La Generalitat va retirar l’equip de medició del barranc de Torrent en ple esclat de la gota freda. A les 13.00, un grup de bombers forestals de Bunyol (Foia de Bunyol) es va desplegar a Xiva per a fer seguiment del barranc, on van mesurar un creixement de 80 centímetres. Dues hores després, el Consorci Provincial de Bombers de València els va ordenar de tornar a la base, segons que publica El Diario.

En les hores posteriors, quan la gota freda s’intensificava, els bombers forestals no van ser mobilitzats. A les 19.30 van rebre l’ordre d’anar cap a casa, però van decidir per iniciativa pròpia de participar en els operatius de rescat. Un dels membres d’aquest grup ha parlat a El Diario i ha lamentat la decisió d’obligar-los a tornar a la base.

“L’escala del barranc de Poio a aquella altura fa 2,5 metres. No havia vist mai tanta aigua en aquell tram”, explica. En els mesuraments entre les 13.00 i les 15.00, el barranc, que normalment està sec, tenia un cabal del 33% de la seva capacitat. A les 17.00, el cabal multiplicava per quatre el del riu Ebre.

“Quan ens van enviar a mesurar el barranc de Poio vam agafar menjar perquè pensàvem que hi passaríem la tarda. Quan ens van retirar a les 15.00, ens va estranyar, perquè l’escala d’aigua no era normal”, diu, abans d’afegir: “Si Emergències no ens hagués retirat, podríem haver avisat sobre la crescuda.”

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, s’ha espolsat qualsevol responsabilitat en la mala gestió de l’emergència i s’ha queixat falsament de manca d’informació sobre les crescudes dels rius i barrancs. Més enllà de les dades de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, el Consell tenia el seu propi equip que podia reportar dades in situ.

“A les 19.30 ens van enviar a casa sense cap ordre, igual que l’endemà de la gota freda, que ningú ens va donar cap instrucció. Vam anar a l’autovia A3 a rescatar persones pel nostre compte”, lamenta.

El bitcoin, la criptomoneda de més valor i de referència al mercat, ha superat per primera vegada la barrera dels 100.000 dòlars, impulsat per l’anunci del president electe dels Estats Units, Donald Trump, sobre la designació de Paul Atkins com a nou cap de la Comissió de Borsa i Valors (SEC) dels Estats Units.

Es preveu que Atkins, que ja fou comissionat de la SEC durant la presidència de George Bush fill, afluixi la regulació financera vigent i es posicioni a favor dels actius digitals. En aquest sentit, Trump ha destacat que el futur director de la SEC reconeixia que els actius digitals i altres innovacions eren “crucials per a fer que els Estats Units” fossin “més grans que mai”.

Després de l’anunci, la cotització del bitcoin ha arribat a escalar fins a un màxim de 103.713 dòlars i ha superat els 2 bilions de dòlars (1,9 bilions d’euros) de capitalització.

D’ençà de la victòria electoral de Trump el passat 5 de novembre, el preu del bitcoin ha augmentat gairebé d’un 50%. Abans de les eleccions la cotització era de 69.400 dòlars.

Marian Price, ex-membre de l’IRA, com també ho va ser la seva germana Dolours Price, es querellarà amb la plataforma Disney+ arran de la sèrie Say nothing, basada en el llibre No diguis res  (Periscopi), de Patrick Radden Keefe, sobre el conflicte del Nord d’Irlanda, els anomenats The Troubles.

En un dels capítols, Price apareix executant d’un tret Jean McConville, una vídua amb deu fills que el 1972 va ser segrestada a la Torre Divis de Belfast per haver col·laborat, suposadament, amb les forces britàniques.

La cara fosca de l’IRA I Article de Xavier Montanyà 

L’ex-membre de l’IRA, que ara té setanta anys, nega qualsevol implicació amb el crim i acusa la plataforma de difamació. El cos de McConville va aparèixer 30 anys després en una platja de County Louth a la República d’Irlanda.

L’advocat Peter Corrigan ha dit: “La nostra clienta ha estat connectada de manera pública amb l’assassinat de la mare innocent Jean McConville. Aquesta acusació manca de qualsevol fonament.”

Corrigan ha insistit que Price no va participar en el crim. “Això queda patent amb el fet que la policia ni tan sols la va detenir per aquest delicte, perquè no hi havia cap sospita raonable de la seva participació”, ha afegit.

“Les acusacions no són tan sols injustificades, sinó odioses, en la mesura que cerquen causar-li un mal incommensurable a canvi que la sèrie tingui més èxit”, ha acabat.

Avui, 5 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• [VÍDEO] Àlex Gorina i Vicent Partal: “Faltava parlar també de la masculinitat contra els homes”
• Una investigació destapa que el consorci que va atiar la tesi de la trama russa a Catalunya és sota control del govern dels EUA 
• Avui vull donar les gràcies, especialment, al moviment feminista I Editorial de Vicent Partal
• Tornar a fumar I Mail obert de Núria Cadenes
• De pantalles, res, però i la jornada laboral, què? I Mail obert d’Estel Solé
• Marc Joly: “Emmanuel Macron és incapaç d’imaginar-se el final del seu poder”
• Mazón amb bicicleta I Anàlisi d’Esperança Camps 
• Junqueras es mou per mirar de convèncer els crítics i aïllar Godàs I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte
• Els georgians prenen els carrers contra la decisió del govern d’aturar les negociacions amb la UE
• “Cal posar-hi fi ara”: Amnistia Internacional conclou que Israel comet un genocidi a Gaza
• Les vagues generals que van fer trontollar el franquisme al Baix Llobregat
• The White Castle, el joc català que triomfa a tot el món, estrena versió

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Amnistia Internacional ha fet una investigació que conclou que hi ha prou elements per a afirmar que Israel ha comès un genocidi contra la població palestina de Gaza i el continua cometent. L’informe documenta com Israel, durant l’ofensiva militar després del 7 d’octubre de 2023, va cometre crims a Gaza amb impunitat absoluta.

“L’informe d’Amnistia Internacional demostra que Israel ha comès actes prohibits per la Convenció sobre el Genocidi, amb la intenció específica de destruir la població palestina de Gaza. Entre aquests actes hi ha: la matança de membres de la població palestina de Gaza, la lesió greu a la seva integritat física o mental i el sotmetiment intencional a condicions d’existència que implicarien la seva destrucció física. Mes rere mes, Israel ha tractat la població palestina de Gaza com un grup infrahumà que no mereixia drets humans ni dignitat, tot demostrant la seva intenció de causar-ne la destrucció física”, ha explicat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional. “Les nostres conclusions fulminants han de servir de crit d’atenció a la comunitat internacional: això que passa és genocidi. I cal posar-hi ara”.

L’organització demana que els estats amb influència sobre Israel, en particular els que li subministren armes, com els Estats Units i Alemanya, però també més estats membres de la Unió Europea, “prenguin mesures per a posar fi immediatament a les atrocitats d’Israel contra la població palestina de Gaza”.

Amnistia Internacional explica que ha entrevistat 212 persones, entre les quals, víctimes i testimonis palestins, autoritats locals i personal sanitari; ha fet treball de camp, i ha analitzat dades visuals i digitals, incloses imatges de satèl·lit. També ha analitzat declaracions d’alts càrrecs governamentals i militars i òrgans oficials israelians. En múltiples ocasions, Amnistia Internacional ha compartit les seves conclusions amb les autoritats israelianes, però en el moment de la publicació de l’informe assegura que no havia rebut cap resposta substantiva. Sobre això, determina que, sovint, els primers d’anunciar els actes prohibits o d’instigar a cometre’ls eren alts càrrecs responsables de la gestió de la guerra.

“La nostra investigació revela que, durant mesos, Israel ha continuat cometent actes genocides, plenament conscient del mal irreparable que causava a la població palestina de Gaza. Ho ha fet desafiant advertiments incomptables sobre la situació humanitària catastròfica i en contra de les decisions jurídicament vinculants del Tribunal Internacional de Justícia, en què s’ordena Israel a prendre mesures immediatament per a possibilitar la prestació d’assistència humanitària a la població civil gaziana”, ha afegit Callamard. “La intenció d’Israel és la destrucció física de la població palestina de Gaza, ja sigui paral·lelament a la consecució de l’objectiu militar d’eliminar Hamàs o com a mitjà per a aconseguir-ho”, ha dit.

Durant aquests darrers dos mesos, la crisi s’ha tornat especialment greu al nord de Gaza, on la població s’ha vist abocada a la fam, el desplaçament o l’anihilació enmig de bombardaments i restriccions de l’ajuda humanitària, segons que detallen.

També afirmen que “els crims atroços comesos el 7 d’octubre de 2023 per Hamàs i més grups armats contra israelians i víctimes d’unes altres nacionalitats, entre els quals homicidis en massa deliberats i presa d’ostatges, no poden justificar mai el genocidi d’Israel contra la població palestina gaziana”.

Escala i magnitud sense precedents

Les xifres que facilita l’organització és que, en l’ofensiva israeliana, han estat morts més de 42.000 palestins, entre els quals, més de 13.300 infants, i han ferit més de 97.000 persones, en molts casos en atacs directes o deliberadament indiscriminats. També troben que s’ha causat una destrucció sense precedents, a una escala i una rapidesa mai vistes, atès que s’han arrasat ciutats senceres i s’han destruït infrastructura essencial, terres agrícoles i llocs de caràcter cultural i religiós. Asseguren que grans extensions de Gaza han quedat inhabitables.

De fet, diuen que Israel ha imposat unes condicions d’existència que han generat una barreja mortal de desnutrició, fam i malalties i que han deixat la població palestina exposada a sofrir una mort lenta i calculada.

Molts dels actes il·lícits documentats per Amnistia Internacional han estat precedits de declaracions d’autoritats israelianes en què s’instava a cometre’ls. L’organització ha examinat 102 declaracions fetes per autoritats del govern, comandaments militars i unes altres entitats israelianes entre el 7 d’octubre de 2023 i el 30 de juny de 2024, en què es deshumanitzava la població palestina i s’instava a cometre actes genocides o uns altres crims contra els palestins o els justificava, la qual cosa troben que constitueix una prova directa de la intenció genocida.

L’organització també ha trobat quinze atacs aeris –que van matar 334 civils, pel cap baix, entre els quals, 141 criatures– en què no hi havia elements que indiquessin que cap d’aquests atacs anés dirigit a un objectiu militar. Diuen que aquests bombardaments són indicatius d’un patró més general d’atacs reiterats contra població civil i béns de caràcter civil.

Rendició de comptes per genocidi

“La inacció absoluta i vergonyosa de la comunitat internacional durant més d’un any a l’hora de pressionar Israel perquè posi fi a les seves atrocitats a Gaza –primerament, amb la seva tardança a demanar un alto-el-foc, i després, amb les contínues transferències d’armes– és, i continuarà essent, una taca que enfosqueix la nostra consciència col·lectiva”, ha manifestat Agnès Callamard. “Demanem a la Fiscalia del TPI que consideri amb urgència d’afegir el genocidi a la llista de crims que investiga, i instem tots els estats a utilitzar totes les vies legals possibles per a portar als perpetradors davant la justícia. No s’ha de permetre que ningú cometi un genocidi i quedi impune.” Amnistia Internacional també demana que s’alliberin sense condicions tots els ostatges i que es faci rendir comptes a Hamàs i els altres grups armats palestins responsables dels crims comesos el 7 d’octubre de 2023.

A més, l’organització insta el Consell de Seguretat de l’ONU a imposar sancions selectives a les autoritats israelianes i d’Hamàs especialment implicades en crims de dret internacional.

Josep Maria Coronas substituirà Antoni Vila com a director general de la Fundació la Caixa. El president de l’entitat, Isidre Fainé, ha decidit de situar a la direcció a Coronas, advocat de l’Estat i secretari del patronat de la fundació d’ençà del 2017, segons ha avançat El Confidencial i han confirmat a Efe fonts del sector.

La Fundació La Caixa és el primer accionista de CaixaBank, en controlar el 31,2 % de les seves accions, i aquest any ha comptat amb un pressupost de sis-cents milions d’euros, que dedica a programes socials i iniciatives científiques, educatives i culturals.

Un 51% dels alumnes de les Illes i un 42% dels catalans de 4t de primària tenen un nivell baix o molt baix de matemàtiques, segons l’Estudi Internacional de Tendències Matemàtiques i Ciències (TIMSS) 2023. L’alumnat de les Illes obté una puntuació global de 473 punts i els catalans de 489 punts i se situa en la part baixa del gràfic. Els alumnes del país analitzat, que no inclou ni el País Valencià ni Andorra ni Catalunya Nord, se situen per sota de la Unió Europea (514) i de l’OCDE (525) i també queda per darrere de l’estat espanyol (498).  Si només es compten els països de la UE i de l’OCDE Catalunya queda a dos llocs de l’última posició i les Illes solament per davant de Xile.

