Vilaweb.cat

[VÍDEO] Israel acusa “molts dels treballadors” de l’ONU a Gaza de ser membres d’Hamàs

L’ambaixador d’Israel a l’ONU, Gilard Erlan, ha acusat “molts dels treballadors” de l’organització a Gaza, com també part del personal sanitari i els periodistes del territori, de ser membres d’Hamàs.

"Many @UNRWA workers in Gaza are themselves members of Hamas. The time has come to bust the myth of UN supplied facts"

The Israeli representative at the United Nations launches a tirade against the UN, UN agencies, UN workers and UN officials pic.twitter.com/1OJQ8yj11E

— Saul Staniforth (@SaulStaniforth) November 10, 2023

“Les convencions diplomàtiques ens exigeixen que agraïm la seva feina”, ha començat dient Erlan –abillat amb una estampa de l’estrella de David al pit inspirada en el distintiu que els nazis feien servir per a identificar públicament els jueus– en al·lusió a les denúncies dels alts càrrecs de l’organització sobre la situació humanitària a Gaza a l’assemblea general de l’ONU. “Però, lamentablement, [això que diuen sobre Gaza] són falsedats completament desvinculades de la realitat. Des de fa anys, l’ONU es nega a establir mecanismes de verificació que ens puguin proporcionar una visió acurada de la realitat”, ha afegit.

I, tot seguit, s’ha demanat: “Qui subministra a l’ONU aquests suposats ‘fets’? Aquesta informació ve de tercers, de fonts imparcials? La resposta és que no. Tota la informació sobre la situació sobre el terreny [a Gaza] que rep aquest consell prové d’Hamàs, no pas dels treballadors internacionals de les Nacions Unides a Gaza.”

“Recordaré a aquest consell que Hamàs, una organització genocida, controla totes les facetes de la Gaza. Tots els membres de l’anomenat Ministeri de Sanitat són Hamàs. Molts treballadors de l’Agència de l’ONU per als Refugiats Palestins a Gaza són membres d’Hamàs. Ha arribat l’hora de trencar el mite“, ha afegit.

I ha acabat dient: “Hamàs sap que cada metre quadrat a Gaza està sota el seu regne de terror. Molts conductors d’ambulàncies són membres d’Hamàs. Els col·laboradors locals als mitjans de comunicació internacionals són membres d’Hamàs. Hem vist aquesta setmana que molts fotoperiodistes ‘innocents’ per a Reuters i The New York Times no tan sols van documentar els horrors d’Hamàs, sinó que també van passar la frontera cap a Israel per filmar-los amb els terroristes mateixos.”

Islàndia declara l’estat d’emergència per risc d’erupció volcànica després d’haver registrat més d’un miler de terratrèmols en un sol dia

L’autoritat de Protecció Civil d’Islàndia ha declarat l’estat d’emergència després d’un seguit de més de mil terratrèmols registrats aquestes darreres vint-i-quatre hores al sud-oest del país –el més gran dels quals ha estat de magnitud 5,2 en l’escala de Richter– que els sismòlegs temen que presagiïn una erupció volcànica imminent.

Última hora #Islàndia. Amplio amb vídeocrònica en una estona.

El que està succeint ara mateix no té precedents a la regió, per la magnitud i la quantitat de terratrèmols, i per la gran extensió on estan tenint lloc els sismes. Molt pendents aquesta nit de què passa a Reykjanes. pic.twitter.com/rCAUy8Nqkj

— Èric Lluent (@ericlluent) November 10, 2023

S’han registrat “canvis significatius” en l’acumulació de magma subterrani prop del poble de Grindavík, on viuen gairebé quatre mil habitants, segons l’Oficina Meteorològica islandesa (IMO). Arran d’això, la policia local i l’autoritat de Protecció Civil han decidit de desallotjar el municipi, tancar-ne totes les carreteres d’accés i declarar l’estat d’emergència al país.

“En aquest moment, no és possible determinar exactament si el magma pot arribar a la superfície i on. Hi ha indicis que una quantitat considerable de magma es mou en una àrea que s’estén de Sundhnjukagigum, al nord, fins a Grindavík“, ha dit l’IMO en un comunicat.

“La quantitat de magma involucrada és significativament més gran que no l’observada en les erupcions més grans de [el volcà] Fagradalsfjall. […] Apleguem més dades per calcular models que ens donin una imatge més precisa de la intrusió de magma”, ha explicat.

Milers de petits terratrèmols van començar a sacsejar la península de Reykjanes, on hi ha el volcà, a final del mes passat, i d’aleshores ençà se n’han registrat més de 24.000. El volcà és a uns 40 quilòmetres de la capital, Reykjavík, i va entrar en erupció per darrera vegada el 2021. Abans-d’ahir, la popular piscina geotèrmica Llacuna Blava, una de les principals atraccions turístiques del país, fou clausurada a causa del risc sísmic.

Les portades: “Alerta turística” i “Sánchez s’assegura la majoria absoluta”

Avui, 11 de novembre de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Víctor Labrado guanya el premi de novel·la Ciutat d’Alzira amb ‘Nascuts del fang’

Aquest vespre s’ha fet la gala de lliurament dels trenta-cinquens premis literaris Ciutat d’Alzira a la Sala Rex Natura. L’acte ha aplegat vora sis-cents assistents. Enguany, el compromís amb la tradició, la defensa del territori i la llengua han estat els grans protagonistes dels premis. Per exemple, l’escriptor Víctor Labrado ha guanyat el premi de novel·la Ciutat d’Alzira amb Nascuts del fang, una història ambientada a l’Albufera en temps del franquisme.

El premi de poesia Ibn Hafaja ha estat per l’escriptor Marià Veloy amb l’obra El pianista a l’armari, una expressió íntima per a referir-se a l’escriptura com una activitat solitària i allunyada d’allò que coneixem com a realitat. El premi d’assaig ha estat per a Maria Josepa Payà per Terra endins, una obra que vol ajudar a entendre les zones rurals i la gent que hi viu. En aquesta modalitat, arran de la qualitat de les obres presentades, el jurat ha decidit proclamar finalista Francesc Gisbert amb La resistència lingüística: un món de llengües.

El premi europeu de divulgació científica Estudi General ha estat per a Francesc Lloret amb l’obra Un món magnètic: la presència dels imants a les nostres vides, un treball que posa el focus en la presència de l’energia magnètica en diferents àmbits de la vida.

Els guanyadors han recollit l’estatueta dissenyada per Manuel Boix en una gala marcada pel sentit de l’humor del presentador Lluís Cascant i amenitzada amb l’actuació musical de la Maria.

Entre els assistents a la gala hi havia la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó, o el síndic Joan Baldoví, entre més personalitats.

Xavier Rius: “Dono validesa a la tesi iraniana sobre l’atac a Vidal-Quadras”

Xavier Rius Sant (1959) és periodista especialitzat en la ultradreta i autor de dos llibres recents sobre Vox. En aquests dos llibres parla de la vinculació del partit i d’Aleix Vidal-Quadras amb l’oposició iraniana: Els ultres són aquí (Pòrtic Edicions) i Vox, el retorno de los ultras que nunca se fueron (AKAL). Ara Rius considera que la tesi més creïble de l’atac amb un tret a Vidal-Quadras és que hagi estat un atemptat del règim iranià perquè l’Iran no perdona les vinculacions de Vidal-Quadras amb l’oposició al règim. En aquesta entrevista telefònica feta ahir amb VilaWeb, Rius en parla, però també ajuda a interpretar les manifestacions d’aquests dies a Madrid de la ultradreta espanyola, que ell coneix a fons.

Per què creieu que pren cos la tesi iraniana, és a dir, que és l’Iran que vol matar Vidal-Quadras?
—Perquè ell ho va reconèixer moments després d’haver rebut el tret. I també perquè Vidal-Quadras estava amenaçat per l’Iran, juntament amb unes altres persones.

Amenaçat pel règim de l’Iran? I per què?
—Perquè Vidal-Quadras donava suport a l’oposició iraniana, el Consell Nacional de Resistència de l’Iran. Aquest és el braç polític dels mujahidins al poble, els comunistes anti-Khomeini. Vidal-Quadras els va ajudar quan era vice-president del Parlament Europeu. Ell va fer que la Unió Europea els tragués de la llista de grups terroristes. Vidal-Quadras era a la llista negra de l’Iran, com altres eurodiputats del grup d’Amics de l’Iran Lliure del Parlament Europeu. Javier Zarzalejos (PP) i Hermann Tertsch (Vox) també són del grup.

