Vilaweb.cat

Els dos condemnats pel 8-N alerten del perill de la seva sentència política per a tothom

Els dos manifestants condemnats per haver tallat la ronda de Dalt en la vaga general del 8-N del 2017, contra l’aplicació del 155, recorreran la sentència de l’Audiència de Barcelona. Una sentència que condemna Francisco Garrobo a tres anys i mig de presó i a Moisès Fernández a un any de presó per haver tingut un paper rellevant en el piquet que va tallar durant unes hores la ronda i que, segons la sentència i basant-se en la del Tribunal Suprem contra l’1-O, va exercir una “violència” que és punible i que no queda emparada pel dret fonamental de reunió i de manifestació. Tots dos activistes, juntament amb juristes i membres d’Alerta Solidària i Solidaritat Perifèrica, que s’encarreguen de la defensa, han comparegut avui per a anunciar que recorreran la sentència.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La “violència” de Marchena serveix a tres jutges per a condemnar els activistes del 8-N

Denuncien que la sentència de l’Audiència de Barcelona, feta pública aquesta setmana, és política, i que això posa en perill l’exercici del dret de manifestació i del dret de vaga. Garrobo ha dit: “Sóc segurament la primera persona de moviments socials afectada per la sentència de Marchena, que diu que la violència ara és un concepte abstracte. La vaga del 8-N va ser una jornada d’empoderament col·lectiu i ara diuen que podem anar tres anys i mig a la presó.” Garrobo ha reblat: “Si tornés a ser a la vaga del 8-N tornaria a ser en aquell piquet tallant la ronda de Dalt”.

Fernández, per la seva banda, demana als mitjans de comunicació que recordin que hi ha milers de represaliats pel procés independentista. “Ens mereixem la mateixa atenció que Junqueras i Puigdemont.”

David Aranda, advocat d’Alerta Solidària, ha explicat per què aquesta sentència crea un greu precedent per a la criminalització de la protesta i dels moviments socials. “Fa un ús extensiu del terme violència. La sentència reconeix que la violència en el codi penal no és el mateix que diu la RAE. Ve a dir que és una sentència política. Obre la porta que qualsevol protesta política pugui ser il·lícita, perquè considera que un tall de carretera és violència. I aplica per primer cop l’article 557 bis del codi penal introduït a la reforma del 2015, que diu que s’agreugen els fets de delicte de desordre públic quan la persona es manifesta. És un avís per a totes les persones que es manifesten, perquè, a més, la sentència és sobre uns fets que passen en vaga general”.

The post Els dos condemnats pel 8-N alerten del perill de la seva sentència política per a tothom appeared first on VilaWeb.

Borràs, Calvet, Ferrés: els candidats de Junts, davant el mirall

Laura Borràs Damià Calvet són els candidats a president de la Generalitat en les primàries que Junts fa aquests dies. Només un serà l’elegit pel partit. Són tres noms amb tres perfils i trajectòries molt diferents i VilaWeb els ha enviat per escrit vint preguntes, les mateixes a tots tres candidats. Deu preguntes són de caràcter polític i les altres deu són adaptacions del famós qüestionari Proust, que perfila personalitats. Així, sabrem qui opta per un govern ampli i qui només per un govern d’independentistes. Qui té herois de ficció de còmic i qui de literatura. Són els candidats de Junts davant el mirall.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Jordi Ferrés renuncia a les primàries de JxCat i se suma a la candidatura de Borràs 

1. Quin és el vostre defecte principal?

Laura Borràs (L. B.): Sovint sóc massa exigent. Pot ser una virtut, però portat a l’extrem podria ser un defecte.

Damià Calvet (D. C.): Em diuen que sóc massa exigent amb mi mateix. De fet, descobreixes els teus defectes quan te’ls diuen els altres, que són els que els pateixen.

Jordi Ferrés (J. F.): No callar una mica més el que penso.

2. Quins dons naturals us agradaria tenir?

L. B.: Si no el de la ubiqüitat –que, evidentment, em permetria haver de triar menys, compartir més i aprendre, també, més–, almenys el de la teletransportació.

D. C.: Tenir més facilitat per a interpretar música.

J. F.: Treballar i cohesionar gent i equips. Planificar i organitzar a llarg termini i executar allò que han planificat.

3. Quin és el vostre heroi de ficció preferit?

L. B.: És heroïna: la duquessa Sanseverina de La cartoixa de Parma de Stendhal.

D. C.: Sóc tintinòleg.

J. F.: Asterix i Obelix.

4. Quin personatge històric valoreu més?

L. B.: Olympia de Gouges, escriptora de la declaració dels drets de la dona i de la ciutadana, el 1791, i Alienor d’Aquitània, per haver encarregat a Chrétien de Troyes les novel·les sobre el cicle artúric.

D. C.: La llista és molt llarga, però, posats a destacar, en diré dos. Un català i una noruega. El català és Enric Prat de la Riba, per la seva mentalitat d’estat, pel seu esforç ordenador, per la seva capacitat d’aglutinació i perquè és un exemple de política basada en victòries que sumen. La noruega és Gro Harlem Brundtland. Potser no és prou coneguda, tot i que va ser primera ministra del seu país i directora general de l’OMS. L’esmento perquè fou la coordinadora de l’Informe Brundtland, fet públic el 1987. Encara que no va inventar el concepte de sostenibilitat, aquest informe fou el que va donar-li entrada definitiva a les agendes política i econòmica internacionals. Fou, sense cap mena de dubte, una victòria que suma a escala mundial.

J. F.: Nelson Mandela.

Damià Calvet

5. Quin és el vostre lema?

L. B.: Fem que passi el que no ha passat mai a Catalunya. Fem història junts.

D. C.: Junts per guanyar.

J. F.: Prefereixo demanar perdó que demanar permís.

6. Quines feines heu fet fora de la política?

L. B.: A catorze anys vaig començar fent pràctiques al departament de serveis jurídics de la Nestlé i classes particulars per pagar-me els estudis. Després, m’he dedicat al món acadèmic, a la docència i la recerca universitària. De fet, sóc una professora universitària que ara fa política.

D. C.: He treballat en una empresa privada, en el meu món professional, el de l’arquitectura.

J. F.: Advocat al meu despatx els últims deu anys (sóc autònom). Dirigir una editorial a Mèxic i l’Amèrica Llatina durant cinc anys. Dirigir una empresa de comerç internacional entre Europa i l’Orient Mitjà vivint a Kuwait. Professor de dret i d’economia en diverses universitats.

7. L’última vegada que heu fumat marihuana?

L. B.: Aquesta és fàcil: mai.

D. C.: No fumo.

J. F.: Fa molts anys, quan tenia vint anys, però no se’m posava gens bé… Els meus companys reien i jo em quedava apalancat.

8. Qui us ha fet políticament?

L. B.: El president Puigdemont. Ell em va proposar d’entrar en la política en un moment molt difícil de país. Vaig substituir a la conselleria l’estimat HC Lluís Puig, que és el conseller legítim, i en aquest camí hi sumo el president Torra, un amic i un gran president. Estic en política pel que vam viure el Primer d’Octubre i per la força que em transmet la gent.

D. C.: M’han influït moltes persones, algunes anònimes i algunes altres conegudes. Seria injust de fer una llista perquè me’n deixaria. De totes maneres, ningú no s’enfadarà si en dic un: en Josep Rull. Amb ell, he crescut políticament i n’he après molt. Però també m’ha fet políticament exercir responsabilitats a la Generalitat o al món municipal. El contacte continuat amb la gent, les entitats, els professionals de l’administració pública, els empresaris i els emprenedors, els activistes socials… és molt enriquidor si ets receptiu i jo he procurat ser-ho.

J. F.: Molta gent interessant amb qui he coincidit a la vida, i la lectura.

9. Qui creieu que faria la vostra feina millor, entre la resta de candidats.

L. B.: El candidat que elegeixi la militància serà sens dubte el millor candidat

D. C.: Em presento a les primàries perquè crec que sóc, en aquests moments, la persona adequada per a optar a la presidència de la Generalitat.

J. F.: Fent servir argot periodístic, crec que aquesta és el que s anomena una “pregunta puta”… Amb tots els respectes per Damià Calvet, a qui aprecio… em quedo amb Laura Borràs.

10. Quina és la mentida més grossa que s’ha dit sobre vós?

L. B.: Pregunteu-ho a la jutgessa del número 9, al Tribunal Suprem… Tota la causa que pesa contra meu és la més gran de les mentides.

D. C.: La política té molt soroll i, per tant, sempre circulen rumors, opinions, queixes… Més que mentides, he sentit força disbarats. De totes maneres, aquestes dues últimes setmanes sí que ha corregut una idea falsa sobre mi: que no puc guanyar.

J. F.: Que aquell que me la fa me la paga. Per viure en pau, s’ha de ser generós i s’han de perdonar les debilitats humanes… i evidentment demanar perdó pels propis errors.

Laura Borràs

11. Quina és la vostra via per a arribar a la independència, en un paràgraf?

L. B.: La via cap a la independència ha de contenir la mateixa fórmula que el Primer d’Octubre, ho hem de fer sortint coordinats i decidits al carrer, societat civil, govern i parlament, amb determinació col·lectiva, amb un govern fort, liderat per Junts per Catalunya i un parlament sobirà, no sotmès. No hi arribarem aplanant la governabilitat d’Espanya, evitant que Catalunya continuï sent un problema per a Europa, buscant victòries de partit que són derrotes de país, avantposant l’hegemonia dins de l’independentisme a l’hegemonia de l’independentisme, acceptant que la independència ara no toca, perquè toca més que mai.

D. C.: El compromís d’una generació –la present, la nostra– per a marcar-se l’objectiu de victòries que sumin, amb amplis consensos socials, que acumulin una fortalesa al país que no tan sols faci possible la independència, sinó que la faci imparable.

J. F.: Fer efectiu en aquesta legislatura el mandat del Primer d’Octubre, proclamant la independència que va quedar suspesa el 27 d’octubre… I fent-ho amb la màxima unitat possible de tot l’entramat socioeconòmic i institucional del país, amb accions col·laboratives i sostingudes en el temps, amb el protagonisme de la gent del país, d’entitats i associacions de Catalunya, dels partits polítics independentistes de Catalunya, dels ajuntaments de Catalunya, del Parlament de Catalunya, i de la Generalitat de Catalunya en el seu paper de cohesió i suport de la dita estratègia.

12. Quant de temps calculeu que tardarem a arribar a la independència?

L. B.: Depèn de la velocitat que agafi el nou govern per arribar-hi. El que és segur és que si no és una prioritat, si ens distraiem o la deixem per a més endavant, no hi arribarem mai. Jo treballo i treballaré des del primer dia per exercir-la, per fer possible la confrontació intel·ligent que ens hi mena.

D. C.: No vull especular sobre el temps necessari; seria frívol per part meva. El mínim que calgui, tenint present que cal treballar-hi cada dia amb perseverança, amb determinació i amb confiança i que el pas definitiu s’ha de sotmetre a votació del poble de Catalunya. La nostra generació, però, ho ha de veure.