La puntuació obtinguda en l’informe elaborat per l’Associació Internacional per a l’Avaluació del Rendiment Educatiu (IEA) significa que l’alumnat pot aplicar coneixements matemàtics bàsics en situacions senzilles. El rànquing l’encapçala Corea amb una puntuació de 594, seguida del Japó (591) o Lituània (561). Per darrere de Catalunya se situen els següents països: Kazakhstan, l’estat francès, Montenegro, Macedònia del Nord, Qatar, Bahrain, Kosovo, Bòsnia Hercegovina, Xile, Uzbekistan, Jordània, Oman, Iran, Aràbia Saudita, Brasil, Marroc, Kuwait i Sud-àfrica.

El joc de taula The White Castle, creat per l’empresa catalana Devir, s’ha consolidat com un fenomen mundial. La primera versió es va llançar fa més d’un any i va esdevenir tot un èxit.

A Essen, a Alemanya, on es fa la fira de jocs de taula més gran del món, l’any passat The White Castle es va convertir en el joc més venut de la història. Competia contra 1.700 novetats, però es va col·locar al capdavant.

Aquesta victòria ha consolidat l’èxit i Devir ha llançat recentment un nou The White Castle. Es diu Matcha i torna a tenir tots els ingredients per a ser un altre èxit. Quim Dorca, soci fundador de Devir i director de màrqueting de l’empresa, reconeix que ja preveien que el joc base tindria molta tirada.

Dorca destaca que les expansions serveixen per a millorar els jocs existents. Però, sobretot –diu–, “per mantenir el joc original més temps a dins de la ment dels jugadors”. I afegeix: “Hi ha jocs que requereixen fer l’expansió perquè el fenomen sigui més gran. I és el que hem fet amb el Matcha.” A més, insinua que potser se’n faran més edicions.

Podeu comprar The White Castle a la botiga de VilaWeb

Què és The White Castle?

The White Castle és un joc d’estratègia familiar amb mecàniques de gestió de recursos, col·locació de treballadors i col·locació de daus per a fer accions. Durant la partida, en tres rondes, els jugadors envien membres del seu clan a arranjar els jardins, defensar el castell o progressar en l’escala social de la noblesa. Al final de la partida, s’atorgaran punts de victòria als jugadors de maneres diferents.

El joc es basa en la cerimònia del te, que encarna els conceptes més elementals de l’hospitalitat, el respecte i la filosofia Zen i és essencial en la cultura japonesa. Segons que explica Devir, es considera que el te, importat de la Xina a començament del segle XII, resolia els problemes de salut dels monjos budistes que en consumien.

En el curs dels anys, la cerimònia del te va evolucionar per oferir als samurais un espai de calma, allunyat de les batalles. El mestre Sen no Rikyu va influir per convertir la cerimònia del te en un element per a mostrar nivell social i més tard en un espai cultural, religiós i de negociació política per al Japó. El ritual de la cerimònia del te, doncs, no és una qüestió d’hospitalitat i prou, sinó també de respecte i d’intriga política.

Com és la nova versió?

En el curs de la partida, tenir els membres del teu clan ben situats al Chashitsu (la casa del te) us permetrà d’obtenir més influència. El Matcha, la nova versió, incorpora unes quantes novetats. D’entrada, afegeix un nou tauler i més opcions al joc original. Ofereix variabilitat gràcies a components com un pont addicional, nous espais per a guanyar influència (la casa de te) i recursos (el mirador de l’estany), i nous membres del clan, les geishes.

Tal com passa al joc base, l’objectiu dels jugadors consisteix a acumular el màxim nombre de punts d’influència portant membres del clan a tot de punts del castell. Amb aquesta expansió s’afegeix un quart grup de peons al domini personal, les geishes, que se situaran als nous espais de la casa del te.

Creada per Sheila Santos i Israel Cendrero, Matcha té un aspecte gràfic evocador dissenyat per Joan Guardiet i augmenta la complexitat estratègica.

Podeu comprar The White Castle: Matcha a la botiga de VilaWeb

Devir, pioners dels jocs de taula en català

Dorca destaca que a Devir han estat pioners en els jocs de taula en català amb el Catan, que va publicar-se l’any 2010. Fins fa pocs anys, molts dels catàlegs de les grans superfícies continuaven optant majoritàriament per jocs en castellà i en anglès. Aquesta tendència, per sort, ha canviat i ja fa temps que el català ha guanyat molt de terreny. “El joc de taula en català sempre s’ha respectat amb la mainada perquè els nens de les famílies catalanoparlants encara no tenen el cap fet per a jugar en castellà”, diu Dorca.

En els jocs de taula per a adults, en canvi, la situació és diferent. Segons ell, no hi ha hagut mai discussió pel que fa als jocs que són diferents segons l’idioma, com ara l’Scrabble o el Codi Secret. Ara, en els jocs de cartes o bé quan s’ha de redactar les regles en una guia, la cosa es complica. En aquests casos, segons Dorca, les empreses tendeixen a traduir al català els jocs que tenen un potencial alt de creixement. Això, segons ell, passa per dues raons. En primer lloc, perquè volen assegurar-se que el públic català comprarà directament la versió en català, i no pas la castellana. I, en segon lloc, perquè moltes vegades l’empresari no hi vol destinar recursos perquè sap que el producte el vendrà igualment en castellà. “Aquí no hi volem fer front perquè és una espècie de mandra institucionalitzada de les companyies editores que diuen: ‘total, es vendran igualment’”, explica Dorca.

Dorca diu que el joc de taula no havia esdevingut mai tan modern com ara i que Devir s’esforça a produir tota mena de jocs de taula en català, en versió multi-idioma o monolingüe. “És un esforç que fem nosaltres perquè ens creiem el país. I perquè, a més, en termes d’acció multinacional i negoci, les dades ens donen la raó”, indica.

Segons Dorca, com més va més multinacionals veuen que el mercat en català és fort i que tot plegat és una qüestió de competència. “Si tan sols hi ha una marca que posi jocs en català al carrer, els altres es troben forçats a fer-ho. I això sí que ha anat passant”, explica. És crític amb les subvencions públiques, que considera que el sector no requeria pas. “Quan comencen a dependre dels diners públics, si això s’acaba, s’acaba l’edició i crees sectors que són jonquis dels diners públics”, diu Dorca.

El reconeixement com a indústria cultural, la reclamació principal

Malgrat els avenços d’aquests darrers anys, Dorca destaca que hi ha una reclamació que encara no s’ha resolt: el reconeixement del sector del joc de taula com a indústria cultural.

S’explica: “El videojoc ho és i el joc de taula, no. El videojoc pot fer de lobby davant els partits polítics i l’administració. A nosaltres ens és més complicat perquè ni tan sols existeix cap gremi, hi ha molta diversitat de mides d’empreses. Tothom ens dóna la raó que som un producte cultural, però continuem pagant un 21% d’IVA i els autors no tenen ajuts per a anar a fires internacionals, per exemple. No disposem dels mateixos mecanismes que tenen altres indústries culturals per progressar i per invertir.”

Això passa, segons ell, perquè esdevenir indústria cultural no depèn d’un únic departament de l’administració. “Depèn de Cultura, depèn d’Hisenda, depèn d’Economia, depèn de Presidència, depèn de molta gent que ha d’estar d’acord, perquè no és tan sols el fet de fer la declaració, sinó que canvien les regles del joc per a una indústria”, explica. I posa d’exemple les subvencions: “Si tens un pastís de 1.000 euros per a repartir entre vuit indústries, si n’apareix una de nova, a tothom li costa.”

El govern espanyol sembla que, per fi, ha decidit posar fil a l’agulla per començar a esbossar el que serà, si res no es torça, el full de ruta de la nova llei de pantalles. Per a desenvolupar-la, han escoltat els consells d’una cinquantena de professionals de diferents sectors, les veus dels quals ja fa molt de temps que alerten dels perills que suposa el fet que les criatures i els adolescents tinguin un accés descontrolat a mòbils, tauletes i diferents dispositius digitals. Molt bé, ja era hora, però anem tard. Imagineu si anem tard, que la mestra i pedagoga Anna Ramis, el 2018, va crear la campanya “De 0 a 3, pantalles RES”, un projecte basat en els Drets dels Infants i en la Prevenció de la Salut Infantil que fa anys que malda per fer-nos entendre a totes i a tots, com a agents educatius, que de temps ençà els estudis pediàtrics demostren que l’exposició continuada a pantalles abans dels cinc anys poden causar perjudicis en el desenvolupament dels infants. Ara, en aquest avantprojecte de llei, el govern espanyol destaca sobretot dues premisses o titulars: que els menors de sis anys visquin allunyats de pantalles i que s’endarrereixi fins als setze el primer mòbil amb accés a internet per als adolescents.

Aquest debat és una mena de Matrioixca que amaga, panxa endins, molts d’altres petits debats i fenòmens socials. El mòbil, la tauleta, l’ordinador són la radiant, acolorida i llampant Matrioixca que ens ha absorbit a tots, adults i menors, i quan hi fondegem comencen a sorgir tota mena de conflictes socials que van des de perjudicis físics i psíquics a assetjaments sexuals, perpetuació d’estereotips de gènere, manca de seguretat, etc. Els qui són mares i pares d’adolescents han hagut d’avançar-se a les lleis dels governs i alçar, sols, noves normes i sistemes d’educació pel que fa a aquests aparells i, creieu-me, sovint, no és fàcil optar per convertir-te en un progenitor salmó que va contracorrent, perquè són moltes les contradiccions que ens colpegen quan intentem allunyar a les criatures de les pantalles.

D’entrada, la meva filla, fa unes setmanes, em va deixar anar: “Estàs tot el dia mirant el telèfon. Em pots fer cas, si us plau?” Com a mare conscienciada, d’esquerres, progressista que vull considerar-me, la seva frase em va martellejar el cap i em va avergonyir. Ja puc anar dient jo que tenen limitat l’accés a continguts digitals si després no predico amb l’exemple, però aquí és quan neix el gran tema que vull exposar a l’article. A les tardes, quan sóc amb les meves criatures, la gran majoria de vegades que agafo el mòbil davant seu és per fer gestions logístiques o bé per treballar. Mare autònoma que no ha sabut posar limitacions horàries a la seva vida laboral i que respon 24/7, fins i tot malalta, trucades i correus. Per calmar la meva consciència podria agafar-me a aquells postulats que diuen que jo sóc adulta i no he de prohibir-me l’ús del telèfon, que n’hi ha prou de fer entendre als meus fills que jo en puc fer ús, però ells, no, de la mateixa manera que jo puc beure’m, si m’és un antull, una copa de vi, i a ells els ho prohibiré.

És clar que podria dir a la meva filla (i a voltes ho he fet): ara la mare ha de fer aquesta videotrucada de feina perquè la mare ha de treballar per guanyar diners i poder pagar el lloguer, el menjar i un llarg seguit d’etcèteres… Però aquest corrent de pensament no s’estila i, a més, suposa una contradicció als grans i intocables preceptes educatius que, com bé sabem, ens recorden que les criatures aprenen més per l’exemple que els donem que no pas pels discursos que els podem fer. Sí, està clar que puc recórrer a l’autoritat i puc aixecar aquest argument incontestable davant les meves criatures, però és que jo sóc la primera que voldria desenganxar-me del maleït telèfon mòbil, així que ja em va bé, allunyar-me de l’aparell i centrar-me a dedicar a la meva canalla tanta atenció com sigui possible, perquè si sóc amb els meus fills i no els puc atendre després que passin set hores a l’escola, quin sentit té tot plegat? Jo sóc autònoma i, més o menys, puc modular la meva vida laboral i fer malabars per a conciliar, fet que tinc clar que, malgrat tot, és un privilegi. Ara bé, què passa amb tota aquella gent que no té aquesta opció, que és fora de casa per treballar de vuit del matí a vuit del vespre? De què serveix una nova llei de pantalles amb recomanacions i normes molt benintencionades si, en el fons, el problema de base de tot plegat és que mares i pares dediquem massa hores a treballar? Fa temps que vaig decidir no jutjar els progenitors quan veia el que hem vist tots molt sovint: criatures embafades davant un mòbil al cotxet, a restaurants, als parcs, mentre els adults parlen o rere el taulell d’una botiga perquè la mare té un comerç i ha d’atendre la clientela i no té familiars que l’ajudin i no pot pagar un cangur.

Com se suposa que hem d’aplicar totes aquestes recomanacions en un món consumista-capitalista que ha condensat les nostres vides en tots els sentits i les ha posades a dins les pantalles? Repeteixo: avui dia, poder aplicar els preceptes de criança respectuosa, d’educació conscient, empàtica i tendra que alhora sap com posar límits saludables és un autèntic privilegi. Perquè avui dia només per pagar un habitatge, cal que els dos adults d’una llar –i ja no parlem de les famílies monoparentals– dediquin tota una jornada a la feina per alçar dos sous amb els quals amb prou feines s’arriba a final de mes. Quin és el temps que resta, doncs, per a compartir, per a educar? Estic molt a favor de legislar per aturar els perills que suposen les pantalles, però no sóc gaire optimista. Mentre no reduïm les jornades laborals i no entenguem que vivim segrestats capitalistament i que som un engranatge d’un sistema al qual li convé molt que arribem esgotats de treballar i ens relaxem comprant amb un sol clic a una pantalla o alineant-nos perdent la poca vida que ens queda decidint quina sèrie mirarem, per acabar caient adormits al sofà sense haver vist res, continuarem anant pel pedregar social. La joventut és un mirall que ens retorna la imatge de qui som i com hem viscut els darrers anys: si ells estan enganxats a les pantalles és perquè els hem descuidat, i si els hem descuidat és perquè nosaltres hem anat venent les nostres ànimes, a poc a poc, a la productivitat, reduint les nostres vides personals a molles de pa.

