Vilaweb.cat

Les portades del divendres 24 de novembre de 2017

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

El món de la música clama pel restabliment de les llibertats a Catalunya

Dimarts, 21 de novembre, a la Casa de la Sardana de Barcelona s’ha presentat la campanya Músics per la llibertat, que pretén que la música esdevingui un clam pel restabliment de les llibertats a Catalunya, després de l’empresonament d’una part del govern de Catalunya i l’altra, a l’exili i la suspensió de l’autonomia catalana amb la imposició de l’Article 155 de la Constitució. La iniciativa ha estat presentada per l’advocat i historiador Pep Cruanyes, el filòleg i polític Toni Strubell, ambdós de la Comissió de la Dignitat i Joaquim Rucabado, president de la Confederació Sardanista de Catalunya.

Les entitats i col·lectius poden mostrar el seu suport a la campanya amb la lectura, en un moment determinat del concert, del manifest proposat per Comissió de la Dignitat i interpretant una composició de música catalana. Tal com ha manifestat Rucabado la composició que els col·lectius sardanistes interpretaran en els seus actes és La Santa Espina: “L’elecció d’aquest títol ens transporta de nou als anys de lluita democràtica, en què els presos polítics eren habituals, la cultura catalana estava perseguida i aquest títol era un símbol de resistència i compromís”. Altres grups han escollit El cant dels ocells, composició popularitzada per Pau Casals i que ha esdevingut un símbol de pau arreu del món.

Llegeix l’article sencer, a Tornaveu, fent clic aquí

El Memorial Francesc Candel premia la resistència cívica i cultural

El 23 de novembre de 2007, l’escriptor i periodista Francesc Candelmoria als 82 anys. Autor d’Els altres catalans, la seva obra va girar en bona part al voltant de la immigració dels anys del franquisme, una experiència que va viure ell mateix quan va arribar amb només un any a Barcelona. Involucrat en moviments reivindicatius i antifranquistes, també es va comprometre amb la política i va ser elegit senador per les llistes del PSUC. Se’l considera un dels precursors del nou periodisme nord-americà. En aquest context, la Fundació Paco Candel celebra, per novè any consecutiu, l’acte de lliurament dels guardons del 9è Memorial Francesc Candel, que tindrà lloc el proper dilluns 27 de novembre a les 19h a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

El president de la Fundació, Pere Baltà, explica a Tornaveu que els tres guardonats d’aquesta edició “són molt potents”, perquè exemplifiquen “el compromís cívic i cultural, la resistència i la lluita des de diversos sectors, amb un vincle molt especial amb en PacoCandel“. El premi Àmbit social és per al PEN català, fundat l’any 1922 -només un any després del naixement del PEN Club de Londres- per defensar la llibertat d’expressió i els drets lingüístics, salvaguardant el patrimoni literari català i promovent el diàleg intercultural. La Fundació Candel ha valorat aquesta defensa de la llibertat d’expressió en els moments actuals que viu el país, i també el fet que “sempre ha defensat els escriptors perseguits, en Paco s’estimava molt el PenCatalà”, diu Pere Baltà.

Llegeix l’article sencer, a Tornaveu, fent clic aquí

‘Total records’: un recorregut fotogràfic per les portades de vinils més icòniques del segle XX

Què seria un disc sense portada? Poca cosa més que un vinil negre intercanviable i sense nom. Aquest és el punt de partida de l’exposició Total records, que s’acaba d’inaugurar a Foto Colectania de Barcelona, que aplega a més de 250 portades de discs de vinil d’alguns dels músics més coneguts del segle XX. Però els autèntics protagonistes de la mostra són els fotògrafs autors de les imatges que es mostren en aquestes portades.

Darrere aquesta exposició, que ja ha viatjat per mig Europa, hi ha dos col·leccionistes musicals, Antoine de Beaupré i Serge Vincendet. Un dia es van adonar de la importància que tenien les imatges de les portades dels discs i aquesta idea, aquest pou sense fons, va convertir-se després en l’exposició que ara arriba a Barcelona. La mostra tan sols aplega fotografies que es van fer expressament per a il·lustrar els discs, i hi ha tot de rareses i troballes sorprenents.

S’hi pot veure una portada molt barroca que va fer Helmut Newton va per a la banda australiana INXS o les obres de diversos fotògrafs icònics de la revista Vanity Fair, que van treballar per Madonna o Cindy Lauper. Els organitzadors també en destaquen les col·laboracions entre Jeff Wall i Iggy Pop, William Klein i Serge Gainsbourg o Irving Penn i Miles Davis. Unes altres portades emblemàtiques que hi ha a l’exposició són la del ‘Sgt. Peppers’ i ‘Abbey Road’ de The Beatles o ‘Sticky Fingers’ dels Rolling Stones.

La mostra es divideix en diferents seccions que exploren aspectes diversos d’aquesta forma d’art única. Algunes vegades, les imatges escollides pels artistes van causar escàndols, censura i titulars als diaris. Per una altra banda, les portades dels àlbums també han estat una plataforma per a reivindicacions polítiques, ja que s’han fet servir com a instruments de propaganda. Finalment, en gèneres musicals com el jazz, les portades dels vinils han estat sovint dissenyades per millorar l’atractiu del segell discogràfic.

Proclames de Llibertat: Antònia del Río

Antònia del Río
Artista visual.

En l’accepció actual, el terme revolució és una aportació catalana a la terminologia política universal: s’encunyà en català en el segle XV, tot responent a una metàfora en què es compara un canvi profund i sobtat amb les revolucions dels astres. El primer ús del terme es documenta en català el 1473 en referència a la guerra civil entre la Generalitat i Joan II; posteriorment s’aplica, coetàniament, a les Germanies, per exemple. Potser és d’aquí que el terme, en la nova accepció, passà a l’italià (historiografia italiana del segle XVII), i d’aquí arreu. 1

Tot i que el terme revolució significa canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat. En geometria, la revolució dels cossos, al igual que en astronomia, implica una rotació, per tant un moviment, però que acaba en el mateix punt d’inici.

En aquesta imatge m’apropio de dos exercici de geometria per pensar sobre l’ aportació catalana a l’ús de la paraula i la contradicció entre el canvi profund i el tornar al mateix punt. En el primer, incorporo una proposta fictícia: pensar una indumentària propicia per a la revolució. En el segon, cada forma es relaciona amb una línia que la genera. Les línies podrien ben ser les ideologies…

Els cossos de revolució. Antònia del Río. 2017.

Proposta per a l’exposició La revolució és una ficció. La ficció és una revolució, comissariada per Joan M. Minguet. EINA Espai Barra de Ferro, Barcelona (2017).



2

1 Colón Domènech, Germà. “La revolució catalana”. Els Marges, 83 (tardor 2007), p. 107-110. Wikipedia®
2 Imatges: www.slideshare.net

Una heroïna kitsch i feminista s’instal·la al MuVIM per animar a lluitar contra la violència masclista

Una guerrera inspirada en un personatge indi amb un toc kitsch i feminista obra de l’artista valenciana Cari Roig ocupa el gran vitrall del vestíbul del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat. Es tracta de la peça titulada ‘Sospir maragda. L’art de veure bé ‘, que el museu inaugura en el context del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona.

‘Sospir maragda’ és una síntesi de la trajectòria de Cari Roig, des dels seus començaments com a membre del col·lectiu artístic Equipo Límite fins al seu actual treball a l’Associació Arcoíris Rie, en què treballa amb dones preses. L’obra manté viva l’essència del pop postmodern, irònic i radicalment compromès amb la lluita feminista d’Equipo Límite.

