La secció tercera de l’Audiència de Barcelona ha decidit d’amnistiar els onze agents de la Guàrdia Civil acusats de torturar Jordi Ros, un dels detinguts en l’operació Judes del 23 de setembre de 2019. El procediment ja havia estat arxivat pel jutjat d’instrucció 2 de Sabadell que ho va justificar per manca d’indicis de delicte, decisió que va ser impugnada per Alerta Solidària.

Ara, l’Audiència de Barcelona no ha entrat a valorar l’actuació de la Guàrdia Civil perquè entén que els fets entren en l’àmbit d’aplicació de l’amnistia. En el recurs d’apel·lació, s’assenyalava que el jutjat de Sabadell ni tan sols havia complert una resolució anterior de l’Audiència, que l’instava a prendre declaració als agents investigats.

Alerta Solidària denuncia que l’aplicació de l’amnistia és un subterfugi —tenint en compte que la llei exclou les tortures i els tractes degradants— i lamenta que durant cinc anys el jutjat de Sabadell hagi boicotat la investigació. “Estava decidit a arxivar la denúncia per tortures per qualsevol via”, diu l’entitat.

Així mateix, tot i que el recurs argumentava que la llei d’amnistia exclou les tortures i els tractes degradants, per l’Audiència de Barcelona les amenaces, les coaccions i la privació de l’accés a un advocat durant la detenció a Sabadell no són prou greus i tanca definitivament la qüestió.

“Aquesta amnistia posa de relleu l’aplicació a gust de l’estat, que mentre deslliura a desenes de policies de la seva responsabilitat, boicoteja l’amnistia amb casos com el mateix 23-S que es troba pendent de la qüestió prejudicial plantejada per l’Audiència Nacional al TJUE. Una vegada més s’evidencia que l’amnistia ha estat una trampa per ‘pacificar’ l’independentisme i blanquejar la repressió de l’estat i les tortures policials”, explica Alerta Solidària en un comunicat.

El fotògraf Samuel Nacar (Barcelona, 1992) ha guanyat el World Press Photo 2025 en la categoria de reportatge gràfic de la regió d’Àsia Occidental, Central i del Sud, amb el projecte “Les ombres ja tenen nom”, sobre supervivents de les presons de Síria que relaten les tortures que van viure durant el règim de l’ex-president Baixar al-Assad.

Així ho ha anunciat el concurs de fotoperiodisme més prestigiós del món, que avança els quaranta-dos guanyadors regionals i a mitjan abril es donarà a conèixer el World Press Photo de l’Any, elegits entre aquests. L’exposició del World Press Photo es podrà visitar al CCCB de Barcelona del 7 de novembre al 14 de desembre. L’any passat la mostra va rebre 66.500 visitants.

El concurs World Press Photo 2025 ha comptat amb la participació de 3.778 fotògrafs de 141 països i 59.320 fotografies. Els quaranta-dos guanyadors regionals –vint són locals de la regió on van captar els seus relats–, procedeixen de trenta països.

Els treballs guanyadors d’aquesta edició se centren en alguns dels problemes més urgents als quals s’enfronta el món avui, com qüestions de gènere, migració, conflictes i crisi climàtica. De les protestes a Kenya o el Salvador, a les devastadores guerres al Líban i Palestina, les múltiples cares de la crisi climàtica al Perú, el Brasil o les Filipines, o la persecució de la comunitat LGBTQI+ a Nigèria, entre més.

Tot a punt per a la nova manifestació contra Carlos Mazón, demà passat a València. Més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals del País Valencià, juntament amb les associacions de víctimes de la gota freda, els comitès locals d’emergència i reconstrucció i el personal dels serveis d’emergència, sortiran a les 18.00 de la plaça de l’Ajuntament amb el lema “Mazón, dimissió”.

Exigeixen uns serveis públics de qualitat, justícia, reparació i dignitat. Dissabte es farà visible la feina del personal dels serveis d’emergència, malgrat “la negligent gestió per part de Mazón i el seu Consell”.

També protestaran per la precarietat i el maltractament que sovint han de suportar els treballadors dels serveis d’emergència. “El 29 d’octubre una plantilla de poc més de vint treballadors varen rebre 19.821 trucades d’auxili”, recorden els organitzadors. I subratllen les jornades laborals extenuants i la falta de suport psicològic a què són sotmesos.

“El Consorci de Bombers de València, que atén tots els municipis de la província menys la capital, només va mobilitzar una quarta part del personal el dia de la barrancada”, diuen en un comunicat. Els bombers denuncien una falta de personal i mitjans crònica: una quarta part de la plantilla està sense cobrir i el material amb què treballen, que es fa malbé i no es canvia, és insuficient.

A la manifestació es vol destacar també el paper del personal sanitari, dels serveis socials i dels psicòlegs: “El seu treball és clau per a no deixar ningú enrere després de la catàstrofe. Uns serveis públics de qualitat salven vides, les retallades i la precarització maten”.

Crítiques del pacte pel pressupost

Els organitzadors també s’han indignat pel pacte entre PP i Vox per un pressupost “infame”, atès que els consideren corresponsables del desmantellament de la unitat d’emergències.

El dia que Carlos Mazón va pegar la cabotada davant Vox per arrapar uns pocs dies més com a aforat

“Mazón ha incrementat darrerament un 33% la dotació de la caixa del president. Mentre el poble tracta d’eixir del fang, els responsables s’aprofiten de la situació per a satisfer els seus interessos personals i polítics”, continua el comunicat.

També critiquen la reunió de Mazón el 20 de març amb tres familiars de víctimes mortals de la barrancada, quasi cinc mesos després de la catàstrofe: “No només ha fet tard, sinó que continua ignorant les associacions de familiars de víctimes mortals i amb lesions greus. Ni ha demanat perdó, ni dóna la cara.”

La manifestació començarà a la plaça de l’Ajuntament a les 18.00 i recorrerà el carrer de les Barques, el carrer del Poeta Querol, el carrer de la Pau, la plaça de la Reina, el carrer de Brodadors i el carrer Micalet, fins a la plaça de la Mare de Déu.

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

El PSC de Salvador Illa guanyaria les eleccions al Parlament de Catalunya amb un interval de 41 escons a 43, segons el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). És un resultat molt semblant al de les eleccions del 12-M, quan va aconseguir 42 diputats. En segon lloc, hi hauria Junts que baixaria força. Passaria de 35 escons a 27-29. Un descens que capitalitzaria l’extrema dreta d’Aliança Catalana, que faria el salt dels 2 escons actuals 8-10 (passaria de ser la vuitena força a la cinquena).

ERC es manté com a tercera força amb un lleuger augment. Passaria de 20 diputats a 21-23. Tot seguit vindria el PP amb un resultat força semblant: 14-16 escons (actualment en té 15), i Vox tampoc no es mouria: 10-12 escons (actualment en té 11).

Finalment, els Comuns mantindrien els 6 diputats actuals o en podrien guanyar un, i la CUP es podria mantenir amb 4 o perdre’n un.

Valoració del govern d’Illa

Els enquestats valoren amb un 4,8 la gestió del govern de Salvador Illa. Una nota per sota de l’aprovat, però que és la més alta que ha registrat cap govern en les darreres divuit enquestes (d’ençà del juny del 2018).

Pel que fa a dirigent preferit per ser president de la Generalitat, el 22% es decanta per Illa, un 9% per Carles Puigdemont i un 6% per Oriol Junqueras. El 27% no es decanta per cap i un 23% no contesta.

Suport a la independència

El suport a la independència ha tornat a baixar, segons el CEO. Els qui votarien sí a un referèndum són el 37,6%, el percentatge més baix d’ençà que l’enquesta fa la pregunta binària, fa una dècada. Els contraris a la plena sobirania continuen en un 54%, com al baròmetre del novembre passat.

A la pregunta sobre la forma de govern preferida, l’opció d’un estat independent baixar fins al 27,5%, el nivell més baix d’ençà del juny del 2011, és a dir, abans del procés, tal com ha constatat el director del CEO, Joan Rodríguez Teruel. Per contra, els favorables a una comunitat autònoma són el 36%, el percentatge més alt d’ençà del 2010.

Dades del CEO

El treball de camp del primer baròmetre del 2025 s’ha fet entre el 14 de febrer i el 14 de març mitjançant enquestes personals domiciliàries (mètode CAPI) a una mostra de 2.000 persones de 18 anys pel cap baix, residents a Catalunya, amb dret de vot.

El marge d’error mostral de l’enquesta, per a un nivell de confiança del 95% i sota la hipòtesi de màxima variància (p=q=0,5), es pot aproximar al +2,19.

