El València CF ha comunicat mesures disciplinàries contra el jugador Rafa Mir, que dimecres passat va sortir en llibertat provisional amb mesures cautelars com a presumpte autor d’un delicte d’agressió sexual. Després de prestar declaració davant la jutgessa i ser alliberat, el València el va eximir d’acudir als entrenaments de dijous i divendres i es va donar uns quants dies per analitzar els fets coneguts i la situació del jugador.

El club explica que, dins les seves competències, ha estudiat la situació del punt de vista del règim sancionador aplicable a l’àmbit del futbol professional i ha decidit d’aplicar-li mesures disciplinàries. El club obrirà un expedient a Mir perquè entén que la seva manera d’actuar, en el seu temps de descans, “afecta indiscutiblement” el rendiment professional que se n’espera com a jugador del València i que perjudica la confiança dels afeccionats. Ara com ara, això s’ha traduït, segons que expliquen alguns mitjans, com ara la cadena SER, a apartar el jugador de la disciplina de l’equip, fet que farà que no jugui pel cap baix els dos partits següents, i li ha imposat una multa per haver incomplert els horaris.

Aquest matí, Mir, que juga al València cedit pel Sevilla fins al final de la temporada, ha anat a Paterna i s’ha reunit amb la presidenta, Layhoon Chan, el director corporatiu, Javier Solís, i amb l’entrenador, Rubén Baraja, que li han comunicat la decisió del club. A l’escrit, el València condemna tota mena de violència i subratlla el respecte per la presumpció d’innocència, alhora que diu que la justícia ha de marcar els temps i les actuacions.

L’ex-primer ministre italià Mario Draghi diu que la Unió Europea necessitarà un augment en massa de les inversions per a digitalitzar i descarbonitzar l’economia i augmentar la capacitat de defensa, fet que representarà un esforç de 800.000 milions l’any, uns 5 punts percentuals del PIB, fins a assolir nivells dels anys 60 i 70, si vol mantenir la competitivitat contra rivals com ara la Xina i els Estats Units. “L’única manera de ser més productius és que Europa canviï radicalment”, assenyala l’ex-president del Banc Central Europeu (BCE) a l’informe sobre competitivitat de la UE que li va encarregar fa un any la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i que han presentat plegats en una compareixença de premsa.

Per exemplificar el desafiament, Draghi ha recordat que les inversions suplementàries del pla Marshall entre el 1948 i el 1951 van representar anualment al voltant de l’1-2% del PIB. A l’informe inclou simulacions de la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional (FMI) que avaluen si un augment tan gran de la inversió és macroeconòmicament sostenible i com Europa pot desblocar una partida d’aquesta envergadura. Els resultats d’aquests simulacres mostren que l’impuls inversor es pot fer sense que hi hagi restriccions d’oferta, i que la mobilització del finançament privat serà fonamental per aconseguir-ho.

“Vaig demanar aquest informe per afrontar els envits econòmics a què ens enfrontem a casa i assolir una posició més forta en un món de competència econòmica dura. D’ençà d’aleshores, la qüestió fins i tot ha cobrat impuls i ara hi ha un consens ampli que ha d’ocupar un lloc prioritari a la nostra agenda i ha de ser al centre de la nostra acció”, ha dit Von der Leyen.

El document, que analitza els envits principals que afrontarà la UE aquests anys vinents, també considera urgent de culminar la Unió dels Mercats de Capitals, arrenglerar les polítiques industrials, de competència i comercial, a atendre unes necessitats d’inversió inèdites i a aprofundir en la coordinació de la regulació i l’eliminació de les barreres administratives. “És una qüestió existencial”, ha assenyalat Draghi, que ha destacat la importància del creixement econòmic i de fer d’Europa un lloc on les tecnologies netes puguin “florir” per aconseguir que sobrevisqui davant de la “lenta agonia” que diu que viu el continent, amb un poder adquisitiu com més va més baix i amb una gran disminució de població.

Finançament de projectes comuns

Sobre el finançament de projectes d’interès comú europeu, l’informe de Draghi adverteix que per maximitzar la productivitat caldrà un cert finançament conjunt per a invertir en béns públics europeus clau, com ara la innovació, la despesa en defensa o les xarxes transfrontereres, que considera que acabaran desproveïts sense una acció comuna. D’una altra banda, Draghi ha dit que a fi que els estats membres convergeixin més estretament en les polítiques caldrà que hi hagi tant regulació com incentius, que també requeriran finançament comú. Tot i això, l’informe afegeix que si l’estratègia no s’aplica plenament i el creixement de la productivitat no repunta, pot ser necessària una emissió de deute públic més gran perquè el finançament de les transicions sigui una proposta més realista.

Sobre això, Von der Leyen ha advocat per estudiar la voluntat política per definir els projectes d’interès comú europeu i definir com finançaran: mitjançant contribucions dels estats o nous recursos propis, alhora que ha recordat que la proposta de la Comissió ara era en mans dels vint-i-set.

Manquen solament dos dies per a la Diada d’enguany, que serà descentralitzada a cinc ciutats de Catalunya: Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa. Per primera vegada, l’organització no recau exclusivament en l’Assemblea Nacional Catalana, sinó que anirà a càrrec de sis entitats diferents: l’ANC, Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical, el CIEMEN i els CDR Catalunya. Avui, han presentat conjuntament un decàleg amb deu motius per a ser a la manifestació de demà passat.

Les entitats independentistes convocants de la manifestació unitària de l’Onze de Setembre han fet una crida a mobilitzar-se perquè, segons que alerten, amb la desmobilització “tan sols hi guanya l’estat espanyol” perquè “paralitza el moviment i normalitza el maltractament sistemàtic de l’estat espanyol amb Catalunya”. En un comunicat en forma de decàleg, les organitzacions han dit que la mobilització havia de servir per a demostrar que l’anhel d’independència continuava latent, les aspiracions nacionals, intactes i el moviment, compromès.

Quins seran els concerts de la Diada 2024 a Barcelona?

Les entitats han volgut donar deu arguments als ciutadans per a manifestar-se per la Diada. Entre les qüestions que destaquen hi ha la intenció de pressionar la classe política perquè posi fi a l’agenda “purament electoral i autonòmica” i avanci en accions adreçades a recuperar la lluita per la independència. Segons que creuen, la seva pressió és necessària després dels canvis de correlació de forces al parlament.

A més, volen que la Diada també serveixi per a denunciar l’espoli fiscal, la repressió i el “cop d’estat judicial”. A banda, creuen que les mobilitzacions independentistes encara capten l’atenció internacional i opten, per tant, per mantenir el focus internacional.

Ja podeu comprar la samarreta de la Diada 2024 de l’Assemblea

Podeu llegir-los sencers ací:

Marta Vilalta, secretària general ajunta d’ERC, ha reiterat les disculpes en nom del partit pel cas dels cartells dels Maragall: “Són vergonyosos, no es poden justificar de cap manera”, ha dit. Però alhora ha denunciat que la publicació de converses internes per WhatsApp i Signal sobre el cas són un “atac personal” a la secretària general d’ERC, Marta Rovira, enmig del procés cap al congrés del 30 de novembre. “No s’hi val tot per a guanyar”, ha dit en una conferència de premsa, i ha demanat que el debat congressual fos respectuós i constructiu. “Intentar utilitzar totes les arts per guanyar un congrés no servirà per a res, farà mal al projecte col·lectiu”, ha dit, sense esmentar directament el sector encapçalat per Oriol Junqueras, a qui unes altres vegades i a porta tancada el sector afí a Rovira ha atribuït la responsabilitat de l’aflorament del cas dels cartells. Vilalta també ha dit que Rovira es pronunciaria sobre la publicació dels xats quan ho cregués oportú, perquè considera que era hora de donar explicacions, tot i que avui no ha pogut ser a la seu d’ERC. El matí que els cartells van ser trobats a algunes seus d’ERC, Rovira va considerar que en podrien treure alguns rèdits electorals. “És una campanya tan agressiva que si la denunciem públicament potser arrenquem uns quants vots de solidaritat”, va dir en un xat intern.

Vilalta ha defensat l’actuació interna d’ERC a l’hora d’assenyalar i sancionar els responsables dels cartells. Després de la investigació que en va fer el responsable de compliment, la comissió de garanties ha de resoldre els expedients sancionadors de Sergi Sabrià, ex-vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern, que també va avançar la sortida de l’executiu tot i declarar que no n’era responsable; de Marc Colomer, ex-vice-secretari de Comunicació d’ERC; del militant de l’Anoia que va fer l’encàrrec als tres joves que van penjar els cartells, i de l’ex-director de comunicació, Tolo Moya. Sabrià i Colomer podrien rebre a tot estirar una sanció lleu. El militant de l’Anoia entoma la possibilitat d’una expulsió com a sanció molt greu i Moya podria rebre una sanció greu. Aquests dos darrers també han estat suspesos preventivament de militància.

La investigació es tancarà si algun implicat es dóna de baixa

L’executiva va demanar la setmana passada a la comissió de garanties la màxima celeritat perquè resolgués els expedients. “Esperem que pugui ser tan aviat com sigui possible”, ha assenyalat Vilalta. Quan li han demanat per la possibilitat que alguns dels responsables dels fets es donin de baixa per esquivar la investigació interna, ha constatat que, si algun dels implicats deixava de ser afiliat d’Esquerra, el partit ja no podria actuar. Una altra cosa és que hi hagués delictes, i hi hauria unes altres vies, com ara la judicial, que s’haurien d’obrir, ha dit, però aquest no és el cas de l’afer dels cartells. El procés judicial es va tancar quan l’afectat principal i autor de la denúncia, l’ex-cap de files d’ERC a Barcelona Ernest Maragall, va decidir que no tenia sentit que continués, després de saber que l’encàrrec dels cartells va sortir de dins el partit. Maragall va anunciar que es donava de baixa d’ERC el 22 de juliol en una conferència de premsa. Va explicar que ho feia per agafar una distància crítica amb l’organització i per no donar aparença de normalitat als fets, pel risc que es confongués el silenci que havia mantingut amb “conformitat” o “complicitat”.

Un conseller nacional demana les factures de “la B”

Aquests darrers mesos aquest afer ha originat tensions i malestar dins el partit, enmig de l’enfrontament entre els sectors afins a Oriol Junqueras i Marta Rovira, i encara hi ha militants i quadres que en demanen explicacions. És el cas del conseller nacional Joan Puig, que, tal com va avançar el Món i va confirmar VilaWeb, ha demanat al partit totes les factures de l’estructura de comunicació paral·lela, anomenada “la B”. En un escrit de final d’agost adreçat a la comissió de garanties i al president del consell nacional, Josep Maria Jové, també demana que “el trencament del carnet del partit per part d’alguns dels responsables de les campanyes de falsa bandera no impedeixi la investigació fins a les darreres conseqüències de les responsabilitats de malmetre ERC”. Puig reclama que en el pròxim consell nacional, previst per al 21 de setembre, s’expliqui qui són els responsables d’aquestes campanyes i proposa que fins i tot s’endarrereixi el congrés si cal. El partit avança cap a un congrés amb quatre candidatures per a rellevar la direcció si tots els sectors aconsegueixen de recollir els avals necessaris per a poder-hi optar.

La Junta de Castella-la Manxa, presidida pel socialista Emiliano García-Page, ha registrat avui telemàticament un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei d’amnistia, segons que han confirmat fonts d’aquest executiu. El govern castellano-manxec ja havia acordat d’interposar el recurs el 30 de juliol passat, quan va dir que la llei era una arbitrarietat que contravenia el text constitucional i que vulnerava el principi d’igualtat. El recurs arriba en pena pluja de recursos d’inconstitucionalitat contra la llei per part dels governs autonòmics del PP.

Ara, fonts de la Junta que esmenta l’ACN han volgut desmarcar el seu recurs de l’estratègia del PP. “Si Ferraz no ens marca l’agenda, Génova encara menys.” L’objectiu, segons la Junta, és “defensar els interessos de la comunitat autònoma com a part integrant de l’estat autonòmic previst a la constitució”.

Madrid, Cantàbria, Múrcia i l’Aragó ja han registrat els seus escrits, i la resta els presentaran abans no expiri el termini demà passat.

A diferència del PP, el govern de García-Page no ha demanat la recusació de cap dels magistrats del TC.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) podria enviar al Tribunal Suprem espanyol el cas de tres independentistes de Granollers condemnats per havr atacat mossos d’esquadra el primer d’octubre de 2020 a Barcelona, però que ja havien estat amnistiats. Segons la sentència, els joves van tirar pedres a una furgoneta dels Mossos d’Esquadra. A més, a un dels joves li van imposar mig any més de presó per haver envestit un agent.

Els anomenats “Tres de Granollers” van ser dels primers amnistiats, però el recurs de l’advocat d’un mosso podria capgirar la situació. El TSJC ha instat les parts a definir-se sobre el recurs i si s’ha d’elevar al Suprem, que ja s’ha manifestat contra l’amnistia i ha presentat qüestions d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional espanyol.

