No faré un article vestida de Capità Enciam, avui, “els petits canvis són poderosos, companys”, etcètera. Escric tan sols per compartir una felicitat. Simple, quotidiana. Potser dir-ne felicitat fins i tot és massa: un benestar, una satisfacció discreta, una pedra menys a la sabata. Que, per a fer-te llaga, no cal que la pedra sigui un roc, n’hi ha prou amb una mica de resquill de no res, un frec constant, una insistència que al final, potser, ni tan sols perceps, un dolor menut que fas costum, una ferida que prens per molèstia normal fins que no et deslliures de la pedreta i t’adones, de sobte, que camines més lleuger. I veus que no, que aquell mal, insignificant o intens segons el cas i el moment, no era un estat natural ni, tampoc, inevitable.

En fi, tot això, per dir que he canviat de companyia de telèfon. O, més exactament, que he passat de multinacional a cooperativa. I que, ves per on, avui em sento més persona.

Ja vaig tenir una percepció similar quan vaig deixar estar la cosa elèctrica (perquè “gran multinacional explotadora i estafadora” –”gran mee”–, que potser en seria definició més precisa, se’m fa massa llarg: ho deixo en el genèric “cosa”, com allò que sortia del pantà i dels guions d’Alan Moore, però en dolent), quan la vaig deixar estar, deia, i vaig canviar el contracte a una cooperativa de consum (sense ànim de lucre, que explica què i com i per què, amb un codi ètic que inclou qüestions com ara la participació i el respecte i la solidaritat), quan em vaig deslliurar d’aquella anguniosa impressió de ser insecte i, alhora, part de la teranyina (ínfima, sí, però part), ja em va semblar que em treia un petit pes de sobre.

Ara, però, la sensació ha estat encara més gran. Potser perquè hi intervé prou més directament la paraula, aquí (per força, si es tracta d’operadores de telefonia), i perquè em va agradar poder dir als d’aquella altra “gran mee” que, preus exagerats i estafotes o estafetes a banda, me n’anava perquè havia trobat una cooperativa de persones que em tractaven com una persona i em parlaven en català.

Tan senzill com això, de vegades.

Estalviar-se aquelles estones eternes parlant amb ningú que et repeteix amb les mateixes paraules enregistrades en castellà: “Digues, en què et puc ajudar?” I tu: “Vull-que-m’a-ten-gui-u-na-per-so-na”. I la màquina: soroll de teclat que deu voler imitar dits humans fent alguna cerca, seguit de la veu en castellà: “Ho sento. No t’he entès. Digues a poc a poc en què et puc ajudar”. I tu: “Vull-que-m’a-ten-gui-u-na-per-so-na!”

Estalviar-se la sensació de gastar el temps fent el préssec i de ser tractat sempre com algú que fa el préssec i que, a sobre, sistemàticament serà menystingut perquè ho és la seva llengua. Oblidada. Conflictivitzada. Una batalla o una gimcana cada vegada que pretens que t’atenguin (o que t’entenguin) en català. La maleïda pedra a la sabata. Que amb els anys que tens, i els anys que fa, ja duus frases preparades i no et cal ni alçar la veu i procures fins i tot ironies, però que la pedreta fa nafra, i que ara que me l’he treta, precisament per aquella sensació de petita felicitat que comentava al començament, m’adono de fins a quin punt coïa.

Per això escric, avui: perquè camino més lleugera. Perquè, a més a més, com que és cert que hi ha una altra manera de fer les coses, i gent que de fa temps resulta que les fa així, pensant en el bé comú i no per avarícia predadora, ara pago menys: jo demanava una tarifa amb nosequantíssimes megues de fibra (les que m’havia encolomat la “gran mee”), però la persona que em va atendre em va suggerir que en provés una altra, amb nosequantíssimes megues menys: sempre seràs a temps d’apujar-ho, si de cas, però em sembla que no et farà falta, em va dir. I tenia tota raó. Va riure quan li vaig comentar que era la primera vegada que una operadora de telèfon em recomanava que pagués menys del que jo havia demanat. És que tenim un altre concepte, hi va afegir.

I suposo que aquesta és la clau: per què fas les coses, i a favor de qui.

 

No faré un article vestida de Capità Enciam, avui, “els petits canvis són poderosos, companys”, etcètera. Escric tan sols per compartir una felicitat. Simple, quotidiana. Potser dir-ne felicitat fins i tot és massa: un benestar, una satisfacció discreta, una pedra menys a la sabata. Que, per a fer-te llaga, no cal que la pedra sigui un roc, n’hi ha prou amb una mica de resquill de no res, un frec constant, una insistència que al final, potser, ni tan sols perceps, un dolor menut que fas costum, una ferida que prens per molèstia normal fins que no et deslliures de la pedreta i t’adones, de sobte, que camines més lleuger. I veus que no, que aquell mal, insignificant o intens segons el cas i el moment, no era un estat natural ni, tampoc, inevitable.

En fi, tot això, per dir que he canviat de companyia de telèfon. O, més exactament, que he passat de multinacional a cooperativa. I que, ves per on, avui em sento més persona.

Ja vaig tenir una percepció similar quan vaig deixar estar la cosa elèctrica (perquè “gran multinacional explotadora i estafadora” –”gran mee”–, que potser en seria definició més precisa, se’m fa massa llarg: ho deixo en el genèric “cosa”, com allò que sortia del pantà i dels guions d’Alan Moore, però en dolent), quan la vaig deixar estar, deia, i vaig canviar el contracte a una cooperativa de consum (sense ànim de lucre, que explica què i com i per què, amb un codi ètic que inclou qüestions com ara la participació i el respecte i la solidaritat), quan em vaig deslliurar d’aquella anguniosa impressió de ser insecte i, alhora, part de la teranyina (ínfima, sí, però part), ja em va semblar que em treia un petit pes de sobre.

Ara, però, la sensació ha estat encara més gran. Potser perquè hi intervé prou més directament la paraula, aquí (per força, si es tracta d’operadores de telefonia), i perquè em va agradar poder dir als d’aquella altra “gran mee” que, preus exagerats i estafotes o estafetes a banda, me n’anava perquè havia trobat una cooperativa de persones que em tractaven com una persona i em parlaven en català.

Tan senzill com això, de vegades.

Estalviar-se aquelles estones eternes parlant amb ningú que et repeteix amb les mateixes paraules enregistrades en castellà: “Digues, en què et puc ajudar?” I tu: “Vull-que-m’a-ten-gui-u-na-per-so-na”. I la màquina: soroll de teclat que deu voler imitar dits humans fent alguna cerca, seguit de la veu en castellà: “Ho sento. No t’he entès. Digues a poc a poc en què et puc ajudar”. I tu: “Vull-que-m’a-ten-gui-u-na-per-so-na!”

Estalviar-se la sensació de gastar el temps fent el préssec i de ser tractat sempre com algú que fa el préssec i que, a sobre, sistemàticament serà menystingut perquè ho és la seva llengua. Oblidada. Conflictivitzada. Una batalla o una gimcana cada vegada que pretens que t’atenguin (o que t’entenguin) en català. La maleïda pedra a la sabata. Que amb els anys que tens, i els anys que fa, ja duus frases preparades i no et cal ni alçar la veu i procures fins i tot ironies, però que la pedreta fa nafra, i que ara que me l’he treta, precisament per aquella sensació de petita felicitat que comentava al començament, m’adono de fins a quin punt coïa.

Per això escric, avui: perquè camino més lleugera. Perquè, a més a més, com que és cert que hi ha una altra manera de fer les coses, i gent que de fa temps resulta que les fa així, pensant en el bé comú i no per avarícia predadora, ara pago menys: jo demanava una tarifa amb nosequantíssimes megues de fibra (les que m’havia encolomat la “gran mee”), però la persona que em va atendre em va suggerir que en provés una altra, amb nosequantíssimes megues menys: sempre seràs a temps d’apujar-ho, si de cas, però em sembla que no et farà falta, em va dir. I tenia tota raó. Va riure quan li vaig comentar que era la primera vegada que una operadora de telèfon em recomanava que pagués menys del que jo havia demanat. És que tenim un altre concepte, hi va afegir.

I suposo que aquesta és la clau: per què fas les coses, i a favor de qui.

 

The Washington Post · Kate Brady

Berlín, Alemanya. Milers de manifestants es van aplegar abans-d’ahir a la capital d’Alemanya per protestar contra les retallades de les subvencions al sector agrari, en una protesta que culminà, davant l’escènica porta de Brandenburg, una setmana de protestes intenses. Rere la multitud, congregada a l’avinguda que travessa el parc Tiergarten, transitaven els mateixos tractors que la setmana passada van blocar les carreteres de tot el país en protesta per les retallades.

Després de les protestes del desembre passat, el govern alemany va fer marxa enrere i va anunciar que no suprimiria les exempcions fiscals als vehicles agrícoles i que eliminaria les subvencions al gasoil durant els pròxims tres anys, en compte d’eliminar-les immediatament. Però l’Associació Alemanya d’Agricultors va dir que amb aquestes concessions no n’hi havia prou.

“Sense estabilitat al camp, sense agricultura, el nostre país no té futur”, va dir, de l’escenari estant, el president de l’Associació Alemanya d’Agricultors, Joachim Rukwied. “És per això que estem disposats a prendre els carrers”, afegí.

Tot i que la protesta començà arran de les preocupacions del sector agrari, la manifestació de dilluns també canalitzà un descontentament més general amb el govern i va afegir encara més pressió sobre un Olaf Scholz que lluita per tapar un forat pressupostari de mil milions d’euros. Precisament, aquest forat pressupostari és la raó per la qual el govern va anunciar les retallades en primer lloc.

El Tribunal Constitucional alemany va dictaminar al novembre que la decisió del govern de reassignar al Fons per al Clima i la Transformació (CTF) més de 60.000 milions de dòlars derivats de fonts no utilitzats per a fer front a la pandèmia de la covid-19 era inconstitucional. La decisió obligà el govern alemany a revisar íntegrament els plans de despesa i estrènyer-se els cordons.

A mesura que els manifestants es dirigien al punt central de trobada, els camioners que havien anat en solidaritat a la protesta feien sonar sirenes antiaèries entre l’aire humit del matí de dilluns.

Eric Krems, de 36 anys, va anar cap a Berlín amb uns quants pagesos de la regió d’Oberlausitz, al sud-est de la capital.

“Al principi, tots esperàvem que el govern revoqués les retallades”, explicava el ramader. “Però en aquest temps ha quedat clar que aquesta protesta tracta de moltes coses més que no pas les retallades. No tan sols hi som nosaltres, els pagesos; també hi ha més sectors. Les decisions que vénen de Berlín perjudiquen les nostres regions i la nostra economia.”

Per sobre de la multitud, banderes regionals onejaven en l’aire amarg de gener al costat del negre, vermell i daurat de la bandera alemanya. Un lema en particular es repetia entre les pancartes: “El semàfor ha de desaparèixer!”, en referència a la coalició governant dels socialdemòcrates, els demòcrates lliures i els verds, els colors dels quals evoquen els d’un semàfor.

L’augment del cost de la vida, les disputes entre els socis de la coalició, el ressorgiment del debat sobre la immigració, per no dir la crisi pressupostària, han fet que els índexs d’aprovació del govern de Scholz hagin caigut fins a mínims històrics aquests darrers mesos.

El ministre de Finances alemany, Christian Lindner, va ser esbroncat pels manifestants quan va pujar a l’escenari muntat durant la manifestació. “Vés-te’n! Vés-te’n!”, corejava la multitud. Alguns manifestants fins i tot van encendre bengales, que van escampar fum verd i negre sobre els caps dels manifestants.

Entre la multitud hi havia Ronny Thiele, un estudiant de psicologia berlinès de 43 anys. “Atureu el semàfor. Nosaltres som l’estat”, resava la seva pancarta. “Sóc aquí en solidaritat amb els pagesos. Però per a mi també és important que no lliurem tot el poder als individus, que ens assegurem que el poder continua repartit entre la gent”, digué.

Abans de la manifestació, Scholz va declarar que el seu govern havia escoltat les preocupacions dels agricultors. “Hem tingut en compte els arguments dels pagesos i hem revisat les nostres propostes. Hem arribat a un bon compromís”, digué dissabte en un pòdcast.

El descontentament generalitzat amb el govern alemany ha estat, també, tota una oportunitat per a la ultradreta.

Tot i haver demanat l’abolició dels subsidis en el seu programa electoral, la ultradreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD), que fa mesos que figura com a segon partit més votat als sondatges, ha aprofitat l’oportunitat per solidaritzar-se amb la indústria agrícola.

“Conciutadans, trobem-nos als carrers!”, va escriure a Facebook Björn Höcke, una destacada figura de l’AfD que pertany a l’ala més extremista del partit.

Coneguts grups d’extrema dreta, com ara Saxons Lliures, Tercera Via i Pàtria, també s’han mobilitzat a les xarxes socials aquestes darreres setmanes, cosa que ha fet créixer els rumors sobre un aixecament per a “desmantellar” el govern actual. Per la seva banda, Scholz qualificà aquesta hipòtesi de “ximpleria”.

A començament de mes, l’Associació d’Agricultors Alemanys es va distanciar dels grups més extremistes quan que un centenar de pagesos van impedir al vice-canceller Robert Habeck de desembarcar del ferri en què viatjava.

“Cada vegada és més clar que alguna cosa ha fallat aquests últims anys, i que això limita la protesta democràtica legítima i la llibertat d’expressió”, va dir Habeck en un vídeo publicat a Twitter. “Circulen crides a fantasies colpistes, es formen grups extremistes i s’exhibeixen obertament símbols ètnico-nacionalistes.”

A alguns dels manifestants que van anar dilluns a Berlín els preocupava que les protestes –i el país– poguessin ser segrestades per l’extrema dreta.