J. F.: Tant de bo es pogués fer el dia de la investidura… però haurem de trobar entre tots el “momentum” o “momentums” durant aquest mandat, que és la voluntat i el sentir majoritari de Catalunya.

13. Què us estimeu més: fer efectiu el Primer d’Octubre, fer un altre referèndum, fer-ho mitjançant unes eleccions?

L. B.: Fer efectiu el Primer d’Octubre, perquè ens toca acabar el que va començar llavors. I cal posar remei a tot allò que ens va fer descarrilar i que ens va dividir.

D. C.: Què vam votar el Primer d’Octubre? Esdevenir un estat independent en forma de república. Implementar el Primer d’Octubre vol dir assolir aquest objectiu. La nostra convicció és que la millor –i potser l’única– manera de fer-ho és el compromís generacional amb les victòries que sumen que he exposat anteriorment.

J. F.: Un referèndum pactat sempre és millor perquè les parts accepten el resultat i perquè evita costos socials i econòmics.

Jordi Ferrés

14. Si l’estat espanyol es tanca al diàleg polític, com fins ara, què s’ha de fer? Via unilateral o insistir en la via pactada?

L. B.: L’estat espanyol, amb el gobierno del color que sigui, ja ha deixat clar que mai no negociarà l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya. Aquesta és l’autèntica unilateralitat que afrontem. Hem d’ampliar l’esquerda que vam obrir el Primer d’Octubre. Si no ho fem, l’estat no tindrà cap necessitat de negociar res. Només amb determinació i profunda obediència al parlament i a aquell mandat generarem una situació prou definitiva per a facilitar una resposta política en el marc d’una negociació amb participació internacional.

D. C.: La via pactada sempre serà la ideal. De totes maneres, quan l’altra part s’hi nega rotundament, no podem quedar lligats de mans i peus. La via unilateral, a la qual no renuncio, no és gens fàcil: només l’hem d’aplicar si tenim prou fortalesa –no solament parlamentària, sinó també institucional, econòmica, social– perquè sigui efectiva. No podem permetre’ns que ens la desfacin en vint-i-quatre hores. Per això, plantegem el camí de les victòries que sumen, que ens han de generar prou fortalesa de país per a forçar la via pactada o, si no pot ser, aplicar la via unilateral.

J. F.: El dret d’autodeterminació dels pobles i per tant el de Catalunya, el reconeix el dret internacional i el mateix dret espanyol (l’article 1 del pacte internacional dels drets econòmics, socials i culturals estableix el dret de tots els pobles a l’autodeterminació; l’article 1 del pacte internacional dels drets civils i polítics, exactament igual; tots els tractats internacionals han estat ratificats per Espanya i per tant són dret intern espanyol per l’article 96 de la constitució espanyola; el dret d’autodeterminació de Catalunya preval per sobre de la unitat d’Espanya que estableix l’article 2 de la constitució perquè l’article 1 de la constitució estableix com a valor suprem la llibertat). Per tant, davant la falta de diàleg de l’estat espanyol, tenim tot el dret del món a proclamar unilateralment la nostra independència. No serà la primera vegada que Espanya perd una colònia. Ja les ha perdudes quasi totes (a Amèrica, a l’Àfrica). I d’aquí a un temps els invitarem, com fan a l’Amèrica del Sud, a les celebracions del dia de la independència.

15. Completeu la frase: “Si l’independentisme supera el 50% dels vots a les eleccions del 14-F, l’endemà…”

L. B.: …serà una magnífica notícia! Però, malauradament, la resposta de l’unionisme serà la mateixa: que per ells no hi ha percentatge que valgui (ni 50%, ni 60%, ni 70%…). Serà el mirall que ens farà veure que la resposta és a les nostres mans i que tindrà la mateixa mida i el mateix resultat que la nostra determinació.

D. C.: Convocaré les forces independentistes perquè tracem un camí intel·ligent i solvent per a fer possible realment la independència. Convé recordar que l’independentisme no és patrimoni d’un sol partit, d’una sola sensibilitat o d’una sola estratègia. Superarem el 50% agregant els uns i els altres. En conseqüència, només podrem avançar si reconfigurem una unitat estratègica entre tots plegats sobre la base del màxim comú denominador.

J. F.: Tot el país, amb la Generalitat i el Parlament al costat, es posaran a treballar perquè Catalunya esdevingui en aquesta legislatura un estat independent en forma de república.

16. Comenteu la frase: “Investir Pedro Sánchez va ser una bona idea.”

L. B.: No l’he investit mai. Potser alguns van pensar que la idea era bona, però el resultat és obvi que no ho és. Sánchez no vol resoldre el problema, només el preocupa guanyar la propera votació. Ha continuat la tasca repressiva encetada pel govern de Rajoy. I juga amb el futur de grans i menuts quan manté un dèficit fiscal que és dèficit social, sanitari, cultural…

D. C.: No hem investit Pedro Sánchez: és president del govern sense els nostres vots. És cert que el 2018 vam votar a favor d’una moció de censura contra Mariano Rajoy que tenia com a derivada que Sánchez el substituís, però el nostre vot va ser contra Rajoy. Més que una bona idea era una oportunitat per a fer fora el govern que havia enviat la policia a atonyinar els ciutadans de Catalunya, que havia iniciat la persecució judicial del govern de la Generalitat, que havia impulsat el 155… No es podia desaprofitar l’ocasió.

J. F.: Va servir per a evidenciar que l’únic camí per a la supervivència de Catalunya com a poble és el lliure exercici del dret d’autodeterminació.

Laura Borràs i Damià Calvet

17. En l’eix esquerra-dreta, on us situeu? Els lloguers s’han de regular?

L. B.: No vaig entrar en la política pel debat esquerra-dreta; el debat és democràcia o repressió i jo sóc aferrissadament demòcrata. Els lloguers s’han de regular, però la qüestió és com es regulen.

D. C.: La base de la meva posició política és la socialdemocràcia centreeuropea de quan era jove, que s’ha alimentat amb idees procedents de l’ecologisme, del feminisme, del republicanisme… Crec que estic situat ideològicament al mateix punt que el cos central de la societat catalana, és a dir, el centre-esquerra, amb capacitat de bastir ponts i entendre’m amb els sectors polítics que hi ha a banda i banda. La qüestió central no és la regulació de lloguers. Ho és que la gent pugui tenir accés a un habitatge digne. És un repte que compartim amb la majoria de països europeus i, malauradament, sense fórmules màgiques. Anem prenent mesures, com la regulació de lloguers i moltes altres, que entenem que poden ser útils. Les que es mostren eficaces les mantenim; les que no, les modifiquem.

J. F.: Sóc progressista quant a drets socials i liberal quant a drets individuals i promoció del talent i la iniciativa. Intervenir el preu dels lloguers és una mesura conjuntural que resol problemes puntuals. La solució definitiva i estructural és crear parc públic d’habitatge molt més potent per intervenir en els preus per la via de l’oferta.

18. Sou militant de Junts? Vau ser militant de Convergència? Quants anys?

L. B.: Sí, sóc militant de Junts. No he militat mai ni a CDC ni al PDECat. La primera vegada que he militat en un partit ha estat ara, passada la frontera dels cinquanta anys, a Junts. Considero que he militat sempre “al país” i he decidit fer el pas de vincular-me a un partit polític com Junts perquè és el que millor encara la unitat i la transversalitat que va fer possible el Primer d’Octubre.

D. C.: Milito a Junts, com tots els candidats a les primàries. I he militat a la JNC, a Convergència, al PDECat i a la Crida. Des de molt jove, vaig decidir que la llibertat de Catalunya exigia compromís polític, treballar la realitat i no la teoria, i que convenia fer-ho amb partits forts, capaços de transformar aquesta realitat. En cada moment, he estat en aquell que creia que servia millor aquesta funció. Militar avui a Junts és conseqüència natural de la meva trajectòria política anterior.

J. F.: Sóc afiliat de Junts i ho vaig ser del PDECat i abans de CDC (deu anys, aproximadament).

19. El futur govern de Catalunya si inclou la CUP, millor? Si inclou els comuns, millor?

L. B.: El futur govern de Catalunya hauria d’estar integrat per forces netament independentistes per continuar fent passes cap a la independència. Com segur que no s’avança cap a la intendència és afavorint o apoderant forces que no ho són. Aquesta legislatura ja hem vist que un govern independentista és necessari, però no suficient. Més que un govern independentista, doncs, ens cal un govern que vulgui avançar cap a la independència.

D. C.: El primer que caldrà és configurar una majoria parlamentària que doni suport al govern, de manera sistemàtica o de manera habitual. Com més àmplia sigui per a aconseguir les victòries que sumen, millor. Al govern, el fet més important és que hi hagi un equip humà de persones preparades, compromeses, fins a cert punt agosarades, disposades a teixir confiança entre elles per a treballar conjuntament. Em proposo totes dues coses: majories parlamentàries àmplies per a les victòries que sumen i govern sòlid que governi bé.

J. F.: Com més partits s’integren en un govern de concentració, millor. Encara que Junts tingués majoria absoluta promouria un govern de concentració nacional… si l’acord entre tots els partits és fer i proclamar la independència de Catalunya.

Jordi Ferrés

20. Ho ha fet bé el govern català amb la pandèmia? Què en milloraríeu?

L. B.: El govern va liderar la gestió de la pandèmia durant la primera onada amb el MHP Torra al capdavant, anticipant-se quinze dies o dos mesos al gobierno i escoltant els experts sanitaris. Recordem que va ser el primer a confinar un territori. Quan el Tribunal Suprem va inhabilitar el president, el govern va quedar escapçat i s’ha evidenciat la manca de lideratge. Això ha comportat una certa confusió en el si del govern i és evident que ha repercutit en els ciutadans. S’han d’acabar les desconfiances i continuar treballant perquè la prioritat són les persones i el seu futur. Cal un govern fort per sobre dels interessos partidistes.

D. C.: No ho hem fet prou bé, però tampoc no ho hem fet pitjor que la majoria de països. Tots ens hem trobat amb un problema d’una extraordinària magnitud per al qual no teníem experiència ni prou coneixement. Hem hagut de gestionar la pandèmia al mateix temps que havíem d’aprendre a gestionar-la. Ens hem adonat que no teníem unes estructures administratives, de gestió econòmica, de presa de decisions… que fossin prou mal·leables per a fer front a aquest repte immens. Hem comès errors –dels quals em torno a disculpar– i hem procurat corregir-los amb la màxima agilitat.

J. F.: Ha fet moltes coses bé gràcies a bons experts (sense militars ni policies en les conferències de premsa) i amb les poques eines i recursos que tenim. Ha faltat coordinació i una única veu i ha faltat també tenir des del principi el control de l’emergència.

 

The post Borràs, Calvet, Ferrés: els candidats de Junts, davant el mirall appeared first on VilaWeb.

