Vilaweb.cat

Un forat informàtic revela les dades sanitàries de milers de madrilenys, entre ells Felipe VI, segons Telemadrid

Un presumpte error informàtic a la sanitat madrilenya ha deixat al descobert les dades privades de milers de persones, entre elles les del rei d’Espanya, Felipe VI, i les del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, segons que ha informat Telemadrid, que n’aporta captures de pantalla amb les dades sensibles ocultes. També eren visibles les dades de l’ex-president del govern espanyol José Maria Aznar, i de l’ex-vice-president Pablo Iglesias.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La televisió pública madrilenya afirma que la bretxa de seguretat ha afectat serveis com l’autocita de vaccinació contra la covid, i que amb el DNI es podia accedir a dades privades com números de telèfon o de la Seguretat Social. El mitjà diu que ha denunciat els fets a la Guàrdia Civil i a la policia espanyola.

Per la seva banda, la Comunitat de Madrid ha negat taxativament la notícia. En una piulada al seu compte oficial de Twitter s’ha pronunciat amb un contundent “Això és fals” i l’etiqueta #stopbulos. Segons Telemadrid, la informació ha estat confirmada per fonts de la conselleria de Sanitat, que han reconegut l’errada informàtica.

🔴 #STOPBULOS 🔴

❌ Esto es falso.https://t.co/1KMbNos4wV

— Comunidad de Madrid (@ComunidadMadrid) July 7, 2021

The post Un forat informàtic revela les dades sanitàries de milers de madrilenys, entre ells Felipe VI, segons Telemadrid appeared first on VilaWeb.

Aquesta dèria de la gent catalana

El lema va córrer per una d’aquelles samarretes que es posava el diputat David Fernàndez al parlament: el perfil d’una bombona carabassa, fons blau, lletres blanques per a dos mots només, “vull butà”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquell tu ja m’entens pronunciat amb accent oriental. Aquelles ganes que anaven fent xup-xup i que desbordaven pertot arreu. Creativitat, humor, tres amics que es presentaven com el butaner M, el butaner T i el butaner J, i en una simple samarreta hi queda condensada esperança i voluntat.

Quan per fi sigui l’hora d’ordenar i d’escriure la crònica del com ho vàrem fer, quan ja no hi hàgim de viure tan immersos i puguem mirar enrere amb perspectiva, potser ens adonarem de les coses tan espectaculars que han passat en aquest país. I aleshores, al costat de les fites clau, Arenys de Munt, la Via Catalana, els batlles alçant els seus bastons, el Primer d’Octubre, quantíssimes i de quantíssima potència, i bellesa, que n’hem fet, al costat d’aquestes consecucions de pes, hi haurà això altre, el Fairy, Sant Esteve de les Roures, l’enginy col·lectiu, l’humor irredempt fet samarreta. Gestos i accions d’aparença menuda que han estat i que són expressió clara d’un fortíssim corrent de fons.

Fortíssim i irrebatible.

El 2014, la samarreta del vull butà; el 2017, el clam compassat de la multitud davant de les primeres agressions contra les urnes: Vo-ta-rem! Vo-ta-rem! Tenim aquesta dèria, la gent catalana.

A la interessant entrevista que Andreu Barnils feia a Andrej Hunko l’altre dia, el diputat de Die Linke i membre del Consell d’Europa hi explicava que la posició favorable de l’esquerra alemanya no ha estat tant per haver-se decantat de la banda del cas català, “sinó de la democràcia”. És un dels darrers exemples d’això que passa: que si en un cantó hi poses urnes i, a l’altre, porres, els demòcrates prenen posició amb facilitat. I que, quan hi ha una societat mobilitzada per reclamar el dret que té de votar per decidir el seu destí polític, negar aquest dret no és precisament una posició còmoda si qui ho perpetra pretén després anar pel món vestit de demòcrata i tenir tracte i avantatges de demòcrata.

El fet és que, sigui per l’aparença de cara a la galeria internacional, pel ridícul que hi puguin fer, per la pressió que en puguin rebre, sigui per mer càlcul de calendari electoral, per maniobra de resignada conllevancia o pel que sigui, al govern espanyol s’han començat a sentir veus a cor (Iceta fet ministre de les seves coses, Calvo com a vice-presidenta puntualitzadora, Sánchez per a negar-ho) que, mig esmorteïdes, mig amb sordina, mig esborrant-ho tot seguit, han dit referèndum.

I és significatiu.

Perquè aquesta és la nostra dèria i no pas la seva, i, evidentment, si per ells fos no en parlarien. Perquè de cap manera no voldrien reconèixer dins del seu estat un subjecte polític susceptible de decisió pròpia, això és, d’autodeterminació. I perquè, a sobre, saben (enquesta rere enquesta, votació rere votació els ho mostren) que aquest referèndum que ens neguen el guanyaríem.

Amb tot, no tenen més remei que parlar-ne. Malgrat ells i amb la boca petita, ho han hagut de fer. I és previsible que ho continuïn fent. Perquè que l’estat espanyol no deixi votar els catalans el desqualifica, tant a Catalunya com internacionalment. I, per tant, llancen els globus (globets) sonda. Que ja són, ben mirat, un punt (puntet) de feblesa per part seva.

I és clar que això que pretenen fer és agafar la legítima voluntat de referèndum i deixatar-la en consulta de no sé quines coses vetustíssimes que digui el ministre de torn (el café para tontos –en expressió d’en Barnils pare– dels anys vuitanti-noranti convertit ara en “participació de les comunitats autònomes en el disseny de les polítiques d’estat”), que intentaran, en tot cas, fer-se de la necessitat virtut i presentar aquest aigualiment com el vot que finalment ens hagin “concedit”.

Però hem de tenir encara més clar que si orquestren aquest moviment és obligats, que les peces es mouen i nosaltres també ho fem. I que a hores d’ara ja no ens poden venir amb consultes de pa sucat amb oli i peix al cove: després del Primer d’Octubre (quan malgrat les porres vam votar, i vam guanyar), l’única proposta que ens és acceptable és un referèndum d’autodeterminació. I que per a fer-lo hi ha d’haver, com a mínim, tres qüestions que tant sí com no s’han de guanyar: qui el convoca (la Generalitat de Catalunya), quin és el subjecte polític (el poble de Catalunya) i quina és la pregunta (clara, binària i sobre la independència).

Que són una evidència, les tres premisses, em direu, i tan conegudes, i tindreu raó. Però que val la pena repetir-les i insistir-hi i tornar-hi encara un cop més, perquè els nostres polítics (tots) les tinguin clares d’entrada, per estalviar-los la temptació de plantejar ni d’acceptar res si no hi són totes tres.

Sobretot per això: perquè no ho puguin fer.

Que les urnes ens agraden. Que som gent tossuda. I que sí, Europa, hi volem tornar. A enfilar la definitiva.

The post Aquesta dèria de la gent catalana appeared first on VilaWeb.

Brandar la bandera espanyola

Entre el 1933 i el 1941, els anys del creixement del nazisme, va haver-hi dos-cents corresponsals de premsa estrangers a Berlín –entre els quals alguns de catalans, i molt bons: Eugeni Xammar el millor. Un d’aquests periodistes es deia Edgar Mowrer i treballava per al Chicago News Daily.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Mowrer va ser dels pocs corresponsals que foren expulsats d’Alemanya. El setembre del 1933 el van obligar a abandonar el país per haver escrit un article molt crític amb allò que ell ja qualificava de “nou règim”. La immensa majoria dels seus col·legues no van reaccionar quan hi hagué aquesta expulsió. Tot i que treballaven seguint els patrons democràtics occidentals, van callar i van continuar callant a partir d’aleshores. Durant anys. Com és que no van avisar els seus països sobre allò que passava? Com és que van continuar escrivint encara vuit anys més sense conscienciar el món de la monstruositat que es congriava? És una pregunta que, per l’excepcionalitat absoluta d’aquell moment i les conseqüències que tingué, fa anys que em faig i m’obsessiona.

Fa temps vaig topar amb un llibre escrit per Daniel Schneidermann que em va servir per a entendre molt millor no solament els meus col·legues sinó, en general, tots aquells que tenen aversió a fer-se preguntes mentre creix la tempesta.

Schneidermann explica d’una manera molt convincent les raons d’aquell silenci. Algunes són molt pregones. Per exemple, l’anticomunisme visceral d’alguns periodistes o editors que veien en Hitler tan sols un fre a la temuda Unió Soviètica. I planava també en l’ambient, com per desgràcia torna a passar ara, una certa condescendència envers l’autoritarisme, que podia arribar a ser presentat com un remei preventiu, tolerable segons per a quins interessos polítics o econòmics.

Però en el seu relat es destaquen molt els moments en què es posen sobre la taula raons psicològiques o culturals, banals respecte de la informació que calia cobrir, però que en canvi van tenir un paper determinant per a justificar el silenci. A aquells periodistes, simplement, els agradava viure a Berlín, per exemple. Pels cabarets, pels jardins, per la cervesa, per mil raons. O eren, prou sovint, germanòfils, culturalment parlant. Gent que havia après durant anys la llengua alemanya, a qui agradava la cultura alemanya i que per això mateix se sentia feliç vivint-la cada dia. Schneidermann assenyala moltes raons d’aquest estil, simplíssimes i anodines, que, tanmateix, tingueren un gran paper perquè uns periodistes brillants esdevinguessen una colla d’inútils a l’hora de fer la seua feina. Fins i tot a l’hora, simplement, de veure la realitat que els envoltava.

