Vilaweb.cat

Pablo Iglesias acceptaria el 155 a Catalunya si estigués en un govern amb el PSOE

Els ministres de Podem d’un hipotètic govern espanyol de coalició presidit per Pedro Sánchez acceptarien l’aplicació del 155 si així ho considerés el president. Ho ha dit el secretari general de la formació, Pablo Iglesias, en una entrevista a Espejo Público. Davant de la pregunta de si acceptaria que Sánchez l’apliqués si hi ha un escenari de desobediència a Catalunya després de la sentència del judici contra el procés, ha contestat que ‘clarament’. ‘Nosaltres ja hem dit que, tot i tenir una posició sobre el conflicte català que accepta el diàleg, sempre respectarem la llei i assumiríem el lideratge del PSOE‘. Vegeu-ho ací:

Sánchez havia manifestat en repetides ocasions que un dels esculls per a formar un govern de coalició amb Unides Podem era la diferència de criteris sobre la gestió del conflicte polític entre Catalunya i Espanya, però Iglesias ha dit ara que no seria cap problema.

A banda, ha avisat que ‘això de Catalunya no ho solucionaran només els jutges’ i ha receptat ‘diàleg’. ‘Això implica arribar a acords que no seran satisfactoris per a tots, però significa buscar una sortida a una cosa que comença a resultar molt dur no només a Catalunya, sinó al conjunt de l’estat’, ha dit.

Iglesias també ha demanat de no avançar-se al contingut de la sentència abans de conèixer-la, ja que, segons ell, podria permetre excarceracions immediates perquè, comptant els gairebé dos anys que ja han estat en presó preventiva, en segons quina condemna ja podrien començar a gaudir de permisos penitenciaris i sortir de la presó. ‘Podria ser que Junqueras sortís aviat i que potser qui no vol acatar la sentència són Vox, el PP i Ciutadans’, ha dit.

The post Pablo Iglesias acceptaria el 155 a Catalunya si estigués en un govern amb el PSOE appeared first on VilaWeb.

Twitter tanca 259 perfils falsos que gestionava el Partit Popular per a manipular l’opinió pública

Twitter ha anunciat avui que ha tancat 259 perfils falsos que gestionava el Partit Popular i que servien per a generar spam o per a repiular continguts per a augmentar-ne la notorietat. ‘Hem retirat 259 comptes que vam identificar que es dedicaven a impulsar de manera falsa l’opinió pública a Espanya’, diuen els responsables de Twitter en aquest informe on enumeren les accions que han dut a terme recentement per a prevenir manipulacions a la xarxa.

El 2018 Twitter va obrir una base de dades de transparència, on publica informació sobre perfils associats amb ‘operacions d’informació amb suport d’estats’. D’aquesta manera, la xarxa social intenta lluitar contra la manipulació del contingut de les converses a Twitter. Per això prohibeix activitats com el contingut brossa, l’actuació coordinada, els comptes falsos, la distribució de material piratejat, l’evasió del blocatge o fer ús del material atribuït a tercers comptes.

El proppassat mes de juny, Twitter va anunciar que eliminava 130 perfils falsos que vinculava a ERC. Segons la plataforma, els comptes formaven part d’una xarxa que publicava contingut relacionat amb el referèndum de l’1-O i que intentava ‘influenciar de manera inorgànica en l’opinió pública‘.

The post Twitter tanca 259 perfils falsos que gestionava el Partit Popular per a manipular l’opinió pública appeared first on VilaWeb.

Les dues diades castelleres de la Mercè’19

Durant la temporada castellera a Barcelona, hi ha diades gairebé cada cap de setmana, però una de les cites més destacades de tot el calendari de la ciutat és per la Mercè. A més, enguany la festa major ens porta dues grans cites seguides: el diumenge 22 de setembre hi haurà la diada castellera de les colles convidades amb els Castellers de Barcelona, els Minyons de Terrassa i els Castellers de Vilafranca, i dimarts 24, la de les colles locals amb les set agrupacions de la ciutat.

Els Castellers de Barcelona són la colla degana de la ciutat i des de fa molts anys fan d’amfitrions a la diada castellera de les colles convidades. Es farà diumenge, 22 de setembre, al migdia a la plaça de Sant Jaume i com és tradicional hi tornaran a participar els Minyons de Terrassa i els Castellers de Vilafranca, que tornen després d’uns anys. Són tres colles d’altíssim nivell que de segur que ens oferiran una diada ben intensa plena de castells de gamma extra.

La tradició diu que el dia de la Mercè les colles castelleres de la ciutat es reuneixen per actuar plegades a la plaça de Sant Jaume. Aquesta plaça castellera amb una tradició de gairebé un segle ha vist néixer i créixer totes les agrupacions castelleres de la ciutat: els Castellers de Barcelona, els de Sants, els de la Vila de Gràcia, els de la Sagrada Família, els del Poble-sec, la Colla Jove de Barcelona i, des de l’any passat, els Castellers de Sarrià. En total són les set colles locals i estan en constant evolució: sempre més amunt i sempre més grans.

Llegiu tot l’article aquí.

The post Les dues diades castelleres de la Mercè’19 appeared first on VilaWeb.

Marta Tatjer: ‘Amb la Mercè, vaig reinventar la ciutat’

Marta Tatjer és una de les persones que més va contribuir a treure Barcelona de la foscor del franquisme. Com ella mateixa diu, va reinventar la ciutat. I per fer-ho es va servir de la festa major. Va convertir la Mercè en un element catalitzador de la creativitat de Barcelona i de tot el país. Va connectar la seva experiència de l’Arboç –de dracs, gegants i castells– amb la dels millors creadors del moment. La llista de noms seria immensa: Guinovart, Mariscal, Llimós… Va fer la síntesi entre modernitat i tradició d’una manera transversal, que diuen ara, però que llavors era revolucionària. Va reforçar la ciutat com a cap i casal, vinculant-la amb la cultura popular de tot el país. Va obrir vies que quaranta anys després encara són la part millor de la Mercè i del concepte festiu que té Barcelona de si mateixa. Satisfeta d’allò que va fer, mira amb ulls crítics que la festa s’allunyi de les avantguardes artístiques. La inquieta que s’imiti la tradició i que la cultura popular perdi el valor de la contemporaneïtat.

Enguany fa quaranta anys de la primera Mercè organitzada per un ajuntament democràtic…
—Sí, però s’ha de reconèixer que la primera la festa major neix el 1978. El 1979 és el primer any que es fa una festa amb caràcter i disseny. S’havia de fer un tomb a tot el que es feia. En realitat, vam girar-ho. Barcelona és el cap i casal, no és un poble. Tenim una altra manera de ser, som molt més, som barreja. Comencem a fer el canvi amb la imatge i hi fem intervenir els millors artistes: Guinovart, Llimós, Mariscal… una llista immensa. En Brossa va fer el cartell del correfoc, que era un poema visual. Deia ‘ocorrefocorref’, tot seguit, i amb tota la vora cremada. El cartell del primer carnaval que es va fer, l’any 1978, també era brossià. Jo incorporo la cultura amb majúscules a la festa popular.

Aquest és un dels canvis més importants que feu?
—Volíem dissenyar una festa nova a Barcelona, que no tenia aquesta tradició. La nostra estètica era totalment diferent i vàrem canviar totalment el concepte. Això és el que realment va ser important, d’allò que vam fer. Tot era nou. Per no fer cap disbarat, vam incorporar a l’equip antropòlegs com Jordi Pablo i Xavier Fàbregas. Per exemple, dins les festes de la Mercè fèiem espectacles de Carlos Santos. Era una manera de dir: nosaltres tenim tot això que és la nostra cultura, que són els castellers, els dracs… però també tenim un altre aspecte de la cultura que és la música contemporània. Estrenar un espectacle de Carlos Santos al carrer i gratuït era perquè la gent veiés que hi havia una altra manera de fer cultura.

Vàreu fer un equip extraordinari.
—Sí, tinc bona vista i vaig agafar gent molt bona. I la prova és que molts han treballat a l’Ajuntament de Barcelona fins que s’han jubilat. Gent com Claudi Feliu i Víctor Blanes, de música més roquera i més pop en saben més que jo. En Bienve Moya va ser la meva mà dreta i vam treballar molts anys junts. També vaig incorporar-hi Xavier Jansana per al correfoc i Xavier Fàbregas, que era expert en teatre i comparses. Durant molts anys vaig treballar amb en Juan José Guillén, professor de l’Institut del Teatre.

