RECTIFICACIÓ: Per un error d’interpretació, en una primera versió d’aquesta notícia afirmàvem que el TSJC havia dictat una ordre de detenció contra Josep Costa.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Vox ha demanat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de detenir l’ex-vice-president del parlament, Josep Costa, que dimecres no es va presentar a declarar per la querella de la fiscalia que l’acusa de desobediència al Tribunal Constitucional espanyol. Costa va argumentar que no reconeix l’autoritat del tribunal.

Seure a dos metres del repressor i plantar una magistrada enrabiada al TSJC

The post Vox demana al TSJC una ordre de detenció contra Josep Costa appeared first on VilaWeb.

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat les condemnes de 25 i de 20 anys de presó als agents Rosa María Peral i Albert López, respectivament, pel crim de la Guàrdia Urbana, l’assassinat de la parella de Peral. La sala penal ha dictat una sentència en la qual desestima els recursos de cassació dels dos condemnats contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ja va confirmar la dictada per un Tribunal del Jurat de l’Audiència de Barcelona, que els va condemnar per un delicte d’assassinat amb traïdoria.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

També els va condemnar al pagament conjunt i solidari d’una indemnització de 450.000 euros al fill de la víctima, 225.000 euros al seu pare, 100.000 euros a cadascun dels seus dos germans, i 10.000 euros a la seva ex-parella, tot plegat en concepte de responsabilitat civil.

La Sala avala el relat de fets provats que recull que els dos condemnats van traçar un pla per a matar a la víctima, que vivia amb l’agent, i que consistia a esperar per a que estigués adormit o descansant per assassinar-lo. Així, el 2 de maig de 2017, de matinada, els dos acusats el van matar de manera violenta al domicili que compartia amb Rosa Peral a Vilanova i la Geltrú.

Després van utilitzar el telèfon mòbil de la víctima diverses vegades per a fingir que feia la seva vida amb normalitat i van portar el terminal en funcionament, perquè delatés el seu posicionament geogràfic, als voltants del domicili de l’ex-marit de Rosa, amb qui mantenia una relació molt conflictiva, per inculpar-lo. Els dos agents van introduir el cos de la víctima en el maleter del cotxe, propietat del guàrdia urbà assassinat, i van calar-hi foc a l’àrea del pantà de Foix.

The post El Suprem confirma les penes de 25 i 20 anys de presó pel crim de la Guàrdia Urbana appeared first on VilaWeb.

La colada de lava provocada per l’erupció del volcà de l’illa de la Palma (Illes Canàries) té una altura mitjana de sis metres, ha emès entre 6.000 i 9.000 tones de diòxid de sofre i avança a 700 metres per hora, arrasant al seu pas cases, cultius i infraestructures. Fins al moment l’erupció del volcà no ha provocat víctimes personals, però està deixant una situació “desoladora” en la zona, segons que ha explicat el president del Cabildo, Mariano Hernández Zapata.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Què fa que un volcà entri en erupció?

Més de 5.000 persones continuen evacuades fora de les seves llars per a garantir-ne la seguretat. La Unitat Militar d’Emergències (UME) ha desplegat a la Palma 67 membres i 30 vehicles, un contingent que s’incrementarà durant el matí fins a 180 efectius i 57 vehicles. A primera hora de la tarda hi ha prevista l’arribada de tres hidroavions més, segons que ha informat la ministra espanyola de Defensa, Margarita Robles.

[FOTOGRAFIES I VÍDEOS] Les imatges més impactants de l’erupció d’un volcà a la Palma

El president de Creu Roja a Canàries, Antonio Rico, ha definit l’erupció com una “veritable catàstrofe” i ha avisat de la possibilitat que es generi “una deterioració de la convivència” a l’illa perquè hi haurà molts veïns afectats durant un temps impossible de predir i que deixaran enrere bona part de la seva història i de la seva vida. La Creu Roja ha desplaçat a la Palma a 20 efectius que s’han sumat a altres 15 que ja treballaven a l’illa per a donar suport a les persones allotjades en un alberg habilitat a unes antigues instal·lacions militars situades de Santa Cruz de la Palma.

The post La colada de lava de la Palma avança a 700 metres per hora destruint cases i cultius appeared first on VilaWeb.

El jutge de l’Audiència espanyola Manuel García Castellón ha tancat la instrucció del cas Tàndem i ha proposta de jutjar els caps de seguretat de Repsol i de Caixabank per haver encarregat a l’ex-comissari José Manuel Villarejo l’espionatge del president de Sacyr amb el propòsit d’evitar que aquest grup aconseguís el control de Repsol. Això vol dir que el magistrat deixa fora del procediment judicial definitivament els màximes directius d’aquestes dues empreses. Perquè eximeix de cap culpa quatre dels investigats: el director de serveis patrimonials de Repsol, Juan de Amunátegui, i el de CaixaBank, Joaquim Uris Lloret; el secretari general de Repsol, Luis Suárez, i el director general de mitjans de CaixaBank, Antoni Massanell.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquest estiu passat, García Castellón ja va acordar el sobrseïment provisional de la causa contra el president de Repsol, Antoni Brufau, i l’ex-president de CaixaBank Isidre Fainé, amb una interlocutòria en què deia que no li constava pas que tinguessin cap relació amb el Grup Cenyt, mitjançant el qual Villarejo duia a terme l’espionatge. Ara ho confirma, i proposta que es jutgi el cap de seguretat de CaixaBank, Miguel Ángel Fernández Rancaño, i el de Repsol, Rafael Araüjo Bernabé; també l’ex-comissari Villarejo, el seu soci Rafael Redondo i el policia espanyol Enrique García Castaño. Els acusa de suborn i de descobriment i revelació de secrets.

El jutge diu que l’any 2011 el Grup Cenyt va elaborar una sèrie d’informes sobre Luis del Rivero, president de Sacyr, i la seva muller, el cap de seguretat de l’empresa i l’antic director financer de Repsol. L’empresa de Villarejo va obtenir informació de tots ells, com ara trucades de Del Rivero i del seu entorn, és a dir, dades de caràcter reservat que no es poden obtenir de manera oberta. L’aleshores cap de la unitat central operativa de la policia espanyola Enrique García Castaño, és qui va facilitar aquesta informació. També en aquell moment Villarejo era comissari en actiu de la policia espanyola.

The post Els directius de CaixaBank i Repsol se salven i en jutjaran els caps de seguretat per espionatge a Sacyr appeared first on VilaWeb.

Els Premis Octubre que convoca l’Editorial 3i4 arriben enguany a la cinquantena edició. Ara que s’ha tancat el termini de recepció d’originals, l’organització valora positivament les 295 obres que s’han presentat a les quatre modalitats. “Aquesta xifra demostra el bon estat de salut dels premis”, diuen des de l’editorial, que vol remarcar l’alta participació d’autors de les Illes i del País Valencià.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La gala de lliurament dels guardons es farà a València el 30 d’octubre. L’editorial recuperarà enguany el model tradicional de gala festiva que la pandèmia va obligar a eliminar en l’edició del 2020. El lloc on se celebrarà encara està per determinar i dependrà de les mesures de seguretat alticovid que siguen vigents en aquell moment.

De les 295 obres presentades, 99 originals opten al premi Andròmina de narrativa; 116 al Vicent Andrés Estellés de poesia; 27 al premi d’assaig Joan Fuster i 51 al Pere Capellà de teatre.

Els jurats de totes quatre modalitats estarà format per personalitats de les lletres i el pensament dels Països Catalans.

Per a celebrar la cinquantena edició dels Premis Octubre, 3i4 ha llançat una campanya especial a les xarxes socials per a recordar totes les obres i tots els autors que en alguna ocasió han sigut guardonats.

Enguany celebrem els 50 Premis Octubre. És el moment d'anar fent balanç d'aquest mig segle de trajectòria.

Si seguiu aquest fil anirem recordant els guanyadors de cada edició.
La majoria de títols encara els podeu trobar a llibreries o a https://t.co/oHvXvB7iua pic.twitter.com/PxM2mkM6fV

— Editorial 3i4 (@Editorial_3i4) September 9, 2021

The post Els Premis Octubre celebren el mig segle amb un recordatori virtual a tots els guanyadors appeared first on VilaWeb.

El govern espanyol ha començat les tasques prèvies al procés d’exhumació de les restes de 77 persones de les criptes de la basílica del Valle de los Caídos. Ho fa a petició dels familiars i un cop Patrimoni Nacional ha donat el vistiplau a l’operació. El procés suposa, en primer lloc, la instal·lació d’una infraestructura i l’organització dels equips humans que duran a terme les exhumacions. En els pròxims dies es delimitarà la zona de la intervenció. Segons el govern espanyol és l’operació d’exhumació més complexa que s’ha fet fins ara a l’estat i serà llarga a conseqüència de l’estat de les criptes.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les tasques de preparació tenen diverses fases. La primera és l’habilitació dels accessos als columbaris assegurant les estructures arquitectòniques. La segona és una intervenció forense per a la recerca i localització dels cossos i les anàlisis genètics que puguin permetre les identificacions. La tercera serà el recondicionament dels columbaris, la millora de les instal·lacions i de les condicions de conservació de les restes.

The post El govern espanyol comença a exhumar les restes de 77 persones del Valle de los Caídos appeared first on VilaWeb.

El rei emèrit espanyol Juan Carlos I havia estat notificat formalment per la fiscalia de l’obertura d’investigacions sobre el seu patrimoni quan va presentar una regularització fiscal “sense cap requeriment previ”, segons que publica el País. El fet que la notificació es fes abans de la regularització és molt rellevant, ja que invalida l’exoneració d’un delicte penal.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Juan Igancio Campos, el tinent fiscal del Tribunal Suprem espanyol i director de la recerca sobre la fortuna a l’estranger del monarca espanyol, va notificar-lo formalment de l’obertura de cada investigació que l’afecta, tres en total. Les notificacions es van fer el juny, el novembre i el desembre de 2020 a través de l’advocat de Juan Carlos I, Javier Sánchez-Junco. Les dues primeres notificacions es van fer abans de la presentació d’una regularització fiscal de 678.393,72 euros, incloent-hi interessos i recàrrecs, el 9 de desembre. La tercera notificació es va fer abans de la regularització de gairebé 4,4 milions d’euros de febrer de 2021.

