El conseller de Medi Ambient, Infrastructures i Territori valencià, Vicente Martínez Mus, ha anunciat que el tram que uneix les estacions de Paterna i Llíria de Metrovalència, de la línia 2, tornarà a entrar en servei el 24 de desembre després d’haver reparat els danys causats per la gota freda.

“Els treballs i proves tècniques que es realitzen al tram que discorre pel polígon industrial Fuente del Jarro avancen segons el previst, per la qual cosa ja s’està en disposició de posar en servei el tram de la xarxa que va des de Paterna a Llíria, sumant-se així a la resta de línies de metro en funcionament des del 3 de desembre passat”, ha explicat Martínez Mus.

Actualment, Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) ultima les obres de la construcció del nou baixador de Font del Barranc i duplicació de via que es realitzen al tram de la Línia 2 (Llíria-Torrent Avinguda) que discorre pel polígon industrial Font del Gerro, segons detalla el Govern valencià en un comunicat.

La posada en marxa d’aquest tram d’uns 20 quilòmetres permet de tornar a donar servei a Paterna, inclosa la urbanització la Canyada, l’Eliana, la Pobla de Vallbona, Benaguasil i Llíria, per la qual cosa els autobusos alternatius a Metrovalència deixaran de prestar servei.

Després d’aquesta obertura, queda sense servei el tram de la xarxa de metro que uneix Sant Isidre i Castelló en què FGV treballa per reconstruir les zones afectades i recuperar la circulació primer fins a València Sud i, posteriorment, al conjunt dels punts afectats.

L’ex-conseller Raül Romeva ha renunciat a presidir la Fundació Irla perquè el Tribunal Suprem (TS) espanyol es nega a amnistiar-lo. L’entitat explica en un comunicat que la renúncia s’ha fet perquè la seva inhabilitació s’ha allargat més temps del temps previst quan va incoporar-s’hi.

Romeva continuarà representant la Fundació com a portaveu de l’entitat, a l’espera que l’aplicació de la llei d’amnistia. “I es posi fi, definitivament, a la situació de repressió que ell i altres dirigents i activistes independentistes segueixen patint”, expliquen. 

Les defenses de Raül Romeva, Oriol Junqueras i Dolors Bassa van presentar a mitjan novembre al Tribunal Constitucional (TC) espanyol un recurs d’empara perquè no els apliquen la llei d’amnistia. Concretament, demanen que els aixequin la inhabilitació per a exercir càrrecs públics i la condemna per malversació que el Tribunal Suprem encara els manté arran del referèndum del Primer d’Octubre de 2017, per a les quals no van ser indultats.

Els lletrats consideren que el TS s’aparta del principi de legalitat i no respecta la separació de poders quan interpreta la llei aprovada pel legislatiu. Els escrits de les defenses fan valer el vot particular d’una de les magistrades del Suprem, que assenyala que la literalitat de la llei, la voluntat del legislador i els precedents contradiuen la interpretació que ha fet el tribunal sobre l’amnistia. Per això demanen com a mesura cautelar que la pena d’inhabilitació els sigui retirada.

Els usuaris d’iPhone que tinguin la T-mobilitat ja poden fer servir el dispositiu mòbil per a validar els títols del transport públic.

Aquesta reclamació fa molts temps que s’arrossega i finalment s’ha implementat abans d’acabar l’any, tal com s’havia compromès l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM).

En què consisteix la nova aplicació? És compatible amb la targeta física?

El servei s’ha posat en marxa avui mateix i els usuaris d’iPhone que vulguin fer servir aquesta funcionalitat s’hauran de descarregar una nova aplicació a través d’App Store anomenada ”Cartera T-mobilitat”.

Com ja passa amb els dispositius Android, no és possible de vincular la targeta física a l’aplicació perquè són suports independents. Així doncs, per disposar de la targeta virtual integrada a l’iPhone, haureu de comprar un nou títol (esperar, per exemple, que us caduquiu el que teniu en la targeta física) i abonar l’import d’un euro.

La nova “Cartera T-mobilitat” ha de funcionar en combinació amb una de les tres aplicacions de T-mobilitat que els usuaris d’iPhone ja tenien al seu abast fins ara: la T-mobilitat, la TMB App o la FGC T-mobilitat. És indispensable tenir una de les tres aplicacions perquè la cartera digital quedi lligada a les dades de l’usuari, guardi els títols de transport i els pugui validar amb el telèfon mòbil. 

Una primera fase controlada

L’aplicació s’ha posat en servei en una fase inicial controlada. La funció de validar estarà accessible per a un nombre limitat d’usuaris durant les primeres setmanes amb l’objectiu d’assegurar una experiència d’ús òptima.

En cas d’haver descarregat la cartera virtual i no tenir encara disponible la nova funció, l’aplicació indicarà a l’usuari que s’ha assolit el nombre màxim d’usuaris.

Quan es faci l’obertura massiva, es notificarà a tots els usuaris perquè puguin vincular-hi les dades i habilitar la possibilitat de validar els títols. Aquest procés podria durar unes setmanes fins que la funcionalitat estigui plenament operativa per a tothom. 

Una reclamació que ve de lluny

La consellera de Territori i presidenta de l’ATM de Barcelona, Sílvia Paneque, ha apuntat: “Aquesta nova actualització de la T-mobilitat permetrà que l’àrea de Barcelona, i en un futur tota Catalunya, tingui un sistema integrat, intermodal i modern de mobilitat”. A més, ha subratllat: “Amb aquesta millora, avancem cap aquest horitzó que ens interessa com a territori.”

Fa tres anys que el suport mòbil per a la validació de títols només era disponible a dispositius Android amb tecnologia NFC, tot i que la recàrrega i la consulta de la targeta sí que es podia fer amb tots els telèfons intel·ligents, inclosos els iPhones.

L’Autoritat del Transport Metropolità (ATM), format per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), ha mantingut converses durant aquest temps amb Apple, i després d’haver presentat al·legacions, la companyia va anunciar que permetria a les empreses i serveis d’accedir a la tecnologia NFC.

La Unió Europea i Apple van arribar a un acord a començament d’any per obrir la tecnologia a botigues, però en va deixar fora el transport públic. La UE va establir un període d’al·legacions i l’ATM en va presentar, en què indicava que l’accés al transport públic també havia d’emprar aquesta tecnologia. “Fa pocs dies es va rebre la resposta de la UE en què es notificava que aquestes al·legacions havien estat admeses i incorporades als acords definitius”, explica l’ATM en un comunicat.

La Plataforma Antirepressiva ha convocat les tradicionals marxes de torxes nadalenques en diversos punts del país per a exigir “l’amnistia total”; és a dir, la llibertat i absolució de les persones represaliades per la causa independentista i diverses causes socials. Diversos represaliats i entitats han enregistrat vídeos per a fer una crida a la participació en aquestes marxes. Per exemple, l’Òscar i l’Edu, que van denunciar una pallissa per part de la Guàrdia Urbana de Lleida quan intentaven aturar un desnonament: “Fem, de la lluita antirepressiva, una trinxera”. També el grup de suport de l’Adri de Badalona: “Aquest Nadal us volem als carrers. Per la unitat antirepressiva, amnistia total”. O Germinal Tomàs, de l’operació Judes: “Volem exigir els nostres drets i aconseguir-ne de nous”.

La plataforma denuncia que l’amnistia aprovada al congrés espanyol no és suficient perquè molts represaliats continuen sense ser amnistiats, perquè oblida altres presos polítics i perquè “la majoria dels amnistiats han estat els repressors”, referint-se als agents de la policia. “Reivindiquem la llibertat de tots els presos polítics, independentment dels mitjans de lluita emprats. L’amnistia es conquereix al carrer, no als tribunals”, conclouen.

Vegeu ací les convocatòries en diversos punts del territori:

• Barcelona: 21 de desembre a les 19.00 a la plaça d’Urquinaona
• Lleida: 20 de desembre a les 19.00 a la plaça de la Catedral
• Vic: 20 de desembre a les 19.00 a la plaça 1 d’Octubre
• Terrassa: 20 de desembre a les 19.30 a la torre del Palau. A les 19.00 s’hi faran cants de llibertat
• Tàrrega: 20 de desembre a les 19.00 a la plaça Major

Rodrigo Rato, ex-ministre espanyol d’Economia del govern d’Aznar i ex-president del Fons Monetari Internacional (FMI), ha estat condemnat per l’Audiència de Madrid a una pena de quatre anys i nous mesos de presó per tres delictes contra la hisenda pública, emblanquiment de capitals i corrupció entre particulars en el marc de la causa sobre el presumpte increment il·lícit del seu patrimoni.

