Vilaweb.cat

Romain Grau, agredit per manifestants anti-passi sanitari a Perpinyà

El diputat català a l’Assemblea Nacional francesa Romain Grau (La République en marche), ha denunciat haver estat agredit aquest dissabte per manifestants contraris al passi sanitari a Perpinyà. Grau ha denunciat que unes dues centes persones s’han dirigit al local del partit, fent cops als vidres i que ell ha rebut un cop de puny a la cara.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Je condamne fermement cette nouvelle attaque contre ma permanence, la tentative d'intimidation et les violences commises contre @guillemgervilla, notre voisin et moi.

Rien ne m'empêchera de continuer à agir au service des perpignanais et des Français !pic.twitter.com/4ZdYqpiqnv

— Romain Grau (@RomainGrau) January 22, 2022

El prefecte dels Pirineus Orientals, Etienne Stoskopf. ha anunciat una investigació dels fets i ha dit que aquesta és una agressió intolerable en democràcia.

Som trossos de tros

En un context de crisi de valors, de canvi climàtic, de pandèmia, l’avantguarda i el talent han anat girant la mirada cap al món rural, deixant una mica al marge la preponderància de la gran ciutat, si més no més que mai en aquests darrers cinquanta anys. N’hi ha molts exemples en disciplines ben diverses. Per exemple, es veu prou clar en l’àmbit literari i potser per això el festival Mot d’enguany reflexiona sobre literatura i ruralitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En aquest sentit, volíem tornar a mirar-nos un altre festival nascut de la ruralitat amb voluntat d’incidir i tenir veu a la ciutat: el festival Terra Teca Traca. Impulsat per la Facultat de Geografia de la UdG i en el marc de Barcelona, Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible, contenia set projectes desenvolupats per set centres i residències artístiques al voltant de qüestions vinculades a la pagesia, la ramaderia i la pesca. Equips interdisciplinaris, en què sempre hi havia un artista implicat, van treballar durant nou mesos i totes set propostes es van fer a Barcelona durant la setmana del 22 de novembre de 2021. Podeu consultar el programa a la web i veure alguns dels actes en vídeo.

Tres virtuts a destacar de Terra Teca Traca: primera, són projectes nascuts a la perifèria, en l’àmbit rural, que donen veu al pagès, al ramader, al pescador. Es parla del camp, del mar, de la muntanya. Són territoris que es troben en l’origen de l’alimentació. I, sense comptar amb aquests territoris, l’alimentació no podrà ser mai sostenible. Per tant, han de ser escoltats i tinguts en compte. Són protagonistes de l’alimentació sostenible. Segona, són projectes diversos i complementaris, que tenen la particularitat d’incloure un artista. Per tant, inclouen la creació i la reflexió artística. Un fet que ja dóna una traça diferent d’uns altres projectes i afegeix qualitat. Tercera virtut: són projectes rurals que impacten en la ciutat, que la ciutat ha de reconèixer i conèixer. Alhora, també són projectes que surten del seu àmbit, depassen i transcendeixen el seu territori d’origen. És un enriquiment mutu.

Com a exemple de l’interès que aquests projectes poden suscitar i de capacitat per fer aportacions interessants, ens centrem en el que va impulsar el Centre Quim Soler del Priorat al voltant de les llavors, a partir de la feina que fa l’associació Safranòria de recuperació de llavors antigues de la comarca. Al grup de treball hi havia Mireia Vilamala, impulsora de la Safranòria i tècnica de dinamització agrària; Michael Sellwood, també pagès i membre de la Safranòria; Roser Vernet, responsable del Centre Quim Soler; els pagesos Ernest Estapé i Carlos Pascual i l’artista Jordi Boldú.

Us oferim les reflexions de Jordi Boldú, a qui hem demanat que ens expliqui què va significar l’experiència per ell. La seva intervenció va tenir una incidència dins aquest projecte, però també va servir per a donar visibilitat a tot el festival, perquè va idear tres cartells amb tres frases contundents que es van anar trobant penjats per la ciutat. I va escriure les frases amb la seva lletra inventada, avui convertida en la Boldú Font.

Jordi Boldú explica: “Com a artista, va ser una sort de poder participar en un procés col·lectiu, obert i fecund, que em portava a redescobrir una realitat nova: la importància de les llavors dins la cadena dels aliments i sobretot conèixer les persones preocupades per fer-les germinar, compartir i escampar i així fer més rica l’alimentació de tothom a qui arriben les verdures recuperades. A part de redescobrir un altre Priorat ocupat en treballar de manera decidida pel seu mosaic agrícola.”

“Els hortolans prioratins, que també treballen sobretot amb les mans, que activen les seves idees, em van convidar a reactivar la meva lletra, o sia, les mans que escriuen. Tot per posar nova forma a les paraules i les reflexions que naixien de les moltes trobades amb ells i amb la gent de la Safranòria i evidentment del Centre Quim Soler, que és qui em va convidar a participar en el Terra Teca Traca.”

“El format del cartell que s’escampa per la ciutat, a partir d’aquest sistema antic i eficaç que són les cartelleres públiques repartides pels carrers de Barcelona, em semblava molt estimulant. I poder-ne produir tres de diferents va permetre una primera diversitat de reflexions. A part dels mil cartells que es van repartir pels carrers de Barcelona, en teníem mil més per a escampar per uns altres llocs. És molt fàcil, així, defensar que les paraules, així com les llavors, també poden germinar de moltes maneres, en molts llocs i moments diferents.”

I sobre els tres “eslògans” dels cartells, Boldú comenta: “Tots tres cartells van sortir quasi sols de les converses que anaven creixent en les trobades… En necessitàvem un per a cada ‘T’. La traca la diu el ‘Més Montsant i menys Monsanto‘, un crit que va aparèixer al primer moment i que és el millor resum amb el gran joc de paraules que deslliga el nom del bon lloc de la marca més vinculada al monopoli de llavors.”

“La teca l’encenen els colors de les llavors/verdures recuperades per la Safranòria dibuixant un arc de sant Martí i va nàixer de transcriure els noms de cada una amb el seu color… Ordenar-los facilitava la imatge de la diversitat del mosaic prioratí.”

“I la terra s’accentua amb el ‘Soms trossos de tros‘ una frase que neix potser del neguit i la inquietud presents en totes les nostres trobades i que es fixa després de donar-hi voltes entre totes les persones del comboi; la frase és tan oberta i polisèmica que es converteix en un vers lliure que lliga el lloc i la seva gent amb els altres llocs i les seves gents que treballen amb els mateixos desitjos i anhels, per exemple.”

