La narradora, crítica cultural i assagista Mercè Ibarz (Saidí, 1954), articulista de VilaWeb, acaba de publicar No pensis, mira, un assaig que no arriba a cent pàgines, publicat dins la col·lecció Nous Quaderns Anagrama. És una proposta de l’editora Isabel Obiols en què Ibarz, també professora i cronista d’exposicions, condensa la seva experiència entorn del món de l’art, a mig camí dels records professionals i la memòria íntima. Ibarz hi defensa una relació directa, personal i íntima amb l’obra artística, fugint de dogmatismes, idees preconcebudes i gustos dominants. No pensis, mira, idea extreta de les ensenyances del filòsof Ludwig Wittgenstein, acaba esdevenint una lliçó d’or per a ser en el món cultural. Per això, l’entrevista, partint del llibre, acaba prenent camins propis.

—Comenceu el llibre relatant la vostra epifania artística. En el passi de diapositives d’una conferència sobre Matisse, descobriu L’habitació vermella i us canvia la vida.
—En part, sí que me la va canviar, perquè va ser el descobriment d’un altre tipus d’imatge que no era el cine, al qual estava més acostumada. Era en una sala fosca igualment, però aquella era una sola imatge, que em va robar el cor. I sempre m’ha deixat una empremta persistent. Allà vaig veure, vaig mirar, vaig sentir, sobretot allò que em guia els meus gustos, que és el color. Venia d’un món bastant fosc i vaig descobrir que a mi m’agrada el color. Matisse era el color, la sensualitat.

—Finalment, un dia veieu L’habitació vermella en directe.
—Hi ha una diferència entre veure una reproducció d’una obra i veure-la en directe, que és com llegir un text original o una traducció. D’entrada, L’habitació vermella és enorme, molt diferent d’una diapositiva. Ara, vaig confirmar el que havia sentit als baixos de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

—El gust pel color?
—El quadre representa una senyora vestida a l’antiga que posa sobre la taula una fruitera. Em podia remetre a la vida del camp que coneixia. La meva àvia podia anar vestida com la senyora del quadre. En canvi, era una explosió de color. Llavors, al cap del temps, un s’adona d’allò que és l’art. L’art no representa exactament, sinó que fa visible. I això és el que em va passar a mi amb aquest quadre.

—Des del títol mateix, defenseu mirar primer i, després, si cal, ja pensaràs.
—Mirar vol dir parar atenció. Observar. Descriure. No anar amb prejudicis, com si ja ho sabessis tot, amb idees comunes que no surten del teu mirar, sinó del que han dit uns altres. Això, de fet, és bo per a tot. El primer que va dir “no pensis, mira” va ser Wittgenstein, i no es referia als quadres o a l’art, sinó a no pensar a partir d’idees rebudes. Mirar amb la mirada més neta i oberta possible. És difícil tenir una mirada neta, perquè estem voltats d’imatges, però almenys sí que ho podem fer amb una mirada oberta, sense prejudicis. No dic que no s’hagi de jutjar una obra, però que parteixis d’allò que sents. Perquè primer cal sentir. Per tant, el meu consell: no pensis, mira. Mira i descriu. Si no mires, no hi veus. Si no descrius, poc que hi veuràs. Ja pensaràs després.

—La part important de mirar és descriure?
—Mira-te’l per tots els cantons. Llavors tindràs tu la teva pròpia impressió, la teva vivència, la teva experiència de tot allò. S’aprèn a llegir llegint, i els llibres que escriu un escriptor surten dels llibres que ha llegit. En el cas del cine, hi ha un criteri que neix d’haver-ne vist des de petit, el gust que ajuda a conformar el grup amb qui el comparteixes… En el cas de l’art, també aprens la satisfacció de mirar un quadre mirant-ne. És un entrenament com qualsevol altre, i l’única cosa que demana és que realment no sigui una obligació per a tu. Que sigui una satisfacció, una recerca. En l’art, hi trobem moltes coses quan ens el fem nostre.

—En el llibre recordeu que Marcel Duchamp deia que l’art l’acaba l’espectador…
—Segons Duchamp, no l’acaba sinó que la fa. Puc escriure un llibre, però allò que tu pensis del llibre no t’ho puc rectificar. Per tant, tu fas el llibre.

—Si l’espectador fa l’art i fa l’obra, les obres que estan tancades en els magatzems o, posem per cas, al Cercle del Liceu, on només les veuen uns pocs, com L’automòbil, de Ramon Casas, que tant us va impactar, qui les fa?
—Bona pregunta. Passa igual amb les obres de teatre que no es representen. O els llibres que s’escriuen i no s’editen. És art o no és art? És clar que ho és, però li falta l’espectador, el lector. Han estat fetes per l’autor, però els falta la transferència cap a l’espectador perquè l’ajudi a completar-la. És una qüestió important, perquè cada vegada n’hi ha més, d’obres d’art tancades en magatzems o en caixes de seguretat.

—És més important allò que et fa sentir l’obra que no pas allò que en diguin els llibres d’història de l’art?
—És que no estem obligats que ens agradi una obra d’art. No tenim cap obligació que ens agradin totes les novel·les, tots els films, tots els grups de música, tots els concerts del Palau de la Música o del Liceu. La meva proposta és relacionar-nos amb l’art d’una manera directa i personal. I, a més, sense esperar-ho tot de l’art. Si no t’agrada, no t’agrada i avall. Oi que si no t’agrada una obra de teatre, no deixaràs d’anar al teatre? Doncs amb l’art passa igual. Cal que dessacralitzem aquest idea que l’art mana sobre nosaltres. Sobre nosaltres no mana l’art, mana la institució artística, que és qui realment mana sobre l’art.

—Parlant de dessacralitzar l’art, a vegades l’hem convertit en una divinitat, i el museu, el seu temple.
—S’ha dit que els museus són les catedrals del segle XX. És cert que l’art té un component espiritual, perquè igual com treballa amb les matèries de la vida també ho fa amb l’esperit. Però, efectivament, un museu no cal que sigui una catedral. Pot ser una església romànica o una petita capella que t’acull.

—Heu estat molts anys professora d’art a la Universitat Pompeu Fabra. A propòsit d’aquesta experiència, parleu de la mirada intoxicada…
—Intoxicada i, per tant, tòxica. La mirada tòxica fa dir a l’obra allò que l’interessa, i no s’interessa per cap mirada o lectura més que hi pugui haver. Això passa molt en les obres clàssiques, com podria ser el Guernica, de Picasso. Forma part del no mirar, entestar-se a creure que l’obra només pot dir allò que has sentit o llegit que diu l’obra i no acceptar res més, negant la relació íntima de cada persona amb l’art. Per tant, contra aquesta mirada tòxica només es pot mirar amb netedat i veure què et diu l’obra. Ara, no es pot fer dir a l’obra coses que no diu. I si tu creus que t’ho diu, planteja’t per què. Ho veus de debò, o això és el que prèviament creies que havies de veure-hi? S’ha de respectar molt la mirada, s’ha de respectar l’autonomia de l’obra, també, i per descomptat no la pots violar, perquè les mirades tòxiques són violacions.

—Podem llegir el llibre com unes memòries professionals, i d’alguna manera personals, d’unes quantes dècades de crònica cultural.
—Crònica cultura i, específicament, d’exposicions. Vaig començar a dedicar-me a la crònica d’exposicions l’any 1989, i fins el 2009. Són molts anys de veure exposicions i, sobretot, de veure com funciona la institució art. Una exposició no és una cosa inevitable, són manifestacions culturals que algú decideix.

—I decideixen per nosaltres.
—Ja està bé algú que decideixi per nosaltres. Però hem de tenir clar que un museu decideix què podem veure i què no podem veure. No tan sols amb les exposicions, sinó amb allò que mostra la col·lecció permanent i les moltes obres que són als magatzems. O allò que compra o no compra. Quan vas a un museu i passeges per la col·lecció permanent, pots copsar que allò que hi veus obeeix a una sèrie de decisions. Per això els museus les renoven de tant en tant. El MNAC mostra una sèrie d’obres, però no és el sancta sanctorum de l’art que han fet els nostres artistes, per exemple.

—A què us referiu quan parleu de la institució art?
—És tot allò que envolta l’artista i les obres d’art. Els museus, els centres d’ensenyament de l’art, la crítica, les revistes, els col·leccionistes, els curadors i comissaris d’exposicions, les cases de subhastes, les galeries, el mercat sobretot… Tot això és la institució artística i és el que mana sobre l’art. Per això hem de procurar que no mani sobre nosaltres.

—Vós heu fet crònica d’art, que no és la mateixa cosa que la crítica.
—Quan vaig començar, estava ben separat, i crec que vaig contribuir a separar, justament, la informació de la crítica, com feien els diaris de França o Itàlia. De la mateixa manera que donàvem compte de la sortida d’un llibre, de l’estrena d’una obra de teatre, etc., s’informava de la inauguració d’una exposició, que podia ser antològica, monogràfica o temàtica. Després, ja vindria la crítica. Però això fa molts anys que s’ha acabat. La crítica no té espai en els nostres mitjans.

—I la informació s’ha convertit en promoció?
—Ho dic al llibre i tu ho pots veure, que també fas aquest tipus d’informació i t’hi trobes.

—Personalment, penso que descriviu molt bé com funciona el ritme informatiu en el món de l’art: conferències de premsa que es fan abans de veure l’exposició, on gairebé ningú pregunta res, on et donen el catàleg que no pots ni fullejar, i, a més, havent d’escriure la peça en directe, amb l’ordinador sobre les cames…
—Mentre ho escrivia, pensava que potser havia canviat, perquè feia molt de temps que no anava a rodes de premsa, però veig que és igual que al meu temps. No sé si els lectors es poden fer càrrec d’això que diem. I passa a tot arreu, no tan sols en la informació cultural. Passa a tot arreu. L’art és un sensor de la societat. Mirar l’art ens ajuda a mirar el món, perquè mires què passa en l’art i entens què passa al món.

—És el canari de la mina…
—També podem dir que funciona a l’inrevés. Tot allò que passa al món es trasllada al món de l’art. Però, pel que dèiem, els periodistes, des dels cronistes fins als crítics, som actualment una cadena de promoció. Tot és formidable, totes les exposicions són bones! Ho hauríem de repensar, perquè a vegades se’ns diu que la gent va poc als museus o que la gent no té interès en l’art. Els experts del món de l’art potser ja estan acostumats a llegir entre línies del llenguatge sovint abstrús en què es promocionen les exposicions. Però, els qui en són, senzillament, amants o afeccionats, no m’estranya que sovint se sentin frustrats quan van al museu.

—Per això hi ha poc públic als museus?
—Quan vaig als museus, sempre m’hi trobo gent. Poca o molta ja és una altra cosa. Si sempre comptem la cultura des del punt de vista quantitatiu, no fem sinó entrar en la tònica que dicta el mercat.

