El jutge Carlos del Valle, en substitució del jutge Juan Carlos Peinado, ha rebutjat que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, declari com a testimoni per escrit en la investigació que es dirigeix ​​contra la seva dona, Begoña Gómez, per un presumpte delicte de trànsit d’influències i corrupció.

Això fa que no hi hagi cap modificació i es manté que el titular del jutjat d’instrucció 41 de Madrid es traslladi a la Moncloa el dimarts 30 de juliol per prendre declaració a Sánchez, perquè considera que la seva compareixença no s’emmarca en fets que tindria coneixement “per la seva raó de càrrec”. Li respon així a la carta que va enviar Sánchez al jutjat aquesta mateixa setmana al·legant que tenia dret a declarar per escrit. Es va emparar en el punt de la Llei d’Enjudiciament Criminal (LeCrim) que diferencia entre la declaració d’un president per fets dels quals tingui coneixement per “raó del càrrec” o per fets aliens al seu exercici com a mandatari. En el primer cas, la norma li dóna la possibilitat de declarar per escrit; en el segon cas, no.

Sobre això, Sánchez va insistir que per “garantir l’estricte compliment de l’ordenament jurídic”, i ateses les qüestions que s’investiguen en la causa, la seva declaració s’havia de produir “conforme al que estableix l’article 412.2 de la LeCrim”; és a dir, per escrit.

En la providència d’avui, el jutge Del Valle indica que és “obvi” que el jutge Peinado “ha tingut en consideració el caràcter en què s’ha de prestar la declaració del testimoni” i insisteix que es manté la decisió d’anar de forma presencial a la Moncloa a interrogar-lo. Cal recordar que la defensa de Begoña Gómez va recórrer la decisió del jutge de citar Sánchez com a testimoni. Ara com ara, no ha transcendit cap resposta del jutjat.

El jutge de l’Audiència espanyola que indaga si es van dur a terme investigacions extrajudicials a polítics de Podem i Compromís per ordre de la cúpula del ministeri de l’Interior espanyol durant el govern de Mariano Rajoy ha acceptat la personació en la causa de quatre dels diputats que suposadament haurien estat espiats a través l’accés a bases de dades policials. Fonts jurídiques consultades per Europa Press, indiquen que el jutge instructor del cas, Santiago Pedraz, ha donat llum verda així al personament Aina Vidal, Joan Baldoví, Félix Alonso i Joan Mena.

El magistrat ha oficiat a més a la Unitat d’Assumptes Interns de la policia espanyola perquè l’informe sobre les raons i motius pels quals es van dur a terme les investigacions o accessos a les bases de dades policials respecte d’estos quatre parlamentaris, i advertix que, amb este resultat decidirà si mantenir o no la personació. Afig que fins que no tinga la diligència, cap d’ells podrà sol·licitar diligències en la causa.

D’altra banda, després de l’expurgue corresponent, ha acordat incorporar a la causa una sèrie de converses de xat que van tenir lloc entre l’ex-secretari espanyol de Seguretat, Francisco Martínez, i l’exdirector adjunt operatiu (DAO) de la policia, Eugenio Pino.

El robot explorador Perseverance ha trobat una roca que mostra indicis d’haver albergat vida microbiana fa milers de milions d’anys. La roca mostra senyals químics i estructures que podrien haver-se format a conseqüència de l’existència de vida fa milers de milions d’anys, quan la zona explorada pel robot explorador contenia torrents d’aigua.

La roca, que és la vint-i-dosena mostra de nucli de roca recol·lectada pel robot, i s’ha denominat Cheyava Falls, va ser recol·lectada el 21 de juliol, mentre explorava el límit nord de Neretva Vallis, una antiga vall fluvial de quatre-cents metre  d’ample. Nicola Fox, administradora associada de la Direcció de Missions Científiques a la seu de la NASA a Washington explica que “aquest viatge per la llera del riu de Neretva Vallis va donar els seus fruits, ja que hem trobat una cosa que no havíem vist mai, cosa que donarà als nostres científics molt a estudiar”.

Diferents imatges escanejades per l’instrument Anàlisi d’entorns habitables amb Raman i luminescència per a productes orgànics i químics indiquen que aquesta roca conté compostos orgànics. La roca, anomenada Cheyava Falls, és “la més desconcertant, complexa i potencialment important que Perseverance hagi investigat fins ara”, va declarar Ken Farley, científic del projecte Perseverance. En la cerca de senyals de vida microbiana antiga, la missió Perseverance s’ha centrat en pedres que podrien haver estat creades o modificades fa molt de temps per la presència d’aigua. Unes grans vetes blanques de sulfat de calci s’estenen al llarg de la roca. Entre aquestes vetes hi ha franges de material el color vermellós de les quals suggereix la presència d’hematita, un dels minerals que donen a Mart el seu característic to rovellat.

Quan Perseverance va examinar més de prop aquestes regions vermelles, va trobar desenes de taques blanquinoses de forma irregular i mida mil·limètrica, i cadascuna es trobava envoltada de material negre, semblant a les taques d’un lleopard. L’Instrument planetari per a litoquímica de raigs X de Perseverance ha determinat que aquestes aurèoles negres contenen ferro i fosfat. A la Terra aquesta mena de característica a les roques es troba associat amb la presència de fòssils de microbis que viuen en el subsol. Aquesta mena de taques en roques sedimentàries terrestres poden ocórrer quan les reaccions químiques que involucren hematita fan que la roca passin de vermell a blanc. Aquestes reaccions també poden alliberar ferro i fosfat, el que possiblement causa la formació d’halos negres. Les reaccions d’aquesta mena solen ser una font d’energia per als microbis, el que explica l’associació entre les característiques i els microbis en un entorn terrestre.

La secretaria general d’ERC, Marta Rovira, i el secretari general de Junts, Jordi Turull, s’ha reunit avui, tal com ha avançat El Nacional i ha confirmat VilaWeb. La trobada feia temps que era programada i ha coincidit amb la recta final de la negociació d’ERC amb el PSC sobre una investidura del dirigent socialista Salvador Illa.

Aquesta mateixa setmana ha mostrat indicis que l’acord amb el PSC podria ser imminent, i ha avançat que preveu de consultar a la militància un possible acord el primer d’agost, és a dir, dijous de la setmana vinent. Darrerament, ERC i el PSC han escenificat un acostament de posicions amb acords com ara el retorn dels mil milions pendents per a Rodalia i el traspàs de la gestió de l’ingrés mínim vital.

Puigdemont trenca el silenci sobre el retorn

LA convocatòria del ple d’investidura comportaria previsiblement el retorn del president Carles Puigdemont, tal com va anunciar ell mateix, i obriria un escenari d’incerta política amb la seva possible detenció.