Nosaltres, els sense nom

Aquesta setmana ha arribat a les llibreries Nosaltres, els sense nom (La Campana), primera traducció al català de les mítiques memòries El Eco de los Pasos (Ruedo Ibérico) de Joan Garcia Oliver (1902-1980). Garcia Oliver, cambrer, de família pobra, fill de Reus, explica com ningú el segle XX català i la revolució anarquista de dins estant. Molt de dins estant: va ser pistoler els anys vint, membre de Los Solidarios (amb Durruti, Ascaso, Jover i més), presoner durant anys a presons infectes, ministre anarquista durant la guerra del 1936-1939 i exiliat a Mèxic durant dècades, des d’on va provar d’atemptar contra Franco. Com diu Xavier Diez, l’historiador que ha editat la versió reduïda de l’obra que ara es presenta: “Garcia Oliver va ser l’arquitecte de la Revolució Anarquista”, i llegir-lo impressiona molt.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les memòries de Garcia Oliver han marcat la manera que tinc de veure el món (juntament amb The Debt de David Graeber) i espero que la versió catalana, editada i reduïda, pensada per al gran públic (ara són 408 planes i no més de mil de l’original, que conté les actes de congressos) serveixi perquè el lector mitjà, que és el més potent, s’enamori d’aquest llibre de la mateixa manera que ens n’hem enamorat els quatre gats que fa anys que en parlem: “Hi ha gent que només necessita la Bíblia per a explicar-se el món. Hi troben tot allò que necessiten: la paràbola de l’ambiciós, de l’horror, del sagrat, dels mediocres, dels traïdors i els germans de vida. Tots els personatges que coneixem, explicats 2.000 anys abans a Galilea. Tot un entramat moral que els guia segles després. N’hi ha que ho troben a Shakespeare, a la Divina Comèdia o a El capital del senyor Karl Marx. Són llibres totals, absoluts, que encapsulen tot un univers. A mi, em passa, ho he de confessar, amb Garcia Oliver.”

Les memòries de Garcia Oliver, que ara rellegeixo en català, espero que ajudin a descobrir un passat que ens han amagat. Perquè tant als afins a l’anarquisme com als contraris ens han amagat, per exemple, els catalans armats. Els revolucionaris. L’autodefensa violenta, agressiva, i organitzada. No és fins que no llegeixo Garcia Oliver que sé qui són Mateu, Nicolau i Casanellas, assassins del president Eduardo Dato. Gràcies a ell conec els Arlequins Blaus. O qui eren els Archs, Batlle Salvat o Carbonell, i per què van agafar les armes. És Garcia Oliver qui em mostra el passat armat i revolucionari dels nostres avis.

Però Garcia Oliver fa una altra cosa: uneix l’anarquisme i l’independentisme amb afecte, ell que no ho era, independentista, i de qui se’n poden llegir crítiques contundents, però que a la vegada, com es llegeix a Nosaltres, els sense nom, sent un afecte i una empatia enormes amb Francesc Macià, i respecte i companyonia amb Josep Tarradellas. (I, a la vegada, menyspreu per la poca vista, i talla política, de Lluís Companys.)

Garcia Oliver i Josep Tarradellas van col·laborar durant l’estiu de l’anarquia, l’estiu del 1936, quan els anarquistes manaven a Catalunya mercès al Comitè de Milícies, que Garcia Oliver pivotava, un òrgan més poderós que no la Generalitat. Aquells tres mesos els anarquistes van mig tocar el cel, fins que els comunistes els van guanyar la partida. Però no solament ells van tocar el cel. Els independentistes, també. Passa que mai no han reivindicat aquell període, ells, sia pel caos i la repressió a la rereguarda, que també va existir aquells anys (no tot van ser flors i violes, i milers de morts ho testimonien, 8.000 segons diu Xavier Díez al pròleg del llibre, molt il·luminador), sinó perquè la quasi independència de Catalunya d’aquells mesos no va ser dirigida per independentistes, sinó per anarcosindicalistes:

“Des que Catalunya va perdre la independència no havia tingut mai tant poder com amb el Comitè de Milícies. Des de llavors no havia tingut mai Conselleria de Defensa, ni exèrcit ni indústria de guerra propis, ni administració de justícia independent. Quan els tribunals revolucionaris del Palau de Justícia de Barcelona imposaven una sentència de mort, la seva execució ja no depenia del ‘enterado’ del govern central i es portava a terme. Companys, vist des de Madrid, es converteix en un assassí a sou, perquè disposava de vides alienes sense disposar d’atributs legals per a això. I aquestes i altres coses les hi recordaria ara el govern de Madrid, el qual, amb el conte de “primer guanyar la guerra”, no deixava de fer referències contínues als abusos anticonstitucionals que tenien lloc a la Generalitat de Catalunya” (Joan Garcia Oliver, Nosaltres, els sense nom, p. 238-239).

No us sona la frase “Primer guanyar la guerra i després la revolució?” La lúcida mirada de Garcia Oliver ens fa veure que no solament era una frase dels comunistes per a frenar els anarquistes. També era un eslògan dels centralistes espanyols per a frenar la quasi-independència instaurada a Catalunya els primers mesos de la guerra.

Pocs llibres retraten les potències i impotències de l’independentisme català com les memòries de Joan Garcia Oliver, ell que no ho era, independentista, i que parla de passada de la independència, adés amb molt d’afecte, adés no tant, perquè el seu tema era un altre, i la seva obsessió també. L’home estava més per la revolució, no tant pels somriures.

Avançament editorial: ‘El record de la bellesa’, reflexions d’Oriol Broggi

L’Altra Editorial comença el 2022 amb el llibre El record de la bellesa, del director teatral Oriol Broggi, impulsor de La Perla 29. Un assaig ple de reflexions sobre la creació artística a partir d’unes converses amb el crític teatral Andreu Gomila. El llibre també conté un pròleg de Marina Garcés.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A l’hora d’enfrontar-se a una obra d’art, la bellesa pot ser una fi en si mateixa? Quina és la feina real d’un director de teatre que es proposa d’aixecar una funció que perduri en el record de l’espectador? Com treballa aquest director, que sap que el dia que la seva feina fructifiqui, no serà en escena per a recollir els aplaudiments? Totes aquestes preguntes i moltes més són les que mira de respondre Oriol Broggi en aquest assaig sobre la creació artística.

L’Altra Editorial explica: “A El record de la bellesa, una de les personalitats més destacades del teatre català del segle XXI ens parla del seu procés creatiu, ens convida a conèixer la seva personalitat i ens aporta la seva visió sobre Sòfocles, Shakespeare, Txékhov, Lorca, Espriu, la tradició i el teatre contemporani.”

Llegiu un fragment d’El record de la bellesa, d’Oriol Broggi (L’Altra Editorial).

Andreu Gomila explica: “El record de la bellesa és el llibre d’un director d’escena que va a l’essència de l’art i de la vida. Què busca un director quan aixeca una obra? De quina manera li influeixen tot el que ha vist i sentit i el seu estat d’ànim? Quina relació manté amb la gent que treballa amb ell i amb els espectadors, els receptors finals de la seva creació, tan importants quan parlem de teatre? Oriol Broggi intenta de respondre a totes aquestes preguntes alhora que ofereix un tast de la seva vida i recorregut personal, ara que ha dirigit més de vuitanta obres i pot mirar enrere amb serenor. El lector hi trobarà, a més, el testimoni d’una època i una reflexió acurada i sincera dels mecanismes de l’art. Un art sense trucs, com és el bon teatre. Honest, revelador i veraç.”