—La relació entre mercat, política i art té el seu clímax amb el cas del MACBA, del qual també us ocupeu.
—Podria resumir-ho dient que el que comença malament no pot fer bé les coses. En aquest cas també és així. Quan es va inaugurar, no hi havia res dins. Cap quadre, ni cap obra d’art. No tenia cap col·lecció. Es va obrir un edifici buit. Això és començar malament. Per altra banda, el patronat està format per una fundació privada, que posseeix, si no tota, bona part de la col·lecció, i les diferents institucions: Generalitat, ajuntament, Ministeri de Cultura espanyol… Per tant, no se sap de qui és la col·lecció, finalment. A vegades he pensat que el MACBA no és un museu, perquè per ser-ho caldria que tingués una col·lecció pròpia. Hi ha la col·lecció privada MACBA, hi ha les donacions que hi han arribat, les cessions d’institucions i artistes, el museu gairebé no compra… Una altra cosa que tampoc no funciona gens del MACBA és la relació amb el Raval i això em sembla particularment greu en un museu.

—Una altra de les crítiques que s’ha fet al MACBA és la seva poca cura cap als artistes catalans.
—La relació del MACBA amb l’escena local d’artistes és fluixa. No es pot dir que el MACBA estigui interconnectat amb l’escena local. Però això és una característica dels museus de l’època contemporània. A partir dels anys vuitanta, comença l’arquitectura de museus i les exposicions d’art internacional. Això de dedicar monografies i exposicions en solitari i retrospectives als artistes hegemònics del moment, mentre no fan cas dels artistes del lloc, no és una característica només del MACBA. També era una manera dels museus de prestar-se obres, de col·laborar, i ha acabat essent una mostra de provincianisme. Això ha marcat molts museus, però el MACBA rectifica molt a poc a poc.

—L’art ha estat la vostra professió, però també l’heu compartida amb el vostre marit, Lluís Pau i Vilà, que va morir aviat farà dos anys.
—El Lluís és una companyia que per a mi continua essent viva. I, d’altra banda, de les tantes coses que compartia amb el Lluís, una era aquesta, anar a veure exposicions. Teníem gustos diferents, sovint contrastats. A ell, per exemple, no li agradava Matisse, i li deia, tu que has estat un noi tan pop, d’on creus que surt l’art pop i els seus colors? Al MNAC, que era on li agrada més anar, ell preferia les sales del barroc, i jo, les d’art modern.

Després d’un sexenni de marasme amb governs articulats per partits independentistes, entrem en una nova fase del procés, que recupera mètodes i narratives del 2006, amb el tripartit PSC-ERC-IC sota la direcció del president Montilla. La política a Catalunya torna a ser presidida pel mètode de “fer necessari allò que és possible”. Caldrà veure en els propers mesos si es reprodueix no només en el fons, sinó també en la forma; és a dir, en la composició del govern. Però no ens precipitem; anem pas a pas.

Tots els problemes importants tenen un inici; però alguns són tan antics que no és gaire clar ni quan ni per què van començar. Això passa amb el conflicte polític entre Catalunya i Castella (per extensió, Espanya). Si no fou el primer problema, sí que fou molt notable el projecte de la Unió d’Armes del comte duc d’Olivares el 1626, que buscava uniformitzar i centralitzar el poder en la monarquia hispànica, en un context en què els poders de la corona de Castella perseguien feia dècades castellanitzar els territoris de la corona d’Aragó. La reacció catalana fou documentada i analitzada per John Elliott a La Revolta Catalana 1598-1640. Un estudi de la decadència d’Espanya: la hiperreglamentació  i rigidesa procedimental de les corts catalanes per a evitar l’arbitrarietat del poder castellà allí on no hi havia una atribució clara de poder. Eventualment, el procés desembocaria la guerra dels Segadors (“Guerra de Cataluña”, en la historiografia castellana), a partir del 1640.

Casualment, o pot ser no, l’hiperreglamentisme i la rigidesa procedimental són característiques de la reforma de l’estatut referendada el 2006 (post-retallada a les Corts Generals). El reglamentisme i procedimentalisme de la reforma de l’estatut no era la primera preferència en el projecte del president Maragall. El Maragall alcalde de Barcelona tenia com a objectiu inicial “fer possible allò que era necessari”. És el propi de líders transformadors: diagnosticar necessitats i treballar per satisfer-les. Per això, si la necessitat diagnosticada era transformar l’estructura territorial del poder a Espanya, la reforma havia de ser un instrument en aquesta direcció. Tanmateix, l’inici del procés de reforma és el 2004, després d’una dècada d’empenta de recentralització a Espanya. I d’un mandat d’Aznar amb majoria absoluta, en què el poder central resolia a la força qualsevol qüestió interpretativa. Per això, l’empenta propositiva es transmutà en posició defensiva i resistent; per això el projecte de reforma de l’estatut resultà tan procedimental i reglamentista, en l’esperit de les Corts Catalanes del segle XVII.

Ja vigent l’estatut reformat, la presidència del govern passà de Maragall a Montilla, amb els mateixos partits al govern. El canvi de mètode i narrativa fou substantiu: passà de “fer possible allò que és necessari” a “fer necessari allò que és possible”.  La qüestió central esdevingué diagnosticar allò que era possible (en termes d’ampliació competencial, reforma de finançament, articulació territorial…), ateses les restriccions a les institucions espanyoles. I, un cop diagnosticat allò que era possible, decretar-ho com a allò que era necessari. D’ací la transferència de la gestió de Rodalies, la reforma de finançament de 2009, i… bé, això. 

La metodologia de fer necessari allò que és possible es col·lapsà per desgast propi, per la recessió i l’inici de les retallades, i pel cop donat per la sentència del TC del 2010. No s’ha entès prou encara que la destrossa no es produí tant per la quantitat d’articles anul·lats com per la imposició de la interpretació d’articles no anul·lats com a condició per a la seua constitucionalitat. En trobem un exemple clar en l’escola i la llengua: el caràcter vehicular del català només es pot entendre sense perjudici del caràcter també vehicular del castellà. D’aquí les sentències judicials sobre el 25%. 

Els mandats del president Mas comporten la recuperació de la visió de “fer possible allò que és necessari”; especialment fent de la necessitat virtut, després del rebuig del president Rajoy al “pacte fiscal” proposat el 2012. L’acceleració política subsegüent desemboca en l’octubre del 2017. El procés, molt discutit però no del tot comprès encara, deixà pas al marasme governamental independentista que ara ha portat a la investidura del president Illa. Des d’un bon principi, el pacte entre PSC i ERC per la investidura és consistent amb la pràctica política recent d’ERC, adherida de sobte a la necessitat d’allò que és possible. Potser amb certes dificultats de fer diagnòstics acurats, i amb retòrica superlativa inconsistent amb el tomb “hiperpragmàtic”. 

Pel cantó del PSC, es reprèn la metodologia del mandat Montilla. La feina d’Illa és diagnosticar allò que és possible i decretar-ho com a necessari; allò que cal obtenir. Això, a la vegada que s’aplica morfina a les angoixes que promou l’independentisme, confiant en el seu declivi natural, per causes demogràfiques i ambientals. Per aconseguir-ho, Illa tindrà a favor diversos factors. Destaquem-ne: (1) la llarga història de malentesos en els termes dels acords i mesures –les interpretacions de l’acord de finançament ja en són paradigma–, i (2) el recurs a l’argument de “les regles de despesa a què ens tornarà a obligar Europa” (comodí ja esgrimit per la consellera Romero el 5 de setembre al parlament, defensant un suplement de crèdit per a Salut). Així, de passada, es pot entendre per què no paga la pena dedicar espai a l’acord PSC-Comuns: n’hi ha prou de dir que la mesura estrella és elevar la despesa en educació al 6% del PIB. 

El pitjor contratemps que tindrà Illa, si se’n surt amb això de carregar a Europa les restriccions pressupostàries, serà l’extensió de l’escepticisme sobre una transformació de l’articulació territorial d’Espanya. Ja no s’ho creu ningú. Avui el “federalisme” és un terme merament marginal. Com a mostra, les dues vegades que Illa emprà el terme “federal” en el  seu discurs d’investidura fou aplicat… a la Unió Europea. Per això mancarà un marc propi de política catalana que emmarqui el projecte del govern més enllà de la conducció adequada i ordenada de la gestió d’una gran diputació. Per dir-ho d’alguna manera, les necessitats diagnosticades acabaran sent molt modestes i estretes, i aquest serà el camp que quedarà a l’espai polític independentista, s’articuli com s’articuli. Perquè les propostes de participació catalana en la política espanyola han fracassat recurrentment, com certificà Vicens Vives a Espanya contemporània (1814-1953), obra publicada originalment a Itàlia, i que no fou traduïda a Espanya fins el 2012. 

A això, però, ja hi tornarem, perquè aquesta reflexió cal acabar-la amb una altra qüestió: si l’independentisme vol recuperar la idea motora de “fer possible allò que és necessari”, aquesta vegada no en tindrà prou argumentant el què; li caldrà explicar el com. Igual que en qualsevol proposta transformadora.

D’ací a una setmana, la CUP tancarà el seu procés de refundació en una assemblea nacional que es farà a Sabadell i on s’aprovaran les noves ponències que guiaran el partit els anys vinents. Un procés de reflexió i debat intern engegat arran d’un cicle electoral de mals resultats en què una de les poques alegries va ser la victòria de la batllia de Girona, a les mans de Lluc Salellas, que s’ha convertit en una de les cares de la CUP amb més projecció. Ara la seva assemblea local ha presentat esmenes a les ponències per a obrir la porta a replicar en l’àmbit nacional el mateix model que van fer servir per a aconseguir la batllia: superar l’espai polític de la CUP amb una candidatura d’esquerres sobiranista més àmplia, a l’estil de Guanyem Girona. “La posada en pràctica d’aquestes aliances estratègiques que han d’enfortir la unitat popular pot passar per la constitució de nous artefactes polítics, amb la presència de la nostra organització o de la nostra militància, amb l’objectiu de trencar certes costures i facilitar l’obertura, la permeabilitat i l’arribada de nova militància en aquest front”, diu una de les esmenes que es votarà la setmana vinent, al costat de 220 esmenes més.

“En moments de recomposició política com els que vivim, cal plantejar obertura per sobre de tancament si no volem viure episodis similars als que ja s’han viscut al nostre país en èpoques recents per altres projectes de l’esquerra política”, diu també l’esmena, que ho emmarca en l’objectiu d’impulsar la CUP i el lideratge –”en la mesura que sigui possible”– de l’esquerra nacional i de classe a Catalunya i la resta dels Països Catalans. La CUP de Girona insisteix en aquesta voluntat d’obertura en una altra esmena, on demana d’afegir a la proposta estratègica l’objectiu de “teixir aliances amb altres forces polítiques properes sense apriorismes i, també, estudiar la possibilitat de constituir nous espais d’intervenció política i electoral allà on es donin les condicions”. I, en una altra, en l’apartat de la ponència que defensa de fer una CUP gran, demanen d’afegir que “es podrà valorar la creació de noves eines que superin la mateixa CUP en el camí de la Unitat Popular”.

