El dia que el Parlament de Catalunya va votar la Declaració Unilateral d’Independència, el  27 d’octubre, Albano-Dante Fachín, Joan Giner i Àngels Martínez van introduir la papereta de votació a l’urna sense mostrar-la, al contrari de la resta del seu grup, Catalunya Sí que es Pot. Després Fachín va explicar que no l’havia ensenyada per respecte ‘als qui serien perseguits per haver votat que sí’.

Lluís Llach, ex-diputat de Junts pel Sí al Parlament, va recordar aquest moment en l’entrevista del ‘Preguntes Freqüents’ de TV3 d’ahir: ‘Recordo gent d’esquerres ensenyant el seu “no” després d’haver-nos amenaçat dient que els qui votàvem que sí podíem ser reconeguts i podríem tenir causes penals.’

“Recordo alguns parlamentaris com @LluisRabell o @jcoscu ensenyant el seu “no” després d’haver-nos amenaçat que podríem tenir causes penals” @lluis_llach a #FAQSenliquidaSSSióTV3 https://t.co/vEo1qeFXVV pic.twitter.com/0AO6yM47BB

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) 21 de juliol de 2018

Avui, 22 de juliol de 2018, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• El PDECat agafa el camí de la Crida de Puigdemont
• El PDECat aprova de blocar l’agenda de Sànchez i inclou la via unilateral
• Pablo Casado, l’ultra que presidirà el PP
• Casado i Aznar: l’Espanya que no ens falla
• Ara és l’hora, presoners!
• La presó dels Lledoners s’omplirà de nou de la música per la llibertat
• Laura Rosel: ‘No anem a cercar VOX o la Fundación Franco perquè ens vingui de gust’

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La presó dels Lledoners del Bages tornarà a omplir-se aquest vespre de música per demanar l’allimerament dels presos polítics. La setmana passada el grup Música per la Llibertat va anunciar que els seus voluntaris es desplaçarien cada diumenge a les 20.00 davant la presó dels Lledoners, on hi ha els consellers Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn, i també Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Els intèrprets són músics voluntaris que interpreten El cant dels ocells arreu per reclamar la llibertat dels presos polítics.

Les iniciatives davant de la presó dels Lledoners s’han anat repetint des de l’arribada dels presos polítics a Catalunya. Ahir un centenar de grallers va fer un concert pels presos polítics a les portes de Lledoners, que es va poder sentir dins del centre penitenciari.

Poder escoltar Els Segadors, El Cant de la Senyera o L’Estaca des del pati de la presó de Lledoners ha estat molt emotiu. Gràcies pel vostre suport #grallersperlallibertat
No defallim!
La música traspassa les parets de la presó. https://t.co/IgQhZekAnW

— Joaquim Forn (@quimforn) 21 de juliol de 2018

Centenars de persones ens han acompanyat en tocar i cantar el #CantdelsOcells davant de la presó de #Lledoners. Gràcies a tots per aquest clam de llibertat! Ho aconseguirem! pic.twitter.com/cdykOPGEiu

— Música x laLlibertat (@Llibertatmusica) 15 de juliol de 2018

Una cosa és intentar fer política independentista des d’una presó espanyola. L’altra, des d’una presó catalana. Una cosa és intentar vèncer l’enemic tancat a casa seva. L’altra, a casa teva.  Una cosa és actuar amb por. L’altra, sense. Aquí, parli amb qui parli de l’entorn dels presoners (parents, advocats, companys de partit) tots em diuen la mateixa cosa: d’ençà del trasllat dels presoners a presons catalanes han millorat l’entorn, la seguretat física, la intimitat, i els estats d’ànims.

Jo sóc, no em fa res de dir-ho, dels qui no veia gens clar, per no dir impossible, que Oriol Junqueras pogués dirigir ERC estant a Estremera. No veia que pogués fer política d’aquell forat. I qui diu Junqueras diu Rull, Turull, Bassa o Forcadell. No per ells, només, sinó per Estremera, Soto del Real o Alcalá Meco. A les presons de les Castelles tot eren entrebancs: de la ràdio que podien escoltar als bocamolls dels funcionaris, passant pels lladres que sense cap vergonya van robar els mòbils dels advocats dins la presó. Flipant, Pilotar una nau sota, i dic sota, aquestes condicions, ho veia de no tocar de peus a terra. De fer volar coloms. De fer-nos perdre el temps.

A Catalunya, en canvi, els visitants amb qui he parlat parlen de millores substancials: de l’accés a psicòlegs, de la possibilitat de trucar més, de poder escoltar la Mònica Terribas, de taules de reunions, i de poder tenir funcionaris no enemics al teu costat. Diguem, per entendre’ns, que els robatoris de mòbils haurien d’haver passat a millor vida. Adeu, infàmia vomitiva. Diguem, per entendre’ns, que ara sí que poden fer política i juguem en tot un altre camp. Per depriment, dur, i indecent que sigui, és tot un altre camp. Jo, almenys, m’ho miro diferent.

I més després de la derrota europea de don Pablo Llarena: no és la mateixa cosa plantar-se sols contra la tesi Llaren, que fer-ho acompanyat de mitja Europa. La victòria de l’exili envalenteix els presoners de l’interior. No solament les noves presons són bones notícies.

Així doncs, jo ara espero, més que mai, rebre immenses dosis de mala llet de les presons. D’acidesa. De lucidesa. De caràcter endurit. De poca broma. De molta pressa. De molta calma. Jo espero, sí, tenir uns presoners més polítics que mai. Més actius que mai. Amb més cruesa que mai. Amb més bonhomia que mai. Ara és l’hora, presoners, i sense pressa. Aquesta hora durarà mesos, fins al dia del judici, el punt clímax final.

Zero Anys
Fa dies que parlo amb advocats, familiars, i amics de presoners, i he arribat a una conclusió. O més aviat, explico què em diuen fonts d’informació. Es pensa en set, vuit anys de presó. Aquests són els anys que podrien caure a Junqueras, Forcadell, i la resta de presoners polítics. Alguns s’ensumen estratègia Alsasu: l’equip rival fa mesos que parla a ràdios, televisions i premsa de rebel·lió, sedició, i vint i trenta anys de presó. Així, quan n’anunciïn set o vuit, en semblaran pocs. Aquest és l’objectiu de l’estat espanyol: tancar-los a presó, i que al damunt sembli poc. Alsasu.

Hi ha una manera de combatre aquesta estratègia de l’equip rival. Si ells parlen sense parar de vint i trenta anys, doncs nosaltres hem de parlar sense parar de Zero Anys. En majúscula. Bombardar per terra, mar i aire una estratègia publicitària amb un eslògan clar i senzill: Zero Anys. O semblant. ‘Festival de Música Zero Anys.’ ‘Xerrades Zero Anys.’ Anuncis de premsa, ‘Zero Anys’. ‘Cervesa Zero Anys’. Falques de ràdio, ‘Zero Anys’. Entrevistes ‘Zero Anys’. I així quan els en caiguin set o vuit, que en semblin molts. Això són diners, temps, i esforç. Això és triar si vols que el teu rival sigui Pablo Llarena, com ha fet l’estratègia de l’exili, o decideixes que sigui Pedro Sánchez, com faria ara jo. Això requereix un estat major compartit, una estratègia comuna, i un sol objectiu: que el dia que arribi la sentència, qualsevol cosa que no siguin Zero Anys ens sembli motiu per a alçar-nos no solament als independentistes. A la majoria de catalans. I això són diners. Estratègies de publicitat i màrqueting, equips coordinats, i un estat major.  Ara és l’hora, presoners: o espavilem, o ens encolomen un Alsasu.

Carles Puigdemont va guanyar ahir el torcebraç a Marta Pascal. Amb la retirada de la fins ara coordinadora general, una nova direcció portarà el PDECat a confluir amb la Crida Nacional per la República. L’encapçalaran David Bonvehí a la presidència i Míriam Nogueras a la vice-presidència, amb una vintena de membres més. La cúpula s’encarregarà de la gestió ordinària del partit però el poder decisori i estratègic correspondrà a una comissió delegada liderada per Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn i Lluís Puig, i en què també hi seran Bonvehí, fins ara secretari organitzatiu del partit, i Nogueras, diputada al congrés espanyol. Els associats, a més, hauran de ratificar l’acord a què el PDECat arribi per a integrar-se al moviment transversal de Puigdemont. El cop de volant va anar acompanyat de l’aprovació d’esmenes que no descarten la via unilateral i exigeixen un canvi d’estratègia a Madrid.