Amb Guillén, entre moltes altres coses, vàreu fer la Comparsa Picasso.
—Jo no volia fer uns gegants com els que es fan ara, que em fa vergonya. Repeteixen allò que es feia fa tres-cents anys. Barcelona no és això, Barcelona és la capital i s’ha de buscar una altra estètica que serveixi per a la mateixa funció. I què va fer en Guillén? Va fer la Comparsa Picasso. I eren els gegants de l’Ajuntament de Barcelona. Si us plau, sortim d’aquesta estètica de cartó pedra de fa tres-cents anys. És clar, jo vaig ser molt més contemporània. M’agrada el minimalisme, m’agrada Carlos Santos i m’agrada tota aquesta gent que és en unes altres ones. No entenc que facin una cucafera ara, al segle XXI, com es feia fa tres-cents anys, ho trobo demencial. Que al segle XXI… Sabeu qui em va fer el Drac de Barcelona? Joan Baixes. Sabeu com era? De llauna. I els ulls eren els llums d’un cotxe. I anava sobre un eix, en una bicicleta, i l’anaven empentant i treia foc pertot arreu. Vull dir que el Drac de Barcelona ha de ser això. Ha de ser fet de ferro, focus… perquè parlem d’una ciutat industrial. Què hem de fer ara, aquí? Una cabra o un ruc?

Una altra aportació vostra va ser canviar la presència dels castells a la festa major. Com en més aspectes, vau donar volada a coses que ja es feien, transformant-les radicalment.
—Sóc castellera de tota la vida i m’emociono amb els castells. Sóc de Barcelona però m’he criat a l’Arboç del Penedès, entre dracs, diables i castellers. A Barcelona, només hi havia una colla i en portaven una altra de fora, però sense cap mena de criteri. És per això que quan arribo a l’ajuntament dic: no pot ser que només fem el quatre de set, el tres de set… i punt! La primera cosa que vaig fer va ser posar-me en contacte amb la colla de Vilafranca i amb la de Valls perquè vinguessin. De primer, no volien venir. Deien que a la segona ronda ja no quedava ningú a la plaça. I jo els explico que si vénen ells, la plaça s’omplirà, que els castellers tenen molta importància i formen part de la nostra cultura i que encara que siguin del Penedès i de l’Alt Camp són part de la cultura del país. I no paro d’insistir perquè vinguin a Barcelona. Els deia que hi havien de ser. I ho vam aconseguir. Però també ho vaig passar molt malament, sobretot quan els castells se’m vam posar d’esquena… També amb les cartes de l’alcalde.

Què va passar?
—És una anècdota, però serveix per a entendre l’època i les dificultats del moment. Ara tot és diferent. Bé, va resultar que en el moment de tancar la diada castellera, les tres colles de la plaça fan el pilar de quatre i s’agafen els enxanetes. Doncs resulta que en Narcís Serra, que era l’alcalde, se n’havia anat a dinar amb els directors i presidents de les cases regionals. I allà hi havia els pilars muntats i ningú no agafava l’enxaneta per pujar-la al balcó. Tothom es va posar a cridar: ‘Agafeu-los!’. Jo, que era a la plaça fent pinya, no m’ho podia creure. La reacció dels castellers va ser girar-se d’esquena a l’ajuntament. Total, que l’any següent els castellers no volien venir a Barcelona. A mi em va caure el món a sobre. Què podia fer?

I que vàreu fer?
—L’any següent vaig anar a Valls amb una carta signada per l’alcalde demanant disculpes personalment, on deia que allò no tornaria a passar. I les colles van tornar a Barcelona, fins i tot les de Valls.

Ara es fan dues diades, una amb les colles locals i una altra amb les convidades.
—Això és una bona idea! I ara tenim colles de Barcelona que fan el quatre de nou. Imagineu-vos com ha canviat això. El primer quatre de vuit el va fer la colla de Barcelona en una Mercè. Tots van acabar plorant i abraçats. És clar, va ser emocionant, veure que les colles s’havien tornat tan bones i que podien fer-ho a la seva ciutat.

Per què creieu que la gent va connectar tan de pressa amb una festa que era nova?
—La festa va arrelar perquè la gent es pensava que les festes de la Mercè no havien nascut al 78 sinó que venien de feia cinquanta anys. Com que es repetia la mateixa estructura de les altres festes majors, tothom la reconeixia; però, en canvi, n’havíem canviat el concepte de dalt a baix.

El correfoc va tenir un èxit espaterrant.
—El primer correfoc va ser una meravella d’art. Sortia de l’ajuntament, travessava la plaça, després se n’anava per darrere de la Diputació, la baixada de Santa Eulàlia, Banys Nous, Sant Josep Oriol… Gòtic, Gòtic, Gòtic. Carrers estrets fins a la Rambla, tornava a pujar fins al carrer de Ferran fins a la plaça de Sant Miquel, on es quedaven tots aturats. És clar, jo ho veia perquè donava la sortida, però després me n’anava cap endavant per si hi havia accidents, incidents o passava res amb el foc. Sentir allà els timbals de totes les colles de diables i veure’ls per aquells carrers foscos era meravellós, però va tenir tant d’èxit que només vam poder-ne fer dues edicions.

I es va començar a fer a la Vila Laietana.
—Sí, vam haver de canviar la sortida i el recorregut i ens en vam anar cap a la Via Laietana. Sortíem de l’ajuntament, perquè aquest moment de foc i de llum és preciós a la plaça de Sant Jaume. A més a més, és el cap i casal. Van venir la majoria de figures de foc que hi havia en aquella època perquè a Barcelona només hi havia gegants. En aquell moment no hi havia ni un drac, ni una colla. Però Barcelona sempre ha estat el mirall. Llavors vaig començar a portar colles d’arreu. ‘Vinga, va, el primer correfoc qui l’obre? Els Diables de l’Arboç, que són boníssims, i fan una festa!’ ‘Qui tanca? Els de Montblanc, amb un vestuari preciós.’ I hi vam anar posant totes les colles que venien de diversos indrets del país. L’any següent ja hi teníem els Comediants, que també hi participaven amb un drac, i després algun districte que ja va fer alguna colla.

En aquell moment neixen els Diables del Clot?
—Totes les colles van néixer a la meva època. Amb els geganters, hi anàvem incorporant colles. Dèiem a Francesc Fabregat, que aleshores no treballava a l’ajuntament però era geganter i en sabia: ‘Francesc, no pot ser que surtin tots de la plaça de Sant Jaume, perquè la canalla no veu res. Hem de pensar dues sortides. Uns que surtin del parc de la Ciutadella i uns altres d’Urquinaona. I així mentre van pel carrer, la canalla els veu, que si no quan a la plaça de Sant Jaume fan la gran ballada els veuen els pares, i els nanos només els veuen el cul.’ ‘Vinga va, què farem aquest any? De Barcelona, quants gegants nous tenim?’ ‘Doncs de Barcelona, tres.’ ‘D’acord. I de Catalunya, quants?’ I així anava creixent. Tot era d’una gran vitalitat.

Tenir massa èxit va significar mai cap problema?
—A vegades l’excés de públic ens perjudicava per les propostes que nosaltres volíem fer. Perquè tu fas una proposta que té visibilitat per a vint-i-cinc mil persones, però si en vénen setanta-cinc mil n’hi haurà cinquanta mil que diran: ‘Quin fracàs, quin desastre, no es veia res.’ El meu disseny partia de la idea que les festes de la Mercè són les festes del cap i casal. No és la festa de Gràcia, ni de Sarrià, ni del Poble-sec, ni de Sants. És de la Casa Gran. I la Casa Gran és situada al barri Gòtic. Per tant, que sigui aquesta l’àrea. S’ha d’augmentar el pressupost de la gent de Gràcia, de Sants perquè tinguin més calés per a fer les seves festes. Però que la Casa Gran no envaeixi aquest espai. Jo això ho tenia claríssim.

Tenir Maria Aurèlia Capmany de regidora us va ajudar?
—Amb la Maria Aurèlia vaig tenir carta blanca i vaig poder tirar milles. Sempre hi havia un regidor més carca que deia: ‘Oh, el cartell de la Mercè que proposa la Marta és escandalós.’ En canvi, la Maria Aurèlia m’ho delegava al cent per cent. La veritat és que vaig tenir sort i em van deixar fer bastant.

Hauríeu fet res diferent?
—D’allò que vaig fer, me’n sento summament orgullosa. Crec que nosaltres hi vam donar un caire modern, contemporani i trencador. Vam reinventar la ciutat. Als qui feien titelles els vaig dir: aquí volem nous llenguatges. Vaig incorporar el circ per als nens. Vaig començar a treballar amb Tortell Poltrona i molts grups de circ, que eren els que em feien els espais per a la canalla, que era molt més imaginatiu i creatiu que no aquests espectacles més petitonets que ja es fan al Poble Espanyol, que és un lloc fantàstic on tu vas a veure això. Sempre anava un pas endavant. No n’hi ha prou d’anar a fer això i escoltar allò. Tinc la sensació que tot aquest esperit a les festes d’ara no hi és.

En aquella època hi havia moltes menys entitats a la ciutat.
—Me’n sento molt orgullosa, que després d’aquests deu anys hi hagués aquest canvi a la ciutat. De colles de diables, ara n’hi ha un fotimer. Tot això no existia, ho anàvem incorporant. Hi havia el pes fort de les colles antigues, que connectàvem amb la tradició, i els joves s’hi podien inspirar.

