Vilaweb.cat

Torrent insisteix a demanar a Sánchez una proposta sobre un pacte de claredat tot i el ‘no’ de Borrell

El president del parlament, Roger Torrent, veu com una ‘irresponsabilitat’ la reacció del ministre en funcions d’Afers estrangers espanyol, Josep Borrell, a la seva proposta de pacte de claredat per fixar les condicions d’un referèndum pactat perquè ‘així no és resolt el conflicte polític’. En una entrevista a Ser Catalunya, Torrent ha instat el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, també en funcions, a posar sobre la taula una proposta com a mostra de ‘valentia i responsabilitat política’. D’altra banda, ha replicat al portaveu de JxCat al parlament, Albert Batet, que va dir que no acceptarien cap retrocés a l’1-O. Torrent ha dit que un pacte de claredat no és un pas enrere sinó un ‘pas endavant’. ‘No és renunciar a l’esperit de l’1-O sinó materialitzar-lo’, ha conclòs.

Ha augurat que si l’única resposta del govern espanyol és la que ha verbalitzat el ministre Borrell, a ningú li hauria d’estranyar que l’independentisme passi del 48% al 60%’, ja que, segons el president del parlament, davant un ‘no permanent’, l’independentisme és evident que creixerà. A més, ha replicat al ministre d’Afers estrangers en funcions que la constitució espanyola no és cap impediment perquè es planteja un pacte polític. ‘El que és una irresponsabilitat és respondre com ho ha fet Borrell. Una irresponsabilitat perquè així no es resol el conflicte polític, que és evident que condiciona la governabilitat a l’estat’, ha argumentat.

En aquest context, ha instat Sánchez a fer una proposta per a Catalunya. ‘Si la té i no la posa sobre la taula és perquè potser té por del que pensa la ciutadania de Catalunya. I si no té cap proposta, és una irresponsabilitat màxima perquè governar sense una proposta és una irresponsabilitat política’, ha defensat. Segons Torrent, el fet que s’hagi proposat Borrell per ocupar el càrrec de cap de la diplomàcia europea és una ‘cop de peu cap amunt’ a una persona que parlava de ‘desinfectar Catalunya’.

Pel que fa a la investidura, Torrent s’ha queixat perquè, segons ha dit, s’intenta atribuir a ERC una ‘pressió política’ que no li correspon. I ha situat la responsabilitat en el president del govern en funcions i líder del PSOE, Pedro Sánchez. Segons Torrent, si vol tenir una actitud responsable, és Sánchez qui ha de seure a negociar.

The post Torrent insisteix a demanar a Sánchez una proposta sobre un pacte de claredat tot i el ‘no’ de Borrell appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Sí, vaig desobeir’ i ‘ERC s’allunya de la DUI i planteja un referèndum ‘canadenc”

VilaWeb: Ara:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Sí, vaig desobeir’ i ‘ERC s’allunya de la DUI i planteja un referèndum ‘canadenc” appeared first on VilaWeb.

Diversos ferits en un atac a un centre de menors tutelats al Masnou

Un grup organitzat va atacar ahir al vespre un centre de menors tutelats per la Generalitat al Masnou. L’episodi va fer que el Servei d’Emergències Mèdiques ha atengués cinc persones ferides lleus. Els incidents al Masnou es van produir als voltants de l’alberg que els acull, on un grup de persones que feia càntics racistes van protestar contra els menors. Un altre grup de veïns que també es va concentrar davant del centre els va acusar de feixistes.

Crits i simbologia feixista, amenaces i agressions davant la mirada dels policies. #AlertaAntifeixista #AlertaUltra pic.twitter.com/CNmJtvj8SR

— El Masnou Antifeixista (@MasnouAntifa) July 5, 2019

El grup organitzat ha intentat entrar a l’alberg on viuen els menors, que estava envoltat pels Mossos d’Esquadra. El cos policíac va detenir un dels antifeixistes, que ha quedat en llibertat de matinada.

En llibertat el company antifeixista detingut avui a Masnou.

Condemnem l'atac a un alberg de menors tutelats davant la inacció dels Mossos que han permès que manifestants d'extrema dreta entressin al centre i agredissin menors, carregant contra qui volia impedir-ho.#AlertaUltra pic.twitter.com/Sbd7ezXpcp

— Crida Premianenca (@cridapremianenc) July 5, 2019

La Generalitat condemna els atacs

El Departament de Treball, Afers Socials i Famílies condemna un cop més aquests atacs ‘intolerables’, i més tenint en compte que són centres ‘de màxima protecció, que acullen les persones més vulnerables i que són un servei públic’. Ha reiterat el seu rebuig frontal a aquestes actituds violentes en espais on viuen menors sota la protecció del govern, i ha anunciat que posarà en marxa el seu equip jurídic per denunciar els fets. L’atac es va produir després de la detenció diumenge d’un menor per intent d’agressió sexual a una noia al Masnou.

‘Exigim que la justícia actuï amb la màxima contundència davant d’aquest tipus d’actituds de tanta gravetat i que no s’han de tornar a repetir’, apunta Afers Socials, que ha volgut agrair la feina i el compromís dels educadors i de la resta d’equips professionals dels centres, especialment en aquestes situacions ‘tan complexes’. Al Masnou hi ha 50 places per a menors sota protecció de la DGAIA des del mes de setembre del 2018.

The post Diversos ferits en un atac a un centre de menors tutelats al Masnou appeared first on VilaWeb.

Els pirates tornaran a atemorir La Pineda del 13 al 14 de juliol

El proper cap de setmana del 13 i 14 de juliol, a la platja de La Pineda, a Vila-seca, tornarà a ressonar el temible crit de “A l’abordatge”. I és que aquesta localitat de la costa tarragonina acollirà una recreació històrica i representació teatral d’un dels molts atacs i ràtzies que va patir fa justament 500 anys per part dels pirates. A més, l’esdeveniment coincidirà amb 32a Trobada Nacional de Trabucaires de Catalunya.

La Mediterrània no ha estat sempre la mar tranquil·la i plàcida de les postals i els fulletons de les agències de viatge. Fa 500 anys uns corsaris, embarcats en 16 fustes, unes embarcacions i ràpides, atacaren Vila-seca i saquejaren l’església. Els primers en patir l’atac van ser els pescadors i els  camperols acompanyats per les dones que sargien les xarxes de pesca a la mateixa vora del mar. 33 anys més tard, uns 600 turcs comandats pel corsari Salah Rais van saquejar i cremar la vila; en una altra ocasió, els pirates van interrompre un casament i van raptar la núvia.

Llegiu la notícia sencera a Tornaveu  fent clic aquí.

The post Els pirates tornaran a atemorir La Pineda del 13 al 14 de juliol appeared first on VilaWeb.

La festa major del Poble-sec recordarà el 150 anys del barri

Poble-sec es prepara per celebrar durant 10 dies, del 19 al 28 de juliol, la seva festa grossa més especial, ja que coincidirà amb el 150 any del seu naixement. L’aniversari se sumarà al d’altres entitats del barri, entre elles la dels Geganters i Grallers (30 anys) i els Castellers, o Bandarres, (20 anys), i que venen a demostrar la vitalitat i diversitat de l’associacionisme en aquest barri barceloní. El programa de festes inclou nombroses actuacions de cultura popular, concerts, cinema a l’aire lliure, activitats esportives, exposicions, dinars populars i molt més.

Divendres 19 de juliol un seguici de les entitats de cultura tradicional catalana donarà pas al pregó de la festa major, que anirà a càrrec d’Isabel Costa, directora de l’Escola Poble-sec –un centre que funciona des de més de 40 anys al barri i que ha aconseguit fer de l’alt percentatge d’alumnat immigrant el seu principal valor–, i la també mestra i escriptora Júlia Costa, prolífica autora de blogs com La panxa del bou o Un balcó al Poble-sec. Ambdues dones, molt arrelades i compromeses al barri, repassaran en el seu parlament la història dels 150 anys del Poble-sec.

Llegiu la notícia sencera a Tornaveu  fent clic aquí.

The post La festa major del Poble-sec recordarà el 150 anys del barri appeared first on VilaWeb.

Compromís confirma que implantarà la taxa turística a escala municipal

La taxa turística s’ha convertit en la primera polèmica entre els socis del Botànic. La decisió de Compromís de reobrir la qüestió ha irritat Unides Podem, que ho va proposar durant les negociacions del segon govern d’esquerres i la coalició nacionalista ho va rebutjar, amb el suport del PSPV. Malgrat la polèmica, el síndic de Compromís a les Corts, Fran Ferri, ha insistit que aquests mesos vinents treballarien perquè es poguessin implantar taxes turístiques municipals, per exemple a la ciutat de València, on el batlle fa molt de temps que vol aplicar-la.

El síndic de Compromís ha insistit que cal treballar perquè s’implanti com més aviat millor, dins aquesta legislatura, i que siguin els ajuntaments que la puguin instaurar. Perquè si un consistori vol fer-ho, no cal impedir-ho, sinó cercar la via per a propiciar-ho. Segons Ferri, una taxa d’aquestes característiques a la ciutat de València, on el 2018 va haver-hi dos milions de pernoctacions, milloraria el finançament de la ciutat i, conseqüentment, la qualitat de vida dels valencians i també dels turistes que hi vénen.

