Vilaweb.cat

Ridícul del fiscal Carballo per una traducció increïble del català en l’interrogatori a Trapero

A la sessió d’avui del judici contra el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, el fiscal Miguel Ángel Carballo, que el continua interrogant sobre el paper del cos durant l’1-O, ha protagonitzat una anècdota que palesa el biaix i el prejudici amb què la fiscalia es mira la causa. Parlava d’un correu enviat pel comissari Ferran López a Trapero que tractava del sentit que podria tenir una nova instrucció de la fiscalia sobre com actuar contra el referèndum. I ha estat llavors que Carballo ha traduït l’adverbi ‘ja’ per l’exclamació ‘ha!’, de manera que ha dit:

—El 25 de setembre rebeu un correu del comissari Lluís Ferran López Navarro dient-li, literalment, ‘Ha! Tenim pistes del contingut de la [instrucció de la fiscalia número] 5/2017′.
—’Ja’. És ‘ja en tenim’.
—Sí, bé, és que és el que hi ha transcrit literalment. No sé si era un ‘ha’ col·loquial.
—És en català, i li’n dic la traducció: ‘Ja tenim pistes…’

EN DIRECTE: Continua la declaració del major Trapero en el judici a l’Audiència espanyola

Diari d’un judici polític: El moment que Trapero va restar atònit amb els votants de l’1-O

The post Ridícul del fiscal Carballo per una traducció increïble del català en l’interrogatori a Trapero appeared first on VilaWeb.

De malva, roig i blau

«En el camp de l’observació, l’atzar només afavoreix les ments preparades.» La frase la va pronunciar en 1854 Louis Pasteur, però ben bé podria haver-la signat William Henry Perkin (1838-1907). I això que la Setmana Santa de 1856, als seus divuit anys, no passava de ser un simple estudiant del Royal College of Chemistry de Londres. I el seu laboratori, una cambra ben senzilla en l’últim pis de la casa dels seus pares a l’East End. Allí havia instal·lat una rudimentària col·lecció d’instrumental i reactius amb els quals s’afanyava durant les hores lliures. No sembla molt, però, amb aquestes armes tan humils i la ingenuïtat de la joventut com a únic aval, estava a punt de fer un dels descobriments científics més importants de la seua època.

La seua meta desbordava ambició: ni més ni menys que la síntesi de la quinina. El director del seu institut, l’alemany August Wilhelm von Hofmann, havia fantasiat a classe amb la idea de produir aquest antipalúdic essencial per a l’expansió de l’Imperi britànic a partir de quitrà d’hulla, un residu molt abundant en aquells dies perquè s’originava en l’elaboració del gas per a l’enllumenat. Així que allí el tenim, en el seu paper d’alumne avantatjat, emportant-se els deures a casa sense més premi que l’obtenció d’una pasta fosca en la qual no s’albirava la menor petjada del fàrmac. Però no anava a donar-se per vençut, i ací detectem la primera de les seues múltiples virtuts. Encara tindria perseverança suficient per a dissoldre la mescla en alcohol etílic i manipular-la pacientment fins a descobrir que tenyia de violeta la seda (Garfield, 2001).

No era aquesta una troballa qualsevol. Durant la seua llarga història, l’ésser humà havia depès de tints procedents de la naturalesa per a fer més lluïdores les seues peces de roba. Els millors, aquells que confereixen a la vestimenta una coloració vistosa resistent a les rentades, resultaven enormement cars i per tant font d’abundants beneficis. Perkin, a més, s’havia topat amb un compost capaç de proporcionar una tonalitat de particular significació. La de la porpra de Tir, un dels majors símbols de grandesa del món antic.

La passera malva

La seua primera decisió va consistir a abandonar els utòpics experiments per perseguir la quinina i concentrar-se en la troballa inesperada i sondejar la seua utilitat real. Per a fer-ho, i després de millorar el procés de síntesi del seu malva, va enviar una peça de seda tenyida d’aquest color a una prestigiosa tintoreria escocesa. «Si la seua invenció no encareix excessivament els articles, serà sens dubte una de les més valuoses en molt de temps.» No li calia major esperó. La resposta obtinguda va avivar de tal manera l’esperit emprenedor del jove britànic que no va dubtar a renunciar als seus estudis i llançar-se a una aventura empresarial que arrossegaria la resta de la seua família. El seu pare va aportar el capital necessari per a posar en marxa la companyia de nou encuny Perkin & Sons, en la qual també va entrar a treballar el seu germà.

I com que la sort afavoreix els audaços, l’entrada en el mercat del tint dels Perkin va coincidir amb una circumstància afortunada que el catapultaria a l’èxit. De sobte, el violeta es va fer moda. Primer, la dona que en aquell moment marcava tendències a Europa, l’emperadriu Eugènia de Montijo, en aquell temps esposa de Napoleó III, va decidir que aquest color combinava bé amb el dels seus ulls. Després, la mateixa reina Victòria d’Anglaterra seguiria el seu exemple i va assistir d’igual to a les noces de la seua primogènita. I, després d’ella, una multitud de cavallers i dames galants al llarg del continent, en allò que les malicioses cròniques londinenques de l’època van descriure com una sobtada «passera malva».

Llig l’article complet al web de Mètode

David Sucunza. Professor titular interí del departament de Química Orgànica i Química Inorgànica de la Universitat d’Alcalá (Madrid).

Què és Mètode?

The post De malva, roig i blau appeared first on VilaWeb.

Ribó avala la nova terminal del port que divideix PSPV i Compromís

El consell d’administració de l’Autoritat Portuària de València (APV) ha aprovat el projecte de construcció i explotació de la nova terminal de passatgers i creuers a les antigues instal·lacions del Grup Boluda. Costarà vint milions d’euros i ha d’entrar en funcionament el 2024. El batlle de València, Joan Ribó, conseller de l’APV, va votar a favor del concurs després d’incloure-s’hi millores ambientals. Concretament, s’ha apujat del 4% inicial al 20% la valoració dels criteris ambientals proposats pels licitadors. Amb tot, el nou director general de coordinació institucional de la Vice-presidència, Iván Castañón, hi va votar en contra.

Ribó ha explicat que, a més d’augmentar la ponderació dels criteris ambientals, els plecs inclouen requisits mínims ambientals que preocupaven la batllia, com ara la instal·lació de plaques fotovoltaiques a la teulada, un pla de residus, el consum zero dels nous edificis i punts de càrrega per a vehicles elèctrics al pàrquing. Els membres socialistes del consell d’administració designats fa molt pocs dies per la Generalitat Valenciana no han anat a la reunió. Ni l’eurodiputada Inmaculada Rodríguez-Piñero, que torna a ser consellera, ni la batllessa de Gandia, Diana Morant, totes dues del PSPV, no hi eren.

The post Ribó avala la nova terminal del port que divideix PSPV i Compromís appeared first on VilaWeb.

Tot allò que heu de saber sobre l”impeachment’ contra Trump

Què és un ‘impeachment’?

És un procés legal pensat per jutjar un càrrec públic de rang federal. La constitució nord-americana estableix que el poder legislatiu pot emprendre el procés quan hi ha indicis de ‘traïció, suborn o més alts crims i males praxis’. El procés té dues fases. Primer, la cambra de representants decideix si acusa el càrrec en qüestió o no. Si l’acusa, el senat el jutja. En cas que els senadors el declarin culpable, l’acusat perd el càrrec.

Només dos presidents han passat per un impeachment: Andrew Johnson, el 1868, i Bill Clinton, el 1999, però cap d’aquests dos judicis no va tenir èxit. Richard Nixon va dimitir abans de ser processat, preveient una sentència desfavorable. La resta s’han aplicat contra jutges federals, llevat d’un senador i un membre de l’administració presidencial.

Per què processen Trump? La trucada a Zelenski

La cambra de representants ha acusat el president Trump de dos càrrecs. El primer, abús de poder, comès suposadament per haver pressionat el president ucraïnès Volodímir Zelenski perquè investigués per corrupció l’ex-vice-president Joe Biden, possible rival demòcrata a les eleccions d’enguany, i el seu fill Hunter, que tenen negocis a Ucraïna.

Trump és acusat d’haver amenaçat Zelenski que, si no l’obeïa, cancel·laria una reunió amb ell a la Casa Blanca i retindria una partida que ja havia estat aprovada de quatre-cents milions de dòlars en suport militar d’Ucraïna. L’oposició considera que, si això es provés al judici, Trump hauria actuat contra la seguretat nacional dels Estats Units per interessos polítics personals.

En segon lloc, el president és acusat d’obstruir el congrés per haver instat els membres del seu govern i els seus col·laboradors a no fer cas de les citacions de la cambra, i per haver demanat als testimonis que no cooperessin amb la investigació.

Quines proves hi ha contra ell?

El 26 de setembre proppassat, un informant que s’identificava com a membre dels equips d’intel·ligència nord-americans va publicar una carta en què alertava que, setmanes enrere, el 25 de juliol, Trump havia tingut una conversa telefònica amb Zelenski en què havia fet servir ‘el poder del seu càrrec per demanar la interferència d’un país extern a les eleccions [presidencials]’, que es faran el novembre d’enguany.

Trump ha reconegut que, dies abans de la trucada, va ordenar que els EUA no enviessin els diners a Ucraïna, però nega que la intenció real fos coaccionar el seu homòleg. Tot i que tant Trump com la Casa Blanca ho han desmentit reiteradament, l’ambaixador nord-americà a Ucraïna, Bill Taylor, va assegurar davant el comitè que investigava els fets que el president havia deixat ben clar que la retenció dels diners restava supeditada a la hipotètica investigació contra els Biden.

Quina fase del procés comença avui?

L’impeachment contra Trump ja ha superat la primera fase: la cambra de representants ha decidit d’acusar-lo formalment i avui comença el procés al senat. Els senadors hi faran de jurat i un grup seleccionat de set congressistes demòcrates, d’acusació particular. La defensa de Trump serà un equip mixt d’advocats personals i consellers de la Casa Blanca. La majoria de dubtes giren entorn del magistrat John Roberts, que presideix el Tribunal Suprem i que serà l’encarregat de dirigir el procés. No és clar encara si el seu paper serà merament moderador.

Perquè Trump sigui defenestrat cal que ho acordin almenys dos terços del senat, on els republicans tenen majoria absoluta (són 53, contra els 47 demòcrates: la minoria ha de convèncer 20 republicans que votin contra el seu president). Per això sembla improbable que l’impeachment reïxi: tot depèn de si les proves són prou flagrants per a convèncer els senadors moderats, i si els convé de donar-hi suport o no, tenint en compte que molts se sotmetran a la reelecció alhora que ho hauria de fer Trump, el 3 de novembre. A més, com va passar amb Bill Clinton, és factible que una majoria clara de senadors creguin que Trump és culpable, però votin en contra de destituir-lo, argüint que Trump és popular i té suport i, per tant, no n’hi ha prou per a fer-lo plegar. Si hi hagués sorpresa, el rellevaria automàticament el vice-president ultraconservador Mike Pence.

Quant durarà? Trump hi compareixerà?

Hi ha discrepàncies que no s’esclariran fins que no hagi començat el ‘judici’. Primer de tot, se’n decidirà el format. El dirigent republicà al senat, Mitch McConnell, vol que el procés no duri més de dues setmanes. A partir d’avui hi haurà sessió cada dia llevat del diumenge. Els demòcrates també esperen que el procés sigui àgil, a fi que no obstrueixi les primàries que triaran el següent rival de Trump, i que comencen el 3 de febrer. Però el calendari que havia previst el seu líder, Chuck Schumer, va amb dotze dies de retard.

