Vilaweb.cat

Batalla a tota ultrança contra la revista Destino

La revista Destino, possiblement el setmanari espanyol més influent durant el franquisme, se’ns ha presentat moltes vegades com un exemple de bon periodisme ‘possibilista’ fet des de Barcelona durant la dictadura de Francisco Franco i s’han lloat a bastament els seus reportatges i les col·laboracions que hi varen fer autors com ara Josep Pla, Néstor Luján, Manuel Brunet, Joan Estelrich, Juan Ramon Masoliver i Santiago Nadal a la seva primera etapa.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La revista, que s’havia fundat a Burgos el 1937 per un grup de catalans vinculats a la Falange Espanyola, va dur fins al 1945 el subtítol de Política de Unidad i es va començar a editar a Barcelona a partir del 1939 gràcies a Josep Vergés i Ignasi Agustí, amb el suport de Juan Ramon Masoliver. El 1940 Josep Pla es va convertir en un dels seus redactors estrella.

Moltes vegades, en la lloa que es fa de la revista s’oblida que durant anys els seus principis ideològics eren el falangisme, el nazisme, l’anticatalanisme i l’atac a la democràcia, el comunisme i fins i tot el liberalisme, tot i que aquesta darrera ideologia a poc a poc es va anar acceptant amb comptagotes a la revista. I és cert que a partir de final dels anys cinquanta la revista es va decantar de cap a postures monàrquiques i que a poc a poc va anar informant d’alguns fets culturals catalans, però això no pot amagar que tant la revista com l’editorial foren eines cabdals per a promocionar una cultura espanyolista que s’expressava en castellà a Catalunya i per a arraconar qualsevol mostra de cultura catalana i en català. No va ser fins passats vint anys que varen fer un tomb que sovint ha servit per a netejar la cara de la revista i dels seus col·laboradors.

Però el sorgiment de la revista Destino no va enganyar pràcticament ningú, ni a l’exili ni a l’interior, i són molts els textos que es conserven que ataquen directament la revista i els seus col·laboradors. El professor d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, Francesc Vilanova, n’ha aplegat més d’un centenar al llibre Al voltant de Destino. Una batalla cultural de postguerra (1944-1950), publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Un text del 1944 d’Eugeni Xammar publicat a la revista Foc Nou, que s’editava a Tolosa de Llenguadoc, dóna mostra de la virulència que es va exercir contra la revista: “Ho proclamo avergonyit i ho denuncio amb fàstic al cor perquè fet i fet es tracta d’un escamot de catalans de la meva professió: el setmanari Destino que des de fa cinc anys es publica a Barcelona ofereix un cas de baixesa i enviliment que enlloc del món no ha tingut ni té parió. Al costat d’aquest sinistre Destino, els periòdics que han fet a França d’òrgans públics de la traïció, una Gerbe o un Je Suis Partout, prenen figura de publicacions honestes i recomanables. A tots els països que han viscut sota l’ocupació alemanya dotzenes de fulls impresos s’han posat al servei de l’enemic, a França com a Bèlgica, a Itàlia com a Holanda, a Noruega, a Polònia, a Bohèmia, a Dinamarca, a tot arreu. Ha estat, a tot arreu, la gran primavera de la venalitat i del servilisme. Les flors més pudents d’aquesta primavera han florit a Catalunya.”

Un altre, publicat a La Humanitat de Montpeller el 26 d’octubre de 1944 i sense signar, ataca directament Josep Pla: “El gran mestre dels pronois de Destino és Josep Pla, cínic, alcohòlic, amoral i com els seus il·lustres deixebles, espia franquista durant la nostra guerra. Pla, en entrar les tropes franquistes a Barcelona, fou director de La Vanguardia i durant els dos primers anys l’home estigué com el peix a l’aigua i parlà dels rojos i dels separatistes i de la maçoneria i àdhuc escrigué una història –meravellosa història…– de la segona república. Després les coses començaren a evolucionar i Pla es feu petit, petit! I ja només ha parlat dels mercats i les arrossades i dels temps beneïts d’abans de la guerra. Pla s’ha convertit en una mena de cap d’epicureisme de botifarra amb bolets. Però ningú no oblida, malgrat totes les giragonses, qui és Josep Pla. En definitiva, de porc i de senyor se n’ha de venir de mena. I Josep Pla pertany a la primera categoria…”

Encara un tercer text, com a mostra dels múltiples testimonis recollits per Vilanova. És de Jordi Català i es va publicar a Foc nou el 15 de juny de 1946: “El Destino és el refugi de tots els escriptors que volen fer mèrits per a fer creure que ells mai no han estat feixistes. Llegiu els articles actuals d’en Brunet, i els que escrivia quan els alemanys guanyaven, i veureu que són molt diferents. Ara s’ha tornat més vaticanista que el papa. L’Estelrich, el Don Joan modern sense cap ni espasa, l’home més insincer de la Lliga, que dirigia la Institució Bernat Metge i no sabia ni un borrall de grec ni de llatí, s’ha refugiat també dins la llodriguera del Destino. El Destino és com la Lliga: hi cap tothom.”

Francesc Vilanova contextualitza al seu text introductori la batalla cultural que es lliurava a la dècada del 1940. “En el fons, entre 1944 i 1949 es va produir una duríssima batalla cultural, paral·lela a la batalla política, aquesta més virtual que real, per saber si la revista aconseguiria d’imposar-se i deixaria en no res els intents de represa cultural, que es feien entre la clandestinitat i el mínim espai de tolerància que la dictadura permetia. Naturalment, Destino tenia totes les de guanyar: un mercat lector captiu, sense competència, la paciència de les autoritats franquistes (estrenyien quan tocava, però no ofegaven); la intel·ligència d’incorporar (directament o mitjançant la seva menció) autors catalans, la tria sobre quin passat calia i valia la pena recordar i quin altre calia condemnar.”

Vilanova explica també que “l’antifranquisme de l’interior i l’exili es va acarar a la gent de Destino, sobretot als més veterans de la colla i, per tant, els de trajectòria més coneguda en la cultura catalana anterior al 1939. Josep Pla i Manuel Brunet van ser els objectius generals de la batalla endegada per l’antifranquisme; darrere seu, i gairebé en fila índia, Ignacio Agustí, Joan Teixidor, Guillermo Díaz-Plaja, Martí de Riquer, etc. Però per damunt de tots ells, Pla, Brunet i durant uns breus moments, Joan Estelrich. El catalanisme conservador d’abans del 1936, passat al franquisme del 1939, era confrontat a l’experiència francesa de la col·laboració, amb un matís especial: l’assumpte de la llengua. Com insistirien una vegada i una altra, els antifranquistes, la gent de Destino no havia traït la república o els ideals democràtics, només havia anat més enllà i havia abdicat de la seva pròpia llengua, cosa que a França no havia passat. Aquest seria un argument recurrent, sobretot a la sortida de la guerra mundial, l’estiu del 1945 i fins ben enllà del 1947.”

Així doncs, la revista Destino i els homes que la feren possible, varen comptar amb una oposició frontal feta des de l’exili i des de la resistència interior que alertà contínuament de l’intent d’anihilació i substitució de la cultura catalana per l’espanyola, quelcom que sovint s’obvia en parlar de la revista. És cert que Destino féu el millor periodisme possible durant el franquisme i que sobretot a partir de finals dels cinquanta va canviar notablement el seu tarannà, però no és menys cert que durant més d’una quinzena d’anys va ser un instrument més d’espanyolització de Catalunya amb el qual col·laboraren sense recança alguns dels principals intel·lectuals del país, que des del primer moment col·laboraren amb el franquisme encara que després en quedessin absolutament desencantats. Ara els textos aplegats per Vilanova demostren que des del primer moment Destino va tenir contestació.

The post Batalla a tota ultrança contra la revista Destino appeared first on VilaWeb.

La tornada a l’escola es complica amb el temporal al Principat i el País Valencià

Al Principat i al País Valencià el temporal Filomena i l’onada de fred afectaran la tornada a les escoles. Les classes es reprendran demà, 11 de gener, al Principat. Al País Valencià van començar dijous, dia 7, tot i que no pas amb tots els alumnes, a causa de les conseqüències del mal temps. També es reprendran de manera presencial les classes a Andorra, que van començar dijous telemàticament.

Comarques amb el transport escolar suspès i alguns centres tancats googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A causa del temporal Filomena un total de 20 escoles i instituts de les comarques de Ponent, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre demà romandran tancades, un fet que afectarà 1.641 alumnes. Així ho ha confirmat el Departament d’Educació, que també ha recordat que les nevades en diversos punts del territori català han tingut repercussions, de forma total o parcial, en el servei de transport escolar de 13 comarques. És el cas de l’Urgell, les Garrigues, el Priorat, la Conca de Barberà, la Terra Alta, la Noguera, el Pla d’Urgell, la Segarra o el Segrià. Malgrat això, els centres que tinguin subministraments quedaran oberts per als alumnes que puguin arribar-hi.

Pel que fa al transport escolar, s’han cancel·lat les rutes del Segrià, les Garrigues, la Noguera, la Segarra, l’Urgell, el Pallars Jussà, el Pla d’Urgell, l’Alt Camp, a la Conca de Barberà i al Priorat, i, al Baix Camp, es mantindrà el servei amb afectació de la línia de Prades. També s’ha cancel·lat el servei de transport a la comarca de Terra Alta i, a Móra d’Ebre, tot i que es manté el transport escolar, s’ha suspès la ruta de Tivissa a Móra d’Ebre.

Escoles tancades a vint-i-set municipis del País Valencià

Al País Valencià dijous van començar les classes a la majoria de centres, però no pas en alguns municipis, a causa del temporal. Una part d’aquestes poblacions tampoc no podran començar les classes demà. Vint-i-set ajuntaments han decretat el tancament de tots els centres escolars, mesura que afecta 21.600 alumnes. Són Ademús, Agost, Algemesí, Almussafes, Benifaió, Camporrobles, Castellfort, Caudete de las Fuentes, Cinctorres, Forcall, Fuenterrobles, Ibi, la Mata de Morella, Montfort, Morella, Olocau del Rei, la Pobla de Benifassà, el Portell de Morella, Requena, la Serra d’en Galceran, Sollana, Utiel, la Vall d’Alba, Venta del Moro, Vilafranca, Vistabella i Xera.

El fred, i no tan sols la neu, també complica la represa de les classes, perquè per ventilar les aules contra la covid-19 cal obrir les finestres, i amb les temperatures tan baixes és més difícil. La major part de centres educatius del País Valencià resten a l’espera que demà arribin els vuit mil aparells purificadors amb filtres per a millorar la ventilació a les aules. Es començaran a distribuir demà, tot i que divendres ja en van arribar uns quants. Tanmateix, aquests purificadors són pensats per complementar la ventilació, no pas per substituir-la.