Plena de contradiccions, faig el que bonament puc amb aquest tema. De moment, en el darrer trasllat de pis, he decidit no fer entrar cap televisor a casa, i si la canalla vol dibuixos o mirar internet, m’ho han de demanar. Hi ha dies que l’angoixa és una fera que està tranquil·la i aleshores sóc una supermare que els proposa activitats xupiguais i educatives com a alternativa a la pantalla, però hi ha vespres que no m’aguanto dreta i només tinc ganes de plorar d’estrès i d’ansietat, i he de fer el sopar, i estendre rentadores, i contestar un correu pendent, i revisar el xat de l’escola, i amb tota la culpa del món mossegant-me les entranyes, els dic que sí, que endavant, mireu pantalla. I mentre la miren, durant dos minuts, després de complir amb totes les obligacions, em puc relaxar, per fi, per primer cop, des que m’he llevat.

Què pot fer una mare sola, una família sola davant el monstre gegantí? Suposo que, com diria la meva filla, la conciliació és un unicorn de purpurina, i mentre continuï essent una criatura fantasiosa i no una realitat, pares i mares, avis i àvies, feu el que pugueu i a continuar pagant psicòlegs, si l’economia ho permet, per mitigar la culpa i l’ansietat de no fer-ho mai prou bé, de no arribar a tot.

 

Oriol Junqueras és el candidat a presidir ERC amb més suport, però els resultats de la primera volta van radiografiar un partit dividit i amb més vots contraris a la seva continuïtat que no pas favorables. La paradoxa que viu l’organització és que el candidat de Nova Esquerra Nacional, Xavier Godàs, va quedar lluny de poder-li disputar, tot sol, el control del partit: Junqueras podria guanyar la segona volta de dues maneres, que es podrien acomplir alhora: aconseguint votants de Foc Nou o amb la falta d’un acord entre la llista d’Helena Solà i Alfred Bosch amb Nova Esquerra Nacional. Si l’assemblea de Foc Nou decideix la setmana vinent d’optar per la llibertat de vot o es decanta pel vot en blanc, és probable que Godàs no pugui guanyar Junqueras. De fet, el Col·lectiu Primer d’Octubre ja s’ha encaminat cap al vot en blanc, un desmarcatge respecte de Junqueras i Godàs que no impediria que guanyés la candidatura que obtingui més vots, probablement la de l’ex-president d’Esquerra.

D’entrada, Foc Nou ha fet ja una assemblea virtual i ha descartat entrar a integrar alguna de les dues llistes que ha titllat “d’oficialistes”. Dissabte s’acabava el termini formal perquè fos reglamentàriament possible, però l’opció de Foc Nou ha estat prioritzar el projecte i fixar les condicions de negociació amb les candidatures de Junqueras i Godàs: la incorporació del seu pla sobre la independència, reclamar un referèndum en qualsevol negociació d’investidura al congrés espanyol, sotmetre el pacte d’investidura de Salvador Illa al criteri de la militància abans de l’agost de l’any vinent, fer una auditoria externa sobre les estructures B i reformar els estatuts perquè ni el president ni el secretari genera puguin presentar-se a les eleccions. Es tracta d’unes condicions que és difícil que Militància Decidim i NEN puguin complir en la seva totalitat.

La segona volta del congrés és endimoniada, perquè el resultat pot ser ajustat i els moviments de tots els actors comptaran. Junqueras ha estat ràpid. Mentre continuen les converses entre candidatures, l’ex-president del partit s’ha començat a moure públicament per convèncer els votants crítics i provar d’aïllar Nova Esquerra Nacional. Dilluns es va manifestar obert a pactar amb Foc Nou i dimarts, quan va anunciar els noms dels membres que vol que integrin la comissió de la veritat amb què volen aclarir el cas dels cartells dels germans Maragall i el funcionament de l’estructura B de comunicació, també la va obrir a membres de les altres candidatures i va defensar la proposta de Foc Nou: encarregar una auditoria externa perquè s’aclareixin els pagaments que es van fer per sufragar les feines dels col·laboradors de la B i s’assumeixin les responsabilitats pertinents davant els militants. Junqueras ja s’havia pronunciat a favor de l’auditoria, però ara l’ha feta seva. És un gest cap a Foc Nou que també pretén apartar Nova Esquerra Nacional del sentiment majoritari del partit. La candidatura de Godàs és l’única que confia en el funcionament dels òrgans interns actuals per a aclarir els fets i ha proposat que les campanyes d’activisme es regeixin per un codi ètic.

NEN necessita els vots que Foc Nou va obtenir en la primera volta per a tenir possibilitats reals de disputar el lideratge del partit a Junqueras. Si Militància Decidim suma una part dels votants més crítics, ampliaria la seva possible victòria i esquivaria millor la imatge d’una ERC dividida. Elisenda Alamany, candidata a la secretaria general de Militància Decidim, assenyalava ahir en una entrevista a la SER Catalunya que un 60% dels militants reclama que ERC no podrà mirar endavant si no tanca la carpeta de la B. D’aquesta manera, sumava els seus vots amb els de Foc Nou i arraconava, indirectament, NEN. Ho deia, a més, enmig d’un augment dels retrets entre membres i afins a Militància Decidim i a la candidatura de Godàs, que representa el sector de la qui fins ara era secretària general, Marta Rovira.

Alba Camps, candidata a la secretaria general de NEN, va criticar durament Alemany perquè havia qualificat de “tràmit” la votació de la segona volta. “No pot liderar Esquerra qui considera una formalitat o un tràmit l’exercici de participació de la militància”, va dir a X. Després, Alamany va admetre que era una paraula “no del tot afortunada”. L’enfrontament ressonava a les xarxes socials. “Quan sortim a parlar de la veritat, comencen els assetjaments coordinats i els nervis. Incomoda. Si la militància ens fa confiança, que ningú tingui cap dubte que la veritat se sabrà. Per molt que molesti”, escrivia també a X l’eurodiputada Diana Riba, membre de la candidatura de Junqueras.

Alamany va fer un altre pas per a mirar d’acostar-se als votants crítics. Foc Nou va proposar que l’estiu de l’any vinent es consultés als militants si ERC havia de trencar el pacte amb el PSC i va refusar de donar suport al pressupost de Salvador Illa i la manté com una de les condicions per a tancar un pacte. Ahir Alamany va defensar una consulta entre la militància sobre el pressupost. La mesura coincideix, de fet, amb la que ja havia proposat Godàs. “Seria elegant que quan et copien les propostes, com a mínim et citin”, es va queixar a X el candidat de Nova Esquerra Nacional. La clau és que la proposta d’Alamany s’ha d’emmarcar en un enduriment progressiu de la posició de Junqueras envers els pactes amb els socialistes, tenint en compte que sempre ha estat acusat pels seus rivals de ser el principal promotor d’aquests acords. Abans de tancar nous pactes, l’ex-president d’ERC reclama que es compleixin els antics. I, concretament, exigeix el compliment de la condonació d’una part del deute del FLA a què el PSOE es va comprometre en l’acord d’investidura amb ERC. Junqueras no ha acabat de precisar si creu que aquesta ha de ser una condició sine qua non perquè ERC avali el pressupost d’Illa o els comptes que Pedro Sánchez també ha de dur endavant. Però aquest enduriment de Junqueras no ha passat desapercebut dins Foc Nou ni al Col·lectiu Primer d’Octubre, que són els que han predicat el trencament amb els socialistes.

A tot això s’hi afegeix la previsió de Militància Decidim de presentar el seu pla per a la independència aquests dies vinents. Foc Nou havia estat fins ara l’única candidatura a presentar-ne un, amb la reivindicació que Esquerra compti amb un projecte propi que torni a situar l’assoliment de la independència al centre de l’acció política, fixant un horitzó per al 2030, que també està en la llista de condicions per a pactar. El programa de Junqueras era de treballar per a fer “inevitable” el referèndum i per un “nou 1-O i un 3-O que ens porti a la proclamació de la República Catalana”. Però Junqueras i Alamany no van fer èmfasi en aquest punt en la conferència de premsa de presentació del programa. Un document en què, a més, parlaven de república i no d’independència. Totes tres candidatures volen reconstruir els ponts amb les forces polítiques i les entitats sobiranistes.

Junqueras, doncs, s’ha centrat a ampliar i obrir les seves propostes per acabar de convèncer les bases. NEN va contraatacar ahir a la tarda, difonent dues noves propostes que semblaven apuntar directament a l’ex-president d’Esquerra: establir que qualsevol acord de governabilitat a les diputacions haurà de comptar amb l’aprovació prèvia del consell nacional i que qualsevol acord de govern a Barcelona s’haurà de sotmetre a una consulta vinculant entre els militants de la federació barcelonina. L’octubre passat, Rovira va acusar Junqueras de promoure els pactes amb el PSC a les diputacions de Barcelona, Lleida i Tarragona sense prou debat intern. NEN també s’ha centrat en la gestió d’Alamany en relació amb l’acord amb el PSC per entrar al govern barceloní. Cal recordar que la federació de Barcelona va ajornar l’assemblea on s’havia de decidir en vista de l’evidència que l’espai havia quedat desbordat per l’afluència de militants. L’alta participació semblava vaticinar que la proposta podia ser tombada, i la federació de Barcelona no ha tornat a moure fitxa. La cursa interna continua a ERC, però allò més important continua essent l’endemà: com aconseguirà de cohesionar el partit el guanyador de la segona volta. I a hores d’ara sembla clar que la clau està en el programa, no en el repartiment de càrrecs.

D’ençà de la crisi desfermada per la dissolució de l’Assemblea Nacional francesa, el 9 de juny proppassat, l’exercici del poder d’Emmanuel Macron ha mostrat més que mai com és realment: autoritari, tòxic, caòtic, desmesurat. El sociòleg Marc Joly li ha dedicat un llibre sencer, amb un títol que resumeix perfectament la crítica que fa: La pensée perverse au pouvoir (‘El pensament pervers al poder’) (Anamosa, 2024).

Hi aporta la seva experiència en l’estudi de la perversió narcisista (és l’autor d’una tesi sobre aquest tema) per a comprendre per què Macron no pot deixar que l’esquerra governi i per què farà servir tots els mecanismes legals per imposar-se. No solament per la seva “funció objectiva com a president al servei del capital”, sinó també per una “concepció de l’exercici del poder completament centrada en ell mateix”, que el priva d’entendre l’altre.

—Aquesta moció de censura d’ahir contra Michel Barnier, no penseu que deixa atrapat el president de la República en aquella “responsabilitat” que volia evitar d’ençà de la dissolució de l’Assemblea Nacional francesa?
—Macron no havia imaginat que el Nou Front Popular (NFP) pogués guanyar les eleccions legislatives. I quan va passar es va trobar en un carreró sense sortida: obligat a cercar subterfugis per evitar que aquesta coalició revertís sense demora les seves reformes principals. És a dir, una fiscalitat que afavoreix les grans empreses i els més rics, i una reforma de les pensions injusta i rebutjada per una immensa majoria de la població.

—Però aleshores per què va dissoldre el parlament?
—No ho sabrem mai exactament. I tinc dubtes que ell mateix ho sàpiga. Potser provava d’evitar que es fes evident la seva responsabilitat, en vista del fracàs estrepitós de la seva política en tots els àmbits: industrialització de façana, desocupació maquillada artificialment, dilapidació de fons públics amb ajuts i exempcions fiscals no dirigits i captats pels grans grups, explosió del dèficit i del deute, etc. I afegim-hi encara la pobresa o el desassossec dels funcionaris. I és precisament perquè viu en el negacionisme –negació de la seva fal·libilitat, negació de la seva impostura– que no ha deixat d’animar els seus a complicar la tasca com a primer ministre de Michel Barnier, rebutjant qualsevol mesura de justícia fiscal o qualsevol qüestionament de les reduccions de les cotitzacions patronals.

—Macron ha estat molt criticat del punt de vista del “narcisisme”, però això que vós expliqueu és més complex. Què ha conduït al blocatge democràtic actual?

