades no ha passat que, cofois amb la nostra feina, hem obert encaterinats un llibre nostre i hem ensopegat, justament, amb aquella minúcia que ha passat per alt fins i tot al corrector. Un autèntic ai al cor, un esglai que Déu n’hi do. Imagineu-vos si, a més, no hagués passat per sedàs d’un bon professional… que també té el dret de badar. A la meva vida, he tingut la sort de tenir bons correctors. El primer de tots va ser el professor de català i poeta Albert Pera, company de la junta local d’Òmnium Cultural quan fa més de vint anys m’ocupava de la revista de l’entitat, escrivint cròniques sobre les diades culturals i polítiques i fent les meves primeres entrevistes a personalitats de la contrada. Tot i ser un somiatruites com a futur periodista, lingüísticament era un cagadubtes amb el cap ple a petar de cabòries. Encara era, diguéssim, a les beceroles del meu estil. Ell em va donar consells que seguia a ulls clucs i em va oferir ensenyances que des de llavors sempre més he recordat. Especialment, quan he de trobar el desllorigador d’una frase especialment fumuda. Per exemple, em va llimar amb amables espardenyades gens doloroses la meva mania d’entaforar possessius en excés, i sempre que n’elimino un, tinc un pensament per ell.

Jordi Badia, cap d’estil de VilaWeb.

Ja en l’ofici del periodisme sec i pelat, i després de passar per un mitjà en què em van tractar d’esquenadret per voler que els meus articles passessin per mans d’un corrector –“Tu rai, que no sabeu escriure els de cultura?”, em va dir una senyora que no tenia un pèl de bleda, ni era cap pessigavidres, en vista de la meva quimera. Sort que vaig plegar, sense cap terrabastall ni trencadissa; al contrari–, d’ençà que vaig encetar les meves col·laboracions al caliu de VilaWeb, tinc la sort que aquest Mirador de Cultura i la resta d’articles –tant els de llibres com els més gormands– passin per les mans de Jordi Badia i Pujol (Callús, 1963). De les seves mans, la meva producció no en surt pas atrotinada ni bonyeguda, sinó resplendent. I, rellegint-me, aprenc. O és que no és bonic que en compte del thriller original, el bon fer i saviesa d’en Jordi em proposi un enjòlit? No es tracta pas d’una solució arrauxada, sinó de, com diuen a Mallorca, nòmer les coses pel seu nom. Per agrair-li la seva tasca no pas fàcil tot sovint, i aprofitant que m’ha convidat a presentar-li el seu llibre No val a badar (Rosa dels Vents) a Mataró, he volgut, com a divertiment, esbarriar al llarg d’aquest Mirador tots i cadascun dels mots intraduïbles que ha aplegat en aquest volum imprescindible sobre llengua i sobre nosaltres. Com l’onomatopeic tururut, el valencià jas o el séc que fa l’eina dels antics segadors. El vespre de xerrera amb el cap d’estil d’aquest diari promet. Hi sou tots convidats.

Joan Vall Clara (1958) és l’home del Punt Avui, on fa d’articulista, director i amo. Poca broma. El 2020, Vall Clara, fill de Calonge (Baix Empordà), va adquirir el 77% de les accions del diari, i en aquesta entrevista biogràfica feta al local de Girona explica per què ha canviat el disseny del diari en paper, estrenat dimarts. També parla de la transició a diari digital que vol fer i de les denúncies que ha presentat –i que continuarà presentant– contra el govern de la Generalitat, i ara també contra l’Ajuntament de Barcelona. Vall Clara denuncia que la publicitat institucional del govern no segueix els criteris que estableix la llei, sinó criteris polítics. I que el seu diari és castigat. A la seva llegida columna del diari, “El voraviu”, ja fa temps que es mostra mordaç contra el govern Aragonès. Vall Clara rep VilaWeb amb tirants i ganes d’explicar-se.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare era modista. I el pare, paleta. Per part de la meva mare som 22 cognoms catalans i tots d’allà Calonge, Llagostera. Per part del meu pare, del Vallès i del Matarranya. Jo sóc el tercer de quatre. La meva germana gran és infermera. La segona, professora de matemàtiques. Jo sóc periodista, i el meu germà és professor de formació professional.

