Vilaweb.cat

Els Estats Units prohibeixen l’amiant

L’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units (EPA) ha anunciat avui la històrica ​​decisió de prohibir la utilització de l’amiant, que uns quants estudis vinculen amb el desenvolupament de tota mena de càncers.

L’EPA ha destacat que és una gran fita per a la seguretat, després de més de tres dècades de “proteccions inadequades i greus retards durant les administracions anteriors”.

“La ciència és clara. L’amiant és un cancerigen demostrat que té un greu impacte en la salut pública. El president Biden comprèn que ha afectat generacions senceres, la vida d’incomptables persones. És per això que l’EPA s’enorgulleix de culminar aquesta prohibició tan necessària de l’ús de l’amiant”, ha explicat l’administrador de l’EPA, Michael S. Regan.

In an historic step, EPA is banning ongoing uses of #asbestos. This rule will help protect people from lung cancer, mesothelioma, ovarian cancer, laryngeal cancer, and other health problems caused by asbestos exposure. Learn more: https://t.co/jG0F1S5ZUh pic.twitter.com/u4RsF7gEF8

— U.S. EPA (@EPA) March 18, 2024

En concret, la prohibició es refereix a l’ús de fibres de crisolet, l’única varietat d’amiant que fins ara era legal importar o fer servir als Estats Units, i els usos dels quals es concentraven en la fabricació de peces d’automòbils com ara frens, revestiments i juntes.

L’EPA destaca que l’ús de l’amiant fa anys que és en declivi als Estats Units, però reconeix més de 40.000 morts directament relacionades amb l’exposició a aquest material. En concret, s’han constatat casos de càncer de pulmó, mesotelioma, càncer d’ovari o càncer de laringe.

El mapa de prohibició de l’amiant inclou la majoria dels països europeus, Xile, Argentina, Algèria, Turquia, Austràlia, Sud-àfrica, Egipte i l’Aràbia Saudita. Gegants econòmics com la Xina, l’Índia, el Canadà o Rússia el continuen fent servir.

Reconeixen la incapacitat permanent per exposició a l’amiant al primer treballador viu del metro de Barcelona

El govern eleva el to contra les protestes a les presons: “Tenen conseqüències potencialment perilloses”

El govern de la Generalitat ha elevat el to contra les protestes a les presons i ha criticat els sindicats per posar el cessament del secretari de Mesures Penals, Armand Calderó, com a condició per a seure a negociar. Ho han dit en una compareixença conjunta de la consellera de Justícia, Gemma Ubasart, i la portaveu de l’executiu, Patrícia Plaja després del gabinet de crisi convocat avui i presidit per la vice-presidenta Laura Vilagrà. “El punt de partida no pot ser el cessament amb noms i cognoms d’un professional d’una solvència contrastadíssima”, ha dit Plaja.

[EN DIRECTE] Tota la informació de les protestes dels treballadors penitenciaris

A més, ha titllat les mobilitzacions d’il·legals, atès que no van acompanyades de cap convocatòria de vaga, i ha alertat que afectaven el funcionament normal i la seguretat de les presons. En aquest sentit, ha dit que tenien conseqüències “potencialment perilloses” tant per als reclusos com per als funcionaris.

La consellera s’ha expressat en la mateixa línia. Ubasart ha lamentat la negativa dels sindicats a seure a la taula de negociació. “No s’entén l’enrocament i el bloqueig persistent de les organitzacions sindicals al diàleg”, ha assenyalat. També ha advertit que les protestes causaven una “vulneració dels drets” dels reclusos.

Mà oberta del govern per a negociar

Malgrat les crítiques, tant Plaja com Ubasart han reiterat que les organitzacions sindicals tenien la mà oberta del govern per a negociar possibles solucions. En aquest sentit, Gemma Ubasart ha dit que l’executiu tenia preparades una sèrie de mesures per a augmentar la seguretat en els centres penitenciaris i posar fi a la crisi amb els funcionaris de presons. “No parlem de paraules, sinó de fets. Aquestes mesures suposarien l’entrada d’entre set-cents i vuit-cents professionals per a la millora del clima social i el benestar emocional als centres penitenciaris.”

En aquest sentit, ha convocat els sindicats a una nova reunió demà a les nou del matí per a donar-los més detalls sobre la investigació interna sobre l’assassinat i posar en comú algunes de les mesures que la Generalitat té preparades.

Finalment, Patrícia Plaja ha enviat una vegada més el condol a la família de la dona assassinada i ha indicat que la Generalitat farà tot el possible per a esclarir les causes del crim i augmentar la seguretat a les presons.

Les protestes es van originar arran de l’assassinat d’una cuinera de la presó del Mas d’Enric a mans d’un intern. Una de les exigències dels funcionaris per a començar a negociar és la destitució del secretari de Mesures Penals, Amand Calderó.

El PP comença el camí per a dilatar l’amnistia al senat espanyol i sol·licita que es tramiti ordinàriament

El PP ha sol·licitat formalment a la mesa del senat espanyol, en què té majoria absoluta, d’eliminar la via d’urgència a la llei d’amnistia que el PSOE va pactar amb les formacions independentistes. D’aquesta manera, intenta de dilatar la tramitació de la llei a la cambra alta fins a un màxim de dos mesos.

Segons l’escrit, a què ha tingut accés Europa Press, el PP ha demanat que la proposició de llei d’amnistia es tramiti ordinàriament i s’elimini la via d’urgència que li va aplicar el congrés espanyol.

La llei d’amnistia va ser aprovada dijous i va arribar al senat divendres amb el tràmit d’urgència. Tot i això, la reforma del reglament impulsada pel PP dóna potestat a la mesa del senat per a eliminar la via d’urgència d’aquesta norma. El senat té com a data límit per a tramitar la llei d’amnistia el 16 de maig, just després de les eleccions a Catalunya.

Poble Lliure demana de fer “foc nou cap a la independència” en les eleccions vinents

Poble Lliure, organització política referent de la CUP, ha demanat de fer “foc nou cap a la independència”, en un comunicat en el qual ha criticat l’acció de l’últim govern de la Generalitat i ha carregat contra la llista cívica de l’ANC.

I la CUP? L’avançament electoral n’estronca el procés de refundació

En el text, l’entitat insta a formar una candidatura netament independentista i vinculada amb les lluites socials, com l’ecologisme, les mobilitzacions de la pagesia o la defensa de la llengua. “La proposta política ha de ser clara en aquests àmbits en els quals són necessaris canvis radicals i amb nous lideratge”, assegura.

A més, assegura que l’avançament electoral és fruit de la “pèssima direcció” del govern d’ERC en minoria i la reiteració d’acords d’estabilitat amb el PSOE a Madrid. A parer seu, aquests pactes han significat una renúncia explícita a la independència i una pacificació al Principat.

Per contra, Poble Lliure valora positivament la llei d’amnistia i el retorn de Carles Puigdemont, a qui titllen de “president legítim”. Ara bé, exigeix claredat i transparència a les formacions independentistes per a no provocar més frustració política en les bases independentistes.

En aquest sentit, carrega contra la llista cívica de l’ANC, titllant-la de “maniobra electoralista”. A més, considera que la direcció de l’assemblea queda deslegitimada amb la negativa de les bases a formar una llista electoral. Per a Poble Lliure, estratègies com aquesta “només generen més frustració i adoben el camp a posicionaments reaccionaris i obertament racistes”. Per això, fa una crida a reprendre un debat “serè i sincer” amb el conjunt de les forces polítiques independentistes.

Els socis de l’ANC refusen la llista cívica per un marge molt estret

Finalment, alerten de l’augment de la influència del PSC, catalogant-lo com el “tentacle més fort de  l’espanyolisme de dretes” al Principat. 

S’ha mort la girafa Julio del Bioparc de València a divuit anys

Julio, la girafa mascle del Bioparc de València, s’ha mort a divuit anys. Era d’una espècie greument amenaçada i inclosa en la Llista Roja de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN). “Al Bioparc València quedarà sempre el record de Julio en els seus recorreguts per la zona que recrea la sabana”, un recinte multiespècie “on, amb permís del lleó que el llambregava des de la seua talaia, ell era el rei”, ha destacat el parc en un comunicat.

Julio era un mascle de la subespècie de girafa Baringo (Giraffa camelopardalis rothschildi) i un “portentós representant de l’animal terrestre més alt que existeix”. Era impactant contemplar “cara a cara” els seus prop de sis metres d’altura, segons que ha explicat Bioparc. “La marxa pausada, amb els diferents tipus d’antílops i aus als seus peus, els seus festeigs amb les femelles i la tendresa amb les seues cries, feia d’ell un animal molt singular i estimat per tot l’equip de cures de l’animal que, durant tots aquests anys, li ha aportat el màxim benestar”, ha afegit. Julio s’ha mort a una edat avançada, tenint en compte que l’esperança de vida d’una girafa se situa entre els vint anys i els vint-i-set, i les salvatges, entre deu i quinze.

Va arribar a Bioparc València el 2007 des d’Aalborg Zoo (Dinamarca) amb l’objectiu de formar un grup reproductor estable i emprendre un paper destacat al Programa Europeu d’Espècies en Perill (EEP) d’aquesta subespècie de girafa –inclosa a la Llista Roja de la UICN (Unió Internacional per a la conservació de la Naturalesa)– que es troba en greu amenaça d’extinció.

Les poblacions de girafes van disminuint. Fins i tot, algunes subespècies han perdut fins a un 95% dels seus individus aquestes darreres tres dècades. Gràcies a l’alerta llançada pel món conservacionista, amb actuacions in situ com les que fa la Fundació Bioparc, actualment hi ha 429 girafes Baringo en parcs europeus. En aquest sentit, l’herència que deixa Julio ha estat: set girafes de la seua progènie s’han integrat en uns altres grups de cria controlada en diferents parcs europeus. Una de les seues filles, Àfrica, nascuda el 2011, roman al Bioparc junt amb la femella Zora.

Justícia demana de redreçar les protestes per evitar “situacions crítiques” a les presons

La Secretaria de Mesures Penals del Departament de Justícia ha enviat una carta als treballadors penitenciaris en què diu que el tancament de presons pot precipitar situacions crítiques als centres que poden no afavorir la imatge del col·lectiu penitenciari, ni la superació de la situació actual. En la missiva, a la qual ha tingut accés l’ACN, l’equip del departament subratlla que després de la mort d’una treballadora a mans d’un intern és normal de sentir tristesa, indignació i ràbia, però diu que s’ha de redreçar la situació amb sensibilitat i empatia, i fa valer les millores que ja s’apliquen als centres penitenciaris.

“Hem de ser conscients que aquestes restriccions comporten un increment del risc per a tots nosaltres, i que el perjudici ocasionat a tercers (professionals, persones internes i llurs familiars) pot precipitar situacions crítiques.” Així s’expressa la direcció de presons arran de la crisi als centres penitenciaris per l’assassinat d’una cuinera de Mas d’Enric.

En la carta, la secretaria expressa un sentiment de dolor profund per la pèrdua de la Núria “en circumstàncies tan tràgiques”, i recorda que s’ha obert una investigació reservada per esclarir els fets i, si cal, introduir les millores corresponents.

En aquests moments difícils, continua, la direcció de les presons dóna suport i ànims a tota la plantilla. “Però també sabem que som un equip fort i professional, i que continuarem treballant amb rigor i dedicació per assegurar el servei que se’ns encarrega”, afegeix la carta.

En aquest sentit, subratlla que cal “redreçar la situació” i vetllar pel benestar dels companys, i assegurar que disposen de les mesures necessàries per prevenir situacions similars en el futur”. “La seguretat i el respecte cap als nostres treballadors i treballadores són prioritats absolutes”, assegura la secretaria de Mesures Penals, que concreta una sèrie d’accions per enfrontar aquesta situació.

En primer lloc, destaca que el passat 1 de març van començar a treballar als centres penitenciaris catalans 111 nous professionals especialitzats per intervenir en la prevenció de les agressions a professionals i interns i per a la millora del benestar a les presons. En el capítol de les agressions a professionals, subratlla que s’han activat els Equips d’Intervenció RECVI, per atendre les persones amb major risc de tenir conductes violentes, i les Unitats de Seguretat Interior, per fer prevenció de l’accidentalitat als centres.

Així mateix, destaca que s’ha aprovat la incorporació de 407 noves places de tècnics especialistes que reforçaran la seguretat interior dels centres penitenciaris, i indica que s’està treballant per dotar el conjunt de centres catalans de les unitats d’intervenció compensatòries (UIC), dedicades a perfils d’interns vulnerables, que a vegades tenen a veure amb l’augment de l’accidentalitat. Aquesta mesura suposaria un augment de també 185 efectius especialitzats per atendre aquesta necessitat, afegeix.