Després de tretze anys com a regidor (2003-2011, 2015-2019 i 2023-2024) a l’oposició i una legislatura (2011-2015) com a batlle, el fins avui president del grup de Trias per Barcelona a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias, s’ha acomiadat aquest migdia al plenari després de renunciar a l’acta de regidor.

“No s’ha volgut la nostra col·laboració dins del govern”

Trias ha dit que s’acomiada content i agraït, i ha admès que al consistori ha estat feliç, tant en la seva època de batlle com des de l’oposició. Així tot, ha admès que el comiat no havia estat l’escenari que s’havia imaginat. “La veritat és que pensava marxar d’aquí a tres anys i després de ser batlle”, ha dit. I ha afegit: “No s’ha volgut la nostra col·laboració dins del govern; ho he intentat de totes les maneres”.

Tanmateix, ha dit que marxar ara és el pas lògic. “Em toca fer un pas al costat i donar lloc i pas als nous lideratges“, ha acabat dient, tot reiterant que no té la intenció de tornar a ser candidat el 2027.

Durant el discurs, Trias ha agraït personalment regidors d’altres partits que l’han acompanyat al llarg de la seva etapa al ple de l’ajuntament, com ara Ernest Maragall, Joan Clos, Imma Mayol, Jordi Hereu o bé Jordi Portabella. El cap de Trias Barcelona, de fet, fins i tot ha admès que ha començat a tenir afecte i simpatia per l’ex-batllessa Ada Colau d’ençà que comparteixen espai a l’oposició.

Un adéu que s’ha allargat un any

Tot i guanyar les eleccions municipals del 28 de maig del 2023, Trias va quedar fora de la batllia a causa del suport de Barcelona en Comú i el PP al socialista Jaume Collboni. El comiat de Trias era una notícia escrita d’ençà de la investidura de Collboni, en què l’ex-batlle famosament exclamà “Que us bombin a tots!”. Avui, Trias s’ha permès d’ironitzar amb aquella frase: “Avui no us diré que us bombin”, ha dit durant el comiat. L’ex-batlle, tanmateix, ha anat posposant repetidament el seu comiat fins que avui, més d’un any després de la investidura de Collboni, ha acabat dient adéu.

Després del comiat de Trias, el grup de Junts a l’Ajuntament de Barcelona canviarà tant de nom com de dirigent. El més ben situat per a agafar les batutes del grup sembla ser el portaveu de Trias per Barcelona al consistori, Jordi Martí Galbis, que el mateix Trias ha situat com el seu successor. El grup, tanmateix, també inclou noms de perfil alt, com ara Damià Calvet o bé Neus Munté, que podrien optar a encapçalar-lo.

El Col·lectiu Primer d’Octubre, que aglutina a crítics d’ERC, ha publicat un comunicar aquest migdia en què es posiciona en contra d’un hipotètic acord entre els republicans i el PSC per a investir Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya.

Comunicat del Col·lectiu Primer d’Octubre sobre la investidura d’Illa pic.twitter.com/LXtfQacI6f

— Col·lectiu Primer d’Octubre: militants d’ERC (@1doctubre2) July 26, 2024

“Sobre el contingut del resultat de la negociació amb els socialistes, en cap cas pot comportar fer MH President de la Generalitat a una persona que va aplicar amb devoció la repressió contra els polítics independentistes des del 2017″, diu el text.

El col·lectiu, en aquest sentit, recorda que Illa es va manifestar l’octubre del 2017 al costat de Borrell, Ciutadans, Vox i el PP contra l’independentisme. “No podem acceptar en cap concepte que ERC faciliti amb els seus vots que la presidència de la Generalitat acabi en mans dels quals ens volien empresonats”, continua el text.

En aquest sentit, els militants remarquen que les promeses dels governs espanyols no tenen cap credibilitat.

“El que ha de fer ERC és posar sobre la taula el respecte al nostre legítim dret a l’autodeterminació. Posar en primer pla de les nostres polítiques i de qualsevol diàleg amb l’estat espanyol i els seus representants la nostra voluntat de ser un estat independent”, afegeix el text. I acaba dient: “No ens ha de fer por anar a una repetició d’eleccions. Hem d’explicar als nostres votants que poden confiar en nosaltres de nou perquè sempre posarem la bandera de la independència per davant de tot i que mai cap independentista serà el nostre adversari”.

L’aeroport de Basilea-Mulhouse-Friburg, al municipi francès de Saint Louis, ha reprès aquest migdia les operacions després d’haver estat desallotjat per raons de seguretat.

Centenars de passatgers han hagut d’abandonar la terminal poc abans del migdia a causa d’una amenaça de bomba, segons que han dit fonts de seguretat a la cadena BFMTV, encara que aquesta informació no ha estat confirmada públicament per les autoritats. Finalment, l’aeroport ha anunciat al web la represa de les operacions cap a dos quarts d’una.

El tancament de la instal·lació ha estat poques hores després d’haver denunciat la Societat Nacional de Ferrocarrils Francesos (SNCF) un atac a gran escala contra la xarxa de TGV al país, un problema que afecta tres línies de les quatre que té la capital, París, i que té lloc hores abans de la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics.

L’aeroport és una terminal transfronterera que serveix a la regió suïssa de Basilea, la regió francesa de Mulhouse i la regió alemanya de Friburg, però que és en territori francès.

La formació Crida per Sabadell ha denunciat que al batlle de Sabadell entre el 2017 i el 2019, Maties Serracant, li han notificat que el Tribunal Suprem espanyol es proposava de plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat per al seu cas. Serracant va ser condemnat a quatre mesos d’inhabilitació i una sanció de 1.800 euros per desobediència greu comesa per una autoritat o funcionari públic.

El tribunal reconeix que és un cas clar d’aplicació de la llei d’amnistia, però justifica la decisió de portar el cas al TC al·legant que la llei implica un “tractament discriminatori segons la ideologia sense motiu o causa constitucionalment acceptable”. De la mateixa manera, destaquen que el mateix principi d’amnistia proposat a partir d’una majoria parlamentària origina inseguretat jurídica. Serracant ha anunciat que compareixerà en el termini de deu dies per presentar al·legacions a la qüestió d’inconstitucionalitat.

La notícia arriba l’endemà de saber-se que el Suprem també durà al Tribunal Constitucional espanyol un cas de desordres públics als jutjats de Girona a què també s’ha aplicat la llei d’amnistia.

La titular del jutjat penal número 1 de Sabadell va imposar la condemna al batlle el juny del 2023 perquè considerava que no havia actuat per impedir que es fes el referèndum a la ciutat. Un dels punts crítics al municipi va ser l’escola Nostra Llar, en què la presidenta del parlament d’aleshores, Carme Forcadell, havia de votar. La policia espanyola va irrompre-hi a la recerca d’urnes i butlletes, que finalment no va trobar, i va causar desperfectes importants al centre educatiu.