Vegeu tot l’estudi del CEO:

Un tribunal de Bòsnia i Hercegovina ha emès una ordre de detenció internacional contra el president de la República Srpska, Milorad Dodik, i contra el president del parlament serbobosnià, Nenad Stevandic, tots dos acusats d’haver “atacat l’ordre constitucional” per haver-se negat a acatar unes quantes resolucions judicials.

El tribunal, que ha confirmat que la detenció és ara “dins el marc de la jurisdicció de la Interpol”, ha indicat que esperava de rebre’n la confirmació de la secretaria general de l’organització a Lió, al sud-est de França.

L’ordre –ara com ara inactiva, pendent que s’admeti a tràmit a la seu central de la Interpol– estableix que tots dos són cercats per delictes tipificats a l’article 156 del codi penal de Bòsnia i Hercegovina, segons informacions recollides pel diari Dnevni.

Aquesta mesura aprofundeix la crisi entre les autoritats serbobosnianes i Sarajevo, una tensió que ha augmentat aquestes darreres setmanes per la negativa de Dodik a aplicar una sentència del Tribunal Constitucional bosnià que anul·lava un paquet de lleis aprovades pel parlament de la República Srpska.

Aquestes lleis foren adoptades poc després que Dodik fos condemnat a un any de presó i sis d’inhabilitació per haver desobeït algunes decisions de l’enviat especial internacional que supervisa l’acord de postguerra a Bòsnia, Christian Schmidt. Els decrets aprovats –i després anul·lats per la justícia– pretenien expulsar de la república els principals òrgans judicials i policíacs de Bòsnia.

Dodik, que ara és a Israel i ha ignorat les citacions de la justícia bosniana, ha titllat la decisió judicial de “pamflet polític” i ha traçat paral·lelismes amb el “Politburó del Partit Comunista de l’antiga Unió Soviètica”.

El director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), Josep Lluís Armenter, diu que espera que es puguin aixecar “totes les restriccions” al consum d’aigua si l’abril i el maig són mesos plujosos.

Malgrat la pluja d’aquestes darreres setmanes, Armenter ha explicat que continuaven essent prudents mentre no es consolidi la situació dels embassaments. Els de les conques internes de Catalunya han superat el 60% de les reserves, després de tres anys. “No volem fer un passa endavant i dues cap enrere”, ha dit en una entrevista a TV3 recollida per Europa Press.

Els embassaments de les conques internes de Catalunya arriben al 60% de reserves tres anys després

Quant a les dessalinitzadores, Armenter ha explicat que continuaven funcionant a la màxima capacitat i que no es modularia l’activitat fins que no es normalitzés la situació. En el cas de la del Llobregat, ha dit que l’aqüífer del delta estava “molt estressat” perquè durant molt temps s’havia hagut d’extreure aigua del subsol. “La primera obligació que tenim és recuperar aquesta aigua subterrània.”, ha insistit.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha dit que el seu govern rebia víctimes de la gota freda “des del començament” i que ho continuaria fent “amb respecte” i “discreció”. La realitat és que ell va rebre el primer grup de víctimes ara fa una setmana i es va excusar dient que no tenia el seu telèfon. 

Mazón ha remarcat que no volien pas “instrumentalitzar-les”. “He atès víctimes personalment, i molts membres del Consell també les han ateses i han estat directament amb elles, preocupant-nos-hi personalment”, ha declarat.

Quan li han demanat si amb aquestes trobades pretenia de rentar la seva imatge, com ha denunciat una associació de víctimes, ha respost que no es tractava d’això.

Ho ha dit als mitjans abans de l’acte de presa de possessió del president del Comitè Econòmic i Social del País Valencià, Fernando Móner, al Palau de la Generalitat. Ara, no ha volgut respondre preguntes sobre la llista de telefonades del seu mòbil el dia de la gota freda.

Quant a les reunions amb víctimes, Mazón ha dit que ha vist “diverses” associacions i ha afegit que “tampoc no es tracta d’entrar en un debat amb elles, perquè del que es tracta és de respectar-les”. “I sempre que he tingut coneixement, en molts formats, de la possibilitat de parlar directament amb les víctimes, ho hem fet. No tan sols jo, també molts membres del Consell”, ha indicat.

Mazón ha afegit que “una cosa són les víctimes que han perdut familiars directes, i una altra, els afectats, amb qui estem fent un esforç extraordinari”, com ho demostren les xifres d’ajudes que dimecres exposaren a les Corts, segons que ha defensat.

Els embassaments de les conques internes de Catalunya han arribat avui al 60% de la seva capacitat, un nivell que no s’assolia d’ençà del gener del 2022. El creixement de reserves és generalitzat, amb sis dels nou embassaments per sobre del 50% i només un, el de Siurana, per sota del 25%.

 

Quant als cinc pantans del sistema Ter-Llobregat, encara en fase d’alerta per sequera, avui també superen el llindar del 60% (60,4%), que és el que marca el retorn a la normalitat. La gran escalada dels embassaments ha arribat aquest mes de març, gràcies a uns registres de precipitacions generalitzats i històrics que han fet remuntar els embassaments trenta punts en poc més de vint dies.

Els embassaments han remuntat de forma pronunciada durant el mes de març, i comparat amb la situació d’ara fa un any, es triplica el nivell de reserves. Al sistema Ter- Llobregat, a començament del març del 2024, els cinc pantans tenien unes reserves mitjanes per sota del 20%, i avui han superat el 60%.

 

La consellera de Territori, Sílvia Paneque, ja va avisar la setmana passada que calia superar aquest llindar, però també “veure què passa durant el mes d’abril” en termes de pluja, per tal de garantir una “sortida estable de l’alerta i no haver de canviar al cap de poc temps i tornar a les restriccions”.

En concret, el de Darnius-Boadella, supera el 60%; Sau ja ha arribat al 63% i el pantà veí de Susqueda, al 43,3%; Sant Ponç arriba al 74%; Riudecanyes s’apropa al 50% (48,6%); Foix segueix ple del tot i la Baells baixa lleugerament respecte als últims dies, però perquè s’està desembassant aigua, ja que està al 95,7% de la seva capacitat. Finalment, el de Siurana és el que presenta un aspecte menys generós (22,1%), però cal recordar que encara no fa un mes estava per sota del 10% i, a l’octubre, gairebé sec (0,4%).

 

Un tribunal d’Algèria ha condemnat a cinc anys de presó l’escriptor franco-algerià Boualem Sansal, conegut opositor del govern algerià. Va ser detingut el novembre del 2024 i encausat per “atemptat contra la unitat nacional” i “publicacions contra la seguretat i l’estabilitat del país”, entre altres càrrecs.

Avançament editorial: ‘2084. La fi del món’ de Boualem Sansal 

Segons les informacions recollides pel diari algerià El Khabar, l’escriptor també haurà de pagar una multa de 500.000 dinars (prop de 3.465 euros). La Fiscalia d’Algèria havia reclamat la setmana passada una pena de deu anys de presó contra Sansal.

El cas obert contra ell deriva de la seva detenció a l’aeroport d’Alger després de la publicació d’una entrevista concedida a un mitjà francès de tendència ultradretana. Va afirmar que París va cedir territori marroquí a Algèria durant l’era colonial, paraules considerades per Alger com un afront a la seva sobirania nacional.

La detenció de Sansal va provocar una onada de crítiques per part de les autoritats franceses, en plena deterioració de les relacions bilaterals. Ara com ara, París no s’ha pronunciat sobre el veredicte.

L’operari ferit crític ahir en l’incendi d’un supermercat al centre de Girona s’ha mort aquesta matinada a l’Hospital Josep Trueta de Girona. L’home va quedar atrapat a la sala de màquines i els bombers el van rescatar quan el foc ja s’ha estès completament. Els serveis d’emergència el van reanimar d’una aturada cardiorespiratòria i el van traslladar de seguida al Trueta, on va ingressar en estat crític, però els metges no han pogut fer res per salvar-li la vida. 

A banda de la víctima mortal, una noia de 20 anys també va haver de ser traslladada a l’hospital per inhalació de fum. El SEM va concretar que, segurament, era una de les veïnes de l’edifici, als baixos del qual hi ha el supermercat afectat.

L’incendi va començar pels volts de tres quarts d’una a la zona de la sala de màquines, on es feien tasques d’insonorització. El foc es va propagar ràpidament i va acabar afectant tot l’establiment, que fa cantonada entre els carrers de la Séquia i de Cristòfol Grober.

