Vilaweb.cat

La ciència ciutadana protagonitza el nou número de ‘Mètode’

Redacció Mètode. La col·laboració de la ciutadania en la creació del coneixement científic ha anat adquirint importància en els darrers anys, en consonància amb la idea d’una ciència més oberta i democràtica. El nou número de la revista Mètode, editada pel Vicerectorat d’Investigació de la Universitat de València, està dedicat precisament a analitzar aquesta qüestió des de diverses perspectives. La tribuna, a càrrec de Susanna Priest, directora de la revista Science Communication, reflexiona sobre els reptes que implica aquesta participació en l’actual context de pandèmia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El monogràfic «Ciència ciutadana. La societat entra a escena» ha estat coordinat per Ana Delicado (ICS-UL) i Isabel Mendoza-Poudereux (UV) i compta amb la col·laboració d’especialistes que han abordat la participació ciutadana en ciència des de diverses perspectives. Josep Perelló (UB) destaca el paper de la ciència ciutadana social per la capacitat emancipadora que té en les persones participants així com per la promoció que du a terme d’accions basades en un coneixement cocreat. Emilia López-Iñesta (IDAL/ETSE-UV), Miguel Ángel Queiruga-Dios (Universitat de Burgos), Daniel García-Costa (IDAL/ETSE-UV) i Francisco Grimaldo (IDAL/ETSE-UV) destaquen l’oportunitat que suposen els projectes de ciència ciutadana per a l’alfabetització científica i l’educació en sostenibilitat. Yasuhito Abe (Universitat de Komazawa, Japó) pren conceptes de l’ecologia dels mitjans per a reflexionar sobre els dispositius de mesurament de la radiació en les pràctiques de ciència ciutadana després del desastre nuclear de Fukushima. Tanquen el monogràfic les coordinadores, juntament amb amb Jussara Rowland (ICS-UL), Empar Vengut-Climent (UV) i Edurne Gaston (AECC).

El nou número compta, a més, amb la col·laboració de l’il·lustrador i dissenyador gràfic valencià Diego Mir, autor de la portada i dels separadors interiors que formen part de la sèrie «Ciència ciutadana» creada per a l’ocasió.

Pandèmia, context social i territori

A més, en el número 108 entrevistem Carlos Hermenegildo, vicerector d’Investigació de la Universitat de València i catedràtic de Fisiologia, qui repassa l’impacte de la pandèmia en la recerca però també l’esforç fet pel personal investigador i laboral de la universitat per fer front a aquest repte. També repassem la trajectòria del biòleg Ramon Folch, autor del darrer llibre publicat per Mètode, Abecedari socioecològic. Simón Fos i Emili Laguna ens acosten a les microreserves de flora, una figura de protecció ambiental que ja té més d’un quart de segle. Fernando Maestre, premi rei Jaume I de Protecció del Medi Ambient i expert en processos de desertificació ens parla de la seua recerca, de sostenibilitat i també de com crear un ambient saludable al laboratori. Carlos Cano-Barbacil, Johannes Radinger i Emili García-Berthou ens conviden a conéixer millor els peixos continentals ibèrics mentre que Daniel Climent i Carles Martín Cantarino ens descobreixen la natura vegetal present al modernisme.

Finalment, trobem les seccions habituals de la revista amb articles de Xurxo Mariño, José Miguel Mulet, Enric Marco, Roberto García-Roa, Ricard Guerrero, Mercè Berlanga, Chantal Ferrer Roca, Gemma Marfany, M. Alma Bracho, Pere Estupinyà i Ramon Folch.

Descobreix el sumari de «Ciencia ciutadana: La societat entra a escena» a la web de Mètode.

Subscriu-te a la revista Mètode en paper i emporta’t el llibre Abecedari Socioecològic i un lot de revistes de regal. 

The post La ciència ciutadana protagonitza el nou número de ‘Mètode’ appeared first on VilaWeb.

Ramon Folch, un biòleg heterodox

Lluís Reales. De paraula enginyosa i serenament apassionada, d’esguard escèptic, de tarannà heterodox i disposició hedonista d’arrels mediterrànies, Ramon Folch i ­Guillèn (Barcelona, 1946) és un referent del pensament socioecològic. Biòleg de formació, inquiet i curiós fins a l’infinit, ha dedicat i dedica la seva vida a observar els sistemes naturals i els sistemes humans, a pensar i escriure sobre aquests per –fins on pot i el deixen– afaiçonar-los i transformar-los. Des d’una filosofia vital de revolucionari útil, radical en les concepcions i alhora elàstic en les concrecions. Per assolir, encara que imperfecta i desafiant l’entropia, la utopia sostenibilista.

Ramon Folch i el seu arc de matapoll (Daphne gnidium), a Can Sauró, mas on passava els estius de petit (Collse­rola, 1953). / Foto: Arxiu personal de Ramon Folch googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La reflexió i l’acció des d’una mirada socioecològica és la tasca principal de Ramon Folch, avui menys intensa a causa de la seva recent jubilació. Això no obstant, ha transitat per diversos àmbits professionals: «He recorregut quasi totes les situacions laborals, tret de les pròpies de la condició militar o eclesiàstica», com afirma en l’obra La dèria de mirar. Passions i paisatges d’un ecòleg (Editorial Planeta, 2000). I certament va exercir com a professor universitari a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, com a funcionari de la Diputació de Barcelona, com a professional per compte d’altri i com allò que ara se’n diu autònom, és a dir, professional liberal. I també com a empresari i com a càrrec de confiança política sense que mai hagi exercit pròpiament de polític –ha fet allò que els anglosaxons anomenen civil servant–. Aquest gust per experimentar i aprendre –i a vegades també patir– en diferents sistemes laborals, el combina amb un entusiasme per viatjar i conèixer món, ja des de ben jove. Un home que no ha parat quiet, potser convençut que moltes cadires tenen agulles.

El Mowgli de Collserola

La selva índia i la serra de Collserola, que s’estén entre els rius Llobregat i Besós, són ben diferents. Però al cap i a la fi són espais naturals, on es pot descobrir com funciona la natura i les seves lleis. I Folch va refermar la seva cultura naturalística durant la infantesa i la primera joventut en les estades de juny a setembre, on estiuejava amb els avis en un mas atrotinat sense aigua ni llum, situat a la part alta de Collserola. Allà jugava als «indis», a fet i amagar, li encarregaven anar a buscar llenya al bosc i aigua a la font… Hi va descobrir milers de plantes remeieres i comestibles, arbres i animalons. Una mena d’immersió en la natura sense xarxa i de connexió que li va atorgar una saviesa basada en l’experiència. Durant els vespres observava el cel mentre escoltava Radio Barcelona en un aparell de galena. Una infantesa de somni, emulació local del Mowgli d’El llibre de la selva de Kipling. Els seus companys no eren la pantera Bagheera, ni l’os bru Baloo, ni la serp Kaa o la lloba Raksha, sinó un grup de nenes, filles d’altres famílies, que compartien el mas.

«En l’entorn familiar de Ramon Folch hi convivien els valors menestrals amb la curiositat per les idees i el pensament»

Per un fill únic d’una família treballadora dels anys cinquanta, en ple franquisme, que no es podia permetre fer vacances, l’estada anual a Collserola era una alternativa austera però fascinant. Un exercici quotidià de llibertat en temps de penúries i racionament. I la realitat que vivia la resta de l’any ho confirmava. Durant el curs, Folch era alumne dels maristes de Sant Joan. Com la immensa majoria de les escoles de l’època, era catòlica, les classes es feien en castellà i es cantava el «Cara al sol». Com que no hi havia calefacció i feia un fred de mil dimonis, els penellons eren freqüents a les orelles i els dits. I en l’única classe d’educació sexual que van rebre els nois, la consigna va ser: «No se toquen la pilila». Collserola era el paradís comparat amb la vida en aquella escola de l’Eixample barceloní.

Els valors d’una família de menestrals

Els orígens familiars marquen i conformen una part important de la nostra identitat. Absorbim valors, creences, estils d’anar pel món i interpretar-lo. Els pares i avis de Folch eren obrers conscients de la seva condició i hereus de la tradició anarquista-utòpica de finals del segle XIX i principis del XX, tan arrelada a Catalunya. Eren menestrals convençuts del valor de la feina ben feta, del mèrit i de l’esforç per assolir una vida digna. Folch ha integrat aquest esperit i l’ha portat a la feina intel·lectual.

Ramon Folch i l’ecòleg Ramon Margalef (esquerra) l’any 1972. Margalef era una de les figures que van revolucionar els estudis de biologia a la Universitat de Barcelona, on Folch va començar a treballar com a professor ajudant al Departament de Botànica a finals dels anys seixanta. / Foto: Arxiu personal de Ramon Folch

En l’entorn de Ramon Folch hi convivien els valors menestrals amb la curiositat per les idees i el pensament. Tenia un avi fanaler seguidor de la teosofia de Camille Flammarion i que llegia filosofia. A casa dels pares de Ramon Folch hi havia una biblioteca modesta però suficient per endinsar-se en el plaer de la lectura. Entre els llibres de la biblioteca figurava un exemplar de la primera edició (1932) del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, que el pare havia salvat de la crema quan estava empresonat a Lleida després de la Guerra Civil. Va ser un acte valent i arriscat que va permetre a Folch aprendre a escriure en català, la llengua pròpia, fet que no era possible a l’escola. També tenia un oncle-besavi, Antoni Palau Dulcet, que va ser un reconegut bibliòfil, autor del Manual del librero hispanoamericano, que regentava una llibreria al carrer de Sant Pau de Barcelona. De jove, hi passava estones a la rebotiga entre milers de fitxes fetes a mà per Palau Dulcet.

A principis dels seixanta, amb quinze anys va tenir les primeres feines que combinava amb els estudis. Al comerç Palau, del carrer de Pelai, conegut per la seva especialitat en trens elèctrics i on va ocupar-se de les seccions d’estilogràfiques i minicars. Més endavant va fer de guia turístic en viatges de petits grups que anaven a Galícia, Madrid i excepcionalment al sud de França. Aquestes excursions permetien a Folch voltar de franc, cobrar unes pessetes, desenvolupar la dèria per viatjar i entrenar la faceta d’orador descrivint els paisatges des de l’autocar.

«En 1977 el president Tarradellas, poc abans de retornar a Catalunya, demana a Folch que es vegin a París»

L’elecció de la biologia com a carrera universitària no va ser per influència de cap mestre ni per precedents familiars. Era una afició nascuda a Collserola i també arran de les estades al casalot d’un amic a la comarca del Bages. A la Universitat de Barcelona dels anys seixanta, on tampoc hi havia calefacció, convivien professors de vell estil amb d’altres d’una nova generació. El genetista Antoni Prevosti, el microbiòleg Ramon Parés i l’ecòleg Ramon Margalef representaven el nou món i la nova forma de fer en biologia. Folch es va incorporar com a professor ajudant al Departament de Botànica, del qual formava part Oriol de Bolós, home molt preocupat per la llengua i cultura catalanes. A partir de 1968 Folch combinava les classes a la Universitat –el sou era miserable– amb les tasques de redactor en el projecte de la Gran enciclopèdia catalana. En aquella època va començar a intuir que li agradava la gestió, preocupar-se i ocupar-se de transformar la realitat.

Els presocràtics, Lucreci i Voltaire

Ramon Folch és un heterodox, una actitud arrelada en els presocràtics i indissociable del pensament científic. Folch és un home d’acció que entén que aquesta sempre ha d’estar fonamentada en una reflexió profunda. Li agraden els territoris de frontera. I li interessa especialment la filosofia com un mètode d’anàlisi i creació de paradigmes per construir la realitat. Es considera presocràtic i seguidor d’Heràclit. L’apassiona Lucreci, autor de l’obra De rerum natura, un llarg poema en hexàmetres que pretenia donar a conèixer la doctrina d’Epicur i l’atomisme. L’objectiu de Lucreci era lluitar contra la religió per alliberar l’home de la por als déus. La raó i la ciència, afirma Lucreci, vencen la religió en fer evident que tot té una causa natural; per no témer la natura cal admirar-la i gaudir-ne.

Jornada de treball de camp de Ramon Folch (dalt de tot) amb el seu grup d’estudiants de botànica de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, a la primavera de 1975, a les muntanyes de Prades. En la foto, hi apareixen també Josep Montserrat (al centre, amb camisa de quadres i ulleres), que anys després esdevingué director de l’Institut Botànic de Barcelona; a la seva dreta, Àngel Romo, un altre botànic reconegut, i entre els dos, José M. Egea, que arribà a ser degà de la Facultat de Biologia de la Universitat de Múrcia. / Foto: Arxiu personal de Ramon Folch

Els presocràtics i Lucreci, per a Folch, prefiguren el pensament científic, que no el mètode. I és el pensament presocràtic alimentat pel mètode científic que configura el pensament científic modern, que porta gens heterodoxos i disruptius. Un altre tret que defineix Ramon Folch és el seu interès per les idees de Voltaire. Folch és agnòstic i el filòsof francès era creient i monàrquic però d’esperit lliure. La principal obsessió de Voltaire era lluitar contra la infàmia que en el seu temps eren els prejudicis religiosos. Cal contrastar-ho tot, afirmava. Precisament, el darrer llibre de Ramon Folch, Abecedari socioecològic, publicat per Mètode amb el patrocini d’Agbar i la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans, és un homenatge al Diccionari filosòfic de Voltaire. Dèiem que Folch és agnòstic però reconeix la importància dels valors cristians –que no catòlics– en la seva vida. El respecte, l’altruisme, el nosaltres abans que el jo… són també els valors que presideixen l’evolució cooperativa en biologia. Els triomfs evolutius són resultat de la cooperació. Aquesta ha estat la seva filosofia en tots els projectes que ha desenvolupat en equip.

Llegeix l’article complet a la web de Mètode

Llegeix els articles de la secció «Sociofolcologia», de Ramon Folch, a Mètode

Lluís Reales és periodista científic, director dels programes Deuwatts i Terrícoles a Betevé i professor associat a la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona

The post Ramon Folch, un biòleg heterodox appeared first on VilaWeb.

El moviment feminista es mobilitza a tot el país pel 8-M

Un any més, el país s’ha mobilitzat durant el dia internacional de la dona reivindicar la igualtat de gènere. Arreu del territori hi ha hagut manifestacions i accions d’acord amb la vaga feminista, aquesta vegada amb limitacions imposades per les restriccions sanitàries que, amb tot, no han evitat una forta mobilització.

La manifestació estàtica del 8-M a Barcelona congrega 4.500 persones que acaben ballant googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La concentració feminista a Barcelona ha començat de manera estàtica amb les manifestants aixecant pancartes i cridant proclames i ha acabat amb els participants ballant en una manifestació tant festiva com reivindicativa. Convocada pel col·lectiu ‘Vaga feminista‘, l’acció s’ha fet amb inscripció prèvia i cabuda limitada a un màxim de 3.600 persones per adaptar-se a les mesures de prevenció per la covid-19, tot i que la Guàrdia Urbana ha quantificat l’assistència en 4.500 persones. La manifestació unitària del 8-M s’ha celebrat sota el lema ‘Juntes, diverses i rebels. Som imparables‘ i s’ha fet en vuit trams des de la Gran Via de les Corts Catalanes fins al carrer Rosselló.

Fotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert Salamé

Dels 8 trams que s’han habilitat per la manifestació, sis eren no mixtos i dos eren mixtos. La inscripció als diferents trams s’ha fet a través del web del col·lectiu ‘Vaga feminista’ i diverses hores abans de l’inici de l’acció ja s’havien esgotat totes les places i l’aforament ha quedat ple. Cada tram ha funcionat de manera força independent, de manera que per exemple mentre un tram estava fent un minut de silenci en un altre se seguia escoltant la batucada. La situació de les manifestants en els 3.600 punts dibuixats a terra ha durat vint minuts, de seguida s’han desplaçat.

Fotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert SalaméFotografia: Albert Salamé La concentració a València reivindica les quatre onades feministes

Una concentració convocada per la Coordinadora Feminista de València sota el lema “Feminisme, la força de les dones” han recreat davant de l’ajuntament les quatre onades del feminisme, des de la Il·lustració en l’actualitat per a reivindicar la seva història i commemorar el Dia de la Dona. Es tractava d’una acció tancada, que s’ha retransmès per les xarxes socials, en la qual han participat més d’un centenar de dones, vestides amb la indumentària de cada època que representaven.

L’acció pretenia visualitzar la història del feminisme, començant per la Il·lustració i passant per les sufragistes fins a l’actualitat, i recrear els drets de les dones reclamats en cadascuna d’aquestes onades feministes. També s’han representat figures rellevants del moviment feminista, com Clara Campoamor o Simone de Beauvoir. Des de la Coordinadora Feminista havien assegurat que malgrat la pandèmia, no volien “quedar-se callades ni submises a casa” i han apostat per un acte “concorde a la situació” de la crisi sanitària.

Recupereu el seguiment que durant tot el dia va fer VilaWeb de la vaga feminista

Els desafiaments del feminisme: 101 dones expliquen com i quan es van fer feministes

The post El moviment feminista es mobilitza a tot el país pel 8-M appeared first on VilaWeb.

Laporta com a exemple, com a enemic i com a obsessió: tres escenes que retraten un país

La victòria claríssima de Joan Laporta a les eleccions del FC Barcelona és un fet important, remarcable, que va més enllà de l’esport. Perquè en el seu cas, com en pocs altres, es fan molt visibles algunes de les línies més obscures del funcionament de la societat catalana. I es posen al descobert maneres de fer que tenen conseqüències en molts altres nivells, com ara la política o l’economia. En parlaré en tres escenes diferents.

Escena u. L’home que desallotja la “candidatura del poder” googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El 2003 Joan Laporta va guanyar de manera sorprenent les eleccions al FC Barcelona. Sorprenent perquè davant seu hi havia una candidatura dels influents de sempre. El poder autonòmic havia embolicat Lluís Bassat d’una constel·lació de grans noms on es destacaven polítics intocables com ara Miquel Roca Junyent o banquers com Salvador Alemany –tots dos, diguem-ho clar, grans amics de Florentino Pérez. Tot els semblava controlat i poc es pensaven, des dels pisos i despatxos de la Diagonal més alta, que un grup de joves descarats seria capaç de moure el terra sota els seus peus i deixar-los sense premi. La candidatura que periodísticament es va arribar a anomenar “la candidatura del poder” va perdre contra la saba nova que prometia posar fi a l’avorriment de l’etapa anterior. I, vist en perspectiva, aquell potser va ser un dels primers episodis de la revolta de les classes mitjanes que centra la vida pública catalana d’aquest segle.

Aleshores Laporta va entrar al Barça imposant l’optimisme cruifista contra la mediocritat del nunyisme, optant per la rauxa contra el seny malentès, amb la mirada cap enfora audaçment global des de la catalanitat més descarada i positiva, contra l’apologia de la caseta i l’hortet com a forma regional de dominació i ensopiment de la societat. I allò va funcionar. No tan sols al camp de futbol. UNICEF a la samarreta, els nazis fora del camp i tants altres detalls que implicaven que tot plegat era diferent. I que s’havia acabat el poder dels de sempre i començava un cicle nou.

Un cicle que va funcionar perquè tenim el país que tenim, espectacular quan és creatiu i no s’arrunsa, quan s’allibera. El resultat crec que no cal ni comentar-lo, perquè com més anys passen més valorat és. L’Estellés té un vers en què parla d’una pàtria lliure, previsible, però que després, sorprenentment, la qualifica de “lluminosa i alta”. Doncs això. El Barça més català de la història va ser el més alt i lluminós. Precisament perquè era el més lliure, el menys potinejat.

Escena dos. El dissident a abatre, com siga

Però la primera etapa de Laporta al Barça tots sabem com va acabar. Malament. No és que ell no cometés errors però cada error seu va ser magnificat i amplificat a uns extrems insòlits, rebregant-lo com a persona en uns mitjans servils amb el poder, que no el suportaven, i que no suportaven que s’haguessen curtcircuitat alguns dels seus negocis.

A Laporta li van fer la vida impossible, literalment impossible, a còpia de caricatures, manipulacions i mentides convenientment adobades per la premsa del règim i amplificades, sobretot i d’una manera molt especial, pels envejosos. Ell era el dissident a abatre. I a abatre’l, en una manera molt catalana de fer les coses, van contribuir-hi sobretot els qui havien estat més a prop seu. Serà molt difícil de superar aquella imatge de Sandro Rosell el 2010 fent votar l’assemblea de compromissaris d’emprendre accions contra la gestió de Laporta mentre ell votava en blanc fent el compungit, però després d’haver dit: “Votar sí és perquè s’han malgastat molts diners en jets, en restaurants, en perfums, en altres coses…”, de manera que insinuava tot allò que sabia que alguns volien sentir.

Fins el 2017 Laporta no restà absolt judicialment de tots els càrrecs i no es demostrà que tota aquella campanya mediàtica i institucional en contra seu, que no ha existit contra Bartomeu, per exemple, era falsa. El diari esportiu del grup Godó va arribar a publicar una portada que deia “Laporta, no, Barça sí”, declaració que no ha vist cap altre president. La campanya, com tantes altres campanyes que han hagut de suportar polítics o empresaris o artistes independentistes –sempre i solament independentistes–, es tornava d’aquesta manera personal i se centrava en la persona a abatre. Conflictivitzant-lo a ell directament, més i tot que la seua obra.

Com a lliçó, potser aquest país, els votants, farien bé d’adonar-se de què van fer votant Rosell i en quines mans va deixar el club. Tot allò que ha vingut després és d’una evidència colpidora i encara falta tot el que acabarem sabent algun dia sobre els fils que va moure el govern espanyol dins el Barça i sobre aquells que fins i tot es presentaven com a catalanistes i van fer servir la institució per perseguir el catalanisme i finançar l’espanyolisme més violent i reaccionari. Sense ni escabellar-se. Arribant a jugar a futbol el Primer d’Octubre, mentre la policia espanyola atonyinava ciutadans pels carrers, en un acte d’indecència que no tindrà mai perdó.

Però el fet més greu és que no parlem solament d’aquest passat remot. Aquest diumenge mateix encara un compte de Twitter, evidentment simpatitzant de Toni Freixa, va intentar una nova campanya de desprestigi contra Laporta. I dic campanya perquè qui va fer córrer un vídeo que mirava de presentar Laporta com un masclista groller sabia què feia. Havia filmat l’escena real i per tant no podia ignorar que allò que insinuava era una nova mentida nua i crua, amb voluntat de fer mal, com després s’ha demostrat. Però sabeu què? Com que es recolzava en la caricatura creada sobre el personatge Laporta, l’autor sabia que molta gent s’ho empassaria i que faria impacte. Per això les fan, les caricatures. Totes. En política també. Per què us penseu que s’aboquen tant a implantar aquestes acusacions de supremacistes o ultres contra l’independentisme? Perquè el mecanisme, molt estalinista certament, funciona. I acaba fent impossible que et desempallegues de la mentida que han inventat sobre tu.

Sorprenentment, doncs, encara aquest diumenge i fins que no es va aclarir, la manipulació va escandalitzar les xarxes socials. Cosa que fa pensar que el registre del passat i les evidències no serveixen d’advertiment. Molta gent es va deixar manipular perquè no va fer aquell gest tan simple de preguntar-se què veia en realitat, qui ho feia córrer i quina intenció podia tenir. I és que tenir un país, com tenim, de crèduls i inquisidors és un mal símptoma. Segurament és allò que més mal ens fa.

Ara, dit tot això, en la victòria espectacular de diumenge cal convenir que hi ha també un correctiu important que ho fa tot diferent. No és que els vots netegen de culpa ningú, mai, no dic això. Però sí que diré que tinc la sensació que es va obrint un cert abisme, de cansament, entre aquesta classe mitjana que protagonitza allò que Manuel Delgado definia fa dies com una revolta i una certa esquerra beata, que per desgràcia de la nostra societat cada dia viu més tancada en els eslògans buits i en el seu elitisme.

I això és una cosa que em preocupa doblement. Primer i sobretot perquè la meua manera de concebre l’esquerra rebutja aquest dogmatisme inquisidor que sembla que se n’apodere. Cada dia sóc més del POUM que no del PSUC, què voleu que hi faça? Però especialment perquè em fa autèntic pànic que el país es canse de tanta posa i acabe passant per damunt de l’esquerra i dels nostres valors. Cosa que pot arribar a succeir si continua equivocant-se tant, optant per ser una inoperant perepunyetes que ni s’adona que fa el joc al poder més reaccionari. A còpia, a més, de buidar les reivindicacions més importants de contingut i convertir-les en eslògans que has de seguir obedientment.

I escena tres. No es pot governar amb odi i ressentiment

Rosell primer i Bartomeu després han governat amb odi i ressentiment. Contra Laporta. I contra tot allò que Laporta significava. Però ho han volgut fer, al mateix temps, fent veure que ells en realitat eren com Laporta, pretenent ser indistingibles. Cosa que ara també –però sense cap odi, i això és una diferència remarcable– ha mirat de fer Víctor Font. Per què? Perquè el poder tradicional ja no ven i per tant han de mimetitzar-se.

El nunyisme, com el pujolisme, és un anacronisme sense cap presència real en la Catalunya d’avui que ningú no pot invocar sense esdevenir automàticament un estrany. El nunyisme i el pujolisme s’han col·lapsat tots sols arran de l’evidència que en la Catalunya del 2021 no hi ha cap possibilitat de fer la viu-viu. Perquè l’estat que ho permetia, que ho permetia als Lluís Bassat, Miquel Roca o Salvador Alemany, ara ja ni això permet –i si no que ho demanen a Sandro Rosell. Espanya vivia còmoda en un temps amb una governació catalana que en canvi de fer la viu-viu no atacava el problema central, el nus gordià de la crisi, que no és cap altre que la dependència. Però ara ni això no es pot permetre, ja, perquè tots plegats hem arribat tan lluny que no poden concedir ni un mil·límetre de terreny sense que perille el règim.

I és per aquesta raó que governar per ocupar la parcel·la, a partir de l’aparença, a la Catalunya d’avui sols pot funcionar un quant temps, i gràcies només a aquests defectes esteticistes que tenim com a societat –Rosell va guanyar amb la victòria més espectacular en nombre de vots que hi haja hagut mai. Perquè, confrontat a la realitat del monstre autoritari que hem despertat en aquesta dècada, el nacionalisme espanyol, les possibilitats d’èxit de fer la viu-viu són nul·les. Avui ningú no pot fer ja de Pujol o de Nuñez i si algú s’ho pensa l’exemple del Barça deixa clar que arribarà el moment en què, per la via dels fets, quedarà despullat d’allò que les paraules i les campanyes intenten vestir, amagar o manipular. Perquè en aquest partit ja no hi ha escapatòria ni empat possible. Només es pot eixir al camp a guanyar i a gaudir, a derrotar l’adversari sense contemplacions –és a dir, allò que Cruyff va recomanar de fer aquella vesprada inoblidable a l’estadi londinenc de Wembley.

PS1. Avui fa un any que VilaWeb publica el “Report diari del coronavirus“, un producte pel qual sentim un orgull molt especial i que pensem que ha ajudat molta gent a entendre això tan terrible que ens passa. Ací teniu l’explicació de com el fem i ací el formulari per a apuntar-vos-hi si el voleu rebre per correu a la vostra bústia.

PS2. Evidentment, des de primera hora del matí estarem molt pendents i us informarem a l’instant del resultat de la votació que es va fer ahir al Parlament Europeu sobre la immunitat del president Puigdemont i dels consellers Comín i Ponsatí i que se sabrà a les nou del matí.

PS3. Atenció al precedent. El Tribunal Suprem del Brasil ha anul·lat les condemnes per corrupció contra l’ex-president Lula da Silva tot argumentant que la sala que el va jutjar no era competent per a fer-ho. És l’argument contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol, el mateix. Lula va ser detingut el juliol del 2017, va estar en presó fins el novembre del 2019, que va eixir perquè la sentència encara no era ferma i ha estat completament absolt de tots els càrrecs contra ell el març del 2021. El lawfare li ha significat quatre anys de privacions.

The post Laporta com a exemple, com a enemic i com a obsessió: tres escenes que retraten un país appeared first on VilaWeb.

Bon Dia TV, la televisió a mig gas dels Països Catalans

Molt aviat, els continguts d’À Punt passaran a complementar l’oferta de Bon Dia TV, el projecte televisiu amb més potencial engegat mai per crear un marc mediàtic comú als Països Catalans. Bon Dia TV va néixer el 2018 arran d’un acord de col·laboració entre TV3 i IB3, però des de llavors ha tingut una visibilitat més aviat marginal, molt lluny de satisfer les expectatives d’una col·laboració sòlida de les principals televisions en català. Com que és un canal digital, una de les principals mancances és que no es pot mirar des del televisor convencional –encara predominant en els hàbits de consum televisiu malgrat l’ascens de plataformes com ara Netflix. Però és que ni tan sols té una aplicació pròpia ni un servei de continguts a la carta, que es podria fer lluir com el Netflix de la televisió en català. L’únic lloc on es pot mirar és a la seva pàgina web.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Potser quan es va estrenar no es va entendre correctament i es va pensar que seria un canal més”, justifica Elisabet Ventura, directora de Comunicació i Relacions Institucionals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Llavors, la vice-presidenta de la CCMA, Núria Llorach, i el director general de l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears, Andreu Manresa, van presentar Bon Dia TV com una plataforma per a establir sinergies entre televisions amb una programació adreçada a un públic generalista i un caràcter social i cultural marcat. Aquell acord s’inseria en un context d’enfortiment de les relacions entre cadenes en català que ha facilitat el bescanvi de continguts –sobretot ficció– i la coproducció de projectes com els films La mort de Guillem i Frederica Montseny, la dona que parla. A més, van expressar públicament el desig que À Punt acabés entrant a Bon Dia TV, com ha acabat passant.