El tribunal de la Secció número 7 d’aquesta audiència, en una sentència de més de 1.100 pàgines en què ha estat ponent la presidenta Ángela Acevedo, aprecia dilacions indegudes pel temps que ha durat la causa. Rato ha assistit a la seu de l’Audiència de Madrid per a recollir la sentència.

En l’escrit d’acusació, la fiscal anticorrupció Elena Lorente demanava setanta anys de presó per a Rato per haver defraudat presumptament 8,5 milions d’euros. Segons Lorente, l’ex-ministre espanyol hauria mantingut d’ençà de l’any 1999 un patrimoni ocult a la hisenda pública a través d’unes quantes societats amb què hauria fet activitats d’inversió financera mitjançant comptes bancaris a les Bahames, Suïssa, Mònaco, Luxemburg i el Regne Unit, entre més indrets.

L’anàlisi de la documentació intervinguda, segons la fiscalia, va permetre d’identificar increments patrimonials no justificats entre el 2005 i el 2015 per un import total de 15,6 milions d’euros, a més de rendiments de capital mobiliari a l’exterior tampoc declarats a hisenda. Arran d’aquesta documentació, i segons l’informe de 7 de juliol del 2020 efectuat per la Unitat de l’AEAT adscrita a la fiscalia anticorrupció, van concloure que van resultar quotes defraudades per import de 7,4 milions d’euros.

Rato ja fou condemnat per l’Audiència espanyola a quatre anys i mig de presó pel cas de les targetes “black” de Caixa Madrid. Aquesta sentència fou confirmada l’octubre del 2018 pel Tribunal Suprem espanyol i Rato va ingressar a la presó de Soto del Real.

El jutge de l’Audiència espanyola José Luis Calama ha enviat al Tribunal Suprem espanyol la denúncia que l’empresari Álvaro Romillo va presentar contra l’extremista Alvise Pérez pels delictes electorals i de finançament il·legal del partit Se Acabó la Fiesta. Segons la investigació, Pérez hauria rebut 100.000 euros en efectiu d’un empresari per finançar la seva campanya del partit al Parlament Europeu.

En la resolució, a la qual ha tingut accés VilaWeb, el titular del Jutjat d’Instrucció número 4 de Madrid considera que existeixen indicis sòlids de responsabilitat penal contra l’eurodiputat, motiu pel qual el Suprem espanyol hauria d’assumir el cas perquè Alvise Pérez és aforat.

El magistrat també demana que s’investigui Álvaro Romillo, que presumptament va lliurar els 100.000 euros, considerant que hi ha una “connexió íntima” en les accions de tots dos. Segons la interlocutòria, Romillo podria haver comès un delicte de donació il·legal, regulat pel Codi Penal, que penalitza les aportacions destinades a partits polítics fora del control públic.

El grup dels conservadors admet dos eurodiputats de Se Acabó la Fiesta però n’exclou Alvise Pérez

Pagaments encoberts i donacions anònimes

La investigació apunta que Alvise Pérez va sol·licitar la col·laboració de Romillo per crear un moneder virtual amb l’objectiu de rebre donacions anònimes fora del control financer oficial. Aquests fons estaven destinats a finançar la campanya electoral de Se Acabó la Fiesta per a les eleccions europees del 2024.

A canvi, Pérez hauria promogut la plataforma financera Sentinel i el club d’inversió Madeira Invest Club, vinculats a Romillo, prometent als inversors altes rendibilitats sense control fiscal. El primer acte de col·laboració va ser el 6 d’abril a l’hipòdrom de la Zarzuela, davant de tres mil inversors, on Pérez va defensar públicament el model financer i va exposar el seu programa polític basat en la llibertat financera.

Delictes electorals i de finançament il·legal

El jutge considera que els fets podrien constituir un delicte de finançament il·legal, segons l’article 304 bis del Codi Penal, que sanciona la mera entrega de donatius il·legals sense necessitat que es consumeixi un resultat concret.

A més, la conducta de Pérez podria encaixar en el delicte electoral regulat per l’article 149 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General, que sanciona el falsejament dels comptes electorals, afectant la transparència i el pluralisme polític.

El Suprem espanyol haurà de decidir ara si admet a tràmit la investigació i continua la instrucció contra l’eurodiputat i l’empresari implicats en aquesta trama de finançament il·legal.

L’Ajuntament de València ha activat el protocol de contaminació en episodi de tipus 1 a causa de la detecció de partícules en suspensió. El consistori ha detallat a través de la xarxa social X que les estacions de mesurament de contaminació atmosfèrica d’Olivereta, Patraix, Dr. Lluch, el Cabanyal i el Centre van registrar ahir una mitjana de PM10 superior als 50 µg/m³. Això es deu, previsiblement, a intrusions de pols sahariana. Per aquesta raó, s’ha activat el protocol per a episodis de tipus 1.

Entre les recomanacions per a aquesta situació, hi ha evitar fer exercici intens a l’aire lliure, especialment si afecta infants, majors de 65 anys, dones embarassades o persones amb malalties respiratòries. El protocol també indica que no s’han de cremar restes agrícoles, ja que això comporta risc d’incendis, emissió de CO₂, contaminació per fum i cendres, a més de reduir la matèria orgànica del sòl.

També, s’aconsella a la ciutadania utilitzar el transport públic, evitar conduir amb accelerades brusques i fer un ús responsable de la calefacció.

El jutjat penal 1 de Tarragona ha denegat l’amnistia al periodista Carles Herèdia i a un altre noi, encausats tots dos per una protesta contra Vox a Valls el febrer del 2021. Segons el tribunal, aquests fets no es poden considerar part del procés, i per això resten fora del marc delimitat per la llei d’amnistia. Així doncs, els manté encausats per atemptat contra l’autoritat i lesions, pels quals demanen dos anys de presó.

Arran de la decisió, el grup de suport Carles Absolució i les organitzacions l’Alt Camp no Té Por i Alerta Solidària han publicat un comunicat en què denuncien “l’aplicació arbitrària de la llei d’amnistia, que ha servit per a desmobilitzar els carrers i enganyar la població amb una amnistia que no afecta la totalitat dels represaliats”. “Per moltes paraules boniques, les estructures de l’estat espanyol aprofiten qualsevol escletxa per a denegar les peticions d’amnistia, seguint la dinàmica repressiva contra l’independentisme català i els moviments socials”, afegeixen.

El Jutjat de Tarragona, amb l'oposició també de la Fiscalia i els advocats de la BRIMO, ha denegat l'amnistia a en @CarlesHeredia i a l'altre companya de Valls.

Denunciem l'arbitrarietat i l'engany de l'Amnistia, i també que la repressió continua.

Seguim i seguirem lluitant! pic.twitter.com/R4CDM68X6Y

— Carles Absolució (@CarlesAbsolucio) December 20, 2024

En canvi, l’Audiència de Tarragona sí que ha amnistiat cinc joves encausats per les protestes contra la sentència del procés, l’octubre del 2019, a Tarragona. La fiscalia els acusava de desordres públics, atemptat contra agents de l’autoritat, dos delictes de danys per incendi i dos més per temptativa d’incendi. A dos també els atribuïen papers de direcció i dinamització de les accions d’un grup de manifestants i van ser empresonats provisionalment durant un mes.

Els magistrats han considerat que els delictes pendents de judici anaven vinculats amb el procés d’independència i n’han acordat l’amnistia total. També han estat extingides les responsabilitats civils derivades dels fets i s’han deixat sense efecte les mesures cautelars personals i patrimonials.

