Els estibadors del port de Barcelona es neguen a proveir de serveis els vaixells amb policies espanyols

Els estibadors del port de Barcelona han decidit avui a primera hora del matí en assemblea no proveir de serveis els vaixells que hi ha atracats on s’allotgen els agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil que formen part del desplegament repressiu de l’estat espanyol. Així ho han fet saber mitjançant un missatge a Twitter, en què diuen que han pres la decisió ‘en defensa dels drets civils’.

.@govern Reunits en assemblea, els estibadors de BCN hem decidit en votació no operar vaixell Raphsody. En defensa drets civils

— OEPB-Coordinadora (@CoordinadoraBCN) September 21, 2017

.@govern Els Estibadors de Barcelona decidim a assemblea no donar suport als vaixells de la repressió.

— Sebas(OEPB)#NoAlCETA (@SebasPodemos) September 21, 2017

EN DIRECTO/ Las primeras unidades de antidisturbios de la @policia empiezan a embarcar. Perplejidad en la comunidad portuaria

— Portuaris CNT (@PortuariosCNT) September 20, 2017

Para los q nos habéis pedido la localización de los buques: Mobby Dada y Rhapsody,en los muelles Príncipe de España y Lepanto respectivament

— Portuaris CNT (@PortuariosCNT) September 20, 2017

Tant aquests vaixells, com un altre que va atracar ahir al port de Tarragona, tenen una capacitat d’un miler de persones i tenen, en principi, l’objectiu d’allotjar-hi els milers d’agents de cossos policíacs espanyols enviats a Catalunya per reprimir les institucions catalanes. De fet, hi ha una ordre del ministeri d’Interior que deixa sense permisos de vacances els agents de policia espanyola i Guàrdia Civil destinats a Catalunya fins al dia 5 d’octubre.

Així han quedat alguns vehicles de la Guàrdia Civil després d’una nit de resistència

Una multitud va resistir ahir al cop d’estat de la Guàrdia Civil contra la Generalitat. Els vehicles del cos aparcats davant el Departament d’Economia van esdevenir un element de protesta més. S’hi van deixar clavells, cartells que demanaven el vot i adhesius, i també s’hi van fer pintades. Alguns periodistes els feien servir de talaia per a fer fotografies, i alguns manifestants s’hi enfilaren per fer discursos. Quan els guàrdies civils se n’han anat del departament, alguns d’aquests vehicles han estat retirats perquè no podien circular.

A day that will last for years to come; independence is in the streets already

The alarm bells went off early in the morning, when nearly everyone was on their way to work, school or the day’s meetings. They had entered the Finance Ministry. They had arrested a number of senior government officials. The information available was confusing, but you could tell they meant business. Slowly, details trickled in. They had searched the offices of the Treasury’s Deputy Minister, Lluís Salvadó, and the Deputy Finance Minister, Pere Aragonès. The name of Josep Maria Jové, Vice President Junqueras’ right-hand man, came up as one of the people supposedly under arrest. Pro-independence grassroots groups called on Catalans to take to the streets. Quite a crowd gathered outside the ministry’s offices, on Barcelona’s Rambla de Catalunya.

Searches and arrests early in the morning

Fresh information circulated: they had also raided the offices of the CTTI (the government’s IT centre), the Foreign Affairs Ministry, T-Systems (a private company) and so forth. President Puigdemont held an urgent cabinet meeting in Palau de la Generalitat. Some demonstrators cut off Via Laietana. Following a call by Jordi Sànchez, the leader of the Catalan National Assembly (ANC), others followed suit on Gran Via de les Corts Catalanes. The Speaker of the House, Carme Forcadell, was waiting in parliament to take any important decisions, if at all necessary. It was important to keep a cool head in the face of such an onslaught. Online and among those demonstrating in the streets, a phrase was coined: a coup against democracy and the Generalitat.

“No passaran!”

Calls to rally were successful and the Rambla de Catalunya junction with Gran Via filled with a crowd that was not willing to abide by the coup. Thousands of citizens waving “estelades” and holding all sorts of posters and banners demanding democracy … it is packed to the brim. The atmosphere is electric. Protestors are rallying emphatically, led by leaders of culture, politics and thought. One of the most popular chants is “No passaran!” [coined by the republican side during the 1936-39 war]. They say that Jové and two other people from the Finance Ministry, who have also been arrested, are not in the building; apparently they have been apprehended elsewhere and they want to bring them to their offices for a search. That is what the judge that authorised the coup has ordered.

“Where’s Europe?”

On that information, the crowd has made up its mind: “We won’t let them through and they won’t be able to leave”. Every now and then, the Ministry’s front door opens to let an employee in or out. Deafening shouts fill the air and it is almost impossible to breathe. The noise is ear-splitting. Not even twenty seconds go by before someone starts singing, shouts out a slogan or some song roars in our ears. “Where is Coscubiela?” [a unionist MP] proves particularly popular. Albano-Dante Fachin [Coscubiela’s in-party rival], who got here early on, does not even bother to conceal his laughter. MEP Ramon Tremosa joins the crowd shouting “Where’s Europe?”. They also sing L’Estaca, by Lluís Llach, and some oldies by Companyia Elèctrica Dharma.

Spanish police don’t look amused

Demonstrators don’t take a moment’s break. They are willing to make a stand because their resolve is complete: “enough is enough, we won’t accept any more attacks”. Catalan police form a line in front of the Spanish gendarmes guarding the front door. The message is clear: it is the Mossos who protect government buildings and are in charge of security in the streets of Catalonia. White and red carnations are tossed over the line of Mossos and land on the berets of the Guardia Civil officers, clad in their green uniforms. The raiders of our institutions do not look amused. A handful of men trained to hunt down dangerous felons and jihadists are standing guard in front of people who offer them flowers, smile at them and sing them songs. But they must take it with a straight face. They are making fools of themselves in the name of a country that will stop at nothing.

The revolution is broad-based

Some barristers from the bar association turn up in their gowns to support the ministry’s employees. Today a coup is underway. A foreign government is attempting to replace the rightful government elected by the Catalan people. They wish to take over our institutions and suspend our self-rule, without the parliament’s intervention. By using police force. Lawyers, politicians, artists, intellectuals, teachers, students and other people are standing up to the aggression today. As with any other revolution before.

“We will vote, we will vote!”

Resolve, civility, character and hope: the crowd chants “We will vote, we will vote!”. And “Ballot boxes are our weapons”, while an oversize ballot box is passed around above the people’s heads, bearing a phrase written in English: “Spain, this is your problem”. There is no going back. Madrid has spat on democracy and Catalonia’s institutions. And this is the last straw. Those who have gathered to defend our institutions and democracy are fully committed. They aren’t going away. It’ll be a long day. Decisions will need to be made. Good information is key.

“The government won’t back down”

While Rambla de Catalunya is becoming ever more packed, President Puigdemont addresses media with an official statement on behalf of his government: “A firm but calm attitude will be required from today until October 1, the day of the referendum. On October 1 we will leave home, carrying a ballot paper and we will use it. And this must contrast with Madrid’s authoritarianism”. In the streets, Puigdemont’s words can barely be heard. Overloaded phone networks make communication difficult. But anyone with a radio shares the news and people clap.

“We condemn the totalitarian attitude of the Spanish State. We support, personally and politically, all the government officials who are under arrest and stand by them. We denounce the illegitimate takeover of the Catalan government. We reiterate our peaceful, democratic response to the threats. We believe that the Spanish government has crossed a red line”, says the President, and he goes on: “We do not accept going back to past eras, and cannot accept that they won’t allow us to decide about a future era of freedom and democracy”. Finally, he stresses that “this government will not back down”. The President’s determination is met with a show of confidence, even by those who have been most lukewarm about the alliance with the PDECat. For instance, activist Pau Llonch praised the President’s message on Twitter.

A new warning at the CUP’s HQ

Today we learnt that the Spanish police meant to raid the CUP’s HQ, too. Some officers wearing balaclavas surrounded the largest venue run by the radical pro-independence left on Carrer Casp. A call is made to defend the venue being threatened. It spreads like wildfire and, shortly afterwards, thousands have gathered in a show of peaceful resistance.