Segons que marca l’article 305.4 del codi penal, la regularització neutralitza l’acció penal contra l’evasor sempre que “es faci un reconeixement complet i pagament del deute tributari abans que l’Administració Tributària li hagi notificat l’inici d’actuacions de comprovació o investigació” o la fiscalia “presenti una querella o denúncia” o “faci actuacions que permetin [al presumpte defraudador] de tenir coneixement formal de l’obertura de diligències”.

Fonts citades per el País excusen la regularització després de la notificació formal de les investigacions dient que eren notificacions “molt genèriques”. Els escrits del fiscal a l’advocat de Juan Carlos I l’informaven de l’obertura de diligències, però només es deia que era una recerca sobre fets que podien tenir “implicacions penals” per a ell, sense detallar si s’investigava un possible delicte fiscal o de, si era així, quin impost seria el suposadament defraudat, per quin import i de quin període impositiu. A les notificacions es convidava l’advocat del rei emèrit espanyol de personar-se a la investigació, però no ho va fer. En cas d’haver-ho fet no hauria pogut al·legar desconeixement de la investigació. De totes maneres, no li va caldre fer el pas formal de personar-se a la causa per saber els detalls de la investigació, que van filtrar-se a la premsa.

La primera notificació, de juny de 2020, feia referència a una investigació sobre l’origen dels 100 milions de dòlars que el rei saudita Abdulaziz bin Abdullah va lliurar a Juan Carlos I, i ell va acabar traspassant a la seva parella Corinna Larsen el 2012. La segona era per la investigació sobre l’ús de targetes opaques amb fons del magnat mexicà i amic del monarca Allen Sanginés-Krause. I la tercera sobre la investigació d’un trust financer del que Juan Carlos I seria beneficiari a les illes del Canal, un paradís fiscal.

The post Juan Carlos I ja sabia que l’investigaven quan va presentar la regularització fiscal appeared first on VilaWeb.

Cinc persones han estat ferides en un tiroteig a Sabadell (Vallès Occidental) durant la matinada, segons que ha avançat El País i han confirmat a l’ACN fonts policíaques. Les mateixes fonts han concretat que s’han sentit trets cap a quarts de dues de la matinada al carrer de la Serra de Galliners.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els ferits són tres dones i dos homes i tots ells han rebut assistència hospitalària. Els Mossos han obert una investigació per esclarir els fets.

The post Cinc ferits en un tiroteig de matinada a Sabadell appeared first on VilaWeb.

Les plataformes de televisió a la carta han estat les grans guanyadores de la 73a cerimònia de premis dels Emmy, que guardonen les millors sèries i programes de televisió. El retrat de la monarquia britànica The Crown (Netflix) ha guanyat set premis, entre ells el de millor sèrie dramàtica. La categoria de millor sèrie de comèdia l’ha guanyat Ted Lasso (Apple TV), sobre un entrenador de futbol americà que és contractat per dirigir un equip de futbol de la lliga anglesa, sense tenir cap coneixement d’aquest esport. L’any passat la cerimònia va haver de ser virtual per culpa de la pandèmia, però enguany 600 persones s’han reunit de nou a Los Angeles per gaudir de la festa de la televisió.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Vegeu a continuació tots els premiats de la nit:

Minisèrie

I May Destroy You (HBO)

Mare of Easttown (HBO)

The Queen’s Gambit (Netflix) (Guanyadora)

The Underground Railroad (Amazon Prime Video)

WandaVision (Disney Plus)

Millor sèrie dramàtica

The Boys (Amazon Prime Video) 

Bridgerton (Netflix) 

The Crown (Netflix) (Guanyadora)

The Handmaid’s Tale (Hulu) 

Lovecraft Country (HBO) 

The Mandalorian (Disney Plus) 

Pose (FX) 

This Is Us (NBC) 

Millor sèrie de comèdia

Black-ish (ABC)

Cobra Kai (Netflix)

Emily in Paris (Netflix)

Hacks (HBO Max)

The Flight Attendant (HBO Max)

The Kominsky Method (Netflix)

Pen15 (Hulu)

Ted Lasso (Apple TV Plus) (Guanyadora)

Millor especial de varietats (enregistrat)

Bo Burnham: Inside (Netflix)

David Byrne’s American Utopia (HBO)

8:46 – Dave Chappelle (Netflix)

Friends: The Reunion (HBO Max)

Hamilton (Disney Plus) (Guanyadora)

A West Wing Special to Benefit When We All Vote (HBO Max)

Millor especial de varietats (en directe)

Celebrating America – An Inauguration Night Special (Múltiples plataformes)

The 63rd Annual Grammy Awards (CBS)

The Oscars (ABC)

The Pepsi Super Bowl LV Halftime Show Starring The Weeknd (CBS)

Stephen Colbert’s Election Night 2020: Democracy’s Last Stand Building Back America Great Again Better 2020 (Showtime) (Guanyador)

Millor actor principal de sèrie dramàtica

Sterling K. Brown (This Is Us) 

Jonathan Majors (Lovecraft Country)

Josh O’Connor (The Crown) (Guanyador)

Regé-Jean Page (Bridgerton) 

Billy Porter (Pose) 

Matthew Rhys (Perry Mason) 

Millor actriu principal de sèrie dramàtica

Uzo Aduba (In Treatment) 

Olivia Colman (The Crown) (Guanyadora)

Emma Corrin (The Crown) 

Elisabeth Moss (The Handmaid’s Tale) 

Mj Rodriguez (Pose) 

Jurnee Smollett (Lovecraft Country) 

Millor actor principal d’una minisèrie

Paul Bettany (WandaVision)

Hugh Grant (The Undoing)

Ewan McGregor (Halston) (Guanyador)

Lin-Manuel Miranda (Hamilton)

Leslie Odom Jr. (Hamilton)

Millor actriu principal d’una minisèrie

Michaela Coel (I May Destroy You) 

Cynthia Erivo (Genius: Aretha) 

Elizabeth Olsen (WandaVision) 

Anya Taylor-Joy (The Queen’s Gambit) 

Kate Winslet (Mare of Easttown) (Guanyadora)

Millor guió per a minisèrie, telefilm o especial dramàtic

Michaela Coel, per I May Destroy You (Guanyadora)

Brad Ingelsby, per Mare Of Easttown

Scott Frank, per The Queen’s Gambit

Chuck Hayward i Peter Cameron, per WandaVision: All-New Halloween Spooktacular!

Jac Schaeffer, per WandaVision: Filmed Before A Live Studio Audience

Laura Donney, per WandaVision: Previously On

Millor direcció de minisèrie, film o especial dramàtic

Thomas Kail, per Hamilton

Sam Miller i Michaela Coel, per I May Destroy You: Ego Death

Sam Miller, per I May Destroy You: Eyes Eyes Eyes Eyes

Craig Zobel, per Mare Of Easttown

Scott Frank, per The Queen’s Gambit (guanyador)

Barry Jenkins, per The Underground Railroad

Matt Shakman, per WandaVision

Millor reality de competició

The Amazing Race

Nailed It!

RuPaul’s Drag Race (Guanyador)

Top Chef

The Voice

Millor actor principal de sèrie de comèdia

Anthony Anderson (Black-ish)  

Michael Douglas (The Kominsky Method)  

William H. Macy (Shameless)  

Jason Sudeikis (Ted Lasso) (Guanyador)

Kenan Thompson (Kenan) 

Millor actriu principal de sèrie de comèdia

Aidy Bryant (Shrill) 

Kaley Cuoco (The Flight Attendant) 

Allison Janney (Mom) 

Tracee Ellis Ross (Black-ish) 

Jean Smart (Hacks) (Guanyadora)

Millor direcció d’una sèrie de comèdia

James Burrows, per B Positive: Pilot

Susanna Fogel, per The Flight Attendant: In Case Of Emergency

Lucia Aniello, per Hacks: There Is No Line (Pilot) (Guanyadora)

James Widdoes, per Mom: Scooby-Doo Checks And Salisbury Steak

Zach Braff, per Ted Lasso: Biscuits

MJ Delaney, per Ted Lasso: The Hope That Kills You

Declan Lowney, per Ted Lasso: Make Rebecca Great Again

Millor guió d’una sèrie de comèdia

Steve Yockey, per The Flight Attendant: In Case Of Emergency

Meredith Scardino, per Girls5eva: Pilot

Lucia Aniello, Paul W. Downs i Jen Statsky, per Hacks: There Is No Line (Pilot) (Guanyadors)

Maya Erskine, per Pen15: Play

Jason Sudeikis, Brendan Hunt i Joe Kelly, per Ted Lasso: Make Rebecca Great Again

Jason Sudeikis, Bill Lawrence i Brendan Hunt, per Ted Lasso: Pilot

Millor sketch de varietats

A Black Lady Sketch Show

Saturday Night Live (Guanyador)

Millor magazin de varietats

Conan

The Daily Show With Trevor Noah

Jimmy Kimmel Live!

Last Week Tonight With John Oliver (Guanyador)

The Late Show With Stephen Colbert

Millor guió per a sèrie de varietats

Jenny Hagel, Demi Adejuyigbe, Ashley Nicole Black, Michael Harriot, Shantira Jackson, Ian Morgan, Dewayne Perkins i Amber Ruffin, per The Amber Ruffin Show: Peacock

Lauren Ashley Smith, Robin Thede, Ashley Nicole Black, Akilah Green, Shenovia Large, Rae Sanni, Kristin Layne Tucker, Holly Walker i Kindsey Young, per A Black Lady Sketch Show

Johnathan Appel, Ali Barthwell, Tim Carvell, Liz Hynes, Greg Iwinski, Mark Kramer, Writer Daniel O’Brien, John Oliver, Owen Parsons, Charlie Redd, Joanna Rothkopf, Chrissy Shackelford, Ben Silva i Seena Vali, per Last Week Tonight With John Oliver

Ariel Dumas, Jay Katsir, Stephen T. Colbert, Delmonte Bent, Michael Brumm, River Clegg, Aaron Cohen, Nicole Conlan, Paul Dinello, Glenn Eichler, Django Gold,
Gabe Gronli, Barry Julien, Michael Cruz Kayne, Eliana Kwartler, Matt Lappin, Pratima Mani, Felipe Torres Medina, Opus Moreschi, Asher Perlman, Tom Purcell, Kate Sidley, Brian Stack, John Thibodeaux, i Steve Waltien, per The Late Show With Stephen Colbert

Dan Bulla, Steven Castillo, Megan Callahan-Shah, Michael Che, Anna Drezen, Alison Gates, Fran Gillespie, Sudi Green, Steve Higgins, Colin Jost, Erik Kenward, Dan Licata, Jasmine Pierce, Dennis McNicholas, Lorne Michaels, Josh Patten, Gary Richardson, Pete Schultz, Streeter Seidell, Mark Steinbach, Will Stephen, Kent Sublette, Bryan Tucker, Celeste Yim, Dave Sirus, Mike Lawrence, Emma Clark i
Sam Jay, per Saturday Night Live