El gran mural reivindica la força de les dones davant l’adversitat i les crida a convertir-se en ‘priyas’ –nom pres l’heroïna protagonista d’un còmic indi–, lliurades a la lluita contra la violència masclista i la desigualtat. De la seva simbologia kitch destaca la referència a la guerrera, que, amb destral en mà, feixos de llum i verd esperança es prepara per protegir les dones de la violència, i també la copa uterina arrelada a la terra o el gran disc-ull central que ho veu tot.

A més, l’exposició es complementa amb un audiovisual que mostra uns autoretrats que han fet algunes internes del mòdul de dones de la presó de Picassent. Es diu ‘Guerreres en temps de pau’ i és el resultat dels tallers de pintura que Cari Roig imparteix en aquesta presó com a part d’un programa d’activisme artístic i social impulsa per l’Associació Arcoíris Rie.

El concert Folk per la Llibertat aplega més de quaranta músics de tot el país amb un mateix clam

El món de la música d’arrel, com molts altres sectors de la societat, està indignat: hi ha mig govern a la presó, l’altra meitat és a l’exili a Brussel·les i els líders de dues entitats cíviques, també estan empresonats. Per això han decidit mobilitzar-se i fent el que millor saben fer: cantar. Amb aquesta idea ha nascut el concert Folk per la Llibertat, que es farà aquest vespre a les 21.00 al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia.

El concert funcionarà amb el sistema de taquilla inversa i la recaptació es destinarà a la caixa de solidaritat promoguda per l’Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural. A més el concert compta amb la participació de més de quaranta músics de folk d’estils i procedències molt diverses. De fet hi seran gairebé tots: els més veterans, els consagrats, les joves promeses, els més tradicionals, els innovadors, els del nord, els del sud i els de l’est.

Així el concert començarà amb la cantant mallorquina Joana Gomila, seguirà amb les veus de Miquel Gil i Pep Gimeno ‘Botifarra’ i continuarà amb un bon reguitzell d’actuacions: els mestres de la jota ebrenca Quico el Célio i el Noi, Joan Garriga, Carles Belda, Francesc Ribera ‘Titot’, l’incombustible Pau Riba, Jordi Fàbregas, Jaume Arnella, Ramon Manent… I tot acompanyat per una formació musical de suport liderada per Marcel Casellas.

Barcelona fa olor de suro i molsa: obre la Fira de Santa Llúcia

A Barcelona hi ha un senyal inequívoc que s’acosta Nadal: l’obertura de la Fira de Santa Llúcia. Aquest mercat nadalenc tradicional, que es fa des del 1786 davant la catedral, obre les portes aquest cap de setmana i es podrà visitar fins al dia 23 de desembre. Hi haurà gairebé tres-centes parades i tota mena de productes típics de Nadal: elements per a fer el pessebre, arbres de Nadal, guarniments per a la llar…

Enguany, a la fira, hi haurà 287 parades, que s’aplegaran de cap a cap de l’avinguda de la Catedral distribuïdes en quatre sectors principals: pessebres i figures, secció de verd i vegetació, artesania i un sector musical amb diversos instruments de la tradició nadalenca. Però Santa Llúcia no és l’única fira de Nadal que es fa a Barcelona: aquest cap de setmana també s’obre la seva germana petita, la Fira de Nadal de la Sagrada Família. Tot i que l’una és més famosa que l’altra –la de la Sagrada Família es va començar a fer els anys seixanta perquè la de Santa Llúcia ja no donava l’abast–, els productes que es venen a ambdues són molt similars.

La Carassa

A més, a la Fira de Santa Llúcia, hom pot gaudir d’espectacles i activitats relacionats amb els costums de Nadal, com ara les sortides de la Carassa, una carota que es passeja entre les parades escopint caramels per a la mainada. Enguany farà sis sortides, sempre a migdia: els dies 2, 3, 9, 10, 16 i 17 de desembre. Del 25 de novembre al 17 de desembre també s’instal·larà un tió gegant en un lateral de la fira i el dissabte dia 16 de desembre es farà la Diada de les Tradicions i els Costums Nadalencs a Catalunya.

A més de les fires, aquest cap de setmana també s’inaugura la campanya de Nadal a Barcelona. Això vol dir que s’encendrà l’enllumenat nadalenc i s’inauguraran els pessebres públics. Per exemple, hi ha el de la plaça de Sant Jaume, que cada any té una estètica més transgressora, i un altre al pati del Museu Frederic Marès que s’estrena enguany. Com a contrapartida, aquest pessebre tindrà una estètica clàssica perquè ha estat elaborat per l’Associació de Pessebristes de Barcelona, una entitat que té més de cent cinquanta anys de tradició.

La fira Orígens omple Olot de productes de proximitat

Aquest cap de setmana es fa la sisena Fira Agroalimentària de Productes de Qualitat de Catalunya Orígens a Olot. És un esdeveniment gastronòmic que reuneix productors provinents d’arreu de Catalunya amb la voluntat de presentar al públic productes artesanals de proximitat i de qualitat. Dins el recinte firal, els visitants podran degustar diferents aliments, participar en classes de cuina i comprar productes directament als productors. La fira agruparà, a més, alguns cuiners reconeguts que exemplificaran les qualitats dels productes en els tallers de l’Aula de cuina. Enguany, els cuiners més destacats són Carme Ruscalleda i Sergi Roca, xef del restaurant Aradi de Platja d’Aro.

Les principals novetats de la fira d’enguany són els productes ecològics i el primer concurs de coques de forner de Catalunya. A més, el municipi basc d’Idiazábal, famós pel seu formatge, en serà el territori convidat. Podeu consultar tota la programació ací.

 

Les estrenes: El director de ‘10.000 km’ dedica el seu film ‘Tierra firme’ al conflicte de tenir fills

Tres anys després de l’exitosa 10.000 km, el director Carlos Marqués-Marcet torna amb un nou film: Tierra firme. Si a 10.000 km el director va explorar les dificultats de mantenir una relació a distància, a Tierra firme el conflicte se centra en la decisió de tenir fills. Aquesta estrena coincideix amb l’arribada a la gran pantalla de l’esperada En realidad, nunca estuviste aquí considerada la Taxi Driver el segle XXI, que al Festival de Cannes va aconseguir els guardons al millor guió i al millor actor, per la feina de Joaquin Phoenix. Aquest cap de setmana també s’estrena Asesinato en el Orient Express, dirigida per Kenneth Branagh, i dos films d’animació en català: Paddington 2 i El bosc de Haquivaqui.

Anchor and Hope (‘Tierra firme’). Direcció: Carlos Marques-Marcet. Intèrprets: Natalia Tena, Oona Chaplin, Geraldine Chaplin; Trevor White, Philip Arditti, David Verdaguer. Gènere: Comèdia. Esbós: La Kat i l’Eva són parella i porten una vida despreocupada en un vaixell que deambula pel Regent’s Canal de Londres. L’Eva li planteja a la Kat que vol tenir un fill i que si ella no se suma al projecte hauran d’acabar la seva relació. En aquest context apareix el barceloní Roger, el millor amic de la Kat, que s’ofereix per ser el pare biològic de la criatura.