Cop contra una de les pàgines webs més populars per a mirar partits de futbol sense pagar. Els administradors de Roja Directa, un agrupador d’enllaços per a mirar partits en streaming, han estat condemnats a pagar una indemnització de 31,6 milions d’euros a Mediapro, qui té els drets d’emissió de la lliga de futbol espanyola. El 2022, el Tribunal Suprem espanyol va condemnar Roja Directa per haver vulnerat els drets de propietat intel·lectual de Mediapro, i ara un jutjat mercantil de la Corunya ha fixat la indemnització pels danys i prejudicis de la temporada 2014/2015, que considera que són de 31,6 milions d’euros.

La sentència va adreçada a l’empresa Puerto 80, que és qui hi ha darrere de Roja Directa, i a Igor Seoane, l’administrador, que fa responsable solidari de la meitat de la indemnització, per un valor de 15,8 milions d’euros.

Els diners totals de la indemnització s’han calculat segons la contraprestació econòmica que Roja Directa hauria hagut de pagar a Mediapro per a poder oferir legalment els partits.

El govern de la Generalitat s’ha fixat com a objectiu impulsar durant l’any vinent gairebé la meitat de les mesures legislatives necessàries per a complir els acords d’investidura amb ERC i els Comuns: el 45%. Aquest és un dels compromisos el pla de govern, que abasta la legislatura, i del pla normatiu, que enumera els avantprojectes i projectes de llei i decrets prevists per al 2025. El president de la Generalitat, Salvador Illa, els ha presentat aquest matí davant càrrecs i alts directius del govern, i el consell executiu els aprovarà dilluns. El pla inclou la reforma del sistema de finançament, el moll de l’os de l’acord amb ERC, però no incorpora cap nova concreció. El govern espera que el grup d’experts encapçalat per Martí Carnicer enllesteixi els seus treballs per a concretar el sistema singular durant el primer semestre de l’any vinent. I, per una altra banda, el grup de treball format per representants del Departament d’Economia i del Ministeri d’Economia espanyol ha de detallar com s’ha de fer el traspàs dels mitjans materials i humans de l’administració tributària espanyola a l’Agència Tributària de Catalunya perquè pugui assumir la recaptació de l’IRPF de l’any vinent en l’exercici del 2026. Illa i el president espanyol, Pedro Sánchez, ja van acordar en la reunió a la Moncloa que durant el primer trimestre del 2025 es reunirien les comissions bilaterals, i es preveu que abordin el model en la comissió mixta d’Afers Econòmics i Fiscals.

El finançament singular és clau per a Esquerra. Oriol Junqueras ha aixecat el to de les exigències als socialistes després de ser reelegit president del partit i ha dit que no tancaria acords pressupostaris si no es complien pactes anteriors. Però el PSC es manté en el guió. Entoma la legislatura amb ERC i els Comuns com a socis prioritaris. Tot i que Illa no descarta d’ampliar aquesta majoria parlamentària amb acords amb més partits, com ara Junts, no es preveu que recorri a una majoria variable per impulsar projectes que puguin incomodar Esquerra i els Comuns. Més aviat a l’inrevés: Illa ha mirat de greixar la relació amb els socis de la investidura contínuament, i un dels punts clau del pla de govern és precisament el compromís d’impulsar gairebé la meitat de les mesures legislatives durant l’any vinent per complir els acords que van contreure. La idea de l’executiu és desenvolupar l’altra meitat durant el 2026. De fet, el pla de govern inclou una nota final a prova de potencials incomoditats tant d’ERC com els Comuns: “Aquest pla de govern i els futurs plans departamentals incorporen la totalitat dels acords d’investidura”, diu.

El pla del govern d’Illa estableix cinc prioritats per a la legislatura: prosperitat compartida basada en el coneixement per a millorar la qualitat de vida i l’accés a l’habitatge; transició energètica ambiental i verda; equitat social, igualtat, feminisme i benestar; bon govern, seguretat i millors serveis públics; autogovern efectiu i finançament singular. Algunes de les mesures que situen en aquests objectius són la creació de 50.000 habitatges protegits de lloguer per al 2030, com Illa ja va anunciar en el debat de política general i consta en els acords de la investidura. En l’ensenyament, el govern es proposa de capgirar els indicadors, millorant els resultats acadèmics, i reduir el cost de les escoles bressol fins a assolir la gratuïtat de l’etapa de zero anys a tres. És a dir, pretenen negociar amb els municipis un marc de finançament estable per mantenir la gratuïtat d’I-2 a les escoles bressol públiques i aplicar la d’I-1 el curs vinent.

En l’àmbit sanitari, insisteixen en l’objectiu de reduir les llistes d’espera i de garantir que els ciutadans puguin rebre atenció primària en un màxim de dos dies, si més no en el 90% dels casos; a més d’una seixantena d’inversions en l’atenció primària. I, quant a l’especialitzada, contribuir a impulsar el nou Hospital Clínic de Barcelona, el nou Campus de Salut de Girona i el nou Hospital de Tortosa, a més d’invertir en l’ampliació i millora de la Vall d’Hebron, l’Hospital del Mar, el Joan XXII i el Parc Hospitalari de Lleida, entre més. El govern també promet aprovar el Pacte Nacional de Salut Mental, fer efectiu el traspàs de l’ingrés mínim vital i reformar la llei de la renda garantida de ciutadania per fer compatibles les dues ajudes i facilitar-ne la tramitació.

Un altre sector prioritari per a l’executiu és la seguretat ciutadana. El pla de govern inclou mesures ja anunciades, com ara ampliar la capacitat operativa dels cossos de seguretat i emergències per assolir la xifra de 25.000 mossos d’esquadra el 2030, 3.300 bombers el 2028 i 900 agents rurals el 2030. Assegura igualment que crearan noves unitats judicials i implantaran mesures d’eficiència organitzativa per reduir els terminis dels judicis penals i rebaixar la multireincidència. La reforma de l’administració i l’aprovació de la llei d’ocupació pública també són mesures que l’executiu considera clau.

El govern, d’una altra banda, preveu d’implantar 12.000 MW de potència eòlica i fotovoltaica per arribar a l’objectiu europeu de tenir un 50% d’autonomia elèctrica amb fonts netes en cinc anys. El 2027, pretenen assolir el 70% d’autonomia en la gestió de l’aigua, accelerant els tràmits per ampliar la dessaladora de la Tordera, la nova planta del Foix i la construcció de la de la Costa Brava; a banda de millorar la potabilitzadora de Sant Joan Despí, la del Llobregat (2028) i la planta de tractament del Ter; i, encara, l’entrada en funcionament de la potabilitzadora de Montcada d’aquí a tres anys.

En l’àmbit econòmic, es destaca la intenció d’acordar un nou pacte per la indústria 2026-2030, impulsar la reindustrialització perquè la participació de la indústria al valor afegit brut arribi al 22% i situar Catalunya en la producció europea de microprocessadors. El govern insisteix en el compromís de fer un pla de barris per a impulsar la regeneració urbana i desplegar la llei de millorament urbà, ambiental i social. També diu que en 3.282 escoles s’eliminaran els mòduls pre-fabricats de manera progressiva i assumeix com a compromís de destinar el 2% del pressupost de la Generalitat a cultura i llengua.

Quant a la llengua, asseguren que executaran un pla estratègic per a l’aprenentatge del català per a adults i reforçaran el Consorci per a la Normalització Lingüística, amb què s’ampliarà l’oferta de places. A més, asseguren que potenciaran el coneixement de la llengua en l’àmbit sanitari, amb la formació dels professionals per a garantir els drets lingüístics d’usuaris i pacients, i impulsaran un pla per a la llengua de signes catalana. Per augmentar l’ús de la llengua en sectors deficitaris, com el judicial o l’audiovisual, es comprometen a fer plans específics. A més, pretenen destinar el 0,7% a la cooperació al desenvolupament el 2030 i impulsar l’aprovació d’una llei contra totes les formes i expressions de racisme.

Amb el procés d’independència fora del debat públic parlamentari, el govern intenta d’imposar una agenda centrada en els serveis públics i en la col·laboració amb el govern del PSOE, fugint de confrontacions o tensions amb Madrid. En la nova etapa de pretesa “normalitat” que abandera, Illa vol ser jutjat per la gestió de l’autogovern i la primera cosa que necessita és estabilitat parlamentària. Tanmateix, té pendent la negociació del seu primer pressupost. L’executiu preveu aprovar-lo per materialitzar progressivament el pla de govern.