Oriol Broggi (Barcelona, 1971) és director teatral, es va llicenciar en dramatúrgia i direcció escènica a l’Institut del Teatre el 1997 i va cursar estudis d’imatge i so. L’any 2002 crea La Perla 29, plataforma teatral en què ha dirigit Els fusells de la Senyora Carrà, de Bertolt Brecht, El misantrop, de Molière, La mort d’Ivan Ilitx, de Lev Tolstoi, i Enric IV, de Luigi Pirandello. L’any passat va portar a la Sala Beckett Rosencrantz i Guildenstern són morts, de Tom Stoppard, i Antígona, de Sòfocles, a la Biblioteca de Catalunya. D’ençà del 2003 és el director del Centre Dramàtic del Vallès.

Unes vuit-centes persones es manifesten a Barcelona contra el certificat covid

Unes vuit-centes persones, segons la Guàrdia Urbana, s’han manifestat aquesta horabaixa pel centre de Barcelona contra la implementació del certificat covid, en vigència al Principat des de finals de novembre.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

#Barcelona avui s'ha tornat a mobilitzar contra el passaport il·legal, contra la intoxicació infantil i contra el règim totalitari i genocida del covid.#NoAlPassaportCovid pic.twitter.com/iIMasC0kxk

— Joan Fost (@Joan_Fost) January 22, 2022

Es tracta d’una marxa que es convoca setmanalment i que, com en dissabtes anteriors, ha començat a les 18.00 a la Plaça Universitat.

Manifa anti dictadura Covid en Barcelona. Y yo que iba al Primark… pic.twitter.com/8GeJtbzVnw

— Alberto Rodríguez (@albrdgzb) January 22, 2022

La protesta arriba en un moment en què el departament de salut resta pendent de rebre l’informe que va sol·licitar al comitè científic assessor de la Generalitat sobre l’efectivitat del certificat, atesa l’altra transmissibilitat de la variant òmicron. A partir d’aquest document, el departament decidirà si manté o bé retira definitivament aquest requeriment.

VilaWeb Paper: Primeres conclusions sobre el vaccí i el cicle menstrual: què en sabem?

El vaccí de la covid-19 fa que hi hagi canvis en la menstruació? Aquest darrer any, ha estat una qüestió recurrent en moltes converses, però no hi havia una resposta clara, tot era molt confús. Finalment, s’han publicat els primers estudis que assenyalen que sí que hi ha una relació entre el vaccí i les alteracions en el cicle menstrual. Què se’n sap, exactament? Com afecta el vaccí? Al VilaWeb Paper d’aquesta setmana en parlem amb experts i amb testimonis.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A més, com cada setmana, al VilaWeb Paper també trobareu els millors continguts que hem publicat: entrevistes, reportatges i articles d’opinió.

Ací podeu visualitzar el VilaWeb Paper en qualsevol aparell. També el podeu obrir clicant damunt la portada que teniu a sota.

 

Aragonès titlla de “155 educatiu” la sentència del TSJC que imposa el castellà a l’escola

El president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, ha titllat de “155 educatiu” la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que imposa el castellà en el 25% de les hores lectives als centres de Catalunya, i ha assegurat que es tracta d’un intent d’esberlar el consens al voltant del model d’escola catalana. En declaracions des de Vic, Aragonès ha assegurat que el govern defensarà la immersió lingüística amb totes les eines que té a l’abast, tot afegint que “els docents han de saber que tenen el govern al seu costat” i que l’executiu treballarà perquè famílies, alumnes i docents tinguin la màxima seguretat jurídica.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En ésser preguntat si el govern es planteja desobeir la sentència del TSJC, Aragonès ha assegurat “no és qüestió d’obeir o desobeir” sinó de “defensar el model”, si bé ha reconegut que no serà una operació fàcil atès que l’executiu s’enfrontarà a un estat, l’espanyol, que té “al·lèrgia” al plurilingüisme.

Per altra banda, el president de la Generalitat també ha instat el govern espanyol a adoptar una actitud clara de defensa del model actual, que ha remarcat que s’aplica de forma transversal a Catalunya. Per això, ha afegit, cal que l’executiu espanyol sigui coherent i es posicioni a favor de l’escola catalana, i no pas de “les ingerències polítiques i ideològiques que intenten generar problemes.”

Manifestació a Cubelles contra la imposició del castellà a l’escola Vora del Mar

Prop d’un centenar de persones s’han manifestat avui a Cubelles (Garraf) en defensa del model d’immersió lingüística. El mes passat, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va imposar un 25% d’hores lectives en castellà a l’escola Vora del Mar i en va anul·lar el projecte lingüístic arran de la demanda d’una sola família.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A #Cubelles hem donat suport a la majoria dels seus habitants davant denúncies q. busquen l’enfrontament i la negació dels nostres #drets com a #nació. Des de @Construim_ diem ara i sempre l’#escola en #català! Davant les #agressions i les injustícies sempren ens hi trobaran ✊🏾 # pic.twitter.com/HYtt9BXQnM

— Construïm (@Construim_) January 22, 2022

De la mateixa manera que en procediments similars, com ara el de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar, la sentència obliga el centre a impartir en castellà una matèria troncal, més enllà de l’assignatura de llengua castellana. El requeriment, així i tot, afecta un sol curs de l’escola.

La manifestació, encapçalada per una pancarta amb el lema “Per un país de tots, l’escola en català“, ha anat del centre afectat a la plaça de la Vila. La protesta ha comptat amb el suport de l’ANC i dels grups locals d’ERC, JxCat, la CUP, En Comú Podem i Unitat Cubellenca. Són els mateixos partits que dimarts van aprovar una moció de suport al model d’escola català.

Aquest dissabte presents a #Cubelles per defensar l'escola en català! Defensem la llengua! pic.twitter.com/j38LXDkxzs

— CUP Cunit (@CupCunit) January 22, 2022

“Avui ens hem manifestat a Cubelles a favor del model d’escola catalana, un model d’èxit que es veu amenaçat una vegada més”, han dit els representants Junts per Cubelles, acompanyats a la manifestació per les diputades Ester Vallés i Judith Toronjo.

Centenars de persones es planten a Vic i impedeixen al PP entrar a la plaça

Centenars de manifestants independentistes han impedit l’accés a la plaça Major de Vic d’una comitiva del PP, encapçalada per Alejandro Férnandez i escortada pels Mossos d’Esquadra, per tal d’instal·lar-hi una carpa per a exigir la imposició del 25% d’hores lectives en llengua castellana a l’ensenyament català.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els membres de PP i C’s ja han marxat de la ciutat, ja que ni tan sols són d’aquí. L’espanyolisme no té cabuda a Vic, un cop més us hem demostrat que no sou benvinguts, defensem la llengua! ✊ pic.twitter.com/EEE7sDTGZ2

— La Forja – Osona (@LaForja_Osona) January 22, 2022

La carpa ha estat objecte de gran polèmica aquesta setmana, després que l’Ajuntament de Vic denegués a la formació espanyolista el permís per a instal·lar-la. Concretament, el consistori al·legà que la instal·lació atemptava contra “la moral, els bons costums ciutadans o l’ordre públic.” Els populars, per la seva banda, han qualificat la negativa de veto i han anunciat que denunciaran el consistori per prevaricació.

