Vilaweb.cat

Rufián adverteix Sánchez: ‘Si vol els vots d’ERC, que vagi a Estremera a demanar-los al president rere un vidre’

El diputat d’ERC al congrés espanyol Gabriel Rufián ha advertit el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, que, si vol els nou vots dels representants republicans a la cambra, haurà d’anar a la presó d’Estremera a demanar-los al president, Oriol Junqueras.

Si Pedro Sánchez quiere lo votos de ERC para una moción de censura que vaya a Estremera a pedírselos tras un cristal a su Presidente.

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) May 26, 2018

Abans, la portaveu, Marta Vilalta, havia advertit que la sola condició d’ERC és que Sánchez deixi d’insultar el president de la Generalitat, Quim Torra, i que deixi d’ofendre l’independentisme. ‘Ara s’obre una oportunitat per a fer caure el govern del PP que lidera la corrupció, la violència i la repressió contra Catalunya. Si tenim l’oportunitat de fer tombar Rajoy i el PP, ho farem’, ha dit.

Puig i Armengol defensen la moció de censura del PSOE

El president de la Generalitat, Ximo Puig, i la presidenta del govern de les Illes, Francina Armengol, han defensat la moció de censura del PSOE contra Mariano Rajoy. Tots dos dirigents socialistes han mostrat el seu suport a Pedro Sánchez i han avalat un govern socialista a l’estat espanyol.

Puig ha advertit als partits polítics que han de decidir si volen mantenir un govern a Madrid ‘absolutament sota la sospita de la corrupció’ o bé cercar un espai regenerador. Ha afirmat que el PSOE ha pres la decisió que havia de prendre com a principal partit de l’oposició i ha criticat que Rajoy no hagués convocat eleccions després de la condemna al PP arran del cas Gürtel.

Armengol, una de les dirigents socialistes que va pressionar públicament perquè es registrés la moció de censura, ha dit que el PSIB està ‘molt content’ d’aquesta iniciativa, ‘per dignitat i per a recuperar l’honestedat i la transparència’ que necessitat l’estat espanyol.

Torra, ERC i el PDECat prenen posicions sobre la moció de censura contra Rajoy

La moció de censura del PSOE contra el president espanyol, Mariano Rajoy, ha obligat tothom a prendre posició. Ahir Podem va anunciar el suport sense condicions a Pedro Sánchez, mentre que Ciutadans la rebutja i vol pactar-ne amb els socialistes una de conjunta que permeti d’investir un president independent que tingui l’únic objectiu de convocar eleccions generals anticipades. El PSOE insisteix que ho comparteix, però solament després d’un període de govern interí de Sánchez.

Els partits independentistes també van posicionar-s’hi ahir, reclamant a Sánchez que demanés perdó dels insults dels darrers dies contra el president de la Generalitat, Quim Torra. Sense el suport de Ciutadans, els diputats independentistes són clau perquè triomfi la moció de censura, juntament amb els del PNB, que va dir que estudiaria què fer.

Avui, el president Torra ha explicat que és partidari de la moció de censura del PSOE si Sánchez presenta un ‘programa republicanista’ i defensa els drets dels presos polítics i dels exiliats. ‘El senyor Pedro Sánchez ens tindrà al costat en tot allò que sigui la defensa dels drets civils i polítics de la ciutadania. Això vol dir donar suport als presos polítics i exiliats catalans’, ha dit.

En termes similars s’ha expressat la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, que ha advertit a Sánchez que sí que hi posen condicions. ‘Els nostres vots no són compatibles amb una força política que es vestia de llarg d’ultranacionalisa; seran incompatibles amb els vots de Cs’, ha dit. A més, ha afirmat que el partit farà un debat intern els dies vinents. ‘Ens hem de posicionar sobre un possible candidat que ha estat uns quants dies insultat el president Torra. El dirigent d’una força política còmplice del 155 i de la intervenció de la Generalitat’, ha comentat, referint-se a Sánchez.

En canvi, ERC només hi posa la condició que el presidenciable deixi d’insultar Torra. La portaveu republicana, Marta Vilalta, ha dit que veuen la moció de censura com una oportunitat: ‘Farem el millor per Catalunya i la seva ciutadania en qualsevol de les decisions que prenguem. Ara s’obre una oportunitat per a fer caure el govern del PP que lidera la corrupció, la violència i la repressió contra Catalunya. Si tenim l’oportunitat de fer tombar Rajoy i el PP, ho farem’. Ha argumentat que ERC està predisposada a escoltar qualsevol proposa, independentment de qui vingui, però que sempre prioritzarà la defensa dels drets de la ciutadania.

Per la seva banda, el diputat al congrés espanyol Gabriel Rufián ha convidat Sánchez a visitar Oriol Junqueras a la presó d’Estremera per demanar els vots dels republicans.

Si Pedro Sánchez quiere lo votos de ERC para una moción de censura que vaya a Estremera a pedírselos tras un cristal a su Presidente.

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) May 26, 2018

La direcció del PDECat proposa de presentar-se a les municipals amb la marca de Junts per Catalunya

La direcció del PDECat ha proposat de presentar-se a les eleccions municipals de l’any vinent amb la marca de Junts per Catalunya al Consell Nacional d’avui. La trobada també ha de servir per a convocar una assemblea ordinària el juliol per a fixar el rumb ideològic de la formació. La proposta es debatrà a la convenció municipalista del PDECat del 15 i 16 de juny.

La coordinadora general, Marta Pascal, ha anunciat la proposta de la direcció: ‘Creiem que ens pot donar bons resultats, ens permet de ser políticament ambiciosos’. Ha afegit que el PDECat vol obtenir més batllies a les municipals –ara com ara en té unes 440–.

El sector crític també vol que l’assemblea del juliol avaluï la feina dels membres de la direcció actual i que, si cal, en sotmetin els càrrecs a votació. Pascal va oferir d’ampliar l’executiva, que també ha de renovar la presidència després de la retirada d’Artur Mas i de la situació de provisionalitat de Neus Munté, que alhora és candidata a la batllia de Barcelona.

Pascal ha cridat a sumar per generositat i transversalitat i ha reiterat que la direcció pot reestructurar-se i ampliar-se tot permetent que els afiliats es pronunciïn també per elegir el president del partit.

El PSOE descarta acords amb l’independentisme i s’acosta a Ciutadans

El PSOE ha descartat d’arribar a acords amb l’independentisme en la moció de censura contra Mariano Rajoy i ha ofert a Ciutadans la convocatòria d’eleccions generals espanyoles anticipades perquè li donin suport. Ahir el partit d’Albert Rivera va dir que no ho farien i va exigir uns comicis a Rajoy, malgrat que no pot fer-ho mentre no es voti la moció de censura o no es retiri.

En una entrevista a la Cope, el secretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, ha dit: ‘Convocar eleccions és un procés raonable que no serà cap obstacle per a arribar a un acord amb Ciutadans’. El partit de Rivera també havia posat com a condició que no hi hagués cap pacte amb l’independentisme català, a la qual cosa els socialistes han accedit.

‘És el moment que cada força política respongui, apel·lem a la responsabilitat de cada formació. Fem la moció de censura per necessitat’, ha explicat Ábalos. Ahir Podem va dir que hi donaria suport sense condicions, mentre que ERC i el PDECat van demanar a Pedro Sánchez que demanés disculpes pels insults contra el president de la Generalitat, Quim Torra. El PSOE en té prou amb el suport de Podem i de Ciutadans per a fer fora Rajoy i situar Sánchez al capdavant de la presidència del govern espanyol.

Ciutadans vol un candidat ‘instrumental’
El secretari general de Cs, José Manuel Villegas, ha reiterat que rebutgen la moció de censura del PSOE per ‘precipitada i irresponsable’. Ha explicat que la seva proposta és que es retiri aquesta moció i que se’n presenti una conjunta amb un candidat ‘instrumental’ que tingui com a únic punt del programa les eleccions anticipades.

En aquest sentit, ha argumentat que ni Sánchez ni Rivera poden ser candidats alternatius a Rajoy i que cal arribar a un acord perquè es convoquin eleccions. Així doncs, Ciutadans vol elegir un president espanyol independent i provisional que tingui l’única missió de dissoldre les corts i signar la convocatòria electoral.