Els sectors crítics que han guanyat l’assemblea defensen que el partit s’encamini cap a la dissolució. De fet, la Crida ha començat a recollir adhesions individuals i el PDECat emplaça els seus associats a afegir-s’hi en la ponència que s’aprovarà definitivament avui, després de la transacció d’una esmena específica que ‘obliga’ el partit a actuar amb ‘generositat màxima’ per contribuir a la resolució del conflicte polític. L’acord de tots els sectors (l’anomenat pacte dels Lledoners) inclou que es mantinguin els integrants de l’executiva que liderava Pascal, però la veritat és que tenen diferències de fons amb els fins ara anomenats crítics que complicaran la convivència en la direcció. Els dirigents pròxims a Pascal sostenen que el partit s’ha de mantenir ‘fort’ i fer-se valer dins del moviment de Puigdemont. És a dir, que s’oposen frontalment a la dissolució. Les ferides internes de l’assemblea, a més, trigaran a cicatritzar. Les divergències van acabar aflorant acarnissadament ben entrada la nit, durant el debat de les esmenes a la ponència organitzativa, després d’una jornada protagonitzada pel pas enrere de Pascal.

Buch i Calvet, pendents de la votació d’avui
El debat sobre el quadre d’incompatibilitat de càrrecs i la composició de la comissió delegada van motivar les darreres discussions en la comissió d’aquesta ponència. És a dir, la de la reforma dels estatuts. Després de la sortida de Pascal, l’estructura del partit s’havia d’adaptar al pacte dels Lledoners. Es podran acumular fins a tres càrrecs, però el plenari haurà de votar avui si permet que hi hagi consellers del govern a l’executiva. Això és rellevant perquè l’acord entre sectors inclou que Miquel Buch, titular d’Interior en el govern de Quim Torra, i Damià Calvet, de Territori i Sostenibilitat, tinguin responsabilitats orgàniques. En cas que el règim d’incompatibilitats no ho permeti, els dos homes forts de Turull i Rull podrien assistir igualment a les reunions de l’executiva atès el seu càrrec institucional. Es preveu que també l’integri el diputat de JxCat Albert Batet i la batllessa de la Garriga, Meritxell Budó. No hi serà el batlle de Molins de Rei, Joan Ramon Casals, que estava disposat a encapçalar una candidatura alternativa a Pascal si s’enrocava en el càrrec.

Els consellers Miquel Buch i Damià Calvet. Fotografia: Albert Salamé

Segons fonts coneixedores de les negociacions, han ofert a Neus Munté que en sigui la portaveu, tot i que ella ha fixat la seva prioritat en Barcelona. En principi, els membres de la direcció executiva actual es mantindran, tret de Meritxell Ruiz i Lluís Font, que en surten per raons personals, segons fonts pròximes a Pascal. Són Ferran Bel, Maria Senserrich, Marc Castells, Xavier Fonollosa, Vanessa Farré, Montserrat Candini, Maria Dolors Tella i Lluís Soler. La nova direcció es votarà avui en una llista tancada i blocada. També es així com votaran la comissió delegada. La direcció actual va intentar ampliar-la per incloure-hi, sense èxit, representants del territori. La discussió va acabar amb un incòmode estira-i arronsa entre Buch i Bonvehí, segons diverses fonts presents.

Les últimes negociacions d’un congrés convuls
L’anomenat pacte dels Lledoners, que Pascal s’ha resistit a avalar fins que no s’ha enretirat, tenia el suport de Puigdemont i dels principals sectors del partit, amb Turull i Rull al capdavant. Però Pascal hi havia de tenir un paper secundari si volia continuar a la cúpula: ser una integrant més de l’executiva. I ho va refusar. En una compareixença pública va admetre que una coordinadora general no podia continuar sense el suport de Puigdemont, i era ‘evident’ que no el tenia. D’ençà de l’inici de l’assemblea, i a mesura que passaven les hores, Pascal es debilitava. La resta de sectors tenien clar que no cedirien i que ella no podria sostenir una candidatura pròpia que s’enfrontés a l’avalada pels presos i Puigdemont. Segons fonts pròximes a l’actual coordinadora general, aleshores va negociar que la resta de la seva gent es mantingués a la direcció, tot i que aquesta oferta sempre ha estat damunt la taula, segons els crítics. Veus pròximes a Pascal també lamentaven que hagués pogut parlar amb Puigdemont en les hores decisives del congrés. Un intermediari li va comunicar que en la nova executiva no podia tenir un càrrec preeminent ni projecció quant al discurs mediàtic. També li va explicar que el detonant de la divergència amb Puigdemont havia estat que Pascal hagués empès el PDECat a facilitar la investidura de Pedro Sánchez per fer caure Mariano Rajoy; tot això segons les mateixes fonts.

Les negociacions per a intentar arribar a un acord amb Pascal van tenir un moment crític divendres al matí, quan va reunir-se a la presó dels Lledoners amb Rull i va refusar de deixar el càrrec com li demanaven. En canvi, Pascal acceptava Bonvehí a la presidència i Nogueras a la vice-presidència. Els sectors crítics defensen, tanmateix, que l’intermediari que havia enviat dijous a les negociacions ja havia avalat l’acord i que Pascal, l’endemà, el va trencar. A més, van interpretar la visita a Rull com un menyspreu a Turull i a Joaquim Forn. Tot plegat, a poques hores del començament d’un congrés molt incert que el president de la Generalitat, Quim Torra, no va acabar inaugurant. Les discrepàncies entre els sectors més forts del partit i la direcció de Pascal van forçar, fins i tot, l’ajornament d’un acte d’homenatge a l’1-O i als presos i els exiliats que es farà avui. En la cloenda, finalment, sí que hi intervindrà Torra, a més de l’ex-president Artur Mas (qui s’ha mantingut neutral en la pugna entre famílies) i l’ex-primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond.

Puigdemont i els consellers empresonats surten radicalment reforçats del congrés del PDECat. A mesura que passaven les hores, pels passadissos del Palau de Congressos de Catalunya no eren pocs els dirigents que alertaven de l’evidència: era impossible per a Pascal de guanyar el torcebraç contra el líder electoral del partit. Així va ser.

Hi ha discs que només poden fer músics molt especials. I avui dia un d’aquests músics especials del nostre país és Roger Mas (Solsona, 1975). Qui va ser considerat com un dels cantautors galàctics (un grup selecte que prenia l’empremta de Jaume Sisa i que era format per Mas, Quimi Portet, Joan Miquel Oliver i potser algun més) fa uns anys que ha fet un gir en la seva manera de concebre la cançó d’autor i ha apostat per fer un viatge profund al cor de la poesia des de les Cançons tel·lúriques del 2008 fins al seu darrer treball, Parnàs, que dijous a la nit va presentar en el cicle de concerts als jardins del recinte modernista de l’hospital de Sant Pau.

El lloc triat, una de les joies del modernisme nostrat, no podia ser millor per a interpretar un treball que s’inspira en tot de poetes catalans: Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Eulàlia Anzizu Vila, Toni Gol i Roca i Amadeu Vidal i Bonafont; a banda de més peces, com l’adaptació  de la tradicional anglesa ‘Geordie’ o les versions de ‘Si dolce è’l tormento’ de Monteverdi, L’Himne de la coronació de la Mare de Déu del Claustre de Solsona o la cançó tradicional ‘Borrasqueros de Canalda’.

A les nou en punt, vent fresquet al recinte modernista i una mitja lluna exacta en camí cap a la plenitud, el de Solsona arrencava amb una introducció musical, ‘La Margera’, la peça que obre el seu disc Irredempt, del 2015 i es feia el silenci a poc a poc entre el respectable. Llavors va obrir plaça amb ‘Si dolce è’l tormento’, que podríem considerar com la primera cançó del concert.

Abans va explicar que ‘el Parnàs és aquesta muntanya de Grècia on viuen les muses i les nimfes. Jo fa vint anys que treballo amb la poesia i la música i em venia molt de gust fer aquest disc i començar, és clar, per Monteverdi. Sobretot perquè és del segle XVI i, posats a fer, millor començar per una cosa antiga. Aquí ens trobem amb el clàssic poeta que diu que seria millor patir la mort que el turment de no ser estimat, però compte, a la quarta estrofa hi ha una innovació, que és quan el poeta imagina que l’estimada se n’enamora un cop mort. Per començar la nit ja ens va bé’.

I és que com saben tots els seguidors de Roger Mas, aquests texts de presentació dels temes són una part més d’un espectacle en el qual van col·laborar Arcadi Marcet i Calders tocant el contrabaix; Xavier Guitó i Gassiot amb els teclats i una sensacional Míriam Encinas Laffitte amb els vents i les percussions, que aconseguiren que la música omplís per complet els jardins. I del segle XVI, quasi sense transició, a la poesia coetània: primer el poema novè i després el 15è de ‘Estimada Marta’, de Miquel Martí i Pol, que Mas considerà que havia estat la porta d’entrada a la poesia de dues generacions de lectors pel cap baix.

El públic havia començat una mica fred i una de les mostres d’això era el fet que es podia veure el gran cantautor Jaume Sisa, vestit completament de blanc, passejant pels jardins mentre anava mig ballant amb el cap, gaudint d’alguna de les peces més complexes del nou treball de Mas, qui va fer un gran elogi dels poetes morts.

