Les cues i les queixes a l’aeroport del Prat han tornat aquest cap de setmana de Sant Joan malgrat l’augment d’agents als controls de passaports. Diversos usuaris s’han queixat en les últimes 48 hores a través de les xarxes socials de llargues esperes a la T2. Fonts de la policia espanyola han reconegut a l’agència ACN una ‘certa congestió’ a última hora de divendres i en determinades hores d’ahir, però han precisat que hi havia vuit agents –el 100% de les casetes– treballant en la comprovació dels passaports. ‘El problema és ja de saturació i falta de capacitat de l’aeroport’, han explicat.

També s’ha recriminat una ‘certa mancança’ en la gestió de les cues per part d’Aena a la T2 de l’aeroport, que concentra els vols ‘low cost’. ‘Ens arriben els passatgers de deu vols de cop i no hi ha ningú per ordenar-los. Ni per ajudar a formar les cues d’espera, ja que tothom queda amuntegat’, han afegit. ‘A l’estiu la situació serà igual o pitjor’, han pronosticat.

Després de la crisi pel pont de l’1 de maig i de l’intercanvi de retrets entre la Generalitat i l’estat espanyol, el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, va anunciar que es destinarien 144 agents més de la policia espanyola a l’aeroport i que s’instal·larien cinquanta nous aparells electrònics verificadors dels passaports. Aquest juny ja s’han incorporat 86 agents i la previsió és que els restants 44 se sumin a principis de juliol, així com una vintena més durant l’estiu com a reforç puntual. També s’han adquirit ja vint nous verificadors de passaports dels cinquanta que s’havien compromès.

LLEIDA, 25 (EUROPA PRESS)

L’alcalde de Lleida i president del PSC, Àngel Ros, ha sostingut que les unilateralitats polítiques “abonen el conflicte i amenacen la pau social”, en una al·lusió vetllada al referèndum sobre la independència de Catalunya que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, té previst convocar per l’1 d’octubre.

En un article dels periòdics ‘Segre’ i ‘El Matí’ recollit per Europa Press, Ros ha defensat que ell votaria en un referèndum “fruit del diàleg i del pacte polític”, de la mateixa manera que ha dit que l’Ajuntament de Lleida col·laboraria amb un referèndum acordat.

En aquest sentit, ha assegurat que no posarà en risc “el lloc de treball i el futur personal i familiar dels professionals” de l’Ajuntament de Lleida en participar en el referèndum previst pel Govern i ha incidit en la idea que tan sols hi ha una única legalitat.

Ha considerat que els postulats independentistes serien legítims “sempre que la Constitució permeti aquestes opcions” i ha apostat per un nou marc de relació entre Catalunya i Espanya en forma d’Estat federal.

Així, ha supeditat la solució a la “gran crisi institucional” entre el Govern central i la Generalitat a donar veu a la ciutadania perquè aquesta ratifiqui un model de relació que estigui dins de la llei.

Montañola (Lliures) critica que el PDeCAT no hagi confrontat ideològicament a l’esquerra

BARCELONA, 25 (EUROPA PRESS)

El portaveu d’Units per Avançar, Carlos Losada, ha defensat aquest diumenge que Europa és “el factor clau” per solucionar els problemes que encara la societat actual ja que, sota el seu punt de vista, aquests requereixen solucions de caràcter supraestatal.

En una entrevista a la Cope recollida per Europa Press, ha assegurat que la seva formació se circumscriu a l’espai de la socialdemocràcia europea i ha considerat que la seva formació té espai en el panorama polític català perquè hi ha votants que no es mobilitzen o que presten el seu vot a altres formacions.

Preguntat pel caràcter cristià de la formació, hereva d’Unió, Losada ha rebutjat “tenir l’exclusiva” de la sensibilització dels creients i ha afegit que el cristianisme és plural, després de ser qüestionat pel nombre de cristians que es consideren independentistes.

LLIURES LAMENTA L'”ESQUERRITZACIÓ” DE LA POLÍTICA

També han entrevistat al portaveu de Lliures i exdiputat d’Unió, Roger Montañola, que ha retret al PDeCAT no haver confrontat ideològicament els postulats de l’esquerra, un fet que ha circumscrit en l'”esquerrització” de la política a Catalunya.

Montañola ha apuntat que existeix una demanda a Catalunya “a l’entorn del votant catalanista moderat” per a la creació de Lliures, un partit que considera que el Govern no porta als ciutadans enlloc.

Ha criticat que “s’usin arguments tractant la resta de l’Estat e quelcom estrany” respecte al compliment de la legalitat vigent, a més de la dicotomia entre votar i no votar com a sinònim de democràcia.

El batlle de Burjassot i candidat a la secretaria general del PSPV, Rafa García, ha assegurat que el partit ha de canviar molt perquè és una ‘organització sense vida’. En una entrevista a Valencia Plaza, García ha explicat que es presenta perquè el PSPV necessita un canvi d’estructura i organitzatiu que li permeta guanyar les eleccions i que vol mantenir la ‘il·lusió i l’esperit d’esperança’ dels militants socialistes després de la victòria de Pedro Sánchez, que va arrasar al País Valencià.

García ha llençat un dard al seu rival en les primàries, el president de la Generalitat, Ximo Puig. Ha recordat que el PSPV va obtenir el pitjor resultat de la història i que només governa perquè el PP va perdre la majoria absoluta a les Corts i ha reconegut que s’ha dedicat molt esforç a dignificar les institucions, però alhora això ha estat un llast pels socialistes perquè s’ha desatés la vida interna del partit.

En aquests moments el partit no té cap activitat. Tenim comarques que acumulen anys amb gestores. No hi ha hagut debat, determinades decisions importants no s’han explicat i no hi ha hagut discussió interna, ha criticat. També ha plantejat la necessitat de descentralitzar el PSPV perquè, denuncia, ara totes les decisions les pren la cúpula. García vol que les agrupacions de les comarques valencianes prenguen les seues pròpies decisions i participen en el debat de l’executiva.

Sobre les paraules de Puig, que va dir que la seua derrota podria desestabilitzar el govern, ha comentat: ‘Ens creiem la democràcia interna. Les primàries les hem de veure com una oportunitat i per a revitalitzar el partit’. Respecte de l’Acord del Botànic, n’ha fet una valoració positiva i ha condicionat els futurs acords a la decisió de la militància.

BARCELONA, 25 (EUROPA PRESS)

Protecció Civil de la Generalitat ha donat per finalitzat durant la nit del dissabte a aquest diumenge l’alerta del pla Procicat per l’ona de calor una vegada normalitzades les temperatures en valors no extrems, ha informat el cos aquest diumenge en un comunicat.

Així mateix, Protecció Civil ha rebaixat d’alerta a prealerta el pla de risc per incendis forestals Infocat, que es va activar per la coincidència de les elevades temperatures amb la revetlla de Sant Joan.

El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) ha atès a 99 incidents relacionats amb aquesta segona ona de calor en el mes de juny, 69 dels quals han requerit d’atenció mèdica.

Els lletrats del parlament han advertit els grups de la cambra que la llei del vot electrònic per a catalans residents a l’estranger ha d’aprovar-se per una majoria qualificada de dos terços, és a dir, necessita el vot favorable de noranta diputats. Aquesta condició impossibilitaria que l’aprovessin sols JxSí i la CUP.

Els juristes van fer aquesta consideració en la reunió de la mesa del 18 d’octubre de 2016, quan es va admetre a tràmit la llei, segons que han explicat fonts coneixedores de la trobada a Europa Press. La llei del vot electrònic ha pres rellevància en les últimes setmanes perquè el govern busca el mecanisme perquè els catalans que resideixen l’estranger puguin participar en el referèndum d’independència de l’1 d’octubre.