Segons Ventura, s’ha de pensar que Bon Dia TV és una “aposta simbòlica emblema de la col·laboració entre canals”, però no és ni vol ser un canal comercial que competeixi amb la resta d’oferta televisiva. Qui la miri, hi trobarà documentaris, sèries, films, programes de viatges, cuina, literatura, cultura, ciència, tradicions i esports ja estrenats a TV3, IB3 i À Punt, però no pas contingut nou. “És una cosa de més a més”, resumeix. Alhora, assenyala que actualment no hi ha espai radioelèctric a la TDT per a retransmetre Bon Dia TV de manera convencional, un argument també emprat per impedir la reciprocitat entre televisions en català. I de fons, la mancança perpètua que priva el vol de la televisió en català: la falta de pressupost. “Estem sota mínims, en qüestió de pressupost. Amb el que tenim intentem salvar TV3 mes a mes i fem tant com podem amb l’oferta temàtica del 33, Super3 i Esport 3”, diu Ventura.

I si la reciprocitat no arribàs mai? | Anàlisi d’Esperança Camps

Joan Carles Martorell, director d’IB3 TV, també diu que la manca de pressupost és un dels factors que frenen el potencial de Bon Dia TV, però no pas l’únic: “Una de les raons per les quals es va decidir de fer només un canal lineal i no una plataforma a la carta va ser no fer competència a les pròpies plataformes a la carta de TV3, IB3 i À Punt.” Ras i curt. A més, una plataforma de televisió a la carta en català que fos ambiciosa podria dificultar la venda de sèries i films a més plataformes com ara Netflix, Prime Video, FilminCAT o Movistar, un model que aquests darrers anys ha ajudat a finançar nous continguts de ficció.

“IB3 és el germà petit de Bon Dia TV –diu Martorell–. És TV3 qui lidera el projecte.” Tanmateix, afegeix que van fer seva la idea “pel gest simbòlic de tenir un espai comú, que ens semblava prou potent”. A IB3 no han fet cap anàlisi dels resultats dels primers dos anys i mig de vida i Martorell diu que manté la intenció de col·laboració. “No tenim cap voluntat de posar-hi dificultats, posem a disposició tot el nostre catàleg”, subratlla.

L’exemple de TV5 Monde

Joan Carles Martorell explica que el projecte pren de referent TV5 Monde, una cadena de televisió generalista en francès creada el 1984, de resultes de la unió de les televisions públiques de França, Bèlgica, Suïssa, Canada i el Quebec. Principalment reemet continguts de les televisions francòfones originàries, però també produeix programes propis, com ara un telenotícies d’actualitat internacional, debats, entrevistes i cròniques culturals, econòmiques i de novetats tecnològiques. A més, produeixen continguts per a ajudar a aprendre i practicar el francès, perquè la seva missió principal és difondre la llengua i la diversitat cultural francòfones i fer valer el paper geopolític de la francofonia.

És una de les xarxes televisives més grans del món. Emet nou senyals regionals diferents i dues cadenes temàtiques: Style HD, dedicat a la “manera de viure francesa”; i Tivi5monde, un canal infantil i juvenil. A més, TV5 Monde Plus és la plataforma de televisió a la carta, amb continguts d’entreteniment i gratuïta.

No cal dir que Bon Dia TV actualment és a anys llum d’un projecte com el de TV5 Monde, que té vora quaranta anys de trajectòria i un pressupost de més de cent milions d’euros. Ara, també cal tenir en compte que és un canal internacional, més aviat orientat a estudiants de francès i a francòfons que viuen arreu del món i volen tenir contacte amb els seus països d’origen que no pas un projecte per a articular el marc comunicatiu d’una llengua minoritzada com el català.

Desafiaments de futur

Sigui amb Bon Dia TV, amb la reciprocitat o amb unes altres col·laboracions, és clar que TV3, IB3 i À Punt hauran de caminar plegats amb vista al futur si volen sobreviure a la competència ferotge i a la pèrdua de parlants del català. L’aturada en sec de rodatges durant el confinament va forçar les televisions públiques a col·laborar i compartir continguts per poder oferir programes nous a l’audiència. En un moment de consum global de televisió gràcies a la irrupció de la televisió per internet que significa una competència més ferotge que mai a les televisions tradicionals, una obertura de mires permetria d’ampliar el mercat a una audiència potencial de catorze milions de persones que, de retruc, augmentaria el finançament de projectes de qualitat que es podrien subtitular i doblar per vendre a tot el món.

N’és exemple el model nòrdic, on abunden les coproduccions entre les televisions de Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia, tal com recorda Joan Carles Martorell: “La reciprocitat és important, però ho és més crear un mercat comú, com en el model nòrdic. Intercanvi de talent, de contingut i de consum. Això és el més important, i en això sí que hi treballem.”

TV3, IB3 i À Punt estrenyen la col·laboració

The post Bon Dia TV, la televisió a mig gas dels Països Catalans appeared first on VilaWeb.

Enric Gomà: “Quan apareix una novetat, tothom ho troba horrorós: així no tindrem mai creativitat lèxica”

En la llengua catalana anem coixos de col·loquialitat, fa anys que es constata i que mira de posar-s’hi remei. Havent fet feina amb la llengua estàndard, ara ben consolidada, fa temps que hi ha qui pensa en el registre informal i hi treballa. I és en aquest sentit que l’escriptor i divulgador lingüístic Enric Gomà (Barcelona, 1963) publica ara El català tranquil (Pòrtic). “Un manifest”, diu el subtítol, que proposa d’afluixar cotilles, amarar-se molt més de la llengua oral i aprofitar la riquesa lèxica de creació pròpia, més enllà de la rigidesa de la norma. “Hem de deixar respirar el català i acceptar que es parla segons cada generació”, ens diu Gomà. Es dirigeix, d’una banda, a l’Institut d’Estudis Catalans, a qui demana agilitat en la incorporació de terminologia; d’una altra, als correctors, perquè deixin de vetar formes lèxiques pel sol fet de no ser en un diccionari normatiu; i, en general, a tots els parlants, perquè aquest és un llibre per a tots els públics, escrit amb sentit de l’humor i documentat amb desenes d’exemples i amb la intenció que el lector vegi que el seu català és millor del que creia, cosa que “ens hauria d’alegrar una mica la vida”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Proposeu que estiguem molt més atents a la creació lèxica, per no deixar-la perdre.
—Sí, perquè vetem solucions que neixen de dins de la societat mateixa i de dins la llengua. Hem de prestar atenció a tot allò que fa diferent la nostra societat, tot allò que neix de dins: marques comercials, malnoms, noms despectius, vulgarismes, etc. Amb molt d’encert, el DIEC va incorporar la paraula ‘biquini’, com a entrepà calent: havia nascut d’una sala de festes barcelonina amb molta trajectòria des dels anys cinquanta fins fa deu anys, i això està molt bé. Doncs de biquinis, n’hi ha centenars! Ara també ha aprovat la ‘lot’, després de cent anys de creació de la marca, i l’ha aprovada quan ja va una mica a la baixa… Les coses, si no s’aproven a temps, es deixen morir. Hi hem de parar atenció perquè, si no ho aprovem i ho fem servir nosaltres, no ho aprovarà ni ho farà servir ningú. És part de nosaltres, de la nostra vida com a societat.

Què caracteritza el català tranquil?
—El català tranquil defensa la coexistència, la convivència, de formes lèxiques que tenen cap i peus totes dues, i sovint una és normativa i l’altra no. La diferència entre el diccionari normatiu, el DIEC (Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans), que té 70.000 entrades, i el Diccionari descriptiu , estrenat el 2019 i que és una meravella, que té 110.000 entrades, és de 40.000 entrades. No parlem d’un centenar de casos. Són 40.000 paraules, que ja han passat un filtre de qualitat dels lingüistes, encapçalats pel doctor Joaquim Rafel. Jo defenso que s’incorpori al català normatiu un gruix lèxic impressionant que està ben format i ben constituït.

Que totes les paraules que són al descriptiu també formin part del DIEC?
—Caldria examinar-les amb calma, i probablement no ho serien totes, però en serien moltes. La presidenta de la Secció Filològica del IEC ja va comentar que el descriptiu era una mena de sala d’espera del DIEC. Jo els animo que deixi de ser una sala d’espera en molts casos, no en tots, i que ho considerin.

Algun exemple, d’aquestes formes que dieu que han de coexistir?
—Mig país diu ‘xarrup’ i mig país diu ‘sorbet’, doncs que coexisteixin totes dues formes. Una és un invent dels anys vuitanta, fruit de la ultracorrecció, i l’altra és la paraula més etimològica. Doncs que convisquin. “No, és que es diu sorbet…” No corregim tota l’estona! A més, amb ‘sorbet’ i ‘xarrup’ passa una cosa divertida: als vuitanta uns corregien els altres, i actualment els altres corregeixen els uns! Uns diuen ‘tarja’ i uns altres, ‘targeta’: que convisquin les dues formes. ‘Taquilla’ i ‘guixeta’, un gal·licisme i un castellanisme: totes dues es poden dir, i no passa res.

Quins requisits han de complir aquestes paraules perquè siguin incorporades a un diccionari normatiu?
—Que estiguin ben constituïdes, que estiguin esteses, que siguin naturals i espontànies en sectors notables de la població. No pas total, perquè pretendre que una forma lèxica la compartim de Cervera de la Marenda fins a Crevillent és absurd. Aquí tenim molts matisos, moltes societats, molts poders polítics i moltes televisions.

I uns quants anys d’ús, també?
—Quan et diuen que no es pot aprovar una forma lèxica perquè és recent i hem de veure si s’estableix o no, naturalment que ens hem d’esperar. Ara, quan una paraula fa quaranta anys que es diu i la diuen tres generacions…’Semat’ és un adjectiu divertit que diuen els joves: hem de veure si continua o no, perquè és molt recent. Però ‘motivat’ ja té vint anys. A més, és una paraula preciosa i divertida, perquè és una burla dels professors, que diuen “heu d’estar motivats”, i els nois la giren i la fan servir en un sentit irònic, “aquest és un motivat”. Tinc la sensació que els lingüistes són, o més ben dit, som senyors vellets que ens estem en despatxos i tot allò que no ens és freqüent en la nostra vida personal ens irrita o ens desespera. Nosaltres tenim seixanta anys, setanta, vuitanta, i hem d’acceptar que la gent de trenta, quaranta i cinquanta parla d’una altra manera.

Tot el lèxic ha de ser al diccionari?
—Al DIEC no hi pot ser tot, per descomptat. Però la no-presència al DIEC fa que correctors, editorials i mitjans de comunicació t’ho vetin i t’ho prohibeixin. De manera que tenim tot un català viu en un nivell col·loquial que no apareix mai als mitjans de comunicació. És absurd. Si l’absència d’un mot al DIEC fa que no pugui aparèixer enlloc públicament, ha de ser al DIEC. Aquest català col·loquial ha de poder aparèixer en registres de mitjans de comunicació.

Els mitjans s’associen a l’estàndard…
—Hi ha una obsessió per l’estàndard, que és l’aposta de Fabra. Si tu examines en quin percentatge d’ocasions durant el dia fas servir l’estàndard i en quin un registre més informal, descobreixes que l’estàndard el fas servir en un 20% i el col·loquial, en un 80%. Té molta més presència el registre informal. Fabra va guanyar la respectabilitat de l’estàndard i va ser un gran pas endavant, sense aquell pas no ens n’hauríem sortit. Ara hem de guanyar la irrespectabilitat, i ho dic amb un punt d’ironia. Hem de guanyar el català com a llengua social d’una manera més fresca i espontània, la col·loquialitat.

“Fabra va guanyar la respectabilitat de l’estàndard, ara hem de guanyar la irrespectabilitat”

Per això insistiu que cal potenciar la creativitat lèxica?
—Si cada vegada que apareix una paraula o forma nova –o una deformació, perquè la llengua també es crea per deformació, per error, per badada–, tothom es posa les mans i s’esquinça les vestidures… De sobte una noia diu ‘sispli’, i tothom hi reacciona en contra. Per què? És divertit, li és útil. O un que diu ‘epostoflant’. Què passa? S’ho va inventar en Rovirosa, ve del francès, a partir de l’any 08 es comença a fer servir i es fa un lloc… Cada vegada que apareix una novetat, tothom ho troba horrorós. Així no tindrem mai creativitat lèxica! Hem de deixar respirar una mica el català, i també acceptar que es parla segons cada generació. A més a més, també som canviants. La manera com parla algú de vint anys ara no serà com parlarà als quaranta ni als seixanta. La llengua ens canvia. La vida ens va conduint, les feines ens van fent més complexos, les relacions humanes ens van enriquint, i parlem molt diferent en una època i en una altra. No tot està perdut.

Què voleu dir?
—Que els joves facin servir determinades paraules no vol dir que totes les faran servir d’aquí a trenta anys, o les faran servir duna altra manera o deformades. Quan tinc setze anys, sóc incapaç de dir ‘tanoca’, perquè em sembla una paraula pròpia de vells i m’esgarrifa. Ara que en tinc cinquanta-set, dic al meu fill “ets un tanoca” i ben tranquil. No passa res. He canviat. I als disset anys no deia mitja frase feta i ara en dic unes quantes. La llengua evoluciona internament en la vida de les persones. Als disset anys, ni borratxo de malvasia faries el pessebre, i als trenta-cinc, tens un fill i cada Nadal fas el pessebre, i ben content, i te’n vas a comprar un sant Josep a la fira. Passa igual amb la llengua.

I les interferències del castellà i de l’anglès, com s’han de tractar?
—D’entrada, cal dir que hi ha molta més creació lèxica pròpia, autòctona, de la que ens pensem. Anem repetint un clixé que diu que en català no tenim creació lèxica. I ens quedem ben contents. I desesperats. Analitzant la web de “Com ho diria”, que són tres filòlegs joves que expliquen argot juvenil, et trobes que hi ha creació lèxica autòctona. No n’hi ha prou, per al nostre gust, però n’hi ha. Sobre les interferències, hem de veure si les paraules estan ben formades o no. Que coincideixin dues formes tampoc no ens ha d’espantar. I quan una interferència agafa carta de ciutadania, després de quaranta anys o cinquanta, potser que ens la mirem amb bons ulls. Combatre el mateix el 1970, el 2020 i el 2080 no ens va a favor. Hi ha un moment que has d’acceptar allò que és ús general, amb criteris prudents.


—Al segle XVI, els catalans van anar substituint ‘simple’ pel castellanisme ‘senzill’. Al segle XVI era una novetat, perquè ens venia del castellà sencillo, però cinc-cents anys després ha passat a ser una paraula incorporada. Les paraules, quan adopten formes catalanes i tenen un ús i matisos propis, s’han de poder acollir a la llengua; com el nostre ‘maco’, que no és exactament el majo actual castellà.