Finalment, remarca que s’està adequant una unitat de formació pràctica a l’actual Unitat de Medi Semiobert (com a espai provisional), on a partir de l’abril s’iniciarà la formació de 300 nous candidats per integrar la borsa d’interins de l’àmbit interior.

“Totes aquestes accions ja estan en marxa i l’equip directiu estem evidentment oberts a millorar i a estudiar noves mesures que reforcin encara més la seguretat del sistema”, conclou la carta, que subratlla, però, que “ara s’imposa abordar la reacció actual de tancament dels centres penitenciaris, limitant l’accés als professionals a la feina, amb les conseqüències de restringir la vida ordinària als centres, les sortides de permís dels interns, així com les comunicacions amb els seus familiars”.

Després d’insistir en les conseqüències que poden tenir aquestes accions, la direcció de presons encoratja els treballadors a continuar fent la seva feina “amb la mateixa professionalitat i compromís” que han demostrat fins ara. “Junts superarem aquest moment difícil, necessàriament amb l’ajuda mútua, i continuarem treballant per millorar les condicions als nostres centres penitenciaris”, acaba la secretaria de Mesures Penals, que desitja “molts ànims a tothom”, amb el seu “reconeixement i consideració”.

Els treballadors penitenciaris tornen a blocar els accessos a les presons

Els treballadors penitenciaris tornen a blocar els accessos a les presons dels Lledoners (802 presos), Ponent (625), Puig de les Basses (717), Brians 1 (1034) i 2 (1429) i Mas d’Enric (739), on tampoc no s’han obert les cel·les. Desenes de funcionaris de presons han col·locat de matinada pneumàtics, en alguns casos encesos, branques i pedres per tallar les carreteres d’accés. Pel que fa a les presons de Quatre Camins i Joves –sí que han obert les cel·les, però sense fer activitats–, els Mossos ho han evitat i han obligat a deixar un carril obert. A la presó de dones de Wad-Ras (106 preses a les cel·les) hi ha una vintena de treballadors concentrats que han permès la sortida dels interns en tercer grau i l’entrada d’aliments, però no la resta de moviments.

Els manifestants reclamen la dimissió de la consellera Gemma Ubasart i el secretari de Mesures Penals, Amand Calderó, arran de l’assassinat d’una cuinera a Mas d’Enric. Aquest matí, Ubasart ha convocat una reunió amb els sindicats a la conselleria, però els representants dels treballadors han anunciat que no s’hi presentaran. A les 10.00, la consellera i el secretari tenen previst de fer una conferència de premsa.

El Departament d’Interior ha remarcat que a tots els centres es permet l’accés de funcionaris encara que sigui a peu, però que és voluntat seva decidir si ho fan o no. En aquest sentit, expliquen que en algunes presons s’ha fet relleu, com ara a Mas d’Enric, alguns dels Lledoners i també a Wad-Ras.

A Brians, els Mossos han tallat els accessos en vehicle a les dues presons, però un centenar de treballadors hi han accedit caminant i impedeixen l’últim accés als centres penitenciaris amb una petita foguera i pneumàtics. La presència policíaca és discreta. Els treballadors que han d’entrar al matí, ara per ara no, no ho han volgut fer.

En canvi, a Quatre Camins hi ha un fort desplegament dels Mossos amb unitats antiavalots que deixen un carril obert perquè la presó no quedi blocada. A l’altre carril se situen una cinquantena de treballadors que han fet una foguera, tot i que la policia els ha advertit que l’hauran d’apagar.

Els treballadors de Quatre Camins creuen que els Mossos han evitat el blocatge de la presó perquè en aquest cas hi ha un conflicte en paral·lel amb el director del centre penitenciari.

Als Lledoners, un centenar de funcionaris han barrat el pas a la presó amb pneumàtics i han fet foc, blocant el pas a la carretera que dóna accés al centre. Alguns treballadors han entrat de forma voluntària a l’interior perquè calen reforços en alguns mòduls.

A Mas d’Enric, el tancament es fa a uns 100 metres de la presó amb arbres, pedres i pneumàtics, en aquest cas sense encendre. Hi ha una cinquantena de treballadors que han vingut de matinada per evitar que els Mossos impedissin el blocatge. Han fet pintades en alguns murs de les instal·lacions demanant la dimissió de la consellera de Justícia i del director de la presó. A la tanca es mantenen les dues pancartes que ja hi havia divendres amb els lemes “Justícia Núria” i “Més seguretat, més protecció i més recursos”.

A la presó de dones, en primera instància s’ha permès l’entrada i sortida de persones. Han pogut accedir repartidors d’aliments i també han sortit els interns en tercer grau, però la vintena de treballadors que s’hi han concentrat no permetran més moviments.

Al centre de Puig de les Basses només deixaran tornar als interns que tornen del permís de cap de setmana i permetran l’entrada de Mossos. Una cinquantena de persones hi són des de les 4 del matí.

Carta de Justícia als treballadors penitenciaris

La secretaria de Mesures Penals ha enviat una carta als treballadors penitenciaris on alerta que el tancament de presons “pot precipitar situacions crítiques als centres que no afavoreixin en cap cas la imatge del col·lectiu penitenciari, ni la superació de la situació actual”. En la missiva, a la qual ha tingut accés l’ACN, l’equip del departament subratlla que després de la mort d’una treballadora a mans d’un intern “és normal sentir tristesa, indignació i ràbia”, però aposta per “redreçar la situació amb la màxima sensibilitat i empatia”, i fa valdre millores que ja estan en marxa als centres penitenciaris.

“Hem de ser conscients que aquestes restriccions comporten un augment del risc per a tots nosaltres, i que el perjudici ocasionat a tercers (professionals, persones internes i llurs familiars) pot precipitar situacions crítiques”. Així s’expressa la direcció de presons davant de la crisi als centres penitenciaris arran de la mort d’una cuinera de Mas d’Enric.

Puigdemont anunciarà dijous a Elna si es presenta a les eleccions del 12-M

El president Carles Puigdemont anunciarà dijous a les 19.00, en una conferència a Elna (Rosselló), si es presenta a les eleccions del 12 de maig al Parlament de Catalunya, segons que ha avançat RAC-1 i ha confirmat VilaWeb. A l’acte, l’hi acompanyarà la plana major del partit, que ja li ha demanat que sigui el cap de llista.

“Vam anar a l’exili per les mateixes les raons per les quals n’haurem de tornar; el futur de la nostra nació i no pas el nostre destí personal ha inspirat totes les decisions preses. I així ha de continuar essent fins al final. De tot això i més en vull parlar aquest dijous a Elna en una conferència oberta a tothom. Hi sereu molt benvinguts”, ha piulat més tard Puigdemont.

El fil roig que ha marcat el meu compromís polític s’ha mantingut indeleble a desgrat de les adversitats a què m’he de confrontar des de fa vuit anys, especialment dures des de fa sis i mig.

Vam anar a l’exili per les mateixes les raons per les quals n’haurem de tornar; el… pic.twitter.com/LdHCfIXTVT

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) March 18, 2024

Les armes de Puigdemont perquè no es repeteixi un 30 de gener I Anàlisi de Josep Casulleras

L’avançament electoral ha sacsat el tauler polític català. Si Puigdemont accepta de fer el pas i ser candidat el 12 de maig, Junts haurà de repensar els plans per a les eleccions europees del 9 de juny. En una entrevista a VilaWeb aquest cap de setmana, l’eurodiputat Toni Comín va explicar que estava disposat a encapçalar la candidatura.

“La seva idea i la meva és que jo pugui encapçalar la llista europea si no ho pot fer ell. Ara, això ho hauran de decidir els militants amb el procediment que ha definit Junts per a elegir el cap de llista”, va dir Comín, que tampoc no va descartar de formar part, de manera simbòlica, de les llistes de Junts el 12-M.

En cas que sigui candidat, Puigdemont difícilment podrà fer campanya de manera presencial perquè la llei d’amnistia no entrarà en vigor fins al maig ben enllà. Ara, si no hi ha entrebancs en l’aplicació –i Llarena retira l’ordre de detenció–, es podria presentar al debat d’investidura, fet que li fou impedit el 30 de gener de 2018.

Les portades del dilluns 18 de març de 2024

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Dos primers sondatges sobre les eleccions catalanes: Guanya Illa, Puigdemont segon

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

 

Avui s’han fet públics els dos primers sondatges sobre les pròximes eleccions catalanes, tots dos en diaris espanyols.

La Razón ha publicat un sondatge segons el qual el PSC guanyaria les eleccions amb 36-37 diputats. El segon lloc seria per a Junts que n’aconseguiria 32-33. I el tercer, per a Esquerra Republicana, amb 30-31.

Molt més avall hi hauria el PP, que faria un gran salt i n’obtindria entre 12 i 13; Vox, 9-10; la CUP, 7; i En Comú-Podem, que baixaria a 6. Ciutadans no entraria al parlament ni tampoc cap força nova.

Els tres partits independentistes continuarien tenint la majoria dels escons del parlament, però no arribarien al 50% dels vots.

Per una altra banda El Español ha publicat un altre sondatge que coincideix en les posicions però dóna resultats molt diferents.

Segons aquest sondatge el PSC guanyaria les eleccions amb 42 diputats, seguit de Junts amb 33 i Esquerra amb 28. El PP aconseguiria 12 diputats, Vox 11, els Comuns cinc i la CUP 4. Cap altre partit entraria en el parlament.

Sánchez i Puigdemont, combustible per a falles

A banda els grans motius que donen forma i esplendor als monuments, als artistes fallers i a les comissions els agrada d’acompanyar-los amb escenes que conten històries i que són les que, habitualment, duen més pebre i més sal grossa. Una de les característiques principals és que les protagonitzen personatges reals i habitualment tenen molta relació amb l’actualitat. És l’espai que tenen els artistes per a complir els requisits fundacionals de l’enginy, la gràcia i la sàtira. Enguany, les negociacions entre Junts i el PSOE per a investir Pedro Sánchez com a president espanyol i, sobretot, la tramitació de la llei d’amnistia seran combustible per a les falles. Aquest tema és molt més present a les falles que no els canvis de govern afavorits per les eleccions del mes de maig, tant al Consell com a l’ajuntament.

Si es fes una classificació dels personatges més reproduïts a les Falles de València, Carles Puigdemont seria entre els cinc primers. I en aquest quadre d’honor l’acompanyarien els seus interlocutors del govern espanyol, Pedro Sánchez i Yolanda Díaz. El context sempre és el mateix, Puigdemont és qui té la paella pel mànec i Sánchez és qui li atorga tots els “capricis” que exigeix fins a arribar a la llei d’amnistia.

Com a caricatures que són, quan els protagonistes de la sàtira tenen cap tret físic característic, resulten irresistibles per als artistes. És el cas del serrell de Puigdemont, que apareix en tota l’esplendor i amb tota la gamma cromàtica. És molt remarcable també la gran quantitat de banderes estelades que proliferen per tot València. Tret de les manifestacions del 25 d’Abril, és probable que no se n’hagen exhibides mai tantes i de formes tan variades.

La “bachateta” fallera que triomfa i trastoca els plans d’espanyolitzar les falles

La majoria d’escenes exsuden una certa flaire anticatalanista i de resum de greuges entre catalans i valencians. Es compara, per exemple, tot allò que Pedro Sánchez “atorga als catalans i furta als valencians”.

Un donyet, un Dràcula o un pres, totes les cares de Puigdemont

Carles Puigdemont apareix satiritzat de les maneres més diverses. Pot ser un donyet a la falla Yecla – Cardenal Benlloch.

A la falla d’Exposició – Misser Mascó, Puigdemont és un Dràcula dins un fèretre, adornat amb una estelada i tot de llaços grocs. A la tapadora del taüt hi ha una corona de flors que diu “Els veïns de Waterloo no t’obliden”, i una altra amb una bandera espanyola on es pot llegir “García-Castellón, tampoc”. Un Frankenstein Pedro Sánchez l’observa, mentre en un racó Oriol Junqueras s’ha convertit en bufó.

El donyet. Dràcula Puigdemont. Frankenstein Sánchez. Dràcula Puigdemont.