Ferri ha assenyalat que, en les negociacions del Botànic II, la taxa apareixia en la comissió tècnica com una opció a implantar, però en una de les últimes reunions per a anar tancant el document polític va desaparèixer perquè no hi havia consens sobre com havia de ser. Ha precisat que un grup demanava que fos una taxa autonòmica amb un tram local, mentre que el PSPV deia que a tot estirar es podia arribar a una taxa municipal discrecional que apliquessin els municipis.

The post Compromís confirma que implantarà la taxa turística a escala municipal appeared first on VilaWeb.

El govern andorrà podrà destituir un ministre processat sense consens dels socis

Demòcrates, Liberals i Ciutadans Compromesos han fet públic el document amb les bases de l’acord de govern que van signar el 14 de maig. A més dels grans eixos del pacte, el text permet de saber detalls com, per exemple, quan no caldrà el beneplàcit dels tres partits per a destituir un ministre. L’acord seria prescindible en el cas de circumstàncies greus i extraordinàries, com ara quan un ministre és processat en un procés penal o incompleix flagrantment les disposicions de la llei del govern. Cal recordar que l’acord allibera Liberals i Ciutadans Compromesos de l’obligació de no promoure o donar suport a una moció de censura si es destitueix un dels seus ministres sense el seu consentiment. Segons el text, el govern ha d’aprovar durant els tres mesos següents a haver-se constituït els projectes estratègics de país per a la legislatura. Així mateix, hi ha el compromís escrit de fer auditoria externa per a avaluar les càrregues de treball dels departaments de l’administració.

El document també recull de limitar tant com sigui possible la contractació de personal de relació especial i estableix reunions setmanals de coordinació estratègica i comunicació, un comitè trimestral amb les executives dels tres partits i un gabinet de resolució de discrepàncies. Amb vista a les comunals, es diu que es treballarà per assolir pactes per a presentar-s’hi conjuntament. Quant a qüestions programàtiques, es destaca la voluntat d’impulsar un pacte d’estat per a acordar la posició negociadora amb la Unió Europea i un altre per a garantir el futur de les pensions.

The post El govern andorrà podrà destituir un ministre processat sense consens dels socis appeared first on VilaWeb.

Esborren el barri i el tornem a dibuixar

Dilluns. Passarem per la biblioteca a tornar uns llibres i agafar-ne uns altres; ens calen provisions ara que s’ha acabat l’escola. Ens hi acostem a quarts de sis i hi ha un grupet de gent aturada a la porta. Els llums de la biblioteca apagats. La porta que no s’obre. A dins no hi ha ningú. Un cartell diu: ‘Arran d’un problema amb la climatització, la biblioteca romandrà tancada fins a nou avís’, i ens informen de les biblioteques més properes (la Francesc Boix del Poble-sec i la de Sant Pau a Ciutat Vella). Hi ha més cartells penjats als vidres de l’edifici multipremiat de la Biblioteca Joan Oliver del barri de Sant Antoni, són els del col·lectiu Defensem Biblios BCN, que fa setmanes que protesten per les males condicions en què han de treballar els bibliotecaris i bibliotecàries de la ciutat. Un dels cartells diu: ‘Falta manteniment’, i està enganxat ben a la vora de l’avís de tancament, és una resposta clara a les preguntes que ens fem els que ens hem quedat plantats amb les bosses plenes de llibres per tornar davant de la porta de la nostra biblioteca. 

Dimarts. M’arriba per diverses fonts que la situació de la Biblioteca Joan Oliver no és un cas aïllat. Que hi ha més biblioteques amb problemes de climatització que han de tancar aquests dies de calor forta. Que aquest és només un dels problemes que tenen les biblioteques de la ciutat, les biblioteques i els seus treballadors que fa setmanes que s’han organitzat per manifestar-se i fer saber als seus usuaris en quines condicions han de treballar. Que en moltes part del material per al manteniment dels llibres l’han de pagar de la seva butxaca els treballadors perquè el pressupost no arriba per a tot. Que els falta personal i van desbordats. Fa temps, per exemple, que es fa córrer el rumor que tancaran la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai, per traslladar-la al Palau de la Premsa de l’avinguda de Rius i Taulet, perquè se’ls ha fet petita i perquè l’edifici necessita una reforma urgent. És un rumor que segons a qui preguntes és cert o no. Fa la sensació que la informació pel que fa a les biblioteques i el seu estat circula per vies oficials i extraoficials amb tons extremadament diferents, per dir-ho fi. És un tema complex d’abordar i tot just el deixo apuntat aquí perquè em fa la sensació que els mitjans no se n’han fet prou ressò, però no sóc ni de bon tros la persona indicada per explicar-lo amb el detall que mereix. 

Dimecres. A les set ens plantem davant de les Escoles Griselda, al carrer del Parlament entre Borrell i Viladomat. Fem Sant Antoni ha organitzat una protesta sota el lema ‘Menys turisme i més escoles’ perquè aquest curs el barri l’acaba amb dos centres educatius menys. La Llar d’Infants Viladomat tanca per una pujada de lloguer impossible d’assumir, i les Escoles Griselda també han de tancar per problemes amb el local –el seu cas és difícil de resumir i no és just simplificar-lo parlant només d’especulació immobiliària, tant Educació com l’Ajuntament de Barcelona els han deixat també a l’estacada exigint-los una sèrie de condicions per ajudar-los que ja es veia que no podrien complir; tampoc sóc qui per explicar-lo amb pèls i senyals, us en podeu fer una idea llegint aquest article d’El diari de l’educació. Som uns quants els que ens trobem davant del que ja es pot dir que és l’antiga Griselda per fer paleses la nostra tristesa i la nostra ràbia. Hi ha diversos parlaments: la directora de l’escola, la presidenta de l’AFA, alguns ex-alumnes ja grans i uns altres que el curs vinent havien d’acabar la Primària a Griselda i ‘fer les colònies tot el grup junt’ –ara els repartiran per altres escoles de la zona, tots els alumnes de la Griselda, els separaran abans d’hora i amb un final interromput. L’ambient és trist però no vençut. Hi som i fem barri. Però no hi ha crits ni cap moment àlgid i després d’uns vint minuts a poc a poc ens dispersem. Per sort, ha vingut la televisió de la ciutat i se n’ha fet ressò

Dijous. He d’escriure l’article de divendres (el que llegiu avui) i el volia tornar a dedicar a una pintora fascinant, però la realitat del barri se m’imposa. Hi ha els desnonaments, hi ha les biblioteques en males condicions, hi ha les escoles que tanquen, hi ha la inseguretat en què viuen els comerciants del barri des de fa setmanes perquè cada nit hi ha robatoris –l’11 de juliol hi ha una concentració de protesta als Jardinets de l’Alguer–, hi ha l’allau de turistes que envaeixen la nostra vida diària muntats en artefactes amb rodes de tota mena i que intentem acollir o encaixar sense fer gaires escarafalls però costa, hi ha botigues de tota la vida que tanquen perquè n’obrin de noves que no estan pensades per als veïns, hi ha el que hi ha a tot Barcelona, el que a poc a poc esborra la ciutat de la gent per convertir-la en un destí turístic, hi ha l’emergència climàtica, i hi ha la calor que ho exagera tot i fa que al barri arrosseguem els peus mentre els carrers s’esborren, ens els esborren. 

Les enormes gomes del mercat immobiliari i turístic estan fent desaparèixer un barri que a més viu ara també una desatenció cultural i educativa que ens fa sentir encara més desemparats. Habitatge, seguretat, educació i cultura a la corda fluixa, poca broma. Però la gent som llapis i cada matí, encara que ens pesin les cames, sortim i tornem a traçar els nostres carrers amb tossuderia, amor i fe, fe en nosaltres mateixos, en la gent, que és l’única eina que tenim a l’abast, i que no s’esgota perquè es retroalimenta –és això el que vam fer ahir els més de cent cinquanta veïns que ens vam concentrar al carrer del Parlament. Ens queda això i no ho perdrem, guixarem i guixarem perquè no ens esborrin el barri. 

Ara la calor ens aclapara, i potser pintem més fluix, com si tot plegat fos un esborrany, però vindrà un nou curs, ens recompondrem i continuarem reclamant habitatge digne, seguretat al carrer i als comerços, educació per a tothom i biblioteca en condicions. Toca fer barri, fer ciutat, així, cadascú des del seu pam de terra, pessic a pessic, sumant les forces de tothom, cadascú la seva, que per petita que sigui si se suma pren tot el sentit del món. Un llapis sol fa una línia fina fàcil d’esborrar, un grapat premuts amb la nostra força tracen una ratlla fosca, forta i profunda que deixa una marca, un solc, per sempre al paper, la nostra, la de la gent. Només ens queda això; sense el ‘només’, sense el ‘ens queda’: som això, gent, i hem de seguir sent-ho.

The post Esborren el barri i el tornem a dibuixar appeared first on VilaWeb.

Christine Lagarde: sempre polèmica, sempre intentant ser la primera

De tots els alts càrrecs de la Unió Europea que han pactat els dirigents europeus és l’únic que no té discussió: la presidència del Banc Central Europeu (BCE) és per a la francesa Christine Lagarde, directora-gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) aquests darrers set anys. Sortir del foc per caure a les brases, ella que de jove feia natació sincronitzada.