La norma es va concebre al principi per a eleccions al Parlament, però la consellera de Governació, Meritxell Borràs, va assegurar en una compareixença parlamentària que havia de ser un punt aquesta modalitat de vot si el govern la contemplava en el decret de convocatòria de l’1 d’octubre.

El govern va impulsar aquesta llei per garantir el dret de vot dels catalans a l’estranger, uns 200.000 segons els seus càlculs, ja que considera que en les eleccions del 27 de setembre de 2015 van trobar moltes traves per votar per part de l’Estat. Davant la incògnita del vot electrònic, el govern contempla que des de l’exterior es pugui votar a través del registre de catalans a l’estranger, però la Conselleria d’Afers Exteriors tampoc ha aclarit que això pugui ser així.

Problemes per a aprovar la llei
Fonts parlamentàries han explicat que ara mateix són diversos els obstacles perquè aquesta llei vegi la llum i pugui aplicar-se de forma efectiva en la votació d’octubre. En primer lloc, la impossibilitat que l’aprovin només JxSí i la CUP. El suport de Catalunya Sí que es Pot tampoc seria suficient, ja que les tres formacions sumarien vuitanta-dos diputats.

En segon lloc, fonts del govern han explicat que la Generalitat no té previst iniciar les proves pilot d’aquesta modalitat de vot fins que estigui aprovada la llei. En el cas que el govern aconseguís sumar el PSC, la votació es faria a finals de juliol i difícilment hi hauria marge per a fer totes les proves per a fer factible que s’utilitzi en el referèndum.

A més, alguns grups contemplen portar la llei al Consell de Garanties Estatutàries i això endarreriria la seva aprovació un mes més, fins a finals d’agost o principis de setembre. A més, fonts coneixedores de la ponència que ha elaborat la llei asseguren que és una modalitat de vot que no ofereix plenes garanties i han recordat els atacs informàtics que han registrat processos electorals com les eleccions dels Estats Units.

BARCELONA, 25 (EUROPA PRESS)

La consellera de Governació de la Generalitat, Meritxell Borràs, ha assegurat que l’objectiu del Govern central és “fer por” al Govern amb querelles perquè saben que tot el que estan fent és legal, segons ella.

En una entrevista en el diari ‘Ara’ recollida per Europa Press, Borràs ha reiterat que el Govern té competències per convocar eleccions al Parlament i ha rebutjat afirmar si les urnes que pretén comprar la seva conselleria s’utilitzarien per a un eventual referèndum sobre la independència.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va admetre dimarts passat la querella de la Fiscalia contra Borràs pels presumptes delictes de prevaricació, desobediència i malversació de fons públics per haver licitat una compra d’urnes que podrien servir per al referèndum independentista que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, té previst convocar l’1 d’octubre.

Borràs ha justificat que el Govern no expliqui tots els detalls d’aquesta consulta per no provocar querelles que es poden “estalviar” i ha apuntat que el compromís del PDeCAT, del que forma part, amb la celebració del referèndum és absolut.

Sobre el vot exterior en el referèndum, Borràs ha sostingut que el que més s’assembla a un cens és el registre de catalans en l’exterior –en el qual estan inscrits 5.000 dels 200.000 que viuen fora– i és per aquest motiu que s’ha mostrat “preocupada”.

També ha instat als ‘comuns’ a decidir si estan al costat del Govern espanyol –que, segons ella, no deixa votar els catalans– o del costat de “un gran nombre de ciutadans catalans que volen decidir sobre el seu futur”.

ACN Barcelona.-El vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, ha demanat pensar en l’endemà de l’-O i actuar amb responsabilitat. “Passi el que passi el dia 1, s’ha de pensar en el dia següent. Tothom ha de tenir l’interès d’actuar de la manera més responsable possible”, ha declarat Junqueras en una entrevista a ‘La Vanguardia’. El vicepresident ha afegit que tothom ha de ser conscient de les “reputacions creuades” de totes les institucions i que les decisions que es prenguin en contra d’algú “es prenen en contra d’un mateix”. El vicepresident ha afirmat també que amb el referèndum no s’obligarà a ningú “a fer res en contra de la seva voluntat” i que se supliran les “carències” derivades de la “guerra bruta” del govern espanyol.

El vicepresident de la Generalitat s’ha mostrat convençut que certs instruments de l’Estat “utilitzaran la guerra bruta de forma sistemàtica contra els ciutadans” de Catalunya i ha afegit que el que farà el Govern serà “adaptar-se” a aquestes actuacions per fer possible el referèndum. Ha reiterat que l’executiu català “no renuncia” al diàleg però ha constatat que el govern de Mariano Rajoy “no vol parlar” i manté una actitud “molt irresponsable”. Ha afirmat també que el Govern cobrirà les possibles “carències” que es derivin de la “guerra bruta” i l'”abús de poder” del govern espanyol per fer possible el referèndum de l’1 d’octubre i els ha alertat que si s’arribés a un escenari d’inhabilitacions, això “no canviaria res”. “No ens podem deixar condicionar per les decisions profundíssimament injustes que pot impulsar el govern espanyol”, ha declarat.Davant la possibilitat que aquells ajuntaments on no governen forces independentistes, com els del PSC, no hi col·laborin, Junqueras ha esperat que la voluntat ciutadana expressada de forma “tan clara” contribueixi a que si algun consistori tingui algun dubte “es resolgui favorablement”. En cas que no es pugui establir el col·legi electoral on es fa habitualment en qualsevol comicis, es farà “en el lloc més pròxim al que sigui habitual”. Sobre els funcionaris, defensa que mai se n’ha obligat a cap a actuar contra la seva voluntat i que tampoc es farà ara. “No tenim cap intenció d’obligar ningú a fer res que vagi en contra de la seva voluntat”, ha dit.

MADRID, 25 (EUROPA PRESS)

Almenys 140 persones han mort i unes 40 han resultat ferides aquest diumenge per l’explosió d’un camió cisterna en la localitat de Bahawalpur, al centre del Pakistan, segons han informat les autoritats del país.

El vehicle, que va bolcar quan circulava en el districte d’Ahmed Pur Sharqia, es va veure embolicat per les flames quan el combustible va començar a cremar després de l’accident. Segons mitjans locals, la majoria de les víctimes s’havien apropat a la zona per recollir la mercaderia abocada.

L’autoritats locals han informat que desenes de vehicles s’han vist greument afectades per l’incendi a la zona, on s’ha desplegat un ampli dispositiu al que s’ha sumat l’Exèrcit. Una autopista propera ha quedat tancada al trànsit per precaució.

Els ferits han estat traslladats a diversos hospitals de la zona i el director dels serveis d’emergència, Rizwan Nasee, ha advertit que el nombre de víctimes mortals podria augmentar. La majoria dels ferits presenta cremadures en almenys el 70 per cent del seu cos, segons la cadena Geo TV.

El mal estat en el qual han quedat la majoria dels cossos també complica les tasques d’identificació i es dóna per fet que no hi haurà avanços sobre aquest tema fins a obtenir i acarar mostres d’ADN dels morts.

El primer ministre pakistanès, Nawaz Sharif, i el responsable del Govern de Punyab, Shehbaz Sharif, han expressat les seves condolences per l’ocorregut. Les autoritats s’han compromès a investigar l’incident, si bé testimonis citats per Geo han assegurat que hi havia persones fumant a la zona on va bolcar el camió.

BOGOTÀ, 25 (Reuters/EP)

Almenys onze persones han mort i una ha resultat ferida aquest divendres per tres explosions registrades en dues mines de carbó a la localitat de Cucunubá, a la regió de Cundinamarca, al centre de Colòmbia, segons un nou balanç ofert aquest dissabte per l’Agència Nacional de Mineria i per la Unitat Nacional per a la Gestió del Risc de Desastres (UNGRD).

