Vilaweb.cat

Novetats a Instagram: permetrà recuperar fotos descartades i posar sobrenoms als contactes

La xarxa social Instagram afegirà pròximament funcions noves a l’aplicació, segons que ha assenyalat el portal especialitzat WABetaInfo. Una d’aquestes funcions serà la personalització dels noms dels seus contactes amb sobrenoms que només veurà l’usuari que els posi. El sobrenom apareixerà tant a les notificacions com als missatges directes i facilitarà que els usuaris trobin els seus contactes.

La xarxa social també comptarà amb una secció anomenada ‘Recent’, on els usuaris podran recuperar les imatges que han fet amb la càmera d’Instagram i han esborrat per error. Aquestes imatges, siguin fotos o vídeos, es guardaran durant una setmana i després s’esborraran de manera automàtica.

Finalment, Instagram també treballa en una animació amb cors que apareixerà cada cop que l’usuari indiqui que li agrada una foto que ha enviat o rebut a través de missatges directes.

Encara no se sap quan estaran disponibles aquestes funcions, però ja són visibles al codi de les actualitzacions més recents de l’aplicació.

The post Novetats a Instagram: permetrà recuperar fotos descartades i posar sobrenoms als contactes appeared first on VilaWeb.

Hospitalitzada una noia de 14 anys atropellada per la policia espanyola a un carnaval de Pamplona

Una noia de catorze anys de Pamplona està hospitalitzada des d’ahir per la ‘irrupció violenta’, tal com l’ha catalogat la comissió de festes del barri ALde Zaharreko, de la policia espanyola a la cercavila de carnaval. Segons que informa el diari Naiz, els agents van aparèixer a diferents punts de la cercavila per identificar els joves que hi participaven, d’entre 14 i 16 anys. Els testimonis expliquen que van entrar amb les furgonetes a la plaça dels Alls i van atropellar la noia de catorze anys.

Tot i haver estat ferida, la policia se la va emportar a la comissaria de Pamplona, mentre els policies eren increpats pels ciutadans presents, que els recriminaven no atendre-la. Finalment, un cop a la comissaria es va demanar una ambulància, que la va portar a un hospital, on la van ingressar.

La comissió de festes populars i l’organització juvenil Ernai s’han concentrat a la plaça Consistorial per a denunciar els fets. Al comunicat de convocatòria expliquen que ‘en aquell moment els carrers del barri eren plens per les activitats del carnaval, pel que va crear moments de tensió i por. La gran velocitat amb la qual van entrar les furgonetes policíaques al barri va crear un gran risc per a tots els nens que jugaven allà amb les seves famílies’.

Inauteriak aurrera! pic.twitter.com/Yfc4G4BSqe

— AZ Ekimena (@AZekimena) February 22, 2020

La diputada d’EH Bildu Bakartxo Ruix ha denunciat a Twitter els fets: ‘És molt greu que la policia espanyola entrés al cercavila del carnaval d’Alde Zaharra. Molt greu que, com a conseqüència de l’actuació, una jove menor d’edat ferida fos portada a comissaria i no a l’hospital. Continua hospitalitzada. Exigim explicacions i responsabilitats.’

Oso larria atzo Polizia Nazionalak Alde Zaharreko ihauteri kalejiran sartu izana eta izandako jarrera erasokorra.

Oso larria adin txikiko neska bat, zaurituta, hasieratik ospitalera eraman beharrean komisaldegira eraman izana.

Erantzukizunak gain hartzea exijitzen dugu. https://t.co/8F9A6cNzBg

— Bakartxo Ruiz (@BakartxoR) February 22, 2020

The post Hospitalitzada una noia de 14 anys atropellada per la policia espanyola a un carnaval de Pamplona appeared first on VilaWeb.

Lluís Puig veu ‘difícil’ que pugui anar a l’acte de Perpinyà per l’euroordre

El conseller de Cultura Lluís Puig creu que és ‘difícil’ que pugui assistir a l’acte del Consell per la República dissabte vinent a Perpinyà. En declaracions a Catalunya Ràdio, ha argumentat que la vigència de l’euroordre complica que hi pugui anar.

Dilluns té lloc la vista oral, i la sentència pot sortir al llarg de la setmana, però Puig dona per fet que o bé l’acusació o bé la defensa presentaran recursos que allargaran el procés més enllà de dissabte. Puig també ha parlat de la taula de negociació entre governs i ha exigit l’alliberament dels presos polítics i el retorn lliure dels exiliats.

Acte del Consell per la República a Perpinyà el 29 de febrer: tota la informació

The post Lluís Puig veu ‘difícil’ que pugui anar a l’acte de Perpinyà per l’euroordre appeared first on VilaWeb.

Independentistes d’esquerra es presenta amb 250 adhesions al manifest de suport al Consell per la República

La plataforma Independentistes d’esquerra s’ha presentat a l’Ateneu Barcelonès amb la lectura del manifest -en el qual donen suport al president Carles Puigdemont, als consellers Toni Comín i Clara Ponsatí i al Consell per la República- que s’ha presentat amb el suport inicial de dues-cents cinquanta persones.  Podeu seguir la presentació en directe ací.

La plataforma està promoguda per militants d’esquerres de trajectòries diverses (provinents tant de l’independentisme històric com del PSC o ICV). Segons que exposen al seu web, tracen un fil històric amb les consultes populars per la independència, la conferència nacional per l’estat propi, germen de l’ANC, i les grans manifestacions independentistes. Independentistes d’Esquerra farà una assemblea oberta a Barcelona el 29 de març vinent, on decidiran les seves línies d’actuació.

Vegeu ací la llista de promotors d’Independentistes d’esquerra i a continuació el manifest, que podeu signar ací:

  • Andreu, Josep – Arqueòleg, Batlle de Montblanc, Exdiputat D’erc – Montblanc
  • Arenas, Joaquim – Pedagog, Exmilitant Psan, Cofundador Servei D’ensenyament Cat. – Mataró
  • Barrera, Agustí – Historiador, Exmilitant Fnc, Membre De Poble Lliure – Arenys De Munt
  • Bosch, Conxita – Professora, Executiva De La Federació D’entitats De La Mediterrània – Artesa De Segre
  • Carbonell, Eudald – Arqueòleg, Exmilitant Del Psuc – Burgos
  • Carnicer, Ignasi – Pagès, Exdiputat Del Psc – La Selva Del Camp
  • Conca, Maria – Professora I Escriptora, Iniciadora Del Psan Al País Valencià – Beneixama
  • Contijoch, Joan – Demòtic, Exmilitant Bean, Centre D’estudis Joan Bardina – Sant Cugat Del Vallès
  • De Jòdar, Julià – Escriptor I Analista Polític, Exdiputat De La Cup – Barcelona
  • De Vilalta, Enric – Professor, Director Del Cnl De Cornellà, Exmilitant Psuc Iicv – Mataró
  • Dumenjó, Rosa-maria – Sociòloga, Exmilitant Psan I Psc, Membre Del Sn De L’anc – Ripollet
  • Espí, Empar – Metgessa, Exmilitant Del Psan I De Compromís – Altea
  • Faura, Ignasi – Jurista, Exdirigent De Br, Exmembre Del Sn De L’anc – S. Esteve Palautordera
  • Ferrer, Josep – Filòleg, Grup Koiné, Cofundador Del Psan – Barcelona
  • Folch, Àngels – Mestra, Exmembre Del Sn De L’anc, Membre Del Grup Koiné – Terrassa
  • Font, Maria Antònia – Professora, Presidenta Col·lectiu Dones Dels Països Catalans – Palma
  • Font Tous, Antònia – Professora, Membre Per Mallorca De Lliures Per Europa – Junts – Llucmajor
  • Garcia Solé, Carles – Empresari, Exdirigent Del Fac – Vallirana
  • Grau, Anna – Administrativa, Exgerent Fundació Malalts Mentals, Exmilitant Br – S. Esteve Palautordera
  • Guia, Josep – Professor I Escriptor, Dirigent Del Psan – València
  • Joan, Bernat – Professor I Escriptor, Exdiputat Europeu Per Erc – Eivissa
  • Le Bihan, Joan-pere – Professor, Exdirector De La Bressola – Marsella
  • López Bofill, Hèctor – Professor I Jurista, Exmilitant De Si – Altafulla
  • López Casasnovas, Joan – Professor De Llengua I Literatura. Històric De L’esquerra Menorquina – Ciutadella
  • Majoral, Biel – Pagès, Professor I Cantant, Exmilitant Del Psan – Algaida
  • Manent, Montserrat – Fotògrafa I Escriptora, Cofundadora Del Psan – Barcelona
  • Marfany, Jaume – Filòleg, Exvicepresident De La Cal, Exvicepresident De L’anc – Vilafranca Del Penedès
  • Martí, Fèlix – Filòsof, Expresident D’amics De La Unesco – Vilanova I La Geltrú
  • Mayol, Miquel – Advocat, Exdiputat Europeu Per Erc – Perpinyà
  • Mestre, Bartomeu – Escriptor I Conferenciant, Exmilitant Del Psm I D’erc – Felanitx
  • Miró, Jordi – Escriptor, President D’ec – Barcelona
  • Oms, Joan – Pèrit Químic, Exmilitant Psuc, Br, Icv – L’hospitalet D Llobregat
  • Pessarrodona, Jordi – Comediant I Pallasso, Exregidor D’erc – S. Joan De Vilatorrada
  • Pinyol I Balasch, Josep – Historiador, Exmilitant D’erc Ircat – Cornellà De Llobregat
  • Pugès I Dorca, Pere – Empresari Cooperatiu, Exmilitant Psan, Ne, Psc, Cofundador Anc – Vilassar De Dalt
  • Puig, Ferran – Arqueòleg, Exmilitant Psan-p, Exbatlle De Torrelles De Llobregat – Torrelles De Llobregat
  • Rendé, Joan – Periodista I Escriptor, Exmilitant Del Psan – Barcelona
  • Renyer, Jaume – Jurista, Exmilitant Del Psan I D’erc – Tarragona
  • Riera, Pep – Pagès, Fundador De La Unió De Pagesos De Catalunya – Mataró
  • Rodri, Jaume – Sociòleg, Escultor, Exmilitant Bean, Exdiputat D’erc – Barcelona
  • Sanç, Joan Francesc – Pèrit Químic, Sindicalista De La Cos – Vinaròs
  • Serra, Blanca – Professora, Exmilitant Ipc, Membre De La Cup – Barcelona
  • Serrano, Antoni – Enginyer I Psicòleg, Exmilitant Del Psan I Conseller Nacional D’erc – Barcelona
  • Solà, Carles – Catedràtic Emèrit Uab, Exconseller Generalitat De Catalunya – Sant Cugat Del Vallès
  • Sort, Josep – Professor Ub, President De Rcat – Barcelona
  • Strubell, Toni – Escriptor, President Comissió De La Dignitat, Exdiputat Si – Girona
  • Surroca, Robert – Documentalista, Dirigent Històric Del Fnc – Barcelona
  • Torrent, Vicent – Músic I Cantant D’al Tall – Alcàsser
  • Tubella, Imma – Escriptora, Exmilitant Psan, Exrectora Uoc – Barcelona

«Des de l’esquerra independentista, amb el president Puigdemont, Antoni Comín, Clara Ponsatí i el Consell per la República

El procés independentista català, en l’etapa encetada l’any 2009, arriba al punt àlgid amb el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre del 2017, la legitimitat i validesa del qual és el fonament imprescindible per a la culminació del procés.

La repressió del poder estatal espanyol ha aconseguit que el conflicte en curs, provocat per la negativa de l’estat a reconèixer el dret d’autodeterminació del poble català, entri en una fase d’estancament, fins i tot de possible retrocés cap a l’autonomisme.

L’absència d’un full de ruta compartit per institucions, partits i entitats sobiranistes ha contribuït a aqueix atzucac, que només pot ser superat per una entesa ideològicament transversal, susceptible d’aplegar la majoria social i política que identifica la catalanitat, la prosperitat, la llibertat i la millora de les condicions de vida i de treball amb la consecució d’un estat propi: la República Catalana.

El president Carles Puigdemont simbolitza la persistència del compromís col·lectiu amb la causa de la independència, i el Consell per la República n’és l’expressió institucional embrionària. Però manca una entesa organitzativa que articuli i superi les actualment existents, que projecti la seva acció unitària internacionalment i que impulsi el suport dels connacionals de la resta dels Països Catalans i dels demòcrates d’arreu Europa i el món, amb solidaritat mútua.

Els sotasignats, homes i dones amb trajectòries diverses, d’esquerres i independentistes, volem contribuir col·lectivament a la conformació del projecte emergent d’alliberament nacional que consolidi i complementi la línia d’actuació que menen Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i el Consell per la República.

Amb aquesta finalitat, convoquem una assemblea oberta a celebrar a Barcelona el 29 de març vinent.»

The post Independentistes d’esquerra es presenta amb 250 adhesions al manifest de suport al Consell per la República appeared first on VilaWeb.