A la falla de la plaça de la Mercè Pedro Sánchez és una fallera que a la falda sosté un Puigdemont petit mentre li diu: “Hala! Indultat!” I a la falla del Pilar aprofiten la iconografia de la reeixida versió cinematogràfica de Barbie per a mostrar una Yolanda Díaz-Barbie exultant, un Pedro Sánchez-Ken, un rabiós Santiago Abascal-Ken, i un Allan, amic de Ken, engarjolat.

Una fallera Pedro Sánchez indulta un ninot Puigdemont. L'univers de Barbie. L'univers de Barbie. L'univers de Barbie.

“Jardí independent” és el lema de l’escena dedicada a la parella de l’any de la falla Sueca – Literat Azorín. S’hi veu Carles Puigdemont abillat amb el vestit de ratlles dels presoners dels films, mentre Pedro Sánchez el dibuixa com si fos Lluís XIV; una atentíssima Yolanda Díaz sosté la paleta de colors que, casualment, dibuixen una estelada.

A la falla de Convent Jerusalem – Matemàtic Marzal es recreen en les maldats de Puigdemont. Ell, Pere Aragonès i Aitor Esteban són qualificats de cavall de Troia per a Espanya, mentre Pedro Sánchez i Yolanda Díaz riuen i gaudeixen innocents.

L'independentisme com a cavall de Troia. L'independentisme com a cavall de Troia. L'independentisme com a cavall de Troia. L'independentisme com a cavall de Troia. L'independentisme com a cavall de Troia.

La sèrie El joc del calamar és l’escenari triat per la falla anomenada “del Clero”. Carles Puigdemont és un dels corredors, que ha de romandre immòbil a l’arena quan la nina gegant, que és Pedro Sánchez, deixa de cantar amb aparent innocència llum roig – llum verd.

Un presumpte petó entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont és l’excusa per a la comissió de la Falla del Regne per a parlar del trencament d’Espanya i “l’Amnistia Indepe” i vestir Puigdemont de Gheisa i Pedro Sánchez de samurai.

Però en aquesta crònica de la relació entre les falles i la política, hi ha més personatges, alguns de ben secundaris, que han estat carn de mem. N’és un aquella senyora que, embolcallada amb una bandera espanyola i una bossa de Louis Vuitton s’esgargamellava en la plaça de Sant Jaume de Barcelona contra la tramitació de la llei d’amnistia.

El petó que trenca Espanya. La geisha Puigdemont i el samurai Sánchez. Geisha Puigdemont. L'espanyolista de la plaça de Sant Jaume. Pedro Sánchez i Carles Puigdemont al 'Joc del calamar'. Pedro Sánchez i Carles Puigdemont al 'Joc del calamar' Díaz Ayuso, la reina de cors

I mirant a Espanya, Isabel Díaz Ayuso és la reina de cors del conte d’Alícia en terra de meravelles i talla caps sense misericòrdia i sense aturador. De moment té el de Cristina Cifuentes, el de Pablo Casado i, també, el de Núñez Feijóo.

La reina de cors Ayuso. Les víctimes de la reina de cors. Martínez Almeida enganxat a les mascletades.

Tot i que és al poder d’ençà del mes de juliol, el president Carlos Mazón encara no s’ha fet un lloc en l’univers efímer de les falles i apareix en comptadíssimes ocasions. Tampoc la batllessa María José Català no és omnipresent com ho va arribar a ser la seua mestra, Rita Barberà. Amb tot, a la falla Cuba – Literat Azorín, es veu clavada en un jardí dominat per membres de Vox, els seus socis de govern. Sí que es pot veure encara alguna escena amb l’ex-batlle Joan Ribó o fins i tot els regidors –també de Compromís– Pere Fuset o Giuseppe Grezzi, amb la seua inevitable bicicleta o en patinet.

Giusepe Grezzi Maria José Català barallant-se amb l'accent de València Català en el jardí de Vox

Sense llista cívica, però amb l’ANC

Els socis de l’Assemblea Nacional Catalana han decidit que no s’ha de presentar la llista cívica. El debat, per tant, és tancat i barrat. Els electors tindrem una opció menys a les urnes el 12 de maig, cosa que personalment lamente però assumesc –ja he dit unes quantes voltes que aquestes eleccions seran molt aclaridores i per això mateix pensava que calia presentar-hi tantes opcions com fos possible.

Tanmateix, sense llista cívica ens queda l’ANC. Una ANC que n’hauria d’eixir reforçada, d’aquesta decisió. Perquè el debat de la llista cívica ha estat un debat modèlic. L’organització ha discutit els pros i els contres de la decisió amb la porta oberta, amb actes per tot el país. S’han formulat les opcions diverses, s’han debatut, s’han votat i, tot i que el resultat ha estat tan ajustat, ningú no ha fet escarafalls ni ha provat de tirar pel dret, ni ha fet cap escissió, ni ha acusat l’altra banda de res. Democràticament parlant, i malgrat algun comportament desagradable i mesquí –inevitable, en una organització tan gran i tan diversa–, el debat per la llista cívica ha estat impecable.

I cal dir que, fins i tot més enllà del resultat final, el debat ja ha servit per a reconduir el país. La proposta va aparèixer en un moment d’aigües especialment estancades, quan l’autonomisme semblava consolidar-se dins les organitzacions independentistes. I estic segur i convençut que alguns dels passos que han fet els partits, allunyant-se’n, van tenir molt a veure amb la pressió i l’amenaça electoral de la llista cívica. L’ANC, doncs, ha estat valenta i fidel al país, en la millor línia de comportament històric de l’Assemblea.

Ara cal mirar endavant. Perquè aquesta pressió, el fet de marcar l’horitzó, que ha aconseguit amb la insinuació de presentar-se a les eleccions, l’Assemblea l’ha de mantenir al carrer, com ho ha fet sempre del 2012 ençà. I es pot fer.

No hi ha ningú amb una bola de vidre prou ben preparada per a endevinar què passarà el 12 de maig. Entre més raons, perquè dels comportaments dels uns i dels altres, en campanya, en dependrà bona part del resultat. Qualsevol sondatge que es pogués fer avui fóra bastant inútil per tal d’endevinar què passarà. Però, personalment, segons que veig i intuesc, crec que l’independentisme més combatiu n’eixirà reforçat i que l’endemà del 12 de maig ens trobarem amb una situació potser impossible de resoldre –no descarteu noves eleccions a l’octubre–, però al mateix temps molt engrescadora. Marcant un camí molt més clar i molt més nítid que tot això que hem vist darrerament. Amb un panorama de tensió –no sé si de confrontació–amb l’estat espanyol, novament, amb un estat espanyol afeblit i desconcertat, molt allunyat del del 2017.

I en una situació com aquesta la força i la pressió de l’ANC serà tan necessària o més que tots aquests darrers anys. Ho serà si efectivament s’obren camins, perquè en aquesta dècada prodigiosa s’ha vist clar que els partits polítics tots sols, sense la força del carrer, no poden dur-nos lluny. I si vaig equivocat i això acaba essent un desastre, serà necessària igualment perquè és de baix estant que caldrà reconstruir el país i el moviment. I en aquest país no hi ha ningú més preparat per a fer qualsevol d’aquestes dues coses que l’Assemblea Nacional Catalana, amb aquesta extraordinària trama humana que té desplegada pertot arreu.

 

PS1. El president Quim Torra ha escrit un llibre apassionant sobre Armand Obiols i el seu temps, del qual parla en aquesta entrevista amb Assumpció Maresma: “Armand Obiols ens deixa el llegat de la pàtria perduda, de la Catalunya impossible”.

PS2. “Un parlament de Catalunya amb seu a Madrid”. La frase és d’Odei A.-Etxearte i defineix perfectament la legislatura que s’acaba avui i que ella retrata en aquest reportatge.

PS3. Demà es posarà a la venda a tot el món la primera biografia autoritzada del papa Francesc. Anthony Faiola i Stefano Pitrelli l’han pogut llegir i ens l’expliquen en aquest article.

PS4. Ens és indispensable el vostre ajut per a continuar oferint VilaWeb en accés obert a tots els lectors. Feu-vos-en subscriptors.

Mireia Ros: “Julian Assange representa el jardí de la llibertat”

Mireia Ros dirigeix aquest mes de març l’obra Assange. El poder de la informació al teatre Gaudí de Barcelona. L’obra recull el pensament cívic i polític del fundador de WikiLeaks, Julian Assange, i els seus onze anys d’aïllament a l’ambaixada de l’Equador a Londres. L’escenografia, de fet, és dins l’ambaixada. La senyora Ros ens parla de l’obra en aquesta entrevista, però abans repassem la seva intensa biografia i curiosíssima trajectòria. Nascuda Lídia Senties i Tamborero (1956), va ser una de les reines del destape a la transició espanyola, i era portada a les revistes. Després ha dirigit films tan diversos com La Monyos (1997), telefilms com ara El zoo d’en Pitus (2000), i documentaris sobre la burgesia, com ara Barcelona, abans que el temps ho esborri (2010). Dona autodidacta, vitalíssima, nascuda en una família de nou fills, Ros és d’una tendresa que encomana, i rep VilaWeb al teatre Gaudí per parlar de la seva vida, la seva obra i l’admirada figura de Julian Assange.

A què es dedicava la vostra mare, la senyora Tamborero?
—La senyora Josefa Tamborero era una mestressa de casa que va parir nou fills. En dic de les últimes mohicanes. Era tot un caràcter, i el seu gran trauma havia estat no estudiar, no haver estat infermera com volia. Era l’alegria de la casa. Ma mare un dia estava espantadíssima perquè havia anat al metge per demanar que li donessin alguna cosa per no quedar-se embarassada. Doncs el metge la va amenaçar. Eren aquells temps d’obscurantisme. La recordo amb aquestes ganes de viure i de ser feliç. “He sigut feliç perquè ho he volgut”, em va dir quan ja tenia Alzheimer. I això que a nou anys va entrar a treballar en una fàbrica fent els filaments de les bombetes. A la Pepi, ma mare, la recordo fregant plats a la cuina i un crit al celobert: “Pepi, canta ‘El relicario’!” I la mare cantant, i les veïnes escoltant. És la cosa del barri. Era una dona feta a si mateixa amb una intel·ligència natural brutal. Un gran referent, molt fort, com també el del meu pare, que era la persona més serena, més intel·lectual, més culta, més Peter Pan, també, més creativa, més artista. La nostra és una vivència molt bonica perquè casa nostra era una casa de noranta-set metres quadrats, on vivíem els pares i els nou fills (set filles i dos fills), però és que venien els oncles, els nebots, més endavant les nostres parelles i els seus amics, les amigues. O sigui, era una casa oberta. Carrer de Castillejos, davant de les Glòries.

I el vostre pare, a què es dedicava?
—El meu pare era representant de material elèctric i també tenia ànima de pintor, li agradava molt la pintura i dibuixava de primera.

Vau fer el film sobre la Monyos, figura icònica barcelonina. I diu que la vostra mare també hi surt.
—Sí. A la pel·lícula, hi ha alguna cosa que vaig tallar en què la mare parlava més d’ella, de la supervivent. Per exemple, ella diu que agafava un tros de cartó, un tros de fusta, i anava caminant pel carrer fent veure que anava al col·legi amb una carpeta. La Monyos és una història explicada en dos temps: l’un és el present de la Monyos de gran, en què aquesta nena, la Pepi (que és la meva mare de petita), explica que la va conèixer. La mare és la que ens va explicar la història de la Monyos quan érem petits, entre cullerada i cullerada, als nou fills. Ens anava explicant històries, reia amb nosaltres, plorava amb nosaltres. I a mi se’m va quedar gravada a foc la història de la Monyos.

He llegit que no renegueu de la vostra època del destape, quan fèieu portades nua. I que teniu un projecte sobre això.
—La idea és explicar el destape, però narrat per les dones que el van protagonitzar. Una ha acabat essent directora del Banc de Sabadell de Suïssa, Sílvia Aguilar. Maria Rosaria Omaggio, que va fer la Lozana Andaluza (dos anys en cartellera), és una dona molt reconeguda intel·lectualment i és l’única autoritzada a publicar els escrits de la periodista italiana Oriana Fallaci. I en dirigeix les obres. Ha fet una evolució interessantíssima. Després, Eva Lyberten va fer una evolució també dins la movida madrilenya, i ara s’ha fet una mica xaman. Susana Estrada, que és la més total de totes, i jo. La idea de la pel·lícula és parlar de com ho vam viure i com ho veiem ara, amb la distància. I desmitificar una mica que despullar-se, per les dones, era un acte revolucionari de reivindicació i de llibertat. Mira, en realitat era un negoci. I punt. I aquí es van fer rics tots menys nosaltres. Allò va ser l’imperi Zeta, en deus haver sentit a parlar. Però nosaltres no cobràvem per aquelles portades, ni per aquelles fotografies.