—Per què feu periodisme?
—Jo faig periodisme perquè no puc ser pagès. A mi m’hauria agradat fer de pagès; de fet, vaig fer de pagès fins als vint-i-un anys. Però fer de pagès a Catalunya, si no tenies terres, era molt complicat.

—I vau fer de pagès a Calonge?
—A Calonge, al mas Molla. Amb el Lluís, que tenia tretze anys més que jo. I ell sí que tenia terres. Em vaig instal·lar amb ell quan jo tenia quinze anys, i fent el que m’agradava: remenar tractors, la terra, remenar la vinya, i un procés nou, la Fundació Remença XXI. El pare de la Núria Cadenes, que té un mas a Vallabriga, també era en aquesta fundació.

—I què defensa aquesta fundació?
—Defensen que el pagès, si sempre ha fet de pagès, té dret a la primera transformació. Estan en contra de la necessitat que el pagès passi per una sèrie de tràmits industrials. Ells es guanyen la vida fent vi, però de pagès. I que ningú els pot obligar a donar-se d’alta d’industrials, que ningú els pot obligar a posar-se en una denominació d’origen que obliga a fer el vi per uns procediments industrials (que, per cert, ara se n’està marxant). Per tant, és més una filosofia de vida, de tot plegat. Hi ha diverses famílies que realment no han deixat de fer-ho mai. Mai vol dir mai dels mais, des de la sentència de Guadalupe (1486).

—Diu que viviu al mig del bosc?
—Sí, fa anys 25 o 26 anys que em vaig comprar un…

—…mas?
—És molt pretensiós, dir-ne mas. Però bé, en podríem dir un mas. Hi havia una gent que l’havien mig restaurada, la casa, per anar-hi a fer xeflis. I jo me la vaig adequar per viure-hi sempre. Som a dos quilòmetres de la carretera, en una zona d’aquestes protegides. Sóc allà al bosc, i amb una mica de vinya, quatre arbres fruiters. I ho tinc tot junt: els tractors i l’ordinador.

—Teniu fills?
—Sí, jo tinc quatre fills. Dos són biològics i dos no: en Martí, que en té 24, l’Ibra, que en té 23, l’Aina i l’Aminata. Quan em vaig comprar el mas, vaig preferir anar-m’ho fent jo, però no hauria acabat mai de la vida, i llavors vaig llogar un noi de Gàmbia, parent d’un repartidor del diari. Aquell noi havia deixat tres fills a Gàmbia, molt petits. I aquí van tenir dos fills més. Però la mare va tenir una trombosi i va acabar morint. Si per a les cultures occidentals una situació així ja és complexa, per a un home gambià, musulmà, quedar-se aquelles dues criatures petites aquí, la pressió de les altres tres d’allà, l’avi, i no sé què… Al final, vam dir, que els nens vinguin a casa. Una advocadessa em va recomanar de fer un document legal com a tutor, i no d’adopció. Hem anat fent amb un document notarial en què diu que ell deixa que els nens vinguin a casa a conviure amb nosaltres. I la veritat és que al final ens hem comportat com una família. Van venir a viure a casa fa uns vuit anys o nou.

—Deveu haver viscut el racisme que han sofert els fills.
—Això ho conec bé, sí. És una situació complexa, per a ells, per a nosaltres, per a tothom. Hem viscut episodis amb la policia i tot.

—Com ara?
—Un dia aturen l’Ibra. Aquest cotxe de qui és? De la meva mare. Com que de la teva mare? Aquesta és la teva mare? Truquen a la Susanna, parla amb la policia, sí, sóc Susanna Oliveria, sa mare. Jo agafo el cotxe, que ja m’ho conec i quan hi arribo, són 12-13 minuts, ja em trobo el meu fill tot sol. El cotxe se l’havia endut la grua, i a ell se li havien endut el carnet. Anem als Mossos a buscar el carnet. I, de dins la comissaria, en surten vuit homes armats. I es pot saber per què sortiu vuit homes amb tots els patracols posats? Però on som? Oh, si arribo a saber que era el teu fill, em diu un. Però que vol dir això? No em toquis els collons, què més dóna? Oh, és que el vaig veure allà amb tres o quatre negres més. En fi. En fi.

