Vilaweb.cat

Les portades: ‘El rebrot de Lleida agreuja la crisi social’ i ‘La Generalitat ha fet 3.000 contractes sense concurs per la covid’

Avui, 6 de juliol de 2020, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘El rebrot de Lleida agreuja la crisi social’ i ‘La Generalitat ha fet 3.000 contractes sense concurs per la covid’ appeared first on VilaWeb.

Montilla declararà avui al parlament sobre la incorporació a Enagàs

L’ex-president de la Generalitat José Montilla compareixerà avui a les 10.00 en la Comissió d’Assumptes Institucionals (CAI) del parlament per donar explicacions sobre la recent incorporació en el consell d’administració d’Enagàs i de la compatibilitat del nou càrrec amb el manteniment de l’oficina pública que té com a ex-president i que costa uns 400.000 euros l’any. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La compareixença es va aprovar el 16 de juny en la comissió a petició de Cs, JxCat, ERC i la CUP, després que a principis de juny es conegués la incorporació de Montilla al consell d’administració de la companyia.

El primer grup a demanar la compareixença va ser la CUP, que considera que es tracta d’un cas de ‘portes giratòries i duplicitat de càrrecs i sous, i d’incorporació a una de les empreses que vulneren el dret de tota la població a disposar dels subministraments bàsics’.

Poc després, JxCat es va afegir a aquesta sol·licitud perquè Montilla rendeixi comptes del nou càrrec. Cs també, per ‘exposar la seva visió sobre la compatibilitat de mantenir una dedicació en el sector privat i beneficis derivats de la normativa autonòmica d’expresidents’. ERC va qüestionar la compatibilitat de treballar a Enagàs amb les tasques i drets com a ex-cap de l’executiu.

Així, Montilla acudirà a la cambra catalana per donar-ne explicacions i respondre les preguntes dels grups parlamentaris. Quan es va conèixer la notícia va dir que no utilitzaria mitjans públics per les seves responsabilitats en la companyia. ‘Mai no he utilitzat ni utilitzaré mitjans i espais públics per activitats privades. Els qui diuen el contrari menteixen’, va dir en una publicació al compte de Twitter.

Les portes giratòries del PSC mai no tanquen | Anàlisi de Pere Martí

The post Montilla declararà avui al parlament sobre la incorporació a Enagàs appeared first on VilaWeb.

Núria Vallès: ‘Els epidemiòlegs no poden valorar l’impacte social i econòmic de tancar les escoles’

Núria Vallès és portaveu de la plataforma ‘Tornem a les escoles’, que ha aplegat les veus de moltes famílies per a exigir als Departaments d’Educació i Salut que assegurin una tornada en condicions a les escoles: presencial per a tots els alumnes, estable, segura i amb mesures de reforç per a revertir l’impacte de tots aquests mesos d’ensenyament telemàtic. Es van donar a conèixer amb un ‘Manifest pel dret a l’educació’ que ja han signat 16.402 persones on diuen que l’escola a distància no pot compensar de cap manera l’absència d’escola presencial. ‘Si hi hagués un rebrot, l’afectació al dret a l’educació ha de ser la mínima possible. L’escola és un servei essencial i cal tractar-lo com a tal’, sentencien. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com va sorgir el vostre moviment? Sou un grup de famílies, o en formen part també mestres i pedagogs?
—El moviment ‘Tornem a les escoles’ va sorgir espontàniament al juny, entre unes quantes famílies de diverses escoles que vam començar a impulsar un manifest pel dret a l’educació. Ara som un munt de famílies entre les que també hi ha mestres i metgesses, amb qui estudiem les evidències científiques que van apareixent sobre el Covid-19 i com ajustar-les a l’escola. L’espurna que ens va fer organitzar té a veure amb la situació de despropòsit que vam viure a principis de juny. Les famílies estàvem molt preocupades, cansades i indignades perquè durant el confinament i el procés de desconfinament s’havien invisibilitzat infants i joves i no s’havien tingut en compte les seves necessitats ni les de les famílies. Les escoles van ser les primeres en tancar i les últimes en obrir i no es van contemplar els enormes costos socials que això suposa: en relació a l’educació, la cura i el benestar dels nostres fills i filles; pel que fa a la invisibilització i sobrecàrrega de les tasques de cura a les famílies, particularment les dones; i perquè posa en perill l’equitat i la justícia social de les nostres societats. Uns costos socials gravíssims que pensem que requereixen d’una resposta col·lectiva.

Continuareu la vostra tasca fins que no s’acabi la pandèmia, ara que el govern ja parla de començar el curs vinent de manera presencial i estable?
—I tant, fins que s’acabi la pandèmia i més enllà si cal. El govern parla de començar al setembre de manera presencial i estable. Ens alegrem de la notícia i pensem que el nostre moviment ha contribuït a posar en l’agenda social i política el paper de l’escola com a servei essencial. Però els recursos que ha proposat la Conselleria d’Educació no són suficients, ni a nivell de recursos econòmics, ni de coordinació. Cal un canvi radical de plantejament per garantir la màxima presencialitat a tots els nivells educatius, així com també per fer un gran pla de reforç i recuperació educativa per tots aquells infants i joves amb situacions especialment delicades. Som en un moment d’emergència social i tenim una gran responsabilitat. Cal una intensa coordinació entre els centres, les famílies i la Conselleria, de baix cap a dalt, perquè són les escoles i la comunitat les que saben quines són les seves necessitats i com poden garantir les mesures de salut, l’educació presencial i l’atenció. I com que pensem que els recursos i els esforços que proposa el govern no són suficients i no garanteixen la presencialitat en cas de rebrot, ni tampoc la compensació educativa per aquells infants i joves que han patit les pitjors conseqüències del tancament de les escoles, continuarem treballant i lluitant en aquesta direcció.

Al manifest que vau publicar demanant la tornada a les escoles s’hi van sumar milers de famílies (ara hi ha més de setze mil persones adherides). Vau cobrir un buit que les entitats no van saber cobrir?
—Nosaltres el que hem fet és dir públicament el que ens preocupava a tots a casa nostra, per això s’hi han sumat tantes famílies en tants pocs dies. Hem expressat públicament que ens fan patir els nostres fills i filles i el seu futur, que no volem una vida sense escola ni mestres, i que les famílies ens hem desbordat. No podem buscar els deures del Classroom del fill mitjà, mentre dibuixem planetes amb la petita, responem els mails de la feina d’ahir, posem les mongetes a bullir, intentem que el gran es tregui el pijama per dinar, fem una reunió a la tarda, deixem els fills sols per anar a comprar, o directament tot el dia sols per poder anar a treballar. Per això tantes famílies s’han adherit al manifest, perquè parlem del que ens passa i ens preocupava, mentre havíem desaparegut de la vida política i de les prioritats de recuperació econòmica. Em preguntes si cobrim un buit. Malauradament és la situació d’emergència sanitària i social més greu que hem viscut la majoria de nosaltres. Les entitats que hi havia fan les tasques que feien abans i de noves, però la pandèmia i les seves conseqüències són tals, que ens cal fer molta feina i ens calen moltes mans.

Tornar a les escoles tal com s’ha fet, de manera gradual, voluntària i per a pocs dies, atenent el pla del Departament, ha cobert el dèficit que detectàveu?
—El que s’ha fet al juny? Si és a això al que et refereixes el juny ha estat un fracàs sense adjectius.

Com es pot mesurar l’impacte en l’aprenentatge que tindran aquests mesos d’escola a distància?
—D’entrada no parlaria d’escola a distància sinó de mestres que han hagut de treballar a distància. L’escola és molt més que la transmissió de continguts curriculars, l’escola és refugi per aquells nens i nenes que tenen situacions a casa complicades, és un espai de socialització on aprenen valors, formes de convivència, gestió de conflictes, un equipament ple de recursos, jocs, materials… L’escola és sobretot on hi ha els amics i amigues i és també l’espai que articula la vida de les famílies, els barris i els pobles. No hi pot haver escola a distància, és una contradicció en els termes. Per tant, parlem de l’impacte de tancar les escoles. Si tanquem les escoles els principals perjudicats són els de sempre. L’estudi realitzat recentment ‘Escoles Confinades’ ens mostra com a Catalunya les tècniques d’educació telemàtica han agreujat les desigualtats educatives que ja patíem. Els més perjudicats han estat aquells infants i joves amb necessitats educatives especials, que necessiten rutines i referents més que ningú, i també aquells que viuen en situacions de pobresa o en una situació molt precària.

Dieu que si hi ha un rebrot, l’afectació sobre l’ensenyament ha de ser la mínima possible. I si implica necessàriament tornar a l’ensenyament digital durant un període difícil de definir? Quins criteris s’han de tenir en compte, que no s’hagin tingut ara?
—Quins són els criteris per decidir aquesta ‘necessària tornada’ a l’‘ensenyament digital’? És que potser algú està satisfet amb l’ensenyament digital? Les mestres? Les famílies? Els nens i nenes, que han tingut el pitjor de l’escola a casa? Si diem que l’escola és un servei essencial és perquè ens ho creiem i actuem en conseqüència. Som les persones les que decidim quina societat volem. Dir que és un servei essencial i no posar els recursos perquè això sigui factible no té cap sentit. Cal posar tots els esforços econòmics, de coordinació i tota la imaginació al servei d’aquest objectiu. Tots volem dir tots, a mansalva. Igual que si no hi ha prou hospitals fem hospitals de campanya o fabriquem respiradors.  Tots els recursos que es necessitin per poder obrir l’escola garantint la salut de mestres i alumnat:  tots els mestres, tots els equipaments dels barris, si cal canviem la circulació per poder fer classes saludables a l’aire lliure i fem una autèntica ciutat educadora. Si diem que l’escola és un servei essencial i que el cost de tancar-la és molt alt, vol dir que salut, educació i empresa hi ha de posar tots els esforços.

En l’onada de contagis que ara hem deixat enrere, s’hauria d’haver actuat abans per a obrir els centres? En quin moment? Diversos epidemiòlegs s’hi oposaven. 
—No té sentit parlar del que s’hauria d’haver fet i no s’ha fet ja. Quan va començar la pandèmia tot eren incerteses, no coneixíem gens el virus i segurament l’únic que es podia fer era tancar les escoles. Però ara fins i tot el govern ha dit que amb el que coneixem de la covid-19 les escoles no s’haurien d’haver tancat. Sabem que infants i joves no són col·lectiu de risc, sabem que es contagien de manera semblant als adults però que pateixen símptomes lleus o molt lleus i que sembla que són menys transmissors que els adults. També sabem que els costos socials de tancar les escoles han estat altíssims pels infants i joves, a nivell de salut mental, de benestar i de desigualtat social, i poden tenir greus conseqüències a llarg termini. Hem d’escoltar els epidemiòlegs i els científics, però la ciència no ens pot donar certeses de tot ni dir com hem de solucionar tots els problemes, la ciència no funciona així. Els epidemiòlegs no poden valorar l’impacte social i econòmic de tancar les escoles, perquè no és la seva feina. Hem de generar els mecanismes per poder escoltar experts de diversos àmbits i prendre decisions polítiques informades, valorant els riscos i els costos i consensuant un equilibri.

Vau fer campanya perquè les escoles reobrissin, però quan el Departament les va reobrir, l’assistència va ser molt limitada. A què ho atribuïu?
—Nosaltres no vam fer cap campanya abans que el Departament anunciés la suposada reobertura del juny. Justament perquè aquesta reobertura no va ser una tornada a les escoles tal com esperàvem, vam engegar el manifest. Dir que l’assistència va ser molt limitada és un eufemisme. La normativa que rebien les famílies a casa no permetien que hi portessis les criatures i algunes escoles fins i tot desincentivaven de portar-les als centres, qüestió que va alertar el Síndic de Greuges. Per tant, no es van obrir perquè el Departament no va preveure i organitzar adequadament la reobertura, no va haver-hi una pressió massiva dels mestres per obrir, ni mobilitzacions socials, ni les famílies vam ocupar les escoles… Ara ja sabem que això no tornarà a passar.