La comitiva del PP se'n va escortada pels Mossos d’Esquadra sense haver pogut entrar a la Plaça Major de #Vic. S’hi han trobat més de 200 persones en defensa del català a l’escola.
(segueix 👇)#FiraFeixistesDelsNostresBarris pic.twitter.com/LCwokB6qpN

— CDR Vic (@CDRepublicaVic) January 22, 2022

L’ajuntament de Vic, que lidera la batllessa Anna Erra (JxCat), ja havia denegat prèviament un permís a l’associació espanyolista Escuela de Todos per aquest mateix motiu. Erra, de fet, havia manifestat que “sempre que sigui possible, no facilitarem” a aquesta mena d’entitats “anar en contra de la nostra llengua ni l’escola catalana.”

Els representants del PP marxen de la Plaça Major de Vic. Han fet una caminada pel Passeig, però han hagut de fer mitja volta per indicacions policials. Al voltant de 200 persones s'han concentrat com a mostra de rebuig.

Per @Gfreixa
Més informació: https://t.co/edKMc840df pic.twitter.com/iwNy3eRAid

— el9nou (@el9nou) January 22, 2022

La carpa d’Escuela de Todos s’instal·là a la plaça ahir, finalment, però fou ignorada del tot pels vianants, en una acció que es coneix popularment com “fer un Tortosa.”

Un cordón de Mossos deben proteger a los miembros del PP en Vic para evitar que sean agredidos por los matones separatistas.

La Generalitat y el Gobierno aun los acusarán de ir a "provocar".

La democracia, el Estado de Derecho y la libertad de expresión no existen en Cataluña. pic.twitter.com/CTG3oSh30E

— Guaje Salvaje (@GuajeSalvaje) January 22, 2022

 

El PDECat veu amb bons ulls Centrem i “respecta la llibertat” dels seus associats per a afegir-s’hi

El Partit Demòcrata de Catalunya (PDECat) donarà llibertat als candidats associats per a definir les denominacions electorals específiques per municipis a les eleccions municipals de l’any vinent. Així ho ha explicat el secretari general de la formació, David Solsona, que ha explicat que, si bé el PdeCat no s’hi presentarà “com a marca”, la formació aportarà els seus drets a les coalicions electorals que se’n derivin. El partit celebra avui un consell nacional extraordinari, que ha començat aquest matí i s’allargarà durant la resta de la jornada.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sobre Centrem, el nou partit de l’ex-líder del PdeCat Àngels Chacón, Solsona s’ha limitat a manifestar que “veiem bé l’aparició del projecte i desitgem que pugui sortir bé, però com a Partit Demòcrata ens quedem aquí.” El secretari de la formació, que ha afegit que “respecta la llibertat” dels seus associats per a afegir-s’hi, ha reiterat que el PDeCAT “comparteix el diagnòstic” de Chacón sobre la necessitat d’aquest nou partit: “Estem a la disposició del projecte perquè coincidim en la necessitat de fer política amb un instrument nou”. La qüestió de la relació amb Centrem es reprendrà al debat d’aquesta horabaixa.

Centrem prova de fer forat presentant-se com el primer partit post-procés

Per altra banda, Solsona ha destacat la proposta de resolució que el partit ha aprovat en defensa de l’escola catalana i la immersió lingüística, en perill a causa de la sentència del TSJC que imposa el castellà en un 25% de les hores lectives. En una aparent al·lusió a ERC, el secretari ha afegit que “cal revisar hemeroteques i veure qui ha dit segons què sobre l’aprovació de lleis a l’estat espanyol que afectaven la llengua i l’escola catalana.”

Per últim, Solsona ha aprofitat per resumir la visió que el PdeCat té sobre el panorama polític català, que a parer de la formació està “tocant fons” atès que roman “enquistat en un permanent joc de miralls i en una competició estèril sense fruits tangibles per tal de veure qui és més independentista.” Això, segons Solsona, fa que sovint es perdin de vista els debats veritablement importants per al país, com ara l’ampliació de l’aeroport de Barcelona o bé els jocs olímpics d’hivern. És per això que cal “sentit d’estat català”, que permeti de posar al centre qüestions, com ara la independència energètica, que al cap i a la fi “també rauen en la llibertat nacional”.

 

Veïns d’Espolla reobren el pas de frontera del Coll de Banyuls, tancat per l’estat francès

Veïns del poble d’Espolla, a l’Alt Empordà, han obert avui el pas de frontera del Coll de Banyuls per facilitar l’accés dels visitants provinents de Catalunya Nord a la fira de l’oli i l’olivera, que es farà demà a la vila.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Avui dissabte veïns d’Espolla han obert el Coll de Banyuls per facilitar als visitants de Catalunya Nord l’accés a la Fira de l’Oli de demà diumenge 23. Un accés tradicional entre l’Alt Empordà i el Rosselló tancat arbitràriament des de fa un any. @ajespolla @l_espollenca pic.twitter.com/4GVOjXWx4M

— Esborrem la Frontera (@Esborrem) January 22, 2022

El Coll de Banyuls, un dels accessos tradicionals entre l’Alt Empordà i el Rosselló, és tancat d’ençà de fa un any, atès que l’estat francès en va ordenar arbitràriament el blocatge sota el pretext de contenir l’amenaça terrorista i la immigració irregular. L’accés romandrà tancat almenys fins al 30 d’abril.

Ahir, la Comissió Europea va reconèixer que havia obert un “diàleg polític i tècnic” amb l’estat francès arran de la persistència del tancament de cinc passos de frontera amb Catalunya. L’executiu europeu, a més, va instar les autoritats franceses i espanyoles a explorar mesures alternatives, com ara reforçar la cooperació policíaca transfronterera.

Es reobren els grans espais de vaccinació al País Valencià

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha anunciat que en els dies vinents es reobririen els grans espais de vaccinació als principals nuclis urbans del País Valencià per tal d’accelerar el procés de posar la tercera dosi.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Puig ha dit que amb aquesta mesura l’executiu pretenia d’afrontar amb  més rapidesa i eficiència la nova fase de la campanya de vaccinació, ara que tots els adults ja rebran la tercera dosi. Aquesta reobertura, segons que ha explicat, permetrà també de descongestionar els centres de salut.

Es reobriran antics centres de vaccinació en massa a València (al Museu Príncep Felip, a la Ciutat de les Arts i les Ciències) i Alacant (a l’hospital de campanya ubicat al costat de l’hospital general). Se n’obriran de nous a Castelló (a les dependències de vora l’hospital general), Gandia (al centre esportiu Rois de Corella) i Paterna (a l’auditori). A Elx es mantindrà el poliesportiu el Toscar com a únic centre de vaccinació a gran escala.

Ara per ara, la Conselleria de Sanitat cita els ciutadans entre quaranta anys i quaranta-nou per rebre la dosi de reforç, si bé en alguns departaments s’ha començat a vaccinar la població entre trenta anys i trenta-nou.

Alerta groga per fred al Racó d’Ademús, amb temperatures mínimes fins a -7 °C

El Racó d’Ademús aquest cap de setmana serà en alerta groga per fred, atès que s’espera que les temperatures caiguin fins a set graus sota zero a la comarca, segons dades de l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET).