I quina relació tenia Vidal-Quadras amb l’oposició iraniana?
—El Consell Nacional de Resistència de l’Iran fa convencions amb molts diners, i sempre hi conviden Vidal-Quadras. Però a vegades també hi ha anat Zapatero, o Richard Bolton, diplomàtic dels EUA. Vidal-Quadras hi té tanta relació, que quan va aconseguir que la Unió Europea els tragués de la llista de grups terroristes, li van dir, et devem un favor. I quan Vidal-Quadras va muntar Vox, va rebre 971.870 euros en 141 transferències que li van fer a ell. Amb això, Vidal-Quadras va crear Vox. És el milió d’euros amb què es va fer la campanya de Vox de les europees del 2014, i d’on Abascal va cobrar el seu sou de 5.000 euros el primer mig any.

Vox ho ha acceptat mai, que va rebre aquests diners?
—Això ho destapa l’equip d’investigació d’El País el desembre del 2018. I Vox no ho desmenteix [vídeo]. Juan Jara, aleshores vice-president de Vox, plega perquè diu que no li donen els comptes de Vox. I encara essent vice-president fa una denúncia al Tribunal de Comptes dient que el partit rep finançament il·legal i els sous són il·legals. I el fan fora.

Al vostre llibre del 2022 expliqueu que, de fet, el color verd de Vox pot venir dels mujahidins.
—M’ho havia dit gent, sí. Però això, ara, jo ho matisaria. Es veu que trien el verd pel color de l’esperança.

Els mujahidins donen un milió d’euros a Vox. Tampoc són tants diners.
—Home, són molts diners quan no els tens. Amb això van llogar el primer local, van comprar els mobles i van agafar dues secretàries, a més de pagar el sou d’Abascal i d’Espinosa de los Monteros. I amb això poden fer la propaganda electoral. Se’ls van polir en sis mesos.

Qui són aquests mujahidins?
—Mujahidins del Poble Comunista. Ajuden a derrocar el Xa. El president que puja és Banisadr, un home que anava amb corbata. Dura un any, a tot estirar. Però aleshores l’Iran passa a ser una república islàmica. I els mujahidins comunistes foten el camp a l’Irac. Després van a França i Albània. I entren a la llista de grups terroristes.

Qui és el seu dirigent?
—El seu dirigent era Massoud Rajavi. Ell, com els xiïtes, creu en l’imam ocult, que és com el Messies, que ha de tornar el dia del judici final. Rajavi va desaparèixer el 2003 i no se sap si el van pelar o si va decidir amagar-se. La seva dona, Mariam Rajavi, que va agafar el cognom del marit, es va convertir en la cap del braç polític. El Consell Nacional de la Resistència de l’Iran. Aquest braç polític, amb molts diners, s’ha convertit en un think tank, amb el qual es relaciona Vidal-Quadras. I lluiten perquè hi hagi democràcia a l’Iran. El 2019 van fer un acte pel retorn de la democràcia a l’Iran, i Vidal-Quadras hi va anar. I per això Vidal-Quadras estava amenaçat pel règim de l’Iran.

Dieu que estaven amenaçats per l’Iran: aquesta llista negra existeix? L’heu vista?
—Això diuen ells, el grup d’Amics de l’Iran Lliure, que liderava Vidal-Quadras. I per això Vidal-Quadras va dir al servei d’emergències que el va atendre i a la policia que va arribar a Madrid: “Ha estat l’Iran”.

Segons fonts policials.
—Sí, però també tenim la cap opositora iraniana, Mariam Rajavi, fent un piulet de solidaritat amb Vidal-Quadras, i culpant l’Iran de l’atac.

Dans l’après-midi de ce 9 novembre, le Dr Alejo Vidal-Quadras, président du Comité international In Search of Justice et vice-président du Parlement européen de 1999 à 2014, a été la cible d'un attentat terroriste à Madrid. Il a été hospitalisé.
Je condamne fermement ce crime… pic.twitter.com/R4rFXa9WYK

— Maryam Radjavi (@Maryam_Rajavi_F) November 9, 2023

Per què descarteu que l’atac tingui vinculació amb l’amnistia i el procés? Per què no es repeteix el cas de Calvo Sotelo de 1936?
—Doncs, mira, primer vaig fer un piulet i volia veure si anàvem cap aquí. Però de seguida el vaig esborrar, perquè llavors ja va començar a córrer la pista iraniana. I a veure: matar Vidal-Quadras, per què? Perquè és tocar el cor del PP i de Vox? No ho sé…

I descarteu la qüestió personal? M’ho invento: Vidal-Quadras deu diners a un constructor i li trenquen la cara. I ell, per tapar-ho, parla dels iranians. Pot ser?
—Bé, podria ser. O una amant despatxada. Però no sóc gens de teories de la conspiració. Dono validesa a la tesi iraniana sobre l’atac a Vidal-Quadras. És l’única hipòtesi que quadra.

Antecedents. Hi ha hagut altres casos en què el règim iranià hagi matat gent?
—Sí. Dissidents. I empresonats, també.

Si això és així, el cas s’enfila molt, perquè vol dir que el règim iranià haurà intentat matar d’un tret un vice-president del Parlament Europeu durant catorze anys.
—Aquesta és la qüestió. L’ambaixada de l’Iran ha fet un comunicat dient que condemnen qualsevol atac de terrorisme…

Comunicado de la Embajada de la República Islámica de Irán en condena del terrorismo

Con 17.000 víctimas inocentes por los actos terroristas de la secta MKO, la nación iraní ha sido y es una de las mayores y más antiguas víctimas del terrorismo. En este sentido, la lucha contra…

— Embajada de Irán en España (@IraninSpain) November 9, 2023

Quines poden ser les conseqüències d’aquest atac?
—Si ha estat l’Iran, el problema és que difícilment es podrà demostrar. Si no trobes el sicari i t’ho confessa…

Per tant, creieu que Vox no seguirà la pista de vincular l’intent d’assassinat amb el 1936, comparant-lo amb el de Calvo Sotelo?
—No ho crec. Perquè la pista iraniana sembla que és força clara. Dijous, a la manifestació, hi havia una pancarta que deia “Vidal-Quadras amigo, España está contigo”, i gent que portava un logo amb un puny i la pistola. Com el puny i la rosa socialista, però amb pistola. Com insinuant la teoria de 1936. Però la cosa ha quedat desactivada. Crec.

—Valoreu-me les manifestacions ultres d’aquests dies.
—Vox fa el que fa sempre, crea el caos, en culpa els altres i després diu “nosaltres arreglarem el caos”. Si Vox no vol incidents, l’entitat convocant agafa un micro i diu “dissolem la manifestació”. “Cap a casa.” “No som com ells.” “No volem violència.” No ho van fer. Perquè creen el caos per poder dir “portarem l’ordre”. Com les joventuts de Mussolini. Crees el caos, i en culpes els altres. I tampoc no s’ha volgut evitar que vingués tota la ultradreta.

Per exemple?
—Bastión Frontal, que estava dissolt. El grup d’Isabel Medina Peralta. La que va dir “el jueu és el culpable”. Aquest grup es va dissoldre fa un any i mig i abans-d’ahir van reactivar el Telegram. Després ve Pedro Chaparro, de Democracia Nacional, amb el megàfon. Vénen els Ultrasur. Vénen els Skin Retiro. Ve Acción Frontal, que és una escissió d’España 2000. És a dir, tota la ultradreta. I només faltava Dani Esteve, de Desokupa. Tots van voler el seu orgasme de popularitat. Un dels dies vaig veure que Manuel Andrino, de la Falange, el de Blanquerna, i uns altres que ja tenen uns cinquanta anys, deien als manifestants que no cantessin el “Cara al sol”. Però després, en canvi, dijous a la nit, que aquests ja no hi eren, veia jovenets de vint anys cantant el “Cara al sol”. S’ha permès de ressuscitar tota la ultradreta, no diré necessàriament violenta, perquè a Hacer Nación, per exemple, no són violents. Al revés, són molt intel·lectuals, elitistes, fan jornades, van a la muntanya i escolten Wagner. I han aconseguit que els crits de “Els borbons als taurons” o “Felipe maçó, defensa la nació” els cridés moltíssima gent, molt més enllà d’ells. Han fet que les seves consignes siguin corejades per la massa.

Passa que cauen a la trampa del PSOE. El bloc del PSOE va guanyar les eleccions perquè la gent es va espantar de l’aliança PP-Vox. Amb aquestes manifestacions, s’espantaran encara més.
—Exacte. El PSOE, i també Junts, ara pot dir: ja no poden tornar enrere, perquè si no hi ha pacte, mira qui ve…

I això li va molt malament al PP, que no lidera ni la manifestació i veu com votants seus s’espanten.
—Qui està essent intel·ligent és Ayuso, que sempre té més reflex. La primera que va dir, no a la violència i que detinguin als vàndals. Primera a moure’s.