‘A mi m’agraden molt els poetes morts i de fet als cantautors ens agrada molt treballar-hi, és una tradició que ve de lluny, aquesta de potinejar els textos d’altri, que molt sovint no tenen res a veure entre ells. Els lectors de poesia saben que allò important és rellegir-la i com que ara hi ha poca gent que ho faci, el que sí que es pot fer sovint és re escoltar una cançó feta amb poesia i per això ja val molt la pena el que fem els cantautors perquè acostem els versos a gent que no els llegiria mai’. Però després d’aquest elogi dels morts el que va arribar va ser una pausa en què va fer pujar el poeta Amadeu Vidal a l’escenari, que va recitar amb força traça fins a set poemes de diferents treballs seus, al meu entendre molt millors així, sense cap acompanyament, que no pas musicats per Roger Mas. Segurament els textos de Vidal són les notes discordants del Parnàs.

A partir d’aquí es va produir el primer punt d’inflexió del concert. I és que quan Roger Mas es posa a fer proselitisme de Jacint Verdaguer fins i tot li transmuta la cara, el cos es fusiona encara més amb la guitarra i es viu una espècie de comunió entre el poeta i el cantautor, i així va ser quan va interpretar dues peces de les Cançons tel·lúriques i que provenen del poemari que mossèn Cinto va publicar pòstumament el 1903, Al cel, un llibre que parlava de l’alliberació de l’ànima amb l’arribada de la mort perquè així finalment aquesta ànima podia combregar en plenitud amb Déu. Es tracta de versos lluminosos i de textos que disten molt d’un poemari com Flors del calvari, fruit de tot el patiment dels darrers anys de vida del poeta i de la seva caiguda en desgràcia.

Mossèn Cinto va ser el lligam per a una de les cançons més reeixides, l’Al·leluia d’Eulàlia Anzizu Vila. ‘Mentre Verdaguer anava a Amèrica a bord dels vaixells del marquès de Comillas, amb la pregunta a l’aire de si el poeta sabia o no que a les bodegues de la nau hi havia carn humana engrillonada, el marquès casa la seva filla amb el fill d’Eusebi Güell, que en aquells moments es va haver d’afillar l’Eulàlia Anzizu Vila, òrfena de pares i avis. Eulàlia vivia a casa dels Güell i va conèixer en Jacint Verdaguer, que va ser una influència molt gran per a ella:  va acabar ingressant a l’orde de les clarisses de Pedralbes amb el nom de sor Mercè i va ser qui va pagar amb la seva enorme fortuna la darrera gran reforma. També va escriure alguns poemes, com aquest Al·leluia, transformat per Mas en una de les sorpreses de la nit: ‘Les cordes de ma lira són trencades,/ pensí mai més mos somnis escoltar;/ mes aquell Déu de qui jo só estimada/ deixa’m sovint la cítara sagrada/ que un àngel a mon Pare/ per endolcir ses llàgrimes polsà’, un poema que acabà lligant en una sola música amb un altre de Martí i Pol.

Un altre dels moments àlgids de la nit –i de fet ho és cada vegada que Mas l’intepreta- va ser quan va alçar-se per fer la seva famosa Oda a Francesc Pujols. En aquesta ocasió va anar acompanyat d’un petit monòleg: ‘els grecs van donar l’art al món i la seva contribució és l’estètica, mentre que els romans van donar el dret al món i la seva contribució és l’ètica. Els catalans donarem la veritat al món i arribarà un dia que ho tindrem tot pagat, com deia en Francesc Pujols. Pujols va fer una gran conferència on explicà el que era la religió climàtica i assegurà que som animals climàtics i que si exterminàvem tots els catalans i repoblàvem Catalunya, al cap del temps el que hi hauria serien catalans. Que som climàtics ja ho va explicar en Josep Pla quan l’entrevistaren a l’A Fondo el 1976. Li van preguntar que era el caràcter empordanès i ell ho va estendre a la catalanitat sencera en afirmar que vivim en una dialèctica còsmica total on d’una banda hi ha el vent del Nord del Canigó, fred, i de l’altra els vents del sud, càlids. Una vegada guanyen els uns i una altra vegada els altres i això és l’estabilitat total. Aquest principi que defensava en Pla provoca que veiem les coses tal com són, més al Nord els rajos són massa oblics i no distingeixen bé les coses i més al sud són massa perpendiculars i se’ls esvaeix la veritat. Doncs això, som éssers climàtics que un dia ho tindrem tot pagat’.

Llavors va venir un altre punt de clímax en el concert quan ja tenia tot el respectable ben convençut que és un músic d’una altra dimensió: sol amb la guitarra, dret i sense cap més acompanyament va interpretar El rei dels verns, un dels temes més aconseguits d’Irredempt i que és l’adaptació musicada d’un preciós poema de Goethe. Aquí el joc de dues veus del cantant van aconseguir una ovació tancada malgrat la tristesa de la composició. I també va ser espectacular la recitació del poema Soleiada de Joan Maragall, un dels textos més bonics i inquietants de la poesia catalana amb el qual Roger Mas es va assegurar l’entrada al seu particular Parnàs.

Diuen que la inspiració t’ha d’agafar treballant. En periodisme, aquesta afirmació és gairebé imprescindible, perquè l’ofici conté la dinàmica de l’acció – reacció i la connexió dels temes que treballes, creant en xarxa. Això és el que em va passar l’altre dia preparant un tema sobre nova plantació de vinya a la DO Alella. Aquesta Denominació d’Origen, la més petita de Catalunya i segurament també d’Europa, en els darrers trenta anys no ha deixat de perdre hectàrees de vinya cultivades i avui es troba per sota de les dues-centes cinquanta. Però ara sembla que s’ha tocat fons i que se’n tornen a recuperar d’una forma sostinguda: de dos anys ençà, els viticultors han començat a sumar hectàrees de vinya, a través de nova plantació i de la recuperació de vinyes velles abandonades. Però la llei europea i la normativa espanyola posen molt difícil la recuperació vinícola d’un territori tan afectat per la proximitat amb la metròpolis i la consegüent especulació urbanística, perquè la legislació s’ha centrat històricament a frenar l’excedent de vi limitant-ne el conreu de vinya i no ha discriminat positivament territoris com la DO Alella, que, per sobreviure necessiten polítiques específiques.

Treballant aquest tema, doncs, vaig anar a parlar amb l’enòleg i propietari del celler Alta Alella, Josep Maria Pujol-Busquets. Alta Alella és una empresa vinícola situada a cavall de Tiana i Alella, municipis del Maresme, a la Vall Cirera, amb vinyes de cara al mar i a només setze quilòmetres de Barcelona. En els últims anys, ha optat per no expandir-se cap enfora, però créixer cap endins, per destinar una part important de la seva producció vinícola al Cava de Paratge, l’aposta de qualitat de la DO Cava.

En relació amb la plantació de vinya, Pujol-Busquets explicava que el tema és complex i que en un territori com la DO Alella la dificultat més important no són les autoritzacions sinó trobar terrenys aptes per a plantar vinya a un preu raonable (en el règim que sigui, de lloguer, d’explotació, de compra…). Perquè plantar una vinya implica una inversió que no s’amortitzarà en els propers trenta o quaranta anys.

I en aquest punt, l’enòleg i viticultor va aportar una idea que és del tot inspiradora: la DO Alella és un territori vinícola metropolità i en aquest context, el viticultor és més que un elaborador de vi, és una mena de jardiner, perquè les vinyes són els jardins d’aquests espais metropolitans. I les vinyes comporten un paisatge cuidat, endreçat i vigilat. Fan de talla-focs, oxigenen les urbs, donen identitat. Tot aquell qui viu al costat d’una vinya disposa d’uns beneficis col·laterals sobre els quals no tributa. I, en canvi, els viticultors no reben cap mena de contraprestació sobre aquests valors de qualitat de vida que aporten.

Perquè tots aquests valors no són quantificats en el sistema capitalista en el qual vivim. En la balança de beneficis no es contemplen ni quantifiquen. Aquest aspecte transcendent em va obrir un nou centre d’interès periodístic, perquè aquest paper paisatgístic, ecològic, sostenible, de la vinya, el vaig reconnectar amb dues experiències periodístiques del tot satisfactòries i de gran interès viscudes aquest any.

Tots els costs i tots els beneficis
L’argument de Pujol-Busquets em va recordar una aportació de primer ordre que l’ecòleg Ramon Folch va fer davant de l’economista Andreu Mas-Colell, en un diàleg a la Pedrera celebrat el febrer del 2018: ‘Ecologia i economia sostenibles‘. Reprodueixo què va dir Ramon Folch sobre quantificar tots els costs però també tots els beneficis, quan es parla de sostenibilitat:

«’Quan parlem de sostenibilitat, els números han de sortir certament, però no diguem que els números no surten, quan no ens hem ocupat de fer-los. La sostenibilitat és la millor relació cost-benefici, sempre que el cost inclogui tots els costs, inclòs l’ambiental, i tots els beneficis, inclosos els beneficis socials. Avui, els preus reflecteixen molt malament el nou marc econòmic per arribar a la sostenibilitat. La matriu econòmica atribueix un preu només tenint en compte uns quants paràmetres.’ I Folch va posar d’exemple el diòxid de carboni, al qual després del protocol de Kyoto li van atribuir un preu. I va parlar de paràmetres que encara avui no es tenen en compte a l’hora de posar preu als productes, que es troben externalitzats de la matriu econòmica, que no formen part dels balanços. Si parlem, per exemple, del manteniment forestal, caldria valorar la feina de la pagesia, les accions contra l’erosió que representa, la minimització del risc d’incendis, la qualitat de l’aire que respirem, els beneficis paisatgístics (pensant en el turisme)… Folch va ser contundent: ‘Tenim una economia molt centrada en el compte de resultats i poc en els balanços. Tenim uns balanços que fan pena.’