“Em preocupa que la societat s’estigui escorant cap a la dreta”, digué Andreas Bartsch, un ramader de 57 anys que va assistir a la manifestació. “Molta gent ha perdut la confiança en el govern i alguns tan sols veuen l’AfD com a alternativa. Els de dalt han de parlar amb la gent abans de prendre decisions”, afegí.

Johannes Hillje, consultor polític del think-tank Progressive Center, va dir que les protestes dels pagesos brindaven a la ultradreta l’oportunitat d’accedir a sectors més amplis de la societat.

“Ells cerquen causes en què el sentiment antigovern sigui molt fort”, digué, en referència a protestes anteriors contra la immigració, les restriccions per la pandèmia de la covid-19 i l’ajut militar a Ucraïna.

“La porta s’obre com més va més”, advertia Hillje. I afegí: “Per a l’extrema dreta, la porta no havia estat tan oberta d’ençà de la Segona Guerra Mundial.”

• Subscribe to the Washington Post
• Podeu llegir més històries del Washington Post publicades en català a VilaWeb

 

La batllessa de València, María José Catalá, inaugurà dijous de la setmana que ve el programa d’activitats de la Capital Verda Europea, el premi amb què la Comissió Europea reconeix cada any les polítiques ambientals i de sostenibilitat de la ciutat guanyadora. Tanmateix, en tan sols set mesos de mandat, l’ajuntament de Catalá ha treballat precisament en la direcció contrària a la filosofia de què ara es veu obligat a fer gala amb motiu de la capitalitat verda, guanyada gràcies a l’obra de l’anterior govern municipal.

Catalá no tan sols ha reobert el centre al trànsit viari i ha provat d’endarrerir tant com ha pogut la implementació de les zones de baixes emissions (ZBE), en desafiament de la legislació espanyola i les ordenances europees, sinó que a més ha integrat a l’executiu el grup de Vox, un partit que nega obertament el canvi climàtic i no ha tingut mai problemes a l’hora d’evidenciar el seu rebuig al programa.

Vox, el soci de govern que critica la capitalitat

En una mostra d’unitat després del discurs d’obertura de dijous proppassat, en què va reivindicar la ciutat de València com “el millor amfitrió de la capitalitat verda i la millor plaça per a inspirar les polítiques que ens han de guiar en el futur”, la batlessa Catalá posà per a una fotografia conjunta amb la resta de grups del consistori. A la instantània apareixen regidors, com l’ex-batlle Joan Ribó, a qui Catalá va agrair personalment la feina feta en favor de la candidatura en el seu discurs, i Sandra Gómez, portaveu i cap del grup socialista a l’ajuntament. La presència de Ribó i de Gómez a la fotografia contrasta amb una absència destacada: la dels regidors de Vox, el soci minoritari de la coalició de govern.

A l’hora de justificar aquesta incompareixença, la formació explicà que dues de les seves regidores, Mónica Gil i Cecilia Herrero, estaven malaltes de la grip. Per la seva banda, el portaveu i tinent de batllia, Juan Manuel Badenas, al·legà motius d’agenda: segons que explicà la formació, ja tenia previst de reunir-se aquella tarda amb el vice-president del Consell, Vicente Barrera, per abordar les obres de Mestalla. Tanmateix, la reunió començà dues hores més tard, pel cap baix, que no l’acte inaugural de la capitalitat verda.

Poques hores després d’haver plantat la resta de grups, Vox anuncià que Badenas assistiria a la signatura de la carta d’intencions programada aquella tarda al Palau de la Música, un acte en què també participaren càrrecs de primer nivell, com ara el director general adjunt de Medi Ambient de la Comissió Europea, Patrick Child. Badenas no es mossegà la llengua ni tan sols en presència de representants de les altes institucions europees. “Ideològicament, no crec en la capitalitat verda europea, però institucionalment, com a segon tinent de batllia, he vingut a representar l’ajuntament i els seus ciutadans”, va dir en declaracions als mitjans en l’acte.

Catalá, la batllessa verda que ha fet tornar el trànsit al centre

L’oposició de Vox –que a l’octubre entrà al govern municipal de bracet del PP– a la capitalitat verda europea de València no ha estat mai cap secret. La formació ultradretana, que nega obertament el canvi climàtic i ha criticat repetidament “l’ecologisme radical”, va ser l’únic grup municipal que va votar en contra del projecte, impulsat per l’equip de govern del batlle Ribó, l’any 2022. Ni tan sols l’aliança amb el PP ha fet canviar de posició la ultradreta aquesta legislatura: fa poques setmanes, sense anar més lluny, Vox va votar en contra de la moció del PP que demanava al govern espanyol que impulsés un programa d’exempcions fiscals a les empreses que patrocinessin activitats relacionades amb el projecte. Per fer prosperar la moció, Catalá va haver de recórrer a Compromís i el PSPV, i Vox, novament, fou l’únic grup que hi votà en contra.

Si bé la batllessa s’ha erigit en abanderada d’una capitalitat heretada de l’anterior govern municipal, l’historial de l’ajuntament del PP en qüestions ambientals també permet d’intuir una ambivalència cap al rerefons del projecte que –si bé lluny de l’hostilitat de Vox– contrasta amb l’entusiasme exhibit per Catalá durant els primers dies del programa.

Dijous passat, la cap del consistori va expressar la voluntat d’incorporar una “eina de mesuratge públic de dades que aporte proves sobre les transformacions que es produesquen a València” durant la capitalitat verda, un projecte que no dubtà a titllar de “palanca de millora i transformació de la ciutat”. Però durant els seus primers mesos de mandat, l’obra de govern de Catalá ha anat precisament a la contra d’aquesta transformació que la capitalitat verda demana ara.

Una de les decisions més polèmiques ha estat la reobertura del carrer de Colom al trànsit viari –un esdeveniment al qual assistí personalment Catalá, que s’encarregà d’inaugurar la nova configuració– i el retorn de set línies de l’Empresa Municipal de Transports (EMT) al centre, que l’ajuntament anterior havia convertit en zona de vianants. El canvi, que entrà en vigor a mitjan desembre, no tan sols fou criticat per la Trobada Municipalista, que denuncià que cercava “el benefici exclusiu del cotxe privat”, sinó també pel sindicat de conductors de l’EMT, que s’hi oposà perquè considerava que posava en risc la seguretat viària a la zona. El consistori, per la seva banda, defensà que la reforma –que també ha traslladat a la vorera carrils bici que abans passaven per la calçada– no responia a qüestions polítiques sinó tècniques, i que seguia les peticions dels veïns i el teixit comercial de la zona.

Les ZBE, una pedra a la sabata del consistori

El desmantellament de la zona de vianants implantada pel consistori de Ribó és tan sols una de les controvèrsies relacionades amb la gestió del trànsit a Ciutat Vella en què s’ha vist involucrat el govern municipal. L’ajuntament de Catalá ha fet mans i mànigues per a endarrerir tant com ha pogut l’aplicació de la ZBE, impulsada també durant el mandat de Ribó. En un primer moment, l’executiu anuncià que no aplicaria restriccions importants a la circulació en cap zona de la ciutat perquè cap barri supera els límits de contaminació estipulats, per bé que hi ha experts, com José Vicente Oliver, coordinador el Grup d’Investigació de Tecnologies de la Informació contra el Canvi Climàtic de la Universitat Politècnica de València (UPV), que alerten que un 49% dels mesuraments fets entre el 2017 i el 2022 en 600 punts de la ciutat van superar els límits legals de diòxid de nitrogen (NO₂).

De fet, no ha estat fins poques setmanes abans l’expiració del període de gràcia previst a la llei espanyola del canvi climàtic i transició energètica, que acabava el primer de gener, que el consistori no va designar provisionalment la nova ZBE. Tot i el nom, la nova ZBE no és més que la reconversió de l’Àrea de Prioritat Residencial (APR) de Ciutat Vella, on s’instal·laren càmeres de videovigilància durant la legislatura anterior no pas per a restringir el pas de vehicles contaminants –l’objectiu de les ZBE– sinó per a garantir que a la zona tan sols hi accedissin veïns i comerciants, disposessin d’un distintiu ambiental o no. De fet, el consistori ja avançà al desembre que el canvi no tindria “cap repercussió pràctica” en el trànsit viari al centre de la ciutat.

Amb la reconversió temporal de l’APR de Ciutat Vella en ZBE, el govern municipal s’ha garantit un marge addicional de sis mesos per a acabar de definir el marc que regularà les ZBE que s’hauran d’implementar a la ciutat a partir del juny. L’elaboració d’aquesta normativa no tan sols és una obligació recollida a la legislació espanyola, sinó que també és una condició indispensable perquè l’ajuntament no hagi de retornar els nou milions d’euros en concepte de fons europeus rebuts per a desplegar les ZBE a la ciutat. Així i tot, i malgrat que el Defensor del Poble va obrir a final de novembre una investigació contra el consistori per a suspendre l’aplicació del programa, el govern municipal ha promès que les noves ZBE no imposaran “restriccions rellevants als drets de veïns i comerciants”.

La mobilitat no ha estat l’única àrea en què el govern de Catalá s’ha afanyat a desfer els avenços del govern anterior. A banda de fer tornar els cotxes als carrers del centre i endarrerir la implantació de les ZBE tant com ha pogut, l’ajuntament també ha aturat els projectes de renaturalització urbana aprovats pel govern Ribó en sis punts de la ciutat: la reforma de la plaça de l’Ajuntament (que el consistori ha reobert al trànsit de busos) i de l’eix Sant Agustí-avinguda de l’Oest, el projecte de Corredor Verd al sud de la ciutat, la reurbanització de Pérez Galdós i els projectes del parc de la Desembocadura i el jardí de Trini Simó. Tot i que cap d’aquests projectes, amb una inversió prevista de 67 milions d’euros, han estat rescindits formalment, Catalá continua sense pronunciar-s’hi set mesos després d’haver arribat a la batllia.

L’ampliació del port de València, l’altra polèmica ambiental 

L’ajuntament, en canvi, no ha tingut problemes a l’hora de definir-se sobre la contenciosa ampliació del port de València, que grups ambientals adverteixen que tindrà un impacte advers sobre les platges del sud de la ciutat, que actuen com a mur natural entre l’aigua dolça de l’Albufera i l’aigua salada de la Mediterrània. Tant el PP com Vox van votar a favor de l’ampliació al ple municipal de final d’octubre, contra l’oposició de la resta de grups i d’entitats veïnals, com ara Per l’Horta, que advertí el dia de la votació que el projecte tindria un gran impacte ambiental i comportaria “la degradació de la salut de la població”. El portaveu del grup del PP, Juan Carlos Caballero, va dir durant el debat previ que València no renunciaria a una infrastructura estratègica i demanà que no es creessin “dicotomies falses, perquè el desenvolupament no està renyit amb el respecte al medi ambient”. No és d’estranyar que l’empresari navilier Vicent Boluda, estretament lligat al projecte d’ampliació, fos un dels convidats d’honor que acompanyaren Catalá durant la jornada d’inauguració de la capitalitat verda.

 

La batllessa de València, María José Catalá, inaugurà dijous de la setmana que ve el programa d’activitats de la Capital Verda Europea, el premi amb què la Comissió Europea reconeix cada any les polítiques ambientals i de sostenibilitat de la ciutat guanyadora. Tanmateix, en tan sols set mesos de mandat, l’ajuntament de Catalá ha treballat precisament en la direcció contrària a la filosofia de què ara es veu obligat a fer gala amb motiu de la capitalitat verda, guanyada gràcies a l’obra de l’anterior govern municipal.

Catalá no tan sols ha reobert el centre al trànsit viari i ha provat d’endarrerir tant com ha pogut la implementació de les zones de baixes emissions (ZBE), en desafiament de la legislació espanyola i les ordenances europees, sinó que a més ha integrat a l’executiu el grup de Vox, un partit que nega obertament el canvi climàtic i no ha tingut mai problemes a l’hora d’evidenciar el seu rebuig al programa.

Vox, el soci de govern que critica la capitalitat

En una mostra d’unitat després del discurs d’obertura de dijous proppassat, en què va reivindicar la ciutat de València com “el millor amfitrió de la capitalitat verda i la millor plaça per a inspirar les polítiques que ens han de guiar en el futur”, la batlessa Catalá posà per a una fotografia conjunta amb la resta de grups del consistori. A la instantània apareixen regidors, com l’ex-batlle Joan Ribó, a qui Catalá va agrair personalment la feina feta en favor de la candidatura en el seu discurs, i Sandra Gómez, portaveu i cap del grup socialista a l’ajuntament. La presència de Ribó i de Gómez a la fotografia contrasta amb una absència destacada: la dels regidors de Vox, el soci minoritari de la coalició de govern.

A l’hora de justificar aquesta incompareixença, la formació explicà que dues de les seves regidores, Mónica Gil i Cecilia Herrero, estaven malaltes de la grip. Per la seva banda, el portaveu i tinent de batllia, Juan Manuel Badenas, al·legà motius d’agenda: segons que explicà la formació, ja tenia previst de reunir-se aquella tarda amb el vice-president del Consell, Vicente Barrera, per abordar les obres de Mestalla. Tanmateix, la reunió començà dues hores més tard, pel cap baix, que no l’acte inaugural de la capitalitat verda.

Poques hores després d’haver plantat la resta de grups, Vox anuncià que Badenas assistiria a la signatura de la carta d’intencions programada aquella tarda al Palau de la Música, un acte en què també participaren càrrecs de primer nivell, com ara el director general adjunt de Medi Ambient de la Comissió Europea, Patrick Child. Badenas no es mossegà la llengua ni tan sols en presència de representants de les altes institucions europees. “Ideològicament, no crec en la capitalitat verda europea, però institucionalment, com a segon tinent de batllia, he vingut a representar l’ajuntament i els seus ciutadans”, va dir en declaracions als mitjans en l’acte.