El TSJ refusa la petició del Consell d’anul·lar la sentència sobre el decret de plurilingüisme

La sal contenciosa administrativa de la Secció Quarta del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJ) ha inadmés l’incident de nul·litat plantejat per la Generalitat contra la sentència que va anul·lar parcialment el decret de plurilingüisme. El 2018, l’alt tribunal valencià va declarar la nul·litat parcial del decret que establia el model lingüístic educatiu valencià i regulava la seua aplicació en els ensenyaments no universitaris al País Valencià.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ho va fer en estimar els recursos interposats per diversos col·lectius de pares d’alumnes i va deixar sense efecte els articles 9.4, 17, 18, 19, 20 i 21, la disposició addicional octava i els annexos XI i XII del Decret 9/2017 per entendre que tals preceptes de la norma, que es trobava suspesa de manera cautelar pel tribunal, vulneraven la constitució espanyola. En aquest sentit, argumentava que eren “contraris a la legislació nacional i autonòmica” i suposaven “una discriminació del castellà davant del valencià en les aules”.

Ara, en una providència datada el 12 de novembre i consultada per Europa Press, el TSJ considera que no és procedent admetre a tràmit l’incident de nul·litat d’actuacions plantejada per la Generalitat, que va interposar argumentant que la sentència del 2018 “vulnera l’article 24.1 i 2 de la constitució, perquè d’acord amb la doctrina que esmenta, la norma aplicable va ser derogada perdent l’objecte del recurs” i també perquè la resolució va ser dictada quan estava pendent una qüestió d’inconstitucionalitat.

Segons explica la sala, la raó de la inadmissió “radica que no es produeix una vulneració de l’article 24.1 i 2 de la constitució de forma clara i patent, sent una opinió del recurrent en contra de l’acordat en la fonamentació jurídica d’aquesta, no podent pretendre’s una paralització procedimental en tant es resolga la presumpta qüestió d’inconstitucionalitat al·legada”. La resolució és ferma i no cap recurs.

Sobre aquest tema, la Federació Catòlica d’Associacions de Pares d’Alumnes de València (FCAPA), que va presentar el recurs contra el decret plurilingüe, assenyala, en un comunicat, que “és la quarta vegada que la Conselleria d’Educació veu rebutjades les seues posicions en aquest litigi: en la sentència del TSJCV, la inadmissió de la cassació davant el Suprem, la inadmissió de cassació autonòmica i inadmissió a tràmit d’aquest incident de nul·litat”.

The post El TSJ refusa la petició del Consell d’anul·lar la sentència sobre el decret de plurilingüisme appeared first on VilaWeb.

Dos regidors de la CUP investigats pel tall del Tsunami al Pertús es neguen a entrar al jutjat

Dos regidors de la CUP a l’Ajuntament de Navarcles (Bages) i Sant Pere de Riudebitlles (Penedès) investigats pel tall del Tsunami Democràtic a la Jonquera (Alt Empordà), entre l’11 i el 12 de novembre del 2019, han decidit “desobeir” i s’han negat a entrar al jutjat de Figueres a declarar. Són dues de les 25 persones que estaven citades avui per declarar davant del jutge, en la macrocausa que suma 197 encausats per desordres públics i danys.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El regidor de Sant Pere de Riudebitlles i conseller comarcal, Isaac Ruana, assegura que la decisió vol “denunciar la deriva psicòpata de l’estat espanyol” i qualifica la causa de “macroprocés judicial sense lògica ni sentit”. El portaveu d’Alerta Solidària, Martí Majoral, ha explicat que tots dos s’enfronten ara a una possible ordre de detenció.

The post Dos regidors de la CUP investigats pel tall del Tsunami al Pertús es neguen a entrar al jutjat appeared first on VilaWeb.

Sturgeon vol un referèndum d’independència a Escòcia “en la primera part” del pròxim mandat

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, aposta per fer un referèndum d’independència “en la primera part” del pròxim mandat. En una entrevista al programa ‘Representing Border’, Sturgeon ha dit que “Escòcia ha de tenir l’oportunitat d’elegir si independitzar-se o no en la primera part més que no pas en la segona” de la pròxima legislatura.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

De totes maneres, ha remarcat que proposarà “una data més precisa” en el programa de les eleccions del 2021. “La meva responsabilitat és garantir la salut i el benestar del país i intentar dirigir-lo durant una pandèmia i estic centrada en això”, ha dit la primera ministra. Amb tot, ha insistit que “si la gent d’Escòcia vota a favor d’un referèndum, hi ha d’haver un referèndum”.

Davant la negativa del govern de Boris Johnson a fer un segon referèndum d’independència a Escòcia, algunes veus dins del Partit Nacional Escocès (SNP) demanen a Sturgeon una estratègia per garantir un referèndum si Johnson no canvia de posició.

The post Sturgeon vol un referèndum d’independència a Escòcia “en la primera part” del pròxim mandat appeared first on VilaWeb.

El Principat rebrà 900.000 dosis del vaccí durant el primer trimestre de 2021

La consellera de Salut, Alba Vergés, ha anunciat que durant el primer trimestre del 2021 arribaran a Catalunya “una mica més de 900.000 dosis” del vaccí contra la covid-19. La consellera ha explicat a Catalunya Ràdio que els primers vaccinats seran els usuaris de residències i els seus treballadors, el personal sanitari i les persones majors de 80 anys. D’altra banda, ha dit que s’està debatent si les estacions d’esquí podran obrir aquesta temporada i quan ho podran fer, “condicionats” també pel que fan a la resta d’Europa.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Illa detalla els quinze grups de població de l’estratègia de vaccinació 

Sobre la vaccinació, ha dit que l’objectiu és assolir durant el 2021 el 70% de la població immunitzada. Ha afegit que es treballa en l’organització de la campanya de vaccinació i que el paper dels CAP arribaria quan la vaccinació sigui més generalitzada, sense descartar trobar espais alternatius com ja s’està fent ara.

Vergés ha assegurat que s’ha aconseguit aturar la segona onada i s’ha doblegat la corba però que la situació no és com la del juny. Tot i això, ha destacat que el sistema també està “més preparat” per fer front a la pandèmia. Així mateix, ha afegit que la situació actual fa que no es pugui fer una reobertura total i que calguin les fases establertes en el pla de reobertura. En aquest sentit, ha dit que cal “donar temps per avaluar” els resultats de la primera obertura i ha defensat el compliment estricte dels 15 dies previstos.

De cara al Nadal, el govern treballa en un document perquè la gent tingui “clarificats” els termes i ha afirmat que un dels punts clau és el concepte de bombolla i de no encadenar trobades amb persones de diferents entorns. Tot i això, ha insistit que la millor manera de protegir el Nadal és el compliment de les mesures de seguretat.

Vergés ha reiterat les crítiques al govern espanyol per “no haver mogut ni un dit” per acompanyar la població i donar ajuts als sectors com estan fent en altres països. “Hem vist com per part del govern espanyol s’han rentat les mans”, ha dit, al temps que li ha demanat “que faci un pas endavant”.

La consellera ha reconegut que haurà de passar temps fins que es pugui recuperar la normalitat i, fins llavors, caldrà “modular” l’activitat. El punt d’inflexió l’ha situat en aconseguir un 70% de la població immunitzada, cap al 2021.

The post El Principat rebrà 900.000 dosis del vaccí durant el primer trimestre de 2021 appeared first on VilaWeb.

Illa detalla els quinze grups de població de l’estratègia de vaccinació

El ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha detallat els quinze grups de població que formen part de l’estratègia de vaccinació contra la covid-19, que començarà a partir del gener vinent. Illa ha explicat que el criteri serà “flexible” i s’adaptarà a la disponibilitat i eficàcia dels vaccins. En aquest sentit, ha reiterat que l’estat espanyol rebrà uns 140 milions de dosis dels diversos vaccins experimentals (el primer en arribar serà el de Pfizer/BioNTech). “No s’autoritzarà cap vaccí que no sigui segur”, ha afegit.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El ministre ha explicat que els quatre col·lectius prioritaris, i que seran vaccinats entre gener i març, són el personal sanitari; els treballadors dels sociosanitari; els residents en residències geriàtriques; les persones amb grans discapacitats i situacions de dependència. En aquest primera fase es preveu vaccinar a 2,5 milions de persones.

Posteriorment es vaccinaran la resta de grups, tot i que Illa no n’ha volgut detallar l’ordre perquè l’estratègia de vaccinació “no és un pla fix”. De totes maneres, el ministre ha afirmat que la intenció és que a l’estiu tots els col·lectius hagin estat vaccinats o hagi començat a vaccinar-se.

La resta de grups que es vaccinaran en la fase 2 (primavera) i la fase 3 (estiu) són les persones amb condicions de risc (incloses persones majors de 64 anys); persones que viuen o treballen en comunitats o entorns tancats; persones que formin part de poblacions vulnerables per la seva situació socioeconòmica; treballadors essencials; personal docent; població infantil; població adolescent i jove; conjunt de la població adulta; població en àrees amb alta incidència o en situacions de brots; embarassades i mares amb lactància natural; i persones amb immunització pel virus.

Segons Illa, els grups han estat dissenyats en funció del risc de mortalitat, risc d’exposició, risc d’impacte socioeconòmic i risc de transmissió. El pla de vacunació serà sotmès a avaluació del Consell Interterritorial que es reuneix aquest divendres i posteriorment al criteri de societats científiques, col·legis professionals i associacions de pacients.

 

The post Illa detalla els quinze grups de població de l’estratègia de vaccinació appeared first on VilaWeb.

AstraZeneca i Oxford faran un “estudi addicional” sobre el vaccí contra la covid

La farmacèutica AstraZeneca valora fer un “estudi addicional” que validi els resultats de l’eficàcia del seu vaccí contra el coronavirus, després de descobrir que hi va haver canvis de dosificació no previstos en el primer assaig, va anunciar ahir el conseller delegat Pascal Soriot.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El responsable de la farmacèutica, que ha col·laborat amb la Universitat d’Oxford en el desenvolupament del vaccí, va assegurar en una entrevista amb Bloomberg que no espera que aquestes noves proves retardin l’aprovació dels reguladors sanitaris al Regne Unit i la Unió Europea.

AstraZeneca i Oxford van publicar aquesta setmana els resultats preliminars del seu estudi clínic de fase 3 dividits en dos grups de pacients.

Un grup va rebre dues dosis completes del vaccí, amb un resultat del 62% d’efectivitat, mentre que l’altre va rebre mitja dosi, seguida d’una dosi completa un mes després, un mètode que va demostrar una efectivitat del 90%.

Oxford ha admès avui que no estava inicialment previst inocular mitja dosi a pacients, sinó que va ser resultat d’una equivocació en el procés de fabricació del preparat.

Un cop es va detectar que s’havia començat a inocular el primer lliurament de la vacuna amb una concentració per sota de la planejada, es va decidir canviar el protocol de l’estudi, d’acord amb el regulador sanitari, segons que va indicar Oxford.