Perdoneu, sortíeu ensenyant pit a portada i no cobràveu?
—Res, i em diràs, i per què ho feies? I d’això és del que vull parlar i no t’ho explicaré perquè, si no, aixafo la pel·lícula que vull fer.

Quants anys teníeu, aleshores?
—Dinou i mig. Acabava de tornar de Londres, on vaig fer d’au-pair.

I els films tampoc no els cobràveu?
—Sí, les pel·lícules sí. Passa que no en vaig fer tantes. El meu destape és més de revista. Primer fèiem topless a dinou anys en un local de Girona. Era un espectacle molt fi. El coreògraf va ser el del Crazy Horse de Barcelona. Jo no sé si vaig fer la primera revista Lib…

I en cinema vau fer l’Alícia a l’Espanya de les Meravelles, que és una icona. Diu que és el primer film antifranquista?
—Ara no es podria fer perquè hi ha un retorn a una neomoralitat estranyíssima, molt fosca.

I amb una esquerra moralista.
—Ja no sé on són l’esquerra ni la dreta. Com deia un escrit en una manifestació: “On és l’esquerra? Al fons a la dreta.”

Passem a Julian Assange. Ara en dirigiu una obra.
—Desgraciadament, estic contenta que m’hagin proposat aquest encàrrec perquè em preocupa molt el que passa no solament a en Julian, sinó el que ens passa a nosaltres i el que viu ara mateix el planeta. Veure la seva situació em porta a un lloc molt bèstia. No puc entendre que al segle XXI un país que se suposa paradigma de la democràcia [els EUA] en connivència amb un altre país que se suposa que són pràcticament els pares de la democràcia [el Regne Unit] amb unes constitucions que defensen la llibertat d’informació, els drets humans, tinguin tancada aquesta persona sense càrrecs. Em sembla molt, molt greu.

L’obra té quatre personatges.
—I la col·laboració de Marçal Cruz, que ha fet tot el disseny dels vídeos, i de Jordi Canora, que ha fet aquesta escenografia mínima, i amb un equip meravellós, començant pels actors. Grans actors. Els personatges són Julian Assange, un diplomàtic de l’Equador, l’home de negre, un bot i un jòquer que apareix en un malson. La gent que vingui a veure l’obra veurà una història que els informarà, els farà reflexionar i possiblement també reaccionar. L’obra de Julian Assange no només expressa el seu pensament cívic i polític (jo diria que és el 70% de l’obra), sinó també la part més humana. És que ens allunyem de la nostra essència més veritable, que és la humana. Tota la resta són trampes. Julian Assange representa el jardí de la llibertat. Una persona que no solament ho destapa, sinó que també proposa la reacció a tot això. Per mi Assange és el primer heroi d’aquest segle. El comparo amb Nelson Mandela, però algú em va regalar una imatge que té més contingut i profunditat: és el Giordano Bruno d’aquest segle. Proposa que t’adonis que ens volen portar a un lloc que no és el nostre, sinó el dels interessos econòmics i capitalistes d’una minoria.

Com a periodista, l’admiro.
—Hi ha un canvi de paradigma. Hi ha un canvi de paradigma descarat. La impunitat és tan gran que ens empassem un genocidi a Gaza. I ens en fan còmplices. Passen a la banalitat del mal, també amb la guerra d’Ucraïna. Volen liquidar-vos, als periodistes. La informació només pot ser la que ells els convinguin.

Julian Assange és l’autor d’aquella gran frase: “El tema català marcarà el futur. Si guanyen els catalans, anem cap a un món més obert i democràtic, i si perden, anem cap a un moment reaccionari.” Dit el 2017. I l’ha clavada.
—Sí, sí, l’ha clavada. Quan veus l’obra, ho veus reflectit. La manera com Catalunya es va organitzar per manifestar-se va ser una lliçó al món. I a més, una lliçó, per segons qui, perillosa. La societat es pot organitzar. Només s’ha de tenir voluntat i ganes.

Voldríeu dir res que no us hagi demanat?
—No vull entrar en un derrotisme. M’agradaria tenir un sentiment fort, d’esperança, i que al final hi haurà una reacció que frenarà tot això. No ho sé, diria tantes coses. Diria que la classe política és molt mediocre. Diria que no entenc com la gent pot barallar-se per Trump o per Biden, que són uns impresentables. Diria que com és possible que els governs no s’hagin fet forts davant el genocidi d’aquest fill de Satanàs. No vull ni dir el seu nom perquè no s’ho mereix. No puc entendre que Julian sigui on és. No puc entendre que aquests fills de Satanàs siguin els referents del sistema. Fem l’onada als criminals. Són uns criminals. Tot el que s’ha fet a Líbia, tot el que s’ha fet a l’Orient Mitjà, tot el que s’ha fet a l’Afganistan, a l’Irac, tot el que es fa ara, amb aquesta impunitat… Estem malalts com a societat?

Quim Torra: “Armand Obiols ens deixa el llegat de la pàtria perduda, de la Catalunya impossible”

Entrevistem el president Quim Torra amb el barret d’estudiós de Joan Prat, més conegut per Armand Obiols –pseudònim que farà servir tota la vida–, perquè acaba de publicar el llibre Armand Obiols, d’una fredor que crema. L’intel·lectual que es va perdre. Un estudi sobre aquest intel·lectual, tapat a l’ombra de Mercè Rodoreda, la seva parella, i dels seus companys de la Colla de Sabadell. Un home que la història ha fet enigmàtic i que va ser l’eterna promesa de la literatura catalana. La seva excel·lència era admirada i elogiada. Carner el tenia com un dels seus preferits. Però la seva carrera es va estroncar.

En aquest llibre, Torra mostra un Obiols complet, amb una prosa més esporgada que en els llibres polítics. Resseguint la història d’Obiols, Torra retrata la desfeta que va significar el franquisme per a la cultura catalana, però també com els intel·lectuals, amb una lluita impecable, van aconseguir que no es fes la substitució cultural que pretenien. La narració ressalta com durant els anys de la República a Catalunya els conceptes de nació, cultura i llengua anaven sempre units. Però es tracta d’un llibre revelador en molts aspectes. Es desfan mites. Sobretot el que diu que Pilar González, la seva secretària, era la seva amant a Viena. I també el més transcendent: la seva recerca exhaustiva no ha trobat cap prova sobre que Obiols hagués estat col·laboracionista amb els nazis, ni tan sols que hagués estat a la zona grisa.

Si la part política del llibre és generosa, Torra no escatima la part literària, ni la part sentimental, que tant impacte va crear en aquell exili, que no va aconseguir apagar la vida, que, en un sentit o un altre, apareixia rebel. En forma de passió, d’enveja, d’amistat, de ressentiment… Roissy-en-Brie apareix com un esclat en totes direccions. Davant tanta teca, deixem la política del present per a una altra ocasió.

Molts anys seguint Joan Prat, conegut com a Armand Obiols. Per què?
—Jo, sobretot, volia desbrossar Obiols. Sempre m’havia fet la sensació que Obiols, el tercer de la Colla de Sabadell, havia quedat amagat. Se sabien moltes coses de Trabal i d’Oliver, però d’ell no. Després va ser la parella de Rodoreda i també va quedar amagat. Sempre havia estat una eterna promesa, havia de ser el successor d’en Carner i no va arribar mai a ser-ho. L’objectiu era treure’l de la colla i de Mercè Rodoreda i veure’l a ell, amb tota la complexitat. He de dir que m’he divertit molt amb l’Obiols, perseguint-lo, rient amb ell i també enfadant-m’hi.

I del que heu vist, què en faríeu sobresortir?
—Amb Obiols veus aquell país que s’intentava construir: catalanista, cosmopolita i compromès. És un representant excel·lent d’aquell moment, d’aquella generació republicana, d’aquell país que comença amb la Mancomunitat i acaba amb la Generalitat republicana i que és un món que acaba i fineix. Nosaltres hem de començar a pensar en termes europeus i veure que també vam tenir el nostre món d’ahir, no solament el senyor Zweig. Nosaltres també ens podem mirar amb el mateix rigor, apassionadament i críticament, aquests anys magnífics en què hi ha una idea de construcció d’un país. Obiols és com un engranatge de la seva generació. Sempre crític, sempre exigent.

Ens descobriu l’Armand Obiols polític, que és bastant desconegut.
—Sí, he intentat, sobretot, incidir més en les zones més obscures de la seva biografia. Em va semblar que era important fer-ho per entendre el personatge. No solament el poeta, no solament el crític literari, sinó la part política. Pocs com ell aporten tant de la literatura a la política durant molts anys. De la seva etapa com a analista polític i després com a polític, pràcticament no se’n sabia res. I en el fons, gran part del prestigi li ve d’aquí. De fet, des de l’any 1929 fins el 1936 fa d’analista polític o de polític. És un dels editorialistes joves de la Publicitat, que és el gran diari de la intel·lectualitat catalana, i d’Acció Catalana. Juga sempre a la Champions de l’alta cultura. I diu que si Catalunya s’ha de salvar serà per la cultura, que també és el projecte polític d’Acció Catalana, que té de lema “una nació és una cultura”. Quan arriba el 18 de juliol és al Palau de la Generalitat fent de secretari del conseller Martí Esteve, després ho serà del conseller Tarradellas.

Quan fa d’analista polític és crític?
—Els seus comentaris i els seus judicis editorials sempre són mortífers. Els primers articles de crítica política van tots dirigits contra la Lliga. Tracta Cambó de màgic, quan hi ha unes maniobres de la Lliga que no li agraden gens. Quan ve el tomb i arriba la República, és molt crític amb el paper d’Esquerra Republicana i també amb d’Acció Catalana. Després en serà un militant molt disciplinat. Farà uns mítings deliciosos en què sembla que expliqui una classe de literatura.

Es poden llegir en clau de present?
—Fa una certa gràcia, llegir els comentaris que dedica Obiols als uns i als altres. A mi m’han ajudat a entendre la literatura i la història del país durant molts anys. Com que en aquest país vivim en bucle permanent, sembla mentida que coses escrites fa noranta anys, les llegim com si fossin escrites abans-d’ahir. En aquest sentit, Armand Obiols és molt actual i tremendament interessant per la seva llibertat de pensament i d’opinió per sobre de qualsevol cosa.

El vostre partit ideal hauria estat Acció Catalana?
—Sempre dic que he estat el president pòstum d’Acció Catalana, que era un partit que tenia un programa molt seriós, molt ben construït. La mirada que dóna enmig de la Lliga i d’Esquerra m’ha ajudat molt a entendre què passava i què va passar. És la mirada dels liberals catalanistes, molts d’ells, independentistes. Obiols és un independentista.

En la vida d’Obiols i de molts intel·lectuals d’aquell moment, hi ha la passió per Catalunya i la llengua?
—El que hi ha per sota d’aquest llibre és el terrible daltabaix que suposa el franquisme per al nostre país i per a la nostra cultura. L’auge i la caiguda de Catalunya es pot resumir dient que el llibre més venut per Sant Jordi l’any 1938 és Aloma, de Mercè Rodoreda, i el 1939 són els discursos del Caudillo. Un país que l’any 1936 edita 800 llibres en català i que no pot tornar a editar 800 llibres en català fins a l’any 1977. Un país on s’intenta esborrar, no només qualsevol signe de la llengua i la cultura de catalanitat, sinó que s’intenta substituir la cultura catalana per l’espanyola. I d’aquí també la gran importància que el gran gruix de la intel·lectualitat catalana, pràcticament tota, es mantingués fidel a la llengua. Tot el que no es pot fer a l’interior, l’exili ho fa. La gran obsessió de l’exili és salvar la llengua. I quan ens trobem aquells dotze números magnífics de la Revista de Catalunya, que havia editat Obiols durant la guerra, ens trobem el llegat de la pàtria perduda, de la Catalunya que es perd, de la Catalunya impossible. És com si digués, nosaltres hem estat això. Davant d’aquesta guerra d’aniquilació contra la cultura catalana, dediquen esforços enormes, enmig de la penúria perquè l’exili català és molt miserable, per reflotar la Revista de Catalunya. Mentre a Catalunya no es pot publicar res, a l’exili es continua publicant en català fins que a final dels cinquanta la seva força declina i agafa el relleu a l’interior.

