Vilaweb.cat

Tres batlles de Compromís es donen de baixa per la manca de democràcia interna

Els batlles d’Alzira, Diego Gómez; Castelló de la Ribera, Óscar Noguera; i Alfarb, Santi Cervera (Ribera Alta), han anunciat que es donen de baixa com a militants de Compromís per ‘la manca de democràcia interna de la coalició’. En una carta conjunta, expliquen que deixen de pagar les quotes i passen a ser-ne només simpatitzants.

Bloc i País demana de repensar el funcionament de Compromís 

En la missiva, a la qual també s’hi han adherit Pepe Hernandis, regidor a Algemesí, i Paco Sanz, ex-regidor a l’Alcúdia (Ribera Alta), avisen que diversos càrrecs electes de Compromís faran el mateix pas. Els batlles asseguren que han pres la decisió perquè no han tingut cap altra alternativa després d’haver enviat una carta a l’executiva nacional, que no ha tingut resposta, expressant el malestar amb el rumb de la coalició.

En el text també mencionen la dimissió de l’executiva de la Gent de Compromís i que s’han sentit ‘silenciats i sense veu ni vot’ durant molts anys. Quant a això, afirmen que han pagat sempre la quota, però que mai no n’han estat membres de ple dret com els militants del Bloc, Iniciativa i els Verds. Per això diuen que Compromís es converteix en un grup ‘cada vegada menys harmònic i molt més distant’.

Gómez, Noguera i Cervera també retreuen al batlle de València, Joan Ribó, unes declaracions en què menystenia les crítiques de Gent de Compromís al funcionament intern de la coalició. Els batlles esperen que la decisió serveixi per a produir ‘la reflexió dels companys de Compromís perquè es pugui reconduir la situació abans no sigui massa tard’.

The post Tres batlles de Compromís es donen de baixa per la manca de democràcia interna appeared first on VilaWeb.

Un incendi obliga a evacuar els treballadors de Grefusa a Alzira

Un incendi a Alzira (Ribera Alta), a la seu de Grefusa, fabricant de fruita seca i de snacks, ha obligat a evacuar-ne els treballadors. El foc ha començat a migdia i els bombers de la Diputació de València no han pogut apagar-lo fins a les quatre de la tarda. Les flames han ferit un empleat de manteniment, que ha estat traslladat a l’hospital de la Ribera d’Alzira amb cremades de segon i tercer grau. Encara no s’han esclarit les causes del foc, però segons que informa el diari Levante, podria haver començat mentre es feien tasques de manteniment i una de les fregidores ha tingut una fuga d’oli i s’ha encès.

GREFUSA se quema!!! pic.twitter.com/KuJuy6FBBW

— RICARDO ROMEU (@RIKIANOVIC) July 20, 2019

The post Un incendi obliga a evacuar els treballadors de Grefusa a Alzira appeared first on VilaWeb.

Gairebé la meitat dels aspirants a guàrdia civil suspenen la prova d’ortografia

L’examen d’ortografia és un dels principals maldecaps dels aspirants a guàrdia civil, segons els resultats de les proves fetes entre el 13 i 14 de juliol. En total, 23.000 candidats es va presentar als exàmens per a aconseguir alguna de les 2.210 places dins el cos. Dels examinands, 10.081 van suspendre la prova d’ortografia (43%) i van ser eliminats de la selecció.

L’examen d’ortografia consistia en deu frases amb quatre paraules subratllades. Els candidats havien de marcar les paraules que consideraven errònies. El temps per a completar-lo era de deu minuts. L’Associació Unificada de Guàrdia Civils ha criticat la duresa de l’examen i ha denunciat que la prova del 13 de juliol era més difícil que la del 14. La primera la van suspendre el 57% dels examinands i la segona el 31%.

El examen de ortografía crea malestar entre opositores #IngresoGC19.

Una vez publicada por la Jefatura de Enseñanza #GuardiaCivil el % de aptos provisionales en ortografía se refleja claramente la desigualdad en difilcultad del examen del sábado 13 respecto al domingo 14. pic.twitter.com/HmbpINywdy

— AUGC Guardia Civil (@AUGC_Comunica) July 19, 2019

Després de la prova ortogràfica, els aspirants havien de superar un test de coneixements generals, un examen d’angles, un test psicotècnic i una prova de resistència física. Aquells que hagin passat els filtres seran sotmesos ara a un reconeixement mèdic i una entrevista personal abans d’ingressar a l’acadèmia del cos.

The post Gairebé la meitat dels aspirants a guàrdia civil suspenen la prova d’ortografia appeared first on VilaWeb.

Buch demana d’endurir les penes i que els lladres reincidents vagin a la presó

El conseller d’Interior, Miquel Buch, ha avançat que aviat enviarà una petició al Ministeri de l’Interior espanyol perquè es facin ‘un seguit de modificacions per endurir el codi penal’ en casos com ara les agressions sexuals o la multireincidència en els furts i robatoris. En declaracions a Catalunya Ràdio, Buch ha recordat que ‘el 80,5% de l’activitat delictiva’ són furts. ‘Antigament, amb quatre furts hi havia presó, ara només una multa’, ha lamentat, tot insistint que en casos com ara els lladres freqüents ‘interessa de corregir les conductes i amb les multes no es fa’. De fet, segons el conseller, amb la regulació actual,  ‘els multireincidents cometen els delictes, són detectats per la policia i portats al jutjat, i amb el codi penal actual acaben sortint al carrer, quan interessa de treure’ls-en’.

The post Buch demana d’endurir les penes i que els lladres reincidents vagin a la presó appeared first on VilaWeb.

L’Iran assegura que un dels petroliers capturats va xocar amb un pesquer

Iran va capturar ahir dos petroliers a l’estret d’Ormuz, fet que ha tensat encara més les relacions amb Occident. Els vaixells s’anomenen Steno Impero, de bandera britànica, i Mesdar, de bandera liberiana, però operat per una empresa britànica. Aquest segon ja ha estat alliberat. Segons les autoritats iranianes només fou aturat durant unes hores per qüestions mediambientals.

Tanmateix, l’Steno Impero ha estat traslladat fins al port de Bandar Abbas, on la tripulació està sota custòdia. Segons les autoritats, el petrolier va infringir el dret marítim i l’acusen d’haver xocat contra un pesquer. El Regne Unit n’ha exigit l’alliberament, però l’Iran ha dit que no prendrà cap decisió fins que no s’acabi la investigació.

L’estret d’Ormuz és una ruta cabdal pel negoci del petroli, ja que per les seves aigües passa una cinquena part de l’or negre que es comercialitza. La captura dels dos petroliers és el tercer incident rellevant que involucra aquesta mena de vaixells en els darrers mesos. Entre maig i juny, diversos petroliers van patir sabotatges o atacs a prop de l’estret.

Cal dir, però, que aquest últim incident es produeix enmig d’una gran tensió entre el Regne Unit i l’Iran. El fet coincideix amb la decisió de la Cort Suprema de Gibraltar de prolongar trenta dies la retenció del petrolier iranià Grace 1, confiscat el 4 de juliol.

El govern iranià havia advertit de ‘conseqüències’ per la captura del vaixell, cosa que va considerar un ‘acte de pirateria’. Gibraltar va adduir que la destinació del Grace 1 era un port sirià sotmès a sancions europees, però l’Iran ho va desmentir.

The post L’Iran assegura que un dels petroliers capturats va xocar amb un pesquer appeared first on VilaWeb.

La CUP proposa una vaga general continuada com a resposta a la sentència

El diputat de la CUP Carles Riera ha afirmat que és partidari d’aturar el Principat de manera indefinida com a resposta a la sentència del judici contra el procés. ‘Per nosaltres una vaga general seria un recurs, una resposta potent? És clar, seria fantàstic que fos una vaga general continuada’, ha dit.

En una entrevista d’Europa Press, lamenta que el Suprem dictarà sentència sense que hi hagi una proposta ferma per a resoldre de manera democràtica el conflicte polític de Catalunya. Per això, assegura que la situació ‘requereix una agudització, una escalada del conflicte.

‘Mobilització social, institucional, desobediència civil i també, evidentment, aturar el país’, ha declarat. Segons Riera, una vaga general continuada és un recurs molt valuós i positiu. De totes maneres, ha matisat que no depèn de la CUP, sinó als sindicats impulsar aquesta aturada.

Riera ha insistit que per arribar a aquest punt cal generar les condicions comparables a les de l’1-O i el 3-O, però que ‘aquesta vegada sigui efectiu i no sigui només simbòlic’. A més, ha avisat que, en la mesura que s’aconsegueixi o no aquesta aturada de país, es marcarà el pols de confrontació amb l’estat espanyol.

A més a més, ha criticat amb duresa que ara mateix que ‘l’independentisme hegemònic i majoritari de JxCat i ERC i el govern es mogui molt còmodament en el simbolisme i la retòrica, en comptes de crear les condicions que no es creen amb declaracions simbòliques’.

‘Això es fa posant en escac l’ordre jurídic i polític, fent actuar les institucions amb sobirania i apropiant-se del control del territori i dels recursos, acompanyat per un cicle de mobilitzacions’, ha conclòs.

The post La CUP proposa una vaga general continuada com a resposta a la sentència appeared first on VilaWeb.

Bargalló diu que per conèixer l’ús del català als patis cal un estudi més ampli i científic

El conseller d’Educació, Josep Bargalló, creu que l’ús del català al pati de les escoles és similar al que fan els mateixos alumnes al carrer. Segons ell, podria ser interessant conèixer els usos lingüístics dels alumnes fora de l’aula, però s’hauria de fer un estudi amb criteris ‘acadèmics’ i ‘científics’ i una ‘mostra gairebé censal’, que fos territorialment diversa i tenint en compte tipus d’escoles diferents. Per això, creu que l’informe de la Plataforma per la Llengua sobre el poc ús del català als patis té cert interès, però aquesta investigació s’hauria d’emmarcar en un estudi més global que avalués també ‘la televisió, el cinema, la justícia, el camp de futbol, el carrer o el metro’. Abans caldria acordar la metodologia científica, la investigació la podria fer el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu i els resultats s’haurien de debatre sense donar dades concretes de cap centre.