—On vau estudiar periodisme?
—A Bellaterra. Però no la vaig acabar. Jo vaig entrar a la facultat el setembre del 76, quan va morir en Paco. Em vaig avorrir molt. Era un autèntic desastre. També provava d’entrar a l’Institut del Teatre, però no hi vaig entrar. I llavors també em vaig matricular de dret. I al final vaig anar a la mili, a Rota.

—Sou independentista des que vau néixer o us vau fer independentista després?
—Segons amb qui parlessis et diria que jo no, i ara, al contrari. En aquella època, per Sant Jordi i al setembre, l’MDT sempre anava a cremar contenidors. I això em treia de polleguera. Feia una columna diària, i els cardava unes hòsties! A ells, i al Quim Nadal. Doncs, un dia, en Miquel Casals, allà a la paret del cinema, va dibuixar un porquet d’aquells amb la cua ben reixinxolada i va escriure: “Vall Clara porc espanyol”.

—Ha!
—En tinc la foto. L’endemà, a la columna, vaig escriure que de porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.

—Us situaven més al PSC, diria.
—Sí, en aquell moment ens hi situaven a tot el diari. L’única persona que teníem al diari que militava en algun lloc era en Puigdi [motiu de Puigdemont, periodista del diari], que militava precisament a la branca independentista. Perquè ell sí que és independentista des d’abans de néixer. Ell i en Xavi Planes eren els dos independentistes. I no sé en quin moment en Partal també devia ajudar-hi [en el seu pas a l’independentisme]. No sé en quin moment dic “hòstia”. Però, més que res, per cansament de tota la resta.

—De les relacions entre la premsa i el poder polític n’escriviu molt, darrerament. I heu arribat a portar el govern actual als tribunals. Denuncieu la mala gestió de la publicitat institucional.
—Els hi he portat i els hi continuaré portant. Fa molts anys que les administracions envien un munt de diners als mitjans de comunicació. Però un munt. I això no és Esquerra, també passa amb l’Ajuntament de Barcelona. És un dels grans problemes des del començament del canvi democràtic.

—Quin és el gran problema? La dependència econòmica dels mitjans respecte dels polítics?
—La dependència econòmica dels mitjans en aquest moment és total. Quan tu mires els mitjans, si treus els diners que vénen de decisions polítiques, no sé si tancarien tots. L’Avui, abans que nosaltres l’agaféssim, acabava de perdre 42 milions d’euros. En cinc anys, l’Ara n’ha perdut 20 i escaig. Des que ha sortit, l’Ara no ha guanyat diners mai a la vida. Tots sabem que al paper li queda el que li queda i tots sabem que el món digital no donarà per fer segons què. Però, tot i això, continua subsistint. Perd diners la ràdio, perd diners El Periódico, perd diners…

—... perd diners La Vanguardia.
—Tots vam sentir, en l’època de Terribas, que la Corpo s’havia de reduir. Eren 2.100 i ara són 2.300 i d’aquí a quatre dies seran 3.000! No sé quin mandat tenen per a muntar aquesta plataforma que han muntat ara. En tot cas, hi hauria moltes maneres d’utilitzar els diners públics per moure la comunicació del país. Però interessa moure-la d’una manera. Jo l’únic que faig ara és dir, foteu el que vulgueu, però jo us segueixo molt el detall cada dia. I us portaré al jutjat.

—I exactament per què els porteu al jutjat?
—Perquè jo entenc que la llei és molt clara: la publicitat institucional s’ha de repartir en criteris de difusió. I aquests criteris tots sabem quins són. Jo dic que hi vagin, aquests diners, al sector, perquè és un sector que ho necessita i és un sector estratègic. I és una estructura d’estat. Però digueu-nos com hi van, els diners, i com hi podem accedir. M’explico? I ells van en direcció contrària. Vaig posar una denúncia, i ara amb els resultats d’aquest any, posaré una denúncia més a la Generalitat i una denúncia també a l’Ajuntament de Barcelona. Fins que decideixin què fan. Hi ha un munt de sentències a Espanya de mitjans que diuen que no hi ha cap motiu perquè a aquest senyor li posin 32 insercions de publicat i a mi no me’n posin cap, que és el que passa.

—A vosaltres la Generalitat no us posa cap inserció publicitària al diari?
—Hi ha hagut mesos que sí.

—I perquè creieu que no us posen publicitat?
—No és un tema de creences. M’ho han dit perfectíssimament, per què em putegen.