You Were Never Really Here (‘En realidad, nunca estuviste aquí’). Direcció: Lynne Ramsay. Intèrprets: Ekaterina Samsonov, Judith Roberts, Cristina Dohmen; Joaquin Phoenix, Alessandro Nivola, Alex Manette. Gènere: Enjòlit. Esbós: Joe és un ex-soldat de la marina i ex-agent de l’FBI que vol ser invisible a la resta de la gent. Per això, no es permet tenir ni amics ni amants i es guanya la vida rescatant víctimes del tràfic de blanques. Però un dia rep la trucada d’un polític que li comunica que la seva filla ha estat segrestada.

Murder on the Orient Express (‘Asesinato en el Orient Express’). Direcció: Kenneth Branagh. Intèrprets: Daisy Ridley, Michelle Pfeiffer, Lucy Boynton; Johnny Depp, Kenneth Branagh, Michael Peña. Gènere: Enjòlit. Esbós: Una nit es produeix un assassinat a bord del tren Orient Express, enmig d’una travessia. El famós detectiu Hércules Poirot haurà que descobrir al culpable abans l’assassí no torni a actuar. Però cadascun dels tretze passatgers tenien un bon motiu per matar a Samuel Ratchett. Basat en la novel·la homònima d’Agatha Christie.

Paddington 2. Direcció: Paul King. Gènere: Animació. Esbós: L’ós Paddington viu amb la família Brown i és un membre popular de la comunitat de Windsor Gardens. La seva tieta fa cent anys i tot es complica quan li ha de fer un regal. En català.

El bosc de Haquivaqui (‘Dyrene i Hakkebakkeskogen’). Direcció: Rasmus A. Sivertsen. Gènere: Animació. Esbós: Haquivaqui és un bosc fantàstic, on els animals petits han de vigilar que els grossos no se’ls mengin. Per això el ratolí Morten fa unes noves normes de convivència que prohibeixen menjar animals. El problema és que la guineu Marvin sempre té gana. En català.

Jigsaw (‘Saw VIII’). Direcció: Peter i Michael Spierig. Intèrprets: Laura Vandervoort, Brittany Allen, Hannah Emily Anderson; Tobin Bell, Callum Keith Rennie, Matt Passmore. Gènere: Terror. Esbós: Jigsaw atrapa cinc persones i les sotmet a una sèrie de jocs sanguinaris com a càstig pels seus delictes. Al mateix temps, es fa una investigació amb què un grup de científics forenses intenten trobar i capturar l’assassí. Però hi ha una sospita: pot ser-ho algú de l’equip.

Cent nou catedràtics de dret penal​ critiquen durament la jutgessa Lamela i refusen les acusacions de rebel·lió i sedició​

Cent nou catedràtics de dret penal d’universitats de tot l’estat espanyol han refusat amb un manifest les acusacions de rebel·lió i sedició contra el govern, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Asseguren que les acusacions de la fiscalia i de l’Audiència espanyola han causat ‘repulsió’ i ‘preocupació’ en el món jurídic espanyol.

Els signants del manifest consideren que el conflicte català és ‘la crisi política més greu’ que s’ha viscut a l’estat espanyol des del cop d’estat del 1981.Els juristes afirmen que de la conducta de diversos integrants del parlament i del govern se’n pot desprendre la comissió de ‘múltiples delictes’, però afegeixen que l’exigència de responsabilitats s’ha de fer amb observança estricta de les lleis penals i processals. Per això consideren ‘greument equivocat’ tractar els fets que s’investiguen com un delicte de rebel·lió, perquè no hi ha hagut violència.

Tampoc no consideren que hi hagi hagut delicte de sedició, perquè en cap moment no s’ha aportat cap indici que els encausats hagin induït, provocat o protagonitzat cap alçament tumultuari. Així mateix, recorden que l’Audiència espanyola no és competent i que els fets s’haurien de jutjar a l’Audiència de Barcelona.

Sobre la magistrada Carmen Lamela, responsable de l’empresonament dels consellers i de Sànchez i Cuixart, diuen que l’argumentació que fa ‘constitueix una manipulació poques vegades vista en l’àmbit forense’. Denuncien la desproporcionalitat de Lamela a l’hora de fixar les dates de declaració i els empresonaments preventius.

El desplegament extraordinari dels Mossos per protegir el govern, a la portada de VilaWeb Paper

Els Mossos van prendre mesures especials per a protegir el govern, arran de les amenaces de violència de l’estat. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim un anàlisi de Pere Cardús sobre les fórmules de governar després del 21-D.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert d’Anna Zaera i una crònica de Sebastià Bennasar sobre l’Any Pedrolo. També la informació del nou volum de Francesc Trabal publicat per Quaderns Crema.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

L’Any Pedrolo arrenca amb la publicació de ‘La terra prohibida’, la seva obra més política i independentista

Han passat seixanta anys d’ençà del 1957, quan Manuel de Pedrolo (1918-1990) va escriure els quatre volums de La terra prohibida, una de les tetralogies més agosarades de la literatura catalana contemporània i la que explica més bé l’independentisme resistent dels anys cinquanta. L’editorial Comanegra acaba de recuperar-ne els dos primers llibres en un sol volum, i publicarà els dos darrers, també unificats, l’any vinent. A més, l’editorial ha publicat un altre text de Pedrolo, el conte ‘El principi de tot’, en aquest cas il·lustrat per Pep Boatella; el llibre, després de la intervenció de l’il·lustrador, ha esdevingut una petita joia. Amb aquestes dues recuperacions, que se sumen a les de Sembra Llibres, Tigre de Paper, Orciny Press, Pagès Editors, Alrevés, Edicions 62 i més editorials –que ja han aparegut o apareixeran aviat–, es pot assegurar que el centenari de Manuel de Pedrolo, que ocuparà tot l’any vinent, arrenca de la millor manera possible: amb llibres de l’autor als prestatges de les llibreries.

La presentació de la feina de Comanegra també ha estat útil per a saber alguns detalls de l’any que es dedicarà a commemorar el centenari del naixement de l’autor més venut de la literatura catalana. Més venut gràcies al Mecanoscrit del segon origen, l’èxit del qual, paradoxalment, gairebé ha ocultat al públic la resta de la ingent producció pedroliana. El corpus de l’autor conté 128 títols i abans de Sant Jordi s’hi afegirà l’únic manuscrit inèdit que en mancava, també publicat per Comanegra. És un llibre d’autoficció que Pedrolo va regalar a la seva filla Adelais quan va fer quinze anys i que ara ella ha decidit que, finalment, vegi la llum.

La presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, va explicar ahir: ‘Pedrolo tocava tots els gèneres. Li interessava absolutament tota mena de literatura i conrear-la com un compromís molt clar amb la llengua i el país.’ Segons Borràs, Pedrolo és com un iceberg, perquè tan sols en coneixem la punta emergent, i va posar un èmfasi especial en la voluntat d’experimentar que tenia.

Tot això va ser just abans de fer públic el nom de la nova comissària de l’Any Pedrolo: Anna Maria Villalonga, professora de la Universitat de Barcelona i gran divulgadora de la literatura catalana contemporània a les xarxes socials. ‘Estic convençuda –va dir Villalonga– que només la literatura ens pot salvar com a poble. És un repte grandiós ser la comissària de l’Any Pedrolo, perquè és una capsa de sorpreses, amb una obra fecundíssima que costa de tenir sencera al cap, però que és d’una vigència absoluta, tant per la ideologia –perquè Pedrolo era un independentista insubornable–, com per la modernitat literària, innovadora i original.’

