El Consell d’Europa avisa que organitzacions que lluiten contra el racisme i la discriminació són víctimes “d’intimidació i assetjament”. En l’informe anual de la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància del Consell d’Europa (ECRI, per les seves sigles en anglès) insisteix que algunes organitzacions que treballen amb col·lectius discriminats es troben en un “ambient de treball hostil” en alguns països en ser víctimes de “declaracions nacionalistes, difamatòries o d’odi” per part de polítics o periodistes, entre d’altres. Quant als refugiats, l’ECRI denuncia que reben un “tractament desigual segons l’ètnia”.

L’informe de l’ECRI constata que els migrants, les minories ètniques i religioses i les persones LGTBI tenen “menys espai” per portar a terme les seves activitats, i per això remarca que cal donar suport a les organitzacions civils que treballen amb aquests col·lectius. El document lamenta que en alguns països hi hagi legislacions que fan aquesta tasca més difícil i adverteix de l’ús “desproporcionat” de legislació contra el terrorisme i l’extremisme contra col·lectius que pateixen discriminació, especialment els musulmans, diu el document.

En el cas dels refugiats ucraïnesos, l’ECRI indica que alguns refugiats ucraïnesos que buscaven protecció en països que formen part del Consell d’Europa han rebut “estàndards més baixos” d’ajuda. Per exemple, el document remarca que els gitanos d’Ucraïna han rebut en alguns casos allotjaments que estaven en pitjors condicions que els que han tingut altres ucraïnesos que estaven en la mateixa situació.

A més, l’ECRI subratlla que dins d’Ucraïna també hi ha un “tractament desigual” en els punts de control. “Persones pertanyents a minories o d’origen migrant, especialment gitanos i persones que venen o són percebudes provinents d’Àfrica i Àsia, han estat enviades al final de la cua per sortir d’Ucraïna”, denuncia el document.

En el cas de la discriminació contra persones del col·lectiu LGTBI, l’ECRI constata progressos en alguns països, però remarca que hi ha “retrocessos contra els drets humans de les persones LGTBI en alguns països”. El document celebra l’eliminació de les teràpies de conversió en alguns països, però denuncia discurs d’odi contra el col·lectiu per part de polítics i representants religiosos.

Finalment, l’ECRI denuncia que el discurs d’odi contra els gitanos és endèmic a Europa, com també ho és la discriminació contra aquestes persones. “En molts estats membre del Consell d’Europa, els gitanos pateixen abús policial per racisme”, remarca el document. A més, adverteix que la segregació escolar en el cas dels gitanos és persistent i està en augment i de l’absència de millores en les condicions dels habitatges” Per aquest motiu, l’ECRI critica la manca de progrés per posar fi a la discriminació dels gitanos.

Avui, 1 de juny de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Joan Canadell: “Hem de facilitar que ERC torni”
• Com ha de reaccionar el País Valencià arran del retorn de la dreta al poder?
• Per la sobirania intel·lectual I Editorial de Vicent Partal    
• Ja es pot demanar la baixa per dolor menstrual: qui ho pot fer i com funciona?
• La plaga del fentanil: així actua aquesta droga devastadora   
• Hi ha hagut marea fatxa al País Valencià? I Mail obert de Núria Cadenes 
• Llegir, una arma contra el feixisme I Mail obert d’Estel Solé 
• Sí, senyor Feijóo, els catalans som esplèndids! I Anàlisi de Jordi Goula 
• Les 23 excuses per a no haver d’estar en una mesa electoral el 23-J: què passa si teniu un viatge reservat? 
• “Encara avui parlen més els homes i callen més les dones” 
• El líder kurd empresonat Selahattin Demirtas anuncia que es retira de la política 
• Comença el Primavera Sound 2023: els horaris i el cartell del festival 
• Els silencis electorals: “Semblava que cap dels quatre candidats no vivia a Barcelona” 
• Impulsen una campanya per a recaptar diners per a ajudar Pablo Hasel a la presó

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Un home s’ha mort atropellat pel Trambesòs. Els fets han passat cap a les 23.00 a tocar de la plaça de Llevant, prop del Parc del Fòrum. Els serveis d’emergència han tallat el servei del Tram i també la circulació a l’avinguda de la Diagonal.

Segons que informa TV3, la víctima és un escocès de 57 anys i anava acompanyat d’una altra persona, que no ha resultat ferida, quan ha estat atropellat.

En el moment de l’accident, la zona era plena de gent perquè anit es feia la primera jornada del Primavera Sound. De fet, TMB havia activat un reforç del Tram, que allargava el servei fins a la 1.00.

Selahattin Demirtas, membre del prokurd Partit Democràtic dels Pobles (HDP) i empresonat a Edirne, ha anunciat aquest dimecres que abandona la política, després de les seves crítiques a la formació per l’estratègia de cara a les eleccions presidencials i legislatives recentment celebrades a Turquia.

“Mentre continuo la lluita a través de la resistència juntament amb els meus camarades a la presó, m’allunyo de la política activa en aquesta etapa”, ha dit, abans de presentar “sinceres disculpes” per “no ser capaç de presentar unes polítiques com les que mereix el poble”.

“Prometo corregir aquestes deficiències amb esforços pràctics”, ha manifestat en un missatge publicat al seu compte a la xarxa social Twitter en el qual ha donat les gràcies per les “crítiques constructives” contra el seu paper. “Espero veure-us en els meus dies en llibertat”, ha conclòs.

Demirtas va ser copresident del HDP entre 2014 i 2018, va quedar en tercer lloc a les eleccions presidencials de 2014. A més, es va presentar a les presidencials el 2018 tot i que estava empresonat des de feia dos anys. El polític va quedar també en tercer lloc en aquests comicis.

Selahattin Demirtas va ser detingut el 2016 després de l’aprovació d’una mesura per a la retirada de la immunitat parlamentària arran de l’intent de cop d’Estat d’aquell any, després del qual va ser imputat per diferents càrrecs de “terrorisme” pel un presumpte suport al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), acusació que ell rebutja, i insults al president, turc Recep Tayyip Erdogan.

Demirtas s’ha mostrat crític amb l’estratègia del HDP en les últimes eleccions, en les quals el partit prokurd va decidir no presentar cap candidat i donar suport al líder de l’opositor Partit Democràtic dels Pobles (HDP), Kemal Kiliçdaroglu, derrotat diumenge en la segona volta.

El cap de govern Xavier Espot ha estat nomenat president dels consells d’administració d’Andorra Telecom i FEDA (l’energètica pública) en considerar que els punts més estratègics de l’acord d’associació amb la UE, són l’energia com telecomunicacions.

En les negociacions amb la Unió Europea, Brussel·les insisteix en la liberalització del sector energètic i de les telecomunicacions, mentre que per al Principat és d’una importància cabdal que els dos sectors es mantinguin públics.

Per una altra banda el govern ha negat que la inestabilitat a Espanya pugui ser un factor que pesi en les negociacions per a l’acord, que és previst que acabin aquest any.

El parlamentari que ha pilotat l’aprovació de la polèmica llei a Uganda que endureix les sancions a les persones LGTBI, Asuman Basalirwa, ha insistit en la seva crítica als “poders occidentals” que diu “no imposaran el seu estil de vida sobre nosaltres”.

“Hi ha una diferència entre vida i estil de vida, i la homosexualitat és un estil de vida”, ha volgut justificar Basalirwa en declaracions durant un esdeveniment amb estudiants, segons recull el diari ugandès ‘Monitor’.

En aquesta trobada, també ha demanat als estudiants que “es resisteixin” a participar en “actes homosexuals” i els ha animat a acostar-se a l’ambaixada nord-americana “per dir-los que si us plau ens respectin”.

Per aquest diputat, Occident hauria de “simplement respectar” la seva legislació, ja que “hi ha coses que aquí es poden fer i allà no”.

Uganda ja criminalitzava els actes homosexuals, però la nova llei endureix encara més les sancions, amb una possible pena de mort i tot si les relacions involucren menors d’edat o impliquen la transmissió d’una malaltia. Un cop promulgada la reforma el passat divendres, l’única via per frenar la seva aplicació és mitjançant els tribunals.

Les organitzacions defensores dels Drets Humans han criticat obertament el text, igual que governs com el dels Estats Units, un important soci comercial del país africà. Washington ha amenaçat amb imposar sancions davant una llei que, segons el secretari d’Estat, Antony Blinken, genera “preocupació”.

El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, també ha demanat a les autoritats ugandeses que respectin els drets de les persones LGTBI. En un comunicat l’ONU ha demanat a Uganda “que respecti plenament les seves obligacions internacionals en matèria de Drets Humans, en particular el principi de no discriminació i el respecte a la intimitat personal, amb independència de l’orientació sexual i la identitat de gènere”.

La Unió Europea ha qualificat la llei de vergonyosa i ha assegurat que farà tot el possible per a ajudar la comunitat LGBTI d’aquest país africà.

L’executiva de Junts ha aprovat aquesta tarda, en una reunió telemàtica, el reglament de primàries de cara a les eleccions espanyoles del 23 de juliol, que dilluns va anunciar el president espanyol Pedro Sánchez.

La data límit per a presentar candidatura serà el 4 de juny, és a dir, aquest diumenge i ara com ara l’actual portaveu al congrés espanyol, Míriam Nogueras, i l’ex-conseller Jaume Giró han anunciat la seva voluntat de ser caps de llista de la formació.

L’endemà mateix, el dilluns 5 de juny comença la campanya electoral que acaba dijous. El divendres 9 de juny es faria la votació per a triar el cap de llista entre els candidats que s’hi hagin presentat.

El mateix dia 9 és el termini per a presentar coalicions. El secretari general de Junts, Jordi Turull, va proposar dilluns de fer una llista conjunta amb la resta de partits independentista i això significa que la votació del partit coincidirà amb el termini de presentar aquesta possible llista unitària.

El Partit Popular va doblar el nombre de diputats en les eleccions a les Corts Valencianes del 28 de maig: va passar de 19 diputats a 40. El candidat, Carlos Mazón, serà previsiblement el nou president de la Generalitat Valenciana. Per aconseguir-ho, li caldrà el suport de l’extrema dreta de Vox –que ha passat de 10 diputats a 13–, perquè la majoria absoluta és de 50 diputats.

La dreta i l’extrema dreta també han capgirat el mapa municipal i prendran el control de les grans ciutats del País Valencià, com ara València, Elx, Torrent, Alacant, Oriola, Benidorm i Requena. Què significa la victòria de la dreta i l’extrema dreta? Com ha de reaccionar la gent? Ho demanem a una desena de personalitats del País Valencià, amb sensibilitats diferents.

·Betlem Agulló, germana de Guillem Agulló

“Ens falta moltíssima memòria, memòria democràtica sobre què som i d’on venim”

El fet que ara mateix ja tinguem la dreta i l’extrema dreta en el govern de la Generalitat i en el govern de molts municipis ens posa en una situació molt preocupant. Què n’extraiem, de tot això? Doncs sobretot que ens falta moltíssima memòria, memòria democràtica sobre què som i d’on venim. Els anys en què hem tingut un govern d’esquerres, o suposadament d’esquerres, no ha marcat línies roges amb l’extrema dreta i no ha estat contundent amb totes les agressions, atacs als drets humans, a la llibertat d’expressió i amb tota la brutícia que arrossega l’extrema dreta. Hi ha hagut una permissivitat del govern valencià i tot això ens ha passat factura. També la falta d’un govern que tinguera clara la nostra identitat nacional. Fa la sensació que sempre actuen amb mitges tintes, que han volgut tindre un discurs tots aquests anys que incloguera molta gent, l’esquerra, la dreta, el centre, a totes bandes, i això és una errada. És una errada perquè al final acaba essent un discurs espanyolista que no arriba a ningú. Han pensat sempre en clau espanyola i poc en clau valenciana. I això ens demostra que tenim encara un complex d’inferioritat, no valorem què tenim, ni què som, ni d’on venim. És un dels problemes pels quals pense que han deixat via lliure a la dreta i l’extrema dreta perquè entraren d’aquesta manera. Hem de tenir en compte que no deixem de ser un país ocupat per la invasió espanyola. Ens fa la sensació que tenim aquesta síndrome d’Estocolm, la síndrome del que ha estat ocupat o el que ha estat retingut a la força. Per por que ens acusen de ser catalanistes, hem deixat a mig camí molts projectes de sobirania pròpia valenciana. També hem de tenir en compte que hi ha hagut una grandíssima abstenció, que l’abstenció és una forma de protesta i que ha castigat els partits d’esquerra, i els partits nacionalistes i independentistes. Alguna cosa mal hem fet.

Durant aquests anys hem anat assolint a poc a poc drets lingüístics, drets culturals, drets socials. No permetrem que es destrosse d’avui per demà perquè entren la dreta i l’extrema dreta. Continuarem als carrers, continuarem protestant, continuarem posant-nos al davant i continuarem dient-hi la nostra. Ressorgirem de les cendres com sempre hem fet i continuarem en la nostra lluita, impulsant els nostres ideals, perquè tenim clar que aquesta manera de pensar és la més justa, democràtica i lliure que hi ha. La llibertat és l’única cosa que no és negociable i, contra la possible pèrdua dels nostres drets i de les nostres llibertats, sempre ens trobaran plantant cara i al carrer.

