El magistrat del Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona, Juan Antonio Ramírez Sunyer, ha admès ara que sí que investigava els preparatius de l’1-O, una volta el juliol de l’any passat denegués a la CUP la seva personació a la causa al·legant que no investigava el referèndum. Per això, el col·lectiu de juristes Drets estudia presentar una querella per prevaricació, falsedat documental i vulneració de drets fonamentals contra el jutge i la secretària judicial.

El juliol de 2017 la Guàrdia Civil va remetre diverses citacions judicials a treballadors i funcionaris de la Generalitat fent constar que ho feien a requeriment del Jutjat d’Instrucció número 13, però el propi jutjat va dir, a través del gabinet de premsa del TSJC, que els interrogatoris eren ‘diligències de policia judicial i no sol·licitades’ per ell. Arran d’això, el col·lectiu de juristes Drets va presentar una querella contra la Guàrdia Civil per falsedat documental, que va ser admesa a tràmit per l’Audiència de Barcelona el passat juliol. La pròpia Audiència va determinar que fos el mateix Ramírez Sunyer qui certifiqués si el 21 de juliol del 2017 tenia una causa oberta pels dominis i web del Pacte del Referèndum i si havia encomanat a la Guàrdia Civil alguna investigació sobre el fets relacionats amb la convocatòria del referèndum.

En resposta a aquest requeriment, el passat 23 d’agost la lletrada judicial del Jutjat 13 ha lliurat un certificat judicial en el qual s’admet que, efectivament, la Guàrdia Civil investigava des de el 15 de maig del 2017 a tots aquells ‘que poguessin haver intervingut en l’autorització, creació i desenvolupament del web ‘pactepelreferendum.cat”, per la qual cosa es va prendre declaració a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia de Barcelona durant el mes de juliol de 2017 a Joaquim Nin, secretari general de Presidència, a Jaume Clotet, director general de comunicació, i a Jordi Graells, director general d’atenció ciutadana, i finalment el magistrat va ordenar el setembre del 2017 el tancament del web ‘pactepelreferendum.cat’.

El Jutjat 13 també admet que des el mes de març del 2017 la Unitat de Policia Judicial de la Guàrdia Civil estava investigant els delictes de malversació de fons públics, desobediència, revelació de secrets, infidelitat en la custòdia de documents, prevaricació, rebel·lió, sedició i contra la pau i independència de l’estat, pel que fa a les ‘actuacions i despeses directament encaminades a la celebració del referèndum d’autodeterminació’.

Per tant, segons Drets, el propi jutjat ‘reconeix que va faltar públicament a la veritat’ quan el 19 de juliol del 2017 va dictar una interlocutòria rebutjant la personació del partit polític Candidatura d’Unitat Popular (CUP) amb l’argument que la investigació que el jutjat duia a terme no tenia ‘per objecte l’organització política ni la convocatòria d’un referèndum ni és una causa general contra els que directa o indirectament tinguessin interès en ell’.

També es demostra, segons Drets, que era ‘fals’ el comunicat de premsa i les piulades del TSJC del 27 de juliol del 2017 on assegurava: ‘les diligències que s’estan fent aquest dies a la caserna de la Guàrdia Civil són diligències de policia judicial i no han sigut sol·licitades pel magistrat d’Instrucció 13 de Barcelona’ i on afegia que la querella que instruïa girava al voltant de Santiago Vidal, Carles Viver i Pi-Sunyer i Josep Lluís Salvadó com a persones investigades.

‘Resulta evident, doncs, que el Jutjat 13 estava instruint una causa general contra el moviment independentista per evitar la convocatòria del referèndum de l’1-O, com ha defensat sempre Drets, i que per algun motiu el jutjat sempre ho havia negat, faltant a la veritat públicament, cosa que podria comportar la nul·litat de tot el que hagi investigat aquest jutjat. És per això que Drets estudia presentar una querella contra el Jutge del 13 davant el Tribunal Superior de Justícia -atesa la seva condició d’aforat–, i contra la lletrada judicial per prevaricació i/o falsedat i vulneració de drets fonamentals.

Aquest mateix jutge, Juan Antonio Ramírez Sunyer, així com la lletrada judicial del 13 són els qui el dia 20 de setembre del 2017 van acordar i dur a terme les 41 entrades i escorcolls a diferents conselleries de la Generalitat, organismes públics i despatxos particulars, entre les quals la de la Conselleria d’Economia de la Rambla de Catalunya. A més, la lletrada judicial és un dels testimonis clau de les acusacions en el judici que es celebrarà properament davant el Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans, i serà important saber quina va ser la seva actuació aquell dia dins la Conselleria d’Economia, ja que va denunciar que els manifestants no l’havien deixat sortir tranquil·lament de l’edifici, i per què des del Jutjat 13 es va negar que s’estigués investigant el referèndum de l’1-O, quan ella mateixa ha acabat certificant que sí que ho feia.

La fiscalia espanyola ha demanat que es desestimi el recurs presentat pels dotze rapers del grup La Insurgencia contra la condemna a dos anys i un dia de presó que els va imposar l’Audiència espanyola per un delicte d’enaltiment del terrorisme.

L’escrit, registrat el passat mes de maig pel fiscal José Perals davant la Sala d’Apel·lacions de l’Audiència i avançat per la Cadena SER, busca així que es confirmi la sentència que es va imposar el desembre de 2017 per enaltir de manera ‘sistemàtica, insistent i en obert als terroristes del GRAPO‘.

‘Els acusats no es van limitar uns breus missatges a Facebook, YouTube, sinó que publicaven continguts, cançons i poemes, en què d’una manera insistent s’exalçava coneguts membres dels GRAPO, així com s’inculcava una cultura d’odi’, argumenta el fiscal. ‘Uns missatges que incitaven -considera- encara que sigui indirectament a cometre actes de terrorisme’. Afegeix, a més, que el compte que tenien els acusats a YouTube ‘tenia nombrosos seguidors i visualitzacions’.

El grup ja va avançar ahir, quan es va saber la notícia, que si es confirmen les penes de presó, apel·laran al Tribunal Suprem espanyol i ‘continuaran denunciant que no hi ha llibertats polítiques a l’estat espanyol’.

Per saber-ne més:
Entrevista a Elgio: ‘No callarem, és una barbaritat que ens condemnin per unes cançons’

El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, ha defensat l’actuació de l’ambaixador espanyol a França per ‘protestar’ per la rebuda del batlle de Perpinyà al president Torra el passat 31 d’agost. Ho ha fet a preguntes del diputat del PDECat, Jordi Xuclà, durant la sessió de control al congrés espanyol. Borrell ha dit que l’ambaixador ‘va ajudar a que la trobada es celebrés’ però que va protestar després enviant una carta perquè el batlle, Jean-Marc Pujol, lluïa un llaç groc. ‘Quan una autoritat pública d’un país estranger rep oficialment al seu despatx a una personalitat espanyola lluint un símbol que diu que a Espanya hi ha presos polítics i el sistema judicial no és independent ha de protestar’, ha defensat el ministre, que considera que el llaç groc ‘desqualifica absolutament’ el sistema polític espanyol.

L’ambaixador espanyol a França, Fernando Carderera, va enviar el passat 4 de setembre una carta al batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, recriminant-li que el passat 31 d’agost fes una rebuda institucional al president de la Generalitat, Quim Torra, i li entregués la Medalla d’Honor de la Vila. A la missiva, el diplomàtic qualifica Torra ‘d’inconstitucional’. Pujol va respondre la missiva tres dies després mostrant la seva ‘sorpresa’ per la forma i el fons dient que era una ‘ingerència’ que està totalment fora de lloc i que és ‘inadmissible’. 

El tema ha arribat aquest dimecres al congrés de la mà del diputat del PDECat Jordi Xuclà. Ha retret a Borrell l’actitud de l’ambaixador i que s’hagi adreçat a un ‘electe de la república francesa’ per rebre Torra i per lluir un llaç groc. ‘Sembla que encara governi el PP’, li ha dit. 

El ministre inicialment ha replicat al diputat que no sabia de què li estava preguntant, i ha calgut que Xuclà usés el segon torn de pregunta per detallar el cas. Llavors, Borrell ha defensat l’actuació ‘correcta’ de l’ambaixador i ha defensat que ‘protesti’ perquè l’alcalde lluïa un llaç groc quan va rebre el president català. ‘Si un batlle d’un país estranger rep el màxim representant de l’estat a Catalunya lluint un símbol que desqualifica absolutament el sistema polític espanyol, l’ambaixador protesta’, ha sentenciat. 

Borrell ha retret a Xuclà que el president del Consell d’Europa ha dit que els tribunals espanyols estan abordant el tema de Catalunya d’acord amb la llei espanyola i la Convenció Europea de Drets Humans

El Tribunal Constitucional espanyol ha acceptat a tràmit els recursos d’empara de l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel i Mireia Boya contra el jutge Pablo Llarena, que instrueix la causa general contra l’1-O. En els recursos, sol·liciten empara per les resolucions dictades pel magistrat i que han estat ratificades per la sala penal del Tribunal Suprem espanyol, en les quals es determina que el TS és l’òrgan competent per a jutjar la causa i no pas el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Per a Gabriel i Boya, la causa l’hauria d’instruir el TSJC i dubte de la imparcialitat del Suprem. En aquest sentit, la defensa argumenta que la querella en contra dels dirigents independentistes la va signar José Manuel Maza, ex-fiscal general de l’estat, i anteriorment membre de la sala penal del TS.

En el cas de l’ex-diputada de la CUP, Anna Gabriel, és exiliada a Ginebra, on també es troba Marta Rovira, d’ençà del passat febrer quan es va negar a anar a declarar al Suprem. El jutge Llarena l’ha processat per desobediència per la seva implicació en l’1-O.

Tot i això, fins que no es resolgui el recurs, però, la defensa de les dues cupaires no podrà portar el cas fins als tribunals europeus.

Mes informació: El Tribunal Constitucional espanyol entrebanca el camí cap a Estrasburg 

Una part de la creació escènica femenina dels últims 20 anys a Catalunya en un llibre que et necessita: Sense tu ni muuuuuuu!

Heus ací el projecte que proposa Verkami.

Un espectacle teatral, protagonitzat per quatre dones molt diferents, que denuncia la falta d’igualtat que encara persisteix a la societat.

Heus ací el projecte que proposa Verkami.

Avui, 19 de setembre de 2018, les informacions principals de VilaWeb són aquests:

• Gabriela Serra: ‘Tothom era molt conscient de què es pretenia i se cercava a la seu de la CUP el 20-S’ 
• Què esperem? I Editorial de Vicent Partal
• Sophie Baby: ‘La transició espanyola no va ser pas pacífica: va haver-hi 714 morts’
• Ciutadans frena la modificació de la llei electoral valenciana 
• Armengol promet que abans del novembre pactarà el nou REB amb el govern espanyol
• El Lliure ha de tornar a ser lliure I Mail obert de Joan M. Minguet Batllori
• Borrell té raó I Anàlisi de Pere Martí

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

La parella de Jordi Cuixart, Txell Bonet, proposa una ‘aturada del país com la del 3-O’ si hi ha una sentència condemnatòria dels presos polítics, convocar manifestacions i, a nivell judicial, anar al Tribunal Constitucional i al Tribunal Europeu de Drets Humans. En una entrevista amb l’ACN, Bonet admet que s’espera ‘el pitjor’ però confia que les declaracions dels mateixos presos polítics o bé la possible presència ‘d’observadors internacionals’ durant el judici puguin servir per ‘acusar l’estat de totes les vulneracions de drets humans i fonamentals que s’han produït’. ‘En Jordi sempre em diu: quan vegis que sumen la pena de tots i que surt una xifra de tres dígits als diaris, no t’espantis’, explica Bonet.

‘La població catalana, com ha demostrat, es pot mobilitzar i pot sortir al carrer no acceptant la sentència. Podria haver-hi una nova aturada del país com el 3-O quan es dicti una condemna i no sigui absolutòria’, proposa la companya del president d’Òmnium Cultural, que remarca que parla a títol personal.

‘No acceptar la sentència vol dir no quedar-nos quiets, fer alguna cosa, i fer-les en paral·lel, totes sumaran’, afegeix, remarcant també la necessitat de recórrer al TC i a Estrasburg.

Durant l’entrevista amb l’ACN, Bonet afirma que Cuixart no ha de demanar un indult en cas de sentència condemnatòria perquè no és ‘culpable’. Per ella, ‘li toca a algú altre’ plantejar l’indult, però tampoc descarta acceptar-lo si arriba. ‘Si tu no ets culpable no el demanes, però això no vol dir que no l’acceptis’, ha dit.