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

22/01 00:06 #AEMET actualiza #FMA por temp. min en C. Valenciana. Activos HOY y MAÑANA. Nivel máx amarillo. Imagen del mapa de avisos en vigor a las 00:06 . Para ver una tabla de avisos actualizada haga CLIC EN LA IMAGEN o visite https://t.co/8qVmJoUFoM https://t.co/Pil99u6vGf

— AEMET_C. Valenciana (@AEMET_CValencia) January 21, 2022

L’alerta, activada anit, serà vigent fins demà a les 10.00. Aquest cap de setmana, també s’han activat alertes per fred al Principat i l’extrem occidental del País Valencià. A les Illes, l’alerta és per mala mar.

Dos morts en l’incendi d’un pis a Montcada

Una dona de vuitanta anys i el seu fill, de cinquanta, han mort aquesta matinada a Montcada (l’Horta) en un incendi al pis en què vivien, a la plaça de Sant Jaume. Ara per ara, no se’n sap la causa. Els Bombers n’han rebut l’avís a les 05.23, i hi han mobilitzat quatre dotacions i cinc unitats de comandament.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els serveis d’emergència han aconseguit de rescatar la dona en l’incendi, però les maniobres de recuperació cardiopulmonar no li han pogut salvar la vida. L’home s’ha mort carbonitzat a l’incendi. La resta de veïns han estat desallotjats sense complicacions.

🌔Incidencias nocturnas:

Cuatro dotaciones de @BombersValencia han acudido a las 05:20 h. a un aviso de incendio en una vivienda en la plaza San Jaime de Moncada.
Según @GVAsanitat, han fallecido dos personas.

— Emergències 112CV (@GVA112) January 22, 2022

És el segon incendi amb víctimes mortals al municipi de Montcada aquesta setmana. Dimecres, hi va haver sis morts i quinze ferits, tres de gravetat, en l’incendi d’una residència de gent gran al carrer Major.

Les portades del dissabte 22 de gener de 2022: “Ultimàtum judicial a l’escola en català” i “Menys dies d’aïllament i vigilància als contactes”

Avui, 21 de gener de 2022, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Última Hora:

Casa Laietània: parir a l’hospital com si fossis a casa

El 8 de gener a les 02.02, Luca Castellanos Navarro va néixer a Casa Laietània Centre de Naixements, de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. Casa Laietània és un pas intermedi entre el part a l’hospital i a domicili. Permet de parir a l’hospital com si fos a casa: l’ambient és més càlid que no pas en una un sala de parts, l’estada és més curta, les criatures també poden ser-hi durant el naixement –excepte en temps de covid-19–, el part és conduït per llevadores, que procuren que les dones de baix risc puguin parir de manera natural, sense presses. Aquest és un model que fa anys que funciona a Europa. Ací, el 2017 es va inaugurar un centre de naixements concertat a l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell que l’aplica. Casa Laietània és el primer centre públic de l’Institut Català de la Salut que ho fa, i es va inaugurar en plena pandèmia, el 5 de juliol de 2021. En Luca, que es veu a la imatge abraçat a la Bárbara i en Máximo en els primers segons de vida, és la noranta-cinquena criatura que hi neix; la segona del 2022.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

VilaWeb ha seguit els passos de Casa Laietània d’ençà que es va inaugurar, ha parlat amb la impulsora i coordinadora del centre, Lucía Alcaraz, i amb les llevadores, i ha seguit el naixement d’en Luca. Aquesta és la darrera peça de la sèrie “Parir en pandèmia“, que ha constat de quatre capítols.

Per què diem ‘pillar’ si podem dir tot això?

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, pillar significa ‘emparar-se violentament (d’una cosa)’. Segons el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, té dos significats, tots dos col·loquials: ‘agafar (a algú o alguna cosa) vencent resistència’ i ‘agafar (alguna cosa) a algú amb violència o amb habilitat’. El diccionari Alcover-Moll, que encara en registra més significats, aclareix que pillar no és un mot català, sinó pres del castellà o de l’italià.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com es pot veure, hi ha una certa confusió sobre els usos normatius “acceptables” de pillar. Sigui com sigui, paga la pena d’enumerar alternatives genuïnes, oimés tenint en compte que aquests darrers anys el castellà n’ha eixamplat el significat, cosa que s’ha encomanat al català del sud dels Pirineus.

L’exemple de pillar ens ha de fer pensar en el present i el futur del català col·loquial, com més va més castigat per la pressió del castellà. De mots com aquest, en sentim massa sovint als mitjans de comunicació, sobretot en sèries en què apareix gent jove. Ara que es parla d’emergència lingüística i de pactes per la llengua, potser és un bon moment perquè els mitjans revisin quin català fan servir en els programes adreçats al jovent.

Renegar i insultar: més enllà de ‘joder’ i ‘gilipollas’

Vegem tot seguit què podem dir en lloc de pillar en cada accepció.

Atrapar

Quan parlem de ‘arribar a agafar algú o alguna cosa que es mou’, el verb adient és atrapar: “Va arrencar a córrer darrere seu fins que el va atrapar.”

Enxampar, pescar

Col·loquialment, quan s’atrapa algú de sorpresa es diu enxampar (amb les variants xampar i aixampar): “Tota la vida estafant la gent i al final l’han enxampat.” Amb aquest mateix significat podem dir, també col·loquialment, pescar: “Sempre deia mentides, fins que el van pescar.”

“Fes-t’ho mirar!”: deu expressions genuïnes que no són al diccionari

Agafar, prendre

Darrerament, sentim pillar en contexts en què sempre hauríem dit, simplement, agafar o prendre: “Espera’m, si us plau. Agafo l’autobús i vinc”; o bé: “No sé com ho fas per prendre apunts tan de pressa.”

Arreplegar

Quan parlem de malalties, col·loquialment, podem fer servir agafar o algun dels verbs de més amunt, però també arreplegar: “Has arreplegat una bona calipàndria, noia.” 

Llepar, pessigar

Amb el significat precís de ‘treure alguna cosa en un repartiment’, tenim llepar: “A la rifa de l’escola, he llepat una mica.” Si la quantitat és petita, en diem pessigar: “Espero pessigar alguna cosa en el sorteig.”

Sucar

Amb un significat afí a l’anterior, ‘treure profit participant en una activitat’, se sol fer servir sucar: “En aquell negoci hi va sucar tota la família.”

Quan el català sabia fabricar paraules

Glapir

Amb el valor precís de ‘agafar alguna persona o una cosa fugisseres o cercades’, hi ha el verb glapir o aglapir: “El lladre va glapir els diners i va fugir.” És un verb emprat sobretot a les Illes, també en sentit figurat: “Parava l’orella per glapir tots els detalls de la conversa.”

Rebre

Col·loquialment, amb el significat de ‘ésser objecte de violència física o verbal, o d’un mal’, el verb adequat és rebre: “No el facis enfadar, que rebrem.”

Per què dir ‘xulo’ no és ben parit?

Entendre

Potser per analogia amb els significats d’agafar o atrapar, el verb pillar també es fa servir amb el valor d’entendre: “Ho deia de broma, però no ho he entès.”

Copsar

Si filem prim, quan volem dir ‘arribar a percebre una realitat per indicis’, tenim el verb copsar: “No vaig saber-ne copsar la ironia.”