—No solament és més complex, sinó que és una mica massa còmode d’assenyalar únicament el “narcisisme” de Macron, com fa per exemple Alain Minc. Tots els mentors de l’actual president –Minc, Attali, Jouyet– tenen responsabilitats sobre les condicions que van permetre l’arribada de Macron al poder. Macron va ser introduït en el joc polític per una oligarquia que tenia un objectiu: crear una “esquerra” a la seva mida, per dir-ho així, i desfer-se, per tant, d’una esquerra que pogués perjudicar els seus interessos. Cap al 2016, la dreta estava en procés de normalització liberal i europea. Calia que passés això mateix amb l’“esquerra”: això explica el suport que Macron va rebre dels mitjans de comunicació controlats pels poders econòmics ja a partir del 2014-2015. El fracàs de Fillon, l’ascens de Marine Le Pen i la influència creixent de Mélenchon sobre l’esquerra van portar l’oligarquia a abandonar l’ideal d’una alternança “pacífica” entre esquerra i dreta i a adoptar, de fet, un ideal de partit únic que relegava definitivament els “extrems” a l’oposició. Aquesta implicació antidemocràtica es va fer plenament evident amb Macron: per més solidari i dependent que sigui del capital privat que en va facilitar la irrupció, Macron adopta literalment el fantasma monàrquic de la Cinquena República. Per això és força irònic llegir les lamentacions d’Alain Minc. Com es podia dubtar de la bogeria narcisista i de la força de la seva denegació perversa quan un candidat declarava: “Com que vull ser president, us he entès i us estimo”?

—Per quina raó és inversemblant que Emmanuel Macron decideixi de cridar l’NFP a governar, fins i tot en els termes exposats pel Partit Socialista, que advoca per un «parlamentarisme renovat»?
—Per a Macron, nomenar avui a Matignon una personalitat procedent de l’NFP equivaldria a reconèixer que ha fet perdre prop de cinc mesos al país i que tots els arguments que va presentar per no fer allò que la lògica imposava no eren res més que pobres excuses, maniobres dilatòries força grolleres. Tot el problema és aquí: no ha fet les coses en ordre, perquè la seva funció objectiva és impedir que una coalició com l’NFP governi, i perquè la idea grandiloqüent que té d’ell mateix no tan sols s’oposa al reconeixement d’aquest fet, sinó també a la “normalització” de la seva política com una variant poc original de la dreta liberal-autoritària. En aquestes condicions, tan solament pot enfonsar-se més en la negació. Més enllà del macronisme, això té repercussions en tota la nostra vida política. Tot està desvirtuat.

—Entre les “opcions estratègiques” presentades per a un nou primer ministre, torna a aparèixer el nom de François Bayrou. En parleu en el vostre llibre. Què tenen en comú tots dos que faci versemblant aquesta elecció?
—Sí, cito, de fet, el testimoni exclusiu de l’historiador Patrick Weil. Va parlar per telèfon amb Bayrou pocs dies abans que aquest es reunís amb Macron, el 22 de febrer de 2017. Les paraules que li va dir el batlle de Pau no permetien aleshores de presagiar un suport com aquell: “Sé que és un pervers narcisista”, va dir. Al llibre dedico llargues reflexions a la relació entre Bayrou i Macron. Comparteixen la mateixa visió simplista, megalòmana i autocentrada del “sistema polític” francès i de la funció presidencial. També comparteixen el verbalisme, especialment en relació amb el mite d’una “sobirania europea”. I el seu fantasma comú de la “superació” deixa igualment a l’ombra la qüestió de l’alternança democràtica. La seva relació té alguna cosa de força insà. Bayrou viu per delegació allò que hauria somniat de fer: enderrocar les “ciutadelles” del PS i de la dreta. Macron sap que l’ha de “gestionar”. En una versió intermèdia del meu manuscrit, apuntava que, si tan sols en restés un al vaixell a la deriva del macronisme, seria ell, Bayrou.

—Sou molt contundent a l’hora d’afirmar que Emmanuel Macron no dimitirà mai voluntàriament. Per què?
—Perquè és incapaç d’imaginar-se el final del seu poder i perquè, en el seu interior, encara es pregunta com podria aconseguir un tercer mandat consecutiu o com preparar un retorn el 2032. Aquesta és la seva obsessió personal. I això va més enllà de la dificultat habitual de qualsevol persona de poder per a cedir el lloc. Té a veure amb una incapacitat profunda d’inscriure’s en la història, en una tradició; de teixir vincles amb el passat i amb els altres, si no és de manera teatral, en commemoracions de gran pompa. N’hi ha prou de llegir i escoltar els macronistes: sembla que el món hagi començat amb Macron. El seu buit és vertiginós.

—Si l’esquerra no es fragmenta, com Macron esperava que passaria després de les europees, encara té cap possibilitat de resistir-se a l’empresa destructiva del president?
—L’NFP, que representa un conjunt d’aspiracions relativament homogènies i potencialment més interclassistes que qualsevol altre bloc, no té futur sense la França Insubmisa. Això és poc discutible. Aquest és el primer punt. Hi insisteixo perquè resistir a “l’empresa destructiva” de Macron, com dieu, és primer de tot posar-se d’acord en una estratègia comuna per a resistir al corró dels mitjans de comunicació dominants i a tots aquests deliris, clarament interessats, que qualifiquen la França Insubmisa com el “primer partit antisemita de França”. Si intento de sintetitzar les aspiracions mitjanes de l’electorat favorable a l’NFP i a la unió de l’esquerra al voltant d’un programa de ruptura amb el macronisme i tot allò que simbolitza, també diria que hi ha un pre-requisit: sortir del presidencialisme. Per tant, cal proposar immediatament reformes constitucionals en aquesta línia i comprometre’s a posar fi, si més no, al poder de dissolució de l’Assemblea pel president i a l’article 16, que li atorga poders excepcionals. Em sembla inconcebible que algú pugui presentar-se a l’Elisi sense assumir aquest compromís. Fins i tot es podria imaginar un tàndem amb una personalitat designada per a Matignon, que es comprometés a no utilitzar l’article 49-3, que és una mesura excepcional que deixa el parlament sense cap més opció que una moció de censura. Seria hora, per tant, de reclamar un veritable règim parlamentari per a França.

 

Aquesta entrevista ha estat publicada originalment en francès a Mediapart i VilaWeb la distribueix amb l’acord d’aquest mitjà.

A les acaballes del franquisme, el Baix Llobregat va esdevenir una zona conflictiva per a les autoritats. Les mobilitzacions socials, ben organitzades, de desenes de milers de persones van evidenciar la fragilitat de la dictadura.

El Baix Llobregat era una comarca singular, que havia sofert un canvi radical en poques dècades. A diferència del Vallès, amb una tradició sindical, havia estat predominantment agrícola, amb algunes petites empreses tèxtils i unes comptades grans indústries, com ara Siemens, a Cornellà de Llobregat, o Roca Radiadors, a Gavà. Tanmateix, entre el 1950 i el 1975, hi va haver una explosió demogràfica, que va fer que la població passés de 100.000 habitants a més de mig milió, és a dir, es va multiplicar per cinc, amb una immigració que es va concentrar en les localitats més pròximes a Barcelona. El creixement de població i l’urbanístic va anar acompanyat d’un impuls de la indústria, principalment siderometal·lúrgica, sense cap mena de planificació, que es basava en les possibilitats que donava la proximitat a la capital, la facilitat de trobar espai on instal·lar-se i una mà d’obra barata a explotar. Tot això, en unes barriades fetes a corre-cuita on hi havia un dèficit de serveis bàsics, com ara, de clavegueram, asfalt, escoles o centres de salut.

En aquest context, el 1965 es va crear Comissions Obreres del Baix Llobregat, de manera clandestina, a l’església de Sant Jaume del barri d’Almeda de Cornellà de Llobregat, per a coordinar les lluites obreres. L’any següent, candidatures del moviment obrer es van imposar en les eleccions de representants sindicals, tot aprofitant les estructures del règim, i van reemplaçar els delegats vinculats al franquisme. Bona part dels dirigents tenien vinculació amb el PSUC i les organitzacions obreres pro-democràtiques van esdevenir hegemòniques en la majoria d’empreses de la comarca. Alhora, es van intensificar pràctiques prohibides, entre les quals, ara difondre propaganda, organitzar assemblees, manifestacions o fer vagues.

El sistema d’explotació laboral, promogut pel franquisme, trontollava i portava a una alta conflictivitat. El periodista Manuel Campo Vidal, que es va fer ressò de les lluites sindicals, explicava que un general havia afirmat al Ministeri de l’Interior espanyol: “Espanya té dos problemes: ETA el Baix Llobregat”; això evidenciava la preocupació que despertava a les autoritats franquistes.

Si la situació ja era conflictiva, la crisi econòmica dels anys setanta, que va portar associada un augment de la inflació i una pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, a més del tancament de desenes de fàbriques i retallades en drets, va accentuar encara més la conflictivitat.

Les tres vagues generals

Les organitzacions obreres, tot i ser il·legals, guanyaven múscul en els centres de treballs i esdevenien una alternativa real. A les acaballes del franquisme, tres vagues generals van paralitzar l’activitat econòmica i social de la comarca, amb unes demandes que barrejaven l’exigència de drets socials i laborals i la de llibertats democràtiques. Aquestes vagues van ser multitudinàries i van palesar la incapacitat del franquisme fins i tot de reprimir les reivindicacions de les forces opositores.

La primera vaga general del Baix Llobregat va ser el 4 de juliol del 1974. Setmanes abans, el mes de maig, el miler de treballadors de l’empresa de Cornellà ELSA, del ram del vidre, va començar aturades parcials per exigir una millora salarial i de drets, com ara mantenir el sou en cas de malaltia o accident. S’hi afegiren els de Solvay, del sector químic, de Martorell, i els treballadors del metall pel conveni comarcal. Finalment, la vaga va esdevenir general, i el 80% de les empreses de Cornellà s’hi van afegir, juntament amb establiments com ara botigues o bars, i també es va estendre a localitats com Sant Feliu, Sant Joan Despí, Esplugues o Sant Boi. En la protesta hi va haver una forta mobilització al carrer i la reivindicació de drets fonamentals, com el de reunió o assemblea.

La vaga, que va durar una setmana, va mobilitzar uns trenta mil treballadors d’unes tres-centes empreses, i es van arribar a tancar un miler d’establiments. Com a reacció, es van traslladar de tot l’estat espanyol vora tres mil policies i guàrdies civils, que van provar de reprimir la protesta. Però el resultat va ser una victòria del moviment obrer, amb l’alliberament dels detinguts, la readmissió dels acomiadats i l’assoliment de millores econòmiques i laborals en el cas d’ELSA.

La segona vaga general va començar el 5 de desembre de 1974, fa just cinquanta anys. Havien decidit de convocar-la, una setmana abans, cinc-cents càrrecs sindicals de la comarca. El motiu era l’encariment de la vida. Així doncs, la mobilització tenia un fort caràcter polític, que apuntava directament a la política i la gestió econòmica del règim franquista. Per provar d’aturar la mobilització, van detenir vint-i-quatre destacats dirigents sindicals, però, en compte d’atemorir els manifestants, no van fer sinó augmentar la indignació.

De primer l’aturada havia de durar vint-i-quatre hores, però finalment es va allargar quatre dies. Vora trenta mil treballadors es van manifestar per demanar l’alliberament dels presoners, que van restar dinou dies tancats. Va acabar el 9 de desembre, en una assemblea amb centenars de dirigents i la desconvocatòria es va decidir amb molta divisió interna.

Finalment, el mes de novembre del 1975, amb Franco agonitzant al llit, va començar la tercera vaga general, en solidaritat amb els treballadors de l’empresa metal·lúrgica LAFORSA, de cent noranta-tres treballadors, del barri d’Almeda de Cornellà. L’empresa havia imposat una disminució de les primes de producció, el mes d’agost. En una assemblea, es va decidir de no fer hores extres i declarar un conflicte col·lectiu per vies legals. Tanmateix, la direcció va reaccionar amb acomiadaments.

L’11 de novembre començà una vaga que es prolongà durant cent cinc dies, la més llarga d’ençà de la guerra del 1936-1939 a tot el país. En solidaritat, es van aturar seixanta mil treballadors de dues-centes empreses i es van perdre cinc milions d’hores de feina. Després de Nadal, amb la vaga declarada il·legal i en vista de la negativa a negociar de l’empresa, que va acomiadar més de cent cinquanta treballadors, els vaguistes es van tancar a l’església de Santa Maria, d’on van ser desallotjats violentament per la policia dos dies més tard.

Església de Santa Maria de Cornellà (fotografia: Toni Fontenla).

La vaga va coincidir a Cornellà amb actes del Congrés de Cultura Catalana, que van tenir un èxit inesperat. Quatre mil persones s’havien reunit al parc de les Aigües el 21 de desembre per assistir a una festa popular, de preparació del congrés. Els obrers de LAFORSA hi van anar a vendre clavells vermells decorats amb les quatre barres i el lema “amnistia”, que es fonien amb les senyeres que tornaven al carrer després d’anys de clandestinitat.

El Congrés de Cultura Catalana o quan el país es va pensar a si mateix

La lluita es va sostenir amb una forta xarxa de solidaritat, amb campanyes de captació de fons que va superar els sis milions de pessetes i que va permetre d’allargar la protesta. Amb el lema “O tots o cap”, es van arribar a afegir vuitanta mil vaguistes de tots els municipis de la comarca i la vaga va acabar el 22 de febrer. Tots els treballadors acomiadats van ser readmesos i simplement es van imposar sancions parcials a deu dirigents de la protesta. Això va evidenciar el contrapoder que s’havia creat contra el règim franquista i que finalment va esdevenir insostenible.