“El report oficial és de 14 persones afectades. Un ferit, onze persones mortes i dues desaparegudes”, ha informat l’Agència de Mines, que ha lamentat les víctimes mortals i ha expressant la seva solidaritat amb les famílies.

Les explosions han tingut lloc en les mines de carbó d’El Cerezo i La Huasca, a Pueblo Viejo, a uns set quilòmetres del casc urbà de Cucunubá.

“L’incident es va produir per l’acumulació de gas metà en dues explotacions de carbó metal·lúrgic, segons les primeres versions”, ha indicat el Ministeri de Mines i Energia de Colòmbia. A l’agost de 2008 es va registrar una explosió similar a la zona, que va deixar vuit miners morts.

El president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, ha lamentat l’ocorregut i ha expressat la seva solidaritat amb les víctimes. En el seu compte de Twitter, ha anunciat que el Govern enviarà a Cucunubá “socorredors miners experts” i que “la força pública també recolzarà”, en les tasques de rescat.

A Colòmbia existeixen nombroses mines subterrànies d’or i carbó, on els accidents són freqüents a causa que algunes d’elles operen de forma il·legal o no posseeixen les mesures de seguretat pertinents.

Al juny de 2010 van morir 73 persones per una explosió en una mina de carbó en el nord-oest de Colòmbia, el cinquè país exportador mundial del mineral. La indústria minera de Colòmbia inclou des d’enormes dipòsits explotats per multinacionals fins a centenars de petits i improvisats jaciments.

Les entitats de catalans residents a l’estranger han demanat per carta al govern que esclareixi com podran votar en el referèndum del primer d’octubre. Les agrupacions de l’ANC, Catalans al món i diversos casals han manifestat la seva inquietud per la possibilitat que els catalans a l’estranger tinguin problemes per a exercir el seu dret de vot.

Segons que explica Catalunya Ràdio, el govern els ha respost que tots els detalls s’explicaran en l’acte previst per al 4 de juliol. El vot exterior i els procediments es recolliran en la llei que regularà el referèndum.

La coordinadora de l’ANC als Estats Units, Imma Caboti, ha dit: ‘Mai no s’ha dit clarament si el registre de catalans a l’exterior serà el cens que es farà servir.’ En aquest sentit, la vice-presidenta del Casal Català a San Francisco, Mape Andrius, tem que, en cas que s’enviïn, les butlletes arribin tard, i ha assegurat que hi havia persones que feien mans i mànigues per comprar un bitllet i ser a Catalunya l’1 d’octubre.

Les entitats també han demanat garanties perquè els catalans que vulguin viatjar a Catalunya per a votar presencialment puguin fer-ho, en el sentit que no tinguin problemes amb el cens.

El portaveu de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes, ha exigit a les autoritats militars espanyoles a Catalunya que demanin perdó i assumeixin responsabilitats per l’afusellament de l’ex-president de la Generalitat Lluís Companys. Ha dit: ‘Entenem que no se’n deuen sentir continuadors, però de la mateixa manera que l’estat francès i alemany van assumir les seves responsabilitats, seria exigible que ells fessin igual.’

En declaracions a l’agència ACN, Cruanyes ha explicat que l’estat espanyol tenia una cosa pendent: ‘Fer un acte oficial de demanar perdó i, en aquest sentit, assumir la seva responsabilitat per l’assassinat de Companys.’

Ha remarcat que un dels principals temes que la Comissió de la Dignitat té sobre la taula encara és el retorn total dels papers espoliats a Salamanca: ‘Des de la darrera remesa no ha arribat res més ni s’ha mogut res, i això no pot ser, s’ha de resoldre.’ Cruanyes també ha anunciat que preparaven noves accions per al retorn dels documents, tot i que no ha concretat quines serien.

Ara farà gairebé un any, el 4 de juliol de 2016, cinquanta propietaris van rebre el tram final dels ‘papers de Salamanca’. Amb aquest acte de restitució, ja es va retornar el 95,6% del total d’arxius i documents rebuts per la Generalitat, i el conseller de Cultura, Santi Vila, es va comprometre a fer-ne efectiu el retorn del 100%.

Ara:

Diari de Girona:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

L’editorial del New York Times parlava aquest dissabte del referèndum de Catalunya previst per l’1 d’octubre. El diari més important del món es posiciona a favor del referèndum. No d’un referèndum sinó d’aquest referèndum.

A més, acusa el govern espanyol de maltractar fiscalment Catalunya (diu literalment, ‘malgrat que Catalunya contribueix gairebé una cinquena part del PIB espanyol, tan sols rep el 9,5% del pressupost nacional’) i el commina a ‘negociar de bona fe’ (suggerint entre línies que no negocia de bona fe) ‘en lloc de basar-se en interpretacions restrictives de la constitució per part del Tribunal Constitucional per castigar els esforços dels catalans per tenir una major autonomia’.

La frase que ha alçat la polèmica és l’última de l’editorial. En anglès diu: ‘The best outcome for Spain would be to permit the referendum, and for Catalan voters to reject independence.’

La traducció/interpretació que molts han fet d’aquesta frase és que el NYT recomana una cosa a Espanya i una a Catalunya: ‘el millor resultat per Espanya seria permetre el referèndum’ i ‘el millor pels votants catalans seria refusar la independència’.

Aquesta traducció que han fet immediatament mitjans i opinadors (amb l’excepció del diari El Món) té un petit problema: és equivocada! La traducció correcta de la frase és: ‘El millor resultat per Espanya seria permetre el referèndum i que en aquest referèndum els catalans refusessin la independència’. La diferència és que el NYT diu que el ‘best outcome’ (millor resultat) per Espanya exigeix que passin dues coses: (1) que es voti i (2) que en aquest vot resulti el no. Veiem que el NYT no diu allò que és millor pels catalans ni tampoc recomana que votin que no. Això de ‘and for Catalan voters to reject Independence’, és la segona condició que caldria que passés perquè el resultat fos favorable a Espanya.

El problema de la primera traducció és que fa una traducció literal de la frase ‘and for Catalan voter’ com ‘i pels votants catalans’ i això és un error. Per què? Agafem literalment la primera frase ‘el millor per Espanya seria permetre el referèndum’. Té sentit que el NYT digui que el millor per Espanya és que hi hagi un referèndum i prou? Clarament permetre el referèndum i res més no seria pas el millor per Espanya si els catalans voten que sí a la independència! No tan sols no seria el millor per Espanya (segons el NYT) sinó que contradiu tot allò que diu la resta de l’editorial que recomana les decisions que hauria de prendre el govern d’Espanya per convèncer els catalans de la bondat de votar que no. Clarament, si el NYT estigués dient que ‘el millor per Espanya és que hi hagi referèndum’ i ‘el millor per Catalunya és que surti que no’, la part relacionada a Espanya seria una falsedat flagrant. La primera frase o condició necessita, aleshores, una segona condició que és ‘and for the Catalan voters to reject Independence’. És a dir: ‘que els votants catalans refusessin la independència’.

Per tant, la traducció correcta és: ‘El millor resultat per Espanya seria permetre el referèndum i que en aquest referèndum els catalans refusessin la independència.’

Fixem-nos que el NYT no diu mai que el millor per Catalunya sigui que guanyi el no. Que guanyi el no és una part del ‘best outcome for Spain’ (el millor per Espanya).

Segurament, si ho demanessin al NYT, diria que el millor per Catalunya seria que sortís que no (com va dir en el cas d’Escòcia). Però això no és el que diu l’editorial d’aquest dissabte. Insistim: l’editorial diu que el millor que pot passar per Espanya són dues coses: (1) que hi hagi referèndum i (2) que guanyi el no. Sobre què és millor per Catalunya i què haurien de votar els catalans, el NYT no en parla, diguin què diguin els molts articles publicats a la premsa espanyola.