Villalonga va afegir: ‘Pedrolo tothom el coneix, però poca gent sap qui és i n’ha llegit els llibres que no són més habituals. Per això cal aconseguir que tingui un reconeixement acadèmic més gran i fer una nova aproximació a la seva obra.’ Per aquest motiu, un dels eixos centrals de l’Any Pedrolo seran els dos congressos prevists: un a la Universitat Autònoma i un altre a la Universitat de Barcelona. A més, s’ha aconseguit que es parli de Pedrolo en tots els festivals de novel·la negra del país. També es pretén que als centres d’ensenyament secundari se’n llegeixin més llibres que el Mecanoscrit del segon origen i Joc Brut.

La comissària va destacar la complicitat amb la Fundació Pedrolo i l’Espai Pedrolo, i també el moviment que produeixen la societat civil i entitats petites i mitjanes perquè l’any Pedrolo sigui veritablement transversal més enllà dels dos grans congressos i d’actes institucionals com el de les lletres al parlament o la inauguració i la cloenda. Un altre dels objectius és que l’escriptor sigui molt present a les xarxes socials. A aquesta activitat, s’hi dediquen contínuament la seva filla Adelais i la comissària. Totes aquestes accions es complementaran amb exposicions, actes a biblioteques, conferències, espectacles literaris i tota mena d’esdeveniments. Per exemple, tot i que la poesia és una de les facetes menys conegudes de l’escriptor, el Pedrolo poeta serà al festival de poesia de Sant Cugat, segons que va explicar Laura Borràs. A més, el premi 7 Lletres posarà una atenció especial a les activitats sobre Pedrolo.

Jordi Puig, Adelais de Pedrolo, Laura Borràs, Anna Maria Villalonga, Joan Sala

Un dels problemes a què caldrà fer front immediatament és la fixació del pressupost, atès que els comptes de la Institució de les Lletres Catalanes són blocats des del 21 de setembre per impedir que amb aquestes partides es pogués col·laborar a organitzar el referèndum. Borràs va explicar: ‘Se suposa que després de les eleccions tindrem una situació més normalitzada i un pressupost prorrogat que permetran de desenvolupar la commemoració.’

L’Any Pedrolo coincideix cronològicament amb el vintè aniversari de la mort de Jaume Fuster i amb el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany. Tots tres van impulsar en la mesura de les seves forces la novel·la negra en català i, tot i que no hi ha cap activitat concreta que els relacioni, s’aprofitarà que el professor Àlex Martín Escribà publicarà el seu estudi sobre Jaume Fuster per tractar-ho. Les publicacions sobre Pedrolo també seran importants enguany: s’editarà la biografia que prepara Bel Zaballa; es reeditarà l’assaig de Jordi Arbonès a Pagès Editors; i es publicarà un llibre sobre els informes de lectura que feia Pedrolo, juntament amb més assaigs i estudis, una altra de les facetes importants durant la commemoració.

Museïtzació de la casa pairal
La pressió popular per a demanar que la casa pairal de Pedrolo a Tàrrega esdevingui un museu sembla que ha obtingut bons resultats. Adelais de Pedrolo va explicar: ‘Fa un mes es va aprovar per unanimitat una proposta de la CUP de fer un museu de la casa pairal’, una petició que la filla de l’escriptor feia des de molts anys enrere i que finalment s’ha acomplert. ‘Això, a la llarga, ens permetrà de fer una ruta de Pedrolo per l’Urgell i la Segarra, entre l’Espai Pedrolo i la casa-museu.’ De moment, el llegat documental pedrolià és d’accés restringit als investigadors, tot i que, gràcies a la càtedra Màrius Torres, es comença a digitalitzar.

Un somni de fa vint-i-set anys
La recuperació de La terra prohibida era una dèria d’Adelais de Pedrolo d’ençà de la mort de son pare. L’havia oferta a nombroses editorials i s’havien fet passos per publicar-la, però era una feina massa complexa. Són 1.500 pàgines, impossibles d’aplegar en un sol volum i difícils de vendre en quatre. Comanegra ha optat per editar-les en dos volums. Joan Sala, director de l’editorial, explica: ‘Nosaltres som molt lectors de Pedrolo, però aquests llibres no els havíem llegits. Quan l’Adelais ens va parlar de la tetralogia, la vam comprar de segona mà i ja vàrem veure que era molt potent i que era molt important com a obra, que podia arribar a un públic molt ampli perquè és molt llegidora. I ens va seduir com només ho fan les obres magnes. El problema era fer-la viable econòmicament i hem optat per aquesta solució.’

L’obra inclou un pròleg-estudi de Patrícia Gabancho. L’editor Jordi Puig explica: ‘Davant una obra inabastable com la de Pedrolo, has de seleccionar i prioritzar. Vam decidir-nos per La terra prohibida, que és bastant desconeguda i molt vigent. L’obra es va escriure el 1957 però no es va poder publicar fins el 1977. És un retrat social del moviment independentista de l’època. És molt interessant i, llegit ara, encara més. Pedrolo no volia parlar d’herois ni explicar una novel·la èpica, sinó que ens mostra uns personatges que són compatriotes iguals que tots. La distància entre l’escriptura i la publicació li va fer molt de mal, però pensem que, ara que el país viu un moment tan interessant, és quan s’ha de llegir aquesta obra, que és de màxima vigència.’ Puig també va defensar la publicació d’El principi de tot en el format escollit: ‘Amb aquest àlbum il·lustrat potser oferim una porta d’entrada a nous lectors de l’obra de Pedrolo i és una aposta de la casa per la il·lustració de grans autors del país.’

Per una altra banda, la filla de Pedrolo va explicar: ‘El pare va abandonar el conte perquè se li feia curt, però així i tot en va escriure gairebé tres-cents. Per mi és molt important que s’hagi recuperat d’una manera tan bonica que és un regal per a la vista. Sobre la tetralogia, és una obra marcadament política i per això es una de les meves preferides. L’obra del meu pare va ser una obra de servei als Països Catalans i ell el servia d’aquesta manera, amb les paraules. Era un obsés de la llibertat, que va haver de tenir el llibre amagat a casa sota uns falsos graons, esperant el moment de poder publicar-lo. Per mi és una de les obres cabdals de la literatura del pare i el moment de publicar-lo és molt adient, perquè hem vist com l’estat, amb la connivència d’Europa, s’ha tret la careta per anorrear-nos com a poble.’

Renunciar a la unilateralitat és renunciar a avançar

A parer meu, si no hi ha una defensa decidida de la unilateralitat no hi ha procés d’independència possible. En això em veig capaç de ser contundent. No sé imaginar-me, en les circumstàncies que vivim, cap altre camí per a consolidar la independència que no siga el de les accions unilaterals. Fins i tot els qui afirmen, massa de pressa, que seguir la via de la unilateralitat ens va dur a un fracàs a l’octubre no tenen cap més remei que admetre que l’estratègia alternativa, la de negociar amb l’estat espanyol, no té sentit. O no té sentit sense decisions unilaterals que l’obliguen a seure a una taula. Més fortes i contundent encara que les que es van prendre a l’octubre. Potser sí que un dia es negociarà amb l’estat espanyol, però això només passarà si abans ens ho guanyem proclamant coses que ells no ens deixarien proclamar mai. O siga que per a la negociació també cal la unilateralitat. Per a provocar-la.