Més informació:

La Marea Pensionista es mobilitza contra l’aprovació del pressupost espanyol

Centenars de persones han tornat a sortir al carrer a Barcelona per reclamar unes pensions dignes i denunciar la postura del govern espanyol en aquesta matèria. Convocats pel moviment conegut com a ‘Marea Pensionista’, els manifestants s’han concentrat a la plaça de la Catedral i n’han marxat en direcció a la plaça de Sant Jaume.

Un dels portaveus, Domiciano Sandoval, ha explicat que, malgrat l’acord assolit pel PP i el PNB per a tirar endavant el pressupost espanyol, que preveu un augment de les pensions d’un 1,6% enguany i l’ajornament fins al 2023 de l’entrada en vigor del Factor de Sostenibilitat, aquestes mesures no solucionen ‘absolutament res’. Consegüentment, les mobilitzacions continuaran.

Marea Pensionista encara ara un període de reflexió i de reorganització i reprendrà les accions reivindicatives el setembre.

Alerta sanitària a Palma per una mostra clínica etiquetada com a ‘Ebola’

La policia espanyola i els tècnics del servei d’emergències 112 de les Illes han activat l’alerta per Ebola a Palma. Ahir al vespre van rebre una trucada advertint de la troballa d’un pot clínic etiquetat com a ‘Filoviriade ébola virus ARN’, que ha estat enviat a Madrid perquè sigui analitzat. Ara com ara, es desconeix si el líquid del pot és o no infectat.

Segons que explica el Diari de Mallorca, la mostra va traslladar-se a l’hospital de Son Espases i va aïllar-se a vuitanta graus sota zero. A continuació, s’ha transportat a l’Institut Carlos III de Madrid perquè se n’examini la substància avui mateix.

El protocol ha fet que els veïns de l’immoble no hi hagin pogut dormir avui nit, a l’espera que es desinfecti.

La premsa espanyola abandona Rajoy i s’alinea amb Ciutadans demanant eleccions anticipades

La sentència del cas Gürtel ha generat una crisi política a Espanya. Mentre el PP i Rajoy s’aferren al govern com a un clau roent, el PSOE ha registrat una moció de censura –que ja ha rebut el suport de Podem i de l’independentisme català– i Ciutadans ha demanat eleccions generals anticipades. Avui la premsa de Madrid se suma majoritàriament a la tesi d’Albert Rivera, dóna Rajoy per amortitzat i demonitza el suport d’ERC i del PDECat a la moció de censura que ha de convertir Pedro Sánchez en president del govern espanyol.

L’editorial d’El País és contundent. Afirma que Rajoy ha perdut tota la credibilitat perquè la sentència de la Gürtel prova uns fets ‘demolidors i inacceptables’. També és crític amb l’estratègia del PP, qui ha postposat l’assumpció de responsabilitats fins que no hi hagués cap sentència: ‘El dany que el partit s’ha fet a si mateix amb aquesta estratègia és enorme, potser fins i tot suïcida en termes de continuïtat com a força política amb capacitat de governar’, diu l’editorial.

El diari defensa que convocar eleccions anticipades és l’única manera que Espanya tingui un govern estable i fort, i situa al mateix nivell la sentència de la Gürtel i el ‘desafiament separatista’, com a dos elements que han creat la crisi política a l’estat espanyol. Assegura que fer concessions a l’independentisme és una línia vermella que el PSOE no pot travessar, i crida a un acord per a uns comicis com més aviat possible.

El Mundo també els demana, però es mostra crític amb la moció de censura ‘temerària’ de Sánchez. A l’editorial l’ataca afirmant que no és ètic voler arribar al poder a qualsevol preu, demonitza el suport de Podem i de l’independentisme català i basc i el crida a retirar la moció de censura. El Mundo evita les crítiques a Rajoy i només li demana que sigui responsable i que convoqui eleccions anticipades per a garantir l’estabilitat política i econòmica i un executiu fort.

En canvi, El Español elogia la iniciativa de Pedro Sánchez, ataca Rajoy amb duresa i opta per un pacte entre el PSOE i Ciutadans que permeti de tirar endavant la moció de censura a canvi que Sánchez fixi una data per a convocar les eleccions. Adverteix que, si no, hi hauria un congrés ingovernable amb el PSOE en mans de l’independentisme i del PNB, amb una possible revolta interna socialista arran de l’oposició de pactar amb ERC, el PDECat i Bildu, o que Rajoy tornés a sobreviure: ‘El pitjor que podria passar és que no passés res’, conclou.

L’ABC i La Razón ataquen Sánchez
El diari ABC no demana la convocatòria d’eleccions ni la dimissió de Rajoy. Se centra només a atacar Pedro Sánchez i el PSOE per la moció de censura perquè té el suport dels ‘vots bruts’ dels partits ‘antisistema, antidemocràtics i separatistes’. Admet que el PP i Rajoy han comès errors de gestió greus que no han assumit i afegeix que han de reflexionar. ‘El principal problema d’Espanya és la unitat nacional i ahir Sánchez la va afeblir’ afirma l’editorial.

Per últim, La Razón també ataca Sánchez, no fa ni una crítica al PP i a Rajoy i diu que l’única força a qui interessen unes eleccions anticipades és a Ciutadans. A l’editorial, també demonitza el suport de l’independentisme català a la moció de censura i adverteix de la inestabilitat política i econòmica que ha motivat el PSOE.

Pablo Hasel: ‘Estic mentalitzat perquè d’aquí a dues setmanes la Guàrdia Civil vingui a buscar-me a casa’

L’Audiència espanyola va condemnar el passat mes de març el raper Pablo Hasel a dos anys de presó per enaltiment del terrorisme i per injúries a la corona i a les forces de seguretat de l’estat espanyol. Aquesta pena, que podria ser finalment de tres anys si no paga una multa de 24.300 euros, s’afegirà a la de dos anys per una condemna del 2015. Així doncs, la seva entrada a la presó és gairebé un fet. L’última possibilitat que té per a evitar-la és el recurs presentat al Tribunal Suprem, però no hi confia pas. Diu que està mentalitzat per a la pitjor situació i que quan la sentència sigui ferma potser només li donaran una setmana per a entrar a la presó.

Parlem amb ell hores després d’haver tornat de Brussel·les, on ha participat amb el grup de suport al raper Valtònyc en un acte al Parlament Europeu. A diferència del mallorquí, Hasel té clar que ell optaria per entrar a la presó: ‘Analitzo les opcions que tinc en funció de com puc fer més mal a l’estat espanyol i prefereixo entrar a la presó.’

En quin punt es troba ara mateix la vostra condemna? Heu presentat un recurs, oi?
—Vaig presentar un recurs al Suprem, que tant pot pronunciar-se d’aquí a dues setmanes com d’aquí a dos mesos. Quan s’hagi pronunciat, la sentència serà ferma, i com que ja tinc dos anys d’antecedents, imagino que tindran més pressa per a tancar-me que no amb en Valtònyc.

Ho creieu? De quins terminis parlem?
—Em diuen que quan surti la sentència és possible que em donin una setmana per a ingressar a la presó. Però depèn de molts factors. De quan els interessi tancar-me, de la pressió social del moment… Però poden donar-se molta pressa perquè tinc antecedents. Si una cosa tinc clara és que el cas d’en Valtònyc és un precedent. Molta gent es pensava que, com que era un cas mediàtic, l’estat no s’atreviria a arribar tan lluny. Però que hagin demanat l’euroordre i l’ordre de detenció internacional és una declaració d’intencions d’un règim que està nerviós i va a totes. La situació se’ls escapa de les mans i volen atemorir la població perquè no hi hagi lluita ni protesta.

Abans de recórrer al Suprem, també vau recusar la jutgessa Concepción Espejel perquè la considereu imparcial.
—Això ho porta el meu advocat. Però en tot cas, mai no esperaré un judici imparcial de l’Audiència Nacional, perquè és un tribunal polític i feixista. Crec que no es pot esperar que no sigui un tribunal repressiu perquè, precisament, aquesta és la seva funció. Ara, lògicament la recusació la fem perquè la jutgessa Concepción Espejel, casada amb un Guàrdia Civil, té un interès especial a condemnar-me. Igual que un dels altres magistrats, Nicolás Poveda, argumenta que va ser militant de la Falange.