Actor de repartiment de sèrie dramàtica

Giancarlo Esposito (The Mandalorian)

O-T Fagbenle (The Handmaid’s Tale)

John Lithgow (Perry Mason)

Tobias Menzies (The Crown) (Guanyador)

Max Minghella (The Handmaid’s Tale)

Chris Sullivan (This Is Us)

Bradley Whitford (The Handmaid’s Tale)

Michael K. Williams (Lovecraft Country)

Actriu de repartiment de sèrie dramàtica

Gillian Anderson (The Crown) (Guanyadora)

Helena Bonham Carter (The Crown)

Madeline Brewer (The Handmaid’s Tale)

Ann Dowd (The Handmaid’s Tale)

Aunjanue Ellis (Lovecraft Country)

Emerald Fennell (The Crown)

Yvonne Strahovski (The Handmaid’s Tale)

Samira Wiley (The Handmaid’s Tale)

Millor direcció de sèrie dramàtica

Julie Anne Robinson, per Bridgerton: Diamond Of The First Water

Benjamin Caron, per The Crown: Fairytale

Jessica Hobbs, per The Crown: War (Guanyadora)

Liz Garbus, per The Handmaid’s Tale: The Wilderness

Jon Favreau, per The Mandalorian: The Marshal

Steven Canals, per Pose: Series Finale

Millor guió de sèrie dramàtica

Rebecca Sonnenshine, per The Boys: What I Know

Peter Morgan, per The Crown: War (Guanyador)

Yahlin Chang, per The Handmaid’s Tale: Home

Misha Green, per Lovecraft Country: Sundown

Dave Filoni, per The Mandalorian: The Jedi

Jon Favreau, per The Mandalorian: The Rescue

Ryan Murphy, Brad Falchuk, Steven Canals, Janet Mock, i Our Lady J, per Pose: Series Finale

Millor actor de repartiment de minisèrie

Thomas Brodie Sangster (The Queen’s Gambit)

Daveed Diggs (Hamilton)

Paapa Essiedu (I May Destroy You)

Jonathan Groff (Hamilton)

Evan Peters (Mare Of Easttown) (Guanyador)

Anthony Ramos (Hamilton)

Millor actriu de repartiment de minisèrie

Renée Elise Goldsberry (Hamilton)

Kathryn Hahn (WandaVision)

Moses Ingram (The Queen’s Gambit)

Julianne Nicholson (Mare Of Easttown) (Guanyadora)

Jean Smart (Mare Of Easttown)

Phillipa Soo (Hamilton)

Millor actor de repartiment de sèrie de comèdia

Carl Clemons-Hopkins (Hacks)

Brett Goldstein (Ted Lasso) (Guanyador)

Brendan Hunt (Ted Lasso)

Nick Mohammed (Ted Lasso)

Paul Reiser (The Kominsky Method)

Jeremy Swift (Ted Lasso)

Kenan Thompson (Saturday Night Live)

Bowen Yang (Saturday Night Live)

Millor actriu de repartiment de sèrie de comèdia

Aidy Bryant (Saturday Night Live)

Hannah Einbinder (Hacks)

Kate McKinnon (Saturday Night Live)

Rosie Perez (The Flight Attendant)

Cecily Strong (Saturday Night Live)

Juno Temple (Ted Lasso)

Hannah Waddingham (Ted Lasso) (Guanyadora)

The post ‘The Crown’ i ‘Ted Lasso’ triomfen als Emmy appeared first on VilaWeb.

Tenim setmanes internacionals de tota mena, ara estem en plena Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible i Segura i a l’octubre hi ha la Setmana Mundial de l’Espai, entre altres. També tenim dies internacionals. Demà és el Dia Internacional de la Pau i fa quatre dies va ser el Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Avui, 20 de setembre, comença una altra setmana internacional prou important, la Setmana Internacional de les Persones Sordes, que enguany té el lema “Celebrant pròsperes comunitats sordes”; durant la setmana es tracten tot de temes, que es poden veure a la web de la World Federation of the Deaf.

Aquesta setmana també se celebra el Dia Internacional de les Llengües de Signes, dijous, dia 23 de setembre, una data que les Nacions Unides va declarar oficial l’any 2017, fent-la coincidir amb la setmana internacional per a reivindicar aquestes llengües com una part de la diversitat lingüística i que es garanteixin els drets lingüístics. I enguany el lema és “Llengües de signes, drets humans”. A més, el 3 de juny és el Dia de la Llengua de Signes Catalana.

Tot plegat és una demostració de la perseverança de les persones sordes –sí, nosaltres diem què volem i què necessitem, no és bo ni correcte que ens ho diguin els altres; com els homes no han de dir com hem de ser les dones, ni els blancs han de dir com són els negres, els espanyols no han de dir com hem de ser els catalans, etcètera–, com a reconeixement que tenim la nostra comunitat –amb individus heterogenis i amb capacitats i fluïdeses lingüístiques diverses–, les nostres llengües de signes, que són vitals dins d’una societat i una educació que pretén ser inclusiva i multilingüe. Ho pretén, perquè encara no ho és. L’audiofonocentrisme i l’audisme encara són molt presents en la societat, sobretot a l’àmbit mèdic i educatiu. Els individus amb sordesa podem signar, parlar i escriure; amb un bon enfocament intermodal i multimodal, arribem a ser més bons multilingües si també adquirim una llengua signada al corpus lingüístic, amb els docents adients. Sobre això, podem rellegir l’article publicat el 3 de juny de 2021 a VilaWeb que aprofundeix una mica sobre aquest enfocament més saludable i fins i tot més sostenible.

Per aquesta raó sempre s’ha reclamat el principi que defensa la Federació Mundial de Persones Sordes –“Res sobre nosaltres, sense nosaltres”–, com una crida a treballar plegats, a tenir una visió compartida, amb professionals sords dins i amb el mateix estatus que la resta. Les famílies de nens amb sordesa i els seus professionals, tant de l’àmbit educatiu com de l’àmbit sanitari, han de poder comptar amb més professionals amb sordesa des del primer dia, i amb naturalitat, tal com ho fan als països més avançats. D’aquesta manera hi hauria una certa “prosperitat” d’aquests infants amb sordesa i famílies que creixerien amb més normalitat i naturalitat, sota una mirada conjunta i compartida. S’hauria de deixar de banda el capacitisme i la condescendència, que prou mal ens fa. En tot plegat hi ha fins i tot un regust de colonialisme, amb intents molt subtils d’eradicar o apartar les llengües de signes, o bé de fer esperar que les aprenguin més tard, que “ara per ara no cal” i podria ser un risc biopsicosocial. Tenir més recursos hi ajuda molt. Les persones amb ceguesa aporten més recursos, les persones amb autisme també (i molts d’aquests recursos són no verbals, però els tenen tots a l’abast). Tenir més recursos és fomentar la inclusió. Històricament, en l’educació del sord, ha costat moltíssim d’adquirir aquests recursos, per dicotomies o visions oposades que no hi haurien de ser. Caldria donar-ho tot, i després ja es veurà. Les motxilles poden anar plenes d’eines i s’agafa l’eina que necessitis en cada moment.

Per aquesta raó, a Catalunya es commemorarà el seu dia internacional el divendres primer d’octubre, a Badalona, organitzat per la Llar de Persones Sordes de Badalona. Hi haurà un parell de conferències centrades en l’educació dels alumnes amb sordesa i en la llengua de signes. Ens preocupa que encara hi hagi aquesta visió reduccionista –centrada sobretot en l’audició i en la parla– i fins i tot amb distincions per ús de codi: que si és oralista o signant, com si les altres llengües no fossin possibles o no poguéssim ser multilingües. Mundialment, les persones sordes ho volem tot i necessitem tots els recursos. I volem ser multilingües incloent-hi les llengües de signes, que són llengües inclusives i facilitadores, per accedir amb més seguretat a la comunicació i informació. A més, això ens proporciona un gran benestar psicosocial. Són tan necessàries com les llengües parlades i escrites de casa nostra. Les llengües de signes són molt minoritzades i amenaçades, sobretot perquè no es potencien des de l’àmbit mèdic i educatiu; ens calen professionals que dubtin menys de la validesa, sense prejudicis, por ni recels. I incloure més docents i professionals amb sordesa; d’aquesta manera, conjuntament, avançarem i les comunitats sordes seran encara més pròsperes, més formades i més sanes. Com a societat, necessitem més dones arreu per a no tenir un món dominat per homes; treballadors i docents que parlin més el català per a no caure en el parany de la bilingüització i de la castellanització. L’equilibri és important, i més sostenible per a tothom. Junts sumem.

 

Marta Vinardell-Maristany, psicopedagoga i logopeda

The post Una setmana i un dia internacional d’una minoria i una llengua minoritzada appeared first on VilaWeb.

The post Marta Vinardell-Maristany appeared first on VilaWeb.

Avui, 20 de setembre de 2021, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Com es negocia de veritat? Quatre lliçons de mètode en la resolució de conflictes polítics
• Dues preocupacions sobre el problema irresolt de l’aeroport | Editorial de Vicent Partal
• AUKUS: la “nova OTAN” afegeix Austràlia, amb la mirada posada a la Xina
• L’èxit increïble del basc entre la gent jove
• Hidrogen blau: frau o esperança contra l’emergència climàtica?
• I si el futur fos talibà? | Mail obert de Joan Ramon Resina
• Virus i verí de la llengua | Mail obert de Mercè Ibarz

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

Ara: 

Diari Bondia:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui: 

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades: “Erupció a la Palma” i “Les entitats temen una allau de desnonaments” appeared first on VilaWeb.

La manifestació d’ahir contra l’ampliació de l’aeroport de Barcelona no va ser especialment concorreguda. És evident que, una volta retirat el projecte pel govern espanyol, el possible sentit d’urgència de la marxa s’havia esvaït. No sabrem, per tant, quanta gent hi hauria anat si el projecte encara fos vigent, però tots convindrem que segurament n’hi hauria hagut molta més. Ara, com que és evident que la marxa no va respondre a les expectatives creades, saber per què ha passat això i entendre, per tant, fins a quin punt és real l’oposició al projecte és la primera preocupació que tinc.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La segona és més de fons. Em preocupa constatar que ací no s’ha resolt res i que tan sols s’ha aparcat el problema durant cinc anys, com si això fos una alternativa viable. I al preu d’haver donat un colp important a la idea d’un hub aeroportuari a Barcelona.