Ara bé, de la mateixa manera que l’assemblea de Girona vol que no es renunciï a aquesta possibilitat –sempre com un plantejament hipotètic i no com una decisió ja presa–, hi ha assemblees que remen en el sentit contrari per preservar la CUP d’aliances àmplies. En un apartat de la ponència estratègica que es parla de les relacions i aliances amb altres agents polítics a escala nacional, l’assemblea de Reus demana de deixar clar que s’hi treballarà “intentant acostar-los, sempre que sigui possible, a les nostres sigles”. “Es treballarà d’aquesta manera fora de la institució i també dins, però bilateralment o coordinadament i sense diluir l’organització en candidatures paraigua que responguin a objectius purament electorals”, afegeix. Els de Reus també proposen una altra esmena per a tancar la porta a una hipotètica candidatura independentista unitària amb Junts i ERC, que la ponència ja considera que no estan disposats a assumir els riscs i la desestabilització necessaris per a la independència. “En l’actualitat cal descartar, doncs, una candidatura unitària amb els altres partits independentistes, ja que ni compartim objectius ni es donen les condicions socials, i descartem que aquesta sigui l’eina revulsiva que volem per a recuperar el moviment independentista”, diu l’esmena que Reus vol afegir a la ponència.

Resistències a aprofundir la lluita institucional

Una de les grans novetats que introduïen les ponències redactades a partir de les reflexions dels militants d’aquests darrers mesos era la defensa decidida per la política institucional, un tabú històric de la CUP, que sempre s’havia mogut en la dicotomia entre la lluita al carrer i la lluita a les institucions. La ponència base deia que “en un moment de ruptura caldrà haver ocupat el màxim espai institucional” i cap assemblea ha demanat de canviar-ho; però sí que s’han presentat esmenes en uns altres apartats que ho desenvolupen.

Per exemple, la ponència constatava que les institucions “són espais no neutrals al servei d’una classe enemiga”, però deia: “La CUP i l’Esquerra Independentista no renuncien a participar-hi i incidir-hi a partir dels objectius polítics. Perquè, tot i l’anàlisi, és indiscutible el potencial que poden oferir si s’hi intervé al servei d’un plantejament revolucionari de classe; així com la importància que poden prendre en un moment de ruptura amb l’estat.” Ara bé, l’assemblea de Palau-solità i Plegamans demana d’esborrar aquesta frase que parla del potencial de les institucions, en línia amb una altra esmena seva, per tal de deixar clar que les institucions no poden crear les situacions necessàries per a fer una revolució independentista.

En una línia similar, l’assemblea de Cardedeu proposa d’afegir un apartat on es digui que l’objectiu a les institucions és tenir-hi la màxima representació possible sense renunciar ni al programa ni a l’estratègia, fent-hi present “l’expressió electoral i institucional de la unitat popular, i convertir-les en un àmbit de conflicte i confrontació permanents amb el capital i amb l’estat”. Però no pas per “reforçar i estabilitzar les institucions” ni “governar-les amb programes aliens i assumint els límits que ens imposa l’estat”. En darrer terme, continua, l’objectiu és “fer evidents els seus límits i contradiccions, destituir-les i substituir-les per una nova institucionalitat nacional, independentista i sobirana, republicana, feminista i socialista”.

D’altra banda, també hi ha assemblees que, quant a la defensa institucional, volen rebaixar elements del text original que qüestionen el potencial transformador de les institucions. Les de Sant Cugat del Vallès i Mataró volen matisar el fragment que diu que les institucions són “espais no neutrals al servei d’una classe enemiga” i dir que són “espais no neutrals però en disputa i dominats pels interessos d’una classe enemiga”, però deixant per escrit que a les institucions s’han aconseguit victòries de les classes populars, com l’educació i la sanitat públiques, els serveis de biblioteques, de neteja i manteniment o els mitjans de transport i emergències, i que “és així com les hem de defensar”.

La figura del secretari general, discutida

Un consens entre els militants expressat durant les assemblees de debat va ser que la CUP té problemes de referencialitat, i que tot sovint la gent no sap posar cara a la CUP per la seva tradició de lideratge compartit. És per això que es definia la necessitat de “bastir i consolidar lideratges a mitjà i llarg termini, per a permetre la consolidació d’aquells militants que esdevinguin portaveus o càrrecs electes d’espais d’institucions amb molta visualització”, i també tenir lideratges interns que puguin exercir de portaveus i dirigents de l’espai. Relacionat amb aquesta darrera qüestió, la ponència original proposava que la CUP tingués per primera vegada un secretari general i un coordinador encarregats del bon funcionament de l’organització en termes globals.

L’assemblea de Vic creu que la figura de secretari general pot portar malentesos i anar en contra de l’horitzontalitat clàssica de la CUP, i ha presentat una esmena que esborra la figura de secretari general i deixa tan sols la de coordinador. A la justificació diuen que, si bé a la presentació interna que es va fer de les ponències es va explicar que la figura de secretari general seria només organitzativa dins el secretariat nacional, els preocupa que utilitzar una nomenclatura que també fan servir uns altres partits –dels quals “sempre ens hem volgut diferenciar exercint un assemblearisme real”– pot donar la imatge externa que la CUP s’hi assimila. “Sense obviar que aquesta assimilació es pot produir, en un grau o un altre, també internament”, afegeixen.

D’altra banda, també hi ha múltiples esmenes sobre l’elecció del secretariat nacional. En destaca una de l’assemblea de Mataró, que diu que els preocupa que l’òrgan directiu estigui condicionat per organitzacions externes, com ara Endavant-OSAN o Poble Lliure. Per això, demanen de limitar a un màxim del 30% dels membres de les candidatures al secretariat les persones que tinguin doble militància. Les assemblees de Terrassa i Palau-solità i Plegamans també volen evitar la professionalització de la política afegint una limitació d’un màxim de vuit anys amb càrrec al secretariat nacional de la CUP.

Canviar el nom de la CUP?

Quan es va plantejar el procés de refundació, es va arribar a posar sobre la taula la possibilitat de canviar de nom o d’imatge pública, però durant les assemblees de debat es va descartar. Tot i això, l’assemblea de Poblenou-Besòs, de Barcelona, ha presentat unes esmenes perquè s’obri un debat sobre la idoneïtat de fer un canvi de marca. “El nom no fa la cosa, sinó que la cosa ha de fer decidir el nom. Renovar i esmolar l’eina pot ser actualitzar com l’anomenem”, diuen.

 

L’ex-director de l’ABC José Antonio Zarzalejos, un dels cervells espanyolistes que explica millor Madrid, fa temps que està amoïnat. Ho resumia bé en un article a El Confidencial, el novembre del 2022, titulat “Si els destins de Sánchez i Ayuso s’encreuen, sinistre total”. Per què? Perquè “ni l’un ni l’altre no estan emocionalment concernits per la transició, de manera que, si fracassa Feijóo, la col·lisió entre tots dos causarà un sinistre total”. I apuntava també que Alberto Núñez Feijóo tenia “una sola bala” i que, si no aconseguia de ser investit, l’estat espanyol perillaria. Dos anys després de la profecia, Feijóo encara no és políticament mort  –o potser tan sols és com Bruce Willis a El sisè sentit i encara no ens n’hem adonat–, però els destins d’Isabel Díaz Ayuso i Pedro Sánchez ja s’han encreuat igualment, i, en efecte, la política espanyola sembla que ha entrat en una col·lisió inevitable. Madrid és al centre de tot.

El conflicte entre tots dos ha entrat en una fase nova arran de l’acord del PSC amb ERC. Mentre els socialistes s’afanyen a proclamar la mort de l’independentisme, la del procés ha fet obrir novament la discussió sobre els diners; i, al seu torn, la discussió sobre els diners ha tornat a palesar que qui és mort de debò és el reformisme espanyol. La conversa sobre el finançament singular fa pensar en Malcolm Crowe, el doctor que interpreta Willis al cèlebre film. Crowe mira de resoldre sense èxit els problemes de comunicació que té amb la seva dona, de qui es va distanciant inevitablement. Tot encaixa quan el doctor s’adona que en realitat és mort. El finançament també és un debat com un espectre, un debat que té consciència de si mateix i que pot ser protagonista d’una narració molt llarga, però en què la solució no arriba mai perquè la conversa, de fet, és morta en el sentit més literal.

El problema és que, en efecte, hem tocat el moll de l’os. L’independentisme descobrirà aviat que les seves opcions d’un finançament satisfactori són mortes i que la conversa no té tant a veure amb trobar una sortida digna per a Catalunya com amb la substitució d’un conflicte nacional –de Catalunya amb l’estat– per un conflicte autonòmic –de Madrid contra la resta. Sánchez ja fa temps que construeix la seva hegemonia amb aquesta idea. La capital més conservadora d’Europa és un feu molt sòlid del PP, on l’única alternativa que ha pogut treure el cap els darrers anys és una mena de regionalisme esquerranós que feliçment s’anomena Més Madrid. Amb els gestos de falsa reconciliació d’aquests darrers anys, com l’amnistia, Sánchez es catalanitza perquè ha vist que l’única manera d’enfrontar-se al PP i a la vella guàrdia del PSOE és recuperar el votant que es va fer independentista amb Zapatero, i aliar-lo amb tot el votant fart del centralisme.

Sánchez s’ha fet deixeble del president Ximo Puig, que durant vuit anys de poder va anar dibuixant la Comunitat de Madrid com la gran enemiga: “Madrid està immersa en un procés invisible caracteritzat per un dumping fiscal injust. L’efecte de la capitalitat ha convertit Madrid en una gran aspiradora que absorbeix recursos, població, funcionaris estatals i xarxes d’influència. Tot això, en detriment de la igualtat dels territoris que conformem Espanya”, va dir el 2020. Puig ja bevia d’aquell històric article de Pasqual Maragall a El País, l’any 2001, “Madrid se’n va”. Si Madrid pren força com un ens nou, mig sobirà, si l’aspiradora té tota sola més poder que la resta de l’estat junta, si l’enemic dels catalans ja no és Espanya, sinó una part molt concreta d’Espanya, de la qual tothom és víctima, fins i tot els castellans ressentits perquè la capital els ha buidat els pobles, l’enemic esdevé un monstre intern al qual també s’oposen uns altres espanyolistes –com els socialistes autoritaris de l’escola del president Illa, per exemple.

La por de Zarzalejos té una certa lògica veient la resposta que, de moment, ha donat Ayuso a la coalició contra Madrid: el retorn a la catalanofòbia més recalcitrant. “Volen que la resta d’Espanya siguem la seva mà d’obra, com ha passat sempre. Aquesta manera burgesa i presumptuosa de creure’s més que ningú per a crear un negociat del greuge mentre tot allò espanyol és de segona”, va dir fa uns dies. Ayuso, ambaixadora de l’espanyolisme que no vol pacificar Catalunya sinó fer-la miques, vol encarregar-se que res no aturi el creixement sense fre ni mesura de la capital espanyola. Aliena als equilibris de la constitució de 1978, Ayuso pensa que la unitat d’Espanya només estarà assegurada quan Barcelona ja no sigui una amenaça per a Madrid. I Sánchez, tàctic i oportunista, aliè també a l’esperit dels pactes dels seus avantpassats, ha entrat en la dinàmica que més garantia de problemes ha donat sempre a l’estat: catalanitzar Espanya.