Les flames i el fum van obligar els bombers a tallar els dos carrers i van delimitar una zona de seguretat per evitar que cap dels nombrosos curiosos s’acostés a la zona. També es van confinar els veïns de plantes superiors per a la seva seguretat.

Artur Mas assegura que les noves revelacions sobre l’operació Catalunya i les compareixences a la comissió d’investigació del congrés espanyol “reforcen els arguments” per a querellar-se contra els responsables. “Cada vegada estic més decidit a presentar aquesta querella”, ha dit l’ex-president de la Generalitat en una entrevista a Ràdio Estel. Si bé no ha aclarit quan ho farà, Mas ha assenyalat que estan “esperant al final d’aquesta comissió d’investigació”, perquè “han de sortir més coses” sobre aquesta trama. 

L’ex-cap de govern, però, ha refredat les expectatives. “Fa molts anys que s’arrossega i el sistema judicial espanyol no ha actuat, li ha fet una mandra absoluta”, ha criticat.

Mas també ha parlat del traspàs de Rodalia i ha lamentat que podria ser una “aixecada de camisa” per part del govern espanyol. “O ens han aixecat la camisa, o es van aixecar expectatives des d’aquí que no es podien complir. No sé quina és la bona, però tendeixo a pensar que és la primera”, ha afirmat. Ha admès que durant el seu govern “podria haver prioritzat” aquesta qüestió, però no ho van fer.

Sobre el paper de Junts per Catalunya, ha confiat que sigui l’eina per a ocupar la centralitat que en el seu moment va ocupar CDC. “Junts és un element central dels pactes que es fan a Madrid. Està demostrant que, amb la política real, és capaç de fer aquesta mena de pactes”, ha sostingut. 

També ha defensat l’estil negociador del partit de Carles Puigdemont, perquè “de tant en tant s’han d’ensenyar les dents”. Pel que fa a la seva eventual militància a Junts, Mas ha dit que encara no s’ha donat d’alta i creu que ho haurien de fer plegats amb l’ex-president Jordi Pujol. “Estem buscant el moment i la manera de fer-ho, sense pressa”, ha afegit.

La Pedrera dedica una retrospectiva a l’artista irlandès Sean Scully, nominat dues vegades al premi Turner i amb una llarga trajectòria plena de reconeixements, fins el 6 de juliol. L’any 2021, Scully va anunciar que ell i la seva parella, la fotògrafa Lilianne Tomasko, se n’anaven de Barcelona pel seu odi al català. “A Barcelona, vas a reunions i et parlen tota l’estona en català, com dient: ‘fes-te fotre’“, va dir al diari Financial Times.

L’exposició ha originat força crítiques, entre les quals, la de Carles Puigdemont, que ha lamentat que, tenint en compte la repressió que va sofrir Antoni Gaudí per parlar català, ara la Pedrera hagi decidit d’exposar les obres “d’un artista supremacista i xenòfob a qui el català li molesta tant com a aquella policia espanyola”.

Antoni Gaudí va ser detingut per la policia espanyola pel fet d'haver parlat en català. Ara, una de les seves obres més reconegudes mundialment acull l'exposició d'un artista supremacista i xenòfob a qui el català li molesta tant com a aquella policia espanyola. https://t.co/bjtDh5UVev

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) March 26, 2025

D’altra banda, la Plataforma per la Llengua també ha recordat que al pintor no li agradava que el seu fill Oisin hagués de parlar català a l’escola. “El supremacisme no entén de classes socials ni de colors”, ha escrit a les xarxes socials. “Si el voleu saludar o donar-li un copet a l’esquena, ara exposa a la Pedrera”, continua.

A Financial Times, Scully explicava que arran de la pressió “nacionalista”, la parella s’havia traslladat a la ciutat occitana d’Ais de Provença. “Al final, no vam poder suportar Barcelona per aquesta merda“, afegia.

Sean Scully and Liliane Tomasko, international artists, on why they left Barcelona ⁦@FT⁩ pic.twitter.com/tg15VwLooI

— Michael Reid (@michaelreid52) August 21, 2021

El 13 de març, la consellera de Cultura, Sònia Hernández, va participar en la inauguració de la retrospectiva i va conversar amb l’artista. “És un dels referents de l’abstracció contemporània”, va piular més tard. Tot i la fugida, Scully conserva encara vincles amb Catalunya –on va arribar el 2005–, atès que té un espai permanent a la capella de Santa Cecília de Montserrat, on hi ha grans pintures murals i vidrieres.

La Pedrera inaugura avui, una gran retrospectiva de Sean Scully que repassa tota la trajectòria d’aquest artista que és un dels referents de l’abstracció contemporània. pic.twitter.com/jwuLB2EwxD

— Sònia Hernández (@shalmodovar) March 13, 2025

 

El PSOE donarà suport a la petició dels partits independentistes perquè l’ex-secretària general del PP María Dolores de Cospedal torni a comparèixer a la comissió d’investigació de l’operació Catalunya, segons que ha avançat RAC1 i han confirmat a l’ACN fonts socialistes. La formació de Pedro Sánchez argumenta que “no es poden assumir com a normals” els àudios publicats per l’emissora en què se sent com De Cospedal diu que el president del govern espanyol en aquell moment, Mariano Rajoy, estava al corrent de la guerra bruta. A més, segons el PSOE, els documents podrien confirmar que De Cospedal va incórrer en un delicte de fals testimoni durant la seva primera compareixença.

De Cospedal s’atrinxera i nega l’operació Catalunya: “Presentin una querella si en tenen cap prova” 

Les mateixes fonts apunten que els àudios difosos per RAC1 demostren que la corrupció del PP “no tan sols era sistèmica i generalitzada”, sinó que “també estava normalitzada”.

[VÍDEO] Sánchez-Camacho perd els estreps enmig de crits a la comissió de l’operació Catalunya

“Només els qui tenen la corrupció i les irregularitats com a cosa normal poden pensar a muntar una trama corrupta per a tapar una altra trama de corrupció”, sostenen.

Per això, el PSOE adverteix que “tots i cadascun d’ells” hauran de “donar les explicacions que siguin necessàries per a dirimir les responsabilitats polítiques i judicials” que hi pugui haver.

En aquest sentit, el PSOE considera la possibilitat de donar suport a la petició que Junts i ERC van registrar conjuntament dimecres perquè la mesa de la comissió porti els àudios i els testimonis a la fiscalia.

En concret, les dues formacions van reclamar a la mesa que traslladés a la fiscalia els àudios difosos per RAC1, El Món i La Vanguardia, però també les “falsedats” i els “indicis de criminalitat” que es desprenen de les compareixences davant la comissió de Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, María Dolores de Cospedal i Alícia Sánchez-Camacho.

Segons ERC i Junts, tant De Cospedal com l’ex-dirigent del PP Alícia Sánchez-Camacho –que també va comparèixer dilluns- “van donar respostes manifestament falses”, igual com ho havien fet prèviament, diuen, l’ex-president del govern espanyol Mariano Rajoy i l’ex-ministre Jorge Fernández Díaz.

Durant les seves intervencions davant la comissió, aquests compareixents van negar qualsevol implicació en la guerra bruta, i van defensar que l’única operació Catalunya havia estat “el cop d’estat dels independentistes catalans”.

Avui, 27 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Joan Amorós: “Si no pots manar sobre ADIF, ja has begut oli” 
• Cinc mesos sense ascensor i sense poder eixir al carrer: “Comença el dia, òbric els ulls i és tot igual” 
• Sixena o l’art com a coartada de la violència I Editorial de Vicent Partal 
• Menteix-ataca-ataca-menteix-menteix-ataca I Mail obert de Núria Cadenes 
• [FOTOGRAFIES] El monestir de Sixena torna a obrir amb les obres robades per la Guàrdia Civil
• Encara estem així: urgència d’educar I Mail obert d’Estel Solé 
• Els missatges ocults en les emoticones: els joves i la gent gran parlen el mateix idioma? 
• El paviment de cautxú dels parcs infantils, una font oculta de composts tòxics 
• Aquesta ciutat d’interior té la resposta de la crisi demogràfica de la Xina? 
• Nina: “La menopausa no és una maledicció, és una benedicció” 
• La febre compradora continua en l’habitatge el 2025 I Anàlisi de Jordi Goula 
• Lladres i bandits. Llibres al marge de la llei I El capítol nou ‘Poc cas’

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat la imposició d’aranzels del 25% a tots els cotxes no fabricats als Estats Units. En plena polèmica per la difusió de plans de guerra contra els houtis del Iemen en un xat de Signal entre alts càrrecs del govern en què s’havia inclòs per error un periodista, Trump ha volgut fer pública una nova trava a l’exportació de productes al mercat nord-americà amb l’argument de l’enfortiment de la indústria pròpia. El mandatari ha insistit en el fet que els cotxes fets als EUA no seran carregats amb la taxa, tot obrint la porta als fabricants estrangers a instal·lar-se al país.