Definiu com un esclat el moment en què alguns exiliats coincideixen a Roissy-en-Brie.
—Sí, és un esclat. Es trenquen moltes coses i se n’uneixen moltes altres, que duraran tota la vida. És un moment de clarobscurs total. Poques generacions s’han vist obligades a conviure tant com els intel·lectuals i escriptors catalans a l’exili. Pràcticament estan tots junts durant molts dies, setmanes i mesos. Això acaba provocant entre les persones moments de conflicte. El gran conflicte de Roissy és el triangle entre Mercè Rodoreda, Francesc Trabal i Armand Obiols.

Una relació explosiva.
—Tant Rodoreda com Obiols s’havien conegut abans de la guerra i tenien una relació purament professional. Obiols es casa el 1937 i té una filla el 1938. Tant ell com ella deixen a l’interior parella i fills. A Roissy arriben una gran part dels membres joves de la Institució de les Lletres Catalanes: Calders, Murià, Gasch, Guansé, després arribarà Bartra, etc. I hi ha tota la família Trabal, Joan Oliver amb la seva dona, i el germà. Armand Obiols s’havia casat amb la Montserrat, germana de Francesc Trabal. Per tant, ens trobem que quan comença a haver-hi aquell enamorament entre Rodoreda i Obiols passa davant mateix dels nassos de la família Trabal. I això crea un esclat atòmic. En el subtítol dic que és l’intel·lectual que es va perdre. Però ell perd la pàtria, perd la dona i la filla i també perdrà els seus grans amics. El trencament és total i molt dur. Mai més es tonen a escriure amb Trabal i Oliver.

Hi ha una gran trencadissa?
—I, en canvi, ell tindrà amb Mercè Rodoreda la seva companya fins al final de la seva vida. Anna Murià trobarà també amb Agustí Bartra la companyia fins al final de la seva vida. També es trenquen matrimonis, com ara el de Pere Calders, que després
trobarà la germana de Tísner a l’exili, i el matrimoni de César August Jordana. També es trenca el matrimoni del pare de Murià. Es trenquen moltes coses. Però és evident que aquella parella que sorgeix de Roissy viu unes quantes vides junts, ho diuen ells mateixos i és veritat. El que passa en acabat són uns esdeveniments històrics brutals que posen a prova la parella, però que amb els seus alts i baixos es manté fins al final de la seva vida.

En la vostra biografia, és la primera vegada que veiem la seva primera dona, Montserrat Trabal, d’una manera més nítida, més enllà del conflicte. Ja no és la víctima o la dolenta, sinó que apareix com a subjecte.
—Gairebé tota la poesia de l’Obiols d’abans de la guerra té per motiu Montserrat Trabal. Per afalagar-la, d’alguna manera forma part de la seva relació de prometatge. Ell ho explica en aquells dietaris de joventut tan bons que va escriure. M’ha fet una certa il·lusió que hi aparegués. La Montserrat Trabal és una dona que s’enamora d’Armand Obiols, que en guarda tots els papers, se’ls endú a l’exili tots, els guarda. Té enquadernats tots els articles que havia publicat, totes les lectures del romanticisme que ell li havia anat enviant. Ho guarda tot i després la seva filla ho va donar a l’Arxiu de Sabadell. És una dona que quan veu que és impossible la reconciliació, perquè n’hi va haver un intent, decideix exiliar-se i se’n va a viure a casa del seu germà a Xile. També és una dona capaç de fer créixer la seva filla sense cap mena d’odi pel seu pare, que això també em sembla molt sorprenent.

La relació amb la filla també és especial?
—L’Anna Maria, a qui el seu pare no escriu ni una carta en tota la seva vida, no li guarda cap mena de rancúnia. Quan mor Francesc Trabal, li escriu una primera carta al pare, té divuit anys i se sent molt identificada amb ell: li diu que són iguals i que no es preocupi si no pot escriure. Vaig poder parlar també amb en Julià Guillamon, que havia conegut a l’Anna Maria Prat, i em va confirmar això que la seva filla l’adorava i que no li guardava cap rancúnia. Considerava que el seu pare havia estat un gran home, que havia fet el que havia fet, i que també parlava molt bé de la Mercè Rodoreda. En aquest sentit, també hi ha una carta de la Montserrat Trabal quan estan en una situació econòmica molt delicada a Xile i vol comprar una botiga per veure si se’n surten totes les dones que han quedat allà. Li diu, durant tots aquests anys no t’hem demanat res, si ens pots ajudar amb diners per poder comprar una botiga, t’ho agrairem. Ho escriu d’una manera molt elegant, sense retreure-l’hi, però deixant-li molt clar que no l’ajudat en res, i que té una filla.

Que no escrigui mai a la filla impressiona…
—Impressiona molt perquè pots entendre que amb la dona no es relacioni, però que amb la filla tampoc ja és més estrany. Però, en canvi, quan la filla va a veure’l a Ginebra, ho viuen amb molta intensitat, i ella sempre se’n recordarà d’aquella setmana a Ginebra. Ella sempre el continuarà perdonant i li escriurà igualment. El final de la història em sembla molt obiolesc.

Quan es mor Obiols?
—És brutal, l’estiu que l’Obiols es va morint a Viena, ella arriba a Ginebra, per tornar a veure el seu pare, però no els troba i l’Anna Maria decideix anar a París a buscar-lo, però no és allà. El seu pare es mor a Viena.

Un altre mite desfet és el que Obiols tenia una amant a Viena i enganyava Rodoreda.
—No he trobat res que pugui ni tan sols insinuar que l’Obiols tingues aquesta relació.
Cadascun té, en definitiva, allò que més ha volgut. Ella té el millor crític possible i ell té la millor escriptora possible. A ell escriure o no escriure li ha importat sempre relativament poc. Li ha importat és construir-se. Però, en canvi, ella té el geni, té l’ambició d’escriure i es troba amb un company que quan ella es decep perquè no guanya el Sant Jordi l’anima. Que li dóna uns consells fabulosos, que l’ajuda a afinar l’estil, com va dir la professora Comas. I ella, en un moment determinat, en una entrevista crec que amb el Castellet, li diu: “És que jo tenia el millor crític possible.” Com si en tingués prou. I ell també en té prou.

Aquest mite de l’amant com es construeix?
—Va començar a sorgir perquè Rodoreda en un moment determinat en l’enterrament de l’Obiols veu que hi ha unes corones de flors en què posa “PG” i, per tant, podria ser Pilar González, que era la seva secretària. A partir d’aquí, algú arriba a unes certes conclusions. De fet, hi ha biògrafes que ho mantenen. Però al dietari, que no s’ha publicat per expressa voluntat de la Fundació Rodoreda, a les notes que pren Mercè Rodoreda, mentre l’Obiols és a l’hospital els últims tres mesos, no se’n desprèn cap mínima idea que ell pugui haver tingut una altra parella. És més, ara que crec haver entès una mica més l’Obiols, no em semblaria lògic, ell ja està bé. En el fons, cadascú té allò que ha desitjat. Ella pot escriure amb tranquil·litat i ell pot anar amb tranquil·litat a tots els cafès de Viena.

Hi ha la tràgica fugida de París i Bordeu.
—Surten a l’últim moment, a peu amb un cotxet de bebè en què posen les maletes, és una cosa esgarrifosa de pensar.

Al llibre sou mot clar que Obiols no és col·laboracionista amb els nazis, ni forma part de la zona grisa. En concret, escriviu aquesta frase: “Obiols es va veure obligat a treballar-hi fent feines burocràtiques, això és indiscutit, però el que és molt discutible és que aquest fet hagi estat interpretat per alguns si no en un exercici de col·laboracionisme sí susceptible de ser en la zona grisa.”
—Aquest és un punt molt important d’aquest llibre, perquè se n’ha volgut fer un punt molt important de la vida d’Obiols.

Contesteu el llibre Ells no saben res?
—A Ells no saben res hi ha un estudi que està molt bé, però per mi no demostra res. Amb aquest llibre espero poder ajudar a clarificar. Quan Obiols i Rodoreda, finalment, després d’una odissea, arriben a Llemotges, ell es passa gairebé un any tancat a casa per por que el puguin detenir o el puguin enviar a algun camp de concentració perquè han quedat a la zona de la França ocupada. I, efectivament, això acaba passant i passa un periple, des de la pedrera a una fàbrica d’explosius. Va a parar al camp de Bordeus i intenta escapar-se i acaba en una presó. Finalment, arriba en un camp de concentració en què Obiols no és per cap mena de decisió personal. Sobreviu com tothom que es troba en una situació com aquesta. Si parles cinc idiomes i tens certs coneixements, doncs és probable que acabis fent unes feines burocràtiques, i això és el que fa l’Obiols i prou. Em sembla molt important que desfem aquesta història perquè seria bo que intentéssim alçar la mirada i veiéssim tot l’Obiols sencer. Si ho fem, veiem un home que ha estat durant molts anys abans de la guerra lluitant per una Catalunya republicana democràtica, lliure, etcètera, i que després continuarà amb el front cultural de l’exili per la llengua i per la cultura. I quan acabi la guerra serà el promotor d’un Patronat Català de Defensa les Víctimes del Franquisme. Dius, home!


—Si hagués trobat qualsevol prova que m’hagués portat a concloure que l’Obiols era un col·laboracionista ho hauria dit, fins i tot si hagués trobat que era un conspicu membre de la zona grisa. Però no he trobat res de res. L’Obiols és allà sobrevivint com pot. Quan acaba la guerra, sense cap problema, passa a ser reclutat per l’estat francès perquè es crea una oficina per a buscar feina per tota aquella gent que era a l’organització Todt i que ara s’ha quedat sense feina.

A quins arxius heu buscat?
—He buscat informació al Departament de la Gironda, que hi ha la documentació que hi ha, perquè malauradament gran part s’ha perdut. Però després he buscat molts testimonis que van passar per allà i van deixar-hi rastre. Hi ha gent de la resistència, hi ha maquis catalans que són al camp d’alguna manera protegits. Aquest tema és molt complex. Hi ha un personatge molt sinistre, com Papa Otto, que té un conflicte ideològic amb els comunistes molt important i fa que en algun moment membres de la resistència vulguin executar-lo. Les proves contra l’Obiols són les cartes que envia Mercè Rodoreda en què parla que coneix l’Otto o les que pugui enviar als seus amics. Jo no he trobat cap prova que pugui incriminar l’Obiols. A més, si segueixes tota la seva trajectòria, és una línia recta després de la guerra. És un home que justament se sent una víctima i vol ser reparat. Quan veu una injustícia, s’hi llança. Respecte del Papa Otto, és una figura molt enigmàtica –vés a saber què ens en diran les futures investigacions–, que s’ha d’amagar quan Bordeus és alliberat perquè té enemics, cosa que no passa amb l’Obiols.

Una altra història prou inèdita d’Obiols és el Patronat Català de Defensa de les Víctimes del Franquisme. Què n’heu trobat?
—En aquest moment fa una tasca molt important. Juntament amb en Miquel Valdés, del PSUC, i en Josep Fontbernat, d’Esquerra Republicana, promouen aquest Patronat Català de Defensa de les Víctimes del Franquisme. En aquell moment, arran d’un seguit d’atemptats havien capturat vuitanta militants del PSUC i hi havia un judici que demanava condemnes de mort a dotze persones. Obiols lidera manifestos, recollides de signatures i les envia al secretari general de l’ONU, amb tots els grans noms de la intel·lectualitat, excepte Esquerra Republicana, que pensa que això és una maniobra dels comunistes… És una part de la biografia de l’Obiols que tampoc era gaire coneguda. Ho trobo buscant coses de final de la dècada dels quaranta.

I, després, quan comença la vida de traductor, ja no fa res més. Com pot ser aquest gran tall, aquest canvi?
—Hi ha un moment en què molta gent retorna a Catalunya, Rodoreda mateixa va estar a punt de fer-ho. Finalment, ells decideixen quedar-se a l’exili. Es queden en un moment en què ja saben que el franquisme durarà per sempre. Això vol dir que ja no tornes. S’havia de fer un plantejament de vida. Ell, que ho ha anat perdent tot, també perd la Revista de Catalunya, que s’enfonsa després de treure’n tres exemplars en aquesta nova etapa. Era l’última il·lusió que tenia. Treballa per Gallimard fent informes de lectura i una mica el que arreplega, però es troben que no dóna. Pensa que mentrestant la Mercè Rodoreda cus per sobreviure. De sobte, una part de l’exili, la gent ben preparada, la gent amb coneixements i idiomes veu una porta per guanyar-se la vida fent de funcionari i de traductor en les grans corporacions internacionals que comencen a endegar-se. Ell té l’oportunitat de trobar una feina a la UNESCO i l’agafen per un mes i hi acaba essent vint anys fent de traductor de coses burocràtiques. Coses absolutament horribles per algú tan preparat, del qual s’esperava una gran obra, i acaba traduint memòries econòmiques o agrícoles o el que li posen al davant, però és un sou.