L’Audiència de Barcelona els va condemnar per haver tirat pedres contra almenys una furgoneta dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra durant els aldarulls d’una manifestació pel centre de Barcelona, en concret a la confluència dels carrers de Balmes i Pelai. Quan van ser arrestats van oposar-hi resistència i van colpejar alguns agents, un dels quals va ser objecte de lesions i ara ha recorregut contra l’amnistia.

El recurs del mosso, segons que ha pogut saber l’ACN, es fonamenta justament en aquestes lesions, que podrien no ser incloses en la llei d’amnistia, en el fet que es donin per provats els fets de la sentència de l’Audiència de Barcelona, encara que havia estat objecte de recurs al TSJC, i en la suposada invalidesa de la llei d’amnistia.

“És una campanya tan agressiva que si la denunciem públicament potser arrenquem uns quants vots de solidaritat”, va respondre Marta Rovira, secretària general d’ERC, quan va ser informada en un xat intern de l’aparició dels cartells sobre els germans Maragall en uns quants casals de Barcelona. VilaWeb ha tingut accés a una captura de pantalla en què es pot llegir la primera reacció de Rovira i l’exclamació de Marta Vilalta, secretària general adjunta del partit: “És molt fort.” Tot seguit, qui reacciona és Carles Foguet, aleshores director general de Comunicació del govern, amb un missatge de conformitat amb l’afirmació de Rovira que la campanya els podia donar algun rèdit electoral en forma de solidaritat: “+1.000”.

 

Eren quarts de deu del matí del 9 de març de 2023, i els cartells havien estat penjats aquella nit, tal com informa la persona que comença la conversa amb la informació, de la federació de Barcelona. En aquell moment, segons que va dir Rovira, ella no havia estat informada que l’encàrrec dels cartells havia sortit de dins el partit, de l’estructura B, però no es pot confirmar a partir del que es diu en la conversa. Catalunya Ràdio ha avançat aquesta i conversa interna i algunes altres que indiquen que Rovira coneixia i comptava amb el funcionament de “la B”. El gener del 2024, quan ja sabia que l’encàrrec dels cartells provenia d’ERC i, en concret, de l’estructura paral·lela, va demanar d’activar aquesta estructura per reaccionar davant les declaracions d’un diputat de Junts sobre la llei d’amnistia. “Com estem de campanya B?”, va dir en aquella conversa.

En una altra conversa, a què ha tingut accés Catalunya Ràdio, Rovira proposa de presentar una denúncia per a aclarir l’origen de la campanya: “Del tema dels cartells potser hauríem de posar denúncia i que els Mossos comencin una investigació demanant que s’examinin les càmeres del veïnat. Aviam si trobem alguna cosa.” Qui ho va fer finalment va ser Ernest Maragall, aleshores candidat d’ERC a Barcelona.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha anunciat que el seu govern ha presentat avui el recurs d’inconstitucionalitat contra la llei d’amnistia i ha demanat les recusacions dels magistrats Cándido Conde-Pumpido, Juan Carlos Campo i Laura Díez. Avui també ho ha fet el govern d’Aragó, i el de Cantàbria ho farà al llarg del dia d’avui. A més, avui a les 17.00, el Consell es reunirà per aprovar de presentar el recurs. Els recursos van acompanyats de la petició de recusació de diversos magistrats progressistes a qui el PP vincula amb el PSOE per intentar bolcar la majoria. El termini de presentació dels recursos expira el pròxim dimecres, 11 de setembre. En cap cas els recursos no aturarien l’aplicació de l’amnistia.

De fet, dijous passat el partit ja en va registrar el recurs en contra. La secretària general del PP espanyol, Cuca Gamarra, va remarcar que era necessari i una “obligació moral” del partit. Per la seva banda, Isabel Díaz Ayuso ha dit que la Comunitat de Madrid no s’estaria de braços plegats: “És una llei escrita al dictat dels qui van tractar de donar un cop d’estat des de Catalunya, arbitrària i obscenament inconstitucional.”

Ayuso ha explicat que el govern de Madrid considerava que en la tramitació parlamentària de la llei s’havien infringit preceptes de la constitució espanyola i del reglament del congrés espanyol, i que això havia originat una reforma encoberta de la constitució.

Quant a les recusacions dels jutges, ha sostingut que les demanaven, entre més raons, per la seva vinculació “pública i notòria” amb el PSOE, partit que va presentar la llei d’amnistia, cosa que considera que els inhabilita per a enjudiciar la constitucionalitat de la llei. “Aquest és el motiu pel qual l’ex-ministre Camp ha demanat d’abstenir-se del debat que es tindrà aquest dimarts”, ha recordat.

La batalla de les recusacions

El ple del Tribunal Constitucional espanyol iniciarà demàel debat sobre l’amnistia. Té sobre la taula l’admissió a tràmit –que previsiblement prosperarà– d’una qüestió d’inconstitucionalitat plantejada pel Tribunal Suprem espanyol per la no aplicació de la llei d’amnistia sobre un cas de desordres públics a Girona. El debat del recurs del PP no començarà fins al ple del 24 de setembre.

També debatrà per primera vegada sobre les recusacions i abstencions. El recurs del PP i de la Comunitat de Madrid va acompanyat d’una petició de recusació de tres dels 12 magistrats del TC: el president, Cándido Conde-Pumpido, l’exdirectora general de la Moncloa Laura Díez i l’exministre Juan Carlos Campo. Tots per la seva “pública i notòria vinculació ideològica amb el PSOE”.

La setmana passada Campo (que s’havia manifestat contrari a l’amnistia) ja va demanar apartar-se de les deliberacions pel seu paper com a exministre socialista. Una decisió que ha de ratificar el ple del Tribunal Constitucional d’aquesta setmana i que deixa la majoria progressista amb només un vot d’avantatge davant els conservadors, sis vots a cinc.

El PP pretén apartar de la discussió dos magistrats més, fet que bolcaria la majoria a favor dels conservadors, però fonts del TC ja van apuntar la setmana passada que aprofitaran un precedent creat pel sector conservador el 2021 –per no acceptar recusacions contra la sentència del procés- per evitar que s’aprovin aquestes peticions.

Entre sis mesos i un any

Fonts del TC van apuntar la setmana passada que la resolució de la qüestió de fons de la llei d’amnistia es resoldrà en un termini d’entre sis mesos i un any. Els recursos d’empara es resoldran mitjançant una sentència unificada, mentre que els recursos presentats pel PP i les comunitats autònomes i les qüestions d’inconstitucionalitat tindran cadascun la seva respectiva sentència.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, va voler explotar políticament els cartells que atacaven els germans Pasqual i Ernest Maragall quan van ser penjats. Així ho revelen unes converses en un grup de Signal a què ha tingut accés Catalunya Ràdio i que VilaWeb també ha pogut consultar. Ella i més membres de l’equip de campanya de Maragall per a les eleccions municipals en van parlar el 9 de març de 2023, el matí després d’haver estat penjats els cartells a prop de seus d’ERC a Barcelona. El primer missatge en aquell grup de Signal va ser d’un dels membres de l’equip de Maragall, que va compartir fotografies dels cartells amb el següent missatge: “Aquesta nit algú ha fotut aquests cartells.” La primera resposta és de Rovira, sis minuts després, que diu: “És una campanya tan agressiva que si la denunciem públicament potser arrencarem uns quants vots de solidaritat.

Aleshores encara faltava més d’un any perquè el diari Ara fes públic que els cartells injuriosos eren un encàrrec d’ERC i, segons que ha dit públicament Rovira, ella encara no ho sabia. La següent a respondre en la conversa de Signal és la diputada Marta Vilalta, que diu: “Que fort.” Després, un dels estrategs del partit, que Catalunya Ràdio no identifica, respon “+1.000”, donant suport al missatge de Marta Rovira. Tot seguit es comença a parlar de quina estratègia seguir i de si s’ha de fer servir políticament el cas, tenint en compte com afectarà Ernest Maragall i el dolor que li pot causar. Els dubtes els expressen, sobretot, persones més pròximes a Maragall. Una de les persones de l’engranatge comunicatiu d’ERC demana de no tenir-lo tant en compte. Diu que si les decisions les pren el candidat, sempre seran més conservadores que no cal. Marta Rovira diu: “Animeu l’Ernest i escolliu el tempo. No hi ha pressa. Es pot guardar per a quan sigui millor. Allò que ha existit ningú ho farà desaparèixer.”

Quan els fets es fan públics, tot canvia. El Periódico és el primer mitjà de comunicació que ho publica, i aviat hi ha un piulet d’Ernest Maragall. De seguida, tota la classe política li fa costat, fins i tot rivals. Pel grup comparteixen un missatge de condemna de Xavier Trias, i Rovira diu: “Del tema dels cartells, potser hauríem de posar denúncia als Mossos i que comencin una investigació demanant les càmeres del veïnat. A veure si trobem alguna cosa.” Finalment, Maragall mateix va presentar la denúncia, però la va acabar retirant quan la policia va haver-ne identificat els autors materials, vinculats a ERC.

Rovira va demanar d’activar l’estructura B quan ja sabia que eren responsables dels cartells contra Maragall

Catalunya Ràdio ha tingut accés a més converses privades de dirigents d’ERC relatives a l’estructura B, que s’encarregava del joc brut polític i que, a més d’haver ordenat que es pengessin els cartells contra els germans Maragall, també va orquestrar campanyes de desprestigi digital contra adversaris polítics i va enviar un grup de mariachis a la seu de Junts quan debatien si sortien del govern.

El 27 de gener de 2024, gairebé un any després dels cartells i quan, segons que va explicar Sergi Sabrià quan va plegar, Rovira ja sabia que els cartells havien estat obra de l’estructura B, va demanar de reactivar-la. Tot plegat, arran d’una entrevista a un diputat de Junts sobre l’amnistia. Catalunya Ràdio no ha explicitat quina entrevista era, però aquell dia El Nacional va publicar una entrevista al diputat Josep Pagès amb el titular “L’amnistia només serà real si s’elimina el terrorisme de les exclusions”.

“Aquest paio no és aigua clara. De debò. S’ho carregarà tot. Què hem de fer? És al·lucinant que amenaci més ell que els poders fàctics espanyols. Com estem de campanya B?“, va escriure Rovira en un grup amb els seus afins, segons que ha revelat Catalunya Ràdio. Quan el diari Ara va destapar l’escàndol de les campanyes brutes d’ERC, Rovira va comparèixer públicament i va negar-ne la major part. “D’estructura B, Esquerra Republicana no en té. No hi ha estructures paral·leles”, va dir, i va explicar que, en tot cas, tenien “campanyes d’activisme” per a fer propaganda política favorable a ERC però sense el logotip del partit.

La resposta al missatge de Rovira la va donar Sabrià, que va contestar: “Algú tenim.” Aquest algú, diu Catalunya Ràdio, és el militant responsable dels cartells contra els Maragalls, que va continuar dins el partit. Va ser una de les dues persones que va contractar els nois que van penjar els cartells i, després, va continuar treballant a l’estructura B. Catalunya Ràdio diu que ho ha corroborat tant amb factures com amb missatges privats en què rep ordres del partit.

L’estructura B va continuar existint

L’estructura B era un grup de militants del partit que dissenyaven campanyes per a tenir impacte sense les sigles d’ERC, i a qui el partit pagava mitjançant l’empresa Relevance. Ells eren autònoms per a fer accions, però recollien idees de dirigents d’ERC mitjançant un grup de Signal en què hi havia Sergi Sabrià i més membres del departament de comunicació.

En una de les converses a què ha tingut accés Catalunya Ràdio, Sabrià demana a Tolo Moya, ex-director de comunicació i assenyalat com a responsable de la trama, que es posi en contacte amb el militant responsable de l’estructura per pagar-li algunes factures. Una vegada l’Ara va haver publicat tota la trama de l’estructura B, ERC el va acomiadar i ell ha denunciat que el procés intern d’ERC no s’havia fet correctament.

Tolo Moya acusa ERC de mentir sobre els cartells dels germans Margall i anuncia que emprendrà la via judicial 

Ni Marta Rovira ni Tolo Moya no han volgut parlar amb Catalunya Ràdio per donar la seva versió de les converses filtrades. Moya diu que no parlarà perquè el cas és judicialitzat; i l’entorn de Rovira diu que són converses privades filtrades amb intencionalitat per la proximitat del congrés del partit i que els xats demostren que ella no era conscient que els cartells eren obra de gent vinculada a ERC.

Aquest estiu, Barcelona s’ha vestit de gala per acollir la Copa Amèrica de vela, un esdeveniment que, segons la previsió oficial, havia de projectar la ciutat al món i atraure milions de visitants. No obstant això, passejant pel Moll de la Fusta, la Barceloneta o el Port Olímpic, la realitat no sembla complir aquestes expectatives. Tot i l’entusiasme primer, l’afluència de visitants és modesta i les terrasses i zones destinades al públic de les regates es mostren buides, tal com han confirmat les xarxes socials i unes quantes visites in situ fetes per la Directa, que avui en publica una investigació.