Catalá, la batllessa verda que ha fet tornar el trànsit al centre

L’oposició de Vox –que a l’octubre entrà al govern municipal de bracet del PP– a la capitalitat verda europea de València no ha estat mai cap secret. La formació ultradretana, que nega obertament el canvi climàtic i ha criticat repetidament “l’ecologisme radical”, va ser l’únic grup municipal que va votar en contra del projecte, impulsat per l’equip de govern del batlle Ribó, l’any 2022. Ni tan sols l’aliança amb el PP ha fet canviar de posició la ultradreta aquesta legislatura: fa poques setmanes, sense anar més lluny, Vox va votar en contra de la moció del PP que demanava al govern espanyol que impulsés un programa d’exempcions fiscals a les empreses que patrocinessin activitats relacionades amb el projecte. Per fer prosperar la moció, Catalá va haver de recórrer a Compromís i el PSPV, i Vox, novament, fou l’únic grup que hi votà en contra.

Si bé la batllessa s’ha erigit en abanderada d’una capitalitat heretada de l’anterior govern municipal, l’historial de l’ajuntament del PP en qüestions ambientals també permet d’intuir una ambivalència cap al rerefons del projecte que –si bé lluny de l’hostilitat de Vox– contrasta amb l’entusiasme exhibit per Catalá durant els primers dies del programa.

Dijous passat, la cap del consistori va expressar la voluntat d’incorporar una “eina de mesuratge públic de dades que aporte proves sobre les transformacions que es produesquen a València” durant la capitalitat verda, un projecte que no dubtà a titllar de “palanca de millora i transformació de la ciutat”. Però durant els seus primers mesos de mandat, l’obra de govern de Catalá ha anat precisament a la contra d’aquesta transformació que la capitalitat verda demana ara.

Una de les decisions més polèmiques ha estat la reobertura del carrer de Colom al trànsit viari –un esdeveniment al qual assistí personalment Catalá, que s’encarregà d’inaugurar la nova configuració– i el retorn de set línies de l’Empresa Municipal de Transports (EMT) al centre, que l’ajuntament anterior havia convertit en zona de vianants. El canvi, que entrà en vigor a mitjan desembre, no tan sols fou criticat per la Trobada Municipalista, que denuncià que cercava “el benefici exclusiu del cotxe privat”, sinó també pel sindicat de conductors de l’EMT, que s’hi oposà perquè considerava que posava en risc la seguretat viària a la zona. El consistori, per la seva banda, defensà que la reforma –que també ha traslladat a la vorera carrils bici que abans passaven per la calçada– no responia a qüestions polítiques sinó tècniques, i que seguia les peticions dels veïns i el teixit comercial de la zona.

Les ZBE, una pedra a la sabata del consistori

El desmantellament de la zona de vianants implantada pel consistori de Ribó és tan sols una de les controvèrsies relacionades amb la gestió del trànsit a Ciutat Vella en què s’ha vist involucrat el govern municipal. L’ajuntament de Catalá ha fet mans i mànigues per a endarrerir tant com ha pogut l’aplicació de la ZBE, impulsada també durant el mandat de Ribó. En un primer moment, l’executiu anuncià que no aplicaria restriccions importants a la circulació en cap zona de la ciutat perquè cap barri supera els límits de contaminació estipulats, per bé que hi ha experts, com José Vicente Oliver, coordinador el Grup d’Investigació de Tecnologies de la Informació contra el Canvi Climàtic de la Universitat Politècnica de València (UPV), que alerten que un 49% dels mesuraments fets entre el 2017 i el 2022 en 600 punts de la ciutat van superar els límits legals de diòxid de nitrogen (NO₂).

De fet, no ha estat fins poques setmanes abans l’expiració del període de gràcia previst a la llei espanyola del canvi climàtic i transició energètica, que acabava el primer de gener, que el consistori no va designar provisionalment la nova ZBE. Tot i el nom, la nova ZBE no és més que la reconversió de l’Àrea de Prioritat Residencial (APR) de Ciutat Vella, on s’instal·laren càmeres de videovigilància durant la legislatura anterior no pas per a restringir el pas de vehicles contaminants –l’objectiu de les ZBE– sinó per a garantir que a la zona tan sols hi accedissin veïns i comerciants, disposessin d’un distintiu ambiental o no. De fet, el consistori ja avançà al desembre que el canvi no tindria “cap repercussió pràctica” en el trànsit viari al centre de la ciutat.

Amb la reconversió temporal de l’APR de Ciutat Vella en ZBE, el govern municipal s’ha garantit un marge addicional de sis mesos per a acabar de definir el marc que regularà les ZBE que s’hauran d’implementar a la ciutat a partir del juny. L’elaboració d’aquesta normativa no tan sols és una obligació recollida a la legislació espanyola, sinó que també és una condició indispensable perquè l’ajuntament no hagi de retornar els nou milions d’euros en concepte de fons europeus rebuts per a desplegar les ZBE a la ciutat. Així i tot, i malgrat que el Defensor del Poble va obrir a final de novembre una investigació contra el consistori per a suspendre l’aplicació del programa, el govern municipal ha promès que les noves ZBE no imposaran “restriccions rellevants als drets de veïns i comerciants”.

La mobilitat no ha estat l’única àrea en què el govern de Catalá s’ha afanyat a desfer els avenços del govern anterior. A banda de fer tornar els cotxes als carrers del centre i endarrerir la implantació de les ZBE tant com ha pogut, l’ajuntament també ha aturat els projectes de renaturalització urbana aprovats pel govern Ribó en sis punts de la ciutat: la reforma de la plaça de l’Ajuntament (que el consistori ha reobert al trànsit de busos) i de l’eix Sant Agustí-avinguda de l’Oest, el projecte de Corredor Verd al sud de la ciutat, la reurbanització de Pérez Galdós i els projectes del parc de la Desembocadura i el jardí de Trini Simó. Tot i que cap d’aquests projectes, amb una inversió prevista de 67 milions d’euros, han estat rescindits formalment, Catalá continua sense pronunciar-s’hi set mesos després d’haver arribat a la batllia.

L’ampliació del port de València, l’altra polèmica ambiental 

L’ajuntament, en canvi, no ha tingut problemes a l’hora de definir-se sobre la contenciosa ampliació del port de València, que grups ambientals adverteixen que tindrà un impacte advers sobre les platges del sud de la ciutat, que actuen com a mur natural entre l’aigua dolça de l’Albufera i l’aigua salada de la Mediterrània. Tant el PP com Vox van votar a favor de l’ampliació al ple municipal de final d’octubre, contra l’oposició de la resta de grups i d’entitats veïnals, com ara Per l’Horta, que advertí el dia de la votació que el projecte tindria un gran impacte ambiental i comportaria “la degradació de la salut de la població”. El portaveu del grup del PP, Juan Carlos Caballero, va dir durant el debat previ que València no renunciaria a una infrastructura estratègica i demanà que no es creessin “dicotomies falses, perquè el desenvolupament no està renyit amb el respecte al medi ambient”. No és d’estranyar que l’empresari navilier Vicent Boluda, estretament lligat al projecte d’ampliació, fos un dels convidats d’honor que acompanyaren Catalá durant la jornada d’inauguració de la capitalitat verda.

 

Lluny de les presses que sovint exigeix el periodisme, Abraham Orriols (Berga, 1996) ha conversat durant hores i hores amb Marina Vilalta, la pastora més vella de Catalunya. Explica que no han estat entrevistes, sinó intercanvis entre dues maneres de veure la vida, un enriquiment mutu entre dues generacions allunyadíssimes. D’aquesta experiència, n’ha sorgit Una vida a les muntanyes (Ara Llibres), un llibre que explica la història de Vilalta, però que també conta, a través seu, moltes altres coses. Conversem amb el periodista de TV3, que també ens parla de com va començar a la cadena, de la imatge que sovint la gent té d’ell i de la malaltia neurològica que té i que fa un temps va explicar.

Fotografia: Enric Galli.

—Des que es va publicar, el llibre es manté entre els més venuts. Quina ha estat la clau de l’èxit?
—Ho rebo amb sorpresa i gratitud. Pensava que aquest llibre es quedaria molt al Ripollès o en el món de la pastura, i ja m’estava bé, però no pensava que funcionés tant en les vendes. Llibres sobre gent famosa n’hi ha molts, però potser no tants sobre gent normal i corrent, sense afany de protagonisme. A les persones ens interessen les persones i, per tant, les seves històries. Per això crec que el llibre genera interès i afecte, i també per això estic convençut que la Marina Vilalta el mereixia.

—Per què ella?
—És singular i extraordinària i també és la pastora en actiu més vella de Catalunya. Alhora també hi ha moltes Marina Vilalta al país, i això que passa al Ripollès podria passar en una altra comarca. Una de les coses més maques que m’han dit és “m’ha recordat la meva àvia, la meva besàvia, la meva tieta…”. La Marina Vilalta és una de tantes, i la intenció és que la gent hi vegi reflectits molts altres pobles de muntanya i moltes altres pastores.

—I moltes altres dones en situacions similars. Al llibre esmenteu la feinada que ha tingut sempre entre el ramat, la família, la cura dels seus, la casa…  
—Una de les coses que em van enganxar més d’ella és que no es dóna importància. Hi ha dos grups de persones, els qui fan veure que són interessants i els qui ho són, i ella és del segon grup. No et parla de tota la potència, la força i el temps esmerçat a tirar endavant una masia, una família, un ramat. Ni de com va haver de gestionar la condescendència, també del seu voltant, quan s’ocupava del ramat. A Catalunya, un ramader de cada quatre és una dona. El sector es comença a desmasculinitzar, però fa setanta anys eren moltes menys.

“Hi ha dos grups de persones, els que fan veure que són interessants i els que ho són, i la Marina Vilalta és del segon grup”

—Què implicava ser pastora fa dècades?
—Li deien “vols dir que ho podràs fer?”, “no tindràs prou força”. Per a tancar un tracte important li preguntaven “que no ve, el Sebastià?”, el seu marit. Ella no reivindica el paper de la dona, senzillament t’explica què ha fet. I t’adones de la cruesa, de la quantitat de feines que sistemàticament han estat menystingudes. Evidentment els homes també hi han deixat la pell, però ells sí que han estat reivindicats. Ella no et parla de feminisme, de sostenibilitat ni d’ecoansietat, però no li passaria pel cap anar a una gran superfície i comprar una carn plena de plàstic que ve de lluny; compra en una petita explotació ramadera. O fins i tot amb les cançons populars: podria fer el discurs de la importància de preservar-les, però li demanes per què canta i respon: “Perquè m’agrada.” No és de proclames, és de fets consumats.

Marina Vilalta, la pastora més vella del país: “Catalunya s’ha espatllat molt”

—Un problema que s’han trobat moltes dones en la seva situació és que no han cotitzat, malgrat haver treballat molt. Ella explica que sempre ha dut el ramat a pasturar per passió, però situacions de precarietat també n’ha viscudes.
—Tota la seva vida s’explica amb l’austeritat, i quaranta ovelles no són una font d’ingressos, són una font de maldecaps. Ella es podria despendre del ramat, no en treu diners, però sense el ramat no podria viure. Prendre-li el ramat, a la Marina Vilalta, és tant com prendre-li la vida. Comença a pasturar a cinc anys, acompanyant el seu pare, i descobreix el món amb les ovelles, els animals dels pobres, com diu. Ara, a noranta-sis anys, els metges li han recomanat que plegui, però diu que ni parlar-ne. Ella parla d’una vida de misèries, de resistència i sacrifici, però també d’amor a les ovelles. Per a ella ser pastora ha estat una elecció.

“Prendre-li el ramat, a la Marina Vilalta, és tant com prendre-li la vida”

—Ningú de la família vol agafar aquest relleu. Com s’ho ha pres?
—No demonitza cap decisió, sap que cadascú ha de fer el seu camí. El fill, la jove i el nét no volen ser pastors. Ells mateixos diuen que quan la Marina se’n vagi desapareixerà el ramat. Perquè un ramat sigui rendible, cal tenir molts més caps de bestiar, i les noves normatives impliquen una paperassa enorme que no poden ni volen assumir. Ni tan sols la llana val res: el preu a què l’acabes venent és el mateix que el cost d’esquilar les ovelles…

—Al llibre dieu “Volem la nevera plena, però ens desentenem de com s’ha d’omplir”. 
—La intenció del llibre és parlar, per mitjà de la vida de la Marina, de la saviesa popular, del sector primari, del despoblament, de la sobirania alimentària… No és igual comprar una carn a dos mil quilòmetres que comprar-la d’un ramader del Ripollès, amb què ajudes a la supervivència d’aquella petita explotació on viu una família. La Marina m’ha ensenyat a fixar-me en coses a què abans potser no donava la importància que tenen, com ara la consciència sobre com omples el rebost. El llibre és fruit de les converses que hem compartit pasturant i s’ha generat una relació personal bonica amb ella i amb la família. Hi continuo pujant molt, l’experiència ha estat un regal.

Fotografia: Enric Galli.

—Suposo que a setze anys no us imaginàveu que experiències com aquesta fossin la vostra feina, perquè no volíeu ser periodista. Què va passar?
—M’agradava molt la televisió com a format, fins i tot en mirava les audiències, però ho veia molt lluny. Ningú de la meva família no es dedica a la comunicació i jo volia estudiar dret. Fins que vaig haver de posar més opcions a la llista de la selectivitat i vaig acabar matriculant-me a la Facultat de Comunicació Audiovisual i el primer any vaig canviar a periodisme. Va ser molt de rebot perquè tenia la idea que un periodista havia de ser d’una pasta concreta. Després et trobes que pots fer-ho i que t’agrada, i ara penso que quin desastre si hagués estudiat dret, no em sé veure treballant d’una altra cosa.