“Ja érem conscients que l’aplicació de la llei d’amnistia seria plena d’entrebancs i que la repressió no s’acabaria, però avui veiem que malgrat que l’amnistia ha arribat a nombrosos policies i ha servit també per a rentar la cara d’una part de l’estat, novament els tribunals n’impedeixen l’aplicació i molts encausats i encausades continuen patint la repressió“, destaca Serracant en un comunicat.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha esmenat un error que hauria facilitat que els activistes coneguts com els tres de Granollers haguessin hagut de pagar una indemnització de 76.647,60 euros més interessos malgrat haver estat amnistiats. Segons que informa Alerta Solidària, que es van fer càrrec de la defensa, la sentència que els amnistiava considerava provats els fets pels quals els havien condemnat, cosa que facilitava que l’agent dels Mossos d’Esquadra que en reclamava la indemnització pogués obtenir-la. “Aquesta validació era del tot contrària a dret perquè no es justificava la decisió, i deixava venuda la defensa dels manifestants de cara a posteriors accions en la via civil”, diuen en un comunicat.

Tal com explica en un comunicat, la llei d’amnistia diu que aquelles possibles indemnitzacions que s’haurien derivat de la via penal continuen essent exigibles en la via civil. És a dir, encara hi ha la possibilitat que el mosso d’esquadra els reclami els 76.647,60 euros més interessos, però haurà de començar la reclamació a la jurisdicció civil i la defensa tindrà més possibilitats d’impedir-ho. En canvi, si el TSJC no hagués rectificat la sentència d’amnistia, hauria estat molt més fàcil per al policia.

L’advocada, Norma Pedemonte, va avisar de l’error al TSJC, i el tribunal ho ha resolt. De fet, abans de publicar la rectificació ja va esmenar-se en la redacció d’unes altres sentències d’amnistia: “Va passar de donar per vàlids els fets declarats provats en les sentències que li havien arribat en recurs d’apel·lació a declarar que ‘s’admeten als únics i exclusius efectes de verificació de la llei d’amnistia’.” Però abans ja havia comès aquesta errada en les sentències d’amnistia de Víctor Verdejo, condemnat per les protestes del Tsunami Democràtic al Camp Nou, i de l’Oleks, que va rebre la condemna més alta per les protestes post-sentència. Alerta Solidària espera de rebre’n aviat les rectificacions.

El jutjat penal número 2 de Sant Jaume de Galícia ha condemnat a dos anys i mig de presó Francisco Garzón, el maquinista del tren Alvia que va descarrilar al revolt d’Angrois el 24 de juliol de 2013, i l’ex-director de Seguretat a la Circulació d’Adif, Andrés Cortabitarte, per setanta-nou delictes d’homicidi i cent quaranta-tres delictes de lesions per imprudència greu.

A més, han estat inhabilitats de l’exercici de les funcions professions durant quatre anys i mig i hauran de pagar una indemnització, amb responsabilitat civil directa de les asseguradores QBE i Allianz Global de Renfe Operadora i Adif, de més de 25 milions d’euros a les víctimes d’aquest sinistre ferroviari.

La magistrada María Elena Fernández Currás identifica com a causes del descarrilament ocorregut al revolt d’A Grandeira, a l’altura del barri d’Angrois, l’absència de mesures per a mitigar el risc de circular amb un sistema de seguretat que deixava tota la responsabilitat a les mans del conductor i al descuit del conductor mateix quan va rebre una trucada de l’interventor de bord, Antonio Martín Marugán.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

S’han fet esperar, però finalment Barack i Michelle Obama han anunciat el suport públic a Kamala Harris perquè sigui nomenada candidata demòcrata a les eleccions presidencials dels Estats Units, que es faran al novembre. Quan Joe Biden va fer el pas al costat de seguida va assenyalar Harris com a successora, però la seva popularitat baixa fins aleshores no donava per feta la nominació. Pocs dies després, Nancy Pelosi, ex-presidenta de la Cambra de Representants i pes pesant del Partit Demòcrata, va secundar públicament la candidatura de Harris, però encara faltaven dues figures d’enorme influència dins el partit: el matrimoni Obama.

Avui el compte oficial de Barack Obama a X ha penjat un vídeo en què mostra com Harris rep una trucada seva i de la seva esposa i li expressen amb gran entusiasme el suport per a enfrontar-se a Donald Trump. El vídeo l’ha compartit amb el següent missatge: “A principi de setmana, la Michelle i jo vam trucar a la nostra amiga Kamala Harris. Li hem dit que creiem que serà una presidenta dels EUA fantàstica, i que té tot el nostre suport. En aquest moment crític per al nostre país, farem tot allò que puguem per assegurar que guanya al novembre. Esperem que sigueu amb nosaltres.”

Earlier this week, Michelle and I called our friend @KamalaHarris. We told her we think she’ll make a fantastic President of the United States, and that she has our full support. At this critical moment for our country, we’re going to do everything we can to make sure she wins in… pic.twitter.com/0UIS0doIbA

— Barack Obama (@BarackObama) July 26, 2024

Al vídeo es poden sentir les veus de Barack i Michelle Obama mentre Harris expressa tendresa i satisfacció. “No puc fer aquesta trucada sense dir a la meva noia, Kamala: estic orgullosa de tu. Això serà històric”, li diu Michelle Obama. Després, Barack Obama afegeix: “T’hem trucat per dir que la Michelle i jo no podem estar més orgullosos de fer-te costat i fer tot allò que puguem per ajudar-te en aquestes eleccions i per a arribar al despatx oval.” Harris els contesta que significa molt per a ella i que té moltes ganes de fer campanya amb ells dos. “Però per sobre de tot, us vull dir que les vostres paraules i l’amistat que heu mostrat tots aquests anys significa molt més que no puc expressar. Ens ho passarem bé amb això, oi que sí?”

Fa tres dies Harris ja va aconseguir el suport de prou delegats per a ser nomenada candidata demòcrata, però mancava que dues personalitats tan importants per al Partit Demòcrata com el matrimoni Obama li fessin costat. La nominació oficial es farà el 19 d’agost a Chicago (Illinois).

La taxa d’ocupació a Catalunya, les Illes i el País Valencià va créixer durant el segon trimestre de l’any, tal com mostren les dades de l’enquesta de població activa que publica l’Institut espanyol d’estatística. Entre l’abril i juny el mercat laboral de Catalunya va sumar 23.800 treballadors, fins a arribar a 3.807.600. Al País Valencià hi ha 78.700 treballadors més i 2.376.700 en total. I a les Illes es van guanyar 10.400 treballadors, fins a 629.900.

D’altra banda, la taxa de desocupació de Catalunya és del 9,41%, pràcticament la mateixa xifra que al trimestre anterior: hi ha 800 desocupats menys i 395.300 desocupats en total. Al País Valencià. La desocupació a la fi del segon trimestre de l’any ha estat de l’11, 7%, amb 42.000 desocupats menys que el període anterior i 314.900 en total.