Bonet admet que durant el judici sentirà ‘animalitats i bestialitats’ i assegura que els tribunals espanyols ‘van a buscar el màxim càstig’ per als líders independentistes processats.

Durant l’entrevista, Bonet expressa el desig que el president d’Òmnium Cultural ‘surti demà mateix de la presó’, així com la resta de líders empresonats. Alhora, però, ella diu estar mentalitzada que ‘això pot anar per molt llarg’ i que el seu alliberament serà ‘difícil i lent’.

Resposta a Iceta
La parella de Cuixart també es refereix a l’entrevista a les declaracions recents del líder del PSC, Miquel Iceta, vinculant l’ambient polític amb el resultat del judici, i demana als dirigents que ‘deixin el discurs de l’odi i les amenaces’. A més, afegeix que ‘hi ha uns líders que de vegades destil·len odi, i pensen que com a l’època medieval, tallant caps a la plaça del poble, al poble els pot agradar una mica de sang i fetge’.

Diàleg polític i causa judicial
Bonet evita valorar si el diàleg iniciat entre els governs català i espanyol pot tenir un impacte en el judici i la possible sentència. ‘Jo sempre recordo la frase del Jordi, que ‘allò que sigui bo el país serà bo pels presos, i al revés”.

Segons ella, el diàleg ha d’estar centrat a ‘trobar solucions perquè Catalunya pugui trobar les vies per les quals les ciutadans decideixin el seu futur’. En aquest sentit, creu que la independència i la causa judicial van alhora ‘juntes i separades’. Segons Bonet, ‘tot acabarà arribant’, tant el ‘dret a l’autodeterminació’ com poder ‘demostrar que la causa és totalment injusta’.

Cuixart i Sànchez, ‘mediadors’ el 20-S
Quan fa un any dels escorcolls a edificis públics de Barcelona i les protestes a la conselleria d’Economia, Bonet afirma que l’empresonament preventiu de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez per sedició el 16 d’octubre de 2017 va respondre a ‘un intent de les altes instàncies de la justícia espanyola de criminalitzar la mobilització ciutadana’.

Segons ella, les autoritats judicials ‘es pensen que per tancar a la presó els líders de la societat civil, la població catalana tindrà por de sortir al carrer’.

Sobre el 20 de setembre de l’any passat, Bonet també destaca que Sànchez i Cuixart només van participar de la protesta ‘espontània’ com a ‘mediadors’ i no com a ‘organitzadors’.

Bonet també denúncia que ‘alguns mitjans tendenciosos’ van fer servir la foto dels dos líders sobre els cotxes per justificar una ‘pretesa violència’, i a la vegada demana que algú ensenyi ‘les proves’ dels suposats ‘ferits’ del 20-S.

Txell Bonet també nega qualsevol tracte de favor als polítics presos als centres penitenciaris catalans, tal com va denunciar fa uns dies el líder del PP a Catalunya, Xavier García Albiol. Segons ella, el règim per als polítics interns és el mateix que la resta, és a dir, ’40 minuts rere un vidre i els vis-a-vis que pertoquen en cada situació’, a banda de visites institucionals, cosa que a les presons madrilenyes ‘era molt difícil que es produís’.

El grup parlamentari de Ciutadans a les Corts ha desestimat el suport a una possible reforma de la llei electoral. Admet que és impossible que en aquesta legislatura s’aconsegueixin les dues exigències que fa: la circumscripció única i el principi d’una persona, un vot, perquè, per a això, cal modificar l’estatut d’autonomia. El PP valencià ha rebut la decisió de Ciutadans amb satisfacció i ha dit que havia actuat amb ‘bon criteri’. El PSPV, Compromís i Podem han criticat aquesta contradicció i han recordat que Ciutadans duia la iniciativa en el seu programa electoral. A més, han lamentat no haver rebut cap comunicació formal sobre aquesta decisió.

Abans de la reunió de la Junta de Síndics, el portaveu adjunt de Ciutadans, Juan Córdoba, ha reclamat ‘una llei electoral de màxims’, però ha afegit que era un objectiu ‘impossible’. L’aprovació d’aquesta norma necessita el suport de Ciutadans, perquè requereix una majoria qualificada, 66 vots, de manera que no n’hi ha prou amb els de PSPV, Compromís i Podem.

El conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Ernest Maragall, reobre avui a Berlín la primera delegació de la Generalitat després de l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. La delegada del govern a Alemanya serà Marie Kapret, restituïda en el càrrec. El 27 de setembre és previst de reobrir la delegació del Regne Unit i Irlanda, amb seu a Londres.

El govern espanyol va tancar totes les delegacions –tret de la de Brussel·les–, va despatxar-ne els treballadors i va destituir els delegats amb el 155, a més de liquidar el Diplocat. De moment, el govern ha anunciat que tornaria a obrir les del Regne Unit i Irlanda, els Estats Units, Itàlia, Suïssa i França en una primera fase.

Aquesta reobertura de les delegacions ha originat un nou xoc judicial amb el govern espanyol. El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, va anunciar que presentaria un recurs contenciós-administratiu contra el decret de reobertura signat pel president de la Generalitat, Quim Torra, a final de juny. De tota manera, encara no ho ha fet.

Maragall va respondre a Borrell que calia abordar aquesta qüestió a la subcomissió d’Afers Estrangers de la comissió bilateral, una reunió que encara no té data. ‘Si podem convocar aquesta subcomissió podrem arribar a parlar tranquil·lament i arribar a un acord que eviti qualsevol despesa inútil. En qualsevol cas els delegats treballaran al 120 per cent’, va dir.

La presidenta del govern balear, Francina Armengol, ha aprofitat el discurs inicial del debat de política general per posar data al pacte del nou règim especial balear (REB) amb el govern espanyol, que es tancarà abans del mes de novembre. La cap de l’executiu ha confirmat que inclouria un fons d’insularitat i ha demanat unitat a totes les forces polítiques per a encarar la recta final de les negociacions. Ha estat una intervenció centrada en les polítiques socials, enfocada pensant en les eleccions de la primavera de l’any que ve, amb moltes propostes concretes.

El discurs ha anat acompanyat de més anuncis: a partir del gener els aparcaments de tots els hospitals públics de les Illes seran gratuïts. També l’any que ve els 190.000 pensionistes balears deixaran d’abonar el copagament farmacèutic. Per tal de facilitar la conciliació, les famílies amb fills de menys de sis anys disposaran de 600 euros l’any per pagar escoles bressol i activitats extraescolars. I a l’educació, el govern hi destinarà més de mil milions d’euros el 2019.

Armengol ha avançat una rebaixa de l’impost de Transmissions Patrimonials del 8% al 5%, i a la meitat quan l’habitatge costi menys de 200.000 euros. També ha explicat que aquests mesos vinents entraria en vigor el pla de retorn perquè més de 500 joves que van partir empesos per la crisi puguin tornar.

Divendres passat 14 de setembre, a Bétera, començaven els actes de l’Aplec de Camp de Túria, una iniciativa popular que té com a objectius la reflexió social, potenciar el teixit associatiu local i comarcal i oferir una alternativa cultural i d’oci; hi havia activitats per a xiquets i xiquetes, concerts, xarrades i moltes altres coses més. No obstant això, el programa contenia algunes intervencions per videoconferència que “van irritar” les susceptibilitats d’algunes persones. Aquestes xarrades entraven dins de la lògica de l’acte el lema per aquest any era “Juntes contra el feixisme, la censura i la Repressió” i que volia denunciar la deriva autocràtica que està portant a Espanya a temps foscos.

No obstant això, i malgrat l’absoluta legalitat de la convocatòria, aquestes susceptibilitats ferides, aquestes persones que van veure fantasmes independentistes enlloc d’activitats culturals, van decidir cridar a la protesta, a la seua particular “a por ellos” davant la suposada promoció d’actes que podien “trencar Espanya”, la unitat nacional, i advertint que es podia provocar la confrontació a Bétera. Aquesta crida a la defensa de la unitat nacional, mitjançant un comunicat del Partit Popular de Bétera, en què afirmaven que no s’havia de promoure la confrontació, i un vídeo penjat a la seua pàgina de Facebook, van suposar que el 14 de setembre, al Junqueral de Bétera, s’ajuntaren membres del Partit Popular de Bétera amb la flor i nata de l’ultradreta valenciana, aquesta mateixa ultradreta que va assassinar Guillem Agulló, que repartix violència cada 9 d’Octubre a València i que porta tatuada la cara de Hitler.

Sí, gràcies al Partit Popular de Bétera el 14 de setembre vam tindre insignes visitants, arribats com els seus companys ocasionals de viatge, com José Luis Roberto, fosc president del partit ultradretà España 2000. Aquesta persona, juntament amb els seus coreligionaris, es van deixar veure i sentir per Bétera, en un espai on hi havia xiquets i xiquetes que van haver de suportar com deien “perros” als seus pares o com els escopien, com els deien “guarros” i altres insults que utilitzen generalment aquestes persones. En el vídeo penjat a la pàgina de Facebook d’Espanya 2000 es pot veure com un regidor del grup popular de Bétera, compartix alegria i diversió amb aquests subjectes, com grava els esdeveniments, com està perfectament integrat juntament amb persones que proclamen la vulneració de la Constitució perquè l’ajuntament ha organitzat, segons ells i el Partit Popular de Bétera, un “acto independentista”. Els vídeos que ací es comenten porten ja quasi 30.000 reproduccions; són dos en concret, 30.000 visionats i uns 500 comentaris d’una sublim qualitat com ” Aquí no nos vais a meter bolas separatas somos valencianos y españoles iros a tomar por culo con buestra república sois una basura compromis viva España ” (sic), ” Es que yo veo ha uno por Alicante y me lío a ostia !!! Y luego que me lleven con el visco si quieren coño !! Que gentuza de MIERDA “(sic), ” Vamos a reventarlos??” o ” Hay que tomar las armas contra estos perros ROJOS COMUNISTAS hijos de puta “. No són els únics comentaris que criden a “prendre les armes”, hi ha molts més.

Al Partit Popular de Bétera li plantejaria diverses qüestions després de poder veure com d’a gust que estaven en aquesta concentració: ¿aquesta Constitució que tant trauen a passejar quan els convé pot emparar aquest tipus de comentaris que criden a la violència, a l’agressió, a la caça del roig?, compartixen vostés aquesta ideologia que aposta per la desaparició de la Unió Europea o que opta per expulsar massivament els estrangers, en contra del que disposen diferents convenis internacionals que Espanya ha ratificat? I, finalment, ¿se senten bé en companyia de persones com José Luís Roberto, les proclames racistes són ben conegudes a més de haver estat secretari general de l’associació d’empresaris de la prostitució? Per cert, són vostés els que han portat a Bétera a subjectes com aquest, imputats per agressió, violents i vells coneguts de la policia; els han portat a Bétera, sí, els han ensenyat on està el nostre poble, ens han assenyalat amb el dit els que no pensem com ells i ens van advertir que ens veuríem el 9 d’octubre, i no per anar-nos de canyes. Si posem en una balança deixar material municipal i un espai públic a associacions culturals, el mateix que vostés van fer en 2012 per aquest mateix acte i que fem sempre amb qualsevol que ens ho demana, i obrir les portes de Bétera a la ultradreta violenta, crec que la balança es desequilibra del seu costat, del costat de la insensatesa. Han jugat amb foc, s’han cremat, però el pitjor és que ens poden cremar a nosaltres, als demòcrates, als que de veritat creiem en la Constitució.