—I per què ho fan?
—Perquè no faig la farina blana. La directora general, Eva Pomares, va treballar amb nosaltres fins fa quatre dies.

—Què voleu dir que no feu la farina blana? Que no seguiu la línia editorial del govern, i per això us quedeu sense diners?
—T’ho diré d’una altra manera: hi ha una acta de les reunions mensuals que fem amb el comitè d’empresa. Doncs, parlant dels diners de menys que ens vénen de la Generalitat, el comitè d’empresa suggereix que potser s’haurien d’atendre les veus que diuen que si en Vall no toqués el voraviu de la manera que el toca… Si algú del comitè d’empresa pot arribar a plantejar això, imagina’t. Jo tinc una comunicació amb un senyor d’aquests de la nomenclatura comunicacional. T’ho llegeixo: “Hola, Joan, sóc Tal, és deplorable que et dediquis a insultar literalment dia sí i dia també la nostra gent. Si us donem una entrevista amb la secretària general, tingues la mínima elegància de no insultar.” Jo, a “El voraviu”, deia a la Marta Vilalta pallussa i babaua. I ell em diu: ja em sembla directament demencial. Deus saber què fas.

—Algú us diria, doncs no depengueu dels diners del govern. I feu un model que no en depengui. Què li contestaríeu?
—Jo m’organitzo per viure sense això. I aquest viure sense això m’obliga a fer coses. I dir a la gent: escolteu, no sé si podré complir els acords de pagament que tinc per a l’octubre, el novembre i el desembre. I al final me n’he sortit i he acabat pagant. Per tant, m’ocasiona coses com aquestes, sí. Des que m’he quedat, el diari ha guanyat diners cada any. Molt pocs, però n’ha guanyat. Ha tornat al deute i s’ha anat jubilant la gent que s’havia de jubilar.

—El deute l’heu tornat tot? Els 13 milions?
—Enguany quedaven dos deutes. L’un era amb l’Institut Català de Finances, i aquest 2024 estarà liquidat. L’altra part del deute és amb l’anterior propietari. I vam renegociar els terminis. La meva primera font d’ingressos és la venda d’exemplars per subscripció; la segona, la publicitat de conjunt; i la tercera, la venda per quiosc.

—I de subscriptors, quants en teniu?
—Dotze mil i escaig. Són subscriptors molt diversos, perquè alguns paguen 500 euros l’any. Jo facturo 10 milions d’euros l’any.

—Per tant, no patiu per la viabilitat econòmica?
—No. Ara, si el cel cau, tots som a sota.

—El Punt Avui ha estrenat nou disseny en paper. Si ho he entès bé, busqueu més el tema propi. I les declaracions i contradeclaracions del polític de torn, no les voleu. Per què?
—Fa anys que diem que això és el que ha matat el paper, perquè quan sortim ja som antics, expliquem el que ja han dit les televisions i ràdios. El que van dir i fer ahir. Des de la convicció que el paper té els dies comptats, com el té la ràdio generalista, i com el té la televisió de seguiment, jo dic, si igualment estem condemnats a ser enterrats, divertim-nos d’aquí fins aquell dia. Jo ja sé que m’he de transformar en un producte digital. Ja ens hi transformarem, però en aquests moments les opcions de fer un bon producte digital ja s’ha vist que són limitades. Nosaltres som 150 persones treballant. VilaWeb, després de vint-i-cinc anys, té 20 treballadors i escaig. Al Nacional són 44. El model VilaWeb jo no el puc fer, perquè no sóc un Partal, ni tinc els coneixements, ni tinc el periodisme. De Partal, n’hi ha un i punt. L’Antich, del Nacional, té una facturació de 6 milions i mig d’euros. I en aquests 6 milions de facturació, hi guanya un milió i mig d’euros. Escolta’m, sigues feliç, Antich. Però, per mi, el model que fa és l’antiperiodisme: tots els títols d’esports són preguntes. I això del rei ja n’hi ha per matar-s’hi: que algú que ha dirigit La Vanguardia ara em vingui a explicar el rei… Però és veritat: s’ha trobat una manera en què el periodisme de clics acaba generant molta facturació. Però amb una cosa important: ell és en un  25% un mitjà català i en un 75% un mitjà espanyol. Només s’ha de mirar les dades: el 75% li ve pel castellà. Però jo crec que el món digital em donarà l’opció de fer el model que no he pogut fer en paper. I com que ara sóc propietari, puc denunciar. S’ha d’entendre, tal com funciona el sistema, que no hagi passat abans [amb anteriors propietaris]: ni en Joan Bosch, que tenia molts altres negocis, ni en Joaquim Vidal, que tenia molts altres negocis, es podien permetre el que jo em puc permetre. Jo només depenc de la meva jubilació, que no me la podran remenar. Però no pot ser que, a començament d’any, no sapiguem per quin sistema es pot tenir uns diners. Perquè les estratègies que han fet servir per a ofegar han sigut brutals. Hi ha hagut anys que han decidit de facturar molt i llavors no pagar-ho. Que és encara pitjor.