Ara bé, la gran diferència en la desocupació entre el primer trimestre de l’any i el segon és a les Illes, on la taxa ha caigut d’un 45,14%. Hi ha 44.800 desocupats menys i, en total, 54.400 persones.

El model de finançament va tornar a col·locar Catalunya a la cua d’ingressos rebuts per habitant a l’estat espanyol, segons dades de l’any 2022 del Ministeri d’Hisenda. “Només el primer any d’aplicació del model, el 2009, Catalunya va quedar per sobre de la mitjana del conjunt de territoris”, assegura el Departament d’Economia.

El 2022, Catalunya va ser el tercer territori que va aportar més ingressos per càpita al sistema –3.565 euros–, un 17,5% per sobre de la mitjana. Tanmateix, després de la redistribució, va caure a la desena posició amb 3.264 euros per habitant, un 2,3% per sota de la mitjana.

Economia destaca que això suposa una pèrdua de gairebé 20 punts percentuals (en concret, 19,8), que encara augmenta més si es té en compte l’impacte del cost de la vida. Amb aquest càlcul, la diferència creix fins als 26,4 punts i relega Catalunya a la catorzena posició en recursos rebuts.

El model de finançament va entrar en vigor el 2009 i d’aleshores ençà no s’ha reformat, tot i que la norma especifica que s’ha de revisar quinquennalment. Economia lamenta que, una volta més, les dades demostren que els mecanismes de redistribució i anivellament no són equitatius.

Així mateix, critica que una altra ineficiència del model és que funciona amb un sistema de bestretes i liquidacions complex i poc transparent, en què el Ministeri d’Hisenda estima la recaptació de cada territori, de manera que els imports reals no es liquiden fins al cap de dos anys.

El 2022, per exemple, la bestreta per a Catalunya es va subestimar en 4.324 milions d’euros

Les dades de les Illes i el País Valencià

Les Illes es col·loquen per davant de Catalunya i són el segon territori que aporten més per càpita al sistema amb 3.677 euros per habitant. Això suposa un 21,2% més que la mitjana. Ara, després de la redistribució, reben 3.312 euros per habitant, el que representa 22,1 punts percentuals menys.

Les Illes se situen com el novè territori en ingressos rebuts, però cauen fins a la tretzena posició si es calcula l’impacte del cost de vida. Segons això, la diferència entre l’aportació i els ingressos rebuts creix fins als 27 punts percentuals.

El País Valencià, en canvi, és el novè territori pel que fa a l’aportació al sistema amb 2.892 euros per persona. Això són 4,6 punts percentuals per sota de la mitjana. Ara, després de la redistribució, cau a la cua i ocupa l’últim lloc: 3.054 euros per habitant, 8,6 punts per sota de la mitja.

A tall de comparació amb el País Valencià, La Rioja i Galícia són els dos territoris que ocupen el vuitè i desè lloc en termes d’aportació amb 2,7 i 11,3 punts percentuals per sota de la mitjana. Pel que fa als ingressos rebuts, La Rioja es col·loca en segon lloc amb 23,6 punts percentuals més que la mitjana, mentre que Galícia puja fins al setè amb 12,4 punts per sobre.

Atacs coordinats a la xarxa ferroviària de gran velocitat han causat afectacions greus a les línies més importants de l’estat francès, segons que informa l’operadora pública SNFC. Aquest “atac en massa” s’ha fet poques hores abans de la inauguració dels Jocs Olímpics que serà aquest vespre a París. Aquests darrers dies, les autoritats han convertit la ciutat en un fortí, amb un desplegament extraordinari de més de 40.000 policies. Arran dels sabotatges, les estacions principals de París són plenes de viatgers que no poden arribar a la seva destinació.

Consulteu l’estat de les línies d’alta velocitat.

Attaque massive contre le réseau des TGV avec un trafic très perturbé à cause d'actes de malveillance#BonjourLaMatinaleTF1 pic.twitter.com/BiELvHqbz9

— TF1Info (@TF1Info) July 26, 2024

En declaracions a la televisió, la ministra d’Esports, Amélie Oudéa-Castéra, ha condemnat els atacs, que ha qualificat de vandalisme. “És completament espantós. Apuntar als jocs és apuntar a França”, ha dit. Semblantment s’ha pronunciat el ministre de Transports, Patrice Vergriete, que ha assegurat que havien estat atacs nocturns coordinats. “Condemno fermament aquestes accions criminals que comprometran les sortides de vacances de molts francesos”, ha afegit.

Des actes de malveillance coordonnés ont visé cette nuit plusieurs lignes TGV et perturberont fortement le trafic jusqu’à ce week-end. Je condamne fermement ces agissements criminels qui vont compromettre les départs en vacances de nombreux Français. Un grand merci aux équipes de…

— Patrice Vergriete (@P_Vergriete) July 26, 2024

En un comunicat, SNFC informa que grups de persones han causat incendis i afectacions en instal·lacions d’algunes línies que connecten París amb l’oest/sud-oest –servei amb interrupcions–, el nord –amb interrupcions fins a Lille–, l’est –el servei es comença a recuperar–, el sud-est –sense circulació entre Modane i Saint Michel – Valloire– de l’estat. No hi ha afectacions en la línia París – Perpinyà – París. La circulació ferroviària se’n ressentirà profundament tot el cap de setmana.

“Aquesta nit, SNFC ha estat víctima d’uns quants atacs vandàlics a les línies de gran velocitat de l’Atlàntic, el nord i l’est. Els focs han estat deliberats i amb la voluntat de fer mal a les nostres instal·lacions”, diu l’operador, que també detalla que els tècnics valoren els danys i comencen a reparar-los.

Nos équipes sont sur place pour procéder au diagnostic et débuter les réparations.
Les circulations TGV sur les axes Atlantique, Nord et Est sont très perturbées : certains trains sont détournés, un grand nombre de trains sont supprimés.

— SNCF Réseau (@SNCFReseau) July 26, 2024

SNFC assenyala que tots els clients –es calcula que uns 800.000– seran informats de la circulació dels trens amb un missatge al mòbil. La companyia demana als viatgers que evitin les aglomeracions a les estacions, i afegeix que tots els bitllets són intercanviables i reemborsables.

ERC cedirà un diputat perquè la CUP es pugui constituir com a grup parlamentari. Les dues formacions aprofiten el mecanisme que es va introduir ahir en la reforma del reglament de la cambra, que permet als diputats canviar d’un grup a un altre els primers cinc dies de cada període de sessions.

En els dies vinents, Ruben Wagensberg formalitzarà el canvi de bancada de manera temporal per a facilitar que la CUP tingui grup propi. Posteriorment, el diputat tornarà a les files d’ERC. D’ençà del començament de la legislatura ERC i la CUP havien explorat les vies per a fer-ho possible.