[RECULL FOTOGRÀFIC] Mig buit: la Copa Amèrica a Barcelona desperta poc interès

La Plataforma No a la Copa Amèrica considera un frau i una estafa els informes de previsió d’assistència de visitants a les regates de vela a Barcelona i es planteja de dur-los a la Sindicatura de Comptes o fins i tot l’Oficina Antifrau de Catalunya. Albert València, portaveu de l’entitat, ha explicat que la informació publicada per La Directa confirma la sospita que les xifres de visitants i espectadors estaven inflades per justificar el suposat retorn econòmic de l’esdeveniment. “Volem arribar fins a les últimes conseqüències, volem saber qui ha tingut a veure amb l’ús fraudulent de les dades falsejades”, ha subratllat.

Fins i tot el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha reconegut que l’impacte esperat no es feia notar ni en l’ocupació hotelera ni en l’arribada en massa de turistes. Arran d’això, emergeix la pregunta oberta de si la Copa Amèrica ha fracassat i, encara més, si les previsions de grans audiències i una allau de visitants eren basades en dades reals.

La Directa destapa un seguit d’irregularitats en els mètodes de recompte de visitants i audiències que s’han fet servir per justificar la declaració de la Copa Amèrica com a esdeveniment d’excepcional interès públic (EEIP), indispensable perquè li fossin atorgades subvencions i beneficis fiscals. Segons aquesta investigació, les xifres presentades per l’organització, inclosa la previsió de 2,5 milions de visitants, no tenen base científica i estan clarament inflades.

El sistema emprat per comptar els visitants no distingeix entre aquells que realment assisteixen a les regates i els que simplement passegen per la zona. Això vol dir que qualsevol persona que transiti repetidament pel Moll de la Fusta o les platges de la Barceloneta o el Bogatell pot ser comptada unes quantes vegades. Un mètode que, segons l’organització, també s’ha emprat en competicions anteriors de la Copa Amèrica en ciutats com ara Auckland, Bermuda i San Francisco. A més, els càlculs de despesa per part dels visitants són basats en prediccions esbiaixades que multipliquen per catorze l’impacte econòmic real de l’esdeveniment.

Segons dades contrastades, mentre a Auckland tan sols es van comptar 51.000 pernoctacions directament vinculades a la Copa Amèrica, l’organització de Barcelona ha venut la idea que s’arribaria als 2,5 milions de visitants. Aquesta inflació de xifres es trasllada també als informes d’impacte econòmic, que preveuen una despesa total de més de 1.115 milions d’euros, una estimació que es basa en dades molt qüestionables.

Per això, València considera que les entitats, partits polítics i institucions que han donat suport a la Copa Amèrica han estat enganyades o que s’han deixat enganyar pels organitzadors i pels informes. El portaveu ha criticat el “secretisme” i les “clàusules de confidencialitat” del contracte entre les administracions i els organitzadors per tal que aquests rebin uns 57 milions d’euros en subvencions públiques i diversos beneficis fiscals, ja que l’esdeveniment ha estat declarat d’interès públic.

Entre els informes, en destaca un de la UPF que justifica els beneficis de la Copa Amèrica, i critica que hagués acceptat de manera acrítica les dades proporcionades pels organitzadors sense validar-les.

Audiències inflades: una trampa terminològica

La manipulació de xifres no es limita tan sols als visitants. L’audiència televisiva de la Copa Amèrica també ha estat exagerada. Segons l’organització, la competició d’Auckland va atreure 941 milions d’espectadors, cosa que la situava com el tercer esdeveniment esportiu més vist del món, tan sols per darrere dels jocs olímpics i el mundial de futbol. No obstant això, aquesta xifra és enganyosa. Tal com revela l’informe final, l’audiència real dels esdeveniments en directe va ser de només 68,2 milions de persones. La xifra de 941 milions s’obté sumant totes les audiències de programes que simplement van esmentar la Copa Amèrica.

Aquesta distorsió en les dades permet a l’organització de posicionar la Copa Amèrica com un dels esdeveniments amb més impacte mundial, però la realitat és ben diferent. Unes altres competicions com ara el mundial de rugbi, la Superbowl, el Tour de França i els partits de futbol com el Barça-Madrid superen àmpliament l’audiència de les regates de vela.

Avui, 9 de setembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Amparo Piquer: “Tinc les portes obertes a parlar amb una candidatura que compartesca el meu full de ruta”
—Les amenaces contra la premsa: per què estem tots en perill? | Editorial de Vicent Partal
—Què és el corredor Filadèlfia, i per què és tan important per a un alto-el-foc a Gaza?
—El contraban de persones a Chinatown
—“És com un Lego”: el túnel submarí que trenca rècords i vol revolucionar la mobilitat al nord d’Europa
—Català o castellà encobert? La ubiqüitat del “català ortopèdic” | Article del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
—Ada Colau confirma que abandona l’Ajuntament de Barcelona, però que podria tornar a ser candidata el 2027
—El Col·lectiu Primer d’Octubre també presentarà una candidatura al congrés d’ERC

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara: 

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza: 

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

En aquesta secció aquests darrers anys hem anat comentant i informant de tots els magnífics treballs narratius de no-ficció de Patrick Radden Keefe (Dorchester, Massachusetts, 1976) publicats en català per Edicions del Periscopi (No diguis res, L’imperi del dolor, Canalles). I sempre amb bona traducció de Ricard Gil. Ha estat un plaer i una lliçó llegir-lo i ser dels primers a contribuir a descobrir-lo al gran públic. El ressò que ha tingut entre nosaltres ha estat important, fins al punt que enguany Radden Keefe ha estat el primer convidat del programa Resident CCCB en col·laboració amb la UOC.

L’obra que ara surt a les llibreries, Caps de serp, publicada en anglès el 2009, va ser el seu primer i extens treball d’investigació en profunditat, escrit, com totes les seves obres, amb un ritme extraordinari i un talent narratiu que el situa en un lloc de privilegi entre el periodisme i la literatura, terreny, el de l’anomenada no-ficció, en què ha destacat com un mestre. En aquest cas, l’autor es va endinsar durant tres anys en les profunditats més ocultes del misteriós món de les màfies xineses de Chinatown, de Nova York, dedicades, sobretot, al contraban de persones, però amb derivades també en el tràfic i venda de drogues, el joc, la prostitució i el gangsterisme.

Podeu comprar Caps de serp de Patrick Radden Keefe a la botiga de VilaWeb
Chinatown, Nova York. L’accident del Golden Venture

L’espurna que va encendre la metxa d’aquesta investigació internacional de tres anys de Patrick Radden Keefe va ser el naufragi del vaixell Golden Venture a Rockaway, Queens, Nova York, el 6 de juny de 1993. Les bodegues del vaixell duien anxovat un carregament clandestí d’uns tres-cents ciutadans xinesos il·legals, homes, dones i nens. Deu dels quals van morir ofegats per la tempesta quan provaven d’arribar a la platja i els que van sobreviure van ser retinguts en unes quantes presons fins que es tramités la sol·licitud d’asil. L’odissea d’aquells immigrants havia començat quatre mesos abans a Bangkok, i havien passat per Mombasa, el cap de Bona Esperança, fins a travessar l’oceà Atlàntic.

Els immigrants clandestins eren guiats i organitzats per uns quants “caps de serp”, que es dedicaven al tràfic il·legal de persones. La majoria provenien de la regió xinesa de Fujian i, havien travessat Myanmar a peu i havien passat clandestinament a Tailàndia per la zona del Triangle d’Or. A Bangkok havien esperat unes quantes setmanes amuntegats en pisos tancats, fins que els caps de serp van aconseguir de llogar un vaixell. A Mombasa, Kenya, van haver d’esperar encara més perquè es va haver de comprar un vaixell nou. La travessa en general va ser molt dura, amb tempestes, poc menjar, condicions insalubres, violència i malalties.

Fins a acabar, finalment, amb el naufragi a Queens. Després van venir les detencions, els hospitals, les presons i una llarga epopeia que va posar en evidència les contradiccions del sistema d’immigració nord-americà i els mètodes de les trames mafioses de contraban d’éssers humans que, de feia molts anys, històricament, operaven a Chinatown.

El periodista Patrick Radden Keefe es va posar a treballar en el tema i l’any 2006 en va publicar un reportatge revelador a The New Yorker. Tres anys d’investigació exhaustiva després publicaria Caps de serp.

Viatgers clandestins del Golden Venture, a la platja (fotografia: The New York Times). Destapar l’univers il·legal de les màfies xineses

Al llibre, l’autor ens descobreix tot un univers il·legal críptic, que havia restat molts anys en la foscor, fins i tot per l’FBI i el govern, cosa que encara afegeix més mèrit a la seva tasca d’investigació periodística. L’autor hi va dedicar tres anys, va entrevistar centenars de persones, algunes de les quals surten amb noms i cognoms i unes altres han preferit de ser informadors anònims. Entre les fonts, ha parlat amb agents de policia i de l’FBI, de l’INS (Oficina d’Immigració i Naturalització dels Estats Units), experts, professors, analistes, periodistes, immigrants, mafiosos i víctimes de les màfies de contraban de persones que, en aquest cas, són dirigides pels caps de serp. El nom fa al·lusió als qui guien i encapçalen una filera d’il·legals o a les marques que deixa un cos a terra quan s’arrossega fent ziga-zagues per travessar per sota les tanques de filferro de les fronteres.

La investigació l’ha portat a viatjar per tot arreu del món i entrevistar policies, advocats, periodistes, experts i protagonistes a Mombasa, la Xina, Bangkok, Pattaya i Hong Kong. El resultat és un veritable enjòlit, amb arrels a la història a partir del segle XIX, als EUA i a la Xina. Descobrint i relatant sempre les vides i les accions dels protagonistes reals, amb emoció i precisió, amb grans dots d’observació i descripció física i psicològica, Radden Keefe ens destapa tota una trama a l’ombra de les nostres societats que es nodreix de les necessitats migratòries dels xinesos que volen fugir de la repressió política i la pobresa i, a la vegada, s’alimenta de l’enginy secret clandestí dels xinesos i de les contradiccions i les aberracions legals que van canviant, evolucionant, en positiu o no, al llarg dels anys, fruit de les circumstàncies polítiques i econòmiques.

Carrer Mott, a Chinatown (fotografia: Wikimedia Commons). La increïble Germana Ping

Patrick Radden Keefe investiga el funcionament intern a l’ombra de l’imperi multimilionari internacional del contraban de persones de la Xina a Nova York, que va forjar Cheng Chui Ping, àlies Germana Ping, una xinesa fascinant de mitjana edat, que operava en un petit i humil basar de Chinatown, amb ramificacions a la Xina, Myanmar, Laos, Tailàndia, Kenya, el Canadà, Guatemala i Florida (EUA). La història real d’aquesta màfia creada i dirigida amb mà de ferro i una precisió impecable, durant molts anys, per la Germana Ping, supera de bon tros qualsevol novel·la de ficció que s’hagi escrit sobre qüestions similars.

Després de molts anys d’investigar-la, quan l’FBI la va poder detenir va descobrir que aquella dona xinesa d’aparença humil que tenia un petit basar a Chinatown era la cap de serp principal i més respectada de la història, i que es dedicava de feia molts anys al tràfic i contraban clandestí de ciutadans xinesos. Havia començat a partir de l’experiència del seu pare i més familiars fins a arribar a perfeccionar de tal manera els mètodes que, com les serps, havia aconseguit de ser molt escorredissa i misteriosa.

Quan un agent d’immigració es va creure en condicions d’amenaçar-la que l’acabaria enxampant. Ella, impertèrrita, li va etzibar: “No teniu prou temps per a enxampar-me. Ni recursos.” Finalment, anys després, va caure. Ningú no ho hauria dit mai, però la policia va descobrir aleshores que era propietària d’uns quants restaurants xinesos, una botiga de roba, immobles a Chinatown, apartaments a Hong Kong i una granja a Sud-àfrica. A banda del contraban de persones, el seu negoci principal era una xarxa bancària clandestina amb ramificacions de Nova York a Tailàndia, Singapur, la Xina i Hong Kong.

Les referències a films com ara Chinatown, The gangs of New York, El padrí i Manhattan sud són inevitables, però ací tot és veritat, tot ha passat de debò. Encara se sent l’espetec dels trets i es percep l’olor de la sang dels assassinats per les bandes mafioses de Chinatown. Com també els laments dels qui s’han ofegat a alta mar i els plors dels torturats en la solitud de les seves cel·les o en la foscor de les bodegues dels vaixells o els amagatalls secrets construïts als magatzems de Chinatown.

Les tríades xineses han estat protagonistes de molts films. Els imprescindibles fets històrics

L’autor ha tingut accés a arxius, documents oficials i policíacs, familiars i històrics per a reconstruir, amb total fidelitat contrastada, una història que es remunta als treballs forçats d’esclaus que feien els xinesos en la construcció del ferrocarril i les mines dels EUA al segle XVIII i XIX, fins a arribar als temps de la Revolució Cultural de Mao o les reformes de Deng Xiaoping, passant per les presidències de George Bush i Bill Clinton.

Els fets històrics de segles enrere que ens relata l’autor són imprescindibles per a comprendre les trames delictives de les màfies xineses d’avui dia. En aquesta línia, Patrick Radden Keefe aporta dades molt valuoses. Com ara que a mitjan segle XIX als EUA hi vivien solament trenta-tres milions de persones; a la Xina, en canvi, n’hi vivien quatre-cents trenta. De fet, la mà d’obra xinesa va substituir els esclaus negres quan es van poder emancipar.