La metàfora és fàcil. El president de la Generalitat va pujar damunt una bicicleta incòmoda i inestable la vesprada del 29 d’octubre i encara no n’ha baixat. No ha deixat, tampoc, de pedalar, perquè si s’atura, caurà. Les pedalades que ha fet el president de la Generalitat, que encara fa, són incertes i inútils. A moments, sembla que la bicicleta té les rodes quadrades i se’l veu, a l’horitzó, fent giragonses ara cap a una banda i ara cap a una altra. En altres moments se’l veu sense ritme i circulant en direcció contrària. Cada dia que passa, la força que Carlos Mazón ha de fer per a fer avançar el vehicle atrotinat és més i més explosiva. Ell no ha triat les rodes quadrades ni les tatxes que de tant en tant troba pel camí i l’obliguen a canviar tubulars, però tot al seu voltant dibuixa un paisatge com més va més negre.

En aquest cas, Mazón, que és un corredor de fons, que es vantava a les xarxes socials d’acabar mitges maratons, és incapaç de governar una bicicleta per un camí cada dia més costerut. Cada dia es destapen més mentides de la gestió. Hi ha una hora i mitja d’absència que encara no ha explicat, però és que allò que ha explicat tampoc no és verídic, com la suposada pluja i els suposats embussos de trànsit que, suposadament, van endarrerir l’arribada al centre d’Emergències de l’Eliana i que tant l’AEMET com la DGT han acabat desmentint.

El president es pensava que canviant un parell de peces de la bicicleta atrotinada, podria continuar fent via rumb al 2027, però els recanvis que ha posat també són defectuosos i no responen als seus impulsos. No hi ha res que tape la negligència i la descurança amb què va actuar tot el dia 29 d’octubre. L’obscenitat dels fets i de les mitges explicacions que dóna fan perillar la seua estabilitat i la seua permanència.

Recanvis defectuosos

Els primers passos del vice-president reconstructor, el tinent general Gan Pampols, han estat estrafolàries. Començant per aquelles declaracions en què deia que ell no obeiria consignes polítiques i acabant pel salari que vol cobrar. Dilluns va dir, en conferència de premsa, que ell era un militar en la reserva i que, si el tornaven a cridar al servei actiu, havia de recuperar els seus drets funcionarials. El tinent general continua obviant que el lloc de conseller és un càrrec polític i no de funcionari de l’administració.

El fet que el Consell eliminàs per decret el topall salarial ha enervat no tan sols l’oposició política, sinó ex-consellers del Partit Popular que quan van decidir d’acceptar el càrrec van renunciar a nòmines molt més altes que no les que cobraven com a membres del govern. Fins i tot Vox, que fins ara s’ha limitat a criticar Mazón sense demanar-li la dimissió, ha amenaçat de no validar a les Corts el decret que permetria a Gan Pampols de cobrar més que el president. Potser per això el seu salari no surt encara al portal de transparència de la Generalitat.

Però Gan Pampols va deixar anar més joies verbals que no van caure gens bé en el si del Consell i que ahir es van afanyar a reconduir, com quan va dir que, certament, els avisos a la població no havien funcionat i que s’haurien pogut salvar algunes vides. No totes, va dir, perquè, segons ell, hi havia persones grans en les plantes baixes que no coneixien ningú que els pogués avisar. Això demostra un desconeixement absolut del funcionament dels pobles valencians, i no tan sols valencians.

Tant Compromís com el PSPV van interpretar aquestes paraules com una crítica a la Generalitat i al servei d’emergències. Mazón va dir dimarts que ell havia entès clarament en les paraules del tinent general una crítica duríssima al govern espanyol perquè no havia monitorat bé els litres de precipitació ni el cabal dels barrancs.

Aquest nomenament no és l’únic que posa bastons a les rodes de la idea de Carlos Mazón de redreçar el seu mandat severament malmenat per la gestió de l’emergència. El nou titular d’Emergències i Interior, Juan Carlos Valderrama, ha nomenat per al segon esglaó Irene Rodríguez Rodrigo, com a directora general d’Emergències. Rodríguez va ser directora general de Prevenció, Extinció d’Incendis i Emergències entre el 2007 i el 2015. El seu cap era el conseller Serafín Castellano, que fa poc va acceptar una sentència de conformitat de dos anys i set mesos de presó, després d’haver reconegut la participació en processos irregulars per a adjudicar contractes d’extinció d’incendis. Compromís va qüestionar que amb aquest nomenament Mazón pogués fer net, perquè és la mà dreta d’un corrupte, va dir.

En un dels primers actes en què ha participat Marian Cano, la nova consellera d’Innovació, Comerç i Turisme, que forma part de la remodelació per a la recuperació, ha parlat de la importància del golf en l’estratègia turística del País Valencià. Cano reconeixia així el treball de l’Associació de Camps de Golf de la Costa Blanca, sense tenir en compte els dubtes ambientals respecte de la quantitat d’aigua que necessiten aquestes instal·lacions.

El germà de Marian Cano és Bernabé Cano, batlle de la Nucia, a la Marina Baixa, amb majoria absoluta d’ençà del 2001. Fa pocs dies, va aprovar la modificació del pla parcial de la Serreta per a fer-hi un complex amb més de tres mil habitatges, centres comercials, un hotel de luxe i, és clar, un centre de tecnificació del golf.

Carlos Mazón continua amagat

Carlos Mazón roman amagat d’ençà d’aquell dia. No ha fet cap conferència de premsa i, d’ençà de la compareixença a les Corts el 15 de novembre, les seues aparicions són esparses i amb prou feines la premsa pot fer-li preguntes a cuitacorrents. Siga quina siga la qüestió, ell respon amb paraules com “reconstrucció” i “suport a les víctimes”. I si no, diu que ja ha donat moltes explicacions i se’n va.

El president s’amaga darrere la vice-presidenta portaveu, Susana Camarero, que segueix la mateixa tàctica i no respon a cap de les preguntes relacionades amb el capteniment del president i, si és Mazón qui respon, desvia el tret cap al govern espanyol. El dia simbòlic en què feia un mes de la catàstrofe, el president es va refugiar en un camí rural d’Utiel. Sense mantenir cap contacte amb els ciutadans indignats, es va deixar fotografiar al costat del batlle d’aquella localitat i el conseller d’Agricultura en una imatge que semblava distòpica i captada en una altra dimensió, sobretot, si es comparava amb els milers de persones que aquell mateix dia van sortir a les places de les poblacions afectades per recordar les víctimes amb espelmes i missatges d’ànim.

Tant s’amaga Mazón que la majoria de les convocatòries que fa l’agenda del president du sempre la coda final: “Només gràfics”. Un altre símptoma que no vol ser interpel·lat és que no celebrarà la festa de la constitució espanyola ni a la Generalitat ni tampoc no anirà a Madrid. D’aquesta manera, evitarà mirades i fotografies incòmodes.

El clam dels ciutadans

Però els ciutadans no s’amaguen. Ans al contrari, cada volta que desenes d’entitats cíviques convoquen actes de protesta, hi van en massa. 130.000 persones el 9 de novembre, 100.000, el dia 30. Milers de veus exigint la dimissió i l’empresonament de Carlos Mazón pels carrers de València i de moltes més ciutats.

Contractes per als amics de sempre

L’emergència ocasionada per la gota freda permet a l’administració de retallar els terminis i rebaixar els requisits dels contractes que es consideren indispensables. És quan es fan mitjançant la fórmula del negociat sense publicitat i és l’administració qui ofereix a les empreses que participen dels contractes. El degoteig de contractes fets amb empreses relacionades amb anteriors etapes del PP ha encès totes les alarmes. Són empreses que tenen relació amb l’obra pública, però algunes van confessar que havien ajudat a finançar el partit en èpoques de Francisco Camps i Rita Barberà. Fins ara s’han consignat més de seixanta milions d’euros.

El rècord absolut el té el cas de STV Gestión, empresa on treballava el cap de gabinet del president, José Manuel Cuenca, que va obtenir un dels primers contractes per a netejar els accessos als polígons industrials de l’Horta Sud per valor de 240.000 euros.

Foc amic

Fins i tot, quan membres del PP volen ajudar a refer la imatge del president acaben posant una tatxa en el camí per a punxar-li les rodes. Ho va fer dimarts al senat Teresa Belmonte, la batllessa de Bigastre, al Baix Segura, quan va comparar el drama de la destitució de dues conselleres excel·lents, a parer seu, amb les 222 víctimes mortals de la gota freda. Després va demanar disculpes per aquesta comparació, que en cap cas va ser fruit de la improvisació, perquè duia el discurs escrit en unes fitxes que va llegir ostensiblement.

El menysteniment de Feijóo i les ganes de Francisco Camps

Una altra qüestió que li afeixuga el viatge és que els seus no el volen. El Partit Popular va començar a desconfiar d’ell quan clarejava el 30 d’octubre, es va veure la devastació i la xifra de morts i desapareguts anava augmentant. De fet, el seu dirigent, Alberto Núñez Feijóo, va venir a València a donar-li suport i no l’han vist més. Feijóo evita de pronunciar el nom de Mazón i, és clar, també evita de donar-li suport explícit.

Al País Valencià, l’ex-president Francisco Camps fa setmanes que es reivindica per tornar a la primera línia política, d’ença que la fiscalia va decidir de no recórrer contra la seua absolució pel cas Gürtel. Ho ha dit a la televisió pública valenciana i en reportatges en diaris espanyols.

El diari Levante informava fa uns dies que el 19 de novembre un grup d’antics dirigents del partit s’havia reunit en un dinar amb Camps. A Benassal, a l’Alt Maestrat, es van reunir l’ex-president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, l’ex-batlle de la Vall d’Alba i ex-número dos de Fabra Francisco Martínez, el diplomàtic i ex-conseller d’Educació i Cultura Fernando Villalonga, l’ex-vice-president de la Diputació de Castelló Vicent Aparici i tot de fabristes més.

L’any que ve hi ha congrés valencià del PP per a preparar les eleccions del 2027, si és que Carlos Mazón no es cansa de pedalar i les avança. Siga com siga, el president va dir a les Corts que, si no assolia uns bons resultats en la reconstrucció del país després de la gota freda, no seria candidat a la reelecció.

 

Primer de tot, vull demanar excuses als lectors pel fet d’insistir dos dies seguits en el tema del film Et faran un home i en la meua participació en aquest documentari. Em sap greu abusar d’aquesta manera de la vostra paciència, però al mateix temps avui sent una gran necessitat de dir això que diré: que vull donar les gràcies al moviment feminista.

Quan filmàvem aquest reportatge emès dimarts per 3Cat, la directora, Mireia Prats, ens va dir que allò era un Me too per a homes. A mi em costava d’acceptar-ho, perquè em feia massa respecte que algú pogués interpretar que robàvem un èxit del moviment feminista, un èxit guanyat a pols i amb un esforç enorme per dones de tot el planeta.

Tanmateix, no m’esperava de cap manera allò que em va passar dimarts a la nit i tot el dia d’ahir.

Perquè, d’ençà de l’emissió del documentari per 3Cat, visc en primera persona els mateixos sentiments que les dones m’havien ensenyat aquestes darreres dècades que vivien elles, i que jo, fins ara, tan sols havia pogut assumir intel·lectualment. No pas emocionalment.

Dimarts a la nit, mentre rebia al mòbil missatges de coneguts que havien estat víctimes com jo de la violència del tinent Baragaño, vaig entendre, com si s’encengués una llum, que allò que vivia en aquell precís moment era molt semblant o idèntic a la sororitat, aquest concepte clau que les dones han sabut posar al centre del combat contra la violència masclista. I això em va emocionar profundament. Tot ahir vaig continuar rebent correus i missatges de gent que havia estat en la mateixa unitat que jo i que havia sofert aquest energumen com jo. I vaig sentir una cosa ben simple i alhora ben poderosa: que cada missatge em feia més fort.

De fet, aquestes darreres hores no he deixat de sentir dins meu un seguit de coses que havia sentit explicar a les dones moltes vegades abans.

Ser d’esquerres i independentista, i que ells ho sabessen, m’havia arribat a fer pensar que era natural que aquelles bèsties s’excedissen tant amb mi –en un paral·lelisme per a mi evident i clar amb allò tan tronat del “com vas vestida”.

I el cor em féu un salt quan, en començar la projecció del film, els companys que havien estat víctimes de la violència a la caserna de Viella van explicar que els posaven dins armariets i els tiraven escales avall. Em va fer un salt el cor i vaig sentir dins meu allò de “Et crec, germana!”.

Jo ho havia explicat també. I en el reportatge apareix després la meua narració dels mateixos fets. Però, fins i tot havent-ho viscut jo mateix, no era capaç d’entendre que allò que m’havia passat a mi en realitat era un tracte generalitzat. I sentir-ho dir, sentir-los explicar que també els ho feien a ells, que els passava a persones que no tenien res a veure amb mi, em va alliberar, va calmar el meu neguit, em va esborrar bona part de l’ansietat, de l’ansietat de parlar en veu alta d’aquestes coses que m’ha acompanyat aquestes darreres hores.