Advocada mercantil nascuda el 1956 a París, va viure vint-i-cinc anys d’ascens meteòric al prestigiós bufet jurídic internacional Baker & McKenzie, fins al punt d’arribar ser-ne la primera dona presidenta. No seria pas l’última vegada que arribaria més lluny que cap altra.

Tornà dels Estats Units el 2005 per ser ministra delegada al govern de Dominique de Villepin, sota la presidència de Jacques Chirac. Però s’endinsà del tot en el món de la política com a ministra d’Economia i Finances, ara al govern conservador de Nicolas Sarkozy. Novament la primera, perquè a França aquesta cartera sempre l’havien ocupada homes.

El càrrec li va servir per a conèixer a fons no sols els dirigents de la política europea i mundial, sinó també la dinàmica que l’envoltava: participa en negociacions d’alt nivell, a les reunions de l’Eurogrup, del G-20 i del G-8. Aleshores els temes centrals d’aquests fòrums eren l’estabilitat bancària arran de la crisi econòmica mundial i, molt particularment, la crisi de l’euro que havia desfermat el deute públic grec. A França, Lagarde havia donat la crisi per superada quan encara faltava un any per a la fallida del banc Lehman Brothers, detonant del desastre.

Va arribar a la direcció de l’FMI el juny de 2011, d’urgència, arran de l’escàndol sexual del seu predecessor i compatriota Dominique Strauss-Khan. Lagarde tornava a ser la primera dona: a encapçalar l’organisme i també a ocupar el càrrec sense ser economista. A Washington, la crisi mundial i les derivacions europees han continuat essent el seu principal maldecap.

De segur que no ha oblidat el rescat de Grècia, ni els grecs l’han oblidada a ella. Són conegudes les dures reunions amb l’ex-ministre d’Economia grec Ianis Varufakis, perquè ell mateix les ha explicades en un llibre de memòries. Potser no tan dures com les condicions d’austeritat a què l’FMI va sotmetre el poble grec per evitar la fallida i la sortida de Grècia de l’euro.

El 2013 també demanava a Espanya d’abaixar més els salaris per crear ocupació i aprofundir la reforma laboral. Anys més tard, admeté el risc de les polítiques d’austeritat i l’organisme féu autocrítica de les mesures neoliberals impulsades per superar la crisi. A Europa no són pas pocs els ciutadans que la maleeixen.

La premsa econòmica nord-americana, en canvi, lloa la seva gestió i li atribueix el mèrit d’haver recuperat el prestigi de la institució després de l’escàndol del seu predecessor. També en destaca els esforços per a reduir les desigualtats de renda entre rics i pobres.

La taca del seu expedient: a final del 2016 la justícia francesa la condemnà per negligència en la gestió de fons públics en el cas Tapie. El tribunal va considerar que, essent ministra, Lagarde havia autoritzat un arbitratge desfavorable als interessos dels contribuents. I no havia batallat per la indemnització de quatre-cents milions d’euros que inicialment França va haver de pagar a aquest empresari, ex-soci de la marca Adidas i amic de Sarkozy. Així i tot, la va deslliurar de tota pena i la va deixar neta d’antecedents, per la seva ‘personalitat’ i ‘reputació internacional’.

Els desafiaments de la política monetària

És amb tot aquest bagatge que agafarà les regnes del BCE, una institució clau per a l’economia europea, encara fràgil. Si bé fa deu mesos assegurava no tenir gens interès en el càrrec, el fet és que a partir del novembre Lagarde marcarà les directrius monetàries de la zona euro.

Els experts assenyalen les grans qüestions amb què haurà de bregar: gestionar encertadament els tipus d’interès, prevenir la recessió econòmica que s’albira i contenir la inflació al caire del 2% però sense superar-lo. Que fins ara no hagi pres decisions en aquest àmbit –sí que n’ha comentades– dificulta les prediccions i li dóna el benefici del dubte, diuen els analistes.

La premsa internacional sí que assenyala un risc: que el desconeixement dels mecanismes de política monetària la faci vulnerable a les pressions polítiques. Que li manqui autoritat. Però que ningú no passi per alt que aquesta nedadora sap com són d’importants la disciplina, la coordinació i les coses fetes just quan toca. I també fer-les en equip. Cal tenir present que, a Frankfurt, no estarà sola. Ben a la vora hi tindrà Philip Lane, ex-governador del banc central irlandès i economista en cap del BCE del juny ençà.

Lagarde serà la primera presidenta de la història de la institució. Però possiblement no serà la darrera fita que assolirà. El 2006 era la trentena dona més poderosa del món, segons la revista Forbes. Un anys després ja era la dotzena i el 2018 era entre les tres del capdamunt, darrere Theresa May i Angela Merkel. A la premier britànica li queden pocs dies a Downing Street i la cancellera alemanya és al darrer mandat. No és pas gaire arriscat de pensar que, aviat, Lagarde serà altra vegada la primera.

The post Christine Lagarde: sempre polèmica, sempre intentant ser la primera appeared first on VilaWeb.

Rufián

El diputat d’Esquerra Republicana Gabriel Rufián ha provocat fa unes hores una nova polèmica en la qual aprofitava una cançó en català de Rosalía per contraposar-la a l’anomenat Grup Koiné. Concretament, en la seua línia de fer titulars, va escriure ‘Més Rosalía i menys manifests Koiné’.

Si no fos perquè ja em sorprenen molt poques coses, diria que la piulada és francament inconsistent. Jo interprete que Rosalía ha fet una cançó en català perquè li ha donat la gana. No la conec, però gent que l’ha coneguda m’explica que és una dona que té una gran llibertat personal, clarament visible en la seua demostrada capacitat de trencar barreres musicals. Si hi ha hagut cap maniobra al darrere que jo no sé i es fa pública, ja rectificaré. Però mentrestant em sembla sorprenent que un fet natural com és que una dona que parla en català cante en català i un fet espontani, si és que ho fa només perquè vol, algú ho convertesca en un instrument polític. I em sorprèn encara més que ho faça precisament algú d’ERC, partit que fa anys que reclama que es despolititze el discurs sobre la llengua catalana.

Amb tot, simplement per la construcció de la frase, és evident que Rufián sobretot vol atacar el ‘manifest Koiné’. I per això contraposa dues coses que, en principi, no tindrien res a veure. Tothom entén que per a ell Rosalía és bona i el grup Koiné, dolent. Identificació que encara afegeix més perplexitat al seu tweet.

El manifest Koiné (el podeu llegir sencer ací) és un manifest encapçalat per cinc premis d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, Josep Massot i Muntaner, Joan Francesc Mira, Maria Antònia Oliver i Joan Veny, quatre dels quals –pel cap baix– unes quantes voltes s’han manifestat simpatitzats o han donat suport a Esquerra Republicana de Catalunya; per vint-i-vuit membres de l’Institut d’Estudis Catalans, alguns dels quals –si no vaig molt equivocat–, militants o ex-militants d’ERC; i per 63 catedràtics i professors de les universitats dels Països Catalans, entre els quals també gent vinculada a Esquerra, represaliats durant el franquisme o combatents independentistes de primeríssima hora. Finalment, el signen uns centenars més d’escriptors, catedràtics, mestres, sociolingüistes, traductors, etcètera, entre els quals no costa gens d’identificar, per exemple, batlles d’Esquerra Republicana, un ex-secretari general i ex-president d’aquest mateix partit i vice-president del govern de la Generalitat per ERC, i un ex-eurodiputat que ho va ser d’Esquerra.

Que hi haja tanta gent de l’entorn d’Esquerra signant aquest manifest ni justifica ni deixa de justificar que Rufián l’ataque d’aquesta manera tan barroera. Això és evident. Però supose que els lectors entenen que d’entrada semblaria prudent mostrar una mica de respecte cap a aquestes persones i no disparar tan gratuïtament a partir d’una cançó que no hi té res a veure.

Jo no sé si Gabriel Rufián ha llegit mai el manifest Koiné ni què n’ha entès, si és que ho ha fet. Però és evident que sí que sap que la premsa espanyolista va fer una manipulació grollera d’aquest manifest, per a identificar-ne els autors i el contingut com el pitjor nacionalisme possible. I la piulada indica que considera que ell ha d’afegir-se a aquesta estigmatització, només puc imaginar-me que pensant que en pot obtenir algun profit.

És públic i notori que jo signe els manifests que considere convenients i no amague mai les meues posicions públiques. Vaig anar a l’acte de presentació d’aquest manifest i algunes actituds concretes no em varen agradar i per això no el vaig signar. No el defense, doncs, com a part de cap conflicte. Ara, des de la discrepància reconec el treball fet, la importància dels advertiments que s’hi fan i sobretot l’oportunitat de parlar-ne. No únicament això: en qualsevol país normal qualsevol manifest signat per destacades personalitats com les que signen aquest manifest hauria obert un debat públic important. Ací, en canvi, gairebé tan sols va causar la incomoditat dels partits independentistes i molt especialment d’Esquerra Republicana i la irritació de l’espanyolisme més tronat.