El debat sobre la reobertura d’escoles

Quant a la conveniència o no de reprendre el curs escolar per la pandèmia, el conseller d’Educació, Josep Bargalló, ha explicat que durant aquesta darrera setmana la Generalitat no ha considerat en cap moment la possibilitat de no obrir les escoles. En una entrevista a RAC1, ha dit que constantment i diàriament el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya analitza les dades conjuntament amb Salut, amb qui estan en disposició de prendre qualsevol decisió. Segons ell, els problemes de no obrir són molt més evidents i molt més contundents que no els d’obrir.

Ha posat l’exemple del primer trimestre, quan es van mantenir les escoles obertes malgrat la segona onada i ha insistit que les escoles seran les darreres a tancar. Educació i Salut van prendre una primera decisió d’endarrerir la tornada a l’11 (havia de ser el 8) per deixar més dies entre les reunions de Nadal i la tornada als centres.

La setmana passada un grup de científics i epidemiòlegs encapçalats per Oriol Mitjà, Àlex Arenas i Salvador Macip va fer públic un manifest per demanar al govern que endarrerís la tornada. També hi hagué molta confusió per si la variant anglesa del coronavirus afectava més o menys els nens i això podia ser una causa per a ajornar la represa. Finalment, la Societat Catalana de Pediatria i diversos estaments mèdics van aclarir que aquesta informació no era certa, tal com explica aquest reportatge publicat a VilaWeb .

Coincidint amb la represa, es faran proves a gran escala amb PCR d’automostra als professionals educatius que ho vulguin. I sobre la ventilació, Bargalló ha explicat que als centres on la temperatura exterior no permeti d’obrir finestres es faran servir purificadors.

Segon trimestre, en marxa a tot el país

La resta de governs del país tampoc no han vist convenient de retardar la tornada a l’escola, tot i que reconeixen que la situació és variable. A les Illes les classes es reprengueren divendres i a Catalunya Nord dilluns, perquè no s’hi celebra la festivitat de Reis. A Andorra s’ha optat per una tornada a l’escola progressiva: dijous es van reprendre les classes telemàticament i demà comencen de manera presencial. Segons que informa Andorra Difusió, demà es reactivaran les proves multitudinàries setmanals, que a partir d’aquest mes s’ampliaran als alumnes de segona ensenyança i al personal docent i no docent.

The post La tornada a l’escola es complica amb el temporal al Principat i el País Valencià appeared first on VilaWeb.

La JEC amplia fins al 12 de febrer el termini per votar per correu en les eleccions del 14-F

La Junta Electoral espanyola (JEC) ha decidit d’ampliar fins al 12 de febrer el termini per votar per correu en les eleccions del 14-F, en concret fins a les 14.00. Els electors que vulguin votar per correu poden demanar el certificat de la seva inscripció en el cens electoral fins al 4 de febrer.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Es pot demanar el vot per correu a les oficines, de forma presencial, o per internet, amb la signatura electrònica. La documentació electoral començarà a arribar als electors a partir del 25 de gener. Per dipositar el vot, l’elector pot aprofitar l’entrega de documentació per entregar al carter el sobre amb el vot. També ho pot fer en les oficines, com és habitual.

The post La JEC amplia fins al 12 de febrer el termini per votar per correu en les eleccions del 14-F appeared first on VilaWeb.

El País Valencià ha distribuït el 85% de les dosis rebudes i espera vaccinar 40.000 persones la setmana vinent

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha informat que la Generalitat ha distribuït o administrat fins al moment el 85% de les dosis dels vaccins de Pfizer rebudes, i ha avançat que Sanitat espera vaccinar durant la setmana vinent prop de 40.000 persones.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Així ho ha assegurat el president després de mantenir una reunió de coordinació del Pla de vaccinació contra la covid-19 amb la vice-presidenta i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, i la consellera de Sanitat Universal i Salut Pública, Ana Barceló.

El president ha destacat que la vaccinació va “a bona marxa” i ha assenyalat que, durant la setmana vinent, el País Valencià té previst d’esgotar les dosis disponibles actualment. A més, Sanitat finalitzarà el procés de vaccinació a residències i continuarà als centres de salut i hospitals. “La qüestió fonamental és garantir que les residències i centres de dia estiguin immunitzats al més aviat possible”, ha dit.

D’altra banda, Puig ha informat de l’aprovació d’un nou protocol que permet d’augmentar un 20% el potencial de vaccinació en obtenir sis vaccins de cada vial, enfront dels cinc actuals.

Finalment, el president ha agraït l’esforç dels professionals sanitaris que ja s’han vaccinat i ha avançat que la projecció és que la setmana vinent augmenti “cada vegada més” el ritme de vaccinació.

The post El País Valencià ha distribuït el 85% de les dosis rebudes i espera vaccinar 40.000 persones la setmana vinent appeared first on VilaWeb.

S’ensorra la teulada del celler Vall Llach de Porrera a causa de la nevada

La gran acumulació de neu ha causat l’esfondrament de la teulada del celler Vall Llach de Porrera (El Priorat), fundat per Lluís Llach i Enric Costa. Segons que han explicat des de les xarxes socials del celler, a l’interior de l’edifici hi havia les tines de fermentació i els vins dels anys 2018, 2019 i 2020. De fet, la part del celler que s’ha ensorrat és on es vinifica, s’embotella, s’etiqueta i es fa l’emmagatzematge de l’estoc del vi.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Al mateix espai havíem recuperat uns cubs on teníem bótes amb tot el vi del 2019 i no sabem en quin estat estan. Venim d’un 2020 molt difícil i havíem acumulat més estoc del normal, les pèrdues seran significatives”, han explicat a Twitter des del celler. “Avui se’ns ha trencat el cor en mil trossets, i només esperem poder reconstruir-lo de nou, a poc a poc, peça per peça”.

La maquinària, les tines, el vi del 2018, 2019 i 2020…
Avui se'ns ha trencat el cor en mil trossets, i només esperem poder reconstruir-lo de nou, a poc a poc, peça per peça. pic.twitter.com/szDpSufyFh

— Celler Vall Llach (@vallllach) January 10, 2021

Des del divendres al vespre que neva amb ganes al Priorat, ahir ens vam llevar amb un paisatge de postal i avui hem perdut un tros de la nostra història. Aquesta nit, a causa de la neu, s'ha ensorrat la part del celler on vinifiquem, embotellem, etiquetem i emmagatzemem ⬇️

— Celler Vall Llach (@vallllach) January 10, 2021

l'estoc de vi, a la plaça del poble, conegut com La Final. Al mateix espai havíem recuperat uns cubs on teníem bótes amb tot el vi del 2019 i no sabem en quin estat estan. Venim d'un 2020 molt difícil i havíem acumulat més estoc del normal, les pèrdues seran significatives. ⬇️

— Celler Vall Llach (@vallllach) January 10, 2021

The post S’ensorra la teulada del celler Vall Llach de Porrera a causa de la nevada appeared first on VilaWeb.

El govern suspèn totes les festes populars del mes de gener a Mallorca

La consellera de Salut, Patricia Gómez, ha informat que totes les festes populars de Mallorca de les pròximes setmanes, les de Sant Antoni, Sant Sebastià i Sant Honorat, així com els seus corresponents actes culturals i lúdics, queden prohibits per a evitar la propagació de la covid-19. “Cal evitar les aglomeracions” en tots els municipis de l’illa, ha dit Gómez en roda de premsa. També ha demanat als ciutadans de Mallorca reduir “al màxim” la mobilitat i els contactes socials, i que romanguin a casa a partir de les 20.00. Respecte de les festes d’aquestes pròximes setmanes, l’afluència a misses queda reduïda a un 30% de l’aforament i l’oració de les “completes” serà a porta tancada.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Mallorca es troba en nivell 4 (de 0 a 4), de risc extrem, i tancarà durant 14 dies a partir del dimarts tots els seus bars, restaurants i grans superfícies comercials. Segons les últimes dades, l’índex acumulat de casos de covid-19 a Mallorca per 100.000 habitants a 14 dies és de 627, mentre que a Eivissa és de 439, a Menorca de 258 i a Formentera de 220. A les Illes se situa en 602 casos.

La presidenta del fovern, Francina Armengol, al costat de la consellera, s’ha reunit per via telemàtica amb batlles de Mallorca per a tractar les restriccions i contenir els contagis amb motiu de les festes del mes de gener. Han assistit a aquesta reunió els batlles dels municipis d’Artà, Manacor, Sant Llorenç, Son Servera, Sa Pobla, Muro, Pollença, Palma i Algaida, i la presidenta del Consell de Mallorca, Catalina Cladera, i el president de la Federació d’Entitats Locals de les Illes (FELIB), Antoni Salas.

#ENDIRECTE La consellera de Salut, Patricia Gómez, sobre les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià: "S'han de suspendre qualsevol mena de celebració tradicional per evitar aglomeracions que poden propiciar els contagis" pic.twitter.com/vHYl8NcasC

— IB3 Notícies (@IB3noticies) January 10, 2021

The post El govern suspèn totes les festes populars del mes de gener a Mallorca appeared first on VilaWeb.

L”impeachment’ contra Trump pren forma i es presentarà demà

L’impeachment dels congressistes demòcrates contra el president dels Estats Units, Donald Trump, continua prenent forma i es presentarà demà davant la Cambra de Representants, segons que ha anunciat a Twitter un dels congressistes demòcrates implicats, Ted Lieu. En una entrevista a la CNN, Lieu ha demanat la dimissió de Trump i ha justificat l’obertura del procés de destitució com una mesura dissuasiva per a evitar que el president faci “una cosa fins i tot més boja”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

UPDATE to the update: We’ve just hit 180 cosponsors of the Article of Impeachment drafted by Rep @davidcicilline, @RepRaskin, me and @HouseJudiciary staff.

We will introduce the Article of Impeachment this Monday during the House’s pro forma session. https://t.co/qm7LmXhOgK

— Ted Lieu (@tedlieu) January 9, 2021

El projecte és patrocinat per 180 congressistes demòcrates i culpa Trump d’incitar una insurrecció al Capitoli. S’espera que s’aprovi ràpidament a la Cambra de Representants, tot i que la tramitació al Senat, encara controlat pels republicans fins que prenguin possessió els dos nous senadors demòcrates per Geòrgia, serà més lenta.