L’Ajuntament de Barcelona ha aprovat definitivament les ordenances fiscals per al 2025 amb els vots favorables dels membres del govern del PSC, BComú i ERC, mentre que TriasxBCN, PP i Vox hi han votat en contra. Les noves taxes entraran en vigor l’1 de gener.

Les ordenances inclouen un increment de l’IBI fins a l’1,17% per a més de 200 hotels, noves tarifes per als autocars turístics —que passaran de 20 a 80 euros per aparcar— i un augment del topall del recàrrec municipal de la taxa turística de 4 a 8 euros. També preveuen una pujada progressiva de la taxa de residus en quatre anys i una bonificació del 50% per al veïnat que aplica el sistema de recollida porta a porta.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha agraït el suport dels grups que han votat a favor i ha qualificat l’acord de “progressista”. Ha destacat que les ordenances incrementen la pressió fiscal sobre el sector turístic, però no afecten “les famílies, les pimes o els autònoms”. Collboni també ha anunciat que aquest matí ha signat la pròrroga pressupostària, que entrarà en vigor l’1 de gener. Confia que en les pròximes setmanes s’arribarà a un acord per aprovar nous pressupostos per al 2025. El tinent batlle d’Economia, Jordi Valls, ha explicat que s’han rebut 79 al·legacions, de les quals el govern n’ha acceptat 18 parcialment o totalment, sobretot de BComú i ERC.

Aquest matí, abans de la votació, la presidenta del grup municipal de BComú, Janet Sanz, ha anunciat que havien tancat un acord sobre l’escull principal per als comuns, que feia referència a les terminals de creuers. Segons que ha dit, les dues parts han acordat “rebutjar crear una nova terminal de creuers” i reduir-ne el total de 7 a 5.

Com ja és tradició a TV3, el periodista Xavier Grasset ha pujat dalt de la cadira per a recitar un vers de Nadal. Habitualment, el recitava dins el programa Més 3/24, que presentava, però enguany n’ha declamat un al menjador de TV3, mentre els treballadors dinaven. Ara, que fos en un espai habitualment fora de les càmeres no ha impedit als espectadors de poder-lo veure, perquè ha estat enregistrat i compartit a les xarxes socials de 3Cat.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

És previst que aquesta tarda, al magazín La selva, en reciti un altre: Nit de Nadal, de Guerau de Liost, inclòs en la llista “Poemes de Nadal infantils per a recitar enfilats a la cadira”, recollida per Jordi Badia.

El poema que Grasset ha recitat al menjador de TV3 és de Basilisa Sanahuja. Llegiu-lo ací:

“Tinc un pastor al pessebre
que em té molt preocupat.
Li falta un braç, una cama,
i té el nas un xic pelat.

Cada any, em faig el propòsit
de no posar-l’hi mai més;
Però quan arriba l’hora
no me n’adono i ja hi és.

Veureu, sí que me n’adono,
però ja us ho contaré:
fa tants anys que és a la casa,
i pastura els bens tan bé!

A més quan resolc deixar-lo
em mira amb tanta tristor,
que no puc, haig de posar-l’hi
per passar el Nadal millor.

Mireu-lo amb quina alegria
porta el ramat a Betlem!
Veritat que és bo deixar-l’hi?,
que sempre l’hi posarem?

Anem tots a l’establia
amb el cor ben ple d’amor,
no hi fa res si hi anem coixos
o mancs com el vell pastor.”

Xavier Grasset: “Ja veia els turons de la jubilació i, de sobte, bum!”

El govern espanyol i els sindicats CCOO i UGT han anunciat un acord per a reduir la jornada laboral a 37,5 hores setmanals. La vice-presidenta segona i ministra de Treball i Economia Social espanyola, Yolanda Díaz, i els secretaris generals de CCOO, Unai Sordo, i d’UGT, Pepe Álvarez, han signat aquest matí aquesta reducció horària, que s’aplicarà durant el 2025.

La signatura del pacte s’ha fet sense la presència de la patronal, que s’hi ha oposat. També ha expressat dubtes el ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, que ha suggerit una aplicació gradual, personalitzada per sectors, fins al 2026. Poques hores abans de l’anunci, Díaz va dir que estava convençuda que a final del 2025 tots els treballadors veurien reduïda la jornada. Va criticar el ministre socialista per haver volgut retardar l’aplicació més enllà del 2025, un fet que, segons ella, incompleix l’acord del govern de coalició.

La ministra espanyola Yolanda Díaz, en un moment de l’anunci de l’acord (fotografia: EFE / Rodrigo Jimenez).

La signatura de l’acord s’ha fet al Ministeri de Treball, a Madrid. La ministra Díaz ha dit que és un moment històric i ha dit que la rebaixa del temps de treball afectarà directament 12 milions de treballadors que tenen una jornada superior a les 37,5 hores, també als treballadors a temps parcial, als quals ha dit que se’ls incrementaran els seus drets i els seus salaris.

“No és un acord més, és un avenç civilitzatori que fa progressar el nostre país (…) Avui, una vegada més, escrivim una nova pàgina al llibre de les grans conquestes laborals del nostre país i creguin-me que aquesta és una gran conquesta laboral que s’estudiarà a totes les universitats del món. Ens vam proposar lluitar contra la precarietat laboral en la legislatura passada i ho hem aconseguit. Ens van dir que era impossible reduir la jornada laboral i aquí estem, ho farem”, ha destacat Díaz.

Negociacions durant onze mesos

Díaz ja va dir dimarts, després del consell de ministres, que l’entesa amb els sindicats era imminent. Les negociacions entre el govern espanyol, els sindicats i la patronal han durat onze mesos, fins que fa un mes la CEOE va rebutjar definitivament de participar-hi. Des que van començar les converses, el 25 de gener, la patronal s’ha oposat a modificar el límit màxim de jornada laboral a l’Estatut dels Treballadors, i va demanar que aquesta qüestió es deixés a la negociació col·lectiva. El juliol passat, les posicions es van encallar quan la patronal va rebutjar “ultimàtums” després de la presentació d’un text amb què els sindicats ja se sentien còmodes.

Amb l’objectiu d’aconseguir un acord tripartit, el govern espanyol va proposar fins a final de novembre mesures de compensació per les possibles pèrdues que la reducció de jornada podria causar a les empreses. Finalment, el 21 de novembre, la patronal es va despenjar de l’acord.

A partir d’aleshores, va començar una nova fase de negociació entre el govern espanyol i els sindicats per tancar un acord i portar el projecte de llei al congrés espanyol tan aviat com fos possible. Tant l’executiu com els sindicats han advertit que l’acord probablement no incorporarà cap de les propostes de compensació ofertes a les empreses.

Els sindicats han reclamat mesures per a garantir la desconnexió digital dels treballadors i assegurar que la reducció horària sigui efectiva. Quan el projecte de llei arribi a la mesa del congrés espanyol, començarà un procés de tramitació que s’allargarà, pel cap baix, sis mesos.

El jutjat de menors número 2 de Barcelona ha condemnat a quatre i dos anys d’internament els dos menors d’edat, de 16 anys, que van violar una nena d’onze anys al centre comercial Màgic de Badalona el novembre del 2022. Les agressions sexuals van ser grupals i es van produir primer al lavabo i, quatre dies més tard, a un descampat exterior del recinte. A banda dels dos condemnats, hi havia quatre menors més implicats, però com que tenen menys de 14 anys són inimputables i no se’ls poden demanar responsabilitats penals. Un d’ells –que no ha estat identificat– va gravar la violació amb el mòbil. Al mateix centre, posteriorment, s’hi van denunciar diversos casos d’agressions sexuals més.

La sentència, que s’ha dictat de conformitat amb la defensa de la víctima, considera provat i han reconegut els expedientats que entre les 14.30 i les 15.00 hores del 5 de novembre del 2022 els dos condemnats i els altres quatre joves es van trobar amb la víctima al centre comercial i la van obligar a entrar amb ells al lavabo d’homes de la primera planta, amb l’amenaça que si cridava l’apunyalarien amb un ganivet. Posteriorment, “aprofitant-se de la seva superioritat numèrica” i actuant “de manera prèviament concertada amb el propòsit de satisfer les seves apetències sexuals”, van anar entrant per torns al lavabo per fer els actes i mantenir relacions sexuals amb ella contra la voluntat de la nena. Afegeix que això va passar “sense que la menor pogués fer res per impedir-ho”.