Tot el procés d’independència, de fet, s’ha basat en la unilateralitat. Fins avui. Arenys de Munt va ser unilateralitat i va marcar el to amb què el país s’ha mogut d’ençà d’aleshores. Sempre recorde que vaig entrevistar Artur Mas després del pla Ibarretxe i em va dir: ‘He après que Madrid mai no ha de marcar el ritme i que sempre hem de votar nosaltres en darrer lloc.’ Unilateralitat, doncs. ERC i sobretot la CUP tenien la unilateralitat en el seu ADN, encara més i tot. Ningú no ha renunciat mai a cercar un acord i un pacte, però renunciar a la unilateralitat és renunciar a avançar. I no cal renunciar a la unilateralitat per practicar la bilateralitat. Per això, la posició que semblen expressar els acords electorals de Junts per Catalunya i ERC em resulta preocupant, per innecessària. I ho torne a aclarir: no em preocupa gens que es parle de negociar, però sí que em preocupa que es diga de manera més o menys explícita que per la via de la unilateralitat no es pot avançar més.

Perquè, sense prendre decisions unilaterals, a més, què faríem durant la pròxima legislatura? Hi ha una opció d’actuació, ben clara i consistent, d’acord amb la unilateralitat, que consisteix a desplegar la llei de transitorietat i el procés constituent. Directament i si hi ha la majoria suficient. I aleshores, si l’estat espanyol, com diu Albiol que passarà, torna a dissoldre el parlament, que ho faça. Serà problema seu, sobretot. Aquesta vegada Rajoy ha pogut violar la constitució espanyola i l’estatut perquè ha tingut el permís explícit d’Europa i del PSOE per a fer-ho. Excepcionalment. Però això d’anar tancant il·legalment el parlament cada tres mesos no sembla de cap manera una via que porte enlloc ni crec que puguen sostenir-ho. Excitarà el malestar i promourà dubtes sobre la capacitat de l’estat espanyol d’encarar el problema polític català. Ens afavorirà, en definitiva.

Dit tot això, no voldria ser injust, tampoc. I ho seria si no consideràs, i per tant ho faig, la possibilitat que aquesta proposta formal de bilateralitat tinga a veure amb la repressió de què som objecte. Que siga una defensa dels partits, una manera d’arrecerar-se i de prevenir possibles il·legalitzacions. Si és això, ja em sembla bé. Sobretot perquè ara, abans de discutir què farà el parlament, hi ha un objectiu sobre el qual ningú no hauria de dubtar: cal guanyar les eleccions i guanyar-les amb el marge més ampli possible.

I sobre això, una darrera reflexió. Com ha passat sempre, el camí que agafen els polítics independentistes a final de gener, quan es formarà el govern, dependrà molt de què fem, de què votem nosaltres el 21 de desembre. Hi ha tres possibilitats per a la nit electoral. La primera, una victòria unionista, una possibilitat catastròfica que sembla realment llunyana. D’entrada, perquè haurien de guanyar un mínim de dotze escons respecte del 27-S i això sembla guanyar molt més del que seria raonable. I després perquè si ahir Iceta va dir que no investiria Arrimadas, això vol dir que Junts pel No té un problema greu ja de bon començament.

Les altres dues alternatives són dues possibilitats basades en la victòria dels Separats pel Sí. De l’abast de la victòria, n’estic convençut d’això, dependrà si seguim la via unilateral o no. Si l’independentisme es queda on és –en la xifra d’escons més o menys actual i sense superar la meitat dels vots– em fa l’efecte que les coses s’alentiran. Ara, si l’independentisme augmenta d’escons i sobretot si supera la barrera del 50% dels vots, no hi haurà cap més opció que reconèixer que la ciutadania ha revalidat la República. I per tant s’haurà d’actuar en conseqüència, diguen què diguen ara els programes electorals. Sigueu-ne conscients: també això està en les vostres mans.

Francesc Trabal, homenatge íntim a un escriptor modern i divertit

Els processos que duen a posar de moda un escriptor o un altre són sempre inexplicables. Un autor que va ser en el seu temps el màxim exponent de la literatura roman en l’ostracisme i han de passar molts anys fins que, amb una mescla de sort editorial i visió comercial, torna a ser als prestatges i consumit en massa. És el cas, per exemple, de Stefan Zweig, un dels clàssics contemporanis més reivindicats d’aquests darrers vint anys, però que abans d’això era un autor més; dels importants, però un més.

La literatura catalana és carregada d’aquests noms oblidats, d’escriptors d’una qualitat indubtable que per raons diverses han restat en un segon pla. Des de Domènec Guansé fins a Ferran Canyameres o Cèsar August Jordana, per dir-ne uns quants entre els narradors. Una cosa semblant li havia passat a Francesc Trabal (Sabadell, 1899 – Santiago de Xile, 1957), un narrador brillant, sarcàstic i àcid en la primera etapa i que acaba morint literalment d’enyor a Xile, amb una obra de maduresa radicalment oposada a aquell esclat lluminós i modern de la primeria.

Quaderns Crema va fer un primer intent de resituar Trabal publicant les seves obres entre final dels anys vuitanta i començament dels noranta. Aquestes edicions encara són vives i en va sortint algun exemplar escadusser, però els lectors contemporanis de Trabal són, sobretot, compradors del mercat de Sant Antoni, que és on han anat a parar molts dels seus títols. Per sort, ara ens presenten en un sol volum la reedició de quatre obres seves: L’home que es va perdre (1929), Quo vadis, Sànchez? (1931), Era una dona com les altres (1932) i Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933). L’any que ve es recuperaran també en un sol volum Vals (1935) i Temperatura (1947) i no es descarta que en el futur es puguin publicar més texts, quan l’editorial n’hagi obtingut els drets.

Per celebrar la sortida del volum, dimecres al vespre a la llibreria Calders es va retre homenatge a Trabal. No és pas casual, l’elecció de la llibreria, perquè Isabel Sucunza explica que aquests darrers temps hi ha un moviment important de vendes que indica la recuperació d’autors catalans clàssics, com ara les noves edicions de Rodoreda, Joan Sales i la versió ampliada d’El mar de Blai Bonet. És en aquesta revifalla de les reedicions que hem d’emmarcar la recuperació de Trabal.

Marina Espasa i Anna Guitart fou un tàndem que donà molt de joc.

En aquesta ocasió el llibre va comptar amb dues padrines d’excepció. D’una banda, hi havia Marina Espasa (1973), escriptora i actualment responsable de l’oficina de Barcelona com a ciutat literària de la UNESCO; i d’una altra la periodista Anna Guitart (1976). Fou un tàndem molt ben avingut en què Espasa era la lectora convençuda de Trabal –no passem per alt que va publicar la novel·la La dona que es va perdre, en clar homenatge a l’escriptor– i Guitart, de neòfita en l’obra de l’escriptor. Passa que, com els bons conversos, Guitart va acabar fent elogis majúsculs i merescuts de Trabal.

Les presentadores varen explicar que havien provat d’encolomar la presentació del llibre a Sergi Pàmies durant una festa i que ell ho havia declinat molt amablement. ‘Estàvem segures que ho hauria fet molt millor que nosaltres, però, tot i ser molt amable, ens va dir que no.’ Curiosament, Pàmies havia visitat la llibreria aquell mateix dia al matí.

Espasa va dir: ‘No sé si em puc considerar una experta en Trabal, però sí que en sóc una admiradora i una llegidora des dels anys noranta, sobretot de les primeres novel·les dels anys vint i trenta, que són les que més m’agraden d’ell. És una sort que ara es torni a voler recuperar un escriptor tan divertit i que en aquestes primeres obres demostra que tenia tantes ganes de fer coses.’