 

·Marifé Arroyo, mestra represaliada l’any 1982 perquè ensenyava en català a l’escola de Barx, a la Safor

“Tornarem a trepitjar el carrer per dir que allò que ens hem guanyat no ho podem perdre”

Pense que els resultats han estat molt decebedors. No pensava que arribaríem a aquest punt. Ja veurem què fa el nou govern, però el que han dit en la campanya, que volen derogar lleis que han estat molt positives per als ciutadans… Si ho fan, tornem enrere, anys enrere. Com, per exemple, el que s’ha sentit de l’eutanàsia o de la seguretat sanitària als necessitats. I no cal que parlem de què poden fer contra l’ensenyament del valencià a les escoles, si continuarà com abans o retrocediran els diferents models, no ajudant a l’ensenyament del valencià i llevant subvencions i coses així.

A mesura que vagen fent, anirem protestant i manifestant-nos. És a dir, tornarem a trepitjar el carrer per dir que el que ens hem guanyat no ho podem perdre. La gent ha de reaccionar, és clar. Hi ha coses que han arribat que estan bé i satisfets; si ho lleven, imagina’t. El retrocés serà gran. Ja veurem per a on comencen a retallar. El resultat ha estat sorprenent, no em pensava que arribaríem tan enllà. Aquí al país, el que ha fet el president i tot el seu govern no s’ha tingut en compte. Ha estat una campanya molt especial i particular. Molta sorpresa, no esperava eixe resultat tan massiu a tot arreu.

 

·Andrés Boix, professor de dret administratiu de la Universitat de València

“El Botànic ha estat incapaç de construir un projecte prou ambiciós i engrescador durant vuit anys”

La victòria de la dreta i l’extrema dreta significa, al meu parer, que s’obri un cicle d’hegemonia conservadora, de nou, que previsiblement a escala autonòmica durarà més d’una legislatura i que, a escala local, fa la impressió de poder anar augmentant encara en properes convocatòries abans de començar a retrocedir. Significa, a més, que el Botànic ha estat incapaç de construir un projecte prou ambiciós i engrescador durant vuit anys. Queden moltes coses per fer i, potser per aquesta raó, 300.000 persones que havien votat Compromís o Unides Podem en el passat s’han quedat a casa. Eixa, i no una gran allau de vots a les dretes, és la causa del canvi. De manera que això que tenim davant no és tant una victòria per una “ona blava vinguda des d’Espanya” que ha arrossegat un govern valencià ben valorat (tot i que això hi haja pogut ajudar), sinó un projecte a què li han faltat coses per satisfer i il·lusionar prou la seua base electoral.

Primer de tot, supose, cal aprendre la lliçó que renunciar a les idees pròpies, per por o per benefici a curt termini, amagar-les, no serveix al remat per a guanyar eleccions. Es perden igualment i, a més, no es disputa l’hegemonia cultural i política. Les esquerres valencianes, respecte de les coses en què pensen que tenen la raó i raons per convèncer, han de plantar batalla. A partir d’ahí, toca bastir xarxes de resistència i fer-ho amb rigor i connexió amb els interessos i problemes reals de la ciutadania. Per això comença a ser urgent desconnectar-nos una miqueta de debats que ens són aliens i ens interessen poc o gens com valencianes i valencians, com ara la darrera picabaralla política a la capital del Regne d’Espanya. Resistir determinades dinàmiques, com demostren no tan sols Catalunya o Euskadi, sinó també Galícia, Navarra o fins i tot les Canàries, implica començar a fer política valenciana debatent i discutint els problemes de casa nostra i oblidar-nos d’una vegada del quilòmetre zero. Que clavar-hi la cullera sembla que renda a curt termini (apareixes als mitjans de comunicació, reps aplaudiments…) però a mitjan i llarg termini és devastador políticament per a la construcció de comunitats de proximitat i polítiques de país.

 

·Josep Escribano, president del Tempir

“Voldran afonar qualsevol mínima viabilitat nacional del país”

L’entrada de la dreta extrema i l’extrema dreta a les institucions principals del País Valencià implicarà clarament un retrocés de la qualitat i l’atenció ciutadana en totes les polítiques públiques i, molt especialment, en educació, benestar social i sanitat. Dit d’una altra manera, els serveis públics seran modelats a imatge de les ideologies d’aquests partits, de manera que l’equitat i la justícia social no guiaran la presa de decisions governatives que patirem al País Valencià. Plantejaran solucions desgavellades a problemes socials i complexos de manera que apel·laran a les emocions i arguments extravagants per a tapar les ineficiències de serveis i malestars que generaran. Sens dubte, però, és en l’eix lingüístic i nacional on directament i, des del primer moment, actuaran: voldran afonar qualsevol mínima viabilitat nacional del país. Si el valencià es troba en una situació ben delicada fa temps –fins i tot, per estratègies o decisions errònies preses durant el Botànic–, ara aquestes decisions deixen les portes obertes a actuacions lingüicides i contraplanificadores (pensem en el sistema educatiu plurilingüe valencià), a banda d’un assetjament i anatematització dels moviments civils a favor de la llengua. Tot plegat, pot comportar que continue el davallament de l’ús social, tret identitari i essencial de la valencianitat.

La confrontació amb la dreta extrema i l’extrema dreta, sobretot en les pròximes eleccions que tenim, no s’ha de plantejar des de la por que arriben al control de les institucions estatals, perquè no mobilitza l’electorat. Superar la pròxima cita electoral i afrontar les polítiques del nou Consell requereix la mobilització des de tots els àmbits i el treball unitari, constant i plural de la societat civil valenciana des del respecte a l’autonomia i a l’opinió crítica de cadascú. La resposta no pot ser puntual per a cada provocació ni a la defensiva. Tampoc caricaturitzar-la. Ha de ser resilient, amb determinació i mai a contracorrent. Ha de ser propositiva i profundament democràtica. Com més democràtica, major defensa dels drets fonamentals i humans com els drets lingüístics, la defensa dels quals ha d’anar lligada i en primer pla juntament amb la resta de drets.

 

·Andreu Escrivà, ambientòleg

“Tenim davant un panorama negre, perquè en vuit anys s’havia aconseguit en certa manera retornar una dignitat a la gestió ambiental”

Jo crec que significa bàsicament la possibilitat de tornar enrere en la protecció ambiental, en la lluita contra el canvi climàtic i en l’especulació urbanística. Parlem d’un partit, el PP, que ha demostrat sobradament que avantposa el benefici empresarial a la salut de les persones, a la gestió territorial i a la lluita contra el canvi climàtic. I parlem també d’un altre partit que directament nega que hi haja un problema i, sobretot, vol activament desprotegir espais naturals, matar més animals i especular més amb el territori. Tenim davant un panorama negre, perquè en vuit anys s’havia aconseguit en certa manera retornar una dignitat a la gestió ambiental. Es feien polítiques serioses que, tot i que foren insuficients, avançaven en la bona direcció. Per tant, tenim el perill que es capgiren aquestes polítiques o, fins i tot, encara que no es deroguen, que no els atorguen pressupost. I això implica que la llei no s’aplicarà i no tindrà fons, i no hi haurà possibilitat que es desplegue.

Hem d’estar amatents, en primer lloc, políticament. S’ha de lluitar políticament en cada poble, en cada ciutat, a la Generalitat també, a les diputacions, per a conservar aquestes polítiques ambientals, millorar-les i anar més de pressa, perquè això és el que reclama aquest moment. I, després, en el terreny de la militància, en l’àmbit individual, en l’àmbit de la societat, hem d’entendre que tenim molts mecanismes, de protesta, d’associacions de veïns, ecologistes, col·legis professionals de tota mena. I després tenim mecanismes legals que, a més a més, s’han anat incloent cada vegada més, de participació, de revisions, d’al·legacions, i que haurem d’utilitzar. Haurem de fer saber que això ens importa, cosa que implica parlar-ne entre nosaltres, parlar-ne a la faena, amb la família… Haurem de crear una consciència col·lectiva. No pot ser que si això ens importa tant –que ens hi va la vida, el país i la salut, en això–, que es quede com un tema secundari. Jo no sóc partidari de donar-los un vot de confiança perquè lamentablement crec que tant per l’experiència amb el Partit Popular com per les proclames de Vox, no es pot esperar res de bo en aquest àmbit. Però crec que la societat sí que té el deure de ser capaç de donar el senyal que això importa, organitzar-se col·lectivament i tractar d’utilitzar fins a l’últim recurs per a no perdre ni un centímetre en aquesta lluita, que és la lluita de la dècada.

 

·Vicent Flor, sociòleg

“Cal fer més atractiu el valencianisme polític a més gent”

Al País Valencià, en general, no comptem amb una dreta moderada. Encara qüestiona la igualtat dels drets dels catalanoparlants i fins i tot de la unitat lingüística. S’ha de veure com condicionarà Vox el govern dirigit per Mazón. En qualsevol cas, suposarà un retrocés important en la salut i l’educació públiques i en l’agenda social, un fre a l’ús social del valencià i una aposta pel model productiu de turisme i construcció, que ja ha mostrat les limitacions. I potser tornarà una certa corrupció. Caldrà estar alerta.

A parer meu, cal enfortir el teixit associatiu i la societat civil crítica per a lluitar i mobilitzar-se pels interessos de la majoria. Cal contribuir a mitjans alternatius que fiscalitzen les accions del govern de Mazón. Així mateix, cal donar suport als creadors, de tota mena, i mostrar que la cultura en català al País Valencià és viva. I cal fer més atractiu el valencianisme polític a més gent, per a generar una alternativa amb possibilitats reals de governar el 2027. Si no ho fem, el risc d’un altre període de vint anys o més serà real.

 

·Maria Nebot, presidenta de la plataforma Castelló per la Llengua

“És moment de reorganitzar-se. Cal tornar a nodrir les entitats cíviques, els moviments socials. Enfortir-les”

En primer lloc, cal tindre en compte que la dreta i l’extrema dreta sempre han estat presents i organitzades al País Valencià. Podem anar-nos-en a la batalla de València, als moviments feixistes dels noranta amb la mort d’en Guillem o a l’aparició i l’assoliment de representació pública municipal d’España 2000 en la següent dècada, així com a les majories absolutes de la dreta durant més de vint anys. Malgrat tot aquest context, al País Valencià també s’ha sabut organitzar una societat civil reivindicativa i propositiva i s’han bastit alternatives polítiques tant institucionals com antisistema. Per a mostra, la nostra plataforma, que naix en aquest context i que aglutina més de vint entitats, sindicats i organitzacions polítiques. En formen part entitats culturals com Escola Valenciana i entitats de cultura popular com la Conlloga-Muixeranga de Castelló, partits com el PSPV-PSOE i organitzacions de l’Esquerra Independentista com el SEPC.

A més, la victòria es produeix en un context mundial que afavoreix l’aparició de grups d’extrema dreta que no són més que garants de les elits dominants. Malgrat això, la victòria no és tan àmplia, hi ha partit. És més que comprensible el pessimisme, però cal recordar d’on veníem i saber veure també tot el que hem consolidat. Ara és moment de reorganitzar-se. Cal tornar a nodrir les entitats cíviques, els moviments socials. Enfortir-los.

És importantíssim que els moviments i entitats socials siguem capaços d’aglutinar el màxim de gent possible. Calen organitzacions transversals com la nostra i moviments més estrictament polítics. El que hem d’aconseguir és créixer i créixer prou per a obtenir consensos socials: entorn la llengua, els drets civils i polítics, els drets socials, les llibertats individuals… També caldrà construir contrapoders i defensar els drets adquirits amb la mobilització social.

Castelló per la Llengua hem commemorat les Normes de Castelló amb governs de dretes i amb el Botànic, hem negociat i reclamat reivindicacions amb ambdós. Així ho continuarem fent. No en tingueu cap dubte. El repte és fer-ho amb més força i amb més gent.

 

·Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià

“Hem d’adonar-nos que no són la majoria, que una cosa és un resultat electoral, important i penós, i una altra la realitat social”

És un retrocés. Ací ja sabem què signifiquen les polítiques de dretes, no sols per a les qüestions de llengua, sinó per a tots els àmbits. Hem conegut el balafiament, l’abandonament de l’educació, la dependència, les polítiques recentralitzadores i especulatives amb el territori i fer tant com s’ha pogut per a la desconnexió amb Catalunya i les Illes. I si abans estar baix unes soles sigles podia fer que moderaren públicament el discurs i l’acció, ara no ho faran.

Hem d’adonar-nos que no són la majoria, que una cosa és un resultat electoral, important i penós, i una altra la realitat social en què la majoria de la ciutadania no es veu representada en eixe govern. I és eixa gent que treballa col·lectivament en entitats diverses la que cal que continue fent un treball autocentrat en el País Valencià, sense permetre eixe aïllament de la resta: de Catalunya i les Illes.

Cada entitat, associació i col·lectiu des del seu àmbit, ha de teixir una resposta al carrer, sense sacrificar la lluita de l’altre per la pròpia. No s’ha de caure en l’actitud de resistència sinó apostar per ser proactius. Un cicle electoral és això, un cicle. Un país va més enllà d’això. Mirada llarga i treball constant.