Spreading protests

In the meantime, college students across Catalonia have cancelled their lessons to protest over the violation of the Catalan people’s rights and liberties. All over Catalonia, people are getting organised to travel to Barcelona city and defend our institutions. The main grassroots groups set up rallies for the evening. With every minute, more people are taking to the streets in Barcelona. There are marches in the main towns and villages of the Catalan Countries and abroad, too. Even Madrid will be holding a protest in Puerta del Sol

To the detainees: “You are not alone”

About fifteen people have been arrested. Most of them are senior government officials. In their capacity, they might have aided in holding the referendum. On the street, people’s shouts in their support bounce off the façade of the building. The crowd cries out: “You are not alone”, as they remain determined and joyful. There are rumours of further arrests that turn out to be unfounded. Some newspapers jump at the chance of getting a few extra clicks, but eventually have to rectify. There are further rumours about statements from European leaders. But it is late in the afternoon and nobody in Europe has uttered a word yet. For now, only MEPS across the political spectrum and some foreign political parties have protested. Concern over the Spanish government’s heavy-handed approach is growing all over Europe.

“A de facto state of exception”

At 4 pm Carme Forcadell turns up to read a statement before the media. The Speaker of the House insists on the people’s peaceful, democratic response: “We will stand together in the face of these attacks, we will defend our institutions and stay united. The best solution is to fill the ballot boxes on October 1.” Forcadell firmly denounces the events of the last few days: “A de facto state of exception has been declared”.

Only the people can save the people

The largest crowd is still gathered outside the Finance Ministry. The minister and Vice President Oriol Junqueras makes an appearance. He is emotional, but determined to used the support lent by the majority of the Catalan people. He speaks to the crowd at the top of his voice: “Our institutions watch over the rights of our citizens. Make no mistake: only the people can save the people. And the future of this nation is in the hands of all of us. We will stay together to ensure that freedom, truth and democracy prevail”.

More support, more voices against authoritarianism

Protests can be heard across the Catalan nation. In the Valencian Country and the Balearic Islands, rallies are growing in size. All fourteen bar associations release a forceful statement against the violation of basic civil rights and liberties. Barcelona FC sides with the institutions and the people who wish to exercise their right to self-determination. Prominent thinkers in Europe lend their support.

In the evening, the Revolution of Smiles

At 8 pm, the crowd gathered all day at the Rambla de Catalunya junction with Gran Via has grown even larger. As if it were Catalonia’s National Holiday again, the crowd stretches from Plaça de Catalunya to carrer de la Diputació, and from carrer Balmes to Diagonal. Catalans have travelled to Barcelona from all four corners and have taken over the city centre. The Revolution of smiles has exploded in all its splendour.

These have been days of struggle, solidarity, joy and songs. But, above all, a profound conviction has emerged today: the conviction that leads to victory. Today is the day. Today might be the day.

En directe: La societat civil resisteix al cop d’estat contra la Generalitat

La Guàrdia Civil espanyola va assaltar ahir algunes conselleries i organismes públics, en un cop d’estat contra la Generalitat per a provar d’aturar el referèndum del primer d’octubre. Ara mateix hi ha una desena de detinguts que han passat la nit a la caserna de la travessera de Gràcia. Entre els arrestats hi ha el secretari general del Departament de Vice-presidència, Josep Maria Jové, i el secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó.

L’epicentre de l’agressió de la Guàrdia Civil va ser el Departament d’Economia, al centre de Barcelona. Poc després de l’assalt, les entitats sobiranistes van fer una crida a la ciutadania a mobilitzar-se per a defensar les institucions. Unes quaranta mil persones, en actitud cívica i pacífica, van col·lapsar la cruïlla entre la rambla de Catalunya i la Gran Via. La policia espanyola també va voler assaltar la seu de la CUP, però sense ordre judicial i se’n va haver de desdir. Una gernació va omplir el carrer de Casp i va resistir a les amenaces dels agents.

A mitjanit es va desconvocar la mobilització davant el Departament d’Economia, però fins a primera hora del matí encara hi havia agents a les oficines de la conselleria, com també algun manifestant al carrer. ANC i Òmnium han convocat una concentració avui a migdia davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al passeig de Lluís Companys de Barcelona. Per a més informació sobre els fets d’ahir, llegiu ací.

9.52 – El vice-president de la Generalitat, Oriol Junqueras, afirma a ‘Els Matins de TV3’: ‘No ens hem de deixar intimidar. No fem res malament. La clau és que la gent mantingui l’esperança.’

9.45 – El Lleida Esportiu anuncia que jugarà la pròxima jornada de lliga amb els colors de la senyera en suport a les institucions catalanes.

Comunicat oficial

— Lleida Esportiu (@Lleida_Esportiu) September 20, 2017

9.30 – El delegat de govern espanyol, Enric Millo, afirma a ‘El món a RAC-1’: ‘No pot ser que un govern democràtic es posi en contra del poder judicial i dels cossos policíacs.’ A més, afirma que la majoria dels catalans no volen el referèndum del primer d’octubre.

9.15 – El portaveu del govern, Jordi Turull, en declaracions a ‘El món a RAC-1’, ha respost a les amenaces de Mariano Rajoy: ‘Davant la situació de setge, moltes més ganes de votar.’

9.00 – Jordi Coronas, regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, assegura que els estibadors del port de Barcelona no donaran servei al vaixell que el Ministeri d’Interior espanyol ha mobilitzat per acollir policies.

IMPORTANT!!! Els estibadors de BCN han decidit aquest matí en assemblea no proveir de serveis el vaixell repressor de l'estat al Port

— Jordi Coronas (@jordicoronas) September 21, 2017

Ahir la CNT va explicar a on havien atracat els dos vaixells:

Para los q nos habéis pedido la localización de los buques: Mobby Dada y Rhapsody,en los muelles Príncipe de España y Lepanto respectivament

— Portuaris CNT (@PortuariosCNT) September 20, 2017

8.46 – El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha estat entrevistat a France 24 aquesta nit: ‘Catalunya viu un estat d’excepció de facto‘, ha dit. Malgrat el cop d’estat perpetrat per la Guàrdia Civil, el president no ha tancat la porta al diàleg amb Madrid per a pactar un referèndum.

8.45 – Equips de neteja repassen l’entrada del Departament d’Economia.

8.30 – El vice-president de la Generalitat, Oriol Junqueras, ja ha arribat al Departament d’Economia.

8.17 – El diari italià La Repubblica titula a la portada: ‘Espanya, la guerra catalana’

8.10 – El dia que Espanya va perdre Catalunya per sempre I Editorial de Vicent Partal

8.03 – El diari escocès The National anima els lectors a solidaritzar-se amb Catalunya.

8.00 – El cop d’estat contra la Generalitat ocupa portades de mitjans internacionals com ara el Financial Times i The Guardian.

7.55 – Un dia que durarà anys: la independència ja és al carrer I Crònica de Pere Cardús. També en anglès, ací.

7.45 – L’escriptor italià Roberto Saviano demana l’alliberament immediat dels detinguts en els assalts de la Guàrdia Civil.

7.42 – La premsa espanyola aplaudeix el cop d’estat contra la Generalitat.

7.30 – Es desmunta el cordó policíac davant el Departament d’Economia. Els últims agents de la Guàrdia Civil abandonen el departament.

7.15 – Retiren vehicles de la Guàrdia Civil, amb alguns danys després de la protesta a la rambla de Catalunya. Alguns agents n’ha inspeccionat els baixos per si hi havia explosius.

La premsa espanyola fa costat al cop d’estat contra la Generalitat

L’endemà del cop d’estat de la Guàrdia Civil contra les institucions catalanes, que va tenir una resposta multitudinària als carrers de tot el país, els diaris de Madrid tanquen files amb el govern de Mariano Rajoy i la seva política de la por. A les portades parlen de reinstaurar la democràcia a Catalunya i proclamen el final del referèndum.