Aquest article que llegiu avui el volia haver escrit ahir. Però les notícies del dia em van obligar a canviar de tema. Tanmateix, avui el recupere i vull emmarcar-lo en el context en què va ser pensat, que és l’assassinat de Samuel Luiz, a Galícia. L’assassinat d’aquest jove, en un incident que és percebut com a homòfob, però també algunes imatges que tots vam poder veure a les xarxes, en què grups de joves nacionalistes s’encaraven amb les manifestacions del dia de l’orgull gai brandant banderes espanyoles i dient que allò era “una guerra entre marietes i espanyols”. Amb les mateixes banderes –i és una altra imatge que em va colpir fa dies– que van enarborar també els joves tancats en un hotel de Mallorca després d’haver-se contagiat de covid en una macrofesta, aquells irresponsables que, damunt, pretenien haver estat segrestats pel govern “catalanista” de Francina Armengol. Les banderes, en fi, que emmarcaven fa poques hores l’amenaça directa i brutal, pública i intolerable, contra l’editor d’El Jueves.

Un chaval animando a los homófobos a una pelea con la comunidad #LGTBIQ de Sevilla. Así se les educa y de adultos serán agresores en potencia de maricones. pic.twitter.com/WdfAkoa5T5

— Lagarder Activista 🏳️‍🌈 (@lagarder81) July 4, 2021

Hom hauria de preguntar-se, per això, com és que algú branda la bandera espanyola contra la bandera de l’arc de Sant Martí, quina contraposició més absurda i inconnexa és aquesta. O com és que s’enarbora la mateixa bandera contra la raó sanitària, contra el sentit comú. I què tenen en comú editar una revista satírica i el fet de parlar una llengua minoritzada o estimar a qui vulgues… perquè l’enemic de tot plegat sempre, sempre, faça servir els mateixos colors.

La resposta és simple: això que veiem ara és el nacionalisme espanyol que creix sobretot entre els joves, convertit en l’antídot violent contra qualsevol forma de diferència i de pluralitat. Qualsevol. I descaradament violent. Perquè beu de la font d’una cultura política, el nacionalisme espanyol, que ha estat, és i serà sempre profundament autoritari, supremacista, racista i masclista. No perquè sí ni perquè fos inevitable, sinó perquè aquesta és l’essència que va covar intensament el colonialisme al nord del Marroc –allà on es va conformar l’actual nacionalisme espanyol, després de la desfeta de Cuba.

La qüestió important, però, és que avui, igual que passava al Berlín del 1933, hi ha gent que troba en els seus plaers íntims i personals, en les seues simpaties més vagues o simplement en la seua comoditat l’excusa perfecta per a no haver-se de mirar la realitat de cara. Aquesta que tenim indubtablement al davant. I això explica que una part de la societat, fins i tot independentista, preferesca no entrar a fons en tot això que passa, en les raons d’aquest augment accelerat de la violència política. Per no haver de denunciar sense contemplacions i en bloc un moviment polític, l’espanyolisme, que és a l’arrel del problema i que en causarà molts més, de problemes, els mesos i els anys vinents.

Des d’una òptica sòlidament anticolonialista, l’acadèmic ugandès Mahmood Mamdani fa anys que explica bé que als judicis de Nuremberg es va imposar un esquema profundament perniciós per a definir com calia lluitar contra un nacionalisme i un estat d’arrel i pràctica violentes. Perquè en compte de reconèixer que l’Holocaust era un projecte polític nacional, allà es va optar per tractar aquell horror màxim com una acumulació de crims de guerra fets per persones individuals. I fou així com s’establí un precedent que encara avui arrosseguem. Només en el cas de la guerra de Iugoslàvia i en algun altre de semblant ha semblat que es posava en dubte el paradigma de Nuremberg. I aquest, estimats lectors, és el gran perill a què ens encarem ara, una altra volta. Que ningú no s’enganye: no són coses d’individus aïllats. Hi ha un projecte polític real i creixent, nacional, al darrere d’aquestes banderetes brandades violentament contra tanta gent diferent. I per això, precisament per això, combatre’l com a tal moviment, completament i prescindint de si els d’aquest partit o aquella idea són millors o pitjors que aquells altres, és l’única manera d’evitar, ara que la batalla ha començat, la repetició de la història.

PS. Ja ho sé, que els manipuladors de sempre diran que és una barbaritat comparar l’ascens del nazisme amb el futur d’Espanya. No ho faig, però què m’importa a mi què puguen dir aquesta gent? No és per a ells que escric jo, ni vull que ningú puga retraure’m un dia que em vaig comportar com ho van fer a Berlín aquells col·legues d’Edgar Mowrer.

The post Brandar la bandera espanyola appeared first on VilaWeb.

Els passos en fals de l’espionatge a Puigdemont emergeixen en el judici contra els dos mossos

Hi ha un moment de l’interrogatori de l’advocat Cristóbal Limón al cap de la comissaria d’informació de la policia espanyola que és revelador. Perquè evidencia l’obsessió i el desplegament de mitjans de l’estat espanyol per a detenir el president Carles Puigdemont i la fixació per detenir-lo a Alemanya. Les respostes del policia espanyol en la declaració com a testimoni en el judici contra els dos agents que acompanyaven Puigdemont quan fou detingut –i als quals demanen tres anys de presó, acusats d’encobriment– perfilen un cas de persecució que podria traspassar els límits legals.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Puigdemont fou detingut el 25 de març al matí al land de Slesvig-Holstein, una trentena de quilòmetres enllà de la frontera amb Dinamarca. Havia viatjat amb un vehicle Renault Espace, acompanyat dels dos agents, que eren fora de servei perquè tenien uns dies de festa, i de Josep Alay i Josep Maria Matamala. Puigdemont va sortir d’Hèlsinki el dia 23 al vespre per anar a Bèlgica, a fi de posar-se a disposició de les autoritats d’aquell país. El dia 24 al vespre es van trobar amb els dos agents a Estocolm, i van continuar el viatge plegats cap al sud, bo i travessant Dinamarca, fins a Alemanya.

L’advocat Limón engegava així l’interrogatori al policia espanyol:

—Vostè va dir en un ofici de l’abril del 2018 que Puigdemont havia sortit d’Hèlsinki el 23 de març a la tarda. Com ho sap?
—Per mitjans de premsa. El senyor Puigdemont publicitava les seves apologies independentistes.
—Però la premsa ho deia, això, aquell dia?
—Deia que s’havia reactivat l’euroordre.
—Però vostè diu que sabia que havia sortit d’Hèlsinki. Com ho sabia?
—Entenc que hi va haver una causa-efecte entre emissió de l’euroordre i la seva fugida.
—És a dir, vostè s’ho va imaginar?
—Sí, bé… No m’ho vaig imaginar…

Però el jutge interromp l’interrogatori, no deixa que vagin per aquí. És un terreny espinós, perquè això ja té a veure amb els mètodes que la policia espanyola i els serveis secrets espanyols desplegaven per controlar els moviments de Puigdemont.

D’ençà que se n’anà a l’exili, el president va estar vigilat. Això es desprèn de les declaracions d’aquest cap de la comissaria d’informació, quan ha dit al fiscal: “La meva unitat informava puntualment a la fiscalia del Suprem dels moviments de Puigdemont mentre l’euroordre era suspesa [d’ençà del desembre del 2017]. Vam fer el seguiment d’un desplaçament a Copenhaguen.” En efecte, el president va viatjar a Dinamarca el gener del 2018 per participar en un acte a la Universitat de Copenhaguen, i la fiscalia va demanar a Llarena d’activar aleshores l’euroordre. Però el jutge no ho va voler fer, amb l’argument que Puigdemont encara en trauria profit polític, d’una detenció i possible extradició just quan s’acostava el moment de la seva investidura.

La vigilància sobre el president era permanent i és encara sota sospita. El febrer d’aquell any van trobar unes balises de seguiment que es van instal·lar als vehicles de Puigdemont a Bèlgica els primers mesos d’exili. Els presumptes espies van aprofitar les reunions que feia durant els primers mesos de l’exili a l’Hotel Husa President Park de Brussel·les per col·locar-hi les balises. Els experts belgues van determinar que eren dispositius “sofisticats” que abans de ser col·locats s’havien preparat tècnicament amb “material d’alta qualitat i per mans expertes”. I fer això és il·legal, perquè requereix un permís de les autoritats belgues que no van demanar.

Tan sols un mes després, el mateix cotxe on havien trobat les balises, el Renault Espace, el van conduir els dos mossos des de Waterloo fins a Estocolm per recollir Puigdemont i portar-lo fins a Bèlgica. No hi ha constància que en aquell cas dugués aparells de seguiment. Però, aleshores, com van controlar els moviments de Puigdemont i tot el recorregut que va fer? El policia espanyol que va testificar ahir va dir que havien deduït que passaria per Alemanya a una hora determinada i que segurament farien servir aquell cotxe. Un cotxe que els dos mossos acusats en aquest judici sabien que era molt vigilat, i tanmateix el van fer servir perquè, segons que van declarar, no s’havien d’amagar pas de res.