L’oportunitat del manifest ve del fet que la realitat del carrer i la reculada de la llengua catalana a tot arreu és impossible de negar, però d’això no se’n vol parlar. Fa anys ERC va decidir, mitjançant un article d’Oriol Junqueras publicat a El Periódico, que el català i el castellà serien llengües cooficials en la república i que no se’n podia parlar més. El món, diguem-ne, convergent ho va acceptar, el debat ha estat impedit i censurat i d’ençà de llavors hem arribat a la situació actual, on tot un diputat d’ERC es pot permetre d’atacar d’aquesta manera tan gratuïta i absurda els qui defensen, amb un discurs elaborat que és molt lluny de la piulada espasmòdica, que és el català la llengua que necessita protecció.

Però el piulet no mereixeria haver creat tanta polèmica si no fos per les coses que se’n poden deduir. El to que fa servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en l’estigmatització del fet nacional. La cúpula d’ERC fa anys que va decidir, mai no he sabut ben bé basant-se en què, que una part del país no pot entendre el fet nacional i que calia guanyar-la fugint del nacionalisme… català.

Haurien pogut optar simplement per eludir el tema. Jo vinc de Joan Fuster i sóc, per tant, dels qui senten d’entrada una al·lèrgia moderada a les banderes, els visques i la percalina. Qualssevol. Però no tan sols no ha estat així, sinó que el to va pujant, com més va més, cap a la desqualificació. I jo interprete que això passa per dues raons bàsiques. La primera és el tancament  intel·lectual en què es mouen. La segona, i aquesta és la important a parer meu, perquè pensen que amb això, i aprofitant el vent de cua de les manipulacions espanyolistes, poden separar-se d’allò que representen Junts per Catalunya i els altres partits independentistes per a intentar arribar així, més de pressa, a això que en diuen l’hegemonia. Arraconant-los.

Jo crec que ERC té el dret de fer allò que considere convenient i que ningú no li pot demanar que faça res que no vulga fer. Concretament, crec que ERC té el dret de guanyar totes les eleccions, de guanyar la presidència de la Generalitat, de ser majoritària al parlament, de guanyar a tots els ajuntaments, a totes les diputacions, en qualsevol votació. No caldria sinó! No tan sols això: crec que si ERC creu que la millor manera d’arribar a la independència és tenint ells sols els 68 diputats, no és que tinguen el dret sinó que tenen l’obligació d’intentar aconseguir-ho. Per això, quan ells diuen que no volen cap llista unitària, pense que no cal sostenir el debat.

Crec que no és tan clar, però, i em fa l’efecte que els comença a passar factura, que la coherència del discurs falla constantment. L’aparell del partit ara mateix és l’únic que resta dempeus i funciona molt fort, però en política una certa coherència entre allò que dius i allò que fas és sempre necessària.

Per evitar les llistes unitàries, per exemple, van llançar una enorme campanya afirmant que el fet important era la unitat estratègica, però ha passat un any i mig i això ja no té cap credibilitat. En plena campanya de les espanyoles, on van tenir tant d’èxit, Rufián va dir en un debat televisat que si el PP demanava perdó per la Gürtel ell demanaria perdó pel Primer d’Octubre i gairebé el van haver d’amagar immediatament després. Canviar al candidat de la batllia de Barcelona per una decisió personal, passant per alt allò que diuen els militants, no sembla gaire compatible amb el fet d’intentar defensar el discurs de la renovació. I diria que les piulades del líder d’ERC al congrés espanyol, com la que comente avui o algunes altres de recents, l’abraçada a Tomás Guasch, presumpte ministre de la presumpta Tabarnia, o els ànims que ahir mateix donava a un periodista de la COPE, causen una certa sorpresa, potser irritació i tot, perquè van més enllà d’allò que seria, diguem-ne, comprensible des dels paràmetres de l’amabilitat.

Dit això, ERC, i la seua cúpula, i he d’imaginar que la seua militància, ja faran allò que consideraran convenient. Sembla que estan convençuts que així guanyen i els resultats semblen acompanyar-los. L’èxit a les eleccions espanyoles va ser espectacular encara que després s’atenuàs per la clara victòria de Carles Puigdemont en l’enfrontament directe a les europees amb Oriol Junqueras i pel fiasco a l’Ajuntament de Barcelona, que posa un interrogant seriós sobre el paper dels comuns i la possibilitat d’un pacte alternatiu al Parlament de Catalunya.

Però no es pot discutir que l’electorat català té ara en Esquerra Republicana de Catalunya el seu referent principal, entre més coses perquè les retallades d’Artur Mas i la corrupció de CiU continuen pesant molt en un moviment, Junts per Catalunya per a dir alguna cosa, que no ha sabut desempallegar-se radicalment d’aquest passat. S’entén, per tant, que Rufián i més persones d’Esquerra ara mateix no tinguen cap incentiu per a reflexionar. Però realment hi ha dies que tens la sensació que juguen amb foc, més que no seria lògic. I, sobretot, que creen un estat d’ànim, innecessàriament crispat, amb gent del seu entorn, que no ajuda a avançar en direcció a la república.

PS. Tanmateix, que conste que el principal problema per a ERC és que té, injustament, a la presó Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa i a l’exili Marta Rovira, Toni Comín i Meritxell Serret. Això no és gens fàcil ni es pot oblidar, en cap cas.

The post Rufián appeared first on VilaWeb.

Carles Riera: ‘Les condicions per a tornar a exercir l’autodeterminació actualment no hi són’

L’independentisme es troba en un atzucac d’ençà de l’octubre del 2017. La repressió contra els principals dirigents del moviment, amb presó i exili, la negativa constant del govern espanyol a dialogar i les successives i llarguíssimes pre-campanyes i campanyes electorals han blocat l’acció política del moviment a les institucions. El diputat de la CUP Carles Riera dibuixa un full de ruta fonamentat en quatre punts clau: la mobilització popular, la consecució de sobiranies, la defensa dels drets socials i la reivindicació dels drets civils i polítics. És una proposta que la CUP vol explorar amb JxCat i ERC per a bastir una unitat estratègica que permeti de sortir de l’actual situació de blocatge i acostar-se a la independència.

En aquesta entrevista, Riera parla del full de ruta que proposa la CUP, però també fa molta autocrítica sobre el paper que ha tingut el seu partit aquests últims mesos i el resultat obtingut a les eleccions municipals. Així mateix, parla de l’assemblea nacional que la CUP farà d’aquí a dues setmanes i que redefinirà l’estratègia de l’esquerra independentista per als anys vinents. Ara, però, és urgent la resposta que el moviment ha de donar a la sentència del Tribunal Suprem espanyol.

Per la CUP quina ha de ser la resposta a les sentències?
—Hi ha una obligació ètica i política, que la resposta a les sentències sigui unitària i contundent en el terreny anitrepressiu i que, a més, sigui molt ben articulada del punt de vista social i institucional. La resposta també hauria de significar l’entrada en un nou cicle de mobilització, igual o més fort que el que ens va permetre d’arribar al Primer d’Octubre i al 3 d’octubre. Aquest nou cicle de mobilització s’ha de produir en clau de desobediència civil no violenta a gran escala. És una idea estratègica molt important perquè la resposta no sigui en clau antirepressiva i prou. Que aquí es comenci a fer tangible el que volem dir amb el ‘Ho tornarem a fer’. Si el Tribunal Suprem condemna els presos i preses i, per extensió a totes, per desobediència, la resposta ha de ser desobeir. És un missatge que hem de llançar al Suprem i a l’estat: tot allò per què ens condemneu ho repetirem. Aquesta és la clau.

En quines accions pot concretar-se aquesta desobediència civil? Fa la sensació que sempre en parlem, però no l’executem mai.
—Teniu raó. En parlem molt però crec que comencem a tenir legitimitat i raó per a parlar-ne molt, no tan solament en termes teòrics, també pràctics. L’1-O i el 3 d’octubre són moments de desobediència civil no violenta i multitudinària que són i seran un referent a escala mundial. Com s’ha de concretar? Serà la gent qui ho decidirà en cada moment. El que hem de fer les forces polítiques, civils i socials del país és, primer, implicar-nos-hi, donar-hi suport, participar-hi i crear les condicions polítiques i socials òptimes i adequades. És important de rescatar i reivindicar l’1-O i el 3 d’octubre com una gran victòria que ens diu què hem de fer en el futur i com hem de fer-ho. L’articulació de desobediència civil i la desobediència institucional té uns efectes multiplicadors enormes que són capaços de posar l’estat en un atzucac i fer trontollar el règim.

Com es comença a fer això?
—Quan el moviment popular i social passa davant, marca la directriu i té prou força per a arrossegar els partits i les institucions, entrem en una agenda realment de mobilització, de desobediència, de confrontació i de ruptura. Quan és al revés, quan són els partits i institucions que es posen al davant, entrem en situacions de blocatge, paràlisi i afebliment. Per tant, és important que el protagonisme l’agafi el moviment social, i estem absolutament compromesos a fer allò que puguem per a donar-li protagonisme. Però també cal que hi hagi uns partits i unes institucions que segueixin el ritme del moviment social i s’afegeixin a la dinàmica de la desobediència. I aquest és un problema que tenim en aquests moments. Un govern i uns partits que li donen suport que no es decanten per la desobediència ni per la unilateralitat. Mantenen una proposta política i una hipòtesi de treball que s’ha demostrat inútil i fracassada i que no té més recorregut. La de conservar l’autonomia, peix al cove i negociar i pactar amb l’estat. Això ha originat una situació d’absolut estancament i blocatge. No porta enlloc, condueix a un col·lapse des del punt de vista polític en el país i deixa en suspens l’agenda per l’autodeterminació, que no té cap recorregut real en el marc dels pactes amb l’estat. Hem d’aconseguir capgirar aquesta situació.