Llegiu tota l’entrevista aquí.

The post Marta Tatjer: ‘Amb la Mercè, vaig reinventar la ciutat’ appeared first on VilaWeb.

Treballadors d’Economia despleguen pancartes commemorant el 20-S i cridant a ‘tornar als carrers’

Els treballadors del departament d’Economia de la Generalitat han desplegat dues grans pancartes a la seu, a la Rambla de Catalunya de Barcelona, commemorant la gran concentració del 20-S, avui fa dos anys, per a protestar contra l’assalt a la Generalitat. ’20-S, seguim determinats. Vencerem’, diu una de les pancartes signada per l’Adic del departament de Vice-presidència i Economia. A la seu també s’hi ha desplegat una altra pancarta del Tsunami Democràtic, amb el lema ‘Tornem als carrers’.

L’amenaça latent del jutjat 13 plana sobre un segon aniversari reivindicatiu del 20-S

The post Treballadors d’Economia despleguen pancartes commemorant el 20-S i cridant a ‘tornar als carrers’ appeared first on VilaWeb.

Cuixart anuncia que no acceptarà cap rebaixa de la condemna ni beneficis penitenciaris

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha anunciat que ‘complirà íntegrament la condemna’ que li imposi el Tribunal Suprem espanyol perquè renuncia al programa individual de tractament de la presó. En una entrevista a Catalunya Ràdio, Cuixart ha afegit respecte als altres polítics presos que ‘mai farà cap retret a ningú que opti per una altra opció’ i ha donat per fet que el condemnaran a uns 14 anys. Escolteu-lo ací:

El programa individual de tractament és voluntari i dóna accés a permisos i afavoreix l’acolliment a un tercer grau quan ja s’ha complert part de la pena i ho creu convenien la junta de tractament de la presó.

D’altra banda, sobre la reacció institucional a la sentència, el líder d’Òmnium avisa que no pot ser una fotografia perquè seria una ‘falta de respecte’ no donar una resposta política i apunta que s’entra en un ‘escenari de lluita antifranquista’.

The post Cuixart anuncia que no acceptarà cap rebaixa de la condemna ni beneficis penitenciaris appeared first on VilaWeb.

El TSJC ajorna el judici de Torra fins al 18 de novembre

El TSJC ha acordat d’ajornar el judici al president de la Generalitat, Quim Torra, previst els dies 25 i 26 de setembre i fixar-ne una nova data: el 18 de novembre. El motiu de l’ajornament, segons el tribunal, és la impossibilitat material de tramitar ‘complidament’ la recusació presentada Torra contra dos magistrats.

Torra va recusar el president del TSJC, Jesús Maria Barrientos Pacho, i la magistrada Mercedes Armas Galve, que en principi l’hauran de jutjar en la causa per desobediència oberta arran de les ordres de la Junta Electoral espanyola sobre els llaços grocs i les pancartes penjades als edificis de la Generalitat.

The post El TSJC ajorna el judici de Torra fins al 18 de novembre appeared first on VilaWeb.

Junqueras, disposat a tornar a encapçalar la llista d’ERC a les eleccions del 10-N

El president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras, ha mostrat la seva disposició a tornar a encapçalar la candidatura de la formació en les eleccions espanyoles del 10 de novembre. En una carta a la militància des de la presó de Lledoners, Junqueras assegura que es posa a ‘disposició del partit, de la ciutadania i de la causa de la llibertat’ per tornar a ser el número u d’ERC: ‘I ho faig acompanyat una vegada més de l’amic Raül Romeva que es torna a posar al servei del país per encapçalar la candidatura d’Esquerra al Senat.’

La carta es fa pública just quan es compleix el segon aniversari dels fets a la Conselleria d’Economia i l’endemà que diversos polítics independentistes es pronunciessin sobre la conveniència que els presos tornessin a ser candidats a les pròximes eleccions.

Aquesta decisió estarà condicionada per la sentència del judici, un cop es conegui. En cas de ser condemnatòria, el líder d’ERC podria ser inhabilitat per l’exercici de funcions públiques.

Llegiu la carta ací:

«Benvolguts i benvolgudes,

Vull començar aquestes línies donant-vos les gràcies de tot cor. Ens heu revalidat la confiança per tercera vegada i vull agrair-vos l’esforç i el suport que ens omple d’energia per continuar el projecte iniciat a Girona el 2011. Esperem poder estar a l’alçada de les expectatives i de la confiança que ens heu fet.

Els vostres vots han estat la millor resposta a la repressió que ens vol imposar l’Estat espanyol. Ens volen apartats, escapçats, enfadats i desmoralitzats i ens troben més forts, més preparats i més determinats que mai. Esquerra Republicana en surt reforçada i amb la confiança per iniciar un període de lideratge del moviment que permeti traçar un consens estratègic i una acumulació de forces, que ens ajudi a avançar conjuntament, com ho hem fet sempre. Mai com avui he estat tant convençut que la independència del nostre país és inevitable, malgrat que som plenament conscients, com sempre recorda l’amic Romeva, que el camí no serà ràpid ni fàcil.

Em sento honorat pel vostre suport i absolutament orgullós de poder continuar dirigint, conjuntament amb la Marta Rovira i un gran equip, aquest partit amb 88 anys de lluita honesta i incansable per la República Catalana. Perquè entenem que l’organització és una eina, només una eina, al servei del país i la causa de la llibertat, i estem fermament convençuts que com més forta sigui Esquerra Republicana més fort serà el projecte comú que representem de República Catalana, de justícia social, de progrés econòmic, i de drets i llibertats.

M’agradaria destacar molt especialment també l’alta participació registrada en aquest procés electoral intern. Els republicans estimem les urnes i com sempre diu la Marta Rovira, quan hi ha urnes ens hi tirem de cap. Sabem que la democràcia i la força dels vots és la nostra fortalesa i no hi renunciarem mai. Aquesta vegada, a més, hem volgut fer un pas més cap a la modernitat apostant pel vot electrònic com a eina i en fem una molt bona valoració.

Ara, iniciarem la segona fase d’aquest Congrés Nacional que ha de concloure amb la ponència estratègica dels propers anys. Un procés, però, que es veurà alterat per la nova convocatòria electoral espanyola. Just en aquestes hores que us escric, ens assabentem que ens aboquen a unes noves eleccions. L’arrogància, la irresponsabilitat i, sobretot, la immaduresa democràtica del sistema polític espanyol ens porten cap a aquesta repetició electoral. Ningú com Esquerra Republicana ha demostrat la fermesa i la coherència al mateix temps. Malgrat la repressió, continuem estenent la mà al diàleg, perquè sabem que és necessari trobar una sortida democràtica al conflicte entre l’Estat i Catalunya que doni resposta als nostres objectius legítims.

En aquest sentit, els darrers dies, he pogut conversar i intercanviar-me missatges amb la Marta Rovira, el Pere Aragonès i la Marta Vilalta i us vull anunciar que em poso a disposició del partit, de la ciutadania i de la causa de la llibertat, per poder tornar a encapçalar la candidatura d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats. I ho faig acompanyat una vegada més de l’amic Raül Romeva que es torna a posar al servei del país per encapçalar la candidatura d’Esquerra al Senat. Han de saber que combatrem la repressió fins al final. No desapareixerem, no ens cansarem i no ens aturarem mai. Perquè estem convençuts que si persistim, guanyarem.

Fins a la victòria, sempre!»

The post Junqueras, disposat a tornar a encapçalar la llista d’ERC a les eleccions del 10-N appeared first on VilaWeb.

Quin futur pels gegants i el bestiari festiu?

Des de principis d’any, el cicle ‘Cultura popular: tradició i modernitat’ està debatent sobre el present i futur de les expressions festives catalanes. Celebrant aquestes taules rodones, es desitja aportar elements d’anàlisi i diagnòstic pel conjunt de col·lectius de cultura popular.

Amb el mateix pròposit s’ha organitzat el col·loqui Gegants i bestiari festiu: art, llegenda i difusió, que tindrà lloc dijous 3 d’octubre (19:00h) a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, entitat coorganitzadora -juntament amb l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català- del cicle.

Llegeix la notícia sencera a Tornaveu clicant aquí

The post Quin futur pels gegants i el bestiari festiu? appeared first on VilaWeb.

Jordi Fosas: ‘La cultura popular i tradicional és totalment receptiva a les pràctiques innovadores’

La vida professional de Jordi Fosas va fer un canvi substancial a principis d’any, quan va prendre el relleu de David Ibañez com a director de la Fira Mediterrània de Manresa. Des d’aquesta nova responsabilitat, ens explica les línies de treball que està impulsant la Fira per a fomentar les col·laboracions entre els col·lectius de cultura popular i el sector professional.

Durant els anys que has dirigit l’Ésdansa, reconegut amb el II Premi Antoni Carné de l’Associacionisme Cultural Català, el festival ha estat molt obert a la dansa contemporània.