Segons la sentència, quatre dies més tard un dels menors que va participar en els primers fets, acompanyat de quatre menors més inimputables i un altre que no ha estat identificat, es van tornar a trobar amb la víctima quan anava cap al centre comercial i, novament en contra de la seva voluntat, se la van endur a un descampat i la van “sotmetre a mantenir relacions sexuals”.

Per aquests fets, el jutjat condemna els dos menors de 16 anys a quatre i dos anys d’internament per violació. En el cas de la condemna a dos anys, el jutjat ha acordat de suspendre l’execució de la mesura d’internament durant dos anys, amb la condició que compleixi correctament una llibertat vigilada en aquest període amb prohibició d’aproximar-se a menys de 1.000 metres a la víctima i comunicar-se amb ella per qualsevol mitjà. També haurà de sotmetre’s a un programa d’educació sexual i educació en igualtat. A més, no pot ser condemnat per qualsevol altre delicte i ha de mostrar un compromís de reintegrar-se en la societat, sense fer noves infraccions.

Pel que fa a l’altre condemnat, també té prohibit acostar-se a menys de 1.000 metres a la víctima, el seu germà o els seus pares o comunicar-s’hi per qualsevol mitjà. Com l’altre condemnat, haurà de seguir un programa d’educació sexual i d’igualtat.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El primer ple municipal de Catarroja (Horta Sud) que es feia després de la gota freda ha estat marcat pels incidents, amb la indignació dels veïns. Més d’un centenar de persones han fet cua per accedir al ple, però n’hi ha hagut desenes que s’han hagut de quedar fora

Els assistents portaven pancartes amb frases com ara “Qui em torna el meu marit? Demane justícia”, “Que no isquen impunes. Demanem que ho paguen amb presó. Justícia” o “No teniu vergonya”. Dins el ple algunes assistents han interromput de manera continuada la batllessa, Lorena Silvent (PSPV), amb crits com “Això és mentida, heu de netejar els barrancs. El que esteu fent és matar la gent” o  “Si tu hagueres fet el ban, ma mare seria viva”.

Agents de la policia local han hagut d’intervenir per calmar alguns veïns i que es pogués continuar el ple.

En el capítol més recordat del programa basc Bricomanía, el presentador, Kristian Pielhoff, explicava com construir de manera ràpida i senzilla una piscina al jardí de casa. La llista d’eines començava de manera força accessible –cinta adhesiva, guix, un tràmec, una pala–, però culminava amb una formigonera i, sobretot, una retroexcavadora. Pielhoff admetia que no tothom té maquinària pesant al garatge, però ell ho solucionava llogant els serveis del seu amic Iker, que procedia a fer l’enorme forat. De tant en tant, penso que a tots ens faria falta un Iker que ens ajudés a enderrocar moltes de les estructures que tenim al voltant, i que el 2025 seria un bon any per a fer-ho. Per seguir la tradició, i com si fossin els briconsells del programa, us en proposo cinc.

Comencem, com no podria ser de cap més manera, per la Renfe, aquesta trinxadora d’hores de son i de feina, responsable de la humiliació eterna de la societat catalana i de la pèrdua de milions d’euros cada any. És ben gros com hem normalitzat que patim un servei pèssim, però ara hi hem afegit la prepotència castellana d’un ministre espanyol de Transports que creu que els perifèrics no ens podem queixar de res, i que encara gràcies que els madrilenys són tan generosos que no ens tanquen les línies. Aquests dies que hem vist els rebels sirians ocupar les principals ciutats del país, pensava si no en podríem contractar uns quants que ocupessin la Pobla de Segur, Puigcerdà i Portbou, i anessin conquerint tota la xarxa, estació a estació, fins a arribar a la de Sants. Allà els usuaris habituals podrien celebrar un exorcisme ritual amb malls, encens i sí, una retroexcavadora. Delenda est Renfe, que diria el gran Cató.

En segon lloc, ens cal bandejar el costum de rebatre dades amb anècdotes, una pràctica cada cop més estesa i que mostra la tertulianització de l’esperit que afecta molta gent. Ho hem vist en el debat recent sobre l’accés a l’habitatge. Uns quants economistes van calcular que fa quaranta anys era possible de comprar un pis amb dos anys de la renda familiar completa, i que ara aquesta xifra s’ha multiplicat per quatre o per cinc, fet que mostra que els joves ho tenen molt més difícil. De seguida, però, surten els que ens expliquen que ells als anys setanta vivien de lloguer, o que els va passar això i allò. Amb tots els respectes, històries irrellevants. Analitzar la realitat només a través de l’experiència pròpia o de l’entorn proper crea unes distorsions terribles i empudega els debats, i també és un bon recurs per als polítics que no volen passar comptes. Tots plegats aniríem millor si miréssim mes sovint l’Idescat.

També és hora d’eliminar la solidaritat per a tapar les mancances públiques. Ho pensava quan veia el sopar que van muntar uns quants cuiners per a recollir fons per als afectats de la gota freda de València, unes imatges que em recordaven Plácido, la gran pel·lícula de Luis García Berlanga. No parlem d’un acte benèfic per a un terratrèmol a Haití, sinó d’uns municipis a tres parades d’autobús d’una de les grans ciutats de l’Europa mediterrània. Per què paguem el sou de milers de polítics, i de centenars de milers de funcionaris de l’Administració General de l’Estat, la Generalitat Valenciana, les diputacions provincials i tutti quanti, si llavors els serveis públics depenen de l’arrodoniment del canvi quan anem a comprar? Em sembla que molta gent se n’ha adonat, cosa que explica l’enfonsament de la recaptació de La marató de TV3.

En quart lloc, hi ha la gent que vol engegar debats des de l’anonimat. Ho visc cada setmana quan el meu article circula per la xarxa que anomenàvem Twitter. Sempre surt algun compte anomenat Coronel Gònades, o la Ratota, o alguna cosa semblant, que creu que allò que penso és totalment inacceptable, i decideix llançar algunes preguntes provocadores per veure si mossego l’ham i m’hi començo a barallar. El problema és que hi ha un desequilibri de poder enorme entre aquell que signa amb nom i cognoms i mostra la cara, i qui s’amaga (els pseudònims de persones identificables són, evidentment, una altra cosa). I de fet, oi que mai no tindríem una discussió amb algú amagat rere una cortina o que portés una galleda al cap? Per què hem de fer-ho llavors a internet?

I per tancar la llista de coses a destruir, afegim-hi, només faltaria, Espanya.

Bon Nadal a tothom.

Diu el periodista i gastrònom Paco Alonso que l’esmorzar és l’àpat amb què més gaudeixen els valencians. Allò que va començar com un acte de pura supervivència per als obrers o els llauradors que s’alçaven molt de matí per anar a treballar s’ha convertit, a poc a poc, en una moda. Entrepans d’un pam i mig farcits amb un mínim de tres ingredients, salses o més additaments són com un imant per a aquells que fan de la gastronomia un moment de gaudi.

Alonso presenta demà a València, a l’Octubre CCC, el llibre La cultura de l’esmorzar (Bromera), amb història, recomanacions i una guia infal·lible per a no errar a l’hora de triar. Tindrà per padrins el cuiner amb estrella Michelin Ricard Camarena i el científic Juli Peretó.

Per a fer aquesta entrevista Paco Alonso ens cita a esmorzar al restaurant els Arcs de l’Alcúdia. La riuada del 29 d’octubre els va ferir prou, com a tants altres negocis que lluiten per tornar a alçar les persianes. Els amics de Maria i de Josep, els propietaris, els van ajudar a partir del primer moment a traure fang i van poder reobrir relativament aviat. Allò que ens van servir no és, segons Alonso, un esmorzar, sinó un homenatge. A moments vam pensar que era cert això del gaudi i que aquells que no estem avesats a l’esmorzar ens deixem perdre una part important de la vida.

—D’on ve l’expressió “Cultura de l’esmorzar”?
—Si t’explique la veritat… És molt pervers.