Precisament, hores abans de la compareixença en què ha fet públic l’augment d’aranzels, Trump ha difós a la seva xarxa social, Truth Social, un missatge en què anunciava inversions als EUA de fabricants de cotxes com el coreà Hyundai, els europeus Stellantis, Rolls-Royce i Volkswagen o els japonesos Honda i Nissan.

Els aranzels als automòbils se sumen als que l’administració nord-americana ja ha aplicat a altres productes com l’acer i l’alumini, enmig d’una guerra comercial d’abast global desencadenada pel republicà que ha provocat caigudes destacades a les borses, especialment a les dels EUA. A banda, el govern de Trump espera anunciar el 2 d’abril un nou paquet d’imposicions a les importacions que prometen afectar diversos productes, si bé des de l’arribada per segona vegada a la Casa Blanca, el republicà ha fet diversos anuncis sobre mesures econòmiques d’aquest tipus que poc després ha retirat o modificat substancialment.

Tots coneixem la Nina (Barcelona, 1966) per la seva faceta artística i per l’ofici de cantant i actriu a què ha dedicat tota la vida. Ara, darrere les llums d’aquesta feina s’amaga molta disciplina, resiliència i una cura del cos i de la salut força estrictes. Quan, a causa d’una intervenció quirúrgica, va tenir la menopausa de cop i volta, es va adonar que la cura que havia posat sempre en l’alimentació i l’exercici que havia fet durant anys li havien estat molt útils.

Sobre aquesta experiència, ara ha publicat Menopausa: els millors anys de la teva vida (Columna), un llibre en què reflexiona sobre com vivim col·lectivament aquesta etapa i en què dóna consells útils i concrets per travessar-la del punt de vista de l’exercici, la dieta, la respiració… Parlem de tot plegat amb ella, que, a més, fa dotze anys que té un estudi de pilates, on ha pogut veure els problemes físics de molta gent, especialment dones, de ben a prop.

—Què us va portar a fer divulgació sobre la menopausa? 
—La Marta Selves i la Glòria Gasch em van fer l’encàrrec del llibre, i els ho agraeixo. Em van demanar que expliqués com ho havia fet per a arribar a la meva edat tal com estic. És una floreta que sempre t’agrada que et diguin, tot i que jo no sóc exemple de res. Ara, l’encàrrec em va entusiasmar perquè em donava l’oportunitat de parlar del meu ofici.

—Com es relaciona amb la menopausa? 
—El meu ofici m’ha obligat a cuidar-me molt i en la menopausa m’he adonat de la importància que té, això. Ho continuo fent, però tots els anys en què m’entrenava i estava molt forta, especialment en èpoques de vuit funcions setmanals, m’han preparat. I me’n vaig adonar quan vaig arribar a la menopausa de manera precoç i abrupta, a quaranta-quatre anys, per una intervenció quirúrgica. El missatge del llibre és “cuideu el vostre cos i entreneu-vos força”. Tot això que tindrà quan hagi d’afrontar aquesta etapa.

“El meu ofici m'ha obligat a cuidar-me molt i en la menopausa m'he adonat de la importància que té, això”

—Com vau viure el fet de trobar-vos la menopausa de cop? 
—Em van fer dues intervencions quirúrgiques en sis mesos i sabia que entraria en la menopausa perquè em van buidar, pràcticament: em van deixar la matriu, però em vaig quedar sense ovaris, que són les glàndules que segreguen els estrògens. No pensava en la menopausa, sinó a recuperar-me físicament, la paret abdominal. Però de sobte va venir un envelliment, perquè no vaig passar pel climateri. Totes temem el climateri perquè és quan apareixen els símptomes, però és una etapa molt necessària, d’aclimatació. El cos et diu “observa’t i pren les regnes, entra en acció”. En canvi, jo vaig entrar de sobte al segon acte de la funció. Com a actriu, el primer no el vaig interpretar. I vaig haver de passar per un període d’adaptació, no acabava de reconèixer la persona que hi havia davant el mirall.

—Es va notar molt físicament?
—Vaig perdre cabells, rínxols… Vaig tenir el moment de mirar-me al mirall i dir “qui és aquesta?” Els anys després de la intervenció sí que van ser fumuts. Ho vaig viure com una pèrdua, va ser una intervenció bèstia, et buiden. Però després el cos es va posant a to i et vas fent amiga d’aquesta nova persona i fesomia, l’acceptes. Tal com van fer les nostres mares i àvies, que ho vivien amb naturalitat. Això ho hem d’aprendre d’elles.

—Teniu la sensació que ara vivim pitjor la menopausa. Per què?
—És una combinació de coses, però hi ha una certa resistència –sobretot en les dones, però també en els homes– a envellir, a fer-nos grans i a canviar la bellesa per la vellesa. Et fas gran amb un seguit de transicions, no de sobte. La biologia és sàvia, tens temps per a adaptar-t’hi, però el moment actual i la pressió de les xarxes ens corca aquesta capacitat d’acceptació natural. Les nostres mares i àvies ho van viure amb naturalitat. Quan vaig preguntar a la meva mare com havia viscut la menopausa, sabia perfectament que em contestaria “no ho sé, nena, normal”.

“Les nostres mares i àvies van viure amb naturalitat el fet de fer-se grans”

—I us va respondre això.
—Sí. Són filles de la postguerra i prou feina tenien a portar un plat a taula. Mai no els havia passat pel cap cuidar-se, tenir un moment per a elles. Han estat sempre cuidadores i no s’han cuidat a elles mateixes. Les dones d’avui tenim informació, pòdcasts, llibres, articles, ofertes de tractaments, d’exercici físic… Però ens falta una cosa: consciència. I confiar en el cos. Busquem solucions externes i la més potent és al nostre organisme. Implica parar atenció a l’alimentació, pensar un moment si menges o no cert producte, mirar l’etiqueta abans de comprar, molestar-te a preguntar si la verdura és de proximitat… Aquesta consciència a les nostres mares no els va fer falta. Jo m’he criat en un camp de feixes i menjàvem allò que donava la collita. La consciència i la connexió amb el cos no són l’única cosa que necessitem en la menopausa, però sí la primera.

—En el vostre cas, us vau adonar que la menopausa havia afectat la vostra veu. Com va ser? 
—El cos és ple de receptors d’estrògens, de missatgers químics. Una estructura que té receptors d’estrògens són les cordes vocals. En la menopausa perdem elasticitat i entrem en un període de moltíssima sequedat, i si una cosa necessita la veu és humitat i hidratació, col·lagen, perquè el teixit d’una de les capes més importants de les cordes és de col·lagen. Quan el perds, en una veu d’ús professional, perds sensacions. De la mateixa manera que t’adones que ja no puges les escales com quan tenies vint anys. Ho vaig patir perquè és la meva eina de treball, fins que vaig entendre que la menopausa m’afectava i que l’aigua era fonamental.

—Quines recomanacions o missatges us agradaria de fer arribar a les dones? Tant a les qui són en aquesta etapa com a les qui no. Teniu un centre de pilates i doneu molta importància a l’exercici, per exemple.
—Al llibre pregunto a dones més grans com van viure la menopausa i a les joves què en saben. Cap de les joves no em va dir que en sabés, ni que li interessés el tema. En part és normal, però hem de tenir present que hem d’haver treballat la força i la flexibilitat. El cos és mandrós i per això és important de trobar una activitat física que t’agradi i un bon professional que et posi fites petites que puguis assolir, no grans fites inassolibles. Jo ara vaig a nedar al mar cada dia, amb neoprè, m’és igual la temperatura. Però quan deixo algunes rutines també ho passo malament. El fet important és sortir de l’espiral de dolor i entrar en la inèrcia de sensacions bones en el cos. Després ja hi haurà temporades que farem de més o de menys…

—En general, tinc la sensació que a les dones el mandat d’estar primes ens porta a centrar-nos més en l’exercici càrdio-vascular i oblidar l’exercici de força. Això al cap dels anys passa factura.
—En què ens centrem? A aprimar-nos o a tenir un organisme sa? No ens hem de centrar a aprimar-nos. És clar que pots fer càrdio, però no pots deixar de fer força. Amb la menopausa la naturalesa de la fibra muscular canvia. Per tant, tot allò que hagis avançat en força són piles per a la bateria. Hauràs arribat amb la bateria ben carregada a la menopausa, i pots continuar-te entrenant.