 

·Miquel Ramos, periodista, expert en moviments d’extrema dreta

“El panorama és una mica desolador si tornem a cometre els mateixos errors que va cometre la generació de la batalla de València”

La victòria de la dreta al País Valencià és un retrocés democràtic, òbviament, i un canvi de cicle que va començar amb la davallada de la dreta acorralada, no tan sols pels casos de corrupció, sinó també per una onada de mobilitzacions i de moviments socials que, durant molts anys d’hegemonia del Partit Popular, van crear relat i van batallar per capgirar el tauler, i ho van aconseguir. És a dir, la tornada a les polítiques de dreta, al govern de dreta, sense saber encara què faran, però ho intuïm, òbviament, és el final d’una etapa en què toca reflexionar als qui han gestionat i pensar on s’ha fallat, analitzar la societat, perquè la societat ha canviat aquests últims vuit anys a escala global, ha canviat, no solament al País Valencià. Cal estudiar aquesta societat i tractar de reinventar-se. Això per la part política orgànica. Els moviments socials han treballat igual que sempre. Els moviments socials han treballat quan hi havia el PP i quan hi havia el Botànic. És a dir, no és cap novetat l’arribada de la dreta per als qui han continuat aturant desnonaments, han continuat treballant en els barris i han continuat treballant per drets i llibertats que ni tan sols en el context d’un govern botànic s’havien assolit. Per tant, els qui vénen dels moviments socials d’alguna manera ja hi estan acostumats i continuaran treballant, i els qui han viscut del govern del Botànic o han militat políticament en el govern del Botànic han de pensar si la seua militància acaba ara o si aquesta força o aquestes ganes o aquest suposat compromís continua més enllà de les institucions. I això és un procés interessant.

Hi ha una gran part de la societat valenciana que sí que ha votat aquest govern. Però què ha de fer aquella part de la societat valenciana que no ha votat el PP i Vox, o que no ha votat? Treballar, perquè aquest canvi sí que és possible. Evidentment, que baixe al carrer, que baixe al barri, que veja els moviments socials que hi ha, que interactue amb la gent, que veja on pot participar i en què pot ser útil per al canvi. Què han de fer els polítics i els que han gestionat el govern els últims vuit anys? Prendre bona nota de quina societat tenim i per què ha votat la dreta i què hauria pogut fer millor. I si realment han sabut explicar les conquestes que han assolit, que no són poques i que s’han de valorar. I jo pense que no les han sabudes reivindicar amb prou seguretat per a enorgullir-se’n i demostrar que era una alternativa real als qui havien manat durant anys. Per tant, pense que hi ha tasca per totes bandes i també hi ha una tasca d’humilitat d’una part de la gent que és molt crítica amb el Botànic, que l’acusa de no haver fet moltes coses i que aquesta gent sembla que no ha sortit de la seua torre d’ivori, del seu despatx a la universitat o a l’empresa i no s’adona de quina societat hi ha al País Valencià. La societat del País Valencià no és la que possiblement molta gent es pensa. I el panorama és una mica desolador si tornem a cometre els mateixos errors que va cometre la generació de la batalla de València, de mirar-se la societat valenciana des de la talaia i des de la superioritat moral i intel·lectual i pensar que el que passa és que la gent és idiota i que ells són massa llestos per al poble. I llig algunes anàlisis que vénen d’aquesta línia i no m’agraden gens, sobretot quan vénen de sectors polítics que entenc que són propers. I, per tant, pense que hi ha gent que hauria de fer un pensament i veure quina societat tenim i també veure en quina mesura molta gent, fins i tot valencianistes i d’esquerres, ha comprat alguns quants marcs de la dreta i de l’extrema dreta. Per exemple, de tot aquest pànic moral a la suposada cancel·lació o les batalles identitàries que acusen els governs progressistes de no haver fet res per resoldre problemes de la gent i sí per centrar-se en grups minoritaris. I aquesta anàlisi és el que fa una part de l’esquerra reaccionària i una part també de tota l’extrema dreta, bàsicament.

·Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana

“Mai no ha estat fàcil poder viure en un territori on la igualtat lingüística és una quimera”

Per a nosaltres s’obri un període complicat d’incertesa en què tot pot canviar totalment, on els avanços i el progrés poden quedar paralitzats, fins i tot retrocedir. Escola Valenciana fa dècades, des dels anys vuitanta, que treballa perquè el valencià/català impregne tots els àmbits del nostre dia a dia. I mai no ha estat fàcil poder viure en un territori on la igualtat lingüística és una quimera. Nosaltres vetllarem perquè els avanços dels darrers anys no es qüestionen i que no puguen fer cap pas arrere en aspectes com ara la violència de gènere, la memòria històrica, les polítiques d’igualtat, les polítiques ambientals, les polítiques lingüístiques, la cura i protecció del territori i la inclusió dels nouvinguts.

Com podem reaccionar la societat civil i les associacions davant aquest govern de dreta i possiblement amb l’extrema dreta? Doncs amb la màxima prudència i serenitat, sense alarmismes. És cert que ha estat una poalada d’aigua freda. Vivim en un territori on t’il·lusiones poques vegades amb representants polítics i, quan t’hi il·lusiones, et dura poc. Però nosaltres pensem que cal tornar a relligar, a activar, a apoderar la societat civil per a exercir els nostres drets. A aquest govern de la dreta i possiblement d’extrema dreta, una vegada acabada la campanya electoral amb discursos, amb solucions simples moltes vegades per a problemes molt complexos, amb missatges populistes, xenòfobs, anti-islamistes i racistes, els recordarem que ara governaran durant quatre anys per a tots els valencians i valencianes. I, per tant, pense que com a societat hem d’intentar capgirar eixa desafecció que hi ha entre la ciutadania, eixa falta de compromís, en què moltíssimes de les lluites que s’han portat a terme en les darreres dècades semblen com drets aconseguits i que ja s’han assolit, però sabem que això no és cert. Vull dir, poden anar enrere i molt enrere, i ho veiem a Europa i a més llocs. Estarem molt amatents perquè no es vulnere cap dels aspectes que he nomenat. A més a més, utilitzarem tots els mecanismes de les democràcies participatives i almenys la nostra entitat ho intentarà fer, com sempre ho fem, però ara més que mai, amb un bon relat i amb molta pedagogia.

 

·Zahia Guidoum, politòloga i sociòloga

“Serà facilíssim aconseguir en una legislatura que el valencià es quede en una cosa anecdòtica”

Al País Valencià el Partit Popular sempre ha tingut un signe bastant d’extrema dreta. No tots els partits populars són iguals i ací, al País Valencià, hem viscut uns nivells de repressió molt significatius amb el PP. Obertament, no eren feixistes, com és el cas de Vox, però hem de tenir clar que, si hi ha un govern sols del PP, com diuen que pot ser, el Partit Popular intentarà agarrar vots, si pot, de Vox. I si és PP i Vox, doncs ja és clar. Aleshores, hem de ser molt conscients que intentaran anar contra qualsevol cosa mitjanament positiva que haja fet el botànic i, especialment, en la batalla cultural, serà amb la llengua. Ens podem penedir molt del sistema de plurilingüisme perquè ara mateix l’aprenentatge de valencià de manera majoritària a l’escola no és garantit. Després d’haver liquidat les línies, deixaven la llibertat als centres de triar la llengua, però els tribunals espanyols van obligar que, com a mínim, un 25% fos en castellà. Això què vol dir? Que ara mateix, amb la legislació que tenim per al valencià a l’escola, sense canviar la llei, sense fer cap modificació de la llei, tenint en compte que el Partit Popular ja controla, fins i tot ara, el caràcter polític dels inspectors, serà facilíssim aconseguir en una legislatura o en dues legislatures que el valencià fóra una cosa anecdòtica, un 25% que pot ser perfectament l’assignatura de valencià i qualsevol assignatura de poca importància.

És clar, això és molt perillós i jo crec que al País Valencià hem de ser-ne conscients, hem de teixir aliances, hem de ser també generosos per a poder fer-ho de la manera més àmplia possible i hem de poder donar una resposta al feixisme en les institucions màximes del País Valencià. El País Valencià fa tres-cents anys que resisteix. Encara mantenim la dita popular que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança i ara no en serà cap excepció. Si una cosa ha demostrat el poble valencià és que, malgrat que ens posen bombes en cases populars, que ens assassinen referents, que bombardegen els nostres mercats, com va passar al mercat d’Alacant amb el feixisme, seguim. I seguirem.

Carlos Mazón, l’home que encaminarà el País Valencià a la dreta i l’extrema dreta

A partir d’avui ja es pot demanar la baixa laboral per dolor menstrual incapacitador. Les qui tenen regles doloroses que els impedeixen de fer vida normal o d’anar a treballar, tindran el dret d’aquesta prestació temporal. La mesura es va aprovar al febrer, dins la nova llei de salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs, que modifica la llei general de la Seguretat Social. Així mateix, la norma reconeix la possibilitat d’agafar la baixa en cas d’haver interromput voluntàriament l’embaràs i també a partir de la setmana trenta-nou de gestació.

Repassem els detalls de la nova normativa i us expliquem com podeu demanar la baixa laboral per dolor menstrual incapacitador.

Quins requisits calen per a demanar la baixa laboral per dolor menstrual?

La llei no recull quins són els requisits necessaris per a demanar la baixa per regla incapacitadora, però en qualsevol cas caldrà que el metge de capçalera l’autoritzi, com en qualsevol altra malaltia comuna. Per a obtenir-la caldrà anar a cal metge i demanar la baixa per menstruació dolorosa.

Quina prestació econòmica es rebrà?

La norma tampoc no especifica quina prestació econòmica es continuarà cobrant. Això sí, es cobrarà a partir del primer dia i l’assumiria l’estat al 100%. De totes maneres, és habitual que les baixes per contingències comunes mantinguin el 60% de la base reguladora del sou a partir del quart dia fins al vintè, i del 75% a partir del dia vint-i-u.

En el cas de les menstruacions incapacitadores i de la interrupció de l’embaràs, el subsidi s’abonarà mentre el beneficiari es trobi en situació d’incapacitat temporal.

Quants dies pot durar? 
La normativa no estableix la durada concreta de la baixa, però la ministra d’Igualtat espanyola, Irene Montero, va dir que no tindria límit.

Qui s’hi pot acollir?

La condició per a agafar aquesta baixa és que hi hagi dolor incapacitador a causa d’una menstruació dolorosa, que en molts casos va associat a patologies com ara l’endometriosi o els ovaris poliquístics, tot i que no sempre. El govern espanyol va detallar les afeccions que impliquen dolor menstrual, que seran reconegudes en el permís, tot i que la baixa es podrà agafar encara que el dolor menstrual no sigui causat per cap patologia concreta.

Hi ha risc de discriminació laboral?

Algunes crítiques a la mesura assenyalaven que podia implicar un risc de discriminació laboral cap a les menstruants. Montero va dir que el fet que l’estat se’n faci càrrec totalment és una manera d’evitar aquesta possible discriminació.

Quins canvis implica la norma?

Fins ara, quan la menstruació causava molt dolor era possible d’agafar la baixa si un professional ho considerava adient, encara que no hi hagués cap permís específic. La principal diferència és que aquesta baixa implicarà que es cobri a partir del primer dia i que no calgui cotització prèvia.

A més, segons algunes entitats i col·lectius feministes, i també segons el Ministeri d’Igualtat espanyol, el fet de crear un permís específic implica eliminar el tabú i l’estigma que envolta la menstruació. Alhora, es fa palès que no és normal que la regla faci mal i que les dones no han de forçar-se a anar a treballar amb dolor menstrual intens.

Mesura pionera

És una mesura pionera a Europa, que ja fa anys que existeix en alguns països asiàtics. D’ençà de fa uns quants mesos, els ajuntaments de Girona i Castelló també l’han incorporada com a dret laboral, però l’estat espanyol és el primer d’Europa que l’aprova.

El consum recreatiu del fentanil ha crescut de manera considerable al llarg d’aquestes darreres dècades, i això ha fet estralls als Estats Units –i en continua fent. En qüestió de tres anys, les morts per sobredosis d’aquest opiaci han augmentat de més d’un 90% al país. Tan sols durant el 2021 es van atribuir al fentanil unes 70.000 morts als Estats Units.

Però el fentanil ja no és un fenomen exclusivament nord-americà. Per exemple, segons les estatístiques del pla espanyol sobre drogues del 2022, un 15,8% de la població entre quinze anys i seixanta-quatre reconeix haver pres analgèsics opioides –amb recepta o sense– alguna vegada. El consum de fentanil, concretament, ha crescut d’un 3,6% l’any 2020 a un 14% l’any 2022.

D’altra banda, cal destacar que, sovint, el fentanil es combina amb altres fàrmacs, com ara l’alcohol, l’heroïna o la metadona. Això n’incrementa els efectes i, en conseqüència, el potencial addictiu.

Més addictiu, més tòxic i més barat

El fentanil pertany a la categoria dels opiacis (que poden ser d’origen natural o sintètic) i és un dels analgèsics més potents de què disposa la humanitat. La substància natural, l’opi, s’obté de la planta Papaver somniferum, més coneguda com a cascall, que es fa servir des de l’antiguitat.

Malgrat que els opiacis sintètics són fàrmacs molt útils en la medicina, aquests darrers anys se n’ha registrat un creixement precipitós en el mercat negre. És la nova moda en el món de les substàncies psicoactives.

Aquests estupefaents tenen propietats similars a la morfina i a l’heroïna, però el seu potencial addictiu i la seva toxicitat són més alts. I cal afegir-hi que són més barats de fabricar i, per tant, més econòmics per al consumidor, cosa que de retruc en fa créixer el risc de sobredosi.

Entre aquests nous fàrmacs de laboratori destaca el fentanil, que és cinquanta vegades més potent que no pas l’heroïna. Sintetitzat per primera vegada el 1960 pel metge i investigador belga Paul Janssen, va començar a ser emprat el 1963 com a analgèsic intravenós. Tanmateix, en la dècada dels setanta i els vuitanta va començar a consumir-se amb altres finalitats.