Impressiona que parleu dels terminis en què podeu entrar a la presó.
—Pot ser d’aquí a un mes o d’aquí a un parell de setmanes… Jo ara mateix estic mentalitzat perquè d’aquí a dues setmanes la Guàrdia Civil vingui a buscar-me a casa, sigui pels meus antecedents o per evitar que marxi com ha fet en Valtònyc, tot i que jo he deixat clar que no ho faré. És una possibilitat. Potser els terminis es dilaten, però estic mentalitzat per a la pitjor situació.

Si us volguéssiu exiliar, òbviament, no m’ho diríeu, però ja heu dit que no ho preveieu. Que l’exili tampoc no us assegura la llibertat. Per què no us acaba de convèncer?
—Crec que cada cas és un món i és una decisió molt personal. En el meu cas, jo he triat aquest camí, la lluita contra l’estat espanyol, i no puc analitzar les coses en funció de què m’aniria millor a mi personalment. El meu camí no és individualista i lluito per una causa comuna. A mi m’aniria millor estar exiliat, perquè tot i que l’exili és molt dur i no és anar-se’n de vacances com alguns es pensen, pots tenir una llibertat de moviments. I quan ets a la presó, no. Però com que jo no analitzo les coses en funció de què m’interessa més personalment sinó en funció de com puc fer més mal a l’estat espanyol, prefereixo entrar a la presó.

Però des de l’exili també es pot fer una tasca important de denúncia de l’estat, i sense haver d’entrar a la presó.
—Sí, i crec que l’exili pot ser molt útil. Però en el meu cas concret, el fet que l’estat espanyol em tanqui a la presó seria treure-li la màscara de feixisme encobert davant de tothom. I ara que em vaig movent i faig força xerrades arreu, m’adono que tot el que ens passa a en Valtònyc i a mi obre els ulls a moltes persones, especialment els joves. I crec que, si me n’anés, no hi hauria la mateixa mobilització ni presa de consciència que si m’acaben tancant a la presó. Per una altra banda, hi ha el factor econòmic. L’exili són molts anys. Potser et poden ajudar els primers mesos, o fins i tot anys, però si després no tens una feina estable i no tens recursos, sobreviure es pot fer difícil. Però la qüestió que ha pesat més és com considero que puc fer més mal a l’estat.

Heu dit que feia tres setmanes que no sabíeu res de Valtònyc. En les moltes hores que heu compartit, deveu haver parlat d’aquesta qüestió: del dilema entre entrar a la presó o exiliar-se.
—Sí que ho parlàvem i valoràvem pros i contres de cada situació. Però no sé en quin moment determinat en Valtònyc va triar aquesta opció. Sí que sé que hi donava tombs, però com també ho he fet jo en algun moment. Des de fa temps, però, tinc clar que la meva opció serà resistir aquí.

Dret a l’energia? Però quina mena d’energia?

Des que el problema de la precarietat energètica s’ha posat sobre la taula del debat polític, han sorgit nombroses veus que clamen per l’anomenat ‘dret a l’energia’, copiant el ben conegut lema del ‘dret a l’aigua’, que identifica l’energia amb l’aigua com si fossin la mateixa cosa o fossin comparables.

La precarietat energètica (també anomenada pobresa energètica) té diverses causes, entre les quals, la pèssima qualitat energètica de les edificacions. Això fa que, per mantenir-hi un nivell de confort tèrmic digne, s’hagi de fer una elevada despesa monetària en energia, tenint en compte que aquestes edificacions són escandalosos xucladors d’energia, que la malbaraten sense fer la funció per a la qual se suposa que es fa servir: fer l’estada –on es fa vida o es treballa– confortable des del punt de mira tèrmic.

La precarietat energètica ha posat de manifest que el sistema energètic heretat del segle XX és incapaç de garantir el dret a una vida digna per a una gran quantitat de persones i famílies, no solament a casa nostra, sinó arreu del planeta.

El gaudi d’una vida digna implica disposar de diferents serveis, i la major part requereixen energia per fer-los efectius. És evident, doncs, que per gaudir d’una vida digna, les persones necessitem una determinada quantitat d’energia exosomàtica, per a complementar l’energia endosomàtica que ens permet de sobreviure físicament.

El problema és quina energia hem de fer servir per a disposar dels serveis que permeten viure dignament, garantint el dret inalienable a una vida digna.

La civilització industrialista ha respost a aquesta qüestió imposant el domini dels combustibles fòssils i nuclears, amb tecnologies de generació que permeten que tot cremant o fissionant aquests materials es pugui disposar d’escalfor i amb tecnologies que permeten transformar l’escalfor (energia tèrmica) en altres formes d’energia. I no solament això, sinó que són tecnologies a gran escala i centralitzades, de manera que donen un poder enorme a unes minories molt reduïdes que exerceixen el seu domini sobre la societat.

Avui que les societats humanes han de fer front a les conseqüències acumulades d’haver emprat, durant segles, el foc per disposar d’energia, l’anomenat dret a l’energia hauria d’anar acompanyat de la responsabilitat de no contribuir a augmentar les emissions de gasos d’efecte hivernacle ni les emissions de radioactivitat.

Per tant, el dret que hauríem de reivindicar obertament i sense cap dubte és el dret a captar, transformar i usar l’energia que es manifesta en els llocs on fem vida (la radiació solar, la força de l’aigua i del vent, l’escalfor de la terra, l’energia emmagatzemada en la biomassa, etc.).

Vaig tenir l’honor i l’oportunitat de poder treballar, durant dos anys ben llargs, en el col·lectiu Constituïm. El treball resultant (‘El debat de les idees: una proposta de constitució com a eina de reflexió’), en la secció 6 (‘Drets i deures ecològics’), conté l’article 54 (‘Dret als béns comuns naturals’), que diu: ‘Tothom té el dret de captar, transformar i fer servir l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics, per tal de gaudir d’una vida plena i saludable.’

De fet, ja fa uns anys, es va reunir a Berlín la World Renewable Energy Assembly (WREA2005) i va fer una declaració ben emblemàtica, que duu per títol ‘The Human Rigth to Renewable Energy’ (‘El dret humà a l’energia renovable’) i en què es pot llegir: ‘L’experiència del segle XX ens mostra que una societat basada en combustibles fòssils i nuclears és incapaç de garantir a tota la humanitat el dret humà a l’energia […] atès que viola consistentment el dret humà a una vida digna. […] Les energies renovables són les úniques que poden garantir el dret humà a l’energia.’

Defensem, doncs, el dret a l’energia renovable i deixem de defensar un suposat dret a disposar d’energia cremant combustibles fòssils i fissionant combustibles nuclears, perquè voler garantir el dret a cremar i fissionar vol dir contribuir a empitjorar la delicada salut del planeta, ja prou afectada per l’enverinament i l’escalfament de l’atmosfera.

Pep Puig, Dr. d’Enginyeria Industrial

Eva Bertrana: ‘A Catalunya Nord, el sentiment de catalanitat no s’ha perdut mai’

Avui se celebra la Bressolada, la festa de les escoles de la Bressola amb què volen fer visible la tasca de foment del català que fan aquests centres educatius a Catalunya Nord. Enguany, la celebració, marcada per l’Any Pompeu Fabra, coincideix amb el començament de la campanya ‘A Catalunya Nord, el català a l’escola‘. Aquesta iniciativa vol denunciar la situació precària en què es troba l’oferta educativa en català i traslladar la preocupació al ministre d’Ensenyament francès, Jean-Michel Blanquer, mitjançant les cartes de la ciutadania. La Bressola hi dóna suport i s’uneix a la crítica, subratllant la manca de sensibilitat del govern francès en aquesta qüestió. Parlem amb Eva Bertrana, directora de la Bressola, sobre la situació de la llengua, la història de l’associació i la Bressolada d’enguany.