McConnell també pretén que no hi compareguin els quatre testimonis que exigeix Schumer. El més important és el de John Bolton, que va dimitir fa pocs mesos el càrrec de conseller de Seguretat Nacional per discrepàncies amb la manera de fer de Trump. Fa pocs dies, Bolton va explicar que estava disposat a declarar. Podria ser una declaració explosiva, però Trump podria fer ús del seu privilegi i vetar-la, tal com ha insinuat aquests darrers dies. Quant a Trump, que s’ha referit a l’impeachment com una ‘cacera de bruixes’ i ‘assetjament presidencial’, podria optar per declarar-hi, però ara com ara sembla clar que el seu advocat, Pat Cipillone, declararà en nom seu.

The post Tot allò que heu de saber sobre l”impeachment’ contra Trump appeared first on VilaWeb.

Dos dies d’agost que expliquen la ràbia d’Espanya contra el major Trapero

Joan Ramon Resina escrivia ahir a VilaWeb un article, ‘El retard de la consciència‘, que us recomane molt de llegir. Hi diu: ‘En realitat, Catalunya ja s’ha independitzat, però aquest esdeveniment també necessita temps per a arribar a les consciències.’ I tot seguit fa una repassada històrica ben aclaridora i una comparança amb els fets que van dur a la pèrdua de Cuba i remarcant que ‘la realitat no coincidia amb la representació’.

El text de Resina m’ha fet pensar en l’espasme que és aquest judici que ahir va començar a Madrid, contra la cúpula dels Mossos d’Esquadra. No entraré avui a comentar l’estratègia de defensa i especialment del major Trapero. Hi haurà temps de fer-ho quan no tinga una amenaça de deu anys sobre el seu cap i quan els fets i les declaracions puguen ser contrastats en llibertat, cosa que ara no passa. Però sí que crec que puc explicar d’on naix aquesta ràbia indissimulada del règim.

Estic segur, gairebé diria que sé, que naix dels tres dies posteriors als atemptats de Barcelona i Cambrils, uns atemptats –cal dir-ho– que els mateixos que ara jutgen la cúpula dels Mossos es neguen, ben significativament, a investigar. Evidentment, també naix del Primer d’Octubre. Però això els afecta tots. La ràbia per la derrota de l’estat el primer d’octubre de 2017 l’han pagada els del judici del Suprem, els de tots els altres judicis en marxa i les víctimes de la repressió de tota mena. La ràbia pels dies d’agost, en part també, però sobretot la paga la cúpula dels Mossos d’Esquadra.

Fa temps que crec que el colp d’estat del 20 de setembre el van desfermar els atemptats del 17 d’agost i el fet que Espanya comprovàs que tot estava a punt, que el Principat de Catalunya era capaç de funcionar perfectament com un estat de facto. El pànic que van tenir aquells dies les autoritats espanyoles crec que explica la desmesura de la reacció posterior durant el referèndum. A Madrid sempre s’han cregut que els catalans no anem de debò. Per això, amb tot allò que va passar després de l’atemptat, tingueren un xoc tan gran i la desmesura de la reacció fou tan significativa.

No parle únicament de l’actuació del cos dels Mossos d’Esquadra desarticulant la cèl·lula gihadista i controlant el territori d’una manera total i efectiva. Parle també de l’actuació del govern i de situacions que van ser força significatives.

Per exemple, com el conseller Romeva va fer de ministre d’Afers Estrangers efectiu, va rebre a l’aeroport els cancellers estrangers i va resoldre’ls tots els dubtes i dificultats amb una eficàcia extraordinària. Especialment, la visita conjunta dels ministres d’Afers Estrangers francès i alemany, Jean-Yves Le Drian i Sigmar Gabriel, i el tracte directe que mantingueren amb la Generalitat va causar un autèntic terratrèmol a Madrid. S’hi veieren situacions excepcionals, com ara que Romeva els dugués a visitar Soraya Sáenz de Santamaria, a petició d’ella, en compte de fer-ho a l’inrevés; o bé que la Generalitat organitzàs en un temps molt breu un servei de seguretat extremadament eficaç per al ministre alemany, que es quedà a dormir improvisadament a Barcelona. Uns comentaris privats, però no tant, de Gabriel a l’aeroport l’endemà, en què elogiava la capacitat catalana per a ser un estat independent, arribaren molt lluny.

Però fou l’aplicació del pla Cronos que causà la inquietud màxima a Madrid. Això ja ho vaig explicar en un editorial de l’agost de l’any passat, de manera que no crec que calga repetir-ho.

Només permeteu-me que remarque dos fets que avui tenen un gran valor explicatiu. L’un, que el pla va permetre per primera vegada el control total i absolut del territori del Principat per part de les forces de la Generalitat. A qualsevol dispositiu armat que s’hi hagués volgut confrontar li hauria estat molt difícil. I descobrir això va causar un estat d’histèria absoluta entre les forces armades espanyoles. Feu-me cas: entendreu més bé tot això que passa a Madrid si teniu en compte que des d’una certa mentalitat espanyola, molt obtusa i paranoica però real, en realitat jutgen el qui ells entenen que era el general de l’altre exèrcit –i ho fan, és clar, amb independència de què diga ell i fins i tot amb independència de què haja fet en realitat.

I hi ha una cosa, el segon fet que vull destacar, que encara va esgarrifar més la cúpula del poder madrileny: la mostra espontània de suport popular als Mossos d’Esquadra i de rebuig a la monarquia en què es va convertir la manifestació contra els atemptats a Barcelona. Perquè aquelles imatges de les flors a les furgonetes dels Mossos i els aplaudiments de la població al cos armat català van fer tremolar el cor del règim. Allò els recordava la Lisboa dels capitans i dels clavells. I de poques coses té més por aquesta gent que d’una revolució com aquella.

A Madrid jutgen, doncs, el fantasma que alguns van veure i témer aquells dies, més que no una realitat? Sí i no. Segurament llavors el règim va veure més que no érem i som encara avui capaços de veure nosaltres. Si un estat sobretot és el monopoli legal de la força, aquells dos dies d’agost per primera vegada van témer que Catalunya no fos ja independent, si més no en la línia del que diu l’article de Resina. I és això que persegueixen i jutgen.

PS. Pensant en el futur. Ningú no pot discutir que el comportament dels Mossos avui i la imatge que en té la població ja no es correspon en absolut amb la del 2017. Però alerta. Els Mossos són, per definició, una institució que obeeix ordres. Ara, d’un en un, són gairebé els mateixos que el 2017. Ens equivocaríem molt, per tant, si no entenguéssem aquest detall fonamental i què significa amb vista al futur. I el judici també tracta d’això.

The post Dos dies d’agost que expliquen la ràbia d’Espanya contra el major Trapero appeared first on VilaWeb.

Nosaltres, els perdedors

La setmana passada parlàvem de cadenes, de baules febles i de baules fortes. Que la baula fluixa de l’independentisme és aquesta tendència natural a la divisió, també de forces. Ara que es parla tant de realisme, si més no als mitjans de la moderació, una de les realitats és aquesta: resumidament, uns independentistes han guanyat a uns altres. Es podria dir de més maneres, és clar, però ja som grans i no hauria de passar res; servidora, que és dels ‘altres’, no m’hi faig mala sang: sí, una part dels meus ha decidit tornar a passar la pel·lícula d’Espanya davant d’un públic nou, aquell que no va estar a l’aguait dels esdeveniments que van ocasionar l’onada de nous indepes. Passar la vella pel·lícula com a novetat: d’això es tracta ara. Són les urnes i les enquestes, que parlen, si ningú no demostra el contrari.

La idea de l’independentisme guanyador és allò tan parodiat d’eixamplar la base: ser més gent, tenir més força, sense especificar xifres ni newtons respectivament. Els perdedors, en canvi, som del parer que amb la reculada el peix està tot venut: que si la brutalitat de la repressió i les sentències salvatges no van estovar cap catalanet més, els greuges que vindran ara seran fluixos en comparació: perquè, què hi ha per sobre?, que ens vinguin a pelar de matinada? De fet, per la part dels convençuts, ni les sentències ni les detencions posteriors no van tenir cap impacte significatiu a les urnes espanyoles, que eren el reclam propagandístic que teníem més a prop: ves què els volem demanar, als altres. Si fins i tot Jaume Asens, que tal dia demanà el vot per la CUP, ens ha acabat de parlar clar amb aquest spoiler dels Comuns: ‘La nostra obligació –diu–, és convèncer la gent que vol anar-se’n d’Espanya que hi ha un projecte comú que val pena.’ Total: que a sobre també haurem de revisar això que de l’independentisme no se’n torna.

Però els que hem perdut amb els nostres tampoc no hem perdut ara: n’hi ha que situen la desfeta al moment que ens vam deixar canviar el president després de la trampa del 21-D; n’hi ha que parlen del dia de la república dels vuit segons; uns altres, de l’entrega dòcil de les institucions al 155. És clar: entre els perdedors també hi ha faccions, i servidora també seria dels que troben que, després de dos anys, els retrets ja ho han donat tot de si i han deixat de ser útils. Que ja hi ha prou bibliografia sobre com va anar allò que ja no podem canviar, i que els independentistes, com els que no ho seran mai, ja estem tots col·locats al calaixet on volem estar. A peu de carrer, després de les sentències, es va començar a veure: de presumir d’aquelles manis on no ens demanàvem què votava el del costat, a discriminar quina mena de protesta es mereixia la nostra preuada presència, sospitant de les altres i dels seus assistents.

Per tant, en aquest context, que no sabem ni seduir-nos entre naltros, no podem pretendre seduir ningú més. I si una cosa hem perdut de l’una punta a l’altra, perdedors i no, és el relat de per què volíem construir un país nou entre tots, per què no era cap caprici aquesta voluntat històrica de ser, i ser el contrari de l’estat putrefacte que avui ja representa tan bé la revifalla de la mort. Amb el referèndum vam poder introduir als mitjans la realitat d’una Catalunya independent, es parlava d’infrastructures, de pensions, de renda bàsica universal, de la pertinença a la UE o no, tot de debats que van quedar començats sota el soroll histèric i eixordador de l’adversari. I ara, entre retret i retret, si ens referim a la independència és només com a via d’escapament d’aquesta repressió dictatorial que només ens importa a naltros. I que, amb el perfil dels empresonats preventius que ens queden, es vol evitar que pugui importar a ningú més durant generacions. Ja no parlem de les opcions possibles del projecte col·lectiu, ni del debat constituent, ni de la fase de participació ciutadana que començarà al febrer, no cal dir del Consell de la República: al contrari, ens en fumem perquè l’esforç l’han fet uns perdedors diferents de nosaltres. Què ens hem d’explicar de naltros mateixos que no sapiguem.

I fins aquí les lamentacions, que ja duraven massa. Assumint que la unitat independentista és un ésser mitològic, la qüestió és si seríem capaços, descartada l’estratègia conjunta, de repartir-nos els papers. Amb aquella picardia que ens falta, una mica com allò dels ‘polis’ bons i els ‘polis’ dolents. D’entrada, amb un mínim de consens: considerant que és independentista tot aquell que votaria sí a la independència, per exemple, perquè si comencem a treure el sedàs ja no podem plegar, de totes passades. I ei: si és que anem de debò, que també podria ser que, arribats on som ara, només ens motivés de combatre els semblants amb aquell plaer que no hem sabut trobar treballant pel mateix futur.

Es tractaria d’avançar cadascú des de la pròpia trinxera, aprofitant-nos els uns dels altres, si tu vols, aprofitant tot allò que en puguem treure, en benefici del projecte, dels seus encerts i errors. Jo què sé, anant a les estratègies estrella: si d’allargar l’agonia d’un govern espanyol ‘progressista’ en surt res, tot això que tens; si de retratar l’estat espanyol des de l’exili s’hi guanya més que s’hi perd, no posar-s’hi de costat. Que cadascú pensi en les seues manies i aversions, si en podria treure cap suc en un sentit diferent del destructiu de fins ara, que ja fa fàstic. I, sobretot, desviar l’energia a recuperar els debats útils, debats en positiu, que són tot el contrari de l’espectacle del fang. En definitiva, que després de dos anys de desgast col·lectiu, potser comença a ser hora de mirar més endavant que no enrere, més que res per no entrepussar.

The post Nosaltres, els perdedors appeared first on VilaWeb.

Els Verds europeus, dividits per l’entrada de Puigdemont i Comín

Els Verds Ska Keller i Philippe Lamberts es reuniran demà amb els eurodiputats d’ALE Diana Riba (ERC) i François Alfonsi, per negociar l’entrada del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín al grup Verds-ALE del Parlament Europeu. El grup ALE, on hi ha ERC, ja ha decidit d’acceptar l’entrada de Puigdemont i Comín, però entre els Verds, on hi ha els comuns, hi ha detractors i partidaris. El periodista Jean Quatremer va publicar ahir al Libération l’article ‘La independència catalana divideix els Verds europeus‘, en què explica que alguns Verds francesos es decanten per acceptar l’entrada de Puigdemont i Comín i alguns belgues, com Lambert, en contra.

De fet, un membre dels Verds francesos, Benoît Biteau, va donar la benvinguda a Comín i Puigdemont al Parlament Europeu fa pocs dies, i dijous ell mateix, juntament amb una companya del seu partit, Michèle Rivasi, visitaran els presoners polítics. ‘Biteau hi mostra sempre molta empatia’, diuen fonts coneixedores de les negociacions. A l’altre extrem hi ha el verd belga Phillipe Lambert, que s’ha oposat fermament a l’entrada de Puigdemont i Comín, per exemple en aquesta tensa entrevista de VilaWeb (vídeo). Libération diu: ‘L’actitud de Lambert desperta una certa inquietud entre els Verds.’ I Alfonsi recorda que els pirates txecs van entrar-hi a mig mandat sense tantes traves. Libération també esmenta una frase de Lambert: ‘No vull importar disputes intracatalanes al grup.’ I el diari afegeix: ‘Una declaració curiosa, perquè el grup té tan sols un eurodiputat català, Ernest Urtasun, que, de fet, no és favorable a la independència (tot i que considera que un referèndum hauria de resoldre la qüestió).’

Segons que informa Natàlia Segura, de l’Agència Catalana de Notícies, fonts coneixedores admeten recels entre els Verds alemanys, als quals pertany la copresidenta, Ska Keller, i diuen que vénen sobretot de la direcció del grup parlamentari, on també hi ha el català Ernest Urtasun i eurodiputats de Suècia, França, els Països Baixos el Regne Unit, segons dues fonts consultades.’

Si durant la reunió de demà no s’arriba a cap acord, es podria demanar un vot formal a tot el grup parlamentari. En aquest grup hi ha 68 diputats Verds i 8 d’ALE. De totes maneres, abans de forçar una votació sobre l’entrada de Puigdemont i Comín, ERC els consultaria si volen sotmetre-s’hi.

Un grup que es reduirà

Les negociacions per a la possible adhesió de Puigdemont i Comín als Verds-ALE arriben només setmanes abans que el grup perdi onze membres per culpa del Brexit. Amb Puigdemont i Comín, els Verds podrien guanyar dos diputats més, i encara un altre amb l’arribada de Clara Ponsatí, que aconseguirà l’escó amb el Brexit. De manera que guanyarien pes.

L’aliança ecologista també té pendent de fa mesos de decidir sobre la petició d’entrada dels populistes del Moviment 5 Estels, una delegació de catorze eurodiputats. Fins ara el grup no ha vist amb bons ulls la incorporació perquè van compartir govern a Itàlia amb els ultres de la Lliga de Matteo Salvini.

The post Els Verds europeus, dividits per l’entrada de Puigdemont i Comín appeared first on VilaWeb.

Testimonis de cent talls: ‘La independència no es farà tan sols a la Meridiana’

El tall de l’avinguda Meridiana de Barcelona, l’única protesta contra la sentència del Suprem que ha sobreviscut, arriba avui als cent dies. A la cruïlla on es troben Sant Andreu, la Sagrera i Nou Barris, que ara exhibeix una enorme pintada de ‘Llibertat’, cada vespre es reuneixen desenes, centenars i fins i tot milers de persones. La sentència en va ser el catalitzador, però la protesta –contra la repressió, la desmotivació general i les contradiccions– ha pres vida pròpia.

Per entendre millor la mobilització, ens reunim en una cafeteria del centre de Sant Andreu amb cinc participants –alguns d’actius i alguns de desencantats– que ens expliquen les seves experiències sobre l’asfalt. Al voltant de la taula hi ha l’Anna, una activista de Nou Barris i treballadora d’un equipament cultural; en Gerard, també de Nou Barris i detingut en un dels talls; i la Núria, una autònoma precària de Sant Andreu. Més tard, s’hi afegeixen la Luci, una veïna de Sant Andreu, i en Jordi, un soldador de Nou Barris.

Per raons de seguretat no s’han fet fotografies de la conversa.

Éreu persones polititzades abans de l’1-O?
—Anna [A.]: Jo he estat sempre involucrada en moviments reivindicatius de Nou Barris com ara el casal popular Tres Voltes Rebel.
—Gerard [G.]: Jo no he fet més activisme que formar part del mobilitzacions que m’han semblat més interessants o útils. Em considero una persona interessada en la política, en tant que llegeixo per documentar-me i informar-me, però no tinc cap vincle amb els partits independentistes. No veig cap estructura política que em representi.
—Núria [N.]: Jo que sóc la més gran, et diré que no. Sóc una de les noves convertides a l’independentisme. Sempre havia estat catalanista, però creia en Espanya. Encara recordo la il·lusió i l’esperança de la transició o de quan Zapatero va guanyar contra pronòstic les primeres eleccions. Vaig pensar que Espanya canviaria, però m’he adonat que és irreformable.

Per què decidiu de participar en el tall de la Meridiana?
—A.: En primer lloc per proximitat, però també perquè creia en la utilitat d’articular uns altres espais de protesta a banda i complementaris a les grans mobilitzacions que hi havia a Barcelona després de la sentència. I ara, en un context general de desmobilització, entenc el tall com un espai que manté activa la flama de la mobilització. Però també com un espai d’autoorganització, que pot donar peu a més iniciatives.
—N.: Jo ho entenc com un pas més dins la meva implicació en l’activisme. Ara fa més de dos anys que participo en la passejada pel centre de Barcelona ‘Llibertat Presos Polítics’, que és un bon aparador per a explicar als turistes la repressió de l’estat espanyol. I arran d’això vaig fer el salt a la Meridiana i després, per exemple, al tall del Tsunami a la Jonquera.
—G.: A mi m’és més fàcil explicar per què me n’he anat apartant.

 

 

Endavant.
—El tall és important com a mobilització popular del veïnat de Sant Andreu, Nou Barris i la Sagrera. Com a lloc de trobada és útil, però no em sembla un espai on sigui possible de trencar amb l’status quo del règim del 78. Crec que té un rerefons processista o llirista, que narcotitza, que impedeix d’anar més enllà. No hi ha cap posició clara sobre com fer front a l’estat i a la situació política. Crec que tallar la Meridiana de vuit a deu del vespre s’ha convertit en una rutina.
—A.: Comparteixo en part això que dius, però no la reflexió que com a col·lectiu no anem ‘més enllà’. El tall és un espai d’apoderament i de reivindicació. A més, l’autoorganització ha permès de crear vincles i xarxes amb uns altres punts del territori, uns altres talls i uns altres agents socials. Dit això, en un context de desmobilització general i, en part incentivat pels partits, entenc que hi hagi gent desmotivada.

Què es pot fer per què aquesta gent hi torni?
—N.: Malauradament, per sortir a la premsa i per tenir repercussió cal que hi hagi violència. És així. Llavors deixem de comunicar la protesta. Que vingui la Brimo, cremem quatre contenidors i tindrem més ressò mediàtic. Potser així aconseguirem que vingui més gent. Volem això? No ho crec. No és l’essència de la Meridiana.
—A.: Crec que el nostre punt fort és el factor intergeneracional. Som una protesta que reflecteix totes les edats i experiències. No hi ha un sol perfil de ‘meridianer’. N’hi ha molts i tothom hi és benvingut. Només cal veure les activitats que fem. Com podem recuperar la gent que s’ha desencantat? Crec que ens hem de fer més visibles. Potser fins i tot ens cal innovar com a espai de protesta, però sobretot explicar millor què reivindiquem. Som útils i ho podem ser encara més.
—N.: Però tampoc no és una situació d’urgència. El tall no està en estat terminal. Som l’única protesta que ha sortit cada dia al carrer d’ençà de la sentència. De la mateixa manera que hi ha gent que no ha tornat, també n’hi ha que ve d’arreu de Catalunya. I no ens enganyem, el temps ara no convida a sortir a tallar la Meridiana… però hem resistit les festes i ja som gairebé al febrer. Aquesta resistència és el que fa i farà que la gent s’afegeixi a la protesta.

Gerard, que us faria tornar-hi?
—G.: Per mi una reivindicació ha de posar en perill el privilegi d’aquella classe que utilitzen l’arma policial i el seu monopoli de la força per defensar-se. Si no es posa en escac aquest privilegi, la protesta és totalment passiva. I la Meridana crec que es tolera perquè no causa grans problemes. Crida una mica, però no cridis gaire.

Quina alternativa proposeu?
—Hem d’aconseguir de posar els privilegiats entre l’espasa i la paret. La Meridiana no em sembla el lloc, però tampoc un tall de dos dies a la Jonquera. Cal estendre la mobilització a més punts del país i de manera simultània. És molt més complicat.
—N.: És evident que la independència no es farà només a la Meridiana. Això que diu crec que ho compartim tots. Però el context del tall no és el context d’una resposta de país amb tots els actors, entitats i mitjans.

 

Luci, que acabeu d’arribar, què en penseu d’aquests cent dies del tall?
—Luci [L.]: Em sembla una ximpleria, perquè per desgràcia, em sembla que ens queden molts dies de protesta. Però el tall és un collage emocional i de reivindicacions, que ens ha fet més forts com a ciutadans. Compartim espai infants i avis que van viure la guerra civil. Les visions són ben diferents, a vegades fins i tot esbojarrades, però la mescla és francament enriquidora. I no vull dir tan sols en l’àmbit polític, sinó també en l’humà. Però hi ha una cosa que no m’agrada.

Quina?
—No suporto que diguin que la Meridiana és un símbol. Per mi això és perillós. No som una cosa estàtica que mereix adoració. El tall és una cosa viva i que evoluciona amb la gent que hi participa.

Què en penseu de la decisió de comunicar la protesta al Departament d’Interior?
—A.: Personalment vaig en contra del permís, però diumenge la majoria de l’assemblea va decidir de renovar-lo. Jo era partidària de deixar-nos un marge de no-notificació per tornar-nos a trobar amb la resistència a peu de carrer. D’aquesta manera, el tall no s’acomoda i les companyes que han deixat de venir potser tornaran perquè se senten més útils en aquest format. De totes maneres, la primera notificació no la vaig entendre com una decisió conservadora ni un pas enrere, sinó com una decisió que generava un nou escenari que ens permetia una organització millor, cosa impossible davant del cordó policial.
—L.: Jo també sóc contrària al permís. Però entenc la decisió de l’assemblea. Abans de festes hi va haver moltes identificacions, encerclaments, detencions i més tècniques repressives que no mereixem. Tenim el dret d’expressar-nos, però era un moment difícil. Hi havia molta tensió i la gent tenia por. Crec que ens va anar bé parar uns dies. Però jo no sabia que el permís durava un mes.
—A.: Seria ideal de poder debatre la notificació cada setmana a l’assemblea, però per raons burocràtiques és pràcticament impossible.

Algú és partidari de notificar el tall?
—N.: Jo. Hi ha dos panorames. El de la gent més gran i conservadora, per dir-ho d’alguna manera, i el de la gent més jove, que és més de donar canya…
—L.: Hi ha molta gent gran disgustada amb el permís. Jo mateixa [riu].
—N.: Segurament, però jo hi vaig votar a favor.

Per quin motiu?
—No m’agrada córrer davant la Brimo. No m’agrada. No tenen límits. Crec que això ho pot explicar millor en Gerard.

 

Com fou la vostra detenció?
—G.: A mi em van detenir precisament abans del primer permís. Quatre agents dels Mossos es van acostar a una persona, que era fora d’un encapsulament, i un el va agafar pel coll. Jo m’hi vaig adreçar, tot i que no era prou a prop per a aturar la detenció. Vaig començar a cridar i en aquell moment uns quants agents em van tirar a terra. Em van immobilitzar, i un cop emmanillat, em arrossegar la cara per l’asfalt de la Meridiana. Vaig passar una nit al calabós i ara estic a disposició judicial.

De què us acusen?
—D’un delicte d’atemptat contra l’autoritat. Segons els Mossos em vaig resistir a la detenció i vaig clavar puntades de peu als agents. És un muntatge policial. El meu advocat i jo hem decidit de denunciar els Mossos pel maltractament que em van infligir. En el moment de la detenció em vaig sentir desemparat.

Què voleu dir?
—Suposo que si hagués estat en una data més calenta, més pròxima a la sentència, quan la gent estava acostumada a posar el cos per evitar la repressió, la gent hauria intervingut per mirar d’aturar-la. No en culpo ningú. I entenc perfectament la gent que no fan un pas endavant quan la policia actua, però si tenim tanta por de ser represaliats, difícilment aconseguirem res.
—L.: A mi em sap greu tot això que expliques. Quan la policia actua, la situació és molt tensa i un no sempre reacciona com voldria. Potser ens caldria més formació en aquest sentit. La setmana de la teva detenció va ser molt dura. Persecucions, encerclaments, agressions, identificacions… estàvem en xoc. En alguns casos s’han evitat detencions. Però en el teu cas no sé què va passar, em sap molt greu.
—A.: Jo recordo que s’han evitat detencions i denúncies. El problema és quan la Brimo fa carrusels, carrega i ens encercla. Quan ens dispersen ens afeblim com a col·lectiu. Som més vulnerables i difícilment podem donar una resposta a les porres.
—N.: Segurament ens falta formació per aquesta violència. Jo he vist detencions a la Meridiana i he cridat amb un megàfon contra els agents: ‘Vergonya, goril·les, hauríeu d’estar perseguint delinqüents i no aquí.’ Però què puc fer? No tinc la força física per a aturar un agent. I si m’hi acosto… se m’emporten a mi també.

Hi ha una xarxa de suport en cas de denúncia o detenció?
—Jordi [J.]: A Nou Barris hi ha un grup de suport que es diu Solidaritat Perifèrica. Fa unes quantes setmanes, conjuntament amb ells, vam crear un grup de ‘meridians’, on tenim una persona que fa d’enllaç amb Alerta Solidària. A tothom que ha tingut problemes, com és el cas d’en Gerard, li hem ofert suport. En aquest sentit, fa temps que demanem pel bot de Telegram que tothom qui hagi estat identificat, denunciat o detingut ens n’informi.

Ho fan?
—Com que ara hi ha permís per a fer el tall i la cosa està calmada costa que la gent ho expliqui. Però suposem que a mesura que vagin arribant les denúncies aniran posant-se en contacte amb nosaltres. De moment, hi ha desenes d’identificats, quatre o cinc denúncies i quatre detinguts.

 

Per quins delictes són les denúncies?
—Atemptat contra l’autoritat, desordres públics, participació en manifestació no comunicada i resistència a l’autoritat.

Què n’hem d’esperar de la commemoració d’aquests cent dies?
—A.: Esperem que hi hagi una concentració multitudinària. Hi haurà correfocs, actuació musical i presència de col·lectius de represaliats. Esperem que el temps sigui més benvolent que la policia i ens en deixi gaudir. Si plou a bots i barrals els actes es faran dissabte.

 

The post Testimonis de cent talls: ‘La independència no es farà tan sols a la Meridiana’ appeared first on VilaWeb.

L’eterna crisi del cinema català

A l’excel·lent crònica que publicava ahir Ot Bou sobre la dotzena gala dels premis Gaudí, que retratava molt bé la fragilitat de tot plegat, jo hi afegiria un detall, potser menor: l’absència gairebé total de llaços grocs entre els assistents, en un esdeveniment tradicionalment propens a les reivindicacions. La vista potser em va fallar, però a dalt l’escenari només en vaig saber veure un al llarg de tota la nit. Entre el públic assistent, ben pocs, i gairebé sempre a solapes de polítics i no de gent de la faràndula. Tampoc cap dels premiats es va referir a la situació política, ni entre línies.

Sí que és cert que la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, duia un llaç discret, més daurat que groc, i va tenir un record per als presos i els exiliats al final del discurs. La presentadora, Anna Moliner, es va referir a ‘una justícia que és manifestament injusta’ i hi va haver projeccions, aplaudides, amb imatges de Valtònyc i a favor de la llibertat d’expressió, i amb imatges d’Abascal i en contra de la censura. Però aquí s’acaba la part de reivindicació política de la gala, amb l’afegitó d’un paper que deia ‘Cap persona és il·legal’, no recordo si en català o en castellà, que un dels premiats va desplegar fugaçment abans de pujar a l’escenari.

L’explicació és tan senzilla com trista: aquests darrers anys, la indústria cinematogràfica ha desaparegut de Barcelona i s’ha concentrat a Madrid. Els qui es dediquen a l’audiovisual estan obligats a guanyar-se les garrofes a Madrid i tampoc era qüestió de fer enfadar el flamant i se suposa que dialogant nou ministre de Cultura espanyol allà present. O caure en desgràcia a algun capitost de TVE o de Movistar+, que el sector ja està prou magre per a entrar, a sobre, en una llista negra i arriscar-se a perdre algun rodatge.

Aquesta reivindicació, l’econòmica, sí que va ser ben present a la gala, i Isona Passola la va encarar amb tota la cruesa, posant xifres concretes a una situació que va qualificar de ‘dramàtica’. Malgrat la reclamació d’arribar al 2%, el govern just ha anunciat que el pressupost del Departament de Cultura pujarà del 0,65% a l’1,1% (a Espanya és el 0,20%). Les administracions inverteixen en cultura 30 euros anuals per ciutadà a Catalunya, 17 a Espanya i 350 a Europa. La partida que TV3 dedica a l’audiovisual ha baixat de 16 a 3 milions d’euros en deu anys. Ara l’objectiu és duplicar els 3 i arribar als 6.

‘Un país sense audiovisual no és un país’, concloïa Passola. I té raó. Igual com necessitem TV3 perquè ens interpreti el món en clau catalana, necessitem films, documentaris i sèries fets a Catalunya per a mostrar-nos al món tal com som. En un món enganxat a les pantalles i amb un consum audiovisual creixent (Passola parlava de cinc hores de consum diàries per part dels adults i fins a set pel que fa als joves!), omplir una quota d’aquesta pantalla és sinònim d’estructura d’estat. No aspirar a tenir-la, una gran irresponsabilitat.

En aquest punt sempre apareixen els del país petit i la llengua minoritària, que això és impossible i una batalla perduda d’entrada. La resposta és ‘Borgen. Un producte d’un país no gaire més gran que el Principat i amb menys parlants, sobre política local i en danès. Però era ben fet i per això va triomfar arreu del món. Com han triomfat i poden continuar triomfant productes catalans. Per això, però, cal aposta política i cal el lideratge de la televisió nacional. A Dinamarca, el Danish Film Institute inverteix uns 75 milions d’euros anuals en productes audiovisuals, incloent-hi, i això és molt interessant, els videojocs. A Catalunya, l’ICEC en destina menys de 5. Suposo que no cal afegir-hi res més.

Bé, sí, una pregunta final: quin és el darrer film català que heu anat a veure al cinema? Sense espectadors, no hi ha espectacle.

The post L’eterna crisi del cinema català appeared first on VilaWeb.

Biel Majoral: ‘Un poble que ha aguantat tant ens fa sentir esperances’

Hem visitat el músic i activista Biel Majoral per parlar del seu quart treball discogràfic i DVD. Hospitalari i atent, ens rep a la seua finca plena d’ametllers, garrofers, tarongers i de vinya, situada on s’acabaven les propietats de Ramon Llull. Ens munta al Puig de Randa per mostrar-nos amb orgull la seua estimada Mallorca i passem el matí, migdia i la vesprada entre converses de llengua, història, música, territori i molt més. Gabriel Oliver, o Biel Majoral, ha estat i és fonamental per a la cultura del país: va ser professor de gramàtica i cultura popular a la universitat i ha estat clau per a revifar les tradicions mallorquines, entre molt més. Amb Arasíquesí fa vuit cants a la llibertat i a l’esperança que cal assaborir nota per nota i mot per mot, tot deixant-se captivar per la seua veu, arrelada, un pèl vellutada i deliciosament ornamentada. Hi sonen romanços i cançons amb les harmonies i rítmiques jazzístiques dels seus músics Delfí Mulet, Miquel Brunet, i molts més, que remarquen el protagonisme de la veu. Un treball molt esperat que, segons l’algaidí i recent Creu de Sant Jordi, serà el darrer de la seua discografia.

Fotografia: VilaWeb.

Per què heu titulat el disc Arasíquesí…?
—’Ara sí que sí’ és una expressió que diem a Mallorca. Arran d’una contrarietat, dius: ‘”Ara sí que sí” que ho faré, en això. Què voleu? Que deixem de cantar? Que no puguem ni parlar? Doncs no. Continuem parlant, “ara sí que sí”, això què vol dir? En faltaria altra, tu.’ I a més em va anar molt bé perquè, com que el PSOE havia fet la campanya ‘Ara, sí’, vaig dir, ‘ara vos fotré, “ara sí que sí” que sabreu que encara hi ha gent que continua fent coses’.

Aleshores, el disc es presenta com una eina de lluita.
—I tant, jo ho dic ben clar: És una eina de lluita. He cantat molts anys, sempre per causes, i ara que vivim en moments difícils, aquests valors els vull mostrar mitjançant cançons i un DVD amb un concert en directe. Les imatges que surten al DVD… jo no sé com no ha vingut el Borbó en persona.

És que sempre heu dit les coses clares.
—Ho he fet sempre. Solc ser bastant mediador, en el sentit que sé que, si he d’ofendre gratuïtament, no ho faig. Ara, si he d’ofendre per necessitat, a una persona no li diré feixista sense més ni menys, però si sé que ho és, llavors sí que li ho diré, perquè ho puc demostrar.

Fotografia: VilaWeb.

Què representa la portada?
—Són tres magranes que sobreviuen però que encara tenen un color viu, encara són vives. Doncs això: Encara som vius, que no ho entenen? Aquesta és la pregunta i la resposta: Encara sou vius? Sí, encara som vius.

El disc inclou texts de personalitats del món acadèmic, social i cultural que parlen de vós, com ara Teresa Cabré, Margalida Solivelles, Mercè Lorente, Josep Maria Solé, etc.
—Sí, a mesura que enregistrava una cançó l’enviava a algú diferent. Deia: ‘Mira, escriu una cosa que vulguis sobre aquesta cançó.’ Per exemple Joan Veny, premi d’honor de les lletres catalanes, catedràtic de la universitat, una persona que coneix molt bé la llengua. Li vaig enviar el romanç i va escriure que, si Majoral hagués estat a l’època medieval, hauria estat un trobador.

Fotografia: VilaWeb.

L’acompanyament musical és en un segon pla, bastant definit, i crea atmosferes sinuoses, segons el text. Malgrat que hi haja improvisació, es nota que us coneixeu molt i que tots heu mamat aquestes tonades.
—Sí, em coneixien molt bé tots. I aquest disc ve d’actuacions. I jo quan cant una cançó l’explic. És clar, el músic sap perfectament per quin paisatge ha de caminar; si jo li explic que he sembrat blat i hem d’anar amb compte, el músic que vendrà darrere de mi procurarà de no trepitjar el blat, sinó que anirà entre solc i solc. El músic ha anat caminant darrere la melodia sense trepitjar-la.

La instrumentació dóna via lliure a la rítmica del text.
—El músic no et pot fotre un ritme que et faci anar a cent per hora i amb què la gent no percebi que li contes una història important amb uns personatges importants. Has de captivar la gent amb aquella història. A mi no m’interessa de lluir la veu; ara, m’agrada que la veu sigui nítida, ben cantada. I cantar bé vol dir que saps matisar, a cada moment, què és allò que vols transmetre. Llavors, quan contes una història entren les entonacions, quan parles fas interrogants, fas admiratius, fas ponderatius i quan cantes també has de fer igual. Per exemple:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2020/01/Exemple-de-Biel-Majoral-durant-lentrevista-per-a-VilaWeb.mp3

Per tant, la música és al servei del text?
—La meva música és al servei de comunicar i transmetre coses. La manera així com cantes no solament pot transmetre un missatge clar, pot transmetre tot un món imaginari i tot un món passat. És a dir, quan cantes una tonada és irrellevant si cantes la de batre, la de llaurar; això ha arribat a ser folklore. És important que, així com la cantes, la gent senta una cosa que l’uneix amb una terra, amb un lloc, caram tu, amb una cultura.

Fotografia: VilaWeb.

Empreu un vocabulari ric i utilitzeu els mots de manera molt acurada. Parleu de ‘quarteres’, ‘menar’, ‘servar’, ‘giscar’, ‘aregar’… Quina importància té el vocabulari per a vós?
—Molta. La llengua és allò que defineix cada cosa i és allò que fa tenir una ment oberta. Si dius ‘aquest camp és ple d’herbes’ està molt bé, però si hi vas a passejar, trepitges herba i dius ‘mira, ara he trepitjat un llevamà, un card, ara una roella’, llavors et permet d’identificar i tenir una informació extraordinària. Això és fonamental, i això no ho hauríem de perdre. Perquè això és proporcionar, a una persona, una ment oberta i una capacitat classificatòria.

Heu estat professor de gramàtica i no me n’estic de preguntar-vos per l’estat del català al país.
—Al país no ho sé, les enquestes no m’han preocupat gaire. A mi m’interessa l’escola i pens que encara som a temps de servar i preservar un col·lectiu de mestres que fan que la llengua la puguin sentir, si més no, a molts llocs, a l’escola. La llengua no està bé perquè no hi ha hagut mai tanta repressió lingüística com ara. Si no, mireu les notícies de VilaWeb: Detenen un home perquè parla en català a la Guàrdia Civil a l’aeroport. La policia i la Guàrdia Civil rebutgen l’oferta de classes de català de l’Ajuntament de Palma.

Molts mestres d’arreu del país expliquen que els xiquets ja no parlen català al pati.
—Em fa més por la pèrdua d’usos de la llengua. Si un infant troba una bona escola i un mestre engrescador, parlarà català, o l’entendrà. El problema és que no ens han de fer canviar de llengua, el problema és quan nosaltres canviem de llengua. Les llengües es perden perquè els que la parlen la canvien, no perquè els que no la parlen l’aprenguin. Aconseguim que la majoria de catalanoparlants no la canviem, tenim la certesa jurídica que tothom l’entén, àdhuc la Guàrdia Civil, que et fot una multa.

Fotografia: VilaWeb.

També vau ser professor de cultura popular a la universitat. Què ensenyàveu?
—Les coses que jo era capaç de transmetre personalment. Penseu que jo havia anat a tota quanta festa hi havia en aquest món. Dels vint anys que cantava romanços. Per tant, ensenyava romanços, com funcionaven les danses, els explicava coses dels glosadors. I ho podia explicar, no perquè ho hagués llegit, sinó perquè ho havia viscut.

Per cert, vau dimitir de delegat de Mallorca del Congrés de Cultura Catalana, que es va fer entre el 1975 i 1977, perquè utilitzaven el concepte de ‘folklore’ en compte de ‘cultura popular’. Què és la cultura popular per a vós?
—Jo ara rectificaria una mica. Jo volia el concepte de ‘cultura popular’ perquè era el proposat per Francesc de Borja Moll, i pel mal ús del ‘folklore’ per part del franquisme. Aleshores crèiem en una ruptura i també havíem de trencar amb aquesta paraula. Em vaig equivocar en aquesta defensa, havia d’haver dit senzillament ‘cultura’, res de ‘popular’. Perquè ‘cultura’ implica allò que fas en convivència amb el teu entorn, això és cultura. Cultura no és elits, les elits són una altra cosa.

Fotografia:VilaWeb.

Tornant al disc, com el valoreu?
—Serà l’últim. No vol dir que no faci cap col·laboració amb algú, si m’ho demanen. Si tenen bons sentiments i bona actitud, em sembla molt bé. I he de fer un concert amb una banda d’Esporles, que ja el tinc compromès. Però aquest serà el darrer disc.

Com que l’últim disc? Només heu fet quatre discs personals.
—Només? I per què he d’avorrir la gent? Jo sóc una persona que he pogut viure amb allò que he guanyat i que no tenc ambicions, trob que quatre discos està molt bé per a explicar qui som. Que n’he de fer vint? Per què? Per repetir les mateixes coses sempre? A Mallorca tenim una expressió que en Caragol sempre em deia: ‘Eima, esma, esma. Per què he de tenir cinquanta hectàrees si amb cinc ja me’n sobra?’

Però vau nàixer l’any cinquanta, canteu des dels vint anys, heu recorregut l’illa amb Biel des Caragol, el Tio Gori i més músics. Sabeu moltes cançons.
—Sí. Sé moltes cançons, però n’hi ha que són per a un sopar, per a un dinar. Crec que he enregistrat tot allò que m’interessava explicar com un procés cultural, crec que ho he enregistrat quasi tot. Les cançons de Temps, Temps, Temps són per a explicar que a començament del segle XX la gent era crítica i només ho podia manifestar amb les cançons. ‘Havaneros‘, per exemple, explica quanta gent se’n va.

Fotografia: VilaWeb.

Les cançons de la vostra discografia tenen un component polític i reivindicatiu, inherent: ‘Havaneros’, ‘Sóc català’, ‘Camí, camí’, ‘Què té aquesta terra nostra’, etc. Les cançons han de tenir eixa funció?
—Una cançó t’ha de crear emocions i fer pensar.

A Arasíquesí totes són cants a la llibertat i a l’esperança: ‘Ses Germanies’, amb lletra de Mateu Xurí; ‘La rosa de paper’; la versió de ‘Los ejes de mi carreta’, d’Atahualpa Yupanqui, que heu titulat ‘Les eines de ma lluita’, etc.
—Així és. Respecte de ‘Les eines de ma lluita’, penseu que vaig viure els anys setanta a Barcelona, al costat de la Model, i vaig viure de molt a prop tots aquells moments. De fet, els únics poemes que he escrit en la meva vida els vaig dedicar a Puig Antich. Jo era allà quan el van executar. I quan ens reuníem els amics sempre cantàvem ‘Los Ejes de Mi Carreta’. I jo deia: Aquesta cançó l’he de cantar, és un cant com ‘La rosa de paper’. ‘A mi me gusta que suenen, para qué los quiero engrasar’, què em veniu a contar, desgraciats? Si jo vull fer el meu camí. Em desesperava perquè em deien: ‘Ara tens aquestes idees perquè ets jove, quan tenguis sa meva edat no pensaràs igual.’ Quin recurs de la dreta falsa, per què no puc pensar igual en tenir una altra edat? Recursos de joves? Això és la sentència feixista més grossa que jo he sentit mai. I per tant, l’he de cantar. Quan s’acaba, diu ‘de les eines de ma lluita mai no em faran renegar’, i llavors, hi ha un eslògan d’una manifestació a Palma: ‘Arruix Borbó, arruix Borbó’.

‘La filla de Juan Simón’ també és una versió.
—Per mi era un culte a la fermesa de la dona, perquè era capaç de guardar la dignitat. Sabeu la quantitat de dones que van aguantar la repressió elles soles amb els seus fills? Aquesta història conta que una dona aguantava fins que podien aguantar i moltes quedaven pel camí. És una història que pot passar a Andalusia, Extremadura o pot passar en l’Espanya miserable, que ens inclou a nosaltres perquè també la vàrem patir. El meu padrí se’n va haver d’anar a Cuba per poder comprar un mul i un carro, i va viure davall d’un arbre.

Fotografia: VilaWeb.

Heu enregistrat ‘La rosa de paper’ i ‘El vi’, d’Estellés. Per què?
—Home, perquè la imbecil·litat i la beneitura aquesta d’això que passa amb el vi, que només en poden beure els milionaris… Què és? Que si no saps l’olor de les fruites del bosc ets un desgraciat? Eh? No, no. Jo reivindic el que faig jo, el vi que hem begut avui, el vi de cada dia, el que ens dóna força. I ‘La rosa de paper’ és un poema universal, impertorbable, que només té una interpretació. I dedicat a José Martí, que hi va escolar la vida perquè Cuba fos independent dels espanyols. Estellés diu que la guerra va ser molt dolorosa però allò que va ser més dolorós va ser la postguerra i, malgrat les misèries, cal mantenir l’esperança. Hem de continuar cantant perquè un poble que ha aguantat tant ens fa sentir esperances.

Què us reporta el disc?
—Molta satisfacció i molta alegria. Hi hem participat quaranta-una persones. És un culte a l’amistat, aquest disc és la cosa que jo definiria per amistat. Val més un amic de debò que cent germans amb un mal cor, canta una cançó. Crec que aquest ja ha estat el meu gran premi. És vera que vaig estar content de la creu de Sant Jordi, pel moment que era, però aquest disc m’ha dit: ‘Biel, et pots queixar perquè et fa mal un queixal, perquè no hi sents, pots patir pel país, però no et pots queixar pel culte a l’amistat.’

El país ha de sofrir gaire més?
—Jo pens que no, estic esperançat. Els joves varen sortir. Guillem d’Efak sempre ens demanava, a Antoni Artigues i jo: ‘Què fan els joves?’ Dic: ‘Deixa fer als joves, els joves van bé. Som la nostra generació que hem renunciat a tot ja.’ I per això va escriure ‘Vou veri vou per no dormir’, per això. I els joves surten. Han sortit els joves i els seus avis, això emociona. Perquè un poble no és segmentat en franges d’edat, això és un engany, el poble som tots, infants, nins, al·lots, joves, grans i vells. Vells, m’agrada molt aquesta paraula, no tercera edat, vells, perquè quan arribes a vell, mare meva! Quin goig arribar a vell! Jo estic molt content d’haver arribat a vell.

Esteu jubilat i feu de llaurador. Com vos trobeu?
—Jo visc amb moltes d’inquietuds i seguesc molt el procés polític, m’interessa molt què li passa al meu país. I som molt participatiu en molts actes. Ara, com que no he d’anar a fer classe, llavors tots els moments que tenc els visc aquí a la finca. Volia esborrar tota la dèria aqueixa pseudo-intel·lectual d’haver passat per la universitat i no ho pots fer perquè el cervell no para. I quan vaig acabar vaig dir que ni Whatsapps, ni Facebooks: un ordinador per a llegir l’editorial de VilaWeb i els articles que m’interessen, les notícies que hi ha i les entrevistes, perquè m’agraden molt les entrevistes. Però poca cosa més. I això que diuen de navegador, ni a la mar he anat mai a navegar. M’estim més estar condicionat per saber que he d’acabar una llobada, un arbre. No vull dir que feim una vida d’ermitans, però feim una vida tranquil·la i en el camp, fins que puguem.

Fotografia: VilaWebFotografia: VilaWeb

Abans heu dit que el disc és un culte a l’amistat. Hi ha els músics i amics de sempre i abans heu anomenat Antoni Artigues, que ja no hi és, a qui dediqueu ‘Sa vida de l’homo és’.
—Amb n’Artigues érem els amics de la vida. Érem del mateix any, del 50. Ens vàrem conèixer quan en teníem divuit, vàrem viure plegats a Barcelona. Quan jo era a Guadalajara, em va falsificar la firma i va fer una instància per entrar a magisteri i, quan vaig tornar, vaig tenir una plaça interina gràcies a ell. Ell m’ha ajudat molt. Vàrem conviure tota una vida, amb ell vaig conèixer poetes: Estellés, Brossa, Palau i Fabra, els vaig conèixer tots perquè era un homo de poesia. Era un intel·lectual profund i perfecte, jo no, jo senzillament era un mestre. N’Artigues era el gran intel·lectual que necessitàvem en aquesta terra. Vàrem fer moltes coses plegats, moltes lluites, vàrem fer coses molt, molt, molt interessants. Jo encara hi somio molts, de vespres, i encara el trob a faltar.

The post Biel Majoral: ‘Un poble que ha aguantat tant ens fa sentir esperances’ appeared first on VilaWeb.

Els dirigents dels Verds/ALE es reuniran per a negociar l’entrada de Puigdemont i Comín

Els dirigents del grup Verds/ALE de l’eurocambra, Ska Keller i Philippe Lamberts, es reuniran amb l’eurodiputada d’ERC, Diana Riba, i l’eurodiputat cors, François Alfonsi, per a negociar l’entrada del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín. Segons fonts parlamentàries, tots quatre formaran part del comitè de conciliació creat per a tractar la petició dels dos eurodiputats, arran del fet que la direcció es mostrés reticent a la seva incorporació. Així, els dos presidents del grup seran els representants dels ecologistes en aquest comitè, mentre que Riba i Alfonsi seran la veu de l’Aliança Lliure Europea, una formació que agrupa partits sobiranistes europeus.

Els Verds i l’ALE constitueixen la quarta família política amb més pes

Si durant la reunió de dimecres no s’arriba a un acord, es podria demanar un vot formal a tot el grup parlamentari. De totes maneres, abans de forçar una votació sobre l’entrada de Puigdemont i Comín, ERC els consultarien si voldrien sotmetre-s’hi.

Lamberts va dir que veu com un ‘problema’ l’adhesió de Puigdemont i Comín per la seva proximitat amb l’N-VA flamenc. Fonts coneixedores també admeten reticències entre els verds alemanys, als quals pertany la copresidenta, Ska Keller. De fet, els principals recels vindrien de la direcció del grup parlamentari, on també hi ha el català Ernest Urtasun i eurodiputats de Suècia, França, Holanda o el Regne Unit, segons dues fonts consultades.

En canvi, alguns dels membres de la delegació francesa –que també té una vice-presidència – serien més partidaris de permetre l’entrada dels dos independentistes, i dins del grup hi ha qui apunta que en una votació amb tots els eurodiputats dels Verds Puigdemont i Comín podrien arribar a aconseguir l’aval d’entrada.

Un grup que es reduirà

Les negociacions per a la possible adhesió de Puigdemont i Comín als Verds/ALE arriben només setmanes abans que el grup perdi onze membres per culpa del Brexit.

 Fonts dels ecologistes admeten que hi ha preocupació per aquesta situació, ja que els britànics són la tercera delegació més gran dins del grup després d’alemanys i francesos, i els Verds/ALE perdran pes sense ells.

A l’impacte del Brexit en el pes polític del grup s’afegeix la por a una possible entrada del partit de Viktor Orban, Fidez, al grup dels Conservadors i Reformistes Europeus. ‘Podríem passar de ser la quarta força del Parlament Europeu a la sisena’, asseguren aquestes fonts.

Actualment els Verds/ALE tenen sentanta-quatre eurodiputats i per darrere tenen els ultres d’Identitat i Democràcia amb sentanta-tres membres i els Conservadors i Reformistes Europeus amb seixanta-dos eurodiputats.

 Amb Puigdemont i Comín, els Verds podrien guanyar-ne dos membres més, i sumar-ne tres amb l’arribada de Clara Ponsatí, que aconseguirà l’escó amb el Brexit. Una qüestió que també pot influir en les negociacions en un parlament, l’europeu, on l’elevada fragmentació implica que el pes d’un grup pot variar molt per un o dos membres.

L’aliança ecologista també té pendent des de fa mesos decidir sobre la petició d’entrada del Movimento 5 Estrelles, una delegació de catorze eurodiputats. Fins ara el grup no ha vist amb bons ulls la incorporació perquè van compartir govern a Itàlia amb els ultres de la Lega de Matteo Salvini.

The post Els dirigents dels Verds/ALE es reuniran per a negociar l’entrada de Puigdemont i Comín appeared first on VilaWeb.

El moment que Trapero va restar atònit amb els votants de l’1-O

Cada vegada més cansat i més espès, el major dels Mossos Josep Lluís Trapero ha anat declarant en un llarg interrogatori durant tot el dia en el judici que ha començat avui a l’Audiència espanyola. Un judici contra ell i contra l’ex-secretari general d’Interior Cèsar Puig i l’ex-director general dels Mossos Pere Soler, acusats tots tres de rebel·lió, i la intendenta Teresa Laplana, acusada de sedició pel 20-S. Un judici que han apartat del centre de Madrid, traslladant-lo al bell mig d’un polígon industrial a una vintena de quilòmetres de la ciutat, a San Fernando de Henares, en un edifici funcional i trist que es distingeix dels del seu voltant per una bandera espanyola que hi té plantada, i en un dia com avui –extraordinàriament fred, gris i ventós– pel desplegament policíac i de càmeres de televisió que l’escorten. El judici es farà aquí. Com en tants judicis, processos i procediments en aquesta gran causa general contra l’independentisme, això ja era escrit i no podia ser altrament. Marchena va condemnar per sedició, però els fiscals del cas Trapero han mantingut la rebel·lió per a poder-lo jutjar, a ell i la cúpula dels Mossos, a l’Audiència espanyola i no en un tribunal ordinari de Catalunya. Ací l’escenari també importa, perquè és una part fonamental del càstig.

Dins l’edifici, desenes de periodistes, tots de mitjans catalans i espanyols, pràcticament cap d’internacional per a un judici la primera part del qual ja va escriure Marchena amb la sentència del 14 d’octubre. Però hi havia coses per dir i per veure, i avui un Trapero visiblement esgotat ha maldat per obrir un abisme entre ell i el projecte independentista del govern pel qual treballava. Ha anat més lluny que no al Tribunal Suprem, ensenyant cartes noves, expressant més obertament el seu desassossec, la incomoditat envers el projecte de referèndum, situant-se fora no únicament d’aquell projecte, sinó del moviment independentista en conjunt. Del banc dels acusats estant, bo i responent l’interrogatori enganxifós del fiscal Miguel Ángel Carballo, Trapero ha arribat a dir que no podia entendre que els votants de l’1-O defensessin tan aferrissadament les urnes. ‘Veure com la gent defensava les urnes d’aquella manera, penso que era poc imaginable des del meu punt de vista, perquè semblava que els hi anava la vida. No era violència, sinó una actitud difícil d’entendre, i sobretot de preveure.’

És un pilar de l’estratègia de defensa de Trapero: l’allunyament total respecte dels plans del govern Puigdemont per al referèndum i del somni d’una gran part de la societat catalana per la independència. Pensant segurament que així, traçant aquesta línia vermella, aconseguirà l’absolució. Avui ha tornat a explicar que el 28 de setembre de 2017, en aquella cèlebre reunió a Palau, ell i els comissaris del cos van advertir el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller Forn del perill de dur endavant el referèndum. El fiscal Carballo ha provat de posar-lo contra les cordes: ‘Per una banda dieu que els votants i els manifestants eren pacífics, i per una altra alertàveu de la violència que es podia esdevenir si el referèndum es feia.’ I és en aquest punt quan Trapero ha anat més enllà que no l’any passat al Suprem, quan ha dit que es van veure sobrepassats per la ‘resistència pacífica’ (i ho ha remarcat) d’aquella gentada que volia votar.

Però ja abans el major ha aprofitat algunes ocasions que li oferia el fiscal per a regalar-li asseveracions d’impacte, revelacions sobre la seva gran ‘incomoditat’ respecte del projecte independentista. Ha estat a la tarda, quan Carballo i Trapero ja havien fet unes quantes hores d’un bescanvi de parers i d’impressions sobre el 20-S i sobre els preparatius de la resposta policíaca contra l’1-O que la sessió ha entrat en la fase més calenta: el major introduïa un nou element sobre el seu distanciament respecte del govern, i Carballo, un punt sorprès, temia trepitjar l’acusat i havia de contenir la manera tan impulsiva amb què havia portat fins aquell moment l’interrogatori perquè parlés. Jordi Jané va plegar de conseller i Albert Batlle de director dels Mossos perquè no estaven d’acord amb el projecte del referèndum unilateral (‘il·legal’, ha repetit Trapero, adequant-se a l’univers semàntic de l’acusació) i perquè temien de rebre’n les conseqüències penals. Jané i Batlle se sentien incòmodes.

—Carballo: I vostè no se sentia incòmode?
—Trapero: Molt.
—C: Si ho vol explicar, què va fer en aquella situació?
—T: Allò que crec que era a les meves mans, que era dir unes quantes vegades al conseller Jané i també al conseller Forn què feien, i deixar-los clar on seria el cos.
—C: Al senyor Jané també?
—T: Sí, era part d’un govern que feia aquestes coses. I Jané hi va ser molt temps. A mi només em van demanar una vegada, que no sé si fou el 7 o el 9 de setembre del 2016. És una reunió a la qual em va cridar el secretari del govern, el senyor Vidal de Ciurana. Aleshores jo era comissari en cap. Em parlava de la convocatòria d’un referèndum, i em va demanar on serien els Mossos en el cas que hi hagués un moment de doble legalitat. Jo li vaig dir que no hi ha doble legalitat, hi ha una llei. I em va insistir que em posés en la situació que convisquessin dues lleis en el mateix moment. I jo li vaig dir que els Mossos farien sempre allò que diguessin els jutges.

Trapero ha jugat fort aquesta carta. Ha arribat a dir que tot allò que feia el govern durant aquell temps eren ‘barbaritats’, que no tenia relació amb Puigdemont, que va penjar el telèfon a Jordi Sànchez enmig d’una conversa tensa durant el 20-S… Però això té un risc, que és que no li facin cas, que no li perdonin que no fos bel·ligerant amb el referèndum, que no carregués contra la gent concentrada el 20-S. Perquè, de fet, ell i els Mossos van caure en el parany que els van parar els responsables policíacs i polítics del Ministeri d’Interior espanyol, els caps de la Guàrdia Civil i la policia espanyola, el coronel Diego Pérez de los Cobos, erigit com a coordinador i imposat a Trapero de mala manera, sense consultar-lo ni avisar-lo. D’això se n’ha queixat el major en el judici, però heus ací el fonament de la causa: els policies espanyols aturarien la rebel·lió, perquè els Mossos ni podien ni volien fer-ho. I això fou decidit abans de la tardor del 2017, quan es va planificar l’enviament de milers d’efectius policíacs a Catalunya. Els Mossos i els seus responsables ja semblaven condemnats aleshores, i sobretot d’ençà de la gestió que van fer dels atemptats del 17-A, tan humiliant (per incompareixença) per a l’estat. D’ençà del titular d’El Periódico assenyalant els Mossos quaranta minuts més tard de l’atropellament a la Rambla fins en aquest dia fred i ventós a San Fernando de Henares sembla que tot hagi estat escrit i previst.

I els fiscals, amb aquella actitud de partit guanyat sense baixar de l’autocar, ho tornaven a palesar. El fiscal Pedro Rubira, recordant els GAL i el franquisme i anomenant Jordi Pujol a Jordi Cuixart en un lapsus força revelador; el fiscal Miguel Ángel Carballo, atacant Trapero en els primers compassos de la sessió desvergonyidament, amb un reguitzell d’arguments criminalitzadors del dret de manifestació i de reunió i contra la llibertat d’expressió. Especialment quan parlava del 20-S i el paper de Jordi Sànchez, aleshores president de l’ANC, com a interlocutor amb els Mossos, com a responsable en certa manera d’aquella manifestació. Carballo no podia entendre per què ho continuava essent, d’interlocutor, si mentrestant publicava missatges a Twitter perquè la gent es concentrés, es manifestés i protestés. ‘És que no jutgem pel que diuen. I independentment del que diguin, si no cometen un delicte, ells són els indicats per a parlar-hi’, ha dit Trapero. Carballo ha demanat: ‘Aquest senyor incitava contínuament que hi anés més gent. I aquest és el senyor amb qui calia parlar per a controlar la situació?’ Trapero ha replicat: ‘Sí. És que una manifestació busca tenir el màxim de gent i no per això renunciarem a parlar amb ells.’

Ha estat un interrogatori llarg i dur, feixuc, que el fiscal ha fet com ha volgut, introduint insinuacions de tota mena i formulant preguntes amb les respostes cuinades sense que la jutgessa Concepción Espejel li ho impedís, i sense que Olga Tubau, l’advocada de Trapero i de Laplana, no ho impugnés. Aquest judici no és el del Suprem, no és un aparador internacional, sinó un dels penúltims tràmits de la venjança de l’estat. Asseure Trapero al banc dels acusats de l’Audiència espanyola per rebel·lió s’hi ajusta, i força el major a interpretar el guió de l’heroi caigut. La duresa dels fiscals i la parsimònia dels magistrats en aquest primer acte fan pensar que no li servirà de gran cosa.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

The post El moment que Trapero va restar atònit amb els votants de l’1-O appeared first on VilaWeb.

El pressupost del tercer tripartit

TEMA DEL DIA
Acord.
En un país normal, l’acord del pressupost és símptoma d’estabilitat i de solidesa d’un govern. És la llei més important que pot aprovar un executiu, la que en fixa les prioritats de futur. A la Catalunya autonòmica les coses són diferents. Un dels signants de l’acord del pressupost i, per tant, soci parlamentari del govern, amb la tinta encara fresca, ha demanat eleccions anticipades i la formació d’un govern diferent del que acaba de ratificar els comptes. Ha estat Jéssica Albiach, dirigent d’En comú Podem, la que ha dit que són la primera pedra d’un govern progressista, en presència del vice-president de la Generalitat, Pere Aragonès, i la consellera de Presidència, Meritxell Budó, que s’ha hagut de desplaçar fins al Departament d’Economia tot i ser la representant del partit que, en principi, presideix la Generalitat.

Les afirmacions d’Albiach demostren que aquest pressupost no és pensat per a aquesta legislatura, sinó per a la següent, en què els comuns aspiren a entrar al govern, com ella mateixa ha explicat, amb una majoria diferent, al costat d’ERC i el PSC. Els comuns fa temps que reclamen un nou tripartit d’esquerres i el pressupost és l’escenificació d’aquesta voluntat. Fins ara, havien refusat en rodó de signar un pressupost al costat de Junts per Catalunya. La formació de Puigdemont, per ells, és la dreta, i això fins ara els impedia d’aprovar-lo. No van signar ni el darrer vigent, del 2017, aprovat pel govern de Carles Puigdemont amb els vots de la CUP, a les portes del referèndum, perquè era de dretes. I encara retreien a la CUP, fins avui, que l’hagués signat, perquè la feia suspecta de ser poc d’esquerres.

El pressupost que avui ha signat En Comú Podem és tan de dretes o d’esquerres com el del 2017, però no conté cap partida per a fer un referèndum d’autodeterminació. La principal diferència és aquesta. És un pressupost tan social com el del 2017, però autonòmic. La presència de Junts per Catalunya al govern ara no preocupa els comuns, perquè calculen que durarà poc. Confien que el Tribunal Suprem inhabilitarà el president Quim Torra d’ací a pocs mesos, i que ell acatarà la decisió i convocarà eleccions. En l’acord, els comuns han aconseguit d’incloure-hi el pressupost de Barcelona. El pacte amb ERC es va escenificar la setmana passada, però formava part del mateix farcell i avui la batllessa ha acceptat d’afegir-hi Junts per Catalunya. Colau ha pogut fer-se una foto amb Ernest Maragall, la persona a qui va arrabassar la batllia pactant amb la dreta espanyolista de Manuel Valls. ERC se la va deixar fer perquè ara la prioritat és que Pere Aragonès se’n surti a les eleccions catalanes. Colau va aconseguir d’arribar a la batllia pactant amb la dreta espanyolista i, governant amb el PSC, ha aprovat el pressupost amb l’independentisme.

La tercera fase de l’operació serà el pressupost de l’estat espanyol, com han coincidit a explicar Colau i Albiach. Sánchez tornarà a necessitar el suport d’ERC, que segons la ministra portaveu María Jesús Montero és inclòs en l’acord d’investidura, si bé els republicans ho neguen. Pere Aragonès s’ha desvinculat de la maniobra dels comuns a Catalunya i ha dit que la voluntat del govern és exhaurir la legislatura. ERC no té pressa, i menys després d’haver avalat la investidura de Pedro Sánchez. Necessiten que l’estratègia de diàleg doni fruits, que es vegi com una opció efectiva, abans de les eleccions catalanes. Faran costat a Torra fins al darrer dia, però tampoc no estan disposats a immolar-se per ell. No hi haurà desobediència. Mentrestant, Junts per Catalunya és a tots els pactes pels comptes, però no se’n nota l’empremta i no en treu cap profit polític, a banda d’allargar la legislatura. Els de Puigdemont van esfullant la margarida, entre Waterloo i els Lledoners, però si triguen gaire es trobaran el tercer tripartit a la Generalitat.

MÉS QÜESTIONS
Ribó avala la nova terminal del port que divideix PSPV i Compromís.
El consell d’administració de l’Autoritat Portuària de València (APV) ha aprovat el projecte de construcció i explotació de la nova terminal de passatgers i creuers a les antigues instal·lacions del Grup Boluda. Costarà vint milions d’euros i ha d’entrar en funcionament el 2024. El batlle de València, Joan Ribó, conseller de l’APV, va votar a favor del concurs després d’incloure-s’hi millores ambientals. Concretament, s’ha apujat del 4% inicial al 20% la valoració dels criteris ambientals proposats pels licitadors. Amb tot, el nou director general de coordinació institucional de la Vice-presidència, Iván Castañón, hi va votar en contra. Ribó ha explicat que, a més d’augmentar la ponderació dels criteris ambientals, els plecs inclouen requisits mínims ambientals que preocupaven la batllia, com ara la instal·lació de plaques fotovoltaiques a la teulada, un pla de residus, el consum zero dels nous edificis i punts de càrrega per a vehicles elèctrics al pàrquing. Els membres socialistes del consell d’administració designats fa molt pocs dies per la Generalitat Valenciana no han anat a la reunió. Ni l’eurodiputada Inmaculada Rodríguez-Piñero, que torna a ser consellera, ni la batllessa de Gandia, Diana Morant, totes dues del PSPV, no hi eren.

L’Assemblea Sobiranista de Mallorca denuncia un augment de la repressió. L’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) ha denunciat la progressiva generalització en l’aplicació de la llei mordassa per a reprimir les protestes dels moviments socials. L’entitat ha denunciat que es practica una criminalització de qualsevol dissidència, sigui la petició de llibertats en general, l’oposició als desnonaments o les demandes de llibertat dels presos polítics. L’ASM ha explicat que fa 126 setmanes que Música per la Llibertat actua cada dijous a la plaça de Cort, activitat que es comunica sempre adequadament a la delegació del govern espanyol. El dissabte 9 de novembre de l’any passat un grup de més de quaranta persones es va concentrar al mateix indret, de resultes d’una crida general dels Països Catalans a manifestar-se pels drets, la llibertat i l’autodeterminació. No hi va haver cap incidència. Amb tot, la policia espanyola va interposar denúncia i s’ha iniciat un expedient sancionador, amb una proposta de multa de 200 euros, contra Manel V. Domènech, membre del secretariat de l’ASM. Malgrat aquests actes de repressió, l’ASM fa una crida a no defallir i a perseverar en la lluita pels drets individuals i col·lectius, per la llibertat i per l’autodeterminació.

El preu de l’habitatge és el primer problema dels andorrans. Un 48% dels enquestats pel Centre de Recerca Sociològica (Cres) considera que el principal aspecte a millorar d’Andorra és el preu de l’habitatge. Això s’indica al segon Observatori del 2019 fet públic aquest matí per l’Institut d’Estudis Andorrans. Els salaris, per a un 24% dels enquestats, i el transport públic, per al 18,7%, són el segon i tercer aspectes a millorar. El Cres també ha demanat sobre els riscs naturals i la immigració. La gran majoria de la població, un 92,7%, se sent segura respecte dels riscs naturals a Andorra, tot i que un 45% considera que el país es troba molt o bastant afectat per aquests fenòmens. El 55,7% creu que el país està preparat per a plantar cara als riscs naturals. Quant a la immigració, el 81% considera que és positiva per a Andorra i només un 6,1% pensa que és negativa. La majoria avala la política sobre immigració del govern i un 89% respon que els estrangers han fet possible el desenvolupament econòmic d’Andorra.

LA XIFRA
2 morts i desenes de ferits ha deixat el temporal Glòria al pas pels Països Catalans. A més dels danys personals, també n’hi ha hagut nombrosos de materials i es preveu que durant les jornades vinents la depressió atmosfèrica es mantindrà. VilaWeb en fa un seguiment en directe.

TAL DIA COM AVUI
El 20 de gener de 1758 va néixer MarieAnne Pierrette Paulze, química, traductora i il·lustradora, també coneguda pel nom de casada, MarieAnne Lavoisier. Va exercir un paper fonamental en la traducció de treballs de ciència i va contribuir a estandarditzar el mètode científic.

The post El pressupost del tercer tripartit appeared first on VilaWeb.

[GALERIA FOTOGRÀFICA] Les imatges més impactants del temporal Glòria

Neu, vent i pluja. El temporal ha impactat de diferents formes al llarg de tot el país. La zona costanera s’ha vist assetjada per grans onades i pluja, mentre que algunes zones interiors, especialment a Castelló, la neu ha agafat amb força. De moment, el temporal ha provocat una víctima mortal a Gandia, una dona de cinquanta-quatre anys que dormia al carrer, però també hi ha un desaparegut i diverses persones ferides, algunes de les quals, en estat greu. Al marge dels efectes del temporal, la meteorologia també ens deixa algunes fotografies impactants. A continuació us en fem un recull:

The post [GALERIA FOTOGRÀFICA] Les imatges més impactants del temporal Glòria appeared first on VilaWeb.

Ferit crític un treballador de l’Ajuntament de Barcelona en ser apunyalat a la plaça Sant Jaume

Un treballador de l’Ajuntament de Barcelona de 50 anys ha resultat ferit crític en ser apunyalat a la plaça Sant Jaume aquest dilluns cap a les quatre de la tarda, segons que ha confirmat la batllessa de la ciutat, Ada Colau, a través de la xarxa social Twitter. ‘Seguim amb molta preocupació l’estat del treballador municipal agredit aquesta tarda a Plaça Sant Jaume’, ha escrit la batllessa.

La Guàrdia Urbana de Barcelona ha pogut detenir el presumpte agressor i que ara s’està a l’espera de les investigacions conjuntes amb els Mossos d’Esquadra per esclarir els fets. Durant els fets, també ha resultat ferit a la mà un segon treballador a l’ajuntament que està en estat lleu.

Seguim amb molta preocupació l’estat del treballador municipal agredit aquesta tarda a Plaça Sant Jaume.@barcelona_GUB ha pogut detenir l’agressor i ara estem a l’espera de les investigacions conjuntes amb @mossos per esclarir els fets.

— Ada Colau (@AdaColau) January 20, 2020

Segons que ha informat l’ajuntament, els fets s’han produït cap a les 16 hores d’aquesta tarda, quan el detingut ha intentat robar amb violència i intimidació la persona que ha acabat essent ferida de gravetat.

The post Ferit crític un treballador de l’Ajuntament de Barcelona en ser apunyalat a la plaça Sant Jaume appeared first on VilaWeb.

El govern xinès registra dos-cents un casos per un brot víric d’origen desconegut i anuncia una tercera mort

Les autoritats sanitàries de la Xina han anunciat que s’ha produït una altra mort per pneumònia derivada del brot víric d’origen desconegut que ja s’ha estès a diverses ciutats del país i ha xifrat en dos-cents un els casos que s’han registrat fins ara.

Les autoritats mèdiques de Wuhan, la ciutat del centre de la Xina on es va identificar per primera vegada la pneumònia al desembre, han confirmat tres morts d’ençà del començament del brot.

La malaltia també s’ha estès a Pequín, on s’han identificat dos pacients al districte de Daxing, a la part sud de la ciutat, mentre que l’altre cas s’ha registrat al sud de Shenzhen, prop de la frontera amb Hong Kong.

Les autoritats mèdiques han confirmat que aquests tres casos corresponen a persones que havien viatjat a Wuhan darrerament, mentre que s’ha donat l’alta a vint-i-cinc pacients.

Aquest brot s’assembla al que va causar la síndrome respiratòria aguda greu o SARS que es va desencadenar al sud de la Xina ja fa divuit anys i que va matar vuit-centes persones arreu del món, però la comissió de Sanitat de la localitat de Wuhan, província de Hubei i epicentre del brot, encara completa l’estudi genètic d’aquesta soca.

The post El govern xinès registra dos-cents un casos per un brot víric d’origen desconegut i anuncia una tercera mort appeared first on VilaWeb.

Trapero revela en el judici la incomoditat que sentia amb el projecte independentista del govern

En el judici en què és acusat de rebel·lió a l’Audiència espanyola, el major dels Mossos Josep Lluís Trapero ha marcat avui més distància encara respecte del projecte independentista que no va dir quan va declarar com a testimoni al Tribunal Suprem. I ha explicat que es va sentir molt incòmode amb el projecte independentista de govern. Heus ací una línia fonamental de la seva estratègia de defensa. Durant l’interrogatori amb el fiscal Carballo ha explicat que va advertir unes quantes vegades el conseller Jordi Jané i el conseller Joaquim Forn sobre ‘allò que feien’, i ha revelat una reunió el setembre del 2016 amb el secretari del govern aleshores, Joan Vidal de Ciurana, en què va dir que en cas d’una situació de doble legalitat els Mossos farien cas d’allò que es diguessin els jutges. I ha explicat els recels que hi havia al govern per a nomenar-lo major i les pressions que va rebre Jordi Jané.

Trapero ha explicat que el conseller Jané i el director dels Mossos Albert Batlle van dimitir per les responsabilitats penals que podrien patir si tirava endavant el referèndum, i per la incomoditat que sentien. I Carballo li ha demanat:

—Carballo: I vostè no se sentia incòmode?
—Trapero: Molt.
—C: Si ho vol explicar, què va fer en aquella situació?
—T: El que crec que era a les meves mans, que era dir diverses vegades al conseller Jané i també al conseller Forn què feien, i deixar-los clar on sera el cos
—C: Al senyor Jané també?
—T: Sí, era part d’un govern que feia aquestes coses. I Jané hi va ser molt temps. A mi només em van preguntar una vegada, que no sé si fou el 7 o el 9 de setembre del 2016. És una reunió a la qual em crida el secretari del govern, el senyor Vidal de Ciurana. Aleshores jo era comissari en cap. Em parlava de la convocatòria d’un referèndum, i em va demanar on serien els Mossos en el cas que hi hagués un moment de doble legalitat. Jo li vaig dir que no hi ha una doble legalitat, hi ha una llei. I em va insistir que em posés en la situació que convisquessin dues lleis en el mateix moment. I jo li vaig dir que els Mossos farien sempre el que diguessin els jutges.

Abans, el major ha arribat a qualificar de barbaritat les conclusions de la comissió del procés constituent que es va fer al Parlament de Catalunya l’any 2016. ‘Allò era una barbaritat més de les moltes que es feien i pensava que des de l’administració de justícia s’anirien anul·lant, i si constituïen cap mena de delicte els encausarien.’

Informació de la sessió del matí: El major Trapero desarma els atacs del fiscal per no haver reprimit el 20-S

The post Trapero revela en el judici la incomoditat que sentia amb el projecte independentista del govern appeared first on VilaWeb.

Una investigació amb cucs ajuda a identificar els factors que modifiquen les malalties genètiques

Investigadors de l’Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) han fet servir cucs editats genèticament per a reproduir mutacions humanes causants de malalties d’origen genètic i estudiar els factors que influeixen en el seu desenvolupament i possibles tractaments.

En un comunicat, l’IDIBELL ha explicat que, sovint, familiars portadors de la mateixa mutació genètica desenvolupen la malaltia d’una manera diferent a causa de l’existència de mutacions en altres gens secundaris, la qual cosa influeix en l’aparició i progressió de la malaltia causada per una mutació principal.

‘Saber quins factors influeixen en el fet que la malaltia aparegui abans o després, i en què es desenvolupi d’una manera o altra, ajudaria a un millor pronòstic i a l’aplicació de tractaments preventius’, ha indicat el centre.

Dmytro Kukhtar i Karinna Rubio-Peña, investigadors del grup del doctor Julián Cerón de l’IDIBELL, han editat genèticament cucs, introduint-los mutacions causants de la retinosi pigmentària en humans, un grup de malalties genètiques que provoquen la pèrdua progressiva de la visió.

Els cucs que no van resultar afectats per les mutacions humanes es van utilitzar per buscar altres gens secundaris la inactivació dels quals causés alteracions en els cucs mutants, però no en els cucs control.

Així, es van identificar fins a tres gens que podrien estar modificant la malaltia, i juntament amb la mutació principal, podrien afectar la diferent progressió d’aquesta.

D’altra banda, aquells cucs als quals la mutació humana els causava un defecte van ser utilitzats per buscar fàrmacs que alleugessin l’efecte negatiu de la mutació.

El resultat va ser ‘sorprenent’, ja que es van identificar fàrmacs que eren nocius per als cucs amb les mutacions de pacients, però que no afectaven igualment als cucs control.

D’aquesta manera, segons l’IDIBELL, aquest estudi canvia el paradigma de la recerca de fàrmacs per alleujar malalties ja que, tot i que resulta important trobar fàrmacs que curin, ‘també és rellevant identificar aquells medicaments que puguin ser perjudicials per a pacients amb determinades mutacions genètiques’.

The post Una investigació amb cucs ajuda a identificar els factors que modifiquen les malalties genètiques appeared first on VilaWeb.

Anna Ballbona i l’estranyesa

L’escriptora i periodista Anna Ballbona va quedar finalista del primer premi Llibres Anagrama amb la novel·la Joyce i les gallines. Tot i quedar finalista, per a ella va ser com guanyar-lo, pels elogis que va rebre de l’editor Jordi Herralde i del jurat, i pel camí que se li obria en el món de les lletres amb aquesta primera novel·la en un segell com Anagrama. Ara, quatre anys després, li ha arribat el moment de ser mereixedora del premi, amb No sóc aquí. I li atorga el mateix jurat, format per Mita Casacuberta, Sergi Pàmies, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Jordi Puntí i les editores Isabel Obliols i Sílvia Sesé, que li han reconegut una maduresa literària i una finor d’estil, alhora que la construcció d’un artefacte literari, amb una mirada original i singular. Tot això li ha valgut el premi, per davant de vint-i-set originals més.

Mita Casacuberta, en representació del jurat, ha dit que es tracta d’una novel·la esplèndida, que gira al voltant d’una família i de com la família determina les persones. Com marca certs autonomismes, maneres de parlar, frases fetes… ‘La família ens construeix com a persones i a vegades ens destrueix’, diu Casacuberta. I continua: ‘La novel·la construeix i desconstrueix, desmunta un llenguatge familiar i tot amarat d’un punt d’ironia. És un artefacte literari que funciona a la perfecció. No pots deixar de llegir la novel·la i en un moment donat t’adones que et fan mal els muscles de la cara, per la mitja rialla que el relat et fa obrir.’ L’humor es troba en la mirada de la narradora, hi ha una ironia que crea una distància i és un mecanisme d’autodefensa de tot allò que li pot semblar dur.

Mila, la protagonista, explora la seva vida a partir d’un fet que la marca, que és la maternitat. Quedar-se embarassada porta a la Mila a pensar i escriure sobre la seva infantesa, la seva joventut i els canvis que suposa baixar a Barcelona per estudiar història de l’art. Nascuda a finals dels anys setanta, prové d’un món pagès. El pare és un pagès que va passar a treballar a la fàbrica. La novel·la se situa en un lloc sense noms, desdibuixat, però situat en un espai ben clar: entre polígons industrials, l’autopista i les vies del tren. És un espai on dos mons grinyolen. Anna Ballbona el defineix com un lloc assetjat, encaixonat, on malgrat tot, unes maneres de viure antigues aconsegueixen preservar-se.

Explica l’autora, Anna Ballbona, que els personatges que desfiles per No sóc aquí es defineixen per com parlen, per com s’expressen. I diu: ‘És una novel·la sobre l’estranyesa cap als orígens familiars, les herències. L’estranyesa també com un viatge de la protagonista cap al desclassament, fet que descobreix sobretot quan arriba a la universitat i se li fa molt evident que hi ha molts mons i de com n’és de petit el món en el qual ella ha viscut fins aleshores. De fet, ella, és la primera de tota la seva família que ha arribat a la universitat.

El nom de Mila és una referència directa a Solitud de Víctor Català, però també un homenatge a la mare de l’autora, que es diu Nila.

Prendre una llengua, unes frases fetes, un metallenguatge, que prové d’un espai rural, que ha anat quedant situat pel món del totxo, la indústria i les grans comunicacions podria fer pensar en un llenguatge que s’acaba. Però no és exacte, perquè els personatges que transiten per la història que basteix Anna Ballbona a més de tenir una aura animista, també tenen expressions pròpies d’ara i d’abans. Per exemple, el pare insulta dient ‘filipolles‘ i la mare que s’empipa diu que aixafaria el cap a algú. I l’àvia diu que tal persona sembla mumarota. Un bestiari familiar que pinta un paisatge que s’acosta al realisme màgic: l’avi, amb la cama tallada, a causa del sucre, i que gasta una cama ortopèdica; l’àvia a qui el pensament se li fa fosc; la tia conca, carregada de manies… I la protagonista, que la família decideix que la visiti un guaridor, perquè sembla que té un do. I sí, té un do que se li anirà desenvolupant, que li permet travessar un seguit de fronteres.

La novel·la arribarà a les llibreries el mes de març i al juny sortirà la versió en espanyol, també a Anagrama.

The post Anna Ballbona i l’estranyesa appeared first on VilaWeb.

Pàgines