“Ara que hem detectat el que sembla ser una millor eficàcia, hem de validar-lo, així que necessitem fer un estudi addicional”, va afirmar també Soriot.

El conseller delegat ha detallat que es realitzarà probablement un nou “estudi internacional”, si bé va assegurar que “aquest podria ser més ràpid” que els anteriors, perquè els investigadors ja saben que l’eficàcia de la vacuna és “alta” i necessiten “un nombre més reduït de pacients”.

Ha recalcat així mateix que l’autorització per començar la vacunació en alguns països continua prevista per abans de final d’any, tot i que als Estats Units el procés es preveu més llarg, atès que els assajos es van dur a terme fora d’aquest país.

The post AstraZeneca i Oxford faran un “estudi addicional” sobre el vaccí contra la covid appeared first on VilaWeb.

Les portades del divendres 27 de novembre de 2020

Ara:

Diari Bondia: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Última Hora:

The post Les portades del divendres 27 de novembre de 2020 appeared first on VilaWeb.

El Sabadell es desploma a la borsa després de fracassar la fusió amb el BBVA

El Banc Sabadell i el BBVA han trencat les negociacions per fusionar-se per manca d’acord i han descartat així crear la segona entitat més gran de l’estat espanyol, per darrere de la que sorgirà amb la unió de CaixaBank i Bankia. El Sabadell ha notificat aquest matí a la Comissió del Mercat de Valors que el seu consell d’administració “ha decidit donar per acabades les converses perquè les parts no han assolit un acord sobre l’eventual equació de canvi de les accions d’ambdues entitats”. Minuts després, el BBVA ha comunicat que les converses per la fusió “han conclòs sense que s’hagi arribat a un acord”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les claus de la compra del Sabadell pel BBVA I Anàlisi de Jordi Goula 

Oliu i Guardiola percebrien vora de trenta-tres milions d’euros de jubilació si abandonessin el Sabadell 

La borsa no li ha agradat gens el fracàs de la fusió i les accions del Banc Sabadell s’han desplomat un 12,5%. El preu de cada acció se situa a 0,35 euros, molt lluny dels 0,45 que marcava quan es va anunciar l’operació. De totes maneres, les accions encara tenen marge abans d’assolir el seu mínim històric, 0,25 euros, que es va registrar el 29 d’octubre. D’altra banda el BBVA ha obert la sessió amb una pujada del 2,5%, situant el preu de l’acció per sobre els 3,8 euros.

Aquesta fusió hauria generat un grup financer amb més de 950.000 milions d’euros en actius. Les converses sobre l’operació es van fer públiques el passat 16 de novembre i en els últims dies s’havien filtrat diverses informacions que apuntaven que l’acord era força proper. Les dues entitats havien decidit que, d’arribar a bon port les negociacions, la presidència executiva del futur grup quedaria en mans de Carlos Torres, que ja ocupa aquest lloc al BBVA, i la vice-presidència no executiva per a Josep Oliu, president del Sabadell.

El futur del Sabadell

Després de trencar-se les negociacions, el Banc Sabadell es planteja seguir endavant en solitari i proposa desenvolupar un nou pla de negoci que prioritzarà el mercat espanyol, per la qual cosa podria desprendre’s de TSB, la seva filial britànica. Amb això vol “incrementar l’eficiència en l’ús del capital i els recursos del grup, augmentant així la rendibilitat i la creació de valor per als accionistes”, segons destaca l’entitat en  una nota de premsa.

The post El Sabadell es desploma a la borsa després de fracassar la fusió amb el BBVA appeared first on VilaWeb.

‘Reinventant el Nadal’, tret de sortida de la temporada dels pastorets i el pessebrisme

Dissabte 28, una presentació online (12.00h) inuagurarà la programació de la Coordinadora de Pastorets, la Federació de Pessebres Vivents i la Federació Catalana de Pessebristes

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Moderada per la periodista Elisabet Carnicé, comptarà amb la participació de Lluís Puig -conseller de Cultura a l’exili i director de Promoció Internacional de Cultura Popular-, la directora general de Cultura Popular i Associacionisme Cultural Maria Àngels Blasco, i les presidències de les tres entitats organitzadores: Lleonard del Río (Coordinadora de Pastorets de Catalunya), Maria Àngels Serentill (Federació de Pessebres Vivents de Catalunya) i Albert Català (Federació Catalana de Pessebristes). Les intervencions es podran veure, a partir de les 12 del migdia, a través del web de la Federació de Pessebres Vivents.

Llegeix la notícia sencera a Tornaveu fent clic aquí

The post ‘Reinventant el Nadal’, tret de sortida de la temporada dels pastorets i el pessebrisme appeared first on VilaWeb.

Quatre dies per gaudir del teatre breu des de casa

Dotze companyies d’arreu de Catalunya, dotze obres creades durant la pandèmia, quinze minuts per enganxar al públic, i en format virtual. Així és la 1a Jornada de Teatre Breu, que organitza la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya des d’aquest divendres 27 fins al dilluns 30. La iniciativa neix amb l’objectiu de “mantenir l’activitat dels nostres grups associats”, segons explica el seu president, Toni Font, després del tancament de teatres i l’aturada pràcticament total de les seves activitats arran de la pandèmia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Una microcomèdia que transcorre entre safareigos de Poble-Sec, una estranya entrevista de feina, una tragicomèdia dins un vagó de tren amb el rerefons la crisi de 1993 o la història d’un home que dorm a un caixer i una reflexió sobre la dignitatSón Figa seca i Canyella, de Magma 2011 (Valldoreix); Ella, de Deixalles 81 (Sant Feliu de Codines), El bitllet, si us plau, de Teiatre (Teià) i El caixer, d’Increixendo (Sant Gregori), quatre de les propostes d’aquesta Jornada, una iniciativa de microteatre per gaudir online i des del saló de casa.

Llegeix la notícia sencera a Tornaveu fent clic aquí

The post Quatre dies per gaudir del teatre breu des de casa appeared first on VilaWeb.

Andorra agraeix la “voluntat política” d’incloure-la en el pla de reobertura de Catalunya

El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, ha assegurat que si no prospera la possibilitat que el Principat s’integri en algun àmbit geogràfic de Catalunya en el marc del pla de reobertura de la Generalitat pel coronavirus serà per “consideracions que van més enllà de la voluntat política”. Espot ha assegurat que “hi ha bona predisposició, bon enteniment i voluntat plena de col·laboració i coordinació” entre Andorra i Catalunya, i s’espera una resposta a la petició andorrana en els pròxims dies.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta és la conclusió que ha transmès en declaracions a la premsa sobre la reunió que aquest dijous han mantingut els ministres de Salut i de Justícia i Interior, Joan Martínez Benazet i Josep Maria Rossell, amb els seus homòlegs de la Generalitat de Catalunya, Alba Vergés i Miquel Sàmper.

Espot ha explicat que no es posen condicions específiques per a permetre aquesta equiparació que permeti l’arribada de turistes catalans al Principat, sinó que és una qüestió de “lleialtat i tenir unes polítiques sanitàries alineades”.

En aquest sentit, Espot ha assegurat que el contacte, tant amb la Generalitat de Catalunya com amb els governs espanyols i francès és fluid i que hi ha “un clima d’absoluta comprensió mútua i de lleialtat institucional des de l’inici de la pandèmia”.

La temporada d’esquí

Membres del govern s’han reunit aquest dijous també amb representants de les estacions d’esquí per a avaluar la possibilitat d’ajornar l’obertura de la temporada d’hivern en la línia del que han proposat diferents països europeus. De moment, Andorra no té “formalment” cap demanda en aquest sentit per part dels països veïns, hi ha diferents possibilitats damunt de la taula i no s’ha presa cap decisió sobre aquest tema, que es vol que sigui amb el màxim consens possible, ha explicat Espot.

El sector de la neu i l’executiu s’han instat a “posar sobre una balança els pros i els contres” d’un ajornament de la inauguració de la temporada d’esquí en una futura reunió.

The post Andorra agraeix la “voluntat política” d’incloure-la en el pla de reobertura de Catalunya appeared first on VilaWeb.

Les bases de Bildu avalen el ‘sí’ als pressupost espanyol amb un 91% dels vots

L’Assemblea General Extraordinària d’EH Bildu han avalat aquest vespre la proposta de la direcció ‘abertzale’ de votar afirmativament a pressupost espanyol. Segons fonts de Bildu, el resultat de la consulta interna ha estat un 91,5% dels vots pel ‘sí’, un 5,6% ‘no’ i un 2,9% abstenció. En total han participat a la consulta 1.588 afiliats.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El partit confirma d’aquesta manera el que va avançar el dirigent Arnaldo Otegi el dilluns. Fonts de Bildu han destacat que l’assemblea ha tingut lloc en un clima de normalitat. “Ha estat un exercici de democràcia interna i l’alta participació és una constatació de la cohesió i unitat de visió que existeix en aquests moments en la força sobiranista i d’esquerres”, diuen.

El govern espanyol disposa d’aquesta manera de cinc vots més a favor dels comptes., que ja sumen del suport de 179 diputats, tres més dels que marca la majoria absoluta. Se sumen als sis del PNB, el de Compromís i als 13 d’ERC. Queda per conèixer encara el vot de formacions com Més País o el PDECat, que es troben en fase de negociació.

The post Les bases de Bildu avalen el ‘sí’ als pressupost espanyol amb un 91% dels vots appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Els Mossos redueixen amb pistola taser una usuària d’un centre mèdic

Els Mossos d’Esquadra van reduir ahir a Sabadell amb pistola taser una usuària d’un centre mèdic. Segons la versió policíaca, la dona causava aldarulls. Els fets van tenir lloc cap a la una del migdia, quan la dona va anar al centre amb la seva mare a visitar-se.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La policia explica que allà se li va dir que pels protocols de la covid-19 la mare no podia accedir al recinte. Això va provocar un conflicte que va acabar amb la usuària malmetent mobiliari i agredint algun sanitari, segons els Mossos. Va ser aleshores quan es va trucar la policia, però la dona tampoc va atendre els requeriments dels agents. La van acabar reduint amb la pistola tàser i va ser traslladada pel SEM a un centre sanitari. Se la va detenir per atemptat als agents i danys.

En declaracions a TV3, la dona ha explicat que havia tingut un atac d’angoixa. Creu que els Mossos van actuar fora de mida i que l’haguessin pogut reduir i calmar sense la necessitat de fer servir la taser.

L’actuació dels Mossos va ser enregistrada per la mare de la dona i a l’escena també hi havia la parella de la mare, segons que han confirmat els Mossos. El vídeo s’ha difós a través de les xarxes socials i el Centre Irídia se n’ha fet ressò, titllant l’actuació dels agents de “molt preocupant i desproporcionada”.

Elements importants: la noia està a terra de manera passiva i malgrat això se li apliquen fins a dues descàrregues elèctriques a més de la reducció.

Hi ha clars indicis que l'ús de taser no està justificat en aquest moment concret amb independència de la situació anterior.

— IRIDIA (@centre_IRIDIA) November 26, 2020

És necessari revisar la instrucció d'ús així com realitzar una avaluació parlamentària del seu ús després del temps que ha transcorregut d'utilització.

És imprescindible que aquest cas sigui investigat per mossos. Nosaltres ens posem a disposició per denunciar els fets.

— IRIDIA (@centre_IRIDIA) November 26, 2020

Després del cas del tiroteig en passeig Sant Joan els sindicats policials han sol·licitat la seva incorporació com a arma per al cos de la @barcelona_GUB.

Considerem que és encara menys justificable la incorporació del seu ús per a policies locals.

— IRIDIA (@centre_IRIDIA) November 26, 2020

Una exigència bàsica és que sigui obligatori que totes les actuacions amb pistoles elèctriques siguin gravades amb una càmera integrada en l'arma o en l'uniforme de l'agent tal com vam aconseguir amb @AmnistiaCAT que s'incorporés en la instrucció d'ús de @mossos.

— IRIDIA (@centre_IRIDIA) November 26, 2020

The post [VÍDEO] Els Mossos redueixen amb pistola taser una usuària d’un centre mèdic appeared first on VilaWeb.

Amin Maalouf cerca en la literatura l’esperança que no troba al món

Si hi ha un escriptor que s’ha mostrat poc optimista aquests darrers vint anys, és Amin Maalouf (Beirut, 1949). En la seva trajectòria personal, s’hi ajunta una biografia que és per si mateixa la de la conformació de la població d’aquesta nova Europa sorgida després de la Segona Guerra Mundial i en què els interessos geoestratègics de les grans potències sobre llocs molt petits han causat veritables estralls. Procedent d’una família de periodistes cristians, de mare francòfona i pare anglòfon, Maalouf pertanyia a les elits culturals libaneses, on va dirigir el diari an-Nahar. La guerra civil de 1975 ho va canviar tot i va haver d’exiliar-se a França i convertir-se, amb els anys, en un dels seus intel·lectuals més respectats. No va abandonar el periodisme i va saber posar la mirada en llocs on ningú no mirava, fins a assolir un èxit brutal el 1983 amb Les croades vistes pels àrabs, un text referencial per als historiadors que mostra la brutalitat occidental en els intents de reconquerir Terra Santa i que obligà a repensar l’eurocentrisme des del qual s’explica tradicionalment la història.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Maalouf ha fet de la seva vida material literari i material de pensament, amb textos clau sobre la diversitat dels orígens, els enfrontaments entre comunitats i l’exili i, per tant, no és inesperat que en la seva nova novel·la, Uns germans inesperats, (Alianza Editorial, amb la traducció sempre de màxima garantia d’Anna Casassas) l’escenari sigui una illa de l’Atlàntic, tenint en compte que aquest home mediterrani fa trenta anys que té una segona residència en una petita illa d’aquest oceà.

És en aquest espai on viuen, tal com explica la nota editorial, l’Alec, dibuixant quinquagenari, i l’Ève, novel·lista d’un sol gran èxit editorial mític: “Són els únics habitants d’un illot minúscul de la costa atlàntica. S’eviten, fins al dia que tots els mitjans de comunicació deixen inexplicablement de funcionar i això els força a sortir. Què passa? S’ha produït una catàstrofe al planeta, després de tantes amenaces de conflicte nuclear i d’atemptats terroristes a gran escala? Què ha succeït a les altres illes de l’arxipèlag, a la costa, a la resta del país, a la resta del planeta? De mica en mica, l’Alec resoldrà el misteri. Gràcies al seu vell amic Moro, conseller de confiança del president dels Estats Units, podrà reconstruir el desenvolupament dels fets fins a descobrir que, si bé s’ha evitat el desastre, ha estat d’una manera tan estranya i inesperada que la Història ja no podrà reprendre el mateix curs. La trobada dels nostres contemporanis desorientats amb uns ‘germans inesperats’, fills d’una civilització misteriosa que es proclama hereva de l’antiga Grècia i que ha arribat a tenir un coneixement de la medicina molt superior al nostre, converteix aquesta novel·la en un conte modern d’una gran força dramàtica.”

Fins aquí, la publicitat editorial. El cas és que l’escriptor es va reunir amb una trentena llarga de periodistes mitjançant la plataforma Zoom per defensar el seu llibre, i si algú esperava una mica d’optimisme, l’escriptor va transmetre força escepticisme pel món pandèmic i postpandèmic i una certa sensació de necessitar urgentment escalf humà.

Tot i que els editors d’Alianza han assegurat que l’aparició del llibre havia estat l’única bona notícia del 2020, la seva editora, Valeria Ciompi –que tampoc no era precisament una portaveu de l’optimisme– explicava que la novel·la havia estat escrita abans del confinament i que la relectura s’havia fet durant el tancament. “És una novel·la que busca esperança en la ficció, perquè en la vida real és molt complicat trobar-la.” Començàvem forts amb les dosis d’ànim i en la primera intervenció el premi Príncep d’Astúries de les Lletres ja va deixar anar una primera sentència demolidora: “Ara tots ens hem acostumat a noves maneres de fer i ens demanem si seran provisionals o no. Jo no sé si tornarem a l’antiga normalitat, no sé si la vida de després en algun moment serà igual, però ho dubto i no sé a què s’assemblarà, però el vaig començar a escriure convençut que el món anava de cap a un naufragi i això s’ha confirmat totalment.” Sembla clar que Maalouf no ha combregat en cap moment amb la teoria que d’aquesta crisi en sortirem millors ni enfortits ni res de semblant.

Uns germans inesperats és un llibre escrit abans de la pandèmia, però que s’ha acabat de gratinar durant el confinament-desescalada-confinament viscuts a Europa els darrers vuit mesos. “És una ficció en què el món para i a poc a poc torna a viure, però anem descobrint que la nova vida és molt distinta i que les coses fonamentals i més bàsiques han canviat. Per aquest motiu, quan llegia novament el manuscrit, vaig pensar que hi havia referències importants per al món d’avui.” Maalouf venia de publicar fa poc més d’un any El naufragio de las civilizaciones, un assaig on imaginava un món que avançava cap al naufragi. “I la novel·la d’ara parteix d’aquesta por, de veure que el món avança així. La novel·la neix d’una angoixa respecte de la història tal com és ara, que avança cap allà on no desitjaria”, explica el libanès.

En el procés de construcció, Maalouf ha definit aquest nou llibre com una paràbola “que és una forma que s’adapta molt bé al món d’avui”. “Per descomptat que es poden fer novel·les realistes que intenten descriure o projectar-se de cap al futur, però entenc que la paràbola permet de superar algunes limitacions i sentir-me lliure per inventar un món futur, perquè independentment d’aquesta ficció, el món necessita ser repensat més que en qualsevol altre moment de la història. Hi ha alguna cosa nova que no havia passat mai, amb la sort que la humanitat avui té els mitjans per a resoldre tots els problemes que se li plantegen. Li falta saber cap on va i què li agradaria construir. Aquest és el problema, que no sabem cap on anem i ens falta molta imaginació i aquest és el lloc concret que ha d’ocupar la literatura a la humanitat, ha de servir per a imaginar el món.”

I si ací començava a haver-hi una espurna d’optimisme, a la següent intervenció, una altra maçada: “Estic consternat i aclaparat per l’evolució del món, perquè a tot arreu hi ha un increment de les tensions i estic segur que quan acabi la pandèmia el món haurà entrat en una nova guerra freda. De fet, ja ha començat una nova cursa d’armament i anem demostrant la nostra incapacitat per viure junts les diferents comunitats. El món hauria de ser reinventat i potser aquesta pausa del 2020 seria el moment ideal per fer-ho amb la ciència i la tecnologia, però em sembla que no en serem capaços.”

I malgrat tot, encara un punt d’esperança, perquè creu que és la funció de l’escriptor en aquest món. “Per una qüestió de principis, el paper de l’escriptor és ser lúcid i mantenir aquesta esperança, un escriptor que creu que no hi ha futur és inútil per a la humanitat.”

Després d’aquesta mínima ditada de mel, un altre clatellot, en aquest cas quan és preguntat sobre les identitats assassines, un dels temes que centra un dels seus assaigs més cèlebres. I diu: “No crec que tot el que he escrit en aquests darrers trenta anys sigui inútil, espero que comporti els seus fruits, i continuo expressant les coses en les quals crec, però no hem avançat gaire i les relacions entre persones d’orígens distints no millora en cap societat, a cap país es fa un esforç de debò amb saviesa i perseverança per a permetre un canvi en aquesta conjuntura d’identitats assassines. El fanatisme i la criminalitat són molt difícils d’aturar, i aquest fanatisme comporta un terrorisme residual molt difícil d’impedir, sigui quin sigui el nivell de vigilància. Espero que hi hagi un combat veritable per guanyar el pensament i la manera de concebre el món perquè aquests actes s’impedeixin per un control social de l’entorn mateix d’on vénen aquestes persones, que aquests actes siguin inacceptables en origen. Mentre no assequem l’aigua on viu el peix del terrorisme, val la pena continuar el combat.”

I malgrat tot, malgrat tot el pessimisme que traspua l’escriptor, la novel·la, la literatura es converteix en una possibilitat de canviar les coses emmirallant-se en l’exemple de la Grècia clàssica. Al final, tot torna als clàssics, fins i tot els clàssics contemporanis s’hi inspiren en moments de desencís.

The post Amin Maalouf cerca en la literatura l’esperança que no troba al món appeared first on VilaWeb.

Com serà el món postvaccí? Dues possibles vies

D’ací a uns mesos, començarà a haver-hi moltes persones vaccinades contra la covid-19. Segons que hem vist en les notícies darrerament, sembla que els vaccins tindran un grau d’eficàcia molt alt (al voltant del 90%). És a dir, una persona vaccinada tindrà només una desena part de la probabilitat d’infectar-se, comparada amb una persona no vaccinada.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Una reducció en el risc de ser infectat també vol dir una reducció significativa en la probabilitat de ser infecciós. És a dir, quan jo em posi el vaccí, això conferirà un efecte protector directe a mi mateix, però també un efecte indirecte a tots els meus contactes (i els seus contactes, i els seus contactes, ad infinitum). Això –la protecció indirecta– és la màgia dels vaccins. Tots ens beneficiem quan algú es vaccina. De fet, tot i que no s’ha administrat cap vaccí contra la verola des de fa quaranta anys, no n’hi ha cap cas. És a dir, cada any gaudim de la protecció indirecta que ens ha donat la generació dels nostres avis quan van eradicar la verola vaccinant-se.

A la bona notícia de l’alt grau d’eficàcia (aparent) dels vaccins, cal afegir una altra bona notícia: sembla que la immunitat adquirida per infecció ofereix un nivell de protecció similar (o fins i tot superior) a la immunitat adquirida per vaccí (a més de ser duradora). I això no és un fet menor, tenint en compte que el percentatge de persones que ja ha passat la covid-19 s’acosta al 10% als països més afectats (com els Estats Units i l’estat espanyol).

Els anticossos, siguin generats per vaccins o per infecció prèvia, protegeixen. I les persones protegides també són, molt probablement, persones protectores. Si demà hi hagués a punt milions de dosis de vaccí, Catalunya podria fer el salt col·lectiu de societat “vulnerable” a “protegida”. Podríem entrar en la fase postcovid tots al mateix temps. Seria meravellós.

Però això no passarà. La quantitat de vaccins disponibles serà petita al principi, un degoteig, no pas un xàfec. De mica en mica, anirà augmentant el nombre de persones protegides (i per tant, protectores). De mica en mica, s’anirà notant l’efecte de la protecció indirecta entre aquells que encara no s’han vaccinat. Però durant aquest procés, tornarà a haver-hi contagiats, rebrots, hospitalitzacions i morts. I per lluitar contra el virus, encara que el vaccí existeixi, la seva oferta limitada ens obligarà a continuar fent servir les eines pre-vaccí: confinaments, quarantenes, restriccions, tancaments.

I la pregunta que ens hem de fer, el debat que hem de tenir, és: aplicarem les mateixes mesures restrictives (toc de queda, restriccions de mobilitat, etc.) a tothom, independentment del seu risc de ser infectat (i per tant, de ser infecciós)? Com gestionarem el difícil equilibri entre drets fonamentals i la no-discriminació en aquesta era postvaccí, pre-immunitat col·lectiva?

Si la prova científica demostra que la probabilitat que una persona vaccinada (o prèviament infectada) sigui infecciosa és baixíssima, quina justificació legal hi ha per a restringir els seus drets (fonamentals) de mobilitat, de reunió, etc.? És a dir, si no hi ha risc epidemiològic, quina justificació hi ha per a suprimir drets? És preferible la “no-discriminació” de tractar tots com si fossin igual d’infecciosos (en contra de la prova científica) que la “discriminació” de restablir els drets d’aquelles persones que ja han desenvolupat un grau alt d’immunitat? Fingir que tothom és igualment infecciós no és una mena d’ignorància voluntària que no protegeix la salut, sinó la nostra tendència a simplificar (massa) qüestions complexes?

Abans de descartar la proposta com a “discriminatòria”, recordem que la discriminació ja forma part de la nostra estratègia anticovid. La quarantena dels contagiats i els seus contactes és una mesura discriminatòria; la priorització de l’administració del vaccí segons el perfil de risc (primer la gent gran i els professionals sanitaris, després els joves, etc.) és discriminatòria; el reforç de les residències, el tancament de certs sectors i no pas altres, la prohibició d’entrada als països segons el país d’origen, són totes mesures discriminatòries.

Si els governs no expliquen molt bé el perquè de les mesures, corren el perill de perdre la confiança i la cooperació de la població en la gestió de la pandèmia. I no sé com explicaran a les persones recentment vaccinades (o recuperades) que restringir els seus drets fonamentals està justificat. Imagineu una àvia de 90 anys que fa gairebé un any que no veu la seva família. Si es vaccina (o desenvolupa anticossos amb una infecció prèvia), com li podem dir que ha de continuar confinant-se? És justificat? És proporcional? Ara, voler que aquesta àvia vegi la seva família no vol dir que tothom hagi de tenir el mateix dret. Les mesures han de ser proporcionals al risc; jo, com a persona sense anticossos (pel que sé), hauria de complir restriccions més estrictes que les que apliquem a una persona amb anticossos (com l’àvia de l’exemple).

Personalment, estic a favor d’ajustar les mesures segons el grau de risc: més restriccions per a les persones, zones i períodes amb més risc, i menys per les persones, zones i períodes amb menys risc. Restringir drets fonamentals, al meu entendre, no pot ser mai arbitrari, i ha d’anar sempre acompanyat d’una justificació. Per això, penso que els governs han de prendre la iniciativa sobre l’operacionalització de la immunitat (per exemple, amb un passaport immunològic); si no, aquesta iniciativa ja la prendrà el sector privat (ja s’ha vist empreses fent exactament això) o el ciutadà, que decidirà de no complir les mesures perquè les troba injustificades. No planificar proactivament com gestionarem la immunitat diferencial és condemnar el procés al caos reactiu.

Però reconec que la meva opinió sobre aquest tema pot ser minoritària. També reconec que hi ha moltes preocupacions legítimes sobre mesures que diferencien segons la salut. Per això, cal tenir aquest debat ara. Cal preveure, com a societat, que hi haurà una fatiga de mesures i una demanda entre els vaccinats i recuperats de no complir-les. Hem de decidir, com a societat, fins a quin punt estem disposats a passar per alt dades importants (com la presència d’anticossos) en l’avaluació del risc i l’aplicació de mesures, i fins a quin punt estem disposats a “discriminar”. I hem de fer-ho ara, perquè començar demà ja serà massa tard.

Si optem pel model “discriminatori”, caldrà començar a desenvolupar sistemes d’acreditació, verificació i protecció de dades; i si optem pel model “ignorància voluntària”, caldrà començar a preparar les explicacions a una ciutadania cansada i confusa. Comprar vaccins i preparar centres per a administrar-los no és prou; també cal preparar-nos a nosaltres mateixos –políticament, socialment, filosòficament, èticament– per a l’arribada dels vaccins. Preparar-nos vol dir començar un debat ara, entre tots, sobre aquestes qüestions sensibles, amb l’objectiu d’arribar a acords que permetin de dissenyar una estratègia èticament coherent, políticament acceptable i socialment duradora. I si no arribem a una estratègia sobre la qüestió relativa a què fer amb la immunitat, aquestes decisions les prendran el sector privat i els individus, amb l’efecte de la creació d’una estratègia de facto poc efectiva, no consensuada i gens equitativa.

The post Com serà el món postvaccí? Dues possibles vies appeared first on VilaWeb.

La bifurcació de l’independentisme: aquesta és la clau de tot

L’editorial d’ahir va motivar una certa polèmica perquè acabava dient això: “Passa, però, que el país ha canviat. I com a novetat important hi ha un sector de població amb una exigència nacional i amb una exigència envers el comportament de la classe política, distinta, nova, molt més consistent i sòlida, filla del big bang de l’octubre del 2017.” Alguns lectors m’han demanat que ho explique millor, de manera que ho provaré.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La història del catalanisme, des del moment que el moviment se centra en la creació d’una institució autonòmica, és la història d’un fracàs previsible. El 1918, quan es redacta el projecte d’Estatut d’Autonomia de la Mancomunitat de Catalunya, el contrast entre aquell text i les bases prèvies que els mateixos polítics havien redactat mesos abans és tan gran que dibuixa una ratlla nítida. La ratlla que separa allò que havia de ser el projecte de construcció d’una nació i allò que va esdevenir, per obra i gràcia del peix al cove, un regionalisme.

Les Bases de Manresa o les Bases del projecte de la Mancomunitat eren un cant a la unilateralitat, a l’autoafirmació com a nació –amb independència de què diuen que som Espanya i França– i a la comprensió perfecta que Espanya és un tot uniforme que tenim al davant, sense fer distincions entre dretes i esquerres, entre poder judicial i executiu, entre monarquia i república. Nació contra nació. Tanmateix, quan es creà la Mancomunitat, i per a fer possible l’acord amb Espanya, la classe política catalana va rebaixar voluntàriament l’ambició i d’aquesta manera inaugurava la pràctica política que, al cap i a la fi, és la causa que cent dos anys després continuem essent un país dependent.

Durant tot aquest temps hi ha hagut nacionalistes, persones o grups que han sabut que per a guanyar calia tornar a aquells tres elements inicials, els mateixos que han permès a tantes nacions d’Europa d’esdevenir estats. Però sempre havien estat minoritaris. Sostinc, tanmateix, que tot va canviar el primer d’octubre de 2017 i  que aquell dia la història que s’havia torçut el 1918 es va redreçar.

Perquè el primer d’octubre de 2017, intuïtivament, una part enorme de la població i una part molt petita però molt decidida de la classe política catalana van entendre que les claus del futur eren aquelles tres que existien abans de voler fer la Mancomunitat o la Generalitat: unilateralitat, autoafirmació com a nació i comprensió que Espanya és un tot uniforme que tenim al davant. I va ser així, partint d’això, que es va fer el referèndum i es va guanyar.

Però cent anys d’història pesen molt, i immediatament després la classe política catalana es va trobar sotmesa al monumental big bang creat per aquelles urnes de plàstic. I es va partir en dos. Caòticament. Uns van optar per anar a Madrid i uns altres a Europa.

En relació amb la bifurcació creada en la pràctica per les decisions d’anar a l’exili o anar a la presó, tots hi hem passat de puntetes aquests tres anys, perquè és massa dolorosa. Però no hi ha cap manera més clara d’entendre això que passa que assumint que el moviment independentista es bifurca i que es bifurcarà cada dia més.

El problema és que assumir les conseqüències d’això que íntimament tots sabem que passa ens espanta. També perquè la confusió és tan grossa que els instruments de fer política a què estem acostumats, els partits polítics, ja no serveixen per a explicar on som. A la presó i a l’exili hi ha gent dels dos grans partits barrejada i això ha frenat la renovació del discurs, de les idees. Però no ha pogut frenar la força del carrer, com vam veure especialment en la reacció després de la sentència.

Tanmateix, els fets són els que són. Proclamada la república, una part de la classe política catalana opta per acceptar que Espanya té el dret de jutjar allò que han fet, una actitud que encaixa perfectament amb la trajectòria històrica del catalanisme i que per tant no és cap sorpresa. La sorpresa, enorme, són els altres. La sorpresa són aquells polítics catalans que apareixen inesperadament a Brussel·les i a Ginebra i que, contra tota la tradició del catalanisme i contra tot allò que es podia esperar, neguen a Espanya, audaçment, el dret de jutjar-los. Perquè ells són els qui han proclamat solemnement al parlament que Catalunya ja no és Espanya. I per tant, sobre ells, aquell que va ser el seu estat ja no hi té cap dret.

La clau que explica tot això que passa al nostre país d’ençà de fa tres anys és aquesta. I, sobretot, explica què passarà en el futur. Perquè apareixeran inevitablement, ja van apareixent, dues estratègies que són tan legitimes l’una com l’altra, però que són  incompatibles entre si. I que, a més, ja es veu que donen resultats completament diferents. Provar de reduir tot això a una batalleta electoral entre dos partits, com còmodament i manipuladorament pretenen alguns per fer-nos callar –per fer callar els qui no controlen–, és no entendre res. Ni entendre, sobretot, on està la cosa important.

The post La bifurcació de l’independentisme: aquesta és la clau de tot appeared first on VilaWeb.

Joan Llinares: “La corrupció té moltes normes a favor i molt poques en contra”

Joan Llinares dirigeix l’Agència Valenciana Antifrau des que es va obrir, a final de juny del 2017. Abans, havia fet net al Palau de la Música i a l’IVAM. Ara dirigeix un equip de quaranta-vuit persones que actuen d’ofici i canalitzen les denúncies que els arriben. Cada vegada més, diu. Una de les obsessions de Llinares és que qui vulga denunciar un possible frau, una irregularitat o algun indici de corrupció tinga un canal on fer-ho de manera segura. És per això que la web de l’Agència aconsella, fins i tot, com navegar per la internet profunda per no deixar rastres informàtics.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Un dia després d’entrevistar Llinares, l’Audiència espanyola publicava la sentència del cas Gürtel que té a veue amb el lloguer de les pantalles per a la visita del Papa. Per telèfon, Llinares es refereix a una cosa que conta més avall: les dificultats per a investigar casos com aquest perquè quan els corruptes estan al poder tapen tot el que poden. Amb tot, reconeix que els anys de condemna són molt importants i acrediten els fets investigats.

En aquesta entrevista, Llinares parla de les dificultats inicials per a activar l’Agència, quan les institucions valencianes no eren conscients de la transcendència que tenia la seua creació, i d’alguns casos antics que encara cuegen.

Per fer front a les urgències de la pandèmia, les administracions recorren a les contractacions directes i d’urgència. Ens trobarem amb cap sorpresa quan això passe?
—La legislació permet els contractes d’emergència, fins i tot, sense iniciar l’expedient. Però s’ha de documentar tot i, una vegada passada la situació d’emergència, el procediment ha de quedar absolutament clar. Determinant tots els passos que s’han fet i totes les decisions que s’han pres. Les lleis de transparència no queden derogades en una situació d’emergència. La qüestió és decidir quan s’acaba una emergència. A més, ens preocupa que la situació excepcional ocasionada per la pandèmia siga aprofitada perquè les trames corruptes facen negoci amb els diners públics que s’haurien de destinar a salvar vides. Ací és on treballem per evitar que això passe.

L’administració valenciana abusa de la situació d’emergència per a contractar?
—No tenim cap indici que s’abuse, però sí que fixem l’atenció sobre aquests procediments.

Estan ben protegits, els funcionaris que volen denunciar?
—La nostra llei preveu l’estatut de persona protegida. Però també s’hauria de modificar el codi penal; en particular, el delicte que castiga durament la revelació de secrets, que es fa servir per castigar les persones que informen. En l’àmbit estatal, s’haurien de prendre decisions per a completar un marc de protecció efectiva dels denunciants, i això no es fa. Hi ha una directiva europea que l’any 2021 obligarà l’estat espanyol a haver legislat sobre la protecció de les persones que informen. Crear canals perquè la gent puga denunciar sense anar a la comissaria o a la fiscalia.

Us referiu a particulars, no necessàriament funcionaris?
—Una de les causes per les quals la corrupció ha campat i s’ha estès de manera tan impune és perquè qui volia denunciar un fet no tenia canals per a fer-ho. Únicament li deien que anara a la comissaria o a la fiscalia. I així, aquesta persona entrava en una dinàmica que no era gens agradable. La directiva europea diu que l’existència d’aquests canals forma part de la protecció. Els canals han d’existir tant en l’àmbit públic com en el privat. Si els haguérem tingut, hauria estat possible tot el que va fer la banca fins que va esclatar el 2008? S’haurien pogut evitar moltes irregularitats, i moltes decisions que van prendre els consells d’administració i que no s’haurien d’haver pres?  Hervé Falciani va donar als governs europeus una llista de defraudadors fiscals, delinqüents, i trames de corrupció de tota mena, que els va permetre de recaptar milers de milions d’euros en imposts d’aquests defraudadors i desarticular alguna estructura mafiosa. El resultat és que el senyor Falciani no pot eixir d’Espanya perquè la justícia el persegueix a països com Suïssa. En definitiva, tenim una realitat en què la corrupció té moltes normes a favor i molt poques en contra.

Al País Valencià, l’Agència Antifrau és un d’aquests canals. S’hi adrecen les persones a denunciar?
—Sí. Enguany ja hem rebut 170 denúncies.

Totes provenen de treballadors públics?
—Totes, no. Però una bona part, sí. També n’hi ha d’anònimes, però per les dades que ens aporten, veiem que són persones de dins l’administració mateixa.

Teniu dades sobre quantes d’aquestes denúncies acaben a la fiscalia?
—Encara no tenim prou rodatge per a tenir una estadística consolidada. Enguany hem remès uns deu expedients a la fiscalia. Però també n’hem remès al tribunal de comptes. Derivem les denúncies cap als àmbits competents, com ara la inspecció de treball i l’agència tributària.

Us arriben denúncies d’empresaris?
—Sí, sí. La corrupció és un fenomen molt complex que afecta moltíssima gent. Poseu-vos en la situació d’un procés de contractació i que una empresa, a la qual no es té en compte, veu que altres empreses que competitivament són pitjors aconsegueixen els contractes. On pot recórrer un empresari? Pot anar al contenciós administratiu, però quan les coses són greus i no és una qüestió de discrepància, sinó que hi ha comportament típicament qualificable de corrupció o  de frau, el recurs a l’Agència és una manera. Per tant, entre les persones que denuncien, també hi ha les que són víctimes d’aquests procediments.

Els quaranta-vuit treballadors de l’Agència Antifrau són suficients?
—Sí, mentre tinguem les competències actuals. Si tinguérem les competències d’altres agències europees, no n’hi hauria prou.

Quines competències us faltarien?
—Les del conflicte d’interès. Només la Generalitat ho ha regulat, mitjançant la seua oficina de conflictes d’interès. Però ni ajuntaments ni universitats ni tantes altres administracions no ho tenen regulat.

Per què és tan necessari?
—El control de les declaracions d’activitat patrimonial és un element que forma part de la construcció d’un bon marc d’integritat. No només ho haurien de fer els càrrecs públics polítics, parle també de determinades tecnostructures de l’administració pública que tenen molt de poder i que no són càrrecs electes.

Funcionaris?
—Alts càrrecs funcionarials. Són persones que amb la seua signatura cada dia decideixen sobre temes importants. Sense els informes d’aquests funcionaris, els polítics no signarien res.

Hi ha hagut molts canvis a l’equip de l’agència. A què ho atribuïu?
—Al principi de l’agència, us podeu imaginar que era molt llaminer controlar-la. Com que això no s’ha aconseguit, potser no tenia sentit continuar. Per a nosaltres és fonamental. La independència de l’agència requereix la nostra imparcialitat i la llibertat de criteri professional. I això no forma part de la cultura general.

El govern, les administracions, entenen que l’agència necessita aquesta independència?
—No tinc indicadors que diguen el contrari. Però em fa l’efecte que quan la crearen no eren conscients que s’avançaven a la resta de l’estat i es posaven al dia amb Europa. A mi em sorprenia. Venint d’on veníem els valencians, érem uns precursors. Podíem presumir de construir un marc de lluita i de prevenció contra la corrupció. Per què teníem aquells problemes al principi? Érem en el focus i es tractava de contaminar-nos amb una imatge de degradació generalitzada i de desconfiança que tant pesa i que tant de mal ha fet a l’administració pública.

En el cas de l'EMT s'hauria d'haver fet una auditoria forense abans de constituir una comissió d'investigació

Parlem d’alguns casos recents. Què ha fallat perquè l’Empresa Municipal de Transports (EMT) de València haja estat víctima d’un robatori de quatre milions d’euros?
—Quan dels teus comptes corrents desapareixen quatre milions no sol haver-hi una sola causa, sinó una suma de factors. Des de fora, perquè a l’Agència no ho hem treballat, és clar que no han funcionat els mecanismes de prevenció. Hi havia una falta de rigor en el protocol de pagament. Es va creure a una treballadora pública que rebia un correu del president i que s’havia de posar en contacte amb una persona externa i havia de fotocopiar signatures… Ni en una empresa pública ni en una privada, això no pot funcionar així. Una altra qüestió seria parlar de l’entitat bancària que durant successives remeses va enviar fins a quatre milions amb signatures fotocopiades.

Es va constituir una comissió d’investigació.
—Ja sabem com funcionen les comissions. Jo hauria fet una auditoria a fons.

Els comptes de l’EMT sí que són auditats.
—No parle de l’auditoria ordinària, comptable. Parle d’una auditoria forense. En eixe sentit, em ve al cap quan em va tocar barallar-me amb el tema del Palau de la Música. Si s’haguera constituït primer una comissió d’investigació del parlament, sense tenir jo la capacitat de fer una auditoria forense, no sé com hauríem acabat.

Un dels clàssics que coneixeu bé és l’IVAM. Encara hi ha pendent el judici a Consuelo Císcar per la falsificació d’unes escultures de Gerardo Rueda.
—Quan vaig tornar a l’IVAM vaig haver de gestionar coses que venien de l’època anterior. Vam veure que hi havia coses que no les podíem assumir. Sobre la sospita del valor d’unes peces, va eixir aquest cas més greu, que és el que està judicialitzat. La instrucció està acabada, falta posar la data del judici. I per cert, les auditories dels deu anys anteriors havien eixit totes bé.


—Això és típic. Si després de descobrir-se un frau en una empresa pública, revises les auditories dels anys anteriors, veus que els auditors no havien dit res, potser només alguna advertència a la qual ningú fa cas. Per tant, el seguiment de les advertències dels auditors és molt important.

Culturalment, passava que qui feia això no era corrupte, sinó llest

Què n’hem après, del cas Blasco?
—Sobre els corruptes es deia que no els passava mai res. Després s’ha vist que sí que se’ls agarra, però es deia que les penes eren com unes vacances, que tornaven de seguida i que tenien tots els diners robats per a continuar vivint la mar de bé. Culturalment, passava que la gent pensava que qui feia això no era corrupte, sinó llest. Però amb la gran crisi del 2008 tot va canviar.

Ja no era acceptable que una persona s’aprofitara del seu càrrec públic.
—La societat està curada. I ací encaixem el cas Cooperació, que és un dels casos de corrupció més bèstia que ens puguem imaginar. No per la quantitat de diners, sinó per la gent a qui perjudica. Roben a la gent d’Haití després d’un terratrèmol. Amb els diners de cooperació internacional es compren pisos a Miami i embarcacions de luxe. Vacunes i tractaments antisida no arriben als destinataris. És la perversió absoluta. I continuen sense demanar perdó. Continuen tenint aquesta supèrbia. No els va tan malament. Ara es parla de si li embarguen una casa o no, però ells continuen amb el seu pla de vida, i alguns, fins i tot, continuen a l’administració, perquè no els han inhabilitat.

Carlos Fabra és un altre clàssic que també ha estat a la presó però encara té causes obertes.
—Ací hi ha l’incompliment per part de l’estat espanyol de la convenció de l’ONU contra la corrupció que Espanya va assumir l’any 2006. Això obliga les persones que tenen fortunes dubtoses a demostrar-ne la procedència. Però ací encara funcionem de tal manera que si els investigadors dubten de la netedat de la fortuna, han de demostrar-ho, i així s’entra en una prova diabòlica perquè és molt difícil d’acreditar que una persona té finques a la República Dominicana o comptes a les Jersey, per exemple. A Fabra el van jutjar perquè no pagava imposts, va fer presó, però també havia de pagar una multa. No la paga perquè diu que no té patrimoni i el jutge sospita que sí que en té i l’amaga. Hi ha hagut un treball molt minuciós de l’instructor i de la fiscalia i acusen Fabra i vint-i-tres persones més.

Es podrà demostrar que ha amagat la fortuna?
—Si el jutge ha practicat escorcolls i detencions és perquè en tenia proves.

No ens arriben a amenaçar, però tenim eixa sensació que et vigilen i quan puguen t'aniran al darrere

Han de prescriure, els delictes de corrupció?
—La corrupció política es beneficia de la situació que mentre s’és en el poder es té la capacitat d’amagar-ho tot. És quan deixen el poder que ix a la llum. Si ja han passat cinc anys o deu, segons el que siga, el delicte ja ha prescrit. S’haurien de buscar fórmules per a allargar-ho. O bé que no prescriguen mai, o bé que el termini comence a comptar a partir que la persona deixa el càrrec públic.

En aquests més de tres anys que fa que sou en el càrrec, heu viscut situacions delicades?
—Ens hem hagut d’enfrontar a coses serioses, sí.

Amenaces?
—No podríem dir-ho així, perquè no s’arriben a manifestar així, però eixa sensació que et vigilen i quan puguen t’aniran al darrere, sí que l’hem tinguda. Però això forma part del treball. Qui no vol passar-ho, no ha de vindre a l’Agència Antifrau. En tot cas, aquesta gent que fa això no aconsegueix el que vol.

Veurem aviat el resultat d’alguna investigació que serà portada a la premsa?
—No sé si a la portada, però no tardarem. D’ací a un mes farem pública una investigació que hem començat d’ofici.

Relacionada amb què?
—Relacionada amb la manera de funcionar de determinats aspectes de la contractació pública que s’arrosseguen des de fa molts anys, que no és culpa d’aquest govern, i que es van reproduint.

The post Joan Llinares: “La corrupció té moltes normes a favor i molt poques en contra” appeared first on VilaWeb.

Borja de Riquer: “El vessant separatista de Gaziel era desconegut fins ara”

D’Indíbil i Mandoni a Montserrat Roig. Del ministre anarquista Joan Garcia Oliver a la primera metgessa que exercí, la doctora Dolors Aleu. De Gal·la Placídia a Manuel Vázquez Montalbán. Del savi jueu medieval Abraham bar Hyya al pintor Joan Miró. El llibre Vides catalanes que han fet història (Edicions 62) és un volum de mil planes que resumeix dos mil anys d’història mitjançant cent vint biografies de set, vuit planes, escrites per cent dotze especialistes. D’aquesta manera, Stefano Maria Cingolani fa Bernat Desclot; Manuel Forcanco, Abraham bar Hyya; Núria Perpinyà, Gabriel Ferrater; Pere Gimferrer, Antoni Tàpies; Pelai Pagès, Andreu Nin… Sota la direcció de quatre assessors, Joaquim Albareda (història moderna), Mita Casacuberta (cultura i literatura), Isabel Rodà (època antiga), Josep M. Salrach (història medieval). Vides catalanes que han fet història és una de les grans apostes de l’any d’Edicions 62, vist l’èxit que van tenir amb Història mundial de Catalunya, en què van vendre 30.000 exemplars d’un volum de mil planes que explicava Catalunya a partir dels seus fets. Ara explica Catalunya a partir dels seus personatges, inclosos ibers i romans que vivien en el territori que després va ser Catalunya, com Gal·la Placídia, reina dels visigots i emperadriu romana, o Santa Eulàlia. El llibre ja es pot comprar a les llibreries i VilaWeb ha entrevistat telefònicament el director d’aquesta obra coral, Borja de Riquer.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per què expliqueu la història amb les biografies? Què hi guanyem?
—En general, els historiadors més acadèmics tenen una gran dificultat a l’hora de comunicar amb el gran públic. Sovint escriuen massa pels col·legues i no pel conjunt dels ciutadans. Fa temps que la biografia, sobretot a Anglaterra i França, s’ha convertit en un instrument molt útil per a fer una divulgació rigorosa i amena dels fets històrics. I, per tant, la biografia torna a ser moda, perquè té una capacitat de penetració en problemàtiques que la història més convencional no sempre ens ofereix. La gent del món de la literatura ha tendit bastant més a fer biografies que no pas els historiadors estrictes. I ja no diguem economistes o sociòlegs. Aquest llibre ho supleix. Hem incentivat els autors a fer un tipus d’interpretació molt personal, i que miressin d’aportar informacions noves.

De cent vint biografiats, vint-i-quatre dones. Encara. N’esperava menys.
—Hem fet l’esforç. Partim d’una limitació molt clara. Les fonts històriques, a mesura que t’allunyes de la situació actual, discriminen molt clarament les dones. En trobes poques referències documentals. Recuperar dones del segle XVI és molt difícil, perquè a banda que estiguessin marginades aleshores, apareixen poc als testaments o documentació política; per tant, no tenen visualització. Hem intentat de recuperar biografies que són representatives d’un determinat moment i d’un determinat tipus de dona. Per exemple, Àngela Martí, empresària, impressora i editora del segle XVIII. Amb una de les impremtes més importants de Catalunya. No apareix als llibres generals d’història.

Dolors Aleu (1857-1913).
—Primera dona metgessa a l’estat espanyol. De mitjan del segle XIX. Exerceix a Barcelona. Excepcional. Única dona que va estudiar a la Facultat de Medicina. Van arbitrar situacions per poder-la examinar. Meritori. Isabel de Villena, escriptora a l’edat mitjana. O la comtessa Duoda, que escriu al seu fill un llibre de consells, molt rellevant en les elits nobiliàries del segle X.

Personalment hi ha cap biografia que us hagi aportat llum nova?
—Per exemple, a la biografia del periodista Agustí Calvet, Gaziel, el professor Llanas aporta documents inèdits a partir de la correspondència privada amb Jordi Rubió Balaguer de 1957. Gaziel, al final de la seva vida, reconeix que s’ha acabat convertint en “un separatista platònic”: “No hi ha, tal com estan les coses, cap solució lògica més que el separatisme integral –el de Portugal i les colònies americanes. I com que en el separatisme no hi crec pràcticament, per impossible, no em queda més refugi que el separatisme platònic o mental: l’estranya i absurda posició en què jo em trobo.” Aquest vessant separatista de Gaziel no era conegut fins ara. L’autor ha trobat aquesta correspondència i la publiquem. O Ramon Margalef, tal vegada el científic català més important del segle XX. I un dels més importants de la seva època. Si hi hagués hagut algun premi Nobel d’Ecologia, el primer a qui l’haurien donat és Ramon Margalef.

El ministre anarquista Joan Garcia Oliver, fet per Josep Lluís Martin. Amb set planes, te’l clava. Totes les biografies són fetes per especialistes.
—Exactament. Hem intentat de trobar per a cada cas el millor especialista. És la gran gràcia del llibre. Són gent que es coneixen el biografiat de fa molts anys. Estudiosos. No de passada. I poden fer-ne una interpretació que no sigui la convencional, i que no siguin les quatre dades. I saber situar-lo a la seva època. Per exemple, l’article dedicat a Joan Maragall és un intent de qüestionar les biografies escrites sobre Maragall, a partir de censurar-lo, o de donar una visió esbiaixada. I es fa un contrast entre els texts autobiogràfics de Maragall i el que alguns biògrafs ens han volgut vendre, fins a manipular la figura. Exercici molt interessant des de la complexitat. Mostra que figures de renom les rebem amb una visió que no és la més correcta.

Vist l’índex dels nascuts al segle XX, hi ha una gran quantitat de literats i artistes (Dalí, Rodoreda, Irene Polo, Espriu, Capmany, Barral, Caballé). Índex del segle XIX, ple de revolucionaris, bandolers, polítics (Ramon Cabrera, Joan Prim, Pi i Maragall, Teresa Claramunt, Joan Peiró). No sé pas si farem la independència amb els nascuts al segle XX.
—Ha! El que passa és el següent. Seguim un criteri: no hi ha cap biografia de personatges vius. Per tant, bona part dels personatges de la transició fins ara n’han quedat exclosos. De la política, els darrers noms són Josep Benet i Samaranch. Dos extrems de l’època franquista. I Josep Tarradellas no l’hem posat perquè ja el vam tractar molt a la Història mundial de Catalunya. Les figures que hi vam tractar (Tarradellas, Víctor Català, Gaudí, etc.) no surten per no reiterar-nos.

Quin personatge ha descobert Borja de Riquer?
—El savi jueu de Barcelona, Abraham bar Hiyya, biografia que ha fet Manuel Forcano. En sabia molt poc. He après molt, i que era un dels grans científics de la seva època. I de Barcelona. I no ho sabem. No és el cosmògraf. És gran matemàtic, metge, filòsof.

M’ha sobtat el preu. 28 euros per un llibre de mil planes.
—És un preu polític. Ja ho vam fer amb la Història mundial de Catalunya. De manera que sigui assequible. No és prohibitiu. La Història mundial de Catalunya és considerat el llibre d’història gruixut més venut dels últims 120 anys. 30.000 exemplars de 900 planes. Comparat amb el francès La histoire mondiale de la France (llibre originari, del qual vam seguir les pautes) s’ha venut el doble, si ho comptem per habitant.

Per acabar, senyor historiador, com veieu l’actualitat política?
—Els historiadors intentem d’afegir una certa sensatesa. Ara som en una conjuntura excepcional. Som en una etapa històrica nova. Impensable fa vint-i-cinc anys. I qui digui que no és així… Ningú podia pensar fa vint-i-cinc anys que ens trobaríem en una situació com l’actual. Extremadament complexa. En un món de la globalització i on els estats són poderosos, intentar de fer un procés emancipador nacional per procediment democràtic no és gens senzill. I aquest és un dels grans reptes. Si llegiu el capítol de Gaziel, les últimes línies ho diuen clar: què ens toca fer, als catalans, davant una situació en què volem ser independents però no ens deixen ni tenim prou força? Fe, humilitat, sacrifici, lucidesa, esforç silenciós, continuïtat i una paciència infinita.

Res a afegir?
—La idea inicial. Les biografies històriques són una de les vies que permeten d’arribar a un gran públic culte. Interessat pel seu passat. Suposo que perquè està molt preocupat pel present.

Podeu comprar Vides catalanes que han fet història a la Botiga de VilaWeb

The post Borja de Riquer: “El vessant separatista de Gaziel era desconegut fins ara” appeared first on VilaWeb.

Pàgines