En declaracions a l’ACN, Bargalló ha opinat que l’escola és el reflex de la societat, excepte segurament en matèria lingüística, perquè ‘la immersió no és el reflex, és el treball perquè la llengua minoritzada a la societat tingui un tracte a l’escola que faci que l’alumne quan acabi comprengui correctament les dues llengües’. En tot cas, ha dit que el departament dóna llibertat a parlar la llengua que es vulgui al pati, i ha criticat polítics del PP, Ciutadans o Manuel Valls perquè ‘es pensen que l’escola és com la que anaven ells, i no hi ha cap escola com la que ells anaven’. ‘El debat que fem ara és el canvi d’usos del pati, que el volem més lúdic, obert, lliure i natural i menys pautat’, ha assegurat. ‘És un pati on si algú es planteja que hem de donar indicacions està molt antiquat, si a algú té la idea fer això està molt equivocat i pixa fora de test’, ha conclòs.

D’altra banda, Bargalló ha explicat que el pròxim curs totes les escoles hauran publicat a la seva web el projecte lingüístic. El conseller recorda que el projecte lingüístic escolar és l’adaptació de la normativa a la realitat i context de cada escola, però el projecte no pot anar contra la normativa. A més, el projecte no ha de publicar percentatge d’ús de cada llengua, sinó que dona criteris d’ús.

The post Bargalló diu que per conèixer l’ús del català als patis cal un estudi més ampli i científic appeared first on VilaWeb.

‘El fracàs dels polítics espanyols’, el contundent article del New York Times sobre la investidura de Sánchez

El sistema polític d’Espanya no funciona.’ Així de demolidor és l’article al New York Times de l’escriptor Martín Caparrós sobre la investidura de Pedro Sánchez. En aquest sentit, recorda que si PSOE i Unides Podem no es posen d’acord de manera immediata amb altres formacions, l’estat espanyol viurà les quartes eleccions al congrés en quatre anys.

‘La situació s’està tornant crònica: en aquests quatre anys hi ha hagut, a més de tres eleccions, un govern que ha actuat deu mesos en funcions perquè no tenia majoria, un altre que va caure per una moció de censura, un altre que, sense eleccions, va sorgir d’aquesta censura i després va renunciar perquè la seva minoria parlamentària no li permetia aprovar el seu pressupost. Ara tot semblava normalitzar-se, però no’, escriu Caparrós.

L’articulista reitera que PSOE i Unides Podem només tenen 165 diputats, insuficients per assolir la majoria de 176. En aquest punt, relata tots els detalls de les negociacions, així com l’acostament de Pedro Sánchez a PP i Ciutadans per intentar ser investit. Sobre les relacions entre socialistes i Unides Podem, diu: ‘Les tombarelles són l’especialitat d’en Pedro i en Pablo.’

Caparrós assegura que una repetició electoral al novembre seria ‘un error estrepitós del PSOE’, ja que gran part de l’electorat d’esquerres que es va mobilitzar per aturar el ‘trifachito’ es quedaria a casa. De totes maneres, escriu que la decepció s’instal·laria gairebé entre els votants de totes les formacions i avisa que l’abstenció podria ser històrica.

Per una banda, diu que els votants d’esquerres estan decebuts perquè Unides Podem s’ha convertit ‘en un partit vertical, sense espai per la discrepància’ i perquè Pedro Sánchez ‘va recuperar el PSOE amb discurs d’esquerra i ara els ha oblidat’. En el cas de Ciutadans, Caparrós diu que els electors el castigaran perquè canvia d’idea cada dos per tres i ‘últimament s’alia amb l’extrema dreta homòfoba i xenòfoba’. L’articulista només salva el PP: ‘Es podria dir que els únics electors que reben el que compren són els de la dreta clàssica perquè no els importa que el seu Partit Popular hagi estat condemnat per corrupció als tribunals.’

Caparrós reitera que el fracàs fins ara de les negociacions només ‘reafirma el que milions ja se suposaven: que els polítics són uns inútils, que ens enganyen’. A més, afirma que el sistema polític espanyol no compleix les necessitats que el justifiquen: no representa clarament els ciutadans i no aconsegueix formar governs sòlids. ‘Funcionava amb el bipartidisme i la prosperitat, ara, amb quatre o cinc partits de govern, i més problemes socials, no ho aconsegueix’, afegeix.

L’articulista diu que malgrat el fracàs reiterat, encara no hi ha massa veus que demanen canviar el sistema. Però recorda que una paràlisi sostinguda és el context perfecte perquè apareguin els líders forts i autoritaris com Bolsonaro, Salvini i Putin. ‘Llavors ja sol ser massa tard’, conclou.

The post ‘El fracàs dels polítics espanyols’, el contundent article del New York Times sobre la investidura de Sánchez appeared first on VilaWeb.

El PP porta al TC l’acatament de la constitució dels diputats i senadors d’ERC i JxCat

El PP ha portat al Tribunal Constitucional espanyol l’acatament de la constitució que van fer els diputats i senadors d’ERC i Junts per Catalunya quan es van constituir ambdues cambres. Segons el secretari general del partit, Teodoro García Egea, els càrrecs electes independentistes van prometre lleialtat a l’1-O, però no pas a la constitució espanyola. ‘Hem demanat al TC que revisi un per un els juraments per si pogués revestir algun caràcter que els invalidés’, ha afegit.

Durant el ple, el PP i Ciutadans es van queixar a la presidenta del congrés, Meritxell Batet, perquè els diputats d’ERC i JxCat van acatar la constitució fent referència als presos polítics i la República Catalana.

En el recurs presentat al tribunal, el PP es refereix a aquestes expressions com ‘proclames a favor del desafiament secessionista i contra la sobirania nacional, i per atacar la monarquia i el poder judicial.’

 

The post El PP porta al TC l’acatament de la constitució dels diputats i senadors d’ERC i JxCat appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Iglesias recula per forçar la coalició amb Sánchez’ i ‘Buch i Colau pacten més policia al carrer’

Avui, 20 de juliol de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim les portades dels principals diaris del país.

VilaWeb Paper: 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Iglesias recula per forçar la coalició amb Sánchez’ i ‘Buch i Colau pacten més policia al carrer’ appeared first on VilaWeb.

Espot vol tancar el pacte d’estat sobre Europa al setembre

El cap de govern impulsarà les setmanes vinents les converses amb els grups parlamentaris de l’oposició per tancar un pacte d’estat per a l’acord d’associació amb la Unió Europea, que li agradaria de poder signar al setembre amb el màxim consens. Xavier Espot assegura que s’atendran les demandes del PS i Terceravia. L’executiu vol reprendre les negociacions amb Europa a l’octubre amb el màxim consens polític intern i per això Espot es posarà en contacte abans de final de mes amb els dirigents de PS i Terceravia. La intenció és estructurar un document que espera que les forces parlamentàries signin al setembre. El cap de Govern, Xavier Espot, assegura que la intenció és incorporar les demandes que faci l’oposició.

El pacte d’estat és un dels objectius immediats en el calendari de treball sobre l’acord d’associació, que a l’estiu no s’atura del tot. Es mantindran intercanvis tècnics entre experts sectorials amb els serveis de la Comissió Europea. Amb la represa de les negociacions prevista per a la setmana del 7 d’octubre, també es posarà damunt la taula el calendari de converses de l’any vinent.

The post Espot vol tancar el pacte d’estat sobre Europa al setembre appeared first on VilaWeb.

L’Advocacia de la Generalitat no veu conflicte d’interessos de Puig en el decret de l’IVF

L’Advocacia de la Generalitat considera que ‘no procedia’ que el president de la Generalitat, Ximo Puig, s’abstingués en la votació del decret que donava les garanties legals per a l’operació de l’IVF amb Grupo Zeta que afectava l’1,2% de les accions del president en la capçalera Mediterráneo. L’informe, demanat pel Consell aquesta mateixa setmana arran de la polèmica que l’envolta, indica que, com que es tracta d’una norma de caràcter general que afecta totes les operacions de l’IVF i no sols la que es posa en qüestió, el president no tenia cap obligació d’abstenir-se en la votació.

D’aquesta manera, els advocats de la Generalitat han coincidit amb el criteri defensat fins ara per Mónica Oltra davant la premsa. Avui ha tornat a insistir-hi en la mateixa conferència de premsa i ha recordat que el decret es va començar a gestar sis mesos abans l’IVF no rebés l’oferta de Prensa Ibérica per a comprar-li el deute de Grupo Zeta.

Per la seva banda, el president ha assegurat avui que és l’IVF qui ha de comparèixer a les Corts, mitjançant el director, Manuel Illueca, que ho ha sol·licitat, perquè va ser qui va prendre la decisió. ‘L’IVF pren autònomament les seves decisions, no el president’ ha indicat Puig. Malgrat considerar que malgrat que és tot aclarit, ‘si hi ha cap qüestió més a aclarir, s’aclarirà’.

The post L’Advocacia de la Generalitat no veu conflicte d’interessos de Puig en el decret de l’IVF appeared first on VilaWeb.

Ignasi Ribas: ‘És infestat de planetes, molt serà que en un altre no hi hagi vida’

Quan Neil Armstrong va posar el primer peu d’un ésser humà a la Lluna, avui fa cinquanta anys, es va crear una onada que en certa manera avui encara dura. Perquè fou un pas important, d’un punt de vista científic, però sobretot fou un fenomen social, i va generar una capacitat de fascinació i d’anhel de coneixement que ha perdurat. Així ho veu l’astrofísic Ignasi Ribas, director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, un dels més prestigiosos de tot món en la cerca i l’estudi d’exoplanetes habitables. En aquesta entrevista parlem de la manera com ha evolucionat l’exploració espacial i de quins són els horitzons que la humanitat té davant per a saber més del cosmos i que hauria de ser capaç de perseguir ‘si no es vol trair’.

Per què va ser tan important d’arribar a la Lluna?
—Va ser una fita social per al món occidental. Científicament va ser tan important? No tant. Allò que vam aprendre de la Lluna és molt important, i les dades i les roques que en van portar també. I sobretot pels EUA va ser un motiu d’orgull nacional, d’assolir un objectiu molt difícil. Però per la humanitat també va tenir un valor molt gran, perquè tots ens podem projectar en aquell astronauta que va posar-hi el peu, per la fascinació, l’impacte, l’interès. I en aquest sentit fou una gran fita.

La motivació fou política.
—Geostratègica. I val a dir que per això la NASA va gaudir d’un gran impuls, d’un enorme pressupost que no ha tornat a tenir mai més. Amb relació al dels Estats Units, el pressupost de la NASA era d’un 4,5%, deu vegades més gran que no ara. Va permetre d’aconseguir un prestigi del qual ha viscut. I la ciència també n’ha viscut.