La promesa del president espanyol que qualsevol canvi en el finançament de l’estat es farà sense perjudicar ningú és impossible. L’espoliació no és una casualitat administrativa, sinó un principi estructural de l’estat. Per això Ayuso tracta Feijóo com un mort i vol que tots els barons del seu partit se li quadrin i no negociïn millores al finançament amb Sánchez: l’oasi madrileny s’acabaria. La col·lisió arribarà perquè no es pot tractar el privilegi descarnat de Madrid com una mera qüestió electoralista ni com un debat regionalista, com pretén Sánchez. El doctor Crowe no ressuscita: entén que no se’n pot anar del món dels vius fins que no alliberi la seva dona de la càrrega terrible que sent, convençuda que el seu marit mort no se l’estimava prou. De nit, Crowe li diu que sí que l’estimava i, així, la deixa continuar amb la seva vida. I no sembla que ningú, a Espanya, hagi de dir aviat: “T’estimo i et deixo anar.”

 

Dimecres farà deu anys del referèndum d’independència d’Escòcia, organitzat l’any 2014 i en què el no va guanyar amb un 55,3% dels vots, contra el 44,7% de vots favorables.

La commemoració es fa en unes quantes ciutats i en actes molt diferents. Fins i tot, es tornarà a fer, durant un dia, l’obra de teatre Our generation, que es va fer molt famosa aleshores i en què es presentava un debat sobre la independència del país.

Els actes més importants es fan a Glasgow, on hi ha convocada una manifestació al migdia i un acte a la tarda a l’IMAX de Glasgow. Amb l’eslògan “The ayes still have it!” (“Els del sí encara som majoria”), aquest acte reunirà moltes de les figures emblemàtiques d’aquell moment i noves veus de l’independentisme escocès.

Alex Salmond, que va ser el primer ministre d’Escòcia que va negociar i organitzar el referèndum, serà entre els oradors de l’acte d’una manera molt destacada. Salmond va abandonar fa anys el Partit Nacional Escocès per fundar un altre partit polític que porta el nom gaèlic del país, Alba. En unes declaracions recents a ITV, Salmond ha dit que si hagués sabut que deu anys després Escòcia encara no seria independent, no hauria dimitit, i ha tornat a fer una crida a favor de la independència.

També hi participaran molts dels dirigents del moviment Yes Scotland!, la campanya popular que va donar suport al govern escocès en favor del sí en el referèndum d’independència.

La setmana vinent, dimecres, serà l’aniversari del referèndum, hi ha convocats uns quants actes acadèmics i de partits polítics, a més del debat d’una moció al parlament escocès sobre el referèndum del 2014.

 

El concert conjunt dels Pets i la Ludwig Band a Londres el 29 de novembre ja ha exhaurit totes les entrades. El concert ha estat organitzat per Bona Gents, que ja van ser els artífexs de l’actuació de The Tyets i Julieta a la capital del Regne Unit i que ha celebrat l’èxit de vendes.

El concert es farà a la sala Scala de Londres, amb cabuda per a vuit-centes persones. Els Pets ja van anunciar que el 2025 celebrarien el quarantè aniversari de carrera amb una ronda en què interpretarien íntegrament quatre dels seus àlbums més coneguts, i compartiran escenari per primera vegada amb la Ludwig Band, una de les revelacions pop-rock d’aquests darrers anys. 

L’estrella nord-americana Katy Perry ha presentat avui el videoclip de la cançó “I’m his, he’s mine”, la tercera cançó de l’àlbum 143, i que compta amb la col·laboració de la rapera Doechii.

En el vídeo es pot veure la cantant en unes quantes localitzacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb alguns dels edificis més reconeixibles de fons. De fet, bona part del vídeo té lloc al carrer de la Vila Universitària.

 

Aquest estiu, la Conselleria de Medi Natural del Govern de les Illes Balears va obrir una investigació per a determinar si la filmació de l’anterior videoclip de la cantant havia tingut un impacte ambiental a les dunes protegides de l’illot de l’Espalmador, que forma part del parc natural de les Salines d’Eivissa i Formentera. L’estrella nord-americana havia enregistrat el videoclip “Lifetimes” a les illes d’Eivissa i Formentera, amb escenes on apareix ballant i saltant en diferents emplaçaments, com zones urbanes, una discoteca concorreguda i paratges naturals, com l’interior del sistema dunar de l’Espalmador, dins d’una zona delimitada per pals i cordes que indiquen que està prohibit el pas, on també hi hauria estat tot el seu equip de filmació. 

Un entrenador de futbol base de vint-i-dos anys ha estat detingut a Lleida acusat d’assetjament sexual a menors, segons que han informat els Mossos d’Esquadra. La policia li atribueix un delicte contra la llibertat sexual. Dos menors van denunciar fa uns dies que eren víctimes d’un assetjament continuat a les xarxes socials i aplicacions de missatgera. Tots dos acusaven el detingut, que havia estat entrenador d’un d’ells. Segons les dades facilitades, l’investigat demanava fotografies de caràcter sexual als menors, en alguns casos amb coaccions.

Les primeres indagacions van revelar que hi podria haver més menors assetjats per la mateixa persona i que, fins i tot, algun d’ells hauria rebut oferiment de diners en canvi de les imatges sol·licitades. Amb tots aquests indicis, ahir es va detenir el presumpte autor dels fets. També van escorcollar casa seva. Els agents li van comissar l’ordinador personal i el telèfon mòbil per analitzar-los.

La investigació continua oberta i no es descarten noves denúncies els dies vinents. Els Mossos expliquen que el mateix individu va ser detingut l’any 2022 per fets similars. És previst que aquest dissabte l’home passi a disposició judicial a Lleida.

Aquest matí, hem sabut les xifres definitives del creixement de l’economia catalana durant el segon trimestre. I han estat bones, fins i tot, millors que no pas les previstes en l’avanç. Així, el PIB registra una variació interanual del 3,0%. En termes intertrimestrals, la variació és del 0,9%. Segons que explica la nota de l’Idescat, les estimacions de la comptabilitat trimestral del segon trimestre del 2024 incorporen la informació econòmica conjuntural disponible en el moment que s’elaboren, la qual cosa ha comportat l’augment d’una dècima, tant en la taxa de variació interanual com en la intertrimestral, respecte de l’avanç del PIB publicat el 31 de juliol de 2024.

Així doncs, hem crescut una mica més de pressa que no ens pensàvem. L’explicació de l’Idescat, de manera indirecta, diu que el mes de juny ha anat bé, perquè no era incorporat a l’avanç. Els creixements definitius ens igualen amb les estimacions de l’AIReF de fa unes setmanes, que ens col·locaven per sobre de la mitjana espanyola en totes dues taxes. La diferència de taxa anual amb la UE-27 (0,8%) és molt forta, 2,2 punts percentuals. Quant a la variació intertrimestral del PIB, és set dècimes superior a la taxa de la UE-27 (0,2%). Unes taxes, per cert, que el BCE va rebaixar ahir en les seves previsions per a tot l’any 2024.

El ritme de creixement de Catalunya, doncs, és francament bo, tant si ens fixem en les xifres per si mateixes, com si ho comparem amb els països europeus. I com hem crescut?

De l’òptica de la demanda, en termes anuals, la demanda interna (consum i inversió) és el component que més contribueix al creixement del PIB del segon trimestre, amb una variació del 3,1%, set dècimes més que no pas el trimestre precedent (2,4%).

D’una banda, el consum de les llars mostra un increment d’un 2,6%, tres dècimes més que el trimestre anterior, i el consum de les administracions públiques augmenta un 3,9%, però 1,2 punts menys que el primer trimestre de 2024. D’altra banda, la formació bruta de capital presenta una taxa interanual del 3,4%, tres punts i tres dècimes percentuals superior al trimestre anterior. Quant a aquesta darrera variable, la inversió en béns d’equipament mostra una taxa del 5,3% i la inversió en construcció és de l’1,6%.

D’aquestes dades crec que és important destacar el fet que totes –tret del consum públic– registren una acceleració envers el trimestre anterior. Jo destacaria el consum de les famílies, que presenta un bon ritme de creixement, just al contrari del que passa a Europa, tal com es queixava, ahir, la presidenta del BCE, Christine Lagarde.

I tot apunta que els mesos posteriors pot haver continuat igual. La setmana passada, vam saber que el conjunt de sectors d’activitat i establiments adherits a Comertia havia tingut una mitjana de creixement en la facturació del 3,3% durant el mes d’agost, respecte del mateix mes de l’any anterior, el juliol havia estat del 5,1% i les previsions que feien per al setembre eren del 4,1%. A més, en el tram final de la temporada d’estiu, el 55% dels empresaris de l’associació assegura que ha augmentat el tiquet mitjà i un 54% diu que ha mantingut els seus marges o els ha augmentat.

Quant al sector exterior, les exportacions totals a l’estranger presenten una variació interanual del 0,6%, amb una reducció de sis dècimes respecte del trimestre anterior (1,2%), fruit d’una evolució molt diferenciada dels seus components. Així, mentre les exportacions de béns i serveis disminueixen d’un 1,5%, el consum dels estrangers al territori creix d’un 13,1%. No és cap novetat, veient que el turisme ha tingut un comportament excel·lent.

Del punt de vista de l’oferta, tots els sectors mostren evolucions positives de l’activitat. Destaquen, sobretot, la indústria, amb un creixement interanual elevat, del 5,0%, i l’agricultura, que creix d’un 10,9%.

Crec que és molt important que la indústria presenti un creixement del 5,0%, sis dècimes per sobre del trimestre anterior (4,4%), veient l’atonia d’Europa, sobretot, a Alemanya. Per branques d’activitat, destaca l’augment en la indústria de l’automoció, la indústria farmacèutica, l’alimentària, la química i la de productes informàtics, segons que apunta l’Idescat, a partir de l’evolució dels diferents indicadors d’activitat industrial.

Finalment, el sector dels serveis incrementa l’activitat d’un 2,4%, tres dècimes per sobre del trimestre anterior (2,1%) i la branca del comerç, transport i hoteleria, d’un 3,3%. Segons els indicadors d’activitat dels serveis, la restauració, l’hoteleria, el comerç a l’engròs i el comerç al detall són les branques amb creixements més significatius aquest trimestre. I la construcció creix d’un 3,6%, dos punts i tres dècimes per sobre del trimestre anterior (1,3%), per tant, també sembla que ha millorat, atès que presenta la taxa més alta d’aquests darrers cinc trimestres.

El sector agrari, que registra una variació interanual positiva del 10,9%, vuit punts i cinc dècimes per sobre del trimestre anterior (2,4%), mereix un comentari a banda. Pel seu baix pes dins el PIB, sempre acostuma a ser un sector maltractat informativament, i no se’n fa gaire cas. Cal dir que el creixement d’aquests darrers dos trimestres sembla que indica el començament de la sortida del pou del sector, que ha rebut cops per totes bandes durant massa temps. Pensem que, d’ençà de mitjan 2021, el creixement que presentava el seu PIB trimestre rere trimestre era negatiu en termes interanuals. A tall d’exemple, ara fa un any, presentava una xifra propera al -20%, i en fa dos, al -10%.

Fonts del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació em comenten: “Aquest increment s’explica en gran manera per l’increment de la producció agrícola que tindria una recuperació després dels darrers dos anys d’evolució negativa (pels efectes de les gelades i la sequera) i per una disminució dels consums intermedis. Paral·lelament, la producció ramadera consolidaria els nivells assolits l’any anterior, contribuint positivament a l’increment del valor afegit del sector agrari.”