Enric Álvarez Blaya
Portaveu del grup municipal de Compromís per Bétera

Aquesta és la portada de demà de VilaWeb Paper:

Les principals notícies del dia han estat:
—Borrell té raó | L’última de Pere Martí
—L’ONU insta l’estat espanyol a extradir els responsables dels crims del franquisme o jutjar-los
—L’Advocacia Catalana dóna suport a Boye per les amenaces i es posa a la seva disposició
—La trama dels títols s’embolica per a Casado: la Complutense de Madrid detecta un canvi de notes ‘dubtós’ en la llicenciatura

Al VilaWeb Paper d’avui hi trobareu les següents informacions que, si sou subscriptors, ja podeu llegir:
—Què esperem? | Editorial de Vicent Partal
—El Lliure ha de tornar a ser lliure | Mail Obert de Joan M. Minguet Batllori
—Gabriela Serra: ‘Tothom era molt conscient del que es pretenia i es cercava a la seu de la CUP el 20-S’
—Sophie Baby: ‘La transició espanyola no va ser pas pacífica: va haver-hi 714 morts’

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Repasso les opinions i les notícies que han sortit arran de la dimissió de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure i noto un munt de coses estranyes. O que a mi m’ho semblen. M’ha sobtat, per exemple, que el Patronat del Lliure, Ada Colau, Rosa Maria Sardà, Mario Gas, entre més, hagin fet declaracions comprensives i elogioses cap a Pasqual. Més estranyat em vaig quedar amb aquell manifest de cent personalitats que donaven suport a Pasqual abans de l’estiu. Puc entendre la dedicació a Pasqual per la seva trajectòria professional, malgrat que les lectures incondicionals m’espanten, però ara no es debatia això. En realitat, la cosa que més m’ha sorprès és que la dimissió de Pasqual es faci servir per ocultar unes denúncies molt concretes d’abús de poder que tenen a veure amb un equipament cultural de primer ordre. I on hi ha molts diners públics en joc.

Aquests silencis o les mostres de fidelitat absoluta cap a Pasqual, què signifiquen? Que l’actriu que va fer la denúncia va mentir? Que Lluís Pasqual no maltracta (psicològicament) el seu personal? Que suposant que s’excedeixi una mica, això és comprensible perquè en el món de l’escena cal ser exigents fins a límits estranys per a aconseguir una bona representació, com han suggerit alguns actors? Què voleu que us digui? De vegades, la cultura catalana institucional comporta una aflicció, un desconsol absolut. Quan hi ha problemes o denúncies greus, en comptes de ser transparents, la cosa es tapa amb una cortina vergonyosa. Som en l’època del #MeToo, de posar en rellevància el maltractament i l’abús que hi ha en el món de la cultura, però aquí mirem cap a un altre cantó, no fos cas que es corroborés la ignomínia.

Que consti: no demano un judici públic. Però jo entenc que tampoc no podem fer córrer la cortina alegrement si Lluís Pasqual (o Juanjo Puigcorbé fa unes setmanes, un cas similar) ha menystingut i denigrat les persones amb qui treballa o, millor dit, de les quals és el cap. L’entrevista que Pasqual va donar a La Vanguardia (més que entrevista, semblava un espai publicitari, sense rèpliques, sense contrastos) era, en aquest sentit, molt decebedora: clava un ‘moc’ a l’Àlex Rigola perquè es va oposar a la seva continuïtat (tot qualificant aquesta actitud de ‘soviètica’, caram!, caram!), com si això no fos legítim; i, sobretot, posa en dubte la professionalitat de l’equip del Teatre Lliure quan afirma que la carta d’una actriu l’ha ‘contaminat’ (caram!, caram!, quina poca confiança que deu tenir en aquelles persones que ha dirigit durant tants anys). I el Patronat del Lliure, mentrestant, xiulant a la cantonada o, pitjor i tot, cantant les excel·lències de l’ex-director.

Resulta escandalós (no uso l’adjectiu inconscientment) que alguns actors prestigiosos (Rosa Maria Sardà i Mario Gas) vinguin a dir-nos que, si Pasqual va tractar malament una actriu, era pel seu bé. Pel bé de l’actriu, s’entén. O sigui, que mentre la societat contemporània ha engegat campanyes de tota mena per a prevenir el bullying el maltractament, que pot degenerar en violència física, si la denigració la perpetra un director de teatre, amic dels seus amics, l’hem d’acceptar. Hem tornat als temps de les redempcions judeocristianes? Si una cosa et fa mal, sortirà millor que si tot va rodat i en harmonia? No fotem! Sort que la campanya #SerActriuÉs contraresta aquesta posició enverinadament masclista que ha sortit per defensar el dimissionari.

Tot plegat, l’abandonament o fugida de Pasqual no és cap anècdota. És una conseqüència més de l’opacitat d’alguns grans equipaments culturals. I d’aquesta frivolitat de pensar que els grans noms del passat, aquells envoltats d’un halo de divinitat, que també ho és de classe social, no podem oblidar-ho, ens han de salvar permanentment de l’enfonsament. És cert que Pasqual cobrava uns dos-cents cinquanta mil euros l’any per a practicar aquest salvament? És cert que mentre tantes companyies de teatre, de dansa, de circ, malden per sobreviure, ell cobrava xifres astronòmiques? I l’Ajuntament de Barcelona permet aquestes coses? Haver estat fundador del Lliure i encomanar-se a aquella iniciativa diguem-ne preconciliar atorga el beneplàcit de la iniquitat avui dia, si és que -n’hi ha hagut? De debò que algú pensa que el Teatre Lliure no el poden portar endavant generacions noves de dones i homes formats a l’Institut del Teatre o a altres escoles? Em sembla que les sales del Lliure han de ser reconquerides per la gent del teatre d’ara. No per les patums del passat.

El Lliure ha de tornar a ser lliure, sí. Però no es tracta només de convocar concursos per a la seva direcció. Ni de crear comissions d’experts. Potser abans s’haurien de convocar concursos per a veure qui són els patrons de la seva fundació, aquells que justament han de triar els membres del jurat per al concurs o els membres d’aquest comitè d’experts. No puc deixar de subratllar que les fundacions són els organismes menys democràtics que existeixen, els membres dels seus patronats (llevat dels que representen les institucions públiques) són triats pel mètode de la cooptació, és a dir, si tu ets amic meu, en formes part, si no, a pastar fang. Si mireu la composició del patronat del Lliure, és ple d’aquests personatges preconciliars a què em referia abans, d’aquests que intenten conservar les seves poltrones, les quals administren amb criteris selectius i parcials. I, de vegades, posant cortines que ocultin les presumptes corrupcions del grup.

Per acabar, torno al fet que ha fet saltar Pasqual d’aquesta direcció tan ben pagada del Lliure: ha estat acusat d’un abús de poder, de denigrar el seu personal. La seva dimissió ha coincidit amb unes acusacions similars cap a Jan Fabre, l’artista flamenc. En ambdós casos sento opinions lamentant no sé ben bé si el fet que això sigui possible o que s’hagi fet públic. En tot cas, són opinions molt menys radicals que si la denúncia d’abusos hagués afectat un empresari; o un torero. Ja em perdonareu: el meu registre d’idolatria és molt baix. És per això que acabaré amb una astracanada: vaig assistir a una representació del Rei Lear dirigit per Pasqual, l’obra en què l’actriu que va fer la denúncia es va sentir vexada durant els assajos. Com que no m’agraden les cortines de la vergonya, demano que se sàpiga fins on van arribar aquestes molèsties (que, implícitament, donen per segures i fins i tot ben emprades Sardà i Gas). I si ella va ser menystinguda d’alguna manera, vull que Lluís Pasqual en persona em torni els diners que vaig pagar. Perquè tal com jo entenc la cultura, no hi ha ningú que estigui per damunt d’un altre i ningú no té cap dret de violentar una altra persona. L’èxit d’un producte cultural no pot recolzar amunt d’un maltractament, de cap mena. Al circ romà el públic s’ho passava molt bé, però a l’arena hi moria gent.

Avui ix a la venda Sessions ferotges, el disc que ha unit el cantant Feliu Ventura i el grup Xerramequ i els Aborígens: un joc musical de sonoritat analògica i d’aires jamaicans que han enregistrat, gairebé, d’una tirada.

El cantant xativí deixa la seua zona de confort i s’endinsa en el món del reggae, l’ska i el rocksteady, entre més. El disc llueix la personalitat musical del guitarrista i productor Marc Serrats i el toc artístic de Victor Rice, enginyer de mescles i baixista nord-americà, resident a São Paulo, que ha farcit d’efectes les cançons.

Ens trobem amb Feliu Ventura per fer un esmorzar tradicional valencià a Xàtiva (la Costera), la ciutat que l’acull i que l’ha vist créixer. Ens citem a la plaça de la Bassa, ben a prop del museu on Felip V resta cap per avall per haver socarrat la ciutat. Enfilem la Baixada de l’Estació. Veiem l’escultura Aixopluc que dóna la benvinguda als usuaris de RENFE i els recorda el bombardament del 12 de febrer de 1939. I, finalment, seiem a la terrassa del bar Música Vella, al darrere del Gran Teatre de Xàtiva, l’espai on es fa el Festival Mil de Xàtiva de cançó d’autor, que dirigeix Feliu.

Aprofitem alguns dels quinze temes del nou disc per parlar de la situació dels cantautors al País Valencià, de memòria històrica i d’injustícies, dels drets laborals dels músics, de les dones en el món de la música i de la llibertat d’expressió. Perquè Feliu Ventura és un cantant compromès que té les idees molt clares. Pensa les respostes, diu la paraula justa i transmet tranquil·litat.

Fotografia: Juan Miguel Morales.

—Què significa el títol del disc: Sessions Ferotges?
—És un títol que, per una banda, conté l’homenatge a l’Ovidi, per ‘La fera ferotge’ i, per una altra, descriu el treball que hem fet: després d’haver fet el primer EP amb Víctor Rice (quatre cançons en format vinil, publicat el 10 de març de 2017), vam veure que era poc i vam voler fer un disc més llarg. De manera que vam enregistrar Sessions ferotges a la sala Stroika Lab (Manresa), pràcticament, en sessió, al mateix temps, a foc seguit. No sempre coincidíem tots per enregistrar. Jo vaig estar una setmana enregistrant les veus sense parar, per això parlem de sessions ferotges, perquè tot el disc és fet un poquet en pla bèstia i perquè, al mateix temps, és un disc feroç, també, per les ganes que teníem de fer-lo i pel resultat.

—Entenc, doncs, que Xerramequ i els Aborígens tenien les bases musicals fetes de fa temps.
—Sí, perquè són cançons que ja hem tocat, tret de ‘Arrapar o acaronar’ i ‘El darrer somriure’. Anàvem rodant-les amb l’espectacle Faré vacances! I vaig fer les cançons noves com sempre faig, amb les meues sobreproduccions a l’ordinador, perquè el treball amb mi sempre és, més que produir, desproduir, llevar coses que hi he posat, vaja. Ha estat una feina a mitges, en eixe sentit. Per tot això, l’enregistrament ha estat més àgil.

—Heu assajat en ‘sessions ferotges’ a Xàtiva, Torelló, Centelles i Reus. El disc s’ha produït a São Paulo i s’ha remasteritzat a Euskal Herria, però l’heu enregistrat a Manresa…
—L’única cosa que no vam enregistrar a la Stroika Lab van ser els vents, perquè tots són de les bandes de Xàtiva. Ells ho feren ací, a Xàtiva, als estudis de Pau Cháfer.

—Heu ajuntat músics de totes dues bandes? Això té mèrit!
—No, les coses són així… hi ha molta música al País Valencià. I a Xàtiva hi ha dues bandes de música que, malgrat les rivalitats, ‘la rivalitat dels clubs’, entre els músics això no és exactament així. A més, són amics meus.

—Quin paper hi ha fet Victor Rice, en el disc?
—El més característic del disc és el so, sobretot, i Victor n’és el responsable. Feia les mescles en temps real, vull dir, li enviàvem la cançó i ell la mesclava a l’acte. La seua faena es convertia en un instrument més. A banda, va enregistrar el baix elèctric en alguna cançó i va crear dubs. Quan es fa un dub, que d’alguna manera és una versió de coses que ja són una versió, tots els instruments tenen la mateixa importància; aleshores es juga amb l’aparició o desaparició d’instruments per a donar-hi un altre ritme.

—Què fa Feliu Ventura tocant ‘a la jamaicana’? Heu passat del ‘punk d’autor’, de quan us acompanyava Borja Penalba, als estils jamaicans.
—Jo sempre dic que no sóc cap illa, no he estat mai cap illa, sóc una persona. He escoltat, sempre, música d’influència jamaicana, fins i tot, des del principi de fer les meves pròpies cançons, als anys noranta, amb els moviments sharp dels skinheads antiracistes i amb el rock radical Basc, Kortatu fent el Sarri Sarri, l’ska…  Vull dir, que tot això forma part de la meva formació. Quan comence a cantar només tinc un músic que sóc jo mateix i, aleshores, vaig dissenyant el meu projecte d’una determinada manera com a solista. Però que la gent no passe per alt que Bob Marley era un cantautor. Ací, més que en cap altra part del món on he estat, la gent té un concepte de la cançó d’autor molt tancat, estilísticament molt focalitzat cap a una imatge d’una persona que posa un peu damunt una cadira i canta una cançó, i és moltes coses més. En el món anglosaxó els cantautors són definits com a ‘singer and songwriter’ i, quan arriba la traducció al català, li diuen només cantant. Per exemple, Bruce Springsteen, Sting, Bob Dylan, tots canten les cançons de les quals són autors. I allà es diu amb naturalitat i ací ho amaguem, d’alguna manera, perquè és massa potent la imatge del cantautor dels anys seixanta i setanta, i costa d’explicar-ho i de definir-ho.

