Tot a punt per a la diada de Sant Jordi. Segons les darreres dades del Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat), la jornada començarà pràcticament sense pluja, potser amb algun ruixat feble i puntual a la costa. Però a partir de la tarda, l’escenari pot canviar. A partir de final del matí, començaran ruixats aïllats, febles i minsos a punts del quadrant nord-est que amb el pas de les hores també podran afectar, de forma molt irregular, altres punts de Catalunya.

La cota de neu se situarà al voltant dels 1.300 metres. A banda, al vessant nord del Pirineu nevarà de forma feble i intermitent fins a mig matí, sobretot a cotes altes, i de nou a partir de migdia. Cota de neu; 900 metres, si bé al final del dia serà lleugerament més baixa. La quantitat de precipitació acumulada serà minsa o localment poc abundant.

Quins llibres de no-ficció podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de setanta recomanacions

Pel que fa a la temperatura, la mínima serà lleugerament o moderadament més baixa. Hi haurà algunes glaçades febles al Pirineu i Prepirineu, i localment a punts de les comarques de l’interior. La temperatura màxima serà similar o baixarà lleugerament, si bé al litoral sud de Catalunya pujarà entre lleugerament i moderadament.

La predicció meteorològica deixa ben clar que no es repetiran les imatges del 2022, quan els ruixats virulents i les pedregades van destrossar moltes parades de roses i llibres. Però sí que hi haurà ventades a l’Empordà –amb ratxes fortes de tramuntana– i al sud, amb mestral.

Què regalaran i recomanen els polítics per Sant Jordi?

Què passarà a la resta del país?

La jornada serà fresca al País Valencià, on predominaran els núvols i les clarianes, sobretot cap al vespre. A les Illes l’oratge serà força més inestables i és previst que plogui per tot l’arxipèlag. A partir de migdia el cel es començarà a aclarir, sobretot a Eivissa i Formentera. Els ruixats persistiran a Mallorca i Menorca.

A Andorra, la diada de Sant Jordi serà marcada per l’ambient fred, tot i que començarà amb sol. A partir de la tarda el cel es taparà i s’esperen precipitacions febles a la meitat nord. A Catalunya Nord, el matí serà fresc, però el sol predominarà durant tota la diada. A la tarda i nit es poden registrar algunes nevades a l’Alta Cerdanya.

Vegeu l’evolució en directe de l’oratge i consulteu les prediccions del Meteocat, l’AEMET i el Servei Meteorològic d’Andorra.

Onada brusca i intensa de fred a tota Europa

D’ençà de fa uns dies que Europa és immersa en una onada brusca i intensa de fred i glaçades. Així ho determinen els models meteorològics, que preveuen un blocatge anticiclònic, d’alta pressió, que interromprà la circulació habitual de la primavera i que pot dur una temperatura encara més baixa a final de mes, que seria entre dotze graus i quinze per sota de la mitjana habitual, amb valors per sota de zeros graus en zones on no és habitual en aquesta època de l’any. Això pot originar glaçades en zones agrícoles, amb conseqüències catastròfiques per a alguns cultius, perquè arbres i vinyes en plena floració poden sofrir danys importants si hi ha temperatures baixes, encara que no siguin extremes.

A més, hi haurà precipitacions anòmales als Alps, a l’Europa central i als Balcans, que arran de les baixes temperatures seran de neu. El refredament ràpid al sud d’Àustria i a Eslovènia pot dur-hi nevades abundants, d’uns cent centímetres de neu nova, i també pot tenir efectes al Pirineu, amb nevades inusuals en aquesta època

El monestir de Poblet (Conca de Barberà) ha escollit avui Rafel Barruè Broch com a nou abat. Barruè substitueix així Octavi Vilà, nomenat bisbe de Girona. L’elecció s’ha fet a la sala capitular en una sessió presidida per l’abat general de l’orde cistercenc, Mauro Giuseppe Lepori, segons que ha informat el mateix monestir.

Rafel Barruè Broch, nou abat de Poblet. Avui la comunitat reunida a la sala capitular sota la presidència de l’Abat General de l’Orde Cistercenc P. Mauro Giuseppe Lepori, ha elegit el nou abat del @MonestirPoblet pic.twitter.com/jxmmhEl0NT

— Monestir de Poblet (@MonestirPoblet) April 22, 2024

Barruè fins ara era el prior de la comunitat. Com a abat de Poblet, assumeix també la presidència de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó, integrada pels monestirs de Poblet, Santa Maria de Solius, Santa Maria de Vallbona i Santa Maria de Valldonzella de Barcelona.

El nou abat va néixer el 1966 a Vila-real (Plana Baixa). Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i va ingressar al monestir de Poblet l’any 2000. El 2009 es va llicenciar en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana, i s’ordenà sacerdot l’any següent. Primerament, al monestir s’encarregava de la formació dels monjos més joves, i de l’atenció dels hostes, sense abandonar la seva vocació de pintor. El 2016 va ser nomenat prior de Poblet, i recentment havia assumit el govern provisional del monestir, després del trasllat de Vilà a Girona. Ara, la comunitat l’ha ratificat com a nou abat, i l’11 de juliol rebrà la benedicció abacial.

El Grup Freixenet ha anunciat un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) per força major a conseqüència de la sequera. Concretament, l’expedient afectaria 615 treballadors de Freixenet S.A. i Segura Viudas S.A, i es començaria a aplicar a partir del mes de maig, tot i que la intensitat variarà segons el període de l’any i de l’evolució de la sequera, segons que puntualitza la companyia en un comunicat.

El Grup Freixenet assegura que ha optat per aquesta mesura com un exercici de responsabilitat i que té com a objecte garantir l’operativitat del negoci i preservar l’ocupabilitat per a poder fer front a causes externes i de força major causades per la greu sequera.

D’altra banda, l’empresa recalca que és una mesura excepcional que s’emmarca en l’actual context de crisi, que s’ha traduït en una manca de raïm derivada de la sequera, que es remunta al 2021 i amb especial afectació durant l’any passat a la zona del Penedès.

El Grup Freixenet també explica que ha iniciat el procés davant el Departament d’Empresa i Treball i que també ha traslladat la intenció d’aplicar l’ERTO als sindicats.

Henkell Freixenet va donar a conèixer la setmana passada els resultats financers del 2023 i va xifrar la facturació en 1.230 milions d’euros de facturació, un increment d’un 4,1% respecte a l’exercici anterior. La firma vinícola va destacar un creixement del 6% en el cas d’escumosos –segment on la companyia és líder internacional– i un increment de l’11% en begudes espirituoses. Per contra, els vins tranquils han caigut un 8%.

Aleshores, la companyia va manifestar la preocupació per la falta de raïm per la forta sequera, principal regió mundial de producció de cava. “Veient que la demanda mundial de cava està creixent i que no podem produir prou ampolles per satisfer-la adequadament a curt termini, la situació serà realment complicada a tots els nivells”, va apuntar Pedro Ferrer, vice-president de Grup Freixenet.

El cantant occità Kendji Girac ha rebut una bala al pit aquesta matinada a una àrea de descans de Biscarròssa (Nova Aquitània). Segons que informa el canal BFMTV, ha estat traslladat a un hospital de Bordeu i s’ha arribat a patir per la seva vida, però ja és fora de perill.

Girac és fill d’una família gitana catalanoparlant d’Occitània que va emigrar del Principat segles enrere. Va assolir la fama arran de la participació en el programa televisiu The Voice, en què va guanyar el 2014. Ha publicat cinc àlbums i ha tornat a participar a The Voice més endavant, com a jurat. El seu darrer disc, L’école de la vie, es va publicar el 2022.

Kendji Girac, el rei del gipsy-pop que reivindica ser gitano i catalanoparlant

La policia francesa ha estat avisada a les 5.30 i ha trobat el cantant ferit al tòrax i en estat greu. L’han dut a l’hospital, on l’han pogut atendre d’urgència i l’han salvat del perill. Ara com ara, diu BFMTV, Girac és conscient i ha pogut parlar amb la policia. Fonts de la investigació citades pel canal de televisió diuen que ha parlat d’un “accident domèstic”.

Avui, 22 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Illa s’enfronta al fantasma del desgast pel cas Koldo a les portes de la campanya
—Es pot refer la unitat independentista? | Editorial de Vicent Partal
—Bildu eixampla l’esquerda i fa trontollar l’hegemonia del PNB
—Carlos Carrizosa, expert en criatures extingides
—En Billy, el jove a qui demanen dotze anys de presó per unes quantes manifestacions
—Itàlia impulsa un projecte de llei per a permetre als grups antiavortistes d’entrar a les clíniques
—Què regalaran i recomanen els polítics per Sant Jordi?
—Julià Guillamon: “Palau i Fabre va ser un perpetu adolescent de casa bona”
—‘La llegenda de Sant Jordi de cap per avall’, el llibre que capgira la popular història del cavaller i el drac
—‘Sine ira et studio’ | Mail obert de Joan Ramon Resina

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El PNB ha tremolat durant setmanes, i encara més la nit electoral. L’objectiu era que Bildu no pogués presumir d’haver guanyat ni en vots ni en escons, i l’estira-i-arronsa es deu haver viscut amb nerviosisme a Sabin Etxea, la seu del partit. Ara respiren alleugerits: totes dues forces han empatat a 27 escons, però, gràcies a un esplèndid resultat a Biscaia, el PNB ha salvat la situació amb un 3% més de vot que no pas Bildu. La jugada del president del PNB, Andoni Ortuzar, que al novembre defenestrà per sorpresa Íñigo Urkullu –president d’ençà de 2012– ha sortit bé. Imanol Pradales, un politòleg i sociòleg poc conegut, que fins ara gestionava les infrastructures a la diputació foral de Biscaia, i alumne d’Urkullu a l’escola quan era petit, governarà si pacta amb els socialistes, cosa que sembla probable, perquè ja governen plegats.

Pradales ha resistit, però ha perdut quatre escons. La victòria grossa de les eleccions és per a Bildu, que ha obert una esquerda enorme en la llarga hegemonia del PNB, una hegemonia que per primera vegada sembla possible de trencar. Vista amb perspectiva, l’evolució, tan fulgurant, és extraordinària. L’any 2009, el gruix de l’esquerra independentista es trobava proscrit de les eleccions. Lluitant contra ETA a cop de prohibicions democràtiques, la justícia espanyola havia impedit a unes quantes candidatures abertzales que es presentessin a les eleccions. Després d’un recurs de la fiscalia i del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el Tribunal Suprem espanyol va anul·lar llavors les llistes de Democràcia Tres Milions i Askatasuna. Els ciutadans van protestar amb cent mil vots nuls, i el socialista Patxi López va ser president amb els vots del PP i UPyD. Tot això ja és lluny.

La història dels 100.000 vots nuls que van marcar un punt d’inflexió al País Basc

D’ençà del 2012, amb ETA ja extinta, Bildu ha construït maó sobre maó un partit fort, amb un discurs socialdemòcrata, de to molt més moderat que l’acostumat, i amb clara vocació de govern. Sense abandonar el discurs sobiranista, Bildu ha renunciat a tota retòrica de confrontació. El candidat en aquestes eleccions, Pello Otxandiano, explicà fa poc que el partit havia entès “que el camí a la independència té estacions intermèdies”. A Madrid han seguit una política de col·laboració absoluta amb el PSOE de Pedro Sánchez. A Catalunya ja fa molts anys que decidiren que l’aliança estratègica era amb Esquerra Republicana, i no pas amb la CUP –malgrat la pasta de moniato que van imprimir en moltes cares de l’esquerra independentista. Ara, Bildu i ERC concorreran conjuntament a les europees, amb el suport del BNG, que també ha crescut seguint una estratègia de picar pedra semblant.

Bildu ha esmerçat molts esforços a contraposar-se al PNB amb un model socioeconòmic diferent, parlant molt més de polítiques i propostes programàtiques que no pas de cap gran narrativa. Els debats de la campanya orbitaven entorn de la política econòmica industrial, de l’habitatge i la crisi del lloguer, de les llistes d’espera del sistema sanitari, de la reforma de la fiscalitat i de la policia. El resultat d’aquestes eleccions és un dit als llavis closos de la premsa espanyola que, l’última setmana, va mirar de frenar la tendència a l’alça de Bildu fent llenya d’unes declaracions d’Otxandiano, que va evitar de titllar ETA de banda terrorista. El 2024, ETA no determina eleccions al País Basc. No apareix als canals principals de la conversa política, per més que hi insisteixin les rotatives de Madrid i els grans partits espanyols. Res d’ETA. Bildu és una força que, com va dir Arnaldo Otegi al seu discurs, suma més de 400.000 vots a Navarra i al País Basc.