Lligar, triomfar, sucar

Avui, col·loquialment, també s’empra pillar en el sentit col·loquial de ‘establir una relació passatgera’. En aquest cas, es pot fer servir més d’un verb. Per exemple, lligar (que probablement és castellanisme, però el diccionari l’admet): “Quan era jove, lligava molt.” O bé, amb un to més irònic, triomfar: “La teva amiga sembla que triomfa molt.” També es fa servir sucar, que el diccionari admet amb el significat de ‘copular’: “Aquesta nit sucaré. Segur.”

Tocar i parar

El joc de pilla-pilla en català s’anomena tocar i parar: “A l’hora del pati sempre juguem a tocar i parar.”

La conclusió que podem treure d’aquest article és que en els registres informals, habituals entre la gent jove, copiem cegament els recursos de la llengua dominant i renunciem els propis, que són ben abundosos. Però tot és reversible, si ens ho proposem.

Podeu llegir tots els articles de “Ras i curt”

Els Parer, la família d’Alella que va agafar volada en terres australianes

Aeròdrom de Salamaua
Salamaua, Papua Nova Guinea
Mapa a Google

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El 1852, dos joves germanastres d’Alella van decidir d’abandonar la seva vila natal per anar a fer les Amèriques. Eren Josep Parer Bosch i Francesc Parer Xicola, de can Sors, on vivia la seva extensa família. Però les coses, a Montevideo, no els van anar com havien previst i, empesos també per l’enyorança, el 1855 es van tornar a embarcar en direcció a Europa. Van trobar passatge en un bergantí grec, de nom Telemacho, que en compte de creuar penosament l’Atlàntic amb el vent en contra va preferir de desplegar veles voltant el cap d’Hornos i passar per Austràlia abans de continuar la ruta fins al Vell Continent. Va ser així com, accidentalment, en Josep i en Francesc van desembarcar la primavera del 1855 a Sydney. I, cansats de tant de navegar, van optar per posposar allò que els restava del viatge i romandre a terra ferma. Sense ni imaginar-s’ho, acabaven de plantar la llavor de la fecunda família Parer a Austràlia, definida a la magnífica web Catalan Footprint in Australia com “l’àncora de la comunitat catalana” en aquell immens i remot territori.

Van començar venent taronges i bunyols de la seva terra, després van aixecar un negoci no gaire reeixit de cria d’aviram i, gràcies als seus dots emprenedors i a un xic de sort, van acabar bastint un imperi immobiliari i financer a Melbourne: en menys de quaranta anys van ser al darrere d’una vintena d’hotels, cafès i restaurants de la ciutat nascuda i crescuda amb l’or de les seves mines. En paral·lel, una bona part de la família directa i algunes amistats i coneixences d’Alella –com ara els Ferrer i Guàrdia– els van seguir fins a Austràlia, per a acabar creant una dinastia familiar ben coneguda al país i que ha donat personatges destacats en molts àmbits i sectors de la societat australiana. Un dels més reconeguts va ser Ray Parer (1894-1967), fill del matrimoni format per l’alellenc Miquel Parer i l’australiana Maria Carolin. Nascut a Melbourne, de ben jovenet va mostrar interès per l’aviació i la mecànica. Per això mateix, durant la Primera Guerra Mundial no va dubtar a allistar-se a l’Australian Flying Corps, d’entrada com a mecànic i poc després com a pilot.

Acabada la guerra, el govern australià va llançar un premi per al primer vol entre Anglaterra i Austràlia. I en Ray, al costat de John McIntosh, es va enfilar al seu Airco DH-9 i, després d’un periple de més de dos-cents dies ple de peripècies, va aconseguir completar la proesa. No van ser els vencedors de la prova, és clar, però tot i això van rebre una compensació econòmica i els van concedir l’Air Force Cross el 23 de novembre de 1920, a més de protagonitzar el llibre Flight and Adventures of Parer and McIntosh. Com a pilot intrèpid que era, també va ser el pioner de l’aviació a Papua Nova Guinea, un territori parcialment administrat aleshores per Austràlia i considerat un dels espais aeris més complicats del món per la frondositat dels boscs i l’orografia complexa.

El desembre del 1930, així, hi va establir la companyia Pacific Aerial Transport (PAT), especialment dedicada a desplaçar miners australians als jaciments d’or de Nova Guinea i a la qual es va integrar com a pilot el seu germà petit, Kevin Parer (1909-1942). Aquest darrer, el 1938 va acabar constituint la seva pròpia companyia, Parer’s Air Transport, que va funcionar amb molt d’èxit fins a l’arribada de la Segona Guerra Mundial a la zona del Pacífic. D’ençà de l’atac japonès a Pearl Harbour a la darreria de 1941, de fet, ja havia començat a evacuar amb els seus tres petits avions població civil cap a Austràlia, via Port Moresby. I el 21 de gener de 1942, quan faltaven cinc minuts per a les dotze del migdia, Kevin Parer es va convertir en el primer australià mort per les forces imperials japoneses a Nova Guinea, arran d’un atac sorpresa al petit aeròdrom de Salamaua.

En Kevin, amb tot, no seria l’únic membre de l’extensa família Parer mort pels japonesos durant la guerra del Pacífic. Damien Parer (1912-1944), fill de Joan Artur Parer i de Teresa Carolin, va ser un famós fotoreporter de guerra i va exercir de cameràman oficial de les forces australianes en les campanyes de Líbia, Grècia i Síria. El 1942, l’any de la mort d’en Kevin, era justament a Papua Nova Guinea cobrint la lluita contra l’ocupació japonesa i un documentari seu, Kokoda Front Line!, va acabar essent el primer film australià que va rebre un premi Oscar. També va ser present amb les seves càmeres a la batalla de Guam, cosa que li va valer el Headliner Award de l’American Journalists’ Association. I el 17 de setembre de 1944, mentre filmava l’avanç de les tropes nord-americanes a la petita illa de Peleliu, a l’arxipèlag de Palau, Damien Parer es va morir sota una ràfega de metralladora japonesa. Primer fou soterrat allà mateix, però després en van traslladar les restes al cementiri militar d’Ambon.

I una mica més: La història de la família Parer a Austràlia és ben documentada al completíssim bloc d’un dels seus incomptables descendents, Ben Parer, autor i editor també d’alguns llibres imprescindibles sobre la nissaga familiar, com The Parers of Catalonia. An Australian pioneer family, publicats alguns en una veterana editorial anomenada… Alella Books.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Ray Parer.L'avió amb què Ray Parer i John McIntosh van volar d'Anglaterra a Austràlia els anys vint s'exposa a l'Australian War Memorial.Kevin Parer, a Nova Guinea.Damien Parer, amb la seva inseparable càmera.Tomba de Damien Parer a Ambon.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Neus Moran: “No es pot menystenir l’esforç del franquisme per a destruir els seus enemics”

La historiadora Neus Moran (València, 1979), doctora en història contemporània, llicenciada en belles arts i investigadora de la càtedra Josep Termes, acaba de publicar L’espoli dels ateneus catalans (l’Avenç), en què fa memòria de la política repressiva del franquisme envers les entitats. Al llibre, Moran posa al descobert mitjançant documentació inèdita la requisa patrimonial de les associacions, cooperatives i entitats obreres –centres clau per a la socialització i politització de les masses– per part del règim franquista, que hi trobava l’origen de l’anomenada “anti-Espanya“. Una espoliació que l’estat espanyol encara no ha resolt.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

D’on sorgeix el fenomen dels ateneus com a llocs clau per la socialització, fora dels àmbits de l’estat i l’església?
—Comença a articular-se a final del segle XIX, al voltant de cafès, casinos, bars o penyes, que esdevenien llocs de trobada en què compartir les preocupacions socials i culturals del moment. Després, ja hi va entrar la política. A partir d’aquí es va crear una xarxa multifuncional que va donar serveis sanitaris, educatius, culturals i de tota mena a les classes populars que quedaven fora dels serveis de l’estat o l’església. Aquesta xarxa era essencial per a construir-se tant personalment com políticament.