Així segresta el cervell el fentanil

En el nostre organisme existeixen més de vint pèptids opiacis endògens, com les endorfines, les encefalines i les dinorfines. Aquests pèptids actuen mitjançant receptors específics i faciliten que substàncies sintètiques, com ara el fentanil, tinguin indrets específics del cervell on produir els seus efectes.

Sabem que, dins el sistema nerviós central, aquests composts estimulen l’anomenat sistema cerebral de la recompensa. Aquest circuit comprèn diferents estructures –l’escorça prefrontal, l’àrea tegmental ventral i el nucli accumbens– i s’encarrega de regular el plaer, memoritzar els estímuls del nostre entorn, facilitar l’aprenentatge i controlar els nostres comportaments.

L’estat d’estimulació desmesurada al qual les drogues aboquen el sistema nerviós central causa neuroadaptacions (canvis cerebrals) i promou la tolerància, la dependència, l’addicció i la síndrome d’abstinència. Això fa que com més vagi més dosi calgui consumir per aconseguir els efectes desitjats.

L’efecte plaent causat pel fentanil depèn del sistema dopaminèrgic mesolímbic, és a dir, les vies que empra la dopamina per a distribuir-se per mitjà del cervell. No obstant això, després d’un consum continuat comencen a produir-se les primeres neuroadaptacions que afecten l’estriat dorsal, la regió del cervell implicada en la formació d’hàbits.

Els òrgans reclamen la droga

Si el consum de fentanil s’interromp, apareix en l’usuari un estat emocional negatiu que activa el circuit de l’estrès. Això fa que augmenti l’alliberament del neurotransmissor noradrenalina, s’encengui l’amígdala i incrementi l’alliberament de corticotropina, una hormona també relacionada amb la tensió emocional.

Aquest remolí de reaccions causa símptomes vinculats a l’activació del sistema nerviós autònom, la funció del qual és regular l’activitat dels òrgans interns (com ara el cor, el fetge, els òrgans reproductors o les glàndules sudorípares) per adaptar-se a les demandes del fentanil. Les suors, els vòmits o la taquicàrdia són alguns dels símptomes amb què es manifesta la síndrome d’abstinència quan l’administració de la droga cessa.

Un altre és l’aparició de l’ànsia per aconseguir la substància i consumir-la. Aquest símptoma es relaciona amb neuroadaptacions en l’escorça cerebral, l’hipocamp i l’amígdala, que intensifiquen el desig de consumir davant els senyals associats al consum.

Totes aquestes transformacions promouen l’addicció –una malaltia crònica–, per la qual cosa deixar de prendre fentanil és com més va més complicat. Perquè l’organisme passa a generar la necessitat de la droga per a poder funcionar.

Concepción Blasco Ros és doctora en psicobiologia a la Universitat de València. Sandra Montagud Romero és professora assistent en psicobiologia a la Universitat de València. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Joan Canadell, diputat de Junts per Catalunya, es torna a presentar a les eleccions per a renovar el ple de la Cambra de Comerç de Barcelona, que ja va presidir. En aquesta entrevista explica que no vol tornar a optar a la presidència. Però defensa la importància d’aquestes eleccions per a la candidatura d’Eines de País (que es presentarà amb un altre nom, però vinculada a l’ANC) i perquè es demostri que l’empresariat català és independentista. Com a membre de l’executiva de Junts i diputat al parlament, també fa balanç de les eleccions municipals, parla de les espanyoles que vindran i del recorregut que veu a la legislatura i al govern de Pere Aragonès.

—Us torneu a presentar a les eleccions de la Cambra i sou diputat de Junts. És compatible?
—Bé, no hi ha d’haver cap mena de problema. No hi ha cap incompatibilitat i, de fet, jo ara ja sóc vocal de la Cambra i diputat de Junts. Però el Joan Canadell que entrevistes avui és l’activista civil que ara està en política, però que fa catorze anys que és activista, que va ser fundador del Cercle Català de Negocis, que va passar per l’ANC, que ha estat president de la cambra i ara és diputat. Durant aquests catorze anys l’objectiu ha estat el mateix: aconseguir la independència de Catalunya. Em presento a la Cambra perquè torni a guanyar l’equip d’Eines de País.

—Aspireu a tornar a presidir la cambra?
—No, en cap cas. Ja vaig ser-ne president i vaig deixar-ho per pròpia voluntat en el moment en què va començar la campanya electoral de Junts. Podia haver continuat, i haver estat president i diputat. La llei no ho impedeix. Però jo mateix vaig pensar que, en el moment que entrava en campanya, havia de deixar de ser-ne president.

—De la vostra candidatura, qui es pot perfilar com a president, si obteniu prou suport? Mònica Roca? Toni Fitó?
—Això ho decidirem a darrera hora, un cop hagin passat les eleccions i hàgim vist qui ha superat el tall per a aconseguir la seva vocalia. Potser no tothom sap com funciona, però per a ser president has d’haver guanyat la vocalia. La candidatura del senyor Santacreu, que sembla que és la que tindrem d’adversària, comet el mateix error que va cometre el senyor Crous i el senyor Masià a les darreres eleccions. Ells dos es van presentar amb una candidatura presidencialista, anaven per presidents, però cap dels dos no va superar el primer pas, que és guanyar la vocalia, que vol dir que et voti majoritàriament el teu sector econòmic. És veritat que la normativa et permet que, si no aproves, algú et delegui la seva cadira i tu optis a la presidència. Però és una mena de frau. Si no has guanyat la vocalia en el teu sector, voler ser president de tots els sectors quan ni el teu no et vota, és una mica estrany, si més no.

—Quines mesures destacaríeu de totes les que heu pres?
—Per una banda, una democratització de la cambra. Quan vam arribar, hi havia catorze cadires de plata. Ara ja només en queden dues, que és el mínim que ens permetia la llei. La llei espanyola, és clar, però és la que hem de complir. No es poden comprar els vots. Això no passa, per sort, ni a la política ni enlloc. Ens hem acostat molt a la petita i mitjana empresa i als autònoms. La cambra anterior, del senyor Valls, era una cambra de l’establishment, de l’upper Diagonal, de les grans empreses. La cambra d’Eines de País no va en contra en absolut de la gran empresa catalana. Sí que va en contra de les grans empreses de l’oligopoli espanyol, perquè creiem que ens fan molt de mal. I a partir d’aquí, hi ha molts projectes. Per exemple, hem fet una mena de pla estratègic de cambra els primers dos mesos que visualitza com ens agradaria que fos l’economia de Catalunya el 2030 i el 2040. Hem promogut el hub de mobilitat sostenible després de passar allò de Nissan, i ha anat molt bé per a dinamitzar el sector. Hem creat el Centre Blockchain de Catalunya, que és una de les tecnologies noves que sabem que serà molt potent els anys vinents.

—Per què voleu continuar?
—Aquestes eleccions per a nosaltres són molt importants, perquè són un pas més per a consolidar una cambra més democràtica, més propera a la petita mitjana empresa. Si ara no guanyéssim, algú podria dir que allò va ser una sorpresa i, per tant, és important que demostrem que l’empresari català, la petita i mitjana empresa catalana, és independentista i és lògic que voti una candidatura independentista.

—Què proposeu ara?
—Tenim moltes coses obertes. Per exemple, n’hi ha una que és la creació d’un síndic de greuges empresarial. Hi ha d’haver una finestreta on el món empresarial pugui queixar-se del mal funcionament de les administracions envers el sector econòmic. Per a la burocràcia administrativa, és vital, perquè hi ha municipis on els permisos poden trigar tres anys, quatre, cinc i fins i tot hi ha casos de deu anys, per a obtenir un permís. Això és intolerable. Per tant, necessitem algú que defensi això. També ha de servir per a queixes relacionades amb el món de la competència i contra els oligopolis. Sabem de casos en què hi ha un abús de la gran empresa espanyola –de la llotja del Bernabéu, diguem– envers les petites i mitjanes empreses, i fins i tot grans, catalanes. També tenim el nou edifici del 22@ en projecte. L’edifici de la Diagonal ha canviat radicalment. Eren deu plantes a l’antiga, ara en tenim sis o set que són hubs tecnològics per a portar-hi empreses i només tres o quatre per a l’administració de la Cambra. L’estratègia del New Space és una aportació directa de Mònica Roca, que està en aquest sector, i diu que aquí tenim un potencial important. Es crea aquesta estratègia juntament amb l’ex-conseller Puigneró i s’ha d’acabar de desenvolupar fent que Alguaire sigui un space port.

—I les grans empreses?
—Les grans empreses catalanes per a nosaltres són un referent. Hi ha empreses que hem intentat fer jugar tant com hem pogut. Hi ha moltes empreses de FemCAT, que hem aportat al ple com a consellers, algunes altres les hem situat en les entitats en què la Cambra té representació i hi hem tingut bona relació en general, de diàleg i de col·laboració. Amb les empreses de la llotja del Bernabéu més aviat hi hem tingut una relació molt freda i crítica.

—Sense vies d’entesa?
—No n’hi ha d’haver cap a la força. És la nostra manera d’entendre-ho.

 

—La relació amb Esquerra i la CUP ha estat complicada?
—Tampoc no hi ha hagut gaire relació amb Junts. N’hi ha hagut més amb ERC, per exemple, perquè l’òrgan tutelant de la cambra és el Departament d’Empresa. Amb la CUP em consta que també hi ha hagut relacions, sobretot per a la llei de cambres, que hem intentat que s’aprovés en aquest mandat i que ara ja veurem què passarà, perquè ni el PSC ni Esquerra no la volen desencallar. L’última excusa era que venien les eleccions municipals, però ara en vénen unes altres, veurem què diuen. Això fa un mal favor a les cambres.

—És una oposició política?
—El problema de fons és que la PIMEC no vol que s’aprovi. Considera que la cambra vol ocupar el seu espai, o una part del seu espai. Això és absolutament mentida, ho hem dit del dret i del revés, fins al punt que en el text de la llei de cambres hi vam incloure, ja quan jo hi era, un text que deia exactament que de cap manera les cambres optaríem a ocupar el paper que tenen avui reconegut les patronals. Però potser tampoc no els interessa que ens aprovin un finançament millor, que és el que ens cal, perquè el problema de les cambres és que no tenim un finançament després de l’eliminació del recurs cameral l’any 2011. L’única manera és la prevista a la llei espanyola, que és que hi hagi un finançament de la comunitat autònoma per a les cambres. Aquesta llei s’havia d’haver fet des del 2014 a Catalunya. Fa nou anys que incomplim la llei espanyola.

—El fet que la cambra, per exemple, donés suport explícit al Consell de la República pot haver complicat l’entesa amb ERC?
—Sóc a la cambra com a vocal, però no sóc a l’executiva. Per tant, tampoc no sé ben bé què han decidit. És a dir, m’assabento de les coses que surten a la premsa i d’algunes que m’expliquen. L’equip d’Eines de País, òbviament, a part de les funcions d’ajudar les empreses, té una altra estratègia, que és assolir la independència, perquè pensem que és la millor solució per a les empreses catalanes. Per tant, si el Consell de la República és una eina que considerem que és positiva per a avançar cap a la República, és lògic que Eines de País hi doni suport.

—Temeu que una part del vostre votant es pugui abstenir, com ha passat als partits independentistes a les municipals?
—Recordem que a les últimes eleccions del president Valls va votar l’1,8%. Amb les nostres va votar el 4,55% i la meva previsió és que voti el 20%. Perquè la gent ha valorat positivament la nostra gestió a la Cambra i és més conscient que la Cambra és important. També la gent ha de ser conscient que tots els empresaris poden votar, siguin autònoms o siguin petites, mitjanes o grans empreses, i no cal estar associat a la Cambra. Tots els que estan donats alta d’algun epígraf tenen el dret de votar. La candidatura de la Cambra és clarament empresarial. No és d’un partit. De fet, hi ha empresaris en aquesta candidatura que són d’ERC i hi havia hagut converses molt avançades amb algú de la CUP.

—Com a membre de l’executiva i diputat de Junts, com interpreteu el resultat d’aquestes municipals? Junts ha aguantat força, però també ha perdut uns 5.000 vots.
—Les dades reals no les he mirades, però hi ha qui diu que n’hem guanyat 16.000 i hi ha qui diu que n’hem perdut 5.000. En tot cas, hem quedat empatats. Però la gent compara amb els resultats de les últimes eleccions, en què hi havia el PDECat, i Junts per Catalunya no es va presentar el 2019. De fet, si suméssim els que ha obtingut del PDECat, en guanyem 50.000. Però jo faig la lectura al revés: Junts n’ha guanyat 550.000 perquè no en tenien cap i el PDECat n’ha perdut 500.000. Presentant-nos com a Junts hem aguantat prou bé, hem arrossegat la gran majoria de vots de l’ex-PDECat i hem d’estar molt satisfets. És la primera vegada que anem a unes eleccions municipals. Ja sé que no podem dir que som un partit 100% nou, però gent com jo al PDECat no hi seria mai.