—Heu fet projectes junts, com la col·lecció ‘Musiquetes per a la Bressola’, una feina excel·lent que porta la ‘marca Serrats’. Quina opinió en teniu, de Serrats?
—Jo crec que és un coneixedor, molt profund, de la música popular urbana: de la rumba i de més classes de so, més folk. Crec que ha fet una gran tasca quant a la música per a joves. I, en el terreny de la composició, ha fet unes cançons molt boniques, té un concepte del so molt particular, amb molta personalitat i molt identificable, que és una de les coses importants en un músic.

—El disc inclou quatre adaptacions dels vostres clàssics, cinc homenatges a Ovidi Montllor, tres peces inèdites i tres dubs de nova creació.  Per què heu triat aquest repertori?
—Quan vam decidir de fer alguna cosa junts va sortir l’oportunitat de treballar amb les cançons de l’Ovidi Montllor, perquè eren cançons que no eren ni meues ni d’ell, i podíem treballar-hi més lliurement. Vaig seleccionar les cançons de l’Ovidi, que podia cantar i, d’alguna manera, ells van triar les cançons meues que els abellia de fer, supose que han triat les que els agradaven més, les que entraven més dins la seua onda. Entre les cançons dels disc, ‘Arrapar o acaronar’ seria el concepte del projecte; és una cançó nova que té una influència de la música popular però que viatja a l’altra banda de l’Atlàntic. Eixe és el viatge que volíem fer nosaltres.

—Aquesta cançó simula una marxa mora amb el ritme tradicional, la polifonia i la secció d’instruments de vent.
—Els vents hi són molt importants perquè li han donat el caràcter. Com dèiem, ho han enregistrat músics de Xàtiva que han tocat marxes mores des que tenien dotze anys.

—També hi ha vents a les altres cançons, és un punt d’enllaç amb Jamaica, que allí també tenen vents.
—Però no són tan bons com els nostres [riu]. Al final, la música jamaicana també té una arrel a l’Àfrica. Com les marxes mores, són viatges d’anada i tornada.

—‘Arrapar o acaronar’ parla de la dona alliberada. Al Festival MiL reivindiqueu i feu visibles les cantautores com fan molt pocs festivals: feu un toc d’atenció al món de la música.
—Sí. A dins de la cançó d’autor era especialment greu perquè hi ha moltes cantautores i molt bones. I no han tingut mai l’espai. Jo no puc parlar d’una cantautora de la meua generació, valenciana, que encara faça cançons. Això s’ha de resoldre. I crec que una de les solucions no és, només, que la nova generació de músiques puguen pujar als escenaris amb normalitat, sinó que moltes xiquetes puguen veure-les a l’escenari i saber que això es pot fer, igual que un dia nosaltres vam veure gent cantar en valencià a l’escenari i vam dir que es podia cantar en valencià. Les xiquetes han de poder veure dones a l’escenari i dir: ‘Jo també puc fer-ho.’

—Hi ha poques cantautores..
—A Catalunya hi ha un festival de cançó d’autor i a València no n’hi ha. Jo crec que ací hi ha un cultiu intensiu, un consum monotemàtic d’unes determinades menes d’estils i hi ha una protecció institucional de determinades menes de festivals que fan una determinada mena de música. És com el moment en què tot era ska i dolçaina i, afortunadament, hi ha molta més música i s’ha de poder veure tota.

—Sabem molt bé que Ovidi i Estellés són els vostres referents masculins, però quins són els femenins?
—Hi ha una cantant que sempre m’ha agradat molt, que és Nora Jones… per la manera de construir cançons i, fins i tot, pel significat de moltes, quan entres en la lletra i en la segona capa… També tinc referents contemporanis, una cantant que m’agrada molt és Lu Rois, que va vindre al Festival Mil, també té una manera molt especial de fer cançons i d’explicar-les. En poesia, la referència sempre és Maria Mercè Marçal perquè, més enllà de la qüestió política, té una manera d’escriure preciosa.  Em passa com amb Estellés i Ovidi, que han influït en mi més enllà de les musicacions que han fet –jo crec que hi ha una gran part de la meua manera d’escriure cançons que és gràcies a Ovidi i a Estellés. És eixa manera d’escriure que eleva el llenguatge poètic al carrer, no és un viatge cap avall sinó cap amunt, l’eleva al carrer, posa el llenguatge del carrer a l’altura del llenguatge poètic i jo crec que això també està en la Maria Mercè Marçal. A mi la poesia que m’agrada és la musicable, aquella en què veig de seguida la música en els versos, i això també em passa en la seua poesia.Com a periodista, Montserrat Roig, evidentment. Amb Marçal i Roig he fet un viatge a l’inrevés: conec Montserrat Roig perquè he vist una entrevista a l’Oividi de TVE i he anat entrant en més obres seues. És veritat que sempre hem mirat més cap als referents masculins, és un problema de la meua generació que esperem que no passe en el futur.

Fotografia: Juan Miguel Morales.

—Tenim eines per a cercar les dones creadores i no les fem servir, no?
—Sí, jo he estudiat filologia i tampoc no és que s’haja fet un èmfasi especial en autores… Però, sobretot, és perquè hi ha moltes dones que no hi han pogut arribar, no les han deixades ser visibles. Per això, el meu propòsit perquè això no torne a passar és, sempre que ho tinga a les mans, com en el cas del Festival MIL, que hi haja l’oportunitat de veure a l’escenari dones referents per a uns altres dones i uns altres altres homes.

—Heu fet versions de cinc cançons d’Ovidi Montllor. Creieu que ja se li ha fet prou justícia a l’Ovidi, o no se li’n farà mai prou?
—Jo crec que no és una qüestió de fer justícia, sinó de fer-nos justícia a nosaltres mateixos, perquè no passa només amb l’Ovidi, també passa amb molts altres autors –alguns de vius–, que han estat molt importants, com l’Ovidi ho ha estat per a mi, per exemple. I no és que siga important perquè pense que políticament diu coses que jo voldria dir, no. Sinó perquè, com a autor, quant a l’acció, la dicció i la cançó és un dels cantautors més complets de la tradició de cantautors europeus. I punt. I, com és possible que això s’haja pogut amagar durant vint-i-tants anys? No és una qüestió de justícia cap a ell sinó cap a nosaltres mateixos, ell fa vacances! El problema el tenim nosaltres. I crec que, en definitiva, aquest afartament que pot haver-hi, sobre la cita constant d’Estellés o de l’Ovidi, és un afartament de Twitter. Ho dic així de clar, perquè pel carrer no sona Ovidi ni se sent Estellés.

—L’Ovidi el van censurar, van deixar de contractar-lo, l’eludien perquè deia les coses clares. Quina opinió en teniu de la llibertat d’expressió actual?
—Jo crec que no és una qüestió de la llibertat d’expressió actual o de l’antiga. La llibertat d’expressió és la llibertat d’expressió i no pot haver-hi graus. N’hi ha o no n’hi ha, si n’hi ha per a unes coses i no n’hi ha per a unes altres és que no en tenim, de llibertat. Jo crec que vivim en un moment en què la intensitat de la persecució de la llibertat d’expressió, i la persecució de les idees, és més gran i més forta que en els últims…  que dels anys vuitanta ençà. Als anys vuitanta es podia fer ‘La bola de cristal’ (programa de TVE) i ara no es pot fer. Jo crec que vivim en el pitjor moment. Des que vaig nàixer que no n’hi ha hagut. Mai no s’ha pogut parlar del rei, i si hi ha una sola cosa de la qual no es pot parlar és que no hi ha llibertat d’expressió.

—Heu enregistrat un contundent ‘Serà un dia que durarà anys’, del cantant alcoià. Ja ha arribat aquell dia? Com veieu la situació política actual?
—Jo sóc dels qui pensen que ‘el dia que durarà anys’ sempre encara ha d’arribar, que la cosa important és allò que es fa fins allí. Com dic en la cançó ‘Present’ (Música i lletra, 2011), no canviem el futur, intentem canviar el present. Crec que, més que mai, fa falta compromís en tot, en les cançons, en el periodisme, en la política, en l’hostaleria, a tot arreu fa falta un compromís, compromisos per a tot, per a saber que al teu bar hi ha una sèrie d’aliments i uns altres que no hi són, si hi ha canyetes de plàstic per a beure o no n’hi ha… Moltes vegades els treballadors de l’art som assenyalats quan verbalitzem el nostre compromís que, en el meu cas, crec que es fa visible, més que amb les cançons, quan les explique, perquè les meues cançons són molt metafòriques, la major part. Però el compromís no és sols un compromís del treballador de l’art, que té una projecció davant la gent, sinó de tot el món. El món és millor quan nosaltres som millors, no val intentar canviar el món sense canviar-nos nosaltres mateixos. I això és una lluita de cada dia.

—Heu fet una versió de la vostra cançó ‘El darrer somriure’ que parla de Guillem Agulló, ara que fa vint-i-cinc anys del seu assassinat i encara no s’ha fet justícia, com tampoc no se n’ha fet amb les injustícies de la guerra. Hi ha qui creu que és millor no remenar el passat… però sempre heu lluitat per la memòria històrica.
—Sí, és important. Aquesta cançó, de fet, és una càpsula de memòria, per això també hi ha una persecució de les cançons, ara mateix. Ja no és una qüestió de remoure el passat, és que el passat és remogut. Cal reparar-lo perquè s’ha remogut,  no parlar-ne és mantenir-lo remogut, perquè la memòria és obstinada i és necessària i és un antídot. Fa falta eixa memòria perquè passe com en el cas de Víctor Jara que, al final, hi va haver un judici i uns condemnats pel seu assassinat, quaranta anys després. Perquè això passe cal que hi haja una reparació i hi haja justícia. Però no tan sols sobre el franquisme, sinó sobre més crims oblidats, els de la transició i més que són els dels anys de la nostra joventut: el de Guillem Agulló i el de Davide i molts altres… I, després, remuntar-nos enrere. I no hi ha hagut una reparació respecte de l’espoliació del País Valencià, després del 1707. Xàtiva tenia pràcticament tants habitants com té ara mateix… I això ha tingut un seguit de conseqüències, contra els drets humans, que s’han de reparar.

—Xàtiva abandera el fet de reivindicar la memòria al País Valencià amb el quadre de Felip V, que és emblemàtic com ho és, també, l’escultura de Miquel Mollà sobre el bombardament dels avions feixistes. Però, segurament, això no és prou…
—No, no, ací, al País Valencià, la gent es pensa que la memòria històrica és una cosa que va passar en la guerra, però la memòria històrica comença ahir a les dotze de la nit, eixa és la memòria històrica. Eixa memòria obstinada és la que fa que realment algun dia arribe la justícia i la reparació. Moltes de les coses que he enumerat s’han intentat anar reparant en el decurs de la història. Segurament, després de la batalla d’Almansa, quan es va prohibir el valencià d’una manera pública, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) va fer un poquet de reparació d’eixe dany, perquè hi havia memòria, però és un ‘nyapet’. I hi ha moltes altres reparacions que s’han de fer.

—Els cantants teniu una situació privilegiada per a aconseguir aquest objectiu.
—Sí, però sempre dic que les cançons no canvien el món. No sé si hi ha gent que es pensa que les seues cançons canvien el món. Crec que qui ho pense portarà un problema greu a dins. Però hi ha una cosa que sí que fan les cançons: acompanyar la gent, les persones que canvien el món, i eixa és la nostra funció. Som funcionaris d’això.