El cas és que, si anava per carretera des de Finlàndia, Puigdemont havia de passar per Suècia i Dinamarca abans d’arribar a Alemanya. Però la policia espanyola no va avisar la policia sueca ni la danesa. Aquest responsable de la policia espanyola diu que van avisar directament la policia alemanya, la BKA, perquè pensaven que Alemanya era “el lloc més factible per a fer la detenció”. És clar que ell no parlarà pas de l’ordre política que hi devia haver en aquesta detenció, el fet de decidir que fos a Alemanya tot pensant en el possible èxit del lliurament a l’estat espanyol del president. Però se li han escapat alguns aspectes interessants:

—Per què no van dir a la policia finlandesa que detingués Carles Puigdemont?
—La policia finlandesa en principi no sabia on era el president Puigdemont.
—Però si feia unes conferències en un lloc determinat.
—Nosaltres ens comuniquem pel sistema Sirene, no podem posar-nos en contacte amb les autoritats d’un país si no tenim constància certa que aquella persona en cerca hi sigui, i en el moment que es va activar l’euroordre el senyor Puigdemont havia desaparegut, i no sé si en aquell moment era en aquell país o en un altre.
—Per què es van posar en contactar amb la policia alemanya i no amb la finlandesa? Si el dia 23 no era pas a Alemanya.
—En les nostres investigacions disposem d’informacions del nostre oficial d’enllaç i del CNI, que és qui té informació i autoritat per a investigar delictes que afecten la seguretat nacional en uns altres països. Jo només vaig comunicar-ho a la policia alemanya.
—Vostè diu que el dia 23 va posar-se en contacte amb la BKA, però Puigdemont no era a Alemanya, i també ha dit que no poden posar-se en contacte amb la policia d’un país si la persona cercada no és allà.
—Establíem un dispositiu policíac per a detectar un vehicle travessant la frontera. No li dic que féssim un seguiment pel nord d’Europa.

De fet, el Ministeri d’Interior espanyol va trigar molt poques hores a filtrar a la premsa, l’endemà de la detenció de Puigdemont, “els detalls” del dispositiu de la policia i el CNI per a detenir el president. Per fer-se fort i vendre l’èxit de l’operació. El govern espanyol estava convençut que les autoritats alemanyes en facilitarien el lliurament. Però l’euroordre per rebel·lió fou rebutjada. L’advocat alemany de Puigdemont, Wolfgang Schomburg, ho destacava en aquesta entrevista a VilaWeb: “A algun buròcrata a Espanya li va passar per alt que a Alemanya hi ha jutges independents“.

I segons aquelles filtracions hi va haver, efectivament, un seguiment pel nord d’Europa, amb un gran desplegament d’agents i mitjans. La justícia espanyola s’ha negat fins ara a investigar els aspectes il·legals de l’espionatge al president.

The post Els passos en fals de l’espionatge a Puigdemont emergeixen en el judici contra els dos mossos appeared first on VilaWeb.

Teresa Cabré: “Les institucions han de veure que el IEC és una entitat de referència de tot el país”

La lingüista i filòloga Teresa Cabré (l’Argentera, Baix Camp, 1947) prendrà possessió el dia 2 de setembre del càrrec de presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans. Substituirà el biòleg Joandomènec Ros, que l’ha dirigit aquests últims vuit anys. Hi ha molta feina a fer, diu. Una de les primeres mesures serà crear una comissió d’igualtat. Serà la primera dona que arriba al càrrec d’una institució cabdal per al país on, de moment, tan sols el 18% dels membres són dones. Hi parlem sobre els envits pendents d’una institució històrica que ha d’afrontar amb urgència la seva modernització i difusió. I com que fins ara ha estat presidenta de la Secció Filològica, hi parlem també del català i de les reformes normatives aprovades aquests darrers anys.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’Institut ha perdut força en la recerca. No té un paper capdavanter.
—És lògic. Ara la concentració del finançament de la recerca és a les universitats i als centres de recerca seleccionats pel propi govern. No és que hagi perdut peu en la recerca. És que en allò que s’entén per recerca competitiva, l’Institut no hi pot entrar, perquè els agents fonamentals són en altres llocs. Calen molts recursos (utillatges, laboratoris…) i l’Institut no en té. Però sí que té en el seu haver temes als quals les universitats potser no es dedicarien perquè la recerca competitiva cerca més la internacionalització.

Com ara?
—Per exemple, ara s’està desenvolupant una base d’etnobotànica dels Països Catalans. Són obres de recopilació que formen part de l’estructura de recerca del país i que, en canvi, la recerca competitiva no prioritzarà mai. Nosaltres hem de posar la mirada en la descripció del territori, sempre amb mirada universal, però del territori. Aquí l’Institut pot fer molt bona feina.

En tot cas, creieu que aquests darrers anys hi ha organismes que han absorbit funcions que pertocaven a l’Institut?
—Jo el que miro és què s’ha de fer com a prioritat de país. Qui se’n faci càrrec és una altra qüestió. L’Institut es va crear per a fer la recerca puntera del país. Però en aquell moment, això volia dir sobretot descripció del patrimoni. Ara, en recerca, s’ha optat per altres models. I la competitivitat s’ha centrat en universitats i centres de recerca. A l’Institut hi ha membres, no hi ha recercadors propis. L’Institut ha de trobar el seu paper cercant la seva pròpia singularitat. No pot ser mai un centre que competeixi amb les universitats en aquest sentit.

Un altre problema és el del finançament. No sé si heu començat a moure fils.
—Sí: per a fer recerca i activitat en general calen recursos. Amb la crisi i les pròrrogues del pressupost que hem anat arrossegant, l’Institut té ara un pressupost una mica migrat per tot allò que es proposa de fer. Hem de pensar com potenciar les aportacions econòmiques de fora. Perquè l’exterior vulgui invertir, és bo que definim exactament què volem fer. És més important pensar què volem fer, que serveixi el país, que se’n vegi la utilitat i el rigor, que no pas dir: “Necessito més recursos.”

L’exterior vol dir institucions públiques o també empreses privades?
—Totes dues. Les institucions públiques del país, i quan dic el país em refereixo a tot el territori de llengua i cultura catalanes, han de veure que l’Institut és una entitat de referència del país, perquè vertebra tot el territori. Per això cal que hi apostin, amb prou recursos per a fer la tasca que ells creuen que ha de fer i que l’Institut està disposat a assumir. I, paral·lelament, ningú no ens diu que institucions i organismes privats no es puguin organitzar en una fundació administradora que es converteixi en patrocinadora de projectes i activitats de l’Institut. Si ho enfoquem bé, trobarem entitats que patrocinin projectes de l’Institut.

S’ha de millorar, a efectes de reconeixement i fins i tot coneixement de l’Institut entre la població?
—Moltíssim. L’Institut s’ha de fer més visible. Fa molta feina. De portes endins, sabem la feina que fem i els resultats. Però això s’ha de fer públic. L’Institut té molta obra científica digitalitzada. Hem de fer pública la quantitat de consultes que tenen els nostres recursos, perquè així se’n comprendrà la importància. Tot això no es coneix.

Per què?
—Perquè ha fallat la comunicació. No hi ha hagut una política estratègica de comunicació de cara a la societat. Molta gent desconeix l’Institut. En el millor dels casos es relaciona amb la llengua. “Ah, sí, els que fan els diccionaris.” L’Institut ha de fer visible la tasca que fa. Hi ha d’haver un procés de transparentització. Aquesta casa no pot romandre tancada a l’exterior. Hem de poder retornar a la societat el benefici de la inversió pública. Que tinguem tres gramàtiques al carrer i ens plantegem un diccionari nou ja és retre comptes d’allò que vols fer i cap on vols anar. Però ho hem de fer amb tots els sectors científics i totes les seccions de l’Institut.

S’hauria de reequilibrar el pes de la Secció Filològica dins de l’Institut, en benefici de les altres?
—Hauríem de pensar-ho d’una altra manera: per què la gent ens coneix més per la llengua? Perquè en la llengua, som singulars. Som l’única institució que té potestat de fixar la normativa. Com a centre d’estudis, passa que hi ha altres organismes. L’Acadèmia de Bones Lletres, la de Ciències, la de Doctors, la de Medicina, la de Veterinària, etc. Ara: hi ha competidors des del punt de vista del tema. Però no n’hi ha des del punt de vista històric ni de la transversalitat ni del fet que els membres formen part d’aquest conjunt virtual que són les terres de llengua i cultura catalanes.

Què considereu que ha restat pendent, a la Secció Filològica?
—La posada en marxa del nou diccionari normatiu. Ara les gramàtiques i l’ortografia formaran part d’una cosa que anomenarem la plataforma normativa. Entrareu al web, a la pàgina de recursos, i podreu passar de la gramàtica a l’ortografia. No hi hem pensat de posar-hi el DIEC tal com està ara. Per què? Perquè tenim pensat de fer un nou diccionari. Quan? En el moment que alliberem recursos humans d’altres projectes com el diccionari manual, que ja hauria d’estar acabat.

Què vol dir que aquest diccionari nou tindrà una vocació pancatalana?
—Que ha de poder ser un diccionari que representi el catalanoparlant mitjà amb independència del seu origen dialectal. La normativa es basa en l’estàndard. Doncs s’ha de concebre un estàndard ampliat. Això inclou no tan sols les unitats que són comunes en dues o més de les grans varietats dialectals, sinó tots els fenòmens i alternatives que són propis d’un sol territori on tenen prestigi o que són la solució única en aquest territori. Hi ha un estàndard natural, que sorgeix de manera espontània quan es fan servir més unes formes. Nosaltres, al costat, n’hem de tenir un d’induït en què considerem que les formes han de formar part de l’estàndard perquè identifiquen els parlants d’una de les varietats. Encara que no s’hagi fet de manera espontània. Per això en diem pancatalà. Perquè un diccionari sigui reconegut com un diccionari de referència, cal que els parlants de tots els territoris i varietats s’hi sentin identificats.

Quin paper hi tindrà, aquí, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Hi ha relacions?
—N’hi ha. D’ençà del juny de l’any passat hi ha un acord signat formalment al qual es va arribar després d’una etapa de diàleg llarga. Amb moltes ganes d’empatia i de col·laboració per totes dues bandes. El document es titula “Cap a una normativa unitària”. El president de l’Institut, el de l’Acadèmia Valenciana i el rector de les Illes Balears van signar aquest acord, de caràcter polític, dient simplement: les tres institucions estan d’acord a avançar en aquesta línia. I la Secció Filològica, l’Acadèmia Valenciana i la comissió de les Illes que s’encarrega de l’assessorament normatiu vam signar un altre protocol, en què dèiem que el nostre treball tècnic anirà cap a aquest model.

Això vol dir, per exemple, que en el diccionari hi haurà col·laboració?
—N’hi haurà. Quan s’estableixi el model organitzatiu de l’elaboració del diccionari s’ha de veure a quin nivell es materialitza. El mínim serà un acord dels criteris de la representació de les unitats al diccionari i de quines unitats hi han d’anar. El segon nivell passaria per distribuir-nos uns i altres les tasques per arribar a una obra no només unitària, sinó cooperativa. Perquè la cooperació reforça la idea d’unitat. I nosaltres hem d’anar cap a la unitat de la llengua. Les llengües que es troben en contextos com els nostres han de tendir sempre a sumar esforços.

Per tant, l’Institut no aspirarà a tenir un paper acadèmic rector als Països Catalans, sinó que la unitat s’aconseguirà amb projectes conjunts.
—Ho diré d’una altra manera. Si entrem en la dialèctica d’aquí qui mana, acabem la col·laboració. Molt ràpidament. Hem de crear un altre diàleg. Quin és l’objecte a l’abast de cada organisme? Nosaltres diem: l’Institut d’Estudis Catalans, pel seu sentit històric, per la seva evolució, per la seva composició, amb membres de totes les parts del domini lingüístic, i per la seva voluntat, sempre ha posat la mirada en el conjunt de la llengua, de les varietats. Hi ha altres organismes, creats més tard, amb membres que són només de la pròpia varietat i que només s’han creat per ocupar-se o per protegir la pròpia varietat. Hem de procurar que encarregar-se d’una varietat sigui en acordança amb la mirada de conjunt. És la manera de no crear escissions.

Quan es va publicar la reforma de la gramàtica hi va haver crítiques que admetia uns quants calcs del castellà.
—Però va ser molt menor. Estàvem molt acostumats a gramàtiques directives: fes això i no facis allò altre. I, és clar, ens vam trobar amb una gramàtica nova que et deia: en aquestes circumstàncies, és millor que facis això que no pas això altre. Implicava una posició molt més activa per part del parlant, i no sempre el parlant estava prou preparat per a fer aquesta selecció. D’aquí que després se’n fessin dues més de més intel·ligibles. Ara, sobre calcs del castellà, no, perquè la normativa sempre es basa en l’estàndard. I només formen part de l’estàndard aquells usos molt, molt, molt generalitzats, i que des del punt de vista de la genuïnitat no presenten grans problemes. No són castellanismes flagrants. S’han consultat corpus històrics, com el de les universitats de València i d’Alacant, i hi trobes usos que ja eren del català del segle XV o del XVI.

De tota manera, en un context de bilingüisme, hi ha risc que la interferència del castellà dialectalitzi el català i que l’estàndard parlat vagi ple d’interferències.
—Penso que les interferències, l’Institut ja les ha tingut en compte. Però moltes coses no són interferències. Un exemple: els pronoms febles. Que escriguis ‘l’hi’ en lloc de ‘la hi’ o ‘li ho’ no és cap interferència. D’una manera ortodoxa, tal com era la normativa, els pronoms s’escrivien de manera explícita: “Li ho donaré.” Però què diem, quan parlem? “L’hi donaré.” Quan una gramàtica et condueix al ‘l’hi’ en lloc del ‘li ho’, reflecteix molt més la llengua viva i no crea cap problema gramatical, perquè cada forma de pronom té la seva funció. Som una llengua minoritzada i és lògic que estiguem sempre en vigilància. Però tenim tendència a simplificar les coses i dir: això és un castellanisme. I no sempre. S’ha d’analitzar.

Hi ha pensat d’elaborar també una gramàtica amb vocació pancatalana?
—Considerem que la nostra ja és bastant pancatalana. Ja hi ha moltes solucions que només són en tals territoris. Hi ha aquesta vocació. Només l’ha feta l’Institut, això sí. I aquesta pancatalanitat es pot posar una mica en dubte en el sentit que no s’ha concebut com un projecte col·laboratiu. També és cert que quan formes una unitat, les parts es poden dir equitatives, però no sempre funcionen ben bé equitativament. Sovint es diu que “hi ha més distància de Barcelona a València que no de València a Barcelona”. És veritat. Ho deia Alzamora arran d’aquesta trobada bilateral entre les Illes i el País Valencià. Hi ha molts escriptors baleàrics que no són coneguts a Catalunya, i en canvi nosaltres els coneixem tots. Això és conseqüència d’una posició inconscient de centralitat. Hem de vèncer els prejudicis.

L’Institut ha de tenir cap paper a l’hora de revertir o alertar de l’empitjorament de les dades sociolingüístiques dels últims anys?
—Ha d’alertar, és evident. L’Institut no té com a mandat la responsabilitat d’actuar sobre la situació de la llengua. En tot cas, segons els estatuts, també té la responsabilitat de seguir el procés del desenvolupament de la llengua arreu del territori. I dir, ep, alerta, aquí passa això, i aquí, allò. Però això no ho ha exercit mai, l’Institut. Entre més raons, perquè ja hi ha organismes públics, com la secretaria de Política Lingüística, que se n’encarreguen. I la Generalitat va crear un Consell Social de la Llengua Catalana que s’havia d’encarregar precisament d’això. Vigilar l’ús del català. Aquest organisme es va inspirar en el Consell de la Llengua Francesa, creat al Quebec, on es va concebre com un òrgan independent del poder polític.

I aquí què ha passat?
—Que se’n va donar la presidència al conseller de Cultura i la secretaria al director de Política Lingüística. I si un organisme que ha de dir, “ep, la direcció de Política Lingüística no actua prou en tals sectors” no ho pot fer perquè en el fons està intricat amb el mateix poder públic, això ja serveix per a una altra cosa. En aquest cas, penso que l’Institut podria fer un paper. I també el podria fer un Consell Social concebut externament a la Generalitat.

Un exemple: l’Institut hauria d’alertar de la pèrdua de referents audiovisuals en català entre la canalla? O de l’augment del castellà a la televisió pública?
—Doncs sí. I en aquest cas, potser, en lloc de només alertar, l’Institut potser hauria de dir “ep, aquí hi ha un problema”, fem un estudi amb dades contrastades que mostri que això no és només una intuïció, sinó una realitat. I en el moment que això ho tingui confegit i estudiat en forma d’informe, posar-ho damunt la taula del govern. Aquesta és la funció que jo dic que ha de fer l’Institut.

En el cas de la nova ortografia sí que hi ha hagut més contestació.
—Però és lògic. L’ortografia és una representació gràfica. La paraula “dónes” la veus. I sempre l’has vist amb accent. Una cosa tan incorporada és difícil de canviar. I l’ortografia també té un marge enorme d’arbitrarietat. És fruit d’unes decisions, d’uns pactes. Pots dir: és que vull una llengua més simplificada, més complicada, més el que vulguis. I l’ortografia ho segueix. Per això desperta passions. És molt important, l’ortografia? No, el que és important és que hi hagi una ortografia. Que no n’hi hagi més d’una en marxa. Perquè la diversitat ortogràfica fa trontollar la unitat d’una llengua. Quan has après una cosa no la vols desaprendre. És com si te la prenguessin. Però no et poses en la pell dels qui la comencen a aprendre.

Per què l’Institut no ha pres posició sobre els usos anomenats de llenguatge inclusiu?
—Perquè l’Institut té una gramàtica. L’Institut s’ha de basar en l’estàndard. Fins que no hi hagi una generalització d’aquests usos no pot incorporar cap novetat en la gramàtica. I això encara no està generalitzat. L’Institut no pot posar el carro davant dels bous. La normativa de dalt cap a baix mai no té èxit. S’ha de basar en els usos. I els usos han de ser consensuats, acordats, generalitzats. Només en aquesta mesura l’Institut podrà introduir dins de la gramàtica una modificació. Si no, seria una acció autoritària.

Però hi ha marge, realment, de canviar el consens sobre això?
—Si es vol aconseguir no fer servir el llenguatge de manera esbiaixada, hi ha recursos per a fer-ho. Un pot ser el desdoblament. M’agradarà més o m’agradarà menys. En uns casos serà absolutament necessari perquè es pot crear aquesta exclusió, i en uns altres no, perquè el context ja t’ho fa veure. Crear una tercera categoria, amb un morfema ‘i’ o ‘e’, segons els casos, és una altra cosa.

Ara ho fa la consellera d’Igualtat.
—Incorporar un nou morfema a la gramàtica és clar que es pot fer. Però en el moment que estigui prou generalitzat perquè la població ho hagi acordat. Però no d’entrada, en forma de decisió de dalt a baix.

Però al marge de si hi ha consens o no, vós creieu que hi ha marge perquè es decideixi per raons ideològiques si el masculí és el marcat o la creació d’un morfema?
—Jo respecto totes les militàncies…

…però la condició de gènere no marcat del masculí no és una qüestió de militància.
—No, és una qüestió de gramàtica. I que facis la concordança en femení en lloc d’en masculí és una qüestió de militància, perquè la gramàtica no ho diu. Jo puc entendre la legitimitat d’una posició d’aquesta mena. Perquè hi ha el desig que això es generalitzi. És una qüestió d’estil amb un objectiu determinat. Però no es pot encabir en la gramàtica si no està prou consolidada en els usos estàndard.

 

The post Teresa Cabré: “Les institucions han de veure que el IEC és una entitat de referència de tot el país” appeared first on VilaWeb.

El govern català habilita hotels per allotjar els turistes amb covid durant la temporada d’estiu

El govern català torna a habilitar ‘hotels refugi’, que s’utilitzaran per allotjar els turistes amb covid-19 i els seus contactes durant la seva estada a Catalunya aquest estiu. Les ciutats de Barcelona i Girona ja disposen d’aquesta mena d’allotjaments, mentre que a les demarcacions de Tarragona i Lleida també es preveu que s’adaptin espais. A Barcelona, l’hotel serà el Tres Torres Atiram, mentre que a Girona serà l’Hotel Peninsular. El cost de les estades anirà a càrrec de la Generalitat i l’objectiu és oferir espais per aïllar possibles turistes amb la covid.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Així, els clients afectats sortiran de l’àmbit de l’establiment en què estaven allotjats per seguir el tractament i fer els aïllaments oportuns”, informen des del govern al sector hoteler. En cas que un turista mostri símptomes de la covid-19, l’establiment on s’allotgi haurà d’aïllar-lo a la seva habitació i trucar al 061 o al Centre d’Atenció Primària (CAP) més proper. Si finalment té la covid-19, serà traslladat a un hospital o a un dels hotels habilitats per procedir al seu tractament. El canvi d’establiment s’haurà de fer en taxi i anirà a càrrec del client.

Pel que fa als contactes estrets de la persona afectada, el govern explica que és probable que les autoritats determinin que ha de fer un període d’aïllament. Sobre això, assenyala que aquest també es farà a un ‘hotel refugi’.

Si el turista afectat passa l’estada a un apartament o un habitatge d’ús turístic, serà possible fer l’aïllament sense necessitat de traslladar-se a un altre allotjament si és vacant durant els següents dies. En aquest cas, en canvi, l’allargament de l’estada anirà a càrrec del particular.

The post El govern català habilita hotels per allotjar els turistes amb covid durant la temporada d’estiu appeared first on VilaWeb.

El Futbol Club Andorra estrena un escut nou

El Futbol Club Andorra ha estrenat avui la imatge de l’escut nou que representarà l’equip del principat. Ho ha fet públic amb un vídeo a les xarxes socials. “No sempre podrem jugar a les muntanyes, però les muntanyes sempre jugaran amb nosaltres”, diu el clip. El club ha explicat que ha decidit de “renovar la seva identitat visual com a conseqüència del nou posicionament de marca definit dins del pla estratègic”. “La nova identitat, treballada conjuntament amb l’agència de branding Summa, capitanejada per un nou escut, posa en relleu la nova essència del club amb una proposta que va més enllà dels codis esportius i acompanya la marca cap a nous territoris d’expressió”, han dit en un comunicat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El nou escut, diuen, és “un símbol molt potent inspirat en la pròpia paraula Andorra i les seves muntanyes. Un símbol modern que marca la clara intenció de situar el club al nivell de grans marques esportives”.

🆕🆕🆕 #SomTricolors 🔵🟡🔴 pic.twitter.com/Fp4Wy5FVku

— FC Andorra (@fcandorra) July 7, 2021

 

 

The post El Futbol Club Andorra estrena un escut nou appeared first on VilaWeb.

El Tribunal Constitucional turc allibera l’activista pro-kurd Gergerlioglu

El Tribunal Constitucional turc ha ordenat l’alliberament de l’activista dels drets humans i diputat pro-kurd Ömer Faruk Gergerlioglu, que va ser empresonat fa tres mesos acusat de fer propaganda a les xarxes socials. El tribunal considera que no se li podia retirar la seva condició de diputat del Partit Democràtic del Poble (HDP) i que per tant, l’empresonament atemptava directament contra el “dret a participar en activitats polítiques”, així com “el dret a la llibertat”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Al febrer, el principal tribunal d’apel·lacions de Turquia va confirmar una sentència de presó de dos anys i mig per Gergerlioglu per propaganda terrorista per una publicació a les xarxes socials el 2016, fet que va aplanar el camí per eliminar la seva condició de diputat.

L’HDP fa mesos que està sotmès a la persecució de les autoritats -desenes dels seus membres estan detinguts o empresonats-. De fet, el fiscal en cap de Turquia va presentar una demanda al Tribunal Constitucional per dissoldre l’HDP per presumptes vincles amb el terrorisme.

“Catalunya ens pot entendre molt bé”: la repressió de Turquia situa el partit pro-kurd a la vora de la il·legalització

The post El Tribunal Constitucional turc allibera l’activista pro-kurd Gergerlioglu appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: Menorca bat el rècord de contagis. S’activa la vaccinació mòbil sense cita a Catalunya

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El nombre de positius continua a l’alça a Catalunya. Avui s’han conegut 7.100 nous casos de covid-19 confirmats per PCR o prova d’antígens i ja hi ha 610 pacients ingressats a planta, 35 més que no pas ahir. Els nous infectats continuen sent joves, amb una mitjana d’edat de vint-i-sis anys. Per això el govern ha decidit de limitar el lleure nocturn. Salut ha detectat trenta-un brots de covid-19 en discoteques, s’han identificat 456 positius i 1.576 contactes estrets. Tot i que el departament no concreta el nombre de contagis per discoteca, aquestes dades volen dir que, de mitjana, unes catorze persones s’han contagiat en cada brot i han tingut 3,5 contactes estrets.

A les Illes la situació també és preocupant. S’han superat els 400 contagis en un dia. L’illa més afectada és Menorca, amb 130 nous positius. És la xifra més alta des de l’inici de la pandèmia. És previst que el govern de les Illes aprovi divendres prorrogar les mesures vigents de la desescalada, però amb la novetat que a partir de dissabte, quan es publiqui al BOIB, quedarà prohibit la venda d’alcohol a partir de les 22.00h a tots els establiments comercials i benzineres.

Al País Valencià també es preparen per afrontar la nova onada. Ara hi ha més de 12.000 casos actius, cosa que no passava des del febrer. El president, Ximo Puig, ha dit que demà anunciaran noves restriccions: “La pandèmia ha empitjorat i donarem una resposta contundent.”

A Catalunya, el Departament de Salut vol incentivar la vaccinació i ha activat avui els punts mòbils. Les setmanes vinents recorreran Catalunya per a augmentar la immunització als més grans de quaranta anys que no tinguin cita. Avui han estat a l’Arc de Triomf, al passeig de Lluís Companys de Barcelona; al Centre Cívic d’Alcanar (Montsià); i al costat del pont del Petroli, a Badalona.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans s’han registrat 1.176.655 casos i 31.039 morts, i actualment hi ha 176 pacients a les UCI.

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

A tot el món, les darreres xifres són de 185.627.602 casos confirmats i 4.013.009 morts. Del total de casos, 169.873.510 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats en aquest moment són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 34.622.850 casos i 621.563 morts;
–L’Índia, amb 30.708.092 casos i 405.054 morts;
–El Brasil, amb 18.855.015 i 527.016 morts;
–L’estat francès, amb 5.790.584 casos i 111.231 morts;
–Rússia, amb 5.682.634 casos i 140.041 morts.

–A l’estat espanyol hi ha 3.897.996 casos i 80.969 morts.

La píndola de Jordi Goula: La societat envelleix… i creixen les contradiccions

Les persones de més de quaranta-cinc anys ja són gairebé la meitat de la població activa –fa deu anys n’eren el 35%– i són les que troben més obstacles per ser contractades.

Les dades que l’INE publicava el mes passat sobre la població ens haurien de fer pensar una mica sobre la manera com fem les coses i cap on ens porten. Resulta que l’any 2021, a tot l’estat espanyol, hi ha 129 persones més grans de seixanta-quatre anys per cada 100 menors de 16. A Catalunya, en són 120. És el creixement més gran –3,4 punts percentuals– des del 1999. Pensem, per altra banda, que fa deu anys aquesta relació era de 106 a 100. El ritme de creixement és vertiginós.

Hi ha un repunt de l’envelliment encara que la pandèmia hagi fet créixer el nombre de defuncions d’un 17% el 2020, afectant especialment la gent gran. Això passa perquè el nombre de naixements també ha caigut un 6%. Aquest enfonsament de la taxa de natalitat durant el darrer any es relaciona amb la incertesa motivada per la crisi econòmica, i la por a problemes de salut durant la gestació, fets que posposen els naixements.

Així ho explica la Fundació Adecco, que la setmana passada va presentar una anàlisi interessant sobre els inconvenients d’aquesta tendència en la població i que tenen la seva conseqüència més visible –i imminent– en el sistema de pensions. La relació entre cotitzants i pensionistes va tancar el 2020 amb una xifra d’1,9; un índex que no para de baixar des de l’any 2007, que era de 2,7. “El valor mínim actual no garanteix la sostenibilitat del sistema de pensions i exigeix de donar resposta urgent a reptes com la cronificació sistemàtica de la desocupació entre la població activa de més edat, així com impulsar incentius fiscals i laborals per estimular la natalitat”, diu el director general de la Fundació, Francisco Mesonero.

L’altra gran dificultat que ha d’enfrontar l’envelliment és que en el mercat laboral les pautes de contractació continuen lligades a esquemes propis d’una situació molt diferent de l’actual. En una enquesta que la Fundació va fer el mes passat, les empreses entrevistades coincideixen en el fet que estem davant d’un repte de primera magnitud, però el 74,7% destaca que, de moment, no ha fet cap acció vinculada al que anomenen “talent sènior” perquè hi ha altres maldecaps que consideren més urgents per a la companyia.

En aquesta línia, un 52% d’empreses enquestades admet que hi ha frens a l’hora d’incorporar més grans de quaranta-cinc anys als equips. El 31% diu que no troba professionals sèniors que encaixin amb les vacants disponibles, a causa de la seva formació i experiència. D’altra banda, el 22% destaca que els sèniors als quals entrevisten en els processos de selecció no tenen l’actitud adequada. Molt per sota, un 9% considera que, com que la plantilla és majoritàriament jove, els majors de quaranta-cinc anys tindran dificultats per encaixar, mentre que un 8% diu que ha tingut experiències negatives en el passat i un 7% comenta que la feina és dura i perillosa, “incompatible amb l’edat”.

La valoració que fan des de la Fundació dels dos motius principals que donen les empreses és que a vegades els mateixos processos de selecció discriminen indirectament en fer servir expressions com “ambient jove” o semblants, que porten a molts sèniors a autodescartar-se. Sobre el segon, afirmen que no tots els professionals sèniors són iguals i és impossible que cap no presenti una actitud positiva davant la feina que li ofereixen. En canvi, diuen que darrere d’aquest pensament, molt sovint hi ha biaixos inconscients dels entrevistadors.

Ara com ara, la desocupació de llarga durada és un dels indicadors que mostren aquestes dificultats: el 56% dels desocupats majors de quaranta-cinc anys és en aquesta situació, en contrast amb el 45,7% general. Sembla que a més edat, més desocupació de llarga durada. Segons la Fundació, els mateixos sèniors així ho expressen amb les respostes a diferents enquestes. El 86% dels majors de quaranta-cinc anys creu que l’edat continua sent un factor discriminatori per a superar una entrevista de feina. En concret, gairebé la meitat dels enquestats (49,8%) opina que les empreses prefereixen “joves a qui puguin modelar”, seguits d’un 39,6% que creu que els seleccionadors els descarten perquè consideren que les seves competències estan desfasades.

Aquest és el panorama que la pandèmia pot haver agreujat. Comparteixo l’opinió de la Fundació Adecco, que afirma que la crisi actual, unida a la situació demogràfica, exigeix una revisió urgent del mercat laboral. És un contrasentit que, des del 2011, la gent de més de quaranta-cinc anys hagi passat de representar el 35% de la població activa al 47% actual i, alhora, sigui la que té més obstacles per trobar feina.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–VilaWeb: [DADES] Onada jove: mitjana de vint-i-sis anys i un 65% dels infectats en tenen menys de trenta
–The Guardian: Els dirigents del nord i del sud d’Irlanda, preocupats pels plans anglesos contra la covid (en anglès)
–Franceinfo: La variant delta representa més del 40% de les infeccions a l’estat francès (en francès)
–Asia Times: Els casos es disparen a mesura que els coreans abaixen la guàrdia (en anglès)
–Infobae: Xile registra menys de 2.000 casos diaris per primera vegada d’ençà del 2020 (en castellà)
–The Japan Times: Els Jocs Olímpics de Tòquio es faran sota un nou estat d’emergència (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

Salut detecta trenta-un brots de covid en discoteques
Els farmacèutics catalans reclamen poder vendre proves d’antígens sense recepta
Els autobusos de vaccinació mòbil comencen visitant Barcelona, Badalona i Alcanar

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

Quines són les restriccions al País Valencià?
Quines són les mesures contra la covid-19 a Catalunya?
Passaport covid: com es pot descarregar i de què serveix?
Vacances 2021: on podrem viatjar i fer turisme tot i la covid?
He tingut contacte amb un positiu de covid-19, però ja m’havien vaccinat: he de fer quarantena?
Així és el consentiment escrit per a rebre la segona dosi d’AstraZeneca
Com demanar cita per a vaccinar-se? Tots els detalls

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’informació: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon de cita prèvia: 821 955
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Menorca bat el rècord de contagis. S’activa la vaccinació mòbil sense cita a Catalunya appeared first on VilaWeb.

La societat envelleix… i creixen les contradiccions

Les persones de més de quaranta-cinc anys ja són gairebé la meitat de la població activa –fa deu anys n’eren el 35%– i són les que troben més obstacles per ser contractades.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les dades que l’INE publicava el mes passat sobre la població ens haurien de fer pensar una mica sobre la manera com fem les coses i cap on ens porten. Resulta que l’any 2021, a tot l’estat espanyol, hi ha 129 persones més grans de seixanta-quatre anys per cada 100 menors de 16. A Catalunya, en són 120. És el creixement més gran –3,4 punts percentuals– des del 1999. Pensem, per altra banda, que fa deu anys aquesta relació era de 106 a 100. El ritme de creixement és vertiginós.

Hi ha un repunt de l’envelliment encara que la pandèmia hagi fet créixer el nombre de defuncions d’un 17% el 2020, afectant especialment la gent gran. Això passa perquè el nombre de naixements també ha caigut un 6%. Aquest enfonsament de la taxa de natalitat durant el darrer any es relaciona amb la incertesa motivada per la crisi econòmica, i la por a problemes de salut durant la gestació, fets que posposen els naixements.

Així ho explica la Fundació Adecco, que la setmana passada va presentar una anàlisi interessant sobre els inconvenients d’aquesta tendència en la població i que tenen la seva conseqüència més visible –i imminent– en el sistema de pensions. La relació entre cotitzants i pensionistes va tancar el 2020 amb una xifra d’1,9; un índex que no para de baixar des de l’any 2007, que era de 2,7. “El valor mínim actual no garanteix la sostenibilitat del sistema de pensions i exigeix de donar resposta urgent a reptes com la cronificació sistemàtica de la desocupació entre la població activa de més edat, així com impulsar incentius fiscals i laborals per estimular la natalitat”, diu el director general de la Fundació, Francisco Mesonero.

L’altra gran dificultat que ha d’enfrontar l’envelliment és que en el mercat laboral les pautes de contractació continuen lligades a esquemes propis d’una situació molt diferent de l’actual. En una enquesta que la Fundació va fer el mes passat, les empreses entrevistades coincideixen en el fet que estem davant d’un repte de primera magnitud, però el 74,7% destaca que, de moment, no ha fet cap acció vinculada al que anomenen “talent sènior” perquè hi ha altres maldecaps que consideren més urgents per a la companyia.

En aquesta línia, un 52% d’empreses enquestades admet que hi ha frens a l’hora d’incorporar més grans de quaranta-cinc anys als equips. El 31% diu que no troba professionals sèniors que encaixin amb les vacants disponibles, a causa de la seva formació i experiència. D’altra banda, el 22% destaca que els sèniors als quals entrevisten en els processos de selecció no tenen l’actitud adequada. Molt per sota, un 9% considera que, com que la plantilla és majoritàriament jove, els majors de quaranta-cinc anys tindran dificultats per encaixar, mentre que un 8% diu que ha tingut experiències negatives en el passat i un 7% comenta que la feina és dura i perillosa, “incompatible amb l’edat”.

La valoració que fan des de la Fundació dels dos motius principals que donen les empreses és que a vegades els mateixos processos de selecció discriminen indirectament en fer servir expressions com “ambient jove” o semblants, que porten a molts sèniors a autodescartar-se. Sobre el segon, afirmen que no tots els professionals sèniors són iguals i és impossible que cap no presenti una actitud positiva davant la feina que li ofereixen. En canvi, diuen que darrere d’aquest pensament, molt sovint hi ha biaixos inconscients dels entrevistadors.

Ara com ara, la desocupació de llarga durada és un dels indicadors que mostren aquestes dificultats: el 56% dels desocupats majors de quaranta-cinc anys és en aquesta situació, en contrast amb el 45,7% general. Sembla que a més edat, més desocupació de llarga durada. Segons la Fundació, els mateixos sèniors així ho expressen amb les respostes a diferents enquestes. El 86% dels majors de quaranta-cinc anys creu que l’edat continua sent un factor discriminatori per a superar una entrevista de feina. En concret, gairebé la meitat dels enquestats (49,8%) opina que les empreses prefereixen “joves a qui puguin modelar”, seguits d’un 39,6% que creu que els seleccionadors els descarten perquè consideren que les seves competències estan desfasades.

Aquest és el panorama que la pandèmia pot haver agreujat. Comparteixo l’opinió de la Fundació Adecco, que afirma que la crisi actual, unida a la situació demogràfica, exigeix una revisió urgent del mercat laboral. És un contrasentit que, des del 2011, la gent de més de quaranta-cinc anys hagi passat de representar el 35% de la població activa al 47% actual i, alhora, sigui la que té més obstacles per trobar feina.

The post La societat envelleix… i creixen les contradiccions appeared first on VilaWeb.

Mobilització contra la reobertura del CIE de Sapadors de València

La porta blava del Centre d’Internament d’Estrangers del quarter de Sapadors de València es tornarà a obrir de manera imminent per a rebre nous interns. Fa més d’un any, coincidint amb la pandèmia, va tancar les portes. S’hi han fet reformes i, de manera imminent, començarà a rebre interns. Es tracta d’un grup de disset persones que seran traslladades des de Múrcia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El CIE de Sapadors (València) ha estat tancat per obres més de un any. Ara torna a obrir. El CIE és un espai de no-drets per això li exigim a @DGobiernoCV @SubdelValencia que no el reòbriga #CIEsNO #sobrenRons pic.twitter.com/cHu8ZDpc7R

— CIEs NO (València) (@CIEsNO) July 7, 2021

Representants polítics contra els CIE

El col·ectiu CIES no ha convocat aquesta vesprada un acte de protesta just davant la porta i hi han participat la consellera de Transparència, Rosa Pérez Garijo; la síndica d’Unides Podem a les Corts, Pilar Lima; el secretari autonòmic de la Vice-presidència, Iván Castañón; o el vice-batlle de València, Sergi Campillo, entre més representants socials i polítics.

Pérez Garijo ha dit que una vegada més cal dir CIEs no, que els centres no s’han de reformar, sinó que s’han de tancar, i que darrere les portes es vulneren els drets de les persones.

@RosaPerezGarijo: "Fins que no desapareixen els CIEs continuarem reclamant #CIEsNO. No podem permetre que es vulneren els drets humans al nostre país" #denunCIEmos #sobrenRaons pic.twitter.com/sb2RN82iHU

— Esquerra Unida PV🔻🌍💜 (@esquerraunida) July 7, 2021

Preocupació pels nous internaments

Adrián Vives, portaveu de la campanya pel tancament dels centres d’internament ha explicat que aquests establiments no tenen cap sentit, perquè més del 90% de les persones que hi ingressen no tenen papers, però no han comès cap delicte. Entrar a l’estat sense documentació és una infracció administrativa que s’ha de saldar amb una multa o amb l’expulsió, però no es pot privar de llibertat a cap persona, ha explicat Vives. L’internament és previ a la deportació.

A més, Adrian Vives ha afegit que és molt qüestionable la pràctica policial de tancar en un centre d’internament les persones que estan pendents de ser retornades al seu país. 

La plataforma CIEs No considera il·legítima i una privació dels drets, la privació de llibertat de les persones ingressades als CIE. 

Sobre les condicions del centre després de la reforma, consideren que la vulneració continuarà encara que, segons el ministre Marlaska, l’estructura siga més respectuosa amb els drets humans. “Un canvi en l’estructura no evitarà que es continuen tancant menors, persones vulnerables que són demandants de protecció internacional, o malalts. I tampoc no s’evitarà el gran problema que són les actituds racistes que té la policia”, ha lamentat Vives, que ha recordat les deplorables condicions sanitàries que s’han viscut a Sapadors. 

Els grups d’ajuda a les persones sense papers no saben exactament com s’ha fet la reforma del centre. Tampoc no ho podran saber els advocats que vetllen pels seus drets perquè l’accés a les instal·lacions és sempre molt limitat i el que es coneix és a través del testimoni de les persones que hi són tancades. “No pensem que es puguen respectar els drets humans perquè el model de CIE ja representa en si mateix una vulneració dels drets de les persones internes”.

Durant el període que el centre ha estat tancat, algunes persones amb un expedient d’expulsió han estat traslladades a altres territoris. Però com que logísticament això és car i complicat, se’ls ha deixat en llibertat. El que ara la plataforma de suport tem és que a mesura que aquestes persones que tenen un expedient de deportació siguen identificades per al policia, les internen.

 

The post Mobilització contra la reobertura del CIE de Sapadors de València appeared first on VilaWeb.

L’IVAM exposa l’obra del Josep Renau dels exilis

Els exilis de Renau és el títol de la mostra que l’IVAM dedica al cartellista i muralista ara que és a punt de fer quaranta anys que va morir a Berlín. A l’exposició, que es podrà visitar fins al 9 de gener, hi haurà cartells, fotomuntatges, pel·lícules, llibres i murals. La majoria són de la Fundació i Arxiu Renau de l’IVAM, però també hi ha material cedit al centre per altres organismes públics i col·leccions privades.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Dues-centes obres que il·lustren els dos exilis. El primer, a Mèxic des del final de la guerra del 1936-1939 fins al 1938; i el segon, a la República Democràtica Alemanya. A Berlín, concretament, on va morir l’any 1982. També incorpora obres d’artistes coetanis que van marcar la seva trajectòria artística com David Alfaro Siqueiros, Alexander Zhitomirsky i Dieter Urbach. També hi ha més documentació inèdita.

La mostra descriu com Josep Renau dibuixava la confrontació social i ideològica entre Mèxic i els Estats Units, i entre les dues alemanyes. José Ramon Escrivà, comissari de l’exposició, explica que Renau sempre volia difondre a través de les obres, volia que l’art fos operatiu. Creia que havia de ser una eina de progrés per a construir un món millor i transformar la societat.

Renau i Siqueiros. L’exili mexicà

L’exposició comença amb un apartat dedicat a la relació entre Josep Renau i el muralista revolucionari David Alfaro Siqueiros. Tots dos comunistes. Siqueiros el va incorporar a l’equip internacional que va crear el mural Retrat de la Burgesia, una de les fites del muralisme revolucionari mexicà. Segons Escrivà, és una al·legoria sobre la tecnologia al servei de la destrucció, amb el feixisme com a aliat del gran capital. És la primera volta que es reprodueix a l’IVAM.

El segon bloc de l’exposició mostra per primera vegada la sèrie completa de fotomuntatges The American Way of Life, que es podrà veure i relacionar amb l’obra d’Alexander Zhitomirsky. Tots dos van treballar les contradiccions de la felicitat domèstica americana. Una crítica ferotge a l’imperialisme i al procés de colonització cultural americà, segons que ha explicat el comissari.

L’arquitectura socialista. L’exili alemany

Des de Mèxic, Renau se’n va l’any 1958 a la República Democràtica Alemanya, a Berlín. Allí va crear diverses obres de cartelleria i fotomuntatges, però en destaquen els murals per a les façanes d’alguns edificis. Va treballar en projectes urbanístics com el de la ciutat d’Erfurt o de Halle-Neustadt, una ciutat construïda per als treballadors de la indústria química. Segons Josep Salvador, el segon comissari de l’exposició, Renau va poder construir l’obra més ambiciosa i monumental. La pintura mural ara viu una nova explosió. “Molts grafiters veuen Renau com un antecedent i un mite”, diu Salvador.

La militància

Josep Renau es va afiliar al Partit Comunitat l’any 1931 i l’any següent va fundar la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris. Durant la guerra del 1936-1939, el govern republicà el va nomenar director general de Belles Arts. Entre les seves missions hi havia la de protegir les obres d’art de la destrucció. Va ser ell qui va ordenar traslladar moltes peces del Museu del Prado a les Torres dels Serrans de València per a protegir-les durant els bombardaments de Madrid. Va encarregar una obra a Picasso per a l’Exposició Internacional de París del 1937. Picasso va presentar-hi el Guernica.

Restauració de les obres. IVAMRestauració de les obres. IVAMRestauració de les obres. IVAMRestauració de les obres. IVAM

Josep Renau al Born

El llegat

La Fundació Josep Renau i l’IVAM es van comprometre a difondre i a promoure el llegat artístic del pintor. Al llarg dels trenta anys de vida del museu s’han fet publicacions i mostres periòdicament. Segons la directora del centre, Nuria Enguita, es treballa amb els materials com si foren part de la col·lecció pròpia i no un dipòsit. Des de fa mesos, la Fundació i la Generalitat negocien el futur i la destinació definitiva dels fons de Renau.

The post L’IVAM exposa l’obra del Josep Renau dels exilis appeared first on VilaWeb.

Els autobusos de vaccinació mòbil comencen visitant Barcelona, Badalona i Alcanar

El departament de Salut ha activat avui els punts de vaccinació mòbils. En les pròximes setmanes recorreran Catalunya per a incrementar la immunització en el sector de població major de 40 anys que pot tenir problemes per trobar cita prèvia. És una estratègia que també ha de servir per a incentivar i facilitar la vacunació a punts concrets del territori on calgui augmentar els índexs de cobertura.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Salut no vol anunciar a quins punts es desplaçaran els punts mòbils perquè segons expliquen, volen evitar “l’efecte crida”. Només es van limitar a anunciar que els primers dies s’instal·larien a Barcelona ciutat, a la regió metropolitana nord i Terres de l’Ebre. Els llocs escollits han estat Arc de Triomf, al passeig de Lluís Companys de Barcelona; el Centre Cívic d’Alcanar (Montsià); i al costat del Pont del Petroli, a Badalona.

La cua de la vacunació al punt mòbil del Pont del Petroli arriba gairebé al Port de #Badalonapic.twitter.com/ujLZpi418z

— David Torrents (@torrents_d) July 7, 2021

En tots tres punts s’han creat llargues cues d’usuaris de totes les edats que volen ser vaccinats sense haver de demanar cita prèvia. Tanmateix, des de Salut precisen que aquests punts estan pensats per a persones majors de quaranta anys.

Es tracten d’autobusos del Banc de Sang i Teixits (BST) i camions de la companyia automobilística Seat. Cada vehicle compta amb un equip de dos infermers, 1 tècnic i dos administratius i té una capacitat aproximada d’administrar vacunes a 600 persones de 9 hores del matí a 20 hores del vespre.

 

The post Els autobusos de vaccinació mòbil comencen visitant Barcelona, Badalona i Alcanar appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Una estelada sorprèn Sánchez a Letònia en l’ofrena als caiguts per la independència

El president espanyol, Pedro Sánchez, ha realitzat avui a Riga una ofrena floral davant el monument als caiguts per la independència de Letònia, un acte en el qual s’ha desplegat una estelada tot recordant una altra causa per la independència, la dels catalans.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sánchez es troba en la segona etapa de la seva gira pel bàltic, i ha acudit al costat del primer ministre del país, Krisjanis Karins, per fer aquesta ofrena floral. El monument va ser construït el 1935 en memòria dels soldats que van morir a la guerra de la independència de Letònia.

Welcome of the Spanish Prime Minister @sanchezcastejon to Riga, Latvia! Visca Catalunya lliure! pic.twitter.com/kBKfpmPRVe

— Linda Mazure 🎗️ (Vinotava) (@Vinotava) July 7, 2021

Abans de l’arribada de Sánchez al peu del monument, un home i una dona que duien la estelada s’han situat just darrere del lloc en el que s’anaven a col·locar els membres de la delegació espanyola. Sánchez i Karins han passat per davant d’ella mentre una banda de música interpretava els himnes nacionals, i els qui duien la bandera han estat en el mateix lloc fins al final de l’acte.

The post [VÍDEO] Una estelada sorprèn Sánchez a Letònia en l’ofrena als caiguts per la independència appeared first on VilaWeb.

Puigdemont i Junqueras es retroben tres anys i mig després

Més de tres anys i mig després, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras s’han retrobat avui per primera vegada. Ho han fet a la Casa de la República, on l’ex-vice-president s’hi ha desplaçat acompanyat de Dolors Bassa, Carme Forcadell, Raül Romeva i Meritxell Serret. És la primera vegada que es veuen en directe d’ençà de la declaració d’independència de l’octubre del 2017. Després d’aquest dia, Puigdemont va exiliar-se i Junqueras va ser empresonat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els quatre presos polítics indultats han arribat a la Casa de la República i han entrat directament a les dependències. Poc després han sortit tots quatre acompanyats de Valtònyc i Toni Comín per a fer-se la fotografia conjunta que reclamaven els mitjans que feien guàrdia a fora. És la tercera parada d’una ronda de visites per Europa ara que ja han sortit de la presó per la mesura de gràcia. La primera va ser Ginebra, on es van reunir amb la secretària general d’ERC, Marta Rovira, i l’ex-dirigent de la CUP, Anna Gabriel. La segona, ahir a Estrasburg, va servir per mantenir trobades amb eurodiputats.

Vegeu en aquesta galeria de fotos com ha estat el retrobament:

Si bé la intenció inicial de Junqueras era reunir-se amb Puigdemont a Estrasburg, finalment l’esperat retrobament dels dos líders independentistes ha estat a Waterloo. Poc després que ERC anunciés la visita a la seu de l’Eurocambra, fonts de JxCat van assegurar que Puigdemont no hi aniria perquè no intervenia en aquesta sessió plenària. “Serà una oportunitat més de parlar amb ell i de compartir visions sobre el present i el futur”, va assegurar Junqueras dimarts des d’Estrasburg.

També va negar que calgués “cap reconciliació” amb Puigdemont, malgrat les discrepàncies polítiques i els moments de tensió que han exhibit als mitjans i en llibres en els últims tres anys i mig.

The post Puigdemont i Junqueras es retroben tres anys i mig després appeared first on VilaWeb.

La fiscalia demana a l’Audiència espanyola que investigui Iberdrola, Caixabank i Repsol pel cas Villarejo

La fiscalia anticorrupció ha demanat al jutge de l’Audiència espanyola Manuel García Castellón que investigui Iberdrola Renovables, CaixaBank i Repsol com a persones jurídiques en les respectives peces que investiguen els encàrrecs d’aquestes companyies a Cenyt, empresa vinculada a l’ex-comisari de la policia espanyola José Manuel Villarejo.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons que han confirmat a EFE fonts jurídiques, la fiscalia ha remès al jutge sengles escrits reclamant que s’investigui les tres empreses, en el cas d’Iberdrola assenyala que l’elèctrica va contractar els serveis de l’ex-comisari per espiar, entre d’altres, el president d’ACS, Florentino Pérez.

Pel que fa a Repsol i CaixaBank, la peça es refereix al presumpte espionatge que ambdues haurien encarregat a Cenyt per investigar l’ex-president de Sacyr, Luis del Rivero, per la seva relació amb Petróleos Mexicanos (Pemex) per fer-se amb el control de la petroliera.

L’ex-president de Caixabank Isidre Fainé, i el president de Repsol, Antoni Brufau, ja són investigats.

The post La fiscalia demana a l’Audiència espanyola que investigui Iberdrola, Caixabank i Repsol pel cas Villarejo appeared first on VilaWeb.

En llibertat l’activista detingut a Girona acusat de participar en el tall de l’AP-7 del 2019

Els Mossos d’Esquadra han detingut l’Òscar per no haver comparegut en les citacions del jutjat de Girona que investiga el tall de l’AP-7 a Salt. Està acusat d’haver participat en el marc de les mobilitzacions del Tsunami Democràtic després de la sentència contra el procés.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’Òscar ha estat detingut al matí quan sortia del seu domicili, a Girona. Els mossos l’han tornat a identificar i l’han conduït fins als jutjats. S’ha negat a declarar i ha pogut sortir en llibertat amb càrrecs. Està acusat de desordres públics.

 

The post En llibertat l’activista detingut a Girona acusat de participar en el tall de l’AP-7 del 2019 appeared first on VilaWeb.

La Comissió Europea amenaça de represaliar Hongria per la seva llei homòfoba

La presidenta la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, ha assegurat en un debat al Parlament Europeu que utilitzarà “tots els instruments a l’abast de la comissió” contra la nova llei homòfoba d’Hongria. Durant el plenari d’avui a Estrasburg diversos eurodiputats han pressionat la Comissió Europea per frenar a llei anti-LGTBI. Von der Leyen ha dit que no es quedarà “de braços plegats” mentre algunes zones es declaren “lliures d’LGTBIQ” i ha lamentat que Hongria utilitzi com a coartada la protecció dels menors per discriminar a persones. “Aquesta llei va totalment en contra dels valors fonamentals de la UE”, ha reblat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

We cannot just stand aside while whole regions declare themselves as 'LGBTIQ free zones'.

Europe will never allow parts of our society to be stigmatised.

When we stand up for parts of our society, we stand up for the freedom of our society as a whole. pic.twitter.com/6k0OReVS4a

— Ursula von der Leyen (@vonderleyen) July 7, 2021

La vicepresidenta la CE i responsable de Valors i Transparència, Vĕra Jourová, ha explicat que ja ha enviat una carta al ministre de justícia hongarès per a expressar tots els dubtes legals que genera la nova llei. La carta diu que la normativa de l’executiu de Viktor Orban xoca frontalment contra la legislació europea, ja que viola molts drets fonamentals.

Von der Leyen ha anunciat també que garantiran mecanismes que permetin bloquejar els fons europeus en els casos de violacions de l’estat de dret, per assegurar que s’utilitzen adequadament els diners públics. “No volem perdre ni un sol cèntim”, ha justificat. Aquest sistema de marcadors permetrà veure on i com s’estan gastant els fons públics per lluitar contra la corrupció i el frau.

The post La Comissió Europea amenaça de represaliar Hongria per la seva llei homòfoba appeared first on VilaWeb.

Aragonès demana d’arribar a la taula de diàleg del setembre amb una “gran aliança” de partits

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha fet una crida als partits a sumar-se a una “gran aliança” per poder defensar “amb fortalesa” l’amnistia i l’autodeterminació a la taula de diàleg entre el govern català i espanyol del setembre. “Els demano que en aquesta negociació, la més complexa perquè és la més ambiciosa de la història contemporània, ens acompanyin per defensar els grans consensos de país: amnistia i autodeterminació”, ha afegit.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En la seva compareixença davant del Parlament després de la concessió dels indults, Aragonès ha dit que es pot estar content per aquesta mesura de gràcia però no satisfet. Si bé ha assenyalat que els indults ajuden a “impulsar” la via democràtica, ha afegit que amb ells “no s’acaba res”.

Aragonès també ha mostrat la seva “predisposició per facilitar la coordinació” entre ERC i Junts al congrés espanyol de cara al pressupost de l’estat. Ha garantit que treballarà per un “consens” independentista a la cambra baixa en la rèplica de la pregunta del president del grup de Junts, Albert Batet, que li ha reclamat “unitat”. D’altra banda, el cap de l’oposició i líder del PSC-Units, Salvador Illa, ha tornat a reclamar a Aragonès que assisteixi a la conferència de presidents autonòmics de finals de juliol a Salamanca. El cap del Govern ha reiterat que no hi anirà i ha reivindicat l’espai bilateral per relacionar-se amb la Moncloa.

The post Aragonès demana d’arribar a la taula de diàleg del setembre amb una “gran aliança” de partits appeared first on VilaWeb.

Assassinen a trets el president d’Haití a la seva residència privada

Un grup de persones no identificades han assassinat el president d’Haití, Jovenel Moïse, segons que ha anunciat el primer ministre, Claude Joseph. El magnicidi s’ha produït durant un atac a la residència privada del cap de la república. La primera dama haitiana també ha resultat ferida i ha estat hospitalitzada.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

The president of Haiti, @moisejovenel, has been assassinated by a team of commandos who attacked his home in the hills above Port-au-Prince. Pray for #Haiti and its people. pic.twitter.com/SiWNIwtxm8

— Michael Deibert (@michaelcdeibert) July 7, 2021

Joseph ha demanat calma a la població mentre la policia i l’exèrcit intenten esclarir els fets i prenen control de la seguretat del país. Així mateix, en comunicat, el primer ministre, que assumirà de manera interina la presidència de l’estat, ha assegurat que alguns dels atacants parlaven espanyol. “La democràcia i la República guanyaran”, ha afegit.

 

The post Assassinen a trets el president d’Haití a la seva residència privada appeared first on VilaWeb.

Pàgines