[Aquest article ha estat publicat originalment en castellà al bloc de Xavier Sala i Martin.]

Avui fa quaranta que es va constituir l’assemblea de parlamentaris al palau del Parlament de Catalunya. Era la primera sessió que es feia a l’hemicicle després de trenta-nou anys de foscor franquista. Hi assistien els diputats i senadors catalans escollits en les eleccions del 15 de juny –deu dies abans– a les corts espanyoles. Aquella assemblea era una manera de reivindicar les institucions pròpies de Catalunya i d’establir un nou règim d’autogovern que no era clar que es reinstaurés en el procés de transició espanyola.

La primera sessió de l’assemblea de parlamentaris –47 diputats i 16 senadors– va servir per a refusar d’arrel la voluntat del govern d’Adolfo Suárez de crear una mena de consell general de Catalunya per a satisfer els desigs autonomistes dels catalans. També va demanar el restabliment de la Generalitat i el retorn del president Josep Tarradellas. Més endavant, el 1978, l’assemblea de parlamentaris va nomenar una comissió per a redactar un avantprojecte d’estatut d’autonomia per a Catalunya, que es va preparar en paral·lel a la redacció de la constitució espanyola.

La Comissió dels Vint
Aquest equip va rebre el nom de Comissió dels Vint i es va reunir al parador de Sau. Va redactar una proposta d’estatut que va ser aprovada per l’assemblea de parlamentaris el 16 de desembre d’aquell mateix any. Cap d’aquelles tasques no havien estat autoritzades ni encomanades per l’estat espanyol i es van executar de manera unilateral.

La Comissió dels Vint era formada per Macià Alavedra (CDC), Miquel Roca Junyent (CDC), Laureà López Rodó (AP), Eduardo Martín Toval (PSC), Josep Andreu Abelló (PSC), Josep Maria Triginer i Fernández (PSC), Josep Benet (independent pel PSUC), Felip Solé Sabarís (PSC), Jaume Sobrequés (Independent pel PSC), Josep Subirats (PSC), Josep Sendra i Navarro (CDC), Jordi Solé Tura (PSUC), Josep Solé Barberà (PSUC), Dolors Calvet i Puig (PSUC), Josep Verde Aldea (PSC), Marcel·lí Moreta (UCD), Anton Cañellas (CC-UCD), Joaquim Arana (ERC), Manuel de Sárraga Gómez (UCD) i Carles Güell de Sentmenat (CC-UCD).

Un documentari que no s’havia tornat a veure
Aquest dimecres, els subscriptors de VilaWeb van poder veure, per primera vegada des del 1979, un documentari sobre aquella primera sessió de l’assemblea de parlamentaris al palau del Parlament de Catalunya. Ho van fer en un acte que va incloure una entrevista amb la presidenta del parlament, Carme Forcadell. Es tracta d’un film elaborat per Antoni Martí (realització) Albert Abril (guió), Dolors Fuster (producció) i Quim Sota (so). Ací podeu llegir una entrevista publicada aquesta mateixa setmana al realitzador. Avui oferim aquest vídeo en obert a tots els lectors:

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Aquesta serà, Vicent, l’última columna abans de l’estiu, perquè deixarem d’escriure’ns durant el juliol i l’agost, com tots els anys. Algun lector pensarà, amb certa mala intenció, que tenim dos mesos de vacances per ser els directors. No és així, evidentment. La nostra edició en paper, a Berria, adopta el format estiuenc durant dos mesos, és a dir, s’aprima, i, en conseqüència, algunes pàgines se’n van de vacances. Les pàgines, no els autors.

Dos mesos no són res, diríem, si el mesurador de la temperatura política de Catalunya no fos tan calent. Però amb l’u d’octubre a l’horitzó, pot passar qualsevol cosa en aquests dos mesos. Sabem com està Catalunya abans del juliol, però, com estarà a final d’agost? L’escenari està completament obert, i no hi ha res segur excepte el desig i la determinació de molts catalans de crear un estat independent, i de la intenció de moltes estructures d’Espanya d’impedir-ho.

Sembla que el parlament tornarà a la feina a mitjan agost, i que a partir de llavors aprovarà les lleis necessàries per a protegir legalment el referèndum de l’u d’octubre. Fins aquí, el vostre calendari. Però no sabem quin és el del govern espanyol, ni si esperarà fins aleshores o si intentarà abans d’obstaculitzar els vostres plans. Sembla que, aplicant la lògica parlamentària, ni Rajoy ni els molt disposats i col·laboradors magistrats que són els seus companys de viatge no podran anar en contra d’una cosa que no s’ha aprovat formalment.

Una altra de les qüestions que s’han d’aclarir té a veure amb aquells que volen només un referèndum consensuat, i que cada vegada tenen un marge més estret per a expressar què faran. No es pronunciaran en contra, i tampoc completament a favor. Llavors? Donar suport al dret, però sense practicar-lo?

Jo, per si de cas, posaria un reforç de guàrdia, com en els incendis d’estiu, ja que això es pot encendre en el moment que menys us ho espereu.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Divendres a primera hora de la nit, el batlle d’Alaró, Guillem Balboa Buika, rebia amb tots els honors la Flama del Canigó. ‘La flama’ és una torxa que cada any, per Sant Joan, s’encén al cim de la muntanya del Canigó i, des d’allà, al cor del nostre Iparralde, s’estén per tot el territori del país. En qüestió d’hores, la flama arriba a Guardamar, a l’extrem sud valencià, al seu pas és rebuda amb honors a pobles i ciutats de tots els Països Catalans i encén les fogueres de Sant Joan, en un ritual d’unitat d’una gran bellesa plàstica. També salta el mar fins a Mallorca i fins a l’Alguer, la ciutat de Sardenya on es parla català i on també, a la plaça de Santa Maria la Palma, s’encén una foguera molt especial.

Et preguntaràs, Martxelo, què pinta Alaró en tot això i perquè ho destaque tant. Alaró és un poble de cinc mil habitants al peu de la Serra de Tramuntana, a Mallorca. Un poble que aquestes últimes setmanes hem tingut tots en el focus mediàtic pel seu nou batlle. Guillem Balboa va néixer a Guinea Equatorial quan Guinea era una província tan espanyola com Madrid, i des de fa una setmana, és el primer batlle negre del país. Negre i sobiranista, partidari de la independència. La imatge és poderosa per si mateixa. Un batlle mallorquí, negre i independentista, nascut a Guinea, rebent amb els màxims honors una torxa encesa a la muntanya més alta del país, avui territori francès, una torxa que uneix un poble que de moment viu en quatre estats diferents (Andorra, França, Espanya i Itàlia).

Sempre explique que les fronteres són les isòbares de la política. S’instal·len entre una borrasca i un anticicló polítics i de seguida ix algú a explicar que són immutables. Però mira: una simple torxa i la voluntat de la gent obren miracles. Encara que siga, de moment, en la màgica nit de Sant Joan.

 

El seminari internacional ‘Repensar el patrimoni. Natura, cultura, paisatge’, organitzat el 14 de juny a la Universitat de Girona, va fer aflorar i va connotar els nous camins a recórrer en relació amb el paisatge, que és patrimoni cultural i natural. Ja ho va dir Joan Nogué, geògraf, ex-director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya i impulsor del seminari, que cal un canvi de paradigma metodològic i mental, que vol dir canviar el focus, canviar la mirada. Perquè, històricament, hi ha disciplines que s’han donat l’esquena i ara el propòsit és vincular-les, fer-les anar de bracet. Les unes procedeixen de l’àmbit de les ciències naturals, les altres de l’àmbit humanístic i de les ciències socials. És en la interrelació d’aquests àmbits, en aquests espais de frontera, on s’esdevé una nova manera de fer. Perquè, tal com va dir Nogué: ‘De la interrelació natura – cultura se’n diu paisatge. Així de senzill… i així de complicat, perquè no fa gaire que el paisatge ha arribat, com a concepte, a la seva maduresa; i encara en fa menys que és objecte de les polítiques públiques (sense anar més lluny, a Catalunya, des de 2005).’