Fotografia: Juan Miguel Morales.—Sempre heu lluitat per moltes causes, també pels drets laborals. Potser per això heu fet una versió del ‘Va com va’ d’Ovidi. Encara ens ‘va com va’?
—El resum de la cançó d’Ovidi és que va com volem. Vull dir, que les coses van com van perquè van com nosaltres volem. Si nosaltres volguérem una altra cosa no aniria com va, això diu la cançó. Hi ha una responsabilitat nostra en això, no va com va perquè el destí és així i que roïns que són els rics, sinó perquè nosaltres els deixem fer. I jo crec que, en el terreny dels drets, aquests últims temps s’ha protegit molt la música en valencià però per mitjà de les empreses, que en trauen profit. És com amb la taronja. L’altre dia la Unió de Llauradors deia que el que es venia d’una taronja repercutia en el llaurador en un 19% de benefici. Això passa exactament en la música en valencià, ho dic sense haver fet comptes… Aquestes empreses, a més, dissenyen un mapa cultural del país de cultiu intensiu, amb cartells que es repeteixen en molts pobles perquè el seu criteri no és cultural, no és un criteri que diu que nosaltres aprenem que, cada dia, es fan músiques noves i que hi ha nous autors que fan coses estupendes, sinó que fan diners amb uns grups determinats. Això hauria de corregir la política, que per a això hi ha la funció pública, per a protegir els drets de tots. Aleshores, jo crec que allò que arriba al músic –i no parle només del sou, perquè no tot és això– és una desprotecció total en el terreny fiscal, en el laboral –de desocupació–, en el de malaltia, de tot. O siga, allò que s’ha lesionat en totes les professions –però que algunes encara mantenen– la música no ho ha tingut mai.

—Al País Valencià hi ha gent que programa amb sensibilitat i treballa per a fer visible tota mena de música, però és veritat que els grans festivals no ho fan. Quina solució proposeu, partint de la vostra experiència com a director artístic d’un festival de música?
—Per una banda, ha d’haver-hi un seguit de festivals estratègics al País Valencià. No dic que ho munten les institucions, però sí que els donen suport quan floreixen. I la cançó d’autor, en la meua opinió, és un festival estratègic perquè forma part d’allò que és autòcton del País Valencià, de les veus del País Valencià –i de més parts del territori, és clar, però ara parle del País Valencià. Ha d’haver-hi una estratègia sobre la música popular, sobre la tradicional i, fins i tot, ha d’haver-hi festivals de projecció cap enfora. No pot ser que tots els festivals siguen de la mateixa manera. Crec que cal escoltar i preguntar, cosa que no s’ha fet abans. I ara tampoc no es fa: preguntar als treballadors i als agents culturals, des dels músics als tècnics i als públics, s’ha de preguntar a la gent.

—Fareu ronda amb el nou disc i, ben prompte, publicareu un nou treball tot sol. Ens podeu avançar res, del contingut d’aquest disc?
—Farem els concerts de Sessions Ferotges i publicaré el nou disc a la primavera. Ara, encara hi ha moltes coses per a decidir. Només sé que inclourà onze cançons, les que cabien en una casset… És el meu número màgic! De moment no puc avançar, gairebé, res més.

Sophie Baby (1977) és l’autora del llibre Le mythe de la transition pacifique, una obra que qüestiona amb xifres que la transició espanyola fos pacífica. Baby, professora d’història contemporània a la Universitat de Borgonya (França) s’ha especialitzat en violència extrema, i ha comptat 714 morts durant la transició (1975-1982). D’aquests, 178 són morts a mans de la policia i la Guàrdia Civil espanyoles. ETA va matar 376 persones. I la ultradreta, 67. Són xifres que desmunten el mite d’una transició pacífica. L’obra encara no s’ha presentat a l’estat espanyol, tot i que a les llibreries ja fa mesos que se’n ven la traducció al castellà (El mito de la transición pacífica, Akal, 2018). VilaWeb ha entrevistat telefònicament la professora francesa que ha desmuntat el mite de la transició.

—Estudieu la transició espanyola i la violència. Per què us interessa el tema de la violència?
—Potser per una qüestió familiar a mi em va interessar molt aviat la història dels anys trenta a Europa, perquè la meva família la va viure. Una part de la família són jueus de Niça, i un besavi el van afusellar els alemanys. Era del maquis del sud de França. Hi feia de contacte amb els italians. De fet, els meus avis es van conèixer dins el maquis. La meva àvia, la filla del besavi, hi va entrar quan tenia vint anys. El xalet que va construir el besavi encara el tenim, hi anem, i és on hi ha hagut transmissió familiar oral. Suposo que ve d’aquí, la meva atracció.

—Estudieu la transició espanyola del 1975 al 1982. Per què aquestes dates?
—L’auge del cicle de violència comença el 1976, tres mesos després de la mort de Franco. I és quan hi ha un canvi d’expectatives per a tothom. Encara que molts dels moviments tenen arrels anteriors, començar en aquest punt té lògica.

—Per què acabar el 1982?
—Perquè hi ha un declivi de les morts després del 23-F de 1981, la quasi-desaparició dels GRAPO i la rendició d’ETA PM. A partir del 1982 comença un altre cicle: el de la violència etarra, i el de la violència antiterrorista.

—Quants morts va haver-hi durant la transició espanyola (1975-1982)?
—714 persones.

—En quines fonts us fonamenteu per donar aquestes xifres?
—Bàsicament, les fonts són arxius oficials espanyols, i premsa. Fou un treball molt llarg. Són sis anys de feina, sis anys de tesi doctoral. Quan vaig començar, l’any 2000, ingènua de mi, pensava que trobaria llistes de morts als arxius espanyols. I no hi ha res. Vaig haver de fer jo mateixa la recensió de dades. Als arxius oficials tot restava tancat, i no disponible. Poca cosa vaig trobar. Per tant, per a fer un estudi homogeni vaig anar a premsa, sobretot al diari El País, que es funda el maig del 1976 (les xifres d’abans les trec d’altres diaris). Per cada atemptat mortal vaig haver de comprovar més fonts. Però el fil central és El País. I els altres arxius i diaris el complementen.

—La policia i la Guàrdia Civil espanyola, quanta gent maten entre el 1975 i el 1982?
—178 persones.

—La ultradreta?
—67.

—ETA?
—376.

—Són xocants, les xifres. Quina conclusió en traieu?
—Que la violència d’estat, quan la policia mata manifestacions, és sobretot a començament de la transició. Anys 1975, 1976, 1977. Durant aquest període ETA no mata gaire. ETA mata a partir sobretot de l’any 1978. I aquí comença una altra violència d’estat, que ja no és contra manifestants, sinó contra ETA. Per això entre els 178 morts en mans de la policia hi ha molta gent d’ETA i del GRAPO.

—Heu tingut cap interlocutor del Ministeri d’Interior espanyol?
—Sí. Vaig anar a l’arxiu del ministeri. I la noia de l’arxiu, que cito al llibre, és la que em va donar els documents que poso al llibre. I vaig entrevistar alguns actors polítics. Com ara Martín Villa. Tinc el testimoni. La querella argentina contra ell encara no hi era. Com tot actor polític tenia coses que volia dir i coses que callava.

—Acceptava la violència d’estat, Martin Villa?
—No. Deia que no es recordava de res. Ni morts ni tortures. Només d’un cas, i prou. Ho negava tot. De manera general, tots els actors polítics neguen els morts. Minimitzen la violència i a vegades la neguen. La conclusió general que tenen tots és que no n’hi ha per a tant. I que la violència no va pas fer perillar la transició, afegeixen. No van ser tants com s’esperava, diuen. Vénen a dir que no n’hi va haver tants com a la guerra civil o al franquisme.

—Quan us diuen que la transició espanyola va ser pacífica, què responeu?
—Sí i no. Depèn de què vulgui dir pacífica. Com tot mite, el mite de la transició pacífica té una part de veritat i una part de mentida. La llegenda sempre es construeix sobre alguns fonaments certs. Em va interessar molt entendre per què es repetia la cantarella de la transició pacífica. I quaranta anys després encara es diu. I sí, desmunto el mite perquè no va ser pacífica, és a dir, sí que va haver-hi molta violència a la transició. Molta. I vaig haver de recórrer a les xifres per demostrar-ho. Per tant, no: la transició espanyola no va ser pacífica. Va haver-hi 714 morts. Però sí que va tenir la voluntat de ser-ho. Hi va haver una autèntica voluntat de fer una transició pacífica. I quasi tots els actors que van participar del canvi polític ho volien. I finalment aquesta voluntat de fer una transició pacífica, diferent de la revolució de Portugal i allunyada de la violència dels anys trenta, es va fer realitat.

—A Portugal quanta gent va morir durant la transició a la democràcia, per exemple?
—Tampoc no n’hi havia dades ni xifres a Portugal, però un investigador amb qui vaig parlar, i que surt al llibre, ho havia mirat. Molt poques morts, a Portugal. Menys de deu o deu vint. Passa que a Portugal va haver-hi una revolució. L’exercit, els joves soldats, van sortir al carrer per fer fora el govern. Va ser sobretot un procés revolucionari. Amb tendències revolucionàries. I és això, justament, que no es volia fer a Espanya.

—És realment paradoxal. La revolució portuguesa té menys de vint morts. I la pacífica transició espanyola, més de set-cents.
—En el nostre imaginari simbòlic europeu tenim tirada a equiparar revolució amb violència. I no és sempre així. La revolució més aviat és un canvi radical d’estructura política i social. I això no ha d’implicar per força una violència mortal. Passa que molta gent té al cap la revolució francesa. Però no totes les revolucions han de ser així. I a Espanya la por de la revolució venia dels anys trenta. Un imaginari molt marcat pels anys trenta. La por de la violència era també la por de la revolució.

—Jutges i policies franquistes: s’ha fet net, o hi ha continuïtat entre Franco i ara?
—No hi crec, en aquesta continuïtat. Hi ha certament elements de continuïtat. I per moltes raons. La mutació i transformació de l’aparell repressiu d’un estat autoritari a un sistema d’ordre públic democràtic és llarg i vol temps. Aquest procés es va fer, a Espanya. Però es va fer tard. Fins ben entrats els anys vuitanta no es va tocar res. Però a partir de la gran reforma de les forces armades del 1986, i el final dels GAL, sí. Passa que ETA comença a matar en massa el 1978 i 1979. I contra ETA l’estat va voler lluitar-hi amb un cos repressiu eficaç. I van entendre que havien de reciclar els policies més ben considerats, que eren els de la Brigada Político-social. Policia política. Policia franquista. I en lloc de ser depurats, els van ascendir. Per tant, el procés es va fer més lent i difícil. Ara, als anys 2000, aquests policies sí que són acusats de torturadors. Però en aquell moment, no. Només interessava la lluita contra ETA. I punt. Dit això els policies, per una altra banda, van canviar de comportament molt aviat i, per exemple, en la gestió de les manifestacions, els morts, a partir del 1979, desapareixen. Ja no n’hi ha. Es van adaptar als nous mètodes de control i gestió de les manifestacions.

—Quin va ser el vostre moment màgic quan fèieu el llibre? Un moment que aporta llum, un ‘moment eureka’?
—Potser el dia que vaig trobar els butlletins setmanals del Ministeri d’Interior sobre ordre públic. Vaig trobar els d’un semestre de l’any 1977. Però n’hi ha més. Ho sé perquè una persona, a la policia, em va dir: ‘Sí, els tinc tots. Però no te’ls donaré.’ Aquests butlletins hi són. I si hi pogués accedir podria ser molt precisa i durant tots els anys, no únicament un semestre, com és el cas.

—Aquests butlletins del ministeri inclouen xifres de morts?
—I tant. Ho contenen tot. A la fàbrica hi ha hagut un tancament. Ferits aquí. Atemptats allà. Morts. Una cosa molt clínica. Només informació. Aquests butlletins podrien ser públics, crec. Òbviament, com a historiadora, crec que els arxius s’han d’obrir. Aquest és un problema molt greu d’Espanya. De França també. Però d’Espanya especialment.

—Racons foscos, per investigar, quins hi ha?
—La tortura. En el capítol de la tortura, no vaig poder investigar-hi gaire. Encara fa falta una sociologia, una història de la policia i Guàrdia Civil per a comprendre què va passar. I, finalment, la guerra bruta. La violència de la ultradreta molt propera als cossos policíacs. Hi ha molt per a fer en aquests camps.

—Parlar de la transició torna a ser moda. Per què passa?
—Raó política. Hi ha grups polítics que han entrat en debat, com ara Podem o els independentistes. Però també s’explica per una dinàmica més llarga. Des dels anys 2.000 comença el moviment de recuperació de la memòria històrica. A la primeria no qüestionava la transició, però va acabar fent-ho. I, finalment, hi ha el moviment generacional. Els actors de la transició ja no són al primer pla. I la nova generació pot qüestionar l’anterior. No tenen les mans tacades de sang, ni els traumes de la víctima. No tenen una ment marcada. Per això crec que se’n torna a parlar.