I Mas-Colell li va respondre: ‘Hi estic d’acord. Hi ha molta dificultat a posar preus. S’han de saber els drets de cadascú. I una de les contribucions de l’ecologia és fer-nos notar que hem d’apreciar la natura no solament d’una manera utilitària sinó també com a forma de plaer i d’emocions.’
I al seu torn Folch va dir: ‘Però això no està del tot acceptat i per aquest motiu subsidiem el pagès a franges específiques de producció (productor de llet, productor de carn de porc…) i el subvencionem. Però el pagès no ha de ser subvencionat sinó contraprestat. Hem de saber quins serveis presta i valorar-los. Però si no atribuïm un preu a totes les aportacions que fa (que són les externalitats no reconegudes que dèiem), no el podem contraprestar i més aviat l’avergonyim, perquè sembla que pidoli.’»

Globalització i viticultura
Comptar tots els beneficis a més a més de tots els costos suposa una revolució en l’àmbit econòmic i social. En termes de viticultura i paisatge, la reflexió de Pujol-Busquets també em va portar a recuperar una sessió sobre la DO Alella impartida a la Fundació Alícia, amb el geògraf Francesc Muñoz. El geògraf, director del Màster Internacional en Intervenció i Gestió del Paisatge i el Patrimoni de la UAB, explicava:

«La societat actual és molt diferent de la que teníem fa tan sols dues dècades. En destaco dues raons bàsiques: la immensa facilitat que tenim per moure’ns pel territori i l’importantíssim consum de la tecnologia. I aquests dos aspectes es barregen. Som els primers en la història de la humanitat que ens podem relacionar i interactuar socialment, culturalment, econòmicament, mentre ens desplacem pel territori, gràcies als telèfons mòbils. I la hipermobilitat pel territori amb l’ús de la tecnologia digital comporten una nova relació amb el paisatge.

En aquest món global, els paisatges, els territoris, se’ns fan idèntics, similars. És un dels efectes de la globalització. Pel que fa al territori de la DO Alella, centrant-nos en el Maresme, aquesta homologació del paisatge a base de construir urbanització i més urbanització, ens deixa territoris que encara no s’han urbanitzat que són autèntiques joies. Ens deixen territoris que, si a més a més tenim una agricultura de qualitat, són territoris d’interès. Per què? Perquè subratllen la diversitat. Mantenir el grau de diversitat, les diferències en el territori, és essencial per mirar de mantenir una cultura.
Som una societat que s’ha allunyat del terrer, s’ha allunyat del territori, no en termes físics, sinó en termes culturals. Ens hem convertit en una colla d’ignorants del territori i dels seus processos. Per això el vi és tan important. Perquè el vi és el paisatge dins d’una ampolla. El vi ens parla de les diferències entre un paisatge i un altre. El vi ens ajuda a entendre la diversitat i les diferències. Per això prendre una copa de vi és reconnectar-nos amb tota una tradició i un saber, amb tot l’embolcall cultural del territori. Les persones que ens rebel·lem contra l’homogeneïtzació i la globalització dels paisatges, apostem pels paisatges vinícoles. »

Aquests aspectes de la viticultura apuntats per Pujol-Busquets, Folch i Muñoz, són valors i beneficis invisibilitzats que cal fer visibles i quantificar. El paisatge, la cultura i la qualitat de vida així ho indiquen.

Em poso escriure la carta una i una altra vegada. La ràbia i les ganes de trencar els cadenats d’un règim que expulsa i empresona aquelles qui lluiten i treballen per la defensa dels drets col·lectius es fan presents cada vegada que he començat a escriure.

Estimada Anna, o potser hauria de dir ‘enyorada Anna’, o totes dues coses.

Records de jornades llargues al zoo, de debats intensos i de ganes, moltes ganes de construir, d’avançar, però sobretot de pensar en totes aquelles excloses, oblidades i menystingudes per un sistema depredador, per un capitalisme que ens devora i envia als marges, com si als marges no hi hagués vida. I quanta vida hi ha! I els milers de quilòmetres que et separen d’aquí ni ens fan oblidar a nosaltres ni et fan oblidar a tu. Perquè la negació dels drets per part d’un estat demofòbic, d’un règim caduc que ara volen regenerar, busca que oblidem i que ens n’oblidem.

I és aquest record del convenciment que col·lectivament compartíem i compartim que ens fa caminar, pensar i repensar-nos. És aquest record que ens manté amb els peus a terra per no oblidar ni les qui són als marges ni les que són negades. Perquè l’enyorança no és una opció en un moment on cal més que mai defensar-se i organitzar-se.

Penso en els dies previs al 1r d’Octubre. Penso en la ràbia que sentíem el 1r d’Octubre un cop ens vam trobar havent votat, tu a Sallent i jo a Barcelona, i després de veure la brutalitat policial. Penso en els dies previs al 22-D, sí, el 22-D, el dia que Llarena et va posar a la llista de les persones investigades. Els dies previs on sabíem de la loteria i arbitrarietat de tot plegat. En l’absurd d’un procés que en aquell moment ja tenia gent a la presó i exiliada de manera cruel i venjativa. Recordo el moment de ser conscient que havies decidit que la millor manera de continuar treballant col·lectivament era marxar, un marxar sense saber massa què et i ens podia esperar.

Però també penso en l’amistat i en l’alegria del «serem cinc-centes, serem mil» a Plaça de Sant Jaume el dia de la manifestació del Sense Por, la manifestació del color rosa, amb la Miri. I canto: «Ni furtant-nos els somnis,/ni cremant la trinxera…/ni amb la llei, ni el tricorni/ni amb presons ni cavernes/ callaran a la fera.»

I sé que continuarem aprenent i construint malgrat els quilòmetres. Perquè és el que sabem fer i el que volem fer, per tot el que hem fet, i evidentment, per totes les que ens han precedit en la lluita pels drets i la llibertat col·lectiva.

Tu hi ets. I nosaltres hi som. Malgrat que sovint pensem que no fem prou. Hi som perquè no en volem ni una més. Hi som perquè et volem a casa, a Sallent. Hi som perquè som vida.

Fa trenta-set anys que Joaquim Mallafrè va traduir al català l’Ulisses de James Joyce. El 1981 es va convertir en la primera edició d’aquesta obra, referent de la literatura universal, publicada per l’editorial Leteradura. És la més destacada i Mallafrè n’ha anat incorporant precisions en edicions successives. Ara, tants anys després, n’arriba una de nova, de Carles Llorach-Freixes, que publica l’editorial Funambulista.

A diferència de l’anterior, aquesta incorpora un aparat crític que el traductor proposa com a ajuda divulgativa, amb la voluntat d’arribar a un públic més ampli, especialment jove, sobretot a través un català més actual. És una informació addicional per a evitar problemes de recepció. El text incorpora una introducció per a cada episodi i conté gran abundància de notes a peu de pàgina.

Amb tot, Carles Llorach-Freixes reconeix el mestratge de Mallafrè i assegura: ‘La meva traducció, l’entenc com la primera aproximació a l’Ulisses per a després poder llegir la de Joaquim Mallafrè, per a poder agafar la música sense la partitura, per dir-ho d’alguna manera.’ Continua Llorach-Freixes: ‘A mi, em va passar com a molts lectors quan vaig llegir l’Ulisses de jove, que no el vaig gaudir prou. Ha estat de gran quan hi he entrat a fons i l’he gaudit de veritat. Per això aquesta voluntat de posar-hi el context, que és oferir també una part de la informació addicional que ha anat sortint al voltant de la novel·la durant tot aquest temps, per entendre els detalls, l’entrellat del llibre.’

Llegiu un fragment de la nova traducció al català de Carles Llorach-Freixes de Ulisses de James Joyce.

Fa pocs dies vèiem com les vendes en les grans superfícies a Catalunya baixaven un 8,2% interanual el maig en termes constants (és a dir, en volum) i un 4,5% en l’acumulat de tot el 2018 fins aquest mes, segons l’índex que calcula l’Idescat. Plou sobre mullat. Dels cinc darrers anys, només el 2016 va tancar en positiu (+0,8%) i al maig ens hem acostat molt al 2013, quan la caiguda va ser del 4,4%. Vist d’una altra manera, sobre la mitjana del 2015, que és la base de l’índex, la pèrdua acumulada fins el maig del 2018 és del 17%. Un percentatge molt alt en molt poc temps.