Forcadell diu que el referèndum hauria de ser ‘irrenunciable’ a la taula de negociació

La presidenta del parlament, Carme Forcadell, ha defensat que el referèndum d’autodeterminació ‘hauria de ser irrenunciable’ a la taula de negociació entre governs perquè genera ‘un gran consens’. En una entrevista a RAC1, Forcadell també diu que ‘la fi de la repressió ha de ser un tema clau’, però entén que la finalitat de la repressió és la ‘por’, de manera que els presos estan ‘afectats emocionalment’ i la seva visió ‘sempre serà esbiaixada’. ‘El prioritari és la defensa del referèndum, el que sigui bo pel país també ho serà per a nosaltres’, afirma. Sobre les eleccions, demana de no demorar-les ‘gaire’ i avisa que JxCat i ERC ‘s’hauran d’acabar entenent encara que sigui difícil’.

De fet, veu ‘molt i molt difícil un pacte entre ERC, el PSC i els comuns’. ‘Amb els comuns sempre ha costat trobar un pacte estable, i el PSC no deixa de ser, per molta gent, el partit del 155’, assegura. Forcadell reclama que la taula de diàleg s’aprofiti i que no hi hagi cap ‘temptació’ d’utilitzar-la com una ‘tàctica política’ de cara als comicis. ‘És una oportunitat per anar molt units’, diu.

Segons admet Forcadell, abans de la convocatòria de la reunió de dimecres estava ‘desesperada’ i algun cop va arribar a ‘dubtar de si tots plegats volien diàleg o no’. ‘Quan tu dius que vols diàleg, no et dediques a posar bastons a les rodes’, critica.

Per Forcadell, la figura del mediador que volia JxCat i el president, Quim Torra, no és ‘imprescindible’. ‘Un mediador existeix quan dos no volen negociar, i aquí totes dues parts volen negociar’, diu.

The post Forcadell diu que el referèndum hauria de ser ‘irrenunciable’ a la taula de negociació appeared first on VilaWeb.

El PSC porta al parlament la persecució al tall de la Meridiana: ‘S’ha d’acabar’

El grup parlamentari del PSC-Units per Avançar ha registrat una bateria de preguntes al Parlament pels talls a l’avinguda Meridiana de Barcelona, que ja acumulen cent trenta dies seguits després de la sentència contra el procés del Suprem. ‘Els talls diaris de l’avinguda Meridiana s’han d’acabar’, ha assegurat el primer tinent batlle i president del PSC de Barcelona, Jaume Collboni. Ho justifica dient que l’única repercussió que tenen les protestes ‘és perjudicar veïns i comerciants dels districtes de Sant Andreu i Nou Barris, i afectar la mobilitat de la ciutat’. En paral·lel, els socialistes han entrat una proposta de resolució on s’exigeix al departament d’Interior que busqui una ubicació alternativa per a la protesta independentista.

Editorial de Vicent Partal: La Meridiana és tan important com Perpinyà

‘Instem el departament d’Interior a indicar amb caràcter immediat als organitzadors dels talls diaris de la Meridiana una ubicació alternativa dins la mateixa ciutat de Barcelona on es puguin celebrar les seves concentracions diàries, que faci raonablement compatible el dret de manifestació amb la resta de drets que cal ponderar’, diu el text de la proposta de resolució del PSC-Units signada per Eva Granados, Ferran Pedret i Carles Castillo. La bateria d’onze preguntes demana conèixer des de quina data es produeixen els talls, si aquests van estar comunicats, quants informes han emès el cos de Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana al respecte, o si s’han presentat requeriments o s’han suggerit mesures al respecte. I, en cas contrari, els motius per no fer-ho.

Els socialistes asseguren que defensen el dret a manifestació però, tot i això, veuen motius per impedir els talls de la Meridiana. ‘Fa molts dies que dura i perjudiquen clarament a veïns i comerciants, a més de la mobilitat d’un dels eixos d’entrada i sortida més importants de la ciutat de Barcelona’, diuen. Per aquest motiu, reclamen que el conseller d’Interior intervingui amb la ‘màxima celeritat possible’.

The post El PSC porta al parlament la persecució al tall de la Meridiana: ‘S’ha d’acabar’ appeared first on VilaWeb.

L’OMS alerta que el marge per contenir el coronavirus s’escurça pels contagis fora de la Xina

L’Organització Mundial de la Salut ha advertit que ‘la finestra d’oportunitat’ per contenir el coronavirus a escala mundial ‘s’escurça’ per l’increment de contagis fora de la Xina. En una conferència de premsa, el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha admès ‘preocupació’ pel nombre de casos sense un ‘vincle epidemiològic clar’, com haver estat a la Xina o en contacte amb una persona infectada. Segons les últimes dades ofertes per l’OMS, el COVID-19 afecta 75.569 persones a la Xina, on ja ha provocat 2.239 morts. Fora del territori xinès, hi ha 1.200 casos en 26 països, amb una desena de morts.

Seguiu ací l’última hora del brot del coronavirus al nord d’Itàlia

Segons que ha indicat Adhanom Ghebreyesus, el coronavirus té ‘el potencial de causar turbulències polítiques, socials i econòmiques severes’. Malgrat que el nombre de casos fora de la Xina, segons l’OMS, continua sent ‘relativament petit’, la manca de vincles epidemiològics clars obliga a la cautela.

La situació a l’Iran és una de les que més preocupa a l’OMS fora de la Xina. En el país, ja han mort almenys 4 persones i hi ha una vintena d’infectats. Corea del Sud i Itàlia ‘també són un element de preocupació per com el virus s’està estenent a altres parts del món’.

Amb tot, des de l’OMS asseguren que cada vegada se sap ‘més’ sobre el virus. ‘Sabem que més del 80% dels pacients tindran una malaltia lleu i es recuperaran’, ha explicat el director general de l’Organització Mundial de la Salut. L’altre 20% patirà un virus ‘greu o crític’ que pot provocar des de dificultats respiratòries fins a un xoc sèptic i una fallada multiorgànica. En aquests casos, caldran cures intensives. En un 2% dels casos, el coronavirus és mortal, amb la taxa de mortalitat més elevada entre la població més envellida i els que ja tenen patologies prèvies.

Un dels elements que destaca l’OMS, i pel qual encara no dóna una explicació concreta, és que el COVID-19 té una afectació ‘baixa’ entre els nens. ‘Necessitem més recerca per entendre perquè’, ha dit el director general de l’OMS.

Què és el coronavirus: tot allò que heu de saber

The post L’OMS alerta que el marge per contenir el coronavirus s’escurça pels contagis fora de la Xina appeared first on VilaWeb.

Endavant denuncia la detenció d’una militant per la protesta Holi de 2018

L’organització de l’esquerra independentista Endavant-OSAN ha denunciat la detenció d’una militant de la formació a Vila-reial. Segons que diuen, la detenció està relacionada amb la protesta amb pintura Holi contra la marxa ultra per la convocatòria del sindicat policíac Jusapol, el setembre de 2018. Arran de la detenció, Endavant ha convocat una concentració davant dels jutjats de Vila-reial, on se la portarà quan passi a disposició judicial.

Concentració solidària #aramateix a les 9 h! Als jutjats de #Vila·real#LlibertatDetinguda

Vila-real – Seu Judicial
Ca Matilde Salvador, 6https://t.co/oO2IveGPY1

— Endavant OSAN (@Endavant_OSAN) February 22, 2020

La policia nacional comunica a la nostra advocada que allarga la detenció com a mínim fins les onze abans de passar a disposició judicial.#llibertatDetinguda

— Endavant OSAN (@Endavant_OSAN) February 22, 2020

La militant d’Endavant ha estat detinguda de matinada a un dels allotjaments on hi ha els membres de l’organització, que celebren a Vila-reial la seva desena Assemblea nacional.

The post Endavant denuncia la detenció d’una militant per la protesta Holi de 2018 appeared first on VilaWeb.

Sorra i sal als arrossars del delta de l’Ebre, un mes després del Glòria

Amb el retrocés del nivell del mar, un mes del temporal Glòria, a la primera línia del delta de l’Ebre els seus efectes s’han evidenciat en arrossars encara plens de sorra, cultius amarats de sal i platges desaparegudes. El govern espanyol ha anunciat la construcció d’un cordó de sorra a l’hemidelta esquerre per protegir els camps si arriben llevantades a la primavera però els agricultors adverteixen que no suportaria un altre Glòria. ‘Hem d’esperar però, de moment, la terra està salada’, lamentava l’arrossaire Jordi Margalef. El sector turístic també intenta contrarestar la caiguda de la demanda i remarquen que han sabut sobreposar-se amb alternatives a les propostes que ha calgut anul·lar.

Manolo Tomás: ‘La mort del delta de l’Ebre la tenen programada de fa anys’

Fa un mes, encara en ple temporal, l’arrossaire Jordi Margalef mostrava a l’ACN els seus camps d’arròs inundats amb aigua del mar a Deltebre (Baix Ebre). Ho feia a més de tres quilòmetres de distància de la platja de la Bassa de l’Arena. No s’hi podia accedir per l’avenç del mar i els cultius acumulaven làmines d’aigua salada de més d’un metre i mig. Un mes després, el mar ha retrocedit però la sorra i l’aigua salada ho han abastit tot. ‘Ha desaparegut un camp d’arròs i la meitat de l’altre’, ha assenyalat Margalef. Són tres hectàrees de cultiu que ara s’han convertit en una nova platja però l’aigua salada va anar més endins i preveuen que les pèrdues superin el 40% o 50% de la collita. També el temporal ha deixat al descobert els fonaments d’una casa que Margalef té a la finca. ‘Ara ha quedat a primera línia de mar i aquesta és la segona que hi construïm’. Un gran temporal, el 2001, els va destruir la que tenien uns metres més endavant. Llavors el mar es va menjar 100 metres de platja. Amb el Glòria, 40 metres més.

Reparades les bombes, fa dues setmanes es van inundar els arrossars afectats, més de 2.000 hectàrees, amb aigua dolça. Intenten netejar les capes superficials dels conreus. ‘El problema és la filtració, fins que no passi molt de temps no podem saber on està la capa freàtica. De moment, la terra està salada’, ha lamentat l’arrossaire. Ara han tancat l’entrada d’aigua dolça perquè els terrenys s’han d’assecar per preparar-los per a la sembra. A principis d’abril es tornaran a inundar i arrencarà la campanya.

Allí on hi ha sorra, hi hauran d’enviar les màquines i, molt probablement, assumir-ne el cost. El govern espanyol ha anunciat la construcció d’un cordó de sorra al litoral, que es farà a finals de març, i protegeixi els arrossars més propers al mar de les llevantades habituals de la primavera o l’estiu, quan l’arròs està creixent. ‘Si ve un temporal com el que va vindre, això no ho aguanta ningú’, ha advertit Margalef.

Crit agònic del Delta a les administracions per evitar ‘ser els primers refugiats climàtics d’Europa’

Davant les veus que defensen deixar retrocedir el Delta i perdre algunes hectàrees d’arrossars, el pagès és contundent. ‘Si ho deixem estar, el Delta desapareix. No el marge esquerre, el dret també. Darrere d’aquesta finca en ve una altra, i una altra, i al final arribarà a Deltebre i si rebenta el riu, després ja vindrà Amposta o Sant Jaume. No és que perdem les finques, és que desapareixerem en dos-cents anys’, ha alertat. ‘Si aquest temporal arriba a venir al desembre, no sé què pot arribar a fer… igual sí que s’inunda tot el Delta i les fotografies haurien estat aquelles que van sortir. El 2001 va ser més greu però teníem més platja, més defensa’, ha remarcat.

La reacció de les administracions? ‘Lenta’. ‘Encara no sabem ni què ni quan ni com ho faran. No podem estar contents quan no se’ns informa realment del que volen fer, portem tres reunions i no se’ns ha dit realment el pla que arribaran a portar… falta concreció i dates’, ha denunciat Margalef.

Mans i mànigues per protegir el turisme

Margalef ha assenyalat que els arrossaires han estat els més afectats pel temporal però també ha recordat els efectes del Glòria a l’aqüicultura o el turisme. D’entrada, les reserves han caigut però el sector ha fet mans i mànigues per sobreposar-se el més ràpid possible. De fet, segons ha explicat la vicepresidenta de l’Associació d’Empreses i d’Activitats Turístiques del Delta de l’Ebre (AEATDE), Montse Callau, els establiments afectats es van refer immediatament. ‘Funciona tot amb normalitat i crec que a vegades hi ha hagut incidències meteorològiques que han tingut moltes més afectacions que aquesta. Òbviament, això no vol dir que hi hagi hagut establiments i certes activitats que han adaptat el seu producte’, ha afirmat.

A tall d’exemple, ha indicat que s’han redirigit rutes en caiac que passaven per determinades muscleres i que la borrasca va impossibilitar-ne el pas. ‘El Glòria ens ha permès descobrir nous indrets que fins ara no teníem’, ha sostingut. Amb tot, Callau ha insistit que el temporal ha evidenciat la ‘resiliència’ dels deltaics i la seva capacitat per ‘adaptar i reconstruir de nou cadascuna de les activitats’.

Imatges de satèl·lit demostren els danys al delta de l’Ebre

La vice-presidenta de l’AEATDE ha fet una crida a visitar el delta de l’Ebre -tant a aquelles persones que ja el coneguin com a aquelles que tinguin curiositat per comprovar els estralls del Glòria-. L’entorn conserva ‘l’essència de sempre’ i segueix oferint un espai amb activitats ‘emocionants, tranquil·les i saludables’.