Cap al 1867, gairebé el 70 % dels treballadors de les mines a l’oest de les muntanyes Rocalloses eren xinesos. També van ser ells que van construir el ferrocarril d’est a oest. Moltes de les grans fortunes americanes d’aquells anys es van edificar sobre la mà d’obra xinesa, però els xinesos van pagar un preu devastador per l’esforç. Més de mil treballadors van morir durant la construcció del ferrocarril. Nou mil quilos d’ossos van ser repatriats a la Xina.

Malgrat tot, per als xinesos, Amèrica era la terra promesa. L’anomenaven la Muntanya d’Or. Durant dècades van fer tot el van poder per arribar-hi i instal·lar-s’hi, fos com fos, malgrat els riscs. Fins avui. L’any 2000, per exemple, hi havia un gran nombre de multimilionaris d’ascendència xinesa que tenien arrels a la província de Fujian, d’on és originària la gran protagonista de Caps de serp, la Germana Ping. El lema dels xinesos de Fujian era: “Un en porta deu. Deu en porten cent.” Segons un cap de la comunitat de Fujian a Nova York, el contraban de persones tenia grans avantatges: “Era un negoci més bo que el tràfic de drogues. Més beneficis, menys riscs. Si t’enxampen i et declares culpable immediatament, només passes sis mesos a la presó. L’altre avantatge és que la mercaderia sap caminar.”

Chinatown, Nova York. El context a la Xina i als EUA

Radden Keefe no es deixa cap fil per a estirar i investigar, amb una meticulositat i curiositat infinites, fins que aconsegueix de reunir, i fer encaixar, totes les peces d’un trencaclosques monumental que s’alimenta de la vida i la política, la història, l’economia i el dret, l’audàcia, la violència i el crim, sense escatimar emocions, enginy, por, misèria i corrupció.

A banda de tot l’univers humà que s’amaga en la il·legalitat rere el teló de Chinatown, la llei i l’ordre, al llibre també hi ha una introspecció en el món rural xinès, les tradicions, la cultura, les conseqüències socials i familiars de fets històrics com les guerres de l’opi o la revolució cultural, la repressió, les mesures esterilitzadores de Mao Zedong o la repressió contra els joves i els dissidents després dels fets de la plaça de Tian’anmen.

També s’hi veu el xoc i l’adaptació d’unes quantes generacions de xinesos entre dos mons i dues cultures, dos sistemes polítics i dues maneres de viure, sobreviure, conviure i enriquir-se. De l’enginy solitari i artesanal dels pioners com la Germana Ping, fins als mètodes criminals de les bandes juvenils de Chinatown.

Tota la trama del llibre, i els fets de la vida real en què és basat, es construeix sobre el tema de les migracions, entre la legalitat i la il·legalitat, la rigidesa o l’absurd de les lleis d’asil i de refugi. Per això, el que s’hi explica transcendeix el context de Nova York i té un interès innegable per als ciutadans de tot arreu del món que segueixen els grans debats sobre immigració, asil i refugi, temes sempre d’una actualitat candent.

Un debat universal

Sobre això, és interessant com ens presenta la incompetència i corrupció d’alguns funcionaris d’INS (Oficina d’immigració i Naturalització dels Estats Units), i com algunes de les idees que emeten alguns d’aquests personatges són perfectament assimilables al discurs antiimmigració que, de fa anys, divulguen la dreta xenòfoba i l’extrema dreta pertot arreu dels EUA i d’Europa.

Com a exemple, hi ha el cas d’un dels personatges del llibre, Bill Slattery, cap de l’oficina de l’INS de Nova York. Segons ell, “les polítiques d’immigració dels Estats Units encoratjaven els immigrants il·legals a emprendre el viatge. Des del seu punt de vista, el sistema d’asil s’havia fet miques i l’acumulació de casos feia impossible acollir els immigrants un cop havien arribat. Davant de la premsa feia advertiments alarmants, afirmant que els sol·licitants d’asil fraudulents prenien el control de les fronteres al govern dels Estats Units”.

Chinatown, Nova York.

D’una altra banda, l’autor cita experts i analistes que opinen que l’únic delicte que havien comès els passatgers il·legals del vaixell naufragat Golden Venture, per exemple, era el de fugir d’un país que era perillosíssim per les seves vides i que aplicava unes lleis d’esterilització i d’avortament forçós que anaven en contra dels drets humans. En la majoria dels casos, deportar-los a la Xina volia dir lliurar-los a la repressió, la violència i la presó. El llibre es fa ressò d’alguns casos concrets.

També aporta dades molt significatives en moments necessaris per a la comprensió dels fets. Sobre la magnitud de la política xinesa d’esterilitzacions, per exemple, diu: “El 1991 la xifra de persones esterilitzades havia augmentat el 25 % i arribava als dotze milions i mig. I sovint, les dones que es negaven a interrompre voluntàriament la gestació d’aquests infants sobrants rebien multes de centenars o fins i tot milers de dòlars, en un moment en què la renda per càpita de les zones rurals xineses era de cent trenta-cinc dòlars l’any.”

La Germana Ping va treure un gran profit de la situació durant la seva vida. Havia sabut treballar amb discreció, la gent hi confiava i se servia de petites bandes juvenils de Chinatown per cobrar els seus honoraris, que, sovint, es pagaven a terminis o en canvi de feina en un restaurant o una bugaderia. A més, com ja hem dit, i el llibre explica a la perfecció, va crear una banca clandestina internacional que permetia als xinesos de donar-li els diners en mà, al seu basar de Chinatown, ella en cobrava una comissió, i algun agent seu a Hong Kong o a la Xina, lliurava en mà i en efectiu la quantitat convinguda als familiars del dipositari al seu país d’origen. La majoria dels xinesos, a causa d’entrebancs legals i de tota mena, operaven en efectiu, i això feia que l’assistència de la banca de la Germana Ping fos imprescindible. I, per a ella, un negoci multimilionari.

L’any 2006 la Germana Ping va ser condemnada a la pena màxima de trenta-cinc anys en una presó federal. Després de molts intents fallits, Patrick Radden Keefe va aconseguir d’entrevistar-la per escrit a la presó. Les seves declaracions no solament van donar més pistes sobre la increïble psicologia del personatge, sinó que també van relligar i donar explicació a algunes de les incògnites que el periodista encara tenia després de tres anys d’investigació. Caps de serp n’és el brillant resultat.

La setmana passada em va sorprendre molt que el Washington Post publicàs d’una manera molt destacada un article d’opinió d’Arthur Gregg Sulzberger. Perquè Sulzberger és el president de l’empresa editora del New York Times, teòricament la competència principal del Post.

La sorpresa es va anar tornant inquietud a mesura que l’anava llegint. Sulzberger hi descriu amb gran detall fins a quin punt la premsa avui es troba en perill als Estats Units. Però les seues paraules em sonaven massa familiars perquè, de fet, m’anaven confirmant molts dels maldecaps greus que tenim també nosaltres ací.

Fent servir exemples de tot el món, però centrant-se en els Estats Units, l’editor del New York Times advertia solemnement que la premsa viu en perill, en un perill més gran que no volem veure. I dibuixava un esquema precís que assenyala que el poder polític, sobretot, intenta de posar fi a allò que som. Els punts clau d’aquesta estratègia són aquests:

–Permetre i fomentar l’existència d’un clima hostil i agressiu contra la premsa i els periodistes.

–Fer servir els poders que té l’estat per castigar econòmicament les organitzacions periodístiques independents.

–Atacar als tribunals constantment les empreses de mitjans.

–Animar les empreses i la societat civil a atacar la premsa i a adoptar mesures que en dificulten el funcionament.

–I impulsar mitjans dòcils al poder, sotmesos, amb inversions publicitàries desproporcionades, amb subvencions, amb deduccions fiscals i amb tota mena de suports desregulats.

És un pla que Sulzberger resumeix així: “Com es veu prou clar en aquesta llista, els dirigents polítics han entès que la repressió contra la premsa és més efectiva quan és menys dramàtica.”

En conseqüència, a la major part d’Europa –o als Estats Units, com explica el text– ja no es tracta de tancar diaris o torturar periodistes, matar reporters incòmodes. És molt més efectiu fer veure que és el mercat qui t’aparta –però manipulant el mercat a partir del poder. És més fàcil, en definitiva, ofegar-te econòmicament o tallar-te l’accés a les fonts, per impedir-te d’informar. Més net. Menys evident.

Podria semblar, doncs, que Sulzberger simplement avise d’allò que podria passar si guanyàs Donald Trump als Estats Units a les eleccions del novembre, però no és així. Ho deixa clar quan posa d’exemple la manera com el president Joe Biden ha blindat la informació sobre la seua malaltia, s’ha negat a oferir entrevistes per a explicar què havia passat aquestes setmanes o ha tallat els offs, aquest mètode en què els periodistes parlen amb un polític mantenint el compromís de no citar directament res d’allò que hi diu, però amb permís per a fer-ho servir com a informació de fons en les seues anàlisis.

He dit que les paraules de Sulzberger ressonaven dins meu, perquè ell explica coses que també ens han passat a nosaltres, que passen cada dia, de fa anys, en aquest país. I perquè llegint-les, doncs, sabent que això no ens passa a nosaltres i prou sinó que ja els passa a ells i tot, ha augmentat molt la meua consciència sobre el perill, sobre el greu perill, a què restem sotmesos els mitjans, els mitjans independents.

I és que tot allò que ell explica jo ho he viscut en petita escala. Ho hem viscut en petita escala tots els qui fem VilaWeb cada dia.

Hem hagut de suportar i suportem cada dia els insults com a desqualificació personal, l’intent de ridiculització o conflictivització que aguantem dia a dia, molt especialment, però no solament, de l’extrema dreta –especialment cridanera i agressiva en aquest aspecte. Hem hagut de suportar i suportem cada dia l’alteració del mercat amb els diners públics –un escàndol monumental que ja fa anys que dura i contra la qual els nostres col·legues del Punt Avui s’han plantat i han dut el govern de Catalunya a judici. Hem hagut de suportar les amenaces judicials, que arribaren al cim quan ens van prohibir, sense aconseguir-ho, de publicar els anuncis del referèndum del Primer d’Octubre –no ja contingut editorial, sinó un simple anunci. Hem de suportar cada dia la negativa a concedir entrevistes o a deixar-nos preguntar res. Fins i tot la convocatòria d’offs que deixen fora VilaWeb, expressament. I això, dissortadament, no com una excepció sinó de part de tothom, de tots els partits i governs.

Els Comuns es van arribar a enfadar perquè, després de negar-nos el dret d’entrevistar la seua candidata, vam optar per publicar un article basat en una conferència de premsa que havia fet a l’ACN –la seua cap de premsa va arribar a dir-me que no volien que la candidata eixís a VilaWeb de cap manera. Consegüentment, Ada Colau, que havia estat entrevistada en aquest diari manta vegada abans de ser batllessa i fins i tot quan era candidata, després no ha trobat mai el moment per a respondre les nostres preguntes en una entrevista.

[Curiosament, com si volgués ser una confirmació de tot plegat, quan ja havia escrit aquest article, Crític ha anunciat una entrevista “a fons” amb Ada Colau, en què ha anunciat que abandona l’ajuntament, malgrat que els Comuns ho havien negat insistentment aquests dies.]

Esquerra, durant el seu pas pel govern, ha inflat artificialment els seus mitjans afins i ha castigat VilaWeb d’una manera escandalosa en el repartiment de la publicitat institucional. Però no únicament això: també s’ha negat a respondre moltes voltes, ha convertit aquest diari en un dels objectius de la seua ja famosa trama B i fins i tot la seua secretària general ha promogut mentides en contra meu, en un intent clar de conflictivitzar-me.

De Junts recorde molt, encara colpit, una conversa de quan vam decidir de renunciar a les subvencions discrecionals. Jo defensava que aquelles subvencions, atorgades a dit i sense criteri transparent, havien de desaparèixer per a tothom, però un funcionari del partit, aleshores amb un alt càrrec de la Generalitat, va ser capaç, en la mateixa frase, d’alabar la nostra coherència i exposar descaradament els motius reals de la subvenció: “Oh!, però aleshores no podríem pressionar ningú.” I què n’hem de dir dels silencis? Si l’editor del Times s’exclama que Biden esquive les entrevistes per a parlar de la seua salut, no seria igualment criticable que el president Puigdemont pràcticament sols concedesca entrevistes en campanya electoral i les esquive ara per a explicar, per exemple, què va fer el 8 d’agost?

Dels socialistes, i en general del corral espanyolista, no cal dir massa coses. No he oblidat mai que em van portar a judici demanant-me dos anys de presó per un article informatiu, que vàrem demostrar que era cert, publicat a VilaWeb i que els molestava. Van ser els primers en això de fer servir els tribunals per intentar espantar-nos. Com no oblide tampoc tot el que van fer arran de l’aplicació del 155. I en qualsevol cas tenen una barra tan sensacional que la descripció quedaria sempre curta. Només un comentari sobre una darrera hora: Collboni diu que deixa Twitter perquè és un perill per a la democràcia el mateix dia que ell envia la policia a prohibir als veïns banyar-se en protesta per la Copa l’Amèrica. A mi em sembla molt més perillós això darrer.