“El català col·loquial necessita el seu Termcat”

A qui us dirigiu, amb aquest llibre?
—Pràcticament a tothom, però amb estrats diferents. D’entrada, a la Secció Filològica li demano una mica més de màniga ampla, d’agilitat i de comprensió cap als parlants. Que en tenen, també cal dir-ho. El Diccionari descriptiu no es fa perquè sí. Quan Teresa Cabré diu que tenim un dèficit en català col·loquial, han detectat el problema de fa molt de temps i amb molta exactitud. Estan ben orientats. Ara, cal una mica d’agilitat i rapidesa. El món de la terminologia funciona a la perfecció, el Termcat és extraordinari i prodigiós i fa una feina excel·lent. El català col·loquial necessita el seu Termcat, per entendre’ns. Un organisme muntat per a accelerar processos. Al IEC fan molta feina, per descomptat, no ho poso en dubte, però si hem de dependre del seu ritme actual, és una mica lent. Després, m’adreço als correctors.

Què els dieu, als correctors?
—Són el filtre entre el català espontani i els mitjans de comunicació. Quan et posen vets i prohibicions a determinades formes, fan que no tinguin vida, que no es reconeguin, que no es llegeixin mai ni se sentin ni es diguin mai, que no siguin presents a la vida pública, i això fa que tendeixin a desaparèixer. Per últim, als lectors en general, que s’adonin de com parlen, de què els veten, què han canviat.

“El teu català és millor del que creus i t’han dit”, escriviu.
—El nostre català és millor del que ens han fet creure, sí. A vegades perquè no hem dominat prou l’ortografia, perquè la sintaxi se’ns ha escapat, o perquè tenim vacil·lacions… He de dir que hi ha apartats en què jo ja no vull entrar. En el cas del ‘per’ i ‘per a’, necessites tants coneixements, que hi ha un moment que la llengua se’t fa insuportable. I jo ho resolc per pura intuïció. Una altra és el ‘ser’ i ‘estar’. Hi ha una obra de Vallcorba Rocosa sobre el ‘ser’ i ‘estar’ que és impressionant i admirable. Però no podem demanar als parlants que ho sàpiguen, tot allò. Hem de ser pràctics. Tirar pel dret. Algun error cometrem. Ara bé, el nostre català és ric, variat, matisat, espontani, té arrels, perquè ens el parlaven els avis, els pares, els oncles, i el parlem amb les nostres famílies avui, amb els amics, i les entitats on anem, amb els veïns… Tot això forma un tot col·loquial, natural, que hem de posar en solfa.

“Que els joves facin servir determinades paraules no vol dir que totes les faran servir d’aquí a trenta anys”

Paral·lelament, les dades constaten una davallada de l’ús del català…
—Ho dieu perquè en vint anys hem baixat d’un 49% a un 36% en l’ús habitual de la llengua? D’acord. Però és que en aquests vint anys han vingut 1,5 milions de ciutadans. Hauria estat impensable que 1,5 milions nous sobre una població de sis milions no hagués fet baixar l’ús del català. Haurien vingut estudiosos de la NASA a investigar el fenomen paranormal. Naturalment, l’ús del català baixa. En aquests 1,5 milions, hi ha un percentatge important de castellanoparlants, originaris de Sud-amèrica, i també provinents del nord d’Àfrica que tenien un coneixement d’un cert castellà, per raons de turisme, proximitat, domini espanyol fins als cinquanta, etc. Per tant, és normal. El català s’usa menys perquè s’ha trencat la transmissió generacional? No. Aquest 36% són el 49% de fa vint anys, som els mateixos.

És poquíssim, no us preocupa?
—No és desitjable, és clar. No és bo. Però és que no podia ser d’una altra manera. Són faves comptades. La nostra esperança és que els ciutadans nouvinguts de la segona generació sàpiguen català i s’incorporin al català. Cosa que ja passa, eh? En aquest sentit, hi ha raons per a l’optimisme. Ara bé, cal fer feina. I cal fer del català una llengua necessària. Una llengua necessària per a viure, per a treballar, per a guanyar-te la vida, per a conviure, entretenir-se, etc. El punt clau és el món laboral: si no és necessari, el català tendirà a desaparèixer. Si el català és un requisit, no. En l’administració, la sanitat, la justícia, l’empresa, les fàbriques, en l’atenció al públic… I això és responsabilitat no tan sols de l’individu i de l’administració, sinó també de les empreses. Aquí podem treballar en una direcció o en una altra. I us avanço una novetat.

Digueu.
—Sobre mesures concretes per a difondre el català, al maig un col·lectiu de set lingüistes (Maria Rodríguez Mariné, Míriam Martín Lloret, Magí Camps, Pau Vidal, Rudolf Ortega, Ivan Solivellas i jo mateix) posem sobre la taula un conjunt de cinquanta-cinc propostes per a rellançar el català. Propostes concretes adreçades a molts àmbits. A les universitats, el món de l’ensenyament, l’administració, també les empreses, el Barça, les multinacionals, els exhibidors de cinema, les televisions, públiques i privades… Hem aplegat tot d’iniciatives que teníem al cap i les hem posades sobre paper. Són solucions concretes, a molts nivells, de petites a altres de gran magnitud.

Finalment, quin mètode feu servir per a les vostres anotacions de lèxic? Teniu una mena de diccionari Gomà?
—Tinc un arxiu amb 90.500 entrades. Des de l’any 1988, tota paraula o expressió en català dita espontàniament al meu voltant que no conec o no faig servir, la registro. De manera que tinc aquestes entrades, estructurades per mesos, i cada vegada que en pesco una, l’estudio una mica. En trobo moltes que no són a l’Alcover, que no les trobo en cap diccionari, o que les trobo en un diccionari del XIX, a vegades. Al XX se’n va perdre el rastre i, de sobte, una dona de seixanta anys ho diu espontàniament davant meu. M’ho apunto i ho investigo. I aquest arxiu es complementa amb la lectura de diccionaris, que és una informació paral·lela. N’he llegit uns catorze, de diccionaris. N’he pres moltes notes, m’he fabricat tot un conjunt d’arxius intercomunicats que em permeten fer cerques ràpides, i me’n vaig del XVII al XIX, al XX, i amb això vaig fent.

The post Enric Gomà: “Quan apareix una novetat, tothom ho troba horrorós: així no tindrem mai creativitat lèxica” appeared first on VilaWeb.

Contra l’estil de vida ‘Mercadona’

No sé si sabeu el cas del vaixell amb 800 vedells retornat per Turquia i Líbia a l’estat espanyol per la sospita d’una infecció: després de tenir-los més de dos mesos embarcats, i de l’infern burocràtic propi d’aquestes latituds, els inspectors del Ministeri d’Agricultura espanyol han determinat que els animals ja no estan en condicions de fer-los viatjar més, així que dissabte els van començar a sacrificar a Cartagena. Una altra embarcació, també refusada pels mateixos països, fa dos mesos que va sortir de Tarragona amb 1.800 vedells, i com que l’armador no vol escatimar ni un gram de carn, ara mateix volta per Grècia esperant poder col·locar els animals allà on els vulguin. Perquè només són bèsties, que si fossin paquets d’Amazon, potser tots els telenotícies n’estarien fent el seguiment.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La crisi de la pandèmia no només fa empitjorar la vida de les persones; perquè, quan la vida de les persones és pitjor, també ho esdevé la de les bèsties que en depenen. Ens han criat amb la idea –aquí i a la Xina Popular–, que el menjar, com la primera de les necessitats humanes, justifica qualsevol atrocitat sobre la resta d’animals. És la filosofia “Mercadona”, per dir-ne d’una manera que entendrà tothom: abaratir els preus al màxim gràcies a pràctiques èticament discutibles, però perfectament legals. En el cas de la carn, darrere d’un paquet de pernil a un euro, darrere l’explotació animal que el fa possible, hi ha tot un entramat tèrbol que es retroalimenta: com més precària sigui la vida del treballador, més en dependrà com a consumidor. És l’invent perfecte, la màquina que somiava Da Vinci, la misèria que aconsegueix que el simple esment d’assolir un estadi superior de la civilització –i el benestar animal ho és– sigui fàcilment bandejat, escarnit, ridiculitzat: que hi ha gana, nena, no em vinguis amb històries d’animalons.

L’animalisme, de fet, es troba en aquell punt pel qual han passat totes les causes justes, penso en l’ecologisme, o en el feminisme, que el menysteniment i l’escarni encara tenen premsa per davant de la conscienciació general. Tanmateix, com que les lluites contra el domini dels dominadors van lligades, també es reforcen les unes amb les altres i s’estiren de la mà. Justament és el cas de l’animalisme amb el feminisme, un vincle secular; històricament, les dones han hagut de carregar tot un univers de sofriments “invisibles”, la qual cosa ha facilitat que en desenvolupessin intolerància, també al patiment animal. Quan diem “invisibles” ens referim que no compten per a ningú, o que tampoc no n’hi ha per a tant, dona, i quan et crien d’aquesta manera, una de dues: o bé t’insensibilitzes, com passava amb les nostres àvies, tot reforçant el domini dels dominants, o bé t’hi acabes de sensibilitzar i t’hi rebel·les, que és cap on tendeixen les noves generacions.

En aquest sentit, hi ha un experiment força interessant que enfrontava un grup de persones amb la producció d’un plat de xai, del naixement de la bèstia a la cuina. Després de saber-ne tota la informació, resultava que a la majoria de dones els venia menys de gust de menjar-se’l, mentre els hòmens, majoritàriament, es declaraven més carnívors i tot. Com podia ser, aquesta diferència? Una de les conclusions de l’estudi, l’explico amb paraules meues, és que els hòmens es rebotaven davant la sospita que els havien volgut commoure, que havien pretès tocar-los la fibra sensible, a ells, tan mascles; un exemple de manual del que avui ja té nom i coneixem com masculinitat fràgil.

L’estudi també parlava d’una “teoria de la dominació social” segons la qual els hòmens poden trobar la carn més apetible quan se’ls recorda que prové dels animals, perquè els reforça el sentiment de dominació i superioritat. A l’experiment, la manera de reivindicar el seu poder sobre les criatures “inferiors” era reafirmar-se virilment i pètria en les seues conviccions; les dones, en canvi, més coratjoses a l’hora de modificar el seu comportament davant les contradiccions, van poder mirar-se el plat de xai d’una altra manera i no els va caure cap anell. Quan parlem de societats més feministes, per tant, també parlem d’hòmens més valents.

Dèiem que les noves generacions ja tenen una altra sensibilitat vers les bèsties, com és lògic en un entorn que evoluciona, però, és clar, a l’estat espanyol, on jóvens i grans som abocats a la precarietat permanent, també se’ns ven l’estil de vida “Mercadona” com l’únic possible, amb la crueltat animal com el mal necessari per a poder pagar les factures a final de mes. L’alternativa vindrà de la conscienciació, que al seu torn ve de la informació: que els fills coneguin el revers del conte que els han ocultat sos pares, i la societat sencera, ells que tenen més mitjans per a accedir-hi que els seus predecessors. Perquè en un país on el safareig polític, l’actualitat del Barça i el minut a minut de la covid copen les hores més valuoses dels informatius, tampoc podem esperar que la realitat de l’explotació animal, l’últim mico d’aquesta història, arribi a travessar aquest sostre d’interès construït.

The post Contra l’estil de vida ‘Mercadona’ appeared first on VilaWeb.

Elizabeth Duval: “El discurs contra la llei trans entronca molt amb el de les teories de la conspiració”

A només vint anys, Elizabeth Duval (Alcalá de Henares, 2000) ja ha publicat tres llibres i ha esdevingut una de les figures amb més solidesa intel·lectual de la generació Z. Un capital cultural que, diu, no ha estat heretat: “M’enorgulleixo de no venir d’una família rica, ni en el sentit econòmic ni en el de capital cultural. No crec en les narratives de la meritocràcia, però m’enorgulleixo d’haver causat un error en el sistema, d’haver escapat a la roda de reproducció social.”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Duval viu a París perquè estudia Filosofia i Filologia francesa a la Sorbona, tot i que manté una vida mediàtica intensa a l’estat espanyol. La seva primera aparició pública va ser a només catorze anys, parlant de la seva transició de gènere a la televisió. Però diu que està farta que sempre li demanin per aquesta mateixa qüestió i que, en part, per això ha escrit Después de lo trans (La Caja Books), un assaig que parla del fet trans i dels debats actuals sobre la qüestió entre sectors de l’esquerra i del feminisme. La publicació del llibre ha coincidit amb la publicació de l’esborrany de la llei trans espanyola, que ha originat molta polèmica. Però Duval no ho veu com una coincidència positiva perquè diu que ara, en el terreny de la política, el debat està més encallat que mai i els arguments del llibre poden no ser escoltats. “Hauria de prevaldre la voluntat d’un debat més pausat”, considera.

Dieu que esteu “fins al cony de la qüestió trans”, però heu publicat un llibre sobre el tema. Per què?
—Quan pertanys a una minoria o quan ets dona, tot allò que fas s’adscriu a aquesta circumstància. La gent LGTBI en el món cultural interessa quan s’acosta el dia de l’Orgull, a les dones les truquen per fer conferències de manera atrafegada el 8 de març… Però la resta del temps s’oblida aquesta part de la població. És normal, el sentiment d’estar una mica farta, sobretot quan t’ho pregunten constantment, fins i tot quan fas coses que no tenen res a veure amb el tema. El llibre, a part de la voluntat divulgativa i de reflexió, em serveix per a mirar de posar un punt final, més o menys. Per a contestar ara preguntes sobre el tema i, d’aquesta manera, després poder remetre al que vaig escriure i demanar que em deixin en pau sobre la qüestió trans i que deixin d’etiquetar-me com a activista trans quan realment no faig res…

Heu valorat positivament l’esborrany de la llei trans espanyola, que permetrà el canvi registral de sexe al DNI sense els requisits de la presentació d’un informe mèdic o psicològic ni la modificació de l’aparença de la persona que ho demani. Què en destacaríeu?
—Catalunya En Comú-Podem, al programa del 14-F, parlava del dret d’escollir lliurement el gènere. És un error transferir, de l’àmbit jurídic al polític, una noció com la de l’autodeterminació de gènere. L’autodeterminació de gènere com a qüestió jurídica implica que s’expressi la identitat lliurement manifestada de la persona, però no implica considerar, a escala filosòfica o política, que realment aquesta persona tingui la llibertat d’escollir o decidir. L’esborrany de la llei no fa referència a l’autodeterminació de gènere, i crec que és positiu. És un instrument contraproduent que serveix als qui volen posar bastons a les rodes. Pot ser molt més funcional un discurs que parli d’una legislació transparent, ràpida i eficaç amb la manifestació lliurement expressada que un que caigui en la trampa discursiva que fa que et diguin que parles del que és neoliberal, de la llibertat d’elecció, de la llibertat de consum, de la llibertat d’escollir l’etiqueta líquida o vaporosa que et doni la gana… Més enllà d’això, es diu que la llei instaurarà autèntiques barbaritats, però són coses que ja funcionen en l’àmbit autonòmic de fa temps, perquè hi ha competències, com la Sanitat, que estan transferides. Sembla que tota llei signifiqui la revolució a la Terra, però realment canvien molt poques coses.