Què proposa la CUP?
—Per a tornar a exercir l’autodeterminació de manera efectiva i material, no retòrica o simbòlica com s’ha fet fins ara, cal estar en condicions o capacitat de sostenir i de desenvolupar la nova situació política derivada de l’exercici de l’autodeterminació i d’una declaració d’independència. Per tant, primera cosa: prou d’actes simbòlics, actes retòrics, que no tenen res darrere, que no tenen res l’endemà, i que no generen res més que una frustració més gran. Tot acte de sobirania i autodeterminació ha de basar-se en unes condicions objectives reals per a poder materialitzar, que això es tradueixi en fets concrets i que els puguem sostenir i desenvolupar. Això vol dir parlar de sobiranies. La major part dels nostres recursos estratègics, la major part de les infrastructures, la major part dels recursos materials bàsics del país són a les mans de l’estat espanyol o d’empreses de l’Íbex 35 o vinculades. La major part dels serveis públics bàsics o fonamentals per a la vida, o una gran part, són a les mans d’empreses privades. Els recursos financers són a les mans de bancs privats. Per a poder-nos autodeterminar de debò hem de disputar el control del territori a l’estat, li hem de disputar tots aquests recursos, però també hem de disputar a les empreses el control dels nostres recursos. Això és de manual: si tu vols construir un país independent, has de controlar les infrastructures bàsiques.

L'articulació de desobediència civil i la desobediència institucional té uns efectes multiplicadors enormes que són capaços de posar l'estat en qüestió i fer trontollar el règim

Tot això s’ha de fer abans del moment de ruptura, entenc.
—S’ha de fer pel camí. Abans, durant i després. És un procés, però s’ha de començar ara. Per altra banda, hi ha drets socials, civils i polítics que cada dia es demostra que no són possibles dins la gàbia de l’estatut i de la constitució espanyola. Guanyar drets socials, drets ambientals… més enllà del que ens marca el TC com a límit també vol dir necessàriament transgredir el marc constitucional i estatutari. Per exemple, en matèria d’habitatge, si volem fer polítiques serioses i eficaces, cal un moviment de desobediència civil i desobediència institucional. És l’única manera per a poder expropiar els pisos buits, l’única manera per a regular els preus del lloguer i l’única manera per a generar un parc públic d’habitatge per a tothom tenint en compte que darrerament el preu del lloguer ha augmentat el doble que la renda familiar. Òbviament això durà tensió i conflicte amb l’estat. Implicarà assumir repressió. I això, sens dubte, tindrà molts efectes positius perquè crearem les bases reals perquè, el dia que declarem la independència, aquesta es basi en una sobirania real que ja hem anat guanyant pel camí. També ens permetrà de fer créixer molt el moviment perquè lligarem estretament independència amb protecció del territori i drets civils i polítics.

Tot això demana unitat estratègica entre partits independentistes. Quin mínim comú denominador hi veieu, entre tots tres partits?
—Constatem que les condicions per a tornar a exercir l’autodeterminació de forma definitiva i final i declarar la independència de forma efectiva i real actualment no es donen. Volem tenir un control efectiu sobre les finances del país i sobre les infrastructures estratègiques i els serveis bàsics. El nostre compromís és crear aquestes condicions perquè això pugui ser com més aviat millor. La capacitat de mobilització del món independentista continua vigent, hi ha un 75% de la població contrària a la monarquia espanyola. Un 57% de la població a Catalunya és contrària a la constitució espanyola i tenim un electorat independentista que es va acostant a la xifra del 50%. Quin és el factor negatiu? En aquests moments, les institucions repeteixen el mateix error que van cometre entre el Primer d’Octubre i el 27 d’octubre: no preparar el país per a la independència, no crear les condicions objectives reals que l’han de permetre. Es van equivocar de dalt a baix i això és el que ha originat aquest col·lapse de les conseqüències de l’1-O. Nosaltres també hem de fer autocrítica. Probablement l’octubre del 2017 vam fer un excés de confiança en aquella unitat independentista. Probablement ens va mancar iniciativa i lideratge. Per això necessitem una CUP forta, renovada i que assumeixi la seva responsabilitat de lideratge i prengui la iniciativa. I que pugui tensar i arrossegar des del carrer i el parlament els altres partits independentistes i les esquerres autodeterministes i pugui contribuir a la màxima mobilització possible de l’independentisme i les esquerres socials cap a una agenda real i realista d’exercici de l’autodeterminació. Aquests quatre elements –autodeterminació, sobiranies, drets socials i drets civils i polítics– són els que posem sobre la taula per a un full de ruta unitari amb l’independentisme i tothom qui s’hi vulgui afegir.

La ponència recull la proposta que la CUP pugui entrar al govern. Són les quatre condicions perquè això sigui possible?
—Quan va imposar-se la tesi de conservar l’status quo i ajornar la independència sine die, vam passar a l’oposició frontal i al blocatge. No volem col·laborar amb l’administració autonomista. Després vam demanar eleccions. Que la gent digui a través de les urnes si aquest és el camí o si s’ha de canviar. Ha quedat clar i evident que aquest govern autonòmic no va enlloc. Les seves polítiques socials deixen molta gent pel camí que difícilment s’afegirà a un procés d’autodeterminació. Ara la CUP passa a proposar alternatives. Aquesta és la idea que s’expressa a la ponència. Som l’única força que articula l’autodeterminació i la ruptura mitjançant la unilateralitat i la desobediència, que són les úniques vies reals. Ningú no ens ha demostrat que n’hi hagi més. Només hem avançat quan hi ha hagut unilateralitat i desobediència. Volem créixer en l’espai social i institucional, i creiem que som en el moment de ser propositius. Participació en el govern? Si és per a fer això, sí. El moviment només creixerà per l’esquerra i volem ser molt clars i contundents: aquesta és l’agenda que durà el país a l’autodeterminació.

Una de les opcions després de la sentència del Suprem és la convocatòria d’eleccions.
—En aquests moments això no sembla tan evident com fa mesos. Qui té el botó és el president Torra, però ni JxCat ni ERC no donen missatges de convocatòria electoral. Ara, si ha de continuar pel mateix camí, li diem que plegui i convoqui eleccions.

Els resultats de les eleccions del 28-A i del 26-M han reforçat principalment ERC. La CUP fa autocrítica del resultat de les municipals, però sembla evident que la gent ha optat per les propostes d’ERC i en menor mesura de JxCat.
—Fem autocrítica. Som en un canvi de cicle. El 15-M i l’1-O han fet trontollar l’estat, han obert alternatives de canvi i han evidenciat les múltiples crisis del règim. En part per la repressió i en part per la capacitat, el règim es reassenta i es recompon, ara liderat pel PSOE. L’aplicació de l’1-O va ser desactivada per la repressió, pel conservadorisme d’ERC i JxCat i per la remodelació del règim. En part per això proposem aquesta refundació de la CUP. Volem recuperar la iniciativa i el lideratge, i prenem nota de la davallada electoral que hem tingut. La solidaritat antirepressiva ha tingut també un efecte important en el vot el 21-D i el 26-M. Les municipals tenen un resultat agredolç, hem perdut 50.000 vots, sobretot a l’àrea metropolitana, però la CUP és més representada que mai a tot el país i som en una quarantena de governs. A l’àrea metropolitana potser s’ha percebut que hem tingut menys perfil de lluita social i en ciutats mitjanes i grans pesa molt la dinàmica nacional i mediàtica. Potser ens han percebut sense un perfil social clar, i això ho hem de corregir i comunicar-ho més. I potser hem de visualitzar-nos com una força decisiva, més de proposta que no de protesta, com una força de poder, a més d’oposició. És el debat que fem, hem d’estar disposats a lluitar pel poder.

Prou d'independentisme simbòlic i retòric

Molts independentistes no han entès els pactes de la CUP i el PSC per a desallotjar JxCat de batllies com Sant Cugat i Figueres, ni l’intent frustrat a Girona.
—Evidentment… Primer, sempre hem fet pactes per a facilitar batllies independentistes. No donem alcaldies a partits del 155. Segon, hem propiciat governs de majoria o hegemonia independentista. Tercer, hem tingut en compte la clau social. L’eix esquerra-dreta l’hem de tenir en compte, és molt demagògic dir que ‘primer la independència, i després ja ens discutirem’. És trampós perquè això només se’ns diu a les esquerres, no es demana mai a la dreta que renunciï al seu programa. Només podem créixer per l’esquerra i fer créixer el moviment si la gent veu en l’independentisme un lideratge que li garanteix una vida digna. I quart, per regeneració democràtica, 3%… això també és molt important. Ajuntaments on fa anys que governa gent que els ha convertits en els seus feus, amb pràctiques de corrupteles… era hora de fer net.

Identifiqueu el PSC com un partit d’esquerres i JxCat com una formació de dretes.
—És veritat. El PSC és un partit d’esquerra cada vegada més neoliberal. I certament JxCat és un conglomerat molt divers i plural. Però el PDECat sí que és un partit conservador, i a escala local és amb qui hem tingut més problemes pel que representa.