En aquestes eleccions, els mapes i la demoscòpia demostren l’abast del nou comportament electoral al País Basc. El canvi de to de Bildu li ha fet aconseguir victòries que fa un temps semblaven gairebé impossibles. La batllia de Pamplona, que va recuperar fa poc. Una diferència de prop d’un 9% dels vots amb el PNB a Guipúscoa. La primera posició en vots i escons a la demarcació d’Àlaba, on fa quatre anys van ser tercera força, darrere del PP. En territoris alabesos on no fa pas tant guanyaven populars i socialistes, avui la suma de Bildu i el PNB és ferma. A les tres demarcacions, la suma del PNB i Bildu supera els dos terços de vots i diputats. La cicatrització dels marcs condicionats per ETA es percep substancialment en el vot dels joves que, tal com indicaven les enquestes, semblen en bona part abocats a l’erupció abertzale. La renovació de cares –tots els candidats eren nous– ha contribuït al relat del canvi de cicle.

La resistència del PNB també troba part de l’explicació en el paper galdós de l’esquerra d’obediència espanyola. Sumar, que es presentava al parlament basc per primera vegada, va patir tota la nit per aconseguir un sol escó i al final el va assolir per un marge molt estret. Podem, que hi concorria separat, ja és extraparlamentari després d’haver perdut els 6 escons que tenia –i oblidar del tot els 11 que havia arribat a atènyer el 2016. Podem ha perdut 48.400 vots i Podem i Sumar plegats n’han perduts 13.300. La diferència entre el PNB i Bildu és de 28.800 vots. Els vots obtinguts per Sumar i Podem són 58.800. Uns marges molt estrets que han decantat el pòdium electoral. El País Basc reprodueix, doncs, un fenomen que a poc a poc es consolida: les esquerres sobiranistes agafen impuls en cada elecció autonòmica i arraconen els experiments de mirada madrilenya. A Galícia, el BNG obtingué fa dos mesos el millor resultat de la seva història; les marees i famílies al votant de Podem ja fa més de quatre anys que no entren al parlament.

L’altra interpretació que relliga les eleccions basques i les gallegues és que la lògica de les eleccions del 23 de juliol s’explicava sobretot pel context de polarització que sabé traçar Pedro Sánchez. Aleshores, els socialistes van guanyar al País Basc, on van passar davant el PNB i Bildu en vots. Ara han millorat de 10 escons a 12 i seran determinants, però els 25 de Patxi López qui sap on són, qui sap on paren. A Galícia, si fa no fa igual: van avançar el BNG tant el PP, com el PSOE, com fins i tot Sumar, que després no obtingué ni un sol diputat a les autonòmiques. Una dada molt important perquè en prenguin nota els corredors de la cursa electoral catalana, que ja s’escalfen, a punt d’arrencar l’embranzida aquesta setmana mateix. Tres conclusions, doncs. Una, Bildu ha sabut créixer, però el PNB aguanta. Dues, Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo respiren tranquils, sense grans modificacions als plans, atents a Catalunya. I tres, els resultats a les espanyoles són únics de les espanyoles. Tot torna a ser obert.

L’empat que apuntaven la majoria de sondatges de les eleccions al País Basc sembla que s’ha complert, a l’espera del resultat del vot exterior, que encara podria alterar el repartiment d’escons. Amb el 98% comptat, el PNB i Bildu empaten a 27 escons i els socialistes decidiran qui governa –a menys que es produís un pacte entre nacionalistes que sembla improbable. 

La incertesa d’un canvi de cicle: el PNB i Bildu arriben empatats a la meta

Bildu, que ha tingut el creixement més rellevant de la nit, ha estat a punt d’arrabassar la posició capdavantera al PNB en uns quants moments, però els jeltzales han mantingut la posició gràcies a un molt bon resultat a la demarcació de Biscaia. El PSE i el PP milloren resultat, i Sumar i Vox seran al parlament amb un escó cadascú.

Les eleccions han marcat en tot cas un canvi de cicle, més enllà dels resultats. El president Íñigo Urkullu no ha estat candidat per primera vegada d’ençà del 2012, després de tres mandats consecutius. L’ha substituït Imanol Pradales, desconegut fins fa pocs mesos. El candidat de Bildu, Pello Otxandiano, tampoc no era un rostre gaire famós, tot i que ha tingut una gran influència en els canvis discursius de la coalició els últims anys.  

El Partit Nacionalista Basc ha guanyat les eleccions d’avui en vots, però ha empatat en escons amb Euskal Herria Bildu, que ha obtingut un gran resultat. Encara s’ha de comptar el vot exterior i el PNB confia a poder recuperar un escó per Àlaba que ara és l’únic que té Sumar en aquestes eleccions.

El nou govern basc serà format per una coalició, ja anunciada abans de les votacions, entre el PNB i el Partit Socialista. Els socialistes han obtingut un bon resultat: de 10 parlamentaris han passat a 12; en canvi, el PNB n’ha perdut quatre. Això farà que la posició dels socialistes en el nou executiu sigui més forta que no fins ara.

El PNB ha aguantat especialment pel bon resultat a Biscaia, on pràcticament arriba a obtenir el 40% dels vots. Els 60.000 vots de més que obté en aquesta circumscripció són els que li donen la victòria final, car Bildu s’imposa amb claredat a les altres dues circumscripcions, però no pot compensar la població de Biscaia. Cal recordar que en la cambra basca els tres territoris històrics trien cadascun el mateix nombre de diputats, sense tenir en compte les grans diferències de població.

Euskal Herria Bildu ha guanyat a Àlaba per uns quatre mil vots sobre el PNB. En aquesta circumscripció crida l’atenció que el PP s’ha acostat al PSOE fins al punt que tan sols els separen 500 vots. Quant a Guipúscoa, Bildu ha avantatjat de prop de 30.000 vots el PNB, que en les eleccions de 2020 encara havia guanyat per un marge mínim de 3.000 vots.

L’avanç de l’esquerra abertzale és, doncs, l’element més significatiu de la nit electoral. Bildu ha passat de 21 escons a 27 i de 250.000 vots a 330.000.

Millora dels partits espanyols

Una altra dada significativa és la millora dels resultats dels partits espanyols. El Partit Socialista guanya 2 escons, però també en guanya 1 el Partit Popular i Vox manté l’únic que tenia.

El partit que cau estrepitosament és Podem, que tenia 6 escons al parlament el 2020 i que ha restat fora en aquestes eleccions. Sumar, que competia separadament, tan sols ha aconseguit 1 escó per Àlaba, que perilla pel vot per correu, de manera que el podria passar al PNB si es mantenen els resultats habituals dels altres anys.

Noves cares en la política basca

Aquestes eleccions han estat marcades, també, pel relleu del lideratge en els dos grans partits. Íñigo Urkullu va deixar pas a Imanol Pradales al PNB i Arnaldo Otegi a Pello Otxandiano a Bildu.

Arran de les protestes contra l’empresonament del raper Pablo Hasel, a en Billy li van obrir dues causes judicials que li han canviat la vida. Aquest jove de vint-i-dos anys de Parets del Vallès (Vallès Oriental) serà jutjat el 25 d’abril a la Ciutat de la Justícia de Barcelona. La fiscalia li demana cinc anys de presó pels delictes de desordres públics continuats, danys mitjançant incendi i atemptat contra l’autoritat. A aquesta causa cal afegir-n’hi una altra en què la fiscalia demana set anys i quatre mesos de presó pels delictes de desordres públics i danys mitjançant incendi. Entre totes dues, sumen dotze anys i quatre mesos de presó.

En aquest darrer procediment l’acusen d’haver format part del grup “d’avalotadors” que feia saqueigs a comerços, barricades i llançaments contra la policia i d’haver cremat un contenidor en una d’aquelles nits de protestes. En l’altre, el que es jutja el dia 25, l’acusen de fets semblants, però repartits en uns quants dies, fins i tot, algun dia abans de l’empresonament del raper. La defensa del jove assenyala l’error que implica que hi hagi dues causes separades, que fan augmentar la pena. La causa que fa referència a una sola nit en concret hauria de ser inclosa en l’altra, que ja en recull unes quantes. L’acusat nega rotundament els fets i denuncia unes peticions de pena tan elevades.

Dues nits al calabós

Tot va començar el 20 de febrer de 2021. El jove, que aleshores tenia dinou anys, va anar a una de les manifestacions en suport de Hasel que es feien a Barcelona. “Van començar les manifestacions als Jardinets de Gràcia i ja vam veure que era una protesta estranya i que la policia començava a carregar”, recorda. “Llavors vam marxar i vam anar cap al metro. Allà van aparèixer dos homes corrents, amb uns set o vuit més darrere. Vam pensar que eren nazis. Em van agafar, em van dir ‘fill de puta, a terra’, em van clavar una puntada de peu a l’estómac i em van separar dels meus amics. Deien que jo dirigia les manifestacions i em deien de tot.” Segons que explica el jove, després van arribar antiavalots dels Mossos d’Esquadra i se’ls van emportar de mala manera: “Estàvem emmanillats i ens posaven el braç fins dalt, jo em queixava i em deien que callés, que per tirar pedres bé que no tenia problemes.”

En Billy i els seus amics van ser traslladats a comissaria, on els van fer fotografies, i després els van tancar en una cel·la. “Ploràvem perquè no sabíem què passava i ens tractaven molt malament. Demanàvem aigua, ens en donaven molt poca i ens deien ‘per tirar pedres pots aguantar’. Pràcticament no vam menjar i no ens deixaven dormir, posaven un partit de futbol pel megàfon i reien.” Van passar dues nits al calabós fins que van ser traslladats a la Ciutat de la Justícia. “Érem sis persones en un espai molt reduït, emmanillats cap enrere i molt incòmodes. Allà, un altre mosso, que semblava d’extrema dreta, em va dir que de gent com jo n’hauria de ser plena, la presó.”

Una segona detenció

Finalment, els joves van ser alliberats, però al cap d’un temps en Billy va tornar a ser detingut. “Van venir a casa meva a les vuit del matí. Anava sense emmanillar i em van emmanillar just quan vam passar davant una escola, davant els meus veïns.” El jove va tornar a ser traslladat a comissaria, on explica que li van ensenyar un conjunt de fotografies de manifestacions diferents en què ell, suposadament, apareixia. De fet, explica que li van ensenyar imatges de manifestacions contra la sentència del procés el 2019, moment en què ell era menor d’edat. Diu que les imatges que té la policia són ambigües i que s’hi veuen joves involucrats en els aldarulls, però sense que es pugui identificar qui són i amb una roba molt comuna.

A mesura que la causa es va anar complicant, i amb unes peticions de pena tan altes, la seva angoixa va anar creixent i va prendre la decisió de deixar els estudis per treballar, tenint en compte que el procés podia implicar moltes despeses. “Algun dia tornaré a estudiar, però ara no puc, i a més, he d’anar a signar dues vegades el mes. Intento oblidar-ho perquè crec que, si no, tindria depressió. Fa dues setmanes, vaig tenir un atac de nervis i vaig acabar al metge, tinc molta sensació d’injustícia, perquè jo no he fet res. Busquen gent innocent per a atemorir qui es vulgui manifestar. Ho fan per acollonir-nos a tots.”