A l’estat espanyol les xifres no són tan dolentes: la pèrdua és del 4,5% –que tampoc no és per a tirar-hi coets– del 2015 ençà, però perquè la forma de càlcul de l’índex és diferent, una cosa que és molt importat. L’Idescat elabora els resultats a partir de la informació que li faciliten totes les grans superfícies (més de 2.500 m2) no especialitzades a Catalunya, i  l’INE computa un índex de vendes en grans superfícies en què inclou tant les grans superfícies no especialitzades com les especialitzades. Per entendre’ns, la FNAC o Decathlon no entren a l’índex català i sí a l’espanyol, mentre que el Corte Inglés o Carrefour entren a tots dos. L’índex estatal, doncs, té una base més ampla i diferent.

I comentem tot això quan les notícies que arriben de fa temps dels Estats Units fan por al sector. ‘Els centres comercials que sobreviuran a la depuració tecnològica actual ja no seran llocs on anem exclusivament a comprar. Hi inclouran restaurants, oci i entreteniment i les compres en seran només un complement (un plaer addicional), però no pas el motiu principal que ens farà anar-hi’, indicava Forbes el mes passat, pensant amb els malls nord-americans, que darrerament han tingut una caiguda espectacular. Segons les dades registrades recentment als Estats Units sobre cadenes regionals i nacionals al detall, els tancaments d’aquestes empreses el mes de juny el 2018 ja arriben a gairebé 7,2 milions de metres quadrats, cosa que significa que el rècord de 9,75 milions el 2017 està a punt de ser superat. Ensenyes tan conegudes com Macy’s, Sears i JC Penney, a tall d’exemple, han tancat centenars de botigues en els centres comercials.

Què els ha passat? Que Amazon els ha enfonsat? Això mateix passarà aquí? No necessàriament, d’entrada. La densitat dels centres comercials als Estats Units és quatre vegades superior a l’europea (que, per cert, és molt semblant a l’espanyola i molt més alta que la catalana). I tampoc no és clar que Amazon i el comerç electrònic en siguin els únics culpables –encara que hi hagin ajudat– perquè avui el seu pes dins el comerç al detall nord-americà s’estima en un 15%. La realitat és que s’hi han sumat més factors: han canviat i canvien moltes coses en el món del consumidor i de l’oferta comercial. Per cert, he llegit que als EUA hi ha una gran preocupació de què fer amb els milers d’edificis de gran dimensió que han resultat abandonats… I ara no sé per què em ve al cap allò que es deia que el gran negoci dels centres comercials, com el de les autopistes, sempre el fa la construcció i no pas l’explotació. Però deixem-ho aquí.

I a Catalunya? No fa gaire, la directora general de Comerç de la Generalitat, Montserrat Vilalta, afirmava que no cal esperar gaire moviment perquè la densitat de centres comercials és molt baixa. De fet, la patronal de les grans superfícies s’ha enfrontat ben sovint a la Generalitat, la qual sempre ha provat de mantenir un equilibri entre grans i petits. Un fet que, per exemple, no ha passat a Madrid. Fixeu-vos, a Catalunya funcionen una cinquantena de centres comercials per a més de set milions de persones i a Madrid, n’hi ha gairebé el doble per una població d’una mica més de sis milions.

A casa nostra, la importància d’Amazon encara és petita en termes globals, però creix molt. Fa pocs dies comentava amb la directora general de RETAILcat, Laura Lòpez, els canvis que es produeixen. Opina que hi ha uns quants factors que marquen la davallada de les grans superfícies i en destacava la tendència a comprar de proximitat, lligada al canvi d’hàbits i de valors dels consumidors, i relacionat amb la disminució general del consumisme. ‘Comprar per comprar ja no és moda com en altres temps’, va dir.

D’altra banda, em comentava que dissabtes –i diumenge allà on obren– són els dies de més afluència i que les grans superfícies de l’extraradi s’adonen que ja no tenen l’atractiu d’abans. Les que resisteixen més bé són aquelles on l’oci i la restauració són més importants. Per això, els grans operadors que ja fa temps que ho noten obren establiments de mitjà format als centres de les ciutats, tan grans com poden, en funció dels espais que troben.

I va posar l’exemple de com botigues de mobles i de bricolatge, típics establiments que s’havien basat en ubicar-se a l’extraradi per facilitar aparcament i gaudir d’una superfície comercial immensa, obren establiments al centre de la ciutat perquè el client hi vagi caminant. Tanmateix, el canvi principal és que les botigues  ‘passen a oferir serveis d’assessorament, tallers o formació, i la compra estàndard es trasllada tant com es pot a les webs de les empreses mateixes, que les fan servir fins i tot dins la botiga com a catàleg interactiu per a veure’l juntament amb el client i fer la compra en línia dins la mateixa botiga’.

I com s’acabarà això? Antoine Derville, president de Cushman & Wakefield France, capdavanter mundial dels serveis immobiliaris, deia fa poc, referint-se al canvi del sector, que ‘els nous projectes són dissenyats per a oferir al consumidor llocs pensats com peces de ciutats, dedicant una part significativa de l’edificació a espais públics i a funcions no comercials, sempre amb enllaç directe amb les infraetructures de transport. El centre comercial de demà ha de crear més desigs que no pas satisfer necessitats’. Amb aquestes paraules he subtitulat l’article. I ja veurem…

 

Ingredients:
(per a quatre persones)
1/2 quilo de préssecs de vinya
1 iogurt grec
100 g de sucre
150 g de nata
1 llimona sencera (n’aprofitarem la ratlladura i el suc)
encenalls de xocolata (opcional)

Elaboració:
Tallem els préssecs petits, hi barregem el suc de la llimona i ho passem pel túrmix. Després, hi afegim les ratlladures de la llimona ben fines, el sucre, el iogurt i ho passem tot pel túrmix. Al final hi incorporem la nata muntada i ho barregem. La mousse es posa a la nevera. Un cop freda, s’omplen les copes i es decoren amb una mica de nata muntada i els encenalls de xocolata. Si es disposa de sifó, la nata no ha d’anar muntada.

Després d’anys amagada rere els micròfons de la ràdio, Laura Rosel (Sabadell, 1980) ha fet un salt professional i ha decidit de donar la cara davant de les càmeres. La seva carrera televisiva és curta però meteòrica. La presentadora actual de ‘FAQS’ és la dominadora absoluta dels dissabtes de la nit. Estil desimbolt, caçadora de pell i quatre hores de directe sobre actualitat política.

Rosel ens rep a TV3, en plena preparació del penúltim programa. És un dia xafogós, però prefereix fer l’entrevista a l’exterior, a la rampa d’accés als estudis. Passa una mica d’airina i també Toni Soler. A l’ombra d’una magnòlia, i amb el Walden 7 a l’horitzó, parlem sobre la professió, els reptes i el funcionament de ‘FAQS’, les polèmiques, les crítiques i una mica de política. Voleu saber si el programa renova l’any que ve? Llegiu fins al final.

—Una pregunta fàcil per a començar. Qui és Laura Rosel?
—[Riu] Ui. Sóc una persona normal i corrent. Sense grans pretensions, sense grans ambicions. I amb una passió que és el periodisme.

—I què fèieu abans de dedicar-vos al periodisme?
—No ho sé.

—No ho sabeu?
—No ho sé. No feia res. En tot cas, em preparava per a ser periodista. El primer contacte que tinc, oficial i formal amb la professió és quan entro a la facultat. Ara bé, el primer contacte personal i emocional, si li vols dir així, és durant l’EGB, que és una cosa que s’estudiava abans [riu]. En un treball en concret ens demanaven de fer un informatiu i és quan vaig dir: ‘Ostres, això m’agrada.’ Després també m’ha estivat la literatura i escriure, que m’agrada molt, perquè tenen molt a veure amb el periodisme.

—Però crec que en aquest treball iniciàtic també vàreu tenir un petit trauma.
—Sí, sí [riu]. Havíem de fer un informatiu i enregistrar-nos amb una càmera a casa. Aquelles càmeres dels pares que eren unes andròmines enormes. I la vergonya em superava. La vergonya d’enregistrar-me a casa amb els meus pares però sabent que després em veurien els companys de classe. I és aquell punt que encara no he perdut. L’he camuflat, però encara el tinc.

—Ara ja fa uns mesos que treballeu a la televisió i heu passat de presentar ‘8 al dia’ a ‘FAQS’. Qui ha estat més difícil de substituir, Josep Cuní o Ricard Ustrell?
—Buf. Cap dels dos i tampoc no els vull comparar perquè tenen trajectòries molt diferents. Sempre, quan agafes el relleu d’algú de qui has après o admires, el repte és molt gran. Salvant les distàncies entre un i l’altre, perquè reitero que no es poden comparar, jo he après de tots dos i els admiro. Cap de les dues situacions era fàcil. Però no m’agrada parlar de substitucions perquè jo no havia vingut a ocupar el lloc de ningú.