A la ponència no es descarta un referèndum unilateral, però es diu que ara no hi ha les condicions per a fer-lo.
—Prou d’independentisme simbòlic i retòric. Tot el que podia donar de si la batalla simbòlica, s’ha acabat. Insistir-hi és contraproduent i frustrant. Ho diem cada dia als presidents Torra i Puigdemont. Els gests simbòlics són contraproduents.

També el processament de Torra per haver-se negat a retirar els llaços grocs de la façana de la Generalitat?
—Solidaritat antirepressiva total, el president Torra ho sap. Tenia l’inconvenient que era una batalla simbòlica, però l’avantatge que generava desobediència. Per aquí ho rescatem. La retòrica i la declaració és el que no ens agrada.

Tornem al referèndum.
—La CUP no descarta cap opció. Ens agradaria no haver de descartar el referèndum pactat, però no és una opció possible. Dels altres, no en descartem cap. Ni un nou referèndum unilateral, ni una altra declaració d’independència, ni més fórmules que pugui haver-hi. Qualsevol instrument que porti a un exercici real i efectiu d’autodeterminació i que l’endemà ens permeti de construir la república de manera tangible és bo.

La conquesta d’espais de poder que comenteu és el camí que ha pres l’ANC amb la candidatura a la Cambra de Comerç, la implicació en les eleccions sindicals, el cercador d’empreses…?
—L’ANC crea això, sí. Sobiranies des de la societat civil i les seves estructures. Intenta crear contrapoders i contrahegemonia. La nostra funció és fer-ho des de l’esquerra i la unitat popular.

Veus com la de Joan Tardà defensen que l’única solució viable serà un referèndum pactat amb un doble sí. Un sí a la independència i un sí a la proposta que faci l’estat espanyol. Ho acceptaríeu?
—Ho rebutgem de dalt a baix. Si us plau, no fem invents que siguin la pista d’aterratge per a una reforma autonòmica. Tot això sona a reforma autonòmica, constitucional, millorar l’estatut… Per tant, parlaríem d’ERC com una força indiscutiblement independentista, però que ajorna la independència vint anys més i defensa una reforma constitucional i estatutària dins el marc autonòmic. Un referèndum d’autodeterminació, tots els antecedents que hi ha i tot el que preveuen les Nacions Unides, la Comissió de Venècia… tot és una pregunta binària. Cal que ERC sigui clara.

L’assemblea nacional serà una refundació de la CUP?
—És una possibilitat. Hi ha diverses idees i propostes sobre la taula i es van presentant moltes esmenes, de magnituds diferents. En qualsevol cas, aquesta assemblea és un punt de partida. Volem abordar debats estratègics amb les forces independentistes i els moviments socials per a encarar el nou cicle amb garanties. El grau de refundació dependrà de l’abast dels acords finals. La militància decidirà fins a quin punt es fa.

Hi ha cap risc de ruptura, havent vist que Poble Lliure es va desmarcar de la decisió de la CUP de no concórrer a les eleccions espanyoles i es van presentar dins del Front Republicà?
—Sincerament, crec que no. Vull reivindicar el saber fer de la CUP i la capacitat de resoldre políticament els debats i controvèrsies internes i de l’esquerra independentista de sumar. Debats, pluralitat i controvèrsies sí, però una ruptura no.

Hi ha una frase de la ponència impactant. Diu: ‘Sense una alternativa internacional que qüestioni la UE en clau política i econòmica, el procés d’autodeterminació està condemnat al fracàs.’ No sembla que ara hi hagi cap alternativa en aquest sentit.
—Una de les coses que han fallat és l’idealisme al voltant del paper d’Europa. Europa és un grup d’estats amb unes elits econòmiques amb interessos globals que es defensen entre ells contra altres estats de fora la UE o contra la mateixa població. Ho vam veure a Grècia, quan la UE va tancar files per matar la revolta democràtica. I ho ha fet també amb l’1-O. Ara veiem les dificultats de Puigdemont, Comín i Junqueras per a accedir al Parlament Europeu, el senyor Borrell al capdavant de la política exterior i la senyora Lagarde al capdavant de la política econòmica. El panorama és desolador, devastador. Tota la retòrica social, democràtica i humanista al voltant d’Europa malauradament no existeix. Volem una altra Europa. No som aïllacionistes, hem de construir aliances internacionals. La UE avui forma part del problema, no de la solució. No hi podem posar noves esperances. És evident que el nostre procés d’autodeterminació ha de passar per la ruptura amb l’estat espanyol i per obrir crisis amb la UE.

El nostre procés d'autodeterminació requereix la ruptura amb l'estat espanyol i obrir crisis amb la UE

No puc acabar sense preguntar-vos pel cas de Mireia Boya. En quin punt està internament la depuració de responsabilitats?
—He de dir que com a home tinc uns límits des del punt de vista de la meva autoritat i legitimitat per a parlar d’aquest tema. Per parlar amb més autoritat d’aquest tema caldria parlar amb alguna de les dones de la nostra organització. Dit això, el cas denunciat per la Mireia Boya està en mans de la Comissió Nacional Feminista, que aborda i resol aquests casos. S’aplica amb rigor el protocol de prevenció i d’abordatge de les violències masclistes, a tots els efectes i amb totes les conseqüències. La CUP malauradament no és una organització lliure del patriarcat i de violències masclistes, però no podem atorgar-hi normalitat ni ser tolerants. Voldríem ser una excepció, però no ho som. Ara, sí que som una organització pionera i radicalment compromesa per a afrontar-ho i superar-ho. Tenim instruments potents, però el problema és de tal magnitud que encara n’hi ha casos.

El problema potser és que no es comunica prou allò que es fa.
—Per a ser eficaços el protocol en determinades fases exigeix certa discreció. Això no vol dir que no s’actuï amb contundència. Són coses molt delicades i que requereixen molta contundència amb una mà i molta cura i sensibilitat amb l’altra per no crear situacions públiques i mediàtiques que creïn estrès sobre les víctimes i sobre l’aplicació del protocol intern. Ens han acusat d’inacció, però és absolutament injust perquè s’actua. S’ha confós la discreció amb la no-actuació. El cas encara és obert i encara han de passar coses, tant en l’àmbit de la cura i reparació de la Mireia Boya com les mesures punitives, rehabilitadores i formadores per a la persona agressora. I hem d’aprendre’n perquè no torni a passar.

The post Carles Riera: ‘Les condicions per a tornar a exercir l’autodeterminació actualment no hi són’ appeared first on VilaWeb.

Grup 62 encara el segon semestre del 2019 amb novetats de Xavier Bosch, Ferran Torrent, Martí Domínguez i Francesc-Marc Àlvaro

El mes de juliol, ja fa anys que el president del consell d’administració del Grup 62, Josep Ramoneda, i el director, Emili Rosales, es reuneixen amb la premsa per fer un primer balanç de l’any i les previsions per a la tardor-hivern. Aquesta vegada, han volgut remarcar primer de tot que, havent-se estabilitzat el mercat, el 2019 es presenta com un dels millors anys de la història del grup, que enguany publicarà 150 títols, sense comptar els de literatura infantil i juvenil.

Aquest optimisme es tradueix en l’èxit de llibres com el de Rafael Nadal, El fill de l’italià, que voreja els 50.000 exemplars venuts; la Història mundial de Catalunya, que supera els 30.000 i alguns altres, dels quals no han donat xifres: les novetats de Maria Barbal, Gerard Quintana, Murakami, Ramon Solsona, Siri Hustvedt, Joan Roca, Marc Artigau, Josep Fontana, Joan B. Culla i Greta Thunberg.

Sorprèn que no s’inclogui en la llista de més venuts d’aquest primer semestre el llibre El fibló, de Sílvia Soler, que va ser un dels més venuts de Sant Jordi. Quan hem demanat a Emili Rosales si aquesta absència té a veure amb el fet que l’escriptora ha anunciat que se’n va a la competència, al nou segell Univers d’Enciclopèdia Catalana, ha respost que els noms donats no corresponen a cap llista exhaustiva i que se n’ha deixat més que també han funcionat molt bé, com Vuillard i Harari.

Sobre l’aparició del segell Univers d’Enciclopèdia Catalana, Josep Ramoneda ha explicat que va ser una cosa pactada i convinguda de fa temps que Enciclopèdia Catalana optés per agafar una línia editorial pròpia. Actualment, el Grup 62 té participació de Planeta en un 80% i Enciclopèdia Catalana en un 20%. Així mateix, la distribuïdora Àgora, és un 60% del Grup 62 i un 40% d’Enciclopèdia Catalana. Segons Ramoneda, hi ha un acord de continuïtat per als anys vinents, però no ha descartat canvis a termini mitjà.

Novetats de tardor per a la Setmana del Llibre en Català

La tardor, per al Grup 62, també ve carregada de noms llaminers i potencialment best-sellers. D’entrada, Xavier Bosch publica Paraules que tu entendràs (Columna), que arribarà a final d’agost i que continua apel·lant als sentiments, com les dues novel·les anteriors. I sembla que li va bé, perquè entre tots dos llibres ja ha venut cent mil exemplars. També es publicarà una nova novel·la de Ferran Torrent, Poder contar-ho, on reapareixen alguns personatges del seu món literari, i que tracta sobre el millor moment de l’any per a fer un atracament en un banc de València. La resposta és: durant la mascletà… Martí Domínguez també aterrarà a la Setmana del Llibre en Català amb una gran novel·la, plena d’ambició, situada a la Segona Guerra Mundial, entorn del debat sobre ciència i ètica, un debat molt pertinent en la societat actual.