Fotografia: Hannah Waheed.

S’han criticat molt les contradiccions del PSOE. És el partit que va impulsar la llei trans actual i ara sembla que alguns sectors critiquen no tan sols l’esborrany d’Igualtat, sinó també aquella llei del 2007. Què en penseu?
—Una de les coses que explica aquest viratge del PSOE és un càlcul interessat. Si no, no s’explica que durant anys hagin promulgat lleis autonòmiques que parlen en els mateixos termes que aquesta o que fins i tot hagin fet la ponència que dóna lloc a l’esborrany. Però ara la veuen signada per un altre partit, que ocupa el Ministeri d’Igualtat. Aquest ministeri té un component patrimonialístic importantíssim per al PSOE, que veu Igualtat en unes mans que no són les seves i és com si li haguessin robat la joia de la corona. Això hi influeix, si no, no s’entén que Ángeles Álvarez aparegués el 2017 davant el congrés amb banderetes trans parlant de la futura llei i ara sigui al capdavant de l’Aliança contra l’Esborrat de les Dones [plataforma contrària a la llei]. Aquest terme que utilitzen del peak trans, com a moment en què s’adonen de tota aquesta enganyifa, més aviat té a veure amb el fet que han entrat en una mena de teoria de la conspiració que serveix als seus interessos. És un discurs que entronca molt amb el de les teories de la conspiració. Moltes vegades citen un llibre d’Abigail Shrier, Dany irreversible, que diu que no es fa prou cas als temors i preocupacions dels pares i que es fa massa cas a la comunitat científica…

“Una de les coses que explica el viratge del PSOE amb la llei trans és un càlcul interessat”

Tornant a la qüestió de l’autodeterminació de gènere, al llibre dieu “Seria incapaç d’aixecar-me del llit si hagués de viure la resta dels meus dies com si fos un home.” Crec que expressa molt bé que el fet de ser trans no és un capritx, que no “s’escull” el gènere de manera frívola.
—Tenint en compte el rol que té la dona en la societat, és molt difícil que algú, si volgués beneficiar-se de res, prengués la decisió de ser dona d’un dia per l’altre. A París he viscut molt d’assetjament de carrer pel fet de ser dona. Qui escolliria la por de passejar sola pel carrer de nit, qui escolliria tota aquesta mena de comportaments com si fos una mena de fantasia eròtica individual, com a vegades es formula des de la reacció transexcloent? Quina mena de deliri és concebre que algú escull lliurement el fet de presentar-se així en societat, sabent, a més, que a la societat li costarà tant reconèixer-la? Té més sentit si enfoquem la identitat com alguna cosa que es troba i a la qual hem de donar resposta. Ser d’un gènere no és una decisió racional que s’hagi arbitrat per part de l’individu. Si es pogués escollir, hi hauria un procés global d’injecció de testosterona per part de les dones de tot el món… Però no, hi ha una internalització d’aquestes identitats.

Però el fet que ser trans no sigui una elecció tampoc no vol dir que el gènere sigui una essència interna, quelcom que sigui dins la persona de manera natural, com assenyala el discurs dels cervells d’home i de dona que gran part del col·lectiu mateix ha criticat. Generalment, explicar això és més difícil…
—Des de l’àmbit polític, la cosa més fàcil és utilitzar el discurs més efectista. Hi ha l’estatística sense fonament que el 85% de les persones trans són a l’atur. És molt fàcil dir “pobres víctimes del sistema, donem-los drets”. La gent no hauria d’estar en la misèria més absoluta perquè et dignis a concedir-li drets humans, pel fet de ser persones tenen dret al reconeixement de la seva identitat i dret a la seva vida privada. És molt difícil que calin els discursos amb matisos, que diuen que no es pot saber estrictament quin és el component biològic i quin és el component cultural, perquè ambdues coses es barregen i pot ser que hi hagi aspectes biològics que ajudin a internalitzar certs rols socials, com són els del gènere. Fixem-nos en la simplicitat d’un enunciat com: “El sexe és una realitat material i les persones trans la negueu”. S’intenta confrontar una cosa que és complexa amb la reducció a la cosa més simple. Si has de contestar a això, has d’entrar a preguntar de quin sexe parlem, si del sexe gamètic, els cromosomes, la proporció hormonal… Per això, quan es defensa les persones trans a les xarxes s’apel·la als drets humans, que és una possibilitat de discurs simple que no necessita un gran desenvolupament.

En la majoria d’àmbits es considera que el sexe és, generalment, binari (masculí/femení). Això no s’ha qüestionat socialment de manera àmplia.
—Per això cal parlar del sexe com una realitat social. Si la població es pot dividir en dues meitats distingibles amb certes característiques comunes –encara que part de la població no entri en aquestes dues meitats i encara que hi hagi varietats dins de cada meitat– no és fàcil concebre que hi ha categories que no especifiquen característiques en si o que no delimiten tipus diferents de com és la gent dins aquests sexes. Es caricaturitza la teoria queer amb la cosa aquesta de “diuen que hi ha cinc sexes!”. Anne Fausto-Sterling, quan parlava de cinc sexes, volia provocar i escollir-ne arbitràriament cinc basant-se en les diferències que hi podia haver. Pot haver-hi més diferències dins d’un mateix sexe que entre els dos sexes que hem delimitat, però això no modifica la percepció social. Quan observem, encara que hi hagi dones amb cromosomes XX i amb barba, continuem categoritzant de manera molt específica.

“Qui escolliria la por de passejar sola pel carrer de nit? Té més sentit si enfoquem la identitat com alguna cosa que es troba”

Una part del feminisme defensa que el gènere, entès com la construcció social sobre els homes i les dones, s’ha d’abolir, però dieu que això és impossible. Per què?
—El gènere també són maneres d’entendre’ns en societat, una manera de comprendre uns codis que compartim –de vestimenta, de comportament, de ser en el món– que no poden desaparèixer, perquè tota interacció social és intervinguda per certes classes de codis. Poden canviar i alliberar-se dels components opressius i de dominació, però és difícil que el conjunt d’aquests codis i pràctiques, que formen part d’una cosa que hem begut per mitjà de la cultura durant molt de temps, desapareguin, o que en desaparegui la memòria. A tot estirar, pot desaparèixer el gènere com a estructura inherentment opressiva, i es pot fer més plàstic, però no com a sistema de comprensió de comportaments i catàleg d’aquests comportaments en societat. De la mateixa manera, crec que no desapareixerà el discurs que diu que només existeixen dos sexes.

Fotografia: Hannah Waheed.

Amelia Valcárcel, una de les veus contràries a la llei trans, també diu que no s’abolirà el gènere…
—Sí, m’ha agradat molt descobrir-ho! Ella dubtava de la possibilitat d’abolir el gènere i que es poguessin superar les dicotomies binàries, deixar de categoritzar segons grups de parells. La prenen a ella d’exemple per a dir que el fet trans va en contra de l’abolició del gènere i que tota feminista ha de perseguir l’abolició del gènere. Però ella diu que no és tan simple! [Riu.]

“El gènere també són maneres d'entendre'ns en societat, una manera de comprendre uns codis que compartim que no poden desaparèixer”

Cada vegada es parla més d’etiquetes com el gènere no binari, el gènere fluid… Són emancipadores?
—En part ho són, però alhora són inútils… Allò que caracteritza el fet no binari és que és una relació política amb el gènere. Declarar-se en desacord amb un sistema d’estructuració social és un posicionament polític i individual. Tots els comportaments de l’ésser humà són més o menys generitzats. Es comet un error quan es concep que, pel fet de ser home o dona, és com si la persona agafés un paquet monolític de comportaments. En les societats contemporànies agafem comportaments d’ambdós models, són molt mesclats, tot i que continuen categoritzats. Com a màxim, el fet no binari pot exercir, en aquest sentit, una funció de correcció, perquè no pot modificar la percepció que es té de la persona, que a tot estirar, poden ser tres: home, dona o cosa intermèdia que trenqui més o menys amb la norma. No crec que hi hagi comportaments que estiguin lliures de la càrrega del gènere masculí o femení, sinó que el fet no binari es troba entre aquestes dues categories en diferents posicions. Dibuixar un triangle amb un punt femení, un punt masculí i un punt no binari no té cap sentit. No hi ha una escapatòria fàcil al sistema, si de cas, es pot aconseguir que els comportaments siguin com més intercanviables o disponibles millor per al conjunt d’individus.

No sé si és precisament per aquesta dificultat d’escapar del sistema binari que al llibre parleu d’una discussió amb el filòsof trans Paul B. Preciado. Li retraieu que no reconegui que ocupa la posició social d’home i que té privilegis com a tal.
—En part, sí. Moltes vegades es fa un discurs que posa una mica sota sospita les dones trans, perquè concep que els homes trans, per haver estat assignats dones en néixer i haver viscut un temps amb aquella identitat, estan exempts de culpa i no poden exercir el masclisme. A Testo yonqui, de Preciado, hi ha comentaris misògins, i em pregunto fins a quin punt no és una adaptació a comportaments masculins rancis que, per aquesta trajectòria vital, són excusats. El revers tenebrós és que, si els homes trans, per haver viscut una part de la seva vida com a dones, estan exempts de pecat, les pecadores, per haver viscut una part de la vida com a homes, són les dones trans. L’escletxa acadèmica entre homes i dones trans s’intenta tapar fent al·lusió, com fa Preciado, a una gran aliança trans contra el sistema, deixant enrere la dialèctica de dominació entre homes i dones. Però això és invisibilitzar que hi ha un sistema patriarcal que es fonamenta en aquesta dominació. És un dogma molt complicat de trencar. Tot el món transfeminista defensa les dones trans, però després amb qui signen els manifestos feministes és amb els homes trans…

“Tot el món transfeminista defensa les dones trans, però després amb qui signen els manifestos feministes és amb els homes trans...”

Fotografia: Hannah Waheed.

En els debats entre feministes per la qüestió trans, sovint es posa sobre la taula l’argument que l’origen històric de l’opressió contra les dones és la seva capacitat reproductiva. Què en penseu?
—En un principi, sí, però això no implica que amb tot el desenvolupament posterior sigui així. Reduït a l’absurd, és com si un violador, quan t’agredeix, digués: “T’agredeixo pel teu sexe i per la capacitat reproductiva, que és el que genera el patriarcat”. Doncs potser no… A més, hi ha moltes dones cis que no poden gestar, però que són també llegides com a dones, s’interpreten socialment com a tal. És per això que es rep la violència. I això dic a Preciado, que no li nego la història de la seva opressió, ni tan sols negaria en l’actualitat que sigui en part subjecte del feminisme, però si ens atenim a la manera com funciona ell en societat, com és en el present, tenir por al carrer de nit pot ser una cosa psicològica, però no un perill real.

Sosteniu, per tant, que allò que té més pes a l’hora de rebre una opressió com a dona és el fet de ser llegida socialment com a tal. Però em demano si això no posa molt el focus en l’anomenat passing. Què passa amb les dones trans que potser no són llegides com a dones, per exemple?
—Per això és útil la diferència entre violència estructural i correctiva. Les dones trans que no tenen passing, pel fet de no tenir-ne, de ser percebudes com quelcom monstruós, que es queda entremig, seran el focus de certa violència de gènere, que és aquesta violència correctiva que intenta imposar l’ajustament a la norma. Per això parlar de violència de gènere és molt més útil que parlar de violència contra les dones. Per a incloure aquestes persones que reben violències, fins i tot més brutals, pel fet de transgredir la norma, s’ha de dividir entre violència estructural –la violència contra les dones per com funciona la dicotomia de dominació– i la violència correctiva contra qui se surt de la norma. Aquesta distinció, sota el paraigua de la violència de gènere, pot fiançar la lleialtat comuna entre el món LGTBI i les dones.

Feminisme i drets trans: algunes claus per a entendre la polèmica

Hi ha sectors de l’esquerra que han reaccionat als debats sobre el gènere criticant altres sectors i titllant-los de “esquerra postmoderna”. Què en penseu, d’aquesta crítica? Hi ha una esquerra “postmoderna” en auge?
—Crec que no. Hi ha un espai electoral de l’esquerra en declivi, l’espai de Podem, que es veu absorbit per les dinàmiques del govern de coalició. Aquesta mena de tendència a vegades reaccionària dins l’esquerra és un fenomen natural si es té en compte la il·lusió que va causar Podem i, després, el sentiment d’abandonament, disgregació… No és que Podem parli sempre del llenguatge inclusiu, per exemple, sinó que quan en parla, els altres diuen que ho fa per no ocupar-se dels interessos materials, com si l’acció del Ministeri d’Igualtat invalidés l’acció del Ministeri de Treball. És una reacció més o menys natural al desencant, però no es correspon amb la realitat. No som als Estats Units i no tenim una esquerra cultural progressista que sigui absolutament liberal en l’àmbit econòmic. Tampoc no es pot dir, com diu Daniel Bernabé, que s’hauria d’apel·lar més a la classe obrera. És una imatge de la classe obrera molt falsejada. Aquells treballadors ara són molt més representats per un immigrant precari que treballa per a Uber o Glovo que no pas per algú de la indústria siderúrgica. Es fan caricatures maniquees que no es corresponen amb la realitat.

La demonització de la teoria queer en seria un bon exemple? Hi ha un sector de l’esquerra que l’acusa de poc materialista.
—És que la teoria queer està molt obsessionada amb la qüestió dels cossos, i no hi ha res més material que el cos! La constatació que tot cos material és un cos social no nega la materialitat. Si Marx digués que les coses tenen un valor simplement per com són, sense que existeixi una relació social que hi influeix, no hi hauria teoria marxista.

“No hi ha una esquerra postmoderna en auge, hi ha un espai electoral de l'esquerra en declivi”

Darrerament vau ser un dels focus de la polèmica sobre els youtubers que se’n van a Andorra, i a més vau participar en un debat sobre el cas amb un youtuber d’ultradreta. Opteu per aquesta estratègia, confrontar argumentalment la ultradreta i no pas fer-ne cas omís?
—Ell et deixa anar la barbaritat aquesta que Igualtat té quatre vegades el pressupost de Sanitat i tu has de preguntar-li d’on ho treu. Òbviament, Sanitat costa unes quantes vegades més del que ell deia. En un moment en què els mitjans donen veu a personatges com la falangista antisemita, que la tendència de l’esquerra sigui tapar-se les orelles i els ulls amb la ultradreta segurament és menys funcional que dir-li que s’expliqui i desmuntar-la, assenyalar els deliris i les dades falses i ridiculitzar els punts dèbils. Si no, als mitjans només queden elogis o informació sobre ells. Aquesta noia deia: “Em vaig fer falangista perquè no es parlava del tema, estava censurat”. Molta gent deia que això era la confirmació que no se’ls havia de rebatre.

O tot al contrari.
—És clar, passa que no hi ha referents de ningú que els rebati.