Podeu comprar Armand Obiols, d’una fredor que crema de Quim Torra a la botiga de VilaWeb

La multa de Sílvia Orriols

Es diu que la democràcia recula. La prova de la regressió seria el creixement dels partits d’extrema dreta a molts països on fins ara la política discorria pel rails d’un bipartidisme formal o de facto, amb partits frontissa que permetien de variar la inclinació ideològica sense alterar l’eix de la governança. L’aparició de partits que qüestionen l’axialitat del sistema ha fet saltar les alarmes i les defenses retòriques s’han eriçat com una barrera de punxes per a frenar l’onada conservadora.

El problema d’aquest exorcisme és que confon la democràcia amb determinats valors que, per dir-ho formulàriament, anomenaré progressistes. Valors que, lluny de ser evidents o de sentit comú, són saturats d’una filosofia elaborada i administrada durant dècades. Són valors generalment abstractes, sovint aplicats sense considerar el context, la història o les circumstàncies. La democràcia no és en primera instància cap paquet de valors perfectament delimitats; és, fonamentalment, la posada en pràctica d’un discurs deliberatiu ideal. Dic ideal, perquè la realitat parlamentària sol deixar sense efecte la condició deliberativa dels discursos i els concep més aviat com a oportunitats d’invectiva i de propaganda aplaudides mecànicament a les pròpies bancades i esbroncades a les altres sense fer-ne cabal. La democràcia falla no pas quan els valors col·lideixen entre ells, sinó quan fracassa el procés deliberatiu, sigui perquè no se cerca el terreny propici al diàleg, sigui perquè se n’expulsa l’interlocutor, se’l silencia o se’n distorsiona el discurs sense atendre a la càrrega, petita o gran, de sentit que pugui comunicar.

Si la dreta dita extrema guanya acceptació entre els joves és perquè a molts el discurs de l’esquerra els sona buit, encarcarat i cínic. Ha estat molt de temps el discurs oficial i oficiós, base de l’status quo social, escolar i mediàtic resultant de canvis molt profunds als països d’Occident. Canvis que en el temps d’un parell de generacions han alterat la fesomia de les societats fins a fer-les irrecognoscibles. Potser la reacció conservadora que amenaça el sistema correspon al límit que la societat, sotmesa a una transformació vertiginosa, pot tolerar sense esqueixar-se. En aquest sentit, més que un símptoma de degeneració de la democràcia, la reacció conservadora podria actuar com un fre d’emergència per a evitar-ne la destrossa.

Certament hi ha una dreta il·liberal, com hi ha una esquerra il·liberal. Però, per molt que desplaguin els radicalismes respectius, la democràcia no pot pas tancar el micròfon a cap discurs que accepti les regles del procés deliberatiu. És un greu prejudici, és a dir, un judici previ a la raó, respectar el radicalisme dit progressista i proscriure el conservador. És irracional privilegiar el futur sobre el passat, una superstició que Occident ha heretat dels seus fonaments religiosos i que està profundament relacionada amb l’experiència de desarrelament, de pèrdua de la llar. El futur és la terra promesa; el passat, el paradís de la infantesa, la llar a la qual ja no podem tornar. Sovint el conservadorisme defensa una idea de país, una memòria de país, o si voleu una visió idealitzada però no necessàriament fictícia o inventada de país. D’un país que ha estat desposseït dels trets que feien possible la intimitat entre desconeguts. Aquesta intimitat definia una identitat que distingia entre propis i estranys, nacionals i estrangers, sense ser excloent, perquè contemplava el deure d’hospitalitat d’acord amb les condicions estipulades per Kant: el dret de l’estranger de no ser tractat amb hostilitat en arribar a un altre país. En virtut d’aquest dret, l’estranger podia gaudir de l’intercanvi d’idees i mercaderies amb els autòctons, però el dret no s’estenia a ser mantingut o festejat ni a establir-se permanentment al país i menys encara a reclamar-ne la ciutadania. D’aquell dret que corresponia al cosmopolitisme il·lustrat s’ha passat a proclamar un dret d’hospitalitat universal que esborra les condicions indicades per Kant amb l’abolició tàcita de les fronteres, la immigració il·limitada, el dret de ser acollit, mantingut i proveït d’habitatge i serveis, la reclamació automàtica de documentació i drets electorals per a modificar les condicions de vida del país receptor. Tot això, que ja és una realitat, va molt més enllà del dret d’hospitalitat il·lustrat i altera la vida dels autòctons de maneres que alguns jutjaran positives i altres negatives, però que en tot cas són irreversibles i per això calia tractar-les amb molta prudència. Aquests canvis a gran escala resulten molt més irritants com menys se supediten al criteri deliberatiu de la població, obligada a adaptar-se a les exigències i modus vivendi d’uns col·lectius imposats.

Robespierre, que no era exactament conservador, va parlar del despotisme de la llibertat. I és aquest despotisme d’un laissez faire contrari al sentiment de pertinença i de propietat de la llar històrica d’un poble que es regira contra la memòria de l’esforç, el sacrifici i la sang vessada per a conservar-la i transmetre-la a les pròximes generacions. L’epítet “racista”, un dels més esmolats a la panòplia repressiva de l’esquerra, fa avui a Catalunya la mateixa funció que l’epítet “terrorista” a Espanya. Aquí i allà els qualificatius d’intenció letal s’apliquen a tothom que s’aparta de l’eix ideològic, independentment del valor semàntic dels mots, del context i de la versemblança de la imputació. I a fi que l’enormitat del despropòsit no transcendeixi, es veta el contrast d’opinions proscrivint l’actuació deliberativa de la part caiguda en desgràcia. Així s’impedeix que la gent es faci allò que en llenguatge pictòric se’n diu “una composició de lloc”. 

Pel que sembla, ja no és la idea d’imperi, ni l’expansió territorial, ni l’adoració de l’estat, ni el sotmetiment de les masses a la voluntat d’un cabdill, ni la cursa armamentista, ni el militarisme, ni el recurs a la violència allò que avui serveix per a situar una opció a l’extrema dreta de l’espectre polític. N’hi ha prou de resistir la desregulació de la immigració amb les coaccions associades, i d’atrevir-se a assenyalar-ne els efectes a curt i a mitjà termini en els costums socials i les estructures institucionals, per a ser incorporat en l’imaginari de l’extrema dreta que ocupa el lloc de l’infern a la comèdia política, una història de progrés espiritual basada no ja en l’univers tomista sinó en l’escolàstica de la globalització.

En la seva primera autobiografia, el papa Francesc diu que no es retirarà

The Washington Post · Anthony Faiola i Stefano Pitrelli

Ciutat del Vaticà. Confessa “haver estat sota l’encanteri d’una noia” quan era jove, i que això li va dificultar de resar. Clama contra la Unió Europea i titlla la decisió dels Estats Units de llançar bombes atòmiques d’immoral. Diu que no és comunista i aplaudeix aquells que van provar d’enfrontar-lo amb el seu predecessor. I té males notícies per als seus crítics: no es retirarà voluntàriament.

En la primera autobiografia del papa Francesc, que es publicarà demà, el primer pontífex llatino-americà ofereix una visió actualitzada de la seva vida i el seu papat. Escrit a dues mans amb el periodista italià Fabio Marchese Ragona, el llibre tracta moments clau de la vida de Francesc per traçar una història personal d’un pontífex apreciat pels progressistes, però repudiat pels ultraconservadors.

La narrativa que n’emergeix és el relat sense complexos d’un dirigent catòlic que equilibra el seu paper de defensor de la doctrina tradicional amb les reclamacions del Sud Global. En un trencament amb la prosa carregada que sol caracteritzar els escrits dels papes, Francesc empra un llenguatge senzill i fa referència obertament als seus crítics.

En el que potser és la part més convincent del llibre, Francesc recorda haver-se sorprès molt per la retirada de Benet XVI, sobre la qual diu que es va assabentar per un periodista.

S’ha escrit molt –i s’ha especulat molt– sobre la relació entre Francesc i Benet. Al llibre, Francesc reflexiona sobre l’equilibri delicat de gestionar una Església amb dos papes.

Francesc diu que va instar Benet a “no viure fora de la vista” dels fidels, sinó a participar activament en la vida de l’Església. En una referència aparent als seus crítics conservadors, assenyala que la frase difícilment va ajudar a limitar les “disputes” ideològiques i polítiques que van esclatar entre ell i les “persones sense escrúpols” que no van acceptar mai la renúncia de Benet.

Francesc ha obert la porta a la jubilació de manera esporàdica, però l’ha tancada de seguida. Tanmateix, en aquest llibre és més resolutiu. Diu que no té intenció de seguir els passos de Benet i retirar-se. “Crec que el ministeri del Papa és ad vitam, de per vida, i, per tant, no veig cap justificació per renunciar-hi”, escriu.

I, no obstant això, Francesc s’aventura a imaginar com seria la seva vida si mai es veiés obligat a penjar els hàbits causa d’un impediment físic greu. Diu que voldria ser conegut com a “bisbe de Roma emèrit”, evitant així el títol de “papa emèrit” que va triar Benet.

“Em traslladaria a la Basílica de Santa Maria Maggiore per servir com a confessor i donar comunió als malalts”, escriu.

Francesc també tracta qüestions d’actualitat al llibre: fa una crida a actuar contra el canvi climàtic i denuncia l’esclat d’un seguit de conflictes que considera una “Tercera Guerra Mundial dispersa”.

“Atureu les armes! Atureu les bombes! Atureu la set de poder! Atureu-vos, en nom de Déu! Ja n’hi ha prou, us ho suplico!”, escriu.

Racionalitza la seva decisió recent de permetre la benedicció de parelles del mateix sexe i reitera que aquestes benediccions no són de cap manera equivalents al matrimoni. Però, fent-se eco de declaracions passades, demana de manera explícita drets legals civils per a les parelles del mateix sexe, amb una contundència significativa per a un pontífex catòlic. Si bé transmet el seu respecte pels clergues que no estan d’acord amb ell, insisteix que és hora “d’abandonar la rigidesa del passat”.

“He dit moltes vegades que és correcte que les parelles [del mateix sexe] que experimenten el do de l’amor tinguin les mateixes proteccions legals que la resta”, escriu.

Francesc, conegut per seguir els vots de pobresa de l’orde jesuïta, diu estar profundament impressionat per un col·lega ateu i comunista, però es distancia de qualsevol ideologia: “Després de la meva elecció com a Papa, algunes persones van afirmar que parlava dels pobres tan sovint perquè jo mateix era comunista o marxista. […] Per què? Perquè no porto les sabates vermelles papals! Però parlar dels pobres no significa necessàriament que un sigui comunista”, explica.

També escriu sobre esdeveniments històrics, com ara la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, que van donar forma a la seva fe i vida. Explica que va ser a punt d’anar al Japó com a missioner jesuïta, però que no li ho van permetre pel seu estat de salut.

Alhora, aborda una vella controvèrsia: que, durant la dictadura a l’Argentina, va denunciar dos sacerdots d’esquerres, Orlando Yorio i Franz Jalics, a la despietada junta militar. Diu que aquestes acusacions són “una estafa”, i sosté que simplement els va advertir dels riscs que corrien al barri de Bajo Flores de Buenos Aires i els va aconsellar que se n’anessin.

“Però van decidir quedar-se amb els pobres i, el maig del 1976, van ser segrestats”, escriu Francesc. “Vaig fer tot el que era a les meves mans per aconseguir que fossin alliberats”, afegeix.

Sorprenentment, atès el creixement del catolicisme a l’Àfrica i l’Àsia i el declivi a Europa, Francesc dedica un capítol complet al naixement de la Unió Europea, que descriu originalment com “una de les idees més belles mai concebudes per la creativitat política”.

Però continua criticant-ne alguns dels membres per haver-se negat a ajudar països com ara Itàlia, Espanya i Grècia durant les primeres onades d’arribades d’immigrants, i descriu aquesta manca de cooperació com a “individualisme suïcida”.