Vidal-Quadras, en una imatge d’arxiu.

Ara que hi ha pacte, aquestes manifestacions continuaran? Com ho veieu?
—Continuaran. Fins a la investidura, perquè s’ha convocat a encerclar el congrés. Hi ha un grup, Movimiento por España, que ahir repartia octavetes per a encercar el congrés el dia de la investidura.

Darrere les manifestacions hi ha Revuelta?
—Darrere la manifestació hi ha Herqles. Revuelta no existeix com a associació. No estan registrats. Herqles són joves cayetanos, molts de Castella i Lleó. El compte de Twitter d’Herqles és del 2020. Tenen 76.000 seguidors. En canvi, Revuelta es va crear fa dos mesos.

Per acabar. Herqles és Vox?
—Podem dir que sí. Joves conservadors, inconformistes, però de dretes. Es veu que es volien assemblar al grup Generación Identitària.

 

Junts, ERC, PSC i El Comú porten a fiscalia les amenaces d’un regidor de Vox a Lleida

Els grups municipals de Junts, ERC, PSC i El Comú, que és la marca lleidatana dels comuns, han portat a la fiscalia un missatge a la xarxa social Twitter del regidor de Vox Josep Roca en què amenaçava els activistes independentistes Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

El missatge, que ja ha estat eliminat, anava acompanyat d’una imatge dels dos activistes pujats a un vehicle de la Guàrdia Civil a la concentració del 20 de setembre de 2017 a Barcelona. “En un altre país haurien estat abatuts, però amb [Pedro] Sánchez n’han sortit airosos”. I ha afegit: “Però ho pagaran!”, deia el text.

Tots els grups municipals amb representació a la Paeria menys el PP han subscrit un comunicat conjunt per a reclamar a la fiscalia de Lleida que incoï les diligències oportunes davant d’un possible delicte d’odi. Els grups municipals denunciants lamenten que, malgrat esborrar el missatge, l’edil no ha manifestat en cap moment la seva disconformitat, disculpes ni penediment davant de les amenaces proferides públicament. De fet, recorden que Roca va participar l’endemà en un programa de ràdio municipal en què es reafirmava en el seu piulet.

Per la seva banda, Roca va publicar ahir un altre missatge al seu compte en què seguia justificant les seves paraules: “Per més que em criminalitzin tergiversant el text del meu missatge i intentin acovardir-me, seguiré al peu del canó treballant per als lleidatans i fidel als meus principis”, deia.

¡Mil gracias por tu apoyo!

Por mucho que me criminalicen tergiversando el texto de mi tuit e intenten amedrentarme, seguiré al pie del cañón trabajando para los ilerdenses y fiel a mis principios. https://t.co/YbEzQfSArV

— Josep Roca (@JosepRoca18) November 9, 2023

Allau espectacular de guanys bancaris fins el setembre

Ja tenim les dades dels beneficis dels grans bancs de l’estat el tercer trimestre. I la veritat és que les coses els han anat molt bé. Les xifres oficials dels sis més importants –Santander, BBVA, CaixaBank i, en un segon esglaó, Bankinter, Sabadell i Unicaja– són espectaculars. Entre el gener i el setembre, han guanyat uns 20.000 milions d’euros, que representen un 24% d’increment sobre el mateix període de l’any passat. La clau dels bons resultats rau en l’augment, encara més espectacular, dels marges dels interessos (diferència entre allò que ingressen pels crèdits i allò que paguen pels dipòsits), que han estat molt alts.

Per posar en context la xifra, tan sols cal dir que, en el conjunt de l’exercici passat, aquestes mateixes entitats van sumar un benefici de 20.800 milions i ja deien que havien obtingut un registre històric de guanys. El 2023 i, pendents encara de les dades dels darrers tres mesos de l’any, els bancs estatals s’han quedat a punt de superar aquesta xifra.

Això ha estat possible per un mecanisme tan senzill com aprofitar l’augment dels tipus del BCE per influir directament en els crèdits (pensem en l’Euríbor i les hipoteques, per exemple) i, al mateix temps, mantenir la minsa remuneració als dipòsits dels estalviadors. Aquest fet, per cert, ha merescut un avís de l’autoritat monetària, atès que a l’estat espanyol és on menys es paga pels estalvis. De totes maneres, les entitats han mirat cap a una altra banda.

I no va ser l’únic requeriment. El mes de juny, la vice-presidenta econòmica espanyola, avui en funcions, Nadia Calviño, deia: “El sector bancari espanyol ha de començar a transmetre la pujada de tipus d’interès a l’estalvi dels espanyols.” I va avançar que traslladaria la seva preocupació a les patronals en la pròxima trobada. Era una manera de dir que hi ha una mena de concertació, encara que el problema s’assembla més al d’una competència transparent. “Les entitats en tenen prou de mirar què fan els altres i adaptar-s’hi sense necessitat de pactar preus de manera explícita”, va dir uns dies després Cani Fernández, presidenta de la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola. Els efectes de les recomanacions de les diferents autoritats són a la vista. I és que el poder real és on és, i no on podria semblar.

Per això m’emprenya, i molt, sentir els banquers protestant sobre l’impost temporal extraordinari que, a final de l’any passat, el govern espanyol va decidir d’aplicar tant a bancs com a energètiques. Només ha faltat l’acord de legislatura, pactat entre el PSOE i Sumar, que inclou de prorrogar indefinidament aquests gravàmens extraordinaris. Sempre que hi hagi investidura, és clar. Tan sols dos exemples ben recents.

La setmana passada, la presidenta del Santander, Ana Botín, va llançar un missatge dur en contra de l’impost, que veu com una càrrega fiscal excessiva que podrien sofrir les empreses a l’estat. “Cal permetre que els bancs financin l’economia, la transició verda, que paguin impostos justos, perquè si jo pago menys impostos, puc invertir-ne més, i això serà millor per a la societat.” I va insistir en el fet que “cal pagar impostos, però si pagues massa, la gent se’n va o desincentives els qui puguin venir”. Potser pensava en el seu banc, que ha guanyat més de 8.000 milions d’ençà de principi d’any i que ja representen un 84% de tot el benefici de l’any passat.

Fa un parell de setmanes, a la presentació a València dels resultats del tercer trimestre de CaixaBank, el seu conseller delegat, Gonzalo Gortázar, va ser contundent amb la possible pròrroga de l’impost a la banca. Va dir que era “disparar-se un tret al peu”, perquè el sector bancari és “el sistema circulatori de l’economia”. Francament, he de dir que em sembla una comparació totalment fora de to. El directiu va afegir que, amb aquesta decisió, es castigava tota l’economia, perquè ells feien arribar el finançament a tots els sectors. “No és una bona idea”, va manifestar. En aquesta línia, va advertir que “un problema del sector financer sempre acaba essent un problema de l’economia”. I es va quedar tan tranquil!

Emprant el mateix to, durant l’acte, va explicar que havien apujat els marges d’interessos d’un 60% els mesos d’enguany i que els beneficis ja ultrapassaven els 3.600 milions d’euros. Tot això, després d’haver pagat 373 milions de l’impost, que, tot s’ha de dir, és la xifra més alta de tots els bancs. Ah! I, tanmateix, ja ha guanyat un 15% més que en tot l’exercici del 2022.

Però més enllà d’aquestes dades oficials que han publicat els grups bancaris, hi ha un fet que no hauríem de passar per alt. El Santander i el BBVA tenen una part molt important (majoritària) del seu negoci a l’estranger. La de Bankinter, a Portugal, és més petita, i també la del Sabadell al Regne Unit. Per això és interessant veure què ha passat dins l’estat espanyol, amb els marges i beneficis de les entitats. És a dir, com hem contribuït els clients domèstics en els beneficis dels bancs. Ja us avanço que molt.

Si ens centrem en el tres més grans –Santander, BBVA i CaixaBank–, ja és sabut que el negoci domèstic més important el té CaixaBank. I les xifres que apareixen fent aquesta anàlisi encara són més espectaculars si és possible. Resulta que els beneficis del Santander a l’estat espanyol han crescut d’un 68%; els del BBVA, d’un 62%; i els de CaixaBank, d’un 48%. En total, més de 7.600 milions d’euros conjunts, que representen un creixement del 56%. No està gens malament, oi? I tot, gràcies als forts augments –sempre domèstics– dels marges d’interessos, que són d’un 60% a CaixaBank, d’un 56% al Santander i d’un 51% al BBVA. Si volem fer un pas més i mirar el Sabadell, veurem que els beneficis han augmentat d’un 41% i el marge financer, d’un 40%. És a dir, tampoc es queda enrere, i en la presentació es definia com el “millor resultat de la seva història”.