—Molts candidats que es van presentar amb el PDECat i amb el nom de Junts han repetit.
—Cert, però n’hi ha que no. Per exemple, al meu poble els que s’han presentat són de Junts i no havien estat mai del PDECat i hi havia un altre partit que era ex-PDECat. Els que ara s’han presentat com a Junts tenen clar que la independència és l’objectiu principal del nostre partit i que la bona gestió municipal és el que hi havia en joc. Evidentment que, si arriba un nou momentum, serà molt important tenir alcaldes independentistes, però no és des dels municipis on hem de fer la independència. És obvi que la desmobilització ve perquè des del 2017 no hi ha hagut una estratègia clara per a avançar cap a la independència i hi ha un partit que, en lloc de voler buscar la unitat per la confrontació, ha fet una estratègia basada en el diàleg amb l’estat. Amb una taula de diàleg de què ja ni es parlava perquè no ha servit de res, i amb un acord de la claredat que veurem com els el volen explicar quan guanyi el PP. Tot i que, encara que guanyés el PSOE, seria igual. Fa més de cinc anys que seguim una estratègia clarament fallida i de falta d’unitat que comença el 30 de gener del 2018 amb la no-investidura del president Puigdemont. Hem de veure com ho fem perquè la gent que no ha votat i és independentista torni a votar i recuperem aquest esperit. Per això fem una proposta per a anar a Madrid junts. Ho hem de fer en tot cas com decidim els tres partits. Imagina que també hi hagués societat civil, l’ANC o qui volgués. Per què no? Es tracta que aquestes eleccions les convertim en unes eleccions de Catalunya contra Espanya, i com més siguem en aquesta candidatura única, si és que la podem fer, doncs serà millor per al procés.

—Junts farà unes primàries. Votareu Míriam Nogueras o Jaume Giró?
—He d’escoltar què proposarà el senyor Giró, però penso que l’estratègia encertada és la que ha aportat a terme Míriam Nogueras durant tots aquests anys i que ha estat de no investir president Sánchez, no aprovar cap pressupost i no aprovar cap llei que no tingués realment un significat positiu per a Catalunya. I, al contrari, anar en contra de totes les lleis que fossin una pèrdua de competències, que n’hi ha hagut moltes. La meva clara favorita és Míriam Nogueras.

—Si de Junts depengués realment que Pedro Sánchez fos president, i l’alternativa fos un govern del PP amb Vox, hauria de deixar-lo caure?
—Ho hauríem de discutir en l’executiva. La meva opinió és una mica la mateixa que teníem fa tres anys i escaig, que és que no podem investir a canvi de res. Si llavors el senyor Sánchez s’hagués compromès amb un referèndum vinculant i amb mediació internacional, segurament nosaltres li hauríem donat suport. Aquestes eleccions tracten d’això: si depèn de nosaltres, que sigui a canvi de culminar el procés. Quan dic culminar, vull dir almenys que hi hagi la possibilitat de decidir quin ha de ser el futur del nostre país; si no, la confrontació fins que aconseguim l’últim pas que, com diu la nostra ponència política, és reactivar la declaració d’independència.

—La condició hauria de ser un referèndum d’autodeterminació. És a dir, no estaríeu disposats a pactar, per exemple, un paquet de mesures que inclogués millores del funcionament autonòmic?
—Jo, Joan Canadell, absolutament no. No vam fer el Primer d’Octubre per fer això. I penso –i és molt pretensiós– que la gran majoria de l’executiva i dels afiliats dirien que no.

—Xavier Trias ha guanyat les eleccions a Barcelona sense fer un discurs independentista. Amb qui hauria de pactar? Amb el PSC o amb ERC?
—Si no es posa d’acord una majoria alternativa, pot governar sense pactar. Però això ho ha de decidir ell i el seu equip. La nostra ponència política diu clarament que hem de prioritzar els alcaldes independentistes. Ell ja és independentista… Per mi ho és, eh? Tu dius que no ha fet un discurs independentista, tampoc no ha fet un discurs en contra. I en alguns moments s’han fet discursos a favor. No ha estat una campanya clarament d’independència, perquè no tractava d’això, tractava d’aconseguir el màxim de vots per tenir l’alcaldia. El que jo pensi, en aquest cas, sí que no és important.

—Però és significatiu, perquè és un debat obert a Junts. Trias arriba amb el PSC a la majoria absoluta i amb ERC, no. Per tant, la governabilitat seria més fàcil.
—Sí, però jo diria que el senyor Trias, si alguna cosa ha demostrat en els anys que ha governat és que és un home capaç d’arribar a acords amb tothom. Per tant, això de governar amb 11 o amb 16 o amb 21 no és tan important. Sobretot perquè també és un exercici democràtic arribar a pactes en cada cas.

—Estem pendents que la Junta Electoral espanyola acabi d’ordenar la retirada de l’escó de Laura Borràs. Qui hauria d’ocupar la presidència del parlament?
—Vaig ser en la darrera sessió del judici de la Laura i considero clarament que això és una aberració jurídica i que, per tant, no es pot foragitar de la presidència del Parlament. Per a mi continua essent la presidenta i hem de lluitar perquè ho sigui fins al final. És una decisió que haurem de prendre entre tots. I ella, evidentment, hi té molt a dir.

—I hauria de mantenir-se a la presidència del partit? Hi ha qui considera que el seu cas no és lawfare, com va verbalitzar Magda Oranich.
—Per mi, és òbviament lawfare. Magda Oranich, al final, és una afiliada de Junts. Té una responsabilitat, però, òbviament, en l’àmbit polític, no és qui per dir si ho és o no ho és. I tenim tots clar que ho és. Ella va guanyar les primàries clarament i no hi ha dubtes que és una persona, un valor, un actiu, el més important que tenim al partit. S’ha demostrat en les eleccions internes que s’han anat fent.

—El sector moderat de Junts ha sortit reforçat per a marcar línies polítiques en el futur, després de guanyar a Barcelona?
—Diria que no. I això del sector moderat, també hauríem de pensar què vol dir. Per exemple, vam tenir una consulta interna i potser et refereixes als que volien continuar al govern, no?

—Sí, tot i que entenc que no és tan homogeni com a vegades se simplifica. Però a grans trets, sí.
—No sé ben bé què és el sector moderat. Si identifiques algú…

—Dirigents provinents de l’antiga Convergència o que hi tenen més relacions i que són més partidaris del pactisme.
—Hi ha gent de l’antiga Convergència que és clarament confrontista i n’hi deu haver alguns altres que ho són menys o que prioritzen la gestió més que no pas la confrontació. Però el full de ruta que vam aprovar el juliol del 2022 diu clarament que la via de Junts és la confrontació i la vam votar el 99% dels afiliats. Per tant, si hi ha un 1% de no confrontistes, d’acord. No sé què vol dir moderat. Al final, la clau de les eleccions a Barcelona era un tema concret, fer fora Ada Colau i posar-hi un alcalde independentista, i això és el que hem aconseguit. L’estratègia ha estat molt bona, perquè hem aconseguit el resultat. Qualsevol altra, no sabem si l’hauria aconseguit. El partit té múltiples moments en què ha de prendre decisions, de vegades d’una manera, de vegades d’una altra. Però un sector significatiu, com ho has dit, moderat?

—Sí, també se’n diu institucional.
—Jo no el veig, aquest sector, no el veig.

—Dirigents com Victòria Alsina, per exemple, membre de la llista de Trias, tenen aquest perfil.
—Però jo no dubto del caràcter independentista de Victòria Alsina. Tinc clar que és una persona molt potent amb el seu currículum, i ho ha demostrat com a consellera, i per tant té moltes ganes d’exercir la gestió per millorar la vida de la gent. Això és ser moderat?

—I mentrestant, poder pactar amb el PSC si fa falta, als ajuntaments o a la Diputació de Barcelona una altra vegada…
—Insisteixo que això també forma part de la ponència i el 99% vam decidir que s’han de prioritzar els pactes independentistes. És més el que es vol fer, de vegades, des dels titulars, per a mirar de dividir Junts. De divisió, en alguns moments semblava que n’hi havia però ara cada cop anem més a l’una. Hi ha gent que considera que gestionar el dia a dia és molt important, que pot dir que és tan important això com la independència, perquè la independència no la farem demà. Per mi, és molt més prioritari aconseguir la independència, perquè no podrem gestionar mai tan bé com ho podríem fer amb la independència. Si aquest és el matís, és una barrera molt difuminada. Però jo no veig gent que no sigui independentista de mena, que no sigui confrontista, més que quatre gats.

—La sortida del govern us ha beneficiat electoralment?
—Si no haguéssim sortit de govern hauríem tingut la mateixa patacada que va tenir ERC. Hauríem caigut no sé si 300.000, 200.000 o 150.000 vots, però hauríem caigut molt. Perquè hauria estat trair els nostres electors. Ens vam presentar a les eleccions per a fer la independència i per a preparar-nos durant aquest mandat, per culminar-la, si era possible, en el mandat, i si no, al següent. Anaven passant els mesos, i vèiem que el president Aragonès no anava en aquesta línia, tot i que en el debat d’investidura es va comprometre a culminar la independència. Havíem de ser coherents amb el vot de la nostra gent, i ho vam ser. Què hauria passat si no haguéssim entrat al govern? Potser encara hauríem tingut més vots. Potser sí. No ho sé.

—Quin recorregut hi veieu, a la legislatura catalana actual?
—Una part del que hi havia en joc en aquestes eleccions era amonestar o castigar el president Aragonès perquè no compleix el seu mandat. Si això passava –dèiem– ERC hauria de prendre una decisió. Bé, ara què passa? Que tenim unes eleccions d’aquí a un mes i escaig. I de moment ERC és, com a mínim, més prudent i s’ho rumia. ERC ha de canviar. Ha de virar, tornar a l’origen, tornar a allò que vam intentar fer tots junts l’octubre del 17, i veure com ho podem tirar endavant ara. S’hi va comprometre el president Aragonès. Si ho fa, pot haver-hi legislatura per a un any i mig, que és el que queda. Perquè, a més a més, necessitem temps per a preparar la independència. De fet, vam aprovar en el debat de política general una proposta de resolució amb deu punts per a preparar-nos per a poder fer la desconnexió i poder reactivar la DUI. Si això ho vol fer d’aquí al febrer del 2025, crec que li donarem suport, n’estic convençut. Això seria una bona manera d’acabar la legislatura. Si continua en la mateixa línia que ara, les eleccions del juliol li aniran encara pitjor, i es trobarà forçat a convocar eleccions no sé per quan, però després del juliol tindrà una pressió que no podrà suportar.

—Els ponts amb ERC no són molt malmesos?
—Diria que no. Sempre hi ha hagut ponts. Una altra cosa és que públicament cadascú ha de defensar la seva posició. Però hi ha una bona sintonia dialèctica i, per tant, igual que fins fa quatre dies ells deien una cosa i nosaltres una altra, ara ens podem tornar a trobar. De fet, personalment estic a l’espera de veure què fan i en aquest moment no sóc gens agressiu. Al contrari. Hem de facilitar que ERC torni. No li ho hem de fer difícil, li ho hem de fer fàcil, que ERC torni allà d’on no hauria d’haver sortit i, per tant, cap crítica.

—Com heu viscut aquests anys en la política institucional? Esteu decebut?
—Decebut i molt. Vaig entrar per culminar la independència. Convençut que no era fàcil i que podien passar coses, igual que van passar l’octubre del 17. Tots els qui vam entrar a Junts érem conscients que això podia passar. Però no m’esperava que, d’una banda, es digués que sí i, d’una altra banda, s’actués no difuminadament, sinó clarament, a favor d’una estratègia que no tenia res a veure amb una culminació que depengués de nosaltres. Perquè passar el testimoni al president del govern espanyol amb una taula de diàleg i un possible acord de la claredat és deixar-ho potser per deu anys més. No anem enlloc, així. En aquest sentit, estic molt decebut. Però la gent ha votat intel·ligentment. Ens han castigat, també, segur, però la gent ha vist que Junts encara té possibilitats de liderar aquest procés i ha dit a Esquerra que o canvia o ja no la tornarà a votar. Aquesta legislatura no s’ha acabat. El 5 de juliol tenim la resolució del TGUE, la possible tornada del president. Ja veurem què passa a Europa amb Sánchez, que arrencarà en la presidència i ja veurem si l’acaba. Tot això tampoc no serà fàcil de pair per a Espanya. I si guanya el PP, doncs, evidentment, ens espera un segon semestre dur, però a la vegada és el que ens fa avançar. Desgraciadament, Catalunya ha avançat més en el procés quan hem tingut el PP a Madrid.

—Com pitjor, millor?
—No, no m’agrada dir pitjor. Però és cert que si tu et deixes portar per algú que et va fent passar amb raons… Així no avancem. O caixa o faixa. També ens pot sorprendre que el PP al final vulgui resoldre el problema, cosa que no podria fer mai el PSOE. Perquè si ho fa el PSOE, el PP el critica i, en canvi, si ho fa el PP, el PSOE no és tant a la dreta.

L’avançament de les eleccions espanyoles al 23 de juliol ha agafat tothom d’improvís. El fet que s’escaiguin al bell mig de l’estiu és excepcional i ja se’n comencen a veure les conseqüències: les peticions de vot per correu s’han enfilat i tots els qui preveien ser de vacances estan neguitosos. La llei orgànica del règim electoral general (LOREG) estableix que qualsevol que sàpiga llegir i escriure i que sigui menor de setanta anys pot ser cridat a una mesa. Ara, molts dels ciutadans amb dret de vot pot ser que el 23-J siguin lluny de la seva residència habitual; que siguin fora a passar les vacances o que tinguin un viatge reservat. Per això molts es demanen què passa si els toca de ser en una mesa electoral i ja tenen un viatge pagat, i si perdran els diners.

Per una altra banda, l’associació de consumidors Facua – Consumidors en Acció ha sol·licitat a la Junta Electoral espanyola (JEC) que inclogui els viatges familiars entre les causes per a estalviar-se d’haver de ser president o vocal d’una mesa electoral. L’associació reclama que les vacances contractades abans del 30 de maig siguin causa d’exempció el 23-J i exigeix sensibilitat a la JEC en uns comicis que es fan per primera vegada en un període de vacances a l’estat espanyol.