L’última missió tripulada a la Lluna fou el 1972. Per què no s’hi ha tornat?
—La Lluna l’han trepitjada dotze persones, que tenien una missió específica que era d’instal·lar equipament a la superfície i avui encara fem servir uns retroreflectors que, de la Terra, permeten d’enviar-hi un làser per a poder fer mesures molt precises. També hi van instal·lar instruments de telecomunicacions i en van recollir mostres. 380 quilos de pedres lunars. Això ja ho tenim. Què més s’hi pot fer? La cartografia es fa amb sondes robòtiques. Enviar-hi un ésser humà és molt costós, i més encara per a la seguretat. És molt més barat d’explorar la Lluna amb robots. Ja es va perdre l’interès d’anar-hi.

I ara té interès tornar-hi?
—Té interès per al pròxim pas, que és intentar instal·lar-hi una base permanent, i com a pas previ per a anar a Mart. Hi ha unes quantes iniciatives. Ara la situació és diferent dels anys seixanta. Hi ha l’Estació Espacial Internacional, on molts dels estats del món s’han ajuntat, i la situació geostratègica ha canviat completament. Ara el pressupost de la NASA és molt menor i apareixen la Xina, l’Índia, i el Japó. Els xinesos poden tenir interès a posar un astronauta a la Lluna, i és una cosa que pot passar.

Per què pot interessar a la Xina?
—Per prestigi nacional. I perquè la Xina s’ha anat imposant desafiaments difícils, com ara les naus Chang’e, que aterren a la cara oculta de la Lluna, cosa que no havia aconseguit mai ningú. Pot ser que s’imposin de dur astronautes a la Lluna a fer-hi de pressa una base habitada i fer després el salt a Mart. I ara mateix la potència econòmica que tenen no és comparable amb la de cap altre estat, i per ells pot ser un objectiu geostratègic important. La Xina és més opaca sobre els seus plans que no els EUA, però sí que han dit que volen posar un astronauta a la Lluna.

Quin propòsit tindria instal·lar una base permanent a la Lluna?
—La Lluna, per a fer astronomia, és un lloc interessant. No té atmosfera, té una cara oculta que no és tapada per la nostra Terra i on pots posar una antena lliure de l’emissió de soroll que genera la Terra; la seva nit dura catorze dies, és a dir, que tens uns períodes de foscor molt llargs… Però també pot ser un pas intermedi per a fer un pas més endavant. I quin és el pas final? Evidentment, podem pensar que el viatge interestel·lar, que ara per ara és inconcebible. Però, si més no, podem fer viatges interns en el nostre sistema solar, i el pròxim pas ha de ser Mart, que és perfectament a l’abast, no pas demà o demà-passat, però sí d’ací a unes quantes dècades si hi ha prou recursos.

A part dels diners, quines són les limitacions per a fer ara un viatge tripulat a Mart?
—Es podria fer força aviat, però depèn dels riscs que es vulguin assumir i de quantes garanties hi hagi que els astronautes tornin sans i estalvis a casa. Aquesta és la part que limita. Si ara una agència s’ho proposa, estic segur que en pocs anys són capaços de fer una nau que vagi a Mart i en torni. Però quina taxa d’èxit tindrà? Un 1%, un 1 per mil, un 50%? Què estem disposats a assumir? Amb la NASA hem vist que cada accident mortal ha significat un endarreriment brutal. La NASA és molt conservadora a l’hora de posar en perill la vida dels astronautes.

Qui penseu que assumirà més risc?
—És possible que la Xina, si desenvolupa tecnologia per a posar astronautes a la Lluna, no trigui gaire a fer el pas de dur-ne a Mart. El viatge és més llarg i amb més risc, però tecnològicament no hi ha cap diferència crucial. Ara, viure a la superfície de Mart, fer-hi una base, ja és tota una altra cosa. En som molt lluny.

Fa cinquanta anys s’assumia molt més risc?
—És cert que aquells astronautes estaven disposats a perdre la vida, i que la NASA estava disposada a tenir baixes. Avui és molt diferent. El públic és molt més crític i, si passés res, de seguida es qüestionaria tot: quin sentit té que la gent hi perdi la vida, quin sentit té invertir-hi tants diners.

L’opinió pública també sembla més crítica sobre el sentit d’invertir tants diners en l’exploració espacial.
—Els qui hi treballem ens trobem constantment amb la necessitat de justificar-nos, quan en alguns altres àmbits s’inverteixen molts més diners. N’hi ha un munt d’exemples. El pressupost anual de la Lliga espanyola de futbol és de 3.000 milions d’euros o 4.000, que és molt més que la inversió d’Espanya en l’espai, que no arriba a cent milions d’euros. El pressupost d’uns Jocs Olímpics són uns 15.000 milions d’euros, i el pressupost sencer de l’Agència Espacial Europea és d’uns mil milions d’euros anuals, aportats per quinze estats diferents. Que la humanitat decideixi que destina un petit percentatge dels diners en la investigació espacial, a anar fent petits passos, és necessari. Si no, ens trairíem. Tanta pobresa que hi ha a la Terra i mirem allà dalt, diuen. Ho hem de poder fer tot.

Per què dieu que seria trair-nos?
—Perquè som curiosos, i la curiositat ens ha portat on som. I podem discutir si aquí on som és millor o pitjor, si som més feliços o menys, però no podem discutir que hi ha hagut un progrés, que ha estat social, tecnològic i científic. I al llarg de la història de la humanitat el progrés científic ha portat un progrés tecnològic, que ha arrossegat un progrés social. I tot això és causat per una qualitat inherent a l’ésser humà que és cercar respostes a preguntes que ens fem, sobre coses que aparentment no tenen una utilitat pràctica. Quina utilitat pràctica té explorar l’espai? Sí, poden dir que ha permès de desenvolupar internet o uns teixits determinats o que a la cuina fem servir estris que són heretats de la cursa espacial… Sí, és cert, però jo em rebel·lo que aquesta en sigui la motivació.

Per què?
—Sí que és cert que és així, i que està bé que hi hagi aquesta transferència instrumental. Però la motivació és donar resposta a les nostres preguntes, satisfer la nostra curiositat, i en aquest camí passaran tot de coses, com ara les millores tecnològiques, socials, etc. És molt més profund. Em molesta que se simplifiqui, que es digui que només paguen la pena les coses que tenen una utilitat pràctica. No ha de ser aquest l’únic objectiu, jo tinc ganes de saber coses. Qüestionem la música, qüestionem el cinema? De la ciència, hi ha una part que és aplicada i una altra que no té per què ser-ho. L’espai, en part, és això. Anar allà fora, explorar, portar astronautes més enllà, és donar resposta a aquestes preguntes.

Les prioritats en la investigació espacial no les marca la rendibilitat econòmica?
—No necessàriament. Hi ha una part que és l’ús de l’espai, i una altra que és l’espai com a subjecte d’estudi. I en aquest cas l’ús pràctic és irrellevant, i hem aconseguit que els estats ho financin sense demanar-ne un retorn concret. Una altra cosa és fer servir l’espai com a plataforma, i aquí hi ha un camp per a córrer molt gran, que comença pel telèfon que fas servir ara mateix.

Pel telèfon?
—Sí, ara mateix el mòbil rep dades d’un satèl·lit que li diu on és, i d’aquí a un quant temps, a més, tindràs la internet de les coses, que permetrà que amb el telèfon puguis saber si la rentadora ja ha acabat la bugada, o voldràs parlar amb el teu col·lega que és a l’altra punta del món i la teva conversa serà encriptada gràcies a un satèl·lit, o quan beguis un vi d’una gran qualitat et dirà que s’ha fet amb agricultura de precisió gràcies a una teledetecció feta a l’espai i haver pogut regar la vinya en el moment que convenia i amb la quantitat d’aigua precisa. És la utilitat industrial de l’espai, i això ja va sol. La part que s’ha de cuidar és la que ens porta a l’espai com a subjecte d’estudi.

Vós us heu especialitzat a detectar exoplanetes. Com va la cerca?
—El meu objectiu a llarg termini és ser capaç de trobar un planeta habitat, i saber que és habitat. No per persones o éssers complexos, sinó que tingui una biosfera. Per això calen molts passos. Primer has de cercar planetes pròxims que puguis caracteritzar, com ara el de l’estrella de Barnard, el de l’estrella de Teagarden que hem trobat ara, o Pròxima b… Així anem fent un cens de què tenim a prop, i ho anirem fent en missions en el futur.

Quants exoplanetes candidats a tenir vida hi ha?
—Dels 4.000 exoplanetes que coneixem ara com ara, n’hi ha dinou que comptem que són potencialment habitables. Vol dir que són planetes rocosos dins la zona habitable respecte de la seva estrella, és a dir, que podrien tenir la temperatura correcta. El graó següent és trobar planetes habitables, o sigui, que tenen aigua líquida, i ara no tenim ni idea de quants d’aquests en tenen. I després hi ha el graó dels planetes habitats. Ara som en els 19 potencialment habitables, i d’aquests n’hi ha cinc que els hem trobat científics catalans: Pròxima b, Teagarden B i C, GJ 667 Cc, i el de l’estrella de Barnard.

Quant temps trigareu a veure si algun és habitable?
—Si hi ha un planeta molt pròxim, de cinc o deu anys llum, que tingui un trànsit, seria factible de determinar-ho amb telescopis. Si no existeix això, haurem d’esperar a una generació següent d’instruments que ens hauran de permetre de captar imatges directes, és a dir, de separar la llum de l’estrella del planeta i veure què hi ha a l’atmosfera.

Costa d’assimilar en el món de la immediatesa que aquestes respostes puguin trigar tants i tants anys.
—No és que les coses avancin lentament, sinó que els humans estem centrats en períodes de temps molt curts, i qualsevol cosa que depassi uns certs períodes de temps deixa de ser interessant. Del punt de vista d’un ésser humà pot no tenir gaire sentit, però del punt de vista de la humanitat pot tenir tot el sentit. Un ésser humà dura vuitanta anys. I la humanitat? Un milió, cent, cinc, mil anys? Que jo ara enviï un missatge a Teagarden B i al cap de vint-i-cinc anys m’arribi la resposta, quina gràcia té? A escala de la humanitat en pot tenir. I en aquestes cerques s’ha de fer l’esforç de canviar de xip. La comunicació interestel·lar no es produirà mai d’individu a individu, sinó de la humanitat a una altra civilització. No hi haurà una conversa sincronitzada. Tu diràs ‘hola’ i al cap de cinquanta anys et respondran ‘com va’. I al cap de deu generacions potser hi haurà una comunicació activa. Deu generacions no és res en l’escala de temps de l’univers.