Tot plegat vol dir que les entitats financeres han fet l’agost durant tot l’any 2023 en el mercat estatal, gràcies a la pujada de tipus d’interès del BCE. Cal fixar-se bé en els marges, perquè, com he comentat, són la clau de la qüestió. Els guanys dels crèdits pugen “tots sols”, al ritme que ha marcat l’autoritat monetària, i els costs dels dipòsits (la primera matèria) estan estancats per decisió compartida però mai acceptada. No tinc cap mena de dubte que enguany passarà a la història bancària com un dels més profitosos… I amb un increment de feina real i un desgast de matèria gris més aviat minsos, atès que gairebé tot els han fet des de Frankfurt. Tan sols han de mirar que no creixi gaire la morositat, i sembla que això ho fan molt bé.

Segons les dades provisionals del darrer Butlletí Estatístic que publica mensualment el Banc d’Espanya, de l’agost del 2023, el volum de “crèdits de cobrament dubtós” sumava 42.100 milions d’euros, fet que va situar la taxa de morositat bancària en el 3,6% del total de crèdit concedit. És la taxa més baixa en molts anys. Pensem que en el cim de la gran crisi financera, el 2013, va arribar al 13,6%. Deu punts més que no pas ara! És el resultat d’una gran cautela i prudència a l’hora de concedir crèdits, tal com explicàvem dilluns passat en aquesta Píndola, sobretot quan es tracta de pimes i autònoms.

Trias per Barcelona denuncia que el MACBA ha deixat d’editar les publicacions en català

El grup municipal Trias per Barcelona ha denunciat que el museu d’art contemporani de la ciutat, conegut popularment com a MACBA, ha deixat d’editar les publicacions en català. La institució ho fa només en anglès i castellà.

L’equip de regidors encapçalat per Xavier Trias ha demanat explicacions al govern municipal. “Estem davant d’una cosa inexplicable i que exigeix una correcció. Estem parlant del MACBA, un dels grans equipaments culturals de la ciutat de Barcelona, la capital de Catalunya, i que té com a llengua pròpia el català”, ha dit el regidor de TriasxBCN Joan Rodríguez Portell en un comunicat.

En el text, Rodríguez indica que l’alcalde és qui presideix el Consell General del MACBA i recorda que l’ajuntament de Barcelona va adquirir el compromís de defensar la llengua catalana en el marc d’emergència lingüística i d’acord amb la carta municipal.

El regidor ha registrat una bateria de preguntes dirigides al govern municipal en què reclama conèixer qüestions com per què les publicacions del MACBA no estan sent editades en català o quin òrgan ha pres la decisió de deixar de publicar en aquesta llengua els catàlegs del museu.

Fonts del museu citades per l’agència Efe s’han limitat a dir que el MACBA té un compromís social amb la llengua catalana, i també amb la projecció internacional del museu, apostant pel multilingüisme.

La diputació de València activarà un fons d’ajudes pels municipis afectats per l’incendi de Montitxelvo

El president de la diputació de València, Vicent Mompó, ha assegurat que la institució activarà un fons d’ajudes per a cobrir les necessitats dels municipis afectats per l’incendi declarat a Montitxelvo (Vall d’Albaida) i que encara crema, malgrat estar estabilitzat.

Mompó ha visitat la zona on van començar les flames i s’ha reunit amb uns quants batlles de la demarcació per a valorar els danys i escoltar les necessitats dels municipis. Tots han coincidit en la importància de la prevenció per evitar nous incendis. “És possible fer un esforç encara major en prevenció i netejar les muntanyes de canyes i llenya, que serveixen d’accelerador al foc”, ha assenyalat la batllessa de Terrateig, Sílvia Ferrer.

“S’estudiarà individualment la situació a cada municipi i tractarem de desburocratitzar el procés perquè les ajudes arriben com més aviat millor”, ha assenyalat el president de la diputació de València.

Els municipis més afectats per l’incendi han estat Llocnou de Sant Jeroni, amb el 98% de la superfície forestal arrasada, Terrateig i Castellonet de la Conquesta amb un 90%, i Montitxelvo amb més del 60% del seu bosc cremat.

La jutgessa de Tarragona envia a judici Iqoxe i tres directius per l’explosió mortal del 2020

El jutjat d’instrucció número 1 de Tarragona ha dictat l’obertura del judici oral contra tres directius d’Iqoxe en el moment de l’explosió el 14 de gener de 2020. Són José Luís Morlanes, exdirector general d’Iqoxe; Juan Manuel Rodríguez Prats, exdirector de planta; i Gerard Adrio, responsable de seguretat quan es va produir l’explosió. La jutgessa els acusa de tres delictes d’homicidi imprudent, tres d’estralls, deu de lesions imprudents, tres de lesions lleus imprudents i un delicte de danys imprudents.

També els atribueix els delictes de funcionament habitual de l’empresa en condicions inadequades de seguretat i un altre contra els drets dels treballadors. Paral·lelament, també processa l’empresa per aquests dos últims delictes i el d’estralls. La instructora ha imposat als acusats una fiança de 20 milions d’euros.

Amb aquestes acusacions, la jutgessa tanca definitivament la instrucció, que ha durat tres anys. Es tracta de la peça principal del cas Iqoxe, que investiga l’explosió d’un reactor d’òxid d’etilè de l’empresa química de Tarragona, situada al terme municipal de la Canonja, el 14 de gener de 2020. El sinistre va causar la mort de dos treballadors i d’un veí del barri de Torreforta, que va patir l’impacte d’una de les estructures metàl·liques que van sortir disparades arran de l’explosió. A banda de la peça principal, també hi ha obertes dues peces separades més per esclarir les responsabilitats en matèria mediambiental i qüestions administratives relacionades amb els reactors.

L’oposició polonesa tanca un pacte per investir Donald Tusk com a primer ministre

Tres partits polonesos que l’anterior legislatura eren a l’oposició han subscrit una aliança per a investir Donald Tusk com a primer ministre. Ara bé, el retorn al poder de l’antic president del Consell Europeu haurà d’esperar encara al fracàs de l’intent d’investidura de l’actual cap de govern, Mateusz Morawiecki.

El president polonès, Andrezj Dubte, ha encarregat a Morawiecki formar govern, malgrat que no sembla que pugui obtenir els suports necessaris al parlament. Si finalment fracassa, correspondrà als diputats designar un segon candidat, que en principi seria Tusk.

De fet, els signants del pacte ja havien reclamat a Dubte que ignorés que Llei i Justícia, el partit de Morawiecki, havia estat la formació més votada en els últims comicis del 15 d’octubre i designés directament Tusk com a candidat a la investidura, perquè era l’únic aspirant capaç d’obtenir una majoria suficient al parlament.

Entre els compromisos subscrits en l’acord destaquen fer passes per a revertir qüestions relatives a l’estat de dret, amb l’objectiu que Polònia pugui rebre els més de 35.000 milions d’euros en fons europeus que romanen blocats.

La Coalició Cívica de Tusk, Tercera Via, Nova Esquerra i Polònia 2050 han formalitzat avui l’acord. L’ex-primer ministre ha explicat que el pacte neix fruit de la responsabilitat, segons que informa l’agència PAP.

Brussel·les insisteix a esperar informació del govern espanyol abans de pronunciar-se sobre l’amnistia

La Comissió Europea ha insistit que no prendrà posició sobre la llei d’amnistia pactada entre Junts i el PSOE fins que tingui sobre la taula un text legal a analitzar.

“Procedirem de forma ordenada. Hem demanat informació a autoritats espanyoles, esperarem a rebre-la per a poder fer una anàlisi sobre la base del conjunt dels elements pertinents, no tenim comentaris”, ha dit el portaveu en cap de la Comissió Europea, Éric Mamer.

Brussel·les aclarit també que la seva comunicació amb les autoritats espanyoles respon a les queixes rebudes per part ciutadans i altres actors que van expressar preocupació per la proposta, si bé ha remarcat que la Comissió Europea “no ha expressat preocupacions” sobre una possible amnistia. “No hem expressat cap opinió sobre una cosa que no hem vist”, ha dit Mamer.

Quant als escrits remesos pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a l’executiu comunitari per a denunciar una proposta que titlla “d’atac a l’estat de dret”, el portaveu també ha evitat de pronunciar-se’n, més enllà de confirmar que la Comissió els ha rebut.

L’objectiu ara –ha insistit– és “analitzar la situació sobre la base de les informacions” perquè és “la forma més rigorosa de conducta”. I ha afegit: “Estem en un procés, hem demanat informació i esperem més informació[…] La qüestió a examinar no és quin és el tema de la llei sinó això que hi ha en el text legal”.