Amb aquest canvi, la CUP surt del grup mixt que havia de compartir amb la formació d’extrema dreta Aliança Catalana. “Suposa que l’única veu nítidament antifeixista, independentista i anticapitalista del Parlament de Catalunya pugui tenir tots els espais per confrontar idees i representar als qui l’han votat sense haver de compartir espai amb l’extrema dreta”, diu la formació anticapitalista.

Avui, 26 de juliol de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Puigdemont trenca el silenci sobre el retorn I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte 
• Elisenda Romeu (ANC): “Si volen detenir Puigdemont, el detindran” 
• La crida de l’Assemblea I Editorial de Vicent Partal 
• El silenci podia ser tan bonic I Mail obert de Tina Vallès 
• L’estiu de la ruptura I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• El primer atleta palestí a participar en uns jocs olímpics es va morir durant el setge a Gaza 
• Els molins de vent que han fet encara més rica la monarquia britànica 
• Irene Pujadas: “La validació americana pesa molt en un país petit com el nostre” 
• La memòria recuperada de Casa Leopoldo I ‘El mirador de cultura’ de Joan Safont 
• La solitud de Maduro I Crònica de Martxelo Otamendi

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Adrián Sas, condemnat a tres anys i sis mesos de presó, ha estat amnistiat. El desembre del 2018, Sas va ser detingut i va ser acusat per un delicte d’atemptat contra l’autoritat i un delicte de lesions lleu, a més d’una sanció econòmica. Va ser jutjat a l’Audiència de Barcelona, acusat d’haver donat cops a la policia en les protestes del primer d’octubre de 2018, primer aniversari del referèndum. La Generalitat es va personar en el cas com a acusació particular i va demanar cinc anys i mig de presó.

Adrián Sas: “Em mantindré ferm, i molt probablement la meva condemna serà íntegra”

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ja va desestimar el recurs d’apel·lació contra la sentència. Sas hauria pogut esdevenir el primer pres polític de les mobilitzacions del Primer d’Octubre, sense sentència ferma. A mitjan març estava pendent que el Tribunal Suprem confirmés l’ordre d’ingrés a la presó, per bé que anunciava que no hi entraria voluntàriament.

El grup de suport considera que l’alegria és “agredolça”. “Creiem fermament que aquesta amnistia parcial deixa de banda milers de represaliats i presos polítics per haver lluitat pels nostres drets i llibertats democràtiques”, diuen. I demanen una amnistia que inclogui, per exemple, Pablo Hasel i l’Abel.

La fiscalia s’oposa a amnistiar Abel Mora, l’únic pres polític amb la llei aprovada

Avui comença el quaranta-cinquè Aplec dels Ports, un projecte col·lectiu que vertebra la comarca i la projecta cap a l’exterior. És el principal cap de setmana festiu de la zona i té un esperit reivindicatiu, crític i popular mitjançant la festa i la cultura. Enguany, per primera vegada, s’ha organitzat entre dues poblacions germanes, Sorita i Palanques, que han unit forces per poder tirar endavant aquest aplec. La festa durarà fins diumenge, 28 de juliol, i té de lema “Unida la gent, continua el corrent”.

Aquesta consigna fa referència al fet que Sorita va haver d’eixir de la roda que cada any atorga a un poble l’organització de l’Aplec perquè no eren prou gent. Ara fa deu anys, el 2014, Sorita va tornar a organitzar-lo. Un grup de gent es va unir i ho va tirar endavant, gràcies també a alguns veïns de Palanques. És per això que ara, una dècada després, han decidit d’organitzar-ho entre tots dos, tot i que l’esdeveniment es farà a Sorita. “També vam triar aquest lema pel Bergantes, que és un dels rius que ens representa i ens uneix”, afig Èlia Calvo, membre de l’organització de l’Aplec.

L’Aplec dels Ports va començar l’any 1978 a Todolella amb la intenció de situar al mapa una comarca d’interior, rural, i alçar la veu per les seues necessitats. Ara, quaranta-cinc anys més tard, Sorita i Palanques prenen el relleu a Morella, on es va fer l’any passat, i mantenen com un dels eixos principals la lluita contra el despoblament als pobles dels Ports, tots amb menys de tres mil habitants. De fet, a Sorita hi viuen unes cent vint persones, i, a Palanques, una trentena.

“Reivindiquem que som ací, que som una comarca petita però amb molta vida, que volem quedar-nos ací i que volem tenir els mateixos drets que la gent de les grans ciutats, que per ser menys no hauríem de tenir menys drets”, expressa Calvo. Assenyala que l’hospital més pròxim és a una hora en cotxe de la comarca i que per a una visita mèdica han de perdre tot un dia. També explica que de vegades falla la connexió i hi ha pobles que perden la cobertura durant molt de temps.

A més, recorda que les escoles tanquen a causa del despoblament. Aquestes dues darreres dècades, la comarca ha perdut més de vuit-cents habitants, cosa que representa el 15% de la població. “Encara que hi haja pocs xiquets i xiquetes, reivindiquem que puguen anar a l’escola del seu poble, perquè al final, quan tanquen una escola, es mor un poble. És tot envelliment.” Una altra de les qüestions que els preocupa és la línia de molt alta tensió (MAT) que es proposa de fer al territori i que travessarà unes quantes comarques, i també els macroprojectes de renovables. “Volem energia renovable, però no volem especulació. I al final aquestes zones despoblades són el blanc fàcil de tot, de tot el rebuig que no vol la costa o les zones de molt de turisme”, apunta.

Reivindicar en positiu

A més de l’esperit crític i la denúncia social, l’Aplec dels Ports també és una reivindicació en positiu. “Hem intentat de parlar en positiu de com és la vida ací, als pobles. Hem volgut reivindicar les coses que ens uneixen, hem parlat de les danses, del folklore d’ací, dels nostres pobles. Però diria que el més important és el treball conjunt, fruit de la unió entre pobles. Hem d’unir-nos i fer pinya”, diu Calvo.

L’Aplec s’organitza de manera voluntària i autogestionada per la gent del poble en qüestió. L’equip organitzador l’han format entre deu persones i vint, però també hi ha cent cinquanta voluntaris inscrits que faran possible que la festa es puga fer aquest cap de setmana. “Si no fora per ells… Pot haver-hi caps, però si no hi ha mans, és molt difícil”, destaca Calvo. Així, explica que fan una crida a tots els amics i familiars que fa temps que no van al poble i que estan disposats a ajudar.