“En un moment en què els mitjans donen veu a la falangista antisemita, que la tendència de l'esquerra sigui tapar-se les orelles i els ulls amb la ultradreta és menys funcional que desmuntar-la”

Tampoc no sou partidària de censurar o perseguir certs continguts. Us heu mostrat crítica amb les lleis restrictives amb la llibertat d’expressió, també les que defensa l’esquerra. Per què?
—Censurar les coses les torna més atractives, i hi ha certa seducció en la censura d’aquesta mena de continguts. I si els censures, els atorgues la possibilitat de fer-se els màrtirs, ocupar el lloc de víctimes. Lídia Falcón tindria molta menys rellevància si l’esquerra no s’escandalitzés cada vegada que parla o si no se la perseguís judicialment per declaracions homòfobes o trànsfobes. El 2018 vaig criticar la proposició de llei de Podem per a introduir sancions administratives, que no passen ni per judici, per comentaris homòfobs o trànsfobs.

Fotografia: Hannah Waheed.

Vau escriure un poemari inspirat en les protestes post-sentència, Excepción. Com heu vist les darreres protestes?
—En faig la mateixa anàlisi: hi havia una metxa inicial (la condemna als presos polítics), però també havia calat el missatge de “viurem pitjor que les generacions anteriors, no tenim cap mena d’estabilitat en l’àmbit afectiu, econòmic i laboral, estem condemnats a no tenir una feina digna fins als quaranta i no tenim res a perdre”. Per això, aquesta mena de manifestació nihilista i destructiva. La qüestió important no és tant la llibertat d’expressió, sinó la ràbia que té la joventut. Sorgeix, sobretot, de la certesa que en el futur tindràs més males condicions que en el present, de saber que després de la crisi de la covid vindrà una econòmica i una climàtica, i després una altra econòmica.

Dèieu haver vist bellesa, en el foc.
—Sí. Aquesta cosa del sublim, igual com es veu bellesa en Notre Dame cremant. El foc, com a origen de coses, sempre és bonic. Recordo una imatge de les revoltes d’octubre d’unes persones jugant a escacs enmig d’Urquinaona. Aquesta vegada he vist una imatge d’una gran foguera de fons i una parella fent-se un petó. No només hi ha bellesa, hi ha desig i eròtica! [Riu.]

The post Elizabeth Duval: “El discurs contra la llei trans entronca molt amb el de les teories de la conspiració” appeared first on VilaWeb.

Avui fa un any que VilaWeb publica el “Report diari sobre el coronavirus”

El dia 9 de març de 2020 a migdia va haver-hi una reunió a la seu de Barcelona de la redacció de VilaWeb. En un ambient que avui seria impensable, al voltant d’una simple taula rodona, sense distàncies de seguretat ni màscares, ens vam reunir improvisadament la major part dels membres de la redacció. Segons els càlculs que fèiem, en aquell moment als Països Catalans hi havia 163 casos de coronavirus. L’expressió ‘covid-19’ encara no s’havia imposat, i ja hi havia hagut les quatre primeres morts. Les notícies que arribaven d’Àsia, i sobretot d’Itàlia, eren molt preocupants, però no planava encara la sensació de por que poques hores després va caure sobre el conjunt del país.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El propòsit principal de la reunió era discutir com encarar periodísticament tot allò. Encara no sabíem ni imaginàvem que “allò” ens portaria a tancar completament la redacció i a teletreballar, ni que duria el país i el món a una situació absolutament desconeguda i única.

Vam decidir de fer un “Report diari sobre el coronavirus”. Això volia dir que cada dia prepararíem un report que inclogués les dades principals de l’epidèmia, relatives al conjunt dels Països Catalans i desglossades, i també a escala planetària. No seria tan sols un article, sinó també un butlletí que els lectors podrien rebre al seu correu. Poc abans de les sis de la tarda ho teníem tot a punt per a fer públic el primer report, que va ser aquest. De les quatre morts, tres havien passat al Principat i una al País Valencià. A les Illes hi havia 11 casos i cap mort; a Andorra només hi havia un cas i a Catalunya Nord encara no n’havia aparegut cap.

La feina de consolidar les dades dels Països Catalans ha estat un envit molt important perquè ens ha servit per a contrastar, segurament per primera vegada més enllà del mapa del temps, la realitat de tota la nació. VilaWeb ha pogut fer una anàlisi de dades única, molt important, amb què ha resseguit fil per randa l’evolució de la pandèmia i ha comparat i analitzat tot allò que passava a cada àrea geogràfica i amb l’acció de cada govern del país.

El report, elaborat per tota la redacció però especialment per Roger Graells, Josep Rexach, Alexandre Solano i Ot Bou, ha incorporat d’aleshores ençà tot de notícies sanitàries i socials però també l’anàlisi econòmica de Jordi Goula. Pocs dies després d’haver començat a publicar-lo, Goula va passar a escriure una columna diària per al report, que n’ha esdevingut un dels punts de referència i que ha resseguit i analitzat a fons i de manera brillant el fet més inesperat i demolidor del segle XXI.

Aquell primer dia una de les preguntes que ens fèiem a la redacció de VilaWeb era si hi hauria prou notícies per a omplir un report com aquest cada dia. Érem lluny, si fa no fa com tothom, d’entendre l’abast real d’allò que es començava a abatre sobre nosaltres.

Avui fa un any, doncs, del “Report diari sobre el coronavirus“, que ha esdevingut de llarg el producte especial al qual VilaWeb ha destinat més esforços i que ha sostingut amb més perseverança. Però també el producte que més aviat voldríem deixar de fer, perquè deixés de ser necessari.

La reacció dels lectors va ser molt encoratjadora des del primer minut i ens ha refermat en la vàlua del periodisme de servei, rigorós i puntual, dada a dada i dia a dia. A part les visites a la web de cada vespre, el butlletí ja és el més llegit de tots els especialitzats que publiquem a VilaWeb. Arriba cada vespre a la bústia de milers i milers de lectors, amb un gran índex de lectura que s’ha mantingut estable aquests dotze mesos i que encara avui creix. Per a rebre’l tan sols cal entrar en aquesta pàgina i deixar-hi una adreça de correu electrònic. Però no han estat les xifres i prou. Un mes llarg després d’haver començat la publicació del Report, un estudi de la Universitat Ramon Llull indicava que VilaWeb era el segon diari del país que més confiança inspirava a l’hora d’informar-se sobre el coronavirus.

Un any després, doncs, ahir al vespre VilaWeb va publicar un nou “Report diari sobre el coronavirus”. Per desgràcia les dades no tenen res a veure amb aquelles del primer dia. Si el 9 de març del 2020 hi havia als Països Catalans 163 casos i 4 morts, un any després hem de lamentar que la xifra hagi arribat a 975.140 casos i 28.820 morts. I només podem dir, amb dolor, que ni en l’anàlisi més catastrofista no ens hauríem pogut imaginar aquestes xifres, aquell migdia quan ens vàrem reunir, encara sense màscares, per a veure què havíem de fer i com havien d’informar de la millor manera possible els nostres lectors.

The post Avui fa un any que VilaWeb publica el “Report diari sobre el coronavirus” appeared first on VilaWeb.

Les santes i les verges

Santa és la senyora. Deessa de l’Univers. El cel i la terra són plens de la vostra glòria. Vaig conèixer la Teresa quan jo era molt joveneta i anava a catequesi. Ens presentaven un seguit de personatges gairebé mitològics, que s’afegien als nostres referents cinematogràfics i televisius infantils, en aquell món paral·lel de ficció. Eren les santes i les verges, que eren diferents però semblants, i tampoc no sabies diferenciar gaire bé en què consistia la seua divinitat. Cadascuna te l’explicaven amb la seua història, el seu vestit, i sobretot el seu gran miracle. Venia de sèrie llavors que segur que eren dones poderoses. I d’entrada això ja em semblava molt i molt bé.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En la nostra ultralocalitat infantil, Teresa, la meua preferida, era fora de l’espai i del temps, i me la imaginava com una xiqueta de la meua edat. No era obedient com la Verge Maria, ni tenia un fillet a la falda com la de Montserrat. Teresa era poc femenina, estranya, inclassificable, famolenca. No era com les altres santes, lànguides i maternals, amb cabelleres llargues reposant sobre els muscles, i túnica fins als peus. Teresa, ja de petita, volia ser combatent i anar al Marroc per convertir-se en màrtir. Qui era aquella rebel kamikaze? Aquella boja menuda que estava segura de poder enfrontar-se tota sola a la Inquisició? Qui era aquella grillada que sospirava per abandonar la família aristocràtica i fer-se monja? Ara sé que Teresa, que després vaig saber que era santa i que malauradament també era propietat de Jesús, va ser la primera feminista que vaig conèixer, fa més de trenta anys, a les meues classes de catequesi.

Teresa, a les nits, llegint a la foscor de la seua habitació, s’imaginava per quina de totes les finestres de casa podria llançar una corda per arrapar-s’hi i fugir. Perquè Teresa tenia una cambra pròpia com la Woolf. De vegades me la imaginava pèl-roja com la Pippi Långstrump i amb trenes. De vegades, amb uns rínxols com els de les Tres Bessones. Era una xiqueta en 2D, que als meus ulls s’elevava del paper del llibre i prenia vida amb la cara pintada de taronja Plastidecor. Personatge d’auca, però arrossegada com jo per l’ànsia d’aventura, es tornava animada, de carn i ossos, i abandonava el quadernet d’oracions amb total nocturnitat. Quan se n’anava del llibre a descobrir món, es girava i em demanava a mi, admiradora i lectora, que l’acompanyés.

Diuen que Teresa era descendent dels jueus que van viure a la península. De molt petita llegia les vides dels sants i els llibres de cavalleries. Li agradaven els personatges errants i forts, que vivien aventures extraordinàries. De fet, es va escapar de casa moltes vegades. Hi tornava arrossegada de les orelles pel pare i castigada una vegada i una altra, fins que un dia, ja adolescent, va marxar, i aquest cop sí que va arribar al destí. Es va fer monja. Va decidir viure en un monestir amb més dones com ella, que contemplaven, pregaven i estudiaven. Aquelles dones, allunyades de tota jerarquia eclesiàstica, van poder trobar, gràcies a Déu i mai tan ben dit, un projecte de vida fora del matrimoni i la maternitat. Aquella Teresa, com les dones d’ara, també sentia la culpa de no ser una dona-com-cal. Què era allò de voler ser monja i escriure tot el dia? Aguantava les burles dels homes i de les companyes. I mentrestant deia aprofitar l’escriptura per confessar els seus pecats i parlar de la seva vida roïna. Teresa tenia la síndrome de la impostora. I és que no era tan diferent de les dones d’ara. El seu cos sencer, entre èxtasi i èxtasi, es rebel·lava contra el patriarcat, però li deien que era una histèrica o una epilèptica. A partir de quaranta-vuit anys va començar a escriure literatura eròtica, i a parlar de la necessitat de desprendre’s del cos colonitzat. I no era Teresa la primera feminista encoberta de la meva vida?

Aquella Teresa de la meva infantesa va quedar latent, no vaig tornar a pensar-hi gairebé fins aquest dissabte que es va despertar de cop gràcies a la dansa. Teresa és l’obra del coreògraf Andrés Corchero, que aquest cap de setmana s’ha representat al Mercat de les Flors, potser com a preludi del 8-M. L’autor, juntament amb sis Tereses actuals, interpreten el suposat diàleg entre els textos del Llibre de la vida de Santa Teresa de Jesús i de La gravetat i la gràcia de la filòsofa Simone Weil.

Les sis ballarines mostren a l’escenari l’opressió i l’alliberació de la dona del segle XXI però també de totes les que les han precedides. L’elevació de l’ànima, com una cotilla gairebé transparent que es desprèn de les costelles per enfilar-se cap al cel; la disbauxa de l’aquelarre femení, la sincronització col·lectiva per sostenir-se juntes i separades.

Aquesta versió contemporània de la Teresa va aconseguir traslladar-me de retorn a la xiqueta rebel de les vinyetes de catequesi. A la primera feminista que vaig conèixer quan encara no sabia què volia dir ser feminista.

The post Les santes i les verges appeared first on VilaWeb.

Puigdemont, Comín i Ponsatí es podran moure lliurement per Europa?

Què passarà tan bon punt el Parlament Europeu retiri la immunitat del president Carles Puigdemont i dels consellers Toni Comín i Clara Ponsatí com a eurodiputats? Tindran llibertat de moviments? Podran ser detinguts? El suplicatori aprovat per l’eurocambra serveix només perquè pugui continuar la tramitació de les ordres europees de detenció enviades pel Tribunal Suprem espanyol contra ells per la causa contra el Primer d’Octubre. Per a això i per a res més; no els priva pas de la condició d’eurodiputats ni els exposa a més possibles causes judicials. I ara caldrà veure quan i com es reactivaran les euroordres, tant a Bèlgica per a Puigdemont i Comín, com a Escòcia per a Ponsatí. Amb la possibilitat que l’euroordre contra Ponsatí acabi anant a parar a Bèlgica, tenint en compte el Brexit i que ella ara mateix resideix a Bèlgica.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

D’entrada, la defensa dels eurodiputats, encapçalada per l’advocat Gonzalo Boye, presentarà de seguida unes mesures cautelars al Tribunal General de la Unió Europea contra l’aixecament de la immunitat, perquè els la mantingui provisionalment. En molt comptades ocasions el TGUE concedeix aquesta mena de mesures cautelars. Si s’hi avingués, tots tres mantindrien la situació actual, és a dir, que es podrien moure per tots els estats de la Unió, tret de l’estat espanyol, on el Suprem manté vigent l’ordre de detenció contra ells, i amb els procediments d’extradició al tribunal de Brussel·les i al d’Edimburg aturats.

Però si no hi hagués l’opció de disposar d’unes mesures cautelars, el següent pas seria, en principi, la reactivació de la tramitació de les euroordres. I paradoxalment aquesta seria la situació que menys interessaria al magistrat Pablo Llarena, perquè, en vista del precedent importantíssim de Lluís Puig, podria significar que en pocs mesos hi ha una sentència ferma de la justícia belga denegant també de manera definitiva l’extradició de Puigdemont i de Comín. Els arguments de la manca de competència del Suprem per a jutjar-los i del risc de violació de drets fonamentals com la presumpció d’innocència també els serien aplicables, perquè el Tribunal d’Apel·lació els va esgrimir en el cas de Lluís Puig tenint en compte justament la situació de Puigdemont i els membres del seu govern.

I Llarena no vol arribar a aquesta situació, de manera que s’ha empescat la presentació d’unes qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que podria traslladar avui mateix o d’ací a pocs dies. L’argument públic és que vol saber quins són els criteris amb què es pot denegar una euroordre d’acord amb la normativa europea, perquè diu que els del Suprem no encaixen amb els expressats amb la justícia de Bèlgica en el cas de Lluís Puig. Per això va demanar a les parts en la causa, la fiscalia, l’advocacia de l’estat i la defensa del president i els consellers, que exposessin les seves al·legacions sobre com s’haurien de formular aquestes preguntes al TJUE.