Finalment, sobre el fet que la carta del comissari de Justícia, Didier Reynders, dirigida al govern espanyol es conegués a través de l’eurodiputat de Ciutadans Adrián Vázquez –del mateix grup polític que el comissari–, Mamer ha remarcat que les comunicacions entre Brussel·les i els estats membres són bilaterals i que “convindria que es mantinguessin en la confidencialitat”.

“Impedim que les parets perdin la memòria”: la UB homenatja Carme Junyent amb un acte de record l’Aula Magna

La Universitat de Barcelona (UB) ha retut homenatge a la lingüista i col·laboradora de VilaWeb Carme Junyent, que va morir fa dos mesos, en un acte on s’ha presentat el llibre sobre literatures africanes Molts camins per caminar (Edicions UB), que la professora va coeditar en el darrer període de la seva vida.

#UniBarcelona | La directora de @filcatUB repassa l’extensa trajectòria de la Carme; el degà de @FilComUB reivindica el seu llegat, i el @RectorUB fa un prec: «Recordem-la com s’ha de recordar una autora com ella, amb la seva obra. Impedim que les parets perdin la memòria.» pic.twitter.com/VTGUOFGMJi

— Universitat de Barcelona (@UniBarcelona) November 10, 2023

La Facultat de Filologia i Comunicació i el Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la universitat han organitzat a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la UB l’acte en record de qui en va ser professora.

Carme Junyent i la “llengua inclusiva”: deu idees fonamentals

El llibre Molts camins per recordar. Una aproximació a les literatures africanes és obra de l’antropòloga Yolanda Aixelà i de l’escriptora catalano-amaziga Asmaa Aouattah, i ha estat editat per Junyent i pel lingüista i també professor de la UB Pere Comellas. En l’obertura de l’homenatge, Comellas ha dit: “Fa dies que em pregunto què li semblaria aquest homenatge a la Carme, en un espai tan solemne i encapçalat per les màximes autoritats, ella que no era gaire amiga de les formalitats, però ens fa il·lusió retre un homenatge a una persona tan carismàtica i estimada com ella.”

Una conversa amb Carme Junyent, en el record

L’acte l’ha presidit el rector de la UB, Joan Guàrdia, que ha evocat la figura de la lingüista i ha dit que la millor manera de recordar una autora com ella és amb la seva obra, perquè així “impedim que les parets perdin la memòria“. Juntament amb Joan Guàrdia, han presidit l’acte el degà de la Facultat de Filologia i Comunicació, Javier Velaza, i la directora del departament de Filologia Catalana i Lingüística General, Mariona Taulé. Finalment, l’homenatge s’ha clos amb una lectura de fragments de texts de Carme Junyent a càrrec de lingüistes de diversos grups de recerca i de membres i alumnes del departament del qual era professora.

Podeu trobar No patiu per mi a la Botiga de VilaWeb

Dimarts que ve, 14 de novembre, l’editora de VilaWeb, Assumpció Maresma, i Comellas presentaran a l’oficina de l’editorial Comanegra, al número 159 del carrer del Consell de Cent de Barcelona, el llibre pòstum No patiu per mi (Comanegra). El volum recull textos en què Junyent, a través de la gastronomia, explora qüestions com ara la llengua, l’amistat o bé la família.

[VÍDEO] Una concursant madrilenya de TV3 reivindica la llengua: “Costa de trobar algú que et parli en català”

El programa de TV3 Atrapa’m si pots s’ha acomiadat d’una de les concursants més destacades d’aquestes darreres setmanes. És la Maite, una concursant nascuda a Madrid que ahir se’n va anar del concurs televisiu després de vint programes i amb dos mil euros guanyats.

Arran del seu comiat, s’ha fet viral un tall del programa en què la Maite explica la seva història personal i defensa la llengua. La concursant va néixer i viure a Madrid fins a vint-i-un anys. Aleshores va traslladar-se a viure a Barcelona. Abans del trasllat, va voler aprendre català i al cap de tres mesos ja el sabia parlar. “Havia d’aprendre català per integrar-me i sentir-me còmoda”, diu. Segons que explica, va començar les classes de llengua al juny i al setembre ja s’examinava per entrar a treballar en un banc en català.

Ara més, també explica que d’ençà que va arribar a Barcelona ha notat que cada vegada es parla menys català: “Quan vaig arribar, tothom et parlava en català. A l’escola, a l’hospital, a la botiga…  I ara costa de trobar una persona que et parli en català”, relata.

Finalment, acaba la intervenció amb una defensa la llengua: “És tan nostra que l’hem de guardar i cuidar!”

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

Un jutjat de Madrid suspèn la vista que havia d’estudiar la paralització de la tramitació de la llei d’amnistia

El jutjat de primera instància número 104 de Madrid ha suspès la vista prevista per a dilluns vinent que havia d’estudiar la petició de mesura cautelar d’un particular que demanava de paralitzar la tramitació parlamentària de la futura llei d’amnistia al congrés espanyol.

El lletrat de l’Administració de Justícia ha ajornat la vista després d’haver instat les parts a presentar al·legacions en un termini de cinc dies sobre la possible manca de jurisdicció del jutjat.

En paral·lel, la fiscalia de Madrid ja ha presentat un recurs contra la decisió del jutjat d’estudiar la mesura cautelar sol·licitada abans de la interposició d’una demanda per vulneració de drets fonamentals. “No és competència de l’ordre jurisdiccional civil, ni tan sols de l’ordre contenciós administratiu, atès que l’enjudiciament, tant de les pretensions que afecten el fons com de les referides a la justícia cautelar del litigi, correspon en exclusiva al Tribunal Constitucional”, considera.

Davant de la “manca de jurisdicció manifesta”, demana que es revoqui la diligència d’ordenació, es dicti resolució declarant que el jutjat s’absté d’estudiar la mesura cautelar i se suspengui la compareixença assenyalada originalment.

El Tribunal de Comptes rebutja la petició de Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig de suspendre el judici per l’1-O

La consellera del departament segon de la secció d’enjudiciament del Tribunal de Comptes espanyol ha rebutjat la petició de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí per a suspendre el judici previst en contra seu divendres que ve, 17 de novembre, pel suposat desviament de fons per a les despeses de l’1-O i de l’acció exterior. Més enllà d’aquests quatre acusats, en la causa també es jutjarà el president Artur Mas i l’ex-vice-president Oriol Junqueras, com també una trentena de funcionaris i ex-alts càrrecs del govern català.

La defensa d’aquests quatre acusats al·legava que la jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol en la causa impedia que pogués jutjar-se al Tribunal de Comptes fins que no hi hagués una resolució ferma. Però ara el Tribunal de Comptes defensa –tal com va fer el desembre passat– que aquesta suspensió no procedeix atès el principi de compatibilitat jurídica entre les jurisdiccions penals i comptables, cosa que segons el criteri de la sala significa que el Tribunal de Comptes continua essent competent per a jutjar la causa encara que el Tribunal Suprem no s’hi hagi pronunciat encara.

Alhora, la consellera també denega la petició de l’acusació particular, Societat Civil Catalana (SCC), de fer les conclusions del procediment per via oral, i dictamina que s’hauran de fer per escrit.

3,1 milions d’euros en reclamacions

La fiscalia demana una responsabilitat patrimonial de 3,1 milions d’euros, uns 336.000 menys de la quantitat reclamada originalment als 35 encausats perquè ha retirat del còmput la campanya Civisme. Per la seva banda, Societat Civil Catalana (SCC) reclama més de 5 milions d’euros, tant pels costs d’organitzar i fer l’1-O com per la despesa en política exterior del govern per mitjà del Diplocat.

Les defenses demanen l’arxivament o l’anul·lació del cas, qüestionen legitimitat tant del procediment com dels mètodes emprats, i addueixen indefensió. També apunten que els fets han prescrit, perquè han passat més de cinc anys.

Puigdemont podria declarar

El president Carles Puigdemont podrà declarar en aquest judici, tal com ha defensat el seu advocat, Gonzalo Boye. Tanmateix, si arriba a declarar, prendrà la paraula per videoconferència.

Després de la sentència, el procés pot tenir dos nivells de recurs: un primer en una instància superior dins el Tribunal de Comptes mateix i, més tard, un de segon a la sala tercera del Tribunal Suprem espanyol.