Al llibre, Francesc demostra ser argentí fins al moll de l’os i dedica un capítol breu al difunt Diego Maradona i el seu gol de la “mà de Déu” durant la Copa del Món del 1986, que acabà guanyant l’Argentina. Afeccionat al futbol, escriu que no va veure la Copa del Món del 2022 a causa de la seva aversió a la televisió, i que tan sols va seguir un partit perquè uns convidats li’l van descriure. Tot i que el va començar guanyant l’Argentina, Francesc explica que la selecció va acabar perdent. Diu que es tracta d’un tomb de guió típic dels seus compatriotes.

“Al començament són entusiastes, però després acaben lluitant per sobreviure”, escriu. “Els argentins som així: creiem que tenim la victòria a la mà, i després, en la segona meitat, flirtem amb la derrota. I no és tan sols en el futbol, que ens manca tenacitat, sinó també en la vida quotidiana. Abans d’acabar alguna cosa ens confiem i acabem sense obtenir els resultats que esperàvem”, afegeix.

Un Parlament de Catalunya amb seu a Madrid: adeu a una legislatura dependent de les negociacions amb el PSOE

Punt final. La mesa del parlament es reunirà aquest matí per última vegada i la cambra es dissoldrà demà, quan el Diari Oficial de la Generalitat publiqui el decret de convocatòria de les eleccions del 12 de maig que signarà Pere Aragonès. És la paradoxa del mandat de la majoria independentista del 52%: tres anys en què l’agenda política catalana ha estat del tot condicionada pels efectes de la repressió i les negociacions amb el govern espanyol, sense cap estratègia comuna entre els partits i les entitats independentistes i un desgast electoral en forma d’abstenció que caldrà veure si són capaços de tornar a mobilitzar. La sincronització del Parlament de Catalunya i el congrés espanyol culminava dijous amb l’aprovació de la llei d’amnistia, l’endemà d’haver anunciat Aragonès l’avançament electoral i d’haver desistit el PSOE de l’intent d’aprovar el pressupost espanyol.

Pedro Sánchez ha evitat de sortir escaldat de la competició electoral entre ERC i Junts, que faria inviable un acord. Però també ha fet esclatar la tensió amb Sumar i els comuns. Ada Colau va suggerir la idea que Aragonès ja va afrontar la negociació del pressupost fallit amb els comuns preveient aquest final, en coordinació amb els socialistes. ERC ho nega, però Junts també hi veu una conxorxa per a forçar unes eleccions que deixessin Carles Puigdemont fora de joc, sense prou temps perquè li apliquessin la llei d’amnistia. Una llei que, d’una altra banda, Esquerra recorda que s’hauria pogut aprovar abans al congrés espanyol si no hagués estat perquè Junts va voler negociar-la més temps amb l’argument de millorar-ne la cobertura.

Tot ha pivotat sobre Madrid mentre el parlament català acabava relegat a un debat subsidiari. Primer, ERC va fer valer la dependència que en tenia el PSOE en la negociació dels indults –que no va reivindicar fins l’any passat– en la supressió del delicte sedició i en la reforma de la malversació. Després de les eleccions del 23-J, s’hi va afegir Junts. Tan sols la tenalla independentista explica la llei d’amnistia i la defensa que n’han hagut de fer els socialistes per poder mantenir-se al govern espanyol. Però el PSOE ha mantingut una constant: negar-se a abordar un possible referèndum, donar aire als acords amb els partits i deixar morir d’inanició la taula de diàleg entre governs.

La taula ha format part de l’escenificació amb què el govern espanyol ha volgut projectar a l’exterior la seva capacitat per a resoldre un conflicte polític que, en realitat, es manté viu. Per això va acceptar el mecanisme de verificació internacional que demanava Junts en la taula entre partits que reclamava Puigdemont (ERC també va afegir-lo en el darrer acord d’investidura de Sánchez) però no va acceptar mai que hi fos en la relació entre tots dos governs. De fet, Aragonès tampoc no ha vist reunida per quarta vegada la taula de diàleg. Sánchez, després de veure’s amb Aragonès al Palau de la Generalitat el desembre passat, va avenir-se a reunir-la en el primer trimestre d’enguany, però no ha estat així.

Junts i la CUP van ser molt crítics amb la taula d’ençà del començament de la legislatura. Els anticapitalistes, de fet, van acotar l’intent negociador en l’acord d’investidura amb ERC. Aquell pacte donava dos anys a la taula de diàleg i proposava de decidir, en la primera meitat del 2023, si era el moment d’impulsar un “nou embat democràtic per l’autodeterminació” que havia de preparar la direcció estratègica de l’independentisme. Aragonès també es comprometia a sotmetre’s a una qüestió de confiança. Però la CUP va trigar pocs mesos a desmarcar-se del govern i el president de la Generalitat es va desdir d’allò que havien signat.

La investidura també va ser especialment difícil per les tensions eternes entre Esquerra i Junts, però va ser possible per una aposta d’Aragonès i de Jordi Sánchez, aleshores secretari general de Junts. D’ençà del 21 de maig de 2021, quan va ser elegit president de la Generalitat, Aragonès ha encapçalat l’etapa en què ERC ha assumit més cotes de poder d’ençà de la Segona República espanyola. Aquell dia es va comprometre a “impulsar la nova Generalitat republicana” –parlava d’una “una transformació social, feminista, verda i democràtica”– i a treballar per fer inevitable l’amnistia i l’autodeterminació. Després Junts va acusar ERC d’incomplir el seu acord d’investidura i, amb les tensions per l’opció negociadora d’Aragonès amb Madrid, va decidir de sortir del govern l’octubre del 2022 després d’una consulta interna que va causar ferides encara obertes dins el partit.

Quan la CUP se’n va desmarcar, Aragonès es va acostar als comuns. Quan Junts va sortir del govern, al PSC. La dependència mútua d’ERC i els socialistes a Madrid i a Catalunya ho greixava tot, malgrat que ha obligat Salvador Illa a travar un discurs complex, no gaire habitual per a un cap de l’oposició: el d’allargar la mà als acords al mateix temps que esmolava les crítiques per la gestió de l’executiu. L’objectiu d’Aragonès era exhaurir els quatre anys de legislatura. Ho va repetir fins que va fer el cop de volant del final. Però molt abans que els comuns li tombessin el pressupost, era una evidència que l’escenari electoral que més li convenia eren unes eleccions anticipades. Solament així podria esquivar el desgast de la fase més dura de la sequera i deixar descol·locat l’intent de Puigdemont. Ara pretenia de falcar-se amb un pressupost expansiu, agitar el debat del finançament amb una proposta singular del govern i materialitzar el traspàs de Rodalia, mentre la defensa d’un acord de la claredat no feia fortuna entre els partits catalans i restava aparcada tot esperant de donar fruits en la taula de diàleg.

Les eleccions han arribat per la inoperativitat de la majoria tripartida (amb ERC al govern, i el PSC i els comuns de fora), però Aragonès ha mantingut un govern en solitari d’Esquerra sobre una minoria de 33 diputats durant un any i mig. Un temps que, al començament, semblava impossible, però que alhora sembla haver passat factura al seu partit. Esquerra va perdre més de 300.000 vots a les municipals (i batllies clau com ara les de Tarragona, Lleida i Sant Cugat del Vallès) i 400.000 vots i 6 diputats en les espanyoles.

I això que els partits independentistes ja havien tingut una davallada important en les eleccions catalanes del 2021. ERC, Junts i la CUP van perdre més de 700.000 vots. Esquerra, més de 330.000. Junts, més de 377.000 i, la CUP, 5.300. Potser la dependència amb Madrid explica una part de la caiguda progressiva, en un independentisme dividit i sense un nord compartit. Si Carles Puigdemont, tal com és previst, confirma la candidatura, serà ell qui personalment s’examinarà davant els electors de Junts de la seva estratègia negociadora amb Sánchez. Junts tindrà un desgast semblant al d’ERC? Caldrà veure si és així, si ERC atura la sagnia o no i si unes altres candidatures, com ara la d’Alhora, aconseguiran de repescar una part del vot decebut que romandria a casa.

“És una bomba de rellotgeria”: com es preparen els boscs per a l’arribada de l’estiu?

Un bosc de cada tres de la demarcació de Barcelona pot morir per estrès hídric entre el 2040 i el 2050. Així ho indica el mapa de la Diputació de Barcelona que mostra el grau de vulnerabilitat dels boscs de la Xarxa de Parcs Naturals a la sequera. Una situació límit que afecta tot el país i que fa més incontrolables els incendis forestals.

Fa pocs dies, es van cremar sis hectàrees del bosc del Mercadal en l’incendi més gran que hi ha hagut a Menorca aquests darrers set anys. I, d’ençà de començament d’any, al País Valencià s’han declarat uns quants incendis en zones rurals i boscoses, com ara el de Saler i el de la marjal de l’Almardà. De fet, el Centre de Coordinació d’Emergències ja ha activat el nivell extrem de risc d’incendi al nord i al sud. A Catalunya, d’ençà de divendres s’ha prohibit de fer foc als terrenys forestals, una restricció que serà vigent fins el 15 d’octubre. Tal com anuncia el Departament d’Acció Climàtica, la pluja de fa una setmana no ha aconseguit de reduir el risc d’incendi a mitjà termini. I, amb tot, tan sols som al mes de març.

La sequera extrema i una temperatura anormalment alta en aquesta l’època de l’any aplanen el camí a un estiu que és previst que serà especialment complicat respecte dels incendis. Per tot plegat, ja han començat les campanyes de gestió forestal per tot el país, tot i que l’excepcionalitat del moment no ho posa gens fàcil.

Poca aigua i massa sotabosc: una combinació perillosa

“Hem trobat una sequera acumulada de tres anys. El bosc, els arbres i la vegetació tenen un estrès hídric molt important, i en molts casos ja s’ha arribat al límit”, subratlla Joan Vilamú, cap del Servei de Medi Natural i Territori del Parc Natural de Collserola. “Fa tres anys que a Collserola ha plogut la meitat de la pluviometria mitjana anual, i hi ha molts arbres completament secs i morts”, afegeix. Per tant, cal actuar amb una atenció especial en aquestes zones, perquè aquests arbres són un combustible que en cas d’incendi crema amb molta més facilitat.

La gestió forestal preventiva es basa principalment en la tala d’arbres, arreglar camins, omplir els dipòsits d’aigua de pous i helicòpters en cas d’incendi i servir-se de ramats –com ara les cabres i les ovelles– perquè pasturin els boscs i netegin el sotabosc. De fet, la massa forestal excessiva és el maldecap principal per als bombers si es declara un incendi: “Si hi ha un incendi, com que hi ha tanta continuïtat de vegetació, pot esdevenir especialment perillós perquè no hi ha aturador”, alerta Míriam Piqué, cap del programa de gestió forestal multifuncional del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC).

Piqué es mostra preocupada perquè diu que com més va més terreny forestal hi ha, fruit de l’abandonament de les activitats agrícoles. Concretament, gairebé dos terços de Catalunya té superfície arbrada, una xifra molt per sobre de la mitjana europea. “L’acumulació de biomassa i l’impacte de les sequeres contínues i les temperatures elevades fan que això sigui una bomba de rellotgeria”, avisa.

Oriol Domènech, membre del Servei de Gestió Forestal de les Illes, recorda que l’1% dels incendis crema el 78% de la superfície. Per tant, preocupen especialment els incendis de gran abast. En la mateixa línia, el director general de Prevenció d’Incendis Forestals de València, Francisco Aparisi, destaca la necessitat d’abordar els anomenats “megaincendis”.

El canvi climàtic, afegit a una gestió forestal sovint insuficient, ha propiciat que aquests incendis siguin com més va més freqüents a la regió mediterrània: “El sistema valencià de protecció del territori rural, tal com és pensat, obeeix a un sistema mental generat (no casualment) per al gaudi de les societats urbanes, profundament injust i insolidari, i, parlem clar: causa més despoblació i més abandonament rural. Arribats ací, els incendis forestals només són la conseqüència secundària d’aquesta i unes altres polítiques territorials de curta volada”, explica a VilaWeb Rafael Delgado, president de la Plataforma Forestal Valenciana i professor de la Universitat Politècnica de València.

Un any després d’uns focs devastadors: “Encara avui ho veus tot negre. La imatge és desoladora”

Segons la CGT, enguany els bombers forestals temporals de València tan sols estaran operatius durant sis mesos –del maig a l’octubre– malgrat que els anys anteriors n’havien actuat deu i que els grans incendis de l’any passat van ser al març i a final d’octubre i novembre. Tanmateix, la Conselleria de Justícia diu que ha reforçat el sistema de vigilància de detecció d’incendis en uns quants punts del territori i ha avançat el començament de les tasques preventives respecte d’anys anteriors. Per exemple, la serra del Reclot, la serra de la Xortà i la Serrella són vigilades d’ençà del 15 de febrer, i la serra del Turmell, d’ençà del dia 5.