I en assaig, hi ha dues propostes clares: el llibre de Francesc-Marc Álvaro, Assaig general d’una revolta, on analitza el procés d’independència. Se centra en els fets del setembre i l’octubre del 2017 i, seguint la tesi que recull el títol, defensa que més que una revolta es va fer un assaig general de revolta, perquè –a parer seu– es va escenificar tot. També es demana cap a on va el moviment.

Una altra novetat arribarà al novembre: la traducció de Capital i ideologia de l’economista i pensador francès Thomas Piketty. Rosales està convençut que suscitarà debat i polèmica. L’autor, especialista en l’estudi de les desigualtats econòmiques, considera que termes com ara deute, desocupació, precarietat… no es poden tractar com a elements econòmics sinó com a termes ideològics. I defensa l’educació i la igualtat.

Entre els llibres de no-ficció que actualitzen els clàssics de la literatura catalana, hi ha dos títols molt atractius: acaba de sortir el volum que aplega tota la poesia de Carles Riba, Llibres de Poesia, en una nova edició de Jordi Malé. I també es publicarà una nova troballa de la Càtedra Josep Pla, el primer volum d’Història de la República, que Josep Pla va escriure a Itàlia el 1937-1938. Se n’ha trobat l’original en català, inèdit, perquè aquest volum es va publicar en espanyol a la dècada dels quaranta i no es va reeditar.

També es publicaran obres d’autors que celebren el centenari, com ara Teresa Pàmies (acaben d’arribar a les llibreries Gent del meu exili i Memòria dels morts) i Joan Perucho. I, així mateix, una biografia de Baltasar Porcel, obra de Sergio Vila-Sanjuán, que coincideix amb els deu anys de la seva mort.

Entre els clàssics catalans, Emili Rosales ha anunciat una nova edició de Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, adaptada al català actual per Màrius Serra. I, quant als clàssics, però d’unes altres llengües, apareixeran també a la col·lecció ‘A tot vent’ de Proa els tres primers volums d’A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, en la traducció de Valèria Gaillard. Els dos primers volums ja havien aparegut a ‘La Butxaca’. Ara Proa vol incorporar Proust en la seva col·lecció estrella, en una nova edició amb tapa dura i amb unes il·lustracions de coberta que unifiquen els volums obra de Sonia Alins. Al llarg dels pròxims anys, Proa completarà els set volums d’aquesta magna obra.

Entre les propostes de joves autors, aquesta tardor arribarà la primera novel·la de Teresa Colom i la consolidació de Pilar Romera.

Premi Proa de Novel·la

Sobre la decisió del Grup 62 de crear un nou premi literari, el Premi Proa de Novel·la (més informació en l’article ‘Quan el Grup 62 contraataca amb un nou premi literari‘), s’ha explicat que el premi, dotat amb 40.000 euros, es farà públic el 12 de novembre durant una vetllada literària i la setmana següent ja serà a les llibreries. I també s’ha revelat la composició del jurat: l’escriptor Vicenç Villatoro, l’editora neerlandesa Nelleke Geel, el professor Xavier Pla, la jove autora Clara Queraltó i Josep Lluch, editor de Proa.

Ramoneda i Rosales també han explicat que el Grup 62 començaria a introduir-se en el sector dels audiollibres, ampliant l’oferta i treballant en el format. Els usuaris d’audiollibres, generalment, hi accedeixen per mitjà de subscripcions o manllevant-los a les biblioteques.

The post Grup 62 encara el segon semestre del 2019 amb novetats de Xavier Bosch, Ferran Torrent, Martí Domínguez i Francesc-Marc Àlvaro appeared first on VilaWeb.

Maria Bohigas, Jaume Cabré i Carme Ruscalleda, entre els guardonats pels Premis Nacionals de Cultura

El Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ha lliurat aquest vespre els Premis Nacionals de Cultura 2019 al Teatre l’Artesà del Prat de Llobregat. La gala, presidida pel president de la Generalitat, Quim Torra, ha reivindicat el paper transformador de la cultura i ha tingut un record pels polítics presos i exiliats i pels afectats de l’incendi de la Ribera d’Ebre.

Els guardonats d’enguany han estat l’editora Maria Bohigas; l’escriptor Jaume Cabré; el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya; la Federació d’Ateneus de Catalunya; la fira d’espectacles literaris Litteratum de Móra d’Ebre; la historiadora Josefina Matamoros; el Museu de Lleida; la pianista i compositora Clara Peya; l’artista Josep Ponsatí, i la cuinera Carme Ruscalleda.

The post Maria Bohigas, Jaume Cabré i Carme Ruscalleda, entre els guardonats pels Premis Nacionals de Cultura appeared first on VilaWeb.

L’Aliança Lliure Europea exigeix a l’eurocambra que protegeixi els drets de Puigdemont, Junqueras i Comín

L’eurogrup parlamentari de l’Aliança Lliure Europea (ALE), al qual pertanyen els eurodiputats d’ERC, ha demanat al Parlament Europeu que protegeixi els drets d’Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín. Ha demanat mesures per a ‘protegir els drets dels eurodiputats catalans vetats’.

En un comunicat, Lorena López (EH Bildu), que és la presidenta del grup, insta al seu reconeixement com a membres electes del Parlament Europeu per a preservar la legitimitat democràtica de la cambra.

‘Privar tres membres electes dels seus drets polítics planteja un greu perill a la democràcia. El Parlament Europeu ha de preservar els drets de tots els seus membres per evitar la il·legitimitat d’aquesta institució clau’, defensa l’ALE.

The post L’Aliança Lliure Europea exigeix a l’eurocambra que protegeixi els drets de Puigdemont, Junqueras i Comín appeared first on VilaWeb.

Colau visita Forn als Lledoners i demanarà que pugui exercir els seus drets de regidor

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha visitat avui el pres polític i president del grup municipal de Junts per Catalunya a la ciutat, Joaquim Forn, a la presó dels Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada (Bages).

Colau ho ha fet públic a través de les xarces en què ha explicat que ha parlat amb Forn ‘del proper plenari’. La batllessa també ha escrit que ‘malgrat la situació de presó injusta’, demanarà que el dirigent de JxCat ‘pugui exercir els seus drets de regidor escollit’.

Colau, en companyia de Jaume Asens, diputat i portaveu d’En Comú Podem al congrés espanyol, també s’ha trobat amb Jordi Cuixart, a qui han refermat el ‘compromís per seguir treballant per avançar en drets i llibertats’. Colau ha acabat el missatge afirmant: ‘Gràcies Òmnium per la vostra defensa de la cultura i dels valors democràtics, així com del diàleg i la diversitat del país’.

També hem visitat amb @Jaumeasens a @jcuixart. Hem refermat el nostre compromís per seguir treballant per avançar en drets i llibertats. Gràcies @omnium per la vostra defensa de la cultura i dels valors democràtics, així com del diàleg i la diversitat del país.

— Ada Colau (@AdaColau) July 4, 2019

The post Colau visita Forn als Lledoners i demanarà que pugui exercir els seus drets de regidor appeared first on VilaWeb.

JxCat, ERC, els comuns i la CUP s’uneixen per reclamar a Blackstone que aturi el desallotjament del carrer Hospital de Barcelona

El Sindicat d’Habitatge del Raval de Barcelona ha unit els grups parlamentaris de JxCat, ERC, els comuns i la CUP per reclamar a Blackstone que aturi el desnonament obert de deu famílies en estat vulnerable de l’edifici del número 99 del carrer Hospital del Raval de Barcelona i doni ‘temps’ per negociar.

Una roda de premsa conjunta al Parlament de Catalunya ha servit per ‘escenificar’ el posicionament ‘a favor de les veïnes, contra el desnonament i contra les pràctiques del fons voltor Blackstone’, ha explicat Joana Sales, portaveu del sindicat. Susanna Segovia dels comuns ha demanat ajudar unes famílies que ‘es mereixen un lloguer social en aquest edifici’, Eva Baró d’ERC ha emplaçat les administracions a ‘assumir responsabilitats’, Toni Morral de JxCat ha reclamat arribar a una solució negociada abans del ‘moment traumàtic’ i Maria Sirvent de la CUP ha criticat que ‘els fons voltor estan actuant de forma absolutament impune’.

Sales, la portaveu del sindicat, ha dit que les deu famílies en situació de vulnerabilitat que estan vivint aquest desallotjament obert pateixen ‘tortura psicològica’ perquè ‘cada dia es poden despertar a casa seva amb els antiavalots’. Ha exposat que juntament amb els veïns del Raval i els altres sindicats d’habitatge defensaran el bloc afectat ‘com el primer d’octubre vam defensar les escoles’. Tots els grups que han intervingut ha demanat el temps necessari a Blackston perquè es pugui negociar una solució que no sigui el desallotjament.

El representant de JxCat ha dit que el seu partit està ‘al costat dels veïns’ i per això ha reclamat a l’ajuntament que acceleri les converses amb Blackstone com ha dit que ja s’estava fent per arribar a ‘un acord a través del tempteig i retracte’ i a la mesa d’emergència que resolgui la situació de les famílies. Toni Morral també ha dit que en les negociacions també hi participava el Departament d’Habitatge de la Generalitat.