—Al llibre parleu de “els millors anys de la teva vida”. Ho són? Sovint en tenim una idea social força fosca, de la menopausa.
—La menopausa no és una maledicció, és una benedicció. La dona que no s’hagi ocupat del seu cos té l’oportunitat de fer-ho, i són els millors anys perquè t’adones que no hi ha cap més remei que viure’ls escoltant-te i agafant les regnes de la teva salut. S’ha de respectar com ho viu tothom, d’una manera més lluminosa o més fosca, però la meva visió és positiva. Hi veig una oportunitat de dir prou, de deixar de viure a l’altura dels ulls, enganxats a un mòbil, d’agafar consciència i de confiar en el cos, que té la capacitat de regular-se.

“La menopausa no és una maledicció, és una benedicció”

—Però hi ha canvis corporals, en la sexualitat… A moltes dones els és difícil de viure-ho així.
—És molt difícil de dir adeu al dolor. Fa dotze anys que tinc el centre de pilates i he vist moltes dones amb molt de dolor. Hi ha molt de patiment pel cos, especialment en les dones. Entren per la porta i diuen “no puc més amb aquest dolor, he de fer alguna cosa amb el meu cos”. Costa molt sortir-ne, penses que és simplement el que t’ha tocat viure i ja està, però no, hi ha llum i, amb l’ajuda de professionals, es pot fer.

—També és complicat d’assumir els canvis d’un punt de vista estètic? Parleu, per exemple, de l’impacte de veure fotos o vídeos antics.
—No ens ho fa gens fàcil estar pendents de les xarxes, de l’ideal de bellesa i de l’esclavitud de l’eterna joventut. I tampoc no hi ha ni consell ni orientació. Ens fem grans, s’ha d’acceptar. Hi som de pas, en aquesta vida…

—Com vau prendre la decisió de deixar de tenyir-vos els cabells?
—Va ser una rebel·lió. Sempre he estat molt rebel. La meva mare sempre em deia “aquest mal geni et perdrà”. Ara porto els cabells més llargs i arrissats per ella, perquè va tenir un disgust quan me’ls vaig tallar tan curts i van desaparèixer els rínxols. Feia anys que buscava el moment de deixar-me els cabells blancs i als 56 vaig veure clar que em quedarien bé i que era el moment. No sentia la necessitat de desempallegar-me de la meva imatge de rínxols i cabellera negra, però veia que el meu rostre canviava i no volia perpetuar-me allà. I com més em deien “ai, els rínxols!” més volia ser qui sóc ara. Vull aferrar-me a qui sóc ara perquè és sanador, i no hi ha més remei. Tindràs arrugues, bosses, taques, cabells blancs, i val més que t’hi facis amic.

“Vull aferrar-me a qui sóc ara perquè és sanador, i no hi ha més remei”

—Al llibre feu una analogia entre fama i envelliment. Per què?
—És una comparació entre l’oblit que un experimenta quan ha estat mediàticament molt amunt i després molt avall i l’oblit quan et fas gran, especialment les dones. És semblant del punt de vista de la cognició, de com impacta emocionalment i de la gestió que n’has de fer. No et miren tant, no ets el centre d’atenció, passes a un paper secundari… Això és un impacte per al cervell. Pots buscar ajuda professional, relativitzar-ho… No pots deixar-te arrossegar pel tsunami de l’oblit. Ni ets tan bo quan ets a dalt de tot ni ets tan dolent quan ets a baix. Amb la menopausa, igual: tu no deixes de ser la persona vàlida de sempre, ho ets més, però passa que el físic ens marca.

—Aquest canvi en relació amb la fama el vau viure després d’OT? 
—No, l’he viscut molts cops: ara sí, ara no… De manera constant, l’onada sempre baixa. La fama m’ha fet reflexionar i m’ha fet veure que l’única cosa important és l’aprovació pròpia, no la dels altres. Estàs tan acostumat a rebre aprovació, estímuls externs, que quan no els tens et descol·loques. Quan ets a baix i l’onada passa per damunt no ho passes bé. Amb l’envelliment, igual. Busquem l’aprovació d’allò que és físic, en comptes de l’aprovació de dins. Demana al teu organisme si t’aprova. Si t’aprova i se sent bé, tira endavant! No canvio per res aquesta etapa, per la tranquil·litat d’esperit i la claredat en les idees, malgrat la boina mental de la menopausa. I crec que socialment també és important de veure’n les coses interessants i celebrar-les.

Podeu comprar ‘Menopausa: els millors anys de la teva vida’, de Nina, a la Botiga de VilaWeb

La controvèrsia sobre on s’han d’exposar les obres d’art és legítima i interessant arreu del món. Hi ha tot de situacions que susciten dilemes complexos i apassionants sobre la relació entre el patrimoni cultural, l’emplaçament original i els museus que els alberguen i en tenen cura. Però en el cas de les obres que es van exposar ahir per primera vegada a Sixena em sembla fora de tota discussió que, lamentablement, allò que menys importa són les obres.

Perquè és ben significativa i –i això ho converteix en un cas únic– no pas la disputa legal, sinó la manera com es va executar l’ordre i el discurs polític que la va acompanyar. I que l’acompanya encara avui, com el govern aragonès es va encarregar de recordar-nos ahir mateix amb una nova provocació, aquesta volta contra el MNAC.

Per portar les obres que hi ha al museu inaugurat ahir a Sixena, el 2017, just després del referèndum i la proclamació de la independència, es desplegà una operació policíaca desmesurada. La deveu recordar tots. Es va elegir una data simbòlica –al bell mig de la campanya electoral catalana– i es va articular un relat triomfalista i manipulador sobre una hipotètica “recuperació”, que presentava Catalunya com un lladre i un espoliador. I, tanmateix, la realitat és que aquelles obres havien estat comprades legalment als anys vuitanta per la Generalitat –sense que ningú més no s’hi interessàs– i havien estat restaurades i conservades durant dècades amb diners públics catalans.

Les imatges dels agents de la Guàrdia Civil carregant les peces en furgonetes, de matinada i amb temperatures sota zero, eren innecessàries, però havien estat dissenyades expressament per humiliar les institucions catalanes. Cridava molt l’atenció, per anormal, això de recuperar una peça d’art a punta de metralleta. I era més greu encara que aquelles metralletes fossen rebudes amb aplaudiments entusiàstics, venjatius, per bona part de la societat aragonesa i espanyola.

La manera com els guàrdies civils es van endur les obres de Sixena converteix tot aquest episodi en un cas flagrant de botí de guerra cultural –que nega, per tant, qualsevol legitimitat al debat sobre la seua propietat o emplaçament. Abans de l’11 de desembre de 2017 podíem considerar imparcialment que hi havia una discussió patrimonial més o menys mesurable. Però, després d’aquell dia, tot s’ha reduït a una demostració de força i d’humiliació política.

I cal dir clarament què passa, aleshores: quan unes obres d’art es converteixen en trofeus que s’exhibeixen com a símbol de victòria sobre un adversari polític, se’n corromp completament l’essència i perden el valor cultural. L’operació de Sixena, per la manera com es va fer, no es pot catalogar de cap manera d’hipotètica “recuperació de patrimoni”, perquè és un acte d’hostilitat en un context polític de gran tensió, pensat per castigar les institucions catalanes i per alimentar els sentiments anticatalans de l’Aragó o d’Espanya. Sentiments que serveixen –com tots sabem perfectament– uns certs interessos polítics.

I això –també per als espanyols encara que no ho vulguen reconèixer– és trepitjar un terreny extremadament perillós. Perquè trasllada els conflictes polítics a l’àmbit cultural, instrumentalitzant l’art i el patrimoni com a armes en una batalla política. I d’aquesta manera –ho tornaré a dir perquè quede ben clar– qualsevol debat seriós sobre la conservació i exposició de l’art és completament deslegitimat, substituït per l’exaltació brutal de la llei del més fort i per l’exhibició obscena de la violència armada. 

 

PS1. No sé si hi ha ningú al món més preparat, més capacitat i més legitimitat per parlar dels trens dels Països Catalans que Joan Amorós. Per això Ot Bou ha dialogat amb el president de FERRMED en una entrevista que no deixarà indiferent ningú: “Si no pots manar sobre ADIF, ja has begut oli”.

PS2. Núria Cadenes, amb la seua aguda visió sobre la política, ens retrata en el seu article setmanal les intervencions davant la Comissió Catalunya de María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez-Camacho i les vincula al credo extremista imposat per Donald Trump, de manera que ens ajuda a entendre millor el perquè de les coses: “Menteix-ataca-ataca-menteix-menteix-ataca”.