En definitiva, la revisió a l’alça del PIB que ha fet l’Idescat, malgrat ser petita, és positiva i mostra un creixement interessant de l’activitat catalana. Del tercer trimestre, només tenim dades puntuals que no permeten de fer-se una idea global de com va l’economia. Com a referència, ens podem fixar en l’estimació que, a escala estatal, fa del PIB en temps real l’AIReF. Doncs bé, en la darrera actualització, del 10 de setembre, el creixement estimat intertrimestral és del 0,8% i l’interanual, del 3,2%. Això voldria dir que les coses no pinten gens malament en l’àmbit de l’estat espanyol, i cal pensar que a Catalunya avancen paral·lelament. De totes maneres, encara és massa aviat per a fer pronòstics fiables. Manquen massa dades.

 

El president de la Generalitat, Salvador Illa, i el batlle de Girona, Lluc Salellas, s’han conjurat per accelerar la construcció del Campus de Salut de Girona, que ha d’incloure el nou hospital Josep Trueta i altres equipaments. En la primera reunió institucional entre tots dos, han abordat també altres qüestions relatives a la ciutat com l’accés a l’habitatge, la mobilitat o la millora dels barris més vulnerables del municipi.

Després de la reunió, Salellas s’ha mostrat satisfet pel compromís d’Illa amb l’impuls del nou hospital. “Per nosaltres és un projecte estratègic, tenir el compromís del president de la Generalitat, que així també ho entén, és un pas endavant”, ha afirmat.

A banda, el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, ha destacat que ha estat una trobada molt cordial i ha fet èmfasi en la voluntat del govern d’obrir una nova etapa en les relacions entre la Generalitat i el món local. Sobre el nou campus sanitari, Dalmau ha avançat que el govern està en disposició d’iniciar aquest mes de setembre la licitació del contracte del projecte. “El president s’ha compromès a treballar per accelerar tots els tràmits possibles per poder dur a terme aquesta inversió”, ha indicat. Segons les darreres previsions, realitzades fa uns mesos per l’anterior conseller de Salut, Manel Balcells, el nou hospital Josep Trueta hauria d’estar en marxa el 2030.

Més enllà dels projectes de la ciutat, Salellas ha explicat que, dos dies després de la Diada, també ha traslladat a Illa que segueix existint una pulsió independentista, a la qual cosa el president li ha respost que n’és conscient. “El govern de la ciutat de Girona és nítidament independentista, ens correspon fer aquest paper i aprofitar tots els espais de diàleg per reivindicar la necessitat que Catalunya pugui exercir el seu dret a l’autodeterminació”, ha indicat l’alcalde.

El rei espanyol, Felipe VI, rebrà el nou president de la Generalitat, Salvador Illa, dimecres vinent al Palau de la Zarzuela de Madrid. Serà la primera vegada en què un monarca espanyol té una reunió amb un cap del govern català d’ençà del 2015, és a dir, fa nou anys, quan Juan Carlos I es va entrevistar amb Artur Mas.

Totes dues parts han destacat que la reunió representava un gest més en el procés de normalització de les relacions entre les institucions catalanes i espanyoles.

El rei espanyol ja es va trobar amb Illa el 29 d’agost durant la seva visita a Barcelona. L’última vegada que un president de la Generalitat va visitar el monarca va ser el 2015, quan Juan Carlos I es va reunir amb Mas. Els successors de Mas al capdavant de la Generalitat, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès, van declinar la invitació a visitar el rei espanyol al seu palau.

En les primeres setmanes com a president, Illa s’ha centrat a fer reunions institucionals. Bo i coincidint amb la Diada, es va reunir amb la presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, l’endemà, amb el president José Montilla i ara ha anunciat aquesa reunió amb el monarca.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha atorgat la seva medalla al filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch i al grup de música Zoo. És la distinció més important que concedeix cada any la insitució.

El filòleg Vicent Pitarch i el grup de música Zoo, Medalla de l’AVL del 2024.

La institució lliurarà el reconeixement el 17 d’octubre, durant la inauguració del curs acadèmic.https://t.co/9xRNBbonSy pic.twitter.com/CeWsMoD3Z9

— AVL (@AVLoficial) September 13, 2024

Amb el premi al divulgador Vicent Pitarch (Vila-real, 1942), l’AVL ha valorat no solament la seva “insistent i meritòria contribució a la llengua i cultura valencianes, sinó també la seua gran capacitat de treball i de compromís amb la societat valenciana, concretada en una extensa i productiva aportació com a docent, promotor, divulgador, investigador i activista cultural del valencià”.

Pitarch és investigador i activista social. Ha estat professor de secundària i professor associat a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. A més, és membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, de la Societat Catalana de Sociolingüística, de l’Institut d’Estudis Catalans i del patronat de la Fundació Huguet. La seva contribució a la normalització de la llengua s’ha materialitzat en diverses activitats socials i culturals, entre les quals, la fundació l’any 1975 del parvulari el Rogle, la primera escola en català de Castelló.

De Zoo, que enguany ha dit adeu als escenaris, l’acadèmia pensa que ha portat el català més enllà de les fronteres habituals de la llengua, en una trajectòria plena d’èxits de públic i de crítica. Així mateix, considera el seu compromís amb la cultura catalana i el seu valor com a peça indiscutible en el panorama musical.

Pitarch i de Zoo s’uneixen a noms com ara els d’Emili Rodríguez-Bernabeu (2023), Ramon Lapiedra i Rosa Serrano (2019), Rafael Ninyoles (2018), Joseph Gulsoy (2017), Germà Colón (2016) i Pere Maria Orts (2015), també guardonats amb la Medalla de l’AVL.

El lliurament de la distinció serà 17 d’octubre al monestir de Sant Miquel dels Reis de València, bo i coincidint amb l’obertura del curs acadèmic de la institució.

Una gran allau de roca i gel a Grenlàndia va causar un tsunami gegant de 200 metres que va trencar al deshabitat fiord Dickson durant més d’una setmana. Ara, una nova recerca publicada en Science conclou que aquell fenomen es va produir per l’esfondrament del cim d’una muntanya al mar.

Tot plegat sembla que va ser causat pel canvi climàtic: l’augment de la temperatura va fondre la base de la muntanya i va fer desestabilitzar els més de 25 milions de metres cúbics de roca i gel (prou per a omplir 10.000 piscines olímpiques) que finalment van caure a la mar. De fet, si el canvi climàtic continua fonent les regions polars de la Terra, podria causar un augment d’esfondraments grans i destructius com aquest, segons la sismòloga Alice Gabriel, de la Institució Scripps d’Oceanografia a la Universitat de Califòrnia San Diego i coautora de la recerca.

L’equip, format per seixanta-vuit científics de quaranta-una institucions de recerca, va analitzar imatges de satèl·lit i terrestres per documentar l’esllavissada de terra enorme que va desencadenar el tsunami. També van analitzar les ones sísmiques per modelar la dinàmica i la trajectòria de l’allau del bloc de gel a mesura que descendia pel barranc glacial i s’endinsava en el fiord. Per comprendre el tsunami i l’ona estacionària resultant, els investigadors van fer servir superordinadors per crear simulacions d’alta resolució dels esdeveniments. “Va ser un gran desafiament fer una simulació informàtica precisa d’un tsunami tan durador i agitat”, va dir Gabriel en un comunicat.

Finalment, aquestes simulacions van poder coincidir estretament amb l’altura del tsunami i les oscil·lacions de llarga durada i, per tant, els investigadors van concloure que el senyal sísmic de nou dies va ser causat per la gran esllavissada de terra i l’ona estacionària resultant va arribar al fiord Dickson de Grenlàndia.

Segons que publica el portal GeoScienceWorld, els senyals sísmics d’aquest esfondrament del 16 de setembre de 2023 es van poder observar a escala mundial.

Avui arriba a les sales de cinema comercial el film L’àvia i el foraster, del director pegolí Sergi Miralles. El protagonitzen Neus Agulló, Carles Francino i Kandarp Metha. El dia 27 de setembre s’estrena comercialment Les vacances de Mara, d’Elena Escura; i el 18 d’octubre arriba al gran públic una altra obra molt esperada, Valenciana, de Jordi Núñez. Són bones notícies. Totes tres tenen en comú que s’han produït i filmat en terres valencianes, i que tenen com a llengua oficial el català.

És la primera volta que s’estrenen tres films en català pràcticament de manera simultània. I en vindran més, perquè fa uns mesos que han començat a collir-se els fruits de les polítiques de promoció del català en l’àmbit audiovisual fetes pel govern del Botànic. Totes aquestes produccions tenen també participació d’À Punt, i algunes, de TV3. La durada del procés de producció cinematogràfica fa albirar que els mesos vinents continuaran arribant a les sales els fruits d’una collita que anirà més enllà.

Però, malgrat que l’etiqueta d’aquests films siga la de “pel·lícules valencianes i en valencià”, la realitat no és ben bé així. En el cas de L’àvia i el foraster i Valenciana, la presència de la llengua pròpia és del 60% del metratge del film.

Una tendència en la literatura, el teatre i la televisió

VilaWeb ha parlat amb Sergi Miralles i Jordi Núñez, que defensen el model lingüístic triat i coincideixen a dir que forma part del relat i de la història que volen contar. Això no ocorre únicament al País Valencià, sinó que també és una tendència creixent al Principat. És la mateixa argumentació que, d’ençà de fa uns anys, defensen alguns novel·listes que escriuen en català però que farceixen les obres amb tot de fragments o girs o frases fetes en castellà. Això fa que, de tant en tant, esclate alguna polèmica. La intenció que declaren els autors és la de donar més versemblança a la història fent “parlar” els personatges com ho farien en la vida real. Moltes voltes, obviant una feina lingüística feta per autors de generacions anteriors que han creat argots o estàndards per als seus personatges en totes les situacions. En el cas del cinema, també hi ha recursos de doblatge per a donar entenent a l’espectador l’origen de cada personatge.

Hi ha casos semblants al teatre i a les sèries de televisió. El resultat de tot plegat és que, més enllà de les etiquetes, la presència de productes culturals cent per cent en català disminueix. Al mateix temps, es projecta la imatge d’una llengua que no serveix per a expressar segons quines situacions o dissenyar alguns personatges.

‘L’àvia i el foraster’

Parlem amb Sergi Miralles durant el passi de premsa del seu film a València. Ja fa mesos que rep impactes favorables d’aquesta faula intergeneracional i intercultural que transcorre en un poble d’interior del País Valencià. Conta la història d’una dona gran que es fa amiga del venedor de fruita, que és un paquistanès que ha hagut de fugir del seu país, i no tothom al poble entén aquesta amistat.

Ja ha passat per festivals i ha fet més passis de premsa. “La pel·lícula funciona allà on la passem. A Madrid i a Barcelona la rebuda va ser molt càlida”. L’àvia i el foraster és el seu primer film. Prèviament, va treballar per a À Punt realitzant sèries com La forastera o Això és un destarifo. El pressupost amb què ha comptat ha estat d’un milió d’euros, que és, diu, la mitjana per a produccions independents.

Dissabte serà un dia especial per a Miralles, perquè el film s’estrenarà amb una gala a l’autocine Drive-In de Dénia, fundat per son pare, Carles Miralles, que el va regentar durant més de quaranta anys. Serà una projecció emocionant, perquè Carles Miralles, que va faltar al juliol, era un enamorat del cinema i va ser present en les primeres passes de la producció.