ABC: ‘La democràcia es reinstaura a Catalunya’

El Mundo: ‘El separatisme intenta desbordar l’estat després de neutralitzar l’1-O’

El País: ‘La justícia desmonta l’organització del referèndum’




La Razón: ‘La fermesa de la democràcia’


El govern americà desmenteix El Periódico sobre l’avís de la CIA

Després de la publicació per El Periódico d’un estrany article on s’afirmava que la CIA havia advertit el govern català sobre un possible atemptat a La Rambla Roger Rué va fer les gestions davant les autoritats dels Estats Units per saber si aquest document existia.

D’acord amb la Freedom Of Information Act,  Rue va reclamar al govern dels Estats Units si aquesta nota existia. La resposta va arribar ahir i en ella se li comunica que després d’una investigació ‘en els nostres arxius i bases de dades’ el govern dels Estats Units ‘ha estat incapaç de trobar cap document que es pugui relacionar amb la vostra demanda’.


En @rueroger ha pagat 552 dòlars. Resultat: el que us vaig dir. Tot és fals.

— IvanLQF #Cambrils (@IvanLQF) 20 de setembre de 2017

L’Alzheimer, ‘un tsunami que ho venç tot’

Una de les malalties que els experts asseguren que tindrà un impacte creixent en les pròximes dècades, en una societat cada vegada més lòngeva, és l’Alzheimer, una patologia neurodegenerativa crònica, que encara no té cura. Segons les fundacions que s’hi dediquen, afecta unes 86.000 persones a Catalunya i 46 milions a tot el món. Si no es troba una tractament efectiu, es calcula que l’any 2050 el nombre de persones afectades s’haurà triplicat.

Un dels símptomes inicials més comuns de l’Alzheimer acostuma a ser la pèrdua puntual de memòria de curt termini però, a mesura que avança, poden aparèixer símptomes de desorientació, problemes amb el llenguatge i de comunicació, canvis de comportament i d’humor o episodis d’agressivitat, entre d’altres símptomes, que es van agreujant amb el temps.

Un dels aspectes que destaca un estudi antropològic recent sobre l’impacte de l’Alzheimer, fet a una mostra de 6.000 persones, és que és una malaltia força més present entre les dones que no pas entre els homes. Segons l’estudi de la Fundació ACE – Barcelona Alzheimer Treatment and Research Center, encapçalat per la doctora en antropologia Pilar Cañabate, set de cada deu malalts d’Alzheimer són dones i la mitjana d’edat és de 77 anys. L’estudi també parla de la feminització de la malaltia perquè el cuidadors dels malalts, ja siguin familiars o professionals, en un 67% dels casos són també dones.

Cañabate destaca l’important impacte familiar que té la malaltia, ja que sovint afecta les relacions  de parella dels familiars, la seva projecció professional i els demana que renuncïin al temps d’oci. També en destaca l’impacte social i econòmic per la important demanda de serveis que aquesta malaltia genera. Segons la Fundació Alzheimer Catalunya, el cost, sovint col·lateral, d’una persona que té Alzheimer és d’entre 27 i 37 mil euros l’any per pagar cuidadors, centres de dia, residències o serveis sanitaris i socials, entre d’altres. Un cost que pot ser exclusivament privat o concertat amb l’administració.

Des de fa entre quatre i cinc anys, Carme Carreño té cura de la seva sogra, Josefina, una dona de vuitanta anys que en fa tres que està diagnosticada d’Alzheimer. Assegura que és una malaltia ‘molt invisible’ per l’entorn del malalt perquè costa molt de detectar i la persona afectada tendeix a amagar les primeres pèrdues de memòria i desorientacions espacio-temporals inicials. En el cas de Josefina, el detonant va ser quan va voler anar a comprar un llibre a la llibreria Central i no la va saber trobar. Va ser llavors quan la sogra de Carreño, una dona que havia estat directora del departament comercial d’una empresa de cosmètica i que viatjava per feina molt sovint, va decidir anar al metge.

Un dels aspectes inicials més difícils, assegura Carreño, va ser el diagnòstic que va ser ‘molt lent’. Entre que ella i la seva parella, Pere González, en van notar els primers símptomes i van tenir-ne el diagnòstic van passar gairebé dos anys. Saber de què es tractava i com evolucionaria va ser ‘un gerro d’aigua freda’.

El diagnòstic, asseguren els experts, pot ser difícil de fer, segons apunta el doctor Alberto Lleó, cap de la unitat de memòria del servei de neurologia de l’hospital de Sant Pau. La malaltia té un període d’incubació d’uns vint anys en què es van produint canvis en el cervell però els símptomes no en són encara visibles. Quan comencen a aparèixer les primeres conseqüències no es manifesten de cop, si no que se succeeixen gradualment, fet que fa que sovint no se’ls doni gaire importància. No obstant això, Lleó assegura que aquests últims anys s’ha avançat entre tres i quatre anys en el moment del diagnòstic de la malaltia. Abans es diagnosticava en moments en què ‘la demència era molt avançada’ i el tractament era menys efectiu. L’eficàcia de medicaments en fases molt inicials permet enlentir considerablement l’evolució de la malaltia, fet que augmenta la qualitat de vida del malalt durant els primers anys de la patologia.

Lleó reconeix que, de moment, la medicació i el tractament d’estimulació cognitiva recomanat per als malalts d’Alzheimer no aconsegueixen aturar la malaltia, sinó que només n’enlenteixen l’evolució, però assegura que les previsions són optimistes i que, al ritme que avança la ciència, ‘som molt a prop’ de trobar un tractament definitiu.

Lleó també assegura que s’ha avançat en el diagnòstic dels factors risc. Malalties com la diabetis, problemes d’hipertensió o colesterol, i addiccions com el tabaquisme són factors que poden ajudar al desenvolupament de la malaltia en edats avançades. En aquest sentit, Lleó recomana de fer una dieta adequada, fer exercici físic i tenir una bona estimulació intel·lectual, element que actua de ‘factor protector’ i que tendeix a endarrerir l’aparició de la malaltia.

Quant a les dades de gènere entre la població afectada, Lleó també diu que la majoria dels malalts d’Alzheimer són dones, fet que atribueix, en part, al fet que les dones tenen una esperança de vida uns cinc anys més llarga que la dels homes. A part, diu que alguns estudis apunten una relació entre el desenvolupament de la malaltia i els estrògens, les hormones sexuals femenines, però encara no s’ha trobat cap resposta concloent.

Carme Carreño i Pere González veuen cada dia com la malaltia de Josefina avança ‘molt de pressa’: ‘Notes que cada dia està més lluny, que aquella mirada que abans hi veia cada vegada està més perduda, que t’escolta però no t’entén, que ja no sap cuinar, que no gaudeix de la música com feia abans, que tu t’has de convertir en el seu guia. Notes que està marxant.’ Carreño i González han hagut d’adaptar la seva vida de parella i professional a la realitat canviant de la vida de Josefina. Després d’un temps d’aprenentatge i d’intentar trobar l’equilibri entre la dedicació a Josefina i la seva vida personal i professional, Carreño assegura que ‘la malaltia ha passat a formar part de la nostra vida’, però que han après a conviure-hi amb una certa normalitat, trobant el seu espai personal i de lleure.

Carreño i González dediquen una part important del seu dia a dia a passar-lo amb Josefina però la relació que hi tenen -que en tots dos casos és molt estreta- és diferent, segons reconeixen tots dos. Carreño assegura que Josefina li demanava ajuda a ella, i no pas al seu fill, quan tenia problemes per utilitzar l’ordinador o bé quan havia d’anar a comprar roba, en la fase inicial de la malaltia. ‘Jo crec que les dones som més cuidadores, en aquests casos. Normalment som les dones que hi sabem conviure amb més fluïdesa. Jo crec que aquestes situacions familiars tenen més repercussió en la vida de la dona que no pas en la vida de l’home’, apunta Carreño. També destaca que la majoria dels familiars i voluntaris acompanyants dels alumnes del centre de dia on va Josefina són dones, com també ho són la majoria de les persones que tenen cura d’aquest tipus de malalts a la llar familiar.