Hi ha estat obert amb un objectiu molt clar. Ésdansa és el festival de dansa d’arrel tradicional, amb aquest ÉS en present d’indicatiu davant de dansa, i és que entenem la dansa d’arrel tradicional de present, tant per a ser ballada avui com perquè es creïn noves propostes a partir del seu llenguatge. Per aconseguir-ho, durant els darrers dotze anys a l’Ésdansa hem desplegat tres grans eixos de programació estructurats en blocs de quatre anys: participació, formació i creació.

Llegeix l’entrevista sencera a Tornaveu clicant aquí

The post Jordi Fosas: ‘La cultura popular i tradicional és totalment receptiva a les pràctiques innovadores’ appeared first on VilaWeb.

El 77% dels alumnes de les Illes va fer la selectivitat en català

A les proves de selectivitat del mes de juny, el 77,5% dels exàmens s’han respost en llengua catalana. Hi ha hagut un descens d’1,5 punts respecte dels resultats del curs passat. Del 2009 ençà, els valors volten el 80% (l’any 2014 va arribar al 82,6%, el més alt). En aquest còmput es tenen en compte els exàmens en què es fa servir el castellà o el català per a respondre, amb l’excepció de les proves de llengua catalana, de llengua espanyola i de llengua estrangera.

Els alumnes de Menorca continuen essent els que usen més el català als exàmens (96,0%); d’ençà del 2005 es mantenen en un ús que supera el 90%. A Mallorca aquest índex és del 76,8%, tot i que hi ha una diferència considerable entre els resultats dels centres de Palma (68,0%) i de la resta de Mallorca (89,2%). Els alumnes d’Eivissa i Formentera usen el català al 67,5% dels exàmens, amb una reducció de l’ús del català de 20 punts.

La diferència prové sobretot del retrocés als centres privats i concertats: del 45,80% d’ús del català als exàmens del 2018 s’ha passat al 22,88% d’enguany. Als IES, en canvi, els valors pràcticament són els mateixos: 87,40% el 2018 i 86,28% enguany.

The post El 77% dels alumnes de les Illes va fer la selectivitat en català appeared first on VilaWeb.

La meitat dels diputats del parlament de les Illes no han presentat la declaració de béns

El 20 de juliol es va acabar el termini per a presentar les declaracions patrimonials i el primer d’agost les de renda davant l’Oficina Anticorrupció. Però, avui dia, dels 59 diputats del parlament, 7 han desobeït la llei i no han facilitat a l’oficina cap document dels dos que requeria. Dos dels tres diputats de Vox no han presentat la informació dels seus béns i activitats. Tampoc dos membres de Més per Mallorca, Joan Josep Mas i Josep Ferrà; ni Patrícia Font de Més per Menorca. I dels grups socialista i popular, Pilar Sansó i Asunción Pons. Així mateix, 23 diputats no han presentat tota la documentació requerida.

La majoria no han facilitat la declaració de renda del 2018. Tots plegats, 31 diputats en total, s’exposen a sancions de 1.000 euros a 10.000 per incompliment de la norma. També inclou el portaveu de Vox, Jorge Campos, tot i haver-la presentada avui, perquè ja s’havia acabat el termini. El director de l’oficina farà requeriments per obtenir les declaracions que falten. Ahir la web de l’organisme ja va publicar les declaracions de què disposa. És previst que la setmana que ve es publicaran les dels consellers i alts càrrecs.

The post La meitat dels diputats del parlament de les Illes no han presentat la declaració de béns appeared first on VilaWeb.

Compromís estudia si es presenta tot sol o en coalició el 10-N

La direcció de Compromís haurà de decidir dilluns si a les eleccions del 10 de novembre s’hi presenta tot sol, com va fer a les eleccions espanyoles del 28 d’abril, o bé recupera la coalició electoral amb Podem i Esquerra Unida, com el 2016. Aquesta coalició va obtenir 655.895 vots, que es van traduir en 9 escons, 4 dels quals foren de Compromís. En canvi, l’abril passat va obtenir 173.751 vots i un escó, el de Joan Baldoví.

D’entrada, Compromís és refractari a coalitzar-se i recorda el bon resultat obtingut a les eleccions valencianes. A més, es tem que una coalició faci perdre vots, sobretot pel cantó nacionalista. El Bloc, el partit més gran de Compromís, no la vol. Podem i Esquerra Unida estan disposats a repetir-la perquè creuen que és la millor manera de mobilitzar el vot d’esquerres, arran del desencant per la manca de pacte entre el PSOE i Podem.

El portaveu de Compromís a les Corts, Fran Ferri, ha dit que volen cooperar, però sense desdibuixar-se en la defensa dels interessos valencians. I ha afegit que era partidari d’oferir un ampli ventall de possibilitats dins l’esquerra perquè cap votant no es quedés a casa.

The post Compromís estudia si es presenta tot sol o en coalició el 10-N appeared first on VilaWeb.

Història d’un objecte ple

No sé seure amb les mans buides, per això quan he hagut d’acompanyar les filles a fer deures en grup a la biblioteca, he començat a voltar fins que un objecte, un llibre, m’ha omplert les mans: La maleta de Núria Parera, últim premi Crítica Serra d’Or de literatura juvenil, amb il·lustracions de María Hergueta. N’he sentit parlar tant i tan bé que era com si ja l’hagués llegit, i abans d’obrir-lo i començar, mentre sentia les nenes xerrotejar de fons, m’he dedicat a observar el que és un llibre abans que res: l’objecte. Els llibres ben fets resisteixen aquesta mena d’inspeccions.

«Una maleta no és un objecte qualsevol. A l’interior s’hi poden desar una pila de coses, o no res. Pot ser un trasto inútil, o convertir-se en un autèntic tresor.» Comença així, Núria Parera, i si canviem maleta per llibre diria que la definició se sosté perfectament. Un llibre comença sent un objecte, un continent, com una maleta buida, i en acabat pot ser que quan l’obris te’l trobis ple o més aviat buit. Parera, us ho asseguro, ha ben omplert la seva novel·la, i tot i ser considerada literatura juvenil, penso que, com ella mateixa va dir en l’acte de lliurament dels premis Crítica Serra d’Or, pot servir ‘per desfer la frontera entre literatura infantil, juvenil i d’adults’ perquè és ‘de talla única’. La seva novel·la és per a tothom, per això és per al públic jove: és així, penso, com s’ha de mirar què llegeixen els joves i els nens, és així com els hem d’acostar a la literatura, que no depèn tant d’edats biològiques com d’edats lectores.

Però el que m’ha interessat més del llibre de Parera és el que no sabia abans de llegir-lo, encara que és veritat que el títol ho anuncia sense cap mena de misteri: el protagonista de la novel·la és un objecte, una maleta que passa de mà en mà des del 1890 fins al 2012. M’ha semblat, d’entrada, una aposta valenta, tractant-se d’una novel·la pensada per al públic juvenil, avesat a seguir trames i aventures i a identificar-se amb un protagonista o una colla per anar seguint-los el fil fins a un desenllaç que sol deixar-ho tot força tancat. Estic simplificant-ho molt, ja ho sé, però són aquests els plantejaments que es fan en la majoria de ‘productes’ (no dic llibres) per a aquesta mena de públic –afortunadament hi ha excepcions!–: es pensa en un lector que busca un protagonista que s’hi assembli i li han de passar infinitat de coses o bé, cosa que és pitjor, s’ha de plantejar un conflicte de tipus més moral, ètic, i anar-lo desgranant i analitzant fins a resoldre’l encabint-hi tot de lliçonetes camuflades.

La maleta no és res d’això, però un lector de dotze anys en amunt hi pot entrar sense problemes. El llibre també com a objecte ha estat ben pensat: a cada pàgina hi figura l’any en què ens trobem i al final hi ha uns ‘Apunts cronològics’ que situen el lector dins de la història contemporània. És un text breu, però se’n pot treure molt de suc: imagino algun professor d’història utilitzant-lo a les seves classes per parlar del segle XX en una pinzellada força genèrica però alhora aproximada perquè els nois i noies s’ubiquin en els temps que viuen. I per si no n’hi ha prou, la novel·la, en comptes de tancar-se amb una lliçó, ens convida a reflexionar amb una pregunta: ‘Aquí i allà, les migracions –volgudes o obligades– no s’aturaran. Qui no té dret a agafar la maleta i buscar una vida millor?’

Parera trobo que l’encerta doblement arriscant-se també doblement: sense protagonista i introduint-hi la història del segle XX aconsegueix escriure un llibre que en cap moment deixa de ser literatura, i que gràcies a les il·lustracions de María Hergueta retorna l’adolescent a una manera de llegir combinant text i imatge que enriqueix molt més i deixa molt més espai per ser un lector actiu, com quan llegia àlbums infantils –que no s’haurien de deixar de llegir mai.