I això és una cosa que em preocupa substancialment perquè, a parer meu, trobar un consens raonable no és pas tan difícil, en aquest cas, llevat d’aquells grups que, en realitat, proposen una sola idea de futur: empetitir Barcelona. I crec que el govern de Catalunya hauria d’agafar el bou per les banyes. Primer posant-se d’acord els dos partits i després pressionant el govern espanyol i AENA.

Especialment perquè les bases d’un possible acord, si més no per a tenir clar els punts a tractar, a mi no em semblen gaire difícils de trobar. Que cal preservar la Ricarda ho veig claríssim. I no solament per les raons que tothom ha aportat, relacionades amb el caràcter únic d’aquell espai. Em sembla claríssim també perquè la Ricarda no cal tocar-la per aconseguir l’objectiu d’un aeroport amb més capacitat. No n’hi ha cap necessitat.

Per una banda, la reconfiguració de les pistes actuals pot facilitar notablement l’augment dels vols. I per una altra és una tendència evident que cada dia avions més petits volen més lluny. Els avions enormes que sí que necessiten més metres per a operar són substituïts ràpidament per avions més petits capaços d’arribar més lluny. De tots els que operen avui al Prat segurament sols l’Airbus 380 d’Emirates necessitaria, per a anar millor, més pista. Però, alerta, que això solament ho necessitaria per a anar millor, perquè operar, de fet, ja opera al Prat. No calen, per tant, els famosos cinc-cents metres per a poder aterrar o enlairar-se. Potser facilitarien les coses, però l’aeroport funciona sense i pot créixer sense.

I, quant a la nova terminal, també hi ha solucions possibles. Jo sóc del parer que és millor construir-la. El terreny ja ha estat reservat i preparat de fa anys, no modifica l’entorn i la seua funcionalitat com a estació de parada dels vols intercontinentals és raonable. Però si no es vol fer, per la raó que siga, una alternativa ben evident és augmentar el volum i la capacitat de l’actual terminal 2, la vella.

Evidentment, la clau més important és si l’aeroport ha de créixer o bé si, simplement per a millorar la gestió, ha de ser dirigit en clau local i no des d’AENA. Aquesta és la mare dels ous, ho sabem tots. I ara el govern català té una oportunitat també en això, perquè Europa ha obligat el govern espanyol a posar-s’hi d’acord.

Una cosa és evident, vist això: esperar cinc anys sense fer res, com pretén ara el govern espanyol, no és cap solució. Sembla més una criaturada que no una decisió política. Sobretot perquè no parlem de cinc anys i prou. D’ací a cinc anys, segurament amb l’aeroport ja col·lapsat, en caldrien tres o quatre o cinc més per a fer operatius els canvis que ara no es faran, no sabem encara prou bé per què. Perquè una piulada del president o que el seu partit vaja a una manifestació no són arguments presentables quan es parla de la que potser és la principal instal·lació pública de Catalunya.

The post Dues preocupacions sobre el problema irresolt de l’aeroport appeared first on VilaWeb.

Aquestes últimes setmanes hi ha una polèmica notable sobre l’hidrogen. L’emergència climàtica obliga a abandonar com més ràpidament millor l’ús dels combustibles fòssils. Les energies renovables i l’electrificació de tot el consum energètic han de ser la part fonamental per a resoldre aquest problema. L’hidrogen és vist també com un element complementari i necessari per a la descarbonització de l’economia. Tanmateix, aquest element és polèmic. Actualment, vora un 95% de l’hidrogen consumit és obtingut a partir de combustibles fòssils. L’objectiu final és d’obtenir l’hidrogen a partir de l’electròlisi de l’aigua amb electricitat de fonts renovables. La tecnologia ja hi és, però encara ha de millorar per poder competir en preu. Ara cal decidir com ho fem mentrestant. Augmentem la producció d’hidrogen, ni que sigui a partir de fonts fòssils? O hi ha maneres de produir hidrogen a partir de combustibles fòssils sense generar emissions? A més, aquests dies s’ha afegit a la polèmica la pujada del preu de l’electricitat generada per la manca de subministrament de gas fòssil en els mercats internacionals. L’hidrogen blau pot fer créixer la demanda de gas fòssil i encarir-lo encara més.

Les classes d’hidrogen googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quan es parla de l’hidrogen, cal tenir en compte les diverses maneres de generar-lo, perquè l’impacte ambiental pot ser molt diferent. Com hem vist, l’objectiu final que no discuteix gairebé ningú és generar-lo a partir de l’electròlisi de l’aigua, tant si és aigua dolça com marina. És l’anomenat hidrogen verd. Es fa servir l’energia elèctrica generada a partir de renovables –si es fan servir fonts diferents, no es considera verd–, bo i separant els àtoms d’hidrogen i d’oxigen de l’aigua (H2O), que són emmagatzemats separadament per a un ús posterior. Tots els països tenen aigua, sol i vent, de manera que potencialment qualsevol pot produir hidrogen. La tecnologia ja hi és i s’aplica amb l’excés de producció dels camps renovables. És a dir, abans de perdre l’electricitat produïda pel vent i el sol, es fa servir per generar hidrogen que després pot ser emprat per generar electricitat –actua com una gran bateria–, o com a combustible en vaixells –tal com fa Escòcia–, per exemple. A banda, hi ha l’aplicació en la indústria, especialment la química, des de la química orgànica fins a la fabricació d’acer, passant pels alts forns i la indústria farmacèutica.

Així i tot, l’hidrogen verd ha de competir en preu amb l’hidrogen gris, que és el més consumit actualment. No és solament perquè el gris sigui més barat, sinó també perquè utilitza la infrastructura gasística existent, que és molt àmplia. L’hidrogen gris s’obté a partir del metà (CH4), que conforma el gas fòssil –anomenat comercialment “gas natural”– mitjançant un procés químic denominat reformat de metà amb vapor. En aquest procés es fa servir vapor d’aigua (H2O) a gran pressió per separar el metà (CH4) en CO2 i hidrogen (H). El mateix procés s’usa per generar l’hidrogen negre-marró, que empra de matèria primera el carbó, prèviament gasificat a una temperatura de més de 700 ºC –en desaparició per l’abandonament del carbó. Un procés similar, el de la gasificació i el reformat, que es pot utilitzar per obtenir hidrogen a partir de biomassa. Tanmateix, en tots tres casos, s’obté com a residu CO2, que és alliberat a l’atmosfera, cosa que contribueix a augmentar les emissions i a agreujar l’emergència climàtica.

L’hidrogen té molts usos potencials, però amb un impacte ambiental que varia molt segons la quantitat que se’n generi.

Aquí és on entra en escena l’anomenat hidrogen blau. Bàsicament correspon a la producció d’hidrogen gris en què, en comptes d’emetre el CO2 lliurement a l’atmosfera, aquest es captura i s’emmagatzema, bé per a un ús industrial, bé sota terra, aïllant-lo de l’atmosfera perquè no empitjori el canvi climàtic. D’aquesta manera, es pot continuar produint hidrogen a partir de combustibles fòssils, però sense generar emissions. Malgrat això, l’agost passat es publicava en una revista científica internacional un article que qüestionava que l’hidrogen blau fos realment verd –sense emissions. Alguns qualifiquen l’hidrogen blau d’esperança ambiental, perquè fa créixer l’ús de l’hidrogen, un combustible que no emet contaminants. Uns altres l’acusen de frau ambiental, perquè el gas fòssil tan sols canvia de careta: no solament es continua usant per produir l’hidrogen, sinó que a més n’augmentarà el consum.

Els problemes i les conseqüències de l’hidrogen blau

Els autors de l’article publicat a la revista Energy Science & Engineerging sostenen que no és veritat que l’hidrogen blau no generi emissions. Segons els seus càlculs, només aconsegueixen una reducció marginal en relació amb l’hidrogen gris, d’un 9%-12% o menys. Encara més, si es pretén que aquest hidrogen substitueixi el gas fòssil o el carbó a la calefacció dels edificis, acaba generant un 20% més d’emissions. O un 60% més d’emissions si substitueix la combustió de dièsel. El debat científic és molt tècnic, però hi ha dos aspectes fonamentals. Per una banda, transformar el gas fòssil en hidrogen consumeix energia, que s’obté del mateix gas. És a dir, que si cremem hidrogen per escalfar-nos, no tan sols hem de comptar l’energia consumida directament, sinó també la que s’ha utilitzat per generar l’hidrogen. Posats a cremar hidrogen obtingut a partir de gas per escalfar-nos, resulta més eficient cremar directament el gas fòssil, sostenen els autors.

L’altre gran aspecte que destaca l’article és el de les emissions accidentals de metà a l’atmosfera. Són les que es produeixen en els pous d’extracció, les canonades de transport i les instal·lacions i processos que fan servir el gas fòssil. Els autors calculen que aquests escapaments són un 3,5%. Cal tenir en compte que el metà és un gas d’efecte hivernacle molt més potent que el CO2. I aquí és on els científics apunten a un nou problema. Normalment es parla de CO2 per mesurar l’impacte de tots els gasos d’efecte hivernacle. Es fa una equivalència d’aquests gasos amb el CO2, de manera que es tradueix l’efecte del metà com si fos CO2. Per fer-ho, es considera l’efecte del metà durant cent anys, tot i que la quantitat de metà alliberada a l’atmosfera disminueix a la meitat cada 12 anys, a diferència del CO2, que té una vida més llarga. Fent aquests càlculs, el resultat és que el metà és un gas d’efecte hivernacle 23 vegades més potent que no pas el CO2. Els autors són contraris a usar aquest valor en la conversió, perquè això dilueix el veritable impacte del metà durant un període de temps massa llarg.

De fet, cada vegada més científics són partidaris de dividir l’efecte en 20 anys i no pas en 100. Primer, perquè la vida mitjana del metà és de 12 anys, període durant el qual es concentra la seva capacitat de retenir la calor atmosfèrica. Segon, perquè l’emergència climàtica és ara, i no d’aquí a un segle. Si es fa servir la nova metodologia de càlcul, ens trobem que el metà és un gas d’efecte hivernacle 86 vegades més potent que no pas el CO2, i no 23 com es considerava fins ara. Això fa que les emissions accidentals de metà, encara que puguin semblar petites (un 3,5% del gas consumit), tenen un efecte sobre el sistema climàtic molt gran, que és subestimat.