‘Ara anem cap al desenllaç. És una vida que s’acabarà, però entenem que l’hem d’acompanyar i li hem de donar el màxim de benestar. Aviat ja no ens hi podrem comunicar. Ara ens estem enfortint cap a la mort. La malaltia avança sense pietat i no hi ha cap medicament que l’aturi. És un tsunami que ho venç tot’.

[VÍDEO] Guardiola: ‘Volem votar. Suposo que Europa i el món ja ho saben. Va de democràcia’

L’entrenador del FC Barcelona Pep Guardiola ha parlat sobre el cop d’estar contra la Generalitat de la Guàrdia Civil en una conferència de premsa prèvia a un partit del seu equip actual, el Manchester City.  ‘Volem votar. Suposo que Europa i el món ja ho saben. Va de democràcia’, ha comentat.

Guardiola ha assegurat que el poble de Catalunya està en bones mans perquè els dirigents del govern segueixen el mandat de la ciutadania i ha dit. ‘Això no va d’independència, sinó de democràcia’. Ha afegit que està convençut que les reaccions seran cíviques i positives i que el primer d’octubre anirà amb una butlleta per a intentar votar.

El vídeo és del periodista @PolBallús.

Pep Guardiola sobre la macroperació del govern contra el referèndum: “Estem en bones mans. No demanem la independència, demanem votar”.

— Pol Ballús (@polballus) 20 de setembre de 2017

El Liceu esclata amb crits de ‘Votarem!’, ‘Els segadors’ i estelades

Els assistents a la representació aquest vespre de l’òpera Un ballo in maschera, de Giuseppe Verdi, al Gran Teatre del Liceu han esclatat amb crits de ‘Votarem!’ i han cantat l’himne nacional de Catalunya abans de la funció. Així mateix, han exhibit estelades en protesta pel cop d’estat contra la Generalitat. Alguns assistents n’han difós les imatges a la xarxa:

Crits de Votarem! Votarem! Estelades i Els Segadors abans de començar la funció al Liceu. #Barcelona #Votarem #votaremiguanyarem

— Pol Avinyó (@polavinyo) September 20, 2017


M'envien el que ha succeït al @Liceu_cat just abans de la funció d'aquest vespre!
No ens aturaran!

— Duc de Màntua (@DucMantua) September 20, 2017

Cuixart convoca una mobilització permanent fins que alliberin els detinguts

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha desconvocat la mobilització de Barcelona passades les onze del vespre. No obstant això, ha convocat una concentració permanent a partir de demà a les dotze del migdia davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al passeig Lluís Companys, fins que alliberin els càrrecs del govern detinguts avui per la Guàrdia Civil.

‘Això és imparable, que ningú ho dubti! Això no ho atura ningú!’, ha exclamat, i la multitud ha contestat amb crits de ‘Votarem!’. ‘Res no podran davant un poble unit, alegre i combatiu!’, ha afegit.

Vegeu el discurs de Cuixart.

El dia que Espanya va perdre a Catalunya i tota la informació sobre el cop d’estat a la Generalitat, a la portada de VilaWeb Paper

L’estat espanyol ha perpetrat un cop d’estat contra la Generalitat. La ciutadania s’ha mobilitzat per fer una crida a la democràcia. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. 

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Núria Cadenes i les cròniques de Pere Cardús i Andreu Barnils sobre la jornada. 

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

[VÍDEOS] El repic d’atuells contra el cop d’estat espanyol ressona amb força per tot el país

Seguint la convocatòria de les entitats sobiranistes, aquest vespre, a les deu, hi ha hagut un repic d’atuells impressionant a municipis de tot el país arran del cop d’estat contra la Generalitat.

#cassolada a #lescorts #catalonia #volemvotar #soncuatrogatos

— Roser Sans Fernandez (@rousysans) September 20, 2017

Espectacular #Cassolada a la Plaça d'en Joanic, Barcelona. @324cat #HolaRepública ?

— Marc Carbonés Alfaro (@carbo_20) September 20, 2017

Així sona la cassolada al Congrés. Crits de #votarem. #20S @btvnoticies

— Neus Reig (@neus_reig) September 20, 2017

Cassolada en Sants!! #1Oct (subid el volumen)

— Xavier Mertz (@Xavier_Mertz) September 20, 2017

Impressionant #cassolada al Fort Pienc. Volem votar!

— Mònica (@MBTristany) September 20, 2017

Cassolada al Clot, right now #Votarem #Democràcia

— Laia Brossa (@_lbrossa_) September 20, 2017

Espectacular #cassolada #santandreu #catalonia #HelpCatalonia

— Mireia Ferran (@MireFerran) September 20, 2017

Horta, Barcelona:

Eixample, Barcelona


El dia que Espanya va perdre Catalunya

La campanya electoral anava avançant amb entrebancs però ferma, molt ferma. Ja havien transcorregut set dies i tots els indicadors eren clars: les provocacions de l’estat espanyol no feien efecte, no esporuguien els votants, sinó que més aviat aconseguien l’efecte contrari. Els trackings, les enquestes permanents que prenen el pols del vot, indicaven un augment lleuger de la participació i un augment clar del vot sí. Les xifres aterrien la Moncloa. Per això van activar el cop d’estat.

El cop d’estat ja el tenien preparat, era el seu pla B. És molt evident i ben senzill de demostrar. No la improvises, la presència de vaixells als ports de Barcelona i Tarragona, tant si és per a allotjar policies, com si és per a provar de convertir-los, novament, en presons. Això respon, doncs, a un pla fred dissenyat amb una antelació de setmanes o mesos. L’ocupació de Catalunya en forma de cop d’estat contra les institucions del país.

Però aquest cop d’estat implica riscs molt greus per a Espanya. El primer, saber com gestionarà aquesta situació, ara. La Generalitat, amb la força que li ha donat la gent eixint al carrer, ha reaccionat amb la serenitat i amb el cap fred a què ens ha acostumat enmig de la crisi. No ha baixat al fang i s’ha mantingut en terreny ferm. Què vol Espanya? Evitar que es faça el referèndum. Quina ha de ser la reacció, doncs? Fer el referèndum. Rajoy ha mostrat la seua feblesa en una intervenció patètica, en què ha dit que el referèndum ja no es pot fer. I tant, com es farà! El problema, si de cas, el té ell, que haurà de trobar la manera d’eixir de l’embolic on s’ha ficat. A veure de quina manera rebaixen la tensió ara. Perquè guanyar és evident que no han guanyat. El primer d’octubre votarem, i a ells ja no els queden gaires possibilitats de fer-la pujar més, la tensió.

Ara, el risc més gran que podien assumir ja els ha passat pel damunt: ahir va ser el dia en què Espanya va perdre Catalunya per sempre. Apunteu-lo: era el 20 de setembre de 2017. I sigueu conscients que, passe què passe a partir d’ara, Rajoy, amb aquest cop d’estat, ha destruït qualsevol possibilitat, per remota que fos, d’aturar la independència.

‘Vo-ta-rem! Vo-ta-rem! Vo-ta-rem! Vo-ta-rem!’

Ara encara és ahir. Mentre escric, vull dir. De segur que hauran passat més coses, quan es publiqui aquest text de nus a la gola. La història avança i aquests dies ho vivim en directe, pràcticament minut a minut. O, més exactament, la vivim. La història. O, més exactament encara, la fem.

Haurien pogut provar alguna mena de joc de seducció. O fer veure que sí, que parlem i que diàleg, i després embullar-nos en una teranyina de subcomissions. Haurien pogut acceptar el referèndum quan encara tenien possibilitats de guanyar-lo. Haurien què sé jo. Haurien és problema seu.

Ara ja han fet tard.

Ja no importen els ‘haurien’. O, en tot cas, aviat seran un problema que no ens afectarà directament.

Tenim unes quantes dates que ens dibuixen els esdeveniments: 10 de juliol, 11 de setembre, 1 d’octubre, 9 de novembre. Des d’ahir s’hi ha afegit el 20 de setembre: serà el dia en què cadascú va mostrar de quina pasta és fet.