Però hi ha un efecte afegit important en aquesta maniobra de Llarena, que és la suspensió novament de la tramitació de les euroordres fins que el TJUE no respongui a les qüestions pre-judicials. I això es podria allargar entre mig any i un any. Tot un temps en què Puigdemont, Comín i Ponsatí haurien de continuar esperant per a la resolució de les seves euroordres però que, al mateix temps, haurien perdut la immunitat. El jutge espanyol podria ajornar més temps la seva probable derrota en l’euroordre, i alhora situaria tots tres eurodiputats en una mena de llimbs legals sobre el qual no hi ha precedents ni jurisprudència.

Si Llarena presenta les pre-judicials al TJUE i els jutges belgues i escocesos aturen novament les euroordres, es podrien moure per la resta de la Unió, si no tenen la immunitat com a europarlamentaris? Si no hi ha mesures cautelars contra ells, com ara la prohibició de sortir de Bèlgica mentre es tramita l’euroordre perquè resta novament congelada, en teoria podrien viatjar als altres països. Però si ho fessin, si anessin per exemple a l’estat francès, o als Països Baixos, podrien ser detinguts? L’ordre de detenció europea contra ells continuaria vigent, perquè Llarena en cap moment no l’ha retirada, sinó que en tot cas ara demanaria a Bèlgica i a Escòcia que no en continuessin la tramitació mentre el TJUE no respongui les seves preguntes. Però un jutge francès els podria detenir?

Aquesta situació d’indefinició, a la pràctica, continuaria entrebancant la seva tasca com a membres del Parlament Europeu. Ja ho van fer les autoritats espanyoles, la Junta Electoral i el Suprem, quan els van impedir d’exercir les seves funcions com a eurodiputats electes durant mesos, fins que la sentència del TJUE sobre Oriol Junqueras els ho va permetre. Ara l’acció d’un jutge espanyol que veu perduda l’enèsima euroordre (i potser definitiva) contra el president Puigdemont podria alterar la seva tasca de representants de més d’un milió de ciutadans europeus durant ben bé un any més. Perquè no és clar què els pot passar si decideixen de moure’s per uns altres estats de la Unió mentre l’euroordre està congelada per les pre-judicials però han perdut la immunitat parlamentària per aquesta causa penal. Dependria del jutge, de les autoritats de país.

La contraofensiva

En aquesta entrevista a VilaWeb, Puigdemont deia: “S’ha de veure com afecta això la nostra feina d’eurodiputats. Perquè ho continuarem essent i veurem com afecta la feina que fem el fet de tenir una ordre europea en contra nostre “hasta que sean hallados”, si nosaltres ja som en un tribunal belga i perfectament localitzats. No admetrem que això sigui una trampa, per a dificultar la nostra feina com a eurodiputats. Si això ens impedeix de desplaçar-nos per anar a examinar la situació dels emigrants a Grècia o la situació de la covid a Portugal, per exemple, aleshores resultarà que ens coarten les funcions com a diputats, fent un abús de la normativa de les euroordres que evidentment haurem de contestar als tribunals.”

Tal com apuntava el president, aquestes qüestions que s’obren des d’ara sobre la seva situació, la llibertat de moviments i la capacitat de dur a terme la seva missió com a europarlamentaris, protegida i reconeguda en l’article 343 del Tractat de Funcionament de la Unió, seran exposades a la justícia europea. L’advocat Gonzalo Boye ja fa temps que ho pretén, i ha demanat manta vegada al jutge Llarena que ho fes, que presentés qüestions pre-judicials al TJUE perquè aclarís els dubtes sobre la manera com el Suprem utilitzava el mecanisme de les euroordres contra els exiliats. Llarena sempre ho havia denegat, però en canvi ara és ell que diu que vol aclariments al TJUE.

Si Llarena presenta aquestes pre-judicials pot arribar a condicionar l’activitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí com a eurodiputats, però de retruc pot accelerar la resposta a les preguntes que Boye fa temps que vol fer a la justícia europea, com ara: el Suprem és competent per a jutjar-los, a ells i als presos ja condemnats? Es poden dictar ordres de detenció contra eurodiputats electes, com ha fet fins ara Llarena? Hi pot haver euroordres vigents contra eurodiputats abans d’haver obtingut el suplicatori? I encara una altra de molt decisiva per a la seva llibertat de moviments: si hi ha una sentència ferma de la justícia d’un estat de la Unió contra una euroordre, amb arguments jurídics vàlids relatius a la protecció de drets fonamentals dels afectats, l’ordre de detenció s’hauria de suspendre a tots els altres vint-i-sis estats membres de la Unió? Inclòs, en aquest cas, l’estat espanyol? I en aquest cas, havent-hi el rebuig d’una euroordre per part d’un estat, els eurodiputats recuperarien la immunitat?

És poc probable que Llarena formuli aquestes qüestions pre-judicials que Boye li va dir que fes arribar al TJUE. El jutge espanyol les formularà d’una altra manera, més aviat qüestionant els arguments de la justícia belga sobre Lluís Puig. I caldrà veure si el TJUE accepta les qüestions pre-judicials de Llarena, perquè és ben poc freqüent que el jutge del país que envia l’euroordre faci preguntes sobre com resoldre l’euroordre. Però si el TJUE les accepta, hi haurà un procediment amb una vista al Tribunal de Luxemburg inclosa en què la defensa dels exiliats podrà exposar els seus plantejaments. Les respostes arribarien en forma de sentència, que deixaria el camí adobat per a una resposta relativament ràpida dels jutges belgues i escocesos, i per a aclarir la situació jurídica i política de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.

The post Puigdemont, Comín i Ponsatí es podran moure lliurement per Europa? appeared first on VilaWeb.

El Suprem brasiler anul·la les condemnes contra Lula da Silva, que es podrà presentar a les eleccions

Un jutge del Tribunal Suprem del Brasil ha anul·lat les condemnes per corrupció contra l’ex-president Lula da Silva tot argumentant que la sala que el va jutjar no era competent per a fer-ho. Lula, com se’l coneix popularment al país, va ser empresonat el juliol del 2017, però era fora de la presó d’ençà del novembre del 2019 arran que el Suprem aprovés que els condemnats només serien empresonats si la sentència era ferma. L’anul·lació que s’ha anunciat avui respon un recurs de Lula contra les sentències condemnatòries, i li deixen el camí lliure perquè pugui presentar-se a les eleccions presidencials de la tardor de l’any vinent.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Lula i el Partit dels Treballadors consideren que és innocent i que el seu processament va ser una maniobra per impedir que tornés al poder en les eleccions del 2018, en què finalment es va imposar Jair Bolsonaro, després de l’impeachment contra l’ex-presidenta Dilma Rousseff, mà dreta de Lula quan era president (2003-2010) fins que va ostentar ella mateixa la presidència (2011-2016).

The post El Suprem brasiler anul·la les condemnes contra Lula da Silva, que es podrà presentar a les eleccions appeared first on VilaWeb.

Pimes i autònoms, entre l’espasa i la paret

Fem memòria. Per pal·liar els efectes econòmics produïts per la crisi sanitària actual, el 28 d’abril de l’any passat el govern espanyol va ampliar la suspensió del termini per a sol·licitar la declaració de concurs de creditors, primer fins al 31 de desembre de 2020 i, més tard, fins al 14 de març de 2021. D’aquesta manera, el deutor que s’ha trobat en situació d’insolvència durant aquest temps no ha estat obligat a sol·licitar el concurs de creditors fins… diumenge vinent. I ja el tenim al damunt, amb molts empresaris preocupats perquè senten dir coses, rumors dels mitjans, però res oficial.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

És cert que aquesta mesura ha evitat molts concursos de creditors aquests últims mesos, però pocs dies abans que acabi la moratòria inevitablement hom es pregunta què passarà d’ara endavant. Tot fa pensar que el govern espanyol acabarà fent una tercera pròrroga, però en un moment o altre ens trobarem amb una autèntica allau de sol·licituds de concursos. Cal fer-hi alguna cosa més. No n’hi ha prou d’anar aprovant moratòries. Això no fa sinó ajornar el problema i fer-lo més gros.

I ja ho és prou, de gros. Divendres passat el Consell General de Col·legis de Gestors Administratius publicava el seu baròmetre amb unes dades molt preocupants. Malauradament, em diuen que no les tenen desglossades per comunitats. El baròmetre diu que a escala estatal continuen tenint ERTO més de 300.000 empreses. Una dada reveladora és que totes aquestes empreses –o la gran majoria– necessiten més finançament per sobreviure en aquests moments. I de les pimes que compten amb alguna operació ICO, però no tenen ERTO, calculen que unes 120.000 necessiten més finançament per a poder continuar. En canvi, de les que no han sol·licitat encara operacions avalades per l’ICO, o que no els el van concedir, compten que més de 200.000 han d’obtenir finançament per a assegurar el seu futur. Per una altra banda, s’apunta que avui el 6% de les pimes no poden atendre els seus compromisos de pagament. I finalment ve la dada que em sembla més forta. Segons que diuen els gestors, unes 130.000 pimes esperen a presentar concurs de creditors que, fins ara, han frenat per la moratòria.

Com podem veure, el panorama és angoixant. No sé el grau de fiabilitat de les xifres que surten de l’enquesta a sis mil gestors feta a tot l’estat espanyol. Però, malgrat semblar molt alt, el problema hi és i el govern espanyol hauria de dir què pensa fer. Enric Rius, assessor fiscal de la CECOT, em comenta que probablement al consell de ministres vinent hi haurà una nova moratòria, però que si no va acompanyada d’ajuts directes no farà sinó agreujar els problemes de moltes empreses i dels seus creditors. “Una moratòria no resol mai el problema de fons. Si ara l’allarguen uns quants mesos, estarem igual quan venci, si no es fa res més, perquè el problema de la insolvència de les empreses només es pot resoldre amb diners.” I vol deixar clar que no es tracta de més crèdits. “Moltes pimes i autònoms ja van prou ‘dopats’ de crèdits; necessiten ajuts directes, diners que els permetin d’encarar els deutes o una quitança que els alleugi el seu balanç enfront dels bancs.”

Creu que les empreses que van malament ja havien d’haver presentat concurs –malgrat la moratòria–, perquè si el futur no el veuen clar, com més esperin, pitjor per a tots. Dit això, entén que moltes no ho vulguin fer, perquè la llei concursal implica estar marcat per tota la vida. “Avui –afegeix– és una estigmatització. A una pime que hagi passat pel concurs i se’n surti, li queda l’estigma, la qual cosa vol dir que bancs i proveïdors li faran les coses més complicades per a la seva activitat.”

En aquest context, el govern espanyol ja fa tard, tot i que sembla que molt aviat (potser demà) sabrem alguna cosa més sobre el pla de reforç de la solvència empresarial, dotat amb 11.000 milions d’euros, que va anunciar el president Sánchez, amb molt rebombori mediàtic, fa unes quantes setmanes. A Madrid diuen que aquests diners anirien a parar a tres fons. Un, a injectar ajudes directes a les empreses més afectades per la crisi mitjançant les comunitats autònomes; un altre, a reestructurar els crèdits avalats per l’ICO, en el qual les quitances serien l’últim recurs; i el tercer, de menor grandària, a recapitalitzar pimes.

Això aniria acompanyat d’una altra moratòria, que tindria l’objectiu de deixar en suspens els procediments per donar temps que el nou paquet d’ajudes faci efecte i permeti d’evitar part d’aquests concursos, donant marge també al govern espanyol perquè revisi l’actual legislació concursal. Molta feina i molt poc temps. Enric Rius és molt clar sobre aquesta possibilitat. “Si la moratòria es fa per tres mesos més, per exemple, els diners transferits han d’arribar de seguida. Si és així, encara salvarem empreses. Però si triguen gaire, la nova moratòria no haurà servit de res i es causaran problemes més forts i a moltes més empreses.”

The post Pimes i autònoms, entre l’espasa i la paret appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: Els Estats Units, els primers d’aprovar mesures específiques per a vaccinats amb segona dosi

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

Anunci pioner als Estats Units: els vaccinats amb la segona dosi podran acollir-se a unes mesures específiques i més flexibles que la resta de la població. El Centre de Control Prevenció de Malalties ha aprovat que els immunitzats puguin reunir-se amb més immunitzats sense cap mena de restricció (llevat de la màscara, si la reunió és en un lloc públic), i que puguin reunir-se sense distància ni màscara amb persones no vaccinades, sempre que cap dels no vaccinats no formi part d’un col·lectiu de risc. Tampoc no hauran fer quarantena ni fer-se proves si tenen una exposició coneguda al virus, tret que desenvolupin símptomes d’infecció –aleshores s’han de posar en contacte amb el seu metge. Així i tot, sí que han d’evitar les aglomeracions i les reunions amb molta gent. La lentitud en la vaccinació a la Unió Europea fa que encara no hi hagi cap pla semblant.

Avui han entrat en vigor les noves mesures a Catalunya, que seran vigents quinze dies pel cap baix. Les més destacades són l’obertura de bars i restaurants de 7.30 a 17.00, la recuperació gradual de les classes presencials a la universitat, amb un 30% de cabuda, la reobertura del lleure, les extraescolars per a secundària, les competicions d’esport federat per a més grans de setze anys i els vestidors als gimnasos, i la possibilitat que museus i biblioteques facin actes culturals. Les dades continuen millorant al Principat, tot i que encara no s’inscriuen en el rang recomanat dels indicadors: avui els ingressats a les UCI han baixat per sota de la barrera dels 500. Són especialment bones les dades a les escoles del País Valencià, on la darrera setmana el 99,9% dels grups de la pública han fet classes presencials sense cap incidència relacionada amb la covid.

D’una altra banda, els pobles afectats pel tancament dels passos fronterers a Catalunya Nord en reclamen la reobertura. Diuen que ni la situació sanitària actual ni els motius expressats per la prefectura no justifiquen el tancament i recorden que els municipis de les comarques afectades “comparteixen moltes coses més que el veïnatge”.

I, finalment, els organitzadors del Mobile World Congress han assegurat que la fira “va endavant a tota velocitat” en les dates previstes, del 28 de juny al 1r de juliol vinents. Segons les previsions, el congrés, que es fa a Barcelona, podria acollir enguany entre 45.000 i 50.000 persones, aproximadament la meitat de l’afluència que és habitual. Per a poder-lo fer s’han impulsat mesures com ara l’obligatorietat de tenir una prova amb resultat negatiu de coronavirus amb setanta-dues hores de validesa per entrar al recinte. L’any passat el Mobile va ser el primer gran esdeveniment cancel·lat al país arran d’una crisi sanitària que aleshores encara era incipient a casa nostra.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans hi ha 975.140 casos, 28.820 morts i hi ha 763 pacients a les UCI:

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

A tot el món, les darreres xifres són de 117.607.417 casos confirmats i 2.608.386 morts. Del total de casos, 93.091.517 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els set estats més afectats són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 29.704.563 casos i 537.976 morts;
–L’Índia, amb 11.244.092 i 157.964 morts;
–El Brasil, amb 11.019.344 casos i 265.500 morts;
–Rússia, amb 4.333.029 casos i 89.473 morts;
–Regne Unit, amb 4.223.232 casos i 124.566 morts;
–L’estat francès, amb 3.909.560 casos i 88.933 morts.
–L’estat espanyol, amb 3.160.970 casos i 71.436 morts.