Sobre si, en el seu cas, hi poden haver influït els prejudicis racistes, en Billy ho dubta. “No ho sé. Jo he nascut aquí i em considero català, és la meva terra, però com que tinc orígens marroquins, potser sí que hi podria haver influït. Però no recordo que em diguessin res racista, la veritat. Només recordo la puntada de peu i els insults…”

Un cas fora de la llei d’amnistia

Com que a la comissaria li van ensenyar fotografies que tenien a veure amb les protestes post-sentència i aquests fets eren a l’atestat, en Billy ha pensat alguna vegada si era possible que la llei d’amnistia l’ajudés parcialment, però aquests fets finalment no apareixen en els escrits d’acusació i les protestes per la llibertat de Hasel que conformen totes dues causes no en serien cobertes. “Jordi Turull, també de Parets, em va dir que jo entrava dins l’amnistia, però no sé si sabia que la meva causa no tenia a veure directament amb les protestes post-sentència. En general, políticament, ens hem sentit abandonats des del primer moment. A vegades, els convé venir per fer-se la fotografia, però la solidaritat real la reps del poble. Només ens han demostrat que ens han mentit. A mi no m’ha arribat mai cap missatge, només aquesta trucada.”

En Billy també vol recordar que, malgrat que ja han passat més de tres anys d’aquelles manifestacions, Pablo Hasel continua a la presó, i molts rapers estan atemorits per les conseqüències que poden tenir les seves lletres. “Encara que intentin reprimir-nos, les presons són molt petites i no hi poden posar tanta gent dins. Sempre hi haurà persones que tindran por, però moltes altres, no.”

“Potser us semblarà begut,
marejat o mig perdut…
Però qui ara trontolleja,
rondina i s’angunieja
amb una espasa al pit
és un gran drac ferit
que, abans de caure a terra
tot fet una desferra,
encara fa un crit fort
tentinejant de tort”

De primer, els versos que obren La llegenda de Sant Jordi de cap per avall (Comanegra) semblen indicar que, allò que s’hi explica, és la típica història de Sant Jordi, aquella que tothom sap com comença i com acaba: amb un drac afamat que té atemorida tota la vila de Montblanc i un roser nascut de la sang de la bèstia morta per un cavaller anomenat Jordi per salvar la princesa de ser devorada. Però no, aquest llibre de Tina Vallès i Òscar Julve no és com totes les històries que s’han explicat fins ara. “Estàvem tan farts de la llegenda que volíem donar-hi una volta, i fer-ho literalment”, explica Vallès. Així doncs, en aquest conte trobem la llegenda més popular de Catalunya explicada al revés, de cap per avall, amb un drac que escup la princesa de la panxa, un cavaller ferit que arriba tard i una princesa que s’embadaleix de la bèstia que de Sant Jordi. És a dir, una història innovadora i original sense perdre el component tradicional. “Volia posar-me fora del relat. El referent no marxa perquè tothom el coneix. He pogut fer el que he volgut”, comenta Vallès.

Una de les característiques del llibre també és la manera en què és escrit: la llegenda, a més de capgirada, és escrita en rima, i cada estrofa és composta per deu versos. Un desafiament personal que es va imposar Vallès a si mateixa. “Recomptar les síl·labes ha estat difícil, m’hi he barallat, però m’ho he passat molt bé!” De fet, assumir desafiaments lingüístics és propi de l’autora. No és estrany veure als seus llibres infantils i articles diferents tècniques literàries per a captar l’atenció dels lectors i la mainada. Un envit que, a més, ajuda a estimular i crear amb la llengua. Aterrit, jeure, babau, manyac, esfumar-se, tentinejar… hi ha molta riquesa lingüística. Tot plegat, acompanyat de les il·lustracions d’Òscar Julve, que tradueix en imatges –i de manera molt detallada– totes les escenes que s’hi expliquen. Així doncs, Vallès i Julve aconsegueixen de trencar amb l’estructura clàssica del conte, però mantenir-ne el sentit i l’essència. Els tres protagonistes continuen essent els mateixos i la llegenda és plenament reconeixible.

Vallès mateixa va proposar el conte a l’editorial. “No m’interessen els llibres estacionals perquè no són pensats per una ment creativa sinó per un departament de màrqueting. Per això, em vaig proposar el repte de crear una versió original de Sant Jordi i explicar d’una manera nova el que tothom ja sap.” El llibre es va presentar per primera vegada a Montblanc (Conca de Barberà), escenari de la llegenda que, demà, inundarà els carrers de roses i llibres.

Podeu comprar La llegenda de Sant Jordi de cap per avall, de Tina Vallès i Òscar Julve, a la Botiga de VilaWeb

La diada de Sant Jordi arriba enguany just abans de la campanya electoral de les eleccions a Catalunya. VilaWeb ha demanat a polítics valencians i als candidats a les eleccions del 12 de maig quin llibre regalaran per Sant Jordi i quin altre voldrien que els regalessin, amb una breu explicació. Alguns caps de cartell no s’hi han ajustat del tot i han respost amb la recomanació d’un llibre o uns quants. N’hi ha per a triar i remenar.

 

—Jéssica Albiach, candidata dels Comuns-Sumar

Recomano: Guillem, de Núria Cadenes. No és una novetat editorial, però ara que la barbàrie torna amb més força a les institucions i els carrers del País Valencià, hem de tenir més present que mai la memòria de Guillem Agulló i la lluita antifeixista. Cadenes fa un relat documentat a fons, de l’abans, el durant i el després de l’assassinat de Guillem Agulló. I des d’aquest fil conductor, obre focus i ens demostra l’existència i també el funcionament d’una xarxa d’extrema dreta, transversal, que recorre el país de costat a costat, i que opera des de tot arreu, des del món del futbol fins als mitjans de comunicació, i que blinda els feixistes perquè actuïn amb total impunitat. Per això, la lluita antifeixista ha de ser material, però també cultural.

—Pere Aragonès, candidat d’ERC i president de la Generalitat

Regalaré: A la meva dona, Les calces al sol, de Regina Rodríguez Sirvent, perquè sé que li agrada i té ganes de llegir-lo.
Voldria que em regalessin: Ocàs i fascinació, d’Eva Baltasar.

—Joan Baldoví, síndic de Compromís a les Corts

Regalaré: ¿El final de les estaciones?, el darrer llibre del meu company de grup parlamentari Juan Bodera i els científics Antonio Turiel i Fernando Valladares. Cal que es prenga consciència de la relació entre el canvi climàtic i l’augment de l’amenaça dels totalitarismes d’ultradreta.
Voldria que em regalassen: Ni fet ni desfet. Història del nacionalisme polític valencià (1974-1988), de Natxo Escandell, per a aprofundir en la història dels que han dedicat la seua vida a recuperar la dignitat d’aquest país.

—Carlos Carrizosa, candidat i dirigent de Ciutadans

Regalaré: La sangre del padre, finalista del premi Planeta del 2023, d’Alfonso Goizueta. Una interessant i ben escrita novel·la històrica sobre Alexandre Magne.
Voldria que em regalessin: El giro, de Stephen Greenblatt, sobre l’evolució de les idees medievals a l’edat moderna a partir de la troballa d’un poema antic.

 

—Laia Estrada, candidata i diputada de la CUP

Regalaré: JS-P. Joan Salvat-Papasseit: Poeta amb majúscula, de Joan Salvat-Papasseit. En motiu del centenari de la mort de Salvat-Papasseit, la petita editorial Lo Diable Gros ha editat, mitjançant un Verkami, l’obra completa del gran poeta gitano, independentista i defensor de la classe obrera, que, a més, compta amb un pròleg de luxe de Joan Fuster. És precisament un poema de Salvat-Papasseit (“Columna vertebral: Sageta de foc”) el que dóna nom al Casal Popular de Tarragona, el lloc on vaig començar la meva militància a l’esquerra independentista. El centenari del poeta i aquesta edició són dues bones excuses per a recuperar-lo.
Voldria que em regalessin: Vicent Andrés Estellés: La veu d’un poble, de Pau Alabajos. M’encanta Alabajos com a cantautor. I, ara, debuta com a escriptor per acostar-nos a la vida del poeta de Burjassot, de qui enguany també celebrem el centenari del naixement. Malauradament, les Corts Valencianes i el govern autonòmic espanyolista han decidit condemnar a l’oblit al gran poeta valencià. Per això Alabajos, conjuntament amb diverses entitats, han organitzat la commemoració popular del centenari d’Estellés. Així doncs, tant Alabajos com Estellés assumeixen la veu del poble.

—Alejandro Fernández, candidat i dirigent del PP a Catalunya

Regalaré: El mag, de Colm Tóibín. Un recorregut per la vida de Thomas Mann.
Voldria que em regalessin: Un clàssic que he descobert fa tan sols tres mesos: Hiroshima, de John Hersey, premi Pulitzer, i un dels millors reportatges de la història.

—Salvador Illa, candidat i dirigent del PSC

Recomano tres llibres: Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, de Xavier Pla. És una exhaustiva biografia d’un dels noms cabdals de la literatura catalana. Una visió molt integral de la figura de Pla, que en tracta l’esfera personal, però també la seva creativitat i la seva profunda relació amb els esdeveniments històrics i es converteix en un repàs de la història de Catalunya, Espanya i Europa durant el segle XX.
La passadora, de Laia Perarnau. Una mirada diferent dels conflictes bèl·lics i les seves heroïnes anònimes. La novel·la se centra en una dona que ho arriscava tot, sobretot la seva vida, per ajudar les persones que fugien dels nazis a passar la frontera per les muntanyes de l’Alt Urgell. Una novel·la que reivindica el paper de les dones de la resistència durant la Segona Guerra Mundial.
España, el pacto y la fúria, d’Enric Juliana. Una anàlisi clarificant i molt treballada sobre els principals esdeveniments polítics de les dues darreres dècades a Espanya. Juliana, una veu imprescindible per entendre on som i d’on venim des del punt de vista periodístic, repassa els fets amb un estil molt acurat i ens dóna les claus per a comprendre com pot ser l’Espanya que vindrà.

—Vicent Marzà, diputat de Compromís i aspirant a eurodiputat en les primàries de Compromís

Regalaré: País Valencià. Eixida d’emergència, de Ricard Chulià. Ricard és una persona molt intel·ligent i és interessant llegir-lo perquè hi ha moltes qüestions que demostren tots els punts de confluència que tenim.
Voldria que em regalassen: Tiberi Cèsar, de Núria Cadenes, perquè moltíssima gent m’ha dit que el llibre és magnífic.

—Àgueda Micó, portaveu de Compromís al congrés espanyol

Regalaré: A la meua filla, Heartstopper, d’Alice Oseman. És un llibre sobre la relació de dos xics. Hem vist la sèrie a Netflix i és molt bonica perquè tracta el despertar sexual de les persones no heteronormatives i els problemes que comporta.
Voldria que em regalassen: Amor capital, de Karmele Jaio. És un llibre que tracta de desmuntar la nostra educació sentimental i qüestiona la nostra manera d’estimar.

—Diana Morant, secretària general del PSPV-PSOE

Regalaré: Vint-i-cinc poemes, de Vicent Andrés Estellés. Enguany em resulta imprescindible sentir i compartir al nostre gran poeta. Potser els seus versos ens ajudaran a enderrocar els murs de la intolerància.
Voldria que em regalassen: El diari d’Anna Frank. Un llibre que en aquests mesos hauríem de rellegir. Una jove adolescent que, en circumstàncies terribles i extremes, plasma sentiments davant l’horror i el genocidi. Un llibre per a aprendre a humanitzar-nos i per a evitar que tornen els monstres, el terror, la por.

—José Muñoz, síndic del PSPV-PSOE a les Corts

Regalaré: La nou: Els espanyols que van alliberar París, d’Evelyn Mesquida, un llibre sobre els testimoniatges dels espanyols que van entrar en París. Ara més que mai, és important reivindicar la literatura amb temàtica de memòria històrica per no repetir els errors del passat, un passat que volen esborrar i censurar.
Voldria que em regalassen: El refugi de la memòria, de Tony Judt, una de les grans referències de la social-democràcia, és el seu últim llibre i reflexiona sobre el present i els desafiaments futurs als quals s’enfronta el projecte polític.

—Clara Ponsatí, candidata d’Alhora i eurodiputada

Regalaré: L’Odissea d’Homer versionada per Meritxell Blay, un llibre per a introduir els infants a la gran obra d’Homer, que també és un gaudi per als grans. Boötes, de Miquel de Palol. Una novel·la immensa i complexa que demana temps i energia llegir, i que no és fàcil pair, que serà un clàssic de la nostra literatura.
Voldria que em regalessin: Cor pirinenc, de Lluís Calvo. Una novel·la en vers que és el Canigó del segle XXI.