Una altra crítica a l’hidrogen blau és la captura de CO2. Tot i que laboratoris d’idees com RethinkX confien que serà possible a gran escala, és una tecnologia molt qüestionada i que encara ha de demostrar si és viable i eficaç. Les principals crítiques se centren en el cost –que és elevat– i en el fet que els dipòsits geològics siguin realment estancs i no tinguin fuites. A més, la captura de CO2 permet a la indústria de combustibles fòssils de continuar funcionant com fins ara, actuant com una barrera contra la implantació de la generació solar, eòlica o geotèrmica, per exemple. De fet, un dels efectes de l’hidrogen blau serà l’augment de la demanda de gas fòssil. Per generar la mateixa calor en un habitatge, amb l’hidrogen blau necessitarem més gas fòssil que no pas ara. L’efecte contrari a l’objectiu de posar fi a l’ús dels combustibles fòssils.

Una última derivació és la conseqüència d’aquest augment de la demanda de gas fòssil. Precisament aquests dies hem pogut veure rècords en el preu de l’electricitat causats per la manca de subministrament de gas a Europa. A més, hem de tenir en compte que la UE qualifica el gas fòssil de “combustible alternatiu”, de manera que li atorga avantatges fiscals. Això fa que l’ús del gas vagi creixent en el transport públic, amb la compra de busos urbans que se serveixen d’aquest combustible. Alhora, es va construint infrastructura gasística als principals ports de la Unió, perquè el gas sigui el combustible dels vaixells. Amb uns preus del gas ja prou extrems, i amb un previsible ús creixent per les polítiques actuals europees, la producció d’hidrogen blau pot encarir encara més el preu del gas fòssil. En certa manera, recorda al debat sobre els biocombustibles a començament d’aquest segle, arran de la pujada del preu d’aliments bàsics. Amb un impacte especial al tercer món, perquè molts camps de conreu van passar de produir aliment a produir gra per a biocombustibles. Els governs van haver d’intervenir-hi per evitar episodis de fam, més enllà del qüestionament sobre els veritables beneficis ambientals dels biocombustibles.

Les Nacions Unides: cal eliminar urgentment les emissions de metà

A banda una pujada encara més gran del preu del gas fòssil per l’augment de la demanda, no hem de passar per alt l’impacte ambiental. La comunitat científica i diverses institucions polítiques –fins ara menystingudes i minimitzades– van prenent consciència del gran impacte de les fuites accidentals de metà a l’atmosfera. Segons estudis recents, quantitats ingents de metà s’escapen del fons marí a la mar del Nord a causa dels pous de petroli i gas abandonats. S’han denunciat també les fuites de metà als camps de petroli i gas de Romania, cosa que ha palesat la manca de legislació europea en aquest àmbit. Un fenomen que s’ha observat en més camps de producció fòssil, i també en les instal·lacions gasístiques, arreu del món. A banda la mala praxi, a la pràctica és impossible no tenir cap fuita de gas. Tot plegat ens mostra les conseqüències que tindrà a llarg termini l’ús de combustibles fòssils, fins i tot una vegada se n’hagi abandonat l’ús i l’extracció.

A la mar del Nord hi ha milers de pous de petroli i gas dels quals s’escapa metà incontroladament.

El metà no tan sols té un efecte sobre l’escalfament planetari, sinó que també genera ozó, un element perjudicial per a la salut. Per això les Nacions Unides han fet una crida a disminuir d’un 45% les emissions de metà causades pels humans durant aquesta dècada. Això evitaria una pujada de les temperatures de 0,3 ºC, salvaria la vida de 260.000 persones, estalviaria 775.000 visites a l’hospital per asma i 73.000 milions d’hores laborals, i alhora evitaria la pèrdua de 25 milions de tones de conreus. Vist que el gas fòssil duu lligat intrínsecament la fuita accidental de metà a l’atmosfera, l’única manera eficaç de disminuir-ne les emissions és disminuir-ne el consum i l’extracció.

Els interessos de la indústria fòssil enfront de la descarbonització de l’economia

Així doncs, per una banda, ens trobem amb la necessitat ambiental i de salut pública de disminuir l’ús de combustibles fòssils, i particularment del gas fòssil. D’una manera ràpida i urgent, com reclamen molts científics i institucions internacionals. De fet, aquests últims dies hem sabut que l’hidrogen verd produït a partir d’energia solar al sud d’Europa i a més llocs adients del planeta, ja ha assolit un preu equivalent més barat que l’hidrogen blau, cosa que el fa innecessari econòmicament. I a final d’aquesta dècada l’hidrogen verd resultarà més econòmic que no pas l’hidrogen blau arreu d’Europa. Tanmateix, això topa amb els interessos de la indústria fòssil.

El preu del gas és font de notícies aquestes últimes setmanes. L’hidrogen blau pot fer augmentar-ne encara més el preu (imatge: CCMA).

Els productors de gas i petroli estan molts interessats en la producció d’hidrogen blau, perquè és una manera d’augmentar el mercat del seu producte. La indústria del gas fòssil promou activament a Europa l’ús d’hidrogen per a calefacció i generació elèctrica amb la iniciativa “Gas pel Clima“. A escala internacional, l’Hidrogen Council, en què participen moltes empreses vinculades als combustibles fòssils, promou l’ús de l’hidrogen per a climatitzar totes les cases. En comptes de fer servir bombes de calor, que resulten més eficients energèticament i poden funcionar a partir d’electricitat de fonts verdes. Fins ara, la polèmica per l’hidrogen blau ha tingut un ressò especial als EUA i al Regne Unit, perquè és en aquests països on s’han alçat veus contra els plans governamentals per construir-ne instal·lacions de producció. Al Regne Unit, un dels màxims responsables de l’associació a favor de l’hidrogen (UK Hydrogen and Fuel Cell Association) va dimitir perquè va arribar a la conclusió que l’hidrogen blau era, anant molt bé, una distracció tecnològica molt cara i complexa en contrast amb les tecnologies verdes ja existents. I, anant molt malament, una via per a continuar utilitzant els combustibles fòssils com fins ara.

La polèmica sobre l’hidrogen blau tot just acaba de començar. Sectors acadèmics, alguns de lligats als combustibles fòssils, han preparat una resposta a l’article de l’agost sobre els impactes climàtics de la producció d’hidrogen blau. Forma part del debat científic habitual. Tanmateix, sembla clar que una producció generalitzada d’hidrogen blau o gris contribuirà a augmentar la demanda de gas fòssil, dividirà esforços i recursos per a lluitar contra l’emergència climàtica i farà de barrera a l’hora d’implantar ràpidament solucions completament verdes, com ara l’electrificació de tot el consum energètic i la descarbonització completa de l’economia. A banda restaran els interessos, ocults o declarats, darrere la promoció de l’hidrogen de fonts fòssils, també a casa nostra.

The post Hidrogen blau: frau o esperança contra l’emergència climàtica? appeared first on VilaWeb.

Amb aquest títol, Michel Feltin-Palas, periodista de L’Express, titulava un dels seus coneguts butlletins sobre llengües. Seguidor atent de la situació de les llengües minoritzades de l’estat francès, Feltin-Palas es mostrava entusiasmat per les dades contingudes en un estudi aparegut el 2019, “La nouvelle politique linguistique au Pays Basque“, escrit pel professor Eguzki Urteaga (Editions L’Harmattan).

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Que el basc és una llengua amb una penetració com més va més gran, especialment entre la joventut, és una dada coneguda. El mateix moment que el català coneix la regressió, el basc és l’exemple contrari. Que això no tan sols passava a les dues comunitats basques del sud sinó també al nord, ha estat la sorpresa.

Les dades que presenta el sociòleg Eguzki Urteaga indica que, en xifres totals, el nombre de parlants de basc a l’estat francès ha passat en cinc anys de 73.000 a 74.000. La xifra pot semblar ridícula, però no ho és pas. Ben al contrari. I la diferència amb la realitat de les altres llengües de l’estat francès, inclòs el català, així ho deixa clar. A tot arreu la mort de les generacions dels anys 1920 i 1930, les darreres que tenien el basc com a llengua materna, ha fet caure el nombre de parlants totals. Amb la sola excepció del País Basc, on no tan sols es manté sinó que puja.

Traduït això en percentatges, avui al nord del País Basc un 20,5% dels habitants parlen basc i un 9,3% es defineixen com a parlants passius (l’entenen, però parlen francès). A la comunitat autònoma basca el nombre de parlants és el 33,9% i el de parlants passius el 19,1%, i les distàncies es van reduint com més va més.

La combinació de l’ensenyament i la voluntat de ser basc

Segons Urteaga, aquest progrés espectacular cal explicar-lo sobretot gràcies a l’ensenyament en llengua basca. La progressió es manté en una mitjana de 4,7% cada any. I és una progressió que no tan sols ha estat capaç de “fabricar” parlants de basc que substitueixen de manera efectiva les generacions que el tenien com a llengua materna. Urteaga anuncia que aquests anys vinents el nombre de parlants de basc al nord farà un salt espectacular, perquè les enquestes només comptabilitzen els més grans de setze anys i la gran majoria dels nous escolaritzats en basc encara no han arribat en aquesta edat. I això sense que la llengua sigui oficial, com passa al sud.

L’autor de l’estudi explica que “el progrés d’una llengua depèn de tres factors principals: la densitat de parlants que tens al teu voltant, el sentiment de competència lingüística, la seguretat d’aquests parlants i la motivació, la voluntat, de fer servir la llengua”. I apunta que aquest darrer aspecte, la voluntat, ha estat clau en l’èxit del basc. Segons Urteaga, “una persona estarà més decidida a aprendre una llengua si aquesta li permet d’obtenir feina més fàcilment o si la llengua li dóna un sentit de pertinença comunitària, li permet de sentir-se part d’un grup humà”. Al sud, la suma de totes dues circumstàncies és la que explica el salt endavant del basc; al nord, afirma, el sentiment comunitari ha aconseguit trencar la barrera. 

De fet, el progrés cultural del basc al nord ja s’ha traduït clarament a la política i tot. Amb la sola excepció de l’extrema dreta, tots els partits francesos reclamaven a les eleccions departamentals del 2015 unes mesures de promoció del basc, i ara el suport a la llei Molac és massiu. Encara més, els grups nacionalistes bascs guanyen vots a cada procés electoral i tenen com més va més presència institucional també al nord. 