Per desgràcia ni tan sols els grups menors s’escapen. La pell fina d’alguns d’aquests altres grups i moviments sempre em sorprèn. No ja qualsevol crítica sinó qualsevol dubte que publiques sobre la seua actuació se’l prenen com un atac desaforat: “Pixa fora de test” diuen per sistema, per no entrar a debatre si hi ha alguna raó o no.

Dissortadament, això és tot un fenomen que en pocs anys ha canviat les maneres de fer i les regles del joc. I en pocs anys aquestes pràctiques han canviat el sentit de la nostra feina i del nostre paper en la societat. La publicitat institucional, per exemple, ha passat de ser un instrument per a informar la societat dels afers governamentals a ser una font descarada de finançament i de compra. I respondre preguntes, respondre una entrevista, ha deixat de ser una obligació de transparència envers els electors per passar a ser un favor que t’atorguen graciosament. Tan sols si fas bondat.

Sulzberger diu en l’article que, amb tot i això, els mitjans encara tenim molt poder i per tant molta responsabilitat. I que aquest poder l’hem d’exercir amb precaució, per més fàstic que ens faça allò que els altres fan amb nosaltres. Té raó i hi estic completament d’acord. Però justifica la importància del pas fet signant un article com aquest en les pàgines del seu competidor afirmant que els lectors han de ser conscients de totes aquestes amenaces i de les dificultats com més va més grans que té la premsa. Perquè entenguen fins a quin punt és important d’ajudar-nos, ells a nosaltres, en un moment tan complicat. Però també perquè entenguen millor que, resistint aquest embat com el resistim els mitjans independents, també nosaltres els ajudem a ells.

Perquè això no és una qüestió, principalment, de professions i projectes, sinó de democràcia i llibertat.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també

PS1. En aquesta tardor de congressos polítics importants per al país, el 19 i 20 d’octubre es farà el de Més Compromís, una formació també sacsada per la convulsió política. Per parlar-ne, Esperança Camps ha entrevistat la secretària general del partit, Amparo Piquer: “Tinc les portes obertes a parlar amb una candidatura que compartesca el meu full de ruta”.

PS2. El corredor Filadèlfia s’ha convertit, amb la situació dels ostatges, en el principal obstacle per a un acord de pau entre palestins i israelians. Per això avui us expliquem amb tota mena de detalls què és aquesta petita franja de terreny que Netanyahu qualifica de territori imprescindible per a la pau i la seguretat d’Israel i el control de la qual és una violació clara dels acords històrics entre Israel i Egipte. Com tantes altres vegades, us presentem uns mapes molt aclaridors.

PS3. Dimecres, amb motiu de la Diada, VilaWeb repetirà la tradicional jornada de portes obertes que permet als lectors i subscriptors de visitar la redacció per a entendre millor com treballem i fem les coses en el dia a dia. Tota la informació sobre aquesta jornada i sobre com apuntar-s’hi, la trobareu ací.

Avui comença el curs a Catalunya, el País Valencià i Andorra, una setmana després que a Catalunya Nord i tot just dos dies abans que el curs comenci a les Illes. Per tant, avui tornen a l’escola la major part dels infants del país. Aquest curs la qüestió de la llengua serà clau i també vindrà marcat per uns altres debats, com ara el de l’ús del mòbil als centres.

Nou departament a Catalunya

Després d’uns quants canvis aquests darrers anys, enguany el curs escolar a Catalunya començarà avui, 9 de setembre, tret dels estudiants de batxillerat i formació professional, que no començaran fins dijous, dia 12.

Aquest curs comença marcat per l’estrena del nou Departament d’Educació, en mans de la consellera Esther Niubó, del PSC. Niubó ha situat el reforç dels aprenentatges i la millora els resultats educatius com la prioritat principal del departament, després dels mals resultats de les proves PISA de l’any passat. Algunes de les noves mesures en aquesta línia seran el pla de matemàtiques o de millora de l’anglès i l’augment de les aules d’acollida. El departament també vol “desburocratitzar” els centres perquè directors i docents es puguin centrar en una direcció pedagògica.

Aquest és el calendari escolar 2024-2025

Sobre la llengua, el front més important al Principat és el front judicial, especialment d’ençà de la sentència del 2020 amb què el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) obligava a fer almenys el 25% de castellà a totes les escoles. L’execució d’aquella sentència resta aturada, pendent de la decisió del Tribunal Constitucional espanyol (TC) sobre la nova llei catalana arran de recursos del PP i Ciutadans. Una decisió que prendrà, previsiblement, aquests mesos vinents.

Enguany també destaca un canvi pel que fa al català en la Formació Professional (FP): la introducció de l’assignatura de català professional, que hauran de fer els alumnes que facin un grau que comporti atenció al públic, com ara la sanitat. L’estat del català és especialment crític en l’àmbit de la formació professional.

Ofensiva contra el català al País Valencià

Al País Valencià, la novetat principal del curs té a veure amb la llengua. L’estat del català a les aules es troba completament condicionat pel paper que han tingut la dreta i l’extrema dreta al govern i a les Corts. Al juny, les Corts van aprovar, amb els vots del PP i Vox, l’anomenada llei Rovira, per José Antonio Rovira, el conseller d’Educació del PP que l’ha defensada.

La proposta estableix una regulació basada en el fet que les famílies puguin triar la llengua base –la llengua que tindrà més pes com a vehicular per a tot el grup d’alumnes. Amb els resultats de les preferències de les famílies es farà la planificació educativa corresponent, a partir d’un sistema basat en majories. L’elecció de la llengua base no s’aplicarà fins l’any vinent, però les consultes per a triar-la es faran durant aquest curs. Enguany els pares també podran triar “en quina llengua volen ser informats”, tal com va explicar el conseller.

De l’ofensiva judicial a l’extrema dreta: un any clau per al català a l’escola

El debat sobre els mòbils a les aules, clau a tot el país

De la mateixa manera que el curs passat, el curs serà marcat pel debat sobre què cal fer amb l’ús del mòbil a les aules, un debat que es té a tot el país, especialment arran dels mals resultats educatius d’aquests darrers anys i de les conseqüències negatives d’un ús abusiu dels mòbils, especialment en l’adolescència, que assenyalen nombrosos experts.

La setmana passada la Conselleria d’Educació de les Illes va enviar unes directrius als centres en què prohibia l’ús del mòbil als alumnes d’educació infantil i primària durant la jornada escolar, el pati i les activitats complementàries. S’aplicaran a partir d’aquest començament de curs i s’han d’incloure en les normes d’organització, funcionament i convivència del centre.

Francisco Villar: “Vull demanar disculpes als nostres adolescents”

A Catalunya i el País Valencià, aquesta normativa ja s’aplicava als centres educatius, però no passa igual amb els alumnes de secundària, que és on hi ha el focus del debat. Per exemple, a Catalunya, associacions de pares contra l’ús del mòbil a les aules critiquen que la norma no sigui similar per primària i secundària, on l’ús del mòbil és permès per les activitats pedagògiques que el professor consideri. A Andorra, la prohibició dels mòbils ja és una realitat en algunes escoles, especialment les del sistema andorrà i francès, en primera ensenyança i segona. A les Illes, a secundària i als ensenyaments postobligatoris, l’ús del mòbil durant la jornada escolar serà limitat a moments concrets, prevists expressament pel projecte educatiu del centre i amb finalitat exclusivament didàctica.

Amb una freqüència normalment quinquennal, l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) publica la seva famosa Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP). La més recent va veure la llum l’any 2018. Durant els mesos posteriors a la seva publicació, les xarxes i els diaris de casa nostra en van anar plens, de sorpresa i, sobretot, de ganes de revertir una situació del català tan precària que ens atansa perillosament al concepte clàssic de diglòssia de Ferguson. Cal dir, d’antuvi, que les reflexions d’aquest article es podrien fer extensives, amb matisos, a qualsevol territori de parla catalana; no obstant això, em centraré en el Principat per mera familiaritat.

Per a l’EULP del 2018, concretament, es va prendre una mostra efectiva de 8.780 informants de 15 anys o més i procedents d’arreu del territori principatí. Les dades van ser recollides a través d’internet, trucades telefòniques i entrevistes presencials. Tenint en compte això, podem debatre fins a quin punt (tot i el nombre considerable d’enquestats i l’ús d’una metodologia robusta) una mostra com aquesta ens dóna compte de la complexitat sociolingüística del català, incloent-hi l’asimetria funcional i en termes de prestigi existent entre el català i el castellà, i també la noció a la qual de vegades ens referim vagament com a “qualitat” o “[estat de] salut” de la llengua minoritzada. A banda d’això, també seria lícit qüestionar-se la transparència de les respostes dels informants (en relació amb el concepte de “dades declarades”, us recomano que consulteu aquest article recent del company Víctor Bargiela). Per exemple, quan un entrevistat assevera que parla “sempre en català”, què ens vol dir exactament? A què es refereix amb sempre? I… què s’amaga darrere de la seva idea particular de català?

És un fet constatable que, en ple segle XXI, el català “no interferit” ja pertany a l’esfera del passat. En el contínuum català-castellà de varietats socials (sociolectes) i individuals (idiolectes) que parlem, s’hi troba tota una gamma de matisos gens trivials. Per a un informant, parlar català pot molt ben ser alternar o barrejar català i castellà. Per a un altre, parlar la llengua sempre podria significar “sempre que l’interlocutor també la parli”, que potser es correspondria amb menys d’un 40% de les seves interaccions diàries. Malgrat els possibles biaixos, convé assenyalar que les enquestes sociolingüístiques són un instrument útil i necessari, ja que ens revelen un seguit de tendències quan les comparem longitudinalment. En aquest sentit (i amb no pocs matisos i excepcions), a hores d’ara ja ens hem avesat que a cada nova edició de l’EULP s’hi detectin davallades significatives en l’ús de la llengua respecte de l’edició precedent, la qual cosa sembla que condemni el català a la irrellevància en un futur no gaire llunyà. Les enquestes, malgrat tot, normalment es limiten a informar de canvis quantitatius en l’ús de la llengua, que són més fàcils de mesurar objectivament. Què passa, però, en termes d’aquest concepte tan incorpori (i sovint mal entès) que avançàvem abans de la “qualitat” o la “salut” de la llengua?

En el context dels territoris de parla catalana, pot ser arriscat advocar obertament per la qualitat de la llengua sense que per això se’ns titlli de combregar amb postulats prescriptivistes o, fins i tot, puristes. Des d’un punt de vista merament formal o lingüístic, la qualitat d’una llengua, si és que tal cosa existeix, no es considera un paràmetre rellevant. Al cap i a la fi, les llengües canvien constantment: allò que en un moment determinat és vist com un “bon model” de llengua l’endemà pot ser relegat a l’ostracisme, segons convencionalismes efímers fixats per les institucions competents (en el pla ortogràfic, en trobem un bon exemple en l’eliminació, relativament recent, de la majoria dels diacrítics en català). Sovint, també entenem la qualitat de la llengua com la no-interferència d’unes altres llengües, tot i que som plenament conscients que el contacte lingüístic és una realitat ineludible en contextos multilingües d’arreu del món i, per si mateix, no és ni positiu ni negatiu (pensem, posem per cas, en l’spanglish que es gasta en certes contrades dels Estats Units, que, certament, no sembla fer trontollar la pervivència de cap de les llengües implicades). Ara bé, en el cas de les llengües minoritzades en un context de bilingüisme social asimètric, com ara el català, ens encarem a una situació ben diferent.

D’entrada, cal assenyalar que l’ús de lèxic forà (és a dir, manlleus o estrangerismes, també coneguts, aquests últims, com a barbarismes) no sembla suposar una amenaça per a la preservació de la llengua receptora de les innovacions. Noam Chomsky, un dels lingüistes més influents del segle XX, ja afirmava que el moll de l’os o l’“estructura profunda” de la llengua rau més aviat en la morfologia i la sintaxi. Així, la presència en una llengua de lèxic manllevat no constituiria per se un motor de canvi lingüístic, a diferència, potser, de certs calcs estructurals, alguns dels quals acaben esdevenint imperceptibles per al parlant mitjà quan queden fixats per l’ús (aquí, podem pensar en l’abús de la perífrasi progressiva ‘estar + gerundi’, en un intercanvi com el següent: “—Què estàs fent? —Estic llegint un llibre”, en comptes de l’alternativa tradicional “—Què fas? —Llegeixo un llibre”). Un cas especial en què el lèxic sí que sembla evidenciar un canvi en els fonaments de la llengua, el detectem quan hi ha confusió entre dos termes catalans que presenten una equivalència única en castellà, com ara en la vacil·lació que es dóna actualment entre eixugar i assecar (cast. secar).