—I quins referents teniu en el món del periodisme i de la televisió?
—De jove, durant la carrera, escoltava molt Iñaki Gabilondo. I gràcies a ‘FAQS’ el vaig poder conèixer ara fa uns mesos. Però per a mi el meu pare periodístic és Jordi Basté. És qui m’ha ensenyat a perfeccionar aquesta bogeria que és la ràdio i el periodisme.

—No en teniu de femenins?
—És clar. També escoltava i veia molt l’Àngels Barceló. I després hi ha el mite de la Mònica Terribas i ‘La nit al dia’. Allò era… Algun cop m’han dit que ‘FAQS’ recorda a ‘La nit al dia’. Tant de bo sigui així perquè ploraré d’emoció. Ara mateix, si hi ha algú dalt de tot del cim del periodisme, són la Terribas i en Basté. Amb la diferència que amb ell he conviscut professionalment i per això et dic que és el meu pare.

—Us falten dos programes. Com avalueu aquests mesos al capdavant del ‘FAQS’?
—Em vaig estrenar un 20 de gener i, encara que no em creguis, aquests mesos m’han passat volant. Com si fossin un dia i mig. Però, l’esgotament, el començo a notar. El balanç? Molt positiu. És la millor cosa professional que he fet fins ara.

—Sí, millor que la ràdio?
—No vull dir que no torni a la ràdio. Però mai havia fet una cosa tan bèstia i tan intensa, a tots els nivells, com el ‘FAQS’. És un projecte que comporta molta responsabilitat, repercusió i dedicació. No faig res més que no sigui ‘FAQS’: pensar ‘FAQS’, preparar ‘FAQS’, fer ‘FAQS’… recollir [riu] les conseqüències de ‘FAQS’. Professionalment és allò que més m’ha omplert, fins ara.

—El programa són unes quatre hores de directe. Fins a quin punt hi ha guió i improvisació?
—No hi ha pràcticament guió. N’hi ha de les entrevistes i poc més. Hi ha molta improvisació i tenim molt clar què volem fer. Entrem així, preguntarem allò, ara donem pas a tal convidat… Hi ha l’escaleta, però poden passar, i passen, mil i una coses. I crec que és la gràcia de ‘FAQS’. Que jo em pugui aixecar i dirigir-me a un periodista o fer un comentari al públic. Que entri la Pilar Rahola i t’ho desmunti tot o que s’enganxin dos periodistes. O que un convidat s’aixequi i se’n vagi [riu]. Per a mi és la gràcia del format. Un cop som en antena mana el directe.

—I no us han censurat mai res per l’auricular?
—No. L’única cosa que em censuren és el temps. Jo m’allargo, m’allargo, m’allargo i llavors patim. En realitat, la nostra escaleta és de tres hores o de tres hores i mitja, però ens acabem allargant sempre fins a les quatre hores.

—Al cap i a la fi, no ve ningú rere de ‘FAQS’.
—Sí, però al final, un cop som al plató, suposo que ja no ens ve d’aquí allargar-ho mitja hora. Una pregunta per aquí i una broma per allà i acabes fent les quatre hores. L’única censura és la del temps. ‘Laura, prou, hem d’anar de publicitat’, i coses així [riu].

—Heu dit unes quantes vegades que a ‘FAQS ‘voleu escoltar a tothom. Aquesta voluntat de pluralitat ho ha d’emparar tot? Penso, per exemple, en el portaveu de la Fundación Francisco Franco.
—Li hem donat moltes voltes a això. Crec que hi ha dos terrenys diferents. Un, la pluralitat política, és a dir, les forces representades dins del parlament o el congrés. Com a televisió pública i com a periodistes és el nostre deure plasmar aquesta pluralitat. Ara bé, arribem fins on arribem i, si alguns polítics no volen venir, tampoc no els podem anar a cercar a casa. I l’altra part és la pluralitat de punts de mira. El fet que nosaltres entrevistem i donem veu a la Fundación Francisco Franco o a VOX no vol dir que n’avalem el discurs. És una manera d’ensenyar que això, aquesta apologia de la dictadura, per exemple, existeix. I no anem a cercar aquests perquè ens vingui de gust. No. Ho fem perquè han estat d’actualitat durant aquella setmana o dies. I crec que si un dels problemes que arrosseguem és no haver paït bé el passat més immediat d’Espanya i de Catalunya és, precisament, per no haver volgut afrontar certes coses. Aquests senyors existeixen. Aquests senyors funcionen i són legals. Aquest és el seu discurs i arriba a molta gent. Per tant, no els amaguem, però tampoc no els aplaudim. Hem de ser conscients de què tenim.

—En la reunió de dimarts passat, quan es va proposar l’entrevista a la Fundación Francisco Franco, quin debat va tenir l’equip?
—Va generar debat. Passa que tots vàrem estar molt d’acord que els havíem d’entrevistar. De fet, els volíem portar al plató. Però no va ser possible per temes d’agenda. I per això vàrem anar a Madrid. I és una opció que sempre ens plantegem com a programa. Si ens interessa molt alguna veu o algun convidat, hi anem nosaltres. Per sort tenim aquesta facilitat.

—Argumentàveu abans la idoneïtat d’aquestes entrevistes en el component d’actualitat. La ‘Manada’, per exemple, també ho ha estat. Us atreviríeu a entrevistar-los?
—Crec que aquest cop no. És molt diferent. Són criminals jutjats i sentenciats.

—Dins del plató, quina ha estat la pitjor situació que heu viscut?
—La d’en Joan Planas. Em vaig aixecar i el vaig convidar a fúmer el camp del plató. Aquella situació va ser molt incòmoda i molt desagradable a nivell personal. Va ser també una decepció perquè amb el pas dels dies m’he adonat que, el numeret, el tenia preparat. Ell venia disposat a fer un xou i a treure’n rèdit personal perquè té un canal a Youtube. Venia amb aquest objectiu. I això, no ho havíem pactat pas. Em va saber molt greu i personalment em vaig sentir molt decebuda. Si som capaços de conversar entre amics i familiars d’ideologies diferents, també hauríem de ser capaços de fer-ho davant d’una càmera. Per tant, fem-ho. Més enllà dels polítics, perquè ens distorsionen aquest diàleg, i aquesta era la nostra intenció, però va saltar per l’aire.

—Quan passen coses com aquesta repasseu el programa per entendre què ha passat?
—El repassem sempre. El dimarts, una de les coses que fem és autocrítica.

—També en feu visionat?
—No, això no. Però fem molta autocrítica. Mirem per on ens allarguem, si les entrevistes són feixugues, etc. L’única vegada que ens hem escrutat amb ull clínic, com si fos una biòpsia, va ser el programa sobre el final d’ETA. Perquè vàrem rebre moltes crítiques, i jo especialment, arran de l’entrevista a l’etarra. Nosaltres teníem molt clar tot el raonament d’aquell programa, per a mi i per a tot l’equip és un programa rodó, i el tornaríem a fer igual. Ara bé, després de rebre tantes crítiques, el vàrem repassar al detall. A mi, m’acusaven d’haver somrigut les gràcies a l’entrevistat i que hi havia cercat complicitats. Aquella entrevista, me l’he vista del dret i del revés.

—Deixem els programes passats i mirem endavant. Quina entrevista us agradaria fer?
—En general m’agradaria entrevistar tots els polítics perquè tots ens representen. I voldria que el seu missatge arribés a la gent. Saber com veuen la realitat i com podem sortir de la situació actual. Per exemple, m’agradaria molt poder entrevistar Mariano Rajoy, ara que és registrador de la propietat. Vull saber com torna a la normalitat una persona que ha presidit un moment tan convuls com aquest. M’agradaria entrevistar els lehendakaris Urkullu i Ibarretxe. També Zapatero, però sobretot Jordi Pujol. Tant de bo s’atrevís a sortir del seu silenci. Malgrat tot, crec que és una veu que es troba a faltar. El seu punt de mira, la seva capacitat analítica, crec que té moltes coses a dir encara.

—Fa poc va fer un acte que sembla un retorn a la vida política.
—No sé si cal que torni en aquest sentit [riu].

—A l’entorn com a veu influent, vull dir.
—Després de tot això que ha passat i com estem com a país, crec que a mi, i a molta més gent, m’interessa molt què pensa.

—Com s’explica que Mariano Rajoy, quan era president del govern espanyol, no es deixés entrevistar per TV3?
—Ni Rajoy, ni Soraya, ni ningú… No ho sé, ho hauran d’explicar ells i ho hauran de fer millor de com ho han fet fins ara. Això també implica Pedro Sánchez i tants dirigents espanyols més, però també catalans. Per què no es deixen entrevistar per una televisió pública? Crec que va ser Felipe González que ho va respondre a Salvados dient que ‘jo no vull ser excusa per a ningú’. Ostres, crec que això falta el respecte a molta gent que consumeix TV3 i que la paga. Si vols servir d’excusa per a alguna cosa, és perquè tu ho decideixes. Però parlem d’espectadors que s’informen mitjançant aquesta tele, i només per això tots els polítics ja haurien d’estar desfilant per aquí.