I, segurament, quan ens tocarà fer resum d’aquests temps intensos que tenim la sort (sí: la sort, la immensa sort) de viure, ja no ens fixarem en els paramilitars que l’estat ha enviat a escorcollar les nostres cases, els nostres llocs de treball, les nostres institucions, a detenir els nostres representants, a envoltar els nostres partits polítics, a confiscar les nostres butlletes de vot, no: ens fixarem en allò que és realment important: la resposta exemplar d’aquest poble.

Serena. Ferma. Intel·ligent. Decidida. Exemplar.

Perquè tenim poble. Som poble. Tan divers com qualsevol poble: amb opinions i edats i gustos i colors i afiliacions i interessos i aficions i mides i veus diferents. Perquè això és un poble. I amb aquesta diversitat trenada, forta, colorista, defensem el país, la democràcia.

Hi ha moltes imatges significatives, aquest 20 de setembre. Moltes. Si n’hagués d’escollir només una, però, potser em quedaria amb la d’aquell cotxe de la Guàrdia Civil completament i tranquil·lament empaperat amb cartells que la gent, concentrada davant la conselleria, li anava deixant al damunt: desbordat, literalment, de democràcia.

El 20 de setembre, l’estat espanyol, des de la seva impotència, ha escenificat un cop. Pretenia, entre altres coses, fer-nos caure en una confrontació que domina, somiava els aldarulls que no ha tingut. I així és com passarà a la història aquest jorn de setembre: no pas per l’assalt de l’estat caduc, sinó per la resposta preciosa del poble que ja fa temps que li ha perdut el respecte, i la por.

El poble enganxa cartells, alça les urnes, reparteix clavells. El president Puigdemont hi posa paraules en nom de tots: ‘El dia 1 sortirem de casa, portarem una papereta i la farem servir.’

És la Catalan Way de fer la independència.

Hem guanyat.

Youssouf Coly: ‘Molts homes s’estimen més morir al maquis que no viure sotmesos a l’estat del Senegal’

Parlem amb Youssouf Coly, ex-combatent del Mouvement des Forces Démocratiques de Casamance (MFDC), integrant del grup fundador de la guerrilla el 1983. Avui és membre del grup negociador, el Group de Contact du MFDC.

Quan i per què us vau integrar al maquis del MFDC?
—El 1982 hi va haver l’atac sagnant de les forces de seguretat senegaleses contra una manifestació pacífica aquí, a Ziguinchor. La gent encara no estava preparada per plantar cara amb les armes. Jo em vaig replegar al bosc amb molts més i em vaig integrar al maquis del MFDC el 1983. Jo era el més jove. Era invisible. Déu m’ha protegit fins avui.

Quines eren les vostres missions?
—Sidy Badji, el fundador de la branca armada, em va nomenar emissari principal. Jo feia de lligam entre el maquis i la població. Venia aquí a Ziguinchor. La gent col·laborava donant diners i arròs que jo recaptava i portava als camarades del bosc. També tenia companys a l’exèrcit senegalès que estaven d’acord amb nosaltres. Ells em passaven clandestinament els manuals d’instrucció militar i jo els portava a Sidy Badji.

Clar, al principi no teníeu cap formació militar, ni gairebé armes, suposo.
—Tot era molt precari i informal. Sidy Badji (1915-2003) era un antic militar que havia estat a la guerra d’Algèria amb l’exèrcit francès. L’anomenàvem ‘Anafan’ (‘el vell’), ell va fundar ‘Attika’ (‘guerrer’, en diola), la branca armada del MFDC, i va prendre la iniciativa de preparar-nos militarment. Molts li deien que érem com els micos, que ens cansaríem  i tornaríem, però ell veia que la cosa era seriosa i que duraria molts anys. Els de l’administració, com que no ens coneixien ni sabien res de la nostra cultura, es pensaven que abandonaríem. Això ens va donar un temps per a formar-nos.

Teníeu contactes estrangers?
—Sí. A Guinea Bissau. Quan ells lluitaven contra Portugal, Sidy Badji, que treballava en un forn, els distribuïa pa per tot la la frontera. Va fer un bon paper quan ells estaven en guerra (1963-74), i després ells el van correspondre amb ajuda i armes. Amb el que havia après de l’exèrcit francès i els contactes guineans, Badji va fundar i impulsar la nostra rebel·lió.

Quants éreu, inicialment?
—Uns tres-cents. Al principi hi havia molts vells i indesitjables, després vam fer una crida als joves. Els vells no estaven per marxes a través del bosc.

Com va començar l’escalada de la violència?
—Al principi, del 83 al 86, l’exèrcit senegalès no estava del tot implicat. Creien que tard o d’hora tornaríem perquè no resistiríem. El 86 van començar les patrulles a la frontera de Bissau i els guerrillers també ens vam anar estenent. El 87 van esclatar els enfrontaments seriosos. Algú va guiar l’exèrcit fins als camps dels maquis, es va donar l’alerta i ens vam defensar a trets. La rebel·lió va començar quan ells van atacar.

Quina era l’estratègia de Sidy Badji?
—Calia dispersar l’exèrcit. Aleshores ell va demanar voluntaris i els va enviar a crear el front nord, a la frontera amb Gàmbia. I allà han estat, acampats als boscos, fins avui. Del 1988 al 1900 tot va ser molt cruent.

Teníeu prou potència de foc per a lluitar contra un exèrcit?
—Finalment, com que la gent no estava gaire ben armada, es van utilitzar fusells de caça. Quan esclaten els cartutxos, encara que no matis, els perdigons penetren al cos, i cal operar el ferit perquè sinó queda invàlid. És així.

Com va reaccionar l’exèrcit?
—Dient que allò no era una guerra. Si fos avui, haurien dit que érem terroristes.

Vosaltres teníeu prou suport polític?
—Al principi, no teníem res. Els francesos diuen que el MFDC no va ser teoritzat. Hi havia moltes mancances dins el moviment. Va venir gent de fora, però no teníem ningú que es mogués internacionalment i fes tasques d’informació i comunicació, a l’ONU o a Europa. A l’interior érem una mica forts, però no teníem una política exterior forta.

En canvi, el Senegal sí…
—Exacte. I ens va demonitzar internacionalment. Ens va vèncer a escala de política exterior.

Qui va fer el primer pas per al diàleg?
—El president del Senegal, Abdou Diouf (1981-2000), va demanar a Guinea Bissau d’intercedir prop de Sidy Badji per aconseguir un alto el foc, ja que hi començava a haver molts i molts danys. Aleshores va arribar l’acord del 1992, que es va signar a Cacheu en presència de les autoritats de Bissau.

I què implicava? Després n’hi ha hagut més, però la pau no ha arribat mai. Per què?
—Volia dir, simplement, ‘pareu de fer la guerra’. Era un alto el foc sense més contingut. Ningú té dret a disparar contra un altre, ni a detenir ningú, ni a atracar, ni a portar armes, tot de coses que només afectaven el MFDC. El Senegal tenia una estratègia terrible i nosaltres no estàvem ben preparats políticament. Va ser un alto el foc i prou. No hi va haver res concret després de l’acord.

Mai no heu pogut negociar un acord amb més contingut?
—Encara no hem aconseguit d’obtenir una contrapartida política. No. L’estratègia del Senegal, i la seva política internacional, és aconseguir que els que segueixen el maquis, a poc a poc, acabin abandonant. És el que ells anomenen ‘deteriorament del moviment’. Esperen que els combatents diguin: com no hi veig sortida, deixo les armes, surto del bosc, cerco un canvi i em retiro.

El govern del Senegal ha ofert diners a canvi de retirar-se?
—No. Ha ofert diners a intermediaris perquè portin enviats del govern a parlar amb els combatents. Tothom té comissió, sobretot els enviats. Això ha generat moltes suspicàcies i divisions. Va ser la bestiesa del president Abdoulaye Wade (2000-2012), que va dir que ell ho arreglaria en cent dies.