—Carles Puigdemont, candidat de Junts+ Puigdemont per Catalunya i president a l’exili

Recomano Els nostres objectes de cada dia, de Josep Maria Espinàs. Espinàs és un dels immortals de la literatura catalana. De la seva mirada entrenada en la quotidianitat més radical en surt una narrativa que resisteix admirablement bé el pas del temps.

—Jordi Sebastià, ex-eurodiputat i aspirant a les primàries de Compromís

Regalaré: Walter Benjamin, passatges acabats, de Rafa Gomar, una novel·la impecable escrita sobre els darrers dies de Benjamin i l’angoixant atmosfera del feixisme que recorda l’actualitat.
Voldria que em regalassen: Nascuts del fang, de Víctor Labrado, perquè m’encanta el seu gènere de “novel·la de realitats” i el món de l’Albufera m’és molt pròxim i molt desconegut alhora.

—Vicent Soler, ex-conseller d’Hisenda

Regalaré: Baumgartner, de Paul Auster. Vivències i records d’una persona de la meua generació, tot i que d’un entorn diferent.
Voldria que em regalassen: Maniac, de Benjamin Labatut, un escriptor xilè. Sembla que és una novel·la vertiginosa sobre els límits del pensament i els deliris de la raó. És una recomanació d’un bon amic novel·lista de llarga i reeixida carrera.

 

No sembla que l’anomenat cas Koldo hagi perjudicat fins ara les expectatives del candidat del PSC, Salvador Illa, per a les eleccions catalanes. Però pot ser-li un front de desgast si es torna a convertir en el centre del focus mediàtic. L’ex-ministre de Sanitat espanyol enfila els darrers dies abans no comenci la campanya electoral amb dues compareixences que l’exposaran davant els ciutadans i els partits amb què s’enfronta a les eleccions: aquesta tarda donarà explicacions en la comissió d’investigació sobre la compra de material sanitari durant la pandèmia al congrés espanyol i, dimecres, intervindrà en la comissió d’investigació sobre el cas Koldo al senat espanyol, en què el PP es mou amb una còmoda majoria absoluta i va ajustar primer la cita en el calendari. “Estic tranquil. Les compres del Ministeri de Sanitat són publicades al portal de la transparència. Tothom ha pogut veure què hem comprat, a quin preu ho hem comprat, n’hem explicat les raons”, va dir Illa en una entrevista a RAC 1.

Illa ha insistit que no creu que li passi factura electoral l’esclat d’aquest presumpte cas de corrupció. Hi ha una investigació judicial oberta per a determinar si hi va haver pagaments il·legals en la compra de màscares i per la qual va ser originalment detingut Koldo García, ex-assessor del ministre de Transports espanyol d’aleshores, José Luis Ábalos, que manté el seu escó al congrés espanyol al grup mixt i va ser expulsat pel PSOE. Illa sempre ha declarat que no va tenir constància de cap comportament delictiu. A més, el congrés, amb la majoria amb què compta el PSOE, va citar l’ex-ministre de Sanitat dos dies abans de la cita al senat amb el propòsit de treure càrrega a la compareixença que hi haurà de fer hores abans no comenci la campanya. Avui mateix, Koldo García també compareixerà a la cambra alta espanyola, un contrapès mediàtic evident que pot reduir l’impacte de les explicacions d’Illa.

Illa podria sortir-ne airós, però potencialment és un risc important per a un candidat que té tots els sondatges a favor i és a qui menys convé que es puguin moure els equilibris que pronostiquen les enquestes en els dies que vindran, pel risc de sortir-ne perjudicat. El PSC s’ha anat nodrint aquests darrers anys de la davallada de vot de Ciutadans, un partit que, a banda de l’espanyolisme, feia especialment bandera de la lluita contra la corrupció. En aquestes eleccions, el PSC també pot rebre una part dels votants que encara es van decantar per Carlos Carrizosa fa tres anys. En concret, d’un 17%, segons el darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió. Encara que sigui el PP qui capitalitzarà més la caiguda definitiva de Ciutadans aquesta vegada, els socialistes catalans podrien sumar igualment milers de vots d’allò que resta del partit taronja. Aquesta realitat deixa oberta una pregunta: pot ser que una esquitxada abans de la campanya els faci reconsiderar el vot al candidat del PSC?

És el que intentaran, amb tota probabilitat, els seus adversaris polítics, malgrat que fins ara no hi hagin posat intensament el focus per a provar d’esgarrapar vots al PSC. A més, és al PP a qui sobretot convé de provar-ho, tenint en compte que Alejandro Fernández és qui es podria beneficiar d’aquest desgast si causés un canvi de vot cap als populars. A més, un 33% dels antics electors de Ciutadans, segons el CEO, són indecisos o no votaran. Això pot decantar la balança dels indecisos cap als populars? D’una altra banda, tot allò que faci perdre suports a Illa beneficia, indirectament, la força que sigui segona la nit electoral i que, segons els darrers sondatges, serà la candidatura de Carles Puigdemont, perquè en retalla la distància en escons. ERC també se’n podria beneficiar, perquè és el partit que podria esgarrapar més antics votants d’Illa en aquestes eleccions, segons que indicava també el baròmetre.

Per tant, caldrà veure si les compareixences d’aquesta setmana tenen cap efecte sobre una campanya que començarà divendres, i que els partits engegaran dijous a la nit. Un altre front de possible desgast d’Illa és el de l’amnistia. Un simpatitzant del PSC de cada tres va en contra de l’aprovació de la llei que Junts compta que farà possible el retorn de Puigdemont. És una incògnita si la candidatura del president a l’exili polaritzarà el debat polític els dies que vénen i si el PP també podrà treure profit del perjudici que pugui implicar per al PSC.

The Washington Post · Stefano Pitrelli i Kate Brady

Roma, Itàlia. La cambra baixa del parlament italià ha aprovat una esmena, com a part del nou paquet de mesures sanitàries del govern conservador, que permetria als activistes antiavortament d’entrar als centres d’assessorament i planificació familiar. Grups de defensa dels drets de les dones consideren que l’esmena amenaça el dret de decidir de les italianes.

L’esmena, aprovada dimarts passat, permet als “grups sense ànim de lucre amb experiència qualificada en el suport a la maternitat” d’accedir als centres d’assessorament que expedeixen els certificats que calen per a avortar.

El govern de la primera ministra Giorgia Meloni sosté que l’esmena no canvia la legislació actual, sinó que merament aclareix aspectes de la llei de l’any 1978 que va legalitzar l’avortament a Itàlia. “Això ja era inclòs a la llei, que no hem modificat”, va dir Raffaele Nevi, legislador de la coalició de Meloni. “Aquesta és la raó per la qual es va aprovar tan fàcilment: No canvia res. […] L’únic que fem és aplicar la llei”, va afegir.

L’oposició italiana diu que l’esmena serà un cop dur per als drets de les dones, i recorda que algunes regions, com ara l’Úmbria i les Marques, ja han restringit l’accés a la píndola de l’endemà.

“La dreta continua mostrant la seva naturalesa nostàlgica i la seva visió patriarcal i obscurantista. Com més va més erosionen els drets de les dones”, declarà Silvia Roggiani, legisladora de l’oposició, del Partit Democràtic, durant el debat parlamentari. I afegí: “És vergonyós que Itàlia faci passes enrere mentre uns altres països avancen en la protecció dels drets de gènere.”

Aquest febrer passat, l’estat francès es va convertir en el primer país del món a consagrar el dret de l’avortament en la seva constitució i el Parlament Europeu va votar la setmana passada a favor d’incloure l’accés a l’avortament a la carta de drets fonamentals. La resolució no és vinculant, però ha estat ben rebuda pels grups de defensa del dret de l’avortament.

Meloni, que va esdevenir primera ministra italiana l’any 2022, ha promès de no canviar la llei d’avortament, però trobar un centre que administri avortaments de manera segura s’ha tornat com més va més difícil durant el seu mandat.

Itàlia va legalitzar l’avortament amb l’aprovació de la llei 194 l’any 1978, en un moment en què el poble italià continuava essent fermament catòlic. La legislació permet a les dones de demanar la interrupció de l’embaràs durant els primers noranta dies de gestació. Després, tan sols és permès d’avortar si hi ha risc per a la vida de la mare o si el fetus té problemes greus.

Els metges poden negar-se a practicar un avortament per motius de consciència. Segons dades publicades pel Ministeri de Sanitat italià l’any 2021, més d’un 60% dels ginecòlegs del país es neguen a fer-ne per aquesta raó.

La principal organització antiavortista d’Itàlia, Pro Vita e Famiglia, és entre els grups als quals l’esmena permetria d’entrar en les clíniques d’assessorament. Els grups antiavortistes demanen als metges que practiquen avortaments que facin que la pacient vegi el fetus i en senti els batecs abans de fer l’operació.

Jacopo Coghe, portaveu de Pro Vita e Famiglia, ha explicat aquesta setmana que, si bé el grup no tenia intenció d’entrar-hi, les clíniques d’assessorament havien de tornar a la seva “funció original” d’ajudar les dones a trobar “alternatives concretes a l’avortament”.

Si bé l’esmena encara ha de ser aprovada al senat, els legisladors de l’oposició tenen poques esperances de poder-la aturar. “L’esmena ja ha començat a fer camí, és un fet”, explica Roggiani a The Washington Post. I afegeix: “No crec que es pugui aturar.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquest cap de setmana el president Puigdemont i el president Aragonès han parlat sobre una hipotètica unitat independentista per a formar govern després de les eleccions. Puigdemont ha dit que solament preveu de governar amb ERC, que no té cap més opció, i que creu que fins ara l’equilibri entre totes dues forces ha estat un obstacle que es podria superar si, com apunten les enquestes, s’obre una esquerda més o menys important entre Junts i Esquerra. El president Aragonès li ha respost que la unitat no es proclama sinó que es practica.

La veritat és que les relacions entre Esquerra i Junts és difícil que puguen empitjorar, i també és cert que la trencadissa ja comença a venir de lluny, deu anys per a ser concrets. El gener del 2014, una coalició per a les europees que ja era pràcticament feta entre CDC i ERC es va trencar de manera sobtada. Va ser la primera volta que Junqueras, en un acte a Torrelles del Llobregat, va pronunciar aquella frase famosa: “Separats sumem més.” Fa, doncs, deu anys que la lluita per l’hegemonia s’imposa –amb el sol i més que fructífer parèntesi de Junts pel Sí– a la lluita per la independència.

I en aquests deu anys hem vist de tot. Aquelles eleccions europees del 2014 van ser les primeres que va guanyar ERC d’ençà dels anys trenta. Després ERC ha guanyat eleccions espanyoles i Junts eleccions europees, però les catalanes, d’ençà de Junts pel Sí, les ha guanyades sempre el partit hegemònic entre els votants espanyols. A més, tant ERC com Junts han vist com els prenien la batllia de Barcelona; i a les diputacions els uns i els altres, començant per això que avui és Junts, han pactat sovint amb el PSC. Tanmateix, d’ençà que ERC arribà al govern, ha anat encadenant els pitjors resultats del decenni en totes les conteses electorals, i sembla –això diuen els sondatges– que ara podria quedar ben lluny de Junts. I de debò que això pot afavorir la unitat independentista?

En aparença no l’hauria d’afavorir. Més aviat podríem esperar que una reacció desenganyada d’Esquerra portàs aquest partit als braços de Salvador Illa. Però em fa la impressió que les coses seran més complicades, no tan lineals, i que al final tot dependrà de tres factors.

En primer lloc, dependrà de si hi ha aquesta distància o no i de la magnitud que té. Ja ho veurem, si Junts passa davant Esquerra i a quina distància –hi ha gent de Junts que ven la pell de l’ós molt abans de caçar-lo. I ja ho veurem, si els independentistes tenen majoria. Pactar, si es mantenen, com va passar el 2017 i el 2019, amb una diferència insignificant entre tots dos serà difícil, molt més difícil que si realment hi ha molta diferència. Sobretot perquè, si n’hi ha molta, i venint dels fracassos recents a les eleccions espanyoles i les municipals, costa de creure que dins Esquerra no es qüestione l’estratègia i tot continue igual. Arriscar-se, per exemple, a provocar una repetició de les eleccions a l’octubre seria realment perillós per a ells.