A les seues xarxes socials, recorden que l’Aplec dels Ports no és un festival amb finalitats econòmiques, sinó que és una festa autogestionada i de franc per a tothom. És per això que demanen responsabilitat amb els veïns i que es respecte l’horari de descans. També que no s’entre beguda de fora, sinó que es consumesca a les barres, perquè tot allò que es guanye, s’invertirà en els pobles.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Aplec dels Ports (@aplecdelsports)

Festa, sí; cultura, també

L’Aplec arrancarà aquesta vesprada amb una programació àmplia. Comença amb la inauguració de l’exposició “Anònims d’un passat”, de l’artista Hermini Mampel. Després, Pau Alabajos presentarà Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble, i seguidament s’inaugurarà l’exposició “Explor-Art”, d’Òscar Blanch. A les 21.30 es farà l’espectacle inaugural a càrrec de la companyia de teatre la Ravalera a l’escenari la Balma, seguit de l’actuació del grup de percussió la Perkutada. Els concerts començaran a les 22.30 a l’escenari el Bergantes, amb Via Lliure, Crim, el Pony Pisador, Cactus, DJ Cuber i Kol·lectiu Estafa.

Com que l’Aplec dels Ports és obert a tots els públics, demà al matí hi haurà l’actuació del cantant infantil Dani Miquel a la Balma. El seguiran Ceci i Paula Tomás, i Rosio Cano. Després de dinar es farà un taller socio-educatiu sobre sexe, drogues i rock and roll i el concert d’Improplana, i a la vesprada seran protagonistes les muixerangues, amb l’actuació de la dels Ports, la de Vinaròs i la Conlloga de Castelló. A l’escenari el Cingle, hi haurà Animal Sound, el primer sound system de les comarques del nord del País Valencià, creat el 2009, i les actuacions de Cançons d’Artiga i Contracop. Ja a la nit, al Bergantes, el públic gaudirà dels concerts d’Essència, Azero, Adala, Roba Estesa, DJ Xúquer i RSC.

La darrera jornada de l’Aplec, diumenge, dia 28, hi haurà un contacontes al matí, seguit del concert de Retocs. Les actuacions musicals continuaran després de dinar amb les Testarudes i Paradís Fiscal al Cingle. A les 19.00 hi haurà l’acte de cloenda, en què s’anunciarà el poble que acollirà l’Aplec l’any que ve, i finalment Pirat’s Sound Sistema i Efedeme Sound System tancaran la festa.

De Sorita estant, Èlia Calvo convida tothom que hi vaja i hi participe. “L’Aplec dels Ports és un esdeveniment que naix de les persones, de la gent normal i corrent, que no som expertes a organitzar tot això. Però si fa quaranta-cinc anys és perquè és un moviment de cor. És una trobada a la qual potser vindràs pels concerts, però et quedaràs amb la part de la família, de la germanor que hi ha. Jo ho recomane per això, perquè és un ambient molt de poble, de grup, de pinya. I també ho recomane perquè aquesta terreta per nosaltres és la millor, ens agrada que vinga gent a xafar els nostres carrers i que sàpiguen que som ací i que durant tot l’any hi viuen persones.”

The Washington Post · Jennifer Hassan

Londres, Regne Unit. La família reial britànica ha augmentat d’un 53% els seus beneficis anuals enguany –per valor de més de 45 milions de lliures, uns 53 milions d’euros–, gràcies a un augment rècord en el rendiment del seu patrimoni, impulsat en gran part pels arrendaments de terres en què ara hi ha instal·lats parcs eòlics.

El Crown Estate, l’organització que gestiona tot el seguit de terres i propietats reials, va publicar ahir l’informe corresponent a l’exercici 2023-2024, el primer exercici complet amb el rei Carles III al tron.

El document revela que el patrimoni de la corona reial britànica va generar un “benefici net rècord” de 1.100 milions de lliures (uns 1.300 milions d’euros), és a dir uns 658,1 milions de lliures (780 milions d’euros) més que no l’any passat. El report també detalla què farà la família reial amb la part d’aquests diners que li correspon, uns plans que inclouen la compra de dos helicòpters. Segons l’informe, l’ús d’helicòpters “és un component clau per a complir els compromisos” dels membres de la família reial, atès que els ajuda a arribar a llocs remots.

El Crown Estate és, formalment, propietat de la família reial, però en té el control el govern britànic. Els beneficis que obté cada any van a parar a les arques de l’estat, i el govern en retorna un percentatge a la reialesa –l’anomenada “subvenció sobirana”– per a cobrir les despeses de funcionament de la casa reial, que inclou els salaris del personal, les despeses d’oci i viatge i el manteniment de les propietats.

“Un any de resultats rècord impulsats per dècades d’inversió en energia eòlica marina, combinada amb una cartera de propietats i terrenys diversa i robusta, demostra que The Crown Estate continua aportant valor econòmic, social i ambiental en benefici de la nació”, va dir l’organització en un comunicat de premsa.

La subvenció sobirana es tramita amb dos anys de decalatge, cosa que significa que la família reial no rebrà aquest augment fins a l’exercici 2025-2026.

Aquests darrers anys, la família reial ha rebut 86,3 milions de lliures (uns 101 milions d’euros) del govern, una xifra que tornarà a cobrar l’exercici 2024-2025. Durant l’exercici 2025-2026, el pagament augmentarà a uns 132 milions de lliures (uns 156 milions d’euros).

El Crown Estate calcula que el valor total de la seva cartera és de 15.500 milions de lliures (uns 18.000 milions d’euros). Les terres que la família reial posseeix o de les quals es beneficia sumen més de 200.000 hectàrees, segons que va informar l’any passat The Washington Post, més de l’1% de les terres del Regne Unit.

Els béns de la reialesa inclouen propietats lucratives a Londres i gran part del llit marí que envolta les Illes Britàniques, que la corona ha rendibilitzat aquests darrers anys a còpia d’arrendar-lo a parcs eòlics marins.

A començament de l’any passat, el Crown Estate va anunciar la signatura de sis nous acords per a la construcció de parcs eòlics marins que, segons que va anunciar, generaran energia per a uns set milions d’habitatges el 2030. Aquell mateix dia, el rei Carles va dir que els beneficis dels parcs eòlics havien de ser per al públic, no pas per a la reialesa.

A causa de la previsió d’alts ingressos derivats dels parcs eòlics marins, el finançament de la monarquia es va reduir l’any passat a un 12% dels beneficis nets de The Crown Estates, en compte d’un 25%.

Donen Labbad, director executiu del Crown Estate, afirma en l’informe d’aquesta setmana que l’augment de beneficis reflectit era “a curt termini, per naturalesa” i que els ingressos es normalitzaran durant els anys vinents.

Després de la publicació del report, que es va retardar un mes a causa de les eleccions generals britàniques, alguns es van llançar a les xarxes socials per a expressar estupefacció respecte de la riquesa real, que va créixer l’any passat, durant la coronació, enmig d’una crisi del cost de la vida al Regne Unit.