—Quin és l’estat del català en l’ensenyament a Catalunya Nord?
—Hi ha molta més demanda que no oferta, des de fa molts anys. Hi ha diverses modalitats d’oferta: pel que fa a l’escola pública, hi ha l’opció de fer mitja hora o una hora per setmana en algunes escoles que ho accepten. També hi ha les intervencions fetes per l’Aplec de dues o tres hores per setmana i l’oferta de l’anomenada escola bilingüe, que és la matèria de català reforçada amb tres hores a la setmana, afegides a una altra matèria que sovint és història i geografia en català. Aquest màxim de sis o set hores setmanals justifica que en diguin ensenyament bilingüe. Són set hores setmanals sobre un total de vint-i-sis.

No és pas bilingüe, no és equilibrat…
—No, però en diuen així: ‘ensenyament bilingüe a l’escola pública’. Després hi ha les dues escoles històriques d’Arrels que fan immersió al cicle infantil i immersió parcial a primària. També entren en el servei considerat bilingüe. I a més, hi ha la Bressola, que ofereix immersió total des dels dos anys fins al final de l’ESO. Com que la immersió total no és acceptada pel Ministeri d’Educació francès, en el seu moment vam haver d’escollir entre prioritzar l’ensenyament públic o prioritzar la llengua i la immersió. La Bressola va optar per la llengua i la immersió. Fem part de les escoles immersives associatives que administrativament depenen de l’ensenyament privat de l’estat francès, com les escoles confessionals.

—Evidentment, no hi ha un model com el de la Bressola que sigui públic…
—No pas. Un cas semblant al nostre són les ikastoles al País Basc Nord, les escoles bretones, les escoles occitanes i les escoles alsacianes, que tenen el mateix estatut que nosaltres: hem optat per la immersió total a l’escola. Quan parlem d’immersió, vol dir que el francès és del tot omnipresent en la vida fora de l’escola i, per tant, per compensar-ho, només podem fer l’escola únicament en català. És l’única manera que hi hagi un equilibri. Ho fem amb l’objectiu, evidentment, que l’alumne sigui bilingüe.

—Amb quantes hores de francès?
—A partir de tercer de primària integrem tres hores de francès com a matèria.

—Teniu més demanda de l’oferta que podeu donar?
A la Bressola tenim unes llistes d’espera tan llargues que cada any hem de refusar alumnes, i ens fa molt mal al cor fer-ho. Això vol dir refusar els qui serien nous parlants d’aquí a uns anys, però no tenim prou locals, no tenim possibilitat d’obrir més escoles per raons essencialment econòmiques. El ministeri no dóna els mitjans humans i econòmics perquè les escoles públiques puguin desenvolupar l’ensenyament en català a les escoles en aquestes tres modalitats: iniciació, iniciació reforçada o model bilingüe. No tenen els mitjans necessaris per a cobrir la demanda de les famílies. Segons una enquesta que va fer el 2015 el Consell Departamental dels Pirineus Orientals, la Generalitat i l’Associació Aplec, que gestiona justament els professors de l’ensenyament públic, quedava demostrat que hi ha més d’un 75% de la població nord-catalana que està a favor que s’ampliï l’oferta del català a l’escola. La realitat, però, és que només un 25% hi té accés, en tota la varietat de modalitats, sabent que hi ha una gran part d’aquest 25% que només fa una hora de català a la setmana; és a dir, que els alumnes canten una cançoneta d’iniciació i poca cosa més. Què vols fer amb una hora? El model bilingüe o immersiu, a més, només cobreix un 8% de la mainada nord-catalana, mentre que la immersió total només en cobreix el 3%.

—Això vol dir que només el 3% de la població nord-catalana gaudeix d’un model d’èxit com és la immersió lingüística.
—Sí, el que ofereix la Bressola. És un model més reforçat, fins i tot, que el del Principat. Aquí sí que fem la immersió al pati, al menjador… Impulsem la llengua fins i tot en els espais fora de l’aula. No és una immersió només a les quatre parets de l’aula. Evidentment, el programa de l’educació nacional s’imparteix en català i la particularitat de geografia i història es fa amb visió catalana. Això no és al programa francès i ho hem afegit. Els registres col·loquials, familiars, alimentaris, etc., es treballen al moment del menjador i durant el dia a dia. Cal comptar que el 90% del nostre alumnat parla únicament francès a casa. Hem de cobrir la mancança de la tradició familiar.

—Tenint en compte que tantes famílies parlen francès a casa, crida l’atenció que siguin tants els qui preferirien que els seus fills s’eduquin en català a l’escola.
—Sí, que passi això és genial. Aquesta enquesta va ser una sorpresa agradable per a molts de nosaltres: veure que hi havia una demanda important del català i que el català era benvist. No hi havia una hostilitat de la població cap a la llengua del país. Va ser la repressió de l’estat francès que va fer que s’aturés la transmissió familiar de la llengua. A partir dels anys cinquanta, es va aturar la transmissió familiar i ara hi ha una presa de consciència, la gent diu ‘jo vull que el meu fill parli el que a mi no m’han donat’. Són moltes generacions…

—A què es deu aquesta presa de consciència?
—Hi ha diverses raons. Hi ha el factor del retorn a les arrels. En altres àmbits, com l’alimentari, s’han posat de moda coses com el quilòmetre 0, els productes locals, etc., i això forma part d’una globalització que consisteix a saber qui ets per afrontar el món. Hi va haver una repressió molt brusca amb els famosos panells de les escoles dels anys cinquanta, que deien ‘sigueu nets i parleu francès’. En aquell moment, la població i els pares d’alumnes amb poca formació es van sentir molt petits i els va semblar que feien mal als nins i nines si els continuaven parlant en català. Aquest aspecte ha desaparegut completament. Han circulat molts estudis científics que diuen que el bilingüisme permet a l’infant una obertura a totes dues llengües. D’altra banda, l’entrada de l’estat espanyol a Europa l’any 1986 va fer que la gent comencés a veure que teníem a trenta quilòmetres una Catalunya pròspera culturalment i econòmicament. La gent d’aquí va deixar de girar tant l’esquena al sud i es va recuperar aquesta identitat catalana que, en part, s’havia perdut. I hi ha un altre aspecte, que és que l’escola francesa va reeixir fent desaparèixer la llengua, però la identitat profunda, el sentiment de catalanitat, no s’ha perdut mai. És paradoxal, però la llengua tendeix a desaparèixer a partir dels anys cinquanta mentre que, en paral·lel, comença a créixer el sentiment de catalanitat i de pertinença als Països Catalans.

—París no fa cas d’aquesta demanda?
—A París no ens segueixen. Les llengües regionals com la nostra, el bretó, l’aranès, el basc i l’occità, no són oficials ni reconegudes. Tot això costa molt i el Ministeri d’Ensenyament diu que és important el que fem però no ens dóna mitjans. Al País Basc Nord tenen una mica més de mitjans. En comptes d’un 25%, em consta que és gairebé el 40% de l’alumnat que té l’ensenyament en basc. Allà hi ha hagut més pressió de la població. Catalunya Nord ha estat, potser, un país més rural i més adormit durant més temps, encara que a poc a poc es va despertant.

La duresa de l’estat francès amb aquesta qüestió no trontolla mai?
—El mot ‘igualtat’ de la divisa de llibertat, igualtat i fraternitat, es refereix a tota la República i aquesta va ser la intenció: ‘Hem d’evitar tot allò que en diferencia perquè tots som francesos i tots som republicans.’ S’ha confós la igualtat en el sentit social amb la igualtat en el sentit identitari i territorial. França no respecta la diversitat dels seus pobles. No la reconeix.

—La Bressola ja té més de quaranta anys…
—Neix el 1976 seguint l’exemple de les primeres escoles en llengua basca a Baiona, al País Basc Nord, que es van crear el 1969. I arran del moviment del Maig del 68, de la presa de consciència de la identitat d’uns militants d’esquerra. Assabentats que al País Basc s’obria la primera escola moderna en llengua basca, els fundadors de la Bressola van decidir de portar-ho a casa. El 1976 es va fer una ‘escoleta’, una classe amb set alumnes. Va anar creixent a poc a poc els primers anys perquè fins i tot la classe política ho va tolerar pensant que era un deliri i que tancaríem.