La vostra iniciativa ha estat acusada de voler concedir a l’escola una responsabilitat que hauria de ser de les empreses i dels governs: garantir la conciliació familiar. Què en penseu?
—Qui ens ha acusat d’això? A part de la gent que al Twitter es metamorfitza, ningú ens ha acusat d’aquesta qüestió públicament. Quan parlem de conciliació familiar ens referim a les tasques de cura i a la seva relació amb altres àmbits. Necessitem cuidar-nos per poder viure, poder sobreviure i també poder garantir la producció econòmica. Si alguna cosa ha quedat clar amb aquesta pandèmia és que el món està intensament interrelacionat. Si no cuidem el nostre ecosistema, les conseqüències afectaran a tots els àmbits de la vida: la salut, l’economia, les relacions, el comportament del planeta… De la mateixa manera, si no cuidem les necessitats de nenes, nens i joves des de diversos àmbits, les conseqüències també afectaran a tots els aspectes de la societat. Juntament amb la família, l’escola és un dels instruments dels que ens hem dotat en les societats per tenir cura dels fills i filles. Que el nostre Estat del Benestar hagi estat sempre insuficient i basat en un model ‘familista’ no vol dir que no estigui claríssim que les tasques de cura necessàries per garantir benestar, educació, custodia, habitatge, alimentació, etc. van més enllà de les famílies i són també una qüestió de gran rellevància social i política. Es tracta de relacions i responsabilitats compartides.

Una altra de les crítiques que feu és que l’esquerda digital no consisteix tant en les dificultats amb internet sinó en la disfuncionalitat familiar, el risc de pobresa, la desigualtat d’accés a extraescolars…
—Exacte, la bretxa digital és només la punta de l’iceberg de les desigualtats socials en educació. El que hem vist és que, tal com apareix a la ‘Recerca Escoles Confinades’, l’ensenyament telemàtic el que ha fet és agreujar les desigualtats que ja existien. Nosaltres no som ni tecnofòbics ni tecnofilícs, però creiem que la digitalització no pot ser un projecte en ella mateixa, sinó que ha de respondre als objectius que la comunitat educativa decideixi. En aquest sentit, el pressupost que s’ha presentat per al curs vinent ens sembla certament sospitós: es dediquen 103 milions d’euros a digitalització i 33 milions contra la segregació escolar. La nostra fita educativa és benestar, cura i igualtat d’oportunitats, i ara més que mai, perquè estem en un moment d’emergència social. Lluitar contra la segregació escolar forma part d’aquests objectius, perquè és un dels grans problemes que tenim i a aquest objectiu cal dedicar-hi recursos humans i digitals, igual com ara cal dedicar molts recursos a la compensació d’aprenentatges d’infants i joves en risc de pobresa, en situacions precàries o amb necessitats educatives especials. La lògica de primer digitalitzem i després veiem què en fem no té sentit des d’una perspectiva educativa (potser sí a nivell empresarial). Entenem que cal definir els objectius escolars i després, amb els mestres, buscar la millor combinació de recursos per resoldre’ls, tenint en compte les avaluacions i evidències que tenim sobre la seva adequació i pertinença. Si no ho fem d’aquesta manera tenim el risc que la digitalització, paradoxalment, engrandeixi l’escletxa digital.

Quins són els grans reptes de cara al setembre? Què en penseu del pla del Departament, que promet més professors i ràtios d’entre 15 i 22 alumnes?
—En principi el pla del departament diu que no es tocaran les ràtios i, amb els pressupostos presentats, no sembla que hi haurà molts més professors a cada escola. El gran repte de cara al setembre és obrir de manera totalment presencial garantint la salut de tota la comunitat educativa, especialment mestres i alumnat. El ‘Pla d’actuació per al curs 2020-21 per als centres educatius en el marc de la pandèmia’ en general ens sembla coherent i adequat, però té un problema: que basa l’estratègia preventiva en els grups estables. Qualsevol persona que conegui el funcionament d’una escola sap que els grups estables no responen al principi de realitat d’una escola. Els nens i nenes tenen germans a diferents grups, van a extraescolars dins i fora de l’escola amb companys d’altres classe i cursos, quan surten a la tarda van al parc i els adolescents ja ni t’explico, van a tot arreu i s’apropen molt. Per tant, la lògica dels grups estables no ens sembla una estratègia real per controlar contagis i establir traçabilitat. De la mateixa manera, a la tardor amb les quarantenes de quinze dies i els constipats d’hivern amb la simptomatologia semblant al covid-19, de facto no podrem tenir escoles presencials. Per garantir salut i escola presencial hem d’introduir PCRs de laboratori que es facin entre 24 i 36h. Amb la voluntat econòmica i política necessària, a Catalunya tenim la capacitat de  dur a terme un programa d’aquestes característiques. Podríem, per exemple posar el Programa Orfeu a disposició del sistema educatiu i de l’emergència social del moment? La idea seria: si un nen presenta simptomatologia, ell, germans i família es queden a casa i el dia 1 se li fa un PCR i el dia 2 se li donen resultats. Tornar a obrir les escoles ha d’anar acompanyat de programes de salut ajustats a la realitat que permetin obrir i minimitzin els riscos.

Què us semblaria que el nou curs tingués un format híbrid, intercalant classes presencials i telemàtiques, i que durés mentre no s’acabi la pandèmia?
—Diuen els experts que la covid-19 ha vingut per quedar-se. Nosaltres també. Durant les primeres setmanes de confinament corria un meme molt divertit que deia alguna cosa així com ‘he vist moltes pel·lícules sobre la fi del món i en cap posaven deures’. El format híbrid a l’escola quan els mestres ho considerin necessari és perfecte. Sobre la resta, si realment s’enfonsa el món no sé si ens calen classes telemàtiques.

The post Núria Vallès: ‘Els epidemiòlegs no poden valorar l’impacte social i econòmic de tancar les escoles’ appeared first on VilaWeb.

El president de tots els catalans

Fa només uns dies, i em sembla que era a propòsit ni més ni menys que de l’anomenada taula de diàleg, l’estúpida senyora Colau posava en dubte que el president Torra hi pogués fer cap paper. Deia, ella, que Quim Torra –així, com si fos un Quim qualsevol– només parla per als independentistes. Fixeu-vos en la paradoxa: li manlleva el tracte institucional i li retreu allò tan antic, i fals, que no és el president de ‘tots’ els catalans… googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aturem-nos un moment aquí. Qui és ella, l’estúpida senyora Colau, quan xerra en aquests termes? Una pepa qualsevol o la il·lustre alcaldessa de la ciutat de Barcelona? Xerra com una pepa però és l’alcaldessa. Ara, és la meva alcaldessa? Parla en nom meu, la il·lustre alcaldessa de la ciutat, quan diu aquestes coses? Quan ho fa, jo no m’hi sento reflectit com qui diu ni per casualitat, però sí, d’alguna manera ho fa en nom meu, perquè ha estat legítimament escollida, ni que sigui per la gràcia dels vots de Monsieur Valls, l’inefable ciutadà d’origen hortenc, i, ai las, jo sóc veí de la ciutat. Em representa però no m’hi reconec. I per això, quan deixa anar aquesta mena de maldiences, rere la il·lustre alcaldessa, a qui dec i mantinc respecte institucional, no hi puc deixar de veure, com si fos un emperador despullat, l’estúpida senyora Colau.

La qüestió és que l’alcaldessa menysté la taula de diàleg perquè a un costat s’hi asseu el president Torra que, segons ella, no ho és de tots els catalans. I doncs, que potser qui hi haurà a l’altra banda tindrà més legitimitat representativa? Que és que l’estufat senyor Sánchez sí que és president de tots els espanyols? Si voleu ho dic: segons el meu DNI tinc administrativament nacionalitat espanyola, però no per això sento que el tal Sánchez em representi gens ni mica. I estic convençut que, si mai s’ho pregunta sincerament, admetrà que ell tampoc no se’n sent representant. Ara, l’home ha estat democràticament escollit per a presidir el govern espanyol, i, per més que el trobi un pet presumit, mentider i caragirat, li dec respecte institucional. O m’esforço per fer-ho veure.

És més president en Sánchez que Quim Torra? És més alcaldessa la senyora Colau que president el president Torra? En virtut de quina rara regla de tres? Ja es veu que plantejada així, en termes comparatius, la qüestió és una broma. Però, en les singulars circumstàncies que vivim, assajant de fer una mica com si res, tot i la persistent amenaça del maleït virus –ni que sigui per aquest avís omnipresent que té forma de màscara–, sí que no es pot evitar de fer una altra comparativa. Sobre la manera com han assumit cadascun la responsabilitat en plena pandèmia.

No hi podem entrar a fons, però no dubto que tots tres s’ho hagin pres tant a la valenta com la situació exigia i n’eren capaços. I potser és per això que, al capdavall, s’han acabat mostrant tal com de veres són. L’alcaldessa tampoc ara no ha pogut deixar d’impostar el posat, ja fos quan va intentar amb tan mal càlcul de fer-nos feliços amb música als terrats o ara que diu que cal demanar perdó als infants. I al qui governa les espanyes li ha sobreeixit l’aire de perdonavides, tant en les irritants al·locucions carregades de paternalisme com en el menyspreu nacionalista a l’autogovern que ha guiat totes i cadascuna de les decisions.

Del president Torra no me n’acaba d’agradar el to, que sempre té un ressò de súplica, ni aquella ganyota que sembla de disgust. Però trobo que la crisi ens n’ha mostrat una dimensió humana no gens freqüent en la vida pública i una dimensió política que va molt més enllà del simbolisme de les pancartes. Ara pot explicar, carregat de més raons que mai, que, ja sigui amb estat d’alarma o sense, amb l’autogovern limitat i escurat de què gaudim, no hi ha manera de governar el país. Ho pot explicar i ho fa, i més que ho ha de fer, mostrant-ho amb fets concrets i dolorosos, aquests mesos que vénen.

Deixant de fer com si el govern de la Generalitat fos un govern de debò. Tots sabem que no ho és. I és per això que no podem renunciar a la independència. Això ho hem après, també, aquests mesos: com més trigui la república, més vulnerables serem a pandèmies com aquesta i a les crisis que en deriven.

The post El president de tots els catalans appeared first on VilaWeb.

‘De concordia’

Divendres, durant una entrevista a la Sexta, el president espanyol que més ha fet miques el principi pacta servanda sunt, base de la convivència, va demanar amb desembaràs característic que Catalunya, ‘després de les eleccions entri en una fase d’estabilitat i concòrdia’. La frase no deixa de ser cínica en boca de qui obstaculitza l’objectiu anunciat. Tant el termini –després de les eleccions– com la fita d’un canvi de majories al parlament reblen la tesi d’un conflicte privatiu de la societat catalana que cal resoldre internament. L’oportunitat seria la pròxima inhabilitació del president Torra, a qui Sánchez fa responsable del clima electoralista que s’ha instal·lat al país. La frase té trellat, no sols perquè eludeix que Espanya fa molts anys que es troba immersa en l’electoralisme, amb legislatures escurçades i dificultats per a formar govern, sinó pel detall que la raó del clima electoral de Catalunya és la inhabilitació pendent del president, una ingerència en l’autoregulació parlamentària que hauria d’aixecar protestes de la mateixa institució i sollevar els demòcrates d’aquí i d’allà. L’escàndol d’una junta electoral posant i llevant presidents, prou greu en si, és encara més vergonyós pel pretext esmerçat. Quim Torra serà apartat de la política amb l’excusa d’una pancarta que reivindicava la llibertat dels presos polítics. Ras i curt, serà destituït per la seva exigència democràtica i l’ús legítim de la llibertat d’expressió. L’estat sumarà un altre president a la llista de dignataris catalans eliminats físicament o política d’ençà de la conquesta del 1714. Per la concòrdia. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Demanar estabilitat al govern de Catalunya mentre el desestabilitzen tant com poden recorda l’estil d’una coneguda associació que brinda protecció anticipant-ne la necessitat amb l’argument d’una destrossa. El febrer de l’any passat Sánchez va cloure la taula de diàleg per electoralisme. D’ençà que torna a presidir el govern espanyol, ha convertit en lletra morta l’única condició d’ERC per a investir-lo. El febrer d’enguany, és a dir, un any després de trencar el diàleg, va anunciar reunions mensuals, però aquest compromís tampoc no l’ha respectat i la taula no s’ha tornat a reunir del febrer ençà. Malgrat l’escarni als uns, als altres i als de més enllà, Sánchez exigeix als partits dits independentistes que li aprovin el pressupost sense posar-hi condicions. I el fet més greu és que possiblement se’n sortirà, car alguns hi estan predisposats i el ‘no’ els esguerra el programa. Sánchez ho sap, i això és exactament què entén ell per ‘concòrdia’. No pas harmonia de les voluntats sinó supeditació incondicionada. Demanant la concòrdia a Catalunya, Sánchez no reclama pas la necessària unitat de l’independentisme; ben al contrari, treballa per la desunió amb l’estratègia d’adular els uns i perseguir els altres, aprofundint la profecia autocomplerta d’Aznar que abans que trencar-se Espanya es trencaria Catalunya.