Eva Baró d’ERC també ha dit que comparteix la preocupació i la inquietud de les famílies i ha emplaçat l’administració a ‘assumir les responsabilitats que li pertoquen’ i a Blackstone a donar temps a la negociació perquè el seu partit lluita ‘per una Barcelona dels ciutadans i no dels fons voltor’.

En el mateix sentit s’ha expressat Susanna Segovia de Cat-ECP, que ha recordat que Ciutat Vella és un dels barris que més pateix ‘la gentrificació i la bombolla del lloguer’ i ha dit que els responsables són ‘els grans tenidors i els fons voltor, i Blackston és un dels que més responsabilitats tenen’. ‘Aquestes famílies es volen quedar al seu habitatge, porten anys fent vida al Raval, essent part de la societat civil que fa fora narcopisos, narcotraficants, que lluita per un barri més digne’, ha destacat.

Per part de la CUP, Maria Sirvent ha felicitat la feina del sindicat i ha criticat que els fons voltor estiguin actuant ‘de forma absolutament impune’ i ‘vulnerant els drets humans de la ciutadania de forma sistemàtica’. ‘Són els moviment socials, les persones organitzades, qui garanteixen els drets que haurien de garantir les administracions públiques’, ha reblat.

The post JxCat, ERC, els comuns i la CUP s’uneixen per reclamar a Blackstone que aturi el desallotjament del carrer Hospital de Barcelona appeared first on VilaWeb.

L’ONU també reclama la llibertat immediata de Romeva, Bassa, Forn i Rull

El grup de Treball contra les Detencions Arbitràries, que depèn del Comitè de Drets Humans de l’ONU, ha fet públic un veredicte en què demana la llibertat immediata de Raül Romeva, Dolors Bassa, Joaquim Forn i Josep Rull. És el mateix organisme que a finals de maig va demanar l’alliberament d’Oriol JunquerasJordi Sànchez i Jordi Cuixart. A més, el document insta el govern espanyol a indemnitzar-los i fer una investigació ‘exhaustiva i independent’ del cas. En els casos de Jordi Turull i Carme Forcadell, l’organisme encara no s’ha pronunciat sobre les seves demandes.

Com l’altre veredicte, argumenten que l’empresonament de Romeva, Bassa, Forn i Rull és arbitràri i que Espanya ha d’adoptar ‘les mesures necessàries per a reparar la situació sense dilació’. També precisa que se’ls ha de concedir el dret efectiu d’obtenir una indemnització i altres reparacions d’acord amb el dret internacional.

El grup de treball demana al govern espanyol una investigació exhaustiva i independent sobre la privació arbitrària de llibertat i que adopti les mesures contra els responsables de la violació dels seus drets.

A més, demana a l’estat espanyol i a les defenses que l’informin, en un termini de sis mesos, si Romeva, Bassa, Forn i Rull han estat alliberats i també si  s’obre una investigació arran de les vulneracions de drets dels presos i si l’estat modifica lleis ‘per harmonitzar-les’ amb les seves obligacions internacionals. Tanmateix, el grup assegura que es reserva el dret ‘d’emprendre el seu propi seguiment si s’assenyalen nous motius de preocupació en relació amb aquest cas’.

Segons el grup, el seguiment del cas li permetrà mantenir informat el Consell de Drets Humans de l’ONU sobre possibles progressos o deficiències pel que fa a l’aplicació de les seves recomanacions. Finalment, recorda que el Consell de Drets Humans ha encoratjat tots els estats a col·laborar amb el grup de treball, i ha demanat que tinguin en compte les seves opinions i, si cal, que es prenguin les mesures necessàries per a reparar els empresonaments arbitraris.

Vegeu ací el veredicte del grup de Treball contra les Detencions Arbitràries:

The post L’ONU també reclama la llibertat immediata de Romeva, Bassa, Forn i Rull appeared first on VilaWeb.

L’AMI demana una resposta consensuada al judici contra el procés encara que impliqui ‘alguna renúncia’

El president de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i batlle del Port de la Selva, Josep Maria Cervera, ha traslladat avui al president de la Generalitat, Quim Torra, que la resposta que cal donar a la sentència del Tribunal Suprem sobre el judici contra el procés ha de ser consensuada encara que impliqui ‘alguna renúncia’. ‘No ens preocupa tant quina ha de ser la resposta, sinó que ens preocupa molt que siguem capaços de donar una resposta de país que compartim tots’ i que uneixi partits i entitats, ha dit en declaracions als mitjans després de reunir-se amb Torra a la Generalitat.

La manera d’assolir aquest consens, segons Cervera, és ‘parlant, parlant i tornant a parlar’ i ha reivindicat l’AMI com a exemple de la transversalitat dins de l’independentisme. ‘El més important acaba sent que cap on anem hi anem tots’, ha insistit. Cervera ha explicat que, després de les constitucions dels nous ajuntaments, han constatat que el món local ‘continuarà sent independentista o més independentista del que era l’any 2015’ i ha afirmat que hi ha seixanta-cinc municipis que es podrien incorporar a l’entitat i trenta-quatre que han perdut al majoria independentista i, per tant, podrien ser baixa. De totes maneres, ha recordat que per adherir-se a l’AMI o deixar-la ‘caldrà que ho aprovi el ple de la corporació per majoria absoluta’.

Cervera s’ha reunit amb Torra acompanyat dels membres del Consell Directiu de l’entitat Eudald Calvo, que és batlle d’Argentona, i Annabel Moreno, que és batllessa d’Arenys de Mar. Després de trobar-se amb l’AMI, el president de la Generalitat, Quim Torra, s’ha reunit amb una delegació de la patronal PIMEC, encapçalada pel seu president, Josep González, i el secretari general de l’organització, Antoni Cañete.

The post L’AMI demana una resposta consensuada al judici contra el procés encara que impliqui ‘alguna renúncia’ appeared first on VilaWeb.

Un grup d’investigadors aconsegueix modificar temporalment el microbioma de la pell humana

Científics de la UPF i l’empresa S-Biomedic han aconseguit modular temporalment la composició dels bacteris de la pell. Els responsables de l’estudi, publicat a la revista ‘Microbiome’, ho han fet a partir de l’ús de bacteris vius, amb la idea que aquesta manipulació dirigida pot servir per tractar malalties. En aquest sentit, recorden que un altre tipus de bacteris, concretament els resistents als antibiòtics ‘Clostridium difficile’ que apareixen al microbioma intestinal, es poden tractar a través del trasplantament fecal. De manera similar, la manipulació del microbioma de la pell podria servir per tractar malalties cutànies com l’acne.

Els investigadors es mostren ‘particularment interessats’ en el ‘Cutibacterium acnes’ i la seva diversitat de soques, ja que aquest bacteri representa ‘una part important’ del microbioma de la pell humana, i certes soques estan associades amb un desequilibri ‘que probablement causa l’acne vulgar’, segons explica Marc Güell, cap del grup de Biologia Sintètica Traslacional del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut (DCEXS).

Per a l’estudi, els investigadors van preparar solucions probiòtiques a partir de microbiomes de donants i les van aplicar a divuit voluntaris sans amb edats compreses entre els vint-i-dos i quaranta-dos anys. Es van definir vuit àrees diferents de la pell per a aplicar-los-les, al pit i a l’esquena, que tenen una gran abundància de glàndules sebàcies.

Els resultats indiquen que, després de les aplicacions periòdiques d’un microbioma donant, el microbioma receptor esdevé més similar al donant. El nivell d’èxit depèn de la composició de tots dos microbiomes i de la càrrega bacteriana aplicada, afegeixen. A més, després d’unes poques setmanes, el microbioma de la pell torna a l’estat inicial i no van detectar efectes adversos.

The post Un grup d’investigadors aconsegueix modificar temporalment el microbioma de la pell humana appeared first on VilaWeb.

Torna la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell

Torna la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. Cada any, el primer dissabte de juliol aquesta vila de la Costa Brava s’omple de gom a gom i la cala del Portbò esdevé una platea on no cap ni una agulla. L’acte inaugura la temporada d’havaneres que es fan a l’estiu a moltes poblacions costaneres del país.

La cantada, que va començar l’any 1966, s’ha convertit en la trobada de referència per als amants de les havaneres i Calella de Palafrugell en la gran capital d’aquest gènere.

Port Bo, Son de l’Havana, Arjau i Neus Mar han estat els grups triats per actuar en aquesta 53a cantada, que també es podrà seguir per quatre pantalles gegants situades a la platja del Canadell (Calella), la platja del Port Pelegrí (Calella), la plaça Nova (Palafrugell) i la platja de Llafranc.

Què podem fer aquest cap de setmana: 10 propostes

A banda aquest acte central, s’han organitzat un seguit d’activitats paral·leles. Divendres a les set del vespre, al local de l’AVAC de Calella es farà una taula rodona sobre el passat, present i futur de les havaneres.

Dissabte, durant tot el dia, hi haurà un mercat artesanal al passeig del Canadell i al carrer de Francesc Estrabau. I a mitjanit, les tavernes de Callela de Palafrugell s’ompliran de grups que cantaran havaneres. Diumenge, el festival Ítaca oferirà el concert de Diego Cigala a la plaça del Port Bo.

The post Torna la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell appeared first on VilaWeb.

Pàgines