—Morts. En el procés polític català no n’hi ha.
—S’explica molt bé en relació amb el llibre. Una cosa molt important per als independentistes catalans, de sempre, és que són un moviment pacífic. A diferència d’ETA. I continuar essent pacífics és el seu objectiu. Que no es desencadeni la violència, ho veuen claríssim. No tan sols ells. El món ha canviat i el rebuig a la violència política és una cosa general, del món occidental, des de final dels anys vuitanta i noranta.

—Procés de reconciliació. N’hi ha hagut a l’estat espanyol? Per on passem?
—La paraula ‘reconciliació’ no agrada a tothom, perquè té un punt de religiós. A Espanya va haver-hi un procés en què es va aconseguir la democratització, i la convivència entre tots, després de pagar un preu. El preu de la memòria i la reparació de la justícia. Però fa cosa de quinze anys que la cosa va canviar. Ara la gent vol la reparació. La vol. Demanar-la als anys setanta, via drets humans, no era propi del moment, aleshores. Ara han canviat les coses. I està molt bé.

—L’estat espanyol demanarà perdó pels crims del franquisme?
—El president francès, Macron, va demanar perdó i va reconèixer les tortures d’estat en la guerra d’Algèria. Per primera vegada. Hi ha hagut reconeixement per la vídua de Maurice Audin, matemàtic francès assassinat, i torturat, a Alger per part de l’estat. És a dir, podria ser una decisió política demanar perdó, sí. I el procés amb el govern socialista va cap al mateix punt, de mica en mica. Espero que hi puguem arribar.

—Presoners polítics catalans. Ho són?
—Com a historiadora no em preocupa gaire el nom. Però diria que no. Cosa que no vol dir que la qüestió no sigui política. Ho és. S’ha gestat políticament de manera horrorosa. Ho crec. Però són presoners d’un estat democràtic. I quan es parla de presoners polítics se suposa que darrere hi ha un estat autoritari. Dictatorial. Aquest és el problema.

—Potser ens costa d’acceptar que les democràcies no són perfectes? I si les democràcies també tenen presoners polítics?
—Potser. No us dic que no, mira. Potser hauríem de pensar-hi més. I òbviament totes les democràcies tenen costats foscos i lleis negres. Hi estic d’acord.

—Voldríeu afegir-hi res més?
—Aquest llibre s’ha de contextualitzar. Han sortit més llibres després. Però les xifres són molts semblants. Vull dir que no és un llibre partidari, en un tema en què tothom vol escombrar cap a casa. Jo tinc raons i opinions, però l’anàlisi és freda i procura sortir de les interpretacions partidistes que hi ha hagut fins ara. I no hi ha tants llibres com aquest sobre la transició. És realment un treball científic.

‘El moviment parla’ és el lema d’enguany del festival MIM de Sueca, un dels més destacats d’Europa en el camp del teatre gestual. La principal novetat és el pes que hi té la dansa, una disciplina carregada d’expressió: ‘A voltes atribuïm el gest o el mim a l’expressió de la cara, i aquesta vegada volem mostrar com els cossos es posen en moviment per a contar-nos històries diferents, traslladar-nos a universos desconeguts i inèdits, pròxims’, explica el director del festival, Joan Santacreu.

Fins diumenge, tot d’indrets de Sueca –al teatre, al carrer o en espais inesperats– s’ompliran d’espectacles. En total, n’hi ha vint-i-cinc de programats, de disciplines molt diverses, en cerca de noves formes d’expressió gestual i corporal. Se n’hi destaca un bon reguitzell que glorifiquen el cos i en denuncien els tabús.

Us oferim una tria dels més destacats:

Alba, de Théâtre du Mouvement. Una adaptació lliure de l’obra La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca, feta de cossos, gests i moviments.

Cirque déjà vu, de Comediants la Baldufa. Una barreja de nostàlgia i humor per a rendir un homenatge a la vellesa, l’amistat i el circ, amb la història de dos vells que un dia es troben i recorden la seva vida de comediants.

La siesta, de Mou Dansa. L’espectacle exposa, amb un solo de dansa, aquells moments que fem quan ens veiem atrapats de manera conscient o inconscient per l’ego enaltit, l’adoctrinament i els convencionalismes socials en el nostre afany d’obtenir l’èxit.

Look at me, de Maduixa Teatre. Un working progress que convida nou espectadors a mirar-se fit a fit i endinsar-se en l’interior de l’altra persona més enllà del seu aspecte físic.

Lurrak, de Lurrak. L’explotació laboral és el tema central de l’espectacle musical de circ contemporani de la companyia basca.

Mapa, del Colectivo Glovo. Basat en el món dels refugiats i les fronteres, l’espectacle situa dos intèrprets en una relació d’aproximació i allunyament, de poder i de revolta, compartint una mateixa premissa comuna: la impossibilitat de frontera amb nosaltres mateixos.

Meeting Point, d‘Ertza. L’espectacle formula diverses qüestions sobre les contradiccions humanes i convida el públic a prendre-hi posició activa d’una manera lúdica.

Poyo Rojo, de Poyo Rojo. Una fusió colpidora de dansa, acrobàcies i clown per a parlar sobre l’amor entre persones del mateix sexe.

Smashed, de Gandini Juggling. Les complexes relacions humanes articulen el muntatge de malabarismes sorprenents, a càrrec de la prestigiosa companyia anglesa Gandini Juggling: Smashed.

XX, d’Escandall Teatral. Una performança articulada en tres actes, en què, per mitjà del teatre, la dansa i el gest, es qüestiona el paper que la societat patriarcal reserva a les dones.

‘Sembla que viure de lloguer sigui sinònim de resignació’, diu Irene Sabaté, portaveu del sindicat de llogaters de Barcelona. Explica que ha arribat l’hora de revertir aquest concepte social i començar a reclamar els drets dels llogaters que recull la llei d’arrendaments urbans (LAU).

La inestabilitat econòmica i les dificultats per a aconseguir préstecs bancaris a l’hora de comprar un habitatge ha fet que una gran part dels ciutadans opti pel lloguer i que aquesta sigui l’única manera de tenir un habitatge digne. De fet, segons que recull l’Institut d’Estatística espanyol, el 26,7% dels habitatges de les Illes són de lloguer; al Principat, ho són el 23,6%; i al País Valencià, el 16%.

És preferible contactar amb una agència intermediària o directament amb el propietari?
En el moment de començar a cercar un pis de lloguer, la cosa més habitual és trobar el contacte d’una agència intermediària. Tanmateix, és preferible contactar directament amb el propietari, ja que la intermediació que fa l’agència immobiliària comporta pagar-ne uns honoraris sense que el llogater en tregui cap benefici. ‘Una de les nostres reivindicacions és que els honoraris de les agències els assumeixin els propietaris, creiem que és injust que qui realment es beneficia del servei, el propietari, no sigui qui el pagui’, diu la portaveu del sindicat.

Un altre dels aspectes a tenir en compte quan cerquem un pis és que tingui el certificat d’eficiència energètica. Des de l’1 de juny de 2013, és obligatori que se’n faci referència en l’anunci de l’habitatge. És un certificat que vetlla per la reducció de despeses en subministraments energètics i exigeix als propietaris el bon manteniment dels aïllaments de l’habitatge, com ara finestres, per evitar fuites d’energia que fan créixer les despeses econòmiques.

Els aspectes clau quan signem el contracte
Abans de signar el contracte, és important de llegir-lo amb cura i negociar-ne les condicions amb el propietari. La durada del contracte pot ser pactada. En cas que no s’arribi a cap acord, haurà de ser d’un any, prorrogable en anualitats fins als tres anys, segons que preveu la LAU. En el cas que el llogater no vulgui prorrogar el contracte, ha d’avisar el propietari amb trenta dies d’antelació, com a mínim.

Un cop signat el contracte, el propietari ja no es podrà fer enrere, tret d’una sèrie de supòsits, entre els quals, que n’hagi de fer ús. ‘Tot es pot pactar, hi ha flexibilitat, però s’ha de ser conscient de l’asimetria de poder que hi ha entre les dues parts’, diu Sabaté.

El contracte ha d’especificar el preu exacte de l’arrendament, que serà vigent durant tota la seva durada, tot i que es pot especificar la possibilitat d’una pujada anual d’acord amb l’augment de l’IPC. Cal tenir en compte que els preus són regulats per la llei de l’oferta i la demanda i, per tant, serà difícil que es pugui negociar el preu. Sí que es pot consultar els índexs de referència de preus de lloguer a cada territori.

Un altre dels punts clau a l’hora de signar el contracte és deixar clar qui assumirà les despeses (comunitat, impostos, assegurances, etc.) i el pagament de les reparacions en casos d’avaries.

On va a parar la fiança del llogater?
La LAU només obliga que la fiança correspongui a una mensualitat en els habitatges sense moblar i dues en els moblats. ‘No és això, que passa a la pràctica, és una clàusula que s’incompleix sistemàticament’, explica Sabaté. D’altra banda, segons la llei, el propietari ha de dipositar la fiança a l’Institut Català del Sòl (INCASÒL), en el cas del Principat, a l’Institut Balear de l’Habitatge (IBAVI), a les Illes, i a la Conselleria d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, en el cas dels habitatges llogats al País Valencià. Aquests tres organismes són els encarregatsde gestionar les fiances dels llogaters en cada territori respectivament.

Un cop acabat el contracte, el propietari només podrà restar-ne la quantitat corresponent a la reparació de danys ocasionats pel llogater. Per a assegurar-se que ho fa així, el llogater pot demanar-li les factures.

Lloguer alegal d’habitacions
Una de les pràctiques més comunes, sobretot a les grans ciutats, és el lloguer per habitacions, però la LAU no ho preveu pas. És, doncs, una pràctica alegal sense cap mena de regulació. De fet, en molts contractes de lloguer s’exclou la possibilitat de rellogar parts de l’immoble a altres persones. D’altra banda, hi ha propietaris que gestionen ells mateixos aquesta mena de lloguer sota condicions que no estan establertes enlloc. S’ha de tenir en compte, per tant, que cap contracte de lloguer d’habitació no queda emparat per la LAU.

‘Molts propietaris ja donen per fet que el llogater, segons la capacitat d’ingressos que tingui, haurà de compartir el pis. Passa amb molts pisos d’estudiants, on ja s’entén que hi haurà com a mínim dues o tres famílies donant suport a aquells habitants. Normalment, un dels estudiants és el titular del contracte i la resta paguen en negre’, explica la portaveu del sindicat.

El 20 de setembre de 2017, a dos quarts d’una del migdia, Gabriela Serra era davant la seu del Departament d’Economia, a Barcelona, amb Eulàlia Reguant i Mireia Boya. Protestaven pels escorcolls de la Guàrdia Civil, juntament amb milers de ciutadans indignats per aquella actuació contra el govern i l’intent de desmuntar el referèndum del primer d’octubre. Fou llavors quan les diputades de la CUP van veure a Twitter que la policia espanyola havia posat setge a la seu del partit al carrer de Casp.

Ràpidament, van anar-hi. De seguida van congregar-s’hi centenars de persones disposades a defensar la seu. Cívicament però en un ambient tens, els concentrats van resistir vuit hores de setge de la policia espanyola, que volia entrar –sense ordre judicial– a requisar material de la campanya del referèndum. L’actitud provocadora dels agents, mostrant les escopetes de pistoles de goma –una arma prohibida a Catalunya– no va desfermar aldarulls. Finalment, cap a les vuit del vespre, la policia espanyola va retirar-se. Demà la CUP obrirà la seu als ciutadans per commemorar aquella jornada.

Gabriela Serra explica en aquesta entrevista com visqué aquelles vuit hores de setge a la seu de la CUP, quines sensacions tenia i com va passar de la tensió a l’alegria per la resposta multitudinària i pacífica de la gent. Rep VilaWeb a la seu de l’associació Entrepobles, a la Meridiana. Ens fa notar que duu la mateixa brusa que el 27 d’octubre. D’aquell dia i de l’octubre republicà, i del moment polític actual, també en parla.

—Com recordeu la jornada del 20 de setembre?
—Va ser un dia esgotador. A primera hora, la Mireia Boya, l’Eulàlia Reguant i jo vam anar al Departament d’Economia perquè ja es difonia que hi havia el setge de la Guàrdia Civil. Quan vam arribar ja hi havia molta gent, impressionant, i la tensió ja es palpava. El famós cotxe, inculpatori i acusatori dels dos Jordis, era absolutament ple de periodistes, tots a sobre. Em fa molta gràcia quan els acusen, perquè ells van pujar-hi a quarts de dotze o les dotze de la nit. Mentre érem allà ens va arribar per Twitter que assetjaven la seu de la CUP.