«Hi ha més objectes que persones en els nostres records», diu Edouard Louis, a Qui va matar el meu pare, i si hi pensem un moment no podem no donar-li la raó, per això aplaudeixo tant aquest encert de Parera, perquè per mitjà de la història d’un objecte aconsegueix, sense perdre de vista en cap moment que escriu un text literari, explicar els cicles de la història i com es repeteixen.

Les nenes han acabat els deures i jo he acabat el llibre, però me l’enduc a casa perquè us vull explicar la història d’aquest objecte ple fins al capdamunt d’història, sí, però sobretot de literatura per a joves, grans i vells, per a tots.

The post Història d’un objecte ple appeared first on VilaWeb.

Joan Lluís Bozzo: ‘Trobo intolerable que Carmena digui que no hi ha ni presos polítics ni exiliats’

Barcelona torna a tenir un pregó alternatiu per a inaugurar la Mercè. Serà a les 20.30 davant el Departament d’Economia, que avui fa justament dos anys va ser escorcollat per la Guàrdia Civil en una operació que va acabat amb catorze alts càrrecs detinguts. La commemoració d’aquella jornada històrica també tindrà un pes destacat en l’acte, dirigit per l’actor i director teatral Joan Lluís Bozzo. Parlem amb ell per saber com serà l’acte del vespre i per què han decidit d’ironitzar sobre la pregonera oficial d’enguany, l’ex-batllessa de Madrid Manuela Carmena.

Per què feu un pregó alternatiu per la Mercè?
—És una combinació del contrapregó que altres anys ja havia organitzat el col·lectiu Moltes Mercès, amb la figura central d’en Toni Albà, i també un acte reivindicatiu del 20-S, perquè enguany coincideixen totes dues coses.Volem reivindicar la memòria del 20-S, un dia tan assenyalat i tan dramàtic per al país i, alhora, presentar amb un aire més satíric un contrapregó de Manuela Carmena, una persona que ens ha dedicat paraules poc respectuoses, com quan va dir que al nostre país no hi havia presos polítics ni exiliats. Cal donar-hi resposta.

Hi ha qui diu que això genera divisió.
—Pot haver-hi persones a qui no agradi que algú faci un pregó alternatiu. Això ho entenc perfectament. Però també pot generar divisió el pregó d’una persona com Carmena. Cadascú, quan defensa els seus punts de vista, genera divisió respecte als qui s’oposen a aquests punts de vista. Però no sé quina hauria de ser la solució. Hauríem d’estar tots a casa? Aleshores sí que no generaríem divisió, però tampoc no generaríem res. La divisió existeix perquè hi ha diverses formes de pensar. I nosaltres, primer volem reivindicar el 20-S, i segon, aprofitant que es fa a la mateixa hora i el mateix dia que el pregó, també volem dir la nostra sobre aquestes persones que suposadament són l’esquerra espanyola i diuen que en aquest país no hi ha ni presos, ni exiliats ni repressió, cosa que ha manifestat i ha repetit aquesta persona. Ens veiem amb el dret i l’obligació.

No us agrada gens, veig.
—Jo a Manuela Carmena li tenia molt respecte. Em semblava una persona molt íntegra. I em vaig quedar de pedra quan va dir, no una vegada, sinó unes quantes, una cosa molt clàssica de la dreta furibunda, que no hi havia presos polítics sinó polítics presos. Ho trobo intolerable. Com pot dir això, algú d’esquerres, si el que van fer els presos i els exiliats és que la gent pogués votar? Em sobrepassa i tinc la necessitat de dir que no estic gens d’acord amb allò que diu.

A part del pregó alternatiu, què més es farà durant lacte?
—El contrapregó el farà en Toni Albà; la Loll Bertran farà en contrastriptease, que no us explico com anirà; l’Enric Barceló farà un número inspirat en els exercicis dels quaderns escolars i el 155; en Manel Barceló ha escrit unes corrandes especials per a aquest dia. També serà molt bonic el moment en què donarem veu a totes les plataformes que cada setmana es mobilitzen pels presos, com els de la plaça de la Vila de Gràcia, els de la plaça Molina, els de la plaça del Rei, els d’Igualada, Lleida, els avis de Reus… Tindran el seu moment per a explicar quina és la seva lluita i recollir, com a mínim, uns aplaudiments. Fa moltes setmanes que batallen i piquen pedra i ningú no es recorda gaire d’ells.

Farà dos anys del 20-S. Com recordeu aquell dia?
—Aquell dia començava tot. La sensació que vaig tenir és que començàvem un procés imparable. Es va convocar la gent per les xarxes; vaig sortir a la Gran Via i vaig veure que era tallada des de la plaça de Tetuan i hi havia rius de gent que s’acostaven a la rambla amb Gran Via; em vaig començar a trobar gent que no hauria imaginat que hi fos, allà… Vaig pensar que érem davant un fenomen que ja no s’aturaria. Però malauradament sí que s’ha aturat. Semblava que fos l’inici del procés d’independència. I tant. Va ser el dia que el poble es va posar davant de tot. Posteriorment, per raons polítiques, judicials, per no haver estat prou llestos d’aprofitar el moment… També és molt fàcil, criticar ara.

Dos anys més tard, podem dir sense por d’equivocar-nos que estem pitjor, oi?
—Pitjor, i tant, perquè hem perdut el tauler de joc. Ens l’han pres de la mà. L’havíem arrabassat i teníem la iniciativa nosaltres, però ara juguem al seu tauler. Per cert, un tauler en el qual sempre perdem. Jo no tinc cap càrrec polític ni sé què s’ha de fer, perquè jo sóc un independentista independent.

Però sí que us vau sumar a la candidatura de Junts per Catalunya.
—Sí, però hi anava com a independent i col·laborador en les darreres eleccions.

I no continueu formant part del projecte?
—No, no, tampoc no m’han dit mai més res. Jo sento un gran respecte i una gran admiració pel president Carles Puigdemont. En aquell moment, em va semblar que la meva persona podia ajudar a esgarrapar tres vots i per això m’hi vaig sumar.

Com a independent, doncs, us preocupa la manca d’unitat?
—Sí, molt. És un desori. No hi ha l’element clau per a fer força, que és la unitat d’acció, la unitat d’opinió, i ara mateix no veig com es pot arreglar aquest desgavell polític que s’ha traduït, per exemple, en menys assistència a la manifestació de la Diada. Evidentment que el poble encara és com era, i no oblidem que continuem essent molts, però estic una mica decebut, i no crec que sigui l’únic. A més a més, s’hi ha d’afegir que plana sobre nostre la sentència i la reacció que hi hauria d’haver.

I com s’hi hauria de reaccionar?
—Si és una sentència condemnatòria, la resposta ha de ser clara. Claríssima. I evidentment, unitària. Hem de ser un clam, i això ho ha de fer el poble perquè sigui inexcusable escoltar-lo. I perquè ens escoltin igual que la tardor del 2017, quan Europa tenia l’orella parada i obríem els telenotícies del món.

The post Joan Lluís Bozzo: ‘Trobo intolerable que Carmena digui que no hi ha ni presos polítics ni exiliats’ appeared first on VilaWeb.

El mot que no havia d’haver nascut mai

*La casualitat. El dia que vaig parlar, ara fa sis mesos, del butlletí de l’Street Soccer Barcelona, una iniciativa que val la pena de conèixer, titulava l’article amb una paraulota d’aquestes de filòleg: sesquilingüisme. No cal que us l’aprengueu, és un mot amb poques possibilitats de supervivència, perquè no solament no és normatiu sinó que tampoc té gaire predicament entre els del gremi. Amb la definició de seguida entendreu per què: vol dir ‘capacitat de parlar una llengua i mitja’ (el prefix sesqui- significa ‘un i mig’ i es fa servir sobretot en química, però el DIEC mateix només en recull tres tristos casos), cosa que ja es veu que no té gaire solta. En realitat els sociolingüistes de fa uns anys l’empraven per referir-se a les persones que tenien competències passives però no actives en una segona llengua. El famós lo-entiendo-pero-no-lo-hablo. O, per posar un exemple menys connotat, qualsevol parlant d’un país amb llengua prou forta per tenir monolingües (posem França, Itàlia, Rússia…) que entén l’anglès però no ha fet el salt a parlar-lo: seria un sesquilingüe. Tot i que, insisteixo, la sociolingüística actual s’estima més parlar de ‘bilingüe productiu’ i ‘bilingüe receptiu’.