—Un quart d’hora abans d’aquesta entrevista han saltat les alarmes dels mitjans. El president del parlament, Roger Torrent, ha decidit de suspendre l’últim ple abans de les vacances. Com veieu el moment polític?
—La classe política necessita vacances i els periodistes també. Aquest curs va començar de manera molt intensa el 17 d’agost passat. I han passat coses molt gruixudes en aquest país. I dubto molt que les haguem paït totes. Crec que unes setmanes de calma ens aniran bé a tots.

—Arran de la polèmica de la samarreta de Puigdemont sents que ets observada amb lupa?
—Sí, tot allò que faig és pensat al mil·límetre. La cançó, la samarreta, els blocs temàtics, els convidats, etc. Això no treu que sempre surti gent amb una interpretació que no havies previst. Quant a la samarreta de Puigdemont, crec que era el meu tercer programa, no vàrem calcular bé l’impacte que tindria.

—Però heu sortit també una samarreta de Felipe VI…
—Sí, la setmana següent, i no va passar res. Però crec que el càlcul de danys no el teníem prou afinat encara.

—La crítica pot ser totalment legítima, però de vegades també és interessada. Patiu per entrar en antena i autocensurar-vos?
—És un dubte que hem tingut molts cops a l’hora de plantejar algun tema. Tampoc no cal posar la bena abans de la ferida. ‘Perquè no ens diguin tal, nosaltres fem això.’ No, no, no. Nosaltres intentem aïllar-nos d’aquest soroll i, de fet, fa mesos que no escolto programes de crítica de televisió. No en llegeixo. Tampoc no repasso Twitter.

—Molta bilis?
—A Twitter insultar i faltar al respecte és gratuït. No em ve de gust consumir-ho. Si m’ha d’arribar algun missatge o crítica important ja m’arriba pels canals que ho ha de fer. Intento aïllar-me molt del soroll. I al final, fem com fem, de crítiques, en tindrem sempre.

—Sense Twitter, com us informeu?
—Bàsicament ràdio i digitals.

—Fins fa gairebé un any éreu una de les veus més conegudes de RAC-1, però ara la gent sap quina cara fa Laura Rosel. Com us ha canviat la vida la televisió?
—M’ha canviat la vida, sí. L’exposició mediàtica és molt més gran. Ara vaig a comprar pernil dolç i la dona del costat em coneix. A més, la meva feina, com que té molta més repercussió, doncs he d’anar amb molta més cura amb tot allò que faig. La responsabilitat que m’autoimposo és molt més gran.

—Fora de càmeres, al carrer?
—Dins i fora.

—Però sona com un pes.
—De moment va bé [riu]. D’aquí a un any en tornem a parlar, si vols [riu].

—I la temporada que ve tornarà ‘FAQS’?
—Tot a punta que sí. Però has vingut massa d’hora per a fer-me aquesta pregunta [riu].

Passa en qualsevol país del món que, en els moments en què l’hi va la mateixa definició de què és, el debat polític i ideològic adopta posicions molt marcades i nítides. Hi ha una reacció reflexa i fins a un cert punt comprensible: els hi va tot.

L’envit que significa el procés d’independència de Catalunya també ha causat aquesta catarsi entre la dreta espanyola, que ja fa temps que és extrema. I el resultat n’és ben visible: ara corre a competir directament per saber qui se situa primer i més ràpidament en l’extrema-dreta. A saber, una extrema-dreta marcada pel nacionalisme espanyol més bel·ligerant, per la reacció més obtusa possible en temes socials, pel menyspreu de les regles democràtiques i –això arribarà aviat– també per l’antieuropeisme.

Amb la victòria d’ahir de Pablo Casado en el congrés del PP, la dreta espanyola ha entrat definitivament en aquesta deriva. Però amb una característica pròpia que ho marcarà tot, que és el control de José María Aznar dels seus dos instruments polítics actuals, el PP i Ciutadans. Però aquest control no pot portar a enlloc més que a la reunió a curt termini, de nou, de tots dos partits, aquest cop sota un missatge radical i sense matisos, de confrontació total especialment amb la societat catalana.

Això respon, per cert, a la realitat dels seus electors. En el darrer CEO hi ha una dada esfereïdora: L’institut ha demanat si la democràcia és preferible a les altres formes de govern i amb aquesta de definició tan nítida no estan d’acord un 43,9% dels votants del PP i un 26,5% dels de Ciutadans.

La mà d’Aznar, doncs, assegura fermesa. Però també assegura rebuig, i això és molt important. No crec que hi haja cap personatge al Principat, a la resta dels Països Catalans i al conjunt de l’estat espanyol i tot que provoque més rebuig que ell. De fet, no crec que hi haja cap personatge que concite més unitat en contra seua dins d’allò que diuen el catalanisme que Aznar. Això, en el punt on som, només ho podem interpretar com a una oportunitat. Espanya, com sol passar, no ens ha fallat.

 

El president Carles Puigdemont té previst de tornar a Brussel·les dissabte que ve, segons ha avançat l’ACN. Puigdemont ha anunciat que posarà en marxa ‘el govern a l’exili’, com ja havia dit que faria si es reitrava l’euroordre.

Coincidint amb el seu retorn, el president farà un acte a la Casa de la República, a Waterloo, per ‘exigir la llibertat dels presos polítics’.

Puigdemont podrà tornar a Bèlgica després de passar quatre mesos a Alemanya. Ahir la fiscalia de Slesvig-Holstein va anunciar que ja havia rebut la confirmació oficial de la suspensió de l’ordre europea de detenció i va indicar que amb la retirada de l’eurooordre per part del Suprem espanyol, ja no hi havia cap base per a continuar el procés judicial.

El conseller d’Interior, Miquel Buch, i l’expresidenta de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) Neus Lloveras han demanat avui que s’arxivi la causa per desobediència contra ells, en què se’ls acusa d’instar els alcaldes a donar suport a l’1-O.

Després que el magistrat del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena hagi rebutjat d’investigar la causa i l’hagi tornat a enviar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Buch i Lloveras n’han demanat l’arxivament final perquè consideren que ‘no hi ha cap motiu perquè continuï oberta. Buch confia que després d’aquesta decisió del Suprem totes les persecucions judicials contra alcaldes ‘caiguin’.

‘Catalunya, no la conquereix ningú, perquè és de la seva gent, d’aquesta societat’. És la resposta del vice-president del govern, Pere Aragonès, al nou president del PP, Pablo Casado, qui en el seu primer discurs en el càrrec ha tornat a llançar un discurs ultra contra l’independentisme cridant a ‘reconquerir Catalunya’: ‘Vull representar els catalans que començarem a reconquerir. Aquella Tabàrnia hipotètica serà una Tabàrnia de veritat.’

En l’acte polític central de l’Acampada Jove, organitzada per les joventuts d’ERC a Montblanc (Conca de Barberà), Aragonès ha afirmat que els catalans ‘conqueriran la llibertat del país amb democràcia, civisme i mobilització pacífica’.

No és l’única reacció a la nova presidència del PP. Joan Tardà, diputat d’ERC al congrés espanyol, ha comparat el dirigent de Ciutadans, Albert Rivera, amb Casado. Això mateix ha fet el coordinador general de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, el qual, amb ironia, ha destacat les semblances entre Albert Rivera, Pablo Casado i el partit d’ultra-dreta VOX.

Albert Casado i Pablo Rivera!

— Joan Tardà i Coma (@JoanTarda) 21 de juliol de 2018

Entre @pablocasado_ y @Albert_Rivera felicidades a @vox_es por sus fantásticos candidatos #PPCongresoARV

— Xavier Domènech (@XavierDomenechs) 21 de juliol de 2018

En canvi, el president espanyol Pedro Sánchez ha felicitat el nou president del PP.

Enhorabuena a @pablocasado_ por su elección al frente del @PPopular. Ánimo en la tarea que tiene por delante. El Gobierno seguirá trabajando por el crecimiento económico, el empleo digno, la conquista de nuevos derechos y libertades y la reconstrucción del Estado del Bienestar.

— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) 21 de juliol de 2018

Quant a Albert Rivera, també ha dedicat un piulet per a felicitar el nou líder del PP, tal com el dirigent de VOX, Santiago Abascal, qui ha destacat ‘els punts de trobada’ entre el seu partit i Casado.

Felicito a @pablocasado_ por su elección como presidente de su partido en el #19CongresoPP, así como a los compromisarios que le han escogido.

— Albert Rivera (@Albert_Rivera) 21 de juliol de 2018

Le doy la enhorabuena y le deseo suerte a @pablocasado_ al frente del PP. Si es capaz de cumplir con su discurso, tendremos algunos puntos de encuentro. Lo vamos a ver muy pronto, porque el PP gobierna en muchos sitios, y si no hay un cambio radical VOX estará enfrente.