—Endavant.
—És pervers perquè hi ha l’eslògan del tio Roig, allò de “la cultura del esfuerzo”, i jo dic que els valencians, realment som, en castellà, de la “cultura del almuerzo”, que fonèticament sona igual. Crec que el primer logotip era fet amb el mateix tipus de lletra que el de Juan Roig i algú del seu entorn em va dir que m’havia excedit. A partir d’això anàvem dient “això és molt nostre”, amb la melodia de Mercadona i vaig començar a rascar i vaig veure que l’esmorzar era molt diferenciador del poble català.

—Es parla de cultura gastronòmica. Això que ens acabem de menjar ara, què és?
—Alerta! Nosaltres ens hem fet un homenatge. No és un esmorzar normal i corrent, no és un esmorzar popular.

—Què és l’esmorzar popular?
—L’esmorzar de tota la vida d’ençà que s’hi incorpora l’hostaleria, perquè abans l’esmorzar el portava la gent de casa. Anaven als bars que no eren bars, eren cellers o eren tendes, però hi havia un denominador comú que era el vi. On hi havia vi, la gent s’hi ajuntava. Qui tenia una tenda o una celler va veure que hi havia projecció i va començar a posar alguna cosa de menjar, com unes faves seques cuites, uns tramussos, uns cacaus, una ensalada, però sense cuina. En un moment determinat, l’hostaler s’adona que li aniria millor si la gent no portara l’esmorzar de casa i comença a oferir coses molt abellidores. Una cuina casolana que la gent treballadora entenia i la feia desistir de dur-se l’entrepà de casa. Entres al bar i veus aquells expositors… Hi posen preus molt competitius, perquè la gent no es pot permetre el luxe d’esmorzar fora de casa cada dia. Primer comencen a anar-hi el dilluns, que era el dia que els forns tancaven i les dones autoritzaven els homes a gastar-se els diners en una pataqueta i el menjar. I així comença. El vi sempre en porró, comunal, tot comunal, el gasto, tot al mig.

—Parlem de l’esmorzar que es fa fora de la ciutat de València.
—Sí. Això és de la gent del camp, del llaurador, del pescador, de la perifèria. La ciutat està al marge de tot això… Però ara hem creat una tendència i s’hi ha incorporat la ciutat. Al cap i casal ja saben què és un figatell, que no ho sabien perquè era una cosa de la Marina i la Safor. També fan cremaets o carajillos, com diuen a Castelló, meravellosos. Abans demanaves un cremaet a València i et deien que no tenien temps per a fer bruixeries.

—Si haguésseu de definir l’esmorzar en un parell de frases, què diríeu?
—Com un moment lúdic, tot i que estiga inclòs en la jornada laboral, però és un moment amb la finalitat comuna d’arreglar el món. Ens ajuntem per a menjar i tenim un moment de fugir del treball, un moment que ens ajuda a tenir més concentració. És molt necessari i hi ha molts convenis col·lectius que ho recullen.

—Entre les nou i les onze del matí.
—Més enllà, ja és pervers. En tot, a la història, hi ha algú que desvirtua el món, i són els influenciadors. Quan em diuen influenciador, m’ofèn. Els sonen campanes, però no saben d’on vénen. Espere que ara, amb el llibre, la gent sàpiga això d’on ve i ho respecten una miqueta. Els guisos, les gatxamigues del Vinalopó, les coques, l’esmorzar és una radiografia de la gastronomia valenciana.

—Què no és un esmorzar?
—No és un esmorzar menjar alguna cosa que no és teua. No és un esmorzar una torrada d’alvocat amb una miqueta de chopped. No sé si em pose una miqueta exclusiu, però pense que quan la gent coneix l’esmorzar s’hi apunta. Tinc amics madrilenys, bascos, que abans venien i quedàvem a menjar paella. Ara la paella els la bufa i volen anar amb mi a esmorzar.

—És una parada enmig de la feina, als polígons, al camp, però després de fer un esmorzar com aquest, amb vi i gasosa i cremaet, no sé si són les millors condicions per a tornar a l’obra o al tros o davant una màquina pesant.
—Bona pregunta. Eixa és la perversitat, però també és un dels atractius. Però jo pense que eixe no és l’esmorzar popular de cada dia. En el de diari, el vi es rebaixa amb llimonada i fa que tinga un toc lúdic, al cafè li llevem l’alcohol cremant-lo; tot això és una manera de posar una tireta en una acció golfa. L’esmorzar de cada dia és pim-pam, menge i a la faena. El cap de setmana és més per al gaudi, i potser es poden barrejar substàncies tòxiques.

—Dins un entrepà d’esmorzar valencià hi ha d’haver tres ingredients, pel cap baix, dieu.
—Sí, tres. Més de quatre ja és rococó. Però tres per a diferenciar-nos dels madrilenys, que tenen l’entrepà de calamars. Els catalans també són més simples perquè tenen el pa amb tomaca, pernil, l’embotit; amb això es fa un entrepà molt bo per a desdejunar. La meua dona, que és catalana, cada dia de l’any es fa l’entrepà amb tomaca i pernil dolç i un rajolí d’oli.

—Hi ha alguns entrepans que, a simple vista, no semblen gaire exemplars nutricionalment.
—Evidentment, però quan parlem de l’esmorzar del llaurador, el professor Grande Covián, que era un gran mestre nutricionista, en veure què hi havia dins el mocador, amb un tros de cansalada, una sardina salada i un tros de raïm, va dir que era l’esmorzar perfecte. Té proteïna, les sals minerals i la glucosa per a treballar de sol a sol. Ara, quan l’hostaleria ha vist la possibilitat de fer coses abellidores, hi ha entrat tot. Ha entrat la salsa kimchi, que em cague en la mare que l’ha partit, perquè no tenim res a veure amb els coreans. Hi ha coses absurdes com la salsa de no sé què amb ají. El món és global i ara els cuiners tenen uns productes al seu abast que són globals i que distorsionen una mica. La sardina de bóta, el carabiner, la ceba al cop de puny, les faves tendres, la botifarra, l’embotit… A mi m’agrada gaudir dels productes tradicionals, però avui hem fet un esmorzar en què hi havia una miqueta de llima i un pollastre com fan al Kentucky Fried Chicken, cruixent. Això enriqueix, però no hem de perdre el que tenim, l’esmorzar popular, perquè això és patrimoni dels treballadors. Després fem l’esmorzar gastronòmic o gastro-esmorzar, que potser és l’eina de projecció turística.

—Parlàveu dels influenciadors. Hi ha el perill que, a còpia de fer-se tan conegut, l’esmorzar es pervertesca?
—Sí. És una de les coses que em preocupen més i que m’han fet tirar endavant el projecte del llibre. Per no morir d’èxit o de desvirtuació. Això, ben enfocat, és una eina interessant per al turisme, per a la promoció comarcal. No m’agrada barrejar la dieta mediterrània amb els costums americans de coses gegantines o de Cròniques carnívores, per exemple, i convertir això en una cosa perjudicial per a la salut. Això de menjar-te un entrepà gegant i que el bar te’l regale, coses així em toquen la fava.

—Hi ha paral·lelismes entre l’esmorzar valencià i àpats semblants d’uns altres territoris?
—I tant! Hi ha lligams sempre amb el llaurador, amb la gent del camp. Eixa parada és obligatòria. Per què esmorzem de nou a onze? Perquè la gent necessita una aportació calòrica perquè s’ha llevat molt d’hora, abans que isca el sol. És una necessitat biològica. Ara ja és una altra cosa, és un vici, una tendència i més coses. És com les Falles, que començaren cremant quatre trastos i ara les fan d’especial.

—Al llibre parleu d’alguns errors, de fer el ridícul quan anem a esmorzar. Què no hem de fer?
—L’errada principal que comet molta gent és que l’esmorzar popular té un preu en un fragment horari. Hi ha bars com Rausell, que és la millor barra de producte de València, que d’ençà que va obrir als anys seixanta com a celler de vins de nou a onze fa esmorzars, amb un preu molt assequible. A partir de dos quarts de dotze, la situació canvia. Hi ha prescriptors, instagramers, que arriben al bar a dos quarts de dotze i demanen un esmorzar i volen que els el cobren a preu d’esmorzar i enreden i foten el torn del dinar al restaurador. Això és un perjudici important. No pots anar a prendre el pèl.