Ja es pot demanar el vot per correu en les eleccions del 23 de juliol: Com fer-ho?

Repassem tot seguit els vint-i-tres motius que preveu la junta electoral per a poder-se’n deslliurar.

Com i quan es farà el sorteig de les meses? 

El sorteig dels membres de les meses electorals es farà l’última setmana de juny –entre els dies 24 i 28– i, per tant, probablement fins a començament de juliol no arribaran les citacions als afectats.

Com i quan sabreu si heu estat elegits?

Els resultats dels sorteigs no es publiquen: els únics organismes que en tenen constància són els ajuntaments, les juntes electorals de zona (JEZ) i, finalment, els elegits, que rebran una notificació tres dies després del sorteig.  El retard en la notificació no invalida la designació com a membre de la mesa en cap cas.

Qui pot formular excuses?

La instrucció de la JEC fixa que els presidents, els vocals i els suplents designats poden “formular excuses” i acreditar-les amb documents a la JEZ. Si són acceptades, es farà un sorteig per triar un nou membre de la mesa electoral.

Quina JEZ us correspon?

Podeu consultar quina JEZ us correspon en aquesta llista de municipis de les circumscripcions de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, les Illes, Castelló, València i Alacant.

Quina documentació cal?

Cal presentar una sol·licitud de renúncia a la JEZ corresponent. El document es pot demanar a la seu de la JEZ. Cal presentar el DNI, el NIE o el carnet de conduir, una fotocòpia del nomenament com a membre de la mesa electoral i la documentació necessària, segons el cas, com ara certificats mèdics dels CAP o dels hospitals; o bé laborals, com ara un certificat de l’empresa.

Fins ara, aquest procés havia de ser presencial. Però enguany la JEC també habilitarà una aplicació –encara no presentada– per a tramitar les excuses telemàticament.

La JEZ té un termini de cinc dies per a resoldre les al·legacions i per comunicar la baixa d’un membre de la mesa al primer suplent. El nou membre té temps fins a setanta-dues hores abans de les eleccions per al·legar, i si hi ha qualsevol situació sobrevinguda cal avisar immediatament, abans no es constitueixi la mesa electoral.

Les possibles al·legacions

Els motius que es poden al·legar per evitar l’obligació d’estar a una mesa el dia de les eleccions són molt delimitats. I, de fet, en la llista d’excuses previstes no s’hi inclou el fet de tenir un viatge pagat o haver reservat unes vacances.

Casos d’acceptació automàtica

En alguns casos, la simple al·legació a la JEZ implicarà l’acceptació automàtica de la renúncia a formar part d’una mesa electoral. Hi ha més supòsits que detallem tot seguit:

• Ser major de seixanta-cinc anys i menor de setanta;
• Trobar-se en una situació de discapacitat;
• Tenir la condició de pensionista d’incapacitat permanent absoluta i gran invalidesa;
• Tenir la situació de baixa laboral;
• Estar embarassada a partir del sisè mes o en baixa per maternitat;
• Ser un pres o ingressat en un hospital psiquiàtric;
• Haver format part d’una mesa electoral almenys en tres eleccions els darrers deu anys;
• Tenir la condició de víctima d’un delicte, declarat o presumpte, pel qual hi hagi una resolució judicial en vigor que imposi una pena o mesura cautelar de prohibició d’aproximació, en el cas que el condemnat o investigat destinatari sigui inscrit en el cens del col·legi electoral.

Raons familiars

• Tenir la condició de ser mare amb un fill a càrrec els nou primers mesos;
• Haver de tenir cura de menors de vuit anys o de persones amb discapacitat física, psíquica o sensorial;
• Haver de tenir cura d’un familiar –fins a un segon grau– que, per raons d’edat, accident o malaltia, no es pugui valer per si mateix.

Raons professionals

• Ser un treballador que hagi de prestar serveis a les juntes electorals, els jutjats i l’administració pública, quan tingui funcions electorals;
• Ser un treballador que hagi de prestar serveis essencials, de caràcter mèdic, protecció civil, bombers, etc.;
• Ser director d’un mitjà de comunicació d’informació general o cap dels serveis informatius que hagin de cobrir la jornada electoral;
• Ser un professional que hagi de participar en esdeveniments públics el dia de les eleccions, prevists amb anterioritat a la convocatòria electoral, quan l’interessat no pugui ser substituït o el fet de no participar-hi obligui a suspendre l’esdeveniment i això causi perjudicis econòmics importants.

Causes personals que ha de valorar la JEZ

En alguns casos es poden al·legar motius personals per a no formar part d’una mesa electoral. Aquests arguments hauran de ser avaluats per la JEZ pertinent:

• Lesió, molèstia o malaltia física o psíquica que impedeixi d’exercir les funcions de membre d’una mesa amb normalitat. No cal que hi hagi una baixa laboral, però sí un certificat mèdic que ho acrediti;
• Condició de pensionista d’incapacitat permanent total per a un determinat ofici;
• Situació d’embaràs de risc durant els primers sis mesos;
• Previsió d’intervenció quirúrgica o proves mèdiques importants el dia de les eleccions;
• Pertinença a confessions o comunitats religioses l’ideari de les quals resultin incompatibles amb la participació en una mesa electoral;
• Canvi de la residència habitual a un lloc situat fora del territori on es fan eleccions;
• Condició de mare o pare de menors de catorze anys, quan l’altre progenitor o un germà més gran o familiar no pugui ocupar-se del menor durant la jornada laboral;
• Celebració d’esdeveniments familiars d’especial rellevància que resultin inajornables o quan l’ajornament causi perjudicis econòmics importants.

Precisament és en aquest darrer punt on es poden agafar aquells que tinguin vacances reservades. Tot i que no és expressament previst per llei el cas dels viatges, es poden presentar al·legacions quan la citació impliqui un perjudici econòmic important. Això sí, el veredicte dependrà de cada JEZ. Perquè aquesta pugui acceptar l’al·legació, és imprescindible que el viatge o les vacances hagin estat contractats abans de la convocatòria d’eleccions. Per tant, si encara no teniu el viatge reservat, no us podreu servir d’aquesta excusa.

D’una altra banda, si us toca d’estar en una mesa electoral, podeu fer servir la citació perquè us retornin els diners d’un bitllet d’avió o per a aconseguir un canvi de dates d’un hotel. Sempre dependrà de les condicions que hàgiu contractat.

Quina multa ens poden imposar si no ens hi presentem?

Acudir a les meses és un deure i la llei preveu sancions econòmiques –fins a 1.800 euros– i fins i tot penes de presó –entre tres mesos i un any– per a qui no es presenti al col·legi electoral el dia de les eleccions. Ara com ara, ningú no ha entrat a la presó per no haver-se presentat a una mesa, i la multa la decideix un jutge. La llei no estableix cap quantitat exacta, i correspon als magistrats d’avaluar els criteris de renda de l’afectat i la gravetat dels fets.

Una instrucció de la JEC detalla els supòsits que es poden al·legar a les JEZ. És important de saber que les al·legacions es poden presentar a la JEZ pertinent, en un termini de set dies una volta rebuda la notificació. Els casos es resolen, sense possibilitat de recurs, en un termini de cinc dies.

Si falten membres per a constituir la mesa, qualsevol persona del col·legi electoral pot assumir-ne la responsabilitat. Si una mesa no es pogués constituir, els electors no podrien votar-hi fins al cap de quaranta-vuit hores.

Els primers mesos de la covid, quan érem tots tancats a casa, VilaWeb va proposar als lectors trenta entrevistes amb grans intel·lectuals catalans i mundials, quinze i quinze, que reflexionaven des de diversos angles sobre aquelles circumstàncies excepcionals. Un dels entrevistats va ser el filòsof, economista, músic i escriptor senegalès Felwine Sarr. Sarr és una de les veus africanes més originals i potents, i en aquell moment ja havia escrit Afrotopia, un llibre fonamental no solament per a entendre l’Àfrica d’avui i del futur, sinó per a entendre també com es pot dur a terme un procés de descolonització mental.

D’ell i del seu llibre he manllevat avui aquest concepte de “sobirania intel·lectual”, que em sembla clau per a explicar tot això que passa del 2012 ençà i, mirant més a curt termini, per a entendre i explicar el terratrèmol de diumenge. Perquè, davant les urnes parades, centenars de milers de votants d’aquest país, tant al Principat com al País Valencià, precisament posaren davant de tot, i per damunt de tot, la pròpia sobirania intel·lectual. I per aquesta raó ara hi ha tants nervis en les seus dels partits polítics, uns partits polítics que han descobert que els seus votants no són ciutadans captius com semblava, sinó persones lliures que no tenen por de cap futur.

A Afrotopia, Sarr afirma que per a impulsar qualsevol projecte col·lectiu els oprimits –i, parlem clar, què som nosaltres, sinó això?– han de guanyar la batalla de la representació, tenir personalitat pròpia. Cosa que diu que no es fa tan sols elaborant un discurs, sinó també actuant. Concretament, dotant-se del dret de marcar de manera autònoma les ratlles, els llocs per on no passaràs diguen què diguen els altres. I la gent va fer això, justament.

El llibre també repassa el pensament i l’obra del moviment d’alliberament africà i Sarr hi introdueix dos conceptes, un de Valentin Mudimbé i un altre de Frantz Fanon, que crec que encara ens poden ajudar més a posar llum, tots dos, a la situació que vivim al nostre país.

De Mudimbé, Sarr es queda amb la idea que existeix una “biblioteca colonial” i que cal denunciar-la. Però l’expressió no es refereix a l’existència d’una biblioteca de llibres marcats per la colonització. Mudimbé vol dir que hi ha un catàleg ordenat de paranys que els colonitzadors fan servir per ofegar qualsevol intent de pensament propi. Un catàleg que, com els llibres, és reconegut perquè s’ha fet servir una vegada i una altra, sempre a favor del colonitzador. Ho traduesc, això, al nostre cas: en la biblioteca colonial catalana trobaríem obres tan acreditades com ara “Voteu el PSOE o vindrà la dreta”, “Ara cal fer un gran front democràtic contra el feixisme”, “Hem d’aparcar les reivindicacions pròpies perquè ara és l’hora d’anar tots junts”, bla, bla, bla.

I crec que aquest brillant concepte de “biblioteca colonial” encara és més il·luminador si el connectem amb un altre, aquest de Frantz Fanon, que trobe que no cal traduir al cas català perquè s’entenga perfectament. Fanon diu que si nosaltres mateixos no som capaços d’imaginar que les coses es poden fer d’una manera diferent i si no obeïm la nostra lògica independent, aleshores només podem esperar que ens governen aquells que ens oprimeixen.

És per això que diumenge, quan tanta gent va decidir d’actuar amb sobirania intel·lectual, de manera diferent, lliurement, sense por del futur i sense deixar-se entabanar pels missatges apocalíptics que emergien de la biblioteca colonial, aquest país va fer un altre salt de gegant en la consciència política. Un salt que Julià de Jòdar ahir definia magníficament ací a VilaWeb, parlant de “L’avantguarda dels tres-cents cinquanta mil“.

PS1. Amb l’avantguarda sola no guanyes. Però les avantguardes canvien les condicions. Tot ha canviat d’ençà de fa quaranta-vuit hores i ara vindran les sentències del TJUE, la campanya electoral espanyola, una possible investidura on els vots de l’independentisme seran decisius o on l’abstenció marcarà la nostra oposició, un govern espanyol amb l’extrema dreta, un Onze de Setembre que pot ser sonat, segurament unes eleccions catalanes… Com deia ahir, tot s’accelera una altra volta i ara cal que cadascú des de la seua posició decidesca lliurement quina és la millor contribució que pot fer al procés d’independència i a la revolució democràtica catalana. No voldria, per tant, que ningú interpretàs tot això que explique aquests dies com una guia ni com una lliçó. Simplement, faig aportacions al debat i mire d’ajudar a interpretar-nos.

PS2. Si escolteu la versió en àudio d’aquest editorial, hi trobareu un PS sonor, el primer, amb la música del polifacètic Felwine Sarr.

Deixeu-me dir d’entrada que el panorama institucional que ens ha quedat al País Valencià després de les darreres eleccions fa impressió. Mala impressió. Que et trobes els amics i fem tots aquella cara: Bon dia, com estàs? Què vols que et responga… Bon dia, sí, per dir alguna cosa. Etcètera.

Tinc una samarreta amb un vers de Vicent Andrés Estellés. De l’emprenyamenta i la tristesa que duia a sobre, dilluns em vaig llevar pensant que dedicaria tot el dia a caminar per Torrent, agafar el metro i caminar per València, agafar el metro i tornar a Torrent, amunt i avall només per passejar-hi la samarreta. El vers és del conegut “Oratori per Marilyn Monroe” i té una pregonesa i una sonoritat que se t’enganxen a la memòria i que de tant en tant t’hi tornen perquè resulta que, ves quines coses, sents que realment et representa. I fa, clarament i estellesiana: “Ah fills de puta!”

En fi. No hi va haver passejada. Perquè tenia feina i perquè no n’hi va haver.

Amb el xoc de veure el resultat en escons i els titulars gairebé unànimes, marea blava, allau pepera, els de vox afilen ganivets, la sensació era d’aclaparament. Per bé que el ball d’escons, en general, hagi estat curt (un regidor a València que abans queia d’un cantó i ara de l’altre, els diputats que abans tenien els uns, 52, i que ara tenen els altres, 53), el resultat serà tantes institucions en mans del Ppox que sí: impressiona. I hi ha una basarda, un ai mare, un jo què sé. Passada la impressió, però, em sembla que cal mirar les dades una mica més de prop.

