Vilaweb.cat

‘1-O, ni oblit ni perdó’, l’especial del primer d’octubre del VilaWeb Paper, d’accés lliure a tothom

Dilluns farà un any del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Un dia que ha quedat marcat per a molts catalans, no tant sols per la violència policíaca que es va exercir sinó també perquè va ser un gran acte de desobediència col·lectiva i d’autodeterminació d’un poble. Per això, el VilaWeb Paper del primer d’octubre és un especial amb reportatges i entrevistes sobre aquella jornada i és en obert i gratuït per a tothom.

Aquesta n’és la portada, i ací us el podeu descarregar:

Si feu clic a la imatge, podreu veure el número

Els lectors que no sou subscriptors podeu descarregar el diari en aquesta pàgina. Els subscriptors de VilaWeb també poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir-hi a des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Arriba a Barcelona ’55 urnes per la llibertat’, l’exposició que denuncia la violència del primer d’octubre

’55 urnes per la llibertat’, l’exposició itinerant que denuncia la violència del primer d’octubre a través de l’art, arriba a Barcelona. Va ser inaugurada a Brussel·les al juny i durant la primera quinzena del mes de setembre s’ha pogut visitar a la Casa de la Catalanitat a Perpinyà. A Barcelona serà inaugurada avui a la tarda a les 18.00 al Claustre Max Cahner de l‘Arts Santa Mònica i es podrà visitar fins al 25 de novembre. ‘El primer d’octubre ens van ofegar i no pot ser que ens quedem sense aire.’ L’artista David Torrents resumeix amb aquestes paraules tan contundents l’essència de l’exposició promoguda pel Comitè de Solidaritat Catalana de Catalunya Nord.

L’entitat va donar cinquanta-cinc urnes del referèndum a cinquanta-cinc artistes, que les han convertides en obres d’art per a reivindicar la llibertat. Partint d’aquest mateix material comú, l’urna del primer d’octubre, cada artista ha volgut exposar la seva visió sobre què va significar aquell dia. Alguns, com ara David Torrents i Franc Aleu, s’han centrat a denunciar la violència de la policia i la repressió de l’estat espanyol. Aleu explica que, en la seva obra, vol fer referència a Felipe VI: ‘Li diuen “El preparao” perquè ha estudiat molt per ser rei. Al final, només li ha servit per a estar disposat a apallissar les nostres àvies amb l’objectiu de mantenir-se en el càrrec. Fins que no posem fi a la monarquia, no hi podrà haver entesa entre els pobles.’

L’urna de l’artista Franc Aleu.

Torrents fa la seva denúncia partint de l’experiència: ‘A l’urna, hi plasmo tota la meva família, que som dins, ofegats com en un aquari. Intenta reflectir què vam sentir quan érem al col·legi i experimentàvem amb intensitat totes les coses que passaven al voltant. Vam sentir la violència malgrat que allà no hi va haver càrregues.’

L’urna de David Torrents i Jacqueline Molnár.

Alguns altres artistes, en canvi, han preferit de subratllar els punts positius d’una jornada en què el poble va saber resistir amb fermesa i creativitat malgrat la violència. ‘La meva obra té la tapa de l’urna oberta per a remarcar la incògnita de què passava si votàvem. Podem parlar? Podem votar? Realment serveix un vot?’, explica l’artista Tom Carr.

L’urna de l’artista Tom Carr.

En una línia semblant, Enric Pladevall, que també hi participa, vol reivindicar allò que considera ‘l’acció política més important de Catalunya d’ençà de la guerra del 1936-1939.’

Urna de l’artista Enric Pladevall.

Missatge contundent dels artistes
Així és com volen enviar un missatge de denúncia de la violència policíaca del primer d’octubre, d’una manera contundent i col·lectiva, amb una participació prou àmplia: J. Franc Aleu, Nora Ancarola, Miquel Arnaudiès, Biel Barnils Carrera, Jacquie Barral, Núria Batlle, Pere Bellès, Fabien Boitard, Danièle Busquet, Tom Carr, Francesca Caruana, Pascal Comelade, Roger Cosme Esteve, Joël Desbouiges, Quim Domene, Philippe Domergue, Pep Duran Esteva, Ignasi Esteve i Bosch, Joan Fontcuberta, Marc Fourquet, Gabriel, Jesús Galdón, Jordi Isern, Salvador Juanpere, Patrick Jude, Emmanuelle Jude, Brigitte Kühlewind Brennenstuhl, Delphine Labedan, Lola Lasurt, Antoni Llena, Anna Llimós, Francesca Llopis, Assumpció Mateu, Odile Marot, Enric Mauri, Carme Miquel, Pere Noguera, Gilles Olry, Frederic Perers, Enric Pladevall, Xevi Prat, Jaume Ribas, Antònia Ripoll, André Rober, Dolors Rusiñol Masramon, Esteve Sabench, Gerard Sala, Carme Sanglas, Claret Serrahima, Servand Solanilla, David Torrents i Jacqueline Molnár, Francesc Torres, Montse Vendrell, Christian Vila i Marga Ximenez.

‘És la primera denúncia d’aquesta mena, però no serà l’última. La gent de la cultura s’implica per demanar, per una banda, concòrdia i, per una altra, que s’alliberin els presos polítics’, explica Torrents. ‘Els artistes no sempre es manifesten voluntàriament en un fet històric, però en aquest cas ens manifestem tots, i ja era hora!’, afegeix. ‘Els músics van ser els primers a dir-hi la seva i nosaltres potser hem necessitat més espai per a reaccionar.’

Pladevall recorda que ells ja es van definir a favor del dret de decidir l’any 2014, abans que alguns altres col·lectius. Tanmateix, creu que ‘la repressió ha causat molta por’ i que, per aquest motiu, alguns no han volgut participar en la mostra.

El catàleg de l’exposició.

La denúncia internacional d’un dia que durarà anys
La mostra, que es podrà visitar a Barcelona fins el 25 de novembre, arribarà a Vic el desembre. L’any vinent passarà per València, Cervera i Girona i després per algunes ciutats europees. De fet, la internacionalització de la denúncia de la repressió n’és un dels objectius principals. ‘Volem cridar l’atenció sobre aquesta situació tan singular a Catalunya, que al cap i a la fi és un problema present a molts països d’Europa’, explica Tom Carr. Precisament, Franc Aleu entén l’exposició com una manera d’explicar al món què passa a Catalunya: ‘Convé que circuli pel món i viatgi durant anys per a deixar ben clar que “ni oblit ni perdó”.’

Quan s’acabi la ronda, les obres seran subhastades i els diners que en facin s’ingressaran a la caixa de solidaritat amb els polítics perseguits. El catàleg de l’exposició també servirà per a finançar-la. Aquesta publicació, editada en català, anglès i francès, és a la venda del mes de juny ençà. A més de les creacions de l’exposició, inclou texts d’autors diversos i fotografies d’alguns fets de les setmanes anteriors i posteriors al referèndum. És un llibre solidari en què tots els qui hi han participat ho han fet sense ànim de lucre, fins i tot la distribuïdora i els llibreters. ‘En diem El llibre groc perquè és tot pintat de groc. Vèiem clar que havia de ser així, per tota la càrrega simbòlica que té’, explica David Torrents, que ha dissenyat el catàleg i que ha participat en l’exposició.

El catàleg també inclou texts d’autors diversos.

Jo no vull celebrar el primer d’octubre

Avui el país viurà amb emoció el primer aniversari del primer d’octubre. Serà una jornada per a recordar, amb el respecte que es mereix el moment més important de la nostra història contemporània. I és evident que també per a retre homenatge a tota la gent que el va fer possible. Dels membres del govern empresonat i a l’exili fins als milers i milers de persones que van dur a terme l’operatiu de la votació –inclosos els nord-catalans, que van tenir un paper clau que avui expliquem en una exclusiva de VilaWeb.

Però sobretot, crec, avui és el dia de recordar els més de dos milions de catalans que anaren a votar enmig de l’atac dels criminals d’uniforme. El primer d’octubre, i el 3 d’octubre, representen la capacitat de prendre el destí a les nostres mans, el dia que vàrem ser tots millors, més que no havíem imaginat que podríem ser.

Tots tenim les retines plenes d’imatges inoblidables. Tots recordem les abraçades. I la por i la tensió. Tots sabem les llàgrimes que vàrem vessar i l’eufòria que vàrem viure. Tots recordem que sabíem perfectament que la llibertat l’acabàvem de guanyar aquell dia.

Però fa un any que la llibertat, la república independent, la tenim proclamada i encara no és efectiva. I per això jo no vull celebrar el primer d’octubre sinó exigir que se’n complesca el mandat.

Una generació única de polítics ens demanà que ens enfrontàssem a tot. I ho vàrem fer. Tots ho vàrem fer. Molta gent, a tot arreu, va obeir el Parlament de Catalunya i va posar en joc –al seu nivell– la seua vida, la seua feina, el seu futur. Avui tenim un govern a l’exili i a la presó per això. I una presidenta del parlament que roman empresonada únicament per haver fet de presidenta de la cambra. Però hi ha també més de dues mil persones i empreses encausades, ja. I moltíssima més gent que va fer coses inimaginables per a guanyar aquell primer d’octubre i que avui no diu que ens vàrem equivocar, no pensa que no vàrem calcular bé les forces o no creu que calga passar quatre anys més com una autonomia d’Espanya perquè de sobte algú ens diu que no som prou gent.

El 21-D el vot d’aquest país va ser explícit i rotund a favor de la ruptura. Una altra volta. Però el 30 de gener, quan el parlament no va estar a l’altura d’allò que la gent havia fet amb els seus vots, es va començar a obrir un abisme que cada dia és més preocupant. Avui celebrarem el primer d’octubre i demà potser veurem, astorats, com el Parlament de Catalunya deixa set diputats electes sense poder exercir la seua condició de diputats. Quina contradicció tan gran…

Jo no sé quants independentistes creuen avui que és millor d’esperar o de fer-se enrere i quants continuem pensant que cal fer efectiva la república ara. Això tan sols ho sabrem quan hi haja eleccions. Els electors decidiran i qualsevol pronòstic és irrespectuós i no seria honrat. Accepte que és possible –i no tinc cap dubte que seria legítim– que la major part de l’independentisme estiga d’acord que no es pot aconseguir la república i que cal gestionar l’autonomia. Però si jo accepte això, qui discrepe amb mi ha d’acceptar que igualment és possible que la major part de l’independentisme estiga d’acord que ara mateix cal fer tant com siga possible per fer efectiva la república i que això concerneix i obliga els setanta diputats que vàrem portar al parlament votant programes que no deien res de deixar-ho estar, ans al contrari; i obliga també els dos governs, el legítim i l’autonòmic.

Per això avui no vull que allò que vàrem fer ara fa un any siga una commemoració, ni encara menys que acabe convertint-se en un ritual anual. Vull que es complesca el mandat que va eixir de les urnes i que el parlament va solemnitzar en la declaració del 27 d’octubre. I per això, i no per res més sinó això, avui eixiré al carrer.

‘A tota injustícia li acaba arribant la fi’, carta de Jordi Armadans a Jordi Cuixart

Estimat Jordi,

Sí, és un moment ben especial per a escriure’t.

En primer lloc, perquè avui fa exactament un any vivíem una jornada històrica. Aquesta sí. Centenars de milers de persones es van organitzar, durant quaranta-vuit frenètiques hores, per mirar de fer possible una votació, negada sistemàticament pels poders polítics, judicials, policials i mediàtics de l’estat. I van saber esquivar –amb immensa il·lusió, grans dosis de creativitat, molta capacitat de superació i enorme fermesa– totes les dificultats, tots els impediments, totes les amenaces i tota la por. I tot a cara descoberta. I sense cap mena de violència.

Als qui –bé participant-hi, bé analitzant-los– coneixem els moviments socials i les lluites per a canviar les coses, ens costa de trobar precedents d’una mobilització tan impressionant com aquesta a l’Europa dels darrers anys.

Hi ha molts records d’aquell dia. Un dels que sempre em commouen més és el que vaig viure en una petita escola de Sant Martí de Provençals. Hi havia molta menys gent que no pas a la Sedeta. Però n’hi havia. I emocionava de veure que la majoria era gent gran, amb orígens fora de Catalunya, parlant castellà. Molts havien decidit d’endur-se alguna cadira per poder seure mentre esperaven. I eren allí, asseguts davant la porta de l’escola. Racionalment, no semblava que poguessin impedir res. Però la seva immensa serenitat, aquella profunda determinació i aquella dolça fragilitat eren la millor i més ferma defensa.

Malgrat tot, va haver-hi gent que no es va sentir cridada a participar-hi. I gent que va sentir-se’n ben allunyada. Cal respectar tothom, parlar i dialogar amb tothom. Sé, Jordi, que n’ets conscient i que maldes perquè el futur d’aquest país, que és plural, es construeixi escoltant totes les veus i tenint en compte totes les mirades. Només un país compartit amb moltes i diverses voluntats té un futur sòlid i garantit.