—Va enviar emissaris amb maletes plenes de bitllets per a fer el que fos. Va crear una confusió enorme en el si del moviment. Ara hi ha el president Macky Sall. Estem en un moment de calma. No hi ha ni guerra ni pau.

La calma, la població l’agraeix molt.
—Sí, la població espera que un dia arribi la pau.

I els combatents, mentrestant, són al bosc, armats.
—Sí, fins ara, ells són allà, amb les armes.

Quanta gent són?
—Hi ha diversos acantonaments. Al front nord, quatre o cinc. Al sud, tres o quatre, tot al llarg de la frontera amb Bissau. Deuen ser uns cinc mil homes en total.

Vós els visiteu sovint, com a ex-combatent i membre del grup de contacte negociador?
—Sí, de tant en tant hi vaig. Em retrobo amb vells camarades i discutim sobre la situació i conversem sobre la nostra posició i sobre la pau.

Quin és el seu estat d’ànim?
—Hi ha un nombre important d’homes que estan disposats a aconseguir la independència i separar-se del Senegal. Prefereixen morir al maquis que viure sotmesos a l’estat del Senegal.

Us definiu com a mediador?
—Sí. Jo tinc la doble experiència de la guerrilla i la vida civil.

I què dieu als camarades que persisteixen en la lluita armada?
—Jo no els parlo de deixar completament la lluita, però amb el temps que portem, trenta-cinc anys fins avui, no hi ha hagut un alto el foc amb mesures concretes. És necessari, crec, canviar el fusell d’espatlla. No es tracta d’aturar la lluita per la independència, no, però sí que cal disminuir les conseqüències que ha tingut per a nosaltres. La guerra no es fa lluny, al Senegal, la guerra es fa aquí, a Casamance.

I quina és la vostra estratègia?
—Crec que cal corregir algunes coses perquè en el futur es vegi clar el que hem deixat per fer la lluita. No es tracta d’abandonar, però ens cal una reflexió política. Hem d’abatre l’arbre per a continuar cap endavant o el que cal és esquivar-lo? Però hi ha moltes divisions, tant a l’ala política com a la guerrillera.

Què voleu dir amb la frase ‘canviar el fusell d’espatlla’?
—Nosaltres preferim canviar el fusell d’espatlla perquè n’hi ha una que ja està cansada. Així podrem avançar. Cal obrir la via política a la taula de negociacions. Nosaltres direm: independència o res. I ells diran: integritat territorial o res. Ara bé, hi ha un zig-zag. Cal fer una aproximació. La guerra es fa així. La solució, de moment, és l’autonomia, i així els dos bàndols haurem fet un pas endavant als ulls del món. Amb l’autonomia, podrem preparar la nova generació per a la independència.

Creieu que el Senegal hi estaria disposat?
—Ells estan preparats per a acceptar l’autonomia. La condició és que el MFDC l’accepti. Per què? Perquè ells també estan cansats.

Penseu que la lluita armada ja no és la via?
—No ho és. Avui, després de 35 anys, no és la millor solució. La guerra es fa aquí, a Casamance, i la població té dret a viure fins demà.

Quines han estat les pitjors conseqüències per a la població?
—Tots els pobles al llarg de la frontera han marxat. A Guinea, on sigui. Calia tenir en compte la població. El MFDC ha pres mesures o té mitjans per gestionar tota aquesta gent? No, no en té. No ha tingut aquesta política. No ha tingut prou força per tenir en compte la població de Casamance.

Com s’havia d’haver actuat?
—Si s’ocupava una zona, s’haurien d’haver escolaritzat els nens dels pobles i s’hauria d’haver pagat als mestres que hi havien d’anar a ensenyar. Això podia haver estat un repte terrible per l’estat del Senegal. Però com que no ha estat així, el Senegal continua dient que som bandits aïllats. Tampoc tenim una bona política a l’exterior, on hi ha molts refugiats. No hi tenim representants.

Què passaria si avui hi hagués un referèndum d’independència?
—Que potser la població votaria no per no estar al costat del MFDC.

El suport popular s’ha perdut, doncs.
—Ha disminuït, sí, perquè la política del MFDC envers ells no és bona.

Cal crear una branca política del MFDC més sòlida?
—Sí. Per actuar aquí i internacionalment. Els combatents, ells sols, no poden fer-ho tot. També cal unir tots els sectors, fer un front comú per discutir amb l’estat del Senegal. Aquesta és la nostra batalla actual.

Crec que hi ha cinc escissions…  Per què tantes divisions?
—Perquè hi ha hagut una infiltració de l’estat senegalès. Les maletes de diners han transformat la gent, creant molta confusió en el MFDC. Ara mateix algú em pot veure amb tu. Si demà em veu amb una moto, dirà que tu m’has portat diners de l’estat. Hi ha molta desconfiança, molta sospita, molta frustració, molta desconsideració. Hi ha veritables raons per a separar-se , i la frustració continuarà fins demà.

Hi ha molts interessos econòmics vinculats al conflicte?
—I tant! És un gran comerç. Nosaltres necessitàvem gent de Bissau o de Gàmbia per comprar arròs, o armes. Ells ens van donar suport i després n’han tret profit. Ara bé, amb l’alto el foc d’alguna cosa s’ha de viure, els combatents talen arbres, fan carbó i venen fusta als gambians, per exemple. Quan veig que els troncs d’aquí es venen a Banjul i els casamancesos no en treuen cap benefici, m’indigno. La rebel·lió tampoc no en treu, de benefici, però els calen diners per a menjar. L’exèrcit i els rebels exploten el bosc, la fusta i els anacards en detriment del poble de Casamance.

El moviment és conscient d’això? Què en diuen?
—La rebel·lió és conscient de la tala abusiva del bosc, sí. Ells no volen que Casamance esdevingui un desert. Els nostres boscos els va plantar Déu. És la decisió final de Déu, que va crear aquesta terra diferent d’altres terres del món. Déu la va crear, no nosaltres. És clar que abatre els arbres és una malaurança per a Casamance.

La continuació de la lluita militar, per tant, es giraria contra Casamance i els seus habitants.
—És clar, però per aturar-ho, cal que el Senegal posi solucions polítiques sobre la taula.

Ni guerra ni pau. Hi ha calma, dieu. Tot i això, passen coses. Sembla que el maig passat hi va haver un enfrontament prop de Ziguinchor que es va saldar, com a mínim, amb set militars senegalesos morts. I els diaris no en parlen.
—Efectivament, hi ha alguns incidents menors que l’estat senegalès amaga perquè no vol que l’opinió pública i els europeus sàpiguen que el conflicte ha continuat fins avui. Volen enganyar els europeus perquè portin diners, però ells continuen fent com sempre. Nosaltres no veiem cap esforç sincer per part seva de fer res per consolidar la situació.

La pau és lluny?
—No hi ha pau. Tothom està inquiet, molt inquiet, pel que fa a aquesta calma aparent. Si un dia esclata tot, sorprendrà el món. Els danys poden ser molt greus. Hi ha molta inquietud i el Senegal no ho té en compte. Pensen que amb la calma el moviment s’anirà deteriorant. Però no és així, qualsevol dia pot saltar una espurna i tornar a començar tot.

L’anunciada explotació del zircon a Niafrang per una multinacional i el govern senegalès podria ser el detonant?
—Si ho fan, destruiran la zona. Aquest és el pitjor terrorisme. Si insisteixen en l’explotació del zircon, que es preveu, diuen, per a l’octubre, nosaltres tenim menys possibilitats de no retornar al punt de partida. La gent els aturarà. L’estat enviarà l’exèrcit. Nosaltres no estem en guerra, estem a la defensiva. La guerra pot esclatar de nou.

VIDEO: Catalans defend democracy

The Catalan government has called it an attack on democracy with no legal basis. Dozens of government buildings were raided by the Guardia Civil this morning, and at least thirteen people have been arrested, most of them high ranking officials. Thousands of people have taken to the streets of Barcelona protesting against the Spanish government’s attempts to stop the October 1 independence vote. As tensions reach breaking point, Barcelona is now more determined than ever to organize the referendum.