Però no vau tancar.
—No van tenir sort. Les escoles no van tancar i la cosa va anar creixent. Al final, la classe política local va haver de fer front a una realitat i van haver de començar a donar locals més o menys dignes per a acollir la mainada, alguns serveis… Així va començar la Bressola dels anys vuitanta, amb dues escoles a Perpinyà i el municipi de Nyils i amb certes ajudes municipals. El reconeixement de la Bressola no va arribar fins al 1995, quan, veient la dimensió que agafaven tant la Bressola com altres escoles com la basca, la bretona i l’occitana, el ministre de l’època va proposar un concert amb el ministeri. Ens van dir que si optàvem per la immersió, a l’escola pública no ens podrien acceptar, però podríem signar un concert d’escola privada que respectaria el nostre caràcter propi.

—Ara quantes escoles teniu?
—Set d’infantil i primària, repartides pel territori nord-català, sumades al Col·legi, com en diem nosaltres, que és fins a l’ESO. Esperem que d’aquí a un parell d’anys, si arriben a bon port les negociacions, puguem anunciar l’obertura del Liceu, que cobreix els tres anys de Batxillerat. Així, tancaríem la volta de tota l’escolaritat en català.

—Malgrat els inconvenients, doncs, l’evolució és positiva?
—Sí, tenim més complicitats de les famílies i vam superar els mil alumnes. La Bressola té un pes en la societat nord-catalana. Parlem de mil alumnes, que són dos mil pares, quatre mil avis, cosins… Hi ha una complicitat i un acompanyament social de la Bressola al qual s’han d’afegir forçosament els polítics per coherència. En aquest sentit, anem avançant. El blocatge per part nostra encara ve pel jacobinisme francès, el ministeri…

—Quines esperances teniu que l’estat faci un pas endavant?
—Hem tingut governs de tota mena: d’esquerra, de dreta, de centre, Mitterrand, Hollande, Macron… Però és tan profund el jacobinisme que això no evoluciona. La grandesa de ‘la França’ és tan profunda que això no pot evolucionar. No hi ha cap govern que hagi fet un pas important cap al reconeixement de les llengües regionals de la República Francesa.

—Avui se celebra la Bressolada. Què significa per a vosaltres i quines novetats hi ha enguany?
—Aquesta és la quinzena Bressolada. L’objectiu era tenir un cert pes visual i reunir, una vegada l’any, tot l’alumnat, les famílies i la comunitat educativa per fer festa. És una festa moderna que segueix les tradicions catalanes. Enguany, coincideix amb l’Any Pompeu Fabra i no podia ser que la Bressolada no ho tractés. Fa cinc mesos que els nins assagen una cantada feta per un antic mestre de la Bressola al voltant de la figura del lingüista. També hi haurà castells, una tropa de pallassos del Principat… És un dia de festa popular de deu del matí a sis de la tarda. No ens dediquem a fer ‘escoleta’ dins de l’aula i prou. Com a mínim, un dia a l’any, traiem l’escola al carrer i fa goig veure dues mil persones unides al voltant de la Bressola, la llengua i la cultura catalana.

—La Bressola s’ha posicionat en contra de l’empresonament dels dirigents independentistes i dels atacs a l’escola catalana d‘aquests últims mesos. Com viviu aquesta situació?
—Nosaltres, de l’estat francès no esperem ni esperàvem gran cosa. Som en una lluita de formigueta. Som conscients que això és així i tot allò que puguem avançar són petites victòries. De cara al Principat, evidentment, va ser una sorpresa la reacció repressiva i judicial de l’estat espanyol que es vanta de ser un estat democràtic. En el fons, no és millor que l’estat francès pel que fa a la mentalitat. Si comparem la repressió d’un estat amb la d’un altre, és flagrant la manera de reaccionar de l’estat espanyol contra el seu poble, si és que el considera propi. Com a nord-catalans amb sentiment de pertinença al poble català, aquests atacs al Principat els hem sentit en primera persona. No han atacat uns germans, no han atacat uns veïns, ens han atacat directament! Haguéssim pogut ser nosaltres, perquè nosaltres, fa tres-cents anys, també pertanyíem al Principat. Evidentment, no podíem fer res més que reaccionar donant el suport més absolut al poble de Catalunya, que està tocat en la seva integritat: els polítics, els professors, el teixit associatiu, els cantants… Estem pendents vint-i-quatre hores de què passa al sud.

—Creieu que a la inversa hi ha aquesta sensibilitat?
—No. Cal fer molta pedagogia. Una cosa que lamentem és que als llibres d’història i geografia, els Països Catalans i Catalunya Nord no hi apareixen. Les divisions administratives i històriques són les que són, però que Catalunya Nord va ser part del Principat i, gosaré dir més, que Catalunya va néixer a Catalunya Nord, això no s’ha transmès als nins. Cal fer molta pedagogia en aquest sentit. És evident que hi ha una presa de consciència de pertinença al poble català més gran aquí que no pas a la inversa per manca d’informació. Molta gent del sud que ens ve a visitar ho descobreix quan arriba aquí. En aquest aspecte, el govern de Catalunya podria donar un cop de mà, perquè és important. Cal integrar Catalunya Nord en alguna part del programa escolar.

Les xifres del PSOE per a fer fora Rajoy

L’entrada a registre d’una moció de censura del PSOE contra Mariano Rajoy ha causat un terratrèmol polític a Espanya. La sentència contundent del cas Gürtel i el fet que el tribunal de l’Audiència espanyola dubti de la credibilitat del testimoni de Rajoy han provocat que els socialistes hagin decidit de presentar la moció de censura amb Pedro Sánchez com a candidat alternatiu. Ara, el PSOE ha de sumar una majoria absoluta (176 diputats) per a aconseguir que prosperi i fer fora Rajoy de la Moncloa.

Podem ja ha anunciat que donarà suport a la moció de censura sense condicions. Per tant, el PSOE compta amb els seus 85 diputats i amb els 71 de Podem, 156 en total. Ciutadans ha advertit que no donarà suport a la iniciativa i ha exigit a Rajoy que convoqui eleccions generals immediatament, però el president espanyol s’ha enrocat i ha criticat la moció de censura amb l’argument que perjudica l’estabilitat i el creixement econòmic.

Per tant, Sánchez necessita vint diputats més per ser president. Però necessita el suport dels partits independentistes catalans i del PNB perquè tiri endavant. Fins ara, el PSOE s’havia negat a registrar una moció de censura que obtingués el suport de l’independentisme català, que no exigia res a canvi d’expulsar el PP del govern espanyol després de la violència policíaca del primer d’octubre.

La moció pot anar d’un diputat
Ahir, el PDECat i ERC van oferir els seus diputats al PSOE a canvi que Sánchez rectifiqués i retirés els insults dels últims dies contra el president de la Generalitat, Quim Torra. Els republicans compten amb nou vots i els ex-convergents amb vuit, fet que elevaria la suma 173 vots. En aquest cas, en faltarien tres perquè la moció de censura prosperés. Ara bé, si el PSOE no accepta el suport de l’independentisme, té la possibilitat de retirar la moció de censura en qualsevol moment abans que comenci el debat.

El PNB pot tornar, per tant, a ser decisiu. Els cinc diputats bascs, que dijous van permetre d’aprovar el pressupost de Rajoy, poden ara tombar-lo. El PNB va mostrar-se disposat a escoltar la proposta del PSOE i a donar suport a la moció de censura. No obstant això, si el PNB hi votés en contra, difícilment podria prosperar.

L’última combinació possible és que els dos diputats d’EH Bildu i el de Coalició Canària donessin suport al PSOE. No obstant això, el diputat canari és pròxim al PP i de fet va votar a favor del pressupost. I encara hi hauria un últim cap per lligar, el vot del diputat de Nova Canària, adscrit al grup socialista malgrat el seu suport al pressupost de Rajoy.

‘Em fa molta ràbia que no hages tingut més temps per a gestionar la cultura’, carta de Miquel Gil a Lluís Puig

Estimat Lluís:

Saps? Em fa molta ràbia, com a treballador de la cultura, que no hages tingut més temps per a gestionar la cultura catalana. Ens hem perdut una gestió que estic segur que hauria estat, com diem per ací, pel País Valencià, de categoria!