El PP supera el PSOE al CIS i assoleix els registres de vot més alts d’ençà del 2018

El baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) corresponent al mes de novembre ha dibuixat un canvi de tendència respecte dels sondatges anteriors i ha situat el PP com a força més votada amb un 33,9% dels vots. Són 2,6 punts més que el PSOE, que en tindria un 31,3%. Sumar mantindria la tercera posició, amb un 11,8%, i Vox la quarta, amb un 10%.

És el percentatge de vots més alt que el CIS atorga al PP d’ençà del gener del 2018. Respecte del baròmetre anterior, corresponent al mes d’octubre, el PP guanya 1,7 punts (d’un 32,2% anterior a un 33,9% actual), el PSOE en perd 1,3 (d’un 32,6% anterior a un 31,3% actual), Sumar perd nou dècimes (d’un 12,7% anterior a un 11,8% actual) i Vox perd una dècima (d’un 10,1% a un 10%).

Dels partits catalans amb representació pròpia, ERC manté la cinquena posició i els mateixos resultats del baròmetre anterior (un 1,9% dels vots), i Junts guanya una dècima i passa d’un 1,3% anterior a un 1,4% actual. Bildu guanya quatre dècimes i obtindria un 1,4% dels vots, i el PNB en guanya una i assoliria un 0,9%.

Les enquestes es van fer entre el 2 i el 5 de novembre, i van coincidir amb l’anunci de l’acord entre el PSOE i ERC per a la investidura de Pedro Sánchez i la llei d’amnistia (2 de novembre) i amb les negociacions amb Junts, quan ja s’havia fet la fotografia del número 3 dels socialistes, Santos Cerdán, i Carles Puigdemont a Brussel·les (31 d’octubre).

Malgrat l’avantatge del PP, Pedro Sánchez s’imposa quan es demana als ciutadans qui volen de president amb un 27,7% dels vots, mentre Alberto Núñez Feijóo tan sols n’obté un 21%. Yolanda Díaz és en tercera posició, amb un 6,6%, Santiago Abascal, quart, amb un 5,6%, i Isabel Díaz Ayuso, cinquena, amb el 4,1% del total. Un 12% dels qui es declaren votants del PP, notablement, no opta per Feijóo sinó per la presidenta de la Comunitat de Madrid.

Les preguntes sobre la independència desapareixen enmig de les negociacions entre l’independentisme i el PSOE

Qüestions com ara la independència de Catalunya han desaparegut de la llista de problemes d’Espanya. L’institut públic ha publicat el sondatge sense identificar les “altres respostes” espontànies dels entrevistats, un conglomerat que en aquesta enquesta arriba gairebé a un 90%, quan el mes anterior tan sols representava un 3%.

La independència de Catalunya és una qüestió que feia anys que el CIS incloïa a la llista mensual de preocupacions nacionals, i a l’octubre havien augmentat, respectivament, fins a un 3% de les respostes espontànies. Però en l’avanç de novembre el CIS ha retallat a una vintena la llista de problemes del seu avanç de resultats i la qüestió ha desaparegut, malgrat que el treball de camp es va fer entre els dies 31 d’octubre i 6 de novembre, en plena negociació amb ERC i Junts sobre la llei d’amnistia i la investidura de Sánchez.

També ha desaparegut de l’avanç de la llista de problemes del novembre la monarquia. Precisament el 31 d’octubre, dia en què van arrancar les enquestes per a aquest estudi, la princesa espanyola Leonor de Borbó, va jurar la constitució espanyola al congrés.

El World Press Photo torna a aterrar a Barcelona amb les millors fotografies de l’any

La guerra d’Ucraïna, les protestes a l’Iran en contra de la repressió i la desigualtat entre homes i dones, la tornada al poder dels talibans a l’Afganistan i les múltiples cares de la crisi climàtica en unes quantes parts del món són tan sols alguns dels temes que s’exhibeixen a les fotografies del World Press Photo d’enguany. Per dinovena vegada, l’exposició de fotoperiodisme més popular del món aterra avui a Barcelona. Fins el 17 de desembre, serà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) gràcies a Photographic Social Vision.

Una vegada més, l’exposició explicarà amb fotografies pràcticament inèdites al nostre país –algunes han estat exposades al Visa Pour l’Image de Perpinyà d’enguany– l’actualitat més crua que va viure el món el 2022 i que sovint no fou coberta pels mitjans tradicionals. S’hi expliquen històries del dia a dia de comunitats anònimes i de regions inhòspites on, malgrat tot, hi ha lloc per a la vida. I on hi ha fotoperiodistes disposats a explicar-ho.

En el concurs d’enguany, hi ha participat un total de 3.752 fotoperiodistes de 127 països diferents i s’hi han presentat 60.448 fotografies. D’ençà de l’any passat, la fundació World Press Photo ha reformulat el concurs per promoure la varietat de guanyadors i optar per un model territorial. És per això que divideix el món en sis grans regions –Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, Àfrica, Àsia i Oceania–, n’elimina temàtiques i, en canvi, estableix, dins aquestes regions, quatre grans categories: fotografia singular, reportatge gràfic, treball de llarg termini i format obert. D’aquesta manera, cada regió pot tenir quatre grans guanyadors. Dels 24 guanyadors totals, 16 són locals (és a dir, de la regió on han desenvolupat els seus relats), i procedeixen de 23 països: Alemanya, l’Argentina, Armènia, Austràlia, Bèlgica, Myanmar, Dinamarca, Egipte, l’Equador, l’estat espanyol, l’estat francès, els Estats Units, les Filipines, Grècia, l’Iran, Itàlia, el Marroc, Mèxic, el Perú, Sud-àfrica, Ucraïna, Veneçuela i la Xina.

Us mostrem algunes de les fotografies més colpidores de cada una de les regions del món que es poden veure al World Press Photo aquests dies.

 

Imatges punyents, històries extraordinàries

Tot i la reformulació per regions del concurs, no s’ha perdut la World Press Photo de l’Any, que enguany és per a Mariupol Maternity Hospital Airstrike (‘Atac aeri a l’hospital de maternitat de Mariupol’), del fotògraf Evgeni Maloletka, d’Associated Press. En la imatge s’hi pot veure Irina Kalinina, una dona embarassada que és evacuada per quatre homes d’una maternitat atacada en un atac aeri rus a Mariúpol (Ucraïna). El nadó, que es deia Miron (‘Pau’ en català), va néixer mort. Kalinina va morir pocs minuts després de parir. La imatge forma part de The Siege of Mariupol (‘El setge de Mariupol’), un reportatge del mateix autor que també ha estat guardonat com a millor reportatge gràfic d’Europa.


‘Mariupol Maternity Hospital Airstrike’. Fotografia: Evgeni Maloletka.

Here, The Doors Don’t Know Me (‘Aquí, les portes no em coneixen’), del fotògraf Mohamed Mahdy de Magnum Foundation`, és el treball que ha estat guardonat pel World Press Photo a millor format obert d’Àfrica. A partir d’imatges trobades i de pròpies, Mahdy ha aconseguit de narrar la vida de la gent del barri d’al-Max, una comunitat pesquera d’Alexandria que ara es troba amb les cases amenaçades a causa de l’augment del nivell de la mar pel canvi climàtic.


‘Here, The Doors Don’t Know Me’. Fotografia: Mohamed Mahdy.

A l’Amèrica del Nord i Central, Cristopher Rogel Blanquet ha guanyat el premi a millor treball a llarg termini per Beautiful Poison (‘Verí bonic’), un retrat fotogràfic commovedor sobre la vida d’en Sebastián, un noi de divuit anys de Villa Guerrero (Mèxic), fill de grangers de flors. Sebastián pateix d’hidrocefàlia, un trastorn neurològic causat per l’acumulació de substàncies tòxiques, les mateixes que ajuden a mantenir boniques les flors del negoci dels seus pares. L’exposició mostra la vida dels pares d’en Sebastián que, després de tota una jornada de treball entre hivernacles, han de tenir cura del seu fill.


‘Beautiful Poison’. Fotografia: Cristopher Rogel Blanquet.

A la regió de l’Amèrica del Sud, Alessandro Cinque ha estat el guanyador de la millor història, pel treball Alpaqueros. En una fotografia, s’hi retrata Alina Surquislla Gómez, alpaquera (ramadera d’alpaques), de tercera generació, que duu a coll-i-be un cadell d’alpaca. Aquests animals són una font important d’ingressos als Andes, on les crien principalment per la llana, molt preuada per a la roba de punt i la tela teixida. Ara, la crisi climàtica fa perillar els entorns on es crien les alpaques i les comunitats que hi viuen: les estacions humides cada vegada són més curtes i els períodes de sequera són més intensos i més llargs. Això fa que es redueixin les pastures naturals i la qualitat de l’herba de què s’alimenten les alpaques.


‘Alpaqueros’. Fotografia: Alessandro Cinque.