I les dades ens mostren, d’entrada, l’evidència: el capgirament institucional. Tot (gairebé tot) pintat de blau sembla que ens digui que ha guanyat la dreta espanyolista.

(Un parèntesi d’aclariment, en aquest punt de l’article: hi faré, sovint, la simplificació en dos blocs. No pas perquè consideri el PSPV-PSOE ni d’esquerres ni nacional, per exemple, sinó perquè la divisió serà entre “Botànic” –l’acord PSPV-PSOE, Compromís, Podem que ha governat l’autonomia els darrers vuit anys– i “anti-Botànic”, senzillament.)

Les dades, per tant: a les autonòmiques, des del punt de vista dels vots absoluts, el bloc Pepoxanos (PP + Vox + Ciudadanos) ha aconseguit (sempre arrodoniré, en parlar de xifres) 1.200.000 vots, i l’any 2019 en va tenir 1.260.000. Per tant, 60.000 vots menys. Menys. No hi ha marea que valgui. Cap tsunami fatxa al País Valencià.

La participació ha baixat (enguany han votat cosa de 260.000 persones menys que el 2019) i ha afectat tothom. Però més les opcions botàniques que les de dreta: el bloc del Botànic ha passat de tenir 1.300.000 vots a tenir-ne 1.125.000. N’ha perduts 175.000. Poca broma.

Si enfoquem una mica més concretament, cal assenyalar que aquesta davallada tampoc no ha afectat igual totes les potes del tamboret Botànic: el PSOE, de fet, ha guanyat gairebé 50.000 vots, mentre que Compromís n’ha perduts gairebé 95.000, i Podem – Esquerra Unida, pràcticament 130.000. I és en aquesta pèrdua de vots que hi ha el canvi a les institucions. I el fet que Podem-EU no hagi pogut entrar a les Corts (on, no ho oblidem, fa falta superar un 5% del total per a aconseguir representació) ha pesat força en el decantament de la balança.

Així doncs, amb les dades a la mà, d’entrada potser sembla que, més que no pas guanyar els uns, hagin perdut els altres. I que hi hagi hagut, per tant, un sector important de l’electorat d’esquerres que enguany no ha votat. Que no ha volgut. Que no ha pogut. Que ha expressat la seva protesta. El que sigui. Que no s’ha sentit mobilitzat. Tampoc per la por del tàndem PP-Vox, i tot i saber que la seva abstenció podria propiciar un govern d’extrema dreta espanyolista. Cal tenir-ho present, això, si és així.

Si l’interès i la intenció és corregir aquesta situació, convindrà afinar les causes que l’han generada. I, probablement, les causes són múltiples. Jo, de la meva banda, a hores d’ara continuo tenint més preguntes que respostes. Tan sols posaré sobre la taula algunes qüestions més que suggereixen les dades i que potser ens compliquen les anàlisis de blanc o negre. De segur que n’hi ha més. I amb més detall. Però començo.

Pot ser que l’abstenció sigui per descontentament amb la gestió del govern del Botànic. Però això no ho explica tot. Tampoc no encaixa amb la bona valoració d’aquesta gestió que han mostrat repetidament les diverses enquestes. Ni amb l’augment de vot del partit que precisament encapçalava la gestió. Ni amb el fet que la davallada sigui compartida amb altres opcions d’esquerres que no han governat (si ampliem la visió més enllà del Botànic, podem veure, per exemple, que també ERPV ha reculat, dels poc més de 5.000 vots el 2019 als poc més de 4.400 enguany).

També pot ser que el descontentament sigui amb la política lingüística i nacional del Botànic. I de segur que n’hi ha casos (jo mateixa en conec). Però potser no acaba de casar amb el fet que una opció com ERPV no hagi recollit aquest enuig. Que no l’hagi recollit gens. I aquí la qüestió afecta sobretot Compromís, aquells 95.000 vots menys respecte de les anteriors eleccions autonòmiques: potser cal mirar si resulta que això no ho explica. O no tan sols això. Perquè un vot tan conscient que no va a Compromís per la qüestió lingüística, però que tampoc no va a ERPV, potser és una mica estrany. Potser no. Però potser sí.

Si continuem a Compromís (una opció política que és coalició de Més –l’antic Bloc Nacionalista Valencià–, Iniciativa i Verds), com que hi havia, al mateix temps, eleccions autonòmiques i municipals, la ciutat de València ens forneix una dada interessant: Joan Ribó (d’Iniciativa, candidat a la batllia) va tenir-hi poc més de 99.000 vots, i Joan Baldoví (de Més, candidat a les Corts), gairebé 67.000. Tots dos es presentaven sota idèntic paraigua: Compromís. Si altres vegades hi havia hagut una certa diferència batllia-Corts, enguany ha estat molt significativa. Molt. Vull dir que més de 32.000 persones han votat Ribó, que prové del PCPV i Esquerra Unida, però no Joan Baldov, amb un perfil més nacionalista valencià. Són 32.000 vots que falten als 95.000 i que mereixen una anàlisi concreta.

Podria ser que una part dels vots haguessin caigut per una altra banda? Se m’acumulen les preguntes, se m’acaba l’espai i encara no he esmentat Mónica Oltra. O, més exactament, l’absència de Mónica Oltra (igual com Ribó, PCPV-EU-Iniciativa), que anys enrere va aglutinar al seu voltant (i, per tant, al voltant de Compromís) sectors molt importants de gent que fins aleshores no haurien votat res que tingués a veure amb el Bloc. Aquesta vegada (per obra dels jutges espanyols), Mónica Oltra no ha estat candidata. És possible que alguns d’aquells votants se n’hagin anat? Que fossin “sector Oltra”, diguem-ne? Pregunto.

Més preguntes que respostes, sí. Ja ho havia dit. Però per evitar que les extremes dretes espanyolistes se’ns enquistin a les institucions, caldrà posar sobre la taula tots els interrogants que les dades ens generin. Tants com n’hi hagi. I mirar de respondre’ls. Perquè si no afinem les lectures tampoc no afinarem les solucions.

De saber, però, sí que sabem d’entrada una cosa: que això d’ara, amb les dades a la mà, no ens fa, ni de bon tros, tornar a la casella de sortida. No és, ni de bon tros, aquell ofegar-ho tot que sí que hi va haver als anys noranta del segle XX. Ni de bon tros. Perquè ells no han aconseguit cap onada i nosaltres (i ara ja no parlo d’aquella simplificació en dos blocs que deia abans, sinó de nosaltres, partit amunt, partit avall o sense partit: nosaltres) ara sortim de més amunt. I amb més base. No és poca cosa, no.

Avui comença el Primavera Sound 2023, que inaugura la temporada de festivals. Fins el 3 de juny, el parc del Fòrum serà l’escenari de les actuacions de més de 400 artistes. Els principals caps de cartell són Rosalía, Depeche Mode, Calvin Harris i Måneskin. Entre els grups en català, es destaquen Desert, Antònim i Selva Nua.

El Primavera Sound s’ha consolidat com un festival potent, amb un cartell variat i estils de música diversos. Després de batre el rècord històric d’espectadors l’any passat, amb 500.000, aquest cap de setmana torna a Barcelona.

Us detallem els horaris i els intèrprets principals de les actuacions que es faran en els quinze escenaris del recinte.

Primer dia del Primavera Sound a ritme de New Order i Blur

El grup Antònim, de música electrònica, i els italians Dagger Moth seran els encarregats d’obrir el festival, a les 16.00.

New Order farà vibrar el públic amb la seva mescla de sons característica. Serà a les 23.05 a l’escenari d’Estrella Damm, el mateix on els britànics Blur portaran el seu pop amb esquitxos d’indie, hip-hop i electrònica a les 2.05.

Halsey, l’artista que assenyala els vicis de la indústria musical, tancarà l’escenari Santander a les 0.30, però qui tancarà la primera jornada del Primavera Sound serà Folamour i la seva festa de funk.

Divendres: un trencaclosques de hip-hop, pop i música electrònica

El segon dia del Primavera Sound actuarà la banda anglesa Depeche Mode, un dels grans reclams d’enguany. A les 21.10 presentaran el seu darrer àlbum, Memento Mori, i els seus grans èxits, com ara “Just can’t get enough” o “Enjoy the silenci”.

Kendrick Lamar és un punt de referència del hip-hop contemporani, amb un discurs que reivindica l’antiracisme i que farà arribar al Primavera Sound a les 23.00. En el mateix escenari, a les 2.00, Skrillex, el productor de música nord-americà, aportarà el seu característic toc de música electrònica, dubstep i glitchstep.

La nit la tancarà Daphni, que aportarà una combinació de vocals soul, ritmes africans i dub techno.

Rosalía, la gran esperada

La nit de dissabte presenta un cartell de luxe amb el DJ Calvin Harris i el grup italià Måneskin, que seran l’avantsala del concert de Rosalía, un dels més esperats. Serà a les 00.15 i 00.40, respectivament, poc abans que comenci l’estrella de la nit. La cantant de Sant Esteve Sesrovires actuarà a l’escenari d’Estrella Damm a les 2.00 per fer ballar als espectadors amb els seus grans èxits.

Tancarà el Primavera Sound el DJ Coco, amb els èxits més actuals per cloure el cap de setmana musical al Parc del Fòrum. Actuaran alhora Overmono, una proposta techno, i Jayda G, una artista que combina la música disco, funk, boogie i soul.

La programació complementària del Primavera Sound

El Primavera Pro complementa el festival amb activitats gratuïtes per a tots els públics, que ja han començat aquesta setmana. El CCCB es converteix en un centre de conferències amb tot de conferències sobre música, amb una anàlisi del pop d’aquests últims cinquanta anys, per exemple.

El 4 de juny es posarà punt final a la festa amb els concerts gratuïts de Purple Disco Machine, Diplo i Böhmer, CamelPhat, Carlita i Two Ex.

Com arribar al Primavera Sound?

La millor opció per a anar al parc del Fòrum és el transport públic. S’hi pot arribar amb metro, a la parada Maresme-Fòrum. Dijous el servei s’acabarà a mitjanit, divendres a les 2.00 i dissabte funcionarà tota la nit. La T4 del Tram (amb parada a Estació Fòrum) circularà ininterrompudament entre dijous i divendres. També s’hi pot arribar amb les línies 7, 36, 143, H14, H16 i B23 d’autobús. Les línies nocturnes són el N6 i N7 i funcionen entre les 23.00 i les 6.00.

L’organització del festival posa a disposició un bus llançadora entre la plaça de Catalunya i el parc del Fòrum. Dijous funcionarà entre les 0.00 i les 5.00, i divendres entre les 2.00 i les 5.00. Dissabte l’autobús començarà a circular a les 3.00 i acabarà a les 7.00.

Una comissió científica internacional formada per més de quaranta investigadors de tot el món ha desenvolupat un mètode per avaluar i calcular els límits “segurs i justos” del planeta Terra a escala global i local, com seria l’augment de la temperatura mitjana. Una vegada quantificats, aquesta Comissió de la Terra conclou que la majoria d’aquests límits, concretament set de nou, ja han estat transgredits. Les conclusions s’han publicat a la revista Nature.

En concret, estableix que per evitar l’alta probabilitat de múltiples punts crítics climàtics, el límit segur són 1,5ºC, que encara no s’ha sobrepassat. No obstant això, el límit “just” per evitar una alta exposició a danys significatius derivats del canvi climàtic s’estableix en 1ºC, cosa que ja s’ha sobrepassat en 0,2ºC.

D’altra banda, la investigació estableix que per a mantenir la naturalesa intacta global cal, almenys un 50% a un 60% de superfície d’ecosistema, cosa que s’ha transgredit en el 45% o 50%; mentre que mantenir una naturalesa gestionada localment tindria el seu topall en almenys comptar amb entre un 20 i un 25% d’ecosistemes naturals per quilòmetre quadrat perquè fos segur i just. L’estudi assenyala que aquest límit s’ha passat en dos terços de la superfície terrestre dominada per l’activitat humana.

En matèria d’aigua, han considerat que el límit segur i just per a les aigües superficials comptar amb un 20 % d’alteració mensual del cabal com a màxim, un topall transgredit en el 34% de la superfície global.

Veïns de Vallvidrera han denunciat a les xarxes la presència de militars espanyols armats a la rodalia de la font de l’Espinagosa, a Collserola.

Volem felicitar al @parcncollserola perquè per fi ha començat la gestió forestal tan esperada. Avui a la Font de l'Espinagosa! Imatges reals de Collserola! pic.twitter.com/rT3jLYH5PA

— Collserolapaisatgeviu (@Collserolapais1) May 31, 2023

Avui, com en altres ocasions, membres de l'exèrcit espanyol amb armes llargues passejant per la part alta de la ciutat de Barcelona i la falda de Collserola.

Ja n'hi ha prou! Fora l'exèrcit dels nostres barris! #ForaFeixistes https://t.co/ufa65A2S5X

— CUP Barcelona (@CUPBarcelona) May 31, 2023

També s'ha de "felicitar" a @EjercitoTierra per aquestes maniobres militars que sovint fan a #Collserola. L'imatge és patetica, Collserola no pot, ni ens cal aquestes "postals de guerra".@xaviertrias

— Daniel (@Dani_o_Daniel) May 31, 2023

Les imatges, enregistrades aquest matí, han reobert la polèmica per la presència de soldats armats a la serra. L’any 2016, l’Assemblea del Consorci del Parc Natural de Collserola va prohibir que l’exèrcit espanyol dugués a terme maniobres militars al parc, admetent exclusivament activitats d’entrenament que no impliquessin armes de foc i en què tampoc no es poguessin exhibir. Si bé el ministeri de Defensa espanyol impugnà la decisió, l’Ajuntament de Barcelona considerà que l’ordenança romania en vigor.