—De quina pasta pensàveu que eren fets els periodistes?
—Gent molt il·lustrada, molt intel·ligent, amb una molt bona veu i una molt bona presència… Però per a ser un bon periodista fonamentalment cal escoltar i ser respectuós amb la generositat dels altres, ser conscient que tu treballes gràcies a la confiança que els altres et dipositen. Voler escoltar, tenir preguntes, tenir curiositat.

“Per a ser un bon periodista fonamentalment cal escoltar”

—Com vau viure el debut a TV3 essent tan jove, a vint-i-dos anys? Va tenir molt d’impacte la vostra imatge amb el casc a les barricades del 2019.
—Del primer directe, que va ser aquell mes de maig, uns quants mesos abans de les barricades, me’n recordo perfectament, perquè em tremolava tot i pensava que no me’n sortiria. El primer dia en qualsevol feina que has somiat impacta, i jo quan em preguntaven on volia treballar sempre deia que a TV3. L’enrenou de les protestes sí que va arribar una mica de sobte, perquè acabava de començar, però me’l vaig prendre amb naturalitat, no hi havia el costum de veure periodistes joves a TV3. Ara, afortunadament, en qualsevol franja horària n’hi ha molts més.

—Es van fer moltes bromes sobre la vostra aparença juvenil. Com heu encaixat aquesta etiqueta de “el nen de TV3”? 
—Amb naturalitat, humor, lleugeresa i relativitzant-ho; la majoria de les bromes em feien gràcia. Sempre he tingut l’aparença més jove que no sóc. A la discoteca era l’únic de la colla a qui demanaven el DNI. En aquella situació es feia en una escala més àmplia, però amb bromes respectuoses. És cert, però, que a mesura que passaven els mesos i les bromes es repetien, ja no em feien gràcia i m’atabalava una mica. Però també penso que no és negatiu, no passa res si la gent em recorda com el nen del casc. Si em recordessin per un error probablement em sabria més greu. També em va facilitar que m’arribessin oportunitats de feina: una secció, articles, presentar un acte… He intentat no decebre i demostrar que sóc el del casc, però que puc fer moltes coses.

“No passa res si la gent em recorda com el nen del casc”

—Segurament l’aparença de joventut té coses bones i dolentes. A l’hora de fer una entrevista, un reportatge… 
—Ara ja no em passa, però al començament em confonien amb l’estudiant en pràctiques. Ja feia uns quants anys que les havia fet! Ja sé que potser no ho sembla, però tinc vint-i-set anys. Però no crec que em perjudiqui ni em beneficiï…

—Sou un dels reporters més populars, però no ho heu volgut explotar gaire a les xarxes. Per què?
—No m’interessa i no m’agrada, fins i tot em fa vergonya gravar-me amb un mòbil. He tingut propostes de campanyes publicitàries, però no m’hi sé veure. A mi m’agrada el periodisme i em guanyo bé la vida. No ho necessito ni crec que hagi de saciar tanta quantitat d’ego. Tampoc no tinc tantes ganes d’enriquir-me ni de treballar tot el dia. Moltes vegades a les xarxes es fan coses per vanitat i a mi ja m’està bé que siguin un espai personal. També crec que, per la credibilitat de la cadena, no pots fer segons què. M’incomodaria fer una campanya de depilació de celles a les xarxes i l’endemà sortir explicant un incendi. Fas l’una cosa o fas l’altra? És important saber dir que no i saber en què et centres. A vegades pot ser temptador que et paguin diners per penjar un vídeo, però et convé?

“He tingut propostes de campanyes publicitàries, però no m'hi sé veure”
Fotografia: Enric Galli.

—Fa temps vau fer públic que teniu una malaltia neurològica que afecta el vostre sistema immunitari. Com va arribar a la vostra vida? 
—És una malaltia neurològica associada als anticossos MOG que apareix per primera vegada el 2016 amb una inflamació a nivell distal i que origina una mielitis, una inflamació de la medul·la. És un episodi cridaner perquè demana hospitalització al Clínic de Barcelona, sobretot per a saber per què passa. S’acaba quan troben el diagnòstic i hi posem solucions, com una cosa que potser no torna a passar.

—Aquest primer brot afecta l’esquena, però el següent la vista.
—Dos anys després comencen a aparèixer les inflamacions del nervi òptic, les neuritis òptiques. Aquí els brots són molt més freqüents. Hi ha gent que en fa un en tota la vida i gent que en fem molts. També hi ha gent a qui se li inflama primer el nervi òptic de l’esquerre, després el dret, o tots dos a la vegada, i gent a qui només ens passa en un, en el meu cas l’esquerre. És una malaltia minoritària, se’n té molt poca informació. Fa uns quants anys ni tan sols me l’haurien diagnosticada, l’haurien agrupada dins el paraigua de l’esclerosi múltiple, però no hi té a veure, més enllà de ser una malaltia neurològica.

“De cop i volta hi veus negre”: la realitat dels qui pateixen de neuritis òptica

—Hi ha tractaments eficaços?
—No s’ha trobat el tractament més eficaç i cada persona respon d’una manera diferent. Jugues contínuament al prova-error, i en el meu cas s’ha allargat molt. He anat fent brots de manera continuada perquè els tractaments no han estat prou eficaços. L’any passat el Clínic va impulsar un tractament pioner a Europa, el CAR-T, que és una modificació genètica de les pròpies cèl·lules. Entro en aquest assaig amb por, però també sentint-me afortunat de tenir una sanitat pública tan pionera, amb un equip tan bèstia com el del Clínic, professionalment i humanament. De moment funciona. A mesura que els mesos avancin sense brots, voldrà dir que ha funcionat.

—Suposo que la incertesa i els efectes secundaris han estat la part més difícil. 
—Sí, els brots no són dolorosos, malgrat que originin pèrdua de visió, però els tractaments sí que ho són, i si no funcionen generen frustració. La meva obsessió és que aquesta malaltia no m’impedeixi fer res, però hi ha moments en què has de cancel·lar els plans. Trobar la tecla eficaç dóna molta pau, ara em sento tranquil, no surto d’un brot amb la por d’entrar en un altre. Ho encaixo bé, però és una motxilla que no voldria tenir. No em vaig centrar gaire en el per què a mi, però sí que penses que t’ho voldries estalviar. Qui no té un all, té una ceba… No em vull presentar com una víctima. Preferiria no tenir la malaltia, però intento que m’afecti tan poc com pugui ser.

—Us ha fet por que us compadissin, el paternalisme…?
—És per això que no ho explicava. Tenia una sensació fatal de vergonya d’estar malalt i també el neguit de ser etiquetat amb “el de l’ull” o “el de la malaltia”. Un familiar em deia “preferiria tenir-ho jo”, però li vaig dir que no m’ho digués mai més, no vull generar aquest sentiment. Normalitat, actitud, optimisme, resistència… I no vull que em defineixi, no vull ser portaveu de res. Ho vull normalitzar i que serveixi com un crit per a la investigació.

—És una de les coses que sovint remarqueu.
—Perquè sembla un tòpic fins que t’hi trobes. Sembla una proclama buida fins que ets a la sala d’espera. Quan veus que les consultes són plenes a vessar t’adones de la importància dels recursos. També quan t’expliquen que fa trenta anys no t’ho haurien pogut diagnosticar i que ara no et saben dir quin és el tractament més eficaç, però que esperen saber-ho gràcies a la investigació. I quan ets en un assaig clínic que es fa amb comptagotes perquè no hi ha prou recursos penses en la gent que no pot accedir-hi. I mentrestant ens distraiem amb polèmiques polítiques absurdes.

“La investigació sembla una proclama buida fins que ets a la sala d'espera”

—Per acabar, una altra cosa molt important que sovint remarqueu: no romantitzar les malalties. Què vol dir això?
—Que et diguin que aprendràs moltes coses d’una malaltia o d’una situació difícil és enganyós, si més no. No he sortit de l’hospital volent gaudir més de la vida. N’he sortit pensant que quina sort de tenir aquesta sanitat pública i esperant que passessin molts dies abans de tornar-hi. Quina necessitat tenim de romantitzar el sacrifici i els moments difícils? Anar a l’hospital no en té res, d’èpic. S’hi perd el temps, o s’inverteix per a guanyar-ne, però no he tingut cap moment en què hagi pensat que hi aprenc coses o que em fa més bona persona. La malaltia no m’ha ensenyat res més enllà que seria millor no tenir-la.

Podeu comprar Una vida a les muntanyes d’Abraham Orriols a la botiga de VilaWeb

Fotografia: Enric Galli.

Això de l’amnistia comença a anar pel pedregar. Una volta aconseguits els vots d’ERC i de Junts per a convertir Pedro Sánchez en president del govern espanyol, els socialistes ja han començat a fer allò de sempre; allò que era previsible. Posar tants impediments com siguen imaginables per tal de no complir els acords signats i alhora acostar-se al PP i votar-hi de bracet, impúdicament, quan és qüestió de preservar el règim del 78.

Ho hem vist aquestes darreres hores en la negativa d’acceptar cap reforma de la seua constitució que no siga la que han pactat ells dos, però també en les declaracions tan contundents del ministre Bolaños per a reduir el perímetre de l’amnistia al cercle exacte que ell vol.

Bolaños fa política. S’amaga rere pretesos arguments judicials, però això no és sinó una argúcia per a imposar les seues tesis als partits independentistes. Que són les de sempre. No és veritat que hi haja cap precepte judicial que puga oposar-se a l’amnistia. Però ell sap què fa.

El PSOE, no ens enganyem, no vol l’amnistia. No l’ha volguda mai. I tu no canvies d’opinió en un tema com aquest d’avui per demà. Passa que ha hagut d’acceptar-la per a mantenir-se en el govern –”fer de la necessitat virtut”, en van dir aleshores. Però, tan bon punt s’ha vist a la Moncloa, ha tornat a la posició original, a la posició prèvia a la cita electoral del juliol. L’amnistia no és possible, no és constitucional, no és legal, bla, bla, bla…

I, per tant, si hi ha d’haver finalment cap amnistia –perquè també ho ha pactat amb Sumar i ja s’ha presentat una llei i tantes coses més…–, doncs que siga la més petita possible. Els CDR, fora. El Tsunami Democràtic, fora. El president Puigdemont, fora. I ja veurem qui acabarà quedant dins i de què acabarà servint tot plegat.

Ara, escoltar Bolaños fent política amagat rere l’opinió de la justícia també té interès. Perquè ens retorna clarament al pecat original d’Espanya i despulla de cap a cap el PSOE i la transició. Pecat original que no és sinó l’obsessió per a impedir com siga el lliure funcionament dels parlaments i la lliure expressió de la voluntat popular.

En una democràcia, en qualsevol democràcia, res no pot estar per damunt dels parlaments, res. I encara menys els tribunals. Perquè els tribunals han de vigilar el compliment de la llei vigent mentre siga vigent, però no poden evitar que els parlaments escriguen lleis futures, diguen què diguen aquestes lleis.

I és precisament aquesta obsessió –de fer passar la llei present davant la voluntat popular– la principal herència que encara hem de suportar avui de la llei de reforma política de les corts franquistes. La llei que és l’inici real de l’actual sistema polític, per damunt de la tan encimbellada constitució, que en realitat és tan sols una llei secundària, una aplicació d’aquella primera. Mireu: el capítol primer de la llei franquista diu, literalment, que la “democràcia” a l’estat espanyol es basa en “la supremacia de la llei” –i no en la voluntat popular. Us sona, això?

(És una ucronia i per tant no es pot comprovar, però m’agradaria molt veure si el PSOE s’atreviria a fer això que va fer ahir en cas que Junts hagués votat contra els tres decrets llei la setmana passada i no n’hagués facilitat l’aprovació. Perquè la lliçó és més antiga que anar a peu: com més cedeixes tu, més pressionen ells.)

 

PS1. Per a entendre com es torça tot això de l’amnistia, us recomane molt aquest extraordinari article de Josep Casulleras Nualart: “L’amnistia és amenaçada: el cop amagat de la traïció”.

PS2. “Vull-que-m’a-ten-gui-u-na-per-so-na”. Un gran article de Núria Cadenes, en què estic segur que molts de vosaltres us reconeixereu.

PS3. Necessitem el vostre ajut. VilaWeb és possible per la generositat dels seus subscriptors. Però en necessitem més que els que tenim. Podeu sospesar de fer-hi, en aquesta pàgina, una petita aportació?

Això de l’amnistia comença a anar pel pedregar. Una volta aconseguits els vots d’ERC i de Junts per a convertir Pedro Sánchez en president del govern espanyol, els socialistes ja han començat a fer allò de sempre; allò que era previsible. Posar tants impediments com siguen imaginables per tal de no complir els acords signats i alhora acostar-se al PP i votar-hi de bracet, impúdicament, quan és qüestió de preservar el règim del 78.

Ho hem vist aquestes darreres hores en la negativa d’acceptar cap reforma de la seua constitució que no siga la que han pactat ells dos, però també en les declaracions tan contundents del ministre Bolaños per a reduir el perímetre de l’amnistia al cercle exacte que ell vol.

Bolaños fa política. S’amaga rere pretesos arguments judicials, però això no és sinó una argúcia per a imposar les seues tesis als partits independentistes. Que són les de sempre. No és veritat que hi haja cap precepte judicial que puga oposar-se a l’amnistia. Però ell sap què fa.

El PSOE, no ens enganyem, no vol l’amnistia. No l’ha volguda mai. I tu no canvies d’opinió en un tema com aquest d’avui per demà. Passa que ha hagut d’acceptar-la per a mantenir-se en el govern –”fer de la necessitat virtut”, en van dir aleshores. Però, tan bon punt s’ha vist a la Moncloa, ha tornat a la posició original, a la posició prèvia a la cita electoral del juliol. L’amnistia no és possible, no és constitucional, no és legal, bla, bla, bla…

I, per tant, si hi ha d’haver finalment cap amnistia –perquè també ho ha pactat amb Sumar i ja s’ha presentat una llei i tantes coses més…–, doncs que siga la més petita possible. Els CDR, fora. El Tsunami Democràtic, fora. El president Puigdemont, fora. I ja veurem qui acabarà quedant dins i de què acabarà servint tot plegat.