Deia Teresa Pascual que ‘la veritat no és bella ni ha de ser-ho’. No sé si la veritat, però la realitat és injusta i dura. No et mereixes, no ens mereixem, el càstig que infligeix el front 155, que castiga amb la força del poder, a tu amb la força d’un bou, a la resta del sector cultural explorant els límits de la democràcia, buscant maneres perquè ens censurem. Amb la por, volen provocar el silenci de la creació cultural catalana. Estan equivocats, en sabem molt, de resistència pacifica, no ens faran callar. En tres-cents anys de resistència, alguna cosa hem après.

Malgrat tot, tinc esperança en la justícia (encara que s’haja d’anar a buscar nord enllà, ja saps, on diuen que la gent és noble i tot això i allò…). Tinc esperança en les persones justes que apliquen les lleis de manera justa, honesta i democràtica. I com que eres persona justa, honesta, pacífica i democràtica, no en tinc cap dubte: guanyarem el futur. A poc a poc, però, anem guanyant-los, lentament recuperem la democràcia en instàncies europees, en l’ONU, tossudament hi fem front amb la força de la raó no violenta. Dolorosament, per què negar-ho. No oblidaré mai què et fan passar.

Tu deus saber com n’és, de dolorós, ser fora de casa, i en el teu cas, lluny de l’activisme cultural (vull dir, lluny, a peu d’obra, ja sé que en línia no pares en torreta), me’n faig una idea. No sé si et servirà de res, però sàpigues que estic molt orgullós de tu, Lluís. Gràcies pel teu exemple de civisme, dignitat, valentia i fermesa democràtica, Honorable Conseller.

‘La veritat no és bella ni ha de ser-ho’, però la veritat sura i la veritat és que no has comès cap delicte, has fet política i has estat lleial a la voluntat del poble català.

La veritat surarà, aquest malson s’acabarà, qualsevol nit de lluna plena tramuntaràs la carena, però cap a Terrassa, i tornaràs a plantar a can Ventós pèsols i mongetes tendres, que és com tu en dius de les bajoquetes…

Tot i que ja sé que no t’interessa, gens ni miqueta, saber què fan vint-i-dues persones darrere d’un baló, dir-te que a Anglaterra hi ha futbolers que canten una cançó que diu: mai caminaràs sol.

Mai caminaràs sol, Lluís.

Cuida’t molt, amic!

La direcció del PDECat s’enfronta a la petició dels crítics de renovar l’executiva

El Consell Nacional del PDECat convocarà previsiblement avui una assemblea ordinària els dies 20, 21 i 22 de juliol que ha de servir per a fixar el rumb ideològic del partit de cara a les eleccions municipals del maig de l’any vinent i adaptar l’estructura orgànica –només dotze persones formen part de la direcció–. Segons que va explicar la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, no és previst que es discuteixi la direcció, que complirà dos anys al capdavant del partit hereu de CDC.

L’elecció d’un nou coordinador general no entra en els plans de la direcció actual. Aquesta opció s’hauria d’incloure al reglament que regirà el funcionament de l’assemblea del juliol, però els comandaments del PDECat rebutgen que es faci un debat de noms. No obstant això, hi ha mar de fons dins del partit. Els crítics volen organitzar-se perquè aquesta assemblea sigui la palanca de canvi dels lideratges del partit.

La voluntat d’ampliar la direcció respon a la necessitat del PDECat de coordinar-se amb JxCat, una vegada s’ha desencallat la investidura. Pascal considera que cal abordar la confluència, atès que la majoria de diputats de JxCat són independents. A més, una altra de les qüestions irresoltes és el paper que han de tenir els membres del PDECat que són presos polítics i exiliats, especialment Carles Puigdemont.

Joan Ramon Casals encapçala els crítics
Els crítics estan encapçalats per Joan Ramon Casals, ex-diputat de JxSí i batlle de Molins de Rei. Una de les possibilitats que tenen és la presentació d’una resolució al Consell Nacional perquè el reglament de l’assemblea del juliol inclogui l’opció de canviar la direcció del PDECat. En tot cas, aquesta opció no està tancada.

La falta de protagonisme del partit en les negociacions amb ERC i la CUP per a la investidura, juntament amb les crítiques contra la direcció per haver advertit que el candidat alternatiu a Puigdemont s’havia de consensuar amb el partit. Diversos diputats del PDECat i independents de JxCat, així com dirigents de partit, van qüestionar les declaracions de la portaveu de la direcció, Maria Senserrich.

El sector crític considera que els fets dels últims mesos no poden camuflar-se en una assemblea d’aquestes característiques i que cal debatre sobre la feina que ha fet la direcció del partit i sobre si cal un canvi de rumb. Alguns dels crítics que acompanyen Casals són l’ex-president de l’ACM i futur conseller d’Interior, Miquel Buch; el batlle de Sallent, David Saldoni; el regidor a Rubí Víctor Puig; i la diputada al congrés espanyol Míriam Nogueras. La majoria d’ells estan vinculats al Moviment Zero, una corrent interna del partit.

L’alineament dels quadres locals del partit pot ser clau per decantar la balança. El PDECat compta amb quatre-cents cinquanta batlles i catorze mil associats, unes bases majoritàriament favorables a Puigdemont.

El relleu de Mas
A l’assemblea del juliol també s’haurà de decidir qui relleva Artur Mas al capdavant de la presidència del partit. Després de la bicefàlia amb Neus Munté, que ara exerceix com a presidenta provisional, s’haurà de reestructurar la presidència. A més, Munté serà la candidata a la batllia de Barcelona i cal veure si es manté com a presidenta o bé si renuncia al càrrec.

Ciutadans no vol reconèixer que representa la minoria

Ahir va ser un dia trist al Parlament de Catalunya. L’agressivitat de Ciutadans amb el llaç groc que representa els presos i els exiliats no va rebre la resposta contundent que mereixia per part de la cambra catalana. No es poden tolerar aquests comportaments, sobretot perquè són exemples. Ahir Ciutadans va enviar als seus escamots un missatge visual que deia ‘arrenqueu el que vulgueu que no us faran res’. Malament, doncs. Dit això, però, cal entendre què passa. Perquè en realitat és molt instructiu.

Aquesta apel·lació a la neutralitat de l’espai públic és una aberració intel·lectual perillosa. L’espai públic, per definició, no és que no puga ser neutral, és que en cap cas ha de ser neutral sinó plural. I neutral i plural no són ni de bon tros la mateixa cosa. A l’espai públic s’ha d’expressar amb llibertat la pluralitat sencera de la societat, és clar que sí. La d’ells i la de tothom. Però això només pot passar si es garanteix que cada part de la societat tinga dret d’expressar-se sense que ningú prove d’exercir la coerció sobre ells. Només en les dictadures l’espai públic no és l’espai de la pluralitat. Ells tenen dret d’omplir l’espai públic d’allò que vulguen, però no tenen dret de buidar-lo violentament. Ells tenen dret de manifestar-se sempre que vulguen. Però no tenen dret d’impedir les manifestacions dels altres. Ningú no els nega el dret de posar la bandera espanyola en els seus escons del parlament. Però ells no són ningú per a treure res dels escons dels altres. I per això, exemplarment, ahir calia més contundència a l’hemicicle, en defensa dels drets de tots.

Hi ha, però, un element de tota aquesta qüestió dels llaços grocs que voldria posar sobre la taula d’una manera especial: crec que hem d’entendre i assumir que aquests símbols posen Ciutadans, i el bloc monàrquic en general, davant la realitat del seu paper de minoria en la societat catalana. I és per això que es mostren tan violents.

Un dels èxits més grans de l’independentisme ha estat el de crear una societat compromesa, que no únicament no té por d’expressar el seu compromís personal sinó que ho considera un deure democràtic, una obligació. La proliferació d’estelades als balcons va ser un dels primers senyals que l’independentisme era majoritari. I des d’aleshores, l’espai públic és majoritàriament independentista, amb les excepcions geogràfiques que es vulga, perquè el país i els seus ciutadans són majoritàriament independentistes. És això que ells no poden acceptar, perquè equival a acceptar que ells no representen cap majoria. I com que no poden guanyar, intenten que la victòria dels altres no siga visible.