Segonament, i aquest serà gairebé el desllorigador de la qüestió, tot dependrà també de quines sumes deixa sobre la taula l’escrutini final. Si Esquerra pot decidir entre un govern independentista presidit per Puigdemont o un govern d’esquerres presidit per Illa, el debat serà sens dubte inevitable dins el partit d’Oriol Junqueras i ja veurem què decideixen. Ningú no els podrà dir res, en aquest cas, perquè tan sols ells tenen el dret de decantar-se per una opció o per una altra. Però si les sumes no són possibles per a una combinació o per a una altra i tan sols hi ha una eixida possible, la tria dels republicans serà molt més fàcil. L’opció de ser un partit de govern no l’abandonaran ara i, per tant, si sols poden governar amb una aliança, siga quina siga, s’hi agafaran.

Però, finalment, resta un altre punt molt decisiu, que és la capacitat d’interlocució. Malgrat les aparences, els partits no són monolítics, sinó que és molt i molt important qui despenja el telèfon, qui seu a la taula o qui respon els missatges de WhatsApp. De fet, en tenim una prova recent amb Xavier Trias i Ernest Maragall. Enmig d’un ambient encara més tens que el d’ara i amb Esquerra havent perdut la meitat dels regidors, tots dos partits van ser capaços de bastir un acord. S’hi van trobar dos polítics intel·ligents, honrats i generosos i van saber trobar la fórmula. Hauria estat fantàstic que haguessen pogut governar, però un pacte contranatural de PSC, PP i Comuns ho va impedir –significativament, val a dir.

Poden repetir aquest acord els presidents Puigdemont i Aragonès? Doncs aquesta és, segurament, la pregunta més difícil de respondre. La meua opinió és que serà més fàcil que s’entenguen ells dos que no pas que s’entenguen els dos partits. Les maquinàries dels dos partits, vull dir. De diferències insalvables en termes tàctics no n’hi ha tantes, ara mateix. I de fórmules per a refer ponts sí que n’hi ha, i variades –per exemple, el model neerlandès del “govern extraparlamentari”, en què els consellers són majoritàriament independents i triats per consens de tots els partits, per evitar que hi haja dos governs paral·lels dins el govern, proposta que seria com un Junts pel Sí a posteriori…

Siga com siga, de tot això n’haurem de parlar a fons a partir de la nit de les eleccions i amb les dades definitives a la mà. De tot això i –encara més important– de per a què, per a fer què i amb quina intenció s’hauria de configurar un govern d’aquests dos partits –se suposa que amb el suport extern de la CUP.

 

PS1. Nit d’eleccions al País Basc, que seguim en temps real amb totes les dades i tots els resultats, en col·laboració amb els nostres companys del diari Berria. Seguiu la informació actualitzada a la portada del diari.

PS2. Quant a les eleccions catalanes, la setmana comença incòmoda per a Salvador Illa, amb dues compareixences sobre el cas Koldo al congrés i al senat espanyols que el poden afectar. Ens ho explica Odei A-Etxearte en aquest reportatge.

PS3. La repressió, mentrestant, no s’atura. Clara Ardèvol ens parla del cas de Billy, un jove a qui els tribunals demanen dotze anys de presó per haver participat en les protestes per l’empresonament de Pablo Hasel.

D’ençà que Aliança Catalana va aconseguir els avals per a concórrer a les eleccions del 12 de maig s’han multiplicat les desqualificacions de caràcter urgent. Dilluns passat el president Puigdemont responia a una pregunta sobre la possibilitat d’un pacte postelectoral amb aquest partit assegurant que no pactaria mai amb l’extrema dreta. Mai és molt de temps, però allò que més crida l’atenció és la unanimitat amb què la resta dels partits catalans s’han conjurat per estampar la marca infamant sobre l’alcaldessa de Ripoll. Puigdemont potser no tenia cap més sortida davant la pregunta insidiosa, car els mitjans han gravat en la ment popular la imatge del mal radical personificat. El cordó sanitari per a aïllar Sílvia Orriols és útil a tothom. Als espanyolistes, perquè rebla la confusió de nacionalisme amb feixisme, sempre que el nacionalisme sigui català; i als altres, perquè retalla les ales d’un partit que podria enlairar-se sobre les runes del miracle autonòmic. El boc expiatori els convé a tots per a guarir una societat dislocada, car els uneix contra un excedent molest i per tant prescindible. La dinàmica en joc no és tant que els agitadors aprofitin les crisis per fer forat en la societat, com que les societats en crisi miren d’estabilitzar-se endossant les xacres a un portador simbòlic i enviant-lo al desert.

És veritat que el malestar social emmena canvis de tot signe. Força analistes han explicat el procés català per la crisi econòmica del 2009 i la política d’austeritat. Aquesta tempesta d’origen extern descarregà al parlament amb l’acte reflex de la CUP de blocar la investidura d’Artur Mas. La resta fou un seguit de pulsions i compulsions encadenades. Però si acceptem la tesi que les crisis representen oportunitats per al populisme, caldrà  preguntar-se si la coincidència del procés amb el malestar per les retallades pressupostàries en fa un fenomen de dreta o d’extrema dreta. Evidentment, dependrà de qui avança la resposta. Per a molts jutges i fiscals espanyols els independentistes ja fa temps que ens hem graduat de terroristes. No hi fa res que les performances del Tsunami fossin pacífiques i singularment endreçades; a còpia de martellejar-lo, el clau acaba entrant per la cabota.

Limitant l’horitzó dels electors amb cordons sanitaris informatius, els mitjans acoten el perímetre de la democràcia. Qui traspassi el cordó s’arrisca a anar a parar a la cistella dels deplorables. El tabú és tan fort que per si sol explica la contundència amb què Puigdemont negà qualsevol possibilitat de pacte, mal que li costi la investidura. Traduït en pragmàtic: abans Illa que Orriols.

Amenaçar amb la cucurulla qui desafiï l’anatema em recorda una escena que contribuí a la meva sortida del país. El curs 1975-76, a la Universitat de Barcelona les classes pràcticament cessaren a final de novembre. A partir d’aquell mes esdevingueren aleatòries i mai no se sabia si n’hi hauria. A uns estudiants que reclamaven que se’n fes, un energumen, que probablement era allà per a impedir-ho, els foragità amb crits de “feixistes” sense que ningú s’atrevís a enfrontar-s’hi. El desprestigi del franquisme era absolut i ningú no volia ser titllat de copartícip. Jo també vaig callar, però aquell energumen restà per a mi la imatge viva del feixisme.

Els epítets els carrega el dimoni… i el context. Ara i aquí, “extrema dreta” i “racista” s’encavalquen. Però la relació no sempre ha estat unívoca. L’antisemitisme, que Sartre considerava la forma primordial del racisme, també ha estat una passió de l’esquerra. Ho fou a la Unió Soviètica i ho és avui a molts països amb el pretext de la guerra d’Israel contra Hamàs. Ja ho era abans del 7 d’octubre. Als Estats Units, a banda la Goyim Defense League, grup suprematista blanc, la Nation of Islam de Louis Farrakhan sempre ha destacat per la virulència antisemita. Aquesta “nació”, de la qual fou membre Malcolm X abans de separar-se’n i ser assassinat per sicaris del grup, és una organització separatista negra que, entre més coses, prohibeix els matrimonis interracials, assegura que Déu és negre i que enviarà ovnis per castigar els Estats Units i venjar la gent d’aquesta raça.

En deixar de regir-se per una definició rigorosa i diferir el sentit, els epítets amplien el camp semàntic a conveniència de l’usuari. Quan ballen els significants, els significats es desplacen sinecdòquicament, per contagi. O per dissociació profilàctica, que és típica de la por del contagi i explica reaccions extremes, com ho sembla tractar Sílvia Orriols com un leprós. Diferint el sentit dels mots o blindant-lo amb una tautologia –el racisme és racisme i és racista qui no ho vol veure–, hom assimila cada vegada més temes i persones a la part maleïda que fa rutllar la maquinària política. D’aquí ve la novetat esbalaïdora, per ignorant, de titllar Jordi Graupera de filòsof d’ultradreta, com ho ha fet un enfant terrible dels comuns. O com abans ho feren els qui penjaren la llufa de racista al president Torra.

De tant abusar-ne, “racisme”, “feixisme”, “populisme” i més “ismes” ja no denoten res concret. Han esdevingut pejoratius de més o menys intensitat segons el context i les circumstàncies. Com en la classe boicotada amb crits de “feixistes”, el dicteri de “racista” sovint s’aplica a tapar una qüestió que no es vol abordar. Als anys vuitanta, a la universitat americana emergí l’afrocentrisme, una doctrina amb pretensions epistèmiques que cercava de desplaçar l’eix de la història amb la palanca moral de l’esclavatge i la colonització. Als departaments de clàssiques, considerats com el fonament ideològic de l’eurocentrisme, el mite dels orígens africans de la cultura occidental hi entrà gràcies a obres com Black Athena, de Martin Bernal, i propostes encara més controvertides. Els adeptes del nou dogma professaven que la cultura grega era d’origen africà o estava molt influïda per les cultures d’aquest continent. Passà temps abans que ningú s’atrevís a protestar per la tergiversació de la història. Ho féu la classicista Mary Lefkowitz en un llibre de títol explícit: Not Out of Africa.

A la introducció l’autora explica que l’any 1993, Wellesley College va encarregar la conferència en honor de Martin Luther King Jr. a Yosef A. A. Ben-Jochannan, a qui la rectora presentà com un “egiptòleg distingit” malgrat no reunir els requisits professionals.  Durant la conferència el convidat afirmà, entre més perles, que la civilització grega era una espoliació de l’africana i que Aristòtil havia tret la seva filosofia dels llibres que havia robat de la biblioteca d’Alexandria. Durant la roda de preguntes, Lefkowitz preguntà a l’orador en què es fundava per afirmar tal cosa, atès que la biblioteca d’Alexandria s’havia construït després de la mort del filòsof, qui, a més a més, no va visitar mai Egipte. Ben-Jochannan sols fou capaç de dir que no li agradava el to de la pregunta. Però per haver cridat l’atenció al fet que el rei, o més ben dit el suposat egiptòleg, anava nu, algunes estudiants abordaren la professora titllant-la de racista i d’estar manipulada pels historiadors blancs. No fou cap reacció aïllada. La major part dels crítics i recensionadors de Not Out of Africa van defugir els arguments del llibre per centrar-se en la raça, aspecte perifèric que, diu l’autora, tenia poca importància en el món antic. Però en l’actualitat acusar-la de racista servia per a desviar l’atenció de les proves que aportava i de les conclusions que en treia. De conspiradora amb grups suprematistes i d’aliada amb poderosos grups de la dreta, fins a voler “reesclavitzar l’Àfrica”,  Lefkowitz fou acusada de tota mena de malvestats i sotmesa a atacs a la personalitat. Tot plegat, una drecera per a estalviar-se d’analitzar els arguments i debatre’ls en l’únic terreny legítim: el de la recerca, l’erudició i la metodologia.

Proclamar que el rei va nu no es fa mai sense conseqüències. Sigui forassenyada o no l’alarma per l’auge d’una immigració subjecta a una doctrina molt prescriptiva, fortament expansiva, refractària a immergir-se en la secularitat ambiental i amb un potencial de radicalització que s’ha manifestat precisament a Ripoll, Sílvia Orriols té el mèrit d’assenyalar que el rei multicultural va nu i el valor de sostenir-ho contra una multitud que sols veu meravelles. No conec el programa polític d’Acció Catalana amb prou detall per a judicar-lo, i encara conec menys l’acció del govern municipal de Ripoll; per tant, de cap manera no subscric aquell ni abono aquesta. Però, en vista de l’acorralament generalitzat, em sembla necessari de denunciar algunes fal·làcies que comencen per l’abús dels mots i inclouen, pel cap baix, la fal·làcia de l’home de palla, la fal·làcia ad populum, la fal·làcia de la generalització apressada i la fal·làcia del fals dilema, que bandeja la complexitat, les posicions intermèdies i els grisos.

Les persones no són les doctrines, però en són el vehicle i l’instrument. La desconfiança, el desassossec, fins i tot la por, si ho voleu dir així, per l’expansió en una societat políticament afeblida i moralment desarmada d’una doctrina tan inexorable en el control de la comunitat com ho és l’islam, que a més tendeix a prescriure les condicions de convivència, no tenen res a veure amb raça i sí molt a veure amb l’opi del poble, com Marx anomenava la religió. Tenen a veure no amb superficials característiques somàtiques, sinó amb la ideologia i els seus efectes socials. Les ideologies es poden circumscriure i emmotllar democràticament amb la llei, les institucions, la pressió social i per descomptat el debat d’idees i la persuasió. Però el debat no pot ni tan sols començar quan hom tapa la boca al minyó que assenyala la nuesa del rei. Tampoc quan, fent com els psicoanalistes que decideixen què vol dir realment allò que diu el pacient, hom afirma triomfant que la prova que algú és racista rau justament en el fet de negar-ho.

Acaba d’aparèixer el volum El jove Palau i Fabre (Galàxia Gutenberg), escrit per Julià Guillamon. És una biografia de l’escriptor que arriba fins a l’any 1939, el final de la guerra. Guillamon va conèixer-lo l’any 1983 i de seguida s’hi va interessar, i va treballar molts estius amb ell a Llançà, on Palau tenia una casa davant la platja de Grifeu, estudiant-ne l’obra i sabent-ne la vida. La relació va durar fins que Josep Palau i Fabre es va morir l’any 2008, però Guillamon ha continuat fent recerca i ara apareix aquest volum centrat en la infantesa i joventut de Palau, la història de la família i també, i sobretot, la vida cultural d’aquells primers anys del segle XX, en especial de la dècada dels trenta, que Guillamon diu que és poc estudiada.

—Comencem per la dedicatòria. Dediqueu el llibre a Alícia Vacarizo, l’última parella que va tenir Josep Palau i Fabre. Què ha representat l’Alícia, també després de la mort de l’escriptor?
—L’Alícia va aparèixer a la nostra vida, devia ser l’any 2000. Jo m’havia instal·lat a Llançà amb la família per investigar sobre l’obra i la vida de Palau. Ho feia cada estiu. I de cop Palau un dia diu: “Vindrà la xicota que tinc ara.” I vaig pensar: “A veure què passarà…” Perquè hi havia hagut precedents de xicotes terribles. La dona d’en Cela i unes altres.

—La dona d’en Cela?
—Sí, hi havia hagut vídues d’aquestes que embolicaven la troca. I la cosa sensacional va ser que amb l’Alícia ens vam fer molt amics de seguida. I hem tingut molta complicitat i molta amistat durant molts anys. O sigui, no ha estat algú fiscalitzador. Ha defensat molt en Palau en coses que se l’havia de defensar, quan estava desprotegit, i amb mi ha estat d’una generositat total.

—Amb la recerca?
—Quan fas una recerca d’aquesta mena, que és molt llarga, molt complexa i que moltes vegades treus aspectes de la realitat que són diferents dels que tothom té assumits, et va molt bé tenir algú que t’acompanyi en aquest viatge. I l’Alícia ha estat algú que m’ha acompanyat. M’ha ajudat molt. Ella coneix molt bé l’arxiu i la documentació, però, a més a més, també ha fet aquest mateix procés que he fet jo, l’hem fet junts. De manera que moltes de les coses que ella ha trobat, després les he incorporades, i coses que he trobat jo, les he compartides amb ella. Hi ha hagut molta complicitat. Ella té una responsabilitat molt important en aquest llibre.

—Com heu fet la recerca?
—L’he feta durant vint-i-cinc anys. Això indica que és molt mal feta [riu]. A veure, feta amb un procediment singular: vaig començar perquè, quan ens vam instal·lar a Llançà a passar els estius, anava a veure en Palau i ell em deixava posar en una habitació que tenia a dalt. La casa de Llançà tenia dues plantes. Al principi ell vivia a la de dalt i la de baix la llogava, i en l’última època vivia a baix i la planta de dalt la tenia sempre tancada. Allà hi tenia tots els papers de quan havia tornat de París. Quan em va ensenyar tot allò i vaig veure què hi havia, li vaig dir: “Aquí hi ha tot un món.” Hi havia una maleta sencera plena de cartes de la mare. Hi havia cartes de molta més gent. Hi havia dos baguls amb manuscrits…, hi havia un món. I llavors vaig començar a investigar amb ell. Això va durar dos anys. Després, vam fer una exposició al Santa Mònica i jo vaig continuar la recerca, però amb l’exposició ens vam mig barallar i va haver-hi uns anys en què ho vaig mig deixar. Després he anat reprenent el projecte a tongades. I la veritat és que cada vegada que m’hi he tornat a posar sabia més coses. Tots aquests anys han servit per a arribar a una situació de maduresa a l’hora d’acabar el mecanoscrit. Ara sóc molt més escriptor i sé moltes més coses que quan vaig començar. Té la marca del temps, que per mi és una cosa positiva.

—També analitzeu texts inèdits.
—No hi ha gaire textos inèdits en aquest primer període, perquè ell fins a l’any 1939 realment té molt poca existència com a escriptor, perquè és molt jove. En el segon volum sí que hi haurà molts textos inèdits. Però quan esclata la guerra té dinou anys. I al final de la guerra, vint-i-dos. Per tant, és un jove. L’aportació en aquest cas no és tant la documentació inèdita com tota la reconstrucció de l’època. És un llibre sobre en Palau, en part. Perquè hi ha una part molt important que tracta la cultura catalana als anys trenta, que és un tema molt poc tractat, i sobre una família de l’Eixample.

—Ara us ho anava a comentar: més enllà del relat biogràfic sobre Palau, el llibre és una història cultural d’aquest període fins l’any 1939.
—Palau és un fil vermell que va passant per tot el llibre. Però hi ha més coses: es parla d’Eivissa, de l’atracció que generava Eivissa, de la guerra a Eivissa, de la guerra civil a Barcelona, dels emboscats… Hi ha moltes coses. És com una pel·lícula amb molta acció. I en Palau és el fil vermell que va passant. De fet, és molt precoç, perquè entra al diari la Humanitat de molt jove, després va a parar a la Publicitat, entra en contacte amb la generació que són dos o tres anys més grans que ell: Teixidor, Ignasi Agustí, Martí de Riquer, Salvador Espriu… I ell n’és el júnior.

—Anem a pams. Dues preguntes abans d’entrar una mica en el fil d’aquesta història. Creieu que és clau el fet d’haver-lo conegut i tractat?
—Totalment.

—Per què parleu en primera persona en aquest llibre?
—Sóc un escriptor. No sóc ni un professor universitari ni un biògraf ni un periodista que fa biografia. És a dir, m’agrada molt investigar i crec que tinc una certa habilitat per a investigar, però, sobretot, sóc escriptor. Aleshores, em permeto d’introduir-me en el relat. Per exemple: hi ha un moment en què dic que vaig estar a punt d’heretar un moble que hi havia a casa d’en Palau, el moble de còctels, que era immens. Era una casa gran, la de la família d’en Palau. El pare, com que feia mobles, l’havia fet a mida. I aleshores dic: “Si m’hagués quedat aquell moble, m’hauria hagut de vestir cada dia com El gran Gatsby.” A tothom li fa gràcia aquesta frase, perquè no te l’esperes. Que en una biografia molt seriosa de cop aparegui aquesta llicència sorprèn tothom. Però és una llicència que crec que també serveix per a descongestionar. Per la mateixa raó, per mi és molt important haver conegut en Palau. No escriuria mai una biografia d’una persona que no he conegut. Una biografia, no. Puc fer un retrat, puc dir el que a mi em sembla, puc fer un recull d’opinions de gent que l’ha conegut, però una biografia a fons és fotut, perquè la gent diu moltes mentides. La gent construeix un personatge, construeix una ficció al seu voltant. Tots ho fem, construïm una ficció al voltant de la nostra vida. Aleshores, per desentranyar aquesta ficció, o tens un coneixement de primera mà o és molt complicat.

Julià Guillamon, biògraf de Josep Palau i Fabre.

—Poseu en dubte la versió de Palau de bon començament.
—Perquè ell té una autobiografia feta, El monstre, i vaig voler fer el mateix que havia fet amb la biografia d’en Joan Perucho: en Perucho, quan es va fer molt gran, sempre explicava la seva vida, que era de color de rosa. Però, a veure, darrere aquestes coses que ell explicava de gran, què hi havia? I aquí vaig voler fer igual. Per això, el primer capítol del llibre parla d’El monstre, que és el contrari de la d’en Perucho. En Palau està emprenyat amb tothom, tothom l’ha maltractat. Se sent profundament infeliç, amb la família, amb la societat, amb tot. Aleshores, primer explico la versió d’en Palau i dic: “Això està molt bé, però és el que diu en Palau. Ara vegem què va passar.” I aleshores començo a desgranar tota la història. És clar, com que conec en Palau i, a més, és una coneixença de molts anys, perquè jo era molt jove quan el vaig conèixer, el 1983, tenia vint-i-un anys, i en Palau es va morir el 2008.

—Sí, el 2008.
—Vol dir que vaig conviure amb ell vint-i-cinc anys. Érem amics. Mira, quan va néixer el meu fill, en Palau va venir a l’hospital a veure la Cris i en Pau. Teníem molta amistat, el vaig veure molt i el vaig conèixer en circumstàncies molt diverses. Per tant, sabia coses d’ell, a vegades se’m sincerava. Feia un posat, però després tu el veies en el dia a dia. Sempre feia aquesta cosa dramàtica, aquesta cosa negra, trista, de solitari. Però aquells anys que va aparèixer l’Alícia a Llançà era un home feliç de la vida. Es llevava al matí, escrivia una mica, baixava a la platja, parlava amb tothom, era supereducat. Després pujava a casa, menjava d’una manera frugal, feia la becaina, i aleshores venia amb nosaltres i ens passàvem la tarda xerrant. Per això quan la gent diu: “Oh, en Palau, un home torturat i solitari…” Home, solitari, sí, però quan el vaig conèixer no era gens torturat. Afortunadament, no era així. I llavors t’adones de coses que després et serveixen. Per exemple, que era molt burgès.

—Que era molt burgès? Voleu dir que no s’hauria enfadat si li haguéssiu dit burgès?
—No, perquè era burgès. Era algú que venia d’una família burgesa, que mantenia les estructures. Era una persona molt educada, molt finament educada. Nosaltres rèiem, perquè sortia de casa (vivia en una torre sobre la platja de Grifeu) i a vegades l’anava a buscar i baixàvem junts a la platja. Ell portava una gorra i cada vegada que es creuava amb algú, saludava aixecant-se a la gorra. Hi havia dies que se l’aixecava deu vegades, fins que arribava a la platja, saludant tothom. Vull dir que era un senyor de costums educades, un senyor molt educat. I molt refinat. Per exemple, cada dia menjava arròs bullit amb un bistec petitó i una mica d’aigua de Vilajuïga. Però tenia un Camembert sempre molt bo i unes xocolatines… Tenia coses de senyor de casa bona. Quan tu ja l’havies conegut una mica, tot això ho sabies veure. I això et donava la pista després per veure una mica d’on sortia tot i com va fer eclosió com a figura pública.

—De quina família venia, Josep Palau i Fabre?
—Ve d’una família complexa: té un pare que ha volgut ser artista (que és diferent de tenir un pare artista). El pare, Palau Oller, va estudiar pintura, però per guanyar-se la vida es decanta cap a les arts aplicades i acaba, en certa manera, essent-ne presoner. Perquè ja no acaba de fer mai el pas cap a convertir-se en artista. La mare és filla d’un francès que ha arribat per aquí, pròfug, segons deia en Palau. Jo no sé si era pròfug o no era pròfug, perquè anava a les celebracions del 14 de juliol a l’ambaixada francesa. Treballava a l’empresa Ciba. Però després hi havia els avis. Les germanes del pare eren unes senyores molt catòliques i l’avi matern era un carlí de l’alçada d’un campanar. I per la banda Palau, hi havia un senyor que havia estat ric, que havia fabricat perfums. Perquè tot i que la botiga d’en Palau Oller era el Vinçon dels anys trenta, no acabava de veure tanta pompa.

—Eren burgesos.
—Hi havia, per una banda, un món burgès, un avi ric, un pare artista frustrat, però que es dedica a les arts aplicades i que a través de les arts aplicades connecta amb gent de diners a Barcelona, que compren a la seva botiga. I, per una altra banda, una base molt catòlica i molt retrògrada, que són els Oller, que són tremends, molt, molt, molt carques. En Palau sempre passava de puntetes quan parlava de les seves ties. Aquesta família Oller es va quedant sense fills i en Palau acaba sent l’hereu de tot. I aleshores té una casa al carrer de la Riereta, té una casa al carrer d’Urgell, que és la base de la Fundació Palau. Són propietats familiars. Palau viu en aquest món.

—Palau viu de renda?
—Bé, quan fa el hippie a París, no. Després, sí, quan els pares es moren. Aleshores, és clar, és un personatge rebel, però amb una base molt burgesa (per una altra banda, com molts rebels d’aquest món). És un personatge molt rebel, que es rebel·la contra aquest món, perquè considera que no ha estat a l’altura en el moment de la guerra civil.

—Es rebel·la contra aquest món burgès?
—Contra el món dels seus pares. Que és la burgesia barcelonina que primer, en un moment determinat, per catalanisme i per un cert progressisme, ha donat suport a una república burgesa (no tots, però uns quants), però que, quan arriba la guerra civil, es fa enrere. Això Palau ho viu d’una manera molt traumàtica, perquè és l’evolució que han fet els seus pares. No hi està gens d’acord. I també se sent en fals, perquè s’ha emboscat per no anar al front. I això provoca tot un bullit, que és el bullit d’en Palau. Que és una mena de cosa turbulenta, de crítica a la burgesia, de crítica a la gent de l’Eixample, d’autoflagel·lació. També té una part una mica masoquista, de rabejar-se en el dolor. En certa manera, perquè ell també se’n sent partícip, de no haver anat a la guerra, no haver anat al front. Ho diu al pròleg dels Poemes de l’alquimista.

—Tornant al pare, al llibre escriviu: “Picasso representa allò que Josep Palau Oller no va arribar a ser mai del tot: un pintor. Fins a quin punt aquest fracàs del pare es projectava en el fill? Va arribar a pensar en algun moment Palau que, de la mateixa manera que el pare no s’havia realitzat com a pintor, ell correria el perill de no realitzar-se com a escriptor?”
—Ell ho deia molt, això de realitzar-se. La paraula “realitzar-se”, la vaig aprendre d’ell. Perquè ara no la diu ningú. Aquesta cosa de “jo tinc un potencial i m’he de realitzar, em vull realitzar, o m’he de realitzar.” I ell sempre tenia aquesta cosa. I quan era jove ho tenia molt, perquè en Palau va trigar molt a publicar.

—I la guerra, que va trinxar la seva generació.
—Crec que si no hi hagués hagut la guerra civil, en Palau, tard o d’hora, hauria acabat un llibre que hauria publicat. I aleshores hauria continuat, no sé en quines condicions, però hauria continuat fent de crític literari i tenint una presència en el món literari, i hauria sigut un escriptor, i ja està.

—Però…
—En haver-hi la guerra civil, això queda frustrat, queda tallat. Desapareix la possibilitat de col·laborar a la premsa. Aleshores publica unes coses clandestines, però de què es fa uns tiratges de cent exemplars, dels quals se’n reparteixen trenta. De molts d’aquests llibres que ell s’autoeditava, a la Fundació Palau se’n conserven una colla. No es repartien tots ni de bon tros. I són uns llibres autoeditats, perquè no hi ha editorials. Després se’n va a París. A París tenia projectes, però no li acaben de sortir. Publica la primera edició dels Poemes de l’alquimista amb diners dels pares… És acceptable pensar que ell podia creure que li podia passar igual que al seu pare.

—I fins a quin punt creieu que s’emmiralla amb Picasso arran que el seu pare no va aconseguir arribar a ser artista? O és que Palau pren Picasso de model com a creador, per a la seva pròpia vocació de creador, per a la seva vocació literària?
—La marca de Picasso com a pare és contínua. Quan Palau té un problema molt greu als anys quaranta a París, perquè el denuncien i diuen que és un agent del franquisme i es troba sol, diu: “Jo sospirava per veure Picasso, perquè pensava que Picasso era l’única persona que podia comprendre el que em passava.” Diu això. Com si fos el seu pare, el seu confident, la persona més pròxima. Perquè era una cosa que només explicaries al teu pare. I sobre el pes de la figura paterna encara podem tibar més el fil.

—Tibeu, tibeu.
—Quan vaig editar el llibre Estimat Picasso, quan Palau va a Canes a veure en Picasso, coincideix amb els Crommelynck, que són els gravadors de Picasso. I Picasso li explica que està obsessionat amb un dels germans Crommelynck, perquè troba que és igual que el seu pare. I penses, coi, quin vodevil: Palau s’emmiralla amb Picasso perquè hi troba el pare que no té a prop i Picasso s’emmiralla amb el gravador, perquè s’assembla al seu pare. Quina història psicoanalítica més bèstia! Jo sempre poso l’interrogant, plantejo la pregunta i deixo al lector que faci la seva pròpia deducció.

—Per tant, us agrada fer aquest joc especulatiu.
—És més divertit que dir això és així. En la presentació que vam fer l’altre dia, en Julià de Jòdar va dir que ell veu encara més dimensió al fet que els pares el deixessin a una dida de Badalona, quan era un nadó. Continuant amb la teoria psicoanalítica, amb aquest fet el fill sent que s’ha desclòs del nucli dur familiar i que no sap quina relació té amb els seus pares. Ell no se sent estimat i això és l’origen d’un trauma. Cosa que em sembla evident. Palau deia: “La meva mare m’odiava.” I jo: “Home, ja serà menys, no? No ho sé, vols dir?” I ell: “Sí, sí, m’odiava, perquè ja es veu. Tinc unes fotos de petit, que la meva mare em fa mala cara.” A les fotos, no hi veus res. Igual que quan mires les cartes, t’adones que la mare no només no l’odia, sinó que és la mare aranya típica: “Ai, el meu fill, ai, no sé què, amb qui estàs? Amb qui aniràs? I ara, per què fas això?”

—És una mare patidora.
—Hi ha unes cartes en què la mare diu: “És que quan te n’has anat a París, és com si t’haguessin tret de dintre les meves entranyes.” Aquesta no és la idea que tinc d’una mare que odia el seu fill. Tot s’ha de matisar i tot s’ha de veure des de diferents punts de vista. Ara, sí que hi havia una situació traumàtica; a casa d’en Palau hi ha un trauma.

—Palau, quan entra a l’escola, hi és intern. Primer als salesians i després a l’Institut Tècnic Eulàlia. Primer la dida, després intern. Certament, sempre hi ha una distància amb els pares, durant la seva infantesa i joventut.
—Però és una situació que viu molta gent d’aquella època. En aquell temps, hi havia molts nens interns. També s’ha d’entendre que els pares tenien una botiga, treballaven tot el dia. No justifico els pares, no sé per què ho fan. Sí que hi ha una situació una mica nova, la d’un nen de Barcelona, intern a Barcelona.

—Palau transmet la sensació, per una banda, que no toca de peus a terra, que té un aire fantasiós, amb relació a la vida, però alhora és un home greu.
—Era una persona molt vital, molt imaginativa, i era algú amb qui no t’avorries. Crec que era un superdotat. És un nano que a disset o divuit anys ja escriu al diari la Publicitat, que aleshores dirigia en J. V. Foix. Vull dir que tenia aquest punt. Al mateix temps, té un caràcter molt solitari. Però no tenia problemes de relació. Era algú que anaves a veure amb coneguts i no es feia estrany amb ningú, era sociable. Ara, tenia un problema, que era sord.

—La sordesa deu jugar un paper, també.
—Era sord des de molt jovenet, perquè va patir un cop de pilota que li va rebentar el timpà, però no se’n va adonar fins que va ser gran. Va ser un sord sense saber que ho era durant bastant de temps. Tinc la sensació que a vegades no s’assabentava gaire bé del que passava. Per exemple, quan se’n va anar a Eivissa, perquè era un cabut i se’n va anar a Eivissa a mitjan juliol del 1936, tot i que la família li deia que no hi anés, perquè la situació era complicada, i el dia que arriba a Eivissa esclata la guerra civil. I aleshores deixen de sortir els diaris i la gent s’informa de què passa per la ràdio. És clar, de què s’assabentava en Palau per la ràdio? De res. Per què? Perquè ell no sentia la ràdio. Crec que tenia un món mental molt potent, també vinculat amb aquesta idea d’una persona molt tancada en si mateixa, sorda, i molt rica i molt autosuficient, però al mateix temps amb una certa amargor de no poder fer el que ell volia fer. Crec que era una persona molt apassionada, com molts de la seva generació, i en el món d’avui hauria estat una persona feliç.

—Per exemple, què hauria viscut diferent?
—Amb les relacions entre nois i noies era un noi molt reprimit, sempre amb escoles de capellans i després de jove amb molt poca relació amb les noies; noies molt idealitzades, però molt poc reals, sense relació concreta amb cap d’elles. I això li donava un punt de tristesa, d’una solitud una mica amarga. Per una altra banda, és una cosa que tenen tots els adolescents, oi? Però en Palau va ser molts anys adolescent. Jo et diria que ho va ser tota la vida. Va ser un perpetu adolescent de casa bona.

—De tota manera, viure a casa un ambient vinculat al món de l’art, sobretot per part del pare, deu anar directament relacionat amb l’interès que Palau té pel món de la cultura, les arts, i per acabar essent escriptor.
—Palau a casa té totes les revistes culturals de l’època: d’Ací d’Allà, Mirador, que ha llegit de cap a peus. I té informació de Picasso, de Dalí, i ha conegut Gargallo… El primer article que publica a la revista de l’Institut Tècnic Eulàlia és una doble pàgina sobre en Gargallo. Hi diu que quan coneixes un artista sempre pots matisar més bé les teves idees, i ell el coneix perquè és amic del seu pare. I després té alguna cosa temperamental, perquè és molt atrevit.

—Atrevit, en quin sentit?
—Feia crítica literària a la Publicitat i Foix li encarrega que parli d’un llibre d’en Carles Soldevila. Soldevila aleshores era oficial major del Parlament de Catalunya, era la persona que portava la Conferentia Club d’Isabel Llorach (que va portar Paul Valéry a Barcelona), director de la revista d’Ací d’Allà. Havia tingut l’article principal de la Publicitat durant una colla d’anys i l’havia deixat per escriure a La Vanguardia. Era autor de teatre, autor de novel·les… Era un personatge important. I aleshores fa una novel·la i en Palau, que per acabar-ho d’adobar és company de classe dels seus fills, li fa una crítica i el deixa com un drap brut. Molt educat, però diu: “Aquest senyor és un tou i aquesta literatura que fa és tova. I hauria de fer com Dostoievski i Poe.” I és molt divertit, perquè descobreixo una carta a l’arxiu d’en Palau que li envia en Carles Soldevila, enviada a mà, i que és d’un dia abans que sortís l’article. En Foix o qui fos del diari devia trucar al Carles Soldevila i dir-li: “Tenim un article que ha de sortir demà i tal i m’agradaria que te’l miressis, que no et vingui de nou.” En Carles Soldevila se’l mira, diu endavant, l’article es publica. Molt educadament, en Soldevila li fa una noteta i li diu: “Bé, moltes gràcies, però…”, i pacta amb el diari que al cap d’uns dies publicaran un altre article d’un altre autor, que en certa manera és una correcció del que ha dit en Palau. Llavors t’adones de moltes coses.

—De què us adoneu?
—La primera cosa, que era un paio que anava de cara. Per Palau les mitges tintes no existien. Si t’estimava, t’adorava, i si no t’estimava, t’ho deia. Anava sempre de cara. I l’altra cosa és que hi havia una societat cultural molt ben lligada, en què la gent es criticava, però es respectava. Acollien els joves amb una gran generositat, perquè pensa que en Foix, a la Publicitat, ja tenia dos jovenets, en Martí de Riquer i en Teixidor, i encara es complicava la vida agafant-ne un altre encara més jove, encara més cap verd que els altres dos. Que els altres dos eren bastant assenyats. La Publicitat era el diari més important en català d’aquell moment. Això també ens mostra quin món vam perdre. I et mostra el sentiment de pèrdua, de desaparició, que en Palau havia viscut. En aquesta recerca hi ha moments molt interessants.