Per tot això, avui vull donar les gràcies, humilment i públicament, al moviment feminista.

Per haver desbrossat tant de camí abans que jo. Per haver sabut crear un marc mental, per haver fabricat un esquema vàlid, que ens ensenya com cal reaccionar contra les agressions. Un marc mental que avui estic segur que serveix per a tota la humanitat. Per haver lluitat tant i tant, durant tants anys, enfrontant-se amb tanta incomprensió masculina a aquesta concepció malaltissa de la masculinitat tòxica i bruta que, en definitiva, és allò que representen categòricament els militars. Per haver estat, en fi, l’exemple en què m’he pogut mirar i del qual he pogut aprendre en aquest moment. Quan més ho he necessitat.

 

PS1. Àlex Gorina i jo vam mantenir ahir al matí un debat sobre la nostra participació en aquest programa i sobre els sentiments que hem tingut parlant de tot plegat. Podeu veure’n el vídeo.

PS2. El govern francès va ser tombat ahir per una moció de censura al parlament que van votar l’esquerra i l’extrema dreta, en un gest polític molt insòlit que deixa el president Macron en la corda fluixa. N’hem parlat en aquest article, però també us hem volgut oferir aquesta entrevista que els nostres col·legues de Mediapart han fet al sociòleg Marc Joly, autor d’un dels llibres més punyents sobre el president de la República francesa.

PS3. El Periódico s’ha distingit aquests darrers anys per les males pràctiques periodístiques en els afers relacionats amb l’independentisme. En són un exemple les informacions sobre una presumpta trama russa del procés. Ahir un grup de diaris de tot Europa va destapar que el consorci que va servir a El Periódico per a fer-se ressò de les seues tesis en realitat és una maquinària de propaganda completament controlada pel govern dels Estats Units. Ho conta Josep Casulleras: “Una investigació destapa que el consorci que va atiar la tesi de la trama russa a Catalunya és sota control del govern dels EUA“.

Tinc un amic que ha tornat a fumar. Sé que no és cap gran cosa, aquesta. Sobretot, comparada amb les que sí que ho són. No és gran cosa però ha passat. Li ha passat al meu amic. I per això és rellevant: per a ell i per a la gent que ens l’estimem i perquè li ha passat ara, a conseqüència de l’ara que hem de viure, de l’ara que ens envolta i que ja duem encastat a la pell.

També perquè sé que no és l’únic. L’únic que fa coses que no voldria, vull dir, aclaparat per aquest pes que no se’n va. Que fa coses que no voldria o a l’inrevés, que no pot fer les que sí que vol. Les que necessita.

Llegir.

Tinc una amiga que no pot llegir. Els primers dies, perquè no li quedava temps ni força per a res que no fos la urgència peremptòria, la urgència essencial i resumida en dos mots: treure fang; ni temps ni espai, ni al cervell ni al cor ni a cap racó d’enlloc. Ara, perquè no pot. Voldria, però no pot. Ho ha intentat: vèncer l’estranya apatia que du enganxada com una llepassa, com el llençol d’un fantasma dibuixat, que no es veu però que ella sent i que li llasta els moviments, dominar l’apatia i agafar el llibre que vol, que li agrada, que li fa falta… i no poder.

És que no pot. Que ja fa un mes i que no pot. Ella com un paradigma de tristeses. I no pot.

I són coses tan petites, aquestes, coses de tan poc pes, coses tan poca cosa, que fins i tot fan recança d’explicar. Jo he d’acabar d’escriure un conte i no em surt. Per exemple. Martí l’Humà, Margarida de Prades i el seu fill (d’ella). Però no em surt. Com si no pogués pensar en res més, com si no pogués escriure de res més que no fos això altre, això que és tan veritat que ho omple tot, el fang, les històries concretes de persones concretes, les històries terribles, inoblidables. Dos-cents vint-i-dos morts i quatre desapareguts. Quatre cossos que encara cerquen. Dues-centes vint-i-sis vides ofegades per l’aigua i per la incompetència.

Els morts, els supervivents. La pena i la ràbia.

Ho visc i ho veig al meu voltant: hi ha aquesta mena de paràlisi estranya, qui torna a fumar, qui no pot llegir, qui no pot dormir, qui no en pot parlar, i, alhora, hi ha el sentiment i el pensar que quina importància té això, ara, quina importància davant de la magnitud (real, aclaparadora) de la catàstrofe. I que et sembli una frivolitat el sol fet de plantejar-ho. Ho expressava aquella amiga, precisament: però no sé què dic, si no he perdut ningú, si tinc la casa intacta. Aquesta contradicció i els sentiments tan barrejats, gairebé centrifugats: notar que ens fan falta les coses que ofereixen un bri de felicitat, un bon llibre, o música, a cadascú la seva, enraonar de res amb els amics, el que sigui, notar que ens fan falta i al mateix temps no gosar o no poder o sentir-nos-en culpables. Sentir-nos culpables de pensar-hi, d’esmentar-ho, fins i tot.

I, tanmateix, saber, també, que cal.

Perquè el bàlsam que ens brinda la cultura no significa oblit sinó el contrari. Enforteix les defenses, ens manté sensibles i ens fa més resistents.

I és per això que avui, ara, me n’aniré al teatre. Que dubtava, i que confesso que em reca, i que és estrany, això: el dubte i la recança i escriure el mot teatre en un article com aquest. Però que avui, a les vuit, hi ha teatre, a València: aquesta estona de poesia i de música i de dansa i de gent que ens ho sap oferir amb la dicció precisa, i el gest, i les imatges. La Companyia Teatre Micalet celebra Estellés amb aquell esplèndid Poseu-me les ulleres on canta Miquel Gil, i hi actuen Pilar Almeria i Joan Peris i Enric Juezas, i hi balla Isabel Anyó, que és néta del poeta. És un espectacle delicat, emocionant. Ho sé perquè ja el vaig veure quan el van estrenar, i el record de les coses belles roman. Ja el vaig veure i per això tinc encara més ganes de tornar-hi. Ganes o necessitat.

Sí, tinc hora al teatre, que cura.

 

The Washington Post · Mary Ilyushina

Milers de georgians han sortit als carrers per setena nit consecutiva per protestar contra la decisió del partit de govern, Somni Georgià, de suspendre el procés d’adhesió a la Unió Europea.

La decisió, anunciada pel primer ministre, Irakli Kobakhidze, la setmana passada, ha desfermat una onada de protestes per tot el país, en què molts georgians s’oposen a l’estratègia diplomàtica del govern, que defensa l’acostament a Rússia i allunyar-se d’Europa.

Somni Georgià pràcticament ja havia superat els disturbis desencadenats pels resultats de les eleccions disputades de l’octubre passat, en què el partit va proclamar-se vencedor per quarta volta consecutiva tot i les protestes de l’oposició. Les manifestacions es van dissipar al cap d’uns quants dies i, tot i que l’oposició va arribar a boicotar la constitució del nou parlament, el partit va obtenir prou regidors als comicis per a assegurar-se que la legislatura prosperés igualment.

L’anunci sorprenent de Kobakhidze ha eliminat qualsevol ambigüitat que encara hi hagués sobre el posicionament del partit respecte de l’adhesió a la UE, després d’un any en què Somni Georgià ha aprovat un seguit de mesures que li han valgut la reprovació del bloc, incloent-hi lleis sobre “agents estrangers” i contra la comunitat LGBTIQ+, que, segons Brussel·les, contravenen els principis europeus.

Els experts afirmen que, amb la suspensió de les negociacions d’accés a la UE durant els quatre anys vinents, el partit ha culminat el tomb estratègic cap a Rússia i ha prescindit de les aspiracions europees, un dels pocs objectius de govern que tenia el suport d’una majoria aclaparadora de georgians.

“Han pecat d’excés de confiança”, diu l’analista polític georgià Ghia Nodia. “Acostumats a interferir amb les eleccions i menysprear l’opinió d’Occident, s’han pensat que podien menysprear les protestes […] que podien fer allò que volguessin.”

La decisió de congelar les negociacions d’accés ha rebut l’oposició de molts membres del mateix Somni Georgià, i cinc ambaixadors del govern a l’estranger han dimitit com a gest de protesta. El sector empresarial del país, inclosos els dos bancs més importants de Geòrgia, també s’hi han pronunciat en contra.

Segons que explica Tornike Sharashenidze, professor de l’Institut Georgià d’Afers Públics, la decisió del govern ha estat causada per la resolució del Parlament Europeu, aprovada dijous de la setmana passada, que condemnava les eleccions a Geòrgia “per no ser ni lliures ni justes” i en demanava la repetició sota la supervisió d’observadors internacionals.

“La resolució, per descomptat, no és vinculant, però Somni Georgià ha reaccionat de manera exagerada i ha comès un error colossal, cosa que ha despertat la ira de milions de georgians, incloent-hi bona part dels joves”, explica.

En un discurs posterior a la resolució de la UE, Kobakhidze va denunciar el document com un “torrent d’insults” cap a Geòrgia i va dir: “Els enemics del nostre país han convertit el Parlament Europeu en un braç més de la campanya de xantatge contra Geòrgia, cosa que significa una gran vergonya per a la Unió Europea.”

Encara que va prometre de continuar avançant en el camí cap a l’adhesió a la UE, Kobakhidze va afirmar: “No permetrem que ningú ens mantingui en un estat constant de xantatge i manipulació, cosa que és una falta de respecte absoluta cap al nostre país i la nostra societat.” I va afegir que Geòrgia rebutjaria qualsevol subvenció pressupostària de la Unió Europea, que aquests darrers anys han ascendit a més de 500 milions d’euros.

Aquests darrers anys, Somni Georgià ha aconseguit de mantenir-se al poder a còpia de jugar amb la por dels georgians per la possibilitat que l’acostament a Occident arrossegués el país a la guerra d’Ucraïna i despertés la ira de Rússia, que ja va enviar tropes a Geòrgia durant la guerra del 2008.

Tinatin Akhvlediani, investigador del Centre d’Estudis de Política Europea, explica que la congelació de les negociacions podria respondre a la voluntat del govern georgià de complaure Putin, “que estaria molt content de mostrar el seu poder i influència a la regió” –més encara ara, que el president entrant dels Estats Units, Donald Trump, ha promès de posar fi de pressa a la guerra d’Ucraïna.

Segons els analistes, fa anys que Rússia prova de refermar el control sobre molts dels antics membres de la Unió Soviètica –tot i la voluntat d’alguns d’aquests països d’estrènyer vincles amb Occident–, una tendència que es remunta a abans i tot de l’esclat de la guerra d’Ucraïna.

Tant la UE com els Estats Units han condemnat la pausa de les negociacions d’adhesió. Dissabte passat, el Departament d’Estat nord-americà va anunciar la suspensió de l’associació estratègica amb Geòrgia.

“En suspendre el procés d’adhesió de Geòrgia a la Unió Europea, Somni Georgià ha rebutjat l’oportunitat d’estrènyer llaços amb Europa i ha fet a Geòrgia més vulnerable al Kremlin”, va escriure el Departament d’Estat en un comunicat. El portaveu del departament, Matthew Miller, també va condemnar la “força excessiva” emprada per les forces de seguretat contra els manifestants.

Més de tres-cents manifestants han estat detinguts després d’unes quantes nits d’aldarulls, en què la policia ha emprat gasos i canons d’aigua contra manifestants que llançaven focs artificials contra els agents, que s’han convertit en tot un símbol no oficial de les manifestacions.

Les protestes, dirigides majoritàriament per estudiants mentre la fragmentada oposició se’n manté al marge, són les més intenses que ha viscut el país aquests darrers anys, segons que assegura Nodia.

“S’ha convertit en una mena de tradició, que les protestes esdevinguin molt més efectives quan no són liderades per l’oposició”, diu. “No hi ha una oposició unificada, i això alimenta la desconfiança envers la política entre els joves que representen l’energia de les protestes”, continua.

La presidenta de Geòrgia, l’europeista Salome Zourabichvili, va escriure a X que molts dels manifestants detinguts presentaven ferides al cap i la cara, i que alguns havien estat “sotmesos a pallisses sistemàtiques entre la seva detenció i el seu trasllat a centres de detenció superpoblats”.

Zourabichvili, que tot i ostentar un càrrec majoritàriament cerimonial ha esdevingut un referent per a l’oposició, ha de dimitir aquest mes, atès que el parlament georgià nomenarà un nou president el 14 de desembre. No obstant això, després de l’anunci de la congelació de la candidatura a la UE, Zourabichvili ha dit que no deixaria el càrrec fins que no es reuneixi un parlament “legítim” per elegir un altre president.