El World Press Photo a millor història de l’any d’Àsia és per al fotògraf Mads Nissen, per The Price of Peace in Afghanistan (‘El preu per la pau a l’Afganistan’). La fotografia és un retrat de Khalil Ahmad ensenyant la cicatriu d’una operació al ronyó, que la seva família va vendre per 3.500 dòlars, per a poder menjar. L’entrada dels talibans al país el 2021 va accelerar una crisi econòmica que afecta tot el país. De fet, segons les Nacions Unides, el 97% de la població viu per sota del llindar de pobresa i el 95% no té recursos per a menjar.


‘The Price of Peace in Afghanistan’. Fotografia: Mads Nissen.

Una de les millors fotografies singulars d’enguany és la de Mauk Kham Wah, de la regió d’Oceania, amb la fotografia Retrieving The Dead (‘Recuperar els morts’). S’hi veuen membres de les Forces de Defensa del Poble (PDF) que es retiren amb el cos d’un camarada carregat a les espatlles després d’un enfrontament amb els militars de Myanmar, a Moe Bye. Les autoritats del país hi havien enviat reforços mentre els combats amb els grups d’oposició locals s’intensificaven. Moe Bye és una zona estratègicament important, com a accés militar a carreteres que condueixen a zones on la resistència armada és especialment forta.


‘Retrieving the Dead’. Fotografia: Mauk Kham Wah. Menció d’honor per a Emilio Morenatti

El fotògraf Emilio Morenatti, resident a Barcelona de fa temps, ha obtingut una menció d’honor al World Press Photo d’enguany, pel seu reportatge War Wounds (‘Ferides de guerra’). Membre d’Associated Press, va desplaçar-se fins a Ucraïna per a cobrir-ne la guerra. Les seves fotografies retraten, sobretot, persones a qui van haver de fer amputacions a causa del conflicte.


‘War Wounds’. Fotografia: Emilio Morenatti. Visites guiades i horaris

Per a millorar l’experiència del visitant, el CCCB i la Photographic Social Vision organitzen visites comentades. Una oportunitat per a aprofundir les històries que s’amaguen rere els treballs fotogràfics. A més a més, també ofereixen visites accessibles a sords, cecs o gent amb poca visió. Això sí: cal reservar entrada.

Els horaris disponibles per a veure l’exposició són els següents:

De dimarts a dijous: d’11.00 a 20.00
Divendres no festius: d’11.00 a 21.00
Dissabte: de 10.00 a 21.00
Diumenge i festius (6 i 8 desembre): de 10.00 a 20.00
Dilluns no festius: tancat

Laia Fàbregas en narrativa i Eduard Olesti en poesia, premis literaris Ciutat de Gandia

La novel·la El silenci dels astronautes, de Laia Fàbregas, ha guanyat el XLV premi Joanot Martorell de narrativa. I Un cowboy crepuscular, d’Eduard Olesti, ha obtingut el LXI premi de poesia Ausiàs March. Les obres, que ja es poden trobar a les llibreries dels Països Catalans, són editades per Edicions 62. Els guardons formen part dels premis Ciutat de Gandia, que seran lliurats en una vetllada literària el dissabte 18 de novembre. Enguany, l’arribada de les obres premiades a les llibreries s’ha avançat. Fins ara, per aquestes dates es feien públics els guanyadors, però els llibres arribaven el mes de gener. Amb aquesta antelació es vol aprofitar tota la repercussió que té la tardor literària a la ciutat i també la campanya de Nadal.

En una època políticament complicada quant a les activitats i projectes en llengua catalana al País Valencià, amb el govern del PP i Vox desficiat en contra, l’Ajuntament de Gandia, governat pel PSPV-PSOE i Compromís, treballa amb normalitat a favor de la cultura i concretament de la literària. La regidora de Cultura, Balbina Sendra, i el director de l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de la ciutat, Toni Ordiñana, han defensat la llengua i la cultura en català i han destacat la normalitat amb què han treballat fins ara.

El dol perinatal, el mutisme selectiu i el nen bombolla

La novel·la de la Laia Fàbregas, El silenci dels astronautes, parteix de la història d’una nena, la Rita, que no pot parlar a l’escola i, en canvi, s’expressa bé a casa amb la família. D’aquesta malaltia se’n diu mutisme selectiu. El fet és que la mare de la Rita, l’Anna, se sent culpable de la malaltia de la filla; pensa que durant l’embaràs va tenir un episodi de tensió que li ha causat aquest mutisme. Perquè l’Anna, abans de tenir la Rita, va tenir un avortament d’una criatura de cinc mesos i, arran d’això, té la por a dins. Laia Fàbregas ha explicat que aquest avortament és un fet real, que ella va tenir el 2015. En aquell moment encara no s’havien establert uns protocols adequats per a les famílies, per a fer el dol, poder veure el fetus i acomiadar-se.

En aquesta història també hi entra un tercer personatge, real, David Vetter, el nen que va viure dotze anys dins una bombolla i que va ser tractat com un experiment, no pas com una persona. Fàbregas va investigar sobre aquest cas i introdueix un diàleg dramatitzat entre la Rita i en David, dins la novel·la. En un moment determinat se sabrà que aquesta dramatúrgia l’ha escrita la mare. El silenci dels astronautes presenta temes com ara què vol dir ser normal, el dol perinatal i l’ètica mèdica.

Contra l’excés del jo poètic i a favor del sentit col·lectiu de la creació

Eduard Olesti és una nova veu de la poesia catalana. L’any passat va guanyar el premi Amadeu Oller per a autors joves i primera obra, amb Sarcop, i enguany ha aconseguit l’Ausiàs March amb Un cowboy crepuscular. Segons que ha explicat Jordi Cornudella, editor i membre del jurat, aquest premi ofereix una visió força clara del panorama poètic del país i té la virtut d’abraçar un camp molt ampli de creadors: dels més consolidats a les noves veus. És el cas d’enguany, amb un guanyador nascut el 1995 i que, per tant, encara no té trenta anys.

Eduard Olesti va estudiar filologia hispànica, però també ha treballat en teatre i en més àmbits del món de l’art i la cultura i això ha fet que la seva manera d’entendre la creació sigui bastant diferent de la creació literària convencional. Explica que el títol, Un cowboy crepuscular, és un gènere literari que neix en el moment de decadència del western; un moment en què la modernització del western el fa desaparèixer. I això ho lliga amb una idea generacional que té el llibre i que també ha destacat Cornudella.

Olesti explica: “Jo vaig estudiar filologia hispànica i hi havia un abús del concepte generació en la història de la literatura, especialment espanyola. És un terme que m’havia molestat força, però en l’àmbit més sociopolític el concepte generació és més interessant a l’hora de concebre un col·lectiu ampli. I vaig fer una relació més intuïtiva que filosòfica entre la decadència d’un western, que difumina allò que li conferia la identitat, amb la nostra generació. Vull dir: que la nostra generació no sigui capaç d’intuir on és el bé i on és el mal i aproximar-se a un sistema ètic ferm ens pot portar a la desaparició. L’absència de l’ètica és el que ens matarà.”

Aquesta responsabilitat que Olesti posa en la pròpia generació, que és nova, és un fet poc habitual. “Tot i que jo vinc de la literatura –diu– i és el camp de les arts que m’interessa més treballar, també em dedico al teatre i a l’art contemporani. I en aquests circuits hi ha una tendència molt clara i una aposta molt ferma per la col·lectivització del subjecte creador. He tingut la sort de poder-me nodrir d’aquests àmbits on això és molt present. En la literatura no hi és tant i aquesta, doncs, és una manera d’anar obrint fronts en el circuit cultural del país.”

També assenyala: “Sobre el to, es juga amb el cromatisme anímic a l’hora d’estructurar l’ordre en què apareixen els poemes, que juguen entre dos pols, l’esperança i la desesperança, que és on ens movem els éssers humans. I aquesta esperança es busca en molts llocs, sobretot en la literatura i l’amor, que no és el convencional, sinó que fins i tot té uns deixos místics. Perquè la veu que busca aquest amor és un deixar de ser un individu, deixar de ser un cos, per passar a ser una ciutat, un edifici, un color, alguna cosa més que no pas un jo. La veu poètica està bastant farta de ser un jo.”

Podem rellegir els deu manaments avui?