Aquestes entitats que neixen al voltant d’un cafè, que després potser s’amplia amb un teatre, una escola o una cooperativa, quan fan el pas cap a la política?
—A partir dels anys trenta comencen a ser permeables a les noves ideologies, especialment anarquistes i, en menor mesura, comunistes. Hi tenien molt a veure les reivindicacions socials, culturals i de millores laborals que feien. De la mateixa manera que creen cooperatives, tenen una caixa d’estalvi per a poder sufragar la desocupació, la viduïtat o la jubilació… Un socors mutu. L’estat no dóna aquests serveis i no es poden articular perquè Catalunya tampoc no té poder polític i no les pot oferir.

Podem dir que la República neix als ateneus?
—L’exemple més paradigmàtic és Esquerra Republicana de Catalunya, a la qual s’adhereixen un munt d’entitats locals d’arreu del país. A vegades canvia fins i tot la nomenclatura dels centres, que passen a ser oficialment “centres republicans d’esquerra”. Els estudiosos catalans han assenyalat un fenomen que també es veu a la historiografia francesa i italiana: com es passa del cafè a la necessitat de comprar un espai propi, que origina un teixit totalment destruït pel franquisme. No deixaven de ser un contrapoder.

El fenomen dels ateneus té una incidència especial al Principat?
—Entre final del XIX i fins la guerra apareixen unes trenta mil entitats. Solament als anys trenta es calcula que n’hi havia unes vint mil. La densitat associativa que hi havia al Principat no és enlloc més. Això té molt a veure, a més del factor industrial, amb la necessitat de construir la nació i construir-la nosaltres. Tan sols pot haver-hi un fenomen semblant al País Valencià i les Illes. El volum associatiu no era el mateix, però les xifres de requisa són importants.

El franquisme va considerar de seguida aquestes entitats com un enemic a eliminar i espoliar. Com es va preparar aquesta operació?
—La idea de l'”anti-Espanya” i l’enemic interior forma part de la ideologia del règim i, per això, de seguida, al setembre del 1936, treu un decret per a ordenar els decomisos. Al començament es fan d’una manera totalment irregular: allò que és en mans de l’enemic passa a ser un botí de guerra.

Tots coneixem l’espoliació documental dels famosos Papers de Salamanca, tanmateix, ací parlem d’immobles, camps esportius, escoles…
—És el robatori de béns privats que són inscrits al registre de la propietat al seu nom. El Centre Democràtic Republicà de Rubí, per exemple, es va fundar el 1884, van comprar el terreny dos anys després i l’inauguren molts anys després, el 1926. Durant aquest temps van haver de comptar amb subscripcions populars, amb els socis mateixos anant a aixecar-lo amb les seves mans. El franquisme fa servir la requisa com a mecanisme repressiu, en diversos àmbits. Un és l’econòmic, és a dir, l’apropiació per a treure’n un benefici, tant immediat com a la llarga, perquè la majoria d’immobles no han tornat als seus propietaris. Un altre és polític, perquè des del principi es vol aniquilar aquestes entitats. I un altre podríem dir que és simbòlic, es mira d’esborrar-les físicament amb l’ocupació dels espais dels vençuts per part dels vencedors de la guerra. Cosa que escenifica la derrota a ulls públics, no queda cap record d’allò que eren.

Al llibre citeu alguns exemples…
—Com ara l’edifici de la Mútua Escolar Blanquerna, que actualment encara és l‘Institut Menéndez y Pelayo. Al llibre hi ha un llistat de dues-centes trenta-dues entitats que s’ha pogut constatar que van ser requisades per la Falange, l’exèrcit o els ajuntaments en col·laboració amb la Falange, l’any 1939. Tan sols unes quantes han pogut ser recuperades via cessió o compra.

És a dir, les han hagudes de tornar a comprar?
—Algunes s’han hagut de tornar a comprar. Unes altres van aconseguir immatricular-les perquè els registres s’havien cremat i durant la dictadura els socis van continuar pagant els impostos, com ara l’Ateneu Centre Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui, que ho va aconseguir –tan sols parcialment– l’any 2000.

Amb aquests espais, l’estat franquista va construir el seu domini.
—No tan sols va poder establir seus i departaments de la Falange i els Sindicats Verticals, sinó que va constituir un patrimoni que, en bona part, encara avui subsisteix.

Per què no s’ha tornat el patrimoni a les entitats?
—Solament hi ha hagut una cessió del patrimoni sindical acumulat als sindicats i a partits, molt petita, però les entitats en van quedar a fora. La Joventut Republicana de Lleida va intentar de recuperar el camp d’esports i l’edifici mitjançant la seva vinculació a ERC, però no va entrar en aquests casos previstos i es va sentenciar que no havien fet actes polítics a l’espai. Sempre hi ha hagut una manera o una altra de justificar el no retorn quan s’ha intentat via judicial.

Això perpetua l’esborrament d’aquestes entitats.
—Com en el cas de la Mútua Escolar Blanquerna, que es va dissoldre després de perdre la demanda de recurs contra el decret d’expropiació, l’any 1993. Ja no podien més. Al final, parlem de terra i propietat, que són qüestions molt primàries de la humanitat, que sempre poden acabar originant un benefici. La Falange només es va despendre d’allò que estava en runes, i a sobre ho van vendre! És la mateixa lògica mercantilista que apliquen a la documentació: els llibres es poden vendre a biblioteques i els papers per fer pasta de paper.

Fem l’entrevista a l’Ateneu Barcelonès. Què va passar amb l’Ateneu després de la guerra?
—El 26 de gener uns socis vinculats al nou règim van aturar l’entrada de les tropes a l’edifici, però no van poder impedir l’entrada de la Delegación Especial de Recuperación de Documentos, que se’n va endur documentació. La junta que es va constituir era totalment afí a la Falange, amb Luys Santamarina al capdavant. Van fer una purga brutal de socis desafectes, i molts llibres es van haver d’amagar a “l’infern”. A l’Ateneu van anar a parar, també, les biblioteques de Just Cabot i Pere Coromines.