Amb les tres estrenes tan concentrades, fem una pregunta a Sergi Miralles que, en condicions normals, no caldria fer. I aquesta és la resposta: “És natural que els personatges parlen les seues llengües. El personatge principal és d’un poble de valencià, i és natural que parle valencià. Però també teníem clar que cada personatge parlara la seua llengua. El paquistanès parla castellà perquè reflectim una realitat, però també parla urdú amb la seua filla. Enric, el protagonista, viu a Anglaterra i la seua xicota és d’allà, quan parlen, ho fan en anglès. Ho hem tractat de la manera més natural possible”, diu.

Amb tot, Miralles no ha considerat l’opció de doblar al català els personatges. Diu que entén que molta gent prefereix veure el cinema doblat, però que a ell li agrada que reflectesca la realitat quotidiana. “En una pel·lícula on parlem de la multiculturalitat, crec que era natural que hi haguera moltes llengües.”

Quant a aquesta coincidència a les cartelleres d’aquests productes, Sergi Miralles pensa que és el resultat de molts anys de donar suport públic al cinema valencià, però afegeix que hi ha un altre element que encara reforçarà aquest camí. “Se’ns ha obert un nou camí amb la llei estatal de suport a les llengües cooficials. Actualment, és més fàcil aixecar una pel·lícula en valencià que una en castellà, perquè hi ha més finestres i més opcions de finançament. A pesar del que vulguen els polítics, els anys vinents hi haurà molta producció en la nostra llengua, perquè no diran que no a uns diners que vénen de Madrid o d’Europa. Per molt que ací no ho vulguen, és el corrent que hi ha i l’hauran de seguir.”

Quant a trobar canals normalitzats per a l’exhibició dels seus treballs, li recordem unes paraules d’Álvaro López Jamar, que és el director de l’Institut Valencià de Cultura d’ençà del mes d’abril: “Eliminarem l’obligació de programar pel·lícules en valencià.” Miralles recorda l’ofici de la família, i diu que la gent veu allò que es programa. “Necessitem que les nostres pel·lícules arriben al públic i que els exhibidors també tinguen suport. És una bajanada no mantenir les ajudes a la promoció de pel·lícules que ha produït l’Institut Valencià de Cultura.”

‘Valenciana’

Jordi Núñez, el director de Valenciana, també veu lògica la normalització de la realitat lingüística a casa nostra. “És la nostra llengua materna i és normal que expliquem les nostres històries en eixa llengua.” Explica que filmar en català no va ser una decisió. “Era el que demanava orgànicament la història i no tenia sentit fer-ho d’una altra manera. Tampoc no em sembla que tinga sentit doblar-la.” En la seua primera obra, Núñez va optar per fer el mateix, filmar en la llengua que li demanaven els personatges o les circumstàncies.

Valenciana, que parla de la València de la Ruta del Bakalo, de Canal 9, de l’assassinat de les xiquetes d’Alcàsser, és filmada un 60% en català i un 40% en castellà. “La relació que s’estableix entre aquestes dues llengües conta moltíssim d’aquests personatges i conta molt de com s’entenen i com s’ubiquen dins la història. També ens conten d’on vénen i qui són.”

Com a Sergi Miralles, demanen a Jordi Núñez si es va plantejar en cap moment doblar-lo tot al català. “Això de les llengües és un recurs narratiu i dramàtic que m’encanta utilitzar a favor de la història i entendre’n el perquè. La forma lingüística que té és la que demana el fons.” Quan el film es distribuesca fora de l’àmbit lingüístic català, anirà subtitulada. “M’agrada consumir les pel·lícules en la forma en què han sigut concebudes, sense menystenir l’escola de doblatge, que és tot un art en si mateix, però crec que la dimensió i la riquesa de les pel·lícules es percep més en la forma original.”

El pressupost per a fer aquest film, que parteix d’una obra de teatre de Jordi Casanovas, ha sigut de 800.000 euros i s’ha filmat en quatre setmanes. El director diu que està molt orgullós del resultat i que l’aparença és la d’un film amb més pressupost.

 

L’enyorada Isabel-Clara Simó sempre deia que un dels problemes més grans del catalanisme era la manca d’un cos doctrinal seriós. O, més ben dit, el fet que les masses no assimilen el cos doctrinal seriós que alguns autors han creat en el curs dels anys. Coincidesc bastant amb aquesta apreciació i crec, a més, que es tradueix constantment en una dependència tan ridícula com alarmant del discurs espanyol, de qualsevol collonada –ja em permetreu la paraula– que aquests posen en circulació, del frame, que diuen ara, que sempre dibuixa l’espanyolisme.

Ahir, per exemple, va passar una cosa ben divertida. Uns quants diaris espanyols, i TV3 també, es van dedicar a fer comptes sobre els assistents a les manifestacions de la Diada, amb l’objectiu gens dissimulat no pas de contrastar quants manifestants hi havia, sinó tan sols de presentar l’independentisme com un moviment fracassat i acabat.

En concret, Crónica Global, que és el diari preferit del president Illa, anunciava a so de bombo i platerets que en la manifestació de despús-ahir tan sols hi havia participat un 5% dels assistents de la de fa deu anys. Afirmació que acompanyava amb un gràfic que deia que l’any 2013, en la Via Catalana, havien eixit al carrer 1.600.000 catalans.

Però la cosa curiosa arriba quan entres en l’arxiu d’aquest diari, i cerques la notícia que van publicar ells mateixos l’11 de setembre de 2013.

Perquè aleshores aquests 1.600.000 catalans del gràfic que publicaven ahir es redueixen miraculosament i sense cap explicació a 400.000 –a tot estirar, perquè en l’article insisteixen que no hi ha proves que es completàs la cadena (tal com sona) i, per tant, especulen que potser no érem ni tants.

Debatre en aquestes circumstàncies és literalment ridícul. Aquesta gent feia propaganda el 2013, fos quina fos la realitat, i en continua fent avui. I mou i posa les xifres de la manera que li convé en cada cas; sense ni molestar-se a servar una mínima aparença decent. Discutir de res en aquest context faria riure si no fos que, precisament, remarca la gran dependència emocional respecte del discurs espanyol que tanta gent té encara a Catalunya.

No blasme pas el comportament d’aquests espanyols. Quico Homs ja va explicar temps enrere que un director d’un gran diari Madrid li havia dit, en privat: “Per damunt de la veritat hi ha la unitat d’Espanya”, frase paral·lela a la famosa que Carlos Lesmes, com a president aleshores del Consell del Poder Judicial, va amollar el setembre del 2017, amb motiu de la inauguració de l’any judicial. I definitòries totes dues de l’anormalitat en què es mou tothora aquesta gent. Simplement, necessiten la violència i les mentides perquè la realitat els supera.

Però ells fan la seua faena. En canvi, ja em costa més d’entendre –per bé que amb els anys m’hi he anat acostumant– tota aquesta gent, independentista, que sembla fruir rabejant-se en cada hipotètic fracàs que els espanyols ens posen davant de la cara.

Alguns –entre els comentaris d’ahir, per exemple, n’hi havia– proven d’encaixar això en un debat optimisme-pessimisme que a mi em cansa. Jo no sóc optimista; sóc positiu, que és una cosa ben diferent. Reivindique, però, que tot plegat, aquest gust per la derrota, no té a veure amb el pessimisme ni amb l’optimisme, sinó amb la colonització mental.

El pes del poder colonial i dels consegüents mecanismes banals d’afirmació, per definició i sempre –tant si ixen al carrer 1.600.000 persones com si n’ixen 73.500– maldarà per fer-te creure que no tens cap possibilitat de guanyar. I entrar en el seu joc és ajudar-los. Involuntàriament, si voleu, però ajudar-los.

Per aquest motiu la colonització de la consciència, o cultural, ha estat un tema central en l’obra dels grans pensadors anticolonials –de Fanon a Thiong’o, d’Amílcar Cabral a Saïd, de Gayatri Chakravorty Spivak a Albert Memmi, per dir-ne uns pocs.

Nosaltres també tenim molta gent que contribueix a bastir aquest cos ideològic de què parlava Isabel-Clara Simó, d’una perspectiva no colonitzada. Ahir Gabriel Bibiloni, per exemple, desmuntava en un article magnífic la bajanada aquesta del regne independent de Mallorca que justifica la diada inventada. Tenim llibres nous i magnífics com els de Damià del Clot o Antoni Simon. Hi ha molta feina feta i que es fa cada dia.

Però encara hi ha, entre nosaltres, massa gent que no sap despullar-se de l’espanyolisme banal, de la reverència per allò que es diu a Madrid i allò que diu el dependentisme. I si no hem guanyat encara, també –en part, no substancialment, però en part també–, és per això.

 

PS1. Ahir va tornar La tertúlia proscrita, amb novetats en aquesta nova temporada. La principal, que ara s’emet en directe a partir de les vuit del vespre, perquè els qui la segueixen puguen interactuar-hi. Però, com sempre, el vídeo del programa el podeu veure en qualsevol moment, concretament en aquest enllaç.

PS2. Una altra de les novetats és que ara hi haurà un convidat cada setmana. En aquest primer programa és Carles Móra, el qui era batlle d’Arenys de Munt quan s’hi organitzà la consulta popular ara fa quinze anys. Les seues reflexions les podeu llegir també en aquesta entrevista que publiquem avui: “La independència és un objectiu assolible, no ens hem de deixar vèncer”.

PS3. I una altra entrevista, aquesta amb Roger Mas que publica el segon volum del disc Roger Mas i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona: “La fascinació per la meva llengua ha fet que tingués una debilitat per les altres”.

PS4. Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

“Fa tres dies que, després de fer-me unes proves a l’Hospital del Mar, em van comunicar que tinc un càncer de fetge amb metàstasi que no es pot intervenir. Hi haurà encara més proves abans de la setmana entrant no em facin un diagnòstic precís amb el corresponent tractament, però això no treu l’evidència que s’acosten temps molt durs, més ben dit, el que ve els pròxims mesos és una batalla a vida o mort (les coses com són).” El fragment citat triga a arribar. És a la pàgina 284, dues abans del final, ja totalment copades per la malaltia. He aprofitat aquesta Diada per llegir d’una tirada L’any més inesperat (Ed. Proa), el darrer i pòstum capítol dietarístic d’Àlex Susanna, mort el 27 de juliol, i confesso que tenia un cert neguit de veure quan arribaria aquest moment. El títol és eloqüent, però bona part del contingut és una continuació de les hores d’una vida esplèndida i generosa, feta de reflexions poètiques, de lectures i converses, de visites a tallers d’artistes i àpats amb els amics, entre Gelida, Calaceit, Queralbs, Menorca i la Fosca. Pur Susanna, que ens relliga amb Paisatge amb figures, El món ens suspens i La dansa dels dies. Però, òbviament, aquest no és igual que els altres. Perquè tots sabem com ha acabat la batalla.