Espasa va situar perfectament l’autor dins la colla de Sabadell, també conegut com a ‘grup de la Mirada’, un grup literari i artístic que tenia com a figures destacades Joan Oliver, Armand Obiols i Trabal. ‘En principi eren una colla d’amics que volien provocar en una ciutat com Sabadell, amb aquell esperit tan burgès. Al Diari de Sabadell, per exemple, feien cròniques falses, com ara quan van inventar suposats enviats especials al Tour. Feien tot el que calgués per donar-se a conèixer des d’un vessant modern. Eren un grup desconcertant, i aquest és un dels adjectius que es pot aplicar millor a Trabal i a la seva obra, però amb l’afegit que ho fa expressament, que vol que el lector quedi parat. I això s’aguanta precisament per la modernitat dels seus texts.’

La colla de Sabadell en una de les seves accions.

S’ha de recordar que la colla de Sabadell va mirar de projectar sobre la ciutat el seu esperit de revolta i un ideal de modernitat cosmopolita que es van traduir molt aviat en l’humor provocatiu i l’activisme cultural. Era un humor absurd i gratuït, corrosiu i desmitificador dels valors culturals, on es troba una influència important dels dadaistes. ‘Però compte –explica Espasa–, ells no volien rebentar-ho tot perquè aquí no hi havia res, sinó que partien d’aquests postulats per crear quelcom de nou.’ Per exemple, una de les accions que feren va ser llogar una casa on es feien conferències completament a les fosques. O bé, en la mateixa casa, coneguda com el casino dels senyors, hi tenien una “sala de coses robades” que era exactament això: una sala on s’amuntegaven tot de coses que havien anat robant.’

Aquesta modernitat, naturalment, impregna l’obra de Trabal. ‘Empra els gags del cinema mut i els transforma, intenta escriure com si fes cinema i fins i tot fa servir un humor que de vegades és absurd, però que a ells els feia molta gràcia.’

Anna Guitart va explicar: ‘Fins fa tres setmanes jo no era trabaliana, però ara ho sóc i espero el volum del 2018. És sorprenent que en un període molt curt, entre el 1929 i el 1933, aquest escriptor faci quatre llibres tan interessants que ens fa pensar com és possible que als anys trenta s’escrivís així, amb aquesta profunda modernitat.’ Per a la periodista, una de les troballes de l’obra de Trabal és que ‘el narrador se’t fa present i expressa dubtes sobre la narració i deixa enganxats els lectors’. I afegeix: ‘He vist una crítica de Sagarra on diu que Trabal és un il·lusionista. Hi estic completament d’acord: és un il·lusionista cosmopolita que tenia una mirada pròpia sobre el món que enganxa molt. Trabal és un narrador que sap agafar el lector i això agrada molt. Veus que va provant coses diferents i que vol fer créixer els seus textos, que vol donar una utilitat a la literatura catalana.’

Sobre això, Marina Espasa va recordar que Armand Obiols –que més endavant fou amant de Mercè Rodoreda– era el crític de la colla i tenia la voluntat de fer que el grup fos modern i de crear un corpus divertit. ‘I precisament per això –diu– Trabal fa paròdies de gèneres diferents, molt sovint amb novel·les fetes de retalls amb la tècnica de retallar i enganxar.’

Per a Guitart, l’escriptor té un punt de romàntic, amb personatges que sempre són tocats i que tenen una obsessió per la joventut que s’acaba, perquè per a Trabal envellir era un drama. Així i tot, al costat d’aquest escriptor irreverent, divertit, amb narradors que entren al text i s’interroguen pel seu sentit, hi ha un altre Trabal molt més seriós que és l’home cívic. No debades va ser escollit secretari de la Institució de les Lletres Catalanes –va guardar les claus de l’immoble durant tot l’exili a Mèxic, convençut que les haurien de menester una altra vegada– i a més a més va ser l’home que va organitzar l’estada dels intel·lectuals i escriptors catalans al castell de Roissy, una vegada perduda la guerra de 1936-1939. Perquè, a banda de tot, Trabal era un treballador incansable, molt ben organitzat, que a més dels seus llibres va escriure molt a la premsa.

Un altre dels aspectes que les dues padrines del volum varen destacar fou la feina de l’escriptor a l’hora de fixar un model de llengua ‘que sovint tenia problemes per a poder fer aquells jocs humorístics, i que resol molt bé’.

Al final no va caldre en absolut la presència de Sergi Pàmies, perquè el tàndem Espasa-Guitart va funcionar a meravella per explicar tot allò que havien d’explicar sobre ‘en Trabalet’, tal com l’anomena afectuosament Marina Espasa. Ara només cal esperar que l’operació de recuperació de l’escriptor sigui un èxit i que a poc a poc vagi sortint d’aquest ostracisme en què havia caigut. Més fàcil no pot ser: quatre novel·les en un sol volum, plenes d’humor i de modernitat literària.

Quines fórmules poden resoldre el trencaclosques del govern legítim i el nou parlament després del 21-D?

L’independentisme va acceptar de presentar-se a les eleccions imposades del 21 de desembre. A la vegada, considera que el govern legítim és el que presideix Carles Puigdemont amb els consellers empresonats i els consellers exiliats a Brussel·les. Tanmateix, alguns membres del govern han acceptat en la seva defensa judicial que legalment ja no són consellers. I mentrestant, la Generalitat viu intervinguda i teledirigida pel govern espanyol des de Madrid. Tot plegat, prou complicat per a poder anticipar què pot passar l’endemà de les eleccions si l’independentisme revalida la majoria absoluta. La situació legal dels membres del govern presidit per Puigdemont suscita una incertesa lògica sobre les possibilitats que tindran de prendre possessió i, sobretot, de poder exercir la seva funció.

Aquestes primeres setmanes d’imposició del 155 s’ha especulat sobre les fórmules que es poden activar per establir un nou govern que preservi la legitimitat d’allò que l’estat espanyol ha pretès suspendre. Carles Puigdemont, en una entrevista al Punt Avui, va anunciar que tenia la voluntat d’assistir a la sessió d’investidura i que trobaria que no poder-ho fer seria una anomalia gravíssima i un plantejament absurd. Per una altra banda, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, va dir que Puigdemont era el president legítim. I que caldria trobar una manera de combinar el govern legítim amb un govern executiu mentre la situació de Puigdemont i la resta de consellers no fos de plena llibertat. Finalment, la coordinadora del PDECat, Marta Pascal, defensa que guanyi la candidatura que guanyi, el president sigui Carles Puigdemont, perquè qualsevol altra opció seria acceptar la imposició del 155 pel govern espanyol.

Però, com es pot encaixar tot plegat? Quines fórmules poden ser útils per a resoldre aquest trencaclosques polític, institucional i legal? Vegem-ne algunes opcions:

Govern polític i govern tècnic. Una opció, en la línia d’allò que apunta Marta Rovira, és reconèixer que les decisions polítiques del nou govern que surti de la majoria configurada el 21-D es prenguin des de Brussel·les o des d’on es trobin en cada moment els tretze membres del govern de Puigdemont. Aleshores, el parlament hauria d’escollir un president com si es tractés d’un cap de govern o d’un primer ministre de perfil tècnic (a proposta del president legítim?) i aquest nomenaria un equip de govern a instàncies dels consellers responsables de cada departament. El problema d’aquesta operació, més enllà d’haver esquivat les dificultats legals, serien els aspectes logístics i econòmics. D’on sortiria el sou dels membres del govern legítim? Podrien ser nomenats formalment membres d’un consell assessor del govern tècnic amb sou assignat? En cas d’optar per aquesta fórmula, seria necessari que el cap de govern escollit fos una persona de màxima confiança de Puigdemont, perquè tindria la potestat exclusiva de dissoldre el parlament i convocar eleccions, de nomenar i destituir consellers, etc.