Aquest llibre permet de rescatar aquestes entitats de l’oblit.
—Pot fer que no desapareguin del tot, no tan sols les entitats sinó tota una manera de ser, de construir-se i de pensar-se. Sempre és interessant de recuperar uns altres models de relacions socials que superin aquesta cosa aïllada. Els ateneus i les cooperatives són un exemple de solidaritat. Encara que les entitats s’extingissin, la terra i la forma com es van alçar continuen essent-hi. Jo tan sols he pogut localitzar dos-cents trenta-dos casos, però caldria acabar d’acotar i identificar aquesta espoliació. Segur que n’hi ha més, perquè l’entramat que munten per apropiar-se de tot és molt ben fet. No es pot menystenir l’esforç que va fer el règim per represaliar i destruir els seus enemics. En aquest cas, la Catalunya republicana.

Deu factors que augmenten el risc de desenvolupar Alzheimer

Si bé encara no hi ha fàrmacs realment efectius per a l’Alzheimer, els investigadors continuen mirant de comprendre millor aquesta malaltia. Ara un estudi, basat en una revisió de 396 investigacions, ha identificat els deu factors principals que augmenten el risc de desenvolupar l’Alzheimer.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Cristina Maragall: “L’Alzheimer del meu pare m’ha ensenyat a viure sense pensar en el demà”

1. El nivell d’estudis

Un nivell d’ensenyament baix s’associa a un risc més gran de desenvolupar la malaltia de l’Alzheimer. Com més educació, el cervell està més desenvolupat i és més pesat, segons la recerca. I quan es perd un terç del pes del cervell a causa de la demència, si el cervell és més pesat, pot ser més resistent.

2. Activitats cognitives

Hi ha proves que mantenir el cervell actiu també pot ajudar a combatre la demència. Activitats com ara els mots encreuats o els trencaclosques estimulen el cervell i poden reforçar la connectivitat entre les cèl·lules cerebrals. Una connectivitat que es trenca quan hi ha demència. Per tant, convé de mantenir el cervell actiu, fins i tot en la vellesa.

Altres estudis coincideixen que estimular el cervell, en realitat, redueix el risc de desenvolupar demència.

Marc Suárez: “Amb una anàlisi de sang, podem detectar l’Alzheimer abans no en comencin els símptomes”

3. Hipertensió

Fa temps que es relaciona un cor sa amb un cervell sa. Un estudi recent indica que la pressió arterial alta a una edat mitjana augmenta el risc de tenir Alzheimer.

La incidència més alta de malalties del cor en persones amb hipertensió afecta el subministrament de sang i nutrients al cervell. Així doncs, la reducció del subministrament de sang al cervell es relaciona amb la malaltia d’Alzheimer.

4. Hipotensió ortostàtica

Aquest estudi també destaca el contrari de la hipertensió, la hipotensió ortostàtica, com a factor de risc. La pressió arterial d’una persona és anormalment baixa quan s’aixeca després d’estar asseguda o estirada. Com que el cos no pot mantenir prou subministrament de sang al cervell durant els canvis de postura, això pot tenir una influència debilitant a llarg termini en l’activitat cerebral, a causa de la manca d’oxigen al cervell, la qual cosa augmenta el risc de demència.

5. La diabetis

Els estudis també demostren que la diabetis s’associa a una incidència més gran d’Alzheimer. Com que aquesta malaltia fa que els cossos siguin incapaços de regular la insulina correctament, canvia la manera com es comuniquen les cèl·lules cerebrals i la funció de la memòria, dues funcions que es veuen interrompudes per la malaltia d’Alzheimer.

La insulina és essencial, perquè regula el metabolisme dels hidrats de carboni, els greixos i les proteïnes ajudant que la glucosa en sang sigui absorbida pel fetge, els greixos i els músculs. La malaltia d’Alzheimer sembla que altera la capacitat del cervell de respondre a la insulina.

6. L’índex de massa corporal

Un alt índex de massa corporal (IMC) en persones de menys de seixanta-cinc anys es relaciona amb un augment del risc de demència. L’estudi suggereix que un índex de massa corporal entre 18,5 i 24,9 en els menors de seixanta-cinc anys, és a dir, un pes saludable, pot reduir el risc de demència. No obstant això, tenir un pes baix a una edat mitjana i més tard també pot augmentar el risc de demència.

Es creu que una barreja de genètica, malalties cardiovasculars i inflamació contribueix a aquesta associació entre l’IMC i la demència.

7. Lesions al cap

Els traumes cranials en el passat són un factor de risc. Hi ha proves clares que aquesta mena de traumes, com ara una commoció cerebral, pot contribuir a desenvolupar la demència, un vincle que es va observar per primera vegada el 1928.

No obstant això, no queda clar si el trauma cranial únic o repetitiu és el factor que hi contribueix. És evident que el dany cerebral causat per un traumatisme cranial és similar al de la demència. Això augmenta el risc de desenvolupar aquesta demència més endavant a la vida.

8. Hiperhomocisteinèmia

Els alts nivells de la química homocisteïna són un factor de risc. És un aminoàcid natural que ajuda a produir els mecanismes de defensa del cos, inclosos els antioxidants que eviten el dany cel·lular.

Els nivells elevats d’homocisteïna a la sang de les persones amb demència es van detectar per primera vegada l’any 1998. D’ençà de llavors, els estudis han demostrat que reduir els nivells d’homocisteïna pot protegir contra la demència.

Els estudis en animals suggereixen que els alts nivells d’homocisteïna danyen les cèl·lules cerebrals perquè interfereixen en la seva producció d’energia. L’augment del consum de folat i vitamina B12 pot reduir els nivells d’homocisteïna i, per tant, el risc de demència.

9. Depressió

Les persones amb Alzheimer sovint tenen depressió, encara que no és clar si la depressió és la causa de la malaltia d’Alzheimer o només un símptoma. No obstant això, hi ha moltes proves que sostenen que la depressió és un factor de risc, tal com va demostrar aquest darrer estudi. Fins i tot, la investigació assenyala un vincle entre el nombre d’episodis depressius, especialment deu anys abans de l’aparició de la demència, i un risc més elevat de la malaltia.

La depressió augmenta els nivells de substàncies químiques nocives al nostre cervell. Un desequilibri d’aquestes substàncies químiques pot causar la pèrdua de cèl·lules cerebrals, la qual cosa augmenta el risc de desenvolupar Alzheimer.

10. Estrès

Finalment, s’ha identificat l’estrès com un factor de risc. A la llarga, l’estrès es dirigeix ​​a les cèl·lules immunitàries del nostre cos, que tenen un paper important en la lluita contra la demència. En particular, s’ha demostrat que l’hormona cortisol contribueix a l’estrès i pot afectar la memòria. Reduir l’estrès i els nivells de cortisol pot reduir el risc de desenvolupar demència.

Aquest estudi, que recopila dècades d’investigació, ofereix una imatge complexa de com podem combatre l’aparició de la malaltia d’Alzheimer. Indica clarament els deu factors en què els científics s’han de centrar en el futur. Tot i que els resultats potser no semblen encoratjadors, és tot al contrari, perquè molts d’aquests factors de risc es poden gestionar o canviar mitjançant canvis en l’estil de vida, com ara una millor alimentació i més exercici.

Mark Dallas és professor de Neurociència Cel·lular a la Universitat de Reading. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Pàgines