D’aleshores ençà, tanmateix, l’exèrcit espanyol ha violat l’ordenança en diverses ocasions. El 2019, per exemple, diversos veïns van fotografiar un grup de soldats passejant pel parc tot brandant armes. Un any abans, el 2018, la presència de militars armats a pocs metres de l’escola els Xiprers en horari lectiu també aixecà gran polseguera.

Avui noves maniobres militars de l'exèrcit espanyol al Parc de Collserola. Fora les forces d'ocupació! pic.twitter.com/uiWF2Cyhbk

— Arran (@Arran_jovent) February 14, 2019

Volem que el Parc Natural de #Collserola sigui un espai lliure de pràctiques i exercicis militars.

Avui a Can Cortés (#SantCugat), tornem a trobar pràctiques bèl·liques als nostres espais naturals.

FORA MILITARS DE COLLSEROLA.@parcncollserola @ajsantcugat pic.twitter.com/WpDw5yBKos

— CUP SantCugat (@cupsantcugat) March 13, 2018

 

M’he quedat de pedra aquest migdia quan al Telenotícies, de TV3, han passat un tall de la intervenció d’Alberto Núñez Feijóo, president del PP, dient, com aquell qui res: “Els catalans sou els més esplèndids d’Espanya. Pagueu més imposts que ningú.” I tot seguit ha dit que calia veure com es podia retocar el finançament autonòmic per posar-lo a to amb la injustícia que es podia endevinar rere les seves afirmacions. La veritat és que a mi em rellisquen força les seves paraules. El dèficit fiscal que tenim amb l’estat espanyol no és cosa dels socialistes –que també– i no ve d’un parell d’anys enrere. Són molts anys amb governs dels dos partits dominants a la geografia espanyola, en què les coses no han canviat. I s’ha dit de tot. No, no m’ho crec, senyor Feijóo! Senzillament, perquè no sou el primer que ho dieu. I casualitats de la vida, qui ho diu acostuma a dir-ho aquí, a Barcelona, envoltat, habitualment, de la flor i nata de l’empresariat català.

Jo estic cansat de sentir promeses falses, paraules buides que s’obliden en el mateix moment que qui les diu arriba al Prat o a l’estació de Sants. Els 15.000 milions o més que marxen cada any per no tornar són una realitat contrastada, tan certa com el volum de milions que ens prometen cada any en les inversions pressupostades –que sempre generen grans protestes en els representants de les altres comunitats quan es fan públics– i que, a l’hora de la veritat, es converteixen en un percentatge molt més baix, del qual llavors ningú no parla.

Són moltes frases altisonants que serveixen per a titulars dels mitjans –catalans i no catalans– i per a fer veure –a tots els qui ho vulguin creure– que a Catalunya no ens podem queixar. Que els de l’altre partit al govern són els “dolents” i nosaltres som els qui solucionarem el problema secular amb Catalunya. De vegades, penso que deuen ser rucs si es pensen que això ens ho creurem. Però, després, a l’hora d’anar a les urnes, veig que no ho són tant com em pensava i que hi ha gent que els creu i això els dóna vots allà… i aquí.

M’ha agradat la resposta que la consellera d’Economia, Natàlia Mas, ha fet, no tant al ministre com a la nota d’opinió del Cercle, en què s’acusava Catalunya d’estar estancada i créixer menys que no podria. “El fet que l’economia catalana i també els nostres serveis públics es trobin en la situació en què estan és ‘gairebé una heroïcitat’ si es tenen en compte els greuges importants de finançament i d’inversions que pateix Catalunya”, ha dit. I encara que no m’estic de criticar les mancances del govern català quan toca, ara he de donar tota la raó a la consellera. Jo encara diria més. No és una heroïcitat, és un miracle! I fa molts anys que dura.

Una altra frase de Mas que m’ha agradat de sentir és que en el repartiment del dèficit autoritzat per la Comissió Europea per al 2023, el govern espanyol s’ha reservat unilateralment el 100% del marge de dèficit, tot obligant les comunitats autònomes a un dèficit zero i els ajuntaments a un superàvit del 0,2%. “És un ofec inacceptable exigir que ajustin els altres i, precisament, les administracions que sostenim els pilars de l’estat del benestar i hem d’executar inversions estratègiques per al territori”, ha afirmat. D’aquest punt, se’n parla poc, potser perquè té una dificultat d’enteniment comprensible per part d’una ciutadania que no és experta en els termes de l’economia pública.

Amb les seves paraules, Mas vol dir que totes les retallades es concentren en les autonomies i en els serveis que donen a la societat, mentre que l’estat espanyol continua com si no res. Evidentment, els qui posen la cara són els responsables dels governs i els qui queden malament davant els ciutadans. Si, a més, això passa a Catalunya, on tenim el finançament a nivell de presa de pèl continuada, els resultats són encara més importants en la seva negativitat.

I sobre l’estancament i la pèrdua reputacional de Catalunya per allò de la fugida d’empreses del 2017 i 2018, ha recordat les inversions fetes darrerament per grans empreses i ha reblat la qüestió tot afirmant que “les inversions no aterren als territoris que estan en decadència, sinó allà on hi ha dinamisme i unes institucions que acompanyen”. Jo hi afegiria que la Generalitat ho podria fer millor, però subscric les paraules de Mas.

I és per tot això que m’emprenya veure com molta gent baveja per acostar-se al personatge i provar de sortir a la foto amb ell. No sé si això ha passat avui, perquè no hi he anat, però me n’he fet un fart de veure-ho durant molts anys amb els presidents espanyols de torn. Fins i tot, penso que, si sabem tot això, per què encara muntem aquestes pantomimes. Sabem què ens diran, sabem que són paraules buides, sabem per experiència que no ho compliran, però, així i tot, cal aixecar el cap quan hi ha algun fotògraf pel mig. M’emprenya i m’he cansat de tant “dia de la marmota”. I em sembla mentida que hi hagi gent que encara s’avingui a fer el paperot.

En fi, una altra reunió del Cercle que haurà deixat content tothom. Els qui ho han muntat, per l’èxit assolit de fer venir l’home del futur –això em va semblar entendre de les paraules del president Aragonès–, i el president del PP, per haver dit una mentida més a Catalunya, davant un públic que l’aplaudia. Si creien les seves paraules o no –quants les hauran cregudes i quants?– no té importància. Si més no, això em sembla a mi, any rere any…

La presidenta de Junts, Laura Borràs, ha comparegut després d’haver-se reunit, juntament amb Jordi Turull i Albert Batet, amb el president de la Generalitat, Pere Aragonès. Borràs ha explicat que s’han analitzat unes quantes fórmules concretes i que s’han instat a continuar treballant per a veure la manera de fer viable un front comú de cara a les eleccions espanyoles del 23 de juliol.

Sobre això, ha remarcat que qualsevol iniciativa que s’acordi ha de ser per avançar per la independència i ha de ser en “clau català i en clau independentista”. De fet, Junts ha començat una ronda de reunions amb partits i entitats favorables a un estat independent, i no amb els comuns, com sí que ha fet el president Pere Aragonès.

Aragonès proposa un front democràtic a Madrid i rebutja de convocar eleccions

Preguntat si s’ha descartat la candidatura conjunta, després d’haver dit el president d’ERC, Oriol Junqueras, que el front democràtic del 23-J s’hauria de limitar a uns punts programàtics compartits, Borràs ha dit que no s’ha descartat res, que s’ha analitzat més d’una proposta i que ara s’han emplaçat a continuar treballant en més reunions. En tot cas, sí que s’ha mostrat d’acord amb el punt proposat per Junqueras de prioritzar que hi hagi governs municipals independentistes.

El president Aragonès va proposar ahir un “front democràtic pels drets i les llibertats” amb els partits independentistes i sobiranistes per a les eleccions del 23 de juliol.

Les pluges d’aquests últims dies són un miratge en zones com el Berguedà. La sequera d’aquesta primavera i el fred d’aquests últims dies han fet minvar les pastures a muntanya. Falten pocs dies per començar la transhumància i els ramaders ho afronten amb molta incertesa: “No sabem si hi haurà prou herba i aigua per passar l’estiu a la muntanya”. Així ho expressa a l’ACN el president de la Federació catalana de la raça bruna dels Pirineus, Martí Orriols, que no descarta que els ramaders hagin de fer baixar els animals abans del previst -acostumen a pujar a principi de juny fins a final de setembre-, amb el consegüent impacte econòmic per a les explotacions, que hauran de comprar més farratges per poder continuar amb l’engreix.

El sector primari està vivint una tempesta perfecta, amb els preus disparats, les collites arruïnades per la falta de pluja dels últims mesos i un hivern que ha costat de passar per l’augment dels costos. Les pluges d’aquests últims dies han estat molt ben rebudes si bé el sector alerta que no són suficients: “El que és verd ara hauria de ser el farratge per a l’hivern vinent, no el que s’haurien de menjar ara”, destaca Orriols. I és que un dels temes que més preocupa és que aquesta ha estat una primavera dolenta per al cultiu de farratges i que els magatzems estan buits per passar els pròxims mesos.

En el cas de la transhumància, a més, el problema es trasllada a les altes pastures. “El que fa patir més és l’herba, però també l’aigua”, admet. I és que, segons explica, el fred ha endarrerit el creixement de les pastures i la sequera també complicarà la disponibilitat d’aigua, “aquell petit regueró d’aigua que sempre corria”, diu. I posa un exemple: “Si una vaca s’ha de desplaçar una o dues hores per anar a beure aigua, difícilment es desplaçarà més lluny i passarà gana; només es concentrarà a unes zones”. Davant d’això, el ramader es veurà obligat a anar-les a buscar abans i seguir alimentant-les a la granja, amb el consegüent impacte econòmic (el menjar s’haurà de comprar per les males collites). En condicions favorables, la transhumància comença a principis de juny i s’allarga fins a finals de setembre, però aquest any no descarten que s’escurci més d’un mes segons els casos.

“Una explotació de vaques de pastura és rendible quan dedica bona part del temps pasturant i el que ha passat aquest any és difícilment suportable”, remarca el gerent de la federació. “És una descapitalització de les explotacions de forma ràpida i bèstia”. afegeix.

Ajuts per la compra de farratges

Precisament, el Departament d’Acció Climàtica anunciava la setmana passada una nova línia d’ajuts al sector ramader de boví, oví, cabrum i equí per a la compra de farratges i, en casos excepcionals, la possibilitat de disposar de cisternes d’aigua per aquelles explotacions que no poden. Així per exemple, s’han fixat setanta-cinc euros per vaca lletera amb un límit de deu mil euros per explotació.

“No sé si amb ajudes n’hi haurà prou, perquè el problema no és només l’increment de preus -els preus s’han doblat respecte a l’any passat- sinó que no n’hi ha”, remarca Jaume Casas, ramader del Mas Pinós de Vallfogona del Ripollès. Tota ajuda és bona, diu, però no saber on compraran el menjar en els mesos vinents és una de les principals preocupacions que tenen ara mateix al ser generalitzat. “Si no hagués plogut aquí, però sí a Lleida o Empordà llavors hauríem pogut comprar el menjar d’altres llocs, però en aquest cas no és així”, remarca.

Amb una cabanya de cent vint vaques reproductores, totes de la raça bruna del Pirineu, fan l’engreix dels vedells fins que els poden sacrificar a l’escorxador de Ripoll. Tenen un obrador on fan elaborats i venen directament la carn a particulars i restaurants. Aquest any han engegat les vaques tres setmanes més tard a les pastures del Ripollès i, per tant, també han gastat més farratges. Una petita part també la faran pasturar a la Vall d’Aran perquè és on han trobat terres disponibles. D’altra banda, han portat a sacrificar bestiar que, en altres condicions, haurien esperat un temps més. Segons explica, “hem guardat menys reposició per no augmentar els caps, no tan dràsticament com a altres explotacions (que han hagut de sacrificar-ne pels costos), però sí que la tendència és a disminuir, hi estem obligats”.

Una bassa mig buida

Fa tres anys, veient que cada cop era més complicat garantir l’aigua al bestiar a les pastures, van construir una bassa per recollir la pluja torrencial de la muntanya. “Els dos primers anys es va emplenar bé, però aquest any està bastant per sota de la meitat”, afirma. Si no venen llevantades amb pluja abundant, no creu que puguin aguantar gaires mesos amb aquesta aigua.

El paisatge es veu verd i pot donar una idea equivocada: “Els arbres treuen fulla i està tot verd i penses, ui no hi ha tanta secada, però del color verd no se’n viu, hi hauria d’haver més de 20 centímetres d’herba i està tot pelat”, es queixa. Març i abril gairebé no ha plogut gens, que és quan més falta feia. El problema, a més, és que la terra està tan seca que l’aigua no corre, es queda allà on cau. I la bassa que tenen s’omple només quan l’aigua baixa de la muntanya, pendent avall. “Hauria de ploure molt sovint i no ho fa”. Com a molt podran passar les pròximes setmanes i mig estiu, però el problema greu pot ser a la tardor si no plou de forma generalitzada.