I en aquest sentit, ha emplaçat els visitants a participar en la II Festa de l’Ecoturisme del Delta de l’Ebre, que se celebrarà entre el 6 i el 8 de març a diversos municipis deltaics. L’esdeveniment, que té com a objectiu prendre consciència del potencial ecològic i turístic del delta, organitzarà un programa farcit d’activitats. Entre els actes més rellevants destaquen la xerrada de ‘De l’Everest al Delta’, a càrrec d’Albert Bosch, que inaugura el certamen el divendres 6 de març o bé la bicicletada popular prevista per al diumenge 8.

Els costos

La reparació urgent dels estralls del temporal a la costa del delta de l’Ebre s’emportarà 2 dels 3,5 milions que el govern espanyol preveu destinar a la demarcació de Tarragona. Ampliar l’istme del Trabucador, reforçar la barra de l’illa de Buda o restaurar els espais costaners dels termes de Deltebre i l’Ampolla són les principals actuacions previstes. El govern espanyol descarta destinar recursos a reposar elements de passejos marítims vulnerables a noves llevantades i aquestes actuacions les hauran d’assumir els municipis.

Els desperfectes als municipis deltaics superaven els 10 milions d’euros, les pèrdues als arrossars l’1,7 milions d’euros, i per recuperar les muscleres en caldran 1,5 milions d’euros – i la producció caurà enguany almenys un 20%-. D’altra banda, Territori va quantificar que només la defensa del canal perimetral requerirà entre 5 i 6 milions d’euros així com 2 milions d’euros més per crear un sistema de bombes en algunes zones. També la reparació de les estacions de bombament de les comunitats de regants costarà 1 milió d’euros.

Amb les xifres i les mesures de resiliència que necessita el Delta detallades, la Taula de Consens pel delta de l’Ebre ha proposat crear una comissió mixta amb els governs espanyol i de la Generalitat per executar de forma urgent les mesures necessàries que ajudin a preservar l’espai davant l’amenaça de nous temporals. Batlles i comunitats de regants han reclamat a les administracions superiors que compleixin la paraula i tradueixin en fets les promeses fetes fa un mes sobre el terreny. També demanen als partits polítics que s’esforcin per introduir partides econòmiques per materialitzar aquestes mesures als pressupostos que encara s’estan tancant.

The post Sorra i sal als arrossars del delta de l’Ebre, un mes després del Glòria appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Gairebé 50.000 aïllats i un mort a Itàlia pel virus’ i ‘Avalen el setge policíac a la seu de la CUP’

Avui, 22 de febrer de 2020, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

VilaWeb:

Ara:

Diari de Girona: 

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Superdeporte:

The post Les portades: ‘Gairebé 50.000 aïllats i un mort a Itàlia pel virus’ i ‘Avalen el setge policíac a la seu de la CUP’ appeared first on VilaWeb.

L’ampliació del port de València torna a dividir el Botànic

No serà una legislatura fàcil per a Ximo Puig, perquè les topades entre el PSPV i Compromís comencen a sovintejar. La darrera ha estat pel port de València, que fa mesos que cueja. L’anunci fet dijous pel president de la Generalitat, sobre la renúncia de l’Autoritat Portuària de València (APV) a incloure en el projecte definitiu de l’ampliació del port el dragatge del canal d’accés a 22 metres de profunditat i la prolongació del dic de recer en 500 metres, ha tornat a indignar els socis de Compromís.Les dues qüestions recollides en l’avantprojecte del juliol del 2018 eren entre les més qüestionades, perquè incomplien les condicions de la declaració d’impacte ambiental (DIA) del 2007, atès que es considerava, especialment en el cas del dragatge, que podien contribuir a fer encara més mal a les platges del Saler i a posar en risc l’Albufera.

Per al PSPV, l’eliminació del dragatge i de la prolongació del dic és prou per a no renovar la DIA del 2007, malgrat que l’ampliació nord implica un moll nou de 137 hectàrees i 2 quilòmetres lineals d’atracament que duplicarà la capacitat d’emmagatzematge i moviment de contenidors, amb les externalitats que això comporta pel que fa a l’augment d’emissions tant de trànsit marítim com terrestre. El portaveu socialista, Manolo Mata, ha aplaudit la ‘solució Puig’ perquè no sacrifica interessos que poden ser compatibles i garanteix que no hi hagi risc per al medi ambient.

En canvi, la diputada de Compromís Pepi Robles ha insistit que la DIA del 2007 estava caducada i la normativa exigia de fer una altra declaració si volien que el projecte fos respectuós amb les platges. El tercer soci del govern, Unides Podem, manté una posició més equidistant. El Ferran Martínez entén que la proposta de Puig va en la direcció de no perjudicar el medi, però ha advertit que la seva formació no prendria una decisió definitiva fins que no veiés el conglomerat d’interessos empresarials i saber-ne exactament els costos i els beneficis, i després d’haver escoltat les organitzacions ecologistes i els veïns.

The post L’ampliació del port de València torna a dividir el Botànic appeared first on VilaWeb.

La XVII Nit d’Escola Valenciana serà un homenatge a la resiliència del català al sud

La dissetena Nit d’Escola Valenciana se celebra avui al Centre de Congressos Ciutat d’Elx tot coincidint amb el Dia Internacional de la Llengua Materna. Per aquest motiu, la plataforma centrarà la gala en la defensa de la llengua pròpia a les comarques del sud, que són testimoni directe de l’intent de la dreta de crear un conflicte lingüístic. Escola Valenciana i les entitats que participen en l’acte reivindicaran la importància de l’ensenyament en català al sud, ‘un model garantia d’èxit que té el català al centre com a camí cap al plurilingüisme’.

Com cada any, durant la Nit es lliuraran tres guardons dissenyats pel prestigiós escultor de renom internacional Andreu Alfaro. El guardó a l’ús social, que reconeix la tasca de promoció i ús del català per part de col·lectius de diversos àmbits com l’esport, l’audiovisual i la música, el rebrà Com Sona l’ESO. És una trobada anual en què participen més de 1.500 alumnes del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears, juntament amb professors de música, amb la finalitat de fer un concert conjunt.

Maria Conca, escriptora i professora de la Universitat de València, serà premiada amb el guardó Josep Vicent Garcia a la trajectòria individual. L’entitat considera que és una dona exemplar en la lluita constant per la llibertat de la nació.

Per últim, Escola Valenciana lliurarà un premi extraordinari al Misteri d’Elx, una representació teatral íntegrament en català que recrea la mort, l’assumpció i la coronació de la Mare de Déu. Es fa des de l’edat mitjana i va ser declarada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

The post La XVII Nit d’Escola Valenciana serà un homenatge a la resiliència del català al sud appeared first on VilaWeb.

Convoquen la primera manifestació contra l’ampliació de l’aeroport de Palma

La Plataforma contra l’ampliació de l’aeroport de Palma ha anunciat la primera mobilització, que tindrà lloc l’1 de març, coincidint amb el Dia de les Illes Balears, davant la Delegació del govern espanyol a les cinc de la tarda. En una conferència de premsa a la seu del GOB, representants de la plataforma han explicat que demanaven que es retirés el projecte d’Aena i, a més, han retret l’actuació de la Comissió Balear de Medi Ambient de no votar l’informe desfavorable a l’avaluació ambiental de l’ampliació.

El portaveu de la plataforma, Gabriel Alomar, ha denunciat que la comissió havia accedit a les demandes d’Aena de retirar el punt de votar l’informe. Ha exigit fermesa al govern per a rebutjar de manera inequívoca l’actual projecte d’ampliació de son Sant Joan i ha demanat a l’executiu que no es conformi amb un probable anunci d’Aena de facilitar l’arribada del tramvia a l’aeroport i d’elevar el consum energètic de son Sant Joan amb energies renovables.

Tot i que Alomar ha dit que les mesures eren necessàries, no podien ser moneda de canvi per a ‘empassar-nos’ les obres. En aquest sentit, ha recordat que els partits del govern, PSIB, Unides Podem i Més per Mallorca, havien presentat una proposició no de llei (PNL) al parlament per a demanar que la cambra rebutgés el projecte de l’aeroport i reclamar a Aena més responsabilitat amb l’entorn econòmic i natural on opera.

The post Convoquen la primera manifestació contra l’ampliació de l’aeroport de Palma appeared first on VilaWeb.

Kilian Jornet perdut a la gran ciutat

‘Crec que ha estat el millor i el pitjor any de la meva vida.’ Així comença el prometedor (enèsim) documentari sobre Kilian Jornet estrenat la setmana passada a la plataforma Rakutenes pot veure de franc. Prometedor, perquè tot allò que toca l’esportista ceretà desperta una gran atracció; i enèsim, perquè amb aquest ja són quatre els documentaris que s’han fet sobre la seva carrera. Aquest que ens ocupa, Inside Kilian Jornet, l’acompanya en una ronda mundial farcida d’esdeveniments publicitaris que durant onze dies l’aparta del seu hàbitat natural, la muntanya. L’espectador hi descobreix la part més mediàtica de l’esportista; però un es queda amb les ganes de gaudir del cinema de muntanya al qual ens havien acostumat els documentaris sobre Kilian Jornet.

Amb aquesta producció, Rakuten cerca una visió més reflexiva del corredor, però separant-la i aïllant-la de l’esportiva deixa la cinta lleugerament coixa. Es troba a faltar Kilian Jornet en plena acció, amb vambes i pells de foca, botant, travessant fites i batent rècords. De fet, una de les millors escenes del documentari és al començament, quan recorda l’operació d’espatlla a què es va sotmetre i que el va obligar a apartar-se de l’esport. Una vegada recuperat, aconsegueix de completar el descens de la Ruta Fiva, situada al Trolltind (Noruega), on hi ha la Troll Wall, la paret vertical més alta d’Europa. Les imatges, captades amb una GoPro, tallen la respiració. Sobretot quan Kilian Jornet, amb els esquís calçats, a mig descens i els piolets clavats, contesta tranquil·lament un missatge de WhatsApp a la seva xicota. D’un altre planeta.

Però més enllà d’alguna imatge d’arxiu, el documentari no s’aparta de la ronda que acompanya el corredor per ciutats com Bagkok, París, Los Ángeles i Pequín, fins a acabar a Barcelona. L’espectador sent empatia de seguida amb la situació d’exposició que li toca viure. ‘Crec que al Kilian li serà més difícil fer aquesta gira que escalar l’Everest’, diu en to de broma el seu mànager, Jordi Lorenzo, però la veritat és que la seva gestualitat en els actes públics evidencia que no són el seu hàbitat; com un lleó a l’Àrtic. Signa samarretes, llibres, agafa desenes d’avions i li toca forçar el bon humor en actes que organitzen les marques que el patrocinen. Braços plegats, un posat que segons els llibres de gesticulació denota poca disposició a comunicar-se, però més desimbolt que temps enrere. Jornet sempre s’ha definit com una persona poc social.

Les escenes de la ronda s’intercalen amb reflexions d’haver culminat un any ple de contrasts, per això el 2018 és el millor any i el pitjor de la seva vida. Per una banda, és l’any en què ha sabut que serà pare amb l’Emilie Forsberg i ha aconseguit grans resultats esportius; per una altra, ha hagut d’afrontar dues lesions que l’han apartat de l’esport. I en el seu cas, això és com si li traguessin l’aire. O pitjor encara, com si se l’emportessin de ronda.

Sempre insatisfet i havent-ho guanyat tot, Kilian Jornet ha hagut d’aprendre a competir contra si mateix per trobar una motivació. A Nova York estant, en una escena d’introspecció, explica que està cansat de la rutina, de córrer a l’estiu i esquiar a l’hivern: ‘Vull tenir experiències diferents, projectes diferents, carreres diferents. Alguna cosa que esperi ansiosament.’ En aquesta necessitat de posar-se a prova contínuament, hi quadren perfectament els desafiaments que s’ha proposat per a la nova temporada: repetir la Pikes Peak, una cursa que té un rècord de l’any 1993; i potser debutar en una cursa d’asfalt. Si ho fa, serà sense dubte una de les atraccions esportives de l’any i que de moment ja ha desembocat en desenes d’articles que especulen quin temps podria arribar a fer.

The post Kilian Jornet perdut a la gran ciutat appeared first on VilaWeb.

Teresa Casals: ‘En aquest país, hem badat amb la llengua’

Teresa Casals (Badalona, 1941) desborda passió i idees a cada comentari. De conversa trepidant i alegre, ha dedicat tota la vida a dues grans batalles: la llengua catalana i l’escola. ‘Són dos elements clau i definitoris de qualsevol país, i en aquest nostre, oprimit, encara més!’ Filòloga, mestra i activista (fou promotora i portaveu de la plataforma Som Escola), acaba de rebre el premi especial del jurat Martí Gasull, atorgat per la Plataforma per la Llengua, pel compromís i aportació en la formació de mestres en el pas de l’escola franquista a l’escola catalana moderna, en una feina en temps rècord que va fer possible la immersió lingüística. Amb tot, avui, sense haver perdut ni un bri d’energia i amb ganes de continuar treballant, no amaga el cap sota l’ala: es declara anguniejada amb el panorama polític actual (‘han rebentat de males maneres el consens que hi havia amb la llengua’) i per l’estat del català (‘si no som independents, ja us avanço que la llengua es morirà’). Que què cal fer? Entre més coses, més pedagogia, menys mentides, una nova llei d’educació i una immersió ben aplicada.