En moltes de les intervencions que es van fer al seminari, la data de referència era el Conveni Europeu del paisatge, que es va aprovar l’any 2000. És aquest text fundacional que inspira moltes de les línies de treball sobre paisatge i patrimoni que es van sentir en el seminari. Per exemple, una de molt suggeridora i revolucionària: el concepte de paisatge ordinari i la seva gestió. Perquè el preàmbul del Conveni Europeu del paisatge diu que el paisatge és determinant en la qualitat de vida de la població i que tenim dret al paisatge.

El paisatge ordinari
El director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni de la Generalitat, Jusèp Boya, va deixar anar una sentència que va servir d’esperó a uns quants ponents: ’No podem protegir-ho tot’, va dir. La resposta més contundent va arribar de Francesc Muñoz, director del màster sobre intervenció i gestió del paisatge i el patrimoni de la UAB: ‘Segons els criteris canònics, no tots els paisatges poden ser protegits, però sí que tots els paisatges poden ser gestionats.’ Aquesta idea de gestió és bàsica en el manteniment dels valors que donen identitat i qualitat a cada paisatge.

Muñoz va parlar d’un altre aspecte revolucionari sobre paisatge i patrimoni, i en va posar un bon grapat d’exemple, que ha treballat des del màster. Va parlar de patrimonialitzar els paisatges ordinaris entesos com a patrimonis emergents. Perquè és d’aquesta manera que els paisatges ordinaris acaben esdevenint paisatge cultural.

La majoria de paisatges no són excepcionals, en el sentit de contenir un valor universal i únic. Però els paisatges creen sentit del lloc, sobretot allà on el sentit del lloc s’ha perdut. I això és el que fa Francesc Muñoz i els seus equips d’estudiants internacionals: analitzen paisatges ordinaris per identificar els seus valors. ‘Els paisatges ordinaris no tenen currículum suficient per a entrar en els cànons clàssics, però això no vol dir que no tinguin valors.’

Joan Nogué va dir que no podíem continuar vivint dels paisatges referencials que van crear modernistes i noucentistes, que s’havien de crear nous paisatges referencials contemporanis i deixar de considerar invisibles aquells llocs que han quedat fora del cànon. I en aquest aspecte, va ser molt reveladora la ponència de Roser Vernet, coordinadora de l’associació Prioritat, que impulsa la candidatura del Priorat a Patrimoni Mundial de la UNESCO, quan va citar una frase de Ramon Folch, ‘el paisatge és el rostre del territori’, i va explicar que el Priorat, durant dècades, no havia sabut que tenia un rostre, perquè el paisatge valorat i cuidat al Principat era (i sovint encara és) el de la Catalunya vella (l’Empordà, el Pirineu, la muntanya de Montserrat…) no pas el de la Catalunya nova. I la candidatura els ha ajudat a prendre consciència que tenen un rostre, que en tenen un de propi i que tenen uns valors que cal defensar.

Francesc Muñoz va defensar que creuar el patrimoni natural i el cultural avui és una necessitat, si volem trobar sentits patrimonials allà on sembla que no n’hi ha. ‘Cal saber veure uns valors en un espai ordinari latent.’ I va posar d’exemple la relectura de l’aeroport de Lleida-Alguaire amb la creació d’un observatori privilegiat d’ocells, que crea un turisme ornitològic; o el treball participatiu de la gent de Sant Adrià del Besòs per a decidir els nous usos de l’edifici de la central tèrmica; o un projecte al Turó de la Rovira de Barcelona que recupera la memòria del barraquisme i la memòria dels bombardeigs a la ciutat; o el treball vinculat a la recuperació del barri del Rec d’Igualada a partir de les adoberies i la memòria de les dones.

La gestió del paisatge, que és canviant
Un altre aspecte al qual els ponents del seminari van coincidir a donar importància és la gestió del paisatge. Francesc Muñoz va dir que no n’hi ha prou amb la identificació d’uns valors de paisatge, sinó que després hi havia la gestió per a fer prevaler aquests valors. I els valors que donen identitat a un paisatge han d’escapar de la simplificació, de la tematització, de la museïtzació.

Joan Nogué va posar la nota amarga quan va dir que el preocupava el ‘cercle diabòlic’: que es faci bé el reconeixement i la visibilització del territori, que es faci bé la gestió dels valors del territori, i que així i tot no s’eviti el risc de la tematització del paisatge, i, tot seguit, la banalització i degradació. I va recordar que Barcelona, que ha entrat al cercle diabòlic, té problemes veritables per a sortir-ne. Roser Vernet va defensar l’autocrítica constant per a evitar la degradació del paisatge i l’adaptabilitat, sabent que hi ha uns valors que donen sentit i que aquests no es poden moure. I Francesc Muñoz va reblar: ’S’ha d’entendre dins d’un mateix discurs el patrimoni natural i el cultural, cal tenir una mirada multidisciplinar i les diagnosis han de ser molt actualitzades.’

El patrimoni és més de futur que no pas de passat
Francesc Muñoz va aportar una altra idea determinant i compartida: ‘El patrimoni no és un tema de passat sinó de futur. I cal un equilibri entre l’herència i la projecció futura. En els paisatges ordinaris no hi ha res a catalogar, no es tracta de buscar elements extraordinaris, més aviat cal fer xarxa, cercar associacions, des del rescat dels valors col·lectius que conté el paisatge. És l’apoderament de la població a escala local.’

L’holandès Bas Pedroli, professor a la Wageningen University, especialista en recerca sobre paisatge i biodiversitat, va defensar que, en relació amb el paisatge, ens uneixen solucions col·lectives per a identificar com volem que siguin els nostres paisatges en el futur. I que cal una planificació i una visió, perquè sense això no es podrà canviar res, i els canvis en el paisatge seran automàtics, sense reflexió, sense que la gent els decideixi, només fruit de motivacions econòmiques o d’altra mena, però que s’allunen del bé comú, que això és el que s’ha de perdre.

Fa mig segle, el 25 de juny de 1967 va caure en diumenge. Com enguany. Devia ser un dia de xafogor intensa perquè els de casa havíem anat a prendre la fresca a les pinedes de Viladecans –arran de mar i una mica més enllà del camp d’aviació– amb la furgoneta que el pare tenia per a la feina.

Aquell dia, però, no hi va haver temps per al bany de mitja tarda (calia esperar dues hores com a mínim per evitar talls de digestió): tot just enllestit el dinar sota un pi, vàrem tornar cap a casa perquè aquella tarda prometia de ser molt especial.

Televisión Española (TVE) havia anunciat uns dies abans ‘Nuestro mundo’, la primera retransmissió televisiva en directe via satèl·lit que, durant dues hores i mitja, va anar connectant, l’una darrere l’altra, les televisions de catorze països dels cinc continents.

(Val a dir que el projecte inicial implicava una vintena de països, però les televisions de l’òrbita soviètica es varen retirar com a protesta per la Guerra dels Sis Dies esdevinguda tot just dues setmanes abans.)

Quatre-cents milions d’espectadors
Les regles del joc eren senzilles: cada cadena disposava de deu minuts per a presentar en rigorós directe activitats relacionades amb la seva quotidianitat. L’única condició que es va posar va ser que els protagonistes no fossin ni caps d’estat ni polítics. Una targeta de presentació, doncs, feta al gust de cada país que, pel que conten les cròniques, aquella tarda va aplegar davant els televisors d’arreu del món quatre-cents milions d’espectadors.