Veieu plausible de tenir la resposta a la pregunta de si hi ha vida en algun altre lloc en un espai curt de temps?
—Sí.

En poques dècades?
—Sí. Intento ser cautelós perquè amb un mínim de desenvolupament tecnològic podem aplicar aquestes tècniques que ens calen. I aleshores haurem de ser capaços de donar una resposta de sí o no. Això ja es veurà. Però en una escala de temps a mitjà termini serà posar a test aquesta hipòtesi: a tots els llocs on hi ha unes condicions mínimes perquè la vida hi aparegui, la vida efectivament hi apareix. Aquestes són les respostes que podrem començar a donar d’aquí a vint o trenta anys.

I una altra cosa és la vida intel·ligent.
—Sí, i com hi podem entrar en contacte. Escoltar i comunicar-s’hi activament ja no té a veure amb aquests passos petits, sinó que es tracta de veure si trobem senyals d’alguna cosa que clarament no sigui natural. Fins ara no n’hem tingut cap resultat.

Dins el nostre sistema solar és possible de trobar-hi vida?
—És molt difícil. Hi ha les llunes gelades de Júpiter i de Saturn, com Encèlad, Ganimedes… Potser hi ha vida sota la superfície. Però crec que d’aquí a vint anys serà més fàcil de trobar vida en exoplanetes que no pas en una lluna com Europa, perquè implicaria d’enviar-hi una missió i fer un forat en el glaç de trenta quilòmetres de fondària i mirar què hi ha sota.

I a Mart?
—Hi ha missions previstes que miraran la superfície de Mart i el subsol, mirant si hi ha restes de vida fòssil, molècules orgàniques fossilitzades i no oxidades.

Per veure si a Mart hi va haver vida en el passat?
—Sí. Per ajudar a respondre la pregunta de si sorgeix la vida en tots els llocs on hi ha o hi ha hagut les condicions adequades, i tenim molts indicis que a Mart les hi va haver fa 3.800 milions d’anys. Ara estaria bé de saber-ho, i tindríem l’estatística de dos: la Terra i Mart. Si en el cas de Mart és que sí que n’hi va haver, de vida, Déu n’hi do: dos de dos.

Imaginem que a Pròxima b, a quatre anys llum, hi ha gent com nosaltres observant una estrella que és el nostre Sol. Què detectarien?
—Amb la nostra tecnologia no detectarien cap planeta en zona habitable, i tanmateix nosaltres som aquí. Veurien Júpiter, i tindrien clar que no és en la zona habitable, i res més. Només una mica de senyal de Saturn.

Malgrat la limitació tecnològica que tenim, ja parlem de dinou planetes candidats.
—Sí, perquè hem fet una mica de trampa, i hem anat a observar estrelles molt fredes, on els planetes són molt més pròxims i més grans en relació a la seva estrella. Pròxima i Teagarden són deu vegades més petites que el Sol, i això fa que el senyal s’amplifiqui deu vegades. Per tant, podem mirar planetes petits habitables.

M’imagino tot allò que hi ha darrere allò que no podem observar…
—A partir de la missió Kepler, que va estar en funcionament fins al 2018, s’ha fet una estimació estatística de quants planetes hi pot haver en zona habitable a la nostra galàxia. I surt que entre un 15% i un 50% de les estrelles de la galàxia tenen planetes com el nostre en zona habitable. La galàxia té uns 200.000 milions d’estrelles. Entre 20.000 milions i 100.000 milions d’estrelles tenen planetes com el nostre. Això només a la nostra galàxia. És infestat de planetes i de veïns. Molt serà que en un altre no hi hagi vida. Però… i si la probabilitat és d’una entre un trilió? Doncs estarem sols com un musssol.

L’Apollo 11 va ajudar a alimentar la il·lusió de voler saber-ne més de tot això.
—Sí, va ampliar horitzons perquè es va prestigiar l’exploració espacial. Fou una onada que ens ha acompanyat fins ara, però aquell nivell de suport social no l’ha tornat a tenir.

The post Ignasi Ribas: ‘És infestat de planetes, molt serà que en un altre no hi hagi vida’ appeared first on VilaWeb.

L’hora del pati(ment)

Submissió política (que impedeix de legislar eficaçment), norma de subordinació (que indueix els neoparlants a l’abandó) i desimmersió (manllevo el concepte de la companya de pàgina): són tres dels quatre problemes més greus que ara mateix tenim com a comunitat lingüística (el quart és el de la torradora, altrament dit ‘adaptació als nous paradigmes comunicatius i tecnològics’). Una setmana després d’haver-se fet pública l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2018, l’informe de la Plataforma per la Llengua ha aportat un bon raig de llum sobre el tercer. I dir ‘raig de llum’ és una ironia.

No he estat l’únic de queixar-me que l’EULP no interpel·li els menors de 15 anys. Tot i que, tractant-se de pobres criatures immergides, podem donar per fet que les respostes a les quatre habilitats bàsiques haurien estat SÍ / SÍ / SÍ / SÍ. Però vés per on l’informe de PL ens aixafa la guitarra. La dada que revela que només una quarta part de les converses als patis dels instituts són en català és valuosa per dos motius. Primer, perquè contraposa als cants de sirena del coneixement (quatre de cada cinc residents al país declaren saber parlar la llengua) la cruesa de l’ús real (tres de cada quatre adolescents no la fan servir mai o gairebé mai. Cal dir, tanmateix, que una part d’aquests la recuperaran o l’estrenaran amb l’arribada al món laboral, encara que no seran prou per compensar la davallada). És molt probable que la disparitat dels mètodes emprats per mesurar la salut de la llengua respongui a intencions prèvies: tal com han assenyalat altres experts, demanar directament als parlants per les seves habilitats condiciona la resposta, mentre que parar l’orella quan no són conscients de llur condició d’informants dóna resultats menys sistematitzables però més fidedignes.

Si d’alguna cosa ha servit aquesta simultaneïtat dels dos estudis és per prendre consciència de la situació de la llengua. En sabem més però la fem servir menys (ara deixo de banda la qüestió cabdal de la qualitat, que ja vaig abordar la setmana passada). D’això en diem ‘llatinització’. Ningú podrà dir que no estava avisat. De fet, és molt reveladora la frase de la directora general de Política Lingüística: ‘No és tan greu que al pati [els nens] parlin d’una manera o d’una altra, el que em sembla molt important és que garantim que, quan acaben els estudis, les puguin dominar totes dues.’ (Dominar és un verb molt ambiciós, trobo; potser seria més escaient dir ‘confegir una frase mínimament comprensible’, tal com han revelat, per exemple, recents programes de televisió on sortia jovent immergit que amb prou feines balbucejava mitja frase en català.) Però ara ja sabem que un percentatge elevadíssim dels suposats dominadors abandonen la llengua tan bon punt surten de l’aula. De què serveix, doncs, que (es pensin que) la sàpiguen si després no la fan servir (ni activament ni com a consumidors)? A mi, benvolguda directora general, sí que em sembla greu què passa al pati.

Això quant al tercer dels problemes esmentats. Passo al segon. A partir de la comentada qüestió d’iniciar les converses en català, tan manipulable (i tan manipulada), m’he permès de fer un exercici de recerca a l’abast de tothom (feu-lo, si voleu, però us agrairia que després no inundéssiu les xarxes amb els resultats de la vostra observació. Perquè al meu parer una de les coses que contribueix a complicar el panorama és la xerrameca dels diletants, tant si ho veuen tot negre com si només ensumen flors i violes. Ja sé que la llengua és de tots, però l’aire també, i oi que no us passeu el dia queixant-vos o exalçant la contaminació, i denunciant de qui és la culpa, i què s’hauria de fer per millorar-ho?). Au, ja m’he esbravat. He fet un exercici, deia, amb relació al suposat percentatge de converses que comencen en la llengua del país, que segons l’esmentada premsa espanyolista arriba a la xifra inaudita del setanta per cent (tant de bo!): entrar a comprar a Wallapop. És un bon camp de treball perquè totes les interlocucions són amb desconeguts. Què m’hi he trobat? D’entrada, que el 99% dels anuncis són en castellà. El paroxisme de la subordinació lingüística (si el poso en català perdré molts potencials compradors, pensa el venedor, sense tenir present que si vius, posem per cas, a Mollet, el més interessat a contestar-te serà un de les Franqueses del Vallès). En conseqüència, la immensa majoria dels intercanvis es mantenen en aquest idioma: Wallapop vessa de catalans fent negocis entre ells en castellà (igual que als bancs, els concessionaris de cotxes, les finestretes de l’Administració o el correu electrònic. Mentre escrivia aquesta columna he rebut una proposta de feina, ves quina casualitat, d’una persona que signava Dolors i que m’ha escrit en castellà per estalviar-se, suposo, la possibilitat que algú que es diu Pau no entengui la llengua en què és escrit el seu propi nom). Un cop observat l’ambient general de l’aplicació (si ho traslladeu al món físic, seria com anar a mercat i que tots els rètols de les parades fossin en castellà), he passat a la recollida de dades, tot adreçant-me en català a un determinat nombre de venedors. El resultat ha estat el següent: dos de cada cinc s’han mantingut en castellà; un ha canviat de seguida al català; un altre ha necessitat dues rèpliques; i l’últim no s’ha passat al català fins més enllà de la tercera. Amb les prevencions que vulgueu, aquests encants virtuals són un bon reflex del comportament lingüístic del carrer. Extrapolant-les a la manera, respectivament, de l’EULP i de l’informe de la PL, conclouríem que el 100% dels wallapopaires de la meva àrea geogràfica saben llegir el català (bravo pel coneixement!) i el seixanta per cent escriure-hi, però que el percentatge de converses iniciades en aquesta llengua és de l’1% (merda per l’ús) (*).

Torno, doncs, als tres problemes del principi. Una, el govern té poc marge per legislar, i encara menys per fer complir el poc que legisla; dues, els nadius amaguen la llengua en presència ja no de forasters sinó de simples desconeguts (símptoma claríssim de llengua en fase d’extinció, tal com s’ha fet tips d’explicar la Carme Junyent); i tres, els més joves l’arraconen perquè en el seu univers lúdic i comunicatiu és residual. Tot plegat, a més a més, enmig de les agressions, mentides i falsa victimització de l’espanyolisme, siguin polítics cínics, columnistes caducs (paràgraf central) o suposats experts en conflicte lingüístic. Per això, i atès el perill real de llatinització, la meva pregunta és: ens decidirem d’una vegada a agafar el toro per les banyes tots plegats o pensem continuar discutint sobre els mètodes d’anàlisi fins al dia de l’enterrament?