—Aleshores us en vau anar cap a la seu.
—Sí. Quan hi vam arribar ja eren quarts de dues o les dues i ja ens vam trobar tot el setge policial. Ja hi havien anat els policies, vestits de civil, a requisar el material, que en aquell moment carregaven en un cotxe. Això ja havia passat, nosaltres no ho vam veure. Sí que vam veure la pressió directament de la policia espanyola fent el cordó. Els nostres companys, treballadors i treballadores i alguns membres de l’organització que eren a dins la seu, continuaven tancats. A fora, a l’entrada, ja hi havia en Carles Riera, en Joan Garriga i més militants i en aquell moment ja vam veure que la cosa de moment quedava aquí. Els nostres companys que eren tancats a dins van poder sortir.

—Com recordeu aquest setge?
—Van ser moltíssimes hores de setge policíac, amb intents continuats d’entrar a la seu. Una claríssima vulneració dels drets civils i polítics, com a ciutadans i com a organització política. Des del primer moment vam exigir l’ordre judicial per a entrar i el temps passava. Van venir quinze cotxes de la policia fins a les vuit del vespre, quan se’n van anar. El grup de defensa que vam crear, amb nombrosos advocats, va fer-se un tip d’intentar mitjançar. També en David Fernàndez, en Carles Riera, en Jaume Asens… No va haver-hi manera. Durant aquelles hores vam tenir el suport i la companyia de més partits. L’Albano-Dante Fachin, la Gala Pin, en Xavier Trias, l’Antoni Castellà… La cosa més meravellosa va ser que quan vam arribar-hi ja hi havia un munt de gent, que creixia, creixia i creixia. Una massa de gent impressionant. Els veïns del carrer de Casp també van ser-hi. Els del bar, els del supermercat, els del bloc… Molts van guardar-nos material a les cases i als cotxes. Trèiem el material de la seu en cadena. Va ser una resposta absolutament preciosa i combativa, perquè no era que la gent no veiés i no palpés el perill que hi havia, la provocació constant… I, malgrat això, baixava i hi era, ens feia costat i estava plantada al carrer durant totes les hores que va durar. Fins i tot el supermercat va reobrir perquè la gent pogués comprar menjar i beguda. No era una cosa prevista ni previsible. Per tant, va ser una resposta ciutadana espectacular. Personalment, estava profundament emocionada, després preocupada, després intrigada… Vaig passar per totes les fases que es poden passar. Òbviament, de preocupació, n’hi havia.

—Preocupació per una possible actuació violenta de la policia espanyola?
—Hi havia preocupació per moltes coses. Quan hi ha una actuació amb un interès tan clar de provocació… La policia espanyola no té competències en ordre públic, correspon als Mossos. Què coi hi feien allà tantíssimes hores en una actitud provocadora? Mostraven les armes llargues, les escopetes de pilotes de goma i, quan van marxar, va haver-hi un tret. No solament havíem de pensar en els uniformats que teníem al davant, sinó que també havíem de pensar que molt possiblement hi havia provocadors d’una altra mena disposats a moure brega i a provocar una acció o resposta suposadament a favor de la CUP, però violenta.

—Hi havia moltíssima gent davant la seu de la CUP. Us va sorprendre la resposta popular?
—Va ser una allau, unes dues mil persones. Va venir gent solidària de diferents col·lectius i grups que no coneixíem tant. Durant tantes hores, hi havia la possibilitat que s’utilitzés una situació com aquella. La nostra actitud era de fer una crida a no caure en la provocació, en el nerviosisme i en el neguit, tot i que van ser moltíssimes hores allà davant i, per tant, era lògic que els ànims s’escalfessin, que hi hagués cansament, mala maror… Era absolutament lògic i a més, legítim arran d’una acció d’aquesta mena. Va ser una mostra de resistència molt digna de ser explicada perquè, a més, va ser absolutament improvisada, va sortir la part millor i més intel·ligent de cadascú de nosaltres. Sobretot la més intel·ligent, perquè suposo que tothom era molt conscient de què es pretenia i se cercava amb aquella acció.

—Què es pretenia?
—Que hi hagués aldarulls. Era una provocació claríssima. La policia espanyola deia que actuava per ordre de la fiscalia. En teoria cercaven material institucional, però nosaltres només teníem material de campanya. Eren allà mostrant les armes, amb actitud provocadora i sense voler negociar. Al final se’n van anar. No es va trencar ni una paperera, ni es va llançar ni una ampolla, ni una llauna ni res. L’única cosa que es va disparar van ser bales de goma, res més. Hi ha gent a qui agrada la paraula ‘civisme’. Més civisme que el que va haver-hi allà, en una situació d’alta tensió… Penso que és un exemple de claríssima intel·ligència col·lectiva i de seny. No va haver-hi les imatges que ells volien.

—Una de les imatges d’aquell dia és la d’Anna Gabriel, Mireia Boya, Eulàlia Reguant i Mireia Vehí ballant davant la seu de la CUP. Allò va ser per relaxar l’ambient?
—En un moment determinat va començar a sonar la música. Sincerament no sé d’on va sortir i va començar a sonar la cançó de Txarango que fèiem servir a la campanya del referèndum. Una cançó alegre i entusiàstica. Ballar va ser la manera de fer fora el neguit. Sóc una mica gran –seixanta-set, ja– i per tant ets molt conscient de què podia passar perquè no és la primera vegada que vivia una situació d’aquestes. He estat en situacions més complexes i complicades i saps tots els riscs i amenaces que hi ha en moments com aquell. Per tant, això provoca tensió. Vaig perdre la noció del temps. Quan vaig arribar a casa estava tan cansada que em semblava que havia fet l’Aneto.

—Després va arribar el primer d’octubre, el 3, la declaració suspesa del dia 10… Aquells dies la CUP va sentir-se menystinguda pel govern?
—Aquells dies van ser profundament difícils. El dia 10 nosaltres ens assabentem una hora abans del ple que el president ha decidit d’acomplir el resultat del referèndum, però immediatament suspendre’n l’aplicació. I ens ho diuen una hora abans. No jugàvem amb les cartes que s’havien acordat d’antuvi. Allò ja va ser una primera impressió forta. Es va parlar d’un termini per a veure com es podien desenvolupar les coses, per a tenir un temps per a parlar més amb Madrid, per a acabar de veure, de perfilar certs suports internacionals amb els quals ells en aquell moment encara tenien alguna confiança. Òbviament, no tot es va consultar des del primer moment de manera planera. Cal tenir en compte que primer havien de posar-se d’acord els partits que formaven part de JxSí. Per tant, sí que moltes coses potser no es van poder consultar en el grau que nosaltres hauríem volgut. Ens hauria agradat molta més consulta i molta més informació? Indiscutiblement. Van ser aquells dies que era un totum revolutum, que era bastant confús tot plegat. Si aprovarien el 155, si no… Arribem al dia 27 amb una República que, almenys institucionalment, és la que menys ha durat. Popularment no, perquè la gent independentista i alguns no independentistes fan República cada dia. I una manera de fer República és estar al carrer i exigir de tenir una república: igualtat, fraternitat i una mica de feminisme, que se’l van descuidar.

—La CUP hauria pogut fer alguna cosa més perquè les coses haguessin anat diferent?
—Possiblement. Almenys, i això és una opinió absolutament personal, hauríem pogut exigir d’una manera molt més clara que ens diguessin com es faria efectiva la República. Les famoses estructures d’estat, respecte de les quals el senyor Santi Vila va tenir la gentilesa, a les portes de l’Audiència espanyola, de dir que ell no havia fet els deures. Sembla que no havia estat el senyor Vila i prou que no havia fet els deures. Per tant, potser sí que hauríem hagut d’exigir que ens posessin sobre la taula d’una manera més clara realment què hi havia i què no hi havia. Allò de la llei a la llei… Això sí que, si més no, la CUP sempre va dir que no podia ser de la llei a la llei. Ara a misses dites és bo de dir-ho, però cal tenir totes les coses pensades perquè aquest periple tot just comença.

—Molts dirigents han dit que no esperaven aquesta resposta tan repressiva de l’estat.
—Tots plegats no vam arribar a pensar que l’actuació seria de la contundència i ferocitat que va ser. El 155 ha significat no pas un cop a la independència, sinó un cop a la democràcia i un cop a la seva pròpia constitució de refundació borbònica. Són ells mateixos que han trencat fins i tot part de la seva legalitat, més que no pas la nostra. És cert que possiblement, cadascú segons el nivell de responsabilitat que li pertoca en aquesta situació, va menystenir la virulència, l’agressivitat i el poder repressiu que l’estat empraria contra el referèndum i la proclamació de la República.

—En què es va fallar?
—S’ha de tenir pla A, B i C. I aquests plans, tant com sigui possible, han de ser col·lectius i unitaris. En aquell moment hauríem pogut trobar un pla B més o menys acordat. Òbviament, no es va treballar. Òbviament, penso que, entre tots, vam deixar la gent desemparada. En quin sentit? Teníem la plaça de Sant Jaume i el passeig de Sant Joan amb una munió de gent absolutament espectacular vinguda de tot el Principat, esperant. I no hi ha resposta i ni tan sols es retira la bandera espanyola del Palau de la Generalitat . Són coses que ens han de fer reflexionar i ens han de fer pensar. Que no es poden repetir, que fem què fem hem de jugar tant sobre segur com sigui possible i hem de mesurar molt bé què posem sobre la taula, què podem posar sobre la taula i què podem portar fins al final, amb totes les conseqüències que calguin, però fins al final. Penso que hem après aquestes lliçons, com tothom ha après lliçons que crec que són molt importants. Malgrat tot, la gent continua activada, la gent continua al carrer, la gent continua amb iniciativa. Tenim una immensa part del nostre poble disposada a lluitar pels presos, els exiliats i els segrestats com la Tamara fins que calgui. A Madrid deien que això era un suflé. Doncs el suflé s’ha consolidat. El suflé ja és un pa de pessic molt contundent perquè la gent és al carrer i encara està disposada. Fins quan i fins on? Hi haurà d’haver propostes, passos més contundents, accions i activitats capaces d’anar-nos acostant al dret que tenim d’autodeterminar-nos i d’instal·lar la República, que és allò que la gent va decidir l’1-O.

—La gent s’ha mobilitzat activament, però sembla que falta un lideratge i una estratègia comuna de l’independentisme.
—Que no hi ha lideratge és una obvietat. Avui diem blanc i demà gris. A Madrid, representants polítics que tinc en alta estima com en Joan Tardà i en Gabriel Rufián diuen unes coses i aquí es matisen. El plantejament d’ERC és un i el discurs de JxCat o del PDECat és un altre. La CUP s’ha mantingut en el primer d’octubre, la República i la unilateralitat. És obvi que no hi ha estratègia. Però si cerquem atenuants… La virulència del procés judicial i l’acritud amb què són tractats els presos i preses i exiliats i exiliades és d’una grandària espectacular. Penso que quan comenci el judici, avançarem. Fins ara, s’han hagut de considerar molts elements i possibilitats dins aquesta situació. No crec que tinguem una tardor calenta, però aquest context pot explicar que hi hagi hagut moments d’incertesa. Hi ha un altre problema. En algun moment el president Puigdemont haurà d’esclarir això del Consell per la República, com enfoca el procés constituent… Si fem un procés constituent és per a anar a unes eleccions constituents i fer una República. Si no, no és un procés constituent, és un debat públic.

—El lideratge de Puigdemont ha de tenir més pes?
—Junts per Catalunya, ERC i el president Puigdemont haurien d’explicar com volen continuar aquest procés. L’esperit del primer d’octubre era aplicar la República, no és fer un altre referèndum. Rebem missatges contradictoris que no ens permeten d’aclarir-nos. Tardà i Rufián diuen clarament que cal negociar un referèndum, eixamplar… Han pres una posició clara. Ara, com es tradueix això en l’acció de govern? Ells hi són. Què ha de fer el govern i quina relació ha de tenir el president Puigdemont i els exiliats amb el govern i els consellers, ho han de resoldre ells. La CUP no pot fer-hi res, en això. Aviat començarà el judici i hem vist com s’encararà políticament per part dels presos. Crec que això també ajudarà a donar molta llum. Cal confiar que tenim els dies comptats pel que fa a la falta de lideratge i d’estratègia. Ara és un moment complicat.