“El rei Carles no ha de fer front a la crisi del cost de la vida”, va piular Kevin Maguire, editor associat del diari britànic Daily Mirror. Maguire va afegir que el monarca “va evitar l’impost de successions sobre el patrimoni de mamà ££££££££s”.

Els crítics amb la família reial fa temps que assenyalen que, mentre els britànics paguen un impost de successions d’un 40%, el rei Carles no va pagar res de res pel patrimoni que va heretar de la seva mare, la reina Isabel II.

Els dos darrers anys han estat un període turbulent per a la família reial. Tant el rei com la seva nora Caterina, princesa de Gal·les, s’han retirat de les seves funcions públiques per haver-los diagnosticat càncer a ambdós.

Després del diagnòstic del rei aquest febrer, Caterina va revelar el març que ella també tenia càncer i es trobava en les primeres fases de quimioteràpia preventiva.

Tot i el diagnòstic, l’agenda de rei va registrar 464 compromisos oficials en els dotze mesos anteriors al 31 de març, segons l’informe.

A la Gran Bretanya i a l’estranger, l’agenda dels membres de la família van registrar més de 2.300 compromisos oficials, uns 400 menys que no l’any anterior.

Un informe d’ingressos independent publicat per la casa reial abans-d’ahir remarca que els visitants al palau de Buckingham i al castell de Windsor havien tornat, pràcticament, als nivells pre-covid. Això va ajudar a augmentar els fons per a complementar l’ajuda sobirana a 19,8 milions de lliures (uns 23,5 milions d’euros) durant l’exercici 2023-2024. Són 9,8 milions de lliures (uns 11 milions d’euros) més que no l’any anterior.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’escriptora Irene Pujadas i Farré (Sant Just Desvern, 1990) s’ha convertit en el primer català que publica un conte (“Damages”) a la prestigiosa revista nord-americana The New Yorker, tota una referència del periodisme i la narrativa amb una influència que arriba fins a casa nostra. L’any 2020 va guanyar el premi Documenta per a escriptors menors de trenta-cinc anys amb Els desperfectes, recull en què va publicar el conte homònim que ara ha traduït Julia Sanches. Pujadas, que treballa a Angle Editorial, és una de les impulsores de la revista Branca, amb Júlia Bacardit, Roser Bastida, Ada Bruguera i Irene Selvaggi, i ha col·laborat amb mitjans com ara el diari Ara, Núvol, la Llança i la Directa.

—Com arribeu a publicar el vostre conte “Els desperfectes” a la revista The New Yorker?
—Tot ha estat una mica arbitrari. Ha estat molt casual. I, de fet, he arribat al procés bastant tard. Va ser cosa de la traductora Julia Sanches, que també ha traduït l’Eva Baltasar –de fet, la seva traducció de Boulder va ser finalista del Booker Prize. No la coneixia de res, i un dia em va escriure i em va dir que havia traduït aquest conte meu en un taller de traducció i l’havia mogut en revistes literàries nord-americanes. Em deia que al New Yorker el consideraven i volia saber si estava lliure de drets.

—Què li vau respondre?
—En un primer moment pensava que m’ensarronava, que era una broma. No vaig saber ni com reaccionar corporalment. Que el consideressin, tant si el publicaven com si no, ja em semblava un honor. Així que li vaig dir que sí, òbviament, que estava lliure de drets i seria un goig que el publiquessin. Al cap d’unes quantes setmanes em va escriure per dir-me que sí, que els encaixava a la secció “Flash Fiction”, que és una secció en línia de contes curts. Aquell mateix dia em va escriure l’editor de ficció de la revista. El fet és que l’edició l’han fet ells dos, perquè la Julia ja havia treballat la traducció. Amb ella vam comentar alguns detalls, però no hi he hagut de fer gairebé res.

—Ho heu viscut com una sorpresa inesperada?
—D’entrada ho va ser la consideració, perquè no volia dir que el volguessin publicar. Era una possibilitat. Ara, des del moment que vaig entrar a l’equació vaig pensar que, evidentment, era una bona oportunitat que calia no desaprofitar.

—El periodista i assagista Jordi Graupera va publicar un article no fa pas gaire al New Yorker, però, de fet, sou el primer escriptor català a publicar-hi ficció.
—Els editors ho van consultar als arxius i em van dir que sí, que fins on ells havien mirat no havien trobat cap altre escriptor català que hagués publicat cap conte a la revista. Per tant, podem dir que sí, que sóc la primera.

—Què representa per a vós el New Yorker?
—Home, durant molts anys el tenia a casa, el New Yorker! Ara ja no, perquè no acabava mai de llegir aquells articles tan llargs. Però el continuo llegint per internet. És una revista icònica no només pels seus reportatges, sinó també pels seus contes. Dins la història del conte és una revista fonamental. N’hi ha que s’han publicat al New Yorker i que són mítics, com ara “The Lottery”, que va ser l’article que potser va rebre més cartes dels lectors, perquè en cap moment es deia que era un conte de ficció. O “A Perfect Day for Bananafish”, de J.D. Salinger. Pots fer una història del gènere del conte a través de les seves pàgines.

—Per a una escriptora de contes, publicar al New Yorker és com ser en un dels pilars de la literatura curta.
—És una revista que et valida molt i que realment posa el conte molt al centre, que enalteix molt el gènere. És veritat que una cosa que comparteixen molt la literatura catalana i l’americana és la tradició de contes. Els americans l’entenen molt, l’han cuidada molt. Potser perquè són una literatura enorme, evidentment, i tenen més poder.

—La vostra generació, que és també la meva, crec que hem nascut amb la influència nord-americana, a escala literària, audiovisual, perfectament integrada.
—Fa poc vaig fer un curs amb el Jordi Puntí, i ell ha begut molt dels nord-americans. O en Quim Monzó, per exemple. També, pel que fa al teatre, ha tingut molta influència un autor com Neil LaBute.

—De fet, Monzó és un dels grans introductors d’autors i estils de la literatura americana, però us preguntava més aviat per la vostra experiència…
—És veritat que, pel que fa als contes, n’he llegit moltíssims. De fet, penso que vaig llegir molts autors americans de manera molt natural. Sobretot escriptores, perquè n’hi ha tantes! Ara, també recordo haver llegit els contes de Rodoreda, de Pere Calders, de Quim Monzó, abans de llegir els nord-americans. Però sí que és veritat que en aquests hi havia una veu que m’interessava molt, potser una mica més desimbolta, que aquí em costava una mica més de trobar. I no vol dir que no hi sigui, vol dir que no la trobava, perquè crec que sí que hi és. Sí que aquí hi ha una tradició més boja, que potser no compta tant, i per això cal buscar-la en els americans, perquè els tenim tota l’estona davant els nassos.