PS3. Tots coneixem la Nina per la seua faceta artística i per l’ofici de cantant i actriu a què ha dedicat tota la vida. Però ara acaba de publicar un llibre en què defensa que per a les dones la menopausa és la millor època de la vida. Clara Ardévol n’ha parlat amb ella: “La menopausa no és una maledicció, és una benedicció”.

PS4. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el compromís i la solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

Ja fa temps que la majoria dels ajuntaments van decidir de substituir la sorra dels parcs infantils per uns paviments negres o de colors fets de cautxú, de plàstic sintètic o reciclat. L’objectiu era clar: evitar que la canalla prengués mal quan caigués. El cautxú és un material molt tou i amorteix molt més el xoc que no pas la sorra, però té un risc ocult: conté una gran quantitat de substàncies tòxiques que poden tenir impactes ambientals i per a la salut.

L’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC) ha analitzat en un estudi la composició dels materials utilitzats en aquestes superfícies recreatives, que sovint es construeixen amb pneumàtics reciclats. Entre més conclusions, s’hi ha detectat un bon grapat de substàncies químiques tòxiques que poden ser perjudicials per a la salut.

“Aquestes substàncies tenen una toxicitat crònica. No és com el cianur, que en veus els efectes immediatament. El problema d’aquestes substàncies és que hi estem exposats cada dia de la nostra vida, per vies diferents. Cada dia acumulem al nostre organisme una petita dosi i, amb el pas del temps, mesos o anys, podem observar els efectes que poden causar”, explica Ethel Eljarrat, investigadora científica del Departament de Química Ambiental de l’IDAEA-CSIC i autora de l’estudi.

Barcelona retirarà alguns paviments

Arran d’aquesta situació, l’Ajuntament de Barcelona ha anunciat que començarà a retirar aquest estiu els paviments de cautxú més deteriorats d’una desena d’escoles bressol. La decisió sorgeix arran de les queixes d’unes quantes famílies i després d’haver accedit a estudis que alerten sobre la presència de substàncies químiques potencialment nocives en aquest material, que podrien tenir efectes en la salut a llarg termini.

L’Agència de Salut Pública de Barcelona ha recomanat de substituir els paviments més degradats perquè, tot i que el risc per a la salut és baix, els infants poden ingerir-los accidentalment. També s’ha suggerit d’eliminar aquesta mena de terres en espais interiors. El regidor d’Educació de Barcelona, Lluís Rabell, detallà dimarts passat en la comissió de Drets Socials de l’ajuntament que s’optaria per alternatives amb materials ceràmics o de fusta. El consistori també s’ha compromès a fer un inventar i analitzar l’estat de conservació dels espais.

Els més tòxics, els fets amb pneumàtics reciclats

Eljarrat fa trenta anys que estudia els composts químics que s’afegeixen als materials i que després acaben al medi ambient, de manera que els éssers humans i la resta d’éssers vius hi estan exposats. En els plàstics, hi ha uns dotze mil composts químics diferents.

“Encara no se’n sap l’impacte, però per les propietats físiques i químiques n’hi ha uns 2.500 que estarien en la diana dels científics com a productes tòxics. A banda, actualment, en 60 d’aquests composts hi ha proves científiques que són tòxics segons el grau”, explica Eljarrat. I aquests composts els han trobat en els paviments de cautxú.

L’estudi ha analitzat deu mostres de cautxú de colors, tres de negres i tres granulats de gespa sintètica. L’equip va evitar en tot moment l’ús de material plàstic per tal de no contaminar les mostres, i va comprovar quins efectes hi havia.

S’hi han detectat molts retardants de flama organofosforats (OPE) i plastificants, una classe de composts químics utilitzats per reduir la inflamabilitat de materials com plàstics, teixits, escumes i electrònica, que es fan servir en els recobriments de color aplicats sobre el cautxú de pneumàtic reciclat. Tal com explica Eljarrat, els paviments de cautxú més tòxics són els que s’han construït a partir de pneumàtics reciclats, atès que les rodes ja arrosseguen molts composts tòxics.

Alteracions hormonals i una llista extensa de problemes

Atès l’alarmisme que pot generar, Eljarrat vol deixar clar que el compost és tòxic segons les característiques, les qualitats i el grau d’exposició. “No et passarà res per anar a un parc a jugar. Ni avui, ni demà, ni demà passat. Però si sumes a què estàs exposat amb tot allò que menges, l’aire que respires i el terra del parc, vas sumant exposició”, explica. Ara bé, l’equip assenyala que hi ha elements que tenen uns quants riscs associats.

Eljarrat explica que la majoria dels composts en els paviments són disruptors endocrins, és a dir, substàncies químiques que interfereixen en el sistema endocrí dels éssers vius i alteren el funcionament de les hormones. “Causen problemes amb les tiroides, de diabetis, d’obesitat, alguns que són neurotòxics i estan relacionats amb l’Alzheimer i el Parkinson, i alguns cancerígens”, diu.

Una volta detectats els composts tòxics i els riscs associats, l’equip ara investiga quina quantitat del paviment arriba finalment a la canalla. “Les partícules que es desprenen estan exposades al sol, a la pluja, al vent i a l’activitat dels nens. Se’n van desprenent partícules, que són ingerides o respirades pels nens”, diu.

Eljarrat defensa que les administracions han de prendre mesures enfocades en la precaució i que, en cas de paviments de cautxú d’ús recreatius, sempre són molt millor els sintètics que no pas els reciclats, perquè tenen menys composts químics. Avui dia, ja hi ha alternatives. En els camps de futbol amb gespa artificial, per exemple, es pot substituir el cautxú per suro o boles petites de llana. Tot i això, encara és un àmbit en què hi ha molt de camp per córrer.

 

Una nena a l’àrea de jocs de la plaça Sant Miquel, a Barcelona (fotografia: ACN). Risc potencial de càncer en infants exposats en parcs infantils

Hi ha més estudis que assenyalen els riscs del cautxú. Una investigació conjunta de científics de Corea del Nord, Irlanda, l’estat francès i el Vietnam, publicada el maig del 2019 a la revista Environmental Geochemistry and Health, assenyala que el risc de càncer és significativament més alt en els parcs amb paviments de cautxú reciclat.

L’estudi compara la presència d’hidrocarburs aromàtics policíclics (PAH) –composts químics tòxics derivats de la combustió de combustibles fòssils i classificats com a potencialment cancerígens– en la pols i el sòl de parcs infantils amb superfícies de cautxú reciclat i parcs amb terra.

L’estudi ha analitzat catorze parcs infantils situats al voltant de la Korea University, a Seül. S’hi van recollir mostres de sòl i pols, tant en parcs amb terra tradicional com en aquells amb paviments de cautxú reciclat, per quantificar la presència de setze PAH prioritaris segons l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units (USEPA).

Els resultats mostren que els parcs amb paviments de cautxú reciclat tenen concentracions de PAHs significativament més altes que els parcs amb terra tradicional i indica que la presència d’aquests contaminants pot ser fins a deu vegades superior als parcs amb paviments sintètics.

L’estudi també explora quines són les principals vies d’exposició als PAH i el contacte amb la pell representa el 72%-75% del risc total, seguit de la ingesta accidental de pols i terra (25%-28%), mentre que la inhalació té una influència menor en la probabilitat de càncer. Això indica que els infants que juguen en aquests espais estan especialment exposats a aquests composts pel contacte directe amb el terra i la pols.

Les bossetes de te comercials basades en polímers alliberen milions de microplàstics durant l’ús

Mentre mirava Adolèscencia, una frase em va regirar especialment l’estómac. Va ser una frase que deixa anar, entre riures, davant de tothom, i amb escarni, un dels nois de l’institut a un altre: “T’has deixat pegar per una noia!” A la sèrie, hi passen moltes coses molt més transcendentals, però aquella rèplica em va fer venir nàusees. Encara estem així, vaig pensar, perquè és evident que la ficció és un retrat de la realitat, o pitjor, la realitat sovint supera la ficció, per tant, aquesta mena de burles se senten, encara, en moltes aules, als patis de col·legis i instituts i als carrers de tot arreu.