Si tenim en compte la munió d’interferències del castellà com aquestes que observem avui dia en la morfologia i la sintaxi catalanes, molts enquestats de l’EULP que afirmen parlar normalment en català podrien estar parlant, fet i fet, un català “encobert” o, dit altrament, un castellà “maquillat” de català. Convé advertir, però, que aquesta mena d’hibridacions són naturals i no necessàriament negatives en tots els contextos (per exemple, en aprenents individuals d’una llengua la interferència lingüística inicial pot exercir, fins i tot, un paper pedagògic en la fixació de la llengua a llarg termini). Tanmateix, quan el calc lingüístic esdevé un recurs habitual, gairebé indispensable i generalitzat a tots els àmbits comunicatius, aquesta supeditació a la llengua majoritària sí que ens alerta de canvis profunds en l’estructura de la llengua minoritzada.

Per il·lustrar-ho, podem pensar en dos informants que han declarat que “sempre parlen català”. El primer diu que ha d’anar a comprar, mentre que el segon explica que hi ha que anar a buscar la criatura a l’escola. Tal com una flor no fa estiu, un cas no fa la diagnosi; per descomptat. Així, imaginem que el segon enquestat, a diferència del primer, recorre sistemàticament a estructures gramaticals calcades del castellà. Des del punt de vista cognitiu, podem dir que, en realitat, està parlant català una persona que acostuma a calcar mentalment, una per una, les estructures gramaticals del castellà i revestir-les de català en la seva parla?

Els exemples més evidents d’aquesta mena de calcs els detectem en casos en què un element morfològic o una estructura sintàctica no presenten una correspondència exacta en castellà, com ara en els anomenats pronoms febles adverbials en i hi. Així, no seria forassenyat debatre si un enunciat com *Vull dos, en comptes de En vull dos (referint-se a llibres), ha estat inicialment concebut, des d’un punt de vista cognitiu, en català o bé en castellà. El mateix es podria fer extensiu a la ultracorrecció d’aquests elements, com la que observem en *En vaig anar a dos (referit a bars), enfront de Vaig anar a dos. En tots aquests casos, l’absència d’una base referencial de parlants monolingües relega els catalanoparlants als llimbs i, perduda la intuïció lingüística que es pressuposa a un nadiu, ens deixa sovint en un estat permanent de dubte davant la possibilitat que tot allò que diem pugui ser atribuït a la interferència del castellà. D’aquest castellà amb maquillatge de català en podríem dir català ortopèdic, en la mateixa línia de la designació popular (i ara ja gairebé clàssica) de catanyol. Sense abonar els postulats puristes (amb els quals els sociolingüistes no acostumem a combregar), l’existència del català ortopèdic parla per si mateixa, ja que ens aporta certes pistes sobre la situació actual de la llengua i, potencialment, també sobre el futur que li espera. I no són faves comptades: el català ortopèdic és una realitat amb el do de la ubiqüitat, fins i tot més enllà de les interaccions orals.

Tot i que és indubtable que el català ha avançat en moltes esferes de la vida pública, no puc deixar de sorprendre’m cada vegada que camino pels carrers de la capital catalana i em topo amb rètols, pretesament escrits en català, que en realitat no en tenen res, de català. El mateix es pot dir de publicacions que gasten aquest castellà encobert, aparentment sense que ningú no se n’exclami. No puc evitar pensar que, per errades comparables en castellà, més d’un hauria posat el crit al cel (us imagineu un català revestit de castellà a El País?), cosa que sembla reforçar, una vegada més, aquesta asimetria en el prestigi percebut d’una llengua i una altra de què parlàvem al principi. Sigui quin sigui el context on el trobem, el català ortopèdic és simptomàtic d’una assimilació lingüística que avança sigil·losa, però sense aturador.

D’exemples d’aquest català ortopèdic, n’hi ha per a llogar-hi cadires. N’hi ha tants, i de tan impactants (mireu-vos aquest), que és increïble que puguin passar desapercebuts. Recordo especialment la presència, a la sortida del metro de Sagrada Família, d’un cartell gegantí amb un text en català calcat, mot per mot, del castellà. El cartell, un anunci d’una cadena de menjar ràpid força coneguda, hi va ser durant un bon grapat de setmanes (suposo que fins que es va exhaurir la promoció que s’hi anunciava), i s’hi podia llegir el text “Quin fàcil és tenir capritxos” (és a dir, Que fàcil que és tenir capritxos). Deixant de banda el fet que, per a filòlegs i lingüistes, mirar de treure l’entrellat d’aquests missatges “xifrats” es pot convertir en un esbargiment d’allò més engrescador, la realitat que s’hi amaga darrere és força preocupant.

Aquesta ortopèdia lingüística la trobem, fins i tot, en l’àmbit de les publicacions literàries i acadèmiques. I us en parlo de bona font. Recordo una vegada que una editorial em va encarregar la correcció ortotipogràfica d’un llibre de text de l’assignatura de llengua catalana en el qual, tot i haver estat al mercat (i a les aules) durant un parell d’anys, aquest castellà disfressat havia passat desapercebut als ulls de tothom. Entre altres, ara faig memòria de l’impacte visual indeleble d’uns extranjerismes. Que potser algú s’imaginaria un llibre de llengua castellana amb uns estrangerismos que no en fessin exigir la retirada immediata de les llibreries? Convé pensar en aquest prestigi asimètric d’una llengua i una altra cada vegada que el nacionalisme soft espanyol mira de vendre’ns la fal·làcia que a Catalunya, a les Illes i al País Valencià som bilingües, cosa que hauria d’implicar, teòricament, les mateixes condicions i oportunitats per a totes dues llengües cooficials.

Errar-se és humà, com ja ho deia Sèneca, i els qui ens dediquem a la llengua també la vessem, com tothom. Com ja deia a l’inici, aquest article no és una crítica a les errades puntuals, ni una defensa d’un pretès purisme, ni una invitació a tornar-nos a plantejar disquisicions –encara no del tot superades– sobre les virtuts del “català heavy” enfront d’un “català light”. En una situació de contacte lingüístic, és perfectament comprensible, i fins i tot pot ser enriquidora, la coexistència en la parla de dues o diverses llengües. Això no ens ha d’amoïnar. El que sí que ens ha de fer ballar el cap, per anar bé, és que de vegades, quan parlem català, en realitat podríem estar parlant castellà sense ser-ne conscients, i –encara més important— que això té poc a veure amb casos “transparents” com quan engaltem un algo en comptes de l’equivalent normatiu alguna cosa. Més enllà de les dades valuoses que ens aporten enquestes com l’EULP, també ens hauria de preocupar aquesta asimetria fàcilment observable entre el prestigi percebut del català i el del castellà, acceptada fins i tot per una part de la comunitat de parlants. Un anunci que digués “Cal que te compres un teléfono móvil” ompliria portades, amb reguitzells de blasme. En canvi, un “Et tens que comprar un telèfon mòbil” pot haver decorat la teva botiga d’electrònica durant anys i panys, sense que ningú no n’hagi dit ni ase ni bèstia (us convido a fixar-vos-hi més d’ara endavant). No ens queixem, que “almenys està en català”… O potser no?

Marc Gandarillas és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Els dies 19 i 20 d’octubre es farà el congrés de Més Compromís, que haurà de triar l’executiva que pilotarà el partit aquests anys d’estada a l’oposició a la majoria d’institucions. De moment s’hi han presentat tres candidatures, dues de les quals, amb crítiques prou dures a la direcció actual.

Amparo Piquer, que és secretària general d’ençà de l’any passat, quan Àgueda Micó va passar a la política institucional, vol revalidar el càrrec. És la candidatura oficialista i continuista d’una gestió i un aparell que ella coneix molt bé perquè durant molts anys ha ocupat la secretaria d’Organització. En aquesta entrevista, Piquer nega les acusacions de manca de democràcia interna de què l’acusa, per exemple, la candidatura de Bloc i País. Piquer, que va encapçalar les negociacions per a formar part de la candidatura de Sumar tant a les eleccions espanyoles com a les europees, en fa un balanç positiu i veu, amb el pacte entre Esquerra i el PSOE per al finançament a Catalunya, una oportunitat per a la millora del finançament valencià.

—Us imaginàveu que arribaríeu al congrés amb tres candidatures pel cap baix?
—És un procés democràtic intern. El congrés és un procés en què el partit s’ha de repensar, internament i externament. Hi ha tres candidatures, i si n’hi hagués dues o més, benvingudes totes. Això representa debat i conversa entre nosaltres i tot és per a millorar i enfortir la nostra organització.

—A què atribuïu que hi haja tres candidatures?
—A la situació en què es troba el partit. Hem tancat un cicle electoral que ha durat molts mesos. Ara no som al govern de la Generalitat, encara que ens hem consolidat en unes altres institucions. Però no hi ha una diferència més enllà que hi ha un corrent intern que es presenta. Fa uns anys eixe corrent donava suport a Àlex Ruiz, i ara el corrent es presenta. I el company David González també ha decidit presentar-se. La raó no n’ha de ser cap en concret. Són dues persones que representen una part del partit i volen presentar-se per aportar.

—Afebleix el partit, l’existència de tres candidatures?
—Ni fer-hi prop.

—No demostra debilitat o manca de lideratge?
—Ni fer-hi prop. És un procés democràtic i totes les companyes que es presenten volen enfortir l’organització. Som en un procés de parlar, de veure si ens entenem.

—Penseu que hi ha la possibilitat d’una entesa entre candidatures?
—És molt sa que en una organització hi haja gent que tinga ganes de presentar candidatures. Així es fomenta el debat i això millora l’organització. Si hi haurà algun enteniment? Per la meua banda tinc les portes obertes per a parlar amb aquella candidatura que compartesca el meu full de ruta i tinga ganes de treballar. Necessitem treballar molt.

—Per què voleu continuar essent secretària general de Més?
—El partit està consolidat i hem d’intentar impulsar el canvi que el País Valencià necessita per a recuperar el govern i el país. Compromís va ser capaç de fer-ho fa uns anys i això és el que volem fer a partir d’ara. És un moment transcendent per al País Valencià perquè el PP de Mazón i Vox ataquen directament el que som i representem. Ataquen la igualtat i la justícia social, la nostra llengua i la nostra cultura, i també ataquen el nostre territori. Jo tinc un projecte i em presente amb molta humilitat i capacitat de treball i l’experiència que m’han donat els anys que he treballat per al partit. Humilment crec que puc aportar. Vull dur el partit cap a la consecució de l’impuls per a fer el canvi polític que necessitem i per a això crec que cal continuar el camí de l’obertura que hem fet en els últims anys. Els processos d’obertura ens han servit com a experiència d’èxit. La consolidació de què parlava també és causada per l’obertura. El camí de l’obertura que puga interpel·lar també les persones que s’han quedat òrfenes de representació al País Valencià. No és el mateix tenir Mazón de president que Baldoví.

—A què us referiu quan dieu procés d’obertura?
—En diversos àmbits. El local, el nacional, l’estatal i l’europeu. Quan vénen unes eleccions, analitzem la situació per veure quina és la millor opció per a interpel·lar eixa majoria social que considerem. Experiència d’obertura són els pactes electorals que hem fet en diferents àmbits.

—Més Compromís és nacionalista?
—Més és nacionalista. Per bandera, aquest partit i en les ponències polítiques s’explicita que és un partit nacionalista valencià o del valencianisme polític.

—Us ho pregunte perquè l’expressió “nacionalista” ha desaparegut pràcticament del vostre vocabulari i l’heu substituïda per “valencianisme polític”.
—La ponència política del congrés, que ara és en procés de debat, assimila nacionalisme valencià i valencianisme polític. Les utilitzem independentment. I cada persona que milita en aquesta organització, quan s’hi afilia sap que un principi bàsic ideològic és el valencianisme polític o el nacionalisme valencià.

—Tant Mònica Álvaro com David González coincideixen a dir que una part de la militància no se sent representada per la direcció de Més. Vós sou la direcció, en sou la secretària general.
—Cadascú és lliure de sentir-se representat més o menys per qui considere. Aquesta executiva representa una àmplia majoria de la militància. També hi ha un corrent constituït. I nosaltres hem treballat sempre braç a braç amb la militància i amb els col·lectius. Que no se senten representats per aquesta direcció ho pot dir Mònica Álvaro, que representa un corrent, però aquesta direcció ha treballat molt per poder arribar a tota la militància, amb tots els col·lectius, fer-los partícips dels acords i les decisions i poder fer de Més Compromís un partit fort i que el valencianisme estiga ben representat.

—Us acusen de manca de democràcia interna a l’hora de triar les coalicions electorals. Bloc i País va recollir 460 signatures per a fer una consulta sobre els pactes a les eleccions europees i no van ser escoltats.
—Es féu la consulta a la militància.

—Una volta s’havia fet el pacte amb Sumar vau demanar si s’acceptava o no, però no es va consultar abans.
—Jo vaig encapçalar eixa negociació. Les decisions, els passos que es fan, no només els decideix l’executiva o l’equip negociador, sinó que estan col·lectivitzades amb la resta d’òrgans. Un procés negociador té unes dinàmiques i nosaltres hem fet tot el que els estatuts ens marcaven i tot el que hem considerat per fer la decisió tan col·lectiva com fos possible. Eixes signatures van ser escoltades perquè vam fer el referèndum virtual perquè es poguera decidir quin era l’acord electoral a què arribàvem. El que no pot fer un equip negociador és preguntar cada pas que fa perquè és inviable. En última instància va ser la militància qui va votar la decisió final.