—Trobo saludable que el periodisme tingui un xoc amb el poder.
—No sé si serà saludable o no, però com a mínim a mi em diverteix. Després de seixanta-sis anys, ara tinc aquesta gosadia i em sembla que hi ha certes coses que no he d’aguantar-les pas. Jo no he d’aguantar trobar-me un senyor en un acte que em digui “t’hauria de fer vergonya com insultes el nostre president”. Un algú amb qui has tingut relació en un altre temps…

—Es nota que us ho passeu bé fent la columna de “El voraviu”.
—És que, si no, tot això no tindria cap sentit. Jo em vaig haver de mentalitzar que abans dels setanta i molts, si tinc salut, serà molt difícil plantejar quedar-me a casa amb tranquil·litat. Llavors he buscat una manera que això no em sigui un conflicte diari.

—Sou accionista majoritari. Els altres, qui són?
—Jo tinc el 77% i el 23% restant està repartit entre 610 accionistes, que vénen dels socis fundadors del Punt, els socis d’una ampliació de capital que vam fer el 2010. Hi ha molts ex-treballadors en aquests 610 socis. Ara hi ha 150 persones treballant, amb qui fa entre 25 anys i 40 que treballem junts, que aviat és dit.

—Vau arribar a ser 500.
—Vam arribar a ser 610.

—Heu tractat bé els treballadors, diuen.
—Ah, no ho sé, això. Però ho procuro. Va ser una de les raons per les quals vaig dir que sí a comprar. Em temia que, si jo deia que no, les oportunitats de venda eren molt clares, i totes eren dolentes per als treballadors del Punt. M’han criticat molt dient que he sigut molt bonista. Jo crec que he fet el que havia de fer, i que hi ha massa gent que no fa el que s’ha de fer, i que així els van les coses.

—Una cosa del model que no veig del tot clara és prescindir tant de la redacció com a espai de pensament col·lectiu. No us fa por, tant de teletreball? Es podria combinar.
—És que no he dit que aquest sigui el model final. Quan estiguem ben instal·lats en el digital, em permetrà fer tot el model que jo volia fer en paper. Jo sempre havia parlat del diari nacional per edicions i aquí acabarem. Entenem per nacional els Països Catalans. El nostre projecte digital ha de ser per força allò que sempre hem cregut: un diari d’informació doble: informació nacional, internacional, però també informació local.

—Vau arribar a tenir 21 locals.
—En aquests moments només tenim local a Girona. Això només es pot finançar amb lectors que paguin. La qüestió de la publicitat en els diaris digitals de futur crec que és absurda. La publicitat cada vegada serà més agressiva, demanarà més coses i hipotecarà més els continguts. I, per tant, aquesta és una de les guerres que tinc. Per segons què, no hi passarem. Ara farem una neteja profunda d’algun tipus de tracte. Demanen contingut patrocinat i dissimular el que fan. El tema esports em sembla fonamental, i per això hem fet un esforç per mantenir l’Esportiu. I també una aposta per l’Econòmic. Ara sí que estic convençut que hi ha una transició possible, cosa que quan m’ho vaig quedar no tenia clara. Construir grans empreses de centenars de treballadors, això no serà possible, però empreses prou potents perquè ningú les emprenyi i puguin fer periodisme, sí. La meva direcció serà aquesta, i per això els faig signar l’editorial. Feu el favor de signar l’editorial, perquè no vull que sembli jo. La meva opinió, encertada o no, és a “El voraviu”.

—Voldríeu dir res que no hagi preguntat.
—No. Jo dic vint coses i sempre dic les mateixes.