Mentre mirava d’empassar-me aquella frase, que se’m va travessar, tot d’una, a xarxes, vaig llegir el testimoni d’una mare a qui la filla d’onze anys li arriba un dia a casa i li comenta que a escola li han deixat anar “per presumir, s’ha de patir”. La criatura demana que la mare posi contingut i context al patir i al presumir. La mare constata, tristament, que determinades cantarelles, les que van enfocades a tenallar les noies i dones, tenen la capacitat de saltar de generació en generació, talment com els polls, que mai s’eradiquen, o com el patètic acudit de “Mis tetas”, que sobreviu malgrat ser dolent amb ganes, i continua marcant l’imaginari col·lectiu de la nova canalla amb els riures còmplices dels adults. Alhora, la mare s’esforça per fer entendre a la filla que de cap manera ha d’interioritzar aquell missatge sentenciant i opressor, que el fet de presumir no ha d’implicar patiment.

I, al cap d’unes hores, converso amb una amiga que m’explica que l’àvia de la família, malgrat la millor de les intencions, continua fent diferències de gènere cap al nét i cap a la néta, i que és la nena qui s’ha de sentir dir que tal vestimenta que porta és massa de nens, o que les nenes no poden fer rots, o no ploris que estàs lletja quan plores.

En menys de 48 hores, realitat i ficció s’uneixen per estampar-me al front un missatge clar: encara estem així, i encara són elles, les nenes-noies-dones les qui creixen amb massa llegats masclistes esclafant-les de ben petites. Inevitablement, enceto dins el meu cap un debat encès amb mi mateixa: estic educant bé les meves criatures? On són les fissures? En què fallo? Què puc millorar? Que mai educarem del tot bé és evident. En tota voluntat d’educar hi ha una quota d’error, sempre. La tasca d’educar és complicada perquè, per més que visquem un esclat de publicacions sobre pedagogia i criança, no hi ha manuals d’instruccions fets a mida. Eduquem les mares, els pares, els mestres, els familiars, la gent del lleure i tothom qui té contacte presencial o virtual amb canalla i joves. I, si bé és cert que podem planificar uns pilars educatius, moure’ns dins uns preceptes i uns valors pensats, eduquem com respirem, a voltes, sense ser-ne ni conscients. Educar és passar el sedàs i adonar-nos de què val la pena de salvar de la manera com nosaltres vam ser educats i què cal eliminar. I, com passa amb tot, en l’equilibri hi ha la virtut: ni dinamitar i eliminar tot model educatiu passat o antic perquè sí, ni perpetrar imitativament i sense anàlisi ni adaptació. Seguir les petjades de l’educació que vam rebre és més senzill, perquè ens surt de manera natural, innata, però aquí ve la part complexa: malgrat que educar sigui també un acte inconscient, o justament perquè sovint ho és, cal posar-hi molta atenció. I per posar-hi atenció, cal que sortim de nosaltres mateixos i ens observem des de fora per entendre el dibuix de quina mena de model educatiu representem.

Sabem que la canalla aprèn més per imitació que no pas per directrius verbals; compta què diem, però també, i encara més, tot allò que fem. Ja podem repetir a les criatures que s’ha de dir “hola” quan entren en un establiment i “adéu” quan en surten, que si nosaltres no saludem ni en entrar ni en sortir, difícilment entendran que aquest és un gest amable que cal integrar en el nostre dia a dia. Tant és així que, en moltes ocasions, les criatures, quan siguin adultes, no es tractaran a si mateixes com nosaltres les tractem, sinó de la manera com han percebut que nosaltres ens tractem a nosaltres mateixos. Per esdevenir un bon model educatiu, és imprescindible revisar-nos, saber qui som, com ens comportem, com ens definim i què ens va ajudar de la manera com van ser criats i què ens va fer mal o ens va traumatitzar; cal tenir els ulls oberts al món per entendre a quin ritme va l’educació que no depèn de nosaltres, la que actualment els arriba per xarxes, digitalment, o als parcs i carrers, perquè d’aquesta manera sabrem com i fins a quin punt hem d’avançar-nos tant als llegats més nocius de l’educació del passat que continuen presents com als nous ordres i patrons, que contenen la pitjor cara de tots els temps: racisme, masclisme, desigualtats socials.

La sèrie Adolescència em va convidar a reflexionar sobre la meva manera d’educar, però jo també m’hi convido cada dia, i sovint concloc que és refotudament difícil, i més, en un món productivista i individualista que ens empeny a continuar portant criatures al món mentre ens va robant qualitat i hores de criança. Personalment, m’he marcat cinc objectius principals d’una llarga llista de propòsits: 1) Empatia, llibertat i límits en la mateixa proporció. 2) Gestar confiança i trencar amb la imatge de mare/pare com a figura autoritària: si mai et passa res, aquí sempre hi trobaràs escolta i comprensió; que no hagin de callar mai per por de represàlies. 3) Anticipar-me als missatges ocults a les xarxes i al món digital; contra el porno, educació sexual i naturalització del sexe, de la nuesa, dels cossos. Contra el racisme i el feixisme: conversar i convidar a reflexionar amb exemples. Respecte i bon tracte cap als altres, sempre. 4) Tallafocs als perniciosos missatges caducs del passat que arriben per terra, mar i aire: evitar dir-los les frases que, de petita, com a nena, em van fer mal i m’han deixat un pòsit de ferida. Evitar parlar malament dels cossos dels altres, evitar parlar malament de mi mateixa, alhora que reconec a les criatures els meus errors i els demano perdó, si s’escau. 5) Encomanar-los el sentit creatiu, estimular la sensibilitat i la necessitat de conèixer les seves passions.

La nova sèrie de moda és una constatació més que hi ha pocs motius per a ser optimistes i que anem tard, i de mal borràs. El masclisme està enquistat i ja ha devorat la canalla, cada vegada més jove. El masclisme es filtra per tot arreu, i entra dins la normalitat per qualsevol mínima escletxa. Hi ha un missatge clar: tan important és no deixar soles les criatures a la intempèrie de la digitalització, com no frenar els comentaris i els comportaments masclistes de familiars i amics, perquè sí, encara estem aquí, és a dir, allà, en un lloc fosc i perillós, especialment per a les nostres filles.

PS. Us recomano que, si no l’heu llegit, llegiu l’article de la companya Marta Rojals, que aprofundeix més sobre la sèrie.

 

Joan Amorós i Pla (Vila-sacra, Alt Empordà, 1938) és president de FERRMED, una de les associacions més importants a favor del corredor mediterrani i de la vertebració ferroviària del país. En aquesta entrevista, alerta que el traspàs de Rodalia, tal com és plantejat ara, és massa precari perquè solucioni res. Ja havia estat un dels primers experts a qüestionar-lo, quan ERC i el PSOE el van anunciar el novembre del 2023, perquè considera que, sense un pla concret de les inversions associades, qualsevol acord és paper mullat. Ara, a més a més, s’ha concedit als sindicats que la nova empresa, Rodalies de Catalunya, continuï subordinada al Grup RENFE. Amorós ha parlat sovint a VilaWeb, sempre amb un to elegant i pedagògic, però potser mai d’una manera tan emfàtica. Aquesta vegada, se’l nota neguitós: veu els problemes a prop, i que creixen, i les solucions lluny, i que es compliquen.

—Després dels nous canvis pactats amb els sindicats de treballadors, podem parlar de traspàs integral?
—No.

—I podem parlar de traspàs?
—Crec que no. Quan es va fer públic aquell pacte d’ERC amb el PSOE, ja vaig pensar que això no era un traspàs. El problema greu que tenim és que els governs d’aquí no s’han preocupat mai de fer un estudi de com hauria de ser la Rodalia de la regió metropolitana. Que quedi molt clar: no és un problema d’aquest govern de la Generalitat ni de l’anterior. És històric. El president Pujol va fer tota la reserva d’espai per a la línia d’alta velocitat, però recordeu cap representant de la Generalitat dient, “escolteu, hem de tenir una xarxa com aquesta, necessitem això i allò”? Ningú no ha dit mai res. Ara diuen que hi posaran remei amb un traspàs sense diners. Un traspàs sense diners no és un traspàs.

—La consellera Paneque reconeix que hi ha hagut un problema de manca d’inversió, però diu que va de bracet amb un problema de no-gestió de tots els consellers de Territori entre el 2010 i el 2022. Què en penseu?
—Hi estic força d’acord, francament. Perquè el traspàs que es va fer el 2010 va ser, bàsicament, de títol. Us deixarem decidir els horaris, però el gestor continuarà essent RENFE. No sé quin traspàs és aquest. El traspàs del 2010 i res és el mateix. El traspàs ha de ser de línies, de combois, d’infrastructures, amb les inversions concretes. Si no, no és cap traspàs.