Un estiu amb alt risc d’incendi

Segons que explica Oriol Domènech, és molt possible que, si la situació continua així, a les Illes també caldrà avançar l’època de perill alt d’incendi. Un territori on, històricament, no hi ha hagut tants maldecaps pels incendis forestals com a la resta del país. “Abans els grans incendis arribaven al pic de l’estiu, i la resta d’any, la cosa estava més tranquil·la. Ara, el perill és constant”, detalla.

“Tenim una cosa que Catalunya no té i que ens amoïna especialment: a l’estiu tenim molta, molta, molta gent”, remarca. De fet, constata que la població a l’estiu duplica la de l’hivern: “Passem d’un milió d’habitants a dos.” L’excés de població representa un perill afegit pels incendis forestals, perquè es multipliquen les probabilitats que hi hagi un accident, tenint en compte que el 95% dels incendis són causats per l’acció humana. Un problema que també preocupa Vilamú, que parla d’hiperfreqüència al parc de Collserola: “Els arbres secs en aquestes zones tan freqüentades són els que representen més perill per a les persones.” Al cap i a la fi, la preocupació més gran dels experts és que els incendis matin gent, per això es posa una atenció especial a les finques que hi ha enmig del bosc.

En tot cas, Domènech diu que l’augment de visitants als parcs naturals és relativament compensat per una consciència social més gran. “Tothom té clar què es pot fer i què no. El problema, però, és al bosc mateix, perquè hi ha masses forestals molt denses, sense gaire gestió, i amb un context de sequera preocupant”, detalla. En aquesta línia, la Conselleria de Justícia del País Valencià ha impulsat el programa educatiu “Guardaboscs”, que lliura llibres a les escoles per fer formació a primària i secundària en matèria de prevenció d’incendis.

Aquesta no és l’única acció que ha engegat el nou govern valencià. També s’incorporen trenta-dues unitats mòbils de prevenció d’incendis, i es faran unes quantes cremes prescrites. Es tracta d’aplicar foc al bosc, en dosis de baixa intensitat, per cremar el sotabosc i evitar que el foc es propagui ràpidament en cas d’incendi. Una activitat que també es fa a la resta del país.

Què fem habitualment a casa i no sabem que pot causar un incendi?

Què podem fer per ajudar els boscs aquest estiu?

Piqué recorda que el 80% dels boscs de Catalunya són privats. Això significa que, a l’hora d’abordar la gestió forestal, hi ha unes quantes limitacions, perquè cal tenir en compte els propietaris del bosc. A més, el futur d’aquest estiu dependrà principalment del nivell de sequera: “Ara mateix, només podem jugar amb la pluja. I no depèn de nosaltres.”

Així, Piqué subratlla que es pot fer poca cosa per a aquest l’estiu: “Si necessites arreglar els frens d’un cotxe, els pots canviar d’un dia per l’altre. Però si hi ha un mal hàbit de conducció, no ho podràs solucionar d’avui per a demà. Passa igual amb els boscs. La prevenció d’incendis s’ha de treballar durant tot l’any. Es fan gestió forestal, però caldria fer-ne molta més.”

Amb tot, parla d’una redefinició del paisatge del país a mitjà termini i a llarg. “El que ara veiem com una pineda, potser d’aquí a uns quants anys es transforma en matollars”, diu. Per això, els experts treballen per adaptar la vegetació a la sequera i fer-la més resilient al canvi climàtic: “És important d’avançar-nos a aquest impacte i començar a fer una gestió forestal que adapti els boscs al context actual.”

Finalment, a títol individual, Piqué anima la ciutadania a consumir productes locals, com ara la carn de cabrit dels ramats que pasturen els nostres boscs. Així, diu, es fa valdre la tasca de les pastures per a millorar el sotabosc. Al seu torn, Vilamú es mostra preocupat per la manca d’aliments de les cabres i les ovelles de Collserola: “Si hi ha sequera, la vegetació no creix o no rebrota. I això ha fet que cada vegada s’hagin de desplaçar més per trobar menjar”, lamenta.

La “bachateta” fallera que triomfa i trastoca els plans d’espanyolitzar les falles

El nou ajuntament de València va excloure del conveni amb À Punt la selecció musical prèvia a la mascletà. Fou una decisió pensada per arraconar la música valenciana i sobretot els grups que canten en català. Ni tan sols l’himne oficiós de les falles, el “València en falles”, ja no sona en la versió que va popularitzar Bajoqueta Rock, en català, sinó que s’ha tornat a l’antiga de Vicente Ramírez, en castellà.

Tanmateix, la sorpresa ha estat la irrupció de “Arrimaeta”, una cançó amb ritme de bachata i pasdoble, obra del músic valencià Sergi Aragó, Tacho. Aquesta melodia ha tingut un impacte enorme i s’ha apoderat del carrer i de les comissions falleres, que la fan sonar tothora per la megafonia. Més de seixanta xarangues ja n’han demanat la partitura, i la cançó es toca i es canta cada dia en la mascletà. Fins i tot l’autor la interpretà a Mestalla, abans d’un partit del València.

Sánchez i Puigdemont, combustible per a falles

Sergi Aragó és un conegut trombonista que ha acompanyat en rondes alguns músics i grups com ara C. Tangana, Nil Moliner, Suu, Buhos i Doctor Prats. La cançó repassa de manera molt desimbolta i fresca tots els tòpics de les falles i crea un ambient festiu que ha estat clau per l’èxit que ha tingut.

 

Pedro Sánchez es cruspeix “Salva” Illa al ritme de Bruce Springsteen

Dos mesos abans de les eleccions del 12-M a Catalunya, la maquinària electoral del PSC treballa a tot drap. En la cloenda del congrés socialista, el president espanyol, Pedro Sánchez, i el candidat a la Generalitat, Salvador Illa, s’han regalat un bany de masses. Al ritme de “It’s time”, d’Imagine Dragons, han travessat la platea del Palau de Congressos de Catalunya entre abraçades, petons, picades de mans, aplaudiments i selfies. Ara, qui obria el pas, amb dos guardaespatlles, era Sánchez, mentre Illa, a rebuf, recollia les restes de l’admiració al dirigent espanyol.

A la primera fila de la festa, entre més personalitats, hi havia càrrecs importants del socialisme, com ara els ministres María Jesús Montero, Pilar Alegría i Jordi Hereu, però també figures històriques i unes altres que han trobat refugi a l’empara de l’administració: l’ex-president José Montilla; el president del Consorci de la Zona Franca, Pere Navarro; l’ex-ministra i la presidenta dels Paradors de Turisme, Raquel Sánchez; l’ex-president i ambaixador a l’OCDE, Ximo Puig; i l’ex-ministre i ambaixador a la UNESCO, Miquel Iceta.

Sánchez i Illa els han saludat un per un, fins que els responsables de protocol els han fet pujar un moment a l’escenari per ser ovacionats pels assistents. L’escena, de molt a prop, l’observaven dos convidats de pedra –sense badar la boca–, el portaveu de Junts, Josep Rius, i el president del grup parlamentari d’ERC, Josep Maria Jové. Seguidament, la mesa del congrés ha cridat els noms dels membres de la nova executiva del PSC perquè ocupessin els seus llocs.

I, finalment, ha estat el torn de Pedro Sánchez, que ha tornat a l’escenari al ritme de “Hungry Hearts”, de Bruce Springsteen. “Primer, si us plau, aplaudim el discjòquei perquè ens posa una música fantàstica. Feia temps que no sentia en Bruce”, ha arrencat, entre riallades, i després s’ha dirigit a Illa com a “Salva”: “És curiós, Salva, perquè els que només miren l’any 2017 solament s’han posat d’acord que no et volen veure de president de la Generalitat.”

Sánchez, recolzat al faristol com si impartís una lliçó, ha fet un discurs netament electoralista. Ha donat per mort i enterrat el procés i amb prou feines ha mencionat l’amnistia. “Les mesures de gràcia i l’amnistia són eines per a la convivència i la normalització política”, ha dit, abans d’explicar que havia valgut la pena fer-ho, malgrat la pressió político-mediàtica de la dreta espanyola. “Catalunya està molt millor que el 2017 gràcies a un govern socialista”, ha afegit.

Posteriorment, Sánchez ha desempolsat el vell guió del PSOE quan trepitja Catalunya i s’ha compromès per enèsima vegada a reforçar l’autogovern. “Hi ha una gran lliçó del que ha passat a Catalunya. Catalunya no avançarà ni sola, ni dividida. Només avançarà unida. Amb els vostres compatriotes espanyols, que us estimen. Espanya us estima. Volem unir Catalunya amb tots els germans i germanes d’Espanya. I també amb Europa”, ha dit.

“Ara el que toca és Salvador. Ara el que toca és Catalunya”, ha conclòs, abans de donar pas a Illa, que novament ha agafat el rebuf del dirigent espanyol i ha dit que el seu gran objectiu, si fos president de la Generalitat, seria unir els catalans, que no pas uniformitzar-los. “Passar pàgina és unir els catalans, vinguin d’on vinguin. Unir els catalans pensin com pensin i parlin com parlin. Aquesta és la tasca principal del president de la Generalitat. Aquest va ser el propòsit fundacional del PSC. La unitat civil del poble de Catalunya”, ha dit.

Amb més de la meitat del discurs en castellà, el dirigent del PSC ha celebrat la diversitat de Catalunya, però ha insistit que no es podien usar la llengua i la procedència com a “fronteres mentals”. Per això, ha demanat novament de “passar pàgina sense vets” del procés i focalitzar l’acció política en els desafiaments que afecten la ciutadania.

En aquest moment, Illa ha volgut citar, com a advertiment, un discurs de “l’estimat” Pasqual Margall a la Universitat d’Estiu Ramon Llull. “Deia Maragall, el 2004, s’ha pensat des d’un país a la defensiva, instal·lat permanentment o, almenys massa sovint [Illa ha alçat els braços], en la identificació de perills d’enemics exteriors i també interiors”, ha llegit, sense mencionar que el paràgraf en qüestió, s’acaba així: “I no dic que això no estigués justificat, estic descrivint una situació.”

Però el dirigent del PSC no n’ha tingut prou, i ha perseverat en agafar trossets del discurs “Del ‘pal de paller’ al ‘catalanisme coral’”. “I continuava dient. Catalunya no s’ha de queixar més, no ha de bramar, no ha de plorar. Catalunya ha de proposar”, ha llegit Illa, entre aplaudiments. Una altra vegada, no ha mencionat la part final del paràgraf: “[Catalunya] ha d’exigir, però en el sentit més cordial de la paraula.”

Acabats els discursos, Sánchez ha pujat una altra vegada a corre-cuita a l’escenari per abraçar-se amb Illa. Seguidament, a la pantalla gegant ha aparegut una senyera i han començat a sonar “Els segadors”. Després, la pantalla s’ha tenyit de vermell, i ha sonat “La internacional” (en castellà). Sánchez i Illa l’han cantat amb la boca petita, mentre a la platea s’alçaven uns quants punys.

Passat el tràmit, Sánchez s’ha fotografiat i saludat amb els dirigents de la nova executiva del PSC. També amb la nova portaveu i batllessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, que el 2017 va plegar de l’executiva federal del PSOE pel suport dels socialistes espanyols a l’aplicació del 155. En un tres i no res, l’interior del Palau de Congressos s’ha buidat –i Sánchez ha desaparegut–, amb uns militants més preocupats pel dinar que no pas pel 12-M.

Llavors, l’entrada del Palau s’ha convertit en una zona improvisada per a fumar i mantenir converses. L’ex-dirigent de Ciutadans i batlle de Tarragona, Rubén Viñuales, n’ha mantingut una de molt animada amb el seu antecessor Josep Fèlix Ballesteros, que encara resta pendent de judici pel cas Inipro. En un altre racó, l’ex-diputat i president d’AENA, Maurici Lucena, ha comentat a Pere Navarro els problemes que ha tingut l’empresa de gestió aeroportuària amb el concurs del servei de terra. El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, s’ha inflat a fer-se selfies amb militants, mentre Antonio Balmón se n’ha anat amb el somriure d’un nen que ha acabat de fer els deures.

Pàgines