*Les similituds. La coincidència que deia rau en el fet que gràcies a l’esmentat butlletí he descobert un altre paraulot pentasíl·lab que s’hi assembla molt: sensellarisme. La gent de la Neolosfera el tenen documentat des de fa més de cinc anys, però fins ara no sembla que hagi fet gaire fortuna. Si no m’erro no ha estat seleccionat com a finalista a cap de les cinc edicions del Neologisme de l’Any, i segurament ho té cardat perquè el diccionari normatiu ni tan sols recull la seva mare, sensellar (mentre que, curiosament, sí que ha admès sensefeina. Que ara que hi penso, si em permeteu allargar un poc més aquest parèntesi dispersiu, és una mica xocant, perquè si per a una persona que no té feina ja disposàvem d’un substantiu, desocupat/ada, no veig que sensefeina fos tan necessari, mentre que per a qui no té casa, a falta de terme propi, sovint hem de recórrer al discutit xenisme homeless, i per tant aparentment sensellar seria més necessari. Em reconforta comprovar que almenys el TERMCAT el té en llista d’espera). Rectifico: s’assembla molt a sesquilingüisme menys en una cosa: per desgràcia, segurament l’espera un futur molt més durador.

*L’alternativa. A part de l’estat civil del mot (que probablement és assumpte que només ens amoïna als del meu gremi), m’ha cridat l’atenció la forma. Vull dir que s’hagi creat mitjançant un sufix com -isme, que per regla general es fa servir per a batejar teories, doctrines o corrents artístics. És clar que això devia ser al començament, perquè amb el temps, essent tan productiu, també s’utilitza molt per a definir una condició o una mera situació: agroturisme, per exemple, o alcoholisme, tercermundisme o protagonisme. N’hi ha més d’un miler. El nostre heroi d’avui, doncs, s’inscriu en aquesta segona via. Una alternativa hauria estat dir-ne sensellaritat, afegint el sufix -itat (‘qualitat de’) com a terrestritat, puritat, futuritat o, last but not least, sororitat, que precisament va guanyar el darrer Neologisme de l’Any però que de moment encara no ha estat incorporat al DIEC.

*La confirmació. Tenim, doncs, sensellarisme. Una mena de doble compost que, a falta de definició oficial (els neolosferos, molt vius, no en donen cap), podríem definir una mica pedestrement com la ‘condició de qui no disposa de lloc per viure’. Es veu, i això ens dóna una pista de com va sorgir, que altres llengües han fet invents semblants: en castellà sinhogarismo (sospitosament similar), en francès sans-abrisme o en anglès homelessness. Sembla un poble gal·lès. Ara, la prova del nou li arribarà quan serà capaç d’incorporar l’altre sufix, el que complementa l’actual: -ista. Com que sembla evident que ningú aspiraria a ser sensellarista com a teoria o doctrina a seguir, hauria de servir per a un ús irònic o de denúncia. Per exemple en un titular d’aquest estil: ‘La PAH es queixa que l’ajuntament practica una política sensellarista’. Potser per tal de curar-se en salut, ara com ara l’usuari més conspicu del terme és precisament el consistori de la capital, a través d’una associació integrada per prop d’una quarantena d’entitats.

*El desmentiment. És clar que això tampoc ha de passar necessàriament. Que apareguin tots els derivats possibles, vull dir. Reculem un instant fins a la cabòria número 2: sensefeina. Com és que en aquest cas, en canvi, no ha aparegut el derivat sensefeinisme? ‘Posem fre al sensefeinisme’, ‘L’informe de diagnosi sobre el sensefeinisme a la ciutat detecta un augment superior al 10%’. Oi que sonen creïbles? A l’original, extret justament de la web esmentada, hi deia sensellarisme, jo m’he limitat a canviar el substantiu. Per què l’un sí i l’altre no? En principi semblen dues realitats molt connectades, de relació gairebé causal. Però com que l’única hipòtesi d’explicació que se m’acudeix és massa volàtil (fent la cerca a Google el motor de recerca m’ha respost que ‘Potser volies dir sense feminisme‘), ho deixo aquí, a l’espera que la qüestió agafi més volada. O, encara millor, que desaparegui per sempre.

The post El mot que no havia d’haver nascut mai appeared first on VilaWeb.

Sabeu per què estem tan tips dels polítics?

Dimecres a VilaWeb publicàrem una notícia, que després deveu haver vist reproduïda gairebé per tots els altres mitjans, sobre la possibilitat legal de prohibir la recepció de propaganda electoral a casa. L’èxit, instantani, d’aquella informació em va sorprendre molt. Si us interessa de saber com funciona, podeu llegir la notícia.

L’anècdota em sembla reveladora perquè certifica l’existència d’un enuig molt generalitzat envers la classe política. Enuig que ha esclatat al conjunt de l’estat espanyol amb el fracàs de Pedro Sánchez a l’hora de formar govern, però que en el cas del Principat s’afegeix a la irritació patent per la incapacitat dels partits independentistes. Però el fenomen és general a tot Europa, on hi ha un cansament notable amb la política i els polítics, especialment després de la crisi del 2008, tan nefastament gestionada.

Tradicionalment, el rebuig de la política ha estat vist com un mal que calia evitar. La imatge habitual que hom té de la reacció contra els polítics és la visceralitat ignorant que pot acabar causant problemes seriosos quan la societat es convenç que tots els partits són iguals i tots són dolents. Però ara, això, hi ha maneres de mirar-s’ho que pense que són molt més riques i interessants. I, al costat d’aquesta visió negativa de l’antipolítica, com més va més s’entenen els estudis i les teories d’autors com Philippe Schmitter, que apunta a la importància dels qui anomena ‘demòcrates insatisfets’.

El concepte enclou persones que aprecien els valors democràtics (a diferència dels antipolítics tradicionals), però que són crítics sobre el ‘nivell real’ de democràcia en què vivim. Aquesta gent, segurament vosaltres i jo, estem tips dels polítics i de la política però no abandonem el debat públic, sinó que hi participem activament tot i que d’una manera diferent. El moviment independentista o el 15-M, per posar dos exemples, són una plasmació als Països Catalans o a Espanya de l’organització i la força dels ‘demòcrates insatisfets’.

Segons Schmitter, els demòcrates insatisfets ens hem adonat, ni que siga intuïtivament, d’allò que ell anomena ‘la futilitat del vot’. Avui sabem, per desgràcia, que vivim en un món on el vot no serveix com servia abans i on els polítics, quan la gent no vota allò que ells volen, reaccionen intentant alterar les regles, en compte de reaccionar escoltant allò que els diu la gent. I això ens irrita. Jaume Asens, el dirigent d’En Comú Podem al congrés espanyol, va explicar d’una manera molt clarivident l’astracanada de Pedro Sánchez dient una veritat com una casa. Asens va constatar que a Sánchez el molesta què vota la gent i fins i tot sembla que s’estimaria més ‘canviar de poble’.

Als anys seixanta Robert Dahl va observar com funcionaven els règims democràtics al món i va crear una classificació, discutible com totes, però molt útil a l’hora de valorar si un país és realment una democràcia. Tanmateix, d’aleshores ençà, el funcionament de les democràcies s’ha alterat, ha empitjorat. Diversos autors han analitzat aquestes alteracions, aquests canvis, i crec que tots podem convenir fàcilmentque n’hi ha tres de cabdals.

El primer canvi és que els ‘ciutadans efectius’ de la democràcia ja no som els ciutadans, sinó les organitzacions –com ara els partits polítics o els poders econòmics. És indiscutible que és el seu vot i les seues decisions que compten.

El segon canvi, evidentíssim també, és el desastre de laprofessionalització de la política i dels polítics. En les democràcies liberals primitives els dirigents i els representants electes eren gent que tenia les seues feines i les seues professions i que participaven en la política per motivacions cíviques. Avui, en canvi, una part substancial dels polítics ja no viuen ‘per a la política’ sinó ‘de la política’ i això té unes conseqüències. Amb les excepcions que vulgueu.

I el tercer gran canvi, segurament el més greu, és que les democràcies han anat cedint sobirania a allò que Dahl anomenava ‘institucions guardianes’. Dels bancs centrals als tribunals, per a posar-ne dos exemples. I això ha creat, podríem dir-ne, ‘democràcies sense capacitat de triar’. Tu pots votar i escollir Tsipras a Grècia, per exemple, però al final el Banc Central Europeu o la troica alteren el teu vot i impedeixen que s’aplique la política per la qual tu vas triar aquell individu concret. O pots elegir el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller Comín com a eurodiputats però al final una ‘institució guardiana’ com la Junta Electoral espanyola decideix que la tria no és bona i que el teu vot és fútil, que no val. La situació és extraordinàriament alarmant, perquè ens roben el dret de decidir, ens neguen quotidianament la capacitat d’ordenar la nostra vida col·lectiva. I això, si els polítics no s’hi enfronten i ho combaten, no pot menar sinó a l’enuig contra ells.

Al Principat, entre el 2014 i el 2017, vàrem viure una època extraordinària, meravellosa, en la línia de l’esclat de la ‘democràcia fugissera‘ de Sheldon Wolin, que ja sabeu que m’agrada de fer servir per a explicar la pervivència del Primer d’Octubre. Va ser un moment esplèndid, en què ciutadania i polítics caminàvem al mateix pas, units, amb la voluntat de canviar radicalment la política i la societat. Després hem viscut, vivim, dos anys cada dia més decebedors. Decebedors per la incapacitat dels partits independentistes de complir el mandat popular. Decebedors per la posició europea, també respecte de Catalunya però no únicament. I decebedors finalment respecte d’un estat espanyol en fallida, víctima de la crisi més gran que ens podíem imaginar, però disposat a morir matant si cal, matant-nos.