La conducta de Sánchez, calcada de la del seu predecessor, reflecteix l’essència del totalitarisme, l’objectiu del qual, segons Hannah Arendt, és la dominació. El totalitarisme no en té cap més. La seva relació amb els altres ‘ismes’ –socialisme, espanyolisme, nacionalisme, etc.– és emprar-los com a principis organitzatius i canviar la textura de la realitat d’acord amb els seus postulats. Això és perquè l’èmfasi ideològic redueix la complexitat a un únic factor determinant –la unitat d’Espanya, en el cas de l’espanyolisme. El totalitarisme, diu Arendt, sols té una manera de cohesionar la realitat i resguardar-la de la independència de la voluntat i la llibertat del pensament: el terror. I l’estat espanyol l’ha emprat metòdicament d’ençà de l’octubre del 2017. No vull pas dir que Espanya sigui un estat totalitari. No ho és en la seva constitució política, però sí en la manera de constrènyer la realitat catalana per fer-la consistent amb ‘l’isme’ fundacional de l’estat.

Amb el terror l’estat persegueix desfer la solidaritat del Primer d’Octubre, és a dir, la suma visible i comptable de voluntats aplegades, a fi de paralitzar les adhesions i revertir-les mitjançant la intimidació, el suborn, el fals testimoni i la definició de la desobediència civil com a terrorisme. En suma, creant, en paraules d’Arendt, un desert de ‘manca de veïnatge’ i aïllament entorn dels referents de l’independentisme. Convertir Carles Puigdemont en enemic públic i perseguir-lo per tot Europa ja fou un intent de deixar l’independentisme orfe de lideratge. La solitud actual del president Torra és el paradigma de l’aïllament i l’asfíxia aplicats a paralitzar l’independentisme i atomitzar-lo. El joc és molt senzill: s’impedeix la governabilitat fins que la situació esdevé insostenible, es declara la ineficàcia del govern i es reclamen eleccions. I si la difamació no fa prou efecte o la toxicitat és lenta, els comicis es precipiten judicialment.

El fraccionament ideològic de la majoria que havia portat el país a les portes de la independència amaga la causa real de la descomposició. Un cop s’ha liquidat la direcció política amb la presó i l’exili, el terror es desplega amb qualsevol pretext. Després del Primer d’Octubre, milers de persones foren investigades, unes altres detingudes i maltractades per qualsevol motiu, gratuïtament, algunes amb proves falsificades per la policia mateix. Avui encara hi ha gent processada per haver participat en manifestacions o simplement per trobar-se en el lloc equivocat, ser d’una determinada edat o dur indumentària sospitosa. I d’altres per simple desafecció, per opinions qualificades d’atemptat contra l’autoritat o fins i tot de delicte d’odi.

No és simplement la por, doncs, que l’estat escampa per disgregar les voluntats, car la por té un objecte diferenciat –hom tem el llamp, la desgràcia, la mort o el perill d’ensopegar. Són perills concrets en l’horitzó de vulnerabilitat d’una persona concreta. Però, com diu Arendt, la por no té gens de sentit quan la selecció de les víctimes no guarda relació amb cap acció real. Després del Primer d’Octubre, hom esdevingué culpable pel fet de parlar català, com ho comprovaren multitud de persones que viatjaren per Espanya en aquelles dates. No fou cap reacció espontània. La zitzània ha estat sembrada meticulosament en terres espanyoles, però el senyal el donà el monarca el 3 d’octubre. En el seu discurs, Felipe VI dividí intencionalment els catalans en dos blocs contraris, encomanant als uns la missió de combatre els altres. Fou arran d’aquesta benedicció de la confrontació entre catalans que Sánchez acceptà de legitimar el terror institucional a Catalunya votant a favor de l’article 155.

Exigir ara concòrdia sense fer res per revertir una situació instaurada amb el seu concurs i aprofundida sota la seva autoritat és una insolència difícilment superable. Més que insolent és d’una enorme mala fe, perquè encara que les urnes li servissin el resultat desitjat i es perdés la majoria independentista, o, cosa que és igual, guanyés el sector no rupturista, la producció d’inestabilitat i la destrucció de la concòrdia continuarien essent centrals a la seva política. L’anticatalanisme és el revers de la unitat espanyola, l’únic principi ideològic mobilitzador de l’estat. No sols no desapareixerà després de les eleccions, sigui quin en sigui el resultat, sinó que s’accentuarà. La tesi de l’enemic intern, ciment ideològic de l’espanyolisme, fa temps que s’ha consolidat. La independència no n’és la causa; en tot cas en seria la conseqüència.

A Espanya l’organització de la propaganda política abasta dels mitjans de comunicació fins a les actuacions institucionals. És una organització totalitària i per tant capaç de transformar la realitat a la mida de la mentida que vol promoure. En veritat, Espanya és víctima de la inestabilitat que Sánchez pretén circumscriure a Catalunya. I ho continuarà essent per la senzilla raó que l’estat no pot quedar exonerat del conflicte que ha causat. Sánchez demana concòrdia, però ignora el significat d’aquest mot compost. Car el prefix implica acord i veïnatge, és a dir, correspondència, i a l’estat que va preferir desfermar la repressió més que no pas escarrassar-se per aconseguir una entesa corresponia d’atansar-se –el prefix a- del mot ‘acord’ implica moviment– al sentiment expressat per les urnes.

L’estat no vol escoltar la demanda catalana de llibertat i el seu recurs és eixordar-se amb violència. Però el poble va mobilitzar-se el Primer d’Octubre per defensar-la; aquesta és la tossuda realitat que el totalitarisme pot oprimir però no deprimir. I encara s’ha tornat a mobilitzar contra l’empresonament dels seus representants legítims. La inhabilitació del president permetrà de saber si encara hi ha esma per a combatre a les urnes l’admonició de Sánchez a votar els seus interlocutors de preferència. Com diu Arendt, ‘qui no sigui capaç de mobilitzar-se quan la llibertat és amenaçada no es mobilitzarà per res’.

The post ‘De concordia’ appeared first on VilaWeb.

L’infern dels immigrants irregulars a Moscou

Ayka és una immigrant quirguís que malviu a Moscou. No té papers ni habitatge, busca feina, i les que troba són d’esclavatge semiclandestí. Ha estat víctima d’una violació que li ha causat un embaràs. Quan arriba el moment de parir, abandona el fill a l’hospital. La càmera no l’abandona ni un segon en tot el film, mentre, feble i esgotada, lluita desesperadament per treballar i guanyar-se la vida, mentre fuig d’uns mafiosos que pretenen cobrar-li un deute, amb amenaces de mort a ella i a la germana que té al poble. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El resultat és impressionant, d’un realisme estremidor. La càmera que segueix Ayka ens introdueix en l’angoixa i el drama de la noia. Una vida que li és robada cada dia. Una ‘no vida’ que no pot mantenir la vida del nadó. Et fa patir amb ella la por de l’immigrant irregular, l’esgotament i el dolor físic del postpart. Mentre batalla per sobreviure en un infern d’il·legals que malviuen com desferres humanes en situació d’esclavatge, va descobrint què hi ha més enllà del submón al qual està condemnada a viure per haver volgut aspirar a tenir una vida millor. ‘Jo no vull viure com tu amb cinc fills, enmig de la ferralla’, li diu a la seva germana del poble per telèfon.

Després de veure Ayka, de viure la tensió de la noia i copsar el seu dolor i la seva integritat, no es pot tornar a mirar els immigrants irregulars de la mateixa manera.

Fa un fred glacial. A Moscou hi ha una tempesta de neu insòlita en anys. Ayka i la càmera ens introdueixen en els soterranis on escorxen pollastres per guanyar una misèria, quan no les estafen; els pisos-pastera on van a dormir, sense finestres al carrer per por de la policia; el viacrucis diari per a trobar una feina qualsevol. L’explotació. Sense papers no hi ha contracte. Sense contracte no hi ha papers. El cercle maquiavèl·lic a què els condemnen les lleis d’immigració.

Veiem, també, amb els seus ulls, signes del despertar capitalista de les classes altes: cotxes cars, cursets per a fer-se ric, clíniques de mascotes més netes i més ben ateses que els mateixos immigrants als hospitals i, sobretot, sofrim amb ella el racisme i la xenofòbia que els assetja tot el dia, sempre. L’odi de la policia, de l’explotador que els dóna feina il·legal, de l’amo d’un alberg clandestí sempre a les fosques i sense ventilació, de la gent desconeguda aparentment benpensant, que els ignora, com si fossin invisibles. El tracte despectiu, racista i masclista dels homes. La mirada de menyspreu de les dones. La tensió vital, quotidiana, que enduren de dia i de nit, quan dormen, fins i tot.

És una immersió i alhora una descripció d’un inframón real, el dels sense papers de les ex-repúbliques soviètiques de l’Àsia Central que han emigrat a Moscou; centrat, especialment, en la tragèdia de les dones. Aquesta pel·lícula és un descens al cor de les tenebres i, a la vegada, una exploració de les tenebres racistes i xenòfobes del fons del cor de les persones benestants. I, sobretot, dels qui se’n beneficien i mantenen un sistema d’explotació il·legal de les persones: la policia, els empresaris, els metges, els intermediaris mafiosos, i tots els qui se n’aprofiten i treuen suc d’aquells immigrants semiesclaus indefensos, desemparats, però amb una força vital insòlita, una capacitat de resiliència i una fe en ells mateixos que són una lliçó de vida.

A Moscou, Ayka és més insignificant que un gra de sorra en el desert. És com una formiga gairebé invisible als ulls de tothom. La seva fragilitat és impressionant. La poden matar els mafiosos o se la pot endur el vent. O morir-se dessagnada en un lavabo brut o en una clínica ginecològica clandestina d’un soterrani. Sembla que pugui desaparèixer en qualsevol moment i ningú no se n’adonarà. Malgrat fer-te sentir això, d’alguna manera, també et transmet el contrari, una força i una voluntat de ferro per a sobreviure en el que sembla el pitjor dels mons possibles. A les nits, abans d’adormir-se, li queda un moment per preparar el futur, llegint a mitja llum un manual per muntar un negoci de costura.

És una ficció realitzada com si fos un documental, una combinació que en mans del director rus i la genial actriu protagonista supera de lluny les possibilitats dels dos gèneres. Informa, denúncia i commou. Arriba a l’ànima. S’assembla als films de Ken Loach, però amb uns personatges més enllà del límit de la vida quotidiana. O al director romanès Cristian Mungiu de 4 mesos, 3 setmanes, 2 dies. Però Ayka és molt més. Éssers de vides descarnades, condemnats a viure com rates en les clavegueres, la foscor, la por i el maltractament permanent.

La pel·lícula va ser elegida, encara que no nominada, per a representar Casaquistan als Oscar 2019. Ha estat premiada a festivals internacionals, va competir per la Palma d’Or a Canes, on la protagonista Sàmal Iesliamova obtingué el premi a la millor actriu.

El director rus, nascut al Casaquistan, Serguei Dvortsevoi, va estudiar Aviació, Radiotècnia i Cinema. Va treballar nou anys com a enginyer de ràdio a Aeroflot. Després va realitzar diversos documentals i el llargmetratge de ficció Tulpan (2008), protagonitzat, també, per la mateixa actriu. La pel·lícula va rebre nombrosos premis i nominacions, entre els quals cal destacar el Premi Un Certain Regard del Festival de Cannes, el Primer Premi del Festival de Nou Cinema de Montreal, i el premi al millor director en el Festival de Tokio.

La idea, la gestació i el rodatge del film Ayka

Un dia Serguei Dvortsevoi va llegir una notícia al diari que el va impactar profundament. L’any 2010, en els hospitals de maternitat de Moscou van ser abandonats dos-cents quaranta-vuit nadons per mares de Quirguisistan. Llegir allò va ser un xoc per a ell, que vivia a Moscou de feia molts anys.

Va voler esbrinar les causes. Com podia ser? Per quines raons tantes mares kirguises abandonaven els fills després del part als hospitals d’un país estranger? Era un acte comú per moltes d’elles. No hi havia cap altra alternativa que un acte tan antinatural per a qualsevol dona i, encara més, tractant-se de dones de l’Àsia Central, de cultures on la família i la maternitat ocupen un lloc cabdal de la societat.

Tant ell, com l’actriu Sàmal Iesliamova, també originària del Casaquistan, ambdós residents a Moscou, van iniciar una investigació a fons en el submón dels sense papers de la capital russa. A Moscou hi ha al voltant de dos milions i mig d’immigrants de les repúbliques de l’Àsia Central. Van trobar dones que havien passat per aquesta situació. Segons que han explicat, algunes d’elles prenien aquesta decisió desesperada per haver estat violades. Unes altres ho feien perquè el nen havia estat concebut fora del matrimoni, cosa que feia impossible el retorn al seu país perquè haurien estat rebutjades.

‘De fet, la pel·lícula tracta de tots nosaltres’, ha escrit Dvortsevoi, ‘d’allò que succeeix quan l’entorn d’una persona arriba a tals extrems que l’obliga a deteriorar-se moralment. La mateixa vida, la naturalesa, ha d’intervenir i obligar l’individu a reavaluar-se i canviar, fins i tot de vegades en contra de la seva voluntat”.

Sàmal Iesliamova, que per Ayka ha guanyat el Premi a la millor actriu al Festival de Cannes 2018, ja va impressionar el Festival per la interpretació, amb dinou anys, d’una noia d’una família nòmada a la multipremiada Tulpan del mateix director. Té una base professional molt bona. Va estudiar a l’Institut Rus d’Arts Teatrals de Moscou, ciutat on viu actualment. De tots els actors i actrius d’Ayka és l’única amb experiència professional. La resta són protagonistes reals del món de la immigració irregular de Moscou.

Per a ella interpretar Ayka era un repte professional i moral. En una entrevista al Correu de la Unesco explicava: ‘Em vaig preparar per el paper durant un temps llarg. Primer vaig preguntar familiars, amics i coneguts. Però ningú del meu entorn no s’havia enfrontat mai a una situació així. A més, era difícil de trobar l’expressió correcta. Quan es va iniciar el rodatge just havia acabat els estudis a Institut Rus d’Arts Teatrals. Era una oportunitat. Havia d’interpretar el rol d’una dona paralitzada pel dolor.’

Com fer aquest paper amb la màxima veracitat i respecte per no trair la realitat i fer que els sentiments més íntims del personatge arribin sense fer-los explícits en paraules a l’ànima de l’espectador? Com crear una dona tan arraconada per la societat que és capaç d’abandonar el seu fill? Com ho pateix? Com ho amaga? Quina ha de ser l’expressió de la cara, la mirada, els silencis? El repte era enorme.

Abans de començar el rodatge, Sàmal Iesliamova corria i ballava fins a quedar literalment esgotada. Aquest estat d’exhauriment servia per a algunes preses, perquè de seguida recuperava energies, i havia de tornar a córrer i dansar per cansar-se. I més encara, perquè a mesura que la història progressava, el grau d’esgotament del personatge havia d’incrementar-se.

Sàmal té uns ulls preciosos i molt expressius. I la càmera no els abandona en cap moment. És a través dels ulls, principalment, que l’espectador ha de comprendre la seva angoixa, la por, el desesper, però, a la vegada, i aquí hi ha la genialitat, són uns ulls que no et comuniquen l’enfonsament absolut. Ella té força, és decidida i valenta i mai no perd ni et fa perdre del tot l’esperança en la vida.

De les moltes converses que va mantenir amb immigrants de l’Àsia Central, va aprendre el text i el context. En va captar els sentiments i l’ànima. Li van explicar, de fet, tot allò que veiem al film. Com viuen amuntegats en una habitació. Com s’enyoren dels fills. Per tal d’evitar el dolor de la separació, li explicaren que solien marxar d’hora al matí, quan els nens encara dormien. Quan tornaven a casa, se’ls trobaven espantats, atemorits de tornar-se de quedar-se sols.

Molts d’ells actuen a la pel·lícula. Rostres sincers, paraules de veritat, duresa i autenticitat. Experiència vital. Càrrega emocional continguda. El resultat és magnífic, encara que el rodatge no va ser fàcil. Alguns d’ells desapareixien de la nit al dia. I uns dies després els telefonaven des del Quirguisistan. Havien estat detinguts i deportats. Molts no tenien papers en regla i uns altres, potser sense saber-ho, havien estat proveïts amb papers falsificats.

El racisme i la xenofòbia impregnen la societat russa

Ayka et causa la necessitat de saber més del context polític i social rus en què es produeixen els fets. Aquests darrers anys, a la Rússia de Putin, la ideologia neofeixista ha augmentat molt. Al Kremlin i la Duma i, de retruc, a la societat en general. Segons que diu Human Rigths Watch, en l’època post-soviètica, la Rússia d’avui és la més repressiva que mai ha existit.

Tot i que les xifres varien molt en funció de les fonts i els interessos partidistes de manipulació política, l’Organització Internacional de Migracions calculava que, cap a l’any 2010, a Rússia hi havia uns cinc milions d’estrangers il·legals.

La policia és bàsicament qui controla la immigració. Augmenta la xenofòbia i la violència de grups skinheads. Els partits fan campanya per ‘netejar l’escombraria de Moscou’. Sovint s’acusa els immigrants, la majoria dels quals treballa en el comerç, de l’augment de la criminalitat, el tràfic de drogues, de robar-los les dones i les filles, de no parlar l’idioma, de no ser capaços d’integrar-se, etc.

Els qui cerquen habitatge solen topar amb advertències tipus ‘només per a russos’ o ‘negres abstenir-se’. Hi ha violacions, pallisses, homicidis racials i s’han produït atacs de bandes feixistes armades amb barres de ferro als mercats on treballen els immigrants. La policia efectua, segons la premsa russa, ‘batudes profilàctiques’. El 2013, per exemple, després d’uns enfrontaments violents amb grups d’extrema dreta, la policia va detenir mil dues-centes persones al mercat majorista de Biriuliovo per comprovar si tenien els papers en regla.

Amnistia Internacional ha publicat nombrosos informes. L’any 2006 revelava, segons fonts oficials, que a Rússia hi havia uns cent cinquanta grups extremistes amb més de cinc mil membres, però, també constatava que algunes organitzacions intergovernamentals situaven la xifra en cinquanta mil. El 2016, les oficines d’Amnistia Internacional van ser precintades i escorcollades per la policia. El 2019 un estudi de l’institut d’opinió independent Levada informava que el 64% dels russos era favorable a limitar l’entrada al país de gent de més nacionalitats i ètnies. Gitanos, xinesos i vietnamites són els que causen més animadversió.

La repercussió del notable augment del neofeixisme rus també es podria notar a Europa, on la identificació ideològica amb una potència com Rússia pot haver animat i ajudat a sortir dels seus caus grups feixistes i bandes neonazis violentes que tenen com a raó d’existir el racisme, la xenofòbia i la violència contra els immigrants.

The post L’infern dels immigrants irregulars a Moscou appeared first on VilaWeb.

Closcadelletra (CCXXXIII): Viurem l’absència

Estrenc una bolla de posidònia amb pelussa com una flor borda i bella que m’ha llançat la mar per tapar una absència (es tapa l’absència?), i mentrestant mir la lluna quasi plena que s’amaga darrere els lledoners que mou l’embat salobrós i els picarols del ramat que pastura. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

És com si acaronàs una lluna petita entre les mans.

És com si connectàs les vibracions dels àtoms de dos objectes llunyans i creàs una correntia entre ells que em fa molt de bé.

Quan escolt pronunciar el nom d’una persona morta, sé cert que aquesta persona es fon amb el paisatge que tenc davant.

A més a més, en aquells moments, al sentir el seu nom, cop en sec, el cant monòton dels grills, aquest aire dolç de l’estiu dens com la calitja, la remor de l’aigua que brilla al fons del bosquet, la sequera dels camps d’ordi, tot estava impregnat de la seva presència.

Els records d’una persona morta són essencials.

Aigua de foc és l’absència, no ho sabies?

El singular crida al singular que li respon.

Les llàgrimes de veres no s’eixuguen mai.

Una melodia, no sencera, que he trobat dins papers rebregats i vells, puja per entre les soques que em protegeixen dels assalts de l’absència.

Camín entre ortigues i oblits.

L’oblit és el material més humà de la terra, no ho sabies?

Mentre llegeixin ulls, romandràs viu, canta el sebel·lí innocent entre els pàmpols dels ceps d’un verd negrós i tacat de crema per la llum de la lluna.

Ha! ha! ha! ha! ha! ha!

L’ala d’un ocell entre roses diu l’enyor que m’encobeeix i que em desfà.

El temps no dorm mai, i els anys fugaços s’escolen riu avall.

Batecs de mans s’aixequen, estol de mocadors al vent, i només canten adéus.

Hi ha remor de terra que cerca epifanies i breus resurreccions lluminoses a la pols dels morts que duc dedins.

Tots som testimonis de l’etern sense adonar-nos-en!

Recorda: allò viu no mor mai.

Recorda: l’essencial és el més pròxim.

Recorda: cal reconèixer els nervis davall la pell dels camins.

Recorda: passar gust i fer passar gust són els dos treballs d’amor de cada dia i de cada nit.

Recorda: cal ensenyar allò que no saps amb passió, desfici i recerca sota la llum d’una atracció incessant.

Surt a la terrassa, les figueres dormen els somnis de la lluna. Així de clar.

El temps mental s’allarga amb la pressió de l’absència i cal aprofitar-ho per ensenyar-se seguit seguit.

La Terra fa voltes, no ho sabies?

Quan parl de l’esser de l’absència hi és tot: un conjunt de coses, unes estacions perdudes, uns capaltards memorables, unes nits blanques, uns dolors, unes ignoràncies, unes sensacions d’ensomni. No queda res, ni de menys, ni de més.

No parl d’un cos, d’una fesomia, d’unes accions, d’unes paraules, d’uns sentiments, d’una història.

Tot s’ha fet exterior: tu ho tens, lectora impenitent, tot, fins i tot l’ambigüitat que reconeixeràs tot d’una.

Saps que podries escriure tot això a l’inrevés i conservaria encara el fulgor del contacte? Les relacions entre les lletres, entre els mots, entre els sentits, entre les diccions, entre les músiques són com les dels humans, dels animals, de les plantes i dels terrossos.

Cal cercar sempre el lloc de tots els començaments.

Potser per alguna escletxa de la cronologia podràs descobrir que l’absència té tants de sinònims com els teus ressons i els teus ecos trobin.

Torn a la lluna que fuig amb el temps enrevoltada d’un munteguer d’absències que són nostres.

És molt tard: vaig a regar les alfabegueres.

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2020/07/CorCloscadelletra-CCXXXIII.mp3

The post Closcadelletra (CCXXXIII): Viurem l’absència appeared first on VilaWeb.

El coronavirus despulla el monocultiu turístic del Gòtic barceloní

Una tarda de juliol qualsevol els carrers del barri Gòtic de Barcelona serien plens de gom a gom. Grups de tota mena i origen divers transitarien la Rambla, es fotografiarien davant la catedral i s’acumularien entorn d’un cantant d’òpera del carrer del Bisbe amb els cinc sentits posats a les pertinences, no fos cas que les pispés un dels molts carteristes que ronden el barri. Després farien un gelat al carrer d’Avinyó tot esquivant, d’una banda, cambrers que busquen l’atenció al crit de ‘paella, tapas, sangria?‘ i d’una altra camells que xiuxiuegen ‘coffee shop, weed, cocaine?‘. Això és el que passaria una tarda de juliol qualsevol, però el juliol de 2020 no serà com sempre. Després del confinament les ciutats del país van començar a recuperar el seu ritme habitual tot i les precaucions per a conviure amb el coronavirus, però on més patent s’ha fet l’anormalitat ha estat als principals punts turístics. A finals de juny l’estat espanyol va reobrir les fronteres amb la majoria de països europeus i dissabte es va obrir a quinze estats més. Tot i que ja es pot veure algun turista voltant per Barcelona, la quantitat de visitants que s’atreveixen a venir és minsa en comparació amb el volum habitual. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aprofitant l’ocasió molts veïns del Gòtic han celebrat de poder gaudir dels carrers i les places sense la sobreocupació habitual. ‘Hi ha una reconquesta dels veïns de l’espai públic, que és una bona notícia, però que d’una altra banda evidencia com d’ofegats estàvem per la indústria turística. L’ús turístic de l’espai públic és molt intens, incompatible amb allò que fem els veïns de manera quotidiana. Si baixes a la plaça, vols tranquil·litat per a poder xerrar amb una altra persona.’ Qui parla és Martí Cusó, activista veïnal de la plataforma Ciutat Vella no està en venda. Des de fa setmanes, cada dijous organitzen trobades a la plaça Reial per, senzillament, fer vida de barri i que els infants juguin en un espai que fins ara no havien pogut gaudir. Al seu voltant, però, les persianes abaixades dels comerços revelen la ferida que pateix l’economia del barri. ‘El comerç s’havia especialitzat tant en el turisme, el monocultiu comercial és tan bèstia, que el fet que no hi hagi turistes ha fet que moltes botigues hagin caigut’, diu Cusó.

Una de les persones amb un diagnòstic més esmolat sobre els efectes del turisme en l’economia del Gòtic és Josep Maria Roig, president de l’Associació d’Establiments Emblemàtics i propietari de la pastisseria la Colmena, que endolceix la plaça de l’Àngel des de 1849. ‘Les hem vist de tots colors, però com aquesta, mai’, explica. Una de les crisis més importants que recorda és quan es van acabar les olimpíades: ‘El 1992 tothom es pensava que lligaríem els gossos amb llonganisses i resulta que durant les olimpíades no vam fer res, i que quan van acabar no va quedar ni déu.’ La diferència amb això que ha passat ara és que durant el confinament a més dels turistes també va desaparèixer el consum local. ‘A Barcelona passa el mateix que a qualsevol gran ciutat del món. L’essencial per a un comerç és que passi gent per davant la porta i on més gent hi ha és als nuclis antics o al voltant dels monuments’. Això fa que hi hagi una gran demanda entre els negocis per a instal·lar-s’hi i els preus dels lloguers siguin pels núvols. ‘El Portal de l’Àngel és el carrer més transitat, i com ha quedat? Tot és del Zara i aquests. No tenen problemes perquè fan molts calés i si fan un ERTO, es queden tan tranquils’, afegeix.

Roig explica que la Colmena no ha tancat cap dia, però que al seu voltant hi ha tot de botigues i restaurants que no tornaran a obrir perquè abans de la pandèmia ja anaven justes. ‘Hi ha una sèrie d’establiments que estan tancats, però són zombis latents. Tenen la capacitat econòmica per a aguantar aquesta crisi i tancar uns mesos, però quan torni el turisme tornaran a obrir’, apunta Cusó. Moltes botigues miren de subsistir ara del comerç local, però hi ha establiments que s’havien distanciat massa dels veïns perquè ara puguin ser atractius: ‘Són comerços que no han estat mai orientats al veïnat, el producte no és interessant per a la gent d’aquí. Si vens més pel màrqueting que per la qualitat, encara que ens abaixin els preus no ens ho plantegem.’

La Colmena no ha tancat cap dia. Fotografia: Albert SalaméLa Colmena no ha tancat cap dia. Fotografia: Albert Salamé

Pisos turístics

Una altra conseqüència de la desaparició del turisme ha estat la reconversió forçada dels pisos turístics en lloguers de temporada. Brian Chesky, director executiu d’Airbnb, va explicar en una entrevista a Bloomberg que va témer perdre en poques setmanes tot allò que havia acumulat durant dotze anys. Amb tot, Cusó té clar que la majoria de propietaris d’aquests pisos –en gran part fons d’inversió– tenen prou múscul financer per a aguantar el cop i tornar a obrir quan la situació sigui més propicia. Mentrestant, miren de no perdre tants ingressos llogant per mesos pisos que abans es llogaven per dies. ‘Ha pujat l’oferta de pisos de lloguer al barri, la majoria són antics pisos turístics que s’ofereixen per, com a màxim, onze mesos. Esperen que l’estiu vinent puguin tornar al mercat turístic’, diu Cusó.

Abans de l’estiu vinent, els comerciants confien que si la pandèmia continua sota control, el setembre serà un bon mes. ‘Encara farà calor i els hotels seran barats, i quan l’allotjament és barat els turistes gasten més en més serveis. Ens anirà bé’, diu Roig. Amb tot, deixa clar que no serà prou per a compensar el cop: ‘Allò que hem perdut aquests mesos ja està perdut.’

‘Sense el turisme i la gent que viu del turisme, el nostre barri ha mort’

Després d’aquest cop tan fort contra l’economia del barri Gòtic, és possible de revertir el monocultiu turístic? Josep Maria Roig lamenta contestar que no: ‘S’han perdut els oficis. Al barri hi havia lampistes, botigues de queviures, de joguets, d’electrodomèstics… Ara no en queda cap, no poden assumir el lloguer.’ Ciutat Vella no està en venda, però, demana d’aprofitar la situació per a ‘desturificar l’economia’. ‘Això no vol dir “no volem turisme”, vol dir “volem turisme en un volum just” i reestructurar el sistema econòmic perquè sigui just per tothom’, diu Cusó.

Per començar, proposen una regulació estricta que retiri llicències de pisos turístics perquè s’ofereixin com a habitatges, la derogació de la reforma laboral i la implantació d’una renda universal perquè el sector turístic no sigui tan rendible econòmicament. ‘No volem tornar a la situació d’abans, hem de generar una ciutat més rica, més diversa, més justa laboralment i que ens permeti d’aguantar. Però la pressió dels lobbies funciona, les administracions ja parlen de rescatar el sector turístic en comptes de replantejar-lo. Això ens fa por. Tornar al mateix i caure en la mateixa trampa’, afegeix.

El contrapunt el posa Roig, que fa un toc d’atenció a aquestes crítiques. ‘Hi ha molta gent que malparla del turisme, però quants milers de persones es dediquen i viuen del turisme a Barcelona i rodalia? Superem Nissan de llarg. Hi ha molta gent que no han arribat a cobrar ni l’ERTO i no s’ha manifestat ningú’, deixa clar.

The post El coronavirus despulla el monocultiu turístic del Gòtic barceloní appeared first on VilaWeb.

Consell per la República: no és una ‘app’ i prou

Aquest cap de setmana el Consell per la República ha fet uns passos que havia d’haver fet ja fa molts mesos. Val més que arriben tard que mai. El més cridaner ha estat la publicació de l’aplicació que serveix per a acreditar la identitat digital i per a participar en el seu projecte de democràcia electrònica directa. El consell també ha anunciat la primera reunió de l’assemblea parlamentària, que es farà al setembre, i la convocatòria de les primeres eleccions a la institució. Amb retard i després de massa desil·lusions, finalment, l’estratègia de desplegar institucions republicanes al marge del marc legal espanyol comença a prendre cos. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A hores d’ara ja no és qüestió de convèncer ningú i encara menys ningú que no es vulga deixar convèncer. Però les coses van endreçant-se i es veu clar que el camí és sumar, i guanyar, tres batalles. Una és la batalla jurídica als tribunals europeus, necessària per a desmuntar la farsa del judici i de les conseqüències que tinga, deslegitimant Espanya. Aquesta va per molt bon camí. La segona és la batalla política, per a conservar i si pot ser fer créixer la majoria independentista al Parlament de Catalunya, legitimant Catalunya. És més dubtosa, però no sembla que perille. I la tercera és fer créixer l’autoorganització del país al marge de les institucions espanyoles en tots els terrenys i configurar, doncs, a la pràctica un model de democràcia més ric i avançat que el que tenim ara. Totes tres són indispensables i han d’anar juntes per arribar en bones condicions al segon envit per la república. I és en aquest context i contra aquest horitzó que cal entendre l’aparició de l’aplicació, precisament ara.

En una entrevista que Cayetana Álvarez de Toledo (sí, ella) va fer a Juan Luis Cebrián (sí, ell) el febrer del 2017, el capo d’El País explicava amb claredat quina estratègia se seguiria: tothom a la presó i tot escapçat. I ho justificava dient que així els catalans deixarien de cercar la independència perquè hauríem de concentrar-nos a mirar de recuperar l’autonomia i la llibertat dels presoners.

Tres anys després han liquidat l’autonomia però la causa independentista no ha desaparegut, de cap manera, ans al contrari. I ha passat una cosa que no van preveure: Espanya està destrossada. Quan Rubalcaba va dir que farien tant com calgués per impedir la independència, al cost que fos, em sembla que no eren conscients que aquest cost seria molt car també per a ells.

Per això, tres anys després, passen tantes coses que no eren en el seu guió prepotent. L’independentisme català té un pes polític determinant a Madrid. La repressió no la poden frenar de cap manera perquè el país no s’ha donat per vençut en cap moment. S’acosten eleccions autonòmiques i és factible que les guanye en conjunt l’independentisme i, fins i tot, en concret, el més anatematitzat i més partidari de la confrontació. La capacitat de mobilització del carrer no és discutible. Les victòries jurídiques de l’exili són extraordinàries i les dificultats dels tribunals espanyols en el moment que ixen a fora, monumentals. I ara es recupera la primera estratègia, i crec que la més encertada, amb aquest impuls al Consell per la República.

És cert que hi ha gent que ja no troba ni trobarà mai res suficient. I que el partidisme és un mal difícil de guarir, que ha arribat tan lluny que anirà causant maldecaps constants. Però cal recordar que el Consell per la República és l’únic organisme en què la unitat és pràcticament completa (no hi ha la CUP, però hi ha Poble Lliure i, incomprensiblement, no hi ha Òmnium però tota la resta, sí). I que hi ha dos elements del projecte que tenen una gran importància. El primer és que, malgrat el fracàs, fins ara, pel que fa a inscripcions, ha demostrat, en l’acte de Perpinyà i abans en el d’Estrasburg, una gran capacitat de convocatòria. I el segon, visible de manera clara en aquesta app i en la convocatòria del cap de setmana, és que el consell prefigura com serà el país del futur i ho fa trencant motlles. La democràcia electrònica directa que ens proposen com a mètode d’ençà del primer minut entén i assumeix el factor revolucionari, radicalment democratitzador, del procés d’independència. Un factor molt engrescador, empeltat de la primera etapa esclatant de l’independentisme, que ja hem comprovat que no es pot posar damunt la taula a partir de la gestió tutelada del govern autonòmic i que és imprescindible per a donar credibilitat al procés.

PS. Permeteu-me que us recomane molt dues entrevistes importants que hem publicat aquests darrers dies. L’una, d’ahir, amb Germinal Tomàs, un dels detinguts en l’operació contra el CDR. Fa aborronar, però mireu-la de l’òptica de Juan Luis Cebrián i veureu quin efecte fa. L’altra és el vídeo i la transcripció del debat que férem dijous amb la consellera i eurodiputada Clara Ponsatí: us demane que n’observeu la gestualitat, la sinceritat, quan diu això: ‘Home, la posició d’exiliats és dura, però facilita la nostra feina política. Sabem que només tornarem a casa amb la República Catalana. Un incentiu bestial. Ningú no el té com nosaltres.’ S’entén tot.

The post Consell per la República: no és una ‘app’ i prou appeared first on VilaWeb.

Germà Bel: ‘El descompte de les taxes universitàries se l’emporten les famílies amb rendes més altes’

Germà Bel (Alcanar, 1963) diu que mai no ha deixat la política, encara que ja no sigui al parlament ni l’exerceixi directament. Catedràtic d’economia aplicada a la UB, opina, escriu articles, diu la seva a Twitter i publica treballs, una altra manera de fer política allunyada de la trinxera que va ser Junts pel Sí. Decidim de parlar amb ell arran de la rebaixa de les taxes universitàries, una mesura molt aplaudida que ell critica des del minut u. Arran d’aquesta mesura li demanem per la crisi econòmica que es derivarà del coronavirus, el context de desacceleració que ja vivia el país abans de la covid-19 i com ho afrontaran els comptes catalans i espanyols. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Dieu que els efectes de la rebaixa del 30% de les taxes universitàries són regressius, però a ulls de la majoria de persones la majoria és beneficiosa i és una notícia positiva.
—Perquè a ulls d’una persona que no tingui informació sobre com funciona el sistema de matrícules universitàries a Catalunya des del 2012 –a diferència de com funciona a la resta d’Espanya, i que tampoc no tenen gaires professors d’universitat–, és normal. A Catalunya hi ha un sistema de taxes segons la qual tots els estudiants que no tenen una beca del ministeri, que és matrícula zero, tenen sis taxes diferents segons la renda familiar, de manera que el preu màxim el paga la gent que passa d’un cert nivell de renda i a mesura que va baixant el nivell de renda familiar s’hi apliquen descomptes. Amb aquesta fórmula, les rendes més baixes van arribar a tenir un descompte del 50%. Llavors hi havia el 40%, el 30%, el 20% i el 10% segons les rendes. I deu fer uns tres anys que es va aplicar un descompte addicional de trenta punts més als dos trams més baixos. Per tant, aquests tenien un descompte del 70% o el 80%. Si apliques un 30% de descompte de manera indiscriminada en la situació actual, com que allò que paga cada col·lectiu segons la renda és diferent, aquest 30% té una traducció molt diferent. A les carreres més barates, les del grup A, es tradueix amb el fet que els estudiants que pagaven matrícula pel llindar més baix de renda, s’estalviaran 90 euros. En canvi, els estudiants del tram més alt de renda, se n’estalviaran 450. La relació és de cinc a un. Les rendes més baixes tenen uns descomptes residuals.

Una altra interpretació que es pot fer és que arran d’unificar els trams 3, 4, 5 i 6, les rendes mitjanes, les del 3, són les més perjudicades. Aquestes no tenen cap descompte; en canvi, les del 4, 5 i 6, sí.
—La pèrdua d’ingressos per part de la Generalitat és conseqüència del descompte que reben les famílies amb rendes més altes. No entro en la dinàmica de si són rics o no, perquè aquests adjectius són sociològics, però és veritat que en termes de renda, gairebé tot el descompte de les taxes universitàries se l’emporten les famílies amb rendes més altes. La renda mitjana s’emporta un descompte del 0% després d’haver unificat els trams i perquè el descompte del 30% ja el tenien.

I què hauríeu proposat?
—Quin és l’objectiu? Les polítiques públiques han de respondre a un problema que es vol resoldre.

Que els fills de les famílies amb rendes més baixes no tinguin cap dificultat per a accedir a la universitat.
—Si l’objectiu d’aquesta reducció de taxes era aconseguir que la gent més pobra anés a la universitat, com que aquest problema no era un problema de taxes perquè la gent més pobra ja tenia la beca del ministeri o un descompte del 80%, aquesta mesura no resol el problema en absolut. A més, s’ha de pensar que la dificultat d’accés de la gent amb pocs recursos a la universitat es crea en estadis previs, a primària i secundària. Hi ha barris de Barcelona i d’algunes ciutats on cap estudiant dels instituts no arriba a la universitat. I la trajectòria pre-universitària de la gent també respon molt a les situacions sòcio-econòmiques de pobresa i gairebé d’exclusió. Per tant, la rebaixa de taxes no resol res, perquè les taxes no eren cap problema.

Llavors, què fem?
—Si volem que els fills de les famílies més modestes puguin entrar a la universitat i les circumstàncies de renda no siguin un condicionant, s’han d’utilitzar els 45-50 milions de la rebaixa, que augmentaran el pressupost en beques vinculades a renda i, sobretot, actuacions quirúrgiques als barris de Catalunya on, per circumstàncies sòcio-econòmiques i estructures familiars, hi ha realment un impediment sistèmic a l’arribada a la universitat i que va més enllà de les capacitats individuals.

Aquesta era una rebaixa demanada explícitament pels comuns.
—Sí. Volien obtenir una rebaixa de les taxes per a la gent que les paga. I com que tenen una veu especial en els entorns sociològics dels estudiants de famílies que pagaven la renda màxima, han aconseguit per a la seva parròquia una rebaixa de la taxa universitària. No vull dir que tota la parròquia dels comuns siguin als trams més alts, però sí que vol dir que entre la gent que assisteix a les universitats és una part rellevant de la seva parròquia. S’ha actuat per satisfer uns interessos privats determinats.

Privats per què?
—Perquè són interessos particulars no col·lectius. Encara que siguin de molta gent. També crec que ha contribuït a aquesta mesura la falta de coneixement del funcionament del sistema, i això és responsabilitat dels qui el van implantar. Aquests darrers dos anys he fet un curs d’avaluació de política pública de tercer any de grau i sempre he utilitzat aquest tema d’estudi. Abans de començar demanava als estudiants que, sense posar el nom, escrivissin en un paper quant pagaven de matrícula. La sorpresa que tenien molts estudiants quan sentien que una part de la classe pagava dos-cents euros o tres-cents. No ho sabien. Estudiants de tercer any! Llavors, el desconeixement sobre el sistema de tarifació i la transferència d’unes rendes al sector que els importa, que és la part política i de partit, han estat els dos grans elements que han portat els comuns a fer d’aquesta mesura una línia vermella. La gran paradoxa és que sigui una política pretesament d’esquerres que transfereix recursos a les famílies de més renda. No afecta en absolut el problema de la relació entre la pobresa i l’accés a la universitat. Per això dic: com es pot empitjorar l’accés als més pobres quan els has abaixat el preu? La barrera no era la taxa.

I els màsters? També baixen d’un 30%.
—Qui hi dóna un sentit social a això, és que no té ni idea de la composició social de l’estudiant de màster. Si aquesta composició ja és molt esbiaixada als sectors amb rendes superiors, la del màster ja és… La gent, a mesura que té més renda, pot dedicar-se més anys a estudiar. Caldria instituir un sistema de beques per a les famílies de renda baixa. Al final el màster és una educació de professionalització. Si vols tractar una problemàtica en particular, no pots aplicar una mesura general. Si consideres que les famílies amb rendes baixes tenen un problema amb les matrícules, fent una rebaixa general no tractes el problema. Això ha estat un regalet que afectarà molt poca gent de rendes baixes.

L’accés a la universitat és un dret que hauria de ser gratuït?
—L’argument que la universitat és un servei universal i que ha de ser gratuït és una absurditat. La declaració de l’ONU constitueix com a servei universal l’educació primària i la secundària obligatòria, i diu que ningú per raons de renda no ha de ser privat d’accedir a la universitat. Però això no vol dir que sigui un dret universal. Perquè una característica dels serveis universals és que no pots excloure’n ningú per condicions personals. És a dir, tothom té assistència sanitària, independentment de les condicions personals; tothom té educació obligatòria independentment de les condicions personals; però per a accedir a la universitat has de superar un tall de capacitat intel·lectual i analítica i, per tant, no és un dret universal perquè hi ha gent que s’exclou segons les condicions personals. Aquest era un argument absurd dels qui volen estirar la corda quan la realitat s’ha fet paradoxal i absurda.

Una vegada hagin arribat les ajudes de Brussel·les, els 45-50 milions que la Generalitat deixarà d’ingressar amb les matrícules, d’algun lloc hauran de sortir. Això es traduirà amb futures retallades?
—Lamento dir que de diners de Brussel·les no en vindran tants ni tan prompte. Els diners començaran a venir l’any vinent i aniran associats a projectes concrets i amb condicions. No crec que vinguin a finançar despeses generals de les administracions, excepte que siguin derivades directament de la crisi sanitària. Això vol dir que diners per a la universitat no en vindran. Estem en un context en què l’activitat ha baixat molt i això vol dir que l’administració ha reduït els ingressos i ha augmentat les despeses. Enguany es farà el dèficit que s’hagi de fer, però l’any vinent no es podrà fer un dèficit semblant perquè una de les condicions que es posaran a les autoritats d’Espanya serà establir polítiques que garanteixin l’estabilitat del pressupost.

Però és que abans de la crisi sanitària la UE ja demanava a Espanya que reduís despeses i augmentés imposts.
—Exactament. Ells no et diuen com has de fer les coses, et diuen què has de fer. Hi ha gent que ho ha passat malament des del 2009, però globalment hi ha un període de crisi –que és del 2009 al 2013, i del 2014 al 2019– de recuperació. Això no vol dir que tothom ho hagi viscut igual, però en sis exercicis en què l’economia ha crescut, el deute públic també, a diferència de la majoria de països d’Europa. Quan hem tingut creixement, no hem reduït el deute, i això ens ha deixat despullats amb vista a una nova situació que venia d’abans de la covid-19, que és una desacceleració. La covid-19 ha accentuat dramàticament la tendència que se seguia, però amb una diferència respecte del 2009. Molt important.

Quina?
—La crisi econòmica que accelera la covid-19 ens agafa, a Catalunya i Espanya, a les famílies i les empreses menys endeutades que fa deu anys; però a les administracions, més endeutades.

I això què vol dir?
—Vol dir que les famílies i les empreses tindran més marge de superació i l’administració tindrà menys marge d’actuació. Després d’aquests últims mesos en punt mort, quan tot es revifi la recuperació serà molt més potent al sector privat que no pas al sector públic.

Per tant, per retallar dèficit s’hauran d’aplicar polítiques d’austeritat o bé augmentar imposts.
—El sector públic haurà de decidir si mantenir el nivell de despesa i, per tant, augmentar els impostos. Si redueixes despeses, això té un problema per a l’impacte social. I no pots fer res pitjor que augmentar els impostos en un context de crisi econòmica. Quan comencis a tocar segons quins impostos, començaràs a afectar la capacitat de les famílies. Realment és un dilema molt fotut per a l’administració.

Per què teníem desacceleració?
—Per què hi ha una cosa que molta gent no percep i s’ha acostumat a associar ideològicament el capitalisme i les crisis cícliques. I no recorden que la primera crisi cíclica ja la va assignar el Gènesi de l’Antic Testament. El faraó crida Josuè perquè té un somni que ningú no sap interpretar. Hi ha set vaques grasses, llustroses, menjant. I de prompte apareixen tres vaques magres i esquifides que es mengen les altres vaques i l’herba i continuen flaques. Ningú no hi sap trobar el sentit. Josuè li explica que vol dir que després dels set anys d’abundància que ara tenen, vindran set anys de pobresa, i que el faraó ha de preparar-se per quan vinguin les vaques magres. Durant l’època dels romans i a l’edat mitjana hi ha crisis documentades. Perquè l’economia a tot arreu funciona per sistemes d’acumulació i desacumulació. Excessos i manques. I sabíem que fa un parell d’anys o tres els EUA havien arribat a un rècord d’anys de creixement continus d’ençà que tenen estadístiques econòmiques. Si creus que els cicles continuen funcionant i aquesta vegada no serà diferent, havies de preveure una contracció. De manera que calia preparar-se quan hi havia vaques grasses. Recordem Josuè. Però què dic? Si un dels nostres refranys és ‘Qui guarda quan té, menja quan vol’.

I quina és la lliçó?
—Allò que diferencia Espanya i Itàlia dels països centrals quant a l’impacte econòmic de la pandèmia és l’escassa capacitat pròpia per a reaccionar per la via dels comptes públics. És veritat que Espanya i Itàlia tenen un rècord de la caiguda del PIB, però és que la diferència amb els altres no serà gaire gran. Allò que varia molt és la diferència en la capacitat d’actuar, que depèn molt d’allò que s’ha fet els darrers anys. En això, veiem molta diferència amb els països que han reduït el deute amb previsió d’allò que podia passar.

Com veieu la refundació de JxCat en un nou partit?
—Ho veig com qui ho segueix per la premsa. És un espai que ha canviat de naturalesa d’una manera brutal –si pensem en la CiU de principi de la primera dècada de segle– i que ha acabat traduint-se en un àmbit d’acció i d’organització. Hi ha gent que creu que és una refundació de CDC i penso que és un error analític brutal. A part d’allò que sabem demoscòpicament sobre la posició que pren l’electorat de cada partit en termes sòcio-econòmics, de llibertats i morals, crec que si mai tinguéssim un bon estudi i sabéssim què votaven quinze anys abans els votants del 2019, els balls en aquest espai serien brutals. Per això crec que s’equivoquen molt els qui sempre hi veuen la següent refundació de Convergència, tot i que crec que és una equivocació interessada.

Vàreu formar part de Junts pel Sí. Com observeu la desunió independentista en l’àmbit estratègic que hi ha en aquests moments?
—Bé, en termes descriptius, ens mostra retrospectivament una cosa que sabem de fa temps, que aquella unió va ser bastant forçada. I, a més, en certs moments va ser difícil d’aguantar. Alguna gent ens hi vàrem dedicar, sobretot –crec que més que ningú– en Lluís Llach. Al final estem en un procés que el 2017 no es va acabar de decantar definitivament. La gent que dóna suport a la independència ha d’acabar de definir electoralment alguna estratègia majoritària perquè sigui l’estratègia que la majoria dels independentistes acceptin de seguir. Segurament el resultat del 2017 va ser just i les circumstàncies de context institucional i judicial eren molt complicades, però és cert, i això no és ser pessimista sinó observador, que quan hi ha dos blocs molt empatats no hi pot haver una estratègia. Llevat que un s’aplani. I perquè un s’aplani hi ha d’haver una diferència, cosa que no ha passat aquests darrers dos anys. Perquè hi hagi una estratègia conjunta hi ha d’haver algú que la formuli i els altres la segueixin.

És a dir, cal esperar que un dels dos blocs sigui molt superior a l’altre.
—Perquè hi hagi una estratègia, sí. Mentre lluites per l’hegemonia no pots tenir cap estratègia, perquè se suposa, i jo ho crec, que hi ha dos camins diferents. Si no per què tenen dos enfocaments diferents? Ara, també és cert que les diferències no són de blanc i negre. En política hi ha moments per a les diferències i moments per a les similituds. Així com el 2015 era el moment de verbalitzar les similituds, des del 2017 és el moment de verbalitzar les diferències, perquè és l’èmfasi.

En vàreu quedar molt tip, de la política i la desunió permanent?
—Tip, no: cansat. Però tinguem en compte que no vaig poder quedar-ne tip perquè quan vaig entrar a les llistes, per mi no era una reincorporació a la vida política. Havia abandonat la política institucional el 2004. Tenia ofertes per a continuar de diputat i, quan va guanyar el PSOE, per a estar a nivells ministerials molt alts.

Ministerials?
—Sí, secretaria d’estat. Oferta en ferm. Però la meva trajectòria vital, professional i personal la vaig encarar per una altra banda. Llavors, quan vaig entrar a les llistes, no vaig anar-hi perquè volgués tornar-me a dedicar a la política. A la política m’hi dedico sempre. M’ho vaig prendre com: ‘Ara toca això divuit mesos.’ I quan van acabar estava cansat, però fart no. Em van oferir de continuar a les llistes. No dic què passarà d’aquí a cinc anys o deu anys. A la vida no se sap mai. Per què ho he de descartar? La política la practico perquè m’agrada opinar, faig treballs, escric…

I crec que la disciplina de partit no us agrada gaire.
—Vaig estar trenta-dos anys en un partit, amb molt bons records i també amb uns altres de no tan bons; el partit que segurament ha tingut l’aparell més eficaç de Catalunya, que és el PSC. Em conec de fa temps i sóc fet per a la unitat d’acció, però no per a la unitat de pensament i la no-discussió. Per a mi hi ha una gran diferència entre actuar unit i anar a missa i assentir. I tenim un sistema de partits a Catalunya i a Espanya on, a diferència de més models, la política institucional acaba passant per un procés de ‘sí, senyor’. I jo en això no hi encaixo. No estic per misses ni per dogmes.

The post Germà Bel: ‘El descompte de les taxes universitàries se l’emporten les famílies amb rendes més altes’ appeared first on VilaWeb.

Tres detinguts en una operació contra el gihadisme a Badalona

Tres homes de mitjana edat han estat detinguts a Badalona en una operació contra el gihadisme ordenada per l’Audiència espanyola i desenvolupada per la policia espanyola. Fonts policíaques han informat a l’agència EFE que l’operació ha començat cap a les quatre de la matinada al carrer Calderón de la Barca, al barri de la Salut de Badalona, i ha acabat prop del migdia. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els agents han entrat en un habitatge, on s’han confiscat diversos materials, entre els quals figura documentació i un ordinador, segons les mateixes fonts. L’Audiència ha decretat el secret de sumari d’aquest cas.

El batlle de Badalona, Xavier García Albiol, ha informat posteriorment a les xarxes socials que en l’operació ha col·laborat la Guàrdia Urbana de la ciutat.

The post Tres detinguts en una operació contra el gihadisme a Badalona appeared first on VilaWeb.

Els alumnes de fora del Segrià podran anar a Lleida a fer la selectivitat

Els alumnes de fora de la comarca del Segrià podran desplaçar-se la setmana que ve a Lleida per examinar-se de la selectivitat, el que hauran d’acreditar amb el comprovant de matriculació de les proves. Segons que ha informat el govern, tot i el confinament de la comarca decretat ahir per l’augment de casos de coronavirus, es mantenen les proves d’accés a la universitat en els nou tribunals de Lleida capital, als quals estan convocats a partir de dimarts que ve un total de 1.694 alumnes. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els tècnics del Procicat han conclòs que la celebració de les proves és compatible amb el confinament perimetral de la comarca del Segrià, sempre que es garanteixi la distància social, la higiene de mans i l’ús de màscares. Per aquest motiu, s’ha autoritzat els alumnes que resideixin fora de Segrià a desplaçar-se a Lleida per fer-hi els exàmens, tal com estava previst, tot i que hauran de portar amb ells una declaració d’autoresponsabilitat i el comprovant de matriculació en la convocatòria de 2020 de la selectivitat -sigui imprès o en captura de pantalla-, amb els horaris i el local assignat per a l’examen.

Els alumnes hauran d’acudir directament a la seu on tenen la prova i, un cop finalitzats els exàmens, hauran de tornar al seu municipi de residència. El govern ha apel·lat a la ‘responsabilitat social’ dels alumnes, perquè no vagin als exàmens si tenen símptomes compatibles amb el coronavirus o es troben en quarantena domiciliària. Un total de 39.904 estudiants s’han matriculat aquest any a les proves d’accés a la universitat, que se celebraran entre dimarts i divendres que ve en 63 municipis, més espaiades per evitar aglomeracions.

The post Els alumnes de fora del Segrià podran anar a Lleida a fer la selectivitat appeared first on VilaWeb.

Preocupació al Regne Unit el primer cap de setmana d’obertura dels locals d’oci nocturn

El Regne Unit ha reobert els pubs d’oci nocturn després de tres mesos de tancament a causa de la pandèmia de coronavirus i malgrat que les xifres de transmissió encara no estan controlades. Milers de persones han assistit als locals, en molts casos sense màscares i sense mantenir les distàncies de seguretat. Les imatges d’aquesta nit al barri del Soho de Londres mostren carrers plens fins a primera hora del diumenge, amb la gent bevent i ballant a les terrasses dels locals sense cap mena de distància de seguretat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ràpidament les xarxes s’han omplert d’aquestes imatges, que han desfermat una gran polèmica i crítiques al govern de Boris Johnson. Fins i tot s’ha pronunciat el principal sindicat de policia, que ha criticat els riscos que comporta el fet d’haver obert els locals d’oci nocturn. ‘És clar com l’aigua que els borratxos no respecten la distància social’, ha dit el president de la Federació de la policia, John Apter, en declaracions a The Guardian, on també ha explicat que els agents van veure homes nus als carrers de la ciutat i també baralles, així com agressions als policies en altres zones del país.

El Regne Unit és un dels països més afectats per la covid-19, amb 286.412 contagiats i 44.283 morts.

What was you thinking @BorisJohnson ??? #SOHO pic.twitter.com/4ms1u5L54A

— Andrew Coombs (@Coombs_A) July 4, 2020

Soho lockdown is over pic.twitter.com/Oa683CfxsM

— Jamie Roberts (@visitjamie) July 4, 2020

Current status in Soho. https://t.co/tpXpQfvWit pic.twitter.com/EYMj3eQqSW

— Nathan Benaich (@NathanBenaich) July 4, 2020

Soho in London is jammers, mask on and home time for me. Absolute madness pic.twitter.com/5lkkCK3zRa

— Stephen Brian Lowe (@StephenBLowe) July 4, 2020

Not sure the police setting up a DJ booth is going to help, will make things worse surely. #soho #COVIDIOTS pic.twitter.com/UufTI8D6wo

— Joe Robotic (@grifftannen) July 4, 2020

Soho 10.15pm #SuperSaturday pic.twitter.com/iNtFBovdMN

— Justin Tallis (@JustinTallis) July 4, 2020

The post Preocupació al Regne Unit el primer cap de setmana d’obertura dels locals d’oci nocturn appeared first on VilaWeb.

Creixen un 47% els casos nous de coronavirus a Barcelona en l’última setmana

En l’última setmana els casos positius de coronavirus detectats amb una prova PCR han crescut un 47% a Barcelona, segons que informa Betevé. Segons l’Agència de Salut Pública, els casos positius van pujar un 7% la setmana del 22 al 28 de juny i han pujat encara més aquesta darrera setmana. Durant aquesta setmana s’han confirmat 132 positius. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons Betevé, a tots els districtes menys Sant Martí han augmentat els casos l’última setmana, especialment a Sants-Montjuïc, on s’han confirmat 42 casos per cada 100.000 habitants, mentre que a l’anterior només n’hi havia vuit. És a dir, en menys d’una setmana, les xifres de positius s’han multiplicat per cinc en aquest districte. També s’ha detectat increment a Sarrià – Sant Gervasi, que ha passat a tenir 7 a 20 casos per cada 100.000 habitants en una setmana. L’Eixample i Horta-Guinardó, han vist com es duplicaves les dades: l’Eixample ha passat de tenir 10 casos per cada 100.000 habitants a tenir-ne el doble, 20; i Horta-Guinardó ha passat de set a 14. Sant Martí es manté amb vuit nous casos cada 100.000 habitants i el districte que té un percentatge més baix és Nou Barris amb només 5 casos cada 100.000.

Divendres la consellera de Salut, Alba Vergés, va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio que hi ha algun brot de coronavirus a Barcelona, però va dir que no eren preocupants perquè el problema ve quan es tracta de casos que s’escampen, ‘brots de què no trobes les cadenes’, amb ‘transmissió comunitària’.

The post Creixen un 47% els casos nous de coronavirus a Barcelona en l’última setmana appeared first on VilaWeb.

Corinna Larsen va declarar que Juan Carlos I li va transferir 65 milions d’euros que procedien d’Aràbia Saudita

Corinna Larsen, l’ex-amant del rei emèrit espanyol Juan Carlos I, va assegurar a la justícia de Suïssa que el monarca li va transferir 64,8 milions d’euros l’any 2012 ‘per gratitud i amor’ i per a ‘garantir’ el seu futur i el dels seus fills, segons publica avui el diari ‘El País’. El rotatiu ha tingut accés a la declaració de Larsen a la fiscalia suïssa, del desembre del 2018. Segons Larsen, Juan Carlos I no pretenia ‘desfer-se dels diners’, sinó que eren un regal. ‘Era conscient que havia fet molt per ell’, afirmava l’ex-amant del rei emèrit, que va dir a la justícia suïssa que el 2012 va ser ‘segrestada pels serveis secrets espanyols’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En la declaració, Larsen també va dir que no va preguntar pels diners, però que sabia que venien d’una ‘donació del rei Abdalá d’Aràbia Saudita a favor de Juan Carlos I’. ‘No em van explicar el motiu de la donació, però es tracta d’una pràctica corrent entre reis, concretament a Orient Mitjà’, va dir Larsen.

The post Corinna Larsen va declarar que Juan Carlos I li va transferir 65 milions d’euros que procedien d’Aràbia Saudita appeared first on VilaWeb.

[VÍDEOS] Tornen a enderrocar una estàtua de Colom als Estats Units, a Maryland

Un grup d’uns tres-cents manifestants antiracistes ha enderrocat aquesta nit una estàtua de Cristòfor Colom a Baltimore (Maryland), i l’ha tirat al port d’Inner Harbor. L’estàtua s’havia col·locat a Baltimore trenta anys enrere i es va enderrocar ahir, que se celebraven els actes de commemoració del Dia de la Independència. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Protesters just took down the Christopher Columbus statue in Baltimore’s Little Italy. pic.twitter.com/ViPk5eKOtz

— Louis Krauss (@louiskraussnews) July 5, 2020

Protesters in #Baltimore knock down Christopher #Columbus statue and dump it in water in the Little Italy neighborhood on Saturday night.#ChristopherColumbus #Protesters #Maryland #BaltimoreProtest #BaltimoreProtests #littleitaly #activist pic.twitter.com/CoRQDrT4jt

— Uncover (@UncoverIntl) July 5, 2020

Baltimore Maryland: Christopher Columbus statue taken down and thrown inoto the river you these brainwashed young people. That’s the statue that President Ronald Reagan came to dedicate in 1984. This has nothing to do with George Floyd. It’s demonic and satanic! pic.twitter.com/3J563DJOtn

— Amir Tsarfati (@BeholdIsrael) July 5, 2020

Arran de l’assassinat del ciutadà afroamericà George Floyd en mans de la policia s’ha estès la protesta simbòlica d’enderrocar, pintar o decapitar estàtues de Colom, símbol de la colonització i del genocidi que va cometre l’imperi espanyol a Amèrica. La protesta s’ha anat replicant en unes quantes ciutats, com Minneapolis, Boston o Richmond.

A third Christopher Columbus goes down. https://t.co/a6Q5GLNQGW

— Byron York (@ByronYork) June 11, 2020

Aquest moviment ha travessat l’oceà i ha deixat de ser estrictament nord-americà. Fa unes setmanes, a Bristol, uns quants manifestants van enderrocar una estàtua de l’esclavista anglès Edward Colston i la van llançar a les aigües del port. Posteriorment, una estàtua d’un altre esclavista anglès, Robert Milligan, va ser retirada de l’exterior del Museu dels Docklands, a Londres. Però la protesta va incrementar de to quan va atacar directament un símbol britànic, el primer ministre Winston Churchill. L’estàtua en memòria del dirigent conservador que vigila el parlament britànic, al centre de Londres, va ser atacada amb un missatge molt clar: ‘Era un racista’.

Decapitar Colom: la protesta que ja és a Europa

The post [VÍDEOS] Tornen a enderrocar una estàtua de Colom als Estats Units, a Maryland appeared first on VilaWeb.

Cinc morts més per covid-19 a Catalunya i 294 casos nous, la meitat a Lleida

Les funeràries han reportat cinc noves morts per covid-19 a Catalunya, segons l’últim balanç de Salut. Això situa la xifra global de víctimes en 12.591. A banda, s’han detectat 294 nous casos positius testats (106 menys que en l’últim balanç, però 148 més respecte del mateix dia de la setmana passada) i la xifra total puja a 73.154. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A la regió sanitària de Lleida sumen 140 nous casos i arriben als 3.846. Per tant, gairebé la meitat dels nous casos han estat detectats a la regió sanitària de Lleida. En aquesta regió els casos s’han multiplicat en les últimes setmanes, i és per això que el govern ha decidit de decretar un confinament perimetral a la comarca del Segrià. Entre el 8 i el 14 de juny es van detectar 86 casos, 164 entre el 15 i el 21 de juny, 309 entre el 22 i el 28 i 495 entre el 29 i el 4 de juliol.

D’entre les víctimes, 6.871 persones han mort en hospital o centre sociosanitari (dos més), 4.099 en una residència (una més) i 796 al domicili (les mateixes), mentre que les no classificades per falta d’informació són 825 (dos més). Fins ara hi ha hagut 4.157 persones ingressades greus, igual que en les últimes 24 hores, i actualment n’hi ha 42, dues menys. Els ingressos a l’UCI mantenen la tendència a la baixa: avui són 42 i diumenge passat eren 56.

The post Cinc morts més per covid-19 a Catalunya i 294 casos nous, la meitat a Lleida appeared first on VilaWeb.

La pandèmia de la covid-19 deixa ja 530.000 morts i més d’11 milions de contagis a tot el món

La pandèmia de la covid-19 ha registrat aquestes últimes 24 hores més de 192.000 casos, i eleva el total a més d’11 milions de contagis amb més de 530.000 víctimes mortals, segons l’últim balanç publicat per la Universitat Johns Hopkins. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

D’acord amb les dades actualitzades a les 09.15, el balanç global de coronavirus suma des del balanç anterior 192.400 casos més, per a un total d’11,2 milions de persones contagiades i 530.898 víctimes mortals en 188 països i territoris.

Com a nota positiva, el total de persones guarides ha superat els sis milions, amb el Brasil al capdavant de la llista, amb 990.731 persones guarides.

Per països, els Estats Units continua com més afectat per la pandèmia i comptabilitza 45.300 positius aquestes últimes hores, fins a un total de 2,83 milions de casos i 129.676 morts.

En segona posició, el Brasil suma 37.900 casos aqueses últimes 24 hores. Ja té 1,57 milions de persones contagiades i 64.265 mortes. Rússia es queda en la tercera posició global, amb 673.564 positius i 10.011 morts.

L’Índia, que amb 1.300 milions d’habitants ha registrat aquests últims dies algunes de les pitjors dades des de l’inici de la pandèmia, acumula 673.165 persones contagiades i 19.268 decessos, després de comptabilitzar gairebé 25.000 positius aquest últim dia, rècord diari.

El Perú i Xile ja han avançat el Regne Unit. El govern peruà ha confirmat 299.080 persones amb coronavirus i 10.412 víctimes mortals, mentre que les autoritats xilenes comptabilitzen 291.847 contagis i 6.192 morts. En territori britànic hi ha 286.412 contagiats i 44.283 morts.

Mèxic ha superat l’estat espanyol aquestes últimes hores quant al nombre de casos i defuncions: 252.165 contagis i 30.366 decesos, comparat amb els 250.545 contagis i 28.385 defuncions declarades per les autoritats espanyoles. Itàlia acumula 241.419 contagiats i uns 34.854 morts.

Iran (237.878 positius i 11.408 víctimes mortals), el Pakistan (228.474 contagiats i 4.712 morts), l’Aràbia Saudita, (205.929 casos i 1.858 morts), Turquia (204.610 casos i 5.206 decessos) i França (204.222 contagiats i 29.896 morts) tanquen la llista dels països que superen el llindar dels 200.000 casos confirmats de covid-19.

Menys de 200.000 casos

Per sota del llindar dels 200.000 casos hi ha Alemanya (197.388), Sud-àfrica (187.977), Bangladesh (159.679), Colòmbia (109.793) i el Canadà (107.185), que sobrepassen els 100.000 malalts de covid-19; un llindar que frega Qatar, amb 99.183 positius.

La Xina, el país on es va originar la pandèmia, figura a continuació amb 84.838 positius, mentre que l’Argentina, Egipte, Suècia, Bielorússia, Indonèsia, Bèlgica, l’Equador, el Iraq, els Unió dels Emirats Àrabs i els Països Baixos han superat els 50.000 casos.  En tenen més de 40.000 Ucraïna, Kuwait, el Casaquistan, Oman, Singapur, Portugal i les Filipines.

Bolívia, Panamà, República Dominicana, Polònia, l’Afganistan i Suïssa han registrat més de 30.000 positius, mentre que Israel, Bahréin, Romania, Nigèria, Armènia, Irlanda, Hondures i Guatemala sobrepassen els 20.000.

Amb més de 10.000 hi ha l’Azerbaidjan, el Japó, Ghana, Àustria, Moldàvia, Sèrbia, Algèria, el Nepal, el Marroc, Corea del Sud, Dinamarca, el Camerun, República Txeca i la Costa d’Ivori.

The post La pandèmia de la covid-19 deixa ja 530.000 morts i més d’11 milions de contagis a tot el món appeared first on VilaWeb.

Ingrés hospitalari forçat per a un home que va viatjar a Eivissa després d’haver donat positiu en coronavirus

La Direcció General de Salut Pública ha ordenat l’internament forçós en règim d’aïllament a l’hospital de Can Misses per a un home que va viatjar a Eivissa, procedent de Barcelona, pocs dies després d’haver donat positiu en coronavirus en una prova de PCR. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’home, que va ser localitzat divendres, ha estat traslladat al centre hospitalari després de la resolució remesa per Salut Pública a la policia espanyola i la Guàrdia Civil, ha informat el govern de les Illes en un comunicat.

La Direcció General també ha iniciat l’estudi de contactes i incoarà un expedient a l’home per un presumpte delicte contra la salut pública.

The post Ingrés hospitalari forçat per a un home que va viatjar a Eivissa després d’haver donat positiu en coronavirus appeared first on VilaWeb.

Comín: ‘Per a culminar el procés d’independència la confrontació és inevitable’

El conseller Toni Comín ha defensat que per a culminar el procés d’independència ‘la confrontació és inevitable’. Així ho ha dit en una entrevista al programa ‘FAQS’ de TV3 aquesta nit: ‘Dir-li la veritat a la gent que vol la República és dir-li que per a culminar el procés d’independència, per desgràcia, la confrontació és inevitable’. ‘Si alguna cosa va fallar l’octubre del 2017 no és que no fòssim prous, sinó que no vam preparar prou la gent ni les institucions per una confrontació dura amb l’estat’, ha afegit. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Comín també ha parlat sobre el que es va comentar ahir a la reunió del Consell per la República a Perpinyà. ‘Entenem que hem de fer un exercici de realisme. La divisió no és entre assenyats i arrauxats, és entre idealistes i realistes. I el realisme és assumir les lliçons del 2017, que és que l’estat ha demostrat que, per més que siguem un 50, 55, un 60%, amb això i prou no convencerem perquè es respecti el dret d’autodeterminació de Catalunya’, ha dit. ‘Quan des del Consell per la República parlem de confrontació, ho fem com un exercici de realisme’. També ha dit que des del Consell per la República ‘el gran repte’ és ‘avançar cap a una estratègia compartida’.

Sobre el nou partit que vol impulsar el president Carles Puigdemont, Comín ha dit que no hi cap decisió presa, ni pel que fa a la direcció ni pel que fa al nom. ‘Es convoca una convenció per tal que sigui la gent que decideixi aquestes coses’, ha dit.

“M’agradaria molt fer la independència des del diàleg amb l’Estat. Per culimnar aquest procés, la confrontació és inevitable. L’octubre del 2017 no vam preparar prou la gent ni les institucions per una confrontació dura” @toni_comin #FAQSdramaTV3 ▶️ https://t.co/R0nRGJiXss pic.twitter.com/wySyOKTx19

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) July 4, 2020

“És important que els partits independentistes es mantinguin alineats amb el mandat de l’1-O. La qüestió és canviar el marc mental on està instal·lat l’independentisme on sembla que hi hagi els arrauxats i els assenyats ” @toni_comin #FAQSdramaTV3 ▶️ https://t.co/R0nRGJiXss pic.twitter.com/kZOEzLG9B7

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) July 4, 2020

“Per guanyar aquest combat amb l’estat espanyol necessitem unificar les estratègies. Ens està costant molt i aquest és el gran repte del Consell per la República” @toni_comin #FAQSdramaTV3 ▶️ https://t.co/R0nRGJiXss pic.twitter.com/YiptPzOOsF

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) July 4, 2020

Parlem amb @toni_comin del nou partit que vol impulsar Carles Puigdemont: “No hi cap decisió presa ni pel que fa a la direcció ni pel que fa al nom” #FAQSdramaTV3 ▶️ https://t.co/R0nRGJiXss pic.twitter.com/uwX83xQ7M8

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) July 4, 2020

The post Comín: ‘Per a culminar el procés d’independència la confrontació és inevitable’ appeared first on VilaWeb.

Pàgines