—Va votar quan la direcció ja havia arribat al pacte.
—Perquè estatutàriament ningú va cometre cap errada. Vam fer la consulta no només perquè la demanaven els companys de Bloc i País, sinó perquè consideràvem que la decisió l’havia de prendre tota la militància.

—El sistema de primàries funciona bé?
—Les primàries han sigut una de les banderes de la nostra coalició perquè vam aconseguir que les llistes electorals les triaren no només les direccions dels partits, sinó la ciutadania i la militància. Va funcionar perquè ens vam dotar d’una base de militància molt bona, i d’una base de simpatitzants molt bona. Han sigut sempre una manera de dinamitzar o de començar la pre-campanya abans de la campanya electoral. És cert que hi ha coses que s’han de revisar. Jo sóc partidària de les primàries, sóc partidària del vot directe, d’una persona, un vot, però també sóc partidària de fer una repensada. El congrés és una oportunitat perquè serà una de les qüestions de què parlarem.

—El fet que el vot d’un militant i el d’un simpatitzant valguen el mateix no pot distorsionar el resultat?
—No necessàriament. Perquè quan ens presentem a les eleccions pretenem que ens vote la majoria social del País Valencià. La majoria de gent. Triem els representants que després votarà la ciutadania. No ha de distorsionar que un militant i un simpatitzant tiren qui volen que els represente.

—Quin balanç feu de l’any que heu passat amb Sumar al congrés espanyol?
—Ara tenim una situació diferent de la que teníem quan hi havia Joan Baldoví. Som dins un grup parlamentari que dóna suport al govern. Tenim eixa capacitat d’influència i de negociació per a posar en el centre l’agenda valenciana. Alberto Ibáñez i Àgueda Micó treballen per als cinc milions de valencians i valencianes. Però la legislatura no ha donat per a tant perquè ha anat trontollant amb tants processos electorals. Ara volem demostrar la nostra capacitat d’influència en els pressupostos generals de l’estat i en la reforma del sistema de finançament.

—Esteu contenta de la influència que tenen els dos diputats al congrés espanyol?
—És necessari que Compromís siga present allà on es prenen decisions que afecten el País Valencià. Per tant, estem contents de tenir més representació. Ara podem dir que la legislatura que va començar fa un any no ha passat la prova del nou. Han passat tantíssimes coses allà a Espanya. Ara, amb els pressupostos generals de l’estat i amb la reforma del finançament tenim la prova del nou per a veure la capacitat d’influència que té Compromís al congrés dels diputats. Nosaltres estem contents amb la feina que fan Àgueda i Alberto i sabem que si hi ha algú que quan passa la frontera del País Valencià representa els interessos dels valencians, són ells dos, perquè la resta de diputats, quan arriben a Madrid, s’obliden que són del País Valencià i fan cas als amos de Madrid.

—En què s’ha notat, això?
—Et dic que és ara que tindrem la prova del nou. Hem donat suport a un govern a partir de l’agenda valenciana. Ja veurem fins a quin punt els pressupostos reflecteixen l’agenda valenciana i el finançament per al País Valencià. L’obertura de la reforma del sistema per la situació de Catalunya i el pacte d’ERC i el PSOE és cabdal. Si veiem que no tenim una resposta, prendrem les decisions que hàgem de prendre.

—Arran del pacte per a fer president Salvador Illa s’ha obert una via de diàleg directe entre Compromís i el PSOE per a resoldre la qüestió del finançament valencià?
—Aquesta setmana ha començat a caminar la feina parlamentària en el congrés dels diputats i explorem totes les vies. La nostra intenció és fer una negociació bilateral perquè els nostres dos diputats facen veure al Partit Socialista espanyol les nostres reivindicacions.

—La negociació es farà directament o per mitjà de Sumar?
—La via més directa és fer-la amb el PSOE directament. Tenim eixa oportunitat de fer-la nosaltres, de manera bidireccional i també tenim una mesura de pressió en el grup parlamentari plurinacional.

—A pesar dels incompliments de Pedro Sánchez, Compromís ha continuat donant suport al govern espanyol. On és la línia roja dels enganys?
—Tenim un acord de govern amb el partit socialista. Vam formar part de la redacció de l’acord de govern. Hi vam incloure algunes reivindicacions de l’agenda valenciana. La línia roja és ací, en un acord signat amb el partit socialista.

—Com són les vostres relacions amb Sumar?
—Tenim una relació des de l’autonomia i la bilateralitat. Ens parlem de tu a tu. Ells són un partit polític, i nosaltres un altre. Ells començaren un procés de constitució que ha dut la deriva que ha dut i nosaltres continuem tenint les estructures de partit i el nostre projecte polític intacte. Compartim el grup plurinacional i tenim relacions amb Més per Mallorca, la Chunta Aragonesista o els Comuns, però Compromís té la seua autonomia.

—Més és un partit més de l’esquerra espanyola?
—Més és un partit que té claríssim que és nacionalista o un partit valencianista i és d’esquerres, però sobretot, el que som és un partit d’estricta obediència valenciana que té com a objectiu la sobirania del País Valencià, aconseguir més autogovern i, sobretot, treballar per al País Valencià. Més és un partit valencià i nacionalista, per tant, no és un partit de l’esquerra espanyola.

—Com hauria de ser la relació del País Valencià amb les Illes i Catalunya?
—Nosaltres tenim relacions històriques amb més partits de l’àmbit català i les Illes Balears i, en conseqüència, les relacions quant a partits polítics les tenim claríssimes i les hem anat alimentant i han sigut fluides. Més enllà d’això, hi ha una qüestió innegable que és compartir un espai lingüístic històric, que és un espai a protegir. I un espai a mantenir.

—Fa l’efecte que als vostres actes de partit es veuen com més va menys senyeres.
—Quan muntem els actes no hi ha cap limitació perquè la gent puga dur les banderes que els representen. La militància és lliure de poder dur la que considere. No és cap decisió pensada prèviament. La militància és lliure d’expressar-se. Potser als mítings n’hi ha poques, però a l’Aplec del Puig n’hi ha moltes.

—Tornant a la vida orgànica, quina és la vostra idea sobre el futur de les tres potes de la coalició Compromís.
—En aquest moment, som en el procés congressual de Més, però paral·lelament també fem un procés de reconfiguració de Compromís. Intentem avançar, anar més enllà del que som ara, una coalició electoral estable. Jo, a priori, tenia la idea de ser un partit únic, però quan t’asseus a parlar, dius, anem a pams. Treballem per ser una federació de partits. Estic molt implicada que això passe. És important enfortir-nos per a poder donar a la societat valenciana un instrument fort que impulse el canvi al País Valencià. Intentem configurar-nos com a federació.

—Continua essent una bona idea que qui té un càrrec orgànic no en puga tenir d’institucional?
—Sí. Aquest és un dels meus models de partit. Crec que vam prendre una decisió molt encertada en diferenciar la feina orgànica de la feina institucional. Crec que la secretària general s’ha de centrar en el dia a dia de l’organització i a acompanyar els càrrecs institucionals i els lideratges que tenim a les institucions. Els hem de fer brillar. La secretària general ha d’ordenar el partit i coordinar la feina institucional. És important tenir aquesta doble visió. A més, jo no em veig presentant-me contra Baldoví per ser diputada. He de treballar per a Baldoví i amb Baldoví, i no voler ser una diputada com ell. No toca. Ara hi ha una esmena en el congrés per a poder fer la contrària, que un secretari general puga ser diputat. Hi estic totalment en contra.

 

La infrastructura que ha de revolucionar la mobilitat al nord d’Europa comença a agafar forma. És el túnel de Fehmarnbelt, que connectarà el nord d’Alemanya amb l’illa danesa de Lolland per l’estret de Femern. El projecte, que és previst que s’inauguri el 2029, escurçarà considerablement el temps de viatge entre els països nòrdics i la resta d’Europa, perquè reduirà el temps de viatge entre Copenhaguen i Hamburg de les quatre hores i mitja actuals a tan sols dues hores i mitja.

Tanmateix, més enllà dels efectes en la mobilitat al continent, el túnel –que tindrà vies tant per al trànsit ferroviari com per als vehicles privats– destaca pel seu peculiar procés de construcció: en compte de construir-se en un forat excavat prèviament en el subsol, la infrastructura serà muntada a terra i posteriorment enterrada en el fons marí, i esdevindrà així el túnel més llarg del món –de bon tros– a seguir aquest mètode de construcció innovador.

El túnel submarí que es construeix a terra ferma

Generalment, la construcció d’un túnel submarí es regeix –de manera molt esquemàtica– pels mateixos principis que regeixen la construcció de vies subterrànies com ara el metro: una tuneladora de grans dimensions excava a terra el forat pel qual el túnel passarà i, una volta fet el forat, els operaris en construeixen el bastiment que acabarà conformant el túnel. Aquest, justament, és el procediment amb què es construïren uns altres túnels subterranis, com ara l’Eurotúnel, que connecta França i el Regne Unit pel canal de la Mànega.

Mapa de la ruta ferroviària actual entre Hamburg i Copenhaguen per Flensborg, Odense i Ringsted (línia grisa i línia verda) i la proposta de connexió per túnel per l’estret de Femern (línia negra i línia blava) (fotografia: Petr Witz/ResearchGate).

Però la construcció del túnel de Fehmarnbelt segueix un procediment completament diferent, que els constructors defensen que és més eficient té un impacte ambiental més baix. En compte de construir-se sobre un forat pre-existent, el túnel es divideix en 90 blocs de formigó prefabricats d’uns 220 metres de llarg, 12 metres d’alt i 40 metres d’ample, cadascun de les quals pesa unes 73.500 tones.

Detall de la fàbrica en què es construeixen els mòduls per al túnel (fotografia: Femern A/S).

Una volta acabats, aquests mòduls –manufacturats en una fàbrica, construïda específicament per al projecte, que operarà ininterrompudament durant uns tres anys i mig– són transportats a un port sec, on es carreguen en un buc que els transporta mar endins. Allí, els operaris les submergeixen i les guien, amb l’ajuda de cabrestants, fins al punt exacte del fons marí en què s’han d’instal·lar, en fosses ja excavades. Una volta col·locades sobre el fons marí, a una profunditat màxima d’uns trenta metres sota el nivell de la mar, aquestes fosses seran recobertes de grava, que eventualment els corrents marins s’encarregaran de cobrir de sorra.

Feines d’excavació de les fosses submarines en què s’instal·laran els mòduls del túnel (fotografia: Femern A/S).

Els impulsors del projecte en comparen les obres al muntatge d’una construcció de Lego: una volta col·locades al fons marí, les peces s’encaixen l’una amb l’altra per unir el túnel en un únic tram continu. “És com fer servir blocs de Lego: si hi ha un element que falla, el pots substituir”, explica en declaracions a The Guardian Mikkel Hemmingsen, director de la constructora responsable del projecte. “Una volta acabat tot sembla molt senzill, però de la perspectiva d’un enginyer hi ha tota mena de detalls que cal tenir en compte abans de començar.”

Dos dels mòduls que conformaran el túnel, abans de ser instal·lats (fotografia: The British Tunnelling Society).

Certament, el túnel de Fehmarnbelt no serà el primer del món a ser construït seguint aquest mètode. A poc menys d’un centenar de quilòmetres de l’estret de Femern hi ha el túnel de Drodgen, el túnel submarí pre-construït més llarg del món. És més conegut per ser el túnel amb què el cèlebre pont de l’Øresund connecta Copenhaguen, a Dinamarca, amb Malmö, a Suècia. Tanmateix, el túnel de Drodgen té una extensió de tan sols quatre quilòmetres, lluny dels divuit quilòmetres –gairebé cinc vegades més– que tindrà el de Fehmarnbelt una volta s’hagi enllestit.

Un abans i un després per a la xarxa ferroviària europea

El projecte de Fehmarnbelt acurtarà considerablement el corredor ferroviari de béns i passatgers al corredor Escandinàvia-Mediterrània (Scan-Med) que passa pel centre d’Europa i connecta, al llarg de gairebé 5.000 quilòmetres, els països nòrdics amb la costa mediterrània, del nord de Noruega fins a l’extrem sud d’Itàlia. Una volta deixa enrere Suècia, ara com ara el corredor –un component clau de la xarxa de transport transeuropea– s’ha de desviar més d’un centenar quilòmetres per l’interior de Dinamarca, cosa que afegeix encara més temps a una ruta que ja és llarga en si mateixa.

El projecte té un pressupost total d’uns 7.000 milions d’euros, que el govern danès confia a finançar parcialment amb els beneficis dels peatges que s’hi instal·laran. La construcció va començar el 2021, tot i que les feines prèvies es remunten a fa més de quinze anys. Tant el govern danès com l’alemany confien que el túnel revolucionarà la mobilitat a la zona igual que la va revolucionar el túnel de l’Øresund, que va causar la desaparició de les línies de ferri que unien Copenhaguen amb Malmö.

Vista del pont de l’Øresund el setembre del 2015, en la desembocadura al túnel submarí de Drodgen (fotografia: Nick-D/Wikimedia Commons).