Contra tot això, i per a superar tot això, ens hem d’alçar i cal tenir una cosa clara: no ens cal més democràcia de baix nivell com la que tenim ara a l’estat espanyol sinó una democràcia diferent, exactament com aquella que vosaltres i jo concebérem, construírem i practicàrem durant l’octubre republicà. Demostrant que era possible. I per tant l’única eixida possible a totes les crisis que vivim i també a aquest desori polític que tant ens irrita és retornar al Primer d’Octubre.

Si els partits independentistes no ho volen entendre, com passa, aleshores ens serà més difícil. No ho negaré pas, això. Però no oblideu mai que la gran diferencia entre aquell temps i l’actual és que aleshores la gent va ser prou forta, des de baix, per a empènyer els polítics i no es va deixar portar. Aquella, i no cap altra, fou la clau del moviment que es va posar dempeus entre el 2010 i el 2017. De manera que la pregunta que ens hem de fer ara els demòcrates insatisfets és ben simple: que us sembla si ho tornem a fer?

 

PS. Us recomane que llegiu l’entrevista que publiquem avui amb Paula Rotger, la treballadora de l’aeroport de Palma que va ser víctima d’un cas de discriminació lingüística i que ha acabat sancionada per Aena: ‘Li vaig dir “moltes gràcies”, en català, i el guàrdia civil es va exaltar’. I en el capítol d’opinions no us perdeu les de Tina Vallès i Pau Vidal. Avui és 20 de setembre, així que fa dos anys de l’assalt per la policia espanyola de les seus de la vicepresidència i de la CUP, que acabaria portant a presó Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Dos anys després la macrocausa del jutjat número tretze ha procesat ja una trentena de persones més. Us expliquem com està la situació i les concentracions convocades en protesta per avui en aquest article.

VilaWeb és un diari que tothom pot llegir gratis però que demana a aquells que pugueu pagar cinc euros al mes que us en feu subscriptors per a fer-lo possible

The post Sabeu per què estem tan tips dels polítics? appeared first on VilaWeb.

L’amenaça latent del jutjat 13 plana sobre un segon aniversari reivindicatiu del 20-S

Avui és el segon aniversari del 20-S, el dia que l’estat espanyol va assaltar les institucions catalanes a les portes del referèndum del Primer d’Octubre. Les detencions de càrrecs del govern i els escorcolls de la Guàrdia Civil a diversos departaments de la Generalitat, especialment a la seu d’Economia, van rebre una resposta col·lectiva, multitudinària i pacífica de la ciutadania, amb 40.000 persones concentrades a la cruïlla de la Gran Via de Barcelona amb la Rambla Catalunya, la defensa de la seu de la CUP i les mobilitzacions de solidaritat arreu del país.

El 20-S des de dins: crònica dels fets a l’interior del Departament d’Economia

Les protestes del 20-S van servir perquè la fiscalia bastís un relat paral·lel dels fets, amb el suport de la Guàrdia Civil, i presentés una querella per sedició contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per haver convocat la protesta, que no tenia l’objectiu d’impedir el manament judicial ni els escorcolls, i per les destrosses que van patir els vehicles de la Guàrdia Civil. Això va costar-los l’ingrés a presó el 16 d’octubre del 2017 i ha tingut un pes important en el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol, i qui sap si també el tindrà a la sentència.

Dos actes reivindicatius del 20-S i una concentració dels CDR

Dos anys després, l’ANC i Òmnium Cultural volen reivindicar el 20-S i el dret de manifestació amb una concentració davant la seu del Departament d’Economia. ‘Veus pels drets i les llibertats‘ és el nom d’un acte d’una hora que començarà a les 18.00 i que comptarà amb personalitats del món cultural, polític, social i familiar dels presos polítics. Cuixart, en una carta des de la presó dels Lledoners, ha reivindicat la necessitat de continuar protestant. ‘Estem obligats a continuar protestant perquè els nostres fills també puguin fer-ho en el futur. Ara ja sabem que les amenaces de presó no seran mai més un topall per a les nostres aspiracions nacionals.’

Les Assemblees de Defensa de les Institucions Catalanes (ADIC) també han organitzat un acte de reivindicació del 20-S. Serà al mateix lloc, a la cruïlla entre la Gran Via i la rambla de Catalunya, a les 20.30. S’hi farà també el pregó alternatiu de la Festa de la Mercè, amb el nom ‘Mercè republicana’. A continuació, hi haurà una representació teatral relacionada amb el 20-S i es clourà l’acte amb parlaments.

20-S: les vint hores de resistència pacífica al cop d’estat

Els CDR també han convocat una concentració, en aquest cas a les 19.30 a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia, amb el lema ‘Comença la revolta’. Diversos comptes de Twitter han piulat: ‘El 20 de setembre de 2017 vam ser capaços de defensar les nostres institucions dels atacs de l’estat. Ara toca recuperar l’esperit d’aquells dies per respondre a les sentències.’

La macrocausa del jutjat 13, pendent dels recursos d’apel·lació

Paral·lelament al judici del Suprem, el jutjat 13 de Barcelona –que va ordenar els escorcolls i les detencions– ha continuat la instrucció i ha processat una trentena de persones, la majoria càrrecs del govern. La mort del magistrat Juan Antonio Ramírez Sunyer –de qui Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial i del Suprem, va dir que havia canviat la història d’Espanya–  no ha aturat el procés judicial.

20-S: història dels abusos d’un magistrat a l’ombra

La magistrada Alejandra Gil va prendre el relleu de Ramírez Sunyer i va decidir de continuar la instrucció. La fiscalia va voler reblar el clau repressiu i que se’ls investigués per organització criminal, però Gil va refusar-ho. Això sí, se’ls jutjarà per delictes de malversació, desobediència, falsedat documental, revelació de secrets i prevaricació. A més, va imposar una fiança solidària de 5,8 milions d’euros.

Fonts de la defensa han explicat a VilaWeb que ara l’Audiència de Barcelona ha de resoldre els recursos d’apel·lació presentats contra la interlocutòria de processament. Abans de les vacances, se’n va presentar un per cada processat i els que s’estimin quedaran fora del processament del jutjat 13. Una volta resolts els recursos d’apel·lació, caldrà veure si la jutgessa tanca la instrucció i fixa la data del judici o bé ordena més diligències.

La sentència del Suprem pot influir en la resolució del procés judicial del jutjat 13, en funció dels fets que el Suprem consideri provats i els delictes pels quals condemni els presos polítics i els tres ex-consellers del govern jutjats. Serà una segona onada repressiva dels tribunals contra l’1-O, a l’espera també del judici –sense data– del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra els ex-membres de la mesa del parlament Lluís Corominas, Anna Simó, Lluís Guinó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet i l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya, i del judici de l’Audiència espanyola que començarà el 20 de gener contra el major Josep Lluís Trapero, la intendenta dels Mossos Teresa Laplana i els ex-càrrecs d’Interior César Puig i Pere Soler.

The post L’amenaça latent del jutjat 13 plana sobre un segon aniversari reivindicatiu del 20-S appeared first on VilaWeb.

Paula Rotger: ‘Li vaig dir “moltes gràcies”, en català, i el guàrdia civil es va exaltar’

El 25 de juny, va començar una mena de malson per a Paula Rotger. Explica que va patir discriminació lingüística per part d’un agent de la Guàrdia Civil a l’aeroport de Palma, on ella treballa per a Acciona i és delegada sindical. Va presentar-hi una denúncia, però la van rebutjar. El cas no va acabar aquí, sinó que, a més, es va trobar amb la resposta de la Guàrdia Civil: la denunciaven acusant-la d’haver provat d’esquivar el control de seguretat. Aena, l’operador aeroportuari espanyol, sí que va atendre aquesta denúncia i va retirar l’acreditació de Rotger per a accedir a l’aeroport durant trenta dies. Si no fos prou, la setmana passada, va ser víctima d’un atac contra el seu vehicle, que va aparèixer amb pintades de color groc.

Quan i com us comuniquen que Aena us sanciona durant trenta dies i no podreu tornar a treballar fins al 12 d’octubre?
—L’11 de setembre, mentre sóc a Acciona fent feina i gairebé he acabat el meu torn. Em criden i em diuen que he de passar a parlar amb el responsable del meu departament. Jo treballo per al departament de passatge d’Acciona. Vaig a un despatx on també hi ha el responsable de recursos humans d’Acciona. Tots dos em traslladen la sanció que Aena ha fet arribar al delegat d’Acciona a Palma. Tot, per mitjà d’una carta.