La píndola d’en Jordi Goula: “Pimes i autònoms, entre l’espasa i la paret”

Fem memòria. Per pal·liar els efectes econòmics produïts per la crisi sanitària actual, el 28 d’abril de l’any passat el govern espanyol va ampliar la suspensió del termini per a sol·licitar la declaració de concurs de creditors, primer fins al 31 de desembre de 2020 i, més tard, fins al 14 de març de 2021. D’aquesta manera, el deutor que s’ha trobat en situació d’insolvència durant aquest temps no ha estat obligat a sol·licitar el concurs de creditors fins… diumenge vinent. I ja el tenim al damunt, amb molts empresaris preocupats perquè senten dir coses, rumors dels mitjans, però res oficial.

És cert que aquesta mesura ha evitat molts concursos de creditors aquests últims mesos, però pocs dies abans que acabi la moratòria inevitablement hom es pregunta què passarà d’ara endavant. Tot fa pensar que el govern espanyol acabarà fent una tercera pròrroga, però en un moment o altre ens trobarem amb una autèntica allau de sol·licituds de concursos. Cal fer-hi alguna cosa més. No n’hi ha prou d’anar aprovant moratòries. Això no fa sinó ajornar el problema i fer-lo més gros.

I ja ho és prou, de gros. Divendres passat el Consell General de Col·legis de Gestors Administratius publicava el seu baròmetre amb unes dades molt preocupants. Malauradament, em diuen que no les tenen desglossades per comunitats. El baròmetre diu que a escala estatal continuen tenint ERTO més de 300.000 empreses. Una dada reveladora és que totes aquestes empreses –o la gran majoria– necessiten més finançament per sobreviure en aquests moments. I de les pimes que compten amb alguna operació ICO, però no tenen ERTO, calculen que unes 120.000 necessiten més finançament per a poder continuar. En canvi, de les que no han sol·licitat encara operacions avalades per l’ICO, o que no els el van concedir, compten que més de 200.000 han d’obtenir finançament per a assegurar el seu futur. Per una altra banda, s’apunta que avui el 6% de les pimes no poden atendre els seus compromisos de pagament. I finalment ve la dada que em sembla més forta. Segons que diuen els gestors, unes 130.000 pimes esperen a presentar concurs de creditors que, fins ara, han frenat per la moratòria.

Com podem veure, el panorama és angoixant. No sé el grau de fiabilitat de les xifres que surten de l’enquesta a sis mil gestors feta a tot l’estat espanyol. Però, malgrat semblar molt alt, el problema hi és i el govern espanyol hauria de dir què pensa fer. Enric Rius, assessor fiscal de la CECOT, em comenta que probablement al consell de ministres vinent hi haurà una nova moratòria, però que si no va acompanyada d’ajuts directes no farà sinó agreujar els problemes de moltes empreses i dels seus creditors. “Una moratòria no resol mai el problema de fons. Si ara l’allarguen uns quants mesos, estarem igual quan venci, si no es fa res més, perquè el problema de la insolvència de les empreses només es pot resoldre amb diners.” I vol deixar clar que no es tracta de més crèdits. “Moltes pimes i autònoms ja van prou ‘dopats’ de crèdits; necessiten ajuts directes, diners que els permetin d’encarar els deutes o una quitança que els alleugi el seu balanç enfront dels bancs.”

Creu que les empreses que van malament ja havien d’haver presentat concurs –malgrat la moratòria–, perquè si el futur no el veuen clar, com més esperin, pitjor per a tots. Dit això, entén que moltes no ho vulguin fer, perquè la llei concursal implica estar marcat per tota la vida. “Avui –afegeix– és una estigmatització. A una pime que hagi passat pel concurs i se’n surti, li queda l’estigma, la qual cosa vol dir que bancs i proveïdors li faran les coses més complicades per a la seva activitat.”

En aquest context, el govern espanyol ja fa tard, tot i que sembla que molt aviat (potser demà) sabrem alguna cosa més sobre el pla de reforç de la solvència empresarial, dotat amb 11.000 milions d’euros, que va anunciar el president Sánchez, amb molt rebombori mediàtic, fa unes quantes setmanes. A Madrid diuen que aquests diners anirien a parar a tres fons. Un, a injectar ajudes directes a les empreses més afectades per la crisi mitjançant les comunitats autònomes; un altre, a reestructurar els crèdits avalats per l’ICO, en el qual les quitances serien l’últim recurs; i el tercer, de menor grandària, a recapitalitzar pimes.

Això aniria acompanyat d’una altra moratòria, que tindria l’objectiu de deixar en suspens els procediments per donar temps que el nou paquet d’ajudes faci efecte i permeti d’evitar part d’aquests concursos, donant marge també al govern espanyol perquè revisi l’actual legislació concursal. Molta feina i molt poc temps. Enric Rius és molt clar sobre aquesta possibilitat. “Si la moratòria es fa per tres mesos més, per exemple, els diners transferits han d’arribar de seguida. Si és així, encara salvarem empreses. Però si triguen gaire, la nova moratòria no haurà servit de res i es causaran problemes més forts i a moltes més empreses.”

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–Vox: Per què comparar les xifres d’eficàcia dels vaccins contra la covid pot ser enganyós (en anglès)
–Infobae: Un grup internacional de científics qüestiona l’OMS i demana una nova investigació sobre l’origen del virus (en castellà)
–Time: Les dones i la pandèmia (en anglès)
–Franceinfo: Hi ha un vincle entre la contaminació i el contagi de la covid? (en francès)
–The Guardian: Com la pandèmia pot enfonsar les famoses cases flotants del Caixmir? (en anglès)
–The Atlantic: La recerca per desblocar els misteris de la covid persistent (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

Els pobles afectats pel tancament dels passos a Catalunya Nord en reclamen la reobertura

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

Quines són les restriccions generals al País Valencià i als municipis confinats?
Quines són les noves mesures contra la covid-19 a Catalunya?
Quins són els límits i les excepcions del confinament comarcal?
Puc sortir del meu municipi el cap de setmana?
[MAPA] Així evoluciona la campanya de vaccinació a tot el món
Quin certificat autoresponsable de desplaçament necessitem?

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Els Estats Units, els primers d’aprovar mesures específiques per a vaccinats amb segona dosi appeared first on VilaWeb.

Nathalie Denis, candidata de Sí al País Català a les eleccions regionals

La primera tinent de batlle de Clairà, Nathalie Denis, serà la candidata del Sí al País Català en la llista conjunta de sobiranistes i verds de cara a les eleccions regionals de juny.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La federació Regions i Pobles Solidaris, que agrupa els partits regionalistes i sobiranistes d’arreu de l’estat francès, ha acordat una coalició amb Europa Ecologia – Els Verds (EELV) a la regió d’Occitània, que inclou Catalunya Nord. L’aliança entre els dos espais és habitual d’ençà del 1989 i es va repetir ara fa dos anys en les eleccions europees. La candidatura serà encapçalada per l’ecologista Antoine Maurice i els dos primers llocs dels sobiranistes seran per la catalana Nathalie Denis i per l’occità Jean-François Saisset.

En aquestes eleccions, la formació nord-catalana defensa un estatut particular per a Catalunya Nord, amb institucions pròpies i amb competències transferides. Per la seva part, Denis ha mostrat la solidaritat amb els milers de represaliats catalans, ha demanat que finalitzi la persecució contra els presos polítics i els exiliats i ha demanat que es permeti als catalans de decidir el seu futur.

 

The post Nathalie Denis, candidata de Sí al País Català a les eleccions regionals appeared first on VilaWeb.

El Mobile preveu fins a 50.000 assistents i exigirà una prova negativa per entrar

El Mobile World Congress podria acollir entre 45.000 i 50.000 persones, aproximadament la meitat de l’afluència que és habitual, segons les xifres de GSMA. En un contacte informatiu amb mitjans, la directora de Marketing de la GSMA, Stephanie Lynch–Habib, ha assegurat que caldrà portar una prova amb resultat negatiu de coronavirus amb 72 hores de validesa per entrar al recinte. A més, la GSMA instal·larà tres punts per fer proves ràpides a les entrades de Fira de Barcelona, així com 13.000 dispensadors de gel hidroalcohòlic. Els organitzadors asseguren que la fira “tira endavant a tota velocitat” en les dates previstes, del 28 de juny a l’1 de juliol, tot i que amb el compromís d’adaptar-se a “qualsevol canvi”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Les circumstàncies segueixen sent dinàmiques. Vam ser la primera fira a haver de cancel·lar l’any passat, i enguany apliquem el mateix rigor i capacitat d’adaptació. Ser flexibles és part del pla”, ha afirmat Lynch–Habib.

De fet, la GSMA ha preparat un pla de seguretat i salut per al congrés, en coordinació amb les autoritats sanitàries, que inclou, entre altres mesures, la instal·lació de sales “d’aïllament” per quan s’hagin d’esperar possibles resultats negatius, o la remodelació dels espais de restauració per garantir la distància de seguretat. A més, el Mobile serà “touchless“, és a dir, s’evitarà el contacte, i hi haurà el doble d’entrades i sortides que en una edició normal. Tampoc no hi haurà acreditacions físiques.

La GSMA preveu que l’edició d’enguany de la fira torni a ser “un esdeveniment veritablement global, amb participants d’arreu del món”, malgrat que n’hi hagi menys. De fet, els organitzadors consideren que el Mobile serà “clau” per a la recuperació econòmica, i afirmen que volen “ser part” d’aquest procés de represa de l’activitat a Barcelona.

Proves multitudinàries

Abans de sortir cap a Barcelona en avió, tots els participants al congrés hauran de tenir una prova amb resultat negatiu. Els que arribin a la fira en cotxe o tren, s’hauran de dirigir als espais habilitats pel mateix MWC per comprovar el seu estat de salut.

Les prove s’haurà de repetir cada 72 hores, i els participants al congrés tindran una aplicació al mòbil, ‘My MWC‘, on rebran una notificació sobre la seva caducitat.

Totes les prove que es facin al recinte comptaran amb personal qualificat en col·laboració amb les autoritats sanitàries catalanes. A més, també hi haurà controls de temperatura a tots els punts d’accés.

The post El Mobile preveu fins a 50.000 assistents i exigirà una prova negativa per entrar appeared first on VilaWeb.

[EN DIRECTE] El moviment feminista es mobilitza arreu del país pel 8-M

Un any més, el país es mobilitza durant el dia internacional de la dona reivindicar la igualtat de gènere. Arreu del territori hi han previstes manifestacions i accions d’acord amb la vaga feminista. Us oferim tota la informació en directe.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els desafiaments del feminisme 

8-M a Barcelona: manifestació estàtica i amb inscripció prèvia 

8-M a València: actes descentralitzats al llarg del dia per tota la ciutat 

The post [EN DIRECTE] El moviment feminista es mobilitza arreu del país pel 8-M appeared first on VilaWeb.

Ensenyament culpa el ministeri espanyol de l’errada que impedeix el trasllat dels professors valencians amb plaça a Catalunya

El Departament d’Educació atribueix a un error del ministeri d’educació espanyol, la impossibilitat de trasllat del professorat valencià de Catalunya al País Valencià.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Som conscients de la situació que descriu amb peticions de destinació a València per part de docents amb destinació definitiva a Catalunya. A data d’avui, estem a l’espera que el Ministerio de Edcación, que és l’òrgan responsable de les adjudicacions, ens pugui explicar si aquesta situació, en fase provisional, és correcta”, diu el missatge que reben els docents que reclamen. A la vegada els demanen que presenten una reclamació formal dins el termini establert que s’acaba el 18 de març.

Les alarmes van saltar la setmana passada, quan van eixir les llistes amb el concurs de trasllats i els professors valencians que tenen plaça definitiva a Catalunya es van adonar que cap dels que havien demanat el canvi al País Valencià ho havia aconseguit.

Tant els sindicats com els professors de manera individual es van posar en contacte amb el Departament, que és conscient de l’errada.

Cada dos anys

Es tracta d’un concurs que es fa cada dos anys i que molts professors, que en el seu dia van aprovar les oposicions a Catalunya, aprofiten per a demanar el trasllat al País Valencià. Per a fer la sol·licitud, calia consignar el codi del municipi o del centre i un codi lingüístic, anomenat vernacle. En la transposició d’aquesta dada és on es va produir l’error perquè el motiu de la denegació que els ha arribat a tots és que la destinació que demanen té requisit lingüístic i en la sol·licitud no consta que l’aspirant el complisca.

Ara els docents afectats temen que els resolguen el problema en el moment d’adjudicació de la plaça de definitiva, cosa que els privaria del dret de dessestiment que tenen en el cas dels trasllats.

  

The post Ensenyament culpa el ministeri espanyol de l’errada que impedeix el trasllat dels professors valencians amb plaça a Catalunya appeared first on VilaWeb.

La Generalitat troba familiars de 25 víctimes del desembarcament republicà a Mallorca

La direcció general de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya ha anunciat la trobada de familiars de 25 víctimes del desembarcament republicà de Mallorca de 1936 i espera poder creuar els seus perfils genètics amb les restes que es recuperin de les fosses de l’illa. Segons que ha comunicat la Generalitat, ja s’ha contactat amb 90 ajuntaments dels municipis de procedència de les víctimes del desembarcament, i continuarà contactant amb més ajuntaments.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La Generalitat ha pogut identificar les víctimes a partir de la documentació dels historiadors Jordi Oliva i Gonzalo Berger, amb dades biogràfiques de 200 persones mortes o desaparegudes en enfrontaments militars. Memòria Democràtica també s’ha posat en contacte amb l’Associació Memòria i Història de Manresa (Bages) perquè, gràcies a la investigació, han localitzat familiars de dos manresans morts a Mallorca.

Totes aquelles persones que creguin que poden tenir familiars morts en aquell desembarcament poden fer-ho constar al Cens de persones desaparegudes, a la pàgina web de la Generalitat, i és el pas previ per poder donar mostres d’ADN.

El desembarcament de Mallorca va ser una expedició republicana ideada des de Catalunya per intentar recuperar l’illa durant la Guerra de 1936-1939, quan estava en mans del bàndol franquista. En van formar part 8.000 milicians catalans, voluntaris d’altres països i un grup de les Illes. L’operació va acabar amb la retirada de les tropes republicanes i centenars de morts, la majoria milicians catalans, i els cossos van ser enterrats sense registre ni identificació en diferents fosses de l’illa, la majoria inhumades a la fossa de sa Coma, a Sant Llorenç des Cardassar, tot i que molts van ser llançats al mar.

El govern de les Illes estudia la viabilitat de l’excavació de les fosses, que podrien trobar-se en estat precari, mentre que el govern de Catalunya investiga sobre les víctimes i familiars.

Gonzalo Berger: ‘El govern de la república va voler ofegar financerament la lluita antifeixista de la Generalitat el 1936’

The post La Generalitat troba familiars de 25 víctimes del desembarcament republicà a Mallorca appeared first on VilaWeb.

Pàgines