Abans-d’ahir, el Tribunal Constitucional de Geòrgia va rebutjar una petició de Zourabichvili que pretenia de declarar inconstitucionals les eleccions parlamentàries. Pocs dies abans, la presidenta va dir que els manifestants havien estat víctimes de les mentides de l’oposició sobre el trencament de les negociacions amb la UE, va rebutjar les peticions de noves eleccions i va acusar els crítics de preparar una revolució similar a les protestes de Maidan, a Ucraïna, el 2014, que van culminar en la defenestració del president pro-rus del país.

“A Geòrgia, no pot haver-hi una situació com la de Maidan. Geòrgia és un estat i, per descomptat, l’estat no permetrà res d’això”, va dir Kobakhidze als mitjans de comunicació locals, tot insinuant que el govern estava disposat a reprimir encara més durament els manifestants.

Els aldarulls, que no sembla que hagin d’aturar-se, han deixat tant el Somni Georgià com l’oposició en una situació incòmoda. Els partits opositors es neguen a reconèixer la legitimitat del nou parlament, i el partit del govern ha refusat qualsevol negociació amb els manifestants i la convocatòria d’unes noves eleccions.

“Ara cada dia és important”, diu Nodia. I afegeix: “Aquesta setmana pot ser decisiva.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

L’endemà de l’estrena d’Et faran un home a 3Cat, convoquem dos dels protagonistes del documentari a VilaWeb. Són el crític cinematogràfic Àlex Gorina i el director d’aquest diari, Vicent Partal. Els convoquem per fer-los una entrevista, però ells comencen a parlar i la conversa flueix tota sola. No entren a explicar els detalls de les agressions que van viure mentre feien el servei militar –això ja ho expliquen al documentari, que podeu recuperar a 3Cat–, sinó que van més enllà, reflexionen sobre què van significar aquests abusos per a ells, però sobretot per a la societat. Parlen de la transcendència que esperen que tingui l’emissió d’aquest film. I volen que les seves experiències serveixin per a reflexionar sobre una masculinitat tòxica que l’exèrcit els va voler imposar.

—Vicent Partal [V. P.]: Mentre emetien la pel·lícula, em va sobtar molt, perquè vaig rebre missatges de gent pròxima, de gent que té el meu mòbil, que havien identificat el tinent Baragaño, que jo acuse. I em deien: “A mi també em va fer això. A mi també em va fer allò altre.” Això no m’ho esperava. I d’alguna manera va ser experimentar això que les feministes diuen la sororitat. Hem après filosòficament i intel·lectualment, del moviment feminista, aquesta manera d’encarar la violència. “No estàs sola”, “Et crec”. I de colp, experimentar-ho físicament, en un sentiment real… Ostres, per mi ha estat molt fort.

—Àlex Gorina [A. G.]: T’entenc perfectament perquè durant la pre-estrena que es va fer al cinema Phenomena, vaig fer servir en un moment determinat també l’expressió Me too i em creava com un respecte. Pensava: “No sé fins a quin punt és una expressió que hauria de cenyir-se només a les reivindicacions de les dones. I potser això és un abús, apoderar-te de l’expressió del Me too.” Però, per una altra banda, quan vaig acceptar formar part d’aquest projecte i parlar-ne, vaig tenir com una mica de conflicte mental, perquè pensava: si això és una denúncia a l’exèrcit i una denúncia al servei militar, em sembla poca cosa. Em sembla limitat. Sobretot perquè ara, com que teòricament no hi ha servei militar, és una cosa que queda en el passat i que ja no ha de preocupar tant. L’exèrcit continua existint, però són mercenaris contractats. I jo em deia: no, no, però és que el problema és la masculinitat agressiva, la violència congènita, que precisament forma part de l’essència del que és la vida militar i del sentit de la violència que justifica l’existència de l’exèrcit. Això no és més que una part de tota aquesta masculinitat que s’expressa a través de l’abús de poder. Normalment, cap a les dones, o dels capellans cap als infants. I faltava parlar també de la masculinitat contra els homes, que acaba repercutint en tota la resta.

—V. P.: Sí, té molt de sentit perquè realment era un model de masculinitat tòxic, absolutament tòxic, que podem haver transmès nosaltres, perquè l’hem interioritzat com alguna cosa normal. Jo ho he pensat molt aquests dies: ho vam gravar ja fa mesos; per tant, diguem, el procés per a tu i per a mi supose que ha estat un procés de mesos. Però pensava, per exemple, com a periodista: com és que no se’m va ocórrer mai fer tema d’això? Fins a quin punt tenia interioritzat que això era natural, perquè ni em passara pel cap que aquesta violència era notícia?

—A. G.: Jo, com que de fet ja havia tret el tema aquella vegada en un programa de la Laura Rosel, em vaig espantar de mi mateix, perquè em va sortir… Per tant, he tingut més temps d’anar pensant exactament què m’havia passat. I hi ha una qüestió que també em sembla que és interessantíssima, que és fins a quin punt els homes som incapaços de reconèixer la feblesa viscuda o la feblesa de deixar-te contagiar per determinats aspectes de la vida que també t’han acabat construint, no? És a dir, que jo crec que no soc així, però fins a quin punt allò que un home no plora, un home no es queixa, un home ha de créixer dur, per entendre’ns, no ha format part també del meu creixement.

El crític de cinema i presentador Àlex Gorina (fotografia: Enric Galli).

—V. P.: Això era el que bàsicament ens volien fer. El servei militar formava part d’un procés, i en el nostre cas, a més, d’un procés molt específic. Hi ha un llibre molt interessant d’una professora universitària, Gemma Torres, que es diu La virilitat de l’exèrcit espanyol. És un llibre que explica que al Marroc l’exèrcit espanyol, allò que en deien els africanistes de Franco –que són els que acaben conformant els quaranta anys de dictadura i, per tant, el que vam viure nosaltres–, van crear un model d’espanyolisme colonial que era antihomosexual, perquè entre les poblacions amazigues l’homosexualitat era assumida i normal. Era anticatalà perquè els catalans no havien volgut la revolta per no anar al servei militar al Marroc. Era antifeminista perquè era l’època que les primeres dones es posaven pantalons. Aquest llibre explica molt bé de quina manera això va generar el cor profund de la que acabà essent la ideologia del franquisme, que després té quaranta anys per a perviure, i que per a tu i per a mi, encara que siga en democràcia, s’allarga amb un servei militar. Eren franquistes aquella gent, no hi havia dubte, no? I el paper central d’aquest model de masclisme en aquesta ideologia, no? Que jo pense que és el que ara s’allarga també. Ara, per exemple, m’impressiona molt aquesta separació entre dones i homes que hi ha cada vegada més en la nostra societat. I que tants homes siguen incapaços d’entendre allò que tan clarament plantegen les dones. O que, per exemple, les dones es vagen tornant més d’esquerres i liberals i obertes i els homes més tancats i reaccionaris. Tot això té una profunditat històrica molt gran. Perquè no és que ho hàgem llegit, és que ho hem viscut. És que és el que ensenyaven en aquelles casernes, ens ensenyaven a ser així.

—A. G.: Jo crec que la meva experiència a Melilla, a més, va ser extrema. Perquè Melilla és a l’Àfrica, evidentment. És on va començar tot, per entendre’ns. Però és que a més Melilla és un lloc petit, tancat, habitat únicament en aquella època –i suposo que ara Déu n’hi do, encara–, només, pràcticament, per militars i famílies de militars.

—V. P.: Claustrofòbia total.

—A. G.: Claustrofòbia total, i una societat absolutament definida, uniforme i sistemàtica. Vaig viure l’època posterior a la Marxa Verda, quan la situació de perill era evident. Ens van intentar enverinar l’aigua de la caserna un parell de vegades, va haver-hi atemptats en bars de Melilla. Quan, conduint el Toa, et despertaven de nit per fer maniobres. Anaves a la frontera, no tenies informació per a saber si realment aquella vegada era encara un exercici o és que de debò començaríem una guerra. Però, és clar, a més a més, eren uns militars castigats, és a dir, enviats allà que eren l’escòria de l’exèrcit, pràcticament. I, per tant, eren l’analfabetisme, el feixisme rigorós… I tot això es vivia en el dia a dia del lloc. Allà vaig estar tancat un any seguit sense ni un permís. Res de res, no vaig sortir d’allà. Realment era com la reconstrucció dels homes. Havies de convertir-te no en un soldat disciplinat, no en un obedient, no en un sotmès. Havies de convertir-te en un patriota, en un feixista, en un d’ells, perquè era l’única manera de sobreviure i de suportar-ho. I quan em van violar, aquells sergents eren els que al dia a dia estaven més en contacte amb la tropa d’una manera directa i imposant-te les regles del joc, en què, evidentment, l’homosexualitat o els actes homosexuals, eren completament…

—V. P.: Tabú.

—A. G.: Tabú i enemics. I, pobre de tu. Quan em van violar, no entenia absolutament res, o ho entenc tot, potser, no? Ho entenc tot, és a dir, aquesta hipocresia absoluta.

El director de VilaWeb, Vicent Partal (fotografia: Enric Galli).

—V. P.: A mi m’impressiona molt, en el reportatge, quan tu ho expliques en paraules molt precises, quan et visiten els teus pares i la que aleshores era la teua promesa… Hi ha un moment que no sé com ho dius, però parles de recuperar la temperatura corporal…

—A. G.: Sí!

—V. P.: Que és una definició magnífica. És aquesta sensació que et feien viure com vides paral·leles. És a dir, en el meu cas era diferent, perquè em va tocar, per sorteig, fer el servei militar al meu poble, on hi ha un campament militar. Que resulta que era un infern. Però jo en un primer moment vaig pensar: “Ai, quina sort, no?” A mi em passaven eixes coses. I jo des del campament veia les llums del meu poble. I era com una dissociació constant. És a dir, tu eres en un món quan estaves allà tancat en aquelles parets. I el teu món el tenies a tocar. Aquest recuperar la temperatura corporal era qüestió tan sols de donar la mà. Donaves la mà a la persona i recuperaves la temperatura corporal, però era una esquizofrènia completa sempre, constant.

—A. G.: Vam viure una distorsió que algun rastre ha deixat. Per molt que estic convençut que vaig aconseguir tancar-me en una mena d’actitud de resistència. És a dir, pensava que només faltaria que, a més a més d’haver-ho viscut i patit allí, això hagi de marcar la resta de la meva existència. No sé com definir-ho, però em vaig negar a regalar-los, a més, la resta de la meva vida. Però el que realment em preocupa és fins a quin punt, encara que ens hagi semblat que hem progressat moltíssim i que avui dia gran part d’aquests models s’estan superant…, tinc dubtes seriosos que en realitat això, culturalment i familiarment, no s’hagi d’anar multiplicant, tot i que de moment fins ara la gent s’amagava una mica, perquè ara ja no tocava dir segons què. Però ara ja es van atrevint una altra vegada a treure tot allò. Evidentment, no només aquí sinó a la resta del món. I aquesta descarada reaparició de tota aquesta masculinitat, ara ja una altra vegada autoafirmativa, no sé on ens porta. Hi ha algun fracàs, en tot això. Hi ha una cosa que em preocupa molt i és que tots vivim tancats en el nostre petit món d’amics, coneguts, feina, pensament… en què ens sentim mitjanament confortables i convençuts que les coses potser ja són d’una altra manera, però no som més que un petit grup humà –nosaltres, els familiars, els amics i els que pensem igual–, molt petit. I tenim una ignorància total de què passa al nostre voltant, en realitat.

—V. P.: Hi ha una cosa que a mi sempre m’ha impressionat molt. Jo, per exemple, al moviment feminista sempre m’hi he acostat amb molt de respecte, conscient que és un terreny en què jo forme part dels opressors. No és una qüestió personal, no és una qüestió de l’opressió personal o de com et comportes tu, és una qüestió d’estructura. I, és clar, pensant en la famosa frase de Maria Mercè Marçal, jo sóc de classe baixa, sóc de nació oprimida, però sóc home. I aleshores ens costa d’acceptar que les opressions no depenen de la teua actitud personal. Que, òbviament, la teua actitud personal condiciona la vida dels que t’envolten i, per tant, tu has de fer un esforç. Però que tot això depèn d’una estructura i que tombar aquesta estructura és extraordinàriament difícil. I a mi em preocupa això ara, per exemple, aquesta reivindicació del macho que vivim, sobretot entre la gent jove. És una cosa que a mi m’alarma especialment, perquè jo pensava: home, han passat molts anys, el moviment feminista ens ha ensenyat moltes coses, no? I la recuperació del militarisme…: perquè el servei militar a l’estat espanyol no està abolit, està suspès; això vol dir que en qualsevol moment, un govern qualsevol, pot tornar-lo a implantar. Evidentment, no és tan fàcil, necessitarien tindre campaments, armes… No és tan senzill com dir: demà feu la mili. No és tan fàcil com això, però podrien fer-ho. I passa. A Europa en aquests moments crec que ja hi ha set estats que l’han recuperat, el debat és obert a França i a Alemanya. I, tot i que en el nostre cas vam viure un servei militar tremendament agressiu, perquè era feixista i perquè provenia d’un règim feixista, fins i tot en els règims democràtics passa. Hi ha algun cas com l’exèrcit danès, que aparentment se salva. Però és que el problema profund és el militarisme. I fins i tot en un estat democràtic l’exercici militarista és violent i d’opressió. I, com tu deies, allò que tu gràficament expliques, no?: “M’asseuré sobre teu, perquè puc i perquè vinc a fotre’t.” I això en democràcia o en dictadura pot ser igual. I, és clar, si ens encaminem novament cap a una Europa militarista…

El crític de cinema i presentador Àlex Gorina (fotografia: Enric Galli).