Una vegada s’hagi inaugurat, l’any 2029, els viatgers en cotxe podran travessar el túnel en tan sols deu minuts, un temps que es reduirà a set minuts en el cas dels passatgers de tren.

The Washington Post · Claire Parker i Sammy Westfall

Una estreta franja de terra de ningú s’ha convertit en el punt de disputa principal en les converses entre Israel i Hamàs per a l’alto-el-foc a Gaza, segons que expliquen molts funcionaris dels països mitjancers. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha insistit una vegada i una altra que les forces israelianes haurien de romandre al corredor Filadèlfia, situat a la frontera entre Gaza i Egipte. Hamàs i Egipte, per la seva banda, rebutgen les pretensions de Netanyahu i diuen que la presència de tropes israelianes vulnera el tractat de pau entre tots dos països. Això és tot allò que us cal saber sobre el corredor.

Què és el corredor Filadèlfia?

El corredor Filadèlfia recorre la frontera entre Gaza i Egipte, d’uns catorze quilòmetres de llargada. Inclou el pas fronterer de Rafah, que es va convertir en la porta d’entrada de l’ajuda humanitària que ha arribat a l’enclavament d’ençà del començament de la invasió israeliana. Pel pas també es van evacuar les persones greument malaltes i ferides, fins que les forces israelianes van tancar-lo al maig.

Els funcionaris israelians diuen que Hamàs fa servir el corredor com a pas clau per a la transferència d’armes i recursos als militants del grup. Netanyahu l’ha anomenat “el pas clau a través del qual Hamàs pot armar-se i reconstruir-se”.

Egipte ha negat repetidament aquestes acusacions i ha insistit que mantenia un estricte control de la frontera i que havia treballat per evitar el contraban a través del pas.

Qui controla el corredor Filadèlfia?

El tractat de pau signat el 1979 entre Egipte i Israel va definir la frontera entre tots dos territoris i va limitar la quantitat de material militar que cada país podia desplegar-hi a banda i banda. L’any 2005, l’Autoritat Palestina es va fer càrrec de l’administració de la frontera, com també del pas de Rafah, sota la supervisió de la Unió Europea.

Tan sols dos anys més tard, el 2007, Hamàs va assumir el control de Gaza i Israel, amb l’ajuda d’Egipte, va imposar-hi un blocatge que restringia greument el moviment de mercaderies i persones a través de la frontera. Aquest blocatge es va endurir després del 7 d’octubre. En l’ofensiva d’aquest maig, les forces israelianes van capturar el corredor i el pas fronterer de Rafah.

Quina és la posició de Netanyahu sobre el corredor?

En una conferència de premsa la setmana passada, el primer ministre israelià va assenyalar un mapa de Gaza marcat amb icones de míssils, bosses de diners i homes emmascarats. “L’eix del mal necessita el corredor Filadèlfia, i és per això que l’hem de controlar”, digué.

Després del descobriment de sis cossos més d’ostatges a Gaza dissabte passat no l’altre, Netanyahu afegí que retirar-se del corredor enviaria a Hamàs el missatge que “com més ostatges assassines, més concessions pots demanar”.

Tanmateix, unes altres figures de l’establishment polític israelià han tret ferro a la necessitat que l’exèrcit del país tingui presència militar al corredor. Consideren que el govern hauria de prioritzar el retorn dels ostatges que resten a Gaza, i diuen que Netanyahu vol fer descarrilar un acord que podria debilitar-lo políticament.

La setmana passada, el gabinet israelià va votar a favor de la presència militar al corredor Filadèlfia, tot i les objeccions del ministre de Defensa, Yoav Gallant.

“La decisió del gabinet indica que Netanyahu no té interès a fer tornar els ostatges a casa”, diu Ephraim Sneh, general israelià retirat i ex-vice-ministre de Defensa pel Partit Laborista de centre-esquerra. “No hi ha cap més interpretació”, afegeix.

Quina importància té el corredor per a un alto-el-foc?

Les converses sobre l’alto-el-foc s’han aturat i reprès durant mesos. Al maig, les negociacions van reprendre’s una volta més, i el president dels Estats Units, Joe Biden, anuncià una proposta israeliana que implicaria l’alliberament d’ostatges israelians i presoners palestins durant un alto-el-foc de sis setmanes. L’objectiu de la proposta, assegurà, era finalment el camí cap a la fi definitiva del conflicte.

A començament de juliol, Hamàs va retirar algunes de les seves demandes, i Biden va expressar públicament que l’acord era a prop.

Però, poc després, els negociadors israelians van fer noves demandes, incloent-hi que les tropes israelianes romanguessin al corredor Filadèlfia i al pas fronterer de Rafah.

Hamàs s’ha tancat en banda. “Sense la retirada total [de les forces israelianes] de la franja de Gaza, i especialment de Netzarim i Filadèlfia, no hi haurà acord”, declarà a Aljazeera l’oficial d’Hamàs Khalil al-Hayya.

El portaveu del Consell de Seguretat Nacional nord-americà, John Kirby, va dir que “no entraria en un debat” amb Netanyahu sobre els seus comentaris recents sobre el corredor.

L’acord presentat al maig, que Israel va acceptar en aquell moment, incloïa la retirada de les Forces de Defensa d’Israel de “totes les zones densament poblades”, incloent-hi les zones adjacents al corredor Filadèlfia.

Tots els mapes que hem publicat per a entendre la crisi d’Israel i Gaza

Quina és la posició d’Egipte sobre el corredor?

Tot i que Egipte ha fet de mitjancer en les converses per a l’alto-el-foc de Gaza, “ara sembla que som part del problema”, segons que lamenta un ex-funcionari egipci familiaritzat amb les negociacions, que parla amb condició d’anonimat.

Egipte se sent menystingut pel que considera un intent per part d’Israel de canviar de manera unilateral els termes del tractat de pau, segons que explica Ayman Salama, professor de dret internacional a Egipte i membre del Consell d’Afers Estrangers egipci, que assessora el president.

Egipte també té preocupacions sobre una presència israeliana a la frontera, incloent-hi el temor que les forces israelianes estacionades al corredor empenyin els palestins cap al Sinaí.

El mes passat, durant les negociacions, els mitjancers egipcis es van negar a fer arribar la darrera proposta israeliana sobre Hamàs, cosa que evidencià fins a quin punt s’hi oposaven.

El Caire ha reaccionat iradament a les insinuacions de Netanyahu que el govern egipci havia fet els ulls grossos amb el contraban d’armes a la frontera. Egipte assegura que, amb el president Abd al-Fattaḥ al-Sisi, aquesta darrera dècada ha destruït més de 1.500 túnels de contraban i ha netejat una ciutat sencera per crear una zona segura de més de quatre quilòmetres al costat egipci de la frontera.

 

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ada Colau ha concedit una entrevista a Crític en què confirma que abandonarà el seu càrrec de regidora de l’Ajuntament de Barcelona el mes vinent. Diu que ara es vincularà a la fundació dels Comuns (la Fundació Sentit Comú) amb l’objectiu de “repensar l’esquerra” i que podria ser candidata a les eleccions municipals del 2027.

Colau també deixarà de ser coordinadora de Catalunya en Comú, càrrec que compartia fins ara amb Jéssica Albiach i Candela López.

En l’entrevista, que es publicarà demà, Colau proposa que els Comuns restin a l’oposició tant a l’Ajuntament de Barcelona com a la Generalitat de Catalunya i diu que està molt decebuda amb Jaume Collboni, a qui els Comuns van fer batlle sumant els seus vots als del Partit Popular.

Avui el diari El País especulava amb el fet que Ada Colau se n’aniria a Itàlia a treballar en projectes vinculats a la Fundació Feltrinelli.

Quan, fa pocs dies, van començar a circular els rumors sobre la seva retirada de l’Ajuntament de Barcelona, els Comuns ho van negar en rodó.

Tan sols en un 2,8% de castells hi va haver accidents el 2023, l’índex més baix d’aquests darrers anys segons l’informe anual de sinistralitat de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC). Això no obstant, els accidents amb lesions potencialment greus (com ara el de l’aixecadora de la Colla Vella dels Xiquets de Valls la diada de Sant Fèlix) han anat tímidament a l’alça d’ençà del 2012 i després de la pandèmia han escalat fins a un 19% dels sinistres, un percentatge “totalment inacceptable” segons la coordinadora mateixa. Els darrers informes constaten que tan sols el 16% dels accidents són de canalla, i que d’ençà que es va implantar el casc, el 2006, els incidents greus han estat excepcionals i cap menor no ha tingut seqüeles a llarg termini.

Sense considerar els pilars de 4, el percentatge d’accidents de la temporada passada respecte del conjunt de castells carregats i d’intents va ser molt baix: de tan sols el 2,8%. Això és l’índex més positiu d’aquests darrers anys, segons l’informe 2023 de sinistralitat de la CCCC. En xifres absolutes, la temporada passada 414 castells van fer llenya, tan sols un més que no pas el 2019, amb un nombre una mica superior de construccions plantades, que s’enfila per sobre de les 10.000. Aquest és, doncs, el millor registre d’ençà del 2012, el primer amb dades publicades.

“Una de les primeres mesures de prevenció i seguretat al món casteller és la prevenció i l’assaig. Aquest descens és resultat sobretot de l’assaig: cada vegada assagem més i millor i això fa que les estructures siguin més fiables i, per tant, que caiguem menys”, argumenta en declaracions a l’ACN Sílvia Simó, assessora de l’Àrea Mèdica i Científica de l’entitat.

 

Tot i això, les dades de sinistres amb lesions potencialment greus (LPG) o que tenen un risc important de deixar seqüeles pel diagnòstic inicial han seguit una tendència a l’alça. Bo i coincidint amb l’auge de l’activitat castellera, la segona dècada d’aquest segle, l’anomenat índex d’LPG va anar ascendint entre el 2013 i el 2019, de menys d’un 5% (de tots els accidents) fins a prop del 8% (7,75%). Una de les explicacions que dóna la CCCC és que, com més puja el nivell de les colles i la dificultat dels castells que s’assagen i es porten a plaça, més sinistres hi ha i també són potencialment més greus. Les dades confirmen que les construccions de 8, de 9 i de 10 són les que tenen més accidents i amb un percentatge més gran de potencialment greus al llarg dels anys.

Però el 2022 i 2023 la xifra d’accidents amb lesions potencialment greus es va disparar per sobre de la tendència dels darrers anys, amb un 19% de tots els sinistres l’any passat. És un nivell “totalment aberrant i inacceptable”, segons la CCCC, que mateixa que cal explicar bé. Simó ho atribueix en part a la progressió molt ràpida del retorn a l’activitat post-pandèmia, amb molts castells de 10 i gamma extra. També argumenta que d’ençà del 2021 es treballa amb una codificació diferent i més bona de les dades que recullen de les colles i això fa difícil de comparar-les amb els anys anteriors.

 

“Si es confirmés que les LPG van en augment evidentment es buscaran mesures com s’ha fet en tots els àmbits de seguretat, però de moment no tenim confirmat que sigui així”, diu l’entitat, i insisteix que treballen perquè les dades siguin com més vagi més fiables. Sobre això, recorden que l’índex d’LPG es basa en diagnòstics inicials, i que en la majoria de casos no acaben essent lesions greus o, en tot cas, no tenen seqüeles.

La caiguda a Sant Fèlix, un cas excepcional

L’accident de l’aixecadora de la Colla Vella dels Xiquets de Valls durant la diada de Sant Fèlix, a Sabadell (Vallès Occidental), el cap de setmana passat, és l’únic d’aquesta gravetat en aquesta temporada, segons consta a la CCCC, i ara per ara tampoc no s’ha registrat cap més accident amb lesions que puguin tenir seqüeles. “Que tinguem unes bones dades de caigudes enguany és una notícia fantàstica i esperem que continuï així”, desitja Simó.

A més, remarca que casos com el de la setmana passada són “absolutament excepcionals”, atès que no tenen constància de precedents d’aquesta gravetat en canalla d’ençà de l’any 2006, quan es va implantar l’ús obligatori del casc.

D’aleshores ençà, afegeix, no hi ha hagut cap fractura de crani que requerís intervenció quirúrgica, i tan sols alguns traumatismes cranioencefàlics (com el de la castellera de Valls) de més gravetat o menys. Tampoc no es té constància de cap menor amb seqüeles a llarg termini. “En tot cas, analitzem el cas perquè si podem fer res perquè no torni a passar, ho farem”, explica.

La canalla té el 15% dels accidents

Malgrat que els accidents de la canalla tenen més impacte social i mediàtic, no són ni els més habituals ni els més greus. Segons que detallen els informes de sinistralitat de la CCCC, l’any 2023 tan sols 66 accidents dels 414 registrats corresponen al pom de dalt (dosos, acotxadors i enxaneta), és a dir, prop d’un 16%. La majoria van tenir de víctimes gent de la pinya (un 46,4%), i un 27%, castellers del tronc.

 

Sobre les lesions potencialment greus, el percentatge de les de la canalla (22%) puja una mica, però continuen essent força menys que no pas les de la pinya (38%) i el tronc (27%).