[*És clar que qui no es conforma és perquè no vol. Una manera més positiva de veure-ho seria constatar que ningú m’ha amenaçat de fer-me una cara nova per adreçar-me-li en una llengua diferent de la de l’anunci. Amb els vents que bufen, no és poca cosa.]

The post L’hora del pati(ment) appeared first on VilaWeb.

La conquesta espacial: la pugna directa entre l’URSS i els EUA en plena Guerra Freda

La cursa espacial i l’arribada de l’home a la Lluna serien impossible d’entendre sense el context polític de la segona meitat del segle XX, en el marc de la Guerra Freda entre l’URSS i els EUA.

La conquesta de l’espai va ser el camp on les dues potències van combatre de manera directa. Les grans fites astronàutiques eren celebrades pels governs i la població com a mostres de superioritat de cada model social i polític en contraposició al de l’altre bloc.

El 4 d’octubre de 1957 el satèl·lit soviètic Spútnik 1 va girar al voltant de la Terra a nou-cents quilòmetres d’alçada. La victòria tecnològica va sacsejar els EUA, perquè una gran majoria de la població donava per fet que eren superiors en tots els àmbits.

Llavors començaria una dècada trepidant, en què la cursa espacial es convertiria en una part important de la rivalitat cultural i tecnològica entre els dos països, on perdre podia significar un cop tant al prestigi com al poder militar.

L’URSS: un pas per davant

L’Spútnik 1 era el primer satèl·lit artificial de la història, llançat en el marc de l’Any Geofísic Internacional, una fita tecnològica que donava moral i esperances a un país que havia estat devastat per la Segona Guerra Mundial. En canvi, era tot un cop per als Estats Units.

La següent fita arribaria només dos mesos més tard, amb l’Spútnik 2, que duia el primer ésser viu a l’espai, la gossa Laika. Els EUA trigarien encara dos mesos més, amb l’Explorer I (31 de gener de 1958), tot després d’un primer fracàs que va causar temor respecte de la capacitat d’armament soviètica per a recórrer distàncies intercontinentals en comparació a la seva.

Els primers viatges van permetre avenços científics importants (com ara determinar la densitat de l’atmosfera superior o descobrir el cinturó de radiació de Van Allen), però poc després els satèl·lits ja podien espiar països estrangers, amb càmeres fotogràfiques i senyals de radar, mentre les fites espacials servien de propaganda política.

El 29 de juliol de 1958 es va signar la creació de la NASA (la National Aeronautics and Space Administration) amb l’objectiu de competir directament amb els soviètics i demostrar que la tecnologia dels EUA no era pas inferior.

El 1960, l’URSS els va tornar a avançar quan les gosses Belka i Strelka van orbitar la Terra i van tornar amb èxit. Més endavant es va assolir una de les grans fites, una victòria soviètica amb tots els ets i els uts, quan el pilot militar Iuri Gagarin va orbitar al voltant de la Terra el 12 d’abril de 1961. El Kremlin tenia un avantatge ben clar en la cursa espacial.

Rebuda de Iuri Gagarin el 1961 a Budapest (Hongria).

Els EUA farien un vol suborbital un mes després i no seria fins al 20 de febrer de 1962 que John Glenn igualaria la gesta de Gagarin. En aquest temps, els soviètics ja havien fet quaranta-vuit vols espacials tripulats i, entre més, van aconseguir crear el primer passeig espacial i enviar per primera vegada una dona fora de la Terra, Valentina Tereixkova. Això li va permetre de fer propaganda que, sota el comunisme, les dones eren tractades igual que els homes.

Una qüestió d’estat

En un moment en el qual els EUA anaven clarament per darrere de l’URSS, el president  John Fitzgerald Kennedy, en un discurs a la Universitat Rice de Houston, el 25 de maig de 1961, va posar com a gran objectiu nacional que l’home arribés a la Lluna i en tornés abans no s’acabés la dècada.

Aquell moment el pressupost espacial va augmentar d’un 89%. Va començar un projecte encapçalat per Wernher von Braun, el principal dissenyador espacial de l’Alemanya nazi, que va cooperar amb la força aèria americana en canvi de l’exempció de ser jutjat per crims que incloïen les morts causades pels seus projectes i haver fet servir mà d’obra esclava.

Els esdeveniments en els EUA feien cada vegada més necessari un triomf sobre l’URSS: era una dècada turbulenta marcada, entre més, pel desastre de la Invasió de la Badia de Cochinos, l’assassinat de Kennedy, Malcom X i Martin Luther King, les protestes per la guerra del Vietnam i el sorgiment del moviment contracultural.

A mesura que guanyava importància la cursa espacial, l’opinió pública va anar virant, i una majoria de la població donava suport al projecte Apollo a mitjan dècada, malgrat el cost tan elevat. El 1967, unes 400.000 persones treballaven per algun aspecte del programa, fos per la NASA o una empresa subcontractada.

Percentatge del pressupost dels EUA dedicat anualment a la cursa espacial.

La inversió espacial va arribar a gairebé el 5% de tot el pressupost del govern dels Estats Units (actualment és del 0,47%). En total, en la cursa espacial fins a l’arribada de l’home a la Lluna, els EUA s’hi van gastar prop de 35.000 milions de dòlars; en canvi, el de l’URSS es calcula que era molt inferior, entre 4.800 i 10.100 milions.

L’URSS toca la Lluna, però els EUA la trepitgen

El 1959, una dècada abans de l’arribada de Neil Armstrong, la nau soviètica Luna 2 ja hi havia impactat. La següent, la Luna 3, en el segon aniversari de l’Spútnik 1, va orbitar l’altre costat, el fosc, i en va mostrar les primeres imatges, perquè abans no l’havia vist mai ningú.

Finalment la Luna 9, el 1966, hi va allunar de manera suau i durant tres dies en va mostrar imatges de la superfície. Així i tot, el programa es va truncar el 1966 arran de la inesperada mort, a cinquanta-nou anys, de l’enginyer Serhí Koroliov, el gran responsable del programa espacial soviètic, que en va endarrerir el ritme d’expansió. A la situació, s’hi afegiria la de Gagarin el 1968, un símbol de l’aero-nàutica soviètica.

L’URSS preveia el primer allunatge entre els anys 1967 i 1968, però les etapes es van anar prolongant, amb errors en la primera fase. El primer llançament del programa, el 21 de febrer de 1969, es va acabar amb una explosió al minut u de vol; i el segon, el 3 de juliol el 1969, tretze dies abans del llançament de l’Apollo 11, va ser un fracàs absolut que va destruir tot el complex i va endarrerir el programa uns quants anys.

En canvi, els nord-americans van començar a recollir els primers èxits. El Gemini 8 va permetre per primera vegada de trobar-se en òrbita i acoblar-se amb la nau objectiu, i el 21 de desembre de 1968 l’Apollo 8 va aconseguir, per primera vegada, prou potència per a escapar de la gravetat terrestre, entrar en el camp de gravetat de la Lluna i tornar a entrar en el terrestre. Un punt clau. L’avantatge ara ja era dels EUA.

L’Apollo 10, el maig del 1969, ja va acabar a només quinze quilòmetres de la superfície lunar i van prendre fotografies de possibles llocs on es podia allunar. Finalment, el 16 de juliol, es va llançar la missió Apollo 11 del coet Saturn V, a més de cent metres d’alçada. L’objectiu, la Lluna.

Edwin Aldrin caminant damunt la Lluna.

La tripulació era Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins. El 20 de juliol el mòdul va allunar en el Mar de la Tranquil·litat i sis hores i mitja més tard Neil Armstrong en trepitjava la superfície: ‘És un petit pas per a un home, un gran salt per a la humanitat.’

Malgrat els anys de rivalitat, la sala de visualització de l’URSS va esclatar en aplaudiments quan Armstrong va fer els primers passos. El cosmonauta Alexei Leonov escriuria: ‘Tothom es va oblidar que tots érem ciutadans de diferents països de la Terra. Aquest moment va unir realment la raça humana.’

‘Operació Lluna’: la falsedat més gran mai explicada

El final de la cursa espacial

Després de l’allunatge de l’Apollo 11, la cursa espacial es va alentir. Els EUA van tornar cinc vegades més a la Lluna, la darrera el 1972, però ja no hi havia cap competició ni cap desafiament que fes rivalitzar les dues potències.

L’URSS va assolir nous èxits, com ara la creació de la primera estació espacial temporal de la història, el Soiuz 1, que seria replicat pels EUA amb l’Skylab. Però la proesa de l’arribada a la Lluna, històrica sense cap mena de dubte, juntament amb la propaganda, va ser considerada el punt culminat de la cursa espacial.

Recreació de l’acoblament de l’Apollo-Soiuz.

El final del duel entre les dues potències es considera que és la missió conjunta Apollo-Soiuz, quan la nau soviètica Soiuz 19 es va acoblar amb la nau nord-americana Apollo i va permetre que astronautes enfrontats passessin d’una a l’altra i fessin experiments plegats.

Després d’aquest fet, la qüestió astronàutica entre les dues grans potències tornaria a ocupar el centre d’atenció el 1983, quan el president Ronald Reagan va presentar la Iniciativa de Defensa Estratègica, un programa que no es va desenvolupar mai a la pràctica, però que teòricament era capaç de destruir els caps nuclears entre el moment que eren llançats i impactaven. Això va fer que l’URSS augmentés la capacitat nuclear i el pressupost militar, un dels motius de per què va col·lapsar.

Una altra vegada a la Lluna?

Després de quaranta-set anys d’absència, una missió tripulada torna a ser a l’horitzó. Aquesta mena d’exploració espacial havia estat relegada durant dècades i, a més, ara la situació és totalment diferent, amb nous actors, com ara la Xina i Europa, i sense la pugna amb Rússia.

Actualment la NASA ha activat el programa Artemisa (germana d’Apol·lo en la mitologia grega), amb l’objectiu de tornar-hi el 2024. El darrer any d’un hipotètic segon mandat de Donald Trump.

No obstant això, també s’ha originat una cursa espacial, car l’administració Trump ha pressionat per escurçar els terminis en canvi de més pressupost. En un començament era previst per al 2029, però l’actual president ha maniobrat perquè sigui abans. El motiu? Perquè sigui durant el seu mandat.

Tot i això, encara hi ha un desafiament més gran. El retorn a la Lluna és una etapa prèvia del gran salt del 2030, quan és projectada la missió que portarà la humanitat a Mart. El nou gran desafiament espacial.