—A. G.: Jo crec que en aquests moments precisament el problema és que aquest, diríem, context de masculinitat, de virilitat, d’abús, de “tot m’és permès”, de “jo mano”, de “no hi ha diàleg, tu has d’obeir”…, tot allò que conforma precisament l’anul·lació de la personalitat de la vida militar, és a dir, la disciplina, l’automatisme…

—V. P.: Tallar-te el monyo, vestir-te de militar…

—A. G.: …exactament: la uniformització, la incapacitat de discutir res des d’un punt de vista mínimament intel·lectual, és a dir, convertir els homes en màquines, tot això té un poder polític enorme. Quan els polítics ara redescobreixen la necessitat d’una societat en què consumeixi tothom igual, perquè “mira, tu, que barat que és que no hàgim de fabricar seixanta coses, sinó que només dues i que tothom vagi a parelles”; que a tothom li agradi el mateix, que tothom vegi el mateix, que tothom pensi el mateix, que no discuteixin en absolut… El pas següent és convertir el país en un exèrcit. Ara fa uns dies el president elegit democràticament de Corea del Sud de cop i volta decideix fer-se un cop d’estat per imposar una dictadura. Les temptacions comencen a ser a tot arreu. Això es va multiplicant. És a dir, el bon polític descobreix que voldria no fer eleccions.

—V. P.: D’això, Hannah Arendt en deia el plaer de l’autoritat. Que tu no has d’explicar res, no has de convèncer ningú, ordeno i mano. Aquesta cosa tan terrible. És com una amenaça negra que semblava que havíem superat i que torna a caure.

—A. G.:  Per tant, a mi d’Et faran un home m’agradaria precisament que fos una petita contribució a provocar no només una recuperació històrica i reclamar que surtin a la llum els abusos del passat, sinó sobretot a ser possible que es provoqui un debat perquè la gent ho agafi com un element que pugui explicar també coses que passen avui dia. Per què els exèrcits són com són? Què necessiten? Que existeixi la violència. Com ho aconsegueixen? Exercint la violència. No hi ha res més. I a partir d’aquí hi ha tota una estructura. Jo recordo que t’explicaven que el caporal primer era més que el caporal, que després hi havia el sergent, que en acabat hi havia el tinent… Fins a arribar al capità general, o no sé com en deien, i el ministre. I, per tant, és la piràmide.

El crític de cinema i presentador Àlex Gorina i el director de VilaWeb, Vicent Partal (fotografia: Enric Galli).

—V. P.: Hi ha aquest element que crec que en el reportatge també queda molt ben retratat, dels soldats. De com això traspuava fins a l’interior de soldats que es convertien ells mateixos en agressius. Les seues dues victòries eren: una, convertir gent normal en agressiva; gent que havia entrat amb nosaltres tremolant i que la veiés al final pegant. I dos: el silenci aquest que ha durat tants anys, que ha durat massa anys. I que hem callat en silenci cada un en les nostres històries. I que hem assumit com si fos normal el que ens havia passat, com si no haguéssem de denunciar-ho, com si haguéssem de viure nosaltres amb un pes individual quan és col·lectiu, claríssimament.

—A. G.: Tu estàs content?

—V. P.: Sí, estic trasbalsat, en part. Quan m’ho van dir vaig dir de seguida que sí.

—A. G.:  Jo també.

—V. P.: Tenia claríssim que era una responsabilitat com a ciutadà i com a periodista. Recorda molt, no sé si a tu et va passar, quan vam anar a filmar, perquè ells havien reconstruït una caserna…

—A. G.: Molt impactant…

—V. P.: [Riu.] No havia entrat mai més en una caserna, des que me’n vaig anar. I el primer moment va ser allò… Ai, ai!

—A. G.:  Estava molt ben reproduïda i molt ben il·luminada.

—V. P.: Sí, va ser allò de… Ui! I després, sé que és marca de 3Cat, però jo vull donar les gràcies a la Mireia Prats i al Joan Torrents, perquè han fet un treball molt considerat amb nosaltres. Per exemple, va haver-hi un moment que em vaig desmuntar. Anava explicant-ho i hi ha un moment que la Mireia em va preguntar: “Tu eres conscient que podies haver mort en aquell moment, no?” I no ho havia pensat. És a dir, sí que ho havia viscut, però no ho havia pensat, no sé si m’explique. És a dir, no ho havia racionalitzat. I en aquell moment, ostres, jo sé que quede tocat. I ells han sigut prou delicats per a no posar eixe moment. No fa falta, no es necessita aquest punt que podia arribar a ser morbós. O, per exemple, l’ús del maniquí. Crec que és un recurs cinematogràfic excel·lent, perquè la violència és òbvia, però no és desagradable. No et punxa, però, en canvi, veus perfectament tot allò que ens feien. Quan ens fotien a l’armari, i el tiraven escales avall, n’hi ha prou de veure-ho amb el maniquí, no cal entrar en el detall personal. Estic molt agraït del tracte de TV3. En el teu cas, per exemple, que és molt fort, jo vaig notar un respecte, no?

El crític de cinema i presentador Àlex Gorina (fotografia: Enric Galli).

—A. G.: Totalment.

—V. P.: Un respecte gran pel que significava allò per a tu.

—A. G.: I, encara més, quan em van dir que els mitjans demanarien entrevistes, els vaig dir que el que no volia era anar a entrevistes en què jo sospités o estigués segur que no voldrien parlar de la problemàtica del documental –perquè jo sóc un cas–, sinó que voldrien buscar la morbositat, que voldrien entrar en el detall de què em va passar com a personatge públic, que és evident que podia passar i ha passat. És a dir, hi ha hagut qui ho ha intentat. Jo vaig dir que no hi aniria. No vull convertir l’experiència que explico ara en un espectacle per fer audiència. Jo no vull patir l’abús d’un periodista que ara aprofita això per treure’n un profit, que això també és un abús. I això em va preocupar, i ells ho van entendre. Em van dir que em protegirien i que ho evitarien. I, si em permets, encara diré que d’aquest documental en poden sortir moltes coses… Perquè, per exemple, en el meu cas –ja és una temàtica paral·lela–, jo vaig ser violat tres vegades. Després em vaig casar. Vaig tenir fills. Em vaig divorciar. Ara sóc casat amb un home. I tenim una relació tots perfecta. Tota la meva família ho han viscut d’una manera absolutament natural. Però és evident que en algun moment de la meva vida jo vaig pensar si allò m’havia canviat la vida, en el sentit que et va portar cap aquí, cap allà, potser sí, potser no… És a dir, hi ha molts interrogants que seria interessant que en algun moment també es poguessin desenvolupar. Jo estic convençudíssim que em vaig casar, vaig ser feliç, vaig tenir fills… Cap problema, la meva sexualitat era la que era, i en un moment determinat vaig decidir que la meva sexualitat seria una altra perquè m’havia enamorat d’una persona del mateix sexe. Llavors, per mi l’amor és el fet essencial. Però, és clar, hi ha moments que dius: “Ostres, però hi ha intervingut en algun moment el que va passar allà per conduir-me cap a no sé on?”

—V. P.: Si m’ho permets i em disculpes –que no em toca, no?

—A. G.: No, no, però si el trec jo, el tema.

—V. P.: Ho veig al contrari, com una victòria. És una victòria de l’amor. El que et van fer no tenia res d’amor, era violència i era…

—A. G.: Sadisme.

El director de VilaWeb, Vicent Partal (fotografia: Enric Galli).

—V. P.: Però que tu hages estat capaç de superar això per amor és una victòria. En aquesta pel·lícula hi ha algunes petites victòries personals. Hi ha aquestes victòries de dir que no ens han destruït. I al final hem fet coses en la nostra vida que podien haver estat alterades per allò que ens van fer, però que les hem fetes perquè hem volgut i les hem fetes perquè som com som. I eixe missatge, un poc de victòria, m’agradaria també que quedara, perquè no ens han derrotat.

—A. G.: No, és això que jo deia: “No em venceran.” I ho deixo només amb una altra cosa. Precisament, en aquest documental haurien de poder sortir diverses branques, si això fos un arbre genealògic del periodisme, un tema permanent d’investigació o de reflexió, amb diverses branques, perquè té molts continguts que valdria la pena anar perseguint.

La periodista d’IB3 Televisió Àngela Alfaro ha forçat un convidat a parlar en castellà. Carlos Martorell, un dels primers relacions públiques d’Eivissa, s’esforçava –sense problemes– a parlar en català durant l’entrevista al programa Ara anam, que s’emet els matins a la televisió pública. 

El ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares, ha dit a la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, que farà tant com pugui perquè els eurodiputats espanyols, siguin del partit que siguin, donin suport a l’ús del català, l’èuscar i el gallec a l’eurocambra. “Estic disposat a parlar amb qui calgui, i tinc la mà oberta”, ha dit després de la trobada, en què també ha confirmat la seva voluntat de parlar amb el Partit Popular i els seus companys europeus.

Duch demora l’oficialitat del català a la Unió Europea

Albares ha explicat que havia traslladat a Metsola que era una realitat que es vivia amb plena normalitat al congrés i senat espanyols. A més, ha dit que esperava que en el moment en què la proposta per a autoritzar l’ús del català, l’èuscar i el gallec arribés a votació a la mesa de la cambra europea, totes les famílies polítiques s’hi mostrarien a favor.

Albares també ha recordat que l’estat espanyol tenia acords administratius amb unes altres institucions europees, com el Consell de la UE o el Comitè de les Regions, perquè es pugui parlar alguna de les tres llengües. “Hem de posar fi a aquesta excepcionalitat al Parlament Europeu”, ha defensat.

L’oficialitat a la UE també haurà d’esperar

L’ús del català al plenari europeu no és el mateix que l’oficialitat de la llengua a la UE, que és un dels compromisos de l’acord entre Junts i el PSOE de l’agost del 2023 per a fer presidenta del congrés espanyol a Francina Armengol.

Preguntat per la qüestió, Albares ha subratllat que eren dos processos diferents però paral·lels, i que el govern espanyol tenia la voluntat de mantenir el debat obert sobre l’oficialitat de les tres llengües al Consell de la UE tant de temps com calgués.

De què serveix que el català sigui oficial a la Unió Europea?

Ara bé, segons que explica l’ACN citant fonts diplomàtiques, la representació espanyola encara no s’ha dirigit a la delegació polonesa, que és el país que ocuparà la presidència rotatòria del Consell durant la primera meitat del 2025, per tractar aquesta qüestió en particular.

Amb tot, Albares ha defensat que la qüestió no era un afer d’una presidència o una altra i, alhora, ha refusat fer de l’ús de les tres llengües una disputa política.

Les vulneracions lingüístiques al País Valencià han augmentat d’un 7,3% el 2024, segons que indica l’informe presentat avui per Escola Valenciana, juntament amb més entitats. Unes associacions que s’han concentrat per commemorar el Dia dels Drets Lingüístics al País Valencià i s’han reunit amb els síndics de PSPV i Compromís per tractar els punts més preocupants de l’informe. En un primer moment, van demanar cita al síndic del PP, però no van rebre resposta.

Escola Valenciana ha explicat els resultats d’enguany amb l’augment de les denúncies: “Pensem que aquest augment és degut al fet que la gent està perdent la por de denunciar quan pateix una vulneració lingüística”, ha apuntat la presidenta, Alexandra Usó.

L’informe també denuncia que la majoria de les vulneracions les cometen les administracions públiques. A més, també s’hi pot observar que les dones sofreixen més vulneracions que els homes i que, geogràficament, es concentren més al sud del País Valencià.

D’altra banda, el text també avisa que la previsió és que a l’informe de vulneracions lingüístiques de l’any vinent augmentaran de manera significativa les vulneracions centrades en l’àmbit educatiu, per l’aplicació de la nova llei educativa.

Finalment, les entitats i sindicats signants han tornat a demanar a la Generalitat que continuï avançant cap a la igualtat lingüística i la feina conjunta amb els governs del Principat i les Illes. Proposen de desenvolupar un pla de cooperació efectiva en els àmbits de la llengua i la cultura. A més, han exigit que es torni a obrir una oficina de drets lingüístics, però ara amb capacitat sancionadora.

Les entitats signants de l’informe són: Fundació Escola Valenciana, Plataforma per la Llengua, Acció Cultural del País Valencià, ACV Tirant lo Blanc, CCOO PV, Intersindical Valenciana, FE CCOO PV, BEA, SEPC, STEPV, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Plataforma pel Dret a Decidir, Societat Coral el Micalet, Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals, ACICOM i Unió de Cooperatives d’Ensenyament Valencianes (UCEV).

Podeu consultar l’informe sencer, ací: