Vilaweb.cat

Teresa Codina, aixeca’t i camina

El govern català té previst d’atorgar demà passat la medalla de la Generalitat de Catalunya al cantant Lluís Llach i a la pedagoga Teresa Codina. La senyora Codina, vaig tenir el plaer de conèixer-la deu fer cosa d’un any i mig gràcies a l’economista Clara Ponsatí, una de les seves alumnes. Vaig visitar Codina al pis que té al barri de Gràcia de Barcelona, i vaig captar que Codina, de noranta-tres anys, havia estat una influència molt important per a un gran nombre de dones prominents d’aquest país. A través d’ella vaig entrar en tot un món. Codina va fundar, el 1956, l’escola Talitha, quan només tenia vint-i-nou anys. L’escola era de nenes (els nens anaven al Costa i Llobera) i l’edifici es trobava on ara hi ha la Casa Orlandai. Les nenes, dins la grisor franquista, van rebre una pedagogia oberta i avançada, que Codina havia après nord enllà, on deien que la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Codina, col·lega dels pedagogs Galí, era filla de cardiòleg en una família d’onze germans, va escollir  el nom de Talitha, que prové de la frase que Jesús diu a la Bíblia, Talita cum, que vol dir ‘Nena, aixeca’t’. I aixecar-se han fet moltes nenes, ara dones, com l’esmentada Clara Ponsatí, doctorada en econòmiques a Minnessota (EUA); la gran editora d’aquest país, Isabel Martí, fundadora de la Campana; la no tan coneguda Eulàlia Grífol, primera dona a dirigir l’escola d’aeronàutica de Catalunya, o Lulú Martorell, la brillant i valenta presentadora del programa de TVE que va marcar la meva generació, el ‘pleitagainsam’, ara a l’Àfrica, per dir només quatre exemples de dones que han passat pel Talitha i que han rebut la influència de Codina i de la seva escola. Codina o dones creant escola, i actitud. Caràcters valents i desacomplexats davant la vida.

Talitha en ple franquisme ensenyava en català i amb una obertura pedagògica que va fer que les autoritats franquistes no li donessin llicència per a ensenyar durant molts anys, cosa que va obligar Ponsatí i companyia a examinar-se per lliure un cop l’any a l’escola franquista. I cosa que va obligar Codina a ensenyar als alumnes codis per a avisar quan el funcionari franquista de torn passava visita. Si els nens entraven amb un manyoc de llapis a l’aula, senyal que les mestres havien de col·locar el quadre de Franco, que mai no penjaven, i fer servir la lengua del imperio, que no gastaven. El funcionari era a punt d’arribar. I no sempre aconseguien d’enganyar el franquista. Confessional d’origen, va acabar essent escola laica, subratllant la transcendència de la vida.

Però, com em recorda Isabel Martí, Teresa Codina no solament va empoderar alumnes al Talitha, sinó que amb l’arribada de la Transició se’n va anar a formar gitanos a la Zona Franca. De formar dones de famílies benestants catalanistes en una escola privada, a formar gitanos de la Zona Franca en una de pública. Aquests dos grups es deuen sentir especialment contents de la medalla a Teresa Codina. Ella, al pis de Gràcia, em va explicar que els gitanos de Can Tunis se’ls va anar guanyant de mica en mica, de primer portant-los al zoo amb el seu dos cavalls, i finalment muntant amb el president de l’associació de veïns i els contactes i compromisos amb el batlle Socies l’escola Avillar Chamorros que vol dir ‘Veniu nens’, escola que va aguantar fins el 2002, quan es van enderrocar les barraques del barri. Després d’això, Codina es va dedicar a assessorar la Generalitat en la inclusió i formació dels alumnes provinents de mig món a l’escola catalana.

Quan l’any 2018 Teresa Codina va rebre a la Universitat de Vic l’Honoris Causa, molts gitanos van ser-hi presents i Clara Ponsatí va enviar-hi un discurs enregistrat en vídeo. Dones i gitanos. Gitanos i dones, marcats per Teresa Codina, i la seva a lliçó bàsica, vital i eterna: aixecar-se.

The post Teresa Codina, aixeca’t i camina appeared first on VilaWeb.

Alícia Sintes: ‘Tot l’or que hi ha a la terra prové de la fusió d’estels de neutrons’

Alícia Sintes (Sant Lluís, 1969) és professora de Física Teòrica a la Universitat de les Illes Balears. Abans, va treballar com a investigadora postdoctoral a l’Institut Max Plank d’Alemanya, i és membre de diversos equips i grups de recerca, com ara l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya. A la UIB encapçala un grup de quinze persones que treballa en l’anomenada col·laboració internacional LIGO, que ara fa cinc anys va anunciar el descobriment de les ones gravitacionals. Va treballar, per tant, amb els tres científics que l’any 2017 van obtenir el premi Nobel de Física per l’impuls que havien donat al descobriment. Segons Sintes, el descobriment de les ones gravitacionals va obrir una nova finestra a l’univers i va revolucionar conceptes que es tenien per sabuts. Sense la primera troballa no s’hauria pogut descobrir, per exemple, la fusió de dos forats negres comunicada fa unes setmanes. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com va ser el vostre començament?
—El començament no era fàcil. Quan era postdoctoral era una persona desconeguda i no tenia un padrí de pedigrí. Però potser, a mi, això m’ha ajudat molt a continuar endavant.

No sé si demanar-vos si ser dona hi va influir.
—Ara això d’ets una dona, quines limitacions tens com a dona… Crec que aquestes limitacions són, bàsicament, limitacions que les dones s’imposen a elles mateixes. És hora de rompre estereotips i si un vol aconseguir alguna cosa, ha de lluitar i tirar endavant. Depèn molt del caràcter i la manera com una pensa. De les circumstàncies personals i socials, però tant a homes com a dones ens toca de prendre decisions difícils al llarg de la vida.

On les heu trobades, aquestes dificultats?
—D’anècdotes, en tenc moltes. Quan ja era postdoctoral, treballava a Alemanya i vaig anar a França a un congrés. Vaig fer una presentació d’una cosa que en aquell moment era molt rellevant per a la futura expedició espacial LISA, devia ser l’any 1998 o 1999 i vaig presentar-hi una part d’un treball. Dues setmanes més tard vaig anar a un altre congrés de més de 500 persones als Estats Units i allà no em van acceptar una xerrada. Em van dir que podia presentar-ho com un pòster. Ho vaig assumir, però al mateix congrés un senyor americà, de pedigrí, que havia estat a França i havia sentit el que jo havia dit, s’havia adonat que allò era molt important i va demanar que el deixessin xerrar cinc minuts. Pràcticament va repetir verbalment els resultats que jo havia obtingut i havia presentat a França. Ni els meus companys de feina ni el meu director no van dir res. Tothom callava i jo me’ls mirava embadalida perquè no deien que jo era l’autora d’aquell descobriment.

I què vau fer?
—Em vaig aixecar i valg demanar la paraula. Vaig donar les gràcies i vaig dir que sí, que era molt interessant i que tot el que havia dit aquell senyor i tot el que faltava per dir era al meu pòster. Em vaig empipar molt perquè em van trepitjar.

Un bon començament…
—Una altra és que una persona que ha acabat essent molt bon amic meu, Rainer Weiss, premi Nobel de Física gràcies al descobriment de les ones gravitacionals, el cervell de LIGO, a un altre congrés a París, em va escridassar perquè jo, que sóc física teòrica, presentava la resolució d’un problema amb unes dades que no m’haurien d’haver facilitat. Vaig somriure i li vaig explicar que havia resolt el problema. Ens hem fet molt amics perquè al cap de quatre o cinc anys jo li vaig retreure que m’hagués escridassat en públic. Em vaig saber adaptar i sobreposar-me.

Tenc la sensació que el premi Nobel a Rainer Weiss, Barry Barish i Kip Thorne per la detecció de les ones és també una mica vostre.
—No, en absolut. El premi Nobel és un guardó personal i nominal als tres doctors nomenats. Punt. Els el donen per tots els seus esforços com a fundadors del detector. Hem tingut molts altres premis i no tenim necessitat de dir que hem tingut un Nobel. Per exemple, el premi Princesa d’Astúries es va donar a aquestes tres mateixes persones, però també a la col·laboració. Aquest sí que puc dir que el tenc.

Alícia Sintes, a Estocolm, en una de les recepcions del lliurament dels premis Nobel.

A què es dedica una física teòrica?
—Nosaltres fem ciència bàsica. Ens dedicam a respondre preguntes de diferents camps i també a proposar més preguntes. Descobrim que ens falta molt per saber. Per exemple, com d’abundants són aquests forats negres de masses solars? Com es generen les explosions de raigs gamma? Com es generen els forats negres supermassius? Què passa quan un estel col·lapsa? Com s’han format els sistemes binaris d’estrelles o forats negres? Què passa dins dels estels? O, per què no?, tal vegada descobrirem nous objectes o nous fenòmens, coses que avui no puc ni imaginar…

Hi haurà un dia que la teoria de la relativitat hauria de deixar de tenir validesa, però tot i el que estam trobant sempre surt victoriosa

Una de les respostes ha revolucionat conceptes.
—Per exemple, la primera detecció de les ones gravitacionals que ens confirmava un dels pilars de la teoria d’Einstein.

Es qüestionava?
—Evidentment, perquè si anam als instants inicials de l’univers, la teoria de la relativitat és una teoria clàssica, no quàntica. Hi ha un moment en què hauria de deixar de tenir validesa i sempre vas cercant, on fallarà, què més li podem fer per dur-la al límit… Tot i el que anem trobant, sempre ens continua sortint victoriosa.

Les ones gravitacionals com a mesura de totes les coses.
—S’ha confirmat, per exemple, que tant la velocitat de les ones gravitacionals com la de les ones electromagnètiques són la mateixa la velocitat que la llum. I també vam poder veure que la gran majoria dels elements pesants que tenim a la terra prové d’explosions d’estels de neutrons.

Carl Sagan deia que som fets de pols d’estels.
—Jo crec que li podríem donar tota la raó, perquè fins i tot els elements pesants que tenim a la terra, i un d’ells és l’or, sembla que prové de fusions d’estels de neutrons. Això ho hem pogut assegurar gràcies a haver fet una detecció de dos estels de neutrons amb ones gravitacionals.

El darrer esdeveniment còsmic que heu publicat, la fusió de dos forats negres, sembla fascinant, però què significa realment?
—És molt i molt excepcional. L’observació del que vam anunciar fa quinze dies la vam fer el 21 de maig de 2019. Tardam quasi un any a analitzar les dades perquè ens hem d’assegurar que entenem bé què va passar.

Què va passar?
—Coneixem dos tipus de forats negres segons la massa que tenen. Ara hem anunciat que aporta una sèrie d’informacions i obre molts més interrogants. La vam presentar per tota una sèrie de raons: la primera és perquè dos forats negres de 66 i 85 masses solars es fonen i en formen un de 142 masses solars. Aquest que s’ha generat és el forat negre més gran mai observat amb ones gravitacionals. La segona cosa és que és el primer forat negre que hem observat amb ones gravitacionals de les anomenades masses intermèdies i, per si aquestes coses no fossin suficients per a dir que és molt rellevant, resulta que dels dos forats negres, el de 85 avui dia no podem explicar com s’ha format. Es podria haver format per la fusió de dos forats negres anteriors. Aquestes teories de col·lapses estel·lars pràcticament ens diuen que, com a molt, els forats negres poden ser de 65 masses solars, però que entre 60 i 120 vegades els forats negres no podrien haver-se creat per col·lapses estel·lars. I tenim el de 85 que és allà enmig. Això obliga a fer-nos més preguntes i a replantejar la validesa d’alguns models d’evolució estel·lar. Potser en aquests models s’ha de canviar la composició, l’anomenada metal·licitat dels estels d’origen, i segons el model com aquest estel es mor, pogués canviar. Aquesta descoberta va ser rellevant perquè obre tota una sèrie de nous interrogants.

Quan es fan fusionar els dos forats negres encara no existien ni el sol, ni el sistema solar ni la terra

Tot això és molt complicat d’entendre i, sobretot, de veure-hi aplicacions pràctiques.
—Els invents que han contribuït al nostre benestar quasi sempre provenen del desenvolupament de tècniques que mentre s’investigaven no cercaven de cap manera, ni tan sols permetien d’imaginar-ho, tot el que donarien lloc anys després. Però gràcies a fer coses que no serveixen per a res, tenim la roda. Hi ha afirmacions com ‘la terra no és plana’, ‘les vacunes funcionen’, ‘hem estat a la lluna’, ‘el canvi climàtic és real’, ‘l’univers s’expandeix’ i tota una sèrie de frases fetes que hi ha gent que qüestiona. Vivim en la societat del coneixement i el coneixement, el progrés, es basen en l’educació, la cultura, la investigació, la innovació…

Com canviarà la nostra vida la troballa de la fusió dels dos forats negres?
—Aquest forat negre va tenir lloc fa 7.000 milions d’anys. A la meitat de l’edat de l’univers. En aquell moment no existien ni el Sol, ni el sistema solar ni la Terra. Allò que descobrim ens ajuda a explicar d’alguna manera com haurem acabat arribant nosaltres, les persones humanes, fins aquí. Aquestes ones són extremadament febles i han hagut de passar dècades per a desenvolupar-ne els instruments detectors. Són aparells enormes, quilomètrics. És tecnologia de frontera, tot es transfereix a altres experiments i té altres aplicacions.

Amb la tecnologia que tenim en aquest moment, podem detectar què passa ara a l’univers?
—Segons la teoria de la relativitat general, les coses, com a molt, es propaguen a la velocitat de la llum. Tot depèn de la distància a què succeeixin les coses. Com que ara tenim detectors més sensibles, tenim la possibilitat de rebre aquests senyals des de més lluny. I com més lluny és a l’espai, més lluny és en el temps.

Però les coses que passen ara, les veiem?
—No. Les veurem en un futur, perquè tardaran tant com tarda la llum a arribar d’aquells punts fins a la Terra.

Això és invariable?
—De moment, tot el que observam suporta d’alguna manera la teoria de la relativitat. Com us he dit, no hem aconseguit trobar res que posi al límit la teoria de la relativitat. S’escriuen molts articles on s’explica que la teoria ha tornat a passar el següent test. Sempre ho intentam.

Què cercau ara? Quina serà la pròxima troballa que anunciareu?
—Encara falta algun esdeveniment excepcional. El pròxim serà el catàleg de totes les descobertes que durant un cert període de temps ha fet la col·laboració LIGO. Tots els astrofísics l’esperen, perquè després hi ha una comunitat científica que podrà traure’n més resultats.

I quan traureu aquest catàleg?
—No us ho puc dir. Serà qüestió d’un mes, aproximadament, que publicarem els articles.

Encapçalau un grup d’investigació dins la col·laboració científica LIGO-VIRGO. Ens explicau què és això?
—Hi ha més de 2.000 persones de molts instituts d’investigació que treballen conjuntament. Els LIGO són els aparells de què us parlava. Són als Estats Units, tenen forma de ela majúscula i cada costat d’aquesta ela fa quatre quilòmetres de llargària. N’hi ha dos, separats per 3.000 quilòmetres entre ells. Un és a l’estat de Louisiana i un altre és a l’estat de Washington. Aquest de Washington és en un desert que era una zona de secrets militars i nuclears. Allà on es van fer les porcades de la guerra freda, s’hi provaven bombes, s’hi enterraven submarins nuclears… Quan jo hi anava, als mapes apareixia una taca borrosa, i l’autopista tampoc no constava. Era un secret militar. El tercer element és VIRGO, que és europeu. També té forma de ela de 3 quilòmetres de longitud cada braç i és als afores de Pisa. L’altre, que encara no acaba de ser sensible del tot, és el japonès Kagra. També té dos braços de tres quilòmetres, però aquest està enterrat, l’anomenam de tercera generació.

I encara hi ha un tercer LIGO en projecte.
—Ara acaben de construir-lo i el duran a l’Índia. Serà un bessó dels dos que hi ha als Estats Units. Ara els LIGO i els VIRGO estan aturats i es tornaran a posar en marxa a començament del 2022.

Com són aquestes màquines?
—Els nostres instruments són capaços d’analitzar pertorbacions per davall de la mil·lèsima d’un protó. Això vol dir que han d’estar molt ben aïllats de tot el soroll de la terra, del soroll humà, dels cotxes, dels oceans. Quan analitzam dades ens hem d’assegurar que el que veim és realment físic, que no sigui instrumental o el vent, per exemple. Detectam terratrèmols a qualsevol indret del món. Hi ha tempestes a la ionosfera que ressonen a escala global i també afecten fluctuacions de la densitat de la terra, de l’atmosfera. Fas astrofísica, però després ets en un camp molt multidisciplinari. Tractam dades massives i generam models per a poder analitzar les dades. Empram els ordinadors més potents del món. Tenim la sort que a Barcelona tenim el Marenostrum, que és un dels més potents d’Europa. Empram milions d’hores de càlcul del Marenostrum.

Tots aquests treballs els feu des de Mallorca, a la UIB, una universitat relativament jove, sense aquella gran tradició que s’atribueix als grans noms que ens vénen a tots al cap.
—El fet de ser en una illa o de ser una universitat petita no hi influeix tant. Hi influeix que no et coneguin. Ara a mi em coneixen i és més fàcil sortir als mitjans. Quan no em coneixien, ni se m’ocorria anar a un mitjà estatal perquè era ben a la perifèria de l’estat. Però jo diria que a la UIB hi ha molts grups que fan molt bona recerca i que tenen prestigi internacional. I el nombre de grups va creixent de mica en mica. La gent formada al nostre grup ens la lleven de les mans. Quan la gent acaba un doctorat té feina tot d’una. Hi ha gent que ha anat a la indústria, però sobretot a altres centres de recerca internacional.

The post Alícia Sintes: ‘Tot l’or que hi ha a la terra prové de la fusió d’estels de neutrons’ appeared first on VilaWeb.

Cas Mudde: ‘Ara vivim la normalització de la ultradreta’

Cas Mudee (1967) és un politòleg holandès resident als Estats Units, expert en la ultradreta de fa anys, fenomen que ha viscut de prop, i fa classes sobre aquest corrent a la Universitat de Geòrgia (EUA), envoltat de votants de Donald Trump. Ara el professor Mudee acaba de publicar Ultradreta (Saldonar Edicions), una obra de divulgació destinada al públic generalista. El llibre alerta dels perills d’aquest moviment, n’informa i els detalla, i també la seva història i les característiques de la darrera onada, la quarta. VilaWeb ha entrevistat telefònicament el professor Mudde. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Mateo Salvini, la ultradreta italiana (Foto: EFE)

Escriviu sobre la ultradreta d’ençà dels anys noranta. Per què aquest interès?
—El 1982, un petit partit, i a ulls d’avui, no particularment extremista, va entrar al parlament holandès. Jo tenia quinze anys, i a Holanda allò va crear una gran obsessió per la política d’ultradreta, no tant pel moviment en si, sinó per les emocions i pors que va generar. Aquest és un factor clau del meu interès.

El vostre germà és Tim Mudde, militant de la ultradreta holandesa. Quin pes té això en el fet que estudieu el fenomen?
—No respondré aquesta pregunta.

En el llibre expliqueu que som a la quarta onada de la ultradreta. Quines són aquestes quatre onades?
—La primera onada (1945-1955) comença després de la Segona Guerra Mundial i és formada per organitzacions neofeixistes, filles dels règims dels anys trenta i quaranta. La segona onada és el populisme de dretes dels anys cinquanta i seixanta, període amorf i a cavall de la vella ideologia i la nova. No és fins a la tercera onada (1980-2000) que el fenomen ja és nou del tot, amb personatges i temes que no estaven connectats amb la Segona Guerra Mundial. És l’explosió de partits com el francès Front Nacional (FN), el Partit Liberal d’Àustria (FPÖ) i el Vlaams Blok flamenc. Partits d’ultradreta que entren als parlaments, però que es troben aïllats i sense formar governs. Això canvia l’any 2000.

Amb la quarta onada, en la qual som ara.
—Ara no tan sols tenim partits d’ultradreta en molts governs, sinó que la resta de partits els considera acceptables. Ara vivim la normalització de la ultradreta, dels seus partits i les seves idees. És una característica de la quarta onada, juntament amb l’heterogeneïtat. La ultradreta és més heterogènia que mai. No solament en termes d’ideologia (ara tens dreta radical i extrema dreta), sinó que també en termes de partits. Tens partits d’ultradreta amb un milió de militants (BJP a l’Índia) i d’un sol militant (Partit per la Llibertat, als Països Baixos). Tens partits amb dècades d’existència (FN) i amb pocs anys (Vox).

Per què Vox arriba al parlament ara i no abans?
—S’ha especulat molt sobre per què països com Portugal, Espanya i Grècia no han tingut un partit d’ultradreta durant tant de temps. Jo vull recordar que Blas Piñar va tenir un partit a començament dels vuitanta. Sigui com sigui, hi ha gent que diu que en aquests països el passat dictatorial era massa recent i que potser aquesta és la raó per la qual Vox no ha entrat amb força fins ara. Jo crec que hi ha més raons.

Quines?
—Immigració, la gihad i el terrorisme. I, pel que he llegit en molts estudis, la qüestió de la independència catalana i la manera com ho va gestionar el PP, un partit molt tacat per la corrupció. Tot plegat va crear la tempesta perfecta per a l’aparició d’un partit d’ultradreta a Espanya. Perquè, tot i que el PP es movia incondicionalment molt cap a la dreta en temes com la independència catalana o la immigració, no van poder evitar el vot de protesta de Vox, perquè els de Vox no són únicament nacionalistes i autoritaris, també són populistes. Per tant, no votaran un partit corrupte com el PP. Vox va oferir el producte ideal. Vox no neix de la subcultura franquista ni la dels neonazis. Neix del PP. I presenta cares respectables.

Heu seguit el debat d’aquesta setmana sobre la il·legalització de la Fundació Francisco Franco, legal avui dia?
—El d’aquesta setmana, no. Sí que he seguit que Espanya vol obrir el debat sobre el llegat del règim franquista i del pacte de la transició. Des d’un punt de vista estratègic, la possibilitat que al final sigui un tret al peu és alta. Perquè és evident que hi ha molts espanyols de dreta que no necessàriament votaran un partit franquista, però que, a la vegada, creuen que Franco tampoc no era tan dolent. Aquest electorat te’l trobes molt dins el PP, probablement també dins Ciutadans, i a Vox, segur. No vull dir que el govern no hagi d’obrir el debat, que quedi clar. Dic que des d’un punt de vista electoral no crec que guanyin gaires vots fent-ho, i la dreta alimentarà el seu sentiment de víctima.

Diferencieu entre extrema dreta i dreta radical. Quina diferència hi ha?
—Tant la dreta radical com l’extrema dreta són ultradreta, la diferència és que l’extrema dreta és antidemocràtica per se i no creu que la gent hagin d’escollir els dirigents i, en canvi, la dreta radical sí que creu que s’han d’elegir els dirigents, però tenen problemes amb la democràcia liberal, amb l’imperi de la llei, els drets de les minories i la separació de poders. La majoria dels partits d’ultradreta que entren als parlaments són de dreta radical, com és el cas de Trump als EUA, Bolsonaro al Brasil i Modi a l’Índia. Són una dreta radical que flirteja obertament amb les idees antidemocràtiques: Bolsonaro, amb la dictadura; Donald Trump insinua un tercer mandat als EUA, cosa que és anticonstitucional. En canvi, els partits d’extrema dreta parlamentaris són menys, com Alba Daurada a Grècia i, en aquests moments, Kotleba, a Eslovàquia. En qualsevol cas, tant l’extrema dreta com la dreta radical s’aprofiten del fet que la ideologia de la ultradreta s’ha obert camí. Moltes de les seves idees són corrent majoritari.

Per exemple?
—Molts partits de dretes, i alguns d’esquerres, defensen que la immigració és una amenaça per a la seguretat i cultura nacional. És la normalització de la ultradreta. Trump, per exemple, és un cas d’ultradreta, però molts dels meus estudiants, alguns dels quals del Partit Demòcrata, voldrien ser becaris a la Casa Blanca de Trump. És el president, diuen. Això és nou. A la tercera onada seria molt rar tenir eminents professors i periodistes parlant a mítings d’ultradreta, i anant a les seves llistes. I a Trump encara és molt polèmic de titllar-lo d’ultradretà, i ja no parlem de racista. Jo dono classes al sud sobre ultradreta, i alguns pares creuen que sóc un professor d’extrema esquerra que adoctrina els nens. Per a la dreta, Trump no és d’ultradreta. És l’èxit de la seva normalització.

De fet, expliqueu que en la quarta onada, els líders ja no són com els d’abans.
—La clau torna a ser la paraula heterogeni. Ara depèn de cada cultura. Per exemple, l’homofòbia, bàsica en molts partits d’ultradreta al sud d’Europa i els EUA, fa molt de temps que no és cap problema al nord d’Europa, on alguns líders polítics són gais. Itàlia té sovint líders molt masclistes (Bossi ho era, Salvini ho és), però a Noruega no funciona ni entre la ultradreta. A Suècia, tens un líder que desapareix un temps per problemes mentals, i després torna, cosa impensable a Itàlia i els Estats Units.

I com són els votants? També han canviat?
—Al començament de la tercera onada, els votants eren molt pocs, la gran majoria petits artesans, grangers, i petita burgesia. Quan la ultradreta entra al parlament, i arriben al 5% o 15% del vot, veiem la proletarització dels partits d’ultradreta. Els voten obrers blancs (tot i que, subratllem-ho, els obrers s’hi van unir, però eren una minoria dins els votants d’ultradreta). Doncs avui tens partits d’ultradreta amb un 50% del vot (Fides a Hongria) o amb un 25% del vot, com Le Pen a França. I com més grans són els partits, més divers tenen l’electorat. Per definició. Moltes persones que normalment votarien partits de dretes, votants burgesos, de classe mitjana, o alta, ara voten ultradreta. Hi ha una cosa sí que ha canviat molt poc, entre els votants.

Quina?
—El gènere. La gran majoria dels votants de la ultradreta són homes (dos de cada tres) i amb poca educació. L’educació té molta més importància que els ingressos. Hi ha una gran correlació entre el nivell d’educació i el nivell de prejudicis. Com més educació, menys prejudicis. I la ultradreta s’alimenta també d’això. També pot ser, però, que amb alts nivells d’educació competeixis menys amb immigrants per les cases i els sous.

Parleu de les raons de l’auge de la ultradreta en forma de dicotomia: La ultradreta és un fenomen global, o local? Té raons econòmiques, o racistes? Són vots anti partits convencionals, o favorables als partits ultradreta? Vós assenyaleu les dicotomies, però no us mulleu. Quines són les raons, segons la vostra opinió?
—Crec que moltes de les dicotomies no són tals. Són votants anti partits convencionals i, a la vegada, a favor dels partits ultradreta. La raó econòmica i la racista, no tenen per què estar separades. Si creus que els immigrants són ganduls i xuclen de la societat, perquè ets un racista, pots pensar que com més immigrants hi hagi, l’economia anirà pitjor. El racisme i el supremacisme blanc és crucial per al vot d’ultradreta, però en molts casos pot estar lligat a ansietat econòmica, tot i no ser una qüestió personal. Molts votants d’ultradreta creuen que l’economia del país va malament, i anirà pitjor, però que la seva economia personal va bé.

És molt interessant veure la diferència entre la resposta americana i l’alemanya al mateix fenomen de la ultradreta.
—Als Estats Units pots dir coses que en molts països europeus són il·legals de dir, perquè la llibertat d’expressió és gairebé total. Partits obertament neonazis poden presentar-se a eleccions i manifestar-se. Als EUA la creença és que la gent ja se n’adonarà i decidirà correctament. L’altre model és l’alemany que creu, basant-se en l’experiència de la República de Weimar, que la gent no té per què escollir correctament. Els votants poden destruir democràcia. I, per tant, s’ha de vigilar. I si no defenses la democràcia liberal, et poden prohibir. La majoria dels països europeus se situen més a prop del model alemany que no pas de l’americà.

Donald Trump, president dels Estats Units (Foto: EFE)

I vós, personalment, on us situeu?
—Per a mi aquesta és una de les poques coses on els Estats Units són políticament millor. Sóc extremadament partidari de la llibertat d’expressió. Per tant, estic a favor de donar als blancs supremacistes la llibertat d’expressió, però amb una condició important: ens hem d’assegurar que les víctimes del seu discurs d’odi tinguin veu als mitjans, també. Aquesta crítica que fan progressistes i negres en contra de la llibertat d’expressió total la considero encertada: no és que els supremacistes tinguin llibertat d’expressió total, és que la tenen exclusiva. Uns tenen canals de TV i els altres, no. I això és perillós. Les persones de color tenen una representació molt més baixa que no ells als mitjans, i la seva veu queda enterrada. S’ha de vigilar.

Els mitjans de comunicació, què hem de fer, informar de la ultradreta, o no?
—Heu de parlar-ne críticament. No crec en la neutralitat, perquè la ultradreta és partidària d’un sistema polític que no permet que els mitjans facin la seva feina. No entenc, doncs, per què hem de ser neutrals. Els mitjans n’heu de parlar, sense exagerar-ne la importància, i heu d’estar molt ben preparats a les entrevistes. En moltes ocasions veus ultradretanes menteixen directament sobre immigrants, per exemple, i els periodistes no ho rebaten. I el resultat és una imatge falsa de la realitat. A la vegada, no crec que els mitjans hagin de donar columnes d’opinió a ultradretans. Fes-los una entrevista crítica, però no els donis una plataforma propagandística. Aquesta és la meva posició: han de ser tractats i se n’ha d’informar, però no com la resta. Perquè no són com la resta.

Quin és el gran risc de cara el futur?
—La reelecció de Donald Trump. El president dels Estats Units és el càrrec més poderós del planeta, i si aquest càrrec recau una altra vegada en una persona de la ultradreta que ja ha demostrat ser inestable del tot…. Si guanya, Trump controlarà el partit republicà del tot, i no l’aturarà ningú. Haurà demostrat que el que ell creu i fa té recompensa. Durant quatre anys, l’establishment americà ha intentat de suavitzar-lo, que fos menys agressiu a Twitter i que no continués amb una política supremacista blanca. Doncs els ha ignorat. Si guanya, no acceptarà consells. I, més important, molta gent de l’administració se n’anirà, i ell els substituirà per companys de viatge. A hores d’ara ja es veu que diversos ambaixadors dels Estats Units tracten els partits d’ultradreta amb normalitat. Holanda, per exemple. La reelecció de Trump ajudaria a normalitzar la ultradreta. I facilitarà a Vox el discurs: es podran presentar dient que són un partit normal i amb les mateixes prioritats que les del president americà.

Res a afegir que no hagi preguntat?
—Mira, ja que ets català, et diré que Catalunya corre el risc de veure la ultradreta només a l’altra banda. Mireu els espanyols, ells són els nacionalistes, ells són la ultradreta, i nosaltres no. Conec molt pocs moviments nacionalistes sense nativistes dins. Jo alertaria, doncs, sobre la ceguesa, i el no veure la intolerància que pugueu tenir dins, perquè us enfronteu a una ultradreta creixent a l’altra banda.

The post Cas Mudde: ‘Ara vivim la normalització de la ultradreta’ appeared first on VilaWeb.

Consells per a aprofitar al màxim la nostra autoproducció solar

Aquests dies hem sabut que l’autoconsum solar agafa embranzida als Països Catalans. La baixada de preus de les plaques, els canvis legislatius que han eliminat obstacles i la facilitat d’instal·lació han fet que moltes famílies comencin a produir electricitat pròpia. Un cop assumit el cost d’instal·lació inicial –que si és petita pot ser que no arribi a 10.000 euros–, els propietaris disposen d’electricitat gratuïta durant un mínim de vint-i-cinc anys, el període de garantia habitual de les plaques. Tanmateix, sol presentar-se un ‘problema’: durant bona part del dia es genera molta més electricitat que la que es necessita. Per tant, sobra energia. Què se’n pot fer, d’aquest excedent? A continuació us donem uns quants consells per a treure el màxim rendiment de la instal·lació i abaixar la despesa energètica mensual. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Injectar l’excedent solar a la xarxa general

Quan ens fem una instal·lació d’autoproducció solar, no hi ha res que ens impedeixi de desconnectar-nos de la xarxa elèctrica general. Tanmateix, no és l’opció recomanada. Durant la nit necessitem electricitat, en el curs de l’any varien les hores i la qualitat de la insolació, hi ha dies de tempestes i podem tenir pics de consum superiors a la potència de les plaques… En tots aquests casos haurem de recórrer a la xarxa general. Així doncs, d’entrada val més mantenir l’autoproducció i, paral·lelament, la connexió a la xarxa. No hem de patir, perquè la instal·lació solar, mitjançant l’inversor –el cervell de la instal·lació–, ho gestiona automàticament: només recorrerem a la xarxa quan la producció solar no sigui suficient. Però hi ha un inconvenient: tots els quilowatts que no aprofitem de les plaques solars es perden. D’entrada, l’opció més còmoda és injectar l’excedent d’autoproducció a la xarxa general.

L’avantatge és que amb les reformes legals la companyia elèctrica ens ha de valorar i compensar els quilowatts que hi injectem. La relació no és igualitària. En general, depenent de la comercialitzadora, per cada 2 o 3 kWh enviats a la xarxa, la companyia ens proporciona gratuïtament 1 kWh. Així doncs, si durant el dia tenim molt excedent, l’electricitat de la xarxa general que fem servir durant la nit ens pot sortir de franc. Mai, però, no hi guanyarem diners, amb la injecció. El màxim a què podem aspirar és que la comercialitzadora no ens cobri res per l’electricitat consumida. Legalment, no ens pot abonar diners per l’excedent solar, només compensar-nos-el –amb excepcions. Per injectar electricitat a la xarxa no cal fer cap instal·lació especial, sinó tan sols configurar l’inversor perquè ho faci automàticament.

Fer el màxim consum energètic durant les hores de sol

Encara que injectem el nostre excedent solar a la xarxa general, segurament acabarem regalant molts quilowatts a la companyia elèctrica. És per això que abans d’injectar-los-hi, paga la pena d’aprofitar-los durant el dia. Per què ens en sobraran? Doncs perquè les instal·lacions solars d’autoproducció es dissenyen generalment per al pic de consum màxim que fem normalment. No és pas estrany, perquè la potència contractada a les companyies elèctriques segueix aquest principi. Si generalment tenim disponibles 4 kW de potència, rarament els utilitzem tots. La diferència amb la xarxa general és que si dimensionem una instal·lació solar a 4 kW, quan aquesta produeixi durant el dia, produirà aquest volum d’electricitat –si hi ha prou sol– en tot moment, independentment de si el consumim o no. Per tant, ens interessa de traspassar tant com pugui ser el nostre consum elèctric a les hores de producció solar per aprofitar-la i no perdre-la. Si no som a casa, podem programar electrodomèstics com ara la rentadora, el rentaplats i l’eixugadora i que s’engeguin durant les hores de més insolació, perquè són dels que consumeixen més electricitat. També, especialment en aquests moments en què molts teletreballen a casa, es pot aprofitar per fer la neteja durant les hores solars, com ara passar l’aspiradora –i si tenim robots aspiradors, programant-los– o planxar.

És un procés que podem fer progressivament, a mesura que anem aprenent quanta electricitat produïm i quanta ens en sobra. Sempre vigilant de no excedir-se, perquè aleshores passaríem a consumir automàticament electricitat de la xarxa, que hauríem de pagar. També ens proporcionarà un segon avantatge. Si el màxim consum el fem durant el dia a partir de les plaques solars, durant la nit no necessitarem tanta potència de la xarxa. De manera que podem abaixar la potència contractada, una quota fixa que ens cobra la comercialitzadora independentment del consum. És un dels beneficis indirectes de l’autogeneració.

Produir aigua calenta amb escalfadors elèctrics

Un dels principals consumidors d’energia en una llar és l’escalfament d’aigua sanitària, la que fem servir per dutxar-nos o a les aixetes. És per això que moltes cases tenen escalfadors de gas o calderes de fuel, perquè aquestes fonts energètiques fins ara han resultat més econòmiques que no pas l’electricitat de la xarxa general. Però amb una instal·lació d’autoproducció solar les regles canvien: tenim electricitat de franc. Una opció de gran impacte econòmic, per tant, és electrificar l’escalfament d’aigua. A més, com que es manté calenta durant moltes hores, actua com una bateria: durant el dia s’emmagatzema aigua calenta, que podem fer servir durant la nit o a primera hora del matí. Un altre dels estalvis indirectes: no tan sols pagarem molt menys per l’electricitat, sinó que a més ens podem estalviar la factura del gas o del fuel.

L’opció més barata per a escalfar aigua és un escalfador elèctric per resistència. Són els que sol haver-hi als habitatges de fa dècades. Com que surten bé de preu –n’hi ha que no arriben ni a 250 euros–, fins i tot podem instal·lar-ne dos o més, per escalfar molta aigua durant el dia i poder-ne disposar durant la resta del temps. Malgrat això, els escalfadors per resistència són molt poc eficients energèticament. Gasten molta electricitat –normalment superen els 1.000 W. Si bé és cert que les plaques solars ens proporcionen electricitat de franc, podem exhaurir-ne tot l’excedent i quedar-nos sense per a les altres tasques necessàries, cosa que ens pot fer consumir electricitat de la xarxa sense adonar-nos-en. Però hi ha una segona opció molt més eficient energèticament: escalfadors per aerotèrmia (bomba de calor ACS). Són cridats a substituir completament els de resistència, perquè generalment no consumeixen més de 250W per la mateixa tasca. La raó és que l’electricitat fa funcionar un compressor com el dels aparells d’aire condicionat, que s’encarrega d’extreure la temperatura de l’aire, en comptes d’utilitzar l’electricitat per escalfar l’aigua directament amb les resistències. El preu, tot i que va baixant a mesura que es popularitza, és superior: al voltant de 800 euros. A l’hora d’adquirir-ne, cal tenir en compte que produeixen aigua a menys temperatura, de manera que ens caldran dipòsits una mica més grans que els tradicionals.

Tenir una cuina elèctrica

Una altra opció que ens serveix per a estalviar és electrificar la nostra cuina, els fogons i el forn –en cas que els tinguem de gas. Igual que amb l’escalfament d’aigua, tenim dues opcions. Les vitroceràmiques són les més barates, però també les que més electricitat consumeixen, perquè fan servir resistències elèctriques. Les plaques d’inducció són més cares i necessiten recipients específics, però consumeixen molta menys energia. Novament, ens trobem davant una de les normes de l’electrificació: d’entrada, hem de pagar més en l’adquisició, però a mitjà termini obtenim un estalvi pels guanys en l’eficiència energètica.

Electrificar la calefacció

Si l’escalfament d’aigua consumeix molta energia, la climatització de l’habitatge en consumeix encara més. Una de les accions que ens poden ajudar a estalviar més és passar d’una calefacció de gas o de fuel a una d’elèctrica. Fins ara, com passava amb l’aigua, tenir un sistema elèctric era més car que no pas tenir-ne un de basat en combustibles fòssils. Però si ens produïm l’electricitat, podem aprofitar-la també per climatitzar la casa. En aquest cas, segurament d’entrada hem de descartar els radiadors per resistència. Gasten tant que exhauririen ràpidament el nostre excedent solar. A més, a la nit farien pujar molt la factura de la xarxa. L’opció més eficient és l’aerotèrmia, ja sigui el sistema tradicional de l’aire condicionat amb bomba de calor, ja sigui un sistema integral. En aquest segon, els compressors no solament produeixen aire fred i calent, sinó que també escalfen aigua sanitària –per al lavabo i la cuina– i també aigua calenta per a radiadors en un circuit independent de l’anterior. La inversió econòmica necessària és més important, però ens proporciona una solució per a tot l’habitatge. Podem aprofitar la instal·lació de radiadors d’aigua calenta si ja en tenim, tot i que parcialment. L’aerotèrmia produeix aigua a temperatura més baixa, i per això necessitarem radiadors més grans per a escalfar les habitacions. Com que rendeix més i acaba resultant més econòmic que l’ús de sistemes fòssils, en cases de nova construcció cada vegada s’instal·len més sistemes d’aerotèrmia com a solució per a llars 100% electrificades.

Electrificar la nostra mobilitat

Hem aplicat tots els canvis anteriors i encara ens sobra electricitat? El pas següent pot ser canviar el vehicle per un d’elèctric. Així, no haurem de pagar benzina, perquè el combustible ens el proporcionen de franc les plaques solars. A banda els cotxes elèctrics, de gran consum, podem adquirir un escúter elèctric, una bicicleta o un patinet. L’avantatge d’aquests últims és que tenen un consum molt contingut (màxim de 5 kWh/100 km), de manera que el pot abastar fàcilment un excedent normal i corrent. En el cas dels turismes, amb consums de 15 a 20 kWh cada 100 km, podem haver d’ampliar la instal·lació solar. És important de tenir això al cap a l’hora d’encarregar una instal·lació d’autoproducció solar: que en un futur la puguem ampliar fàcilment. Anirem aprenent com varia la producció solar durant el dia i de l’any –no és igual l’hivern que l’estiu–, quins consums en fem i quins podem transferir a les hores solars. Començant amb una instal·lació solar mínima, més endavant potser arribarem a la conclusió que instal·lant unes quantes plaques solars més –poden voltar els 300 euros la unitat– podem prescindir completament del gas, del fuel o la benzina dels vehicles i abaixar notablement la factura energètica global.

Amb un vehicle elèctric petit podem aprofitar fàcilment els excedents solars.

Adquirir bateries

Fins aquí hem vist tot de solucions per a transferir el consum energètic que habitualment fem durant el vespre i la nit a les hores solars, quan produïm electricitat gratuïta. Tanmateix, no tothom ho pot fer. O bé tenim consums que no podem transferir i hem de recórrer obligatòriament a la xarxa general. La següent acció seria adquirir una bateria: hi acumulem l’excedent solar del dia per poder-lo utilitzar durant la nit o durant els pics de consum. El problema és que poden ser molt cares, tot i que van baixant de preu ràpidament. Segons la capacitat, el preu d’una bateria de liti per a una llar corrent voreja els 10.000 euros. Les de liti són les més recomanables; algunes de més barates, com les de plom, poden emetre gasos inflamables –i requereixen espais específics–, necessiten manteniment periòdic i només se’n pot aprofitar el 50% de la càrrega generalment.

La solució definitiva per a aprofitar els excedents solars són les bateries de liti per a casa.

Per adquirir una bateria necessitem que l’inversor hi sigui compatible –n’hi ha que no en permeten l’ús–, de manera que abans de fer la instal·lació d’autoproducció hem de pensar en l’opció d’utilitzar-la. Si no, haurem de canviar l’inversor, que costa uns 1.000 euros. Ara per ara, val més deixar la porta oberta a adquirir-la més endavant. Anirem aprenent quanta electricitat necessitem durant la nit, de manera que, tenint en compte el preu de les bateries, només hàgim de comprar la bateria de la capacitat necessària, generalment entre 5 i 10 kWh. En cas de tenir un turisme elèctric, segurament haurem de menester bateries de 20 kWh o més. Si les dimensionem bé per a tots els nostres consums, podrem abaixar la potència contractada a la xarxa elèctrica al mínim –actuant de sistema de seguretat en cas de necessitat– o, fins i tot, donar-nos de baixa de la comercialitzadora i passar a ser del tot independents energèticament.

The post Consells per a aprofitar al màxim la nostra autoproducció solar appeared first on VilaWeb.

L’ignot, l’obstinat, el buit i el silenci

Poden un escriptor i un viticultor intercanviar experiències, trobar punts en comú entre els seus respectius oficis, aportar mirades complementàries a les seves creacions? Són capaços de compartir paisatges, metàfores gustatives, processos de creació? Aquest juliol, encara molt alterats per la pandèmia, però amb ganes de construir i reconstruir, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM), amb seu a Vilafranca del Penedès, van assajar un cicle que posava en relació un escriptor amb un viticultor i els seus vins. Portava per nom In vino literae i se’n van fer tres sessions virtuals (podeu recuperar-les ací). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’última sessió la van protagonitzar l’escriptor de Sueca, Manuel Baixauli, i l’elaborador Joan Rubió del celler Cal Tiques, un viticultor del Penedès, que se sent pagès i que va ser un dels primers introductors de l’agricultura biodinàmica al país. Em van convidar a moderar i conduir la sessió, i el camí triat fou el de parlar d’alguns grans temes que afronta la darrera novel·la de Baixauli: el talent, la creació, la por al fracàs, i més que van anar sorgint i complementant la relació entre l’escriptor i el pagès: la idea del buit, el pas del temps, el fet de caminar…

Per començar, Joan Rubió va obrir un primer vi, Obstinat 2017, que li va permetre d’explicar el seu projecte. Rubió, quan va engegar el celler Cal Tiques, va haver de ser obstinat, perquè els seus plantejaments de vinificació no eren entre els estàndards vinícoles d’aleshores, i a més d’un li va costar d’acceptar-los.

Joan Rubió: ‘El 2015 vaig començar el projecte de Cal Tiques i vaig fer una línia de quatre vins que prèviament havia pensat, reflexionat, des de la terra. Perquè cada parcel·la té una energia determinada, en funció de la llum que hi arriba, del tipus de sòl… Hi ha molts elements que m’influencien per saber quin vi pot sortir segons la vinya. L’Obstinat és un vi que neix d’una parcel·la molt calcària, un sòl molt blanc, amb molt poca profunditat de terra. És un xarel·lo. I em vaig imaginar una extracció molt potent, intentant treure la profunditat de la varietat de raïm. Des del principi vaig pensar que volia fer vins que maceressin amb les pells. Perquè a la pell del raïm hi ha una part molt important dels sabors i les aromes, és on hi ha una mica l’ànima, la personalitat de cada varietat. I és l’embolcall que està en contacte amb totes les partícules de l’aire. Per això tots els vins blancs que faig són macerats amb les pells durant molts dies. L’Obstinat 2017 té deu dies de maceració. I després, l’extracció del líquid sempre la faig sense prémer, sense pressió. El meu és un celler sense premsa. Deixo que vagi rajant, rajant, i decideixo de finalitzar el procés a partir del tast. Després dels deu dies de maceració amb pells, el vi va estar quatre mesos en bótes de fusta de cinc-cents litres, per a donar-li una mica de criança, per a aportar una mica més de complexitat. I busco graus alcohòlics molt baixos i una acidesa llarga i una certa salinitat en boca, tensió. Tots els meus vins tenen aquest fil conductor.’

Rubió és un home reflexiu, que abans de la verema ja sap quins vins vol fer. És tot el contrari del procés de creació que segueix l’escriptor Manuel Baixauli.

Manuel Baixauli: ‘Jo no sóc un escriptor de mapa, sinó de brúixola. Sí que és cert que parteix d’una espurna, que pot ser una imatge real o mental o una anècdota, i a partir d’aquí vaig a les palpentes, no sé què passarà tres o quatre pàgines més enllà. I m’agrada treballar així, perquè m’ho passe molt més bé si no sé què passarà ni sé què contaré. Perquè es tracta d’una aventura d’anar a trobar coses i no pas d’un viatge en autobús on coneixes les parades i saps on arribaràs. I així és com m’agrada treballar.’

Joan Rubió: ‘En el nostre cas, hi ha un treball previ, d’intentar establir unes línies, però també hem de comptar amb el component desconegut, tampoc no sabem què passarà, perquè treballem amb la natura. La base és el raïm i cada any canvia en funció de la climatologia. De manera que sí que tens el vi al cap, saps la manera com el vols modelar, però arribes fins on arribes, perquè les condicions de cada anyada són les que són. Ara, la idea prèvia sí que la trobo important, perquè és posar la intenció i l’atenció per a aconseguir de donar aquella vibració determinada. I afortunadament els vins no són mai iguals, perquè les anyades són diferents, i juguem a mostrar aquestes diferències.’

El talent és el gran tema que afronta la novel·la Ignot d’en Baixauli. I de talent tant n’hi ha a l’hora d’escriure una peça de ficció com a l’hora d’elaborar un vi. Però descobrir que tens talent per a dedicar-te a fer una cosa i saber traçar-ne el camí no sempre és fàcil. I són molts els obstacles que pots trobar.

Manuel Baixauli: ‘Jo em vaig fer escriptor sense voler. Jo era pintor i tenia claríssim que volia ser pintor només. Però tenia una colla d’amics que eren escriptors i eren a l’Associació de Joves Escriptors. I ells feien viatges, dinars, assemblees…, i jo em quedava al poble. Aleshores em vaig apuntar a l’associació i, per dissimular, vaig començar a escriure contes. I així és com em vaig enganxar. Al cap d’uns anys em vaig adonar que havia passat de ser un pintor que escrivia a ser un escriptor que pintava. I així seguisc.

Ara, per a mi és un gran misteri, el talent. De vegades hi ha escriptors que tenen un gran domini de la llengua, que són molt intel·ligents, que tenen molta cultura, però quan llegeixes un text seu no et sedueix, t’avorreix, per molt magníficament escrit que estiga. I després, hi ha escriptors als quals els passa el contrari: no tenen un gran domini de la llengua, no són gaire cultes, però quan llegeixes alguna cosa seua, t’enganxa i et sedueix. Són dos extrems. Trobe que el talent és una cosa que passa, un petit miracle que no es pot planificar.’

Joan Rubió: ‘És veritat que és un gran misteri això del talent. Jo no sé si tinc talent, però sorgeix com una mena de necessitat: jo he treballat sempre la terra, l’he vista sempre a casa, de ben petit. Hi havia vinyes i es feia un vi rústic, vi de volum. I vaig tenir la sort de tenir un gran mestre, en Joan Milà, a l’escola d’Espiells, i vaig aprendre el que pots arribar a sentir i a fer amb els vins. I em vaig adonar (i em va preocupar), que necessitava controlar i prendre les decisions jo, tot i treballar en equip. Però no m’agradava que algú influís en el vi que pensava de fer.’

Tenir talent no implica tampoc tenir èxit, com mostra la novel·la Ignot. Però a Baixauli i a Rubió, els ha preocupat o els preocupa el fracàs?

Manuel Baixauli: ‘Quan escric no pense en l’èxit ni en el fracàs d’allò que escric, perquè et pot condicionar negativament. Una vegada acabat el llibre és quan et planteges la difusió. Però avui dia fracassar és fàcil. Sempre ho ha estat, però potser avui més. I mentre abans podies fracassar perquè no hi havia prou difusió, com li va passar a Van Gogh, ara pots fracassar per un excés de difusió. És a dir, l’excés és un perill molt gran, perquè quan hi ha tanta informació és més difícil de ser visible que quan n’hi ha poca. I crec que hui deuen haver-hi molts talents ocults, invisibles. A pesar del que les aparences puguen donar a entendre.’

Joan Rubió: ‘A mi em passa el mateix que a tu, Manuel. Quan imagino un vi, no penso si agradarà o no, és el que em surt de fer. I precisament fent aquest tipus de vins, que sé que no agradaran a tothom. Però afortunadament sempre hi ha aquelles persones que connecten i vibren amb els vins que fem i els agraden.’

Per tant, el reconeixement és secundari?

Joan Rubió: ‘Completament. Si ha d’arribar, arribarà. Però no ho fas pel reconeixement.’

Manuel Baixauli: ‘Clar, es tracta que si el reconeixement arriba, no et faça canviar. Tot i que és bo tindre èxit, perquè et permet d’agafar confiança en el proper llibre, els pròxims projectes. Et fa ser més atrevit i agosarat. Però tindre massa èxit és molt perillós. Una cala paradisíaca, si la fas molt visible, saps que en quatre dies deixarà de ser paradisíaca. A més, que massa èxit pot afectar el cap, pot convertir algú en pedant, pot canviar-lo. Les persones som febles. I massa èxit pot condicionar el teu treball, la manera d’evolucionar…’

Joan Rubió: ‘Com dius al llibre, l’èxit t’anestesia. Jo no m’imagino com seria un èxit excessiu. La veritat és que no estic preparat per això.’

Manuel Baixauli.

En aquest punt, obrim un segon vi del celler Cal Tiques, un vi que es diu Deix i que s’escapa de l’acció metòdica i planificada del viticultor. Perquè aquest vi va anar a la seva, i va evolucionar al marge d’allò que havia imaginat Rubió, que va haver de canviar de mètode, deixar que s’expressés, com fa Baixauli amb els seus personatges.

Joan Rubió: ‘Feia el vi Essencial i vaig obrir un nou dipòsit, perquè no em cabia tot el líquid en un de sol. I el vi en aquest nou dipòsit va començar a anar pel seu compte. Apareixia un altre costat, de més maduresa, més oxidatiu… I vaig pensar que l’havia de deixar continuar en aquesta línia. És un xarel·lo 100% també. I vaig fer coses que no faig mai: deixar que s’oxidés, fins i tot deixar una criança en vel. Per això es diu Deix. El vaig deixar fer. M’ha sorprès molt i no sé si el sabré tornar a fer, però ha estat bonic el procés, no m’havia passat mai.’

Manuel Baixauli: ‘És que la vida és això, inquietud, misteri. Què passarà demà? No ho sabem. Jo, per exemple, quan escric una cosa m’agrada que queden zones d’ombra, incerteses, buits, perquè sinó el relat no té vida. La incertesa fa el relat vibrant.’

La inquietud funciona també com un motor en les novel·les d’en Baixauli. I en el cas d’en Joan Rubió, ser pagès és saber viure amb inquietud, perquè una pedregada pot acabar amb tota la collita.

Joan Rubió: ‘N’aprens, de conviure amb la inquietud, sí. Quan veus segons quins núvols que s’acosten, ai, ai. Amb els anys, aprens a distingir els núvols que porten pedra o els atacs de fongs, que enguany han estat imparables, perquè teníem pluges de seixanta i setanta litres cada setmana. I què fas? La terra és tan potent, la natura és tan potent. Fins a l’últim moment no pots assegurar la collita.’

Això passa en la novel·la també? Se’t pot enfonsar al final?

Manuel Baixauli: ‘Sí, sí. Com que vas a cegues i no saps com acabarà, et pots perdre. Però és que has d’assumir el risc, perquè només si et perds, acabes trobant-te a tu mateix. I només si et perds pots anar per camins que no havies imaginat abans. És un risc. Pot ser una novel·la fallida o no acabar-la. Amb la pintura també passa, he tapat molts quadres. Sóc poc racional. Em deixe dur per la intuïció. I quan canvie una cosa és perquè no funciona. I a vegades no sé ni explicar-ho.’

Joan Rubió: ‘A mi se m’atribueix la racionalitat i diuen que faig vins amb precisió, la qual cosa m’empipa una mica, perquè no són rellotges. Però, clar, el nostre objectiu és provocar plaer. Hi ha d’haver una harmonia en el paladar i una compensació. Hi ha una part tàctil, amb un greix, amb un volum, que s’aguanta perquè hi ha una acidesa, que dóna alhora una tensió… Però no recordo per què vaig començar a posar un raïm sencer dins d’un dipòsit, sense sulfits. Ningú no m’ho havia ensenyat a fer així, de fet, va molt en contra del que és acadèmic. Deien que no aniria bé, que el vi es tornaria vinagre. En aquest procés hi va haver una part molt important d’intuïció. Així també quan sóc a la terra i he de decidir si llauro o no llauro i què faig, no tot és racional. Hi ha una cosa que surt de l’estómac. Totes les variables de la terra no caben en una taula.’

Quan Joan Rubió va assumir l’agricultura biodinàmica, la terra va passar a ser el centre del projecte.

Joan Rubió: ‘La terra és un ésser viu impressionant, que costa molt de comprendre, d’entendre amb profunditat. I l’home és qui fa l’agricultura. Després, a l’hora de fer vi, també hi ha aquesta idea que el cep és una planta molt avançada, una liana que té la capacitat de buscar la llum, que fins i tot et comprèn i capta la teva presència. I quan parlen de l’esperit del vi, no només es refereix a l’alcohol.’

Recentment, Baixauli s’ha aproximat al món vinícola a través de l’experiència del projecte ‘Priorat en Persona’: cada dos anys, cinc escriptors de diverses generacions fan una estada de quatre dies al ‘Centre Quim Soler, la literatura i el vi’, amb la finalitat de conèixer el territori a través de la seva gent. Després, els escriptors trien unes paraules viscudes que es convertiran en unes entrades de diccionari que confegeixen un diccionari literari del Priorat. A Baixauli, l’experiència el va marcar prou per introduir al relat d’Ignot una anècdota sobre una mina abandonada descoberta en aquesta estada. I més enllà d’això, va triar entre més, la paraula ‘Buits’. La va definir així:

«Molts són els pensaments i les sensacions que provoca mina Eugènia, amb els seus corredors buits, el silenci fosc i humit dins les entranyes de la terra. Un buit germà del buit d’altres mines, coves i pous abandonats o desconeguts. Un silenci com el del fons del mar.

Pense en els incomptables edificis deshabitats, en túnels o passadissos cecs. Buits que inquieten, que em creixen per dins, que no sé omplir. Buits generadors d’aventures mentals.

Potser s’hi amaga el sentit de tot.»

I es dóna el fet que per a Joan Rubió la idea del buit també és important, quan parla de la terra. Li hem sentit dir: ‘Els pagesos som gestors de l’espai buit, perquè a la terra, si no hi ha oxigen, no hi ha vida. La terra té consciència, no té ego.’ El viticultor ens en parla:

Joan Rubió: ‘Això parteix de la idea del geòleg francès Yves Hérody, que una vegada en una conferència va dir: “Sempre que us descriuen el terra, us parlen de les propietats geològiques, químiques, físiques. No tant de les biològiques, perquè són molt complexes, però també. Ara, del que no us parlen mai és de l’espai buit. I l’espai buit és la base del vostre sòl, perquè sense espai buit, no hi ha vida. Si no hi ha oxigen, no hi ha vida. Les plantes respiren per les arrels i nosaltres, quan fem agricultura, tendim a disgregar el sòl, a fer les partícules més fines i tendim a tancar el sòl. I els agricultors sou els gestors del buit del sòl.” I això em va semblar molt profund i una mica zen. Aquesta idea que la teva feina és generar espai buit, perquè sense el buit no hi ha res. I has d’evitar la compactació i has d’evitar de gratar molt i tenir molta cura a només fer feines d’obertura i mai de disgregació, i deixar plantes, evitar de llaurar tant… Introdueixes un element important, el buit de vida.

Manuel Baixauli: ‘El buit seria com el silenci en la música i l’espai en l’escultura. És necessari perquè l’altra part destaque.’

Joan Rubió: ‘Els silencis són importants en la literatura, també.’

Manuel Baixauli: ‘També.’

Joan Rubió de Cal Tiques al celler.

Aquesta idea de silenci també lliga amb el fet que tots dos, escriptor i viticultor, comparteixen la idea d’eliminar tot allò que és sobrer, de buscar l’essencialitat.

Manuel Baixauli: ‘Jo sempre pense que a tots els llibres els sobren pàgines. Sempre sobren pàgines. I hem de reescriure al màxim per poder destil·lar el nostre treball. Els llibres són massa llargs. I trobe que el silenci és important, perquè és molt suggeridor. En un llibre, com més silenci hi ha, més el·lipsis hi ha, més misteri hi ha i més peu dónes al lector perquè cree la seua part de la història. No és només l’escriptor el que crea la història, també és el lector. I la nostra partitura ha de tenir silencis i espai perquè ell també puga crear.’

Joan Rubió: ‘Amb els vins també hi ha aquesta idea de treure coses, buscant que la part del raïm sigui molt neta, molt honesta, sense maquillatge, sense artefactes. No tocar el que t’arriba i transformar-ho de la manera més respectuosa possible. I sí, aquella persona que tasta el vi ha de fer-se la seva idea del que li ha suggerit. Per això no m’agrada fer les notes de tast, perquè condueixes massa.’

Aleshores Joan Rubió obre el tercer vi, el Nituix, que diu que té a veure amb el pas del temps.

Joan Rubió: ‘Quan fas vi hi ha una certa impotència amb aquesta idea del pas del temps, perquè el vi és viu i canvia i evoluciona i no és mai igual i no pots fixar-lo. Tinc un amic que és ceramista, en Carles Llarch, i les seves peces cuites a mil graus duraran una eternitat. O un text, no canvia, encara que el vegis d’una manera deferent al llarg del temps, perquè ets tu qui canvies. Però un vi no es pot fixar, és impossible, es mou. I arriba un moment que es mor. És aquesta la idea, que el temps acabarà amb el que has fet. Però això és així.’

Manuel Baixauli: ‘El pas del temps és el gran tema de l’art i de la literatura. Els escriptors escrivim contra el temps. És una lluita contra el temps. De xiquet era molt poruc i em feien molta por els monstres, sobretot en Frankenstein. Quan et fas adult, les pors les continues tenint, però evolucionen. Tens por a uns altres monstres: el monstre que se t’emporta els nadons, aquell que mata els teus pares i aquell que et debilita i t’omple de cabells blancs… El monstre en majúscules és el pas del temps. Apareix en quasi totes les històries de la literatura. Patim el drama del pas del temps i és inevitable.’

Amb el confinament, realçat el fet del caminar. A Ignot, Baixauli escriu: ‘La literatura no es fa escrivint, es fa caminant.’ I això també lliga amb aquest caminar diari per les vinyes que fa Joan Rubió. Coneix les seves vinyes al detall, les cuida cep a cep.

Manuel Baixauli: ‘A mi, caminar m’encanta. I m’agrada caminar sense pensar en res concret, deixant la ment oberta. Quan no pense en res és quan em vénen els millors pensaments. I em sent molt a gust.’

Joan Rubió: ‘Portes algun quadern per prendre notes quan camines?’

Manuel Baixauli: ‘No. No he utilitzat mai llibretes. Porte el meu gos, això sí, que m’acompanya. Si se m’ocorren coses, després a casa les anote o senzillament se’m queden.’

Joan Rubió: ‘Trobo que el concepte de velocitat està sobrevalorat. On et porta tanta velocitat?’

Manuel Baixauli: ‘No arribes abans, pegues més volta.’

Joan Rubió: ‘Crec que la nostra feina, com deies, és un viatge cap endins. I no serveix de gaire córrer molt. Jo també necessito caminar molt. Caminant per les vinyes t’arriba el que t’ha d’arribar, sense la por ni el pànic a la malaltia. Simplement, deixant que les plantes t’expliquin com estan, caminant pels terres, notant què sents… Per a mi és molt important. M’ajuda a prendre decisions. M’ajuda a avançar. És necessari, he de caminar per les vinyes. Si no, no tindria la informació que necessito.’

Joan Rubió sí que porta un quadern i un bolígraf i ho anota tot.

Joan Rubió: ‘Sí, jo anoto tot el que veig. És que tinc poca memòria, cada vegada menys. No me’n recordo de res.’

Manuel Baixauli: ‘Caminar és com carregar la bateria. I si pots gaudir d’un paisatge bonic, encara més. El meu és un paisatge d’arrossars, de tarongerars, i la veritat és que és un paisatge bonic, que t’hi pots perdre. És una natura domesticada per l’home, però no deixa de ser bonica.’

I així, imaginant els arrossars, els camps de tarongers, les vinyes magres amb coberta vegetal i aquells cels que un dia, amenaçadors, poden fer de les seves, bevem el vi que ens queda a la copa i acabem la conversa.

The post L’ignot, l’obstinat, el buit i el silenci appeared first on VilaWeb.

Avançament editorial: ‘La gran caminada’ de Stephen King

Cada any es fa la Gran Caminada, un esport nacional retransmès en directe a les televisions de tot el país i seguit per milions de persones. És un esdeveniment de primera magnitud, un espectacle incomparable en què podem veure un centenar d’adolescents caminant en línia recta per una carretera, dia i nit, fins a morir; o més ben dit, fins que només en quedi un. Això sí, al guanyador li és concedida qualsevol cosa que demani. Aquest és el punt de partida de La gran caminada, la primera novel·la que Stephen King va escriure, tot i que no es va publicar fins al 1979, quan King ja era un escriptor de gran èxit i, per no saturar el mercat, la van publicar sota el pseudònim de Richard Bachman. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ara l’editorial Males Herbes publica aquesta novel·la per primera vegada en català, en una versió de Martí Sales. El 23 de setembre arribarà a les llibreries. Us n’avancem un fragment.

Podeu llegir el primer capítol sencer de La gran caminada de Stephen.

L’editor de males Herbes, Ramon Mas, parla de la novel·la per als lectors de VilaWeb:

La gran caminada és el meu llibre preferit de Stephen King. També és el primer que va escriure, entre el 1966 i el 1967, quan encara estudiava a la Universitat de Maine. Així i tot, el llibre no es va publicar fins al 1979, després de l’èxit multitudinari de Carrie, quan els editors van decidir buidar-li els calaixos d’obres inèdites, encara que per no saturar el mercat n’haguessin de publicar algunes signades per un tal Richard Bachman.

El King de La gran caminada és el narrador en estat pur, tot múscul i sense palla, capaç d’atrapar-te amb poquíssims elements. El lector avança al pas d’aquests cent desconeguts, que, per molt que ho intentin, no podran evitar establir vincles entre ells, mentre es dirigeixen cap a l’únic final que ens uneix a tots. Pel camí, aquesta distopia psicològica i minimalista serà capaç d’aterrir-te, d’emocionar-te, d’esgarrifar-te i potser fins i tot d’arrancar-te alguna llagrimeta. Perquè el King de La gran caminada també és el més existencial, el més mental i introspectiu.

Aquest llibre es pot llegir com una paràbola sobre els joves que s’allisten a qualsevol mena d’exèrcit per manca de perspectives de futur, o com un al·legat contra la transformació de la vida en un espectacle mediàtic. Però, en el fons, parla de tot allò que fem per pura indolència, quan perdem l’horitzó de vista i deixem que el corrent se’ns endugui endavant.’

The post Avançament editorial: ‘La gran caminada’ de Stephen King appeared first on VilaWeb.

La guerra de Mulan: la repressió xinesa de les minories nacionals eclipsa l’estrena del film

El nou film de Mulan, l’adaptació en viu del film animat de 1998, s’ha estrenat ple de turbulències. Primer va ser ajornat sis mesos per la pandèmia de la covid-19, i ara s’ha vist involucrat enmig de les denúncies de repressió de les minories nacionals de la Xina. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Als crèdits finals del film de Disney s’agraeix la col·laboració de vuit agències governamentals de la regió de Xinjiang, territori on diverses organitzacions dels drets humans denuncien que un milió de uigurs són tancats en camps de reeducació. Entre les agències a qui s’agraeix la col·laboració hi ha el departament de propaganda del Partit Comunista a la regió i l’oficina de seguretat pública de la ciutat de Turfan, que s’encarrega del control dels camps. A més, es denomina a la regió de Xinjiang simplement ‘nord-oest de la Xina’.

El boicot s’ha multiplicat arreu del món, tenint en compte, a més, que enguany, advocats dels uigurs a l’exili han presentat una acusació a la Cort Penal Internacional (CPI) contra el president de la Xina, Xi Jinping, i més funcionaris per crims contra la humanitat. El ministre d’Exteriors xinès, Wang Yi, ha dit que els camps de reeducació són només programes de desradicalització islamista ‘com en més estats’.

El film ja es va veure involucrat fa uns mesos en una polèmica semblant, quan l’actriu protagonista del film, Liu Yifei, va expressar el seu suport a la policia d’Hong Kong i va qualificar les protestes de vergonyoses.

De fet, Hong Kong s’ha convertit en el centre del boicot i, de fet, el film va vendre només un terç de les butaques al cinema Mong Kok Broadway Theatre, un 20% menys que el film local  I’m livin’ it, que va debutar a la vegada. I al Festival Grand Cinema va vendre més bitllets el film Tenet de Christopher Nolan que no pas Mulan en la seva estrena.

També va ser polèmic el fet que ha desaparegut un dels personatges més populars del film animat, en Mushu, un drac parlant que de manera còmica aconsella la Mulan en el seu viatge. Com explica el productor, Jason Reed, la decisió d’eliminar-lo es va prendre amb la voluntat d’acontentar l’audiència xinesa més tradicionalista, perquè el drac a la cultura del país és un símbol de respecte, fortalesa i poder, i dotar-lo d’un caràcter graciós i extravagant podia no ser gaire ben vist.

Una adaptació milionària amb un èxit dubtós

El film, amb un cost de cent setanta milions d’euros, s’ha hagut d’estrenar aquest mes de setembre a Disney+, a un cost de vint-i-dos euros, quan en un principi estava programat al març. A la Xina va recaptar vint-i-tres milions de dòlars durant el cap de setmana de l’estrena, unes xifres menors a les esperades.

L’argument del film s’inspira en la llegenda xinesa de Hua Mulan, d’abans del segle VI, i explica la història d’una jove que s’enrola a l’Exèrcit Imperial xinès quan es decreta que s’allisti un home de cada família, fent-se passar per un home. Mulan se sotmet a proves i a un dur entrenament, fins a guanyar-se el respecte de la família i de tota la nació.

The post La guerra de Mulan: la repressió xinesa de les minories nacionals eclipsa l’estrena del film appeared first on VilaWeb.

20-S: les imatges la resistència del carrer al cop d’estat

A mig matí, un espetec. La policia espanyola ha detingut dotze persones per l’organització del referèndum d’independència, entre les quals el secretari general de la Vice-presidència, Josep Maria Jové, i el secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó. El centre neuràlgic de la tensió és la conselleria d’Economia. Aquesta és la notícia que arriba a milers de persones el 20 de setembre de fa tres anys, en un país que respira electricitat: el procés polític que s’ha anat coent a foc lent durant set anys puja de nivell. El govern espanyol ha mostrat definitivament les seves cartes: respondrà esclafant amb repressió qualsevol intent de culminar el procés i assaltarà les institucions catalanes per primer cop d’ençà de la dictadura. La cosa és greu i seriosa. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però l’independentisme no s’atura i manté l’aposta. Milers de persones se’n van de pressa davant del Departament, a Barcelona, i en places d’arreu del país. Els càntics que més s’hi senten són ‘aquí comença la nostra independència’, ‘votarem’, i, fins i tot, ‘declaració unilateral’; un grup de joves reparteix clavells i la gent entona els Segadors. Tot al llarg del matí, dirigents independentistes passen per la manifestació i alguns es dirigeixen amb un megàfon a la gent, que els arrenca un compromís. El referèndum es manté. Però la policia espanyola també sosté el pols. No és tan sols un avís: estan disposats a redoblar la pressió, i a mitja tarda diverses unitats es dirigeixen a la seu de la CUP, on proven d’accedir sense ordre judicial.

A mesura que passen les hores, les intencions del govern espanyol es van aclarint. L’Operació Anubis, nom amb què es coneixeran judicialment els fets del 20 de setembre de 2017, és la primera pedra d’un relat que l’estat imposarà al Tribunal Suprem espanyol, i que durà Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a nou anys de presó. Tan sols per haver esperonat la primera pedra d’una cosa ben diferent de la violència: una resistència. Falten deu dies perquè el país celebri un referèndum d’autodeterminació.

The post 20-S: les imatges la resistència del carrer al cop d’estat appeared first on VilaWeb.

Els familiars de 67 víctimes del franquisme enterrades a la fossa de Son Coletes comencen les proves d’ADN

Els familiars de les 67 víctimes de la repressió franquista que podrien haver estat sepultades a la fossa de Son Coletes, a Manacor, han començat a participar en les proves d’ADN que s’han activat per a intentar identificar les restes dels divuit cossos que s’hi han trobat. A partir d’avui i fins la setmana vinent, tres tècniques d’ATICS, un equip de gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric, faran entrevistes personals i la recollida d’ADN a cadascuna de les famílies amb les quals ha contactat la Direcció General de Memòria Democràtica amb la col·laboració de l’Ajuntament de Manacor. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Es tracta de familiars de víctimes d’arreu de Mallorca que s’han posat en contacte amb Memòria Democràtica o han estat contactats a través de les entitats memorialistes, Memòria de Mallorca i el Comitè de Son Coletes, amb la supervisió de l’historiador Antoni Tugores, i la coordinació de la Comissió Tècnica de Desapareguts i Fosses de Balears. Genetistes i antropòlegs han començat a elaborar una base de dades d’informació i d’ADN específica per a les víctimes.

Les restes de les divuit víctimes localitzades en el cementiri de Manacor, que ja es troben en el laboratori de la Universitat Autònoma de Barcelona. El protocol inclou l’elaboració d’arbres genealògics i la recollida de les dades físiques de cada víctima com ara els antecedents mèdics i clínics. La Direcció General de Memòria Democràtica dóna una cita individualitzada a cada família perquè els tècnics d’ATICS puguin recollir el màxim de dades i informació sobre els desapareguts, mitjançant entrevistes personalitzades. Se’ls demana que aportin si poden fotografies i objectes personals.

Alhora, s’inicia el protocol d’anàlisi genètica, que comporta informar els familiars del procediment que s’utilitzarà per a la identificació genètica i de les limitacions que té aquesta anàlisi. Posteriorment, aquest material genètic serà analitzat en els laboratoris de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra, on l’ADN dels familiars es creuarà amb els resultats d’ADN de les restes òssies localitzades en l’excavació.

The post Els familiars de 67 víctimes del franquisme enterrades a la fossa de Son Coletes comencen les proves d’ADN appeared first on VilaWeb.

Els mossos activen la unitat anti-terrorista per una falsa alarma en un tren a Cornellà

Els mossos d’esquadra han assaltat un tren de Rodalies a Cornellà en rebre l’avís que hi havia un home armat en un vagó, acompanyat de dues persones més. Segons que ha pogut saber VilaWeb, els mossos n’han estat informats a les 15.54 per un passatger i han procedit a activar la unitat anti-terrorista i els agents de seguretat citadana d’Esplugues i Cornellà de Llobregat per aturar el tren. Un cop els agents han pogut aturar el comboi a l’alçada de Cornellà, han localitzat la persona armada, han comprovat que l’arma era curta i simulada i no han trobat res a la resta del tren que fes pensar en cap atac possible. L’home en qüestió ha estat traslladat a comissaria per a ser identificat i s’ha comprovat llavors que no tenia cap antecedent per gihadisme però sí per delictes menors. N’ha sortit amb una denúncia administrativa.

The post Els mossos activen la unitat anti-terrorista per una falsa alarma en un tren a Cornellà appeared first on VilaWeb.

Quatre miners ferits en un accident a les obres de construcció a la mina de Cabanasses de Súria

Quatre miners van resultar ferits ahir en un accident a les obres de construcció de la rampa d’extracció de material de la mina de Cabanasses, a Súria. Segons que han informat fonts d’ICL, l’empresa responsable, a l’ACN, un camió carregat de runa que es disposava a sortir a l’exterior del túnel va perdre el control i es va anar metres endarrere, impactant contra una cabina d’emergència. L’indret s’utilitza habitualment com a àrea de descans i, en aquell moment, hi havia dins els quatre empleats que van resultar ferits. Un d’ells va haver de ser intervingut quirúrgicament en patir una fractura a la clavícula i un traumatisme abdominal. Pel que fa als altres tres, un està en observació i als altres dos ja se’ls ha donat l’alta hospitalària. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La mort del minaire Pau Camp, el vintè d’ençà del 1990, activa les reivindicacions dels seus companys de Balsareny i Súria

Fins al lloc de l’accident es van desplaçar quatre ambulàncies del SEM, que van traslladar els ferits a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. A causa de l’accident, segons que assegura ICL, s’ha obert una investigació per esclarir els fets. Es farà en paral·lel a la realitzada per Inspecció de Treball.

The post Quatre miners ferits en un accident a les obres de construcció a la mina de Cabanasses de Súria appeared first on VilaWeb.

L’ANC convoca els partits i Òmnium per establir ‘un pla consensuat’ de l’independentisme

L’Assemblea Nacional Catalana ha fet avui una conferència de premsa per a reunir la CUP, Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i Òmnium Cultural a fi d’establir una estratègia conjunta per a l’independentisme a partir de la probable inhabilitació del president Quim Torra. La cimera ha d’encarregar-se de resoldre què cal fer si el president és inhabilitat, per què han de servir les eleccions que es derivaran, tard o d’hora, d’aquesta inhabilitació, quines condicions s’han de posar per continuar fent anar endavant la taula de diàleg amb el govern espanyol, i per aclarir el paper del Consell per la República. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

⬛️⬜️🔴 En directe: proposta de l'Assemblea per un pla polític consensuat de l'independentisme. #XarxaIndependència https://t.co/A6sOekBq2M

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) September 19, 2020

El coordinador de Comunicació de l’ANC, Adrià Alsina, ha expressat preocupació per part de l’entitat ‘per la manera com els partits enfoquen aquests sis mesos vinents. Nosaltres creiem que tenim una oportunitat per a recuperar un objectiu comú i la il·lusió de tot un país’, ha dit. El vice-president de l’Assemblea, David Fernández, ha remarcat que cal mobilitzar-se de nou, però que ‘com a país no ens podem permetre de tornar a mobilitzar-nos en massa sense un objectiu encara clar, o sense un objectiu que vagi més enllà de guanyar unes eleccions.’

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha explicat que ‘les frustracions acumulades per la gent ja no es poden aguantar més’, i que per això fan aquesta convocatòria ‘d’alt nivell, perquè tothom pugui posar les seves discrepàncies damunt la taula’ i s’assoleixin ‘alguns punts en comú’. ‘Aquesta reunió podria ser la primera d’una sèrie’, ha dit Paluzie.

The post L’ANC convoca els partits i Òmnium per establir ‘un pla consensuat’ de l’independentisme appeared first on VilaWeb.

El Celler de Can Roca tanca fins a nou avís per positius dins l’equip

El restaurant el Celler de Can Roca de Girona tanca fins a nou avís, tal com han anunciat en un comunicat difós a les xarxes socials aquest migdia. Ho fan després de detectar casos positius de coronavirus dins de l’equip. En el text avancen que es tracta de persones asimptomàtiques o lleus i, per tant, ‘la família i l’equip estan bé’. També detallen que es tracta d’una decisió voluntària i que respon a la responsabilitat ètica, diuen, amb els treballadors i també amb tots els que tenien una reserva en els propers dies. En el text, els germans Roca també envia un ‘missatge d’ànims, coratge i valentia’ per al sector gastronòmic i recorden que cal ‘fermesa, responsabilitat i sacrificis’ per fer front a la pandèmia. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Celler de Can Roca romandrà tancat fins a nou avis per decisió voluntària i atenent a la responsabilitat ètica i al compromís amb les persones del nostre equip i amb les persones que tenien reserva feta en els propers dies. pic.twitter.com/Te4Fz8cJYi

— El Celler de Can Roca (@CanRocaCeller) September 19, 2020

The post El Celler de Can Roca tanca fins a nou avís per positius dins l’equip appeared first on VilaWeb.

Salut demana que el govern espanyol actuï a Madrid amb ‘un perimetratge real’

El secretari general de Salut, Marc Ramentol, ha reclamat a l’estat espanyol que ‘no s’ho miri des de la barrera’, que ‘exerceixi les competències’ i que faci un ‘perimetrage real’ de la Comunitat de Madrid. En una entrevista al programa Via Lliure de RAC1, ha dit que veu amb preocupació la situació de la comunitat i ha considerat que ‘no pot ser que la mobilitat d’entrada i sortida estigui incòlume’ tenint en compte la greu situació epidemiològica que hi ha a la regió. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Madrid confinarà 900.000 persones dilluns mentre permet una sortida en massa

Amb relació a l’estat de l’epidèmia al Principat, Ramentol ha reconegut que malgrat que l’epidèmia no està creixent i es troba estacionària, però ha reconegut que els agradaria ‘que les xifres fossin més baixes’.

The post Salut demana que el govern espanyol actuï a Madrid amb ‘un perimetratge real’ appeared first on VilaWeb.

Crítiques a Tremosa per dir que si els vaguistes de l’Arboç continuen el bloqueig ‘perdrem tots la guerra de l’automòbil’

El nou conseller d’Empresa, Ramon Tremosa, ha estat criticat per un piulet publicat ahir en què lamentava que els treballadors de Saint-Gobain de l’Arboç que estan fent vaga mantinguin el bloqueig al polígon de Bellvei, que amenaça de deixar sense subministrament grans marques com Seat, Ford o Mercedes. Tremosa lamentava que l’aturada paralitzaria aviat aquestes grans plantes i es demanava si ‘guanyant ells la batalla del bloqueig, perdrem tots la guerra de l’automòbil’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les declaracions han provocat el rebuig de diversos sindicats. La CGT ha criticat Junts per Catalunya, per tenir consellers ‘ultraliberals com Ramon Tremosa que criminaltizen centenars de famílies en vaga pel seu futur’. La secció industrial de la UGT a Barcelona també ha lamentat les paraules del conseller Tremosa, i el secretari general de les CCOO d’Indústria de Catalunya, José A. Hernández, ha respost al conseller que la guerra de l’automòbil es perdrà ‘per la manca de polítiques industrials, per la manca de voluntat política’ d’ajudar als treballadors.

El regidor de Junts per Catalunya a l’Arboç, Guillem Cabanach, ha dit que se sent avergonyit pel missatge. Segons Cabanach, els vaguistes de Saint Gobian ‘estan fent més pel futur econòmic de la comarca que totes les administracions durant els últims deu anys’. El diputat d’ERC José Rodríguez ha respost a Tremosa que ‘els de Cs diuen això mateix dels talls independentistes de la Meridiana’. I el diputat de la CUP Vidal Aragonès ha replicat al conseller que ‘els piquets informatius són un dret fonamental i les autoritats públiques han d’abstenir-se d’entorpir o limitar l’acció sindical’.

The post Crítiques a Tremosa per dir que si els vaguistes de l’Arboç continuen el bloqueig ‘perdrem tots la guerra de l’automòbil’ appeared first on VilaWeb.

L’admirada carrera de la jutgessa Ruth Bader Ginsburg i la batalla política per la seva vacant

Aquesta matinada, una notícia que marca un seriós punt d’inflexió als Estats Units s’ha escampat com un corriol de pólvora per les xarxes: s’ha mort la jutgessa del Tribunal Suprem Ruth Bader Ginsburg a 87 anys, a causa d’un càncer de pàncrees. En cosa de minuts, la tendència principal a Twitter es convertia en ‘No. No. No.’ i tot s’omplia de condols i especulacions. Per dues raons. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La primera, que Ginsburg era un dels càrrecs públics més populars als Estats Units. L’any 1993, Bill Clinton va nomenar-la jutgessa al més alt tribunal del país, esdevenint així tan sols la segona dona en assolir el càrrec, i d’aleshores ençà ha estat un referent per al feminisme i el progressisme. Durant 27 anys, el seu vot ha estat decisiu en lluites molt rellevants: el dret a l’avortament, els drets dels immigrants, el dret per al matrimoni homosexual.

‘La nostra nació ha perdut una jurista d’una alçada històrica’, va declarar el president del tribunal, John Roberts, en comunicar el traspàs. ‘Avui en plorem la mort, però amb la confiança que les generacions futures la recordaran tal com la vam conèixer, com una incansable lluitadora per la justícia.’ La popularitat del personatge era tal que ni tan sols el president Donald Trump no ha pogut ser parc, i s’hi ha referit com ‘una gegant de la llei’ i ‘una ment brillant’ que ‘inspirarà’ les noves generacions.

Però Trump és, justament, a l’ull de l’huracà de la vacant que deixa la mort de Ginsburg. La Cort Suprema dels Estats Units està formada per nou jutges que només deixen de formar-ne part si es retiren per voluntat pròpia o bé si es moren, i per això les nominacions són tan fonamentals. Si un president té l’oportunitat d’inclinar la majoria de jutges en sentit conservador o liberal amb diversos nomenaments durant el seu mandat, pot segellar durant dècades el tarannà del tribunal.

Ara com ara hi ha cinc jutges considerats progressistes (dos nomenats per Bill Clinton i dos més per Barack Obama) i cinc de conservadors (un nomenat per George Bush pare, dos més per George Bush fill, i dos més per Donald Trump). Trump, en tant que president, té dret de nomenar un candidat per a substituir Ginsburg, però falta tan sols un mes i mig per les eleccions, i en els precedents de casos semblants fins ara s’ha esperat que les eleccions tinguessin un guanyador que fes la nominació. De fet, la mateixa Ginsburg va demanar, abans de morir-se, que el seu substitut fos nomenat pel president que sorgís de les eleccions del 3 de novembre.

De moment, Trump ha declarat dol nacional i no s’ha pronunciat sobre la qüestió de la vacant, però Mitch McConell, el cap de la majoria republicana al Senat, la cambra que ha de validar el procés, ja ha manifestat que avalaria un nou nomenament. Això, malgrat que el 2016 va vetar que l’aleshores president Barack Obama nomenés un substitut del magistrat Antonin Scalia fins i tot set mesos abans de les eleccions.

The post L’admirada carrera de la jutgessa Ruth Bader Ginsburg i la batalla política per la seva vacant appeared first on VilaWeb.

Ponsatí refusa unes eleccions: ‘Tothom pateix per qui tindrà més vots, més cadires i més pastís’

L’eurodiputada Clara Ponsatí no veu ‘cap urgència’ per a celebrar eleccions i es decanta per esgotar la legislatura si el Tribunal Suprem inhabilita el president Quim Torra. En una entrevista a l’ACN, la consellera a l’exili dubta que uns nous comicis ajudin a afrontar la situació que hi ha a Catalunya per la pandèmia, tot i que diu que entén els arguments dels qui demanen anar a les urnes i dels qui s’hi oposen. Considera que ‘donar per fet que s’han de convocar eleccions’ per la inhabilitació de Torra és mantenir-se ‘en una deriva de pèrdua de sobirania i dignitat’. Apunta que aquesta dinàmica ja va començar el 2018 amb la investidura fallida del president Carles Puigdemont: ‘Tothom pateix per qui tindrà més vots, més cadires i més pastís.’ googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sobre la remodelació de Govern, Ponsatí titlla de sorprenent que no hagi afectat cap conseller d’Esquerra Republicana, perquè creu que ‘hi ha hagut disfuncions importants en conselleries d’ERC’. L’eurodiputada considera estrany que Torra no hagués fet aquests canvis abans perquè quan va començar ‘es va trobar el govern fet’. Feia gairebé un any que Ponsatí demanava insistentment la dimissió de l’ara ex-conseller d’Interior, Miquel Buch, per la reacció dels Mossos a les protestes contra la sentència de l’1-O.

Sobre la situació d’exiliada, Ponsatí creu que ‘hi haurà progressos en el nostre combat i crec que tindré l’oportunitat de tornar a Catalunya com una persona lliure’. Ara mateix, però, no és optimista sobre el ‘futur polític immediat de l’independentisme’. Amb tot, es mostra disposada a tornar a Catalunya encara que no estigui en llibertat si és per un objectiu polític. ‘Mentre sigui eurodiputada tinc immunitat a l’estat espanyol, malgrat el que digui el jutge Pablo Llarena i el Tribunal Constitucional’, avisa. Tanmateix, trepitjar Catalunya no és entre els seus plans immediats: ‘Tenim quatre anys endavant.’

La represa del curs escolar

Ponsatí, que va ser nomenada consellera d’Educació al govern de Puigdemont el juliol del 2017, lamenta que ‘es parli a la lleugera’ de posar ràpidament més mestres a les escoles per les limitacions que suposa la pandèmia. Tem que això afecti la qualitat de l’ensenyament: ‘Em preocupa que baixi el nivell.’ Troba més raonable administrar els horaris i dies d’assistència a classe en cas que hi hagi ‘limitacions d’espai’ a l’aula. ‘Ser mestre és una cosa molt important, no s’improvisa així com així’, rebla.

The post Ponsatí refusa unes eleccions: ‘Tothom pateix per qui tindrà més vots, més cadires i més pastís’ appeared first on VilaWeb.

Arenas demana confinaments domiciliaris a Madrid i exigir PCR negativa als qui en provinguin

El físic Àlex Arenas, professor de la Universitat Rovira i Virgili, considera que no n’hi ha prou amb les mesures restrictives en 37 àrees de salut de la Comunitat espanyola de Madrid on s’han anunciat confinaments perimetrals. ‘Això era necessari fa deu dies’, ha dit en un piulet, ‘ara cal confinament domiciliari de barris sencers‘. Les mesures anunciades per la presidenta Isabel Díaz Ayuso inclouen fer les reunions de com a màxim sis persones, limitar a la meitat la cabuda en espais i esdeveniments, tancar parcs i jardins i restringir la sortida i l’entrada a aquestes àrees, entre d’altres. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Això era necessari fa 10 dies, ara cal confinament domiciliari de barris sencers. A CAT s’ha de demanar PCR negativa d’entrada com va fer Galicia a l’estiu, sinó importarem casos. https://t.co/fCbU70N4WJ

— Alex Arenas (@_AlexArenas) September 18, 2020

En una entrevista d’ahir al vespre a Catalunya Ràdio, Arenas assenyalava que Madrid és la zona amb la incidència epidemiològica més elevada d’Europa, i va apuntar que exigiria als ciutadans de Madrid que es desplacessin fins a Catalunya que presentessin una PCR negativa. Ahir, just abans que Ayuso anunciés les mesures, milers de cotxes provocaven cues quilomètriques a la sortida de la capital espanyola.

Arenas també va explicar que troba precipitat que li sembla precipitat que el Departament d’Educació es plantegi treure les màscares als nens d’entre sis i dotze anys de diversos punts del territori: ‘Ara que s’hi han acostumat, no entenc la necessitat de retirar-ho ràpid i a corre-cuita. La situació no és tan estable com voldríem’, remarca.

🔴 L'investigador de la @universitatURV Alex Arenas (@_AlexArenas) creu que a Catalunya caldria demanar una PCR negativa per a la gent que vingui de Madrid, "la zona amb la incidència de #COVID__19 més alta d'Europa" https://t.co/GQKloG9Ks0 pic.twitter.com/1VbF8g8Vow

— Catalunya nit (@Catalunya_nit) September 18, 2020

The post Arenas demana confinaments domiciliaris a Madrid i exigir PCR negativa als qui en provinguin appeared first on VilaWeb.

Les portades del dissabte 19 de setembre de 2020

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diario de Ibiza:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del dissabte 19 de setembre de 2020 appeared first on VilaWeb.

La Pegatina: ‘Hem tornat als orígens de la banda’

La Pegatina torna a la seva essència, la rumba, amb el nou treball que està a punt de publicar, ‘Darle la vuelta’ (Warner Music Spain). Tot i que inicialment estava previst que el llançament fos el 26 de setembre, finalment s’ha endarrerit unes setmanes i serà el 16 d’octubre. Dos dies més tard, el 18, la banda de Montcada presentarà el nou treball en un concert ‘en streaming’ que s’ha gravat a la Sala Stroika de Manresa. En una entrevista amb l’ACN, el cantant del grup, Adrià Salas, ha dit que a nivell musical el disc va molt als inicis, tot i que incorpora un toc més pop i relaxat. El del 18 d’octubre serà l’únic concert que la banda farà aquest any, i confien que l’any que ve la situació es normalitzi. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘Darle la vuelta’ és el setè disc d’estudi de La Pegatina. El grup considera que és una tornada als orígens, però sumant tot allò que han après durant els 17 anys de carrera musical. El nou treball, que sortirà a la venda el 16 d’octubre, compta amb 10 cançons, una de les quals és en català, ‘La Guspira’. De fet, aquesta cançó és l’única que es va gestar en ple confinament, ja que la resta de lletres estaven escrites abans de la pandèmia de la covid-19.

El coronavirus sí que va afectar el procés de gravació del disc. Tal com relata Salas, el confinament va arribar ‘just quan anàvem a gravar el disc’ i, per això, han hagut de fer un procés bastant curiós. ‘Vam decidir preproduir les cançons cadascú des de casa seva i flipaves perquè no sabies què havia fet l’altre’, explica la veu del grup, que ha dit que també ha estat un procés ‘guai’ perquè ‘tenies el teu temps per pensar com volies que sonés el teu instrument o els arranjaments’. Salas ha agraït la tasca del productor Tato Latorre, que s’ha encarregat de donar forma a les cançons.

‘Tornem als orígens sense voler-ho’

El guitarrista i veu del grup, Ruben Sierra, creu que el disc torna als orígens de la banda ‘sense voler-ho, de manera indirecta’. ‘La majoria de temes del disc estan preproduits des de casa, i de manera indirecta cadascú ha tret l’arrel ‘pegatinera’ i l’ha posat sobre la taula’, expressa Sierra. El grup compta amb la mescla que Rafa Sardina ha fet a Los Ángeles, i cinc de les deu cançons del disc compten amb col·laboracions com les de PJ Sin Suelta, el Kanka o Arnau Griso.

Un únic concert i ‘en streaming’

La Pegatina tenia pensat fer una gira a partir del mes d’octubre per Madrid, Saragossa, Bilbao i La Corunya, però s’ha hagut d’anul·lar a causa de la covid-19. De fet, Sierra ha explicat que per aquest 2020 només tenen programat el concert de presentació del disc del 18 d’octubre que es farà ‘en streaming’. “A dia d’avui només tenim aquest concert, esperem que l’any que ve millori, però veurem…”, ha expressat Sierra. De fet, el concert del 18 d’octubre s’ha gravat a la Sala Stroika de Manresa, on la banda ha estat fent alguns assajos.

‘La crisi de la covid pot afectar més a les bandes que comencen’

Malgrat que la crisi de la covid-19 ha paralitzat completament l’activitat de concerts de La Pegatina, el cantant del grup creu que la pandèmia ‘pot afectar més a les bandes que comencen, que estan a punt de fer el salt i, de cop i volta, se’ls hi para tot’. ‘Nosaltres, per sort, tenim una trajectòria i hem aprofitat aquest moment per treure un disc’, ha apuntat Salas, que ha relatat que aprofitaran aquesta ‘parada obligatòria’ per ‘fer més promoció del disc i anar assajant per, quan sigui el moment, tenir un millor directe’. El cantant del grup també ha trencat una llança a favor de la cultura segura i ha dit que ‘hi ha hagut zero casos a tot l’Estat en concerts’. De fet, Salas ha dit que ‘si pensem malament podríem dir que a molts Ajuntaments ja els hi ha anat bé: diuen que fer un concert no és segur i així estalvien’.

The post La Pegatina: ‘Hem tornat als orígens de la banda’ appeared first on VilaWeb.

Pàgines