El perill? Els entrebancs de l’administració francesa. Cada any les ikastoles necessitarien vint-i-cinc nous mestres, però el Ministeri d’Educació francès només n’accepta cinc. I, com s’ha vist, la reacció a la llei Molac ha estat virulenta per part de París. Raó per la qual al País Basc avui la major part dels partits polítics reclama el canvi de la constitució francesa, per tal que les llengües com ara el basc, el català, el bretó, l’occità i el cors hi tinguin cabuda.

The post L’èxit increïble del basc entre la gent jove appeared first on VilaWeb.

Els dirigents d’Esquerra Republicana, l’únic partit independentista present a la taula de diàleg amb el govern espanyol, s’han escarrassat a ressaltar que el nom oficial de la taula diu que és de diàleg, però també és de negociació. El president Pere Aragonès ha dit més d’una vegada que l’objectiu de la taula ha de ser trobar solucions polítiques al conflicte. També ho va dir el president espanyol, Pedro Sánchez, el dia de la reunió: “El fet més important és avançar sense posar terminis a la resolució del conflicte.” La tesi de l’independentisme és que Catalunya té certament un conflicte nacional amb l’estat espanyol i, com a solució, en vol la separació. A la taula, les solucions polítiques que proposa Aragonès són l’amnistia i un referèndum, dues condicions que considera prèvies a la independència.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta taula de diàleg, que ha dividit notablement l’independentisme, no es presenta com la fase final del conflicte, és a dir, aquella fase en què s’ha de concretar una solució perquè la situació origina inestabilitat i és inassumible, com sol passar a la resta de conflictes nacionals. En aquest cas, es presenta com una fase prèvia per a evitar que el conflicte arribi a originar inestabilitat i, per tant, es fa en un context estable. Això va repetir-ho tres vegades Sánchez a la seva compareixença, després d’haver-se reunit amb Aragonès. Volia deixar clar que aquest era l’ordre dels factors, que aquest era el sentit de la taula. “El clima a Catalunya és molt més bo avui que no fa un any. Tenim la voluntat que d’ací a un any sigui encara millor que no el d’avui”, va dir.

És un ordre dels factors insòlit, gairebé sense precedents a la història contemporània. De conflictes, n’hi ha de moltes menes. Processos de pau després de lluites armades, alliberaments nacionals no violents, canvis de règim… Molts no s’hi poden equiparar, al cas català. En uns altres, la comparació és flagrant. Però la immensa majoria comparteixen un mètode que té poques variacions, amb un punt de partença i quatre requisits clars que no té la taula de diàleg activada pels governs català i espanyol.

Fotografia: Albert Salamé L’enemic té objectius oposats

És el punt original, de què en certa manera deriven tota la resta. En un conflicte entre dues parts que arriben a la negociació perquè és menys costosa que les alternatives, l’una part i l’altra són enemigues. No en un sentit romàntic del terme. Són enemigues, simplement, perquè cerquen objectius oposats, i no tan sols diferents. Totes dues parts es troben obligades a fer cessions –altrament, no hi ha negociació– i n’hi ha una que si fa balanç, hi surt més aviat guanyant i una altra que si fa balanç, hi surt més aviat perdent. Però la negociació parteix de la base que, idealment, totes dues parts volen objectius incompatibles.

Aquesta incompatibilitat motiva un principi de desconfiança política: com que l’altre vol l’objectiu contrari, cal establir un marc que asseguri que l’acord, si n’hi ha, es complirà, i que totes dues parts assumiran el cost polític de negociar. Una manera de relligar el compromís. Tot plegat implica quatre requisits.

1. El reconeixement com a subjecte polític

És potser el requisit més urgent: el reconeixement de l’altra part com a interlocutor, com a subjecte polític al marge de la nostra part, ben diferenciat, que representa algú que jo no represento. Quan el 1995 van començar les converses entre Israel i Palestina que van culminar en els acords d’Oslo, la primera pedra fou que Israel va acceptar l’Organització per a l’Alliberament de Palestina com un interlocutor en qui es delegaria la creació de l’estat de Palestina, i per tant deixava de considerar-la una organització terrorista. Alhora, l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, inversament, reconeixia que Israel tenia dret d’existir en forma d’estat.

Fotografia: Vince Musi / La Casa Blanca – Viquipèdia

El 1998, als acords que van dur la pau al nord d’Irlanda, el Regne Unit va reconèixer que l’estatus constitucional del nord d’Irlanda el determinarien democràticament el nord d’Irlanda i la República d’Irlanda i va accedir a crear un parlament, una cambra legislativa per al nord d’Irlanda. Al començament de l’abolició de l’apartheid a Sud-àfrica, el 1990, arran de la crisi interna al país, enmig d’onades de protestes i de la pressió internacional, el president Frederik de Klerk va començar amb dues grans mesures per a encarrilar el reconeixement dels drets polítics de la població negra: la legalització, després de trenta anys, del Congrés Nacional Africà, el principal partit del moviment, i l’alliberament de Nelson Mandela, que n’era el dirigent més destacat.

Fins i tot, sorprenentment, ho va fer l’ex-president del govern espanyol José María Aznar amb ETA, en una de les intervencions que més problemes li van causar al si de la dreta espanyolista. Era el novembre del 1998, quan va parlar del “moviment basc d’alliberament” per explicar que havia autoritzat membres del seu govern a establir-hi contactes. Quan Aznar parlava del “moviment basc d’alliberament” no es referia tan sols a ETA, sinó al conjunt d’organitzacions independentistes que defensaven la sobirania política del País Basc. Encara l’any passat, Aznar defensava haver-ho dit. “És una cosa que molts crítics i teòrics diuen que existeix”, va dir.

2. Un mediador internacional

És tal volta el requisit més clamorós. El president Carles Puigdemont ni tan sols va trobar un mediador després del 10 d’octubre de 2017, tot i que va dir que suspenia els efectes de la declaració d’independència tot demanant explícitament la intervenció d’un mediador internacional, que no va aparèixer mai. Precisament en aquella època, qui més s’aproximà a la definició de la figura fou el president basc, Iñigo Urkullu, que va presentar un document al govern català i a l’espanyol, llavors presidit per Mariano Rajoy, per tal que s’asseguessin a negociar. El punt de partida que proposava aquell document era que la part espanyola no activaria l’article 155, i que la part catalana no proclamaria la independència. El resultat és ben sabut.

Després d’allò, el moment que el govern espanyol ha estat més a prop d’accedir a trobar un mediador és el febrer del 2020, quan la vice-presidenta Carmen Calvo va defensar públicament que hi hagués un relator a la primera reunió de la taula de diàleg, que s’havia de fer setmanes més tard. La figura del relator es diferenciava del mediador perquè no intervindria ni dirigiria les reunions, sinó que simplement en prendria nota. D’aquesta manera, el govern espanyol rebaixava l’exigència que el govern de Quim Torra havia fet dos anys abans a la Declaració de Pedralbes. Torra demanava un mediador, però accedia a trobar una mena de punt de compromís, encara que el govern el trobés insatisfactori. L’enrenou originat per la possibilitat d’un relator va ser el detonant de la manifestació cèlebre de la dreta espanyolista a la plaça de Colón de Madrid contra Sánchez. El resultat també és ben sabut: no hi va haver relator.

Però la presència d’un mediador és una característica essencial a les negociacions de conflictes polítics. Un dels més coneguts és potser George Mitchell, senador demòcrata als Estats Units per Maine. El 1995, el president Bill Clinton va nomenar-lo enviat especial al nord d’Irlanda, on va intervenir a les negociacions entre el Regne Unit i l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). Mitchell va ser clau al procés de pau i, per començar, va establir que els mitjans per a resoldre les qüestions polítiques serien pacífics i democràtics, que totes les organitzacions paramilitars es desarmarien d’una manera comprovable.

L’acceptació d’aquests principis pel Sinn Féin va generar un fort sotrac dins el nacionalisme irlandès. Però les negociacions van avançar i van tenir resultats significatius. Per a la part britànica, l’èxit principal fou que l’IRA abandonés la lluita armada. Per a la irlandesa, que el Regne Unit reconegués el dret dels irlandesos de decidir democràticament el seu futur; que es retirarien les tropes britàniques i es desmilitaritzaria la policia reial britànica de l’Ulster, i que els ciutadans del nord d’Irlanda podrien tenir la nacionalitat irlandesa, per exemple. Sense les bases assentades per Mitchell i la vigilància nord-americana del compliment dels acords, la negociació hauria anat diferent.

De mediadors a títol individual o d’equip, encara que amb el suport internacional, n’hi ha haguts més. L’historiador Andrea Riccardi i el bisbe Matteo Zuppi van fer de mediadors informals al conflicte entre el govern de Moçambic i els grups revolucionaris, en un procés que va arribar a la pau el 1992. L’any 2001, el general kenyà Lazaro Sumbeiywo va ser fonamental perquè el govern del Sudan i el front d’alliberament nacional sudanès signessin la pau. L’ex-president finlandès Martti Ahtisaari va ser un dels artífexs del document que el 2005 van signar el govern d’Indonèsia i l’exèrcit insurgent de la regió d’Aceh, que volia la independència.

Però els mediadors també han estat els estats i, després de la Segona Guerra Mundial, les institucions internacionals. L’ONU, per exemple, ha intervingut als casos de la guerra dels Balcans i del Sàhara Occidental, després d’anar-se’n l’estat espanyol. La Unió Europea també va participar en la mediació al nord d’Irlanda. I, a banda, hi ha estats que han fet de mediadirs en tant que estats, com ara Alemanya i l’estat francès a Ucraïna, amb els acords de Minsk; i Xile, Veneçuela, Cuba i Noruega a les negociacions entre el govern de Colòmbia i les FARC. El cas de Noruega és especialment cridaner, perquè també ha intervingut entre Israel i Palestina, al Sudan i a Guatemala.

3. La discreció inicial i els contactes informals

Un dels presumptes acords a què van arribar Aragonès i Sánchez és que les reunions serien, d’ara endavant, discretes. El president de la Generalitat no va concretar si discretes volia dir privades o volia dir, simplement, que no haurien de causar tant d’enrenou com les dues que hi ha hagut fins ara. Sigui com vulgui, la discreció normalment sol ser a l’inrevés. Tot i que a la fase final del procés de negociació pugui haver-hi una escenificació formal, a la taula de negociació se sol arribar, almenys, amb una part dels deures fets. I això s’ha fet, abans, amb discreció.