Un dia que durarà anys: la independència ja és al carrer

Han sonat les alarmes ben d’hora, quan gairebé tothom anava cap a les escoles, a la feina o a les reunions del dia. Havien entrat al Departament d’Economia. Havien detingut uns quants alts càrrecs del govern. La informació que corria era molt confusa, però ja es veia que la cosa anava de debò. De mica en mica, se sabien més informacions. Havien entrat als despatxos de Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda, i de Pere Aragonès, secretari d’Economia. Entre els detinguts, corria el nom de Josep Maria Jové, secretari general del departament presidit per Oriol Junqueras. Les entitats sobiranistes feien una crida a la mobilització. Ja hi havia força gent que s’havia plantat davant la seu del departament, a la Rambla de Catalunya, a Barcelona.

Escorcolls i detencions de bon matí
Començava a circular nova informació: també havien assaltat el CTTI, el Departament d’Exteriors, l’empresa T-Systems… El president Puigdemont convocava una reunió d’urgència amb membres del govern al Palau de la Generalitat. Alguns manifestants tallaven la Via Laietana. Uns altres, seguint la crida de Jordi Sànchez (ANC), tallaven la Gran Via de les Corts Catalanes. La presidenta Carme Forcadell esperava al parlament per prendre decisions importants si corresponia de fer-ho. Calia tenir el cap ben fred enfront d’una agressió d’aquesta magnitud. Una expressió començava a fer fortuna a les xarxes i entre la gent mobilitzada: cop d’estat a la democràcia i a la Generalitat.

Fotografia d’Albert Salamé

‘No passaran!’
La crida a la mobilització reeixia i cruïlla de la rambla de Catalunya amb la Gran Via s’omple d’una gernació que no està disposada a permetre aquest cop. Milers de ciutadans amb estelades, domassos demanant democràcia, cartells de tota mena… no hi cap ni una agulla. L’ambient és fort. Concentració concentrada i rotunda. Al capdavant, figures de la política, el pensament i la cultura. ‘No passaran’, és un dels crits més repetits. Diuen i corre que Jové i dos detinguts més del Departament d’Economia no són a l’edifici, que han estat detinguts en un altre lloc i que els volen dur al seu despatx per escorcollar-lo. Aquesta és l’ordre del jutge que ha autoritzat el cop.

‘On és Europa?’
Amb aquesta informació, la multitud es conjura: ‘No els deixarem passar i no podran sortir d’aquí.’ La porta del departament s’obre de tant en tant per a deixar entrar o sortir algun treballador. Els crits eixordadors omplen l’aire i gairebé no es pot ni respirar. Hi ha una cridòria absoluta. No passen vint segons sense que algun cant, alguna proclama o alguna cançó retrunyi als nostres timpans. ‘On és el Coscubiela?’, fa fortuna entre la gent. Albano-Dante Fachin, un dels que han arribat més d’hora a la concentració, riu sense amagar-se’n. Ramon Tremosa crida amb la multitud un altre crit: ‘On és Europa?’ També es canta ‘L’estaca’ i les tonades ja clàssiques de l’Elèctrica Dharma.

Fotografia d’Albert Salamé

Cares de pomes agres dels agents espanyols
Els manifestants no s’aturen ni un segon. La disposició a plantar-se ‘perquè ja n’hi ha prou, ja no acceptem més agressions’ és rotunda. Els Mossos han fet una filera davant els agents de la Guàrdia Civil plantats a la porta. El missatge és clar: són els mossos que protegeixen els edificis del govern i es fan càrrec de la seguretat a la via pública. Les flors, clavells blancs i vermells, salten per damunt d’aquesta filera de mossos i van a parar a les boines dels de color verd. Cares de pomes agres dels assaltants de les nostres institucions. Uns quants homes entrenats per a caçar criminals perillosos i gihadistes fan guàrdia davant de gent que els dóna flors, els somriu i els canta cançons. Però ells han d’aguantar, impertèrrits. Fan el ridícul en nom d’un estat que es mostra disposat a tot i més.

La revolució és transversal
Han arribat també advocats del col·legi vestits amb togues per donar suport als afectats del departament. Avui hi ha un cop d’estat. Un govern estranger vol substituir el govern que ha decidit el poble de Catalunya. Volen intervenir les institucions i suspendre l’autonomia. La volen suspendre d’autonomia sense passar pel parlament. Amb la força policíaca. Advocats, polítics, artistes, intel·lectuals, professors, estudiants i més gent es planta avui davant l’agressió. Com ha passat sempre en qualsevol revolució.

‘Vo-ta-rem, vo-ta-rem’
Convicció, civisme, fermesa, il·lusió: ‘Vo-ta-rem, vo-ta-rem’, crida la multitud. I ‘les nostres armes són les urnes’, mentre una urna sura per damunt de la gentada amb la inscripció, en anglès: ‘Espanya, aquest és el vostre problema.’ No hi ha retorn. L’estat espanyol ha escopit a la democràcia i les institucions catalanes. I aquesta nova escopinada ha fet vessar el got. La determinació de la gent que s’ha aplegat a defensar les institucions i la democràcia és definitiva. No se n’aniran. Serà un dia llarg. Caldrà prendre decisions. La bona informació ara és decisiva.

Fotografia d’Albert Salamé

‘El govern no es farà enrere’
Mentre a la rambla de Catalunya s’hi aplega com més va més gent, el president Puigdemont compareix davant la premsa per fer una declaració en nom del govern: ‘D’avui al dia 1, dia del referèndum, ens caldrà una actitud de serenitat i fermesa, denúncia d’abusos i il·legalitats. El dia 1 sortirem de casa, portarem una papereta i la farem servir. I això ha de contrastar amb l’autoritarisme de l’estat espanyol.’ Al carrer, les paraules de Puigdemont arriben amb comptagotes. Les comunicacions són difícils per saturació de la xarxa. Però els qui tenen una ràdio, expliquen què ha dit i se senten els aplaudiments.

‘Condemnem l’actitud totalitària de l’estat espanyol. Donem el suport i l’empara política i personal als membres del govern detinguts. Denunciem com a il·legítima la intervenció del govern de Catalunya. Ens reiterem en la resposta democràtica i pacífica a les amenaces. Considerem que el govern espanyol ha ultrapassat la línia vermella’, diu el president. Afegeix: ‘No acceptarem un retorn a èpoques passades ni tampoc que no ens permetin decidir les èpoques futures de llibertat i democràcia.’ I acaba: ‘El govern no es farà enrere.’

La determinació del president del govern ha estat rebuda amb mostres de confiança fins i tot dels més refractaris a les aliances amb el PDECat. Per exemple, l’activista Pau Llonch ha expressat la seva satisfacció amb el president a Twitter:

Tenia por q @krls avui posés el fre i ens ha tornat deixar amb una sola opció: dir q sentim orgull també del q està fent. Zero equidistància

— [p llonch méndez] (@paullonch) 20 de setembre de 2017

Fotografia d’Albert Salamé

Nova alerta a la seu de la CUP
Aviat hem sabut que la policia espanyola es disposava a entrar també a la seu de la CUP. Uns agents amb passamuntanyes envoltaven el local més gran de la candidatura de l’esquerra independentista al carrer de Casp. La crida per a anar a defensar aquest nou espai amenaçat ha corregut com la pólvora i al cap de poca estona ja hi havia milers de ciutadans disposats a resistir pacíficament.

La protesta s’estén
Alhora que passa tot això, estudiants de les universitats de tot el país suspenen les classes per anar a expressar la indignació per aquesta violació dels drets i les llibertats civils dels catalans. Gent d’arreu s’organitza per a desplaçar-se a Barcelona i defensar les institucions. Les entitats més multitudinàries del país organitzen mobilitzacions per al vespre. Cada minut que passa hi ha més gent als carrers del centre de Barcelona. També es fan concentracions a les places més importants dels pobles i ciutats dels Països Catalans i també de fora. Fins i tot, a Madrid s’ha convocat una protesta a la plaça del Sol.