Ara, escoltar Bolaños fent política amagat rere l’opinió de la justícia també té interès. Perquè ens retorna clarament al pecat original d’Espanya i despulla de cap a cap el PSOE i la transició. Pecat original que no és sinó l’obsessió per a impedir com siga el lliure funcionament dels parlaments i la lliure expressió de la voluntat popular.

En una democràcia, en qualsevol democràcia, res no pot estar per damunt dels parlaments, res. I encara menys els tribunals. Perquè els tribunals han de vigilar el compliment de la llei vigent mentre siga vigent, però no poden evitar que els parlaments escriguen lleis futures, diguen què diguen aquestes lleis.

I és precisament aquesta obsessió –de fer passar la llei present davant la voluntat popular– la principal herència que encara hem de suportar avui de la llei de reforma política de les corts franquistes. La llei que és l’inici real de l’actual sistema polític, per damunt de la tan encimbellada constitució, que en realitat és tan sols una llei secundària, una aplicació d’aquella primera. Mireu: el capítol primer de la llei franquista diu, literalment, que la “democràcia” a l’estat espanyol es basa en “la supremacia de la llei” –i no en la voluntat popular. Us sona, això?

(És una ucronia i per tant no es pot comprovar, però m’agradaria molt veure si el PSOE s’atreviria a fer això que va fer ahir en cas que Junts hagués votat contra els tres decrets llei la setmana passada i no n’hagués facilitat l’aprovació. Perquè la lliçó és més antiga que anar a peu: com més cedeixes tu, més pressionen ells.)

 

PS1. Per a entendre com es torça tot això de l’amnistia, us recomane molt aquest extraordinari article de Josep Casulleras Nualart: “L’amnistia és amenaçada: el cop amagat de la traïció”.

PS2. “Vull-que-m’a-ten-gui-u-na-per-so-na”. Un gran article de Núria Cadenes, en què estic segur que molts de vosaltres us reconeixereu.

PS3. Necessitem el vostre ajut. VilaWeb és possible per la generositat dels seus subscriptors. Però en necessitem més que els que tenim. Podeu sospesar de fer-hi, en aquesta pàgina, una petita aportació?

Un nombre tan alt de conflictes com hi ha avui dia no es veia d’ençà del final de la Segona Guerra Mundial. L’any 2022 va augmentar, i la tendència es va mantenir l’any passat, amb un creixement d’un 27%. I aquest 2024 comença amb guerres de gran intensitat a Gaza i Ucraïna.

No hi ha una sola causa que pugui explicar la tendència, però un factor és el gran canvi que hi ha en el sistema internacional. Aquests darrers anys, els EUA han deixat el paper de “vigilant del món”. El període en què va exercir aquesta funció no fou pas pacífic ni necessàriament més just, però sí que va contenir bona part dels potencials conflictes –o va prendre-hi part–, bé facilitant el diàleg entre Corea del Sud i del Nord o entre Israel i Palestina, bé intervenint-hi, com ara en la invasió de Kuwait o al Llevant.

Ara trobem un món multipolar, amb un augment de les tensions mundials entre els EUA, Rússia i la Xina que dificulta l’organització de les operacions internacionals. Sobre això, Therese Pettersson, coordinadora de recerca i directora de projectes de l’Uppsala Conflict Data Program, explica que, a més de les noves guerres, hi ha la qüestió de no poder resoldre les que ja hi ha en curs. “Fa uns quants decennis es va desplegar una gran quantitat d’esforços de mediació i manteniment de la pau. Es van signar molts acords de pau, cosa que ara no veiem tant.”

A propòsit d’això, el cap adjunt d’Hamàs, Saleh al-Arouri, va fer unes declaracions a Aljazeera un mes abans del 7 d’octubre: “Adonant-se de la importància de l’actual batalla amb Rússia per la influència mundial, els Estats Units prioritzen la prevenció de l’esclat de més conflictes i el manteniment de la calma i l’estabilitat global fins al final de la batalla d’Ucraïna… De manera que la nostra responsabilitat és aprofitar aquesta oportunitat i augmentar la nostra resistència d’una manera real i perillosa que amenaci la calma i l’estabilitat que volen.” A més, hi ha la possibilitat que el conflicte de Gaza s’expandeixi a més països de la regió, com ara el Líban, el Iemen o l’Iran, cosa que podria significar una intensificació de la guerra.

Segons Pettersson, ara és molt més comú interferir en els conflictes d’altri, és a dir, enviar tropes o avions de caça per lluitar en un conflicte aliè. “Això fa que els conflictes siguin més difícils de resoldre –diu– i durin molt més. Afegeix recursos a les parts en conflicte perquè puguin lluitar més i durant més temps.”

Com més va, més guerres

Als centres i institucions especialitzades, es considera que un conflicte esdevé una guerra quan hi ha més de mil morts en un any. Ara mateix, doncs, hi ha vint-i-una guerres, de les quals cinc són guerres grans, és a dir, amb més de deu mil morts l’any. La que més en va causar el 2023 va ser la d’Ucraïna, amb 30.000 morts pel cap baix durant l’any; seguida de Gaza, que fins ara ja n’ha deixats 25.000.

Les altres grans guerres són les de Myanmar i el conflicte contra la insurgència al Magrib, amb vora quinze mil morts en cada una, que fa dècades que duren. I el 2023 començà una guerra al Sudan entre l’exèrcit i les Forces de Suport Ràpid –antigament operades pel govern–, que ha deixat pel cap baix 13.000 morts.

La invasió russa d’Ucraïna del febrer del 2022 es caracteritza també pel fet de ser la primera guerra interstatal a gran escala després de dècades. De fet, aquests darrers anys s’ha detectat un augment dels conflictes entre estats, cosa molt inusual fins fa poc: “És més habitual veure un grup rebel lluitant dins un país, però ara en veiem en molts llocs, cosa que és preocupant”, reconeix Therese Pettersson.

Estretament relacionat amb el nou sistema internacional, l’Azerbaitjan va preveure que Rússia no hi podria o no hi voldria intervenir si atacava la República d’Artsakh, i el mes de setembre, en un atac sense oposició de Rússia –que històricament havia mantingut a ratlla els conflictes al Caucas–, els cent vint mil armenis van haver de fugir del territori que havien habitat durant segles i solament n’hi queden unes quantes desenes. També ha augmentat la tensió entre Sèrbia i Kossove i hi ha hagut nous combats a la República Democràtica del Congo i enfrontaments a Etiòpia, tot i mantenir-s’hi un fràgil alto-al-foc amb les autoritats de Tigre.

Un conflicte llarg, a gran escala i que afecta règims democràtics és la insurgència al Magrib i al Sahel d’organitzacions com Estat Islàmic i al-Qaida; aquests darrers anys, especialment, a Malí, el Níger i Burkina Faso: en tots tres casos hi ha hagut cops d’estat en favor de militars de caràcter anticolonial i antifrancès.

La violència constant deixa els governs en una situació fràgil i, a Nigèria, les accions de Boko Haram tenen també unes conseqüències devastadores, amb atemptats, matances i segrests en massa. Si el 2018 no hi va haver cap intent de cop d’estat al món, d’ençà d’aleshores no han deixat d’augmentar.

La guerra d’Ucraïna a l’Àfrica: mercenaris, expulsions i propostes de nous estats

Tot això mentre augmenta la violència gihadista, especialment a Somàlia i al Sahel. Els grups gihadistes de la regió han anat evolucionant i han esdevingut molt més localitzats i entrellaçats amb conflictes comunitaris i ètnics.

En total, el projecte de dades sobre conflictes armats, l’ACLED, troba que aquest darrer any hi ha hagut al món 139.000 esdeveniments de violència política a tot el món, amb una estimació conservadora de més de 147.000 víctimes mortals.

Fora dels conflictes amb base territorial, es destaca la violència contra el crim organitzat a l’Amèrica Llatina, amb milers de morts, especialment a Mèxic i al Brasil. En aquest cas, també es manté un nivell inèdit. Nou dels deu conflictes no estatals més mortífers de l’any van passar a Mèxic, on els càrtels rivals de la droga s’han barallat d’ençà de la dècada de 1980. Tanmateix, també hi ha hagut un augment a Haití, al Brasil i a Hondures.

La llei d’amnistia, amb el redactat actual de la proposició de llei, no és prou segura. No està prou ben travada, perquè encara dóna un marge de maniobra als jutges que l’haurien d’aplicar però que la volen torpedinar per entrebancar-la. I això es fa evident en el plec d’esmenes que han presentat Junts i ERC, per separat. Junts havia dit i havia repetit que el text era prou bo i que no hi presentaria esmenes, però finalment ha estat el partit que n’ha presentades més, amb la voluntat de blindar al màxim el possible retorn de Carles Puigdemont, acotant al màxim el terreny de joc a Pablo Llarena, i suprimint l’exclusió de les causes per terrorisme de la llei, de manera que no hi pugui haver discussió que els perseguits pel Tsunami i els CDR de l’operació Judes també seran amnistiats. ERC ha enfocat les seves esmenes en aquests dos aspectes, i entre un partit i un altre hi ha algunes diferències de matís. Alguna, fins i tot, important, amb què Junts ha quedat tot sol i que pot ser determinant: la supressió d’una de les exclusions que hi ha ara sobre l’amnistia: la dels delictes de traïció i contra la pau o la independència de l’estat.

Només Junts ho demana. ERC, no, tot i que la seva secretària general, Marta Rovira, se’n podria veure perjudicada. En l’article segon de la proposició de llei d’amnistia hi ha previst que les causes per aquesta mena de delictes, els de traïció i contra la independència de l’estat, quedin fora de l’amnistia, tant si hi ha sentència ferma com si no. És a dir, amb el sol fet que hi hagi unes persones investigades o processades pels delictes que queden recollits del títol XXIII del llibre segon del codi penal espanyol. Ara mateix no hi ha cap causa relacionada amb el procés, més o menys relacionada amb la consulta del 9-N o amb el referèndum de l’1-O, que sigui per delictes de traïció a l’estat. Però hi ha el risc que això pugui passar, que alguna causa oberta, com la del Tsunami, pugui acabar derivant això.

No pas perquè hi hagi res que hi apunti d’un punt de vista objectiu o lògic, jurídicament. Però l’evolució de la causa del Tsunami a l’Audiència espanyola en mans de Manuel García Castellón no es regeix en cap moment per aquests principis. Aquest jutge es mou pel principi de feta la llei, feta la trampa: per això, el 6 de novembre de l’any passat, es va empescar que el turista mort de manera fortuïta a l’aeroport de Barcelona per un infart el dia de la protesta del Tsunami podria ser atribuïble als qui considera que en són responsables, quatre anys després dels fets; per això aquell mateix dia va comunicar que Carles Puigdemont i Marta Rovira eren investigats per terrorisme, per mirar d’aprofitar alguna petita escletxa que endevinava que hi podria haver en el text de la llei quan encara no s’havia negociat però ja estava pràcticament enllestida.

I és això que ha portat finalment, tant Junts com ERC, a presentar per separat una esmena idèntica que consisteix a proposar que s’elimini de l’article segon de la llei l’exclusió per causes de terrorisme; sense entrar a polir la redacció d’aquest punt, que ara per ara diu que només se n’exclourien els casos en què hi hagués sentència ferma. Però fora equívocs, volen que s’elimini del tot el punt, que quedi ben entès que els encausats del Tsunami i de l’operació Judes són amnistiables. ERC ho justifica com una “millora tècnica”, i Junts fa explícita la raó: recorda que, tan bon punt es va fer pública la proposició de llei d’amnistia, es van reactivar processos que s’assumia que estaven destinats a l’arxivament; que no hi ha cap acte que pugui ser tipificat de terrorisme i que, tanmateix, hi ha dos procediments “en què de manera arbitrària s’investiga i es persegueix independentistes”.

La pista suïssa de García-Castellón

Però si en aquest punt hi ha coincidència entre Junts i ERC, no n’hi ha pas sobre l’exclusió dels delictes de traïció. Només la demana Junts. El cas és que en la lògica de feta la llei, feta la trampa, el jutge García-Castellón inclou en la investigació del Tsunami una suposada col·laboració del govern de Suïssa en els preparatius del Tsunami. D’això, en va informar a final de novembre El Confidencial, dins la dinàmica de vasos comunicants que aquest diari estableix amb els cossos policíacs i l’alta magistratura espanyola en les causes relacionades amb el procés.

Segons aquesta informació, entre final del 2018 i la primera meitat del 2019, un funcionari i diplomàtic suís va compartir un grup de conversa amb Marta Rovira, Anna Gabriel i Josep Lluís Alay, tot i que no arriba a concretar de què parlaven ni si allò tenia res a veure amb el Tsunami Democràtic. Però consta en la causa i s’ha fet públic, i fins i tot va forçar el govern suís a haver de desmentir, mitjançant l’agència espanyola Efe, que hagués ofert cap mena d’ajuda secreta als independentistes catalans.

Però això ja pot servir de base, tal com indicava El Confidencial, perquè García-Castellón reorienti la investigació vers el delicte de traïció o contra la independència de l’estat, exclosos explícitament de l’amnistia. Diu l’article 592 del codi penal espanyol que “seran castigats amb penes de quatre anys a vuit aquells qui, amb la finalitat de perjudicar l’autoritat de l’estat o comprometre’n la dignitat, mantinguin intel·ligència i relació de qualsevol mena amb governs estrangers, amb els seus agents o els seus grups, organismes o associacions internacionals o estrangeres.”

La bomba de l’informe dels lletrats

No hi ha únicament aquesta amenaça per a l’amnistia, que en aquest cas podria afectar la desena d’investigats del Tsunami, entre els quals el president Carles Puigdemont, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, i el diputat d’ERC i membre de la mesa del parlament Ruben Wagensberg. El PSOE també es nega a blindar l’amnistia de les causes de terrorisme, tot donant suport a les esmenes de supressió del punt de l’exclusió presentades per ERC i Junts. El ministre de la Presidència espanyol, Fèlix Bolaños, hi ha tancat la porta.

Vet aquí el punt de partida de la negociació. S’hi arriba després de mesos en què s’ha anat veient com s’ordia la gran conspiració de jutges i fiscals per a fer-la impossible. Per això Junts i ERC hi van amb (més o menys) esmenes de blindatge. El text actual és un punt de partida per a anar més enllà, perquè l’ombra de les amenaces és com més va més gran. Però per al PSOE el text sempre ha estat un punt d’arribada, una concessió màxima on provar de parar tants paranys com ha pogut. Ara ha presentat un grapat d’esmenes tècniques pactades amb ERC, Sumar, Bildu i el BNG perquè no sigui dit i d’aquí no es pensa moure.

I just ara s’ha trobat, caram, amb un informe dels tres lletrats de la comissió de justícia del congrés espanyol que, de cop i volta, expressen uns dubtes seriosos i profunds sobre la constitucionalitat d’aquesta llei d’amnistia i la seva compatibilitat amb el dret de la Unió Europea. Aquest informe, que no és pas vinculant, pot tenir un efecte demolidor en uns quants sentits. Per una banda, el PSOE pot dir tant a Junts com a ERC: com ens podeu demanar que anem més lluny amb la llei si el text actual ja és qüestionable constitucionalment? Si ja patirem per salvar la llei tal com la tenim? El govern espanyol ha sortit a defensar la constitucionalitat del text com a resposta a l’informe, i ha recordat que, efectivament, el Tribunal Constitucional és qui hi té la darrera paraula. Però s’hi poden aferrar per a frenar els intents (sembla que a la desesperada) dels partits independentistes de blindar l’amnistia.

Per altra banda, els arguments d’aquest informe enforteixen l’estratègia que fa mesos que preparen els jutges del Tribunal Suprem per a rebentar l’aplicació de l’amnistia. El mes de setembre, abans de saber quin seria el contingut de la llei, el Suprem ja feia córrer als mitjans que tenia dues armes al sarró: les qüestions d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional i les qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la UE. Doncs bé, l’informe dels lletrats qüestiona que la llei sigui compatible amb el dret de la UE. Perquè inclou l’amnistia dels casos de malversació, i això “pot comprometre l’harmonització i l’efectivitat de les normes reguladores dels delictes d’aquesta mena, perseguits pel dret de la Unió Europea”. També ho diu en relació amb la inclusió de les causes sobre terrorisme en què no hi hagi sentència ferma, perquè consideren que pot contravenir la directiva europea sobre aquesta matèria. I encara més: també veuen contrari a la normativa comunitària l’article de la proposició de llei que preveu que restin sense efecte les ordres europees de detenció en el moment que entri en vigor l’amnistia.

Són precisament els arguments amb què els jutges del Suprem i de l’Audiència espanyola volen presentar, de seguida que entri en vigor la llei, unes preguntes pre-judicials al Tribunal de Justícia de la UE per a mirar de suspendre, ben bé durant mitja legislatura, l’aplicació de l’amnistia en els casos que tinguin entre mans. Si la llei no es modifica en el sentit de les esmenes presentades per Junts i ERC, l’amenaça serà més gran i l’aplicació real i efectiva de l’amnistia estarà realment en perill.

Àngel Madrià (Cassà de la Selva, 1960) ha aconseguit de fer un ou de dos vermells: guanyar un Premi Nacional de Comunicació –en aquest cas, en la nova categoria de Proximitat– explicant històries de gent que si no fos per les seves revistes ho tindria magre per a ser protagonista de la història. Fundador del grup Gavarres –revistes i editorial– el 2002, Madrià és un home que ha sabut combinar el cosmopolitisme gironí amb l’arrelament a Cassà de la Selva i a les Gavarres. A casa seva –a l’editorial, volem dir–, els llibres i les revistes han de ser bonics i ben fets per dins i per fora, perquè adora el periodisme lent i el disseny atractiu perquè les històries llueixin, atès que és dissenyador gràfic de professió. Nom ben conegut del periodisme i la vida cultural i político-social gironina, Madrià adora conversar i explicar els seus projectes, i sap escoltar. Fa llibres bonics, ben editats, i revistes que es nodreixen de la gent del territori per convertir-los en històries universals. És allò que algú algun dia va batejar com a glocal i que no és res més que saber trobar una bona història que pugui interessar tothom gràcies a la manera com l’expliquen els seus periodistes. Madrià, a més, ha ensenyat disseny periodístic a la Universitat Pompeu Fabra i va ser vice-president de l’APPEC, l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

—Ningú no us podrà negar el fet que haureu fet història amb aquest premi…
—Sí, no és fàcil que et donin un premi d’aquests, suposo, perquè hi deu haver molta influència i molta pressió i criteris diferents. Que ens toqui a nosaltres és un bon reconeixement, sí.

—Vós vau començar el projecte el 2002…
—Sí, amb la revista Gavarres, enguany farà vint-i-dos anys.

—Per què?
—Va ser fruit d’una certa casualitat, d’una cosa molt quotidiana i molt personal, meva, amb la meva mare. Havia plegat del Punt l’any 1995, i vaig estar dos anys treballant amb en Carles Puigdemont en una editorial de serveis que es deia Cat Edicions, a Girona. El 1997 vaig venir cap aquí, a Cassà, a muntar el meu despatx de disseny gràfic, i la meva editorial, i feia coses per al Punt i més clients. El despatx el tinc a casa meva, en un edifici de dos pisos familiars, jo tinc els baixos; el meu germà, la meva cunyada i la mare vivien a dalt. I un dia la meva mare em diu si la puc acompanyar a una casa de pagès a comprar unes pintades per a la Festa Major.

—I aleshores neix l’espurna que ho canvia tot…
—Sí. La vaig acompanyar i la meva mare va anar a veure un senyor, que era sordmut i tenia una casa de pagès amb molt d’aviram. Jo me’ls mirava de lluny, i enmig d’aquella pollaraca, en aquell ambient de pagès, vaig pensar: “Mira quina imatge més potent, però això s’acabarà.” I vaig fer el clic i va ser quan vaig pensar que havíem de fer alguna cosa per retratar aquell món de pagès que s’acabava.

—I la revista va ser la primera cosa?
—No, vaig començar a pensar què podíem fer i va sortir la idea, això era el 1998-1999, de fer un llibre de cent personatges populars de Cassà que passaran a la història perquè han estat populars –no famosos, sinó personatges populars anònims. Vam fer una llista de dos-cents noms i, al cap de dos mesos, ja n’havien mort dos o tres, al cap de poc, uns quants més i vam pensar: “Poc ho podem fer això, hem de córrer perquè quan acabem el llibre la meitat seran morts.” I rumiant, rumiant, vaig pensar que havíem de fer una cosa no solament a Cassà, sinó a totes les Gavarres, per mirar de captar tot aquest món que saps que s’acaba o que es transforma, però que molt sovint es mor, s’acaba, per la pressió turística o pel que sigui. I d’aquí neix la idea de fer una revista del voltant de les Gavarres, per parlar d’aquest món més popular i d’aquest patrimoni, tant material com immaterial. I aquesta és la història.

—És un model que funciona i que és exportable a unes altres contrades amb característiques semblants a les Gavarres i que, de fet, exporteu…
—És exactament això, fins i tot nosaltres hem pensat que hauríem de fer una revista que es digués Tramuntana i portar-la a Mallorca, o fer el Pla, perquè el que expliquem a Gavarres és aplicable a tots els territoris que tenen una singularitat geogràfica molt semblant, que de vegades coincideix amb comarques, i de vegades no. És el tema dels bisbats, dels mercats, aquesta idea de comunitat una mica àmplia que comparteixes. I vam dir: “Hem fet Gavarres, d’acord, però per què no podem fer alguna cosa al Pirineu, on també hi ha molta història i patrimoni?” I va ser quan va sorgir Cadí-Pedraforca, i després vam dir: “I això a la Garrotxa i al Pla de l’Estany i tota aquella banda de Camprodon, voleu dir que no funcionaria?” I ha funcionat amb Garrotxes. I després va venir l’Empordà. Per què no ens mirem l’Empordà des d’una altra mirada, que sigui l’Albera a banda i banda, o sigui Catalunya Nord i la part empordanesa… i va sorgir Alberes. I a partir d’aquí han anat naixent les revistes.

—I ara l’última és Garona-Nogueres…
—Sí, aquesta és una revista més complicada perquè és un territori petit i molt poc poblat, amb molt pocs habitants i tan sols quatre comarques, i és clar, necessites una mica de població per poder entrar i vendre aquestes revistes, que no són barates de fer, perquè hi ha molt de treball de camp i cal un equip de treball. Vam decidir que Garona-Nogueres està molt bé perquè així tanquem tot el Pirineu, però no pot anar sola i l’hem ajuntada amb Cadí-Pedraforca, van capiculades i de moment surten així.

—Això que dieu és important respecte de la cobertura integral del Pirineu…
—Ara el cobrim tot, l’Alt Pirineu i l’Aran. La comarca de la Cerdanya, tot l’Alt Urgell, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça i l’Aran. També cobrim el Ripollès, però amb la revista Garrotxes, i l’Alt Empordà, amb Alberes. És a dir, fem tot el Pirineu però amb quatre capçaleres. És una zona bestial d’informació, de pagesia, de patrimoni, d’etnologia.

—Quanta gent treballa al vostre grup?
—A l’editorial som cinc, però després, de manera flotant, tenim tots els directors, que tots cobren, i cada equip de treball, perquè cada revista en té un, amb entre quaranta col·laboradors i cinquanta. Ara treballem amb un equip fix de 150-160 persones per a les cinc revistes durant l’any. És una logística petita, però amb una certa complexitat.

—Us he sentit parlar moltes vegades del periodisme de foc lent, i defensar-lo, i és estrany que ho defensi algú que ve del periodisme de cada dia.
—A veure, el periodisme ha entrat en una espiral autodestructiva, gairebé. Té una molt mala salut de ferro, com bé saps. El periodisme no està bé, però no està bé perquè no estan bé les empreses periodístiques. El problema no és el periodisme, sinó l’empresa periodística i els models que tenim. Els alumnes surten molt ben formats de les facultats, molt més bé que no pas fa vint o vint-i-cinc anys. En general, aquestes fornades noves no escriuen malament, tenen una certa gràcia a l’hora de construir un relat, però no hi ha bones empreses periodístiques perquè no hi ha negoci en els diaris. Vaig estar molts anys al Punt i vam treballar molt i vam fer molta feina, però ara veiem que el periodisme ha de ser literari i de cocció lenta perquè tot el que és trepidant, que és el que trobem ara, no és un bon periodisme, és el periodisme del clic. Nosaltres creiem molt en aquest periodisme de cocció lenta, que vol dir recuperar el periodisme literari que teníem fa cent anys, amb gent que es va dedicar al periodisme i que després van ser grans escriptors. Nosaltres encara ho defensem. Potser anem contra corrent, d’acord, però si hem de salvar el periodisme, el salvarem si fem un periodisme literari.

—I aleshores, el model de negoci quin és?
—Intentar de vendre revistes, perquè no tenim publicitat. Si mires les nostres revistes, veuràs que els anuncis són mínims, algun de la diputació, d’algun ajuntament, i una de l’APEC, i prou. El model de negoci, aquesta és la qüestió. Fem una revista que s’assembla més a un llibre que no pas a una revista, i no és barata. Venem revistes a dotze euros i en venem, per què? Perquè fem com un llibre, i és clar, pensa que compraràs dues revistes l’any i et gastaràs vint-i-quatre euros l’any en aquestes revistes, no és una despesa que no puguis assumir si t’agrada llegir i t’agrada llegir això. És una despesa menor, vas a fer un menú amb la parella i ja t’ho has gastat, com a mínim…

—Ja em direu on són, aquests menús de dotze euros…
—Tens tota la raó, però et gastaràs més o menys a fer dos menús, que sempre seran menys diners que les nostres revistes. El model de negoci és complicat, per un costat, hi ha la venda, i per l’altre hi ha la subscripció, i hem d’anar aquí. Aquestes revistes s’hauran d’acabar venent totes per subscripció, perquè el punt de venda es va morint.

—Però el vostre punt de venda és diferent, perquè aneu molt a llibreria, també.
—Però no és fàcil vendre revistes a les llibreries. Podem entrar a Altair, però a Ona no venem cap revista, o a la Laie tampoc, no la volen. La llibreria només funciona a les zones properes i d’àmbit de les revistes. El Drac, a Olot, en ven un munt, de Garrotxes, és clar. Les llibreries locals sí que ens venen aquest producte local. Depenem en part del quiosc, però a llocs concrets. A Girona, per exemple, els quioscs s’han mort i a Barcelona es van morint, però a Olot no. El punt de venda, llibreria, quiosc, botigues, és important encara, però hem d’anar a la subscripció. L’altre fet important és la complicitat dels ajuntaments. Ho hem treballat molt i si ara no tinguéssim tots els convenis que tenim amb cent cinquanta ajuntaments, seríem morts. Expliquem als ajuntaments que fem revistes que parlen de la seva vila o del seu poble, però que ens n’han de comprar unes quantes segons el seu volum. Per a la biblioteca, l’ajuntament, el centre cívic, les entitats, allà on vulguin, però que la facin córrer. I això ens ha anat molt bé perquè hem teixit una complicitat amb els ajuntaments que per nosaltres ara és estructural.

—Tornem un moment al contingut. Vós parlàveu d’un periodisme literari com el de fa cent anys, i això va cap a l’altra pota del grup, l’editorial. Una editorial també molt marcada pel territori, per la recuperació de la memòria d’aquests grans escriptors, d’alguna manera…
—En part sí, és veritat. Hi ha una translació del concepte de les revistes que fem cap a una col·lecció de llibres que és el Caliu de la Memòria. En lloc de fer-ho en articles dins la revista, ajuntem tot d’articles i en fem un llibre, com ara Històries de l’Alta Garrotxa, que podrien haver anat sortint com una sèrie a la revista, però les ajuntem totes i en fem un llibre. Aquests serien els vasos comunicants més directes entre la filosofia de revista i el llibre. Després tenim una altra col·lecció, Narratives, que és estrictament literària, que és més recent, amb una idea semblant, però això és literatura estrictament, és narrativa. Pot ser un assaig, un dietari, un viatge… I l’última col·lecció que hem fet, que és la que ens agrada més, és la que es diu Periodismes i ha de créixer amb l’esperit que et deia abans, recuperar aquest periodisme de treball d’investigació, de treball de fons, que s’ha perdut en general a la majoria de mitjans.

—Entenc que aquesta col·lecció publica investigacions que per la seva extensió són impossibles d’encabir a les revistes.
—És exactament això. Els llibres tenen una periodicitat diferent de les revistes perquè la col·lecció va creixent segons els treballs que encarregues o que t’arriben i creus que són susceptibles de publicar. Pensem que podem fer un parell de llibres de cada col·lecció. Són treballs que no tenen cabuda als mitjans, perquè un llibre de periodisme de dues-centes pàgines no el pots encabir, i aquesta és la idea: quan hi hagi un treball de fons ben investigat, ben treballat, que aporti alguna cosa, nosaltres el publicarem, i si té un punt literari, molt millor. No tots els periodistes tenen bona literatura, però n’hi ha que s’esforcen i més o menys ho aconsegueixen.

—La vostra seria l’editorial en què agradaria publicar a Josep Pla si revisqués? En seríeu l’editor?
—Crec que no, perquè som una editorial petita, però tant de bo tinguéssim algun Pla. Hem publicat [Miquel] Pairolí, i podríem trobar-hi alguns paral·lelismes amb les mirades de Pla sobre l’espai i la gent. Crec que Pairolí també va fer aquestes mirades amb un estil semblant, però diferent. Però i tant, si Pairolí fos viu i continués fent dietaris, hauríem estat els primers de provar de publicar els seus llibres, i si Pla fos viu, per descomptat. Qui no voldria un Pla a casa seva?

—Doncs tinc dubtes. Ara potser encara es trobaria alguna editorial que li diria allò de “és massa literari”, que ha estat moda aquests darrers temps a casa nostra. Crec que si ara Pla comencés, ho tindria difícil per trobar editorial, sabeu què vull dir?
—Potser sí que és cert que li ho dirien. Però en tot cas està bé la pregunta, no ho havia pensat mai, seria l’editorial que publicaria Pla? Bona aquesta, ben vist.

—Això que heu fet vosaltres, solament pot ser un producte gironí, en el sentit de la idea i que vagi més enllà i s’acabi concretant i fent?
—No, per què?

—Per la integració del concepte de territori a l’ADN afegit al de visió empresarial.
—Home, a terres de l’Ebre o al Pirineu ja podria haver sortit. Tampoc no som una gran empresa. Creus que els gironins acabem fent les coses que pensem? És una visió des de fora que jo no tinc, però crec que això es podria fer a tot arreu. És cert que no n’hi ha, de revistes com les nostres. Només hi ha les revistes locals nues i crues, que fan molt bona feina, però és cert que la nostra concepció de revista-llibre no la té ningú. Tot i això, quan comences no n’ets conscient, amb el bagatge sí que ho veus, però no crec que sigui pel fet que siguem gironins. Potser sí que hi ha indrets del territori on tens una mirada més profunda i interior cap a les arrels. Hi ha territoris i espais que no sé si és per l’excursionisme, pel fet de sortir a veure aquest patrimoni i descobrir-lo, on tenim una mirada més a les arrels, però és una pregunta que no m’havia fet mai.

—Us veuríeu fent revistes en uns altres espais?
—Ja ho hem treballat, però al final no ha estat possible. Volíem fer una revista de les terres de l’Ebre que agafés totes quatre comarques, però no ens en vam sortir. I m’agradaria molt fer això a Mallorca, de debò. Per què? La matèria primera hi és.

—En resten deu anys, vint a tot estirar, de matèria primera, i tant de bo m’equivoqui.
—Sí, d’acord, però amb una anècdota ho entendràs. Vam presentar el primer número de Gavarres el 2002 a la Casa de Cultura de Girona i una senyora es va voler fer subscriptora, va agafar el primer número, va mirar la revista i ens diu: “Ara em teniu preocupada, perquè he mirat la revista i ja ho heu dit tot de les Gavarres, què direu al número 2?” Aquesta mirada de lluny d’un espai és la que és, però quan t’hi acostes i vas entrant veus que aquest espai es va diversificant i complicant, i és molt més ampli. Per tant, a Mallorca trobaríem material ben segur. La història no s’acaba, la vida d’un paleta o d’un fuster es transforma. La seva història, d’aquí a vint anys, per a la gent reculada, per a la gent més jove, serà una història important. Els testimonis de la guerra ja els tenim passats, ja han anat aigua avall, que diria Pla. Ja els hem fixat quan vam fer les entrevistes, ara els testimonis ja són indirectes, però això forma part de la història. És cert, d’aquí a quinze o vint anys Mallorca haurà perdut la meitat de la pagesia, segur, però l’hauríem de fixar abans.

—Si dic “Gavarres” en el conjunt de quatre milions i mig d’habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona, en trobaré ben pocs que sàpiguen què punyetes és.
—És clar. Hi ha marques que són molt potents. Tu parles d’Empordà i tothom sap on és i què és, tant hi fa si és alt o baix, o parles de Pirineu o fins i tot Garrotxa, Montseny, Montserrat, Cadí… Hi ha topònims que tenen molta força. Gavarres és un topònim nou, relativament nou. La gent no vivia a les Gavarres, vivia als pobles, però no eren conscients que formaven part d’una col·lectivitat més àmplia que d’alguna manera li hem donat nosaltres. Administrativament, no sé quan va començar a usar-se el topònim Gavarres, però la gent no era conscient de formar part d’aquesta comunitat i, és clar, a l’àrea metropolitana de Barcelona no ho coneix pràcticament ningú.

—I si ara m’haguéssiu de dir què és el que us enamora de les Gavarres?
—El patrimoni de la gent. La població de les Gavarres comença al segle IX i X, que és quan es comencen a construir els vilars, i els masos una mica més tard, amb les bonances del segle XII i XIII. Després ve la pesta i patim una sotragada, però a mitjans del segle XIX ve l’època bona del suro… Tot és un patrimoni de la gent, tot el que veiem ho va fer la gent. Hi ha una anècdota molt bona de Pla, que un dia va pujar al Pedró de Pals, que és un gran mirador d’aquesta plana empordanesa, amb l’escriptor Miguel Delibes, amb qui eren molt amics. En Pla li explicava els pobles i tots els camps, els arrossars i tot plegat, i Delibes estava tot admirat. I en Pla li diu: “Sap qui ho ha fet, tot això? Això ho ha fet el notari de la Bisbal.” Doncs això, la gent és el que m’enamora. L’ocupació d’aquest espai i la vida de la gent en aquest espai, tot aquest espai és esculpit per la vida de la gent i a mi això és el que m’enamora, perquè al darrere de la vida de la gent hi ha el patrimoni, les sínies, els masos, els molins, les rescloses, la pedra seca, tot el que construeix la gent per viure i adaptar-se a un espai que no era fàcil, però que tenia una riquesa i uns tresors, sobretot el bosc i el suro.

—I en tot aquest ecosistema de Gavarres, Garrotxes, Cadí, Alberes, quin paper hi té la ciutat de Girona i com us hi relacioneu?
—La gent de Girona no és conscient que és de les Gavarres. Les Gavarres comencen a Girona, Montjuïc són Gavarres, les Pedreres són Gavarres, però no en són conscients. Les Gavarres per ells són els Àngels, el santuari més a prop, que és on anava la gent de Girona a passar els estius uns quants dies a la fresca o a prendre aires. És clar, Girona com a capital també aglutina molta gent de comarques que té aquestes revistes de referència. Finalment, Girona acaba essent una petita metròpoli que s’acaba construint amb base de la gent dels pobles o de les petites ciutats de comarques que han baixat aquí per qüestió de feina o qüestions d’estudi, i acaba essent un espai de venda per a nosaltres, i també parlem de gent de Girona. Hi juga un paper important, però no és una ciutat rural, encara que la revista no és només rural, també té un punt de cosa més urbana, no podem parlar solament de la ruralia, també parlem dels pobles dels voltants que ja no són tan rurals, com ara la Bisbal o Cassà mateix, o Sant Feliu. No canviarem res, hem de fer aquestes publicacions a partir del testimoni de la gent anònima, bàsicament, construir aquesta història conjunta d’aquestes revistes que surten de la terra i tornen a la terra. Els protagonistes acaben essent els consumidors de la revista i aquesta és la clau de l’èxit. Acaben essent revistes molt populars que compra gent que no està acostumada a llegir ni llibres ni revistes, segurament, diaris sí.

La Plataforma Cívica Cent d’Estellés va donar inaugurar ahir l’Any Estellés, que durant tot el 2024 homenatjarà l’escriptor i periodista en el centenari del seu naixement. El programa, que aplega desenes d’entitats culturals i polítiques del país, s’ha organitzat tot i el boicot del govern valencià. El govern de Mazón no ha organitzat cap acte commemoratiu per a homenatjar-lo i ha retirat el suport a iniciatives dedicades a estudiar-ne l’obra, com ara la Càtedra Estellés proposada per la Conselleria de Cultura de l’executiu anterior. El desembre passat, l’ex-president Ximo Puig i el PSPV van demanar al govern i als ajuntaments del País Valencià que declaressin el 2024 Any Estellés, però la Generalitat Valenciana ho refusà.

L’Any Estellés comença a caminar, a desgrat del boicot del govern

La campanya ciutadana per a organitzar l’Any Estellés començà arran de la dissolució de la Fundació Estellés per l’Ajuntament de Burjassot l’any 2022. Aleshores, la Generalitat, la família i la comissió Pro Fundació Vicent Andrés Estellés van acordar d’impulsar una càtedra, en col·laboració amb les universitats públiques valencianes, que dugués el nom del poeta.

L’arribada del PP i Vox al govern valencià, tanmateix, va tancar la porta a la proposta. L’executiu que sortí de les eleccions del 23 de juliol és totalment contrari a qualsevol homenatge a la figura d’Estellés. El vice-president de la Generalitat Valenciana i conseller de Cultura i Esports, Vicente Barrera, en una intervenció parlamentària el novembre proppassat, fins i tot presumí d’haver eliminat les subvencions a la Càtedra Estellés. “No defensarem cap institució, autor ni organització que defensi la implementació dels Països Catalans en aquesta part d’Espanya que es diu Comunitat Valenciana”, digué.

En vista del boicot institucional, desenes d’associacions, entitats i col·lectius del país es reuniren per a constituir la Plataforma Cívica Cent d’Estellés i preparar el programa de commemoració. Entre les entitats, hi ha Bassot, Kulturcrítics, Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, Fundació Sambori, la Societat Coral el Micalet, el Col·lectiu Ovidi Montllor, l’Ateneu de Bétera, Ca Revolta, el Tempir, el PEN Català, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i Un Entre Tants, com també treballadors del sector cultural i personalitats polítiques i sindicals. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua també farà commemorarà el centenari del naixement del poeta, però en presentarà el programa més endavant.

I així és com el sud proclama (i fa) l’Any Estellés — Mail Obert de Núria Cadenes

“Davant la situació política al País Valencià, gens favorable a reivindicar i homenatjar els nostres referents culturals, demanem a la societat civil que no es quede parada. Insistim que cal lluitar per la nostra llengua i cultura i, si no ho fa l’administració pública, ho farem nosaltres”, digué la tardor passada la Coordinadora de la Fundació Pro-Estellés en el comunicat de presentació de la iniciativa.

Ahir, durant la presentació, els representants de la plataforma van tornar a fer una crida als moviments socials perquè organitzessin i convoquessin, en els respectius àmbits d’acció, activitats commemoratives de l’Any Estellés.

Una passejada per Burjassot inaugura l’Any Estellés

L’acte inaugural va començar a les 11.00 amb una passejada per uns quants punts de Burjassot (Horta Nord), el poble on va néixer el poeta. La passejada va ser conduïda pel nét d’Estellés, Vicent Anyó, que explicà alguns dels episodis fonamentals de la vida del poeta als alumnes de les escoles la Comarcal de Picassent i la Masia de Museros.

Aprofitar-se d’Estellés per enaltir tot allò que Estellés abominava — Editorial de Vicent Partal

Dins la programació d’activitats previstes per a commemorar el centenari, hi ha mig centenar de sopars Estellés, un concert col·lectiu a l’Auditori de Burjassot, una exposició itinerant, trobades d’escoles comarcals, una exhibició d’art contemporani, actes acadèmics a les universitats de la Xarxa Vives, conferències, taules rodones, presentacions de llibres, obres de teatre, espectacles de dansa, recitals de poesia i música en directe. A totes aquestes activitats s’hi han d’afegir els actes de les universitats, ajuntaments, partits polítics, sindicats, editorials, revistes, centres educatius, ateneus, casals i associacions culturals i esportives que s’han afegit a la commemoració del centenari, però que encara s’han d’acabar de tancar.