Us ho diuen amb una actitud de solidaritat?
—No hi va haver cap paraula d’ànim ni de suport cap a mi. M’ho van comunicar i punt. Ni en la pràctica ni en la teoria, no han fet res perquè això es resolgui d’una altra manera. Tristor, per veure quina mena de cap tenim a Acciona.

Què sentiu en aquell moment?
—Quan m’ho comuniquen no sento ràbia. Mai, és un sentiment que va en contra d’un mateix. Vaig procurar d’agafar-m’ho amb la serenor més gran possible; amb un sentiment d’indefensió; d’incredulitat, perquè no creia que fossin capaços de sancionar-me sense ni tan sols haver mirat unes imatges que demostren que no he fet allò que diuen; i també un sentiment de tristor per la manera com va anar la reunió.

Teniu suport del vostre sindicat?
—Sí. Jo estic afiliada a Som Sindicalistes. Em donen molt de suport. Van dirigir un escrit al director d’Aena reclamant les proves d’aquesta sanció, que són les imatges enregistrades a les càmeres de seguretat, i el testimoni dels companys i treballadors que aquell dia anàvem a una reunió sindical. Érem molts, i poden explicar què van veure.

La Guàrdia Civil diu que vau incomplir les instruccions de seguretat i que vau provar d’esquivar el control de seguretat.
—[Riu] Això no té ni cap ni peus, tot és completament mentida.

Anem a l’incident. Què va passar aquell 25 de juny?
—Vaig arribar a l’aeroport per anar a una reunió amb la resta de delegats sindicals del comitè, havíem de constituir la taula per les eleccions sindicals. L’oficina és dins la zona restringida de seguretat i per accedir-hi has de superar un control. Allà hi havia dues noies de l’empresa de seguretat de Trablisa. Van passar dos companys davant meu i després jo. Vaig passar, l’arc va sonar. Em van demanar que hi tornés. Ho vaig fer i va tornar a sonar. Com a procediment normal, després d’haver sonat dues vegades, es fa un escorcoll. Em va escorcollar el cap, els cabells… Ho remarco, això, perquè diuen que em vaig negar que m’escorcollessin la part alta del cos, i això no és cert. Després es va posar darrere meu i vaig notar que m’estirava el coll del vestit de punt que duia. Em vaig girar i li vaig demanar que no me l’estirés, que era molt fràgil i el meu cos podia quedar al descobert. Li vaig oferir de treure’m la jaqueta perquè em poguessin escorcollar millor, però ella em va dir que no.

Tot això parlant en català?
—No, tota aquesta conversa va ser en castellà. L’altra companya que vigilava el monitor em va dir que tot estava bé, que podia passar. ‘Endavant’, em va dir. Si no m’ho haguessin dit, jo no hauria passat. Però em van donar permís! Al cap de mitja hora, en un recés de la reunió, vàrem sortir a fora de l’oficina. Tot d’una, vaig veure que venia caminant tranquil·lament una parella de la Guàrdia Civil. Van demanar per mi i em van dir que els acompanyés fins al control. Pel camí, em demanaren el DNI i l’acreditació. ‘Sap, vostè, que per passar per aquí cal portar l’armilla groga?’, em van dir. Jo els vaig dir, continuant en castellà, que tenien raó. Però que havíem passat unes vint-i-cinc persones i ningú la duia, l’armilla, perquè anàvem a una oficina que era molt a prop. Una vegada al control, van tornar a comprovar els meus documents i un tercer guàrdia civil em va dir: ‘Que li sabria greu tornar a passar per l’arc?’ No va sonar, vaig recollir la meva bossa de mà , em va dir que tot estava bé, que podia passar, i va dir a les seves companyes que tot estava en ordre. Li vaig dir ‘moltes gràcies’, en català. Només aquestes dues paraules. I es va exaltar moltíssim. ‘Cómo? A la autoridad se le habla en español’. Jo em vaig quedar perplexa.

Què li vau respondre?
—Ja no vaig parlar en castellà. Li vaig dir: ‘Disculpi’m. També sóc catalanoparlant i no veig que hi hagi problema a dir-li moltes gràcies. Només és un agraïment.’ Llavors em va dir que ja no passava, tot i que feia dos segons m’havia dit que sí. Tot això sense cap crit, però ja no escoltava què li deia i va continuar dient-me que no, que no passava. Els seus companys van fer pinya, corporativisme, i em van dir que me n’anés, que aquell dia no passaria. I vaig haver de sortir, sense queixar-me ni fer oposició. No els vaig dir res ni hi va haver cap enfrontament verbal. Vaig demanar al responsable de recursos humans si podia intercedir-hi. Es va posar en contacte amb un superior i em va dir que no podia fer-hi res. I se’n va anar.

Què vau fer, aleshores?
—Vaig trucar a l’advocat del sindicat i em va dir que això que m’havien fet anava en contra de la llei i que havia de presentar una denúncia al jutjat de guàrdia, cosa que he fet mitjançant l’advocat de l’Obra Cultural Balear.

En quin punt és ara mateix aquesta denúncia?
—Em va costar molt posar-la perquè només arribar em van dir que no podien registrar-la pas, que allò que m’havia passat no era cap fet delictiu. Jo els vaig dir que el dret de parlar la meva llengua era recollit a l’estatut d’autonomia de les Illes i a la constitució. ‘Com que no?’, els vaig dir. De molt mala gana me la van acabar posant. I al cap de dos dies, em van comunicar que l’havien desestimada perquè no hi havia hagut cap fet penal, per això el meu advocat ha recorregut contra l’arxivament.

Mentrestant, Aena us ha sancionat i fins al 12 d’octubre no podreu tornar a la feina.
—Sí, em sanciona esgrimint que he incomplert una normativa que diu que és inclosa al pla de seguretat espanyol i a la qual els ciutadans normals i corrents no podem accedir. Em culpen d’haver incomplert una llei que no és accessible. Hi hem recorregut en contra. Per una altra banda, vaig portar una carta a Aena i vaig estar xerrant amb un directiu. I m’ho va dir així: ‘Allò que diu la Guàrdia Civil va a missa.’ Bé, doncs jo entenc que són persones i, com tothom, poden fer les coses bé, però també poden ser uns mentiders. No estan per damunt del bé i el mal.

Així us ho justificava?
—Sí. Vaig presentar una carta perquè em lliuressin una còpia d’aquestes imatges o bé, si segons la llei de protecció de dades no podien fer-ho, que les guardessin amb cura i que les lliuressin a qui estigués autoritzat a veure-les. Però d’una manera més diligent. És que si només ho pot fer un jutge, jo puc esperar un any o dos, depenent del jutjat on caigui aquesta demanda.

I si fos poca cosa, hi ha la denúncia a l’Agència de Seguretat Aèria espanyola (AESA), que dieu que us pot imposar una multa fins a 200.000. Ells ho neguen.
—Si ens guiem per la denúncia que va fer la Guàrdia Civil a AESA –de la qual encara no he rebut cap comunicació– i ens fixem en la llei que diuen que he incomplert, la multa econòmica va dels 90.000 als 200.000.

La delegació del govern espanyol us ha dit res?
—La delegació del govern s’ha amagat. No han dit res. Imagino que han pogut veure les imatges i així i tot, han deixat que es cometés aquesta injustícia.

I el govern?
—Gent de diverses institucions s’han posat en contacte amb mi, com ara el cap de la direcció de Política Lingüística. També d’algun partit polític, com Més i Podem. Però he trobat a faltar la implicació de la responsable màxima del govern.

Francina Armengol.
—Sí.

Què us dol més de tot plegat?
—La cosa que més em dol és que se sap la veritat, perquè hi ha unes imatges i uns testimonis; que el relat de la Guàrdia Civil no se sustenta de cap manera; i que no s’ha volgut comprovar res. És un missatge perquè la gent estigui atemorida: mira què et pot passar si et surts del guió marcat. És un cas de discriminació lingüística. No en tinc cap mena de dubte.

Us van atacar el cotxe pintant-lo de groc. Heu patit més atacs?
—No. Però sóc vulnerable perquè saben on visc, saben quin és el meu cotxe. Hi ha gent que no és tolerant amb la discrepància d’opinions i de pensament. Estic exposada a l’opinió pública. Hi ha comentaris a la xarxa en què em diuen que sóc maleducada per haver parlat català. La meva honorabilitat i el meu relat són qüestionats, i la família també ho pateix. Tot plegat és un estrès. No és fàcil de tirar endavant, té un cost personal important. És dur. Ho passo malament, sobretot mentalment, perquè coi, a mi m’havien ensenyat a respectar les persones, no atacar-les, i em costa d’entendre que un cos de seguretat m’ataqui d’aquesta manera quan hauria de fer la cosa contrària. Poder assumir això és difícil. En quin sistema viuen?

The post Paula Rotger: ‘Li vaig dir “moltes gràcies”, en català, i el guàrdia civil es va exaltar’ appeared first on VilaWeb.

Pàgines