El líder republicà a la Cambra Alta, Mitch McConnell, ha assegurat als seus companys de partit que no es votarà fins després de la presa de possessió de Joe Biden. Malgrat que Trump ja haurà deixat el càrrec de president, si els demòcrates prosperen, poden aconseguir que quedés inhabilitat per a tornar a presentar-se a la presidència el 2024.

Els demòcrates necessitarien el suport de disset senadors republicans per a aconseguir els dos terços de la Cambra Alta necessaris per a destituir el president. En el judici polític anterior, només el senador republicà Mitt Romney va donar suport a la destitució de Trump.

No obstant això, ara tres senadors més han mostrat en públic una postura favorable a la destitució. La primera va ser la senadora per Alaska, Lisa Murkowski, que va demanar fins i tot que Trump deixés el Partit Republicà o, si no, ho faria ella. Ahir el senador per Pennsilvània, Pat Toomey, va dir en una entrevista que Trump ha comès actes que podrien ser motiu d’impeachment, una opinió que també ha expressat el senador per Nebraska, Ben Sasse, encara que cap dels dos ha assegurat si en cas que es presenti, votaria a favor.

Per part seva, moderats del Partit Republicà han enviat una carta a Biden perquè convenci la presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, que retiri l’impeachment per evitar que la tensió amb els partidaris de Trump augmenti. Divendres passat, el líder de la minoria republicana a la Cambra Baixa, Kevin McCarthy, va assegurar que també cridaria a Biden per a intentar convèncer-lo d’aquest aspecte. Encara que Biden va estar reunit amb Pelosi i amb el líder demòcrata al Senat, Chuck Schumer, l’equip de transició del president electe no es va pronunciar sobre si van tractar el procés de destitució de Trump i, en públic, Biden només ha dit que és un tema que li pertoca al congrés i no a ell.

Primers detinguts per l’assalt al Capitoli

Aquest cap de setmana la policia ha fet les primeres detencions als assaltants del Capitoli. Entre elles, la policia ha detingut l’assaltant que va endur-se el faristol de la cambra, Adam Christian Johnson, de trenta-sis anys. Feia dos dies que estava en crida i cerca després de ser identificat pels seus veïns com l’home que va robar el faristol. Divendres va ser detingut un altre cap visible, l’assaltant que es va fotografiar a l’escriptori de Pelosi, identificat com Richard Barnett. Mitjans com ara la BBC també han informat les darreres hores que ha estat detingut Jake Angeli, l’home que va assaltar el Capitoli vestit de viking.

The post L”impeachment’ contra Trump pren forma i es presentarà demà appeared first on VilaWeb.

Campins creu que no seria responsable mantenir la data del 14-F per a les eleccions 

La cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron, Magda Campins, creu que no seria responsable mantenir la data del 14 de febrer per a les eleccions a Catalunya. Així ho va assegurar al programa FAQS de TV3, on va pronosticar que la situació epidemiològica seria al febrer “pitjor que l’actual”. Campins també va avisar del perill que “un volum altíssim” de gent vagi a votar presencialment: “Implica unes interaccions que poden representar un problema de salut pública.”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A més, va alertar dels problemes amb què es poden trobar les persones infectades i els seus contactes estrets: “Si el vot per correu acaba deu dies abans, hi haurà persones que no podran votar.” Campins va defensar el dret a vot i va dir que, ara per ara, no veia “factible” que es poguessin fer uns comicis al febrer garantint aquest dret.

🔴 Seria responsable mantenir la data del 14 de febrer per celebrar les eleccions al Parlament?

“Rotundament, no. Estarem en una situació pitjor” Magda Campins, Cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia @vallhebron #FAQSfrozenTV3 ▶️ https://t.co/ry5MSapMQI pic.twitter.com/JR4L6KPTVj

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) January 9, 2021

També va deixar la porta oberta a un confinament total: “Si els hospitals s’omplen, no hi haurà més remei.” Campins va recordar que en aquesta tercera onada tenen 350 ingressats: “D’aquí a dues setmanes, l’increment pot ser d’uns 700 ingressats a l’UCI.” I va afegir que s’hauran d’ajornar cirurgies programades, així com trasplantaments.

Campins va demanar, doncs, a la ciutadania que no es relaxi amb l’arribada de la campanya de vaccinació: “No tindrem immunitat de grup fins que no tinguem un 70% de persones vacunades. Això serà cap a l’octubre o novembre.”

“Hauríem d’estar preparats per fer un confinament total. Si els hospitals s’omplen, no hi haurà més remei” Magda Campins, Cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia @vallhebron #FAQSfrozenTV3 ▶️ https://t.co/ry5MSapMQI pic.twitter.com/cTg6xUH8DM

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) January 9, 2021

Hi haurà eleccions el 14-F?

The post Campins creu que no seria responsable mantenir la data del 14-F per a les eleccions  appeared first on VilaWeb.

Les portades: “Nevada general” i “Aules amb recels”

Avui, 10 de gener de 2021, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: “Nevada general” i “Aules amb recels” appeared first on VilaWeb.

Avançament editorial: ‘La pantera de les neus’, de l’escriptor aventurer Sylvain Tesson

El 13 de gener arribarà a les llibreries La pantera de les neus, de Sylvain Tesson, editat per Angle Editorial i traduït per Jordi Martín Lloret. Un llibre que es troba a cavall de l’assaig, el diari personal i el llibre de viatges i que comença a gestar-se quan l’autor accepta la invitació del fotògraf Vincent Munier d’anar al Tibet a fotografiar la pantera de les neus, un animal llunyà i esquiu del qual avui només queden uns milers d’exemplars.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tesson ostenta un bon currículum d’aventurer, s’ha passejat per territoris despoblats i inaccessibles, però fotografiar la pantera l’obligarà a esperar llargues estones en terrenys glaçats i àrids i a cultivar la paciència. Pelat de fred als altiplans del Changtang, Tesson s’envolta de gats de Pallas, antílops, iacs, llops, trencalossos, falcons sagrats i cabres blaves, i de molt silenci i molta espera. De l’experiència en neix un llibre que reflexiona sobre la fragilitat de la bellesa, el paper de l’home en el regne animal i l’insostenible ritme de vida actual. El llibre, publicat per l’editorial Gallimard el 2019, ha estat destacat amb el premi Renaudot. D’aquesta mateixa experiència també en va néixer aquest llibre de fotografies de Vincent Munier amb textos de Sylvain Tesson.

Llegiu un fragment de La pantera de les neus, de Sylvain Tesson.

Sylvain Tesson (París, 1972) és geòleg de formació. Ha escrit novel·les, llibres de viatges, assaigs i llibres il·lustrats, basats sempre en els seus viatges d’aventures arreu del món. El 2009 guanyà el Premi Goncourt i el Premi de l’Acadèmia Francesa amb Une vie à coucher dehors, i el 2011 el Premi Médicis d’Assaig amb Dans les fôrets de Sibérie.

Segons que ha explicat Tesson: “M’ha interessat molt la capacitat d’abnegació absoluta davant el sofriment que hom pateix mentre és a l’aguait. Cosa que em porta a la idea que l’objectiu mental que ens marquem –en el nostre cas, veure aparèixer l’animal– permet d’oblidar tota la resta. […] Vincent Munier sap que l’animal pot venir, que la recompensa és possible. I s’aguanta.”

“Estava molt poc habituat a viure en les tensions de l’atenció i de la paciència. Vaig descobrir les virtuts de la paciència, vaig adonar-me que, entre l’esperança que una cosa arribi i el moment en què arriba, hi ha un interval que s’omple de pensaments insospitats que mai no arriben quan no esperes.”

“L’aguait és antimodern en la mesura que ens retorna a allò que ens han arrabassat les nostres vides modernes, hiperactives, desordenades, caòtiques i consagrades a la immediatesa. Ens obliga a considerar la hipòtesi que podem dedicar molt de temps a esperar alguna cosa que potser no arriba mai. En l’aguait, sortim de la immediatesa per retornar a la possibilitat del fracàs.”

The post Avançament editorial: ‘La pantera de les neus’, de l’escriptor aventurer Sylvain Tesson appeared first on VilaWeb.

Ferran Gadea: “Amb la covid, hi ha gent que menteix molt”

Parlem amb Ferran Gadea per Skype. Fa pocs dies que ha superat una pneumònia pel coronavirus que el va deixar fora de combat i el va dur a passar les festes de Nadal a l’hospital Arnau de Vilanova de València. Diu que va tenir sort, que l’afectació va ser lleu i que l’estada a l’hospital va ser curta. A la vegada, demana molt de trellat a la gent perquè la malaltia no és cap broma.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A l’entrevista parlem també de la situació laboral tan precària per la qual passen els actors i del començament, demà, de la filmació d’una nova temporada de la sèrie LAlqueria Blanca, que va quedar penjada amb el tancament de Canal 9 i que ara À Punt recupera. El personatge de Tonet que hi representa l’ha fet molt popular entre el públic i, diu, encara hi ha gent de totes les edats que el para pel carrer per parlar-li de les seues peripècies a LAlqueria.

Com us trobeu?
—Bé. M’han fet una última prova per a comprovar que no sóc infectiu. Ja isc al carrer i aviat començaré a treballar. Molta gent no ho sap i se’n parla poc, però els actors som persones de risc. Dalt l’escenari treballem sense màscara, i quan fem televisió i diuen “a gravar”, ens la llevem. Si hi ha algú positiu i no ho sap, pot haver-hi contagis.

Com vàreu saber que éreu positiu?
—Ho vaig saber el 15 de desembre. Era dimarts. El dimarts anterior havia anat al teatre i després a sopar amb un amic actor. El dilluns següent em va dir, “espere els resultats perquè potser sóc positiu”, i jo dic, “ups”. Dimarts m’ho va confirmar. És cert que uns dies abans jo em trobava una miqueta rar, però mai saps si ho és o no ho és, perquè no arribava a tenir febre, només una mica de malestar. Em vaig fer la prova i em van confirmar que m’havia contagiat.

Al principi no teníeu els símptomes d’una pneumònia.
—No. Set o vuit dies després d’haver estat positiu no acabava de trobar-me bé i ho vaig comentar a un amic metge, que em va recomanar de fer-me unes proves. En la placa em va eixir una taqueta al pulmó. Em van dir que era una pneumònia molt lleu, però em van ingressar.

Vàreu aprofitar l’estada a l’hospital per publicar un vídeo la nit de Nadal en què demanàveu prudència a la gent.
—Jo en realitat només vaig estar quatre dies ingressat, però una persona em va suggerir que fes el vídeo perquè la gent es mentalitzés que això no és cap broma. Sembla que si les persones veuen un conegut, a vegades fan més cas dels missatges.

Va tenir prou repercussió.
—Sí. I estic molt agraït. Amb aquesta malaltia passa que no saps quina evolució tindrà. El metge em deia que estava lleu però que potser empitjoraria. El segon dia de ser a l’hospital em trobava bé i sense febre.

Què penseu quan veieu que els empresaris del lleure nocturn acusen la Generalitat d’haver espatllat el Cap d’Any o els seus negocis?
—Amb les xifres que hi ha i tot el que veiem, no es pot fer una altra cosa. Molta gent hauria tancat encara més. Però és molt dur per a la gent que no pot treballar. Tinc amics que tenen els locals tancats des del mes de març i s’ho passen malament. Si ens comportàrem…

Què voleu dir?
—Quan vaig saber que era positiu vaig avisar tot el món, qualsevol persona amb qui haguera tingut relació. Vaig dir a tothom que prenguera mesures. També ho vaig comentar als rastrejadors, però és molt curiós que hi ha persones que et diuen, “el meu nom no el digues”. Crec que la gent menteix molt.

Voleu dir que hi ha gent que no es vol fer la prova de la covid tot i ser contactes de positius?
—Potser pensen que els afectarà la vida professional. És un poc, no sé com dir-ho… Cadascú fa el que troba, però crec que sí que hi ha molta gent que ho fa i que per això no s’acaben de frenar els brots.

Ara ja esteu actiu i dilluns repreneu la filmació de L’Alqueria Blanca. Com serà aquesta temporada extra?
—Són divuit capítols i se situen just uns mesos després d’on es va quedar la sèrie quan es deixà la filmació de Canal 9. Tornen molts personatges que eren fora. La gent veurà L’Alqueria en estat pur. Els guions estan molt bé.

Ja l’any 2013, quan es va tallar en sec, la sèrie destil·lava un costumisme molt passat de moda. Tants anys més tard, s’ha modernitzat?
—El millor de L’Alqueria Blanca és el públic que té. És bestial. Ho visc cada dia al carrer. Gent de totes les edats em pregunten per la sèrie. Em sembla increïble que tants anys després la gent encara la continue demanant. Amb tanta oferta audiovisual, amb les plataformes… Ara veurem si aquest públic torna a enganxar-se. Nosaltres tenim una altra oportunitat per a intentar de fer-ho bé, fer-ho millor, encara. Millorarà també la qualitat de la imatge. Jo crec que el públic serà el mateix. I em resulta curiós que hi haja gent de totes les edats. Sempre em feia il·lusió que alguna persona estrangera em diguera que aprenia a parlar valencià amb els capítols de L’Alqueria. Recorde un xic de l’Índia i un xic anglès.

El públic objectiu que ara té À Punt és precisament el mateix que criticava tant la sèrie quan Canal 9 l’emetia.
—No sé què dir-vos. Els que hi treballen ho sabran. Jo sóc actor, però he de dir-vos que crec que hi havia un deute moral amb la sèrie. Se li havia de donar un final de debò. Es va tallar en sec i pense que està bé que es faça. Potser m’equivoque.

Parlem, si us sembla bé, de com pot superar el sector teatral la crisi per la pandèmia entre tantes restriccions, tant horàries com de cabuda.
—Amb la capacitat al 50%, les sales privades no poden resistir-ho. Les públiques potser sí que poden assumir les pèrdues. Però és que als actors, les actuacions ens cauen d’un dia per l’altre, sobretot als pobles. I si un actor no treballa, no cobra. Ni els actors ni els tècnics. És tot molt complicat, amb una situació de treball tan intermitent. I això no sé si l’estatut de l’artista ho millorarà.

Són suficients, els ajuts públics?
—És complicat. D’una banda, s’ha intentat que la maquinària continuara en marxa. Hi ha els ajuts del pla Reactivem per a intentar de mantenir el moviment, i s’han aprovat altres plans, però no sé si no hauria estat millor que tots els treballadors del sector tingueren un ajut. S’han aprovat coses, però és molt complicat de complir els requisits que es demanen. I alerta, que la gent del teatre, més o menys podem anar fent, però la gent de la música està pràcticament aturada. A l’estiu ja no hi va haver festes als pobles i tota la gent que fa espectacles de carrer no han pogut treballar. Per això em fa una mica de vergonya dir que estem malament, perquè tots els sectors estan fatal.

Ara comenceu la filmació de L’Alqueria. Com està l’audiovisual valencià?
—Es fan filmacions, però no gaires. À Punt va produint, però molt poquet, i és lògic, amb el poc pressupost que té…

—…
—Són molt testimonials, les coses que s’han pogut fer. No acaba d’arrancar. Veus altres televisions autonòmiques, els gallecs, els bascos, que tenen una producció audiovisual molt forta. Necessitem que À Punt tinga més força, que tinga més participació en les produccions que fa amb TV3, per exemple, per a poder-hi incloure més actors d’ací. Jo reclame a la Generalitat un pla específic, amb un pressupost a tres anys vista o cinc per al sector audiovisual. Només per a televisió. Que s’activen i comencen a produir amb qui siga. Productes de qualitat. Reclame un pla estratègic de l’audiovisual, amb un pressupost a banda del d’À Punt.

Darrerament, al País Valencià s’han fet filmacions de sèries per a plataformes importants. Això beneficia el sector?
—Això es fa bé, però passa que els projectes ja vénen amb els equips formats de Madrid i als actors valencians ens toquen papers molt xicotets. Us diré la veritat: he pensat moltes vegades d’anar-me’n a Madrid. Moltes vegades, sincerament, perquè sembla que si no ets allà, no acabes d’arrancar. Tots aquests anys sense tenir una televisió pública ens han perjudicat, perquè des del tancament de Canal 9, els actors valencians hem perdut visibilitat. Hi havia èpoques que a Canal 9 hi havia tres sèries pròpies simultàniament, i això feia que uns o altres ens veieren i després et venien a buscar per a una altra cosa. Quan fas coses, et miren.

En la vostra participació en el programa de Cap d’Any d’À Punt, fèieu broma sobre la vostra evident pèrdua de pes. Com heu fet el procés?
—Estava molt gros i vaig dir que ja n’hi havia prou. Em vaig posar en mans d’una nutricionista i vaig perdre vint-i-dos quilos. Després em vaig operar en la sanitat pública i en vaig perdre trenta més. En total, cinquanta-dos quilos, com si m’hagueren llevat un home de damunt. Estic molt bé i molt content, perquè és una millora impressionant de la meua vida. Ara no pare, nade, vaig al gimnàs o vaig en bicicleta.

A banda de la filmació de LAlqueria Blanca, quins altres projectes teniu?
—Tornaré al Mètode Gronholm, que vaig deixar per la covid, en una producció de l’Olímpia, amb Rebeca Valls, Sílvia Valero, Jordi Ballester i Diego Braginsky. És una funció espectacular que vam estrenar al març i, és clar, vam haver de parar. Després faré la Saguntíada, al Principal, de Paco Zarzoso, que es va fer a Sagunt a Escena, amb una gran càrrega crítica, amb escenes en vers, de ball, molt bonica de fer.

Què n’espereu, d’aquest any?
—Demane per favor que la gent complisca totes les mesures anticovid, que això passe de pressa, que tot el món hi pose de la seua part.

The post Ferran Gadea: “Amb la covid, hi ha gent que menteix molt” appeared first on VilaWeb.

Hi haurà eleccions el 14-F?

Divendres vinent es reunirà la taula de partits per decidir, a instàncies del comitè tècnic del Procicat, si les eleccions al Parlament de Catalunya previstes per al 14 de febrer tiren endavant o s’ajornen. En cas de tirar endavant, la campanya electoral hauria de començar el dia 29. Els partits estan d’acord que la votació ja no es podria ajornar un cop iniciada la campanya, per tant la reunió de divendres es presenta com a decisiva per a donar llum verda a les votades o ajornar-les, segurament fins a maig o juny.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons les informacions que arriben a VilaWeb la decisió no s’ha pres encara i dins el govern hi ha divisió d’opinions, però sembla que pren força la idea que no és possible de fer-les el 14 de febrer a causa de la situació sanitària. Per a justificar-ho s’addueix que la pandèmia està descontrolada, que les dificultats logístiques serien enormes, tot i que ja s’ha anunciat que s’habilitaran mercats i espais esportius, però també la dificultat que generaria el fet de no permetre el vot presencial als malalts de covid –possibilitat que alguns partits i el síndic de Greuges consideren que no és justificable des del punt de vista democràtic.

A aquests arguments s’afegeix la campanya de vaccinació. Si les eleccions finalment s’ajornen, la data més probable per a fer-les seria final de maig o principi de juny, quan hom espera que la campanya de vaccinació es trobi en una fase molt avançada.

Els precedents

Els diversos precedents d’ajornament de les eleccions al llarg del 2020 sembla que descarreguen de pressió el govern català, que creu que no necessitaria donar explicacions addicionals en cas de suspendre-les. A l’estat espanyol es van ajornar dues eleccions, al País Basc i a Galícia, que eren convocades per al 5 d’abril i que finalment es van fer el 12 de juliol. A l’estat francès es va fer la primera volta de les municipals el 15 de març de 2020, però la segona, que era prevista per al dia 22 de març, finalment es va ajornar fins al 28 de juny.

Cal tenir en compte, però, que per aquestes dates són previstes diverses cites electorals. Hi haurà les eleccions a la presidència del FC Barcelona el 24 de gener, amb deu seus electorals obertes i un cens notable de 110.000 electors. També hi ha eleccions presidencials el mateix dia 24 de gener a Portugal, legislatives a l’Equador el dia 7 de febrer i eleccions al parlament de Kossove el mateix 14-F.

Campins creu que no seria responsable mantenir la data del 14-F per a celebrar les eleccions

The post Hi haurà eleccions el 14-F? appeared first on VilaWeb.

Austràlia revoluciona els confinaments per avançar-se a la nova variant del virus

El confinament domiciliari de setanta-dues hores decretat des de divendres a la tarda a Brisbane (Austràlia) té una diferència crucial amb la quarantena de mesos que van viure tants països a l’inici de la pandèmia i amb les actuals restriccions destinades a intentar frenar la covid a ciutats com ara Londres o Sydney.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les autoritats de Brisbane han dissenyat un mètode per a minimitzar de forma immediata el nombre de contactes propers de qui temen que és l’únic cas conegut de la variant britànica del virus: una treballadora d’hotel que es va moure durant cinc dies abans de resultar positiva per coronavirus. Abans que pugui escampar-se més, han ordenat el confinament total de la població mentre busquen i identifiquen tots els seus contactes.

Els confinaments s’han fet servir fins ara per a suprimir la transmissió del virus quan els afectats es comptaven per milers i els llocs de treball eren el principal impulsor de la propagació, i implicaven aïllar tothom fins que s’aturés la cadena de contagis.

Ara, en canvi, aquest tancament més breu de Brisbane permet a les autoritats sanitàries de guanyar temps per a trobar qualsevol que, per exemple, hagi coincidit al transport públic amb l’única dona que se sap que ha estat infectada fins ara, i fer-los les proves necessàries.

La primera ministra de Queensland, Annastacia Palaszczuk, ho ha justificat dient que les autoritats tenen com a objectiu “arribar d’hora”, perquè se sospita que la dona infectada ha contret la variant del coronavirus més infecciosa del Regne Unit. Per això l’anunci ha estat ràpid i el termini del confinament és curt, tan sols de tres dies, entre el vespre de divendres i el d’avui.

Per contra, la llista d’excepcions per a sortir de casa és relativament generosa. A més dels motius habituals, com ara les compres, l’atenció sanitària i l’exercici, també inclou desplaçar-se a la feina quan treballar des de casa no sigui possible, i anar a casaments i funerals (amb cabuda restringida) perquè la gent pot tenir plans immediats que no es poden modificar de cop.

Un nou mètode contra la variant anglesa?

Fins a quin punt és rellevant, a l’hora de prendre aquesta decisió, que es tracti de la variant anglesa? Les autoritats afirmen que el protocol per a gestionar una situació com aquesta hauria de ser el mateix independentment de si es tracta de la variant anglesa o no: el canvi de mètode sí que és important. Quan s’identifica una persona afectada (o unes quantes) es confina la comunitat per un període curt per a traçar bé tots els seus contactes. Afirmen que amb un nombre baix de casos, com és la situació actual a Brisbane, no hi hauria en realitat molta diferència de quina variant és la responsable. La diferència vindria si el nombre de casos augmentés o si el virus entrés als llocs de treball i comencés a propagar-se. El fet que aquesta variant s’estén més ràpidament es convertiria en un perill.

El fet que el tancament de Melbourne aconseguís eliminar amb èxit en poques setmanes una nova variant mutant que compartia alguns dels mateixos canvis genètics de la variant de Regne Unit (mentre que la variant responsable de més del 99% de la segona onada és una variant suposadament no tan infecciosa), mostra que el factor clau és la manera en què l’epidèmia es transmet, on s’estableix la transmissió i com es controla, no tan sols quina variant del virus és.

La situació actual de Brisbane mostra també el valor de fer proves molt freqüents al personal que treballa en feines vinculades a la lluita contra la covid. La dona que ha resultat positiva ho està des del 2 de gener i si aquell mateix dia li haguessin fet la prova, això hauria eliminat els riscos associats als seus moviments.

Aquest article ha estat publicat inicialment a The Conversation amb el títol “Brisbane’s COVID lockdown has a crucial difference: it aims to squash an outbreak before it even starts” i adaptat per VilaWeb.

 

The post Austràlia revoluciona els confinaments per avançar-se a la nova variant del virus appeared first on VilaWeb.

Els Roldós de l’Equador

La llista de grans reformadors democràtics que ens van deixar de manera prematura és molt llarga. És interessant el cas de Llatinoamèrica, on el poder dels EUA i dels seus molts col·laboradors dins els estaments militars i les classes oligarques locals és molt significatiu. Els últims anys hem vist, per esmentar tan sols alguns dels casos més destacats, la destitució amb mètodes molt qüestionables dels líders reformistes d’Hondures (2009), Paraguai (2012), el Brasil (2016) i Bolívia (2019).

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La bona notícia és que cap de les víctimes d’aquests últims ‘canvis de règim’ –com solen anomenar aquestes accions els portaveus del govern dels EUA i els seus acòlits a la premsa imperial– no van perdre la vida. Abans, però, les forces antiprogressistes no confiaven tant en la seva capacitat d’aconseguir els seus fins estratègics sense fer vessar sang. Quan les arts de linxament mediàtic no estaven tan desenvolupades com ara, posar fi a la vida d’un líder massa dedicat als interessos del poble era vist com un ritual de purificació i una lliçó intimidatòria imprescindible, dut a terme fins i tot a cops, com en el cas de Goulart, al Brasil, i Juan José Torres, a Bolívia, uns quants anys després d’haver accedit al poder. Dels assassinats comesos durant l’exercici actiu del poder els més notables són probablement els d’Allende de Xile (1973) i de Torrijos a Panamà (1981).

N’hi ha un altre que, per raons no del tot clares, no sol ser tan reconegut i comentat com els altres dos: l’assassinat del nét de catalans i president de l’Equador, entre 1979 i 1981, Jaime Roldós.

Gràcies als bons oficis de Jordi Casanovas, historiador i genealogista de la diàspora catalana a Amèrica i membre de la redacció de la revista sobre la història del Maresme, Singladures, vaig entrar en contacte amb alguns membres de la família Roldós en un viatge recent a l’Equador. L’experiència em va commoure profundament.

La primera cosa que em va cridar l’atenció va ser el dolor que encara sent la família. Per a la germana de Jaime, Mariana, és com si el temps no hagués guarit res. Quan parla d’ell s’emociona com si la tragèdia hagués succeït ahir. Quan som davant la tomba, al cementiri, queda completament absorta per la memòria. Llavors ens parla de l’optimisme de Jaime que, diu, traspuava en tot moment i que era capaç de compartir amb els seus conciutadans.

La mateixa persistència del dolor es veu en la seva filla Martha, notable lluitadora pels drets humans i candidata a la presidència de la República el 2009, que tenia divuit anys quan el 24 de maig de 1981 el president i la seva dona i sòcia política inseparable, Marta Bucaram, van morir en un ‘accident’ aeri (com Torrijos poques setmanes després). John Perkins, l’economista penedit dels EUA, ha dit clarament que la mort de Roldós va ser organitzada pels xacals de la CIA.

És clar que la seva condició d’òrfena, en tots els sentits de la paraula, segueix sent el motor de l’existència de Martha, que s’enfronta obertament amb la immoralitat política allà on la veu, fins i tot quan prové dels àmbits de l’esquerra, la base ideològica de la seva família durant tres generacions. Per exemple, és un dels crítics més destacats de les actuacions de l’ex-president de l’Equador, Rafael Correa, i ha suggerit que hi ha molts elements d’un dictador autoritari amagats darrere la seva coneguda imatge de campió del poble.

Parlant amb el germà de Jaime, León, amb una carrera política notable que inclou un període com a vice-president de la República de l’Equador, es pot sentir la franca veneració, completament exempta de sentimentalisme, pel seu germà gran. Explica que Jaime era simplement el millor en tot i que, a més a més, era indiferent a la intimidació i a la por. Em va explicar que en plena dictadura, i essent el número 1 de la seva promoció a la universitat, es va negar a fer el curset militar obligatori per a poder graduar-se. Les autoritats acadèmiques van graduar-lo igualment gràcies a la seva excel·lència i carisma com a líder estudiantil.

Suggereix més tard León que potser el seu desdeny absolut per qui el volia intimidar el va conduir a la mort:

“El divendres 22 de maig de 1981 jo era a Quito per assistir, en la condició d’oficial del Banc Central del país, a una reunió del consell de seguretat nacional. En aquella reunió, Jaime, amb la desimboltura de sempre, va dir a un dels oficials militars que tenia informes que el relacionaven amb els aparells d’intel·ligència de dos països dictatorials del continent i que volia una explicació immediata. Jaime va morir dos dies més tard a l’accident d’aviació.”

León em diu que Jaime era així i que no tenia cap altra manera de ser.

I és clar que va ser aquesta manca de por el motiu de la nova administració de Reagan per a etiquetar-lo de ‘problemàtic’.

Una historia dramàtica. Però lamentablement també una historia banal que ens recorda què els passa a tants líders que volen fer la feina del poble en comptes de la feina dels poderosos.

Hi ha algun raig de llum en aquesta terrible tragèdia? Per a mi n’hi ha dos. El primer és la capacitat extraordinària que tenen algunes persones de persistir amb gran dignitat en la persecució de la justícia sota les circumstàncies més difícils. El segon és que ens fa reflexionar sobre l’important paper dels emigrants catalans i els seus descendents en la creació de moviments veritablement progressistes i democràtics a Llatinoamérica. Per a mi no és cap accident que cognoms com Roldós, Figueres i Batlle es trobin a les llistes dels grans visionaris democràtics del nou continent.

Em sembla –potser m’equivoco– que arribar a terres noves des del nord-est de la península és arribar amb un paquet de valors cívics que és diferent del que generalment porten els altres nouvinguts ibèrics. Es perden de cop aquests valors democràtics enmig de la nova cultura política i social? Segurament. Però hi ha casos com els esmentats, i legions de persones no tan conegudes ni estudiades que els han expressat amb convicció i efectivitat als seus països d’adopció. I crec que ens va bé de meditar sobre la persistència d’aquest reflex democràtic en un temps tan autoritari com és ara.

The post Els Roldós de l’Equador appeared first on VilaWeb.

Celler Sanromà, valors contra vandalisme

La història que volem explicar és difícil de pair. Acostumem a parlar de projectes vinícoles amb valors, arrelats a la terra, al paisatge, amb relats que fan de bon sentir. Aquesta història que llegireu ara té aquesta força indiscutible, però l’expliquem arran d’un fet execrable, un acte vandàlic amb la intenció de fer mal.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquest dilluns, el pare del jove viticultor Eduard Sanromà, pagès i enòleg de Vila-rodona (Alt Camp), mentre llaurava una vinya de la varietat parellada, va avisar el fill que havia vist un cep tallat. Hores després, a mitja tarda, l’Eduard hi va anar per marcar-lo, pensant que havia estat algú del celler que sense voler, amb el tractor o amb una altra màquina, hauria tallat aquell cep. Però va ser llavors quan es va trobar amb la destrossa: algú havia serrat a contra-saba, de biaix, una vintena de ceps, un sí, un no, de les fileres nou i deu de la vinya. Era evident que l’acció s’havia fet amb tota la mala intenció. I el fet que sigui una vinya situada en un lloc discret, mig amagada, que poca gent sap que és d’ell, fa pensar a l’enòleg que qui va fer l’acció vandàlica ha de ser algú que el coneix. Ara, per què? Amb quin propòsit? Un avís, una venjança, un atac de gelosia? Eduard Sanromà prefereix no pensar-hi. La denúncia als Mossos és feta, però té clar que difícilment trobaran el culpable. Potser tampoc no vol saber qui ho ha fet, perquè amb rancúnia no es viu bé.

Davant aquella agressió al patrimoni vinícola, feta amb tanta mala bava, Eduard Sanromà va agafar el mòbil i va enregistrar un vídeo ensenyant els ceps guillotinats i comentant encès el fet. Va penjar-lo a Twitter amb les frases: “El món és ple de valents de nit. Quina impotència i ràbia.”

El món està ple de valents de nit.
Quina impotència i ràbia.
.
.
.@PagesosGPS@DOTarragona pic.twitter.com/FgeQ7NFrTd

— Celler Sanromà (@CellerSanroma) January 4, 2021

El vídeo va impactar entre els usuaris de les xarxes socials i de seguida va començar a fer-se viral. Les mostres de suport i solidaritat també van arribar de seguida. Un dels primers, el president Quim Torra. També la consellera d’Agricultura, Teresa Jordà, l’INCAVI i la DO Tarragona, de la qual el celler Sanromà forma part i l’Eduard és membre actiu a diverses comissions del Consell Regulador. I les mostres de solidaritat no tan sols han estat amb missatges sinó que les comandes no han deixat d’arribar i els mitjans també s’hi han interessat. “El meu no és un celler conegut. I aquest fet tràgic m’ha donat un impuls increïble. Qui hagi fet aquest acte vandàlic li ha sortit malament. Jo no esperava una reacció tan massiva ni tantes mostres de solidaritat. N’estic molt agraït. Ara, també he de dir que preferiria conservar els ceps, si pogués triar”, explica Eduard Sanromà a VilaWeb.

Quan parlem amb ell per telèfon, el trobem podant els ceps d’una de les vinyes de macabeu més velles, plantada en vas el 1964. És mitja tarda i el sol comença a pondre’s. Eduard Sanromà va néixer el 1992 i ara té vint-i-vuit anys. Forma part d’una nova generació de ‘vinyerons’, que en diuen ara. I com molts més, la seva és una història de formació, coneixement, superació i molta feina, on la vinya i el vi prenen sentit, s’expressen i expressen el paisatge.

Eduard Sanromà, pagès i enòleg, propietari del celler Sanromà.

Ens explica Sanromà: “Sóc de Vila-rodona, hi he viscut tota la vida i aquí em quedaré, si les coses no canvien. El meu besavi, que era carboner, va arribar al poble i va començar a arrendar vinyes a rabassa. Després, el meu avi i el meu pare van començar a comprar-ne, de vinyes, i portar el raïm a la cooperativa. Vaig estudiar enologia i gestió d’empreses i quan vaig acabar els estudis vaig començar a plantejar-me que vendre el raïm estava bé, però que per a mi tenia sentit acompanyar el raïm des de la vinya fins a l’ampolla, tancant tot el cicle de treball. Volia fer els meus vins. Ara amb el pare collim uns 70.000 quilos de raïm, la major part dels quals els portem a la cooperativa, i en destinem entre 15.000 i 17.000 quilos per als vins del meu celler, que va néixer el 2013. Va ser quan estudiava enologia que vaig aconseguir un dipòsit de 200 litres i vaig elaborar els meus primers cent vint-i-cinc litres de vi de la varietat ull de llebre. Per això el vi d’ull de llebre que faig ara es diu 125. Elaborava els vins al garatge, fins que el 2018 vam hipotecar-nos de per vida i vam comprar un magatzem davant de casa, on hem instal·lat el celler. El 2018 va ser un any determinant, vaig fer el salt, perquè vaig passar d’elaborar 4.000 ampolles a fer-ne 10.000.”

Eduard Sanromà no té un sostre de producció, en tot cas diu que el sostre el marcarà la qualitat, que en cap moment ha de minvar i sempre ha de prevaler, que vol dir no perdre el control. “Sóc feliç fent els vins que faig, tots monovarietals i monoparcel·laris. No crec en els cupatges, perquè el meu objectiu és que els vins s’expressin tal com són i els cupatges fan perdre l’origen i la puresa. L’eslògan del meu celler és ‘Alt Camp embotellat’. Aquesta és la idea.”

“Són vins d’agricultura ecològica fets tot escoltant la terra, seguint les llunes, sense llevats que no siguin els propis de la vinya, sense filtrar… És qüestió de respectar la natura, de tenir una bona relació amb la vinya. Els meus vins van fer un salt qualitatiu quan em vaig aturar a escoltar. Aleshores vaig començar a entendre el temps de les fermentacions, els ritmes de cada procés, com funcionen els llevats espontanis… Una de les grans diferències amb la viticultura i l’enologia de fa vint anys és que avui els joves que fem vi ens coneixem i som amics i compartim inquietuds i coneixements. No ens considerem rivals i entenem la competència com un fet positiu. Perquè de mercat n’hi ha per a tots. Perquè cada vinya és única i dóna un vi únic també.”

Eduard Sanromà diu que les coses van molt de pressa i això el té una mica aclaparat. A primers de desembre, per exemple, la revista Forbes va donar a conèixer els 12 millors vins catalans, entre els quals hi havia el seu 125 d’ull de llebre. Sanromà treballa molt bé l’exportació, a la qual destina entre el 35% i el 40% de la seva producció total, majoritàriament al Canadà i als Estats Units, amb presència també a Suècia, Bèlgica, Dinamarca i potser ben aviat també el Japó i França.

El temps, un valor intangible

La vinya de parellada que ha rebut l’agressió no és per a Eduard Sanromà una vinya qualsevol. És una de les que s’estima més, perquè la van plantar el seu avi i el seu pare i perquè quan el seu avi li va demanar que li fes un vi, ell va elaborar un vi de parellada nascut d’aquella parcel·la. I també va ser el primer parellada que va vinificar. Avui d’aquesta vinya surt l’Incorrecte, que és un parellada brisat i ancestral.

I tornant a l’acte vandàlic, explica: “Ara aquests ceps estan perduts, perquè tallats a contra-saba difícilment tornaran a brotar. Hi ha qui em diu que tan sols són vint ceps. Cert, però són ceps que ja havia format i havia vist créixer, havia podat a l’hivern, esporgat a la primavera i veremat a la tardor durant molts anys. Sí que es poden tornar a empeltar, però recuperar un cep vol molt de temps. Abans de quatre anys no comencen a donar raïm. El meu pare té un disgust a sobre… I sort que el meu avi no ho ha vist (es va morir el 2018), perquè hauria tingut un cobriment de cor.”

El vídeo on es veu la destrossa feta a la vinya, més enllà de la ràbia que produeix, deixa un desassossec que desemboca en una mena d’estat de malenconia. Perquè serrar els ceps amb aquesta mala jeia, sabent que difícilment tornaran a brotar, és una mena d’acció mafiosa. D’advertència. I això costa de pair. Però, a més a més, aquest acte és un atac a la natura, al patrimoni vinícola i paisatgístic. I és irreparable. Perquè la vinya i el vi contenen un valor intangible de primer ordre, que és el temps. Ja hi vam reflexionar, juntament amb l’escriptor Joan Rendé, quan el riu Francolí es va endur literalment el celler familiar, Rendé Masdéu. El vi necessita les quatre estacions per a fer-se. I plantar una vinya és un projecte a vint anys vista, com a mínim. Cada vinya mira cap a la generació següent. Per això, aquests ceps perduts són vint anys perduts. Com quantificar aquesta pèrdua? Impossible.

The post Celler Sanromà, valors contra vandalisme appeared first on VilaWeb.

Per què és estratègicament tan important la denegació de lliurament del conseller Puig?

La definitiva negativa belga d’accedir al lliurament del conseller Puig té una importància estratègica cabdal en la resolució del conflicte. D’entrada és una victòria per al mateix conseller Lluís Puig i la seva defensa, encapçalada pels lletrats belgues Paul Bekaert i el seu fill Simon, Christophe Marchand i el seu equip i Gonzalo Boye i jo mateix. Quan el novembre del 2017 vam començar a dissenyar l’estratègia jurídica per defensar la primera euroordre, teníem clar que calia treballar en un doble àmbit.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

D’una banda, seguint el manual de defensa davant una euroordre, calia aclarir que els delictes pels quals els cinc exiliats de llavors –el president Puigdemont i els consellers Comín, Puig, Ponsatí i Serret– eren reclamats, no eren cap dels inclosos al catàleg dels trenta-dos delictes que donen lloc al lliurament automàtic. No hi havia dubtes quant a la rebel·lió, però, com es recordarà, la magistrada Lamela va marcar la casella ‘corrupció’ (corruption) –delicte inclòs al catàleg de lliurament automàtic– quan cursava la primera euroordre. Vam haver d’explicar, doncs, als nostres col·legues belgues que, el 2015 –últim any, recordem, de la majoria absoluta de Rajoy–, es va modificar la regulació del delicte de malversació al Codi Penal espanyol. Si, fins al 2015, tota malversació consistia en l’apropiació de fons públics pel seu administrador –delicte que encaixava perfectament en la categoria europea de corrupció–, a partir de la reforma del 2015 s’hi va introduir una nova malversació, consistent en malversació per administració deslleial. El 2017 ningú no sabia exactament quins eren els límits d’aquesta nova modalitat de comissió –el Suprem espanyol no ho va clarificar fins al juny del 2019–, però sí que era clar que en cap cas podia ser corrupció l’actuació del gestor públic que no s’apropia dels diners o béns administrats. Guanyar aquesta primera batalla va ser molt transcendent no tan sols perquè evitava el lliurament automàtic, sinó també perquè va despertar els recels de la justícia belga respecte de l’espanyola. L’espai judicial europeu i el sistema mateix d’euroordres es basen en el principi de confiança mútua entre els estats membre de la Unió Europea i els seus tribunals. Confiança mútua que es va esquerdar quan fiscalia i tribunal belgues van pensar que la magistrada espanyola els havia volgut aixecar la camisa per aconseguir un ràpid lliurament automàtic. Aquest detall, no menor, ha estat de gran importància en les successives euroordres cursades pels tribunals espanyols –fet especialment greu quan a la segona ronda d’euroordres el magistrat Llarena va tornar a marcar la casella que havia estat rebutjada el primer cop.

Descartat el lliurament automàtic pels delictes del catàleg, la segona part corresponia bàsicament als col·legues belgues. Es tractava de determinar si els fets pels quals els encausats eren reclamats serien també delictius a Bèlgica (conforme al seu Codi Penal). És important destacar que en el sistema d’euroordres, el tribunal requerit (el belga en aquest cas) no ha d’analitzar si els fets exposats a l’euroordre són certs o no, perquè aquesta comprovació fàctica correspon al tribunal (espanyol en aquest cas) que requereix el lliurament dels reclamats per a poder jutjar-los. Des del primer moment vam ser conscients que aquest seria el tema més difícil, perquè el marge de subsumpció dels fets exposats a l’euroordre al Codi Penal (belga) era ampli. Basar la defensa en l’explicació que els fets exposats no eren certs –és a dir, que no hi havia hagut cap aixecament públic ni violent ni tumultuari, ni cap utilització de recursos públics–, no era una estratègia exitosa. Precisament per això vam centrar els esforços a activar la que podríem anomenar ‘clàusula d’exclusió’. El lliurament hauria de ser denegat si es constatava que, en el cas concret, no hi havia garanties que els reclamats tinguessin un judici just a l’estat espanyol.

D’entrada, ho teníem tot en contra. La imatge que el 2017 es tenia de la democràcia i de la justícia espanyoles era força positiva. Des d’Europa es visualitzava un país que havia fet una transició modèlica cap a una democràcia consolidada, amb escrupolosa separació de poders i ple respecte de l’estat de dret (rule of law). A més, com he explicat moltes vegades, les lleis processals espanyoles són de les més garantistes d’Europa (probablement fins i tot més que les belgues). Calia demostrar, doncs, que malgrat aquesta aparença, les esmentades garanties no funcionarien en el cas concret. I calia aportar al tribunal belga tots els indicis que li permetessin arribar a aquesta conclusió. Calia explicar, i justificar documentalment, als col·legues belgues totes les vulneracions de garanties produïdes en aquella causa: la pèrdua d’aforament per la irregular aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola; l’anòmala atribució de competència a un tribunal excepcional com és l’Audiència espanyola o al Tribunal Suprem (llavors tan sols per la mesa del parlament); l’atomització de la causa entre diferents tribunals; la vulneració del dret de defensa en haver-nos citat en un dia festiu per comparèixer l’endemà a les nou a un tribunal (incompetent) a més de 600 quilòmetres de distància; la flagrant vulneració de la presumpció d’innocència per part de tota mena d’autoritats espanyoles, governamentals i judicials, així com per part dels mitjans de comunicació. Recordo, inesborrable, el frenesí d’aquells interminables dies de novembre i la feina infatigable dels meus col·laboradors Fede Blanco, Miriam Izquierdo, Paula Doga i molt especialment, Anna Viladevall, que era qui estava en contacte permanent amb el despatx Bekaert. Vam enviar desenes de documents que, un cop traduïts, van formar l’extens dossier de més de dues-centes pàgines que els nostres col·legues belgues van presentar abans de la vista assenyalada per al dilluns 4 de desembre.

Recordo sortir de la vista d’aquell dilluns 4 amb sensacions positives, però alhora conscient –com aquella mateixa nit vaig explicar al programa Més 324– que, atès el principi de confiança mútua, desvirtuar la presumpció de garantisme dels tribunals espanyols era una feina difícil.

El resultat és avui conegut. Per sorpresa, el magistrat Llarena –que ja s’havia fet càrrec de la causa– va retirar l’euroordre en tenir coneixement que les coses no anaven com els tribunals i autoritats espanyoles pretenien. I, fins ara, no havíem tingut encara una resolució definitiva sobre el fons.

Recordem que la segona euroordre belga –després del processament– va ser inadmesa per defecte formal. En el cas alemany, el tribunal superior de Slesvig-Holstein va desestimar-la respecte dels delictes de rebel·lió i sedició i el magistrat Llarena la va retirar abans que poguéssim portar al Constitucional alemany el possible lliurament per malversació. Retirada que també es va produir a Escòcia on ja es configurava el calendari de testimonis i experts per fer un autèntic procés al judici del procés.

La tercera onada d’euroordres, després de la sentència condemnatòria, va topar primer amb l’obstacle de la condició d’eurodiputats del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, cosa que va obligar a demanar el corresponent suplicatori al Parlament Europeu.

L’euroordre contra el conseller Puig va quedar escindida de la resta, i per això la seva importància com a cas pilot. La llarga llista de vulneracions de drets que s’havia documentat el 2017 havia crescut notablement amb motiu de la defensa de la segona onada d’euroordres i encara més davant d’aquesta tercera (podeu trobar-ne una explicació detallada al meu llibre 1 judici polític i 100 preguntes). Destacava la falta d’imparcialitat del magistrat instructor –recordem que va ser demandat civilment a Bèlgica per no respectar la presumpció d’innocència dels encausats–, i, com és sabut, la falta de competència del Tribunal Suprem espanyol. A més, totes les resolucions de diferents organismes internacionals i els inútils intents espanyols per a evitar que els eurodiputats catalans poguessin accedir als seus escons. La credibilitat de la justícia i de la democràcia espanyoles passa avui hores baixes. Si el tribunal d’instància va desestimar el lliurament per la notòria manca de competència del Tribunal Suprem espanyol –en síntesi, perquè es tracta d’aforats al Tribunal Superior de Catalunya, jutjats per fets succeïts a Catalunya–, el tribunal d’apel·lació hi afegeix encara (vegeu aquesta informació de VilaWeb) la manca de respecte a la presumpció d’innocència i la consegüent manca de garanties d’un judici just. Un autèntic torpede a la línia de flotació de la minvada credibilitat de la justícia espanyola.

La fermesa de la resolució, un cop la fiscalia belga ha decidit que no la recorrerà, suposa d’entrada la fi del procés contra el conseller Lluís Puig que, a més, amb total seguretat tornarà a gaudir d’immunitat parlamentària a partir del 14 de febrer. Però és tanmateix preludi de què resoldran els mateixos tribunals belgues en el cas que el Parlament Europeu concedeixi el suplicatori per jutjar Puigdemont i Comín. Si el Tribunal Suprem espanyol no és competent per a jutjar el conseller Lluís Puig, tampoc no ho és per a jutjar el president Puigdemont i el conseller Comín. Ni la consellera Ponsatí.

Però, i això és encara més transcendent, tampoc no ho era per a jutjar la resta d’encausats. A la justícia espanyola se li afegeix un nou, i important, problema.

Som molts els que diem que el procés judicial i la sentència són una aberració jurídica. I avui ja no som tan sols els advocats de part o els partidaris de la independència. Existeixen contundents posicionaments de la comunitat acadèmica espanyola majoritària i nombroses resolucions de diferents organismes internacionals que Espanya ha ignorat sistemàticament. Des del passat mes d’octubre, hi hem d’afegir també la sentència dictada en el cas Trapero. Com vaig tenir ocasió d’explicar en aquest article de VilaWeb, existeixen avui dues veritats judicials sobre uns mateixos fets i, per tant, s’ha d’imposar la més respectuosa amb els principis jurídics de presumpció d’innocència i in dubio pro reo. Deia llavors que tots els condemnats pel Suprem espanyol haurien de ser immediatament alliberats, i aquesta exigència és avui encara més flagrant.

Advertia també en aquell article que la sentència Trapero seria de gran utilitat en la defensa de les euroordres en curs. Encara que la justícia espanyola hagi intentat trossejar la repressió, la tossuda realitat és que tot es tracta d’una única causa on cada moviment té repercussions sobre la resta. Espanya pot continuar ignorant que manté polítics i activistes socials empresonats per una sentència titllada d’injusta per molts organismes internacionals, incompatible amb una altra sentència ferma (veritat judicial) que ha declarat que els fets no eren delictius sinó el legítim exercici de drets fonamentals, i que, a més, ara tribunals estrangers imparcials han dictaminat amb contundència que va ser dictada per un tribunal incompetent. Espanya té la força, però és evident que no té la raó. Un gegant amb peus de fang que no trigarà massa a ensorrar-se.

The post Per què és estratègicament tan important la denegació de lliurament del conseller Puig? appeared first on VilaWeb.

L’escac i mat a Llarena: com s’hi ha arribat i les conseqüències que tindrà

El jutge Pablo Llarena ha perdut. També a Bèlgica. Si la sentència del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein denegant l’extradició per rebel·lió del president Carles Puigdemont fou un cop dur per al Tribunal Suprem espanyol, la decisió ferma de la justícia belga de denegar l’extradició del conseller Lluís Puig és la derrota més dura de la justícia espanyola en la repressió contra l’independentisme. I pot tenir conseqüències molt serioses. Perquè en aquest cas la justícia d’un país de la Unió diu obertament que hi ha un altre país de la Unió que viola drets fonamentals de ciutadans seus, que són també ciutadans de la Unió. I perquè aquesta decisió s’esdevé pocs dies abans de la compareixença de Puigdemont, Comín i Ponsatí a la Comissió d’Afers Legals de l’Eurocambra pel suplicatori contra ells. Tot queda interconnectat, i el joc brut de l’estat espanyol queda més que mai al descobert.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La denegació de l’extradició de Lluís Puig és important perquè el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les afirma que el Tribunal Suprem espanyol no és competent per a jutjar-lo, és a dir, que se li violaria el dret del jutge predeterminat per la llei. I més encara: la justícia belga diu que hi ha indicis seriosos que Lluís Puig no podria tenir un judici just a l’estat espanyol perquè se li violaria la presumpció d’innocència, ateses les declaracions públiques de responsables governamentals, de fiscals i de jutges criminalitzant els presos polítics i els exiliats. Per a sostenir-ho, el Tribunal d’Apel·lació invoca la resolució del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU, que el maig del 2019 va exigir l’alliberament immediat dels presos.

És un precedent clau per a tot el que vindrà d’ara endavant judicialment en l’àmbit internacional. En primer lloc, perquè una resolució d’aquesta mena es pot esgrimir com a argument als recursos que els presos presentin al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg, tan bon punt el Tribunal Constitucional espanyol desbloqui els recursos contra la sentència del Suprem. És vàlida una sentència dictada per un tribunal que no és competent? Heus ací la potència de la resolució de la justícia belga sobre Lluís Puig.

Munició contra els suplicatoris

En segon lloc, perquè crea un precedent directe per a Puigdemont, Comín i Ponsatí en el cas que el Parlament Europeu els llevés la immunitat, si el suplicatori tira endavant. Queda més net el camí posterior a una concessió del suplicatori, perquè difícilment els tribunals belgues prendrien una decisió oposada a la que s’ha pres en el cas de Lluís Puig. I en tercer lloc, perquè els arguments contra l’extradició de Puig són segurament els principals arguments dels eurodiputats contra el suplicatori, i precisament la sessió en què tots tres compareixeran per a exposar els arguments contraris a la petició del Suprem es farà aquest dijous.

És clar que la comissió parlamentària que ha de decidir sobre el suplicatori és presidida per un eurodiputat de Ciutadans, que en formen part, estratègicament, un bon grapat de parlamentaris de partits espanyols, i que la ponència per a recomanar si cal aixecar-los o mantenir-los la immunitat és en mans d’un eurodiputat búlgar d’ultradreta. I que al ple de l’Eurocambra, que serà qui finalment haurà de validar la decisió de la comissió parlamentària, hi ha una majoria política que en principi els partits espanyols tenen controlada mitjançant els grans grups. Tot això juga contra Puigdemont, Comín i Ponsatí. Però la sentència de Bèlgica sobre Lluís Puig és ferma, i fonamenta aquella raó principal per a la qual històricament s’han denegat els suplicatoris: el fumus persecutionis, és a dir, la persecució política amb la voluntat d’alterar i de perjudicar l’activitat política d’aquests diputats.

És ben possible que la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu, primer, i el plenari, després, no en facin cabal i que els retirin la immunitat parlamentària. La defensa dels exiliats ho té present. Per això va provar d’endarrerir tant com fos possible (amb la participació involuntària de la pandèmia) el procediment del suplicatori, fins que la decisió de Bèlgica sobre Lluís Puig pràcticament hi ha coincidit en el temps. Si en efecte se’ls retira la immunitat, com podrà justificar l’Eurocambra una decisió com aquesta? Si hi ha una decisió ferma d’una jurisdicció de la Unió que diu que deixar en mans de la justícia espanyola els exiliats (i els presos!) podria significar la vulneració de la seva presumpció d’innocència, com ho justificaria? Com, quan el tribunal belga invoca precisament una directiva aprovada pel Parlament Europeu, la 2016/343, sobre el dret de la presumpció d’innocència en els processos penals?

Si tanmateix ho fes, la defensa dels tres eurodiputats preveu la possibilitat de recórrer al Tribunal de Justícia de la UE, a Luxemburg, que, com a àrbitre, hauria de pronunciar-se sobre aquest fet tan impactant: es pot extradir algú a un estat de la Unió quan n’hi ha un altre que diu que si fos així es vulnerarien drets fonamentals? I més encara: com pot ser que hi hagi ciutadans de la UE (i un eurodiputat electe!) condemnats per un tribunal que un altre estat de la UE diu que no té competència per a jutjar-los? Per això el cas de Lluís Puig, el que ha anat més lluny en els procediments contra els exiliats, pot esdevenir la clau de volta que, un cop retirada, faci caure tota l’estructura jurídica sobre la qual s’ha bastit la repressió contra l’independentisme.

Els fruits del litigi estratègic

El cas Lluís Puig és el cas dels exiliats, que més de tres anys després ha acabat donant fruit. Per arribar fins aquí calia en un primer moment desmentir el missatge dels aparells mediàtic, polític i judicial espanyols segons els quals els exiliats eren “pròfugs” de la justícia. I per això van comparèixer immediatament quan se’ls va requerir davant les autoritats belgues. En segon lloc, l’estratègia implicava fonamentar una defensa basada en el perill de vulneració de drets que significaria l’extradició a l’estat espanyol, per la indefensió jurídica, per la vulneració de la presumpció d’innocència, per la imputació d’uns càrrecs tan greus i arcaics (rebel·lió, sedició) que no tenen correspondència en la resta de jurisdiccions de la Unió Europea. Això va fer que de seguida els jutges belgues, i fins i tot la fiscalia, veiessin amb mals ulls les euroordres enviades per la justícia espanyola, i era tan evident que anaven mal dades per al Suprem espanyol que el jutge Llarena va retirar-ne la primera.

La segona euroordre va servir per a humiliar-lo: primer per Bèlgica, que la va retornar per defecte de forma perquè no la va saber enviar bé, i després per Alemanya, perquè el tribunal de Slesvig-Holstein va dir que no es podia extradir Puigdemont per rebel·lió. Llarena, enfurismat, va retirar l’euroordre enviada a Escòcia contra Ponsatí just quan el judici –que de nou feia molt mala pinta per a les pretensions del Suprem– estava a punt de començar. I després de la sentència, la tercera euroordre, que es va enfangar primer al Regne Unit amb Ponsatí, i que ha fracassat definitivament a Bèlgica, amb uns arguments esgrimits pels jutges belgues que són ben bé aquells que la defensa de Boye, Marchand, Beckaert i companyia van ressaltar amb un propòsit que transcendia la defensa dels exiliats, que pretenia anar més enllà, desactivant el fonament mateix de la repressió que el novembre del 2017 tot just es començava a desplegar amb tota la fúria.

Ara, tal com Gonzalo Boye ha piulat, la sentència de Bèlgica significa un escac i mat a Llarena.

Checkmate… habrá que ver en cuantas jugadas #Seguimos

— Gonzalo Boye (@boye_g) January 8, 2021

Diu, això sí, que queda per veure en quantes jugades. L’efecte dòmino ha començat. Les peces han començat a caure, i ho demostra el fet que el govern espanyol es vegi forçat, després de tots aquests fracassos, a canviar el codi penal per adequar la sedició als estàndards europeus. O si més no a dir que ho farà.

Tot acaba confluint. El fet que alguns dels presos polítics denunciessin la seva situació de presó preventiva a un òrgan com el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU fou determinant, perquè va permetre d’obtenir una resolució favorable d’un organisme internacional molt abans que no es pronunciés el Tribunal Europeu dels Drets Humans, que té un procediment molt més lent perquè, entre més coses, depèn en bona part del blocatge que pugui fer el Tribunal Constitucional espanyol.

Haver disposat de la resolució del grup de treball de l’ONU ha estat fonamental per a la negativa belga a extradir Lluís Puig. Els quatre jutges del Tribunal d’Apel·lació belga esmenten aquesta resolució per a concloure que a l’estat espanyol tindria en risc la presumpció d’innocència. La sentència diu que “les constatacions àmpliament documentades pel Grup de Treball de Detencions Arbitràries […] en relació amb les declaracions d’alts funcionaris i autoritats sobre la culpabilitat dels implicats abans de la sentència són vàlides”. Són declaracions com aquella de la vice-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría dient que havien escapçat l’independentisme, o de l’ex-ministre Rafel Catalá vaticinant la inhabilitació dels presos abans que el jutge hagués pres cap decisió. Són declaracions documentades també durant tot aquest temps per l’equip de defensa dels exiliats a la justícia belga, que ha comprovat la magnitud de la persecució.

I per tot plegat no tan sols és important de tenir els ulls posats al Tribunal dels Drets Humans quan arribi el moment, sinó també, i per aquest ordre, al Parlament Europeu, al Tribunal de Justícia de la UE i també, i de nou, als tribunals de Bèlgica. Perquè la demanda dels exiliats contra Pablo Llarena per haver-los vulnerat la llibertat d’expressió, els procediments judicials i la presumpció d’innocència, encara és viva. I té camp per a córrer.

The post L’escac i mat a Llarena: com s’hi ha arribat i les conseqüències que tindrà appeared first on VilaWeb.

Uns 300 vehicles bloquen les màquines llevaneu a la Serra d’Aitana

Uns 300 vehicles han blocat un carril de la carretera CV-770 als accessos a la serra d’Aitana (Marina) i han complicat les tasques de la màquina llevaneus. Fonts del Consorci de Bombers de la Diputació d’Alacant han informat que efectius de la Guàrdia Civil han procedit a desallotjar els vehicles i a abalisar la zona per impedir el trànsit recreatiu o d’excursió.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

D’altra banda, el Consorci de Bombers de la Diputació de València han hagut d’intervenir per ajudar a vehicles que han quedat blocats en diverses carreteres, tot i que ara a aquesta zona ja no neva. Així mateix, els efectius de la Diputació de Castelló també han fet actuacions puntuals.

The post Uns 300 vehicles bloquen les màquines llevaneu a la Serra d’Aitana appeared first on VilaWeb.

La nevada interromp la vaccinació contra la covid a Lleida i a les Terres de l’Ebre

El temporal de neu també ha causat problemes en la logística de la vaccinació contra la covid-19. En aquest sentit, la nevada no ha permès la vaccinació a la ciutat de Lleida ni tampoc a les Terres de l’Ebre, dos dels punts més afectats pel temporal Filomena.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El ritme es recuperarà entre demà i dilluns, segons que han explicat fonts de Salut. El secretari general del departament, Marc Ramentol, ha explicat que la meitat dels usuaris de la residència ja han rebut la primera dosi del vaccí.

Segons les últimes dades de Salut, hi ha 53.343 persones vaccinades, 16.229 més que en el balanç anterior.

The post La nevada interromp la vaccinació contra la covid a Lleida i a les Terres de l’Ebre appeared first on VilaWeb.

Salut preveu arribar a 600 pacients a l’UCI, però constata que no hi ha hagut repunt per Nadal

El secretari general de Salut, Marc Ramentol, ha reconegut que tot fa indicar que en els dies vinents i setmanes s’arribarà als 600 pacients a l’UCI a Catalunya, com en el pic de la segona onada, un moment en què “es compromet una part important de la part assistencial no covid”. En declaracions a RAC-1, Ramentol ha dit, però, que no hi ha hagut repunt pels dies de Nadal. Tampoc no s’ha notat de moment l’efecte del Cap d’Any, però encara és d’hora per descartar-ho del tot. Pel que fa a la vacunació, ja han rebut la primera dosi la meitat dels usuaris de residències. Sobre les escoles, ha indicat que no es preveu tancar-les perquè no hi ha cap evidència d’un comportament diferent del contagi malgrat l’entrada de la soca britànica.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les festes nadalenques no han influït en les dades de la pandèmia, segons Ramentol, perquè la ciutadania ha entès que aquestes festes havien de ser diferents.

Així doncs, de cara al retorn escolar no hi ha variacions tot i que ja s’ha detectat un cas de la soca britànica. “De moment no tenim dades d’un comportament diferent per franges d’edat”, ha indicat Ramentol, que sí que ha admès que es tracta d’un dels “principals interrogants” que estan ara sobre la taula.

Ha recordat que les escoles van romandre obertes durant la segona onada, i ha insistit que “el plantejament continuarà sent aquest”. Que sigui més contagiós entre menors, ha subratllat, és un element que està a debat.

The post Salut preveu arribar a 600 pacients a l’UCI, però constata que no hi ha hagut repunt per Nadal appeared first on VilaWeb.

Pàgines