Feia cinc anys que s’havia posat en òrbita el Telstar, el primer satèl·lit de comunicacions, i també que John Glenn havia fet el primer vol tripulat per un americà al voltant de la Terra (el rus Iuri Gagarin ja ho havia fet l’any anterior; per no parlar de la gossa Laika, que va volar el 1957). En conseqüència, fa mig segle, la denominada ‘cursa espacial’, un ingredient no pas menor de la guerra freda, estava en plena ebullició i qualsevol novetat relacionada de prop o de lluny amb els coets, l’espai i la tecnologia tenia garantit el màxim interès de la gent. I això que encara faltaven dos anys per veure Neil Armstrong fent saltirons a la Lluna…

La retransmissió de ‘Our World’ –batejat aquí com ‘Nuestro mundo’– tenia, però, un al·licient especial, ja que s’havia fet córrer la notícia que ,en la connexió amb la BBC, la cadena que tancava el programa, hi hauria una sorpresa relacionada amb els Beatles.

Zefirelli i McLuhan
Entre el que puc recordar i el que he llegit després, diria que Itàlia va presentar el rodatge de la pel·lícula que aleshores estava filmant Franco Zefirelli (per la data, m’imagino que devia ser ‘Romeu i Julieta’); recordo també un seguit de connexions a maternitats de diversos països per a presentar alguns dels infants que havien nascut aquell dia; o els minuts inicials protagonitzats per la televisió canadenca que presentava una entrevista força avorrida amb un senyor que fins molts anys després no vaig saber que es deia Marshall McLuhan. També varen intervenir al llarg de l’emissió Maria Callas i Pablo Picasso, però el cert és que no puc aportar-ne cap detall perquè no els recordo en absolut.

La participació espanyola, en canvi, sí que la recordo bé: va consistir en unes peculiars escenes de pesca en el golf de Cadis complementades amb una veu en off que parlava de l’esforç dels treballadors espanyols en un clima de prosperitat i pau (cal recordar que feia tres anys dels 25 años de paz) i que no s’estava de recordar, així com de passada, que aquelles mateixes aigües havien estat l’escenari de la sortida dels vaixells amb els descobridors d’Amèrica a bord.

I finalment, va arribar el torn de la BBC i els Beatles. Uns Beatles que eren al cim de la popularitat, ja que el dia 1 d’aquell mateix mes de juny s’havia publicat arreu del món la que seria la seva obra mestra: Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. Uns Beatles als quals, per acabar de dir-ho tot, aquell estiu de 1967 els reservava encara una trista notícia: la mort inesperada, a final d’agost, de Brian Epstein, l’home que els va fer de descobridor i de mànager.

Beatles contra Stones
Sobre la interpretació d’’All you need is love’, amb aquelles notes de la Marsellesa tot just començar que varen sorprendre tothom, poques coses diré perquè les imatges s’han vist centenars de vegades. Ja he comentat que els quatre vailets de Liverpool ocupaven el cim de la seva popularitat i, com a dany col·lateral, una part de la premsa estava entestada a presentar els Rolling Stones com els seus enemics irreconciliables: els bons contra els dolents, els formals contra els gamberros, l’harmonia contra el xivarri… Una pretensió absolutament mancada de base però que havia fet un cert forat entre l’opinió pública.

Val a dir que aquell 1967 els Stones ja havien publicat uns quants discos de gran nivell i que eren a punt d’entrar en el seu període daurat. Fet que va cristal·litzar en un cicle de quatre obres mestres seguides: Beggars Banquet (1968), Let it Bleed (1969), Sticky Fingers (1971) i Exile on Main St. (1972). És a dir, els anys en què es va consumar la separació dels Beatles.

Com la gent ja sap, asseguts a terra entre el públic que acompanyava els Beatles en l’estudi de gravació hi havia uns quants membres dels Rolling Stones desmentint tàcitament rivalitats: Mick Jagger (abillat, per cert, amb una casaca que duia estampada a l’esquena un rostre molt similar al de John Lennon), Brian Jones, Keith Richards més Marianne Faithfull i una pamela que em fa pensar que a sota no hi hagués la recentment desapareguda Anita Pallenberg. En un moment determinat es veu fins i tot un pla mitjà de Jagger cantant la tornada ‘Love is all you need…’ i seguint el ritme tot picant de mans.

El que potser no sap tanta gent és que els Beatles varen tornar la gentilesa de seguida a propòsit de l’enregistrament, el mes de juliol, d’un single dels Rolling Stones que tenia, a la cara A, ‘We Love you’, i a la cara B, ‘Dandelion’.

‘Us estimem’
‘We love you’ és un tema poc conegut del grup i, a parer meu (i de gent molt més entesa que jo), és una de les seves grans cançons. Segurament sabreu a quin em refereixo si us dic que l’estimat Jordi Tardà l’utilitzava per a obrir cada edició del ‘Tarda Tardà’: uns passos que s’acosten, una mà que alça una tapa que grinyola i immediatament un solo de piano a tota castanya que es manté vibrant i incansable al llarg dels quatre minuts i mig que dura la peça.

Doncs bé, les veus que se senten al començament del tema cantant ‘We don’t care if you only love we’ són les dels senyors Lennon i McCartney en presència humana i carn mortal als estudis de can Decca.

Tot plegat, històries de fa cinquanta anys. Quan la televisió començava a fer forat en les vides de la gent. Quan Espanya presumia de paz y orden i el Regne Unit, dels Beatles. Quan a la ràdio encara es podia escoltar el ‘Telstar’ dels Tornados. Quan a la cruïlla de Haight amb Ashbury –dos carrers de San Francisco a tocar del Golden Gate Park– una gernació de joves somrients i amb la mirada una mica perduda recomanaven la gent que, si els volíem anar a veure, seríem ben rebuts. Però que, sobretot, no ens oblidéssim de posar-nos unes quantes flors enredades als cabells.

Francisco Marco va destruir vint mil expedients de l’agència de detectius que dirigia, Método 3, quan veia a venir que el detindrien acusat de revelació de secrets arran de l’escàndol de l’enregistrament de la Camarga. Però diu que ho té tot al cap. O sigui, que és un home amb molta informació, i afirma que l’han intentat ‘matar civilment’. I què sap? Per exemple, que hi ha dos mossos d’esquadra en actiu que, durant aquests últims cinc anys, han passat informació sobre polítics catalans i comandaments dels mossos a la brigada de la policia espanyola que ha dut a terme l’operació Catalunya. Ara que ha comparegut a la comissió d’investigació al parlament i que acaba de publicar el llibre Operación Cataluña. La verdad oculta (Ediciones Urano) torna a ser el detectiu de moda.

—Creieu que algú més escolta aquesta conversa?
—Jo no parlo mai per telèfon. Només ho faig amb la meva família o amb periodistes. I, amb això, ja et responc.

—Amb periodistes també?
—Sí, perquè si sé que s’ha de publicar, cap problema. No parlo mai per telèfon amb clients ni de qüestions sobre la feina.

—I el periodista que us truca també hauria de vigilar què diu per telèfon?
—Us heu de protegir, perquè en aquest moment ser català i tenir un determinat tipus de pensament és un perill.

—Carme Forcadell ens deia que, si a ella l’havien seguida, a tothom li podria passar.
—Sí, a tothom. És així. L’estat en què hem viscut aquests últims anys és així. Tenien trenta persones en un hotel dedicades exclusivament a investigar catalans. I només pel fet de defensar idees polítiques diferents de les seves.

—I sense control judicial i de manera prospectiva.
—Absolutament. I si trobaven alguna cosa, la judicialitzaven mitjançant la UDEF.