— Santiago Abascal (@Santi_ABASCAL) 21 de juliol de 2018

L’Assemblea Nacional de Catalunya obre la consulta telemàtica entre els socis perquè ratifiquin la decisió del Secretariat Nacional d’organitzar unes primàries republicanes a les ciutats principals amb l’objectiu de bastir llistes unitàries a les eleccions municipals del 2019. La intenció de l’ANC és aconseguir el màxim de batlles independentistes i garantir així unitat per a construir la república.

A la consulta, que s’allargarà fins el dimecres 25 de juliol inclòs, podran votar-hi els membres de ple dret de l’Assemblea. L’entitat ha publicat un vídeo que explica el procediment per a exercir el vot.

Els compromissaris participants en el XIX Congrés Nacional del Partit Popular han decidit que Pablo Casado serà el relleu de Mariano Rajoy. El qui fins ara era vice-secretari de Comunicació del partit s’ha imposat a la seva contrincant, Soraya Sáenz de Santamaría, gràcies al suport de 1.701 vots dels delegats d’aquest congrés contra 1.250 per a l’ex-vice-presidenta: 451 vots de diferència. També hi ha hagut 18 vots blancs i quatre de nuls.

En el discurs previ a les votacions, Pablo Casado ha mantingut la línia dura que l’ha caracteritzat durant la campanya. No ha frenat pas i en el seu discurs durant el congrés del PP ha arribat a comprometre’s amb Tabàrnia: ‘Vull representar els catalans que començarem a reconquerir. Aquella Tabàrnia hipotètica serà una Tabàrnia de veritat.’

A banda, Casado ha reivindicat el PP com ‘el partit de la família i de la vida’ i ha anunciat  el compromís d’oposar-se a la llei de l’eutanàsia que vol impulsar el govern de Pedro Sánchez. També ha dit que és el seu és partit de les víctimes del terrorisme i ha diferenciat entre patiments: ‘No ens fan pena els familiars dels terroristes, ens en fan les famílies de les víctimes.’

D’altra banda, el discurs de Soraya Sáenz de Santamaría ha reivindicat la seva tasca contra ‘els populistes i els independentistes’ i ha fet una crida a la ‘unitat’ perquè ‘units fem més ferms els nostres principis i els fem realitat guanyant eleccions’. Ha desplegat un ventall amb la bandera d’Espanya per assegurar que vol un partit ‘obert’ que atregui cada vegada més gent i que sigui alhora ‘ferm’. ‘Així és com es guanyen eleccions’, ha afirmat abans d’haver promès que farà un partit que ‘es renovi’ i que ‘atregui la base social’ del ‘centre-dreta espanyol’. ‘Som el gran partit del centre-dreta europeu’, ha afirmat reivindicant ‘una societat oberta’. ‘Sempre he tingut un desafiament: viure d’acord als principis, tals com la sinceritat envers un mateix, la lleialtat, el respecte al company, la coherència entre allò que diem en privat i en públic i la feina pública’, ha dit sense citar el seu contrincant, perquè aquest ‘és un partit honrat amb afiliats honrats’.

L’ex-vice-presidenta espanyola ha reivindicat la seva acció de govern i ha acusat el PSOE d’haver fet una moció de censura ‘injustificable’ amb ‘allò més danyí que hi ha en aquest país: els independentistes’. ‘Mai no he vacil·lat davant l’independentisme’, ha afirmat abans de recordar que el president de la Generalitat, Quim Torra, li va posar una querella criminal ‘per haver-se negat que ell se saltés la llei’, cosa que va fer ‘a molta honra’, perquè, ‘per haver defensat la unitat d’Espanya, que em posin una i mil querelles’.

 

Grallers i timbalers d’arreu han fet un concert a les portes del Centre Penitenciari dels Lledoners (Bages), on hi ha reclosos Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Hi han actuar per a mostrar el suport als presos polítics, ‘per a fer visible la injustícia d’aquesta situació i reivindicar que el col·lectiu graller està tossudament alçat’, com diuen en un comunicat. La música es podia sentir de dins del centre, segons que els han indicat familiars dels presos polítics.

Grallers per la Llibertat és una plataforma sorgida per tal de vertebrar accions conjuntes d’aquest col·lectiu en favor dels drets polítics i socials de Catalunya. La primera acció que han organitzat és aquest concert, en què han interpretat peces com El Cant de la Senyera, l’Estaca i Els Segadors. També treballen en una nova mobilització al Centre Penitenciari Puig de les Basses, on és tancada la consellera Dolors Bassa, el 8 o 9 de setembre. A banda, Grallers per la Llibertat participarà en la manifestació de l’Onze de Setembre i pretén vertebrar la comunitat grallera per tal que s’impliqui ‘en la lluita pels drets polítics i socials de Catalunya’.

El grup es va formar espontàniament el 20 de setembre, juntament amb més instrumentistes tradicionals, i van actuar en l’escenari que l’ANC i Òmnium van organitzar a Gran Via aquell dia. Després d’aquella mobilització, els grallers van coordinar-se per Whatsapp per preparar una acció conjunta amb vista al 1r d’octubre i van organitzar diverses cercaviles de Matinades a una trentena de municipis catalans.

Marta Pascal plega. La coordinadora general del PDeCAT ha optat per fer un pas al costat després d’una setmana d’intenses negociacions amb els sectors crítics del PDECat, que comptaven amb el suport de Carles Puigdemont. Finalment, Pascal s’ha retirat i hi haurà una candidatura de consens encapçalada per David Bonvehí a la presidència i Míriam Nogueras a la vicepresidència. Segons fonts coneixedores de les converses, es negocia que a l’executiva hi siguin, entre d’altres, els consellers Miquel Buch i Damià Calvet. També sona com a possible portaveu l’exconsellera Neus Munté. El batlle de Molins de Rei, Joan Ramon Casals, no entrarà a l’executiva. Casals havia pilotat la contestació interna a Pascal, que en tot moment han avalat Jordi Turull i Josep Rull des de la presó dels Lledoners. Pascal també ha demanat als membres de l’actual executiva que s’hi mantinguin. Es preveu que hi hagi una vintena de membres.

En una compareixença pública, Pascal ha admès que ‘no pot ser’ que una coordinadora general no tingui el suport de Puigdemont. Ha comparegut acompanyada de membres de la direcció, incloent-hi Bonvehí, i d’alguns dirigents que han defensat la seva gestió, com els diputats al congrés espanyol Jordi Xuclà i Carles Campuzano.

Des d’ahir, Pascal havia refermat públicament la seva voluntat de diàleg amb les principals famílies del PDECat, però pretenia tenir un càrrec preeminent a l’executiva que la resta de sectors veia inviable. Per aconseguir-lo, ha mantingut fins ara un torcebraç contra Puigdemont i els sectors de Jordi Turull i Josep Rull que ha anat debilitant-la. Aquesta tarda, l’ha perdut definitivament. Segons fonts coneixedores de la situació, Pascal no tenia prou suports per formar una candidatura pròpia. I si l’hagués feta, els crítics haurien presentat una d’alternativa. Els sectors de Turull i Rull han mantingut fins ara una  l’oferta perquè Pascal formés part, sense un càrrec preeminent, d’aquesta direcció encapçalada per Bonvehí i Torra. La idea és que la cúpula s’encarregui de la gestió ordinària del partit però cedeixi el poder decisori estratègic a una comissió liderada per Turull, Rull, Joaquim Forn i Lluís Puig, i en què també hi serien Bonvehí i Nogueras, però no Puigdemont. Pretenen que la comissió dirigeixi el procés de confluència cap a la Crida Nacional per la República, i ja s’ha aprovat una esmena la ponència política que la regula.

En concret, amb aquesta esmena, el PDECat ha aprovat instar a tota la militància a ‘sumar-se i participar activament a títol personal’ en la definició de la Crida Nacional per la República. Poc abans que Pascal fes el pas al costat, el sector crític ha arribat a un acord amb el comitè redactor de la ponència política que regula com s’ha de produir la confluència amb el moviment impulsat per Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sànchez. Amb la iniciativa, es preveu la creació de la comissió que haurà de negociar l’aportació del PDECat a la Crida. També obliga la comissió a ‘contribuir a cohesionar’ l’acció política del partit a totes les institucions perquè sigui ‘coherent’ amb l’objectiu del nou moviment polític, que celebrarà una convenció nacional constituent a la tardor. Aquesta és l’anomenada ‘esmena de Lledoners’ perquè posa per escrit el pacte tancat pels principals sectors del partit. L’acord per incorporar-la a la ponència, que s’ha pres per unanimitat, era un símptoma clar que les negociacions per formar una sola candidatura estaven avançant.

L’anomenat pacte dels Lledoners trasllada el nucli de la presa de decisions del partit a la presó. Aquest matí, precisament, la Crida ha anunciat que ja té 40.000 adherits. Pascal ha argumentat en tot moment que la convergència del PDECat amb el moviment de Puigdemont s’havia de fer sobre la base d’un ‘partit fort,’ tot i que la Crida prioritza les adhesions individuals i propugna transcendir les formacions polítiques.