—Hi ha un tòpic que diu que el conte és l’avantsala, el banc de proves de la novel·la… Quantes vegades us han demanat quan n’escriureu una?
—Moltes, i a més, el pitjor de tot és que probablement el pròxim llibre que publicaré serà una novel·la, cosa que em sembla molt malament. No sé com ho he de fer, perquè estic en contra d’aquesta idea de progressió. És fatal. Com deia, crec que a Catalunya hi ha una dignitat del conte per si mateix. No ho creus?

—Tenim premis com ara el Mercè Rodoreda, publicacions especialitzades en contes, com ara Paper de Vidre o Branca…
—Comparat amb unes altres literatures, això ho compartim molt amb l’americana. La majoria d’escriptors són grans contistes i els catalans també. Dit això, estic totalment en contra de la idea del conte com a banc de proves tot esperant la gran consagració de la novel·la. De fet, gràcies a la feina a Angle, per exemple, he pogut conèixer escriptores com ara Ottessa Moshfegh, que va començar fent contes i després ha fet novel·les. Recordo que va dir que, per ella, el gènere més complicat eren els contes. O sigui, per ella era ben bé al revés. El gènere que respectava més i que li semblava més complicat eren els contes.

—Potser en un conte l’autor se la juga en unes poques pàgines, i, en canvi, en una novel·la hi poden haver pàgines excel·lents, unes altres de bones i alguna de dolenta…
—És com si hi hagués més indulgència, més laxitud, amb la novel·la. Com que perdones més l’escriptor si fa unes quantes descripcions. Però en realitat no hauria de ser així. Si t’hi poses seriosament, totes les obres haurien d’estar bé a escala de la frase. És com pensar que en una novel·la, si hi ha una part que és més coixa, és normal perquè són dues-centes pàgines. És que són gèneres molt diferents. És una mica absurd comparar-los. Fins i tot el procés de creació és tan diferent que ningú s’espera que un poeta escrigui contes, però, per alguna raó, tothom es pensa que si escrius contes has d’acabar escrivint novel·la. Però, segons com, el conte potser és més a prop de la poesia que de la novel·la.

—Heu editat contes a la revista Branca. Com va ser l’experiència a l’altra banda?
—Vam fer el traspàs de la revista a un grup de noies, l’Aissata M’ballo, la Noa Noguerol, la Diana Rahmouni i la Georgina Sedano, que tenen empenta i es dediquen al sector editorial. Editar contes és una bona escola per a aprendre a escriure. Al final, quan llegeixes coses d’uns altres és fàcil veure si una cosa funciona o no, i t’obliga a preguntar-te per què no funciona. Si és perquè no té ànima o per la pobresa del llenguatge, o perquè l’autor no en sap. S’aprèn tant editant els contes dolents com els contes bons. Especialment els dolents.

—Dèieu que escriviu una novel·la…
—Sí, però no penso dir-ne res.

—Per superstició o per prudència?
—Una mica per totes dues coses. Però serà una novel·la curta.

—Amb Els desperfectes, el llibre que pren el títol d’aquest conte que ara ha publicat The New Yorker, vau guanyar el premi Documenta. Ara, preveieu que es pugui traduir íntegrament a l’anglès?
—És el que voldria provar. Realment no sé com funciona, però faré tot el que pugui per moure’l. El llibre es va publicar fa tres anys, tu i jo ja en vam parlar llavors.

—Al New Yorker el deu haver llegit molta gent…
—Suposo, però només apareix en línia i és una secció de contes curts, perquè realment la narrativa que es publica a la revista és molt més llarga. No oblidem que el meu conte són literalment tres paràgrafs.

—Abans parlàveu d’Eva Baltasar i el seu èxit com a finalista del Booker. També podem recordar l’èxit d’Irene Solà… Hi ha una predisposició dels traductors o és una casualitat que siguin les escriptores les que triomfen internacionalment?
—No ho crec. Penso que és un fenomen absolutament global, i senzillament ens hem trobat aquí. Autors catalans, homes i dones, són traduïts a l’anglès o a molts idiomes, i amb el tema de les dones, crec que senzillament no és una cosa premeditada. A l’editorial on treballo, per exemple, no hi ha cap problema per a trobar autores. És a dir, no hi ha el pànic de no tenir dones i haver-les de buscar. A la literatura catalana hi ha moltes dones que fan ficció tremendament diferent. I, per tant, aquest filtre el tinc desactivat. No tinc la sensació de ser una quota.

—No parlava tant de quotes, com potser d’un equilibri històric. Després de tants anys de veus masculines hegemòniques, tocaven dones al capdamunt.
—Tampoc crec que en l’àmbit català, per exemple, les dones siguem molt més internacionals. Crec que senzillament es veu més, perquè potser abans no es veia tant, i cada cop és com el primer cop, però no sé si és una cosa com més de façana, que no és real. No ho tinc gaire clar. Sí que crec que senzillament hi ha una normalització absoluta en el món editorial, no en el món real, de la presència d’autores, i això, evidentment, és un goig.

—Preveieu un interès renovat per Els desperfectes, ara que molta gent es deu haver assabentat que existeix arran de la publicació als Estats Units?
—És estrany tot plegat, perquè fa tres anys que va sortir i ara és allò tan típic que passa quan et reconeixen a fora. Quan des de fora reconeixen algú de casa és com que ens ho mirem més seriosament. De fet, la validació americana sempre té molt de pes en un país petit com el nostre. Fa treure pit, quan el normal seria que no ens hagués de validar ningú de fora.

—Fa poc va venir a Barcelona la premi Nobel Annie Ernaux, i va ser un èxit de públic. Penso que hi vau tenir algun paper, en aquesta història. Seguint aquests corrents internacionals, sembla com si les escriptores catalanes haguessin d’ocupar-se, tant sí com no, de l’autoficció. És un clixé?
—Això de l’Annie Ernaux va ser massa. Noies i nois, però principalment noies, que deliraven amb ella. De tota manera, diria que la majoria d’escriptores catalanes, o bé moltes, fan més aviat ficció, no pas autoficció. La Laia Viñas o la Clara Queraltó, per exemple, no fan autoficció. També et diria que hi ha escriptores joves catalanes molt diferents. Si hi ha molta autoficció és perquè és un fenomen de tot occident en general, que respon a una voluntat de donar visibilitat a coses que tradicionalment havien quedat a fora. Però, pel que fa a mi, com més amagada estigui, millor.

—La vostra vida no tindria interès?
—M’agrada molt la ficció. Em produeix joia inventar coses. Evidentment, tot neix de tu i de les preguntes que et fas, però per mi una de les coses màgiques del fet d’escriure és que, realment, pots fer el que et doni la gana. No hi ha protocols ni convencions. Això no vol dir que no es pugui fer autoficció extremadament ben feta i, de fet, n’hi ha molta. Perquè totes les vides tenen interès literari. O mira si no què va fer l’Albert Forns amb el protagonista d’Abans de les cinc som a casa.