—Si hi ha tants indicis que s’han fet coses il·legals, per què no ha passat res?
—És bastant absurd que ningú no hagi fet res. Hi hauria d’haver una investigació oberta a la fiscalia. Cada vegada que s’ha intentat judicialitzar-ho, hi ha hagut una mica de por. No oblidem que un jutge com Josep M. Pijoan, el jutge del cas Palau, simplement pel fet de no voler admetre el primer informe apòcrif de la UDEF, va acabar llegint en un diari que si tenia vincles amb una fundació, que si tenia vincles amb la Generalitat… No han escatimat res. I no oblidem que uns jutges van signar un manifest a favor del dret de decidir i van acabar veient les seves fotografies de DNI publicades en un diari. Si penses diferent d’ells, proven d’aniquilar-te. Amb mi ho han intentat.

—I això que no penseu diferent.
—No, exacte. Però ells em vinculen amb CDC. A la comissió d’investigació del parlament, encara em demanaven si tenia vincles amb CDC. És que fins i tot sembla que no pugui tenir amics. Em preguntaven si era amic de [la periodista de Público] Patricia López. És que no pot ser amiga meva? No puc tenir amics convergents? He estat votant del PP tota la vida, però els meus amics eren de CiU i no del PP. Hi ha alguna cosa que se’ls ha quedat de fa quaranta anys i així estem.

—Hi ha una connexió directa entre la policia franquista i aquesta policia de l’operació Catalunya?
—És obvi que aquesta policia és filla d’un règim anterior. Però a mi em preocupen els polítics, que són qui votem. El problema no és la policia, perquè com a cos va fer una transició molt bona; el problema és que una determinada gent que arribava a les quotes de poder sembla que es va quedar ancorada en el passat, perquè volen un pensament únic.

—Vau tractar mai directament amb Alícia Sánchez-Camacho?
—No, mai no la vaig conèixer personalment.

—Us va decebre, com a votant del PP?
—No. No em pot decebre ningú que viu de la mentida. Odio la mentida.

—Però va ser clienta vostra.
—No, mai.

—Qui va encarregar, doncs, l’enregistrament de la Camarga amb Victoria Álvarez?
—Va venir una persona vinculada a Alícia Sánchez-Camacho i va demanar una gravadora per a ella. Va ser clienta indirecta.

—Qui va filtrar aquell enregistrament? Per què ho va fer?
—L’àudio va arribar amb una trucada anònima a la policia, i aquella trucada és la que permet que Sánchez-Camacho ratifiqui a la policia que la veu que hi surt és la seva i que hi hagi una interlocutòria judicial amb ordre d’escorcoll. És obvi que jo no hauria lliurat mai aquell àudio. O sigui que, si hem de fer cas del que diu el diari Público, això només pot haver sortit de l’entorn d’Alícia Sánchez-Camacho, o bé de l’entorn que després s’hi ha agrupat… És que hi ha dues persones que són encausades per revelació de secrets per haver filtrat informació, que són dos ex-treballadors meus. I només em puc agafar a això, perquè tinc un procediment judicial obert.

—Parleu d’Antonio Tamarit i Julián Peribáñez.
—Exacte. El cas és que, de sobte, amb una trucada fantasmagòrica, va aparèixer aquell enregistrament, que permet que es desencadeni l’entrada a l’escorcoll de Método 3. Sembla d’un film de Berlanga. I l’ex-parella de Peribáñez parla de les cintes [de l’enregistrament del dinar de la Camarga], diu que les tenia per allà.

—I l’àudio que vam escoltar del dinar a la Camarga era complet?
—Jo crec que sí. No l’he escoltat, però la gent que treballava amb mi em va comentar que l’enregistrament era íntegre. Només se n’havia tallat el començament i el final, que sí que apareix després, judicialment, i demostra que Alícia Sánchez-Camacho sabia que aquell dinar s’enregistrava.

—Expliqueu que heu estat perseguit i amenaçat. Heu tingut por?
—No he tingut por física. No crec que hagin volgut atemptat mai contra la meva vida. Però encara tinc por de ser detingut per no res. Quan denuncio al jutge De la Mata a l’Audiència espanyola tota aquesta gent, dic que espero no haver de patir cap actuació de tipus inquisitorial, novament. A mi em van intentar matar civilment, perquè van fer servir tots els mitjans que tenien al seu abast per a destrossar-me. I per això avui encara tinc por.

—Heu tingut a les vostres mans informació sensible de molta gent. Vau tenir com a clients diversos partits polítics.
—Sí, però per qüestions de seguretat; protecció d’informació, saber si hi havia micròfons.

—Vau haver de destruir una gran quantitat d’informació i d’arxius de clients quan van saber que us detindrien.
—Sí, gràcies a Déu.

—Quin volum d’informació?
—Vint mil expedients.

—Què hauria pogut passar si no els haguéssiu destruït?
—Que s’hauria revelat informació d’investigats que no calia que veiessin com s’exposava una part de la seva vida. Vaig voler protegir la informació dels meus clients. I és això que retrec als meus dos ex-treballadors, que no ho fessin. Ara, que jo hagi destruït els servidors informàtics i que hagi passat per la trituradora de paper els expedients no vol dir pas que jo no continuï sabent un determinat tipus d’informació.

—Fins a quin punt van col·laborar amb l’operació Catalunya els dos ex-treballadors que teníeu?
—Ells mateixos han reconegut davant un jutge que van investigar Josep Pujol i Francisco Marco. I hi ha un informe de Villarejo que diu que aquests detectius van fer seguiments de polítics i alts comandaments dels mossos d’esquadra. Aquesta policia ha estat tan boja que ha posat en mans d’aquest parell de personatges informació sobre els mossos d’esquadra. Hem arribat a aquest punt de bogeria.

—A aquests dos els tenien a sou, oi?
—Sí, ells van dir que els pagaven mensualment, entre sis-cents i set-cents euros, i ells fan anar la xifra d’entre sis mil i set mil euros.

—I això, quan treballàveu junts?
—No. Quan Peribáñez és detingut comença a contactar amb els policies. [Marcelino] Martín Blas els cita a Madrid i aleshores comença la seva relació.

—Com podem saber que vós no heu treballat també per l’operació Catalunya?
—És força obvi que no. No s’haurien atrevit mai a detenir-me. I jo vaig ser qui va revelar el nom de Villarejo i vaig dir que ell era qui havia portat De la Rosa a declarar, quin era el seu àlies (Manuel Villar) i que ell mateix havia portat Victoria Álvarez. Crec que hi ha un enregistrament de Javier de la Rosa dient que jo els vaig destrossar l’inici de l’operació Catalunya. Jo no he treballat mai per a ells. I a més, crec que, si un detectiu treballa per a la policia, al final els secrets dels seus clients no estan segurs. Quan treballes en el món privat, ho fas amb totes les conseqüències.

—Per què Villarejo deia que us ‘volia fotre un parell d’hòsties‘?
—Perquè havia descobert el seu àlies en un llibre. Antonio Jiménez Raso, que és el seu home a Barcelona, ho diu clarament: que no podia ser que jo hagués revelat la seva identitat.

—Heu tingut tracte personal amb el comissari Villarejo?
—El vaig conèixer una vegada fa uns deu anys. I mai no l’he tornat a veure.

—Com era de tracte?
—El vaig veure un home molt de la brometa… El vaig tractar poc.

—Fins a quin punt ha arribat a tenir poder, Villarejo?
—El PP intenta de totes les maneres que no declari al congrés. És una persona clau en els secrets de l’estat espanyol. Sap de primera mà coses que podrien afectar la seguretat de l’estat.

—No únicament el PP vol evitar que comparegui al congrés. També hi ha votat en contra el PSOE. Què té por que expliqui?
—Fa vint anys que Villarejo és el cap dels serveis d’intel·ligència de la policia espanyola. I també ha governat el PSOE aquests últims vint anys…

—I l’operació Catalunya s’ha fet amb la connivència del PSOE?
—No ho crec. Crec que, al final, són uns quants policies dirigits per Eugenio Pino que han intentat ser més llestos que el cap i que han aplicat tècniques de cop d’estat tou en comptes de tècniques d’investigació normals i corrents.