Govern polític executiu i president de República. Més enllà del nom escollit per al càrrec del president, aquesta opció implicaria que del govern anterior tan sols es preservaria la figura de Puigdemont amb el títol ara de cap d’estat. La nova majoria parlamentària escolliria un president de la Generalitat o cap de govern d’acord amb la nova correlació de forces. Aquí guanyaria força la hipòtesi de Marta Rovira fent el paper de cap de govern, si ERC s’imposa electoralment, i un govern de coalició amb Junts per Catalunya –i qui sap si la CUP. Caldria resoldre què passa amb els consellers que el govern espanyol ha volgut destituir amb el 155. Segons la seva situació judicial, alguns podrien tornar a ser consellers. Seria una opció més complicada per als que hi ha actualment a Brussel·les. Hom tem que si els consellers acusats penalment tornen a prendre possessió com a membres del govern, l’estat espanyol s’afanyi a inhabilitar-los per via judicial. En aquest cas, la solució econòmica per a Puigdemont podria ser l’oficina d’ex-president instal·lada temporalment a Brussel·les i el sou i l’equip corresponent.

Un sol govern, el legítim. Una altra opció és de forçar la configuració del mateix govern que hi havia el 27 d’octubre, quan es va proclamar la República i, paral·lelament, es va decretar el 155, la dissolució del parlament i la convocatòria del 21-D. Es tractaria d’un gest polític arriscat, però que pretendria proclamar que les urnes han donat validesa i vigència a Puigdemont, Junqueras i els altres onze membres del govern. L’operació implicaria portar Puigdemont a Barcelona si la justícia belga no ha pres la decisió d’extradir-lo abans. La sessió d’investidura s’ha de fer en un termini màxim de deu dies hàbils des de la constitució del parlament, que es pot fer dins els vint dies posteriors a les eleccions. Això situa la sessió d’investidura el 24 de gener a tot estirar. Quina serà la situació judicial de Puigdemont, els consellers exiliats i els empresonats és una incògnita ara mateix. Aquesta fórmula de tornar a elegir el mateix govern per la via reglamentària i completament legal pot portar a un blocatge forçat per l’estat espanyol (cosa que, vistes les declaracions dels governants espanyols, podria passar en qualsevol cas si guanyen els independentistes).

Encara quedaria l’opció de fer taula rasa i elegir un nou govern sense pretendre la continuïtat de l’anterior. O bé que el reconeixement de la legitimitat de Puigdemont i els dotze consellers fos purament declaratiu, sense pretensió de donar-hi continuïtat. No sembla que sigui l’opció apuntada ara mateix per cap de les tres forces independentistes que es presenten a les eleccions. Amb tot, hi ha tants elements que poden influir en les possibilitats d’una fórmula o d’una altra que es pot acabar cercant encara una altra opció que ara mateix no és damunt la taula sobiranista.

El factor determinant per a la fórmula que s’acabi triant és el programa polític o full de ruta que es decideixi d’aplicar. I ara mateix això és una altra incògnita. Si s’optés pel desplegament de la República proclamada amb l’activació de la llei de transitorietat, les opcions de fer valer el govern actual són més grans. Si hom cerca un desenvolupament del full de ruta de ritme lent i amb objectius poc ambiciosos, segurament s’optarà per acomodar-se formalment al marc reglamentari i a la fórmula de govern habitual fins ara. Sigui com vulgui, damunt la taula dels partits ja hi ha aquestes fórmules i totes les variants possibles. Però també hi ha una idea transversal que és prèvia a tot això: la victòria incontestable de l’independentisme en la suma de les tres opcions: Junts per Catalunya, ERC i CUP.

Les dones perifèriques i el temps circular

Hi ha un cert sentit de perifèria en totes les dones. Durant anys hem estat cossos aïllats en una lluita fragmentada. Detecto que en els darrers temps s’ha anat construint una consciència col·lectiva feta de petits atreviments, pel contacte amb més dones, per mitjà del diàleg, la rebel·lió, l’acte de dir que no i la creació de campanyes que aconsegueixen un abast local i internacional.

Durant els darrers mesos he anat observant com es construïa un discurs al voltant de les dones també a les Terres de l’Ebre. Dues perifèries, la de gènere i la territorial, que, en aquest cas, coincideixen en la reivindicació d’un lloc en el relat dels fets. Si bé ja fa molts anys que les dones tenen protagonisme en la vida pública de les Terres de l’Ebre, des del punt de vista institucional o cultural mai com ara no se n’havia començat a col·lectivitzar el moviment. Ara som les mateixes dones que elaborem un discurs sobre nosaltres mateixes. I quan l’hem elaborat el fem visible.

El pròxim dia 25 de novembre se celebra el dia de la violència de gènere, i amb motiu d’aquesta reivindicació internacional, les Terres de l’Ebre organitzen el seu primer festival dedicat a la dona creadora. El festival, que s’anomena ‘Femme in Arts’, vol poetitzar al voltant de la dona subjecte d’expressió, la figura de creadora i generadora no només de vida física, sinó també de discursos, relats i capacitats d’organització i de lluita col·lectiva.

Aquest esdeveniment enllaça amb l’exposició ‘1937. Quan la Ribera no tenia amo’ que s’ha pogut veure aquesta tardor al Museu de les Terres de l’Ebre. És una perspectiva nova sobre les dones llibertàries a l’Ebre a partir del treball de recuperació d’un arxiu fotogràfic dels anys trenta, en què es pot veure que les dones treballaven l’arròs de manera col·lectiva i s’organitzaven en comunitats llibertàries. Així, la periodista ampostina Teresa Ferré, des de l’Observatori de la Vida Quotidiana, va recuperar la figura d’aquestes dones ampostines perquè les noves generacions en poguéssim recollir el testimoni.

Aquesta memòria històrica ens situa en una línia de temps que dóna sentit a això que passa actualment. Fa una dècada es va publicar Dones en moviment. Una anàlisi de gènere de la lluita en defensa de l’Ebre, en què es valorava el paper de la dona en la defensa del riu Ebre davant les polítiques neoliberals, i enguany hem vist néixer el primer col·lectiu feminista a les Terres de l’Ebre. Aquestes dones no només existien sinó que ara s’han posat nom.

F de Figa és una associació feminista nascuda a Deltebre que té com a objectiu acostar la teoria feminista a tot el territori. En la seva presentació com a col·lectiu, Rosa Queral, la fundadora del Bloc Feminista de Tarragona i investigadora de la temàtica del gènere, va dir que hi havia una història no escrita de les dones del Delta. Com en la revolta dels Camanys contra l’apropiació d’unes terres que les pageses havien guanyat al riu i al mar, o la història de la finca de la Comandanta, que quan veia alguna dona maltractada canviava l’arrendament dels homes a les dones. Queral deia que, pel que feia a les dones, ‘el temps és circular’, perquè allò que pensàvem que estava resolt, al cap d’un temps, tornava a sortir a la superfície.