Als detinguts: ‘No esteu sols’
Hi ha una quinzena de detinguts. La majoria són alts càrrecs del govern. Són figures que poden haver organitzat el referèndum de l’1 d’octubre. Al carrer, els crits de suport als detinguts no deixen de ressonar per les façanes. ‘No esteu sols’, crida la gernació, que manté l’actitud de determinació i alegria. Corren rumors de detencions de persones que no han estat detingudes. Alguns diaris s’aboquen a l’última hora en cerca de clics, però han d’acabar rectificant. Corren més rumors sobre pronunciaments de mandataris europeus. Però a mitja tarda encara és hora que les institucions europees alcin la veu. De moment, les protestes arriben dels eurodiputats de tots colors i d’alguns partits de diversos països. La preocupació pels excessos del govern espanyol s’estén per tot el continent.

‘Estat d’excepció de facto’
A les quatre de la tarda, la presidenta del parlament Carme Forcadell es presenta davant els mitjans de comunicació per a llegir un comunicat. La presidenta de la cambra catalana ha insistit en la resposta democràtica i pacífica de la gent: ‘Ens mantindrem units davant dels atacs, defensarem les nostres institucions i respondrem units. La millor solució és omplir les urnes l’1 d’octubre.’ Forcadell és clara en la denúncia dels fets d’aquests dies: ‘Apliquen de facto un estat d’excepció.’

‘Només el poble salva el poble’
La concentració més gran és encara davant del Departament d’Economia. Hi arriba el vice-president i conseller del ram, Oriol Junqueras. Està emocionat, però es veu decidit a fer valer el suport majoritari del poble català. I s’adreça a la gentada a plens pulmons: ‘Són les nostres institucions que vetllen pels drets dels nostres ciutadans. Tinguem tots clar que només el poble salva el poble. I que el futur d’aquest país és a les mans de tots nosaltres. Ens acompanyarem per fer triomfar la llibertat, la veritat i la democràcia.’

Més suport i més veus contra l’autoritarisme
Les protestes es van fent sentir per tots els racons de la nació catalana. Al País Valencià i a les Illes, les concentracions van creixent. Els catorze col·legis d’advocats fan un comunicat molt contundent per la vulneració dels drets i les llibertats ciutadanes. El FC Barcelona també fa costat de les institucions i a la població que exigeix d’exercir l’autodeterminació. Arriben mostres de suport de veus notables del pensament europeu.

Al vespre esclata la Revolta dels Somriures
A les vuit del vespre, a Barcelona, la gernació que s’havia anat congregant tot el dia a la cruïlla de la rambla de Catalunya amb la Gran Via s’ha eixamplat encara molt més. Com si fos un altre Onze de Setembre, la gent ha respost a la convocatòria de les entitats i sindicats i ha ocupat tot el centre de la ciutat: la Gran Via fins a la plaça de Catalunya i la rambla de Catalunya fins a la Diagonal. Però la gentada que hi ha acudit no cabia en aquests carrers i ha saturat també els carrers paral·lels: Balmes per una banda i Diputació per una altra. Aquest 20 de setembre al vespre, els catalans, vinguts d’arreu, han pres la capital i la Revolta dels Somriures ha fet l’esclat definitiu.

Són dies de lluita, de solidaritat, de joia i de cançons. Però, per damunt de tot, avui s’ha fet escampat als quatre vents un sòlid convenciment: el convenciment de la victòria.

Avui és el dia. Avui pot ser el dia.

Mariano Rajoy amenaça el govern: ‘Són a temps d’evitar mals majors’

El president del govern espanyol ha opinat per enèssima vegada que el referèndum del primer d’octubre ‘no es farà’ hi ha amenaçat el govern de la Generalitat: ‘Estan a temps d’evitar mals majors’. Cal recordar però que el govern de Catalunya ha assegurat que el referèndum es podrà celebrar.

Després d’hores de resistència als carrers de Barcelona i arreu del país davant dels escorcolls i detencions duts a terme per la Guàrdia Civil, Rajoy ha comparegut a la Moncloa i ha criticat el paper del govern. ‘Ningú no pot pretendre situar-se per sobre de la llei’, ha dit. I ha afegit que ‘la desobediència a la llei per part d’un poder públic és tot el contrari a la democràcia’.

La CUP es defensa amb alegria i èxit d’un setge policíac fracassat

‘Vigileu amb els infiltrats! Perquè això és ple de policies infiltrats. Volen que hi hagi un gran merder. Per tant, nosaltres tranquil·les. Ben tranquil·les i assegudes a terra. No caiguem en les provocacions. No hi caiguem.’ La diputada Mireia Vehí s’adreçava als centenars de persones, potser milers, que s’havien concentrat davant la seu de la CUP al carrer de Casp de Barcelona. Volien ajudar a superar un setge de la policia. A quarts de dues del migdia, la policia espanyola, encaputxada, havia provat d’entrar a la seu, sense ordre judicial. No els han deixat passat. Però sí que s’han endut material del referèndum que treien uns militants. ‘Ha estat un robatori de la policia espanyola’, deia David Fernández, més tard.

Arran del perill que la policia finalment aconseguís l’ordre judicial i comencés a regirar la seu del partit, centenars, milers de persones, s’han concentrat davant la seu per ajudar la gent de la CUP i barrar el pas a la policia. ‘Nosaltres, assegudes, i que ens treguin d’una a una, si cal. Demà encara hi seran! Perquè no els deixarem entrar’, deia la diputada Vehí a la gernació que acabava aplaudint-la. A la CUP, la gent no volia deixar entrar la policia i hi oposava resistència pacífica. Tots asseguts a terra.

A quarts de vuit del vespre, l’ordre judicial no havia arribat, encara. Però la policia, i les seves furgonetes, i els seus antiavalots, continuaven envoltant la seu. Alguns fumaven a les estones mortes, com podien. Uns altres, encaputxats, romanien dins les furgonetes. Eren els homes que, quan arribés l’ordre judicial, podrien entrar dins la seu. Però l’ordre no arribava. I la llarga espera davant la seu ha permès mil i una escenes.

D’entrada, vèiem militants històrics de la CUP pendents d’uns sospitosos que portaven una bandera blava. ‘Blava a la CUP? A tu et sonen? Potser són els infiltrats. Tu els pots fer una foto?’ També s’han vist diputats  de Podem, com Joan Giner i Albano-Dante Fachin, solidaritzant-se amb els independentistes. De fet, Podem té la seu al costat de la CUP i l’han oferta a qui necessités res. Un gest bonic que s’ha comentat. Alguns periodistes fins i tot han vist Xavier Trias que arribava per solidaritzar-se amb la CUP, al costat d’Alfred Bosch. I uns bombers, que han estat rebuts com herois (‘Més bombers i menys policia!’) es refrescaven en una adrogueria del costat. Tot plegat en un mar de gent jove. Molta gent jove. Alguns no arribaven ni a vint-i-cinc anys. ‘Els carrers sempre seran nostres!’ ‘A-anti-anticapitalistes!’ i la tonada de la ‘Bella, ciao’ sortien animats de desenes, centenars de goles joves.

Perquè l’ambient era festiu, poc encrespat, i amb més por dels infiltrats de la policia que no de res més. Si una imatge serà recordada d’aquest setge és la de les diputades Anna Gabriel, Mireia Vehí, Mireia Boya i Eulàlia Reguant ballant amb tota l’alegria per fer l’espera més passadora. Un moment bonic de veure i de viure gràcies als altaveus que han aparegut de sobte. I s’ha dibuixat un somriure que ha foragitat qualsevol nervi.

Els diputats de la CUP del parlament, molts amb la samarreta rosa, seien just davant la seu. Finalment, a quarts de nou del vespre,  la policia espanyola abandonava el setge a la seu de la CUP.  De quarts de dues a quarts de nou. Unes set hores de setge. Finalment se n’anaven sense haver pogut entrar. La reflexió final la deixava anar David Fernàndez: ‘Saps allò que deien que un dels dos s’equivocaria? Doncs s’han equivocat ells. Ara això serà una mobilització al carrer contínua, sense parar, fins al dia 1.’