Acabat el franquisme, vau col·laborar molt activament en la formació dels mestres i professors per a la nova escola catalana i per a la immersió lingüística…
—Amb deu anys, vam haver de formar tots els mestres del sistema, de tot el territori. El pas de l’escola franquista a l’escola catalana, sí. Tot un repte!

En aquell moment hi hagué un gran consens…
—Sí, perquè hi havia la il·lusió de fer un país nou, de tancar una etapa fosca, fosquíssima. Ningú no sabia on arribaria ni quins topalls trobaríem. Després hem vist que n’hi havia molts, de topalls! Però és ben cert que hi havia un consens absolut. Es van pactar les autonomies i en aquella negociació Catalunya va posar sobre la taula la llengua. D’aquí va venir també que es creessin TV3 i Catalunya Ràdio. La llengua no era un tema de conflicte. Era un tema d’igualtat. Els pares de les escoles ho reclamaven. Tots! La immersió va començar a Santa Coloma perquè era una demanda dels pares. Aquí s’ha de fer un reconeixement molt clar al PSUC, que va fer una gran feina als barris. Ara ens diuen supremacistes i, en canvi, aleshores els castellanoparlants reclamaven l’escola en català. Tothom va entendre que la llengua servia perquè tothom tingués les mateixes oportunitats.

Ara, en canvi, de consens més aviat poc. Si de cas, sembla que a alguns els faci por que l’escola sigui en català…
—Sí, és que ha vingut un partit a rebentar aquest consens.

Parleu de Ciutadans…
—Evidentment, sí. Penseu que el PP, en aquell moment, hi va estar d’acord. I penseu, també, que la llei de 1983, la de la immersió, era una llei que no parlava de llengua i prou, sinó de pedagogia i de metodologia. És a dir, la immersió era una metodologia. L’objectiu era que els nens, quan acabessin l’ensenyament obligatori, parlessin i escrivissin igual de bé el català i el castellà. I es va aconseguir. I ara els de Ciutadans diuen que als patis espiem els nens! És que és justament al pati on han de poder parlar la llengua del programa d’immersió, i aquí, aquesta llengua és el català. La classe és, en definitiva, una situació artificial. I el pati és una situació natural. Si vols aprendre una llengua, cal parlar-la sobretot en les situacions naturals. Però cal dir-los que no obliguem ningú a parlar en català, l’objectiu de la immersió és que tinguin la possibilitat de parlar català en totes les situacions, perquè tothom tingui les mateixes oportunitats. Ara, que cadascú parli com vulgui, només faltaria. Però si a l’escola, al pati, parlen en català, vol dir que hem aconseguit que en situacions naturals puguin parlar en català. Si ho desitgen o ho necessiten, en el futur, que ho puguin fer, i aquest és l’èxit. Els donem l’eina perquè puguin parlar ambdues llengües…

L’estudi de la Plataforma per la Llengua indica que més aviat es parla poc català, als patis…
—Sí, efectivament, fins i tot els meus néts, que a casa han sentit sempre parlar català, a vegades jugaven en castellà.

Per tant, la immersió va funcionar, però alguna cosa falla, oi?
—Sí, és clar. Passa que la immersió s’ha relaxat. Com dèiem, als anys vuitanta tothom volia avançar per la llengua, els de dretes, els d’esquerres… Tothom o gairebé tothom. La gent volia canvis. Hi havia emoció, emoció de plorar. Això s’ha perdut. I quan la immersió era al punt àlgid de la relaxació, sobretot als instituts, on d’immersió, en realitat, n’hi ha hagut ben poca, ha aparegut un partit que, per un grapat de vots, ha volgut rebentar el consens.

Als instituts no hi ha hagut immersió? Per què?
—No, no n’hi ha hagut prou. Per què? Perquè no s’ha fet bé la inspecció. S’ha relaxat. La inspecció ha fet figa. En això, de fet, hem fet figa una mica tots. Mireu, a totes les escoles de Catalunya, a partir de la segona llei d’educació, la del 2009, hi havia l’obligació que la llengua vehicular fos el català i, en cas que arribés alumnat que no comprengués el català, ja fossin nens castellanoparlants o parlants de xinès, la llei deia que l’escola s’havia de proveir d’un sistema de rebuda que preveia un temps d’adaptació fins a la comprensió mínima de la llengua abans d’incorporar l’alumne a l’aula. La inspecció també s’havia de preocupar d’això. És a dir, la inspecció no s’ha de preocupar només si a l’aula hi ha vint-i-set nens o vint-i-quatre, sinó que ha d’avaluar el projecte lingüístic de cada centre. I això no s’ha fet. La inspecció ha fet figa. Això ha passat durant molts anys i tothom feia l’orni. Però és que si fem l’orni amb l’escola, amb les pel·lícules i amb tot plegat, no anem enlloc. Hem perdut l’autoritat, que ens l’ha pres l’estat espanyol, i la moral, que l’hem deixada escapar nosaltres. Hem de recuperar les dues coses, però és cert que sense un estat ho tenim molt complicat, perquè tot això a l’estat espanyol li fa molta nosa. Les autonomies li fan una nosa terrible. Què volia el ministre Wert?

—’Españolizar a los niños catalanes’
—Doncs això. I és fortíssim. Volia liquidar l’associació de pares, que també feien nosa, i són els principals responsables de l’educació dels fills i hi han de participar. Volia liquidar la llengua, perquè feia nosa, etc. Volia eliminar-ho tot.

No se’n va sortir del tot, però tenint en compte això que comentàvem dels patis, potser una mica sí…
—No, ell no va passar la llei perquè Irene Rigau va ser la seva pedra a la sabata. A cada reunió que feien a Madrid, hi havia un daltabaix. El problema dels patis no és cosa de Wert, qui per sort no se’n va sortir. El problema dels patis és cosa de la relaxació en la immersió i en la inspecció. També feina nostra. En aquest país, hem badat amb la llengua, hem badat.

Som a temps de rectificar?
—Hi hem de ser a temps, perquè si no perdrem la llengua.

Tan dramàtica és la situació?
—Sempre es diu que mentre en resti un parlant, la llengua no s’haurà perdut, però la veritat és que la llengua es perd quan deixa de ser una llengua de prestigi. I aquest és el risc. I si els nens de deu anys pensen que la llengua de prestigi és el castellà, vol dir que som en situació de risc. Però és que si a la televisió i al cinema la llengua és el castellà, i al pati és el castellà, vol dir que el català és una llengua d’estar per casa. Per això tenen una ànsia demolidora contra TV3, que tot i ser l’única televisió que es pot veure, cal dir que ha perdut molt i que la llengua que s’hi parla no és precisament de les millors. Hem badat.

A l’acte de lliurament dels premis Martí Gasull es va parlar de l’emergència lingüística, fent un paral·lelisme amb l’emergència climàtica. És així?
—Sí, perquè aquí ningú no s’havia atrevit mai, ni tan sols la Plataforma fins ara, a dir com de malament estava la llengua. Em va agradar molt que es digués, això. És veritat que sap greu, perquè t’adones que no anem bé, però alhora és una dosi de realisme que ens cal. Si no partim del diagnòstic de què passa, no arreglarem res.

També dieu que TV3 ha perdut molt i que la llengua que s’hi parla no és precisament bona…
—TV3 ha perdut empenta perquè no té recursos i, a més, el director, Vicent Sanchis, està molt amenaçat amb denúncies. I ens hem tornat tots plegats una mica bonistes. Amb la llengua hem de ser molt més ferms. I sí, la llengua s’ha de parlar bé. A ningú no li agrada que la seva llengua vagi rematada pel món. Però això és un altre debat. El prestigi de la llengua l’hem de mantenir entre tots. I és feina de tots: de les escoles, de les universitats, de les entitats, dels governs… Però és clar, ara tenim tantes batalles que no tenim ni temps de preocupar-nos d’això. Per exemple, què ha fet el govern de Torra? Bàsicament parar els cops i, a sobre, sense diners. És que gairebé no té temps de fer res més!

Ens hem tornat bonistes?
—Sí. El bonisme és pensar que si som independents, el català no ha de ser l’única llengua oficial, amb el respecte més absolut per la gent no catalanoparlant que viu aquí i per a qui això és casa seva igual que per a mi. Si som independents i tenim dues llengües oficials, continuarem tenint aquest conflicte, els qui no volen aprendre català continuaran tocant la pera i aniran arraconant el català, que es troba en una situació molt més feble. Això ens porta a una lluita política contínua, barrejant la llengua amb la política, com vol fer Ciutadans, utilitzant la llengua com a arma. Doncs no. A més, aquests que diuen que els qui defensem que el català hauria de ser l’única llengua oficial, com passa a tots els països del món, som de dretes: és mentida. Jo sóc d’esquerres, ho he estat sempre i ho seré sempre. Però llavors alguns diuen ‘ai, que no s’enfadin’. Això és el bonisme. Realment penseu que hem de perdre la llengua? Perquè si no som independents, ja us avanço que la llengua es morirà. Hem de perdre tota la nostra literatura? Perdre Espriu, Ramon Llull, Verdaguer… Què té de bo perdre una llengua? És que tot és dolent!

Evidentment. I com ho hem de fer?
—Hem d’explicar ben explicat als qui no volen aprendre el català que, sobretot, els seus fills, que han nascut aquí, han de ser alguna cosa. Els fills han de saber la llengua del país. Però és que partim d’una base equivocada, que és que ens pensem que som un apèndix d’Espanya. No tenim prou consciència que som una nació. Jo sí que la tinc, però col·lectivament no la tenim prou. I psicològicament és molt important sentir-se d’un lloc. Els fills nascuts aquí són d’aquí i la llengua del país és el català. I no és cap mala jugada, al contrari! Perquè la idea és que coneguin la llengua del país on viuen, el català, a més del castellà i de totes les llengües que els interessi aprendre. Això els enriqueix! És al revés del que es pensen. Fer que aprenguin el català és dir-los: et respecto, ets membre de la nostra comunitat.

Potser, en realitat, la llengua els importa poc i no volen sinó guanyar eleccions…
—Sí, la llengua els importa ben poc. Volen un grapat de vots i prou. I amb mentides. És una vergonya. Això em posa de mala lluna i de vegades he d’apagar el televisor perquè penso que em posaré malalta. A més, és una mentida enorme dir que els nens surten de l’escola sense dominar el castellà. Però si les dades diuen que la majoria de nens catalans tenen més nivell de castellà que no els nens de Segòvia! Poca broma. On és el problema? Mireu, jo sóc dels signants del manifest Koiné. Doncs ens han dit de tot! I em fa molta angúnia que menteixin sobre això. Ens diuen supremacistes i més coses, i és al revés! El president Torra, que el conec de fa molts anys, és un home d’una cultura bastíssima i d’una gran delicadesa i sensibilitat. Doncs li han dit de tot, tergiversant-ne les paraules fins a mentir. És molt angoixant.

Parlant de tergiversar… Què diríeu a la batllessa de Vic, Anna Erra?
—Ja ho vaig dir al discurs del lliurament del premi Martí Gasull. Té tot el meu suport i seré al seu costat en tot. A més, la conec, perquè era la regidora de Cultura de Vic quan jo era portaveu de Som Escola. Havíem parlat tres vegades o quatre. Respecte de la llengua, pensem igual. I la manipulació que van fer de les seves paraules és tan barroera i malintencionada que fa fàstic. Ella va dir que no podíem discriminar ningú, ningú, i que per tant havíem d’acollir igual a tothom. Doncs van intentar fer creure que havia dit justament la cosa contrària. Jo crec que no hauria hagut de demanar perdó, però l’entenc, perquè estem tan apallissats, tant, que a vegades no hi ha més remei.

A vegades aquest món hiperconnectat en què vivim, amb les xarxes socials, fa que tot s’exageri i que les mentides circulin…
—Si voleu que us digui la veritat, penso que aquest món que tenim és massa inhòspit. No tinc cap por de la mort. No en tinc gens de ganes, eh, de morir-me, però reconec que aquest món, a vegades, em repugna. Les xarxes socials tenen coses bones, ep, només faltaria, però hi ha tot un moviment de maldat que costa d’aguantar. Com que em sento bona persona, em dol molt profundament veure com les mentides circulen lliurement per la xarxa. O estàs molt ben informat i molt convençut de la veritat o pot ser que t’acabis empassant molta mentida. Hi ha gent de bona fe que s’empassa mentides. Això passa i els partits hi juguen. Amb la llengua també. I em fa molta angúnia. Molta. Bé, per què us penseu que a Espanya els catalans tenim tan mala reputació? Perquè hi ha una intoxicació brutal, perquè els diuen que som egoistes i males persones. És tot mentida, però si ho van repetint cada dia, al final cala i com acaba? Amb l”a por ellos’. Com pots dir ‘a por ellos’ a una pobra gent de bona fe que només fa que pagar el deute i que no fa cap mal? Doncs és això.

Heu esmentat Som Escola, organització de la qual sou promotora…
—Som Escola va néixer el mes de juny quan va sortir la sentència contra l’estatut. I recordo que jo dinava amb en Martí Gasull comentant qüestions de la Plataforma per la Llengua per al curs següent, que llavors era molt més petita perquè tenia dos mil socis (ara en té vint mil). I com que en aquell restaurant no hi havia cobertura, ens van venir a buscar desesperadament per dir-nos que havia sortit la sentència. I de seguida en Martí i jo ens vam posar a escriure un document. Aquell document el vam enviar a Òmnium i al Centre Unesco, el director del qual aleshores era Miquel Àngel Essomba. Vam fer-hi plegats quatre retocs i aquestes tres entitats vam ser les que vam començar Som Escola. A partir d’aquí, s’hi va afegir molta gent, moltes entitats, etc. Quan toques l’escola, la gent es mobilitza. I al cap de pocs anys vam arribar a treure 120.000 persones al carrer.

Necessitem una altra vegada Som Escola?
—No ho sé, però sí que necessitem la il·lusió dels anys vuitanta per a refer l’escola catalana. Això s’ha de repetir, com més aviat millor. I si pogués ser amb la independència, encara millor. Cal dir: senyors, ens hem de posar al dia. I hi hem de ser tots. El problema és que ara estem dividits. I aleshores no ho estàvem pas. Aquest és el problema, que en la llengua hauríem d’anar units!

Cal reformular la immersió, com de fet han proposat, de maneres diferents, tant el Departament d’Educació com el PSC?
—Hem de fer un reset i, com dic, si poguéssim ser independents, seria el moment idoni. Vam fer una immersió partint d’una realitat de dues llengües. Ara partim d’una realitat amb dues-centes setanta. En termes generals, cal fixar un objectiu de país –quin país volem– i demanar als experts que ho estudiïn i que facin una proposta perquè el sistema educatiu hi doni resposta. I portar aquesta proposta dels experts al parlament perquè els partits la debatin, però sempre assessorats pels experts, no pels qui busquen vots.

Per tant, cal una nova llei d’educació… Com hauria de ser?
—Primer, cal tenir una escola catalana en llengua i continguts. Els continguts són importants, perquè el problema no és la llengua i prou. Volen que estudiem Cid Campeador i aquí hem d’estudiar Jaume I, és a dir, la nostra història. En segon lloc, una escola per a tothom en la qual l’alumne sigui al centre de l’escola i en què el paper del professor o el mestre sigui el de treure la millor cosa de cada alumne, procurant que l’escola sigui un lloc d’acollida per als nens perquè siguin feliços. I, en tercer lloc, una escola que tendeixi a l’excel·lència. És a dir, una escola exigent i excel·lent. I l’exigència vol dir treure el millor de cadascú, perquè cadascú és diferent, i, això també, sense que hi hagi cap barrera econòmica. Aquesta és l’escola que vull per al meu país.

Això és una utopia?
—No, en cap cas, hi ha molts llocs on això ja passa. Però, sobretot, aquest ha de ser l’objectiu. Quan em diuen que hem de fer una escola com la sueca jo els dic que no, que ha de ser molt millor, que aquí som mediterranis i ho podem fer molt millor. A Suècia hi ha un índex de suïcidis brutal. Aquí tenim el sol i la platja i, per tant, ho hem d’aprofitar.

Bé, però, per dir-ho així, aquí hi ha més picaresca que no a Suècia…
—Sí, però és que no venim de zero! Tenim una història pedagògica, des de l’escola de la república, que ens dóna una gran tradició. Aprenguem de la nostra història, que ho hem fet molt bé.

Pel que dieu, la immersió encara és ben necessària…
—I tant, però ben aplicada. Fins que no arribem a una situació d’igualtat no té cap sentit pensar en un model que no es basi en la immersió en català. I igualtat vol dir moltes coses, començant per tenir, com a mínim, el 50% de les pel·lícules en català, la televisió en català, etc. I això em sembla que és una aspiració que només podem assolir amb la independència.

La veurem, la independència? Sou optimista?
—La veritat, ara una mica menys que abans, perquè hi ha tanta divisió que no sé ni on sóc. Hi va haver un moment que vaig veure clar que ens en sortiríem i que ho veuria, però ara ja no ho veig tan clar. De tota manera, és igual, perquè tot això que hem comentat, si continuem tenint un estat que ens oprimeix tant com Espanya, no serà possible. Si no confiéssim que tindrem un estat, aquesta entrevista no tindria sentit. De fet, si fos més jove i no confiés en un nou estat, me n’aniria, perquè no es pot viure amb un horitzó en què cada vegada que obres la boca te la tapen. I m’estimo aquest país, no sabeu com. Però si el futur del país és que Espanya ens continuï caragolant, quin futur deixo als meus fills i néts? Volen una regió que produeixi i que calli. Ni parlar-ne. Si això no hagués de canviar, jo em rumiaria seriosament si no és millor marxar, per a les noves generacions.

Pel que heu comentat, us coneixíeu molt amb en Martí Gasull. Us ha fet il·lusió, el premi?
—Sí, molta! Jo en Martí el coneixia perquè de ben jovenet, quan jo era a Universitats, ell venia a demanar subvencions per a la Plataforma, com és natural. I m’agradava perquè era molt treballador i molt ordenat. I vaig pensar que quan em jubilés aniria a la Plataforma a veure si m’acceptaven de voluntària. I ho vaig fer, i tant. ‘Mira Martí, ara sóc jo qui truca a la porta’, li vaig dir. I des de llavors que sóc voluntària de la Plataforma. Em va fer molta, molta il·lusió, aquest premi. Ara, també penso que no n’hi ha per tant, perquè de persones que, com jo, han treballat molt n’hi ha moltes. Aquest és un premi que em fa molta il·lusió, sí, però és un premi a una feina col·lectiva. Com deia, i ho torno a dir: si no ho fem tots junts, no ens en sortirem.

The post Teresa Casals: ‘En aquest país, hem badat amb la llengua’ appeared first on VilaWeb.

Els influenciadors que duen la llengua a la xarxa

Fa una setmana, va fer trenta anys de l’estrena a TV3 de ‘Bola de drac‘, la sèrie de dibuixos animats que va traçar el mapa referencial audiovisual de tota una generació. La defensa de la televisió catalana com a eina de normalització lingüística massiva va ser un filó d’or: no tan sols oferia per primera vegada un mirall a les generacions de nens i joves catalanoparlants, els quals sentien el català a la pantalla. També va ser la prova irrefutable que, si es tenia cura de la televisió, era una eina idònia per a arrossegar castellanoparlants al català. Son Goku va començar la volada de les sèries japoneses: ‘Sakura, la caçadora de cartes‘, ‘El doctor Slump‘, ‘Doraemon‘, ‘Inuyasha‘, ‘El detectiu Conan‘, ‘La màgica Doremi‘. Amb més magnetisme o menys, una rere l’altra van mantenir la dinàmica.

Però ara no. L’escanyament i el setge de la dreta espanyolista no són els únics factors que expliquen per què la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha abandonat l’opció de les sèries juvenils i ha clausurat el canal 3XL, ha fet minoritari el Súper3 i ha renunciat a comprar sèries valentes. També hi ha contribuït l’abandonament de les institucions i, tal vegada, de la casa. Sigui com sigui, TV3 ha perdut molta pistonada en la persuasió del públic juvenil i, de retruc, la pot perdre la llengua. La situació seria dramàtica si aquest retrocés no hagués vingut acompanyat d’un canvi de paradigma en el consum audiovisual amb l’aparició de les xarxes socials, que és on els joves que fa trenta anys haguessin quedat embabaiats amb el follet Tortuga trien i consulten ara els seus referents.

Ha estat un transvasament absolut. Els instagramers són ara ‘com els referents que hi havia abans a la televisió, els presentadors de programes que tenien els seus ideals i la seva manera de pensar i parlar; tot això transformat, democratitzat i ofert a la majoria de la població’ a fi de fer riure, compartir i entretenir. Qui ens ho diu és en Miquel, el jove que hi havia rere la pàgina de mems més cèlebre de l’Instagram català, el Racó de l’Hipòlit. 237 mil seguidors que es van quedar orfes el 19 de gener, quan en Miquel va decidir que tancava el compte, ‘després de gairebé tres anys penjant coses diàriament’: ‘Sento que quan vaig començar feia una cosa que no feia ningú més.’ Ara les xarxes són plenes de pàgines en català que pengen acudits de la mateixa mena.

 

View this post on Instagram

 

Avui dia 19 de gener del 2020 us dic adéu a tots vosaltres. Després de gairebé 3 anys penjant coses diàriament ha arribat l’hora de tancar aquesta etapa. Sento que quan vaig començar feia una cosa que ningú més feia i de manera diferent, però ara que ja no tinc ni la motivació ni les ganes, no vull que aquest compte es converteixi en un més. Crec que el millor que puc fer és parar ara i deixar-ho en bon moment. No estic trist ni deprimit ni em passa res dolent, al contrari, estic en un dels millors moments de la vida i és precisament per això que he vist que he de fer el canvi. Vull donar les gràcies a tots i cada un de vosaltres, des de la gent que va seguir quan tenia la foto d’en Pujol fins la que em va seguir fa 2 dies, per les oportunitats que m’heu donat, per seguir i recolzar una de les millors comunitats que he vist mai i per entendre el meu humor. Estic content d’haver pogut conèixer a tota la gent que he conegut i haver tingut l’oportunitat d’haver fet feliç a tanta gent. La pàgina quedarà intacta, no la tancaré, no la vendré ni canviaré de nom així sempre que vulgueu podreu visitar-la o insultar-me als comentaris. Doncs res, de part de l’Hipòlit, o ara ja puc dir Miquel, m’acomiado de tots vosaltres. Tingueu una bona vida i espero que us vagi tot bé. Que Mr. Wonderful aquest final per haver sigut un fill de puta durant aquests 3 últims anys no? Bon vent i barca nova!

A post shared by El racó de l’Hipòlit (@elracodelhipolit) on Jan 19, 2020 at 11:46am PST

En la mateixa línia opina Juliana Canet, una de les cares juvenils amb més de ressò a Youtube i Instagram. Va començar penjant-hi vídeos comentant la quotidianitat (el batxillerat, Netflix, les tafaneries, programes de televisió) i ha acabat amb una col·laboració al programa ‘Tot es mou’ de TV3 i un programa a Catalunya Ràdio, ‘Adolescents iCat’. Ens diu: ‘És important que hi hagi referents en català a les xarxes socials perquè no es mori la llengua: si tots els referents que tenen els nostres joves a les xarxes i als seus llocs d’oci són en castellà, parlaran en castellà.’ I també parla de les xarxes socials com allò que era ‘la nostra televisió’. I una cosa semblant diu la Sílvia P. Sesé, a Youtube Miss Tagless, una creadora de contingut amb més de tretze mil subscriptors. ‘A la meva àvia li ho explico dient que els grans youtubers i instagramers són allò que per a ella era la Sara Montiel, persones a qui no coneixes però admires’, amb l’afegit que ara ‘les tens a un clic’ i veus què fan i com viuen.

El rumb lent del català

Catalunya ha estat pionera en l’àmbit digital, i ara hi va quedant desfasada. El problema de la llengua i una concepció errònia de la recepta per a l’èxit hi tenen molt a veure. Tots tres fan la mateixa diagnosi, clara i diàfana: la majoria de gent que vol fer coses a les xarxes, les comença en castellà perquè es pensa que tindrà més ressò, però s’equivoca. Canet explica: ‘La majoria de la gent ho fa amb perspectiva de negoci i per això s’hi llança en castellà, perquè es pensa que així s’enriqueix més.’ En Miquel del Racó de l’Hipòlit ho comparteix: ‘Costa començar perquè la gent, quan vol fer una cosa, la vol fer a gran escala, i no sap que fent-la de manera reduïda també pot tenir molt d’èxit. Jo encara em sorprenc que hagi arribat a 237.000 seguidors, em pensava que era un públic inexistent.’

‘Durant massa temps hem estat avergonyits de la nostra llengua i el contingut que hem consumit era majoritàriament en castellà, per això molta gent recorda les grans pel·lícules de la seva infantesa’ en una llengua que no és la seva. ‘No hi ha falta de demanda, hi ha falta de normalització. A mi se’m coneix perquè ho faig en valencià. La Leopolda Olda, per exemple, no és que tinga seguidors perquè ho faça en català, és que té seguidors tot i fer-ho en català’, és a dir, no triomfa perquè sedueixi bé un públic petit: triomfa perquè és contingut de qualitat, i ‘cal acostumar la gent’ que hi ha contingut de qualitat en català.

Així i tot, aquests darrers temps sembla que, per efecte dòmino, hi ha un cert impuls, gairebé voluntariós, per a generar creadors de continguts. En Miquel ho situa fa vora dos anys, i diu que va ser una mica espontani. ‘Jo estic segur que va néixer des de l’humor: a Twitter molta gent va començar alhora que jo. La generació que mirava “Polònia” i que ho ha volgut recrear amb les xarxes socials, que són el mitjà que, com dèiem, ha substituït la televisió.’

‘Per què ho fas en català?’

A tots tres els han demanat sovint per què fan els vídeos en català. En Miquel sempre respon igual: ‘Si va funcionar és perquè era en català, no hi havia cap pàgina de mems en català i per això era diferent’. La Juliana, igual. ‘M’ho demanen a totes les entrevistes. La gent se’n sorprèn molt, però quan comences a fer qualsevol cosa és natural fer-la en la teva llengua. Quan m’hi vaig posar, vaig fer-ho en català sense pensar-hi, perquè és la meva llengua. Si parlo català a tot arreu, per què hauria de canviar d’idioma a internet?’ I retrata la trampa d’un èxit postís. ‘Fer-ho en català, des del punt de vista del negoci, té molt més potencial que no fer-ho en castellà, perquè en castellà hi ha més competència i costa més de fer-se un lloc. Quan vaig començar, en català érem tres friquis, i vaig omplir un buit i per això vaig triomfar.’ La versió de Miss Tagless és pràcticament calcada. Al començament, el petit cercle que la seguia l’animava a fer-ho en castellà. ‘De cop i volta, amb el meu primer vídeo que va tenir èxit, em vaig adonar que l’havia tingut per això, perquè jo estava tan indignada que m’havia de sortir natural i el vaig fer en la meua llengua, i la gent me’l va aplaudir precisament per això.’ I rebla que si ho hagués de fer per tenir més públic ho hauria fet en xinès, però ara potser no tindria tant d’èxit.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Juliana Canet (@julianacanet) on Feb 17, 2020 at 7:46am PST

L’empenta que falta

Aquí sí que discrepen, qüestió d’enfocament. Al Racó de l’Hipòlit, l’opció és empènyer els influenciadors catalans que publiquen en castellà perquè reverteixin la diferenciació, i sembla, diu, que s’obren escletxes, tot i que de manera una mica folklòrica. ‘Comença a haver-hi influenciadors espanyols que no fan coses en català però donen suport a la comunitat, de vegades piulen coses en català, per exemple, però jo crec que això de veure el català a les xarxes es va escampant.’ Canet és més pessimista i diu que, al final, qui vulgui crear ho haurà de fer ‘per amor a l’art’, creant una xarxa i nous referents: ‘Però és molt difícil, jo estic molt desanimada amb aquest tema’. És Sesé qui més concreta, i parla del projecte ‘L’aixeta’, una mena de plataforma de micromecenatge, ‘un Patreon a la catalana’. Qui creï contingut (vídeos, contes, cançons, poemes…) s’hi pot obrir un perfil i el proporciona als subscriptors, que paguen una quota força minsa per poder-hi accedir.

Una iniciativa semblant és Youtubers.cat, una plataforma gestionada íntegrament per Albert Àlvarez, un voluntari que es dedica a agrupar-hi els vídeos de youtubers en català, perquè Youtube no permet de filtrar en funció de la llengua. Ell ha muntat un mecanisme perquè al portal es vagin actualitzant els vídeos que cada creador puja a la xarxa. El requisit és que els vídeos tinguin un 90% de català. ‘Hem de potenciar el català a la xarxa com sigui, per això mantinc la web i per això jo mateix, que també sóc youtuber, faig els vídeos en català.’ Ha parlat amb la Plataforma per la Llengua, però ningú de cap institució no s’hi ha posat mai en contacte ni ha emprès cap iniciativa semblant. De tota manera, té esperança: ‘Quan vaig començar no em pensava gens que ningú superaria mai els milers de subscriptors en català, i mira ara.’ I diu que l’error és no haver fet entendre, precisament, que fer els vídeos en castellà no és més garantia d’èxit, sinó més aviat al contrari.

Fa uns mesos, Arnau Rius, en un article anomenat ‘Emergència nacional: tres propostes per a un canvi de paradigma audiovisual en català per a infants i joves‘ també assenyalava que un dels murs que barren el pas als qui s’inicien en l’elaboració de vídeos per a fer-los en català és la dificultat de monetitzar-ho. Per guanyar-hi diners, deia, ‘has de generar una quantitat de visites brutal’. ‘Tenim un escenari on els joves catalans adopten només el castellà per fer-se youtubers, però fins i tot els qui aconsegueixen certa notorietat no en treuen pràcticament ni cinc. Amb aquest panorama, un sistema de monetització basat en visites que exigís un nombre de visualitzacions molt més baix del que estableix el circuit normal governat per Google i Facebook podria funcionar.’ Un grup de gent ens ha explicat que, prenent per model aquesta idea, mira de donar forma a una acceleradora de continguts audiovisuals en català a Youtube.

Dàmaris Gelabert trenca les barreres del YouTube en català

The post Els influenciadors que duen la llengua a la xarxa appeared first on VilaWeb.

Les declaracions poc conegudes de l’abat Cassià Maria Just

No cal haver nascut durant la dècada dels cinquanta, o abans, per tenir notícia de les declaracions que l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré va fer al diari Le Monde el 14 de novembre de 1963. No cauré en el tòpic de dir que varen fer la volta al món, però sí que es pot afirmar que les paraules de l’abat varen tenir un ressò –Pirineu enllà, no pas aquí– molt especial en un moment en què es desenvolupaven les sessions del concili Vaticà i Joan XXIII promulgava l’encíclica ‘Pacem in Terris’, mentre Franco es preparava per celebrar pocs mesos després amb gran aparat propagandístic els ’25 años de paz’. La reacció del règim va ser lenta però implacable i refinada: un any i mig després Escarré va ser expulsat i desproveït de la condició d’abat. El destí que li van assignar va ser el monestir de Viboldone, a la Llombardia, fins que, molt malalt, va tornar a Catalunya on va morir l’octubre del 1968.

Però potser molta gent no sap, o no recorda, que el març del 1969, en ple estat d’excepció, l’abat de Montserrat d’aleshores –Dom Cassià Maria Just– va fer unes altres declaracions en to igualment crític contra el règim franquista a ‘Report-München’, un informatiu polític que emetia la televisió bavaresa. Declaracions que varen ser reproduïdes pocs dies després, el 14 de març, a Publik, un setmanari d’informació, opinió i anàlisi política de caire catòlic progressista molt alineat amb els aires nous que anunciava el concili. Tenia la seu a Oberursel, molt a prop de Frankfurt, i es va editar entre el 1968 i el 1971, fins que la jerarquia de l’Església Catòlica alemanya li va retirar el finançament a causa de les diferències d’opinió entre la redacció i els bisbes.

Estat d’excepció

El 1968 va ser un any marcat per les protestes al carrer: a París durant el mes de maig, i arreu dels EUA a propòsit de les manifestacions contra la guerra del Vietnam. Uns ressons que arribaven també aquí, amb un clima creixent d’agitació social en el món laboral i a les universitats. El 17 de gener de 1969 un grup d’estudiants nombrós va assaltar el despatx del rector de la Universitat de Barcelona i el bust de Franco, que presidia l’estança, va sortir volant per la finestra. Tres dies després a Madrid l’estudiant Enrique Ruano, detingut poques hores abans, moria en circumstàncies summament sospitoses a les dependències de la policia.

El corol·lari de tot plegat va ser la promulgació, el 24 de gener, d’un estat d’excepció per un període de tres mesos a tot l’estat espanyol. Una circumstància nova perquè fins aleshores aquestes mesures s’havien limitat a territoris concrets. Principalment el País Basc.

El decret-llei que va publicar el BOE començava així: ‘Accions minoritàries, però sistemàticament dirigides a torbar la pau i l’ordre públic d’Espanya, s’han produït aquests últims mesos, clarament en relació amb una estratègia internacional que ha arribat a nombrosos països.’ Novament el règim s’emparava en la conspiració exterior i, per tant, en la minoria d’edat mental i cívica que considerava que tenia una població que considerava súbdits.

La nova situació implicava la suspensió immediata d’uns quants drets, la censura dels mitjans de comunicació i el tancament de les universitats ‘per a evitar que s’arrossegui la joventut a una orgia de nihilisme i indisciplina’.

Tot i les dificultats del moment no van passar gaires que es va posar en circulació un document amb més de mil cinc-centes signatures, adreçat a Camilo Alonso Vega, ministre de Governació (altrament conegut per ‘Don Camulo’), en què es protestava dels abusos que comportava l’aplicació de l’estat d’excepció per les forces de l’ordre.

Punt i a part es mereix la Conferencia Episcopal Espanyola que en un primer moment (7 de febrer), per mitjà d’una nota de la comissió permanent, presidida per Casimiro Morcillo, procurador en Corts i arquebisbe de Madrid, qualificava de necessària aquella decisió del govern i defensava que els bisbes espanyols no estaven facultats per a condemnar les mesures del govern. Una posició que va ser desmentida el 27 de febrer pel plenari de la conferència que, de manera oficial, instava a aixecar l’estat d’excepció com més aviat millor. Els bisbes demanaven al govern que si havia de fer ús de poders especials ho fes en la mesura estrictament necessària per al manteniment de la pau al territori, i que reconegués i respectés els drets humans i la llibertat de reunió.

Les paraules de l’abat Just

Va ser en aquest context que, els primers dies de març, un equip de la televisió pertanyent a la radiodifusió bavaresa va entrevistar l’abat de Montserrat, un dels signants del manifest dels mil cinc-cents. Dissortadament, no s’ha pogut trobar cap enregistrament d’aquella emissió però, com he dit més amunt, el setmanari Publik del 14 de març la va reproduir amb un titular que ja ho diu tot: ‘La guerra civil sense final’.

Tot i l’extensió, no em resisteixo a reproduir íntegres les paraules de Dom Cassià Maria Just. Unes paraules que es van estructurar en format d’entrevista amb set preguntes:

L’estat d’excepció ha fet canviar d’alguna manera la vida dels espanyols?
—Jo diria que sí i que no. Sí que ha canviat, perquè l’estat d’excepció ha significat un enduriment de la repressió dels drets de la persona humana. Però substancialment no ha canviat, perquè el règim polític actual s’originà en la victòria sagnant a la fi d’una guerra que va dividir el país, que encara continua dividit entre vencedors i vençuts, malgrat la propaganda de pau que fa el govern. A partir d’aquesta victòria, els pobles que integren l’actual estat espanyol han vist oprimit el seu dret d’expressió lliure de l’opinió, d’associació, de representació política i sindical, de vaga, i de desenvolupament normal de les minories ètniques, malgrat les ficcions jurídiques del referèndum i de les Corts, que intenten de desorientar l’opinió internacional. Un exemple concret, el podem veure en les publicacions del nostre monestir. Actualment, la censura ha suprimit o mutilat documents pontificis i episcopals, sempre que parlaven dels drets humans, i la premsa d’aquests dies ha tergiversat els resums de les preses de posició dels pocs bisbes que han manifestat la seva disconformitat amb les mesures repressives preses pel govern.

Quin és el deure de l’Església d’Espanya en aquest moment?
—El deure de proclamar l’Evangeli fins a les seves últimes conseqüències en tots els ordres de la vida humana, individual i social. Potser aquesta és la darrera oportunitat que té per a reparar davant d’un poble, justament escandalitzat, la seva infeudació al règim franquista que ha protegit materialment l’Església, però que l’ha tinguda, durant trenta anys, amb una suau mordassa. La tragèdia de l’Església espanyola és que quan l’any 1936 era perseguida, no va saber fer seu l’esperit de les benaurances i es llançà en braços dels qui pretenien defensar-la amb les armes de la violència i de l’opressió dels pobres i dels humils.

Quina atmosfera hi ha a Espanya després d’haver-se proclamat l’estat d’excepció?
—La gran massa, almenys una part de la massa del poble, normalment viu en una lamentable insensibilitat als veritables problemes del país, i això crec que és un indici molt greu. Jo crec que els mitjans de comunicació social són, en realitat, un mitjà de distracció i d’encobriment que es basa en la inflació dels esports, de certs espectacles o de problemes secundaris. Això és veritat, sobretot a TVE, que és la font més eficaç de corrupció de l’opinió pública. En canvi, hi ha tres nuclis com més va més sensibilitzats i per això mateix més enfrontats al fals ordre establert: els intel·lectuals i universitaris; els ambients obrers; i els sacerdots i els militants dels moviments cristians especialitzats; sense oblidar, en general, els laics oberts a les directrius del concili Vaticà II. En aquests ambient, l’enduriment s’ha fet sentir molt fortament a força d’empresonaments, deportacions, multes, acomiadaments laborals i tortures, tant físiques com morals.

Vau signar un document molt important. Podeu dir-nos-en el contingut?
—Sí. Vaig posar la signatura en un document adreçat al ministre de Governació i signat per mil cinc-centes persones, intel·lectuals, artistes, universitaris, advocats, obrers i sacerdots. Aquest document constava de dues parts. A la primera, hi exposàvem la nostra angoixa per les notícies constants de tortures a presoners polítics que ens arribaven de diversos llocs d’Espanya, sobretot del País Basc, i demanàvem al ministre –amb total respecte– que fes fer una investigació per a aclarir aquests fets. A la segona part, molt circumstanciada, oferíem els testimonis de nombrosos presoners que han estat torturats i que han donat el seu nom i les seves senyes indicant també, en molts casos, quan ho sabien, el nom dels agents que els havien torturats. El ministre s’ha pres aquest document com una ofensa a les forces de l’ordre; però crec que no hem ofès ningú. Demanàvem únicament una investigació. Els set primers signants han estat acusats al fiscal del Tribunal Suprem i no sabem què els pot passar; els altres, tots mil cinc-cents, volem solidaritzar-nos amb aquests set primers.

En quina situació es troben els presoners polítics?
—La conec bé, perquè he estat en contacte amb uns quants i, quan m’ho han deixat fer, els he visitats a la presó; de vegades m’ho han impedit malgrat que ho demanava com a sacerdot; de vegades m’han donat moltes facilitats per a visitar-los. Jo crec que, actualment, són molt nombrosos. No se’n pot saber el nombre exacte, perquè la premsa no escriu la veritat. No s’observa que se’ls mantingui l’estatut especial sancionat per la llei i al qual els presoners polítics tenen dret. Els posen entremig dels presos comuns i de vegades amb els més perillosos. Per exemple, amb pervertits sexuals per a desmoralitzar-los. Jo conec personalment el cas d’un jove de disset anys que va compartir durant uns quants mesos la cel·la amb un pervertit sexual i ha sortit de la presó desmoralitzat. Això és molt greu. El règim de tortures físiques i morals és cosa corrent; potser no a la presó però sí a les comissaries de policia abans de dur-los a la presó. Actualment per la llei d’excepció, no essent limitat el temps que poden restar en dependències de la policia, hi ha presoners que s’hi passen setmanes o mesos. Jo n’he conegut personalment un que va ser torturat durant tres setmanes. Primerament, li van impedir de dormir; després, lligat de peus, penjat cap per avall de la finestra d’un tercer pis sobre el pati de la presó, l’amenaçaven que tallarien la corda de la qual penjava. D’això en puc donar fe, conec bé aquest presoner, he parlat amb ell i li he vist els senyals de les tortures al cos. Després de l’estat d’excepció i de la carta que vam fer, han canviat una mica d’actitud a Madrid i a Barcelona. Al País Basc, per les notícies que en tinc, em sembla que les tortures continuen, però la major part dels presoners de Barcelona i de Madrid han dit ells mateixos que ni havien estat pegats. En canvi, jo crec que és molt greu la situació d’indefensió en què es troben; perquè els advocats que han defensat més els presoners polítics són perseguits i alguns, al País Basc i a Madrid, han estat deportats; per això els advocats es troben en una situació de debilitat i no poden defensar els presoners tal com voldrien. Resumint en poques paraules la situació, pot dir-se que des de l’estat d’excepció s’ha agreujat l’opressió dels drets humans fins a tal punt que, mirant la declaració dels drets de l’home proclamada a l’ONU, quasi tots han estat lesionats en aquests moments. Hi ha qui ha dit que l’únic dret proclamat allà i que ha quedat als espanyols és el de la lliure elecció del company o companya de matrimoni.

Com definiríeu l’estat en què viuen els espanyols?
—Jo diria que ens trobem amb un govern totalitari, neocapitalista, malgrat l’enfocament social cristià de certes lleis, que d’altra banda no es compleixen. Quant a les possibilitats, per exemple, del poble senzill, del món obrer, crec que són molt escasses, perquè l’obrer no té possibilitats autèntiques d’associació representativa i les poques que tenia, ara, amb l’estat d’excepció, han estat suprimides. L’obrer que actua amb personalitat i aspira a superar-se no pot tenir cap esperança sinó la presó. Solament si accepta la servitud alienadora del règim es podrà beneficiar d’alguna beca per a estudis superiors o esperar l’obtenció d’algun càrrec sindical important. Els altres no tenen cap esperança.

Com a sacerdot, podeu exercir la vostra missió sense entrebancs?
—Doncs jo diria que, personalment, fins ara, he pogut fer-ho força, amb la deguda prudència per a no perjudicar la meva comunitat. Però veig que hi ha sacerdots que ja no poden fer-ho. Sobretot els que treballen en ambients obrers. Conec personalment un religiós que treballa en un suburbi. Viu molt pobrament amb els obrers i treballa amb un gran sentit evangèlic; no ha fet únicament obra social, sinó obra d’evangelització. Ha estat empresonat i és acusat actualment de ser comunista i d’haver posat bombes; és absolutament fals, tant això del comunisme com això de les bombes. Actualment està empresonat i els homes, els treballadors dels quals tenia cura, estan abandonats. Això és molt greu. També n’hi ha que, sense estar empresonats, els han imposat multes. I el problema més greu, crec, és que la major part d’aquests sacerdots no trobin en el seu bisbe l’ajuda que tindrien el dret d’esperar-ne.

‘Aquest és pitjor que no l’altre!’

Com he dit més amunt, el ressò que varen tenir aquestes contundents declaracions va ser molt escàs. I val a dir que, vistos els antecedents amb l’abat Escarré, ni a Montserrat ni als seus cercles d’influència no es va voler trencar la necessària discreció. Sobretot tenint en compte la vigència de l’estat d’excepció.

Curiosament, una de les reaccions que ens ha arribat són les del dictador, que en parla al llibre de converses amb el seu cosí Francisco Franco Salgado-Araujo, a la pàgina 545. El cosí comença demanant:

És cert que l’abat de Montserrat, Just, fent declaracions a la televisió alemanya, emissora de Munic, supera fins i tot l’abat Escarré (EPD)? Es veu que aquest abat critica durament el règim, a tu i la victòria de la Guerra d’Alliberament d’una manera malhumorada que demostra el seu apassionament, tan impropi de la categoria d’abat.

—Mai el clergat i la comunitat de Montserrat no s’havien exclamat de cap atropellament contra l’Església Catòlica en l’època de la Segona República marxista-comunista i anàrquica. Van estar callats, vestint de paisà i sense plànyer-se gens ni mica; no hi va haver ningú en l’alt clergat que reclamés. Se senten coses tals que fa pena!

I continua el cosí: ‘”Aquest senyor –li dic– sembla pitjor que no el seu antecessor”, i Franco em respon: “No és que ho sembli, és que en realitat encara és pitjor que no l’altre!”‘

Tot i això, una llosa de silenci sense represàlies va caure sobre l’afer i l’estat d’excepció va continuar, per bé que reduït en una tercera part: quan es complí el segon mes –el 25 de març– va ser aixecat amb l’explicació oficial que els objectius pretesos de pacificació i retorn a la calma s’havien complert. Una justificació mancada de tot fonament: no cal sinó veure l’evolució de la resistència interior els mesos següents (amb la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, precisament, el desembre del 1970 en protesta pels judicis de Burgos i amb Dom Cassià Maria Just al capdavant de la comunitat).

Unes altres teories apunten a la reducció de tres mesos a dos a un altre fet: que s’havia de celebrar el Festival d’Eurovisió al Teatro Real de Madrid el 29 de març –recordeu que l’any anterior, a Londres, havia guanyat Massiel amb el ‘La la la’– i el règim tenia por que alguns països es neguessin a participar en un concurs festiu en un país enmig d’un estat d’excepció.

Aquesta és la descripció d’unes declaracions de l’abat de Montserrat fetes l’any 1969, desconegudes per molta gent eren. No és pas cap descobriment, perquè els historiadors en coneixien les circumstàncies. Però potser no era tan coneguda la literalitat de les declaracions que Dom Cassià Just va fer aquell dia als periodistes alemanys, i per això té sentit que recuperem ara aquell text.

És un text que parla de presoners polítics, de persecució policíaca, d’arbitrarietats i de limitacions de drets que avui, cinquanta-un any després de ser difós, ni ens agafa de sorpresa ni, ai las, ens sona a vestigi de temps passats.

The post Les declaracions poc conegudes de l’abat Cassià Maria Just appeared first on VilaWeb.

Els fills de Fukuyama… i la mediocritat

Ho he d’admetre: per més que m’irriti i que em faci enfadar, la mediocritat em fascina. Quan dic ‘mediocritat’ parlo de la tendència, tan pronunciada en les elits polítiques i acadèmiques a la fi dels grans cicles històrics –cosa que sembla ser la nostra realitat–, a no comprendre gens ni mica quan les idees i les tàctiques que han imperat durant gran part de la seva vida ja no tenen vigència entre sectors considerables de la societat.

Ser un mediocre no és igual que ser un ruc, malgrat que l’un i l’altre tendeixen a conduir les nostres institucions i, alhora, molts de nosaltres, a llocs molts semblants, és a dir, a espais foscos on escassegen l’energia i la creativitat.

Per exemple, Donald Trump és un ruc, que com tots els rucs no sap allò que no sap, però té el do d’aprofitar-se del fons de cruesa i d’agressivitat que tots portem dins, un fons que durant molts anys va ser arraconat per certes pressions socials inhibitòries, però després de quatre dècades de consumisme desenfrenat ha arribat a ocupar un espai desmesurat en el cervell de molts de nosaltres.

Per una altra banda, el seu predecessor a la presidència dels EUA era, i és, una mediocritat, potser la mediocritat més gran i conseqüent dels temps recents.

A diferència de Trump, Obama sap moltes coses i té un tacte social força afinat. Però, malgrat tota la seva educació i l’accés il·limitat als millors pensadors del seu país –i del món–, va ser absolutament incapaç d’entendre les dinàmiques essencials del moment històric que li va tocar de viure. O les entenia, però li mancava el coratge de reaccionar resoludament per plantar-hi cara, cosa que acaba tenint el mateix resultat. Per això, el seu epitafi polític és el del gran valedor dels conceptes salvatges i incívics de governació instaurats per Cheney i Bush en el període 2001-2009.

Lamentablement, el d’Illinois no és pas un cas aïllat. Mirant l’elenc del líders i liderables produïts en anys recents als països anomenats occidentals (Macron, Trudeau, Sánchez, Renzi, Zapatero, Hollande, Stoltenberg, Fogh Rasmussen, Schröder, Miliband i ara Buttigieg als EUA), podem veure que el nostre penúltim president representa una mena de prototip del nou tipus d’executiu governamental.

Tots tenen en comú la convicció que liderar és, i sempre ha estat, una qüestió –ni més ni menys– de gestionar bé els recursos a l’abast i respondre sense perdre els estreps a les crisis que es presentin aleatòriament en el transcurs del seu mandat. En canvi, és ben clar que no veuen com a element essencial del seu ofici la feina de produir i de propagar aproximacions radicalment noves als problemes més enquistats de les seves societats.

Podem dir que aquesta nova fornada de mandataris són tots ‘fills de Fukuyama’, val a dir, hereus del concepte del ‘final de la història’ desenvolupat fa tres dècades pel filòsof nord-americà Francis Fukuyama (entrevistat no fa gaire a VilaWeb).

Segons la visió de Fukuyama, articulada en la seva obra més coneguda –que quan fou publicada va ser objecte d’un nivell molt sospitós d’atenció als centres més influents del poder nord-americà–, hem arribat al final de la història en el sentit que, en el futur més immediat, no ni hi ha cap model d’organització social que pugui pretendre de competir legítimament amb la democràcia anomenada liberal, amb el seu cor sempre sense anomenar de capitalisme salvatge i trencador de comunitats.

Simplificant, el seu missatge era: ‘Nano, deixa de somniar sistemes més justos que donen un suport més ferm i constant a la dignitat de l’ésser humà en tota la complexitat i accepta que el joc social d’avui és, i ha de ser, el joc de sempre, i que per això la teva feina principal a la vida és trobar la manera més “eficaç” o més personalment gratificant d’adequar-te a l’ordre social establert. Intentar d’imaginar nous mons és cosa de somniadors poc pràctics.’

No sorprèn que en aquest mateix període es fessin populars programes MBA i màsters d’administració publica, conjuntament amb carreres de llicenciatura en ciències polítiques i relacions internacionals, mentre baixaven les inscripcions a les humanitats. Què tenen en comú totes aquestes àrees d’estudi en auge? Parteixen de la premissa, molt conservadora, que gairebé tot és en el fons una qüestió no pas d’indagar sobre la legitimitat o atracció dels paradigmes existents, com es fa inevitablement en les humanitats, sinó d’exercir el management de les ‘realitats’ existents de la manera més astuta possible.

Com en tantes coses relacionades amb l’evolució de la cultura, Ortega ja va preveure l’arribada d’aquesta situació fa gairebé un segle, a La rebelion de las masas:

«Abans els homes podien dividir-se, senzillament, en savis i ignorants, en més o menys savis i més o menys ignorants. Però l’especialista no pot ser subsumit sota cap d’aquestes dues categories. No és savi, perquè ignora formalment tot allò que no entra en la seva especialitat; però tampoc no és un ignorant, perquè és ‘un home de ciència’ i coneix molt bé la seva porciúncula d’univers. Haurem de dir que és un savi-ignorant, cosa greu sobre manera, car significa que és un senyor que es comportarà en totes les qüestions que ignora no pas com un ignorant, sinó amb tota la petulància de qui en la seva qüestió especial és un savi.»

Mirant el transcurs recent de la política catalana, m’he adonat que gran part de les crítiques rebudes pels presidents Puigdemont i Torra, tant de les files de PDECat com les d’ERC, se centren en la idea que han fracassat en el paper suposadament essencial de gestors dels recursos governamentals. ‘Va ser molt poc “pràctic” que Torra “malgastés” el prestigi de la presidència en una cosa tan poc significativa com les pancartes.’

Tots aquests fills de Fukuyama dels partits i de la premsa, amb visions rigorosament presentistes del conflicte entre Catalunya i el govern espanyol, pensen que l’acte de fundar un nou estat no és, ni ha estat mai, una qüestió que concerneixi principalment la bona gestió.

No, la creació d’un nou estat és sempre un procés necessàriament trencador dels paradigmes socials existents. I això es duu a terme amb un seguit d’actes constants, grans i petits, dissenyats per mostrar al món la incapacitat de resposta real dels paladins de l’ordre establert de la cultura.

Somniar que pugui ser d’una altra manera és, perdoneu-me la cruesa, cosa de savis-ignorants.

The post Els fills de Fukuyama… i la mediocritat appeared first on VilaWeb.

Un aparador de Catalunya a la capital de l’art

Galerie Mirador
17 de la Place Vendôme, París
Mapa a Google

L’exili republicà arran de la victòria feixista a la guerra del 1936-1939 és una font d’històries personals i col·lectives inexhaurible. Algunes són ben conegudes. D’unes altres, se’n tenen vagues notícies. I encara n’hi ha per descobrir. A mig camí entre les dues últimes categories hi ha, sens dubte, els set anys de vida de Mirador, una galeria i llibreria que va obrir la porta a la cèntrica i luxosa plaça Vendôme de París, al costat de l’Hotel Ritz. L’exposició Galerie Mirador, París 1948-1955, que es pot veure fins al final de febrer a la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell (Baix Penedès), ens desxifra gràcies a la feina del comissari Josep Miquel Garcia l’aventura a la capital de l’art a l’època de tres exiliats catalans: l’editor Víctor Hurtado, el crític d’art i literari Lluís Montanyà i el periodista i bibliòfil Just Cabot, a més de la seva parella, la promotora artística Rosita Castelucho, hereva d’una influent nissaga catalana estretament vinculada a l’art a París.

Partint de la societat d’exportació i importació de productes Montaner, engegada per Hurtado i Montanyà, i prenent el nom i fins i tot la mateixa font tipogràfica del setmanari Mirador, puntal del periodisme cultural a Catalunya del 1929 al 1938 i al qual havien estat directament lligats Hurtado i Cabot, el desembre del 1948 es va inaugurar la flamant galeria amb l’aportació del valuós fons d’obres, objectes i gravats de Castelucho i de la gran biblioteca personal del seu marit, que es va situar al soterrani com a llibreria.

La primera exposició a la Galerie Mirador es va dedicar a l’obra de Maria Sanmartí, la mare del pintor i cartellista Antoni Clavé, a la qual seguirien la del pintor i gravador Pompeu Audivert, establert a Buenos Aires: la de l’agrupació fotogràfica Groupe des XV; la de l’escultor suís Roland Duss, i les dels pintors Hervé Masson, Ismael Font, Miguel García Vivancos, Claudine Hurwitz i Antonio Suárez. També hi van exposar el pintor francès d’origen alemany Rolf Hirschland, el cubista sicilià Nino Giuffrida, el pintor japonès Key Sato, el pintor jueu d’origen russo-polonès Zygmunt Landau, l’autor figuratiu Pierre-Henry, el ceramista carcassonès Jean Camberoque i el poeta dadaista i dibuixant Georges Ribemont-Dessaignes, a més d’acollir una mostra col·lectiva d’obres d’estètica surrealista de Léon Tutundjian, Pierre Ino i Mima Indelli.

El gens negligible catàleg d’artistes que van passar pels aparadors i parets de la Galerie Mirador, exhumat de l’oblit per Josep Miquel Garcia, deixa ben clares dues característiques: la presència habitual de dones artistes i la voluntat d’universalitat des de la catalanitat. Totes dues coses s’exemplifiquen amb la figura de Marianne Peretti, que a vint-i-cinc anys va donar a conèixer per primera vegada públicament la seva obra al local de la plaça de Vendôme. Salvador Dalí, present a la inauguració de l’exposició, potser ja s’ensumava la carrera meteòrica d’aquesta reconeguda il·lustradora i vitrallista franco-brasilera, tota una celebritat al Brasil i l’única dona que va treballar en el grup de l’arquitecte Oscar Niemeyer en la construcció de la capital, Brasília. De casa nostra, també havia d’exposar a la Mirador l’escriptora Mercè Rodoreda –que en el seu exili parisenc va conrear la pintura– i l’escultor Josep Granyer, el 1955, però les vicissituds personals i vitals dels promotors de la galeria no ho van permetre.

El 1951, de fet, Rosita Castelucho i Just Cabot havien partit peres amb Lluís Montanyà i Víctor Hurtado i van decidir obrir el seu propi negoci, la Librairie Artistique Espagnole et Latino-Americaine, al bulevard de Montparnasse, 125. I a la darreria del 1954, avisat justament per Rodoreda, Montanyà va optar a una plaça de traductor a la seu de l’Organització Mundial de la Salut i es va traslladar a viure a Ginebra. Hurtado, sol al capdavant de la galeria d’art, va decidir abaixar-ne definitivament la persiana el desembre del 1955. Però la feina cultural i catalanista de la Mirador, veritable espai aglutinador durant set anys d’una part de la comunitat catalana exiliada a la capital francesa, Hurtado la transformaria més endavant en la creació del veterà i prestigiós Centre d’Estudis Catalans de París.

I una mica més: En l’arrencada de la Galerie Mirador, el suport de Rosita Castelucho va ésser primordial, atès que dels quatre socis impulsors, era l’única que tenia vincles ferms amb els cercles artístics parisencs. No en va formava part de la família Castelucho, tota una institució a París des que s’hi va establir el seu avi, el dibuixant i gravador barceloní Antoni Castelucho i Vendrell (1835-1910). Un fill d’aquest últim, Claudi Castelucho (1870-1927), va ser professor adjunt a l’Académie Whistler i va fundar, el 1904, l’escola privada de belles arts Académie de la Grande Chaumière. I un altre, Emili Castelucho (1879-1939), va obrir a Montparnasse la botiga i galeria d’art Castelucho, des d’on es va poder relacionar amb Dalí, Matisse, Miró, Manolo, Nonell, Picasso… D’aquella botiga, precisament, en sortirien les teles per al Guernica. La seva filla, Rosa-Antonieta Castelucho (1903-1987), va mantenir el negoci familiar fins que es va ajuntar amb Just Cabot. El president Quim Torra, un confés cabotià, escrivia el 2011 davant la tomba de Just Cabot al cementiri de Montparnasse, ‘molt a prop d’on és enterrat el senyor Citroên i plena de noms, tots ells, de la família de la seva dona, els Castelucho’: ‘A la mort de Cabot, el 1961, [la Rosita] aniria tornant a Barcelona i moriria els anys vuitanta a Reus. Cabot enterrat a París i ella, a Catalunya. Quina paradoxa.’

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post Un aparador de Catalunya a la capital de l’art appeared first on VilaWeb.

La mentida de la xenofòbia independentista

L’argument el prediquen, amb insistència, al congrés espanyol, al Parlament de Catalunya, als mitjans de Madrid, a la televisió, a la ràdio, a la premsa: els independentistes catalans odien la gent d’Espanya. Sovint, els independentistes són titllats de xenòfobs, racistes i supremacistes. La dreta espanyolista defensa aquesta posició, i l’esquerra espanyolista, en general, la repeteix.

Però és completament falsa. Totes les dades disponibles demostren, una vegada i una altra, que a) els independentistes catalans són menys xenòfobs que els seus rivals antiindependentistes, b) als catalans els cau millor la gent de la resta de l’estat espanyol que no pas a l’inrevés, i c) que els catalans amb sentiments positius cap a gent de la resta de l’estat espanyol també en tenen cap a la gent de fora de l’estat.

Els qui estan preocupats per la xenofòbia, el supremacisme i el racisme a Catalunya i Espanya tenen raons per estar-ho, però adreçar aquesta preocupació als independentistes és errar el tret. Les actituds xenòfobes i supremacistes prevalen més entre antiindependentistes, i l’antipatia cap als catalans és quantificablement més gran entre espanyols que no pas l’antipatia que els catalans, incloent-hi els independentistes, senten pels espanyols.

Aquest article és breu i escrit en forma de tres afirmacions falses seguides dels respectius contra-arguments basats en evidències.

1.’Els independentistes catalans són xenòfobs’

La xenofòbia, la por dels forasters o el rebuig, és una acusació comuna adreçada als independentistes catalans. Però no es basa en l’evidència. De fet, tota l’evidència disponible mostra la cosa contrària. Els votants de partits independentistes estan més d’acord amb la frase ‘M’agrada aprendre d’altres cultures’ que no pas els votants de partits no independentistes.

Els votants de partits independentistes estan més d’acord amb la frase ‘Cap cultura en concret no és superior a les altres’ que no pas els votants de partits no independentistes.

Els sentiments antixenòfobs entre independentistes es tradueixen en posicions a favor de la immigració. Per exemple, estan més a favor de gastar més diners en l’acollida d’immigrants que no pas els unionistes.

D’una manera similar, els independentistes afirmen molt menys que els immigrants haurien de ‘abandonar la seva cultura’ quan vénen a un país nou que no pas els unionistes.

La mateixa mostra indica que els independentistes creuen molt menys que els unionistes que ‘amb tanta immigració hom ja no se sent com a casa’.

Aquests sentiments es tradueixen en suport a polítiques específiques. Els catalans que estan en contra de la independència també tenen tendència a voler imposar límits estrictes al nombre d’immigrants que arriben al país o directament barrar-los l’entrada.

2.’Però totes aquestes dades són sobre estrangers. La xenofòbia dels catalans s’adreça als espanyols’

Una resposta freqüent a les dades que mostren que els votants de partits no independentistes exhibeixen més actituds xenòfobes que no pas els independentistes és apuntar que, entesos, els catalans estan a favor de la immigració, però això és així perquè concentren els seus sentiments xenòfobs en els espanyols. És veritat?

Les dades mostren, novament, la contrària. La taula de sota mostra com valoren els habitants de cada comunitat autònoma (l’eix x) els habitants d’una altra autonomia (l’eix y) en una escala del 0 al 10 on 0 és ‘No em cauen gens bé’ i 10, ‘Em cauen genial’.

Desgranem-ho per comunitats autònomes. Si mirem què pensen dels catalans els habitants de cada comunitat (el punt taronja) i ho comparem amb què pensen els catalans de la gent d’aquesta comunitat autònoma, trobem que la gent d’aquesta zona sent més antipatia pels catalans que no pas els catalans per ells.

Als catalans els cauen bé els habitants de la resta de l’estat amb una mitjana de 6,8. Els habitants de la resta de l’estat donen una puntuació als catalans de 5,6. N’he parlat més a bastament ací en català i ací en anglès.

3.’Entesos, els catalans, de mitjana, no són xenòfobs, però els independentistes sí’

Una de les respostes més habituals a les dades de sobre és: ‘Entesos, has demostrat que els catalans, de mitjana, no senten antipatia pels espanyols, però això passa perquè no diferencies entre catalans independentistes i no independentistes. Els independentistes segur que senten rebuig pels espanyols.’

Novament, fals.

La taula de sota demostra una altra vegada ‘la matriu de simpatia’. Els colors/valors indiquen com pensen els habitants de cada comunitat autònoma (l’eix x) sobre els habitants d’una altra autonomia (l’eix y) en una escala del 0 al 10 on 0 és ‘No em cauen gens bé’ i 10, ‘Em cauen genial’. Però, en aquest cas, hi hem inclòs només els catalans independentistes. És a dir, a l’eix x, el vertical, on diu ‘Catalunya’ només ens referim a independentistes.

Examinem ara només què pensen els independentistes catalans de la gent que viu a la resta de l’estat espanyol. Novament, comprovem com fins i tot els catalans independentistes senten més simpatia pels espanyols que no pas els espanyols en senten cap a totsels catalans (llevat de Madrid, on la diferència és dins l’interval d’incertesa).

La puntuació mitjana que la gent de la resta de l’estat espanyol concedeix als catalans és un 5,63. La puntuació mitjana que els catalans concedeixen a la gent de la resta de l’estat espanyol és un 6,77. Entre els independentistes catalans, la puntuació mitjana que donen a la gent de la resta de l’estat espanyol és un 6,48.

Conclusió

Les dades són nítidament clares en aquesta qüestió:

—Els catalans, incloent-hi els independentistes, senten simpatia per la gent de la resta de l’estat espanyol.

—De fet, els catalans, incloent-hi els independentistes, senten més simpatia per la gent de la resta de l’estat espanyol que no pas la que senten els de la resta de l’estat pels catalans.

Els qui mantenen la narrativa de l’odi i el supremacisme dels catalans envers la resta de l’estat espanyol farien bé de provar d’entendre la diferència entre anècdota i dades. Ateses les dades sobre la qüestió, el fet d’insistir, com fan els principals partits polítics, que els catalans i els independentistes professen antipatia cap als espanyols suggereix que o bé parlen sense conèixer les dades o bé menteixen intencionadament.

The post La mentida de la xenofòbia independentista appeared first on VilaWeb.

Pàgines