En el cas de Sud-àfrica, per exemple, el 1989, un any abans de ser alliberat, el govern va començar de manera privada les negociacions amb Nelson Mandela. Just abans de retirar-se del càrrec per malaltia, el president Pieter Willem Botha va convidar-lo, encara pres, a prendre el te. Un mes i mig més tard, el seu substitut, Frederik de Klerk, per avançar en les peticions que Mandela havia fet a Botha, va alliberar tots els presoners del Congrés Nacional Africà, llevat de Mandela. Mandela fou alliberat després d’una altra reunió privada al despatx de De Klerk, quan el president ja havia anunciat als seus ministres que començaria els tràmits per a l’abolició de l’apartheid. No fou fins llavors que començaren les negociacions per a pactar els termes de l’abolició.

Nelson Mandela i Frederik de Klerk (fotografia: Viquipèdia).

També són ja conegudes les reunions de representants del PSOE amb membres d’ETA partidaris de l’abandonament de la lluita armada com un pas previ per a arribar-hi. L’ex-president del parlament basc, el socialista Jesús Eguiguren, va començar negociacions amb gent afí a ETA l’any 2002. No fou fins el 2006, amb les negociacions anunciades públicament, autoritzades per la justícia espanyola, amb José Luis Rodríguez Zapatero de president, i fetes al Centre de Diàleg Henri Dunant, a Ginebra, que ETA va acordar amb el govern espanyol un alto-el-foc permanent.

En aquesta mena de processos, tant els contactes informals previs com la negociació formal solen trobar molts entrebancs, per les discrepàncies internes de les organitzacions paramilitars. Una part d’ETA va trencar la treva amb l’atemptat a l’aeroport de Madrid, i va reprendre l’activitat oficialment el 2007. Encara van haver de passar quatre anys abans de la retirada final d’ETA. D’una manera semblant, les negociacions de pau al nord d’Irlanda van originar escissions als grups paramilitars de l’una banda i de l’altra que, al seu torn, van motivar atemptats sobretot entre faccions diferents de combatents. En el cas de l’IRA, la direcció s’havia reunit unes quantes vegades amb el govern britànic, a partir de mitjan dècada dels setanta, molt abans del 1995.

En el cas de Moçambic, que esmentàvem abans, tot i que hi va haver una negociació oficial entre governs, Andrea Riccardi i Matteo Zuppi mai no van ser mediadors en sentit estricte. La seva feina va consistir en un seguit de contactes informals, lents i progressius entre les parts perquè anessin reforçant la confiança i el sentiment de reconeixement mutu i poguessin arribar a negociar. Un cas semblant és el del Salvador: a final de la dècada del 1980 el govern i el Front Farabundo Martí d’Alliberament Nacional van establir molts contactes informals. No va ser fins que el 1989 va intervenir-hi l’ONU i va acordar unes comissions negociadores i una agenda de treball, que es va encarrilar la pau, assolida el 1992. Però una part important de la feina ja era feta.

La fotografia de l’encaixada de mans entre el primer ministre israelià, Isaac Rabin, i Iàssir Arafat, president de l’Organització d’Alliberament de Palestina, amb el president Clinton entremig, va simbolitzar la signatura conjunta d’una declaració de principis que havia de resoldre el conflicte. Però les converses fins a arribar en aquest punt havien començat tres anys abans, amb la intervenció de diplomàtics secrets noruecs que havien hagut d’acordar amb totes dues parts les condicions per a començar a treballar.

4. La negociació va més enllà dels governs

Ha estat la polèmica més forta que fins ara ha sacsejat la taula de diàleg pactada per Sánchez i Aragonès. El president de la Generalitat ha refusat que formin part de la delegació catalana els membres de Junts per Catalunya que no són part del govern, després de veure que el govern espanyol també hi havia vetat la presència del vice-president Oriol Junqueras i havia amenaçat d’aixecar-se de la taula si les delegacions no eren exclusivament governamentals. A la primera reunió de la taula, el febrer del 2020, hi havia quatre membres que no eren part del govern: Elsa Artadi i Josep Rius, per part de Junts, i Josep Maria Jové i Marta Vilalta, per part d’ERC.

No tan sols és molt inusual que una de les dues parts tingui dret de vet sobre la composició de l’altra delegació, sinó que gairebé no hi ha precedents contemporanis de resolucions de conflictes nacionals negociades tan sols entre governs, sense que el partidari d’una transformació política no hagi emprès, abans, accions unilaterals. En el cas d’Escòcia, en què gairebé no hi hagué negociació, el primer ministre britànic, David Cameron, es va avenir al referèndum quan el govern de l’SNP ja n’havia fet els tràmits al Parlament Escocès. I ja hem vist més amunt que quan Aznar es referia al moviment basc d’alliberament no es referia solament a ETA, sinó que hi incloïa partits polítics com ara Batasuna, organitzacions de la societat civil a favor de l’amnistia, organitzacions juvenils i sindicats. Per això, també, Aznar ho va especificar.

The post Com es negocia de veritat? Quatre lliçons de mètode en la resolució de conflictes polítics appeared first on VilaWeb.

Quan Bill Clinton va dir que el futur seria o català o talibà, la ximpleria complagué els il·lusos que es paguen de paraules. La llagoteria era la torna del xec cobrat per la selfie que el govern català tingué el caprici de fer-se amb l’ex-president més popular de les últimes dècades. Políticament, però, l’elogi era inconseqüent. L’any següent José María Aznar demostraria que una imatge val més que mil paraules posant els peus damunt la taula amb George W. Bush durant la cimera dels G-8. A molts catalans, però, se’ls va escapar la ironia de Clinton, acostumats com estan a dividir el món en bons i dolents i considerar-se, per vocació meritòria, els més bons de tots. I és que els talibans no haurien pagat mai una fortuna per fotografiar-se amb el president americà i afalagar-se d’una manera tan barroera. A ells la inflexibilitat els ha dut el menyspreu de mig món però una sonada victòria en una guerra de vint anys contra les forces més ben equipades del planeta. Vint-i-nou, en realitat, si hi comptem la guerra contra els soviètics durant els anys vuitanta.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Un primer ministre talibà al capdavant de l’Afganistan: qui és el mul·là Hassan Akhund?

Heus aquí que el món no sols es divideix d’acord amb criteris morals, sinó també d’acord amb uns altres, el de la gosadia en la resistència, posem per cas. També era això, o més ben dit, era justament això que es desprenia del fals elogi de Clinton, qui durant la seva presidència no va apartar-se ni un mil·límetre del guió de la política exterior dels Estats Units en relació amb Espanya. Tampoc no se n’havia apartat cap dels seus antecessors ni, després, cap successor. Irònicament, l’únic que s’acostà a reconèixer molt indirectament el dret d’autodeterminació dels catalans fou l’imprevisible Donald Trump, quan el setembre del 2017, durant la conferència de premsa amb Rajoy al Jardí de Roses, respongué a un periodista que si el president espanyol volia impedir el referèndum, la gent s’hi giraria en contra. I reconegué implícitament la condició nacional de Catalunya recordant que el conflicte feia segles que durava. Era una crítica a la incapacitat de l’estat de resoldre’l políticament i al concepte de democràcia de Rajoy, crítica que no s’escapà al president espanyol malgrat anar embolicada amb un desmesurat elogi d’Espanya i una defensa de la seva unitat.

Els estats no tenen amics sinó interessos. Una greu ingenuïtat de l’independentisme fou confiar en la raó democràtica dels catalans i descurar els interessos dels estats decisius. En canvi, la diplomàcia espanyola, que coneix bé els reflexos del poder, va treballar-hi sense importar-li’n el preu. S’ha criticat molt els favors d’Alfonso Dastis per a comprar les voluntats d’alguns governs, però féu allò que calia del punt de vista de l’estat. Per més gran que fos, el preu no ho seria mai tant com perdre Catalunya. Els interessos i no pas els principis amistancen els estats, si fa no fa com passa amb les persones. En qüestió de dies els talibans van capgirar l’actitud occidental i convertiren els enemics mortals d’una guerra de vint anys en interlocutors i futurs subministradors d’ajut econòmic. La Unió Europea va avançar-se en el reconeixement de facto, disfressant la giragonsa amb la vàcua exigència que es respectessin els drets de les dones i la llibertat d’expressió. A Alemanya, el ministre d’Afers Estrangers, Heiko Maas, no va deixar pràcticament cap espai per al dol entre el discurs d’Annegret Kramp-Karrenbauer del 24 d’agost, en què la ministra de Defensa es referí a les baixes i ferits de l’exèrcit propi, i l’obertura de relacions amb el règim talibà.

La situació dels Estats Units no és pas més còmoda, però de moment Biden no es pot permetre les cabrioles de la Unió Europea. Ja li arribarà també el moment de normalitzar el règim talibà, encara que ho faci amb més decòrum i unes contrapartides concretes. El nation building s’ha acabat i això no és cap bona notícia, car ningú ja no podrà reclamar als “imperialistes” que defensin la democràcia allà on la gent la menysté o fins la repudia. Allò de “la gent s’hi girarà en contra”, que advertia Trump si el govern espanyol violentava el referèndum, s’ha esfondrat no sols per l’intent de l’ex-president americà d’anul·lar centenars de milers de vots a les eleccions de l’any passat, sinó sobretot per la devaluació de la democràcia arreu del món. Cada vegada hi ha més pobles que no respecten les urnes. La imatge dels nous temps podria ser ben bé la manifestació, la passada setmana, de dones afganeses tapades de cap a peus i exhibint pancartes en què es llegia: “Mori la democràcia“.

D’ençà del segle XIX que s’arrossega el fetitxe de la modernitat. Encara és molt estesa la superstició de la novetat com a paradigma del valor social. La radicalitat ja és això: creure que cada dia surt un nou astre i que el d’ahir ja no escalfa ni escalfarà demà. Però això és un prejudici. La vida és essencialment repetició. De tant en tant, un geni assaja una petita variació, que de primer passa desapercebuda fins que, a còpia d’imitar-se, s’estén i se’n poden mesurar les conseqüències. Fixeu-vos com el virus de la covid s’ha reproduït milions de vegades fins que amb una petita alteració ha originat la variant delta, molt més eficaç per a reproduir-se. La gent no actua pas de manera diferent. Cada societat té una música de fons en la qual, per disseny o per accident, hi assaja diferents arpegis. Si la melodia agrada, es posa de moda i la sentim una vegada i una altra fins que no ens la podem treure del cap. Això es comprova fàcilment en el llenguatge. Hi ha paraules que, introduïdes en una llengua, tot d’una es repeteixen amb qualsevol pretext fins a la inanitat. La gent les empra com si fossin l’eix de la frase, per bé que en realitat són un índex del gregarisme de la societat. Per això són anomenades llocs comuns, la Rambla del sentit.