No escriuré aquest obituari tocatardà, un mes i mig després de l’òbit, a partir de l’amistat perquè seria presumptuós de part meva atribuir-m’hi un vincle que no tenia, tot i que sí que existia una relació feta d’entrevistes, de trobades professionals, de converses casuals en actes on coincidíem, fins i tot, la sort d’haver moderat una presentació dels dietaris de Pere Rovira, Ferran Sáez Mateu i ell mateix a l’Ateneu Barcelonès… Tanmateix, sí que m’agradaria parlar-ne a partir de l’emoció. I, potser dit d’una altra manera, a partir de l’admiració i un conjunt d’afinitats compartides. Una admiració també pel protagonista d’aquest dietari acabat d’arribar i “l’energia desbordant, l’alegria de viure, indiscriminada i despreocupada, la passió, la generositat, l’humor, aquesta vitalitat que mai no m’havia fallat” del qual ell mateix s’acomiada. Em va colpir saber que estava malalt –càncer de pàncrees amb metàstasi al fetge i a més òrgans, així m’ho va dir i així ho escriu–, com també em va colpir veure com s’aferrava a la vida fins al darrer moment, sense creure en falses promeses ni emprendre negacions. De cara i assaborint el comiat. “No tornar a prendre cap més copa de vi o de cava. No tornar a sopar amb amics fins a les hores petites. No tornar a follar mai més. No veure com els fills cada cop són més ells mateixos i van fent la seva. Deixar l’amor de la meva vida a mig aire. Crec que amb això està tot dit, quan a un li han robat l’alegria de viure d’un dia per l’altre.”

La memòria és un gran cementiri

La notícia de la mort de l’Àlex em va arribar a Mataró, en un matí de Santes. Per això, entre la pólvora i els trons, entre els metalls de la banda i el so dels flabiols, entre el giravolt dels gegants i les corredisses dels nans, m’abstrec cap a un espai de calma i civilitat, feta de poesia i música clàssica i alguna cosa a les copes per embriagar-nos de vi, de poesia o de virtut. Cap al món de l’Àlex que retrobaré setmanes després, quan m’endugui per llegir a la Seu aquella Dansa dels dies que havia restat a la pila, per escriure’n alguna cosa, malgrat que el rellotge i el calendari apressaven. Una lectura que, òbviament, ja no seria la mateixa. Que ja no pot ser la mateixa. Abans, però, calia veure l’Il·luminats, el singular espai televisiu que li va dedicar el seu amic Jordi Lara, posat a disposició del públic arran del traspàs, i del qual he extret la fotografia que il·lustra aquest Mirador. No ens sorprèn gens ni mica l’aparença més magra i fràgil de l’Àlex sense cabells, perquè ell mateix l’havia normalitzada en les fotografies que havia anat penjant a la xarxa, en una mena d’adeu en temps de descompte, sense sentimentalismes ni subterfugis. De fet, una fotografia amb el seu antic còmplice Miquel Alzueta, amb qui havien fundat l’editorial Columna, publicada el primer de juliol, em va fer escriure-li un correu. Li reiterava una cosa que li havia dit manta vegada i que continuo pensant: caldria que algú escrivís sobre què va significar aquell projecte per a l’edició i la literatura catalanes. Amb llums i ombres, és clar, però per situar-la dins la nostra història cultural. Ens vam instar a parlar-ne en una trobada que avui és impossible. Qui ho faci, ja no disposarà del seu testimoni.

Remirant el seu perfil de X, que avui, dijous 12 de setembre, em commina de manera macabra i inoportuna a felicitar-lo pel seu aniversari amb globus i tota la pesca, constato una omnipresència de la mort. De fet, sols una setmana abans del seu traspàs, s’acomiadava del cuiner Fermí Puig. El testament televisiu d’Il·luminats comença fent referència a la mort de Xix, amo de la botiga i el bar de Queralbs. El món en suspens i La dansa dels dies, tots dos travessats pel coronavirus, molt més que L’any més inesperat, també són un inventari d’absències, un catàleg de defuncions –moltes, tan prematures com la seva–, que sembla que vinguin a constatar el títol de les memòries del periodista Manuel Ibáñez Escofet. Quants comiats no acaben essent el d’un mateix?

Sentiments i ambició d’un noucentista

Costa de trobar, però, llegint-lo, en un frenètic anar i venir arreu del país, a París o a Xangai, espai per a la intimitat. I no parlo de l’amor cap a la seva dona, Núria Viladot, i els seus fills, ni de l’exaltació de l’amistat, que ha estat un motor pletòric de la seva vida. Parlo d’uns sentiments que ell mateix menystenia en la literatura, cosa que pot sorprendre venint d’algú com ell. D’un poeta. O potser no. Un fragment de La dansa troba l’eco en L’any: “L’espectacle oral o escrit dels sentiments, en general no m’interessa gaire: el trobo obscenament retòric”, diu en el primer. “La meva dona de tant en tant em pregunta com és que no abordo el tema dels sentiments. No sé com fer-li entendre que, literàriament, serveixen de ben poc i més aviat són tremendament enganyosos, una font de malentesos i desproveïts d’interès literari.” Escriuria això mateix després de l’experiència de la malaltia, si no hagués estat mortal? No ho sabrem mai, però per experiència sé com aquestes trastoquen l’emotivitat.

Àlex Susanna (fotografia: Albert Salamé)

Una altra constant que he trobat llegint-lo de seguit és la revisió de la mateixa trajectòria, ja ultrapassat la meitat de camí de la vida. Noucentista sense pudor i, per tant, institucional, Susanna ha dirigit institucions públiques i privades, en què ha hagut de batallar amb el poder, tant econòmic com polític. No crec que m’equivoqui si tot sovint ha tingut la sensació que la seva superioritat intel·lectual, basada en una precocitat sorprenent, ha hagut d’anar aparellada de caps que han volgut marcar-li els galons. Res que no hagi passat a uns altres il·lustres cappares de la nostra cultura –i, noucentistament parlant, no cal dir en qui penso–, quan han estat al servei dels qui manen. Només cal llegir, en aquest darrer volum pòstum, les pàgines amargues a propòsit de la sortida de Fundació Vila Casas i el seu amo i mecenes. Tampoc les pàgines desencisades amb un país que ha caigut irremeiablement avall. Aquests dies, algú va dir que hauria estat un gran conseller de Cultura. Alguns altres ho han estat i no tenien ni el bagatge, ni les coneixences, ni la mà esquerra per a crear lligams generacionals, d’àmbits i d’idees. Tampoc no és que li faltés ambició: “Em sembla un dels millors motors de la vida. Se’m fa difícil pensar que hi hagi qui no ho és, però és evident que l’ambició és com la gana: n’hi ha que en tenen més que altres. Hi ha gent que no ho és, com n’hi ha desganada. Ara, sigui com sigui, en aquest país ens han educat per semblar que no ho som perquè està mal vist semblar-ho, no tant ser-ho. L’ambició, però, pot resultar problemàtica si és desaforada, incontrolada i cega, si es tracta d’una força amb vida pròpia que només s’alimenta d’ella mateixa; si no està acompanyada de treball i sacrifici i un punt d’humilitat. L’ambició també se’ns gira en contra quan es produeix un excessiu desajust entre el que un vol i el que un pot: llavors sí que l’ambició ens pot perdre i esgarriar. Si no és el cas, és un dels millors motors de la vida. Per què dissimular-ho?”

No evoquem aquí una vida mancada. Ben al contrari. Poeta, traductor, dietarista. Escriptor i gestor cultural. Editor, director d’exposicions i antologista. Creador de xarxes, constel·lacions i universos. Amic, pare i marit. Descansa en pau, Àlex Susanna i Nadal (1957-2024).

Asseguda al teatre, amb Pepe Zapata fent de Leoncio Badía Navarro, l’enterrador de Paterna, la pregunta que més em plana pel cap és: per què ho va fer, per què ho van fer. Per què els vencedors de la guerra civil, els nacionals, els feixistes, van continuar afusellant els seus adversaris, els republicans, els rojos, un cop acabada la guerra. Per què el jove Badía va arriscar la seva vida per enterrar amb un mínim de dignitat els dos mil cinc-cents cossos que li van passar per les mans. Per què Zapata, amb Gerard Vázquez a la direcció i dramatúrgia, decideix explicar-nos la història de Badía (història que també podeu llegir en forma de còmic a L’abisme de l’oblit, de Paco Roca i Rodrigo Terrasa, publicat per Astiberri, i que he tingut la sort de traduir, tanco falca). 

La resposta en tots els casos és: perquè poden, perquè podien. I aquesta resposta la trobo a Trist tigre de l’escriptora francesa Neige Sinno (traducció de Marta Marfany, publicat per Anagrama), “la història d’una dona que de petita va patir abusos per part del seu padrastre”, llegireu a l’inici del text de la contracoberta, però que això no us faci pensar en el testimoni d’una víctima, perquè Sinno va més enllà i ens omple el cap de preguntes, les preguntes que ella té i que amb el pas dels anys ha anat mirant de respondre o si no de conservar-les, per compartir-les, per continuar buscant-ne les respostes, i per escriure-ho, tot plegat. I escriure-ho, per què? Perquè pot, també perquè pot: “Sempre havia sabut que escriure seria el centre de la meva vida.” 

Aquest “perquè pot”, però, té dos sentits, sentits de significat i sentits de direcció, o com a mínim en té dos, dos de molt extrems per als dos casos que m’ocupen aquí i ara: Badía, Zapata i Sinno per una banda, els nacionals i el padrastre de Sinno per l’altra. En el primer cas es tracta de poder (verb), en el segon, de poder (substantiu), i en tots dos casos, de fer-ho des d’una situació de privilegi respecte als altres. “Els poderosos, els dictadors o simplement la gent que vol més poder escombren cap a casa. No necessiten inventar-se contextos que els siguin favorables, totes les crisis són bones, també l’absència de crisis, tot pot ser girat a favor seu.”

El que m’agrada de Trist tigre és que Sinno no ens parla de l’abús com d’una cosa del passat, com d’una etapa superada: “Perquè no n’he sortit mai. Sempre és el present. Soc jo, és ara.” No ens ven cap superació, no escriu amb aquesta intenció (“és un error i una font d’angoixa creure en el mite del supervivent”), no vol ajudar, vol explorar, i és conscient del que pot aconseguir amb un llibre així però no s’ho posa com a fita per escriure, i això fa que el resultat sigui més incòmode de llegir però també més “honest” –hi poso cometes perquè aquesta mena de judicis m’incomoden. Tampoc s’explica a si mateixa com una víctima i de seguida se situa en un lloc intermedi, mòbil, insegur però molt palpable per al lector: “Escric des d’una posició de privilegi, que no és només la de ser encara viva. Privilegi de raça (white trash: no és gaire net però continua sent blanc), de nacionalitat, de cultura. La meva violació no és ni una petita violació ni una gran violació, és una violació relativa, relativitzada per les condicions del meu naixement en el país dels drets de l’home, pel fet que el delicte ha estat reconegut pel culpable i per la justícia. També perquè avui tinc la possibilitat i el dret de posar-ho per escrit.” 

Ho escriu perquè pot, i treu profit d’aquest privilegi no per donar veu als que no en tenen, sinó perquè té la paraula. I la paraula, la literatura, no li fa de teràpia. “L’escriptura només pot advenir quan la feina, una part de la feina, ja s’ha fet, el bocí de feina que consisteix a sortir del túnel.” Sinno contradiu Artaud i s’encomana a Woolf: “Qui escriu, pinta, dibuixa, només pot fer-ho perquè ja ha sortit de l’infern.” Escriu perquè pot. 