Però també s’acosta un altre aniversari. Molt trist. Duríssim.

D’aquí a dues setmanes farà un any que tu i en Jordi Sànchez sou a la presó. I tota persona preocupada mínimament per la qualitat democràtica i la garantia de drets i llibertats, hauria de denunciar-ho, tant si simpatitza amb els vostres objectius polítics com si no. Perquè que dos representants d’entitats ciutadanes, que sempre s’han mobilitzat rebutjant frontalment tota violència, siguin a la presó, precisament, acusats de promoure una rebel·lió violenta, és d’una gran indecència. I un fet ben inèdit a Europa. I això que avui Europa no és precisament el nord que somniava el poeta sinó un present ben inquietant: ascens de l’extrema dreta, populisme xenòfob que campa pertot arreu, retallades de drets i llibertats en nom d’una seguretat abstracta, indiferència –si no complicitat, via comerç d’armes– envers les guerres que destrueixen el món i crueltat envers els qui en fugen, etc.

Ara que dic tot això penso que potser algú es demanarà per què et parlo d’aquestes coses. Com si no t’interessessin. I em vénen al cap unes paraules de Jordi Évole a la Jornada ‘1 d’Octubre i més, Barcelona ciutat de drets’ (per cert, Jordi, va anar molt bé! Molta participació, molt d’interès de les taules, molts punts de vista que han creat un espai plural i compartit, d’aquests que tant et plauen i mires de promoure sempre). L’Évole, parlant de tu i del trist paper dels mitjans de l’estat, deia que era molt fort que per a molta gent fossis conegut només com ‘un paio enfilat en un Patrol de la Guàrdia Civil’ i que s’invisibilitzessin, així, moltes altres coses teves. No em cansaré de repetir, a qui calgui, que amb tu hi he parlat de país, és clar, però també hi he parlat molt de món: de refugiats, del conflicte a Síria, de justícia social, de lluites veïnals, de migrants, de cultura, de diversitat, etc. Qui digui el contrari, senzillament, demostra que no et coneix gens. I que, per tant, parla amb molt poca propietat i criteri.

Em costa de tancar aquesta carta. Saber-te tancat (saber-vos tancats), fa mal. Molt. Però a tota injustícia li acaba arribant la fi. I de segur que acabarà arribant. I quan arribi servirà perquè no se’n produeixin tantes en el futur.

Fa mesos que desitjo abraçar-te. Quan puguem, l’abraçada serà immensa.

Jordi

No volien la independència i van defensar les urnes

No preveien de defensar cap escola. S’hi van trobar. Javi Medina, Luis Morote i Oriol Martínez no eren independentistes però van dir que sí als seus amics quan els van demanar ajuda perquè calia gent per a protegir les urnes. Va ser això: respondre a la trucada d’un amic, creure que el conflicte polític s’havia de resoldre votant, i dir que sí, que hi anirien. Medina va ser testimoni de la càrrega policíaca a l’Institut Can Vilumara de l’Hospitalet de Llobregat. Martínez i Morote van patir la por de saber que els antiavalots podien arribar en qualsevol moment en escoles de Cornellà de Llobregat i de la Verneda, i allò els va marcar per sempre més. Aquest és l’1-O de tres veïns no independentistes que aquell dia van fer pinya amb els partidaris de la República catalana i que, per raons diferents, van votar que sí, que no, i en blanc. Perquè de vegades res no és tan simple com sembla.

‘Sempre sóc al mig de tot’
Oriol Martínez té trenta-dos anys i viu a les Corts, però la vigília de l’1-O va dormir a casa d’una amiga a Cornellà. Tenia previst de votar al costat de casa però, quan el govern va anunciar que el cens era universal, tots dos es van desplaçar al CAP del costat del mercat de Sant Ildefons. ‘Hi vam trobar amics. Hi havia neguit per si vindria la policia o la Guàrdia Civil. Però tot estava molt tranquil. Hi va haver un moment que va entrar un senyor molt vell. Tothom plorava perquè va dir que feia tota la vida que volia votar i que era la primera vegada que ho podia fer’, explica. Allò el va emocionar. L’Oriol no havia dubtat mai d’anar a votar, tot i que estava convençut que el referèndum no portaria el país a la independència. Diu que és molt important que es comptin tots els vots: que es voti tant sí com no. ‘Som un estat democràtic de veritat?’, pregunta. Creu que s’haurien de fer molts més referèndums, no únicament sobre la independència. Per això també hi va anar el 9-N. Aleshores va votar que no. L’1-O, que sí. Què havia canviat? ‘La sensació és que el govern espanyol es va destapar totalment, que aquí no es pot fer res que no sigui allò que ells volen. I, per tant, vaig dir: “fora, trenquem.” Encara que no ho senti, serà un “sí” simbòlic. Un de més.’ El seu va ser un vot de protesta.

L’1-O Oriol Martínez va defensar tres col·legis de Cornellà. Fotografia: O.A.-E.

Després, una altra trucada. ‘Vam parlar amb uns altres amics que eren en una altra escola que anaven buidant’. Era una hora complicada i temien que els Mossos l’acabessin tancant, i s’hi van desplaçar. La qüestió era qui hi hagués gent. Concentrar-se a la porta, i mentrestant anar xerrant amb els amics, dempeus o asseguts. Martínez diu que si mai hi hagués un referèndum pactat, probablement hi votaria en blanc. ‘Sempre sóc al mig de tot, molt al mig’. Al seu cap no hi caben les banderes. No se sent d’enlloc. Entén que hi hagi independentistes que volen una República per raons històriques i d’identitat. ‘A això, hi veig lògica. Jo no seré mai patriota, però ho entenc, sobretot si et trepitgen la llengua i la cultura. Però els qui diuen que Espanya ens roba… Si aquí roben tots! Si el teu motiu és aquest, no trobo que sigui bo’, argumenta. La seva mare és catalana i hi parla català. Amb el pare, castellà, perquè té arrels de Conca i Jaèn. ‘Jo sóc d’aquí. No tinc sentiment ni de català, ni d’espanyol, ni res’, confessa l’Oriol.

De Cornellà, a la banda esquerra del cinturó metropolità, el va sorprendre la gent que hi havia a tot arreu. També trobar-se Joan Tardà, diputat d’ERC al congrés espanyol, a l’Institut Francesc Macià, com un ciutadà més i sense periodistes al voltant. ‘Em va xocar veure-hi un polític. Xerrava amb la gent i no hi va anar a fer-se la foto. Hauria de fer enveja a la resta, que també ho fessin. Haurien de ser tots així’, opina. Martínez no mira la televisió: ‘Veus allò que volen que vegis’. S’informa per Internet. Ha vist tots els vídeos de David Fernàndez (‘és un crack’, en diu) i d’Arcadi Oliveres, que li ha fet obrir els ulls en tantes coses. També li agraden les intervencions de Tardà i Gabriel Rufián al congrés espanyol. En lloa que votin a favor de les mesures socials encara que treballin a favor d’una República catalana: ‘Fan de polítics de veritat’. És antimonàrquic i no creu que Espanya canviï. ‘Dius res sobre el rei i te’n vas a la presó… Així qualsevol fa una república’.

Martínez vota a cada cita electoral, i ha triat la CUP unes quantes vegades tot i que no és independentista. ‘És el partit més rupturista, doncs a prendre pel sac! Trenquem per fer un reinici. Una república catalana o qualsevol cosa’. De fet, el 20-S va estar a la seu dels anticapitalistes. El va indignar que la policia pretengués de fer un registre sense cap ordre judicial. ‘Hi vaig voler ser. Hi ha una revolució, cal ser-hi’, continua. ‘Que quan passin els anys pugui dir: “jo hi era, jo en puc opinar.” Perquè després la tele dirà allò que li roti. Poques vegades vaig a manifestacions, i aquell dia hi vaig anar.’

Oriol Martínez votant. La samarreta que duia era tota una declaració d’intencions.

No oblidarà mai l’1-O. ‘No ho sé explicar bé, però tenia la sensació d’opressió. És la primera vegada a la vida que de veritat vaig veure que aquest sistema ens esclafa si vol. No van portar més policies perquè no van voler. No vam sofrir la violència, però només el fet de saber que n’hi havia ja feia que la tinguessis al cap’, relata. Va començar a sentir-ho quan va veure els primers vídeos de càrregues policíaques. ‘Vaig pensar que no podia ser, que això no podia passar en aquest segle.’ Però sí.

A Cornellà encara va anar a defensar una tercera escola. Potser hi hauria restat a seguir el recompte de vots si no fos que havia d’anar a treballar. Fa un any combinava tres feines. Una era de repartidor en un restaurant. Es va passar la nit enganxat a la ràdio. Li agradaria que algun dia hi hagués un debat seriós sobre la independència, perquè està convençut que ni tot seria de color de rosa ni un infern. No és gaire optimista. Més aviat el contrari. Ha llegit una de les interlocutòries de Pablo Llarena i hi ha vist una invenció ben fantasiosa. Com a solució, Martínez defensa la ruptura. ‘Votem. Moguem-nos, avancem.’

‘Vaig participar en una cosa que espero que sigui important’
La vigília de l’1-O Javi Medina no tenia clar si aniria a votar. Aquest veí de l’Hospitalet, de quaranta-dos anys, creia que feia mesos que els polítics d’aquí i d’allà utilitzaven massa la gent. Però, al cap i a la fi, va decidir d’anar-hi. Per què? ‘Crec que la solució, que no és tampoc fàcil, és que hi hagués un referèndum legal. Però també entenc que és molt difícil que la resta d’Espanya l’accepti. Hi ha massa gent a Catalunya que vol alguna cosa diferent de la que hi ha, i donar-li l’esquena, com fan a Madrid, ens porta on som ara, a la paràlisi.’ Medina va pensar que, com més vots l’1-O, més pressió exerciria la ciutadania sobre els polítics.

Aquell diumenge plujós, amb la dona, es va trobar una cua interminable a l’Institut Provençana, on els tocava votar. Com que uns amics seus eren al Can Vilumara, hi van anar. Allà tot estava més tranquil, faltava una estona perquè hi arribés la policia espanyola disposada a endur-se’n les urnes. ‘Vaig votar que no perquè crec que hi ha més coses que ens uneixen amb la resta dels espanyols. La meva família és d’Almeria, tota és d’allà. Em sento català perquè he nascut aquí i prenc part de la cultura catalana, però hi ha moltes altres coses que també em són alienes’, confessa. Medina admet que té contradiccions. Troba difícil de mesurar si se sent tan català com espanyol, però diria que sí, que és això. Li agradaria que l’estat espanyol fos diferent, que reconegués totes les cultures que hi conviuen. Voldria un estat republicà, però admet que és pràcticament impossible. La monarquia li remou l’estómac. ‘És de l’edat mitjana! És terrible. És com admetre que som inferiors a certes persones. Aquest és un dels motius que potser em farien fer independentista’, afegeix. Abans una República catalana que no pas una monarquia espanyola. ‘El problema d’Espanya és que és de dretes’, al·lega. També censura que el PSOE i el PP només vulguin mantenir els privilegis: són la ‘casta’. A Podemos, els mira amb més simpatia, però tem que l’atac d’alguns mitjans de comunicació no els hagi fet tocar el sostre electoral.

Javi Medina, davant l’Institut Can Vilumara, a l’Hospitalet de Llobregat. Fotografia: O.A.-E.

Després d’haver votat, Medina va veure al mòbil els primers vídeos de càrregues. Van demanar al jovent que hi havia al Vilumara si hi podia restar. En coneixia l’espai, els alumnes, hi havia gent del barri. ‘En un moment va venir la policia. No ho sé, potser deu furgonetes, moltes. Van omplir el carrer del costat. Nosaltres érem dins el recinte’. La gent cridava. ‘Vam tancar la primera porta del recinte, que era la més gran. La policia va començar a colpejar-la amb les masses i hi havia gent a dins.’ Què podia fer? ‘Vaig veure de justícia que no era necessària tanta violència’, recorda Medina. La resistència va durar poc. Els agents van trencar els vidres, la porta va caure sobre la gent. Hi va haver alguns ferits. Aleshores, tothom es va concentrar en la segona porta per retardar l’entrada dels agents espanyols tant com fos possible. Un vidre li va colpejar el cap. ‘Em van fer una mica de sang, però poca cosa. En aquell moment t’espantes. Van rebentar la porta i van entrar.’