També ha coincidit en el temps, ara, l’exposició de l’obra de Mari Chordà (Amposta, 1942) una artista reconeguda, pionera en l’expressió visual de la sexualitat femenina lliure. El centre d’art contemporani Lo Pati d’Amposta ha volgut fer una retrospectiva d’aquesta feminista, poeta i activista, de la qual la Tate Modern de Londres va exposar dos quadres: La gran vagina (1966) i Coitus pop (1968).

És un fet que, en els darrers anys, i en els darrers mesos, aquest territori ha començat revisar el paper de la dona tant en l’àmbit públic com en l’àmbit privat, i és important destacar el fet que aquest discurs és indissociable a una revisió de la centralitat i la centralització del poder. La perifèria simbòlica reivindica un lloc en el relat contemporani i no se m’acut un símbol millor que les dones de les Terres de l’Ebre.

El ple de Barcelona debatrà de fer front comú amb València pel corredor mediterrani

El ple de Barcelona debatrà avui si fa front comú amb València pel corredor mediterrani. Barcelona en Comú (BComú) presentarà una proposició per a fer un canvi en la política d’infrastructures i per a demanar al govern espanyol que les inversions a la Sagrera i a l’estació València Nord siguin prioritàries.

BComú assegura que Barcelona i València tenen problemes ferroviaris compartits: la connexió entre les ciutats i els ports i la integració urbana de les vies de ferrocarril dins el nucli urbà. A més, tots dos governs municipals pensen que el PP manifesta ‘menyspreu’ pel corredor mediterrani, cosa que consideren una ‘situació injusta i injustificable’ i una ‘discriminació política’.

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, i el batlle de València, Joan Ribó, van signar al juliol una declaració política sobre infrastructures i més qüestions d’interès comú, el ‘Manifest de Barcelona i València per l’Eix Mediterrani’, dins el qual es destaca la reivindicació del corredor.

Ambdues ciutats demanen que hi hagi una amplada de via internacional entre Barcelona i Alacant, passant per València, per a facilitar el pas directe de mercaderies i viatgers cap al centre d’Europa i per a ser competitives. Les prioritats compartides són la substitució de la via única entre Vandellòs i Tarragona per la variant en construcció, la millora de la connexió entre les ciutats i la connexió a la xarxa de ports de Barcelona, Tarragona, Castelló, Sagunt, València, Alacant i Algesires.

Els Mossos van prendre mesures especials per a protegir el govern, arran de les amenaces de violència de l’estat

Diversos polítics independentistes han assegurat que el govern va rebre amenaces directes d’ús de la força per part de l’estat espanyol, amenaces que el van fer desistir de fer efectiva la declaració d’independència aprovada el 27 d’octubre al parlament. El debat sobre si aquestes amenaces hi van ser o no té un punt de contrast clar amb el desplegament extraordinari de seguretat que aquells dies van efectuar els Mossos d’Esquadra, un desplegament que es va justificar precisament per la credibilitat de les amenaces rebudes.

Segons que ha pogut confirmar VilaWeb, tant la seguretat del president Puigdemont com la del vice-president Junqueras i la d’alguns consellers es van intensificar molt. En el cas del president, fins i tot, la seva seguretat es va confiar directament al Grup Especial d’Intervenció, un cos d’elit dins els Mossos que va doblar el nombre d’efectius i va incorporar mesures electròniques i fins i tot franctiradors. A més, es van canviar totes les rutes i  horaris habituals i es va blindar l’entorn del Palau de la Generalitat i la Casa dels Canonges.

En el cas del vice-president Junqueras es va doblar la seguretat que tenia assignada i es van reforçar les mesures de control sobre les altres possibles policies, mantenint els anomenats ‘miralls’, la contravigilància i el control de vehicles. També es van modificar substancialment els horaris i les rutes del vice-president. Les mesures es van aplicar també a alguns consellers amb tasques especialment sensibles, sobretot després de saber-se que la policia espanyola havia desplegat a Barcelona dos escamots d’especialistes dels GEO i també membres del GAR de la Guàrdia Civil, que van ocupar i controlar l’aeroport del Prat.

Incidents amb membres del govern
A l’hora de justificar aquestes mesures no únicament es van tenir en compte les amenaces rebudes, sinó també un seguit d’incidents que havien començat abans de l’estiu. Alguns membres del govern i de la majoria parlamentària han denunciat públicament incidents de què foren objecte, fins i tot a casa seva. La consellera Ponsatí ha explicat que uns papers que havia deixat a un amic li van ser robats de casa. Hi hagué, així mateix, robatoris d’ordinadors i portàtils en les cases d’alguns directors generals; es van assaltar despatxos d’ajuntaments, on van robar ordinadors i material personal, no tan sols dels partits de govern sinó també de la CUP (per exemple, a Tiana); i Marta Rovira va arribar a denunciar en un tens debat parlamentari que els seus fills havien estat seguits.

Tot i que la gran majoria d’aquests incidents encara no s’han aclarit, resten sota investigació i, per tant, no es poden atribuir a ningú en concret. Tanmateix, tant pel material que es va sostreure com per la coordinació de les accions, el govern va deduir que tenien a veure amb tasques d’informació de la policia espanyola.

Els GEI, l’elit dels Mossos
Els Grups Especials d’Intervenció, que aquells dies es van encarregar de la protecció del president de la Generalitat, van ser fundats l’any 1984. Són un total de quaranta agents, als quals la Generalitat va voler afegir-ne vint-i-quatre més per mitjà d’un concurs que es va anunciar el mes de gener però que finalment no es va dur a terme.

Els GEI són especialitzats en situacions de violència extrema i s’entrenen també en operacions de rescat i protecció de persones. Tenen accés al material més potent de tot el que fan servir els Mossos i disposen d’una flota de vehicles camuflats.

El 2013 TV3 va fer aquest reportatge sobre els GEI:

ERC vol crear una gran xarxa d’apoderats per assegurar les garanties de les eleccions

ERC ha obert una pàgina web –apoderats.cat– per a captar apoderats de cara a les eleccions del 21-D. Els republicans expliquen que volen construir ‘la xarxa de ciutadans més gran feta mai per a assegurar les garanties de les eleccions’. Esquerra critica la convocatòria electoral, però insisteix que és l’oportunitat per a ‘ratificar la majoria social a favor de la República Catalana’.

Amb aquest objectiu, els republicans volen tenir el màxim nombre d’apoderats a tots els col·legis electorals del Principat. ‘Hem d’assegurar més que mai que el dret de vot s’exerceix amb plenes garanties’, afegeixen. La web facilita eines en línia per a fomentar la participació i informar els votants, així com l’acreditació com a apoderat in cop s’ha tramitat a la Junta Electoral.

Esquerra també està donant instruccions als seus regidors perquè difonguin la importància de fer d’apoderat entre els seus militants i simpatitzants. A més, els principals dirigents del partit han començat a difondre la pàgina a través de les xarxes socials.

 

"Mai renunciarem a les urnes. Suma't a https://t.co/2WpZUwN3LY i afegeix-te a la xarxa ciutadana que assegurarà les garanties democràtiques a les eleccions".

— Oriol Junqueras (@junqueras) November 23, 2017

El 21 de desembre tenim una cita ineludible amb les urnes, una cita que entre tots i totes la garantirem #Apoderat21D https://t.co/9fqnIrvYkJ

— Marta Rovira Vergés (@martarovira) November 23, 2017

Han hecho de sus cárceles nuestra peor pesadilla, hagamos de las urnas la suya. Apodérate.https://t.co/p25eQQcLI6

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) November 23, 2017

Pàgines