—La sentència contra els presos pot originar un altre 3 d’octubre?
—Espero, desitjo, confio i faré tant com pugui perquè sigui així. Si en alguna cosa ens fa costat Europa, és a demostrar que el poder judicial espanyol és absolutament mediatitzat pels interessos polítics i que realment s’ha polititzat la justícia i judicialitzat la política. L’última sentència sobre el cas Valtònyc és definitiva. Des de la justícia europea es percep que en un país que es diu democràtic l’aplicació de la justícia és molt lluny de ser un exemple d’exercici democràtic i just. Quan un senyor com el jutge Llarena defensa els drets i interessos d’estat en comptes dels drets civils, rep sentències en contra dels tribunals europeus. Aquí hi ha un reconeixement que la justícia espanyola no funciona i que és partidista.

—És en aquest moment quan creieu que pot fer-se efectiva la República?
—Depèn de quan sigui la sentència. La República l’hem de construir en un procés que potser ens costarà més temps. Estem en un any polític profundament complicat. El canvi de Rajoy per Sánchez no resol cap problema, però almenys no agreuja els que tenim. Hi ha eleccions municipals, que fan un paper en les decisions que prenen les forces polítiques. Poden ser un moment molt important i interessant per a construir la República des de baix. Hi ha també eleccions europees en un context molt important per a Catalunya, en què podem aconseguir una presència important en un espai com el Parlament Europeu. I pot haver-hi eleccions generals espanyoles. Es juga a moltes bandes i en molts escenaris. És una situació molt complexa. I no oblidem la mirada de la senyora Merkel, que no ens deixa de mirar mai i aporta les seves opinions sobre com pot pacificar aquesta situació l’estat espanyol.

—Torra ha d’obrir les presons?
—Personalment sempre he estat en contra de les presons. Si les obrim, obrim-les per a tots. No solament per als nostres presos polítics. Hi ha molta gent empresonada injustament. A les presons hi ha molta gent que ha estat jutjada, però que no és cent per cent culpable de la pena que paga. Hi ha moltes víctimes d’una societat excloent, vandàlica en el terreny dels valors i dels drets i en el reconeixement de les persones. Pensar que podríem obrir les presons és un fet molt revolucionari.

—També pot haver-hi presos culpables.
—Mirem les culpabilitats. Parlar d’obrir les presons és un terme profundament transcendental. Si per obrir les presons entenem alliberar els dirigents independentistes, això no és obrir les presons.

—Què és?
—És fer sortir els nostres presos.

—Gabriela Serra ho faria, si tingués les claus?
—La Gabriela Serra pensaria quanta gent ha de fer sortir de la presó. Jo sóc voluntària de Wad-Ras. Hi aprenc moltíssim. Sempre duc el llaç groc, però quan hi vaig me’l trec. Hi ha un grup molt maco que es fan dir agents culturals que organitzen activitats per a les preses i un dia em van demanar que els expliqués això del procés. La majoria no són catalanes, són llatinoamericanes. Unes vint-i-cinc dones. Amb un grup vam anar al parlament, i quan vam tornar aquell dia no em vaig treure el llaç. Em van demanar per què me’l treia. Doncs ho faig per respecte. Perquè el llaç groc és per uns presos concrets, però no són els únics presos que és injust que siguin a la presó. És molt injust que algunes d’aquestes dones siguin a la presó. Com que no hi ha un llaç per a tots els presos detinguts injustament, quan vaig a Wad-Ras me’l trec. I una em va demanar que li regalés el llaç groc, que seria solidària amb les preses polítiques. I ara volen una xerrada sobre les preses. Em va semblar molt bonic. A mi dir que lluitarem fins al final perquè els nostres presos surtin, sí. Que farem tant com puguem perquè la justícia sigui justa, sí. Que farem el possible i l’impossible perquè surtin en tres setmanes si pot ser en comptes d’un any, òbviament. El president Torra quan li ho van demanar va dir que era una metàfora. I jo vaig quedar-me molt tranquil·la.

Jo no m’ho explique. He procurat d’entendre-ho aquests mesos, però a hores d’ara ja em resulta impossible del tot, després d’haver vist Barcelona omplir-se per la Diada. Em fereix recordar on érem el 20 de setembre de fa un any i on sembla que una gran part dels polítics independentistes ens vulguen dur avui. Recorde aquella rosa de foc, aquella Barcelona insurrecta que prometia la llibertat davant i contra els vaixells de policies, d’aquells policies arribats –com tantes vegades en el curs de la història– amb afany de rebentar-nos, d’obrir la ciutat en canal. Però també recorde, perfectament, que no van poder fer-ho. Que els vàrem derrotar.

Constate, per això, que algú ens vol imposar un relat molt interessat, molt oportunista, sobre els fets d’octubre. Volgudament derrotista. I això malgrat que les batalles, escolteu-me, les batalles les vàrem guanyar totes, tantes com en vàrem jugar. De la primera a la darrera. I la que vàrem perdre, la més important de totes, la vàrem perdre per incompareixença. No pas perquè ens derrotassen ells. La repressió posterior ha estat duríssima i cruel. Això és veritat. I és veritat que la pitjor part, de llarg, se l’enduen els polítics de Junts per Catalunya i ERC. Però no podem eludir ni menystenir que encara ha estat més dura la resistència. I molt més fèrtil. I tanmateix sembla com si avui, un dia abans de començar a recordar els fets de l’octubre, una part substancial de la classe política, molts d’ells amb responsabilitats parlamentàries i de govern, tinga por de fer memòria d’allò que ells i nosaltres, junts, vàrem fer junts aquell octubre fantàstic, d’allò que vàrem ser capaços de crear. Obsedits a dir-nos avui coses que no ens deien aleshores, com ara que no som prou.

Però, i tant si vàrem ser prou per a aturar la violència salvatge i abjecta que varen descarregar sobre les nostres urnes. O no ho recordem ja, això? I tant si vàrem ser prou, polítics de partit sobretot, per a fer-les córrer d’amagat, poble a poble i vila a vila, barri a barri i ciutat a ciutat. Es va crear un perfecte i magnífic exèrcit d’ombres que va esquivar el totpoderós CNI. I qui va guanyar aleshores? Vàrem votar o no vàrem votar el primer d’octubre? Vàrem votar i vàrem aturar la repressió en sec. Una trucada telefònica el primer d’octubre a migdia va forçar Espanya a aturar la violència de colp. Europa no en podia acceptar més. Però en som conscients o no que Europa no es va moure fins que no va veure per totes les pantalles de totes les televisions com centenars de milers de catalans ocupàvem els carrers i ens enfrontàvem a la policia en defensa de la democràcia? Aquella trucada no va nàixer del no-res, no sé si en som conscients, d’això. La batalla, la vàrem guanyar amb els nostres cossos, amb les nostres ferides, amb la nostra dignitat.

I després ens van ficar gent a la presó, sí. I la hi tenim nosaltres, a la presó. Tancats, a més, amb les claus que té el nostre govern i que no vol fer servir per a treure’ls-en. Van ficar-hi els dos Jordis sense que ningú pensàs que això fos ni possible. I després mig consell executiu. I ells van posar sobre la taula el 155, un colp d’estat sencer i planificat. Però el vàrem derrotar. Una altra volta. Al final no els ha servit de res, llevat de destorbar la marxa del país, fer mal a les conselleries i mostrar-nos el rostre veritable de cada servidor públic, el dels valents i compromesos i els dels simples administratius. I el 21-D a Madrid no s’ho podien creure, què passava. Els vàrem tornar a derrotar amb l’impuls de la gent que va travessar Europa, per anar a Brussel·les a explicar al món que hi havia un govern legítim. I vàrem guanyar unes eleccions il·legítimes, tramposes, que no tenien cap garantia democràtica i a les quals vàrem acudir amb una confiança que avui no veig en molts dels mateixos que aleshores ens van cridar. I per això, perquè els vàrem guanyar, ells, desesperats, van recórrer al manual colpista sud-americà, i van intentar que escamots nocturns ens fessen por. Però no. Això, el país també ho ha superat a còpia de Tortoses i d’Alelles, d’una manera tan planera que desperta admiració. I el país ha tornat a fer seu el carrer. Qui tindria la capacitat de discutir-nos avui, amb una sola dada empírica a la mà, on és la majoria social catalana? Quantes Diagonals són capaços d’omplir ells? On són si es trauen les caputxes i les disfresses? Les comparacions no se sostenen.

I ara digueu: de què s’ha de tenir por, doncs? Perquè sembla, sincerament, que en alguns despatxos hi haja por, una por que no és al carrer. O sembla que hi ha polítics que tenen molta menys confiança en el país que no la que té la pròpia gent. No es tracta de caure en el sempre perillós apartidisme però la pregunta és de què podem tenir por nosaltres ara, si vàrem resistir les seues provocacions del 20 de setembre, aquelles armes deixades expressament dins un vehicle de la Guàrdia Civil i l’assalt criminal a la seu de la CUP. Si vàrem tenir urnes i vàrem votar més de dos milions de persones, en un ambient de tensió que en qualsevol altre país hauria motivat desercions a les cues dels col·legis i que ací va originar cues i escenes que avui encara ens esborronen i ens humitegen els ulls. Si vàrem proclamar la independència. Sí. El 27 d’octubre. Malament i a deshora, però ho vàrem fer. I de què poden tenir por ara si això ho vàrem fer amb ells, amb els nostres polítics, agafats de la mà, plenament d’acord? Encapçalats per ells. Tot ho va fer la gent, sí, però tot ho va fer també una generació de polítics disposats a jugar-s’ho tot. I que per això mateix ara no poden mirar enrere i proposar-nos que no siguem allò que ja vàrem ser fa un any. Hi ha responsabilitats d’aquells dies que ells tampoc no se les poden espolsar de qualsevol manera.

Sobretot en veient que l’estat espanyol, en tot aquest any, no ha derrotat els catalans ni una sola vegada. L’estat no ens ha derrotat ni una sola vegada en els dotze mesos que han passat d’ençà d’aquell dia inacabable a la cruïlla de la Gran Via  i la rambla de Catalunya. I, en tot cas, si avui no som on hauríem de ser és per culpa nostra i prou. Perquè el govern no va ni fer baixar la bandera a Palau quan el parlament ja havia proclamat la independència, sí. Però també perquè el 30 de gener es va aturar la investidura del president que el país havia triat i ratificat, renovant-li la confiança. I perquè aquest president triat va cedir a les pressions i va acabar acceptant de no ser-ho. Perquè entre tots van acceptar que fos tancat en la presó un altre president, hores abans d’esdevenir-ho i enmig d’una sessió d’investidura. Ni Turquia no s’atreviria a fer això. I perquè no tenim un govern. Sembla que en tenim tres, pel cap baix. I perquè fan la sensació de no saber què volen fer ni en quina direcció van. Totes aquestes derrotes ens les hauríem pogudes estalviar. Perfectament. Només calia actuar amb la decisió amb què exiliats i advocats ens ha fet guanyar a Alemanya, a Escòcia, a Bèlgica o a Suïssa, amb la tenacitat amb què la gent persisteix en el suport dels presos. Però són derrotes parlamentàries, al capdavall, que no canvien allò que és essencial. Ni una sola vegada l’estat espanyol no ha estat capaç de derrotar-nos en aquests dotze mesos i, en canvi, la Generalitat i sobretot la gent ha demostrat quan ha calgut que és capaç de derrotar-lo a ell.

El 17 d’agost de l’any passat, arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la policia de la Generalitat va activar un pla que li va donar, per primera volta, el control total i absolut del territori. Allò de què havíem parlat tant, allò que tantes vegades ens demanem si seria possible, ja va ser fet. Aquells dies Espanya no va existir i es va demostrar que era possible d’exercir el poder, cosa que segurament va alterar tots els plans del govern espanyol, alarmat. I el 3 d’octubre la gent va demostrar que podia apropiar-se també el poder, des del carrer, i començar una nova era, canviar les seues vides en tot i per a tot. Han passat dotze mesos d’aleshores ençà. Espanya ja ho ha intentat tot i de totes les maneres, però solament ha guanyat les partides que li hem regalat, que li ha regalat la nostra classe política. Ni una més. Ni ací ni a Europa.

I aleshores la pregunta, tan simple de fer i tan complicada de respondre, és: i avui, a només un dia de commemorar els fets del vint de setembre, a què esperem?