L’Institut d’Estudis Aranesos cedirà dades de veu, text i metadades al Barcelona Super Computing Center (BSC-CNS). Uns recursos clau amb què el projecte Aina desenvoluparà models lingüístics, per primera vegada, també en occità. Ambdues entitats han signat un acord fonamental per a la incorporació de la llengua occitana en els sistemes d’intel·ligència artificial desenvolupats pel projecte Aina. La Unitat de Tecnologies del Llenguatge del centre és l’equip que coordina el projecte.

La col·laboració preveu que el BSC pugui processar les dades per integrar-les al corpus d’Aina. Els datasets, que són disponibles a Hugging Face, són fonamentals per a l’entrenament dels models i de les Tecnologies del Llenguatge (TL). Serà amb aquests recursos que Aina desenvoluparà model lingüístic també en aranès.

Per l’Institut d’Estudis Aranesos és “un pas que pot comportar un avenç important per al desenvolupament de tecnologies en llengua occitana que puguin facilitar l’estudi i anàlisi lingüística així com una major difusió i foment de la llengua a través d’aplicacions de redacció de textos o correcció automàtica, entre altres”, segons Jèp de Montoya, president de l’entitat.

El projecte Aina, encapçalat pel Barcelona Supercomputing Center i finançat per la Generalitat de Catalunya, expandeix així el seu ventall de col·laboracions, més enllà del català. Amb aquesta visió transversal dels models lingüístics, Aina vol esdevenir una eina crucial per a l’impuls de llengües amb pocs recursos digitals. Precisament, els sistemes d’intel·ligència artificial ofereixen una possibilitat única d’enfortir la presència dels low resources languages a l’àmbit digital.

Barcelona ha acordat avui de deixar Vox al marge de trobades amb entitats i grups de treball així com que ocupi presidències de districte o presideixi comissions. Això és el que suposarà, a la pràctica, la proposició de BComú que s’ha aprovat avui a la Comissió de Presidència del consistori amb els vots favorables del PSC, TriasxBCN, BComú i ERC. En canvi, PP i Vox hi han votat en contra. El text també acorda no subscriure cap iniciativa d’impuls i control conjunta amb l’extrema dreta i evitar que prosperin les seves iniciatives. “Nosaltres no convocarem l’extrema dreta, per nosaltres no són un grup més municipal i no normalitzarem la seva presència”, ha dit la regidora Jess González.

La representant dels comuns ha assenyalat que això implica la coordinació dels grups i l’aplicació més estricta del codi ètic de l’Ajuntament de Barcelona en relació amb els discursos d’odi, per exemple. “Acords com aquest i el compromís de treballar conjuntament amb els moviments socials i les organitzacions en aquesta línia són alguns dels que s’han aprovat”, ha dit.

El text també preveu que es continuï reforçant l’Oficina per la No Discriminació i mantenir un espai de treball conjunt durant el mandat entre els grups municipals signants, per coordinar l’acció municipal i les respostes envers accions concretes de les formacions d’extrema dreta.

La justícia andorrana ha absolt l’activista pel dret de l’avortament Vanessa Mendoza, que fou jutjada a començament de desembre per un delicte de desprestigi de les institucions. El judici es fonamentava en una intervenció de Mendoza, l’any 2019, com a presidenta de l’associació Stop Violències al comitè de la CEDAW, l’organisme de l’ONU que vetlla pels drets de les dones. La fiscalia li demanava una multa de sis mil euros, una indemnització de sis mil euros més i sis mesos d’inhabilitació per a càrrec públic.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Stop Violències (@stopviolencies_)

Mendoza ha llegit la sentència en veu alta i ha demanat la dimissió del cap del govern, Xavier Espot. També ha denunciat que durant aquests anys s’ha malmès la seva imatge pública i la de l’associació que presideix: “Ara tocaria començar a reparar.” També ha reconegut que no es pensava pas que l’absoldrien.

Malgrat que l’avortament no era el tema central de la denúncia explícitament, Mendoza i la seva defensa han considerat en tot moment que era important per a entendre el cas. “La Vanessa va tractar el tema de manera indirecta i suposo que això va causar certa urticària al govern, i potser va provocar una reacció encara més epidèrmica”, explicava l’advocat Miquel Bellera. L’avortament és prohibit a Andorra en tots els supòsits, fins i tot si l’embarassada ha estat víctima d’una violació, si hi ha perill de mort per a ella o si hi ha una malformació del fetus. De fet, és l’únic país d’Europa, juntament amb Malta, on aquesta legislació és tan dura. Stop Violències també hi va fer referència en la seva intervenció a la CEDAW, sobretot, quant a les conseqüències que té aquesta legislació per a les dones.

L’advocat va posar el focus en la qüestió de la llibertat d’expressió. Avui, en l’atenció als mitjans, ha expressat que tenien sentiments contradictoris perquè la justícia els havia donat la raó i havia fet un “treball exemplar” de l’aplicació dels estàndards europeus.

El Tribunal Constitucional (TC) espanyol ha admès el recurs d’empara de l’ex-portaveu de Batasuna Arnaldo Otegi contra la decisió del Tribunal Suprem (TS) espanyol de repetir el judici del cas Bateragune, segons que ha avançat El Mundo i recull l’agència EFE. A parer del TC, la repetició del judici implicaria la violència del dret a la tutela judicial del dirigent d’EH Bildu. La decisió s’ha adoptat amb set vots a favor –els magistrats afins al PSOE– i quatre en contra –afins al PP–.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va concloure el 2018 que l’Audiència espanyola va vulnerar els drets fonamentals d’Otegi durant el judici, que fou condemant per un delicte de pertinença a ETA. Va estar empresonat sis anys i mig a la presó de Logronyo i va complir una condemna de deu anys d’inhabilitació. Segons el TEDH, es va vulnerar l’article  6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans en el processament d’Otegi, Jacinto García, Díez Usabiaga, Zabaleta Tellería i Rodríguez Torres, tots condemnats.

Condemna per manca d’imparcialitat

La defensa d’Otegi va pretendre de fer palès amb la denúncia al TEDH la imparcialitat de la jutgessa, Ángela Murillo, que era contaminada pel prejudici mostrat en un procés anterior contra Otegi mateix. En concret, al·legava que durant el judici per l’homenatge al membre d’ETA Argala, Murillo havia demanat a Otegi si condemnava el terrorisme etarra i, arran de la seva negativa a respondre, la magistrada va dir: “Ja sabia que no em respondria aquesta pregunta”.

L’Audiència espanyola va dir que el judici s’havia de repetir després de l’anul·lació de la condemna pel TEDH. La decisió la va adoptar per unanimitat el ple de la sala segona del TS, que encapçala el jutge Manuel Marchena, tot seguint la indicació de la fiscalia, que també va demanar de tornar-lo a fer.

El TC va admetre el recurs d’Otegi i altres demandants l’octubre del 2021. En el recurs, els afectats van al·legar que la repetició del judici vulnera el dret de tutela judicial efectiva des de la perspectiva de la garantida d’interdicció del doble enjudiciament en relació amb el principi de seguretat jurídica, tenint en compte que les penes imposades —presó i inhabilitació especial— ja s’ha complert.

El ministre de Presidència espanyol, Félix Bolaños, ha tancat la porta a les esmenes que proposen Junts i ERC per a assegurar que els investigats pel Tsunami i els CDR entrin dins l’amnistia. Les dues formacions volen eliminar de la norma la referència al terrorisme –imputació que ha fet el jutge García Castellón– com a excepció per a l’aplicació de la llei. Bolaños ha afirmat que el PSOE continuarà dialogant sobre la base de les esmenes tècniques que ha pactat amb Sumar, ERC, Bildu i BNG, que a parer seu reforcen una llei “impecable del punt de vista legal i constitucional”. “Nosaltres creiem que els delictes greus han d’estar exceptuats de l’amnistia, com ja ho són a la proposició de llei”, ha dit.

Bolaños ha fet aquestes manifestacions als mitjans pocs minuts després d’acabar la reunió que el secretari general de Junts, Jordi Turull, i el número tres del PSOE, Santos Cerdán, han tingut al congrés. Segons Bolaños, la trobada s’emmarca en les relacions totalment normalitzades entre totes dues formacions. “No fa gaires anys, Junts actuava fora de la constitució i de les institucions democràtiques, i ara, amb diàleg i feina, i també dificultats, és clar que sí, arribem a acords que beneficien la vida de les persones.”

Informe dels lletrats

El ministre també ha llevat transcendència a l’informe dels lletrats de la comissió de justícia del congrés espanyol, que expressa dubtes sobre la constitucionalitat de la llei d’amnistia. “Hi ha uns quants informes, tres de lletrats del congrés, i tots són respectables”, ha recordat. I ha afegit: “Fa pocs dies hi havia un altre informe dels lletrats que deia que no hi ha cap dubte de constitucionalitat. […] Per tant, respectem tots els informes. Hi treballem, els estudiem, i per descomptat les opinions són lliures.”

Operació Catalunya

El ministre espanyol també ha acusat el PP de pilotar una operació Catalunya que implicava utilitzar les forces i cossos de seguretat de l’estat per fabricar proves falses i intentar de frenar el procés independentista. “Afortunadament, ara parlem de política, de diàleg […] i igual que ens hem entès amb el PP per reformar la constitució també ens entenem amb les forces independentistes per posar la política on ha d’estar.”

El PSOE guanyaria unes hipotètiques eleccions espanyoles, amb el 34% dels vots i una diferència d’1,9 punts percentuals per sobre del PP, que obtindria el 32,1% dels sufragis, segons l’últim baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). En relació amb el sondatge anterior, el PSOE puja 2,2 punts i el PP en perd 1,1.

Aquest CIS, fet entre el 2 i el 5 de gener, revela que Sumar seria tercera força, amb el 9,7% del vot estimat, i Podem, que ja apareix com una opció a banda del partit de Yolanda Díaz, un 2,7%. Vox seria quarta força, amb el 8,3%.

Així mateix, Junts passaria davant d’ERC amb l’1,5% dels vots (una dècima més que ERC).

Vegeu el CIS ací:

El PSOE ha demanat actuacions judicials immediates i una investigació política al congrés espanyol per a aclarir l’operació Catalunya, que qualifica del Watergate del govern de Mariano Rajoy. En un comunicat, els socialistes asseguren que arribaran fins al final per investigar els possibles delictes comesos pel govern del PP i pregunten a l’actual president del partit, Alberto Núñez Feijóo, si col·laborarà per saber què va passar. “El silenci eixordador de Feijóo i de la resta de càrrecs de rellevància al PP només aprofundeix en la preocupació i ens fa esperar el pitjor: que tot sigui veritat”, afegeixen. Els socialistes també es demanen si l’ex-president Rajoy estava assabentat de la trama.

El PSOE considera que les informacions que van revelant La Vanguardia i El Diario posen de manifest “comportaments gravíssims” en democràcia que requereixen “actuacions judicials immediates i una investigació política en el marc del congrés”. No especifiquen, però, si demanaran la compareixença de Rajoy a la cambra baixa, com demanen alguns partits.

Això sí, el PSOE considera que una de les preguntes que s’ha de respondre en la investigació judicial i la comissió d’investigació al congrés és si al PP encara hi ha  persones vinculades amb l’operació Catalunya.

I quant a l’ex-president Rajoy, afegeixen que “no és una qüestió menor” si estava al cas de la trama o hi va participar. En aquest sentit, recorden que va ser apartat del càrrec de president del govern espanyol per una moció de censura, precisament, per la corrupció que afectava el seu partit.

“Parlem d’una conspiració per a fer ús d’elements de l’estat que són patrimoni de tots i pagats pels ciutadans, com la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, per a espiar enemics polítics del PP i fabricar proves falses”, afegeix el comunicat.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, i el secretari d’Organització del PSOE, Santos Cerdán, fan una nova reunió al congrés espanyol després de l’acord per a l’aprovació dels decrets de l’executiu espanyol a canvi de la cessió de la gestió de les competències en immigració, i també de la manca d’entesa en les esmenes a la llei d’amnistia. Les dues formacions han d’encarar també els acords sobre el pressupost de l’estat per al 2024. Abans d’entrar a la reunió, Cerdán ha afirmat que les relacions entre els dos partits són fluides i que aquesta és una trobada “de treball com moltes altres que tindrem” on “no pretenem acordar ni comunicar res”. Turull s’ha limitat a dir que “mentre parlem no comentem mai res”.

La trobada es produeix després d’unes quantes jornades de negociacions tenses entre els dos partits. La setmana passada per a l’aprovació dels decrets de l’executiu espanyol. Finalment Junts es va abstenir in extremis a canvi d’un conjunt de compromisos dels socialistes que entre altres suposen la cessió a la Generalitat de les competències en immigració.

Abans de reunir-se amb Turull, Cerdán ha recordat que les competències de què disposarà la Generalitat quedaran definides en una llei orgànica que encara s’ha d’aprovar al congrés, però el president espanyol, Pedro Sánchez, ja va advertir que l’estat mantindrà el control de les fronteres i la lluita contra la immigració il·legal.

Turull i Cerdán es reuneixen també després que ahir les seves formacions van ser incapaces d’assolir un acord que permetés la presentació d’esmenes conjuntes a la llei d’amnistia.

Junts i ERC van presentar per separat les propostes de modificació del text per provar de blindar que els fets del Tsunami i els CDR —considerats terrorismes per l’Audiència espanyola— puguin acollir-se a l’amnistia, i no en quedin exclosos.

El PSOE, per la seva banda, va mantenir els eixos del text i només va acordar vull esmenes tècniques amb ERC, Sumar, Bildu i BNG. Tot plegat s’ha de resoldre al tràmit parlamentari que comença aquest dijous, amb l’entrada de la llei a la comissió de justícia, abans de tornar al ple per a la seva aprovació definitiva.