Si parem esment en la història de Catalunya, ens adonarem que els esdeveniments remarcables inauguren episodis d’una trama contínua. La relació d’amor i odi dels catalans amb Espanya no els permet d’adoptar una actitud resolutiva, bé d’enemistat absoluta, bé de confraternització definitiva. No parlo sols de les declaracions dels polítics, que profereixen declaracions d’amor a Espanya mentre li reclamen coses que Espanya no acceptarà mai. Perquè no pot acceptar-les, perquè per als espanyols la raó de ser de Catalunya és perpetuar el seu prestigi de nació conqueridora i consolidar el poder on sempre ha estat. La necessitat dels catalans d’ésser estimats no té ni la mínima correspondència a l’altra banda i els desarma en qualsevol negociació. A més els fa indignes a ulls propis. Quan Abascal diu que Sánchez havia d’haver bufetejat Aragonès, diu allò que ja ha passat, encara que ho expressi en els termes en què es feien les coses en un passat que perviu a l’imaginari espanyol.

El drama català consisteix a creure que se supera la maledicció de la història al moment que es repeteix d’esma l’estructura de la derrota. L’oportunitat “històrica” de la quasi-cimera dels governs català i espanyol fou una variació exemplar del leitmotiv secular. D’aquestes “negociacions”, n’hi ha hagut una grapat de les Bases de Manresa ençà, passant per la permuta de la declaració de la república de Macià a l’estatut d’autonomia i les seves diverses variacions, sempre ribotades i sempre caient dins l’òrbita de l’absolutisme castellà. Tanmateix, aquesta vegada hi ha hagut una originalitat, gairebé una invenció: el cop de geni del president Aragonès imposant l’autoritat … no pas a l’interlocutor sinó a l’equip propi, amb la finalitat d’aigualir encara més la força reivindicativa a la taula de negociació.

Henry Kissinger, un dels estadistes més tèrbols però més astuts del darrer mig segle, oferí fa poc aquest diagnòstic sobre el futur de la democràcia en uns Estats Units culturalment dividits: “Les democràcies evolucionen en el conflicte entre faccions. Aconsegueixen la grandesa amb les reconciliacions.” Les lluites sectàries són l’expressió de la diversitat d’interessos que la democràcia permet de coexistir. El xoc dels interessos introdueix variacions dintre de la repetició, d’altra manera monòtona, uniforme i rutinària, de la política democràtica que inaugurà la constitució dels Estats Units. Però la democràcia aconsegueix d’imposar-se sols quan la diversitat d’interessos convergeix en un interès superior que els reconcilia tots.

The post I si el futur fos talibà? appeared first on VilaWeb.

Avui s’ha produït  l’erupció d’un volcà situat a Cabeza de la Vaca a l’illa de la Palma, a les Canàries. El fenomen ha originat un cúmul de cendra i fum que ha baixat muntanya avall i ha arribat a una carretera pròxima a la zona. Uns mil tres-cents veïns pel cap baix han estat desallotjats  prèviament del municipi de El Paso.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

[VÍDEO EN DIRECTE] La lava comença afectar els primers habitatges al costat del volcà de la Palma

A continuació, us oferim les imatges i els vídeos més impactants:

 

🌋 Impresionante la visión nocturna de la erupcion del volcán. Magnífico trabajo de los compañeros de @eldia y @laprovincia_es. La erupción de La Palma, minuto a minuto.
🎥 Andrés Gutiérrez https://t.co/OSRU59cM05 pic.twitter.com/56JKsqsCHO

— Jorge Fauró (@jorgefauro) September 19, 2021

Con la noche la erupción volcánica de #LaPalma se vuelve más impactante

Así está la situación a esta hora de la noche. La estamos viendo en directo en todos los canales de RTVC #VolcanLaPalma

▶️ https://t.co/jaOKVtVX4r pic.twitter.com/eXbCEQGAFx

— RTVC (@RTVCes) September 19, 2021

👉El nivel de Alerta declarado se ha subido a naranja.

Mostramos otro video grabado por compañeros de #IGNSpain en #ErupciónLaPalma.

👉No desplazarse a las zona afectadas

@mitmagob #PEVOLCA pic.twitter.com/IHyQ0TxGEk

— IGN-CNIG (@IGNSpain) September 19, 2021

🔴 #ÚLTIMAHORA: La lava penetra en algunas casas de la zona de erupción.#VolcanLaPalma #LaPalmahttps://t.co/MolMGnVauu pic.twitter.com/z3H8v4PPUr

— Conexión BTC Televisión Canaria (@Conexion_BTC) September 19, 2021

El ámbito territorial de esta emergencia abarca los municipios de Tazacorte, El Paso, Fuencaliente, Mazo y Los Llanos de Aridane. Afectando directamente a los municipios de El Paso y Los Llanos de Aridane

Imágenes tomadas por @IGNSpain @112canarias @CabLaPalma pic.twitter.com/15tAHPgxqZ

— RTVC (@RTVCes) September 19, 2021

#ULTIMAHORA En erupción #volcanCumbreVieja en la isla #LaPalma #España. La lava penetra en algunas casas de la zona de erupción. Pdte @sanchezcastejon pospone viaje a #NuevaYork para atender la contingencia. pic.twitter.com/1SnmS1voII

— Rolando Segura (@rolandoteleSUR) September 19, 2021

#LaPalma #volcanLaPalma #volcanCumbreVieja #volcano Lava running downhill… pic.twitter.com/wXi5Ie2AeG

— Shecience (@shecience) September 19, 2021

Ojo!! Nueva erupción cercana a la que ya estaba en curso. #volcanLaPalma #volcanCumbreVieja pic.twitter.com/Ukyyv2D4hj

— ☁MeteoLaMatanza☁ (@meteolamatanza) September 19, 2021

Otra perspectiva de esa colada de lava que ya se dirige hacia algunas viviendas en Cabeza de Vaca, Las Manchas. Este tipo de erupción de carácter estromboliano ha emitido ya varias coladas tipo AA. #volcanLaPalma #volcanCumbreVieja pic.twitter.com/GeEwdkbPUc

— ☁MeteoLaMatanza☁ (@meteolamatanza) September 19, 2021

 

The post [FOTOGRAFIES I VÍDEOS] Les imatges més impactants de l’erupció d’un volcà a la Palma appeared first on VilaWeb.

Remei Oliva és l’última dona viva de totes les qui van infantar a la maternitat d’Elna. Avui, a cent dos anys, hi ha tornat per a la presentació de l’edició en català de les seves memòries, La noia de la capsa de fils, que ressegueix l’exili que va viure quan, l’hivern del 1939, va haver de deixar enrere la feina de modista i fugir a l’estat francès. La traducció del seu testimoni, publicat en francès per primera vegada el 1988, forma part de la col·lecció “Memòries” del Memorial Democràtic. “Espero que el record pervisqui”, ha dit Oliva durant l’acte a la maternitat. La consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, ha subratllat que el d’Oliva és el testimoni que representa la veu “de totes les dones víctimes de l’exili” que van ser “víctimes de la barbàrie”. Remei Oliva tenia vint anys quan, aquell hivern del 1939, va haver de deixar casa seva a Badalona. Va tancar les portes a la vida de modista i als seus somnis, per fugir cap a l’estat francès.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La maternitat d’Elna formarà part de la xarxa de memòria històrica de la Generalitat

Trenta-tres anys després, l’edició en català

El llibre La noia de la capsa de fils ressegueix els quinze mesos que Oliva va passar als camps d’Argelers i Sant Cebrià, el naixement del seu primer fill a la maternitat d’Elna i la difícil integració en un estat francès immers dins la Segona Guerra Mundial. El llibre es va publicar per primera vegada en francès el 1988. Fa setze anys va sortir en castellà i ara n’ha arribat la traducció al català.

Avui, a punt de fer cent tres anys –va néixer el 29 de setembre del 1918– Remei Oliva ha tornat a la maternitat d’Elna. Ella és l’última mare viva de les que van infantar els 597 nens a qui Elisabeth Eidenbenz va ajudar a néixer. I ha estat precisament ací, el lloc on va néixer el seu primer fill, l’escenari que la Generalitat ha escollit per presentar la traducció de les memòries.

Símbol de totes les dones republicanes exiliades

La consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, ha destacat que el relat d’Oliva és un testimoni molt valuós perquè és símbol de la valentia i la dignitat de les dones republicanes exiliades. “Ella ens parla de la vida als camps de refugiats, de les noies que tenien fills, de l’absència de pare de les criatures, de les famílies, malalties i plagues. De com cadascú lluitava internament per sobreviure en condicions infrahumanes i de com, malgrat les adversitats, la vida s’obria camí.”

Ciuró ha destacat que les memòries d’Oliva són història en majúscules, que s’han d’explicar als més joves perquè siguin conscients de com el feixisme va trepitjar els drets humans d’unes quantes generacions.

The post “Espero que el record pervisqui”: la noia de la capsa de fils retorna a cent dos anys a la maternitat d’Elna appeared first on VilaWeb.

La batllesa de Barcelona, Ada Colau, ha reclamat al govern que reobri el lleure nocturn abans de les festes de la Mercè, que comencen el dia 23 de setembre. Colau creu que així es poden evitar situacions com la macroentrompada de la UAB. “No és un problema només de la Mercè, i l’estem veient a tot Catalunya. El que li hem plantejat a l’executiu català és que no volem polemitzar sobre les mesures sanitàries”. Ho ha dit en una entrevista a El Periódico, on ha subratllat que la gent té ganes de sortir i recuperar la vida social. “S’ha donat un missatge que hi ha més del 70% de la població vaccinada i podem fer vida normal amb mascareta”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tota la programació dels concerts de la Mercè 2021

Colau ha demanat que s’estudiï la flexibilització complint amb els protocols que siguin necessaris i amb les garanties sanitàries que donin seguretat a tothom. Creu que la mesura permetria descongestionar una mica tota l’àrea metropolitana i que no hi hagi l’efecte crida de la Mercè. Tot i això, considera que encara hi ha un marge de temps per prendre aquesta decisió i considera que quan acabin els actes programats i sotmesos a control de l’aforament, el lleure nocturn pot esdevenir una alternativa amb garanties a les festes al carrer sense cap mena de control.

The post Colau demana que es reobri el lleure nocturn durant la Mercè appeared first on VilaWeb.