—Dediqueu un capítol important al cremaet i el relacioneu amb la tradició indiana de la canya de sucre i el rom.
—Abans de la taronja, a tot el País Valencià hi havia grans extensions de canyamel. A Oliva hi havia una factoria brutal per a processar-lo. Hi havia melassa i es feia alcohol. No parlem dels àrabs, parlem del 1700. El rom, fet de canya, era a l’ordre del dia. Rascant una mica, trobes moltes destil·leries antigues on sempre hi ha rom. El rom crec que és, històricament, la beguda dels pirates i dels valencians. I per això, la gent demana el cremaet de rom. També el demanen de conyac, però el conyac és una beguda franquista. En l’època de Franco, el Soberano, el Terry, el 103, l’Esplendido Garvey…

—Sou el creador del premi Cacau d’Or per a distingir els bars que fan el millor esmorzar del País Valencià.
—Als bars és on els valencians trobem la màxima satisfacció, però ningú se’n recordava, d’eixos bars. Mai entraven en les travesses de la guia Repsol o de la guia Michelin. Vaig pensar que amb les alegries que ens donen, nosaltres també els n’havíem de donar una. Al principi va ser difícil, perquè trobar un bar bo, que tinguera un discurs i defensara una història era complicat. Ara ja no. Amb el boom de l’esmorzar hi ha moltíssims bars que es mereixen el Cacau d’Or perquè fan coses molt bones. La gent no s’hi ha de presentar, som nosaltres que ho cerquem i, si ens agrada una proposta, la debatem i la proposem entre un grup de gent. La decisió final la prenc jo, que tinc un criteri gastronòmic de molts anys.

—Si no hi estem avesats, o algú està de pas, què ens indica que som en un local on ens faran un bon esmorzar?
—Que els bars estiguen plens a eixes hores del matí. Penses, com pot ser que un bar estiga tan ple en horari laboral? Quan quedem un dissabte amb els amics, és diferent.

—Heu usat l’expressió gasto, què és?
—El gasto és el que pagues per l’ocupació del bar, per la llum, pel raig d’oli d’oliva, pel vi amb llimonà, per l’ensalada. La gent es pensa que el gasto són els cacaus i els tramussos. No, el gasto és el concepte d’entrar al bar i compartir el que hi ha i pagar per tot el que comparteixes.

—Dediqueu una part del llibre a les dones esmorzadores, perquè fins no fa tant de temps, anar a esmorzar era una cosa molt masculina. Com ha estat, aquesta evolució?
—Entra per la banda lúdica. Ana Lourdes Torres, que és professora d’institut, ho explica molt bé en l’entrevista que li faig al llibre. Sempre havia vist com els homes s’ho passaven molt bé els dissabtes i elles es quedaven a casa o anaven a comprar… Van pensar que també hi tenen dret i ara els grups de dones esmorzadores han proliferat. És un acte lúdic. La gent s’ho passa molt bé. Vam fer una enquesta i l’esmorzar és l’àpat que agrada més als valencians. Més del 60% prefereixen l’esmorzar per sobre de qualsevol altre àpat.

—A parer vostre, quin és l’entrepà perfecte?
—Independentment del que porte dins, necessite que siga un bon pa, un pa d’obrador, artesà, de forn de barri. Això és condició indispensable. I a dins, botifarra, llonganissa i favetes tendres i allets tendres també. Eixe és el meu unicorn.

—Hem fet aquesta entrevista en un bar de l’Alcúdia, que la riuada va deixar molt malmès. No és l’únic. Com es poden recuperar aquests locals?
—Hi ha bars molt afectats. A Llombai, a la Torre, per exemple, que no tornaran a obrir. El bar casa Mari d’Utiel el va arrasar el riu Magre, se’l va endur tot i no tornaran a obrir perquè els mateixos amos s’han quedat un altre espai a l’Albereda d’Utiel. No sé quan la gent podrà esmorzar i tindrà ànims, perquè la ferida és molt gran. No es pot tornar a l’alegria en eixa banda de la València nostra. Nosaltres hem intentat donar suport, des de La cultura de l’esmorzar, a les xarxes de tots els membres d’aquesta plataforma, animar els que han patit, anar allí i ajudar-los durant el procés a aconseguir-los coses. La solidaritat és molt gran al món de l’hostaleria. Però és de veres que hi ha gent amb més de cinquanta anys que ja no té forces per a continuar… Però gent jove com aquesta d’ací, que els va entrar mig metre d’aigua, en set dies ja ho tenien a punt.

—Voleu afegir res?
—Crec que el llibre arriba amb un pa sota el braç i crec que hem de cuidar molt l’esmorzar perquè és de les poques coses, i deixeu-me que faça broma i com a broma ho heu d’entendre, és una de les coses que no ens heu furtat els catalans [riu].

Carlos Mazón va intervenir ahir en una sessió de control a les Corts i, probablement, fins el mes de febrer no hi tornarà. Va ser una sessió lletja, desagradable i tan tensa que la presidenta Llanos Massó va haver de fer un recés de prop de quinze minuts per a tranquil·litzar uns ànims que s’havien escalfat fins i tot a la mesa presidencial, entre els vice-presidents Alfredo Castelló, del PP, i Gabriela Bravo, del PSPV, amb un bescanvi d’acusacions en veu alta mentre Massó provava de fer callar els diputats i els consellers de totes les bancades. El responsable d’Educació, Cultura i Universitats, cada dia més altiu, també va tenir els seus minuts de protagonisme durant la batussa, quan va fer gests ben visibles titllant de covard Pedro Sánchez, mentre Compromís i el PSPV demanaven la paraula a Llanos Massó.

Carlos Mazón, que era a la trona per a respondre a Joan Baldoví, feia cara de preocupació, la que acostuma a posar últimament quan sap que l’observen, però per dins estava encantat d’aquell espectacle. Això li va donar munició per a la represa, que va dedicar a acusar Compromís de voler aprofitar-se de la desgràcia per a esgarrapar vots.

Qui no ho va poder veure va ser el vice-president i conseller reconstructor, el tinent general Gan Pampols que ahir no va fer la seua tasca d’escut i escorta del president Mazón. Tampoc no va prendre notes al seu quadern negre de butxaca. Va ser l’únic membre del Consell que no va assistir a un espectable tan depriment. Gan Pampols, que dies enrere es va vantar de l’eficàcia que venia a aportar al Consell, sortia a les portades dels diaris d’ahir, que li retreien que pràcticament no participava en les reunions del CECOPI; i en les de despús-ahir, perquè, tan pocs dies després del nomenament, ja ha hagut de reconfigurar la seua conselleria eliminant una de les secretaries per a la qual encara no havia nomenat ningú. I encara en les d’uns dies més enllà, perquè cobrarà més que el president de la Generalitat.

Un govern que penja d’un fil

L’espectacle desconcertant que es va viure a les Corts no és sinó l’eco d’un govern que, més enllà dels suports parlamentaris, penja d’un fil i viu a la defensiva d’ençà del 29 d’octubre. Un govern que malda per tapar, amb mentides i constructes, un pecat original impossible d’extirpar de l’imaginari dels ciutadans. Que intenta de maquillar amb versions de fets que amb prou feines se sostenen unes hores o uns dies a tot estirar, però que la realitat tomba a fer surar la veritat. Quan passa això, la maquinària torna a girar per traure, com de la rifa, una altra història que també durarà poc.

El darrer embolic encara té a veure amb les converses que va mantenir, o no, amb el president de la Diputació de València, Vicente Mompó, també del PP. Per telèfon, per WhatsApp, amb el mòbil de la consellera… Mompó ha mirat de fer-li de mur de contenció, fins i tot de portaveu, però ara les comportes s’han esberlat i s’ha demostrat que en això també mentien. I s’ha demostrat també una cosa més greu: que fins a les 17.45, a les acaballes del dinar a El Ventorro, Mazón no es va interessar per posar-se en contacte amb el batlle d’Utiel, una de les primeres poblacions a negar-se perquè és a la capçalera dels barrancs que es van desbordar. Feia prop de tres hores que Utiel era sota el fang i l’aigua i s’havia publicat a la premsa, a la ràdio, a la televisió, a les xarxes socials.