—Destaqueu-ne un per acabar.
—Potser un dels moments més eufòrics de la recerca és el següent: Palau sempre m’havia explicat que havia anat a la inauguració de la Font de l’Oreneta de Viladrau. Era un homenatge que feia la Generalitat republicana a Guerau de Liost, un poeta noucentista que havia mort prematurament, i això havia creat una gran commoció. Van fer un acte oficial amb molts fotògrafs i van inaugurar una estela feta per en Rebull enmig d’un jardí i un poema de Carner… Palau sempre ho recordava com un moment extraordinari, perquè va ser dos mesos abans de començar la guerra. Aleshores vaig buscar les fotos de l’acte, i vaig trobar les fotos d’en Gabriel Casas i Galobardes i les vaig ampliar. Hi identificaves en Sagarra, en Joan Teixidor, en Riba… Hi havia tota la societat literària. I enmig de la gentada va aparèixer en Palau. Quin moment! Perquè tot allò de cop va revifar. Mira, la Núria Casas, filla d’en Gabriel Casas i Galobardes, una vegada em va dir: “Vostè ressuscita els morts.” Vaig pensar, és l’elogi màxim que et poden fer.

Carlos Carrizosa Torres (1964), nascut al barri de les Corts de Barcelona, durant vint-i-tres anys advocat penalista, alumne del Pare Manyanet, llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona (UB), és un expert en criatures extingides, apassionat autèntic i genuí dels fòssils, que s’emportava els nens a visitar Atapuerca, i feia viatges amb el seu 4×4 a cercar restes d’éssers desapareguts amb la família. Ara divorciat, Carrizosa és, doncs, el candidat ideal de Ciutadans a les eleccions catalanes, el partit a punt d’extingir-se segons les darreres enquestes. El partit que donen per mort va ser fundat al restaurant el Taxidermista de la plaça Reial, local on es guardaven animals morts, dissecats, a la vista de tothom. Pots de formol i mirades vidrioses mantenint la il·lusió, l’engany d’una vida que ja no hi és. Avui, quines coses, Ciutadans és a punt de passar a millor vida, i el seu dirigent té fascinació per les criatures extingides.

Ciutadans té per eslògan de campanya “Detén-los”, al costat d’una imatge de Carles Puigdemont i Pedro Sánchez. I el seu candidat, Carrizosa, diu que ha estat vint-i-tres anys ocupant-se precisament de detinguts, i com a advocat penalista explica això: “Si fas penal t’ocupes de persones que han comès delictes, a vegades greus, però són molt més que el delicte, i com a advocat he buscat que tinguessin el que els corresponia i que els drets es respectessin, com la presumpció d’innocència. I si hi ha condemna, que s’ajusti al dret. A mi també m’ha agradat conèixer la faceta humana, i qui porta penal coneix bastant el funcionament de l’ànima humana, i és bonic.”

A mi m’ha passat igual, i per això he trucat a un advocat penalista de Barcelona molt conegut, que fa dècades que es passeja pels jutjats, no precisament d’ideologia independentista, que coneix tot Déu, per saber quina fama tenia Carrizosa quan feia d’advocat penalista: “Doncs mira, mai me l’he trobat enlloc. Mai. No sé quins casos devia portar, perquè ni jo, ni altres advocats amb qui he parlat ens l’hem trobat. Ni a ell ni a la dona. I si em dius que es va especialitzar en delictes econòmics, pitjor encara, perquè sovint ha estat el meu camp.” Carrizosa va fundar el seu despatx l’any 1992 amb Marisa Almazor, ara ex-dona, que és qui ara porta tota sola el despatx del carrer París.

El pare de Carrizosa tenia un negoci d’impressor, i també havia treballat a la impremta del diari La Vanguardia, com el seu oncle, segons que explica al mateix diari. La seva mare, la senyora Torres, era mestressa de casa. Son pare li portava còmics quan era petit, i ara en guarda centenars, apassionat com és a les històries infantils, una afecció que comparteix amb Vicent Sanchis (ex-director de TV3, la cadena que Carrizosa i Ciutadans en general han atacat furiosament). Sanchis un dia el va convidar a casa seva per ensenyar-li la col·lecció, fent bona la fama de Carrizosa de ser amable i cordial, de formes exquisides amb la gent de l’equip rival, formes que de mica en mica s’han anat perdent (coses del procés), segons que confessa ell mateix, però que una il·luminadora anècdota explicada per Daniel Vázquez Sallés, trenca una mica. Un llunyà 2013, l’endemà de la Via Catalana, Carlos Carrizosa es va trobar en una festa d’RBA amb Vázquez Sallés, fill d’Anna Sallés i Manuel Vázquez Montalbán. Carrizosa va creure que era dels seus perquè Daniel Vázquez Sallés treballava al diari El Mundo i perquè el seu pare escrivia en castellà. El senyor Vázquez Sallés li va parar els peus, li va dir que el seu partit li semblava execrable i que acabava de participar en la Via Catalana: “En Carrizosa em va mirar amb menyspreu. ‘El teu pare sentiria una gran vergonya de tu’, va contestar. Vaig pensar en el meu pare i la vergonya per la Via, i no hi vaig veure relació, i per tancar la conversa, li vaig desitjar que tornés a casa per continuar la lectura de les obres completes de José Antonio Primo de Rivera. En Carrizosa i la Mejías es varen queixar a Álex Sàlmon [director del diari], i la meva vida periodística ja no va ser tan fàcil.”

L’anècdota il·lumina que Carrizosa, com tants altres de Ciutadans, es fan seva la Catalunya mestissa, la Catalunya barreja, la Catalunya Vázquez Sallés. I durant dècades han atiat un foc, i tensat una societat furgant en la suposada discriminació de la Catalunya mestissa enfront dels catalans amb quatre avis nascuts aquí. I ho han fet sense adonar-se (o sí!) que aquesta Catalunya barreja, segons dades a la mà, ha estat independentista, no pas unionista, per desgràcia seva i d’Ada Colau. Una Catalunya barreja si més no afí, empàtica amb els independentistes. Perquè tot i que Carrizosa es pensi que Vázquez Montalbán era dels seus, resulta que el mai prou enyorat intel·lectual Vázquez Montalbán feia coses com aquesta, segons que explica Joan Vallclara, director del Punt: “Quan l’any 1992 el Punt vàrem organitzar a la Devesa de Girona un concert de suport als independentistes detinguts en l’operació Garzón de neteja de la Catalunya olímpica, va ser Manuel Vázquez Montalbán qui va escriure i llegir el manifest. A canvi de la feina ens va demanar si el podíem acompanyar a casa. L’improvisat taxista va ser Carles Puigdemont, aleshores redactor en cap del diari.”

Carrizosa, com tots nosaltres, viu en una bombolla, passa que dissimula, com tots nosaltres. Nosaltres, que ens enganyem pensant que Carrizosa s’extingeix, sí, però alhora haurem d’admetre que la feina l’ha feta. Carrizosa se’n va, però el malestar es queda. La batalla de la llengua, el supremacisme espanyol de Ciutadans no ha estat en va i ha arrossegat cap a la dreta el PSC i també el PP.

Carrizosa, per acabar, és diputat d’ençà de l’any 2012, i aviat és dit. A la seva darrera fitxa de declaració de béns lliurada al parlament (i que el parlament no comprova, només recull) diu que al compte corrent hi té 5.000 euros, al pla de pensions, 20.000 euros, i en altres béns, 3.000 euros, i que condueix un cotxe Lexus 200 CTX, una de les marques de cotxes burgesa per excel·lència. Carrizosa, que com a advocat va conèixer el seu idolatrat Albert Rivera a la Caixa, té ara un sou que raspa els 90.000 euros l’any. Si acaba fora del parlament, com indiquen les enquestes (però vés a saber!) estarem atents d’on va a parar.

Almenys dinou civils han mort, entre els quals, catorze nens, a conseqüència d’una onada d’atacs de l’exèrcit israelià durant aquesta matinada sobre la ciutat de Rafah, al sud de Gaza, segons que ha informat l’agència WAFA.

Un primer atac va tenir com a objectiu una casa en el centre de Rafah, que es va saldar amb quatre morts, un matrimoni i les dues filles. Un segon bombardament va deixar quinze morts (tretze nens i dues dones) en un altre domicili familiar a l’est de la ciutat, segons fonts locals a l’agència oficial de notícies palestina.

La mateixa agència havia informat abans que almenys tres persones havien mort a última hora d’ahir a conseqüència d’un atac israelià sobre el camp de refugiats de Shaboura, situat al centre de Rafah. Els morts van ser un home, la seva dona embarassada i el seu fill. Hi va haver desenes de ferits més, la major part dels quals eren nens.

A més, fonts de Defensa Civil citades per WAFA han denunciat la troballa dels cadàvers de cinquanta persones que van ser enterrats en massa en una fossa improvisada per les forces israelianes en el complex mèdic Nasser, a Khan Yunis, al sud de la franja.

Les autoritats de Gaza han informat, en la darrera actualització del recompte oficial de víctimes, que gairebé 34.100 persones han mort i 76.980 han estat ferides a conseqüència dels atacs de l’exèrcit d’Israel sobre la franja d’ençà del 7 d’octubre.

La catedràtica en dret internacional Neus Torbisco-Casals serà la número dos de la candidatura de Junts i Lliures per Europa per a les eleccions europees del 9 de juny. Torbisco és doctora en dret per la Universitat Pompeu Fabra, investigadora sènior a l’Albert Hirschman Centre on Democracy, i membre de la Geneva Academy of International Humanitarian Law and Human Rights.

Les seves principals àrees d’especialització són els drets humans, especialment els drets col·lectius dels pobles i de les minories, els pobles indígenes i el dret de l’autodeterminació. També treballa amb les teories de la justícia en un context global, el dret i les polítiques d’antidiscriminació i la justícia transicional i resolució de conflictes en societats dividides.

Més enllà de la trajectòria acadèmica, Torbisco ha estat membre del govern del Consell de la República i és membre de la junta nacional d’Òmnium Cultural.

Així, la candidatura de Junts a les eleccions europees serà encapçalada per l’ex-conseller de Salut i actual eurodiputat Toni Comín, amb Torbisco de número dos, i el director de l’oficina europarlamentària Aleix Sarri en tercer lloc. L’executiva de Junts té previst d’aprovar la candidatura demà i, posteriorment, l’haurà de ratificar el consell nacional extraordinari que es farà al vespre.

Milers de manifestants –entre deu mil i vint mil, segons els organitzadors– han recorregut els carrers de València per reclamar la fi del genocidi a Palestina, del comerç d’armes i de relacions amb Israel. Han qualificat la mobilització d’històrica, arran de la simultaneïtat de protestes en catorze ciutats del País Valencià i un centenar de l’estat espanyol.

“És una altra mobilització com les que ja es van fer en més de cent ciutats, en caps de setmana de gener i febrer. És històrica perquè mai s’havia fet una manifestació així de manera simultània en tantes ciutats i tants mesos seguits”, ha dit Jorge Ramos, representant del col·lectiu BDS al País Valencià. També ha recordat que la protesta es convoca amb la comunitat Palestina de València.

Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps.

Els manifestants han acabat la protesta amb la lectura d’un manifest, amb poesia i música. “Hi ha una petició molt concreta, la fi del comerç d’armes i la fi de les relacions amb Israel. Això és fonamental perquè la història ens jutjarà, som còmplices d’un genocidi i, a més, la llei espanyola i europea prohibeix comprar i vendre armes a països que violen greument i sistemàticament els drets humans”, ha dit Ramos.

Ha avançat que continuarien mobilitzant-se “fins a la fi del genocidi i del règim d’apartheid israelià”, i que la pròxima mobilització seria el cap de setmana del 18 i el 19 de maig. En aquest data, ha afegit, no sols es coordinaran amb l’estat espanyol, mitjançant la RESCOP, la xarxa solidària contra l’ocupació de Palestina, sinó també amb més països d’Europa.