—Això no ve de més amunt d’Eugenio Pino? Hi ha una direcció política, Fernández Díaz n’estava al cas.
—Fernández Díaz queda en evidència en els enregistraments que es fan públics. Que hi hagués ordres directes, jo no ho puc dir, perquè ningú no m’ho ha dit.

—També hi ha implicat Jorge Moragas, cap de gabinet de Rajoy…
—Moragas és la persona que posa en contacte Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez, i és la persona que va enviant missatges a Victoria Álvarez perquè vagi a declarar a la policia i li diu que li farà un monument i que, si fa una entrevista, salvarà Espanya.

—I no és un personatge menor. Fins a quin punt és una cosa de quatre descontrolats o hi ha empastifada fins i tot la Moncloa?
—Al final, tendeixo a pensar que si publiques una cosa demà, el teu director n’és l’últim responsable. Jo era responsable de Método 3 quan va haver-hi l’enregistrament de la Camarga i Fernández Díaz era el ministre de l’Interior. Si era per desconeixement, malament; i si és per coneixement, malament perquè alenaven investigacions prospectives.

—Què hi pintava el petit Nicolás, aquí?
—El petit Nicolás és un murri que intenta treure un profit personal d’una situació. La seva figura és indicativa de tot aquest sainet de Mortadel·lo i Filemó. Perquè se’ls cola un noiet de vint anys que va fent promeses i que l’acaben detenint. Tot ho fa en benefici propi. Avui ningú no es pot creure que treballés per a la vice-presidència ni per a ningú; treballava per a ell mateix.

—És curiós que, malgrat que no treballava per a ningú, aconseguís d’entrar als llocs i sortir a les fotos.
—Sí, perquè és un ‘pícaro espanyol’. D’aquests, n’hi ha pocs, però quan surten, se’ls veu. És un murri, molt llest, que volia només benefici propi.

—I de retruc, acaba desencadenant una guerra de comissaris a la policia.
—Gràcies al petit Nicolás, hem tingut constància de moltes coses que han passat a l’operació Catalunya. I com que hi ha hagut aquesta guerra de comissaris, sabrem més coses.

—Què més es pot arribar a saber?
—Jo crec que sabrem moltes més coses.

—Més gent investigada?
—Sí. N’estic segur. Sobretot dels qui han investigat però no n’han tret res.

—També van investigar gent de la directiva del Barça, oi?
—Sí. Van intentar influir en les eleccions del Barça. I em sembla una vergonya. Al Jan Laporta, l’hem d’investigar perquè té un pensament independentista. Però què és, això?

—Dieu que hi ha dos mossos d’esquadra implicats en l’operació Catalunya.
—Com que aquest grup de policies investigava alts comandaments dels mossos, aquests agents van donar informació dels seus comandaments.

—Des de quan?
—Des del 2012, i en endavant. El primer informe de Villarejo és del setembre del 2012. Es van reunir amb Villarejo, van anar aplegant informació, i el 2015, el grup de Martín Blas va fer la investigació del cas Macedònia. Martín Blas diu a l’Audiència espanyola que els meus dos ex-treballadors, una vegada ja no col·laboraven amb ells, li van trucar perquè hi havia no sé què sobre els mossos d’esquadra. Els mossos d’esquadra han estat una obsessió per aquest grup policíac.

—Aquests dos mossos encara estan en actiu?
—Sí, sí.

—En sabeu el nom, oi?
—Sí, de tots dos.

—I el poseu en coneixement d’algú?
—No, encara no ho he fet.

—I no sentiu que teniu l’obligació de fer-ho?
—Jo ja he dit al parlament públicament que sé el nom dels dos mossos. El dia que em citin oficialment donaré la informació que jo tinc.

—Tota la informació que podeu donar és que estan vinculats a un sindicat de mossos.
—No he dit un sindicat, sinó que són sindicalistes. I ho va dir Villarejo: sindicalistes de baix nivell.

—Teniu constància que hi pugui haver més agents de mossos d’esquadra al servei d’aquest grup?
—No. I hi ha un informe de Villarejo que diu que els detectius de Barcelona que treballaven per a l’operació Catalunya van tenir coneixement del nom d’aquests sindicalistes i que això va posar en risc l’operatiu.

—Aquests dos agents…
—Un d’ells ha demanat el trasllat a la policia espanyola.

—Havien estat abans agents de la policia espanyola?
—És que jo ja no puc dir-ne més coses! Perquè no vull jugar amb vides alienes, perquè no m’agrada que juguin amb la meva. I amb la meva hi han jugat, i intento ser tan caut com pugui.

—El dia 1 d’octubre anireu a votar?
—No.

—Per què?
—Perquè crec en una Espanya unida i que tots tenim dret de pensar el que vulguem, i que cadascú decideixi el que vulgui. Jo no accepto que m’imposin pensaments i no n’imposaré mai.

—També podríeu anar a votar no.
—No aniré a votar i possiblement seré fora de Barcelona. És el que faig habitualment en coses d’aquestes.

—Quin consell donaríeu als organitzadors del referèndum sobre qui els pugui seguir o escoltar?
—Jo ja vaig dir que, des de l’arribada del ministre Zoido, tot això s’ha eliminat. Però sempre recomano prudència. Per exemple, si la gent que va sortir a la Via Catalana llegeix el llibre, s’adonarà què es feia als despatxos de Madrid mentre als carrers de Barcelona ells es manifestaven per unes idees. I s’adonaran de la força que van tenir els actes que van fer. Si tota la gent que va sortir al carrer sap què s’ha arribat a fer, no tinc cap dubte que tornarien a sortir una altra vegada.

Una multitud ha sortit als carrers de València aquesta vesprada per a reivindicar els drets del col·lectiu LGTBI. La manifestació ha estat organitzada per la plataforma Lambda i ha comptat amb la presència i el suport de les principals autoritats del País Valencià, amb el president Ximo Puig i la vice-presidenta Mónica Oltra al capdavant, a més de la batllessa de València en funcions, Sandra Gómez.

Sota el tema ‘Exigim un món lliure per a ser com som’, la marxa ha transcorregut entre la Porta de la Mar i la plaça de l’ajuntament. Milers de persones de totes les edats han exhibit pancartes amb escrits com ara ‘Les identitats trans no són una malaltia’, ‘En els nostres països ens condemnen. Dret a l’asil per orientació sexual i identitat de gènere’, ‘No és LGTBfòbia. Vostè no té por, vostè és un imbècil’‘ i ‘La transfòbia mata’, entre més consignes.

La coordinadora general de Lambda, Fani Boronat, ha explicat que és necessari que es descatalogui la transexualitat com una ‘incongruència de gènere’ a l’OMS i com a malaltia o trastorn en altres entitats internacionals. ‘Hem de continuar lluitant pels nostres drets’, ha afegit.

El president Puig s’ha mostrat satisfet perquè la immensa majoria de valencians entén perfectament la diversitat, vol viure en llibertat i que els altres també ho facin, segons una enquesta que s’ha publicat aquesta setmana. ‘Això és un símptoma que aquesta societat és una societat millor, avançada i progressista, de la qual hem de sentir-nos molt orgullosos’. Oltra ha explicat que el País Valencià ja tenia una llei trans aprovada i s’ha compromès a treballar per a continuar-la desplegant.

Pel que fa als grups polítics, hi han assistit el PSPV, Compromís, Ciutadans i Podem. Només el PP no ha volgut sumar-se a la manifestació. Els sindicats CCOO, UGT i Intersindical també hi han estat presents.