Ja sé que ells fan servir aquestes excuses argumentals del 47% i tot això. Han fet una campanya monumental al voltant d’aquest concepte, però només des de la indigència intel·lectual, o la complicitat política malintencionada, es pot defensar un argument tan fal·laç. El 47% del vot en les eleccions al parlament no demostra que l’independentisme no siga majoritari, perquè l’existència dels comuns fa que unes eleccions al parlament no servesquen per a comptar majories binàries. Però, fins i tot així, i pel que fa al 21-D, l’independentisme va treure 174.000 vots més que el monarquisme i això no ho pot amagar ningú. De la mateixa manera, també cal recordar molt especialment que només l’independentisme ha provat de resoldre el dubte de quants ciutadans volen la independència i quants no, fent dues vegades un referèndum que ells, els monàrquics, han impedit i atacat amb tota la violència que han pogut.

Això, no voler saber quants independentistes hi ha de debò, hauria de ser prou per a deslegitimar-los cada vegada que parlen de majories i minories. Però no és això i prou: en democràcia, la minoria no es pot imposar mai a la majoria i això cal dir-ho i repetir-ho tantes voltes com faça falta. La minoria cal respectar-la i tenir-la molt en compte, però la minoria no pot imposar mai la seua voluntat a la majoria. I per això, i mentre Ciutadans, PSC i PP no accepten que representen la minoria i que la majoria té dret de tenir un projecte diferent del seu, la seua violència només la podrem interpretar com un intent antidemocràtic de negar la realitat. Com un intent d’imposar-se a la força, cosa que, simplement, no és tolerable.

No sé escriure un rap

Rap de Valtònyic, que la sort t’acompanyi. Ha escampat la boira, el músic. Tenir vint-i-cinc anys i una sentència de tres anys i mig de calabós per una cançó…  Dóna per a escriure molts raps i tonades de hip hop! Què en farà, Josep Miquel Arenas, Valtònyic, de tot plegat? Més cançons, sigui com sigui. Els polítics tampoc no ho tenen fàcil, el camí de retorn serà llarg i l’acomodament als nous llocs de residència és una incògnita. L’exili els enxampa la majoria a la meitat del camí, que diria el Dant. Només la professora Ponsatí té feina, la universitat li ha guardat la plaça. Meritxell Serret, Anna Gabriel, Marta Rovira són als primers anys de la quarantena, Toni Comín als segons, i Carles Puigdemont i Lluís Puig a la meitat de la cinquantena. Valtònyc només té vint-i-cinc anys.

No sé escriure un rap. És un estil de música i de poesia directa i sovint brutal que he sentit poc. No escolto rap com tampoc no he seguit gaire el punk ni els estils a què va donar lloc a partir dels setanta: trash, grunge… Són poètiques que conec de manera indirecta, pel que signifiquen en la història cultural. Rebel·lions, atacs directes a l’estat de les coses, provocacions. Em fa gràcia la barra, la poca-vergonya, l’impuls antiartístic del rap i els seus precedents. Però com a molt em poso Come as you are de Nirvana quan la canten umplugged i sobretot quan la canta Caetano Veloso. Ja veus tu. No m’esperava haver de defensar un raper malparlat (com és de rigor). No tinc ni idea si les lletres del mallorquí són misògines com sovint ho són les paraules dels rapers (i del rock masculí sencer), m’estimo més no pensar-hi. Ja en té prou amb l’exili, ja hi pensarà, en tot el que calgui pensar, de temps en tindrà. No sé escriure un rap.

Em sap greu. No saber escriure un rap. Un Rap d’exili, posant al dia Pere Quart, el poeta Joan Oliver (que així va decidir anomenar-se), i les ‘Corrandes d’exili’. Aquelles que evoquen la gran fugida del 39 pels Pirineus i acaben dient allò de: ‘Una esperança desfeta, / una recança infinita. / I una pàtria tan petita / que la somnio completa.’ Ni la situació és la mateixa ni els exiliats a què em refereixo canten obertament que l’esperança estigui desfeta. A Valtònyic, aquells versos, si els coneix, li deuen sonar refistolats. Les Corrandes quartianes-oliverianes han estat versionades per Ovidi Montllor, Lluís Llach i Sílvia Pérez Cruz. No són rapers precisament, això és veritat. Un rap d’exili, quan el faci, que el farà, per un mallorquí, ajudarà a completar el cançoner.

Hauré d’aprendre a fer un rap. Potser ho hauré d’aprendre, escriure un rap. He anat a manis i concentracions, he votat, he debatut, he malparlat, he rigut, he dubtat, escric, em miro les coses del dret i del revés tant com sé, llegeixo, interpreto el que puc, critico a tort i a dret, m’emprenyo i me’n foto. Potser també hauré d’escriure un rap. A les verdes i a les madures. Ni déu ni amo ni patró. Ritme sincopat, acords a ganivetades, paraules escopides. Antiart.

Un rap de cançó a la garjola. A la masmorra, la cel·la, aquell lloc on sempre sobren parets, al calabós, com sigui que ho diguin a Mallorca i ho digui la gent que va als concerts de Valtònyic. I als concerts dels altres rapers també acusats i jutjats: el lleidatà Pablo Hasél, per ‘injúries a la monarquia’ i ‘enaltiment del terrorisme’, i el sabadellenc Elgio, acusat per les seves lletres també de donar ales al terrorisme. Hasél ha dit que no vol anar-se’n.  

Un rap de bitllets d’avió. Les desenes de bitllets que gent anònima ha comprat aquests dies donant el nom de Valtònyic, un estratagema que ha despistat del tot la policia i la Guàrdia Civil. El tenien vigilat des de feia dues setmanes i se’ls ha escapat. Una vegada més, la policia que no va saber on eren les urnes no ha sabut on ha passat els últims dies el raper ni com ha arribat on sigui que és ara. Potser hi ha arribat pel mateix camí que les urnes. N’hi ha per a fer-ne cançons i pel·lis i sèries de tele. Algun dia.

Un rap d’exili. Mentrestant, un rap d’exili.

Ciutadans es treu la caputxa

TEMA DEL DIA

Violent.: Cal agrair al diputat Carlos Carrizosa que faci a plena llum del dia i encorbatat la mateixa cosa que fan molts dels seus militants i simpatitzants de nit i encaputxats: treure els llaços grocs de suport als presos polítics. L’actitud de Carrizosa, retirant de manera violenta un llaç groc dels escons del parlament que corresponen al govern, és un exemple d’intolerància, odi i menyspreu cap al qui pensa diferent. Un gest democràticament reprovable i parlamentàriament insostenible, però al qual, malauradament, ens haurem d’anar acostumant.

Ciutadans basa el seu discurs polític en l’existència d’una fractura social a Catalunya causada pel procés independentista i converteix cada ple del parlament en un plató de televisió per a exhibir episodis de tensió com si fossin a ‘Sálvame’. Com que la fractura no existeix, l’han de crear, amb actes com el d’avui del diputat Carrizosa. Es tracta de transmetre una imatge d’enfrontament civil, que fins ara només verbalitzaven en els discursos i que han passat de les paraules als fets. El diputat ha ignorat els avisos del president del parlament, Roger Torrent, que ha hagut de suspendre el ple durant una estona.

Però Ciutadans ja ha aconseguit el que volia: traslladar mediàticament un clima de crispació que no es correspon a la realitat i animar els seus seguidors a fer igual arreu de Catalunya. Carrizosa dóna cobertura política a la retirada de llaços, sigui de manera pacífica o violenta, perquè hi ha hagut casos de tot. En el cas de la platja de Canet (Maresme) de dilluns passat, va ser un escamot violent clarament organitzat que va actuar, i fins i tot va fer ferits. Una vegada més, i ja és norma, no hi ha hagut cap detenció de la policia, tot i que només cal mirar les xarxes per reconèixer alguns dels seus autors. Sorprèn la passivitat policíaca, sobretot per part dels Mossos, tan diligents en el passat a neutralitzar grups d’extrema dreta, i que ara, potser per l’aplicació del 155, sembla que no hi siguin.

La solució a aquest creixement de la violència no és demanar la ‘neutralitat’ de l’espai públic, com ha fet el delegat del govern espanyol, Enric Millo, amb l’aplaudiment d’algun batlle socialista. Això és promoure la censura i retallar la llibertat d’expressió. La solució hauria de ser que l’espai públic fos plural i que tothom hi pogués dir la seva sense por de ser agredit. L’independentisme no pot recular ni un centímetre en la defensa de la llibertat d’expressió, però també ha d’evitar caure en qualsevol provocació que desencadeni violència i, fins i tot, pot millorar algunes de les seves formes de protestar. Si es tracta d’anar a la platja, potser les creus no són el millor símbol. Ara que comença la temporada d’estiu, potser seria més adequat repartir pilotes, tovalloles o para-sols de color groc.

MÉS QÜESTIONS

L’empresonament de Zaplana i el cas Gürtel reforcen el Botànic. A un any de les eleccions municipals i a les Corts, les forces que integren el govern valencià no amaguen una certa satisfacció per la crisi que viu el PP després de la sentència del cas Gürtel i, sobretot, per l’empresonament de l’ex-president Eduardo Zaplana. En aquests moments, tant el PSPV com Compromís veuen reforçades les expectatives electorals davant una marca, la del PP, que ha quedat molt tocada. Fins i tot, ho reconeix la presidenta del PP, Isabel Bonig. Els tímids intents dels populars de defensar-se –sigui assenyalant la connexió de Zaplana amb Ciutadans, sigui apuntant al presumpte finançament irregular del PSPV i el Bloc o recordant en privat que diversos càrrecs socialistes van ser condemnats els anys noranta pel cas Filesa– són arguments insuficients i massa febles per a aturar la polèmica generada. L’altre partit beneficiat per la crisi és Ciutadans, que es pot presentar davant l’electorat del PP com un partit que defensa propostes similars però que està net de corrupció. Si no canvien gaire les coses, qui té les de guanyar són els partits del govern, que, si no hi ha sorpreses, podran reeditar la coalició que els va dur al Palau de la Generalitat.

El PP balear també fa autocrítica pel cas Gürtel. La sentència del cas Gürtel ha generat una onada de constricció entre els dirigents del partit, també a les Illes. El secretari general, Antoni Fuster, ha explicat que el partit sentia ‘vergonya’ per la sentència i que demanarien disculpes les vegades que calgués. ‘Evidentment, no ens agrada que ex-companys de partit hagin ficat mà a la caixa’, ha reiterat Fuster, que celebra que hagin acabat ‘on la justícia ha decidit que han d’acabar’, en referència als condemnats per l’Audiència espanyola. De tota manera, ha recordat que el 99% dels militants del partit ‘són gent honrada que fa les coses bé i treballa per aquesta terra’.

El TSJ retorna el concert a vuit escoles que el Consell havia suprimit. El Tribunal Superior de Justícia valencià ha estimat parcialment cinc recursos interposats contra el decret de la Conselleria d’Educació que regula l’ensenyament concertat i contra el reglament que fixa els criteris per a l’accés o renovació d’aquests. El TSJ ha resolt els casos particulars de vuit centres educatius que havien recorregut la no-renovació o la reducció del nombre d’aules que tenien concertades, un dels quals és el Pilar de València. El tribunal els ha acceptat els recursos i els ha reconegut el dret de conservar les aules concertades que la Generalitat no els havia renovat. Textualment, explica: ‘No solament no pot extingir-los unilateralment, sinó que ha de renovar-los sempre que el col·legi continue complint els requisits que marca el precepte.’ D’aquesta manera, el TSJ valencià dóna la raó, en algunes de les seves pretensions, als recurrents que van impugnar la disposició general del decret, però també avala la legalitat de part de la norma recorreguda i empara la Conselleria d’Educació en la seva decisió de suprimir els concerts de Formació Professional Bàsica per manca d’alumnat matriculat.

PEL FORAT DEL PANY

La batllia de Barcelona serà la batalla clau de les municipals de l’any que ve al Principat. No pas per als partits i prou sinó també per als qui es van movent per lliure, com Jordi Graupera i Ferran Mascarell. Tots dos es van reunir ahir per compartir projectes i, segons que sembla, hi va haver força sintonia a l’hora de pressionar ERC i el PDECat per fer unes primàries obertes a tot el sobiranisme. Una possibilitat que els partits no veuen amb gaire bons ulls.

LA XIFRA

6 municipis de Catalunya Nord acolliran el festival ‘Liceu a la fresca’ després del conveni que han signat a la Casa de la Generalitat a Perpinyà. L’òpera Manon Lescaut es podrà veure retransmesa a Perpinyà, Cotlliure, Arles, Pesillà, Morellàs i Prats de Molló el dia 16 de juny.

TAL DIA COM AVUI

El 25 de maig de 1977 s’estrena el film ‘Una nova esperança’, el primer (tot i que és el quart episodi) de la saga ‘La guerra de les galàxies’, creada pel guionista, productor i director George Lucas. Es convertirà en el film amb més recaptació a finestreta de la història.

Una conferència d’Anna Maria Villalonga sobre la poesia de Pedrolo, a l’espai VilaWeb

La comissària de l’Any Manuel de Pedrolo, Anna Maria Villalonga, farà dimarts una conferència a l’Espai VilaWeb sobre la poesia pedroliana, la vessant literària més desconeguda de l’escriptor de l’Aranyó (Segarra).

L’acte porta el nom ‘Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta’, l’organitza el grup poètic Reversos i començarà a les 19.00. Aquesta conferència s’emmarca en l’Any Pedrolo, un dels escriptors més prolífics de la llengua catalana.

El full de ruta de la CUP: unilateralitat i ‘desobediència massiva’

El nou full de ruta de la CUP, fet públic aquest divendres i aprovat a l’assemblea nacional estratègica de Cervera el diumenge 13 de maig, considera que, a falta d’un compromís per reconèixer el dret d’autodeterminació, la construcció d’una república ‘només pot ser producte de la capacitat per justament portar els estats i la comunitat internacional a un terreny de negociació i acord al voltant de l’exercici de l’autodeterminació’.

Aquesta possibilitat negociadora, adverteixen, només arribarà si es produeix, de manera combinada i sostinguda, una desobediència institucional civil i ‘massiva’ i estesa a tot el territori, i ‘del màxim control possible sobre el territori i sobre l’economia’. Alhora la CUP avisa que si fins ara s’havia posat la unilateralitat a les institucions, ‘actualment el marc no es configura en aquesta clau i continuar apostant per la unilateralitat institucional, segurament, no garanteix cap resultat en aquest sentit’. Per això, creuen oportú de situar l’unilateralitat al moviment popular a través d’un procés constituent.

La nova estratègia, al seu entendre, passa doncs per assumir que una eventual república només pot ser producte de la capacitat de dur els estats i la comunitat internacional a un terreny de negociació i acord sobre l’autodeterminació.

També defensa aglutinar forces per a un programa de transformació social i de construcció nacional i finalment que tot plegat s’acompanyi d’una tasca diplomàtica a nivell internacional a favor de l’autodeterminació. ‘La ruptura amb l’estat espanyol, la desobediència i la mobilització popular, com a eines imprescindibles per fer-la efectiva’, insisteix el document dels anticapitalistes.

A nivell parlamentari, la CUP es fixa de vincular els discurs de materialització de la república amb garantir uns serveis de gestió pública. I es conjuren per generar legislació enfocada a recuperar-la, per exemple aplicant la llei suspesa pel TC de lluita contra la pobresa energètica i l’emergència habitacional. És en aquest sentit que proposen també desobeir com a forma per ‘autotular-se el drets’. I també de cara a un procés constituent.

Torra demana a Rajoy per carta que publiqui immediatament els nomenaments dels consellers

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha enviat una carta al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, per exigir-li que publiqui immediatament els nomenaments dels consellers al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC). Torra li adjunta el dictàmen de la Comissió Jurídica Assessora, que avala que els presos polítics i els exiliats puguin prendre possessió del càrrec.

A la carta, Torra li demana que ‘sense més dilacions’ ordeni la publicació per tal que de manera immediata els membres del govern puguin prendre possessió, es posi fi a l’aplicació del 155 i es comenci a restablir la ‘normalitat institucional’ a Catalunya.

Torra s’acomiada reiterant la seva plena voluntat d’un ‘diàleg sincer’ que creu que s’ha de traduir en una primera reunió aviat.

Llegiu ací la carta de Torra a Rajoy.

Pàgines