La cosa més estranya va arribar després. O bé van veure que no podien obrir la tercera porta, que els hauria acostat a les urnes, perquè era reixada i de ferro, o bé van rebre una trucada. Perquè, de sobte, els uniformats van girar cua. En aquell moment va arribar la batllessa de l’Hospitalet, Núria Marín. ‘Van començar a cridar, a insultar-los. No sé què va passar. La batllessa hi va parlar però no crec tampoc que se n’anessin per ella’, apunta. Van salvar les urnes. ‘Va ser un moment emocionant. Tothom estava alterat i es preguntava com estava’.

Medina i la dona se’n van anar a dinar a casa i van veure les imatges a la televisió. Aquest veí de l’Hospitalet, operador químic, no s’imaginava que la policia actuaria tan violentament. ‘No calia. Haurien d’haver deixat fer la votació com el 9-N. No hauria tingut la repercussió que va tenir ni el significat que ara té per a l’independentisme’, analitza. Després, els van trucar per si volien tornar a l’institut i ajudar que no el tanquessin, i ho van fer. Els nens es van estar tot el dia amb l’àvia.

Javi Medina, votant l’1-O a l’Hospitalet de Llobregat.

Per ell, l’1-O va ser un dia especial. ‘Vaig formar part d’una cosa amb què no estic d’acord al cent per cent’, diu. Però es va voler revoltar contra un estat policíac que creu que cada vegada deriva més vers una repressió més forta, tot i que encara ‘subtil’, perquè ‘podria ser molt pitjor’. Va viure la jornada com si fos part de la lluita de classes. ‘No vaig veure cap polític donant la cara. Per què no eren als col·legis defensant les urnes? Hi érem alguns que no érem ni independentistes!’ També critica que alguns aplaudissin els mossos, ‘un cos policial a les ordres de qui mana’ i en què hi ha sensibilitats ‘de tot’. No veu clar tampoc el lideratge del PDECat o de JxCat en el procés. Denuncia que parlen d’una República més justa o de lleis socials però ‘quan manàvem van ser ells els qui van retallar, són els mateixos.’

Sovint les coses no són blanques ni negres. I en el gris també hi ha molts matisos. En algun to del gris, hi ha Medina. ‘Quan parlen del poble català, em sento malament; no m’hi sento representat. De vegades critiquen l’equidistància. Però què passa: si no sóc independentista, sóc fatxa? No m’agrada. L’independentisme anava per bon camí. No sé per què ho han hagut d’accelerar tant.’ El 3-O es va sumar a l’aturada de país. Un any després, se sent orgullós d’aquell primer d’octubre: ‘No em va semblar just que fessin allò, i era el meu institut. El recordo com un dia emotiu. Vaig participar en una cosa que espero que sigui important.’

‘Per què m’han amenaçat, si jo era espanyol?’
Luis Morote considera que hi ha molts votants de Cs que, si l’1-O haguessin estat en algun col·legi electoral, haurien canviat totalment de parer. Com li va passar a ell, que va veure les coses com mai. ‘Per què m’han pegat, si jo era espanyol? Per què m’han amenaçat, per què em volen fer por si jo també creia en aquesta policia?’, es va preguntar. Morote té vint-i-quatre anys, és fill d’un policia espanyol i la mare és del Salvador. No se sentia català i s’identificava com espanyol. L’experiència d’haver defensat l’Institut Infanta Isabel d’Aragó de la Verneda durant tot el cap de setmana li va capgirar el món. Hi va anar perquè un amic li ho va demanar. A Morote, li va impactar molt que una policia que sempre havia sentit com a seva colpegés i terroritzés la població. ‘T’adones que potser has estat enganyat tota la vida.’ [Vegeu el perfil de Luis Morote: ‘El fill de policia espanyol a qui l’1-O va canviar la vida’]

Luis Morote ha crescut al barri de la Verneda de Barcelona. Fotografia: O.A.-E.

La gent el va conquerir. Va veure en el seu barri, el de la Verneda, una capacitat de mobilització i de defensa desconeguda. Ell, que un dia abans de l’1-O no pensava a votar, es va impactar tant per la força dels veïns i, sobretot, per la brutalitat policíaca, que no va tornar mai a veure les coses com abans. Ara és independentista, però en el referèndum va votar en blanc, encara sota l’impacte d’aquell dia.

Morote, amb el puny alçat, a l’Institut Infanta Isabel d’Aragó, després de la votació.

Morote pensava que els fets de l’1-O, per la seva gravetat, tindrien més repercussió, i que l’estat espanyol reconeixeria que s’havia equivocat. Però no va ser així. Al contrari, la majoria dels mitjans van dir que no hi havia hagut cap referèndum. ‘És la cosa contrària d’allò que veus i t’adones que potser has estat enganyat’, raona. Ara és molt crític envers la premsa que transmet una imatge falsa de la realitat catalana i ho reconsidera tot. ‘A mi, m’agrada molt la història i sempre l’havia vista d’un punt de vista imperialista espanyol. La rellegeixes i t’adones que Espanya és un conjunt de pobles i nacions.’ El cas dels joves d’Altsasu o el de la Manada també l’han portat a ser crític respecte de l’estat espanyol. Morote opina que tots els pobles tenen el dret de decidir què volen ser, s’autodefineix com a internacionalista i assegura sentir-se molt català. Lamenta que els presos polítics i els exiliats sofreixin les represàlies de l’estat espanyol com a conseqüència de l’1-O: ‘Tu, que també has lluitat, veus que podries estar empresonat. Ho pots ser pel fet d’haver votat.’

Nakba: setanta anys de la catàstrofe palestina

Aquest any 2018 en fa setanta de la creació de l’estat d’Israel. Va ser l’inici de la catàstrofe –’Nakba’, en àrab– que va dur la mort, l’exili, la repressió i la misèria al poble palestí des que més de set-centes mil persones van ser expulsades de les seves llars i terres. De llavors ençà, l’estratègia israeliana d’apartheid i neteja ètnica ha estat continuada. La idea la va expressar ben clarament el jueu polonès Ben Gurion, fundador de l’estat d’Israel: ‘Els fills i néts d’aquests palestins s’oblidaran de tot i es desintegraran en els països àrabs.’

Això no obstant, malgrat la superioritat israeliana, la resistència de la nació palestina encara no ha estat vençuda. El poder econòmic del món és a les mans del lobby jueu i els EUA, que també controlen el relat, com és lògic.

Any rere any, durant set dècades, els jueus han anat trepitjant cada dia més els drets dels palestins, usurpant-ne les terres, condemnant-los a l’extinció, la dispersió, la repressió, la resistència o a la reclusió als camps de refugiats.

Fa molts anys que la dreta i l’extrema dreta jueves governen Israel i decideixen. El corró jueu de la neteja ètnica i l’apartheid, amb el vist-i-plau o el silenci còmplice de les grans potències, ha estat abusiu i implacable.

Per a més detalls de la repressió –detencions i reclusions arbitràries, tortura i maltractaments, homicidis il·legítims, ús excessiu de la força amb foc real, atemptats a la llibertat d’expressió i d’associació, desallotjaments forçats i demolicions, impunitat, violència contra dones i nenes, etc.–, vegeu l’últim informe d’Amnistia Internacional.

Enguany l’estat d’Israel, amb l’eficaç col·laboració del seu amic i aliat el president dels EUA, Donald Trump, ha pres noves mesures per acabar de liquidar els drets i la dignitat del poble palestí. El desembre passat, contravenint l’ONU i el dret internacional, Trump reconeixia Jerusalem com a capital d’Israel, i hi traslladava la seva ambaixada, fins llavors a Tel-Aviv. Setmanes més tard, anunciava una gran retallada dels ajuts nord-americans a l’organisme de l’ONU que gestiona set-centes escoles i cent quaranta-vuit clíniques als camps de refugiats, l’agència per als Refugiats Palestins (UNRWA).

Aquest estiu han saltat totes les alarmes. Trump ha deixat Gaza sense escoles ni clíniques. Segons Chris Gunnes, portaveu de l’UNRWA a Jerusalem, ja no tenen diners per a pagar els professors el trimestre vinent. ‘L’actitud dels EUA ha forçat una crisi financera i existencial’, diu.

D’ençà del mes de març passat, i en les manifestacions de maig de la Marxa del Retorn, l’exèrcit israelià ha mort cent seixanta palestins i n’ha ferits tres mil. ‘És un nou capítol de la deshumanització del meu poble’, denunciava Rawan Sulaiman, ambaixadora palestina a l’Haia. Israel no va fer cas de la demanda de l’ONU d’investigar els fets.

Tanmateix, el 15 d’agost Israel ha aprovat una treva a la franja de Gaza per aturar allò que molts qualifiquen de guerra encoberta amb Hamàs.

De fa molt de temps, cada dos anys o tres, amb el pretext de destruir objectius de Hamàs, Israel efectua atacs per terra, mar i aire, en què causa moltes morts de civils. Segons xifres del centre d’informació israelià pels drets humans als territoris ocupats –B’Tselem– de l’any 2000 fins ara, a Israel i als territoris ocupats de Gaza i Cisjordània, han mort 9.476 palestins i 1.246 israelians. I aquest és el balanç tan sols dels darrers divuit anys.

L’estratègia militar israeliana porta els palestins supervivents al límit de la desesperació i la resistència. Segons l’ONU, actualment, el 95% de l’aigua de Gaza no és potable, només hi ha quatre hores diàries d’electricitat i la xifra de desocupats és del 45%, sense capacitat de desplaçar-se lliurement a les altres àrees.

A més a més, el 19 de juliol passat, el parlament israelià va aprovar –per 62 vots a favor, 55 en contra i dues abstencions– la llei bàsica ‘Israel, l’estat nació jueu’, que protegeix la identitat jueva d’Israel –’llar nacional’ del poble jueu–, reserva el dret d’autodeterminació només a aquest col·lectiu i declara l’hebreu única llengua oficial.

Aquesta llei es va aprovar enmig d’una enorme polèmica, car alguns sectors la qualifiquen de sectària i racista respecte d’altres corrents jueus o grups ètnics i la minoria àrab, els palestins que hi viuen d’ençà del 1948, i que són un 20% de la població.

‘Anuncio amb commoció i pena la mort de la democràcia’, va dir el legislador àrab Ahmed Tibi. I el Partit Comunista va advertir del caràcter feixista de la llei.

L’estat d’Israel va néixer el 1948. Aquell dia va néixer, de retruc, la Nakba, la catàstrofe de Palestina. Ja fa setanta anys i ha continuat fins al present, diàriament i quotidianament, a Israel, als territoris ocupats, als camps de refugiats i a l’exili.

‘Nakba, quaranta-vuit relats de vida i exili a Palestina’
Aquest és el títol del llibre que enguany ha publicat Salah Jamal a Tigre de Paper Edicions i Icària Editorial. Quaranta-vuit relats escrits per un metge palestí que viu a Barcelona de fa, precisament, quaranta-vuit anys. El llibre és il·lustrat per Miquel Ferreres.

A més de metge, Salah Jamal és llicenciat en història i geografia per la UB, on exerceix de professor del màster sobre món àrab i islàmic. Ha escrit diversos llibres, com ara Palestina, ocupació i resistència (El Jonc, 2002), Catalunya en quatre pinzellades (F. Jaume Bofill, 2000) i Allò que cal saber sobre els àrabs (Flor del Viento, 2012). Ha estat guardonat amb el premi Nijmet Al-Quds de l’Acadèmia i la Unió General d’Escriptors i Poetes Palestins.

Jamal va néixer el 1951 a Nablus, al nord de Cisjordània, Palestina, i va haver d’anar-se’n a disset anys. Va abandonar la seva ciutat natal el 1969, dos anys després d’envair-la l’exèrcit israelià, una situació que s’ha gangrenat fins avui, sota el control militar i el blocatge, i amb l’ocupació d’assentaments.

Sovint les grans tragèdies de la història queden gravades en les nostres ments en forma de titulars, xifres, anàlisis i imatges. La gran història sol ofegar la petita, la de la vida quotidiana, el dolor i el patiment de les persones, les seves tribulacions, el seu grau de comprensió o no dels fets i la seva íntima implicació. Sovint el pes de la gran història tendeix a ocultar la realitat de la vida. El llibre Nakba, quaranta-vuit relats de vida i exili a Palestina, escrit i publicat amb motiu dels setanta anys de la Nakba, dóna veu, ànima i sentiment al drama palestí, i ens convida a fer un recorregut pels setanta anys de Nakba amb el petit Jamal i la vida, els problemes i els records que conformen la seva memòria familiar.

Aquests relats autobiogràfics són escrits en primera persona. És la veu d’un nen i adolescent que ens guia pel laberint d’aquesta complexa història. D’ençà de la seva infantesa als carrers de Nablus, on va anar a parar la seva família quan es fundà l’estat d’Israel, el 1948, i van ser expulsats de Beisan, un poble del nord que el pla de divisió de l’ONU va concedir als israelians. Aquell trasllat va ser el començament del desmembrament de la seva família, condemnada a sobreviure, com tantes altres.

La ingenuïtat d’un nen que es qüestiona les incògnites bàsiques de la situació històrica que li ha tocat de viure posa en evidència l’absurditat i la injustícia, i projecta llum sobre les zones d’ombra, amb una senzillesa que desarma qualsevol argumentari que pretengui justificar l’injustificable. La mirada del nen descobreix allò que és essencial immediatament, destapa la mentida sense proposar-s’ho, no té apriorismes per explicar una determinada versió política dels fets. En això, tots els relats de Salah Jamal traspuen una honestedat impecable.

És una petita joia que contraresta l’omnipotència i l’omnipresència del relat oficial controlat pel lobby jueu i els EUA.

La suma dels relats és un compendi ben il·lustratiu. Va del trauma familiar, el desarrelament íntim i col·lectiu, la lluita per la supervivència, la reacció vital i política dels palestins vista amb els ulls i les experiències d’un nen que actua i s’interroga sobre el món que l’envolta. Hi ha, també, els grans esdeveniments històrics, explicats breument i clarament, combinats amb el dia a dia. De l’ocupació militar, l’esperança que va significar la figura del president egipci Nasser i la guerra dels Sis Dies, la funció d’ajuda i control que exerceix l’ONU per mitjà de l’oficina d’ajut als refugiats, les divisions ideològiques entre palestins… Tot lligat i interrelacionat amb el context amarg de l’experiència d’una família palestina, com tantes altres, dividida en països diferents, forçada a l’exili perpetu, la dispersió i l’allunyament. Primer, dels oncles i avis, després, dels germans i germanes grans quan es casen o quan surten a l’estranger per estudiar.

És tot un recorregut molt complet i divers per aprofundir en la realitat de la història de Palestina. A més a més, el llibre també ens il·lustra sobre la vida, la cultura i les tradicions dels palestins, l’ambient present i passat que emmarca el desvetllament a la vida, l’educació sentimental i el naixement de la consciència política del petit protagonista. Veiem, també, les dificultats que tenen per obtenir bona informació i com, el nen, guiant-se pel seu instint, parant l’orella on pot i amb els ulls ben oberts, va adquirint consciència de la injustícia, de la lluita clandestina i de l’impacte de la repressió, que arriba a sofrir en la pròpia pell, i en la dels amics i parents.

Els relats són curulls d’ironia i d’humor –negre, a voltes– i anècdotes quotidianes, ingènues, imprescindibles per a il·luminar l’absurditat de la situació, com es fa incomprensible a un nen, o, fins i tot, per a saber de quina manera, malgrat la desgràcia, es pot arribar a activar la bonhomia i la felicitat com a mecanisme defensiu per la unió de veïns, amics i familiars.

També hi ha la música, les cantants de moda, les noies i els primers amors, el cinema i la importància de la ràdio, les desavinences amb el professor de religió, el típic disgust i desacord amb l’autoritat paterna, la festa del Ramadà i la manera com en gaudeixen els nens, al costat de la primera bufetada, la primera manifestació, la primera sessió de tortura als calabossos, el so dels primers trets i bombes, els reixats, les delacions, els primers morts i ferits, el primer amic empresonat, el contacte amb els refugiats dels camps, Arafat i el naixement de l’OAP.

La Nakba continua essent interminable, en el present, diàriament
A l’epíleg, Salah Jamal fa un resum de què ha succeït, d’ençà que arribà a Barcelona fa quaranta-vuit anys: la guerra del Líban, les matances de Sabra i Xatila, Khomeini i Saddam Hussein i la seva repercussió a la zona, la islamització, Hamàs, la rebel·lió popular de la Intifada, les imatges de soldats israelians trencant a cops de pedra els braços dels adolescents palestins que van commoure el món sencer, les guerres del golf Pèrsic, etc., fins avui.

M’acomiado amb les seves paraules finals: ‘La Nakba és un fet històric que encara no s’ha conclòs. La tragèdia inacabada no només afecta els palestins a Palestina, sinó també els que viuen a l’exili: recentment a Síria, arran de la Primavera Àrab, avortada a sang i foc pels règims dictatorials i les forces obscurantistes, el campament de refugiats palestins Al-Iarmuk va ser destruït i el seu mig milió d’habitants es va tornar a trobar vagant pel món. Sens dubte, la Nakba palestina s’inicià el 1948 però continua essent interminable, en el present, diàriament.’

Melcior Comes: ‘A Mallorca tenim cent anys de classe empresarial contrabandista i pirata’

Melcior Comes (la Pobla, 1980) va fer una irrupció fulgurant en la narrativa catalana el 2003 quan va guanyar el premi Ciutat d’Elx amb la seva primera novel·la: L’aire i el món. Va anar seguida d’El llibre dels plaers immensos (Ciutat de Palma del 2006) i va obtenir el premi Josep Pla del 2008 amb La batalla de Walter Stamm. El 2010 va publicar Viatge al centre de la terra  i el 2014 s’endugué el premi BBVA per Hotel Indira. Ara ha estat quatre anys sense publicar per escriure la seva nova obra, les 526 pàgines de Sobre la terra impura, un thriller en què els protagonistes són un autor mallorquí en hores baixes que rep l’encàrrec d’escriure les memòries de la mare d’un amic seu, Leo Verdera. Aquesta dona, Dora Bonnín, cantant d’èxit, havia estat primer l’amant i després la segona dona d’Higini Verdera, un empresari d’Inca que ha fabricat sabates per a mig món –segur que més d’un hi veurà el paral·lelisme amb una coneguda marca illenca– i que amaga un gran secret que pot enfonsar tot el seu prestigi i l’imperi que ha bastit. A partir d’aquí, Melcior Comes passa comptes amb aquesta Mallorca que fuig de l’òrbita de Palma, amb referents de primer ordre: Baltasar Porcel i la gran novel·la americana contemporània. El resultat, una obra d’alta qualitat literària que explica tot un món.

Feia temps que ens havíeu desaparegut del panorama literari. Què heu fet fins ara, a què us dediqueu?
—He estat quatre anys fent feina en aquest llibre perquè calien moltes reflexions, preguntes i respostes i he continuat fent classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, que és la meva font d’ingressos regular i que m’ha permès de poder escriure aquesta novel·la.

És possible d’aprendre a escriure?
—En pots aprendre i per ventura jo no te’n puc ensenyar. Tots podem millorar i aprendre i tots nosaltres som molt més bons escriptors ara. En una escola tens contacte directe amb un escriptor que et pot ajudar. Ara, no tots som Baltasar Porcel. Però sí que es pot assegurar que després del procés has après habilitats per a ser més bon escriptor. No hi ha cap lògica que digui que es pot aprendre a tocar la guitarra i a cuinar i, en canvi, que no és possible d’aprendre a escriure. No veig que sigui radicalment diferent que qualsevol altra disciplina creativa. Ara, no es pot agafar qualsevol i fer-lo un geni perquè jo no ho som. Mira, David Foster Wallace sí que era un geni i ensenyava a escriure, però tu has sentit parlar mai dels seus alumnes? Doncs segur que són molt millors que abans de fer classe amb ell, però d’aquí a triomfar…

Els dos primers noms que heu posat sobre la taula, Baltasar Porcel i Foster Wallace, són dues referències ineludibles per al lector d’aquesta novel·la…
—Tot escriptor que mor deixa de poder lluitar per les obres, per molt que els seus epígons continuem reivindicant-ne el llegat: Pere Antoni Pons, jo, tu d’alguna manera i uns quants pocs escriptors de Catalunya. El temps i les obres són les que perduraran i resistiran. Jo el reivindic i m’ha influït molt amb les seves idees sobre narrativa i especialment sobre la Mallorca que podíem escriure i sobre la dinàmica de personatges. Llavors també hi ha aquesta influència dels escriptors americans més joves, Foster Wallace, Franzen i els nascuts els anys trenta, com Roth, que fan novel·les de descripció d’un món, experiències literàries que volen descriure un món i una societat. Nosaltres hem de voler aspirar a ser com ells i fer la novel·la total.

Corregiu-me si m’equivoc, però em fa la sensació que aquesta novel·la només l’hauria pogut escriure algú com vós, nascut a la Part Forana. Hi descriviu un món molt concret de Mallorca, que els palmesans coneixen però que no han viscut i en canvi vós l’explicau de l’entranya estant…
—Hem d’explicar el món que sentim, la veritat, el món amb els ulls de la memòria d’allò que hem viscut amb el pare i el padrí. Jo sentia la botzina de les fàbriques d’Inca des de casa i s’hi mesclava l’olor de la cola dels talons amb la de les galetes Quely. I això que pareix una beneiteria ho empra Roth per fer les seves novel·les. Ell parla d’això i el llegeixes i saps que tens un món diferent per a explicar. Hi ha els amics amb pares que treballaven a les fàbriques i fins i tot els que havien posat diners per rescatar-les i que varen acabar perdent el seu patrimoni. I hi ha un conjunt de coses que formen part d’una generació literària natural.

Són aquests perdedors que tan bé representa el tio Toni del llibre i que de segur que són la majoria de mallorquins…
—És que qui vulgui veure Mallorca i els Estats Units com una terra de grans oportunitats s’equivoca. Hi han surat sis o set grans famílies de qui tots sabem el nom, però perquè hi hagi guanyadors hi ha d’haver molts de perdedors. A Mallorca la gent hi va invertir i es va arruïnar. Hi ha hagut genis, és clar, però la majoria dels que jo conec són perdedors, varen voler complir el somni i no se’n sortiren. I per això hi ha hotels tancats, discoteques que no triomfaren mai, fàbriques esbucades. Aquesta gent m’interessa molt.

Vós, en contra dels americans, teniu tot un món en un bocí de terra ben abastable…
—És la idea que el món mallorquí és un microcosmos on en deu minuts de cotxe hi ha grans abismes i diferències. Mentre hi havia qui es feia ric fent sabates a Inca, hi havia qui s’esllomava a la marjal conrant patates. Tot plegat, una dotzena de quilòmetres de distància i en canvi tot un món.

Els vostres sabaters s’assemblen molt a una gran marca de sabates de renom mundial. Sabeu si aquesta mena d’empresaris l’han llegida, la vostra obra, i com l’han rebuda?
—Hi ha gent propera a tota aquesta gent que l’ha llegida i saben que m’he aprofitat de moltes coses reals per fer el meu personatge, però que en el fons és un poc un Frankenstein: he aprofitat moltes altres coses per crear aquesta família de sabaters. No es poden enfadar, tot i que quan veuen que el monstre mira amb els seus ulls…

És una novel·la ben dura amb Mallorca…
—Tenim això, ens hem venut al que genera diners i això és la llei del món del capitalisme global. Mallorca també és capitalisme global, deslocalitzacions i espectacle, és el món del contraban, de sobreviure campanya a campanya i estiu rere estiu per poder continuar especulant.

 Això fa que fracassin tots els projectes a mitjà o llarg termini, per exemple el Mallorca de futbol…
—L’especulació i el capitalisme competitiu funcionen així en tots els aspectes, inclòs el món cultural, editorial i el periodisme.

Precisament el vostre personatge comença la novel·la malvivint del periodisme. Va desapareixent el periodisme cultural?
—El personatge és això, malviu d’aquesta feina i hi ha una descripció de la precarietat que fa que s’hagi de moure entre molts de mons. Per això al principi entrevista un fotògraf a punt de ser desnonat, un cas real, que permet ja introduir un tema que serà clau: la transició. Aquesta precarietat és el que jo he viscut. Escrivia quatre articles o cinc cada setmanal al Diari de Balears i el diari va tancar d’avui per demà i vaig quedar sense aquesta font d’ingressos, per exemple. Confies en una indústria i de sobte desapareix i això la nostra generació ho ha viscut en primera persona.

L’altre dia el president Torra va comprar la trilogia El cicle d’Almandaia, d’Antoni Vidal Ferrando, un escriptoràs, a parer meu, però poc conegut. És vital passar per Barcelona si es vol ser escriptor a Mallorca?
—És com ser un gran actor i no fer feina a Hollywood. Pots fer feina a Broadway i allà ser el millor actor de Nova York i molt reconegut, però si vas a Hollywood arribes al món sencer. Treballar on hi ha la indústria és fonamental, i literàriament la més potent de l’estat és aquí. Ep, però en castellà passa igual: publiques a una editorial de Saragossa o a Anagrama i la teva vida canvia molt, és una qüestió de visibilitat, que no té res a veure amb la qualitat. Jo tenia molt clar que el llibre havia de sortir a Proa. Els bons escriptors, siguin d’on siguin, han d’intentar publicar a Barcelona si volen tenir cap possibilitat de viure d’això. I no parlam de qualitat, hi ha escriptors boníssims que no publiquen en editorials d’aquí, però el ressò és molt menor.

Durant un temps vau traduir Balzac i Victor Hugo…
—Vaig traduir per poder fer el llibre, m’agrada traduir perquè ajuda a ser més bon novel·lista i aquests clàssics francesos aporten idees i una manera d’escriure millor. Per ventura més endavant ho tornaré a fer, però els grans llibres d’aquests autors ja són excel·lentment traduïts i publicats en editorials d’aquí. Les meves estan bé, però no són obres majors.

L’obra és farcida de metaliteratura per a qui n’hi vulgui trobar, sense destorbar el lector…
—Tots els artefactes literaris han d’estar en contacte amb la seva tradició i el narrador és un escriptor que conviu amb molts de referents culturals. Però és que la nostra generació va passar de ‘Lo pi de Formentor’ a Nirvana en un instant i per devoció llegíem bona literatura fora dels plans d’estudis. Per això la novel·la és farcida de metaliteratura.

Hi ha un moment de màxima mesquinesa d’aquesta classe dirigent que es quan na Blanca demana al protagonista que li torni el rellotge que li ha regalat…
—És que és una història molt interessant. Penseu que li demana que es posi el rellotge per cardar i és un rellotge molt semblant al que té el seu pare, perquè aquí hi ha alguna cosa mig freudiana. Na Blanca està obsessionada amb son pare i en Leo té un cert complex d’Èdip amb la seva mare, una relació malaltissa.

Aquesta obsessió pel pare és molt comuna entre els cadells joves de l’empresariat hoteler illenc…
—Ho he descobert tractant amb famílies de rics. Són com Shakespeare. O com els gitanos, per parlar d’un grup totalment oposat. Tenen una concepció del pare com un Déu familiar i això ho veiem també per exemple al cinema, a El padrí, per exemple. En molts caos el pare guia la família, administra el destí dels fills i de la família, els ho dóna tot, però els concerta els matrimonis, els condiciona… Passa en moltes famílies riques, sí.

Diuen que una de les grans diferències entre Catalunya i Mallorca són cent cinquanta anys de burgesia il·lustrada…
—No, això Mallorca no ho té. Nosaltres tenim cent anys de classe empresarial contrabandista i pirata, amb molts de genis per als negocis que han fet grans fortunes i una riquesa que no ha revertit mai en un sistema cultural i  en un llegat. Hi ha alguna excepció com en Pere Serra, però molt poques més. Amb els diners s’han fet més diners, mentre que aquí, a Catalunya, s’ha bastit un sistema cultural de primera qualitat que ja voldríem.

La segona gran història que apareix a la novel·la té a veure amb un atemptat de l’Exèrcit Popular Català, el cas Bultó, que vós transformeu en el llibre. Marca tant la intriga que fins i tot hi ha un canvi narratiu important on us atreviu a fer un autèntic desafiament literari… Per què aquest atemptat i aquest grup concret?
—És un moment clau per a entendre com és l’Espanya contemporània i els seus mecanismes de poder, que arrenquen amb un franquisme que es recicla a si mateix per crear una democràcia amb aparença de normalitat amb una habilitat tremenda. I qui anava contra tot això? Doncs l’extrema dreta i l’extrema esquerra. I jo faig servir l’extrema esquerra per ser antifranquista i per ser antagonista d’una certa burgesia. Jo necessitava que la història pogués entroncar d’alguna manera amb els meus Verdera i connectar aquestes dues històries perquè també volia parlar de la falsa transició pacífica, del mite civil de la construcció d’Espanya, quan hi va haver més de vuit-cents morts. I també m’interessava aquest grup concret perquè hem de poder acarar el nostre passat en aquest procés cap a l’autodeterminació pacífica i pactada i reconèixer que hi ha hagut moments i episodis violents en el passat.

La secta (o la descastellanització ultrancera) (i 2)

No podem continuar de fer valença a la castellanització. Cal estar ben atents davant el pregon empobriment que cuida esvair la llengua ja per sempre
Paraula de Déu

‘Hem de resistir, però.’
‘Restituim la llengua.’

‘Gràcies a certs perfils de Twitter (als quals hi estic agraït) que miren de fer notar les interferències, he copsat la magnitud del problema. Jo pateixo aquestes interferències tots els dies. Inveeixen el nostre cervell i a tots els àmbits de la llengua. També l’ortogràfic.’
‘Jo sóc una pixapins. I sí, el meu català és molt castellanitzat. Però si fos la responsable de triar un nom per un programa, m’informaria molt bé per no castellanitzar el català. No és excusa ser un pixapins.’
‘Ja ho crec. Està passant és un castellanisme, en bon català hauria de ser “Ara passa”.’
‘I què espereu de TV3, la seva? Ja l’han tornat a pifiar’
‘Però me n’alegro molt de que ho fessin.’
‘Jo penso que seria bo començar per tenir uns medis que no emborderissin la llengua’

‘Una expressió probablement forastera que hauríem de foragitar és “Bon profit./Que aprofiti.” Fa pocs anys vaig llegir en un llibre, no pas de llengua, sinó d’un psicòleg, que cal dir “Que vagi de gust.” A més a més, una patriota coneguda nord-catalana em va dir que ells diuen “Mengeu de gana.” Em va dir que li semblava incorrecte. Li vaig respondre que era ben diferent tant del castellà com del francès (llengua d’oïl), i que, per tant, és ben nostrat.’

[corregint una piulada que diu ‘Aquests dies estem sentint…’] —‘”Estar + gerundi” diria que no és pas molt genuí en català.’
—‘Jo diria “gaire” enlloc de “molt”.’
— ‘Jo diria que hi teniu raó’. [es descuida de corregir-li ‘enlloc’ per ‘en lloc’]
—‘És formidable que ens poguem corregir entre nosaltres i constatable que el català que tenim l’hem de treballar de valent. Gràcies una altra vegada’. [es descuida de corregir-li ‘hi’, que no hi va]
—‘A vós per ser-hi’ [es descuida de corregir-li ‘poguem’ per ‘puguem’]

‘Doncs no en sabria pas dir-te [sobre l’ús d’una expressió], però almenys el trobo com una manera de no dir pas “fer unes risses”, si hi han expressions pròpies més adequades, doncs seria bé tenir-ne coneixença’

‘Moltíssimes mercès per respondre’m un dubte existencial que tinc des de fa molts anys. Malgrat haver viatjat al País Valencià, no havia pensat a demanar-l’hi [sense antecedent]. Amb aquesta llista n’he tingut una bona avinentesa’

‘En unes hores l’hauré acabat’

‘Haig de dir que gairebé tot el que aniré ensenyant-vos ho he après gràcies a un grup de Facebook on ens dediquem a identificar tota la interferència del castellà i cercar solucions i també gràcies a recerques meves personals.’

‘El verb LAMENTAR no té cap problema. Atès que ja es troba documentat en Ramon Llull. Per contra el verb QUEDAR resta ben palès que l’etimologia és d’ORIGIN hispànic.’

‘El pacifisme no consisteix en amagar-se perquè els violents s’empoderin dels espais per on ha de correr la llibertat.’
‘No he dit que estiguis d’acord.’
‘El mot “mossos” és catanyol!’
‘Us sabria molt de grat meditar sobre això?’

*
Potser no sigui de més fer avinent que sols balbuçen. Són uns espanyolistes sense paliatius
Paraula del Senyor [amb enllaç a sengles llistes de bons i mals catalans segons si el seu discurs públic és favorable o oposat a la restitució de la llengua]

‘Els “pingüistes” professionals ens volen tots aclapats, fent-los reverències i gràcies.’

‘Ho he fet com una mena per a desacreditar-lo a tort i a dret. Hom ha pensat, que fóra interessant que entre tots nosaltres del grup li fem costat i suport a [inicials] davant aquesta agressió intel·lectual’

*
Mercès a tots
Us ho agraïm, Senyor

[Per a la confecció d’aquest segon article s’han fet servir quaranta-cinc errades gramaticals, entre faltes d’ortografia, manques de concordança, duplicacions pronominals, calcs sintàctics i usos inapropiats. I unes quantes expressions inadequades al registre, si no inventades. Totes extretes dels perfils de Twitter (la quasi totalitat pseudònims) de membres de la pàgina de FB ‘Aprenguem la nostra pròpia llengua‘, que ara mateix passa dels 2.800 adscrits. El grup el dirigeixen Ernest Sorribes i Arnaut Daniel, àlies de M.S.N. (ex-estudiant universitari de trenta-un anys, amb dues carreres inacabades i sense cap publicació ni científica ni divulgativa), també conegut a Twitter per @Madaix1 i @Pruixovol.]

Cristina Sànchez Miret: ‘La policia espanyola no té cap intenció d’estar al servei d’una democràcia.’

Cristina Sànchez Miret, doctora en sociologia a la Universitat de Girona, assegura que hi ha un abans i un després del primer d’octubre en la societat catalana. ‘S’ha trencat tot. Ha caigut el vel que envoltava les institucions socials.’ Miret diu que aquest últim any la societat catalana ha plorat com mai, però a la vegada ha estat més valenta que mai. ‘Una valentia que no significa que no tinguem por. La gran diferència és que la por ara no ens fa estar aturats.’

Hi ha un abans i un després del primer d’octubre en la societat catalana?
—Sense cap mena de dubte.

Per què?
—Perquè va passar una cosa que pensàvem que no passaria. A alguns ens feia por que passés, perquè pensàvem que tot era possible. Vèiem clar que els estats fan tant com sigui per anar contra allò que consideren que afecta els seus interessos. Fins i tot, els estats democràtics, encara que no hauria de ser així. La por hi era però la constatació d’això va ser devastadora. Va ser impressionant de veure com va ser tractada la població, com van actuar els cossos policíacs, sense cap mena de professionalitat. Quan ens va passar l’impacte de l’animalada que van fer, ens van quedar dues preguntes que van més enllà de la independència sí o no. Per una banda, ens preguntem si realment aquestes policies són professionals. I la resposta és clara: no saben fer bé la seva feina, només saben colpejar. I la segona i més important és si son conscients que vivim al segle XXI. Moltes vegades sembla que no saben què significa. La policia espanyola no té intenció de posar-se al servei d’una democràcia.

El primer d’octubre va haver-hi una fallida de l’estat?
—No, de l’estat no. Va haver-hi una fallida de l’estat democràtic. L’estat  va mostrar tota la seva prepotència, amb tot el que tenia a l’abast. El primer d’octubre es va trencar la idea que els estats democràtics, si més no, han de dissimular. Hem vist actituds inapropiades per part de l’estat a molts indrets del món, però hi ha correctius. Hi ha unes línies vermelles que en democràcia s’han de conservar, perquè si no, no hi hauria cap diferència amb un estat feixista. Tot seria permès. La major part d’estats tenen en compte aquestes línies, però l’estat espanyol ni ho pren en consideració. Es veu molt clar amb les respostes que donen a l’exterior sobre el conflicte amb Catalunya. Quan algú fa alguna cosa que no els sembla bé, no donen peu a un debat democràtic. La resposta sempre és una amenaça. És d’una supremacia, d’una supèrbia i d’una prepotència… La mateixa actitud tenen aquí contra la ciutadania. Aquí hi estem tots més acostumats, allà deixa atònita una bona part dels ciutadans i ciutadanes europeus.

Aquesta actitud s’ha vist aquests últims mesos. Amb la sentència d’Alemanya s’han fet un fart de dir que el problema el tenen els jutges alemanys…
—Sempre diuen que el problema és dels altres, no seu. No dic que no tinguin raó en res, però si més no hi hauria d’haver una mica de reflexió. Ells la neguen. És molt medieval. A més, fixeu-vos que no hi ha cap diferència entre l’època del PP i ara que hi ha el PSOE. Poden canviar alguns aspectes, algunes formes, però les respostes de Borell són exactament les mateixes que feien els seus antecessors.

No solament s’ha trencat l’estat. També pensàvem que Europa ens defensaria i no ens ha defensat…
—És que s’ha trencat tot. Ha caigut el vel que envoltava les institucions socials. I aquestes normalment tenen sinergies les unes amb les altres, perquè si no, no es podria viure. Això només es trenca quan hi ha situacions en què ja no se sostenen els valors socials que hi ha darrere les institucions principals, perquè ha canviat l’estil de vida, allò que vol la gent… La crisi econòmica va ser un símptoma que aquest sistema no funcionava. S’esberlava per les costures. A aquest sistema li ha caigut la careta. Tal com és ara és insostenible. I té molt a veure amb què fan els polítics, als seus llocs de responsabilitat.

La societat catalana, en què ha canviat? Com els podem notar, aquests canvis?
—La societat catalana no havia plorat mai tant, però, a la vegada, no havia estat mai tan valenta. Una valentia que no significa que no tingui por. No estic d’acord amb aquells que diuen que no tenen por. I tant que en tenim. Jo en tinc, i crec que una part de la societat en té. La gran diferència és que la por no ens fa quedar aturats. Aquest és el gran canvi. Això no passava des d’abans de la Guerra Civil.

Abans de la guerra ….?
—Sí, la guerra civil va ser nefasta per moltes raons, però una de les pitjors va ser tancar la boca a tantíssima gent. Callaven per la por de què podia passar. A tothom li havia passat alguna cosa, i si no directament a ells, a algun familiar o conegut. Tot plegat va fer que fins i tot les generacions posteriors tinguessin en el seu ADN aquest sentiment que calia anar amb molt de compte amb què es feia, mesurar si realment valia la pena. Un sentiment que es pot veure a tot l’estat espanyol. Com a especialista en la sociologia del consum, això es veu molt clarament en els consumidors. No protesten mai. La resta del món al·lucina amb allò que nosaltres acceptem com a consumidors. Però, és clar, quan va néixer la societat de consum, aquí no es podia protestar.

I per què ara la por no ens atura? El primer d’octubre, a les portes dels col·legis electorals, hi havia gent gran que havia viscut la repressió de la postguerra.
—I tant, els primers. I això és una de les coses més maques. Cal tenir en compte que érem davant les portes abans que ens atonyinessin.

Però què va canviar?
—Feia dies que es forjava la idea que així no podíem continuar. És clar que podem estar pitjor. Però la societat és conscient que estem tan malament que si no fem un canvi no hi ha cap sortida possible. I ja no parlem solament de sortides econòmiques, sinó també de molts altres aspectes. Ha arrelat la idea que no hi ha cap respecte per res que tingui a veure amb Catalunya i els catalans. Això ja era molt clar abans que ho formulessin a cara descoberta amb el seu ‘A por ellos’.

Quan comença aquest canvi?
—Fa deu anys que el van generant. És una cosa que ha crescut de mica en mica. Han passat un munt de fets i sempre en la mateixa direcció. Ni que sigui en camps molt diferents, com són l’economia o la llengua. L’independentisme és tan transversal perquè Espanya ha tocat totes les tecles… Cada col·lectiu es mou per un aspecte diferent. A tots ens importen moltes coses, però n’hi ha una que és la que ens toca el voraviu: a alguns els peatges, perquè es passen el dia a la carretera; a uns altres la llei de la pobresa energètica… És que, en conjunt no han deixat de tocar res! I el fet més curiós és sentir els socialistes dient exactament allò que deia el feixisme a la postguerra. Ara tinc a l cap el discurs d’Iceta l’altre dia a la Festa de la Rosa. Això ja ho deien a la meva àvia anarquista. Sempre li deien: ‘Ho veus Fina, ja t’ho havíem dit..’ Per això, el discurs d’Iceta em va esgarrifar completament.

Defenseu que la societat no està fracturada, però sembla que hi ha gent que té la necessitat d’intentar-ho…
—Sí, aquells que no volen cap canvi ara intenten que la societat es fracturi. Perquè prefereixen la fractura de la societat a la independència. Fan tant com poden perquè passi, perquè és l’única sortida que tenen. No tenen cap més sortida raonada, democràtica. Per això, només fan que repetir que la societat s’ha fracturat. I sabem que quan es repeteix molt una cosa, de vegades acaba semblant veritat. I més si hi ha tota una maquinària de l’estat darrere, i amb la col·laboració dels partits.

Però la diferència pot fracturar?
—A tots els qui parlen de fractura els hauríem de dir que les democràcies no es fracturen per la diferència. Precisament la democràcia és el respecte a la diferència, a la diversitat. I el respecte a saber perdre.

Perquè és tan greu aquest ús de la fractura social?
—Sobretot, perquè fan servir aquesta suposada fractura per justificar l’ús de la violència d’estat.

Com proven d’aconseguir-la, aquesta fractura?
—Primer parlant-ne a tort i a dret. I segon, amb la tècnica més antiga del món: deshumanitzant l’altre. No acceptant que pugui haver-hi un pensament diferent, el neguen. En aquest cas, com que som al segle XXI es basen en la llei. Imagineu-vos l’animalada. Sempre diuen que la constitució això no ho permet, que hem vulnerat la llei… Han llançat tantes coses a les escombraries que no hi haurà manera de revertir aquest estat. La cosa ha arribat a uns nivells horribles. Fan créixer la mentida i neguen el principi bàsic de respecte a la diferència i la diversitat. Han arribat a sacralitzar la idea de la unitat d’Espanya, l’han passada per sobre de Déu. Han fet que la unitat d’Espanya passi a ser com el Sant Greal. És molt curiós com s’agafen a aquesta idea, que és una entelèquia. No se sosté per enlloc.

Dieu que una tècnica molt utilitzada és la de deshumanitzar. Amb els presos i exiliats han fet això?
—També, però va més enllà. En realitat, això que fan no té res de nou. Això passa en totes les situacions de discriminació. És el mateix patró que veus sempre, en casos de gènere, de raça, pobresa… Què fas? Crucifiques, animalitzes, passes per sobre, deixes sense entitat el col·lectiu o els seus representants. A la vegada, els clous la boca i els fas por. No volen tan sols que desaparegui la gent que hi ha al capdavant, tancar-los la boca, volen que siguin el cap de la revenja perquè la resta de gent tingui por.

La por s’ha fet molt més present a la societat catalana aquest últim any?
—La por sempre ha existit, és habitual en la nostra societat. La diferència és que ara l’estat exerceix aquesta por per subjectar la societat. S’ha fet viva una altra mena de por. L’estat vol que tinguis por d’allò que et pot fer. I ho fan amb exemples com l’Adrià i la Tamara: l’un el tenim exiliat i l’altra no pot sortir del seu poble. O els encausats per haver protestat davant el TSJC. No solament fan por amb la policia, també utilitzen els jutges, hisenda… Fan servir totes les eines que tenen com a estat. No és cap novetat, els estats sempre han utilitzat la por, ho fan impúdicament, no els fa angúnia.

Per què afecta tant la gent veure els dirigents polítics a la presó o exiliats?
—Perquè això que han fet és incompatible amb la democràcia. Però també perquè ho tenim a l’ADN. Nosaltres, com a societat, no hem fet la transició. I, per tant, aquests empresonaments ens recorden el que ja vam viure anys enrere, sobretot durant la guerra civil. Són fets de què no hem parlat, només a casa, no hi ha hagut una reflexió com a societat. No se n’ha parlat. No s’ha restituït res. Tot plegat ha activat una qüestió pendent que durant la transició no es va saber resoldre, simplement ho vam tapar amb terra.

També pot ser que a cadascú ens pesi que a la presó hi podria ser ell?
—També. Sempre et toca molt més allò que és proper a tu, perquè t’hi identifiques. És com quan parlem dels refugiats, que sabem que en moren molts, però així que en tenim una imatge i veiem que tenen una cara com la nostra tot canvia. Recordeu què va passar amb aquell nen sirià mort en una platja de Turquia. Ho vam viure d’una altra manera, perquè anava vestit com les nostres criatures i tenia la pell blanca. Semblava nostre. Perquè mira que n’hi ha hagut, de criatures mortes a les platges! No justifico el pensament, però és veritat que funcionem amb aquests mecanismes.

El primer d’octubre també marcarà les generacions futures?
—I tant! L’aprenentatge democràtic, com l’antidemocràtic, que anem fent tots plegats és molt curiós. Tenim tirada a veure més aquell bàndol on som, però els altres també en van aprenent. Només hem de veure quines televisions mirem. En aquests últims mesos ha avançat més que mai la democràcia, a la vegada que ha retrocedit moltíssim. Entre la joventut aquí hi ha aprenentatges molt diferents.

Un altre sentiment que s’ha respirat molt aquests últims mesos és el d’incertesa. Com hi pot conviure, amb aquest sentiment, la societat?
—D’ençà de la crisi econòmica, l’aprenentatge de la incertesa la societat ja el té fet. Tot i que aprendre és una cosa que no s’acaba mai. La nostra societat ens ensenya tot el contrari. Sempre ens ho han explicat tot com si fos inamovible. Però no. Ja ho deia el sociòleg Lury Beck, que parlava de la societat del risc. Cada vegada és més difícil d’assegurar que les coses continuaran essent com el dia abans. Però, és clar, encara que hàgim entès que res no és per sempre, això no significa que la incertesa sigui còmoda. No ens movem còmodament amb la incertesa. Però quan la incertesa és negra deixa de ser un problema. Nosaltres, com a catalans, tenim un horitzó negre, en aquest estat, i, per tant, l’única possibilitat de sortida és el canvi.

Quant de temps pot resistir la societat en la situació actual?
—No en tinc ni idea, però és clar que aquesta situació és insostenible. Aquest Onze de Setembre no vaig acabar arribant el tram que em tocava i em vaig quedar amb els d’Olot. Quan vaig arribar em va presentar una persona. De cop ens vam dir: ‘Ai, ja ens vam conèixer a la presó.’ No podem avesar-nos-hi, a això. Era veritat, ens havíem conegut a la presó en una trobada per la Dolors Bassa. I està molt bé que ens mobilitzem, però això no pot passar a formar part de la nostra normalitat. És importantíssim. No podem habituar-nos a la situació de tenir persones tancades a la presó i haver d’estar sempre al carrer perquè no es respecten els nostres drets. Això ha de tirar cap a un cantó o cap a un altre.

I cap on tirarà?
—Jo crec que cap endavant.

Iceta, el bufó

Miquel Iceta hi ha tornat. Després de la ‘ballaruca’ espontània en un míting ja llunyà i que més tard va anar repetint, imitant-se patèticament a ell mateix, fins i tot en la campanya del 21-D, quan si res era segur que no tocava era ballar. Després de l’emulació, com un histrió desbocat, de l’històric ‘Pedro!’ amb què Penélope Cruz va cridar l’Oscar d’Almodóvar, llavors davant un Sánchez que ell delejava redemptor de tot el mal causat per Rajoy. Després d’aquest i de tants més moments d’escarafalls amb què ha anat obsequiant la parròquia tots aquests anys com més va més a mesura que anava adquirint responsabilitats i guanyant notorietat, ara fa deu dies, durant la Festa de la Rosa que cada any celebren els qui es fan anomenar socialistes, hi ha tornat.

I aquesta vegada el numeret ha consistit a escarnir els qui a hores d’ara fa massa mesos que són en presó preventiva. No és la primera vegada que en fa befa, però tornar-hi a tan pocs dies del primer aniversari dels fets d’octubre del 2017 és especialment feridor. Ha dit, alçant el to de veu i agitant els braços, que ell ja els havia avisat, que si hi ha presos i exiliats és perquè no li van fer cas, perquè van conduir sortint del carril, perquè la via unilateral no porta enlloc. Etcètera.

Una vegada més Iceta assumeix el paper del bufó. L’operació té la seva gràcia perversa. Ell sempre parla com un far de la veritat disposat a il·luminar sense ombra de modèstia propis i estranys. Deixa anar obvietats amb aspecte de grans sentències, ho fa en to tràgic fins que provoca un efecte còmic (que el seu públic aplaudeix mansament), això sí, sense abandonar mai l’espai de la fal·làcia política en què sembla sentir-se tan còmode. Vegeu si no és mesell retreure als presos que, si són a la presó, i als exiliats que, si s’han hagut d’exiliar, és per allò que han fet. Perquè, què han fet en realitat?

Han presentat un projecte polític que successivament ha obtingut el suport majoritari de la societat en cada convocatòria electoral. I l’han presentat perquè un gruix innegable de la societat civil els l’exigia. L’han defensat on corresponia seguint tots els canals establerts. I, després d’haver estat ignorats reiteradament i d’haver estat negats amb voluntat d’humiliació pels qui haurien d’haver-se sentit amb la responsabilitat d’escoltar i de negociar, han explorat per quins camins s’hi podria avançar. Sense por d’actuar unilateralment abans d’haver estat condemnats al blocatge per aquella voluntat manifesta d’ignorància i de negació. I així van fer possible que tal dia com avui, ara fa un any, els ciutadans d’aquest país que ho volguessin expressessin amb un vot si en volien fer un estat independent o no. I això és delicte?

Iceta, el bufó, els fa culpables de la seva situació. És aquella operació que hem vist fer tantes altres vegades, i que assenyala la minifaldilla de la noia com la causa de l’agressió del violador. No deixa de ser paradoxal que els qui es proclamen socialistes s’hagin especialitzat en aquesta mena de capgirells del raonament. Com quan fa quatre dies la ministra Batet tornava a dir, ara al Senat, que la democràcia és la llei. I semblava que n’estava convençuda! Doncs potser aquesta sí que hauria de dimitir també, si la seva capacitat d’argumentació té aquesta volada subaquàtica…

Miquel Iceta, ell i aquesta seva tendència a fer de bufó, ell i tota la caterva de sequaços que el secunden amb cartera de ministre o sense, no demostra sinó que els socialistes no són part de la solució d’això que tenim sobre la taula de fa tants anys, ben mirat, dècades, segles ja, sinó un dels components essencials del problema. Per la seva hipocresia. Pel seu cinisme. Per la seva frivolitat, que d’ençà del primer d’octubre no ha parat de créixer, i que no minva ni ara que, del govern d’Espanya estant, haurien de gosar agafar el toro per les banyes. Però per a això caldria, a més, que tampoc no fossin covards.

 

‘155 fotografies per la llibertat’: arriba a Barcelona el documentari fotogràfic que explica la crisi política al Principat

Avui, un any després del referèndum del primer d’octubre, a Barcelona s’inaugura l’exposició ‘155 fotografies per la llibertat’, de 42 fotògrafs, que forma un documentari sobre l’evolució de la societat arran de la situació política del Principat entre el 2010 i el 27 d’octubre de 2017.

L’exposició, organitzada pel Comitè de Solidaritat Catalana de Catalunya Nord i amb els fotoperiodistes Roser Vilallonga i Jordi Borràs com a comissaris, romandrà oberta fins el 27 d’octubre al Cercle Artístic Sant Lluc.

Avui a les 19.30 la consellera de cultura de la Generalitat, Laura Borràs, serà l’encarregada d’inaugurar-la. També hi participaran Joana Serra, del Comitè de Solidaritat Catalana; el vicepresident del Cercle Artístic Sant Lluc, Claret Serrahima; i la fotoperiodista Roser Vilallonga. A més, també hi seran alguns dels fotògrafs participants, com Jordi Play, Albert Olivé, Marc Rovira i Jacques Gou.

Imatges de Beth Magre i Albert Salamé que es poden veure a l’exposició ‘155 fotografies per la llibertat’.

No és la primera vegada que aquesta exposició serà oberta al públic: el 31 d’agost ja es va inaugurar a Perpinyà com a reacció a la negativa del festival internacional de fotoperiodisme Visa pour l’image a dedicar una exposició a la crisi política del Principat. En paral·lel, el Comitè de Solidaritat Catalana de Catalunya Nord exposa la mostra ’55 urnes per la llibertat’, que també s’inaugura avui mateix a les 18.00 a l’Arts Santa Mònica.

 

Closcadelletra (CXLII): Em vull conèixer més

Vaig pensar aquest títol, vaig sentir aquest desig, ahir vespre mentre passejava entre grins que cantaven, la caiguda de la fosca i un camí de terra.

Entre les bellumes d’aquesta hora crepuscular imaginava que el camí era d’aigua.

I el cap seguia barrinant: he d’aprendre a anar per camins d’aigua quotidians i no enfonsar-me a la primera passa.

Un sebel·lí dins les vinyes veremades que es comencen a rovellar em va sorprendre.

I també em va obrir un replà de serenitat.

Vivim temps de mudances.

Havia llegit un pensador, Harari, que m’havia esperonat molt, perquè per un cantó recordava que vivim en una de les millors èpoques de la història, i per l’altre remarcava una feta terrible, ja denunciada fa estona pel meu mestre Flaubert: l’estupidesa humana és una força molt potent.

Sabem que hi ha un caramull de sistemes que intenten piratejar-nos, anestesiar-nos, ramatitzar-nos, ara més que mai.

No els basta infectar les xarxes socials, els ordinadors, els mitjans de comunicació, l’ensenyament i altres herbes.

Volen manipular, manejar els humans.

Em volen manipular.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Basta fer una ullada als atacs continus a la llibertat, al lliure arbitri, a la llibertat d’expressió perseguida, jutjada, empresonada i, per dictadura, assassinada, per saber que hem de fer servir tots els antídots possibles contra aquest enverinament del qual moltes de vegades no ens en temem, no ens n’adonem.

Mentre la línia carabassa del ponent es tornava negra, vaig sentir que ens trobàvem dins una carrera irreversible contra aquests perills. I que calia anar aviat si no volíem que el sistema, els algoritmes, el capital o el mercat (els dimonis són legió i tenen molts de noms), decidissin qui som i el que hem de saber sobre nosaltres mateixos.

Harari ens convida a estudiar el costat obscur dels crims horrorosos comesos en nom de la ciència, del progrés i de la democràcia aquests darrers segles. I mostrar els detalls essencials i falsos que travessen els llibres d’història.

En arribar a ca nostra vaig escriure un cartellet (és un costum pràctic que m’ajuda a fixar allò que es converteix en urgència. Són com a pancartes ajudamemòria que trec i pos entre les prestatgeries de la biblioteca): ‘Em vull conèixer més.’

I em vengué al cap: ‘els que em volen manipular em coneixen prou!’

I vaig experimentar una espècie de tendresa per la gent que escoltava Sòcrates o Lao-tseu quan aquests poetes els recomanaven practicar l’autoconeixença.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

[FOTOGRAFIES] Una manifestació multitudinària a Girona denuncia la repressió de la policia espanyola

Unes cinc mil persones, segons la policia municipal, s’han manifestat aquesta tarda a Girona per denunciar la violència de l’estat espanyol durant el primer d’octubre. Els assistents s’han concentrat a la plaça 1 d’Octubre a les set de la tarda i han continuat la marxa per la Gran Via de Jaume I fins a la comissaria de la policia espanyola, al barri de Pedret. L’ambient de la manifestació era festiu i hi han actuat colles de cultura popular.

S’hi han sentit consignes com ara: ‘Fora les forces d’ocupació’ o ‘Els Mossos també són forces d’ocupació’, fent referència als mossos d’esquadra que han envoltat l’edifici. A tocar de la línia de policies, hi han col·locat caixes, llibres i urnes simulant un ‘mur contra la violència’.

Durant els parlaments, han reclamat de fer efectiva la República i han animat els assistents a participar en la mobilització de demà a la tarda i en la concentració convocada pels CDR a les sis del matí.

Vegeu ací un recull fotogràfic de la marxa:

Els cent cinquanta catalans del nord que varen fer possible el referèndum

Sense Catalunya Nord no hi hauria hagut referèndum al Principat. Avui VilaWeb detalla, per primera volta, de quina manera cent cinquanta catalans van establir el centre operatiu on l’estiu de l’any passat es repartiren les urnes. Eren catalans del nord, ciutadans de l’estat francès, doncs, fora de la jurisdicció espanyola. Ells no van poder votar perquè el marc del referèndum no era nacional sinó autonòmic, de les quatre províncies. Però el seu compromís amb el país, més enllà de les fronteres imposades, va ser determinant perquè més de dos milions de compatriotes seus poguessen exercir el dret de vot.

La primera urna
La cita era en un vila petita de Catalunya Nord. Molt d’hora, nit fosca encara. Eren una trentena de catalanistes del nord, de diverses organitzacions, que anaven arribant amb cotxes sense saber què hi havien de fer, allà on anaven. La població no era Elna, com s’ha dit. La consigna que els havia arribat era molt seca: us necessitem i cal molta discreció.

A mesura que hi anaven arribant, baixaven del vehicle en cerca d’una nau industrial tan avorrida arquitectònicament com ho són la immensa majoria. Era una nau gran, realment extensa, cosa que d’entrada els va sorprendre. Els esperava Lluís, avui ja famós, que els va aclarir que calien moltes mans per a descarregar un material molt sensible i molt important. ‘Ho hem de fer molt de pressa i sobretot en silenci’, els va dir. No volia que cap soroll pertorbàs la calma matinal d’aquella vila.

Però un mínim soroll sí que s’hi va fer, i calia. A l’hora convinguda va arribar-hi un camió enorme de color verd i, bo i reculant, va entrar fins a la porta de la nau. La caixa del tràiler –això es va saber després– havia estat descarregada per una grua del port de Marsella, directament d’un vaixell. El vaixell provenia d’un país asiàtic i havia passat els tràmits duaners amb una facilitat relativa. Van haver d’obrir la porta del contenidor trencant el cadenat que el protegia. I a dins van aparèixer tot de caixes de cartó d’un metre d’alçada amb la inscripció ’12 Units Box’. Dotze unitats de què?, és demanaven tots, mentre començaven a descarregar aquells embalums que pesaven vint-i-cinc quilos cadascun i els anaven endreçant al fons del magatzem, a la part oposada la porta. Quan pràcticament ja havien descarregat tot el contenidor va arribar el moment de saber-ho.

Lluís es va acostar a una caixa. Calia comprovar si hi havia la càrrega que tocava, allò que s’havia encarregat. Va tallar dues brides de color groc –no era pas intencionat– que segellaven cada caixa i amb un cúter va obrir el sostre d’un paquet. Tots els qui descarregaven l’envoltaren, impacients. Alguna cosa sospitaven, evidentment, però no estaven preparats per a allò que veurien. La primera urna del referèndum d’autodeterminació de Catalunya va emergir de dins aquella caixa on havia viatjat amb onze més.

Ningú no havia demanat res i tothom hauria fet qualsevol cosa que li haguessen dit. Però tots els ulls van lluir quan veieren l’urna de plàstic amb el símbol de la Generalitat. I aquell va ser el moment en què més va costar de mantenir el silenci. D’alguns ulls van brollar llàgrimes i hi va haver abraçades d’una efusió difícil de descriure. Tanmateix, ningú no va cridar ni aplaudir, per no alçar la llebre. Durant un parell de minuts, quan el sols encara tot just despuntava, tot restà paralitzat, com inert. Aquella urna encara solitària ho era tot. Eren les sis del matí d’un dia d’agost del 2017 i al cap de dos mesos tot allò que començava a omplir aquell magatzem de Catalunya Nord havia de ser a cada col·legi electoral, a disposició de tots els votants. Hi havia molta feina a fer, però ara tots sabien que tenien dues oportunitats històriques. La primera, fer possible, ells que no podrien votar, el referèndum. La segona fer entendre a molts catalans de les quatre províncies que al nord, més enllà de l’Albera, també hi havia catalans disposats a fer tant com calgués per esdevenir lliures. Totes dues coses, aquell grup de gent de pedra picada, les havien d’aconseguir.

Les primeres urnes descarregades al magatzem de Catalunya Nord (fotografia amb copyright, cedida a VilaWeb per l’autor).

‘Com que “bonjour”?’
Va passar amb un dels primers vehicles que arribaven del sud per carregar urnes i començar a endur-se-les cap als vuit centres instal·lats al Principat on s’esperarien fins al moment de ser repartides a cada col·legi electoral.

Era un home d’uns quaranta anys. Havia rebut una consigna, un punt de cita. I sabia que allà rebria un gest des d’un altre vehicle que l’acompanyaria –i que també feia de llebre per si hi havia dificultats– fins al magatzem. Passaven, això sí, molt a prop d’una gendarmeria que sovint causava autèntics tremolors als portadors que arribaven del sud.

Potser per això aquell home va respirar fort quan li van fer aparcar el cotxe davant la nau i va eixir del vehicle tot emocionat. Mirà fit a fit la persona que menava l’altre vehicle. ‘Bonjour!’, que li va dir, tot content. ‘Com que “bonjour”? Aquí diem “bon dia”!’, li respongué el responsable d’haver-lo dut fins allà. L’home que arribava del sud es va impressionar. Semblava que fins llavors s’havia pensat que era a França, però així que entrà a la nau ja va veure fins a quin punt s’havia equivocat. Fent torns, nit i dia, la nau era plena de gent del nord, que, lògicament, parlava en català. En un català tan dialectal com ho són tots els altres, però també precisament per això ben distingible. No hi havia cap dubte d’on provenia tot aquell equip.

La sorpresa, encara que puga semblar mentida, va ser constant durant el procés de repartiment de les caixes. Del sud arribava gent amb vehicles de tota mena –fins i tot algú va pujar-hi amb un remolc per a animals. La gent del magatzem ben aviat esdevingué gran especialista a calcular quantes caixes cabien en cada classe de vehicle i això era motiu de converses, de vegades surrealistes. Una de les coses que més desconcertava els catalans del sud era el costum d’alguns dels del nord, per la influència de l’occità, de saludar-se dient ‘adeu’. Com que ‘adeu’? El magatzem, així, va acabar essent un espai de lliçons improvisades sobre la catalanitat de les terres que van de Cervera de la Marenda a Salses. Hi havia qui hi pujava amb la lliçó ben apresa, però alguns hi anaven molt peixos i desorientats. Els diàlegs mentre carregaven el material eren més aviat breus, però s’hi van arribar a forjar amistats que després han continuat. Gent que prometia pujar-hi quan hagués passat tot, i que efectivament hi ha tornat a conèixer un tros del país que no coneixia; o gent que convidava aquella colla de nord-catalans a baixar a la seua vila el primer d’octubre. Cosa que també, efectivament, va acabar passant.

‘Sou francès?’
El CNI, la Guàrdia Civil i la policia espanyols, tots, estaven cada dia més atabalats perquè no sabien on eren les urnes. Passaven els dies i no en trobaven cap ni una. Cap. Una de les claus d’aquell fracàs va ser que la major part de les urnes van passar la ratlla entre els estats espanyol i francès a començament d’agost, quan encara mancaven molts dies per al referèndum.

Hi havia una raó per a fer-ho així: aprofitar l’allau de vehicles que circulaven avall amb motiu de les vacances, provinents de tot Europa. En teoria, la frontera ja no hi és, però els gendarmes francesos tenen el costum de posar un control al primer peatge del nord, al Voló. I al sud, a mesura que creixia el nerviosisme del govern espanyol, la seua policia va començar a fer un control a la Jonquera, on estacionaven les furgonetes. Aprofitar el moment en què passaven tants milers de cotxes era una manera de complicar-los la feina. Si cercaven una agulla en un paller, com més gran fos el paller, millor.

Però va arribar un punt de molta tensió en què hom va començar a pensar que potser era millor baixar amb automòbils ‘francesos’ que no pas pujar i baixar amb cotxes ‘espanyols’. Les motos de gent del nord des del primer moment anaven uns quants quilòmetres davant el vehicle que portava urnes, i així podien avisar si hi havia controls o un perill possible. Mai, en cap moment, no deixaren de pujar i baixar cotxes del sud, però va arribar un moment que els del nord baixaven amb una gran regularitat. Avui dia, després de la reforma d’Aznar, no hi ha sinó dues matrícules que identifiquen un vehicle com a català. O bé l’acolorida matrícula d’Andorra o bé la matrícula francesa amb el 66 davant, que identifica el departament dels Pirineus Orientals, o siga, Catalunya Nord. No era pas tan difícil, però segurament per a un guàrdia civil entendre el codi de les matrícules franceses és massa embolicat. Perquè el 66 català té dues matrícules veïnes: el 09 de l’Arieja i l’11 de l’Aude. I entremig hi ha el 66, no pas el 10. Els nombres fan referència a l’ordre alfabètic dels departaments, un sistema d’ordenació enrevessat, realment poc lògic.

Tanmateix, va haver-hi un moment que potser sí que es van adonar que passava alguna cosa. Un dia que un dels vehicles més actius tornava de lliurar urnes en un indret del Principat, ja al mes de setembre, dos automòbils camuflats de la Guàrdia Civil el van aturar d’una manera estrident. El conduïa un català del nord d’aquells que no parla francès ni que el maten, però quan el guàrdia civil li va demanar que baixàs la finestreta no va tenir cap problema a etzibar, contundent: ‘Bonjour, monsieur. Qu’est-ce qu’il se passe?’, frase que va deixar els policies espanyols bocabadats. Amb tot, li demanaren qui era, d’on venia i on anava i li van reclamar la documentació, lògicament francesa, que duia. ‘Ah! Sou francès?’, li va dir el policia, pregunta que va rebre un contundent i explícit sí del conductor.

Quan el van deixar passar i va poder comunicar-se tranquil·lament amb els seus companys, es va sentir un renec espectacular. Era la primera vegada en la seua vida que es definia com a francès i no com a català. ‘Quines coses que hem de fer, caram, caram’, va dir, tot empipat, mentre remenava més caixes en aquell magatzem que els guàrdies civils cercaven i cercaven sense ni arribar a imaginar on era.

‘Sé què heu fet’
El primer d’octubre, al magatzem, encara hi restaven urnes. N’havien comprades més de les necessàries perquè ni amb la imaginació més desbordada ningú no podia pensar que la policia espanyola no seria capaç de trobar-ne ni una. Hi havia un operatiu preparat amb urnes de recanvi, si calia, per a qualsevol lloc del Principat. Però no va caldre.

Per si de cas, però, una part del grup de nord-catalans que ja feia dos mesos que treballava nit i dia, sense cobrar res ni demanar res, també el primer d’octubre va vetllar i va seguir per televisió les imatges d’aquell dia que canvià per sempre els Països Catalans. Al nord, especialment, la imatge de la policia pegant a la gent va trasbalsar i indignar no solament els catalanistes, sinó totes les forces polítiques, amb la sola excepció de l’ultradretà Front National. Mesos després, cent batlles de tots els colors polítics, inclosa la dreta i els socialistes, de Perpinyà al poble més petit, signaren un manifest contra la repressió que és una mostra clara de la viva impressió que va causar la brutalitat de la policia contra els germans del sud.

Alguns dels membres de l’operatiu, doncs, van restar a la nau, però alguns altres varen poder baixar al sud de la ratlla per viure en directe allò que ells, com poca gent més, havien fet realitat. La major part van anar al Penedès, on foren acollits amb molta alegria, sense saber, però, el paper transcendental que havien tingut. Això mateix va passar en més indrets del Principat, on catalans dels territoris que no votaven es van prestar a fer què calgués. Hi va haver valencians que van resistir la violència policíaca espanyola a les Terres de l’Ebre, per exemple, braç a braç amb la gent de la Ràpita o Roquetes. I molts mallorquins van acudir a Barcelona per ajudar en el que fos.

Al final de la jornada del referèndum, al magatzem regnava una gran eufòria, però al mateix temps preocupació. Què se’n faria ara, d’aquells milers d’urnes que no s’havien hagut de repartir? Al fons de la nau hi havia encara unes quantes piles, moltes, de caixes per obrir. La resposta els arribà l’endemà, quan Lluís els va comunicar que calia deixar neta de seguida aquella nau industrial sense gens de gràcia, de parets de formigó armat i una teulada tan antiga que semblava que s’havia esfondrar en qualsevol moment. La feina ja era feta i havia arribat l’hora de plegar, tant en silenci com tot havia començat. Així es va fer. I encara avui ningú no sap els noms de cap dels integrants d’aquell operatiu excepcional que va fer possible el referèndum i que va retornar l’orgull a molts catalans del nord, quan va començar a saber-se què havia passat. Quan va començar a circular això que a ells els agrada definir com ‘la llegenda’.

Finalment, amb la nau ja buida del tot, Lluís va quedar amb el propietari per tornar-li les claus i signar els darrers papers. L’amo, un home d’aparença discreta, no hi havia comparegut cap dia ni s’havia comunicat de cap manera amb el llogater. Al darrer segon, ja quasi a la porta, van encaixar la mà d’en Lluís amb un gest aparentment formal. Però tot d’una va somriure d’orella a orella i va dir, en francès: ‘Sé què heu fet i si mai us cal res aquí ens tornareu a tenir. Nosaltres també som catalans.’

La Generalitat portarà els actes institucionals del Nou d’Octubre a Madrid i Brussel·les

Enguany la Generalitat portarà la celebració del Nou d’Octubre a Madrid i a Brussel·les. Ho ha fet saber en un comunicat en què ha detallat la programació de cinquanta esdeveniments relacionats amb la música, el teatre, la gastronomia i la tradició i que, per primera volta, inclouen cites destacades a fora del País Valencià.

Els actes festius comencen dilluns, amb una actuació de Taiat Dansa al pati gòtic del Palau de la Generalitat. Aquest dia oferiran la primera de les nou jornades de portes obertes a visitants i també visites guiades per a escoles i associacions.

La programació continua el dimarts 2 d’octubre amb el concert infantil Gigatrin, també al pati gòtic del Palau de la Generalitat, que dimecres també acollirà l’actuació musical del grup Júlia.

Dijous 4 serà el torn de la literatura i la poesia amb la lectura poètica ‘Versos al Palau’, a València, i la presentació del llibre El Castell Vell de Castelló de la Plana. Recuperant el patrimoni, reconstruint la història, de Pablo García Borja i Joan Enric Palmer Broch, al Museu de la Ciutat de Castelló.

La gastronomia serà protagonista el divendres dia 5 i el cap de setmana del 6 i 7 d’octubre, amb la instal·lació, per part del Consell Regulador DO Xufa de València, de ‘gastronetas’ a la porta del Palau de la Generalitat per a acostar la cuina valenciana als ciutadans.

A més, divendres la música continuarà amb una actuació de Dani Miquel a Alacant, dirigida als més petits. A València, els afeccionats a la música clàssica podran gaudir a la tarda del concert anual del Cor de la Generalitat Valenciana i de l’Orquestra de València, al Palau de la Música. Aquell mateix dia a la tarda, el pati gòtic de Palau serà l’escenari de l’actuació de la banda valenciana La Plata.

A la programació musical de la jornada se suma un Correllengua a Castelló, que recorrerà el centre històric de la capital de La Plana, i en el qual participaran muixerangues i grups de dansa castellonencs.

Activitats a Madrid i Brussel·les
El Nou d’Octubre s’estendrà a Madrid amb actes programats per la Generalitat. Així, dilluns la seu del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) acollirà la presentació dels premis Rei Jaume I.

El president executiu dels premis, Javier Quesada, presentarà els guardons d’enguany. Posteriorment es farà la taula rodona ‘Col·laboració Ciència i empresa. Demandes i perspectives de futur’. El president de la Generalitat, Ximo Puig, també president de la Fundació Rei Jaume I, el clausurarà juntament amb el ministre espanyol de Ciència, Innovació i Universitats, Pedro Duque.

Així mateix, dimarts hi haurà un acte cívic amb els valencians residents a Madrid, en què el cap del Consell participarà en un homenatge al rei Jaume I en els Jardins del Passeig Pintor rosers de Madrid.

Dimecres 3, l’oficina de la Generalitat farà una mostra de l’oferta turística del País Valencià, en la qual tindran una gran importància l’enoturisme i les Rutes del Vi. Entre totes les denominacions vinícoles valencianes destaquen les de Castelló, Utiel-Requena, Alacant i Terres dels Alforins.

A més, per al 10 d’octubre Turisme ha organitzat una presentació de l’oferta turística i degustació gastronòmica a la representació permanent d’Espanya a la Unió Europea. En concret, la presentarà a uns quants operadors belgues. Posteriorment, hi haurà una degustació de productes i vins valencians.

 

Santi Vila nega que els seus antics companys de govern siguin presos polítics

L’ex-conseller Santi Vila ha assegurat en una entrevista al Diario Vasco que els membres del govern ‘són injustament empresonats però no són presos polítics’. ‘Són acusats d’haver incomplert les lleis, Espanya no és Turquia’, diu. Vila també explica que no porta cap llaç groc i hi afegeix: ‘És una mostra d’afecte i de solidaritat envers els polítics que pateixen; tan cert com que m’incomoda que es taquin els espais públics; és una apropiació indeguda’. Sobre això ha afirmat que respecta qui en porta, però també ha subratllat que, per a alguns sectors, el llaç groc és un ‘símbol agressiu’ perquè ‘significa acceptar que hi ha presos polítics a l’estat espanyol’.

A l’entrevista, Vila diu que gairebé fa un any que no parla amb Carles Puigdemont. ‘L’última vegada que vaig parlar-hi va ser el dia de la DUI, el 27-O, i jo era fora del govern del dia abans; li vaig desitjar sort en la vida personal, però en la política ja vèiem les coses molt diferents’, confessa. Assegura que li fa sentir ‘amb pena i tristesa’, perquè ‘apreciava molt’ Puigdemont. ‘Essent honestos, cal reconèixer que la legislatura passada va ser un desastre’, afirma Vila, que considera que el procés es va acabar l’1-O.

Amb la mirada posada als darrers mesos, l’ex-conseller també ha admès que el va sorprendre l’elecció de Quim Torra com a president de la Generalitat però no ha volgut entrar en més detalls: ‘Prefereixo reservar-me’n l’opinió’.

Sobre el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i la seva proposta de referèndum d’autogovern, ha dit: ‘Entre autogovern i autodeterminació, hi ha una esquerda per la qual podem passar molts sobiranistes i solucionarem el problema; si pots organitzar un referèndum per a la millora de l’autogovern i la majoria dels catalans te l’aprova, has matat el gos i la ràbia.’

El Kurdistan iraquià vota avui en les eleccions al Parlament un any després del referèndum

Un any després del triomf del ‘sí’ al referèndum d’independència del Kurdistan iraquià, el territori celebra avui diumenge unes eleccions al Parlament marcades per la impossibilitat d’implementar el resultat de la votació. Bagdad, capital de l’Irac, s’ha negat en tot moment en negociar la independència de la regió.

Es pronostica una baixa participació i pocs canvis en el repartiment de poder a causa d’una oposició feble i una gran desconfiança i descontentament de la població amb els polítics a causa de la corrupció i les dificultats econòmiques. Així, s’espera que el Partit Democràtic del Kurdistan i la Unió Patriòtica del Kurdistan continuïn al poder després de gairebé tres dècades de repartir-se el poder.

El Kurdistan iraquià va aconseguir ser una regió semiautònoma l’any 1991 durant la guerra del Golf. Malgrat la relativa autonomia, Bagdad no ha permès cap pas per a fer realitat l’autodeterminació i la independència.

Pàgines