—Si el traspàs es va fer buit, la responsabilitat d’ençà del 2010 és de la Generalitat? No és de l’estat espanyol?
—La responsabilitat primera sempre és de l’estat, que quedi clar. És qui ho gestiona. Gestiona molt millor la Rodalia de Madrid. Per què no la de Barcelona? La primera responsabilitat és de Madrid, sí. Ara, la segona és de la Generalitat, que no ha previst mai de fer un projecte amb perspectiva de regió. Les línies de Rodalia que tenim a Barcelona són pràcticament les mateixes que fa cent anys. Llavors hi havia a la regió metropolitana un milió i mig de persones, i ara gairebé sis. I encara es va suprimir la línia que anava a Caldes de Montbui. Només s’ha fet la connexió amb la T2 de l’aeroport i el bypass del Tibidabo. En cent anys, només això. S’han electrificat les vies, només faltaria, i s’ha fet algun desdoblament, però de vies noves, quantes? Cap. No s’ha fet mai un pla ben fet per a reclamar-lo a Madrid. Ara sembla que se’n comencen a adonar, però això s’hauria d’haver fet abans de pactar el traspàs, de manera que poguéssim dir a l’estat: “Necessitem el traspàs i tants diners.”

—I fins ara per què no s’ha fet?
—Suposo que sempre hi ha hagut la brama de dir: “Això ho reclamen de Madrid, ja els demanarem que ens ho traspassin.” El tema no és aquest. De traspassos mal fets, en tenim molts exemples. La sanitat, per exemple. Es deia: “La cosa important és que ens ho traspassin!” Però es va traspassar malament, amb ràtios per a pagar despeses que ja no eren bones, i encara ho arrosseguem. La qüestió és una altra: si volem arribar aviat al 50% de desplaçaments amb el transport públic, dels 425 quilòmetres de ferrocarril que hi ha a l’àrea metropolitana, sense comptar-hi els Ferrocarrils de la Generalitat, necessitaríem uns 380 quilòmetres més.

—On?
—Per exemple, una línia nova que travessés Barcelona. Ara només n’hi ha dues, de Rodalia. La que passa per la plaça de Catalunya i la que passa pel carrer d’Aragó. Ja es veu que en falta una més. O al Maresme, que ja hi ha gairebé un milió de persones, no n’hi ha prou amb la línia de la costa. N’hi ha d’haver una que reculli la gent per l’interior.

—És un problema de línies? No de freqüències?
—Les freqüències o la quantitat de vagons dels trens són molt importants, no hi ha dubte. Ara: és important tenir el tren a una certa proximitat de casa teva. El primer que cal fer a Rodalia és posar ordre i que el manteniment es faci correctament.

—I aquest manteniment no és responsabilitat de la Generalitat.
—No, no. És de RENFE i d’ADIF. A la Generalitat no li han traspassat res, encara, no fotem. Diu que d’entrada li traspassaran un parell més de línies. Molt bé. Doncs comencem per aquí. Però tinguem en compte que, si el traspàs és com el de la sanitat, l’hem feta bona. El traspàs s’ha de fer havent estudiat molt bé què cal fer, i ara no ho han estudiat pas.

—Encara que es comencin a traspassar trams d’aquestes primeres línies, l’empresa nova continuarà formant part del Grup RENFE.
—Sí, i això implica que tu no manaràs prou. I a més a més, sembla que Madrid tindrà poder de condicionar les decisions estratègiques.

—Sí, de moment, serà una empresa amb capital majoritari espanyol; un consell d’administració paritari amb un president proposat per la Generalitat, i aquest president tindrà vot de qualitat però, per a les decisions estratègiques, caldrà una majoria qualificada.
—Doncs això. És un traspàs, això? No. No és una bona solució. Parlo estrictament d’un punt de vista tècnic. És un joc d’equilibris on estarem en minoria. Si tu no pots manar sobre una cosa plenament, tens un problema greu. Tret que treballis amb gent amb qui t’entens molt bé, però l’experiència que tenim en cinquanta anys de democràcia no va per aquí. Hi ha un problema històric de deixadesa i de manca de manteniment preventiu. No dic que no sigui un primer pas, però el trobo molt precari. El manteniment i la seguretat són fonamentals i no s’han tingut en compte.

—Com és que és tan difícil?
—Tenim l’avantatge d’un exemple concret d’uns trens de rodalia que funcionen gairebé a la perfecció: els dels Ferrocarrils de la Generalitat. No tenen aquests problemes. Els trens van a l’hora. Per què? D’entrada, perquè hi ha manteniment. Heu vist mai un tren de la Generalitat pintat amb grafitis? Oi que no? Perquè tenen vigilància. No pot ser que tinguem un sistema ferroviari mal mantingut, mal vigilat i mal planificat. Hem d’exigir a ADIF i RENFE la mateixa qualitat de servei.

—Amb aquest “joc d’equilibris” que descriviu a la nova empresa, hi ha el risc que s’acabi creant una nebulosa de poder i que tothom se’n desentengui?
—Amb tota sinceritat, el perill que veig en tot això és que la Generalitat acabarà essent l’ase dels cops. Com que diuen que els ho han traspassat, la gent començarà a mirar el govern de la Generalitat i dirà: “Escoltin, que això no funciona!” I el govern de la Generalitat estarà, com sempre, lligat de mans i peus pel govern de Madrid. Si no pots gestionar-ho plenament, malament rai. I encara hi ha un altre problema que ens caurà al damunt d’aquí a ben poc i no sabrem com fer-nos-ho.

—Quin?
—Fa anys i panys que ho denunciem, a FERRMED. Anys i panys. I sembla que ningú més se’n queixa. Els trens de mercaderies continuaran entrant a Barcelona per les línies de Rodalia. Això és intolerable. No es pot admetre! Per què s’admet? A la línia que ara va de Barcelona a Martorell hi ha 170 trens de passatgers el dia i 30 de mercaderies. Els de mercaderies equivalen a un 4% escàs del trànsit total de mercaderies. És una xifra baixíssima. La Unió Europea diu que el trànsit terrestre de mercaderies hauria de ser del 30%. L’estat espanyol no arriba ni al 4%, i ara diu: “Mirarem d’arribar al 10%”. Si arribes al 10%, aquests 30 trens de mercaderies hauran de ser vora 90. I 90 trens més 170 de passatgers no hi caben. No hi caben. Cal separar la Rodalia de les mercaderies.

—…
—El hub logístic de Barcelona i Tarragona és més potent que el de l’Illa de França. Imagineu-vos que a París els trens de passatgers haguessin de barrejar-se amb trens de mercaderies. Seria la pera. Aquí, res. És molt urgent. Aquí conflueixen dos eixos crucials de tràfic de mercaderies: el de l’Ebre i el Mediterrani. Tots dos peten per tot arreu, sobretot si vols arribar al 30% que diu la Unió Europea.

—Com es poden separar les mercaderies de la Rodalia?
—Tens dues opcions. Una, posar dues vies més per a anar de Barcelona a Tarragona, passant per Vilafranca del Penedès i Sant Vicenç de Calders. A aquesta opció, s’hi oposen els senyors de la vegueria del Penedès. La segona, que és molt bona, és que tot allò que ve de la vall de l’Ebre agafi la línia que va de Lleida cap a Manresa i, en arribar a Cervera, es faci una línia nova, de 64 quilòmetres, que passi per Igualada i pel nord de Martorell, i allà puguin empalmar i anar-se’n cap a França. Tot això ja s’ha de començar a preparar, perquè ens esclatarà als dits de la Rodalia. D’aquí a quatre o cinc anys, tindrem un problema molt gros. Si us plau, que planifiquin!

—La infrastructura havia de passar a IFERCAT, que pertany a la Generalitat, però després de l’acord amb els sindicats continuarà en mans d’ADIF i, simplement, es farà un encàrrec de gestió a la Generalitat. Això complica més la planificació d’aquesta mena de projectes?
—Evidentment, perquè si no pots manar sobre ADIF, ja has begut oli. Les línies de Rodalia han d’estar totalment en mans de la Generalitat. Totalment! De debò que, si ningú no fa aquesta separació, tindrem un problema enorme. Tant al sud com al nord, on ara com ara les mercaderies passen per la línia de l’alta velocitat, perquè poses al límit la capacitat de les línies. ADIF depèn de Madrid, no de tu. I difícilment t’hi podràs imposar.

—De moment, la consellera diu que les incidències s’allargaran més de dos anys perquè hi ha més de 180 obres en marxa.
—És evident que, quan hi ha obres, hi ha problemes. Cal mirar de fer-les de manera que en causin tan pocs com sigui possible. Si tens poder sobre els organismes que desenvolupen aquestes obres, ho podràs resoldre. Si no en tens, no. Donar per fet que tindrem dos anys d’incidències em sembla una mica fort.