“El monoteisme és la gran ferida oberta de la humanitat: en algun moment inconcret del segon mil·lenni abans de Crist, una destral va caure enmig de la història de la humanitat i va obrir-hi una esquerda que no s’ha tancat mai més. El monoteisme ens divideix i ens enfronta tant com ens mena cap al tipus d’unitat, univocitat i uniformitat atàviques que els racons menys visibles de la nostra psicologia ens reclamen amb una set insaciable. En els seus inicis va ser una agressió contra el passat, i encara ho és cada cop que es torna a afirmar. Al seu torn, l’única resposta que va rebre va ser una altra agressió, i encara ho és cada cop que es vol tornar a rebutjar.” Sembla difícil de no llegir aquest inici d’assaig en el temple del filòsof Jordi Graupera, que inaugura la nova col·lecció de Fragmenta i pensar que, ben bé allà on va néixer el Déu únic, es continua matant en nom seu. Sigui amb les armes d’Hamàs, que, com recordava Andreu Barnils, aspira a la realització de la promesa d’Al·là, es trigui tant com es trigui; o bé amb les de Benjamin Netanyahu, que s’embolica amb els rotlles de la Torà, citant Isaïes i la profecia d’Amalek.

Una nova col·lecció de Fragmenta

El primer volum de la sèrie “Déu manaments” es titula com el primer dels mandats del decàleg, d’acord amb la tradició cristiana, Estimaràs Déu sobre totes les coses; i el segon, òbviament, ens recorda que No prendràs el nom de Déu en va. Aquest el signa l’editor i fundador de la casa, Ignasi Moreta. “Si em vaig fer editor va ser perquè bona part de la literatura religiosa fa ús i abús del nom de Déu. La religió ben entesa no es pot reduir a uns textos pietosos que volen configurar l’individu al·ludint a una pretesa voluntat divina. Hi ha –n’estic convençut– una manera diferent d’entendre la religió”, diu Moreta, que és doctor en humanitats i professor de la Universitat Pompeu Fabra. “Encara que deixem de donar autoritat als que es consideren a si mateixos representants o intèrprets de Déu, això no significa que, en el terreny espiritual, hàgim d’instal·lar-nos en un ‘tot s’hi val’ indiferenciador. No tot val el mateix, no tot té el mateix valor: l’obertura al misteri requereix filar molt prim i fer-ho en bona companyia, discriminant el savi de l’entabanador. El que busco quan publico textos de temàtica religiosa és proposar bons acompanyants de la indagació espiritual; és a dir, intento apostar per aquelles veus que, familiaritzades amb els viaranys de l’Esperit, no s’arroguen tanmateix el paper de representants de la divinitat ni en parlen com si hi tinguessin un accés privilegiat”, afegeix en unes primeres pàgines de primera persona del singular, forma inaudita en l’obra assagística de Moreta, que ens ofereix algunes claus del seu pensament com a editor, però també com a creient.


L’editor Ignasi Moreta.

D’acord amb aquesta declaració d’intencions, després d’enfrontar set autors contemporanis als “Pecats capitals” i “Assaltar la Bíblia”, deu plomes s’han acarat als deu manaments, a la nova col·lecció dirigida per l’escriptora Anna Punsoda, que fa camí amb Moreta en la vida i la reflexió intel·lectual i que justament acaba de publicar la Terra dura, un assaig tan íntim com polític sobre la relació amb la terra, la família i els orígens. Tot i tractar-se d’una editorial especialitzada en el fet religiós, Fragmenta ha fugit com del foc tant del pietisme com de l’ex cathedra, del catecisme i les vides de sants. I la tria dels autors no respon a la seva formació teològica i doctrinal –que en el cas de Graupera i de Moreta és acreditada de sobres–, sinó a la gosadia que implica enfrontar autors contemporanis com el pensador Bernat Dedéu –que si tot va bé no morirà inèdit, com Josep Pla va profetitzar d’Eugeni Xammar–, l’advocada Carla Vall, l’ex-diputat de la CUP David Fernández i la poetessa Blanca Llum Vidal, a les lleis morals que han estructurat les grans religions abrahàmiques. Lectures que, és clar, acabaran essent del tot actuals, com assegura el fet, per exemple, que l’obligació moral d’honrar pare i mare sigui confiat a la psicòloga i escriptora Leticia Asenjo, especialitzada en infantesa, en una societat en què tants i tants traumes s’esdevenen en el redol de la família. O és que no ha esdevingut ja un tòpic literari ensorrar aquest altar dels progenitors?

El manament més antirevolucionari dins la revolució i el més antireligiós

La publicació inicial dels petitíssims, però concentrats treballs –80.000 caràcters s’exigia de manera estricta als autors– de Graupera i Moreta, i la lectura l’un darrere l’altra o tots dos alhora, afavoreix el diàleg entre ambdós en forma de díptic. Els dos epígrafs inicials del decàleg, amb Santificaràs les festes, que publicarà la historiadora de l’art Maria Garganté, són els que no es poden convertir ni en tipus penals ni en consells ètics, perquè parlen de la mateixa idea de Déu i de religiositat. Allunyat en aquest volum de qualsevol temptació personalista –absent, doncs, la primera persona que ha trenat amb mestria a La perplexitat– o superba, Graupera fa una lectura política –tenint en compte, naturalment, el batec que ha tingut i té el seu nom dins el moviment independentista i això que se n’ha dit, periodísticament, el quart espai–, però també filosòfica –en combat i diàleg amb Nietzsche des de l’epígraf– i històrica del primer dels manaments. Com, per exemple, la paradoxa que el primer dels mandats que Déu mateix donà a Moisès al Sinaí fos antirevolucionari, és a dir, partidari de l’ordre i l’obediència, en un context profundament revolucionari com és l’Èxode dels jueus d’Egipte, que ha servit d’inspiració a revolucionaris com Oliver Cromwell, Savonarola, Benjamin Franklin, el moviment de drets civils afroamericans o la teologia de l’alliberament. I, òbviament, al sionisme que va construir Israel després del trauma de la Xoà, per acomplir la professió del país de llet i mel, que avui més que mai sembla impossible. Déu va alliberar els esclaus del faraó i, en canvi d’això, en va voler tant la submissió com l’amor.


El filòsof Jordi Graupera (fotografia: Albert Salamé).

Però, com avisa Moreta, si Déu les va tallar en pedra a les famoses taules de la llei lliurades a Moisès, de seguida va avisar-lo que anés amb compte a atribuir a Déu allò que només és humà. Com diu al capítol “El manament més antireligiós”, si creus que Déu és Déu, deixa’l ser Déu, guarda-li el respecte, però no l’utilitzis. Segles abans dels mestres de la sospita, Marx, Nietzsche i Freud, que van tombar els ídols, el mateix decàleg advertia contra l’ús impropi de la religió. Potser per això mateix, com ens fa avinent Moreta, per a qui les paraules són eines de treball i elements de precisió de rellotger suís, les predicacions eclesiàstiques habituals es troben més còmodes en uns altres manaments, especialment el sisè –el que prohibeix l’adulteri i totes les qüestions que l’envolten, autèntica obsessió clerical en tots sentits– o, per bé i per mal, el cinquè, el no mataràs que ens ha fet humans, però passen de puntetes pel segon, perquè veurien qüestionada l’autoritat amb la qual pugen, actualment metafòricament, a la trona a predicar. L’escriptor d’aquest petit assaig, tot i jove, té una llarga experiència en el món eclesiàstic del nostre país, i per tant pot escatir la temptació fonamentalista, el providencialisme i la blasfèmia, que òbviament només es pot produir dins la religió –que detecta en els grups autodenominats catòlics o en partits que diuen defensar el catolicisme, per bé que allò que fan és fonamentar lluites de poder que no tenen res a veure amb Déu. Com no hi té res a veure Déu amb l’amnistia o la unitat d’Espanya, afegim, malgrat que hi insisteixin insignes representants de la Conferència Episcopal Espanyola, sempre més espanyola que no episcopal i, especialment, que no conferència.

Però també ha llegit i estudiat prou el savi Lluís Duch, per citar les paraules del monjo de Montserrat quan deia que si ser religiós té més a veure amb formular preguntes que a oferir respostes, la religió no és en crisi perquè continuem fent-nos preguntes últimes, i que en tot cas allò que és en crisi són les respostes institucionals a aquestes preguntes. Diu Graupera que vivim un moment de monoteisme pobre –malgrat l’allau de lectures fonamentalistes, fanàtiques, ultres que acomboien les tres grans religions del llibre–, perquè s’aguanta sobre l’empobriment de les nostres cultures. Però l’altra temptació, la politeista, es converteix en banal perquè se sustenta sobre una plus-vàlua de plaer en els sentits. Sigui com sigui, la batalla entre les dues concepcions es lliura, més enllà de la forma de Déu última –fins i tot, més enllà de l’existència o no de Déu–, a les consciències de cadascú, i per això la col·lecció serà reeixida. No en tinc cap dubte.

Pàgines