I el padrastre de Sinno, per què ho fa? “Tal com va mostrar Hannah Arendt, els botxins es prohibeixen pensar en els seus actes i aquesta absència de pensament profund els permet sobreviure.” I aquí podem recuperar els nacionals que afusellen republicans i n’envien els cossos al cementiri de Paterna: “A la pregunta de per què els soldats cometien els pitjors abusos en els llocs en conflicte, una vegada vaig sentir un gran historiador especialista de les dues guerres mundials que responia: ‘Perquè poden.’” El padrastre de Sinno viola perquè pot fer-ho: “Si es donen les possibilitats de barbàrie, la barbàrie es manifesta automàticament.” 

I ja tenim els dos “perquè poden”, un a cada banda de la balança, perquè al mig no s’hi pot estar. Neige Sinno ho escriu perquè pot, Pepe Zapata surt a l’escenari perquè pot, i amb els seus poders exposen l’abús de poder, l’exposen, el mostren, perquè siguem nosaltres qui el jutgem. Així entenc que s’equilibra el món i podem continuar vivint. 

“Una persona que ha patit abusos a la infància no necessita cap llibre per recordar episodis dolorosos, es lleva cada matí amb el paquetet ja fet”, escriu Neige Sinno. I amb aquest paquetet has de fer la teva vida, i la fas, entenc, pel que escriu ella, la fas, te’n surts, però amb aquella càrrega sempre a sobre, i és una càrrega però pot ser també, a més a més, sense deixar de ser mai una càrrega, per descomptat, pot ser també alguna cosa més, i no ho dic per després afegir que pot ser literatura (“fer bellesa amb l’horror no és senzillament fer horror?”), pot ser un manat de preguntes que t’acompanyen sempre que penses, llegeixes, escrius, pintes o vas al teatre, pot ser fins i tot una eina per modificar o si més no mirar d’intervenir en la mirada dels altres, dels qui et llegiran o et vindran a veure. I pot ser també la força que t’empenyi a netejar els cossos que has d’enterrar i córrer el risc de donar-los una sepultura digna, de facilitar que un dia puguin ser identificats tot i haver anat a parar a una fossa comuna. 

Aquesta força és també la de Claude Ponti, escriptor de literatura infantil aclamadíssim, referent, autor de tot un món ple d’aventures i fins i tot sentit de l’humor, que quan ja és un artista valorat i aclamat, conegut i adorat, amb un univers artístic ple de color i vida, escriu la novel·la Les Pieds-Bleus (1995) per explicar la seva experiència amb els abusos, perquè ell va ser víctima d’incest per part del seu avi. Ponti espera a tenir una posició de (més) privilegi per escriure sobre el que va viure, i espera en part per sortir de l’infern, com deia Woolf, però en part també per tenir el poder: “Claude Ponti no és una víctima que ha escrit llibres. És un gran autor-dibuixant que va tenir una infantesa difícil. Com Blaise Cendrars, que no és un poeta mancat sinó un poeta manc. La diferència és abismal. La diferència fa la diferència.” Curiosament, podem llegir gairebé la totalitat de l’obra de Ponti en català (o castellà), però la novel·la del 1995 encara no s’ha publicat a casa nostra, i hi poso molta fe, en aquest encara: confio que tard o d’hora una editorial s’hi llanci… perquè pot.

Ja podeu jugar a un nou joc de difusió cultural dels Països Catalans, aquesta vegada amb dotze preguntes sobre verbs.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre llengua, concretament sobre errades habituals en les formes verbals, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 26 de setembre, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre formes verbals)

Hem de dur “cabut” o “capigut”? Quan construcció és correcta: “Si voleu beure, beveu” o “Si voleu beure, begueu”? Hi ha cap diferència entre “lluen” i “llueixen”? De segur que alguna vegada heu dubtat en l’ús d’unes certes formes verbals. La majoria de verbs no presenten cap dificultat, però en els irregulars hi ha tot d’entrebancs que podem superar tan sols si aprenem com funcionen. Justament, aquestes errades responen sovint al fet que apliquem el paradigma regular a verbs que no el segueixen. Vistes aquestes dificultats, no és estrany que en les proves d’accés a la universitat hi hagi preguntes sobre verbs, com va passar en les del juny passat.

‘Cuit’ o ‘cogut’? Aprovaríeu la part de gramàtica de l’examen de català de la selectivitat?

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Deu errades de verbs i com resoldre-les

The Washington Post ·  Ishaan Tharoor

Aysenur Eygi havia vingut a Israel amb una missió apassionada. Aquesta activista nord-americana de vint-i-sis anys i graduada feia poc a la Universitat de Washington es va oferir voluntària al Moviment Internacional de Solidaritat (ISM), un grup d’activistes pro-palestins, i va viatjar a la Cisjordània ocupada per participar en l’assistència i vigilància rutinària de les manifestacions palestines contra els assentaments israelians il·legals.

Eygi va ser assassinada a trets divendres passat al marge d’una protesta palestina contra l’expansió dels assentaments israelians prop del poble de Beita. Segons els testimonis, la van matar soldats israelians. El governador de Nablus, Ghassan Daghlas, va dir més tard als periodistes que l’autòpsia havia “confirmat que Eygi va ser abatuda per una bala al cap disparada per un franctirador de l’ocupació israeliana”.

Jonathan Pollak, un voluntari de l’ISM, diu a The Washington Post que el tiroteig va tenir lloc quan feia mitja hora que s’havien dispersat els manifestants i ja no hi havia enfrontaments actius ni llançament de pedres, i mentre els voluntaris estrangers, incloent-hi Eygi, observaven a uns dos-cents metres de l’exèrcit israelià. “No hi havia cap justificació per a fer aquell tret,” diu.

Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) van dir en un comunicat que “investigaven els informes sobre una ciutadana estrangera mort com a resultat de trets disparats a la zona” i que “els detalls de l’incident i les circumstàncies en què va ser ferida es trobaven en revisió”. Segons el comunicat, les forces israelianes a la zona de Beita havien “respost amb foc cap a l’instigador principal d’una activitat violenta en què es llançaven pedres contra les forces i que els representava una amenaça”.

Si la resposta de les FDI us sembla familiar, és perquè ho és. La setmana passada, van emetre un comunicat similar quan uns franctiradors israelians van matar, suposadament, una noia de 16 anys, Loujain Musleh, en un poble de Cisjordània a prop de Jenin –escenari de mesos de violència– mentre les tropes israelianes feien una batuda en una casa de la vora. “Els franctiradors eren per tot arreu,” va dir al Post Osama Musleh, el pare de la Loujain, el matí en què va ser assassinada. Ella “va anar a mirar per la finestra,” i va moure la cortina per veure què passava. “Després li van disparar. L’exèrcit va disparar sis bales”, dues de les quals van ferir la Loujain, va explicar.

Les FDI van emetre versions contradictòries després de l’assassinat de la periodista palestina-americana Shireen Abu Akleh l’any 2022, que informava sobre enfrontaments a Jenin quan va rebre un tret al cap. Inicialment, van culpar-ne milicians palestins, fins i tot, quan els testimonis, incloent-hi els companys d’Abu Akleh d’Aljazeera, van dir que era clar que li havien disparat les tropes israelianes. Investigacions posteriors d’unes quantes organitzacions, incloent-hi l’anàlisi forense de The Washington Post i un examen balístic del govern dels EUA, van concloure que va ser morta per foc israelià.

Les autoritats israelites van admetre més tard que Abu Akleh podria haver estat assassinada per un dels seus soldats, però van dir que cap soldat israelià no havia “disparat deliberadament” contra un periodista, tot i que no van oferir cap prova que substanciés aquesta afirmació. Cap soldat no va ser castigat per la seva mort, i les promeses de l’administració Biden de rendir comptes per l’assassinat d’un periodista americà a l’estranger van resultar buides i poc convincents.

Aquesta història podria repetir-se en el cas d’Eygi, la família de la qual ha demanat als funcionaris americans que pressionin perquè es faci una investigació independent. De moment, la Casa Blanca ha demanat a Israel que investigui l’incident. El secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken, va dir divendres passat que el govern dels EUA estava “intensament enfocat a recopilar fets”. I va afegir: “Quan tinguem més informació, la donarem. I, si cal, actuarem en conseqüència.”

Eygi tenia doble ciutadania nord-americana i turca, i el seu assassinat va provocar una resposta molt més ferma d’Ankara. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, va dir el cap de setmana que Israel havia “assassinat de manera infame els nostres joves”.

Segons el Ministeri de Salut de Gaza, 40.972 persones, pel cap baix, han estat assassinades a Gaza d’ençà del començament de la guerra. No distingia entre civils i combatents, però sí que va indicar que la majoria dels morts eren dones i criatures. Les autoritats israelianes subratllen reiteradament que prenen mesures per a evitar víctimes civils, i sovint atribueixen la pèrdua de vides civils palestines a Hamàs, el grup milicià que llança els seus atacs contra Israel des de Gaza, densament poblada.

Però la destrucció aclaparadora del territori, les crisis humanitàries horroroses que afecten els habitants de Gaza i els nombrosos esdeveniments amb moltes víctimes que han marcat la brutal guerra han augmentat l’escrutini sobre Israel. Hi ha casos paral·lels sobre genocidi i crims de guerra que són al Tribunal Internacional de Justícia i al Tribunal Penal Internacional, respectivament. Uns quants governs occidentals aliats d’Israel han suspès parcialment les exportacions d’armes a l’estat jueu, preocupats perquè aquests armaments estiguin implicats inevitablement en l’assassinat de civils.

Aquests darrers onze mesos, testimonis a Gaza han assenyalat incidents en què, segons que diuen, van ser objectius de franctiradors israelians o van veure civils innocents abatuts per franctiradors. Metges que treballen als hospitals de Gaza, incloent-hi alguns enviats per organitzacions d’ajut internacionals, diuen que la majoria de persones que atenen són víctimes de bombardaments i atacs aeris –tracten cremades, ferides per metralla, lesions ocasionades per runes–, però han denunciat nombrosos casos de morts d’un sol tret al cap, incloent-hi nens petits.

“Vam començar a veure una sèrie de nens, principalment pre-adolescents, que els havien disparat al cap. Morien lentament, i solament per ser reemplaçats per noves víctimes que també havien rebut un tret al cap, i que també morien lentament,” escrivien els metges americans Mark Perlmutter i Feroze Sidhwa a Politico el mes de juliol. “Les seves famílies ens explicaven una d’aquestes dues històries: que els nens eren dins jugant quan els van atacar les forces israelianes, o bé que jugaven al carrer quan els van disparar les forces israelianes.” Aquests informes són difícils de verificar enmig de la guerra. Els grups de drets humans i els experts de l’ONU han documentat en conflictes anteriors a Gaza i Cisjordània proves de franctiradors israelians que han mort o ferit manifestants civils. Les FDI han rebutjat les acusacions que el seu personal apunta deliberadament contra civils.

En el cas de l’assassinat d’Eygi, els precedents suggereixen que hi haurà poca responsabilitat. “Com l’olivera sota la qual va exhalar el seu darrer sospir, Aysenur era forta, bella i nutritiva,” deia la família d’Eygi en un comunicat. “La seva presència a les nostres vides va ser arrabassada de manera innecessària, il·legal i violenta per l’exèrcit israelià.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb