Roger Peña, fill de l’actriu Montserrat Carulla, ha escrit una carta oberta en què expressa el seu malestar pel tractament que TV3 va donar a la mort de la seva mare dimecres passat. Peña es queixa que notícies que considera menys rellevants passessin per davant en el sumari del Telenotícies Migdia, i a més considera que la cronista, Gemma Ruiz, i l’editora de l’informatiu, Raquel Sans, no van ser rigoroses.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Peña titlla la crònica de la trajectòria de Carulla de “nyap” i “indigne”, entre altres qualificacions, per les seves imprecisions en relació amb la dedicació de l’actriu al teatre. “Sembla imbuïda d’un feminisme ficat amb calçador”, lamenta.

@RaquelSansDuran Sóc fill de Montserrat Carulla i vull fer arribar aquesta carta a Raquel Sans i Gemma Ruiz. pic.twitter.com/YHLrCxZTWX

— Roger Peña Carulla (@LoPenya) November 27, 2020

A la carta, Peña també critica el piulet de condol d’Oriol Junqueras “(ergo Sergi Sol)”, que va definir-la com “actriu, catalana i feminista” quan Carulla sempre s’havia reivindicat “actriu, catalana i independentista”. “Sort que no li han fotut ‘federalista’!”, ironitza Peña.

[VÍDEOS] “Sóc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista”

The post El fill de Montserrat Carulla, dolgut pel tractament de la mort de la seva mare a TV3 appeared first on VilaWeb.

La iniciativa ‘Amemsillegim’ compleix un any i ho celebra amb l’obertura d’una pàgina web que recull els mems sobre literatura catalana que l’han popularitzat a Twitter i Instagram. Es dedica a difondre la literatura catalana de manera divertida i amena, amb gifs d’autors que poden descarregar-se a la web.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diverses institucions culturals del país, com l’Institut Ramon Llull i Òmnium Cultural, han difós aquesta iniciativa.

The post ‘Amemsillegim’ celebra el seu primer any amb l’obertura d’una web appeared first on VilaWeb.

Els països europeus estan preparant els plans de desconfinament per les festes de Nadal. La majoria de governs coincideixen en relaxar les restriccions per permetre les trobades entre familiars, encara que amb precaució per evitar una nova onada de contagis de covid-19 després de les festes. Cada país està elaborant la seva estratègia basada en la respectiva corba de casos, però la majoria aposten per permetre reunions reduïdes i relaxar les restriccions a la mobilitat al Nadal.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A l’estat francès, avui ha començat un desconfinament uniforme que també afecta Catalunya Nord. Podran reobrir els comerços no essencials, petites empreses i llocs de culte amb una limitació de trenta persones. El confinament acabarà el 15 de desembre si els casos de covid-19 es mantenen al voltant dels 5.000 per dia. Així i tot, continuarà entre el confinament nocturn entre les nou de la nit i les set del matí, amb excepció de la Nit de Nadal i Cap d’Any. També es permetrà viatjar per passar el Nadal amb la família i podran obrir els museus, cinemes i teatres. Els gimnasos i la restauració no obriran fins el gener. A l’estat espanyol, en canvi, cada autonomia podrà decidir les seves mesures, però es mira d’arribar a un consens al Consell Interterritorial de Salut.

Regne Unit

Durant les festes de Nadal, el Regne Unit relaxarà les restriccions després que hagin pactat fer-ho els governs d’Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. Des del 23 al 27 de desembre es permetran les trobades de membres de fins a tres domicilis diferents, batejades com la ‘bombolla de Nadal’, que no té límit però es recomana que sigui “tan petita com sigui possible”. Només es pot formar part d’una sola ‘bombolla de Nadal’ i tampoc es poden barrejar: està prohibit reunir-se amb dues bombolles un dia i amb dues de diferents l’endemà. En el cas de donar positiu o presentar algun símptoma tots els membres de la bombolla s’hauran d’aïllar.

A banda, les trobades es podran fer a domicilis, llocs de culte o espais exteriors i no en pubs, bars ni restaurants. A més, durant cinc dies s’aixecaran les restriccions a la mobilitat a tot el país i, per tant, es podrà viatjar entre territoris. En el cas d’Irlanda del Nord, es permetrà fer-ho des del 22 fins al 28 de desembre per donar un marge de temps per viatjar. Per ara, el pla de relaxació no preveu allargar-se fins a cap d’any i els focs artificials de Londres i Edimburg ja s’han cancel·lat.

Itàlia

En el cas d’Itàlia, el govern encara està decidint les mesures que establirà pel període nadalenc, tot i que ara per ara no és massa partidari de les relaxacions. De moment ja s’han prohibit els mercats de Nadal i les trobades hauran de ser “considerablement petites”.

S’espera que en els àpats nadalencs es mantingui la regla de sis persones i només comprengui els familiars més pròxims. Així i tot, el govern recomana “evitar qualsevol mena de reunió”. També està prohibit viatjar, organitzar festes o comprar regals a les zones vermelles i taronges. En principi, només serà possible viatjar entre regions grogues, on el risc és menor.

Alemanya

A Alemanya, els líders regionals plantegen endurir les restriccions abans de Nadal per poder salvar el període festiu. La proposta final serà presentada al govern federal la pròxima setmana i estarà pendent de ratificació.

Per al període nadalenc, els líders regionals han acordat permetre reunions d’un màxim de deu persones de diferents llars, amb infants de menys de 14 anys no inclosos en el nombre, des del 23 de desembre fins a l’1 de gener com a màxim. També es recomana que abans de festes, la ciutadania s’aïlli voluntàriament per prevenir els contagis.

Bèlgica

A Bèlgica s’ha decidit relaxar les regles de contacte social en la nit de Nadal i la de Cap d’Any, malgrat que encara no s’han fet públics els detalls. A més, han donat llum verda a la reobertura de les botigues i comerços no essencials a partir de la pròxima setmana.

Per la seva banda, les autoritats sueques, que durant tota la pandèmia han estat les que menys restriccions han imposat, han prohibit de reunions de més de vuit persones i tampoc permeten la venda d’alcohol a partir de les 22 hores. Pel que fa al període nadalenc, s’esperen recomanacions de no viatjar i trobar-se en grups reduïts.

Àustria

A Àustria, que està en confinament fins al 7 de desembre, hi ha esperances que les restriccions se suavitzin a temps pel Nadal. Els líders austríacs encara no han abordat la flexibilització de les restriccions, però s’esperen mesures especials per Nadal i Cap d’Any. També es desplegaran proves massives voluntàries la setmana anterior a Nadal.

Països Baixos

Al seu torn, les autoritats dels Països Baixos han anunciat que no prendran cap decisió sobre les festes nadalenques fins al dia 8 de desembre. El ministre de Salut holandès, Hugo de Jonge, ha alertat que “les xifres encara no són prou bones” i ha avisat que “si la gent vol celebrar Nadal junts, amb regles més flexibles, s’haurà de fer tot el que es pugui ara”. De moment, s’han anul·lat les fogueres a la platja de Scheveningen la nit de Cap d’Any.

The post Com preparen el Nadal arreu d’Europa? appeared first on VilaWeb.

La Societat Coral el Micalet ha atorgat els Miquelet d’Honor a l’historiador Antoni Furió i a la Companyia Teatre Micalet. Els premis es lliuraran aquest vespre a les 19.30 en un acte a la seu de l’entitat. Hi actuarà la Coral Giner, amb un programa en homenatge a Lluís Llach. També es lliurarà la insígnia d’or del Micalet a Emili Mira pels seus cinquanta anys com a soci.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Un malfet tan i tan i tan ben fet | Mail Obert de Núria Cadenes

Els guardons d’enguany reconeixen la “trajectòria cívica” de Furió, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i l’activitat en defensa de la llengua, la cultura i la resiliència del projecte impulsat per la Companyia Teatre Micalet durant vint-i-cinc anys, aniversari que celebra enguany.

Furió és director de la revista L’Espill i forma part també del consell assessor i de redacció de prestigioses revistes nacionals i internacionals. La seva activitat investigadora i professional s’ha centrat en la història de l’edat mitjana i en l’estudi i difusió de l’obra de Joan Fuster. Ha desenvolupat diverses línies de recerca centrades en la història econòmica i social, amb llibres com ara Camperols del País Valencià i València, un mercat medieval; en les finances i la fiscalitat, i en la connexió entre guerra, deute públic i construcció de l’estat, assumpte que va abordar com a president del congrés La Veu del Regne, amb motiu dels sis-cents anys de la Generalitat Valenciana el 2018 i en el qual van participar més de cent vuitanta investigadors d’arreu del món.

En relació amb Fuster, va publicar l’Àlbum Fuster el 1995, una aproximació biogràfica en imatges; treballa amb Josep Palacios en l’edició de l’Obra Completa de l’escriptor, de la qual han aparegut tres volums, dos s’editaran el 2021 i els dos últims veuran la llum el 2022, any en què se celebraran els cent anys del seu naixement; dirigeix l’obra Correspondència de Joan Fuster, de la qual han aparegut ja quinze lliuraments; i prepara un llibre amb la seva biografia. L’historiador de Sueca, amb una gran vocació acadèmica i cívica, es va presentar a rector de la Universitat de València el 2010 i ha participat activament en partits i associacions de caràcter cultural, ciutadà i polític. Així mateix, ha estat professor convidat a les universitats de París-Sorbona, Tolosa, Oxford i Stanford (els EUA) i a l’École des Hautes Études en Sciences Socials (París).

Per la seva banda, la Companyia Teatre Micalet celebra els seus vint-i-cinc anys amb obres com ara El jardí dels cirerers, El Malfet d’Inishmaan o Nadal a casa els Cupiello, que han tingut el reconeixement del públic i la crítica. La companyia va revitalitzar el Teatre Micalet després d’haver estat un espai nuclear per al teatre independent. Es va fer una crida a professionals i es va aconseguir la col·laboració de nombroses actrius, actors i professionals valencians. El primer objectiu va ser acostar els grans autors a la societat i recuperar la tradició teatral a València.

The post L’historiador Antoni Furió i la Companyia Teatre Micalet, premiats amb els Miquelet d’Honor appeared first on VilaWeb.

El Ministeri de Salut d’Andorra calcula que entre el 20 i el 25% de la població ha passat la covid-19, segons que ha explicat el ministre, Joan Martínez Benazet, durant una compareixença pública d’ahir al vespre. Benazet ha fet una crida a la responsabilitat individual per a contenir els brots mentre no arriba el vaccí. “Les mesures que s’adopten i els esforços de gran part de la població no són prou efectius si hi ha persones que no segueixen els protocols”, ha dit.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Martínez Benazet ha explicat que, en relació amb la petició de diferents països europeus de mantenir tancades les estacions d’esquí, hi ha dos factors que es tindran en compte a l’hora de prendre una decisió. El primer és la situació epidemiològica que hi hagi a cada moment; el segon factor serà la situació dels països veïns i qualsevol decisió sobre aquest tema es prendrà “en sintonia” amb ells. En aquest punt, ha afirmat que permetre a les pistes andorranes obrir si els països de l’entorn les mantenen tancades “no aportaria cap benefici”, i ha considerat que Andorra quedaria aïllada.

La taxa de reproducció del virus (Rt) a Andorra se situa en 1,1, després que en els últims tres dies hagi repuntat el nombre de casos diaris, que s’explica en part per la detecció de tres brots que estan controlats, segons que ha explicat el titular de Salut. Actualment hi ha 824 casos actius, 29 hospitalitzats –9 d’ells en l’UCI, dels quals tres requereixen ventilació mecànica–. D’ençà de l’inici de la pandèmia s’han diagnosticat 6.610 casos de covid-19, hi ha hagut 76 morts i 5.710 persones han superat la malaltia.

The post Andorra calcula que entre el 20% i el 25% de la població ha passat la covid-19 appeared first on VilaWeb.

Els hospitals britànics podrien ser els primers a administrar el vaccí de Pfizer/BioNTech contra la covid-19 entre el personal sanitari. Segons que publica The Guardian, que assegura haver parlat amb metges de l’NHS –el sistema de salut britànic– el vaccí arribarà el 7 de desembre, una volta s’aprovi aquesta setmana a l’agència reguladora de productes i medicaments.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’agència reguladora ha avaluat el vaccí aquests dies passats, a petició del secretari de salut britànic, Matt Hancock. L’NHS preveu que no hi hagi traves i que es doni llum verda al vaccí de Pfizer. Fins que no arribin els altres vaccins poden passar setmanes o mesos, de manera que la vaccinació es farà en diverses fases.

Els experts asseguren que té un nombre limitat de trasllats i que si es mou més de quatre vegades, podria ser inestable i ineficaç. La planta de producció de Pfizer a Europa és a Bèlgica, des d’on sortiran els vaccins a temperatures de 70 graus sota zero per a conservar-se. D’allà viatjaran als centres d’emmagatzematge del Regne Unit, i després als hospitals. El vaccí, a més, té una vida útil de cinc dies, de manera que una volta arribi s’haurà d’administrar amb rapidesa.

Segons el diari britànic, primer s’aplicarà entre el personal sanitari –i no entre la gent gran que viu a residències ni els majors de vuitanta anys, els dos col·lectius que el govern britànic ha situat com a prioritaris– a causa de la delicadesa del vaccí.

Així, els residents hauran d’esperar un altre vaccí, probablement el d’Oxford-AstraZeneca, que no necessita ser congelat a temperatures tan baixes i té més capacitat de ser transportat. Això pot causar-li crítiques al govern de Boris Johnson, atès que va prometre que aquests dos col·lectius serien els primers a rebre el vaccí.

The post Els hospitals britànics podrien començar a administrar el vaccí de Pfizer d’ací a deu dies appeared first on VilaWeb.

Avui, dissabte 28 de novembre del 2020, els principals continguts de VilaWeb són:

• Borràs o Calvet? JxCat elegeix el candidat a la presidència de la Generalitat
• Dona-terra, dona-aigua | Mail Obert de Mercè Ibarz
• Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts
• Judit Giró: “Es podria detectar el càncer de mama en el temps que es tarda a fer un cafè”
• Com podem ventilar correctament i evitar contagis de coronavirus
• La traïció al Sàhara Occidental: un abandonament premeditat en canvi d’apuntalar Juan Carlos I
• Galeusca de directors: Un cop de puny a la taula, dones
• La incerta geopolítica de Hollywood | Opinió contundent de Josep Grau-Bové
• Entrepà de tonyina amb olives
• El futur del català i la creativitat lingüística
• Catalans a Guantánamo
• El modernisme: l’avantsala de l’actual cultura del disseny

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: “El Sabadell es planta” i “Alleujament comercial” appeared first on VilaWeb.

Els afiliats a Junts per Catalunya (JxCat) decideixen des d’ahir a les 20.00 fins demà a la mateixa hora el candidat a la presidència de la Generalitat per a les eleccions del 14 de febrer. Laura Borràs i Damià Calvet són les dues úniques opcions, perquè ahir Jordi Ferrés va anunciar que es retirava i donava suport a Borràs. El guanyador d’aquestes primàries internes telemàtiques se sabrà demà a les 20.30, en una conferència de premsa en què s’anunciarà el resultat i parlaran ambdós contendents. En total, poden votar 5.128 afiliats.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Borràs, Calvet, Ferrés: els candidats de Junts, davant el mirall

Borràs abandera el sector dels independents que van afegir-se a JxCat a petició de Carles Puigdemont la tardor del 2017 per a concórrer a les eleccions del 21-D. Durant aquests tres anys, ha estat consellera de Cultura i, després, cap de llista a les eleccions espanyoles del 28-A i del 10-N, en què va millorar el resultat. Ha rebut el suport del president Quim Torra, de dirigents com el vice-president primer del parlament, Josep Costa, i d’Acció per la República i de Reagrupament, a més de comptar amb molta popularitat a les xarxes i entre les bases.

Calvet, en canvi, encarna un perfil de gestor. La seva trajectòria ha estat més lligada a la política institucional que no la de Borràs. Aquests darrers tres anys ha estat el conseller de Territori i Sostenibilitat, ha decidit de fer el pas per a ser el presidenciable i ha rebut el suport explícit de Josep Rull i Joaquim Forn. En canvi, Jordi Turull no s’ha pronunciat per cap dels dos candidats.

El secretari general de Junts, Jordi Sànchez, ha enviat un missatge a les bases perquè votin en massa. “Tenim l’oportunitat, entre tota la gent de Junts, de fer que aquestes primàries representin la primera victòria del pròxim procés electoral.” I ha defensat que les primàries enfortien tant el partit com el projecte sobiranista.

Guanyi qui guanyi les primàries, JxCat no ha dit encara si el presidenciable serà el cap de llista. Carles Puigdemont podria encapçalar la candidatura, i Borràs o Calvet podrien ser el número dos. Una altra opció és que Puigdemont encapçali la llista per la circumscripció de Girona. En tot cas, Puigdemont no serà diputat al Parlament de Catalunya, atès que hauria de renunciar a l’acta de diputat al Parlament Europeu. El president es troba immers en la defensa de la seva immunitat davant el suplicatori del Tribunal Suprem espanyol, i si l’eurocambra aprova el suplicatori, haurà de defensar-se de l’euroordre a Bèlgica. De moment, Puigdemont no ha anunciat quin rol vol tenir a les llistes electorals.

Dues urnes més

Una volta elegit el presidenciable, JxCat continuarà el procés de primàries. En una segona urna, el cap de setmana del 12 i 14 de desembre, els afiliats votaran els vuit llocs de sortida de la demarcació de Barcelona –tret del cap de llista–, els quatre primers de la demarcació de Girona i els tres primers de Lleida i Tarragona. A final de desembre, en una tercera urna, la militància elegirà la resta de membres de les llistes.

La direcció proposarà els noms i podria aportar canvis respecte del resultat de la segona urna per a ordenar els candidats segons el criteri de paritat de gènere i també decidirà qui integra la resta de la candidatura segons l’equilibri territorial, la diversitat ideològica i professional i la dualitat entre experiència i renovació dels parlamentaris actuals.

The post Borràs o Calvet? JxCat elegeix el candidat a la presidència de la Generalitat appeared first on VilaWeb.

Ja podeu trobar als quioscos i llibreries aquest històric calendari que es publica des de fa quasi un segle i mig (146 anys) i que és obra de Fra Ramon dels Pirineus amb una sèrie important d’il·lustres col·laboracions. El santoral, les fires, les festes majors, els mercats i el Calendari dels nens i les nenes per aquest expectant 2021 que està a punt d’arribar. Un bon regal nadalenc. No us el podeu perdre!

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com també pot ser un magnífic regal per aquestes festes que tenim a tocar, el darrer CD de la Fonoteca de Cobla de compositors gironins de la cobla Ciutat de Girona, el que han dedicat al compositor banyolí Cassià Casademont. D’aquest nou treball discogràfic escoltarem tres peces: les sardanes “La pubilleta del Mas Mimó” i “Virtuosa” i la cançó “Cant elegíac”, amb lletra de Ramon Ribera, una cançó escrita en memòria del poeta Ignasi Iglesias que ens interpretaran la mezzosoprano Marta Valero i el pianista Alfons Miró.

Podeu veure el concert de presentació del CD i de la Fonoteca d’en general, fet al Teatre de l’Aliança del Poble Nou aquest darrer dilluns al final d’aquest davantal.

Llegir més i escoltar el programa…

The post Ja ha sortit el Calendari de l’Ermità 2021 appeared first on VilaWeb.

Seguint el fil dels dies i dels caps de setmana d’aquest reconfinament, escric i continuo proposant visites a exposicions de Barcelona. Perquè s’ho valen, tenim ara mateix una agenda expositiva a la ciutat de gran interès. Ara veiem allò que museus, centres culturals i galeries tenien preparat d’abans de la pandèmia. Què veurem d’aquí a dos anys, si comptem que aquest és el termini de preparació d’una expo? Fa de mal dir. Ni goso preguntar-ho gaire als seus responsables. És, sens dubte, l’ocasió de replantejar-se coses. Mentre visito la que us proposo avui, Fina Miralles al MACBA, em ve al cap que justament aquesta artista és un exemple extraordinàriament lúcid de resposta a les crisis. “Soc totes les que he sigut”, es diu la retrospectiva. Un manifest, una poètica d’aquesta sabadellenca nascuda el 1950 i instal·lada des de fa dècades a Cadaqués. Dona-terra, dona-aigua, Fina Miralles ens diu amb l’obra que som terra i som aigua i que val més que no ho oblidem més. Immillorable moment per a aquesta exposició. La pandèmia és un mirall, certament. Qui no voldria, al mig de l’asfalt, plantar-se com un arbre en qualsevol tros de verd que hi hagi?

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Això és el que feia la Miralles jove, plantar-se al mig del camp. Res de metàfores, plantar-se vol dir que t’hi plantes. Esdevenir un arbre, plena de fulles. A qui se li acut, què volia dir, què s’empatollava? Diuen els experts que així, amb aquest gest radical, Fina Miralles ha posat en qüestió des de llavors la noció de paisatge. Sí, és plausible. Creiem que el paisatge existeix sempre i sempre igual, per regalar-nos la vista, però en realitat és l’escriptura de tants desastres acumulats al llarg de la Història i, alhora, és el testimoni d’una cosa que oblidem encara més: la seva resistència malgrat, o potser per això mateix, el canvi constant. En un jardí, en un terrer, tot neix i mor constantment i tot reneix. Però no de la mateixa manera, no tot reneix com si no hagués passat res.

Poques coses queden naturals, diu l’obra de la Miralles. I doncs, refà el paisatge, la idea de paisatge. M’encanto davant d’obres de final dels setanta, de dibuix i color mínims, superfícies disposades de manera que, enquadrades, són una posta de sol, l’horitzó del mar, la vista que vulguis per la finestra. Me’n duria més d’una a casa, sí. Aquesta, Paisatge. Mar,  per exemple. És feta així: “Recipient amb aigua, colorant alimentari i tela muntada sobre bastidor de fusta.” Recordo un cop més l’historiador Gombrich a la primera ratlla de la seva història de l’art de predicament inalterable: l’art no existeix, només hi ha artistes. Fina Miralles ho diu, de si mateixa, d’aquesta manera, que també comprenc: “Ser artista no és una vocació, ni una devoció ni una professió; no ho saps, però tot t’hi empeny i et porta a ser qui ets.” I aquesta artista és dona-terra i dona-mar. I totes les que ha sigut, que vol dir les dones físiques que ha estat al llarg dels anys i les dones immaterials, somiades, rebutjades, que també ha set. Així ho veig. I  ‘les que han sigut abans que jo’, rebla.

És una que es va cansar de la ciutat i se’n va anar arran de mar allà amunt, protegida pels revolts que condueixen a Cadaqués i que fan el retorn pesadet. Qui hi arriba és perquè vol, qui se’n va és perquè no té més remei.

Tot i portar anys de feina, de ser ben considerada per col·legues i crítics des de fa mig segle, no ha tingut una exposició com cal fins ara al MACBA, en els  trenta anys del museu del Raval.

Sort del Museu de Granollers, que té tanta obra seva. Sort de les crisis recents que ara s’amunteguen. La del 2008 va servir per a fer expos més barates, quin remei, i les de les artistes catalanes ho són, perquè les seves obres no les han comprat gaire els museus internacionals, per no dir que gens, i doncs els préstecs per a fer  una expo són locals. No les coneixen gaire arreu per allò de sempre, la misogínia del món de l’art, i en el nostre cas, per la combinació de misogínia i programa d’un museu com el MACBA, que ha viscut d’esquena a la creació local. Si ets artista i catalana, ho tens més que fràgil.

Sort, doncs, de les crisis. Sort fins i tot d’aquesta pandèmia, que fa meridianes les obres de Fina Miralles: t’hi ajauries, en la palla que fa de terra de la seva habitació-instal·lació, t’hi banyaries en la piscina blava blavíssima de blau de mar que evoca i ara no podem anar a veure’l, allà dalt, a Cadaqués. La Miralles ens ho regala amb tota la ironia i tota la poesia que fa al cas.

The post Dona-terra, dona-aigua appeared first on VilaWeb.

Enyorar, estimar, arribar, despús-ahir… són paraules corrents de la llengua catalana. Com tantes d’altres van sorgir en algun moment de la història: van començar com a mots nous, com a neologismes i, a la fi, van arrelar en el repertori lèxic bàsic i quotidià. Quan es parla de creativitat lingüística, es recorre sovint a llengües llunyanes i a territoris exòtics en què, com si es tractés de pedres precioses de raresa insuperable, s’han descobert mots que expressen conceptes complexos amb belles i genials metàfores o metonímies: paraules inuits, morfemes del dyirbal, esquemes espacials de la llengua haussa, mots mals de traduir del japonès… Sí, són exemples esplèndids de la manera com aquelles societats han donat resposta, per mitjà de les llengües, a un interrogant fonamental i també quotidià: “Què és això?”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El sistema cultural de cada societat és al darrere dels mots. El català ha servit durant segles perquè els parlants poguessen respondre’s aquest interrogant. Ho han fet recorrent a les mateixes eines cognitives que tots els altres éssers humans i sovint ho han fet, com també els altres éssers humans, d’una manera particular. El “sentiment que provoca el fet de no saber dels altres i del propi país” es va concebre a partir de la causa: “no saber”, del llatí ignorare: enyorar; en la recerca d’un mot que expressés el “ben amar”, es va trobar la solució en el cultisme estimar; un terme mariner, en un país que mira i viu de la mar, arribar, va fer recular el polisèmic venir; la projecció d’un esquema de referència espacial i temporal “en espill” també cap al temps passat, a diferència del que han fet altres cultures, va permetre que el català antic i encara molts catalanoparlants diguen tant despús-demà com despús-ahir… Fins i tot, el llenguatge popular va recórrer a empeltar i empelt durant un cert temps per a expressar allò que ara denominem vacunar i vacuna.

La supervivència del català depèn de molts factors… També de la mesura en què podrà continuar sent una manifestació de la creativitat dels parlants. Aquesta qüestió s’identifica a voltes amb posicions de purisme. No: és una qüestió de, si se’ns permet, salut, de capacitat de la societat catalanoparlant de mantenir i de projectar cap al futur un sistema cultural propi. Es tracta de mantenir la creativitat lingüística, de donar respostes pròpies a un desafiament quotidià: ja ho hem dit, respondre l’interrogant “Què és això?”. Un interrogant que no cessa: cada dia hi ha coses i conceptes nous, cada dia cal recercar mots nous per a coses i conceptes que potser han envellit o s’han carregat amb matisos negatius… I cal fer-ho en un context de globalització, d’interferència profunda del castellà i de l’anglès, de (encara) minorització, de canvi demogràfic, de desigualtat en els drets lingüístics dels ciutadans, de parapeus en la construcció d’un mercat cultural propi i cohesionat… En la societat contemporània açò és faena de molts: de l’usuari corrent, dels mitjans de comunicació, de les institucions acadèmiques, dels professionals de la llengua, de l’ensenyament… Un gran desafiament quotidià.

Josep Martines
Universitat d’Alacant
Institut d’Estudis Catalans

VilaWeb publica cada dia un article de la sèrie “El futur del català”, impulsada per Carme Junyent (vegeu-ne el text introductori).

Heus ací els autors de la sèrie:

1. Josep Murgades: ‘Situació de la llengua o llengua de la situació’
2. Joan Peytaví: ‘Perdre el nord?’
3. Maite Puigdevall: ‘Tots els colors de la llengua’
4. Joan Pujolar: ‘La llengua com a factor de producció’
5. Carles de Rosselló: ‘Minoritzats, però propositius’
6. Albert Rossich: ‘Ecologisme lingüístic’
7. Montse Sendra: ‘La reconstrucció necessària’
8. Enric Serra: ‘El català no ‘cunde’ prou’
9. Ramon Sistac: ‘Parlar o saber parlar’
10. Natxo Sorolla: ‘Activem els sensors de la llengua’
11. Albert Turull: ‘La llengua incerta’
12. Carme Vilà Comajoan: ‘No hem complert mai un decret de fa vint-i-vuit anys’
13. Xavier Vila: ‘Una estratègia completa per a la llengua’
14. Lluís Barceló: ‘El català a les Illes Balears enfront de la saturació d’informació (en castellà)’
15. Albert Bastardas: ‘Caldria fer moltes coses, entre les quals les següents’
16. Alà Baylac: ‘Ressuscitar el català a Catalunya Nord’
17. Marta de Blas: ‘Per què parlem de multilingüisme quan volem parlar del català?’
18. Emili Boix: ‘Banderes vermelles’
19. Eugeni Casanova: ‘Som Cartago a mans de Roma’
20. Llorenç Comajoan: ‘Assumeix que la gent no és idiota’
21. Mireia Farrús: ‘Sobirania tecnològica, també’
22. Avel·lí Flors: ‘Pel català, de l’acció individual a l’acció col·lectiva’
23. Jordi Ginebra: ‘L’estat del català. Voleu dir que n’hi ha per a tant?’
24. Andreu González: ‘L’agonia del català’
25. Narcís Iglesias: ‘Ambivalències en un context de transformacions’
26. Xavier Lamuela: ‘El present del català’
27. Mercè Lorente: ‘Llengua i responsabilitats’
28. Josep Martines: ‘El futur del català i la creativitat lingüística’
29. Vicent Martines
30. Marina Massaguer
31. Brauli Montoya

The post El futur del català i la creativitat lingüística appeared first on VilaWeb.

Plaza 24 de Febrero, Guantánamo, Cuba
Mapa a Google

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En l’imaginari popular, el topònim Guantánamo remet principalment a dos conceptes: d’una banda, al centre de detenció fora del dret internacional establert pels EUA a l’extrem sud-oriental de Cuba; i, d’una altra, a una de les cançons més populars del repertori musical cubà, “Guantanamera“, amb les primeres estrofes extretes d’un poema del pare de la pàtria, José Martí. Però, de fet, darrere el nom de la infame base naval nord-americana i de la famosa tonada, hi ha la sisena ciutat més poblada de l’illa, a una vuitantena de quilòmetres a l’est de Santiago de Cuba. El dia 1 de desembre vinent, les autoritats locals celebraran oficialment el cent cinquanta aniversari de l’atorgament del títol de villa a Guantánamo al cèntric parc 24 de Febrer, molt a prop de l’indret a la riba del riu Guaso on, cap al 1827, un grup de comerciants catalans havien establert tot de magatzems que acabarien donant lloc, el 1870, al municipi.

La regió més oriental de Cuba, habitada originalment pel poble taïno, durant el procés de colonització hispànica havia restat poc poblada en comparació amb la resta de l’illa. De fet, no va ser fins al final del segle XVIII i el començament del XIX, arran de l’esclat revolucionari al veí Haití, que no hi va arribar una onada important de colons, essencialment francesos i franco-haitians, atrets per les possibilitats agrícoles d’aquelles terres banyades pel riu Guaso. En poc temps hi van establir indústries cafeteres, sucreres i cotoneres, amb mà d’obra esclava, i en paral·lel hi va començar a arribar un nombre gens negligible de catalans, que ràpidament es van ensenyorir del comerç regional al capdavant de petites botigues i establiments, sales de billar i magatzems. Al llarg del XIX, també hi van fer cap grups més reduïts de jamaicans, indis de Colòmbia, hindús i xinesos, que juntament amb l’escassa comunitat criolla anterior i les poblacions africanes esclavitzades, van convertir Guantánamo en la zona geogràfica de Cuba de més complexitat etnogràfica.

“Entre els anys 1840 i 1880 es distingeix el procés més intens en la formació de les elits i grups de poder intern a Guantánamo. El limitat sector crioll existent al final del segle XVIII i el principi del XIX a l’arribada de les onades migratòries es manté com a sector mitjà i petit, però sense possibilitat d’ascendir en l’estructura econòmica i sociopolítica de la zona, a causa de les vies i estratègies desenvolupades per francesos, franco-haitians i catalans”, afirma una de les principals expertes del procés de formació i desenvolupament de la regió, Virgen Maure López, a la seva tesi doctoral (2009). I és que, com a grups predominants en el sector agrícola i comercial, francesos i catalans es van acabar consolidant com l’elit econòmica i política local, amb figures que en defensaven els privilegis i els interessos com el periodista d’origen català Ezequiel Planas des de les pàgines del diari La Voz del Guaso i el polític sitgetà Rafael Llopart i Ferret, batlle de Guantánamo (1882-1886) i diputat cubà per l’anomenat Partit Autonomista (1885-1890).

Més enllà d’aquesta important empremta primerenca i fundacional, el rastre català a Guantánamo –com en moltíssimes ciutats més de Cuba– és intens i variadíssim pràcticament fins als nostres dies. L’historiador i poeta Regino E. Boti Barreiro (1878-1958), considerat l’intel·lectual guantanamer més important de totes les èpoques, era nét del comerciant català Gaudencio Boti, un dels fundadors de l’anomenada Villa del Guaso. Un poema seu dedicat a Guantánamo, escrit el 1916, començava així: “Aldea, mi aldea, mi natal aldea, término que clavó entre el mar y la montaña la flecha siboney! / Amo tu parquedad catalana y tus calles rectas porque –selvas antaño– por ellas discurrió Guayo el siboney.” La seva casa natal al carrer Bernabé Varona, entre Pedro A. Pérez i José Martí, és monument local des del 1978.

No gaire lluny hi ha una de les joies arquitectòniques de la ciutat, el Palau Salcines, de l’arquitecte José Leticio Salcines (1889-1974), al darrere de la construcció de molts edificis característics de la ciutat i ajudat, sovint, per mestres d’obra catalans. El centenari edifici que porta el seu cognom, de tres plantes i referent d’aquesta ‘parquedat catalana’ del centre històric, incorpora a la façana elements inspirats en el modernisme català i a l’interior es van fer servir voltes catalanes a la gran escala. La decoració de la casa, a més, és obra del barceloní Buenaventura Morando. De Guantánamo també era Rafael Llopart Vidaud, fill de l’esmentat Rafael Llopart i Ferret, que com el pare va haver de tornar a Catalunya amb la independència de Cuba i el 1915 es va convertir en el tretzè president del FC Barcelona. I hi va néixer el radiòleg i pioner de la ciència cubana Julio Jané Jané (1901-1972), d’ascendència mataronina, que va ser assistent de la radiòloga polonesa Marie Curie i amic del físic nord-americà J. Robert Oppenheimer. I si Cuba va ser el bressol de l’independentisme català, ara fa més d’un segle, Guantánamo hi va contribuir amb la constitució, el 1911, del Blok Nacionalista Cathalònia, en paral·lel amb uns altres grups separatistes com el Centre Català de l’Havana i el Grop Nacionalista Radical de Santiago.

Cent cinquanta anys després de la proclamació oficial del llogaret de Guantánamo com a villa, la societat guantanamera continua reivindicant-se, a l’extrem oriental de Cuba, com una original combinació d’arrels africanes, catalanes i franceses.

I una mica més: Durant el període de la Revolució cubana el general Demetrio Montseny Villa (1925-2011), nascut a Guantánamo de pare reusenc, va comandar la guerrilla que va alliberar la seva ciutat natal el 1958. L’investigador Josep Maria Montseny n’explicava tota la història fa pocs mesos en aquest extens article.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post Catalans a Guantánamo appeared first on VilaWeb.

Ventilar els espais és una mesura que s’ha demostrat clau per a la reducció de contagis de covid, juntament amb la distància de seguretat, la higiene de mans i la màscara. Els culpables són els aerosols, partícules inferiors a 100 micres, el diàmetre d’un cabell humà, que expulsem quan parlem, cridem, cantem, tossim o esternudem. Aquestes partícules poden romandre en suspensió en espais tancats durant molta estona i originar contagis segons diferents factors: la distància entre les persones, si porten màscara o no, el volum de veu amb què parlen o si estan callades, la quantitat de temps que són en aquest espai i la ventilació.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com s’encomana el coronavirus per l’aire i com evitar-ho

Tots els espais necessiten la mateixa ventilació?

El risc de contagi és diferent segons l’activitat que es faci en un espai tancat. Els menjadors i altres espais on es consumeixen aliments i begudes són espais d’especial atenció, perquè cal treure’s la màscara per a menjar i beure, de manera que es recomana una ventilació màxima i continuada. També és important que els comensals només es treguin la màscara per a fer la consumició i després se la tornin a posar.

Quan es fa exercici físic la taxa de respiració és més alta i s’expulsen més microgotes i aerosols, cosa que també passa quan es canta o es parla fort. En aquests casos, també cal ser especialment curosos a l’hora de ventilar.

Quines classes de màscares hi ha? Infantils, quirúrgiques, FFP2, casolanes…

Els lavabos han d’estar permanentment ben ventilats quan siguin oberts als usuaris. Si tenen una extracció forçada d’aire, és recomanable que sigui ininterrompuda. D’altra banda, per evitar la transmissió fecal-oral del virus, cal que la tapa de l’inodor estigui baixada quan s’estiri la cadena.

Com es calcula la ventilació que necessita cada espai?

L’ideal és mantenir una ventilació constant de tots els espais tancats, però de vegades no és possible, per motius com el soroll exterior o la meteorologia. Tal com exposa l’Agència de Salut Pública de Catalunya en un informe, a l’hora de cercar l’equilibri podem tenir en compte el nombre de renovacions d’aire per hora (ACH, per les sigles en anglès d’Air Changes per Hour). És a dir, segons la mida de l’espai, quantes vegades en una hora cal que el volum d’aire interior es canviï per aire exterior.

L’ACH es calcula amb una fórmula segons el volum de l’espai, el nombre de participants i l’activitat que s’hi fa. Per a determinar la quantitat d’aire que cal renovar segons l’ús de l’espai, la guia de l’Agència de Salut Pública de Catalunya pren com a referència el Reglament d’Instal·lacions Tèrmiques en els Edificis (RITE). Amb tot, cal tenir en compte que és la normativa general vigent per a ventilar i mantenir la salubritat dels espais, però no s’ha dissenyat específicament per a evitar la concentració d’aerosols de coronavirus.

Segons aquesta normativa, en hospitals, clíniques, laboratoris i llars d’infants cal una renovació de 20 litres d’aire per segon i persona. A oficines, residències de gent gran i d’estudiants, espais comuns d’hotels i similars, sales de lectura, museus, sales de tribunals, aules d’ensenyament i assimilables i piscines, cal una renovació de 12,5 litres d’aire per segon i persona. A edificis comercials, cinemes, teatres, sales d’actes, habitacions d’hotels i similars, restaurants, cafeteries, bars, sales de festes, gimnasos, locals per a l’esport (excepte piscines) i sales d’ordinadors, cal una renovació de 8 litres d’aire per segon i persona.

Així, per a ventilar una aula d’un institut, on cal una renovació de 12,5 litres d’aire per segon i persona, el nombre de renovacions d’aire per hora (ACH) es calcularia així:

Aquesta fórmula ens indica quantes vegades cal que tot l’aire de l’aula de l’institut es renovi en una hora per a considerar que l’espai està ventilat.

No tots els gels hidroalcohòlics són efectius: en què ens hem de fixar?

Com hem de ventilar espais sense ventilació mecànica

Als espais que només tinguin mesures de ventilació natural, com portes i finestres, cal que siguin obertes tantes hores com sigui possible: abans, durant i després de l’ocupació.

Per a ventilar adequadament, cal crear fluxos d’aire entre portes o finestres oposades entre si perquè corri l’aire i hi hagi una ventilació creuada. D’aquesta manera, s’aconsegueix un escombrat de l’aire interior que renova l’aire dins l’espai i es dissolen els aerosols. Cal evitar, però, que s’originin corrents d’aire entre diferents espais tancats on es pugui transportar l’aire amb presència de possibles casos de covid cap a zones lliures de covid.

La ventilació natural depèn de la diferència de temperatura entre l’aire interior i l’exterior, a més de la velocitat i la direcció del vent. El temps mínim de ventilació necessari també varia segons la mida i geometria dels espais, l’ocupació i l’activitat que s’hi faci.

Els ventiladors no són recomanables, perquè poden ser una font de dispersió de microgotes, de manera que, si es consideren necessaris per a buscar el confort tèrmic, cal que el flux d’aire generat no es dirigeixi cap a les persones i s’utilitzi a la menor velocitat possible. En general, cal cercar l’equilibri entre la ventilació i el confort tèrmic i acústic.

Els sis quadres simptomàtics de la covid-19 més freqüents

Com hem de ventilar espais amb ventilació mecànica

Als espais que tinguin un sistema de climatització, aquest sistema s’ha de configurar perquè funcioni amb la màxima aportació d’aire exterior possible. Un criteri adequat és fer-lo funcionar dues hores abans i després de l’ocupació del local. Durant l’ocupació de l’espai, cal renovar l’aire segons el càlcul abans descrit.

És importat tenir en compte que cal evitar la recirculació de l’aire a les unitats de tractament de l’aire, i s’ha de renovar amb aire exterior. Així mateix, cal comprovar que les descàrregues de les extraccions d’aire siguin lluny de les preses d’aire exterior. Si la instal·lació és massa pròxima, cal posar una barrera física per a impedir la recirculació de l’aire.

Hi ha elements que es poden incorporar al sistema de ventilació per a millorar la qualitat de l’aire, com ara filtres amb més capacitat de retenció de partícules o elements de desinfecció, com làmpades ultraviolades o filtres fotocatalítics. El Ministeri de Sanitat espanyol precisa que encara no s’ha desenvolupat un reglament tècnic per a distingir els sistemes realment eficaços per a eliminar el coronavirus, però ha publicat un seguit de consideracions a tenir en compte sobre aquesta qüestió.

Hi ha sistemes d’aportació d’aire exterior amb control de qualitat d’aire mitjançant mecanismes com sondes de CO2 que serveixen perquè el sistema s’encengui i reguli la ventilació automàticament. En termes generals, es recomana de desconnectar aquest sistema de control, perquè pot limitar la renovació d’aire. Tanmateix, quan l’espai no és ocupat, es recomana de mantenir el sistema funcionant a baix cabal i mai per sota el 25% de cabal.

Què són els purificadors d’aire HEPA

Els purificadors d’aire amb filtres HEPA (de l’anglès High Efficiency Particulate Air), com els que hi ha als avions i a les sales d’operacions, són aparells que capturen l’aire del seu voltant i el fan passar per un sistema de filtres que n’eliminen partícules de tota mena, com fum, àcars, pols, pol·len, bacteris i virus. Després tornen l’aire, ja net, a la cambra. Per a ser homologats com a filtres HEPA han de retenir el 99,97% de partícules iguals o superiors a 0,3 micres de diàmetre, que el fa adequat per a filtrar el coronavirus. Cal tenir en compte, a més, que no és igual un filtre HEPA que “un filtre de tipus HEPA”, una definició que no garanteix que compleixi l’estàndard europeu EN 1822-1:2009.

Malgrat tenir instal·lats purificadors d’aire, continua essent necessari ventilar l’espai per garantir que la renovació de l’aire és la correcta.

Proves d’antígens: com funcionen? Quina fiabilitat tenen? Se’n poden comprar a les farmàcies?

The post Com podem ventilar correctament i evitar contagis de coronavirus appeared first on VilaWeb.

El pa ha estat un dels grans aliments que han fet possible el creixement i el desenvolupament de la humanitat. Se sap que al Paleolític mitjà (150.000 al 40.000 aC) els neandertals van assolir el control del foc. Al cap de molts anys, al Neolític antic (5.000 a 4.300 aC), l’Homo sapiens va conrear els primers cereals i les primeres lleguminoses i va utilitzar el primer molí per moldre els grans. Segurament l’atzar va fer que el gra molt es mullés i la farina es fes pastosa; potser l’atzar va fer que vora el foc aquella pasta quedés cuita. Potser fer pa va contribuir que les tribus fessin el canvi de la vida nòmada a la vida assentada en un lloc.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Més tard els egipcis, potser també per atzar, descobriren el pa fermentat i, a partir d’aquí, els grecs en van fer un ofici que van transmetre als romans, que van endur-se el pa a totes les seves colònies, de la mateixa manera que des d’Europa el pa va arribar a Amèrica.

Durant molt de temps, el pa es feia amb farina de blat, de sègol o de civada mòlta amb unes moles que no podien triturar homogèniament el gra i hi quedava més clofolla, per això era un pa més rústic i fosc, amb més fibra, més integral. Més endavant, amb la utilització del blat i de molins més evolucionats que aconseguien una motllura més fina, el pa es va poder fer més flonjo i més blanc.

Fins al segle XIX, els pans eren rodons i grossos i no se’n feien de cap més manera ni mida. La fabricació de barres de pa és un fenomen que s’esdevé a les ciutats amb la revolució industrial, perquè amb la migració creix la població, que fa evolucionar la fabricació i la venda del pa.

La composició del pa és: farina, aigua, llevat i sal. El pa bàsic no ha de dur cap greix afegit. És un aliment molt ric en hidrats de carboni d’assimilació lenta i, per això, és un aliment que ens aporta molta energia que es metabolitza lentament i ens sadolla.

Com que és fet amb farines de blat, sègol, ordi, civada o espelta, és a dir, dels cereals que tenen gluten, quan en mengem ingerim una bona quantitat de proteïna vegetal. Aquests pans no els poden consumir les persones que tinguin celiaquia, que sí que poden menjar pa fet amb farina de blat de moro.

És un aliment ideal per a esmorzar i donar-nos energia i es pot repartir en dos àpats: un a casa i l’altre a mig matí. Entre els dos esmorzars, el pa combina molt bé amb una peça de fruita, amb fruita seca, amb formatge, amb un embotit o amb un got de llet. Tots aquests ingredients es complementen aportant una gran varietat de nutrients durant el matí: glúcids, proteïnes, vitamines i minerals.

També és una bona opció per al berenar en aquells casos que el dinar s’ha fet aviat i queden moltes hores per sopar i encara s’ha de fer vida activa, però la mida de l’entrepà ha de ser més petita. Això passa amb les criatures, els més joves o els qui fan esport. Si hi ha dubtes entre menjar galetes o menjar pa, us aconsello que us decanteu pel pa. Les galetes, que són molt llamineres, sempre vénen de gust, però porten una bona quantitat de sucre i per això hi ha una part dels hidrats de carboni que són d’absorció ràpida. El sucre s’absorbeix més de pressa, el metabolitzem de seguida i no ens quedem tan satisfets, llavors necessitem menjar més i ingerim massa quilocalories. Les galetes han de ser un complement, no l’aliment principal.

Com passa amb els aliments rics en glúcids, no és la millor tria per a sopar perquè no consumim tanta energia per anar a dormir.

En tot cas, un entrepà sempre serà una bona opció, encara que hi ha estesa la falsa idea que engreixa molt. És millor menjar un entrepà per dinar que no plats precuinats de qualitat dubtosa o menús barats preparats amb olis massa reutilitzats. Sigui com sigui, cal buscar qualitat (hi ha bons plats cuinats i bons menús en bars i restaurants) però, si no s’hi pot accedir, un entrepà sempre serà saludable.

Si sou panarres i us agrada acompanyar els plats del dinar i del sopar amb unes llesques de pa, ho podeu fer, però llavors us recomano que serviu uns plats no tan generosos. Així, si ho repartiu, no hi haurà un excés de quilocalories ni de farinacis.

La ració de pa per a acompanyar és de 2-3 llesques de barra de quart o una llesca prima de pa de pagès.

Si mengeu pa, escolliu-lo de bona qualitat; si pot ser, compreu-lo al forn; assessoreu-vos de les característiques de cada especialitat. Us recomano molt que aneu variant el tipus de pa tot sovint: barra rústica, pa de sègol, pa integral, de llavors, de pagès… Així en podreu apreciar millor les característiques.

Racions de pa per a un entrepà

Les racions que corresponen a cadascú depenen de l’edat (criatures, joves, adults o persones grans), de la complexió (gran o petita), del sexe (masculí o femení) i de l’activitat física que faci cada persona.

Aquestes serien les racions de pa, segons les edats, si considerem que aquest entrepà és el dinar o l’esmorzar principal.

Cal tenir en compte que, dins la franja de les recomanacions, les noies i les dones han de mantenir-se a la baixa, perquè necessiten menys quilocalories diàries que els homes.

Les persones sedentàries també han de triar les racions més petites de la franja de la seva edat:

–criatures: 40-60 grams (segons l’edat de la criatura)
–adolescents i joves: 60-100 grams
–adults: 50-80 grams
–grans: 40-50 grams

Entrepà de tonyina amb olives

Ingredients per a 1 persona

–pa (segons les característiques de cadascú)
–una llauna petita de tonyina amb oli d’oliva
–tomàquet de sucar
–6-8 olives sense pinyol (blanques, negres o farcides d’anxova)

Preparació

Obriu el tros de la barra del pa pel mig. Unteu el pa amb tomacons especials de sucar pa.

Obriu la llauna i amb una forquilla, per tal que es pugui escórrer l’oli, aneu posant la tonyina per damunt del pa.

Partiu les olives i les repartiu per sobre la tonyina.

Ajunteu les dues meitats.

Observacions

Recomano comprar llaunes de tonyina conservada amb oli d’oliva.

La quantitat de pa variarà segons la persona.

L’entrepà de la fotografia, que és força gran, s’ha fet amb 100g de pa, que és la ració que hauria de menjar un noi o una noia jove o un home menor de quaranta anys que no siguin sedentaris.

La tonyina és un peix blau, un peix gras i conté àcids grassos omega-3 molt saludables.

Recomano d’escórrer l’oli de la tonyina perquè, si no, l’entrepà queda massa oliós i atipa massa

Aquest entrepà es podria menjar per esmorzar a mig matí, però si és el segon esmorzar, s’hauria de fer una mica més petit.

També podria ser un bon substitut del dinar, si no es pot fer un àpat calent, i tindria tots els nutrients d’un dinar complet.

Valoració nutricional per a una persona Font: Taula de composició d’aliments, CESNID-Publicacions de la Universitat de Barcelona 2002.

Interpretació de la taula

Aquest entrepà de 100 grams aporta una quantitat de quilocalories moderada, que és menor que la d’un plat de pasta o arròs.

Si es fa més petit, els valors nutricionals seran més baixos: un entrepà de 50g aportarà 197 Kcal.

Si us hi fixeu, el pa no és un aliment excessivament calòric: dins una dieta de 2.000 Kcal, un entrepà petit de 50g per esmorzar (197 Kcal) o un de gran de 100g per esmorzar o dinar (394 Kcal) no representa un percentatge tan elevat, tenint en compte que el perfil nutricional és equilibrat i saludable i que ens proporcionarà unes quantes hores de sacietat i no necessitarem menjar o picar entre àpats.

L’entrepà de tonyina és ric en proteïnes: les vegetals del pa i les proteïnes d’alt valor biològic de la tonyina.

Els greixos que conté provenen del peix blau, de les olives i de l’oli d’oliva de la conserva, per tant, són greixos saludables.

The post Entrepà de tonyina amb olives appeared first on VilaWeb.

El Museu del Disseny de Barcelona ha inaugurat l’exposició “Modernisme, cap a la cultura del disseny”, en què aquest moviment és presentat com a precursor de l’actual cultura del disseny. Conté més de tres-cents objectes que ajuden a descriure el modernisme des dels inicis fins a l’actualitat. S’hi poden trobar col·leccions pròpies del museu, peces inèdites, reedicions i donacions. Una part és dedicada a Gaudí, en el vessant de dissenyador no estricte.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les comissàries de l’exposició són Mireia Freixa, catedràtica d’història de l’art de la Universitat de Barcelona, i Pilar Vélez, directora del Museu del Disseny de Barcelona. Ofereixen la conferència inaugural en un vídeo, en què argumenten per què el modernisme és un fonament de la història de la cultura del segle XX a Catalunya.

Hi integren, en aquesta reflexió, moviments com ara el Noucentisme i el GATCPAC, que a parer seu no podrien ser entesos sense el modernisme. Alhora, situen el moviment dins la història del disseny, no pas de la història de l’art, partint de la base que allò que guia el modernisme és l’objecte. I no se centren tan sols en l’objecte acabat, sinó en tota la llarga vida, des que és una idea fins a l’ús –i el desús– que se’n fa.

Primers modernismes, indústries d’art i la llar burgesa

L’exposició es divideix en tres apartats. Per començar, els primers modernismes, les indústries d’art i la llar burgesa. Hi podem veure les tècniques utilitzades, que són explicades amb projeccions i plafons informatius i en què es dóna molta importància a la fusió entre artesania i indústria. Algunes de les peces que en formen part són la cadira de braços de Joan Busquets i Jané, l’escó de Sant Jordi elaborat pel taller José Ribas e Hijos, els Àngels d’una llar de foc de la Casa Lleó Morera i l’escó atribuït a Gaspar Homar.

Cadira de braços. Joan Busquets i Jané. Barcelona, 1902.Escó de Sant Jordi. Taller José Ribas e Hjos. Barcelona, 1895.Àngels d'una llar de foc de la Casa Lleó Morera de Barcelona. Josep Rey i Farriol i Joan Carreras i Farré. Barcelona, 1905.Escó. Gaspar Homar i Mesquida. Barcelona, 1905. El noucentisme

Al segon apartat les comissàries integren el noucentisme dins el discurs. Els noucentistes agafaven distància del modernisme, però ambdós moviments perseguien el mateix objectiu: modernitzar Catalunya sense oblidar-ne la identitat, mitjançant la tradició artesanal. Algunes de les peces que hi trobem són la butaca GATCPAC, el plat dels ocells de Ramon Sunyer i Clarà i el mirall de tocador de Jaume Mercadé i Queralt.

Butaca Model GATCPAC. Josep Torres i Clavé. Barcelona, 1936.Plat del ocells. Ramon Sunyer i Clarà. Barcelona, 1918.Mirall de tocador. Jaume Mercadé i Queralt. Barcelona, 1925-1930. Recuperació de Gaudí

En aquest apartat de la mostra, es recupera Gaudí com a reivindicació del modernisme, de manera que podem entendre el pes de l’arquitecte dins les arts aplicades i decoratives i dins la cultura del disseny. Les rajoles hidràuliques, el penjador de la Casa Calvet i la cadira Batlló són algunes de les peces que hi trobem.

Rajoles hidràuliques. Antoni Gaudí i Cornet. Barcelona, 1961.Penjador de la Casa Calvet. Antoni Gaudí i Cornet. Barcelona, 1900- 1901.Cadira Batlló. Antoni Gaudí i Cornet. Barcelona, 1904.

Als anys 1970, l’estil psicodèlic i l’estil pop mantenen en certa manera el gust modernista, diu Mireia Freixa. N’és un exemple el logotip de la discoteca Bocaccio. A la mostra també hi veiem reedicions de clàssics del disseny, amb els quals es dóna una segona oportunitat al modernisme. En relació amb això, el Museu del Disseny ha programat una taula rodona el dia 27 de novembre que es podrà veure al canal de YouTube del museu.

El segon triomf del modernisme

El tercer apartat s’anomena “el segon triomf del modernisme”. S’hi fa una reflexió final sobre la importància del modernisme en la cultura del disseny actual. Podem comprovar com hi és tan integrat que els motlles dels dissenys modernistes que segueixen un disseny industrial encara es poden utilitzar, ni que siguin de fa cent anys.

El modernisme s’ha convertit en un dels principals atractius culturals i turístics de Catalunya avui. Per això Freixa fa aquesta reivindicació: “Per sorprenent que pugui semblar, resta pendent encara d’incloure plenament el modernisme en la història de la cultura europea. Barcelona és un punt de referència on veure modernisme. El que defensem és que, malgrat tot, la integració entre la història del disseny i de l’arquitectura del disseny, europeu i català, encara no s’ha vist.”

The post El modernisme: l’avantsala de l’actual cultura del disseny appeared first on VilaWeb.

Amb només vint-i-quatre anys, l’enginyera Judit Giró ha desenvolupat un dispositiu que pot ajudar a salvar moltes vides en un futur no gaire llunyà. És The Blue Box, un aparell que funciona amb intel·ligència artificial i que seria capaç de detectar el càncer de mama únicament amb una mostra d’orina i des de casa. Això podria ajudar a la detecció fàcil i precoç d’aquest tipus de càncer i deixaria enrere els mètodes invasius, irradiants i costosos. Perquè es comercialitzi encara ha de passar per estudis clínics i controls, però de moment ja ha rebut el prestigiós premi James Dyson.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Giró explica que gràcies a aquest projecte va aconseguir una beca i complir el seu somni de treballar a Califòrnia, on ha desenvolupat la feina que va començar essent un treball de final de carrera. Parlem amb Giró, qui a més ha fundat a Califòrnia, juntament amb un company de feina, la seva empresa, The Blue Box Biomedical Solutions, que diu que de moment és el seu pla de vida.

—Què és i com funciona la Blue Box?
—És un aparell biomèdic per a la detecció precoç del càncer de mama. La detecció es fa de manera no invasiva –no fa mal–, de forma no irradiant i a casa. Per a entendre’n el funcionament sempre explico que quan estudiava Enginyeria Biomèdica a la UB un professor ens va dir que tenien un gos capaç de detectar el càncer de pulmó olorant l’alè dels pacients. La biologia ja té solucions per a grans problemes, però moltes vegades com a enginyers intentem sobrepassar la natura i fer un disseny d’última tecnologia, oblidant-nos que la natura ja té les solucions. Sempre he cregut que el disseny perfecte s’aconsegueix només quan imites la natura. Com que això em va interessar molt, ho vaig investigar i vaig veure que altres investigadors del món perseguien el mateix: què és això que el gos troba per saber qui té càncer i qui no. Al meu treball de final de grau vaig reproduir el nas d’un gos amb uns quants sensors i un algoritme que és un microprocessador.

“Sempre he cregut que el disseny perfecte s'aconsegueix només quan imites la natura”

—Aquest va ser el primer pas per a desenvolupar el vostre dispositiu, que funciona amb intel·ligència artificial.
—Sí, dins la Blue Box hi ha uns sensors que són específics per a alguns biomarcadors de càncer de mama. Aquests sensors reaccionen de manera diferent segons quins biomarcadors hi ha i envien el senyal per Bluetooth al telèfon, que l’envia per internet al núvol. El nostre servidor, que és al núvol, té un algoritme d’intel·ligència artificial que classifica la mostra i envia el diagnòstic novament cap al telèfon.

—Quanta estona trigaria a detectar el càncer de mama?
—Encara no ho sabem, perquè l’anem millorant, però posem que podria tardar el temps de fer un cafè. Ara hem de fer estudis clínics. Busquem hospitals catalans que es vulguin afegir a aquest estudi internacional, que és de la Universitat de Califòrnia, on treballo. Busquem hospitals que ens vulguin deixar agafar mostres d’orina de les pacients que van a fer-se la biòpsia de mama. Això trigarà un any, perquè volem un mínim de tres-centes mostres per a entrenar molt bé l’algoritme i per calcular com funciona. Sabem que funciona bé amb el càncer avançat, però amb càncer inicial, amb tumors molt petits, encara no sabem com funciona, i això és important, perquè cal detectar-lo aviat. Si aquests resultats són bons, volem aspirar a tenir l’aprovació de la FDA dels Estats Units, i després haurà de passar la regulació de l’Agència Europea. En el millor dels casos trigarem tres anys a sortir al mercat.

—Ja es pot calcular quin en seria el preu?
—Se’n pot fer una aproximació. És segur que serà barat, en comparació amb la mamografia. Una Blue Box es pot manufacturar per uns vuitanta euros. S’ha d’entendre que el valor principal no és el que veus, sinó el software, que és al núvol. Haurem de tenir un equip molt potent treballant les vint-i-quatre hores en el software. La intel·ligència artificial s’ha d’optimitzar cada minut. Cada vegada que una dona s’analitza, dóna la lectura de la seva orina i el diagnòstic –res de dades mèdiques, només les característiques de la seva orina. Nosaltres farem servir cada senyal de cada dona per a entrenar més l’algoritme. Així, la dona que vagi darrere teu sempre tindrà un diagnòstic millor. El nostre model de mercat serà mitjançant subscripcions. Si hi estàs inscrita, rebràs les actualitzacions, tindràs l’aplicació per a analitzar-te. I si trobem tractaments per a altres tipus de càncers o altres malalties, les millores també arribaran per aquí.

Fotografia: Dyson

—Per què vau decidir de centrar-vos en el càncer de mama i l’anàlisi de les mostres d’orina?
—Tots els càncers canvien la fisiologia humana: l’olor, el gust, el tacte… La cosa és si l’ull humà és capaç de veure-ho o no, però és segur que hi ha un canvi, perquè el gos ho detecta. En el cas del càncer de mama, allò que més canvia és l’orina, pel que diuen els estudis que s’han fet. I el motiu pel qual em vaig centrar en aquest càncer és que vaig llegir un article del NIH que diu que les dones són més d’un 50% més propenses a tenir efectes adversos a medicaments pel simple fet que la recerca biomèdica es fa molt més en la població masculina. Això em va causar molta frustració, perquè sóc enginyera biomèdica i alhora formo part del grup desafavorit. A més, juntament amb el colorectal i el de pulmó, el càncer de mama és dels que mata més persones. Volia canviar com es fan les coses, perquè crec que cal.

“Les dones són més propenses a tenir efectes adversos a medicaments perquè la recerca biomèdica es fa molt més en la població masculina”

—Quines coses cal canviar en la manera en què lluitem contra el càncer de mama? De moment les mamografies són la millor eina, però irradien.
—La mamografia ara mateix és la millor manera de lluitar contra el càncer de mama. I el sistema de cribratge basat en mamografies del sistema sanitari català és molt bo i salva moltíssimes vides. Ara, sí que és cert que el preu que hem de pagar és que fan mal, es passa por i ansietat esperant els resultats, s’ha d’anar a l’hospital i perdre tot el matí… El canvi que es proposa des de la Blue Box també és impulsar que les dones lluitin contra el càncer de mama de manera activa, no passiva. No pretén que ho deixis tot en mans del sistema sanitari i te’n desentenguis, sinó que facis les tasques que et pertoquen i que, juntament amb el teu metge, us preocupeu per igual. Que tu facis els teus deures, que és fer-te l’anàlisi tan freqüentment com el teu metge t’indiqui, i a la mínima sospita vagis al metge.

—La tendència anirà cada vegada més cap a investigar la utilitat de proves similars també per a altres tipus de càncer?
—Sí. Justament l’altre dia vaig ser en una conferència europea en què es van presentar diferents start up encaminades al mateix: detectar diferents tipus de càncer de maneres no invasives. Es va avançant moltíssim. És molt esperançador i bonic veure com la gent s’ho pren molt seriosament. La gent fa tot el que pot perquè s’acabi el càncer d’una vegada.

“El canvi de la Blue Box també és el d'impulsar que les dones lluitin contra el càncer de mama de forma activa, no passiva”

—Parlem de la vostra carrera. Per què vau decidir d’estudiar Enginyeria Biomèdica?
—Va ser un enamorament sobtat, l’única carrera que m’agradava i podia considerar. Quan estudiava Biologia al batxillerat, recordo molt una classe on estudiàvem el cicle de Krebs, de quina manera el mitocondri de la cèl·lula agafa el sucre i el transforma en energia. Tot el sucre que entra al cos es transforma en energia sense perdre’n, pràcticament. Aquest mitocondri és una màquina diminuta que funciona molt més bé que qualsevol màquina que hàgim inventat els humans! El cos humà és la millor màquina de la terra. No serem mai capaços de fabricar màquines que funcionin tan bé com el cos humà… Llavors vaig pensar que, si aconseguia ser enginyera biomèdica, tindria l’honor de treballar amb la millor màquina del món, que és fascinant!

—Segons diverses dades publicades, les dones encara són minoria en les carreres tècniques. Per què?
—Bé, ara ja n’hi ha moltes… A la meva classe érem la meitat. Les Devermut es van fer ressò d’un estudi que deia que, quan a nens i nenes els preguntaven si eren bons en matemàtiques, els nens deien que sí i les nenes que no. Després, quan feien un examen, els nens treien més punts, però les diferències no eren significatives si s’analitzava els nens i nenes que havien reportat els mateixos nivells d’ansietat. Per cultura es creu que a les nenes els costa més i això fa que passin més nervis als exàmens. Si els dius que és un examen, es posen nervioses i els surt pitjor, però en canvi si no els dius que és un examen, ho fan igual de bé. Aquest és un dels motius pel qual hi ha menys interès de la població femenina per a fer carreres d’enginyeria, tot i que crec que l’interès hi és.

—Històricament també s’ha invisibilitzat les inventores. En general es desconeix que el precursor de la wifi el va inventar una dona, Hedy Lamarr, i que la primera programadora de la història també va ser una dona, Ada Lovelace. D’alguna manera això encara passa?
—Sí… Un cas similar és el de la inventora del precursor del test d’embaràs. Va anar als seus caps a comunicar-los que tenia aquesta idea. Ells li van dir que era boja, que no volien, com a imatge de l’empresa, donar la llibertat a una dona de saber, tota sola, que estava embarassada i que ella, tota sola, prengués la decisió de tenir el fill o no. I es va aturar l’estudi. Al cap del temps, una altra empresa li va robar la patent i així es va comercialitzar el test d’embaràs. A vegades se’ns fa una mica d’ombra, a les inventores i, a més, abans, quan s’inventava una cosa que servia només per a les dones no se li donava tanta importància. De fet, quan vas a fòrums d’inversors, molts són homes.

—Heu detectat alguna diferència en el tracte rebut?
—No ho he notat gaire… Si no em deixessin seure a la taula perquè sóc una dona, agafaria la cadira i hi seuria igual! Crec que és el que s’ha de fer.

“A vegades se'ns fa una mica d'ombra, a les inventores”

—Com us sentiu havent aconseguit una fita tan important amb només 24 anys?
—[Riu.] Bé, últimament he sortit a tot arreu i tothom ho sap. Però per a mi és el meu projecte de sempre. Em sentiré realitzada quan sigui al mercat i un estudi clínic digui que funciona. Si ets qui ho fa, ho veus diferent. No penso que hagi fet una cosa important, sinó que vaig fent un projecte i m’ho passo molt bé. He de dir que rebre el premi de Dyson ha estat un abans i un després per al projecte. James Dyson és una persona a qui admiro moltíssim, perquè ha canviat el concepte d’electrodomèstic i perquè diu que ell no va treure la primera aspiradora fins que no havia fet més de mil prototips. No para fins que no troba el disseny exquisit, un home que ha revolucionat la tècnica i el disseny. És milionari, però recorda com va començar i dóna suport a la gent jove que té idees, i això diu molt a favor seu. Si Blue Box algun dia pogués ser una mil·lèsima part del que és Dyson, em sentiria molt realitzada.

—Per a impulsar la vostra empresa continuareu vivint a Califòrnia, tot i que sou de Vallmoll, a l’Alt Camp. És molt difícil impulsar investigacions d’aquesta mena a casa nostra?
—Hi ha gent molt bona i hi ha molta motivació, però les beques donen menys diners i costa més. Per a un producte biomèdic que requereix tants diners és millor tenir un peu a Califòrnia i un peu a Catalunya. Els metges de l’Hospital de Reus, amb qui vaig col·laborar en el TFG, em van ajudar en tot i vaig aprendre molt! Van confiar en un projecte que era molt inicial, i això no ho trobes en altres llocs. Però a Califòrnia hi ha inversors que estan més acostumats a invertir 100.000 dòlars.

The post Judit Giró: “Es podria detectar el càncer de mama en el temps que es tarda a fer un cafè” appeared first on VilaWeb.

Article de Maria Obelleiro, directora de Nós Diario

Un cop de puny a la taula, dones!

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Frases de Kate Millet, Angela Davis, Virginia Woolf, Simone de Beauvoir, Judith Butler… fins i tot de Frida Kahlo van omplir les xarxes socials el 25 de novembre. Jo vaig triar la de la meva fruitera, Almudena, que escrivia al seu Facebook: “Avui és el dia de la dona maltractada, només us dic que sigueu fortes i que no calleu. I si cal fer un cop puny sobre de la taula, es fa.” Així mateix. Tots 365 dies de l’any.

Només n’han passat tres, de dies, d’ençà que es va commemorar el Dia Internacional contra la Violència de Gènere, però sembla que de l’agenda pública n’hagi desaparegut el masclisme i les seves conseqüències. El 25-N posem el llaç violeta a la solapa de la jaqueta, adoptem una postura hieràtica durant el minut de silenci per les víctimes i pensem que amb això complim. Els mitjans de comunicació ens omplim de xifres en relació amb el feminicidi i les diverses expressions de la violència masclista i au. No critico pas aquesta mena d’actes per a demostrar el respecte a les dones i recordar-les. Critico que no sigui una prioritat dels governs i que els mitjans de comunicació no assumim la perspectiva de gènere des de la primera informació a l’última que publiquem. Canviaria molt la història, si fos així.

Els assassinats són la forma més cruel de la violència masclista, però la desigualtat estructural, ben lligada en una societat que col·loca les dones en una posició de subordinació, presenta múltiples cares. N’hi ha de visibles, però també les que no ho són tant, com la distància salarial, el sòl enganxifós, les tasques de cura sense remunerar… I aquí hi poden dir moltes coses els poders públics, que no tenen interès a canviar-les.

Sabeu que el pressupost de la Junta gallega del 2021 destina a la igualtat la meitat que hi destinaven els comptes del 2009, els darrers del govern bipartit? Però Feixoo no se n’avergonyeix pas. Prefereix continuar adreçant el seu odi a atacar la presència de la llengua gallega a les aules i a proposar la reforma de la llei sanitària, que no recull cap mesura per a frenar la lluita contra la covid-19 i que se centra en l’aspecte punitiu. No hi ha cap més remei, doncs, que continuar donant cops, amb el puny, a la taula!

 

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Difícil, àdhuc per a Maradona

El procés d’aprovació del pressupost espanyol està animat, pel fet que al camp de futbol han aparegut nous equips que no havien participat en els anteriors. Al nostre país, EH Bildu –evocant Maradona– ha tocat la pilota amb la punta del dit i ha fet un gol al PNB que ha ressonat una setmana seguida als mitjans de comunicació. Els jugadors del PNB, envoltant l’àrbitre, han cridat en senyal de protesta i han aconseguit que el col·legiat prengués una actitud més favorable a ells en les següents jugades. Són molts anys d’experiència.

En aquesta lliga, en què es juga qui protegeix millor els interessos de la ciutadania d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, EH Bildu –que va pujar de categoria l’any passat– ha plantat cara al PNB –que durant dècades havia jugat tot sol en aquesta categoria. És innegable que en aquesta temptativa EH Bildu té l’ajut del jutge de línia de Podem, i també és innegable que l’àrbitre principal s’ho mira amb bons ulls. Hi ha partit, però serà llarg, i, segurament, caldran dues pròrrogues i una tanda de penals per a saber qui és el guanyador.

A Catalunya, com que dos dels equips que hi ha a la gespa –Junts per Catalunya i CUP– han decidit de no presentar-se al partit, el tercer equip –ERC– no té contrincant directe en aquesta confrontació. Però se sap que el partit de tornada es jugarà a Catalunya el 14 de febrer, i aquest partit serà més complicat que el matx entre els bascs, perquè els equips de Catalunya i també un parell d’equips espanyols –PSC-PSOE i Ciutadans– juguen dos partits simultàniament, cosa que exigeix un gran esforç. I cal no oblidar els comuns, que pretenen jugar a futbol entre tres.

A Galícia hi ha un únic jugador, BNG, que no té contrincant però que perilla de restar fora del partit, perquè l’àrbitre no els ha convidats, de moment, a pactar les normes bàsiques del partit. Quan van triar l’àrbitre, llavors sí que va ser imprescindible que el BNG hi participés, però com que algunes abstencions de llavors són ara partidàries del sí, el seu concurs ja no és necessari… L’àrbitre, tanmateix, acabarà convocant-los, mal que sigui a l’últim minut.

Ens caldrà la lucidesa del futbolista argentí per a preveure el resultat final d’aquestes competicions que es disputen simultàniament.

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Dos trets

A Marjan li van pegar dos trets a Barcelona, ​​el cap de setmana passat. Un agent de la Guàrdia Urbana. Era un home del carrer, sense sostre, d’origen hongarès. Feia mesos que era sempre als mateixos portals, en una de les grans avingudes de la ciutat.

Els fets continuen sense ser clars. Afortunadament, els dos tirs no el van matar i supose que tot es començarà a saber quan ell puga explicar-se. Per exemple, per què una furgoneta de policies el va acorralar en un portal, pujant sobre la vorera i fent servir el vehicle d’ariet. Marjan es va regirar, es va acostar als agents i un, que duia la pistola desenfundada des que començà la maniobra, va disparar. Qui desenfunda una pistola davant un captaire?

L’incident s’ha intentat rebaixar al màxim. No és fàcil de justificar per al govern d’Ada Colau però hi ha aspectes de la reacció ciutadana que ens delaten a tots com a societat. I que haurien causat un enorme enrenou si haguessen passat a Detroit o a Atlanta.

Per exemple, ràpidament es va fer circular entre els mitjans una fotografia d’un ganivet ple de sang. Deixant clar que era seu. Era una foto que volia ser l’acusació que no s’atrevien a verbalitzar. El parany semiòtic era indecent. Un ganivet ple de sang contra dos trets d’un agent. Lògic, no?

Però no s’explicava que la sang era la seua. Ni encara menys per què portava un ganivet. La gent de la Fundació Arrels va haver de recordar llavors una obvietat: portava un ganivet, com portava una cullera, un got o una forquilla perquè viu al carrer i per tant porta al damunt tot allò –poc– que li pertany.

Diuen a l’hospital que se salvarà. Millor. És l’única alegria d’un cas terrible que ha tornat a posar en relleu el mal camí que portem. Quan fa un parell d’anys un altre membre de la Guàrdia Urbana va disparar contra un gos, hi va haver manifestacions, mocions al ple, polèmica. Però aquesta vegada pràcticament només hi ha hagut silenci. Un silenci que ens acusa.

The post Galeusca de directors: Un cop de puny a la taula, dones appeared first on VilaWeb.

El Sàhara Occidental és reconegut per l’ONU com un territori per descolonitzar, el darrer del continent africà, i per tant, amb dret d’autodeterminació. Tanmateix, la major part continua ocupada pel Marroc.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Un dels principals responsables de la situació és l’estat espanyol, que va ser nomenat per l’ONU potència administradora, és a dir, l’encarregat de descolonitzar i de fer un referèndum. Però, per interessos de la corona espanyola, el 1975 se’n va desentendre i va deixar desemparats, en mans del Marroc, desenes de milers de persones que fins llavors formaven part d’una província espanyola.

Un pacte que beneficia tothom… menys els saharians

En un començament, les autoritats espanyoles havien fet passos cap a la descolonització i, fins i tot, havien arribat a anunciar un referèndum per al primer semestre de 1975. No obstant això, el Marroc va forçar la paralització de la votació, demanant a la Cort Internacional de Justícia si algun estat havia ostentat la sobirania del Sàhara Occidental abans de la colonització espanyola.

En aquell moment, i en plena Guerra Freda, la zona era molt inestable. Portugal havia viscut la Revolució dels Clavells, el dictador Francisco Franco i el seu règim agonitzaven i molts temien que, si el Sàhara Occidental s’independitzava tot i les pretensions marroquines, caigués la monarquia alauita i s’establís un règim revolucionari al Marroc. També era possible que el nou estat independent s’aproximés políticament a Algèria, alineada amb l’URSS, i que això donés accés a matèries primeres que podien tenir finalitats militars, com el fosfat.

Diego Camacho, llavors cap del servei d’intel·ligència de l’ambaixada espanyola a Rabat, explica que els EUA van voler apuntalar la monarquia de Hassan II i que Juan Carlos I, com a cap d’estat interí, es va desentendre dels saharians i, en canvi, va maniobrar per assegurar la restauració borbònica.

Els documents desclassificats de la CIA revelen que l’actual rei emèrit sabia pels serveis d’intel·ligència que el Marroc planificava una ocupació pacífica. Tanmateix, va decidir de facilitar el lliurament del Sàhara Occidental, en canvi de guanyar-se el suport dels EUA i França, als quals els interessava aquesta “solució” al nord de l’Àfrica. Les transcripcions de les converses fetes per l’ambaixador espanyol al Marroc van en la mateixa línia. Per sobre de tot, era primordial que les relacions no es veiessin afectades, de cap manera, a causa del Sàhara Occidental. De fet, van dir al rei Hassan II que, si s’oposaven a cedir el territori, era perquè volien mantenir les aparences davant les Nacions Unides.

L’estat espanyol deixa el Sàhara Occidental a la seva sort

La Cort Internacional de Justícia refusava l’octubre de 1975 que el Marroc tingués cap sobirania sobre els saharians i ratificava el dret d’autodeterminació. Pocs dies abans de la Marxa Verda, Juan Carlos va fer un viatge sorpresa a Al-Aaiun, en teoria per donar suport a les tropes, en realitat per apaivagar i controlar l’exèrcit, peça clau del règim franquista, i preparar la retirada.

El 6 de novembre, va començar oficialment la Marxa Verda. Juan Carlos ja havia pactat les condicions amb anterioritat. Els ciutadans marroquins entrarien només uns quilòmetres i durant pocs dies, fet que serviria de pretext per a fer un gir a la política espanyola.

Només vuit dies després, l’estat espanyol va acordar amb el Marroc i Mauritània de posar fi a la presència espanyola i va renunciar a ser potència administradora del Sàhara Occidental. Ni tan sols era un tractat, sinó una declaració de principis entre els tres estats. En el text introductori de la llei de descolonització, de fet, es nega que el territori hagués format mai part de l’estat espanyol i es deslligava de qualsevol responsabilitat. Tot i això, l’ONU, que té l’autoritat, no ha canviat mai l’estatus del territori i no ha retirat mai la responsabilitat a Espanya. El ministre de la Presidència espanyol, Antonio Carro, en una intervenció al congrés, reconeixia que la retirada del Sàhara Occidental era causada també “pel desig de no transferir a la corona problemes d’un potencial contenciós tan important”.

Mig any després, el juny de 1976, Juan Carlos era rebut amb aplaudiments pel congrés nord-americà.

“Som un poble oblidat per tothom, la guerra és millor que malviure sense esperança”: joves saharians expliquen el conflicte

The post La traïció al Sàhara Occidental: un abandonament premeditat en canvi d’apuntalar Juan Carlos I appeared first on VilaWeb.

Ara que occident està distret, els homes forts treuen els tancs i proven sort al Sàhara Occidental i a l’Alt Karabakh. Biden va escriure un article a Foreign Affairs titulat “Per què Amèrica ha de tornar a ser al capdavant”. A molts els va semblar una aspiració difícil, potser impossible. Cap nació és prou forta per a determinar l’equilibri estratègic del món. En aquest escenari, les pel·lícules de Hollywood s’hauran d’adaptar, com han fet altres vegades.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Fins ara, la interpretació era senzilla. La propaganda bèl·lica de Hollywood de les últimes dècades es pot dividir, a grans trets, en dues meitats: abans i després del 2001. Desgranar-ne la geopolítica és divertit, sovint fútil, ocasionalment és profitós. Per exemple, dos films on apareixen discursos presidencials: Air Force One (1997), amb un discurs del president Harrison Ford, i White House Down (2013), amb un discurs del president Jamie Foxx. Es podria fer un argument similar amb el Bond de Brosnan i de Craig, amb la guerra de Spielberg o de Mendes. Però pel cas que ens ocupa, aquests exemples són perfectes.

Un breu resum. El president de Harrison Ford és un altre dels seus personatges dels noranta, un heroi a contracor, hàbil i bon improvisador. La història comença amb un discurs davant la comunitat internacional, tan trencador que motiva un grup de terroristes a parar-li els peus. En aquest discurs, el president proposa una agenda intervencionista. Ha vist un camp de refugiats, i el dolor el canvia. Ja n’hi ha prou de ser mers espectadors de les injustícies del món. Amèrica té el deure moral d’intervenir.

A White House Down, el president Jamie Foxx és una mena d’Obama, hàbil amb les xarxes socials, amant de l’esport, simpàtic amb tothom. L’argument del film també es posa en moviment a partir d’un discurs, tan provocador que els terroristes fins i tot eviten que sigui pronunciat. En aquest discurs, el president volia proposar de retirar les tropes del món àrab. Fa massa dècades que hi moren els nostres nois. És l’hora de tornar a casa.

En ambdós casos, el conflicte emergeix dels discursos. Els consellers dels presidents els intenten prevenir. Els presidents els ignoren, guiats per una moral més elevada. Els antagonistes segresten els presidents en un intent desesperat d’aturar el curs de la història. En una pel·lícula, els terroristes són dissidents soviètics, nostàlgics del vell règim. En l’altra, són rednecks, finançats pel complex industrial militar. Extern i intern. Curiosament, totes dues estan dirigides per alemanys, Wolfgang Petersen i Roland Emmerich. En totes dues, la bandera hi acaba onejant, i els presidents, guanyant.

L’únic que canvia entre una pel·lícula i una altra és el sentiment pre-2001 i post-2001 sobre l’intervencionisme. Es pot intuir que som davant d’un nou canvi de la mateixa magnitud. Entrem a les palpentes en una dècada estranya, turmentats per la malaltia i espantats pel desordre. Som la societat més empàtica de la història, però també la més reticent a l’agressió. Com reaccionarem, com a societat, a les injustícies del Sàhara, el Karabakh, els uigurs de Xinjiang? Ens conformarem a mostrar empatia per les xarxes socials, o tornarem a expressar, per boca dels nostres presidents de ficció, un desig fervent d’intervenir? La primera indicació la tindrem a les pel·lícules de propaganda de Hollywood. En aquesta foscor, podrem llegir-les com si fossin un pòsit de cafè.

The post La incerta geopolítica de Hollywood appeared first on VilaWeb.

Sovint lamentem l’estat de la llengua. Cada dia sembla que costi més de viure en català amb una certa normalitat. Ens sentim impotents. Els entesos diuen que capgirar la situació és a les nostres mans i ens donen una fórmula clara: no dimitim, parlem sempre i amb tothom en català, encara que l’interlocutor no hi parli. És la manera de no retrocedir. Per una altra banda, segur que molts també us demaneu què podeu fer per evitar el deteriorament de la llengua –que no és evolució–, cada dia més acastellanada. Potser també hi podem intervenir individualment, al nostre entorn, quan ens comuniquem amb els fills, els néts, els nebots… En fi, cadascú s’ho sap. El títol de l’article parla de “corregir”, perquè ens entenguem. Hi ha qui s’estima més insinuar, hi ha qui tria predicar amb l’exemple. El com, ja el decidireu. En aquest article parlem del què. I d’un què molt concret: una selecció de deu errades gramaticals i una manera de superar-les. És, simplement, una proposta, per si no voleu estar plegats de braços.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

1. “On estàs?”

La confusió dels anomenats verbs atributius és una de les errades gramaticals més freqüents. Sense entrar a detallar els usos dels verbs ésser i estar, hi ha una norma que podem retenir molt fàcilment: quan indiquem la mera localització d’algú, fem servir el verb ésser. No diguem, doncs, “On estàs ara mateix?”, sinó “On ets ara mateix?”; ni “Les claus estan a la tauleta”, sinó “Les claus són a la tauleta”. Recordem també que el menjar és bo o dolent (no està bo ni està dolent). I que la normativa recomana de dir, “és calb”, “és casat”, “és viu”, “és sord”, “és boig”, etc., sense cedir a la pressió del castellà.

2. “Bosses, vols?”

Avui dia, massa gent prescindeix dels pronoms, sobretot a l’hora de parlar. Hi ha els pronoms personals forts (jo, tu, ell…) que no perillen pas; més aviat, si de cas, de vegades se n’abusa. I hi ha una altra mena de pronoms, anomenats “febles“, que sovint la gent jove elimina indegudament. Sobretot els pronoms anomenats adverbials, en i hi. Observem aquests exemples: “Tinc vint anys; i tu quants en tens?” (i no: “…i tu quants tens?”); “Demà hi ha la festa al Casal. Hi aniràs?” (i no pas: “…Aniràs?”). “De bosses, en voleu?” (i no: “Bosses, voleu?”).

Els pronoms són vida

3. “Tres pedres petites i dues grosses”

Hi ha tres casos en què en català fem servir la preposició de amb valor partitiu, una característica que no té el castellà. Primer de tot, entre un quantitatiu i un adjectiu: “Ha agafat cinc pedres: tres de petites i dues de grosses” (i no pas “tres petites i dues grosses”). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en: “De boira, no n’he trobat, no” (i no pas: “Boira, no n’he trobat, no”); ací hi escauria també l’exemple que hem vist adés: “De bosses, en voleu?”. I finalment, en una negació parcial, amb no pas: “Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus” (en lloc de “…però no pas greus”).

4. “Les vuit i mitja de la nit”

En català hi ha dues maneres de dir les hores: la que es fa servir en català central i en una part del nord-occidental i la que es fa servir a la resta (al País Valencià, a les Illes, a Catalunya Nord…). El cas és que, per influència del castellà, el primer sistema es va esborrant, sobretot a l’àrea de Barcelona. Caldria recuperar, doncs, expressions com ara “dos quarts de nou” (“les vuit i mitja”), “tres quarts de cinc” (“les cinc menys quart”), “un quart i mig de tres”… Així mateix, recordem que al costat de tarda (mot d’origen castellà) tenim horabaixa (propi de les Illes) i vesprada (propi del País Valencià); i que quan es fa fosc no és ni la tarda ni la nit, sinó el vespre (“Són les vuit del vespre” i no pas “Les vuit de la tarda” ni “Les vuit de la nit”).

Deu webs de llengua imprescindibles

5. “Com no m’has dit res…”

Ací hem de parlar de dues menes d’errades gramaticals. La primera consisteix a convertir la locució conjuntiva com que en com en oracions causals com ara aquestes: “Com que no venia, li he telefonat” (i no pas “Com no venia…”), o bé “Ja ho entenc, però com que no ha dit res tothom s’ha pensat que ja s’hi avenia” (i no pas “…però com no ha dit res…”).

La segona errada és, justament, dir com que en un lloc que no hi correspon. Ho veurem amb dos exemples: “És com si no s’atrevissin a dir-ho” (i no “És com que no s’atreveixen a dir-ho”), “Semblava que no l’entenia” (i no pas “Era com que no l’entenia”).

6. “Se m’ha passat”

En els verbs també hi ha un cert desgavell, per influència del castellà. Per exemple, es fan servir amb pronom verbs que no en duen i a la inversa. Hauríem de dir “Avui ens entrenem” (i no pas “Avui entrenem”), “M’imagino que no ho has acceptat” (i no “Imagino que”). I, a l’inrevés, “M’ha caigut la forquilla” (i no “Se m’ha caigut…”), “Calla d’una vegada” (i no “Calla’t…”), “Demano una taronjada” (i no “Em demano…”), “La bicicleta ha sortit del camí” (en lloc de “…s’ha sortit del camí”). Atenció especialment al verb passar: “Seu i et passarà el mareig” (i no pas “…se’t passarà”), “T’asseguro que ni m’ha passat pel cap” (i no “…ni se m’ha passat pel cap”), “M’ha passat per alt!” (i no “Se m’ha passat!”), “Ja passaré per casa teva” (en lloc de “Ja em passaré…”).

7. “Anem a veure”

En català normatiu, quan hem d’expressar una acció imminent o futura no fem servir la locució anar a + infinitiu. De manera que diem “Vegem què ens ha dut” (i no “Anem a veure què ens ha dut”), “Escoltem què diu” (i no pas “Anem a escoltar què diu”), “És groc, com us ensenyaré ara” (i no “…com us vaig a ensenyar ara”). Una frase com “Anem a comprovar si ho han fet bé” és correcta si realment anem a un lloc, és a dir, si ens desplacem; altrament, hem de dir “Comprovem si ho han fet bé”. Lamentablement, és una de les errades gramaticals que sentim més a les nostres televisions.

Consells per a aprendre a fer el so de la LL

8. “Vindrem els dos”

Quina diferència hi ha entre “els dos nois” i “tots dos nois”? Doncs que el primer sintagma no té (necessàriament) un valor de grup o de totalitat. Per això, sempre havíem dit frases com ara aquestes: “Quins d’aquests tres dies va faltar a classe? Tots tres” (i no pas “Els tres”); “Lleó, tigre i linx: tots tres animals són salvatges” (en lloc de “Els tres animals…”). També hem de fer servir tots dos quan volem dir “l’un i l’altre”, és a dir, quan és sinònim d’ambdós: “Hi havia d’anar ella i prou, però hi vam anar totes dues” (i no pas: “…hi vam anar les dues”).

9. “Dóna-li al play“

L’ús espuri del verb donar ha acabat trastocant moltes frases que pronuncia el nostre jovent. Per influència del castellà, novament, sentim, per posar-ne tres exemples, “dóna-li al play“, “m’ha donat amb la pilota” o “si t’acostes et donaré”. Ací no parlem d’una qüestió simplement lèxica, com passa quan algú diu donar en lloc de fer (donar una abraçada, un petó, una sorpresa…), sinó que fem servir un verb de manera que ens pot arribar a canviar l’estructura de l’oració i, de retruc, arraconar expressions genuïnes. En el primer cas, podríem dir “pitja play” (sense la contracció al). En el segon, “m’ha clavat (o donat) un cop de pilota” o “m’ha tocat amb la pilota”. I en el tercer “si t’acostes, t’estovaré (o t’allisaré, t’atonyinaré, t’estomacaré, et clavaré una nata, et faré una cara nova, et tocaré el crostó…).” Trieu i remeneu, però no doneu, si us plau.

Les abraçades es donen?

10. “Tindrem que anar-hi”

Finalment, parlem de les perífrasis d’obligació. En català, la principal és haver de, en lloc de la castellana tenir que: “Hem d’anar de pressa” (i no “Tenim que anar de pressa”). Tampoc no és català, és clar, haver-hi que: “S’ha de matinar” (i no pas “Hi ha que matinar”). Així mateix, hem de reivindicar el verb caldre, que darrerament sembla que perd pistonada, no tan sols per aquestes locucions castellanes, sinó per dues que són correctes, però que s’han estès més del compte perquè n’hi ha de semblants en castellà: ésser necessari o fer falta. “No cal que vinguis” (“No fa falta que vinguis”, “No és necessari que vinguis”). I també val més evitar la locució ser precís que, encara que algun diccionari l’admeti: “Cal establir unes noves bases” (millor que: “És precís establir…”).

M’escoltes o em sents? Deu errades que us podeu estalviar

Podeu llegir tots els articles de “Ras i curt”

The post Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts appeared first on VilaWeb.