The post La conquesta espacial: la pugna directa entre l’URSS i els EUA en plena Guerra Freda appeared first on VilaWeb.

Les abraçades es donen?

Hi ha una gran confusió, a causa de la interferència del castellà, entre els verbs donar i fer. En català no donem abraçades, sinó que fem abraçades. Igual com es fan petons, sorpreses, crits i programes de televisió, posem per cas. Però no tot allò que en castellà es dóna en català es fa. Un llum, per exemple, ni es dóna ni es fa: s’encén.

Ens en farem passar les ganes

El verb donar forma part de tot de locucions fixades, fossilitzades, que ens han arribat de fora. N’hi ha que són barbarismes molt evidents, perquè contenen un mot que es veu d’una hora lluny que no és català. Ací en teniu exemples (amb el mot correcte en negreta):

  • Avui tothom fa festa; els únics que donem el callo som nosaltres [penquem]. Veig que aquest professor ens farà donar el callo [sirgar].
  • M’he donat el gustasso de fer un creuer [He tingut el gran gust]. Quan cobri em donaré el gustasso d’anar a fer un bon tec [em faré passar les ganes (o el deler, o el desig, o el capritx)].
  • Creu que per aconseguir un favor del seu cap li ha de donar coba [l’ha de raspallar]. Sempre em dóna coba; què deu voler? [m’ensabona].
Girem-nos d’esquena als calcs

En canvi, hi ha locucions que passen més desapercebudes, com ara aquestes:

  • Si ha actuat malament, dóna igual que sigui un home respectat [tant fa]. A mi, tot això, em dóna igual [tant m’és]. Em dóna igual què diguis: res no em consola [Tant se val].
  • Això que m’has explicat m’ha donat que pensar [m’ha fet pensar].
  • Aquest estirabot donarà que parlar [farà parlar; o, encara millor: «D’aquest estirabot, se’n sentirà a parlar»].
  • Que no te’n dónes compte, que s’ha fet tard? [te n’adones].
  • Si vols arribar-hi a l’hora, dóna’t pressa [afanya’t]. Doneu-vos pressa, que vénen [Cuiteu]. No cal que et donis pressa, que ja hem perdut el bus [t’apressis].
  • Les ciències se’m donen malament [no són pas el meu fort]. Els estudis se’m donen força bé [em van força bé]. Els negocis se li donen bé [Té facilitat per als negocis].
  • No sé si em donarà temps a fer l’encàrrec [tindré temps de].
  • Em dóna la impressió que avui tot sortirà rodó [Em fa l’efecte].
  • Ja dónes per sentat que hi anirem, i no ho veig gaire clar [dónes per fet, tens coll avall].
  • Es pensava que l’ajudaria i li ha donat l’esquena [s’hi ha girat d’esquena (o li ha girat l’esquena)]. 
Invasions subtils

Finalment, hi ha tres casos que requereixen una mica més d’explicació. El primer és donar gust, una construcció acceptada en sentit literal («La canyella dóna gust a la crema»). En canvi, en sentit figurat l’hem de canviar per fer goig, donar bo o ésser un plaer. Vegem-ne tres exemples:

  • Dóna gust de veure-la tan mudada [Fa goig].
  • A l’estiu dóna gust de sortir [dóna bo].
  • Dóna gust d’escoltar música tan ben interpretada [És un plaer].

La segona és donar la volta a, que té solucions diverses segons si té sentit literal (girar, tombar) o sentit figurat (presentar-ho o enfocar-ho d’una altra manera). Vegem-ho en aquests exemples:

  • Dóna la volta al full i ho veuràs [Gira].
  • No sé pas com donar la volta a la truita [tombar].
  • Si veus que no li agrada l’oferta, dóna-li la volta [enfoca-la d’una altra manera].

I l’última és donar positiu (en una prova mèdica), que podem canviar per no passar o bé fer servir algunes altres solucions. 

  • L’atleta ha donat positiu en la prova antidopatge [no ha passat]. 
  • Ha donat positiu de cocaïna en el control a la carretera [Li han trobat cocaïna].

Cada llengua té els seus recursos i se n’ha de servir si no vol que desapareguin. Per això, en una situació com la del català, cal estar al cas d’interferències com aquestes. Anar amb compte a evitar-les no és pas una actitud purista: és una mera qüestió de supervivència.

Teniu dubtes?

Si teniu cap dubte o suggeriment, podeu escriure directament a aquesta adreça de correu: jordi.badia@partal.cat.

The post Les abraçades es donen? appeared first on VilaWeb.

Antonio Baños: ‘L’ANC s’ha de repensar’

Antonio Baños (1967) és periodista de carrera, però porta la política a les venes. Ha estat diputat al parlament per la CUP, membre del secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i ha fet campanya pel Front Republicà a les darreres eleccions espanyoles. En aquesta entrevista, Baños ens parla del delicat moment polític actual: de la investidura de Pedro Sánchez a l’ANC, passant per la sentència.

Investiríeu Pedro Sánchez?
—No, mai. Pedro Sánchez no forma part dels adversaris, sinó dels enemics del projecte republicà català.

PP, Ciutadans i Vox encara són pitjors.
—És veritat. Els uns són ultradreta i els altres són socialdemòcrates. Però això és com ho veuen els espanyols. Perquè per a algú que vulgui marxar del Regne d’Espanya, la seva praxi és indistingible. Sánchez ho ha dit unes quantes vegades: el PSOE és un partit d’estat. Són un partit que conforma l’arquitectura de l’estat espanyol. Si el teu projecte polític és sortir d’aquest estat, el tens com a enemic. El PSOE és immensament gran, implicat amb poders de l’estat i un dels fundadors del règim. Sí que és veritat que podem dir que les polítiques de Sánchez són lleument més progressistes. Com aquella bonica llei del lloguer en què no posen topall al preu. O les boniques vendes d’armes a tiranies. O no revertir la reforma laboral. Moltes coses on es veu el límit de l’esquerra. Progressistes, fins a un límit. Però des del punt de vits republicà o independentista, no. A més, una de les forces que tenim és blocar a Madrid. No fer-ho és no anotar-se un punt.

Què hi guanyes, blocant?
—Doncs ensenyar que hi ha un problema català, i que ves per on, aquest problema pot impedir el funcionament normal de l’estat espanyol. I ho dic amb tot el dolor del món: hi ha un problema català, i no hi ha un problema 15-M. I m’agradaria, però Podem ha acceptat tot allò que li ofereixen. Si l’independentisme fa igual… Hem de blocar el govern perquè Espanya no funcioni normalment fins que no s’assegui a negociar. En la línia de la carta del president Torra. Si no s’asseuen a parlar, pressió.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Model Diada. Voleu samarretes i Diada festiva, o tallar fronteres?
—He llegit l’article de Xavier Diez, sí. I em consta que ha estat valorat a l’ANC. Hi ha una sèrie de llocs recurrents de l’independentisme: tallar la frontera, el port, l’aeroport. I s’han mirat i provat, però com en qualsevol lluita, cal una direcció. I si la direcció no existeix, o està trencada, o no té clara l’acció… Això és com les campanyes militars: ha de tenir diners, rereguarda, advocats, per tenir una maquinària de resposta preparada per quan arribi la repressió. No sé si pot tenir èxit demanar accions molt compromeses si no hi ha unanimitat. Certa unanimitat. Diada festiva? Espero que no ho sigui. L’ANC també té aquest model, que és molt poderós, però que també encotilla. Si l’abandones, potser deixes de tenir molta gent, i si el mantens, la gent se’n pot cansar. Però no crec que l’Onze de Setembre sigui la qüestió important. A mi em preocupa la unitat estratègica i certa visió política dels ritmes.

Què caldria, ara mateix?
—Bona fe. Això cal. Bona fe entre els interlocutors independentistes. Si s’asseuen a parlar, que sigui amb un esperit de lleialtat. I crec que en falta. I ja ho entenc: fa deu anys que les inèrcies partidistes emmetzinen, els presos pesen molt, hi ha gent cremada que se n’ha anat, etc. Hi ha molts motius. Però demanaria una taula d’unitat estratègica presidida per la bona fe. Perquè tots volen exactament el mateix.

Quina hauria de ser la reacció a la sentència?
—Per mi, hauria d’haver-hi desobediència en un grau màxim. Màxim vol dir acordat entre la gent, les institucions i els partits. Cal desobediència civil, això es diu molt, però també institucional, que això no es diu tant. Si la gent desobeeix i les institucions acaten, es posa la gent en un problema. Si només surt la gent, a Espanya li fa poca cosa. Ja hi compten, amb protestes per la sentència. Una altra cosa és que una institució desobeeixi una sentència judicial. Això m’agradaria a mi. I entenc que a hores d’ara és wishful thinking.

Avançament electoral de les catalanes. En sou partidari?
—Si és per a tenir un govern com el d’ara, no cal. Tenim un govern d’independentistes i, com a mínim, no el tenen els altres. Molt bé. Si és per a tenir una altra cosa, pensem-hi. Per a tenir el mateix… Si el moviment fos fort, hi hauria algú amb un calendari a la mà, mirant a Madrid i mirant aquí, a veure quan seria convenient de fer l’avançament. I això no passa.

Diputació de Barcelona, és un cas greu?
—El trobo tremendament lleig. I els grecs deien que la cosa lletja és dolenta. No sé què ha passat, i us diria que ni m’interessa. Hi perden tots, tret del PSC. És el que deia de la bona fe. Si s’haguessin assegut i pactat on obrien la porta a uns altres pactes i on no, doncs cap problema. Podrien haver-hi acords raríssims i tothom els hauria entès.

Preocupa més la poca forma de lANC i Òmnium que no la dels partits?
—Hi ha una cosa molt bona: els partits encara se senten pressionats per la gent. A uns altres llocs això no passa. ‘Amb Rivera, no!’ Aquí encara noten l’alè al clatell de la gent. I crec que és la cosa més sana en democràcia: que el votant et posi límits. Sobre Òmnium, no us ho sabria dir. Baixa forma de l’ANC? Penseu que són entitats voluntàries, i la gent té expectatives que es frustren, es compleixen, es renoven. L’ANC es va fundar el 2012. Té set anys. L’ANC s’ha de renovar i agafar xapa i pintura nova. S’ha de fer una reflexió sobre aquella ANC que va néixer per defensar una idea, perquè ara ha de defensar una idea i unes persones. No solament una idea. Tot allò que abans era pedagogia ara és una altra lluita. S’ha de redissenyar l’eina, sí. L’ANC s’ha de repensar, sí. I redimensionar. Tots els membres ho saben, i hi treballen.

 

 

El Front Republicà es presentaria a les espanyoles?
—Opinió personal: a mi el Front Republicà em va agradar molt. Molt. 113.008 vots, una campanya que va costar només 30.000 euros, amb tots els actes desbordats i amb gent que no venia a votar-nos, sinó a escoltar-nos. Hi havia la idea viva d’escoltar i ja veurem. Hi havia aquella màgia. I amb tres coses: Primer d’Octubre, desobediència com a mètode i unitat com a objectiu per a aconseguir la República. M’agradaria que aquesta idea, es digui Front Republicà o com es digui, es mantingués viva. I jo sóc partidari que es mantingui viva. En forma de partit, de moviment o el que sigui. Es va descobrir un pou de significat i reflexió. I no sóc militant de res, que quedi clar. Però sí, em va agradar molt.

A l’exili o a la presó, hi heu anat?
—A l’exili, no. A la presó, sí. Vaig veure’ls tots. Turull, Junqueras, Romeva, i després durant el judici. I allà em va caure el cor a terra, en veure l’estat físic a què estan sotmesos. Era horrorós. Castigar-los, això fan. Dins la causa general, l’estat espanyol vol fer escarment. A Waterloo vull anar-hi quan tingui temps … I més calés.

The post Antonio Baños: ‘L’ANC s’ha de repensar’ appeared first on VilaWeb.

L’envit del Museu Nacional d’Art de Catalunya

De vegades és necessari escriure el nom sencer d’un museu. Les sigles van bé, és clar que sí, i no solament per als titulars sinó per a la parla comuna dels aficionats a anar a aquests centres que dipositen, cuiden, exploren i mostren col·leccions d’art, històriques o contemporànies, i fan exposicions temporals d’artistes i obres i imatges que ens importen. Però hi ha ocasions que cal dir-ne el nom amb totes les lletres. Ara que el Museu Nacional d’Art de Catalunya ha presentat el pla d’acció per als pròxims deu anys, n’és una. El MNAC, sí. El museu de Montjuïc, en efecte. El museu que acull l’art romànic, l’art gòtic i l’art modern català, el museu que sol ser notícia per les expos que acull i sobretot –ara la cosa és en una certa suspensió—per les trifulgues derivades dels murals de Sixena. El mateix museu que ara fa un do de pit institucional: si ens el creiem –si els diners públics hi creuen de debò—és l’hora de demostrar-ho.

Quin és l’envit? Que en diverses fases fins a deu anys, el 2029, el museu s’hagi ampliat significativament i ocupi el pavelló Victòria Eugènia que és a la vora de la font, que el MNAC baixi i s’acosti més a la ciutat. El pla, llargament gestat i presentat aquesta setmana pel director del museu, Pepe Serra, té el vist-i-plau del patronat que formen la Generalitat, l’ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura del govern espanyol. L’ampliació del museu al pavelló construït per Puig i Cadafalch, que fa 15.000 metres quadrats, hauria de ser realitat d’aquí a deu anys, pel centenari de l’exposició internacional que el 1929 va edificar tots els palaus i palauets i pavellons de Montjuïc, el MNAC i el pavelló inclosos.

El pavelló –que el pla suggereix que podria ser encara més espaiós, el doble, ja que l’edifici fa quinze metres d’alt– es destinarà, perquè vull creure que tot això es farà, a la col·lecció d’art modern i contemporani, des de finals del XIX fins als anys setanta del segle passat, i a exposicions temporals. És un envit magnífic, absolutament necessari. Actualment, visitar el MNAC significa haver de decidir un munt de coses entre les que hi pots veure. Parlo com a usuària, a casa en som fans i hi anem cada dos per tres. Per als amants de l’art nascuts a Barcelona és un imant que els permet tornar cada setmana o cada dues al Montjuïc de la infància, i per als que no hem nascut aquí és un goig, parlo per mi, descansar la vista no sols en els quadres, murals, fotos, objectes, sinó també en l’ampla sala oval que sembla que no serveixi més que per fer-hi saraus –en efecte, per això la van fer el 1929, per a saraus– i que, excessiva que és, resulta un luxe de calma i tranquil·litat. No te’l trobes pas, un espai així, ni al Prado ni al Louvre ni al British ni a la National Gallery, per dir els museus germans i cosins del MNAC. 

Ha estat de sempre un mal de cap, aquest museu. Instal·lat en un edifici gairebé de cartró pedra, que després de la gran expo del 29 havia de ser desmantellat, la història l’ha fet continuar, a força, això sí, de remodelacions que han costat un ull de la cara. Des que tinc memòria periodística que escric dels problemes de fonament i de contingut d’aquest museu adorable, una imatge de tantes coses: no havia de continuar però hi és, allà dalt, presidint la ciutat.

Per això agrada tant als turistes, en efecte, per les vistes. Hi entrin o no, allà els tens. Els comprenc perfectament, com els que van a la Fundació Miró. Què vols més, si després pots arribar a la ciutat pel parc fins al Paral·lel… Però, certament, per a molta gent, l’accés al museu ara mateix no els facilita la freqüentació. El metro fins a Montjuïc… ja ni se’n parla.

Ara parlem, ja que el metro no ho farà, de fer baixar el Museu Nacional d’Art de Catalunya per l’avinguda que enllaça amb la Font Màgica i els centenars de persones que hi van cada dia. Comunicarà així, a més, amb el centre d’art veí, el CaixaForum que ocupa l’antiga fàbrica Casaramona projectada també per Puig i Cadafalch i construïda entre 1909 i 1912. Fa molt sentit, de ben segur que un bon grapat de visitants hi aniria també per això, per contrastar dos edificis del mateix arquitecte amb usos tan diferents: una fàbrica tèxtil moderna amb llum natural i un pavelló efímer per a una exposició internacional. 

Com veieu, somio el nou MNAC que ha d’arribar. No ho faig sols per mi, ho faig perquè voldrà dir que els patrons s’hauran posat les piles. Ara el MNAC té un pressupost força menor que fa deu anys i tot i així el seu equip ha aconseguit doblar els visitants des de llavors (900.000 l’any passat), s’ha estès pel país desplegant-hi les seves col·leccions en una vintena de museus locals, és un col·laborador de referència per a altres museus importants, com ara el Prado i el Belles Arts de Bilbao, i algunes exposicions viatgen ara a l’estranger. Cal somiar i fer el MNAC que ha d’arribar. 

The post L’envit del Museu Nacional d’Art de Catalunya appeared first on VilaWeb.

Lent però constant: el canvi demogràfic i la independència de Catalunya

Coneixeu cap català que no tingui opinió respecte de la independència? Jo tampoc. Virtualment hi ha pensat tothom i hi ha dos grups: els qui estan a favor i els qui estan en contra. Igual que en totes les qüestions que creen divisió, com ara el matrimoni homosexual als noranta, el tercer grup dels ‘indecisos’ és una petita minoria.

En aquestes qüestions la gent no sol canviar de parer. Els convençuts ja no es poden convèncer, les opinions es fossilitzen i els qui ja en tenen una de formada interpreten la informació nova de manera que la reforci (i.e. biaix de confirmació). La investigació mostra que la gent s’aferra irracionalment a les seves creences una vegada han pres una decisió. De fet, hi ha algunes proves que suggereixen que mostrar informació que contradiu les opinions en realitat fa creure-hi encara més fermament.

Assumim doncs, amb vista al futur previsible, que els catalans no canviaran d’idea respecte de la independència. La meitat en favor hi continuarà en favor; la meitat en contra també hi continuarà en contra. Què creieu que passarà?

Si heu suposat ‘un estancament infinit’, probablement erreu. Fins i tot sense canvis d’actitud, les majories socials canviaran. Com? Per tres raons:

  1. La gent es mor.
  2. La gent migra.
  3. La gent neix.

En unes altres paraules, mentre els polítics s’escridassen provant insatisfactòriament de convèncer l’opinió contrària perquè assumeixi el seu punt de vista, una força molt més poderosa que no pas els polítics es mou al rerefons: la demografia. Els canvis de mentalitat no són el motor de molts dels canvis socials radicals; més aviat és que la població canvia. Per tornar a l’exemple anterior del matrimoni homosexual, la raó per la qual ha estat legalitzat en molts dels països occidentals aquests darrers anys no és perquè els qui s’hi havien oposat fermament canviessin de parer, sinó perquè van fer-se vells i es van morir. El mateix fenomen explica en gran manera més canvis socials com ara l’auge del feminisme i l’ecologisme o la reducció del racisme i l’antisemitisme.

Els interessats en el futur de Catalunya haurien de tenir present la demografia. Els índexs de naixement i migració han canviat radicalment aquestes dècades i els efectes romandran durant generacions. No hi ha manera de ser concloent sobre el futur perquè les forces econòmiques i socials de l’esdevenidor –de moment desconegudes–tindran impacte en la mortalitat, la fertilitat i la migració, però per a predir-lo podem fer servir la informació ara disponible.

Aquest article aspira a fer justament això: quantificar l’efecte dels canvis demogràfics a Catalunya respecte del suport a la independència.

Context: els factors demogràfics que afecten el suport a la independència

La raó per la qual el canvi demogràfic portarà un canvi social a Catalunya és perquè les característiques demogràfiques són estretament relacionades amb el suport de la independència, respecte del qual hi ha dos factors especialment rellevants: l’edat i el lloc de naixement.

Aquest gràfic mostra l’associació entre el lloc de naixement i el suport a la independència. Els catalans nascuts a Catalunya són en gran part favorables a la independència. Els nascuts a fora hi són majoritàriament contraris.

I aquest mostra l’associació entre edat i independentisme. Els catalans joves són majoritàriament independentistes, mentre que els més grans són majoritàriament unionistes.

Submergim-nos, doncs, en els detalls.

El present: una radiografia

Hi ha una tendència demogràfica destacable que es produeix ara mateix a Catalunya: el percentatge de catalans que han nascut a Espanya minva. Hom pot tan sols especular si aquesta tendència ha tingut a veure amb el ràpid creixement de l’independentisme aquests darrers anys, però les dades són clares. Aquests últims vint anys el percentatge de catalans nascuts a l’estat espanyol ha baixat d’un 27,2% a un 16,6%.

Per què ha disminuït el percentatge de catalans nascuts a l’estat espanyol? No és perquè deixin Catalunya per tornar a Espanya, sinó perquè la població de Catalunya nascuda a l’estat espanyol és molt més vella que no pas la mitjana catalana. El gràfic següent mostra la distribució d’edat dels catalans segons el lloc de naixement:

Fixeu-vos que al gràfic de la dreta les dades s’agrupen a la part superior, mentre que als altres s’agrupen més avall. La majoria de catalans que van néixer a Espanya són gent gran. Mentre que l’edat mitjana dels nascuts a Catalunya és de 38 anys i la dels nascuts a la resta del món és de 37, la dels nascuts a Espanya és de 64. Tres quartes parts dels nascuts a l’estat espanyol tenen més de 55 anys.

Dit d’una altra manera, la disminució del percentatge de catalans nascuts a Espanya es deu majoritàriament a la mortalitat, no pas a l’emigració.

Per què és important, això? Perquè els vells, aquí i pertot, es continuaran morint abans que els joves. I llevat que els patrons migratoris del futur siguin idèntics als del passat –cosa que quasi segur que no passarà– aquestes morts deixaran una empremta en les preferències polítiques col·lectives.

Què passarà anys a venir?

Amb la composició demogràfica actual, Catalunya és dividida aproximadament per la meitat respecte de la independència. Mirem què és probable que passi d’aquí a pocs anys.

Aquest gràfic mostra què passarà a la població actual de Catalunya amb el temps. Com que la majoria de catalans nascuts a l’estat espanyol són grans, el percentatge respecte de la població total de Catalunya disminuirà al llarg del temps.

Si examinem només la mortalitat, deixant de moment de banda la migració i la fertilitat, la població de Catalunya segons el lloc de naixement és d’aquesta manera amb vista a les dècades vinents:

Fixeu-vos en la diferència entre la línia grisa (resta del món) i la verda (Espanya). Tot i que actualment el percentatge de catalans nascuts a l’estat espanyol i el dels nascuts a l’estranger són similars, vora el 17-18%, divergiran bruscament d’aquí a no gaire. La raó és perquè els nascuts a la resta del món són relativament joves en comparació amb els nascuts a Espanya.

El resultat d’aquestes diferències al llarg dels anys és aquesta: encara que ningú no canviï de parer, el percentatge de catalans independentistes creixerà constantment les dècades vinents. Com que molts unionistes són gent gran, el suport de la unió amb Espanya també baixarà constantment a mesura que es vagin morint. Ara mostrarem el percentatge estimat de catalans en favor de la independència i en contra, assumint que mantenen la mateixa opinió i que només la mortalitat afecta l’estructura de la població, deixant de banda la migració i la fertilitat.

És raonable d’assumir que no hi haurà ni naixements ni migracions, anys a venir? És clar que no. Tal com la gent deixa d’existir, també pot ser creada. El naixement n’és una manera. L’altra, si més no per al nostre propòsit, és la migració.

Tot i que és impossible de predir com evolucionaran en el futur, és equivocat de menystenir-los. Així que, per a aquest exercici, assumirem algunes coses: que el nombre actual de naixements per any a Catalunya (del 2017, de fet, el més recent de què tenim dades) i el de migracions, de tot origen i destinació, també es mantindran constants (prenem la mitjana del període entre el 2005 i el 2017).

Una vegada fetes aquestes assumpcions, la població de Catalunya tindrà aquest aspecte amb vista als anys vinents:

Quin efecte tindrà quant en el suport de la independència? Aquest gràfic mostra una estimació de l’independentisme, assumint que no hi haurà canvis en les opinions, que les ràtios de migració seran les mateixes que les d’aquests darrers deu anys i que les de naixement seran idèntiques a les del 2017. Els efectes del canvi demogràfic es veuran fins i tot a curt termini:

En unes altres paraules, encara que ningú no canviés d’opinió, la divisió del 50-50 no es mantindria.

Ara, encara hi cal un ajustament més. El gràfic anterior mostra resultat probable d’un referèndum d’independència, assumint que tots els catalans adults poguessin votar. Això seria ideal, d’una perspectiva democràtica, però és poc probable que sigui el cas. Específicament, la majoria de catalans nascuts a fora de l’estat espanyol no són ciutadans espanyols –tot i algunes excepcions–, i assumint que un referèndum seria segons la legislació espanyola, no hi tindrien dret de vot.

Per tant, per al nostre darrer gràfic, mirem què passaria en un hipotètic referèndum que només tingués en compte qui probablement hi podrà votar, és a dir, els nascuts a Catalunya i a Espanya. Aquest n’és el resultat:

Què mostra el gràfic anterior? Que la sola força de la demografia durà el suport de la independència al 60% al 2039, encara que ningú no hi canviï d’opinió.

Conclusió

El temps corre contra els qui s’oposen a la independència de Catalunya. Els catalans nascuts a Espanya, un bastió unionista, són majoritàriament gent gran i són reemplaçats per catalans més joves nascuts a Catalunya, majoritàriament en favor, i per catalans també més joves nascuts a l’estranger que, majoritàriament, no poden votar. A banda l’opinió sobre la independència, aquests són els fets.

En aquest article argumento que les ments rarament canvien, i crec realment que és el cas en la majoria de qüestions polítiques. És per això que el canvi demogràfic és important per a entendre el futur de Catalunya. Amb les opinions fossilitzades en totes dues bandes, és improbable que hi hagi gaire ‘conversions’ a curt termini.

Dit això, ‘improbable’ no vol dir ‘impossible’. Les ments de vegades canvien en algunes qüestions. Potser el govern espanyol proposarà un arranjament polític acceptable per a la majoria dels catalans, cosa que fins ara no ha passat. Potser els catalans creixeran cansats de cercar la independència i es resignaran amb alguna versió modificada de l’autonomia actual. O potser algun esdeveniment estrany ho canviarà tot.

Però llevat que passi això, la probabilitat més alta és que el moviment independentista continuarà creixent en seguidors i el govern espanyol, potser no l’actual (perquè la seva posició oficial sobre l’autodeterminació de Catalunya és ‘no és no, mai és mai’), serà forçat a reconèixer la realitat política i treballar per una solució política. Una solució gairebé de segur que implicarà un referèndum sobre la independència i, si no és que les ments canvien radicalment els anys vinents, aquest referèndum el guanyarà l’independentisme.

Nota tècnica

Aquest article conté moltes projeccions que, com totes, gairebé de segur que són imprecises. Tot i que la ciència actual és força precisa (esperança de vida, etc.), deduir la migració i la fertilitat és, en gran part, una conjectura. Per a ser transparents, hem fet públics tot el codi i les dades d’aquest article.

The post Lent però constant: el canvi demogràfic i la independència de Catalunya appeared first on VilaWeb.

‘Operació Lluna’: la falsedat més gran mai explicada

Vernon Walters: ‘Vaig dir al senyor Nixon: És molt perillós de mentir als Estats Units. No es pot deixar anar una bola com aquesta en una democràcia. Seria massa absurd! Però ell, tristament, em va dir: “Endavant, és igual.”‘

La decisió era presa i l’administració de Richard Nixon havia decidit d’engegar un pla per a enregistrar en un plató l’arribada de l’home a la Lluna i avançar-se als russos en la cursa espacial. La CIA tenia informació que la federació soviètica podia enviar el primer home a la Lluna en pocs mesos i Nixon necessitava una proesa per a canviar la imatge negativa que en tenien els ciutadans després d’haver embarrancat el país en la Guerra del Vietnam. Però necessitaven algú que fes un enregistrament creïble, i aquesta persona no va ser sinó Stanley Kubrick, que feia un any havia meravellat el món, i també la ciència, amb 2001: una odissea de l’espai. El documentari Operació Lluna, del francès William Karel, va retratar aquesta gran mentida l’any 2002 i es pot trobar per la xarxa.

Però no és un documentari qualsevol, sinó allò que s’anomena un fals documentari –’mockumentary’ en anglès–, un gènere poc utilitzat, però per la dificultat d’execució. Consisteix a presentar una història com real però, a mesura que va avançant, la trama es va desfent fins a convertir-se en una burla, una sàtira. Això fa Operació Lluna amb l’objectiu de ridiculitzar les teories que sostenen que l’arribada de l’home a la Lluna va ser un muntatge. Els falsos dcoumentaris, com més versemblants semblen d’entrada, més impacte originen, i aquesta obra arriba a un nivell de realisme molt alt perquè entre els entrevistats apareixen polítics que van ser molt pròxims a Nixon, com ara Donald Rumsfeld, Henry Kissinger o el que més tard seria el director de la CIA, Vernon Walters. Tots es posen en el paper i venen a l’espectador una trama completament inventada.

Nixon visita ‘Buzz’ Aldrin, Neil A. Armstrong i Michael Collins mentre són aïllats en quarantena després d’haver tornat de l’espai.

Nixon visita ‘Buzz’ Aldrin, Neil A. Armstrong i Michael Collins mentre són aïllats en quarantena després d’haver tornat de l’espai.La clau en el fals argument és Stanley Kubrick. Ell ja era mort quan es va filmar, però sí que hi apareixen la seva última esposa, Christiane Harlan, i el seu germà, John Harlan, productor de les principals obres mestres del cineasta. Tots dos donen fe de l’encàrrec que va rebre Kubrick mitjançant Rumsfeld perquè ajudés els Estats Units a enregistrar la gran estafa. ‘No s’hi podia negar, la Casa Blanca li havia concedit una autorització especial per a accedir a llocs estratègics del Pentàgon per a enregistrar escenes de Doctor Strangelove‘, sosté Rumsfeld mentre el relat del documentari aconsegueix de fer dubtar l’espectador sobre allò que veu.

A partir d’aquí la trama comença a enviar senyals cada vegada més histriònics, detalls que fan perdre el realisme a la història fins que cau el teló, però d’una manera molt especial i amb la complicitat de tots els entrevistats. A un no li deixa de sorprendre de veure Rumsfled i Kissinger prestant-se a fer d’actors davant la càmera. Qui si sap si era la primera vegada que mentien.

Aquest documentari va adquirir força popularitat el 2014 arran de l’emissió Operación Palace a La Sexta, dirigit per Jordi Évole. Com indica el nom, era inspirat directament en Operació Lluna i també era un fals documental. En aquest cas, el documentari es presentava com una investigació que descobria que el cop d’estat del 23-F havia estat orquestrat pel govern espanyol i l’oposició política per legitimar la figura del rei espanyol Juan Carlos I. L’objectiu era denunciar la falta de transparència de l’estat espanyol i com aquest fet permet de crear conspiracions i falses informacions sobre què va passar exactament aquell 23 de febrer de 1981.

Podeu veure Operació Lluna ací en castellà:

The post ‘Operació Lluna’: la falsedat més gran mai explicada appeared first on VilaWeb.

Pàgines