Aquesta és l’estratègia que Mazón ha imposat a un equip de consellers supervivents que no governen, que no compareixen, que no existeixen políticament, i que, quan parlen és per a ofendre els seus treballadors. N’és l’exemple més clar José Antonio Rovira, conseller d’Educació, que s’ha dedicat a assenyalar els directius dels instituts perquè no volien recomençar les classes amb els centres en tan males condicions com estaven.

Mazón no se’n va, però Mazón no hi és

Així pretén el president esgotar la legislatura. Absent i aliè. Milers de persones han demanat a Carlos Mazón que se’n vaja. Als carrers i també en alguns sondatges que es van publicant, però tan sols ell pot decidir de deixar de ser el president de la Generalitat. L’aritmètica parlamentària és del tot insuficient per a destituir-lo, però la seua situació és insostenible. Cada compareixença a les Corts la fa amb la respiració assistida d’un ventilador amb què pretén escampar les culpes per evitar que el colguen a ell. Ja fa unes quantes setmanes que mira de girar el visor cap a la situació, també crítica, del govern de Pedro Sánchez. A les Corts no senten missatges de suport ni de conhort a les víctimes. S’hi senten Koldos, Begoñes, Àbalos, Aldames i Pedros Sánchez a tort i a dret, en discursos clònics dels que fa Alberto Núñez Feijóo al congrés espanyol. A còpia de repetir la cantarella, el president es converteix en una caricatura de si mateix.

Aquesta és la consigna, ara, per a sobreviure en unes Corts cada vegada més brutes, com si la pols que ha quedat després del fang i que no se sap quan se n’anirà, ja hagués entrat al palau dels Borja. Siga quina siga la pregunta que li faça l’oposició, Carlos Mazón parla d’un Pedro Sánchez que es va fer fonedís quan el van voler atacar a Paiporta o que no va venir a València al funeral per les víctimes.

Atrapat en una pregunta de Baldoví

Potser per això ahir va quedar descol·locat i no va voler escoltar la intervenció duríssima de Joan Baldoví, quan li va recordar les 227 cadires buides que hi haurà enguany la nit de Nadal. En alguna casa, n’hi haurà més d’una, de cadira buida. En moltes, no es podrà celebrar la nit de Nadal, ni el dinar de Nadal.

I tampoc no va suportar la pregunta directa que li va fer el síndic de Compromís: “Si vostè haguera perdut un fill per una alarma que va sonar massa tard, exigiria respostes? Es preguntaria per què eixe dia el president era a El Ventorro i no al centre d’Emergències i segur que l’última resposta que esperaria del president és una excusa indecent com aquesta: és impossible arribar tard a un òrgan al qual no es pertany.” La resposta de Mazón va ser de les que també du escrites i que recita gesticulant com un mal actor de mètode: “Mentre uns treballem, els altres es dediquen al circ. Jo em vaig quedar a Paiporta amb el rei, i alguns altres no.”

Ni un bri d’humanitat, ni un bri d’empatia, com en tots aquests cinquanta-dos dies que han passat d’ençà de la barrancada.

Malgrat tot el soroll que van fer per a desviar l’atenció els consellers i els diputats de la dreta, les preguntes van ressonar i van restar guixades damunt el faristol com quan el dit escriu damunt els vidres dels cotxes coberts de pols.

Un consell aïllat

El govern de Carlos Mazón és un govern que viu aïllat, que no dóna explicacions, els membres del qual han deixat de participar en actes públics o n’han canviat el format per evitar preguntes. El darrer cas és d’ahir mateix, quan es van lliurar els Premis de les Arts Escèniques en un acte sense públic i sense la possibilitat que els guardonats prenguessen la paraula.

A Alacant sí que hi va anar l’altre dia, el president, a deixar-se estimar en un acte de lliurament de premis. Allà, Mazón toca mare i sap que ningú no el destorbarà recordant-li que hi ha 223 morts i tres desapareguts.

El president Mazón no ha convocat cap conferència de premsa d’ençà del 29 d’octubre. El president Mazón no ha concedit cap entrevista a la televisió ni a la ràdio públiques. El president Mazón es queixa quan el cacen al vol i hom li pot fer alguna pregunta, i renya el periodista que li demana explicacions. Respondre preguntes és un dels deures democràtics que té un president de la Generalitat.

Però el cas més flagrant és que el president Mazón encara no ha visitat la zona zero de la destrossa de la barrancada. No s’ha reunit amb les víctimes i no els ha demanat perdó. Les úniques visites que publicita són les que fa per a visitar la reconstrucció de camins rurals. Hi va anar el 29 de novembre, quan feia un mes de la tragèdia. On anirà el 29 de desembre encara és una incògnita. La vegada que Mazón ha estat més a prop dels familiars de les víctimes va ser en funeral a la catedral. Però va entrar-hi per la porta lateral i el lloc reservat a les autoritats també era lluny d’ells. Aquell dia algú se li va acostar per donar-li una fotografia i no va canviar la màscara de cera que es va posar ara fa cinquanta-dos dies.

Turquia desplega reforços militars a la frontera amb Kobane, amb l’objectiu d’atacar aquesta ciutat de majoria kurda. Kobane va ser el símbol de la lluita del poble kurd contra l’autoproclamat Estat Islàmic el 2014. En aquesta ciutat, hi va obtenir la primera derrota. Les imatges de les combatents kurdes a la batalla de Kobane van fer la volta al món.

Ara la ciutat torna a ser al punt de mira per les intencions de Turquia d’atacar-la i ocupar-la, juntament amb membres i grups armats de l’oposició siriana. Les Forces Democràtiques de Síria (SDF), que són predominantment kurdes i controlen una gran àrea al nord i a l’est de Síria, han informat que Turquia es va preparant per fer un atac a gran escala contra Kobane.

El Ministeri de Defensa turc va anunciar ahir que els preparatius per a l’exèrcit turc continuarien a la frontera turco-siriana fins que els combatents kurds del nord de Síria deixessin les armes. “Veiem que la nova administració siriana, l’Exèrcit Nacional Sirià i el poble sirià alliberaran les àrees ocupades”, va afegir, referint-se a les Unitats de Defensa del Poble (YPG), que Ànkara considera una extensió del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) a Turquia.

Per una altra banda, senadors nord-americans expressen una preocupació creixent per la possibilitat d’una incursió turca en territori sirià, especialment en vista que s’han estancat les gestions diplomàtiques per a calmar la situació. Si l’administració nord-americana va expressar el seu temor per les repercussions d’aquesta incursió en l’estabilitat de la regió, les SDF –que té l’ajut de Washington– van informar que la mediació dels EUA per a aconseguir una treva permanent havia fracassat a causa de la “intransigència turca”.

“Malgrat tots els esforços de la coalició internacional i els Estats Units d’Amèrica per reduir l’escalada i declarar un alto-el-foc a Manbij, a Kobane i a totes les nostres regions, l’ocupació turca i els seus mercenaris no van complir aquesta decisió i continuen atacant la ciutat de Kobane, al pont de Qaraquzak i la presa de Tixreen”, expliquen les SDF.

Roj, comandant de les SDF al front de Kobane, assegura que els seus combatents resisteixen i que no permetrien que l’enemic entrés a la seva àrea. “L’enemic vol ocupar la regió amb la tecnologia moderna, va atacar amb armes pesants i volia imposar-nos un setge, però ens hi enfrontem per la nostra voluntat. No acceptarem aquesta ocupació. No permetrem que l’enemic entri a casa nostra, i estem preparats per respondre-li per tots els costats”, confirma Roj.

La comandant demana la unitat del poble en aquests moments tan delicats. “La unitat del nostre poble és molt important. Hem de protegir junts la nostra pàtria i la nostra dignitat, i per protegir els nostres guanys, una vegada més hem de deixar empremta en la història”, afegeix Roj.

Entre el 2016 i el 2019, Turquia, membre de l’OTAN, va fer tres operacions a gran escala al nord de Síria contra les Unitats de Protecció del Poble Kurd, que van acabar amb l’ocupació d’unes quantes ciutats i el desplaçament de centenars de milers de civils. A partir d’aquestes operacions, Turquia ha desplegat els seus soldats en aquestes àrees.